La República de les Lletres. Número 2. València, Octubre-Desembre 1934 by Faximil Edicions Digitals

República d e les Lletres S U M A R I Per la República i contra la monarquía.-Paraules de Costa, Vallés i Ribot i Blasco Ibàñèz. -«Cultura estricta i cultura oficial», per Salvador Donderis.-«Poema del viatge a l'entorn de l'Amar», per Carles Salvador.-a9 d'octubre de 1238. Lliberació de València per Jaume I. La història del País Valencià i el Museu-Arxiu de la ciutat», per Miquel Duran de València. « E n el centenari d'Eduard Escalante,,, per Enric Navarro i Borràs.-«Versos a mitja veu», per Lluís Guarner. -«Paradisos de paper», per Eduard Martínez Ferrando. La Setmana Pedagògica de Primavera.-«L'art i els artistes,, per E. N. i B.-Diversa.

O C T U B R E M D E S E M B R E1934 © faximil edicions digitals 2004

ÂŠ faximil edicions digitals 2004

La Bepublica d e les Lletres de

Quaderns _____

literatura,

art

i politica

____-

P E R LA R E P U B L I C A I C O N T R A LA M O N A R Q U I A Alonients d’aflicció, però moments d’afirmació i d’esperanqa ... Proclamem avui, de nou, la nostr,i adhesió i n ~ u e b r ~ t a b lae la República, la aostra aversió a la monarquia. Renoveia la nostra fe en l’auteiiticitat i ei destí gloriós de la nostra Pàtria íniitiortal. Fidels a la República, la forma de govern noblc i austera que el poble s’ha donat, a la seva Collstitiició, les seves normes legals i les seves essències niés pures, ens ratifiquem em la nostra posició ideal: per la República i l’Autonomia; contra ‘a monarquia i l’unitarisime ; per un sistenm libei-a! i federatiu que faça volgudri i justa la unió i ufaiwsa i fecunda la varietat. Perquè, com va escriure Ihsen, de Rcma estant, l’any 188-3, al servei dc l’idea! dei seti país, i recorda oportucament Lrl Rivisttr. la llibertat, per a nosaltres, 4s la priinera condició de vida.

8 El President (1 a Repúlilica digué en el scu discurs de ~ ~ a ~ ~: a d ~ ~ i d “Jo, que comprenc senise que me les recorden les subtils distiecions entre Espanya, República i ~ o I i s t i t ~ ~ csé i ó ,i proclame que Espanya no té UnRs salvació que dins de la República, i dins del dret. dri respecte escrupulós a totes les normes, comen<ant per les constitucionals.” Essències i normes de la Coa,titució $sion: 13 Republica democràtica, compatible amb I’autoinomia de Regions i Municipis ; I’organització en règim de llibertat i de justícia; la igualitat davanr la llei ; el dret d’associació ; 1’Estatut de Catalunya ; la llibertat d’imprenrta ...

I l’article 25 de la Constitució diu: “No podran ésser fonament de privilegi jurídic la nahuralesa, la filiació, el sexe, la classle socia!, la riquesa, les idees polítiques ni les creències religioses. L‘Eqstat no reconeix distincions o tíbols nobiliaris.” Les actuacions i propagandes a favor de ia monarquia, els pretesos privilegis de determinats estaments, les adtuals actituds de monàrquics, monarqiiitzants, amics de la dictadura, feixistes i “ierroristes de l’ordre”. són fets contraris a le.: normes legals establertes en la Constitució ; actes contra la República i contra Espanya; i cal com hatre’!~, castigar-los enèrgicment. inexorablement. La República ha de sotmetre a la seva llei cbls I cpuhlicans que la quebranten ; per6 els monarquies espanyols esitati, eviderutmeiit, fora de la llei, contra les lleis de la República. La República repesenta la llibertat, la justicia, la cu!tura, la democràcia, la voluntat del poble i la garantia de la vida i el treball. La monarquia és I’absolutisme, els privilegis cír: casta, la ‘submissió a un poder personal, la història d’Espanya dictada i falsejada pels Borbns, la incultura, el despotisme, la disbauxa sense fre I I’absorció sense mida. Cal que elos intelllectuals i els homes de professions liberals de totes les terres d‘Ibèria es junten amb el prtoletariat sincerament, francament, fraternalment, sota aquesta divisa : Per la Repíibíica, contra la monarquia.

La monarquia espanyola té una trista història plena de vergonyes, de sang, de llàgrimes, de dolors i de misèries. Cap a l r a política s u m u l a en la Història i en e! record més pàgines d’absbsolutisme i de tortura, m& fets execrables, més actes indignes, més lamentables desfetes. La República ha e&t massa generosa amb els seus enemics. Per això, monàrquics i monarquitzants vergonyants, feixistes mal tradiiit; i amics agraïts de la dictadura, seuen al Parlament de la República, disposen de grans rotatius convertits en vulgars libels i cridm i acusen en lloc de callar i ésser acusats. Aqueixa gent i q u e i x a premsa, que injúria i delata, que falseja la veritat i fa escarni de les lleis de la República, que atenta contra la Constitució i atia la guerra civil, representen la moniarquia i els Borbons, des d’aquell Felip V d’infausta memòria, fins l’últim Alflons, incuhe i cínic, caigut sense granldeça i entre el despreci del poble. I la història dels Borbons és tota plena de desencerts polítics!, de lluites ftatricides, de sm-ets d’alcova i dir pèrdues desgraciades i costosea del patr’mmi d’bpanya. Els monàrquics i rnonarquikzants, patrioters i uriitaristes, repressenten precisament la dominació estrangera a Espanya amb els Austries i els Bcrbons, els afrancesats de Napoleó, la casa de Sabbia, la restauració borbbnica i la Regència d’una austriaca. Representen el déspota de Ferran VI1 ; les sagnants i llargues guerres enitye les dues branques borbòniques; la fallida i la immoralitat en l’administració pública, la baixa plítica, les intrigues i els favoritismes sortits dels gabinets ocults dels reis pròdigament adúlters i les reines prostitutes. Representen, com han escrit plomes iim,prcials, sense fel ln,i sectarilsmes, “un passat de misèries, de dto!ors, de catàstrofes, d’igaonií nies. Són Cavite i Sanitiago de Cuba ; els repatriats que morien en les entranyes del vaixells i eren llençats a la mar; les tràgiques desfetes del “Barranco del Lobo”, Annual, Zeluan, “Monte Arruit” ; el campament de. captius d’Nhucemas ; la frase cruel, coronament d’un calvari inoblidable : “Costa cara la carn de gallina”; la reihirada de Xauen i el sorprenent atac a Melilla. Sóin el 1 3 de setembre; la disbauxa, el frau i l‘engany triounfants era ciutats i pobles; les lshdacions presupuestàries. Són e!s set anys indignes; la premsa sotmesa; les n&es oficioses, ¿pe posaren l”‘1nri” al p i s clavat en la creu de la Dictadura. Són I’amlfabetisme i la ignorància prepralnt anarquies i crims collectius i alletant feres que algun dia s’haurien de veure lliures. Són la fam i el privilegi completant-se i explicant-se multiuament... Incompatibilitats morals? Ci : la dels republi~

cans amb els monàrquics i mnarqùitzants, amb els representants de tanta vergonya i tanta ignomínia.

Per la República i I’kutonmia contra la mo‘ narquia i l’unitarisme. Creiem fermament que I’edevenidor esplèndid d’Espanya està en la República i en l’Autonomia. “ L a principal essència del nou règim s h les autonomies +ha dit un pr&igiós escr,iptor cas tellà-. Sense autonomia, nio hi ha Constitució. Sense Constitució, no hi ha República. I això és precisament el que volen les dretes, que 110 hi hagi República.’’ La República, les essències de la qual són !es autonomies, ‘sols ha pogut convertir en llei 1’Estatut d’autonomia de Catalunya. Però Repúb’ica i Autonomia són ja omsubstancials, i els estatut5 adhonòmics del País Valen& d’Euzkadi, de GaIicia, seran, si ho volen els respectius països, lleis de la República. Existeixen dues concepcions distintes d’Espanya: la unitària, uniforme i centralista, que és la de la monarquia i la dels Borbons, i l’autonomista o federal, que és la d e la República. Cak!unya representa I’expreslslió més ulara i més viva d’aquestx darrera concepció. Ukra I’esmentat concepte de 1’Espanya nova, a nosaltres, valenciam, enis acosta a Catalunya la unitat d’idioma, la comunitat d’història i la germanor d’esperit. Així, en aquests moments d’aflicció, però d’afirmació i d’esperanya, reenovem la niostra fe en, !a Cawalunya autèntica, de personalitat destaca& i robusta; en la Catalunya històrica, de tradició !iheral, de cultura pròpia i gloriosa i de igual idioma; en la Catalunya immortal. I realitzem, d’aquestai imianera, la més franica apassionada defensa de la República. 1

e Els monàrquics i els monarquitzantc, eis amic. de la dictadura i els “terroristes de l’ordre” criden, gesticulen, injurien, sentencien, separen el> espanyols en classes i en castes, adopten actituds heroiques.., Que ningú no es vanaglòrie d’heroi ,o de pertànyer a casta determimnada. L’heroïsme imps gran és la pobresa. La nobleca més alka és la fidelitat a I’ideal. Per glorificar aquesk heroïsme i aquesta noblesa cal portar a cap la unió de tots els repzib!icans i de tlds els partidaris de lq autonomies d’lbtria. I de les actuals i de les futures lluites polítiques, siga’ns escut i divisa: Contra la monarquia i l’unitarisme. Per !a República, l’Autonomia i la Diversitat.

Per la, República i l‘A utonornia, contra 1s monarquia i 16unitariame

Paraules d e Costa:, Vallés i R i b o t i B l a s c o I b à f i e z EL QUE V A ESCRIURE JOAQUIM COSTA El poder moderador li ha oostat a Espanya, sols pel concepte de llicita civil o el seu equivalent, uns mil cent milions de pessetes en e!s Últims ctn: anys<-això era quan Costa va escriure aquests paraules ; darrerament la suma ascendia a mil cinc-cents milions-; i Espanya no ha tingut FOder moderador. Per damunt dels partita, per a reprimir-los, per a reduir-los a !a llei de ia raó i decidir en les lluites d’uins amb altres i evitar qiie, declinant en faccions, ~ m p r o m e t e r eels ~ interessos permanents de la societat; per damunt dels poders suhstanirius, r e r tal de mantenir la necessària unitat i vetllar pel seu recte i regular funcionarnient; al davant de 1’Estat oficial, per a donar-li un cap viislible i cuidar que entre ell i la societat exisiris constantment la més perfecta harmonia, avençar-se a !es seves ctdènties i prevcnirles, etc., Espanya, com un altre país i m que la majoria, ha hagut de menester un home; però en 1 s

aquells cent anys la dinastia actual, ni una sola vegada per excepció, ha pogut donar-se’l. En tot aquest temps, Espanya ha estat un2 monarquia sense monarca. El t r m ha tingut figura d e bressol, sense altre efecte que estorbar I’elecció de persana que presidís i’Estat i vetllés per ell. 2 Es vol altra causa que tal manca de conducta per a explicar-se que Espanya hagi acabak per descarrilar i estimbar-se en els espadats de la història? En, cent anys, In monarquia no ha estat propiament u n i i lstitució; ha estat una tapadora dels parti‘s, i la hist0ria nacional una orgia desenfrenada, en la que tot s’ha enfonpt : l’immens Fatrlrrrcrni heretat de les generacions passades, el crèdit de ’ei generacions futurai i tots els conceptes possibles de tributaci& sense quedar-li una miserable quarta dotat per a la convalecència de la fallida p x a reaecionar contra :es causes del venciment, per a trajlladar-se del segle xv al segle xx.

PARAULES D E VALLBS I RIBOT AI, PARLAMENT D’ESPANYA DAVANT ELS MONARQUICS D’ALFONS XIII I EN DEFENSA D E LA REPOBLICA Aquella República -la del 73- va mlorir ptr haver comés d’os grans pecats. El primer fou que, ei; constituirse in~itjan~aiit un pacte reallbat entre els antics republicans i els últims m’onàrquics q w defensaren tan dèbilment aquella demonàtica n-ionarquia, voIgueren honradament mantenir-lo els prohoms republicans!, i, en conseqÜ&xia, conserva l’estructura de la mnarquia, de l’unitaricmle, del centralisme, dins de la qual indispensablement havia de nzorir, com morirà sempre qualsevol Rephblica que unitàriament siga estaMerta.

Aquest fou el primer gran pecat; i !’altre gran pecat que va cometre aquella República fou fiar en la vostra llealtat -als monàrquics-, fou posar m les vostres mans les millors armes que tenia, amb la infantil i ignocent creencia que vosaltres, amants de la Pàtria abans que de !es instiliucions monàrquiques, no gosaríeu, davant d’ma guerra carlista, davant la guerra cubana i davant k c amenaces de l’extderior, de girar aqueixes armes contra la Pàtria i clavar-les al &r d’aquella naixent República,

BLASCO IBANEZ, EN E L SEU LLIBRE “POR ESPANA Y CONTRA EL REY”, DIU:

La RepUblica espanyola serà federal, seguiat així ies veri&ab!es tradicions d’Espanya. Gram geògrafs carn Reclús, célebres viatgers que estudiaren atentament la constitució física i ètnica dei nostre paés, estan d’acord em afirmar que Espanya,

L A REPOBLICA

per la conformació dei seu territori, per la Seva hiseòria i per la diversitat de les seves races, ha de ser una nació federal. E n ella l’uniitsrisme és abra dels reiis, ansiosos d’autoritat absoluta ; mai no ho fou de la voluntat dels pobles.

DE LES LLETRES ha

estat vhada per la censura

Cultura estricta i g 6 c ~ l t ~ or fiitc i a l g 6 Es condició de les grans ciutats dcdicar atenció preferent al probIema de la cultura, considerant-la no com un luxe n i un privilegi, sinó com un servei sacial i liLinianitari, indefu~ibletant per al perfeccionament de I’esperit de ciutadania coni peral desenvolupanient normal de le, activitats *coni) miques. Per ésser de tanta transcendència el problema, I‘Estat, zelós de controlar la formació intelkctua1 dels seus súbdits, fa de la cultura un dels Ceus fins priinordials I tracta de monopo!itzar-la, ca la dia més, niitjantqant l’enisenyaiuent. L’Estat precissa, nlol cal dir, deis seus súbdits i encara qt12 teòricanient aparenta interesar-:e per llur submissió externa, pricticanwnt es trolm qiie aquesta té una valor $1-rolt relativa quan esisicixen resxvei nientals. La resistència pasiva que prodveixen aqueJtes reserves mentals són el inés gran entre1;anc a l’eufbria estatal, puix cjue no hi ha nianera de reeixir sense un domini absolut de ‘a cultura, sense una forca intellqrni ql’e -,’inipfsi pel seu mateix piestigl, com s’iniposeii les c(’s s que són capaces de saber-se fer imposar definitivament. E n la lluita silenciosa, Ixro tenaç, de l’Est t t per guanyar-se el cr.ioniini (TI la conmtrtcia cl(~1s súbdits individualistes o indiferents a llur disc plina social, s’hi aboquen tots els rrci~rsnsclu: condueixen a l’assolimieiit, si no de I’adhesió 5.11cera, almenys de l’admiració i n g h i a que cawa en certs esperits la sugqestió de la seva potencialitat. Amb aquesta fi 1’Eictat te organitzadd In cultura oficial, per mitjà de l’ens-nyament, ainh tot el protocol i f o r ~ n i u l í ~de? m ~ q ~ i dn’és mestre Cal dubtar, però, de I’eficàcia tl’aqueix ensenyament, com de tat allo que e.dì lligat a una organització sistemàtica i burocràtica, allunyada de 1s: realitat. La incompetència de 1’Estat en aqueixa funció té ei seu oriqen, princir)a~q~ tït, en la inentitud i inestabilitat dels encarreqats d’aqiwct niinicteri denominat de Cultura p d d i c n . +IS quals per manca de vocació pedagògica i àdhuc de patriotisme, fsn política de l’ensenyment. Heus :*ci per què el

puble es dexntén el més que pot d’aqueixa CICtura estandarditzada, en tot all6 que no sigui convertir-la de finalitat en mitjà, puix ri~,servint per a formar homes lliures, que sentin generosamenr el goig del millorament de la vida intellectuai i moral, és absurd pel que té de sistemitica i im humana. Per a superar les deficiències dels serveis ofìcials de cultura hi ha, a les grans capitals, entitats i corporacions prestigioses que aporten iniciative;, entuibsmie i esforç; tot això fa el mrtjor orgull dels ciutadans. Ara bé, el poblema cotliisteix a sentir la necessitat de tenir i fomentar la cultura dstrtcta front a la cultura oficini, que ja 6s suficient per a molts, i això és tan difícil com tenir criteri propi, sabenit-se alliberar de teta le:yencl&cia a I’ortodexia de l’Estat, a la verita. oficial, aquesta ortodòxia per la qua1 5’iIiliii‘1~Cniiiilers de vides de sírbdits inconscients. Hi ha ciutats. en canvi, per a les quals Ia cuItura ‘oficiat éc ei top, niés enllà del qual ni es pot sospitar que existe xi res. ja que els conceptes sobre la moral, la i.o!itica, eI dret, etc., són per a aquestes ciutats inieriors no res menys que els dlogmes socials de 1’Estat encara que siguin contraris a Ilur nairiraleca i les trashalsi en un seguit de fracassos de tota iniena : tal mentalitat res no pot oposar ai dc gm.1tisiiie estatal. 13é és veritat que Ia cultura fomentada 1)er l e c ciutats tant pot ésser contrària com de c 4laboracici amb l’oficial; de tota manera, qualsesullz qiv sia la seva tendència, sempre serà una suI.era.-ió dc positius rtendiments. Ea :I ca$ d’haver identificació entre la naturalesa de 1’Estat i de In ciutat. la competència de les activitats intellecttials d’iquesta són purament quantitatives, mentre que en el cas contrari són, a més, qualitat‘ives. La política de realitats exigeix, doars, un nftançainent cultural propi per a controlar les iritromis.. sians de l’Estat, pertorbadores, moltes vegades, pel seu caràcter impopular ; perque les ciutats floreixen i tenen1 personalitat sepons el g: au d’iiite!ligència amb que se saben fortes: altrament sirn simples i obscures cienonlinacions geogràfiques.

Salvador Donderís

Poema del v i a t g e a l’entorn d e I’Ainor i dearnbule sota ulls d’estrelles

1 Lliris urbans esclaten llurs clarícic3 quan es desfulleiu tlendres Ilagrinietcs siderals. Tota estrella esporuguida voldria fondre’s dins un vel de boira grissa de blau i argentada de lluna. L’hora, propicia als irieguits de l’anima, ha fullat branques vespe’rals de tedi i va a raulir-se it la barca velada de la vesprada estiuenca i dormida qule ha d’enfonsarse dintre el prupi ventre tot carregat d’irnpures delectances i de remors de ciutat inaquillada. Un ploc al lluny hi ha els cridanrrs tramviei, els Òmnibus que treniden la terra, els ulls del jove enailiorat de sobte i aquella lluina més alta que els arbres. Més vora meu hi ha el braç nu d’una jove iimneguda, un mugró lben erecte sota la seda, i una barba fina, punxenta com la del Senyor fiiefisto. No sé ben bé qui em fa més companyia en aques+ volt als meus propils suburbis, si l’oloreta de la carn rosada 0 els quatre pels en punta que somriuen perquè em slmriu ei llavi del Diable. T é igual. No sé de cap retorn plausible ni desengany que fassa pasca enrere.

2 Aquest vagó deixa d‘esser tramvia i és transformat en un jardí anacrbnic: quanta. palmera lassa de cintures !, quanta magnòlia de pits camosos !, quanta fulleta de trèbal de llavis ! Quan pcrsseïxc el braç nu d’una dana

palpant les boires denses, perfumades ~~’il.lL€~ions que mai no es iati tangibles, COC un Adam cercador d’una Evn. Vana ciomplanta si dintre mi ni1 i no puc treure el fang de ma co’npanp -i és nia companya una idea dissolta dintre un vas amh dtiei gotes de lluna.

3 Tinc el comboi dintre e1 cervell i I’ompli. Llum. Molta llum que s’esclafa en el niíqiiel per treure sagetes d’arestes blanes. Vidres quzdrats fets a mida i en serie. Torva reiinor de correnas insmdables i unes tenebres al llarg del viatge ni sblidles, ni liquides, ni mortes, Es Déu qui afiia el comboi? Es la inèrcia? E1 pensament, intangible, s’eixmpla i es torna foc en les fibres G O I T U ~ ~ S del meu cervell, guarnides de misteri. Ara ja tinc el braç nu de la jove per banderí que comportz dsesitjos i una floreta vermella a les galtes. I sicc feliç perquè somnie Vida. Els viatgers si em miren es commouen. Quin cor més bla té la gent per als s)mni:s! Aquell marit deixa prendre’s l’esposa que ara em somniu amb sina t r m l o s a ... Aquell germà ha obilidat la germana que té una cama en fadiga de m i e s... Fins aquell pare abandona la filla que t0d-q el coll damunt la cabellera ... Però jo tinc el braç nu de la jove sota el meu braç, m uni paper d’ofici, i em ric it pler de tota dona fada. Marxa la vida afuada aril el túnel

de les històries. luxuri~ses entre ressons de buid i les tenebres. Hi ha poca llum entre lec dents aurifiques i massa llavis carregats de besos...

4 La lluna està clavada al e l amb tatxes. Baixa la terra si ella amb el cel puja.. Quin malhaurat va creure que era una Hòstia? Una pupilla és que un parpre tanca f e t de tenebra. Diu jo no sabrk que fos m pa malgrat la fam que hom guarda enh-e els queixals gmguencs de tota boca. Ben bé és un ull de Déu, no mai perenne, que de la mà ens deixa tantes hores, que riu i plora per els nostres gaudis. La lluna és térbola quan és m R s clara. Així la meua ànima és turbulenta quan fort gaudeix les hoies amoroses, totes quallades de roses vermelles.

6; N d s podrà corrompre’m la Sophia. L’estime tant que per poder-la atényer cave el meu pit amb pics d’alt entusiasme tot capbusant-me dintre el propi 6sser. Aquesta mina oberta a I’escruitid, caragolada de libido, roja perquè la sang la tiny per espectacle, traspua mítiques florestes vives que són naixcudes d’illmions mortes. Oh, clar mixall on resten estampades, per un segon, les fugisseres ombres

del pensament! Allí he torna+ a vore totes les tuixes flouges de degana, totes les galtes paliides de fúries arnormides i totes les sines abandonades en hores de gaudi. Felicitat del mirall; tot ho esguarda i per a si cap imatge no es queda. No té dalers, car no té consoiència, ni sap d’històries fredtes o ardentec. Només podrà corrompre’m la Cophia si aquesta llum dintre mi es fa perenne !

ti Ja de retorn a la meva cabana feta de nervis i fulles de rosa, tsobe la faç somrient de Mefisto entre burleta i sarcàstica. Porta’m una llumeta aclaridora d’mbres i un gran paper en què va la sentència que he de signar, I prou que no ho faria jo, si no fos que al seu darrere guaita, m a de a s c l e s , una blanca dama amb la corona de les set besades com set estrelles del cel, que m’ofrena arnb un bell gest voluptuós les hores interminables d’una amor eterna. Què se me’n dóna el triomf ‘del Diable si presoner de les pròpies ànsies visc, i feliç en la dolça tortura d’aquesta carn que no coneix més glòria que la glòria de la carn besa&. Vine a mi, vine, la dama de llavis trèmuls, de muscles blancs ; la de les sines com colometes besones ; la dama que he somniat, ben despert, unes hores... Vine a mi un dia, o bé una hora amorosa, i el vell Mefisto que em se’n duga l’àniuna.

Carles Salvador

9 d’Octubre de 1238: Lliberació de València per Jaume I

La historia del Pais Valenciii i el ~ u s ~ u n de ~ la ~ Ciutat x i ~ ~ (Capítols d’un llibre d’imrninent aparició)

Els llocs sagrats. El Puig i 1‘Ermita de $ant Jordi EL SANTUARI D E LA PATRIA VALENCIANA L’Arxiu Municipal de la ciuidc de València, un dels milbors, mt’s antips i més inqwrtants arxius histbrics de les terres d’lbèria, conté e1 Museu de trofeus i reliquies histhrios relacionats amb la lliberació de València per Jaume I, amb l’epoca foral i amb la Valenc’a autèntica. La veritable història de la Patria Valenciana. de la València d’idioma propi i gloriós, de la València que forma part de la Confederació Catalario-iirag-oiiesa, és a 1’Arxiu i al Museu de trofeus i relíquies històric., de la ciutat. El noitrc Atxiu Municipal -diu 1’Eduard Martínez Ferraudo- és com un santuari que guarda lels relíquies mis prieuacles de la Pàtria Vaienciana. La major partt dels trofeus i reliquies i llibres i documents manuscrits que es conserven a l’Arxiu Miinicipal, instalkt a l’edifici de l’Ajuntament, pcrtanyen a l’epoca de la conquesta o lliberació de València per Jaume i i als primers temps de l’epoca foral. Diversos d’aquests trcofeus i objectes històrics passaren, amjb el Conqueridor i les a v e s hosts, d’El Puig i de k s muralles i de les portes de la ciutat, als edificis públics, a la Generalitat, a l’aritiga Casa de Ccmsell, i passetjaren, victoriosos, pels carrers en pau, en guerra o en festa d e la capital del Regne o per les terres prodigues del Pais Valencià. I és per això, que abans d’entrar al Museu cle I’Arxiu Municipal i de descriure els trofeus, reliquies, llibres i ohjecbes historias que s’hi conserven, vull parIar de la lliberació de Vafènria per Jaume I i de la festa de Sant Denís, d’E1 Puig i d e 1’Eilmiita de Sant Jordi, escenaris, llocs sagrats, paisatge, festes commemoratives, records, fets històrics, en els quals es produiren, tenen llur origen o la raó de la seva existència els trofeus i les relíquies del MUSCU,trofeus i relíquies, lli-

bres i objectes que representen la història autèntica de la ciutat i de1 País Valencià. EL PUIG Sr Sr L’històric i manoralde poble d’E1 Puig es troba al començament de I’horta de València, enltre dos turaris, e1 dei m o n s t i r i el del castell enrunat. Els viatgers que de Barcelom a ValèrUcia fan el trajecte en ferrocarril, d’un tros lluny veuen j a els turons del lloc històric, que anuncien l’entra& a I‘horta esplkndidla de Valèn[cia ciutat. E1 Puig està voltat d’hortes i de itarongerals, rrgats per la séquia de Montcada i l’aigua de les fonts del terime. EI poble s’assenta entre els dos turons esmentats, a 60 metres d‘altitud i prop de la mar. EJs das nmnuments més aotables d’El Puig s6n el Monestir de Mercedaris, I’esgiésia del qua! és la parròquia del p b I e ; i la Cartoixa de l’“Ara Christi”, que 1’Estat vengué a uns particulars. E n el terme d’E11 Puig es registra l’existència de clos despoblats, dels quals no resta cap vestigi ; i un calvari i úuec ermites: la de Santa Bkbara, que 6s lmiolt senlzilla i 6s troba a la muntanya del castell; i la de Sant Jordi, ai pla. Per ignorancia i abandii de les autoritats, es vz conwrtir aquesta històrica ermita en cau d e gitanos i gent de vida errívola, fins qiiie els valencians, a instància de don Joan Pérez Lucia, emprengueren la restauració. ‘EXPuig i la seva ermita de Sant Jordi tenen un paper més que important, definitiu, en la història de València. EL QUE SIGNIFICA I EL QUE HAVIA ESTAT L’ERMITA DE SANT JORDI Era l’any 1237, i ei rei don Jaume es proposi continuar la conquesta ck València. Féu construir un petit castell en el turó d’E1 Puig, prop de la capital, i posà una guarnició cornan&& pel seti oncle, don Bernat Guillem d’Entença. Assabentat el rei moro Zeyan, de València, del psopbsit de don Jaume, va reunir al pla d’El

Puig un contingent de sis-cents gvnets i quarant? mil infants per atacar el castell, però el seu governador, en absència del rei, comptant sols amb vuitanta cavallers, dos mil homes de a peu i duescentes cavadlerks, atacà abans els moros, a!s quals vencé i perseguí fins ben a prop de la capital. Conten que els cristians, en aquella batalla, sols tingueren tres homes de cavalleria morts i set infants. Es qualifica el fet de miraculós i s’atribuí la victòria a !a intervenció de Sant Jordi. En commemoració dc l a batalla, els cristians posaren, al mateix lloc on vareni observar I’aparició del Sant, una creu de fusta sobre peu de pedea. A conseqüència d’questa victòria, tornà el rei clon Jaume al Puig, i començaren ells preparatius per a la conquesta de València, que tingué lloc el dia 29 de seitiemibre de l’any 1238. Significa $’ermita de Sant Jordi, edificarlla desprfs al lloc on es, va col.locar la creu, la conimemoració del fet d’armes més gloriós de la història valenciana. Jaume I duu a València la civi1itzac;ij i la parla, aquesta parila en ‘la quad es produeixen les quatre grans Cròniques, les obres dels p x t e s i escriptors dels segle xv, els cants iimnortals de l’immortd Ausias March, les disposirions, cosbums i usatges d d Llibre del Consolat d e Mar, la prosa d’Eximenis i de Joanot Martorell, i tants monuments lingüístics, famosos arreu del món. Els valencians de 1574, que no oblidaren el lloc en ei1 qual es va lliurar la batalla origen de llur benestar, hi anaven tot sovint i celebraven la coininieinoració d’aquella data. A fi de dignificar-!o, acordaren els consellers substituir la creu de fusta per una creu artística de pedra i aixecar una petita capella on celebrar els oficis religiosos i a1trt.b actes que s’efectuavent durant l’any, actes commemoratius de diversos fets d’armes ocorreguts en el diecurs de la batalla. L‘ermita era petita i senzilla, puix que e-tava a prop el Monestir. A ll’exteri’or no hi hivia cap arquitectura o decoració especial, i a l’interior tenia un d t a r ; i les parets estaven decorades tnodestaiment. D’antic, 1’Ajuntainent de València, autoritats i convidats i I’Ajuntament d’El Puig, sostinguerir, la tradició d’anar tot’s eis anys en manifestaci6 pública a visitar la famosa capella. La representació de Ja capital l’ostentava el Síndric de la municipalitat, polrtador d’una reproducció de la gloriosa Senyera. Així s’acomplia l’acord que, I’any 1372, prengueren tels magnífics Jurats de celebrar perpetuament aquest acte, acord que es ratificà en 1576, i en qual ratificació es fixava que l’aniversari tingués lloc I’onze d’octubre de cada any. Malgrat eils canvis en tl’organització de 1”Esta: i del Municpi i la transfonmació dels costum5 públics, aquesta tradició seguia practicamt-x als començamen& del segle XIX, i pot ser va des-

aparéixer en la segona meitat de l’esmentat segle, durant la qual es registra el fet del complet abandó dd Santuari i es perd fins la noció di- la s:va existència i que fos propietat de I’Ajuntament de la capital. Aquest fou el motiu que convertí en un ermot el tros de terra on s’aixecava l’erimiita; que 1.1 petita elsglésia restés abandonada; la cúpula i le, parets en ruïnes i l’interior convertit en estable i en refugi de gent de vida errívo-a. D’aquesta manera, abandonada, maltractada i befada, es va trobar durant la segona meitat del passat segle i els començaments de l’actud, I’Ermita de Sant Jordi, d’El Puig, bressol de les d ò ries dei País Va!encià.

Commemoració de la conquesta de València. La festa de Sant Denís EL 9 D’OCTUBRE

* * De totes les festcs

cluc clelthra la ciutat de València, és la de Saiit

Denís -“Sent Donis” diuen molts valeiiciaiicin&. antiga, espiritual i evocadora. Festa s i n bi>lica, plana de grandesa i de record, iininortals. El 9 d’octuhre dc I’aiiy 1238, diada de Sanlt Dciiís, va cntiar triomfalment a 1 1 cii-tlt de Vcleiicia Jaume I el Conqueridor. La capital, aman de les seves glòries i tradicions, c e l h a , des de l’any I338 -un segle dcsprés- la f e t a de Sant Denís, en comniainoració dei magne i transcenden tal esdeveniment. Heus ací una inica &història, de tradició i de reflex dels oostums populzrs, tot lligat amb aquesta memorable diada de Sant Denís. LA CONQUESTA DE VALENCIA $( $( DesprCs de Ics seves victbries polítiques i guerreres als territoris de Catalunya i Aragó, Jaume i va esperar el moment propici per a llenqar-sc a la conquesta de València. I i’any 1232 e c va p e sentar I’ocasió A Mocnçó es va fcr pública la creuada, i catalans i aragonesos prometeren 11~:concurs. Eis primers fets d‘armes donaren per resultat la presa. d’Arés i d e Morella. Des de les altes muntanyes de Morella, Jaume T anà descendint fins arribar a Burriana, per tal de començar decididament la conquesta de la capital diel País Valencià. Era veritablement València el joiell niés ric que podia encastar a la seva corona -diu I’historiador Auléstia-. Cap a!m reialm,e de la Pen. ínsula no l’aventatjava en bellesa i abundància. puix reunia “la bondat de la mar i la bondat de la terra”. Des de 1’Ebre fins a molt endins de

l’actual r e p e de Múrcia i des de la mar als es- banda úk la mar. Tots els esforços dels moros treps cíe la frontera de Castella s’estenia la seva resultaren inif ructumos, igual coni \l’auxili que terra, dividida en tres grans regions, que comen- volgué aportar una armada del Rei de Tunis, çaven, de Nord a Sud‘, per l’actual iegne, fins al la qual fou derrotada davant de Penyiscola. Seguí el Conqueridor ardidaiinent la seva emXúquer ; velnia després la d ’ A ~ g ha/ i xguia la de K a ~ t a i a ,que era la més meridional. . presa i els últims dies del nies de setembre de Si bé eili primer teriiie es presentaren algun5 1238 es signava la capitulació de València. I e11 iocosos deserts i muntanyes pelades, a les valls 1 cxpedicions successives va completat- Jaume 1 la les planures que vers el migjorn s’estenien, la m- cunqiiesta del aleshores regne valencià. turaleca oferia ies seves magnificències, i I’art i L’ENTRADA DE JAUME I A LA CIUla indústria morescos les filigranes de llurs pro TAT $( Pocs dies després, quan el sol d’u ia grescos. 1 iortes ufanoses retallades pzr sèquies vesprada d’octubre daurava les torres i muralle5 >orejades de moreres i atapaits figuerals i olive- de la ciutat i la iiniiiensa planúria de l’horia, al rars, amagant les blanques alquerie, ; rius cap la- pniit ni: s alt d’aquestes muralles aparegué una locos rubberts de molins eixordadors ; viles i ciu- bandera amb les quatre barres vermelles de Catatats mostrant el vistós conjunt de llurs pintades lunya i Aragó, senyal convinguda i demostracit niuralles i torres, destacant-se entre grups de pal- que la ciutat es sotmetia. meres i xiprers i voleiant-hi per sobre, milers de Jaume I avança davant de tot el seu exèrcit, coloms. Arreu cases de camp on, a l’e:tiu, cal- i en vore onejar al vent de la gloria aquella peniaveili l’ardor del sol, frescals jardiins amlb artís- nyora de l’honor de la seva pàtria i de la .seva tic5 caminals de xiprers, misterioses glorietes de casa, digué, i així ho fa constar en relatar el fet pintades canyes cobertes d’eura i grutes fabricade5 en la Crhizica : “L>escavalgain é undreçaninos vers amb siiiguhr artifici, on saltava I’aigua r ~ r n o r o s ~liorient, é plcoraiii de nostres uyls, é besarn la en conques de marbre i jaspi de variats ddors. terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta.” Més de cinquanta fortissinis castells destacaven I el 9 d’octubre, dia d e Sant Deiiís, fcu la llurs niuralles al cim de les niés altes serralade-, seva entrada tiriomfai a la Ciutat de València dloiiiinaint, entre tots, el de Xàtiva, que els alarb, Jaume I. consideraven com el primer de la Península. Al tercer dia començaren a eixir, 0n grans Una pob1ac:ó na:mbrosíssima feia llevar a la nuclis i amb tots els honors, els habitants de la terra saborosos fruits i es dedicava a la indústria, ciutat, fins el nomibre dce 50.0m. S’ern1:ot taven qne afavoria amb la srva força la corrent de les les seves robes, els seus mobles, els seus diners; i, aigues abundoses. Jaume I baixà de Morella i entrà a Burriam, convenientmsnt assistits i protegits, els infants, el nies de juliol de 1233. Seguí la rendició de els vells i els malalts. Despres de llençar l’últiina Penyiscola, mitjançant la prometença de respectar mirada a la ciutat que fins aleshores havia estat 11 religió i els costums dels habitants. L’exeniple llur &olça patria, emprenien la ruta terres enllà, cl? Penyiscola i’imitaren altres viles; i aviat cai- meirtre Jaume I, al front dels seus exèrcits, mangueren en poder del Conqueridor molts pobles, tenia amb el ferro del seu braç i el tribut de la fins arribar els seus exèrcits, per la banda de !a seva espasa, el respecte als vençuts, fent així honor a la seva paraula i ena!tint encara més la niar, a la ribera Ciel Xúquer. seva gloriosa gesta. DAVANT LES PORTES DE LA CAPI ORIGENS DE LA FESTA D E SANT TAL $( .k Passat un temps i després d’un in$( Per tal de perpetuar i’etlitrada de DENIS terval en aquesta guerra, car altres qüestions d’importància reclamaven l’atenció i la presència del Jauiine I a València, una centúria després es va Rei, va reprendre clon Jaume l’accii, guerrera i instituir la “Festa de Sant Denís” o de la Conocupà el Puig d’Enesa en 1236. El fortificà i li questa. Heus ací algunes notícies d’aquesta festa dona una guarnició, la qual, comandada per Bernat antiguífcsima: El Consell general de la ciutat, en la sessió del Guillem tl’Entença, hagué dle sostenir lluites heroi. ques contra les hosts dels sarrains. Ja defallien 29 de setembre de 1338 i en el primer centenari eis dkfensors degut a la mlort del seu capità, quan de la conquesta de València va acordir que rl Jaume I, que es trobava de nou ai Puig el gener 9 d’octubr del mateix any, el dia de h i t Denís, de 1238, jurà no tornar a passar 1?Ebre fins haver e5 celebrés solemnialment, milb processó- general per la ciutat i almoines E ’ S pabres i religiosa diz conquerit València. En escampar-se !a nova de taii ferma decisió, les Ordres mendicants. El imotiu d’aquests acLe> nioits pobles propers li oferiren sotmetre’s i el era donar gràcies a Déu per haver Jaume I desRei moro li féu proposicions de concòrdia. Jau- 11;urat la ciutat del domini dels moros en igual me I les refusà, va travessar el Guadalaviar i dia del any 1238. S’estableix en l’esmerii at acord acampà davant de la ciutat de València, per la que la festa continuarà celebrant-se tots eis anys

a venir, com en acció de gràcies a Déu per la conquesta de València. Sembla, encara que no és cosa que s’hagi pogur comprovar, que els concells que Ramon Muntan,er donà als valencians en la seva famosa CrÒhiica, influiren en la institució de la festa de Sant Denis. Muntaner excitava les autoritats de València a seguir el costum dels mallorquins, que ja festejaven la commemoració de la conquesta de Mallorca. La festa que el Consell general de València va acordar celebrar el dia de Sant Denís de l’any 1338, tan rscols es diferència de la proposada per Muntaner en la data de la seva celebració. Muiitaner proposava el 29 de setembre, dia dfe Sant Miquel, commiemoratiu de la rendició de la ciutat ; i el Cancell va acordar celebrar-la el 9 d’octubre, diada de la triomfal entrada de Jaume I a València. LA FESTA EN ELS PRIMERS TEMPS I L’ORIGEN DE “PIULETES I TRONADORS” La festa de Sant Denis als primers temps consistia en la celebració de solemnes processons al Monestir de Sant Vicent Màrtir, funcions religioses i distribució d’alinoines. Més einidhvant es va solemnitzar la festa amb un sermó històric a 1’Església Major, enramades, fogueres, illuniinacions i altres actes de caràcter popular. En ple segle xv, la festa de Sant Denis presenlta d‘ivercos aspectes d’animació i d’alegria en els quals la població pren una part principal. Des de!s imks significats dels edificis públics es cremava bona quantitat de pÒlvcara i esclafim les piules i els trons entre la joia de la multitud D’ací venen les “piuletes” i els “tronadors”, que de$prés, la iniventiva i l’esperit comercial dels confiters van convertir en exquisides llaminadures llepolies d4em molt exactament els Valencians. Però aleshores, quan les “piuletes” i els “tronadors” esclafien i encara no es menijaven, la festa es soleimmlitzava també amb un extraordinari consum de dolços i de fruites seques i confitades. LA FESTA EN ELS NOSTRES DIES Z LA “MOCAORA” Passaren els anys. La festa de Sant D d s , lluny de decaure, prenia nous aspectes i arrelava en els costums de la ciutat i de 1’hont.a. Els confiters valencians, sempre atents a fabricar i inventar dblços i diversos productes del ram per a cada festivitat assenyalada, s’mcarregaren de *substituir les “piuletes” i els “tronadors” de pólvora i les fruites, per “piuletes”, “tronadors” i fruites figurades de torró i de massapà. Es va establir també el costum que els joves proniesos, el dia de Sant Denís havien dl’obsequiar llurs prmeses amb la “mocaorà”. Aquest present consistia, als primers temps, en

un mocador de seda o d’altre teixiit -segons ho permetien les possibilitats del galant-, lligat pir les quatre puntes i ple de dolços o de fru:tes, amb els indispensables “piuleta” i “tronadbr”. Moltes vegades, i si el proniés era home de cabals o bé volia lluir-se, aiiib les cintes de seda que guarnien la “piuleta” o el “ti oriador” lligava un anell o alguna joia d’or o d’argent, sovint amb pedres fines. E1 costum, tan generalitzat durant el scgle X I X , d’obsequiar els infants i les xiques amb “piuletes” i ‘‘tronadors” i 1 de “fer el mocaor a la ni)via”, encara persisteix en l’actualitat; 1:e O fa molti anys que el ‘‘mocaor” ja no és indispensableiiieiit un mocador i pren les diverses formes de capsa luxosa i de fantasia, de figura de porcellana, ma jòlica, plat o safata de dolços, tstoig ai18 joieii o present d’altra mena ; mes acompanyat senipre. SI l’obsequi és un joiell o un altre objecte d’ari o d’ús particular, dels clàssics “piuletes” i “tronadors”, fruites de massapà o dels dolços preferits per la promesa a la qual ec fa el present. Amb aquest motiu, la vigília de Sant Deiiís, apareixen bellament guarnits els aparadors de les confiteries i pastisceries de la ciutat. La majoria quedeni convertits en vtritables monuments artistics, en visions Ilamiineres de Xauxa o en mostruaris de I’enginy i el bloe gust dels niestres coniiter3 i rebosters valencians. I per tal de visitar les confiteries i admirar els aparadors, a les darreries del segle X I X i coiiieiiqa(nients del xx especialment, una gentada enorme i alegre es llençava al carrer, envara les principials vies i s’ectacionava davant dels aparadors guarnit5 en nombre extraordinari, fins al punt que els guàrdies havien d’ordenar el tràfec i establir torns rigorosos perquè totholm poguera admirar i comentar les artístiques i dolces exposiclons. Aquesta animació, aquest bullici I aquesta alegria i els aparadors de les “sucreries”, recordeu a última hora als promesos flacs de memòria o curts de bolxaca, que som a la vigília de Sant Denís i que la promesa espera el “mocaor”, que ha d’aribar I’endemia, diada històrica i commemorativa. LA FESTA PATRIOTICA Actualment i des de ja fa molts anys, la festa de Sani Denís ha recobrat la seva expresió patriòtica i de valencianisme. Iniciats els actes per la Societat Lo Rat Penat i amb l’adhesió d’altfes entitats, tC. lloc una vista al monument de Jaume I, i al peu del (monument es dipositen rams de flors i artístiques corones. Prestigiosos valencianistes i els representanits de la ciutat pronuncien patriòtics discursos en els quals s’evoca la data gloriosa del 9 d’octubre de 1238 i és exalçada la personalitat valenciana. AI vespre, en el local social de Lo Rat Penat

setembre de l’any 1238carn a senyal c m i n g u b de la rendició de València. Aquest pe& és format de tres teles d’un iknq molt consistent, cosides, el conjunt de les quals amida I ni. 17 cm. d’amplada i la imitat aproxinmdanieiit de llarg. T é pintades les quatre barres veinnelles dle Catalunya i Aragó i en caràcter> negres, aràbics, la data de 1238, que és la de l’any de la conquesta. Segons alguns historiadoirs, la confecció d’aqulesta bandera hagué de costar llàgrimes als mo ros, perquè representava abandonar aquella terra que unis segles1 abans havien saludat com el paradís que per a ells va crear el Profeta. Onejà el penó a lla torre d’Ali-Bufat, més tard del Temp!e, en els dies gboriosos del retorn de València a la civilització eumpea. El Penó de la Conquesta, igual que altres penloins hisit6i1idu,fou portat per Jaume I al Monestir de Sant Vicent de la Roqueta i de la seva volta El M u s e u - A r x i u va peniar al decuirs dk& segles. Després de la histbric de València exclaustració de 1835,tingué lloc l’enclerrocament d’una part die l’esiiientat Monestir, i per aquest EL MUSEU-ARXIU $( -)r El Museu de motiu s ’ e f e u à el trasllat del Penó de la Controfeus i relíquies histories està iiistallat a 1’Arxiu qulesta a 1’Arxiu Municipal. Municipa’ de la Casia de la Ciutat de València. El niorn de “Pcenó de la Conquesta” li ha estat L’Arxiu Històric, importantissiili, és integrat donat segurament per diversos l is to ria dors per per més de 8.000 volums inianuscrits. diferenciar-lo, poikser, de la Senyera de la ciutat, L a formació de 1’Arxiu comença amb la fun- molt posterior a la bandera esmentada. Jaume I dació del Regne d’e València per Jaume I, i pels l’anomenava ‘‘nostra Senyera”, nom que donava seus fons documentabs resulta molt oomp’et. C a n - a botes les banderes que. portaven la senyal gloprén, en primer lloc, les colleccionis de privilegia riosa del seu escut i la seva casa. Així, diu en el atorgats pels monarques als pobladors del Regne capíbol CX d’e la .seva Crònica autobiogràfica: i segueixen ells interessants fons de les diverses “Comença la conqueslta del Regne de València...” : intitucions forals. “ E quan,t vench aiiûre dia, hora de vespres e& Sembla qae els tres primers Arxius Municipis viam a dir al Rey, \per tal e al a Raiz Abnalmalet d’E’spanya són els de València, Manresa i Bar- per tai que sabesseni b s Chrestians que nostra era celona. Valencia, e que ningun mal nois faessen: que nieen aquella torra que ara Generalment, l’anitiguitat dels Arxius Muntici- tessen NOSTRA SENYERA pals es coinproba o té el seu testimoni en la es del Temple. E ells dixeren quels pleya: e nos data del primer’ llibre de deliberacions o Id& do- flom en la rambla, entre el Reyal e la torra, e descavalcarn, e dreça’mnos vers orient, e plorani cuments o document d’aquella classe. D’amrd amb aquiest principi, i’Arxiu Municipal en no~tiresulls besami la terra, per la gran merce de València, que posseeix un llibre de delibera- que Deus nos havia feyta.” I aquesta NOSTRA SENYERA de la qual parla cions, en el qual figura un “establiment” de l’any Jaume I en la seva Crònica, és !’anomenat “Penó 1301, 6s uni dels més antics arxius d’Espanya. E n el decurs dels Últims cent anys han m w a t de la Conquesta”. LA SENYERA $( $( Bandera reial de la el càrrec d’Arxiver-Biblioteca-i de l’hrxiu de al davant València, els senyors don Francesc Vives i Julià, ciutat, donada per Jaume I i que -va don Vicent Vives i Liern i don Joan Boix i Vila, de la iimtitució cívicwnilitar, fundada pel gran rei, anomenada la Companyia del Centenar de la que el desempenya cn l’actualitat. Una visita al Museu-Arxiu posa davant dels Ploma. ’La Senyera de la ciutat de València duu unida ulls els troifeu’s i relíqujies, llibres i objectes de la València antiga, de la València autèntica. Heus al pal wna franja de bkw, celest amb la corona reial ‘brodada amb c r, de qual franja descedixen, ací la descripció: EL P E N 6 D E LA CONQUESTA$(.)( verticaime&, altres, més estretes, de seda carmesi Es el Penó que aparegué a la torre d’Ali-Bufat i alama daurada, amb les quals e5 representen les de la muralla que mirava a lkvant, el dia 29 de barres de l’escut d’Ara& i Catalunya.

es celebra una vetllada literària que es veu molt concorreguda. I el diumenge anterior o ei següent, es realitzd una excursió cdlectiva al Puig, lloc de ‘tradici~ns i de records immortals. Des de 1933 i Organitzades per Lo Rat Penat, tenen lloc en aquestos dies les Jornades de Renai xença, patrocinades per “Ajuntament i la Diputació. Darrerament, totes les societats i tots eis eleinelnts valencianistes de la capital dionen un especial relleu i uni caire profundanient patriòtic a la coiniiiilcmoració de la conquesta de V,alència per Jaume T, a la tradicional, evocadsora i significativa festa de Sant Denís, remembrança de la llilbieració tlc Vnlèiicia i fundació del País Valencià.

Sembla, segons diversos testimonis escrits, que, al cap d8’ainwntdel pal, no sempre dugué la Senyera l’elm d’argert sobre d qua! obre les ales el Rat-penat i que abans de ]’any I503 elra rematada per una llança daurada. La Senyera ha estah confeccionada de nou, una vegada, abans de l’an!y 1500 i renovada O restaurada, segam notícies certes, *&s \*:gades: ei1 1596, en 1638 i ara fa pocs anys. Sagrada insígnia de lla fe, la pàtria i la llibertat de‘s nostres avantpassats -diu 1’Eduaid Martincz Ferrando en parlar de.1a Senyera-, el beu origen es miilunita al ,temps de la Conquesta, puix que Jaufme I ja en parla eii el Fur XVIII, d’e ‘‘Curia et bajulo”. í també va onejar al tent, hissada a la finexra de la Saila del Pa!au Municipal, al capdamunt de llec Tarres dels Serrans o bé en a!tres llocs del’ recinte ciutadà, per a cridar així a la guerra els homes d’armes; figurà clesprés al front de l’huslt de la Ciutat i no ilornci al seu setial sense haver assegurat la integritat dal territori o restabl.rt l’iniperi del dt-et. Dels c o m e q a m n t s del cicle foral data la ceriiinhnia de baixar ,solemnialment la Senyera dcs de la torre on s’arborava i davant la guàrdia d’homlor dels Ballesters del Centenar de la Ploma, lligada amb uns cordons d’or i seda per tal qiie no es pogués inclinar, largullosa de les seve, vi:tòries. I tan arrelada era en l’esperit d’aqaells valencians la idea que la bandera niai n o s’havia d’inclinar ni d’humiliar, que, per aconsegui-ho. la passaven per damunt $e la muralla. A baix, e! Racional, sobre luxós entaulat ’construit a l’efecte, la rebia amorosa i riespectu~ocamen~t, 1l;urant-la a mans del Justícia, al qual corre-$poniae! gian h3Lnor de portar-la al davant de l’exèrcit Cle Uallesters de la Ploma. La Senyera 6s moít estimada i vecerada di& valencians i representa, avui c m ahir, el simbil sagrat & la Pàtria Vabenciana. L’ESPASA DE JAUME I 4C Entr: les més preuades relíquies que guarda el Museu de l’Arxiu Munlicipal, figuia 1’Espasa del Conq-ueridor. Quan Jaume I nmrí al Palau Reial de València, el seu cadàver va estar exposat al presbittri de la Catedral fins que fou tiaslladat al M o l e & - de Poblet, an rebé sepultura. Portava al cint l’altra espaisa aziitièntica que es coneix i que es comerva al Museu Arqueològic dic Tarragona d’ençà de la profanació de l’històric Monstir i del trasllat de les despulles del Conqueridor a la Catedral tarragonina. Als 273 anys del traspàs de Jaume I i acabacta que f o u la règia safa del Consistori die Valèxia, 1’Espasa del Conqueridor es va c o h c a r a l’alt teginat, per tal de fer-la inacaessible a les mans,

disposada en forma d’arc, com vo!mt palesar la qualitat i força dei seu tremp; i d’aquesta manera es va mostrar al decurs de més clie dues cenithies. L’any 1666, en tornar el virrei, marqués d’Astolga, als Jurats de la ciutat, la visita cle benkinSuda, va adonar-se de l’espasa hisi:Òrica, i com que :i explicaren la seva prouedència, va respondre e! virrei que era digna encara de més gralls hoaors. L’espasa fou portada a la capella i a 1’Arxiu del Racionalat de la Casa. I, d’aleshores, en la processó del dia de ‘‘Scnt Donis” instituida en 1338 per a commemorar !a conquesta de València, el Síndic, seguint la glorioa Senyera, portava 1’Espasa de Jaume I fins a la Catedral i la dipositava damunh d’una taula exhornada, prop de i’altar i a la part de l’evangeli, on romania durant la festa. Aquesta festivitat es va celebrar fins els primers anys el segle XVIII, puix que havent perdut València les seves llibertats, no es volien recoidar els esplendoirs de l’epoca foral; tant és així, que en la relació de festes del c i n q d cientenari de la Reconquesta (17383, ni tan: ~sloisés anomenada la gloriosa relíquia. En el sisé centenari de la Conquesta fou exhibida trioimifalnient 1’Espasa de Jaume I. I aml) aquesta o p r h n i t a t es va collocar, coberta per un cristall, eini un, I ~ G C del mur obert dessota el rettat del Conqwridor que existia a la isla de sessions de la Casa de la Ciutat. En aquest lloc roiiiangut fins l’enderrocament de l’edifici, l’any 1854; llavors es va traslladar amb les altres insignies de la ciutat, a la Casa Eixienyança i fou dipwsitada 3 1’Arxiu. L’Espasa d e Jaume I és diescrita de la seguent manera: Fulla recta i d’un tall de tres niilimetres de gruix ; llom quadrat i canya fins els dos terços, bigoitera i esp:ga; de 91 centíimctres de loingitud i 33 milinietres d’amplada prop ‘del puny ; aquest és die ferro i sembla que fou daurat; p9rn en fornia de pera; puny treballa d’anelles, i braç de creuera exterior arromangat en forma de guardamà i patilla inferior; les creueres acaben amb u n botó. L’autenticitat d’aquesta espasa ha estat discutidia, però cap de les raons que s’han donat en comtra nio és satisfactbria. La moderna crítica històrica proclama, amb argumentació sòlid2, la seva autenticitat. L’últinza vegada que 1’Espasa de Jazime I ha estat exhibida en públic, ho fou l’any 1857, amb motiu de la commemoració del ‘segon centcn-iri d= la construcció de la Capella de la Mare de Dé.1 diels Desamparats, Patrona de València. LES CLAUS DE LA CIUTAT Tam bé figuren en el Museu les antigues claus de la ciutat de València. Ultra la primorosa clau aràbiga que, segons la

tradició, és la mateixa que &u-Zeid lliurà al rei En Jaume, aleshores de la Conquesta, sense que la Història ho hagi coniprobat i que pertany al patrimoni de don Josep Mayans, existeixen) aquésties altres claus que es canserven a 1’Arxiu i que són, com aquella, de ferro; sembla que havien estat daurades i tenen gravat, tocart l'snella, l’es cut d’arinws de València. La primera niotícia d’aquestes claus es tioba al Mamal del Comell de l’any 1632, on hi ha un compte que, per fer-les, es va pagar al manyà Joan Martí “per ordre dels senyors Jurats d - la Ciutat per a l’entrada de S. M.”. Les tenia al seu càrrec el capellà de la ciutat, segons es llegeix en el llibre de cerimonial de 1’Ajumtament. Les disposicions per a I’entrada de Felip I V a València el 19 d’abril de 1632, ens demostren llur diestinació, purament simibolica ; Tot jus!t arribat el Rei amb el seu seguici a la porta de Quart, d’un bé11 arc qu,e s’havia aixecat descendiria un infant amb una clau a cada mà i, després d e recitar uns versos a l h i u s , els Jurats dle cavaller i de ciutadà les prendrien de les dues sabates d’argent qve el capellà tindria preparades i lec, clans serien lliurades al monarca, el qual les retornaria pro nunciant les segiients paraules : “Guardadlas vosotros”. La frase de ritual praniunciada pels reis palesava, en,senis que la voluntat de la ciutat de sequir éssent lliure, la gratitud i cortesia reials per les mostres de fidelitat que rebia; no era el rei qui hon,orava la ciutat amb la seva presència, era la ciutat la que honorava el rei. Les claus de la ciutat, no se sap si en temps de Felip V o de la invasió francesa, anaren B parar al Palau Reial de Madrid, fins que Isabel 11, amb carta de 5 de mqrç de 1844, les va tornar a la ciutat de València. L’AUREUM OPUS ... $( $( Aquest i m p r tant llibre, publicat l’any 1515 pel notari E n Lluís Alanya, rep el seu noni de les dues paraules amb les quals comença el seu títol en I M . La part històrica @aquest llibre la prengué l’autor de la Cronica de Jaume I ; la part legislativz comprén els “privilegis” -monuments legals distints dels Furs- concedits pels reis fins Ferrarn el Catòlic. Molts dels originals deis documents que en el llibre s’inisereixen es troben a ]’Arxiu Municipai de València; altres a 1’Arxiu de la Catedral i la resta als Arxius Municipals de Xàtiva i Alcira La collemió de I ’ A ~ e u mOpus està escrita en llatí, que era la llengua usada per la cancelleria i eis (notaris en el Zegjle X I I I . Formen part d’aquesta cdiecció les primeres concesions fetes a la ciutat de València, que despréq foren incloses en el seu codi municipal, convertit, més tard, en general del regne.

L‘obra constitueix la més important f a t directa per a i’estudi del daret polític i administratiu de la ciutat I del País Valencià. ELS FURS D E VALENCIA .)r C CodRx dels F u r s Antics dei1 Rei Jau1n-k I i N w s d’A!fons 11, aprobats en les Corts dt 1329 i autoritzats per Alfons I1 i per Bonnonat de Pedra, notari Teial. Segle XIV. Els Furs Antics, obra persmal d’“aquel1 qui 15 Ciutat i tot lo Regne amb gran victòria guanyà”, revela el seu esperit amplament dsemocràtic,; evita el predomini polític de !a noblesa i la clerecia i enalteix l’estamenk popular com B base del poder reial. C m siga que en el Repartiment de ValGnc;a premperen part gent d e les tres classes, però remercablement de l’estammt popular, el conqueridor r e m í una mena de cos consultiu, format per set prelats, onze barons i dinou prohoms ciutadans. Entre els primers figurava el bisbe d’Osca, E n Vidal ‘de Canellas, p a n jarisconisult de l’èpaca, el qual, identificat per complet amb el pmsament del sobirà, fou el veritable autor dels Furs de la Ciutat i Reialme de València, que contenen tot allò que no es refereix taxativament ai seu gavern, puix açò és matèria de 1’Aurcuwc Opus... El CMex dels Furs valencians, que existeix a 1’Arxiu Municipal de València, és autoritzat, com he dit, pel notari reial E n Boninonat de Pedra, en el segon terç del segle XIV,i està beliameqt iniii’at La Biblioteca de I’Escorial posseïu a’tre exnmpiar de la fi del segle X I V o començaments dei xv. E n la segona pàgina dels Furs Antics es llegeix, en lletra vermella, e1 següent epigraf : “Comencen les awtumls els establiments del regne i d’e la ciutat de València dcl senyor rei en Jaume per la gràcia de Déu rey d’kiagó i de Mallorques, rey dle València, comte de Barczlona i d’Urge11 i senyor dR Montpeller, així carn #avall són ordenaltis d’aqudl que la Ciutat i tot lo Regne amb gran victòria guanyà.’’ EL LLIBRE DEL CONSOLAT DE MAR Sr $( Còdex del segle xv. Temps després de la Conquesta esdevingué València un poderós centre del m e r ç de la Mediteriània. Pere I, ctrcant amb l’organització comercial UD impuls encara major, institu;, en 1283,el Tribunal del Consoiat per tal de judicar i decidir les qüestions entre patrom i mercaders, “ p i s costums de la mar que estaven en ús en Barcel~na”. Valencia, segons Antoni de Capmany, s’avanqa de mig segle a Barcelona i Mallorca en l’establi‘ment d’questa institucib, i de segles respecte les restants ciutats marítimes espanyolec i les més importants nacions d’Europa. Aquell rei de !a Confederació qge va apeilcrr-se El Gran,, comptava per igual les naus barcelmines i valenciams en realitzar les incoaniparables gestes de Tunis i

d’Itàlia i en les quals s’immrta‘itzaren com a marins i guerrers els valencians Bernat Ripoll, Pere Ricart i Bartomeu Matoces. Conitituït eI Consolat a la Llotja, adquirí tan gran relleu d‘urant el període foral, pc’s seus procediments especials i ràpids, característics de les negociaciims, que del Llibre del Consolat de Mar es varen copiar tobs els codis mercantils d e 1’Edat Mitjz. El còdex que guarda València de la cèlebre institució f o r n un volum de 117 fulls de pergamí, il.luminat amb or, blau i vermell; la lletra és gòtica i negra; des cobertes de fusta, forrades de badana dels colors p o c i roig, porten cantmere; i claus de bronze i, al centre, l’escut d’armes de València. L’antiguitat de! còdex es remunta a la fi de I’any 1406. Els sis primers fulls contenen un curiós alnianac amb san,torai i efemèrides solars i llunars; els vuit següents, els índexs; i el que fa quinze on comença el text, ostenta una allegoria de la Cort d’Aragó, bellicsiina iiiinliatura dc! pintor va iencià Domènec Crespi. El llibre està miniat per I’asrnentat artista. El Llibre del Consolat de Mar conté, a seguit, les quatre seccions següents: la pimera fa refterència al Consolat i a l’organització; la segona, constituïda per el Codi genferal, porta l’qiígraf : “Aquestels són les rúbriques de les bones oostunies, els ibons usatges de la nimar’’;la tercera tracta de “Las costumes de niar de Barchinona”, o sien capítols penals de Pere I1 de València, I V d’Arafió;i la quarta i darrera í’integren els privilegis d’ampliació al primer llibre de Pere I. L‘migen del Llihre del Consolat d e Mav ha estat molt discutit per erudits d’Espainya i de I’estranger. L’historiador català Antoni d z Cainpma1ly, ~ I I C estudià amb oansciència la itntp’antació del tribunal dei Consolat, dóna les date: sqgüents: L’my 1238 es va crear el Concsolat a Valènzia; I’any 1343 a Malloixa; l’any 1347 a Barcelona; l’any 1388 a Perpinyà. Aleshores existien també a Gironia, Sant Feliu de Guixo’s, Tortosa, Tarragons. Aquesta iurisdicció mercanti‘, independent de la juriisdicció ordinària, no1 es va iniiplantar a Castella fins a les darreries diel segle xv, solicitada pels Reis Ccutòlics amh I’exemple de València i Baroelonna. Bilbao inrstituí el Consolat l’any 1514, i S c v i h I’any 1543. Posteriormtent imnlantaren el Consolat de Mar els altres països d’Europa. La majoria dels iurisooasults qule han estiidiat el Consolat de Mar, han posat de manifest una actitud francament favorable i sovint entusiasta

respecte al cos constietudinari i la institució encxregada d’aplicar-1o. Realment -afirmen alguns- el Consdat de Mar posa a un alt nivell i diu molt a honlor de les esplèndides ciutats de la Gonifederació Catalana-Aragonesa, que sabereln aclimatar una seiiiblant nota de civilitat en l’ambient opulent i multitudinari d8e la navegació per aquesta gloriosa mar Medtierrània, que ultra la ‘‘mare nostrum”, era també la “mare magnum”. LLIBRE DEL MUSTAÇAF -)r -)r El Ilih e anomenat del “Mustaçaf”, còdex de policia urbana, industrial i de mercats, del segle XVI, és un llibre molt interessant i curiós, el qual conté dades impoirtants per a l’estudi \de la indústria, els oficis i el comerç, especialment de proveiment, d’aquella èpma. Figuren com autors pendolistes i ilhmiinadors dlel llibre, Miquel Juan Porta i Cristòfol i Sebastià Ramírez. Amb el vocable “Mudaçaf”, corrupció de l’a ràbig “almudaçaf ”, es designava un magistrat popular, que tenia al seu càrrec la policia de la ciutat, amlb atribucions suficientes per castigar les iiifraccifoms de les ortdenances. Els Furs disposen I’elecció del Mustaçaf, pel Justícia i els prohoms. i I’elegit havia de pertànyer a la cateqoria dels, ciutadans. S’anonienava “Llonjeta de! M u s t i p f ” el tri. buna1 cl’aquest magistrat, les disnosicions del qua! s’aiizrnentaren l’any 1372 per Miquel Paloniar i, en esser refonmacles l’any 1563, veié la llum el Llihrc del Mustaçaf. Es un volum de 3 ~ pàqines 4 de pergamí, amb l?mines i lletres inicials illuminades. Les primeres pjgines estan distribiiïtles de la següent manera : “Taula del present llibre del Mustaçaf .” Làmina de Sant Miquel a tota phyina. Prdec, eni el qual ‘es fa constar que havent ordenat millor els furs i iniillorat i correcyit alyiiiic estahlimentc, privleFis i estatuts ant:cs “en b-ncfici de la casa @%!ica”, es manà fer el llihrr rn la forma segfient : “Rúbrica d’elecció die Mur-tap f de la insigne ciutat de Valèn?a i del p d e r per furs, Privilegis i provisions Reials ad awell atribuït i donat i de. altres coses pertanyent5 a son ofici”. Venen decsorés el Fur del rei Jaume. el Fur del rei Pere TI i el Jurament del Mustaçaf i segueixen els establiments i disp~sicions. LLIBRE D E LA INSACULACIO Sr Serle XVII. T,’elecció de consellers que en tem’ps del rèyim fora! i miinicipal es feia per les entitats valencianes rmrnientatives, es va ‘desvirtuar amb fa intnducció del siitema insaculador que havia adquirit gran prepomderància degut a les corrents del segle XVII. La insaculació consistia en posar

dins d’una borsa els noms dels aspirants, per llur condició social o altres circumstàncies, a les regidories, i tret un mm, a l’atzar, aquest era el designat. Vol dir això que a les eleccions inspirades en els interessos generals i corporatius dels dies d’acplendor de l’organització foral, succeiren les intrigues i els personalismes del nou !sistema. El canvi, .al.licitat amib insistència per les ciutats i viles, palesava un remarcable atuiment de l’esperit public, i es donà el cas de tindre el Rei que defensar les antigues llibertats, puix que havent-li presentat capíitols a Felip I V demanant4 la reforma, els va negar. Temps després, cedint a la influència del segle, e n fer-li de nou la Ciutat igual petició, accedí, signant el Privilegi d’insaculació 1)er real cèdula de 1633, mldificada en 1648. Aquest llibre, titolat Privilegi, concessió i ynerct! dt- I‘lnsacdació, fou estampat pgr Joan Batiste Marçal l’any 1634. LLIBRE DE CERIMONIAL .)r Aquest volum fou redactat d’ordre del Consell per En Feliu Cebriam Aracil. Com indica ei nom, tracta ‘‘de les assistències i funcitons dels Moît I l h t r e s Senyors Jurats, Racional, Síndic i altres oficials’’ als actes de cerimonial. Encara que el prbleg és datat en 1696,comprén les disposicions dictades solbre cerimonal finis l’any 1704. Causa profunda pena a l’Anima de l’investigador patriota - - d i u E. Martínez Perrando- l’assabentar-se que en ple règim foral i éssent el nostre idilmna l’oficial, el llibre del qual parlem fos escrit en castellà, proba que al segle XVII, com en i’anterior, lm sols traniscendia la influència castellana a l’ordre literari, sinó també a l’administratiu. LA BULA DE SIXTE V Aquest preuat document, 0n qua’ confecció ha entrat l’art i la seda, té la següent hiztòria: Des del temps del Conqueisidor, la Catedral de València fruïa de rendes que suposaven una càrrega per als obligats i un benefici per als dotze prepòsits Q econoims, els quals se les repartien en el decurs dels dotze mesos $e l’any. A q u e m pavordies existien das de 1259 pel conveni celebrat entre el Cabilde i el bisbe de València, dan Andreu Albalat. Amb el temps, ‘el càrrec de prepbsit era cada vegada més cobdiciat, puix que augmentaren, les rendes de la Catedral, i 01s ingressos i la autoritat del mateix, i allò que el Rei havia establert per bé de l’Eisglésia, resultava en profit particular dels rics administradors. 1,’abÚs seguí fins 1553, en què 1’Arquebisbe de València, Sant Tomàs de Vilanova, aconseguí de la Santa Seu la supressió de les pavordias així com amaven produint-se les vacants i que les rendes s’aplicaren a la Mensa Capitolar. Tan sot

del mes de febrer, la qual es trametria per successió entre senyors de la Casa de Gandia, però en 1584, elevat a una canongia de Toledo el seu p s e i d o r . En Tomàs Borja, renurnià A la pavordia amb la condició que la majoria de les rendes s’havimen de destinar a la Universitat. A precs de la Ciutat i per la intercessió d e Ferran el Catòdic, acceptà Sixte V la r e d n c i a en els termes proposats, instituint un suplement de 18 pavardies que tindrien al seu càrrec l’ensenyança de la Teologia, Cànons i Lleis en les aules d e la Univencitat, i iguals preeminències en el Cabilde Catedral que els canonges. Sixte V expedí la Bula de 30 d’octuibre d e 1585, la mateixa que s’admira al Museu de 1’Arxiu. ELS M A N U A L S D E C O N S E L L S I ELS FONS DOCUMENTALS $( L’Arxiu Històric es divideix en les seccions següents: Secció Reial, Secció Administrativa, s’ecci6 Judicial, Secció de 1’Eistudi General i Secció Administrativa. Vària. Cal parlar primerament de la Secció Administrativa, en la qual es 8troihn, entre altres col.leccions de gran interés, la dels ManuaZs de Consells; la dels Natals, valuosa collecció d’escriptures notarials, en les quals una de les parts ha estat e! Consell general i abundosa i diversa documentació de la “Fàbrica de Murs i Valls”. La collecció Manuals de Consells i Establi ments de la Ciutat de València repracenka la història completa de la Ciutat des de l’any 1306, seixanta vuit anys clcspws de l’etitrada de Jaume I. Constitueix ¡a font d’estudi mRs direc P per al coneixement citi municipi foral valencià ; hi figuren les deliberacions i els acords del Con; .i1 general, i ve P ésser c x n el dietari de la vida Ile, municipi de València. Relacionades amb les cokccions de documents de la Fàb’rica Vella de Murs i.Valls i Nova del Riu, heus ací une!s notícies malt interessants i curioses, reportades per Vicent Vives Liern i Eduard Martínez F e r r a d o : Jaume I establia en els Furs l’obligació que tenien tots els haibitants de la Ciutat de contribuir a les obras de defensa i neteja; d’ací que els seus Jurats, mitjançant els cabals recollits, atengueren aquest servei. Però, e m r a no acabats els valls i mum construïts, en 1358 esdevingueren algunes inundacions que els destruiren, per qual motiu, Pere I1 instituí llavors, per privilegi, una administració especial : LI il.lustre Junta de la Fàbrica de Murs i Valls, encarregada de les reparacions, Junta que funcionà al llarg de l’epoca foral. Composta als commqaments de tres obrers elepits IXIIS tres estaments, amb el temps s’hi s-eb: feu una excepci0: l ’ a m e n a &

; així el seu objeote no sols es va limitar a la conservació i reparació cie les muralles i valls, sinó ~1 les principalis carreteres de la jurisdicció de València. Els seus ingressoe s’obtenlien d’una sisa, impost sobre el blat, que es feia efectiu en 1’Alniudi; i al decurs dels anys, foren tals el; productes d’aquesta recaptació, que ’es po,gueren realitzar obres tan importants coi11 les Torres dels Serrans, de Quart i el Miquelet i els primers ponts sobre el riu; i encara serviren per a atendre altres serveis urbans, com l’extinció d’incendis, el rellotge de la Catedral, les illuiminacions públiques en les festivitats assenyalades. Per la freqüència ‘de les avingudes del Túria, en IS@, i nioi ésent ja prou els recursos de la Junta de Murs i Valls, per carta reial de 1593 es va crear, a càrrec de l’esmentada Junta, la Fàbrica Nova del Riu, per a cuidar dels pmts i lmes parets. Es decretà una nova sisa sobre la carn ; i per tal d’augmentar l a recaptació, la Junta recorria, com anteriorment, a imposar censos sobre les rendes que les dos sises produien. Amb el nou refiorç conitriibutiu e c construí el pont i porta del Reial, s’acabà el Pont Nou i s’alçaren els resistents dics per els que corre el riu des de Mislata a Montolivet. La història de les ‘nastriasprincipals institucions sobre obres públiques fou escrita, en el segle XVII, pel doctor En Jocep Lloip, advocat de les dites fàbriques i obrer en representació de !’etament reial. El cukíssini oficial major i vis-sccretari de !a Coiinissió #de Monuments, Arxius, Biblioteques i Museus, Antoni Lattur Cortés, en un bcn escrit informe de I’esmentada Comissió, anota els forns documentals de I’Arxiu de la següent manera. En la Secció Administrativa figureii, en priincr lloc, els llibres iifanuals de Concells y Stabliinentv de la Ciutat de València. Aquesta cdlecció de llibres en els quals es con-

signen acords adoptats pel Golmel1 i Jurats de la Ciutat, llibrac redactats en llengua valenciana, com e q à l’any 1306. L’escrivà q L i e autoritza el primer dels esmentats llibres ooasigna un “stabliment” dels Jurats i Consell que correspon al mes de març de 1301, en virtut d’e1 qual aquest llibre és el més antic que, entre els de la seva classe, existeix a Espanya. El volum I dels Manuals de Concells compréti des (de l’aniy ‘esmentat de 1306 fins al 1326. Integren la colkcció 238 voluni que compr,nen amb sessions completes, des de 1306 fins I7C.7. Segueix a aquesta colJecció la de Boriadors, titulats Q U C Y I Zde S Provisioizs, anys 1419a 1707, foiinada per 137 volums. I la dels llibres d’Establiuvzentos y Deliberaciones de la Ilustre ciudad Y Consejo Genera’, intrgrada per dos volunis, en els quals figuren els anys 1500 a 1631 i 1500 a 1660. Amb l’abolició del règim foral valencià dictada per Felip V al “Buen Retiro” el dia 29 de juny de 1707, i amb qual decret acaba l’admirable organització política i administrativa im’plantada des de la conquista de la nostra ciutat per Jaume I, aquesta interessantissima cdlecció de protocols del Consell, I’última acta de la qual, redactada en llengua va‘enciana, és la de 18 d’agost de 1707. es denomina Libros Capitulares d e Artas, i conprenen des de l’any I707 fins el present i e:ti formada per més de 400 v 0 l m s . En la mateixa Secció Administrativa i en les altres ja esmentades, existeixen imiportants i abundosos fons documentals. Hi ha també a! Museu-Arxiu històric la Seccii de Biblioteques, la Hemiierdteca en formació i, encara, una nonibroca collecció de trofeus i objectes històrcs, enbre els quals es troba el “Penó de les Proclamacions”, mut testimoni de la pèrdua de les llibertats de la nostra terra.

Miquel Duran de València

LA REPUBLICA Amb la República començaria Espanya una nova història. Sols la República pot donar a la niostra nació un ideal gloriós, nou i pacífic. Volem l’engrandiment del nostre horitzó nacional, p r o sense inipasicions de la força, sense guerres ni conquestes, per la influència de !’esperit, pels parentius de la raça i el comú m o r a la llibertat.

V. Blasco Ibàñez

En e l c e n t e n a r i d’Eduard Escalante Enguany s’escau el centenari de la naixença del taven esmortides davant la manca de saber fer. saineter valencià Eduard Escalante, nat al Caba- la carencia d’intuïció i el desconeixement absolut nyal el dia 20 d’octubre de 1834. Lo Rat Penat, dlel designi dramàtic. Encara hj ha Rafel Maria Liern. Aquest esla valenciana societat que vetlla fa més de cinquanta anys pel conreu de la memòria de les criptor ja sap oficiar en el temple de Talia i són nostres glòries vernacles, va prendre la iniciativa celebrades les seues obres que assmyalen un, camí. &homenatjar, conjuntament, el nostre pr’mnr es- Sembla que el teatre valencià és a punt d’accrnsecriptor de costums i el més afortunat de’ seus guir-se. Sols manca l’anima, la floració inconf unintèrprets, 1’Ascensi Mora, act’or, nat també e! dible i palpitant que delimite i subratlle. Preciisament allò que aporta Escalante, aprés de la reamateix any a 18 de novembre. Fduard Escalante, éssent el més festiu dels litat quotidiana circumdant, del fecund e!abarar, nostres homes de teatre, és el més seriós i acon- padentment, mentre les nuans van pintant ventalls, seguit. Abans d’escriure lles seves obres, no hi ha ofici que li permet viure durant la seva jovenesa. I així es troba qua, amb la primera obra, EL altra GOS^ que balbuceigs. Les darreries del segle XVI I 16 s ds han produit els “Colloquis”. Aque- deu, delleu i noranta, puja el primer graó de la lles simples farses que es representaren damunt glària, siempre sense aturar-se a1 llarg de la cinde’s entaulats de1 Ball de Torrent. Grolleres re- quantena d’estrenes, que són gracioses pintures presentacianis, moltes vegades satui ades d’alhsbons dels seus conveïns; els anhels, vicis, amors i vanifisiològiques, les quals, quasi bé sempre, havien tats que formen el viure d’aquella gent senzilla: d’acabar en simulades baralles. Aquí va néixer la feliç en tindre mil duros i fartaneta. No té Escalante la propensió d’altres, autors, obstinats a ridi dita “Acabar com el Ball de Torrent”. A les primeries del segle xIxè resta,reii alguns culitzar el ruralisme i els bons pagesos, no. Hi “entremesos”, representats amb motiu de la festa ha en ell un designi de teindresa malgrat la sàtira, de Corpus Christi, i coniençar?en les representa- un amable concepte de la justicia, del desinterés. cims dels “Miracles de Sant Vicent” als altars Es un minaire que Isap trobar l’or de les ànimes, que, als carrers de València, es bastien per la encara en mig d’unies vides apagades, i té la wigília i la festa del nostre compatrici. Per bé que virtut de treure’l a llum tot riemt; no li cal el dquestos “Miracles” -espècie d’auteis- es re- to imeloclramiìtic per dir-nos el que vol. L’exponpresentaren primerament en castellà. No va pas- taneitat, la frescor, l’agudesa del caràcter valensar inolt de temps sense que els autors is’adonareii cià, tretes cain aquella rosa que una donzella treu, de la impropietat, i el mateix Escalante gojà les encara, de les escombraries d’un festí i amlb la nxls del seu primer triomf en escriure La vanitat rasa dóna enveja sense proporsar-s’ho. Ah!, si els Balader, Palanca, Torromé i Roig castigada ti La Muda, l’any 1855, amb motiu de! i Civera hagueren produït, equivalentment, amb :a centenari de mestre Vicent Ferrer. Però Escalante tenia unes condicions innates importància d’EscaIante ! Així coni ei quadret de d’home de teatre : vivacitat, sentit del cònic, agu- costums i el sainet arribaren a poder-se posar vendesa d’observació, capacitat per veure les situa- tajosaimnt al costat de qualsevol altre autor del cions lògiques, coneixement de la mesu:a i dels seu temps, elis &més gèneres restaren a mig carecursos lícits i, sobre tot, gràcia natural que no mí. Alguns ni es varen inteintar. I nientre el teatre català feia aquell salt prodimai li feu oblidar la força de les seves ales. No el va encegar la glòria fins fer-li ambicionar el giós de Soler a Guimerà i els seus contemporanis, que no hauria pogut assolir. a València s’esfumava la labor feta i s’oblidava Açò explica el seu t r i m f . Abans que Escalante, l’enorme recuris i la possibilitat de captació que va escriure per al teatre Josep Bernat i Ba!dovi, inelou l’art dramàtica. Les trompetes arboradores d’un poble que des ei poeta festiu més fàcil i popular que han tingut les lletres valencianes. Fecundáslsim, graciós i del teatre es poden fer sonar, es menyspreaven lliure d’expressió. Intencionat i de vegades fran- carn un instrument d’histrions, de gitanos ambucament ciniedalògic. Cap altre oorn eli per a cap- lants, finis l’actual generació que sembla aiab més tar-se la devoció de les multituds; inalgrat açò, comciència dels seus destins. no se li pot concedir més, amb bona vo!uintat, que el tito1 d’iniiciador. Totes les bolnas qualitats resEnric Navarro i Borrâs

Versos a mitja veu Jo sé...

Camins Camins, camim que venen; canins, camim que van; solcs en la terra pròdiga, caminis que totç han trepitjat. i Oh, el camí iaiamegut qule mai ningú l’hn calcigat!

Camins els de l’ampla terra, que inienen igual, igual

Jo sé que lla nit és tota menti&, que és il.lusió, però sé també que el dia

yalis ens portarà dolor.

Sé que té espines la ‘rosa ,i és engany el seu color; mec no me ho digau, que sé que és, al saber-ho, pitjor!

a la joia diel triomf o aû fracàs i al desengany.

¡Oh, el camí inconegut que mai ningú l’ha calcigat! Camins de llum o tenebres, canins que venen i van... 2Per a què, si ací, en la terra, anar o vindre tah se vail?

¡Oh, el camí inconegut que mai ningú l’ha calcigat!

No vull caminis de la terra, tan fàcils de caminar. Anhele el camí inefable que sols j,o sé oni me portarà!

;Oh, el camí inconegut que mai ningú l’ha calcigat!

Solitud ¡Quin goig tenir un jardí

ple de roses i poncelles; r o m d’avui i de di&, roses per ara i per senupre ! Fruir en les roses una alegria de mesa f e m i n a... i no tenir ni anhel ni amor, quina pena !

Lluís Guarner

Paradisos de paper LA CONSTITUCIO INTERIOR DE CATALUNYA, per A. Rovira i Virgili. (Collecció Popular Barcino.) Barcelona, 1932.

refereix al primer; fixa la vista en isnajors exce]sit.uds humanes que {es assdides fins ami, pal que tctca al lclejpn; m sense exposar seguidament ds judicis que l’i mereixen alguna projectes (de CansUn nou llibre de l’admirable escriptor A. Ro- titució interior de Catalunya, que foren elahmats molt abans de la promulgació del seu vigem Esvira i Virgili i, clar és, curull de la més recta doc trina, apmp del tema que tracta i, avui, a més, b t u t : les Bases & Manresa, sobretot les emenes rutxlert d’qrtunikat. Es titula La C o ~ s ~ AB~ ~ ~que c ~li úformdà Prat -de la Riba al seu text, i els t&er d e Catalunya i l’ha publicat la ben&n&ita projectes &gats al partit Wadicionalista en eis Edtitorial Barcino, per tant o m s’afanya per l’ex- anys 1% i 1930, bots de tipus arcaic. Perquè els més admilisibles, per la ‘seva m&rpandiment dle la cultura catallaha. El pmblema de 2a Gonstitució interior de Ca- nitat, &n representats per l’aprovat pel Gorigréa català die I’any 1 ~ 3 inspirat , en talunya sorgia a l’endemà $‘instmrar-se 1’L;9stQtut, dei partit fexI-1 puix que aquest niomés s’1oy3upad’astablir l’ordre l e Cdnsrtitúcims deis Estats Units i Suïsse i en de rcslaeions dle Catdunya amb etis altres pobles el projecte de Gomtitució fed,erai espanyola dt. í’any 1873; 1’Estatut de l’Aatononria de I’any d’Espanya, derivat de la seva oonvivència. Tocava ara, dldnrs, a les Corts C ~ ~ ç t i t u cae ~ s 1919,barreja de disposicions prbpies d’un Estatalanes estructurar el règim pxrlític Fntern de la tut de relacions mib 1’E;ctat Central i d’altres prò~ i Ó i el qual &iposava nació catdana que ha ~ ~ ~ l ~capr a- mkc s e pies d’una C ~ n ~ t interior venturosos destins, ja que li cal no embadalir-se també la cnn;ytitd,ó de I’Havana, b a m j a anàlega niés, ‘endavant en els daurats esplendors del passat, de ppeceptes avançats i conservadlots, que el prosense perill d4e convertir-se en la consabuda estàtua grama de Qa Federació Nacionalista Democràtica, f u d a d a per M a 2 en 1919, hagut5 de millorar de sai del niit- %&lic. Es per això que en la primera part del treball en la part política. Planteja el tan dimitit problema de la p g i l’autiar estudia els prcjblmemes constitucionals que, a nrefusar ~ el p ~ s ~ e n ~ a l i s ~ ~ a l’actua~itat,‘ie li plantegen a Catalunya, em el ciència, ~ i ~ ç per bon desig que es discuteixin fins a ésser del do- i assanyalar trit seguit que les Repúbliques d’Euinini públic per tal d’evitar una revisió seiiyre de rapa es p m u n c i e n p d sisteuna parlamentari, arn5 nuai efecte. Imparta, PeJ. -beix motiu, anar amb la doble presi&da, règim que aconseíia per a compte. Res de presses dwmkertadores. Molta Catalunya, Whretot quan les circumstàncies poli tiqws el reclamin, yenw que això f a s en minva &esma. Remarca després la solemmitat de la ‘‘present de I’Estatxt, Altres extrems, f a q a ihteresisants sempre, exagran hura” per Catalunya, puix que marta, PO&cament, acaba de reviure a l’esdf & la seva mina Rovira i Virgili, an aquesta primera part, amb à n h nacional, aixi com la valor de I’Estatur e! gran mestratge que ei caraisteritza, corn el P a r que, malgrat “no é w r cosa inisignikant jo menys- lament, la divisió territord i l’autonomia niunicipreable”, esdevé hferior als pnogrames atalanis- paí qwe interessen a Catalunya, i, a la fi, els antetes i fedamiistes, pel qual i n ~ l n~ ou d C w resultat c&n%s relatius a la Constitució catalana, les de les circumstàncies actuals de la politica espa- teri% de fa qual no ens aturem ja a ressenyar perquè farien malt prolix el present c m p t e rendu nyda e n ordre a Catalunya. I diicurre, a més, sobre el passat i el present de robra, limitat a una mera. natkia de la seva d‘aiquest poble, dels quals no ha de m a r 4 s aparició obligada, per tant com es feia de desitjar. EAtl la segom part I’autm fa l’analisi del vet1 que la substància pmanient catalana p.1 que es

règim governat& de Catalunya: els primi$ generals quR l ’ i a i f o m ; la constitució dels poders executiu i judicidí; ftuncionamenk de l a Corts Catailaws i foranauió dels tres braços eclesiàstic, migitar i popular; antecedent històric del Govern de la Geneditat, a p , t als temps de Pare 111, el seu abast i d e s e m l u p m n t fins la iwva disLolució per Felip V ; i l’wganjtzacib del règim loca!. La tercera part del text I’iinitegra un resum dels distints projectes i esquames que han tractat d’atructurar més u, menys la constitució inter:or de Catalunya, .tots els quals inclouen el seus principis generals, poders kgislatiu, executiu i jadicial i el règim local, darrerainUent. Varen &ser formulats, a l’abjecte, pei partit federal (1883), Valentí Almh-all (EE Catahisme), programa dk-1 Centre Català (18go), Bases de Alanresa (1892) i emenes de Prat de la Riba, Federació N a c i ~ i s ~Ihnwràtica a (1g19), Estatut de l’Autonomia al Parlament úe Madrid (191g), programa carli (1%) i Estatut del mateix partit (I930), Estatut aprovat per les Cort; Constituents aspanyales, Federació htnmràtica ~ u t ~ n oBases ~ s de ~ la , Uníió Federal Nacionalista Republicana (1910) i programa de 1’bquerra Republicana de Catalmya, partits i personalibts quasì tots ja esmentats. C m p r é n la quarta i darrera part un a+“dix d aquest important assaig polític de Rovira i Virgili. que significa un extracte de les antigues institiicims catalanes, és a dir, la C o ~ s t i t u c interna i~ de la Catalunya de l’avior, adaptat a la nutoddogia wxiierna, curiós treball que realitzaren a: segle passat els meritíssims J. CcFroleu i J. Pella i Forgues, d q u d ha estat tramcrit i traduit de l’abra llur, Los Fueros de Cataluña. Comporta aquesta un inteïés tant cdpidor quan9 a València, que no vacilem en inxrir q u i l’article primer i una part del segon d’queixa Cunistitució redactada a 1-a manera dels mstres dies, a baise dels texts legals de 1’Exiat Mitja. Diuen així: “Article I . La nació catalana i s la reunió dds pobles que parlen l’idioma català. E1 seu territori c a m p r h : Catalunya, amb 4s comtats de Roliselló i Cerdanya ; el reiailm de València ; el reialme de Mallorca. Ast. 2. Eh tres p M e s qw f o r n la Mació

c a t a h a b e n ifur c o ~ t i t u c i ópiítica i estan afederats entre si i a d e4 reialme &Aragó miitjançanit cesties d l i c i o n s que s& objecte d‘una llei especial...” i Quina cmfussió i astorament, &om, per e i 3 qui a València neguen tan la recpectíva catalanitat “en la seva incultura”, com exrivía ja l’i14ustre Ahmar en, e1 primer niunero d~ ~~~~~

LA REPUBLICA DE LES LLETRES! Es per això que el vaIu& llibre d’A. R o v h i Virgili presta un servei positiu a Catalunya al caanip de 1 ’ ~ ~ ~ r i ~ g ri aelf iperiodisme, a pels seus tdmts, els quals revela, wbretot en aquest ordre, amib ,i’enciúqxdísme dels seus coneixemmts,, puix ultra els histhics de rigor, mostra l’exei4ència i abundor dels filosòfics, polítics, socialis, lit.,gUistics, etc., fins wnivertir-lo en uni mestre de periadistes. No endebades durant els darrers trenta anys del catalanisme la seva tribuna a la premsa h s constituït una càtedra constant de ciutadania per al seu &ixondimenit, no sals entre la massa general del públic, perquè trmeniili àdhuc fins als i n ~ ~ ~ t u adavant ls, ía certera visió que oferia &t problema català, i això en un estil c h , precís, lapidari, tal com eccau al geni pairal de la nostra r q a , i que Gracian t m b p deia: “Ei bo, si breu, dues vegades bo.” i Q u m t li devem tots, en ovirar e h últims tiemps, siam nats a qualsevulla de les terres de Cata,lunya, per tant com iltlitnU’nA i enfarti e3 nostre sentit n ~ i! ~ ~ i

*** Ara G,pel que respecta a València, són les novelles generacims les que han h g u t la limfa de !es doctrines rovirovirgilianes qce fertilitzaren molts intel&ctes i consciències, puix pel que fa relaci6 a l’antic v a l e ~ i a n i s continua ~~, fossilitza: en les seves concepcions, qo és, confiorme el concebia Lo Rat Penat quan va fundar-se, l’any 1878, Valencianisme, els hariilzons de4 qual no van mis edlà de íz recerca de1 llenguatge arcaic, subaltern i fins m s e valua lèxica; de! conreu dei fcvlkbrisme, sobretot quant a l’ingeniu de les festes de l’any; de la rutina aniyaf en 1 ’ ~ ~ ~ i t zdels a c Joes i ~ Fbrals, amb ks seves poesies, devegades rubierte3 de tòpics rebregats i divorciades de l ~ i n q u i e t u ~ d e h temps presents i a venir, poesia només de

circunnstàmicies, segons la qual al món no passa res... Heus ací per què sense obrir-se n m s perspectives a l’i&& esdevé ectualment prematur parlar a València del govern interior que li caldria a l’ankic Estat Valencià, i fóra tant c a n viure als fims. El mateix Estatut del nostre Ajuntanie-mt va constituir uin fracàs, i el projecte fou elgborát mitjançant una Comissió nomenada a i’efecte, fortnada, conjuntament, per un grup deli m4s cultes regidors i altre ~ i n ~ ~ l . l valenec~~ cims, ptlojecte que no tenia més pretem’ó que IS d’una ponència a discutir en la primera asseinbilea qw es consva-pés, assistint-hi els representants ?’Alacant i Castell& per a la redacció definitiva de I’Estatut, despriés de les esmenes oportunes. I el fracàs es deu a què Castelló i Alacant akg a m que no incloïa més que el punt d ‘ d i r de VaEncia, que cercava absotlbir-les, malgrat que tai! propòsit ho es deduïa de l’artieuht del projecte &Estatut. Això nio representava m&s que un p e text per a wrtir del pas, que ds temps no estaven encara ! d u r s per a canviar de postura, davant el dubte dels alacantins i castellmezm, per si I’Estatut els ocasionaria aventatges o perjudicis. Per oonisqüent, el problema restà ajornat Szlaz die, fins una m(i1lor avinentesa.

T A R T A R I D E T A R A S C 6 , d’Alfons D a u det, traducció d e Santiago Rossinyol.-“Biblioteca Univers”, Llibreria Catalbnia, Barcelona. La “Bibliotec,t TTi?ivus”, que ed;ta la Llibreria Catalhia, ha publicat en edicii, pqmlar, com totes les de l’esmentaiía col.lecció, dedicada a divulgar les abres notables de la literatura universal, la coneguda novella Tartari de Tu~a-fcó,traduïda al català pel gran pintor, poeta i ComediOgïiif S a tiago Rossinyol. La Lliheria Catdònia no és solament coneguda a Catalunya, sinó a Mallolrm i València, per I’acoflimnt que, des de fa anys, ve concedint 3 la divulgació de les lletres catalanes. Cal dir que aixi corn l’imblidable i popular llibreter Antoni L@z -pare del p q i e t a r i de la Caidbnia, senyor López Llausàs, tant es di&i:ingí en l’edició d’una g r a m munió d’obres dels &s afamats es-

criptors castellans &i vuitcents, ha vdgut d fill significar-se en el f m n t de la literatura catalana cada dia m& rica., suggestiva i sollicitada. A. López Llausàs no sols ha impulsat la publicaaió deis més selectes llibres cata!ans, sinó que fundà la magnífica “Bib!ioteca Univers”, que representa, després de l’aatic esforç de “L‘Aveng” i de l’actual de la Barcino, el mrEs i r n p r h n t meeenat-ge en pro de la llengua catalana, de la qual. en encesos \nersos, dei% BofarauI1que “no m r i r a sjamai”. Tots els autors mloderns són traduïts al català, amb tota cura, sota la prestigiosa direcció de l’exquisid esariptor i novd4ista. Carles Soldevila, i p r aquest mteix, A. Esclasans, J. Alavedra (que féu la celebrada de Res d e nou a POesE, de Reniarflue), J. Farran i Mayurai, J. Miracle, C. Capdevila, J. Cabot, M. Font, R. Llates, E. Lliueilles, F. So!devib, C. A. Jordana, D. Guant&, Marçal Pineda, etc., les traduccions dels quals compten ja amb més d’una edicio i val a dir que es recomanen totes soles, puix que venen avalades per aquells escriptors de major relleu a Catalunya. I no C0initen;t amb això, el senyor López Llaucàs es mostra tot l’actiu i zelós que cal en 13 distribució dels seus llibres al mercat, pzr tot el qual esdevé un benefactor de Ja cultura catalana i aliem també, a través die h llengua nostrada, que així adquireix, mitjançat les tasques de traduir les diteratures estrangeres, cada dia més iiquesa i flexibiilitat, aportacions valuoses al tresor del nostre lèxic, titllat pels enemics de pobre, dur i fiqs aspre. i Be pel senyor López Ch&is i que no es ciesencoratgi un moment en ila seva empresa cultural i patriòtica !

R E S U M D E L I T E R A T U R A RUSSA, per A r t u r Perucho. (ColJecció Popular Barcino.) Barcelona, 1933. Uin nou l l k e t de la prestigiosa Editorial barcelonesa, la pub!icacib del qual no pot ber més oportuna, puix que cada dia augmenta I’interés per la Rqxíblica Soviètica, Única avui a l’extrm orien, tal d’Europa objecte de l’ctmirj de tdt el món, corn no fbo fóra Russia als temps &s esplèndids de $’Imperi dels Tsars. Inkr6s i atemció que c ’ e x t r e m m é s encara al

constatar que es emsolida el seu règim actual, amb el pas dels anys, puix que era considerat com & tu$ abans die la seva instauració, i ja compta diset anys. Daquí que de les activitats russes, cap de niés suggestiva que la seva literatura corn a expressi6 artistica que és del pensament de tots eiis pobles. Es per això que el nostre d e s p r t conipatrici Artur Perucho, sol.licitat per la novel.la, el periodisWI, la crítica i l’assaig polític fiinis ara, acaba criniciar-se en ordre a la historia, puix ha donat a la llum pública l’esmentat volum de la Barcino, que i-epresenta un excellent sprvei a Ia caltura catalana. E n el seu Resum de literatura russa, Peruchn s’ofereix, c m i altre Virgili, a servlr de guia al liegidar pel canip, a penes explorat, de les lletres de Russia, empés per ;es circumstàncies de l’horn històrica que travesem, no per la vara i frivola moda en tot temps passatgera, puix que !’exemple que dfonen aquelles repútbiiqws palesa que esti naixent una nova vida al n ~ n que , s’inspira en les societats, i 110 en l’idividuu, com a base de S~rg~itz~ dei la Ó huiiianitat, al contrari que fins al present. I, i Yefecte, en un estil r ~ a r c a ~ i ~ sobri ent i alat, que evita que la pro‘odusió de la matèria la faci embafadora, ens adintra, de fàcil manera, e11 la coneixenqa de la literatura russa des dei seu període iniciai, passant després a ressenyar l’epoca de Pere el Gran -orientació dels diversos esforços isdats fins el segle X V I I I , per tal d’iencarrilar-fos d’una faisò ocg&nica-; la resta de l’esmentada centúria pe1 relleu que teatral, que en Miquel V, Laman~swtfiobà el gramàtic del rus parilat que el reviscolés a l’esdevenidor; i els temps segiients de l’einpeiadriu Caterina 11, protectora primer i perseguidora després dels escriwrs, el mecenatge dels quals pogué dhaurar-lo la $sevatemença a la revolució. Heus ací que el cicle de plenitud l’assenyala, per tant, al proppassat sede X I X tan calumniat per la reacció. tmundial, degut al seus invents que aventam~un sens nombre de s u p s t i c i m s i nnmenys a causa dels progresos polítics i socials d’aleshmes que eybrraven tantes injustícies, puix pel que es refereix a les lletres russes fan honor a aquesta centúria Pinixkin, Lesmontov, Turgmne i Gont-

xanov, sense oblidar d curiós cas cl’Alexandre Herzen, que pressentí l’advenhent d e l’actuai Repilablica Soviètica, després d’haver creat un par tit socialista revolucionari. Però eis més grans escriptors de ‘I’èpca, dzls quaJs s’ocupa sgirjdarnent, ~ m p ~ ia~ gloriosa e n trinitat dels Gogal, qui traçà les dreceres ~ e on r caminà molts anys la novel4ktica russa ; Dortfiizvski, l’estuidi6s de l ’ à n h de Yhmx fins ami1,ar al fons del subsconscieiiit i pel qual és apetlat el Dant rus; i Tolstoi, la literatura del qual, així m-&ix, magnifica, d’un sentit cristi& i anàrquic, s’ha volgut pels Soviets que excel3ís a la de l’antcriw, només pe1 fet d’haver repartit les seves teriec als seus cervs quan declinava la seva vila, fet que ve a conanertir-lo ea ui= niena de déu civil de .!‘actual fègirn de Russia. A la fi del segle X I X i començos del x x brillaren encara els astres de Kordenko, Txekhov, Màxini Gorki, L. Andreiev i Sologub, als quals nio haurà deixat #cudinirar el culte llegidor en a1guna de les seves $obresremarcables, puix els seus nonis frueixen de grossa anoineniada entre 110s altres, per haver-se traduït i editat a b a s t a i ~ ta Catalunya i Espanya tota. Amibat ja a la literatura soviètica dels nostre: deies,a I’autor li és fàcil advertir en aquesta un caient uniforme, sobre el qual opinla que mantri. no hagi a Russia la nxessària llibertat per a l’art no aclonseguirà els fruits de !’originalitat i les exceElències dei t ~ í nou. l No orniteix rciiiiarcar al principi de l’opusc’e del nostre examena, que l’orttografia d‘algurs mots I umos fén desfigurada pels traductors firanczsos, i per això es prengué a pit el rectificar-las, per quant la valor de les v d s russes esdevé mo!: cemblank a la de les vocals catalanes, i d‘aqui la fofima com aparefxen e;c^rits en fa present reccnsió, sobretot pel que toca als cognoms dels escrlp tors de Russia. Darrerament insereix la valuosa bibliografia 1;slítica i literària que és servit de manejar a l’objecte del seu estudi, omforme a una comp!;~’n nietodologia, de rigor en les mnagrafies histiriques. I nio obstant la seva petita traça, quasi esquemàtica, del knia, I’escaient labor de !’Artur Peruoho constitueix el rn& ràpid promptuari per al

coneixement de la literatuva m a , s a c e minva del conjunt de la seva perspectiva a traves de la història, i i,nolau la base per a obres de més mpeny o amplitud.

Eduard Martínez Ferrando

B. V A R I A C I O N S L I R I Q U E S . J. M. LópezPicó. Op. XXIX. Impremta Altés. Amb sentor de roses i esplais d’horitzonts multivariables, el poeta harmonitza son viure dins una suau, contemplativa filosofia, subtilment, quintaessència de bellesa i saviesa. Llibre petit de profundes ressonàncies -música en to menor- per a delectanqa del lleure assenyat. Aquest pomell de v e s restarà confident de la nuditat espiritual. No en treuriem sin6 espuirnes si volguessim p r cudir-lo contra la roca del cor, endurit de quotidianitat.

Ens eleva i no es pot llegir -pr&tosamentens manca elevació.

D’imatgeria que, insistint en la pròpia escolla, &vé mCs acenciada i, per ço mateix, asso!ir-la és goig. Quan les aremes són més perseguides obtenen una servitud a é s pura. Mèrit altíssim és fer giravoltar l’esguard envers l’harmcrnia i la pensarosa delicadesa. resguard i el seny, assetjats per tantes sollicitacions en el dramatisme de l’hoöa. Poeta: vastre gallaret, desplegat en la serenor de l’espai, ens anuncia el millor dels viatges. Totes les sensibilitats fines se inscriuran sota el vastre signe. “Soletat i d u r e s a : - v o s t r e joc, de tu a tu,-al cim dels meus anys, governa- l’equilibri de la llum.’’ Amic lecmr: temps ha que ens mancaven aquelles veus fetes de claredat i ales en fuga. Amb la llum diamantina del matí elles hi tornen sani!) aquest joiell del poeta J. M. Lbpez-Picó.

Enríc Navarro i Borràs

La S e t m a n a P e d a g ò g i c a de Primavera EI projecte de celebrar ma Setmana Pedagògica de Pmrimavem que fou aprovat en la tercera Assemblea de l’hsociació de Mestres Valencians, té la nostra més entusiasta adh&ó. ValencianRzar l’escola, portar 8i la labor quotidiana de I’escola la nostra llengua i amb d l a l’esperit autòcton de la nostra Pàbria és l’afer &S transcendental del v4encidsme. Els infants valencians reben avui un emenyamerrt castellà, inadequat, segons ma pedagogia aastellw, impròpia per 2 les necessitats de les nostres escoles. Ni l’un ni l’altra convena als interessas dels nostres infants, fills com són d’ma llengua distinta i d’una nacionalitat difarent. Els mesitres valeacianistes conscierirs de la seva missió i freturosos dk manifestar els seus estudis i les swes pràctiques de pedagogia valenciana, es disposen a reditzar duirtant les pròximes vacances de Primavera i damili un grup d’iigfads, m a tan& de llipraa’iqiues models sobre matèries dels diversos programes escolars: llengua, geografia, història, ciències naturals, matmàtifa,

indústries casolanes, w o n s i daases, jocs d‘infants, etc., temes tats d’un alt interés pedagògic, lliçons que, segurament, acoblaran un bon m b r e de mestres dalerosas de veure treballar companys especialitzats en cada una de Zes branques que integren l’avantprojecte que fón aprovat en la darrrera Assemblea (dies 26 i 27 del passat mes de juliol). Alitamant amb les lliçons pràctiques es desenvoluparan diverses curafereficies d‘interés pedagògic i cultural encarregades a personalitats del nostre món científic. A mé6 a més, i durant la Setmana Pedagògica de Primavera s’exposaran els treballs realitzats i encarregats als senyors socis, sobre “ E l Nostre Poble”, com a centre d’interés, dins ies escales d’emenyment p r i m i . Que el Seminari de Pedagogia de la mtira Universitat, 1’Associació Pr&c:baa de 1’Ensenyança Valenciana i els dencianistes tats vuilguin ajudar la bella iniciativa de 1’Assoaiació de Mestres Valencians, a la qual ;nkiatiVa, DE LES LLETRES. repetim, s’adhereix LA REPUBLICA

L’art i els artistes I EXPOSICIO REGIONAL DE BELLES ARTS

En resum: un niumero mCs de la Fira de Juliol, de tan esquàlid programa, d’enguany.

La constant predicació d‘alguns crítics d’art per

I1 FIRA DEL DIBUIX a què els nustres artistes juntaren els esforços Acció d’Art, I’entitat d’artista joves que amb individuals en una exposició anual on foren extant d’encert atén la nostra cultura artística, va posades obres de vàlua, va decidir el Círculo de parar 1es. tauies dels dibuixos, per segona vegada, Belfas Artes a organitzar aquest primer certamen d-lectiu. Hem dit organitzar i no som justos. amb una quantitat soxprenent d’aquareiles, carHauríem de dir perpetrar, però ens llençaríem per bons i sanguines, a m6sl dels habituals estudis al un carnií que no ens plaut. Amb tota la bona vo- llàpiç. Sembrla que aquesta fira restarà ja a Vai t Centre u ~ luntat no hauria pogut eixir be per haver estat lència tradicional. Encara a s ~ ~ ~ cdel Valencianista de Xàtiva va ésser-hi portada la una improvització mancada materialment de temps ; si a d’aqò s’afegeix qualque passioneta interessada resta per a rebre els elogis dels xativencs, es oornprendrà que l’exposició fou bastant mediocre. Nd hi hagu4 prou discerniment per a ad- SALO D’ART VALENCIA. XATIVA metre obres i es varen prodigar nxdalles lamenEl Centre Valencianista de Xàtiva, amb la coltablement. L’art no ha guanyat res i els artistes laboració de t‘Ateneu Popular i amb matiu de les han aguditzat les seues dissensions. festes d’agost, va presentar una Exposició de PinVescultura va fer valuoses aportacions, si bé tura, Escultura i Art decoratiu, on hi havien prop és de notar la manca d’inquietud modernitzant. d’un centenar d’obres. ApostacPms molt iniporMoltes coses estaven senzillament bé, però ens tants de la dita ciutat; tals com les pintures justes hauria fet goig trabar alguna revelació. Potser i riques de cromatismes de Guiteras; els poètics l’any vilmnt, amb temps per endavant, ho ve- jardins de Climent; uns bodegons de Camarasa; jam. t~~iies notes de Tudela, per no citar més. L’crsculEa canvi, la pintura fou un veritable pande- tura, representada par Bokches, Aragonés i Calmonium. Per no haver calculat la capacitat del des, també posava alt el nom de Xitiva. Ultra local - e l s claustres de la Universitat- es varen les demés aportacions locals, iii havia una trenconvidar artistes, les obres dels quals, naturalment, tena &obrer; d‘artiste de València que acompanyahavien d‘exposar-se, i aleshores, per manca d’espai, ren la manifestació d’art de la riallera Setabis, es varen refusar tantes obres -potser més- com amb dignitat. n’hi havia d’admeses. Impellits per aquesta necessitat sembIa que els senyors Jurats &admissió EXPOSICIO D E LA SOCIETAT cregueren graciós penjar um història de les teles DE PINTORS DE VENTALLS pintades i així v é r m de tot. Coses ràncies, ma1 El pintor de ventalls és l’artista que, mancant-li pintades, desdibuixadcrj, amdines, ensutjades, etc. Un ulo sabia què cosa era la pintura valenciana volada per a grans empreses artístiques, s’aixoactual, ni es podien constatar valors, ni les poques pluga al recer d‘una art decorativa des de la qua! realitzacions que no pot aconseguir. Per pintures que hi havia fetes amb una mica de &a seny es podien apreciar sense un violent esforç de això en aquesta exposició d’artiste ven&alIws hi &vía ban nombre de paisatges, miniatures i dibuiconcentració i aillalanient. Encara unes minses seccionetes d’Arquitectura, xos per a illustrar literatura, seguint les visions Gravat, Art decoratiu i Fotografia, en les quals de Segrelles. Tota aquesta pintura a l’oli, procediment inadaptable als ventalle, i á‘altra de conno trobàrem cap merayelh,

cepció pròpia per a edició de llibres, no té, evidfentment, per què figurar en una exposició de palmitos o ventalls. Si hi figura Bs per las r a m que hem dit en començar. En canvi, els ventalls eren pocs i, tret d’uns tres o quatre noms de pintors, que tampoc oferiren novetats, resultaven cosa corrent. La gran crisi de la indúistria fa que es vagen perdent els bons d e l i s t e s i és per a una exposició corn aquesta per a la qual haurien de fer aquells models que ja no es demanen a les botigues, atentes sols a l’econilmic i aparent. EI demés ja tenia el seu lloc a la secció d’Art decorativa de 1’Exposició Regional que aleshores cs celebrava.

EXPOSICIO POSTUMA D’ANTONI VERCHER Si anar a veure una exposició ens predisposa I’esperit al gaudi, quan, com en aquesta, sabem que m I’ofrena la voluntat de l’artista, ans al contrari, una tallant, inesperada, determinaci0 del Fat ; si a més ens recordem que hi havia en I’home u a optimisme racial, traspuant ; si recordem I’obra amarada de vaiencianitat, per molt que ens fingim forts i superficials hem de conifesar ‘que portem dol a dintre. I quan ens trobem front a unes pintures que es titulen El meu fiJ1, La meuu familia, Ma&, on no cap adulació, manera ni falsedat, sir16 un desig de pintar sincerament, depurantise, lluitant per copsar una tècnica personal i moderna, ens sembla una crueltat. La crueltat que sul tindre la vida per als modestos qne tot ho han d’aconseguir en força de treball i fe. Antoni Vercher s’hauria creat una forta personalitat perquè QQ era ben % això que es diu un caricaturista. Tampoc un servil “illustrador”. Era un dibuixant que, amb qualit‘ats sorprenents d’hunnoricme i d’observació aguda, no podia deixar la riquesa cromàtica com cosa fàcil de simplicitat. No vdia simplificar, sintetitzar aquells motius que, per al ver artista. són ocasió d’opulència de recursos, d’aptituds fantasejadores, de gust i mestria. Així, els IWUS dtibuixos m t u mistes, ultra la impressió d’humor, finament zcomguida. tenen aquella harmonia decoirativa que el noble explesa gràficament : “No cansa mirar-los.’’

Era ací, precisament, en l’ample camp del decorativisme, on se li reservaven els triomfs més importants. Exemple: Donfes de Poterna i En la Ribera. Aquest darrer llenç premiat a l’Exposició Nacional de Belles Arts darrerament celebrada. EI premi ens fa recordar els molts altres obtinguts, especialment com cartellista, activitat del seu canplet domimi, per la composició, sempre dins eis cànons de la novetat, i per la finor de tons. AJ Círculo de Bellas Artes, els seus auniics més íntims, E. Duran i Tortajada, J. Tamarit, J. Sabina, I. Barrera i F. A l m I a i Vives organitzaren, i d b c a r e n amb tota dignitat, una e x p i c i ó aquesta de la qual parlem- de les obres de Vercher, que es va veure visitada i amb prou rètois d‘adquisició. La, plioanra. fraterna i exquiisida de 1’Almela va ordenar una escaient biografia-estudi, en elegant fascicle, ofrena de Lu S e m n a Gràfica i homenatge al seu estimat i malhaurat cdlaborad’or. També els vuit excellents fotogravats que l’avalen &n. generosament donats per la Casa J. Carreres. Els qui no hem pogut fer altra cosa, dediquem a l’artista la nostra fervorosa memòria i el dol d’haver-lo perdut.

EXPOSICIO COL-LECTIVA D’ACCIO D’ART Per o o m t q a r ei curs, que promet ésser magnífic d‘interés i qualitat, la jove agr.upació organitzà, del 25 d’octubre a primers de novembre, una expolsició collectiva. Trenta vuit obres alegraven els murs del caca! del carrer de la Redempció i ens manca espai per a dir moltes cases. Em limitarem a recordar, senice propòsit de crítica, ei que més ens va plaure. Anotem els noms de Joan Borràs i Eduard Muñoz, per a què els retinguen a la memòria els aficionats a la‘bona pintura. No ablidem, perquè es mantenen en l’encert, Roc Minué, Gimsta, Guillem, Campilb, Cuñat, Peris Aragó i Raga. També un elogi per a Teresa Fascual, a qui haurem d’anomenar mestra molt aviat. Ens agradaren un calvari, de Llovera, i unas escultures de Bol%xhes i de Mora Cirujeda.

E. N.i B.

D i v e r s a EI primer número -número extraordimri- de LA RFP~BLICA DE 1 x 3 LLEïikP; ha estat acollit, per la nremsa i diversos nuclis literaris i polítics del País Valencià, de terres de llengua catalana, de terres d’Ibèria i d’ultraniar, amb salutacions die joia i de festa i amb paraules cordials d‘elogi i encoratjament que, amb emoció profunda, agraïm de tot car. Dels periòdics que han arribat a la gos’tra Redacció i de les cartes i despatxos que ens han estat adreçats volem -testimoniatge de reconeixença- reproduir ací alguns fragments. L’exquisid poeta i entés filòleg i gramàtic, Carles Salvador, en una lletra datada a Benassal, f a un sincer elogi de LA REPUBLICA DE LES LLETRES i afirma que és “la millor publicació valenciana que mai el valencianisme 112 fet”. El director de la important Editorial Barci,nu i cuitissim home d,e lletres, J. M. de Casacuberta, diu en carta ad’reçada al nostre director : “ H e de felicitar-vos efusivament a vós i als vostres DE LES LLETRES, companys de iredacció de LA REPUBLICA ,per la q d i t a t i la bona orientació &aquesta revista que inicieu. Ahir vaig rebre’n el primer número, que he ttrobat bptim de contingut i magnífic de presentació. Ha agradat també molt als diversos esariptors que f i , ~ara l’han vist.” La triple i eminene personalitat literària i artística de Feliu Elíes, Joan Sacs i Apa, ha publicat en Mirador un llarg airticle, amb la reproducció de la po.rtada de LA REPUBLICA BE LES LLETRES,dedicat a descriure-la, .a imaginar-la i interpretar-la i a elogiar-la. L’article COmença així: ‘‘Aca,ba de sortic ei número primer d‘ufia nova revista d‘idees, d‘art, de política ... Es titula LA REPUBLICADE LES LLETRES i està molt bé. Es vesteix amb una coberta encisadora, moderm i arcaica. Amb elements de I’allegorisme dels segles eclesiàstics, 1’artisi.a ha dibuixat, a imitació dels gravats al boix del nostre precari Remixement, una al.lsegoria arcaica d ’ e d cubstta, molt parladora, com tot el que informava l’art cubista més ben entés. E n aquesta avinentesa l’allegoria p r l a dora arriba a ésser eloqüent, no sois per tot allb que expressa, si’nó per tot allò altre que autoritza a iniagiiiar.” El mestre de ,periodistes i de ciutadania, Robert Castirovido, en un dels seuis articles de El Pueblo, feu uiia cordial alhsió al primer número de LA REPUBLICADE LES LLETRES i reproduí part de l’article de Gabriel Alomar sobne “Unitat d‘idioma”. A. Rovira i Virgili, l ’ i l h t r e periodista, assagista i historiador, ha ewrit, damunt les pàgines de La: Hiimadat, un bell article, del qual són els següents paragrafs : “ P e r a tots els patriotes catalans, ei primer número de LA REPUBLICADE LES LLETRES,de València, haura estat una festa. Festa dels ulls i festa de I’esperit. Heuvos ací una revista valenciana de li,kratura, art i política, redactada en ei mateix Ilengwtge literzri -tre i orientada dretament cap a la uiilitat federativa dme toties les terres de llengua catalana. Els redactors de LA REPUBLICA DE LES LLETRES abandonen els damrrers vestigis del dialectalisme lingüístic i polític, i apareixen plenament situats en el centre mateix de la consciència catalana i de l’idea1 de nació. Ben presentada, ben escrita i ben orientada, aquesta revista miereix l’aplaudimen%i I’encoratjament dels patriotes de la nostra Pàtria ampla, la que va niés enllà

de les ratlles oficials, la que travessa les muntanyes, eis rius i la mar, la que té l’idioma per senyal gloriós.” “Estem segurs, per la nostra banda, que els valencians no t e m , en general, cap criteri contrari a la unitat de la llengua nostra. La tendència a la diversitat suposada, és més aviat d’origen literari i la manifestà ja, fa més de cinc segles, fra Antoni Canals. Modermment la política cadkllanista, abusant de l’oblit i de la impreparacio dels profans, s’ha esforçat a inspirar als valencians un sentiment de llunyania i de recel envers la Catalunya estricta, nucli i castell de la nació i de la llengua El grosser engany va caient. El llarg oblit va cedint. EI Pais Valencià, el Sud-Catalunya -com diu escaientment LA REPUBLICADE LES LLETRES- es retroba, i proclama joiosament la seva identitat de iraçai, llengua, liistòria i ideal amb la Catalunya del Nord i lai de l’Est. Tornen a encendre’s en el cel lliure tots els estels de la nostra constellació nacional.” L’inspirat poeúa, singular novel.lista i notabilíssim traductor de Molière al català, Alfons Maseres, en un article de La PddZcitat titulat “Sialu‘, geriiiam de València’’, diu: “Ens arriben de València, daquest venturós País Valencià, verger que en segles pretèrits va conteniplar la més bella florida de les Ibetres catalanes, uns nous quaderns periòdics de literatura, a r t i política, intitulats L4 REPUBLICADE LES LLETRES.Benvinguts siguin. Aquesta publicació,‘ nçdictada per UD grup descriptors entusinstes de la gran Catalunya, d‘aquesta Catalunya integral que abasta geogràficament tots els paisos de parla catalana, és un nou esforç vers la unitat espiritual de totes aquestes terres que la b‘ologia i la linguistica han unit i que la història ha dividit per la incurança dels mateixos catalans. ” “LA REN’JBLICA DE LES LLETRES ve a la vida literària amb una bandera de pau i un esperib compnensiu i germanívol per a les lletres hispàniques d’expressió no catalana; però afirma ben alt que Catalunya, Valencia, Balcars i Rosselló s’uniran en un repÚKica 1i.erària de la llengua catalana, i afirma també que les I1:tres i l’art no podien deslligar-se de la vida política d’un país, per tai com als pobles que renaixen o aJs paisos ciue es tran5formen, les lletres, les arts, la cultura, eiifvrteixeii o afebleixen llurs constitucions polítiques. Amb iiixb volen significar els gmmans de València el que ja hem v iigiit a dir en comfençar, que si no hi ha unitat cdtural no pot haver-hi una unitat pnlítioa i que Id s o n d’aquesta uniitat política depén sobretot de la sort de la cultura que representa. ” El publicista &ltissini, brillant i batallador p k d i s t a , ex governadoir de la Rqíiblica, de Huelva i d’Alacant, Brauli Solsoaa, ha publicat, en el diari El Lwharior, d‘aquesta darrera capital, un magnífic article dedicat a l’aparició de LA REPUBLICADE LZS LLETRES,i afirma ja en els epígrafs que es t r a d a de “una gran revista Valenciana”. Comença l’article amb aquestes paraules : “Un acontecimiento periodístico - q u e incluye un extraordinario suceso político y un trascendental hecho literario- se ha producido en Valencia: La publicación de LA REPUBLICADE LES LLETRES.” L‘aubr de I’article analitza després, extensament, amb amar i joia d’espiritual identificació, el títol de la revista i el seu record, l’actitud de la Valencia provinciana, el sentiment valencianista en la literatura i en la política, l’ideai de germanor entre valencians i catalans, l’edito-

rial i el text del primer número de la nostra publicació, i resum la sem opinió amb aquestes falagueres paraules: “LA REPUBLICADE LES LLETRES, en fin, es una revista, por su concepción, por su espíritu, por su amplitud, por su densidad, que puede ponerse a la altura de las mejores de Europa.” Carles Grandó, 01 ljorejat poeta rossellonés, saluda la nostra “interessant revista” i afegeix : “Us felicito per lec vostres belles iniciatives. Si um dia arribo fins a València, podeu comptar que és amb alegria que us faré una visita.” El singular i discutit poeta i assagista A. Esclasans, en !es seves “ Converses literàries ”, ha dit : “ U n grup de literats de València ha començat de publicar u- revista literàtia i política que porta pzr títol LA REPUBLICA DE LES LLETRES.Tant pel programa com per la primera realització, sembla que aquesta vegada els valencians intebligents, que són els que posen el valencianisme parallelament al signe del catalanisme, han reixit a f e r una revista de to universal.’’ L’Esclasans es mostra partidari del nostre programa “d’aplegament de totes les literatures peninsulars en un feix intelligent i per damunti de polítiques baixament enterbolidores”, irernarca el “bon gust” amb què és fleta la nostra pwblicació i li desitja que “pugui treballar i influir sempre sota la protecció intellectual de les grans figures de Joan Lluís Vives i Ausiàs March, humanistes, filosofs i poetes”. El notable escriptor i orític Manuel Cruells, ha fet un càlid elogi de LA REPUBLICA DE LES LLETRESi del seu ideari. Saluda lmtusiàsticament la seva aparició i afirma : “ H i ha molts nacionalistes que no comprenen que nacionalisme no vol pas dir armes, ni crits, ni orgies bèlliques. LA REPUBLICA DE LES LLETRES els farà comprendre el ver sen& d‘aquesta aspiració. Es I’esperit de tots els mestres del nacionalisme. Els camps més oposats canDE venen en aquest concepte d‘humanitat. LA REPUBLICA LES LLETRES està en el punt just de totes les tendències nacionalisbes. Es un acte patriòtic, per tant, de propagar-la i protegir-la.” L’esclriptor cultíssim i conseqüent valencianista Adolf Pizcueta ha escrit : “ L A REPUBLICA DE LES LLETRES és l’esforç més reeixit entre les publicacions de llengua nostrada. Tant com en el seu aspecte manté un to d’elegància i de perfecció inacostumades, en l’ordre literari, millor dit, de pensament, extrema els seus conceptes. Es una act:tud en la que no hi ha cap concessi$. Els seus editors no han pensat ni un moment si aital temptativa estava a! nivell del moviment valencianista; no els ha preocupat fer m a revista per al gran públic del valencianisme, sinó que s’hari lliurat a la seua tasca amb un criteri exigent que esdevé unla indubtable anticipació respecte a les possibilitats intel4ectuals del nostre petit m6n. Des del punt de vista en que ells s’han situat, ja no és tan petit, certanmit. De totes maneres, cal comprendre este esforç per a seguir-lo. No podiem demanar a uuld revista in?el.ledtual que vaja a la saga del moviment valencianista; ben entesa la seua missió, li cal avançar-se tant com puga, malgrat siga &fácil anar-li darrera. I una revista d’estes qualitats, té el dret a ser audaciosa. I dir allò que sembla qiie s’havia de callar. Allò que potser no encaixa fora del llibre o de les pàgines d’un? revista semblant. Els valencianistes i valencians amants de la lectura deuen ajudar esta publicació pels motius expressatfi. Ja n’hem sentit alguns que han fet: “Ah!, és que rn estic conforme amb el que diu.” Es que quan comprem un llibre, (ho fem perquè ve a .reforçar el nostre criberi? Ei comprem i el llegim independentment d‘açò, malgrat el seu autor sostinga parers adversos al nostre. Ens

decidix la curiositat intel.lectua1, l’afany de lectura, moltes atres coses. Eri este cas encara hi haurien atres concordances: la passió pel nostre enlairament collectiu i la llengua. Amb estas materials només tot ei que es faça té ja per a nosatres un interés que s’acreix en la mateixa mida en qu+ aquells s’utilisen en un sentit enlairat i dignificzdor. ” La prestigiosa i patriòtica revista catalana de Buenos Aires, Ressorgimcnt, en e! seu número de settmbre dedica un article a LA REPUBLICA DE LES LLETRIS qualificant-la de “gran revista d‘idee”’. De l’esmentat article reproduïm eis seguents fragments : “Gran revista, htem dit, LA REPÚBLICA DE LES LLETRES. No solament pel tormat i el número de pàgines que la integren, ans també per la collaborac:ó, triada, i per I’idieal que l’anima. Els germans de València fa temps que malden per fer arrelar en e! seu país la idea nobilissima i generosa del seu retornt a la llar pairal ...” No fa pas gaire que fundaven una Associació Protactora de 1’Ensenyança Valenciana. Ara ens sorp-enea amb aquesta revista que palesa un esforç editorial remarcable. Trenta-sis pàgines de text, a doble columna, i unes tapes esplèndides. Perfectament enquadernada, LA REPUBLICA DE LES LLETRESés una joia pels ulls i per l’esperit. Gabriel Alotnar, M. Folguera i Duran, Enric Navarro i Borràs, Salvador Donderis i Tatay, Carles Grandó, Eduard Martínez-Ferrando, Sebastià Sànchez-Juan, Miquel Duran i Tortajada, entire altres, signen els treballs quJe avaloren aquesta bella realitat de LA REP~BLICA DE LES LLETRES. Gràcies, germans de València, per haver-vos recordat que a !’Argentina teniu, amb Ressorgiment, un company de lluita el qual us tramet, ara, a través dels mars que ens sepwen, una cordialissima felicitació i us dó:ia ferm0nw de la sem companyonia deixant $establert interc a v i amb LA REPUBLICA DE LES LLETRES ” Els diaris i periòdics del País Valencià i de Catalunyd -molt especialment El Camá, El Mercantil Valenciano, EI Luchador, $Alacant, Esquerra, de Castelló, i La Publicitat, i La Humnitat, de Barcelona, que han publicat cada un diversos articles i notes parlant del primer número de la noska revista-, saludaren, amb psraules cordials i d‘elogi, l’aparició de LA REPULILICA DE LES LLETRES. La Publicitat, en la seva autoritzada secció “Les Lletres i les Arts”, ha dit: “Amb el nom de LA RFSUBLICADE LES LLETRESha començat a publicar-ce a València una revista de literatura, art i política, que mereix l’atenció de totes les persones de gust, ta& per la seva presentació com pel sei contingut. Els redactors de la nova revista estan molt @ orientats en el sentit de la filologia i la phtrtria.” DE LES LLETRES, la nostra nova revista LA REPUBLICA publicada a València, és una bella mostra d‘intel4ectualitat i bon gust.” A tots, repetim, el nostre agraïment.

Ha estat elegit Conseller en Cap de la ciutat de València, don Manuel Gisbert i Rico. El senyor Gisberb, durant el temps que va desempenyar el càrrec de primer tinent d’alcd& i interinament l’A!caldia, va representar molt dignament la ciutat en diversos actes valencianistes culturals i patriirtics, i sempre les seves p r a d e s , expressió d’un profund sentiment vhilencià, foren subratllades amb l’elogi i l’aplaudiment dels convençuts i de tot el poble. I en el m e n t bésser elevai al carrem de Conseller

en Cap del Consell M u m i c i ~ lde VdenC;a, el senyor Gisbert ipfianmcià d seu discurs de gràcks en llengua valen-

La clausura, ets -AIa~mt, amb parlammts d’Antoni Bru, J a q u i m Reig i I’alcalde, En Llorenç CarbneI1, por-

ciana.

t& l’entusiasme al p i t àlgid. E n h o r a h a i a superar-ce.

Digué, en començar, que anava a expressar-se en líengua valenciana perquè parlava ea moments d‘intensi emoció per a um hame tan modest com ell, que mai @’a somniar amb ostentar la primera magistratura de la ciutat de València; que p r l a v a en valencià perquè és el llenguatge de la seva m2re i dels seus fills i p e r q d així podia expressar millor Ics seves idees i els stus se&imens, dins de i’immensa emoció que emaia el seu esperit. El senyor Manuel Gisbert, home cultksim i de conviccions, que sap el que obliga ésser valencià i dir-se republicà i autonomista, honora, parlant-la en nom de la ciutat i en nom propi, la nostria gloriosa llengua, característica determinant de la Persûnrilitat Vale~ciana. Ho sgratm cordialment i felicitem al nou alcalde de Valencia.

II Per les c ~ ~ u anormals ~ ~ i ~ bavmt-se c j declarat ~ I’estat de guerra a Valètmia i a tots els territoris de la República, n o es vavren celebnas les Segones Jornades de Renaixença i els act4es commemoratius que tots els anys tenen lloc el 9 d‘octubre amb m o t k de la lliberac6 de Valencia per Jaume I. Malgrat* açò, durant tot el dia varen desfilar per davant del monummtt de Jaume I gran nombre de valencians que s ’ a t w m i breus moments en recordança i honmiatge al fundador del Pais Valencia. L’Associaci6 Protectoira de 1’Eiisenyan~aVdencian? va depusitar un ram de flors a l peu del monument, i igualment va fer et Cenitire d’Aci‘hiació Valencianista.

La I11 S e t ~ ~Cultural a Valenciana, m a n í f e s ~ & i ~ anual organitzada pel Centre #Actuació Valencianista, tingué una signficació integral. Va celebrar-se I’acte d’)apertura a Castelló ; es varen professar discii h e c tan assenyades per al nostre redreçament patriòtic corn la llengua, la indústria, el llibre, l’arquitectura, la geografia i, fiixdment, es va clazrsutrar amb fervorós entusirisme a Alaca$. Les adhesions rebudes: 6.876 personals i 325 d‘entita p> culturals i polítiques de Catalunya Mallorca, Galic’a, Euzkadi i València, A més, 124 Ajuri‘ameiits valenciaw. Hem gojat de veure I’ufania que ha pres aquest exponent de la nostra cultura i ei daler amb què es treballa p01s seus o r g a n ~ t ~ per ~ r stal #assolir ei respecte que obtindrà quan les aportacions didktiques hagen estat ramificades per tots els camps d’opinió. Ei títol obliga. A Castelló escoltàrem i’Alcalde senyor Josep Taíls Olucha, i el president de I’AgrWació Regionalista Alacantina, Angel Pascual i Devesa. Ei dia de 1’Arquiteitura estigué a càrrec de Fcfiii Dosart, periodista. i F r a w oesc Mora Berenguer, arquitecte municipal. EI dia de la Pàtria diseI?tà Emili Beut i Belanguer, preseli-ant un acurat treball sabre lec comarques valencianes. Dia de la confraternitat va ésser dia de discursos. H i parlaren rapiresentants de les distintes comarques aúherides. Hi h a g d un dinar de germanor. L‘agricultura otiipà priticipalrnmt un lloc, amb aquella exposició de pIàixdç, m?. pes, maquetes, fatografies i ordenances, a més de la conferència de V i m t Giner i Guillo sobre “El tribunal de les Aigiies en la seva evolució historica i fur?.-ionament”, i la del president del Centre d’Actuació, Antoni Bru i Rim, “Els recs dels País Valencià en ei p:ss:t i en ei m i n d r e ” . EI dia del Llibre es féu la grali festa d’ilnfants. Teodor Llorente diserta sobre “La Impremta a Valeincia”. Dia de la In4Ús‘ria; es visità 1’Fscola del Ttreball, on el Director, Ralfel Cort i AI.rarez, explicà el seu funcionamenit, a més de fer upes eocumentades consideracions. Tres lliçons de llengua valenciana, explicades p r Card les Salvador, complewren el programa, enriquint-lo.

Cal e s m t a r els segiieiitc actes o fets valenciariis es esdeviriguk darrerament ai País Vaieticià : La I1 Diada Valencianista a Xàtiva, amb els seus Joc5 Florals, actes que per Ilun esperit i ~ r ~ ~ u n d a m evafen!i~ cianistia i liberal mereixen la msi’ra adhesió i el nostre nlogi. Constituiren un remarcable èxit cultural, literari i polític. L’establitnent eri la Caixa d‘Estafvis d‘una nova secci5 de llibretes especials d’estalvi tol itlment redactades en llengua valenciana, a iniciativia dk la patriòtka Asscciació Protectora de I’Encenniytainça Vdenciana. L’importa& acte d’Afirmació Valercianis a celebrat a Alcalà de Xivert amb motiu de la inaztgurfaeió d’uris grups escolars, patrocinats i realitats ‘per les organitzacions republicanes d’esquerra La constitució -i la publicació del manifest- del MU partit polític Esquerra Valenciana. La contstituci0 i el manifest del nou partit polític Esquema Valenciana. Vemissió Diada Valencintna, qne ingué lloc als salon.; $e 1-0 Rak Penat, organitzada perz Ràdio-Associació de a ~ per ~l’hjuntament i ~ de ~ 12~ ciutat Catalurya i p dr València, per als radioierutc del País Valenuj, Catalunya i Ibero-Amèrichi. I la iniciativa del Centre V a ~ e n c i Q n ~de s ~ aXàtiva, amb I’adhesió de les entitats locaIs, d’aixecar irn m # n ~ m ~ n t que recerde I’incendr de Xàtiva i les llibertats valenciams. Fa el manifesi‘<que atmb aquest natiu va publicar resmentat centre, es deia: “En tots els publes s’han honrat els fets propis i gloriosos com d s fonanaenits i explicació i anhel dels moments actuals; tbts els pobfes han eIevat recards duradors que constitueixen sím?xls alliçonadors i exemplar3 per a les genmacions que els c o ~ t ~ ...” p l ~ ~ i L a idea Balcar un monument a Xàtisra, la màrtir, i a les IliberMs valencianes, és drigniu d’elogi i dir què f o t i els valencians s’jntemssa per tal que es porte a cap el floabte projexte. La nostra adhesió.

Renovaci6 Tipografica, Anget Guimerh, 5, Volèncio