Segons bufe

Miquel Àngel Gascón Rocha

Quan l’aleació de l’art i la crítica propiciaren el naiximent de la falla, les autoritats no dubtaren en intentar controlar la creativitat popular com millor saben fer-ho, usant la violència fiscal. Així, des de 1851 crearen taxes que anaren incrementant fins que aconseguiren que, a l’any 1886, no es plantara

En tot cas, per a uns fallers que, fins i tot, havien muntat algun any les seues falles en carros per a evitar la taxa d’ocupació de la via pública, aquella només va representar una batalla perduda, no la guerra. Així, al març de 1887, després de les protestes generalitzades, les autoritats rebaixaren la taxa i les falles tornaren amb força, plantant-se, allò de la referència a un cadafal amb ninots, perdó, estàtues. Encara que, possiblement, els referits fallers de l’antigor, en vore un bon grapat de les falles que es planten cada any hui en dia, pensarien que són autèntics monuments desubstanciats de crítica, encara que vessant de bonicor per tots els costats de la rosa dels vents. Esta tendència artística, més pròxima al classicisme que al barroquisme amb el que se sol etiquetar a les falles, fuig de romandre al pairo dels ventijols i tempestats sense entrar en temàtiques susceptibles. Així, s’acaben parint uns cadafals, com he dit adés, més pròxims a ser una columnata dòrica, encara que efímera, això sí; que no una falla.

Com que els arbitris fiscals no funcionaren, observant les autoritats municipals del Cap i Casal que any rere any i superant tots els entrebancs, els veïns s’encabotaven en plantar falles, colegiren que el vent bufava en favor de la festa i acabaren per deixar fer, és més, han sobrepassat l’adagi que diu que “si no pots amb l’enemic, has d’unir-te a ell.” Ho han sobrepassat perquè, no només, s’han unit a l’enemic, sinó que l’encapçalen com si els polítics haveren inventat la festa de les falles.

Qui els anava a dir a aquells fallers primigenis, quasi uns transgresors antisistema per als polítics de la seua època, que les actuals autoritats municipals controlarien la festa des de Junta Central Fallera; protagonitzarien les fotografies de la festa, per damunt de la pròpia Fallera Major; i mesurarien la seua popularitat segons el nombre de ninots que els dediquen als diferents cadafals escampats per la ciutat. Una mostra més que la història s’escriu segons bufe el vent.

Tampoc romandrien massa satisfets, almenys segons el meu parer, els dits fallers primigenis, vegent la direcció del vent que bufa en les falles contemporànies. Per a començar, molts a la falla li diuen “monument”, així, amb tot el lleu. Com si parlaren del Portal de Serrans o el Palau de la Generalitat. O millor encara, del túmul dedicat al Marqués de Campo que trobem al bell mig de l’Avinguda d’una altre marqués, el del Túria, per

A banda de la proposta més o menys crítica, la situació actual també deforma, d’alguna manera, el concepte de comissió. Els fallers originaris tenien clar que formaven part d’un conjunt de persones que s’unixen per a organitzar activitats de caràcter lúdic i cultural al voltant d’un motiu festiu concret. Esta identitat correpondria a la setena accepció de comissió del Diccionari Normatiu de l’AVL. Però alguns dels actuals membres d’eixe conjunt semblen més pròxims a la huitena accepció, aquella que diu que la comissió n’és el percentatge que percep un agent, proporcional a la venda o al negoci efectuat. Qui diu venda o negoci efectuat, diu quotes pagades que esta mena de fallers entén com una porta oberta a tots els drets i poques o cap obligació. Els que responen a la primera accepció comentada de comissió, en serien comissionats, els segons, podrien dir-ne que comissionistes. La mateixa arrel però tot un món de diferència en el significat de la paraula i el significant del compromís intrínsec. En tot cas, una actitut que no és exclusiva dels fallers sinó que s’escampa per tota la societat en la que bufen vents no massa favorables al treball conjunt sinó, més bé, a l’individualisme i l’autocomplaença.

Així que és un bufit d’aire fresc que la nostra falla, que no monument, no es deixe dur per segons com bufe el vent i arreplegue un oreig de crítica amb una ràfega d’ironia i una altra de sarcasme. Això sí, en el cas de que a alguna persona li supose la sàtira una ventolera, ha de saber que amb una ponentada de foc, tot esdevindrà cendra que s’envolarà, com no podria ser d’una altra manera, amb el ventijol de la nit de Sant Josep. És a dir, no patiu, que el 19 de març, tot per l’aire.