Llibret taut 2015 by Falla Taüt Cullera

! s e l l a F s e n o B

El present llibre ha participat en la convocatòria de Premis de la Generalitat per a la Promoció de l´Ús del Valencià. El present llibret s´ha presentat al XIX Concurs de Llibrets de Falles, organitzat per la Junta Local Fallera amb la col·laboració de l´Ajuntament de Cullera.

Premi Mestre Ortifus

Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info/)” La Falla Taüt de Cullera, no s´identifica necessàriament amb les opinions dels articles d’aquest llibret.

Descàrrega llibret

Volem fer menció especial, a la feina i suport que rebem de les cases comercials, dels empresaris i dels col·laboradors perquè aquest llibret cultural veja la llum.

Falla Taüt Cullera

@TautFalla

EDITA Falla Taüt Plaça de la Verge,17 Cullera 46400 Publicat en 2015 EQUIP DE TREBALL Nacho Romero i Ferrer Òscar Agud i Mariner Juan Sapiña i Calatayud Iván Morales i Fernández Edgar Frígola i Bohigues Paula Torres i Fuertes Àngels Bayona i Adam Lucía Navarro i Marí Hèctor Sanmanuel i Torres Fernando Navarro i Marcos Adrià Escolà i Fenollar CORRECTORA LINGÜÍSTICA Àngels Falcó i Gonzàlez

Editorial COL·LABORADORS Kike Gandía i Alvarez Joan Gimeno i Martin Joan Carles Alemany i Vicens Jordi Maravilla i Herraiz Àlex Morales i Fernández Ramón Marí i Bohigues Mª Teresa Dasí i Valero Àlex Creus i Font Josep Bou i Dalmau Josep Lluís Aparici i Gayon Miquel Verdejo i Viu Salvador Garrido i Serrano Ana Muñoz i Pérez Joan Bohigues i Piris Ximo Gimeno i Martí Agustín Salazar i Celis Isidre Crespo i Redondo

DIPÒSIT LEGAL V208-2014

PORTADA I MAQUETACIÓ Edgar Frígola i Bohigues

TIRATGE 400 exemplars

FOTOGRAFIES Fernando Navarro i Marcos Nacho Romero i Ferrer Edgar Frígola i Bohigues Associació Cultural La Penyeta

IMPRIMEIX TECNIGRÀFIC

Juan Sapiña i Calatayud

VIU LES FALLES, LLIG EL LLIBRET

Obrir un llibre és entrar dins d’un espai màgic en el qual tot pot ser possible, inclús allò més complicat Amb aquestes paraules volem donar-vos la benvinguda als seus fulls. Amigues, amics, llegint aquestes pàgines del nostre llibret, obriu una màgica oportunitat conéixer aspectes que molts de vosaltres segurament desconeixeu. Fer el llibret no és tan sols complir amb el deure anual de portar a la llum, les anècdotes i novetats en les quals ha estat envoltada la nostra comissió al llarg d’un any fester. A més a més, suposa un seriós compromís amb una sèrie de valors i principis, buscant tot allò que puga interessar el lector, treballant en gran mesura la cultura popular que any rere any recuperem a través d’aquests fulls. Es pensa moltes vegades, de forma equivocada, que el resultat brillant d’alguna de les tasques que realitzem, és perquè destinem importants recursos econòmics la seua elaboració. En el cas dels nostres llibrets, res més lluny de la realitat. És en eixe procés de creació, confecció i execució de cadascuna de les parts del llibret, on es nota el treball personal, ja que suplim, la mancança de diners, amb una quantitat important d’hores de treball i de discussions creatives per a cavil·lar què és el millor que es pot fer, sense destinar un pressupost elevat. Volem que tots els lectors mantinguen l’al·licient i l’encant continu mentre estan llegint-lo i gaudint-ne, sota la pre-

AGRAÏMENTS Susi Melià i Peiró Pedro Ribes i Bohigues Associació Cultural La Penyeta Roberto Andrés i Palop Juan Colubi i Olivert

missa històrica que l’objectiu de tot llibret ha d’incloure un intent d’aprenentatge, d’adquirir coneixements de les nostres vivències, siguen actuals o viscudes en anys arrere. És fonamental per a un poble no oblidar la seua història, perquè en ella es basa la nostra existència i és necessària per a mantindre vives les nostres arrels.

mercats. Europa conserva amb èxit rotund la venda al bell mig de carrers i places de ciutats grans i petites. La majoria de ciutats disposen de bons mercats permanents coberts i de parades periòdiques a l’aire lliure. Arreu del món, el dia de mercat continua sent un esdeveniment festiu i solemne. A banda dels punts del llibret dedicats a la paraula “mercat”, hi tenim també els espais reservats a la comissió gran i al racó dels xiquets, a més d’escrits d’opinió i literaris. Pel que fa referència a la portada, com s’observa són pinzellades, traçats, com capes de pintura damunt la realitat; uns recobriments de pintura que són les aparences que tapen la realitat del món. D’aquesta forma hem volgut fer un homenatge al monument gran que plantarem a la plaça, ja que aquest, parla de les aparences.

I és arran de mantindre viva la història del nostre poble quan pensàrem l’equip del llibret en parlar enguany d’una de les glòries arquitectòniques del cullerencs, el Mercat Municipal, i aprofitant això, tot el fil conductor està relacionat amb la temàtica “mercat”. Res ens agradaria més que poder col·laborar, amb aquest llibret, a un millor enteniment dels diferents aspectes que rodegen la paraula “mercat”. Aquesta és la verdadera raó que tots els anys ens mou a crear aquesta senzilla obra literària que constitueix el nostre llibret, desenvolupar algun tema que ens permeta entendre millor la nostra idiosincràsia com a poble i festera. Milers de lletres són les que podem ajuntar parlant d’aquest tema; per això, també hem trobat interessant seleccionar aquells aspectes de la paraula “mercat” que més podrien captivar els lectors, per tal de motivar-los a la lectura del present llibret.

Especial agraïment per a tots aquells que han fet possible que aquest llibret siga avui una realitat: l’equip del llibret, articulistes, publicistes, membres de la comissió, empreses i entitats que s’han anunciat… En definitiva, amics tots de la Falla Taüt, que un any més han aconseguit fer realitat aquest llibret que vos convidem a gaudir. Esperem que el llibret que teniu a les vostres mans siga del vostre gust.

Els mercats són el menjar i tot allò que es pot comprar. Però els mercats són també intercanvi, convivència, punt de trobada, cultura, coneixement, festa… Els mercats són els colors, els sabors, les olors, les textures, els sons… S’ha dit que els mercats són l’eix que mou el món. La vida ha girat i continua girant al voltant dels mercats: els mercats són la vida. Les ciutats són els seus mercats. No es coneix una ciutat si no s’ha visitat algun dels seus

Si així és, eixe serà el nostre pagament. És temps de gaudir del llibret, aleshores viu les falles, llig el llibret.

• SALUDA PRESIDENT. p.8 • VERSOS A LA FALLERA MAJOR. p.10 • EXPLICACIÓ I VERSOS DEL MONUMENT GRAN. p.12 • CRÒNICA D´UN ANY DE FALLES. p.18 • JUNTA DIRECTIVA. p.22 • CORT D´HONOR I VOCALS p.23 • VISITA AL TALLER. p.24 • MOMENTS CULTURALS. p.26 • MOMENTS ESPORTIUS. p.27 • RECOMPENSES. p.28 • DISTINCIÓ DEL TAÜTET. p.29 • BOJOS PER LES FALLES. p.30 • FALLES MÍTIQUES. p.32 • MARATÓ FOTOGRÀFICA. p.34

ARTICLES CULTURALS ARTICLES CULTURALS

A. COMISSIÓ ADULTA COMISSIÓ ADULTA

Sumari

1. EL MERCAT DE CULLERA, UNA SANA TRADICIÓ • EL MERCAT MUNICIPAL DE CULLERA: L´aigüa al servei de l’higienisme i l´ornamentació. (Kike Gandia). p.40 • ARQUITECTURA I ÚLTIMES REMODELACIONS AL MERCAT. (Iván Morales). p.48 • ELS JARDINS DEL MERCAT, PLAÇA MAJOR DE CULLERA. (Ximo Gimeno). p.49 • REFILETS I REVOLTEJOS. (Agustín Salazar). p.50 • VIVÈNCIES I RECORDS AL MERCAT. (Joan Gimeno). p.54 • DAVALLADA DEL CEL. (Joan Carles Alemany). p.56 • MERCAT VERTEBRADOR. (Mª Teresa Dasí). p.58 •VIVÈNCIES D’UN “PLACERO”. (Juan Sapiña). p.60

2. EL MÓN DEL MERCAT • ORIGEN DE LA PARAULA MERCAT. (Lucía Navarro). p.62 • LA IMPORTÀNCIA DE LES FALLES DEL MERCAT. (Jordi Maravilla). p.64 • MERCATS DEL MÓN.(Iván Morales). p.68 • ELS MERCATS I LA ZONA DE FRACTURA. (Miquel Verdejo). p.70 • EL MERCAT DE CULLERA NECESSARI. (Àlex Morales). p.72

• ELS MERCATS DE LA CRISI. (Josep L. Aparici). p.80 • L´ESPERIT DE LES FALLES. (Salvador Garrido). p.82 • MERCAT/S. (Àlex Creus). p.84 • QUO VADIS… HISPANIA? (José Bou). p.86 • DE TOTS ELS COLORS. (Joan Bohigues). p.90 • XENIET I LA SEUA FALLA. (Beatriu Civera). p.91 • FESTA DE TOTS? (Isidre Crespo). p.92 • QUE NO ENS TRENQUEN.(Àlex Morales) p.94 • TRES EN UN – ESPECIALISTA EN MULTIFALLES Lubrica, neteja i preveu l’òxid. (Juan Sapiña). p.96

• VERSOS AL PRESIDENT INFANTIL. p.102 • VERSOS A LA FALLERA MAJOR INFANTIL. p.104 • EXPLICACIÓ I VERSOS DEL MONUMENT INFANTIL. p.106 • COMISSIÓ INFANTIL. p.110 • RECOMPENSES. p.111 • MARATÓ FOTOGRÀFICA. p.112

LA MÀGIA DELS CONTES… AGINACIÓLADELS FALLERS MÉS MENUTS IMAGINACIÓ DELS FALLERS MÉS MENUTS

• UN ANY CORRENT PER LES FALLES. (Jordi Maravilla). p.76

COMISSIÓ INFANTIL COMISSIÓ INFANTIL

OPINIÓ I COL·LABORACIONS LITERÀRIES ESCRITS D´OPINIÓ I COL·LABORACIONS LITERÀRIES

• L´ESCOLA DEL MERCAT DE CULLERA. (Francesc Vercher). p.118 • EL MERCAT DE CULLERA. (Lucas Sancho). p.119 • EL MISTERI DE CARNESTOLTES. (Ester Llopis). p.120 • EL SECRET DEL MERCAT. (Sandra Sánchez p.121

A. COMISSIÓ ADULTA

Pascual Torres i Rico President

Estimats amics: És novament un plaer per a mi dirigir-me com a President d’esta comissió a tots els que tenen en bona estima el sentiment de ser “taüter”. Després dels èxits aconseguits per esta falla, el repte és continuar al capdavant de la festa fallera i aconseguir els objectius que anhelem sense oblidar-nos de viure la festa com tan bé sap fer esta comissió. És motiu d’orgull que en un moment social difícil en esta comissió seguim creixent, fent cada vegada més gran esta estimada família i portant al més alt el nostre sentiment. De tot cor vull agrair l’esforç personal de molts fallers que dia a dia s’impliquen i que fan posible el funcionament d’esta falla en tota la seua plenitud. Moltes gràcies a tots per la vostra dedicació. Sense més, m’agradaria convidar-vos a tots a gaudir amb nosaltres de la festa fallera. Visca la Falla Taüt i visquen les Falles! 8

Dunia Valero i Morant Fallera Major

Esclat de llums en la mirada del sol, sentiment amagat darrere dels teus ulls i somiant amb la plasticitat d’aquella que sap regnar amb elegància.

El teu regnat serà, una pinzellada de la natura, com un arbre ple de fruits que ens ompli els ulls de bellesa.

La teua fragància encén de llum esta terra i ens fa admirar de nou la presència que et destaca.

Seràs la representant de la falla en el quadre de la primavera, i la gent del carrer t’aclamarà com la formosor que viatja al teu darrera.

Tens la frescor inenarrable dels qui estimem el sentiment i que volem que esta festa fallera estiga sempre present al carrer.

Dunia tanca els ulls i pensa en el viatge més valuós d’una dona valenciana, eres la Reina de la Festa.

La gràcia de dona valenciana en tu es torna llum i ens recupera com una flama, la festa de les llums.

Joan R. Gimeno i Martín

Monument gran FALSES APARENCES Lema

Alfredo Bayona i Calatayud

Artista

Àngels Bayona i Adam Crítica

Ramón Marí i Bohigues Vers

Àngels Bayona i Adam Crítica

Tots vivim de les aparences. Ho creguem o no, tal com diuen, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats? Som esclaus de les marques? Ens valorem pel que tenim i no pel que som? Tristament la realitat i el que estem vivint ens indica que així es.

senta amb el plat del dia, un pitxer d’aigua calenta i pastilles de caldo. Això és el plat de gurmet que els espera esta nit, i el pobre gos Ratón (batejat així per un faller de la comissió), morint de fam sota la taula, espera ansiós el seu plat. No sabem si arribarà la jove criada encarregada de servir-lo. Està a punt de tenir un accident a l’escala: li caurà el soparot del gos, un osset de pollastre repeladet de a saber quin dia.

Ja pel segle XVIII els benestants de l’època no sabien com gallardejar de tots els seus béns. Ací es veu ben representat. Una gran barca amb un gran home passejada per un flac remer que mira amb ràbia el senyor, al qual s’ha de dedicar a passejar perquè puga presumir del seu poder. Els heralds que l’acompanyen representen el que té en el cap el senyor; per a ell sonen cornetes al seu pas i tots es giren per vore tot el que pot lluir, però en realitat podem vore com va sol i tot el que té és físic però ningú amb qui compartir-lo. A la fi aparenta ser molt feliç vestit amb les seues millors robes, però es pot vore un toc de tristor als seus ulls.

Els barris residencials han sigut el top ten de la bambolla immobiliària. Allí s’han ajuntat nous i vells rics, empresaris vinguts a més i ara a menys, la faràndula i els nous famosets de les revistes del cor. És un niu d’experiències. Ara plens de xalets en venda. És estrany vore un empresari amb patinet traslladant-se des del seu xalet al seu lloc de treball. Però més estrany encara quan veiem com del garatge aguaita el cul d’un esportiu últim model. Potser no parega tan estrany sabent que aquest és un exconseller de Caja Madrid, que amb la targeta black comprà l’esportiu i li posava la gasolina. Ara, sense ella, a veure qui és el valent que li ompli el dipòsit. Fins i tot el xalet ha hagut de posar en venda, diu que per a tornar el deute, però l’hipòcrita vol els diners per a la gasolina i així poder seguir aparentant davant els seus amics.

Un gran menjador, una gran xemeneia, una gran escala, una gran taula, cadires de luxe, copes de bohèmia,coberteria d’or, vaixella japonesa, sedes, brillants, criats ben vestits... Tot això ho podem trobar a la casa dels Marquesos del Potet. Sí, ací els tenim: són aquestos que sempre van molt ben arreglats però que a la fi no tenen què menjar. El marqués i la marquesa esperen el sopar envoltats de luxe. Però la trista realitat es veu reflectida a les mans dels seus criats: el majordom trabuca un bric de vi barat en una botella de vi de gran reserva, segur que així sap millor… La cuinera es pre-

Un constructor vingut a més, feia xalets com a xurros: “doncs per a mi, el més gran” degué pensar, i així va ser. Ell es va fer un “xaletàs” en el barri residencial més car de la ciutat, perquè així tots el veien com un

triomfador. Ara el triomfador sense a penes feina, passa els dies esclavitzat al xalet tallant totes les fanecades de gespa, i la seua dona desencaixada de tant de fregar perquè al servici han hagut fer fora, i ara els 2.000 metres de casa ella sola els ha de netejar. Però patiran el que toque per a no posar a la venda el xalet. Tot siga per aparentar.

tes en marques i roba però amaguen un gran secret: no tenen ni un duro, i menys per a gastar-se 500 euros en una bossa de mà. Però sempre hi ha una solució: buscar l’africanet que duu les millors imitacions i fer-se’n amb un bossa de mà top manta. S’amaguen sota abrics de pell i ulleres de sol de marca. Però les podem reconèixer ràpidament: són aquelles que més regategen els pobres immigrants que intenten guanyar-se el pa per a ells i per a 50 familiars.

En un barri com aquest, és important que tot el que tingues siga el millor. Per això els amos dels gossos del barri s’encarreguen que aquestos facen tot el millor, el xic refinat passeja a la seua gosseta, ve de deixar el recao i ara va cap allí la folklòrica, arreglada però informal amb el seu xandall i tacons. Ella espera que el seu gos guanye al d’abans i és que allí bategen les merdes dels gossos per vore qui les fa millor, aparentar i xalar és el principal i si ha de ser amb la merda del gos, doncs amb això mateix, segur que més d’un d’ella l’esculpeix!

I amb aquestes històries volem demostrar que vivim sota un món d’aparences, pitjor del que molts pensàvem. Volem ensenyar-vos el ridícul que podem arribar a fer per tal de voler ser qui no som. No aparenteu qui no sou: el més important és voler a les persones pel que són i no pel que tenen.

I què seria d’un barri residencial sense el seu camp de golf? En ell els nous rics intenten donar-se-les de “Tiger Woods” i Sergio García, però en realitat no tenen ni idea ni si es juga amb pals, raqueta o la falç. Seran capaços de conduir el cotxet? Les tipes pijes es passegen pels barris més cars de les ciutats i queden bocabadades amb els mostradors de les botigues de luxe, totes volen eixa bossa de mà de què tot el grupet d’amigues parla, se les donen d’exper-

Ramón Marí i Bohigues Vers

ESCENA CENTRAL Des que el món és món i els éssers humans funcionen, hi ha un fet molt curiós que passa a les persones. El fet que a tothom sorprén i que l’estudien les ciències, és que els humans practiquen les falses aparences. Les cultures i les ciències en açò estan d’acord. No importa com de ric eres, sinó que ho aparentes. Ser ric i no demostrar-ho, ni té trellat, ni té res; allò bo és aparentar-ho i que patisquen els altres. La cosa encara es complica si és qüestió de diners, ja que tots volen demostrar, a veure qui pot més. La gent vol aparentar i fer veure qui no són, lluir-se sense parar, i no tindre on caure mort.

No et fies del que veus, doncs et poden enganyar, perquè a la gent li agrada qui no és, aparentar.

ESCENA PRIMERA: APARENCES DE RICS Diuen que noblesa obliga i un títol pot lluir molt. Hi ha comte, duc i marqués, que de forment res de res.

Per cuidar les aparences, tenen servei personal. Els paguen quatre cèntims i cobren, poc, tard i mal.

Ací tenim mare i filla, van fetes uns pinzellets, visten roba cara de botiga que li compren al negret.

El gos, solia menjar el que queia de taula, ara que no cau ni la pols, que fam passa el pobre gos.

Aparenten vestir de marca i els agrada molt lluir, que la compren al top manta, ho acabem de descobrir.

Volen tindre en alt sa noblesa i alt llinatge aparentar, però resulta que no tenen, ni per a poder menjar.

El Galeries per Terra és un comerç molt famós, obri set dies a la setmana, i ho ven tot a preu de cost.

Fan veure que beuen vi, de gran reserva i solera, i la botella està plena de vi de la garrofera.

Van presumint de dur marques, de noms, rogles i animalets, però resulta que eixes marques ESCENA SEGONA: APARENCES EN LA els les compren als negrets. MODA Comerços que estan de moda, Una boutique modernista que impostos no han pagat, en la falla van muntar, sols fa falta bona cama tots miren l’aparador quan vinga l’autoritat. i ningú entra a comprar.

Serà reserva o criança? Doncs es mamaran el vit, perquè a la fi el que beuen és vi de tetrabric.

Hauràs de vestir de marca per a poder presumir i rascar-te la butxaca per a poder-ho lluir.

ESCENA TERCERA: APARENCES EN LA CASA

A la força estan a règim, i practiquen dieta sana, tan sols poden menjar encisam i sopa clara.

Aparenten ser molt riques i vestir molt bones marques, que no compren en les botigues sinó en falsificacions barates.

Per aparentar ser ric, es compra un xalet grandiós, que ara no pot mantenir, serà este paio terròs.

Aparenten ser molt rics i lluïxen molta fatxada, encara que per dins tenen la butxaca trencada.

Tenen un xalet de luxe en una cara urbanització, que per a poder mantenir els costa part d’un ronyó. Per estalviar els diners que cobra un jardiner, passa el cap de setmana treballant de bona gana. Diuen que el cap de setmana està fet per descansar, i esta parella no para, fan neteja general. Tenen un gran cotxe de marca, ben guardat en la cotxera, no tanquen del tot la porta, perquè la gent el veja. El cotxe tenen guardat, no va a la gasolinera, ja que per a omplir el dipòsit han de buidar la cartera. Per no gastar gasolina i tindre el cotxe quiet, fa els seus desplaçaments, muntat en un patinet. Si vols viure en bona casa, pensa que l’has de mantindre, no t’ho gastes tot en ella i després no pugues viure

ESCENA QUARTA: APARENCES EN L’ESPORT Com que tenen molts diners i ho han de demostrar, han triat un esport de rics per poder-ho aparentar. El golf no és esport de risc, però te risc de practicar, al ser un esport de rics la cartera et pot buidar. Com que és un esport de rics, al golf se’n van a jugar, després a la piloteta no li saben ni pegar. Miren els xulos que van muntats en el seu cotxet, només fan que aparentar, al golf no saben jugar. Equipats, i amb tot el luxe, van pel camp de golf, allò seu no és jugar, ells sols volen aparentar. La moda és jugar al golf, i s’apunta de seguida. Si fóra anar com un gos, el collar es compraria.

ESCENA QUINTA: APARENCES ANI- EPÍLEG MALS A manera de resum, direm Aparenta i lluïx molt que en els àmbits de la vida, passejar un gos de raça; hi ha un fet molt clar, però al pobre animalet és que tothom vol aparentar. que lluny li queda la caça. Vol aparentar el ric, Aparenta i fa molt fi, demostrar que té diners passejar el gosset, i que si fera falta, i deixar-se per ahí se’n pot gastar més. la merda de l’animalet. El pobre no vol ser menys, Es gasten molts diners també vol aparentar, en articles per al gosset; i per això va gastant-se només per aparentar, el que no s’ha de gastar. fins a un floc li han de posar. Els nous rics són els pitjors, Hi ha de totes formes, i a ritme desmesurat, textura, classe i grandària, només per aparentar, i has d’anar per les voreres, gasten i gasten sense trellat. amb compte i precaució de no descalçar les rateres. I és que està vist i comprovat, que no importa el que tingues, Els animals no tenen culpa, penses, faces o intentes, perquè ells no poden decidir; el que importa de veres, la culpa és dels amos, és el que aparentes. i de qui no s’ho fa complir. I a la fi, i per acabar, Porten a deprendre als gossos llancem un repte a les ciències, a mestres i col·legis cars, que estudien perquè a la gent i mentrestant als amos, els va tant les aparences, qui els ha d’educar? o millor dit encara, les falses aparences.

tots sabíem com acabaria la història de les Falles 2014. Com sinó pel foc on sempre acaba? Un any, per a un faller no va de gener a desembre. Llavors començaré a fer memòria del darrer any per abril per acabar pel foc on sempre acaba. ABRIL 2013 L’exercici 2013 va acabar el que sol anomenar-se “redonet” i havíem de donar pas al següent com sempre fem en esta falla, amb la il·lusió del primer dia.

Crònica d'un any faller

Les festes patronals en honor a la Mare de Déu del Castell van començar el dia de la Baixà, el dia 6 d’abril. La nostra falla es va vestir de gal·la per a acompanyar a la nostra Patrona fins a la Església dels Sants Joans. El dia 21 va tindre lloc l’assemblea. Es va dissoldre l’equip de directiva per a donar lloc a la votació de tots els fallers presents per a l’elecció del nostre president. Va resultar novament elegit per majoria Pascual Torres i Rico, qui va agrair la col·laboració rebuda per part de tots els fallers durant el seu primer any de presidència i ens va donar una feliç notícia, els nostres màxims representants per al nou exercici. La nostra Fallera Major seria Dunia Valero i Morant. Els nostres representants infantils, Daniela Argudo i Soler i Ginés López i Molina.

Paula Torres i Fuertes Dimecres 19 de març de 2014, 1:35 de la matinada, plaça de la Llibertat. La Fallera Major Dunia Valero i Morant, emocionada encén la metxa de la traca que pegarà foc a la millor falla de Cullera, la seua falla. Al costat, Pascual Torres i Rico, el seu president, qui amb cara de son i mirada de satisfacció, veu com el foc dóna per finalitzat un exercici ben complit. Ben a prop dels dos, la Fallera Major Infantil, Daniela Argudo i Soler de la mà del President Infantil, Ginés Molina i López veuen acabar les que han estat les falles dels seus somnis.

MAIG I JUNY 2013 El dia 7 de maig va tindre lloc la primera reunió de directiva on es van nomenar els càrrecs que cadascun dels fallers tindria per al present exercici. Després d’això es va llegir la proposta de pressupost per a l’exercici vinent, que l’anomenada directiva va aprovar per majoria.

Un moment, un instant, que marca una fi. Durant la cremà de la teua falla, el teu cap fa una xicoteta desconnexió del temps real i t’enfonses en un pensament. Un impàs de temps en què et trasllades a un lloc on un any sencer passa davant dels teus ulls com si es tractés del record d’una pel·lícula. Un any viscut amb emoció.

El dia 25 de maig va tindre lloc el sopar de la firma de contracte al Restaurant El Chalet per a fer oficial la col·laboració dels nostres artistes, fallers i amics. Un any més Alfredo Bayona plantaria la seua obra amb el lema “Somnis d’una nit d’estiu” a la nostra plaça. De la mateixa manera, el nostre artista per al monument infantil Jorge Gil Sapiña ens va presentar l’esbós de “…Assaig general!!!”. Després de sopar es va signar el contracte de tots dos monuments.

El perquè d’un llibret és que, encara que el monument es creme i que el temps passe, quede per a sempre alguna cosa que recorde un exercici. En esta publicació hem estimat oportú que un article parle de tot el que ha passat a l’últim any; per allò de fer memòria, per allò de no oblidar. Tractar de mantindre un temps passat amb intensitat perquè mai acabe de ser passat, almenys no del tot perquè diuen que el que escrius no ho oblides o potser perquè tardes més oblidar-te’n.

El dia 22 de juny va tindre lloc al casal el tradicional sopar de Sant Joan. Els fallers van acudir vestits de blanc i amb ganes de festa. Després del sopar vam gaudir tots junts de la barra lliure fins que ens van fer fora de tard que

Començar pel final fa pols l’expectació, ho reconec, però no exagerem,

es va fer. Així és com ens agrada als taüters celebrar qualsevol cosa! JULIOL I AGOST 2013 El dia 13 de juliol es va fer el sopar del playback. Ens vam reunir al Restaurant Javimar, on després de sopar vam veure el vídeo de les actuacions, ens vam riure i ens ho vam passar d’allò més bé.

una gran alegria a una amiga de fallers, qui va resultar la guanyadora dels mil euros del premi. Com no pot ser d’altra manera, el dia es va fer llarg; i és que quant s’està a gust el temps passa volant. NOVEMBRE 2013 Al pont de novembre com ja és tradició, fem un poc nostra una festa que vertaderament no ens pertany als valencians però que ens fa gaudir d’una estona divertida i agradable tots junts, ja se sap… que qualsevol excusa és bona. Una vegada més els nostres xiquets donen un cop sobre la taula per tal que els més majors no ens oblidem que vénen forts, que són el futur de la falla. Amb molta simpatia van fer un passeig per la barriada tots disfressats amb les seues disfresses més terrorífiques, demanant caramels i llepolies a les portes de les cases, on els amics i fallers tenen el detall de donar-los-en. Després es va organitzar un berenar per a tots. Els més majors no es quedaren enrere i també van acudir al casal disfressats per a gaudir d’un sopar i de la festa posterior.

Al mes d’agost es va organitzar el primer campionat de futbol sala per a cenjamins i cadets. Es va jugar en dues fases al recinte de l’escola dels Maristes. El primer dia, 16 d’agost, es va fer la fase de lligueta, on van eixir els semifinalistes que jugarien els corresponents partits al dia 17. Els menuts i les seues famílies van gaudir d’un gran ambient esportiu. El dia 31 d’agost va tindre lloc la treta de la nostra Fallera Major que va tindre lloc al xiringuito La perla negra. Després d’unes copetes de benvinguda va tindre lloc l’acte de treta de Dunia, que va donar pas al sopar. Després de gaudir tots junts de la seua alegria, ho vam acabar de celebrar amb una festa que es va allargar fins a ben entrada la matinada.

DESEMBRE 2013 El mes de desembre va començar fort! El dia 5 es va fer l’acte de proclamació del nostres màxims representants per a l’exercici 2014. A la Sala Multiusos del Mercat municipal es va organitzar un sopar de càtering. Prèviament va tindre lloc l’acte. Primerament van fer presència a l’escenari els representants del exercici 2013 per a després conèixer una miqueta més, amb uns emotius vídeos als qui han estat la nostra Fallera Major infantil, Daniela, i el nostre President infantil, Ginés, a qui els va acaronar un fort aplaudiment per part de tota la comissió. Després va ser el torn de Dunia, a qui fotografia a fotografia vam repassar la seua trajectòria vital vestida de fallera amb l’escut de la seua falla al pit. Emocionada va pujar al escenari, envoltada de l’aclamació de tots els presents. La alegria estava servida i així vam acabar la nit al compàs que ens marcava l’orquestra que la va amenitzar.

SETEMBRE 2013 Després del xicotet descans dels sopars dels divendres que ens donem al mes d’agost, tornem a agafar la seguideta de totes les setmanes. Eixes estonetes que compartim i que donen alegria, que fan que mai deixen de ser falles. El dia 13 va tindre lloc l’acte de JLF del Mig Any Faller. Al descampat de l’Espacio les diferents falles de Cullera ens vam ajuntar per a fer les tradicionals torrades i gaudir junts de la discomòbil. OCTUBRE 2013 El dia dels Valencians van tindre lloc al casal les tradicionals paelles. Després d’un bon esmorzar i una xerradeta, els nostres paellers ens van fer un gran dinar del qual tots vam gaudir.

Com ja és tradició a la nostra falla, els dies 9, 10, 11 i 12 de desembre es va organitzar, una vegada més i amb un èxit evident, el campionat de truc. Nombroses parelles de jugadors van voler participar del campionat per tal de fer-se amb la golosa quantitat d’euros que es van repartir. Al casal es va viure un gran ambient de competició i de complicitat entre tots els participants i, a la fi, com no podia ser d’una altra manera, les quatre primeres parelles van gaudir cadascuna del premi aconseguit.

Els més menuts de la comissió van tindre un berenar organitzat pels delegats d’Infantils. Després els tradicionals jocs a la plaça. El dia 12 d’octubre es va organitzar la segona Gran Cagà de la Burra a la plaça. Tots els fallers vam gaudir d’un gran ambient on tant els més menuts com els més grans ens ho passarem d’allò més bé. La burreta li va donar

En arribar les dates nadalenques, els més menuts es van reunir al casal per a donar-li al Pare Noel les seues cartes amb els seus desitjos més desitjats. Una vegada més, i gràcies a la preparació dels delegats d’infantils, el casal es va transformar i va prendre forma de Nadal. Els xiquets van donar-li la correspondència al grosset barbut i després berenaren en companyia dels seus amiguets.

nostra “arreplegà”. Pel matí ens vam dirigir cap al casal on ens vam organitzar per a repartir-nos. Alguns havien d’anar a preparar els condiments, la llenya i les paelles; mentre que altres van donar una volta per a anar a demanar la col·laboració dels veïns i amics pel barri. Després, tots a dinar al recinte on es van fer les paelles de JLF per tal d’agafar forces i aguantar fins a ben tard ballant i rient amb els fallers i amics.

FEBRER 2014 Com que el sorteig va voler que al 2014 la nostra falla fos l’última a celebrar la seua presentació, ens va tocar vestir-nos de fallers el dia 8 de febrer. El divendres 7, els nostres representants ens van convidar a les seues cases per a mostrar-nos la indumentària que amb tanta il·lusió havien escollit per al seu regnat.

El divendres 21 es va organitzar al Pavelló Municipal el tradicional campionat de futbet sala vint-i-quatre hores de la JLF. A les grades els fallers de la nostra falla vam estar animant i motivant el nostre equip de jugadors en tots els partits que van disputar. A totes les hores que hi van jugar van estar acompanyats de la seua afició. El dissabte 22 va tindre lloc la Gala Fallera. Les Falleres Majors Infantils, Presidents Infantils, Falleres Majors i Presidents de totes les falles de Cullera es van trobar a l’Ajuntament del poble per a anar en passacarrer fins a l’Auditori de la Música del Mercat Municipal, on va tindre lloc l’acte. Una per una en ordre dels premis de l’anterior exercici van desfilar pel corredor fins a l’escenari, on les autoritats els van fer entrega de la insígnia del poble i de tota la resta en falles de la població. Al casal va tindre lloc una festa de la qual va participar la resta de la comissió fins a ben entrada la matinada.

Dissabte a la vesprada i, per primera vegada en la nostra història, van quedar totes les falleres vestides i preparades per al gran dia, per a fer un vi d’honor al casal. En acabar, totes i cadascuna d’elles acompanyades del braç del seu faller van eixir per la porta del que es converteix en casa de tots. De fons els músics i les traques. El carrer ple de les falleres de la comissió de la millor falla de Cullera amb un somriure als seus rostres. En passacarrer es van anar a recollir els representants eixints. Després, a pels que serien en breu nomenats per a l’exercici 2014.

MARÇ 2014 El ritme no para, i el següent cap de setmana tocava estrenar el més de març. Dissabte dia 1 es va celebrar el Tren Faller. Després de dinar tots junts al casal, ens en vam anar a disfressar. Per a la vesprada ens vam trobar al casal i va començar el passacarrer pels carrers del barri amb els músics i tots els nostres fallers disfressats i amb ganes de festa. Els més menuts de la comissió estaven per a menjar-se’ls. Quan va acabar el passacarrer, es van donar els premis per a les disfresses més gracioses i divertides. Després de sopar tots junts va començar la festa al casal, que va tindre continuació a les barres que es van muntar al Passeig.

L’acte va transcórrer fins a arribar al moment més especial en què es va fer oficial el nomenament de Daniela, Ginés i Dunia. Després, ens vam traslladar a la Sala Multiusos del Mercat Municipal per a gaudir junts del ball, les copes i el ressopó. Al següent divendres, dia 14 es va fer l’acte del G4. Les quatre falles de Secció Especial de Cullera ens reunim en un acte de germanor per a deixar vore, o més prompte en alguns casos insinuar el secret que ha estat guardant cada comissió durant tot un any: el monument. Ens vam reunir per a sopar al restaurant del local social de la SMI Santa Cecilia. Després d’aquest, va començar l’acte on es van mostrar, en vídeos, entrevistes als artistes de cadascun dels monuments, tant infantils com grans, de les quatre falles.

I va començar la seguideta dels dinars i sopars tots els dies al casal. Es calfen els motors i entrenem al cos per als dies que hem estat un any esperant. També, com no podia ser d’una altra manera, comencen els berenars i el jocs a la plaça per als menuts. S’ho passen de categoria cada vesprada i només volen que quedar-se una estoneta més, i després una altra més. Per a grans i xiquets, compartir estones amb els amics de la falla, sopars,

El ritme al més de febrer va ser frenètic: el dissabte dia 15 vam tenir la agenda ben concorreguda. A més de les paelles de JLF, també va ser el dia de la

rialles, jocs, coets, converses i anècdotes van formant les teues particulars falles, que guardes a la memòria i recordes amb un gran somriure. La falla és dels fallers i els fallers fan gran la falla.

yadors del quart premi de Secció Especial Infantil, Premi a l’Interés Turístic i primer premi de la Secció Especial. Altre any aconseguíem el banderí a la millor falla de Cullera. L’emoció i l’alegria es podia trobar a la cara de tots i cadascun dels fallers. La festa a la plaça i al casal es va fer llarga, i és que no podíem estar més satisfets.

El dissabte 8, com ja és tradició, es va organitzar el concurs nocturn de paelles a la plaça. Mentre uns treballaven de valent per a deixar la plaça ben preparada (arena, llenya i recaptes), altres es van vestir de fallers amb el vestit d’homes que ens posàvem abans (jaqueta i pantalons negres amb camisa blanca i pitrera) per a anar amb els músics de casal en casal i fer festa amb un divertit passacarrer que acaba a la plaça. Després de la deliberació del jurat i el repartiment de premis als millors paellers, vam gaudir tots junts de la discomòbil i la festa de després.

El dia 18 començà com un dia especial per als nostres menuts. És el dia de la despertà infantil que s’organitza amb gran èxit i que als xiquets tant agrada. El desdejuni va anar càrrec de Daniela i de Ginés, que, encara que cansats, van gaudir molt de la seua despertà. El passacarrer dóna començament de nou a la plaça i visitem els carrers i les falles d’altres barriades. Després de nou a dinar. L’alegria de tots és ben present. A la vesprada, la tradicional Ofrena a la Mare de Déu. Les falleres, amb mantellina blanca, porten els seus ramells de flors a la nostra patrona i l’acte acaba omplint de color les escales del Mercat. A la nit no hi ha descans, al casal no es dóna treva. La festa acaba quan el cos no pot ballar més.

Els dinars i els sopars no paren al casal… I arriba novament el cap de setmana. La plaça està plena de peces del monument que cal col·locar al seu lloc. El treball va ser constant per part dels fallers i artistes per tal que la plantà isca perfecta, que no hi aparega cap problema què no es puga donar solució. El treball al taller de tot un any pren forma davant dels ulls de tots.

Per una banda alleujats perquè acaben, per altra banda tristos per la mateixa raó; arriba el dia 19 de març. El dia de Sant Josep comença amb l’última despertà de 2014 que ompli els carrers d’olor a pólvora. El desdejuni a càrrec de Dúnia ens carrega les piles per a posar-nos en moviment. A mig matí, la desfilada dels fallers i les falleres amb mantellina negra cap a l’església on tindrà lloc la missa. Quan acaba, de nou la traca a la plaça. Al dinar les cares satisfetes encara que cansades dels fallers reflectixen les falles viscudes. Després del tradicional intercanvi de regalets, la festa continua fins que arriba la cremà de la falleta infantil. Menuts i majors esperem amb il·lusió el foc que acabarà amb els ninots.

El dia 16 a la nit el ritme de treball es va relaxar una miqueta quan va arribar a la plaça el grup de tabalet i dolçaina. Els cantants van dedicar una albada per a cadascun dels màxims representants de la comissió davant una gran expectació popular que va gaudir del folklore de la nostra terra. La nit es va fer llarga, havia d’estar tot a punt perquè quan passés el jurat ho trobés tot perfecte. El dia 17 va fer-se de dia amb una gran despertà. Pels carrers del barri es van tirar bona cosa de coets. Després del desdejuni al casal, tots cap a casa i a la perruqueria per a estar ben pentinats i vestits per a començar el passacarrer. Els carrers sonen i fan olor a falles, les comissions desfilen per tot arreu. La música i l’alegria omplin els carrers de Cullera. Una vegada acabat el passacarrer, ens veiem novament a la plaça, on la Fallera Major encén la traca que esclata per tot el carrer del Vall. Des d’allí ens n’anem a dinar. El Restaurant Javimar s’ompli de fallers fresquets com una rosa amb ganes de falles, a l’ambient es respira que serà un gran dia. Vam beure i vam dinar amb els nervis que afloren eixe dia, esperem el moment dels premis com si no anara a arribar mai. Però tot arriba, i als Jardins del Mercat Municipal ens vam trobar novament per a esperar el veredicte. Finalment vam ser guan-

El que ve a continuació ja ho saben, és del que es tracta en tota aquesta festa: de renovar-se, començar de nou, de tornar a construir un any més. L’escrit ha començat amb un feedback per a continuar contant-los tot l’any passat viscut. Cadascun guardarà un moment dels diferents que han construït les Falles 2014, el record els crearà un espai on es quedaran. Jo, per si de cas, els escric perquè puguen recordar-les.

Junta Directiva President Pascual Torres Rico Vicepresident 1r Òscar Agud Mariner Vicepresident 2n José Simó Vivó Vicepresident 3r Juan Sapiña Calatayud Vicepresident 4t Juan Manuel Chofre Piris Vicepresident 5é Paco Fuertes Todosantos Secretària Àngels Bayona Adam Vicesecretària Lucía Navarro Marí Tresorers Iván Morales Fernández Francisco Colom Castelló Vicetresoreres Anna Muñoz Pérez MªJosé Cruañes Ferrer Comptador MªJosé Cruañes Ferrer Assessors del president Vicent Sapiña Fuertes Pascual Sapiña González Juan Soler Marí Juan Llorenç Peralta Olivert Delegada de Protocol i Assumptes Socials Àngels Bayona Adam Delegades de Loteria de Nadal i del Xiquet Lucía Martínez Peiró Paula Torres Fuertes Delegada de Fardes Infantils Dunia Valero Morant Coordinadora d’activitats Gemma Chofre Piris Delegats de Fallers d’Honor Juan Llorenç Peralta Oliver Pedro Ribes Bohigues Susi Melià Peiró Marcos Sansaloni Fuertes Pascual Sapiña González Vicent Sapiña Fuertes Delegat JLF Marcos Sansaloni Fuertes Delegada de JLF Cultura Àngels Bayona Adam Delegats de JLF Esports Raül Colom Blasco Delegat de Cens i Recompenses Pedro Ribes Bohigues Bibliotecaris-Arxivers Pedro Ribes Bohigues Gema Chofre Piris Delegat Monuments Fallers Pascual Sapiña Gonzalez Juan Sapiña Calatayud Heliodoro Hermán Castelló Noel Hervás García Toni Pedrós Sabater

Delegat d’Escenografia i Decorats Edgar Frígola Bohigues Delegades d’Entrades d’Actes Gemma Chofre Piris Carol Sansaloni Fuertes Paula Torres Fuertes Delegats de Barraca Òscar Agud Mariner Isidro Sapiña Fuertes Raül Colom Blasco Òscar Cruañes Bolufer Abel Peralta Olivert Enrique Miralles Olivert Noel Hervás García Raül Vargas Bustos Delegats Festes Majors Enrique del Arco González Andrés Boix Bisbal Luís Ortolá Renart Raül Torres Fuertes Javier Torres Sancasto Hèctor Sanmanuel Torres Carlos Villarrasa Martínez Delegats Infantils Dunia Valero Morant Romina Carles Jover Lucía Navarro Marí Verónica Todosantos Moreno Rocío Soler Romero Clara Soler Romero Òscar Sapiña Gomar Vicent Ribes Barberà Neus Mestre Boj Delegats de Secció Masculina Toni Pedrós Sabater Nacho Agud Mariner Delegada de Secció Femenina Gemma Chofre Piris Delegats de Manteniment de Casal Juan Manuel Chofre Piris Heliodoro Herman Castelló Alejandro Micó Bohigues Delegats de Músics Vicent Ribes Barberà Javier Torres Rico Delegats Teatre i Playback Roberto Costa Marí Gemma Chofre Piris Carol Romero Jiménez Loli Romero Jiménez

Delegats de Llibret Nacho Romero Ferrer Juan Sapiña Calatayud Òscar Agud Mariner Hèctor Sanmanuel Torres Adrián Escola Fenollar Lucía Navarro Marí Àngels Bayona Adam Paula Torres Fuertes Iván Morales Fernàndez Edgar Frígola Bohigues Delegats de Publicitat Juan Manuel Chofre Piris Gemma Chofre Piris Susi Melià Peiró Delegada d’Associació Cultural i Assumptes Jurídics Isabel Soler Juan Delegades de Col·laboradores Carmen Gomar Soñés Amparo González Sese Carmen Fuertes Correcher Delegats de Crítica de Falla Ramón Marí Bohigues Juan Sapiña Calatayud Delegats d’Activitats Diverses Susi Melià Peiró Àngels Bayona Adam Alícia Gil Sapiña María Muñoz Perez Paula Torres Fuertes Carol Sansaloni Fuertes Raül Vargas Bustos Raül Colom Blasco Delegat de Transports Vicent Sapiña Gomar Paco Fuertes Todosantos Vicent Sapiña Fuertes Estanislao Carles Fuertes Delegats de Cercaviles Juan Sapiña Calatayud José Simó Vivó Abel Peralta Olivert Delegats de Pàgina Web Pablo Muñoz Torrent Marcos Pique Llovic Delegades d’Indumentària Paula Torres Fuertes Carol Sansaloni Fuertes Àngels Bayona Adam

Delegats de Falles G-4 Òscar Agud Mariner Pascual Sapiña Gonzalez Vicent Sapiña Fuertes Marcos Sansaloni Fuertes Delegades de Cavalcada Gemma Chofre Piris Anna Armengot Calabuig Delegats de Tendals i Envelat Paco Fuertes Todosantos Javier Chofre Palomar Pablo Muñoz Torrent Javier Torres Rico Juan Manuel Chofre Piris Raül Colom Blasco José Molina Simó Toni Pedrós Sabater Delegats de Paelles José Simó Vivó Javier Torres Rico Estanislao Carles Fuertes Javier Chofre Palomar Delegats de Sopars Ramón Marí Bohigues Javier Torres Rico Pascual Sapiña Gonzalez Jaume Garcia Donet Vicent Sapiña Fuertes MªJose Cruañes Ferrer Delegats de Plantà i Gespa Nacho Agud Mariner Juan Sapiña Calatayud Enrique del Arco González Raül Torres Fuertes Raül Vargas Bustos Pablo Muñoz Torrent Paco Fuertes Todosantos Òscar Cruañes Bolufer Vicent Grau Puig Òscar Agud Mariner Juan Manuel Chofre Piris Òscar Sapiña Gomar Carlos Villarrasa Martínez Delegats de Cremà Vicent Sapiña Fuertes Javier Torres Rico José Simó Vivó

Cort d'Honor Erika Albero Peralta Anna Armengot Calabuig Teresa Armengot Calabuig Vanessa Aspa Palero Sílvia Baldoví Grau Àngels Bayona Adam Beatriz Benito Ruiz Marina Bolonio Todosantos Tamara Bou Mahiques Rosa Bru Fenollar Marina Calabuig Signes Romina Carles Jover Mónica Carles Jover Raquel Castelló Oliver Maria Lara Castelló Grau Marta Castillo Colubi Cristina Castillo Colubi Gemma Chofre Piris Rosa Chofre Bru Sara Chofre Bru Alícia Ciscar Vidal Maria José Climent Pizarro Marta Climent Aparisi Mari Francis Coll Pelecha Marina Collado Audivert Mª José Colom Bodí Estefania Colubi Font Lorena Costa Marí Paula Criado Simó Mª José Cruañes Ferrer Raquel Escrivá Fernández Núria Espert Moreno Àngels Falcó González Mª Belén Fernández Valero Mar Franco Renart Paula Franco Renart

Elisa Fuertes Todosantos Carmen Fuertes Correcher Helena García Alcañiz Raquel García Aragó Mª Pilar Gavarrell Daroqui Alícia Gil Sapiña Mª Jesús Gil Sapiña Eva Giner Vallet Mª Carmen Gomar Soñes Amparo González Sese Mirna Ibáñez Morales Estefanía Isabel Izquierdo García Victòria Jiménez Piris Hermínia Jover Malonda Mª Pilar Lli González Rosana Lli Tur Marta Marí Peris Estefanía Martí Fernández Ana Martínez Criado Virgínia Martínez Gómez Ainoa Martínez Jover Lucía Martínez Peiró Pilar Martínez Castelló Eva Martínez Ivars Mar Martínez Oliver Mª Àngels Melero Monzo Susi Melià Peiró Neus Mestre Boj Beatriz Mogort Olivert Clàudia Moreno Sanfrutos Anna Muñoz Pérez María Muñoz Pérez Blanca Mur Gomar Clara Navarro Moreno Lucía Navarro Marí Mirta Ortiz Martí

Vocals

Arantxa Palau Grau Arantxa Peinado Sancasto Laura Pellicer Carboneras Cristina Pérez Monraval Rocío Piris Todosantos Paula Piris Todosantos Carol Ribes Romero Paula Ribes Sapiña Laura Ribes Sapiña Rosa Romero Ferrer Lydia Romero Galiano Carol Romero Jiménez Loli Romero Jiménez Clara Roselló Ferrer Carla Sanchis Melero Melisa Sanjuán Montagud Carolina Sansaloni Fuertes Sara Sapiña González Ana Sapiña Lledó Cristina Sapiña Benet Elena Sarrión Sapiña Andrea Selfa Escolà Lorena Serra Vallet María Simón Peinado Laura Soldado Ferrer Isabel Soler Juan Rocío Soler Romero Clara Soler Romero Verònica Todosantos Moreno Paula Torres Fuertes Desamparados Tur Marí Dúnia Valero Morant Mª José Vilches Sapiña Tetxa Zambrana Díaz Cristina Zarzo Rodríguez

Marc Adam Erik Adam Adrià Aragó Marc Aragó Jordi Arellano Eros Joaquín Aspa Alfredo Bayona Héctor Beltrán Miguel Blasco Carlos Bolufer Eric Castillo Federico Carbó Josep Codina José David Collado Rafael Collantes Daniel Cuello Marc de Diego Eduard de Jesús Pablo del Arco José Delgado Dionisio Delgado Simeón Fayos Salvador Ferrando Juan Bautista Ferrer Artur Font Roberto Fontanella Pablo Fuertes Jorge Galán Doménec Garcia Jorge Gil Joan Ramon Gimeno Rafa Gimeno Diego Gómez José Antonio Gómez Sergio Gomis Juan José Grau Sergio Hermán Vicente Hernández Blas Jiménez Òscar Juan Jorge Enrique Julián José Raúl Julián

Roberto Lapiedra David Llopis Juan Carlos López Rafa Manzanares Luís Martín Carlos Martínez Alejandro Mínguez Sergio Miralles Agustín Montagut Guillermo Montolío Carlos Moreno Bruno Mossenta Juan Pablo Muñoz Raül Mur Fernando Navarro Pedro Juan Pedrós Ricardo Pedrós Rubén Peláez Javier Pellicer Marcos Peralta Víctor Pintos Víctor Piris Llorenç Piris Santiago Romero Víctor Rafael Juan Andrés Rubio Higinio Sanchis Ernest Sanjuán Salva Santamaría Álvaro Santamaría Lucas Sapiña Fran Sapiña Álvaro Sarrión Carlos Sarrión José Manuel Soriano Juan Tormos Álvaro Vallet David Victoria Antonio Vidal Carles Vila Jorge Zahonero

Visita al taller

Moments culturals

Moments esportius

Recompenses majors

BUNYOL D’ARGENT

BUNYOL D’OR AMB FULLES

Edgar Frígola Bohigues Maria Francisca Coll Pelechà

Pablo Fuertes Pizarro Carol Romero Jiménez Carolina Sansaloni Fuertes Dunia Valero Morant

BUNYOL D’OR

BUNYOL D’OR AMB FULLES I BRILLANTS

Sílvia Baldoví Grau Alejandro Micó Bohigues Mirta Ortiz Martí Òscar Sapiña Gomar Sara Sapiña González Elena Sarrion Sapiña Javier Torres Sancasto

Jaume Garcia Donet Pascual Torres Rico

Distinció del Taütet La Falla Taüt ha esdevingut un col·lectiu fonamental en la millora i enaltiment de la festa de les Falles com a patrimoni cultural de la ciutat de Cullera. És aquesta una activitat col·lectiva, basada en el treball altruista i solidari dels ciutadans i ciutadanes que dediquen el seu temps lliure a l’organització de les activitats socials i lúdiques, que han fet de les Falles una de les principals manifestacions festives i culturals del Pais Valencià. Amb l’objetiu de reconéixer la tasca dels seus fallers i falleres en la promoció i enaltiment de la festa, la Falla Taüt ha creat la distinció Taütet, que serà concedida segons les següents: NORMES DE CONCESSIÓ •La distinció será concedida anualment amb caràcter honorífic. •Serà lliurada als fallers i falleres de la Falla Taüt, legalment censats en la comissió en l’exercici que siga concedida. •L’antiguitat per a rebre aquesta recompensa será la següent: Taütet d’or: 35 anys de faller a la comissió. Taütet d’or amb fullers de llorer: 40 anys de fallers a la comissió. Taütet d’or amb fullers de llorer i brillants: 45 anys de faller a la comissió. •El secretari o secretària de la comissió certificarà, si és el cas, la relació d’anys censats en la comissió i els anys de concessió de les recompenses així com el lliurament del Taütet. Des de la comissió es vol agrair a Josep Codina i Ardit per la seua participació desinteresada en la creació de les normes així com en el diseny del Taütet. Gràcies Pepe.

Fallers als que es concedeix aquest any el TAÜTET D’OR: Pedro Ribes i Bohigues Vicente Sapiña i Fuertes Pascual Sapiña i González Juan Soler i Marí Amparo González i Sese Mª Àngels Melero i Monzó Alfredo Bayona i Calatayud Joan R. Gimeno i Martín Pablo Muñoz i Torrent Higinio Sanchis i Garcia Isidro Sapiña i Fuertes Javier Torres i Rico Hermínia Jover i Malonda

Bojos per les falles Oscar Agud i Mariner El 6 d’octubre de 1977 naixia Maria José. De família fallera, ja son pare la va apuntar abans a la falla que al registre. De ben menuda ja acudia a tots els actes de la falla de la mà de son pare Pepe, més conegut com “Canyot”. Al seu pas per la falla ja deixava empremta. Cada any per disfresses sa mare Maruja ja es calfava el cap per tal de fer una disfressa millor que la de l’any anterior perquè guanyàrem el premi. Només prendre la seua primera comunió fou anomenada Fallera Major Infantil de la comissió, com no podia ser d’altra manera. Canyot, sempre al seu costat, la seua povila i el seu ullet dret, a la qual no deixava de mirar amb el somriure a la cara de veure com la seua xiqueta gaudia cada vegada que es vestia de fallera. En la memòria de tots els fallers queden les famoses despertades del dia de Sant Josep en les quals, per celebrar el seu sant i el de son pare, tota la comissió acabava en sa casa tastant el magnífic esmorzar que Maruja ens preparava. Una gran família fallera. Lamentablement “ Canyot ” ens va deixar al 2002. Aquell mateix any la Falla Taüt arribava al més alt, guanyava el premi a la Millor Falla de Cullera, Interès Turístic i Ingeni i Gràcia amb la falla “Xe xin pont” més coneguda com “La Xina”. Arribà al més alt també literalment, ja que com molt bé recorde, al mercat pujàrem un banderí amb un bon manoll de globus unflats d’heli per tal que tot el món pogués vore-ho i, com no, a fi que aquell premi estigués més a prop de “Canyot” i de Blas que també ens deixà aquell any. María José, com el cor li dictava i com ho porta a la sang, es va involucrar a

la falla en tot el que podia: no deixà d’acudir a cap acte de la falla (en el fons crec que era una forma de sentir més prop a son pare) . En estos últims anys tots els fallers saben la gran tasca que ha desenvolupat al si de la comissió. I a la Delegació de Tresoreria les hores que ha dedicat. Ara, com no, és peça fonamental a la comissió: sap fil per randa tot el que cada acte necessita, coneix a tots els fallers, la podem trobar més al casal que a sa casa. I tot sols per l’amor que li té a la falla. Però també té el seu aspecte festiu, no s’enganyeu: “Bleda”, “Canyo”, “Maripipa”, “Merkel”, “Maripunxo”, amb tant de sobrenom és normal que tots la coneguem. És la primera en apuntar-se a les festes, i amb l’excusa que ella té la clau, és l’última en anar-se’n del casal, sempre dispossada a preparar, organitzar... i sempre que s’ha de quedar diu: “– Ei, doncs pues fem un soparet i ho parlem. Una altra excusa per tal de no fer-se sopar a casa. Quanta paciència ha de tindre Àlex el seu nóvio perquè tot no és bo: ella és libra, per tant, cabudeta i un poc rabuda com ella mateix reconeix. Per sort se li passa de seguida , bo, per sort o perquè ningú no li fa cas. María José des d’ací tan sols felicitar-te per ser com eres. No canvies mai. Cuida d’Àlex que es mereix un monument i entén totes les hores que li dediques a la falla en comptes d’ell. Mima a ton tio Vicent: ell com ningú sap el que és la falla per a tu ja que des de ben menuda l’has tingut al teu costat i, com no, ta mare, Maruja, que tot el que ha fet en esta vida ha sigut per tu i per a tu. I a la teua gosseta Nani cuida-la també perquè és quasi fallera també. Trobar-vos a la nostra comissió ha estat un vertader regal. I recorda: els amics són la família que un elegeix, i tu sempre has format part de la meua família. Gràcies per tot.

Falles Mítiques Hèctor Sanmanuel i Torres

Sempre m’ha agradat la història. Però no la Història en majúscules que es conta als llibres a l’escola. M’agrada la història menuda, aquella que va boca-orella i que s’aprèn, que te la conten per tercera o quarta vegada, però que mai cansa. Hui vull contar la història d’allò que va passar a la nostra plaça l’any 1988 que, tot i que per edat no vaig poder viure (em faltaven encara 6 anys per a nàixer!), l’he escoltada tantes vegades que podria dir que vaig estar allí. Hi ha moltes diferències. Per exemple, la presentació, que ara separem en l’acte i el ball en dos llocs diferents, es va fer tota en el Saló Multiusos del Mercat. Però no era l’única cosa que es feia allí! La missa de Sant Josep també i allí es quedaren esperant els representants infantils perquè els ho havien dit i ningú anava a per ells! Però també hi havia coses que segueixen iguals. Aquell any va ser polèmic perquè alguns fallers estaven tan segurs que anaven a guanyar que començaren a celebrar el premi abans que els donaren i clar, la gent començà a dir que el jurat estava comprat... El mateix que passa ara! És ben cert que tenien motius per estar de celebració: aquell any l’artista plantava a la nostra falla i a Alzira, però a causa de la riuada que va ocórrer el 4 de novembre del 1987 a Alzira no van plantar falles, i per tant, es va poder abocar en el nostre monument completament. I quina sort vam tindre! Perquè, imagineu-vos com va ser aquella falla, que encara hui la tenim molt present en la nostra memòria.

Quan li parle de la nostra falla somriu amb nostàlgia. Em conta que a La Taüt conserva moltes amistats perquè sempre el tractaren molt bé i que ho passava molt bé ja que eren molt “juerguistes”. Així i tot, diu que som una comissió de les que més es bolquen i que comprovar com tots ajudaven era una cosa molt bonica de veure.

I no sols ens passa a nosaltres! Pel que sé el seu artista també la recorda i l’enyora. Roberto Andrés és una persona molt vinculada al món de les falles. Amant de les plantaes i de les presentacions, les quals em conta que són molt boniques al seu poble, Carcaixent, va ser faller fins que va començar a fer falles perquè va voler evitar polèmiques i ara que s’ho ha deixat diu que no sap on anar de tantes falles que l’han convidat!

D’aquell any diu que recorda molt discutir amb els fallers per uns angelets. En un primer moment, a l’esbós, els angelets estaven nuets... però a l’hora de posar-los en la falla estaven vestits. Els fallers li ho van dir, perquè no entenien perquè anaven vestits els àngels, si sempre els havien representats nuets. Ell els va preguntar si alguna vegada n’havien vist algun, perquè, com els àngels són al·legories, els podia representar com volguera. I fins ací la història que volia contar-vos hui, però si voleu saber més, feu com jo i apropeu-vos al casal qualsevol divendres a la nit i pareu bé les orelles, que escoltareu històries tan o més interessants com la que vos acabe d’explicar.

Es va dedicar a les falles des de jove perquè son pare ja en feia. Segons ell allò era un altre món, son pare les feia quan el descens de la feina en la fàbrica de pintura li permetia dedicar-li temps i amb tècniques que, tot i que encara hi ha artistes que les utilitzen, hui en dia ja no les veiem a les nostres falles, com són el modelatge en fusta o cartró. I és això precisament el que més destaca Roberto de les falles d’ara: el canvi en la forma de fer-les. Aquest canvi ha permès fer falles més grans i detallades, tot i que, segons diu, la crisi ha afectat la construcció de les falles.. Per això ell recomana als futurs artistes que es preparen perquè és un camí molt dur i ple de sacrificis. Però tal com m’ho conta, no hi ha res per a un artista com guanyar un primer premi. És en aquest moment quan veus recompensat tot l’esforç d’un any. Potser per això hi ha qui quan veu que no guanya, de la decepció es queda en casa fins que passen les falles. I és que hi ha molta competència entre els artistes, si be s’ha mitigat un poc amb l’aparició de les seccions perquè cadascú sap millor contra qui competeix i què pot fer amb el pressupost del qual disposa.

Marató fotogràfica

B. ARTICLES CULTURALS 1. 2.

El Mercat de Cullera, una sana tradici贸. El m贸n del mercat.

higienista, a l’hora de justificar la construcció d’un nou mercat, que ens posen sobre la pista dels principis ideològics que determinaran la seua arquitectura. Així, la falta d’un espai propi per una activitat de primera necessitat i de servei públic, com es la compravenda de productes de primera necessitat, amb unes condicions de neteja, higiene i salubritat adequades són expressades a la memòria del projecte: “Los vendedores se encuentran al aire libre, se hallan aglomerados y como falta espacio, no solo resulta imposible una regular distribución, sino que llegan a entorpecer la entrada y salida de los vecinos de aquella zona de la población. Los compradores, a su vez, sujetos también a todas las inclemencias del tiempo, no pueden moverse con desembarazo…” I més avant diu: “… la confusión resulta extremada y los inconvenientes se multiplican…” Més obvi resulta aquest últim paràgraf: “En estas condiciones, dicho se está, que no es posible una buena policía y que la limpieza de unos puntos, que tanto la necesitan, ha de ser más que deficiente, por grandes que sean los esfuerzos del Ayuntamiento.” 2

El Mercat de Cullera, una sana tradició

El Mercat Municipal de Cullera:

L'aigua al servei de l'higienisme i l'ornamentació

Kike Gandia i Álvarez Museu d'Història i Arqueologia de Cullera L’ELECCIÓ DE L’ESPAI. El mercat a Cullera se celebrava en una zona molt concreta de la vila. El mateix arquitecte aporta un plànol dels carrers on es desenvolupava aquest mercat al seu projecte. Era un mercat de caire popular, a l’aire lliure i que es desplegava pels voltants de la Casa Consistorial, al ple centre del barri de la Vila —antic espai emmurallat des d’època de la conquesta cristiana—, i més concretament pels carrers “Calle de Arriba”, “Calle de la Cisterna”, “Plaza de la Constitución” i “Plaza de la Reina”. (FOTO 1) Pel lloc que ocupen a la trama urbana de Cullera, aquestos carrers posseeixen les característiques dels vials dels nuclis urbans medievals: carrers revirats, estrets, curts i menuts propis d’una petita ciutat emmurallada. Açò, en paraules de l’arquitecte projectista representava un greu inconvenient per les necessitats comercials i d’abastiment d´una ciutat pròspera i populosa com era Cullera, que aleshores tenia una població de 12.000 ànimes -la meitat que hui en dia—, provocant importants problemes de circulació viària, col·lapses, molèsties, incomoditats tant per a la població com per als venedors: “La inspección del plano referido, basta para comprender el obstáculo que a la pública viabilidad ha de ofrecer necesariamente, la ocupación de las principales vías urbanas durante todos los días, en horas de 1 mercado.”

FOTO 1: Lloc on es feia mercat abans de la construcció de l’edifici. Detall del plànol del projecte de Mercat per a Cullera de Luís Ferreres, 1894. 1. Proyecto de Mercado para Cullera. Documento nº 1. Memoria. Valencia,1894. Arquitecto: Luis Ferreres Soler. Arxiu Municipal de Cullera. Pàgs. 4-5. 2. Ibídem, pàg. 5

A banda d’aquestos problemes, Luís Ferreres aporta altres raons de caire

En les cites textuals del projecte és on es reflecteix de forma patent el contingut ideològic i els paràmetres orgànics de l’arquitectura de Luís Ferreres: és a dir, la higiene, la neteja, la salubritat i l’ordenació pública.

que reuneix aquest espai per ubicar el nou mercat, com són la seua posició cèntrica, propera a la principal artèria viària de comunicació –el carrer del Mar—, i amb suficient capacitat i amplitud per construir aquesta edificació. Conclou, de forma categòrica, l’arquitecte: “Estos secaderos son sin duda alguna, no solo el mejor, sino el único punto posible para el emplazamiento del nuevo mercado;…” 4 (FOTO 2)

Però, què es venia al mercat de Cullera? Doncs productes de primera necessitat com les fruites, verdures, llegums, hortalisses, carn i pa. I d’altres que no ho eren tant, com les granotes, els cargols, els formatges, les olives, les tàperes, els embotits, les saladures i els fumats, així com els gelats i els melons a l’estiu. Destaca a la memòria del projecte, la gran afluència de parades de melons i melons d’Alger a l’època estiuenca, que ocupaven grans espais del mercat al carrer que “responde a una costumbre antigua que no deja de tener carácter.”3

Queden paleses les raons del lloc escollit per a la construcció del nou mercat. Nosaltres creiem que Luís Ferreres, com a bon arquitecte urbanista, havia estudiat totes les possibilitats per ubicar la seua construcció. Aquest espai, buit des d’època medieval –tal com ho han corroborat les diferents campanyes d’excavació dutes a terme als carrers que envolten l’actual construcció del mercat5, i refermat pels seguiments arqueològics duts a terme com a conseqüència de les obres de rehabilitació6, dins mateix de l’espai tancat del mercat cullerenc- i ocupat, tan sols, pels sequers de blat que, ni tan sols apareixen reflectits en els plànols de Juan Mercader de 1864 i de la Comisión Hidrográfica de 1879, era un lloc molt valorat per l’arquitecte que volia, no sols construir el mercat en un lloc cèntric i ample, sinó que a més volia connectar el raval de Santa Anna –antic solar de la Qulayra islàmica- amb el barri de la Vila –antic solar de la Cullera cristiana7- , ambdós espais urbans separats des d’antic per aquest gran buit constructiu. “… con ello, la población se completa, digamoslo así;…”8

L’espai triat per a la construcció del nou mercat pareix que no oferia dubtes, ni a l’arquitecte ni als dirigents de l’època: els sequers del carrer del Mar. Era aquest un espai -tal i com es pot observar al plànol del Marqués de la Romana de 1772 —exempt de construccions i on es trobaven diferents sequers de propietat particular. Luís Ferreres al projecte relaciona les “bondats”

D’aquesta forma aconseguia que tota l’activitat i totes les persones que la generen, confluïren cap a aquest lloc, constituït en vertader centre neuràlgic de la vida urbana de Cullera, ja que aquest espai no sols estava concebut com a mercat —com veurem més avant— sinó també com a centre de reunió i d’esplai de la població cullerenca. Açò, a més a més, comptava amb l’ajuda del carrer del Mar –eix viari de màxima importància que con3 . Ibídem, pàg.11-12 4. Ibídem, pàg. 6 5. PEREZ NEGRE, J., “Informe arqueológico final. Urbanització carrers del nucli urbà de Cullera (plaça la Verge-plaça Pati de l´Esglèsia)”. Original depositat en el Servei Arqueològic Municipal. Cullera, 2001. 6. GANDIA ÁLVAREZ, E., “Memoria arqueológica: seguimiento arqueológico en la plaça la Verge-Auditori”. Original depositat en el Servei Arqueològic Municipal. Cullera, 2008. 7. COTINO, Fernando; MARTÍNEZ, Silvia y ROSELLÓ, Miquel., “Nuevos datos sobre urbanismo islámico y bajomedieval de Cullera”, en QULAYRA, Revista d‘Arqueologia i Estudis Històrics, nº1. Cullera, 2005. Pàgs. 55-85. 8. Proyecto de Mercado para Cullera. Documento nº 1. Memoria. Valencia,1894. Arquitecto: Luis Ferreres Soler. Arxiu Municipal de Cullera. Pàg. 7.

FOTO 2: Espai on es proposa construir el nou mercat, “els sequers”, al plànol de Juan Mercader, 1864.

nalitat volumètrica, i la utilització de materials nous, com el ferro i la rajola massissa, exposats a la vista amb clara intenció de dignificar-los i erigir-los com a trets identificatius de l’edifici. I, com no, l’aigua com a principi vital en els postulats higienistes.

nectava des d’antic la vila amb la mar Mediterrània- i que, passant per davant d’aquest espai de forma tangencial “…se hallará contiguo a la dirección general del más importante de los movimientos viarios y a la vez ocupará una posición completamente independiente, …“9, assegurava el trànsit correcte i ordenat, així com una gran afluència de personal. De fet, açò encara continua essent així.

Es tracta, més que d’un edifici, d’un complex de construccions englobades per una tanca de rajola i reixa de forja, que configura un conjunt de planta quadrangular, amb una disposició interna en forma de creu grega. Cada braç d’aquesta creu es converteix en un carrer que acaba formant una plaça en l’encreuament, on es disposa una bonica font, que no estava al projecte primigeni. Als quatre angles resultants, es disposen els pavellons, aïllats, per a la venda dels productes. Cadascun d’ells està dedicat a un tipus de matèria de primera necessitat: el pavelló de la carn, el del peix, el dels ultramarins i similars, i el de la fruita, verdures i hortalisses, encara que “esta clasificación sin embargo hay que dejarla al buen criterio de la Comisión Municipal del Mercado,....”12. (FOTO 3)

Una altra raó que aporta l’arquitecte a la memòria del seu projecte, i que cal remarcar, són els avantatges de caire higiènic “tan dignas de consideración para el objeto” que posseeix el lloc, en ubicar-se en la part de major altura de nivell i trobar-se així molt ventilat. Acaba amb aquesta sentència: “…es el único punto posible para dicho emplazamiento, este queda plenamente justificado.” 10 L’arquitecte, i com a qüestió anecdòtica, ja que tindrà en compte la festivitat de “la baixà de la verge” -tan arrelada i tradicional a Cullera- a l’hora de projectar el nou mercat, doncs és conscient dels problemes que la nova construcció pot ocasionar a la festa: “...pero desde el momento que allí se proyecta una construcción, hay que pensar en que no sea obstáculo para la gran manifestación anual que se ha indicado y por eso es preciso aportar una disposición que deje un estenso espacio libre...”11. D’aquesta manera, Luis Ferreres justificarà la major magnitud de què disposarà l’avinguda central de l’encreuament dels carrers del complex mercantil i que enllaça amb la pujada al castell -santuari, on es custodia la patrona de la vila. Concretament, atorga 30 m d’amplària a aquesta avinguda o carrer central (amb disposició N-S), mentre que al carrer que creua l’anterior (amb disposició E-W) li atorga 20 m. LA CONSTRUCCIÓ DEL MERCAT: L’AIGUA COM A PRINCIPI VITAL EN ELS CONCEPTES HIGIENISTES Enquadrat dintre del grup d’edificis destinats a desenvolupar una funció social, econòmica i industrial, manté les mateixes característiques que identifiquen aquesta arquitectura de finals de segle XIX: aplicació dels postulats higienistes, preocupació constant per les condicions ambientals de les persones que hi acudiran, primacia de la funcionalitat per davant de la decoració i ornamentació, funció social que repercutirà en beneficis per al poble, humanització dels espais amb la cerca de la millor ocupació i racio-

FOTO 3: Distribució en planta del mercat de Cullera. Plànol del projecte de mercat per a Cullera de Luís Ferreres, 1894. 9. Ibídem, pàg. 7. 10.Ibídem, pàg. 8. 11. Ibídem, pàg. 9. 12. Ibídem, pàg. 17.

El Mercat fou construït amb fàbrica vista, de rajola massissa de característic color marró rogenc, ferro, fusta i pedra. Tot el conjunt està unit per una tanca amb pilars, també de rajola, rematats amb una piràmide de pedra que s’uneixen amb una reixa de ferro forjat. En aquesta tanca s’obrin sis portes enreixades de ferro, tres a la façana principal i les altres tres a la resta dels costats que donen accés als braços de la creu. Curiós és com tot el conjunt s’adapta a les corbes de nivell. Així, al carrer del costat Nord l’accés a l’espai del Mercat es fa per una doble escalinata que parteix d’un mirador, amb balustrada, per tal de salvar eixa diferent cota de nivell. Per això, també trobarem que al carrer del costat Sud o façana principal l’accés, tant als pavellons com al braç inferior de la creu, es fa mitjançant dos escalons que, al mateix temps, donen accés a una plataforma de la qual arranquen altres quatre escalons més que ens situen, per fi, al nivell de tot el conjunt obert i enjardinat. D’aquesta manera es compensa eixa diferència tan important entre les cotes de nivell dels dos vials, que discorren en sentit W-E, a la vegada que tot el conjunt assoleix una posició més horitzontal, sense deformacions en planta. FOTO 4: Distribució interna dels productes en les quatre naus del mercat. Detall del plànol de rasants.

El programa constructiu ve molt ben expressat per l’arquitecte al seu projecte, ja que li preocupava en gran forma que no es completara per manca de diners. Així, Ferreres proposa que en aquest cas s’execute el projecte per parts i per això independitza, arquitectònicament, cadascun dels quatre pavellons o naus que integraran el nou mercat. D’aquesta manera s’assegura que el resultat final del conjunt posseisca un programa constructiu coherent i harmònic, es respecte la concepció original del projecte i s’evita el problema patit a Sueca, d’on es mostra molt crític “...que construido tan solo una parte del Mercado que se proyectó, la construcción existente parece obedecer a una disposición singular y caprichosa que se hace chocante y la circulación a cubierto no puede tener efecto en buenas condiciones; originandose de aquí inconvenientes y molestias en el uso diario del edificio, que seguramente se hubieran evitado a haber previsto que la realización tenía que ser incompleta.”13. (FOTO 4)

D’aquesta manera, Luis Ferreres divideix el programa d’obres en cinc fases. La primera més genèrica que comprén els moviments de terra, l’explanació del terreny i les rases necessàries per assentar les construccions, així com el tancament perimetral del conjunt amb una reixa de ferro sobre muret de rajola massissa i el mur de contenció nord. que separa el conjunt comercial de les cases situades a la pujada del Castell, ja que no es podia modificar el nivell del carrer i per això que es projecta una escala que permet baixar al conjunt tancat del mercat. Les altres quatre fases corresponen a cadascuna de les naus o edificis que composaran el mercat “...los cuales pueden construirse sucesivamente unos tras otros, aun con intervalos todo lo largo que se quieran...”14 A tot el projecte del Mercat de Cullera es pot esbrinar una voluntat d’ordenació de l’espai i de l’activitat que s’hi genera. La distribució i classificació dels productes en diferents zones és un bon exemple: un pavelló per a la carn, un altre per als ultramarins, un per al peix, saladures, granotes i cargols i, finalment, un quart per als llegums, hortalisses i fruites.

13. Ibídem, pàg. 12. 14.Ibídem, pàg. 14.

Altres aspectes que, també, fan referència a l’ordenació de l’espai i el seu correcte ús són la lliure circulació de persones, la ubicació concreta dels llocs de venda per no destorbar la compravenda i la protecció davant les inclemències meteorològiques. Hi ha una clara cerca de la comoditat i accessibilitat per als possibles compradors, la qual cosa sens dubte repercuteix en una millor compra. És per això que projecta a tot el mercat elements destinats afavorir el trànsit de persones: marquesines, patis interiors, graderies o esglaonades per superar el desnivell entre els pavellons anteriors (c/Mar) i els posteriors (carrer de Pujada la Castell) i plataformes per als quatre pavellons, cadascuna a diferent altura, per a obtindre la necessària horitzontalitat. Així mateix, els quatre accessos –un per cada latitud- disposen d’esglaonats per facilitar la superació dels desnivells dels carrers perimetrals respecte a la cota de les avingudes del conjunt mercantil.

i situen els llocs de venda en quatre pavellons. Els espais oberts i comuns són tractats per l’arquitecte amb molta cura, ja que projecta la plantació d’arbres que, a més, serviran “ ...para evitar los rigores del sol..”.18 Les obres es licitaren per un preu de 131.168,69 pessetes, un termini d’execució d’un any i amb un dipòsit provisional de 6.334 pessetes, segons es publicà a la Revista de Obras Públicas del mateix any 1899. És curiós el fragment que parla de la direcció facultativa de les obres amb estos termes: “De acuerdo con lo que preceptúa el art. 78 de las condiciones facultativas, el contratista aceptará indiscutiblemente la designación del Arquitecto municipal para Director de las obras, viniendo obligado a satisfacer los honorarios que devengue”.19 És interessant veure les partides de material que s’hi especifiquen i que ens aporten moltes dades interessants sobre la seua construcció. Per exemple, crida l’atenció com les partides de materials econòmicament més importants corresponen al ferro i a la maçoneria, els dos tipus de materials que caracteritzen l’arquitectura de l’època, en detriment d’altres més destacats a les èpoques precedents, com la pedra picada i la fusta, amb una presència més residual al projecte d’execució. Ho manifesta clarament l’arquitecte a la redacció del projecte: “El elemento principal que se propone para la construcción del Mercado proyectado es el hierro.”20

El projecte fa referències explícites a les condicions higièniques i sanitàries. De fet és voluntat de l’arquitecte que el nou mercat dispose de llum natural i ventilació en abundància “tan necesaria a estos edificios, donde la policia pueda ejercer su saludable inspección y la limpieza efectuarse cómodamente todos los días;”15. Aquesta cita textual del projecte de L. Ferreres, manifesta la profunda preocupació de l’arquitecte per la higiene i les condicions de salubritat d’aquest lloc, destinat a proporcionar els articles de primera necessitat a la població amb garanties de conservació i la prevenció de malalties derivades del mal estat dels productes, la falta d’higiene o l’absència de neteja, com molt bé queda reflectit al projecte: “... al diseminar y reducir las emanaciones de las sustancias infecciosas o susceptibles de descomposición,...”16. Com hem pogut comprovar al treball de Salvador Comes i Hernàndez17, era pràctica comuna als mercats trobar productes putrefactes i en avançat estat de descomposició, així com deixalles i fem acumulat, que generaven una atmòsfera gens saludable. Per això, Luís Ferreres posà molt d’interès en l’escaient policia, neteja i, com no, ventilació dels espais destinats a mercat. Açò, també es manifesta l’apartat dels materials amb el qual s’han de construir les casetes o llotgetes del mercat. De tal manera que l’arquitecte expressa que s’empre xapat de taulell per a les llotgetes destinades a la venda de productes càrnics.

Aquest material s’utilitzà per a les columnes de fundició, els capitells, les vigues de gelosia, els “ganivets” d’armadura, les cobertes a dos aigües que eren de ferro ondulat i galvanitzat, les mènsules i “colometes” de les marquesines, les persianes dels finestrals i, finalment, les reixes de forja de la tanca perimetral. La pedra, com no, la trobem també com a material, encara que emprada com a element puntual i quasi decoratiu: la coronació piramidal dels pilars i la coronació del muret de la tanca perimetral de tot el conjunt, fets a base de carreus repicats, o la pedra arenisca emprada a la pavimentació de les quatre seccions. 15. Ibídem, pàg. 15. 16. Ibídem, pàg. 17. 17. Ibídem, pàg. 19. 18. Ibídem, pàg. 21. 19. Ibídem, pàg. 21. 20. Ibídem, pàgs. 33-34.

Condicionat per l’espai, el Mercat de Cullera és una construcció de perímetre quadrangular, tancat per una reixa de forja sobre muret i pilars de rajola massissa, amb un creu grega al seu si, formada pels dos carrers o avingudes -com cita Ferreres- que actuen com a distribuïdors de l’espai interior

També, és curiós l’apartat anomenat “Varios”, on consten dos escuts de la vila de fundició, que són els que hui coronen els dos pavellons de la façana principal per a commemorar la seua construcció.

necessitats d’una societat en pur estat d’evolució, que caminava cap al nou mil·lenni. El primers mercats de ferro aparegueren a Espanya en 1868. També a Europa, per tal com al 1865 ja hi havia un mercat de ferro a Stuttgart, al 1868 a Viena, en 1872 a Florència i al 1874 a Brussel·les. I és que la societat decimonònica experimentà un fort creixement poblacional que provocà un increment desmesurat de la insalubritat preexistent. L´arquitectura higienista pal·liarà en gran mesura aquests problemes i es convertirà en un referent per a les classes dirigents, de tal manera que totes les ciutats i pobles voldran comptar amb un edifici destinat al mercat. Al final d’aquesta centúria és el moment de la proliferació dels mercats. Així, aprofitant-se de la generalització del ferro com a material constructiu, els arquitectes projectaran mercats a les ciutats més populoses i, després, a les zones on hi havia viles amb més desenvolupament agrícola, com és el cas de la Ribera. Els mercats de València, Algemesí, Silla, Cullera, Alginet, Burjassot, Carlet22, Alzira, Alberic ...en són un bon exemple. (FOTO 6)

FOTO 5: Escut de Cullera en bronze al remat del sostre a la nau de la carn i les verdures.

El Mercat Municipal de Cullera participa dels trets definitoris de les construccions semblants de l’època: utilització del ferro, de la rajola vista, de la ceràmica, d’elements identificadors del poder municipal —com els escuts que coronen l’entrada als pavellons per les portes principals—, de la diferenciació dels espais interiors en funció del producte per a vendre, de la claredat i oxigenació del pavellons de venda mitjançant l’obertura de grans portes i finestres, tot això basant-se en els preceptes higienistes de l’època i, com no, de la imbricació dels espais funcionals i comercials amb els lúdics i d’esplai. De fet Ferreres mai oblidà que aquest lloc era punt clau de reunió de tota la població per a la celebració d’actes festius, com la “Baixà” de la Mare de Déu i projectà les cobertes del pavellons anteriors, que recauen al carrer del Mar, amb terrats perquè “... puedan colocarse sillas que alquilar al público, obteniendo así un nuevo arbitrio en beneficio del Ayuntamiento.”21

FOTO 6: Panoràmica del mercat en una fotografia antiga. Fons de l’Associació Cultual La Penyeta.

Com es pot comprovar, el disseny conceptual del Mercat Municipal de Cullera respon a criteris no sols d’ordre artístic, sinó també comercials, funcionals, socials i, com no, culturals. Sorgiren, doncs, com a resposta a les

21. Ibidem, pàg. 28. 22. FERRER SELMA, Amparo., “Los mercados de Algemesí y Silla”, en Torrens 11. Torrent, 1997. Pàgs. 141-190.

composición hay que evitar, y algunos de los cuales, dando origen la resbalamiento de las personas, son doblemente peligrosos.” 23 L’arquitecte Ferreres deixà ben clar que Cullera no disposa aleshores de xarxa de subministrament d’aigua potable que puga arribar fins el nou mercat, ja que la població es proveeix de pous subterranis, d’aquesta manera i davant la necessitat plantejada de tindre aigua per la higiene del mercat: “Para la limpieza es necesaria el agua y no hallándose canalizada la población, ni surtida de aguas potables, es necesario procurarla por los medios de que se disponga”24, es proposa en el projecte l’obtenció de l’aigua mitjançant la construcció d’un pou i elevar les aigües fins a un depòsit amb suficient capacitat des d’on es conduïsquen a les diferents seccions del mercat. L’elevació de l’aigua fins al depòsit es proposa mitjançant una bomba aspirant-impel·lent i la distribució a les diferents seccions o naus del mercat mitjançant canonades de plom i de ceràmica que durien l’aigua fins a un doll que s’ubicaria en cada secció o nau. El pou i el dipòsit s’instal·laren en una caseta que es construí per a tal efecte a la part més alta, coincidint on hui es troben els WC25. Com es pot comprovar llegint el text de la memòria del projecte del Mercat, l’arribada de l’aigua hi va ser tot una acció d’avantguarda per a l’època i un afany especial de l’arquitecte que, com a bon seguidor dels corrents higienistes, volgué que la higiene i la salubritat marcaren la diferència respecte d’unes altres construccions. L’arribada de l’aigua al Mercat facilità moltíssim l’activitat de neteja, la conservació dels aliments i el manteniment de l’edifici, a més -com hem vist abans- d’evitar accidents de les persones per relliscades! Però, a més, facilità també la construcció de la font ornamental que es troba al mig de l’encreuament dels dos carrers del complex mercantil. Aquesta font es construí l’any 1900 com es pot observar a la reixa de forja que l’envolta i va ser dissenyada per José Costa Llopis. La font va ser un entossudiment concret de l’alcalde d’aleshores, Lorenzo de Borja Rochera que, fins i tot, organitzà a un grup d’amics per aconseguir la pedra necessària per a construir-la. Anaren a per ella a la Cova de la Galera en la muntanya de Favara.

LA FONT DE ROCALLA COM A EPICENTRE DEL NOU ESPAI Al centre de tot el conjunt creat per Ferreres es construí una bonica font de rocalla. Aquesta és una font ornamental que s’erigeix a l’encreuament dels dos braços o carrers de l’interior del mercat i, per tant, pas obligat per a les persones que ingressen en aquest. (FOTO 7)

FOTO 7: Font ornamental de rocalla i castell al fons.

Aquesta font, en origen no estava contemplada al projecte de Ferreres, ja que ni figura en la memòria ni tampoc apareix dibuixada en els plànols. El que sí que s’esmenta en el projecte, i això suposà tota una revolució, és l’arribada de l’aigua al Mercat. Efectivament, una cosa tan aparentment tan ximple com el subministre d’aigua per a fer-la servir al mercat, suposa en aquells moments tota una revolució, ja que a eixe punt de la ciutat no n’hi havia i, com tothom sap, l’aigua és essencial en els mercats per la higiene i la salubritat d’aquests i les matèries primeres que s’hi es venen: “Los Mercados son edificios que como se sabe, requieren suma limpieza, porque continua y necesariamente se ven cubiertos de resíduos orgánicos, cuya des-

23 . Proyecto de Mercado para Cullera. Documento nº 1. Memoria. Valencia,1894. Arquitecto: Luis Ferreres Soler. Arxiu Municipal de Cullera. Pàg. 48. 24. Ibidem, pàg. 48 25. Ibidem, pàg. 49

Tot el conjunt s’envolta d’una reixa perimetral de ferro forjat amb la data de la construcció de la font. A la tassa és tradicional que naden els ànecs i la gent que els done de menjar. També la font exerceix una mena d’atracció sobre tothom, ja que és un lloc on comunament se sol quedar per veure’s, fer-se fotos o portar a berenar els xiquets.(FOTO 9) Un lloc d’encontre, de reunió en el cor de la ciutat i en un entorn tranquil i verd que Luis Ferreres volgué que fóra i per a l’esplai i el gaudiment dels cullerencs, en suma, l’epicentre d’un espai creat a mida de l’ésser humà.

FOTO 9: La font ornamental un dia de nevada en una fotografia antiga. Fons de l’Associació Cultural La Penyeta.

FOTO 8: Font ornamental abans de l’escultura del nen. Fons de l’Associació Cultural La Penyeta.

Es tracta d’una font decorativa de planta circular, conformada per una tassa redona a manera d’estany de la qual emergeix una muntanyeta de rocalla al cim de la qual s’ubica el sortidor del que brolla l’aigua i que en caure sobre la rocalla crea, amb el pas del temps, efectes visuals molt pareguts a les coves d’estalactites i estalagmites. En origen, la coronació de la font no era el nen que hui té, no tenia cap figura com es pot observar a la foto antiga de principis de segle. (FOTO 8)

AGRAÏMENTS Vull agrair a Fernando Chofre les informacions proporcionades a propòsit de la font de rocalla del Mercat i a l’Associació Cultural La Penyeta les fotografies proporcionades per a il·lustrar aquest article.

bancs ben ficats es troba el Refugi del Mercat Municipal, que fou construït un any abans que finalitzara la Guerra Civil Espanyola, l’any 1938, tal com arrepleguen als seus estudis A. Muñoz, M. Mínguez i V. Ricó, rehabilitació feta, per cert, a partir d’uns magatzems subterranis.

Arquitectura i últimes remodelacions al mercat Iván Morales i Fernández El Mercat Municipal de Cullera es fixa just a l’epicentre de la població, situat en una plaça dedicada a la nostra patrona. L’espai que ocupa en aquests moments el Mercat, no va patir un procés d’urbanització fins al segle XIX quan l’arquitecte Lluís Ferreres començà a projectar en plànols el Mercat del nostre poble. La construcció d’aquest conjunt d’edificis dedicats a la venda de productes frescos, suposa un abans i un després en la castigada economia cullerenca, alhora que modifica també el paisatge arquitectònic i la interconnexió que necessitava per ser una ciutat moderna i accessible per a aquella època. La distribució de les portes del Mercat de Cullera és gairebé estratègica, ja que cadascuna d’elles ens porta a una barriada de Cullera i actua com a nexe d’unió. Aquest mercat suposava ser el vèrtex arquitectònic entre els carrers més importants de la ciutat, el carrer de la Mar que connecta directament amb la barriada del Raval de Sant Antoni de la Mar, i el carrer València que connecta amb el barri del Raval de Sant Agustí. Fa uns anys es va realitzar una rehabilitació completa de tot el Mercat, i se li va donar un llavat de cara als antics i deteriorats edificis, però mantenint l’essència d’aquests. Per aquest motiu, es varen emprar tècniques constructives poc invasives amb els antics edificis. El Mercat és quasi una caixa de sorpreses. Per davall de totes eixos arbres i

Luis Ferreres. El projecte original comptava amb quatre pavellons, i cadascun estava dedicat a un producte en concret (peix, fruita i verdura, forns i ultramarins i carn). Des de ben prompte el quart pavelló es va utilitzar com a auditori de música. Una reforma a finals dels segle XX va concentrar tots els comerços en les dos naus davanteres habilitant l’antiga nau del peix com a sala multiusos per a actes socials, polítics, fallers o exposicions.

Els Jardins del Mercat, plaça major de Cullera Enfront del nostre casal se situa aquest espai, centre de la vida pública local de Cullera

Tan important en el projecte com els quatre pavellons destinats a albergar el mercat són els jardins en forma de creu i d’estil romàntic, amb arbres frondosos, parterres, enreixats i una original font de roca en el centre. Una escalinata amb mirador completa el conjunt, unint els jardins amb el carrer Calvari, ubicat més alt que la plaça i convertint els jardins en punt de partida de la pujada al castell.

La Cullera del canvi de segle del XIX al XX va ser, sense dubte, una societat vibrant, plena de canvis, socials econòmics i polítics accelerats. Part d’eixos canvis es van veure reflectits en l’arquitectura local, tant en l’obra pública com en les excel·lents cases d’estil modernista que les famílies benestants de la ciutat començaren a construir-se a extramurs de la Vila, als carrers València, Cervantes o Doctor Alemany.

Des de ben prompte i en no tindre Cullera una plaça major, els Jardins del Mercat es convertiren en centre de la vida local. A més del mercat ambulant dels dijous, als jardins començaren a celebrar-se actes com el Certamen De Bandes, els balls de disfresses de festes, concerts, actes fallers com l’Ofrena , mítings polítics o manifestacions. Al mercat és rebuda pel poble la imatge de la Mare de Déu del Castell i des d’allí ix la processó de la baixà i arranquen proves esportives com la Volta a Peu.

Pel que fa a l’obra pública, en pocs anys Cullera va veure la construcció del Pont de Ferro, el primer pont d’obra que es va alçar sobre el riu a la nostra ciutat, el Santuari del Castell i el Mercat Municipal.

En el dia a dia, el mercat és també lloc de reunió de xiquets i majors, pati de jocs, zona de passeig o d’apassionades tertúlies als bancs, en què els jubilats comenten com arreglar els problemes del poble i del país.

El mercat i els seus jardins, es poden qualificar com un projecte avançat al seu temps per la seua estructura, la seua amplitud de mires i per la seua funcionalitat. Bona mostra d’açò és que, més de 100 anys després de la seua inauguració, el mercat seguix complint les seues funcions i han sigut necessàries poques reformes per adaptar-lo als nous temps

La reforma duta a terme fa quatre anys als Jardins i a l’Auditori del Mercat ha deixat aquest espai en unes condicions fantàstiques, però ha limitat el seu ús, li han llevat una miqueta eixe paper de plaça major tan volguda pels cullerencs. De fet, a les xarxes socials, un grup demana que els balls de festes i falles tornen a celebrar-se allí. El debat està obert i no es pot descartar que en el futur això ocórrega.

Ximo Gimeno i Martí

D’estil modernista i construït amb la rajola vista i el ferro com principals materials, el mercat s’alçà sobre uns antics sequers de propietat municipal. La idea de fer un mercat respon a les noves idees sobre higiene, alimentació i comerç que hui en dia són d’ús comú i en aquells anys eren pura avantguarda.

Perquè no hi ha cullerenc que no tinga algun record relacionat amb el Mercat, bé siga un partit de pilota, un diumenge ben mudat per veure amb els pares la seua banda al cicle d’hivern, una divertida nit de disfresses, un concert de rock, un primer bes o l’alegria pel triomf de la seua falla. I és que el Mercat i els seus jardins han format part d’allò que diem “educació sentimental” dels cullerencs des de fa més d’un segle i així esperem que seguisca durant molts més.

L’edifici es va alçar entre l’any 1899 i 1903 i va ser projectat per l’arquitecte

Refilets i revoltejos Agustin Salazar i Celis

El mercat de Cullera, centre neuràlgic del nostre poble, és el punt de confluència de tots els habitants, xiquets després del col·legi, joves amb els seus amics, compradors de l’aliment diari, vells conversant asseguts en els bancs..., i altres habitants, alguns callats i desapercebuts, i altres més xarradors i més visibles. Anem a descriure quina flora i quina fauna també habita en aquest centre, amb qui compartim el passeig pel mercat, per esta plaça, la plaça de la Verge. Qui no ha vist els dos exemplars arboris més cridaners del centre de la plaça? Les dos grans, majestuoses, longeves araucàries són els arbres més visibles des de qualsevol punt de Cullera, inclús des del castell, per alguna cosa són els arbres més alts del poble. Poden arribar als 40 metres, encara que les nostres no superen els 20. (Es poden recordar els versos de Neruda sobre la seua disposició: Alta sobre la tierra te pusieron, dura, hermosa araucaria de los australes montes…). No sabem quant de temps porten ací, sí sabem que vingueren en el segle XIX, d’Amèrica, de Xile, de la regió de la qual, Arauco, prengueren el nom. És una conífera de port cònic, amb un atractiu majestuós per l’exacta simetria del seu ramatge, quasi horitzontal, una casa perfecta per a albergar les aus que després descriurem. La seua fusta s’ha utilitzat per als pals majors de les naus, però el seu ús més comú és, com en el nostre poble, ornamental. Els ficus són una altra espècie, aquesta molt més comuna, als quals estem

acostumats a vore pels enormes exemplars que trobem en les nostres ciutats. En aquest cas, són ficus benjamina, de fulla més xicoteta. Es troben a un costat i a l’altre, dos a la dreta i dos a l’esquerra, enfrontats a l’escala. No podia faltar en la plaça una altra espècie vegetal representativa de la nostra zona, les palmeres i els margallons. En tots aquests arbres descrits hi ha vida, hi ha cants, hi ha parrups... són el lloc on vénen a dormir i a alimentar-se diverses espècies d’aus. Per a acabar amb la flora dels jardins de la plaça i, depenent de l’estació, podem vore cintes, geranis, gesmí, roses, totes aquestes plantes a mercé de la cura del jardiner perquè el conjunt vegetal siga agradable.

Teuladí

Estornell

nar dels xiquets i de les llavors d’alguna planta. Els mascles amb la seua corbata obscura delatora, que constitueix un reclam intens, com en la majoria de les aus; les femelles més discretes i confiades, amb un caminar inquiet, són incapaces de caminar avançant una pota darrere de l’altra, van d’ací a allà. Els seus nius els fan en qualsevol buit que els ofereixen els edificis de l’entorn i són urbanites, sempre associats a construccions humanes. Tenen una gran gamma de sons simples, amb detalls segons la situació i l’humor.

Enmig, s’escolta córrer l’aigua de la font a la qual tants xiquets s’acosten. En ella veiem créixer, verda negrosa i fresca, la falzia, una espècie de falaguera i també, la molsa. Les aus acudeixen a beure, tal vegada abans d’aposentar-se en els rames dels arbres citats. Les aus no són tan visibles a primera vista, i cal estar a l’aguait i tractar de saber de quin pardal es tracta, bé pel seu vol, per la seua forma, pels seus cants..., no són pocs els ocells que solquen el cel del centre del nostre poble.

També s’ha fet present al llarg de tot l’any la tórtora turca, una espècie arribada de l’est, que cria en les ciutats, en jardins amb arbres densos. Va envair Europa des del sudest en dècades recents; el seu monòton i constant parrup trisíl·lab ens ompli els matins primaverals.

Si mirem al cel, podem veure la magnífica vista des del carrer del Calvarri del Castell, i depenent de l’hora del dia, certes aus. Assegut en un dels bancs del mercat, s’escolta el murmuri de l’aigua i el vaivé de les branques de les araucàries. La vida en la plaça de la Verge té diferents matisos, tenint en compte el moment del dia, si és el matí, la vesprada, la nit... canvien el seu musical refilet i s’afegeixen les veus infantils o juvenils o les pausades conversacions dels vells. Tots s’uneixen en aquest espai, amb l’anada i la tornada dels comerciants i dels clients.

Els estornells s’han convertit en una de les espècies habituals. Sent el negre un habitant i reproductor recent en aquestes latituds, s’ha establert en l’entorn urbà com és el seu costum, i deambula tot el dia dels extraradis a l’exterior. Ací se’l veu anant i venint de les puntes de les araucàries passant a les puntes de les volades, terrats i antenes dels edificis limítrofs. El pintat, una altra espècie d’estornell, té uns altres costums. Ell ve a disfrutar del benigne hivern des de llocs més del nord i freds, a l’altre costat dels Pirineus. El dia el passen rebuscant aliments en camps oberts, i no donen treva al seu laboriós picotejar. Ara insectes, llombrius, cucs; després fruits, baies, llavors... no desaprofita oportunitat.

Hi ha una gran varietat d’aus, nidificants, que vénen en primavera i després se’n van. Unes altres, sedentàries, que hi viuen contínuament, i hivernants, que passen aquesta època en el nostre càlid hivern. El més humil de tots els ocells, el que més reconeixem per habitual dels parcs, és el teuladí, el més omnipresent de tots. Roden per teulats, rames i sòl, esperant qualsevol oportunitat d’alimentar-se de les molles del bere-

En els seus descansos, des de les seues talaies emeten xiulets variats que, en ells són molt hàbils, i fins i tot s’atreveixen a fer assajos imitant altres

aus. El plomatge en els dos casos és diferent, d’ahí el seu nom: el negre, totalment obscur; i el pintat, amb taques blanques, sobretot a l’hivern. Però quan arriba la nit, s’acosten tots junts a l’interior, buscant millor temperatura i millor protecció. Són tremendament gregaris en dates hivernals i l’algaravia que produeixen és fruit del nerviosisme per mantenir el seu lloc en la rama elegida. Quan el dia comença a allargar i hi ha més llum, l’activitat d’uns ocells es reaviva i comencen a emetre els seus cants primaverals abans que arribe la nova estació i, per a ells, època de construir els seus nius i la de reproducció. El gafarró i el verderol, pardals gràcils que, aludint al seu nom, es mimetitzen amb les branques són, juntament amb la cadernera, de l’espècie de dels passeriformes, grans cantadors, migren en grups en hivern i s’alimenten de llavors, construeixen nius oberts, amb forma de cistella, en arbusts i arbres densos. Són dels més coneguts per la cultura popular.

Oroneta

Falcia

Rebem l’alegre visita i els veiem travessar el cel amb els seus recognoscibles i àgils vols d’altre grup d’ocells que revoltegen pel nostre mercat. Les oronetes que sempre tornen, com va dir el poeta, del tròpic africà, capturant insectes en ple vol amb les seues grans boques, són les missatgeres de la primavera juntament amb les falcies i les oronetes cuablanca, i ens acompanyaran durant tot el càlid estiu.

El totestiu ens alegra els matins en què la naturalesa reviu, entonant el seu repertori variat de cants, com el seu més recognoscible totestiu, onomatopeia que serveix per a donar-li nom popularment i com a presagi que el calor arriba. Disseny cridaner el del mascle, que s’adorna amb un pit groc intens solcat de dalt a baix per una franja negra i cap negre blavós llustrós amb grans taques blanques en les galtes.

Les falcies solquen el cel amb el seu elegant planeig i la seua obscura silueta. Incansables, van i vénen capturant en vol insectes amb el seu ampli bec obert. Saps, visitant, que no descansen ni a la nit, dormen volant, elevant-se fins a gran altura i planegen allí mentres dormen? (No és una meravellosa curiositat?). Aquestes se’n van prompte, en ple estiu. Els seus nius són en buits de teulats i en clevills d’edificis principalment, llocs als quals tornen des d’Àfrica any rere any fidelment amb la seua mateixa parella. En ple estiu, quan més calor fa, l’algaravia dels seus carrussels passa per damunt del mercat deixant una inconfusible estela sonora, que serveix els joves en els seus jocs per a acotar el territori. La falcia pàl·lida, més marró que l’anterior i poc abundant, viu, sovint, en tallats rocosos, però ací se la pot observar al voltant de la torre de l’església dels Sants Joans. Aquesta espècie emigra més tard que la comuna.

Pintat

L’oroneta cuablanca està molt unida a les zones urbanes, ja que construeix els seus nius, eixos bols de fang tan coneguts, en llocs protegits, com davall de les volades dels edificis adjacents al mercat. Es diferencia de l’oroneta

Verderol

per la seua cua, curta i moderadament corbada, i una franja blanca en la rabada, que sobreïx per damunt de la cua. Escoltem els refilets incessants d’aquestes aus sobre el cel del mercat, revoltejant incansables, amb les xerrameques precipitades a través de les quals ens transmeten el seu humor.

i carrera, intermitentment, darrere dels insectes. Esvelta i amb una cua llarga que mou espasmòdicament amunt i avall, recorda un joguet mecànic. La seua cara blanca i el seu pitet negre la fan inconfusible. Quan s’acosta volant des d’algun teulat amb la seua trajectòria ondulant, no oblida acompanyar-se dels seus esclafits sonors, marcant la seua posició. Quan arriba la nit a l’hivern s’agrupa en dormidors. Per això veiem tants grups, amb innombrables exemplars vinguts de diversos llocs.

Amb l’arribada de la tardor es produeix una nova invasió d’aus, aquesta vegada procedents del nord i centre d’Europa, que omplin els nostres camps i les nostres ciutats. Són molt variades les famílies d’aquestes aus. En aquesta època, tranquil·la i assossegada, podem apreciar en el mercat, per exemple, el mosquiter comú, visitant hivernal que envaeix els espais dels arbres, una simpàtica au de grandària molt xicoteta de tonalitats grogues i verdoses. Se’l pot veure, en el seu moviment incansable, d’una rama a una altra en inversemblants postures escrutant tots els plecs i reversos de les fulles, per a recuperar eixa energia que sembla malgastar a base de nodrir-se dels xicotets insectes que troba, ja que el seu nom ens indica de quina cosa s’alimenta.

Hi ha altres aus que, tot i ser típiques de tallats pedregosos, han trobat altres llocs per a aposentar-se. Per exemple, la cua-roja fumada, que ací la veiem en la balustrada de l’escala o en els teulats, repetint incansable el seu moviment avall i amunt com un tic. Ens acomiadem de l’hivern amb una au de la família dels avions, el roquer, que es trasllada des de les muntanyes pròximes a la zona costanera per a hivernar. Li agrada utilitzar els terrats per a protegir-se de la nit i descansar dels revoltejos diürns que podem apreciar asseguts tranquil·lament des d’aquests bancs. Bon descans!

El reiet safraner és un altre parent molt pròxim, que habita llocs més boscosos però que a l’hivern realitza les seues excepcions i apareix en les branques dels arbres de la nostra plaça, anant i venint, lluint un bonic disseny en el seu cap, que combina franges grises, blanques, negres i roges, com si tinguera antifaç i casc, un conjunt molt cridaner, només apreciable amb un parell de prismàtics, atesa la seua grandària tan reduïda. Juntament amb el mosquiter comú, realitza tímids vols d’aproximació a la font. Són tan espantadissos que a penes hi arriben. Una altra au insectívora que, com les seues famílies anteriors, és difícil d’observar pel seu costum de moure’s entre l’espessor de la vegetació i el seu moviment incessant, és la busquereta de casquet. És habitual immigrant a l’hivern, però des de fa uns 20 anys alguns exemplars cada vegada més han anat establint-se entre nosaltres per a fer els seus nius i criar. A la primavera exhibeixen els mascles uns cants molt cridaners i sonors per la seua potència i timbre. Entre la forestació dels ficus de la plaça se les pot veure a l’hivern, com les cotxinilles, que tenen ahí el seu mitjà de vida. El seu nom fa al·lusió al casquet que adorna el seu cap, castany per als joves i femelles i negre per als mascles. Un altre exemplar, la cueta blanca, no passa desapercebuda. Es mou per llocs clars i oberts, buscant el seu aliment en el sòl i caminant amb pas lent

Reiet

Cueta blanca

Retoret

Roquer

Vivències i records al Mercat Municipal Joan R. Gimeno i Martín Records d’infància i, sense dubte, records d’un temps passat. Allà pels finals dels anys 60 els més menuts teníem a Cullera moltes possibilitats de realitzar els nostres jocs al carrer. Pel lloc on vaig nàixer, al carrer Sant Vicent número 21, eixos llocs se centraven en alguns indrets molt concrets com la placeta de la Sal, el mateix Passeig Doctor Alemany, la zona de Correus i un altre, que era el centre neuràlgic de les nostres vivències: el Mercat Municipal. En aquells moments, els matins eren dedicats especialment a anar a l’escola. Ensenyança, Les Palomes, El Raval, L’Escolaica o Sant Antoni. Tots teníem ganes que arribaren les 5 per poder anar a casa, agarrar el berenar (un bon tros de pa amb… el que fora. Tampoc importava massa). La no presència massiva de cotxes ens permetia a les xiquetes i xiquets poder córrer al nostre aire enllà on ens venia bé. El passeig era el lloc en què ens reuníem, però sempre acabàvem abocats a viure les nostres vesprades en el Mercat. Recorde les naus en què estava dividit: el peix, les verdures, la carn i l’auditori. Recorde que, en esta última, a sota de l’escenari, hi havia una entrada secreta que permetia endinsar-te en ella fins el que podia estar, i després s’ha confirmat, un refugi antiaeri. Però el Mercat tenia una cosa especial que ens endinsava a viure-lo de forma diferent: la creu que formaven l’accés per les seues quatre portes. Eixa creu, amb la font del monyó al mig, era el nostre recinte particular de jocs.

El Mercat… Un món de vivències. I no sols ens ha acompanyat en la nostra infantesa. A mesura que anàvem creixent, buscàvem també el Mercat per a les primeres mirades furtives entre xics i xiques. Les primeres agarrades de mans tenien de testimonis les palmeres, això sí… després de llargues converses asseguts entre els bancs i lluny de la mirada dels més majors. Els primers besos furtats tenien l’escenari del Mercat, especialment en els racons de darrere de l’escala del Mercat. Sí… allà on estaven els lavabos. Allí és on furtivament les parelles es donaven els besos als llavis, sense importar massa si se sabia besar o no. Era el lloc destinat als primers encontres amb la persona que enamorava. I els placeros es dedicaven a perseguir els amants a fi que no protagonitzaren un escàndol públic.

Qui d’aquella època no recorda en l’entrada principal aquells titots reials que hi havia, tant a la dreta com a l’esquerra en els habitacles que hi havia entre el jardí? Però sens dubte hi havia dues coses que ens encantaven als menuts. Hi havia uns personatges molt particulars que eren d’aquells que feien que els xiquets sempre estiguérem pendents d’ells per la seua pròpia idiosincràsia: “Sopetes en Oli”, l’Herbesser, José León,… gent que sense fer mal a ningú, tenien a la seua esquena algunes llegendes urbanes, que amb el pas dels anys he arribat a la conclusió que no tenien res de reals. Sota les escales del Mercat, aquelles per les quals cada any el dia de la Baixà reben a la nostra patrona i que li serveixen de retorn anual a la vila… allí, sota les escales, hi havia un quiosc que permetia als més majors que triaven el Mercat com a lloc per al seu esplai, poder refrescar-se o pendre algun que altre refrigeri. Uns temps molt especials i possiblement caldria replantejar-se poder reprendre aquell quiosc.

El Mercat, lloc d’encontres, de revetles, de jocs, de carreres, de pilotes, de besos i amants, lloc de culte i de res també amb la baixada de la verge. Lloc d’emocions i de vivències. El Mercat, part viva de la historia de Cullera i de les cullerenques i cullerencs. El Mercat, centre de vida i de somriures, d’alegries i de plors. Temps de lluna i celobert. Temps de records i de vivències. Temps en què el temps no ha passat i que moltes vegades, quan entrem al Mercat i tanquem els ulls, encara retorna a la nostra memòria. Temps passat però que segueix present en les nostres retines, malgrat que ara ja quasi res ens permeten fer al Mercat.

Davant mateix de l’esmentat quiosc, en l’espai que quedava entre la nau del peix i l’antic auditori, eixe era el lloc en el qual més hores ens passàvem els xicons. Jugàvem al futbet, tot i que el futbet com a tal encara no existia. La part baixa dels bancs es convertia en improvisades porteries i nosaltres jugàvem al que coneixíem com els banquets i que no era altra cosa que la versió precursora del futbol sala actual.

Davallada del cel Joan Carles Alemany i Vicens Rector de l'Anunciació d'Aldaia Estimats amics: La presència de la Mare de Déu del Castell orienta la vida del poble de Cullera. La seua ubicació dalt la muntanya encara ajuda més a comprendre la dimensió materna de Maria entorn als seus fills. Les vivències entorn a la seua sagrada imatge i la seua festa van configurant el nostre calendari i la vida de la ciutat. El misteri de la maternitat espiritual de Maria comença divendres sant al peu de la creu quan Jesús el fill de Déu és a punt de donar la vida i entrega sa mare al seu deixeble estimat, sant Joan, l’evangelista. En aquell lliurament, l’Església ha vist una gran ofrena de Jesús que ens dóna una mare perquè ens ajude en el camí de la vida que ens acompanye i ens conduïsca davant ell mateix quan fem l’entrada en el cel. Cullera representa anualment aquesta recepció de la Mare de Déu en la celebració de les festes patronals. Molt especialment en la Baixada de la Mare de Déu. L’alegria és la tònica general del dia de la Baixada, dissabte de la huitava de la Pasqua de Ressurrecció. Tot parla de vida, esperança i fraternitat. El matí de la Baixada és especialment festiu amb els preparatius per a celebrar la vinguda de la Mare de Déu del Castell. Guarde gran record i forts sentiments del dia gran de la Baixada de la Mare de Déu a l’acompanyar-la sempre tan a prop i contemplar l’íntima reacció

dels fills de Cullera en veure passar la seua dolça Mare, la Moreneta.

ligiosa durant la guerra civil de 1936, recollia un apunt original on queda constància que en 1631 es va baixar per primera vegada la Mare de Déu.

De moltes persones bones he rebut la tradició de la Baixada i com no, la singular tauleta que representa el descans donat a tan bona mare per uns fills profundament agraïts per la seua presència. Molts segles havia pujat Cullera a venerar la Mare de Déu i amb la graciosa davallada ara ella respon a tantes visites plenes de fe i confiança.

Per què va vindre la Mare de Déu? Una necessitat? Fer més festa? Sembla que la joiosa comitiva davallava del Castell per les revoltes velles, és a dir l’antic camí del Castell. La processó era solemnement presidida pel Senyor Rector portant emotivament la Sagrada Imatge al seu pit, subjectada per dos corretges cenyides a les anses de la peana. De les antigues revoltes queden vestigis, la comitiva arribava al carrer de la Ràpita i a peu pla feia entrada pel carrer de la Mar, continuant la processó fins a l’Església Parroquial fent entrada a la vila pel portal de la Mar. Aquella davallada era la vespra o el dia de l’Encarnació, vint-i-cinc de març.

Germans meus sacerdots m’explicaren amb els ulls il·luminats, la gràcia de la Baixada i la tauleta; Mn. Francesc Falcó, Mn. Joan Antoni Agud, en definitiva tots els sacerdots fills de Cullera, que han vist com la seua vocació sacerdotal s’afiançava a la voreta de tan bona Mare, són bona notícia de l’Encarnació.

Hui davalla en alegria de Pasqua la Santa Mare de Déu per les revoltes del Castell a ser presentada al seu poble en simbòlica tauleta de flor i amor a les portes dels Jardins del Mercat. Baixar amb ella mirant Cullera, quantes mirades, quants records, quantes esperances. Un any baixava amb ella i de matí havia donat terra a mon pare al cementeri de Pego. Un altre any baixava amb ella i moria el Papa, ara ja Sant Joan Pau II. Un altre any baixava amb ella i les campanes de Sant Francesc, per primera vegada la saludaven plenes d’harmonia i fe. Qui no podria contar alguna cosa de la seua Baixada? Les millors vivències, les més sentides, plenes de joventut i il·lusió, viscudes amb força mentre un poble espera la vinguda de la seua Mare per a venerar-la i escoltar la seua veu: Estimeu el meu fill Jesucrist. Ell és Camí, Veritat i Vida.

Serà Francesc Giner, el cronista oficial de la ciutat de Cullera i secretari de la Junta del Patronat de la Mare de Déu del Castell, qui amb el seu estudi històric publicat en 1976, ens ajude a entrar en el misteri de la presència de Maria en el nostre poble, recollint testimonis i documents que han il·luminat i acompanyat la fe i l’estima. Enguany ens ha deixat per a tornar a la casa del Pare sota la dolça mirada de la Moreneta. Una pregària i la nostra gratitud a Francesc Giner. En el seu estudi diu de la Baixada de la Mare de Déu, seguint l’historiador Victorino León Segarra, el cronista Andrés Piles i el testimoni de l’arxiver parroquial de Sants Joans Mn. Antonio Martínez Pérez, testimonia que un llibre capbreu de l’esmentat arxiu parroquial, expoliat en la persecució re-

El Mercat Municipal, vertebrador social. Mª Teresa Dasí i Valero Cada vesprada en eixir de l’escola, els meus fills em demanen anar a jugar al Mercat. A mi em complau dur-los, perquè allí, a la plaça, s’hi reuneixen habitualment desenes de persones, xiquets i xiquetes, i persones més grans, de diferents punts del poble, de diferents capes socials- que fan rogle per a parlar, per a jugar, per a compartir emocions o, simplement, per a desintoxicar-se mentalment de la rutina diària. A més, l’entorn del Mercat és un dels pocs llocs que tenim al centre del municipi amb zones enjardinades i d’ombriu, bancs per al descans i una font que no para de brollar. El Mercat és, a més, un punt de trobada emblemàtic per al veïnat i per als visitants. Recordem els concerts i els certàmens de música; els actes de la baixà i de la pujà de la Mare de Déu de l’Encarnació en les festes locals; l’exposició del ninot, l’exposició de llibrets i cartells, el lliurament de premis i l’ofrena en falles per anomenar-ne algunes de les activitats. I els turistes, des del Mercat, poden emprendre diferents rutes o ascendir al castell pel pintoresc i zigzaguejant camí del calvari; sense oblidar que el mateix edifici del Mercat representa, des del punt de vista arquitectònic, un bon exemple d’edifici modernista, prou ben conservat. El de Cullera és un Mercat centenari, dissenyat per l’arquitecte Luis Ferreres. La seua construcció es va iniciar l’any 1899 i es va acabar el 1903. El disseny del Mercat respon a una gran quadrícula, amb encreuament de les vies centrals, amb quatre pavellons. En el seu disseny primigeni, cadascú d’estos pavellons estava dedicat a un producte concret (carn, peix, fruites

i verdures). Actualment, després de diferents reformes, s’han habilitat dos d’estos pavellons per a usos lúdics, culturals i festius, i un d’ells és l’Auditori Municipal.

canvi, en este cas euros. La qual cosa permet el funcionament d’un sistema d’intercanvis multi-recíproc a la zona. Gràcies al clima de confiança entre venedors i compradors, eixos bescanvis fomenten l’economia de la zona i les relacions humanes.

D’altra banda, el Mercat Municipal de Cullera ubicat al centre del nucli urbà és fàcilment accessible per a les persones que han d’anar a peu o amb carrets de compra, de xiquets menudets, etc., fomentant així la igualtat d’oportunitats perquè totes les persones pugen fer-ne ús. La majoria dels botiguers o botigueres són de Cullera o estan vinculats al poble, els clients els coneixen des de fa temps i sabem els seus noms, i n’hi ha confiança a l’hora de demanar els productes. Productes, que cal dir, mantenen una bona relació qualitat-preu i que solen ser de temporada. Es tracta, majoritàriament, d’aliments bàsics de la dieta mediterrània, la qual cosa repercuteix també en una alimentació més saludable. Si pensem en la varietat de l’oferta, per exemple, en fresc trobem fruites, verdures, ous, carn, embotits i salaons; també hi ha peix de la lotja i productes congelats i conserves en les parades d’ultramarins. És per això que molta gent segueix fidel a fer la comanda en les parades del Mercat, perquè es tracta d’un model de proximitat, de qualitat, on comprar amb confiança i que uneix la ciutadania.

A més, el Mercat Municipal de Cullera exemplifica la funció vertebradora i de cohesió social dels mercats. Des de la seua inauguració ha estat un dels centres neuràlgics del comerç del nucli urbà i ha anat renovant-se i adaptant-se als canvis en les necessitats i formes de consum. Es tracta de qüestions com l’accessibilitat a les parades, la modernització de les instal·lacions, la mateixa d’oferta de productes que s’adapta als gustos de la clientela, etc. Eixa voluntat permanent d’adaptació va dur a fer-hi l’última remodelació, el 2010. Altra mostra d’eixa capacitat d’adaptació als canvis, la trobem al Mercat ambulant que se celebra cada dijous als voltants del propi mercat municipal, els orígens del qual es remunten a un reial privilegi atorgat per Jaume II l’any 1320; un privilegi que permetia fer un mercat comarcal cada divendres a Cullera, i que pels canvis socials i polítics s’ha anat adaptant a les necessitats de la població.

Però al mercat, a més de comprar la gent aprofita per buscar conversa. En ocasions, el diàleg s’enceta després de demanar el torn (qui és l’última?), i més tard es fa barret, fins i tot, amb el botiguer. Així, el Mercat, a més d’acomplir amb les funcions econòmiques d’unir oferta amb demanda, generar llocs de treball i de garantir a la població del proveïment d’aliments en fresc, és també un lloc social que propicia la interrelació entre persones desconegudes, independentment del seu estatus social, la qual cosa el converteix en un element bàsic de cohesió social.

Actualment, el Mercat Municipal és un servei obligatori per als municipis de més de 5.000 habitants, segons l’ordenament jurídic. A cop d’ull, el mercat municipal de Cullera compta amb vint-i-set parades, de les quals, n’hi ha vint-i-dos ocupades (a data d’11 de novembre de 2014). Però, si mirem més enllà vorem que al seu cor està l’ànima de les despenses de moltes llars i de molts cuiners dels restaurants del municipi, i que tanmateix l’edifici modernista, les parades o els voltants enjardinats són un punt de trobada ineludible per a propis i forasters, mescla de tradició i modernitat, que funciona com a eix vertebrador de la societat. Cuidem-lo.

I és que, des de la forma més primitiva de fer mercat canviar una cosa per altra- fins als avançats sistemes de comerç electrònic, les relacions humanes i socials es vinculen amb l’intercanvi. Només cal imaginar el seu funcionament. A un mercat un grup de persones posen productes, serveis, coneixements o béns a la disposició dels altres, mitjançant una unitat de

Bones falles!

I quines són les persones que obrin, cuiden, vigilen i realitzen una important labor dins d’aquest establiment públic? Evidentment els “placeros”, els caps del mercat. És per aquesta raó que un llibret com el nostre dedicat en gran part al món dels mercats, no podia deixar passar l’ocasió de poder saber de primera mà com és la feina que desenvolupen els placers del Mercat de Cullera. Hem tingut la gran sort que Juan Colubi, antic faller, a hores d’ara està treballant al mercat de “placero”, i ningú millor que ell perquè ens contara un poc les seues vivències.

Vivències d'un "placero"

Juan ja fa un fum d’anys que treballa per a l’Ajuntament de Cullera, però no sempre on està ara. Actualment porta quatre anys com a “placero” en el mercat i va arribar “perquè treballava en camins rurals i em van oferir canviar i vaig acceptar”. El dia a dia en el seu treball és molt fàcil segons ens comenta, “ja que hi ha dos torns; si és de matí he d’obrir les naus perquè entren els comerciants, i si és de vesprada, cal estar un poc més atent ja que ixen els xiquets del col.legi i està prohibit entrar amb bicis, jugar amb la pilota, etc”, encara que com bé diu, “hi ha xiquets que no fan massa cas”. Pel que fa referència al comportament de la gent, Juan té les idees molt clares: “hi ha de tot, gent molt educada, i xiquets que no el prenen massa seriosament quan els crides l’atenció”, tot i que tot té una justificació, “però bé, és que són xiquets”.

Juan Sapiña i Calatayud (Cati Menut) Els mercats són un laboratori esplèndid on poder observar, entendre, valorar i donar a conèixer quelcom tan important, però sovint tan menyspreat, com és la vida en societat. Ni més ni menys. Què passa a la plaça, que és com molts clients, usuaris i venedors de parada anomenen els mercats? Hi passa la vida. La vida en comú, la vida de la col·lectivitat, la vida complexa, plural, dinàmica, problemàtica de vegades, la vida del dia a dia. El quefer quotidià. La vertadera i única realitat.

El Mercat de Cullera fa uns anys va sofrir una remodelació profunda, i la veritat és que s’ha quedat d’allò més bonic, encara que per al nostre volgut amic, “jo el canvi no l’he notat per estar poc de temps, ja que les reformes del mercat ja estaven fetes quan vaig començar a treballar de placero”. A continuació m’interessava saber si està satisfet del pagament i les condicions laborals en el seu treball, i en este aspecte no té dubtes. “ Trobe que estic ben pagat, no em puc queixar després de com estan les coses”, per a seguidament afegir que “les condicions laborals són bones, ja que és un treball tranquil”. Moltes persones odien i rebutgen el seu treball, se senten obligades a treballar per a viure. No és este el cas: “el meu treball m’agrada, però és més entretingut si hi ha algun tipus d’actes com presentacions, berenars, xarrades...”. Finalment anomene si ha viscut alguna situació, diguem, problemàtica als Jardins del Mercat i em contesta amb un “no” ben clar i concís, encara que matisa, “si hi ha algun problema, cal cridar a la policia local”. No em queda més que agrair a Juan la seua predisposició per a parlar-nos del seu treball i dir-li que seguisca somrient a la vida com sempre ho fa.

Què passa al mercat?, com és la vida quotidiana dels homes i dones que hi treballen?, quina relació s’estableix entre els comerciants de la parada i la clientela, la seua funció social i de vertebració comunitària? Emocions i sensacions que transmeten els mercats, els quals són paradigma de convivència i vida. La importància de subratllar i restituir la funció bàsica del mercat com a dipòsit de confiança, comunicació i, per tant, socialització. Que s’hi ofereixen productes de qualitat és una cosa que es dóna per descomptat. Però el que a vegades s’oblida, o no es té prou en compte, és que als mercats es conrea una tasca centrada a teixir complicitats i dinamitzar els vincles humans. En l’actual societat hipertecnificada, plena de controls, prohibicions, d’alarmes, de murs, d’obstacles, trobem un lloc, el mercat, que és una continuació del carrer. Un espai públic. Tothom hi pot entrar. Atenció, que aquest simple detall ja diu infinitat de coses.

El món del mercat

L'origen de la paraula mercat. Lucía Navarro i Marí La ciència que estudia el significat, origen i evolució dels vocables s’anomena etimologia i aquesta ens ajuda a comprendre molt millor la manera amb la qual han anat canviant al llarg de la història.

nostre vocabulari sinó també es creen a partir de les que ja es troben en ell. Per exemple, de la paraula “mercat” deriven paraules com: “mercader”, “mercaderia”, “mercantil”, “mercantilització” o “supermercat”, entre altres. Aquestes guarden una estreta relació amb les del seu origen, i arriben a formar una gran família de vocables.

En aquelles llengües amb una quantitat ben opulent d’escrits, la ciència etimològica fa servir la filologia, és a dir, l’estudi de la manera en què les paraules canvien de cultura en cultura i de societat en societat a través del temps. No obstant això, els etimòlegs també utilitzen els mètodes de la lingüística comparativa per a reconstruir la informació sobre les llengües que tenen una antiguitat molt marcada i de les quals no existeix cap informació directa coneguda, ja siga amb qualsevol format o codi lingüístic, com ara l’escriptura.

Però la paraula “mercat” no sols es refereix inicialment a l’espai, sinó al simple fet de comprar, vendre o intercanviar i depenent dels termes als quals acompanye fa referència a una cosa o altra, com per exemple: el mercat de treball, el mercat negre, el mercat de fitxatges, el mercat de l’or, el mercat financer, el mercat de valors, el mercat de Nadal, el mercat immobiliari, el mercat medieval, el mercat gurmet, el mercat de les drogues, el mercat del sexe...

En analitzar les llengües relacionades amb la tècnica coneguda com el mètode comparatiu, els lingüistes realitzen inferències sobre la llengua mare o antecessora i el seu vocabulari. Inclús s’han trobat vocables amb arrels fins i tot de llengües arcaiques de la família indoeuropea. La majoria de les famílies lingüístiques al món no ens aporten gairebé informació sobre aquestes, i per eixa raó la recerca etimològica d’algunes paraules es desenvolupa a través dels estudis filològics.

Origen del mercat L’origen de la mercaderia es remunta a l’època en què els homínids primitius van arribar a adonar-se que podien arribar a posseir coses que ells no produïen, efectuant el canvi o bescanvi amb altres pobles o tribus d’aquell moment.

Estudiar d’on vénen les paraules és la millor manera de descobrir la història del llenguatge i d’aquelles societats que el creen, ja que moltes de les paraules que utilitzem quotidianament estan basades en el llatí, al mateix temps que estan inspirades per la influència de societats conqueridores, invasors de guerra o col·lectius d’emigrants.

El mercat va existir en els pobles i tribus més antigues que van poblar el planeta Terra, i a mesura que va anar evolucionant la dita organització i desenvolupament del comerç, l’instint de conservació i subsistència de l’home van fer que procurara satisfer les seues necessitats més essencials, després les secundàries i posteriorment aquelles que podem considerar com supèrflues. És així com el desenvolupament de les societats, obliga a l’increment i expansió del mercat, que en l’actualitat arriba a ser una activitat econòmica de la màxima importància per al progrés de la humanitat.

Les societats actuals són canviants i mutants, i la globalització ha fet que moltes paraules hagen sigut afegides al nostre vocabulari quotidià, com ara Halloween, Whatsapp o destroy (en anglés, destrucció). Els valencians utilitzem aquesta paraula per a referir-nos a una cosa o un fet que succeeix de manera grandiloqüent o desastrosa. Per tant, la paraula “mercat” no pot quedar-se quieta, i segons ens diu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, aquest vocable data del segle XII i prové del llatí “mercatus”, deixant palesa la curiositat pel fet que es relaciona amb l’actual planeta i divinitat del comerç, Mercuri. Al seu torn, aquesta paraula està relacionada amb el verb “mercari”, que significa comprar o adquirir. Per aquest motiu, les seues múltiples definicions la relacionen amb aquell “espai públic destinat a la compra i/o venda de mercaderies”.

Les diferències de clima, ubicació, geografia i aptituds dels hòmens fan que els productes de les diverses cultures del món siguen variats i això pot arribar a influenciar negativament el consumidor. Comerciar sorgeix d’això mateix, d’una necessitat implacable de véncer els obstacles que posen els contexts i posant el temps a disposició dels consumidors, tenint en compte els diversos productes i el treball que realitza l’artesà o comerciant, d’ahí que li donem importància al mercat autòcton, al mercat que considerem com a propi i de tota la vida. Eixe cal desar-lo i mantenir-lo.

A l’igual que la societat, la llengua també canvia i evoluciona de manera sorprenent i, com ja hem dit, no solament s’afegeixen noves paraules al

La importància de les falles del mercat AL CAP I CASAL

Jordi Marravilla i Herráiz Administrador del Blog Corredor de Falles

Començarem per la plaça del Mercat Central, el tercer emplaçament documentat més antic de la història de les falles que amb el nom de Falla del Comerç ja es va plantar el 1797. No tornen a plantar fins a 1872-1873, 1887, 1902, 1904, 1908, 1916-1917... Als anys 20 i 30 ja es va convertir en una de les millors falles de la València que estava coneixent la metamorfosi fallera d’una festa gran a un fenomen de masses, amb l’artista Carles Cortina que guanyà per a ells el palet el 1929 i el 1930 o Vicent Benedito el 1936, a banda de tindre l’honor de guanyar el primer ninot indultat de la història el de 1934, iaia i neta que es conserva al Museu Faller. La seua època més flamant vingué amb la postguerra, amb un record impossible de repetir amb nou primers premis des de 1942 a 1950, i aconseguiren també dos ninots indultats i set d’enginy i gràcia. Enrique Vidal i sobretot Regino Mas completaren una dècada espectacular, una nova sèrie de cinc palets vingué entre 1952 i 1957. Les últimes espurnes d’aquesta època daurada foren 1959 i 1963. Encara donaren guerra en l’Especial fins a mitjans dels 70. Han estat molts anys a la 1-A i des de fa uns anys han tornat a la Secció Especial. La Falla del Mercat de Russafa, plantant des del 1881, és a més la més antiga d’un dels barris amb més densitat fallera del cap i casal; com anècdota, cal destacar que la primera falla que plantà Regino Mas fou la seua el 1918 , la

FORA DEL CAP I CASAL Si a València, el terme mercat és freqüent al món faller, no ho és tant a la comarca circumdant, amb una presència desigual. És molt més present a l’horta sud, recent a la seua capital, Catarroja i present a Alcàsser, Picassent i Paiporta. A l’Horta Oest, només a Manises trobem una falla del mercat i a l’Horta Nord el trobem a Montcada i Burjassot dins el territori de JCF de València. Presència testimonial als dos camps, al de Túria a la Pobla de Vallbona i a l’Eliana, i al de Morvedre, amb la Falla El Mercat de Sagunt. Al nord, a les comarques on es planten falles, només trobem Mercat Vell de Benicarló i al sud a la Marina o a Elda, tampoc en trobem cap. Com tampoc apareixen a les comarques castellanes parlants de l’interior ni a la Foia de Bunyol, ni a la Plana d’Utiel-Requena, ni a la Canal de Navarrés ni als Serrans. Però, en canvi, a les comarques situades al sud de l’horta, el terme mercat es fa més usual, apareix a les capitals de la Costera i la Safor, a més a més són antigues com el Mercat de Xàtiva de 1934 o a Gandia el Mercat i la Plaça Prado, que és un altre mercat, les dues de 1929. Però si hi ha dues comarques prolífiques amb falles del mercat són les riberes, a l’Alta el podem trobar a Alzira, a la Falla el Mercat de 1942, que durant uns anys el va compartir amb la desapareguda Falla del Mercat d’abast d’Alzira, que arribà a militar a la Secció Especial alzirenya.

La llei de l’embut Art Regino Mas Marí Falla Plaça del Mercat Central. 1r premi Secció Especial 1944. Arxiu Las Provincias

gran mascletà que disparen el dia de Sant Josep, una de les millors de València després de l’ajuntament o que el gran poeta Anfos Ramón s’emporta tots els premis des de 1983 al 1987, escrivint al seu llibret. Comte-Salvatierra-Ciril Amorós-Mercat de Colom, segons ells mateixos la primera comissió data de 1922, el 1928 un jove Regino Mas els aconseguia el seté premi. També tingueren a Giménez Cotanda. I en menys d’una dècada el 1931 amb Els set pecats capitals de Vicent Benedito, arribaren al primer premi de tota València —les seccions arribaran dos anys més tard—. Actualment planten sempre una de les millors falles de València en la Secció 1-B constitueix un cas especial, el d’un mercat en un barri de classe alta, que a més a més amb la seua restauració ha canviat els seus usos primigenis. Mercat de Montolivet, l’actual comissió es remunta a 1945, amb algunes interrupcions als 50, encara que hi ha antecedents de falles anteriors a la demarcació des de 1905 i 1915, actualment està en la secció 1-B. Just VilarMercat del Cabanyal, fundada l’exercici 1961-62. Des del 2011 militen en la Secció 1-A de les falles de València. Mercat de Castella, la falla més jove de les estudiades, a l’oest de la ciutat, una zona que com el seu nom indica fou poblada massivament per nouvinguts castellans als anys seixanta i setanta, la falla es funda el 1979 pertany al sector l’Olivereta.

Artista: Pasqual Carrasquer Lema: La Pagoda-Ídols. El Mercat 1972 1r Premi (encara no hi havia seccions) d’Alzira. Font web Falla el Mercat. http://www.fallaelmercat.com/

A Carcaixent hi hagué Falla del Mercat, també a l’Alcúdia; a Algemesí hi hagué i ha retornat després de més de 25 anys d’absència, que es diu prompte, si bé canviant el nom de Plaça del Mercat pel de Nou Mercat. També la podem trobar a Castelló de la Ribera i a la vall dels Alcalans, a Torís. A la Ribera Baixa tenim una altra falla antiga, el Mercat de Sueca, que té un antecedent el 1924, però que va nàixer com a comissió el 1956 amb una falla fundacional de Pasqual Carrasquer, considerat com el pare dels tallers professionals fallers a la Ribera. L’altra gran falla del Mercat a la Ribera Baixa, és la de Cullera, la Falla Passeig-Mercat que enguany celebra el 50 aniversari, tot i que ja plantà un parell de falles el 1946 i 1947, tornant el 1964 i retornant el 1966 ja sense interrupció fins als nostres dies, aportant grans artistes i cadafals com Andrés Martorell, els Germans Colomina, Pere Baenas, José Lafarga, etc. ANÀLISI SOCIOLÒGIC I EVOLUCIÓ HISTÒRICA: Mercat de Cullera 1929 Font: http://vicenticoaa.blogspot.com.es/2014/03/cullera-valencia.html

L’anàlisi del vessant social i històric, ens informa que els comerciants i artesans conformaven el 70% de les primeres directives falleres, una xicoteta burgesia del comerç i de l’obrador que produeix i ven per a un mercat molt proper: el barri. El doctor Antonio Ariño Villarroya trau aquestes dades segons els llibres padrons, que mostren l’organització de la falla veïnal que va del 1871 al 1900. A la ciutat de València, les dades són contundents. Ningú millor que ells podien identificar-se amb una festa veïnal, que exaltava la unitat i la identitat simbòlica del barri, el territori que donava sentit a la seua pràctica econòmica i la seua posició social. Si afegim els dependents i assalariats, el total arriba al 76%. Es perfilava un grup que, malgrat obtindre els seus ingressos de forma molt diferent, constituïen un ampli estrat social arrelat a l’espai urbà i que vivien amb cert alleujament més enllà del llindar de la fam, la misèria i la inseguretat del jornaler.

Per acabar amb un retrat literari, quin millor autor que el “Zola valencià”, el nostre Vicente Blasco Ibáñez, mestre del naturalisme qui, en Arroz y Tartana, retrata eixa placeta habitada per un veïnat engronsat i alegre gente de pura sangre valenciana com a ell li agradava definir. La fesomia social del veïnat la proporcionen, els artesans i xicotets comerciants que viuen estretament amb el producte de les seues industries. La comissió fallera està formada per l’amo del cafè, dos sabaters i un fuster. Tots els veïns cooperen econòmicament, fins i tot la senyora Manuela que com a veïna més acabalada i propietària de la millor casa de la placeta, és afalagada pels fallers per a traure-li cinc duros.

Però és que a més a més, per corroborar les dades anteriors, en el període 1871-1900, trobem al carrer Carabasses –darrere la Plaça del Mercat Central- i a Mossèn Sorell, al Carme –on hi havia i hi ha encara un xicotet mercat- els dos emplaçaments amb major persistència fallera amb 20 i 15 falles plantades respectivament en el període. Al període 1901-1920 el percentatge d’artesans i comerciants baixa, però encara es manté en un 54%, així com la persistència dels emplaçaments anteriorment descrits als quals se’ls sumarà un de nou, el del Mercat de Russafa.

Les falles eren una festa organitzada per la gent ordinària i constituïen una protesta de la plebe. Pel seu esperit i ambient, pels valors que posaven en joc i per la temàtica que abordaven, resultaven inacceptables per a l’estratègia de distinció posada en pràctica per la burgesia ascendent i la classe alta, que no entraran en la festa fins als anys 20 del segle XX i en alguns casos fins als 30 i al Cap i Casal i poc més. Això també està reflectit en Arroz y Tartana, perquè la senyora Manuela no celebrava les falles, però sí les seues filles, al saló de sa casa això sí, mai al carrer. Tot un símbol de l’ascens de la festa, que cristal·litzaria anys més tard. Amb l’expansió i imitació de les falles pels pobles i comarques, les falles del mercat tingueren un paper decisiu i determinant a no poques poblacions. A la Ribera a totes les poblacions de més de 20.000 habitants, Alzira, Algemesí, Carcaixent, Sueca i Cullera, foren cabdals en l’establiment de la festa de les falles de les seues respectives poblacions. Es repetien així l’esquema del que havia succeït a València, amb les lògiques diferències sincròniques i diacròniques. Podem resumir dient que poden haver mercats sense falles, però difícilment podrien haver hagut falles sense mercats, comerços, botigues, etc, perquè encara hui en dia al segle XXI, quan obrim les pàgines del final de llibret trobem eixa guia comercial que mostra que els mercats han sigut i continuen sent fonamentals per al finançament de la festa i.... per als llibrets com el que ara teniu a les vostres mans! Que el gaudiu!

Bibliografia: Blasco Ibáñez, V. (1919). Arroz y Tartana. Valencia. Prometeo. Ariño Villarroya, A. (1992). La ciudad ritual. La fiesta de las fallas. Barcelona. Anthropos. Castelló Lli, J.(1996). Història de les falles de Cullera (1928-1996). Cullera. Ajuntament de Cullera. Soler y Godes, E. (2000). Las Fallas. Notas para su historia (1849-1936). València. Webgrafia: http://fallamercatcabanyal.com/Inicio http://fallamontolivet.es/?page_id=120 http://www.mercadocolon.com/acerca-de/ http://www.fallamercatrussafa.com/ ww.fallaplazadelmercadocentral.org

Portada Arroz y Tartana Font:www.uniliber.com

Mercats del món Iván Morales i Fernández Mercat, mercado, merkatua, market, marché, mercato, markt, mākete, emakethe, рынок, 市場… Pràcticament tots els idiomes inclouen aquesta paraula al seu diccionari, podríem dir que açò es perquè els mercats estan presents en totes les cultures del món. Voldria que férem un recorregut pels mercats que la raça humana ha sabut construir. El primer mercat que s’ha de destacar, i no sols per ser nostre, és el Mercat Central de València. Una de les joies de l’arquitectura modernista a Espanya, situat al centre de la ciutat; duu quasi un segle oferint varietat de productes com peix, mariscos, fruites, carn o embotits. Hom pot destacar que és el centre més gran d’Europa dedicat a l’especialitat de productes frescos. Continuant el recorregut per Espanya trobem dos mercats a destacar. En primer lloc el Mercat de Sant Josep, conegut popularment per La Boqueria. Situat al costat de les multitudinàries rambles de Barcelona, és un dels mercats més turístics del món. L’actual edifici va ser inaugurat el 1840 i ofereix multitud de productes locals i exòtics per als compradors. A més ofereix la possibilitat de degustar molts dels productes. L’altre mercat a destacar és el de San Miguel ubicat a Madrid. Encara que l’actual edifici data del 1916, aquesta construcció té molta història, ja en l’Edat Mitjana albergà un mercat amb característiques semblants al de l’actualitat. Actualment es troba en un procés de resurrecció amb l’objectiu de situar-lo al nivell del Mercat de València i el de la Boqueria.

En l’àmbit europeu podem destacar primerament el Mercat de les Flors de la ciutat holandesa d’Àmsterdam, conegut en llengua vernacle com Bloemenmarkt; encara que no ho semble es tracta d’un mercat flotant i en ell es poden trobar pràcticament qualsevol tipus de flors. Altre mercat important és el Borough Market situat a la ciutat anglesa de Londres; es tracta d’un mercat d’estil semblant als nostres mercats típics; malgrat això és inusual trobar aquest tipus de mercats en terres angleses.

Si ens ubiquem a Àfrica, podem destacar el mercat ambulant instal·lat a la plaça “Jamaa el Fna” de la capital del Marroc, Marràqueix. En aquest mercat es poden degustar multitud de plats tradicionals preparats al moment, a més es poden trobar venedors estranys de dentadures o pocions afrodisíaques. Altre mercat particular és el mercat de “Rosebank” a Sud-àfrica, al qual es pot comprar qualsevol article artesà o curiós del continent, com per exemple màscares, ceràmica, roba o joies.

Fent de nexe d’unió entre Europa i el continent asiàtic trobem la ciutat d’Istanbul i en ella un dels majors mercats del món, el Gran Bassar d’Istanbul que compta amb més de 4.000 parades repartides en 58 carrers, on es pot comprar quasi qualsevol cosa imaginable, encara que destaquem els articles típics d’orfebreria, joieria, catifes i les espècies.

Creuant el gran oceà i ja a Amèrica, trobem el St. Lawrence Market situat a la capital de Canadà. És un mercat enorme on es venen tot tipus de productes frescos i de qualitat a un preu molt competitiu. A més te llocs habilitats per a celebrar esdeveniments dins del mateix mercat. A Mèxic, a la ciutat de Guadalajara trobem el mercat de San Juan de Dios, un dels més grans d’Amèrica i on es pot trobar tot tipus de productes, però últimament hi ha nombroses tendes dedicades a la venda de productes falsificats.

Traslladant-nos paral·lelament a Àsia trobem a la capital del Japó el Mercat de Tsukiji, conegut per ser el mercat més gran del món dedicat a productes procedents de la mar, i també per ser un dels mercats del món més visitats per turistes. A Vietnam podem destacar un mercat flotant denominat Cai Rang i situat a la ciutat de Can Tho. Aquest està format per multitud de barques repletes de productes del riu Mekong, un dels més grans d’Àsia; i de productes típics com arròs, café, fruites i verdures. En el país veí, a Tailàndia, trobem el mercat més gran del món, el Jatujah Market, situat a la capital, Bangkok. Compta amb més de 15.000 tendes diferents i cada dia el visiten més de 200.000 persones. En aquest mercat es pot comprar quasi qualsevol cosa que imagines.

Per a finalitzar aquest recorregut per mercats singulars del món volem destacar un mercat situat en el remot continent d’Oceania, aquest és el mercat Queen Victoria Market situat a la ciutat de Melbourne, Àustralia. Es tracta d’un mercat que data del 1878 i està dividit en dues zones, la interior dedicada a l’alimentació, i l’exterior dedicada a la venda de tot tipus de productes com roba, joguets, souvenirs o joies. No podem deixar cap altra conclusió en aquest recorregut, i és que cada lloc té un idioma propi i uns trets culturals propis i els mercats actuen en conseqüència davant aquests patrons. Als mercats hi ha impregnació amb aquestes diferències, que fan cada mercat siga únic i diferent de l’anterior.

Els mercats i la zona de fractura Miquel Verdejo i Viu Assistim al naixement d’una nova era. Des del crack del 2007 ja són 6 els anys de crisi brutal i terrible però malgrat tot, necessària. Albirem un nou món on la lluita entre l’economia de l’especulació i l’economia real serà cada vegada més certa. Aguaitem l’inici d’un nou món. Només hem d’estar atents als senyals que ens indiquen la seua aparició. El nou món de la societat dels tres terços: un terç de la societat exclosa, un terç de la societat còmodament instal·lada i un terç de la societat que haurà de lluitar cada dia per no caure en l’exclusió. Les desigualtats estan arribant a uns nivells de principi de segle XX. Un món on dins d’un mateix país hi haurà zones que ja han superat la crisi (zones d’Euskadi) i zones que difícilment podran sobreviure a la nova economia del segle XXI (Cadis, Jaén). Assistim al final de l’era del petroli i l’inici d’un nou món. Un antic món que es nega a morir i un nou món que va naixent mentre l’anterior mor. L’antic món morirà i veurem nàixer una nova economia, un nou mercat. La transició de l’antic món al nou món serà molt dura. Hi ha territoris que ja han fet la transició d’una economia basada en el petroli i l’economia especulativa a una nova basada en les energies renovables i una economia del coneixement (Àustria, Suïssa, Noruega, Finlàndia, etc.) Països menuts, amb poca població però tremendament eficaços. El nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà viuen aquesta transició sota la guerra. Què serà d’aquests països amb una altíssima taxa de natalitat i que centren tota la seua economia en el petroli?

Mentrestant el sud d’Europa, viu taxes d’atur i de pobresa mai vistes des de fa setanta anys. Aquests països Espanya, Grècia i Portugal pateixen al estar lligats a una moneda que només beneficia el centre de l’Imperi Econòmic que Alemanya ha creat entorn seu amb el nom d’Unió Europea. A canvi de subvencions acceptàrem cedir la nostra sobirania monetària a Berlín i ara en paguem les conseqüències. Que lluny queden les paraules profètiques de Margaret Thatcher quan als anys noranta parlava d’una futura moneda única europea: “el dia que es cree una moneda única europea, esta moneda devastarà l’economia dels països del sud d’Europa”. Paraules profètiques o simple sentit comú? El cert és que estem assistint al naixement d’un nou món lligats de braços i cames per l’euro i un deute absolutament impagable. Quan un món naix i altre mor sempre hi ha zones de fractura. El centre de l’Imperi comença a tindre por. Més enllà de les muralles de l’euro, el món està en guerra. Al sud de l’Imperi els països islàmics es consumeixen en una autèntica guerra civil global. A l’est les fronteres de l’Imperi lluiten amb un renovat Imperi rus que no vol veure com una altra vegada Berlín arriba a les portes de Stalingrad. L’est d’Europa es debat entre la fidelitat a Berlín o a Moscou. Ni Rússia és el que era ni Berlín és tan forta com es pensa; Berlín i París estan lligades al mateix temps al petroli saudí i catarí. La zona de fractura passa per Ucraïna com profèticament es descrivia al llibre el Xoc de Civilitzacions de Huntington. El nou món s’assemblarà molt més al xoc de civilitzacions de Huntington que no a les peregrines idees de l’Aliança de Civilitzacions del sens dubte pitjor president de la democràcia espanyola, Rodríguez Zapatero.

El nou món serà polièdric. Hi haurà moltes realitats. Cada país triarà el seu model per a sobreviure en el nou món. Hi haurà països petits i fortament desenvolupats que optaran per un manteniment de l’estat del benestar. Altres països més grans i amb una forta pressió migratòria com Espanya o França difícilment podran mantindre’l. Només tenim una eixida a aquesta crisi: el canvi total de model productiu especulatiu i basat en el petroli a una nova revolució industrial basada en el coneixement i les energies renovables. Tenim poc de temps per fer aquesta transició si no volem que la zona de fractura que tants estudiosos prediuen es faça més gran. No només serà un canvi del sistema productiu, sinó també un canvi de valors. Si no volem caure en l’abisme, de la zona de fractura hem de fer amb rapidesa aquesta transició a una nova economia de mercat real i abandonar l’actual basada en l´especulació i l’energia fòssil. Estem en una cruïlla històrica on cal coratge per abandonar les costes d’un món que s’enfonsa i navegar cap al nou món que ens espera. L’actual canvi de model, tindrà una clara repercussió al món de les falles, amb tres posibles rutes; la primera l’estancament en forma de L; la segona la desaparició total, que pot afectar a les més immobilistes, i la tercera oblidar-se de les subvencions i crear un estructura de xicoteta empresa. Com va dir Charles Darwin: “No sobreviu el més intel·ligent o el més fort, sinó el que més s’adapta”.

El mercat de Cullera necessari Àlex Morales i Fernández Fa uns anys vaig descriure en un article publicat en premsa la insatisfacció de Cullera si mirava al seu passat, la insatisfacció i la creença o concepció que no va saber estar a l’altura de les modernitzacions que sí s’esdevenien en les altres ciutats. A més vaig insistir, sense massa èxit, endinsant-me en el perquè d’eixa somnolència sobre el nostre passat, assegurant que ens havíem oblidat de les figures més representatives de la nostra història local i apartàvem així qualsevol visió positiva de futur. I així es palpa en l’ambient social en l’actualitat. Al Diccionario Geográfico-Estadístico de España y sus posesiones de Ultramar, Madrid 1847, tomo VII. Pp. 369-378 trobem escrit un dels problemes que Cullera tingué entre el s. XVI i XVII. “La mayor parte de los caminos del partido son de herradura y en cuanto a la carretera que une Valencia con Denia, pasando por Cullera, Gandia y Ondara se halla en tan mal estado, que frecuentemente se atascan y vuelcan los carruajes” Malgrat que l’economia cullerenca ha estat sempre supeditada a l’agricultura (en aquest cas a l’arròs) com a la gran part del país, durant els últims anys la revolució del turisme ha significat una part important del creixement econòmic, social i demogràfic, encara que els antecedents no només agrícoles, sinó comercials, ja vénen des del s. XVI i XVII amb l’explotació pesquera al capdavant, registrant nombroses comunicacions per via ma-

rítima, encara que també queden registrades comercialitzacions amb la seda.

A pesar de tot això els antecedents històrics ens demostren que també hi hagué una necessitat políticosocial de construir el Mercat de Cullera.

Podríem assegurar que Cullera disposava de material humà i paisatgístic per albergar una forta industrialització i hegemonia comercial, però tot això es va veure truncat per la decisió política de construir el port pesquer al Grau de Gandia. De fet l’any 1843, en l’editat Diccionario Geográfico Histórico y Estadístico de España y sus Posesiones de Ultramar, se’ns diu que Cullera es veia ressentida en no ser un port hegemònic per al golf de València. Tenim antecedents i precedents de la raó per què Cullera a diferència d’altres poblacions com Gandia, no ha brillat per tindre un destí econòmic sucós i consistent, de fet no m’impressiona per a res. Si l’home diuen que és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra, Cullera ho ha fet mil vegades al llarg de la seua història, i malgrat això ningú ha corregit aquesta tendència.

Al projecte/memòria de la construcció del Mercat de Cullera s’especifica que “Por todo ello (referint-se a les qualitats paisatgístiques, ambientals i humanes de Cullera en paràgrafs anteriors) es de precisa necesidad la construcción de un mercado capaz de dar soluciones que requieren esta clase de establecimientos”. Per tant, no podem ocultar que la construcció urbana del Mercat de Cullera significava trencar amb l’apatia imposada durant anys, ja que aquest recinte de comerços permetria que el poble tinguera moltes més oportunitats comercials. I les segueix mantenint en l’actualitat. Hem de detenir-nos a pensar el significat històric del nostre Mercat Municipal, sobretot perquè ens dóna una pista per poder solucionar els problemes de hui en dia. L’esperit renovador i modernitzador de la societat va tindre cabuda en el s. XIX quan es van projectar els plànols d’aquest recinte comercial, i no tinc el menor dubte que el futur és crear un altre epicentre econòmic amb la finalitat d’adaptar-nos als nous temps que fa anys van arribar.

El Mercat de Cullera és el centre de la població i es troba a la plaça de la Verge. Aquest espai no va ser urbanitzat fins al segle XIX quan es projectà la construcció del Mercat per l’arquitecte Lluís Ferreres. Parlant en termes arquitectònics, la construcció del mercat suposava trencar amb la separació del Raval de Santa Anna amb el barri de la Vila. Totes les aigües arriben sempre a la mar, mitjançant vies aqüíferes com els rius i els afluents. Si ens fixem, ben mirat, el Mercat Municipal de Cullera i la distribució dels carrers i avingudes és també com els rius i els afluents: arriben sempre al mateix lloc. El Mercat actua com a vèrtex arquitectònic entre les dues vies més importants de la ciutat: el carrer de la Mar que connecta amb el Raval de Sant Antoni de la Mar, i el Carrer València que connecta amb el Raval de Sant Agustí. Cadascuna de les quatre eixides que ens proporciona el Mercat ens condueixen a un barri diferent.

No ens desil·lusionem. Ja vindrà un altre Lluís Ferreres a construir alguna cosa innovadora i potent per a Cullera, l’única cosa que espere és que no vinga Calatrava.

C. ESCRITS D’OPINIÓ I

COL·LABORACIONS LITERÀRIES

Un any corrent per les falles Jordi Maravilla i Herráiz Administrador de Corredor de Falles Quan el lector llegisca aquestes línies, si nó ha passat un any, ben poc en faltarà. Sembla que fou ahir quan, després de molts problemes –aprenentatge de realització i gestió de blogs, logo, elecció de disseny, etc. - naixia la criatura, el 6 de març de 2014. El seu germà xicotet, la pàgina de Facebook naixia dos dies més tard junt al seu germà bessó Twitter i el germà menut pàgina Google+. En total un conjunt de xarxes socials bàsiques per encetar un camp encara per conrear: el món de les falles de comarques, la seua relació entre si i amb València, una mare que no sempre accepta de bon grau l’emancipació dels seus fills. Nàixer quasi en la plantà, és una bogeria que no recomane a ningú. La quantitat i qualitat dels actes són tan grans que enlluernen l’inexpert, el qual fins i tot sent un animal quadriculat es troba perdut davant tan gran espectacle. Passada la bogeria del Tour faller 2014 -al log, figuren detallades totes les meues incursions falleres- és quan calia deixar per escrit eixa barreja d’experiències personals, anècdotes i intents de crítica artística, amb fortes dosis de contextualització, en allò que he batejat com a Cròniques Falleres. Una novetat prou ben rebuda als pobles i en alguns sectors de València. Divulgar la història fallera de poblacions com Xàtiva, Alzira, Algemesí, Cullera o Sueca era un deure. Tornar a fer-ho seria una absurditat, per això només tornaré a repetir el model en poblacions, on encara no ho haja fet. Alguns dels sectors del Cap i Casal, tindran eixe contingut històric el 2015, perquè les dimensions són semblants a les grans poblacions falleres de co-

marques. Quant al tema territorial, entone el mea culpa per no haver estat més pendent de comarques com l’Horta Sud, el Camp de Túria o la Marina Alta, per posar-ne tres exemples que no han omplert tant el mur de Corredor, són aspectes a millorar de cara al futur.

La planificació de les rutes, que comença en Nadal i acabà pel gener, no és flor d’un dia. Planificar al detall, quin recorregut vas a efectuar, és especialment dificultós a València, on el ball de seccions i artistes es molt gran. Una obra d’enginyeria, és quadrar la selecció de falles de categories altes: Especial, 1-A, 1-B i 2-A amb altres d’especial enginy i gràcia i alguna de les experimentals. Afegiu a això, les falles infantils per una banda i altres cadafals grans de les anomenades falles d’autor que fan les dents llargues dels freaks com servidor, que per la seua originalitat s’intenta integrar en la ruta.

El balanç de les Cròniques, eix central del blog, ha sigut satisfactori, tot i que molt pesat, per la gran quantitat d’hores que he hagut de dedicar, les quals m’han fet anar de cap i perdre el fil de la immediatesa, però quod homo litterarum fallero que sóc crec tindre l’obligació de fer-ho. L’alfabetització digital del món faller, està ara mateix bolcada en el món de les xarxes socials, amb la publicació de notícies d’esdeveniments immediats, amb poc de text i molta fotografia, deixant en un segon pla la investigació i la reflexió. A més a més, la majoria de gestors de comunitats virtuals falleres, tenen una formació més periodística o científica que literària i calia fer contrapés. Corredor de Falles, corre molt, en efecte, però també reflexiona sobre el que veu, escolta o sent i amb una major maduració com a gestor; aquesta faceta reflexiva serà més visible a partir de la propera època, postsetmana de falles, paral·lelament a una baixada en el contingut referit al context històric.

Aquesta peculiar cabalística fallera té, no obstant, punts fixes, jo els denomine sectors tòtem, es a dir els tres sectors del casc antic la Seu-Xerea-Mercat, El Carme i el Pilar-Sant Francesc. Motius? La gran quantitat de cadafals d’alts pressupostos, de falles centenàries amb gran solera, propostes satíriques que no trobem habitualment als pobles, cadafals atrevits o innovadors des del punt de vista estètic, que si els plantes a qualsevol comarca et corren a pedrades, etc. I sobretot el plaer de contemplar moltes falles tranquil·lament, sense recórrer grans distàncies, sense el perill que et xafen els vehicles a motor i amb monuments històrics del nivell de la Llotja, del

plana, Carcaixent, Alberic o Castelló de la Ribera, entre Alzira i Xàtiva, o Algemesí, Albalat i Sueca entre Alzira i Cullera. I ací per desgràcia tenim un handicap: no disposar moltes vegades d’un transport públic ràpid, especialment entre les dos Riberes. Cal tirar de vehicle propi i això comporta problemes greus, gastar més diners i perdre temps buscant aparcament.

Mercat Central, la Catedral, el Micalet de la Seu o de les Torres de Serrans. Altres sectors que estarien en aquesta línia, amb una major flexibilitat respecte a cadafals segons l’exercici, serien el Pla del Remei-Gran Via, la Roqueta-Arrancapins o Russafa, tots pertanyents a una zona cèntrica, on per raons òbvies, ja cal exercir un treball de filtració, en funció dels valors anteriorment descrits. No diguem ja, quan parlem de sectors més allunyats del centre com l’Olivereta, Rascanya, Malvarrossa-Cabanyal-Beteró o Camins al Grau. Ací, per desgràcia, hem de combinar molt bé la situació dels cadafals i les seues interconnexions pedestres, amb les estacions de transport públic més properes. Fora de València, algú pot pensar que es molt fàcil planificar les rutes i estaria encertat si no fóra, per un xicotet detall, que per exemple a la Ribera hi ha dos seccions especials, Alzira i Cullera, i a la Costera una altra: Xàtiva. Prenent com a punt de partida els tres vectors, comencen les combinacions, incorporant nuclis com en un exercici matemàtic, de geometria

El ritme de publicacions al blog, de vegades ha sigut més baix, les obligacions del món real on estudiem o intentem treballar, ho impedeixen. No obstant, s’ha intentat fins i tot en períodes tant complicats com els exàmens, no baixar molt el ritme de publicacions a les xarxes socials, on els seguidors volen rebre la informació d’una forma ràpida i personalitzada. El balanç de la trajectòria de Corredor de Falles a les xarxes socials és divers. El corredor facebooker, ha corregut amb la il·lusió d’un xiquet, però sense mesurar l’esforç, informant potser moltes vegades sobre notícies que no eren tan importants i deixant-se’n unes altres, que sí que ho eren.

Corredor seguirà madurant i possiblement es transforme en un mitjà més selectiu. Quant a la interactuació amb els seguidors ha sigut escassa; la inexperiència, la por a la polèmica o simplement la falta de temps, són reptes a superar, en una fase més avançada.

Tampoc ha sigut, ni és la meua intenció, blasmar a València. Sempre parle d’ella com a mare, d’on vingueren les falles si no? Però sí reubicar-la, perquè la situació actual d’una Junta Central Fallera fent de lloca de les juntes locals, és totalment ineficaç, ni li fa bé als pobles, ni li fa bé a ella mateixa, quan podria estar solucionant problemes interns. La meua proposta ja és coneguda: una Federació de Falles de la Comunitat Valenciana, formada tant per la Junta Central Fallera de València o Junta Local de València, com per la resta de juntes locals i comissions de poble sense junta, amb un pes determinat segons cens faller i comissions, tenint en compte les peculiaritats territorials.

Quant al Corredor de Twitter, s’ha revelat com una xarxa social ràpida amb gran aprofitament per la immediatesa, on ja supera en seguidors el Corredor facebooker, una miqueta més major, però més lent. Finalment el Corredor de Google+ s’ha mostrat com una eina molt més útil del que es pensava en un primer moment, i s’ha convertit en l’instrument amb major nombre de visualitzacions.

Si he aconseguit acostar les falles de comarques al gran públic i a les Falles de València per una banda, i mostrar la realitat territorial particular de les Falles de València, amb els seus sectors i barris a les comarques i al públic en general per l’altra, ja em done per satisfet.

En les falles de comarca, especialment en els pobles més menuts, és molt important el coneixement directe, no tant en els caps de comarca, ciutats xicotetes o mitjanes on les xarxes socials falleres ja estan mínimament o mitjanament establides. Com he dit al principi de l’article, la mare no accepta molt bé que els fills s’hagen emancipat, cosa psicològicament racional, però encara és més preocupant, la mala o nul·la relació existent entre els germans. Les falles de poble, semblen eixos germans que no es parlen. La tasca de Corredor de Falles no serà aconseguir la seua reconciliació, però sí almenys fer-los veure que podrien col·laborar sense perdre ni un centímetre d’independència, també que han de madurar i prendre responsabilitats si volen eixir de l’actual infantesa en uns casos, o de l’edat del titot en altres.

Els mercats de la crisi Josep L. Aparici i Gayon Un dels efectes de la maleïda crisi és que les diferències entre els rics i els pobres cada vegada són més grans, o simplement la distància entre els rics (uns pocs) i la resta dels mortals (tot el món). L’altre efecte és que esta crisi no té encara data de caducitat, i que allò que eixirà serà forçosament nou i no tindrà massa a vore amb l’anterior. Sobre les causes de la situació, me les estalviaré! M’ho gastaré en rifa i loteria de Nadal de La Taüt! Un dels aspectes més tràgics de la crisi, l’econòmic, ha fet que es produisquen canvis en com funcionen i en com concebem els mercats, entesos com els llocs o directament les operacions comercials de compra i venda de productes, serveis i béns. Les nostres vides estan canviant, i també l’economia i els mercats. D’una banda, per cobrir les necessitats bàsiques de l’ésser humà, sorgixen iniciatives abans impensables com la venda de pa a 20 cèntims. De l’altra, la baixada del poder adquisitiu dels individus i la incertesa dels temps han fet que compartir cotxe, comprar en el basar xinés o viatjar en Ryanair siguen moneda habitual. Parlem de mercats nous, escenaris del present que van imposant-se. Són els mercats de la crisi. M’estic referint als ja passats de moda “Tot a 100!”, però també a les botigues de segona mà, als menús de restaurants per davall dels 8 euros, a les sabateries que proliferen per tot arreu amb preus raonables, a les webs de viatges barats, als basars xinesos amb noms tan genials com El Corte Chino, al Black Friday, a les companyies de vol low cost, als 2x1, al top manta, a les cafeteres domèstiques amb càpsules que ens lliuren del café a euro, a

les aplicacions com BlaBlaCar per a compartir vehicles amb desconeguts, a les prendes esportives tipus Kalenji, a la Festa del Cine amb entrades a 2’90 euros, al micromecenatge de Verkami, als discos de les plataformes musicals com Bandcamp, als cel·lulars de marques poc conegudes, als locutoris, etc. No sabem com s’acabarà tot, però el consumidor, ni que siga per necessitat o engolint-se baixa qualitat a vegades, ix beneficiat o almenys alleugerit amb uns preus competitius. Potser assistim en el futur a una època de decreixement econòmic, d’intercanvis i permutes (jo et done classes de matemàtiques i tu em regales verdures del teu hort, per exemple), de reciclatge i reinvenció, d’economia del bé comú, etc. El cas és que tal vegada siguem més feliços; o, per contra, que estiguem més frustrats per no tindre allò que ens volen vendre amb la promesa d’una vida millor. No obstant, estos mercats de la crisi coexistixen amb ombres, foscors i vergonyes: les ETT (empreses de treball temporal), l’economia en negre (molt generalitzada), els paradisos fiscals, la hipocresia econòmica dels estats, l’atroç i inconcebible IVA del 21% en molts productes i serveis, la davallada del comerç tradicional i urbà, la pèrdua d’oportunitats i pes específic de les ciutats valencianes de 20.000 a 50.000 habitants, les deslocalitzacions internacionals, les estafes bancàries, etc. M’agradaria no sentir parlar molt en el futur de bancs d’aliments, revolta social, desigualtats, desaparició de la classe mitjana, immigració, etc. Ja vorem. Per què no?

L'esperit de les falles

un taula ben parada en la festivitat de Sant Josep. Una, que si venia la seua filla, amb el gendre i les nétes a dinar a casa; l’altra que havia quedat amb la germana i els nebots. Collons! Sembla que tots tenien plans menys ell! Els altres venedors i venedores també tenien pressa en arreplegar i tancar: un dinar a la falla, un passeig amb el marit per la ciutat per veure els monuments; l’altra que volia veure com la neteta li oferia el ram de flors a la Verge en l’ofrena. —I tu Jordi? On vas aquesta vesprada? —No ho sé. Crec que em quedaré a casa descansant. Tancà el reixat i eixí del mercat.

Salvador Garrido i Serrano

De tornada a casa, un pis situat prop del Museu Sant Pius V a l’altra banda del llit vell del Túria, observava les comissions passar al ritme de la música de les bandes aquell assolellat 18 de març. No suportava més aquell ambient festiu i alegre contrapunt del seu estat d’ànim. Va decidir parar-se al bar de la cantonada per dinar, ja que no tenia ganes de preparar-lo. Se’l va engolir com aquell que diu i se’n pujà a casa disposat a gitar-se fóra l’hora que fóra. Després de no haver dormit en tota la nit no li costà massa agafar el fil i caure en un profund son. No havia passat ni mitja hora quan es veié davant d’una mascletada, era capaç de sentir l’olor de la pólvora i els trons ensordidors que paradoxalment no li resultaven desagradables. Entre la fumaguera de la pólvora va observar com eixia una estranya figura que es dirigia cap a ell. A poc a poc, va anar percebent de forma més nítida l’estranya presència: era una dona, una dona de voluptuosa figura, de pits generosos i cos ben proporcionat. Per un moment la seua imatge li va recordar les escultures de deesses o sacerdotesses celtibèriques que havia vist al Museu de la Beneficència de la ciutat. A mesura que s’apropava podia distingir el seu rostre de forma més clara. Tenia la pell blanca i portava un estrany pentinat molt elaborat amb aquells cabells negres color atzabeja, les celles fines coronaven uns ulls ametllats blaus com els mars tropicals. Els seus llavis eren carnosos, amb un somriure càlid i picardiós que recordava la protagonista del sainet El virgo de Vicenteta del mestre Bernat i Baldoví.

El despertador va sonar a les 6:00 en punt. Jordi obrí l’ull i l’apagà amb més mala llet que de costum, pràcticament no havia dormit en tota la nit. Era 18 de març, el soroll dels petards, els castells de focs d’artifici i el xivarri de la gent que visitava els monuments de la ciutat no l’havien deixat dormir. Mentre es vestia i endollava la màquina de cafè li van venir a la ment nombrosos pensaments. Tenia vora quaranta anys, vivia sol, ja que els seus pares havien mort feia uns quants anys i l’única germana que tenia vivia al País Basc on treballava de metgessa. Ell havia heretat el petit negoci familiar, un tenda d’embotits, al Mercat Central de València, duia una vida monòtona i solitària i cada vegada se sentia més infeliç. Poc quedava d’aquell xiquet d’ulls desperts i caràcter inquiet que jugava feliç al mercat amb els fills dels altres venedors. De camí cap al mercat observava la gent, borratxos que pràcticament no podien estar dempeus però també famílies i parelles que caminaven pel carrer agafats de la mà, somrient i gaudint d’aquell ambient festiu. En arribar a la plaça de la Verge i veure el mantell de la Mare de Déu dels Desemparats cobert de flors es va preguntar el perquè de la seua existència. No tenia cap il·lusió, no trobava motius per viure, se sentia sol i estava molt trist. Com de costum va arribar a les 7:00 en punt a la seua parada, va alçar el reixat de ferro i es posà el davantal i el barret per començar a preparar el gènere per a les clientes més matineres. El matí passà ràpidament per la gran afluència de clientela. Totes volien comprar bons productes per tindre

Jordi estava bocabadat, no podia articular ni un mot davant d’aquella dona d’extraordinària bellesa. Sols era capaç de contemplar una i una altra vega-

da els seus atributs divins i deixar-se envoltar per la sensació de pau i amor que desprenia. Davant l’estat catalèptic de Jordi, la divina presència es va riure dolçament i va dir: —No tingues por Jordi. No vull fer-te cap mal!

La divina presència continuà al llarg del dia ensenyant-li persones, gent anònima, que estimaven la festa malgrat que les seues vides no sempre eren perfectes i exemptes de patiments. —T’he d’ensenyar una última cosa!, li va dir la bella dama a Jordi. A la velocitat del pensament es trobaven dalt del Micalet, era fosc i els carrers i les places es veien il·luminats. Començava a fer aquella frescoreta que fa per Sant Josep quan s’amaga el sol, tot i que era una frescoreta agradable que feia intuir que l’arribada de la primera estava prop. —T’he pujat ací dalt perquè pugues observar la ciutat i els pobles del voltant. —Tot açò que veus: els monuments, la música de les bandes que inunda els carrers, l’ofrena a la Mare de Déu, els fallers i les falleres que gaudeixen i estimen la festa és sols producte de l’amor, de l’amor a la terra, a la tradició, a la festa.- Jordi tenia un nuc a la gola i estava visiblement emocionat i l’única cosa que li va dir va ser:

—Com saps el meu nom? Qui eres? —Bé, dir-te qui sóc és una miqueta complicat perquè sóc moltes coses i en essència en sóc sols una. El meu nom tampoc és rellevant ja que com jo hi ha moltes. —Què vols de mi? Jo sols sóc un pobre venedor d’embotits. —M’agradaria que m’acompanyares a fer una volta per la ciutat. T’he d’ensenyar unes quantes coses. —Si tu vols clar! Jordi acceptà la invitació d’aquell ésser meravellós que sols transmetia tranquil·litat i un amor com el que mai havia sentit. Sense adonar-se’n es trobava al costat de l’estranya dama a l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. —Jordi, veus aquella xiqueta menudeta que va agafada de la mà de sa mare? Està malalta de leucèmia. Fins fa un parell de mesos ha estat ingressada a l’hospital. El seu amor per la festa li ha permès vèncer momentàniament la malaltia—. Jordi es quedà pensatiu. Com podia una xiqueta tan menuda tenir tanta força, il·lusió i ganes de viure? —Jordi, hem de continuar.— va dir la dama.

—Qui eres? – Què serà de tu? —Ja t’he dit que sóc moltes coses i que en essència en sóc una. Estic en cada monument, en la música de les bandes, en cadascun trons dels masclets o la llum que desprenen les carcasses dels focs artificials. Però sobretot estic al cor de cada persona que estima les falles... La divina presència va esclatar com una carcassa en milers d’espu rnes i rajos de llum i va il·luminar el cel de la ciutat...

En un tres i no res es trobaven caminant per la plaça de l’Ajuntament. L’estranya figura li assenyalà una parella de vellets. —Els veus? Es van conèixer ara fa cinquanta anys el dia de Sant Josep, han tingut fills que al seu torn els han donat néts i nétes. Encara que no han tingut una vida fàcil en molts aspectes han sigut una família molt unida i plena d’amor. Han sabut transmetre el seu amor per la festa als seus descendents i mai han perdut la il·lusió per les falles malgrat les adversitats. —Com ho poden haver aconseguit després de tants anys? — Sempre hi ha una raó, un motiu o alguna cosa que ens il·lusiona i que ens fa seguir endavant.

Jordi es despertà sobresaltat, estava emocionat i amarat de suor, de l’ull li relliscava una xicoteta llàgrima. Va mirar el mòbil, eren les 10:00 del matí del 19 de març. Es va alçar amb una inusual il·lusió, es va dutxar i afaitar i isqué a desdejunar-se en alguna cafeteria de la ciutat. Havia decidit fer una volta pel centre de la ciutat i veure els monuments més importants. Mentre visitava una de les falles més conegudes del casc antic va creuar una llarga mirada i un somriure amb una bonica fallera d’eixa comissió. De fons s’escoltava l’himne El Faller...

ficient. Clar, com que no hi ha diners… Un conegut escrigué una vegada: “Vull llegir pausadament i assaborir les bones lectures. I més tard, quan sàpiga el suficient voldria organitzar les paraules. Apropar-me pel matí al mercat, vore les paraules exposades allí en cistelles (ací verbs, al seu costat els adverbis, allà els substantius rodejats d’adjectius i determinants), parlar amb els venedors sobre quines anirien bé a una poesia de peix, a una novel·la de carn, o quines serien les més adequades per a un drama un diumenge de festa… D’esta manera, seguint les seues indicacions i el meu gust, elaborar una combinació de paraules, preparant-les, llevant-les la pell, coent-les a foc lent, i assaborir plenament este plat de paraules, una vegada servit a una taula preparada per a la lectura”.

Mercat/s Àlex Creus i Font

Hi ha mercats que no fan més que donar-nos últimament disgustos, i em referisc al laboral, al financer, al mercat negre, al mercat polític, el mercat…

Resulta curiós que la Falla Taüt es plantege com a tema del llibre de falles el Mercat, ja que la seua falla rival, a la qual superar sempre que es puga és la falla que conté eixe nom. Segur que han optat per este tema perquè el mercat, els mercats estan d’actualitat i són importantíssims a les nostres vides. El Mercat han volgut portar-lo a la primera plana i destacar la seua estesa arrel crescuda durant més de 100 anys.

Fent memòria recorde nombroses jornades agradables i emotives al Mercat. Ara bé, vull parlar d’aquella parada del Mercat dels dijous, regentada per un home que se situava pròxim al carrer Rei en Jaume. Allí em dirigia amb il·lusió carregat amb un muntonet de colorins per canviar-los per altres. En aquella parada m’esperava la lectura sorpresa d’una setmana, fins que aplegara el dijous següent. La característica destacada era que quan després d’entregar els colorins que portaves, i el depenent els observara, t’indicava la quantitat de colorins que havies de triar de cada muntó de la seua parada. Mortadelo y Filemón, Carpanta, Pepe Gotera y Otilio, Rompetechos, Zipi y Zape, 13 Rue del Percebe; els superherois Conan, Capitán América, Capitán Trueno, Los Cuatro Fantásticos, Namor, Thor; altres com Pumba i El Guerrero del Antifaz i còmics com Cimoc i 1984. Molts més passaren per les meues mans en les vacances d’estiu, principalment, per una quantitat de diners gens significativa, que la meua butxaca podia pagar, i m’omplia plenament. Aquella va ser la meua primera relació amb el mercat dels dijous, o almenys la que recorde amb més gratitud. Posteriorment, han vingut moments fantàstics en aquella zona jardinada, i dels últims, han sigut els que he passat allí amb la meua família, on els meus fills han fet els seus primers passos per aprendre a caminar.

Mercats, n’hi ha molts. Els italians li diran “mercato”, els francesos “marché”, els anglesos “market”, i els alemanys “markt”. La paraula “mercat” pot ser entesa com un lloc on les persones compren i altres venen. Generalment, hi ha fruites, verdures, carn, peix, altres tenen ramat; però hi ha ocasions, o hi havia, en les quals es podia trobar fins i tot llibres, revistes i colorins. Cal assenyalar que el mercat més gran del món està a Teheran, la capital d’Iran. Va ser a principis del segle XX quan es va construir el Mercat de Cullera. Els seus germans que van nàixer en aquells anys van ser el Pont de Ferro i l’Escola Laica. Si tots tres són i han sigut destacats per al nostre poble, hi ha un projecte, que des de fa dècades s’ha demanat, per tindre un referent més a la nostra localitat: el Passeig del Riu. Passeig que ha estat moltes vegades descuidat, maltractat, desaprofitat, infrautilitzat, i recentment, privatitzat en part. A pesar del seu estat, continua sent una de les meravelles del nostre poble. No són poques les persones que hagueren volgut vore’l finalitzat i no han pogut. És cert que hi ha un tros més o menys arreglat; però és insu-

Parlant amb un conegut sobre el mercat polític, laboral, i econòmic em comentava que no podíem fer res davant la situació, que sols podíem que

aguantar. En aquell moment, li diguí que sí, que no podíem; però, realment és així? No! Em negue a creure que no podem fer res. Com a poc, vull ferme ressò de tot el que a diari escoltem arreu de tots els mitjans de comunicació. No! no vull callar-me! Vull parlar! Vaja cara dura que tenen alguns polítics, alguns empresaris i alguns sindicalistes. No, no callem! ¡a està bé!

Tornant als altres mercats, les pràctiques abusives i arbitràries d’unes quantes persones ha fet que s’assenyale que estem davant d’una crisi de valors. On ha quedat la cultura de l’esforç?, i quan ens oblidàrem de la responsabilitat, l’honradesa, de la dignitat, de la compassió, i de l’empatia? Si fins els principis bàsics de la democràcia, la “liberté e egalité” (llibertat i igualtat), semblen malalts. Com anem a mantindre la convivència social en la qual els seus membres siguen lliures e iguals, i les relacions socials s’establisquen a través de mecanismes d’acords, de voluntats? Resulta complexe, però caldrà fer-ho, és importantíssim.

Tot el que hem estat escoltant a diari, des de fa temps, crea una gran repulsa, fa que comprenguem amb més facilitat la nostra història recent. Entre altres, quan ens feien creure que “vivíem per damunt de les nostres possibilitats”. Ha!, per a mi no saberen explicar-ho bé. El cas va ser que els lladres, els delinqüents, els estafadors, els que van fer el seu treball amb negligència, els que no es preocuparen en absolut per al que se’ls havia designat (qüestió molt preocupant), i altres éssers de la mateixa categoria ens robaren i s’aprofitaren de tots nosaltres per damunt del que podia suportar el sistema.

Sols escoltar parlar a certes persones amb la seua arrogància pròpia i eixe menyspreu cap als altres ens deixa clar que deixen molt desitjar. Un poc d’Educació per a la Ciutadania no els aniria gens malament. I ara, que som molts els ciutadans que pensem que determinats polítics fan poc de treball i cobren massa, i també els seus assessors, no estaria de més que també passaren per les aules per a reciclar-se.

En la meua opinió, el que necessita la societat, en general, a banda de moltes mancances que estem patint, és que totes estes persones siguen identificades, perquè queda molt per investigar, i que el poder judicial faça el que li corresponga. Atorgar-li a este poder els mitjans adequats per fer el seu treball. Fer les reformes necessàries dins d’este poder per aconseguir esta finalitat. I així, fer la reforma electoral, i altres; però anem a pams.

Per anar acabant, en un mercat que vaig visitar recentment trobí estes paraules soltes: piscina 6; milions d’euros municipi 1,2 milions; pagarem al contat?; tipus d’interés? Si hi ha entitat financera, pagament: biblioteques infantils, residència, augmentem impostos, abaixem el número de funcionaris a jornada completa, edificis rehabilitats sense servici, privatitzem. Açò és el que necessita el nostre municipi?

Deixant per un moment estos mercats, i passejant de nou pel centre de la nostra localitat, una de les coses que em proporciona benestar és creuar el Mercat quan està acabant la vesprada i està caient la nit. El Mercat té un gran valor afegit, la visió de part de la nostra muntanya, i allí instal·lats el Castell i el Santuari. Sols cal prestar atenció als nostres forasters, i ens adonarem, que aquesta composició, no passa gens desapercebuda perquè és un dels punts més fotografiats. Entrar al Mercat és entrar al cor del nostre poble, per tot el que representa, acull, es viu, suposa i ha suposat per als cullerencs al llarg dels últims temps. Entranyable és la roca situada al centre amb els seus colors canviants, i el conjunt de la font amb els ànecs. No ho és menys, vore a la xicalla encarar-se per la treballada reixa negra, per descobrir tots els seus racons, vore nadar i menjar els animalets, i escoltar eixe so agradable i suau que provoquen els dolls d’aigua. I com a estampa bonica, la d’aquell hivern de fa moltes dècades, en què una nevada va donar una altra imatge preciosa del nostre Mercat.

Les situacions difícils ens fan aprendre, i a mi m’ha ensenyat alguns conceptes de mercat. Entre ells, el dèficit. Si en el futur els meus fills tenen fills, seguiran pagant el nostre deute; però que sàpiguen que tot estigué fet pel seu bé, o millor, pel dels seus avis, que visqueren per damunt de les seues possibilitats! Anem al Mercat que necessitem parlar, i traure a la llum els nostres sentiments, ja que la situació costa de suportar! Bones Falles Taüt.

QUO VADIS... Hispania? Josep Bou i Dalmau Com cada matí sona el despertador i encara amb la son a la cara escoltem a la ràdio o veiem al televisor què diuen les notícies mentre ens fem el primer café, però ja no ens sorprén l’actualitat. Sempre és la mateixa, quasi podríem dir que semblen les del dia anterior. Estaran repetint-les? Mires al teu voltant, per la finestra, ara el rellotge, el mòbil i te n’adones... És un altre dia! Tot i que no ho semble. Aleshores aquest se’ns presenta més gris i pesat en veure com aquells que no s’esforcen gens, s’ho emporten net, mentre nosaltres hem de guanyar-nos el jornal amb esforç, suor al front i esperant que no ens afecte alguna altra mesura incubada vés a saber on, per vés a saber qui. Es diria que amb la descoberta d’una imputació més, vivim i revivim cada dia, el mateix dia. Com si estiguérem a la pel·lícula Atrapado en el tiempo, coneguda també com la del dia de la marmota, on el protagonista està immers en un bucle temporal en què cada jornada passa el mateix. De pel·lícules podria anar la cosa. Són part de la nostra vida i de la nostra història. Tota la història té una pel·lícula que la conta i tota pel·lícula té una història que contar. La nostra societat, que encara no alça el cap i on tots els colps els reben els mateixos de sempre, sembla immersa en una espècie de Juegos del hambre, on hem d’aprendre a sobreviure com puguem i pel temps que portem així,

ja hem viscut totes les seqüeles, inclosa la de Sinsajo primera part i segona. Ara, ens toca veure com tots aquells a qui se’ls suposava certa moralitat, bonhomia, dedicació i, fins i tot, certa admiració i enveja –la que vulgueu i de qui vulgueu-, passen davant la justícia com si fos una presentació al ring del boxador de torn entre víctors, aplaudiments, xiulades i esbroncs diversos.

necessiteu més? Sí, és eixa, A quién le importa. Canteu: “La gente me señala, me apunta con el dedo, susurra a mis espaldas y a mí me importa un bledo...” Què? Descriu o no fidelment la realitat? La seua aparença no ho denota, però interiorment criden: “Què pensen el que vulguen! Total, ja m’ho he emportat...” Tenen la sensació d’estar per sobre de tots i de tot, amb el beneplàcit dels qui ho han permés.

L’espectacle no està en cap altre lloc més que als jutjats. El Sálvame Deluxe s’ha traslladat a la judicatura.

Anem per més, que encara fa més por: “Yo soy así y así seguiré, nunca cambiaré...”

Els imputats desfilen com a estrelles a la gala dels Òscars, interpreten el seu paper davant el jutge, que no pas davant Conxita, la del polígraf, i se’n van com si res, defensant la seua innocència. Tot una aparença.

Mira que si ara resulta que Alaska és pitonissa i ja ens ho estava advertint quan treballava a la Bola de cristal allà pels 80 a TVE. Incrèduls i innocents, nosaltres, que no ho vam intuir!

Napoleó, en una ocasió, va dir: “En política, un absurd no és un obstacle”. Ho sabem. Tots en coneixem d’exemples. N’hi ha molts... A mi em vénen al cap alguns com el del Conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid amb el cas de l’èbola, la ja exministra de Sanitat quasi pel mateix o els focs d’artifici a la muntanya com a part del programa de festes locals. Cosa que es veu, no vam entendre!

Seguint per la línia cinèfila, a Zorba, el griego, pel·lícula de l’any 1964, el gran actor Anthony Quinn interpreta Alexis que comenta: “Si ha de ser un desastre que siga un desastre esplendorós”. I així va aquest país, cap al desastre. Sense una direcció fixa, trontolla cap a l’abisme.

I jo que amb una multa ja estic cavil·lós, no sé ells com poden dormir.

Necessitem fer un càsting, ens cal un grapat d’actors populars. Ehh..., vull dir coneguts, no malpenseu. A més, trobe que el seté art es decanta més per l’altre, sector; ara que, segons com està el pati no sé jo... Cap dels dos eixiria ben parat amb els personatges que haurien d’interpretar.

Als expectants espectadors ens resta una sensació de segona part, és a dir, açò no acaba ací, ha d’haver-hi més i com els fulletons de la ràdio dels anys 40 i 50 esperem la següent entrega, on una versió ben diferent contradirà l’anterior.

Com tampoc ho fan a les enquestes on es vaticina que el bipartidisme deixarà lloc al populisme. Canviaran les actituds d’alguns o simplement seran aparences?

Açò és una novel·la! Un culebrón en tota regla. On estan els Luis Fransisco, i les Krystel Jeannette, per interpretar amb inversemblança dramàtica d’aquesta colla de personatges. Anunci: busquem guionistes amb ganes de guanyar diners legalment (si són legals, seran pocs, avise...), ja que no en tenim per a comissions, ni viatges a Suïssa.

Pablo Iglesias irromp en l’escena política i social espanyola, com va irrompre el general i cònsol Juli Cèsar al Senat romà allà pels voltants de l’any 47 aC. amb una frase que ha quedat per a la història: “Veni, vidi, vici”, és a dir, vaig anar, vaig vore i vaig vèncer. Sí senyor, clar, concís i directe. Si fem cas de les enquestes, amb Podemos, podria ocórrer el mateix...

Jo, si voleu, tinc una idea per a la banda sonora: ja em rutlla pel cap cada vegada que els veig. Per a mi, és quasi perfecta. Tres pistes: Viatgem als 80, movida madrilenya i Alaska (sense Mario). En

La pel·lícula podríem fer-la internacional. Mira per on també a ells els agradaria i no ho dic perquè ja tenen representació a Europa, sinó com a banda sonora.

yola no és bona, em reserve l’opinió, li la diré personalment al senyor Wert, si trobe l’ocasió. És la nostra particular Fuga de cerebros. Però aparentment ací no passa res.

Populisme, tan criticat per alguns sectors de la societat i animat per altres. Germinat a partir d’unes polítiques socials i econòmiques gens encertades pel que respecta a la societat que les ha patit, bé perquè no han estat explicades i implantades amb coherència i de forma equitativa, o bé perquè responen davant els mercats i els poders fàctics (empresaris, bancs,...), que aparenten –ai, les aparences!!- no saber-se’n de res.

Entre els possibles protagonistes per a la nostra hipotètica pel·lícula en tenim d’aquells que mostren penediment, fins i tot reial (lo siento mucho, me he equivocao y no volverá a ocurrir...) i també d’aquells que mostren adoctrinament, que és pitjor. Un dels detinguts a l’Operació Púnica intervenia en programes de televisió amb discursos d’honradesa. Altra falsa aparença.

Aquest “Yes, we can” a l’espanyola sorgit després del 15M ha fet seu un discurs que genera expectació social mitjançant la paraula. I és que “les paraules són els millors claus per penjar les millors idees”. Ara bé, quedaran penjades plenes de pols...

I la cançó d’Alaska continua oferint-me estrofes adients:” Quizá la culpa es mía por no seguir la norma, ya es demasiado tarde para cambiar ahora...” Clar!!!! Ja li has trobat el gustet!! A vorem que faràs a la trena!

La resposta..., no, no serà després de la publicitat, sinó després del recompte de vots i aleshores sabrem si les enquestes han encertat o no.

Ja t’ho dic jo, el mateix. Aquests ja ho tenen tot estudiat. D’ací uns anys fora i a viure! Els diners guardats –com la Pantoja- i les amistats, ben col·locades.

I la Infanta? Ella també desfila al Palau, no al reial, sinó al de Justícia i li he versionat un títol: Iñaki, Cristina, Barcelona; si ja sé que és Vicky, però no pegava!

Sí, les amistats són importants, que li ho diguen al pequeño Nicolás...

Un triangle que no parla d’estimar com el de la pel·lícula, parla d’afanar. Sort que convidàreu els Prínceps a la Falla en compte dels Ducs de Palma. Si hagués sigut així, hauríeu quedat en evidència evident. Bo, ja que he parlat de Barcelona, em ve al cap el cas Pujol, també li he trobat una pel·lícula o tres: Ocean’s eleven, twelve i thirteen. Els Pujol emulen la colla de lladres que volien apoderar-se dels diners a la saga de pel·lícules, això sí, aquests ho han fet més familiar i han canviat el casino per les arques públiques de Catalunya.

És un guió de pel·lícula... Amenábar no t’ho penses!! O millor Almodóvar!, a qui li va més aquest tipus de sainet. El títol, ja el tinc, gran pel·lícula dels 50, una mica modificat: Quo vadis... Hispania? A quin punt has arribat amb misèries que uns i altres s’esforcen a maquillar, amagar, subestimar i negar... Tot per aparentar que el que passa és per culpa d’altres. Que res ha estat tan important com per a prendre alguna mesura ferma, concreta i exemplar, i no sols per a la Pantoja.

Després d’aquest escàndol, el lema turístic promocional del Principat ja no és Andorra, el país dels Pirineus sinó Andorra, el país dels Pujols, tant pels diners que aquests tenen allà, com perquè pujol significa elevació del terreny com la muntanya. Coses que té la polisèmia... I ell que aparentava haver cobrat una herència!

On anirem a parar? On arribarem? Quo vadis... Hispania? D’aparences va la falla i... la vida.

On arribarem? Si a més a més els nostres joves universitaris han d’anar-se’n per poder traure profit dels seus estudis i demostrar fora la seua validesa professional, mal futur ens espera. Després ens diuen que l’educació espan-

han estat aquelles que foren tolerants, que acolliren al seu si tot un bresol de diferències ètniques, religioses, sexuals (hi hauria molt a parlar d’aquestes dues darrerament), lingüístiques, de folclore, a la fi, multiculturals. Perquè cal tenir present que per a créixer com societat, com a persones, el pitjor entrebanc que ens podem trobar pel camí és sens dubte, mirar-nos el nostre melic pensant que és l’única cosa que hi ha al món.

De tots els colors

Per acabar fer una crida a la tolerància, a obrir-nos, a gaudir de tot allò que ens ofereix la vida i a viure-la , si pot ser en tecnicolor i cinemascop, perquè el ser monocolor, políticament (d’açò podríem estar-ne parlant...), religiosament, sexualment, en tots els aspectes ens pot dur a convertir-nos en una societat endogàmica, i autodestruir-nos com a persones en el sentit més ample del terme. Per això, siguem de tots els colors.

Joan Bohigues i Piris Sembla que darrerament la nostra societat va camí de convertir-se en multicolor. M’explicaré. Fins ara el nostre color (de pell, és clar, no confondre amb altres “colors”, almenys de moment), predominant era aquell que ha esdevingut en anomenar-se blanc, atés que aquesta societat nostra, que s’ompli la boca pregonant als quatre vents que no és racista, mai no ha considerat que el coloret de la ètnia gitana poguera tacar l’alba pàtina nostra, faltaria més. Però, mira per on, des de fa un temps ens veiem captivats (no tots, per desgràcia ) per tot arreu, a les botigues, al cinema, als pub, als instituts, els hospitals, al carrer a la fi, per tota una mena de colors que estan donant-li al nostre corpus social unes pinzellades de magnífica coloració, des del negre exultant, lluent, pur atzabetja, fins al groc ( potser no tant ), passant pel anomenat “pell roja” ( ves tu a saber d’on es varen treure això), i com no cert color blanc com la llet . Potser a hores d’ara més de quatre estiguen fent-se cabòries, i preguntant-se que dimonis ve tot això dels colors. Doncs molt senzill, que cal deixar de dir-nos a nosaltres mateix que no som una societat racista (que no ho som de masclista també ens agrada dir-nos-ho) i començar a gaudir de tots els colors, i anar més enllà del color, coneixer a eixa gent que ara ens arriba moguda per la necessitat majoritàriament, però no des del punt de la caritat (falsa a més a més, gairebé sempre), sinò per enriquir-nos, per fruir dels seus costums, llengua, ganes de viure, somriure encisador, de la seua cultura. No hauríem d’oblidar que aquelles societats que al llarg de la història ens han deixat un llegat més ric

aconseguir, amb les seues artimanyes, pescar a l’amo per a casar-se. Què se l’endona a Xeniet de totes aquelles traces? Fins ara va ésser feliç en la casa de la dida, que per a ell va ésser mare, i se sentia més feliç en el corral fent borumballes, que ara voltat de riqueses, criats, professors i... altres gaites.

Xeniet i la seua falla

Açò s’acabarà hui, no pot perllongar-se més. Aquesta nit... Quina idea! Formidable! En sos ulls, negres i ardents, se li eixuguen les llàgrimes i, com per un llamp, s’encenen les músties galtes... Quan els criats se’n vagen a divertir-se en la festa, ell pegarà a fugir per anar al barri pobre, a la casa del fuster, a vora cremar la falla, i dir-li a la dida: Mare!

Beatriu Civera (1954): "Xeniet i la seua falla", Pensat i Fet, n. 4 Amb el nas xafat contra el vidre del finestró, Xeniet contempla la falla plantada en l’encreuament dels dos carrers senyorials, deixant caure de sos ulls, per les galtes ablamades grossos llagrimots que no se’n cuida de torcar. El seu pensament vola fins la placeta del barri, populós i bullanguer, on la festa de sant Josep té el sabor típic i casolà on els veïns riuen i ballen fent soroll en el carrer o en les cases, i els menuts corren i criden perseguint-se amb l’amenaça dels petardets i les traques. Però açò! Tan gelat! Tan avorrit!, que més aviat sembla que s’oblidaren allí aquell cadafal ridícul, amb quatre ninots i un gat: sense banderes ni personal als balcons, “perquè no resulta chic”, segons deia l’estirada institutriu anglesa. Què sap la pobra! Com va a comprendre aquell cap, embolicat amb pèl de panolla, l’emoció de ser faller, de disparar mascletades, de menjar bunyols amb sucre i botar foc a la falla! Verge Santa! Per no saber la lliçó està allí pres com un lladre. Per a què vol saber ell aquelles llengües estranyes si fins ara li sobra el valencià per a ferse entendre? Tot està tan clar com l’aigua, a la rossa senyoreta li fa fàstic la traca, i castigant-lo evitarà sortir al carrer. Que bonic! I aprofitant l’ocasió d’haver estat invitada a ballar al “Parador”, s’abilla presurosa. Però no s’ha de riure, que Xeniet no és un talala. Ja està al cap de la tramoia, que a través de les paraules del xofer i el majordom sap que no és fill del senyor que fa anomenar-se pare, sinó de qui fon la seua esposa i... d’un incògnit! Que la damisel·la rossa que l’emboteix de saviesa tot ho fa per

Festa de tots?

"Sentir-se poble és capir tota la responsabilitat que ens escau per fer prevaldre davant tothom les nostres particularitats ni que siguen minses." Beatriu Civera, Pensat i fet, 1966

Isidre Crespo i Redondo Una vegada més em donen l’oportunitat de participar en una revista fallera. Això que més d’un veurà com una contradicció, altres s’ho miren com una cosa natural. Si més no aquells que han tingut l’ocasió de llegir aquella revista tan nostra, per fallera i valenciana, Pensat i fet. Editada a València entre els anys 1912 i 1972, arribà, el 1923, a una tirada de 50.000 exemplars. La seua fidelitat a la nostra llengua es concretava en el conreu de l’idioma seguint criteris de depuració ortogràfica i superació literària. No caigué mai en el bilingüisme. Fou recuperada l’any 1995, però, com tantes altres coses, el 2009 es va deixar d’editar a causa de la crisi econòmica. Doncs mireu, em semblava un bon detall amb vosaltres, fallers i valencians, fer-vos primícia d’algunes reflexions ben actuals, malgrat el pas dels anys. I, a més, com a prova coherent, volem fer-les de la mà —la ploma— d’una valenciana poc coneguda, l’escriptora Beatriu Civera (València, 1914-1995), en el centenari del seu naixement. Ella, ben amant de la festa josefina —així l’anomenava ella— col·laborà en aquella revista al llarg de divuit anys, del 1954 al 1972. Una senyora escriptora —en aquest període va publicar dos novel·les (Entre el cel i la terra i Una dona com una altra)— i bastants contes, en aquelles revistes que intentaven fer arribar al públic valencià escrits en la seua llengua. I penseu quins anys eren aquells: en plena prohibició dictatorial de l’ús públic del valencià. “Em van demanar una narració en valencià —manifestà en una entrevista— per a una revista de les falles, i va agradar tant que em vaig sentir estimulada a seguir escrivint en la meua llengua”. Ja veieu: va aprofitar l’avinentesa per ser més valenciana. I s’hi estrenà amb un

Finalment, mireu com ens contava les «VIVÈNCIES D’UNA COMISSIÓ DE FALLA»:

conte d’ambient faller: “Xeniet i la seua falla”. La primera de les reflexions, la citació que encapçala les nostres ratlles. Tota una declaració de principis. Jo no sé ben bé com ho aplicaria a la “particularitat” de la festa fallera, a vosaltres que en sabeu més de segur que us farà pensar en alguna iniciativa.

«... una comissió de falla, en fer l’estudi de les dificultats, havem apuntat que seria oportú encaixar en objectius ben remarcables i concrets relatius al coneixement de la nostra genuïna personalitat, ara que s’està desvetllant la consciència de la cultura autòctona. Es podrien fer conferències i col·loquis sobre la història del Regne de València... sobre la seua geografia... la seua literatura... el seu teatre... les seues figures representatives, tan ignorades sovint. Les dificultats? ¿on trobar personal jove que vullga fer teatre i que sàpia parlar en valencià? Vistes les coses, tenim el dret de considerar la perspectiva que ens presenta el genuí ambient de la festa de Sant Josep, i adonar-se’n si estem diluint-nos en la desinquietud d’acontentar als de fora. ... Ja sabem que donar-se als demés, en l’aspecte social, és una correcta obra de caritat: però en tocar al punt de la pròpia personalitat cal no oblidar-se de la responsabilitat que tenim de cara a l’esdevenidor, de mantindre el llegat que hem rebut dels nostres majors. I no pensem que açò és immobilisme ans pel contrari, es tracta de saber qui som, d’on venim, on anem.» [Beatriu Civera. Pensat i fet, 1969]

Una altra és aquella (Pensat i fet, 1959) que apuntava a això que, amb més o menys sinceritat, anomenem “valenciania”. Vosaltres mateixos: «Escorcollant entre els esperits valencians, i endinsant-nos en llurs consciències, ens trobem sovint amb diverses faiçons de valenciania, i, al nostre particular judici, la pitjor de totes és aquella, qual la del gos de l’hortolà, que no es menja la fruita ni ens la deixa menjar. Ens referim a tots aquells que estimen tant la seua valenciania, que no gosen gastar-la, i, qual si fos una joia arqueològica, la guarden en una vitrina; la mostren quan hom dubta que siguen posseïdors de tan bella joia, però no la usen, temorosos que el buf del vent la faça malbé.» [B. Civera,] Ja sé que són dies de festa, i tant que ho sé; que no ho he viscut durant vint anys amb molts de vosaltres? I tots els que n’han vingut després... Vostra és la decisió de com mostrar amb tota naturalitat que sabeu conjugar aquests dos verbs: viure la festa i fer-ho a la manera valenciana. I els de fora que us vegen tal com sou, no “disfressats”. La festa dels “disfrassos” la celebreu ben intensament també, però n’és una altra.

Què us ha semblat la falla? Segurament massa seriosa. No una altra cosa devíeu esperar d’un mestre convidat a dir la seua sobre coses alegres però amb la corresponent quota de seriositat. No és poca broma voler passar per ser emblema de la valenciania en els temps de la globalització, o potser calia dir “desfiguració”? Nosaltres volem seguir sent “particulars”. En acabant, ho cremem tot i en fem una de nova l’any que bé, com fallers que som; o no?

Que no ens trenquen Àlex Morales i Fernàndez Quan als mercats deixen de prendre decisions els que més tenen, és probable que el nombre de beneficiats siga major. Que conste que els valencians estem inclosos. La globalització ha deixat de banda amb dades molt preocupants al sector del negoci tradicional i de la tenda típica, fins i tot alguns productes d’aquestes tendes han sigut substituïts per envasat ja preparat. Com que tot s’emmagatzema i es distribueix als supermercats actuals, moderns i amb molta diversitat de marques, hem obviat allò que al cap i a la fi sempre ens ha semblat molt més bo en qualitat. Exemplificant, si un fa una paella de putxero i compra el recapte en uns grans magatzems, la paella, segons se’ns assegura, no eixirà tan bona com si comprem la carn i l’arròs en un mercat tradicional. Últimament als supermercats hi trobem de tot. Hi ha alguns productes vendibles que molesten, esglaien o creen confusió. Els primers a detallar són els preparats de paella en fideuà que es venem envasats de plàstics i que estan constituint, malauradament, l’alimentació comuna de molts nuclis familiars en l’actualitat. M’indigna veure com una gran fàbrica proporciona al consumidor productes tan poc idiosincràtics. Que conste no sóc nacionalista —almenys des de l’aspecte polític— però em molesta veure com la globalització i el desenvolupament al qual estem sotmesos normalment, trenca amb tradicions o

REPERCUTEIX SOCIALMENT? EVIDENT

processos molt estandarditzats típics de la nostra societat. Vull modernitat, innovació i nous costums, però sense que creuen la línia de la tradició unànime i respectuosa.

Les grans empreses, les que controlen el capital, la banca, certs polítics, volen que, definitivament, siguem una societat estressada i al servei de la rapidesa quotidiana, cosa que no ho volen quan es tracta de les nostres jornades laborals, els nostres processos judicials, els nostres tràmits burocràtics o la nostra atenció mèdica. Quines coses! El millor i més estimable (i necessari) plaer de la vida que és l’alimentació, volen que estiga sotmés a la immediatesa, i personalment i respectant a treballadors, empresaris i altres, la paella empaquetada constitueix uns dels elements més angoixosos i poc respectuosos de la nostra cultura que hi pot haver per al mercat de l’alimentació. Podem extraure una greu conclusió: els mercats tradicionals s’han convertit en un reducte social per una banda anecdòtic a les grans ciutats i amb pes les mitjanes ciutats i xicotets pobles, però per davant li guanya per golejada el sector dels grans magatzems.

RITUALS I TRADICIONS EN PERILL? ACÍ HO DEIXE Per exemple, el ritual de fer una paella, forma part d’una sèrie de normes consensuades que per a qualsevol dels qui compartim cultura gastronòmica sembla infranquejable. Primer se sofrig la carn fins que queda daurada; després la verdura, se sofrig l’arròs —a Cullera es fa, a Sueca la fan bullida i així els ix— i finalment s’afegeix el caldo. Tot aquest procés culinari va acompanyat d’una sèrie de consumicions a base de cassalla o cervesa, cosa que és impensable que es faça tot açò si es compra la vomitiva (des de l’aspecte del sabor) paella empaquetada. La globalització ha transformat costums que semblaven transigents amb la modernitat, perquè és normal veure a joves amb Ipads fent-se selfies junt amb la paella del dissabte per després pujar-los al Facebook o fer un tuit. Quan parle de transformació de costums, m’atrevisc a pensar que no és gaire positiu per als qui volem mantenir certes tradicions, i amb açò vull assegurar que la llibertat de l’individu no és qüestionable —evidentment cal analitzar tots els casos— però també cal reflexionar sobre si és o no una llibertat imposada pel fatídic i gens igualitari sistema capitalista.

La nostra obligació com a consumidors és aconseguir el manteniment econòmic dels mercats tradicionals, amb força i pes dins de la societat moderna i diversa de la qual formem part. Igualment amb açò dels mercats econòmics a la nostra terra, obviem que existeix una mena de provincianisme impenetrable, com ja asseguraven Joan Fuster i Raimón Camprubí a País Valencià i, malgrat tot encara és aplicable, ja que aquest provincianisme o regionalisme pur, ens ha obligat a mantenir-nos allunyats de les grans decisions econòmiques del poble valencià.

Aquests productes es venen per facilitar la cuina diària de la gent que els consumeix, ja que la duració per a fer-los no triga més de 10 minuts. Tornem al cas del producte de la paella ja feta empaquetada, només cal calfar-la i ja està completament llesta per ser menjada. En canvi fer una tradicional paella pot trigar un hora (cassalles incloses) de màxim.

Malgrat tot, recordeu què heu de fer a l’hora de comprar el pròxim recapte de paella, i recordeu a més que si trenquen les nostres tradicions i rituals, ens trenquen, i trencar-nos significa desaparéixer com a poble. Els vostres fills m’atorgaran la raó en un diploma.

Tres en un Especialista en multifalles (Lubrica, neteja i preveu l'òxid)

Juan Sapiña i Calatayud 1. LUBRICA ÉS UNA COSA CORRENT: LA GENT CRITICA LES FALLES I LES FALLES LA GENT EL FUTUR DE LA FESTA Les Falles són una forma de viure, una forma de compartir amb la família, un forma d’estar amb els amics, de ser valencià, de transmetre el que els nostres avantpassats ens deixaren i que els nostre fills heretaran. La vida no hauria de ser un viatge cap a la tomba amb el ferm propósit d’arribar amb un cos bonic i ben conservat, sinó més aviat arribar derrapant de costat, tot ple de fum, completament desgastat i destrossat, i proclamar en veu alta: Uf!, vaja viatget. I en eixe trajecte d’existència una part molt important són les falles. És com si fóra un verí que portem dins; després de la família, la falla és el tot. Alguns diuen que les falles són una crítica de la societat en la qual vivim. Altres poden pensar que són un reflex real o distorsionat dels personatges i fets del món que ens envolten. O per una cosa o altra no podem negar que s’han adaptat i evolucionat des dels orígens atàvics del foc, la natura i el cicle vital. Però, per on camina el futur de la nostra benvolguda festa? El futur de la festa passa inevitablement per donar-se a conéixer més enllà de les nostres fronteres, però amb mesura. La gent de fora ha de cremar en desitjos per vindre i gaudir-la. Potenciar la cultura i l’art és al meu entendre imprescindible: músics, artístes, pirotècnics, llengua… Sí, tenim cultura

coses que més m’ha llevat el son, és el nivell de desprestigi a què ha arribat la cultura i la llengua. Només la cultura fàcil, superficial i populista i de consum pareix tindre una bona salut. Altre motiu per a la reflexió.

pròpia i en valencià. I cal defendre-la, siga com siga. Som el futur de la festa i de la societat. A través de les falles es poden transmetre valors als nostres fills, més allà dels merament festius o lúdics i que poden ser de vital importància per al futur de la nostra societat. La festa està evolucionant. De vegades es compliquen les coses a causa de la crisi o de les normes que es plantegen, però els fallers som molt lluitadors i sabem eixir de qualsevol situació. Opine doncs que el futur de la festa està assegurat, però alguna cosa cal canviar, idees no en poden faltar. Deixar de banda la monumentalitat i apostar pel veïnat i la cultura, preus abusius que existeixen al món de les falles per poder competir, massa falles, és moment idoni per poder fer possible que s’ajunten diverses comissions. La festa ha aplegat al seu punt culminant i ara toca baixar. Ajuda dels polítics cap a la festa, les falles com a motor econòmic, en resum una festa que ha de servir per cohesionar les comunitats veïnals, per integrar els immigrants, per salvar la llengua… eixa ha de ser la pista a seguir. He de confessar que sóc un enamorat de les falles, m’agraden quasi, quasi des que vaig nàixer, però cal tornar al sabor de fa anys, amb la col.laboració dels fallers i dels veïns del barri, amb més participació ciutadana i menys macrofestes.

Ara hauria de ser el moment d’intentar plantejar una altra festa: una festa més racional, per als veïns. És un error planificar una festa de caràcter internacional, amb l’única finalitat d’omplir carrers, places, bars i hotels, abandonant el veí a la seua sort. Estem desencaminats a pensar només en el gegantisme com a futur, tot més gran, monuments, llums, flors, dies, però: i si el futur no és així? Cal meditar què és el que es vol guardar o prescindir, tenint clar que el motiu principal any rere any ha de ser el foc, la cosa que distingeix la nostra festa de les altres i que l’engrandeix. Molt sovint, per avançar, hem de girar la vista enrere per comprovar si estem o no desviant-nos del recorregut. Les falles són un espill de les tendències artístiques del moment. S’han reforçat amb una xarxa d’actes que van més enllà de la setmana fallera. Els principis rectors d’una festa d’arrels populars han de basar-se en els veïns i no en la capacitat adquisitiva dels participants, així la màgia de les falles pot perdurar. Envers quin model volem evolucionar? Cap al model de la macrofesta col.lectiva pensada per al turisme o cap a la implicació entusiasta dels veïns? Són compatibles aquestes dues maneres d’entendre la festa? Per descomptat, jo pense que sí, però han de ser les comissions les que tinguen la darrera paraula. Si hi ha alguna aptitud que se li reconeix a les falles, aquesta és l’enginy. Caldrà doncs, molta imaginació, creativitat i habilitat per adaptar la festa als nous temps, per transformar-la en un event lúdic i sostenible en què la participació directa dels veïns siga clau. Si no és així, si les falles prenen un camí diferent com evolucionar cap a un espectacle massificat sense contacte amb la realitat, ens podem equivocar, i com totes les bombolles, la “bombolla fallera” s’ha acabat desinflant.

La major part del turisme no valencià que rebem hui en dia a les falles, és un tipus de turisme jove que, en bona part, li és igual el que li ofereixes. Visitaran segurament algun monument faller, normalment els que guanyen els primers premis, o gaudiran d’alguna mascletada, però el que vol, allò importants, és la nit, la música i un alcohol barat que tan sols es pot trobar hui en dia en el botellot. Cal canviar este turisme, el futur no pot ser aquest. Per altra banda, hi ha un desconeixement molt gran sobre la nostra cultura i les nostres festes populars. Molts valencians al ser preguntats sobre la seua terra, només saben parlar de la paella, la platja, la cassalla, etc. La resta d’Espanya sol tindre el pensament que som uns gastadors i balafiadors, i que la nostra festa és igual que qualsevol altra, i que la suposada relació entre festa i cultura ni la veuen ni saben on està, i el pitjor és que no els interessa, per a ells som sol i platja. Cal modificar aquesta mentalitat en la gent, ja que gent com jo creu que la nostra festa és la més important d’Espanya, encara que la realitat és un altra, ja que, per moltes distincions o patrimonis de la humanitat que ens concedisquen, la festa és una gran desconeguda. A mi, m’agradaria donar la benvinguda a la primavera, cremant en les falles tot allò que ens ha fet més infeliços el darrer any. L’últim any ha deixat material per a fer una falla de considerables dimensions, que de segur els bombers recomanarien que la cremàrem per parts. Una de les

2.NETEJA SER FALLER NO ÉS UN JOC NI UN ESPORT, ÉS UNA NECESSITAT ADÉU A LA DESPERTÀ? Les falles, com tantes altres festes, són una vàlvula d’escapament social necessari, són un espai per a des de l’humor, la sàtira, la ironia i el sarcasme, riure’ns del poder i dels poderosos, denunciar les seues mancances, les

seues corrupteles, els seus errors, el seu egocentrisme, la seua ineptitud. És una festa que crea adicció pels seus monuments, els carrera acolorits, l’estrèpit dels masclets, l’olor a pólvora, els bunyols, les flors… Però observant cada any la realitat fallera, hi ha una cosa de la qual preocupar-se, la despertà, que a hores d’ara quasi podem catalogar com un acte en vies d’extinció i no s’entén, perquè moltes persones qualifiquen la despertà com un dels actes que “més agraden els fallers” i una activitat sempre present en el programa festiu de cada comissió. Amb la despertà, cada racó, cada espai buit dels carrers per on passa la comitiva queda apamat, impregnat amb l’olor a pólvora. Hi ha qui veu en aquest joc una mena de purificació ritual de l’espai per on transita la festa i fins i tot una mena d’ofrena de foc, pólvora i soroll. Cada llançador bufa fort i amb el seu esbufec encén la punta de la metxa del tro. Llavors allarga la mà i deixa anar el petard encés. Busca que el tro trobe el millor forat on anar a depositar-se per a, quan la metxa es consumeix del tot, puga esclatar a gust. Un espai entre dos cotxes, la part final del tub d’una canonada d’aigua, una escletxa entre dos murs, un primer pis en construcció, un descampat, una rotonda, una placeta… qualsevol racó obert és idoni perquè la càrrega explosiva del tro de metxa es deixe sentir amb tota la seua força. Amb la despertà es pretén aconseguir que tot el barri es desperte per començar a gaudir des de primer hora del matí de les falles, encara que alguns no es desperten ni a la de mil, ja que segurament no hauran dormit en tota la nit i ara paguen els excessos deleitant-se en un somni profund. Les despertades han estat present en els rituals festius dels nostres avantpassats, però el que és cert és que quan una tradició perd la seua funcionalitat, ja no té sentit, i eixa és la sensació que tinc a hores d’ara amb la despertà. O es transforma, o pot acabar despareixent de les programacions falleres. Cada any alguna comissió acaba anul.lant certes despertades o el que és pitjor, les fan en unes condicions no molt adequades i a la fi es queden en els programes com una presència anecdòtica, tot segurament per culpa del ventall d’activitats festives nocturnes, i tot això ha anat en detriment de la despertà. Tampoc ajuda res les prohibicions fetes per part de la Generalitat a l’hora dels coets (que tots les sabem) o el preu de la pólvora.

Caldrà doncs una reflexió, una revisió d’aquest acte, un acte que cal cuidar i salvar, tot començant pel que moltes comissions estan suggerint fer els darrers anys: una despertà per a xiquets. Si pel que es veu, els xiquets disfruten un fum, si és així, el futur pot estar assegurat per a la despertà.

3. PREVEU L’ÒXID LA NOVA FALLA IX SEMPRE DE L’ÚLTIMA LLÀGRIMA EL YING I EL YANG DE LES FALLES A vegades les falles no són sempre cara, hi ha ocasions que són creu. Tanmateix, poden ser la nit i el dia, el cel o l’infern… Jo, a l’igual que molts, tinc la sort de poder gaudir de la festa fallera a Cullera, però no passa el mateix amb altres persones, gent que per tal de poder menjar va haver d’exiliar-se, hòmens i dones que van adormir els seus fills i néts contant-los històries de València, històries del camp i també contes, però per damunt de tot els cantaven cançons falleres. Any rere any en actes fallers els oradors alaben València, l’arròs, la pólvora, les taronges, els ninots, i ens emocionem i sentim orgull de la nostra terra. Diem que en les falles hi ha alegria, tradició, humor, sentiments, però no és del tot cert, també hi ha tristor, és l’altra cara de les falles, eixes falles que es planten cada any en diferents parts del món, on un grup de valencians davant la incredulitat de la gent, en qualsevol carrer xicotet o pati, amuntegaran quatre ninots mal fets que els cremaran el dia 19. En estes falles de l’estranger no hi ha la mateixa alegria ni els mateixos diners que en les de València, els coets en són pocs, però què importa? D’alguna manera recorden la seua pàtria amb llàgrimes en els seus ulls, per no poder estar eixes dates a València. Molts d’estos emigrants no han tornat mai, altres sí. Siga aquest breu text el meu reconeixement a totes aquelles persones fóra de les nostres fronteres que dignifiquen la festa de les Falles, la recorden i la celebren a la seua manera. No hi ha res més bonic que recordar la teua regió allà on el món t’haja portat.

D. COMISSIÓ INFANTIL

100

101

David de Jesús i Rodríguez President Infantil

Que no s’apaguen les llums que tots ho han de saber que els xiquets d’esta falla ja saben qui és el seu president.

Tots junts farem festa, tots junts estarem al carrer i entre tots farem que esta falla tinga el futur en la ment.

Des de Portugal les teues arrels t’han portat fins a València, on has trobat les ganes de ser gent de sapiència.

Perqué ser faller és molt més que un gust, ser faller és més que un moment, i en el teu cas enguany més encara en ser de la comissió infantil el President.

És un orgull per a nosaltres que sigues tan bon faller, que la junta de la falla enguany t’haja escollit de tots els seus infantils el President.

Joan R. Gimeno i Martín

David has de saber que les falles són festa i sentiment i que amb l’ajuda de la teua familia seras el representant dels xiquets. 102

103

Paula Buenrostro i Bohigues Fallera Major Infantil

Fragància de xiqueta que sap on té el seu desig i les ganes de saber-se la flor més apreciada del jardí.

sóu el futur més inmediat. Eres la xiqueta centre d’atenció i esta falla vol que la portes sempre dins del teu cor.

Una cara que transmeta alegría i felicitat i que enguany ha estat escollida la reina del veïnat.

Eres bellesa encarnada dins del teu sentiment, i la gràcia que tens dins teu serà el nostre homenatge faller.

Els xiquets estaran contents perquè saben que tu eres fallera des de dins de les arrels que el donen les cendres de les falles que has vist ja cremar al llarg del temps.

Que les flames s’esperen uns mesos perquè has de lluir amb plaer el càrrec de Fallera Major que enguany et pertany.

Saps que la festa valenciana és festa de dignitat i que les falleretes com tu Paula,

Joan R. Gimeno i Martín

104

105

Monument infantil UN DIA AL JAPÓ Lema

Jorge Gil i Sapiña Artista

Anna Muñoz i Pérez Crítica

Joan R. Gimeno i Martín Vers

106

107

Anna Muñoz i Pérez Crítica

La falla d’enguany està inspirada al Japó medieval, als camins que ens porten al llarg de la vida. Ens trobem diversitat de personatges i llocs que representen la forma de vida, tradicions i costums típiques del Japó.

El mercat es troba immers en un poble típic medieval en tot el seu rebombori, fins i tot conills fent la compra de la setmana. Però el més curiós es troba dalt del temple, ja que dos símbols típics del Japó, com són el tigre i el dragó, fan la cerimònia del té; del vapor de les seues tasses es formen dues figures: un samurai i una gueisha.

En l’escena principal es veu com un samurai conqueridor dalt del pont i a llom del seu cavall fa complits a una gueisha. Amenitzant l’escena es troben els músics, que aprofitant l’ombra d’un arbre mil·lenari, acompanyen uns xiquets amb la seua actuació. Però, com pertoca a tot jardí japonés, veiem una font que, amb el seu murmuri, provoca que, fins i tot, els flamencs s’enamoren.

Però com no, en tota regió hi ha col·legis on la mestra comença a llegir la lliçó que l’avi, que és molt savi escriu. Uns xiquets fan tard a l’escola i altres s’entrenen en un vell arbre per preparar la seua classe d’educació física. Finalment un aire primaveral ompli la falla de flors, insectes i ocells tan característics dels jardins japonesos.

Per un altre costat hi ha un samurai grandot que no ens vol deixar passar, per què serà? Voldrà que mirem bé la falla abans de continuar? Si seguim avançant, el patge del cavall està pensant cap on anar: Cap a un curiós mercat? O cap al samurai malcarat?

108

Joan R. Gimeno i Martín Vers

INTRODUCCIÓ Tenim davant nosaltres una falleta molt especial que ens porta a un país mil·lenari i ens ensenya realitats.

Tot un gran rebombori trobem en este mercat on fins i tot els conills fan la compra setmanal.

ESCENA PRINCIPAL Des de dalt del pont i a lloms del seu cavall tenim a este samurai a la gheisa festejant.

Dalt del temple, com és preceptiu, des d’on ixen els símbols del Japó, controlen tot ésser viu prenent tranquils el té, el tigre i el lleó.

Són molts els músics, en esta vida, que volen entrar en acció, i just a l’ombra d’un gran arbre acompanyen els xiquets en la seua representació.

També en terres ancestrals els avis ens ensenyen les realitats i les mestres en escola ens la fan estudiar i ensenyar.

La tranquil·litat d’esta font permet que tot estiga en harmonia i que esta parella de flamencs vulguen estar junts tota la vida.

Però sempre hi ha qui fa tard i arriba amb presses a l’escola mentre altres ja estan entrenant i preparant junt a l’arbre, la seua classe de gimnàstica-

És, potser, el samurai el guardià d’esta desfeta, i està ací impedint el pas, perquè mirem al detall esta falleta. En la vida tenim molts dubtes i mai sabem ben bé on anar com li passa a este cavaller que no sap cap on tirar: Mercat o samurai?

I a març la primavera ompli esta falla de flors, insectes i ocells de colors, tan característics i arrelats en un país mil·lenari com és el Japó.

109

Comissió infantil Carla Acero Pascual Joan Adam Arlandis Clàudia Adam Mahiques Raquel Agud Castelló Nacho Agud Castelló Helena Agud Romero Òscar Agud Romero Gerard Alba Renard Nerea Alonso Herráiz Daniel Aparicio Ausina Alexandre Aragó Palero Hugo Arellano Gomar Daniela Argudo Soler Ovidi Bayona Sempere Irene Benítez Ivars Sergi Benítez Ivars Isabel Benito Ruiz Andrea Bernabeu Francisco Ainara Bernabeu Francisco Raül Bernabeu Francisco Alfred Bodí Iznardo Olga Bohigues Mora Arnau Bohigues Mora Mireia Bolufer Garcia Francesc Bou Agud Gemma Bou Agud José Buenrostro Bohigues Paula Buenrostro Bohigues Yaiza Bustos Peiró Sara Calatayud Ferrer Rubén Cantos Tamarit

Leire Carbó Castellón Julen Carbó Castellón Teresa Carbonell Mora Ethan Castelló Sapiña Amàlia Català de La Hoz Maria Cerveró Rico Hèctor Chofre Sansaloni Mar Collado Marí Paula Collado Marí Pepe Colom Garcia Mateo Corral Selfa Jaume Cremades Torres Núria Cremades Torres Izan Criado Renart Yaiza Criado Renart Ainhoa Criado Recatalà David de Jesús Rodríguez Mireia Delgado Simó Fàtima Dossantos Maffaf Sergio Escolà Fenollar Izan Espinosa Colom Marta Fayos Fuertes Paula Fayos Fuertes Víctor Fernández Garcia Fran Fernández Garcia Núria Ferrer Alemany Hèctor Ferrer Espert Mar Ferrer Espert Saray Fontana Francisco Leo Franco Cortés Xavi Franco Fenollar

Carla Frígola Jover Pablo Fuertes Coll Joan Marc Garcia Font Hugo Garcia Blasco Elisa Garcia Bou Nerea Garcia Bou Sheila Garcia Manzanares Pau Garcia Nicola Arnau Garcia Pastor Anna Gavarrell Aguirre Teresa Gavarrell Aguirre Carla Gimeno Llopis Maria Gimeno Llopis Pau Gimeno Llopis Laura Gomis Piris David González Pastor Laura Grau Climent Mireia Grau Climent Adrià Grau Gallego Hèctor Gregori Gracia Izan Herman González Nerea Herman Martí Emma Herman Martí Pablo Herman Martí Joan Ibor Aguado Hèctor Iznardo Renart Adrià Jaimes Sapiña Barchan Joof Íker Jover Millet Andrea Juan Calatayud Víctor Lapiedra Malonda

Carla Lázaro Imbernon Miquel Lázaro Imbernon Nerea Lli Ferrer David López Bria Fran López Bria Roger López Lli Lidia Lozar Badia Roberto Lozar Badia Eduard Marí Renard Marc Marí Alapont Yaiza Marí Alapont Andrea Martín Todosantos Luis Martín Todosantos Paula Martínez Jover Adriana Martínez Manzanares Nerea Martínez Martínez Marc Martínez Sancasto Andrea Martínez Sancasto Paco Mateo Rico Doohan Melià González Hugo Melià Guerrero Ilan Melià Guerrero Sílvia Mengual Ivars Ainhoa Mengual Ivars Maria Miron Esteve Elena Miron Esteve Noa Molina Benito Ginés Molina López Paola Molina López Marta Moncho Bolufer Àngels Montagud Falcó

110

Arnau Montagud Falcó Irene Montagud Falcó Andrea Montagut Català Àngel Montaner Pelegrí Nacho Moreno Benet Ruth Moreno Sánchez Pablo Mossenta Gomar Ainara Muñoz Todosantos Kirian Muñoz Todosantos Andreu Nicola Gavarrell Sheila Nicola Gavarrell David Ochando Muñoz Hector Ochando Muñoz Íker Olivares Garcia José Ortiz Martí Noemi Osa Puig Dídac Pedrós Puig José Pedrós Vilches Marta Pedrós Vilches Rubén Peláez Castelló Guillem Peláez Gil Edurne Peralta Llopis Íker Peralta Llopis Sara Piris Redondo Joan Pla Cebolla Víctor Pla Cebolla Hansel Prieto Martinez Gabriela Maria Quiles Sala Àlex Reduan González Daniela Reduan Gonzalez Aaron Ribes Grau

Rubén Ribes Grau Noa Ribes Romero Juan Ribes Sapiña Kevinas Riznikas Alma Romeral Vidal Karlos Romeral Vidal Nacho Romero Serra Hugo Romero Gavila Aitor Ruiz Zambrana Júlia Rybakovas Sapiña Ausies Sala López Lucas Sala Negre Higinio Sanchis Melero Christian Sanchis Tamarit Júlia Sansaloni Nicolau Íker Sapiña Espada Mireia Sapiña Nicola Carla Sapiña Tur Isidro Sapiña Benet Elena Simó Fernández Sergio Simó Fernández Pau Simon Peinado Pau Soler Badia Francisco Tello Imbernon Pablo Torregrosa Martínez Jorge Tur Marí Luis Vallet Castelló Pablo Vallet Castelló Álvaro Vallet Colubi Javier Vallet Colubi

Recompenses DISTINTIU D’ARGENT Daniel Aparicio Ausina José Buenrostro Bohigues Teresa Carbonell Mora Yaiza Criado Renart Marta Fayos Fuertes Carla Gimeno LLopis Paula Gimeno LLopis Laura Grau Climent Mireia Grau Climent Héctor Gregori Garcia

DISTINTIU D’OR Daniela Argudo Soler Héctor Ferrer Espert Laura Gomis Piris Fran Lopez Bria Ginés Molina Lopez Nacho Moreno Benet David Ochando Muñoz

Nerea Herman Marti Yaiza Marí Alapont Kiriam Muñoz Todosantos Didac Pedrós Puig Ruben Pelaez Castello Àlex Reduan Gonzalez Mireia Sapiña Nicola Luis Vallet Castelló Pablo Vallet Castelló Álvaro Vallet Colubi

111

José Ortiz Martí Marta Pedrós Vilches Rubén Ribes Grau Jorge Tur Marí Ausies Sala López

Marató fotogràfica

112

113

114

115

E. LA MÀGIA DELS CONTES… LA IMAGINACIÓ DELS FALLERS MÉS MENUTS.

116

117

El dia de Reis regalà un conte a cada xiquet. Els xiquets, en veure el regal, es quedaren bocabadats. Hi havia un xicotet problema i és que alguns xiquets no sabien quasi llegir ni escriure. Isabel arreglà una habitació i posa unes quantes taules i cadires. Tots els matins després de fer la compra s’emportava els menuts a sa casa. Els ensenyà a llegir, a escriure, matemàtiques, llengua i els inculcà com d’important era aprendre.

L'escola del Mercat de Cullera

Els venedors del mercat en veure que els fills anaven molts contents decidiren reunir-se. Dalt del mercat hi havia uns terrenys perduts i allí construïren una mena de barracó. Els menuts anaven allí tots els dies i Isabel cada dia tenia més alumnes.

Francesc Vercher i Morató Fa uns anys, molts xiquets no anaven a l’escola. Des de ben menuts anaven a treballar amb son pare o ajudaven a sa mare en casa.

Després d’un temps, anaren afegint barracons i va ser la primera escola a Cullera.

Moltes famílies es dedicaven al camp i vivien d’ell. Tenien camps d’arròs, tarongers, feien collites de tot tipus: tomaques, pebres, melons, fesols, moniatos…

La majoria dels alumnes estudiaren i, gràcies a la voluntat d’Isabel, avui, ja majors, tots tenen bones feines. Francesc, un dels xiquets que anava a les classes d’Isabel és mestre a Cullera i proposà al centre que una de les aules dedicades als nouvinguts, on s’ensenya a llegir i a escriure als estrangers, es diga Aula Isabel. Tots ho acceptaren de seguida.

El Mercat de Cullera era un dels més importants de la zona i molta gent dels voltants anava allí a vendre els seus productes. Al costat del mercat, en el Passeig, viva Isabel. Isabel era una dona molt educada, simpàtica i elegant. Tenia molts diners. Els seus pares havien sigut venedors de teles i després es muntaren un taller de confecció a València.

Tots els anys es reuneixen els xiquets de les escoles de Cullera amb Isabel i ella els conta esta bonica història.

Isabel no tenia fills. El seu home treballava moltes hores, ja que era encarregat d’un taller de confecció. Isabel estava malalta dels ossos. Quan comprava molt en el mercat i com tots la coneixien, els fills dels venedors del mercat l’ajudaven a portar la compra a casa i Isabel, en agraïment, els donava un caramel o un tros de xocolate. Per Nadal anà de compres a València i va vore uns llibres molt guapets que li cridaren l’atenció.

118

en direcció a eixe punt. Quan van arribar van vore que era el Mercat. Havien trobat el tresor! Però no eren joies ni monedes d’or ni res semblant. Aquest tresor era molt millor:

El Mercat de Cullera

Per fi havien trobat un lloc on podien jugar!

Lucas Sancho i Fernández Hi havia una vegada un grup de xiquets que no sabien on anar a jugar. Un dia que estaven molt avorrits van trobar un paper on hi havia escrit: La X marca el lloc on Cullera amaga el tresor! Els xiquets es van emocionar molt: “Hi ha un tresor amagat!”, van pensar els xiquets. Havien de trobar-lo, però, per on començaven a buscar? Es van reunir i van decidir començar a buscar per la zona del riu. Hi havia vaixells, arbres, barquetes…, però ninguna X. Després van anar a la zona de la platja on hi havia molta sorra i pensaren que allí podria estar amagat el tresor, però tampoc trobaren cap X. Després anaren a la zona de la muntanya i buscaren entre totes les pedres, però no trobaren cap X. Quan arribaren al Castell estaven tan cansats que es varen seure i contemplaren Cullera. De sobte un xiquet va exclamar: —Mireu. He trobat la X! Els xiquets van dirigir la mirada cap al punt on assenyalava i tots van abaixar

119

“Si les còpies de les disfresses ja heu aconseguit trobar, a láltra part de láuditori és on heu d’anar per a les disfresses poder trobar. Abans que les trobeu, les heu de col·locar per les parets de l’auditori i léspectacle podrà començar.” En acabar de llegir la nota van pensar que, qui l´havia escrita, ja tenia clar que no començarien l’espectacle.

El misteri de carnestoltes

Aleshores si el que ho havia escrit sabia el futur, sols hi havia una persona que ho havia pogut fer. De sobte van dir a l´uníson: el mag! Ja havien resolt el problema i les disfresses ja estaven penjades.

Ester Llopis i Delgado

Van començar l´espectacle i aquesta vegada la gent estava molt més animada i a tots els va encantar els trucs de màgia i el teatre. Als xiquets el que més els va agradar va ser el ball perquè van poder pujar a l´escenari i ballar tots junts.

Ja ha arribat Carnestoltes i aquest any se celebraran al Mercat de Cullera, a l´auditori. El decorat serà amb serpentines de colors penjades per l´auditori, però també hi haurà disfresses penjades per les parets.

I així s´acabà la història del misteri de les carnestoltes al mercat.

Se celebrarà a la vesprada i el decorat ja està. Ara és l´hora dássajar els espectacles. Hi haurà: trucs de màgia, un teatre organitzat per xiquets i grans balls. En arribar l´hora, láuditori estava ple de gent, però especialment de xiquets. Els qui han decorat s´han adonat que les disfresses no estaven i s´han preocupat perquè les disfresses quedaren molt bé i il·luminaven láuditori. Com que no les trobaven, van dir a la gent que léspectacle començara més tard i ells podrien anar al mercat per a berenar el que havien preparat. Aleshores, quan no hi havia ningú a láuditori, es van posar a buscar per totes les portes de l’auditori i en una d’elles van trobar una còpia de les disfresses i, abans déixir, van trobar una xicoteta nota que estava amagada en un racó, la van agafar i la van llegir.

120

Em va dir que no m’esglaiara, que volia contar-me un secret. Jo, esglaiada, li vaig dir que no. Però ell va insistir tant que ho va aconseguir. Asseguts en el banc començà a contar-me el secret. Em va dir que tots els 17 de març de tots els anys, acudeix tot el poble al nostre mercat. Jo amb la boca oberta li vaig dir que com ho sabia, i ell s’arrimà a la meua orella i em va dir que a la part de baix del mercat vivia ell i que era un lloc ple de corredors i parets molt obscures.

El secret del Mercat

Em va dir que la gent del poble anava a recollir uns premis que donen molt de prestigi a la història de les falles. Va seguir contant i m’explicà que les falles a Cullera són una tradició molt important i que sempre, tots els anys, el 18 de març centenars de flors inunden i il.luminen el nostre Mercat de Cullera.

Sandra Sánchez i Zafra

En un obrir i tancar d’ulls l’home s’esfumà i jo, que encara estava sorpresa per tot l’ocorregut, em vaig quedar sola al banc. I, des d’aquell dia i sempre que passe pel nostre mercat, imagine de nou tornar a trobar-me amb aquell home misteriós.

Conta la història del nostre mercat de Cullera que abans s’anomenava “Plaça de la Verge”, construïda l’any 1899 fins a l’actualitat. D’ell hi ha una gran quantitat d’amagatalls i refugis de la guerra… Així comença la meua història: Un dia passejava jo per dins del Mercat quan de sobte, un home amb el rostre laixut i amb una mica de pols al pèl va interrompre el meu pas amb una pota de pal i em va xafar el peu.

121

122

123

124

125

126

127

128

129

130

131

132

133

134

135

136

137

138

139

140

141

142

143

144

145

146

147

148

149

150

151

152

153

154

155

156

157

158

159

160

161

162

163

164

165

L’equip de llibret agraïx als negocis que col·laboren en nosaltres sense els quals seria impossible realitzar un llibret d’aquesta qualitat. 166