La República de les Lletres. Número 4. València, Abril-Juny 1935 by Faximil Edicions Digitals

Rep Úb lic a d e les Lletres S

“ E l valencià a les escoles”, per Carles Salvador.-El Llibret de Versos, de Teodor Llorente.-“Un clown en el camí”, per Ernest Martínez Ferrando.-“ Al voltant de les troballes d e Castelló”, per Doménec F1etcher.“Poemes”, per Josep Gonçales Mir.-“L’art i els artistes”, per E. N. i B. -“Paradisos d e paper”, per Eduard M. Ferrando, E. G. N., Carles Salvador i Francesc Bosch i Morata.-PROA. nista.-Diversa.

Una nova entitat valencia-

ABRILnJUNY © faximil edicions digitals 2004

1 8 3 5

ÂŠ faximil edicions digitals 2004

La Itepública de l e s Lletres Quaderns

literatura,

VALENCIA

art

i politica

A LES ESCOLES

E n qualsevol país que no estiga caigut en desgràcia, que no estiga doininat políticament per u r altre poble d’esperit imperialista, l’ensenyament en tots els ordres, des del parvulari fins a l’universitari, es dóna en llengua materna. Es ben natural. I és natural en diversos ordres: en el psicolUgic i en el nacional; en el pedagògic i en el patriòtic; en el cultural i en el de la civilitat.

la deveni ni evitar, ni destruir. Es un fet biològique cadia dia penetra a l’escola i el mestre no deu girar-se d’espatlles a ell com si no existira, perquè això fóra inhibir-se, voler inhibir l’anima de l’infant de les tasques escolars, de l’educació del seu esperit, i això, perquè la nostra ànima, l’àninia de l’infant, es fa tangible per mitjà del llenguatge.

Però no en tots els temps i en tots els paisos ha estat sempre així. Bèlgica, la U. R. S. S. i Suissa, per exemple, han resolt el problema qui: hi tenien plantejat decretant que l’ensenyament en els territoris llurs de llerigues difeients s i r i fet en la llengua materna dels infants.

Però si nosaltres no podem ni devem oblidar quina llengua parla l’infarit en vindre a l’esco!a, ho han oblidat, en part, els governs. I dic en part, perquè a Catalunya ja és possible ensenyar segons aconsella la pedagogia i perquè en la llei de Bases projectada es diu que s’ensenyarà el casttllà i la llengua materna en cas de bilinguisine. La legislació en vigor al Pais Valencià considern d’igual llengua un infant de Cuenca, per exeniple, que un infant de l’bovta de València. Això, peldagògicaanent considerat, és una aherraci6 cientifica. Haver d’instruir i educar en un mateix idioma infants de llengua diferent és un absurd pedagbgic. I I’absurd no s’ha declarat ara, no és obra de la pugna nacionalista de la post-guerra, sinó del Renaixement.

Al nostre país les coses no van aixina. Aci tenim una població escolar molt nombrosa la qua! iep l’ensenyament en una llengua que és l’oficial, però que no és la dels xics que assistixen a le; nostres escoles I aquest és el fet que ningú no podrà negar : existix, realment, una gran massa cle nens de llengua materna valenciana. Aqursta realitat que és prbpia dels nens, que està per daii:unt de la voluntat dels nens i que és una nianifestació, la més important, de la psiquis del nen, nosaltres, mestres d’escola, ed’ucucdors, qualsevol que siga la nostra posició davant de la 1lengu.i valenciana, no debem oblidar aquesta realitat, no

Des que el nostre humanista Lluís Vives es declarà partidari en la seua obra De tradendic disciplirzs de l’ensenyanient en la llengua verna-

cla de I’aluinne, aportaiit abulldosos raoninients fij,,.sbfics i peda,gògics, que la qüestió és plantejada d’ins ei termes científics.

El nostre filòsof, com bé és sabut, t,anca les portes de 1’Edat Mitjana i ob,rí les del Keneixenient per on passaren Coinenius, que publicà en 1631 la seua defensa de les llengiies maternes, i els janseniste5 que en 1643 obrien en Port Roya1 ICC seues escoles on s’ensenya,va en francès tot e! priogrania i es desterrava per primera vegada e! grec i el llatí de l’es escoles de les priiiieres lletres. Des d’allavors, tots els pedagogs, liunianiste., filòsofs i psicòlegs que com a tais es manifesten, clamen per l’ensenyament en la llengua materm dels infants. I en el segle passat al costat de les figures de Froebel i de Pestalozzi s’alçà I’eiiiineiit figura del pare Girard, autor del C w s ctlircatiib dc In llciigzra iriatcriza i de 1’Ewciryaq-u tfc I,i llcngiia irlatema. I ara, en el segle XX, psicblegr i mestres posen el problema a la llum de l’experi. nientació, afinen els estudis i es torna a sostinldre 12 cèlebre frase !de Camenius : “Voler depeii:lruna llengua estranya albans que la materna, 4s tant com voler pujar a cavall abans de saber caminar.” Però I’absurd s’infla i es fa enorme des que l’home civilitzat que es preocupa de la forinació cultural de les masses considera que l’iiifant té uns drlets inalienables i que per a ç i ningii no pot destruir la personalitat de l’infant. 2 I DO és el llenguatge una manifestaci6 vivii, concloent, de la personalitat de I’individu ? Es Saer qui diu que “la llengua que s’aprèii en primer tern:e és l’instrunient amb què es desenvol la personalitat. Es la primera llengua de l’ernoció, dei coneixement i de l’esforç. Fornia part del teixit mental. Pot ésser llençada Idle la consciència, peri, no pot ésser elliminada del j o inconscient.”

Si en la formació totalitària, no gens fàcil, dels nostres alumnes hein de procedir d’allo simple i conegut i concret a allò compost i desconegut i abstracte, i a quines pràctiques antipedagògiques no ens $obliga la legislació escolar d’aquesta terra nostra quan prohib’ix que els nostres fills siguen ensenyats en la nostra. pròpia llengua? 213s possible establir a les nostres escoles els mètodes i els procediments d’ensenyança per els quals a

qualsevol país que no patixca els nostres niï13 s’eo<bteiienresultats eficients per estar basats en la llibertat, eii l’activitat i en les pures fonts pic?lbgiques, si clins les nostres escoles els a1uninc.u no poden parlar ni escriure segons la pròpia facultat anímica de pensar ? 2 Quina, escola activa podrà establir-se al nostrc País, si I’activitat mental, la primicera altivitat està obturada per iines ordenances antinaturals que desgraciadament es cotiiplixen massa al peu (le Ir-. lletra? 2 Quins experiments psicdOgics podreni fer, quines dades ohtindr’em, quins tests posareni en pràctica, si en voler fer l’estudi de la c a p citat mental dels nostres alumnes presciiidiiii d’allo més ric de datar, de medir i de contrastar? L.es dades seran defectuoses en absolut. 1 1 0 en relatiu; i tota escola que funcione amb el peu forçat d’uiis defectes que se s8aben alxoluts és e x o h seiise eiitiisiasnie, sense virtiialisiiies, setis1 cficàcia : és escola iiiiitil. 1 les gcneracioiis passeii per i’escula sense una plena foriiiació, i així podem oliservar la falta de caràcter en el valeiicii (:’avui que ha. creat un poble collectivanieiit inipersonal. Solamentes els elements racials inaiiteiieii la personalitat gue l’escola actual esta destruint i que destruirà irreinisiblenient si no1 e.; transforiiia l’escola d’una manera prof und,a. Quina és la solució al present proibleiiia? Senzillament : que l’ensenyament a les escoles valeiicianes siga fet en valencià. Que en valencià s’ensenyen totes les deixuplines escolars i que una d’elles, iniprescindible, ha d’ésser l’estutli graiiiatical de la llengua valenciana.

I no es diga que representa un número escohd e poca importància, puix que la pcblició de llengua valenciana al País Valencià 6s de 1.543.102 habitants, mentre que la població de llengua castellana només és de. 353.636. Ara bé: nosaltres, els que parlem el valencià, no soiii sinó el 31 per 100 dels habitants que dins 1’Estat espmyol par. Iem la nostra llengua, açò és, 5.014.681 habitarits. N o som, doncs. un nucli despreciable en aquestt. aspecte. En altres països amb nianc831població tenen ja açò que tanta gent ens regateja. Es cert, però, que un esperit europeu campa per aquelles terres.

Heus ací un exemple: la llengua romanxa. Dins la Confederació Helvètica hi ha, quatre idiomes: el francès, l’alemany, l’italià i el retoromà o llengua romanxa, que és un idioma quasibi desconegut del gran públic i que és parlat escassament per 40.000 suissos. Aquesta llengua IIOVQUatiiia, que fonèticament se sembla moltissim a la nostra lleiigu,, és parlada al cantó niés oriental de Suissa: els grisons, i encara parcialment, O siga en les valls superiors del Rin i de l’In, afluent aquest del Danubi. No hi ha dubte que a l’epoca en la qual el baix llatí donà naixença a les ilengües romanes actuals, l’area lingüística del romanx era més gran que no avui. N o obstant que les fronteres lingüístiques del romanx es fan n i k petites per la pressi, ülenianya, l’ensenyaaient a les escoles de l’Ober Liiid grisó, és a dir, a la terra alta, es fa encara exclusivament en romanx. Sols en els graus SIIptriors honi hi aprèn l’alemany. A les altres Tegions romanxes I’aleniany s’ensenya ja als infants dL vuit a dieu anys. Al començaiiient d’aquest segle assenyala l’inici cic. l’oposició conscient contra la invasió de l’aleniany. Hom veu aparèixer excellents manuals escolars en romanx. També hom l’usa en les corporacions públiques, en la premsa i en la literat u a . Els esforços tendeixen 110 sols a resistir l~ pressió germànica, sinó també, a l’Engadina, les ivfiltracions italianes, més perilloses per ésser niés semblants. Per a, la defensa, estudi i difusió del romanx hi ha constituïda la “Lia Rumlantscha”. I el govern federal, lluny de comblatre els esforços de la “Lia Rumantscha”, els encoratja en tots temps. La crida dels fadrins a files és feta en llengua romanxa. Els noms de les poblacions a les estacions i carreteres són també romanxes, i totes les comunicacions, escrits, avisos, etc., que. depenen de Berna, són també en llengua autihctona I cal tindre present 110 sols el níimero exigu d’habitants de llengua romanxa, sinó que en gran majoria són llauradors i muntanyencs, ja que la població ni6s gran totalment romanxa té escassament 4 o00 habitants. I ara el Golvern Federal subvenciona les institucions culturals romanxes per a què puguen tre-

ballar en ei desenvolupament de les seues tasques e l i pro de la llengua romanxa. I tots els ciutadlans suïssos, germànics o llatins, no sols veuen amb simpatia aquestes disposicions del Govern Federal, sinó que estan orgullosos de posseir una Llengua que qualifiquen, també, de nacional.

I si ens asomem al País de Galles vureni com no és l’anglès l’idioma primer en quasibé tots els districtes mi la gallesa ós la llengu,a corrent. Fins a vuit o nou anys l’unica llengua b‘ensenyainent és el gallès. Després dels nou anys s’estudia l’anglès d’una. manera intensa, perd pedagogica, i quan els alumnes deixen l’escola, als catorze anys, parlen i escriuen les dues llengües. Eh les escoles secundaries del País de Galles, en la seua Universitat i en les seues Escoles Normals i en els Collegis universitaris, figuren al programa cursos de gallès. La Gran Bretanya, com Suïssa, ha resolt a la seua manera el pr,oblenia que tenia plantejat a les portes mateix de Lordres. Ha concedit als gallcsos, ciutadans britànics, el que als valencians ens neguen, no dic ja. els castellans, sinó quatre val.encians que volen passar per enterats i per europeus i civilitzats.

Com hem vist abans, a les escoles suïsses de 1’Oiberland grisó, l’ensenyament és monolingüe i a base de la lleiigua materna de l’infant. I ha d’ésser monolingüe l’enseiiyameiit perquè en introduir una segona llengua en la vida de l’iiifan.; es produeixen interferències de graxíssiiiis resultats intellectuals. Fins fa pocs anys aquestos re. sultats no havien estat mesurats i encara sembla que ho estan poc segons es desprèn de 1-enquesta del doctor Decroly i de l’afirmació de Nicolau Kraunshausen : “ P e r a saber quina és la influència que exercix el bilingüisme sobre el deseiivolupament de les facultats lingüístiques, sobre el des-. envolupament de la intelligència eri general i sobre la formació del caràcter, és necessari continuar les experiències iiiiciadcs per Saer, Smith i Hughes.”

Si bé els problemes del bilingüisme no s’han estudiat a fons, cal acodir, però, als. experiment.; ciel niectre gallés David John Saer, qui és qui més seriosament s’ha preocupat i més profuiidainent h,z experimentat en un país que, per més d’un

aspecte, s’assembla prou al nostre. Saer, després i Poiitica, voluiii foriiiat per una tria d’assaigs de la seua interessantissima enquesta “Sobre els interessantissinis : “Una cosa és posar-se eii estat efectes del biliiigüisiiie en la intzelligèiicia dels iii- d‘eiiten~dreuna Iljengua, d,e traduir-la, i de col& faiits”, que és fins ara el punt de referència liics xer totes les seties belleses, i una altra cosa és fort que teiiini, constata una superioritat molt arribar a parlar-la. Qui vullga posseir les Ileiigües clara dels infants tiioii’oglots per daiiiunt dels bi- mortes, i fins qui vullga reduir-se a la lecturri. i lingües i afirma rotundament : “Cap factor coni al coiieixemeiit dels autors de les Ilengiies vives, no siga el de la llengua, p:t causar aquesta dife- en té prou d’assdir la priiiiera d’aquelles dues rffii’ciade nivell intel.lectual.” L a major o iiieiior ri- coses, i, no aspirant a més, es pot estalviar molt dc treball.” p e s a de llenguatge posseït és una determinali! dei nivell intellectual i, coiii diu Bertraii liusseli, Naturalment que si l’escola primària no té pei “la riquesa o la pobresa :!el llenguatge d’un indi- missió I’ensenyament de llengües, ans la niés alta. vidu depèn del iiiajdor o menor èxit amb què s’hi per damunt de tot, la tl’ecliicar infants, a aquest, portat a terriie la difícil tasca de I’adquisició di: mentre sera infant li bastarà d’entendre la segon? 1:t llengua materna”. llengua i els seus processos psicològics no serali Els problemes dei biling-üisiiie preocupen eIs maiiiienats per ‘o’rdinacions extrapedagògiques. psicòlegs i és ben s a h t que la G i i f e r è i i c i i interiZç0 en termes científics 6s noiiietiat poliglotisnacional de Luxeiiihurg fón provocada per Saer i n;e inipressiu. El poliglotisme iinpressiu el posseix en el raport d’ell que s’hi llegí es troba que “,des aquell individu que entèn algunes llengües, que del punt de vista lingüístic em pareix, diu, qu” Ilig i esci-iu algunes llengües. I el parlar un sol la unitat d’estímiil en matèria de llengua és facidioiiia és a+ que nomenem iiionog!otisiiie extor molt important del desenvolupanient i del lieii- presiu. \ estar mental de i’iiifant. Es difícil, seguix, d’iiiiaCal que I’infaiit siga iiiomglota expresiu, que giiiar alguna c’csa niés pertorbadora per a l’irifanL siga coni un arc d ’ m a sola corda; si nosaltre.; que el tlescobriiiient que iio pot coiiiunicar’-sc volem que siga coni un arc de dues c’o,rdes. totes anib totes les persones que el rodegeii eii la iiiadues cordes semi fluixes ; ço és, tot iiifa!it que ha teixa llengua.” 1 què direm si mia d’aquestes persones és el d’expresar-se eli dues IleiigÜes, no s’expresara bt: iiiestre i si els llibres són un element de pertor- ei.; ninguna de les dos. bació coni ocorrc a les nostres escoles? li11 I’eiiquesta citada, Saer conclou : ”1,a confusi6 meti-tal es prmliieix 911 els infants liiliiigücs iiii.5 (in‘: en els iiionoglots, encara en els c1istr;ctes urlmis.” Izach Epsteiii, en el seu llibre Lu pri/s& r t lu Poliylossir, diu : ’’ h i i a t que m a sola ll:>ngua es

plenaiiient suficient al desplegameiit intelktual i timral ris I’indiviciu, i’estutii (le les Ilcii,<rues .’ estia‘j iiyes s’Iia\<le consiclerar, (les del p i t rie vista racional i edhc’atiu, coni m a pèrciiia iiioit greu ci_y ttiiips i <i’Liiergia” I, encara atirina eli reciG: “1<1 1:oliglotisiiie: és uiia plaga 5oc:al.”

‘

6 s ciiriós; d‘asseiiyalar que ara fa cent any.,

poeta, Carles Arihau, I’aiitor de l’Oda a 1.7 Pùtria, que causi ei reneixement de la nostra Iiteratuïa, intuí clarament açò que els psicòlegs e n i afirmen avui. Diu Aribau molt justamelit en A v : 1111

I per que? Percpè el llenguatge és fuiició del sistema nerviós i involucrar clos o niés idiomes en un cervell i i o foriiiat coiiipletament per ;i aquesta funció és en perjudi8ci d’aquest iimiial fciicionameiit, el qual en trobar-se interferit, pro. duix una disminució de funció iitil, ço que d i m i manifestació de la iiitelligència verbal. Nosaltres coni a mestres i fundant-se en raoiis pedagògiques fuiidamenta.des aquestes eii els estudis psicològics, no podem defensar per a les escoles del nostre País més ensenyament que ei fet en la llengua materna del xic que va a escola. Tota altra solu~cióla rebugepi per ai1tipedagògic.i. l‘ota altra solució la sof-rireiii, però i10 l’acceptareni sinó aiiib el fàstic que produix tot absur:l iiiiposat a la força.

Carles Salvador

Piigiiies

uiitolbgi q u es

El “Llibret d e Versos“, d e Teodor Llorente E n aqztrsf iizrs d’abril de I935 s’laati coiizplert els ciizqitaizta anys de la publicació del Llibret de Versos, de Trodor Llorerite. Data asse>iyalada en el dietari de la iiostra reizaixença literària. L’aiiy aiiiriit, 1936, s’escau CI? centetrari de la iraixeiiça del Poeta, patriaf‘ca de les lletres valescialies. Chiiiiizciizoració soleinne i justificada. Llauo?*s, LA REPUBLICA DE LES LLETRESi els seus redactors i roliaboradors retran lzolmvmtye f e r v o r ó s al dolç i ernotiu poeta de “La Barraca” i d. “ Caiiçoiieta aiiioilosa”. Ami,aiiib la ii?azígiíració d’aquestes “,Pàyiiae; aiitolòyiqires”, reiiietiThreiii la data meinorable, f a j a riiiquarifa aiiys, de la publicació del Llibret le Versos.

Cançoneta amorosa Per què em miren tos ulls blaus

Més el vullc a trossos fet com mes esperances mortes. Quan de tim amor tinc set, cànter sense aigua no em portes.

si no em vols, dolça xiqueta?

Si em negues del cor les claus, per què em miren tos ulls blaus? J a que en mon amor no et plaus deixa’in tu l’àriinia quieta. Per què em miren tos ulls blaus si no em vols, dolça xiqueta?

Mes, ai!, no, no ni’atengau, ulls de cel, llavis de rosa: j a qUe he d’écser vostre esclau, llavis i ulls, no ni’atengau. VÓstre dolç mentir em plau si no em doneu altra cosa.

Quan et mire e n h d a l i t , què em diu ton joiós inigriure? Perquè batega inon pit quaii t t mire embadalit?

Si amor per mi 11113has sent’t, no m’euganyes : deixa’ni viure. Quan et mire embadalit, què em diu ton joiós migriure? Quan die ton amor tinc set, caiiteret sense aigua em portes. Res val eixe canteret quan de ton amor tinc set.

Mentiu, i no m’atengau, ulls de cel, llavis de rosa !

Vora el barranc dels Algadins Vora el barranc dels Algadins hi ha uns tarongers de tan dolç flaire que, per a omplir d’aroma l’aire, no té lo món millors jardins. Allí hi ha un mas, i el mas té dliiis dolças records de ma infantesa: per ells jo tinc l’ànima presa vora el barranc dels Algadins.

Vora ei barranc dels Algadins s’alcen al cel quatre palmeres ; el vent, batent ales lleugeres.

Una en trobi, ainagadeta entre el fullarain del bosc. tendra, petita, blavosa,

mou îon plomall i sos troncs fins. E n ells, milers de teuladins

com els ulls que em fan ditjós.

fan un soroll que el cor encisa.

Quina és aquesta floreta-?, li preguntí a un vell pastor.

Qui oir pq,wés sa cridadissa vora el barranc dels Algadins 1 Vora el bari anc dels Algadins l’aigiia corrent els canips anega ; en sos tspill5 e 1 sol llampega I

trau I’arrÒs verdosos brins.

Sona el tic-tac eii els tiiolins; i en caure el sol, caçadbrs destres a joca van tl’ànecs silvestres vora el barranc dels Algadins.

Eiii contestà : +Fixa floreta ‘i Una floreta sens noni.

En escoltar la resiosta quedí trist i concirós i d’aquest n i d o pensava esguartlaii t la pobra flor : Quantes coni ella, oblitladec, desconegudes de tots, belles floretes de l’àniiiia es miistiguen en el inón !

Vora el barranc dels Algadins mourà denià les palmes l’aire i cimaran els horts soil flaire i sa canthia els teuladins. El inas demà guardarà dins

Quantes virtuts trepitjades ! Qiiaiits volers nial correspoc 5 ! Quants inartiris sense palma ! Quantes victories sens llors !

dolços records i imatges belles : jo no podré gojar ja d’elle, vora el barranc dels Algadins !

Quantes glòries i belleses que no obriren el capoll

i si bledanes l’obrirai, ningú gojà sa flairor!

Floreta sens nom

collir floretes silvestres,

Poetes, reis de la citra, que aneu collint brillants flors, féu replega, féu replega

quan niés silvestres, millor.

d’estes floretes sens n a n .

Quan passege el camp. in’agrada (infantívida afició !)

Els

iiostïes

contistes

U n 66c10wn66 e n e l carni I1 nous donne à entendre que I’homme n’est jamais plus près de Dieu que lors qu’il atteint I’extremité de sa détresse.

ANDRE GmE.-Dostoievski

E n una tèbia niatinada d‘estiu, l’autor d’aquest breu relat anava passejant lwtanient pel camí (iue va de Tiana a Mongat. Ni un sol pet’t núvol es veia pel cel; la ratlla blava de la niar es descobria entre eis turons vestits de vinyes i anietllers ; eii els arbres dei camí la brisa aixecava una suau remor de fulles que s’escampva terra endins. Cada masia, mig amagada entre arbredes, ii:iciava la seua vida quûtidiana amb una alenada de fuin blanc, anib una can& amb unes veus de criatura o amb el quiquiriquic d’un gall, agut coni uri tret de sageta. De tant en tant, sobre el camí, passava un ocell ràpid que amb el seu vol semblava portar un secret cle la inar a la inuntaiiya. Avatiça-/a jo conteniplant l’ainahle paisatge en aquella hora primera del dia, quan vetaquí que aquest va prendre un sobtat i nou aspecte amb I’aparició de tres elements inatesos, abandonats al bell mig del camí : un gosset d’aigües, una cadira i un tarnbor. Aquests tres elemeiits tan característics varen suggerir en ini -gairebé no cal d<ir-houna pregunta immediata: O n era el clozun? I vaig posar-me a cercar-lo eli el paisatge coni es cerca en un dibuix de trenca-caps la figura dissimulada ertre línies. Certament el gosset, en veure’m, s’inquietà i feble, gairebé anguniós, s’escapà de !a seua gola: hom hauria dit un avís convingut. Sí, en efecte, un avís: de I’espessa verdor dels pinipols d’una vinya propera al camí vaig veure aparèixer la cara enfarinada, consirosa, del clowîz trobat a faltar, i tot seguit el seu pit sobre el qual els bracos creuats feien pressió per tal d’nguantar un bon grapat de daurats moscatells. Els ~ i i illadruc

rombes blau i rosa del seu pobre vestit de fantasia s’apagaven en mig de la color admirable de les coses: la mar, el cel, les vinyes, la llum rosada, ciom de mantega, del sol matinal. No hi ha dubte que aquell home havia comès un furt ; la inquietud del gosset, hostil a la meua presencria, el delatava més encara. Jo vaig passir de llarg, gairebé amb ganes de fondre’m davant l’expressió sof ridora d’acltiella cara cnfariiiada, apareguda entre les vinyes. Vaig passar de llarg i sols uila vegada, quan ja em trobava a una dictincia prudencial, vaig tombar la cara per la curiositat de veure un cop niés, en el punt inés alt del camí, el c l ~ u l i z ,el gos, la cadira i el tambor, tes siluetes dels quals es retallaveii precise? sobre un cel lluminós i transparent.

Camí endavant, aviat vaig oblidar aquell encontre ; de noi1 vaig abaiidoiiar-me al nieu fruiiiient coiiteinpiatiu, psniit un comentari c1’:dmiraiió A tot el que veien els meus ulls, solkitats albom per les gràcies de la niar i de la rniintanya L’espeyit, però; també es canip de les coses belles. Els ulls, embriacs de línies i colors, d’horitzoiits lluniiiiosos, de mutitaiiyes vaporoses, s’xlt‘quen enlluernats, fent acotar el c;q) sobre e i pit, i aleshores hom diria que totes les fruïcions suara sentides esdevenen cendra. El cos ens parla d’al::es iinperatius, 13, fatiga ens domina, smtiin que el sol grata la nostra esquena anib la seua urpa de foc. E n aquests moments descobrir vo-a la carretera una casa a la porta de la q n d penja la inevitable branca de pi o de farigola, és per a nosaltres una satisfacció i vers ella ldirigiiii els nostres passos. El refugi ens era ja necessari per tal coni espurnes de foc començaven de brillar i. esborrai la color de les coses. Eìspurnes de foc i cint esbojarrat i ardorós de cigales. La cirita blanca del caiiií s’arbrava delirant pels turons, coni ansiosa d’arribar als cims de les altes muntanyes, an-gats

c.t. Iiuiii.

!d cel pdl.lidejava; es fonia en respìendors. El sol dominava ja totes les coses ... Feia una breu estona que em trobava a l’ombr,t blava de l’hostal quan vetaquí que, de sobte, altra vegada el clown. Entre el foc del dia d’estiu el w~igveure aparèixer amb la cadira i el tambor a l’esquena i p1 gos als taIons. Els rombes blau i rosa del w11 vestit eren més pàllids i niés miserzbles; quant al seu company de camí i de vida, e: gosset d’aigues, noni& era un punt obscur i brut.

gosset, tirant-li trossets de pa i de pernil.- Té. apa, té ..., però no tan de presa; abans has de demostrar a aquest bon senyor que t’ho mereixes. El gosset, que s’havia redreçat sobre les dues cames posteriors, tot doblegant les de davant, sortit el pit, el cap alt, féu una tombarella, una altra. una altra, una altra, i desprts presentà al rlo.zrvt :1: seua boca ansiosa.

El pallaso no es mostrà tan indiferent a la begud’a a r n al menjar. Tant era així, que encara demanà un altre got de vi tot dient que ell pagaE n passar pel nieu davant el clownr em Ilaiiçà ria. Aleshores jo li vaig allargar el que quedavi up esguard de cua d’ull ; en canvi, el seu company> nl porró de la meua taula i al moment de donar-]: e’ gosset, se m’acostà, s’aturi i ainb els seus ulls vaig sentir el contacte de la seua mà febrosa. curulls d’una humida tristesa galirebé humana, em preguntar-li.-Què ? Esteu malalt ? -vaig demanà un bocí de pa o del que flos. Jo, potser Teniu febre. amb el desig d’esborrar tota prevenci6, li tiro -I ca! Sempre estic igual. Ja in’ho han obserun bon tros de pernil. Tant el gos com el cloíwi vat vàries vegades. conteinpleii el deliciós menjar un breu (brevísI en dirigir vers ini la seua cara, vaig remarcar siiii !) moment. Desconfiança ? Sm-presa ? EI gos, entre els grapats ,de farina dos caus loibscurs i però, el dsevora rapid i el cloxvz aleshores em didintre d’elis, ben enfonsats, dos ulls brillants con1 rigeix un somriure cordi’al. carbons encesos. -Alassa, senyor, massa per al gos d’un pobre -A mi em nodreix niés el vi que no pas el pallaso rodacaiiiiiis-diu. L’expressió sof ridjora que ja en un principi ha- menjar. Per (al gos, el pa i el pernil; prr a ini, la via remarcat en la cara d’aquest home, malgrat la lieguda. Aquest cos -digué assenyalant son cos farina que la cobria, se’iii féu niés patent. í’otser cobert de rlombes blau i rosa- si sabéssiu coni la meua bona disposici6 el féu aturar i seure en l’odio... No em fa res que sofreixi privacions el rec del camí, a no gaire distància. Aleshores que pateixi fam i fred... Jo inateix el castigo. E n vaig encomanar per ell un lleuger refrigeri. canvi, l’esperit..., hi, hi hi, hi !... L’esperit cal ali-1Lloltes gracies- murmuri l’home, humilís- mentar-lo aiiib ... esperit. Hi, hi, hi, hi ! Es la part siin, en veure’s portar l’inesperat esmorzar. I si niés noble de la persona. Veieu, el meu esperi: molta va esser la seua satisfacció, més expressiva ara us agrairia que li paguéssiu utla copeta d’aifou encara la del gosset, el qual, assegut a la guarident, d’aquest aiguardent que se’n diu cnseua manera, sobre les dues potes posteriors, la zulla ... llengua fora i tot bellugant la cua, es prometia, -No hi tinc inconvenient -vaig respondre. illús, moltes coses boties; de tant en tant, passant El mosso serví l’aiguardent i el clown se’l bel’esguard constantment de mi al seu amo, del seu gué d’una sola i ràpida glopada, tan ràjida que aino a ini, llançava un lladruc de felicitat i d’iiiisemblà que els rombes del seu vestit de fantasia l,eciència. anaven a caure a terra i formar-hi un inunt. Que l’amistat entr’e el clozwii i el gos era gran. Després 1’Eoine restà silenciós, amb la mirada fixa es palesà ainb la divisii> equitativa -diríem: ri- en un punt. Quelcom el preocupava. De sobtt: gorosament equitativa- que l’home féu de l’es- s’aixecà amb un aire decidit i traient-se de les morzar. JCIvaig intentar que servissin una altra seues espaioses butxaques ut1 bon nombre de paració, per6 el c1owi2 s’hi oposà dient que n’hi perets bruts i rebregats, els anà desplegant, pian. havia prou per tal I W I ~tots dos eren molt frugals. xant amb les mans i colbcant sobre la taula. -No t’ho espel-aves, t u ; oi que no? -deia al --Teniu -va dir amb un gest curt-, pottser

us agradarà llegir-los; són coses del meu esperit: Almenys així em sembla. Quan se m’acut alguna idea, algun recgrd, algun pensament, l’apunto en el primer paper que trobo pel carrer o pels camins i després el giiacdio a la butxaca. Una vegada que em trobava distret, el vent de la mar se nie’ii v2, emportar un bon grapat; hauria donat qualsevol cosa per tornar-los a tenir. Vaig examinar els paperets ; en efecte, semblaven observacions escrites directament. En la major part s’hi remarcava incoherència, però n’hi havia algunes de curioses que revelaven una natiiralesa turmentada i un cert sentit literari. Impossible reaoirdar-les al peu de la lletra; les expos x é a la iiieua manera. Heus ací les més interessants : “SUC ja vell, però el vestit de pallasso indefineix la metia edat. Els homes, si es dignen parlar-me, ho fan anib marcada condescendèncja, les dones amb desconfiança, quan no anib temor. Només les criatures, un cop passat el recel del primer moment, ein parlen de tu a tu. A mi, però, ni els homes, ni les domes, ni tampoc les criatures, em desperten cap simpatia. Capita, el meu gos, pensa igual que jo.”

Una altra: “El meu treball de clown aconsegueix més èxit entre la gent de mar que entre els pagesos. Aquells estan per la comèdia, aquests pel melodrama. El mariner escolta amb atenció els meus acudits, el pagès no s’acontenta amb aixÒ; vol, a més a més. assabentar-se de quina és la meua vida, si tinc dona, si me s’han mort els fills, si pateixo fam i fred. Sols, però, per curiositat, no pas per compadir-nie. Capit&, el meu gos, porta a sobre d’e11 mateix l’experiència del que dic : Un marine,. amic el pintà de color de rosa en una taverna del port de Barcebona; un pagès, per pur caprici de ítr-lo patir, li llençà una escopetada, i és per això que coixeja una mica.”

Una altra: “ U n dia (un dia que no havia guanyat cap cèntim) Capita, el meu gos, tot jugant, s’emporti per un camp a través el meu vestit de pallasso i feia com si volgués llençar-lo al riu. No h13 facis, Capità -li vaig dir j o - . Fins que no s’acocti

carnestoltes no tinc avinentesa de comprar -ne un altre a bon preu. >> Aleshores vaig recordar, quan vaig oomprar aquell, l’estranyesa del botiguer, qui creient quc el volia, com els altres, per a anar al ball, començi a embolicar-lo en un paper. -No cal -vaig dirli-, me l’emporto posat. ”L’home es quedà tot sorprès a la porta de la seua botiga, contemplant com, sense ésser encarn dia de carnaval, m’allunyava tan naturalment vestit de pallaso pels carrers de la ciutat. 7, -Sou un gran humorista!-em cridà des de la seua porta estant.” Una altra: “ N O m’agrada dormir a l’interior d’una cambra. Prefereixo passar la nit sota un arbre, sota un pont, o vora un marge. 4 l’hivern en tinc prou amb una senzilla manta. ”Dintre una cambra, un cop apago el llum, sembla que em fonc en l’obscuritat. Sols hi queda el cos, el 00s i les cames, les quals sembla qut. adquireixen vida independent i palpen amb perversitat el pobre cos, constatant com l’esquelet e5 pronuncia sota la pell mesquina, observant com e! pit s’infla i es desinfla amb un fràgil mecanisme rítmic. ”Sota un arbre, sota un pont o vora un margr mai no em manca llum, encara que sols sigui una feble claror de estrelles.” Una altra encara: “Erem tots dos a la sortida del poble, ella i jo. Jo li vaig preguntar si voldria venir amb mi, i ella em preguntà si vo18driaquedar-me amb ella. Es clar, no ens varem entendre i mai més no ens hem tornat a veure. Tanmateix jo sé qur ella m’estimava tant a mi com jo a ella. D’aixÒ j a f?, molt temps. Ho apunto perquè ja me n’oblido.” Tot llegint les observacions dels paperets (n’hi havia moltes) anava a encendre un cigar quan vetaquí que vaig remarcar sobre la meua mà la mà febrosa del rodacamins. Estranyat vaig esguardar-lo a la cara. Semblava pres per una rara exaltació. U n cop vaig encendre el cigar, em preiigué el llunií i contemplà una estona, com obsessionat, la seua feble resplendor dintre un raig d< sol que s’escolava entre els pàmpols de la parra

-Fixeu-vos-hi -diguC-, la flaiiia groga, ver iiiclla i un xic, només un xic, blava, té la forma d’un cor. -En efecte. De sobte l’apaga amb una lleu bufada, i sempre exaltat va preguntarme : -I bé! O n és ara aquell cor, aquelh gota dc Liini? On és ara? Ai ’ho podríeii dir? ICh ? On 6 I’iiiiina nostra quan se’ns apaga la vida ‘i &abat d’expres’sar-se així, l’lionie posi lec seues mans escardaleiiqurs i pii.litles subre e iniint (le paprrcts 111 uts i rc1)regats (pii: era :!a. iiiunt la taula i seiise lireginitar-iiic si c!esitjav.t o IBO seguir-ne la lectura, se’ls anà guardant e:i les seties espaioses 1)utxaques. Fins iin ~ L I Ctciiia j c a la m i iiie’l prengué ainb un cert aire hnstij. Després encara esguardà per terra. tciiierós que il’lii hagués caigut cap. -No tingueu por ; els teniu tots. Sense reslxxdre’in, el cZowii prengué la c:idira i el tambor i se’ls carregà a l’esqueiia. J.; n veurt aquest gest, el gos s’aixecà i es co1.lwc-A siibiiiis dai rera el seu ani», disposat a seguir eii:lavaiit aquell camí sense ni& punt ti’nrribatla quc l’extinció ,de lltm vides. Inesperadament em dirir;í dt. noti la paraula. insistint eli el que seniblava una foiida i>i’rociipació s e m : -Jo voldria saber on 5s la flaiiia d’un misto un cop és apagada ..., la flaiiia (!el misto, aiiib la seua fornia de cor ... Després es tomba vers el seu gos. -Anem, Capifh -digué; difícilment trobaràs cap altre senyor que et ,doni trossets de pernil: en el nostre camí els rics llassen de llarg. En aquell home s’havia experimentat ui1 canvi ; 12 humilitat d’un principi havia desaparegut i en son lloc s’hi remarcava un sentiment contingut ci’hostilitat i de còlera. Sense ni tari sols esguardar-me digué : -Adéusiau. I acompanyat sempre dei seu gos fidel continui son cami per la ca.rretera refulgent, entre les espurnes de foc dkl sol d’estiu. EI seu cos, iiiagre I

i dcsdiI)iiixat, seniblava a l h i a r - s e i fcr-se nit^ ali: a 1iies:ii-a cluc s’al1uiiyav:i ; ei gosset, en canvi, a vora d’ell, era un punt que es belhi,mava constantment. i2viat les dues figures es pcrdereii CI: el fons de la carretera, coni diluïdes eii el lluminós llampegueig del matí. Tanilié jo vaig dis1msar-iiie a continuar la meua excursió. E n aixecar-me ,clk la cadira -cosa C I I riosa- va caure encara u11 d’aqtiells paperets dcl C I O W I Z . Vaig arreplegar-lo. Deia aixi : “Existeix uiia gr;.n despropnrciti eiitrr la inipnrtAncia cluc tloiiciii a la nostra vida i la que tC realment. Fiiis als trenta anys heni cregut qiic ci iiióii rodava a! nostre entorn ; tlespr4s ens h c i i i atloii,at que la nostra existència no té iii6s iiiijwrtincia que la fulla niés petita d’un arlirc o la mé:; huiiiil pedreta del camí.” Ani11 el bon intent 8die fer a nians dcl cloxi/r aquell paperet de regiist tan amarg -fragiiiriit del seu esperit, coni ell deia-. vaig posar-iiie cw camí anil> un pas apressat. La calor, per0, ei-& sufocant ; la carretera rcfulgia anil) iin deliri (I(.! Iluin. Eii la niar el sol d’cstiii s’hi :iImc;tv;L (1ïde; m e s veles blancliics es fonien a l’horitz6. I’ensant que el niis prudeiit cra esperar el pas (í’un tramvia, vaig refugiar-me a l’oiidjra d’wi arbre. Em trobava cansat i anil) la vista irritatla ... Aleshores vaig ésser víctitiia O‘una ‘curiosa alluciiiarió. Pel camí foll de llum eni va senihi. veure retornair el clmuti ainb iin gvr,n neyiit pintat a la cara, com cercant el seu paperet hriit i niis<:rable, fragment del seu esperit. Ue solite vaiK reimrcar que la figura, a mesura que avancava. anava fent-se més gran, inés gran, enoriiie. monstruosa, fins a envair el cel, tot el cel, aiiib la seti;i cura d’aiigoixa proíunda i anib tots eis i-orn11r.j blau i rosa del seu pobre vestit de pallasso, aila Lcllíssiin de onlors. Ja anava a tocar amb els 5cti.j dits la bola ardent del sol, quan vctaquí cine la monstruosa figura es desconjuntà tota ella i uiia espessa pluja ‘d‘eronibes blau i rosa va caure pels horitzons.

Ernest Martínez Ferrando

A r t3

r u p e s t r e

A l voltant d e les troballes de Castelló A niitjaiis de l’any 1934 es feren nous descobriments de pititures rupestres lirehitòriques en c.¡ terme d’Ai es dei Mestrat, troballes publicades 1’er l’entusiasta pintor castellonenc en Joan Porcar (I). Ahunden les dites troballes en figures huniaiies, escenes de c a p , de recollecció de niel, gmps tl‘arquers ,etc., essent d’allo niés important la re presentaci6 de genets i arquers centaures, ja quv de coiiiprovar-se llur existència es plantejarien noves questions dins d’aquesta art. Totes aquestes representacions, així com els stws parallels de Morella la Vella i Valltolrta, pertanyen a l’art que s’extèn des de Cogul a Lleida fins Almeria, per tota la costa llevantina. Les primeres notícies que hom tingué de l’existència d’aquesta art foren a principi de segle amb eis descobriments realitzats a Terol, vint-i-quatre anys desprts que hom conegués art a Altamira. Anys després de les troballes de Terol es fan les dt. Cogul i, amb aquesta nova aportació, es coniprova la diferència que existeix entre el nord i l’est, rebent el d’aquesta zona el nom de Llevantí, per la sitiiació geogràfica. Moltes són les diferències entre aquesta art, Id f ranco-cantàbrica, anomenada així per la niateixa raó geogràfica. Una de les primeres és el lloc on es pinta. En e! llevant és en balmes o abrics a l’aire lliure, mentre que al nord es representa en aquella part inés amagada de les coves, essent necessari, per a poder pintar, llum artificial. Sols apareixen en l’art franco-cantàbrica figures antropomorfes, mentre que en la zona llevantina

-_ (1)

Bokfirk de la Socaedad Cnstelloneiisp d e Cultura, VI, 1934, i t. XVI, 193.5.

xv, C.

6s gran la quantitat de figures humanes molt siniplificades i amb extraordinari diiianiísme, essent aquesta una altra de les característiques que la distancien de l’art del nord. Apareix la dona, en l’orieiit peninsiilar, vestida m ï h llarga falda, contrastant amb l’ai t mobiliària francesa, ja que en aquesta la representació és seiiipre a hace de IXI. E n l’art llevantina es pinten escenes determina. des (caça, recollecció de niel, etc.). La francocantibrica caracteritza les seucs imatges superpomnt-se algunes vegades a caprici dels diferents autors. U n aventatge porta aquesta a l’art llevantins. Es molt més realista i té una magnífica policromia que en la cosba oriental ibèrica no s’ha cor icgut. E n quant al caràcter es considera I’art llevaiitina oom a commemorativa de caceres i de lluitrl, jd entre tribus d’una mateixa cultura, ja ainh a!gun poble invasor, tot donant-li també un caràcter màgic. Per aquestes i altres diferències e5 plantejarcn els problemes de l’origen i cronologia de l’art rurestre llevantina. Dues escoles principals es fornien a l’entorii d‘aquesta darrera qüestió ; una, dirigida pel conegut professor de la Universitat de Madrid, el prehistoriador H. Obermaier, qui opina que aquesta art cal considerar-la com a contemporània de 1u franco-cantàbrica. Es basa per a formar aquesta teoria en diferents raonaments, entre els que es poden remarcar : que els homes representats tenen fofrtes carnes; que es tracta molt de les caceres; que porten arcs i fletxes i que no coneixen I’agricultura, puix que es representen escenes de recollecció. E n front d’aquesta hipòtesi està la sustentada

per l’infatigable prehistoriador E n Joan Cabré, LILI dels arqueblegs que niés a fons ha tractat tot ço referent a l’art rupestre. Considera el prehistoria clor abaiis dit que l’art del llevant peninsular és pbsterior a la franco-cantibrica, fixant-se en la fauna que la suposa post-paleolítica i suposant el clima igual a l’actual basant-se en la presència dels tolls davant dels abrics amb pintures. Altres són 1ec.raons que aporten els defensors de la modern k ì t de I’art rupestre llevantina. Així la manca de material lític, típic del paleolític superior, als voltants de les pintures (el niaterial de les darreres trdballes de Castelló està classificat com a neo i eneolític). També té en compte aquest grup de prehistoriadors per a considerar-la art iiiés nioderna, que la franco-cantàbrica és realista, nientre que la llevantina és intellectualista (represent x i ó de les quatre potes, peu\, etc.). Estava sense resoldre el problema quan les excavacions en el Parplló. portades a cap pel Servei d’lnvestigacions Prehistòriques de València, sota les ordres del professor icie la Universitat En Lluis Pericot, pareixia donaven la solució. Sortien plaques pintades en nivells del paleoliti: superior. amb la qual cosa es reafermava la conttmporaneitat de les dues arts, ja que la fauna pintada al Parpalló és idèntica a la dels abrics llcvantins. Però l’Ultima cova d’art franco-cantàbrica descoberta pel ja nomenat prehistoriador Cabré sembla reafermar la seua opinió, puix que la dits cova, apellada “Los Casares’’ 3 Guadalajaia, e5 troba en la mateixa línia che roques que arriben fins Albarracín i Tormón i està a poca distància del focus cultural de Villar del Humo (Conca), llocs tots amb pintura llevantina. Creu En Cabrb c:ue no és difícil ço que surten, doncs, abrics amb aquesta art. De succeir aqò tindríem una de les raons niés fortes en favor seu els sustentadors de la posteritat de l’art orifental peninsular, ja que e: fa dificil comprendre dues arts sincròniques pntant un d ’ e h al in& pregon de les coves i l’altre a l’aire lliure. En quant a l’origen, també s’han suscitat algunes qLestions. Hom considerava l’art rupestre Ilevantina com a prbpia del poble capriense, que provenia de l’Africa. Avui, després dels descobriments del Parpalló, aquesta cultura caprience es

posa en un moiiieiit darrer del paleolític

per tant

es rebugea tals hipòtesis. Però una nova teoria africanista surt gràcies també a les excavacions del tantes vcgades nomenat Parpalló. Es l’autor d’ella el director dc! Museu de Prehistòria de 1’Ajuntament de hlacirid, En Pérez de Barradas. E n fixar-se aquest senyor en ei paregut entre la tècnica del “solutrià” parpallonenc amb la ,de Still Bay (Africa), suposa que les dues tècniques es deuen a ull mateix polde. Per a enllaçar aquestes dues estacions pi ehistbriques es llasa en els recents tlescohriineiits de! professor francès H. Breiiil en el Saharri. ..?ci es mostra un centre d’art rupestre naturalista. rclacionat amb el llevant ibèric i l’art dels lm+ quimaiis. e s pròpia del pol)le caqador i suposa l’esmentat En Pérez de Barradas, que té origen e r el poble que ell nomena “s~>aiko-ateriense”,el qual invdiria la península ihèrica en el “aurinyacii ” i després el proqr6s de l’ai-t franco-cant3)ric 1 l’arracoiià en els nuclis muntanyencs, llocs on avui surten les pintures llevantines. Breuil suposa que tingueren relaci0 el nord i l’orient peninsular en el primer moment del paleolític superior, per6 degut a les variacions clin5tiques es separaren i la llevantina seguí un altre canií pictòric. En 1,luís Pericot, Ixxsaiit-se en els seus estutlis sobre el Parpalló, creu que en el magdalenii e; produeix una invasió del nord, pero que després l’art llevantina seguí una altra evolució, essen: allavors quan es representa la figura huiiiana amb més intensitat. Aquesta mateixa rpinió sustenta Cabré, per;) fixant la separació ,c!te les dues arts en un moment mig del magdalenià. Però aquestos dos problemes -cronologia i origeiis- tan units entre si. així coni molts altre, de la Prehistbrici, són de difícil solució i sols cap esperar que noves traballes puguen determinar (1 on ve i en quin moment de la nostra prehistbria ha de colhcar-se aquesta interessant “art rupestre llevantina”.

Doménec Madrid\, febrer 1935.

Fletcher

P o e m e s Medit erràii ia (Pas per Vilanova i la Geltrú) La gran ciutat quedava enrera.

La carretera, deixada caure pel pols de l’enginy sobre la cresta dle les muntanyes, migmarejava ei meu cavall #de cos de feiro, pulmons elèctrics, hàlit d’essència, ulls de cristall... Quedaren enrera les revoltes, la plana s’obria al meu davant: ombres violadies de muntanya a dreta i, a l’esquerra, el blau immens de la mar.

....................................... La platja jau callada solta el collapse d’un bes de foc: un lleu vent porta al llarg de cada onada un ribet de sal que bull un pac i es dilueix de seguida ...

I en la sorra, clavadk -blandem d’humanitzada vida-, una forma de dona, bruna de tots les onades de la mar. .. El pit estovat i ferm, sota la vela del vestit indica el punt diel cel per on el Sol deurà marxar.

Un remolí de vent que el pren per eix, deixa polida la línia del teu cos... I la teua mirada de sirena de somni ha reflectit, en rsigs feridors, el iode d!e la mar. ..

....................................... ...................................... El meu cavall camina: el seu passeig quilometrat devora. Es perden les muntanyes de la dreta i es difumina el blau de l’’altra vora. Dues pupilles de llum, escrutadores, descobrixen el colze del camí ... i aquell primer viratge ens marca del passeig propera fi.

....................................... Recorde el meu viatge i comence ;t passar del pensament els fulls: veig tremolar la vela del teu vestit ...

I molt endins de ini -com injectat d’un fort marí brevatge-, el salobre i el iode dels teus ulls.

Immensitat Comprenc la carícia de les teues mans. Coniprenc l’abraçada dels teus braços nus. Comprenc I’estovada del teu pit cansat, i els mots que desfullen tos llavis besats ...

................................ Ha passat la fúria que ens féu tremolar al poder del deliri que presidieix la nostra soledai. Sota tu confesses la felicitat. El càlid vermell de ta boca fresca declara el regust del plaer tastat. La teua indolència de cos despullat, sohre el blaiic purissini del teu llit, ha estat per un iiiomeiit la propia Sinceritat.

I després de la serenor del teu cos que pregona la dolcesa -per conseguir-, d’açò que desitjava, he mirat els teus ulls ... I una sageta d’amargor suau i penetrant ha passat el nieu pit coiii un ganivet de vent gelat: els teus ulls em miren amb -una inirada que, per molt que escrute, no puc despullar. Es riuen?, es burlen?. desitgen ?, coiiipreneii ?, denianen?, accepten ?... Oh, dona !, tu ho saps ! La te tia ini rada té l’qacitat d’aquell blau de cel en sa iiiimensitat : Si mires de terra, 6s 1)laii enll?L dalt. Si puges i iiiires, enlIi dalt, sols l)lau. i si molt t’eleves, tens ldaii sota i dilt.

................................. Jo estic molt aprop de tu i t’estic mirant :

Josep Gonçales 25-1 1-934.

Mir

L‘art i els a r t i s t e s (Notícia de les exposicions més importants)

UNA ABUNDOR INEXPLICABLE No sabííeiii dir què produeix aquesta abundfor (!‘exposicions de pintura a València. Tothom senibla que és pintor de naixengs; !’einpleat que té Litis moments dr lleure, el botiguer que cursa un pxell d’hores cada vetlla a qualque escola d’arte salis o el senzill irnzatezcr, poden, amb sorprenen? facilitat, exposar les seues coses. Damunt d’aço 110 s’exerceix la crítica solvent quasi brP mai, ans aquella d’amit o plena de llocs comuns que acaba per fastiguejar els veritables artistes. Com, inalgrat ésser un noticiari, no volem que aquesta secció de LA REPUBLICA D E LES LLETRES esdevinga mntinuadora d’eixa confusió, deixcareni de banda aquelles exposicions que no representen res pe:l’esdevenir de l’art.

PAISATGES D E J. FERRER CARBONELL EN LA “F. I. Y M.” Després de dir q Ò , tenim la sort de parlar del pintor J. Ferrer Carbonell, que ens va presentar trenta pisatges d’una finor ben poc acostumada per aquestes latituds. Bèlgica, Holanda, França i Espanya han estat visitades per aquest exquisit cclptadbr de delicadeses, dites en llenguatge pulcre, correcte, sense cap paraula detonant.

SALVADOR PALLÀS A L’ATENEU MERCANTIL D’aquestes sensaciloiis ens va treure l’inipressionisme de Salvador Pallas, que, sense eixir de la Canal de Navarrés, Iza pintat harmònics paisatge, i composicions d’un bell sabor local. EI colorit d’aquest pintor té molta justesa. Hi havia una

tcla tituladi I’rsp~atln nzitzmizal que era, senzilla. ment, exccl!ent.

CASIMIR ESCRIBA, E L CLERGUE PINTOR, EN E L “CIRCULO D E BELLAS ARTES” No podrem fer massa elogis en caiiv: d’Eii Casimir Escriba, clergue que li ha domt per pilitar, i si & vegades encerta quan fa paisatges, eii les figures (oblida que cal dibuixar i ei1 les coiiiposicions oiblida tantes coses ... Malgrat aço, creem que és un pintor dels que han de fer obra excellent, perquè hi ha personalitat. “HOGAR VASCO” PRESENTA ZALDUMBIDE Zaldumbide. Heus ací un pintor basc que Id Societat de recent creació “Hogar Vasco” ens va portar. I eii xalitat no sabem per a què. Eiis va presentar una pintura quasi bé mural, d’eixe estil que els valeiicians diem, gràficament, ‘ fet en quatre ganyades”. Al catileg, un doctor humorista que en feia la presentació li deia “pincelador”, creem que molt justament, encara que per distint concepte.

AQUAREL-LES D E TENERIFE AL “C. D E B. A.” Francesc Bonnin, aquare1,lista de Teiierif e, ecs vil treure de la retina totes aquellles coses agres i

dures del foraster de qui acavem de parlar. Ací havia transparències i dibuix ; justesa eri l’elit o m i ó i gricia en el sentit del decoratiu; aniorosa delectança en pintar les flors, sense mancar vigoria quan pinta paisatge. Una colkcció d’aquardles com no s’hsvia presentat en molts anys.

ACCIÓ D’ART P R E S E N T A L’AQUAREL-LISTA H E N N I N G E R Dies aliaiis, Acció d’ilrt va presentar l’aquarrllista Manf red 1 I eniiiiiger, aleiiiaiiy resident a Eivissa. Aquest autor exposi quaranta obres. leciiica d e iiiascle, exaltació del color ans qu:: tot's cosa. Pintura fragant i jove, encara que un1 iiiica tlescui-atla ci1 la {orina. Sols agradosa als artistes. r

. 5

ALMELA I VIVES ENS PARLA I P R E S E N T A F A R F A N D E L O S GODOS A L A “F. I. Y M.”

I ara hem die parlar d’una exposici6 . bonica. Bonica, esta i s la paraula. Farfaii rlc los Godoc, cognom artístic d’un exceikiit escriptor i crític d’art, s’ha tlecidit a prendre els pinzells q ~ i edes de la ixiniera joventut havia deixat en r e p k , ! CI-. dos o tres anys elis ha oferit una collecció di: paisatges, que ara ha exposat junts, suficients a relm els elogis de tots els que els vegeii. Heni oït opinions i ~ u eli retreiieii que es recorde niassa (I’alguiis mestres. Açh és cert. I’erb aix0 no é s cap nial en coiiieiiqar. Preferim qui recordant mestres fa coses belles, a qui no recorda la niés mininia noció Bdepintiira perquè fa originals desficacis. Veu el color i de vegades l’hai-íiionitzii mestrivolainent ; especialment els verds dels seus j:zrclins no fan nial paper al costat dels de molti iiiestres. Puix què niés es vol? Lec iiifluèncie.; d’altres pintors, pintant les oblidari. Això sí, ens sembla un xic pt-ematur que tinga pensades coni aquella del cimbre Lluna, gos i rlcctricitat. Primei definir la personalitat ; després ja viiidlrà allo {de goj ar-se acumulant dificultats. UNA I M P O R T A N T COL-LECCIÓ D E P I N T U R E S DE BERTOMEU MONGRELL

I tanquem aquest noticiari amb dues expsicions iniportants : Bertomeu Mongrell i Ramon Gutiért’ez de los Santos. Moiigrell presenta una abundosa collecció de quadres, alguns ,d’ells de tamany considerable i en far iegacla composició. Molts coiitrastos de llum, molts efectismes, moltes habilitats, molt de sentit decoratiu, però confessem que no ens guanya la voluntat plenament. Hi ha molts

“manera” ; és pintura bella, sí, peri) feta anil, In preocupxió (le vendre. 1-1i ha niassa coses fetes de menioria, manca honradesa artística, i aixo, en qui sap pintar és iniperdonable per molt bella que siga l’exposició i molts elogis que li faceii els eiilluernats pel croiiiatisiiie.

G. D E L O S S A N T O S E N EL “C. D E B. A.” TRIOMFA PLENAMENT E n canvi, el jove G. (le los Santos se‘iis eiidii les siiiil~atiesanil> els setis “esquiatliors” i “acor dioiis”. Ací es veu hiiiiin i (lesig d’apotlerar-sCIC l’eiiioció amb elements lícits. Té mia iiiaiiera de fer el ltlsibuix fortaiiieiit expressiu ; c e r a la qualitat de les cuses fins treurc’ti la vilua est6tic.i que tleii haver-hi. La setia joventut ens 1)roiiict iiioltes coses.

CERAMIQUES D’ALFONS BLAT, O LA DELICADESA

A iiilis <l’aqiiestes exposicions. cal parlar dles cerinii(lues dl’Alfoiis Hiat. Aquest és un jove que : priiiieraiiiciit, té un iiiterts I)er treiiyr la ceriniica de la riitiiia on jau taiits anys ; segonament, per a conseguir a@) viatj.a i estudia, i trrceraiiient, medita, experiiiieiita i crea. , k o i i segueix una graii riquesa de colorits (litis uiis tons Ick coral no niai vistos. Les inaiis se’ii vail darrere d’aquelles suavitats de les terrises sens:: eixe llampaiit Ilustre que senibla l’o1)sessió ticis actuals ‘ceramistes. Modela inies fixuretes iiiocler res estilitzades i als setis gerros ncoiisegueix unes coses veritablement artístiques, ti’aquelles que iìo inai es podran fer en série. “FOTO-CLUB VALENCIA” C U L L NOUS L L O R E R S

I ,acabarem donant notícia de les fotos presetitodres, anualment, pel “Foto-Club Valencia”. No cal dir res dels que tants anys tenen títol de riiestres. No es pot fer millor. Sols un prec. Conviiidria a València, per amor a la qual treballeil. que c:,da paisatge portara el noni del lloc d’oli bs la f o f o . Alguns ho han fet. Haurien d’ésser tot.;. Hi ha algunes fofos que desperten la gana (l’anar hi.

’

E. N. i B.

Paradisos de paper F. Mateu i Llopis.-LES

RELACIONS DEL PRINCIPAT D E CATALUNYA I ELS REGNES D E VALENCIA I MALLORCA AMB ANGLATERRA I E L PARAL.LELISME MONETARI D’AQUESTS P A I SOS DURANT ELS SEGLES XIII, XIV I XV. (Notes per a un assaig.)-Castelló de la Plana, MCMXXXIV.

L’activitait intellectual de Felip Mateu i Llopis entorn de la recerca històrica, sobretot al camp d:. la Numismàtica, que és el de la seua decidida vocació, no dezcansa, i, endut pel seu fervent valencianisme, especialitzada, singularmant, en el con,eixeinent dre la nuniisniàtica en la nostra nacionalitat, cal dir que avui no es ja el primer, sinó quasi l’úiiic entre nosaltres que coiireua la difícil i laberíntica matèria, per altra part, tan interessant per a la historia, l’economia i l’art.

Més d’una v gada l’extensió dels seus as-udgs a les niés selectes revistes de histloriografia, de Barcelona i València, el piitaren amb jutificada raó a reunir-los després, per la seua vàlua, en un voluin, com quan al seu curiós treball: Les dificidtnfs i frctiircs ccoiiòwiiqzces d e Fcrraii cl Catòlic ei1 la q i < e r i u diiihstica castcllaiia i llur ressò eiz el vrgiic dc Valcricia (1477-1480). Igualnient, el treball1 del qual anem a ocupar-no3 ara, hagué d’apareixer, priiiierameiit, a les pàgines rel benemèrit T11itllcli d e la Societat Castelloriciica tlc Cztlttira, a les que abans donara també a llum eis seus brillants trtiballs sobre “Les encuriyacioins ii-ionetiries durant les Gerimnies” i “Els valors monetaris durant Carles I (151;-1556)”, i altre. després, scbre una corma valdnciana desconeguda, pertanyent, així mateix, al temps d’aquest rei d Espanya i emperador d’Alenianya, que encunya. tla va érscr sota la direcció de ‘a Ceca d’Hoiiorat

Joan, mestre de la manederia, !es inlicials del qual s’adverteixen en l’alludida moneda, ptiix no endcba-des fón lis primera obra de I’autor una acabada monografia històrica sobre aquesta ca a dx la moneda val eniciana. E n el present volum, que tracta de les relacions de Catalunya, València i Mallorca amb Anglaterrs i el parallelisme monetari d’aquests paisos en l’avior s’csbrina la formació del tipus mionetari de les terres catalanes als segles XIII, XIV i XV, irispirats en el sterlipig Q coincidents amb ell, des del seu origen i continuant el seu desenrotllament posterior.

Es per això que com succeí en casos semblant; -recorde’s el del florí de Florència o el del p ~ s r d’argeiit de Sant Lluís-, aquella moneda anglesi fón imitada arreu de l’Europa nordoccidental, el qual li dóna motiu per a historiar, enselms, les relacions comercials. culturals i polítiques que haguessin entre Anglaterra i Catalunya i València, i àdhuc Rlallorca, en 1’Edat Mitjana. De tot el qual dedueix l’evident ParalJelisme que existí en aquells paisios durant els esmentats segles. Al final del llibre es fa una adequada síntes; de1 seu objecte, a la qual l’autor constata: “que quan la cultura i la política de les terres que varen &ser de Jaume I tenien una expansió mediterrània, hi havia aquesta direcció nòrdica en les relacions polítiques i culturals paralleles d’un art monetari ple de niatiscos propis i coincidències alhora”. C’iiitercalen al texte, a més, vàries làmines dels tipus nionietaris estudiats, la descripció dels quals s’inclou en aquell, que no termina, perquè la metodologia sia mis rigurosa, cense afegir dcsprés el. índexs de noms de monedes, oncmàstic, h3stÒiic, geogràfic i d’autors i fonts.

E n resimi, una ubra que hoiiura !a B:hliotw, tic. la Societat Castellon’enca de Cultura, que l‘ha editat pulcrament coni és de consuetud en totes Ics seues publicacions, puix que si no fóra el senyo: LTatmeu i Liopis ei jove numismitic que escrigut La Casa d e la Ceca, seria l’entusiasta valencianista que fóii el ja illustre autor d’El País Vale~iciù( I ) . e: qual constituirà senipr,e ei més f,ormiclab!e raonámeiat per la reivindicació riatural, jurídica i hist h i c a di- i’aiitic iegiie de 17alència, pnix coni deia Víctor H U ~: O “el mlmtori d’un pohle no prescriii niai; la protes:ta de! dret contri e! fet sulisisteix sempre. ”

ANTONI V E R C H E R , per F. Almela i Vives. Ciutat de València, 1934.

I , a l’efecte, glossa, prinieranient, la vida i la mort de Vcrcher ei1 trets evocatius i amb selntit accent; estudia després, coni escau en un mestre, la seua obra i, ai final, fa la silueta nioral (le l’honie, tot fixant els semuscaires vius i 1116s precises que reconeixen tot seguit els (1ue tiliguere!: el goig de tractar-lo e n vida, i els que ,110, cgilstaten, que l’inesperat trin,sit de Vercher, en plena joventut, representa una dolorosa lièl-dua 1)er 1’a.r.t iiioclserts valencia, coiifoari:ie la coiiegiida seti.tèiicia de ;Ileiiandre : “Els elegits dels: déus. 11101-:11 j’oves.” I aiso tant per la labor acoiiiplida co’in per la que 1)roiiietia encara eii la I,rkliga florescèii8ciade la Bellesa i 1’Art que suraven en la seu;t àiiilma que semblava sempre hressolada per c!s èxtasis d’e l’eiisoiiiiii i la gracia. :i

Eduard M. Ferrando Al niiiiiero segon d’aquesta revista i a la crbiiica d’Art, ja d’oliava notícia el nostre !)eiivo!gut coiiipaiiy de colJaboració Enric Navarro 13or.ras de l’aparició dei present fa,scicle, tan elexaii: per la seua factura tipogràfica coiil sentit pe1 seu c2ieiit (le reclordatori artístic, editat per L a Selrrciricl íJ‘rafica com hoimenatge a la iiseiiibria del q t i i f6ii u i : (temps el scu inspirat il.liistrador, i al qual s’incurporen u m fotogravats que són taiiihé generosa olrena de !a casa J. Carreres. Aixi, fóii aiiih iiiritiu citi doiiar el compte degut (le I’Exposicib pOstumó, riel iiialhaurlat artista, que organitzi m a colla dels seus amics més dilectes a1 nostre Círou.1 de Belles Arts. Conegut ara el bell Ilihret notificat, insistini avui ei1 ~ i i imés aturat examen de la excelleiit iahor realitzada pel culte escriptor F. Aliiiela i Vives - q u e és ei seu autor- ,p-r raó de ésser-iicis elicomanada aquesta secció bibliogrifica de LA REPUBLICA DE LES LLETRES, puix, veritable,ment, ninlgú no era més cridat a fer la biografia de l’artista Antoni Vercher i I’estudi de !a seua personalitat, no ja per la seua exqui.sida cultura, sinb per l’afecte que vers ell scntia, que a la trista ocasió actual havia d’e constituir ei millor guiatge per a reïxir ea tal comesa.

(I)

Comentat

ci1

el primer número d’aquesta revista.

a Vicenç Genovès i Amorós.-PROBLEMES METODOLÒGICS D E LA HISTORIBGRA FI A VA L E N C I A N A .-V al ènc ia 1935 . Aiiys enrcra, quan el hiitlletí qziiizeiiai .lcc-ici i’olericiniia aplegava cls uiiivcrsitaris i cis nialitenia vigilants tlavaiit tot fet sulmsortint tit. ia nostra cultura nacional, hi hagueren successiva iiieiit dues o tres reuiiions o congresos d’uiiivt rsitaris. Viceiiç Geii,ovès, quasi condeixehle meu, hi :ìssistia, prenia una part remarcscla eii les (lelil!eracions, ocupant-ce‘ii fuiitlaiiieiitaliiiciIt ja, del . problemes iiietodolbgics de l’histoi-iogru.fia regional. Adhuc, si la memòria no em traeix, tots do> plegats pensirem eii redactar una ponència. per ; i ui1 I l 7 Coiigrès que inai no s’ha celehrat, que fos 1111 projecte general d’estriicturaci(, tlels o’:-gaiiismes i dels mètodes d’una investigació iiioN(1erii.i i científica de la nostra història.

Eii Genovès ha seguit privadaiiierit les seues inclinacions d’allavocs. A h’anda els que hem sabut dels seus estudis, niitjançaiit la conversa i el canvi d’impressions entre companys, els seus dos ti eballs Dos fases d e la Izistoriogvafia valericiaiza

i Pi’ohleines wzetodològics de la Historiografia valenciana, en donaran fe, als estranys. Car Genovès i Amorós, malgrat haver passat el seu doctorat en Ciències Històriques, ha manifestat sempre un fort penjant vocacional envers els estudis filosòfics, i avui mateix, el fet d’ésser encarregat d’una càtedra de Filosofia a 1’Institut d’Elx, ens mostra com les seues inclinacions han estat satisfetes, si m6s no, momentàniament.

Ara, Vicenç Gonevès ve de fer el seu ingrés a! Centre de Cultura Valenciana, formant part d’queixa promoció de joves ellements que havien dc portar una saba nova a l’organisnie un tant fatigat de què en potència és, la nostra institució cabdal de cultura. La cerimònia acadèm:ca 6s finida, i cal aguardar que un dia o altre el nou Director junt amb els seus oompanys de promoció i el grup petit, però selectíssim, dels degans, podran lliurar-se a una labor eficaç i rigorosa, en el si del que deuria ésser, si hagués sensibilitat espiritual en les institucions polítiques locals ï en els que les constitueixen, el nostre Institut d’Estudis Valencians. Ei títol que encapçala aquesta nota correspnn al dei discurs llegit per En Genovès la tarda de la seua recepió, a1 que ei nostre amic passa revista als aspectes distints i diversos de la. tècnica general historiografica, en funció de la història passada, present i futura del País Valencià. Heusn’ací l’esquema que ell niateix basteix, com canemàs de la seua exposició:

I. Aspectes de la metodol’ogia històrica. Distincions prèvies. Divisió de la metodologia historiogràfica. 11. Els problemes de 1’Erdició en la història de València : I ) Els coneixements instrumentals. 2) Els problemes de 1’Heurística. 3) Els problemes de la Critica.

111. Els problemes de la Valoració: I ) Els criteris apriorístics de la història de València : a), el territorial o lacalista; b), el nacionalista de 13 València estricta i el nacionalista d’occitània ; c), el criteri culturtal. 2) Els problemes de l’exposició historiogràfica.

Vicens Genovès coneix bé el seu ofici i ies no hem de dir dels plantejaments de qüestions i de la soluci6 que els hi dóna, en allò que és estrictament tècnic. Al camp, però, ideològic, una reserva que és millor un aclariment: Personalment nc hi sabem veure l’oposició del País Valencià i Catalunya, com capaç de torbar l’esperit i la ploma de cap hisboriador característicament nacionl. Més amunt empràvem el concepte d’histortografia regionad amb plena consciència, pensani a la nostra autèntica superestructura nacional. Si els escriptors catalans blasmen la so1uc;ó política dc Casp en tenen tota la raó, perquè en fer-ho, hom no pensa en la pèrdua d’una hegemonia material, sinó en la desnacionalització subsegüent, producte d’aqueix barroerisme faustià de‘ vendre’s l’anima, pels gaudis del cos, que si indeclinables, I;O en són la s o h raó de vida, ni als individus ni a les collectivitats. I en aqueix sentit, el se gle X V I I I ens deixa també insatisfets. Quant a Occitània ... Per què insistir en un confusionisme que manca de bota realitat? Les te:res ric llengua catalana i aquelles on hom parla variants de la llengua d’oc, sbn veïnes, íntimament pròximes, geogràficament i espiritual, però són distintes, sense que hom puga establir cap unitat orgànica. Hi ha a realitzar una política d’intercanvi cultural, i no res més. Mes quasi no calia fer aquestes reserves que el nieu amic devia endevinar, vivents en mi. Una cordial encaixada al confrare i company, i ur1 mot d’alerta als lectors, envers aquest jove intellectual, un dels caps més clars i una de les majors possibilitats de la nostra cultura reneixent.

E. G . N.

a ZODIAC, per Alfons Maseres. Zodiac és una lhrga novella de poca acció. d’aquella mena de novel.les que personalment tant ens plau. Zodíac és l’obra d’un llarg monòleg interior, carregat de vida espiritual, de cogitacions, d’analisi, de confessions. Alfons Maseres ha vol-

gut escriure i f ei--nos conèixer algunes persone:; amb les quals ha compartit la seua jovenesa, h?, volgut donar-nos unes pigines autobiogrifiques. AixO es desprèn de la lectura d'questa c0iisid.erable novella. Que el personetge Silvestre siga en algun punt contradictori, tant coni contradictòria és la v:tla, ne llevarà mèrits a aquesta narració plena, per això mateix, de realitat. Que la, vida de Silvestre ens pervinga emmarscada pels dotze signes dei Zodfac i per tant eiis ol)ligue c:)iiè;xer-lo sensi: seguir una línia cïonolh'gica vital. 110 s e r i sin0 per a millorar el llibre, que lia estat coiistriiït scgotis un ordre psicoliigic que és, al cap i a la fi, I'Uiiic que interessa en les persones que es pro. jccteii en I'exterior.

Alfons Alaseres aprofita el seu Silvestre per a tlir-iios què peiisa ell sobre la vitla i la mort. sobre l'art i ba literatura, s(r1x-e Déu i la Ixitria. solm I'anior i, en fi, s o h e tot all6 que interessa un intel.lectual, tot allo que u n lector iiitelkctud pot interessar coni a prinrordial. E n aquest aspecte Zodíac és iiiexhaurihle. Les suggestioiis són iiifinites. En cada pagina el lector pot i deti aturar la lectura -no olistant la fuga anil) que esti portada la novel.la- per a iiicditar anil, Siivestrc, per 'a evocar filosofies, per a iuiciar, el Icrt,: r nia. teix, un altre nionòleg interior paralkl al ,:le1 Ililire, o bb divergent, però necessari per a aclarir idees ?leslm3 d'haver-les coiit!-actades anil) les que e:: troben al llarg d',aquest henviiigiit %otli:rc qtiv havia d'haver estat assenyalat per la crít'ca, 1jeïmeten la frase feta. #ainl) pedra, blanca.

amors dels filòsofs no puguen ésser sinó venti!. rers, o millor, avcntures -les dones que aparei xeii i entrebanquen la solitud de 'Silvestre sóii d'una força novellistica eiiorme. El dia que Maseres vulg-a ens contari les vides de Maria. dr Flora, de Norma, d e Lluïsa ..., novelhcioiis que x a ha deixat en potència-, i ha fét bé, perquc haurien apartat niassa el lector del cami, de l'int u é s priiiiordial 'del llibre. Aqiiestos personatges femenins que ara no servixen sin6 per a excitar e1 pensmador.per a incitar el poeta, per a inspirar l'escriplor, p d e t i prendre corporeïtat literaria eii Xodiac venturosament no sóii 1iiC.s que en reIltu- i esdevenir persmatges de carn i ossos I -per què no?- de cervell coui ho és aquest ho11 amic nostre, Silvestre de noiii, q i i i eiis ac1:)iiil)an y a r i en les nostres hores niés visciides. les dels ..\ i!!alegs íntims.

LES IDEES LITERÀRIES EN LA RENAIXENCA CATALANA, per Octavi Saltor. Explicar les idees IiterAries q~ han presitl't Iir reneixenga catalana 4s fer una IiistOria tii* la I I ( J > tra literatura. :lixO, i nc) altre. ha fet Octavi Sa!tor en aquest assaig nionogrific. incoiiiplet coni després voreni. I fora prou. Iloiiar uiia visi0 tlc conjunt, encetar iiti,:i crítica i iiiarcar iii?es coiis:igracions 4s una tasca atiihiciosa. Estudiar ci 110stre nioviiiieiit literari des tl'.\ril)au fins a 'l'asis i Ucarca, per exeiiil~le,és fer l'aiiilisi dels inicis tic. la renaixença, (li1 floralisiiie, ::ei roiiiaiiticisiiic. del siiii1)olisiiie i de l'avaiithiiartlisiiie a Catalunya, tot passant per la ptxsia, per la iiovella, per e! teatre i per l'assaig.

Però Maseres senilda haver iiaixcut sota un signe zodiacal nialastruc i fins avui encai-,a no sfe Fóra aquesta alna tl'Octavi Caitor pert'e:ta ei' 1; ha fet la justícia que la seua coiisitleral~le'otlira Ir: Imrt expositiva -deixem a haiitla certs judicis el: mereix. Ell prou que s'esforça u i i ,dia i altre dia per a demostrar el foriiiidable escril)tor c l ~ e ben discutibles per cert- si hagués volgut d o c i i mentar-se niés en p r l a r dels renaixentistes va-. és, per6 ... el inalastre! Itn'cians. E n fem retret perquè no po:!eiii sulmiai' No es crega, però, que Zodíac és només un que Saltor haja apartat volgutlaiiieiit de les quariiion6leg interior que no hi conté gens d'acció. tilles els 1i'::iiis niCs significatius, els títols de !e:; ;2questa, és clar, queda empetitida per lhllau de obres ni( s valuoses dels catalans de \-a!ència. desles interecsantíssimes crgitacions de Silvestre. No prés d'aiionienar Tomàs Villarroya, Teodor Lloobstant, les aventures amoroses -sembla que el; rente i Vicent 1%'. Querol.

No fa molt, en un estudi sobre l’avanguardisme a Catalunya, Guillem Diu-Plaja ignio,:a t a tot e!. que dins aquesta escola literària s’ha fet a Val h c i a - q u e no és poc i que no és allò pitjor q w els escriptors valencians han fet- i ara Saltor no diu res dels valencians que han publicat llurs obres dins la “Castellonen,ca, dins “L’Estel” i en altres editorials, així com l’obra valuosa i considerahle no emmarcada en cap niena de coi.leccionc. Qui, després de llegir el llibre de Saltor, podrà salber que existix un escriptor, un prosista tan sensible, tan acurat com el nostre Ernest Martínez Ferrando, per exemple ?

Nio ens viiiga ningú amb excuses. S,3ltor : molts altres assagistes catalans en referir-se a València no han passat de Teodor Llorente i de 1,a seua escola. I 6s que en posar-se a escriure ho fan anili documents de segona nià. I això ja no és possible en inoiiografìes coni la cl’Octavi Saltor, que pretèn informar, no solament el moviment literari del Principat, sinó el ‘de tota Catalunya. Esperem poder parlar d’una obra semblant, peri, niés completsa.

Carles Salvador

a M O N O G R A F I E S M E D I Q U E S . - Publicació mensual. Director, Jaume Aiguader i Miró. Barcelona. Han arribat a les nostres mans tres fascicles d’a,questa publicació iiièdica c,atalana que per s; sols són una deniostració inqüestionable dels valors amb qufl compta la Catalunya actual, per a la seua houra, en Medicina. Hem llegit, anil> verihble intrerés, amb la fruïció que ens proúueixcn els treballs científics carents de la preocupació eruidita en benefici de la claredat dels conceptes, les tres monografies dels doctors Emili Mira, qui tracta de “La Psicoanàlisi”, dels doctors Gallart Monés i T. A. Pinós, sobre “ D’iiagnÒstic de l’ulcus gastroduodenal” i

la del doctor Jeroni Moragues, qui estudia 1”‘Evolució sexual de l’infant”. El nostre propòsit no és fer una crítica d’aquestes monografies mèdiques. Volem tan sols remrircar l’enorme labm que per al progrés de la medicina catalana en primer lloc i per a tota la hunin rìitat per conseqüència, representa l’esforç persoi:al dels autors.

En el “Diagnòstic de l’ulcus gastroduodenal”. l’autor exposa subjectivanient els resultats de tota l i seua labor personal per al diagnbstic d’una nialültia la localisarió topogràfica exacta de la qual, estat evolutiu i possibles complicacions, són tali necessàries per a llur tractament mèdic o per ’i 1. intervenció operatòria; a més a més, quan la clinica actual es mou massa accelel adament Fer a adquirir una orientaci6 precisa indicadora del t: actaiiient adequat a la malaltia. “La Psicoanalisi” i “Evolució sexual de l’infant”. Heus ací dos estudis que ja no sols iiecesciten ei nietge per poder-los tractar, sinó a niés a més el pedagog i el sociòleg. 1.3s parla molt de In jsicologia individual, de la psiaologia de les niasses, de la dels pobles i quasi sempre com a tòpic discursiu, sense aprofundir molt en la significaciió del concepte. En aquestos darrers temps són molts els tractadistes que han analitzat e19 arcans de la psiquis, i açò que pareixia acota: per als moralistes a 1’Us confessional i al servei cic conveniències religioses determinades, esdevz matèria apropiada a l’estudi dal metge internista. Des que Freud dóna a conéixer la seua conceptua& psicosexual, deixant malparat el substrat diví de l’anior segons el concepte catòlic, és infinit el nombre de tractadistes que li fan costat i açò hem d’agrair-los en nom d’una humanitat millor. E n Estudios i Críticas. Amor, Coizvenieizcia y E ugeizcsia, del doctor Marañon, l’autor relacioni eIs dalers i volicions de l’individu en l’ordre social segons l’edat, 6 s a dir, segons l’estat de desenvolupament del sexe, de cabdal importància en I’actuació ciutadana de i’individu i en el seu comportament amorós, tot i conforme la conceptuacio freudiana.

Freud ha obret el camí de la nova moral i fa possible l’educaci6 s x u a l necessària per a qu; l’hoiiie s’eleve anib el sexe i es sàpia que del sexe dep&i tota la nostra conducta. La lírica dels p e tes cantant l’atiior “pur” de l’anima ha fet més nial al veritable amor que estudià Freutl i tali brillaiitmeiit estudia el doctor Jeroni Moragiiea en la seua monografia, que totes les malalties venèries existents a la patologia mèdica. Admirem sincerament els treballs d’aquestoc companys de Catalunya, veritables mestres eii les matèries que tracten, demostratives cle l’alt exponent a què ha arribat ia preocupaciit deis home.de ciència de Catalunya per les questions riièdiquec i socials que escauen directament en el camp de llurs activitats professionals.

I hem d’acahar tot recoinanant les obres d’aquesta Collecció de h l o a o g a f i e s Mi‘diqucs, als nombrosos iiietges que es preocupen de la seu? professió.

Francesc Bosch i Morata Metge.

E D I T O R I A L A T E N A. Comtal, 23, tercer segona. Barcelona.

No hem parlat encara cl’aquesta interessantissima Editorial que ha publicat J.lamirla, novelki del cèlebre film Noics ú‘ttiiiforiiw; una biograafia de Bakuiiin i tili reportatge d’enoriiie interés * EI 6 d‘octzibre tal coin j o l‘hr vist, de L. Rymami i Baudina. Aquesta darrera és un document palpitant que, temps a venir, haurem de consultar per diverses causes. Tres parts té el liibre i le..: tres perfilen vigorosament el procés del na -i ollalisine català, des dels inicis i durant trenta anys de catalanisme polític, fins l’epopeia del Centre de Dependents. L

L a presentació, iiiiiiiiiIoral)le, i, segoiis iiotícies. l’Editoria1 Ateiia prepara Josrph Foit.E.6, de Stefan Zweig, i Afaria Ailtonicta, Idei matek : I l i f d i i c i n .’ adolescbisria dc Tolsfoi; Ediítrrd l’Il i la s m p Zpocu, de A. illaurois ; Sfaiilcy, de ~~a5seriiianii. E w i c V I I I , per Hackett, i altres hellec cobes traduïdes per Andreu Xin, J. Bofill i Ferro, Pau Romeva, Pau Cirera, C. A. Jordana, etc. Gal tenir-la present aquesta colJecció.

P R O A (Consell de cultura, i relacions valencianes)

Urla nova entitat vdencianista Un diutneiige pri.niaveral es reunien en fratern convit uii grup de valencianistes destacats. CaúasCU tenia la seua iiiatitzaci6 política, és d a r , pe:.;) eli aquell iiioiiieiit els havia juiitat un sentinient niés alt, aquell que sempre es posa per sobre tot. I qui era el taumaturg? Un home exquisit de tacte i ferreny de voluntat: Gaietà Huguet. Oïm ço que deia finit el dinar: “Senyors i amics: F a noniés unes quantes setmanes estudiava jo

IB possibilitat de cloiistituir un organisme valeiicianista de caràcter totalitari ; un organisme que dirigira i coordinara les activitats valencianistes ei; el seu aspecte cultural, en el seu aspecte patrbtic o en el seu doble aspecte cultural i patriòtic alhora. Aleshores em seniblava una cosa normal riue posseint el valeiici’anisnie com posseix una llibertat d’acci6 sense límits per tal de desenvolu. par-se segons totes les directrius 1lolítique.s que li calgueren, havia de tindre també una articulació per senzilla i priiniria clue fGra, a la fi de constituir una unitat i (de regir-se p r aquell principi que tots els valencianistes heni defensat alguna vegada, segons el qual, surt l’harmoiiia del respecte a la varietat dins de la unitat.

En ,discimer així hi trobava una coincidència ahsoluta entre l’a. posici6 teorica que a niés a niés aliava jo acaronant i la nieita actuació valeiicianista de to,ta la vida; puix que allí on he t r d n t 1111 va1eiiciaiiist.a de qiialsevulla teiidèiicia qiie íór,i

-però que cregués que Pàtria sols n’hi ha una i que esta és la Pàtria V.aleticia.na-, he volgut trobar en ell un amic. Conseqüent anib esta nor-. ma, eli les nieuec relacioiis ainb els valeiiciaiiistes tic‘ curat senipe de colloctar en primer terme les afinitats qiie ainb ells in’iinien, i, eii darrer lloc, les divergències que en tot cas ens podrien separar. M’he situat sempre qu’e m’ha estat possible en un pla d e convivència anib totes les tend’èiicie; valencianistes i per a produir-nie en este sentit nc he hagut de fer cap mena d’esforç, ja que s; aquest un canií que I’he trobat traçat pels nieiis avantpassats i no he tingut altra: feina que la de marxar per ell: fins ui1 cert punt declare que cóc e c part dirigit per un sentiment d’arrel familiar eri esta posició nieua dins del valencianisme.

Ara bé; anib estes paraules jo no vullc senyalar a ning’i normes de coisdvcta; jo no vullc dir tampoc si aquella posició meua, de la qual aba1i.j tic parlat, és o no encertada: que ningú hi veja allusioiis. A mi sols iii’interessa en estos iiionieiits destacar un f’et: el meu, i expresar-vos a l’ensenis i ï n parer que jo sustente ara i és que, degut ; I esta posició de convivència que jo he adoptat i he procurat de sostiiidre dins del clos valeiicianistla, he obtingut en el cas concret actual, en el cas de les gestions que vinc de ier per tal (le coiisti,tuir PROA, els niés grans aveiitatges q w háguera p o p t somniar.

Jo he tingut l’atrevinient d’eiicetar une? gestions a la fi d’articular el valencianisme en una acció coordinadora que, segurament, no haurien reixit, de no trobar, com l’he trobada, una acollida cordiailissima i plena de bona voluntat per tots els indrets on alena el sentiment de Pàtria Valenciana; jo no haguera reïxit en estes gestions si no haguera estat encoratjat a tot hora per les persones destacades del valencianisme i per les entitats valencianistes a les quals he visitat continuainent per tal de rebre les seues suggerèiicie?, s i no haguera estat ajudat amb entusiame i seiìs+ nida pels amics que m’escolten. He tingut una acollida per la qual han esdevingut planers tots els camins i agradoses i fàcils totes les closterei. I tot açò ni’obliga de manera inexcusable a aprofitar esta ocasió que se’ni presenta per saludar ei- les vostres persones tot el valencianisme, i per donar-vos les gràcies niés sentides i niés sinceres que em siga donat expressar i això per diversos motius; el primer dels quals perquè esta acollida tan fraterna ha honorat la nieua persona; després, perquè permetrà la constitució de P R O A ; i encara perquè el decurs de les gestions ha estat un

període en el qual s’han conreat les relacions de germanor que a l conservar sempre entre els homes i els pobles del País Valencià.

... ... ... ... ... ...

... ... ... ... ... ... ... ... ...

P R O A assolix des b‘avui vida plena i real i pot tindre en Ea ressurreccib de la nostra itiiiiia nacional la mateixa influència que altres orgaiis. mes de tendència semblant han exercit en altres pobles renaixents si, a niés del nostre esforc; i del nostre entusiasme patriotic lii posem tanili aquell esperit de convivència i sacrifici qiic cal que anime les obres collectives. Crinde per la vostra salut i per la Patria \’a lericiana !” Les paraules d’En Gaietà Huguet emocionaren

EIS presents. S’hi aportaren iniciatives i plans di. la. feina a fer, s’aprovaren les Bases segueiits i es nomenà el Consell que, des de primer de niaix, regeix la nova entitat PROA.

“ L a necessitat de coordinar els esforços valencianistes en l’aspecte patriòtic i cultural, ens mou a constituir una entitat semblant a les que han propulsat atres moviments nacionalistes triomfants. T i n d r à com a directrius essencials tots aquells principis en els quals coincidixen les entitats i individus que integren el moviment valencianista i que podríem resumir breument e n l’afirmació d e l a personalitat valenciana en el doble aspecte d e la llengua i del dret al propi govern. E s t e Consell aspira per t a n t a dirigir i organisar tota manifestació i activitat valencianistes, que tinguen un valor representatiu i totalitari en els aspectes cultural i patriòtic. Al mateix temps i com a tasca constant, el Consell a través d e les Seccions que ha de crear, treballarà per : Establir relacions adients amb tots els moviments recobradors i singularment a m b els més afins.

Coordinar les activitats culturals i patriòtiques valencianistes, i Organisar un fons informatiu que facilite la seua labor i la dels organismes valencianistes i alhora oriente les aspiracions nacionals dels nostres compatriotes.

EL C O N S E L L P R O A tindrà u n Consell, encarregat de fixar la seua orientació, constituït per onze membres, a saber : President, Nicolau Primitiu Gómez Serrano ; Secretari general, Adolf Pizcueta Alfonso; Gerent, E n ric Navarro i Borràs; Depositari, Francesc Soto M a s ; Vocals, Joaquim Reig Rodríguez, Miquel Duran d e València, Angeli Castañer, Pasqual Asins Lerma, Carles Salvador, Emili Gómez Nadal i Maximilià T h o u s Llorens. E l Consell, en el plac de dos anys, fixarà les normes per les quals s’haurà de procedir per els adherits a la seua renovació.

E L SECRETARIAT Existirà a més un Secretariat dividit e n Seccions, que abanda de les activitats patriòtiques, realisarà sota el patronatge del Consell, les que desmenten a continuació :

COORDINACIÓ D E L E S ACTIVITATS CULTURALS D E L PAÍS VALENCIA L a limitació de les possibilitats del nostre moviment exigix més que enlloc que es coordinen tota mena d’iniciatives i activitats culturals per tal d’evitar en lo possible que es perjudiquen unes a atres i per a què totes elles assolixquen el seu màxim desenrotllament. L a missió de P R O A en este aspecte consistirà en fer la propaganda entre tots els adherits i els simpatisants valencianistes de les obres creades o propòsits a realisar; en ajudar per mitjà de consell i àdhuc

de I’csr’orç econòmic, aquelles iniciatives que considere indispensables i que no tinguen antecedents en projecte o en realisació; en crear un repertori de publicacions valencianes, facilitant la seua adquisició als adherits i simpatisants; en influir sobre la premsa del País Valencià per a què dedique a les nostres activit a t s culturals l’atenció que es mereixen, etc., etc.

RELACIONS AMB CATALUNYA, M A L L O R C A , T E R R E S D’OC I POBLES PENINSULARS És necessari crear un intercanvi constant entre Catalunya, Mallorca i País Valencià primer, i amb la resta dels pobles de la nostra comunitat cultural o estatal després.

E s t e intercanvi, tot lo extens que les possibilitat? de P R O A ho permeten, s’iniciarà principalment per un contacte amb els Centres culturals i editorials 3 base de posar a I’abast dels adherits a la nostra entitat tota mena de publicacions d’aquells països i totes lee informacions d’atre ordre que solliciten i de fer arribar consegüentment a les terres d’intercanvi, les manifestacions del nostre esperit. P R O A en este sentit propulsaïa a mes un acostament de tots els moviments nacionalistes, basat en la coneixenca mútua. ORGANISACI0 P R O A tindrà com a missió principal confeccionar un cens valencianista i els fitxers necessaris com a elements auxiliars de les Seccions i al servei de les entitats valencianistes que ho soldiciten. CRIDA

Ens cal només, per acabar, insistir en la finalitat altament patriòtica de P R O A i recabar l’ajuda de tots els que simpatisen amb els nostres propòsits. A fi de f e r possible a tots la collaboració econòmica en la nostra obra, es fixa una quota mínima d’una pesseta mensual, mitjançant la qual s’adquirirà el títol d’ad her it ”

Oficines de P R O A : Llibrers, 8, entrl., València.

D i v e r s a L‘actiial cui s ha estat esplendorós de iiianifestacions valencianistes. Totes les societats han aportat conferenciants que, des dels respectius punts de niira, han entonat el coral de la nostra Pàtria. Creem que enguany no ha restat cap activitat vacional sense el seu conreador, i, coni fiorida p i iiiaveral. en tancar aqueit número, ovireni dos €ets inipirtants : la constitució de “Proa” i l’apaiició de El País T’alcizrià. Ida joventut clf’i2grupació Valencianista RepuIJicaiia ha organitzat son .primer cicle de confzr6iicies i :>ot estar ben orgullosa del resultat. A iiores d’ara han parlat Enric Bastit, qui va asseiilalar la “Funció politica de l’A. \?. K.”, amb aquella claredat que li 6s habitual per delimitaiImsicioiis i aspiracions ; filiquel San Andrés, qui va explical- el fet (del “Valeiiciaiiisine en la Rer,<iblica d’esquerres” ; Aiitoiii Igual en "\'cus que clamen al desert” enfervorí les de la joventut; Manuel Afió, jove advocat castellonenc, que parlà sobre “ Nacionalisme valencià”, amb abundor d’argiiiiients i doctrina, fent-nos concebre moltes es1)erances que ha d’arribar a ésser el líder del nacionalisme a Castelló; i el president de la Joventut, E. Marí Grau, qui diserta aprop de la ‘ Missió de la Joventut”, amb càlides paraules demostratives de quant pot arribar a fer. El Centre cl’Actuació Valencianista també té u n vast pla de conferències. A hores d’ara han parlat els senyors J. J. i‘ilcaraz (“Ensenyança valenciana”) ; August Líoiiforte (“Economia valen ciana”) ; Víctor Gozàlvez (“Topogi afia urbana” ) i Miquel Duran de València (“La festa del llibre’’). Temes tan suggestius i conferenciants tan tkstrei han poirtat al valencianisme aquell to que desitgem no perda d’ara endàvant. L’Agrupació Valencianista Escolar va establir un curset de llengua valenciana, que professi

Carles Salvador, i un curs de vuit conferències, inaugurat per F. Alcaide Vilar (“Valenciaiiismc i Lluís Vives”) i clos per Nicolau Primitiu (“La liengua Balear-Catalano-Valenciana”). En el decurs parlaren : Carleq Salvador (” Correccib dcl llenguatge”) ; V. Calvo Acàcio (“Periodisme i periidistes”) ; 11. Thous Llorens (“L’escola valenciana”) ; F. Almela i Vives (“Universitat i V a lencianisme”) ; J. Reig Rodríguez (“Els deures del patriotisme conscient”) ; Miquel Durali dc València (“Les idees de llibertat i autonomia en les Universitats”). Encara han ocupat la tribuna distingits conferenciants a la Colla Excursionista EI Sol i tanibi a Xàtiva els organitzadors del Comité PrnMonument a l’incendi $de Xàtiva i a les llibertats valencianes han volgut escoltar paraules d’enfortinient en els seus ideals. Deixem per a final la Societat degana Lo Ka: Penat. Per aquell casal passa el millor de la intellectualitat valenci‘aiia i el seu curs ha estat el ni& nombrás de matèries i encara continua. Encoratgem a bots per a què, cada dia més, donen dies d’esplend‘or a nostra terra ...

a El País Valencià. Heus ací que han quallat les esperances en un fruit de prometença, De5 dkl 18 tic maig que tenim un setmanari republicà d’esquerra. Recordem aquell Ava~itsorgit p e r l’ofegament que ens produia la Dictadura, primer setmanari valencianista i republicà. Ara, aquest Pais Valeiicici ja ha fet la passa ferma del que camina volenteroisnient i decididament endavant. Alguns id’aquell Aziarzt estan ací coni el rent que f a treballar els que s’afigeixen. Ens plau molt als que'

fetn L I R E Y ~ B L I C DEA LES LLETRES tindre a la vora el full popular i decidit de neta exccut6ri.i esquerrana. Tan identificats estem amb ells, que el.: elogis semblarien lloances pròpies. En donarlos la benvinguda només cal diir: Maneu el que vullgueu.

I, als republicans tots, els rrcomaiierri la l e tura de El Pais Valem-;à. Ells els lamostrari com e1 valencianisme polític no és el-que molts creuen.

0 Festa del Iliibre. Festa moderna. instituïda d’acord amb l’intensa vida espiritual d’avuí. Cada any creix una mica i té niés devots. Pel que fa a València direm que a mas de les llibreries varen posar exposicions de llibres Lo Rat Penat i Centre d’Actiiació Valencianista. Hi havia algunes novetats, tals com el llilx-e de Miquel Duran de València L a Personalitat zdeiiciniia e n el M u s c Històric ~ de la ciittaf i el recull de poemes Versos vells, del degà dels Mestres en Gai Saber. Ramon A. Cabrelles; el llibre dels darrers Jocs Florals i el (discurs d’apertura de curs a Lo Rat Penat, per Nicolau Primitiu, titulat Reitaixença i Romanticisnze. L’Ajuntament de València va repartir a les escoles municipis un interessant llibre titulat Elogio del Libro, originall i traducció del valencià del nostre direct~urMiquel Duran de València.

El concurs anual de premis als iiiillors llibres publicats al País Valencià, donà el següent resultat: el premi de 500 pessetes. per al nostr; company Carles Salvador, pel seu 11,bre de p e v e s El bes als llavis, i un accèssit de z m pssetes per al tema històric, al llibre de F. Mateu Llopis, L e s relacions del Pviiicipat de Catalicttya i els Regties de Volèmia i dfallovca airib Aliglaterra i el paralellisitce Itzonctnri d‘aqurstos paisos durant els segles X I I I , X I V i X V .

Taiiihé al concurs d’articles pcriodístics que celellra la Camhra Oficial del Llibre, de Ih-celon?, v2 rybbindre el primer premi el nostre coinpanv Fiiric Kavarro i Borràs. per ]’article que inserin a L A R E P T ~ B L ~DC EA LES L i x r m s titulat “Coni ec pot ésser enemic del llibre”.

No cal dir coni ens plau trobar-nos en aquesta festa de la cultura amb guardons tan assenyalat, per a companys nostres. L4cci6 d’Art va dedicar un sopar íntim als amis Salvador i Navarro.

0 Altre full mensual de recent aparició és L a Boatella, liutlietí que editen els valencians res’dents a Barcelona i acoblats al Centre d’Actuaci0 ì‘alenciaiiista d’Esquerra. Es un full molt iliteressant.

ÂŠ faximil edicions digitals 2004