Llibret Falla Taüt 2017 by Falla Taüt Cullera

COLOM NAYA

El present llibret ha participat en la convocatòria de Premis de la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del Valencià. Així mateix, s’ha presentat al XXI Concurs de Llibrets de Falles, organitzat per la Junta Local Fallera amb la col·laboració de l’Ajuntament de Cullera. La Falla Taüt de Cullera no s’identifica necessàriament amb les opinions dels articles d’aquest llibret. Volem fer menció especial a la feina i suport que rebem de les cases comercials, dels empresaris i dels col·laboradors perquè aquest llibret cultural veja la llum.

Hui per fi ha arribat el dia de somriure-li a la vida. Hui et trobe en el camí i és el nou punt de partida. Auxili – Abismes

Descàrrega llibret Falla Taüt 2017 Tavernes de la Valldigna-Cullera. Foto: Edgar Frigola, 2016

FallaTautCullera

ac_fallataut

ivox: llibret falla taüt 2017

@TautFalla

Lagrasia

issuu: Falla Taüt Cullera

Crítica de la falla en braille. Foto: Fernando Navarro, 2016

EDITA Falla Taüt Plaça de la Verge,17 46400 Cullera Publicat en 2017. EQUIP DE TREBALL Nacho Romero Ferrer Òscar Agud Mariner Juan Sapiña Calatayud Edgar Frígola Bohigues Lucía Navarro Marí Fernando Navarro Marcos Hèctor Sanmanuel Torres Sara Vázquez Bueno Raquel Escrivà Fernández Iván Morales Fernández Joan Gimeno Martín Paula Torres Fuertes Àngels Bayona Adam Adrià Escolà Fenollar Susi Melià Peiró CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Sara Vázquez Bueno COL·LABORADORS Kike Gandia Álvarez Manuel Lanusse Alcover Enric Portell Sapiña Enric Portell Gimeno Julio Martí Zahonero Joan Carles Alemany Vicens Fina Girbés Nàcher Enric Ramiro Roca Alexandre Morales Fernández Mª Teresa Dasí Valero Àlex Creus Font Josep Bou Dalmau Jordi Maravilla Herraiz

Josep Lluís Aparici Gayon Joan Castelló Lli Ramón Marí Bohigues Juan Luis Miragall Aragó Juan Gabriel Figueres Hernández Hector Beltrán Sánchez Luis Ángel Santos Pérez Pedro Ribes Bohigues Àlex Grau Vilar Enric Lluch Orts Marcos Piqué Llovic FOTOGRAFIES Edgar Frígola Bohigues Fernando Navarro Marcos Raquel Escrivà Fernández Nacho Romero Ferrer Josep Lluís Aparisi Gayon Associació Fotogràfica Xúquer Associació Cultural La Penyeta Alfredo Company Gimeno Juan Ruiz Martos Enric Grau

Crítica de la falla en braille. Foto: Fernando Navarro, 2016

IL·LUSTRACIONS Edgar Frígola Bohigues PORTADA I MAQUETACIÓ Edgar Frígola Bohigues DIPÒSIT LEGAL V208-2014 TIRADA 575 exemplars IMPRIMEIX El Petit Editor Da Vinci Digital

Crítica de la falla en braille. Foto: Fernando Navarro, 2016

Accés a l’audiodescripció.

Camí a la integració. Cultura solidària i accessible E l llibret 2017 de la Falla Taüt serà totalment accessible per a qualsevol, sense cap tipus de limitació. L’any 2016, ja passà a la història de les falles de Cullera, entre d’al

tres, per haver introduït el braille en les critiques dels seus monuments per primera vegada a la història de Cullera. Aquesta iniciativa dóna un pas endavant per la igualtat i la inserció social, ja que la nostra comissió, la de la Falla Taüt, estem molt conscienciats.

Enguany, consolidem la tasca d’apropar la festa i la cultura fallera al col·lectiu invident fent tot el llibret en format àudio, intuïtiu i adequat perquè qualsevol invident puga accedir a la cultura. És, per tant, un orgull per a aquest equip continuar el CAMÍ encetat l’any passat i ampliar-lo, perquè servisca de revulsiu i aconseguim que, any rere any, cada comissió de cada racó del territori valencià siga conscient i solidària, i puguem apropar la CULTURA VALENCIANA a tots. Accés a l’audiollibre en formar CD, al final del llibret. p.211

Editorial

Juan Sapiña Calatayud (Cati menut) Mestre i vicepresident

UNA PORTA NOVA. UN NOU CAMÍ. UNA NOVA FITA. UN NOU DESTÍ. YOU’LL NEVER WALK ALONE Caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar

(Antonio Machado)

“You’ll never walk alone” és la cançó que els seguidors del club de futbol Liverpool, “l’anomenat equip red”, varen prendre com a himne des de fa ja més de mig segle i d’aquesta manera animen els seus colors, que són rojos com el cor, com la sang, tot passió. La seua lletra ens dóna una idea de la temàtica de la melodia. “Camina a través del vent, camina a través de la pluja, encara que els teus somnis es vegen sacsats i colpejats, segueix caminant, segueix caminant, amb l’esperança en el cor, i mai caminaràs sol, mai caminaràs sol”. Es tracta doncs d’un tema dedicat a l’amistat, una oda a l’aguant, una crida a resistir malgrat l’adversitat. Este magnífic equip del llibret fins arribar al més alt l’any passat amb eixe desitjat primer premi a Cullera, ha forjat en els darrers deu anys un camí ple de desventures i entropessons i quan créiem que alguna cosa bona ens podia passar, a la fi no ens resultava així, la competència sempre ens superava. Però la

constància, el col·lectiu, l’amistat, la unió i el sacrifici van fer que la glòria arribara i que férem història a la Falla Taüt. Un grup que moltes vegades inclús s’ha immolat per la causa, no ha desistit i ha completat el camí iniciat amb un èxit sense precedents. Tots sabem que per arribar lluny s’ha de triar el millor camí... És així com sorgeix el projecte d’enguany al nostre llibret i, gràcies als diferents textos, els lectors podran recórrer diferents camins amb diversos i interessants continguts. Al final tots busquem el mateix camí, el camí de la felicitat i ens topem amb la sort que trobem la felicitat en el camí que recorrem mentre la busquem i els components que fan possible aquest llibret són testimonis d’aquest fet. El més important és el camí i el que aprenem mentre el recorrem. Cada nou disseny, propòsit o pensament per al llibret de l’any següent és el camí, la ruta, el trajecte en si mateix, un inici, un itinerari i un final, un gran viatge ple d’il·lusions cada any. La vida de cada persona és un camí, i un camí és un recorregut imprevist. En la vida de les persones aquest camí naix com a resultat de moltes variables; per això cap camí està preestablert de bell antuvi: cada passa construeix les possibilitats de la passa següent. Com diu Machado: caminant, no hi ha camí, es fa camí al caminar. Cada camí, per tant, és obert i cap camí és idèntic a un altre i com a conseqüència cap llibret és igual als altres. Sols importa el que es viu i es viu si es decideix a començar, l’imaginat o desitjat poc importa. Cada pas del camí, del llibret ha estat un ensenyament i hem d’aplicar-nos. El llibret, a l’igual que els camins, cal construir-lo, els horitzonts alcançar-los i el futur somiar-lo. 4

L’any passat convertírem un somni en una realitat, el banderí al millor llibret de Cullera, però si pensem que ho hem aconseguit tot, és que no hem entés res perquè, ara més que mai, cal continuar amb la tasca de superar-nos any rere d’any. Un fum de vegades els èxits es confonen al mateix temps que els bons moments. Reinventar-se, eixe és el camí per a seguir tenint desafiaments, no pensar en el que hem deixat al darrere, sols així podrem tornar a lluitar pels nostres objectius, aconseguir una altra vegada el més gran. Qui vol el llibret desitja tornar a guanyar. El plaer no sols es troba en el títol, sinó en seguir vivint intensament la passió de fer un llibret faller excel·lent. Cal creuar els límits i ser millor cada vegada, cada instant i estar rodejat d’un bon equip de treball i companys que et facen la vida més fàcil i un camí sense clots ni misteris, sempre endavant, amb constància, per intentar millorar el llibret seguint el nostre camí. Cullera està d’enhorabona. Les Falles arriben de nou per omplir un any més el poble de deliri, fantasia, alegria i emoció. La festa fallera destaca pels seus valors que la fan única en el món sempre tenint com a centre la Falla, creació artística al voltant de la qual orbita tota la resta d’elements. Les Falles s’han convertit en un punt de referència al nostre calendari festiu. L’olor de pólvora, el foc, els monuments, la gent... Un altre any tornaran a eixir al carrer per celebrar una gran setmana fallera, amb el convenciment que hem sabut consolidar les Falles com un element fonamental de la nostra identitat com a poble. Si estàs fullejant estes pàgines, és signe inequívoc que ja estem en Falles i la festa ens guan-

ya la partida, ho envaeix tot. El foc, la sàtira, els somriures...Una festa popular d’un fum de colors, un caos amb una organització meravellosa on participa el poble, els veïns. Cultura, diversió, barri, crítica, música, masclets, artistes, casals... En el parèntesi entre les dues etapes de floriment en els camps les Falles broten i omplin de colors el poble acompanyant l’últim adéu a l’hivern i, aleshores, comença la màgia als carrerons, places, avingudes i als cors de la gent. La festa de les Falles és com la vida mateixa: dóna alegries, decepcions, alguna que altra sorpresa, diverses desolacions i a vegades alguna gratificació a l’estima del faller. Tot el que acaba torna a començar. Una gran veritat que també passa a les falles, que són reduïdes a cendra cada 19 de març i, després del foc purificador, a la Falla Taüt ens tornem a posar en marxa. És el cicle faller, que torna a caminar un any rere altre, polint defectes i millorant amb el pas dels anys, en benefici de la festa i la cultura popular. I, així, un any més tens el nostre llibret a les teues mans, el qual obri el camí a tot el que passarà a la setmana fallera, recorreguts, itineraris, rutes, trajectes, viatges... En fi, CAMINS. La literatura és la manifestació cultural més important a l’hora de visibilitzar la llengua i la cultura d’un poble, perquè és la manifestació de l’ésser, de la voluntat innegable de continuar sent i de presentar-nos al món tal com som amb la nostra singularitat com a valencians, però amb l’ideal d’enriquir la pluralitat global amb veu pròpia. La d’un més entre tants! El llibret ha de ser un referent en la defensa i la recuperació del valencià i de la dignificació de la nostra llengua, també un lluitador per les llibertats. Llegir és socialització, és capacitat

autònoma individual, és la capacitat de ser més persones, de ser persones més cultes i felices, i ens fa sentir vius. Moltes són les coses que ens fan sentir valencians. Coses que ens representen, que ens identifiquen, dins i fora de la nostra benvolguda terra. És d’orgull que allà on anem ens reconeguen pel nostre accent i les nostres tradicions, sobretot la de cremar coses. La falla es planta per a ser cremada i el llibret s’edita per a ser llegit. I ara sí, estimat lector, et convidem a llegir el llibret de la Falla Taüt, un llibret modern, actual, original i atrevit on esperem es veja reflectida tota l’estima infinita que sentim per la nostra llengua i per la nostra Falla, fet des de l’afecte i la tendresa. Et convidem a gaudir del plaer de la lectura, diuen que llegir ens fa més lliures. Llegim, doncs. Llegim per ser més lliures com a persones i com a poble. Hi ha qui col·lecciona medalles o segells, els hi ha també “pinmaníacs”, cleptòmans d’encenedors o addictes a l’acumulació de postals... I alguns, com el meu cas, col·leccionem i guardem afectuosament llibrets de falla. Que no en falte cap. Cada llibret representa un poderós arsenal d’informació fallera, que et serà útil en la història del món de la teua comissió i punt de referència per a consultes. Ara tens l’oportunitat de seguir completant la teua col·lecció. Visca el llibret 2017 fet amb la implicació d’un grup de gent que encara que no són professionals li posen tot l’esforç, treball i cor, i realitzen una grandíssima feina a les nostres festes, les Falles, perquè el més emocionant és fer CAMÍ. Per tant, no s’ha d’oblidar mai que hem de viatjar plens d’esperança, amor i felicitat, sempre junts i endavant, i alçar la veu amb un crit ben fort “CARA AMUNT I AL VENT”. 5

L’optimisme, la il·lusió i posar-li ganes són els únics camins a seguir per veure ressorgir el món. Karra-ska’l - És a tu

Openbare Bibliotheek Amsterdam. Foto: Edgar Frigola, 2016

Caminant per la falla Saluda President Òscar Agud Versos a la Fallera Major Ramón Marí Esbós del monument gran Explicació del monument gran Àngels Bayona Crítiques del monument gran Ramón Marí Crònica d’un any de falla Marta Marí Junta Directiva Cort d’Honor i vocals Caminant per l‘esport Caminant per la cultura Recompenses Falles mítiques: “L’illa del tresor”. Taüt 2016 Joan Gimeno Festa i tendències En primera persona: Juan Soler Marí Rosa Romero Marató Fotogràfica Col·laboradores Un versets al camí

Les petjades del camí Els camins del terme Manuel Lanusse Tots els camins porten… al castell! Kike Gandia Passejant per antics camins E. Portell S., E. Portell G. Educació i diversió: el doble camí del teatre Julio Martí Iustus, germanabit Joan Carles Alemany L’educació, el camí a seguir Josep Bou Els camins de les tradicions locals de les falles Jordi Maravilla Els múltiples camins del periodisme Maite Dasí Camins de comunicació Joan Castelló El camí de la seda a València Lucía Navarro Camins de l’esport Àlex Creus L’agricultura: camí a enlloc? Alexandre Morales Un camí cap a la creativitat… la gastronomia Juan Luis Miragall El camí oblidat: “La senda de los elefantes” Ramón Marí Els camins oberts… amb el llibret Juan Gabriel Figueres

p. 10 p. 12 p. 14 p. 16 p. 18 p. 24 p. 30 p. 31 p. 32 p. 33 p. 34 p. 35 p. 38 p. 40 p. 42 p. 46 p. 48

Senyores i senyors, podreu deleitar-vos, al llarg d’aquest camí, de versos de música i músics valencians i el seu enllaç al vídeo oficial. Tota una eclosió de sensacions per poder gaudir del present llibret.

p. 54 p. 64 p. 76 p. 80 p. 82 p. 84 p. 88 p. 94 p. 96 p. 98 p. 100 p. 104 p. 106 p. 108 p. 110

Camins que fan pensar Fills de l’èxode Àlex Grau Camí a l’empresa Iván Morales Les dones que obrin camí Paula Torres Camí a casa Sara Vázquez Els camins de la crítica Josep Lluis Aparici Ricardo Tormo: El llarg camí de la “llegenda” Joan Gimeno Camins amunt Héctor Beltrán El camí de la vida Alexandre Morales Caminem? Hèctor Sanmanuel L’ànima del Camí de Sant Jaume Luis Ángel Santos Decidir el temps Andreu Lluch

p. 114 p. 116 p. 118 p. 120 p. 122 p. 124 p. 126 p. 128 p. 130 p. 132 p. 136

A gata miau Versos al President Infantil Ramón Marí Versos a la fallera Major Infantil Ramón Marí Esbós del monument infantil Explicació del monument infantil Adrià Escolà Crítiques del monument Joan gimeno Cort d’Honor Recompenses Marató Fotogràfica Infantil Qui traça aquests camins? Fina Girbés La cantimplora nova i la cantimplora vella Enric Ramiro

p. 140 p. 142 p. 144 p. 146 p. 148 p. 150 p. 151 p. 152 p. 154 p. 155

Empreses que t’ajuden al camí Guia de negocis per al sector p. 158 Relació de negocis d’interés p. 159

Caminant per la falla Foto: Edgar Frigola, 2015

I així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. Lluís Llach - Que tinguem sort

Òscar Agud i Mariner President

e nou, tornen els primers dies de la primavera i els nostres carrers es preparen per a viure la festa més entranyable per als valencians: les Falles. Falles que no són sols monuments al carrer, són música, pirotècnia, indumentària... en definitiva, són cultura, història i tradicions valencianes. Per tots aquests motius i molts més hem aconseguit que l’UNESCO ens declare Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. De nou, tinc l’oportunitat de dirigir-me a vosaltres des d’aquest llibret. Llibret faller, narrador de la història de la nostra Falla. Llibret al qual l’actual equip ha dut al més alt, i de segur que lluitarà perquè així seguisca sent. Gràcies, és la paraula que més ve al meu pensament en escriure aquestes línies. No podria parar d’agrair a tots el temps que estic com a president, en especial a la meua família pel seu suport i comprensió i, en particular, a cadascun dels fallers i falleres de la comissió per facilitar la meua tasca i no dubtar mai a continuar endavant, siga el repte que siga. Repte que ens ficà a prova aquest any passat i que sols va aconseguir que demostràrem com de gran és aquesta comissió i que l’esperit de superació no té límits quan la gran família que formem treballa per un objectiu comú. Gaudiu aquests dies, fallers, al màxim. No vos perdeu cap acte, transformeu-vos en falleres i fallers actius, exprimiu fins a l’extenuació la vostra sang fallera per poder dir, en acabar les Falles, que aquestes han sigut, de nou, les millors Falles de la meua vida.

Marta Marí Peris Fallera Major

Em demanen que conte que és ser Fallera Major i no sabria com dir-ho, com explicar-ho millor.

Són emocions a flor de pell, tremolor per tot el cos, notes com corre pel cervell i apareixen els plors.

Oblidaré els mals moments, que sense buscar-los vénen, i viuré els nous presents, sense importar-me les penes.

Com explicar el que sents, com explicar el que vius, com explicar sentiments, com explicar quan somrius.

Sentiments desconeguts, que afloren per tot arreu, i sentiments ja viscuts, que tornen en una veu.

Les gràcies he de donar, als qui en mi han confiat i no pense defraudar, a tots els que m’han recolzat.

Veu que naix dins del cor, on naix tot el més sincer, on naix tot el millor, el més noble i verdader.

Ho viuré tot de nou, com si no ho haguera viscut, i posaré en el més alt a la gran Falla Taüt.

Enguany seré de nou Fallera Major, faré lluir a la meua comissió perquè la duc dins de mi, perquè m’importa més que jo. 12

Ramón Marí Bohigues

Fallera Major. Foto: Fernando Navarro, 2016

Monument gran Amb diners… torrons Alfredo Bayona Calatayud Artista

Foto: Àngels Bayona, 2016

Video presentació monument gran. Falla Taüt 2017

D’abans de veure aquella nota freda al matí. I no vull fingir, trauré força i pit, faré un nou camí. Vadebo - Ací i ara

Explicació del monument gran Amb diners… torrons

Àngels Bayona Adam

Secretària de la Falla Taüt

mb diners… torrons, i és que els torrons són per a les ocasions i, d’ací parteix el nostre monument per a aquest 2017. Qui millor per a representar aquesta dita que el gran Sultà i tot el seu harem: quatre móres que viuen pendent d’ell. Trobarem la seua preferida asseguda al seu costat en el seu tron i les altres que li ballen per fer-lo feliç mentre gaudeix de la seua pipa assegut damunt uns coixins confeccionats amb les teles més fines que es puguen adquirir i la seua estora que, per descomptat , està feta amb pell de tigre, el més espectacular que han pogut trobar. Allà dalt admirant a tot l’harem tenim la moneta, maquillant-se per a estar més mona. I és que, la pobra de l’harem vol formar part! Però creiem que amb les ganes es quedarà, ja que encara que la mona es vista de seda… A la parta davantera de la falla podrem trobar tots els excessos que fan els que hi manegen els diners, com el xeic que s’ha muntat el circuit de cotxes al mig del desert, un altre que vol fer esquí a les dunes i un tercer que,

junt amb un xinés, fa una partida al futbolí per a triar a les estreles que compondran els seus equips de futbol europeus. I és que, quan u té massa diners, ja no sap ni què fer d’ells. Tot aquests excessos es fan gràcies al petroli, entreveurem un camell que està cansat de carregar amb els bidons pel desert per fer més rics els seus amos. A la part de darrere el gran Castell del Sultà, amb els millors daurats i el millor marbre que s’ha pogut trobar i, al seu voltant, un gran soc amb venedors molt coneguts, Albert Rivera oferint-se a ell mateix, es veu que es pensa què és molt bon partit. Pablo Iglesias i Íñigo Errejón a la grenya mentre venen llànties màgiques que, segons ells, arreglaran el món, podràs demanar el que voldràs que ells t’ho compliran! Allí prop hi ha altra paradeta, la del senyor president! És la que millor funciona, tots li compren a ell –i això que al que es dedica és a vendre palla... Prop d’ell trobem una venedora misteriosa... Qui és eixa que es dedica a vendre punyals? Se16

gons ella, especials per a punyalades per l’esquena; pensant, pensant suposem que alguna socialista serà! A l’esquena del sultà tenim una gran llàntia màgica i, d’allí ix un geni molt simpàtic. Davant d’ells hi ha dos pledejant: són Mònica i Ximo que li demanaren el mateix desig al geni i no ha tingut més remei que partir-los la vara de comandament i pareix que l’assumpte no els ha fet massa gràcia. Amb diners... torrons, amb diners… poder, amb poder… diners, i és que el que volem mostrar enguany són els excessos dels més rics i els dels qui volen fer-se rics; perquè hui en dia trobem gent avorrida i rica que ja no sap a què es pot dedicar i gent que, de vegades (per no dir sempre), es dedica a la política per tindre poder i per a apoderar-se dels diners. Esperem que aquest any vingueu tots a la nostra plaça a gaudir del nostre monument, fet amb molta estima i que de segur no vos decebrà!

Marta MarĂ, Fallera Major de visita al taller. Foto: Raquel EscrivĂ , 2016

Crítiques del momument gran Ramón Marí Bohigues Escriptor i faller

LLIBRE PRIMER QUI TÉ DINERS, TÉ PODERS PRÒLEG Sempre he sentit dir… “els diners i els collons, són per a les ocasions”, i això és el que fa esta gent, tenen diners a muntons i aprofiten les ocasions. Els diners et fan poderós i, gràcies a eixe poder, pots controlar-ho tot, buscant el benefici primer. El petroli ha anat a l’alça i els han fet tant, tant, rics, que tenen diners a manta i gasten sense sentit. Són tan rics i en tenen tants que no els caben en les mans

i així va avant el carro, donant pas al “malgasto”. Mil capritxos he de dir, que han fet, fan i faran, i com s’ho poden permetre, en ells s’ho gastaran. El poder adquisitiu és tan gran que, a l’hora de comprar, no fan cas del preu, ho compren i en pau. CAPÍTOL PRINCIPAL: EL SULTÀ I EL SEU HAREM Heus ací el sultà assegut, gaudint de la bona vida del seu harem rodejat, i fumant-se una bona pipa. Als peus té una catifa, de la pell d’un animal, que un dia ell va matar, sense haver-li fet cap mal. 18

Doncs va ser el resultat, d’un dia que s’avorria, i mata l’avorriment, anant-se de cacera.

Ací tenim a una molt mona, que en l’harem vol entrar, mes com no és molt guapa, no es para de pintar.

Gaudeix de bona vida, perquè no ha de treballar, i el seu fer de tot el dia, és menjar, dormir i…

I és que la dita ja ho diu, i haurem de fer-li cas, perquè encara que la mona es vista amb seda, mona es queda.

Ell es pega la gran vida, com és lògic i normal, i a la seua preferida, la té en un pedestal.

No hem de caure en la bogeria, i hem de pensar ben de pressa, que hem de lluir la gallardia, dissimulant la lletgesa.

A l’harem, com és normal, hi ha dones de totes classes, hi ha grosses i hi ha primes, hi ha lletges i hi ha guapes.

A l’harem totes les xiques, li ballen l’aigua al sultà, fent-li les mil carantoines, per resultar la “trià”.

Qui no és molt agraciada, només fa que arreglar-se, va sempre molt ben vestida, i sempre està maquillant-se.

I és que per al sultà la vida consisteix a gaudir, tan sols ha de viure-la, deixar-se fer i decidir.

CAPÍTOL PRIMER: EL PODER DELS DINERS

no és de qualsevol manera, perquè té forma de palmera.

CAPÍTOL TERCER: VISCA LA VELOCITAT

CAPÍTOL QUART: NEU AL DESERT

A continuació descriuré fets que s’han aconseguit que, si no fóra pels diners, no s’hagueren produït.

Prenent pedra i terra, una illa han construït i, enmig d’una badia, este fet s’ha produït.

Abans feien carreres de camells, però ara volen més velocitat i els millors i més potents cotxes, a córrer al desert, s’han emportat.

Si allò de la Fórmula 1 és molt sorprenent, açò ho és encara més, han dut la neu al desert!

Aconsegueixen moltes coses fent tot el que es proposen: fan un verger al desert i la nit, en dia transformen.

Han aconseguit igualar el que va fer Moisés, separar l’aigua del mar i caminar per dins d’ell.

Un circuit de Fórmula 1 enmig del desert han fet, perquè allí córreguen els millors de les carreres.

I així al desert han fet una pista de neu i gel, per patinar i esquiar, sense haver de viatjar.

Porten la neu al desert, fan una illa artificial, corren cotxes per camells, i els costa un dineral.

Esta illa està situada a la nació de Dubai i jo et recomanaria, que si vas, vages a espai.

Entre dunes, pols i arena, un circuit han construït, per veure prop la carrera i tindre el desig complit.

I allí els veus esquiant, per entremig de l’arena, van patinant i esquiant, com si estigueren a Baqueira.

Compren equips de futbol, construeixen grans hotels, plens de luxe i lluentor i fan pujar i baixar les borses.

Hauríem d’anar amb compte, l’hauríem de vigilar perquè la mar no té marges i no es pot controlar.

Els diners tot ho poden i, si un capritxet tu tens, gastant-te els diners, ho compliràs tot i més.

Allí no hi ha muntanyes, però tampoc en necessiten massa perquè igual estan a les platges, que caminat per neu blanca.

I és que, els diners, tot ho poden. Al feixuc, el tornen llest; al miserable, venturós; i al més burro, intel·ligent.

Perquè la mar, quan s’enfada, té un mal geni reconegut i pot endur-se per davant, el més pintat i sabut.

Juguen a la Fórmula 1, com si fos un escalèxtric, i que no s’enfade ningú, però el que mana és un excèntric.

Si s’ho proposen faran, un magnífic trampolí, i els bots que fan a cap d’any, prompte els faran allí.

Organitzen els esdeveniments més famosos i esportius, ja saps, tindràs un bon bateig, si et busques uns bons padrins.

Què no podran els diners? Perquè veient-ho tots esteu... que al desert han aconseguit, que es torne l’arena en neu.

Els diners donen poder, qui més mana més en té i engrandir sa riquesa és l’únic que fa bé. CAPÍTOL SEGON: L’ILLA ARTIFICIAL Enmig la mar han creat una illa artificial, 19

CAPÍTOL CINQUÉ : COMPRE UN EQUIP DE FUTBOL

que l’equip ha comprat, veurem què fa este xicot.

encara guanya diners a muntons, i hauria d’alegrar-se.

Compren equips de futbol per a fer-los campions, fitxant els millors jugadors, fent unes grans inversions.

Una vegada ha estat dins, compra i ven els jugadors, porta els més roïns i ven els millors.

Perquè siga tard o prompte, el petroli tornarà a pujar i als pobres que tenim cotxe, ens han d’arruïnar.

Però hi ha qui compra un equip i quan ve l’hora d’invertir, no amolla ni un cèntim i pega corrents a fugir.

Mendes sembla l’enganyat ja unes quantes voltes, li l’ha venut roín i tacat, per un preu desorbitat. Sembla ja haver recuperat prompte tots els seus milions, deixant el pobre aficionat patint i sense il·lusions.

Juguen amb el preu a propòsit per guanyar més capital i fan del petroli un negoci, deixant ert el personal.

I és que el pobre aficionat s’ha quedat sense il·lusió, i pareix que l’equip se’n va de cap a la segona divisió.

Volen luxe i opulència i per les millors carteres, han construït un hotel, que té set estreles.

I és que el sentiment d’un equip, no es pot comprar ni vendre, el sentiment naix i és al cor, això ho haurien d’entendre.

L’hotel més car del món és a l’Emirat de Dubai, allí tot costa un ronyó i en gastar vés a espai.

CAPÍITOL SISÉ: NOUS-RICS DE PETROLI

En eixe hotel tot és gran, tot és luxe i lluentor, tot de primera qualitat i les làmpares són d’or.

CAPÍTOL CINQUÉ (SEGONA PART): ESPECIAL VALÈNCIA C.F.

El petroli s’ha estancat, sembla que no tira endavant; l’àrab es troba preocupat perquè sols guanya la meitat.

Passar la nit allí costa, de diners, un potosí, i crec que no és la millor proposta, pagar tant sols per dormir.

Fins al València ha arribat, de Singapur un ricot,

Però la meitat de molt, és molt i no és per a preocupar-se,

Hi ha equips que tenen problemes de liquiditat i si els compra un “mamerlo”, els deixa arruïnats. De moda s’ha posat ara comprar equips de futbol i jugar partits desde casa, per veure a qui marquen gol. Nou-rics, àrabs i xinesos van a veure qui pot més, busquen els clubs poderosos, per a dominar-los ells. Volen poder controlar el mercat dels jugadors i els representants els enganyen endossant-los els pitjors.

CAPÍTOL SETÉ : LUXE I LLUENTOR

Marta Marí, Fallera Major de visita al taller. Foto: Raquel Escrivà, 2016

LLIBRE SEGON EL GRAN BASAR PRÒLEG Benvinguts tots al Basar, ací tot ho trobaràs i tot el que es puga vendre, si tens diners, ho compraràs. Un mercat de bogeria, un mercat d’il·lusions, amb molta mercaderia, que esclata les emocions. Tot ací té el seu preu, si estàs disposat a comprar-ho, el que era meu, ara és teu, si has pogut pagar-ho. Tot el vell i tot el nou ací es compra i ací es ven, mai diuen, ja hi ha prou sempre els queda alguna cosa més. Si no tenen el que busques, ells ho aniran a buscar i en tan sols uns dies, ho podràs anar a comprar. Tots allí saben molt vendre, tenen molta parleria, i, d’alguna manera, t’enreden que el venen el que no tenia. CAPÍTOL PRIMER: EL GENI El geni ho ha aconseguit i, els dos, s’han posat d’acord i és que per tal de manar,

són amics fins a la mort.

i en les pròximes eleccions, la victòria els va a donar.

De dins la làmpara ha eixit, concedint-los tres desitjos, però els volien sencers, i sols els els ha donat mitjos. La Mónica i el Ximo el desig han demanat, però el geni, molt sabut, així els ha contestat: “Sols vos donaré la meitat”.

L’alumne més avantatjat creu poder guanyar al mestre i, per això, li pregunta si el seu poder és com este. Podem regalar-ho tot? I donar-ho tot, podem? I manar i fer-ho tot, podem? Clar que sí, clar que podem.

Heu de jugar bé al joc, sabent col·locar les fitxes, però en demanar sabreu que desitges el que desitges, sempre et quedaràs a mitges. Ara estiren de la corda per veure qui en trau més, però el geni els recorda, qui la trenque, perdut és. Per aconseguir guanyar, fins amb l’enemic pactaràs i així derrotaràs, un enemic molt més gran. CAPÍTOL SEGON: EL MESTRE I L’ALUMNE El mestre i el seu alumne ara estan tots a la grenya, si fa poc es volien molt, ara es donen molta llenya. Buscant van per les làmpares, la que els ha d’il·luminar,

Marta Marí, Fallera Major de visita al taller. Foto: Raquel Escrivà, 2016

CAPÍTOL TERCER: JO VOS GUIARÉ

Sempre està buscant vendre’s al millor postor i, fins i tot, és capaç d’anar-se’n amb el pitjor.

Este ven fum i ven palla, en té per donar i vendre, és veritat o ens enganya, però és difícil d’entendre.

Es ven a qui més li done, el preu no és el primordial, pot tindre el preu molt barat i acabar resultant car.

Vendre tant de fum i palla es mereix un escarment, per això està en la falla, perquè el mire la gent.

CAPÍTOL CINQUÉ: A PUNYALADES

Quan el sentes parlar, li donaràs la raó, però no et sabrà guiar i no arribaràs ni al cantó.

En esta parada venen els millors punyals i si els pillen d’esquenes, segur que se’ls clavaran.

Té una rara habilitat per a dir moltes paraules, no tenen gens de trellat, són cançons, contes o faules.

Quan d’u, ja no et pots servir, el millor i primordial és que acabes clavant-li en l’esquena un bon punyal.

CAPÍTOL QUART: EL MILLOR GÈNERE, ELL

Esta xicota andalusa té un gènere molt especial, per a clavar per l’esquena, el millor és un punyal.

El gran mercat obri portes i no és cap desgavell, si buscant per allí trobes a u que es ven fins ell mateix.

Punyals per a fotre-ho tot, punyals que en un embolic acaben clavant-se tots en l’esquena de l’amic.

S’ajunta amb qui faça falta, no li agrada anar tot sol, que la processó és llarga i el món pega molt de volt. Foto: Nacho Romero, 2015

CAPÍTOL SISÉ: EL SENTIT COMÚ El més senzill i sensat és tindre sentit comú, fes el que hages pensat sense fer cas a ningú. No et deixes engalipar per tanta parleria, pensa el que vulgues pensar, que hi ha molta bogeria. Vés a espai en què dius, que sempre hi ha mala gent que busquen els seus motius per deixar-te malament. Sempre les has fetes bones i, amb una que en fas mal, acaben crucificant-te en la creu més principal.

Marta Marí, Fallera Major de visita al taller. Foto: Raquel Escrivà, 2016

CAPÍTOL SETÉ: ELS AMOS DEL MERCAT Són els amos del mercat, són els que fiquen els preus, els altres hauran de pagar o fugir d’allí per peus. Controlen tots els mercats, controlen totes les borses, fan pujar o baixar preus, han tornat boges les persones. Hui en dia hi ha un mercat que el tenim molt a propet: sols ens hem de connectar i navegar per Internet. El mercat ja tanca portes, ja està tot el peix venut, espere que els agrade, la gran Falla Taüt. EPÍLEG En el primer llibre he volgut, com a crítica principal, dir el que passa als països on els sobra el capital. Tot s’ho poden permetre perquè tenen la millor arma per poder aconseguir tot el que el cos els demana.

o el que vulgues tindre. Perquè poderós cavaller és el senyor diners i podràs tindre el que hi ha, i tot el que està per vindre. En el segon llibre, pretenc, amb una metàfora, comparar, la gent de la política actual amb el que passa al basar. Tots venen alguna cosa per aconseguir el nostre vot i tenen mil estratègies per seguir xuplant del pot. Cadascú ven el que és d’ell com si fóra el millor i han de fer veure que els altres són el pitjor, sense importar-los el fet que el millor i pitjor per a cadascú és diferent. Fins ací la critica d’enguany, amb ella espere aconseguir que els agrade el tractat, que no els deixe indiferents. Que la lliguen i em critiquen, si és que s’ha de criticar, perquè la critica és falla i la falla és criticar... I criticant i criticant, al final hem arribat.

I és que, si tens diners, tens torrons 23

Presentació llibret

Balls Colla Pas Pla junt amb Fallera Major

Eixida a cercavila de la Fallera Major

Cant d’albades. Presentació 2016

Crònica d’un any de falla Marta Marí Peris

Fallera Major 2016

1. ELS INICIS

ra l’any 2005, quan jo tenia onze, quasi dotze anys, ja que els complisc al juliol, vaig ser Fallera Major Infantil i, per a mi, va ser un any inoblidable, va ser una experiència màgica i fantàstica, m’ho vaig passar tan bé i em va agradar tant que, quan es va acabar el mateix dia de la cremà, li vaig dir a mon pare que volia ser Fallera Major, però de les majors. Mon pare em va dir que hauria d’esperar un poc, fer-me més fadrina i que passat un temps ho seria. Mira per on, eixe temps passà, més fadrina em vaig fer i arribà el dia en què vaig ser Fallera Major de la comissió fallera a què pertany des que vaig nàixer: la Falla Taüt de Cullera. No recorde bé quan es va fer l’assemblea de la falla, on va eixir un nou president, Òscar Agud i Mariner, que –com a primera feina a fer– es-

tava buscant una xica per ser Fallera Major, ja que l’any anterior no en va eixir cap i Dunia va haver de repetir com a Fallera Major. Es comentava que havien fet ja diversos intents, que havien parlat amb algunes xiques, però encara no n’havia trobat cap per ser Fallera Major. Era dilluns, 4 de maig de 2015, havia estat tot el dia treballant i eren més de les nou de la nit quan tornava a casa. En entrar en la plaça on visc em va cridar l’atenció que al menjador de casa hi havia molta llum, però no li vaig donar més importància. Quan vaig entrar en casa em vaig trobar la sorpresa gran, al menjador de casa estaven els meus pares, la meua germana, Òscar el president, tots els vicepresidents i altres membres de la comissió. Em vaig quedar tan sorpresa que no sabia què dir i, encara més, quan em van dir que si volia ser la Fallera Major de l’any vinent. Tot el meu cos va tremolar, els ulls m’anaven a mil, volia parlar però no podia, 24

volia cridar i no podia i finalment vaig arribar a dir “sí”, un sí ofegat al qual varen seguir molts més sis, ja forts, cridant, per deixar ben clar que sí que seria Fallera Major. Vam acabar al casal on, davant de tota la directiva, em varen presentar com la Fallera Major de la Falla Taüt per a l’exercici de l’any 2016. El 10 de maig, diumenge, vàrem quedar tots els anteriorment nomenats per anar a conéixer els xiquets que m’acompanyarien en aquesta gran aventura. Òscar, igual que a mi, els va fer anar en cotxe o moto dient-los que vivien lluny i s’havien de desplaçar. Quan jo vaig arribar, ja estaven tots al cantó de Mapfre, que era el punt d’encontre i el nom del grup de WhatsApp on parlàvem dels actes i altres coses. Bé, no vam anar molt lluny, tan sols ens va costar travessar el carrer i ja estàvem a casa de Nerea Martínez Martínez, qui anava a ser la Fallera Major Infantil.

Ella i jo sempre havíem somiat que, quan jo fos Fallera Major, ella m’acompanyaria com a Fallera Major Infantil, i havia aplegat el moment, sols ens quedava trobar el xiquet que ens acompanyaria. Després de molt pensar vam parlar amb Àngels, la mamà d’Arnau que va acceptar abans d’acabar la nostra proposta. Bé, ara sí que ja ho teníem tot per a començar el nostre somni. I allí, en casa de Nerea, començà per a ells igual que uns dies abans havia començat per a mi. Tant a Arnau com als seus pares els conec molt i, de Nerea, que us diria, la tinc tot el dia a ma casa, la vull com si fos de la meua sang i en aquest somni volia que estigués al meu costat, va ser difícil però va valdre la pena.

espectacular i a mi i a tots els assistents ens deixaren il·lusionats. El divendres 10 de juliol vaig assistir, al costat de més membres de la falla, al sopar de canvi de vares que organitza Junta Local Fallera. Es va celebrar al restaurant Club de Tenis de Cullera on, dues setmanes després, tindria lloc la meua treta com a Fallera Major.

LA TRETA

De segur que tots els que esteu llegint aquestes línies recordeu la meua treta. Va ser el dia 24 de juliol, el dia de més calor de tot eixe estiu. Va ser divendres i, com que vaig treballar, els meus companys de treball em van regalar un gran centre de roses.

ELS PREPARATIUS

En els dies següents començàrem a veure teles i altres coses per als vestits que lluiria durant el meu any de Fallera Major. Per culpa del meu horari de treball, els meus pares i la meua germana anaven d’avançada i, després, jo anava a corroborar-ho.

L’acte, i després el sopar, va tindre lloc al restaurant Club de Tenis i va ser conjunt amb Nerea. Allí es va reunir quasi tota la comissió i només arribar vaig poder veure totes les sorpreses que m’havien preparat. La meua germana, a qui mai podré agrair tot el que va fer, es “pegà una currà” grandíssima i va preparar un photocall, una taula dolça, un lipdub en què participaren familiars, amics i tots els companys de la Colla Pas Pla i moltes cosetes més que a poc a poc anaven apareixent, fins que vingué la sorpresa més gran, la traca final, la cirera del pastís, el caramull del dolç, el que mai m’havia esperat.

Jo ho tenia i ho tinc molt clar, a mi m’agrada la indumentària tradicional, l’antiga, la que respecta les nostres tradicions més puritanes i que a poc a poc va perdent-se. Després de veure molts llocs, gràcies a la meua germana anàrem a la Fàbrica dels Somnis i.. vaja si fabriquen somnis! Allí vaig conéixer Javi i Guille, dues persones meravelloses que m’ajudarien molt durant el meu any. Tres vestits, tots els complements, dues pintes que sols fa Guille i molts consells per a un any inoblidable.

Quan ja s’havia fet l’acte i pensava que sols quedava l’himne, amb les postisses en la mà i acompanyat per Pere Ròdenas a la guitarra, aparegué el més gran, Pep Gimeno el Botifarra, que venia a cantar-me a mi, a mi que sóc seguidora seua i que m’agrada molt el folklore valencià. Em vaig quedar de pedra, no sabia si era veritat o un somni. Passat eixe instant de sorpresa vaig poder comprovar que era de veres, que estava allí i que venia a la meua festa. Va cantar, vam ballar i vam compartir una estona molt especial, una estona que no oblidaré mentre visca.

Com que estic parlant d’indumentària no vull que se m’oblide dir que la resta dels meus vestits va ser obra de Conxín i de ma mare, que em feren 3 vestits més. Crec que ací va ser on li agafaren tant el gustet que acabaren obrint, junt amb la meua germana, una botiga d’indumentària valenciana a Cullera que té per nom Dengue. Per finals de maig, va tindre lloc un sopar en el qual vaig conéixer de primera mà quin seria el monument faller del 2016, el meu monument. El sopar va tindre lloc al restaurant El Chalet, on tradicionalment la nostra comissió celebra aquest esdeveniment. Allí, els nostres artistes, Alfredo Bayona en la gran i Jorge Gil en la infantil, ens mostraren els esbossos dels monuments fallers. Em va agradar moltíssim, era

2. LA PROCLAMACIÓ

La resta de l’estiu va transcórrer amb normalitat, se celebraren els tornejos esportius que organitza JLF, on la nostra comissió anava 25

guanyant banderins. Va tindre lloc la festa de la cagà de la burra i un nou acte, on convidats per la Guàrdia Civil celebràrem la festivitat de la seua patrona, la Verge del Pilar. En aquests actes jo encara no exercia com a Fallera Major, fins que arriba la proclamació.

dies preparant-la. Allí, Nerea, Arnau i jo conjuntament vàrem mostrar els nostres vestits, les nostres joies i altres objectes que necessita una Fallera Major. El dia d’abans Javi i Guille vingueren per donar les últimes pinzellades als vestits perquè quedaren perfectament exposats i, després, tots anàrem a sopar per celebrar-ho, el dia havia sigut llarg i encara quedava un altre dia esgotador com el que vindria l’endemà, la vespra i mostra de vestits. Aquella vesprada la recorde com si fos un somni, va ser una bogeria, mai he vist tantíssima gent com la que passà pel local, fins i tot hi havia qui venia, se n’anava i, poc després, tornava per veure-ho de nou. La veritat és que tot estava molt bé, impecable i feia goig veure-ho; va ser un gran treball per part de tots els nostres familiars i quin treball!, perquè va quedar com si es tractara d’un museu. Vam acabar molt cansats i anàrem a dormir pensant que encara quedava el millor: l’endemà.

El 14 de novembre de 2015 va ser la meua proclamació com a Fallera Major. Va ser a la Sala Cancela de Sueca, en el saló principal, i va ser on, per primera vegada, vaig poder comprovar la grandiositat de la nostra comissió. Va ser un acte senzill però emotiu, que continuà amb un sopar i acabà amb una gran festa fins a altes hores de la nit. El 28 de novembre vàrem organitzar, per primera vegada, un nou esdeveniment, la Colorins Run, una carrera on, a banda de córrer, anàvem tirant-nos polsos de colors els uns als altres. Va ser molt divertit i vaig tindre l’honor de tallar la cinta que donava inici a la carrera. Durant les festes de Nadal vaig assistir representant la nostra comissió a un vi d’ honor, que organitzava JLF. Anaren els presidents i delegats de totes les comissions falleres de Cullera i allí vaig conéixer a totes les Falleres Majors de l’exercici amb les quals compartiria més actes fallers.

I arribà el dia de la presentació, va ser un dia mogut, perruqueria, maquillatge, tot el matí amunt i avall i a la vesprada, la primera sorpresa. Javi el meu indumentarista es presentà en casa, sense avisar. Venia a vestir-me, a cuidar tots els detalls. De lluny vàrem sentir la música i aleshores vingué Òscar i, després d’un brindis amb cava, baixàrem per eixir al carrer i per incorporar-me a la comissió.

El 15 de gener de 2016 es va celebrar un acte que per primera vegada es feia a Cullera: una gala de presentació d’esbossos de totes les comissions falleres de la població –abans la feien sols 4 falles (G4). Recorde que la gala tingué certa polèmica, ja que hi havia falleres que encara no havíem sigut presentades i no se sabia com havíem d’assistir, si amb banda o sense banda, però finalment tot es va solucionar i va acabar sent un bon acte.

En eixir al carrer, sorpresa, m’esperava tot el grup de ball on jo balle, la Colla Pas Pla que em va rebre amb la Xàquera Vella, ball cerimonial i respectuós. Després, més sorpreses. Els companys de cant de mon pare, em cantaren unes albades i després, per rematar la sorpresa la meua germana, que també balla, em va convidar a ballar uns passos de dansà a la qual se sumaren tota la resta de companys i acabàrem ballant tots junts.

Passat eixe moment on les emocions es desbordaren i les llàgrimes corrien per totes les galtes, vaig poder comprovar que la plaça on jo visc estava de gom a gom, com quan són les festes majors del poble. Que la comissió al complet m’esperava –i dic al complet perquè des de ma casa no es veia la fi i a la xaranga que portem, a penes se sentia de tan lluny com estava. Després dels focs d’artifici, que incloïen un gran cartell amb el meu nom, em vaig incorporar a la comitiva que s’encaminà a la nostra plaça i, des d’allí, al Saló d’Actes de la Casa de la Cultura on va tindre lloc l’acte de presentació.

3. LA PRESENTACIÓ

A poc a poc, però inexorablement, el temps passà i arribem a, sense dubte, l’acte més emocionant de tota Fallera Major: la seua presentació. La meua va ser el 6 de febrer de 2016, però va començar abans. Vam llogar una planta baixa al carrer Pescadors i vam estar diversos 26

El següent cap de setmana, dissabte va ser el concurs de paelles que organitza JLF. No es va celebrar a causa del mal oratge i vam dinar cadascú al seu casal. El diumenge després de dinar al casal anàrem al Pavelló Cobert on, després del concurs Enigma, va tindre lloc l’entrega dels premis d’esport i oci que organitza JLF, recorde que vàrem eixir carregats de banderins i diplomes.

L’acte va transcórrer amb normalitat i, a poc a poc, s’acostava el moment en què jo havia d’aparéixer i, també a poc a poc, jo anava posant-me més i més nerviosa. Em vaig posar tan nerviosa que van haver d’avisar a ma mare, que vingué i em va tranquil·litzar, em van fer uns últims retocs i m’encaminí pel corredor cap a l’escenari. Després, hi hagué festa al Saló Multiusos del Mercat. Recorde que hi havia moltíssima gent, em va cridar l’atenció que si dins estava ple, fora hi havia encara més gent, va ser un gran final per a un dia que, sens dubte, serà difícil d’oblidar.

El següent cap de setmana, ja al març, el divendres 4, va ser l’entrega dels premis de Cultura. En el llibret arrasàrem, primer premi de llibret i portada i al teatre vam ser segons. El dissabte 5 va ser la festa de disfresses i el diumenge 6, una novetat, per primera vegada a Cullera es feia la Crida. Va ser a l’Ajuntament i, després d’un espectacle de llums i so, totes les Falleres Majors i representants de les comissions falleres del poble vàrem llegir un manifest convidant a tothom a gaudir de la festa fallera.

4. PREFESTES FALLERES

El mes de febrer va ser un mes molt intens, tots els caps de setmana hi havia actes. El primer cap de setmana després de la presentació tingueren lloc els campionats de futbol sala que organitza la JLF. Estiguérem quasi tota la nit al Pavelló Cobert. Els xiquets i els veterans guanyaren i els majors i les xiques caigueren en la final, per penals.

Primera Crida Cullera 2016

L’endemà va ser la presentació del nostre llibret faller. La férem a l’Auditori Municipal i em vaig dur una gran i grata sorpresa en veure que la portada era una foto meua treballada. Era una preciositat que a la fi guanyaria el premi a la millor portada de llibret i que ara tinc a casa en un gran llenç.

5. FESTES FALLERES

El dia 9 de març, també per primera vegada, totes les falleres majors de Cullera vam poder assistir a l’Ajuntament de València per veure una mascletada. Ho férem en cotxe oficial i acompanyades per les autoritats municipals.

El diumenge 14 de febrer va tindre lloc l’arreplegà, va ser un dia gris però no va fer fred. Vaig estar tot el matí al costat d’Òscar i els xiquets, em varen fer fotos i vam complir amb l’acte arreplegant dinerets, després tots vàrem dinar paelles al casal i, després d’una tertúlia, acabà el dia tranquil·lament.

El dia 12 de març assistírem a l’entrega dels premis de llibrets, que organitza la Generalitat Valenciana. Aquests lliuraments de premis va ser al Monestir de Sant Miquel dels Reis a València. Hi havia moltes comissions falleres de molts pobles i va ser un acte del qual guarde un record molt grat.

El cap de setmana següent es va celebrar la gala fallera, acte que organitza JLF en què participen totes les comissions del poble. Allí vaig tindre l’honor de representar la nostra comissió en un acte protocol·lari que m’agradà molt.

El 14 de març al matí vaig anar novament a València a la seu de la Generalitat Valenciana per recollir un banderí contra la violència de gènere que aquest any, i com a novetat, s’entregava a les falles que ho sol·licitaven.

Eixe mateix dia va ocórrer un fet que mai oblidaré mentre visca. Estaven plantant la falla, el nostre monument faller, i estava quedant-se espectacular. A poc a poc, el remat central anava prenent cos i pesa rere pesa, s’anava col·locant. I, en posar un dels lloros que anaven dalt del pirata, vam sentir un cruixit: el pirata primer es va esquerdar i després es desplomà a terra. En un primer moment hi hagué un silenci sepulcral, al qual seguiren plors, molts plors i un gran disgust, l’esforç de tot un any havia caigut a terra i no sabíem què passaria.

dament a vestir-se, que la comissió no tarda i cal anar a visitar la resta de falles de la població, després encenem la traca de la mascletada i, ràpidament, a canviar-te per anar al dinar. En el dinar d’eixe dia sempre es parla dels premis. Cadascú fa la seua quiniela, però aquest any no ho férem. Enguany tots teníem clar el premi que anàvem a rebre i no ens agradava gens. Som una comissió que vol estar al més alt i aquest any no podíem competir, ho sabíem tots i ens dolia a tots.

Ràpidament els directius de la comissió van reaccionar i van fer una reunió d’urgència a la qual em demanaren que assistira. Debatérem si presentar-nos als premis o no. Primer digueren que no i després de pensar-ho amb més calma van decidir que sí. Varen reconstruir el monument i unes peces grans que anaven a terra les van posar dalt. Es va quedar un monument digne, bonic, vistós però incomplet. Què haguera passat si no cau, si està la falla completa? Això mai se sabrà.

Després del dinar, era l’hora d’anar a l’acte d’entrega de premis. Recorde que no volia anar, plorava i cridava, a la fi vaig fer un tracte amb la meua germana. Li vaig demanar que es posarà la meua brusa de la sort i m’acompanyara als premis a primera fila. Així que entre mon pare i la meua germana, quasi arrossegant-me, aplegàrem al casal on Òscar i Sansa ens esperàven per pujar al balcó del mercat.

La resta del dia i tot l’endemà la gent és bolcà en la falla i en mi. Tothom m’animava, gent a qui no coneixia i amb qui no havia parlat mai em deien paraules d’alè. Els fallers i falleres de la nostra comissió estaven al meu costat, a l’igual que tots els directius, especialment Òscar, el president, que també estava molt fotut, però trobava forces per animar-me. I és que del mal també s’aprén i d’un bell sentiment va sorgir un nou crit a la comissió: Ara més que mai, amunt Taüt.

I, de sobte, començà l’acte i jo sense parar de plorar. Quan ens donaren el premi d’Enginy i Gràcia em vaig alegrar, les critiques les fa mon pare, no tot anava a ser mal. Però la sorpresa més gran de totes vingué quan anaven anomenant els premis i no sentia el nom de la meua falla fins que no aplegà el tercer premi, la meua cara canvià, s’acabaren els plors i retornà l’alegria. No havíem quedat els últims i amb això ens conformàvem, o no, la veritat és que no, però no quedava altra.

I per fi aplegà la nit del 16 de març, la nit de la plantà, es remata el monument i es deixa tot a punt perquè l’endemà el jurat et qualifique. També eixa mateixa nit és quan es canten les albades. Recorde que tardaren molt a arribar, però a la fi ho feren i ens cantaren. Les albades són un cant que emociona, que arriba dins i fa que les llàgrimes surten. Eixa nit tots vam plorar, teníem encara fresca la desgràcia i això va fer que el sentiment es multiplicara i ho sentírem molt més.

Després com sempre, celebració a la plaça, sopar i festa al casal i a dormir, que l’endemà comença de nou la contrarellotge. Despertà, maquillatge, perruqueria, vestimenta, cercavila, traca, dinar i, ràpidament, començar de nou. Arribà l’hora de l’Ofrena, un acte molt sentit, en el qual cal lluir perquè et mira tot el món i has de procurar quedar bé amb tots i, en especial, amb la Mare de Déu.

Després, sopar i festa de nou, però més relaxada, ja que l’endemà, Sant Josep, és més tranquil, pots dormir una estoneta més i anar amb més calma. El dia de Sant Josep tenim una cita molt important. S’ha d’anar a missa a complir amb el patró faller. Després de la missa, una xicoteta cercavila i festa a la plaça fins a l’hora de la traca. El dinar del dia de Sant Josep va transcórrer amb més tranquil·litat, estava tan contenta de tindre a tota la meua família allí, compartint tots taula amb la família

6. ELS TRES DIES DE FALLES

El 17 de març començà ben prompte, és un dia frenètic. A la despertà, férem una cercavila pel barri i després d’un desdejuni-esmorzar, començà la carrera contrarellotge. Maquillatge, perruqueria i ràpi28

d’Òscar i els meus xiquets... En acabar de dinar s’entreguen els regals i records i cal preparar-se per a la cremà.

anar allargant-se la nit fins a altes hores de la matinada. Una data que serà difícil que oblide, va ser el 23 de març de 2016. Era dimecres i feia poc que havien cremat la falla, tenia molt recent encara tot el viscut en les festes falleres. Eren prop de les 21 hores quan jo venia, junt amb els meus pares d’Alboraia, on estic acabant els meus estudis. En arribar a casa vaig veure que estaven Òscar i tots els vicepresidents esperant-se a la porta, la qual cosa em va estranyar. Els convidàrem a pujar a casa i allí em proposaren que repetira com a Fallera Major l’any vinent. No vaig poder dir-los que no, qui ho haguera fet?

La cremà és la fi de la festa. En aquest acte s’acaba tot un any. Sempre és trista pel que comporta i, fins i tot l’oratge, es volgué sumar enguany perquè es posà a ploure. El monument es va cremar bé i, en acabar, vaig poder arreplegar unes cendres de record que guardaré al costat de les que tinc de quan vaig ser Fallera Major Infantil.

7. POSTFALLES

I, per tant, el somni tindrà continuació i en 2017 seré de nou la Fallera Major de la Falla Taüt, la meua. De nou gaudiré de tot el que això representa i, encara que diuen que no és el mateix que el primer any, jo pense viure-ho amb la mateixa intensitat. Al costat dels meus, amb mon pare que cada vegada que em veu se li roden els ulls d’aigua, amb ma mare sempre a punt perquè jo vaja impecable, la que m’aguanta tot el nerviosisme i les presses i, com no, amb la meua germana, peça fonamental en tot aquest somni i que sempre està pendent de tot. A tots ells vull donar-los les gràcies i dir-los que sense ells haguera estat impossible tot el que he relatat i tot el que està per vindre.

El 2 d’abril, va ser la Baixà, enguany venia prompte i hi vaig participar al costat d’Òscar i la resta de la comissió. És un acte que m’agrada i en el qual tots els anys participe amb el grup de ball, però aquest any tocava com a Fallera Major. I dins de les festes majors del poble, el dia 8 va ser el dia de les disfresses, on participen totes les comissions falleres del poble. Nosaltres ho férem de pel·lícules de Disney i ens ho passarem d’allò més bé. Després, sopàrem al casal i anàrem de festa al ball del mercat, on va

Presentació. Foto: Fernando Navarro, 2016

Seguirem deixant petjades al camí, mirarem els dos cap al mateix final, em juraràs que sempre estaràs al meu costat. ESiR - Un somriure

Junta Directiva President: Òscar Agud Mariner Vicepresident 1r: Juan Sapiña Calatayud Vicepresident 2n: José Simó Vivó Vicepresident 3r: Juan Manuel Chofre Piris Vicepresident 4t: Vicent Sapiña Gomar Vicepresidenta 5t: Mª José Cruañes Ferrer Secretària: Àngels Bayona Adam Vicesecretària: Lucía Navarro Marí Tresorers: Iván Morales Fernández Francisco Colom Castelló Comptadores: Anna Muñoz Pérez Mª José Cruañes Bolufer Assessors del president: Vicent Sapiña Fuertes Pascual Sapiña González Juan Soler Marí Pascual Torres Rico Josep Codina Ardid Delegats de Protocol i Falleratge: Àngels Bayona Adam Susi Melià Peiró Gemma Chofre Piris Mª José Cruañes Ferrer Delegades de Loteria de Nadal i Xiquet: Paula Torres Fuertes Gemma Chofre Piris Maria Muñoz Pérez Mª José Cruañes Ferrer Delegada de Fardes Infantils: Dunia Valero Morant Lucía Navarro Marí Delegats de Fallers d’Honor: Juan Llorenç Peralta Oliver Pedro Ribes Bohigues Susi Melià Peiró Pascual Torres Rico Josep Codina Ardid Vicent Sapiña Gomar Delegat JLF: Marcos Sansaloni Fuertes Delegada de JLF Cultura:Carol Sansaloni Fuertes Vicedelegada de Cultura:Gemma Chofre Piris Delegats de JLF Esports: Juan Manuel Soriano Fernández Vicedelegada d’Esports: Romina Carles Jover Delegat de Cens i Recompenses: Pedro Ribes Bohigues Component de JLF: Ramón Marí Bohígues David González Piris Bibliotecaris-Arxivers: Vicent Ribes Barberà Òscar Sapiña Gomar Delegats de Monument: Pascual Sapiña González Juan Sapiña Calatayud

Heliodoro Hermán Castelló Noel Hervás García Toni Pedrós Sabater Ernest Sanjuán Montagud Pablo Fuertes Pizarro Vicent Sapiña Gomar Víctor Rafael Ferrer Delegats d’Escenografia i Decorats: Pablo Fuertes Pizarro Edgar Frígola Bohigues Delegada d’Entrades d’Actes: Carol Sansaloni Fuertes Delegats de Barraca: Raül Colom Blasco Isidro Sapiña Fuertes Òscar Cruañes Bolufer Víctor Rafael Ferrer Vicent Sapiña Gomar Quique del Arco González Abel Peralta Olivert Delegats Festes Majors: Quique del Arco González Marcos Peralta Romero Andrés Boix Bisbal Luís Ortolá Renart Raül Torres Fuertes Javier Torres Sancasto Hèctor Sanmanuel Torres Carlos Villarrasa Martínez Delegats Infantils: Dunia Valero Morant Romina Carles Jover Lucía Navarro Marí Cristina Sapiña Benet Rocío Soler Romero Clara Soler Romero Òscar Sapiña Gomar Vicent Ribes Barberà Adrià Escolà Fenollar Tamara Bou Mahiques Natalia Nicola Bañó Delegats de Secció Masculina: Vicent Ribes Barbera Òscar Sapiña Gomar Delegada de Secció Femenina: Marina Calabuig Signes Melissa Sanjuán Montagud Silvia Baldoví Grau Mirta Ortiz Marí Raquel Castelló Oliver Delegats de Músics: Vicent Ribes Barberà Heliodoro Hermán Castellón Delegats de Teatre: Núria Espert Moreno

Gemma Chofre Piris Carol Romero Jiménez Loli Romero Jiménez Anna Armengot Calabuig Maria Muñoz Pérez Delegats de Llibret: Nacho Romero Ferrer Juan Sapiña Calatayud Hèctor Sanmanuel Torres Joan R. Gimeno Martín Lucía Navarro Marí Àngels Bayona Adam Paula Torres Fuertes Iván Morales Fernández Edgar Frígola Bohigues Fernando Navarro Marcos Sara Vázquez Bueno Raquel Escrivá Fernández Adrià Escolà Fenollar Delegats de Promoció del Valencià: Iván Morales Fernández Dunia Valero Morant Sara Vázquez Bueno Hèctor Sanmanuel Torres Adrián Escola Fenollar Lucía Navarro Marí Delegats de Publicitat i Comunicació: Juan Manuel Chofre Piris Lucía Navarro Marí Susi Melià Peiró David Gonzalez Piris Raquel Escrivà Fernández Dunia Valero Morant Susi Melià Peiró Joan R. Gimeno Martín Delegada de Col·laboradores: Dunia Valero Morant Delegats de Crítica de Falla: Ramón Marí Bohigues Juan Sapiña Calatayud Joan. R Gimeno Martin Coordinadors d’Activitats: Gemma Chofre Piris Susi Melià Peiró Carol Sansaloni Fuertes Nacho Agud Mariner Delegats d’Activitats Diverses: Lucía Martínez Peiró Lorena Serra Vallet Juan Bautista Ferrer García María Muñoz Pérez

Paula Torres Fuertes Pablo García Gómez Ruper Montalvo Bogarra David González Piris Delegat de Transports: Vicent Sapiña Gomar Victor Rafael Ferrer Paco Fuertes Todosantos Javier Chofre Palomar Estanislao Carles Fuertes Javier Torres Rico Delegats de Cercaviles: Òscar Sapiña Gomar Vicent Ribes Barberà Delegades d’Indumentària: Paula Torres Fuertes Melissa Sanjuán Montagud Marina Calabuig Signes Silvia Baldoví Grau Delegats de Carpa i Casal: Pascual Torres Rico Marcos Sansaloni Fuertes José Molina Simó Alejandro Micó Bohigues Juan Soler Mari Heliodoro Hermán Castelló Juan Manuel Chofre Piris Delegats de Tendals: Paco Fuertes Todosantos José Simó Vivó Javier Torres Rico Juan Manuel Chofre Piris Pascual Torres Rico Delegats de Paelles: José Simó Vivó Jaume Garcia Donet Vicent Sala Pedrós Delegats de Sopars: Javier Torres Rico Mª José Cruañes Ferrer Delegats de Plantà i Gespa: Nacho Agud Mariner Enrique del Arco González Raül Torres Fuertes Andrés Boix Bisbal Juan Soler Mari Paco Fuertes Todosantos Raül Colom Blasco Òscar Sapiña Gomar Carlos Villarrasa Martínez Vicent Ribes Barberà Antonio Vidal Izquierdo Delegats de Cremà: José Simó Vivó Javier Torres Rico

Cort d’Honor Érika Albero Peralta Raquel Aragó Llopis Anna Armengot Calabuig Teresa Armengot Calabuig Vanessa Aspa Palero Silvia Baldoví Grau Àngels Bayona Adam Beatriz Benito Ruiz Isabel Benito Ruiz Marina Bolonio Todosantos Tamara Bou Mahiques Laura Bou Mateu Rosa Bru Fenollar Marina Calabuig Signes Cristina Català Navarro Teresa Carbonell Mora Romina Carles Jover Mònica Carles Jover Mònica Carles Tamarit Raquel Castelló Oliver Maria Lara Castelló Grau Núria Castelló Palomares Shakira Castillo Palero Alicia Ciscar Vidal Gemma Chofre Piris Sara Chofre Bru Rosa Chofre Bru Esther Clarí Muñoz Maria Francis Coll Pelecha Marina Collado Audivert Mª José Colom Bodi Estefania Colubi Font Lorena Costa Marí Gisela Creus Gascó Paula Criado Simó Maria José Cruañes Ferrer Lupe del Arco González Raquel Escrivà Fernández Núria Espert Moreno Davinia España Garcia Raquel Fenollar Puertos Helena Feliu Font Mª Belén Fernández Valero Lorena Ferri Vallet

Mar Franco Renart Paula Franco Renart Mari Francis Coll Neus Fuertes Grau Elisa Fuertes Todosantos Carmen Fuertes Correcher Helena Garcia Alcañiz Raquel Garcia Aragó Samanta Gil Nicola Alicia Gil Sapiña Esther Grau Puig Mª Carmen Gomar Soñés Alba Gómez Lohales Laura Gomis Piris Amparo González Sesé Carmen Maria González Domènech Alaia Hernández Berganzo Inma Hernández Malonda Mirna Ibáñez Morales Victòria Jiménez Piris Sandra Jiménez Sapiña Herminia Jover Malonda Andrea Juan Calatayud Carla Lázaro Imbernon Pilar Lli González Rosana Lli Tur Marta Marí Peris Mònica Marí Peris Estefania Martí Fernández Paula Martín Olivert Pilar Martínez Castelló Ana Martínez Criado Virginia Martínez Gómez Amparo Miñana Tur Pilar Lli González Eva Martínez Ivars Mar Martínez Monraval Mar Martinez Oliver Lucía Martínez Peiró Ainoa Martínez Jover Mª Àngels Melero Monzó Susi Melià Peiró Silvia Mengual Ivars Beatriz Mogort Olivert

Cort d’Honor cercavila Anaís Montagud Bodi Àngels Montagud Falcó Claudia Moreno Sanfrutos Ana Muñoz Pérez Maria Muñoz Pérez Blanca Mur Gomar Lucía Navarro Marí Natàlia Nicola Bañó Andrea Oller Jiménez Mirta Ortiz Marí Noemí Osa Puig Arantxa Palau Grau Arantxa Peinado Sancasto Laura Pellicer Carboneras Cristina Pérez Monraval Paula Piris Todosantos Carol Ribes Romero Laura Ribes Sapiña Paula Ribes Sapiña Rosa Romero Ferrer Carol Romero Jiménez Loli Romero Jiménez Clara Roselló Ferrer Carla Sanchis Melero Melisa Sanjuán Montagud Carolina Sansaloni Fuertes Cristina Sapiña Benet Ainoa Sapiña Aragó Sara Sapiña González Elena Sarrión Sapiña Andrea Selfa Escolà Lorena Serra Vallet Elena Simó Fernández Maria Simón Peinado Rocío Soler Romero Clara Soler Romero Paula Torres Fuertes Desamparados Tur Marí Dunia Valero Morant Sara Vázquez Bueno Mª José Vilches Sapiña Tetxa Zambrana Díaz

Vocals Óscar Agud Romero José Aragó Martínez Marc Aragó Lloret Adrià Aragó Lloret Alexandre Aragó Palero Hugo Arellano Gomar Jordi Arellano Gomar Eros Joaquín Aspa Palero Alfredo Bayona Calatayud Héctor Beltrán Sánchez Raül Bernabéu Francisco David Bohigues Piris Carlos Bolufer García Federico Carbó Más Christian Casamayor Molina Éric Castillo Codina Édgar Castillo Codina Antonio Chornet Soler Rafael Collantes Mora José David Collado Tormos Roberto Costa Marí David Cuello Selfa Joaquín Daniel Cuello Selfa Pablo del Arco González Manuel Eduardo de Jesús Rito Eduard de Jesús Rodríguez Sergio Escolà Fenollar Simeón Fayos Miñana Salvador Ferrando Calatayud Salvador Ferrer Juan Roberto Fontanella Garcés Alberto Franco Gil Germán Gaidjurgis Jorge Galán Redondo Salvador Gascón Moya Joan Marc Garcia Font Carlos Vicente Garcia Gil Domènec Garcia Pastor César Garrido Vallet Vicente Grau Puig Jorge Gil Sapiña José Antonio Gómez Chornet Diego Gómez Martínez Sergi Gomis Piris Adrià González Walker Sergio Hermán Castellón Vicente Hernández Soriano Blas Jiménez Piris Òscar Juan Calatayud Jorge Enrique Julián Gimeno Roberto Lapiedra Malonda Rubén López Martín

Himne regional cantat per la Falla Taüt Jorge López Martínez Juan Carlos López Ruiz Jordi Lozano Nogués Rafa Manzanares Buenrrostro Carlos Martínez Tercero Luis Mateo Sánchez Alejandro Mínguez Mestre Sergio Miralles de la Hoz Enrique Miralles Olivert Guillermo Montolio Falco Carlos Moreno Benet Nacho Moreno Benet Bruno Mossenta Gomar Pablo Mossenta Gomar Pablo Muñoz Torrent Raül Mur Gomar José Ortiz Martí Javier Padilla Vila Richard Pedrós Pelegrí Pedro Juan Pedrós Soler Antonio Peláez Martínez Rubén Peláez Martínez Javier Pellicer Tur Antoni Picazo Moreno Marcos Piqué Llovic Llorenç Piris Redondo Víctor Piris Domingo Hansel Prieto Martínez Juan Ribes Sapiña Juan Andrés Rubio Medina Vicente Ruiz Torres Higinio Sanchis Garcia Higinio Sanchis Melero Álvaro Santamaría Albeza Salva Santamaría Albeza Lucas Sapiña Aragó Isidro Sapiña Benet Fran Sapiña Tur Álvaro Sarrión Ribes Carlos Sarrión Sapiña Juan Tormos Blasco Jorge Tur Mari Álvaro Vallet Sapiña David Victoria Quiles Jorge Zahonero Carreres

Caminant per lâ&#x20AC;&#x2122;esport

Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: LucĂa Navarro, 2016

Caminant per la cultura Lectura de versos

Presentació llibre Tota la terra es de vidre de Joanjo García

Obra teatre “Escacs” part.1

Obra teatre “Escacs” part.2

Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: Lucía Navarro, 2016

Recompenses Bunyols d’argent

Bunyols d’or amb fulles

Cullera d’argent

Cullera d’or amb fulles

Erika Albero Peralta Sara Chofre Bru Cristina Català Navarro David Antonio Cuello Selfa Raquel Escrivà Fernández Davinia España García Helena Feliu Font Raquel Fenollar Puertos Blas Jiménez Piris Jorge López Martínez Guillermo Montolío Falcó Iván Morales Fernández Victor Piris Domingo Paula Piris Todosantos Cristina Sapiña Benet Antonio Vidal Izquierdo

Raül Colom Blasco Carmen Fuertes Correcher Alicia Gil Sapiña Eshter Grau Puig Enrique Miralles Olivert Rosa Romero Ferrer Loli Romero Jimenez Victor Sala Pedrós

Marc Aragó Lloret Laura Bou Mateu Federico Carbó Mas Mònica Carles Jover Enrique del Arco González Núria Espert Moreno Davinia España García Raquel Fenollar Puertos Roberto Fontanella Garcés David González Piris Óscar Juan Calatayud José Molina Simó Bruno Mossenta Gomar Blanca Mur Gomar Clara Roselló Ferrer Carla Sanchis Melero Lucas Sapiña Aragó Clara Soler Romero Alvaro Vallet Sapiña Carlos Villarrasa Martinez Tetxa Zambrana Díaz

Raül Colom Blasco Carmen Fuertes Correcher Alicia Gil Sapiña Esther Grau Puig Rosana Lli Tur Enrique Miralles Olivert Rosa Romero Ferrer Loli Romero Jiménez

Cullera d’or

Taütet d’or

Raquel Aragó LLopis Silvia Baldoví Grau Mònica Carles Tamarit Mònica Marí Peris Mirta Ortiz Marí Òscar Sapiña Gomar Sara Sapiña González Elena Sarrión Sapiña Javier Torres Sancasto

Maria José Vilches Sapiña

Bunyols d’or amb fulles i brillants Rosa Bru Fenollar

Cullera d’or amb fulles i brillants Rosa Bru Fenollar

Bunyols d’or Mònica Carles Tamarit Raquel Castelló Oliver Alberto Franco Gil Inmaculada Hernández Malonda Mónica Marí Peris Hèctor Sanmanuel Torres

Rosa Bru Fenollar

Maria José Vilches Sapiña

Falla Taüt 2016. Fotos: Fernando Navarro, 2016

Il·lustració: Edgar Frigola, 2016

Falles Mítiques

L’ILLA DEL TRESOR. Taüt 2016. Autor: Alfredo Bayona

Falles 2016

Joan R. Gimeno Martín Corresponsal diari Levante-EMV

arlar del monument faller que la Taüt va plantar en 2016 és parlar d’una falla atípica. Narrar els fets viscuts eixe any, l’any passat, al si de la comissió és una baralla de sensacions indescriptibles però que omplin de bon sentiment faller i que sobretot ens ensenya allò de “som més que un monument, som una comissió”. Jo encara afegiria que som alguna cosa més enllà d’això. “Som una família”, som un col·lectiu que no busca un per què, sinó que està més aviat disposat a tot. Un monument amb nom propi, “L’illa del tresor”, de l’artista Alfredo Bayona. No puc parlar de la falla sense fer un abans d’esta. Una falla comença a fargar-se quan la comissió, al 200%, es disposa a acostar a la plaça totes i cadascuna de les peces que la formen. A poc a poc queda plena de material que l’artista ha anat encarregant-se de fer al llarg de l’any, sense haver de veure més enllà que el sentiment que a tot artista li porta el poder vore la seua obra acabada. La comissió feia el seu treball de portar les peces per tal que l’equip d’Alfredo Bayona s’encarregara d’anar posant al seu lloc cadas35

cuna de les peces d’un trencaclosques gegant, d’una obra d’art que necessita anar muntant-se des de dins cap a fora. El de la comissió és un treball –el d’anar portant les peces–, que és l’encarregat de començar a fer sentir a aquells qui estimem la festa de les falles eixe cuquet que ens ompli la panxa de cosquerelles, de pessigolles. Un treball que es comença a veure agraït quan les peces van encaixant. Es posa la base, van afegint-se peces que, mil·limètricament, l’equip de Bayona anava posant tal com estava planejat. Cada sacabutx destinat a cada peça… i a poc a poc la falla alçant-se. Un llarg camí d’enginyeria que cada any es compleix, com si fóra un ritual sagrat. Un temps en què cada espai es va omplint per la peça que s’ha fet en el taller perquè s’arribe a la copulació artística. A poc a poc, la falla del 2016 anava convertint-se en “L’illa del tresor”, una crítica que volia aprofundir en l’enriquiment que polítics i empresaris havien aconseguit gràcies a la crisi. La falla anava prenent forma. El vell pirata que la rematava anava a ser pujat al més alt, de forma que l’illa quedara als seus peus. Una illa carregada de paradisos fiscals on molts

d’aquells que s’han enriquit de forma il·legal dipositaven els seus diners.

Dit i fet. La comissió al complet treballant a destall per poder fer una falla i, sobretot. que fóra una falla que agradara, dins del mal que s’havia creat. Bayona i el seu equip redissenyaren en un tres i no res un nou monument que, sense tindre res a veure amb aquell que s’havia dissenyat originalment, seria del gust d’aquells que el visitaren. Perquè la Falla Taüt és una de les falles més visitades a la ciutat durant els tres dies que duren les falles al carrer.

Era hora d’anar a dinar. Un dinar de plantà en el qual, com és preceptiu i ja tradicional, els fallers i els membres de l’equip de treball de l’artista solen comentar els xicotets detalls del que està sent fins eixe moment la plantà. A la veu de “hora de dinar”, una part important d’aquells que hi érem plantant vàrem pujar cap a dalt per a preparar taules i poder dinar tots junts.

El remat de la falla format pel vell pirata i els seus lloros assessors havia desaparegut, però l’illa en què s’aguantava encara estava prou acceptable, per això l’equip de Bayona es va posar mans a l’obra per arreglar, en la mesura del que va ser possible, els desperfectes.

Però alguna cosa anava a canviar el guió preestablert. De sobte, es va escoltar un esclafit estrepitós enmig de la plaça. Un cruixit que trenca el cor. En donar un colp de vista cap enrere, les cames en què el gran pirata es recolzava en la base central… s’havien clavillat. Les dues. Un poc per damunt de l’alçada dels genolls.

A la part dreta del monument inicial hi havia una barca amb una bucanera que portava a l’illa un nou tresor il·legal per dipositar-lo en el paradís fiscal. Pensat i fet, la barca de la bucanera, ella mateixa i el tresor anaven a convertir-se en el remat d’esta falla de “L’illa del tresor”.

La veu va córrer com la pólvora. La gent va baixar corrent a la plaça amb cares desfigurades, cares de pànic, de por, de llàstima, de ràbia. La descripció del moment no passa per ser una descripció estranya. A partir d’eixe moment, de nou la maquinària de l’equip de l’artista faller a treballar sense parar per veure que es podia fer per a salvar el que semblava insalvable. Grua en marxa. Ploma en marxa. Anàlisi de la situació en un vist i no vist. Es decideix provar de llevar un lloro que s’havia posat al damunt del muscle dret del vell pirata per intentar que eixe pes no treballara en contra del contrapés de la gran peça. Res a fer. Les cames del pirata se seguien clivellant i la tragèdia semblava ja imparable. I així va ser… Minuts després de les 15.30 h, la gran figura del pirata queia al terra i quedava totalment destrossada. Després de l’esgarrifador soroll de la caiguda, va arribar un silenci sepulcral.

Un treball especial realitzat conjuntament per part de la comissió i l’equip de treball de Bayona que, conjuntament, varen poder enllestir un monument eixit com una au fènix de les cendres, en este cas de les escombraires produïdes per la caiguda precipitada al buit del vell pirata. Una feina que es va allargar quasi fins a les huit del matí, l’hora en què el jurat havia de passar a jutjar totes i cadascuna de les falles participants en estes falles 2016. Cert és que, els fallers i tots els qui estaven treballant en la falla, no varen estar sols. La desfilada de persones que passaren per allí va ser inacabable. No sols membres d’altres falles a oferir l’ajuda que podien. Fins i tot artistes arribats d’altres poblacions i fallers de pobles pròxims també acudiren a veure com l’esperit de les falles no està mai mort.

Desconsol total omplint la plaça i, sobretot, llàgrimes. Quan el silenci ofegava la plaça de la Taüt, podies fins i tot sentir escoltar com les llàgrimes queien dels ulls a les galtes, fins a caure al terra.

Les falleres i fallers de la comissió es varen convertir en els grans protagonistes d’esta plantà 2016 a la plaça Taüt. Elles i ells, juntament amb l’equip de l’artista faller, varen ser els protagonistes d’una falla mítica, “L’ila del tresor”, que encara va poder aconseguir un més que merescut 3r premi a la Secció Especial de les falles grans de Cullera 2016.

Minuts desconsoladors i d’incertesa. Minuts d’una nova anàlisi ràpida. I, de nou, ganes, moltes ganes que sumades a la ràbia continguda varen posar en marxa una maquinària imparable. S’havia d’acabar de plantar la falla. Si no era el que l’artista Bayona havia dissenyat en el seu cap… seria el que es poguera, però la falla es plantaria.

Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: Edgar Frígola, 2016

Foto: Nacho Romero, 2016

No hi ha altre camí que el que té entre les celles, triomfar o morir i a la vista està que encara vius. X-Fanekaes - Cau del balancí

Una nit de lluna plena una nit per fer camí i ara que torna la llum estarem fins al matí. Pellikana – Milers d’estels

Festa i tendències Terrorífica. Tast de vi

Fotos i muntatge: Nacho Romero, 2016

Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: LucĂa Navarro, 2016

En primera persona:

Juan Soler Marí.

Passat, present i futur Rosa Romero Ferrer Fallera

o sé quin va ser el motiu que el va portar a formar part l’any 1979 de l’aleshores anomenada Falla Plaza de José Antonio y Adyacentes, perquè els seus amics no eren fallers, encara que amb el pas del temps van sorgir amistats noves i molt bones dins la comissió i aquesta es va convertir en una segona família. Pel seu caràcter responsable i curiós es va guanyar des de ben prompte la confiança d’aquells que començaven a prendre el relleu al capdavant de la comissió i de seguida va formar part de la directiva amb càrrecs de responsabilitat. Va ser secretari, delegat de JLF, vicepresident i president, càrrecs amb els quals ha viscut moments molt entranyables i satisfactoris i també situacions un poc més incòmodes, però mai s’ha deixat abatre per això. La falla ha sigut i és una de les seues prioritats, tot el que li concerneix segueix tenint un espai important en la seua vida: les reunions, les signatures de contractes, les proclamacions, les visites al taller de l’artista, l’entusiasme amb què viu tot el que passa al llarg dels 365 dies... és una cosa que ha sabut transmetre perfectament a les seues filles. L’autèntica herència familiar comença en vida, en el mateix moment en què naixen els fills. I Rocío i Clara ja van nàixer falleres. Després de 39 anys, viu les falles amb més tranquil·litat però amb la mateixa passió de sempre, el seu dia gran continua sent el 16 de març amb “la planJuan Soler amb la seua filla Clara. Foto: Fernando Navarro, 2016

tà” i, potser per la seua professió, comparteix amb els artistes i la resta dels fallers la il·lusió de veure com unes peces que omplin la plaça de cartró i fusta envoltades en plàstic, acaben formant una vertadera obra d’art efímer i, sols quan el treball ha acabat, amb la satisfacció de veure que el resultat ha sigut l’esperat, abandona la plaça per començar amb la il·lusió i els nervis d’allò que passarà aquella mateixa vesprada. Pel que fa al que encara li queda per viure en la falla, crec que el futur es va creant amb el present i estic convençuda que no serà molt diferent del seu passat ni del seu present. Encara li queden molts moments bons per arribar, la família fallera és cada dia més gran i més activa, les activitats organitzades per les generacions més joves creixen al llarg de l’any i és impossible resistir-se a la temptació de gaudir amb ells i amb la resta de fallers els sopars, els riures, els jocs...

Juan Soler amb la seua filla Rocío. Arxiu familia Soler Romero

Diuen que no n’hi ha dreceres que ens facen més curt el camí que escollim perquè anem reinventant, dia a dia, les coordenades del nostre destí. Pau Alabajos - Diuen que totes les coses

Juan Soler amb la seua filla Rocío. Arxiu familia Soler Romero

Juan Soler amb la seua esposa Rosa Romero. Arxiu familia Soler Romero

Marató Fotogràfica

Falleres i fallers. Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: Lucía Navarro, 2016

Falles 2016

Disfresses i cercavila per la barriada

Falleres i fallers. Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: LucĂa Navarro, 2016

Falleres i fallers. Fotos Fernando Navarro. Muntatge: LucĂa Navarro, 2016

ColÂˇlaboradores

ColÂˇlaboradores. Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: Edgar Frigola, 2016

ColÂˇlaboradores. Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: LucĂa Navarro, 2016

Uns versets al camí Alguna cosa més a dir? Diuen que els anys no passen i que de nou estem ací per a proclamar que la nostra festa és la que volem sentir. No ens amaguem de res i pensem amb molt d’orgull que des de temps memorables som fallers de LA TAÜT.

som falleres i fallers de devoció i quan la falla ens necessita acudim tots com si en fórem un.

De Juan Soler a Rosa Romero Com a oli en un cresol, quan tu agafes el timó, amb treball i il·lusió, no hi ha cap detall que es quede sol.

Som falleres i fallers de la falla que hem escollit, per TAÜT ens coneixen… Senyores i senyors, alguna cosa més a dir?

Un cabet ben moblat, una ment com no hi ha. Casolana i de bon plat, del cuinar has fet un clam!

Joan R. Gimeno Martín

No hi ha coses més vàlides que dir sempre amb valor que a la nostra falla tots som iguals i ens sentim plens de fervor. Falleres i fallers d’una de les millors falles del món.

Gran matriarca, i familiar, sempre estàs disposada a tots. Servicial i detallista, i sempre, sempre, rodejada de nebots!

Enguany som patrimoni universal,la UNESCO ho ha decidit, i nosaltres vivim amb orgull la festa, alguns des que ens varen parir.

Filla i germana disposada, una dona treballadora, una mare d’experiències, i una tia… consentidora!

No hi ha cims per a nosaltres,

De Marcos Pique a Paula Torres No sé si és la llum de Cullera o la batedora del meu cor, el que sé, és que amb tu em sent a casa i a res li tinc por! D’Estadilla, la família i les muntanyes; de Barcelona, la llum i la feina; a Cullera, em bullen les entranyes, en veure en els teus ulls a la meua reina!!! Gigabits d’experiències, megahertzs d’il·lusió, implantaments de cordura i endodòncies de passió. Ulls de perleta, cara de valenciana. De festa estàs repleta i vestida de fallera, et sents completa!!

De Javi Chofre a Rosa Bru Com del clarió passares al digital. La nostra vida ha evolucionat, un amor, que em manté vital, i dues reines que Déu ens ha donat! Falla i festa, ball i color, Rosa fallera, valenciana del meu cor! Mmmmmm, mestra del meu cor. Mmmmmm, amant volguda i fidel. Mmmmmm, jo al camp, treballe l’arròs. Mmmmmm, i a casa, ja tinc la mel!

Foto: Fernando Navarro, 2016

ESTELA GONZÁLEZ BOU Fallera Major Infantil 2017 Quin somriure més esplèndid tens quan vas pel carrer i quin bon estar llueixes quan et mira el món sencer. Tens la gentilesa suau de les ones de la mar, caminant a poc a poc a la vora del teu cau faller. Eres una llumeta encesa, allí enmig del carrer i tot el que et mira, ja t’aclama perquè saben molt bé que Fallereta Major enguany vas a ser. Viu la festa amb alegria, Estela, de la forma que tu saps ser, perquè tota la Falla t’aclama i et respecta com una Regina es mereix. Benvinguda a esta falla, que t’espera amb el cor obert, perquè gaudisques de la festa valenciana que ja admira el món sencer. Joan R. Gimeno Martín

MARTA MARÍ PERIS Fallera Major 2017 El cel està ple d’estrelles buscant els teus ulls d’estel per poder adonar-se’n que estàs arribada des d’ell.

DAVID GONZÁLEZ PASTOR President Infantil 2017 No hi ha major alegria per a aquell que valencià se sent que representar la seua festa des del casal fins al carrer.

Has triat amb alegria viure la festa de les flames i els coets i eres de nou la Regina que tot el món creu merèixer.

Tu tens en el cor la flama encesa i en la pell l’alegria de ser un bon faller. Vols representar la crialla que ompli de colors i de coets el barri de la teua Falla, de la que seràs President.

Però ja des de menuda els teus pares et portaren ací, i vius la Falla com l’altra casa que s’ha posat al teu camí. Reviscoles de les cendres per a donar alegria al carrer i saps viure esta festa com pocs ho saben fer.

Viu amb alegria esta festa, David, que no et conten com és, gasta cada instant d’estar en la Falla per ser un bon president, el nostre millor President.

Viu amb somriure i alegria, ompli de nou el carrer, Marta, amb eixa careta de princesa perquè la nostra Fallera Major vas a ser.

Joan R. Gimeno Martín

Joan R. Gimeno Martín Fotos: Fernando Navarro, 2016

Les petjades del camĂ Foto: Edgar Frigola, 2017

Ple està el camí de solitud entre els barrancs d’albades tristes. Obrint Pas – Camins

Els camins del terme Manuel Lanusse Alcover

Cronista Oficial de la Ciutat de Cullera

e totes les accepcions possibles del mot “camí”, la menys literària és la que ens remet al seu significat primari com a via de comunicació, natural o construïda, de titularitat pública o privada. Els camins privats, com indica el seu nom, són aquells que pertanyen a particulars individuals o de forma col·lectiva; sobre aquests es constitueixen normalment les típiques servituds de pas entre finques rústiques, regides pel dret privat. Pel que fa als camins públics, el curs de la història ha anat configurant una àmplia varietat de denominacions i categories que, desbordant l’estricte marc jurídic, han deixat un rastre apreciable en la toponímia local. Així, per ordre decreixent d’importància, tenim:

Pel nostre terme travessava el camí de València a Dénia. Es més: aquest camí, en origen, es bifurcava en dos ramals que convergien a Cullera —exactament en les immediacions de l’emplaçament que a l’hora d’ara té el cementeri, en el punt d’on arranca el Camí dels Magranerets. A partir d’ací, el camí es feia tot u i, després de penetrar en la població pel Portal de València i creuar el Pont de Barques, l’itinerari enfilava pel Cap de la Carrera en direcció sud-est i, en abandonar el terme, seguia per la restinga litoral passant per la Torre de Xeraco, el Grau de Gandia i Gandia ciutat, d’on continuava per Oliva fins a morir a Dénia. Ho testimonien dos importants documents que es conserven en l’Arxiu del Servei Cartogràfic de l’Exèrcit: el Plan demostrativo que contiene las tres direcciones del camino que va de la Ciudad de Valencia à la de Dénia (1750-1775) i el Croquis geográfico del río Júcar desde Cofrentes hasta la desembocadura en el mar en la villa de Cullera (1811).

1. Camí real

Fou a mitjan segle XIX quan, en propietat, va inaugurar-se a Espanya l’era de la planificació general de les carreteres. A la pionera Llei de 13 de maig de 1851, seguiren les de 22 de juliol de 1857 i de 4 de maig de 1877, aquesta última vigent fins a l’any 1974.

El primer dels ramals suara referits, en eixir de València, començava a Silla i s’estenia per Sollana i Sueca fins a arribar a Cullera; en acabant, la ruta prosseguia com he descrit en el paràgraf anterior. Aquest recorregut, del qual dóna fe Felipe de Gaona en la seua obra Relación de las fiestas celebradas en Valencia con motivo del casamiento de Felipe III (1599), va adquirir un gran apogeu com a camí de posta des de la segona meitat del segle XVIII i així apareix citat en l’Itinerario (1761) del comte de Campomanes. Així mateix, el trobem representat en el Mapa geográfico del Reyno de Valencia (1788) de Tomás López i, també, en la documentació

Abans de la construcció de les carreteres, el camí públic més important era conegut indistintament amb els noms de ral o camí real, utilitzat per a les comunicacions generals i de més trànsit. De gran relleu per al desenvolupament de les relacions comercials, definia una ruta concedida i protegida pel rei. Els Furs valencians, per exemple, sancionaven que “camí publich qui violara y trencara, encorre en pena de mort natural”. 54

cartogràfica que acompanya l’edició de les Observaciones (1796) d’Antoni Josep Cavanilles.

2. Camí veïnal

L’11 d’abril de 1848, un reial decret ordenava que els camins no inclosos en les carreteres nacionals i provincials haurien d’anomenar-se, a partir d’aleshores, camins veïnals. A més, va establir una jerarquia entre els camins d’aquest tipus, en virtut de la qual “son caminos vecinales de primer órden los que por conducir á un mercado, á una carretera nacional ó provincial, á un canal, á la capital del distrito judicial ó electoral, ó por cualquiera otra circunstancia, interesen á varios pueblos á un tiempo y sean de un tránsito activo y frecuente”; per la seua part, “los que interesando á uno ó mas pueblos á la vez son no obstante poco transitados por carecer de un objeto especial que les dé importància” són conceptuats com a camins veïnals de segon ordre.

A més a més, aquest primer ramal del Camí de València a Dénia —descartada la solució de l’itinerari Silla-Convent de l’Alcaessia (Sollana)-Polinyà-Corbera-Llaurí-Favara-Xeraco-Gandia-Oliva-Dénia pensada a les darreries del segle XVIII amb l’objectiu clar de salvar el pas del camí per la marjal— va servir de base per a construir el traçat de la carretera nacional de València a Alacant pel litoral, els dos primers trams de la qual es van licitar en pública subhasta l’any 1858. Des de Cullera, com és ben sabut, aquesta carretera, més tard oficialment dita N-332 i N-332a, es va planificar en direcció Favara; el Pont de Ferro, inaugurat en 1905, va ser concebut com una infraestructura de suport i millora d’aquesta via de comunicació.

Exemples d’aquests últims, dins del nostre terme municipal, són els camins vells de Sueca i de Favara, encara en ús. També fou un camí veïnal l’anomenat, en altre temps, el Camí d’Alzira (o de Fortaleny), el qual, en el seu tram inicial, és homologable amb l’actual Camí del Pla i, en els trams intermedi i final, amb l’hodiern Camí de la Séquia dels Xops; aquesta és la conclusió que s’obté de la informació aportada pels mapes de polígons produïts per l’Institut Geogràfic, Cadastral i d’Estadística, datats el 29 de maig de 1929, que, a parer meu, són una font de coneixement valuosíssima.

Per la seua part, el segon ramal del Camí de València a Dénia s’iniciava al Cap i Casal per la vora del llit del riu Túria; d’ací buscava el Camí del Saler, passant tot seguit per la riba de l’Albufera, la Casa del Rei (vora el Mareny de Barraquetes) i la vila de Cullera, d’on el camí prenia una única direcció envers Dénia com a destinació final, per l’itinerari que he descrit més amunt. És evident que aquest trajecte, amb el temps, va inspirar el traçat de la carretera provincial Nazaret-Oliva, projectada en 1929. No fa massa anys, mentre duia a terme unes enquestes a fi de recollir dades per a la col·lecció “Onomàstica” patrocinada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, vaig poder constatar com alguns dels informadors entrevistats, llauradors jubilats naturals de la nostra localitat, encara feien servir el topònim “el Camí Real” per a al·ludir a l’actual carretera CV-605, la que, partint del Pont de Pedra, condueix a la platja de Tavernes, passant per la pedania del Brosquil. Nogensmenys, el tram cullerà de l’històric camí de València a Dénia, com ha quedat exposat a dalt, vindria a coincidir igualment i en bona mesura amb el recorregut de les carreteres que hui en dia reben la denominació oficial de N-332a i CV-502.

3. Camí rural

L’Estatut Provincial de 1925 va atribuir a les diputacions no només la titularitat sinó, també, la competència sobre els camins veïnals de primer ordre i, de fet, molts d’ells es van transformar en carreteres provincials. Per exclusió, seran camins rurals els camins veïnals de segon ordre, així com la resta de camins d’ús públic de menor rang, pavimentats o de terra, susceptibles o no de trànsit rodat, destinats específicament al servei d’explotacions i instal·lacions agrícoles i ramaderes.

A la vora del Camí de València a Dénia, al seu pas per Cullera, varen existir cases que funcionaven com a hostals o posades, entre les quals destaca la Venta de Mírame, de molta anomenada.

Els camins del terme estan considerats els camins rurals per antonomàsia, fins al punt que el costum ha conformat una presumpció en favor de la titularitat pública dels camins que hi discorren. D’acord amb aquesta presumpció, que arreplega el text de les Ordenances sobre el

medi rural en vigor a Cullera des de 1998, es consideren camins d’ús públic tots els que comencen i acaben en camins d’aquesta naturalesa, així com totes les entrades que, iniciant-se en un camí públic, es troben obertes i proporcionen accés a més de dues parcel·les, excepte prova en contrari.

de la població. Una visió prou sistemàtica i alhora plural de la xarxa de camins municipals es pot obtindre aplicant la següent tipologia classificatòria:

Històricament, aquest tipus de camins han quedat davall l’òrbita competencial de les ciutats i les viles. Ja en època foral, un funcionari municipal, el mostassaf, era l’encarregat de tindre en bon estat els camins. Més endavant, abolit l’Antic Règim, els nous ajuntaments incardinats en el naixent Estat liberal continuaran exercint importants prerrogatives en matèria de policia i vigilància de l’espai rural. En són una bona mostra les Ordenances de Cullera de 1838, i també les posteriors de 1864, 1870 i 1883.

3.1. Camí, entrada, mota i senda

Les Ordenances que vigeixen en el nostre terme, a l’efecte fixar amplàries i establir distàncies de separació dels tancaments, insereixen un inventari exhaustiu dels camins de primera categoria —amb el caràcter de numerus clausus— i fan una enumeració oberta dels camins de segona categoria —ho són també els no citats expressament en el text de l’ordenança. Doncs bé, per a aquests darrers se sol reservar la denominació “d’entrades”, per més que, dins la segona categoria, excepcionalment es mencionen alguns “camins”, com ara el Camí dels Allargarts, el Camí de la Tancada, el Camí Segon del Saladar...

La vigent legislació reguladora del règim local, per bé que amb menys claredat que la llei homònima de 1955, esmenta entre els béns de domini públic els camins rurals i, com a tals, els atorga el caràcter d’inalienables, inembargables i imprescriptibles. L’execució d’obres d’obertura i de conservació d’aquests camins, a pesar de contemplar-se normativament l’adopció dels acords pertinents com a expressió d’una potestat privativa dels ajuntaments, foren tasques de les quals, gairebé tot al llarg del segle XX, s’ocuparen per delegació, primer, les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos i, després, les cambres agràries. Extingides aquestes entitats de substrat corporatiu per la Llei de la Generalitat de 20 de març de 1995, l’exercici directe de les competències referents a policia rural, defensa i manteniment dels camins del terme ha retornat als ajuntaments, els quals, per ministeri de la pròpia llei, han hagut de crear i integrar dins el seu cartipàs els consells agraris municipals, com a òrgans consultius, d’assessorament i de participació en matèria agrària.

La “mota” és un camí que s’assenta sobre una elevació de terra, usat per a marcar una partició, per a tancar o delimitar un espai de terreny —àdhuc les replaces del vedat de caça—, o per a accedir a les terres d’arròs o per a transitar-hi (la Mota de Carbonell, la Mota de Borja, el Camí de la Mota del Serreller, el Camí de la Mota Nova, la Mota de les Reixes, la Mota de la Cansalada...); i, sobretot, per a defensar un tros de terra contra l’avinguda d’una séquia o d’un altre curs d’aigua (la Mota del Guardadany). És possible assenyalar el cas concret d’una mota en què se concentren totes les funcions anteriors (la Mota de la Puça). Les sendes, senderes, camins senders o camins de pas es caracteritzen per ser camins estrets i de terra, aptes per a vianants i per a animals de ferradura més que no per a carros i vehicles, generalment a tall de drecera o camí travesser per a arribar més prompte a un lloc. Val a dir que a Cullera es designen també com a sendes els viaranys connectats en derivació respecte d’un camí principal homònim (verbigràcia: la Senda de les Rabassades [el Camí de les Rabassades], la Senda de les Xafarines [el Camí de les Xafarines]).

A Cullera, si els meus càlculs no van errats, els camins rurals, rigorosament parlant, assoleixen, actualment, la xifra de 158. La majoria d’ells, un total de 108, se situen “de l’altra part”, conforme al parlar dels agricultors locals, és a dir, en les contrades del terme que hi ha “dellà lo riu”, segons la terminologia emprada en els documents antics per a designar el marge dret del riu Xúquer; mentre que, en total, són 50 els camins “deçà lo riu” o “d’esta part”, això és, els existents en les partides i els paratges ubicats en el marge esquerre del riu, on es troba el nucli principal 56

3.2. Camí de partida

És el que adopta el nom d’una de les partides —o de les subpar-

tides o dels paratges— en què es divideix el terme. Els enumeraré agrupant-los, per raó de la seua localització, d’aquesta manera:

Els assegadors, doncs, guarden relació amb les vies pecuàries. L’any 1989, una Ordre de la Conselleria d’Agricultura i Pesca, del 8 de setembre, va aprovar la classificació de les vies pecuàries que hi ha al terme municipal de Cullera, considerant com a tals, amb una toponímia quelcom confusa, aquestes nou:

— “D’esta part”: el Camí de la Tancada, el Camí de la Ràpita, el Camí de les Mahomes, el Camí de les Malladetes, el Camí del Ràfol, el Camí de Sant Salvador, el Camí del Totlo, el Camí Primer del Saladar, el Camí Segon del Saladar, la Travessia del Racó dels Alfassos. — “De l’altra part”: l’Assagador de la Calçada, l’Assagador de la Partideta, l’Assagador de la Raconada, l’Assagador del Való, el Camí de l’Arxipel, el Camí de l’Arxipelet —que fa de pista d’enlairament i aterratge d’avionetes fumigadores—, el Camí dels Allargats, el Camí de la Raconada (o del Molí Cremat), el Camí de les Rabassades, el Camí de les Xafarines, el Camí del Brosquil, el Camí del Cebollar, el Camí del Mig del Marenyet, el Camí del Pla, el Camí del Pla Xiquet, el Camí del Pont Nou, el Camí del Rafal, el Camí del Való, el Camí dels Allargats, el Camí dels Borrons, la Senda de Favara, la Senda de la Senyoria, la Senda de les Rabassades, la Senda de les Xafarines, la Travessia de les Terres Noves. 3.3. Camí de séquia Camí que voreja tot el llarg d’un canal de reg o d’un escorredor. Són abundants els camins que, dins el nostre terme, poden ser considerats com a tals. Per això, només en llistaré alguns, els que incorporen en el seu nom els termes “séquia”, “braç(al)”, “fillola” o “cano”, és a saber: el Camí de la Séquia dels Quaranta Pams, el Camí de la Fillola de Sapinya, el Camí de la Séquia del Gat, el Camí de la Séquia dels Xops, el Camí de la Séquia Mitjana, el Camí del Cano Blau, l’Entrada del Braç de Marí.

Però la paraula “assagador”, entre nosaltres, ha adquirit un altre significat propi, com a travessia que connecta dos o més camins que discorren en paral·lel. Com ara l’Assagador de Samuel —que enllaça els camins del Pla, del Pla Xiquet i del Való— o l’Assagador de la Calçada —que uneix el Camí de la Séquia del Xops amb el Camí del Cebollar.

3.4. Camí assagador

Se sol definir com el camí per on transita el bestiar. El nom d’alguns camins a hores d’ara debolits evoca aquesta funció. Em referisc, per exemple, a l’Assagador de la Dula o a la Senda de les Vaques. Aquesta última arrancava de la Bassa de Sant Llorenç i, travessant el Barranc dels Pescadors, desembocava al Racó. Per tant, malgrat l’homonímia, no se l’ha de confondre amb el Camí de les Vaques, que es troba a la partida del Brosquil.

Altres camins assagadors, en el sentit exposat, són: la Travessia del Racó dels Alfassos, l’Assagador de la Partideta, l’Assagador de la Raconada, l’Assagador de la Torre i l’Assagador del Való. La Travessia de les Terres Noves representa un cas certament singular, perquè és un assagador que, fins i tot, fa de connector d’altres dos assegadors de què he fet menció adés (el de la Calçada i el de Samuel).

aquesta sinó la de Camí de la Muleta, precisament a causa que una “muleta”, com reflecteix el diccionari, és una barqueta menuda de riu, de fons pla i de poca càrrega. De moment, però, no he pogut trobar un document que prove que s’utilitzara la sirga en lloc dels rems.

3.5. Camí riberenc

Es caracteritza perquè segueix la vorera d’un corrent fluvial. N’és un exemple clar el Passeig del Riu, en el marge esquerre, per a la construcció del qual la Direcció General d’Obres Públiques va concedir a l’Ajuntament de Cullera la preceptiva autorització el 3 de maig de 1915. També és possible classificar com a camí riberenc la Senda de l’Estany.

Encaixen en aquest perfil el Camí del Ràfol —en l’itinerari del qual hi ha el Molí Gran (o de la Marquesa), en desús, i les runes del Molí de Cardona—, el Camí de la Raconada —on encara es pot endevinar el Molí Cremat, malgrat la forta degradació que pateix— i el Camí del Rafal —antigament anomenat Camí de Benavaquil, al principi del qual s’alça l’edifici del Molí de Bou (o de la Concepció), també conegut com el Molí de Jaume.

3.6. Camí carener

Camí que ressegueix el cim d’una carena orogràfica. És el cas de la Senda de la Lloma, homologada com a senda PR CV 336, bona part de la qual transcorre pel cim de la Muntanya de Cullera.

3.7. Camí de flanc

3.10. Camí esglesier

Utilitzat per a la conducció a esglésies o ermites, o bé, en les romeries locals. Deixant a part les revoltes del Castell —les velles i les noves (1807) —i l’Entrada de l’Ermita, el casos potser més emblemàtics són el de la Senda de Santa Marta i el de la Senda dels Sants de la Pedra. Els camins esglesiers —i exactament el mateix es podria dir dels camins careners— no estan destinats a l’ús agropecuari i, consegüentment, no és possible assimilar-los amb els camins rurals.

Camí que passa tot planejant per la part mitjana del vessant d’una vall o d’una muntanya. Un bon exemple n’és —o, millor dit, fou— l’esmentat Assagador de la Dula, situat a mitja muntanya, a l’alçada del Racó.

3.9. Camí moliner

3.8. Camí de sirga

La sirga és una corda que serveix per a estirar una embarcació des de terra per a fer-la anar d’una vora a l’altra d’un riu o per a fer-la avançar a contracorrent.

3.11. Camí fronterer

És el que marca la línia divisòria entre dos o més termes. D’una part, el camí simplement anomenat l’Assagador, que pel terme de Cullera va paral·lel a la Séquia de la Ratlla —aquesta íntegrament dins el terme de Tavernes de la Valldigna—, se situa en el límit d’ambdós municipis. D’una altra part, el Camí de la Partició —mig carrer, mig camí—, que naix de la carretera CV-502 i aboca a la mar, separa els llogarets del Mareny de Sant Llorenç i el Mareny de Vilxes i, per extensió, els termes de Cullera i Sueca.

L’Entrada de l’Estudiant en altre temps es deia Entrada de la Barca perquè al final d’aquest camí va haver-hi en moments puntuals una embarcació menuda per a passar a l’altra riba de l’Estany. De fet, ja el rei Felip III (IV de Castella), en data 13 de juny de 1634, va atorgar a la Vila de Cullera —qui oferí al monarca en substanciosa contraprestació “un servicio de quince mil reales castellanos, moneda doble de plata”, com apunta Andrés Piles— el privilegi de concessió perpètua de l’administració del pont del Xúquer i barca de l’Estany.

Endemés, el meu predecessor en el càrrec de cronista, el senyor Francesc Giner, insistia a mantenir que la denominació correcta del Camí de la Moleta, que enfronta amb el Camí de l’Estudiant, no havia de ser

3.12. Camí mutilat

L’extensió de la via ampla de ferrocarril Silla-Cullera fins a Gandia en 1973 i, un any després, el desviament de la carretera nacional de València a Alacant, amb la construcció d’un nou pont sobre el Xúquer, 58

varen suposar la mutilació d’una quantitat important de camins del terme. En el cas del Camí del Pla, per posar un exemple, l’esquarterament, a part d’incomoditats circulatòries, ha propiciat que per a designar el segon tram d’aquest camí s’use a vegades un altre topònim: el Camí del Pla Gran. Però, pròpiament, és tot un mateix camí.

banística dels anys 50-60 del segle XX. També es poden incloure en aquest apartat el Camí de l’Alboraia —esvaït arran l’obertura de la travessia que, des de l’any 1932, enllaça el Pont de Ferro amb la carretera nacional provinent de Sueca, per tal de descarregar el trànsit del Carrer de València—; el Camí del Far —amb un trajecte que se superposa actualment amb les vies urbanes Avinguda del Racó-Avinguda Joanot Martorell-Carrer de la Punta Negra-Carrer del Mestre Joaquín Rodrigo-Carrer de la Verge del Carme-Carrer de la Farola—; el Camí del Mareny —carretera CV-502—, i el Camí del Cano—carretera CV-503.

De la mateixa manera, el procés urbanitzador que va donar com a resultat el Bulevard del Xúquer va tindre un efecte mutilador, entre altres, respecte del Camí de la Moleta, la part inicial del qual —tot just on era el Pontet de les Bruixes— ha desaparegut. Ara, amb les obres de l’autovia A-38, la història es torna a repetir. Un fenomen antagònic de l’anterior és el que es produeix quan, incorrectament, s’usa un mateix topònim per a denominar enterament un itinerari que, tanmateix, compta per a cadascun dels seus trams amb sengles topònims peculiars avalats per la tradició, cosa que ve a remarcar que, en realitat, cada tram és un camí distint, almenys en qüestió de noms. Es pot exemplificar amb un parell de casos.

3.14. Camí amb doble (o múltiple) denominació

He pogut registrar els casos següents:

Primer cas: el Camí de l’Alter, que constitueix el gran eix divisori de las partides arrosseres “d’esta part”, no comença pròpiament a la rotonda del cementeri —d’ací el que principia és el Camí dels Magranerets—, sinó en la cruïlla que conformen el Camí del Totlo, el Camí Vell de Sueca i el Camí dels Magranerets; i des d’aquest punt avança fins a trobar-se, en la línia final del terme, amb el Camí de la Séquia dels Quaranta Pams, prolongació de la primitiva Mota de la Puça. Segon cas: tal com acrediten els fulls cadastrals elaborats durant la segona dècada del passat segle XX, el Camí de l’Arròs acaba allà on s’interseca amb el Camí del Pont Nou, que és el punt just d’on arranca el Camí del Barranquet fins a morir en la línia limítrofa amb el terme de Tavernes de la Valldigna, tocant el Camí de la Séquia del Gat.

Abreviatures:

3.13. Camí pretèrit

MC-29 = Mapa parcel·lari (1929). Institut Geogràfic, Cadastral i d’Estadística. MC-38 = Mapa topogràfic (1938). Institut Geogràfic, Cadastral i d’Estadística. CC = Croquis del coto de caza de aves acuáticas de la ciudad de Cullera (1911). Francisco Bru García. PPA = Planos de las partidas para arrozal de la Villa de Cullera (1861-1868). Arxiu Històric Municipal. OR = Ordenances Municipals sobre el Medi Rural (1998). Ajuntament de Cullera.

Pretèrit vol dir passat. Per tant, pretèrit és el camí del qual queda constància purament històrica, perquè no existeix hui dia com a camí. És el cas, dins la partida de la Ràpita, del Caminàs dels Hòmens i del Camí dels Porcs, ambdós desapareguts com a conseqüència de l’expansió ur59

D’altra banda, urgeix que l’Ajuntament, d’ofici o a proposta del Consell Agrari Municipal, escometa els treballs conduents a una adequada retolació dels camins rurals, usant indicadors amb un disseny uniforme, preferint les denominacions amb major arrelament en la nostra tradició i, en fi, corregint els noms que presenten formes incorrectes des del punt de vista de la normativa lingüística. Al respecte, la situació dels camins del nostre terme deixa molt que desitjar si la comparem amb la feina feta a les poblacions veïnes de Sueca i Tavernes de la Valldigna.

3.15. Camí amb nom o malnom de persona

Molt sovint, en la gènesi del nom propi d’un camí (topònim) es troba el nom propi d’una persona (antropònim). La llista és aquesta: Entrada de Carbonell, Entrada de Català, Entrada de Don Antoni, Entrada de Lisard, Entrada de Marí —distinta ubicació a la de l’Entrada del Braç de Marí—, Entrada de Pere-Joan, Entrada de Polo, l’Assagador de Samuel, el Camí de Bolinxes, Entrada de Bataller, Entrada de Bou, Entrada de Silvino, Entrada de Catalí, Entrada de Martines, Entrada de Massaroig, Entrada de Noguera, Entrada de Palomares, Entrada de Penya, Entrada de Soler, Entrada de Xúlio, Entrada de Llibert, Entrada dels Joans, Entrada dels Lleons —també podria ser malnom—, el Camí de la Fillola de Sapinya, la Mota de Borja, la Mota de Carbonell, la Mota de Serra.

Per a solucionar els dèficits assenyalats poden ser de gran ajut els tres mapes toponímics que l’any 2014 vaig publicar amb els títols “Cullera: Partides i paratges”, “Cullera: Vies de comunicació” i “Cullera: Hidrografia”, diversos exemplars dels quals varen ser donats a l’Arxiu Municipal i al Sindicat de Recs.

D’igual manera, són nombrosos els casos de camins que prenen el malnom del propietari de terres o d’una casa a què el camí en qüestió dóna accés. Com a mostra, enumeraré alguns camins fins ara no mencionats: el Camí del Guarelo, Entrada d’Escarxa, Entrada de Boles, Entrada del Figuero, Entrada de Jaca, Entrada del Pa-sec, Entrada del Passiego, Entrada del Dobleret, Entrada del Rullo Patis, el Camí de la Casa del Carboner, Entrada de Cacauera, Entrada de Granota, Entrada de Manxa, Entrada de Nas Corcat, Entrada de Uaixos, Entrada de Xispa, Entrada del Capità, Entrada del Casoter, Entrada del Lleuger, Entrada del Mitger, Entrada dels Eivissencs, Entrada del Tinyós, Entrada del Malagueny...

ADDENDA (Relació alfabètica dels camins del terme) 1.Marge esquerre (“deçà lo riu”; “d’esta part”): Camí de l’Alter Camí de la Junquera Camí de la Mota del Serreller Camí de la Mota Nova Camí de la Mota Vella Camí de la Partició Camí de la Pedrera de Moncofa Camí de la Ràpita Camí de la Séquia dels Quaranta Pams Camí de la Tancada Camí de les Mahomes Camí de les Malladetes Camí de les Muntanyetes Camí de Sant Salvador Camí del Gramenar Camí del Guarelo Camí del Ràfol Camí del Sindicat Camí del Totlo Camí dels Magranerets

Com a colofó i suplement de tot el que s’ha dit, la relació completa dels camins del terme —els presents, no els pretèrits— consta en l’addenda que forma part d’aquesta col·laboració, on figuren algunes concretes sendes i travesses que, com he matisat abans, no és possible catalogar en puritat com a camins rurals. No voldria acabar, però, sense apuntar el que, des del meu punt de vista, representen dues assignatures pendents amb relació al tema que m’ocupa. D’una banda, sóc de l’opinió que els mestres i, especialment, el professorat de secundària, haurien de programar amb regularitat alguna activitat dirigida a donar a conéixer en les aules els camins del terme com a via per a fomentar, en última instància, l’interés i la familiaritat dels alumnes cullerans amb el medi autòcton i la toponímia local.

Camí Primer del Saladar Camí Segon del Saladar Camí Vell de Sueca el Primer Coll el Segon Coll Entrada d’Escarxa Entrada de Boles Entrada de Carbonell Entrada de Català Entrada de Don Antoni Entrada de Jaca Entrada de l’Ermita Entrada de Lisard Entrada de Marí Entrada de Pa-sec Entrada de Peapa Entrada de Pere-Joan Entrada de Polo Entrada del Banc Entrada del Dobleret Entrada del Figuero Entrada del Passiego Entrada del Pollo

Entrada del Rullo Patis Mota de la Cansalada Mota de les Muntanyetes Mota de les Reixes Mota del Guardadany Passeig del Riu Senda de la Lloma Senda de Santa Marta Senda dels Sants de la Pedra Travessia del Racó dels Alfassos Travessia dels Colls

Camí del Piló (el Bracet) Camí del Pla Camí del Pla Xiquet Camí del Pont de Pedra Camí del Pont Nou Camí del Rafal Camí del Sosteniment Camí del Való Camí dels Allargats Camí dels Borrons Camí Vell de Favara Entrada de Bonaire 2.Marge dret (“dellà lo riu”; “de l’altra Entrada de Bataller part”): Entrada de Bou Entrada de Cacauera Assagador de la Calçada Entrada de Carpo (o de Silvino) Assagador de la Partideta Entrada de Catalí Assagador de la Raconada Entrada de Cols ( o de Marta) Assagador de la Torre Entrada de Granota Assagador de Samuel Entrada de l’Anouer Assagador del Való Entrada de l’Arenal Camí de Bolinxes Entrada de l’Estudiant (o de la Barca) Camí de l’Arròs Entrada de l’Olivera Camí de l’Arxipel Entrada de la Casilla Camí de l’Arxipelet Entrada de la Garrofa Camí de l’Assagador Entrada de la Moreneta Camí de la Casa del Carboner Entrada de la Paret Camí de la Coma Entrada de la Pinada Camí de la Fillola de Sapinya Entrada de les Basses Camí de la Moleta Entrada de les Monges Camí de la Raconada (o del Molí Cremat) Entrada de les Vidales Camí de la Séquia del Gat Entrada de Lloca Camí de la Séquia dels Xops Entrada de Manxa Camí de la Séquia Mitjana Entrada de Martines Camí de la Torre Entrada de Massaroig Camí de les Rabassades Entrada de Monrostro Camí de les Vaques Entrada de Nas Corcat Camí de les Xafarines Entrada de Noguera Camí del Barranquet Entrada de Palomares Camí del Brosquil Entrada de Penya Camí del Cano Blau Entrada de Petanca Camí del Cebollar Entrada de Pipa Camí del Mig Entrada de Soler

Entrada de Uaixos Entrada de Xispa Entrada de Xúlio Entrada del Braç de Marí Entrada del Calibret Entrada del Capità Entrada del Casoter Entrada del Colmenar Entrada del Cuscany Entrada del Lel Entrada del Lleuger Entrada del Llibert Entrada del Llobarro Entrada del Llorer Entrada del Malagueny Entrada del Mitger Entrada del Rana Entrada del Rellotge Entrada del Riuet Entrada del Senillar Entrada del Tinyós Entrada dels Eivissencs Entrada dels Joans Entrada dels Lleons Entrada dels Morenos Entrada dels Quadros l’Entradeta Mota de Borja Mota de Carbonell Mota de Serra Senda de Favara Senda de l’Estany Senda de la Senyoria Senda de les Rabassades Senda de les Xafarines Senda del Lliriar Travessia de les Terres Noves

Foto: Josep Lluis Aparici, 2017

Entrades i camins del terme de Cullera. Fotos: Nacho Romero. Muntatge: Edgar FrĂgola, 2017

Propietat intelectual de Manuel Lanusse, 2016

D’un detall que es manifesta en superfície el que demostra que una corba és massa dràstica per deixar un camí tan pla i tan rectilini. Antònia Font - Fa calor

Tots els camins porten al... Castell! Kike Gandia Álvarez

Museu d’Història i Arqueologia de Cullera

EL CASTELL

l Castell de Cullera, en la situació que ocupa en l’actualitat, és una construcció d’època califal (segle x), erigida per l’estat cordovés per al control i defensa del territori, especialment la zona litoral i desembocadura del riu Xúquer. L’existència d’aquest enclavament en un moment tan primerenc coincidiria amb la revitalització i el desenvolupament urbà en el Sharq al-Andalus, moment en què hi ha un procés generalitzat d’aparició de nous assentaments i fundacions clarament islàmiques, amb especial incidència en la franja costanera. Al començament del segle XI formarà part del sistema defensiu –de la frontera meridional– de la taifa independent de València. En la primera meitat del segle XII el territori quedarà inclòs en l’òrbita política de l’imperi almoràvit i, després, en l’imperi almohade, tot gaudint de certs períodes d’independència, dels quals cal destacar el període mardantxí. El castell passa a mans cristianes en el segle XIII. Després de la conquesta de Borriana, el rei en Jaume va anar amb el seu exèrcit a la desembocadura del Xúquer, 64

i va assetjar el Castell de Cullera; però, per falta de proveïment del seu exèrcit i l’escassetat de pedres per a les màquines de guerra o fonèvols, va desistir de prendre’l i marxà contra les torres de Silla i Montcada, el Castell de Torres-Torres i altres llocs propers de València. L’entrega de Cullera a mans cristianes es produiria entorn a l’any 1239, després de la presa de València. També va pertànyer a diferents senyors. En un primer moment la meitat del castell va ser donada a l’Orde de l’Hospital, mentre que la resta va ser lliurada al vescomte Castellnou en 1286 pel rei Alfons el Lliberal. En 1319, la meitat que posseïen els hospitalaris va passar a la recentment creada Orde de Montesa. Més tard, l’any 1330 es va incorporar a la Reial Corona, encara que va ser entregat en 1341 al senyor de Sogorb i comprat, en 1344, pel comte de Terranova. En 1358 va ser rescatat pel rei Pere IV, que el va incorporar al patrimoni reial. Però, l’any següent, és venut al coper reial, Esteve d’Aragó. Durant la Guerra dels dos Peres –entre Pere IV d’Aragó i Pere I de Castella– el castell va ser pres per les tropes castellanes i, posteriorment, recuperat per les aragoneses i una bona

Durant els segles següents, XVII i XVIII, el castell gaudirà d’un període d’estabilitat política, en el qual l’absència d’episodis bèl·lics provocarà un canvi de la seua fisonomia militar cap a un aspecte més domèstic. Aquesta transformació estarà motivada per la necessitat de comptar amb espais habitables per a acollir l’ermità i els pelegrins que venien a veure la Mare de Déu. Es construiran edificacions destinades a albergar les estades del “casteller”, així com una hostatgeria. És en aquest moment quan s’erigeixen el porxo d’entrada, la Sala del Mar, la sagristia i l’habitatge del “casteller.” La ruïna d’aquestes estances i la pobresa dels seus materials va fer que es demoliren durant les obres de restauració. En el segle XIX tornarà a registrar-se una destacada activitat militar amb la Guerra del Francés o de la Independència, en la qual tan sols cal destacar algunes obres de fortificació i, posteriorment, amb les guerres carlines, es van efectuar les principals obres de fortificació. Mentre que durant la primera i segona guerra carlina les obres de fortificació no afecten excessivament el castell, serà durant la tercera guerra carlina quan es construeixen línies d’espitlleres en la Torre Major, en el baluard, el mur occidental i el revellí. Però, potser, la reforma més important va afectar la Torre Major, ja que es va destruir l’estança voltada que n’hi havia i s’omplí d’enderrocs per a convertir-la en una plataforma per a la fuselleria. El pati de les Cisternes va ser un altre dels espais que es van veure molt alterats, ja que la meitat nord es va reomplir fins a aconseguir el nivell de la meitat sud. Sobre aquest farciment es van construir les denominades casetes isabelines, dedicades a l’aquarterament de tropes. En elevar-se el nivell del pati es van construir espitlleres en el mur occidental i unes graderies corregudes per a accedir-hi.

Figura 1: Vista oriental de la fortalesa del Castell de Cullera després de la seua restauració. Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

part d’aquest es va derrocar i tornar a construir. L’any 1381 el castell és venut pel rei a la ciutat de València, que el va mantenir en propietat fins a l’any 1402, any en el qual el rei Martí I l’Humà l’incorpora de nou al Reial Patrimoni fins a l’any 1707. En el segle XVI es “modernitza” el castell i es construeixen una sèrie de baluards i revellins, es reforcen els llenços de muralla amb alambors i es disposa artilleria en diferents torres. Totes aquestes obres –així com la construcció de les torres de guaita del litoral i el reforç de l’església-fortalesa de la vila i la posterior construcció del recinte emmurallat urbà– anaven encaminades a reforçar la defensa de la vila i el litoral enfront d’atacs i saquejos de la pirateria que assolava les costes mediterrànies. La costa valenciana ha sigut sempre un focus atractiu per als pirates barbarescos, encara que va ser en aquest segle quan es va aguditzar aquest fenomen amb l’entrada en escena dels pirates turcs. La defensa del litoral, llavors, va ser una prioritat i, per aquest motiu, s’escometeren aquestes reformes en el castell encarregades per Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, l’any 1535.

Després d’aquests episodis bèl·lics, el castell va caure en un estat d’abandó i la presència d’un ermità que atenia la Capella de la Verge del Castell va ser la causa que el castell es mantinguera més o menys en peu. Posteriorment, en la segona meitat del segle xx es va instal·lar una comunitat de frares (pares Franciscans), i es va construir el Santuari dedicat a la Mare de Déu de l’Encarnació just al costat del castell. Algunes parts del castell es van reformar per a ús escolar, com 65

la Capella o la Sala d’Armes, mentre que el pati es va convertir en improvisat camp de futbol. En l’actualitat, la fortalesa –ubicada en el punt més elevat de tot el conjunt defensiu– està conformada, fruit d’un llarg procés evolutiu, de destruccions i construccions, per una sèrie d’elements, torres i llenços, estructurats al voltant d’un pati central. La fortalesa presenta una planta rectangular irregular, amb els costats llargs que es corresponen a la muralla occidental, majoritàriament un mur d’època isabelina que exhibeix ordenades espitlleres, que s’orienta al poble; i l’oriental, que mira al mar, aquesta última reforçada per la Torre Blanca. Els costats curts estan ocupats per la contundent Torre Major i el baluard, així com per un llenç interromput per la Torre del Raspatller o Redona. En l’angle sud-est s’erigeix la Torre de Cap d’Altar. L’accés se situa en el mur occidental, a través d’una xicoteta obertura d’arc de mig punt de rajoles, protegit pel revellí. A l’interior, un passadís antigament cobert a manera de porxo, fa de distribuïdor a les diferents estades, així mateix a diferents nivells. En aquest primer nivell se situa la Capella o Ermita Vella, configurada per dues naus formant una “L”. En aquest primer plànol hi ha un accés a l’aljub i una escala adossada a aquest que desembarca en el Pati d’Armes o Pati dels Aljubs, situat a una cota sensiblement més elevada. Des del pati s’accedeix als pisos superiors de la Capella: la Sala d’Armes i la terrassa de la Sala del Mar, que era utilitzada com a habitatge de l’ermità o casteller i hostatgeria. Des d’ací, s’accedeix també al cos superior de la Torre Blanca i a la seua terrassa. Des d’aquest punt podem anar al pas de ronda, des del qual s’ascendeix a la plataforma del baluard i, des d’allí, a la Torre Major, el lloc més inexpugnable de tot el conjunt fortificat. El conjunt defensiu presenta una estructura tripartida, formada per diversos recintes quasi concèntrics, que responen a necessitats de cada moment. Aquests són la fortalesa, l’Albacar Vell i l’Albacar Segon.

Figura 2: Plànol de la configuració defensiva del Castell de Cullera i els seus albacars. Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

L’Albacar Primer o Vell, així denominat per a diferenciar-ho 66

de l’Albacar Segon o Inferior, es localitza en una àmplia esplanada adossat a la fortalesa o castell, que actualment ocupa en gran part el Santuari de la Mare de Déu, construït en 1891-97 i altres construccions annexes. La cronologia que es proposa per a aquest recinte és almoràvide.

el segon albacar, tan sols se’n conserva una en peu: la Torre de la Reina Mora. La Torre de la Reina Mora, en origen, va ser una de les torrasses d’entrada al segon recinte emmurallat o albacar del castell mitjançant una entrada en forma de colze, la qual cosa facilitava el seu control i defensa. En essència, es tracta d’una torre de tàpia de terra, de dos pisos, de planta quadrada i rematada amb merlets. Mentre que la planta baixa actuava com a porta d’accés i control, la part superior albergava la xicoteta guarnició que s’encarregava de la seua defensa i vigilància. Des d’ella partia un camí que, seguint el pas de ronda, es comunicava amb la fortalesa mitjançant les Revoltes Velles.

L’Albacar Segon del Castell de Cullera és un gran recinte emmurallat reforçat amb diferents torres, amb un perímetre aproximat de 850 m que engloba una superfície aproximada de 3,35 ha. Les torres que es coneixen en l’actualitat són cinc i, d’oest a est, en sentit horari són: Torre Octogonal, Torre Desmotxada, Torre del Racó de Sant Antoni, Torre Miranda i la Torre de la Reina Mora o de Santa Anna. Tot aquest recinte emmurallat va ser erigit durant els segles XII i XIII, sota el domini almohade.

En el segle XVII, després de segles d’inactivitat militar i un estat important d’abandó, la torre es convertí en ermita mercè a un acabalat ciutadà de nom Jaume Cabello, qui l’any 1631 i coincidint amb la primera baixada de la Mare de Déu del Castell, va fer les reformes necessàries per transformar la torre andalusina en ermita. El propi nom de Santa Anna es deu al patronatge sota el qual es va disposar l’ermita, primer dedicada a Sant Rafael i posteriorment a Santa Anna. Actualment, la Torre de Santa Anna ha sigut restaurada i presenta un magnífic aspecte que conjumina harmoniosament les diferents reformes que es van fer per adaptar-la als seus diferents usos al llarg del temps. Altra de les torres-porta que donarien accés al recinte fortificat del segon albacar seria, segons l’arqueòleg Enric Portell, la porta que està davant de la Capella de Santa Anna en el tram de muralla que va entre la Torre Miranda i la Torre de la Reina Mora. Segons aquest arqueòleg, “en la part alta del barranc que dóna a l’Ermita de Santa Anna, apareix el portal de pas entre la medina i l’albacar, del qual no es tenia cap referència ni oral ni escrita”. Estudiades les restes d’aquest portal i la seua ubicació –i a falta d’una investigació arqueològica metodològica “in situ”–, sembla que estem davant d’una de les portes d’entrada al segon recinte fortificat del castell. Aquest portal, segons Portell, estaria format per una xicoteta torre de tàpia massissa que defén un ample entrant en la muralla d’uns set metres al qual

El conjunt fortificat complet, integrat per la fortalesa i els dos albacars del Castell de Cullera, estava interconnectat entre si mateix i la població, estesa als peus de la muntanya, per una sèrie de camins i sendes hui majoritàriament desaparegudes.

ELS CAMINS HISTÒRICS AL CASTELL

El Castell de Cullera era, com ja hem vist, una complexa fortalesa defensiva integrada per un conjunt de fortificacions que convenia tindre ben comunicades. Així, la comunicació del castell entre els seus elements integrants i entre la població a la qual defenia era una qüestió força important i molt ben estudiada. Així, podem separar la comunicació exterior de la comunicació interior, malgrat que ambdues estaven interrelacionades. La comunicació del castell amb l’exterior de la fortalesa es feia mitjançant les torres-porta que donaven accés al segon recinte emmurallat. Aquestes torres-porta facilitaven l’accés tant de persones com de mercaderies, bèsties i animals al segon albacar, bé per a la seua protecció en cas d’atac enemic, bé per a l’abastiment de les forces militars aquarterades en el castell. De les torres-porta que posseïa 67

s’obri una estreta obertura d’accés de colze. Aquest portal serviria per a accedir al recinte del segon albacar des de la medina que, assentada als seus peus, tindria com a epicentre la mesquita que, amb tota probabilitat, es trobava on hui s’alça la Capella de Santa Anna i davant de la qual estaria aquest portal. Una situació idònia per situar un portal d’accés des de la població a la zona fortificada perquè, com diu Portell, “es tracta de l’única pujada suau del vessant de la muntanya” en tot el tram de muralla que tanca l’albacar pel migdia.

El mateix Portell ens indica la possibilitat d’una altra porta d’entrada al segon albacar que s’ubicaria entre les torres de Miranda i de la Salut. Raons, no li’n falten, ja que la configuració defensiva que té la Torre de la Salut, amb les petjades de l’existència d’un cadafal de fusta, la presència de finestres per al control i defensa, la disposició irregular de la torre respecte a la resta en forma de vèrtex, així com la proximitat al camí d’accés a l’albacar pel carrer de l’Aigua, fan a l’investigador establir la hipòtesi d’una porta en un punt indeterminat entre les dos torres –Miranda i Salut– que, a més, seria la porta principal de l’albacar segons Portell. Com déiem, aquesta hipotèsi no està demostrada i caldria investigar més a fons el tema per poder confirmar-la o desestimar-la. El que sí que sembla cert és la existència d’un camí que des de la Torre de l’Aigua –és a dir, des de fora de les muralles que envoltaven la medina– penetrava per aquesta torre defensiva, ja desapareguda, i pujava pel que hui és el carrer de l’Aigua i que desemboca a una menuda placeta on acaben les últimes construccions i des d’on arranca un caminet que ens porta a la Torre Miranda. Aquest camí, que s’inicia en la Torre de l’Aigua i arriba a la Torre Miranda, representa l’accés més suau i curt per accedir tant al segon albacar com al castell perquè enllaça, precisament –i segons Portell– mitjançant el principal portal d’entrada al segon recinte fortificat, amb les Revoltes Velles o vell camí que en forma de zig-zag ens portava al castell i que, part del seu traçat, s’ha esborrat pel pas del temps i pel seu abandó com a camí després de la construcció de les Revoltes Noves. Les Revoltes Velles són anteriors a la construcció del dos albacars del Castell de Cullera, tal com es pot demostrar per la porta d’accés que s’hagué d’obrir en l’Albacar Vell després de la construcció del segon albacar i, per tant, són el camí més antic per pujar al castell, preexistent abans que el castell cresquera en dimensions i complexitat defensiva. Com es pot observar al plànol que adjuntem, les Revoltes Velles arrancaven des d’un punt entre la Torre de la Salut i la Torre Miranda, on confluïen altres dos camins: el que pujava pel carrer de l’Aigua i el que venia des de la Torre de la Reina Mora i que, en forma de zig-zag, tots dos fets un pujaven al castell per la seua part més

Figura 3: Plànol topogràfic del segon albacar del Castell de Cullera. Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

plana i suau. Era un camí relativament accessible que, en el moment en què el castell creix i es construí el segon albacar a l’època de domini almoràvit, passa de ser un camí de comunicació exterior a ser un camí de comunicació interior, encara que mantenint eixa comunicació amb l’exterior del recinte emmurallat a través dels dos camins d’enllaç abans esmentats. Un camí tan accessible i fàcil fins al moment havia de ser protegit per les construccions defensives del segon albacar a una època tan convulsa i conflictiva com va ser els períodes de domini almoràvit i, després, almohade. És possible que la hipòtesi d’Enric Portell de situar una porta d’accés a aquest camí entre les torres Miranda i de la Salut tinga molt a veure amb aquest fet: protegir un camí preexistent, molt accessible però molt necessari. Com hem esmentat abans, la preexistència d’aquest camí provocà el mateix fet constructiu però en períodes històrics diferents: per una banda l’obertura d’una porta d’entrada a l’Albacar Vell i, per una altra, la construcció d’una porta d’accés a l’Albacar Nou o Segon. Ambdues portes donaven pas al mateix camí, les Revoltes Velles, i tenien el mateix objectiu de defensar i permetre l’accés controlat a la fortalesa cullerenca. Les Revoltes Velles s’usaren fins a l’any 1806, any en què es remodelen les Revoltes Noves i es doten de la configuració actual. Segons es desprén de la documentació custodiada a l’Arxiu del Regne de València, una visita del Batle General al Castell de Cullera l’any 1537 determina la necessitat de construir un camí alternatiu “lo qual se dirà lo camí de la vila al castell de gent de peu”. I així naixen les anomenades Revoltes Noves, que no serien més que un caminet estret per a persones que enllaçaria el centre de la vila amb el castell i que la seua construcció motivà l’obertura d’una porta d’accés al perímetre emmurallat de l’Albacar Vell que, recordem, fins al moment tenia la seua entrada en el final del camí de les Revoltes Velles. És la coneguda per la documentació històrica com “porta devés la vila”.

Figura 4: Plànol del conjunt fortificat del Castell de Cullera amb el traçat de les Revoltes Velles o camí antic. Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

Com també hem esmentat abans, l’any 1806 es reformaren les 69

Revoltes Noves amb la configuració actual. Fins eixe moment, la Mare de Déu del Castell baixà per les Revoltes Velles com molt bé exposa Giner Perepérez en la seua obra La Mare de Déu del Castell de Cullera: “Por aquí es por donde, desde 1631 hasta 1807, se venía bajando procesionalmente la Mare de Déu.” Així, la primera baixà de la verge patrona va ser a l’any 1631, any precisament en què Jaume Cabello reformà la Torre de la Reina Mora per convertir-la en ermita dedicada a Santa Anna. La Mare de Déu del Castell –seguint Giner Perepérez– baixava del castell pel primer albacar, agafava les Revoltes Velles i, en arribar a la Torre Miranda, seguia pel pas de ronda de la muralla fins a arribar a la Torre de Santa Anna on, després d’entrar en aquesta, es continuava pel carrer del Calvari fins a la vila. Fins a l’any de la reforma, les Revoltes Noves foren un camí per vianants no apte per la processó de la baixà de la patrona. Amb la reforma de les Revoltes Noves, quan es dotaren de més amplària i suavitat en la pendent, les Revoltes Velles quedaren en l’oblit i anaren, irremissiblement, perdent-se.

la fase islàmica i, com no, la fase moderna amb el conegut Fort de la Llibertat. Unes restes que podem qualificar de jaciment arqueològic pluriestratificat d’un interés extraordinari per la coneixença de la història del nostre castell i de la defensa de la pròpia Cullera. Bé, doncs des d’ací naix un altre camí històric que, passant per la lloma de la Muntanya de Cullera, arriba a l’Ermita de Santa Marta. Malgrat que la senda, hui convertida en PR, continua fins a voltar tota la Muntanya de Cullera, a nosaltres sols en interessa parlar del camí històric que connectava el raconet de Santa Marta amb el Castell de Cullera i que va ser emprat per les tropes del rei cristià Jaume I en el seu intent de conquerir Cullera, tal com es desprén del text del capítol 194 del Llibre dels Fets:

Un altre dels camins històrics al castell és el que connecta la fortalesa pròpiament dita, o alcassaba, amb l’Alt del Fort, en el Pla dels Pics. Aquest camí arranca de la porta coneguda per la documentació històrica com “porta devés la mar”, que va ser oberta sobre el mur oriental del Albacar Vell. La porta estava defesa pel mur sud del castell i d’aquesta partia el camí que conduïa al Fort o part superior del castell, ja que entenem que les construccions anomenades Alt del Fort o Fort de la Llibertat formaven part del conjunt fortificat de Cullera en totes les èpoques. Aquest camí que arranca de la part oriental del castell pujava, passant per davant del tallant del Castell, per una senda estreta però suau fins a l’Alt del Fort, on hi havia sent part del conjunt fortificat del Castell de Cullera, des d’època islàmica, una talaia de vigia i control i de la qual encara romanen alguns vestigis com ara un aljub i llenços de murs de tàpia. Figura 5: Vista del Castell de Cullera des de l’Alt del Fort. Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

Aquest fort o estructura fortificada està pendent d’un estudi arqueològic seriós i metodològic, perquè a l’interés que presenta en formar part del propi castell se sumen les diferents fases constructives pertanyents a diferents fases històriques, com ara la fase ibèrica, 70

194. E quan uench al mati al sol exit haguem hoida nostra missa, e enuiam per don Pero Corneyl e per don Rodrigo Liçana, e fom tro a ·XXX·, e pujam lassus de part de la mar, e quant a aquel loch hon solia hauer dues torres, que es sobrel castell, lexam los cauails, e presem nostres armes, e baxam nos contral castell per la costa a enjus, e fora tan prop del castell que bey tiraren los balesters de ple en ple. E daqui estimam lo loch, e trobam lo bo per a ·II· feneuols quels podia hom parar e guardar, car de dins no hauia neguna algarrada ne negun geny queu poguessen deffendre: e quan ho haguem uist e estimat, de ualam nosen, e enuiam per ells, e fom a la tenda del bisbe de Leyda en ·Bñg· per ueer lo, e que haguessem aqui nostre conseyl, e era lo dia de sent Johan. Tal com ens conta el rei a la seua crònica, parades les seues tropes entre el riu i el Castell de Cullera, davant la vila, i els sarraïns de Cullera i les alqueries dels voltants refugiats a l’Albacar Nou o Segon amb les seues vaques, ases i altres animals, el rei i els seus cavallers conveniren que era necessari un setge per un lloc diferent i no tan frontal, ja que les defenses de Cullera eren molt fortes, fins i tot pels fonèvols o catapultes. Davant aquesta situació, es planteja fer un reconeixement del terreny per veure si es pot atacar el castell per un altre flanc i ix una expedició a cavall, comandada per en Pere Cornell i en Rodrigo Liçana que, pel raconet de Santa Marta arriben fins al fort. És molt interessant la descripció que fan de la fortificació que troben, ja que encara que diuen que té dues torres i que està “sobre el castell”, és a dir, damunt de la pròpia fortalesa, no els sembla cap impediment per parar dos fonèvols o catapultes, ja que en eixe moment estava buit i sense ningú que el pogués defendre. I d’ací, del Fort, baixen cap al castell per la mateixa senda o camí que hui s’empra per fer el PR, i arriben fins a un punt tan a prop del castell que podien disparar les seues ballestes contra la guarnició d’aquest. És a dir, el camí existia i era bo, perquè ja en època islàmica connectava les defenses del Fort amb el propi castell, i formava tot part del mateix conjunt fortificat. Hui en dia, eixe camí històric ha quedat fossilitzat amb la seua inclusió dins del PR i és possible fer-lo reconeixent les petjades dels conqueridors cristians al segle XIII.

Figura 6: Vista de les Revoltes Noves o camí del Calvari des de la població. Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

ELS CAMINS ACTUALS AL CASTELL

Actualment, és fàcil accedir al castell. Mentre que a l’edat mitjana es procurava el contrari (la inaccessibilitat i inexpugnabilitat), hui en dia s’han fet esforços per fer més i més accessible el castell. En la actualitat, hi ha tres formes d’accedir al castell, veiem quines son. Per una banda, tenim el ja conegut Camí de les Revoltes Noves o Camí del Calvari que ens permet una ascensió ràpida fins al castell i santuari des del mateix cor del poble: el Mercat Municipal. Aquest camí, construït en origen al segle XVI i reformat l’any 1806 en la con71

fins al barranc de Ribera. Després seria pujat de nou fins a la Torre de la Reina Mora per l’exlegionari i personatge d’indescriptible caràcter José León, en una mena de barreja entre processó popular i demostració de testosterona aguda. Però, si continuem per les Revoltes Noves, trobarem un altre atractiu: els casalicis de l’antic Calvari. Declarats Bé de Rellevància Local per la Llei 4/98 de l’11 de juny de la Generalitat Valenciana, són un conjunt de 14 casetons de pedra que contenen les 14 estacions del calvari que patí Jesús en el seu camí cap al Gòlgota. Les anomenades estacions estan elaborades en ceràmica valenciana del segle XIX i, a més, posseeixen la característica que, cadascun dels casetons, té una inscripció gravada que descriu l’estació del calvari a la qual fa referència i quins foren els donants o pagadors. Tot un document etnogràfic de valuosa importància que, per cert, enguany compleix 100 anys del seu trasllat des de l’esplanada del Mercat fins a les Revoltes Noves... una bona efemèride per celebrar. Aquest camí ha sigut recentment senyalitzat per la Regidoria de Patrimoni Històric i Museus mitjançant l’ajuda de l’Àrea de Turisme de la Diputació de València.

Figura 7: Dibuix de finals del segle xix on es veuen els casalicis del Via Crucis encara en l’esplanada del Mercat, encara no construït, i que acabaven en la Torre de la Reina Mora. Cal observar que el santuari encara no està construït tampoc. Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

I així, camejant camejant i gaudint d’unes vistes espectaculars sobre la població, el riu Xúquer, les partides d’arrossars i la Serra de Corbera al fons, arribem a l’esplanada del castell i santuari en poc menys de vint minuts. Tot el recorregut està perfectament equipat, amb senyalització tant d’informació patrimonial com dels distints senders que es poden agafar des de les mateixes revoltes, bancs per al descans, baranes de protecció i il·luminació nocturna. Per aquest camí es per on es baixa la Mare de Déu del Castell en festes per retrobar-se amb el seu poble i, per on puja sis dies després per romandre de nou al seu camerino dins del santuari.

figuració actual, està farcit d’atractius, tant per al turista com per al cullerenc. Per una part, tenim l’atractiu de creuar una part del Barri del Pou, amb el seu peculiar urbanisme, amb un regust de medina islàmica, amb les cases baixes emblanquinades, els portalons amb picaports de figures variades, les flors penjant dels balcons i el silenci dominant l’ambient. Per un altre costat, tenim l’atractiu de poder visitar la Torre de la Reina Mora, vertadera torre-porta d’accés al Segon Albacar i primer bastió de control i domini del castell vers la població. A més, aquesta torre compta amb l’atractiu de la seua transformació en ermita dedicada a Santa Anna en el segle XVII amb les transformacions arquitectòniques que això suposà. Davant la torre-ermita, un altre atractiu: el canó de Pata. Conta el “verbum populi” (i hi ha una cançó que així ho perpetua) que aquest canó de la Guerra del Francés va ser llançat des de l’Alt del Fort pel tal Pata i redolant redolant arribà

Altra possibilitat actual de pujar al castell és per l’anomenada Senda del Segon Albacar. El Segon Albacar, com ja hem esmentat abans, és el segon cinturó defensiu amb el qual comptava el Castell de Cullera i les alqueries properes. Bastit durant els segles XII i XIII, 72

monumental defensiu, l’Ajuntament de Cullera dissenyà una ruta de senderisme de baixa intensitat i apta per a quasi tots els públics, que fa un recorregut circular per totes les restes defensives del segon albacar. D’aquesta manera, partint de la Torre-porta de la Reina Mora iniciaríem un passeig per una senda que, en sentit est es dirigirà cap a la mar, seguint les corbes de nivell i passant pel suposat pas de ronda de les muralles que tancaven l’albacar per damunt l’antiga medina de Qulayra, situada al Barri del Pou. Restes de muralles i torrasses acompanyen l’itinerari fins a arribar a la Torre Miranda. Des d’aquesta torre s’albira a prop la Torre del Racó de Sant Antoni, majestuosa i imponent, amb més de 16 m d’alçada. Era una torre tancada, amb dos pisos i terrassa rematada amb merlets i cadafal. És possible visitar-la si es demana autorització al castell per tal que ens deixen la clau d’entrada. D’ací farem un camí que va en ascensió progressiva fins al castell. Però, mentre pugem, passarem per unes restes de la muralla de gran envergadura i que ens demostren la potència i magnitud d’aquestes defenses. Un poc més avant, i salvant algun desnivell poc important, arribarem a la Torre Desmotxada i d’ací a la Torre Octogonal, únic exemplar de torre poligonal de la Comunitat Valenciana i un dels pocs exemples de torre octogonal de la península. Es tracta d’una torre oberta per darrere que servia per a la vigia i que es configura d’eixa forma en folrar una altra torre anterior, de secció circular, que es pot apreciar encara. La Torre Octogonal és una joia de la arquitectura defensiva d’època almohade que convé valorar en la seua justa mesura.

Figura 8: Senda del Segon Albacar del Castell. Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

sota domini almohade, caigué en estat d’abandó i falta de manteniment després de la conquesta cristiana, perquè els nous senyors no estimaren convenient el seu ús i el deixaren perdre. Així, gran part de les estructures defensives –sobre tot les més febles– caigueren i desaparegueren. Tan sols alguns trams de muralles i, sobretot, les torres que jalonaven aquest circuit emmurallat resistiren el pas del temps.

Des d’aquesta torre fins al castell tan sols disten uns quants metres. En minuts arribem al pàrquing d’aquest, on trobarem uns wc’s i la possibilitat de visitar el castell i el santuari o baixar cap al poble per les Revoltes Noves i arribar de nou a l’origen de la ruta: la Torre de la Reina Mora. Així haurem completat el segon circuit de defensa del Castell de Cullera o segon albacar. Cal dir que tota la ruta està senyalitzada amb marques vials, senyals direccionals, senyals informatives i panells interpretatius de cadascun dels elements que la integren. A

Després d’un llarg procés de restauració, les torres del segon albacar han recuperat volum i la seua fisonomia original i s’han convertit en un atractiu turístic. Per tal de fer visitable aquest conjunt 73

Aquest camí d’accés al castell és fonamental per al turisme que visita el conjunt monumental del Castell-Santuari, ja que els autobusos de turistes agraeixen les facilitats d’aquest camí per poder arribar, així com el pàrquing i els wc’s. Des del pàrquing poden ja fer una ullada al meravellós paisatge que ens envolta: la mar Mediterrània al capdavant, amb les fantàstiques platges de Cullera, l’Illa dels Pensaments a l’esquerra, dominant el Cap de Cullera, i la desembocadura del riu Xúquer en primer terme a la dreta i les acaballes del Golf de València amb el Cap de la Nau i el Montgó al fons. Més a la dreta queden els camps d’arròs, la Serra de Corbera i just baix de nosaltres el segon albacar i el Barri del Pou. Quin millor aperitiu que aquest, abans de començar la visita al principal monument de la ciutat?

més, és possible descarregar-se un plànol de la ruta en PDF o demanar-lo en la Tourist Info per fer-lo servir durant el recorregut. I és, precisament, en el pàrquing del castell, on acaba un altre dels actuals camins a aquest: la carretera d’accés. Aquesta carretera es construí a finals de la dècada dels anys seixanta i comença en el carrer Pujada al Santuari, enfront de l’Institut Blasco Ibáñez. Seguint el camí asfaltat arribem a una bifurcació a mà dreta que porta al radar meteorològic. Continuant camí amunt i deixant ja les últimes construccions d’habitatges, passem per una zona de despreniments, on les roques pareixen caure al damunt nosaltres si no fóra per les proteccions que posà la Diputació de València en aquests últims anys. L’arribada al pàrquing del castell ens ofereix la possibilitat de pujar a aquest mitjançant el servei d’ascensor-elevador panoràmic o pel contrari pujar a peu els 90 esglaons de l’escala d’accés. Si optem per aquesta segona opció, tenim la possibilitat de gaudir de part de les construccions defensives que integraven el primer albacar o Albacar Vell: la Torre del Molí, just en el primer replanell de l’escala, des d’on arranca la muralla que tancava el primer recinte fortificat i la Torre Cantonera, des d’on la muralla continua fins a enganxar-se amb la Torre del Cap d’Altar, ja en la fortalessa. Totes aquestes construccions, datades al segle XI, no presenten un bon estat de conservació i seria molt convenient fer un esforç per recuperar-les, tenint en compte la seua proximitat als visitants.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA Aguiló i Fuster, M.: Chrònica o comentaris del gloriosíssim e invictíssim Rey en Jacme Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de València Compte de Barcelona e de Montpesler. Barcelona, 1873. Arxiu del Regne de València, Mestre Racional, 9. 171 bis. GINER PEREPÉREZ, F.: La Mare de Déu del Castell de Cullera. Estudio histórico. Ajuntament de Cullera, 1976. PORTELL SAPIÑA, E. i PORTELL GIMENO, E.: “L’albacar nou del Castell de Cullera”. Actes de les XI Jornades d’Estudis de Cullera. Ajuntament de Cullera, 2015. VERCHER LLETÍ, S.: “El Castell de Cullera a través dels memorials de l’any 1537”. Revista Qulayra nº1, pp.107-122. Ajuntament de Cullera, 2005.

Figura 9: Plànol amb indicació de tots els camins que porten al castell.

Arxiu municipal d’història i arqueologia de Cullera.

Camins vora les estrelles camins que ara no hi són. Sopa de cabra-Camins

Passejant per antics camins Enric Portell Sapiña Arqueòleg

Enric Portell Gimeno

Enginyer en telecomunicacions

n camí és la unió habitual de punts geogràfics d’interès per a un col·lectiu, la qual cosa obri un gran ventall de possibilitats a l’hora de parlar-ne. Aquests punts poden trobar-se lluny i entrellaçar, entremig, altres llocs importants. Es denominen, aleshores, vies, rutes, etc. Els més antics coneguts, relacionats o no amb Cullera –cadascú decidirà després de llegir aquest escrit–, són la Via Heracliana, ibera; la Via Augusta, romana, i la ruta costanera d’al-Idrisi, d’època islàmica.

No obstant l’abundant bibliografia sobre el tema –que dóna suport a unes o altres possibilitats i que no projectarem ací pel seu volum–, pensem que és determinant la importància portuària de Cullera sobre les altres poblacions implicades, en una època en què la comunicació marítima té un gran valor en les relacions comercials, i culturals, i que es concreten en: 1) La platja de Cullera és un important fondejador, com han demostrat les troballes submarines realitzades a través del temps, ja que, a més de tindre el fons d’arena en les zones properes a la platja per ancorar, està protegida dels temporals per la barrera que suposen les Illes Balears i d’ones importants pel racó de l’Illa dels Pensaments. Igualment, les operacions d’arribada, ancoratge, defensa i transport de mercaderies estan protegides a través de la vigilància de la costa des de la muntanya.

La Via Heracliana, de finals del segle IV aC o principis del III aC, circulava paral·lela a la costa mediterrània i comunicava les zones portuàries entre si, a fi de facilitar el transport de les mercaderies i propiciar l’expansió del comerç amb les potencies econòmiques de l’època: Grècia, Fenícia... El seu traçat, que ha arribat a nosaltres a través de còpies del s. IV dC situa, entre les ciutats costaneres de l’època, en la desembocadura del riu Sicà, la ciutat ibera denominada Sicana, ubicada després de passar Hemeroscopeion (Dénia) en direcció de sud a nord. A més, s’ha arribat a la conclusió que el riu Sicà és el riu Xúquer i, per això, és factible pensar que la ciutat Sicana és l’actual Cullera. Nosaltres voldríem que la descripció fos determinant; però no ho és, per la qual cosa Alzira i Xàtiva també, per diferents motius, reclamen la possibilitat de ser la seua hereva.

2) El port fluvial –situat al riu Xúquer, immediatament al costat del fondejador– encara que sols és navegable en certes èpoques de l’any, és sempre accessible en la seua desembocadura, com ho és hui en dia i formaria l’únic port natural en molts quilòmetres on podrien atracar naus, tenint en compte que ni el Túria ni altres llocs oferien aquestes garanties, a excepció de l’Albufera. 3) L’Albufera, denominada Palus Naccararum en època romana, era 76

denominada Albufera de Cullera en escrits andalusins, on es destaca la funció de port lacustre navegable, amb la possibilitat d’avituallament dels vaixells i realització de comerç interior. Cal pensar que compliria la mateixa funció en aquesta època, com en les anteriors –ibera i romana– i que, en totes tres, la vigilància i gestió econòmica es realitzaria des de la muntanya de Cullera, talaia de vigilància tant de l’interior de l’Albufera com de l’accés, ja que l’única entrada estava localitzada en la platja del Rei, aleshores en el seu terme.

Cullera hem de conèixer, específicament, el traçat d’aquesta Via Augusta entre Sagunt i Elx, origen d’aquesta problemàtica. Per aquest motiu hem fet un quadre amb les mansio que apareixen en aquest tram amb les representacions viàries. La primera representació viària apareix en els quatre Vasos Apol·linars, on es representa el traçat d’una via sobre vasos votius datats als segles I - II dC que, en les nostres terres, transcorre per Sagunto (Sagunt), Valentia (València), Sucronem/Sucrone (?), Saetabim/Saetabi (Xàtiva) per, des d’ací, desviar-se cap a l’interior de la península per Adaras (Almansa). És per aquest motiu que, mentre alguns autors defenen el que diuen les fons antigues respecte a Sucro i la situen a Cullera, altres, en observar que la via després de arribar a Sucro continua cap a Xàtiva i, des d’ací, a l’interior de la península, rebutgen aquesta possibilitat i la situen en l’interior, Alzira, Algemesí i últimament, a causa d’unes importants troballes arqueològiques, a Albalat de la Ribera.

De tot això podem concloure, doncs, que, encara que discutida, la dualitat Cullera-Sicana està àmpliament acceptada i, per tant, que la Via Heracliana fera escala ací a fi d’agilitzar el transport de mercaderies des de la seua immillorable zona portuària. La Via Augusta, la segona d’aquestes vies que hem considerant importants en l’antiguitat, seria, amb algunes modificacions, la continuadora d’aquella anterior Via Heracliana i mantindria el caire comercial però, ara, sota la dominació de l’Imperi Romà. Assoliria també la funció de camí militar per aconseguir una ràpida mobilització de les tropes i defensa de la costa. Discorria des dels Pirineus a fins a Cadis, tot vorejant la Mediterrània, i, com es norma en les vies romanes, estava dividida en etapes, denominades mansio, marcades amb mil·liaris que anaven indicant la distància entre una i altra. Aquestes mansio són llocs oficials per a l’avituallament i descans de muntures i persones, les quals, sembla que prenen el nom de la vil·la a què pertanyen.

El següent viari és l’Itinerari Antoní, copia del segle IV d’un itinerari anterior datat en el segle III, durant el mandat de Marc Aureli Antoní (Caracalla), que li dóna nom. S’observa que manté el traçat dels Vasos Apol·linars fins a Saetabi però, en aquest cas, presenta la novetat de no desviar-se cap a l’interior de la península sinó seguir fins a Cadis i representa, així, el traçat complet de la Via Augusta. Aquest traçat, en el tram que ens interessa, circula per ciutats interiors: Xàtiva, Moixent, la Font de la Figuera, Elda, Asp, per arribar a Elx, la qual cosa segueix dificultant, no per a tots però si per a alguns, poder situar Sucro a la desembocadura del riu.

Tenim documents i objectes amb la descripció del traçat de la Via Augusta i les milles de separació entre les mansio i, per tant, un llistat d’aquestes, entre les quals apareix una ciutat, Sucro, situada segons el geògraf i historiador grec Estrabó (64 aC - 24 dC), a la desembocadura del riu homònim, conegut hui com a Xúquer. Reconèixer el nom actual d’aquesta ciutat pareix una tasca senzilla, però es torna a complicar com més endavant veurem.

Tot seguit tenim una doble representació viària denominada l’Anònim de Ravenna, que és una compilació viària del segle VII de dades de segles anteriors. Formalment, és igual a l’Itinerari Antoní, però amb la inclusió de ciutats visigòtiques costaneres, Portus Sucrune (Cullera) i Dio/Dionio (Dénia), que situa en dos llocs diferents depenent del viari, i, també, Lucentes (Alacant), que abans no apareixien.

Per a explicar la nostra hipòtesi sobre la relació entre Sucro i 77

Podem veure que es tracta de la utilització d’un concepte de representació viària aliena i molt anterior en el temps, la qual cosa provoca que els autors dels Anònims tinguen dificultats a situar les poblacions de nova incorporació, sobretot tenint en compte que estan ubicant, en el traçat d’una via considerada interior, ciutats costaneres no anomenades en els viaris romans. Aquest fet sols pot explicar-se si Sucro és una ciutat costanera, la qual cosa els obligaria a col·locar les noves incorporacions a continuació. A més, la inclusió en el viari de la paraula “asterum/alternum” per indicar els usuaris l‘existència de la doble via, ho ratifica.

És per aquet motiu que hi ha un important grup d’historiadors que defenen l’existència d’una segona via secundària, que aniria vorejant la costa des de Sucro fins a trobar-se, de nou, amb la Via Augusta a Elx. Per últim, la Guidonis Geographica, viari datat al segle VII, és com una còpia de l’Anònim de Ravenna, amb la mateixa problemàtica i solucions. Com veiem, la interpretació dels viaris presenta enormes dificultats, ja no sols per saber de la correspondència de les mansio amb les ciutats actuals per les quals transcorria, sinó fins i tot per discernir el seu traçat. Evidenciada l’existència de les dues vies en l’Anònim i la Guidonis, presentem una nova hipòtesi per a la seua lectura que explique el motiu que apareguen ciutats costaneres i interiors en un mateix traçat viari. Així les coses, defensem que els romans descriuen la Via Augusta –i les vies en general– com un traçat lineal únic, inclús quan la via es divideix ocasionalment per incloure altres mansio importants. Per tant, no es tracta d’una via principal i d’altra secundària, sinó que les dues són principals, tenen la mateixa importància i, per això estan representades com una sola Via Augusta en els viaris romans. Per aquest motiu, no creiem que aquesta siga l’única vegada que ocorregué, sinó que es tracta d’una norma general, que no s’assenyala, en el viari romà, per usual. Desconeixem, no obstant això, si la Via Augusta és l’antic traçat de la Via Heracliana, que obria un nou pas interior que evitaria les abruptes muntanyes de la zona costanera de les comarques de la Marina, però sembla clar que no volen deixar incomunicada Sucro i el motiu no pot ser altre, si està a la costa, que la importància estratègica i portuària de Cullera.

Quan ocorria aquesta divisió, els romans intercalaven les mansio, d’un i altre ramal que, per la seua importància, havien d’aparèixer en el viari i gaudien totes dues vies de les prerrogatives estatals, per ser considerats una sola via oficial.

Per a acabar, parlarem de la tercera ruta citada al principi de l’article. Fou descrita per al-Idrisi, important cartògraf i geògraf ceutí del s. XII quan parla de les 59 rutes i 273 camins que recorren al-Andalus, en la denominada Tabula Rogeriana. Es tracta de la ruta que, seguint la línia de la costa, uneix els fondejadors i ports de l’arc mediterrani d’Alacant, Dénia, Cullera i València.

La idea és: vaja vosté per aquest camí si vol dirigir-se a qualsevol de les mansio del viari. Si en algun lloc troba un encreuament, agafe el camí que vaja a la mansio elegida, no es preocupe, segueix estant en la via principal, com s’indicava en el viari.

Per a nosaltres, aquesta tercera i última ruta confirma l’existència del traçat de la Via Augusta costanera i, per tant, de la Via Heracliana, ja que suposa la prolongació de l’ús d’aquestes amb les necessàries noves modificacions i amb altres noms.

Així doncs, vist el quadre i aplicada la nostra hipòtesi proposem, per concloure l’apartat de la Via Augusta, que:

Curiosament, seguint les indicacions del geògraf al-Idrisi, aquest itinerari està acompanyat per una segona variant que passava per Crevillent, Biar, Xàtiva, València, etc., que correspondria a la Via Augusta interior.

- L’Itinerari Antoní és, per a nosaltres, la representació més fidedigna dels viaris romans, tal com ells els utilitzarien, amb les mansio principals marcades en una sola línia. Els Vasos Apol·linars confirmarien la validesa d’aquesta afirmació.

Al-Idrisi parla també de l’existència de camins que, fora de les rutes principals, unien ciutats com Alzira i Xàtiva, Xàtiva i Dénia, Xàtiva i Cullera, Alzira i Cullera, etc., que completen la descripció realitzada per nosaltres en la Via Augusta.

- L’Anònim de Ravenna i la Guidonis Geographica són l’adaptació posterior dels viaris romans i són la clau per a determinar l’existència de la doble Via Augusta en el tram Sucro-Elx ja que, en aquest, es constata la dificultat que tenen els seus autors per situar les noves ciutats costaneres en una via considerada interior. Tant és així que han d’indicar-ho en el viari col·locant la paraula “encreuament”.

L’estudi de les tres vies conflueixen en una afirmació basada en la nova hipòtesi de lectura de la Via Augusta presentada: la possibilitat, quasi certesa, que la Sicana ibera, la Sucro romana i la Hins Colira d’època andalusina es troben en la desembocadura del riu Xúquer i que totes tres estarien ubicades en l’actual Cullera, per on obligatòriament passaven les vies estudiades a la fi d’aprofitar-ne la importància portuària i estratègica.

- Que aquesta duplicitat de la via es dóna a partir de Sucro, única mansio costera ressenyada a la Via Augusta en època romana, en el tram Sucro-Elx. - Que les dues vies són d’igual importància, una que va per l’interior (València, Cullera, Xàtiva, la Font de la Figuera, Asp, Elx) i una altra per la costa (València, Cullera, Elx). Entre aquestes últimes s’intercalen Dénia i Alacant posteriorment, la qual cosa ens indica que, com diuen les fonts, Sucro estaria situada en la costa, en la desembocadura del riu homònim, com Sicana en la Via Heracliana a la desembocadura del riu Sicà.

Així doncs, esperem obrir un xicotet debat que siga útil per a la comprensió del traçat de les rutes esmentades.

Ai las, si tingués un minut. Per dir-li gràcies per les aventures, per tot el camí que hem recorregut junts. Els Smics de les Arts - L’home que dobla a Bruce Willis

Educació i diversió: el doble camí del teatre Julio Martí Zahonero Autor i director teatral

Teatre al carrer. Foto: Nacho Romero, 2016

esulta molt difícil trobar una tècnica pedagògica que continga com un dels seus objectius bàsics i fonamentals la diversió. I més encara, una disciplina en la qual l’augment i la potenciació d’esta diversió siga un punt d’inflexió imprescindible per al seu bon desenvolupament. Açò mateix és el que trobem a una de les activitats més enriquidores que poden estimular l’educació del xiquet i de l’adult: el teatre. Un doble camí que, lluny de ser paradoxal, es complementa d’una manera magistral a mesura que es potencia. Moltes vegades, he aprofitat articles d’estes característiques per lloar les grans virtuts que ens ofereix el teatre com a activitat artística i, quasi sempre, des del punt de vista de l’espectador. Ara, vull agrair esta oportunitat per poder aplaudir els nombrosos avantatges que ens aporta la tècnica teatral com a part de l’educació i de la pedagogia des de la nostra primera infantesa. Una tècnica educativa en la qual, com ja he comentat, la diversió és un element substancial.

L’aportació del teatre com a activitat extraescolar és el primer camí per a aconseguir una integració absoluta d’esta disciplina dins de l’educació escolar, com a matèria fonamental per a tots els xiquets i xiquetes i com a base d’una línia pedagògica basada en el foment de la creativitat i en el desenvolupament personal de l’alumne.

dins d’un col·lectiu, la relació amb els nostres companys, la presentació davant del públic, la confiança en el mitjà que ens envolta, l’acceptació personal i, per fi, una major autonomia personal, no és d’estranyar que el teatre, la tècnica i disciplina teatral, siga ja una realitat en moltes empreses i àmbits laborals com a mètode eficaç, i totalment efectiu, de desenvolupament personal dels treballadors. Els beneficis són quantificables en la rendibilitat d’estos i en la seua praxi diària.

El teatre no sols incentiva una tècnica escènica amb recursos propis sinó que, a més, impulsa el desenvolupament d’altres tasques acadèmiques com la lectura o la literatura. Els beneficis que pot aportar l’activitat teatral en el creixement personal del xiquet són quantiosos. D’esta manera, la socialització dels més menuts, sobretot en aquells xiquets i xiquetes que mostren algun tipus de problemes en la seua comunicació diària o en les seues relacions amb companys, es veu animada i impulsada de manera extraordinàriament positiva.

Amb els mateixos resultats podem traslladar totes estes virtuts a altres àmbits socials com ara malalts crònics, pacients amb diferents traumes neuromusculars, patologies psicològiques o, també, dins del sector de la tercera edat. Iniciàvem destacant eixe doble camí que ens brinda el teatre, un camí que es multiplica en mil sendes on poder gaudir d’un paisatge de creativitat i fantasia.

La millora de la concentració, de l’atenció com a aprenentatge, la transmissió de valors de solidaritat i respecte, l’interés per un treball en equip, el foment dels sentits, la creativitat i la imaginació són tan sols alguns dels primers símptomes que ens podem trobar en la posada en marxa del teatre com a ferramenta pedagògica. Símptomes que, a més, es transformen en conseqüències enriquidores dins de l’àmbit psicològic i de la personalitat com a individu: l’augment de l’autoestima i la rendibilitat terapèutica i socialitzadora.

Teatre al carrer. Foto: Nacho Romero, 2016

D’esta manera, podem concloure afirmant que el teatre és una de les millors formes d’expressió i desenvolupament, imprescindible en l’educació infantil. Però, hem d’ajustar-nos únicament a la infantesa per tractar d’extraure tots els beneficis que ens ofereix esta disciplina? Si el teatre ajuda al bon desenvolupament del llenguatge, la comprensió, l’expressió, el coneixement personal, la comunicació 81

Dents de foc cremen ràpid, lluiten per creuar el camí. Dents de foc cremen ràpid, nodrint-se de tot el que hem vist. El Diluvi - Dents de foc

Iustus germinabit Joan Carles Alemany Vicens

Rector de la Parròquia de l’Anunciació d’Aldaia

a presència del foc en l’expressió religiosa dels pobles acompanya la vida de la relació amb Déu. El foc és un element inspirador de forts sentiments. El foc crema, consumeix, acaba, redueix a cendres tot el que devora. Botar foc és posar punt i final a una realitat per a començar-ne una altra de millor. Acabar amb allò que és dolent per a començar una nova època, una nova vida. Pegar foc a tot és una acció desesperada quan ja no hi ha una altra eixida possible. Referit a una altra persona, botar foc és voler fer-li mal, cremant les seues possessions i, més dramàticament, acabant amb la seua persona. El foc purifica. Provar a foc un material, és buscar la seua bondat i la puresa del mineral. Pense com l’or és provat a foc en gresol per a purificar-lo de totes les immundícies amb les quals ix de la mina. El foc crema les impureses i la noblesa de l’or ix amb més claredat. Provar a foc una relació, o l’amor d’una persona, vol dir descobrir la qualitat i la veracitat d’eixos sentiments i saber si corresponen a la realitat que anuncien o bé és tot aparença.

Il·lustració: Edgar Frígola, 2017

El foc ablaneix. Pense amb el ferro. Per a poder treballar-lo cal passar-lo pel foc de la farga i, al roig viu, es deixa motlurar, es deixa fer i va adquirint formes impensables amb la força dels colps. El foc és com 82

l’amor. Quan una persona se sent estimada, volguda, el seu cor s’ablaneix i deixa la porta oberta a la relació i al treball en conjunt. Dóna pas a l’amor mateix. El foc dóna calor. Donar calor és una necessitat per a conviure. Una persona freda, sense sentiments, difícilment es pot apassionar per ningú i per ninguna proposta. És la força de l’amor la que fa canviar l’actitud. Quan el foc de l’amor crema en el cor de l’enamorat necessita entrar en comunicació amb la persona amada i mostrar-li tota l’estima i les ànsies d’unir les vides per a sempre. El foc de l’amor és la porta a la relació conjugal. El foc de l’amor entre un home i una dona és la base per a l’entrega mútua –en fidelitat i per a sempre– per donar pas a la vida, el gran goig dels fills i assegurar-los el calor necessari a fi que cresquen i se senten estimats. El foc permet elaborar el menjar; sí, una cosa tan pràctica i necessària. La cuina i el foc guarden una relació directa. Menjar ens permet viure. El foc dóna vida. El foc il·lumina. La llum ens posa en relació amb Déu. Jesús ha dit: “Jo sóc la Llum del món”. El qui em segueix, no camina a les fosques, sinó que tindrà la llum de la Vida. La nit de la Pasqua, per tot el món, a la porta de les esglésies, s’encén una foguera, es beneeix el foc i s’il·lumina el gran Ciri de la Pasqua, el Ciri Pasqual que cremarà a honor de Jesús Ressuscitat; que representa a Jesús, el Ressuscitat, qui és la Llum del món. Ell amb el seu testimoni ha posat llum en el gran misteri de la vida i de la mort, del bé i el mal. En la Nit del Foc –en el pas de la foscor de l’hivern a la llum de la primavera– València, encesa en flames, il·lumina l’obscuritat de la nit, tanca una etapa que la crítica de la falla ha desvetllat per a la nostra reflexió i ens convida a mirar el futur amb esperança.

Missa de Sant Josep. Foto: Nacho Romero, 2016

Sant Josep, (Iustus germinabit) el just que va germinar com el lliri i va florir eternament davant de Déu, va cremar en el foc de l’amor de Déu en ser cridat a ser el pare de Jesús a la Terra, el pare del Fill de Déu. Que Jesús, el Foc que mai s’apaga, inflame el nostre interior amb el do de l’Esperit Sant –que com a llengües de foc va il·luminar la ment dels deixebles de Jesús la diada de la Pentecosta– i il·lumine els nostres cors. El Foc de l’amor de Déu va guiar sant Josep, va il·luminar la seua vida, va fer que col·laborara en l’obra admirable de la Redempció. Eixe mateix Foc creme dins nostre i ens done forces per a ser constructors de Pau.

L ’educació, el camí a seguir Josep Bou Dalmau

I dis-me: tu què faràs, cap a on aniràs, per quin camí voldràs anar, quin és el lloc en el qual combatràs! Atupa - L’Estel

Mestre al CEIP Sant Agustí de Cullera

A l poc temps de nàixer, els nostres pares ja comencen a escollir l’opció més idònia i correcta per afavorir la nostra educació, és a dir i, parlem clar, comencen a triar el camí a seguir. Seleccionen la guarderia on encetarem el nostre precoç record acadèmic per, després, agafar el camí a l’escola –que ja suposa prou maldecaps als pares primerencs en aquesta etapa estudiantil.

Des de l’escola, a l’institut i en poc de temps, si tot va bé, a buscar un altre camí per elegir l’itinerari a seguir al batxillerat, si aquesta n’és l’opció. O bé elegir entre batxillerat i formació professional, la mal considerada porta de darrere o germana pobra de l’educació. Si l’opció és el batxillerat, encara ens queda un altre camí, la universitat. Arribat a aquest punt cal escollir l’opció més adient que respon a una sèrie de factors a tenir en compte: des de la nota d’entrada al preu de la matrícula, passant per la ubicació de la facultat i totes les despeses afegides –com el lloguer, el transport o el material. La cosa és que, des de ben menuts, ja hem de triar un camí que cada vegada es bifurca més i més. No sabia com continuar l’article perquè vaig prou embolicat amb l’estudi de socials per a l’examen de dilluns, amb els deures

Il·lustració: Edgar Frígola, 2017

de matemàtiques i naturals i amb una fitxa del conte El gato con botas. No, no és que haja tornat a l’escola, tan sols ajude els meus fills amb les seues tasques escolars com tants altres pares.

D’aquestes set lleis citades sols tres d’elles han tingut l’honor de ser recordades al llarg dels anys i han gaudit d’un recorregut, podríem dir acceptable, en el temps.

Després de parafrasejar un article del columnista Isaac Rosa sobre les tasques escolars, vos propose una endevinalla. A continuació teniu un seguit de sigles formades per diverses lletres i heu d’endevinar de què es tracta:

La Llei General d’Educació (LGE) de 1970, també coneguda com la llei Villar Palasí, pel ministre valencià que la va impulsar els darrers anys del franquisme i que va durar fins al 1990, tot i que abans van haver intents de canviar-la però, per diverses raons, sense massa èxit.

LGE – LOECE – LODE – LOGSE – LOPEG – LOE – LOMCE Opció A) Models de telèfons mòbils de la marca LG. Opció B) Lleis educatives. Opció C) Sèrie d’automòbils de la marca Lexus.

La segona, d’aquestes tres, va ser la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE) de 1990, de la que cal destacar l’obligatorietat de l’educació fins als 16 anys, l’ESO.

Si heu triat l’opció A, és que el vostre subconscient vol que canvieu de mòbil; si heu triat l’opció C, el que voleu és canviar de cotxe, però en ambdós casos esteu més que equivocats, ja que l’opció correcta és la B.

La tercera en discòrdia és la Llei Orgànica de l’Educació (LOE) de l’any 2006, que va implantar allò de l’Educació per a la Ciutadania i deixava com voluntària la Religió. Aquesta estigué en vigor fins a la progressiva implantació de la polèmica i manifestada Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE) de 2013, coneguda com la Llei Wert.

Aquest grup de sigles són –o han sigut– lleis d’educació espanyoles des de la democràcia fins ara. Set lleis que, com els set nanets, han volgut governar l’educació com si fos la Blancaneus del conte, evitar-li la ingesta d’una poma que se’ns ha entravessat sense remei. Tota la vida de sistema en sistema i tire perquè em toca...

Wert... no heu notat que s’assembla a Fétido, personatge de la Família Adams? Ara entenc perquè la llei fa pudor. És casualitat o no que totes les modificacions de l’educació vigents des dels anys 90 han estat proposades per governs socialistes? I que abans de la LOMQE, la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) que va proposar el govern d’Aznar en 2002, ni arribés a implantar-se? No agafes aquest camí...!

Cadascun dels governs que les han ideades –amb més o menys suports, amb millors o pitjors encerts i amb major o menor vigència– ha ideat i argumentat tot un seguit d’articles que pretenien compensar i superar les errades de l’anterior. Al seu aire, o més que això, a l’aire que bufaven uns i altres atenent al color polític imperant. Sols consideraven que la reforma o substitució de la llei era necessària si l’objectiu passava per revocar o suspendre, com parlem d’educació, la llei de l’anterior govern.

… que los profesores son muy de quejarse. ¡Venga ya, tanto lloriquear, que si la precariedad, que si los recortes, que si no les pagan en verano…! ¡Que sólo tenéis que educar niños, no es para tanto! Isaac Rosa (escriptor i columnista)

A l’educació hi passa una cosa estranya, tots en saben, tots poden decidir, totes les opinions i vessants han de ser respectades i tingudes en compte i, per descomptat, pensen que la meua llei, la meua interpretació de l’educació, és millor que la teua. No gosaria suggerir-li el cirurgià com ha d’operar el seu pacient, ni quin medicament ha d’administrar un metge. No m’atreviria a dir-li al mecànic com canviar una peça del motor del meu cotxe, ni com salpebrar un plat al cuiner del restaurant. Ni tan sols se m’acudiria dir-li al forner com fer el pa, ni al llaurador com i quan empeltar el taronger, ni plantar les carabasses, ja que parlem d’educació. Opinar sense saber és debades. Les facultats segueixen obertes i qualsevol pot accedir-hi, tot i que amb la darrera llei educativa açò s’ha convertit en una odissea i un camí complicat si no disposes d’un capital que t’ho permeta. Però, en aquest país, tothom en sap d’educació, tots coneixen el bon camí i l’educació brilla per la seua absència. Abans de Nadal el flamant nou ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, ja ha establert una reunió amb els consellers d’Educació de les CCAA per paralitzar certs aspectes prou criticables de la LOMQE i revisar entre tots aquesta polèmica llei. És un pas per un nou camí. Tal volta el panorama polític heretat després de consecutives eleccions i acords entre diversos partits polítics han deixat entreveure que no sols hi ha una veritat absoluta i que diverses variables hi tenen cabuda. Estarem a punt de veure el naixement de 86

l’hipotètic –i no sé si dir utòpic– pacte per l’educació? S’emprendrà un nou camí...? César Bona, finalista del Global Teacher Prize i autor del llibre La nueva educación, va parlar de la importància de “... creer en el potencial educativo de los niños, el diálogo y la implicación en el aula.” Doncs això és el que la societat voldria, aquest és el camí per buscar una educació com cal per als nostres fills: creure en els xiquets, creure que els polítics seran capaços de dialogar i creure en la implicació de tots per fer una llei el millor possible. L’educació està jutjada, comparada contínuament per pares i governants. Segons l’informe PISA el sistema educatiu model és el finlandès que porta des dels anys 70 sense grans canvis substancials, nosaltres quasi canviem cada cinc o deu anys i, així, no podem ser capaços de saber si un sistema funciona o no mentre no ha eixit una promoció completa d’una o altra llei. Per descomptat que hi ha molts aspectes a debatre i ser modificats, canviats o recuperats però, hauríem d’intentar que foren els entesos en la matèria: aquells que saben de què va la cosa i com afecten les seues decisions a la vertadera cosa important que no és cap altra que el futur dels treballadors de l’educació i, com no, els seus deixebles, els alumnes des de l’etapa d’infantil fins a la universitat. Està més que demostrat que l’empresa que té contents els treballadors funciona millor –i no estic parlant de jornals. Les successives lleis edu-

Foto: Nacho Romero, 2017

catives han anat carregant de tasques burocràtiques, de vegades innecessàries, els mestres i professors, menyspreant la seua tasca i oblidant l’esperit d’aquests, que no és altre que ensenyar –perquè educat es ve de casa.

“Els polítics no estan per a imposar-nos les seues idees, sinó per a transformar en llei el que la ciutadania vol” reclama el president de la Confederació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes. I tal vegada té raó. L’educació no pot ser la ferramenta que cada govern esgrimeix per fer estendard del rendiment polític i ideològic que volen aconseguir. Aquest no és el camí.

Segons els pastors de l’últim poble darrera els horts veurien uns pins, passats aquells pins el camp d’oliveres i, al fons, tres camins. Manel - El 25 de gener

Els camins de les tradicions locals de les Falles Jordi Maravilla Herraiz

Administrador del blog Corredor de Falles

o repetiré ací, l’origen i expansió de la festa de les Falles, ja ho feu l’antropòleg Antonio Ariño Villarroya a Valencia, la Ciudad Ritual on establí dos moments clau, un a la segona meitat del segle XIX i un altre als anys vint i trenta del passat segle XX. Sí desenvoluparé com, a les poblacions pioneres on arrelà la festa, començaren a consolidar-se actes que acabaren esdevenint marca pròpia de les Falles de la localitat. Ho feren d’una forma més ràpida que no com el ritual festiu general de les Falles a València, molt més lent i pausat, que anà creant un vocabulari específic –faller, 1881–, –ninot de de falla, 1893–, –despertà 1894–,etc. Val a dir que conceptes tan utilitzats hui com “Plantà” o “Cremà” encara no eren utilitzats per la premsa de finals del s. XIX. L’entrega de premis fou una voluntat externa de control de les falles que acabà triomfant a les primeries del s. XX. Altres actes no apareixerien fins ben entrat el segle XX, –Crida, 1931–, –Nit del Foc, 1932–, etc. No fou per casualitat doncs, que hi haguera un procés semblant a les poblacions on es va produir la primera expansió fallera. La tradició amb un rerefons més antic la trobem a Xàtiva, amb la pujada i baixada de l’ermita de Sant Josep; la capital de la Costera no debades fou també la primera a plantar falla fora de València, allà pel 1865. Al Bellveret, camí del castell, s’hi troba l’antiga ermita gòtica en honor a Santa Bàrbara, la qual va va ser eixamplada

Foto: Blog Corredor de Falles.

al segle XVI pel Gremi de Fusters per al seu patró Sant Josep, sense esborrar l’antiga dedicació, per això a la fornícula de l’altar major es veneren juntes les dues imatges. La primera notícia de la celebració d’aquesta festivitat apareix a les “Ordenances de la ciutat de San Phelipe de 1750”: Dia diez y nueve, fiesta de San Joseph.

ha programades altres processons o romeries amb la imatge de Sant Josep a 9 poblacions valencianes més. Hi destaca Alginet a la Ribera Alta, ja que és tracta del patró de la localitat. Sueca, comença a cremar falles almenys des de 1876 de forma intermitent i, des dels anys cinquanta del segle XX, de forma contínua. La capital de la Ribera Baixa ha sigut la que ha forjat al llarg del temps un camí més singular respecte el ritual faller comú; en primer lloc per la seua ubicació dispersa entre diversos nuclis de població, un amb 13 comissions, dividides entre el centre i les rondes, i les altres marítimes –el Perelló i el Mareny– on s’ubiquen tres comissions. Però també per no atorgar premis als cadafals fallers. L’acte més genuí és una ofrena civil a tres suecans il·lustres més o menys relacionats amb les falles, és el cas de Bernat i Baldoví, el qual fou jutge a Catarroja, alcalde de Sueca i diputat a Madrid, però conegut sobretot per la seua afició als versos satírics i un dels primers escriptors coneguts de llibrets de falla.

Del s. XIX, l’única referència sobre la festivitat de Sant Josep a Xàtiva és El Clamor Setabense, del 19 de març de 1887: “Con motivo de ser hoy dia de San José, fiesta que aunque no de precepto, todo el mundo observa, hemos decidido publicar el número correspondiente a mañana sirviendonos esto al mismo tiempo para felicitar a los numerosos Pepes que hay en Jativa”. Al segle XX, cal recordar la festa en honor a Sant Josep del Gremi de Fusters el 1922, amb la crema d’un cadafal faller. Es tractava de la Tortuga dels Fusters, un carro triomfal que eixia a la processó del Corpus i era propietat del Gremi. Sembla que la tortuga, datada de 1821, estava deteriorada i els fusters, després d’uns anys sense traure-la de l’ermita, decidiren usar-la com a cadafal faller. Aquestes cròniques documenten que l’actual missa i romeria en honor de Sant Josep tenen un origen gremial i no faller. Durant els anys de la Segona Republicà Espanyola, s’inicià a Xàtiva la festa fallera de forma organitzada i contínua; la realització d’aquests actes, però, quedà aparcada. Es reprengué després de la guerra civil. El 1943 es conformà la Junta Local Fallera de Xàtiva que recuperà la tasca organitzadora del Comitè Central Faller de Xàtiva de 1934-1936 i també el programa oficial de festejos religiosos del 19 de març, tradicionalment organitzats pel Gremi de Fusters. A partir d’eixe moment s’encetà una col·laboració entre les falles i el Gremi, que també realitzaran una cavalcada al·legòrica i entrega de premis. En pocs anys aquest acte de la Romeria de Sant Josep es convertí en una icona de les Falles de la ciutat. En l’actualitat és el Gremi de Fusters l’encarregat de pujar la imatge del sant a l’ermita per a la missa i baixar-la en processó fins a l’Ajuntament. En aquesta processó participen totes les comissions falleres de la ciutat, els fusters porten a Sant Josep i clouen la processó les autoritats municipals i una de les dues bandes de música. A part de Xàtiva amb la seua baixada, hi

Foto: Blog Corredor de Falles.

davant de sa casa, sinó al seu monument a la plaça Bernat Aliño i, la segona, que es traslladava al dia 19 de març, tal com ara se celebra. El 1958 amb la inauguració del monument a Serrano en el Passeig de l’Estació, l’ofrena passà a fer-se allí. L’última, i definitiva, modificació d’aquest acte fou l’ingrés de Joan Fuster en aquesta tradició fallera local d’honrar el Panteó de Suecans Il·lustres; el 23 de novembre de 1993 fou inaugurat el seu monument i, des del matí del 19 de març de 1994, és ofrenat junt amb els seus antecessors cronològics. A Gandia planten falles també des de 1876 i tenen al calendari un acte únic celebrat allí, just abans de l’entrega de premis: el Bateig. Els presidents i reines de falla de les 23 comissions acudeixen a l’acte. Un xiquet de Gandia és escollit per la Federació de Falles per a ser batejat, i té com a padrins la Fallera Major d’eixe any i l’Alcalde. Acabada la cerimònia, els fallers fan una cercavila que tanquen les Falleres Majors amb el xiquet en braços. Per a conèixer els orígens d’aquest acte faller, i segons el Museu Faller de Gandia, hem de retrocedir al 1934, un mal any de Falles a Gandia; per a fer remuntar això, realitzaren un acte participatiu amb el veïnat: batejar un ninot de falla. Foto: Blog Corredor de Falles.

L’any següent, 1935, coincidint amb l’elecció de la primera Fallera Major de la localitat es batejà ja un xiquet –any clau en les Falles gandianes, naixement del Comitè Central Faller de Gandia, primer en què s’atorgaren premis, primera cavalcada del Ninot, primera exposició del Ninot, etc.; l’acte comptà també amb una vessant caritativa consistent en una ajuda econòmica. Seguint el tarannà solidari del primer bateig, en els seus inicis era un xiquet del preventori comarcal, al qual se li sufragaven les despeses de l’acte.

L’altre és Josep Serrano Simeón, compositor amb una prolífica llista de sarsueles, que va composar en tan sols tres dies El Faller en 1929. El tercer suecà il·lustre al qual s’homenatja el matí de Sant Josep és Joan Fuster; l’assagista, que curiosament vivia al carrer Sant Josep, tenia una visió molt crítica del món que l’envoltava i també de les Falles, va escriure Combustible per a falles. La primera referència documentada d’ofrenes amb corones de llorer a suecans il·lustres per part dels fallers, fou a les cases natalícies de Bernat i Baldoví al carrer Figuera i de Josep Serrano Simeón al carrer Mare de Déu, el 18 de març de 1954 amb motiu de la falla del centenari –segons la tradició oral, el 1854, Bernat i Baldoví plantà una falla al seu carrer la primera falla rodà–; tot això apareix documentat al llibret del Centenari.

La Fallera Major actuà com a padrina i, encara que al llarg del temps hi hagué variacions a l’hora d’escollir el xiquet o xiqueta a batejar, anys més tard, començà a ser triat el nascut en els dies més propers a Sant Josep. Als darrers anys, la Federació ha elegit els xiquets fills/es de fallers, sense necessitat de haver nascut els dies previs a les Falles. La Fallera Major regala a la família la “boleà” que el xiquet lluirà per a la ocasió. El 1968 sorgí la figura de la Fallera Major Infantil de Gandia, la qual junt amb la seua companya adulta, presideix els actes.

El 1957 apareix de nou l’ofrena als prohoms suecans, amb dues novetats, la primera és que l’ofrena a Bernat i Baldoví no seria 90

La funció que assumien la Fallera Major i l’Alcalde com a padrina i padrí del bateig també s’ha modificat i actualment és la família la que acull els padrins oficials, mentre que la Fallera Major i l’Alcalde assumeixen el paper de padrins d’honor. D’acord amb la documentació, Alzira inicià el seu camí faller el 1889 i plantà ja de forma contínua a les acaballes dels anys vint. La festa de les Falles però, no es convertirà en un fenomen de masses a la capital de la Ribera Alta fins als anys quaranta-cinquanta del segle XX. Fou en aquells anys quan junt amb altres iniciatives va sorgir un acte genuïnament alzireny: la cercavila de pasdoble, concurs en el qual els fallers i falleres de les distintes comissions alzirenyes ballaven al so del pasdoble amb la seua corresponent banda de música. No obstant això, és difícil establir sols amb eixe document, ja que el terme pasdoble fa referència tant al ritme binari de les composicions que toquen els músics, com al ball que executen els fallers/es. La primera referència escrita de la cercavila de pasdoble és del 1944 a la primera revista de Junta Local Fallera d’Alzira –aleshores recentment creada. S’hi’esmentava una Festa del Pasdoble, sense més explicació –no sabem si els fallers desfilaven o no. La referència torna el 1947 en el programa oficial sobre una fulla solta plegable on s’explicava que: el dia 19 a les 17h “Fiesta del pasodoble” imponiendo la fallera mayor las corbates a las bandas, a continuación pasacalle de todas las bandas de musica, alcira marzo de 1947. L’última referència de la dècada no semblava orientada a un ball coreogràfic i apareix al llibre d’actes el 15-6-1948: un concurso del pasodoble bien orientado y dirigido, con premio para las bandas concursantes. La dècada dels anys cinquanta és prolífica en referències: per primera vegada apareix en una acta oficial el 1r premi aconseguit per una comissió, el de Camí Nou el 1952. Aquest document evidencia un guardó per a la comissió, és a dir per al pasdoble que s’havia ballat durant la cercavila. Les referències de 1953 o 1956 tornen a ser confuses. D’altra banda, tot i no trobar dades als seixanta i setanta és evident que la Festa del Pasdoble tingué una continuïtat, tant per les referències documentals, com per a haver-la vist en primera persona

Foto: Blog Corredor de Falles.

Foto: Ofrena de la Falla Plaça d’Espanya. Arxiu familia Grau Riaza, 1965

Foto: Blog Corredor de Falles.

als vuitanta, amb un vigor que sense dubte la configuraven com un dels actes més multitudinaris, si no el que més, que ha perviscut fins als nostres dies, omplint de festa les últimes hores de la vesprada de Sant Josep en una espectacular cercavila amb milers de fallers i falleres ballant al so de les seues respectives bandes i xarangues. Cullera no s’ha destacat mai per un acte propi col·lectiu respecte altres poblacions falleres. No obstant això, dins de l’Ofrena, incorporada al programa general el 1963, és on hom pot trobar la marca distintiva cullerenca des d’aquell any fins al 1975. Durant aquells anys, fallers i falleres pujaven fins al Castell per a realitzar allí l’Ofrena a la Mare de Déu del Castell. Ara bé, hi hagué una comissió, la de la Plaça Espanya, que acabada la seua participació en el nou recorregut oficial fins als jardins del Mercat, prosseguiren pel carrer del Calvari i pujaren fins al Santuari per a fer una nova ofrena de flors davant la imatge de la patrona de Cullera i han continuant fent-ho fins a l’actualitat. El motiu és que foren ells els pioners, tal com resta escrit al seu llibret de 1959, en pujar al castell per fer l’Ofrena. Per tant, més que d’una tradició local hauríem de parlar d’una comissió, que per cert és la única del centre històric de Cullera, junt amb la Falla Taüt, perquè el Passeig-Mercat ja es troba a l’eixample cullerenc. L’article podria seguir i seguir, però per centrar-nos només en la Ribera caldria almenys nomenar la tradició que hi ha en matèria de presentacions per part dels fallers de Carcaixent, els quals donen quasi tanta importància a aquest acte, com al mateix cadafal faller, i així atorguen tota una sèrie de premis.

Foto: Blog Corredor de Falles.

BIBLIOGRAFIA

Podríem seguir i seguir, amb actes propis locals com les Carrosses de Dénia, a la Marina Alta, l’Estoreta Velleta de la Plaça de l’Arbre al barri del Carme de València, etc. Arribats ací són moltes les qüestions em ronden el cap: Són aquestes tradicions locals també, Patrimoni de la Humanitat? Sorgiran nous actes que, amb el temps, es metamorfosaran en tradicions pròpies? Desapareixeran els actuals? Es convertiran les falles en un gran Parc Temàtic? Només ho sabran els qui continuen explorant els distints camins de les Falles, a ells els correspondrà seguir investigant i experimentant.

DDAA, (1995-2016). Suplement Especial-Falles de la Ribera. Alzira. Levante-EMV. ANDRÉS PASQUAL, S. (1989). Alzira, 100 anys de falles. 1889-1989. Alzira. Junta Local Fallera d’Alzira. CASTELLÓ J. (1996). Història de les Falles de Cullera. Cullera. Ajuntament de Cullera. DDAA, La Trama. Llibret Falla del Raval de Sant Agustí. Cullera. 2014 LLOPÍS A. (2013). “Nuestra Historia. El bautizo más valenciano.” València. Las Provincias 183-2013, p. 123. Especial agraïment al Museu Faller de Xàtiva i a la JLF de Sueca.

Pont de l’Assut de l’Or. Foto: Edgar Frígola, 2015

Els múltiples camins del periodisme Maite Dasí Valero Periodista

ls periodistes han hagut d’adaptar-se al llarg del temps a les diverses transformacions tecnològiques que comportava l’ofici, tant a la premsa com als mitjans audiovisuals. Des de fa un temps, eixa adaptació s’ha fet també a la cultura digital, i últimament el repte ha estat en la supervivència davant el tancament de mitjans de comunicació de referència, tant a nivell autonòmic, com a nivell local. La revolució cibernètica i els valors de la cultura digital han afectat la professió, tant pel que fa al model de negoci de les empreses com als formats de la informació. L’exemple més visible el tenim a aquells diaris que ofereixen la mateixa notícia en paper i a la seua web. A més, l’augment dels portals de noticies ha facilitat els consumidors fer “diaris a la carta”, un factor que, conjuntament amb els intercanvis de xarxes socials com Facebook i Twitter, imposen la supervivència de les empreses periodístiques més fortes, o les que es distingeixen per la seua especialització o singularitat, ja siga per continguts o per l’àrea geogràfica que tracten i representen. Però este panorama, complicat per a la professió, la fa més necessària que mai. És molta la informació, no sempre contrastada, que circula per blogs i xarxes socials. El monopoli de la informació ja no és propietat dels periodistes, però el poder de la interpretació i

l’anàlisi requereixen de l’experiència i la preparació dels professionals. Fa temps, en el programa de la 2 de TVE “Torres y Reyes”, Ramón Lobo va dir que el periodista és “necessari” perquè té la “capacitat de jerarquitzar la informació, de contextualitzar i de comprovar”.

vol un periodisme que li conte les coses com són i enyora els professionals amb ganes d’afrontar reptes (monetaris, laborals, tecnològics) per tal de narrar-los el que està passant i, sobretot, amb narracions que els ajuden a entendre la realitat social que l’envolta.

Actualment, la gent ja no compra els diaris per a informar-se del que ha passat el dia d’abans –ja s’han assabentat per la ràdio, la televisió, o via Internet. La gent que encara compra la premsa ho fa per a entendre, comparar, analitzar, confrontar la informació, perquè vol aprofundir en el context de la seua realitat social. Es tracta de lectors que busquen els gèneres periodístics com el reportatge, la columna, l’editorial, etc., on la interpretació i la contextualització són fonamentals.

Per acabar, només diré que si actualment l’accés a la informació és múltiple, els camins del periodisme també ho són. El periodista té l’oportunitat d’aprofitar-se de tot allò positiu que comporten les TIC: l’abaratiment de la informació en Internet n’és un camí clar, però cal anar amb precaució. En la meua opinió, els mitjans convencionals s’equivocaren en regalar les noticies en Internet, donant carta blanca als lectors, els quals amb el periòdic a zero euros en versió digital no s’anaven a rascar les butxaques per anar a comprar-lo al quiosc i, sense diners, no viu ni l’empresa ni els professionals; la qual cosa em recorda una frase escoltada fins a l’avorriment durant la carrera: “sense periodistes, no hi ha periodisme i sense periodisme, no hi ha democràcia”.

D’altra banda, cal recordar que el periodisme pertany a l’arbre genealògic de la literatura. En el límit entre l’assaig i la crònica, del relat de no ficció o de l’article en profunditat, els camins de la premsa sempre són els de la narració. La pregunta és com escriure –perquè informar-se costa. En la meua opinió, el periodista ha d’aprendre a “parlar i escriure” el llenguatge cibernètic per desenvolupar el seu treball cuidant el seu estil literari (clar, precís, breu i també amb enginy); així, igual que molts músics editen i donen a conéixer el seu treball fent ús de les plataformes virtuals (MySpace, Facebook, Twitter), els periodistes poden aprofitar els avantatges que brinden les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per a la professió.

Bones Falles.

Menja’t les molletes del camí marcat, la premsa ja dispara foc indiscriminat. Escak al Rei - Terrorista

Però, a més del canvi tecnològic al qual el periodista actual ha de fer front, la professió necessita d’un canvi moral i pràctic. No és casualitat que, en els majors moviments civils dels últims anys, el 15-M –a Madrid– o la Primavera Valenciana –a casa nostra–, els manifestants protestaren també contra els mitjans de comunicació amb crits com “nos mean y la prensa dice que llueve”. El periodista ha de fer la seua tasca i no confondre’s amb la font informativa –moltes voltes interessada– i, per tant, ha de deixar de compartir café amb el polític; les bones relacions amb els corredors de parlaments o ajuntaments no haurien de passar de la cordialitat i les bones maneres. La ciutadania 95

Són les paraules qui ens faran lluitar, l’esperança il·lumina altre nou camí. Kaoba - Mentida global

Les tecnologies TIC:

nous camins per a una comunicació instantània al si de les falles

es revolucions, no solament les de les grans batalles sinó també les dels invents i les de caràcter cultural, han sigut el gran motor que ha fet avançar la humanitat al llarg de la història.

Joan Castelló Lli

Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

El descobriment del foc i la roda va canviar la forma de vida de l’home prehistòric; l’antiga Grècia va inventar la democràcia i va establir les bases de la ciència i el pensament humà; l’Imperi romà, amb les seues conquestes i l’extensió del llatí, va crear la civilització d’Occident; el descobriment d’Amèrica va ampliar el món conegut fins llavors amb un nou continent; la impremta va ser una revolució incruenta que va posar fi a l’edat mitjana i va obrir la porta a l’edat moderna en possibilitar l’accés del poble a la cultura; la revolució francesa va suposar la fi de l’antic règim, el de les monarquies absolutistes a Europa; la revolució industrial va suposar el trànsit d’una societat rural, basada en l’agricultura i el comerç, a una altra de caràcter urbà i mecanitzada; la revolució comunista o marxista va suposar, a partir de 1917, el derrocament dels tsars russos i l’accés de la classe obrera al poder per a crear un nou estat de repúbliques socialistes soviètiques (URSS); la revolució espacial va suposar no solament cercar vida més enllà del nostre planeta Terra, sinó també un pas decisiu per a obrir nous horitzons en el món de les comunicacions via satèl·lit… Aquests, i altres més, són només alguns exemples de les grans fites protagonitzades per la humanitat fins al final del segle XX.

i moltes altres aplicacions i utilitats cibernètiques que han transformat la nostra forma de vida, de treballar i de consumir. Amb la generalització de l’ús de les TIC s’ha aconseguit instantaneïtat (rebem informació i ens comuniquem al segon encara que la font original estiga a milers de quilòmetres), interactivitat (la comunicació bidireccional és possible a través del correu electrònic, fòrums, missatgeria instantània, videoconferències…) i automatització de treballs (hui en dia ja podem programar activitats que realitzaran després els ordinadors o els robots). En el món específic de la comunicació, les TIC han transformat radicalment la forma de concebre i distribuir la informació. Tradicionalment, els primers a donar la informació eren les emissores de radio, una mica més tard les televisions donaven les imatges d’eixos fets i, finalment, l’endemà, els mitjans escrits (els periòdics diaris i revistes) donaven una informació més detallada d’eixos esdeveniments.

En el segle XXI, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han protagonitzat una nova revolució de gran importància, ja que han canviat substancialment els processos productius i les formes de comunicació, tant socials com empresarials. Estem immersos en una era digital que ha sigut possible gràcies a la irrupció d’Internet, els telèfons mòbils, la robòtica, els codis de barres, la televisió d’alta definició

En l’actualitat, Internet i les xarxes socials han canviat les formes tradicionals d’actuar dels mitjans de comunicació social. En un món plenament interactiu, el ciutadà pot conèixer al minut el que ocorre en qualsevol part del món, pot convertir-se en agent generador d’informació (a través de les xarxes socials) i pot interactuar amb la informació

dors sobre fets d’actualitat gravats per ells mateixos, sobretot en successos, catàstrofes, esports i temes socials. De la mateixa manera, les xarxes socials, amb la interacció dels periodistes i de la pròpia ciutadania, s’han convertit en noves fonts d’informació i, també, en nous emissors d’eixa mateixa informació.

que li ofereixen en cada segon els mitjans digitals, generant opinions i comentaris que enriqueixen la notícia però que també generen (possiblement en massa ocasions) confusió al introduir “soroll” en el canal de comunicació (imprecisions i falsedats que faciliten la propagació de rumors sense fonament, donant aparença de veritables informacions que són falses).

Les tecnologies TIC també han canviat les formes de comunicació en el món de les falles. El comunicat o nota de premsa enviada als mitjans de comunicació, redactada pel relacions públiques de la comissió, ha quedat en desús. Ara s’utilitzen les fonts socials per a donar a conèixer les activitats realitzades. La web en Internet (que ja s’ha convertit quasi en una antigalla) o la pàgina de Facebook són ara els instruments que utilitzen la pràcticament totes les comissions per a transmetre informació (als seus associats i als mitjans de comunicació) i per projectar-se cap a l’exterior.

Són molts els avantatges obtinguts amb la revolució de les TIC. Però, a més de les ja apuntades amb anterioritat, cal ressenyar igualment nombrosos inconvenients. Els accessos gratuïts als continguts informatius han modificat hàbits com la compra diària del periòdic, la qual cosa ha quedat traduïda en un descens pervers de vendes i ingressos. Aquesta situació, juntament amb la crisi econòmica que ha reduït dràsticament la publicitat, ha desembocat en dramàtiques retallades de plantilles dutes a terme no solament en la premsa escrita sinó també en els mitjans audiovisuals, tant públics com privats.

Aprofitant les possibilitats comunicatives que genera Internet, han sigut molt nombroses les iniciatives que s’han engegat per a informar sobre les falles i les activitats de les comissions. Podem citar exemples com Cendra Digital, Distrito Falles, Malalt de Falles, BD Fallas, ADEF, El Analista Fallero, Bloc faller, Un nou parot, Planet Falles, Vive las Fallas, Gente de Fallas, Hablemos de Fallas, CiberFallas, Ni fu ni fallas, Fallasmanía, Pintes i palets, El chisme fallero, Totfalles, A fer la mà, Jotajotafaller, Nuestras Fallas, etc.

A la Comunitat Valenciana hem patit en la nostra pell un dolorós atemptat contra el dret a la informació: una nefasta gestió de l’ens públic que va malgastar els diners de tots els contribuents de forma temerària, va desembocar en el tancament de la Radio-Televisió Valenciana (Canal 9 i Radio 9) sota l’excusa d’un dèficit insostenible adduït, precisament, pels qui havien contribuït activament a crear eixe forat negre en la comptabilitat. Una Comunitat bilingüe com la nostra es va quedar, per una decisió políticament incorrecta del Consell del PP, sense l’únic mitjà de comunicació en valencià capaç d’articular les tres províncies. Cap altra autonomia bilingüe ha fet el que ací es va atrevir a fer el president Alberto Fabra al novembre de 2013.

Per a la comunicació interna, les xarxes privades constitueixen la millor opció per a comunicar les convocatòries i activitats a tots els membres de la comissió, que també poden realitzar aportacions, suggeriments i crítiques en línia. Han quedat en desús velles formes de convocatòries a través de cartes o impresos ad hoc o de pissarres instal·lades en la façana del casal. El Facebook i el Whatsapp són la fórmula més eficaç per a mantenir informada a tota la comissió d’una manera instantània.

Per fer front a la crisi, els mitjans de comunicació escrits han obert pàgines en Internet per a oferir informació instantània d’actualitat i han reservat la seua edició impresa per a oferir una informació més elaborada, reflexiva i donant més espai a l’opinió, amb tot tipus de comentaris, anàlisis, gràfiques comparatives, etc.

Internet, Facebook, Twitter, WhatsApp, xarxes socials, tablet, mòbil… ens permeten transitar pels nous camins de la comunicació del segle XXI.

Els mitjans audiovisuals (ràdio i televisió) han incorporat a les seues informacions àudios i vídeos aportats pels seus oients/especta97

El camí de la seda a València

Hem domat bèsties “poltroses”, sense treva ni descans. El camí de l’abundància en el camí de la humilitat. Lilit i Dionís - L’exèrcit dels pirates

Lucía Navarro Marí

Graduda en RRLL i RRHH i fallera Tradició amb la seda. Foto: Nacho Romero, 2012

a història de València està molt arrelada a la seda. L’expansió del cultiu de la morera comença a València però de manera aïllada en arbres als límits dels camins. Amb la caiguda de la demanda de cereal i l’augment de la demanda de seda es va originar a l’horta valenciana el cultiu de moreres per a la cria de cucs de seda, que als tallers artesanals era utilitzada per a l’elaboració de teixits transformant el paisatge agrari i econòmic de València. Però, per què la història de València es troba tan arrelada a la seda? València forma part dels trenta-tres països que conformen una de les rutes comercials més importants i duradora de tots els temps i que va tindre el seu origen a la ciutat de Xian. A partir del segle II aC, aquesta ruta, tant marítima com terrestre, va començar a creuar Euràsia des d’Orient a Occident. Per ella circulaven: espècies, pedres precioses, pólvora, café o seda. Per aquesta última rep el nom de Ruta de la Seda, ja que era la mercaderia més valuosa que hi circulava. Cent anys després, a l’Imperi Romà es va augmentar la importació de la seda, vinguda del país dels Sers en Extrem Orient però, no fou fins al segle VI quan l’emperador Justinià va consolidar la indústria sedera autòctona a Constantinoble després que dos monges irromperen a la seua cort amb dos ous de seda amagats, deixant desemmascarat el secret xinés de la fabricació de la seda. Un segle després, la dinastia Omeia precedent de Pèrsia va aprendre de la cultura sassànida les tècniques i motius ornamentals que després va difondre a la seua expansió pel nord d’Àfrica i de la península Ibèrica. Al-Andalus 98

va ser la primera regió del continent europeu on es va documentar la cria del cuc de la seda de forma massiva; però l’auge d’aquesta tècnica i el cultiu de la morera a l’horta valenciana provoca que València fos, gran part del segle, imparable en la producció de matèria primera i teixits.

Amb l’arribada de la industrialització al segle XIX la sederia va haver de competir amb teixits més econòmics i produïts en sèrie que provocaren la fi dels cultius de morera, ja que la seda era importada i ací només es tenyia i manufacturava. Però, tot i això, no va restar bellesa i qualitat a aquest material.

Després de la conquesta de la València musulmana al segle XIII pel rei Jaume I, els seders, mudèjars i jueus, continuaren fabricant teixits de tradició islàmica amb formes geomètriques inspirades en els perses i els almohades. Seders procedents de Gènova van introduir el vellut i l’art de teixir-lo, es va enlairar aquesta indústria a València i això va provocar que augmentara. Açò va portar la proliferació de tallers, per a la seua manufactura, i que a meitat del segle XV gran part de la població valenciana treballara directament o indirectament amb la seda.

Hui en dia al Col·legi de l’Art Major de la Seda, reconstruït com a museu, podem descobrir l’art de la seda gràcies al patrimoni que es conserva com: telers i utensilis propis de l’ofici; esbossos; cartonatges i teixits de seda, especialment espolins. La nostra història, no sols està reflectida al museu, sinó també al barri de Velluters, on encara podem trobar empentes que demostren que aquest fou el centre neuràlgic de l’activitat sedera amb antigues cases tallers. La Llotja de la Seda és altre dels llocs on la història de la seda està representada, ja que d’ella rep nom perquè fou construït en l’època de l’auge de la seda on inclús aquesta era utilitzada com a moneda degut al seu valor.

D’aquesta manera, des de l’edat mitjana els treballadors i comerciants van dedicar les seues vides a les activitats agràries, artesanals i comercials del cultiu de la seda. Darrere d’una dècada de convivència entre genovesos i valencians, en 1477 –per tal d’organitzar-se– es van crear corporacions i confraries especialitzades, com la confraria de Sant Jeroni de l’Art de Velluters de València, per unir, així, els interessos de producció i comerç de la seda.

Però si hi ha un lloc on aquest important llegat segueix viu és als teixits dels vestits de fallera, senya d’identitat de les nostres tradicions i que no fa més que remarcar la importància de la seda al passat, present i futur de la història de València.

L’augment va donar origen a la creació del Col·legi de l’Art Major de la Seda al barri de Velluters, centre neuràlgic de l’activitat sedera. El 16 de febrer de 1479 les autoritats valencianes van aprovar la seua fundació i el 13 d’octubre el rei Ferran el Catòlic va concedir el títol d’art dels Velluters reconeixent l’autonomia de la seua estructura administrativa per a monopolitzar el comerç de teixits i el control sobre el mercat laboral en la ciutat. Aquest reconeixement es va incrementar amb el privilegi atorgat per Carles II pel qual va adquirir la dignitat de Col·legi. Aquesta concessió justificava la qualificació que havien de tindre per exercir l’activitat. Des del seu nomenament com a col·legi aquest va dirigir el Gremi de Velluters per tal d’unificar els criteris de producció, donats els conflictes que s’originaven per la falta de qualitat d’alguns productors.

NOTA: Si voleu descobrir més sobre la seda i sobre la història d’aquesta a València, no dubteu a recórrer el Museu del Col·legi de l’Art Major de la Seda, o realitzar la ruta “Els camins de la seda” que recorre cadascun dels llocs emblemàtics de la València sedera. BIBLIOGRAFIA Visita al Museu del Col·legi de l’Art Major de la Seda (C/ Hospital 7, València) https://www.museodelasedavalencia.com/colegio/#rutadelaseda http://comunitatvalenciana.com/que-hacer/turismo-cultural/ruta-seda-valencia http://www.uv.es/vlc-ruta-seda/es/blog-ruta-seda/blog-ruta-seda-1285971056578/GasetaRecerca.html?id=1285971184937 http://valenciaysuhistoria.blogspot.com.es/2013/03/el-comercio-de-la-seda-convirtio.html

Jo sempre ho done tot, no jugues mai amb mi, parar-me ja no pots no eres obstacle al meu camí. Rapsodes - DKT

Camins de l’esport Alejandro Creus Font Escriptor

uan parlem dels camins de l’esport també cal parlar, en un primer moment, dels camins als quals porta el “no-esport”. Els camins del “no-esport” són múltiples, a l’igual que els de l’esport; però la meta, l’objectiu a aconseguir, la trajectòria que es segueix, és ben distinta. Intentar marcar el mapa de l’esport, la ruta dels seus camins és complex, està entrellaçat, perquè són quasi infinits com l’ univers mateix. Més enllà dels bons camins de l’esport, que ja coneixem, apareixen les rutes opaques de l’esport, que no condueixen als ideals que coneixem (per exemple, voler fer creure que una raça és superior per la conquesta de la glòria esportiva i l’ús de substàncies prohibides, entre altres). Quan el baró, historiador i pedagog francés Pierre de Coubertin va restaurar la celebració dels Jocs Olímpics el 1896 a Atenes, ja sabia del poder de l’esport. Sabia i volia fer-ne ús, amb la finalitat d’aconseguir la unió dels distints pobles del planeta, la solidaritat i la concòrdia. La creació de relacions constructives. Volia canalitzar la bel·ligerància individual i col·lectiva dels pobles a través d’un camí de superació: l’esport. El lema d’aquelles primeres olimpíades va ser: Fotos: Fernando Navarro, 2016

100

“L’essencial en la vida no és vèncer sinó lluitar bé”. Malgrat el pas dels anys i les bones intencions del baró, que viatjà pel món parlant de pau, comprensió entre els homes i d’unió, mesclant-ho tot dins de la paraula esport, pareix que no hem treballat el suficient per aconseguir aquells objectius. Seria desitjable aprofundir en el traçat marcat per Pierre de Coubertin amb tota la passió del món. Fa poc, diverses antenes de comunicació van rebre aquesta conversa, que encara està analitzant-se: - Màquina Central Operacions Exteriors: J1C6C ja saps què s’espera del teu viatge al planeta Terra.

9 mesos després…

- J1C6C: Ja he finalitzat la meua investigació. Estic en condicions d’explicar-me. - Màquina Central Operacions Exteriors: Conta’ns, què és això que transmetia tan bones vibracions des de la Terra, a uns anys llum amb tantíssima intensitat? - J1C6C:

És el que condueix les persones al pic més elevat, a la muntanya més llarga, al riu més ample, a l’altiplà.

Les encamina a la vall més profunda, a les roques més escarpades, a l’oceà més gran i a tots els oceans, al cel més blau, al llac més elevat.

Les porta arreu del món. És més, les aproxima a tocar el Sol, a plorar mirant la lluna. Més encara.

És el que fa fortes les persones com a pedres, les fa nadar com a peixos, les fa agilitzar la ment i les fa tindre-la oberta. I més.

A conéixer la mar. I més.

Les conduirà a situacions de grandíssima tensió, que intenten controlar tan bé com saben. A cavalcar pel cel i els núvols. A veure amb altres ulls la casa, la pròpia llar. I més. A fer amics, les porta a escoltar cançons i cantar-les, A cantar himnes. Pot conduir-les a formar una família o no, a descobrir l’amor. Sí, i més.

- J1C6C: Quan tinga la resposta contactarem de nou.

101

De vegades porta a viure amb els xiquets, a viure amb la neu, a resistir com l’arbre centenari.

Pot dirigir-les als llibres, a l’art: pintura, escultura, la dansa, i la música... a la ciència i a la investigació.

A l’arquitectura imaginativa.

A la medicina curativa. A la importància del descans. També les porta a menjar i a veure. I, també, a somriure. Les porta al riure. I més. Les porta al descobriment del moviment. A la il·lusió, la passió i a un bon son recuperador. I més. A l’alegria de l’èxit, Als perfums de la glòria, A les aromes de l’eternitat i grandesa. A la música més famosa i gloriosa olímpica. A la veu de les persones més volgudes després de l’èxit o la derrota. A la pròpia veu després de la competició. I més. Les portarà a la tranquil·litat, i a l’esperança. Uneix futur, passat i present. A utilitzar els mitjans de transport: cotxe, autobús, bicicleta, moto, embarcació, tren, tramvia, avió, metro. I altres: patins, esquís, taules. I altres: pals diversos, trampolins, pilotes. I altres: indumentàries variadíssimes. I més encara.

I més.

Les portarà al finit i a l’infinit, i a més que tot, i tot. I més, i més, i més, i més.

Al treball dut a terme amb estima, una satisfacció. Les permetrà conéixer moltes altres persones. I molt més encara.

A formar i definir una vida, a la disciplina, a la paciència, a la concentració, a la confiança, a la perseverança, al regal de la vida, a jugar amb el regal. I encara queden molts més camins de l’esport. L’esportista és tots eixos camins. Sempre existirà a alguna part del camí una mirada, una sorpresa. La dificultat d’una vida compartida, potser algun del camins de l’esport ens ajude a resoldre esta complexitat.

-Màquina Central Operacions Exteriors: Bon treball. Ara, sols falta que faces el viatge de regrés.

A notar el vent i, també, a aprendre dels errors. Les porta al fred i a sentir-se abrigades. Les portarà a aprendre. A somniar, a somniar vivint, a viure sentint.

-J1C6C: Abans d’anar-me’n quedaré amb diverses persones per fer una eixideta amb bicicleta (i farem un esmorçaret) o farem un partidet de futbol. I també quedarem per fer-nos un soparet. -Màquina Central Operacions Exteriors: J1C6C caldrà que vingues de tornada d’immediat. 102

Foto: Juan Ruiz, 2015

-J1C6C: En breu tornaré.

-Màquina Central Operacions Exteriors: Grrrrrrrrr. Vaig a relaxar-me una estona i vaig a buscar-te.

-Màquina Central Operacions Exteriors: És intolerable el teu comportament. Torna de seguida!

-J1C6C: Vine amb pantaló curt. Potser a tu també t’agrade la Terra i l’esport.

-J1C6C: Mira. Aneu-se’n i ja ens veurem.

-Màquina Central Operacions Exteriors: No pot ser! -J1C6C: Adéu! Adéu! Qui sap si l’esport en el futur em portarà a altres sistemes solars! Qui sap si l’esport em conduirà a altres planetes! 103

S’acomiada esportivament.

L ’agricultura: camí a enlloc?

Perd el rastre de la pista. No trobe la sintonia. Mil camins sense un destí molt clar. Mugroman - Mil melodies

Alexandre Morales Fernández Investigador i escriptor

lligams agrícoles del poble. Per entrar més en dades contrastades, i provinent d’una bona font d’informació, hem de tindre en compte que a Cullera es cultivaven al voltant de 53.000 fanecades de terra l’any 1920; estem parlant que quasi la totalitat de la població o tenia terres o es dedicava a elles. El conreu de l’arròs i la pràctica totalitat del monocultiu de la taronja, anaven acompanyats del cultiu de la tomaca, els melons, tant d’Alger com de tot l’any, però també la dacsa i el cotó en pèl, dues plantacions que ara són difícils de trobar pel terme de Cullera però que en aquells anys tenien un fort arrelament, ja que o era això o el no-res.

l Manhattan ja té el motor i les llums apagades, a partir d’ací cal reconstruir el nostre terme, cal cuidar-lo, posar-lo en valor i fer de l’agricultura un pilar fonamental. Hem de construir un model de societat sostenible i eixe camí l’hem de fer junts. Fins ben entrat el s. XX, els valencians i valencianes vivíem sumits en una societat completament agrícola –amb alguns regalets per part de la burgesia, com la xicoteta indústria de les comarques centrals valencianes. On vivim, a la comarca de la Ribera del Xúquer, podem separar-la en dos territoris, no sols per qüestions de l’actual administració comarcal, sinó també per les diferències econòmiques i socials d’ambdós terres. La Ribera Alta, amb un major pes de la indústria, i la Ribera Baixa, sustentada gràcies a l’agricultura, especialment el conreu de l’arròs i els cítrics. A partir dels anys 60 ens atorguen un petit detall denominat turisme que desemboca tots els estius muntons i muntons de gent per a gaudir de les nostres platges. El paisatge arquitectònic està ací per demostrar-ho. Així hem anat evolucionant i així ens hem quedat.

A les Jornades d’Estudis de Cullera, molts cullerots i moltes cullerotes han deixat la seua petjada, i Codina no podia quedar-se enrere. Conta l’home que el conreu de l’arròs es va prohibir durant una llarga temporada al País Valencià. Des del govern es creia que l’aigua dels camps i les séquies feia proliferar una malaltia molt greu: el paludisme. Anys posteriors se n’adonaren que no era així, de fet, dins de les misèries humanes ja establides en aquella època, aquestes prohibicions empobrien més encara la població i els treien de les seues perspectives i aritmètiques personals de futur. Conta el sr. Codina en un document de les Jornades d’Estudis, concretament el titulat “Agricultura a Cullera als anys 1920 i posteriors”, que ell no va conéixer “la fallà de l’arròs”, on durant una temporada l’arròs no va eixir ni va

S’ha escrit poc sobre com vivíem al s. XIX, més enllà de les novel·les de Vicente Blasco Ibáñez, gràcies al qual coneixem un poc com eren els nostres costums a finals del s. XIX, o les memòries i estudis presentats del cullerenc José Codina Cerveró on ens explica els 104

poder ser segat. Com sempre, les inclemències de la naturalesa, especialment les que tenen a veure amb la climatologia o les errades humanes, afectaren l’agricultura i a la ja malmesa economia de molts ciutadans de Cullera. L’arròs donava diners, evidentment, però no creguem que tot era riquesa. Als camps d’arròs primer es plantava –d’esquenes i corbat i amb una probable vista del Castell a la muntanya– i es barrejava, durant tot el procés de plantació s’inundava i es birbava. Se segava posteriorment a les Festes de Sant Llorenç i, conta José Codina, que es treballava a l’arròs després de bons dies afartant arròs, conyac i cassalla. El lloc de segador d’arròs estava ben remunerat, de fet immigrava molta gent a les nostres terres durant eixa època per a treballar al camp. Nosaltres ho féiem quan es recollia de les vinyes.

dent que haver deixat que es construïra tant i tan malament a la costa de Cullera, afectarà en un possible futur a tots eixos apartaments, posant en perill moltes vides humanes. Però bé, serà el mateix reciclatge de la naturalesa el que farà eixa funció, no serà una llei, ni tampoc un partit, serà la natura. El camí que li espera a aquest poble és un camí llarg, amb moltes esperances i amb moltes il·lusions, perquè ha de comptar amb l’agricultura sí o sí i no per una qüestió d’enyorança dels costums del passat o perquè hàgem d’aguantar un model de vida, sembla prou sostenible; no per això, sinó perquè de veritat l’agricultura fonamenta econòmicament aquesta població i ens ha fet eixir de les crisis més profundes i mai conegudes. Durant la Guerra Civil i la postguerra, els camps de Cullera donaren aliment a les famílies que pitjor ho passaven, el terme de Cullera salvà vides i estic segur en el terme de Cullera, en els seus camps i en les seues partides es troba la solució a molts dels problemes que actualment té el nostre poble. Si Cullera ja tenia molts camins durant el s. XX, amb molts racons plens d’horta, baladre, canyars i séquies, aquest poble no pot deixar-los perdre. Els camins que ens porten a ser fidels amb els nostres costums i aguantar un pilar bàsic de l’economia local han d’estar ben empedrats i per a empedrar-los necessitem la força de totes i tots, si no, i ho sabeu, la natura farà tot el seu treball. No especulem, deixem de construir, estimem la nostra terra i guardem-la sana i salva per a les properes generacions, agafem-ho com una vertadera obligació.

L’agricultura a Cullera era el pa d’una població prou empobrida, encara que a això li podem afegir la immigració que arribava a les nostres terres durant la sega de l’arròs i que, conta Codina que, acudia anualment a reunir-se a l’actual Rambla de Sant Isidre, justament al costat del riu i allí acampava durant totes eixes setmanes. I què contar de les brigades de fumigació, on es diu que va morir algú a causa de fumigar insecticides per als tarongers? Estem parlant que, en aquella època, els productes fitosanitaris eren molt contaminats i produïen reaccions molt dolentes a les persones que els usaven ben a prop. La pobresa era per a tots i afectava també a tots. Estaria bé tornar el temps enrere, i veure com la gran majoria dels barris actuals de Cullera, eren terres i horts on els nostres avantpassats treien les seues vides avant. Les fotografies del Racó, el Far, la Platja de Los Olivos, el barri de Sant Antoni, etc. plenes de tarongers i de terres cultivables em donen una certa enveja, però també em plena d’impotència i ràbia: Què hem fet amb el nostre paratge? Hem convertit, o millor dit, convertírem les nostres platges en atraccions de fira, on anualment vénen uns senyors a banyar-se i a deixar una xicoteta almoina al poble de Cullera; per eixa raó és positiu que s’establisquen les bases d’un nou model turístic sostenible en el temps i en la forma. Fa pena, fa pena perquè els que estimem la terra i volem que tinga futur, no considerem que un edifici de vint altures puga arribar a solucionar la crisi autòctona del poble, ni molt menys, perquè és evi105

Un camí cap a la creativitat… la gastronomia Juan Luis Miragall Aragó Enginyer tècnic i cuiner

a gastronomia es troba en augment des de fa uns anys i tot gràcies al camí que varen començar els francesos, sobretot els estudiants de l’escola de cuina Fernand Point pels anys 70. Aquests cuiners crearen l’estil Nouvelle Cuisine, un estil modern que ha creat tendència i innovació en els fogons de molts restaurants. També cal afegir els mitjans de comunicació que han ajudat perquè la gastronomia de hui en dia siga un tema comú de conversa i preocupació per a alguns, ja que la premsa, les revistes i sobretot els programes de televisió de cuina, els concursos com Masterchef, Pesadilla en la cocina, etc. han catapultat la nova cuina i l’estil de cuinar a un camí de creativitat i innovació. Foto: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Flickr_-_cyclonebill_-_Marv_ med_syltede_gr%C3%B8ntsager.jpg

Eixir-se’n de la línia, desviar-se del camí marcat. Recórrer noves rutes, no aturar-se mai. Desgavell - Lliure

Antigament, la gastronomia tenia un punt en què el cuiner es dedicava a cuinar els plats típics de l’època sense grans innovacions i poca creativitat, sempre eren els palaus i llocs dels rics on es podia veure la vertadera cuina de l’època, amb eixes grans menges, adornades i preparades a gran volum. Qui no recorda veure un porc senglar amb una poma a la boca i rodejat de fulles de palma? A poc a poc ha anat evolucionant fins a crear-se dos estils ben comuns: els de la iaia de tota la vida i els de l’alta cuina. Ja cap els anys 80 del segle xx, gràcies a alguns joves que hui en dia són els grans mestres per a nosaltres, començaren eixa revolució cap a allò modern, allò inexplorable per a molts que, a poc a poc, ens han introduït a la nova gastronomia de la Nouvelle Cuisine. Tota aquesta innovació o adaptació a la nova cuina, ha sigut tot gràcies a una revista de cuina francesa, una revista que any darrere any ha repartit els millors premis de gastronomia del món, ja que el seu treball es viatjar pel món i trobar els millors cuiners i els restaurants més innovadors, creatius i amb la màxima qualitat per als 106

Foto: Nacho Romero, 2016

clients. Aquesta revista anomenada Michelin Editions du Voyage, entrega les famoses Estrelles Michelin. Arribar a obtindre’n una d’aquestes estrelles, és el premi al gran treball, el premi d’un camí forçós cap a un triomf i reconeixement i poder assegurar-se una clientela d’alt standing i obtindre fama i molt bona publicitat per al premiat. Voldria mencionar que, per a molts cuiners, és un somni poder arribar fins a una merescuda estrella, perquè aquests xefs i emprenedors han fet un gran treball i esforç diari, creant el seu propi estil i una identitat que t’identifique amb el teu restaurant i amb la teua manera de cuinar. Aquests xefs, sempre intenten innovar, crear alguna cosa que faça que siguen diferents als altres, partint sempre d’una base fins a arribar als seus propis pensaments i idees. Per això, aquests xefs es rodegen de grans científics i químics al seu voltant i, abans de tot, creen un laboratori de sensacions, sabors i proves amb la finalitat de poder crear i innovar i, així poder sorprendre els seus comensals. Hi ha molts cuiners al món amb aquesta mena de treball i un dels pares d’aquesta revolució va ser el mestre Ferran Adrià qui, amb el seu famós restaurant El Bulli, va aconseguir una espectacular cuina de sensacions i sabors nous amb l’ajuda del Mediterrani i de l’esforç i el gran treball científic que va fer. Del seus propis fogons han aparegut més xefs amb les mateixes idees, que han aconseguit coses impensables als plats. Voldria mencionar que aquests xefs, han pogut canviar els colors als menjars; si relacionàvem el color roig amb la maduixa, després ens n’hem adonat que podria ser un sabor a peix o última novetat d’Ángel León, donar llum pròpia als aliments i il·luminar eixos plats... quin sabor tindran? Eixa és la màgia de la gastronomia de hui en dia. Des del meu punt de vista, tot bon cuiner o xef que aprecia la cuina i la gastronomia, buscarà un camí cap a la creativitat i la imaginació amb la seua aptitud treballadora i sense pensar en l’esforç que suposa eixe camí, sempre amb honestedat, senzillesa i amb una gran voluntat de continuar sempre avant, encara que falle. Amb tot açò, un cuiner pot arribar a complir els seus somnis i arribar a la fi del seu camí, que el client isca sempre content! 107

Si et veus capaç de decidir per tu i per mi, un sol camí. Gossos - Fills de l’abundància

El camí oblidat: “La senda de los elefantes” Ramón Marí Bohigues Escriptor i faller

El camí en qüestió sortia des de davant de l’Escolaica i serpentejant pel mig d’horts i terres de llavor, sempre acompanyat per séquies, sequietes i reguerots arribava a la seua fi. En realitat hi havia dos finals, ja que tenia una bifurcació: una anava cap als muntanyassos d’arena i moria a la platja; l’altra arribava uns quants metres més enllà, acabant al Camí de l’Escullera, al costat del riu, on la séquia deixava l’aigua sobrant, just en el punt on comença l’escullera pròpiament dita.

ste article tracta d’un camí, un camí del terme de Cullera, hui en dia es troba oblidat quasi totalment per tots, però quan lligen este article, estic segur que serà recordat per molts ja que va ser un camí molt anomenat a Cullera i que, sense cap dubte, ha viscut i ha tingut glòries passades. Abans de començar, i en primer lloc, vaig decidir que indagaria quin era el verdader nom del camí del qual parlaré, per aquesta qüestió vaig preguntar a persones majors, llauradors i gent que coneix el terme de Cullera molt bé, vaig parlar amb uns i amb altres i em vaig trobar amb la sorpresa que no es posaven massa d’acord en quin és el verdader nom del camí.

Este camí, ara quasi desaparegut –engolit pel macroprojecte del Manhattan– ha conegut dies de glòria quan les terres estaven en plena producció, les collites valien diners i els llauradors hi anaven amunt i avall carregats amb els productes que cultivaven; o quan més o menys on ara està la rotonda de la plaça d’Andrés Piles, obriren una sala de festes coneguda pel nom de Cactus (allí actuaven artistes de primeríssim nivell i l’accés es feia pel camí del qual estem parlant).

Ben cert és que la majoria de gent diu que el seu nom és Camí de la Bega, però també hi ha qui diu que, pel costat del camí en qüestió, hi ha, o hi havia, una séquia que transcorre paral·lelament a ell que té per nom la Séquia dels Àngels, que el camí pren el nom d’eixa séquia i, per tant, es diu Camí dels Àngels.

D’estos passats temps de glòria, ha acabat totalment oblidat, envaït per males herbes i escombraries quan, per culpa de la febre dels PAI, la gent va deixar de treballar les terres, la sala de festes ja feia temps que havia tancat i, degut a la construcció del Pont de la Bega i la posterior urbanització de carrers i accessos, va deixar de tindre un ús freqüent i quedà quasi oblidat. He de dir que el camí darrerament

Si bé amb el nom oficial hi ha discrepàncies, tots estan d’acord que el camí del que parlem li diran com li diran, però a Cullera tothom el coneix pel nom extraoficial amb el qual el batejaren, que no és altre que la Senda de los Elefantes. 108

ha sigut rescatat d’eixe oblit, encara que tan sols siga unes setmanes a l’any pels organitzadors del Festival Medusa, que l’han restaurat, li han llavat la cara i l’han posat de nou en ús. Hi havia qui, a banda del nom de la Senda de los Elefantes, el coneixia pel malnom de “Sierra Leona”, concretament en el punt on els horts afrontaven amb els muntanyassos perquè les denses tancades dels horts, fetes per protegir els arbres del vent de mar, feien que semblara un paratge selvàtic, d’ací ve el nom, d’ací i del fet que, en els temps de repressió sexual, era un punt d’encontre per a gent amb clares tendències homosexuals, que aprofitaven que era un punt amagat i discret al qual es podia accedir directament des de la platja o bé a través del camí per concretar cites o per tindre encontres de manera fortuïta. Sobre este punt he de dir que un amic meu, que tenia un hort just en eixe punt, moltes voltes em contava que tenia sempre el costum de, quan anava a l’hort, només arribar feia bona cosa de soroll i colpejava els tarongers, per tal d’avisar de la seua presència i que clar era el dia que no veia eixir de baix dels arbres els qui estaven al seu rotllo, fugint per mig de l’hort i, en més d’una ocasió, va rebre alguna insinuació a la qual cosa sempre contestava, birbadora en mà per si de cas, que no li anava eixe tema i que feren el favor d’anar-se’n.

Afortunadament, hui en dia, estes marginacions estan desterrades i ara gaudim d’una major llibertat en tots els aspectes. Ja no cal amagar-se per mostrar la inclinació sexual de cadascú i veure a una dona en topless és tan normal que ja no fem ni cas. Si ens posem a pensar quin és el futur d’este camí, la veritat és que el té prou negre, ja que si el Manhattan va endavant desapareixerà per complet, i quedarà engolit en la urbanització d’avingudes i carrers i, si al contrari el Manhattan es paralitza, quedarà com està ara: solitari i oblidat, esporàdicament utilitzat i rarament transitat. Per tant vull acabar fent una reflexió i és que, a l’igual que el camí, tots en la vida tenim dies de glòria que hem d’aprofitar en el moment, perquè ja vindran dies en els quals la glòria, que sempre és efímera, quedarà en segon terme i correrà el perill de caure en l’oblit.

“Senda de los elefantes” Foto: Nacho Romero, 2004

També em contava que en algunes ocasions veia a gent que s’amagava en els muntanyassos per mirar els que estaven en la platja. Totes les mirades, per descomptat , anaven dirigides especialment a les dones més lliberals, que en aquells temps de repressió i fugint de l’aglomeració de les platges de Sant Antoni, prenien el sol amb les mamelles a l’aire. En este punt més apartat i no tant concorregut, a més d’un dels “mirons” li pujava tant la temperatura que havia d’acabar fent-se una “gallarda”, com diu el meu amic Javi, per tal d’alleujar-se de tanta “calor”.

109

Els camins oberts... amb el llibret

Sagrada Família-Corea de Gandia són alguns d’ells. El llibret ajuda a la promoció de la cultura en la festa fallera, eclipsada moltes vegades pels esdeveniments festius, i per la cassalla, i cada vegada està convertint-se en un pilar fonamental. Hem de recordar que el llibret és el record palpable que tenim els fallers una vegada acabat l’exercici faller. Si una comissió treballa bé aquest apartat, aniran obrint-se-li nous camins de persones que voldran col·laborar en aquest llibret, que el dotaran d’una major qualitat.

Juan Gabriel Figueres Hernández

Delegat de Llibret de l’AC Falla El Canet

Els camins oberts en la comissió d’El Canet gràcies al llibret L’AC Falla El Canet, fundada en 1976, no ha sigut mai una falla caracteritzada per una cosa concreta, és a dir, hi ha comissions especialitzades en els monuments, altres en aspectes culturals... El Canet ha tingut monuments molt bons, però parlant en termes futbolístics – sempre ha estat en meitat taula– i, en temes culturals, es feien obres de teatre, però sempre lluny dels banderins.

bri nous camins el llibret? Evidentment, la meua resposta és que sí. I amb aquest article vos ho explicaré. Com? Basant-me en tres aspectes fonamentals amb l’ajuda del mètode inductiu de raonament, és a dir, com ha obert el llibret nous camins des d’un punt de vista general, passant per la meua comissió i, finalment, en l’àmbit personal.

Després d’uns anys en els quals la comissió va deambular en la incertesa, en 2009 em vaig llançar a la piscina per veure si millorava el llibret, molt discutit els darrers anys. Vaig començar a poc a poc. Partint de la inexperiència, sempre amb l’ajuda dels membres de la comissió, el llibret ha anat millorant de manera que s’ha convertit en la imatge més forta de la comissió, tant a escala local com a autonòmica, a causa dels èxits aconseguits gràcies al treball realitzat.

Els camins que obri el llibret

El llibret és una de les manifestacions culturals més importants que hi ha actualment en el món faller. Des que Bernat i Baldoví creara el primer llibret en 1855 fins a l’actualitat, el llibret ha tingut una evolució imparable. Molta culpa d’açò té la implantació dels premis en les diferents poblacions que han fet que les comissions falleres milloren els seus dissenys i amplien els seus continguts culturals, i que es convertisquen en grans contenidors, encara que també ha ajudat a aquest fenomen la creació en els anys noranta dels premis de la Generalitat.

El fet d’haver-ho aconseguit amb una de les comissions falleres de Cullera més xicotetes li dóna un gran valor, encara que molts es pensen que darrere hi havia un xeic anomenat Alunflam-labutxaca que finançava el nostre llibret. Tot ha vingut gràcies a l’afany dels fallers per traure el nombre més gran de publicitats. Sense això, el llibret del Canet no haguera crescut tant en els últims anys.

Moltes comissions han sigut pioneres i han sabut diferenciar-se en aquesta matèria, amb la particularitat que moltes no es caracteritzen per ser les que planten els monuments fallers més grans en les seues respectives poblacions. Casos com les comissions Plaça de la Malva d’Alzira, Penya El Mocador de Sagunt, Juan Ramón Jiménez de Xàtiva o

Molta gent comenta que el llibret d’El Canet ha obert els ulls a Cullera en el tema de la millora dels llibrets i això ens agrada, perquè sí que és cert que era un camí amb barreres. Pareixia que passar de 100 pàgines era tabú i els fallers només havien de preocupar-se de traure 110

rendibilitat econòmica. Açò també ha provocat obrir el camí de la cultura a Cullera promocionant el valencià, ja que moltes falles es dediquen a fer activitats per tal de promocionar la nostra llengua i, abans, això escassejava.

i sempre tinc marcada en el calendari la cita de la Mostra de Llibrets de Gandia, per a xerrar de com ha anat el treball d’un any. He de dir també que fer el llibret de la meua falla m’ha obert el camí per a entendre millor les Falles i el seu funcionament. Com tot jove, al principi ens preocupava més fer festa, participar en competicions esportives i poc més. Ara, gràcies a la inquietud que vaig tenir, em preocupen altres coses. Per exemple, em preocupa, com a membre d’una associació cultural, la promoció de la nostra llengua i que tot el que fem estiga ben escrit; em preocupa el bon funcionament de la falla, i una de les coses que més em preocupa és que les Falles no perdem els nostres orígens, referint-me clarament a la sàtira fallera. El fet d’encarregar-me del llibret va suposar indirectament que m’encarregara de realitzar les explicacions dels monuments fallers, intentant tornar a fer el que s’hauria de fer, ja que a Cullera, les explicacions de la Falla es van fer una temporada en prosa, i m’he dedicat a criticar i a satiritzar perquè les nostres falles continuen sent satíriques i crítiques.

Crec que el punt de reflexió va ser el fet d’haver aconseguit un 8é premi en 2012, fet que va fer que moltes comissions de Cullera milloraren el seu llibret. Jo estic segur que moltes comissions pensarien que, si podíem fer-ho nosaltres, perquè no elles també? Però tampoc és tan fàcil. Algunes sí que ho han fet, però altres s’han quedat pel camí. Nosaltres hem seguit apostant pel nostre llibret i seguirem pretenent donar una imatge d’un treball seriós que vol progressar any rere any.

Els camins oberts personalment gràcies al llibret

Si fa huit anys algú em diu que aconseguiria tot el que he aconseguit en el món de les Falles gràcies al llibret, possiblement m’haguera rist en la seua cara. Tot el que ha passat podria considerar-ho com un conte amb final feliç, però amb moltes hores de treball i unes ànsies de superació molt grans.

I un altre camí que ha descobert el llibret en la meua persona és l’enginy i la gràcia per a dissenyar-los. Vaig començar fent coses en el Word en els meus primers anys per tal d’estalviar diners a la falla i, a poc a poc, vaig començar maquetant el llibret amb programes d’edició professional que m’han obert la porta a fer alguna coseta més per a entretenir-me i traure una xicoteta vena artística que mai en la vida em pensava que tindria.

És cert que els premis aconseguits han ajudat i fan que la gent s’haja interessat pel teu treball i que, inclús, haja arribat a col·laborar en el nostre llibret. Sempre me’n recordaré del dia que vaig explicar en la Mostra de Llibrets de Gandia el meu treball en el llibret. Llavors, veure pujar a un xic de 25 anys ja era estrany (normalment sol ser gent més major qui agafa aquests assumptes fallers) i la gent es va riure, però quan vaig dir que havia passat del 32é al 8é premi de la Generalitat, tots es quedaren de pedra.

És tanta la passió que tinc per aquest element faller que, després d’un any de relaxació, no he pogut fer-me l’ànim i enguany estic al capdavant del llibret d’El Canet, una altra vegada, també perquè el treball m’ho permet. Espere que puga seguir millorant-lo i seguir donant guerra.

Però com ja he dit abans, el llibret no m’ha obert sols eixos camins. Per exemple, m’ha permés obrir el camí del respecte de persones d’altres comissions, és a dir, ha obert el camí del factor humà. He conegut gent de Cullera que sols coneixia de vista. Feia anys que no entrava a diversos casals de Cullera i en ells m’he sentit com a casa i la gent ha confiat amb mi per a realitzar diverses col·laboracions (Raval, Taüt, Xúquer, País Valencià a Cullera; Sant Roc a Torrent i Juan Ramón Jiménez i Benlloch de Xàtiva). A banda, també he conegut als coordinadors dels llibrets més importants

I pensa que la batalla va escrivint-se mentre fas el camí. Traficants de Sucre - Barreres de ciment

111

Camins que fan pensar Foto: Vista del Carme des de les Torres de Serrans a ValĂ¨ncia Foto: Edgar Frigola, 2016

112

113

Fills de l’èxode Àlex Grau Vilar

Patró d’altura de la Marina Mercant, editor de cartografia nàutica i patró d’embarcació de salvament de la ONG SMH

l primer de maig de 2016 va ser un dia llarg. De bon matí agafava l’AVE que em portaria a Madrid per a, després, agafar dos avions consecutius amb destinació Atenes i, finalment, l’illa de Chios (també escrita com a Quios). Vaig donar resposta a la crida que va fer l’ONG Salvamento Marítimo Humanitario (SMH), amb seu a Donosti, que necessitaven patrons i personal de la mar per a poder continuar amb les tasques d’ajuda als refugiats siris que des de Turquia pretenen arribar a Europa.

Dibuixe l’escenari que porta a fugir a una població que, en un primer temps, intentà anar a Grècia a través de Turquia, altres s’escampen entre Jordània, el Líban, Iraq, Egipte i Líbia. És curiós com ara no reben l’hospitalitat de ningú del poble que en el passat sempre acollia a tots els que ara els reben, quan ells tingueren conflictes. Ara es tracta de fugir però la primera opció ha estat parar-los a Turquia considerant que és un “tercer país segur”. Allí, la Unió Europea ofereix a Erdogan sis milions de euros a canvi que tanque fronteres. En principi, acceptà, però tots els que hem estat a prop sabem que tard o prompte demanarà més diners o tornarà a obrir les fronteres. És un xantatge permanent que ve adobat amb la petició que tots els turcs que vulgen puguen vindre a la UE a treballar, la qual cosa, finalment, la Comissió Europea no acceptà perquè Erdogan no considera terrorisme islàmic determinats actes terroristes.

SMH portava ja prou temps intentant ajudar a aquells que, fugint de la guerra, gasten els seus estalvis per tal d’arribar a una terra lliure de conflictes. El preu normal d’una travessia de 10 milles nàutiques (del Far a Tavernes) és paregut al d’un creuer de luxe pel Mediterrani, sobre els 1.000 euros per persona. El que et garanteix que eixiràs d’una platja de Turquia però no està clar que hi arribes a Grècia. Quios està a un cop d’ull de Turquia, molts velers passen l’estiu entre una costa i l’altra, però per a un sirià, la cosa és ben diferent.

Com que des de Turquia no es pot passar, alguns veuen la solució arribant a les costes de Líbia i intentant passar fins a Lampedusa, una illa italiana ínfima al mig del Mediterrani a més de 100 milles nàutiques de la costa. Un suïcidi. En el que portem d’any les xifres donen més de 4.000 morts intentant arribar a Europa. No em reconec com a ciutadà d’aquest continent. Mai no haguera pensat que podríem deixar morir a la gent essent, com som, un país i un continent que hem viscut èxode en primera persona.

La Unió Europea no vol els siris. Tot i això, Alemanya acull 100.000 refugiats mentre que la resta de països europeus fan poc, o res, per trobar una solució a un èxode que es produeix perquè un país té una guerra interna amb molts actors oficials: els russos, els kurds, ISIS i Al-Qaeda. Allí, tret dels míssils i les armes químiques que són sovièticament oficials, la resta de bales no saben qui de tots les dispara. Els xiquets d’Alep ja no es sorprenen en escoltar el soroll de les armes. 114

Per tal que es feu una idea, Quios és una illa que té poc més de 50 mil habitants, més o menys el doble que Cullera, i el seu territori vindria a ser semblant a la Ribera Alta i la Baixa al mig la mar. A l’illa hi havia tres camps de refugiats. Un oficial, Vial, ple, sobrehabitat, amb quasi el doble de la seua capacitat, i dos més: Souda i Depethe. Finalment, el de Depethe va estar desmantellat mesos després que jo hi estigués a l’illa. Ara sols en queden dos. El camp de Depethe estava al mig del poble al costat d’un parc, improvisat per les necessitats. A l’illa malviuen uns tres mil refugiats dels quals la meitat mengen gràcies a la generositat d’una ONG basca que es diu Zaporeak que prepara 1.500 racions diàries. Els aliments vénen de donacions i el personal és voluntari. Les cuines de Zaporeak han patit diversos atemptats per part de grups radicals grecs. L’activitat que hi ha ara d’arribades de vaixells a la costa ha disminuït a la mínima expressió les costes de Grècia. També l’hivern ha parat un poc l’èxode des de Líbia fins a Lampedusa i ens dóna un respir perquè la nostra ONG puga replantejar-se on fa servir els pocs recursos que té. Dues ambulàncies i un vaixell. Mentre pense com continuar ajudant a qui em necessita continue sorprès amb les veus que confonen islam i terrorisme islàmic i, també, la islamofòbia que genera la incultura que patim a hores d’ara. Durant les tasques de rescat. Foto: Àlex Grau, 2016

Els que ara viuen a camps de refugiats volen una vida digna com la nostra i tenen el patiment als ulls. Tots han vist la mort de prop i són gent agraïda que saben de l’esforç que fem els voluntaris. Finalment, vull agrair al nostre alcalde Jordi Mayor, a l’associació K-lidoscopi i a Joan Gimeno, corresponsal del Levante-EMV, que tots hagen estat, a Cullera, altaveus de la meua tasca a l’illa de Quios. I, per acabar, agrair al moviment faller que faça aquest esforç social de incloure en el rerefons de la festa, el patiment dels fills de l’èxode.

115

Emigre al camí de l’esperança, vaig buscant la vida. Emigre al camí de l’esperança, jo vaig buscant la dignitat. Emigre al camí de l’esperança, per una nova vida. Emigre al camí de l’esperança vaig buscant la pau. Arròs Caldós - Camí de l’esperança

Diuen que volen salvar-nos, per, així, apartar-nos del recte camí. Ovidi Montllor - Els banyetes

Camí a l’empresa Iván Morales Fernández

Enginyer industrial i tresorer de la Falla Taüt

ot evoluciona, tots evolucionem. És alguna cosa que és intrínseca a l’esser humà i que a poc a poc va fent que tot canvie, a nosaltres mateixos i al que ens envolta. De la mateixa forma ho està fent l’economia de l’associacionisme, representada en aquest article per l’economia fallera.

vejarien moltes PIME i, és clar, aquest fet es vol controlar. I és lògic, perquè amb la mentalitat que tenim els espanyols, busquem qualsevol pretext legal per a pagar el mínim, o directament no fer-ho. I no profunditzarem en el malbé que fa aquest fet a tota la societat, ja que no és el motiu d’aquest article...

Al principi de crear-se les associacions falleres, la comptabilitat d’aquestes era molt més senzilla: diners que entren per quotes, donacions o venda de loteria, enfront dels diners que ixen per a pagar les despeses. La comptabilitat era alguna cosa interna de l’associació que, en molts casos, solament es presentava a un grup reduït de fallers de la directiva perquè aprovaren els comptes.

Actualment, una falla es pot considerar una empresa amb les seues despeses i els seus ingressos. D’ingressos, n’hi ha principalment de dos tipus: els ingressos exempts de pagar l’IVA, com podrien ser les donacions i l’aportació de les quotes per part dels membres de l’associació; i, després, els ingressos que estan obligats a tributar, com podria ser la venda de begudes al carrer o la publicitat que fan les empreses en les diferents activitats d’una falla. Per l’altra banda trobem les despeses que, en teoria sols n’hi ha d’un tipus, però sempre hi ha qui vol pagar “sense factura”, “en B” o “en negre” i estalviar-se l’IVA.

Doncs bé, les falles han anat evolucionant i, paral·lelament, l’economia d’aquestes. Moltes falles, sobretot al Cap i Casal, són vertaderes empreses que tenen uns grans pressupostos, amb grans ingressos, donacions i, fins i tot, aportacions d’empreses multinacionals. Menegen una quantitat de diners que en116

Per aquests motius, els amics d’Hisenda, que al final som tots, han posat el punt de mira en les associa-

cions culturals, les quals vivien en un oasi fiscal, una espècie de regne de taifes on cadascú feia el que li pareixia correcte i, al final, no presentaven comptes a ningú que no foren els mateixos associats. D’aquesta manera, han començat a demanar el que se li demana a qualsevol empresa, però de manera un poc més diluïda. D’aquesta forma, una associació cultural, que supere un llindar d’ingressos mínim, ha de presentar a Hisenda el pressupost i la comptabilitat anual i presentar el model 347. A més a més, si l’associació realitza alguna de les activitats que no estan exemptes de tributar, haurà de donar-se d’alta en l’apartat corresponent a l’activitat que realitzen i presentar les declaracions pertinents de manera trimestral i d’aquesta manera podran emetre factura dels servicis realitzats (publicitat, venda...). Pense que aquests requeriments són sols, en principi, la finalitat última de l’Administració, que serà igualar la comptabilitat d’una associació a la d’una empresa perquè, al capdavall, és el que són. Deixant les exempcions tributàries com estan, però funcionant com una empresa en tots aquells àmbits que estiguen fora. Al cap i a la fi cal normalitzar les associacions, que no vol dir que hagen de pagar més, però sí que han de presentar els comptes per evitar blanquejament de capitals o altres delictes econòmics i d’aquesta forma fer més transparent la gestió.

Primeres cases del barri de Sant Antoni. Plaça Andrés Piles. Foto: Associació Cultural la Penyeta. 1974

117

Quan no s’equilibra la balança, plora l’esperança si li tallen el camí. Aspencat - Mirades

Les dones que obrin camí Paula Torres Fuertes Odontòloga i fallera

e vegades és difícil començar, és difícil saber per on has d’anar si no veus una senda. És complex endinsar-se en un món on les referències són escasses o on, pot ser, qui ha de ser-ho ets tu. De segur que moltes dones han estat davant d’aquest pensament en algun moment de la història de les Falles i, de segur que, no s’ho van plantejar com a una limitació sinó com a repte… reivindicar el paper de la dona en la nostra festa va ser una manera de començar… d’obrir camí. Allà pel març de 1935, a la revista Pensat i fet, Teresa Calatayud i Rives ja va reflexar en el seu text El feminisme en les falles la preocupació pel paper de la dona tant a la societat com a la festa fallera volent que “es creme ja per a sempre i junt a les figures […], eixe esperit de ridiculització que, per a tot lo que siga referent a les dònes, tenen els fallers”. Amb aquest desig començava el seu escrit per tal que no es fes servir la burla, la sàtira i el humor que envolta el monument i el caràcter faller per a ridiculitzar el feminisme militant; perquè “el fet d’obtenir les dònes algúns dels drets que abans sòl restaben per a’ls homens, no es per a possar a les figures representatives d’éstos ocupades en els quefers domèstics”. Il·lustració: Edgar Frígola, 2017

118

Estimada Teresa, no saps com lamente que, més de vuitanta anys després del que vas dir a aquella revista de referència a la cultura valenciana, no estiguem en un punt tan diferent. Alguns “mascles” de lucidesa limitada encara fan servir la burla i la sàtira per a intentar ridiculitzar la dona que no es limita a fer el que ells estimen oportú per a nosaltres.

optimista, afirma que “cada vegada hi ha més oportunitats per a les dones als tallers”.

Com aleshores, també hui, hi ha dones que es col·loquen al capdavant de les diferents arts i càrrecs de les Falles. Presidentes, pirotècniques, músics, indumentaristes i artistes. Dones preparades que són pioneres o que segueixen l’estel d’altres pioneres que s’endinsaren en el camí que els ha portat al reconeixement públic de la seua tasca o de la seua professió.

Aquests dies és més fàcil veure presidentes de falla o de juntes locals, com és el cas de la nostra ciutat, però no era un cas comú fa escassament una dècada. Mercedes Colón, presidenta de Huerto de San Valero-Av. de la Plata, va ser la primera presidenta del seu sector. Laura Cano té l’honor de ser la primera dona presidenta d’una falla de Secció Especial i, a més, de ser presidenta de la seua falla Almirante Cadalso-Conde Altea, també ho és de la Federació de les Falles d’Especial.

Encara és difícil per a elles moure’s pel sector, però hi ha comissions que aposten per elles perquè consideren el seu gènere com un valor afegit a la seua professionalitat.

Reyes Martí dirigeix la empresa de pirotècnia que va fundar el seu besavi a Borriana el 1868. Des de l’any 2004 és l’encarregada de dirigir i disparar mascletades vibrants amb finals potents el vuité dia del mes de març a la plaça de l’Ajuntament de València junt amb un equip format per dones –excepte el seu marit i el seu fill. Ha estat reconeguda amb el premi Isabel Ferrer de mà de la Conselleria de Benestar Social.

Encara hi haurà qui pense que no hi ha a una dona la capacitat per a dirigir sense por a parèixer una bruixa sense ànima o masculinitzar les seues decisions, però totes estes dones deixen clar que la capacitat no depèn del gènere sinó de la persona. De vegades tinc la sensació que una dona ha de demostrar que està capacitada per a un càrrec, mentre que un home se li pressuposa que ho està. Pot ser si un home decepciona, pel fet de no estar-ho, no està tan assenyalat com una dona pel mateix fet. O pot ser que siguen coses meues…

A dia de hui, dels dos-cents-quinze artistes agremiats a València només tretze són dones i sols tres d’elles són part de la junta directiva. Encara que tradicionalment han treballat molt als tallers familiars, es parla poc d’elles. Artistes d’estils diferents, la major part estan especialitzades en falles infantils: Eva María Cuerva, Anna Ruiz, Mari Carmen Camacho, Dora Piles, Laura Pallás, Inmaculada Ibáñez Marco… La primera dona artista fallera va plantar la seua primera falla el 1975 per a la Falla San Ignacio de Loyola-Azcárraga-Avenida Fernando el Católico. Carmen Llisteri Muñoz va ser una de les primeres dones a obtindre el carnet del Gremi Artesà d’Artistes Fallers. La primera dona a formar part de la directiva del gremi va ser Marisa Falcó que,

Al món de les falles encara queda camí per recórrer, però es tasca de tots endinsar-nos en ell i caminar-lo junts.

Falla inclusiva. No a la violència de gènere

119

La llibertat no ha sigut mai presonera, camina ferma, invicta i forta, pels camins d’esta esfera. Assekes - Nou camí

Camí a casa Sara Vázquez Bueno

Traductora, correctora lingüística i fallera

“Sí, sí, ara només arribe vos envie un WhatsApp... envieu-me’l vosaltres tam-

bé, eh? Adéu, adéu, bona nit”. Agafe la jaqueta. Me la pose. Em costa un poc eixir. És de nit. Trac les claus i les pose a la butxaca. El mòbil a l’altra. Encara hi ha gent. Hi ha ambient. Però tot s’aquieta de seguida. Es calla el món. Silencis plens. Per què diuen que la nit fa por? Encara veig la lluna, serena, calmada, em contempla des d’allà dalt, al cel. I un parell d’estrelles. Maleïda contaminació lumínica. Recorde les nits d’estiu a la mar i a la muntanya, on tot és quietud i pau i brillen enaltides les estrelles. Potser hui també em guien encara que no les veja. Camine. Fa fred. Ressonen rítmicament els meus passos. Quietud. Un gat maula. Em pare. El busque. El veig. Em mira emmudit. Li brillen els ulls, com si esperara alguna cosa. Continue. Tinc fred. Escolte

uns murmuris. El carrer retorna murmuris. M’esglaie. Un grup de gent enraona fort. Accelere el pas. Estan parats. Formen com un rotgle. Fan bastant de soroll. Camine més ràpid. Passe pel seu costat. “Ei, no vols companyia?”. Riuen. Quina mania. No els conec. Per què m’han de parlar? Què els he fet jo? No em gire. Potser, si no foren les hores que són, si no fóra fosc i si no anaren passats els haguera contestat. Perquè m’han d’intentar intimidar? Em torne a repetir, què els he fet jo? Què guanyen amb la meua por o amb la meua inseguretat? Seguisc caminant. “Més ràpid. Més ràpid. Més ràpid! Vull arribar ja!”. Pose la mà a la butxaca. Toque les claus. Tremole. I si vaig per un altre camí? Algun lloc per on hi haja més trànsit? Vull córrer. Accelere encara més el pas. Lleuger. Tinc calfreds. Voldria volar i estar ja a casa. Escolte un motor a 120

la llunyania. Els fars d’un cotxe m’il·luminen. M’enlluernen per l’esquena. Passa a gran velocitat pel meu costat. Gràcies. No ha parat. Però torne a pensar. I si arriba a parar? I si em forcen a pujar? Fixe la mirada endavant. Què els hauria fet jo, tornant a casa, perquè em pogueren fer cap mal? No pense la resposta. Em concentre. Ritme. Ritme i avant. Córre sense córrer. Tranquil·litat impulsiva. Repulsiva. Com si no passara res. Ara gire per allà. Veig l’ombra d’algú caminant en direcció meua. El cor em va a mil. Canvie de vorera com qui no vol la cosa. Tot perquè l’ombra no ho note i no es puga sentir ofesa. No vull passar pel seu costat. Ens creuem al centre del carrer. Passa de llarg. No passa res. Respire. L’atmosfera deixa de pesar. I torna el silenci. Els ecos dels temps. Em toque el mòbil amb la mà. L’agafe per fer com si mirara un WhatsApp. Com si mi-

Montanejos. Edgar Frígola, 2015

rara el Facebook. Com si mirara el Twitter. Per preparar el meu contacte d’emergència per si passa alguna cosa cridar de seguida. Quantes vegades he fet com que parlava amb algú? Quantes vegades m’he inventat respostes, quasi incoherents, als diàlegs de converses inexistents? Pense. Com si un mòbil em puguera salvar en eixe moment. En eixe mateix instant i evitar que em passara qualsevol cosa. Torne el mòbil al seu lloc d’origen, la butxaca. No sé quin estudi que he llegit comenta que, quan estem mirant el mòbil, no posem tanta atenció en el nostre entorn. I jo vull escoltar-ho tot. Vull estar preparada. Ho sabia. Uns passos al meu darrere. Havia relaxat un poc el pas. Camina més lleugeret, camina. Vinga, que ja arribe. Em gire. Veig una altra ombra, que va més lleugera que jo, que camina més ràpid. Ai. Em torne a girar. Vinga, que ja quasi estic. Em gire. Cada vegada està més a prop meu. Però no vaig a córrer. No. Un caminar àgil. Em pose les claus entre els dits. Encara escolte els passos. Continua. Va, va, va. Va! Un poc més. UN POC MÉS! Uns metres després, desapareix el soroll. Mire per sobre del muscle. Haurà seguit per aquell carrer? Això espere. Arribe a casa. Torne a girar-me un parell de vegades abans de traure la mà de la butxaca i posar la clau. Note una mirada sobre mi mentre òbric la porta. Entre ràpidament. Tanque. Amb un sospir. Mirant-me la porta. Gaudint de la sensació que tota l’angoixa s’esvaeix. I mentre puge per les escales –sense deixar de mirar enrere, per

si de cas– em pregunte per què moltes de les vegades que torne a casa sense la companyia de ningú –amiga, amic, companys, veïns– vaig alerta tot el camí. Esperant que passe alguna cosa. Sense protecció, sense valor, sense empara... sense massa coses. Em torne a qüestionar per quin motiu s’assumeix que totes les coses que he hagut de fer són normals abans d’arribar a casa; per què tanta i tanta gent fa com que parla per telèfon, o s’espanta del mínim soroll. De qui tenim por? De tot el que se’ns escapa? Cadascú sap si li faria o no mal a una altra persona, per això podem estar tranquils de nosaltres mateixos. Però... i dels altres? Arribe a la cuina. Bec un poc d’aigua. Els envie el WhatsApp. Vaig a la meua habitació i, mentre em pose el pijama pense per quin motiu tenim tan assumit tota eixa por. I encara m’adorm, pensant que demà serà un nou dia i que, arribarà un dia, encara que ens queda molt de recorregut per fer i treballar, que el fet de tornar a casa sol, sola o amb companyia no tindrà importància. Perquè tots ens sentirem segurs de nosaltres mateixos. Perquè caminarem amb el cap ben alt. Perquè ningú ens voldrà atemorir. Perquè serem lliures de prejudicis. Perquè confiarem en nosaltres i en la resta. Perquè el camí a casa no serà la representació del camí d’obstacles que suposa la nostra societat.

121

Els camins de la crítica Josep L. Aparici Gayon Filòleg

embla ser que s’ha posat de moda en els últims temps escriure i debatre al voltant de la crítica a les Falles. El tema ja porta uns anys i crec que enguany no s’acabarà ni se solucionarà. Les reflexions les podem llegir sobretot en els llibrets de falla. Per resumir, moltes veus troben a faltar que s’ha perdut en els monuments, i també en els llibrets, part de la crítica fallera, social, política o de costums d’altres èpoques, així com la sàtira i la socarroneria tan valencianes, pròpies i necessàries. Altres veus apunten que la “mancança” afecta més les Falles de la ciutat de València i no tant les de la resta del País Valencià. Xàtiva, per exemple, resistiria, sobretot en els llibrets. Pel que fa a Cullera, alguns constaten el retorn recent de la crítica més mordaç, desinhibida i ferotge en algunes comissions. Per cert, ho avance ja en el primer paràgraf: podeu criticar-me per este article. Fins i tot un amic meu que estarà llegint-lo amb lupa.

Il·lustració: Edgar Frígola, 2017

122

En realitat, la crítica fallera no ha desaparegut mai. El que passa és que s’ha edulcorat i rebaixat molt. De fet, en l’origen dels primers llibrets l’explicació de la falla anava en paral·lel a la crítica. A més, els textos dels monuments servien d’altaveu crític de tot el que s’havia esdevingut al llarg de l’any i que es plasmava en els cadafals i en les figures de cartó. La primera falla a la plaça de la Taüt, l’antecedent d’esta comissió, la Falla del Raval del Mar, del 1928 i primera a Cullera, tampoc s’estalvià les crítiques cap a l’ajuntament i les obres públiques de l’època, tal com consta en el llibret de 16 pàgines que es va imprimir amb textos molt treballats.

Fora de l’àmbit de la crítica fallera, posats a censurar alguna cosa, i ara que el valencià s’ha dignificat a bastament en la festa, els camins del present article em durien, com a filòleg, a criticar (ja en el sentit de blasmar o desaprovar) enguany dos fets. D’una banda, les faltes d’ortografia que veig per les xarxes socials. A vegades és descoratjador. Cal fixar-se! De l’altra, la pèrdua de l’ús del valencià entre els joves de Cullera. Observe, amb preocupació, com els entrenadors de molts equips esportius de la localitat es dirigixen als esportistes, jugadors o escolars en castellà, quan no és en moltes ocasions ni la seua llengua ni la dels que reben les instruccions. Ells sabran.

Els sainets valencians, amb el suecà Bernat i Baldoví al capdavant, no són una altra cosa que una manifestació d’aquell esperit crític i burleta molt valencià, que no sempre és entés pels forasters, ja que els autòctons utilitzem uns codis que permeten riure’ns de nosaltres, amb els altres i dels altres. Una de les persones que més crítica fallera ha fet, en forma de versos, és Josep de la Torre, durant dècades i en moltes falles de Cullera. Des d’ací, el nostre homenatge perquè sempre ho ha tingut clar. Darrerament, moltes comissions busquen poetes, lletraferits o inclús rapers per dotar de bona tècnica i qualitat les explicacions i els versos fallers. I això és un pas avant molt important, ja que la qualitat literària se’n beneficia.

Finalment, tres crítiques més a la fi del camí. La primera va dirigida a mi per haver entregat l’article per al llibret en temps límit o quasi a punt d’expirar. La segona és per a la Falla La Taüt i conté la pregunta següent: per a quan un llibret de falla que tinga com a tema el del monument? Tercera i última: critique els que no llegiran l’article. Mai sabré la seua opinió. En qualsevol cas, com diu aquell, per quatre dies que estarem ací, riem-nos un poc.

L’acceptació de la crítica o la gràcia que puga fer-nos ja depén de l’humor de cadascú, dels seus interessos personals o de si troba que la paròdia el satisfà emocionalment. Algunes crítiques poden arribar a tindre molt mala llet, altres poden exagerar fins a límits insospitats, ens podem vore reflectits també... però molt poques vegades s’arriba al que sol anomenar-se “falta de respecte”. I compte, perquè vivim en uns temps on la crítica o l’humor en general –i estic canviant un poc de tema–, més o menys salvatge o despietada, però intel·ligent i gens opaca, no està ben vista des d’alguns sectors. Parle de mitjans com El Jueves, Mongolia o Charlie Hebdo. Pense que la llibertat d’expressió hauria d’estar per damunt de tot. Les instàncies politicojudicials no sempre ho veuen així. Desafortunadament.

Sempre fidel segueix el teu camí, a la fi, el destí amaga un canvi. Incendis de somnis als meus pulmons, tremolen tots els cors amb els nostres acords. Fent la Mà - Puja

123

I, a cada obstacle, refem com si res el camí construint a mida el destí. Lax’n’Busto - Que boig el món

Ricardo Tormo.

El llarg camí de la “llegenda” Joan R. Gimeno Martín

Corresponsal del diari Levante-EMV, escriptor i faller

ens dubte, “el camí de la llegenda” no va ser gens fàcil. El pilot de Canals, Ricardo Tormo, va nàixer el 7 de setembre de 1952 a Aiacor, una pedania del poble de Canals, en la província de València. Tots els amants de les motos el coneixien com el pilot de Canals. Ni tan sols els inicis varen resultar gens fàcils. Ricardo Tormo Blaya és menor d’edat quan aconsegueix un segon lloc en la seua estrena com a pilot federat, justament a Cullera l’any 1971. Va córrer amb una llicència amb la signatura falsificada per un amic i sense que el seu pare ho sabera –de fet, ho sap per la ràdio. En assabentar-se, el pare li prohibeix seguir participant i li trenca la llicència. No va ser fins a 1972 quan va tornar a córrer, després de perdre un any per expressa oposició del seu pare. Però Ricardo tenia clar que el seu futur més pròxim era pujar dalt d’una moto i gaudir del soroll d’aquesta, gaudir de l’olor a gasolina cremada. Una vida, la que li esperava per davant, carregada de grans dosis d’adrenalina. Després d’un any en blanc, en la prova que obria el calendari de la categoria de 75 Júnior, es proclama vencedor a Guadassuar (València). En 1973, Ricardo s’inicia en el Campionat del Món i aconsegueix el seu primer punt en la desena carrera del Mundial sobre l’asfalt del Jarama (Madrid), amb molts dels seus amics a la graderia.

El Campionat Mundial

Però el camí de la llegenda comença a semblar d’un altre color. A poc a poc, els amants de les motos comencen a veure en el rei Ricardo un 124

campió. Les grans marques comencen a seguir-lo. En 1977 Ricardo es converteix, juntament amb Ángel Nieto, en pilot oficial de Bultaco per a disputar el Mundial. En l’últim Gran Premi de l’any va aconseguir la seua primera victòria en la màxima competició en el circuit suec d’Anderstop, desafiant la pluja. En aigua, Tormo va demostrar una gran habilitat per a rodar rapidíssim. Sempre em pare a recordar una de les seus frases favorites quan li preguntaven per què anava tan ràpid en aigua: “porte un mono de cuir, si caic a terra… relliscarà millor i em faré menys mal”. La temporada de 1978, el mateix any que es retira el més gran del món de les motos, Giacomo Agostini, el d’Aiacor s’alça amb el títol mundial del “veinteavo” de litre i aconsegueix els següents números al final de la campanya: 5 victòries en les 7 carreres que es varen disputar durant aquell campionat. La memòria em fa veure que la seua carrera va estar molt lligada a la d’un tal Ángel Nieto, corredor del que va ser company d’equip i rival. Tots dos varen mantenir pugnes memorables als circuits de tot el món. Una de les carreres més igualades de la història d’aquest esport va tindre lloc en el traçat de Silverstone durant la temporada de 1982. Oficialment, Ángel Nieto, a ulls dels jutges i dels directors de carrera, es va adjudicar aquell Gran Premi, però la realitat és que encara hui es desconeix qui va passar abans per la línia de meta. Parlant amb

el mateix Ricardo, ell sempre afirmava que no ho tenia gens clar, però que en l’interior alguna cosa li deia que havia guanyat eixa carrera. Cal recordar que, en aquella època, el sistema del photofinish (malgrat haver sigut creat en els anys 30 del segle XX) encara no s’havia implantat en el motociclisme.

Un any més tard, el campió va ser homenatjat de forma pòstuma quan es va inaugurar el traçat de Xest, el qual es va batejar com a Circuit Ricardo Tormo. En el camí cap a la seua pròpia llegenda també varen haver molts èxits, a més de desgràcies. Molts campionats guanyats amb ganes i afició.

En 1983 al costat d’un, en aquell moment, jove Jorge Martínez “Aspar” (apadrinat pel pilot de Aiacor i pel mateix Salvador Gascón), Tormo fitxa per Derbi per a afrontar el següent campionat del món de 1984 en la nova categoria de 80 cc. En el primer Gran Premi del Mundial d’eixe any (disputat a Misano, Itàlia) trenca quan anava en segon lloc i no pot acabar la carrera.

Es va proclamar dues vegades campió del món en la categoria de 50 centímetres cúbics: la primera en 1978 i la segona en 1981. En ambdues ocasions ho va fer amb una motocicleta marca Bultaco, encara que la segona vegada sense suport oficial de la marca. A més d’eixos dos Campionats del Món, va aconseguir tres Campionats d’Espanya en la categoria de 50 cc i quatre en la de 125 cc.

El següent Gran Premi del Continental Circus, com es coneixia en eixos temps el mundial de motos, se celebraria a Espanya en el circuit del Jarama. Abans d’esta cita, Tormo va volar fins a Barcelona amb el propòsit d’arreplegar la seua granota de cuir en la seu de Garibaldi. Després, es va desplaçar fins a la factoria que Derbi tenia a Mollet, on se li va proposar provar les millores mecàniques que s’havien realitzat en la seua moto. El test va tindre lloc en el polígon industrial de Martorelles (Barcelona), pròxim a la fàbrica Derbi.

Durant la seua carrera, Ricardo Tormo va disputar 62 Grans Premis, va aconseguir 19 victòries, 36 podis, 23 poles i quatre voltes ràpides. En 1994 va ser condecorat amb la distinció més alta de la Generalitat Valenciana i va editar, en col·laboració amb el periodista Paco Desemparados, un llibre autobiogràfic titulat Jo Ricardo. Una vida per i per a la moto.

Aquell 24 d’abril de 1984, Ricardo va xocar contra un Simca 1200 que circulava per aquella zona. L’accident va ocórrer perquè un dels ajudants de Derbi, que presumptament havia d’evitar el pas, es va despistar i va deixar que accedira al recinte un vehicle que Ricardo només va poder esquivar parcialment. Com a conseqüència d’aquest xoc, Tormo es va destrossar la cama dreta i va veure truncades les seues possibilitats de tornar a les pistes. A més, aquest fet l’obligaria a sotmetre’s a una innombrable successió d’intervencions quirúrgiques.

Aquest gran campió va morir el 27 de desembre de 1998 a València afectat de la malaltia de leucèmia. En la seua memòria, porta el seu nom el circuit de la Comunitat Valenciana situat a Xest, on es realitzen els Grans Premis i altres carreres d’importància. La denominació oficial d’aquest traçat és, per tant, “Circuit de la Comunitat Valenciana Ricardo Tormo”. Memorables, en este camí de llegenda, les seus carreres i disputes a Cullera, tant al circuit de Sant Antoni com al del Raval, amb pugnes meravelloses, de les que feien afició amb el mateix Nieto, Aspar, Caragol, “Gat” Alós, Benjamín Grau i una llarga llista innumerable de grans pilots, d’aquells que feien època, d’aquells que ajudaren a la figura de Ricardo Tormo en el seu “camí de llegenda”.

A partir d’aquest moment, Ricardo Tormo va seguir lligat al món de les dues rodes, sobretot ajudant a pilots joves amb talent. La carrera del pilot cap a la llegenda es va veure truncada massa prompte. Haguera pogut ser, sens dubte, un dels pilots que hagueren marcat una època.

125

Camí amunt Héctor Beltrán Sánchez

“El abraça arbres” Arboricultor Especialista en arbres, palmeres i faller

Quasi tota la meua vida havia desitjat muntar aquests arbres i arribar al cim per contemplar des de dalt el meu poble i comprovar de primera mà la seua majestuositat.

’estos dos de qui vos parlaré han fet un camí a la vida paral·lel, no ha sigut un camí com els que nosaltres coneixem. És a dir, no ha sigut un camí pla o horitzontal com aquell que fem les persones al llarg de la nostra vida sinó tot el contrari, ha sigut un camí vertical, llarg i amb dificultats...

He de dir que el somni es complí aquest any de 2016 quan, degut a la feina, vaig haver de muntar per fer un treball de retirada de fruits i desenganxar un cable que estava enganxat sobre una de les araucàries.

Corria l’any 1931 quan, de sobte, ens apareixen en unes fotos del mercat antigues, però llavors aleshores ja tindrien uns quants anyets. Però com a una foto de l’any 1929 no hi són, farem un criteri salomònic i els adjudicarem la data de 1930, per arrodonir. Perquè, en el moment d’escriure aquestes línies, els majestuosos exemplars d’Araucaria heterophylla, que és el seu nom científic, araucària excelsa, més comunament, o pi de pisos per a la gent de a peu, estaran complint els 86 anys.

I, llavors, em vaig sentir l’home més afortunat del món per un moment, ja que no vaig dubtar a eixir de la cistella hidràulica que m’havia apropat i botar sobre l’arbre, abraçar-me a ell i contemplar les vistes que ells mateixos tenen de nosaltres. Allà dalt, u està tranquil, assossegat i estupefacte. Tot al mateix temps. Se sent la pau interior. T’aïlles del món. Tens una perspectiva de la vida diferent. I, sobre tot, te n’adones que l’home no és el centre del món, sinó tan sols un eslavó més de la cadena.

Cal dir que hem de parlar d’ells com a elles perquè recentment ens oferiren una pluja de fruits que causà l’alarma dels vianants, ja que esta espècie és dioica, és a dir, cada peu té un sexe. I, en fer fruits, deduïm que són femelles.

Una vegada baix m’entrà un poc de tristor, haguera volgut que el moment durara més.

Des de xicotet jo ja he jugat baix l’ombra d’aquests gegants amb les seues fulles peculiars, ja em meravellaven sense saber que un dia jo em dedicaria a la feina de cuidar del regne vegetal.

Temps enrere els recorde il·luminats i decorats per a les festes de Nadal i, això sí, em fan sentir que per davall d’ells estic en casa d’allò més. 126

Paratge obert a la mercè de la rosa dels vents. I pel camí, del sol a l’inrevés. Atzukak - La nostra vall

Vista del Castell des del cim de l’araucària dels jardins del Mercat. Foto: Héctor Beltran, 2016 Podant l’araucària dels jardins del Mercat. Foto: Héctor Beltran, 2016

127

El camí de la vida

Sovint trobem el nostre destí pels camins que prenem per evitar-lo. (Jean de la Fontaine)

Alexandre Morales Fernández Investigador i escriptor

Avís

Com que Déu no existeix –no és que ho tinga demostrat, és que el mètode científic-elucubratiu que utilitze en la meua vida no em permet altra realitat. Altra cosa és la fe, també és de veres–, us diré que som nosaltres els qui construïm els nostres camins i, per eixa raó, no s’ha de deixar mai de banda que els directors de la nostra pròpia vida sempre serem nosaltres, malgrat les circumstàncies alienes a la nostra acció que si fórem perfectes les descobriríem abans d’hora i, per tant, ja les tindríem en el sac de les previsions; encara que això és normal que no passe perquè som, com es diu prou sovint, éssers humans amb errades i amb encerts. De fet, tots ens imaginem les nostres vides com una espècie de camins on anem transitant a poc a poc, de manera lenta i molt especulativa. Qui no entén el pas del temps o l’evolució de les coses que podem albirar com un camí pel qual anem transitant? Potser són les línies geomètriques establertes o l’entorn mateix el que ens duga a pensar que vivim caminant, no ho sé, jo sé poques coses, però sí que me n’he adonat que constantment vaig empedrant el camí de la meua vida. Potser us passa el mateix a vosaltres, no crec que siga un fet diferencial i únic de la meua existència, és un fet, per tant compartit amb totes i tots.

é que el títol sembla el d’un programa de tarot, però ja us avance que l’article no té res a veure amb eixe tipus de continguts. Què li anem a fer si aquest llibret parla de “camins” i jo he de parlar de la vida? L’autor L’home inventà els camins per a no decebre’s a si mateix en les distàncies, formant a partir d’ací un ventall d’aspectes positius que ronden des de la creació de llocs de treball a la fantasiosa perspectiva d’unir societats. Podríem dir que els ponts tenen una versemblança amb els camins, ja que tots dos serveixen per a entendre, al remat, que la gent hem de comunicar-nos. Al cap i a la fi la conclusió més clara de per què serveixen els camins està en la comunicació. Encara que em contradiga durant la confecció d’aquest article –Góngora ho feia molt sovint i no passava res, encara que pixe massa alt si em compare amb aquest home–, pense que no només la comunicació és la conclusió al concepte de camí, hi ha d’altres de més importants –com l’allunyament de la realitat, la constància del dia a dia o la indissoluble idea que cal marcar-se objectius per a ser alguna cosa en la vida.

En l’empedrament d’aquest camí, sempre tindrem obstacles, materials o immaterials, però obstacles al cap i a la fi, i s’ha de ser intel·ligent, i especialment intel·ligent emocional, per poder vèncer a l’apatia quan calga i seguir lluitant fins que el sol s’amague. Us posaré 128

Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes. La Gossa Sorda - L’última volta

un exemple perquè entengueu què vull dir-vos amb això dels obstacles: solc ser prou organitzat, ara bé el que no tinc és memòria; i em salva sempre la frase de Joan Fuster de “les persones felices no tenen memòria”, i bé, eixa mancança de memòria em provoca entrebancs diaris que es podrien solucionar amb una agenda, però, des de la probable innocència que ens caracteritza a la joventut, pense… Com vaig a recordar apuntar-me alguna tasca en l’agenda si potser se m’oblide fins i tot el lloc on està l’agenda? Són exemples fàcils, però el que vinc a dir és que, malgrat que en algunes ocasions se’ns plantege que hi ha solucions a tots els problemes, excepte a la mort, és mentida, ja que hi ha problemes insolucionables que parteixen en dos aquesta sagrada teoria que ens han anat col·locant durant molt de temps.

Foto: Nacho Romero, 2016

Ara mateix estic enllestint aquest article en un avió camí a Brusel·les –i que conste no he decidit acabar-lo ací, però podria perfectament haver-vos mentit i haver assegurat que ho tenia tot preparat. De fet, ve a mida, ja que estic viatjant cap a un país estranger, on no sé ni la seua llengua ni els seus costums, l’única cosa que sé és que és la capital d’Europa i que allí està la seu del Parlament Europeu i d’altres institucions de la Unió Europea. Més enllà d’aquesta apreciació, el que vull que entengueu és que ni l’organització a l’espai-temps soluciona els problemes. I en aquests moments, quan te n’adones que eres poca cosa, és quan et ve al cap la poca importància que poden tindre les decisions que prenem, però no ens oblidem, vivim en un món globalitzat i quasi tot ens pot afectar, malgrat que desconeguem d’on vinga i qui siga. No siguem mai insolidaris amb els altres, però tampoc amb nosaltres mateixos, els problemes que van succeint-nos en la vida, no tots són solucionables, però sí passables, i com bé sabeu, el temps ho cura tot i el temps sempre és un llarg camí que mai s’acaba. Per a aquests casos, sempre em ve al cap la mateixa sentència: Tempus fugit.

129

Caminem?

Que el camí siga llarg i que siguen moltes les matinades, més lluny de l’avui, més lluny, sempre molt més lluny del demà, on tampoc t’aturaràs. Atzembla - El teu viatge

Hèctor Sanmanuel Torres Enginyer mecànic i faller

o deia Kavafis, ho va traduir Riba i ho cantà Llach –i tots els grups que l’han versionat, és clar–: sempre que emprenem un viatge no hem de triar mai el camí que creiem més curt ni el camí que pensem que serà més fàcil perquè, així, mai gaudirem del trajecte, ni tampoc aprendrem cap lliçó dels problemes amb els quals ens podem trobar. És a dir, mai viurem el camí. Però és clar, tots volem arribar tan prompte com siga possible al nostre destí, veritat? Al cap i a la fi, és el destí allò que ens impulsa a començar l’aventura perquè ningú no es posa en marxa si no vol arribar a un lloc o si no té un no-sé-què que el fa moure’s inquietament i començar a avançar (bé, estan eixos que es fan dir runners que ixen a córrer

simplement perquè sí), però pel bé d’aquest raonament farem com si no existiren. El destí, o el que podem arribar a entendre per destí, pot ser una cosa bastant senzilla, com anar a pel pa; complicada, com estudiar una carrera, o, fins i tot, etèria com la felicitat. Tot allò que ens desperte un anhel i que ens provoque ganes de posar-nos en moviment per tal d’aconseguir-ho. Tot, seria destí. No obstant això, de vegades pequem d’impaciència i volem arribar al nostre objectiu de manera ràpida sense fixar-nos en el camí que estem caminant, en el nostre recorregut. Tot s’hi val, tot està permès en tant que ho puguem obtenir. Ací, és on errem. És en el camí i no en el destí on es troba l’essència d’aquell viatge que comencem. És en el camí on trobem dificultats, obstacles, entre130

bancs i és en el camí on, de vegades, ens podem perdre i on, fins i tot, podem arribar a pensar a desistir i abandonar allò que amb tant d’esforç estàvem seguint. Però també és en el camí on aprenem a superar tots els entrebancs, els obstacles, les dificultats. Fent camí confluïm amb gent que ens acompanyarà, de vegades, per sempre i amb gent amb què no havíem pensat que ens podríem arribar a relacionar. També és en el llarg camí on, després d’haver-nos perdut, acabem arribant a un destí que no té res a veure amb allò que havíem imaginat trobar –però que, al final ens acaba encaixant millor juntament amb allò que hem anat creant pas a pas. És el que té de bo el camí, mai saps quina aventura viuràs quan el

comences, l’únic que saps és que no seràs el mateix quan l’acabes. Potser tot açò que acabe d’escriure siga –per a alguns– una cosa banal. Potser tots ho tenim ben clar i ja ho coneixem. Però pensem. Parem-nos a pensar i reflexionem. Tots –i, per favor, deixeu-me generalitzar– hem caigut en la temptació d’arribar al final del nostre camí ben ràpid. Tots hem pensat a agafar una drecera, a fer alguna cosa per estalviar-nos passos, per treure’ns pes de la motxilla. Per què no meditem seriosament quan ens sentim temptats de no poder avançar o quan creiem que un obstacle és massa per a nosaltres? Recorda: “Itaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit”. Tot i que el destí ens marque un rumb, no hem de tindre por de resseguir el que ens proposa i fer-nos responsables de les bifurcacions que triem, i també de les condicions en les quals volem transitar. Que no tinguem cap presa a arribar! Que gaudim del camí tot el que puguem! “Que el camí ens siga llarg i ple de llum i noves sendes”!

Foto: Edgar Frígola, 2016

131

Foto: Luis Ángel Santos, 2012

L ’ànima del camí de Sant Jaume Luis Ángel Santos Pérez Graduat en Magisteri i Actor

Després de passar hores i hores llegint, comparant i anotant tot tipus d’informació necessària, et pares a pensar uns instants i et dius a tu mateix, si allò que es proclama per tot arreu en serà cert, que si el Camí de Sant Jaume té ànima pròpia i cadascun és diferent de l’altre. Immediatament envaeix el teu cos, amb unes ganes irrevocables, de nou la idea de buscar dates per a la nova aventura. Molts són els ítems a tindre en compte a l’hora de llençar-se en busca de l’ànima del Camí i moltes qüestions a resoldre abans de marxar: -La preparació física: estic realment preparat? Quants quilòmetres faig? Quin “Camí” és mes senzill?

-La preparació psicològica: més important si cal, que la abans esmentada. Suportaré amb ganes tot el que suposa alçar-se de bon matí i caminar una mitja de 20 km? Eixiré airós dels moments durs i soledat? Abandonaré sent incapaç de complir l’empresa?

e sobte, un dia qualsevol, t’alces del llit amb una consigna clara ”he de fer el Camí de Sant Jaume” i, al mateix instant, tot es converteix en un mar de dubtes, que no hi ha paraules per descriure.

-El material: ha de ser específic, còmode i adaptat a les característiques de pes i altura, la distància a recórrer? Al Camí “menys és més”, val la pena invertir uns euros de més en qualitat?

Durant molts anys n’hem sentit parlar però, per a la gran majoria, és un gran desconegut i sols ens vénen al cap un parell coses: la religiositat d’aquest, el benefici que té caminar per a la salut i l’esperit de superació. Així doncs, i sense més preàmbuls, comences una recerca infinita pels immensos recursos que ens ofereix la xarxa, fòrums, blogs, webs i altres recursos més tradicionals com revistes i llibres.

-Els diferents itineraris: Francès, Primitiu, del Nord, Anglès, Portuguès (de costa i interior), Sanabrés –prolongació a Finisterre–... fer-lo sencer

132

o solament una part ? -L’allotjament: albergs amb habitacions compartides? Hostal? Hotel? -Religió, aventura o ambdós: quin sentit té per a mi fer-lo? La Compostel·lana laica o religiosa?

només es fa suportable al Camí de Sant Jaume, trobant metges inesperats vestits de peregrins oferint els seus efectes personals per ajudar-te amb la cura; una essència de compartir habitació amb més de 60 persones de diferents nacionalitats, costums i tradicions que acaben totes juntes compartint sopars i històries al redós de qualsevol alberg, fentnos sentir més humans i creant vincles afectius transitoris però intensos. Una essència que, al cap i a la fi, sols és comparable a les llàgrimes que desprens enmig de la plaça do Obradoiro en fer les últimes passes cap a l’apòstol.

-Sol o acompanyat? Per lliure o excursió organitzada? No som conscients de tot el que implica però, així i tot, si hem decidit fer front a aquesta empresa, resoldre tots els dubtes no serà el major problema que trobem. Sols queda posar-se mans a la feina i gaudir des del primer minut: gaudir de l’aventura.

Com una bona fragància, anem omplint la nostra ampolla de xicotetes gotes en forma d’anècdotes esdevingudes dia rere dia, camí rere camí, any rere any i record rere record. Aquesta ampolla té nom propi, ’’ànima del Camí”, i és tan personal que ningú entendrà mai el perquè si no és capaç de fer el Camí de Sant Jaume i omplir-ne la seua.

I amb tot açò assolit, al 2012 em vaig endinsar a la cerca de “l’’ànima del Camí”, del meu Camí, ja que això és el que vaig descobrir, el camí és propi i no respon a uns cànons estereotipats perquè, els que l’hem fet alguna vegada, podem coincidir que no existeix una sola ànima, existeixen milions, tantes com persones que el fan, tantes com vegades faces el Camí de Sant Jaume i tantes com cadascú vulg sentir, tant les pròpies com les alienes. I és que, en cada aventura, els sentiments que afloren són immensos, diferents, compartits, únics –i no tant únics–, solitaris, acompanyats, positius i negatius. En definitiva, fem sentir el cor i el cap com mai ho fem a la nostra vida rutinària.

El món està ple d’aquestes ampolles que donen llustre a un patrimoni del qual els espanyols ens hem de sentir orgullosos i gaudir de la seua esplendor. Si qualsevol dia, tots ens decidírem per obrir-les i mostrar-les, de seguida respiraríem una atmosfera diferent, plena de bons sentiments, uns sentiments, dels quals, per desgràcia, està òrfena hui en dia la Terra.

Parlar-ne, de sentiments, és parlar de pertinença, de sentir-se part d’un emblema mil·lenari, una part de la història més recent d’Espanya; part d’un tot que conforma ”la família xacobea” i formar part del misticisme que engloben les tradicions gallegues amb les seues llegendes ancestrals. Sentiments que et fan caure en una mena d’encís que, sense adonar-te’n, repeteixes una i una altra vegada, augmentant el plaer de sumar petjades al terra que xafes en el teu camí.

El Camí de Sant Jaume trau el millor de les persones, aspectes personals que, tal vegada, havien caigut en l’oblit o que, per vergonya, no mostrem a amics i familiars. Hem de deixar enrere l’estrès que ens ocasiona la rutina i hem de tornar a ser eixos xiquets innocents que gaudien la vida sense deixar-se res dins i mostrant-se plenament als altres. Una vegada ho proves, cauràs a les seues xarxes més vegades i, és que, el Camí enganxa com qualsevol droga, sols que en aquest cas, és un vici molt més sa. No deixeu mai de caminar, no abandoneu mai el camí i com deia en Lluis Llach en una de les seues cançons “malgrat la boira cal caminar”.

Potser la globalització i l’ansietat per rendibilitzar econòmicament una tradició en auge, està fent que els peregrins perden l’essència vertadera d’aquest. Una essència marcada per llargs dies de caminada davall un sol de justícia o amb una infinitat d’inclemències meteorològiques que acaben sent unes agradables companyes de viatge; una essència on caminar amb els peus plens d’ostentacions 133

Pels camins del cel, per camins de sal, una pàtria dalt d’un far. Sargantana Balear - Gener

Ningú m’acompanya pel gris camí d’aquest dolor. Tantes nits de tempesta van fer de mi el que ara sóc. Enderrocks - Octubre

Decidir el temps Andreu Lluch Orts

Regidor a l’Ajuntament de Canals

Les llums s’han apagat

sobtadament, si més no ja t’ho esperaves. Una ombra al passadís s’apropa cantant amb trenta espelmes cremades. “No s’acabarà ja”, et dius i mires l’hora: les quatre són tocades. On quedà la il·lusió d’obrir els teus regals el dia que esperaves? Quedaren, qui sap, quan vas haver d’anar a aules prefabricades. Trenta anys i vint-i-set de formació seguida de lliçons oblidades.

Trenta anys de decidir qui eres, qui has de ser i no ser qui esperaves. Penses, sovint, si t’has equivocat triant les sendes trepitjades. Et trien el col·legi, et trien els amics amb accions sentenciades per fer-te un model del que volen de tu les persones estimades. Però a punt està el dia on tu tries camins, són teues les errades, més que encerts, i et preguntes: “No errarien ja les decisions imposades?”.

Tan jove i et sents vell. Tan quiet i tan actiu. Tu calles i t’enfades. Silenci. Demanes un desig. Bufes. Et sorprèn que els vells mai tinguen pressa i sí els joves. Les cendres soterrades fetes de cera amaguen les raons, la pau, la resposta que buscaves: qui sap si ells ja contemplen els camins correguts valorant les mirades que llancen qui, com tu, es pensen que han perdut les vivències passades. Foto: Nacho Romero, 2010

134

135

El camí cap a l’autocura Mara Sempere Manuel

Metge especialista en Medicina Familiar i Comunitària

egons una enquesta feta en 2014 per la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (semFYC), un 37,8 % de la població espanyola busca informació sanitària a internet i un 20 % s’ha baixat alguna aplicació relacionada amb la salut al seu mòbil o tableta. No obstant això, encara que el 71,7 % opine que amb una major “autocura” es podrien evitar consultes innecessàries, sols un 6 % segueix les recomanacions mèdiques, un 4,8 % porta una vida saludable en general; un 3,3 % cuida la seua higiene personal i un 3,2 % evita el consum de tòxics.

Foto: Nacho Romero, 2017

Entén que cap camí es queda per trepitjar, que som poc més que fulles, que el vent fa arrossegar. Òscar Briz – Carolina dins d’un pou

La autocura és, segons la OMS, el recurs sanitari més important del nostre sistema de salut. L’autocura és la capacitat innata dels individus per exercir control sobre la seua salut. És un dret de totes les persones, que s’ha de fomentar al màxim fins al final de la vida. El desafiament a la societat actual és que l’individu passe d’una actitud passiva a una activa o proactiva, de recerca de benestar i de responsabilitat sobre la seva pròpia salut. Cada persona ha de buscar i utilitzar els mitjans necessaris per prevenir malalties acudint a les fonts adequades i després posar-se en marxa. Cal passar del coneixement a l’acció. Sovint les persones no troben la informació adequada per a conèixer les seues malalties i tampoc coneixen què poden fer per viure més i millor, que és en definitiva l’objectiu que tenen totes les persones. Per intentar ajudar a aconseguir este objectiu la semFYC ha creat el Decàleg de l’Autocura amb consells que, si es compleixen diàriament, ajudaran a portar una vida millor. 136

Els 10 punts són:

1. L’alimentació ha de ser suficient (per mantenir o

aconseguir un pes saludable), variada (menjar un poc de molts aliments per evitar la manca de nutrients), equilibrada (menjar cada dia aliments de tots els grups), segura (no córrer riscos i triar aliments d’origen segur, amb atenció a l’envasament, que ha de ser correcte i sencer), apetitosa (cuinar bé és un art i cal cuidar-lo). TRIAR LA DIETA MEDI-

TERRÀNIA.

2. El consum d’alcohol ha de ser: com menys, millor. Res en embarassades, xiquets o si es va a conduir.

3. L’activitat física: fer exercici, adequat a l’edat i a la con-

dició física de cada u, de manera regular. Qualsevol activitat compta, com pujar per l’escala, etc. S’aconsella 1 hora diària almenys 5 dies a la setmana.

Evitar el consum de tabac i altres drogues: deixar el tabac. El consum de tabac és la causa evitable més important de malaltia i mort al nostre país. Evitar els espais contaminats pel fum del tabac, ja que el tabaquisme passiu també és la causa de diverses malalties. Cap droga és saludable.

5. Fer un consum racional de medicaments: sem-

pre supervisat per un sanitari qualificat i sempre acompanyat d’un estil de vida saludable. Cal recordar que no tota situació de la vida requereix un fàrmac, la tristesa, per exemple, no és una malaltia.

6. Tenir cura de la salut sexual: no córrer riscos in-

necessaris. Si s’ha tingut alguna conducta de risc, cal fer-se un estudi. Si es pateix alguna malaltia de transmissió sexual, evitar contagiar altres persones. Gaudir del sexe amb sa-

lut.

7. No abusar de prendre el sol: amb mitja hora al

dia és suficient per cobrir les nostres necessitats fisiològiques. Les radiacions solars s’acumulen al llarg de tota la vida, cal protegir-se adequadament.

Conduir d’una manera responsable: abstenció absoluta d’alcohol si s’ha de conduir. Utilitzar el cinturó de seguretat en cotxes, el casc en motos i bicicletes i les cadires per a xiquets. No fer servir el telèfon mòbil quan s’està conduint.

Tindre una actitud positiva davant la vida: prendre les coses amb calma i evitar l’estrés. Descansar prou. Buscar un sentit a la vida, una passió, un propòsit, una il·lusió que ens impulse a alçar-nos cada matí.

10. Participar en la comunitat: connectar amb les altres persones, practicant l’autoestima positiva.

Pertànyer a la seua comunitat. Una bona integració social i participativa, procurant tenir unes relacions socials cordials, ens ajudarà en la nostra salut psíquica. Riure’s, el riure té poder curatiu. Sovint diem que ens falta temps, però cal disminuir la inèrcia que portem, augmentar l’interés i la formació de l’autocura perquè sols així podrem aconseguir un nivell òptim de salut i benestar integral. 137

A gata miau Foto: Nacho Romero, 2014

138

139

David González Pastor David és pur sentiment,

President Infantil

un sentiment que emociona, un sentiment verdader i una dita joiosa.

I viuràs aquestes falles, junt amb la teua fallera, i gaudiràs de les festes, amb la il·lusió primera.

David enguany ploraràs, però serà d’alegria, i molt ho gaudiràs, junt amb la teua família.

Perquè l’equació funciona i, com eres un bon xiquet, seràs una gran persona, seràs un gran falleret.

David creu-t’ho, és de veres, eres tu el president, cap visible de la falla, qui més mana dels xiquets.

Viu-ho tot intensament, viu-ho tot amb emoció, gaudeix i viu el present, que et causarà sensació. I davant de tots proclame, alce la veu fort i dic, perquè per tots siga conegut, que David és el president infantil de la gran Falla Taüt. Ramón Marí Bohigues

140

141

President Infantil. Foto: Enric Grau, 2016

Estela González Bou Fallera Major

Quan Estela camina,

ho fa com si surara. Quan la cara s’il·lumina és com si la nit en dia es tornara.

Gimnasta a temps parcial, xiqueta a temps corregut, fallera a temps total de la gran Falla Taüt.

Tota ella és simpatia, tota ella és elegància, que a tots contagia alegria, que a tots emoció contagia.

Una falla que et proclama com a fallereta major. Una falla que t’aclama, i et rep de tot cor.

I ni els estels més grans poden amb ella competir, perquè ella és més brillant i sap molt més com lluir.

Perquè ací estàs com a casa, i aprofite i dir-te vull, que sigues la nostra fallereta, és per a nosaltres un orgull. Que encantats ací estem i et diem amb molt d’estil que eres la nostra sobirana, la nostra Fallera Major Infantil. Ramón Marí Bohigues

142

143

Fallera Major Infantil. Foto Fernando Navarro, 2016

Monument infantil Fred o calor? Salut, diners i amor! Jorge Gil Sapiña Artista

Foto: Fernando Navarro, 2015

144

Video presentació monument infantil. Falla Taüt 2017

145

Explicació del monument infantil Fred o calor? Salut, diners i amor!

qui li agradaria, realment, saber el seu futur? La nostra vida s’altera amb la temperatura del dia a dia, amb l’humor que ens provoquen els dies de sol i els de pluja i totes les sensacions que rebem, a través dels sentits durant les quatre estacions de l’any. La vida, com un camí, també es troba representada en el monument d’aquest any. La nostra existència avança i ens convertim de xiquets a adults en un obrir i tancar d’ulls. D’alguna manera, tot açò és el que ens mostra la falla d’enguany amb una mirada dolça. Per això en aquest monument també trobem la presència de tot el que ens queda per viure amb els signes zodiacals. La primera escena que trobem és la primavera. Està representada per una jove papallona que toca una melodia amb el seu violí i que ens convida a viure, riure, cantar, gaudir de la natura i, com no, a enamorar-nos, perquè ja diuen que “la primavera la sang altera”. Àries (21 de març a l’1 d’abril) es troba representat per una graciosa i treballadora pastoreta que, junt amb el seu gos, pastura les seues ovelles perquè en primavera és quan les

Adrià Escolà Fenollar Faller

herbes estan més fresques i bones per al seu ramat. Taure (21 d’abril al 21 de maig), d’altra banda, és representat per una xiqueta amant de la natura i l’agricultura que rega totes les flors perquè cresquen i que la seua aroma aplegue a totes les parts del món. Gèminis (22 de maig al 21 de juny), finalment, són dues joves germanes que es dediquen a fer collars de flors; una d’elles està encantada amb ells, però l’altra xiqueta està cansada de fer sempre el mateix i no li agraden les flors. De sobte, ens trobem amb una xiqueta banyant-se amb flotador, que ens indica, que l’estiu es la següent escena en la qual ens podrem endinsar. Els dies són molt més llargs i les nits molt curtes. A més, observem un imponent faune, que marca l’etapa de l’adolescència, quan tots ens sentim forts i volem demostrar-ho a tothom. El gran faune ens convida, mitjançant la divertida cançó que toca amb el seu acordió a ballar, cantar i passar-ho genial perquè... “a l’estiu, tot el món viu!”. La festa continua amb Càncer (22 de juny al 22 de juliol), que se’ns presenta com 146

un grandíssim i magistral cantant de la millor orquestra del món que fa gaudir a tots d’una meravellosa revetla estival al poble de Cullera. A continuació, trobem Verge (23 d’agost a 22 de setembre) ballant la divertida cançó amb el més educat, extravagant i poderós del poble, Lleó (23 de juliol al 22 d’agost), que amb el seu saber estar li ensenya els millors passos de ball a peu de les escales del mercat. I, sense més, passem de les caloroses i divertides nits d’estiu a les hores i hores de classes, estudis i de tornar a la rutina. La tardor, simbolitzada per un follet de mitjana edat que ens toca una trista melodia de flauta per a comunicar-nos que l’estació ha arribat. Una estació un poc romàntica en la qual les flors i fulles que havien crescut durant la primavera canvien de color i donen pas als marrons, grocs i negres que, a poc a poc, deixen els arbres per a caure al sol: “la tardor, porta tristor”, o això diuen. En la primera de les escenes d’aquesta estació, veiem com Escorpí (23 d’octubre al 22 de novembre) i Sagitari (23 de novembre al 21

de desembre), reben una classe d’educació física al col·legi lluitant per ser el més fort i el millor dels dos. Però per tal que no facen cap mentida, el mestre controla la situació: un gran bolet els ensenya els millors trucs per a fer esport sense cap sobresalt. Dalt de tot, veiem Balança (23 de setembre al 22 d’octubre), amb una preciosa balança, valga la redundància. A un costat d’ella trobem els diners; a l’altre, la salut i l’amor. Ens vol ensenyar que hem d’apreciar les coses que realment ens fan feliços i que els diners no porten a cap lloc si la salut i l’amor no ens acompanyen. Finalment, un xiquet jugant amb una pilota ens indica que l’hivern s’aproxima i, per tant, arriba la festa que més agrada els xiquets: el Nadal. Tots els que hagen sigut bons i bones durant l’any, seran sorpresos amb joguets i llepolies pels Reis d’Orient, i també pel Pare Noel. L’hivern, al contrari que l’estiu, es caracteritza per tindre el dies més curts i les nits molt més llargues, les temperatures són molt més baixes i, fins i tot, la pluja en ocasions es transforma en gel. Com diu una dita: “Desembre nevat, bon any assegurat”! En aquest cas, l’hivern es troba representat per un home, un mag vell amb una barba llarga i blanca, que toca nadales amb una trompeta i ens incita a passar el fred de la millor manera possible. Trobarem Capricorn (22 de desembre al 20 de gener), una velleta castanyera que al costat del foc torra milers de castanyes per combatre millor el fred. Junt amb ella, veiem els Peixos (20 de febrer al 20 de març), que amb molta dissimulació, busquen el calor de les brases de la castanyera. Per acabar amb l’hivern, podrem localitzar al més alt a Aquari (21 de gener al 19 de febrer), que amb molta simpatia i bondat tira aigua a una xiqueta que, per sort, du un paraigües a les mans.

Visita al Taller. Fotos: Raquel Escrivà, 2016

Aquesta xiqueta és la que ens transporta de nou a la primavera. Perquè la vida és una roda, el temps passa i nosaltres passem amb ell. Tots naixem i anem creixent fins que ens fem vells i donem pas a una altra vida. Però el temps, que és molt savi, ens avisa des del primer moment: Gaudeix de la vida! De la família, dels amics i dels llocs pels quals anem! Dediquem les nostres vides a construir, a recrear-nos amb les aventures que ens esperen i a suportar, amb tot el cor, les desgràcies possibles. Sols amb aquest pensament, quan aplegue l’hivern i no ens quede temps per a més vivències podrem 147

seure a la vora del camí, mirar tot el que hem recorregut i somriure, pensar que el trajecte està superat i que el passeig pel món ha estat genial! Fins aquest moment, a cuidar els que ens rodegen i a divertir-nos amb el viatge! I ara tu, que prefereixes? Fred o calor? O millor! Salut, diners o amor?

Trepitjaràs terres llunyanes mai no perdràs el camí Els Catarres - De pares a fills

Crítiques del monument infantil Joan R. Gimeno Martín

Corresponsal del diari Levante-EMV, escriptor i faller

En este món en què vivim tot està fet segons la posició

Dotze parts molt diferents són les que ens marca el zodíac, per conèixer com les persones per les estacions en què naixen van canviant.

Tenim en Àries una pastora que porta el seu ramat, perquè valorem molt clar tot el que en la vida ens ha passat.

Les princeses i les fades són com el signes del zodíac, ens donen moltes alegries o ens lleven felicitat, depén molt del que d’elles tu sempre hages pensat.

Els temps van passant a l’igual que el món està rodant i els solsticis ens indiquen per on estem ara, en el temps, caminant.

Una jardinera que cuida amb cura el jardí del seu cor; com una bona Taure que sempre busca veure florir les seues flors.

i vulguem saber-ho o no, els qui manen són la Terra i el Sol.

Sempre tenim que veure el més positiu que podem trobar i tindre una base molt forta pel pas del temps aguantar.

Món de fades i animals mítics, bruixetes de veritat, fan que el saber que tenim als contes ens aprope de la fantasia a la realitat.

La primavera ens vol ensenyar el pas dels anys i trobem en ella els Àries, Taure i Bessons en la seua vida més habitual. 148

Estes dues joves germanes confeccionen collars amb flors, com dos bones Bessones, esperant el seu amor.

Ara ens arriba l’estiu, sempre carregat de bon humor, i on li podem plantar cara amb el nostre caràcter, fins i tot quan fa calor. Verge i Lleó volen eixir a ballar per marcar-se uns passos en les escales del Mercat, però saben que en esta vida hauran d’afrontar moltes dificultats. Cantar pot ser fàcil i a la vegada molt complicat, però en l’orquestra de la vida, Càncer és el millor cantant. I arriba un nou canvi de solstici i anem a buscar la tardor on els signes del zodíac de romanticisme ho omplin tot. Escorpí i Sagitari lluiten per veure qui és més fort i busquen estirar de la corda per poder dominar el món, i el mestre bolet se’ls mira per ensenyar-los com. Entre els diners, la salut i l’amor Lliura està sospesant per veure què és en este món, potser, més important.

Ja diuen els refranys que l’hivern marca la bona collita i amb ell ens apropem al final d’este viatge. La velleta castanyera ens marca les millors decisions perquè per voler ser campió, des del signe de Capricorn té castanyes per a combatre el fred millor. Els Peixos tenen clar quina és la millor solució: per a combatre el fred, cal arrimar-se a la calor. Aquari ompli de pluja les millors decisions, perquè ja se sap que banyar-se a l’hivern és una cosa que ens toca a tothom. Esta xiqueta ens transporta de nou a l’inici del cicle perquè puguem recordar que en la vida tot són cicles. Roda que roda la roda i hem de prendre decisions i ja se sap que vos volem desitjar des d’esta falleta, el millor per a tots. Visita al Taller. Fotos: Raquel Escrivà, 2016

149

Comissió infantil Eixida a cercavila Fallera Major Infantil i President Infantil

Joan Adam Arlandis Claudia Adam Mahiques Raquel Agud Castelló Nacho Agud Castelló Helena Agud Romero Gerard Alba Renard Édgar Alonso Clarí Emma Alonso Clarí Daniela Argudo Soler Ovidi Bayona Sempere Ainhoa Bartolomé Femenía Irene Benítez Ivars Sergi Benítez Ivars Andrea Bernabeu Francisco Ainara Bernabeu Francisco Clara Blasco Rico Sira Blasco Rico Mireia Bolufer Garcia Francesc Bou Agud Gemma Bou Agud José Buenrostro Bohigues Paula Buenrostro Bohigues Sara Calatayud Ferrer Rubén Cantos Tamarit Leire Carbó Castellón Julen Carbó Castellón Ethan Castelló Sapiña Amalia Català de La Hoz Maria Cerveró Rico Héctor Chofre Sansaloni Inmaculada Codina Villafranca Mar Collado Marí Paula Collado Marí Pepe Colom Garcia Mateo Corral Selfa Saimon Corral Selfa Ana Costa Tormos

Paula Creus Gascó Izan Criado Renart Yaiza Criado Renart Ainhoa Criado Recatala Vicent Cruañes Bayona David de Jesús Rodríguez Mireia Delgado Simó Clàudia de Miguel Criado Danae Díaz Renart Álvaro Díaz Jiménez Fàtima Dossantos Maffaf Izan Espinosa Colom Joel Espinosa Colom Marta Fayos Fuertes Paula Fayos Fuertes Víctor Fernández Garcia Fran Fernández Garcia Núria Ferrer Alemany Héctor Ferrer Espert Mar Ferrer Espert Aitana Ferrer Majuelo Paula Ferrís Ortega Mar Ferrís Ortega Saray Fontana Francisco Esteban Font Fabra Leo Franco Cortes Xavi Franco Fenollar Mateo Fuertes Coll Pablo Fuertes Coll Àxel Garcés Aragó Hugo Garcia Blasco Enzo Garcia Colubí Gema Garcia Gil Marcos Garcia Gil Pau Garcia Nicola Arnau Garcia Pastor Anna Gavarrell Aguirre

Teresa Gavarrell Aguirre Omar Gavarrell Aguirre Carla Gimeno Llopis Maria Gimeno Llopis Pau Gimeno Llopis Moana Gómez Galán Estela González Bou Victòria González López David González Pastor Àlex Grau Álvarez Julen Grau Álvarez Adrià Grau Gallego Héctor Gregori Gracia Izan Hermán González Nerea Hermán Martí Aitor Jiménez Sapiña Barchan Joof IkerJover Millet Victor Lapiedra Malonda Miquel Lázaro Imbernón Dúnia Liebanas Codina Nerea Lli Ferrer Biel López Lli Roger López Lli Lidia Lozar Badía Roberto Lozar Badía Adrià Madrigal Collado Aitana Madrigal Collado Iris Mahiques Gil Eduard Marí Renard Marc Marí Alapont Yaiza Marí Alapont Paula Martínez Jover Adriana Martínez Manzanares Hugo Martínez Manzanares Nerea Martínez Martínez Marc Martínez Sancasto

150

Andrea Martínez Sancasto Ainhoa Mengual Ivars Maria Mirón Esteve Érica Mira Navarro Noa Molina Benito Ginés Molina López Paola Molina López Marta Moncho Bolufer Arnau Montagud Falcó Irene Montagud Falcó Eva Montagud Grau Pau Montagud Grau Andrea Montagut Català Cesc Montagut Català Ruperto Montalvo González Alejandro Montalvo González Ruth Moreno Sánchez Ainara Muñoz Todosantos Kirian Muñoz Todosantos Andreu Nicola Gavarrell Sheila Nicola Gavarrell David Ochando Muñoz Héctor Ochando Muñoz Paula Ochando Font Iker Olivares Garcia Andrés Oller Jiménez Dídac Pedrós Puig José Pedrós Vilches Marta Pedrós Vilches Rubén Peláez Castelló Guillem Peláez Gil Edurne Peralta Llopis Iker Peralta Llopis Mario Prieto Martínez Gabriela Maria Quiles Sala Aaron Ribes Grau Rubén Ribes Grau

Noa Ribes Romero Júlia Rybakovas Sapiña Alma Romeral Vidal Karlos Romeral Vidal Nacho Romero Serra David Romero Serra Aitor Ruiz Zambrana Inma Ruiz Molina Ausies Sala López Aleix Sala López Arnau Sala López Lucas Sala Negre Christian Sanchis Tamarit Joan Sánchez Oliver Éric Sánchez Oliver Júlia Sansaloni Nicolau Iker Sapiña Espada Mireia Sapiña Nicola Carla Sapiña Tur Valeria SarriónMartínez Diana Shvelidze Sergio Simó Fernández Pau Simón Peinado Aitana Soler Badia Pablo Torregrosa Martínez Alba Tur Miñana Paula Tur Miñana Luis Vallet Castelló Pablo Vallet Castelló Álvaro Vallet Colubí Javier Vallet Colubí Valeria Vargas Ribero Ariadna Victòria Costa Nerea Villaroya Cester

Recompenses infantils

Fotos: Nacho Romero, 2016

DISTINTIU D’OR

CULLERES D’OR

Ethan Castelló Sapiña Estela González Bou José Pedrós Vilches

DISTINTIU D’ARGENT

CULLERES D’ARGENT

Mireia Bolufer Garcia Mar Collado Marí Mireia Delgado Simó Izan Espinosa Colom Paula Fayos Fuertes Fran Fernández García Víctor Fernández García Aitana Ferrer Majuelo Saray Fontana Francisco Xavi Franco Fenollar Pablo Fuertes Coll Elisa Garcia Bou Izan Hermán González Barchan Joof Roger Lopez Lli Lidia Lozar Badía Roberto Lozar Badía Adriana Martínez Manzanares Nerea Martínez Martínez Andrea Martínez Sancasto Marc Martínez Sancasto Irene Montagud Falcó Lucas Sala Negre Iker Sapiña Espada Pau Soler Badia Pablo Torregrosa Martínez

151

Marató Fotogràfica Infantil

152

Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: Lucía Navarro, 2016

153

Fotos: Fernando Navarro. Muntatge: LucĂa Navarro, 2016

Que des que comença el dia fins a l´hora de dormir una veu tendra i senzilla endolceixi el teu camí. Els Pets - Feliç

Tinc per a tu un present per fer els primers passos vers un demà ple de camins. Feliu Ventura - Present

Qui traça aquests camins? Fina Girbés Nàcher

Escriptora i correctora lingüística

i ha camins que deixen rastre a la terra, al cel i al mar. Qui el fa no és cap misteri. Tu ho pots endevinar.

Columna de foc i fum, en enlairar-se potent, per descobrir altres mons a l’infinit univers.

Quan la pluja es retira en els murs assolellats, empremtes de bava seca delaten que hi han passat.

Llengües de roques ardents, des del cim fins a la vall, cremen sense compassió tot el que els ix al davant.

Al teló de la nit fosca camins de llums fugissers repunten la tela negra d’un cel clapat pels estels.

Vint-i-huit dies li costa el seu camí ovalat voltant la Terra completa amb quatre cares canviants.

Sobre els blaus de la mar calma dibuixen darrere seu camins d’escuma ensucrada i onades en paral·lel.

Si has encertat qui traça cadascun d’aquests camins, pots crear endevinalles semblants a les que has llegit. 154

Il·lustració: Edgar Frígola, 2017

La cantimplora nova i la cantimplora vella Enric Ramiro Roca Escriptor i professor

icent el de la pomereta sempre havia sigut un xiquet desficiós i nerviós. Vivia al principi de l’avinguda del País Valencià de Cullera i tots els dies anava a l’escola que tenia a prop, la del Lluís Vives, coneguda popularment com l’Escolaica. Però només eixia del col·legi, corria cap a casa, agafava el berenar i la bici, creuava el pont de Pedra i s’enfilava cap a la zona de l’Estany. Allí gaudia com el que més. S’imaginava mil i una aventures. Pujava per les dunes, xapotejava al llac d’aigua dolça, jugava amb les ones de la platja, recollia petxines i pedretes lluentes i es rebolcava per la sorra com si lluitara contra els pirates barbarescos. Al dia següent feia el mateix, però anava més a prop fins a l’Escullera, i no li calia passar cap pont. I així un dia i l’altre també, alternant els recorreguts però sempre vora el riu Xúquer. Abans que es fera de nit, tornava a casa cansat però satisfet. Era la seua estona més agradable i meravellosa de tot el dia. Ja podia haver sol, pluja o vent que ell mai es perdia el passeig, tot i que unes vegades el feia més llarg i altres, més curt. I sempre

transitava pel mateix recorregut: circulava per una de les dues vores del riu Xúquer fins al poble i l’altre dia, per l’altra. En tots els viatges, anava carregat amb la seua motxilla i dues cantimplores. Sí, sí, dues cantimplores. Una la tenia de tota la vida i, l’altra, li l’havien deixada els reis l’any anterior. El recipient més antic es passava tot el viatge gotejant, de forma que tan sols podia beure la meitat del líquid que portava, mentre la nova era hermètica i conservava l’aigua fresca a l’estiu i temperada a l’hivern. I així un dia rere un altre. En una d’aquestes repetitives passejades, els planetes es posaren en línia, la lluna s’eixamplà com mai en la vida, i començà la pluja d’estrelles. Aleshores, ocorregué el moment màgic. La cantimplora velleta, la foradada, prengué la paraula i li va dir: - Vicent, per què em portes tots els dies amb tu si saps que estic gotejant de forma contínua? No saps que quan vulgues beure el que porte dins, et quedarà la meitat? 155

I ell li va contestar:

- Quan tornem a casa, vull que mires a terra, a les vores del riu i ja em diràs. I així ho va fer. Quan van tornar, la cantimplora es fixà en les vores del riu i quedà impressionada per la rastrera de plantes i flors que creixien a la vora del camí. Aleshores, Vicent li va explicar: - Aquestes flors i plantes creixen gràcies a tu que les regues a poc a poc. Tots els dies les has regades. Si no fores com eres, amb els teus forats i les teues gotes contínues, no hagueres pogut crear tanta bellesa, tant a un costat com a l’altre del riu. Tant de bo que tots fórem cantimplores foradades per a poder obtindre tan bons resultats. I així fou com des d’aquells temps, ja siga estiu o hivern, ploga, trone o faça sequera o vent, a ambdós costats del riu Xúquer creix una vegetació impressionant a Cullera. Tot això fou gràcies a Vicent el de la pomereta i la seua cantimplora velleta. Tots tenim els nostres defectes i els nostres forats, encara que alguns ens n’adonem i altres no. L’objectiu no és ser perfectes sinó millorar el camí per on transitem per a aconseguir una millor convivència amb totes i tots. Pot ser molts de nosaltres perdem aigua, o oli, però possiblement el món no seria tan meravellós sense els nostres “defectes”. *Un agraïment especial a Batiste Malonda, amic i cullerenc de pro per la seua intensa i magnífica col·laboració en la història.

Empreses que tâ&#x20AC;&#x2122;ajuden al camĂ Foto: Fernando Navarro, 2017

156

157

Guia de negocis per al sector AUTOMÒBILS CITAC AUTOESCOLA CULLERNEU FESACAR AGÈNCIES, ASSESORIES, BANCS I GESTORIES ASESORIA ROMERO CAJA MURCIA COINBROKER INMO RIBES LOTERIES LA MORENETA NATIONALE NEDERLANDEN VIP ALIMENTACIÓ AL PER MAJOR ARRÒS SEÑORIAL CAFÉS GRANELL CARNICERÍA MOLTÓ CASA HOYO COLOM NAYA DISTRIBUCIÓ CUBIVAL DIA SUPERMERCATS DISVACE (PINTO) EL DOFÍ FRUTAS BRÍA KIOSC MILÁN PESCATERÍA CHELO SALAONS I XARCUTERIA SUNSI CARNICERIA

EL BON MENJAR ATLANTIDA BAR CAPRI BAR CULLERA BAR MERCAT BRC (BAR CAÇADORS) CAFÈ VELL CAFETERIA MEDITERRANEO CORSO ITALIA CLUB DE TENIS EL CHALET EL NUVOLET EL REFUGIO ELS MARTINETS GELATERIA PISTACHO JAVIMAR JB L’OLIVERA MAR DE ORO SALA SANTI CONSTRUCCIÓ, FUSTERIA, FONTANERIA, ELECTRICITAT AMB CONSFA COPROCLIMENT FALLES BAYONA FRAYCAR FONTANERÍA TORRES FUSTECU

GRUPO MARÍ LAPIDAS MARÍ MARBRES SAPIÑA MOBLES SAPIÑA PEDRO GONZALEZ III RAMON ARLANDIS CONSTRUCCIONS RAMON OLIVER CONSTRUCCIONS (ROM) SUMIVAL SUMINISTROS GONZALEZ FLORISTERIES FLORISTERÍA CAROL VIVEROS ARLANDIS FORNS FORN MARE DE DÉU PASTISSERÍA ROMERAL ANTONIO SÁNCHEZ FOTOGRAFIA CRIS CATALÀ ESCRIVÀ FOTOS JUPIFE INFORMÀTICA CÉSAR CREATIVO DA VINCI DIGITAL JUANMA HOYO INFORMATICA LA PETITA LLIBRERIA LLIBRERIA ANA

158

MILAR ELECTRODOMESTICOS TECNISHOP THE PHONE HOUSE MÁS QUE TINTA JOIERIA WATCH CENTER MODA DENGUE LÜA BRODATS VAL CA ALBA PER A DIVERTIR-SE HORSE ART COMPANY PADBOL ALZIRA PALLISA SERVEIS SANITARIS I HIGIENE ADARA CARMINA I TENDENZA CRIS ZARZO, VETERINÀRIA A CASA DENTISTA MORENO JOSE LUIS PELUQUERO NOU ESTIL ÒPTICA MAREL PALOMARES FISIOTERÀPIA SIVEO

159

160

161

162

163

164

165

166

167

168

169

170

171

172

173

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

190

191

192

193

194

195

196

197

198

199

200

201

202

203

204

205

206

207

208

209

210

Accés a l’audiollibre

211

Agraïm la col·laboració de tots els qui heu fet posible aquest llibret! #FallaTaüt #Falles2017

212

213

214