LLIBRET AC FALLA TAUT CULLERA 2020 by Falla Taüt Cullera

DE LES GUERRES

FALLA TAÜT 2020

Edició: Associació cultural falla Taüt de Cullera Direcció i coordinació: Nacho Romero Equip de Redacció: Òscar Agud, Josep Bou, Raquel Escrivà, Ramón Marí, Ivan Morales, Mònica Ortega, Juan Sapiña, Paula Torres

Agraïments: Mónica Carles, Gemma Chofre, Carlos García, Pablo García, Miguel Grau, Lucia Navarro, Abel Peralta, Pedro Ribes Disseny i maquetació: David Vid - Fernando Andrés Impressió: El Petit Editor – Da Vinci digital

Revisió lingüística: Àngels Falcó, Josep Bou

Col·labora: Generalitat Valenciana

Col·laboracions literàries: Josep Lluis Aparici, Àngels Bayona, Rosa Benet, Mireia Bolufer, Romina Carles, Joan Castelló, Maria Castelló, Marina Collado, Ma José Colom, Alex Creus, Laura Delgado, Enric Escrivà, Sophia Fernández, David Ferrer, Joan Gabriel Figueres, Hugo Font, Ana Fortes, Kike Gandia, Josep Raimon Gimeno, Fina Girbes, Alex Grau, Julen Grau, Antonio Manuel Hernández, Ester Llopis, Jordi Maravilla, Mònica Marí, Julio Martí, Miguel Angel Martínez, Juanjo Medina, Alex Morales, Cristina Moreno, Hugo Morte, Jose Manuel Rubio, Hèctor Sanmanuel, Clara Soler, María Such, Dunia Valero, Álvaro Vallet, Sara Vázquez, Joan Carles Ventura, Amparo De Vicente, David Vid

Edició de 500 exemplars

Portada: Víctor Piris Il·lustracions interiors: Joan Carles Alemany, Cèsar Garrido, Edgar Frigola, Víctor Piris, Ma Carmen Signes

Dipòsit legal: V-208-2014

L´associació Cultural Falla Taüt de Cullera, no s´identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors. Difusió il·limitada en valencià: www.issuu.com/fallatautcullera

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció i l’Ús del Valencià.

· El present llibret s´ha presentat al XXIV Concurs de Llibret de Falles i portades, organitzat per la Junta Local Fallera amb la col·laboració de l´Ajuntament de Cullera. · El present llibret participa en els premis de les Lletres Falleres.

Fotografia: Fernando Navarro i Nacho Romero Segueix-nos a les xarxes

CAPÍTOL 1: Els nostres representants

- pàg 10

CAPÍTOL 2: Monuments Taüt 2020

- pàg 20

CAPÍTOL 3: Poemari. Guerres per guanyar

- pàg 40

CAPÍTOL 4: Poesia visual. Les guerres

- pàg 74

CAPÍTOL 5: Monogràfic “La ironia de les guerres” · Trons per conquerir - pàg 91 · Les guerres falleres - pàg 94 · Guerres “intrafalles” - pàg 124 · Guerres socials - pàg 145 · Guerres perdudes - pàg 176 · Guerres entre pobles - pàg 180 · Guerrers absorvits - pàg 184 CAPÍTOL 6: Monogràfic infantil

Somriures per guanyar les guerres

- pàg 188

Adolescents contra les guerres

- pàg 202

CAPÍTOL 7: La nostra comissió

- pàg 224

CAPÍTOL 8: Guardons i Gala Cultura Taüt 2019

- pàg 277

CAPÍTOL 9: Guia comercial

- pàg 282

sumari

editorial El que pensem, diem i exposem. La nostra lĂnia editorial. Sense bucs ni embuts. Som aixĂ de discrets.

Igualtats, inclusisme, la defensa de la nostra llengua, solidaritat, treball, corrupció política, bullying, marginació, l’autodeterminació… Ens alcem cada dia, amb molts calfaments de cap, injustícies de mala gana, que cada dia ens fan plorar. Són les guerres de cada dia, les que ens toca viure i lluitar per no deixar que ens toquen els valors ben tocats. Som dones i homes lluitadors, que hem de sostindre la llança per combatre cada injustícia en aquesta societat tantes voltes acomodada amb uns valors obsolets. Tractem “La ironia de les guerres” tant al llibret com al monument gran de 2020, una ironia que fa plorar de ràbia només pensar en l’evolució de l’ésser humà, la situació social en comparació a altres temps i aquestes guerres tan absurdes que no fan sinó marginar els sectors més desfavorits. Cal pensar si, a l’essència de l’ésser humà, és innat buscar les desigualtats per tal de barallar-nos contínuament per qualsevol cosa. La nostra reflexió satírica de “la ironia de les guerres” des del món faller, aprofitant aquest canal i el de les crítiques del monument, reivindica el sentit comú, la igualtat, la coherència, el respecte, la llibertat, en cada una de les vessants que tractem, en cada una de les guerres que lluitem cada dia. Pense que no s’han de buscar grans solucions ja que, en molts casos, tan sols un SOMRIURE de cadascun de nosaltres ens pot ajudar, i molt, a viure millor. D'això en saben molt els més menuts amb la seua il·lusió, amb la seua alegria. Valors que, en fer-nos adults, deuríem recuperar. Nacho Romero Responsable de Cultura i Solidaritat de l’AC Falla Taüt de Cullera 7

capítol 1 Els nostres representants per a l´exercici 2019-2020. Un orgull com Associació Cultural, poder comptar amb vosaltres per treball, dedicació i saber estar.

Els nostres representants

José Simó Vivó President

Cada dia estem més prop del millor mes de l’any, aquelles dues setmanes que tant ens agraden als fallers i les falleres, la nostra plaça plena de llum, color, olor a pólvora i música per tot arreu. Aquest any tinc el plaer de dirigir-me a vosaltres com a president d’aquesta gran comissió. Són ja moltes les falles que he passat a la Taüt, però aquest exercici faller és molt més especial per a mi, ja que és un orgull poder representar-vos al costat de Mònica, Gema i Pablo. M’agradaria convidar-vos a passar junts tots els moments emotius; que vibrem amb cada mascletà; que no ens falte ni cantar ni ballar, emocionar-nos, la germanor i el saber estar; és a dir, tot allò que un taüter i taütera sent per la falla. Tan sols em queda dir-vos que gaudiu d’aquest any i de tots els que vindran, des de la primera despertà fins vore els monuments fets cendra. De segur que aquestes seran les millors falles de la meua vida. AMUNT TAÜT! 12

Mónica Marí Piris Fallera Major

Parlar de Monica és fàcil. Qui la coneix, així ho diu. Per a ella, res hi ha difícil, i per tothom es desviu.

Lluirà amb gran elegància, vestits, adreços i pintes, mostrant distinció i gràcia, en esdeveniments i visites.

És tan regran el seu cor, que no li cap en el pit i sempre et farà un favor, en qualsevol dels sentits.

Perquè està preparada per ser, perquè li naix del cor, perquè és un autèntic plaer, que siga nostra fallera major.

Amant de les tradicions més pures i valencianes, defensora d’emocions, antigues i casolanes.

Ja estàs altra volta a casa, que ací sempre t’hem volgut, i has tornat per ser la regina, de la gran Falla Taüt.

Fallera sense defectes, enamorada de la festa. Enguany descobrirà nous aspectes, i per a tots ella està llesta. 14

I cridarem fort al vent, amb entusiasme, amb valor, i amb el major sentiment: Visca Monica! Visca Nostra Fallera Major!

Gema García Gil Fallera Major Infantil

Gema és una xiqueta, no sé com vos ho diré, tan meravellosa i discreta, que fins el sol, enveja li té.

Després el plor va arribar, però era de goig i alegria i en el seu cor va guardar aquell meravellós dia.

Recorde una vesprada, l’alegria que va tindre, quan en una festa preparada, ella molt es va sorprendre,

Serà el primer de molts, perquè serà un any excel·lent, on tot estarà envoltat, de màgia i de sentiment.

La careta li brillava, els ulls li feien llumenetes, el seu cor fort palpitava, d’il·lusió, nervis i ansietes.

Un any que recordaràs, com a fallereta major. Un any que no oblidaràs, i guardaràs dins del cor.

I en dir-li si volia ser, nostra fallereta major, esclatà tot el seu ser, i contestà: “Sí senyor”. 16

Doncs, Gema tin ben present, que per tots és ben sabut, que ets la Regina dels xiquets, de la gran Falla Taüt.

Pablo Torregrosa Martínez President Infantil

Enhorabona Capità! Jo sé que tenies ganes. Que bé que t'ho passaràs, quan arriben les falles. Pablo és tímid, vergonyós. Però al mateix temps decidit, desinquiet i revoltós, Però responsable i complit. Carinyós com ell a soles. Si te’l guanyes ho tens fet, però si te l'entravesses, estàs perdent prou el temps. És faller per convicció i fins el seu color preferit, és el taronja de la comissió, per ell sempre l'escollit. 18

Aquest any complirà un anhel, perquè ho tenia molt present, i ho sabien fins en el cel, que volia ser president. Feia temps que ho desitjava. Ho tenia escrit en el cor, des que la seua germana, va ser fallereta major. Seràs el cap dels xiquets, els has de representar en actes i esdeveniments, on la comissió haja d'estar. Sé que ho faràs perfecte, perquè en la falla Taüt no hi ha xiquet tan correcte, com ets tu, Pablo volgut.

capĂtol 2 No hi ha festa sense monument. Nosaltres cuidem i mimen el monument com allĂ˛ que ĂŠs, un pilar fonamental de la festa fallera.

Els monuments de la Falla TaĂźt 2020

Breu que

introducció

s'esdevé

monument

faller

d’allò

nostre

Ramón Marí Bohigues El monument que presenta la nostra comissió enguany, ens mostra a la bella, sensual i poderosa Roma junt amb els braus guerrers hunos que, capitanejats pel seu líder Atila, a la fi foren els qui la van derrotar, començant d’aquesta forma la inexorable caiguda de l'imperi romà d'Occident. D'eixa manera enllacem amb les diferents guerres que, d'ençà que la humanitat ha existit, sempre ha sofrit. Les guerres són una xacra i una màcula molt dolenta i perniciosa per als éssers humans i, mitjançant elles, els líders més ambiciosos i poderosos han trobat una justificació per aconseguir propòsits deshonests i injustos. D’eixa manera han sotmés a pobles sencers, robant-los els seus costums, tradicions, història, ideals i senyes pròpies d'identitat, arribant inclús a imposar una llengua aliena, per tal de dominar als conquerits i reprimir qualsevol signe de rebel·lia contra els conqueridors. Però volem fer un pas més i proposar un exercici per a tots, i és que busqueu i trobeu la ironia dins de les guerres. Veritablement pot existir la ironia dins d'una guerra? Creguen que sí, i ací és on anem a afermar-nos per tal de mostrar-la. Parlarem de molts tipus de guerres, com les veïnes, les ja perdudes, les legals i il·legals, les absurdes i les absorbides i en totes buscarem la ironia que si escodrinyem a fons, sens dubte que hem de trobar. 22

També parlarem de les guerres que més ens afecten als fallers i que són les guerres intra-falles, les guerres internes i amb les altres comissions i, com no, les guerres i rivalitats pels premis, que de vegades, tot i ser una guerra a la fi, sense dubte porten una càrrega d'ironia molt gran. Pels nous temps que corren, hem de parlar precisament de la guerra dels o als mitjans de comunicació, ja que hui en dia tothom està boig per mostrar la seua vida, publicant en les diferents xarxes socials tot el que fan per tal d'aconseguir visites i ser influencers. També parlarem de les guerres quotidianes, que diàriament lliuren i de les que som realment els autèntics sofridors: en el treball, en els quefers diaris, sense oblidar-nos de la guerra de sexes que dia rere dia ens oferix nous capítols a cadascun més dolent i luctuós i, com no, també hem de ressenyar la guerra que tenim contra el planeta i que a la fi guanyant-la, la perdem tots. Acabarem amb el repòs del guerrer. Tothom es mereixe el plaer de poder estar tranquils quan després d'una vida de guerres vol aturar-se una mica i descansar i en eixe just moment se n'adonen que són altres els qui volen fer guerra tornant novament al principi. Tots açò i alguna cosa més és el que anem a trobar en el nostre monument i des d'ací els convidem al fet que llisquen l’explicació que fem en vers que sent més detallada i concreta és, per tant, més aclaridora. Ja diran què els pareix. Fins ací. Bona Vida i Bones Falles!

Explicació

falla

Artista:David Sánchez Llongo - Guió:

-La

ironia

Les guerres sempre han sigut, una xacra per a la humanitat, i amb elles s’han perdut, senyes, valors, i identitat. Les guerres sempre mostren, de cadascú el pitjor, i en elles es manifesten, els sentiments més aterridors. Trenquen famílies i amistats, aviven antics rancors, renaixen odis oblidats, i actes molt aborronadors. Per obtenir més poder, la gent és capaç de tot, i fan el que no es deu fer, per dur l’enemic al clot. Fent ús de la força bruta, per sotmetre i conquerir, llevant costums i història, i actuar de lliure albir. Les guerres sempre porten, mals i maldats per onsevulla, i a la fi sempre acaben, arrabassant arbre i fulla.

les

gran

Ramón Marí Bohigues

guerresCAUSES DE LAS GUERRES Guerres per obtenir trons, guerres per sotmetre pobles, guerres per manar del món, i guerres per obtenir glòries. Si algú té ganes de conquerir, res que no és al seu abast, d'una guerra es fa servir, per a obtenir l’anhelat. Sempre hi ha algun poderós, que la seua força vol mostrar, i acaba sorgint algú més gros, que l’acaba per doblegar. Guerres per les religions, que el fanatisme fa esclatar, perdent-se fets i opinions, credos, doctrines i ideals. Guerres sense vindre a compte, per qualsevol fet o excusa, tan sols per a dissimular, obtenir poder i fortuna. Sempre troben una causa, per la guerra poder fer, però sempre ix una faula, que desfà un gran poder.

GUERRES HISTÒRIQUES

L’ IMPERI ROMÀ

Al llarg del temps i la història, moltes guerres hi ha hagut, cap ha acabat en glòria, i en guanyar sempre han perdut.

El nostre monument d’enguany, s’inspira en l'imperi romà, i mostra un gran desapany, que el mongol li va causar.

Guerres han hagut moltes, massa m’atreviria a dir jo, per això no costarà res, repassar hui la lliçó.

El gran imperi romà, que mig món va conquerir, guerres sempre provocà, i guerres va acabar patint. Els romans eren amos del món, sotmetent territoris i pobles fins que els guerrers bàrbars els refusaren i feren front.

Fronteres, fites i territoris, causen les primeres guerres, després de lluites i exterminis, tan sols queden les desferres. Guerres santes, les croades, on els cavallers medievals, a l'orient pròxim anaven, contra els infidels a lluitar.

La lliçó que d’ací aprenem, és que per molt gran que sigues, sempre apareix u que ho és més, i en el teu lloc vol que estigues.

Napoleó, del món volia, ser emperador i manar, i el món junts amb harmonia, el van sotmetre i tancar. La segona guerra mundial, va ser gran i col·lectiva, infractors contra aliats, lluitant sense límit ni mida. Una gran bomba va posar, un punt atòmic final, i la humanitat va passar, un esglai monumental. Molt en compte hem d ‘anar, amb les armes de destrucció, que tot ho podem matar, deixant tan sols desolació. 25

-TEMA CENTRAL LA IRONIA DE LES GUERRES Les sacerdotesses del temple, Conegudes com a sibil·les, Profetitzaven el futur, I si les guerres guanyaries. Aquestes prediccions les feien, Demostrant gran ironia, les coses sense parlar deien, i si fer-les o no, convindria. Perquè la ironia és dir, el que vols donar a entendre, dient tot just el contrari, però que ho puguen comprendre. La ironia del destí, fet contrari al que era d’esperar i si després no ocorre així poder-se bé justificar.

En la forma de lluitar, que hi ha qui ho fa amb convicció, i hi ha qui per a batallar, Ni té espenta ni decisió. En la forma d’actuar, que en compte d’anar de front, sempre se’n van de costat, o pel carreró d’enfront. Ho tractarem amb respecte, ja que ens agrada la ironia, que no volem estar subjectes, a fer burla o trapasseria. En fi anem ara a les guerres, veïnes, legals i il·legals, absorbides i perdudes, i les que tenim per guanyar.

TEMA 1 – GUERRES “INTRAFALLA” Un exercici hem de proposar, i no és qüestió gens simple, heu de buscar i trobar, la ironia en les guerres. Entre tanta maldat i destrucció, ¿la ironia trobarem?, eixe és el quid de la qüestió, i ací està, si bé el busquem. Si ho busqueu està integrat, no en els fets, sinó en la forma, que per un esglai o un espant, alguna cosa ix de la norma. En la ironia de la gent, que quan les coses van malament, sap buscar l’esdeveniment, que se n'ix del que és normal. 26

VEÏNAT Vs FALLERS Guerra té el faller per la festa, enfront del sofrit veïnat, que vol gaudir com la resta, però no vol ser molestat. És veritat que el soroll, és molest i fastidiós, i que s’arma gran bardoll, però són quatre dies, i adiós. Sempre hi ha qui renega, que vol un premi millor, i quan arrima l’arreplega, van i t’amollen el gos.

Hi ha qui quan veu la falla, li entra por per la cremà, i no es para de queixar, que faran la façana chamuscà.

JURATS Vs PREMIS Una guerra té el faller, contra el qüestionat jurat, i si no guanya el primer, es queixa del resultat.

No és unànim el parèixer, en la utilització dels materials, hi ha qui prefereix els moderns, i hi ha qui vol els tradicionals. Cadascú va per on vol, per a fer el monument, i no ixen mai amb sol, amb el que és més convenient.

CULTURA Vs FALLES

És cert que últimament, han fet més d’un despropòsit, i com que no tenen coneixement, no han complit amb el propòsit.

Guerres d'opció i opinió, per desterrar la creença, que els fallers de la comissió sols volen alcohol i festa.

Perquè hi ha en el jurat, gent que es creu preparada, no mes perquè s’han estat, escoltant una xarrada.

Les falles han estat declarades, patrimoni de la humanitat, pel bé cultural que ara generen, i el que fins ara han generat.

El jurat deu tindre, una mica de formació, i qui no la puga obtenir, que no faça eixa funció.

Les falles darrerament, estan fortament immerses, a fomentar la cultura, barrejant-la en les festes.

ARTISTES Vs MONUMENTS Grans guerres hi ha hagut, darrerament amb els artistes, i després de debatre no han pogut, ficar-se d’acord en les mides. Hi ha qui vol la falla gran, monumental però sofrida i hi ha qui la vol menudeta amb molts detalls i polida.

Fan actes durant tot l’any, en clar predomini cultural, posant tot el seu afany, en què la cultura siga essencial.

GUERRES INTERNES En el sí de la comissió, també es produeixen guerres, perquè en som un muntó, hi ha qui creu encertar i tu erres. 27

Solen haver discrepàncies, produïdes per l’alcohol, hi ha qui beu i perd les formes, encenent-se com un cresol. Hi ha qui vol festa lliure, però eixa llibertat, acaba quan ell molesta, a la gent que té al costat. Però no tot va ser mal, també hi ha guerres sanes, amb les quals es calfa el personal, per ser millors uns que altres. Les partides en el truc, també tenen el seu punt, hi ha qui guanya i xarra molt, i si perd no diu ni mu. És quan venen les disfresses, quan hi ha un pique molt fort, doncs volen marcar diferències, per ser millors i els ix tort. Hi ha qui va a taula parà, i no en pega ni un brot, i la feina del cassal, s’ha de fer entre tots. Que ningú s'ho prenga a mal, que no hi ha servidor ni servit doncs paguem tots per igual i ací ningú es xupla el dit. En l'elaboració de les paelles, solen haver-hi certes guerres, perquè alguns fan uns beuratges, i duren molts anys les burles.

Són guerres de la comissió, i dins de la comissió es queden, dins es busca la solució, i dins es posa fi als problemes. TEMA 2 - GUERRES PER GUANYAR Avui en dia tenim molts fronts, i moltes guerres per guanyar, com ideologies i religions, que el fanatisme fan esclatar. Per guanyar també tenim, inclusisme i solidaritat, que tots pensen que és necessari, però que ho facen ací al costat. L'ecologia i el reciclatge, tots creuen que és primordial, però en dur-los a terme, No s’implica el personal. El canvi climàtic és un assumpte que preveu guerra gran i greu però com encara queda lluny ací no es meneja ni Déu. Guerres per la immigració, es produeixen sovint, però no vaig a ser jo, qui entre en eixe jardí. La igualtat entre sexes, és altre assumpte complicat, que produeix fortes guerres, que mereix tractar-se a part.

GUERRES DE SEXES La igualtat entre els sexes, avui en dia no es compleix, les dones són atacades, per costums i antics prejudicis, pels que són discriminades. És difícil conciliar, el treball i la família, que s'ha de fer malabars, per atendre-ho tot en el dia. Per al cas dóna el mateix, agressió o violació, que entenga tota la gent, que en dir NO és NO. Tots els treballs domèstics, les parelles junts deuen realitzar, la dona sola no té perquè, fer-se càrrec de la llar.

Per fer un mateix treball, home i dona són idèntics, però els sous no són iguals, i això ni és just ni ètic. Un fer monstre en cinc raons, a les dones segueix fent mal, són maltractes, violacions, desigualtats laborals, assassinats i conciliacions. El fet de maltractar a la dona, està a l’ordre del dia, és un tema molt delicat, no és qualsevol ximpleria. Moltes d’estes històries, acaben tràgicament, i maten a fills i dones, per venjança i ressentiment. Ni una més/Ni una menys, ja esta bé de segar vides, que ningú és amo de ningú, i no decideix si mort o viu es. L’assetjament es practica, en moltes situacions, la dona al llarg del dia, sofreix mil i una agressions.

LA GUERRA DEL MAR I EL PLÀSTIC El fons marí s’ha convertit, perquè qui mana ho tolera, en un cementiri de plàstics, i una immensa claveguera.

Tones de tovalloletes, embossen els col·lectors, que en el fons marí acabarien, conduïdes pels emissors.

Perduda també tens la guerra, de lluitar contra l'edat, que la podràs dissimular, però no la pots guanyar.

Declarem la guerra al plàstic, perquè no té cap ironia, que els peixos tinguen el fàstic, de conviure amb tanta porqueria.

Les guerres estan perdudes, no les has de poder guanyar, contra edat, tecnologia i política, el millor, és no lluitar.

La ironia d'esta guerra, és que torna a eixir el plàstic, doncs els peixos plens estan, de partícules de microplàstic.

TEMA 4 – GUERRES LEGALS I IL·LEGALS

TEMA 3 – GUERRES PERDUDES Els soldats estan abstrets, i els assalten molts dubtes, pensen per què que hem de lluitar, en guerres ja són perdudes. Absorts en gran ironia, pensant en ací què fem, lluitar de què serviria, si la guerra perduda ja és. Perdudes estan les guerres, contra la tecnologia, que canvia per complet, sense parar dia rere dia.

Perduda també està la guerra, contra la causa política, que no ho saps com agarrar, perquè tot és mentida i falsia.

Guerres legals són aquelles, que per traure un benefici, a tot un poble rebel·len, muntant un gran desficaci. Sempre surt un dictador, que fot fora al que hi havia, acabant fent-ho pitjor, amb gran maldat i cobdícia. És il·legal vendre armes, i traficar amb les drogues, però començant noves guerres, justifiques les males obres. La ironia de les guerres, que ni són legals ni il·legals, ni et fies, ni te les cregues que sempre són conceptuals. Guerres il·legals muntades, per bojos i il·luminats, que esclavitzen a les dones, i als xiquets duen armats.

Guerres absurdes i il·legals, que tan sols tenen un fi, satisfaccions personals, d'il·luminats i botxins.

TEMA 6 – GUERRERS ABSORVITS Era un màquina de la guerra, però la guerra el va absorbir, i va bambant amb la flama encesa, de les guerres volent fugir.

TEMA 5 – GUERRES VEÏNES Dos guerrers, els dos veïns, però els dos tan diferents, un és assossegat i tranquil, l’altre desficiós i inquiet. Cadascú d’una manera, però han de saber conviure, que si la guerra comença, ja no els deixarà en pau viure. Sempre guerres hem tingut, amb el poble del costat, i encara que han volgut mai no ens han guanyat. Les guerres quan són veïnes, sempre tenen molta malícia, no importa si guanyes o perds, et faran burla amb ironia. Perquè el poble del costat, no ha de ser millor que el nostre, mai no ens han guanyat ni en el sol, ni en el sostre. Que els del poble del costat, no ens han de guanyar en res, i si ells fan una cosa, nosaltres en farem tres.

Un guerrer de cor i ànima, guerrejant contra tot déu, ha quedat tan fart de guerra que va sempre a contrapeu. Quan t’involucres contra un fi, i eixe fi t’absorbeix tant, acabes perdent el fi, i en contra d’ell caminant. erts guerrers del 15M, que contra la política lluitaren, varen ser absorbits per la política, i s’instal·laren i es quedaren. Ara viuen de la política, i en la política estan, que quan tastes la bicoca, d'ella no te'n vols anar. La ironia d’una guerra, per obtenir drets i llibertats, i una vegada aconseguits, als altres els són negats.

TEMA 7 – RIVALITAT PEL PREMI Tots volen ser el primer, però primer sols hi ha u, i en gran esperit guerrer, lluites per eixe ser tu.

La rivalitat pel premi, és molt notòria i palpable, i per poder-lo aconseguir, es fa el més inimaginable.

Tota la vida cotitzant, guardant per arribar a vell, I ara que és temps de cobrar, diuen que no hi ha diners.

Cullera té quatre comissions, que lluiten acaloradament, per emportar-se els galons, que atorga el premi primer.

Ell volia tranquil reposar, i estar junt amb els seus néts, però no li asseguren cobrar, i té molts mals pensaments.

Quatre comissions en lluita, per aconseguir el guardó, tot el mèrit i la glòria i la major satisfacció.

Quina ironia i quanta guerra, cotitzant per una pensió, i ara quan et toca cobrar, diuen que està buit el caixó.

Després d'esforços i lluites, que molt t’han fet desgastar, un jurat és qui dictamina, el que es mereix guanyar. Mai trobes el resultat just. Creus que mereixies guanyar, i encara que siga injust, No el vas aconseguir canviar.

TEMA 9 – EL REPÒS DEL GUERRER

La pensió és un dret guanyat, després de treballs i cotitzacions, i si ens la volen negar, farem guerra a les institucions.

TEMA 10 – LA GUERRA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ Avui per estar al dia, i estar molt ben valorat, has de sortir amb freqüència, en totes les xarxes socials.

Sempre ha hagut de lluitar, i ha fet més el mal que el bé, ara que tan sols vol descansar, ara repòs no en té.

El nostre alcalde valora molt, estar en les xarxes socials, i es fa servir d’una comitiva, que va fent-li fotos i filmant.

Quina ironia més gran, la d’aquest vell guerrer, abans ell era qui guerrejava, i ara el guerregen a ell.

La comitiva de l'alcalde, és cridanera i molt pomposa, s'ha de guanyar una guerra, encara que resulte costosa.

Després ho penja a les xarxes, dels mitjans de comunicació perquè els ciutadans coneguen, que es meneja un muntó. L'alcalde i la seua comitiva, Per on passen criden l’atenció, tot és poc per guanyar la guerra, dels mitjans de comunicació. Quina ironia fer una guerra, en els mitjans de comunicació per guanyar notorietat i presència, en xarxes, pàgines i llocs.

Introducció

monument

infantil

2020

Ramón Marí Bohigues

El que ens mostra aquest any el monument infantil de la Falla Taüt és un somriure d'orella a orella, que el somriure és el millor que et pot passar: somrient estàs feliç i contagies felicitat. Així que sigues llest, transmet el somriure als teus éssers més volguts que ells et transmetran a tu un afecte encara major. Partint d’aquesta premissa en el nostre monument faller veurem tota mena de somriures: des del somriure artificial, provocat, com les pessigolles, al somriure més real, com el que surt espontàniament des de dins quan la vida et va bé, i comprovarem l'evolució del somriure des dels primers temps fins ara. Veurem somriures que encara que, a la fi, són somriures, sí que són un poc inquietants com el somriure diabòlic, el somriure nerviós o el somriure fora de lloc. Tots ells resulten enigmàtics i preocupants, ja que moltes vegades et rius per no plorar. Tindrem riures entranyables, amorosos i tendres com el somriure dolç, el somriure d’una mare, el primer somriure d’un bebè o eixe somriure boig i incontrolat. Aconsegueixen que plores però eixe plor és de felicitat i alegria no com els d'abans. Hi ha somriures explosius que ixen d’imprevist i tenen la suficient força perquè somrigues sense complexos i, com són cri34

daners i contagiosos, amb ells acabes partint-te de la rialla i inclús pixan-te de tant de riure. Trobarem somriures famosos mundialment, com el de la Mona Lisa que, tot i ser enigmàtic, és conegut arreu del món perquè el somriure és un llenguatge universal. En aquesta i altra galàxia el pots trobar i si no t'ho creus, que el somriure t’acompanye. Així és que riu-te sense complexos, que el somriure és natural: riu-te de tot el que pugues que rient a ningú fas mal; riu-te fins de tu mateix, perquè el somriure és la corba que tot ho adreça, fent el camí més fàcil i lleuger. Sabem que el somriure obri portes, que al més ruc el fa simpàtic, que amb ell tothom és divertit, que amb ell no hi ha cares grises i tristes, que el color és per tot arreu, estant el sol per dalt de tots i a tots calfant i alentint. Algunes vegades en la vida has de somriure encara que per dins estigues trist, com el pallasso Pierrot, ja que l'espectacle deu continuar. Per això jo et dic que riu quan pugues i gaudeix del moment, i que les properes festes falleres són ideals per somriure. Sempre has de tindre present la rialla. Hem de passar-ho molt bé. Bona Vida i Bones Falles i no t'oblides de SOMRIURE.

Explicació

falla

infantil

Artista: Gonzalo Rojas - Guió: Ramón Marí Bohigues

Som-riure SOMRIURE (GENERAL) El somriure sempre ha sigut, signe de goig i felicitat, no sigues tarroç somriu a gust, i deixa de costat la maldat. La vida són quatre dies, i cal passar-los a gust, riu-te de les ximpleries, I rodejat del més volgut. Mostra un ample somriure, riu a gust, mostra les dents, i que se n'adone la gent, que tu eres més feliç que ells. Somriure d’orella a orella, és el que s'ha de mostrar, que la vida és plaentera, si feliç la saps encarar.

SOMRIURE ARTIFICIAL (PESSIGOLLES) Hi ha qui és manyós, en el somriure provocar, i sap tocar el punt just, que fa el somriure esclatar. Les pessigolles ben fetes, són tot un riu d’alegries, a tots lleva carassetes, i desborda els somriures. Sabeu que les pessigolles, són grates i plaenteres, qui les fa, es riu amb ganes, qui les rep, oblida penes. Fes cas al que jo diga, i fes un somriure especial, dóna igual siga com siga, natural o artificial.

Pierrot és eixe pallasso, que fa riure estant ell trist, és com eixes peladilles, dolces i amargues per dins.

SOMRIURE DOLÇ (LLEPOLIES)

La funció deu continuar, i encara que sense ganes, has de saber avançar, somriu, i oblida llàgrimes.

Somriure dolç, de llepolia, pica-pica o gominola, o qualsevol altra ambrosia, que quan somrius es veu la gola.

Sols s'ha de vore la cara tan alegre dels xiquets, quan ixen de la paradeta, i de llepolies van plens.

Potser sí que haja canviat, del perquè es riu la gent, el somriure ha evolucionat, però sempre ha estat present.

SOMRIURE NERVIÓS (Corrents davant del correfoc)

RIURES D’U MATEIX (XICA EN MIRALL)

De veres s'ho passen bé, els que van als correfocs? Es riuen tots de valent, però és un somriure nerviós.

Té un meninfotisme tan gran, que igual té si carn o peix, i quan es veu al mirall, es riu fins d’ella mateixa.

El somriure, si és nerviós, no el saps mai com avaluar, fins i tot resulta enganyós, perquè hi ha qui riu per no plorar.

En el mirall a la mà, està mirant-se aquesta xica, i per la cara que fa, somriu perquè es veu bonica.

SOMRIURE DIABÒLIC (Titella en correfoc)

SOMRIURE EXPLOSIU (CANO CIRC)

Maneja bé la titella, donant-li un aire estrambòtic, provocant en la parella, cert somriure diabòlic.

Produeixen un somriure explosiu, i contagien molta alegria, les funcions que fan els circs, són divertides i per la família.

El somriure diabòlic, sol resultar prou fatal, inclús pot paréixer excèntric, però al final sempre és mal.

Amb una explosiva canonada, de sobte apareix aquest xicot, la gent queda bocabadada, somrient com un pasmarot.

EVOLUCIÓ DEL SOMRIURE (Mono, hispter)

SOMRIURE FORA DE LLOC (FIGURES GRISES)

Han evolucionat els hòmens, i el somriure ha perdurat, hem passat del mico al hipster, i en totes les èpoques ha estat.

Per ser grises i amargades, han quedat fora de lloc, les que estan més alçades, somriuen al caliu del sol. 37

No sigues gris en la vida, al sol sempre hi ha bon lloc, somriu amb grau i mida, no et quedes fora de joc. EL SOMRIURE MES FAMÓS (MONA LISA AMB DIT FACEBOOK) El somriure més famós, i per tothom conegut, potser siga el de la Mona Lisa, amb molts Me gusta al Facebook. Un enigmàtic somriure, ens mostra la Mona Lisa, i ningú no sap descriure, si és feliç o està trista. SOMRIURE A MARS (PLORANT DE RISA FORMEN LA MAR) Si et rius ben a gust i amb ganes, et cauen llàgrimes grans, i rius formen eixes llàgrimes, i eixos rius formen els mars. Riu a gust sense mesura, que el somriure és essencial, riure’t a mars és la cura, que et sana de tots els mals.

i en l'espai més sideral. Segons la careta que portes, eres d’una part del món, parlem diferents llengües, però el somriure l'entenen tots. SOMRIURE NATURAL (EL SOMRIURE OBRI PORTES) El somriure és una clau, que obri totes les portes, somrient tot és més suau, voràs que prompte que ho notes. Si vols caure bé a la gent, cal somriure-li, males cares no serveixen, per al paradís obrir. SOMRIURE SENSE COMPLEXOS (avi en bici antiga amb l’àvia al bé) Perjudicis i complexos, no serveixen per a res, riu-te d’ells i oblida'ls, i gaudeix de tot i més. Qui diu que si ets vell no pots. El poder està en voler: si vols, ho aconsegueixes tot, somrius i obtens gran plaer.

EL SOMRIURE LLENGUATGE UNIVERSAL (FALLER EN MASCARES)

EL PRIMER SOMRIURE (mare amb el bebé al braç)

Diu la ciència que la rialla, és un llenguatge universal, es riuen en la terra, en la lluna,

Diuen que el primer somriure, la mare el sol descobrir, el vincle entre fill i mare, és còmplice i és exclusiu.

Diuen que no hi ha millor unió, que una mare donant pit, fill i mare, somriuen en comunió, i ja per a sempre units.

Els fallers van somrients, i se’ls nota molt contents sempre d'ací cap allà, divertint-se de valent.

EL SOMRIURE TIMID Tímida, partir-se/ pixar-se de riure.

LA CORBA QUE TOT HO ADREÇA

És tímida i molt vergonyosa, però canvia de manera de ser, quan rient-se, molt jocosa, a carcallades es pixa de plaer. No deu haver somriure tímid, que el riure és felicitat, riu a gust i sense límit, i de la timidesa, oblida't.

Potser el somriure és la corba que tot ho adreça. Quan ets trist somrius un poquet, i apartes de tu la tristesa. Si estàs trist i sense ganes, busca el somriure i veuràs, com no penses en les musaranyes, i de la vida gaudiràs. RESUM FINAL

QUE EL SOMRIURE T’ACOMPANYE; Fallera de Star Wars. Que el somriure t’acompanye, i sàpigues ser un faller pur. No deixes que ningú t’enganye, portant-te al costat obscur. Aquesta fallera moderna, és una fan d'Star Wars, barrejant roba i tendència, quan arriba el mes de març. SOMRIURE CONTAGIÓS; Dos fallers junts rient-se. En falles tot són somriures, que el somriure és contagiós. Les falles les has de viure somrient i molt jocós.

Hi ha gent que amb maldat vol que t'ho passes malament i si amb alegria et veuen ells s'ho passen fatal. El somriure és un acte per a tots molt natural però com tot, té reflexes que el tornen artificial. Hi ha qui riu a carcallades, hi ha qui fa un tímid somriure hi ha qui riu amb moltes ganes perquè riure encara és lliure. Molts tipus de somriure hem vist, i els hem tractat de bon fi si algun més se t’ocorre esbossa’l i fes-te un selfie.

capítol 3 Tenim molta feina a fer. Intentarem aconseguir el màxim que puguem, almenys amb allò especial que ens ofereixen les lletres: lluita i combat front les injustícies.

Poemari. Guerres per guanyar

El canvi climàtic Ramón Marí Bohigues

Senyores que estem fent? que no ens queda consciència? per obrar lleugerament ens estem carregant el planeta a posta o inconscientment. El canvi climàtic és palpable sovint sofrim onades de calor Després una pluja indomable i un vent tan devastador que fan un mal incalculable.

El pitjor és l’efecte hivernacle que fonent pols i glaceres provocarà gran “debacle” negant les zones costaneres. Si no es produeix un miracle.

Varien molt les temperatures fent un oratge tan altern que en sols unes hores passes de calors a freds que igual sues que tremoles.

De l’home depén que el clima torne al seu estat normal tinguem la Terra en estima que cuidar-la és primordial i ningú en la tasca s’implica.

Són sense dubte seqüeles d’un díscol canvi climàtic que trencant tots els esquemes ens produirà gran fàstic pertorbant en molts aspectes.

Hem de deixar-la en condicions per als que vinguen després que les noves generacions no són culpables de res i es mereixen solucions. 43

Administració i llengua Ramón Marí Bohigues

Aquest poema participa al Premi Cullerot organitzat per JLFC

Vos contaré un fet que és una veritat potser parega de ciència-ficció però jure que passa en realitat per res és producte de la imaginació. El 17 de desembre ocorria la situació quan per uns tràmits que he de fer vaig haver d’anar a l’administració per tal de sol·licitar un paper. En un mostrador i de forma imperativa em digueren “això no és ací”, vaja a la ciutat administrativa que, per cert, distava prou d’allí. Em vaig encaminar a l’esmentada ciutat que es tracta d’un complex residència que ha construït la Generalitat on era la presó “Modelo” de València. Allí hi ha “pico” mil oficines i despatxos amb una fotracada de taules buides amb tan sols dos o tres treballadors que esperen que no res els digues. Estan allí, però se saben camuflar has de gargamellejar i ficar-te impacient perquè a la fi es dignen balbucejar Què s’ofereix? Que estem escassos de gent. 45

Preguntes i de seguida t’envien a altre lloc perquè el que tu vols ho fan allí però han de marejar-te un poc a veure si hi ha sort i et perds pel camí. Primer ha d’anar vostè al registre “d’entrà” que és a l’altre edifici, només isca, al costat altra cua, el paperet del torn i a esperar prou fàcil, si t’ajuda el guarda de seguretat. A la fi el teu torn, i estàs enfront del funcionari que amb molta apatia et sol·licita l’imprès i tu no tens res, ni imprès ni qüestionari tocat, enfonsat, a començar de nou sense res. Quan amb una magnanimitat sense precedent el funcionari decideix imprimir-te el formulari indique el seu correu i li enviaran el document en un mes no he rebut res, normal i ordinari. Vaig parlar amb sis funcionaris i quatre seguretats en el periple per l’administració en aquests quefers a tots els parlí en la nostra llengua, en valencià i tots em contestaren en llengua de forasters. L’esperit del Tio Canya està ben present i al funcionari, en llengua, se li demana nivell però jo els compare amb el meu gosset, que parlar-lo no el parla, però l’entén.

La guerra del plàstic Ramón Marí Bohigues

El plàstic s’ha convertit en un element indispensable que el gastem per a tot sovint i resulta tan irreemplaçable que per a tota cosa és mànid. És tan quotidià i necessari que el gastem per a tot a casa en les activitats d’oci per fer la compra i neteja o per a qualsevol negoci.

Mars i oceans s’han convertit perquè qui mana ho tolera en un cementiri de plàstic una immensa claveguera que el fons marí ha envaït.

Ha deixat en limitat ús a elements abans utilitzats que ara es troben en desús com la palma, el vímet, l’espart, la ceràmica, el cristall i el paper inclús.

Els organismes internacionals deuen prendre part en els fets implicar-se, vigilar i comdemnar i qui aboque elements aliens els haja de netejar i sanejar.

Fins fa poc tot era de plàstic i res en contra hi havia, fins quan varen descobrir que no es descomponia i acabava en el mar fent fàstic.

Declarem la guerra al plàstic i hem de bregar per guanyar sense ell la humanitat ha existit i sense ell ha de continuar perquè fa més mal que profit. 47

Violència de gènere Ramón Marí Bohigues

Una altra dona ha mort. Quantes més ho han de fer? hi ha un sentiment fort tothom creu que pel voler ningú es mereix la mort.

Dient que “et vull moltíssim” dient-ho, t’ està pegant, i “has de ser sols per a mi” així t’està matant des del principi fins al fi.

Hi ha autèntics depredadors que marxen solts pels carrers són assassins i violadors que no tenen sentiments i causen tremends dolors.

Fes-me cas i obri els ulls si et vol, et voldrà com eres amb defectes i virtuts si et fa canviar, no ho dubtes, ni et vol ni mai t’ha volgut.

I estan els pitjors de tots els que ho fan dia rere dia els covards maltractadors que en forma moral o física peguen sempre grans passons.

Si per mantindre l’amor has de canviar vida i formes et busques la perdició millor és que l’abandones, dient-li simplement NO.

Saben com entabanar-te com guanyar-se a una persona per poder d’ella aprofitar-se anul·lant qualsevol resposta en l’esperit de dominar-te.

L’amor és un sentiment gojos, feliç i radiant però si causa sofriment ja l’estàs abandonant val més soledat que patiment.

Fan que trenques en ta vida i que t’allunyes dels teus i canviant-te de rutina et deixen sense vot ni veu controlant-te de seguida.

I amb aquests versos vull dir que el voler no deu fer mal que per a malviure i patir la vida ja es prou fatal almenys, que el voler siga gaudir. 49

Pressentiment Ramón Marí Bohigues

Absència de sentiment només, coses sense vida absència de pensament sols l'alarma pressentida absència de recolzament.

Feia ja unes quantes nits que quan tornava a sa casa anava amb els cinc sentits. Pressentia una amenaça. Tenia sensació de pànic.

Així una i l'altra nit caminant més i més de pressa un trajecte molt sofrit per por a alguna sorpresa un esglai, un silent crit.

Sempre era de nit, prou tard, perquè el treball l'obligava que quan el bar era tancat arreplegar-ho tot l’esperava fer caixa i deixar-ho quadrat.

Però l'absorta rutina dona sensació de seguretat la qual cosa és delusòria perquè pareix una obvietat però és trampa clandestina.

A la fi, tres sols quedaven. Cadascú en una direcció cap a sa casa se n'anaven solitaris i amb resignació. Bona nit es desitjaven.

I quan ja vas confiada quan creus que no passa res en doblar la cantonada el mal d’improvís apareix, deixant-te l’ànima gelada.

Des del punt d’eixida tres illes de cases havia de creuar després una llarga avinguda l’últim carrer, a la dreta, doblegar sa casa era de seguida.

I en eixe precís instant és quan et cau el món damunt és quan quedes aterrat perquè el que mai has volgut de sobte, ho tens al costat.

Era una vivenda senzilla però per a ella, suficient. Allí vivia tranquil·la, sola amb el seu gosset, que li feia companyia.

Era una nit d'espurneig el carrer era banyat les llums feien gran reflex tot era distorsionat tot menys aquell maleït ser.

En aquest darrer carrer era on més notava la presència però quan es girava a veure només veia absència. Era sola, res no més.

Que aprofitant la complicitat que proporciona la nit va cometre l'atrocitat pròpia d’un ser malparit ple de perversió i maldat. 51

Com una ombra traïdora damunt d’ella s’abalançà i tapant-li fort la boca un desesperat crit ofegà deixant-la impotent, silenciosa.

Tant gran pot ser el desesper tant gran furor, tanta ira la que pot acumular un ésser per cometre la malifeta que aquest es disposava a fer.

Per molt que ella lluitava ben poc tenia a fer doncs en força li guanyava i en malvolença aquell ser cap a un portal l’arrossegava.

Ella començava a sumir-se per la lluita ja esgotada i desitjava redimir-se d’aquell jou que l’ofegava obligant-la a rendir-se.

Com que ella es resistia va rebre colps molt forts que per a fer-la submisa li pegava amb gran rigor aquella salvatge bèstia.

Acorralada en el portal ho donava per perdut es trobava tant, tant mal i tenia tan gran lassitud que va veure prop el final.

En posar-li les mans a la gola com volent-la estrangular aparegué una aura traïdora que li resultà familiar freqüent, deslleial i pròxima.

Quan de sobte aparegué un raig d’esperança que la va reconfortar retornant-li la temprança per a la lluita tornar.

En eixe precís moment fou quan el reconegué era un habitual client un home solitari i retret que no feia tracte amb la gent.

Eixe raig, era el seu gosset que ho havia pressentit escapant-se del piset per un angost passadís per auxiliar-la corrents.

Totes les nits l’assetjava més mai no parlà amb ella quan feia la comanda a algun company li la deia a ella la refusava.

No tenia res a fer contra aquell gran opressor però lladra de calent armant un gran escàndol que va alertar la gent.

Sempre a un racó s’apartava però amb la mirada la seguia i quan amb la d’ella es creuava amb promptesa i diligència ràpidament la desviava.

El soroll tronador d’uns fortíssims crits espantaren el violador que escapà acovardit pres d’espant i temor.

Allí en terra la trobaren abraçada al seu gosset sense saber com donar gràcies al valent animalet, que li llepava les blaüres. Al carrer, ple d’angoixa i crueltat quedà un polsim d’intolerància reflectint la desigualtat que permet la inconsciència d’una dolenta societat. Que la dona pel seu sexe no té per què suportar ni agressions ni ultratges de qualsevol pertorbat que amb la seua vida acabe. Este és un final feliç però no totes tenen eixa sort que hi ha molts assassins dements, folls, violadors que campen solts pels camins. Ja està bé de malifetes d’acanissar-se amb les dones demane fortes condemnes per eixes males persones que només causen que penes. Prou d’abusos, agressions o com li vulguen dir doncs tot són violacions i cap jutge ho ha de decidir perquè quan es diu NO, és NO. Desterrem ja les manades que surten per tot arreu a qui faça males passades que no el perdone ni Déu i pague les seues faltes.

Romanç curt de l’educació David Vid

Aquest poema participa al Premi Malva dels Premis de les Lletres Falleres

Tararí tararíííí, tararà, tararàààà... De la vida faré una referència i posaré als vostres peus el que no deixaré als hereus però em serveix d’experiència. Vivim en un temps estrany en què manca una mica de cordura. Per això no seria raro que algun any de nou guanyara el de la corfa dura. La cosa és que la comunicació tant pobra s’ha tornat que en la mateixa habitació podem veure ajocat al pare amb una televisió, al fill amb el mòbil trastornat, a la mare amb un punt d’emoció pel que el Jorge Javier ha xismat, a la filla en estat d’abducció perquè el Gran hermano han posat, i al iaio o iaia, que amb resignació encara no sap perquè no ha soltat una hòstia com a solució. Amb aquest panorama la cosa pinta parda doncs resulta més important el que a la tele van soltant al llarg de tota la tarda, que una conversació en què la gent estiga parlant i intercanviant opinió. A la tele, de cultura una mica, pica. I si la Esteban s’allarga? Amarga. I si el Gran hermano mou? Cou. Com els romans, pa i circ a la gent que sense educació cobren sou per fer un trist entreteniment que pica, amarga i cou. Ai senyors, Déu ens guarde i done altra oportunitat, que després ens preguntem com hi ha tant d’abandó escolar, 55

tant Adam i tanta xoni poligonera. Si en safata els ho deixem! per a què tant estudiar si poden ser una rata sangonera que dels reallities pot xalar? Després a una discoteca amb sols el múscul ensenyar ja tenen la feina feta, fan caixa i a ingressar. Ara bé, si parlen la poden cagar, perquè ni tan sols saben què vol dir el mot pensar. No pensen però, que tot és negatiu. Que també hi ha qui se’n fot del que la gent pensa i en sa cara un bon rot a tot aire llença. Eixa és la gent que riu i treu de recompensa un món nou, sincer i viu. El que ens cal per canviar, parlar. El que necessitem pel camí fer, saber. El que volem pel camí fruir, gaudir. Si volem altra vida viure és cosa nostra decidir que ens cal de forma lliure parlar, saber i gaudir. Ací acaba tota d’una aquesta mena d’explicació que he volgut adobar-vos al voltant de la comunicació. A veure si és de veres i fem algun barret parlant de coses sinceres i posant a punt el cosset, que davant d’unes cerveses diuen que es parla més claret. I esperant no trobar a la porta de casa una fera s’acomiada ú que pot anar rodant rodant, a la porquera.

La cultura guerrejada Elsa Reus

Capelles, capelles, capelles sense clero ni missals sense bates ni corones. Sense vi i sense hòsties però capelles, capelles, capelles.

Sense drets a opinar diuen. Si no estàs t’ho perds. Pertànyer a la capella deu ser el que molts desitgen si volen estar relacionats.

Palmadetes a l’esquena, agraïdes, plenes de devoció devorada posant morada la cara plena d’ego a un ego ple de morada indiferència.

Capelles, capelles, capelles. Cantes fatal però ets meravella. Recites mal però guanyes slam. No t’entén ningú però surts a la foto. Això és el que vols. Molt bé. Avant.

M’encanta el teu vers! No, el teu és millor! No, el teu sí que és bo! Que no, que el teu és més millor! Molt millor seria... tu lluny d’ací...

Entra en la capella i fes-te espai però tin cura, no caigues, no parles mal. No digues res distint al discurs oficial dintre de la capella el feixisme és vital. Si difereixes ets fora i acabes escrivint

Escriptors que lligen escriptors, poetes que mengen poetes, escriptors que es pensen poetes, poetes que es pensen escriptors, i recitadors que es venen al millor postor.

els missals d’hòsties caducades que capellans amb sotana poètica escriuran per al teu requiescat-in-pace ja que mai alçaràs el cap. Hauràs de deixar la dèria d’escriure

Algú pregunta què és poesia. És allò que apareix als llibres? És allò que el poeta escriu? És allò que dia rere dia vivim? O és el de que molts xuplen?

matar de banda allò que creus perquè la imatge metaforitzada d’un llibre amb nom teu acabarà tota d’una plegat en el poal podrit del fem.

Uns viuen mamant mentre altres xalen del que és públic. Molts gaudeixen sense detall sense escriure pal en aigua, d’allò que altres suen.

Capelles, capelles, capelles d’esquerra, centre o rància dreta, de consciència crítica o dadaísta. La pudor és la mateixa: la putrefacció de la poesia. 57

Guerra al fem que fem Ricard Rei

He buscat composicions guaitant pels femers d’un lloc a vint centímetres d’ací. He trobat les d’altres: les pop, les rock i les que tenen indeterminats epigrames, eixos que diuen d’autor: les de cansautor. Les he viscudes a la paperera. Totes i cadascuna amb una desafectació social important. Amb la idea d’una pròpia vanaglòria que fa olor a rata morta quan parlen d’altres. Sí, d’eixos que traspassaren el temps oblidat amb deixalla de vida entre pols i fang i que ara et fa ràbia. A la merda amb les elucubrades metàfores contaminades pels que sols tenen un ego i al voltant tres o quatre miniegos-flors-capella, amb soliloquis inclosos, que et parlen per dir-te que ets fem. Basura. Merda. Oblida’t noi, de fer això, et diuen. El que tu fas no és poesia. Escrius versos de parlar per parlar. No saps fer po e sia. Entenc que sóc un ningú, un inconformista poeta-protesta-social-re-du-ït a zero. Però qui sou vosaltres? Els regaladors de capelles? Els recargolats poetes de diccionari? Els relectors de Salvat i Espriu? Dalt o baix, pam a pam, de mica en mica, no sou més que uns altres re-du-ïts a zero. Uns altres ningús que sols valoreu a qui llepa amb paciència, però la poesia és del poble, i un poble necessita epigrames amb claredat i conseqüència. 59

Fer-los fora és una guerra per guanyar Blai Gilabert

La poesia és allò que líricament ens colpeix. Les guerres es vencen amb lletra. Poesia per desfer la inèrcia dels opressors que sols veuen una gran i lliure mentida. David Vid. Aforismes.

Travessen els dijous amb el vestit de diumenge. No el renten per evitar que destenyeixi el color blau. Tenen por a perdre el flaire ranci recalcitrat de les medalles guanyades amb sang, assaborint la fel amarga dels derrotats. Caminen penjant les jaquetes noves de cada Corpus en la cadira que cal per no ser oblidats, i es converteixen en hologrames impertèrrits dels qui un dia travessaren juliol per romandre un abril. Imatges llunyanes recuperades per la pols amenaçadora, ansiosa per restar a les mans brutes, dels que sens dubte són golfos amb corbata.

Ser lliure és voler volar Mª Josep Piera

Saps que no sóc massa de creure, company. Ni tampoc de voler cremar-me en els casos que em són aliens. Ho vaig comprovar un dia de marejol baix tres cerveses i una cassalla enllà d’avui. Eixe que tu no estaves i hom parlava de capelles i ministres com qui ho fa d’herberos i marioles. Esnifada certesa que no som de capelletes, amic. Ni apostem en el joc impostor d’una revolta de números russos en què sabem que ens cosirien a tirs. No ens agraden les corbates en vers, estimat. La nostra és una tasca arrelada a la brusa, a les espardenyes i a la terra que ens ha vist, marcats, per treure una idea, una vida. No ens empassem les actuacions sense nominació en un petit teatre d’impostures, germà. Som més de beure el suc de les paraules fetes carn en les llunes de la tardor. I bressolem encara -malgrat tot- eixes paraules que composen els versos del nostre camí, perquè estimat amic i company, les lletres acaronades humilment des de la tranquil·litat de saber que no ets ningú, atorga el do del vers dolç. Sobretot, no sabem com creure en allò que no som i sense complexos gaudim la realitzada involuntat de viure cocodrils en llibertat. 63

La tranquil·litat Antoni Ramon

Desperte. Obric els ulls bruscament. Faig tard. Sóc un home important. Els homes importants no fan tard. Set, cinc, tres, dos, un.

Dine xulles de vedell de llet. Protos del 98. Cafè i copa amb gel. Sense rancúnia.

Desdejune. Conduisc. Semàfor. Una dona va al mercat i no sap què podrà amagar-se a les butxaques. D’una butxaca trac els cigarrets. Encenc un, tres, cinc, set. Ha pujat el preu del tabac. La dona entra al mercat.

Torne als comptes. En faig molts. No tinc temps per a més. Gens. Pàdel, sopar i casa. Els fills... s’estan fent grans. Anys? Set, tres, cinc... Una dona, la dona, mira els fills. Agraïda. Té tot el temps. Sencer i verge.

Estacione. Entre. Ràpidament compre i venc un, cinc, set. Puge i baixe escales numèriques. La dona mira els entrecots. Millor cinta de llom amb ous fregits. Puge i baixe. Tres, cinc, un, set, tres.

Una notícia tanca el dia: Els ous i la cinta de llom costen tres vegades més que al matí. Tres, cinc, set.

Pacte d’estat Llúcia Macià

Conduïts per llops àvids de carn fresca, ment atacada quan més tendra és. Idees disfressades amb tons blaus i discursos de persones elegants. Educació de tisora per evitar possibles arraps lascius de pensament emocionat i lliure. Evolució doxal prohibida fins i tot als propis cabdells. Sent orfes d’alfabet aprendran el sentit de la submissió. Joguets inservibles en mans d’aquells que diuen sí amo i des de la balconada pública cada dia ens ensenyen educastració.

Vida digna. Vivenda amable Josep Armengot

Alce la mirada i veig el voltant. Vull escriure sobre el camí dolent que duu els fràgils perdedors a conformar-se amargament amb una situació tan grisa com l’asfalt que xafen. Però no puc. És massa trist. Una barra que ha perdut l’argent per deixar pas al poso fermentat de la desfeta desídia vital. Els gots, les copes, els plats i tots els estris necessaris brillants en el principi han quedat ratllats per l’angúnia que dia rere dia ens buida a l’obaga d’un Sol indecent que no encrosta cap il·lusió. Vull escriure sobre el desficaci que la barra del bar ens torna amb la condició inequívoca que tornem a la penúria alcohòlica per desconnectar el cervell i deixar el cap on no pense i no puguem ni tan sols triar, deixant-nos submisos de ple als designis que la caspa diu. Però no ho puc descriure. M’agafa tres cerveses enllà i l’aroma a rom cremat dóna peu a les indolències que el propi sistema ha creat. Aturats, desnonats i sense pel amb expressió desencaixada. Explotació pairal amb canvis capitalistes de burgesia fina

acomplexada des de la base però que manen amb la moneda, que rode per on rode i es mire per on es mire, sempre trau la cara per uns i la creu per als de sempre. Vull escriure unes lletres però l’esperança es trenca, de sobte i amb traïdoria, en forma d’esport preparat a la caixa de la visió, per enaltir el patriotisme i calmar la possible ansietat que destrosse el sistema. Està tot pensat i clar. Són els mateixos pans de placebo per a us desmembrats romans pendents i penitents en un circ que els ocupa el cor i la ment, mentre una sèrie psicòpata de torts en els país de cecs segueixen mentint sense seny i furtant-nos les carteres. Baixe la mirada, cansat i penedit. Hem perdut l’esma esdevinguda que tant va costar de trobar. Vull escriure del camí dolent però no apareixen els versos. Llavor me n’adone fràgilment que l’abandó humà, les mancances socialitzades i les misèries populars han configurat els epigrames. 69

Viure Floris

Blancaflor

Llavors te n’adones que han passat els anys. I no tens res. Pateixes els mateixos carrers que et donaren llum de pubill. Beus persones al cantó de la vida, dissimulada, entre colpets barrejats de desídia i angúnia viral. Eixos homs que saluden les hores des de la barra d’un bar enarborant la bandera psicosocialista de la mentida etílica amb el sol i l’ombra diluint-se en la copa mullada d’irrealitat. Han desaparegut les ganes. El temps es fa insuportable sense l’hàlit de les cadires i taburets i veus com cerquen un camí que a tu et donà espenta. Has après ràpid que els cairons grocs no sempre porten a Oz, que la màgia la crees i destrueixes amb cervell i pots parir la més gran de les il·lusions. Que el desig no es barreja a l’obaga del sol i en les barres naixen massa morts de vida. Et rebel·les. No vols caure així. No. Vols. Han passat els anys. Llavors te n’adones que no has fet mar ni has fet riu ni muntanya però, fas camí. Aleshores comprens que malgrat fugir del temps i de l’espai gaudeixes amb l’aroma infant de viure el teu destí.

Gasparín David Vid

Aquest relat participa al Premi Murta dels Premis de les Lletres Falleres

Diuen, i ens fem càrrec, que tenia certes aficions musicals. Era un tou autodidacta dels sorolls. Sempre que podia delectava el respectable del poble amb concerts per a músic i veu. Quina diversitat d’aguts i greus, tons i semitons. També hi ha qui conta als néts, que aquella mena d’àngel caigut del cel no era amic íntim de la llegona i l’aixada. Ell vivia i deixava viure. Gaudir del pas de la vida i del que rebia de la vinya. - Gasparín, canta’ns una cançó! – li deien. - Espera que afine la guitarra– responia entés. Gasparín, disculpeu no havíem dit el nom, prolífic compositor, s’atrevia amb cançó lleugera i flamenc si calia. Però, vet aquí que, sempre tan lluny de l’aixada com prop de les ombres, una vesprada d’estiu Toni, el germà, li espetà: - Gasparín, demà a les set del matí t’arreplegaré per a que vingues a ajudar-me a una obra. Ai mare la cama, a les set del matí. Ruixa que plou. Però dit i fet, l’endemà es trobaren a ca la Palopa, bar de tota la vida. Carregats amb els estris per edificar aplegaren a la casa. Toni dalt. Gaspar, pujant ferramentes. - Gaspar, puja pasta! Més cregut que ningú, pujà ciment i arena amb la sana intenció de veure com es feia la pastera. - Gaspar, i l’aigua? Ves i puja’n. Allà que tornava l’home cap avall per l’aigua. Cinc minuts. Deu. Quinze. Vint minuts després aparegué Gaspar. - Toni! Toni! - Gaspar, on estaves? - Toni! - Què vols Gaspar? - Com vols l’aigua, amb gas o natural? I allà que es va deixar el germà amb un pam de nassos i marxà ben content a fer un passeig que, al cap i a la fi, era el seu entretemps preferit i no feia mal a ningú. 73

capítol 4 La poesia visual és allò que líricament ens colpeix. Les guerres no es vencen sols amb lletra. Cal aportar imatge que desfaça el nuc que emboliquen algunes paraules.

Poesia visual per a vĂŠncer les guerres

POesia visual

Carmen Signes amb Fem falla i Pau. César Creativo amb Guerra i Somriure. Edgar Fribo amb Volar per escapar i NolikeNorevolution. Joan Carles Alemany amb ¡¡No!! I Mans unides, mans de vida. Victor Piris amb La publicitat i La guerra de la tecnologia. NACHO ROMERO amb Pau i tranquil·litat

FEM FALLA

NO LA

signes

GUERRA Carmen Signes - Fem falla

CÃ©sar Creativo - Guerra 79

Edgar Fribo - Volar per escapar 80

Edgar Fribo - NolikeNorevolution 81

Joan Carles - ยกNO! 82

VÃctor Piris - La publicitat 83

VĂctor Piris - La guerra de la tecnologia 84

signes

Carmen Signes - Fem falla 85

Joan Carles - Mans unides, mans de vida 86

CÃ©sar Creativo - Somriure 87

signes

Carmen Signes - Pau 88

Nacho Romero - Pau

tranquilÂˇlitat

capítol 5 La ironia de les guerres és la part monogràfica dedicada a tot allò que, sota el nostre punt de vista, caldria canviar. Les batalles que tenim perdudes, per guanyar, a benefici de guany... Passeu, passeu...

Els trons per conquerir

monogràfic La ironia de les guerres

Òscar Agud amb Bernat. Les batalles d´un faller. David Vid amb Dunia Valero amb Falles vs veïnat Juan Gabriel Figueres amb Apostem per una activitat o anem a per totes. Jordi Maravilla amb La Cultura Fallera i la declaración de Patrimoni de la Humanitat… Una guerra guanyada? Mònica Marí amb La guerra per la tradición. Àlex Creus amb Els meus principis al final. Àngels Bayona amb Moviment volem falla Juanjo Medina amb Ironia fallera. Hugo Morte amb La lluita pel palet.

Enric Escrivà amb El secret dún bon llibre de falles. Miguel Ángel Martinez amb La Joventut… un mal que amb el temps es cura. Alexandre Morales amb Avantguarda fallera. Unes falles progresistes, feministes i valencianistes. Rosa Benet amb Llibertat o llibertinatge a les falles. Una moneda amb dues cares. José Manuel Rubio amb Una guerra que ho esgarra tot. Joan Castelló amb Més rigorositat i i menys adulació en la información fallera. Cristina Moreno amb Responsabilitat social. Romina Carles amb Continuarem lluitant Clara Soler amb Sobre el Bullying Amparo Vicente amb Bullying i Cyberbullying Maria Such amb Les guerres que ens queden per guanyar. Joan R. Gimeno amb La guerra de la desinformació. Antoni Manuel Hernández amb Lálimentació com a moda i els seus followers Alejandro Grau amb D`històries interrompudes Josep L. Aparici amb Greta, no estàs sola. Joan Carles Ventura amb Els significats de la guerra i la guerra dels significats. Sara Vazquez amb Intoleràncies ideològiques:la guerra de les idees. Kike Gandia amb Si vis pacem, parabellvm. Hugo Font amb Una guerra per guanyar. Lécologisme. Josep Bou amb Estem a temps. Ramón Marí amb Guerres veïnes. El poble del costat. Hector Sanmanuel amb Del pásalo al #hastag

LES GUERRES FALLERES

Bernat. Les batalles d’un faller Óscar Agud

Bernat és un xic jove i esportista, encara que fa un any que quasi no practica esport, li encanta la lectura i a més, és amant dels llibres escrits en la seua llengua. Sempre li hagués agradat ser escriptor d’obres teatrals, fins i tot, guionista d’alguna sèrie de televisió. És un xic obert i molt dinàmic, compromés amb tot allò en què s’involucra i amb un caràcter tan generós que sempre pensa en els demés abans que en ell mateix. En fi, un tot terreny pur i dur, un jove dels pocs que se’n troben ara. Bernat des de ben menut ha sigut un admirador dels monuments fallers, li encantava anar amb sa mare a vore falles per tot arreu, li fascinava tirar coets i escoltar la música de les xarangues al carrer. A mesura que es feia major cada vegada més l’encisava l’ambient faller. La festa al carrer, el soroll i l’algaravia ja corria per les seues venes. Bernat des de feia dos anys cap ací no parava de traure el tema de les falles a la seua nóvia, fins i tot l’obligava a tirar coets (cosa que a ella a la seua edat li pareixia molt estrany), igualment el dia de Sant Josep mai la deixava anar a dormir fins que l’últim caliu de cendra no era apagat. Tant era la seua obsessió pel món faller que aquest any la seua nóvia pel seu 25 aniversari, com a regal, l’ha apuntat a la nostra falla, ha elegit la Taüt ja que alguns dels seus amics ja eren fallers fa anys i sabia que s’ho passaria d’allò més bé,

estava dispost a viure les falles al màxim i participar en totes les activitats de la falla. Arribada aquesta nit de Proclamació, Bernat ens ha escrit una carta on ens vol explicar tot allò que ha estat per a ell aquestes setmanes que porta com a faller, i els seus sentiments per forma part de la festa fallera al costat d’aquesta comissió. Carta de Bernat a la falla Taüt: Bona nit a tots, el dia que la meua nóvia em va donar la sorpresa d’apuntar-me a faller, mai pensí tot el que podia passar-me en aquestes setmanes, a continuació m’agradaria detallar-vos tot el que han sigut les meues vivències fins a hui. Primera setmana. Amb setembre al calendari i acabant l’estiu comença ja el moviment a les falles, dilluns he tingut una reunió i una presa de contacte amb l’equip de teatre de la falla, m’han oferit un paper curt que he acceptat amb molta alegria, és una de les meues passions. El cap de setmana hem tingut el mig any faller, és el punt d’inflexió on comença tot. He començat jugant al pic i maneta amb els amics de la falla, feia anys que no jugava, però ho passí de categoria, això sí, la durícia que tinc a la mà dreta tardarà uns dies en desaparéixer. Ja per la vesprada hem quedat alguns fallers per muntar tot per a la torrà del mig any. Comencem car95

regant al casal cadires, taules, torradores, menjar, beguda, de tot. Per després descarregar i a torrar. No volia perdre’m l’olor a brasa, tant característic de la festa, així doncs, vaig ajudar a fer la torrada, com no, amb alguna cremada a la mà per novell, però que a dures penes he notat... ja que després la festa ha sigut impressionant!!! He pogut viure les falles des de dins encara que dilluns a la feina, em coïen les mans del pic i maneta i de la torrà, sens dubte la millor experiència de la meua vida!!! Segona setmana, Dilluns i dimecres, després de sopar, hem quedat per a començar el assajos del teatre. La gent ací és fantàstica, es nota la passió que fiquen en el seu treball. Un amic que ix al sainet em comenta si podria tirar-los una maneta, poca cosa, sols un parell d’aparicions a l’escenari i poc de text, immediatament accepte, hem sent pletòric. Tot el que sempre m’ha agradat ho puc viure a la falla. Aquest dissabte els meus amics m’han apuntat al campionat de volei platja, ha sigut extraordinari!!! tot el matí jugant amb un sol que

queia com a punxes al cap, les monyiques unflades de tant de pegar a la pilota i una coentor de cuixes per culpa de l’arena que des de menut no havia patit. Però matí salvat, 2 horetes de descans i a la festa temàtica al casal . No sé com estos fallers tenen tant d’aguant. L’alcohol i el cansament ja van fent que el meu cos no ho tolere tant, a les 2 del matí he tingut prou, no puc en l’ànima. Els diumenges són fatals després de dissabtes tan intensos. Però la meua cara reflexa la fortuna de tant bé com estan tractant-me. És una satisfacció molt gran. Tercera setmana, Dilluns i dimecres continuem amb els assajos, això sí, els del sainet abans de sopar i els del teatre després, o siga, des de les 8 fins la 1 del matí. Dimarts he anat a la reunió del llibret, em comenten que si vull escriure algun text per al llibret de la falla i com no sé dir que no i sempre ho he volgut fer, no he pogut resistir-me a acceptar dita encomanda. Alguna cosa curta i fàcil estaria bé, m’han comentat. Dijous he quedat amb la meua nóvia, m’ha preguntat si la recordava una mica, cinc dies sense vore-la!!! però

en escoltar-me tot el que estava fent i amb la il·lusió que li ho contava no li va importar en tal de vorem feliç. Dissabte de nou campionat de raspall. Mare meua, raspall. Portava tres setmanes sense notar les mans i sols em faltava el raspall. Hem arribat a la final, 5 partides de raspall. Tinc les mans més unflades que els morros de la Leticia Sabater, no me les sent, no puc agafar la moto ni per anar a casa. Després de fer 2 hores de sesta i ficar a remull les mans en aigua calenta i bicarbonat, m’he vestit com he pogut i ens hem anat al tast de cervesa que organitzava la falla, per fi, tranquil· litat, sols beure i disfrutar, o almenys això pensava, del cansament m’ha pujat la cervesa al cap i fins les 4 del matí en Pallisa i d’allí, com he pogut, arrossegant-me a casa a dormir. Açò de ser faller va resultant-me esgotador, estic un poc sofocat de tot. Quarta setmana, He anat a treballar amb un company, em fan tant de mal les mans que no puc agafar el volant del cotxe. Maleït raspall!! Teclejar l’ordinador és un infern, no sé com 97

disimular davant l’encarregat que sols fa que mirar la marca de la pilotada del raspall que em vaig portar al front, sembla que porte una moneda de 10 duros marcada al cap. Ens ha tocat els primers a representar l’obra de teatre al concurs, així que anem a intensificar assajos, dilluns, dimecres i dijous, després de sopar teatre fins les tantes de la nit, abans de sopar, sainet i no puc agafar el text amb la mà pel condemnat raspall del dissabte anterior. Dimarts de nou reunió de llibret per reorganitzar els temes. D’un text curt ara he de fer també l’editorial, dos contes, unes poesies per als representants i intentar aconseguir 8 o 10 publicitats per a finançar-ho. Bo, tot siga per la literatura!!! Divendres he quedat amb la meua nóvia, em fica mala cara, normal, cada volta la veig menys, per compensar-la l’he portat al cinema, estava molt contenta fins que m’he adormit al començament de la pel·lícula. Tantes hores d’assaig de teatre no em deixen dormir entre setmana i no puc rendir com cal, quin desastre, ajuda’m Déu meu. Així que, ella enfadada i cadascú a sa casa sense sopar. Dissabte ja tenia als malfaeners dels meus amics tocant el timbre per anar al campionat de bàsquet. No és el meu esport preferit però diuen que com sóc alt almenys moleste els de l’equip contrari, que graciosos són!!! Novament a la final, 6 partits de bàsquet complets ja que érem justets per a jugar. No em note ni les cames ni els braços, estic ja fins els collons de l’esport i dels campionats fallers. He arribat a casa a dinar i ma mare diu que m’assemble a “Robocop” per com em menege després del bàsquet. Serà possible!!! Això em faltava, les gracietes d’ella. 98

Desgraciat esport faller, va a poder amb la meua salut. En acabar de dinar quan anava a fer la miraculosa becaeta dels dissabtes. Resulta que la meua nóvia, si, si, la de sempre, per sorpresa ha organitzat anar a València a comprar-me el vestit de faller amb ma mare i la meua sogra (ui,ui,ui). Em meravella la indumentària valenciana, a la primera botiga he trobat un vestit que de seguida m’ha agradat, quan ja pensava que carregava i cap a casa... Res d’això, el ruc de la meua sogra proposa que abans de carregar... Busquem més botigues per vore si ens agrada alguna cosa més!! Cinc hores pegant voltes per la capital, 6 botigues més, 12 vestits provats, ja tinc rampes a les cames, ni tan sols hem parat a berenar. Total per al final tornar a la primera botiga i carregar. No puc en l’ànima!! En 5 hores he passat de fascinar-me la indumentària valenciana a no voler vestir-me de faller. Crec que açò de ser faller no es per a mi. Així no arribe ni a 60 anys, a este ritme li guanye fins a Fernando Alonso. Cinquena setmana, M’he adormit, aleshores, he fet tard a la feina. El meu encarregat ja m’ha fet un escoltet sobre que em passa estes darreres setmanes, que no rendisc, ja no em queden excuses per contar-li. De nou dilluns, dimecres i divendres el fàstic del teatre, acabaré fins els collons, ja he pres avorrit el director, mai ens anem a dormir abans de les 2. Els del sainet, ara comencen a les 7, o siga, que de la feina al casal sense passar per la “casella d’eixida”. Dimarts, sopar i reunió de llibret, de tant de sopar entrepans he augmentat 3 quilos...

ja vorem el “puto” vestit de faller si m’entra en falles (si es que arribe viu). Divendres presentació d’esbossos, vaig amb la condició de no jugar a cap campionat el dissabte, i de nou gatera al cos i a les 5 com un moble per a tirar, cap a casa. A les 12:30 ja tenia els meus amics tocant el timbre, pensava que m’explotava el cap, he estat a punt de no obrirlos, però he fet tard, ma mare els ha obert i ja els tinc a l’habitació. Ens anem a dinar al casal que hi ha paelles. Jo sols volia morir-me!!! i estos ara de dinar. Allà que vaig, dos cassalles i el cos ja més templat. Em criden des de la cuina del casal i m’ofereixen fer una de les paelles, hem sent tant lloat que accepte. Què bé hui, com no tinc campionat d’esport, m’ha permés mobilitat total. Abans de començar les paelles primera cassalla, tire a encendre el foguer per baix de la paella sense adonar-me

que el gas estava obert, m’he torrat tots els pèls del braç, la cuina fa olor a pollastre rostit i encara estan burlant-se de mi. Mentre repassava si el braç el tenia bé, l’oli s’ha calfat més del compte i en quan tire la carn a la paella pega un esguit que ara sí m’arreplega la mà de ple, tres dits cremats, altra volta no em notava les mans, la canalla falla va a acabar amb la meua salut!!! Com un valent he acabat de fer la paella, m’he cascat 5 cassalles més, no sé ni com estarà de sal. Després de criticar-me-la tots bona cosa i fer la tertúlia fins les 7 de la vesprada, la meua nóvia ha vingut a buscar-me, fa cara irritada, disgustada, m’ha dit que havíem quedat a les 4 per anar a vore a sa mare, que està malalta, i no li he pogut ni contestar del gat que porte. De la manera que se`n ha anat, crec que en breus moments m’envia a la merda definitivament.

La falla acabarà amb la meua salut, amb la meua nóvia i tal volta amb la meua feina. Odie la falla, a quina mala hora m’he apuntat. Jo que volia una vida moderada i calmada, mare meua!!! això de ser faller té més perill que Sergio Ramos escrivint un llibre de poemes. Fi. Segur que molt dels ací presents us heu sentit identificats amb alguna de les coses que li han passat a Bernat, però Bernat com vosaltres, està ací, perquè per moltes coses que et puguen passar, quan u és faller, faller de cor, tot és poc per la falla. Així que a tots vosaltres, us demanem força, ànim, salut, alegria, somriures i sobretot us donem les gràcies per cada minut que deixeu el vostre dia a dia per dedicar-lo a la falla. Mil gràcies i per molts anys d’amistats compartides i de somnis a realitzar.

El somriure del tafur. Les batalles refregides David Vid

Aquesta nit fa fred. Tenim a un pas la primavera, però encara ens cal abric si passem moltes hores al carrer. I a mi em sembla que aquesta roba és la mateixa que duia l’any passat per les mateixes dates. No tinc ni per canviar de camisa. Segueixo amb la mateixa corbata i el mateix vestit gris fosc. Ni tan sols m’ha crescut monyo. Què li farem? Ho sé, sóc un tafur i sé que no tenir res és el sinònim perfecte de ser un jugador nat. És el regust agredolç que resta a la carn quan ho jugues tot a la mateixa carta dia rere dia. 100

Per cert, disculpen vostès. No m’he presentat. Sóc qui sóc. Jo ací vinc a relatar-los, d’una manera més o menys certa, alguna que altra de les experiències que un tipus com jo pot viure abans de la primavera. I em poden creure si els dic que em tenen fart amb moltes de les tonteries que sent. Em crema la sang. Com veuran, no aplegue al metre i mig d’alçada, tinc les cames fines i dèbils i una mortadel·la tamany familiar presideix el meu cap (que ja em podrien haver deixat un barret). La

meva edat no és la d’un xiquet de bolquers. Com observaran em trobe enmig d’un avalot ensordidor. Frares, polítics, monges, esportistes i fins i tot, algun que altre estraperlista cultural que s’aprofita de les pujades impositives, són els meus companys de viatge. Jo no dic res. Em trobe agust. Però no puc deixar de sentir-me estrany després de veure passar la vida i sense saber realment què sóc, o millor dit, qui sóc. Solament puc afirmar que tothom destaca el mateix de mi: el meu somriure. Hom diu que és enigmàtic, suggerent. Que envaeix l’espai. Vostès disculparan la meva afirmació, però el que pense és que és dolç... del meu somriure parle. Un home m’ho va dir l’any passat. El vaig conèixer més enllà de les hores d’horabaixa en què ja no cal conèixer ningú. La matinada era fresca i es va deixar caure pel meu carrer de gespa i sorra. Em mirava fixament amb el pensament perdut. M’espetà dues o tres frases amb un regalim (amb flaire de gin tònic) caient-li pel queix esquerre dels llavis. Es preguntava en veu alta de què em reia. Tràgic o divertit? Li vaig intentar explicar les meues intencions. Pense que em va entendre, a la seua manera. Vaig afegir una salutació important:

-Em ric del que em deixen, mestre! I perquè, de moment, no ens fan pagar impostos per riure. Ell, però anava a la seua. Vaig seguir amb la meva dissertació. - Em ric de les vergonyes que cada dia veiem i vivim, en les nostres carns i en les dels nostres amics i veïns. Em ric de veure com els nostres governants no deixen titella amb cap, mentre ells mateixos són titelles moguts pels bancs i els interessats en els mercats dineraris. Em fa riure que degut a la falta de recursos i no poder pagar les despeses sanitàries no ens farem molt vells en aquesta part, ja que abans farem el traspàs cap a un altre món diferent, almenys, en colors i textures. Em ric de veure com al meu poble pugen taxes i impostos com la contribució, el fem i l’aigua i ningú es queixa ni fa res. Com no paren d’entrar “enxufats” a llocs de l’administració pública sense saber fer la o amb un canut. De veure com puc morir de fred per no poder pagar la llum. Em fa gràcia que no passa res ni ningú dimiteix per acabar amb drets personals amb els que ningú pot jugar. Exemples? Tots els que vulga. Fins i tot m’entra mal de panxa en veure que el que acabarem sent és un ramat que assentirà el que diguen i manen sense cap mena de criteri,

sotmesos per la manca d’una voluntat retallada des de les escoles fins la Universitat. Em fa riure, també, la creació d’aquesta nova societat “xonipoligonera” basada en “salvamés”, “grans germans”, “viceversas” i “gandia’s shores”. Com diu algun il·luminat “una societat que no pensa, no estudia i no viu és una societat dòcil i fàcil de conduir”. Amb aquesta idea per banda, com no vol que riga? Malgrat tot, mestre, si em ric és per no plorar. En acabada l’explicació em va mirar tossudament. No sé si per entendre o no el que vaig insistir en mostrar sobre el meu somriure, em va desitjar un bon viatge cap al país de la cendra mentre em cremava en la foguera d’aquella falla. Soc eixe ninot de somriure enigmàtic que cada any aguaita en la falla del cantó de casa, eixe que sempre duu la covard burla (sense escrit) d’allò que ens desfà per dintre les entranyes, eixe que recorda les situacions dolentes que cada any es viuen i, que si més no, trau resquit de cadascuna d’elles. Eixe que adopta la forma humana que traça l’artista: polític, banquer, bancari, xoriço professional de corbata, ministre o fins i tot, pudent president de Generalitat. Eixe sóc jo. Un ninot de falla esperant que li posen remei.

101

102

Falles Vs veïnat Dunia Valero Aquest article participa al Premi Soler i Godes dels Premis de les Lletres Falleres

“Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio Pep…? I van juntant lo que els veïns els van donant per a buidar el porxe. Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep?, I en una estella del muntó se du el compàs d’esta cançó…” Corria lány 1929 quan el compositor Josep Serrano i Maximilià Thous ficaven música i lletra a una cançó que acabaria convertint-se en tot un himne faller, un himne faller on molts troben lórigen de la nostra festa, les falles. Com tots sabem les Falles són un ritual del foc, element que simbolitza, entre altres idees, la renovació: el foc destrueix les coses velles per deixar espai a les noves. És habitual veure per la costa mediterrània i per l'Europa interior que s'encenguen fogueres per commemorar l'entrada del solstici d'estiu, o per cremar ninots que representen personatges rebutjats pel veïnat. L'origen de les Falles encara no s'ha aclarit. La teoria que séscolta més, a nivell popular, és aquella que diu que deriven d'un costum que tenien els fusters valencians i que consistia a recollir tota la fusta que els sobrava i els trastos del veïnat per fer una foguera en honor al seu patró, Sant Josep, el seu dia, el 19 de març. Altres consideren que foren els xiquets qui anaven per les cases del seu veïnat arreplegant trastos vells per després amuntonar-los i convertirt-los en una foguera en quasevol cantó, plaça o carrer. Si bé lórigen no està clar sí podem trobar un element comú en les diferents teories que es barallen… Els veins! Aquells que bé als xiquets o als fusters els donaven els trastos vells que tenien a casa perquè aquests pogueren ficar-los en un muntó i cremar-los la nit del 19 de març. Aleshores podríem dir que el veïnat va contribuir o es va convertir en un cooperador necessari perquè nasquera i es consolidara la nostra festa? El moment exacte en què van nàixer les falles és un misteri ja que no hi ha constància documental. Les primeres notícies són de la segona meitat del segle XVIII, època en què la festa ja estava consolidada i, per tant, hem dárribar a la conclusió que aquesta col·laboració veïnal es remunta a molts anys abans… Però pot ser això cert? ¿Els veïns i veïnes dels diferents barris del cap i casal i més tard dels diferents municipis de la província van ser uns dels que propiciaren el naixement dúna festa que avui sembla un dels seus principals maldecaps? Doncs sembla que sí, al veïnat trobem lórigen de la festa així com el naixement d’allò que avui coneixem com a comissions falleres. Aquesta fita la trobem a qualsevol pamflet, 103

periòdic o ban de l´època però també en publicacions més actuals, així a línforme el·laborat pel Consell Valencià de Cultura perquè les falles foren declarades Bé dÍnterés Cultural Immaterial ja remarca lórigen popular de la festa en dir textualment:”El poble, desafiant l’autoritat i les seues regles, va conquistar el carrer una vegada a l’any per fer possible la seua celebració. El poble, des dels orígens, va ser protagonista actiu de la festa; va aportar els materials, va improvisar, va incloure la mordacitat crítica i va desplegar el seu potencial associatiu. Eixa cooperació popular, al principi dispersa, es va canalitzar de forma gradual i es va transformar en força associativa. La falla, en la seua essència, és del barri i per al barri. Fins i tot manté en major grau la seua puresa tradicional quan els assumptes que tracta es referixen al barri al qual es vincula”. Però ¿en els temps que corren podem dir que aquestes paraules poden pronunciar-se sense que ningú es pregunte si les falles són

104

al barri com el barri és a les falles? Sájusta a la realitat actual la relació inicial de la festa amb els veïns? O més bé aquesta, ¿ha anat degradant-se i ha passat a ser una relació dámor-odi per, finalment, convertir-se en una autèntica guerra? Són els veïns els únics enemics de les falles? Doncs bé, novament toca mirar el passat i retrobar-nos un poc amb lévolució dáquesta festa. A partir de l'últim terç del segle XIX la festa va començar a ampliar-se. Per aquells temps l'Ajuntament de València dificultava la festa i obligava a demanar permís per plantar els monuments, i fins i tot, cobrava impostos per ferho des de 1872. A més també s'instaurà la censura sobre les falles per controlar la crítica política, social i moral. Aquestes pressions públiques van aconseguir la desaparició definitiva de les falles de trastos vells i, el 1886, no es plantaria cap monument dins de la ciutat de València encara que, una vegada més, la força del veïnat faria possible que, l’any 1887, la

tradició tornara amb potència i es tornaren a plantar falles. Allà pels anys 30 la festa aconseguia fama a nivell nacional i internacional, una fama que amb la Guerra Civil es desorganitzava per complet però que en acabar el conflicte bèl·lic pretenia renàixer i fer tot el possible per tornar a la normalitat. Així al cap i casal es van reunir els presidents i secretaris de les comissions falleres supervivents per fundar, l’any 1939, la Junta Central Fallera per coordinar i controlar la festa. Però com tots sabem s´iniciava un període de censura sobre els temes fallers, en què no es recomanava la crítica política ni el sexe i era aconsellable exaltar els nous valors nacionals. En qualsevol cas, el 1940 va haver-hi festa fallera, i els següents anys van crear-se o ressorgir nombroses comissions tant a la ciutat de València com a la resta de la província. Fins la segona meitat del segle XX els únic enemics de la festa foren merament polítics i així seria fins arribar a finals de segle

passat i principis de láctual. Fins eixe moment el principal defensor de la festa i qui feia que ressorgira davant de qualsevol impediment eren els veïns i veïnes dels barris on es plantava un monument, eixos grups de veïns que passaren de ser una simple colla a muntar les primeres comissions falleres modernes tal i com les coneixem avui. Que ha sigut déixa defensa del barri respecte de la festa? On ha quedat la cooperació del veí o veïna en la festa de tots els valencians? Ha quedat una relació unilateral dápreci de la falla pel barri o també existix una reciprocitat en les postures d’ambdues parts? Podem assenyalar el creixement de la festa, en tots els seus aspectes, cosa que ha devaluat aquesta relació entre els creadors i continuadors de la mateixa. Les falles ja no són 3 dies al mes de març, les comissions creixen en nombre de fallers i falleres i han de servir-se de tendals els dies més assenyalats, els monuments fallers augmenten en volum i no poden plantar-se en un sol dia, el tallament de carrers, places i accessos sávança cada vegada més, en cada cantó es planta una falla i les falles són 365 dies a lány en el sentit més literal de léxpressió ja que estrany és el dia que en un casal no hi haja un acte, festa o reunió. ¿Han sigut aquests factors els que han portat aquells que abans treien léspasa i léscut per lluitar contra qualsevol entitat governativa que obstaculitzarà la festa de les falles en demanar o fins i tot suplicar lénemic que regule la festa en totes les seues vessants? Horari, pirotècnia, llocs de reunió, limitar el nombre dáctes al carrer

i un llarg etcètera… Han desvirtuat aquesta relació fins a viure situacions dódi i intolerància tant a nivell humà com material, des de disparar de la manera més covard des dúna finestra amb una escopeta de balins a una revetla de carrer autoritzada fins a tallar per complet un envelat amb nocturnitat i traïdoria. Fins on arribarà el deteriorament dáquesta relació? Aconseguiran les diferents taules de diàleg obertes entre federacions de veïns i ajuntaments trobar la solució a allò que podríem demominar una guerra oberta entre els defensors actuals de la festa, els fallers i falleres, i els detractors actuals de la mateixa, aquells que jugaren el paper de cooperadors necessaris en el naixement de la mateixa? Aconseguiran els que, en determinades èpoques, pretengueren impedir o dificultar la festa fer de mediadors de la causa entre els dos bàndols? Trobaran léquilibri entre el descans i mantindre la normalitat en la vida del veïnat? Seguiran apostant i potenciant una festa que tant els beneficia? Mentre seguix disputant-se la guerra, els fallers i falleres seguirem lluitant cada batalla com a veïns, veïnes, valencians, valencianes, fallers i falleres que som. Perquè estimem el nostre poble i la nostra tradició i amb ella la nostra festa, la millor festa del món, per això seguirem batallant per mantindre el seu origen i per seguir entonant eixa cançoneta que diu:”hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio Pep…? I van juntant lo que els veïns els van donant per a buidar el porxe. Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep?, I en una estella del muntó se du el compàs d’esta cançó…”

105

Imatge: Joan Castello

106

Apostem per una

activitat o anem a per totes

Juan Gabriel Figueres Faller i coordinador del llibret de l’AC Falla El Canet

Una vegada acaba l’exercici faller tots som molt valents, ja que tractem de pensar en l’exercici següent, sobretot en tot allò que podem fer: podem fer açò, podem fer allò, però a l’hora de la veritat, quan passa l’estiu, podem no fer res. Amb açò vull dir que a principi de l’exercici faller tots volen tornar a guanyar el monument perquè no ens han donat el que ens pensàvem, ens hem quedat despagats per alguna activitat que no ha eixit bé o inclús volem revalidar allò que sí ens ha eixit bé, i després, mai se sap el que passa. Açò és una xicoteta introducció d’allò que sol passar a les comissions falleres, ja que són molts membres i en treballen pocs. En el cas de les comissions amb un volum determinat de gent, pense que es nota menys, perquè si en son dos-cents i treballen trenta, no és el mateix que ser seixanta i treballar quatre, explicació que em ve de perles per plantejar el que se’m planteja des d’aquest llibret. Una comissió ha d’apostar per guanyar tots els premis que aspiren a guanyar? Doncs, si eres una comissió fallera, sí que ho pots fer, ja que amb molta gent tot és possible perquè es pot fer un grup de treball per al teatre, un altre per al llibret, un altre per a la crítica de la falla/interés turístic. Això provoca una concentració específica en una activitat i no estar pendent d’acabar una ràpidament perquè de seguida cal començar la següent. Això pot provocar després que les activitats no es facen correctament. Si no es reparteix, la cosa està agra. 107

Us puc contar el meu cas en la meua falla en 2018, un any en el qual se’m va ocórrer fer el llibret, la crítica de la falla i l’interés turístic, amb ajuda de diverses persones en cadascuna de les tasques, però jo estava dirigint-ho tot. El resultat va ser una passada, ja que vaig obtenir el primer premi de llibrets a Cullera, el cinqué a la Generalitat Valenciana, el premi d’Enginy i Gràcia i el premi d’Interés Turístic en el monument gran. El resultat, fantàstic, però vaig acabar extenuat mentalment, ja que era el vicepresident de l’àrea de cultura. Açò va donar lloc que l’any següent deixara l’interés turístic i, enguany, també em deixara la vicepresidència de cultura, quedant-me actualment “sols” amb el llibret i amb la crítica de la falla gran. Quasi res porta el diari! Aquell any 2018, a pesar que el resultat va estar molt bé, em vaig quedar amb l’espineta que algunes de les tasques hagueren pogut eixir millor (sent-vos sincer, el lli108

bret), ja que a banda de les errades (que sempre hi ha), pense que gràficament l’haguera pogut treballar una mica millor. Tal vegada es pot pensar que l’exigència que em pose és molt exagerada, però és la forma que tinc de fer les coses. Sempre m’he posat una màxima: una cosa que faig, vull fer-la molt bé; si l’he de fer malament, preferisc no fer-la. És per això que acabe reiterant que es pot apostar per totes les activitats si tens gent per a fer-les i si les tasques estan repartides entre els membres de la comissió. Si u mateix acapara moltes tasques, suposa una pressió una mica excessiva per a l’individu i no aconseguisca res. Pot eixir redó, perquè la celebració després paga la pena, però a la llarga és negatiu perquè la gent es cansa i, com tant m’agrada dir, acaba enviant-ho tot a fer la mà.

La cultura fallera i la

declaració de Patrimoni de

la Humanitat... una guerra guanyada?

Jordi Maravilla Herraiz Administrador del bloc Corredor de Falles

El comitè Intergovernamental de la Unesco, aprovà el 30 de novembre de 2016, l’entrada de la festa de les Falles en la Llista Representativa de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El comitè valorà les Falles com una expressió de “creativitat col·lectiva” que “salvaguardava les arts i oficis tradicionals”, bé, la crisi actual està posant en qüestió tot això. Però en primer lloc caldria preguntar-se què és cultura fallera o què la compon i no és un concepte fàcil de definir, però sí d’establir quins són els seus elements o almenys els principals elements. Per a mi, els principals elements són els cadafals fallers amb la literatura festiva com a acompanyant, la música i la pirotècnia, sense menystenir altres elements com la indumentària, la gastronomia, etc. En primer lloc cal dir, que la falla és menyspreada per moltes comissions que sovint no li destinen ni la tercera part del seu pressupost. Unit a la falla hi ha un factor històric, ja que en la seua fase inicial del segle XVIII i bona part del segle XIX eren fetes pels mateixos veïns, centrant-se en factors satírics amb àcides crítiques veïnals i més tard d’àmbits més llunyans. 109

110

Al darrer terç del segle XIX aparegueren els primers noms d’artistes fallers, que encara no eren pròpiament professionals sinó dedicats a altres arts plàstiques com el pintor Antonio Cortina, no obstant ací ja entrà en vigor el factor artístic. Caldrà esperar malgrat això, als ’10 i ’20 del segle XX per albirar els primers artistes professionals. El 1932 es creava l’Associació d’Artistes Fallers i després de la guerra civil va renàixer el 1942 amb el nom de Gremi d’Artistes Fallers de València. També s’han creat Museus Fallers a València i altres poblacions i el 2012 el mòdul superior de formació professional d’artistes fallers. Lligats als cadafals fallers des de 1850 estan els llibrets explicatius, tot i ser premiats al Cap i Casal des de 1903, l’establiment de premis de llibret a nivell autonòmic per la Generalitat Valenciana ha incrementat la competitivitat amb més de dues-centes comissions en lliça. Un altre factor cultural literari han sigut i són les revistes falleres que des de principis del segle XX recullen els esbossos fallers i altres aspectes. Tant les colles de tabals i dolçaina, com les bandes de música han acompanyat les comissions des de temps immemorials, si les primeres tenen més de 100 agrupacions, la Federació Valenciana i la Federació de Bandes de Música te unes dimensions gegantines amb més de 200.000 socis, 600 escoles amb 60.000 alumnes i més de 40.000 músics. Com en el cadafal faller, també hi ha un factor històric, en el cas de la dolçaina i el tabal des de temps medievals i en el de les bandes més recent, moltes començaren en el segle XIX i cobraren gran importància

en el primer terç del segle XX, no es podrien entendre les falles sense pasdobles com L’entrà a la Murta de Salvador Giner el 1903, Lo Cant del valencià de Pedro Sosa del 1914, Pepita Creus de Pasqual Pérez del 1926 o El Faller de José Serrano del 1929. Tot i que els músics no tenen una situació tant complicada com els artistes fallers, la crisi econòmica també els ha retallat treball, això sí les societats musicals foren reconegudes el 2018 com a Bé d’Interès Cultural per la Generalitat Valenciana. Podríem concebre les falles sense les despertades, les mascletades, els castells de focs artificials, les traques, etc? Jo almenys no, sembla que a moltes comissions falleres no els importa massa ja que només destinen un 10% del seu pressupost a la pirotècnia segons Piroval, ja el 2002 va desaparèixer la mítica pirotècnia Brunchú, però recentment també ho han fet, ni més ni menys, que Zamorano Caballer i Pirotècnia Caballer i moltes més pengen d’un fil. La reducció dels pressupostos municipals en pirotècnia del 2012 en un 40 o 50% fou demolidora, però després del desgraciat accident de la cremà parcial de la muntanya de Cullera en les festes locals del 2014, la cosa anà a pitjor. La prohibició de disparar a menys de 500 metres de la massa forestal, muntanyes, barrancs, rius o platges ha provocat que hi haja una reducció del 60% en espectacles pirotècnics. A banda el problema de la importació de centenars de contenidors de procedència asiàtica que demostren que pesa més la quantitat que la qualitat. Per acabar, a diferència dels cadafals fallers o la música, a la pirotècnia valenciana no hi ha 111

cap escola, cosa que sí hi ha a EEUU, hi hagueren converses amb el rector de la UPV Justo Nieto el 2018, però el projecte no arribà a desenvolupar-se. Personalment és un aspecte que porte a l’ADN, el germà major del meu iaio era pirotècnic i el primer avantpassat del qual tinc notícia nascut exactament tres-cents anys abans que jo, també ho era. En conclusió, crec que hi ha hagut una victòria moral pel reconeixement patrimonial de l’espai festiu de les falles. Ara bé, això no assegura la continuïtat real de la totalitat de la festa, ni tampoc de cadascun dels seus elements. Desgraciadament a banda dels problemes econòmics que afecten els artistes, pirotècnics, músics i com no, a fallers que per desgràcia s’han donat de baixa o aguanten de miracle, també hi ha una crisi de Fe de molts dels propis fallers, que en lloc de posar per davant eixos aspectes cabdals, inverteixen molt més en elements lúdics, gens culturals, propis de festes que es podrien fer a qualsevol lloc del món, com els envelats exteriors, les orquestres, les gimcanes, les barres, les grans fartades, l’alcohol, etc. La cultura fallera ha guanyat una batalla, però ni molt menys la guerra, no ho farà fins que la major part dels fallers tornen a creure en l’origen de la festa, de forma sincera, sense ajudes ni subvencions, per amor a la festa, per amor a les falles i com en qualsevol relació amorosa s’ha de tindre cura que la flama d’eixe amor no s’apague mai, durho a la pràctica i transmetre-ho als més menuts.

112

113

114

La guerra per la tradició Mónica Marí Piris

La Reial Acadèmia de la llengua espanyola ofereix fins a sis definicions de la paraula “guerra”. D’aquestes sis, m’agradaria quedar-me amb una: “lluita o combat encara que siga en sentit moral.” Ressorgint de les seues cendres, adormides durant molts anys, s’encén una guerra entre dues bandes dins del món de la indumentària valenciana: la tradició i la innovació. Entre els puristes i els modernistes, però la realitat és una altra i com si es tractara de la guerra dels móns, dins de la pròpia, hi trobem diverses guerrilles que cada dia juguen batalla als grups de Facebook. Alguns anomenen fallers a qui visten de certa manera, menyspreant als qui es documenten i s’informen per preservar el poc que ens queda dels nostres avantpassats, perquè, com diu el dit, “tot aquell que oblida la seua història està condemnat a reviure-la”. Però faller és tot aquell que ix darrere de l’estandard d’una comissió. I, encara que no ens agrade, tots estem classificats d’una banda o d’altra i, per això, troben fins a quatre grans bàndols en peu de guerra. En primer lloc, “vestir a l’antiga” a l’antiga, quin terme més lleig. Se’ns considera antiquats a qui ens agrada vestir bé? Aquesta expressió, cada vegada més utilitzada, hauria d’acostar-se una miqueta més a l’època, als anys... Parlem dels 20? Dels 40? A tot

el segle XVIII? I dins d’aquests, a quins cànons concrets de moda? D’altra banda podríem parlar d’un vestit idealitzat o típic valencià, moltes vegades anomenat “segle XIX” o “manegueta de farol” però que, en realitat, va ser un invent de l’època per tal d’instaurar el vestit valencià igual que ho feren altres comarques; tot i que, després que la casa Insa decidira confeccionar les conegudes mànegues de farol, que fins eixe moment eren de cotó, ja que formaven part de la camisa, amb el mateix teixit que la resta del vestit per a un encàrrec especial d’una família aburgesada de l’època. Un nombrós grup de lectors es trobarà definit al següent “bàndol”, “la moda fallera”, terme per al qual hui en dia caben moltes interpretacions. Si analitzem les darreres dècades, veurem com cadascuna d’elles té el seu propi estil: pentinats, mida de les pintes... En certa manera aquestes modes permeten que hi haja tantes tendes d’indumentària fallera, ja que d’altra banda, el faller o fallera es guardaria la seua equipació i la gastaria any rere any. Gent que vist “Trage de huertana”, terme totalment incorrecte, ja que, amb eixe terme volen referir-se a una estètica de llauradora rica perquè amb randes daurades o de puntilla, indianes de cotó i faldes amb volants, no podem anar a cap hort a collir. I seria més convenient parlar de vestit tradicional, d’estiu, d’hivern... 115

I... quina és la manera correcta? Es preguntaran. Doncs posar cada cosa al seu lloc i començar a dir les coses com cal, encara que siga per respecte als qui un dia formaren part d’açò: que l’agulla de pit o joia, com se li anomena en el falleriu, deu anar on el seu nom l’anomena i és subjectant l’encreuament del pit. Que el mocador, tant en homes com en dones és peça indispensable perquè

116

és símbol de puresa i respecte, menys quan les dones volien ensenyar la mercaderia que anaven a vendre. Que els homes sols els posaven el barret quan estaven al carrer i que se’l llevaven quan entraven en sostre perquè ja no val el “és el que toca” o “és que sempre s’ha dit així” perquè no és correcte. Perquè aleshores, qui ho deia malament: nosaltres o els nostres avantpassats?

Els meus principis al final? Àlex Creus

Ens fa falta recordar determinades idees per tindre una convivència adequada. Per eixa raó, cobra importància assenyalar dies especials com el de “la pau” o el de “l´arbre”, i altres tants i tants, o comportaments com el “Joc Net”, “L’Esperit Olímpic” als esports. De no voler recordar i no posar el focus d’atenció en estes qüestions imagine que caurem, tal vegada, a l’altre extrem. Molt prompte, i davant determinades circumstàncies se’ns oblida tot, i allà que va tot per l’aire. Desapareix el respecte i la lluita, eixa que és entesa com la defensa de tot allò que ens fa anar endavant i per tot allò que ens deixem la vida a diari. Apareix, la lluita de la violència i la que no té cap sentit. Apareix un món que no atén al que requereixen tants i tants grups socials, parts del nostre planeta, o unes altres coses que precisen fixar-nos en elles. Vist el vist, i donat que som com som, em pregunte si en el futur caldrà una selecció dels membres del jurat que tria les falles guanyadores, amb les seues candidatures (i unes primàries). No estaria de més, un sistema de dos votacions per a la selecció de la falla triomfadora. D’esta manera, les comissions, per a la segona votació, podrien tindre un període d’un dia per a encantar de nou al jurat, afegint uns pocs retocs. I per suposat, un membre del jurat, un vot, amb el mateix valor. No com passa a altres tipus d’eleccions (me’n vaig del tema...). Per últim, utilitzar les noves tecnologies per part del jurat (“L’Ull De Falcó”, el “VAR”, o drons per a una nova visió de la falla). Tot és un soroll (música, càntics, trons) i, de sobte, escolte que la meua comissió no és guardonada amb el primer premi de la falla menuda. Esclaten els plors entre la crialla. Els expliquem als menuts que el més important és participar, que no sempre es guanya, que ja serà l’any vinent, que la resta de comissions també tenen bones falles… I el primer premi a la falla gran és per a… Eixa que han dit tampoc és la meua comissió ( ). Volíem guanyar... La nostra falla era la millor amb diferència…No vull saber res d’explicacions. Tant d’esforç per a què… Em tiren de la brusa. És un falleret de 7 anys de la meua comissió que amb ulls plorosos em recorda el que jo li havia dit feia una estona…Els meus principis al final. Pau i Bona Festa.

117

118

Moviment Volem falla Àngels Bayona

El moviment Volem Falla surt l’any 2018 promogut per centenars d’artistes fallers que veuen com els seus tallers cada vegada ingressen menys i com alguns artistes han de tancar les portes d’aquests. Cada vegada es veuen més afectades les creacions artístiques i el gravíssim problema que travessa el sector professional que les elabora. Després que es van declarar les falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat varen sorgir dues qüestions bàsiques. La primera és si realment som un patrimoni IMMATERIAL, ja que les falles sorgeixen, des dels seus inicis, amb un element bàsic, el MONUMENT i sense aquest no pot existir una falla. I la segona, els fallers inverteixen de veritat en el seu element patrimonial més important? En 2017 es va aplicar una divisió que concloïa que cada faller, de Segona A, inverteix 52,6 euros a l’any en el seu monument faller, obtinguts de les seues diferents maneres d’aportar a la falla (quotes, loteria, etcètera). Aquesta xifra indica que és necessari una anàlisi urgent d’allò que està passant. Les falles són més que monument, és clar, són festa, pirotècnia i

cultura. Però estem deixant de costat el nostre emblema? El moviment Volem Falla és reflex d’uns comentaris que es repeteixen en tots els sectors de la festa. I que no és només un problema laboral dels artistes, que és gravíssim. És quasi una qüestió moral perquè és una pèrdua objectiva del valor anomenat falla. El moviment Volem Falla no hauria d’eixir sols dels tallers, som els mateixos fallers qui a les nostres comissions hem de prendre partit i aprofitar el nostre poder per tal que la nostra cultura seguisca viva. El monument faller ha nascut a València, i la manera de treballar-lo és cultura valenciana, sols a aquesta terra som capaços de fer obres d’art per a cremar-les i ens hem de sentir orgullosos, i abraçar el monument com a estandard de la nostra festa. Des d’ací us convide a fer una reflexió. Com tindríem falla sense artistes fallers?

*dades extretes de l’article del diari LEVANTE EMV del 14/04/2018 119

120

Ironia fallera Juanjo Medina Bonilla Revista Cendra

Isn’t it ironic, don’t you think? Ironic, Alanis Morrissette, (Jagged little pill, 1995).

La ironia, la sàtira o el doble joc de paraules sempre ha estat present a les Falles. Els artistes i comissions buscaven en cada plantà vèncer les diferents censures que han tractat de retallar expressivitat als ninots i ficar a la picota tots aquells que per obra, per paraula o bé per omissió, mereixien vore’s cremats als cadafals. I ara en els temps de major llibertat teòrica, i mentre els corrents polítics no entrebanquen més les possibilitats d’exposar qualsevol temàtica de la manera que cadascú considere òptima, ara, és el temps de falles més buides de contingut crític, vivim els temps de més falles apologètiques, on els polítics, poderosos i personatges públics ja no temen eixir a la falla i vore com el poble descobrix les seus vergonyes, sinó al contrari, s’ha converit en un honor, una sort i un privilegi aparèixer com a ninot a la falla. Falla normalment molla, blanca, suau en la crítica política i reivindicativa en la social, i que no més toca temes delicats per fer una denúncia amb el fre de mà ficat, i no com abans en què es penjava a la forca, figuradament, aquells que s’havien guanyat tal deshonor. Quan més facilitat per a fer crítica fallera es té, manco s’aprofita. És irònic, no creus? Però clar, si la falla que hauria de ser l’eix de la Festa, acaba arraconada per la festivitat que s’organitza al voltant, i no és valorada pels fallers i falleres oblidant el referent cultural que comporta, la tradició etnològica arrelada, el bagatge social que l’acompanya i les diferents expressions culturals que acull, com la música, la poesia, la literatura i els estudis fallers o la pirotècnia, que van meréixer en conjunt el reconeixement per part de la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, la Festa acabarà convertint-se en una sort d’orgia monumental, una eventual elevació dionisíaca del patró de la festivitat, canviant per l’etilisme massiu al pobre Sant Josep, que ja no sap on amagar-se davant de tant de despropòsit emparat per un maremàgnum d’afegits que desvirtuen el treball de tots els implicats, i afonen al llim la memòria col·lectiva construïda durant anys i anys, cremà a cremà. Quant més reconeixements internacionals té la Festa, més dispers, menyspreat i diluït està el seu motiu de ser, la Falla. És irònic, no creus? 121

I eixe eix s’ha desplaçat cap a un element secundari, un afegit. La falleres majors. Estes, com a personatges representatius de les seues comissions o poblacions, han crescut com els bolets cap a un cim de popularitat, protagonisme i de capacitat de mobilització dels i de les que volen una foto, una mirada o una aparició de la Fallera Major de València —i supose que en la resta de poblacions amb màxima representat succeirà igual— a la presentació de la falla, del llibret o del cartell del concurs de llançadors de pinyols d’olives, que eclipsa tots els altres aspectes de la Festa. Qualsevol acte en què una FM apareix és millor, té major repercussió als mitjans de comunicació, gràcies a la publicitat costejada per qui ha vingut a nomenar-se lobby indumentarista, i certa pàtina de glamur, que a les FM, dones normals i corrents, com la resta dels mortals que mai serem la cara visible de la Festa, se li suposa tenen innata o bé adquirixen ipso facto en el moment de ser nomenades com a guies —quasi— espirituals dels fallers i falleres, i generen tot un moviment tel·lúric de conseqüències desconegudes per tots aquells que estiguen prop de la desmesura que s’associa a tota fallera major. Que si és ben cert que com a part consolidada de la Festa no ha de ser infravalorada per puristes ni xarradors de tercera, que només volen una miqueta d’espai i visibilitat, és igual de cert que hauria de rebaixar-se la presència pública dotant-la, al mateix temps, de més funcions, més aprofitables, per un càrrec públic com sembla ser, de les que té ara. Tornat al status quo lògic. Quan més creix esta branca de la Festa, i més fruit dóna, el

122

tronc principal, la Falla, cada vegada es va fent més xicotet. És irònic, no creus? Com xicoteta va quedant-se la importància d’una figura fonamental en tot açò, la de l’artista faller. Des de ja fa anys que el col·lectiu d’artistes ve reclamant una regulació de la professió i del seu treball, adduint que, en la dinàmica de pressupostos i la seua relació amb els volums als que arriben els cadafals, és insostenible mantindre els obradors, perquè les falles ja no donen beneficis com abans. S’han proposat augments de les quantitats que les comissions dediquen al cadafal, percentatges mínims de les previsions econòmiques de les comissions, i una de les últimes i més cridanera, ficar unes mesures màximes per categories, que possibilitarien fer rentables les falles, i no totes les veus han sigut favorables. Allò de jo pague jo mane s’ha tornat a sentir o llegir, ha vingut d’aquells que diuen valorar els artistes i les seues obres, però que la majoria de vegades són els primers en ofegar el professional amb frases com: serà molt alta?, quants ninots portarà?, o la millor, portarà alguna cosa més..? Hem de ser educats, fallerament parlant, i no voler escórrer els artistes, que també han d’ensenyar-se a no regalar falles a meitat de preu obligant els companys de professió a entrat en vicis que mai acaben bé. A vore si de tant voler protegir l’artista acabem per destruir-lo. És irònic, no creus? Destruïdes poden acabar les falles, perdent reconeixements internacionals o la potència socioeconòmica que tenen, si errem el tir, i perdem les forces en batalles que no han de dur-nos a cap lloc, sinó a una pèr-

dua del respecte que ens hem de tindre com a col·lectiu, més preocupat pel dia d’instal· lació de les carpes que per tots els ítems exposats més amunt, i que sí són importants per a la Festa, el seu creixement i per al manteniment de les tradicions, antigues i noves, que van conformant-la. Però el valor més important que tenen les Falles són, som, sou, els propis fallers i falleres, que han de cuidar les tradicions, sense ancorar-se en el passat i han de procurar que la Festa estiga sempre al dia en tota qüestió que la puga fer avançar, ja siga de caràcter social, les falles han d’aprofitar l’entramat que conformen per a visibilitzar aquelles realitats que poden estar amagades; d’acollida fent valdre l’esperit integrador que sempre han tingut les comissions falleres davant

d’aquells que han hagut de vindre a les nostres terres; econòmica, adonar-se que ja no són una festa d’índole local i que transmeten una imatge cap a l’exterior que pot ser reclam turístic, però buscant un visitant de qualitat i fugir del sanferminisme; i per damunt de tot fugir dels personalismes, pensar en el col·lectiu i no mirar-se el melic i no voler ser més protagonistes que la fallera major per part dels que estan al front de les comissions, agrupacions o organismes oficials, pot evitar numerets o situacions desagradables, que sols embruten la imatge de la Festa, i evitaria que com va dir un regidor es fera patent que el pitjor enemic de les falles està dins. Eixa si que és una bona ironia, no creus?

123

LES GUERRES “INTRAFALLES”

La lluita pel palet Hugo Morte

Nacho: Bon dia Hugo, sóc Nacho de la Falla Taüt de Cullera. Podem comptar amb tu per al llibret d’enguany? Hugo: Nacho, ja m’has fotut! Jo no tinc cap idea. Si el tema és fàcil i s’adapta a la meua poca destresa, probablement puga fer alguna cosa. Nacho: Mira, crec sí. Parlem de llibrets i de guerres que ens queden per guanyar, lluitem per la cultura o pel premi del llibret, és a dir, lluitem per la llengua, per la cultura i pel premi, o una és conseqüència d’altra. Hugo: Collons! Com de bé que parles, amic! Malauradament lluitem pel premi i, conseqüentment, per la llengua i la cultura. A més, si et diuen el contrari, dubta, o millor dit, li preguntes si els concursos desapareixen, faria eixe llibret o eixe acte? Som fallers, ens agrada el reconeixement. Així vàrem iniciar una conversa molt enriquidora per la meua part i amb tota probabilitat, no tant per part de Nacho. És molt complicat separar premis i falles. Cada vegada que un polític o una entitat vol aconseguir implicar el col·lectiu faller, organitza un premi amb una dotació econòmica i així es garanteix un èxit de participació. Els efectes en la majoria dels casos són positius, sobretot si darrere hi ha un bon mo-

tiu o un objectiu socialment ben acceptat. Fent una lectura positiva, és bo que premien l’ús correcte del valencià, o la solidaritat i, fins i tot, falles sostenibles o falles igualitàries. Són valors socials ben acceptats i necessaris per a les persones. Malauradament, en la majoria de situacions, les falles necessitem un reconeixement, palet o dotació econòmica per a fer, ser o actuar d’una determinada forma. Amb aquest context cite un exemple de la Falla El Mocador de Sagunt que hi participa any rere any al premi de la falla més igualitària de la capital del Camp de Morvedre. L’any 2019 va guanyar el premi amb dotació de 500 €. Fou tan gran el compromís amb la causa, que va donar íntegrament la dotació econòmica a l’ONG “Amigas Supervivientes”, dones que han patit violència de gènere. Què passaria si no férem premis a les Falles? I als llibrets? I tants i tants concursos del món faller? Honestament si contestem amb total transparència, segurament tindríem la resposta a la pregunta inicial. El que sí que és segur i evident és que les Falles som cultura, i amb majúscules, fem cultura, tradicional i valenciana i cada vegada més compromesos amb els valors socials i culturals d’una societat moderna, actual i valenciana. 125

126

El secret d’un bon llibre de falles Enric Escrivà Coordinador del llibret de la Falla Sant Francesc d’Oliva

És un fet palpable, i mai millor dit, que la competició en els premis de llibret, concretament els de l’ús del valencià que convoca la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, s’ha convertit en els últims temps en una lluita d’egos per veure qui publica l’exemplar més gros. I no és això, companys; no hauria de ser això. El volum d’un llibret, siga en nombre de pàgines o quantitat de col·laboracions, no determina la seua qualitat. Ni molt menys la tan ansiejada tapa dura que, sovint, es limita a una tirada curta reservada als jurats de torn. Ací cal fer una reflexió seriosa: què estem fomentant, realment? Al llarg dels anys, he llegit i fullejat desenes de llibres fallers. Modestos uns, altres més sofisticats quant a format i temàtica. És clar que amb diners, torrons. Si hi ha recursos humans i econòmics, per què no? Eixe combinat ha fet possible l’edició d’autèntiques joies de la literatura festiva que haurien d’integrar la biblioteca de qualsevol amant de les falles, i que tots, pràcticament tots els qui coordinem llibrets, hem revisat durant hores per a intentar acostar-nos al seu nivell. En aquest sentit, em reconec fan incondicional dels llibres de Corea de Gandia i El Mocador de Sagunt, però també de les propostes presentades per les falles Corona i Castielfabib de València. Si bé els primers han marcat tendència en el món de les lletres falleres, conjugant qualitat literària i un exquisit tractament gràfic, els segons han obert una nova via que trenca del tot amb l’estil convencional i reivindica la llibertat de creació. 127

128

De vegades però, la tan popular dita de «com més sucre, més dolç» es tradueix en la inexplicable necessitat d’omplir pàgines, moltes pàgines, en totxos de llibres —i perdoneu-me l’expressió— que no conviden a la lectura, ni connecten amb el seu públic potencial. Perquè, parlem clar, els primers destinataris dels llibres de falles no són els jurats: són els fallers, el veïnat, els comerciants que hi col·laboren… la societat, en definitiva. I, quina promoció estem fent, aleshores, de l’ús del valencià, si el nostre llibret no és capaç d’arribar al poble i motivar l’hàbit lector? Però, quin és el secret d’un bon llibre de falles? Certament, no existeix la fórmula màgica. Això sí, per a nosaltres, un llibret ha de tractar temes que desperten l’interés i la curiositat del públic més gran possible. Ha de ser coherent i concret en la seua construcció, interrelacionant continguts de forma creativa per a educar i distraure a parts iguals. I, no menys important, ha de procurar un format còmode i una maquetació nítida que faciliten el seu consum. I què fem a la falla Sant Francesc d’Oliva? Un llibre xicotet amb l’extensió justa i necessària, participatiu i familiar, dissenyat creativament, i firmat per autors de casa nostra, que parlen d’assumptes preferentment locals. Pensem el llibret com una causa social i cultural que done peu al debat i a la reflexió, i també a la nostàlgia, recuperant la part mai escrita de la nostra història, i dignificant la memòria dels seus protagonistes. Si toquem la fibra i les emocions, estimulem el gust per la lectura i les ganes d’obrir noves pàgines. Crear i fidelitzar lectors és una tasca costosa, no cap dubte, però hauria de ser el nostre primer i més important objectiu si és que volem promocionar la llengua. Provem d’intentar-ho?

1) Xim Ximiní, Salvem els rajolars. Llibret 2019 de la Falla Sant Francesc d’Oliva. 2) Lliurament del premi Lletres Falleres al llibret Més Complet de la Comunitat Valenciana. VIII Festa de les Lletres Falleres, abril de 2019. 129

130

La joventut... un mal que amb el temps es cura Miguel Ángel Martínez

Hi ha una “soflama” molt estesa referent al tema de les falles i la cultura. Cansa i prou sentir tantes i tantes vegades que som Patrimoni Immaterial de la Humanitat però, hi ha dues preguntes que em vénen al cap. La primera seria, què abans no ho érem? I la segona és, què fem per preservar i millorar l’estat d’una festa que cada vegada pareix que enfronta més els fallers i els que no ho són? Sembla que des de fa tres anys s’haja inventat una festa nova però, els qui estem lluitant més de quaranta anys per ella, ho veiem de manera diferent. Sempre s’ha dit que la festa és cosa de joves i esta dita té molta raó, però jo vull anar un poc més enllà en la reflexió perquè les falles, com qualsevol altra festa, tenen un diferencial que canvia amb l’edat. Jo vaig començar a ser faller als onze anys i encara recorde aquella inquietud d’anar a segellar la loteria setmanalment i, amb el pas del temps, envoltar-me d’aquella gent major que vivia la falla des de la germanor d’un grup d’amics i familiars. Amb el pas del temps, vaig començar a implicar-me en la comissió i a agafar càrrecs de responsabilitat. Volia més, sempre més, i lluitava per aconseguir-ho. Sent molt jove, vaig començar a tindre càrrecs

de responsabilitat en la falla- secretari, vicepresident- i, fins i tot, vaig ser el membre més jove de la taula que va elaborar el primer esborrany del Reglament Faller d’Alzira. Per descomptat, un dia va tocar ser president i ho vaig ser quatre anys. Des del primer moment em vaig posar en companyia del meu bon amic i company José Manuel en les tasques culturals fins a encimbellar el llibre de la Malva al lloc on hui es troba. Tota esta reflexió personal que vos acabe de fer ve al cas del tema tractat en l’article ‘Falles, cultura i joventut’. Com diria l’Ovidi: ‘Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses’, però em sembla que aquella inquietud amb què jo vaig arribar a la festa, la trobe a faltar en la gent jove. En l’actualitat hi ha una generació molt més preparada que nosaltres, però amb una falta total d’implicació i de col·laboració. Sí que hi ha alguns però el percentatge és tan baix que per a mi no supleix el que hauria de ser una realitat sana de la festa. D’altra banda, sí que veus quan venen els dies de falles, de casal, de revetlla, el que jo dic la generació de la cassalla, i ací també caldria tornar a estudiar un altre fenomen i és que esta beguda sembla ser la 131

panacea de la festa, fins arribar a allò de dir “sense cassalla, no hi ha falla’. Este fet no és tan sols qüestió de la gent jove, sinó que la cassalla sobrevola totes les edats i desvirtua massa vegades les persones, com també diria l’Ovidi ‘Què voleu que hi faça!’ Sí que és veritat que en els últims anys una passió ‘llibretera’ sobrevola la festa fallera i està fent que en este apartat s’haja guanyat molt en qualitat respecte a les publicacions falleres. També, moltes comissions organitzem, amb més freqüència, setmanes culturals, obres de teatre, actes solidaris, etc. Però en este fet crec que l’esforç que fem les comissions per la cultura i la dignificació de la festa hauria d’anar acompanyat per les Juntes Locals Falleres, que massa vegades es perden en idolatrar les seues Falleres Majors. Tot en mesura està bé, però crec que la festa, el respecte i tot el que suposa la falla, ho hem d’inculcar als nostres fills o a la gent jove des de menuts. Aquest és l’èxit de la renovació i així no caurem en el ‘Patrimonialisme Immaterial del Món’.

132

Avantguarda fallera.

Unes falles progressistes,

feministes i valencianistes Alexandre Morales

Crec que al llarg de la meua vida he reflexionat molt sobre la revolució que els últims anys s’ha produït a les Falles de la nostra ciutat, encara que pense que va lligada a l’avanç d’una societat que ha passat de l’analogia pura a una digitalització consolidada ja en un món globalitzat que exigeix una especial atenció.

il·lustrat sinó d’un moviment social capaç de moure moltes persones.

Les Falles són un moviment associatiu impressionant a Cullera, de fet ocupen l’activitat cultural anual i d’alguna manera serveixen com a entreteniment per a la ciutadania. El que diríem a l’antiga Roma com a “Pan et circenses”. Encara que s’ha avançat, no deixeu, per favor, entreveure en les meues línies que hi ha una estratègia política per a tindre el poble entretingut mentre els altres fem de les nostres. No es tracta d’un despotisme

Les societats, i açò començà amb els ibers, utilitzaven els canvis estacionals per a fer festes, la festa de l’hivern que ara és el Nadal, la festa de l’estiu que ara és Sant Joan i la festa de la primavera que ara són les Falles. L’església Catòlica assimilà durant molts anys aquestes festes i les va convertir en pròpies extraent-li qualsevol malèfic gest de paganitat. Tot allò que no estiguera dins de la fe catòlica havia d’ésser eliminat.

La festa de les Falles, sempre ho he dit, venen del tradicionalisme, i venen de l’expressió més popular que té la societat, el paganisme que durant segles s’ha utilitzat per a referir-se als canvis estacionals o als fenòmens meteorològics.

Malgrat això, les Falles han sabut conservar un esperit popular que fa goig, i a més han sabut resistir a quaranta anys de repressió franquista que convertiren Espanya en un estat confessional i estrictament lligat als preceptes feixistes del nacionalcatolicisme. Podria assegurar que les festes falleres durant l’època d’aquell home baixet que dirigí Espanya, estaven buides de contingut valencianista i per tant buides també de contingut estrictament popular. La nostra festa ha canviat, ja no som hereus d’aquelles manifestacions masclistes i sexistes que feien ocupar a la dona un paper de lloança vomitable i tampoc som una festa d’estricta vinculació religiosa, ara som un motor que canvia les coses, un motor que durant anys, i 133

especialment en l’època amb menys activitat cultural a Cullera, fórem els únics que féiem representacions teatrals, exposicions artístiques o presentacions literàries més enllà dels estimats Llibrets fallers que publiquem any rere any les comissions. Som una festa que no té ideologia política pròpia, malgrat que durant molts anys el conservadorisme espanyol ha volgut acaparar-la, i el progressisme ben entés, - progressisme majoritari – que ha sabut donar-se pas en la festa de les Falles ha fet que recuperem el sentit d’estima per la llengua, la cultura, el respecte a la diversitat i sobretot la lluita per unes Falles sostenibles, feministes i valencianistes. Les noves generacions a les Falles som, sens dubte, les que hem ocupat un espai de responsabilitat que ha fet capgirar la festa convertint-la en atractiva per a sectors que sempre havien estat reaccionaris a entendre que les Falles podien ser vehicles de comunicació cultural entre la ciutadania. Hem de sentir-nos orgullosos d’una generació que ha estat capaç de fer-ho. Ara cal continuar amb aquesta tasca, i ferho no és una qüestió intranscendent, ferho es tracta de seguir implementant cultura allà on anem, doncs la cultura ens fa lliures, més responsables i ens fa tindre criteri propi. No banalitzem la nostra festa, hem aconseguit canviar-la, i en les nostres mans està que ho continuem fent. 134

135

136

Llibertat o llibertinatge a les falles. Una moneda amb dues cares Rosa Benet Carot Fallera de l’AC Falla El Mocador

Mentre a ma casa, la idea que s'ha de respectar els altres en tot moment és una obvietat més que assumida, en la meua opinió, algunes persones no ho tenen massa clar. Malgrat tot, fent un poc d’autocrítica perquè em considere plena defensora de la festa de les falles, i anant un poc més enllà en qüestions de respecte, els fallers i les falleres es podrien englobar en dues cares d’una mateixa moneda. Anem a considerar que la moneda són les falles. A una cara, trobem a les persones que, sent components d'una comissió fallera no tenen massa clar el respecte a tothom i defensen que les falles són sinònim de festa i en falles tot val; mentre que a l’altra cara trobem els fallers i les falleres que viuen la festa des del respecte i treball durant tot l’any. Així doncs, tenim la capacitat d’agrupar en cara o creu els components de les comissions falleres. Cara o creu, platja o muntanya, blanc o negre, 0 o 1, parell o imparell, llibertat o llibertinatge. Llibertat i llibertinatge, dos conceptes que separen el món faller en grups de persones amb diferent perspectiva respecte la festa de les falles. Per als components de la cara de la llibertat, les falles van més enllà dels dies de la setmana fallera i de la festa, actuant sempre des del respecte, mentre que els components de la cara del llibertinatge viuen els quatre dies de falles i pensen que les falles són festa i en falles tot val, sense respectar a la resta de persones. Si vos sóc sincera, pense que en totes les comissions hi ha fallers situats a la cara de la llibertat i fallers situats a la cara del llibertinatge. En la meua falla, sense cap dubte, hi ha en ambdues cares. Els de la cara de la llibertat, lluiten perquè les falles siguen cultura i una festa lliure, diversa i que conta els problemes de la societat en forma de sàtira, transmetent valors ètics i co-educant infants i majors. Sí, les falles arriben a la co-educació del món, sensibilitzant a tothom en temes com la solidaritat i la sostenibilitat. 137

Mentrestant els fallers i les falleres de la cara del llibertinatge apareixen quatre dies el mes de març pel casal a beure i a menjar, ballen per la nit a l’orquestra, criden fort enfadant-se perquè el dia 18 de març no queda cervesa fresca a les tres de la matinada i diuen que són fallers perquè es visten de torrentí i llauradores un dia a l’any per anar a l’ofrena. Dos cares de la moneda formades per persones que fan de la festa marcera una festa amb llibertat i llibertinatge. Però una cosa és la llibertat i altra cosa ben diferent és el llibertinatge. Estem d’acord que una persona sense llibertat no és persona. Una persona sense llibertat és una cosa, un robot, un número. I pense que hi ha una línia molt estreta entre llibertat i llibertinatge que moltes persones falleres no saben diferenciar, ja que la nostra llibertat no ha de malmetre la llibertat dels altres. Tots sabem que el casal no és el femer municipal on es deixen els vestits de la cavalcada sense cap ordre, i que cap faller o fallera de la comissió és el teu servent/a. Les taules no es paren soles, els gots i les cerveses no tenen potes i el plat no va sol al rentaplats. I la falla no apareix sola al carrer. A més, no es deu tallar el carrer quan ens vinga de gust per plantar la carpa (o la falla). Però hi ha persones falleres que no ho tenen molt clar tot açò i vull pensar que són una minoria. A més a més, cal tenir en compte, que la setmana fallera marca la llei entre un veïnat espantat, que no participa a la festa, i que acaba fart dels talls de carrers, les orquestres a les tantes de la matinada amb el bum! Bum! Bum! i les carpes que pareixen haimes plastificades, davant d’una gentada fallera o visitant que pot elegir viure la 138

festa amb llibertat o llibertinatge. Penseu quan es junta un veí espantat, amb els fallers (o visitants) de la cara del llibertinatge. BUUUM!!! És l’espurna que necessitava el veí per cremar més pólvora que la Nit del Foc contra les falles, sense saber a quin sant encomanar-se i pensant que viu en una ciutat dominada pels fallers, que tallen la via pública quan es ve de gust i que omplin els carrers de brutícia sense cap tipus de mirament, com si hagueren passat una granja de porcs per ahí. El problema és que el veïnat posa al mateix sac als fallers i als visitants i, dintre dels fallers, a tots, estiguen en la cara de la llibertat i el respecte, o del llibertinatge (que repetisc, vull pensar són una minoria). I tots i totes no som iguals. Però es cert que alguns fallers i falleres pensen que el comportament incívic els dies de falles és de persones que no pertanyen a la comissió. La culpa sempre és dels altres. Si bé és cert, i fent autocrítica, els fallers i les falleres tenim la responsabilitat de donar exemple, amb un comportament exquisit des del respecte a tothom, intentant que cada vegada hi hagen més persones en la banda de la llibertat i el respecte, i que no quede cap component a la banda del llibertinatge. En conclusió, la setmana fallera transforma la ciutat, de la qual molts veïns i veïnes fugen i altres s’espanten, en una ciutat repleta de gent, fallers, falleres, veïns, veïnes i visitants, amb olor a pólvora i xurros, sàtira que ompli els monuments, música i saraus a les tantes de la matinada. Una ciutat que ha d’aprendre a conviure durant quatre dies al mes de març, quan arriba la primavera. I només té una forma de conviure: des de la llibertat i el respecte a tothom.

139

140

Una guerra que ho esgarra tot José Manuel Rubio Albentosa Delegat de Cultura de la Falla Plaça Malva d’Alzira

Si Jaume I es plantejara en l’actualitat prendre possessió de València o, tal vegada, de Cullera, estic ben segur que el primer que faria seria demanar-li a Arròs Dacsa, una gran quantitat de tanques grogues per a tallar els carrers i no posar en perill la població. No hi ha cosa millor que crear una guerra de veïnat amb el motiu de tallar un carrer. Això no importa, paella gegant, jocs infantils, mig any faller, etc. Vos imagineu per un moment les hosts del rei ficant tanques i tallant el carrer Barcelona o l’avinguda del País Valencià de Cullera per tal que cap persona puga molestar o interferir en l’entrada victoriosa en la població? Bé, açò que sembla una estupidesa, és el que fem de normal els fallers quan ens col·loquem (no mal interpreteu esta paraula), el trage de faller o brusa i campem com a senyors feudals per places i carrers. La guerra fa molts anys que va començar, tot pel tarannà tan abusiu que hem mostrat els fallers potser en els últims anys. El plànol de la conquesta que el rei ficaria damunt d’una taula per marcar l’estratègia de la festa ens diu que la ciutat queda bloquejada, almenys 10 dies com a mínim, les carpes fan intransitables els carrers i la policia tampoc pot marcar amb exactitud un pla d’evacuació en el cas- Déu vulga que no- facen falta serveis com bombers o ambulàncies.

A les hores que tenim, és molt fàcil, una guerra que ho esgarre tot. Des de fa molts anys, els valencians ens dividíem en fallers i no fallers, però en l’actualitat tenim que el tema ha desembocat en fallers i antifallers. Crec que la solució passa pel diàleg i la conversa pacífica. El veïnat, vertader sofridor de tots aquells sorolls que fem els fallers cada divendres, hauria de formar part de la taula negociadora en què es tractara un lema ‘Tinguem la festa en pau’. A més a més, caldria la implicació d’Ajuntaments, bombers, policies, associacions empresarials,... Tots som responsables de fer complir que les falles continuen en la seua aurèola de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Per favor, el fallers hem d’intentar no morir d’èxit, no escudem en les tanques de Dacsa cap prepotència, fem de les falles una festa més humana, social, solidària i, sobretot, sostenible, capgirem el rumb al qual anem en l’actualitat. Si no ho fem, qualsevol iceberg ens esquinçarà la popa o la proa del vaixell festiu. Així que esperem que els soldats del Rei (Juntes Locals Falleres) i els súbdits (les comissions), reflexionem per l’interés de la festa però, sobretot, per la convivència i el desenvolupament dels nostres pobles i ciutats. Tots tenim molt a guanyar en esta guerra, ah! i molt a perdre també! 141

Imatge: Premsa... màquina tot val!, de José Latorre i Gabriel Sanz (Plaça de la Mercé, 2000). Foto: Publicacions Bayarri

142

Més rigorositat i menys

adulació en la informació fallera

Joan Castelló Lli Periodista i codirector de la Revista d’Estudis Fallers

Els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental per a divulgar les excel· lències d’una festa com les falles, que amb la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat posseeixen un al·licient més que sumar al seu atractiu com a festa popular. Tant els mitjans tradicionals com els digitals són uns altaveus que amplifiquen els aspectes més atractius i diferenciats de la festa, però també les qüestions negatives. De vegades són com un bumerang, que ajuda en la promoció i divulgació però que també es pot tornar contra en deixar al descobert la part negativa de la festa (col·lapse d’una ciutat envaïda pels turistes, botellot, brutícia després de les revetles...). En 1964, la Junta Central Fallera (JCF) va posar en

marxa el costum de convidar a periodistes de Madrid perquè conegueren el procés de construcció de les falles. La iniciativa, que es va mantindre durant 12 anys, va ser un èxit, ja que els diaris de la capital d’Espanya dedicaven amples reportatges a les falles, que eren objecte així d’una promoció destacada. Més recentment, són els organismes de Turisme, en col· laboració amb la JCF, els que conviden a periodistes estrangers a visitar les falles, la qual cosa permet que la festa aparega reflectida en revistes, televisions i premsa escrita de països com la Xina, el Japó, Corea, Àustria, República Txeca, Noruega, Suècia, el Brasil o els Estats Units. En general, són informacions amables que mostren les diferents facetes de les falles: els

monuments, la pirotècnia, la indumentària, la música i la gastronomia. Els mitjans locals, per la seua banda, presten una atenció especial a l’activitat fallera, encara que ressalten sobretot la part més protocol·lària, la referida a les Falleres Majors, la informació de pintes com es coneix en l’argot periodístic. És una informació amable, que moltes vegades entra en el terreny de l’adulació. Com qualsevol altra secció, la informació fallera ha de ser rigorosa, independent i objectiva, havent de prestar especial atenció als artistes fallers, el nom i el treball dels quals s’ignora en massa ocasions. Lamentablement, la independència i l’objectivitat en parlar de les falles es 143

perd quan, des de l’anonimat de les pàgines d’internet, i de vegades també des dels propis mitjans tradicionals, s’intenta enaltir a uns desqualificant a uns altres, o s’intenta desacreditar i desprestigiar a determinats polítics acusant-los de fer política al mateix temps que es defensen altres plantejaments també polítics. Política és el bon govern de la cosa pública i, igual que en totes les facetes de la vida, està bé que es faça política en les falles, però desterrant la lluita partidista. Les falles són plurals, com a plurals són els ciutadans. La informació sobre la festa necessita menys afalacs (eixe deler de ser el melic del món) i més informació veraç, objectiva i rigorosa.

Escena de periodistes fallers en la falla Però no li ho digues a ningú, de Alejandro Santaeulalia Serrán (Regne de València-Ducde Calabria, 2010). Foto Joan Castelló 144

LES GUERRES SOCIALS

146

Responsabilitat Social Cristina Moreno Presidenta de l’Associació Baladre

Sempre que volem parlar de solidaritat, cal centrar el nostre enfocament en la responsabilitat social. Des de la meua perspectiva, aquesta responsabilitat la dividiria en dues vessants: la que prové de les empreses -Responsabilitat Social Corporativa- i la que representa la solidaritat de les persones físiques. La RSC, la definiria com la contribució voluntària per a millorar l´economia social i ambiental. Va més enllà del simple compliment de les normes, i el que pretén és que les empreses socialment responsables, sota el meu punt de vista, han d’aportar a la societat una part dels seus beneficis, perquè és la mateixa societat la que, amb el seu consum de béns i serveis, fa realitat aquests beneficis empresarials. En definitiva, el que fan és retornar a aquesta societat, amb tantes desigualtats, un percentatge -en la majoria de casos, insuficient- dels beneficis obtinguts. En moltes ocasions, l’empreses que venen solidaritat el que busquen és una foto, o siga publicitat, per a augmentar les seues vendes, ja que sí que hi ha un mercat, en constant creixement, de clients que dirigeixen el seu consum a aquelles empreses que perceben com a implicades amb la societat. Aquests clients valoren, en gran manera, que l’empresa o la marca realitze aquest tipus d´accions al llarg del temps, i no sols com una cosa puntual. Així mateix, les empreses han de valorar -i en aquest punt sí que puc aportar la meua experiència professional- el fet que els empleats que treballen en empreses socialment responsables, estan més motivats en l’acompliment de les seues funcions, de les seues obligacions laborals, perquè són conscients que part del seu treball ajudarà a altres persones més necessitades. A més, en molts casos, estos mateixos empleats són coneixedors directes del que les empreses

aporten: ajudes econòmiques a associacions locals l’objectiu de les quals són persones en situació de risc de pobresa, famílies desestructurades, persones amb capacitats diverses... Encara que la crisi ha contribuït a frenar el creixement de les empreses socialment responsables, hem d’insistir en aquesta línia d’actuació., al marge de les aportacions que ens puguen oferir els organismes oficials, fonamentalment els Ajuntaments. D’altra banda, sovint som coneixedors de notícies sobre personalitats de relleu públic –cantants, actors, esportistes...- que donen part dels seus ingressos a favor d’obres de caràcter social, per a ajudar als col·lectius més desfavorits. Aquestes notícies sempre ens alegren, ja que són un bon exemple de solidaritat. Però jo destacaria, sobretot, a totes aquelles persones que, de manera anònima i amb uns ingressos significativament més reduïts, són socis dÁssociacions com la nostra i que paguen anualment una quota per a ajudar-les. Vull expressar-los, en aquest sentit, el meu més sincer agraïment perquè el seu esforç ens fa grans a tots. Al capdavall, les persones que estem treballant en estes associacions tenim un objectiu principal, el de millorar la qualitat de vida dels nostres usuaris. Per a poder aconseguir aquest objectiu, necessitem així mateix donar visibilitat a aquests col·lectius i fomentar la seua inclusió dins del seu àmbit social. Però per tal dássolir aquesta viibilització, aquesta inclusió, lájuda econòmica que puguem obtenir per diferents vies és absolutament imprescindible. És per això que demanem una distribució justa per a poder trencar els desiquilibris existents, i que totes les persones, qualsevol siga la seua condició i circumstàncies, puguen tindre l’opció i la llibertat de viure les mateixes realitats. 147

148

Continuarem lluitant Romina Carles Aquest article ha participat en el IXé concurs d´articles de llibret Falles 2020 organitzat per la JLF sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera.

La societat està acostumada a diferenciar totes les coses o objectes en funció de si ets un home o una dona com, per exemple, atribuir que un esport és d'homes o de dones, sense tenir en compte els sentiments o desitjos de cadascun. Pots ser un home i agradar-te el color rosa o ser dona i agradar-te el color blau. A l'igual que qualsevol persona podria practicar un esport o un altre independentment del seu sexe. Els principis mai van ser fàcils i sinó que m'ho diguin a mi que vaig nàixer en una època on ser dona i jugar al futbol no era per a res comú però... per què no intentar-ho? Des que era petita els meus pares es van adonar que preferia pilotes i consoles abans que jugar amb nines i això no els semblava per a res escandalós ni anormal. Durant l'etapa escolar, en les classes d'Educació Física i en les eixides al pati solia jugar amb els meus companys a futbol. Alguns d'ells no estaven d'acord i ho mostraven utilitzant qualificatius inoportuns cap a la meua persona com “per què jugues a futbol, si és de xiquets?” “Juga a les nines que és el teu!” “Sembles un home!”. Però mai els vaig tenir en compte; és més, gràcies a ells em vaig adonar que havia de continuar lluitant pel que m'agradava, perquè de fet podia ser, i és, la meua passió. Als catorze anys, la cosa va començar a canviar ja que en les competicions esportives

a aquesta edat no permeten equips mixtos. Arran d'aquest moment, la cosa es complicava perquè vaig haver de buscar equips femenins per a poder continuar creixent en aquest món. Però això no era gens fàcil; els equips femenins que hi havia en aquest moment no estaven prop de la meua localitat natal. Per aquesta raó, la majoria de les xiquetes es deixaven el futbol sala durant un temps fins que podien desplaçar-se o trobaven els mitjans necessaris per a ferho. Així doncs, en el meu cas vaig haver de canviar d'esport durant 5 anys. Mai és tard per a reprendre-ho, diguem-li sort o diguem-li lluita. Al llarg d'aquests últims vuit anys vaig tornar a l'esport que tant m'apassionava. Va ser la meua localitat natal qui em va donar l'oportunitat de tornar al món del futbol sala al costat de l'equip Sucro F.S, en la Lliga de Federació. Però tot no va quedar ací: vaig tenir la sort de fer les proves per a la Sub21 de la Selecció Espanyola, proves que em van fer conèixer a qui seria el meu següent entrenador. El següent any passaria a competir (dos anys consecutius) en un equip de Castelló, concretament al Platges de Castelló FSF, en la Lliga de Segona Divisió Femenina. Després d'aquests dos anys a València, vaig passar quatre anys a l'equip Hispanic FSF a Torrent. Durant tots aquests anys ,per a poder jugar en aquesta lliga, vaig haver de sacrificar moltes coses com no poder gaudir 149

al cent per cent dels meus amics, no poder assistir a esdeveniments familiars, no poder anar a certes celebracions d'aniversaris, no anar a noces importants, no poder viatjar, etc. posat que els desplaçaments que havíem de fer per a poder realitzar els partits eren bastant llargs. Podíem jugar a la Comunitat Valenciana o viatjar a Barcelona, Saragossa i, fins i tot, a Canàries. Actualment, forme part de l'equip Almásera Ruz FSF. L'inconvenient principal per excel·lència davant aquesta disciplina és sens dubte poder mantenir la pràctica constant d'aquest, és a dir, poder complir tots els entrenaments setmanals, concretament desplaçar-se tres dies a la setmana, posat que comporta realitzar molts quilòmetres. Els primers anys a Castelló, ni més ni menys que 127 km i els següents a València 46 km, cada vegada que m’havia de desplaçar. A més, tots aquests desplaçaments no eren ni són pagats pels clubs, sinó que en algun moment donat ha estat l'entrenador el que cobria les despeses, els pares o el propi jugador. Per tot l’esmentat anteriorment, destacaria principalment les poques ajudes que s'ofereixen, no sols en el futbol sala, sinó en molts altres esports femenins. A més, de com de difícil que és trobar patrocinadors, ajudes que no arriben als equips femenins però sí que arriben als masculins, com és el cas dels equips de Segona Divisió que arriben a cobrar mensualitats i a pagar-los inclusivament els desplaçaments. Això succeeix en els equips femenins per la poca visibilitat que tenen tant a nivell televisiu com a nivell de seguiment o visibilitat en xarxes socials. Però no sols per això sinó per les poques lligues i equips que hi ha avui dia. En definitiva, l'esport femení mai ha estat valorat com es mereix. Han hagut de passar molts anys perquè li donen una mica de protagonisme. La majoria de les dones que practiquen l'esport continuen lluitant com a guerreres per a donar visibilitat al nostre esport i fan grans sacrificis en les seues vides per poder seguir endavant, créixer i intentar ser referents per a xiquetes més joves. 150

Sobre el bullying Clara Soler Romero Pedagoga i fallera

Un dels problemes més greus de la societat en la que vivim actualmente, es el bullying. Per seguir us deixe la definicio d’aquest terme: es tracta de l’exposició que pateix un xiquet amb danys físics i psicològics de forma intencionada i reiterada per part d’un altre, o d’un grup d’ells, quan acudeix al col·legi. L’acosador aprofita un desequilibri de poder que existeix entre ell i la seua víctima per aconseguir un benefici, mentre que l’assetjat es sent indefens i pot desenolupar una sèrie de problemes psicològics que afecten directament la seua salut o fins i tot, en situacions extremes, propiciar que vulga acabar amb la seua vida mitjaçant el suicidi. Podria dir que, per la meva forma de ser, i des del punt de vista professional (la logopèdia) que em permet veure i estar en contacte amb els mes menuts, en molts casos ho han patit de primera mà. Aquest és un tema que m’emprenya molt des de ben menuda, imagine que com a qualsevol persona. Els professors ja em deien on puga haver una discussió Clara està per posar ordre. No li agrada veure conflictes entre amics, deien. Per aquests motius veure el patiment d’altres persones em causa un gran fàstic, però si és d’un xiquet em bull la sang, no ho puc suportar. No puc entendre perquè hem de tractar-los així, siga quina siga la seua condició, sexe, color, gust, pes… el que hem de fer és acceptar a cada 151

persona tal i com és, i no posar barreres entre nosaltres. Mentre uns xiquets passen una infància infernal, altres s’aprofiten de la situació per sentir-se superiors. La majoria dels xiquets agredits no tenen la capacitat de defensar-se, solen ser més dèbils, cosa que ho facilitat molt als agresors. Personalment considere que l’agressió es crea per un motiu de manca d’educacio o una imitació del que l’agressor veu a casa. Per tal de treballar estos aspectes, primerament cal educar els infants en el respecte i la tolerància als altres. Per tant el paper dels 152

pares és fonamental, segons l’educació que donen als seus fills aquests actuaran d’una forma o d’altra i tractaran els seus igual. Per altra part, he, de treballas els comportaments que tenim davant d’ells, o les coses que els deixem veure a la TV i a les xarxes socials. Perquè no sé si vos podeu imaginar el que aquestes dues darreres estan posant de moda clavar-se, menyspreuar i riure d’altres persones. Hem arribat a un punt en què tot val i es tolera… perquè, al remat, els programes de televisió ens ensenyen a fer aquestes coses, i encara que parega que sols entreté ens dona un model d’aprenentatge que un xi-

quet pot interpretar com a correcte. I per les xarxes socials tenim molt més a mà fer aquests tipus de comportaments, on no cal donar la cara, sols cal escriure un missatge i donar a enviar. El meu missatge per a les persones que formen part de la vida dels més menuts és que tinguen en compte el que i com parlen davant d’ells… perquè som el seu espill i necessiten el millor dels models. Deixem les crítiques, les burles i el menyspreu, no sols per quan ells no estiguen davant, sinò per sempre! Com deia Albert Einstein, donar exemple no és la principal forma d’influir en els altres: és l’única.

Bullying i Ciberbullying Amparo Vicente Barber

Investigacions científiques han observat que les experiències adverses en la infància contribueixen de manera significativa a desenvolupar malalties mentals i cardiovasculars en el futur. En tots els casos d’assetjament, les víctimes pateixen seqüeles psicològiques i emocionals com, per exemple, ansietat, por, símptomes depressius... Un dels majors problemes als quals ens enfrontem és l’assetjament o bullying. Per això, des de la meua tasca com a agent tutor i membre social, és el meu desig poder aportar aquest article envers això i posar el punt de mira en els nostres menors i buscar entre tots la manera de protegir-los i ajudar-los a créixer en valors com el respecte i la solidaritat per tal que siguen uns xiquets i unes xiquetes sans, feliços i honest@s. L’últim informe de la fundació ANAR ens deia que el nombre de casos d’assetjament escolar havia descendit, però ressaltava que el ciberbullying creix com a forma d’assetjament, amb dades demolidores ja que ha augmentat la seua crueltat, perque es dóna més violència en aquests casos. Respecte a l’assetjament presencial, més de la meitat de les víctimes són xics (53’2%) i d’una edat primerenca (10’9 anys), mentre que el percentatge de xiques víctimes d’assetjament a través de les xarxes socials i internet augmenta (65’6%) i la mitjana d’edat (12-13 anys). ÉS EL MÒBIL EL PRINCIPAL MITJÀ DE CIBERBULLYING EN AQUESTES EDATS. El BULLYING és una conducta de persecució física i/o psicològica que realitza un/a estudiant a un altre/a. És una acció negativa, contínua en el temps i intencionada que crea una relació de domini-submissió. 153

Així doncs, entenem per CIBERBULLYING, la variant del bullying que es produeix a través d’internet: plataformes virtuals, missatges de text, xats, xarxes socials… Aquest ciberassetjament té unes característiques particulars: els continguts es fan virals i romanen; els agressors poden tindre la sensació d’anonimat i un fals sentiment d’impunitat; les conseqüències en les víctimes són més difícils d’avaluar. IMPORTANT: ES CONSIDERA CIBERAGRESSOR TOT AQUELL QUI PRODUEIX ELS CONTINGUTS, ELS PUJA A LA XARXA, ELS VEU I ELS COMPARTEIX. QUÈ PODEM FER? Les investigacions científiques ja han demostrat que la intervenció del testimoni, la qual cosa a nivell internacional coneixem com BYSTANDER INTERVENTION, és un dels mecanismes més eficients per a lluitar contra l’assetjament, tant com mecanisme de superació com de prevenció. JO SÓC BYSTANDER, I TU? És molt important alçar la veu, denunciar. Això significa que davant sospita o coneixement d’algun comportament que podria derivar o que ha acabat en una situació d’assetjament, no cal callar sinó informar. ON PODEM DEMANAR AJUDA? - Pares, mares i professors - Agent Tutor (PL) – Teléf. directe 659349209 - Central Policía Local - 961720081 - Guàrdia Civil - 961738080 - Serveis Socials - 961720000 - Telèfon Menor G.V.A. - 900100033 - Telèfon Menor Fundació Anar - 900202010 - Telèfon d’Urgències - 112 Demanar informació o denunciar sobre Delictes telemàtics: www.gdt.guardiacivil.es 154

Les guerres que ens queden per guanyar

Maria Such Palomares Directora General de l’Institut de la Dona

Quan pensàvem que ja començàvem a guanyar batalles, se’ns planteja una guerra major, la dialèctica, la del negacionisme, la d’invisibilitzar de nou, com ja va passar en el passat, el problema, el significat i les conseqüències de la major de les desigualtats, la violència de gènere. Al meu parer, aquest tema és una de les qüestions que se’ns planteja com a problemàtica, ja que ha començat a calar en la societat, a través de grups extremistes, tota una sèrie de mentides que intenten provocar una animadversió contra el feminisme, la igualtat i la lluita contra la violència de gènere. I ara en plantejaré alguns, amb arguments per rebatre’ls. Quan sentim que les dones estan més protegides que els

homes, cal respondre, que si això fos així no hagueren hagut 55 dones assassinades aquest any a mans de les seues parelles o exparelles, per contra, i no per casualitat, cap home ha sigut assassinat mans de la seua dona. A més, als homes no se’ls tanca per ser homes, ni se’ls condemna si no han comés un delicte. Per aquest motiu, cal tindre clar, que la llei en sí, no beneficia les dones ni condemna els homes, sinó que el que intenta, de vegades no sense massa èxit, és protegir les víctimes que pateixen violència i condemnar els homes que l’han exercit. I en este sentit, és necessari que els homes en general, no senten aquestes afirmacions o realitats com un atac, sinó que és necessari que les senten pròpies,

que les facen seues perquè rebutgen i s’avergonyisquen d’aquells que tot i compartir el mateix sexe, no comparteixen la seua manera de tractar i relacionar-se amb les dones. Quan sentim que les dones interposen denúncies falses per a venjar-se dels homes. Sols diré una xifra contundent. El 0,007% del total de les denúncies per delictes de violència de gènere interposades a la Comunitat Valenciana, unes 22.000 anuals, han sigut considerades falses, açò és 1,4 denúncies falses del total en el que va d’any. És necessari saber també, que quan una dona pateix una situació de violència, no és habitual que automàticament interpose una denúncia. I dic que no és automàtic, perquè la mitjana 155

156

que tarda una dona en rella que la maltracta no ho ha fet abans, és promesa que ell podria

denunciar a la paés d’uns 7 anys, i si per la creença i la canviar.

La realitat és que durant eixos 7 anys, els episodis de violència van normalitzant-se al mateix temps que van creixent exponencialment. Però també hi ha altres factors que dificulten la presa de la decisió, com per exemple, el fort sentiment de culpabilitat de les dones doncs les fan creure que si la relació no funciona és responsabilitat d’elles, i que si ell actua de manera violenta és perquè elles no estan a l’altura de les exigències o de les seus necessitats. L’entorn de la víctima, en aquests casos també és importantíssim per detectar aquests tipus de situacions, i sobretot per ajudar-la i recolzar-la en tot moment. Si no acaba amb la relació, la relació, ell, pot acabar amb ella. Per altre costat, també hi ha una gran majoria de víctimes de violència que finalment no denuncien, i si no ho fan és per por, perquè saben que això pot desencadenar que l’agressor busque la manera de prendre represàlies contra ella. De fet sols el 20% de les dones assassinades aquest any havia interposat denúncia, i els estudis ens diuen, que de totes les dones en situació de maltractament, aproximadament hi ha un 30% que queden ocultes, és a dir, dones que pateixen la violència en silenci sense aproximar-se a cap servei que puga garantir-li mesures de protecció. Seguint en la línia de les batalles dialèctiques, la violència existeix, això és

evident, i la violència de gènere és la més comuna i quotidiana, malauradament, en la nostra societat. Negar l’existència d’aquest tipus de violència, és negar allò que la produeix, i per tant la possibilitat de plantejar solucions específiques per erradicar-la. Resulta que negar la violència de gènere, és impossible, sobretot per dos motius que la fan diferent respecte de la resta de violències. En primer lloc, perquè quantitativament, és inqüestionable, inesborrable. Des de 2003, que s’establiren dades oficial, han sigut més de 1.000 dones assassinades a mans de les seues parelles o exparelles, i si amb aquest argument de força no teníem prou, cal anar al sentit qualitatiu, i és que la violència de gènere és un problema, que si no posem solució, la socialització i les relacions entre homes i dones, no arribaran mai a ser igualitàries, completes i saludables. Per això, amb tota la seua complicació cal abordar-la amb mesures pròpies, des dels espais més grans de protecció fins els espais més habituals en les nostres vides. Que la consciència, però també el discurs que rebat el negacionisme o les mentides que s’estan llançant de manera gratuïta calen, fins i tot, en els espais on volem desenvolupar-nos i divertir-nos lliurement, En este sentit, les falles, com la Taüt, sempre al capdavant en evidenciar i parlar sobre els problemes que ens impedeixen ser una societat més gran i millor.

157

158

La guerra de la desinformació Joan R. Gimeno Martín

Estém comenzant a entrar a un món en el que la información corre rápidament, en especial a través de les xarxes socials deixant de costat el que és una información verídica y contrastada. Ens hem assabentat, en els últims temp, de terminis com les “fake news”, que realmente están revolucionant el món de la desinformacion a través dels webchats socials. Hem avançat tant que en els darrers anys amb la desinformació que ara mateix, cadascú pot penjar a les seves xarxes socials qualsevol comentari que, be siga cert o no, si permeta decantar opinions al seu favor (d’aquell qui el penja), a favor de un col.lectiu (partit polític, moviment social o global, nacional...), inclús simplement pel gust de crear controvèrsies. Han aparegut també una sèrie de, entre cometes, “mitjans de comunicació”, que han agarrat per premissa simplement deixar noticies falses, sense verificar, sense comprovar, pretensioses, amb llenguatge fàcil, simplement per perjudicar a una força política o que pot beneficiar a una altreça.curiosament, molts d’aquells que en el seu dia tingueren problemes amb la justícia per tindré que defensar en el jutjat informacions falses, (la majoria d’ells culpats per falsetats) i després de ser rebutjats per molts mitjans de comunicació ”seriosos”, el que han decidit, per poder seguir amb la seua escalada de manipulació mentidera, crear el seu propi mitjà de comunicació, per tal de seguir manipulant, comprant, i sobretot enganyant amb informacions malintencionades. cal guanyar la guerra i lo millor manera que n’hi ha de fer-ho és contrastar Les opinions i les informacions en diferents mitjans de comunicació si n’hi ha una coincidència a les xarxes generalitzada estem parlant d’una informació que pot ser veridica punt el que no hem de fer mai és veure un titular i rebotar o a la xarxa social sense saber més de la informació punt entre d’altres coses perquè és judicialment punible. 159

160

L’alimentació com a moda i els seus followers Antoni Manuel Hernández

Vivim en una societat on la moda marca com hem de vestir-nos, a quins llocs viatjar, quina música escoltar, les pel·lícules o sèries que hem de veure... però per damunt de tot i el més important, és què menjar diàriament. Han estat tantes les tendències referents a l’alimentació sorgides en els darrers anys, que pràcticament la gent ja no sap a què atenir-se. No saben si seguir la dieta d'Scarlett Johannson, si menjar aliments ecològics, ser vegans, la dieta paleo o fins i tot adequar l’alimentació segons el color dels aliments. Són aquestes modes passatgeres o realment són formes d’alimentació que poden perdurar en el temps? El que tenim clar el col· lectiu de nutricionistes és que ens trobem en l’era de la informació, i aquesta el que ens està generant realment és una desinformació. Veiem per tot arreu gent que copia tot el que fan els nous instagramers, uns models poc documentats amb cap formació acadèmica que els acrediten com a tal. A banda de substituir la figura del nutricionista i provocar un intrusisme laboral, el que pretenen és tindre una elevada difusió dins les xar-

xes socials i aconseguir followers, provocant confusió en la població en general. La gent entra a les xarxes socials i fruit de la ignorància té tendència a imitar comportaments sense tindre moltes vegades cap criteri ni coneixement, sols seguir el corrent d’aquelles persones que estan de moda, com són aquestos instagramers. Dia rere dia trobem gent als supermercats comprant edamames, llavors de xia, quinoa, algues... perquè ho diuen a les xarxes socials. El dia que a aquestes persones els pegue per menjar cucs, formigues o sorra de la mar, què farà la gent? Encara sort que actualment comptem amb un nutricionista capaç de crear la major tendència al món de l’alimentació com és el Real Food. Aquesta es basa en la recerca d’un estil de vida millor mitjançant la limitació de certs aliments processats i la restricció de tots aquells ultra processats, es a dir, que únicament es consumeixen aliments reals de tota la vida. Els seguidors d’aquesta moda s’anomenen realfooders i cada vegada més van reproduint-se com els conills però, hi ha algun tipus d’evidència que ens garantisca que el seguiment d’aquesta és més saludable? Al voltant de 161

la pregunta formulada no hi ha volta de fulla, ja que basar-se en una alimentació amb aliments ultraprocessats no és bo per a la salut. Per tant, aconseguir que la gent siga conscient del consum d’aliments reals sols es pot aplaudir, ja que venim d’un context on les persones s’alimentaven del que volien però amb moderació. El més positiu d’aquesta tendència és que tracta de tornar als orígens dels nostres avantpassats, els quals obtenien la seua alimentació mitjançant la mare natura, respectant la terra i el medi ambient, és a dir, una evolució cap a una nu-

162

trició més natural. Al cap i a la fi, es busca que la gent siga capaç de seguir una bona alimentació basada en: verdures i fruites fresques, llegums, cereals integrals, ous, làctics de qualitat, peix, carn i olis saludables. Partint de tots aquests grups d’aliments, junt amb els bons processats com les conserves o els congelats, es pot aconseguir una alimentació variada, suficient i equilibrada. Però, per a poder englobar totes aquestes peces del gran puzle de l’alimentació saludable, cal acudir a un professional sanitari qualificat que ens

facilite les eines necessàries per poder comprendre-la. Aquesta és l’única manera de fer-nos entendre la necessitat de saber alimentar-se per damunt de qualsevol tendència, moda o dieta, i adquirir un estil o forma de vida beneficiosa per al nostre organisme. Ara bé, la pregunta que em faig com a nutricionista i com a faller és: vosaltres, quan arriben Falles, quin tipus de dieta seguiu? La del gotet, la dels bunyols o xurros, la de menjar paella tots els dies? O realment seguiu un patró alimentari correcte i se n’eixiu els dies que són inevitables?

D’històries interrompudes Alejandro Grau Patró d’embarcació de rescat d’una ONG

Eren vora les tres de la matinada quan Emily, una xica anglesa, i jo estàvem a la platja de Power Plant a l’Illa de Quios. Fa alguns anys d’això. Estàvem de guàrdia amb l’ONG de Salvament Marítim Humanitari i recordàvem el que havíem passat el dia d’abans. Estàvem un poc extasiats de vore el patiment de tantíssimes persones que coneixíem cada dia. Dies abans havíem conegut una dona que havia arribat amb dues filles i, pel camí, havia perdut un fill i el seu marit. Quedaven nomes les dones de la família i havien patit molta por per la violència de les màfies

que es dediquen al tràfic de persones. Una de les filles era una adolescent i era molt perillós que les màfies descobriren les seues gràcies. La mare volia que anara tapada al màxim per evitar les temptacions al camp de refugiats. Encara que estaven a Europa seguien tenint por, menys que a Síria, Turquia o Afganistan, però encara quedava por. Al camí, descobrir una jove guapa podia suposar acabar segrestada per a ser venuda com a prostituta al mercat negre. És curiós que els drets de la dona queden en una segona magnitud mentrimentre els habitants d’un camp intenten assimilar 163

els drames familiars. És més important la seguretat dels fills, en este cas filles, que la pròpia. Sense entrar en detalls, la mare assegurava haver-hi fet coses durant la fugida de les quals no n’estava orgullosa. Fugir és un dels instints més bàsics de l’ésser humà. És clar que la por a perdre la vida és el primer motiu pel que una família vulga fugir d’un lloc fins a un altres més segurs. Després vénen els conflictes bèl·lics i les màfies que fan que la fugida siga necessària. Al països de trànsit ja hi ha gent que se n’aprofita que qui fuig pague el preu de la por, unes vegades amb diners o, unes altres, amb la seua pròpia vida o, fins i tot, com a esclau. L ‘ONU ja ha estat testimoni de la venda d’esclaus a Líbia, metre la

164

Unió Europea finança una guàrdia costera d’un país que quasi ni existeix, i dic quasi perquè després de la invasió nord-americana (amb suport d’alguns líders europeus) no se sap ben bé qui mana al país del Mediterrani. En l’actualitat existeix la Càmera de Representants de Tobruk —reconeguda com a parlament legítim— i el Consell Presidencial i el Govern de l’Acord Nacional de Trípoli. De moment, l’ONU recomana que parlen entre ells a vore on arriben. Els testimonis de la gent que acaba fugint són quasi sempre devastadors. Probablement seran molt semblants als que vam viure quan el nostre país va patir una guerra i molts dels nostres van haver de fugir a altres països d’Europa o Sud-Amèrica.

Ara mateix sols ens queda saber on estarà el pròxim ventall de despressurització . La unió europea està encabotada que desapareguen els vaixells de les ONG al Mediterrani central, cosa que està provocant que es reactiven rutes molt més perilloses. Fa uns dies van arribar a la platja del sud de Gran Canària una pastera amb gent deshidratada. S’han de tindre nocions de navegació i un bon motor a una barca per arribar des de les costes d’ Àfrica a les Illes Canàries. Mai se sabrà la veritat de la quantitat de persones que ha errat en la seua fugida, es coneixen algunes xifres però no del que passa al cor d’Àfrica durant la fugida. És curiós que quasi tots els minerals que fem servir en l’era tecnològica, vénen d’allà.

Greta, no estàs sola Josep L. Aparaci Gayon

M’arriba la comunicació. Per correu electrònic. Estem a mitjan setembre, em sembla que ja s’ha celebrat el Mig Any Faller, ha començat l’escola i encara falta una setmana perquè arribe la tardor, però la Falla Taüt ja es posa a demanar, a demanar-me, amablement els articles per al llibret de 2020. El primer que pense és que, molt bé, Nacho Romero i la comissió de la comissió encarregada del llibret s’ho prenen seriosament, i amb temps. No passa el mateix amb mi, que dic que sí a l’encàrrec però que l’ajorne. No seré, ni soc l’únic, pense, i ho sé de debò. Passen les setmanes, i els mesos, i no he fet l’article. Dos recordatoris en el WhatsApp m’ho proclamen, amablement. De nou.

ria de ser divulgatiu i opinador, millor encara si és satíric i humorístic. Redell! El cas és que porte ja mig article fet en pla escriptura autòmatica i encara no he parlat del tema. A més, estareu preguntant-se pel títol i per Greta, que pinta ací la xica. Sí que constate una cosa, que ja porte mig article fet o quasi, segons recompte de paraules realitzat segons la comanda. Sí, ja estaria bé que em posara a parlar del tema que m’han plantejat. Potser fins i tot m’allargaria més en l’extensió. L’únic clar és que soc lliure en fons i forma. I això és un avantatge.

A la fi, acabaré fent-lo, a tocar de Nadal, al límit dels terminis. És l’article que esteu llegint. Ara el problema no el tinc amb el temps, que també, sinó amb el tema: “La nostra llengua com a llum que il·lumina el camí de la cultura: queden batalles per lluitar?". Això és el que em proposen. Quasi res porta el diari!

Però anem ja a la contestació, d’allò general a allò particular. Mentres el món siga món, siga injust i desigual, complex i partidista, quedaran lluites pendents i per compartir. Sempre! Què em dieu de les lluites pels drets socials, pels drets humans, per a millorar la vida dels més desafavorits o per no discriminar ningú? No m’estendrè perquè crec que no és el tema que toca. Trieu la vostra lluita o reivindicació, i resteu-ne fidels sense defallir-ne.

Supose que a cada u li fan una proposició “deshonesta” d’article, diferent i distint. Es nota que tenen ganes de fer un bon llibret. Per acabar-ho d’adobar, l’escrit hau-

I què em dieu de la lluita pel medi ambient, per un planeta digne i habitable per als nostres fills que està protagonitzant Greta Thunberg? Aprofite que es troba a

165

166

Madrid mentres faig este article per a defendre-la públicament i mostrar-ne la meua admiració. Tots els que l’han criticada (i coses pitjors) dos apunts: o no se n’adonen que la fi de l’emergència climàtica ens abocarà al desastre total en tan sols unes dècades, o simplement volen desprestigiar-la perquè això és el que convé als seus interessos. Greta, no estàs sola. Ni molt menys. La teua lluita és la lluita de les lluites. Tornem a la pregunta de línies amunt, la que motiva i dona sentit a l’article: “La nostra llengua com a llum que il·lumina el camí de la cultura: queden batalles per lluitar? ". Doncs evidement que sí. Si heu llegit i interpretat l’anterior paràgraf, vos imaginaríeu que la resposta seria positiva. En el tema dels drets lingüístics, som una llengua minoritària al costat de moltes altres llengües, som una espècie a protegir en un món on la diversitat lingüística es reduïx de manera notable. Som una llengua amenaçada per la globalització i per les modes. Som una

llengua oficial, però amb moltes mancances encara perquè la igualtat amb l’altra llengua oficial siga real i efectiva. Som una llengua cada vegada més castellanitzada i, per tant, més empobrida lingüísticament. Em direu, és que tot sembla negatiu. No és que semble tot roín, sinó que, a pesar de molts esforços associatius, i de fins i tot el suport institucional en alguns llocs i moments històrics, així com de molt de voluntarisme en l’estima per la llengua, ens queda molt de camí per arribar a la normalitat en l’espai social, econòmic i cultural que ha d’ocupar qualsevol llengua en l’àmbit occidental i europeu on vivim. Per a qui estiga interessat i per a respondre a la pregunta de més amunt, els paràgrafs següents. Batalles per lluitar per a la nostra llengua en l’àmbit cultural o proper? En posaré deu (número màgic) que agafe al vol i acabaré l’article. No he volgut consultar cap web de denúncia, ni informes de col·lectius. Així que ahí va: 1) Augment

dels índexs de lectura en la literatura en valencià, que es troben en unes xifres molt baixes. Els bestsellers en castellà copen el mercat, no perquè siguen millors sinó perquè tenen més difusió i màrqueting al darrere; 2) Potenciació del sector audiovisual en valencià. Veieu molts À Punt? Es podrà tornar a vore TV3? Seria un somni una televisió privada en valencià?; 3) Presència de la música en valencià. En un moment àlgid com el que vivim ara quant a artistes que utilitzen la nostra llengua, quantes cançons se senten en valencià en els casals de Cullera, revetles i festes populars?; 4) Dèficit quasi total de pel·lícules i sèries doblades al valencià/català en plataformes com Netflix, HBO o altres que coneixeu; 5) En el món infantil, presència aclaparadora dels dibuixos per als més menuts en castellà. Algú se sorprén de l’augment del castellà en els parcs entre xiquets valencianoparlants?! Canvie de paràgraf perquè l’anterior m’ha eixit massa llarg i seguisc. 167

6) Programació en sales de cinema de pel·lícules doblades a la nostra llengua: pràcticament nul·la. Exhibició de productes audiovisuals en valencià. Molt poc. Excepció: recentement feren als Cines Victoria de Cullera La banda, recomanable film en llengua vernacla sobre el món de les bandes de música; 7) Crec que som l’única comunitat autònoma amb llengua diferent del castellà sense un diari en llengua pròpia. I ací no incloc els mitjans digitals; 8) És normal que en les grans superfícies, supermercats i botigues mai sone música en valencià? Hi ha vida més enllà de la música dance i el reggaeton?; 9) L’ensenyament en castellà en facultats i centres universitaris encara és majoritari. En detriment del valencià, perquè sovint els alumnes que han triat rebre les classes

168

en valencià no sempre s’atenen com cal les seues demandes, i 10) Videojocs, aplicacions per als mòbils, programes informàtics i món de l’entreteniment en general: encara som ben lluny de tindre una presència equivalent a la del castellà. En bastants casos, ni existim. En fi, supose que vos haurà resultat més divertida la primera part de l’article, però això és el que n’hi ha. També em demanaven dos fotografies per a il·lustrar este escrit si ho considerava oportú. Si ja m’ha resultat complicat acostar-me a la pregunta que em feien, quasi que preferisc que els encarregats del llibret trien les imatges que vullguen, si és que volen que alguna acompanye les meues paraules. Missatge final: lluiteu i reivindiqueu el que considereu just!

Els significats de la guerra i la guerra del significats Joan Carles Ventura

“La gran batalla dels nostres dies no és militar sinó semàntica”. Aquest encertat diagnòstic li’l vaig sentir a un professor de Teoria Literària quan esclatà la guerra d’Afganistan l’any 2002 (una operació batejada com a “Llibertat Duradora”, encara que n’haurien d’haver dit més aviat “Espoli Consolidat”, tal i com demostren unes recents declaracions de Donald Trump). La lluita pel domini del discurs és la gran lluita en l’era de la comunicació, i resulta irònic que els qui ens dediquem a l’ofici de la lletra som ara l’avantguarda d’aquest ferotge enfrontament. Potser penseu que exagere, però les paraules configuren la nostra realitat (des dels redactats legals fins a les estructures mentals) i és ací on rau el seu autèntic poder transformador, i també el seu enorme potencial destructiu. D’exemples

no en falten: ¿hi ha un conflicte català o el conflicte és entre Catalunya i Espanya? Hi ha presos polítics o polítics presos? ¿Citar masculí i femení quan s’enumera un grup de persones visibilitza la presència femenina en la societat o és un gest naïf que atempta contra l’economia del llenguatge? ¿Quan els partidaris de la ultradreta parlen de menas en lloc de menors no acompanyats, ho fan de manera innocent o intenten deshumanitzar el drama dels adolescents migrants (per bé que després s’òmpliguen la boca defensant els valors del catolicisme)? Igualment, ¿quan parlen de violència en l’àmbit domèstic en lloc de violència masclista, ho fan per precisió o perquè volen negar l’estadística esfereïdora de dones maltractades a mans d’homes que les consideren una propietat i que els voten en massa? ¿Quan Endesa paga per eixir en portada de tots els diaris el dia que arranca la cimera pel canvi climàtic, ho fa per un compromís real amb el medi ambient o perquè vol condicionar la percepció del consumidor i ocultar que és una de les empreses més contaminants del planeta? Amb diners, torrons! És ben simptomàtic: la guerra present és el combat pel control del relat i resulta irònic que el moment àlgid de la contesa coincidisca temporalment amb un auge del feixisme i en un context de dades terribles de fracàs escolar i d’índexs de lectura vergonyosos que evidencien que el gruix de la població es troba indefens davant les fake news i les mentides camuflades de mitges veritats. És per això que cada volta es fa més necessari 169

un coneixement acurat del llenguatge, de les estratègies ocultes de l’oratòria i dels tripijocs de la retòrica per tal d’estar adequadament preparats per a la brega. Cal estar armats de raons i d’un ample arsenal d’arguments perquè vivim en un món cada volta més polaritzat: un món on el problema de la pobresa no rau en els abusos del capital, sinó en l’intent desesperat dels pobres per fugir de la desesperació; un món on els parlants de les llengües minoritzades som acusats d’imposició quan exigim igualtat; un món on els rapers són perseguits per fer crítica mordaç; un món on s’acusa de rebel·lió a qui es manifesta pacíficament; un món on els colps d’estat a Amèrica del Sud són mers canvis de govern; un món on es restringeix la llibertat d’expressió contínuament a base de mordasses, lleis de

170

seguretat digital i interpretacions forçades del delicte d’odi; un món on els hereus del franquisme pretenen donar lliçons de democràcia i citen Antonio Machado sense complexos. La mare de totes les guerres -quina ironia!- és una guerra semàntica i, si la ignorem, quan les xifres i els mots acaben perdent el seu sentit i quan els fets siguen del tot tergiversats, els partidaris del pensament únic i de la uniformitat castrense acabaran imposant la creença simple que només una paraula té sentit complet: la paraula pàtria (un vocable tan buit per se que només es pot omplir a base de testosterona i d’instints primaris). Ens cal, doncs, lluitar aferrissadament per a impedir-ho, combatre paraula a paraula i frase a frase. Per a derrotar el feixisme ideològic la clau no és només véncer sinó convéncer.

Intoleràncies ideològiques: la guerra de les idees Sara Vázquez Bueno

Vivim en una idea. No ho podem negar: les idees ens configuren i ens conformen com a éssers capaços de decidir. Per què això? Per què això altre? Sempre tenim una raó per elegir, alguna cosa ens fa deliberar d’una forma i no d’una altra, jutjar o arriscar-nos a favor d’uns punts o raons que ens son més afins. O, pot ser, cedir i acceptar que una proposta, amb la que no estem totalment d’acord, pot ser positiva fins i tot dins dels nostres paràmetres pensatius. Una ideologia, terminològicament parlant, es un sistema d’idees: això és, un conjunt de conceptes, creences i ideals que serveixen per a explicar els fenòmens socials i el món social, en definitiva. Tot això no fa més que constatar el que acabe de dir: vivim, existim i “som” a través d’ideologies. Últimament, escoltem aquesta paraula per tot arreu: ideologia d’això, ideologia d’allò, ideologia d’allò d’allà. I, com a subjectes, o bé ens identifiquem activament dins d’un grup ideològic, o bé fem veure que a nosaltres les ideologies no ens van o que no ens sentim identificats. Encara que, qui sap, tal vegada així ens estem reafirmant dins d’un grup, no? Perquè, malgrat que evitem posar-nos etiquetes (potser perquè pensem que aquestes gairebé sempre fan més mal que bé), les etiquetes ens ajuden a autogestionar el que sentim identificant-nos com a part d’una associació o d’un grup humà. Les persones som, al cap i a la fi, “animals” sociables i sentint que no som part de cap conjunt ens categoritzem tanmateix dins d’un altre grup. Totes aquestes coses em fan repensar, si més no, en la guerra ideològica actual. El jo contra tu i el que jo (nosaltres) pensem contra el que tu (vosaltres) penseu. Tècnicament, totes les ideologies haurien de ser igual de vàlides però... podem dir que ho son? Hauria de ser vàlida 171

una ideologia que atempta contra els drets humans? La resposta òbvia i clara és no, no totes les ideologies poden ser vàlides. Compte, amb tot això no dic que hi haja millors ideologies que altres, sinó que hi ha ideologies que no poden ser. Com va dir Jean Paul Sartre (i molts altres que han parlat de llibertat), “la meua llibertat acaba on comença la de l’altre”. Tot això requereix un gran esforç empàtic (és a dir, posar-me en el lloc de l’altra persona) o, si és més fàcil per a alguns, un enfocament egocèntric: “M’agradaria estar en la seua situació o que em tractaren com a ell? Què m’hauria portat a viure així, a necessitar això o a considerar-me aquella altra cosa? Per què pensa com ho fa? Per què m’odia?”. Però, per a això, primer hauríem de considerar persones els altres éssers humans. Si continuàrem estirant la reflexió, al final acabaríem entrant i submergint-nos en la paradoxa de la tolerància, del filòsof

172

austríac Karl Popper. Podem afirmar que la tolerància il·limitada porta perill i, paradoxalment, per poder tindre una societat tolerant, aquesta ha de ser intolerant amb la intolerància. No tinc espai ni paraules suficients per explicar i exemplificar amb més profunditat les complexitats que originalment exposa aquest supòsit i, realment, tinc por d’haver simplificat massa. Però vos anime a buscar-la i reflexionar-ne. Pensem i formem-nos: fonamentem les nostres idees i fem que els nostres arguments compten sense ser invalidats per la seua intolerància. Escoltem i posem-nos en el lloc dels altres. Intentem canviar la nostra mirada i entendre perquè pensen diferent ja que, al final, avancem com a societat gràcies a la diversitat. Si haguérem estat sempre tots al mateix nivell i ningú haguera tingut un pensament una miqueta diferent... potser encara estaríem a les cavernes, no creieu?

Si vis pacem,parabellvm Kike Gandia Álvarez Arqueòleg i Director dels museus de Cullera

Amb aquesta frase del títol va definir l’escriptor llatí Publius Flavius Vegetius Renatus, en la seua obra Epítoma rei militaris, la situació d’incipient de decadència que patia l’exèrcit romà als albors del segle III de la nosta era, quan ja s’albirava la caiguda de l’Imperi Romà. La frase completa diu així: “Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum“, que traduït vol dir “qui desitge la pau, que estiga preparat per a la guerra”. Per Vegetius el càncer de l’exèrcit romà estava al seu interior, la seua fortalesa s’havia tornat feblesa amb el pas del temps i la consecució de la Pax Romana. La frase, erroniàment atribuïda a Juli Cèsar, ha passat a la història en versió reduïda tal com l’expressem al títol d’aquest relat, i ha tingut un gran ressò al llarg dels temps, ja que ha sigut emprada en nombroses ocasions amb motiu dels di-

ferents conflictes i tensions bèliques patides per la humanitat. Gran part del seu èxit el va tindre per l’obra de la qual va ser extreta: l’Epítoma rei militaris, un tractat d’estratègia militar escrit per Vegetio —que paradoxalment no tenia cap experiència militar— entre els anys 384 i 389 de la nostra era i que va ser molt influent a partir de l’Edat Mitjana, fins al punt de ser considerada “la bíblia militar d’Europa”. Aquest manual d’estratègia militar va ser usat pels reis i estrategues de tot el continent europeu, i la seua influència va arribar fins a l’altra part de l’Atlàntic. Als Estats Units, aquest llibre tingué molt de predicament entre els gobernants i militars. Per exemple, es diu que George Washington en posseïa una còpia i que tant Theodore Roosevelt com Franklin D. Roosevelt s’inspiraren en aquesta per a

prendre les seues decisions i elaborar els seus escrits i discursos. De la mateixa forma, aquesta frase va ser emprada en la campanya presidencial republicana de 1964 i per Ronald Reagan en 1980 quan acusà Jimmy Carter de pusil·lànime davant l’escenari internacional. També, gran part del seu èxit es va deure a la construcció de la pistola Parabellum per la fábrica alemana d’armes Deutsche Waffen und Munitionsfabriken (DWM) en 1898, i al populars cartutxos 9 mm Parabellum, convertits en un dels més emprats del món. Aquests artefactes mortífers popularitzaren tant la expressió llatina “parabellum” (per a la guerra), com la frase bibliogràfica abans esmentada. Però, cal reflexionar sobre la cita del romà Vegetio i el seu sentit actual. Preparar-se per a la guerra per obtindre la pau, si ho extrapolem del sensu 173

stricto militar, és estar preparats per enfrontar els perills, els reptes o els posibles problemes que ens poden sorgir en la vida. En eixe sentit, l’experessió llatina ens preveu davant les circumstàncies adverses i adquereix un sentit de prevenció i preparació. Açò, entronca amb el més pur del caràcter del romans clàssics, sempre organitzats, sempre preventius, sempre preparats, intentant no deixar res a l’atzar, obsessionats pel control, pel domini de les situacions i les possibles variables que puguen derivar-se’n. Per tant, no estem parlant d’una expressió que promou el confrontament, si no el control d’aquest. No és una expressió que incita a la lluita, sinó a la defensa. No és una expressió que determina una acció, sinó que es prepara per la possible reacció. No és una expressió que se situa al present, sinó que anticipa el futur. Hui en dia, les presses que pateix la nostra societat no permeten reflexionar sobre el sentit de preparar-se per al que ens ve damunt; l’hedonisme i el curtterminisme ens aboquen a una carrera sense control per ser els primers en tot, sense preveure les conseqüències i, per tant, deixant a l’improvisació els possibles problemes derivats. En eixe sentit, el concepte clàssic de la defensa i la prevenció dels possibles problemes, ens aporten una visió més pausada de la vida, més segura i perquè no, més tranquila. No es tracta de resoldre els problemes quan apareixen, si no evitar que es produïsquen. Són les situacions que no es controlen les que generen els problemes, i estar preparats és el millor antídot davant el fracàs. 174

Una guerra per guanyar. L’ecologisme Hugo Font Sí, estem immersos en una guerra on no voldríem participar, o pensem que no va amb nosaltres, però és més bé tot el contrari. Estem en ple camp de batalla, i es tracta d’una guerra de la qual ni en podem eixir, ni podem rendir-nos, perquè s’està lluitant per poder habitar en aquest planeta. El més curiós d’aquesta guerra és que la lluitem contra nosaltres mateix, l’espècie humana, i ja hi ha un guanyador, que no és altre que el planeta terra, i aquest està a un impàs de fer-nos fora i a nosaltres ens queda guanyar-nos el favor de poder habitar-la. No seria la primera vegada que ho fa. La terra ja ha experimentat en altres tres grans extincions, així que per a ella no seria cap novetat fer-ne una més. I ara mateix està mostrant-nos la porta d’eixida, i ens està llançant un missatge clar: o canviem el model econòmic per un de sostenible i abandonem la dependència dels combustibles fòssils, o més ens val que anem buscant un altre planeta perquè aquest no pensa consentir el nostre mode de vida actual per molt més temps. Només cal recordar alguns dels últims episodis de pluges devastadores, o la desaparició de les dunes del dosser, o de les platges del Brosquil i Marenyet, etc. Seria curiós perquè, si no ens ho guanyem, l’espècie humana hauria sigut la causant de la seua pròpia aniquilació. Així que no ens queda altra, vulguem o no, no podem perdre aquesta guerra. Tenim la tecnologia, sabem què podem fer. Només hem d’escoltar la comunitat científica i seguir les recomanacions que ens estan donant. Demostrar que el nostre mode de vida si pot ser sostenible. Que implicarà canvis? Doncs sí, i seran forçosos i cars, i s’hauran de prendre ja, perquè cada dia que passa és una oportunitat que perdem. Però també hem de ser conscients que s’ha acabat buscar, sempre, l’opció més econòmica. Aquesta crisi climàtica ens ha d’obrir els ulls, perquè s’ha demostrat que no hi ha res que siga ni gratuït, ni econòmic. Tot té un preu, i si és baix hem de valorar quin contra preu té. No podem mirar cap a un altre costat i ens hem de preguntar per què els productes que es venen ací els transporten des de l’altra part del món o des de milers de quilometres, i en canvi costen molt menys que si els produírem ací. Per què ens hem de plantejar qui està pagant la factura que no es veu? I sí, l’estem pagant entre tots, si bé uns més que altres. S’està pagant amb l’exhauriment de recursos naturals, amb explotació laboral, amb migracions massives, amb desastres naturals, i un suma i segueix, tot per mantenir un nivell de vida al primer món que és totalment insostenible. Només cal tindre en compte que el 35% de les emissions mundials de CO2 provenen només de 20 empreses, i que aquestes es dediquen al petroli, el gas i la mineria. I què pots fer tu per combatre el canvi climàtic? Prendre partit, perquè en cada acció del teu dia a dia pots posar un pedra per a construir una societat més respectuosa amb el medi ambient. I ho pots fer comprant només el que necessites i amb productes de proximitat i que respecten els drets socials, fent ús del transport públic, desplaçant-te a peu o en bicicleta, respectant i protegint els paratges naturals, no utilitzant plàstics d’un sol ús,... hi ha tantes coses que pots fer i són totes elles tan beneficioses que només has de donar el primer pas i ja tindrem molt guanyat. 175

LES GUERRES PERDUDES

Estem a temps Josep Bou Dalmau

Teniu un rellotge a prop? Doncs pareu-hi atenció! Tic- tac, tic- tac, ... una maquinària que l’home ha imposat per marcar el pas rítmic del temps. Ja no és el mitològic Cronos l’encarregat de controlar-lo, som nosaltres els qui ho fem i, sense adonarnos-en, hem caigut de cap a les seues mans perquè ens cronometre la vida, perquè ens la controle. Des que naixem mantenim una lluita contra el temps que ens marca el dia a dia sense ser conscients que aquest passa cadenciosament impertorbable cap al seu destí, la parada definitiva. Fins que hi arribem es converteix en un camí que es bifurca en dues sendes, dues alternatives. Una la de l’abatut i l’altra, la del lluitador que no s’hi rendeix mai. Som posseïdors de la decisió d’aferrar-nos al bàndol que més ens interesse, això sí, sempre que la salut ens ho permeta. Sí, la salut, aquesta és l’únic entrebanc que fa minvar les ganes davant d’un repte qualsevol. Però qui ens diu que no som capaços d’aconseguir allò que ens proposem? Per lògica natural, el nostre estat físic i mental empitjora amb el pas del temps. La resistència no és la mateixa que als albors

del viatge. Hi ha qui, i no ens enganyem, maquilla el temps però ni el botox, ni els trasplantaments capil·lars, ni les mil i una cirurgies, veges quina és la més intrèpida i agosarada, poden amb la cronologia i es que amb arrugues, xacres i l’oblit dels records, tenim la guerra perduda. No obstant això, el temps ens dóna maduresa, ens deixa saviesa, i ens regala també, memòria d’allò viscut i estimat. Quina contradicció! No creus? Segur que ens ve a la memòria els moments viscuts amb els nostres iaios i com la vida, amb la dictadura del temps porta a l’extermini els seus records que canvien per oblits. Tingues o no rellotge, mòbil o campanar a prop, passa inexorable, arrasa tot el que troba si tu no hi poses el fre, si no decideixes que la guerra no es guanya de cop, sino batalla a batalla, perquè qui aconsegueix guanyar-ne una, potser, guanya la guerra. No pots pensar que el temps no és altra cosa que ocupar l’espai entre les nostres vivències. El temps és el bé més escàs. Pensa-ho! El temps és per viure’l, gaudir de cada segon, de cada minut, de cada dia i cada setmana perquè encara que per a cadascú de nosaltres siga finit, el temps, afortunadament, és infinit. 177

178

Qui ha insinuat que ja no ets capaç de desenvolupar la teua feina? Si durant anys l’has duta endavant! Ara ets un llibre obert, ningú ho sap tot ni naix ensenyat. Encara estàs a temps d’aprendre com Robert de Niro i Anne Hathaway a la pel·lícula El becario, on els personatges no s’exclouen un a l’altre, ambdós aprenen, es complementen. T’has llançat amb paracaigudes? Has escrit un llibre? Has fet la volta al món? O almenys li has pegat al teu món la volta? Penses que a la teua ment encara hi ha cabuda per a més? Penses que encara estàs a temps de tot? La teua agenda social encara està “on fire”? Nunca es tarde si la dicha es buena. L’edat, ja ho saps, no depèn de l’edat cronològica de cadascú sinó de les limitacions que t’imposes. Guanyar o perdre el temps depèn d’una opció personal. Parafrasejant James Boswell, no té importància com passa el temps sinó com has viscut eixe temps. Qui s’hi venç, davant del temps, té la guerra perduda; perquè no hi ha pitjor mort que la de deixar-lo passar. 179

LES GUERRES ENTRE POBLES

Guerres veïnes. El poble del costat Ramón Marí

Sense cap de dubte hem tingut la sort de nàixer en una terra que és rica en moltes coses, una d’elles són els pobles. Sols hem de pujar al campanar del poble i des d’allí veus a la rodalia almenys tres o quatre campanars veïns, i és que els pobles, ací, estan prop uns dels altres. Estan tan prop que, de vegades, comparteixen carrers, sent una vorera d’un poble i l’altra del poble del costat, com ara Càrcer i Alcàntera, Alfafar i Benetússer, etc. Tal vegada eixa proximitat entre els pobles és el fet que genera la topetia, rivalitat, competència, o com vulga’m dir-li, que tenen els pobles entre ells. Són rivalitats que quasi ningú sap d’on naixen però tots saben qui és el seu rival, coneixen els seus punts dèbils i on i com poden atacar-lo. Tots els pobles tenen batejats els rivals, amb noms despectius, noms com lleganyosos, flatosos, morts de fam, gamberros, socarrats, caragols, etc. Hi ha alguns que, tot i ser afalac, són dits amb tal sorna que resulten feridors com ara guapos (la Vila Joiosa) i altres, que dits com es diguen, són dolents i insultants com ara cornuts (Benidorm). Indagant he pogut constatar fets comuns en totes aquestes rivalitats, com el costum de fer arca entre pobles veïns, sent el camp de batalla la fita entre els pobles, com feien els de Senyera i Castelló. Una altra c ausa comuna és la de tindre-ho cregut o pensar ser més rics, com Ibi i Xixona. Una altra és quan dos pobles diuen ser els inventors d’una cosa que després s’ha fet famosa, com per exemple l’orxata: tant Alboraia com Almàssera disputen per ser els creadors de l’apreciat refresc fet amb xufa. Són comunes les disputes territorials entre els pobles, com ara la de Nules i Vilavella: els de Nules diuen ser capital i els de Vilavella que Nules és una pedania, si bé el terme de Nules envolta per complet al de Vilavella, pareix que Nules nasqué d’una escissió de Vilavella. Aquests mateixos pobles breguen pel fet de reclamar la mateixa Mare de Déu, els de Nules diuen que és seua i els de Vilavella que els la furtaren. Mai s’han escatimat disputes entre Benifaió i Almussafes, separades pel Barranc del Tramusser i pel límit entre la Ribera Baixa i Alta. Sonades són les disputes esportives entre Gandia i Oliva. Dénia i Xàbia diuen ser els dos origen de la famosa i saborosa gamba, i dels bous a la mar. L’Alcúdia fins el 1981 era de Carlet i després de 181

llargues i costoses lluites van aconseguir llevar-se l’apel·latiu. Aquests dos pobles també disputen per un Bolero molt famós del folklore popular valencià, els de L’Alcudià diuen que és seu i els de Carlet que eixe Bolero és el del Raval, de Carlet. Tot seguit em centraré en tres grans rivalitats, una per província i veurem que la cosa te el seu intríngulis. Primer, l’antiquíssima i molt arrelada rivalitat entre Vila-real i Borriana: els primers diuen al segons fanfarrons, i els segons diuen als primers exagerats. Els de Borriana són especials i com caigué el campanar en guerra i l’havien de fer nou, no es calfaren gens el cap i digueren: “Quant medix el Miquelet? Doncs nosaltres, un metro més”. També diuen que li proposaren a Borriana que fóra la capital de província i l’alcalde digué que si havia de pagar res i, en contestar-li que no, respongué que així no l’interessava. Roda la faula que els borrianencs en comprar-se un cotxe nou el matriculaven a Burgos, per dur a la matrícula les lletres BU, que per a ells era dir

182

que eren de Borriana; per contra, els de Borriana diuen que a Vila-real tot és façana i són tan exagerats que nomenen xalet a quatre parets caient-se. Una altra rivalitat endèmica és la d’Alcoi i Cocentaina, caragols i socarrats, de l’Alcoià i el Comptat. Els dos diuen ser l’origen del café-licor, i dels moros i cristians, diferenciant que a Alcoi parteixen l’entrada de moros al matí i per la vesprada i a Cocentaina és tota seguida; a Alcoi desfilen dones, cosa que a Cocentaina no està permesa. També es disputen els dos ser l’origen del famós pasdoble Paquito el Xocolatero que diuen ser originari d’Alcoi però que va ser composat per Gustavo Pascual Falcó que era de Cocentaina i que el va dedicar a un cunyat seu a qui li deien Paco i tenia una botiga de xocolates. I per acabar, parlaré de la rivalitat entre Cullera i Sueca, dos municipis de la Ribera Baixa. Si bé Sueca té més habitants, Cullera pel fet de ser eminentment turística, encara en té més, però no estan tots censats. Entre Cullera i Sueca hi ha gran disputa per l’arròs: els suecans diuen fer el millor arròs del món i que a Cullera també se’n fa de bo, però el fan els suecans que tenen arrendades terres d’arròs al terme de Cullera. Cullera es vanagloria de la seua muntanya; els de Sueca diuen que ells també la tenen, ficant com a exemple a quatre pedres en només 24 metres d’alçada que anomenen Muntanyeta dels Sants, davant dels 235 metres de la de Cullera, on llueix un impressionant rètol amb el nom del poble. Aquests dos pobles també tenen gran disputa per la paella que uns diuen fer millor que els altres, si bé la fan molt diferent a Cullera, sofregida, i a Sueca, bullida, això si, els dos diuen no haver-ne menjat cap bona en el poble veí. Totes estes guerres veïnes tenen una gran càrrega d’ironia i sorna, predominant la burla en els habitants dels pobles quan es referixen al poble del costat i, encara que el treball d’indagació dut a terme per elaborar este article ha donat per a més, vaig a deixar-ho ací. Espere que els hi haja entretingut aquest article i sols queda fer una reflexió: tots els pobles són bons, cadascú té la seua circumstància i peculiaritat. Però, què els he de dir? Per a mi i, per a cadascú, el millor de tots sempre serà el propi. 183

ELS GUERRERS ABSORVITS

Del “pásalo” al #hastag Héctor Sanmanuel

El 13 de març de 2004, un dia abans de les eleccions va circular un SMS de forma massiva (ara diríem que s’ha fet viral, però en aquells dies la terminologia encara no la teníem) que cridava la ciutadania a manifestar-se per saber què va passar en aquell fatídic 11M. Allò, potser, va ser la primera mostra al estat espanyol del que la tecnologia pot fer per la lluita social, però certament no seria l’última: més tard van vindre les marees (la verda per l’educació, la blanca per la sanitat, la violeta contra les retallades en polítiques d’igualtat, etc.), el 15M, la #primaveravalenciana, les plataformes d’afectats pels desnonaments i tants, tants altres moviments que s’han organitzat mitjançant les xarxes socials, principalment a Twitter. Les xarxes socials són, com ja hem vist, una incubadora de moviments ja que funcionen un poc

com una cambra d’eco. La facilitat per relacionar-nos amb gent que opine el mateix que nosaltres ens permet agrupar-nos més fàcilment i organitzar-nos, al mateix temps ens permet que hi hagen més punts de vista diferents a l’ “oficial” de forma que tenim informació suficient com per no creure única i exclusivament allò que ens diuen als mitjans de comunicació (ja ens avisava Malcom X que hem d’estar previnguts contra ells). Així hem vist com els CDR, acusats de terrorisme, tenien a casa pirotècnia, no material explosiu (i, curiosament, el que els hagen tret de la presó perquè no hi havia proves no ha eixit tant a la televisió); com en mil i una manifestacions no hi ha disturbis fins que arriben els antidisturbis, o com manifestacions que omplin places de gom a gom, si són d’esquerra ens les venen com un fracàs mentre que si són de dretes amb la meitat de gent es converteixen en massives. A més, gràcies a Twitter algunes persones que abans no podien manifestar-se o que ho tenien molt difícil, com puguen ser persones amb problemes de mobilitat o problemes d’ansietat social, poden expressar la seua opinió i ser escoltades. I tant marques i grans empreses, com personalitats han hagut de re-

cular quan les seues actituds o els seus productes s’han trobat de cara les queixes dels usuaris. Molt important en el cas dels polítics perquè d’aquesta forma poden entendre molts problemes que si no fora així potser ni tan sols hagueren conegut. I, això, potser ha confós a molts: pensen que només amb això és suficient i deixen de participar de forma activa ja que és molt més còmode escriure un parell de tuits que no baixar al carrer a manifestar-se. Més còmode i molt menys eficaç, clar, però hi ha gent que així ja té la consciència tranquil·la. I això, que hauria de ser complementari, acaba suplint i els moviments perden força. També hem de tindre en compte que les cambres d’eco en les que convertim el nostre entorn digital generalment son molt diferents a la realitat més diversa. Per tant, sí, les xarxes socials han canviat la forma de protestar i manifestar-nos, però també han canviat la forma de relacionar-nos els uns amb els altres: si podem parlar amb gent de diversos indrets què ens impedeix agrupar-nos per lluitar per allò que volem? I, una volta ens agrupem, què impedeix a la resta de la societat seguir el nostre exemple? No sé com serà la pròxima revolució, però si d’una cosa n’estic segur, és que eixirà de Twitter. 185

capĂtol 6 Els infants. El seu somriure i el gran poder per a trencar conflictes.

Infants. Somriures que guanyen guerres

monogrĂ fic infantil El somriure per trencar conflictes

David Ferrer amb Música, Font inesgotable de somriures. Marina Collado amb La gènia del paradís perdut . Maria José Colom amb El riu de la felicitat. Julio Martí amb Una nova ferramenta. Fina Girbes amb Regala Somriures. Sophia Fernández amb El racisme. Maria Castelló amb Igualtat de gènere. Ana Fortes amb Intoleràncies juvenils. Ester Llopis amb Un amic de veritat Laura Delgado amb Una experència personal, desgarradora però real.

190

La música, font inesgotable de somriures

David Ferrer Sánchez Per tots és conegut el poder de la música i com pot influir en les persones, així també com en els animals. Pot afectar els estats d’ànim i donar un toc especial a certs moments que després ens vindran a la memòria en tornar a escoltar eixa música. Ja en l’època grega, es pensava que la música tenia poders per a moltes coses, poders curatius, poders per envalentir els guerres, poder amorosos, etc. Les muses eren les deesses que inspiraven els músics per poder composar la música que afectara als diferents estats d’ànim de les persones. Però aquesta història es veu reflectida també hui en dia a totes hores. La música és capaç de fer-nos somriure amb el simple fet de poder escoltar una melodia divertida. Realment penseu que l’actuació dels pallassos al circ seria el mateix amb una música lenta i trista? Ja vos dic jo que no. El xiquets menudets encara aprecien més aquestes característiques de la música. Quantes vegades hem vist somriure un xiquet o una xiqueta quan sa mare li està cantant? Eixes melodies sempre seran recordades quan anem creixent i formaran part per sempre de les nostres vides. Un altre exemple del poder de la música i la seua capacitat per fer-nos somriure o posar-nos contents el tenim a les xarangues de falles. Què seria de la

festa fallera sense eixa música que ens acompanya a totes hores? Ens provoca una alegria que sols és capaç de produir la música. Quan veus aplegar la Comissió pel carrer i darrere de l’estendard estan els més menuts de la falla ballant i rient sense parar, eixa alegria que els caracteritza quan estan gaudint de la festa i que és provocada per la música que estan escoltant, perquè quan para la música, de sobte paren tots de ballar, hehehe.. Això és normal. També tenim cançons infantils que estan fetes per als xiquets i per al seu gaudi, com moltes de les cançons que escriu i canta Dani Miquel, com per exemple La Masereta i me ‘n recorde d’aquesta cançó especialment perquè l’any passat a la presentació d’una falla, en concret a la meua, van posar aquesta cançó quan estaven els infantils ja dalt l’escenari i l’ambient que es va crear va ser impressionant: tots els xiquets amb la rialla a la cara, cantant i ballant la cançoneta. Hi haurà alguna cosa més bonica que això? Vos puc assegurar, com a músic que sóc, que la música és meravellosa. A mi m’ajuda moltíssim per a fer moltes coses com, per exemple, quan estic corregint o també en aquest mateix moment que estic escrivint aquest article. M’inspira, em relaxa i, pot ser, trau sempre el millor de mi. Bé, crec que ha quedat molt clar amb els exemples que vos he posat del poder que té la música i com pot influir en les persones. Així que quan estigueu un poc tristos, ja sabeu el que heu de fer: escoltar música que vos recorde moments feliços i voreu com eixa música vos provoca un somriure, perquè la música és i serà sempre una font inesgotable de somriures. 191

192

La gènia al paradís perdut Marina Collado

Els carrers estaven deshabitats, ja no quedava ningú en aquell poble consumit pel caos i la destrucció. La poca gent que havia sobreviscut havia començat a marxar d’aquell lloc o morien intentant-ho ja que quedaven granades sense detonar, mines esperant ocultes que algú passara per explotar. El que en el seu dia va arribar a ser un paradís ara s’havia convertit en tot el contrari. Quan va ocórrer tot allò, jo estava passant allí unes ben merescudes vacances amb la meua família i podia gaudir de la il·lusió de les persones, l’amor de les parelles, la felicitat de les famílies...Mai oblidaré com, de cop i volta, totes aquelles cares de felicitat, es transformarien en cares de pànic i frustració. Encara no crec la sort que he tingut d’escapar d’aquell infern de lloc. Ara es recorda com “El paradís perdut”. Les explosions, la gent fugint, baralles, crits... Ningú es podrà imaginar mai per on vam haver de passar. Fa dos anys que va succeir i encara continue anant al psicòleg perquè no puc dormir. Les cares de por de la gent es van quedar gravades a la meua memòria, els seus crits de desesperació intentant fugir. Pense que podria haver ajudat en compte d’haver eixit corrent per amagar-me, però no ho vaig fer. L’instint de supervivència fou més fort. “El paradís perdut” era la nostra llar, la llar de la meua família, on passàvem les nostres vacances. Allà hi anàvem els meus dos germans menuts, els meus pares i jo a passar cada estiu. Aquell estiu nosaltres ens resistíem a fugir, pensàvem que la situació milloraria. Els meus germans i jo teníem allà molts amics i féiem continues expedicions. Un bon dia a vora platja vam trobar una ampolla, una ampolla ben estranya. La vam agafar i de sobte va eixir una gènia de dintre. Ens va dir que li podíem demanar un desig. Després de pensar una bona estona li vam demanar que ens “teletransportara” de nou a casa i que poguérem eixir del que havia sigut per a nosaltres tant de temps el nostre paradís. La gènia ens ho concedir, vam tornar a casa i vam recuperar la nostra vida, vam tornar a somriure però amb un somriure agredolç ja que en aquell moment no pensàrem en tota la gent que vam deixar allà. Uns anys després tornàrem i vam veure que el nostre paradís ja no existia, la guerra havia acabat amb ell, s’havia convertit en un “paradís perdut”. 193

194

El riu de la felicitat Maria José Colom Fa molts, molts anys, en el temps de reis, cavallers, prínceps i princeses... hi havia dos regnes separats per un riu molt important, que feia que els dos regnes tingueren terres fèrtils i els seus habitants foren rics i pròspers. El regne, situat al marge dret del riu, estava governat pel rei Abderram II i, el regne del marge esquerre, pel rei Mohamed V. Els dos regnes vivien en pau i compartien les aigües d’aquell riu, però no només compartien les aigües, també feien intercanvis de collites i tenien molt bona relació. Per exemple, si un regne feia albergínies, l’altre feia tomaques i les intercanviaven. Si un regne cultivava carabasses, l’altre cultivava creïlles, i així els habitants dels dos regnes tenien aliments de tots els tipus (penseu que en aquells temps no hi havia supermercats), això feia que els habitants dels dos regnes estigueren sempre en contacte. També compartien l’escola, el poliesportiu i el parc, entre altres instal·lacions... Al marge dret del riu estava l’escola on anaven tots els xiquets i xiquetes dels dos regnes i al marge esquerre estava el poliesportiu i el parc on anaven a jugar i a fer esport quan acabaven les classes. I vosaltres pensareu, com travessaven el riu? Doncs molt fàcil, els dos regnes estaven units per un pont que sempre tenia molta afluència de gent cap a un regne i cap a l’altre. I així era com els xiquets i xiquetes dels dos regnes eren molt amics i, clar, també eren amigues les princeses dels dos regnes. La filla del rei Abderraman II s’anomenava Fàtima i la filla del rei Mohamed V, Amina. Eren xiquetes molt simpàtiques i alegres, sempre tenien un somriure per a tothom, i cada dia jugaven juntes tant al pati de l’escola com en el parc i el poliesportiu. Podem dir que eren les millors amigues del món. A les dues xiquetes els agradava molt l’aventura i sempre les podies veure jugant amb els altres xiquets i xiquetes a jocs. A Fàtima el que més li agradava era jugar a batalles, era el seu joc preferit. Sempre anava amb la seua espasa (de joguet, clar) per viure amb la seua amiga nombroses aventures. Fàtima li deia sempre a son pare: - Pare jo vull participar en una guerra i lluitar amb la meua espasa, seria la millor! Mira pare com lluite. El rei li deia: - No Fàtima les guerres no són bones, fan que la gent ho passe malament i porten fam i desgràcies per a qui les pateix. Però Fàtima no feia molt de cas al seu pare. Ella continuava jugant sempre al seu joc preferit. 195

196

I així passaven els dies i els anys en els dos regnes, fins que un any començaren les desgràcies. Va ser un any d’eixos que quasi no plou, i el riu deixà de portar tanta aigua. Els llauradors dels dos regnes començaren a tindre problemes per a regar les seues collites i això va fer que discutiren entre ells: - L’aigua ha de ser per a nosaltres – deien els habitants del marge dret. - No, nosaltres tenim preferència per a regar – deien els llauradors del marge esquerre. I, com quasi no tenien aliments, deixaren d’intercanviar aliments entre ells i començaren a tindre manca de menjar, i en les cares de la gent es veia la preocupació i la tristesa. Aquest malestar arribà a oïts dels reis, els quals van fer una reunió d’urgència per tal d’arribar a un acord que beneficiaria a tothom, però no aplegaren a cap solució i l’únic que van fer va ser declarar la guerra entre els dos regnes. I és així com els dos regnes quedaren enfrontats per una dolenta guerra. Fàtima va conéixer la notícia en arribar son pare al palau i ella es va disposar per anar a lluitar amb el seu pare, però, no la van deixar. Amina, al contrari, es va preocupar molt perquè sabia que per culpa de la guerra no podria jugar amb la seua amiga. Passaren els dies i Fàtima va poder escapar de palau, agafà la seua espasa i es va dirigir cap al camp de batalla. Quan arribà al camp de batalla el que es va trobar va ser horrorós: allí hi havia soldats ferits, molta violència,... No era l’aventura que ella es va imaginar. Així que, molt trista, va tornar cap al palau. Pel camí va passar per l’escola, que ara estava tancada, es va creuar amb amics i els seus familiars que estaven passant-ho molt malament. I es va recordar de la seua amiga Amina i com ho passaven de bé juntes. Ara ja no podien compartir jocs i aventures! Va pensar que això no podia ser i que havien de solucionar aquell problema. L’endemà, Fàtima es va dirigir cap al palau de la seua amiga Amina. Va aprofitar un descuit dels soldats que vigilaven el pont i travessà el riu. Al moment ja estava en els jardins del palau i allí estava la seua amiga. Com de contenta que es va posar en veure-la! Van parlar per intentar trobar una solució al conflicte i organitzaren una reunió amb els seus pares. Els dos pares, en veure la preocupació de les seues filles i els problemes que aquella guerra havia portat a les seues poblacions, decidiren buscar solucions per repartir justament l’aigua del seu riu. I és així com cridaren als savis dels seus regnes per arreglar aquell problema que preocupava tant als veïns i veïnes. A partir d’aquell moment la guerra acabà. Els habitants dels regnes decidiren fer tot el possible per estalviar l’aigua al màxim i un dia tornaren les pluges. Les terres donaren fruits i aliments als seus habitants. Els xiquets i xiquetes tornaren a l’escola, Fàtima i Amina deixaren de jugar a batalles perquè ja no els pareixia divertit. I en les cares dels habitants d’aquests regnes es torna a dibuixar el meravellós somriure que els caracteritzava a tots i a totes. I és així com acaba aquesta història de princeses, reis i cavallers. 197

198

Una nova ferramenta Julio Martí

S’alça el teló. El decorat representa una illa deserta. A l’esquerre, la proa d’un galió pirata del segle XVI descansa a la vora de la mar. A la dreta, una palmera dóna ombra a una xicoteta cabanya construïda amb branques i troncs d’altres arbres. Apareix David, un xiquet de nou anys, pel fons. DAVID- On esteu? On s’heu amagat? El sol ja ha eixit i se’ns farà tard! Apareix el Capità Hook per la proa del galió, Malèfica i Giafar per la cabanya. CAPITÀ HOOK- Tard per a què? No podem eixir d’esta maleïda illa. Recordes? MALÈFICA- A què dimonis ve tant de crit? Tan sols és un dia més! GIAFAR- Este xiquet s’ha tornat boig. Quina manera de marejar! DAVID- No. No és un dia més. Hui pot ser un dia realment especial. Sols depén de vosaltres que així siga. MALÈFICA- Escolta David. Nosaltres tres vam ser desterrats a esta illa perduda enmig de l’oceà precisament perquè ningú ens vol veure mai més. GIAFAR- Recordes? Som els personatges roïns. Els que sempre porten complicacions en totes les històries. Ningú escolta ja els nostres problemes. CAPITÀ HOOK- No podem fugir d’ací. Ningú en vol saber res de nosaltres! DAVID- Per què no proveu alguna cosa diferent? ELS ALTRES TRES- Diferent? DAVID- Vejam! Quines són les vostres ferramentes més poderoses? Amb les quals sempre heu intentat convéncer tot el món? CAPITÀ HOOK- Està clar. La meua espasa, sempre invencible! GIAFAR- El meu bastó poderós! MALÈFICA – La meua vareta màgica! DAVID – Sabeu? Jo en tinc una altra més forta que totes eixes. MALÈFICA – Com? Més màgica que la meua bruixeria? GIAFAR – Més poderosa que els meus sortilegis? CAPITÀ HOOK- Més invencible que els meus combats? DAVID – Molt més que totes elles juntes. MALÈFICA – Ensenya’ns, David. Quina és eixa magnífica ferramenta? DAVID els mostrà d’immediat aquella nova ferramenta: un magnífic SOMRIURE. VEU EN OFF - Ja ho deia el gran William Shakespeare: És més fàcil obtindre el que es desitja amb un somriure que amb la punta de l’espasa. TELÓ 199

200

Regala somriures Fina Girbés

Regala somriures, que són ben barats, que a ningú li agraden rostres enutjats. Gaudeix cada dia de tot el que fas i extrau alegria fins dels contratemps. A tots els qui envoltes, mostra’t somrient. Regala somriures, que són ben barats, t’ompliràs de vida i felicitat. Assaja’ls quan pugues Davant d’un espill. Dibuixa somriures que siguen sincers. Alegra’t els dies, allunya l’estrés. Regala somriures, que són ben barats, que sempre demostren generositat. 201

ADOLESCENTS CONTRA LES GUERRES

El racisme Sophia Fernández

El racisme hui en dia és un gran problema en la societat. A banda d’altres grans problemes com per exemple el masclisme, el bullying… Jo crec que el racisme és la guerra dins de la notra societat que més morts ha causat al llarg de la historia de la humanitat i que encara afecta a moltes persones. Literalment, el racisme és la ideologia que defén la superioritat d’una raça front les altres i la necessitat de mantindre aïllada o separada aquesta raça dins d’una comunitat. Per sort, el racisme ha anat millorant al llarg dels anys gràcies al progrés de la mentalitat de les persones, però no obstant això, el racisme ha sigut i encara és un dels problemes més greus en el món. Per culpa d’ell la gent és discriminada, és infravalorada i inclús, és assassinada. I tot per culpa del color de la pell. He investigat i he averiguat que en certes ocasions hi ha hagut casos on dins d’una ciutat, els col·legis estaven separats per races i el poble estaba dividit per parts depenent del teu color. A més, les persones blanques tenien molts més drets que les persones negres i moltes vegades eren utilitzats com esclaus o tractats com a objectes. Però la reflexió que hauríem de tindre en

compte és el per què del racisme. La meua opinió és qué el racisme prové únicament dels prejudicis. Quan es va formar la societat, es van posant etiquetes a les diferents races i poc a poc ens hem anat engolint aquestes etiquetes fins al punt de dependre d’ellesi deixar que ens controlen i fins a fer-nos odiar o discriminar una persona que realment prové de la teua mateixa arrel. Cap persona naix sent racista, de fet, els xiquets poden estar junts jugant amb altres persones de diferent raça sense cap problema, Tot el contrari, serán feliços quan més persones estiguen amb ells, sense importar l’aspecte físic, és a dir, la raça. És la societat, els “adults” els que fem creure aquesta raça és mafiosa, aquesta és perillosa, aquesta altra és delinqüent, aquesta altra és “diferent”… per tant, creem les etiquetes i fem que tots els que estan al nostre voltant creguen el mateix que jo pense. En conclusió, si les etiquetes de les persones no existiren, tots seríem iguals i l’única cosa que ens diferenciaría sería el físic i tots ens respectaríem mútuament perquè tots seríem iguals. Personalmet crec que el millor remei per al racisme és una bona educació i deixar de tindre prejudicis que l’únic que fan és posar barreres entre totes les persones del món. 203

204

Igualtat de gènere Maria Castelló

Home=Dona; Dona=Home…és així de veres? Hauria…però encara…NO ho és! Sóc una jove de 4t d’ESO i reconec que hui en dia no és tan preocupant la desigualtat de gènere que trobem en la nostra societat com ho era fa uns anys, ja que abans la diferència era molt major. En l’actualitat, encara hi ha gent que pensa que els homens han d’anar a treballar i les dones a la cuina o que un home és més important que una dona. Encara que he de reconéixer que aquestos comentaris no s’escolten tant entre la gent jove. Pense i estic convençuda i per sort, la majoria de la gent de la meua edat sabem i defensem que tant dones com hòmens poden fer les mateixes coses. La diferència entre nosaltres no depén del sexe que sigues, si no de l’esforç i les ganes que li poses a allò que fas. Reconec que per tal que tots pensem igual, haurien d’ensenyar-ho als xiquets des de menuts i no donar-li més importància ni donar-li moltes voltes al mateix tema. La igualtat s’ha de normalitzar perquè pel contrari, pareix que sigua una moda, un tema més de conversació. Una fàcil solució seria no fer comentaris sexistes, ni riure amb acudits sexistes o bromes sexistes…que tan poca gràcia fan. Començant per eixa xicoteta acció, evitaríem ja una discriminació del dia a dia que alguns no consideren ni sexisme. Amb xicotetes accions podem fomentar molt més la igualtat i podem tindre totes les persones les mateixes oportunitat per a optar a qualsevol cosa, siga un treball o simplement una ajuda. Actualment qualsevol persona hauria de poder eixir al carrer sense ser jutjada, sense tindre por, sense ser notícia a l’endemà… Estic convençuda que amb l’esforç de TOTS arribarem a les metes que volem, a la societat que desitgem i encara que no arribem prompte, hauriem d’estar orgullosos per les millores aconseguides. Aixi que deixem-nos de diferenciar-nos per gèneres i valorem-nos com a persones, que és el que som. Açò no depén de mi, no depén de tu…depén com he dit abans…de TOTS. Un futur sense diferències de gènere és possible. Podem fer-ho possible. Estem en el camí. 205

206

Intoleràncies juvenils Ana Fortes

Actualment vivim envoltats i envoltades de moltes opinions diferents les quals creen intoleràncies que la societat defineix com a capacitat o habilitat que posseeix una persona de no suportar les opinions diferents a les teues. Per exemple, algunes intoleràncies que podem trobar fàcilment com l’homofòbia, la xenofòbia, el masclisme, el capitalisme, la contaminació, l’acosament… Si hem de centrar-nos en alguna d’elles cal destacar l’homofòbia, és aquella intolerància a les persones que amen fora dels límits d’aquell que es coneix com el correcte, és a dir, l’heterosexualitat. Podem trobar aquesta intolerància dins les xarxes socials, en publicacions ofensives o inclús agressions verbals con “maricó” per no acceptar altra diversitat sexual. Altra intolerància que trobem ara en ple auge és la xenofòbia, és a dir, el menyspreu a tots els estrangers. Podem veure-ho no soles en les persones adultes, sinó, cada vegada més els a joves ja que estan molt influenciats des de menuts pels seus propis familiars i quan veuen notícies d’immigrants que apleguen a un país, en compte de pensar que ho fan perquè ho necessiten, pel seu bé, el que fan és pesar que ve a fer el mal. Podem veure actituds semblants quan per exemple en una classe un alumne o alumna de color és discriminat només pel color de pell amb insults com “negra o negre de merda”. Per últim i al meu paréixer la més important és el masclisme, és a dir la manera de pensar que l’home per naturalesa es superior a la dona, en especial destacar la violència de gènere. Dia a dia per desgràcia hi ha més assassinats, agressions a la dona, per culpa de persones que continuen amb la mentalitat d’ altra època en la qual tot això estava acceptat socialment. Tanmateix, hui en dia pareix estar de moda en els joves actuar en grup i abusar de les dones sense cap consentiment. També encara sentim certs comentaris masclistes “de broma” però el pitjor de tot és que les persones pensen que aquestos comentaris són graciosos. Afortunadament, jo visc envoltada d’un grup social basat en lluitar en contra d’aquestes intoleràncies. Per tant, som molts els que estem progressant i poc a poc estem aconseguint drets a favor dels: homosexuals, els immigrants, les dones... però encara falta el tema més important que és canviar la mentalitat de totes aquelles persones que no volen avançar. En conclusió, podem observar com la nostra societat es troba en continu canvi d’opinió i parèixer. D’aquesta manera és esencial donar-li importància aquestos temes per a que amb el pas del temps s’eliminen tots aquestos comentaris intolerants i que per fi tinguem un estat de benestar democràtic i sense prejudicis i discriminació social de cap tipus. 207

208

Un amic de veritat Ester Llopis

Hui és el primer dia d’escola i Lucia està molt nerviosa i emocionada perquè está en un nou poble, en una nova escola i per tant, tot és nou,i encara no coneix a ningú. No és un problema per a d’ella, però es troba inquieta i un poc asustada. No pot evitar-ho. Lucia és una xiqueta d’11 anys que s’ha mudat a altre poble pel treball de son pare. En l’altre col.legi tenia molts amics, així que esperava que en la nova escola passara el mateix. Quan entrà a classe es ficà a parlar en tots perquè era una xiqueta molt oberta però la gent no li feia molt de cas. Notava que l’evitaven. Lucia es quedà despagada al principi però pensà que era el primer dia, que en part, era normal. El curs avançà i les seues relacions en la classe també, encara que no va aconseguir fer cap amic dels que es diuen “amics de veritat”. Parlava en uns, en altres, però no tenia una colla en qui eixir, xarrar, contar les seues coses…més que amics, tenia companys. El curs va acabar, Lucia anà de vacances al seu poble, al poble originari, al poble on havia viscut tota la vida…i Lucia es va trovar de nou amb les seues amistats, amb els seus amics de veritat. Tanmateix, l’estiu acabà, tornà setembre i amb ell l’acomiadament de les seues amistats, les llàgrimes i les promeses incomplides de tornar a quedar amb ells. Lucia tornà al nou col.legi, a aquell lloc on només tenia companys… Començaren les excuses, els mals de panxa, els no em trobe bé…Lucia no volia tornar a aquell lloc on es trobava a soles, on ningú li donava conversa, on els patis es feien eterns…Lucia no era Lucia…la xiqueta feliç, amigable, xarradora…s’havia convertit en una ànima en pena que només anava al col.legi per obligació, amb desgana i sense cap motivació. Inclús les seues notes començaren a baixar, començà a suspendre i el pitjor de tot, és que li donava igual. Lucia començava a entrar en un túnel fosc i on no hi havia solució. I tot per culpa de la soletat on es trobava immersa. Tanmateix, un dia aparegué en classe un xic nou, Pau. Era tímid, vestia diferent i era prou intel.ligent. Pau no pareixia caure bé a la classe per vàries raons: era “estrany” i a més, els professors prompte destacaren la seua sabiduria i això hi havia gent a classe que no li feia molta gràcia. En canvi a Lucia li cridava molt l’atenció i a més li recordava molt a ella i al curs tan negatiu que va passar pel simple fet de trobar-se a soles. Així que s’acostà a ell i es presentà i Pau li ho va agrair molt. De sobre la seua timidessa desaparegué i resultà ser un xic graciós, treballador i molt responsable. A més, li encantava la música, cosa que a Lucia també. Prompte començaren a passar temps junts, en classe, en el pati, inclús quedaren alguns dies per anar al cinema, a pegar una volta, a fer els deures junts…Lucia canvià, li tornà la il.lusió d’estudiar, de millorar…i tot per tindre de nou un bon amic, un amic “de veritat”. 209

210

Una experiència personal desgarradora però real Laura Delgado

El passat 25 de novembre, vam anar al mercat del poble per fer un acte de conmemoració a les víctimes de la violència masclista durant el 2019. Quan aplegàrem al mercat, vam veure que el mercat estava ple de cadires buides amb els noms, lloc i l’edat de totes les víctimes de femicidis durant l’any. La veritat que aquesta imatge impressionava ja que hi havia moltes. Unes cinquanta aproximàdament. També ens donaren mocadors morats contra la violència de gènere. L’acte va començar amb una cançó molt emotiva anomenada “Dona”, que la van interpretar uns alumnes amb instruments com xilòfons, flautes, fagots, etc, i amb un xiquet que cantava. Quan van acabar la cançó, l’ajuntament va fer un xicotet discurs, on digueren que sols a Cullera hi havien aproximadament 50 dones baix protecció civil, una xifra molt alta. No ho haguera imaginat mai. Després, un grup de dones van fer una representació mímica molt significativa de com se senten les dones maltractades i al final com es pot millorar la seua situación si s’uneixen per ajudar-se. Quan va finalitzar la primera part de l’acte, vam passar a col·locar unes papallones que havíem preparat en el col.legi durant l’hora de tutoria. La setmana anterior, vam fer unes papallones on ficava els noms, l’edat, el lloc de residència, data de la mort i els familiars que deixaven totes les víctimes del mes de juny, ja que cada escola tenia assignada un mes. Nosaltres, només al mes de juliol hi havia 13 dones assassinades. A continuación un alumne anava llegint el nom de les dones, i altres alumnes col.locàvem totes les papallones a les cadires buides on estava el seu nom. Amb un grup d’alumnes de música que tocaren una batukada va finalitzar l’acte. En conclusió, crec que aquest és un tema molt seriós que necessita més conscienciació de la que tenim, més actes i xerrades a les escoles per prevenir-ho. Em vaig quedar en un fet que em va cridar l’atenció: en 2019 a Espanya 55 dones van ser assassinades per les seves exparelles, sent aquesta la xifra més elevada des del 2015 al nostre país. D’altra banda, crec que ja s’està començant a tractar més seriosament aquest assumpte. La nostra generació està cada vegada més conscienciada, i tant de bo aquest nombre d’assassinats desaparega o almenys es reduïsca. També espere que cada vegada més víctimes demanen ajuda al 016 i que la gent del seu voltant que sàpiga sobre la situació ajuden o denuncien. Finalmente, com a part positiva d’aquest acte m’agradaria destacar que l’acte va estar ple de gent jove que va mostrar serietat i interés en tot moment. Per tant, pareix que els joves estem preocupats i conscienciats amb aquest problema. És a dir, si nosaltres som el futur, hi ha esperança que aquesta situació en el futur millore. 211

Somriures per a guanyar-ho tot

212

213

Visita al monument infantil

214

215

216

Paraules de Julen Julen Grau

álvarez

President Infantil 2019

Sóc Julen, President infantil de la falla Taüt 2019. Se m’ompli la boca amb tantes paraules que viull dir i que sé no podria resumir-ho en un sol full . Tot va començar amb una cridada telefònica als meus pares per part d’una gran persona, Juan Sapiña, President de la falla en aquell moment i company meu de batalla. Ell va ser qui, junt amb els meus pares, em van espentar a tan bonics moments plens d’alegria. Esta falla ha sigut com ma casa durant un any, un any ple de records inoblidables junt amb Mireia, FMI, i Estefania, la millor fallera major que vaig poder tindre . Aconseguírem amb el nostre esforç coses increïbles , acudirem als actes amb la nostra millor cara i el major cor i, per això, estem orgullosos . Vam tindre el millor artista faller, Gonzalo Rojas, qui més que artista , va ser millor amic i m’òmplic de llàgrimes pensant en aquella nit en què ens van donar el premi a la Millor Falla Infantil de Cullera i 1r premi de Secció Especial Infantil. Recordaré tota la meua vida quan tots sota el balcó del mercat municipal cridaven el nostre nom. Vull agrair a tots els qui m’heu fet viure tots estos moments, als meus pares, als meus amics i, en general, a tota la meua família.També vull donar les gràcies a esta meravellosa Falla plena de gent increïble. A Mireia per estar al meu costat amb el seu millor somriure i a Estefania per donar-me la seua mà quan l’he necessitada i ensenyar-me a disfrutar sempre. Les Falles es cremen però els records no. Visca la Falla Taüt!” 217

218

Paraules de Mireia Mireia Bolufer García Fallera Major Infantil 2019

Hola a t@ts, Em passen moltes coses pel cap quan recorde aquest meravellós any. El que més m´ha agradat d´enguany és que he complit un somni, un somni amb la meua falla Taüt, ja que és un orgull per a mi i per a la meua família que haja sigut Fallera Major Infantil. Trobaré a faltar enguany les bromes de Juan Sapiña, l’afecte amb què Estefania ens tractava i, finalment i no menys important, Julen, qui ha sigut el millor amic i acompanyant que podia haver tingut al meu costat per a representar a tots els xiquets i xiquetes d’aquesta comissió. El dia que millor m’ho vaig passar va ser el dia dels guardons , ja que el vaig gaudir amb els meus amics, familiars i amb tota la falla. Vam obtindre el primer premi a la millor falla infantil de Cullera, amb el qual vam fer història. Voldria donar les gràcies a tots els qui, amb el vostre esforç, treball i il·lusió vau fer que això fora possible. També guanyàrem el primer premi en Enginy i gràcia, ninot indultat i les disfresses, on malgrat el mal temps gaudírem moltíssim de la musica i la coreografia. Recorde el dia de la meua presentació, quan el meu pare em va pujar la banda de fallera major. Va ser un orgull molt gran per a mi. I la meua mare em va llegir unes paraules de les quals sempre recordaré una cosa: «Quan arribes a les flames, no penses que el conte s’ha acabat. Has de rellegir, recordar i compartir amb els qui sempre estarem al teu costat, els teus pares i la teua família». En general, he gaudit de tots els actes, però els dies de falles seran inoblidables: els berenars, els jocs, les despertaes, les cercaviles, la música.... L’olor a pólvora de les mascletaes Les falles són, per a mi, un sentiment que porte dins del meu cor des de ben xicoteta. La meua tia Paqui m’apuntà a la falla amb 4 anys i des de llavors sóc TAUTERA PER A SEMPRE!!! Donar les gràcies a tots els qui heu fet possible que el meu somni es fera realitat. Un Beset. 219

ACTIVITATS PER A LA COMISSIÃ&#x201C; INFANTIL

Actes i activitats Clara Soler

La nostra falla, igual que les altres, està configurada per gent de diverses edats, variants en gustos i aficions, però el que sí tenim tots per igual és un sentiment que ens fa gaudir tots junts de la nostra festa. Les falles no són sols una festa, sinò també una tradició que hem de cuidar perquè forma part de la nostra història i de la nostra identitat. Per aquest motiu des de la delegació de festes infantils intentem fer passar la millor estona als nostres xiques, siga quina siga la seua edat, ja que són el futur de la nostra falla. Gaudim mirant a tots els nostres xiquets a la plaça amb el millor dels seus somriures, vibrant amb el què els hem preparat amb tot el nostre afecte i il· lusió. Per calfar motors fallers i que l’espera fins el mes de març no siga tan pesada, preparem festes temàtiques al llarg de l’any com són les tradicionals festes de “Halloween”, Festa Nadalenca, 9 d’Octubre, la Trobada Fallera, la carrera de motopasillos, i alguna excursio que altra... i a més a més organitzem concursos literaris per a que ens mostren tota la seua creativitat. Però entre tanta festa, nosaltres preparem el que seran les setmanes de diversió a la falla dels nostres xiquets. Gaudeixen de

quasi 11 dies d’activitats dedicats a ells i elles. Dediquem el nostre temps per tal de planificar i no oblidar cap detall. Organitzem berenars per a tots els gustos, perquè clar, sempre tenim xiquets fanàtics del dolç o del salat, i com tots no som iguals ni ens agrada el mateix, intentem cuidar el màxim cada detall demanant les opinions dels que més els coneixen, els pares i mares. Una vegada tenim aquest punt clar, passem als jocs, en què intentem continuar amb els més tradicionals i innovem amb de nous cada any per tal de renovar. També comptem amb els tant esperats unflables, amb els que gaudixen d’allò més i que no poden fallar. I per finalitzar, duguem a terme les nostres tradicionals festes temàtiques o la globotada, en les quas intentem superar-nos cada any. Però encara que siguen els que realitzem any rere any ens agrada donar-los una volta i que cada exercici faller siga un a mica diferent doncs hem d’asseure’ns per cercar i fer canvis, d’aquesta manera intentem adaptar els jocs de taula a mida real, com el parxís o el cluedo i preparar distintes proves per a realitzar un rally per la nostra barriada o proves d’enginy i cultura popular per a l’enigma. 221

Amb tot però, no totes les edats poden participar de les mateixes activitats. Els més menuts sols venien a berenar o mirar, el que ens pareixia una mica injust. Per aquest motiu vam decidir que havien de passar de purs espectadors a l’acció, per això, els últims anys comptem amb una zona per a ells amb diversos jocs infantils per tal que puguen gaudir com la resta. La feina augmenta quan hem de quadrar preus per a no eixir-nos del pressupost i que els nostres xiquets no trobem res a faltar. Per tal de poder arribar a tot, ens desfem el cap amb idees i 222

intentem fer tot el que resta a les nostres mans; fer nosaltres les bossetes de llepolies, comprovar preus en diversos llocs fins arribar a l’adequat, crear els nostres jocs, fer algun que altre dia el berenar, fer de maquilladors... I quan el sò i l’olor a pólvora ompli els carrers... ja estem en març! I els somriures ens apareixen a tots sense adonar-nos-en. Gaudim de tot el que ens ofereix la nostra falla, però nosaltres sabem que a una certa hora hem de passar a la feina, per tal que quan arribeu tot estiga preparat.

Sabem que el que més els agrada es tirar coets, i de vegades ens costa que ho deixen, però és clar, si a nosaltres també ens agrada malgrat la nostra edat. Sempre els diem que hi ha temps per a tot, berenar, jugar i tirar coets, així i tot sempre tenim alguns despistats que vénen a mitat joc dient: “ja ha començat? Doncs jo no m’enterat! Per a que tot açò isca com nosaltres esperem, passem mesos de preparació, amb molta il·lusió, més temps del que podem i tenim, entre moltes altres coses.

Per això, demanem paciència quan alguna cosa no ix bé, ja que nosaltres som els primers insatisfets. Però amb il·lusió i bon treball, sempre trobem alguna alternativa per a solucionar-ho i seguir amb allò que més ens agrada d’aquest càrrec, veure als nostres xiquets i xiquetes gaudir de la millor festa del món. Nosaltres també hem sigut xiquets i hem desitjat eixir de l’escola, ficar-nos la brusa i baixar a la plaça, així que no es feu una xicoteta idea del què gaudim preparant-ho tot per a vosaltres. Ho fem perquè ens agrada, i no sols fer-vos gaudir de la festa, sinò compartir-la amb vosaltres. Encara que el millor de tot és quan algú de vosaltres ve a donar-nos les gràcies pel berenar, pels jocs de hui... fins i tot quan alguns ens dieu que ha sigut el millor dia de la vostra vida, i no sabeu com de feliços ens feu. Encara que semble exagerat, és real. En aquesta comissió tenim uns xiquets meravellosos als que sols els podem donar les gràcies per fer que la nostra tasca tinga sentit. Així que, un any més vos esperem per fer-nos gaudir amb vosaltres. Gràcies.

Dissabte 7 de març - Tren faller 18:45h Recollida dorsal concurs 19:00h Cercavila 21:00h Premis millor disfresa Diumenge 8 de març 17:30h Berenar 18:00h Unflables Dilluns 9 de març 17:30h Berenar 18:00h Jocs tradicionals Dimarts 10 de març 17:30h Berenar 18:00h Unflables Dimecres 11 de març 17:30h Berenar 18:00h Tradicional trencada de perols Dijous 12 de març 17:30h Berenar 18:00h Unflables Divendres 13 demarç 17:30h Berenar 18:00h Festa temàtica superherois (si podeu vindre disfressats amb aquesta temàtica) Dissabte 14 de març 10:30h Esmorzar infantil 11:00h Rally Diumenge 15 de març 17:30h Berenar temàtic 19:00h Globotada (temàtica de la disfresa: Harry Potter) Dilluns 16 de març 17:30h Berenar a càrrec dels representatns infantils 18:15h Lliurament de recompenses. PODEN HAVER CANVIS EN LES ACTIVITATS. AVISAREM PER WHATSAPP. 223

capítol 7 La comissió. Tota la gent que conforma el grup humà de la nostra falla i tot allò que han fet al llarg d’un exercici.

224

La nostra comissiรณ

226

Comissió major A Marc Adam Arlandis, Joan Adam Arlandis, Òscar Agud Mariner, Òscar Agud Romero, Asun Álvarez Cañada, José Aragó Martínez, Adrià Aragó Lloret, Alexandre Aragó Palero, Jordi Arellano Gomar, Hugo Arellano Gomar, Daniela Argudo Soler,

Sílvia Baldoví Grau,

Alfredo Bayona Calatayud, Àngels Bayona Adam, Jordi Beltrán Salvador, Beatriz Benito Ruiz, Isabel Benito Ruiz, Raúl Bernabeu Francisco, Andrea Bernabeu Francisco, Andrés Boix Bisbal, Carlos Bolufer García, Josep Bou Dalmau, Tamara Bou Mahiques, Rosa Bru Fenollar, Paula Buenrostro Bohigues,

C Marina Calabuig Signes, Federico Carbó Más, Teresa Carbo-

nell Mora, Paula Carcel Vercher, Estanislao Carles Fuertes, Romina Carles Jover, Mònica Carles Jover, Mònica Carles Tamarit, Christian Casamayor Molina, Maria Lara Castelló Grau, Raquel Castelló Oliver, Núria Castelló Palomares, Eric Castillo Codina, Cristina Català Navarro, Adrián Cerveró Hernández, Héctor Cerveró Ripoll, Maria Cerveró Rico, Roberto Chofre Martínez, Javier Chofre Palomar, Juan Manuel Chofre Piris, Sara Chofre Bru, Rosa Chofre Bru, Gemma Chofre Piris, Antonio Chornet Soler, Irene Chornet Ferrando, Esther Clari Muñoz, Josep Codina Ardid, José David Collado Tormos, Francisco Josep Collado Palero, Marina Collado Audivert, Raúl Colom Blasco, Ma José Colom Bodí, Javier Colubi Ferrer, Estefania Colubi Font, Olivier Corfmat, Lorena Costa Marí, Paula Criado Simó, Òscar Cruañes Bolufer, María José Cruañes Ferrer,

Joaquin Daniel Cuello Selfa, Pablo Del

Arco González, Enrique Del Arco González, Lupe Del Arco González,

Adrián Escolà Fe-

nollar, Sergio Escolà Fenollar, Raquel Escrivà Fernández, Nuria Espert Moreno

F Simeón

Fayos Miñana, Helena Feliu Font, Raquel Fenollar Puertos, Ma Josefa Fenollar Rubio, Ma Belén Fernández Valero, Salvador Ferrando Calatayud, Juan Bautista Ferrer García, Salvador Ferrer Juan, Héctor Ferrer Espert, Lorena Ferri Vallet, Paula Ferris Ortega, Mario Font Lafarga, Esteban Font Fabra, Saray Fontana Francisco, Roberto Fontanella Garcés, Alberto Franco Gil, Mar Franco Renart, Paula Franco Renart, Edgar Frígola Bohigues, Néstor Frígola Bohigues, Pablo Fuertes Pizarro, Carmen Fuertes Correcher, Elisa Fuertes Todosantos, Neus Fuertes Grau,

Jaime García Donet, Carlos García Gómez, Pablo García 227

Gómez, Diego García Llopis, Domènec García Pastor, Arnau García Pastor, Joan Marc García Font, Carlos Vicente García Gil, Raquel García Aragó, Lorena Garrido Gritzka, Jorge Gil Sapiña, Samuel Gil Mengual, Loles Gil Baeza, Samanta Gil Nicola, Alicia Gil Sapiña, Rafa Gimeno Piris, Ma Carmen Gomar Soñes, Diego Gómez Martínez, Sergi Gomis Piris, Laura Gomis Piris, David González Piris, Adrià González Walker, David González Pastor, Carmen Ma González Doménech, Amparo González Sese, Paco Grau Monseny, Miguel Grau Pastor, Vicent Grau Puig, Esther Grau Puig,

Vicente Herández Soriano, Heliodoro Hermán Castellón,

Sergio Hermán Castellón, Alaia Hernández Berganzo, Carolina Herrera Blanco, Noel Hervás García,

Blas Jiménez Piris, Victoria Jiménez Piris, Sandra Jiménez Sapiña, Iker

Jover Millet, Herminia Jover Malonda, Óscar Juan Calatayud, Andrea Juan Calatayud,

Roberto Lapiedra Malonda, Carla Lázaro Imbernón, Rosana LLi Tur, Andrea Llopis Cerveró, Rubén López Martín, Jorge López Martínez, Ma Ángeles López Martínez,

M Marc Manza-

no Rico, Laura Manzano Rico, Ramon Marí Bohigues, Juan Francisco Marí Martí, Milagros Marí Bohigues, Marta Marí Peris, Mónica Marí Peris, Estefania Martí Fernández, Paula Martín Olivert, Marc Martínez Sancasto, Ana Martínez Criado, Pilar Martínez Castelló, Eva Martínez Ivars, Mar Martínez Monraval, Mar Martínez Oliver, Sheila Martínez Pecino, Lucía Martínez Peiró, Brian Maydan Marzal, Héctor Melero Martí, Elena Melero Montero, Ma Àngels Melero Monzó, Susi Melià Peiró, Fede Mengual Sanfélix, Sergio Miguel Bodí, Rafael Miguel Bodí, Pablo Miguel Piris, Joan Miguel Piris, Daniel Miguel Piris, Alejandro Mínguez Mestre, Amparo Miñana Tur, Sergio Miralles De la Hoz, Enrique Miralles Olivert, Beatriz Mogort Olivert, José Molina Simó, Pau Montagud Grau, Àngels Montagud Falcó, Andrea Montagut Català, Ruperto Montalvo Bogarra, Iván Morales Fernández, Carlos Moreno Benet, Nacho Moreno Benet, Claudia Moreno Sanfrutos, Pablo Muñoz Torrent, Ana Muñoz Pérez, Raúl Mur Gomar, Blanca Mur Gomar,

Pedro Narbona Romero, Fernando Navarro

Marco Lucía Navarro Marí, Víctor Nicola Marcos, Natalia Nicola Bañó, Mireia Nicola Femenía,

David Ochando Muñoz, José Ortiz Martí, Mirta Ortiz Marí, Luis Ortolà Renart,

Noemí Osa Puig,

Marcos Palero Tormos, Antonio Pedrós Sabater, Pedro Juan Pedrós So-

ler, Marta Pedrós Vilches, Antonio Peláez Martínez, Javier Pellicer Tur, Laura Pellicer Carboneras, Juan Llorenç Peralta Olivert, Abel Peralta Olivert, Marcos Peralta Romero, Iker Peralta Llopis, Andrea Pérez Bisbal, Nerea Pérez Sanz, Marcos Piqué Llovic, Llorenç 228

Piris Redondo, Víctor Piris Domingo, Maria Piris Domingo, Francisco Porcel León, Hansel Prieto Martínez,

Víctor Rafael Ferrer, Vicente Ribes Barberá, Pedro Ribes Bohigues,

Juan Ribes Sapiña, Carol Ribes Romero, Noa Ribes Romero, Agustín Rico Marí, Nacho Romero Ferrer, Rosa Romero Ferrer, Carol Romero Jiménez, Loli Romero Jiménez, Clara Roselló Ferrer,

Vicent Sala Pedrós, Àusies Sala López, Edvinas Saltmeris, Higinio Sanchis

García, Higinio Sanchis Melero, Carla Sanchis Melero, Ernest Sanjuan Montagud, Melisa Sanjuan Montagud, Marcos Sansaloni Fuertes, Carolina Sansaloni Fuertes, Juan Sapiña Calatayud, Vicente Sapiña Fuertes, Vicente Sapiña Gomar, Òscar Sapiña Gomar, Pascual Sapiña González, Fran Sapiña Tur, Isidro Sapiña Benet, Ainhoa Sapiña Aragó, Sara Sapiña González, Carla Sapiña Tur, Álvaro Sarrión Ribes, Carlos Sarrión Sapiña, Lorena Serra Vallet, José Simó Vivó, Sergio Simó Fernández, Elena Simó Fernández, Juan Soler Marí, Rocío Soler Romero, Clara Soler Romero,

T Francisco Tello Imbernón, Juan Tormos Blas-

co, Javier Torres Rico, Pascual Torres Rico, Raúl Torres Fuertes, Paula Torres Fuertes, Marta Torres Navarro, Igor Tur Bou, Raúl Tur Bou, Jorge Tur Marí, Desamparados Tur Marí, Mar Tur Morat,

Dunia Valero Morant, Àlex Valiente Simó, Álvaro Vallet Sapiña, David

Victoria Quiles, Josep Victoria Quiles, Antonio Vidal Izquierdo, Ma José Vilches Sapiña, Carlos Villarrasa Martínez.

229

230

Comissió infantil A

Clàudia Adam Mahiques, Nacho Agud Castelló, Raquel Agud Castelló, Helena Agud Rome-

ro, Elia Alba Renard, Gerard Alba Renard, Edgar Alonso Clarí, Emma Alonso Clarí, Lucía Álvarez Muñoz,

Caterina Bayona Sempere, Ovidi Bayona Sempere, Irene Benítez Ivars,

Sergi Benítez Ivars, Ainara Bernabeu Francisco, Clara Blasco Rico, Sira Blasco Rico, Mireia Bolufer García, Alba Bou López, Guillem Bou López, José Buenrostro Bohigues, Gala Buenrostro Renard,

C Sara Calatayud Ferrer, Mar Ceferino Gras, Héctor Chofre Sansalo-

ni, Mar Collado Marí, Paula Collado Marí, Pepe Colom García, Marcos Colom Chofre, Mateo Corral Selfa, Saimon Corral Selfa, Álvaro Costa Palomares, Martina Costa Palomares, Mia Criado Pirtskhalaishvili, Yaiza Criado Renart, Ainhoa Criado Recatalà, Vera Cruañes Bayona, Vicent Cruañes Bayona, Espinosa Colom,

D Fátima Dossantos Maffaf, E Izan Espinosa Colom, Joel

Cristian Fabre Sevilla, Marta Fayos Fuertes, Paula Fayos Fuertes,

Núria Ferrer Alemany, Mar Ferrer Espert, Sara Ferrer Martínez, Leo Franco Cortés, Xavi Franco Fenollar, Rafael Fuentes Recio,

G Asier Galán Martínez, Enzo García Colubi, Gema

García Gil, Marcos García Gil, Samoa García González, Summer García González, Pau García Nicola, Anna Gavarrell Aguirre, Omar Gavarrell Aguirre, Teresa Gavarrell Aguirre, Sara Gil Mengual, Mar Gil Muñoz, Maria Gimeno Llopis, Moana Gómez Galán, Estela González Bou, Àlex Grau Álvarez, Julen Grau Álvarez, Mireia Grau Gil, Adrián Grau Melero, Álvaro Grau

H Izan Hermán González, Lea Hermán González, Emma Hermán Martí, Nerea Hermán Pablo Hermán Martí, IJohn Michael Ibarra Sarrió J Barham Joof, L Víctor La-

Melero, Martí,

piedra Malonda, Miquel Lázaro Imbernón, Dunia Liébanas Codina, Joel Liébanas Codina, Biel López Lli, Roger López Lli,

Adrià Madrigal Collado, Aitana Madrigal Collado,

Iris Mahiques Gil, Marc Marí Alapont, Yaiza Marí Alapont, Carlos Martín Álvarez, Zaira Martín Álvarez, Adriana Martínez Manzanares, Hugo Martínez Manzanares, Nerea Martínez Martínez, Andrea Martínez Sancasto, Julián Marzal Quirante, Lucía Miguel Bodí, Marc Miguel Castelló, Julia Milán Gil, Noa Molina Benito, Marta Moncho Bolufer, Irene Montagud

231

Falcó, Eva Montagud Grau, Cesc Montagut Català, Alejandro Montalvo González, Ruperto Montalvo González, Lucas Montañez Sapiña, Ángela Moreno Moreno, Ariana Moreno Moreno, Ruth Moreno Sánchez, Muñoz,

Ángel Nadal Soriano, Sergio Nadal Soriano,

Héctor Ochando

Hugo Palomares Gil, Martina Palomares Gil, José Pedrós Vilches, Rubén Peláez

Castelló, Guillem Peláez Gil, Edurne Peralta Llopis, Mario Prieto Martínez, M Quiles Sala, a

Gabriela

Lucía Rafael Badia, Pedro Ribes Calatayud, Aarón Ribes Grau, Daniela

Rico Moreno, Lucas Rico Moreno, Sergi Rius Ferrer, Alma Romeral Vidal, Karlos Romeral Vidal, David Romero Serra, Nacho Romero Serra, Héctor Ruiz Álvarez, David Ruiz Molina, Inma Ruiz Molina, Aitor Ruiz Zambrana, Agnes Ruiz Julián, Julia Rybakovas Sapiña,

Aleix Sala López, Arnau Sala López, Lucas Sala Negre, Mateo Sala Negre, Bruna Sánchez Ferrer, Erik Sánchez Oliver, Joan Sánchez Oliver, Leo Sánchez Romero, Aitor Sánchez Hernández, Christian Sanchis Tamarit, Júlia Sansaloni Nicolau, Mireia Sapiña Nicola, Valeria Sarrión Martínez, Pol Soldado Fenollar, Laura Sugrañes Simó, Mireia Sugrañes

T Pablo Torregrosa Martínez, Hugo Tur Fuertes, Alba Tur Miñana, Paula Tur MiñaV Valeria Vargas Ribero, Guillem Vercher Almiñana, Miguel Vercher Almiñana, Ari-

Simó, na,

adna Victoria Costa

232

Junta Directiva falles 2020 President José Simó Vivó MEMBRES DE COMISSIÓ DE TREBALL DE JUNTA LOCAL FALLERA Elena Melero Montero Raquel Fenollar Puertos Óscar Sapiña Gomar Fernando Navarro Marco Assessors Del President Josep Codina Ardid Juan Llorenç Peralta Oliver Vicent Sapiña Fuertes Pascual Sapiña González Juan Soler Marí Pascual Torres Rico Vicepresident (Adjunt Del President) Juan Manuel Chofre Piris  Delegació Envetlat Juan Bautista Ferrer García Heliodoro Herman Castelló Francisco Marí Martí Alejandro Micó Bohigues José Molina Simó  Delegació Suports Publicitaris Gemma Chofre Piris Miguel Grau Pastor Lucía Navarro Marí Toni Pedrós Sabater Paula Torres Fuertes

 Delegació d’activitats Diverses José Aragó Martínez Marina Calabuig Signes Gemma Chofre Piris Juan Bautista Ferrer García Pablo García Gómez Miguel Grau Pastor Alejandro Micó Bohigues Pablo Muñoz Torrent Carol Sansaloni Fuertes Antonio Vidal Izquierdo

• Coordinadora Campionat futbol sala Romina Carles Jover • Coordinador Campionat de Truc Raúl Colom Blasco Vice-President Vicent Sapiña Gomar  Delegació Monuments Pablo Fuertes Pizarro Heliodoro Herman Castelló Noel Hervás García Toni Pedrós Sabater Víctor Rafael Ferrer Vicente Ribes Barberà Ernest Sanjuán Montagud Pascual Sapiña González  Delegació Transports Pablo García Gómez 233

Ruper Montalvo Bogarra Víctor Rafael Ferrer

Vicetresorera Dunia Valero Morant

 Delegació Plantà i Gespa Andrés Boix Bisbal Daniel Cuello Selfa Enrique Del Arco González Pablo Del Arco González Pablo Fuertes Pizarro Miguel Grau Pastor Sergio Miralles Lahoz Ruper Montalvo Bogarra Vicente Ribes Barberà Antonio Vidal Izquierdo Igor Tur Bou Raúl Tur Bou

Comptadors Elena Melero Montero

 Delegació Tendals i Cremà Óscar Cruañes Bolufer Ruper Montalvo Bogarra José Molina Simó Víctor Rafael Ferrer Vicent Sala Pedrós Javier Torres Rico Igor Tur Bou  Delegació Disfresses Romina Carles Jover Adrián Escolà Fenollar Carol Romero Jiménez Carol Sansaloni Fuertes Oscar Sapiña Gomar Clara Soler Romero Vice-President Iván Morales Fernández Tresorers Ivan Morales Fernández Rocío Soler Romero

234

 Delegació Loteries Ma José Colom Bodi Nuria Espert Moreno Òscar Sapiña Gomar Vice-Presidenta Ma José Cruañes Ferrer  Delegació Protocol Falleratge Àngels Bayona Adam Marina Calabuig Signes Gemma Chofre Piris Susi Melià Peiró Lucía Navarro Marí Carol Sansaloni Fuertes Òscar Sapiña Gomar Rocío Soler Romero  Delegació Masculina i Femenina Àngels Bayona Adam Estefania Colubi Font Marta Marí Peris Monica Marí Peris Desamparados Tur Mari Vicente Ribes Barberá Òscar Sapiña Gomar  Delegació Rifes Ma José Colom Bodí Lorena Costa Marí Nuria Espert Moreno Elisa Fuertes Todosantos Lucía Martínez Peiró

Secc.

 Delegació Entrades Actes Àngels Bayona Adam Marina Calabuig Signes Susi Melià Peiró Mirta Ortiz Martí Carol Sansaloni Fuertes  Delegació Indumentària Marina Calabuig Signes Mirta Ortiz Marti Carol Sansaloni Fuertes Ainhoa Sapiña Aragó  Delegació Sopars Divendres Ramon Marí Bohigues Javier Torres Rico  Delegació Col.laboradores Susi Melià Peiró Lucía Navarro Marí Vice-President Òscar Agud Mariner  Delegació Casal Faller Raúl Colom Blasco Òscar Cruañes Bolufer Enrique Del Arco Gonzalez Alberto Franco Gil Pablo García Gómez Abel Peralta Oliver  Delegació Mant. i Imatge del Casal Juan Bautista Ferrer García Miguel Grau Pastor Carlos García Gómez Francisco Mari Martí Alejandro Micó Bohigues José Molina Simo Igor Tur Bou Raúl Tur Bou

 Delegació Gastronomia Jaume García Donet Francisco Grau Heliodoro Herman Castelló Vicente Ribes Barberà Javier Torres Rico Igor Tur Bou  Delegació Músics Vicente Hernández Soriano Toni Pedrós Sabater Vicent Ribes Barberà  Delegació Pirotècnia Vicent Sala Pedros Vice-President Marcos Sansaloni Fuertes Delegat Jlf David González Piris Delegat Jlf Esports Alvaro Vallet Sapiña David Victoria Quiles Vicedelegat Jlf Esports Romina Carles Jover Vicente Hernández Soriano Elena Melero Mentero Components Jlf David González Piris  Delegació Infantils Tamara Bou Mahiques Paula Buenrostro Bohigues Mónica Carles Jover Romina Carles Jover Adrián Escolà Fenollar Lorena Ferri Vallet Andrea Juan Calatayud Mireia Nicola Femenía 235

Lucía Navarro Marí Noemi Osa Puig Elena Simó Fernández Clara Soler Romero Rocío Soler Romero  Delegació Festes Majors Carlos Bolufer García Paula Criado Simó Sara Chofre Bru Enrique Del Arco González Pablo Del Arco González Salva Ferrando Calatayud Blas Jiménez Piris Victoria Jiménez Piris Óscar Juan Calatayud Rubén López Martínez Paula Martín Olivert Mar Martínez Olivert Òscar Sapiña Gomar Clara Soler Romero Rocío Soler Romero Antonio Vidal Izquierdo  Delegació Playback Beatriz Benito Ruiz Samanta Gil Nicola Natalia Nicola Bañó Laura Pellicer Carboneras Vice-President Nacho Romero Ferrer Delegat Jlf Cultura Adrián Escolà Fenollar Lucía Navarro Marí Vicedelegat Jlf Cultura Òscar Sapiña Gomar  Delegació Teatre Marina Calabuig Signes 236

Lucía Navarro Marí Romina Carles Jover Carol Romero Jiménez Gemma Chofre Piris Loli Romero Jiménez Adrián Escolà Fenollar Carol Sansaloni Fuertes Nuria Espert Moreno Òscar Sapiña Gomar  Sainet Monica Carles Jover Domènec Garcia Pastor Ma Ángeles Melero Monzo  Delegació Promoció del Valencià, Correcions Lingüistiques, Premsa i Comunicació Josep Bou Dalmau Hèctor Sanmanuel Torres Tamara Bou Bohigues Clara Soler Romero Adrián Escolà Fenollar Sara Vázquez Bueno Lucía Navarro Marí  Delegació Llibret Àngels Bayona Adam Fernando Navarro Marco Josep Bou Dalmau Lucía Navarro Marí Raquel Escrivá Fernández Víctor Piris Domingo Edgar Frígola Bohigues Paula Torres Fuertes Ramon Marí Bohigues  Crítica Falla Ramon Marí Bohigues

• Crítica Local Adrián Escolà Fenollar

 Interes Turístic Monica Carles Jover Miguel Grau Pastor Romina Carles Jover Carol Ribes Romero Adrián Escolà Fenollar Òscar Sapiña Gomar César Garrido Vallet

Juan Llorenç Peralta Oliver Pedro Ribes Bohigues  Delegació G-4 Vicent Sapiña Fuertes Pascual Sapiña González Pascual Torres Rico

 Delegació Xarxes Socials Romina Carles Jover Adrián Escolà Fenollar Lucía Navarro Marí  Tallers, Formació Creacions Audiovisuals Raquel Escrivà Fernández

• Coordinador “Cates” Pablo García Gómez

Tastos

Vice-Presidenta Dunia Valero Morant Secretària Elisa Fuertes Todosantos

Vice-President Juan Sapiña Calatayud

Vice-Secretària Lorena Costa Marí

 Delegació Proclamació i Presentació Àngels Bayona Adam Josep Bou Dalmau Gemma Chofre Piris Juan Bautsita Ferrer García Pablo García Gómez Miguel Grau Pastor Oscar Sapiña Gomar Pascual Sapiña González

Ajudants de la Secretaria i Documentacio Interna Marina Calabuig Signes Raquel Fenollar Puertos Carol Sansaloni Fuertes

 Delegació d’honor Àngels Bayona Adam Josep Codina Ardid Paco Grau Monseny Susi Melià Peiró Abel Peralta Oliver

Fallers

Cens-Recompenses Lucía Navarro Marí  Delegació Màrqueting Raquel Escrivà Fernández César Garrido Vallet Susi Melià Peiró Víctor Píris Domingo  Delegació Estatuts Susi Melià Peiró Dunia Valero Morant

237

Felicitat per a guanyar-ho tot

238

239

240

241

242

243

Recompenses Falleres 2020 Junta Central Fallera

Bunyol D’or Amb Fulles i Brillants María José Cruañes Ferrer Òscar Agud Mariner

244

Bunyol D’or Amb Fulles

Bunyol D’oR

Bunyol D’ARGENT

Òscar Cruañes Bolufer Simeón Fayos Miñana María Belén Fernández Valero Heliodoro Hermán Castellón Fernando Navarro Marco Antonio Pedrós Sabater Javier Pellicer Tur

Cristina Català Navarro Sara Chofre Bru Raquel Escrivà Fernández Helena Feliu Font Raquel Fenollar Puertos Blas Jiménez Piris Jorge López Martínez Iván Morales Fernández Víctor Piris Domingo Antonio Vidal Izquierdo

Paula Franco Eva Martínez Ivars Carol Ribes Romero

Falla Taüt TAÜTET D’OR AMB FULLES Ramón Marí Bohigues Estanislao Carles Fuertes

qUADRE 25 ANYS Carol Romero Jiménez Pablo Fuertes Pizarro

TAÜTET D’OR AMB FULLES I BRILLANTS Josep Codina Ardid

245

Junta Local Fallera

cullera D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS Òscar Agud Mariner María José Cruañes Ferrer

cullera D’OR AMB FULLEs

CULLERA D’OR

CULLERA D’ARGENT

Òscar Cruañes Bolufer María Belén Fernández Valero Simeón Fayos Miñana Heliodoro Hermán Castellón Fernando Navarro Marco Antonio Pedrós Sabater Javier Pellicer Tur

Tamara Bou Mahiques Rosa Chofre Bru Raquel Fenollar Puertos Edgar Frígola Bohigues David González Piris Desamparados Tur Marí

Jordi Arellano Gomar Carlos Bolufer García Eric Castillo Codina Adrián Escolà Fenollar Diego Gómez Martínez Pilar Martínez Castelló Alejandro Mínguez Mestre Carlos Moreno Benet Raúl Mur Gomar Marcos Piqué Llovic Llorenç Piris Redondo Lorena Serra Vallet

246

Recompenses Falleres infantils Junta Central

Junta Local

distintiu D’or

cullereta D’or

José Buenrostro Bohigues Yaiza Criado Renart Marta Fayos Fuertes Marcos Garía Gil Nerea Hermán Martí Yaiza Marí Alapont Zaira Martín Álvarez Rubén Peláez Castelló Inma Ruiz Molina Mireia Sapiña Nicola

José Buenrostro Bohigues Yaiza Criado Renart Fátima Dosantos Maffaf Marta Fayos Fuertes Marcos Garía Gil Nerea Hermán Martí Yaiza Marí Alapont Zaira Martín Álvarez Rubén Peláez Castelló Inma Ruiz Molina Mireia Sapiña Nicola

distintiu D’argent

cullereta D’argent

Edgar Alonso Clarí Emma Alonso Clarí Vicent Cruañes Bayona Joel Espinosa Colom Pau García Nicola Julen Grau Álvarez Álex Grau ÁLvarez Dunia Liébanas Codina Aitana Madrigal Collado Adrià Madrigal Collado Iris Mahiques Gil Hugo Martínez Manzanares Eva Montagud Grau Alejandro Montalvo González Ruperto Montalvo González Erik Sánchez Oliver Valeria Sarrión Martínez Adriana Victoria Costa

Fallera

247

248

El nostre guerrer, el nostre faller Lara Castelló Grau Des que el va parir sa mare, va disfrutar amb el somriure d’un xiquet que veu el món faller per primera vegada, sense deixar de voler conéixer res. Es va integrar a la falla a poc a poc i arribà al que més. Ha passat per molts càrrecs , vivint experiències inoblidables que perduraran sempre en ell. Parlem d’un gran home i. al mateix temps, un gran faller que sempre lluita pel que és seu. Parlem d’Òscar Agud i Mariner, fill, germà, home i pare de fallers. Per a ell, la falla sempre ha sigut- i és- una de les seues prioritats, dedicant-se a cada acte i/o activitat, tot el que pot i, fins i tot, més. És una persona que complementa la tradició de l’essència de la falla amb la modernitat del món faller. Un lluitador màxim de la festa josefina i, no cal dir , de la seua falla , la seua estimada “ Taüt ”. Ha sabut transmetre aquest sentiment a les persones que l’envolten, fent-les formar part d’aquesta gran comissió amb ell. Dona i fills l’adoren, dins i fora, del seu volgut món faller. L’hem vist alegre, vivint molts moments bons i entranyables; però, com a tot bon guerrer que s’adone, també l’hem vist passar per mals moments, abatut, sobretot en aquell fatídic dia, on no sols va haver de suportar la caiguda del seu gran monument, sinó també una profunda pèrdua en el més profund dels seus sentiments. No pararia de recordar escenes on sempre ha estat ell treballant i, en la festa, sempre l’he vist present, però 249

també parlaria de moltes cabotades entre els esdeveniments... Enguany és un altre any magnífic per a ell, perquè en aquest any el recompensen amb el bunyol d’or amb fulles de llorer i brillants, un guardó que la Junta Central atorga a aquelles persones que han tingut una vida dedicada al món de la falla. I de debò puc dir que te’l mereixes, perquè si hi ha alguna llei que et mana és: “ Estaràs en la falla per damunt de tot”. Gaudeix Oscar, gaudeix d’aquest guardó, perquè encara que tan sols parega una insígnia, a les teues mans es converteix en un tresor. I en eixe gran dia, podrem disfrutar tots: els teus pares, Mari ¡ Pepe, amb molt d’orgull, la teua família , els amics , la teua dona, Lara, que t’estima, i els teus fills, Raquel i Nacho, a qui has sabut transmetre tota aquesta devoció. QUE EN EIXE DIA PERDURE EL TEU SOMRIURE EN LA MEMÒRIA DE TOTS. 250

Teatre 2020. Una sinopsi Lucía Navarro “Xiques catòliques, apostòliques i romanes” conta la divertida anècdota de quatre companyes que transiten pel seu aprenentatge en un col·legi de primària, privat, catòlic, apostòlic i romà. Aquestes xiquetes estan a punt de prendre la seua primera comunió però per por a pecar comencen a qüestionar-se algunes coses i apareixen dubtes relacionats amb el sexe i la religió des de la ingenuïtat alimentada per falses explicacions. L’ única cosa que desitgen és no perdre l’oportunitat de prendre eixa beneïda hòstia i faran tot el possible per mantindre’s en el camí del Senyor! Fitxa Artística Sofia/Sor Gloria - Rosana Lli Cayetana/Madre Mercedes - Fabiola Morant Alba/Sor Inés - Carol Ribes Paula/Hermana Francesca - Carol Romero Mateo - Roberto Costa Fitxa Técnica Escenografia - Romina Carles i Monica Carles Llum i So - Loli Romero i Adrià Escolà Regidoria - Nuria Espert i Carol Sansaloni Direcció - Roberto Costa 251

252

Guerres guanyades. Sainet Ramón Marí Aquest any i, per segona vegada consecutiva, la Junta Local Fallera va decidir fer una mostra de sainets, i allà que el nostre grup encarregat del sainet es posà en marxa per tal d’assajar-lo i dur-lo a terme. L’obra escollida va ser L’Organista de Sollana, original de Vicent Martí, que va ser estrenada amb gran èxit, com es diu en la publicació original el 22 d’octubre de 1917 al Saló Novetats de València. Tot i que són molts els anys que fa de l’estrena, l’obra tracta, entre altres, un tema candent actualment com és el conflicte català, i mitjançant situacions enrevessades i còmiques va desenvolupant una trama que, com era d’esperar, té un final feliç, on el xic i la xica es casen, els pares es queden contents, Benítez, l’organista, aconsegueix el treball que buscava i Benítez, el polític català, no se n’ix amb la seua. Tota la història està plena de grans dosis d’humor i gags còmics que fan que l’espectador s’ho passe d’allò més bé, sent el somriure constant la tònica general des del principi de l’obra fins al final de la mateixa. Voldria remarcar que juntament amb actors veterans, com Domingo, Maria Àngels i Ramon, enguany vam comptar amb el debut en tasques teatrals de quatre nous actors: Mònica, que pareixia tota una veterana, Pep, que va fer una magnífica actuació, Paco que destaca pel gran entusiasme desplegat i Asun, que tot i tindre un paper curt, va ser l’alegria dels assajos. En fi noves i bones sensacions en un grup que promet coses interessants per a noves i futures representacions. La veritat és que vàrem estar tan a gust que, després de l’actuació, encara quedaven ganes de seguir assajant. Així que ens va saber a poc, la qual cosa deixa oberta una porta per a futures representacions. 253

254

Fent falla, fent esport Álvaro Vallet En l’actualitat són moltes les activitats que es realitzen a les falles al llarg de tot l’any, activitats de tot tipus: culturals, lúdiques, gastronòmiques, esportives… Si per alguna cosa es caracteritza la nostra comissió, és per organitzar-ne de tota classe i, a més, per participar en aquelles que són iniciativa dáltres entitats, ja siguen de caràcter local com és el cas de les organitzades per la Junta Local Fallera de Cullera; de caràcter comarcal con les organitzades per juntes locals veïnes on participen falles dels diferents municipis de la Ribera Baixa i, fins i tot, activitats organitzades per la junta rectora del món faller al cap i casal, la Junta Central Fallera. Respecte a les organitzades per la Junta Central Fallera destaquem la participació dels nostres jugadors de raspall, Toni i David, al III Torneig de Pilota Valenciana disputat a Sueca i on, formant equip amb el jugador de la falla Xúquer, Enri, el nostre municipi va resultar tercer classificat. Pel que fa a les activitats que abracen les festes germanes de la Ribera Baixa, enguany és el tercer any consecutiu que la nostra falla participa al III Torneig de Futbol 7 de la Ribera Baixa organitzat per les Juntes Locals de Sueca i Cullera, fent pòdium i quedant en la tercera posició. Però on més podem trobar representada a la nostra comissió a nivell esportiu és a les activitats organitzades per la Junta Local Fallera de Cullera, ja que som una falla que participem en totes i cadascuna de les activitats i en les seues diferents modalitats. Tenim la sort de ser una falla nombrosa i amb gent molt participativa, ja siga home o dona, menut, cadet o entrat en edat… En qualsevol competició que sórganitze allí estarà la Taüt participant, disfrutant i en allò que seńs done millor i, si pot ser, guanyant. 255

Molts són els premis obtinguts a l´exercici 2019, on hem aconseguit els següents guardons: tercers classificats en el campionat de pòquer i raspall femení; segon classificats en futbol sala sènior, futbol sala cadet, futbol sala infantil i raspall masculí; i primers classificats en la fallera calavera, vòlei platja, dards, parxís i pòquer. Tanmateix van obtindre el banderí per al primer faller en arribar a meta en la Volta a Peu a Cullera gràcies a Heli Herman. Finalitzades les falles 2019 i allà pel mes de juliol, van començar a disputar-se els tornejos del present exercici i on continuem amb la mateixa filosofia: participar i fer possibles les competicions esportives disfrutant sempre de la pràctica de l´esport junt a la resta de falles de la població. Des del 6 de juliol han sigut diverses les competicions disputades: tenis taula, pic i maneta, vòlei platja, bàsquet, raspall, dards i pàdel, competicions en les quals em obtingut alguna “medalla” ja que ens hem proclamat campions del torneig de bàsquet i de vòlei 256

platja, i dáquest últim ja en van cinc anys consecutius; subcampions de tenis taula, pic i maneta així com de pilota valenciana en la modalitat de raspall. Hem aconseguit també ser la falla més participativa en la Volta a Peu a Cullera, junt amb la falla Plaça Mongrell, així com contem amb el primer faller en arribar a meta, de nou el nostre campió Heli Herman. Al llarg dáquestes línies sévidencia que, tot i no ser un pilar tradicional de la festa fallera, els esports han trobat el seu protagonisme dins del món faller, propiciant realitzar activitats conjuntes amb la resta de comissions de la població, tant dins de la comissió adulta i ara també de la comissió infatil i cadet; afavorint així la germanor entre les mateixes. És un pilar pel que la nostra comissió vol seguir apostant, per lésport faller entre fallers, pel lésport faller per a divertir-se i compartir moments en amics dáltres comissions, en definitiva, per a que amb la pràctica de lésport puga continuant-se fent falla.

257

258

Solidaritat, una identitat taütera Nacho Romero A la façana d’entrada del casal es pot vore el cartell: “Falla Solidaria”, menció atorgada per Junta Central Fallera i fundació ONCE, en reconeixement a la tasca de l’A.C. Falla Taüt de Cullera. La comissió Falla Taüt en els últims anys ha creat un camí integrador de la festa fallera, apostant per fer activitats i gestos amb els quals poder fer-los partícips, al màxim, els nostres fallers amb mobilitat reduïda i invidents. Dins d’aquesta trajectòria tan positiva i enriquidora, i amb la intenció de dedicar part del nostre temps i esforç per intentar construir una societat més solidària i accessible per a tots, en els darrers anys hem volgut ampliar i fer més fàcil no sols als nostres membres, sinó també a la resta de persones amb capacitats diferents tant a nivell col·lectiu com individual del màxim d’activitats que la A.C. Falla Taüt

realitza. Prova d’això és la creació d’accions socials per a col·lectius amb necessitats especials o accions d´accessibilitat per tal de incloure’ls, més si cap, en aquesta festa patrimoni immaterial de la humanitat. Activitats com el Trail Nocturn de Cullera que, tot i ser un esdeveniment esportiu que la falla oferta a nivell nacional, des dels seus inicis ha tingut una vessant solidària amb aportacions econòmiques a diverses associacions locals com ara AFACU o Baladre, així com la participació activa dels diferents membres de les associacions en l’esdeveniment. Apostar per apropar la cultura del llibret a totes aquelles persones amb visibilitat reduïda ha estat una aposta de fa temps amb el suport IVOOX, on cada any gravem els textos en àudio. A nivell de monument, la nostra aposta per fer-lo accessible fou, crear un espai

exclusiu per a persones amb necessitats diferents amb una maqueta del monument per a poder tocar-la i poder fer-se una idea del volum del monument, les crítiques en Braille per a ser llegides per persones invidents i audioguies per poder escoltar l’explicació de la falla. A més, Ramon Marí, un faller, s’encarregava d’acomodar i explicar “in situ” el significat de les crítiques dels monuments. En la tradicional cursa que l’Associació contra el Càncer de Cullera celebra any rere any, hi hagué una participació massiva de la nostra comissió per a conscienciar i ajudar a la tasca d’aquesta associació. Per això, vam ser reconeguts, per la citada associació, amb un trofeu acreditatiu a la falla més participativa de Cullera i amb el premi al primer faller classificat, Heli Hermán. En col·laboració amb a l’Associació Fotogràfica Xúquer 259

260

(AFX), la falla Taüt va dissenyar una jornada d’activitats dirigides a l’Associació Baladre on els férem ser models per un dia, en un reportatge fotogràfic que van fer servir per a la jornada de portes obertes a les festes patronals de Cullera. També els férem partícips de la festa i del casal faller, oferint-los un berenar perquè tots junts poguérem gaudir i reposar forces en una jornada completa. Al mes de desembre, es va organitzar l’espectacle “Romanços” de David Vid i Enric Casado, on tota la recaptació de l’entrada va ser destinada per a Baladre.

261

262

Disfresses 2019 Romina Carles

La nostra comissió, un any més i com és habitual, va participar en la cavalcada de festes del poble amb la comparsa “Aztlan”, una tribu azteca que amb el seu ball retre culte a les aus. Setmanes de feina són imprescindibles perquè tot ixca a la perfecció. Hores i hores elaborant els casquets que portàvem al cap, la decoració de la disfressa, i també assajar el ball fins l’últim momento. Però el millor momento és quan arriba el dia assenyalat per mostrar a tot el poble i els visitants encuriosits el nostre treball. Amb paraules no es pot explicar la sensació que tenim quan entrem a la nostra plaça, veure la nostra gent aplaudint, animant i esclatant tots junts amb l’últim pas… Són unes emocions que per a entendre-les, has de viure-les en primera persona. Disfrutem i fem disfrutar la gent que ens espera als carrers. Enguany, ha sigut més especial si cap. Us conte: ens trovem a l’últim ball, entrem tots junts, nervis, crits d’ordre…Torxes encesses? Tots preparats? Allà anem! Primers segons de ball i… Silenci. Què ha passat? Comencen les mirades entre nosaltres, ningú entén res… I un crit ens diu: Des de la “garsa”! 3,2,1… Ballem amb silenci sense entendre res. Però de sobte la gent, sí, la gent comença a fer palmes al nostre ritme, crits d’ànim fins a l’últim pas que acaba amb una ovació de tota la gent que ens envoltava. Què ha passat? Ni nosaltres ho entenem… Però malgrat el sabor agre de l’últim ball, eixim amb un somriure d’orella a orella en veure com s’ha bolcat la gent amb nosaltres. I minuts desprès… la millor recompensa, aconseguir: el premi a la millor comparsa. Segons d’eufòria i satisfacció per tot l’esforç realizat. Una vegada s’acaba només podem pensar en l’any vinent, perque aquesta experiencia és per a repetir-la. 263

264

Interès turístic. Creixement exponencial Nacho Romero És un orgull poder promocionar, des del nostre monument, aquestes fantàstiques Festes Patrimoni Immaterial de la Humanitat. No és cosa d’avui que lluitem per aquest banderí. De sempre, la A.C. Falla Taüt, ha estat capdavantera en apostar pel nucli central del sentit de la festa fallera el monument. Perquè ningú dubta que, sols el fet d’apostar fermament i amb una partida pressupostària important pel monument, és un reclam turístic de primera magnitud i que es deuria de reconèixer com a tal i valorar-se seriosament. Però amb un interès intern per intentar promocionar les seues crítiques i el seu treball, i amb la idea ferma d’apropar-lo a totes les persones, lluitem per aconseguir incloure cada any més idiomes, tant orals com escrits, de banda de fer visites guiades, i fer-lo accessible a totes les persones amb llenguatge Braille, maquetes per poder tocar-les...

FALLES 2019

Més informació

17 i 18 de març

de 9.30 a 10.30 h. i de 11.00 a 12.00 h.

Plaça Llibertat

(entre falla infantil i gran)

VISITA guiada

HORARI:

De 9.30 a 10.30 h. i de 11.00 a 12.00 h.

FALLA TAÜT

CONTACTE: Ramón Tel. 650 882 369/657 827 822

Es prega concertar cita per a poder organitzar les visites. Idiomes visites: castellà i valencià.

Coneix de primera mà el millor ART de les falles

Monuments accesibles per a persones amb capacitats reduïdes. Monuments adaptats a 10 idiomes: anglés, francés, alemà, italià, xinés, gallec, vasc, castellà, valencià i braille.

Preu: gratuït

Tourist Info Cullera Plaça Constitució s/n

Tel. +34 96 173 15 86 +34 661 213 155 cullera@touristinfo.net

Ajuntament de Cullera Plaça La Verge, 5 Tel. 96 172 00 00 www.cullera.es

Ajuntament de Cullera

Pot seguir el muntatge dels monuments de la nostra falla a través del nostre Facebook o Instagram. Podrà veure fotos i vídeos, i seguir pas a pas la Plantà de la falla.

@FallaTautCullera ac_fallataut

www.visit-cullera.com

265

266

Promoció i ús del valencià i la cultura valenciana Nacho Romero Promoure la Cultura Valenciana en tot el seu esplendor ha estat sempre un compromís per a la nostra Associació Cultural. Més si cap, els darrers anys, amb activitats que intenten reconèixer i conscienciar de la importància de la nostra llengua, dels nostres autors i de totes les arts que la representen. Lectura continuada del Tirant lo Blanc, amb un recorregut didàctic i festiu en què la gastronomia, les relacions personals i socials es reuneixen al voltant de la lectura d’un dels clàssics de la nostra literatura, per tal de conformar una activitat que està consolidantse amb molta acceptació. Exposicions setmanals didàctiques amb audiovisuals, on es mostren les diferents vessants de la riquesa del nostre territori. Presentacions de llibres i recitals de poesia, promocionant clubs de poesia locals i altres llocs del nostre territori. Espectacles com ara “Romanços” de la mà de David Vid i Enric Casado, organitzat per la nostra comissió i tot a benefici de BALADRE Prodiscapacitats. Activitats plenes

de sàtira i crítica social on es representa el “Facebook” d’èpoques no tant llunyanes, i on es mostra el món dels nostres iaios, entre altres. Visita guiada als monuments fallers de l´exercici 2019, on el nostre Faller Ramón Marí, il·lustrava a tots els interessats, a peu de monument el per què de les crítiques i com crearles, sempre vestit amb indumentària clàssica valenciana. Publicacions a les xarxes socials, en què promocionem no tan sols les nostres activitats, també aconseguim fer un foro didàctic on promocionar tot allò que pot ser interesant per a la nostra cultura i la nostra llengua. La lluita pel concurs de la promoció del valencià de la Junta Local Fallera és un tret d’identitat de la nostra comissió des de fa uns anys. El treball incansable de l’equip de teatre, de llibret, de sainet, configuren un calendari d’activitats on, durant tot l´any podem gaudir de la cultura valenciana a la nostra associació. És per tot això que fa un any creàrem la GALA Ü, per tal de poder premiar aquest treball i dedicació encomiable.

267

268

Paraules d’Estefania Estefania Colubi Font Fallera Major 2019

Quan diuen que tot aplega quan ha d’aplegar i que tot passa per alguna cosa... cada vegada estic més convençuda que és completament cert. Tot començà un divendres 20 d’abril del 2018. Eixe dia no va donar temps a sonar el despertador. Ben mati ja estava Marta enviant un whatsapp per a dir-me que eixe any no hi havia Fallera Major, que sabia la il·lusió que em feia i que havia de ser jo i, al següent any, la seua germana i amiga meua, Mónica, que seria molt bonic passar-li jo la banda ja que, des de menudetes, anem juntes i no sé quantes coses més per a intentar convéncer-me. La veritat és que la idea m’agradava molt i vaig anar de seguida a contar-li a ma mare el que m’havia dit Marta, i sempre li deia el mateix: “Va, mamà, per fa, jo vull ser Fallera Major”. Però ella sempre em deia el mateix també: “Que no!” i menys ara que tenia un xiquet xicotet. Diumenge era l’assemblea i tornà a eixir com a president Juan Sapiña i Calatayud, i Marta tenia raó: No hi havia Fallera Major. Vaig seguir insistint el que quedava de diumenge. Ell meu home i mon pare de seguida em digueren que sí, però ma mare no ho tenia tan clar ja que era ella qui s’havia d’encarregar de tot, de tindre sempre a punt tot i, a més, de quedar-se amb Enzo, el meu menut, per a poder gaudir tots. Per fi, dilluns a migdia, ma mare telefonà a Juan per a dir-li que ja tenia Fallera Major: JO. Eixe dia començava el meu somni, el que tants anys havia estat esperant i que, per fi, es feia realitat. No m’ho podia creure! Divendres 27 quan vaig anar a casa dels meus pares a sopar, em vaig trobar la sorpresa que tenia casa plena: havien vingut el president i els vicepresidents per a traure’m com a Fallera Major. Ara sols faltaven els representats infantils als quals aniríem a traure’ls l’1 de maig: Julen i Mireia, els meus companys de somnis. A partir d’eixe dia vaig començar a omplir l’agenda d’esdeveniments. El primer va ser 269

la firma del contracte dels que serien els nostres monuments. Coneguérem els artistes i, finalment, ens ensenyaren el millor secret: les dues falles. La meua em va enamorar des d’aquell moment, era preciosa. El que jo no sabia era que el dia 15 de març em quedaria amb la boca oberta en veure-la a la plaça plantada. En arribar juliol vag tindre la treta, una nit molt especial en què vaig estar acompanyada de fallers, amics i familiars. Passat l’estiu ens dedicàrem ma mare i jo a mirar tot allò que aquest any necessitaria: teles, adreços, pintes, mantellines... No va ser feina fàcil, ja que jo sóc una persona molt indecisa i quasi mai coincidia en ningú en el que a mi m’agradava.

gües que hi havia abans d’anar-me’n vaig veure un trage... em vaig quedar sense paraules. No sabia què pensar, ningú dels qui estàvem allí enteníem què feia eixe vestit allí, fins que el meu home em digué que era el seu regal, i quin regal... era preciós!!! Aleshores vaig entendre per què volien que me n’anara de matí i la preocupació de Raül per si no m’agradava el seu regal. Després d’aquesta sorpresa començà a vindre la gent per a veure el que Julen i jo teníem allí exposat. En acabar-se tocava descansar. El dia següent també era un dia llarg.

El divendres 18 de Gener era quan exposava els vestits de valenciana i, gràcies al meu cunyat i a les meues nebodes, vaig tindre la millor vespra que mai haguera pogut imaginar. Ells tres s’encarregaren de tot i no els va faltar cap detall, fins i tot enganyar-me perquè me n’ anara.

Dissabte de matí tinguérem l’assaig. Després perruqueria, maquillatge... Ja era hora de vestir-me i començaren els nervis, fotos, traques, olor de pólvora, música, arribava el moment, el moment que tantes vegades havia somiat. Sonà el timbre, començà a pujar gent: les meues amigues, la família, el president, i és hora de baixar i desfilar per eixe corredor que tantes vegades he somiat. Tots junts anàrem a la plaça, on tiraven el castell de focs i d’ahí a la Sala Santi. Començà l’acte, pujaren totes les falleres, i ara sí, em tocava pujar a mi, l’última, la que en totes les presentacions m’imaginava que algun dia seria jo. I ara bé, el moment més emotiu per a mi, el que més il·lusió em feia era veure el meu fill tan xicotet desfilant pel passadís com un príncep portant el tresor més valuós per a mi: la banda de Fallera Major. No em podia fer més feliç. En finalitzar l’acte, vaig cantar i ballar fins que no vaig poder més.

Les 18:00 hores: havia quedat per a fer-me fotos amb els trages i, quan vaig obrir la porta i en lloc del maniquí amb les sina-

Ja s’acostava març i era l’hora de canviar les jaquetes per bruses, parques i polars, era el mes que a casa sols trobaves com-

El 24 de novembre va ser el dia en el qual em proclamaven com a la màxima representant: Fallera Major de la falla Taüt, la meua falla, la que sempre he portat al cor. Va ser una nit amb molts nervis i alguna llagrimeta, encara que de felicitat. Ja havia passat Nadal i ara tocava posar-se amb els preparatius de la vespra i de la presentació.

270

plements taronja. I vingué la crida, la gala fallera, l’exposició del ninot, els premis de cultura i el dia 14, dia en què la plaça s’omplia de ninots per a començar a plantar al dia següent. Eixe dia jo treballava i no vaig poder estar en la plantà, però quan vaig aplegar a la plaça i vaig veure el que hi havia allí plantat em vaig sentir superorgullosa de la falla que tenia: si en fotos era bonica, en persona era una passada. El dia 16, amb el so del tabal i la dolçaina, ens cantaren les albades. Després de sopar, com mana la tradició, tocava anar a veure les falles rivals abans d’anarnos-en al llit i, per a mi, els premis estaven clars... encara que sols per a mi. - PRIMER DIA I primera despertà, a la qual tot el món acudeix amb alegria, a ningú li molesta alçar-se més prompte encara que la majoria està mig adormit encara. Després ens vestim per a fer la cercavila, hui toca anar al Raval. Visitem diverses falles i

acabem davant de Correus per a veure la mascletà. En el dinar, cadascú fa les seues apostes: quin premi obtindrà cada falla, qui guanyarà, encara que això mai se sap... Arriba l’hora de la veritat, estem al balcó dels jardins del mercat, des d’ahí dalt es veu tot d’una altra manera. Es viu molt diferent. Comencen amb les falles infantils, secció segona, secció primera, secció especial i Mireia, Julen i jo ens agarrem de les mans. Quart, tercer, segon i en eixe moment botem de felicitat, acabem de guanyar el primer premi en el monument infantil. Veure les cares de felicitat d’eixos dos xiquets, amb les llàgrimes a punt d’eixir de l’emoció, és inexplicable. Ara toca el torn de la falla gran. En arribar a la secció especial ens tornem a agarrar de les mans encara que aquest no és el mateix final. Ens donen el tercer, un premi mal donat i molt injust, però és el que ens han donat i vaig a pel banderí com si fóra un primer, perquè per a mi ho era, i com ja he dit abans, no podia estar més orgullosa del monument que te-

nia i de la gent que s’havia esforçat tant per a tindre’l. Ho celebràrem en la plaça i finalitzàrem el dia amb un sopar un poc trist. - SEGON DIA La desperta de hui és per als més menudets que s’ho passen d’allò més bé despertant el veïnat. Hui ens n’anem a veure la resta de les falles, a dinar prompte i a fer l’ofrena. Per a mi va ser l’acte més bonic i emotiu. Darrere meu em pogueren acompanyar el meu home i el meu fill i, en començar pel carrer del Riu, els fallers de la falla del Raval ens aplaudir quan passàvem, va ser un gest molt bonic. També entrar al mercat i veure els meus pares em va emocionar molt Sé la il·lusió que també els feia. En finalitzar ens n’anàrem a sopar fins a les 12, que eixe dia havíem d’encendre nosaltres la mascletà. - TERCER DIA Hui és la missa de Sant Josep. En finalitzar anem a la plaça a ballar amb els 271

músics. El dinar es fa un poc més llarg. Es donen els premis dels concursos, ens intercanviem regals i diem algun discurset. Ja és hora de la cremà infantil i ja queden poques hores per a que tot acabe. Sopem, ja és la 1, ja és l’hora. L’hora d’encendre la traca que convertirà eixes cares perfectes en cendres i que donarà per finalitzat el meu any, un any en el qual sempre quedarà gravat en la meua memòria gràcies a les persones que el feren possible: la meua família.

272

Llums i ombres d’un President Juan Sapiña Calatayud President 2018 i 2019

Col·locat en la línia d’eixida, com un atleta en una prova de llarga distància, vaig començar fa uns anys la meua carrera de President. Quins nervis! Era un canvi total a nivell faller i personal, una oportunitat, un repte, una nova etapa amb motivació i ganes d’aportar la meua mà i experiència per a fer créixer encara més la comissió i al mateix temps un aprenentatge diari. Sabia que no corria sol en aquesta carrera, que no caminava “a la deriva” en aquesta aventura. A banda del recolzament familiar tenia un equip de gent predisposada al treball, gent resolutiva que donaria el millor de cadascú per a seguir fent falla. La vida de vegades et dóna regals que mai esperes, em sentia amb l’obligació de tornar a la falla el que m’ha donat i regalar el més destacat de mi. Pensar, somiar i actuar, animar la vida fallera, acompanyar i compartir amb els fallers imaginant un futur fantàstic. Al ser un apassionat de la festa va poder més el meu cor que el meu cap i va ser una cosa que al final em va omplir d’orgull, capitanejar durant dos anys el vaixell de la falla Taüt, la del meu cor i estima. No és fàcil ser President de falla per la diversitat de gent i d’idees, però en aquests dos anys hi ha hagut moltes llums i alguna que altra ombra i per moments han il·luminat i enfosquit segons el cristall amb què es mire.

L’objectiu era molt clar i a l’abast del tot el món, fer falla i la falla per als fallers. Després de quasi 50 anys d’història u pot arribar a pensar que ja no queda res nou per fer, però cal entendre que cada any és nou, sols d’aquesta manera es poden conéixer les falles plenes de tradició, cultura, història i a la vegada efímeres com els nostres monuments, canviants com la vida mateixa i sempre plenes d’il·lusió per començar i renàixer de nou. No es pot mantindre la idea que els canvis mai seran bons, hem de demostrar que sabem adaptar-nos sense perdre l’essència, és la màgia de les falles, un sentiment el qual moltes vegades ens supera. Ser President va ser “El despertar”, pensava en “Horizontes lejanos” i vaig dir “Dónde el corazón te lleve” esperant un “Esplendor en la hierba” perquè “Sólo se vive una vez” i “Cuando menos te lo esperas” i tenint un gran “El dilema”, pensí, és el moment. El segon any és un “Volver a empezar”, “El regreso”, em considerava altra vegada en “Un mundo perfecto”, i cap al final “Adiós muchachos” sempre estareu “En un lugar del corazón”. “La misión” ha estat completada, la falla és “Intocable”, “Mamma Mia” quina satisfacció haver-la presidit, “El sentido de la vida”.

273

274

Dos anys presidencials donen per a molt, constantment hi ha “Sonrisas y lágrimas”, tota la meua gent “Todos los hombres del Presidente” han estat al meu costat recolzantme al llarg d’aquest període, on hem transitat buscant el somiat primer premi en la falla gran “El premio”, no obstant això i quan ja teníem el primer doblet de la Taüt al nostre abast vingueren “El bueno, el feo y el malo” un jurat impresentable i feren “El golpe”, fou “El robo más grande jamás contado”, un “Sin perdón”, en eixe moment m’haguera agradat convertir-me en “Eduardo Manostijeras”, en “Toro salvaje” i dir-los tot el que pensava del seu veredicte, “Malditos bastardos”, no sé jo si “Por un puñado de dólares” es varen vendre ben venuts, haguera volgut transformar-me en “El padrino” i el que vaig fer és fer alguns escrits reclamant allò que tota Cullera opinava, vaig optar per “Murieron con las botas puestas”, podríem haver-los desterrat a “Casablanca”, fins i tot, una “Cadena perpetua” com a jurats, quina vergonya per a un poble com Cullera. Sort que tinguérem un “Dolor y gloria” i almenys en

aquest segon any guanyàrem la falla infantil. A la fi no podem lluitar contra el sistema i hem de pensar que “La vida es bella” i “Con faldas y a lo loco”, “Que bello es vivir” i als del jurat que se’ls emporte el vent “Lo que el viento se llevó” però que no tornen per ací, descarats, sempre voldrem “Venganza”. En una presidència hi ha blanques i negres, bo i roín, llums i ombres, el que és evident és que s’ha de donar per a rebre, sembrar per a recollir i dormir cada dia amb la consciència tranquil·la que has fet tot el possible per dur endavant el projecte, la multitud i marcar la teua pròpia personalitat i lideratge. Cal saber manar amb respecte i gratitud. La cultura de l’esforç sempre té la seua recompensa i en aquest sentit m’he deixat fins l’última gota de suor per dur endavant la falla. Fent una anàlisi hi ha hagut un fum de llums i un parell d’ombres la qual cosa vull explicar amb realitat i nostàlgia. De llums hi ha d’abundants, una comissió extraordinària, els vicepresidents s’han volcat en tot allò que els demanava, que era copiós, hem fet quatre monuments al meu pa-

réixer d’una gran categoria amb nous artises els quals fan falles a Secció Especial a València. La festa no ha parat, hem augmentat les discomòbils, s’han fet reformes al casal, a nivell econòmic estem en un bon moment, malgrat pujar un fum els pressupostos dels monuments, tot i això s’han guanyat diners cada exercici faller, s’ha treballat de valent des de tresoreria i en un cúmul d’activitats que han fet possible un gran balanç econòmic. Hem intentat buscar un nou casal, la recerca del qual encara la tenim en marxa, estatuts nous, la resposta dels meus amics ha estat excel·lent, he tingut una gran representació en el falleratge tant de falleres majors com d’infantils (Lucía, Estefanía, Jose, Helena, Julen i Mireia) han estat en tot moment a l’altura i els recordaré sempre amb molt d’afecte i estima i la més profunda gratitud, perquè hem passat grans moments junts… En conclusió moltes llums i més que me’n deixe. D’ombres els premis en les falles grans, humilment crec que no es varen reconéixer els dos grans monuments que férem, en major mesura l’any passat, la 275

falla dels mexicans, un falla redona en tots els sentits i que no fou valorada com tocava; altra ombra, en aquest cas menys important, van ser les polseres per a la beguda, no va funcionar. I una profunda tristesa quan la nit de Sant Josep, del primer any com a President, un o uns fills de mala mare feren una gran drestrossa a l’envelat, No té nom el mal que ens ocasionaren. Així doncs, com la vida mateixa, unes vegades a color i altres en blanc i negre. Per a concloure una xicoteta reflexió, el passat queda darrere, el futur és ara, la vida és ara. La comissió és ara, la falla és ara, no importa què ha passat en anys anteriors, s’ha d’evolucionar, buscar noves il·lusions, objectius. S’ha d’estar atent a tot allò que passa ara, vindran nous canvis al món faller i cal estar preparat, no cal esperar a vore-les vindre, hi ha coses que ja podem fer ara. Viure l’ara és molt més que un mer carpe diem, d’on treure el màxim suc d’allò que tenim al davant, i consumir experiències i acumular sensacions i conceptes. No es tracta d’esprémer el present fins l’última gota enfront de la inestabilitat del demà o els errors del passat, Així doncs, endavant, la falla no espera, és moment de viure-la des del present. Sort.

276

capítol 8 Guardons culturals Taüt 2019 277

278

L’escriptura, un valor en alça Dunia Valero

Si parlem de falles, inevitablement parlem de cultura. Però, en aquest cas, de la cultura en totes les seues vessants ja que, com tots sabem, tenim la sort de tenir una festa pròpia amb una riquesa cultural incalculable: trobem manifestacions pictòriques, artístiques, musicals, narratives, poètiques… Així doncs, a la nostra falla, ens agrada cultivar-les i mimar-les totes i cadascuna délles… si bé mitjançant aquestes línies sols destacarem una xicoteta part, xicoteta però no per això menys important. La nostra comissió aposta per promocionar la nostra llengua, ja siga de manera oral o de manera escrita i, per a fer valer aquesta última, hem organitzat en els últims anys alguns concursos literaris- en concret dos- concursos que abracen diferents tipus dédat i diferent tipologia. Així per als més menuts lány passat es va organitzar el I Consurs Infantil de Narrativa amb la temàtica “Què son per a tu les falles?”, un concurs on podien participar xiquets i xiquetes de 6 a 14 anys elaborant un text dún mínim de 150 paraules i un màxim de 200. En aquesta primera edició va resultar guanyadora la nostra fallereta Eva Montagud, amb una història que ens va enamorar a tots i totes. Per als més majorets la nostra comissió organitza un concurs de poesia satírica i que aquest 2020 serà ja la seua tercera edició; un concurs on es premia la millor sàtira relativa a la crítica local. La passada edició van resultar guanyadors Joan R. Gimeno amb “Algú ens està enganyant”, Óscar Agud amb “Parlar per no callar” i Ramon Marí amb “ Carril Bici”. Ambdós premis van ser entregats en la Gala dels Ü, una gala de caràcter cultural on es presenta el nostre llibret de falla, es fa un reconeixement a les activitats culturals realitzades per la comissió i a les persones que les han fet possibles, es fa entrega dels guardons dels concursos literaris i séntrega el guardó Ü, guardó que té com a finalitat reconéixer la implicació i trajectòria de persones o entitats dins del món faller en les seues diferents vessants. 279

280

Guardó Ü i Gala Cultura Nacho Romero

El naixement de la Gala dels Ü, té per objecte el reconeixement de totes aquelles activitats culturals que es desenvolupen a la nostra comissió i a totes aquelles persones i entitats que les fan possible.

Amb aquestes activitats, intentem divulgar la nostra festa, els nostres costums i tradicions i, com no, la nostra llengua. En definitiva intentem promoure la nostra cultura per a no perdre la nostra identitat.

Les falles propicien la creativitat col· lectiva i la salvaguarda de les arts i l’artesania tradicional; constitueixen un motiu d’orgull i contribueixen a forjar la seua identitat cultural preservant l´ús de la seua llengua i els seus costums.

Un moment culminant de la gala, va ser el lliurament del I Guardó Ü ja que per primera vegada l´A.C. FALLA TAÜT ha creat un guardó que té com a finalitat reconèixer la implicació i trajectòria de persones o entitats dins del món faller en les seues diferents vessants, ja siguen econòmiques, culturals o festives. Un guardó amb forma de Ü amb dièresi, detall característic del nostre nom i que esperem que es consolide al llarg dels anys.

Les falles són, principalment, cultura i això es veu reflectit en els diferents àmbits de la festa: en els monuments com a obres d’art, a la pintura dels ninots, l’artesania dels vestits de valenciana, la música de les nostres bandes... Però una de les seues màximes expressions culturals ve donada per la nostra llengua, ja que són moltes les activitats o elements que integren una falla i on emprem la llengua, com per exemple: el teatre, el llibret o les crítiques dels monuments, entre altres. Per això en aquesta Gala volem retre homenatge a totes aquelles activitats culturals que envolten la festa fallera i fem a la nostra comissió i que, enguany, han sigut molt nombroses. La Falla Taüt ha apostat en els últims temps per promocionar un dels nostres béns més preuats, la nostra LLENGUA. Organitzant diferents tipus d´activitats destinades a públics de diferents edats.

La persona que va ser elegida pels membres del grup de Cultura de l’A.C. Falla Taüt, fou Susi Melià i Peiró, fallera i presidenta de Junta Local Fallera 2017-2019. Per a la seua trajectòria dins del món faller; per ser una amant de les falles i de tot allò que envolta la nostra festa; per la seua tasca diària per fer més gran si cap la millor festa del món; per haver realitzat una tasca de cohesió immesurable de les comissions del nostre poble; per haver fet possible que les falles de Cullera es coneguen més enllà del nostre municipi; per ser una lluitadora nata; per tot allò que creu; per ser una gran amiga i fallera de la nostra comissió. 281

capítol 9 La lluita segueix i continuarà formant part de la condició humana. Però tot això depén de que puguem dur endavant els projectes. I per fer-los realitat necessitem la vostra ajuda. Gràcies de bestreta. Per tant. Per tot.

282

La guia comercial

—Guia comercial—

284

—Guia comercial—

285

—Guia comercial—

286

—Guia comercial—

287

—Guia comercial—

288

—Guia comercial—

289

—Guia comercial—

290

—Guia comercial—

291

—Guia comercial—

292

—Guia comercial—

293

—Guia comercial—

294

—Guia comercial—

295

—Guia comercial—

296

—Guia comercial—

297

—Guia comercial—

298

—Guia comercial—

299

—Guia comercial—

300

—Guia comercial—

301

—Guia comercial—

302

—Guia comercial—

303

—Guia comercial—

304

—Guia comercial—

305

—Guia comercial—

306

—Guia comercial—

307

—Guia comercial—

308

—Guia comercial—

309

—Guia comercial—

310

—Guia comercial—

311

—Guia comercial—

312

—Guia comercial—

313

—Guia comercial—

314

—Guia comercial—

315

—Guia comercial—

316

—Guia comercial—

317

—Guia comercial—

318

—Guia comercial—

319

—Guia comercial—

320

—Guia comercial—

321

—Guia comercial—

322

—Guia comercial—

323

—Guia comercial—

324

—Guia comercial—

325

—Guia comercial—

326

—Guia comercial—

327

—Guia comercial—

328

—Guia comercial—

329

—Guia comercial—

330

—Guia comercial—

331

—Guia comercial—

332

—Guia comercial—

flt 2020 Volem fer menció especial a la feina i suport que rebem de les cases comercials, dels empresaris i dels col·laboradors perquè aquest llibret cultural veja la llum.

333

—Guia comercial—

334