La República de les Lletres. Número 5. València, Juliol-Setembre 1935

La

Rep úb lic a d e les Lletres S U M A R I «Eduard Martínez Ferrando, escriptor heroic i noble patriota», per Miquel D u r a n de València.-«Lluís Vives i la ciència catalana», per Francesc Pujols. - «I,' albat», per Constantí Llombart. - «Arnalia», per Carles Salvador.-Repúbliques literàries d'Ibèria. L'Oda a la Federació neo-llatina mediterrània, a la Federació europea i a la Pau, de Joaquim Cases-Carbó, en els idiomes ibèrics.-«La lírica de Lope de Vega», per Lluís &arner.-«L'anima valenciana». per Enric Navarro i Borràs.-L'art i els artistes.-«Llegint EI VOZ en arc», per Bernat Artola Tomàs.-aparadisos de papern, per E. N. i B. i Enric Valor i Vives. - Diversa.

JULIOL-SETEMBRE 1935 © faximil edicions digitals 2004

Š faximil edicions digitals 2004

La República de les Lletres Quaderns

de

literatura,

art

i

política

CORONA DE RECORDS

EDUARD MARTINEZ FERRANDO, ESCRIPTOR HEROIC‘ I NOBLE PATRIOTA La mort, ara, s’endú de l’avençada renglera de: valencianisme autèntic, una intelligència clara, un noble cor de patriota, un escriptor heroic, una ploma desinteressada i brillant, seinpre amatent en la ‘defensa i exaltació de les més cares reivindicacions valencianistes, espirituals i polítiques, de la nostra cultura, del dret, la dignificació, la unitat i la gloria del nostre idioma, i zin paladí dels ideals de llibertat : Eduard Martinez Ferrancdo.

Eduard Martínez Ferrando era un valencianista dels temps heroics dels valencianisme, d’aquell temps -ha fet ya vint-i-cinc anys- en què u;1 reduit nucli de poetes, escriptors i estudiants Iluitaveii, en una ciutat estrafeta i provinciana, en un ambient de freda indiferència o d’obtusa hostili tat, pel restabliment de la personalitat valenciani i la depuració i prerrogatives de l’idioma, davant (!‘un poble vergonyosament s o m k al centralisnic. voluntàriament castellanitzat i desesperadament distret.

Ja anem quedant pocs, drets i ferms, d’aquells dies memorables ! Uns, s’apartaren, febles d’es-

perit, del camí pen& dels ideals difícils. Altres, se’ls endugué la mort prematurament : Puig Torralvá, Mateu Ferrer, Eugeni Moreno ; niés tard Ferrandis Agulló, Rafel Trullenque, Vicent Tomàs i Martí, Francesc Palència ; recentment, Ma iiuel d’Espinosa, Eduard Martínez Ferrando. El, niés, moriren joves encara. Els altres, sense arribar a vells.

A València- ho he dit altres vegades- hi h i hagut dues renaixenses literàries i valencianistes . la que iniciaren, en la segona meitat del segle XIX i al mateix temps que prenia volada la renaixenca c2 talana, Vicent Boix, Marian Aguiló, Teodor Llorente, Querol, Pizcueta, Labaila, Constantí Lhnibart i altres poetes i escriptors valencians, i aquesta segona renaixença literària i política, que es produeix en el decurs dels anys 1905 a 1910en la qual figura, entre els seus capdevanters, Eduard Martínez Ferrando-, sembra f ructifera, llavor orientadora de posteriors actuacions i d’on arrenca tot l’actual niovinient Valencianista.

E n la primera renaixença, que també tingué els seus iiiduetors poiitics --Boix, Labaila, Constanti

© faximil edicions digitals 2004

Llonibart i llurs amics, honies profundament valtiiciaiiistes i liberals-, acabaren per imposar-s ’ i dominar eis escriptors que volien convertir el moviment en una expaiisió purament literària i sense consequèmies polítiques, potser perquè molt. <!’ells estaven adherits als partits de Madrid. ceti tralistes o unitaristes. Es per això que l’esmentat moviment literari, sense un autèntic esperit pi triòtic i sense una poble orientació política, s’afebleix i mor. De 1895 a 1905, no’n queda gairebt res. Tan sols la societat Lo Rat Penat, en franca decadència, castellanitzada, influida per la política ccnservadora del centre, i els seus Jocs Florals bilingues i bastardejats. X o va qut-dar gairelié res.

I tant és així, que Teodor Llorente, el primer poeta de la renaixença, es creu ja l’últim trob-idor; i aquesta temença, o potser convenciment, li va inspirar els versos pesimistes del sen PZaZ P J Z -

somni : “Res queda ja d’una llengua que augusta i gloriosa fón ; els aires de la muntanya s’ha endut el5 (darrers mots.”

S’havia perdut tot contacte amb el poble. E’s poetes Querol i Víctoi Iranzo havien mort en IS@, després de llargues malalties, i ja feia temps, especialment el primer, que no escrivien versos en valencià ; Conlstantí Llonibart, l’últim supervivent dels grups d’escriptors que pretengueren donar al moviment renaixentista una orientació patriòtica i política i d’unitat de l’idioma, va deixar d’existir cinc anys abans. Lluís Cebriati Mezquita, Roc Chavàs i algun altre historiador, s’havien tancat a les torres de vori de llurs respectives biblioteques, entre llibres antics, documents polsosos o muntanyes de paper. Al Rat Penat, I’escassa labor literària d’uns pocs poetes i escriptors -Josep Garcia, Francesc Martinez, Antoni Palanca, Faustí Barberà, F . Vilanova, Martí Grajales, Antoni de Cidon-, no aconseguia reanimar la “societat d’airnadors de les glòries valencianes”, la majoria dels socis de la qual parla ven i escrivien en llengua castellana. I Josep Maria Puig Torralva, Baúen,es Dalmau, Cabrelles, Eduard Boix, Isidre Torres, Francesc Costell, que espiritualment se n’havierr apartat, fundaven a la

fi de l’esnientat decerii la societat valexi nlc.:~ València Nova.

I fón en València Nova i en la botiga del poeta i perfumista Puig Torralba i en la penya del café Fortis, on es reunia la colla de poetes, escriptors 1 estudiants que fundà la primera Joventut Valencianista i redactà cls primes p d d i : s i manife?tos valencianistes i nacionalistes, i en quals reunions e. va iniciar la labor i I’acció del segon renaixement, aquesta vegada literari, patriòtic i polític.

E n aquell temps inoblidable vaig conèixer Eduard i Daniel Martínez Ferrando. Compenetració espiritual i comunitat d’ideals ens unia. Vivíem l’época de la repercusió, a València, del forniidabie moviment literari i patriòtic de Catalunya, i de la Solidaritat, presidida pel gran re publicà Nicolau Salmeron ; de les controvèrsies al, claustres (le la Universitat de València i en la tribuna de 1’Ateneu Científic ; de ics propagandes regionalistes i valencianistes ; dels periòdics V a likcia iyova, El Crit de la AlfitiLfaiiya,Retiaisemeiif i Terra Vnleiiciaita. de l’acció difícil i enorme de tornar al poble l’idioma depurat, unificat i dignificat; dels intents, per la joventut, de transformar I,o Rat Penat i eli Jocs Florals eii el-titats exclusivament valeiiciaiies i francament vakncianistes ; de les nostres conferèncifs literàries, polítiques i culturals en diverses societats de València i de la tasca plena de dificultats i anhels per tal de refer i acréixer una superior cultura autòctona.

I en tota aquesta labor d’iniciació i proselitisme, que a través dels anys i a distància de períodes d’afebliment ï de repressa, es veu més considerable i eficaç, es trobava sempre el pensament, la peraula, el consell, la presència d’Eduard Riartínez Ferrando.

Home estudiós i cultíssim, atent al moviment fiterari i polític d’Europa, enamorat del renaixement de Catalunya, memòria privilegiada, era el mentor i guia dels companys. Un autor, un llibre, ur, pensament, iin parigraf sencer, uns versos que havien oblidat, Eduard els recordava o cls recitava a I’instant. Si havien de menester determinada obra o discurs rellevant, el trobaven en la seu? biblioteca o en l’índex extens de la seua membria.

Idees i arguments d’escriptors i polítics per n

© faximil edicions digitals 2004

aixafar el contradictor, l’enemic del valencianisme, “el nacionalisme i de les reivindicacions dtel País \ralencià, se% treia de la butxaca o del barret, coni el prestidigitador hàbil i oportú davant dei concurs atònit. No hi hagué en aquells anys acte. conferència, reunió, festa, gestació o projecte valcncianista en els quals el pensament, la intervenció o la presència d’Eduard Matínez Ferrando mancara.

Jo recorde a Eduard prenent part activa en diversos actes culturals. Jo el recorde ocupañt, amb èxit, la tribuna del conferenciant en diverses en

Llorente i en la coronació del poeta, entre un nonitrós grup de joves valencianistes que voltava, durant tota la carrera, el cotxe descobert del patriarca de les lletres valencianes, enarborant la bandera de la pàtria i cridant en valencià, cosa en aquell temps descostumada : “Visca Llorente” i “Visca València !”

Anys després -jo no vivia ja en València, però em trobava en els actes dels quals faig esment-, recorde a Eduard Martínez Ferran’do intervenint en l’Assemblea Regionalista del Teatre Eslava ; eiitre els directors de la protesta contra els Jocs

Retrat d‘Eduard Martínez Ferrando

titafs. Jo el recorde en uila junta general molt moguda i en la qual, gairebé per sorpresa, vàreni traiisformar València Nova -amenaçada de convertir-se en societat recreativa d’infima qualitat-, ci1 una entitat valencianista i política, el Centre Regional Valencià. Jo el recorde fent d’electorer, sols per amor a l’ideal, en les primeres eleccions en les quals els valencianistes vàrem presentar candidats a regidors per la ciutat de València. No triomfàrem;-però aconseguírem votacions nodrides, superiors a les que obtingueren altres partits més antics j més pràctics en les lluites polítiques.

Jo recorde a Eduard en l’homenatge a Teodor

Florals castellanitzats i bastarclejats i en la estrepitosa xiulada al Mantenkdor Estrada, polític d:: dreta i centralista, en la festa del Teatre Princi pal; jo el vaig vore, ldesprés, entre un nombrós grup de detinguts, en la delegació de Policia, en el Govern Civil i en el Jutjat de guàrdia. Jo el recorde, finalment, en la memorable excursió dels valencianistes a Barcelona i en la recepció solemnt. de la Lliga Regionalista, en qual acte vaig tindre l’honor de llegir un dels seus niés notables treballs sobre valencianisme, treball que f ón aplaudit per un concurs nombrós i selecte i elogiat per eniinents homes de lletres i significats polítics.

© faximil edicions digitals 2004

I en tots els seus escrits i en tots eis seus actes, posava Eduard Martínez Ferrando intelligència ; cor, flama de l’esperit, al servei de I’ideal.

Eduard Martínez Ferrando, com ja he dit, era valencianista dels temps heròics del valencianisme; era un escriptor ciiltíssim i un assagista notable. Exponent destacat de la cultura autènticament valenciana i dels ideals nacionalistes i d? llibertat amb els seus estudis, els seus article; periodístics, Ies seues polèmiques, podrien f er-se diversos volums de d a r raonament i sòlida doc trina valencianista. Era també partidari decidit de la confederació d’Estats ibèrics i defensor convençut de la unió o federació de Catalunya i e; País Valencià per comunitat de història, germanor d’esperit i unitat d’idioma.

1111

Aquest últim aspecte dle la seua personalitat literària i del seu ideal politic em duu ai pensament el que vaig dir en altra ocasió referint-me als tres germans, als quals el destí els havia fixat la residència en cada una de les tres capitals del nostre imperi espiritual: València, Palma de Mallorca i Barcelona. L’ideaLde germanor de les teri es de la nostra llengua era representat per aquests

tres germans, escriptors valencians : Eduard, l’assagista; Daniel, el poeta; Ernest, el prosista; que residents, cada un i respectivament, al País Va lmcià, Mallorca i Catalunya, i identificats, constituien, per a la València esquiva a la realitat idiomhtic i histbrica, el símbol fratern de la unitai efectiva del nostre idioma i de la nostra Pàtria.

Eduard M.artínez Ferrando reposa ja per sernpre en terra valenciana. Va estimar molt la nostra Pàtria i la va somniar ampla, forta, culta i digna.

I era el guaita constant i atent que amb les nobles armes del pensament, de la raó, del sentiment f de la cultura i amb la flama de I’ideal encesa en e1 pit, refusà sempre les agressions -tnillor quan més extraviades, m6s fortes i més altes- al nostre idioma i als nostres ideals, i sempre ixque victoriós en la defensa dei nostre patrimoni espiritual i d’una Pàtria autèntica i gloriosa.

Sobre la tomba de l’illustre escriptor valencia i-ista, de l’amic i ‘company inoblidabk, del deiiiò crata sincer, del ferm patriota, deposite avui, en noni de LA REPURLICA DE LEC LLETRES i en non?

Ixopi, aquesta corona de records.

Miquel Duran de València

© faximil edicions digitals 2004

Lluis Vives i la ciencia catalana En la nostra obra titulada Concepte ggi:eral d c la ciència catalaila publicada I‘any 1‘3, ara f:i (lisset anys, que va Csser poc llegida i molt cwieiitada, incloim el gran valencià universal Lluís Vives en la llista dels pensadors que formen la tradició científica catalana, que va des de Ramon Llull, el gloriós català de Mallorca, fill de pares barcelonins i nascut a l’ilia d’or, després de la conquesta que en va fer l’alt Rei E n Jaume, el conqueridor de València, fins ara als temps nioderns, quan Catalunya amb Balmes, Lloreiis i altres, que no cal esmentar, reprén i continua el camí obert de bat a bat pel geni únic de Ramon Llull universal coni el de Lluís Vives.

Sostenim en aquella obra dedicaJa eiii totuwt a la nostra molt estimada pàtria, que el tríptic de la nostra no menys estimada civilització occitànica, que té per tres ventalles Provença, Catalunya i Valencia, va començar a la Provença, amb els trobadors creadors de la canqó d’amor i de l’ús de la llengua del poble, contra del llatí oficial. Llengua viva, contra llengua morta. Mentre s’apagava el resplendor del migdia de Franqa i de la Catalunya francesa, la Catalunya espanyola va començar la seiia llum cultural, culminant en la figura esmentada del gran Ramon Llull, nat, com ja hem dit, en l’illa predilecta del nostre Mediterrani. E n aquell punt i hora, Ramon Llull va crear la ciència universal de la que parlareni després i qut. nosaltres anomenem Hiparxiologia, per les raons que aniran sortint en aquestes notes dedicades a la memòria del gran mallorquí i del gran valencia.

Mentre s’apagava al cel i a la terra la llum catalana intensificada pel far lulià ences a l’illa. com el Iluminar de les costes marines, que guia als navegants del mar de la vida, extés per l’infinit i l’eternitat, l’enilluernadora València, filla de

la llum, començava el seu esplendor illuminadoi. de la histhria de la humanitat. Ausias March, el poeta nacional de la nostra Occitània, el Dant i e1 Petrarca, tot d’una peça, de les nostres terrez de parla lleniosinb, poeta Únic en la hiskòria de, 12 literatura, cantava com una cigala a l’arbrc, aferrada a les columnes del claustre gòtic coni una gàrgola. L a seua sonsonia, que amaga la politonia en la nionotonia, anunsciava la plenitud dels teinpa dt la civilització nostrada. Aviat Lluís Vives, el Ramon Lulll Valencia, a desgrat d’haver fugit per sempre de la pàtria, va sentar les bases i els fonaments del seu pensament, que concorden dei tot amb la tradició catalana fundada per Ramon lalull i seguida per tots els catalans que enis heni dedicat a meditar.

Aquest savi mallorquí doblat de poeta i pastat amb místic, havia dit que per a convertir la humanitat, plena de mahometans, jueus i altres religiosos, a la religió del Crist, basada en la Trinitat, només hi havia un camí, que era el d’estu-. diar tota la realitat coneguda i susceptible d’ésserho, sucjectant-la als métodes d’obxervació i experiència, andítics i sintètics, com després hem vist que han anat fent totes les ciències particulars que han triomfat en aquest món. Si els hi donem lc Biblia -deia-, no la creuran. Els hi tenini de donar una ciència cullida de la realitat, de manera que no puguen dubtar del que diem 1 creiem, basat en fets comprobables.

Amb aquesta intenció el català de Mallorca f u n dava la ciència universal o Gran Art, que és la ciència que estudia tota l’existència coneguda.

Nosaltres, dedicats des de fa molts anys a d’aquests mateixos estudis (I), l’hem batejada

( I ) Veja’s Josep Pla, El sistema de Francesc Pujols.

Manuul d’Hiparxiologia. Llibreria Catalònia. Barcelona.

© faximil edicions digitals 2004

amb el nom grec d’Hiparxiologia, d’Hiparjos, que vol dir existència, i logos, que vol dir ciència s tractat. Així creiem no sols haver simplificat la significació, sinó també haves-la portada a les fonts del baptisme grec, on totes les ciències n n a posar el cap pes tal d’ésser apadrinades per 13 Grècia antiga, mare de les ciències i les arts.

Entre els hiparxiològics, doncs, continuadors de I’obra de Llull no cal dir que hi entra ‘dte ple el geni de Lluís Vives que eis occitans hini d e considerar tan nostre coni Ranion Llull, perque tot el que és de les nostres terres 6s de tots.

Si Llull, coni després Sibiuda als temps passats i coni Balmes, Llorens i altres als temps moderns, van voler fundar fa ciència de l’existència, per tal d’analitzar-la per sintetit<ar-la i tornar-la a analit . zas per descubrir-ne les lleis generals que la regulen, Lluís Vives fa exactament el mateix, coiiiençant de la mateixa manera que ells van COniençar i establint les mateixes bases, que consisteixen en fer l’analisi més general possible de tota l’existència coneguda. Si Llull, com tots els catalans, agafa l’existència en bloc i la classifica en divisions, Lluís Vives fa com tots nosaltres. En

el primer capítol de l’lnfroducció a la saz&sa, segueix el procediment usual a Catalunya, en el camí de la fundació de la ciència universal. L’e$-graf del capítol diti : E n el gual cs divideixep$ totez les c o s a q$uI l i fia m rhome i fora d’ell, $0 és, en tota la realitat o existència coneguda.

Com el mestre i con1 tots els seus deixebles, conscients o inconscients, que pel cas és igual, troba que la realitat de l’home i de fora de l’honie es divideix en esperit i matèria. L’honie -diuesta compost de ‘cos i àriinia. Pel cos pertany a 1% mateixa classificació que a la tcrra i als aninials.

Per l’anima pertany a la Classificació dels esperits.

Si l’existència coneguda només presenta que es perit i matèria, l’home esta compost d’aquestec dues sribstkncies, Úniques que podem conèixer.

De l’estudi de les relacions d’aquestes parts de la primera divisió o anàlisi que són les bases de la ciència tradicional catalana, o Hiparxiologia, en té de sortir la realització de l’idea1 científic de Ramon Ll~ill,tan gloriosament continuat per Lluís Vives.

© faximil edicions digitals 2004

Francesc Pujols

Y S g i n e s

a n f o 1 O g i y

11

e

8

L ‘ a l b a t Ple de salut, va capgirar-se: Anit maligna febra li va entrar, i al llit del nialaltet, en acostar-se, el cap, dubtos, el metge va rodar.

Pareix un Jesuset! Sa hermosa cara tenia les faccions d’un serafí, i menjant-se’l a besos, ahir encara, l’encant era d’quella que el parí.

Ai !, des d’aquell moment, la sempre alegre barraqueta que en l’horta és niu d’amor, com el sol al passar un núvol negre, coberta es veu de boires de tristor.,

-Bisbe, priiicep, virrei !-sa mare dia. rei d’Espaiiya serà, serà un santet!

Però D6u, que prop id’ell tindre’l volia, al cel se l’ha emportat, i àngel l’ha fet.

I entre geniecs i plors que el cor partixeti, 1s mare i l’àvia en son silenci niut un ciri al Sant del poble li oferixen si al petitet li torna la salut.

Ja aniortallant-lo estan ! Sa roba usada posen-li abans que el fúnebre ataviu, i en altra que en la caixa té guardada vol la mare que es vista a son nieniu.

En terra agenollades, sembla molta la f e que les dos tenen en el Sant; niec ell sos iervorosos precs no escolta, i està la criatura agonitzant.

-Hi ha heu, poseu-li -diula roba nova, lr7 roba que en les festes va estrenar.

Ai!, fillet de moti cor! Sols ja eixa roba és tot lo que ta mare et pot donar !

L‘enf ermetat l’acora. Es molt gran pena, sens trobar-li remei vore’l patir !

Mes, ai! S’liaurà ja mort? ... Encara alena!

Fiicara se li sent el pols glatir!

Al difuiitet les mans li pleguen, closen, tliaiiiants en soc joiells, sos ulls gentils, i una corona eii el frontet li posen dc violetes teixida i de g e s i d s .

Contra son pit 5a niare l’acarona ; aiiib s’afany de salvar-lo, res li dol, i aiiib els besos i abraços que li dóna, sembla que, folla, reanimar-lo vol.

Blanc, com sa animeta que al cel vola, l’han vestit les donzelles l’habitet, i damunt de la blanca tovallola blanc és, amb llistes d’or, el taiitet.

Amb els ulls entelats, ja no respira; l’aleteig de la mort s’ou per l’espai; s’alça, amb ella lluitant, de-la cadira, i abraçada a son nen, llença un trist ai !

Damunt la taula encenen quatre ciris amb arandeles de paper rissat, i l’adornen de roses i de lliris, quals flairors eixir semblen de l’albat.

Ja paraules no tenen les veïnes que de la mare calmen l’amarg plor, i del dolor clavant-li les espines, les aletes li arranquen de son cor.

L‘albat, que Albat es diu per excellència, bé el nom que li donen es mereix, puix estel del matí de l’existèn&, brilla un instant i en l’alba despareix.

Geladet coni la neu, blanc com la cera.

Ja els estels no brillen de sos ulls: Sols la mort no ha tocat sa cabellera, i són com el fil d’or sos cabells rulls.

S’ha quedat somrisent, com si els diguera als que mirant-lo estan: “Vingau amb ini!”

Cascú de sos petits companys volguera, tan apanyat com ell, vore’s allí!

© faximil edicions digitals 2004

Eiicandilats els nens que amb ei1 jugaven, criden-lo i no respon, i amb sos accents, a l’afligida mare, com li claven sagetes en el cor els innocents!

L’àvia, que en ell el seu mirall tenia, veu, somicant, endur-se aquells despulls, i un bes li dóna al net, a qui volia molt més que a les ninetes dels seus ulls.

Criden-lo i no respon. Radiant i pura se n’ha pujat son animeta al cel, i de la Verge, ja en l’altura, l’infant coquetes rep de sucre i niel.

Porten el taütet quatre donzelles, que a soterrar-lo al cementeri van, I al lluny, a poc a poc, les notes belles d’una sentida música es desfan.

Son pare, mentre tant, ja tanta pena resistir no pot in&, fuig coni un llamp, i coni l’esclau que trenca sa cadena, sense saber a on, corre pet camp.

Rendit, per fi, s’arrima al tronc d’un arbre, sospira per ei seu perdut tresor, i, ablanit el seu cor, que no és de marbre, romp, al vore’s asoles, en un plor.

Inidifereiit Natura, se li aiitoixa que d’e11 es fisga quan alegres tritis, sense fer alt ni baix de sa #congoixa, cúnten els rossinyols i els teuladins.

,Amb la creu parroquial, vénen per l’horta el rector, l’escolà i l’acolitet; dt la barraca arrihen a la porta i iin cant de glòria entonen al mortet, S’apaguen cl’aquell cant les veus estranyes, el prevere al nen la bendició, i en anar-se’ii: “Ai, fit1 de mes entranyes!”, cridar s’ou a la mare en un recó.

I mentre se l’enduen les fadrines, dei-unt presa a la mare d’aniarg dol, amb ses dolces paraules, les veines, cn va fan per donar-li algun consol.

Desmaiada en sos braços la sostenen, i oblidar-lo no pot en retornar ; vuit inirant el llitet, ganes li prenen i es fa la pobra a trossos de plorar.

Esforçant-se en borrar de sa memòria al que acaba cl’endur-se-li la iiiort, “Feliç -li diuen- ell que esta en la glòria!

Tiii iliés conformació ! Fes-te un conhort !”

Llàgrimes de dolor tos ulls no empanyen.

Calma, ditjoca mare, ton anhel.

Que en cada infant que es inor, sos pares guanyen u11 escaló per a pujar al cel.

fh

© faximil edicions digitals 2004

Constantí Llombart

Arnalia (Novelel e ta) ¿Serà cert que la deu de la nostra felicitat haja de parar eri ésser el de la nostra desventura?

GETHE, Wertlzrr, llibre primer.

I Un dia de pluja continuada en el que la botiga era deserta de coiiipradors, les amigues del des1utx feren xerradissa. Parlaven de promesos i cstimats. L’Aniàlia es féu illuiniiiada de rossor esperant la pregunta de si estimava. La temia, car ella, no tenint proiiiés, ignorant si algun jove l’estiinaria en silenci, anava a respondre que mai no havia conversat amorosament amb cap home.

Les joves del despatx es referien anècdotec joioses, plenes d’eiicaiit, en les que havien estat 1~-otagoiiistesamb els promesos.

-Arnalia, i tu no ens dius res dels teus amors?

Conta’ns coses. Les amigues s’han de contar aquestes coses.

Ainàlia enrogia ni6s a cada punt. i C m i asnava a dir una mentida? I sentí vergonya, trobant-sdesolada -A 1’Aniilia no li coneixem proiiiés.

Certament ; Atiiàlia, en sortir dcl inagitieni, vea corn aqiielleç joves eren espeiatles per estudiants, enipleats ,obrers que les rebien amb in soniris d’afecte. Ella, solitària, sense neguits n joia, passava el carrer, dirigint-se tot seguit a! barri llunyà i polsós. Ara, en mig d’aquella conversa, sentia vergonya de no ser estiinada en plena j oventiit.

-Potser 1’Amàlia no té promés.

I menti.

-Oh, perquè no ve a rebre’m, dieu que no ni’estimen. El meu proniés ve a casa. Parlem davant dels pares. I em vol tant que es vol casar ben prompte.

Les companyes restaren confoses. Semblava

mentida. Casar-se l’Ainàlia, tan jove, tan poca cosa... i fins aleshores no havia comunicat res .I les amigues.

-Mireu la mosqueta morta !

I 1’AmAlia enrogí més i niés perquk havia meiitit, i respirà fondanient per haver trobat aquelles paraules.

-Escolta, Amàlia. Com es diu el teu proniés?

Al cervell se li agotiibulaven diversos noms d’honie, que no obstant ser suggestius no es deixaven triar per a què als llavis en florira un.

-Que com es diu el teu proniés, xica.

Es va deixondir.

-Ah, sí. Es diu ... Joan.

Aquell dia, en tornar a casa, 1’Amàlia sentí la fretura d’un jove que I’acoinpanyés. El seu Joan imaginari es plasmava en tots els joves que trobava al pas. I tant si la miraven com si no, ella pressentia l’estiniat i el cor li fea càntics d’anior.

I1 Des d’aquell dia va sentir-se desemparada. Si inai i10 s’havia adonat del sol dels diumenges, ixés lluminós que cap dia, l’enllueriiava ara i vullgtié eixir al passeig per fruir de la visió de les Pors, dels imssissos dels jardins, de les arbredes, de la xerraclisa dels ocells, de l’aire de la niar.

L’encantava les colles d’infants enjugassats i bellugadissos, habillats amb robes Iclares ; les pa relles de matrimonis passejant l’encís de la felicitat i les joves acompanyades per llurs estimats caminant jiintets, conversant baixet, somrients, amb la galania frescal i sucosa de la vida enamorada que allunya patiments i presenta gaia i bella 1 existència.

I aquestes eixides dominicals agullonaven el cor de 1’Amilia a pressentir l’honie que ja estiniava en la imaginació, aquell Joan mentit, de falaguera presència, inspirador de tendres escenes 4 4

© faximil edicions digitals 2004

casolanes i que potser passava pel seu costat sense saber llegir als ulls negríssiins, humits i dolços, les interiors, picants tragèdies que s’iniciaven en In seua ànima pura i transparent, alada i inquieta coni una palometa que cerca l’enimelada flor.

El deambular per la ciutat com una burgeseta malaltissa encara li féu dany al cor.

1 va arribar la tardor. Un dia convence la seua mare que haurien d’entrar en un cinema. La vesprada, impietosa, vernal, dedntava favorablement a tal resolució. I I’Amàlia, acompanyada de la mare i del germanet, passaren unes hores e n un cinema modest.

Les pellicules quasi embogiren el cervell de les dones. Gaietana, la mare, que poques vegades havia gojat semblant espectacle, badava la boca davant d’aquelles mudances ràpides del paisatge, de les escenes d’aventura i gosadia, dels animalons que sàviament es fiicaven al drama per descobrir l’assassí astut i dolent, de les còmiques incidències d’aquell beneit estrambòtic que l’incitava a riure.

Aniàlia va sentir el coral regalinient. Les besades llargues fetes sense recat sota la llum de la lluna i al bell mig d’un jardí d’encant. La lletra amorosa que omplint quasi bé tota la pantalla començava: “Amor meu.” I el casament fastuós després de tanta dissort per als enamorats i que terminava amb la possessió de la felicitat dels amants.

La Gaietana va sofrir, també. Trobà colpidora, sagnant de doloria, la vida d’aquella Marta de la caseta {de fusta de vora mar. Havia resat pel marit que entrà mar endins ,per feinejar en la mari neria; estava voltada per aquell bé de Déu, la faniilieta famolenca i nialvestida que iesistix la pluja i el vent a la platja en espera del retorn del pare, que té una pipa grossa i fumosa i que ha besat els fills als llavis i l’esposa al front.

L’Amàlia, en eixir del cinema, respirà lliberta; però la suggestió de la comèdia d’amor esperonà i aclarí la imatge del Pressentit, el seu Joan, que seriós i amatene la prenia del braç i li parlava a cau id’orella infinites, glorials paraules d’amor.

Gaietanet, que havia fet rialles i llàgrimes exaltant a imaginació massa desperta, hauria vollgut que aquella sessió de cinema no tinguera fi.

El retorn a casa es féiu pausat ; un alè de melan-

colia invaclia les ànimes que ja començaven j einmalaltir d’ilhsions i desenganys Els tres espectadors s’havien asoinat a un mirall que reflectii els propis delers, les pròpies angoixes. L‘Amàlia, sospirant, esguardà el cel. Les estrelles, amb la fredor de llur brill, la congelaven. El carrer, ample i solitari, li fea temor. I les fulles seques, caigudes a terra per la mort de l’estiu i que el vent agombolaven i esbargien amb impaciència, l’esgarri. faven.

Agafà el braç de sa mare i féu posar el germanet a l’altre costat. Així es considerava resguardada de tot mal. Ja no li preocupava sinó la seu& pròpia ombra que es posava al llarg del carrer. il.luminat pels focus de clarissinia llum elèctrica, i que s’allargassava a poc a poc desdibuixant la silueta retallada, fosca, sobre el paviment ventolejat.

En un punt, l’ombra prenia llargada igual a l’alcada de 1’Amàlia. Aleshores haguera vollgut restar plantada, quieta, mirant-se l’arc idel pentinat, i els muscles, i l’ànifora del cos, i els amples costats que es confonien amb la falda bellugadissa per les passes pausades i rítmiques. L’ombra e> fea deseguida niés llarga, adolorint l’Amàlia, que ara es trobava massa creixcuda, ella que era es velta; i suara gegantina, ella que era una amdèmica, perfecta escultura. Una passa més i l’ombra e.: diluïa per la resplandor de l’altre focus al qual s’apropaven, saltava al idarrere llarga, estiradís sima, com una geganta tacada dels pulmons, i a poc a poc es fea menuda fins a ser com el seu cos, i més petita encara, a cada passa més deforme, com una geperudeta, com un fardell; i passava per sota els seus peus traent el cap depressa i allargant-se deseguida, només passaven per sota el nou llum, corrent al seu davant, fugint com SI fóra temerosa dels peus de 1’Amàlia que sentia ganes de xafar el cap d’aquella ombra joguinosa que apareixia i desapareixia coni les imatges d’encantament.

El joc havia deixondit la suggestió del cinema.

I el llarg del carrer va ser per a 1’Amàlia motius de grans records, perquè en girar-se per vore com minvava la seua ombra trobà que un jove la seguia de prop. Li mirà els ulls i tremolant d’emoció sapretà a1 braç de sa mare.

-Què

tens ?

© faximil edicions digitals 2004

-No sé; fred, em pareix.

I apretà, també, fortament la mà del germanet pel necessari impuls de coetindre els novíssims batecs del cor.

I11 S’oïren passes al carrer. Gaietana ixqué, al balcó i vegé com la seua filla, soia, entrava en l’escaieta. Anà a obrir-li i, asomada a la barana, preguntà : -Véns asoles ?

-Sí -respongué 1’Amàlia.

-I 1’Ernest ?

-No sé ; no l’he vist. M’he esperat una miqueta a la porta del despatx i no l’he vist.

-I a Gaietanet tampoc l’has vist per eixos carrers?

L’Aiiiàlia es llevava la roba; es tragué la faixa que l’agoniava ; es llevà les sabates, substitiiintles per unes espardenyes envellides. Quan s’abotonava la bata restà uns instants ainb la mirada vagarívola, abstreta per un dubte que se li enfilava cor endins: a 1’Ernest li haurà passat alguna cosa. I només pel dubte ja es trobava desemparada.

La mare va dir: -Me’n ixc a buscar el xic. Sopa. Ara tornaré.

Oí com devallava les escales i la portada tancant l’escala. L’Amàlia, neguitosa per l’absència del promés, s’escudellà el sopar i el posà a taula.

Prengué el pa i la cullera i, esguardant la creïlla fumejant, digui- en veu alta: -Si no tinc gana!

I fent el cos cap arrere, lassa i trista, va tancar els ulls llagrimosos.

Pel balcó entrava en l’hora càlida de I’estiu el baf terral de I’horta i la fortor del perfum de les altíssimes magnolieres del jardí veí.

L’Amàlia sospirà pensant traure’s la idea fixa que la turmentava: A 1’Ernest li haurà passat alguna cosa. I els ulls vessaren les llàgrimes conti ngudec .

Ell li dia a totes hores que la seua amor era ferma, que sentia la necessitat d’estimar i de saber-se estimat ; que la seua jovenesa desgraciada i adolorida l’empenyia a buscar en 1’Amàlia un

recer amorós. Abans de conèixer-la al cinema ha via dut una vida de poca-solta, de córrer-la i de disbauxa per treure aquella melancoiiia que l’ofegava aquells desitjos de felicitat que encalçava i no mai aconseguia. Després sentí passió per la Humanitat, pels germans que, com ell, no coneixien els pares abandonats com foren al torn di, 1’Hospital; passió pels companys els treballadors a i e feinejajven hores i hores per euriquir els amos, burgesos sense cor, ni caritat, ni germanor Ell era afiliat al Sindicat de Transports i o c u p v ~ càrrecs d’importància pel seu talent i bonhomia i per la seriositat que posava eii els afers de la vida sindical tan plena de neguits i de secrets i de perills en aqueixos iiltims anys.

Ara pensava casar-se i crear una llar ; criar uns 611s que foren apòstols de la justícia social, honies grans, heròics, que saberen donar estoicament I2 pròpia sang en remissió de la Humanitat i d c les seues xacres, fills que predicaren, si niés no, 1 ~ .bona nova de la Igualtat dels drets de l’home i la reivindica& dels furs dels treballadors.. .

L’Amàlia, en oir aqueixes paraules, li dia: -No t’entenc. Però comprenc que et poses en grans perills.

I l’Ernest, somrient, vegent-se superior a la seua promesa, li responia : ---No passes pena. Som molts i triomfarem.

-T’has de donar de baixa del Sindicat.

I ell la tranquillisava amb paraules insinuants.

Tenia forts compromisos dels quals no podia deser.tendre’s de moment. Una vegada casats s’apar taria tant com li fóra possible. Cotisaria i res niés.

Deixaria de ser dirigent. Ara ja la tenià a ella i després tindria els fills, els quals seguirien la lluita er! bé del proletariat.. .

-Es voldrem molt i quan em moriré em posaràs en el taüt la nostra bandera vermella.

Ella s’esgarrifava : -Per Déu no digues barbaritats, Ernest.

*** E n aquesta punta del vespre en la qual I’Ernest no l’havia acompanyada des del despatx a cas:* com en altres dies, la jove enamorada patí cordesfeta per les possibles desgràcies que podien haver1; ocorregut.

© faximil edicions digitals 2004

-

-Pensant així, pot anar a la presó! I ara, amb vaga revolucionària ! Podrien matar-lo ! !

De sobte s’aixeci de la cadira i es posà al balcó.

Algú venia arrimat a la paret. L’Ernest era.’I eli reconèixer l’estiniat digué sospirant profundament : -Quant tn’has fet patir!

I ell, des del carrer féu de resposta: -Calla i obri.

Pujà les escales ràpid) i emocionat.

-Què tens ?

--No res ; que vinc de pressa. Tanca eixe balcó, dona, que estic tot mullat.

Hagué un silenci llarg, ple de febre, mentre I’Ernest, amb mocador, es torcava el front, el coll i les mans.

-Posa’ni aigua.

I begué adelerat. L’Amàlia se’l mirava trista, esperant que esclatara una tragèdia.

-Pareix que estigues boja avui. No em passa res. Ja em veus; estic sa, tot sencer, ple (le v;da i ací en ta ca5a. H e tardat, doncs, per aixo, perqiiè tenia feina.

I aquestes paraules, pronunciades amb un to ictranquil, posaren més dol al cor de la jove. un dol que anà pujant del pit a la gola i de la goll als ulls, que esclataren en plor amarg i anguniós.

Ell saltà a les vores de 1’Amàlia.

-Què tens? Per què plores? No saps que et vullc més que a mi mateix?

Li posà les nians als muscles. Drsprés l’abraç’i suauiiient, passant les mans a I’esquena. L’acaron:l tendranient. Parlà llarg ; parli d’anior per aconborlar-la. S’assegueren junts prenint-se les mans.

Després I’An-iAlia resti amb un xanglot que !i estirava els muscles de la cara fent li fer ganyote., al teinps que sospirava. Ell, aleshores, ajuntà les ventalles del balcó.

-Què fas? Per què tanques?

-Calla i vine ací. Senta’t als meus genolls, que hem de parlar de coses interessants ...

I agafant-la pels braços la féu seure damunt d’e11 com una nena petita.

-Mira, quan serem casats.. .

Les paraules de 1’Ernest eren talment les d’un enamorat que procura ilhsionar l’estiinada. I ella, càndida, I’oia en santa innocència.

Esclatà una besada i després mil besades; saltaren els botons de la bata i els pits de 1’Amàlia. fines magnòlies, quedaren al descobert.. .

*** Gaietanet, aquella vesprada, no havia anat a escola. Marxà per la ciutat amb tin infant amic; robi fruita en el mercat : nadi en el riti : f n i n i de les puntes que trollava pel carrer. Més tard, amb I’aniic, entra en un cinema. E n eixir era fosc. altes les estrelles ... S’havia fet tard. Sa iiiare l’esperaria, coni tantes altres vegades, aiiih la gra nera a la mi. Li pegaria, segurament, i dormiriri jeíise sopar com tantes altres nits. Ir11 i I’amic tornareii a casa ben de pressa. Senticii fam i 3 les cames naixien ales lleiigeres. Vivien Iliit1y i passaven carrers i carrerons. Eixiren a la lion~da, carrer llarg i corbat, aniple i solitari. llavant deli xics clos senyors caminaven de Iressa.

-Fem canií - d i a Gaietanet al company-. Ens espera una nit de fain i Iligi-imes.

Els senyors, neguitosos, giraren l’esguard vers els infants en oir el soroll de les passes i la veu. dc la conversa. Caniinareii així una estona, els xics prop dels homes. De sobte, entre els majors i els menuts, i a ‘dos metres d‘aqiicsttos, pztaren unes pistoles. Els senyors caigueren a k r r a ferits i d’un pati obscur eixiren ‘dos homes joves amb lec pistoles a les nians. Guaitaren recelosos a tots costats.. .

Gaietanet i I’amic, d’un salt, es posaren apegats a la paret, tremolosos i acovartlats. I en passar els dos assassins per davant d’ells, digut u i 1 : -Què fem d’aquestos xics, els iiiateiii ?

Gaietanet oí clarament la iiihuiiiana pregunta i aicança tota la bestial intencici. La veti d’aque!l assassí li era coneguda. S’hi fixà i recoiiegiiï I’Ernest, el proniés de Iu seua gerinaiia.

-Deixa’l viure !-digué l’altre pistoler.

L’Ernest retirà la pistola ‘del pit de Gaietanet.

IV il1 dematí .dei dia segiient el cervell de 1’AinAli , era tot ple de vida i de benaurances. Cainí del despatx, els carrers se li apareixien més amples,

© faximil edicions digitals 2004

nets i nx’s jugosos. El verd dels arbres ritmava amb la joia del seu cor. Contemplà el cel, Kau i diàfan, i el sol era nou com el sol dels diumenges. ii&

A la porta del despatx l’esperaveii les companyes. Oh, què bullicioses! Amb quan poc judici es manifestaren en vore-la !

-Ja és ací 1’Ainilia. Mireu-li els ulls!

-Oh, què retillerits !

I ella defugi la cara.

-Has dormit poc?

-Has plorat ?

-?’eiis els 1111s amoratats !

Ei goig començava a transformar-se en agocia. Si elles saberen! Si ella poguera dir-los li1 seua nit d’amor !

Entraren en l’oficina. Cadascuna ocupà el lloc l’roiiiptan~eiit començaren a cantar les màquilies d’exriure I’liarmònica cançó de les tecles metil Iiuues.

L’Aiiiilia es posi el guardapols i enllestí !i l-Iuiderwood, abandonant-se a la nielancòlica tristesa qur li havien encomanat les amigues. Resta iniinobil, seriosa, Ilaviclosa, vagarívola la mirada, aimidunadec les inans al llarg de la falda ...

Pensava en el seu Ernest, eii la paraula jiirada i recordi un a ~ i i tots i els detalls de l’empeiita seniual que l’havia transformada ja, llançant-la R I’estat femení perfecte, ella que era perfecta en i’hifora carnosa que contenia l’esperit setizill i i i - n t ~ e n tque l’aiiiiiiava.

1 la deixondí la veu de I’aiiiiga que va d i r : -Anit la guàrdia civil matà un home, no?

-Sí ; un sindicalista, sembla. Ho he llegit mentre esmorzava.

-També hagué un atemptat.

-A primeres hores de la nit. Caigueren dos pjtrons carreters. Encara declararen. Sembla quz dos xiquets els seguien les passes i en arribar a la Ronda els xics marcaren els patrons. I els mataren. Els civils donaren una batuda, agafaren els xiquets, i han cantat. La guàrdia civil ha agafat un taxista en vaga. Diu el ‘diari que volia f u gar-se.. .

-I l’han mort, no?

-Això diu el diari.

-Li diuen Ernest, em pareix.

-Ho recorde perfectament, perquè podria ser fermà meu, pel cognom: Ernest Aireflor.

Totes les joves del despatx pegaren un crit. Esvaïda, 1’Amàlia havia caigut a terra.

v Començava a sentir-se la pobresa i el desempar.

Una tristor anipulosa i amarga dominava de dies 1:- casa i eis personatges. Aquell dia entrà una mica de sol i d’esperança: 1’Amàlia s’havia llevat del llit vora les onze del matí perquè el sol fea caliu i l’or de la migdiada omplia el menjador de pau i harmonia.

Totes les coses eren com a noves. Els quadrons, inis rojos per l’aigua rentadora, rebien amb festa ei $cos de la malalta sostingut per les cames fluixes i tremoloses, d’insegures passes curtes i fofes.

El tapet de la taula estirat, penjant les quatre puntes de plecs d’ainpla corba. Les culleres, relluint la claror que per l’escletxa del balcó entreobert les feria. I la llum era com un vel daurat i sedós que magnificava les coses. I el pa, blanc, tendre, lluint la ferida tostada del ventre, d’arestes soflaiiiades i punxantes. I encara el pitxer crist?l.lí, claríssim, contenint l’aigua embalsada i quieta.

Allí, eii la seua habitació, havien quedat sobre la coiisola unes aiiipolletes medicals i una estaiiipa litografiada i un vas amb oli on cremava en els llargs nocturns i en les cruentes diades enfebrides, una flama lassa, rom la seua ànima, a la llum de I n qual la m e t a n a desgranava rossaris i oracions omplint !es vetllades adolorides.

L’Amàlia s’havia llevat un poc més forteta, ganosa de reicórrer la casa i d’esguardar en la cuina i; pica plena de roba com si fóra un diumenge matiner que és quan ella rentava les peces de la bugada setmanal. Volia passar a la galeria per acariciar els animalons de les gàbies: el pollastre pintarratxat, les gallines ponedores, els conills de somrís inintelligent.

Però aquell rebals de la hisenda de la Gaietam quasibé s’havia esmerçat durant la llarga malaltia.

Desitjava, aiximateix, eixir al balcó i esguardar l’hort veí, la tàpia del qual era pintada a faixes blanques i blaves; el jardí que contenia l’altissim magnolier de fulles lluentes i carnoses, i les dues 4e

© faximil edicions digitals 2004

palmeres coni esposos sempre enamorats, i l’eura elevà als llavis un poc del líquid fumant i apetitós apegada a la paret, briosament, temorega de morir guarnit de petits discos oliosos en els que es gemsense poder cobrir, com una capa inasovera de niava l’iris de la claror migdial.

La grata olor que pujava amb el baf li produí drap, tota la cara interior de la tàpia, fosca, termareig i tombà a poc a poc la testa cap arrere, rossa.

L’Aniàlia tenia fretura de seure a la taula entre tancant i obrint els ulls pausadanient, com si s;‘ mare i el germanet, qui havia transfortnat la obriren i tanicaren amb tota calma les ventalles seua vida d’eiiçà que la desgràcia fón entrada en d’una finestra.

Senstí fredor i hagué de ficar-se al llit. aquella casa. Gaietanet anava a escola cada dia.

El mareig fón passatger. Però començà a plorar sense necessitat de I’aiitiga prèdica, rabiosa i con tiindent, i curava de les anotacions termometri . teiidraineiit i s’enfebri de nou. La Gaietana. ques que tenia manades el nietge i que .havien de creent agravada la seua filla, ixqué a avisar el fer-se en tni paper quadriculat de ratlles d’una nietge.

I I’Aniàlia, en voler aconsolar la pròpia desblavor finissiiiia i corprenent. Ell aconsolava la mare quan deixava córrer galtes avall els fils gràcia, sollicità del germanet la foto del promés llagriiiiosos per la malaltia de 1’Aniàlia esgro- desaparegut.

Gaietanet s’oposà amb les llàgrimes als ulls i gueïda i trista, que es fonia sota els llençols per la felxa i els records i per les angunies que ei per- horrorisat encara, suplicà : -Xo, Aiiiàlia; no em demanes ei seu retrat. vintlre li havien de proporcionar.

Volia posar-se davant del mirall per (comprovar Era ell, era 1’Ernest qui em volia matar, també.

L‘Amàlia abraçà plorosa el germanet desaconsi els ulls li retellieii de manera diferent; si els solat, abscondit en el niés pregon de la seua àniiills podien manifestar, malgrat seu, all6 íntim que la corsecava coni si un crim inhumà pesara ma la tragèdia amorosa que la destroçava. damunt d’ella, digne de la venjança familiar, i de In societat, i encara de Déu, I’úiiic que, aleshores, *** era sabedor que ella havia eiitregat a 1’Eriiest la sem dignitat, sacrifici fet per salvar-se ci seu estimat de les urpes polítiques i socials, esperani Rlesos ni& tard el ventre de 1’Aniàlia es coni portar-lo a la tranquillitat de la llar exornada de bava davant l’astorament de la Gaietana. L’Amifills. li:! confessi la paternitat del sér que creixia en les -Meiija’t eixes copetes . -digiit: la Gaietana seues entranyes. Sa mare, pacientment, es prepari amb tot l’afecte de les niares cluans fins per el to a rebre el n6t i Gaietanet, fent-se l’honie i abande la veu intenten guarir els seus fills. donant els estudis elementals, entrava en un taller L‘Aniàlia s’assegué vora la taula i soiiiria a Ix d’ebenisteria per poder ajudar el maiiteninient dp mare que la inirava santament, amb tota la bondat la casa. del seu cor ; soniria al germanet, de mirada trista L’Amàlia, així coni s’iiiflava el banderí del sei1 i corprenedora. En seure ho féu pausadanient, amor, anava esgrogueint, esgrogueint.. . curant els plecs de les faldilles amb els dits afiladissims de blancor de lliri. Prengué, la cullera i

Carles Salvador

© faximil edicions digitals 2004

R e E_) Ub 1 i q u e s 1 i t e i& A ries d'Ibèria L'Oda a la Federacici neollatina mediterrània, a la F"ederació europea i a la Pau, de Joaquim CarJes-Carbó, en els idiomes ibèrics (EN

( E N LLENGUA CASTELLANA)

LA NOSTHA LLENGUA)

Del present i del pròxim avenir O h Catalòiiia!

Del presente y del porvenir próximo Ola Catalonia! ¡Oh S a n Francisco d e Asís! j

011 suut praizccsc d'Assís!

No vull pas per nia patria ni víctiiiies, iii niartirs, sinó herois.

Tanmateix, perb, el iiioiiient no és vingut, ni per als LI^, ili per als altres.

Ida vida germina per tot arreu dins els p i s o s estimats !

I la sairg tliiis les vcties Es la vida.

I a sarrg vessada, is la i i i o r f .

O h Maragall!

I la vida raja en pau dins els països catalaiis, coni la font raja per sobre el prat.

Les lluites sagiiaiits d'altre temps sbii preterides.

JZI no devasten els nostres camps fecundes.

Ja no destrueixen les nostres ciutats, els nostres iiioiiuiiieiits, les nostres fabriques.

Elles no delmen ja els homes, les dones, els infants de la terra ...

Són preterides, gracies a Déu.

Les lluites polítiques són deviiigudes iiitellectuals.

Es la idea de Novicow feta carn.

Ell és qui hi ha vist clar.

I els temps són vinguts, temps de plenitud: els teiiips de les lluites iiitel.lectuals, 1: lluita entre les lleiigües, la lluita entre les cultures.

Això és la Federació neo-llatina en marxa.

Això és la Federació europea de demà.

AIXO ES LA PAU!

No quiero para riii patria ni víctimas, ni niártires, sino háoes.

Xo vino el momeiito i l i para unos, ni para otros.

La vida geriiiiiia por doquier eri los países amados.

L a sarigre C I Z lus zwias E S la vida.

Y la sarigre tierraiiiatia cs la iiizzcrtc. i O h Maragall !

Y la vida corre apacible eii iiuestras tierras cata[lanas, Las luchas cruentas de aiitaíío ya acabaron.

No devastan ya la campiíía fecunda.

Ya 110 destruyen las ciudaldes, los iiioiiuiiieiitos, las fábricas.

No dieziiian ya los hombres, las mujeres. los niños.

1 2 s luchas cruentas se acabaron gracias a Dios.

Las luchas políticas se hicieron intelectuales : Es la idea de Novicow 'hecha carne.

Fué él quien acertó.

Los tiempos vinieron, los tiempos de plenitud : los tiempos de las luchas intelectuales : 1u lucha entre las lenguas, la lucha entre las culturas.

H e aquí la Federación neo-latina eii marcha.

H e aquí la Federación euro,pea de mañana. ¡HE AQUI LA PAZ! conio arroyelo por la pradera.

© faximil edicions digitals 2004

(EN LLENGUA

GALLEGA)

Do presente e do porvir próximo Ouh, Caialòriia!

Oiili, Salt Fsaiicisco dc Asís!

ELInoii quero pra iiiiíía pitrea niu vitiniai, nin niirtires ; quero hérois.

Afais, aintla o istante noti chegou, nin pra o s uiis, niu pra os oiitros. ur& a vida arretior, iiias terras lieti amadas !

E o s a i i ~ / i t cnas .ieraas é vida.

8 s a i i p e que s’cspallozr, i. morte!

Ouh, blaragall !

F a vida decorre pacífica nos pobos :atalaiis, conia decorre a fonte na pratleira As loitas guerrciras d’outros teliilios son xa p r 4 e Xa noii esiiiagaii a nosa caiiipía fecunda. [ridas.

Xa non desti oieii as tiosas cilxlades, 05 iiosos nioinientos, nin as iiosas fr’l rl )11135. .

X a non dcziiiaii os hoiiies. nin as iiiulleres, nin (1s fillos da terra.

Son esqitecidas, Deus sexa alabado !

As loitas polítecas fixéronse iiiteleituás, A idea <le Novicow fíxose icarne. p o u él queti tivo a ollar craro.

E o i teiiipos 5011 chegados, teiiipos (le plenitude : os tenipos das loitas iiiteleituác, a loita entr’as falas, a loita eiitr’as culturas.

Isto e a Federación neolatina en caniiño. ísto e a Federación europea de iiiaííáii.

ISTO E A PAZ! (EN LLENGUA BASCA)

Oraingoa ta laister-gerokoa O Katalotiiu.

O Asis-tar ,Pantzeslza tleuiza.

Eiie aberiarentzat ez dut iiai ez eriotzarik, ez zi oparik, uiiiaiiterik ere.

Eguiia ez baita, eldu oraiiidik ez batzueiizat, ez bezteentzat.

Uizia alde guzietan pizten duk gure luralde maiteetan.

Odola sañetaii bizia duk.

Odol-ixuria, eriotza duk.

Oh Maragall.

Katalaiidar luraldean bizia gozokiro doa.

Zalaietan erekatxoak lez.

hspaldiko odol-gudak aniaitu dituk.

Zelai einaikorik ez ditek agortzeti.

Gui-e éririk ez ditek biriiitzen ez gure etxe, ta olarik gure gizoiiik ez ditek erailtzen ez gure eiiiakuiiie ta iinierik.

Aiiiaitu dituk, Yriunari ezker.

Politika-gudak, gogo-giidatii dituk.

Novikow-reti asnio egitua duk iberak, berak argi ikusi dik.

Aldia au duk, orokor aldia Gogo-guda aldia I z’kiinitza-guda.

Ya ki iitza-giitla.

Aurera (loaii Nco-latindar Uatza duk.

Uigarko Europa- Batza duk.

PAKEA DUI<!

(EN

LLENGUA

PORTUGUESA)

Do presente e proximo porvenir Oh Cafaloiiia!

Oh salt ~1-aiiciscotl’Assis!

N i o queiro per iiiiiiha patria neiii victiiias, iieni iiiai-tyrec, iiias lieroes.

Mac o iiioniento n i o 6 vinto nleiii pelos unis neiii pelos outroc.

A vida geriiiiiia em todos os paizes aiiiados.

O s a t i p c rins zvas I. a d a O saiigzie csjallindo a 111orie.

Oh Maragall!

E a vida corre eni paz nas terras catalanas conio uni arroio no prado.

As luctas caiigüentes b’outr’ora sâo acabadas.

N i o assolaiii nias os campos fecundos.

Nao dectroeii nossas cidades, seus nioniunientos as fabricas.

Nâo diziiiian oc honiens, as niulheres, as ‘crealiças.

S i o acabadas, graça a Deus.

As luctas politicas tornaram intellectuaes. $; l’ideia ,de Novicow feita carne.

Elle é que veiu justo.

E os teiiipos sâo vintos, os tempos de plenitude: oc tempos das luctas intellectuaes : a lucta entre as linguas, a lucta entre as culturas.

Eis a Federaçao neo-latina em marcha.

Eis a Federaçao europeia ‘de manhâ.

EIS A PAZ!

© faximil edicions digitals 2004

(’,

En el tricentenari del Fènix

L a lirica de Lope de Vega Lope és el temperament més poitic dc l‘edat vaoderitu. - -

ple en aquest ampli lirisme, si el Fènix va saber infondre -potser com ningúI’extraordìnari sentit humà de esa vida intensa en tota sa vast?

GRILLPARZER. producció literària ?

Aquest lirisme de Lope -vist en conjunt- no pot considerar-se sempre com un lirisme pur, en Si hi ha sempre dificultat en la delimitació de gèneres dins l’obra ~tlels autors clàssics, en la dc compensació a què tampoc el seu epicisnie té iin Lepe de Vega aquesta és major si hem de destriar criteri estricte del gènere.

No va conrear el Fènix la lirica coni una art l’eleiiiciit líric que en totes les seues obres -enindependent, a la faisó de Fra Lluís, de Góngora cara en les èpiques, tlrarnàtiqiies i fins les proo Herrera; no va cercar temes exclusivament lisüiques, e~pe~cíficaiiicnt- deixà petjades del seu subjectivisme per sa vitalitat tan iiiteiisa i proteica rics, sin6 que amb motius èpics i encara dramàtics féu obra lírica, coni pel contrari, ‘di vegades, són coni dramàtilca i noveilesca.

No estan exempts els seus poemes èpics i iiar- exlcessius els elements narratius en les seues poerútius d’aquell element liric pel qual el poeta deixa sies de tònica lírica.

Acceptant, puix, convencionalment, coni obres veure, com a través d ’ m a escletxa, son propi sLhjectivisiiie, i per aix6 als seus romanços artís- líriques les que com tal escrivira i anib tal caràctics hi ha sempre passatges d’anèc3ota autohiogri- ter publilcara, concretarem els llibres als que han fica; la mateixa Filoirzelin duu en ka faula narra- aparegut al món literari sota els epígrafes de, Kiirias, Soliloqiíios. Riiizas sacyas, Ronia:icrvo cstiva confessions subjectives de la seiia vida i d.: 11 seua estètica. l h n i i i i t l’entaulat de l i coinèdia pirititnl, Triztizfos divinos i Rimas huinanas y divims, als quals encara es poden afegir algunes i’ri reviure el poeta, 110 poques vegaded. VIS, s:us pro1)is sentiments i encara passrztges de la seu;: epistoles poètiques, on tan accentuat esta el lirisvitla, ccm ci1 la coiiièdia La viitdn zialericiaiia i 111e ; les églogues Aiizwilis i FiZi.r, de tanta vàlLii;~ tl’altres. Trinibé en les seues ohres iiovelksques e:i autobiografica i, per tant, lírica, i el petit poeiii:i prcsa cel-ca anib freqiiència el Fènix l’aparca<a Arte IZUCZ’O de Iiaccr coilieclias, cine, malgrat el sei. i!< ficticis percc:iiatges per a iiifoiitlre’ls la s ~L i caràcter expositiu i encara didascilic, l’incloeiii prOpia iiiiina i ortlir escenes que el poeta va viure ací perquè en ell ens dóna el Fènix les seucs idee, ans tl’escriiire, coni en el cas de L a Dorotea i (1,: personalissimes sobre el teatre del seu temps. i 1.a Arccitik, on els personatges viuen en. ficci6 13 aquesta exposició té més ‘de subjectiva que d’obvitla que CI poeta i altres havien L:assaat ei1 l i rea jectivitat èpica. Entre les obres pòstumes del I->oelitat. tq, publicades sota el nom de L,n V e g a del Par)er aix3, aquest element subjectiu -engendram7s0, també es poden trobar algunes peces tl’indubtl& del lirismees dilueix per tota l’obra del Fe- table valor líric. iiix, fent iinpossible el seu aillaiiiciit absolut, perDins totes estes obres líriques han d’eiicontrarquè està - - e n més o iiieiiys proporci&- en tota se les peies menors del poeta, per ell recollides, la seua obra literària. distribuides i publicades. E n l’enorme quantitat E n concepte de Vossler, és lírica tota aquella que suposen aquestos volum<, eb troben sonets, poesia que humanament ens diu alguna cosa, i en epístoles, èglogues, cancons, estances i altres gèaquest sentit, iquina obra de Lope no entra de neres menors de la poesia culta, així com tots

© faximil edicions digitals 2004

ariuclls gèneres populars als quals tan afeccionat fóra el poeta : Tomances, villancicos, glosas i tota la gamma variadissima de la musa popular espanyola.

En aquestes obres líriques -a banda del maneig de la forma i la tècnica del vers, que Lope va dominar coni no ningú del seu temps- el sentiment arriba a produir el grau de plenitud màxima del subjectivisme sense que el poeta parega concedir-li massa importància, coni observa Pfancll.

Aquesta sensibilitat, fina i inconscient moltes vegzdes, i la tècnica del vers aconsegueixen harmoiliosament obres de suma perfecció, especialnient t i i els nombrosos sonets que són els niés formosos i perfectes que es varen escriure al segle barroc de la nostra literatura. Pel contrari, no aconseguiren igual èxit les cançons, odes i elegies, que no v:i poder el poeta treure dels manejats motllos d’aleshores, tan abundosos en tòpics com nuets de la personalitat que els individualitzara.

Peculiar és també en la lírica de Lope, en quant als tenies, la tendència racial espanyola que li fa cercar -així coni els motius nacionals en el teatre -la forma tradicional en l’expressió, no per desdeny ni menys per desconeixença de la forma eru dita i italianista usada sistemàticament pels poptes cultes, sinó per un deliberat propòsit de rejovenir aquells vells motllos poètics que considerava el poeta tan aptes i idonis per a tota mena de idees i conceptes nous.

Ací, en aquesta tendència vers lo nacional pot encontrar-se l’origen de I’adversió de Lope pel coizcefltisi~iei czdtz4ranimle, que aleshores negaven tot el camp literari i contra aquelles escoles va combatre el Fènix aferrisadament, procurant sostenir els seus punts de mira estètics adés per mitji del raciocini i la persuasió, adés (censurant els nous corrents literaris amb ironies i fisgues, quan no amb paròdies i atacs més violents. “ P e r a la indomable alegria vital ‘de Lope especialment -diu Vosslrr-, per a la sensual priinordialitat popular de sa poesia, és el conceptisme el seu element escumós. Fomenta i espurneja com àcid carbònic en sa linea: animant i asfixiant a la vegada.”

El temps, però, en el qual Lope es va oposar a les naixents escoles potser va ésser el més perillós

per a tal obstrucció; aquell moment en què els nous corrents començaven de difondre’s i preiidre cos en tots eis gèneres literaris. Es als nioments de transició quan la lluita esdevé més àrdua i apassionada. I aquella renovació estètica havia d’ésser de les més profundes que a la història literària espanyola han tingut lloc.

Les innovacions de forma i mètrica del petrarquisme que a la lírica Castellana aportaren Bosca11 i Garcilaso, estaven ja assimilades - c o m tota la cultura renaixentista- per l’esperit espanyol quan Lope arriba a la literatura; així és que ell trobri allò que al segle anterior havia estat innovació i causa de lluita estètica, procediment usual i plan$ï ixorporat ja a l’esperit de la poesia castellana.

Conforme a d’aquestos niotllos mètrics, escrivt Lope les seues obres, però no es va avenir a l’empleu dels nous corrents poètics que pretenien no ves orientacions poètiques vers el camp de la nova metàfora i el llenguatge trasposat. L’escola culteraiza estaba encara en carn jove i període de creixença; no era escola aconseguida i definitiva; e r i a! moment transitori del niovinient renaixentista a: barroquisme espanyol. h p e , que havia assimilat la poesia culta, no arribava a la culterana i peipròpia convicció, potser també per cert orgull, va defensar 1 aposició oposada a d’aquelles naixcnt, escoles que fundaven la seua estètica en el concepte quintaessenciat i en un lèxit rebuscat teixit eli una trasposhda sintaxi, escoles -conceptista culteraiau- que s’extenien menassant canviar 1.1 faç de tota la literatura castellana.

I

No era patrinioni exclusiu d’Espaiiya aquell corrent culterà, sinó fruit arribat a l seu punt cidq a tots els paisos, la cultura dels quals arraiicawi dels dies del Renaixement. I Góiigora no fón altri, ., Sfilo l’inconscient i aparent director d’aqueil nio vinient literari i cultural que ai segle XVII es produeix a tota Espanya, revolucionant les nor mes de la literatura i encara les de totes les a r t i Enfront a l’escola culterana seguia essent Lolw l’indiscutible poeta popular que conservava les pures essències tradicionals de la poesia espanyo Iü, natural i espontània que té la seua deu en els eterns temes nacionals.

Però Lope no era crític sagaç. Sentia la seu4 estètica que coneixia perfectament, però no sabia

© faximil edicions digitals 2004

raonar-la amb paraules de crític ; sentia tempera nientalnient la seua p e s i a contrària a la culterana, però si ei seu instint poetic era segur i quasi hi. infalible - c o m opina Nenéiidez Pelayono sabia raonar el seu propi sentit estètic; per a (l’a+ li mancaven tantes paraules com li en sobraven per a la creació poètica.

Per a 1,ope de Vega -diu Pfandl- el verita Ille art de la poesia lírica consistia en eixa doble íaciiltat en la qual es nioueii el (loiiiiiii virtiiosista tlel vers i la tleu d’idees ingenioses; ço és, la forma i el concepte, tal com en aquell temps es concrhien mia i altre.

E n la forma, si bé prefereix la popular tradicional, no desdenya el poeta la culta renaixentista; el fons -ço és, el concepte- el poeta el ctrca clar i , a ésser possible, de foiida arrel espanyola: una i altre agermanats per un sentiniem ple i definitivament aconseguit, que en Lope sempre és expontani per gràcia de sa mateixa psicologia.

D’aquestes tres fonts -tècnica formal, coiicepneix tota aquella varietat de la línia de I q e de Vega, que tan difícilment poclri ésser ahassegada en sa totalitat cumplexa.

151s tenies lírics escollits per Lope no ho són -com ja hem dit- exclusivament. ja que en ells i’uiieix a l’elenient líric predominant el narratiu o dranihtic que dóna a la línia lopesca un caràcter peculiar. No tenen aquestos temes tampoc la sin&aritat de lo nou, donat que venen a ésser els teiiies del cap(la1 coni6 de la lírica espanyola de! temps, alguns ja incursos en el pla del barroc literari I<ls tenies de l’amor amb sou seguici d’ilIi:sinns i tleseiig;iiiys, alegries i tristeses, esperance\ i records: el tenia del dolor anil, tots els seus niatisiris i ton? elegíacs, des de la dolça :neI:,nccilia fini l’aclaparador patetime de 1% dese\peraci6 ; el tenia del fervor religiós exposat en deliqui5 ainorosos de la més alta conteniplaci6 (le la Divinitat, així coni en idilli? místics d’encrntadora ingenuïtat o en temes devots de caire popular.

I i r i c é 5 tanihé el tema de les confidències cor(ilals, ei: CI qual es manifesta el poeta en les seues característiques epístoles. on narra i relata als stus amics dilectes tantes coses de sa vida íntima, tc, i sentiment-

com són les seues idees i propòsits, el seu ésser i el seu sentir, sa realitat i son pensament.

A la vora d’estes obres de lírica alccentuada, les hi ha tainhé de més atenuat caracter líric per 13 p~-eponderdàcia de l’elenient narratiu, sense que per això deixen d’ésser líriques en essèiiicia. Algunes d’aquestes obres desenrotllen un tenia mitcd(igic, coni altres són d’assumpte religiós o s i u plement devot.

A d’aquestes obres líriques poden afegir-se encrrra unes altres obres líriques de carkter burl c x , fetes amb la fisga i bonhomia d’hoine superior que comprén i perdona o amb l’acritud nia!humorada del sati’ric, les més de les vegades amagat darrere el noni de Liceliciado Buugzdlos Dignes sbii de notar les epistoles, que si per la forma no duen aventatge a les d’altres pneteb del seu temps, aconsegueixen tenir una singiilarització pel seu contingut, puix que Lope féu d’a quest gènere, fins a ell acadèmic i convencional, un gènere confidencial i expontani, en el que amh t2uta veritat lcom sentiment descobreix la sem ininia el poeta. De menor importància són les cançons. èglogues. elegies i odes, qiie si arriba r: dominar tècnicament, coni tot, no pogué infond i e’ls una personalitat pròpia i característica qui. les fera sobreixir cle les que conrearen altres poetes de l’època.

E n canvi, és d’extracurdinària vàlua la varieta: (!e gèneres populars que el Fènix emplea, aconseguint tan perfectes formes populars que es diiia que el p h l e mateix les ha forjat. Gran valor tenen, en aquest sentit, les seues ZctrilZas i>ol>ztZa I’CS, lctuas p o m corifar, qiie tant abuntlen en le< seties obres draiiiitiques, així com els villaliric-os ei eli quals es manifesta el poeta tendre i senzill coni I’eniocib del poble humil que els cantava en Icu festes nadalenques. Els romanços d’estil po1 d a r de 1,oJ)e s6n de tal perfecció d’esperit 1 fornia, que pot dir-se que logri recrear el Rowaiiceu popirlav, en les pàgines del qual pode*? molt bé confonldre’s els seus romancos amb els de l’anonima musa del poble, del qual procedia e! poeta i al que havia d’anar forçosament per tetnperanient i (le1il)eratla voluntat per a ésser el seu mtjs excels cantor i p e t a més representatiu.

© faximil edicions digitals 2004

Lluís Guarner

P r e m i

H u g i i e t

1 9 3 5

L 6iin i ni a v a 1 e n e i a il a deis valencians, per culpa d’eixe sistema d’instrucci6 pública imperant encara, són analfabets ; molts milers de persones emigren cada any uns quants Llegir un florilegi de pensanients de les inen talitats que han parlat de la idea de pàtria ens mesos perquè el nostre so1 iio els pot donar el porta a concloure que Pàtria és igual que Nació, jornal diari.. .

No, n o ; este verger tan caiitat pels poetes estl perquè ambdues les constituixen la llengua, els costums, la geografia, la historia, l’econoinia, totfs molt lluny de ser 1’Arcàdia feliç i el que hi ha aquelles característiques que forineii la consciència fet ha costat molt de treball duraiit milers d’anys, collectiva i, per a dir-ho amb la frase feliç d’uii Dcs d’aquells avantpassats que assecaren els aiguapensador modern, 1:i’ireiii: Nacions són els pobles molls i ens portaren de Grècia la vinya i l’olivera; que tenen I’estil d’una cultura. I coiii l’estil é s i el presseguer, de Creta; i la figuera, d'eriger, I’honie i no hi ha hoiiie sense ànima, aplicant-ho caucissic; i el magraner, de Xipre ... i els alberals ,pobles, en aquest cas aplicant-ho a València; coquers, pruneres i cirerers, i les roses i els lliri< quan es diu l’àninia valenciana estem dient alguna dels caiiips romaiis i sicilians.. . I segles després. cosa tan important qiie pot ser no ehs donem ben 1: cultura àrab, que realitza una València d’ciibé compte. sdiiii creant les industries del paper i el cuiro i I què és aiso de l’anima valenciana?

17. seda; i fa els jardins on rimen les seiies canSense deixar la imatge podem dir que així coiii çoix, sospirs aicordats als cants de l’aigua sonanta. d’una persona es ,diu: “Es una ànima gran.’, o els poetes àrabs. Poetes àrabs que ara estan tra pel contrari: “Es una ànima de cànter”, igual es duiiit-se a Madrid, embadalint els I)oiis giistatlors pot dir dels pobles. Poble que buceja en ‘el fons d t delicadeses per la setia característica pintura del seu passat i en trau ensenyances per a enro-’ de la nostra terra, lluminosa, sensual i pròdiga. bustir la personalitat autòctona i fer-la prevaler, Poetes d’Alcira i Xàtiva! Branca nova en coc-i is pohle conscient, fort i normal. Es p01)le qut vella qiie hui encara dóna flors en Orient ... ti. equilibrades les potències de l’àiiinia i , per tant, I si València és en hoca dels à r a k p r t e s la l t meinbria del seu passat li fa vore la seua iiis- i esidència de les hurís, quan constitiiix el Paí, saga amb tots els cirets ; I’eiitenimeiit li fa discor-. Valencià Jaume I. i i icorpnrniit el Dret roiiii, alesrei- la seua raó d’obtindre soii propi govern, i la hores de moda a Europa, als nostre5 costiinis s’hz voluntat el inena fins aconseguir la seua libcrac;6. rcalitzat la millor experiència civil del seti teini)\.

Polde que no exercita pixí les potències tlc !a Ho prova que cinquanta anys després ltle la coliseua ànima és pohle sulljugat, és poble vençut questa, València ja era una potència iiaval: s’havia fatalnient, és poble.. . com València. establit el primer trilxiiial que va haver a Europ,t València ciutat, Castelló ciutat, i2hjcant ciutat, del Consolat de hTar ; els magi-trats populars I tenen a les portes, Liifsencara, (dins mateixa de un règim de tolerancia amb els hahitants del país soii si, els camps abundosos, les collites pròdigues, que ,és característic nostre. Encara Alfons, e’ la riquesa, en una paraula. Això fa que al nostre Magnànim, estahlix escoles d’àrah cap a mitjans País seinble que no cal desitjar res. Però si exer- del segle XVè. Són iniiuniers per este temps ei; citàrem l’enteniment i férem moltes estadístiques, mercaders venecians, alemanys i genovesos qiir voríem coni més del quaranta per cent de la nos- tenen la seu dels seus negocis a València, i si és tra terra és improductiva; el cinquanta per cent ací el primer lloc de la Península on s’establix la

1.-Memòria

© faximil edicions digitals 2004

impremta, aleshores el niés formidable instrument cie cultura, is senzillament per ser València la niés pròspera, culta i inzportant nació d’Ibèria.

Però, passen anys, i aquell esperit d e culta tolerància és ofegat per la dominació estrangera, que anib el seu absurde afany d’uiiitat religiosa, que ha de comportar la unitat politica, no vacilla en perseguir, expulsar o matar jueus i morescs, deixant els caiiips e r m , les indústries depauierades i un rent d’obscurantisme a les ànimes. HA CANVIAT L’ESTIL DE LA C U L T U R A .

Alediores, al nostre caràcter de l’harniònica varietat s’iniposa l’uniforinisme, a sang i foc si és precís; “por el justo derecho de conquista”, que escrigué Felip V. La #dèria de la unitat arriba a tal fallida, que els seus partidaris van perdent, ut1 darrere d’atre, tots els pobles de domini en els dos nións, fins l’espaiitosa devallada de IS$, en el qual s’aconseguix la unitat ... del qui es queda assoles !

Puix bi.. Posat que noinés fullejar la historia ens ha de dur ei record del que fbrem, coni poblc amb estil propi de cultura, per poc que niecliteni haurem d’exercitar l’eiiteninient en conipreiidrt: que torcer la natural trajectòria de cultura a un pol)le sols pot aconduir-lo a l’aiialfabetisiiie i per això al retard; a les terres improductives; a ser ttn lxhle de fluixes iniciatives i, per aixo, un poble pidolaire.

Ens cal, puix, tiiidre voiutitat de ser un poble conscient i exigir ei reconeixement de les iiacionalitats ibèriques ; treballar per aconseguir quc cada nacionalitat es done les pròpies lleis i, finalment, per constituir la Confederació d’Estats Ibèrics. Estos són els deures dels patriotes si no volein ser ànimes de cànter.

Causa tristor profunda vore el lloc privilegiat de la naturalesa que és la nostra península, en contrast anib la fluixedat de les seues institucions actuals; l’absurda politica de desencerts que ha fet, per niés de dos segles, créixer les bandositats i llençar‘ els espanyols cap a la demagògia, fins el punt que quan es diu “política”. ja no es p n s ? en estil propi de cultura ; ni en un règim econòmic adient a les necessitats; ni en seguir el ritme històric del p b l e ; ni en deixar expandir l’ànitna nacional ... No; política, actualment, és vore com

s’eliminarà l’adversari; 6s confiar en el jefe, al qual se li suposen condicions per a tot; és enrolarse, de vegades, en un partit que al moment crític 110 podrà defensar I’essencial per a ufn valencià.

No podem subscriure eixa concepció de la política. La nostra ha d’ésser la de prosseguir el ritnic dc liberalitat,- varietat i tolerància. Esta és la saba nodridora del nostre esperit i per ella volem la nostra llengua amb els drets de llengua nacional; la \ostra economia adreçada al nastre beiiestar espiritual i tangible ; la nostra geografia estudiada d’acord amb les nostres necessitats. En una paraula: coni que tenim un estil de cultura, com que constituïm una nacionalitat, defensem 13 reconstitució de la nostra pàtria, que és la nostra ànima.

11.-Enteniment Quina cosa mks admirable la histologia! Ella ha anat estudiant els teixits que formen el nostre cos, esta associació de cèlhles tan unides, tau solidaritzades unes anib altres per a fer marxar I’organisiiie, i ha trobat que, tot i constituint faiiiílies, gèneres i espècies animals, són conipletament autònomes ; poden descendir d’antecessorc comuns, però han arribat a ser incapaces de transformar-se unes en atres.

Puix aixina són les nacions. Quan estan concordes en una federació autònoma, tal com l’aconiplixeta les icèlhAes -autònomes i soìidarisadeshi ha vida normal; però, mentre no, hi ha malaltia i defectes.

La salut dels individus és bona a condició de no alterar amb vicis, violèiicies o excessos les entranyes. E n quan una de tantes perd son ritme i s’imposa, tQtes les demés han de sofrir trastorns en la seua funció, i de vegades estos trastorns acaben amb l’individu. Puix així són les nacions.

Quan una s’imposa, totes les demés treballen excessivament i es troben en la incomoditat que ha de conduir a la violència en temps més o menys llarg o a la mort.

*** Quina cosa m6s ideal i noble la germanor universal i I’esborment de fronteres! Qui serà tan

© faximil edicions digitals 2004

curt de seny que no la desitge? Puix als nacionalistes els s’hi diu mantes vegades que van endarrerits i contra eixe ideal de fraternitat humana.

Error crassissini ! S’ha conseguit per ventura, d ençà que el món és món, arribar mai a eixe ideal ni tan sols en teoria? Han pogut evitar les guerres els defensors d’eixes idees que hi eren als poble5 contendents? S’ha pogut evitar la lluita i la desigualtat, el rencor i l’odi, ni encara en aquells paisos on un règim de força ho ha establit?

E n canvi, aquelles terres on tot i parlant-se llengiies diferents, tot i havent gents de distintes races, es respecta la vida autònoma dins una confederació l h r e , pràcticament estan esborrades les fronteres, pràcticament hi ha establida la confraternitat que pot tolerar l’individu.

Eixa germanor que es predica, tòpic mitinesc, és molt relativa; ho demostra el fet que la humanitat no ha tendit a fer casernes per a la seua defensa contra les feres o els oratges, ans l k sempre ambicionà la mansió familiar. Si àdhuc eis postres fills, en quan prenen estat tenen com primordial ambició bastir-se una llar pròpia ! Puix no estem veent que tots anhelen heure una casa autònoma i respectada, fins fer la llei que reconeix inviolable i sagrat el domicili? I què iati lepersones de tota condició per a satisfer els anhels dc sociabilitat, de cultura o d’especulació lícita ?

Puix ara com adés, en temps de Grècia i Ronit com actualment, establir l’Agora, el Fòrum, 1’Ateneu i, si voleu, la taverna; no s’ha de tènier e! ridico1 de la cita en gràcia de la veritat.

Puix així són les nacions: Necessiten ser senyores de la seua llar, administrar-la, governar-la i interuindre tal com els antics patricis en el F Ò rum, en un govern que no siga imposat per força, sinó concert harmònic de voluntats; fogar de llibertats mútues que respecten el sagrat de la Pàtria de cadascú; Agora directiva d’una confederació de nacionalitats.

*** Quina casa tan meravellosa la invenció del ca. pital ! Com ha resolt les transaccions ; com ha possibilitat el treball i la riquesa; com ha perfeccio nat la vida! Ah, però el capital ha engendrat el capitalisme sense entranyes que ha portat els homes a les guerres horribles i continua llençant po-

bles contra pobles. El capitalisme - o ï m dir a ad:, passa- 6s el monstre que devorarà el món. Eii contra d’ell s’ha lluitat ara i antigament. Conten que un savi grec, per tal que el seu poble no caiguera en la cobdbcia embrutidora de les riqueses, nianà fer el diner de ferro, i així, coni que pesava molt i era dificuitás transportar-lo, no es fea ostentació d’ell.

Puix el nacionalisme que propugnem, que ja s’haurà donat compte el lector no s’assembla gens a estos nacionalismes imperialistes d’ultima hora, és coni aquell rector del poble grec; dificulta que: li( haja eixos monstres que poden comprar un rei o governant per a fer un tràfec condemnable amb la sang dels pobles, per la senzilla raó que, en reduir l’area de domini es fiscalisa millor allò que es té davant dels ulls que el que no es veu. Per a concertar moltes voluntats distintes, que són le5 dels estats de cada nació confederada, es necessitarà l’evidència que la cosa és bona. Per a comprar una sola voluntat és prou que hi haja diners ; per a fer contraban i negocis inconfessables seri difícil no topar amb les sentineles que constituixen els estats federats.

Puix si el nostre enteniment ens diu que defensant la reconstitució de la pàtria valenciana defensem un postulat, pràcticament bo i idealment noble, amb arrels humaníssims; si sabem que la nostra terra malgrat mancar-li tant encara, 6s tai? rca i plena que li sobra per a viure bé, per qii‘ no hem de fer que al nostre país desaparega 11 incultura, no arrele la misèria i es puguen establii les nostres llibertats plenes? Si som diferents i millors per les nostres qualitats de vivesa intel lectiva, imaginació artística, aplicació agrícola i geni industrial, per què no hem de defensai l’einancipació política encarnada en la reconstitució de la nostra pàtria?

111.-Voluntat Ací defallix l’autor davant el fet, incomprensi ble, del País Valencià. La manca de voluntat e; veu pels pobles i per les ciutats. Recordem l’es criptor Azorin, que es féu cèlebre per sa primera novella, titulada, La Voluntad, on es patentisa l’abulia dels habitants de les terres valencianes.

Recordem que el més admirable edifici civil de ca-

© faximil edicions digitals 2004

ràcter gbtic que hi ha a Espanya és la nostra L!otja, el qual no es va acabar, com el Micalet, com tants projectes moderns dels quals no en volem fer esment ... Coni el nostre renaixement, que, maigrat tindre tants anys coni el de Catalunya, no s’ha pogut concretar al moment dels Estatuts..

Planys ! Planys inacabables escoltem cada dia 4 1 ~ les famílies que amb molts dF sacrificis donen estudis als fills i no tenen la Universitat autònoma i han d’esmerçar cabals trametent-los a Madrid per uns exàmens o ductorats; planys dels estudiants que no tenen a València biblioteques dignes del nostre temps ; planys dels que quan l’o-brer no té faena han de passar un calvari d’un en atre Ministeri cercant la formula que pernieta un pessic al préssupost, quan des de València es trameten molts més milions que ella cönsum ; planys per escoles i planys per carreteres planys sempre !, pero mai el gest viril del que t4 la plena consciència de la seua vàlua ... Molt de reclaniar per :L

.

l’home estat individuai amb plenitud de dret, però de l’entitat política natural, de la nostra Pàtria, ningú no en vol prendre la veu i passem els anys embadalits en p1ets.centralistes que no podem resoldre, quan acabaríem amb ells només resoldre cada nacionalitat el seu plet més important: el de la reconstitució de la seua Pàtria.

I què et diré jo, poble valencià? Si tens la niemòria de lo que fores, l’enteniment de lo que mereixes i et manca la voluntat de recuperar lo que perderes i no despertes ... Si no t’emociona el record dels teus morts, si no tens masculinitat, vindrd un dia que t’oiràs d’algun centralista aquelles paraules que a l’últini rei àrab li digueren quan plorava per la perdua de l’últiin tros de terra espanyola: “Plany-te, plora com una femella io que no has sabut defensar com home.”

Ah, poble de les Germanies, de Vinatea i el Palleter ! O n estan les teues audàcies?

Enric Navarro i Borras

L‘aït i els artistes fII EXPOSICI& REGIONAL DE BELLES ARTS Als claustres de la Universitat valenciana torna’s a celebrar una Exposició de Belles Arts. En conjunt és bona i a l’eiisenis ha hagut certa traça en nivellar assumptes i tendències que el visitant agraïx.

Solament hem vist per fer elogi dos treballs de Ricard Boix, notabilíssinis : un relleu simbolitzant la República i una escultura d’un mico molt graciosa. Algunes rajoletes, ceràmica valencianï de T. Garcia de la Rosa, altres de Campillo Gimeno, inspirades en el refraner, i encara altres de Uopis. Uns bons aiguaforts de Fabregat, dos cartells de Raga i una taula de “Pancho”.

Carquitecte senyor Cort Boti presentava uns projecte$ de xalet modern i el senyor Baeschlin

un esudi per un Golf-cufb valencià, ambdós aportacions ben resoltes i de bo11 veure.

L’escultura, a nies de dues cosetes de Marian Benlliure, hi havia una testa d’infant de Rúbio. obra d’una suavitat i encert que podríem dir coni les dones de poble: Sembla mentida que ho hagen fet mans. Mora Cirujeda presentà una deIiciosa figureta femenina; Carmel Vicent, una talla eli fusta, figura d’honie nervut i expressiu, tamany natural; encara un bust de dona fi i ben resolt, de Mateu ; dues testes, de llauradora valenciana, una de V. Navarro i l’altra, estilitzada, recordant 1s dona d’Elx, de Marco, notables les dues. La resta dels expositors, tot i sent estimable, no ens crida la ploma a la lloança, perquè en aquestes rescencions seguim el nostre criteri sense fer cas de medalles o noms consagrats.

E n la pintura el visitant trobava una hora de

© faximil edicions digitals 2004

p!aer estètic. Hi havia teles de J. Benlliiire, Benedito, Cubells liuiz, Usilial, Peris Brell i Mongreli.

Amb això ja s’ocupava un bon espai de temps, perquè era el fort de 1’Exposició. Eslxcialtneiit una tela d’Usàbal molt lluminosa i personal, anil) unes llauradores valencianes pintades amb molta saviesa i experiència. Després hi havia dues teles, paisatges de Porcar en els quals uns assumptes aiitipatics es convertien en teles mestres de pi11 tL,ra de tots els temps. Xo mancaven, és clar, visions de l’horta de València, enviades per hlaniut, Díaz Foxi, Moreno Giiiieiio i V. Sanchis, entre altres. Le5 millors per lo personals, justes i valentes, una d’Eduard Muííoz i altra d’Urios. Pas< i d Iioch, amb una vista del port tl’Eivissa aconseguia un triomf.

NUS de dona. Ja van tornant els artistcs al nu.

N’hem vist quatre a I’exposició: un de Stolz, composició decorativa siiavíssiiiia, pintat aiiib enanio rament. Un quadre gran amb dues íigures ()e dona -rossa i bruna-, de G. Carrilero, nues. No 5abeni veure per què li ha estat atorgada la primera iiietlalla. Pintura bruta i inolt castigada ; sembla que allo ha costat anys de fer. Un altre nu, de Daniel Salnter, 110, acceptant eixa conveiicional piiitiira que voi ésser trascendental i fiíoc&al. per0 no hi porta res al dintre.

Encara algunes pintures coni la marina de Novella, hal~ilíssinia de tecnica i visió ; un paisatge (I’Escribi, concebut dins una boirina plàcida, detallista i amanerat, a l’estil cl’aquelles delicioses estampes del segle passat. Un quadre gran de Teresa Paucual, tot en primer pla, una llimera, uns testos, flors, liacientiiient pintat. Mitja dotzena de retrats; anoteiii els de De Les i Bellver. I una aportació valuosa de pintura nou estil. E n ella ens plan agrupar Armando Ramon amb un bon retrat i una tela amb unes arengades, carxofes i llimes sobre una tovallola ratllada. L’agrupainent graciós i els contrastos de tons feien tan bonics per la justesa dels valors i ia correcció del dibuix que és l’unica cosa que ens hauríem endut de l’exposició.

Auiotem una ingènua composició de Nogales, bona si ectiguera iiiés aconseguida ; una expressiva figurz de R.de los Santos, una altra d’Aniérigo, molt espiritual, i una esquemàtica visió d’un pati granadí, molt simpàtica, per Mellado Guinot.

EXPOSICIO HOMENATGE A L MAL-LOGRAT PINTOR VALENCIA JOSEP NAVARRO, EN ACCI6 D’ART Decorarla de nou la sala d’A,cció d’Art, es va pensar un homenatge al notable aquai-ellista fallit, Josep Navarro, i es varen cercar un bon nombre ti’obres, que del 28 de juny al I O de juliol estigueren ofertes a la contemplaci6 dels bons US tadors de la pintura anecdòtica, colorista, pintura. d’un enamorat de I’art que no estigué iiifluit de literatura, sinó que en giravoltar els ulls entorn de la seua llar trobava innumerables quadi-os, perquè per a una bona retina aquesta terra 11iiininosa inai no pot deixar secar la paleta.

Encara es volgué honorar la meniòria de l’artista anil, tines paraules inipresses a la tarja CIC convit, del seu amic J. MaiiAtit Kugiiés, i dues conierèiicies : una d’Eli J. Zaragoza Andl-eu, SO bre “Iiealisnie i iiiil>ressioiiiciiie’’ i l’alti-a d’E11 Josep Aragonés Saborit, “F’edagogia de l’art”.

I11 FIRA DEL DIBUIX Aquesta Fira del Uil)uix que organitza la sucietat Acci6 d’ilrt $‘catla any, no ha obtiiigut eiicara aqiiella coiicreci6 cliie es mereix, per i ~ i a i i c ; ~ d’una decidida prutelccib per part del nostre Aj u l l túiiieiit. i Què eu treiirein que s‘aiiuiicie “sota el pati-ocini de l’Ajuii!taiiieiit”, si aquell se‘n recorda tard i iualaiiieiit ? Res niés que CI que ha pasbat eiiguaiiy : quan estava installada l’exposiicih a 1 estatge social, cleseiigaiiyats que l’haiii-ia (le fe: 12 societat amb les seues pi-Opies forces, ti-etiïc-l:i a1 jardí liiblic i collocar-la d’una iiianera 1.0: adieiit. Els dibuixos engaiilxats a uns taulers, cx posats a sol i serena, i eii exliibisci6 constaiit.

No és això el que ha d‘ésser una fira de les criracterístiques que se li rloiieii a la nostra.

Primer, cal protecció efectiva oferta aiiib temps suficient, per a presentar bé la fira.

Segoni, ‘cal triar les coses. L’estudi dei nu no interessa totes les persones, ans bé a un reduit cercle d’espialitzbts. Cal, puix, reservar un2 iiiica aquestos dibuixos per a quan es demanen i no presentarlos amb tota sa crudesa coni han estat enguany.

© faximil edicions digitals 2004

Llegint “El vol en arc“ (Poemes $Enric Navarro i Borràs) En l’exxltació impe’uosa de les valors externes i figuratives, que ara es fa, per norma de jovenesa i deport de lo sensual, sol confondre’s la poesia, considerant-la una joguina pueril, sense niés ofici que el de lluir de gràcia intranscendent, el viure concret i social.

Potser siga, que els ulls, acostumats a veurr sols foiidària de superfície, resxo veuen més que lo r6nac aparencial. El fet, però, és que s’ha oblidat el sentit de la poesia i la traiixend&iicia gràvid:i del vers. Continent i contingut s’han íos eii una barreja de jux-bartd i de plors, en la qual, naturalment, la veu humana s’ha perdut.

El foc sagrat que sap treure calor cordial deis sentiments genèrics encesos a la llar singular, niés c,ue una funció social, autentica, seinbla servir un coiii<epte minoritari i prohibit. L’home cerca en la fornia, en la música, un arabesc mecanitzat que li faça planera l’evasió des d’un món feixuc, intc.lhctual i de moralitats ineludibles, a un móii scnsual, amanyagador i lleuger. Prefereix un papè? blanc on netejar els ulls per a infantar imatger. a tots els llibres conceptuals que poden empressocar-lo, o agreujar més la guerra del seu móirn interior.

Ja no cerca en si mateix les valors abstractes humanes ; ara vol trobar en els demés allò que és específic seu. Es clar; en aquest esforç heroic es perden les millors energies i el j o es torna més crel perquè s’ignora a si mateix, a despit de la ficció deportiva de solidaritat, que sols és Icoiivivencia urbana.

Les valors objectives suren dxmulnt de tot. Es un retorn forçat i terrible a la gesta primària, a l’acció bel-lica i al sentiment formulari i fals.

La rail príncep, la deu pròvida de la passió, 6s eixuta per sota del fullam sonor. El món va vers l’atzar d’una regeneració impossible de caire antropocèntric i funcional. La lírica es fa èpica.

I ’esclat ingenu de l’impetu tordial es torna veu narrativa i adoctrinadora. La consciència, en ì’espi11 del record, sota la deu eterna, creix invertidd

des de san estatge greu, fins la superfície, on suren els ulls i les imatges trèmules.

*** E n aquesta hora de crisi i coiifussió, de dubte i decadèiicia, es destaca més l’heroisme de l’home que, tot i afirmant la seua condició de poeta, es fa present en l’obra seua, i ardidament, ix ai carrer on tots els puguen veure.

L’ésser poeta sempre s’ha considerat pejorativ a les terres d’Ibèria. Chafes&r-ho públicameut ja significa renunciar al tractament de “persona séria”. I és que la serietat, social, és feta també de superfície i crosta.

Enric Navarro i Borràs, però, coiii a poeta de cor que és, ja fa temps que havia renunciat al tracte de les vanitats urbanes de consuetud. No aïllat en torres d’egoisme, ans copsant en la sang del poble el batec de son propi COI-.La seua poesia, per això, és, més que retòrica, punyent, i mes que dramàtica i ambiciosa d’abstraccions, íiithiia i cordial.

***

El to del llibre de poemes El vol en arc és betl explícit en aquells versos de confessió : “Colomes domesticades que tornen al colomar després d’abeurar-se, folles, en llum de sol, un instant.”

Aquest sentit de domesticitat és dominant i tanmateix en “Autumnal” que enceta el llibre, eli expossar la novella preceptiva desitjada, fugint del verbalisme tradicional, hi bat un deler (le plenitud serena i un afany de bonhomia casolana.

La poesia de Navarro i Uorràs t i un ,caire pet-sonai que pot identificar-la molt bé. Es una ilniterferència d’intimitat, i drama (és a dir, represepztació), la qual permet destriar, en tot moment, l’home i el poeta.

E n mamprendre el poeta el vol en arc vers l’objectiu passionat, les imatges gracioses l’acoinpanytm. Ara, són barraques-veles “solcant la mar

© faximil edicions digitals 2004

de bellesa-del camp profundament verd” ; després, sera la xiqueta malalta amb “son posat d e verge gòtica”; o aquella imatge òptica i popular. “el Sol de posta s’onipli de taronges”. Sempre, però, resta un accent d’home que viu al món i i10 sap oblidar del tot els seus afectes personals.

Devegades, el poeta es capfica i coincideix amb l’liome, i en sentir pels dos, la poesia esdevé ílntcgra, coni és la cordialissima Convalescència”, quan “La carn es sentí geiiiada.

Processons de pensaments aniaiiegueren com l’alba. ” sí

E n aquestos poeiiies l’nufodidcgl és fecoiid i l’ínipetu dramàtic és d’una explèiidida i espone . rosa vigoria.

***

‘‘lToraui1 se~iuiol-cas insòlitfloreix ufanós un lliri.

Com entre peatcins fainèliics senyor que viatja en sZespiizg.”

Hi ha, eilicara, en El vol e n urc, altres notes c,i-igiiials. “El bciheiiii del Ijar”, “Oda al carrer de Kussafa”, “Oda al xiquet del patí”, “Vora 1;t font”, “ Urindis”, etc., sóii mostres de l’autèntica substància poètica i la profunda rail liumaiia qui vivifica l’obra del nostre poeta. “ E l Imheiiii dcl bar” és de lo niés aniahle i cordial del !lilii-e. Es iiii poema optiniista, sensil)le i graciOs com u’nl gallüret de festa.

I2”’Oda al xiquet del patí” i “El vol en arc’’ (Flor natural als Jo:rs Florals tl‘eiiguaiiy) sUn, per 2 mi, els dos poemes millors del llibi-c. Eslwciainient el primer C:s deliciós : i iiurra I’infant q ~ i edeixa la niatcriia calor, iiquiet per heure llibertat ! ” <i

El llibre 6s uili recull de poesia esparça dels anys 1920 al 1935; per aixb no és gens estrany que s’hi troben diverses direccions sentiineiitals i àdhuc retòriques i desnivells accentuats. Els versos datats els darrers anys sóii, tal vegada, el, iiiillors. Sense dubte són cls ni& coherents, el, irés agermaiianats en agreujar-se per assolir la febra poètica.

E n tots, però, hi han troballes de gràcia i de sensibilitat. E n un poema: “ L a llum ha oberr d’una ganivetada-l’escletxa del ballcó” ... ; en altre hi ha l’estrangera que “té tal gràcia, en la butaca-coni si anara en un trineu”; o aquelles nionges que “posen iiiida-al pas alat i subtil” ; o el campanar on “ f a volantins la caiiipaiia”, tornant gràfica i justa la inlatge popular.

*** Un aspecte molt estimable en l’obra poètica de Navarro i Borràs és l’humor ; un humor aniorosid i sense fel que en ocasions floreix inesperadament.

No és l’humor que sol enipassar-se el nostre poble explotat pels cZowm de la barroeria. Es un humor melaingiós i suau que naix prr reaoció de la consciència socialment responsable, davant la ingènua veu lírica. Per això és un poc amargat.

Coneix que fa el paper d’aigua-íestes i li sap greu.

Alguna vegada, com en “Nocturn”, és potser excesiva aquesta crueltat ; en “Vesprada d’hivem a Paterna” és explèndida la sorpresa d’humor:

*** Davant l’eupcctaclc punyent tl’aquest 1lil)re ‘de Navari-o i Borràs, cal peilsar si 1 1 0 és hora ja que la Poes.ia Valenciana trenquc: una tradició Poralesca pejorativa i deixant de Iiaiitla les valors Cq)tiqttes tan exaltades (i tan coiiiveiicionals) i el fluir fisiològic de l ’ h a , tan oposat a la creació asenyada, gire els ulls a la realitat niés inimediata, per a ésser espill, net i clar, de la pròpia reacció cordial.

Una imatge falsa, figurativa i accesoria, de la nostra terra, sensc sang i sensc humanitat roent, ens té ullpresos1 i torbats. 13s precís trobar la liliiila pura de la veritat i sentir-la vibrar amb el seiitinient de la s e m vida. La veritat, genèrica, sera 12 suma de les nostres beritats singulars. Heni de traduir a la paraula de tots, la nostra realitat nits individualitzacla i autèntica.

Enric Navarro i Borràs, en el seu llibre de poemes El vol m orc, ha sabut traduir-se, sense trair sa clara identitat insubornable. Ha sabut niostrarnos el caire viu de la seua veritat d’home i de poeta valencià.

Que siga fecund el seu exemple i que prompte, lliures de tòpics, pugani refer entre tots, digna i gloriosa, la nostra Poesia Valenciana, “plena tlc seny” i eterna.

Bernat Artola Tomàs Salamanca, agost 1935.

© faximil edicions digitals 2004

Paradisos de paper LA PERSONALITAT VALENCIANA EN EL MUSEU HISTdRIC D E EA CIUTAT.-Miquel Duran de València. Ed. La República de les Lletres.-3’5Q ptes.

se o siniplenient contemplar eis trofeus i relíquics, els llibres antics i les mostres pretèfites d’èpoqiies cl’espleiidor i decadència del País Valencià.

Per tractar-se de1 nostre Director, no ha tingut acluest llibre l’elogi que es mereix diils la present secció. Aprofitem l’avinentesa de trobar-se l’autor estiuejant per a &i-, si no unes lloances que, tot i sent beii guanyades, estem segurs no li plaurien, ui1s mots de justicia que recordcii als valencians el gran servei que els hi fa llibres coni el present.

Tota la premsa que se n’ocupa de la nostra vida irtellectiial ha dit coses elogioses. Retallem d’E1 Pais Valencia una descripció que el dibuixa beii exactament : “El llibre, anib gravats de les Senyeres de VaIènlcia i de la Conquesta, de llibres famosos i de relíquies i objectes històrics que es conserven a!

Aluseu-Arxiu, resulta un resum descriptiu i un guib de tot el que, relacionat amb la Personalitat Valenciana, anib la fundació del País Valencià i l’epoca foral, conté el Museu-Arxiu de València.

Els primers i els últims capítols, dedifcats a descriure amb elements històrics, folklbrics, geogrà fics i docunientals, la lliberació de València, la fundació del País ValenCià, els llocs històrics i sagrats, l’origen i celebració, a travers deis anys, de les festes commemoratives i els períodes ct’esplenldor i decadència de la Pàtria Valenciana, donen al llibre, tot ell escrit amb claredat i concisió, una amenitat i una vivacitat, que no solen tindre els llibres d’este caràcter, unides a un reinarcable interés.

EI llibre, que ha sortit dels aicreditats tallers tipogràfics de Vicent Cortell, conté nombrosos gravats i està editat de manera molt pulcra i bella.

La Personalitat Valenciana en el M u s e u Històric de la Ciutat és un llibre que interessarà, no sols als iniciats en la història i les coses de València i als visitants de Museus i Arxius, siin6 tambb, al públic extens i curiós que vol endinsar-

TERRA.-Bernat Artola i Tomàs.-Societat Castellonenca de Cultura.

F. BLANC I MIRÓ”

E n aquest segon llibre de pormes, Bernat Artola el fort p e t a de Castt.119, ens diu amb paraules sàvies I’eniociotiari sentimental de son cor. Neguits i clalers, observacions i recances, tot gràficament imatjat, passa pels ulls admirats del lector, que adks s’omplin de paisatge amb la propia fauna i flora, terra ben nostra, adés d’aquell atre pnisatge desolat del qui voi “ésser quiet i sxp que és impossible, perquè cos i esperit s’han barallat”.

Llibre abundbs que recull seixanta-un poeiney, deixa tan ben defiiiida la personalitat de l’autor, que és bastant a collocar-lo entre els primers po‘:tes valencians de la segona renaixença.

Per a nosaltres té el mestratge, en profuiiditat i gràcia expresiva, en fer flexilile el nostre idioina i enriquir-lo amb aquella almndor de girs i de 1;xic terrai que trenca la coiitinuació d’aqueixa PO-sia a í’íis renaixentista per a entroncar-se en la classica. Quina passa tan llarga dcs d’aquest llibre als de fa vint anys!

Amb llibres coni aquest de Bernat Artola i Tomas és coni pclreni presentar-nos al iiibn intelItctual -d’aquells iiitel~lectuals que tan f reqiientment en parlar de poesia valenciana no saben pasbar d’En Llorente- i dir-los que ja ens hem POsat a to en el concert líric europeu.

Aquesta Terra, plena de belleses, cal que la conreen tots els bons gustadors de la poesia. Es 12 terra de promisió.

LA BURGESETA (CARME I JACINTA).

Novelela.- J. Navarro Costabella.

Navarro Costabella és un autor agradós de llegir. Aquesta novella establix un parallel entre

© faximil edicions digitals 2004

dues figures feweniiies: la burgesa banal que davant un conflicte familiar e5 deixa endur per la iniinoralitat, iiiaiicada d’ariiies def ensivcs que no li ha pogut donar uiia educació colivencional i Ilaiiipaiit, i per contrast, la dona fernia que ani!) el treball sap enfrontar-se a les més dures sit uacion s.

Ixs escenes es succeiseii amb iiatiiralitat dc vida i l’expresió planera, avaluada d’observacioiis psicologiques fetes amh traça i justesa, vos emmenen a llegir la novella coni u11 pascateinp agradable. T é u i 1 acabament poemàtic. Hoiii restc nieditaiit la lluita sorda d’uiles inimes que es traspuen a l’esgiiard tl’aquells personatge5 qiic callen tantes coses (com el lector eiidcviiia Creiem que eixa habilitat d’aiitor és un dels inillors ei1 certs.

Es de les noveldes que no s’obliden.

ELIONOR.-Contes de Josep Sol. Quaderns literaris.-Barcelona.

U n autor jovenicsiiii que comença bé. Observa ció, vida, sentit de I’iiiteressaiit, personditat en fi. L’estil del narrador f a que us endinseu en aqiiectos trossos de vida tan intensament que de vegades hom colJabora amb I’autor com$etaii t aquells estats que conforme a la moda Sols hati estat insinuats. Fines observacions pqicològiques esmalten ça i enlli aquests contes d’estil senzill i penetrant.

ELS NOSTRES POETES.-Llibreria lònia. Barcelona.

Cata-

Formosa col4ecció que uneix a un preu veritablenient de regal una presentació intellectual i iiiaterial iminillorable.

El primer quadern. dedilcat al valencià Jordi de Sant Jordi, duia un estudi crític de Martí de Riquer, molt escaient. Encara han estat dedicats cpaderiis a Aribau-Rubió i Ors, J. Folguera. Pere Serafí, Torroella, amb estudis de M. de Montoliu, López-Picó, etc.

Caldria qtie els nostres lectors s’interessaren per aquesta obra mai prou lloada.

L.’ILLA PERDUDA. - Prudenci i Aurora B ertrana.

Aiitigaiiieiit, la relació id‘aveiitures era gairebb eii tots els casos quelcoiii d’inverseiiiblant, on la voluiitat tiel iioveiIista feia i desfeia 21 seu antull, i resolia les situacioiiis greus i con~proiiiese~ aiiib iina subjectivitat que llevava l’eiicís a la iiovella.

Avui és cosa lmi altra, coni siicceeix aiiib L’lilta prrtiirdn: verseiiil)laiiça, objectivitat, reaiisiiie absolut ; reflex d’un fet viscut, possible, iiiteressant.. .

Eri aquesta que esiiietiteiii, els grandíssiins recursos de què disposa la iiostra llciigiia sbn iitilitzats iiiestrívolaiiiciitt i-esultaiit ja taiisol per ay) ini I l i l m ainé i instriictiu on caiiipeja l’elegincia d’estil i cle 1lt.ngtiatge i una gran facilitat dcs criptiva.

Les illes IYaratIisíaques. aqueix iii6ii IluiiyetIa i misteri6s. esbarriat ~ ! c rles iiiiiiieiisitats dei Pacific, és el iiiarc dolç xlés, ecqLierp altres vegades, policroinat sempre, d’aquest relat captivador (le Pruden,ci i Aurora Bertrana.

Voleu gaudir de la visió magnífica d’unis pnisatges encisadors ? Desitgeu gotjar la stiati iiiquietiid de sentir-vos allunyats dr.1 nostre nióii. presos d’un silenci i una pau ahsolutes ?. .. C(.)nèi.xer la tendresa i la ingenuïtat d’ma vida tlolqn, rudimentaria i priiiiiviva ?.. . Sentir-vos voltat d.7 pcrill en una solitud immensa i anguniosa?. ..

Llegiu-lo.

Lectura qiie tic f a r i viiire eiiiocioiis iiieravelloses, que tic obligara a fremir de temenca, que u i prodiiirà esclats de joia, que us llencaril en unn agradosa melancolia.. . Aquest 6s el llibre L’Il10 perdido.

Adquiriti-lo i passeu una bona estona.

Enric Valor i Vives

c

A v í s Advertim als senyors autors, que LA REPURLI. LLETRES sols farà rescenció dels llibres dels quals ens siguen tramesos dos exemplars.

CA DE LES

E. N. i B. “..

© faximil edicions digitals 2004

D i v e r s a ma abundosa concurrència al Teatre Principal 1 idmirar la bellesa de la Reina, senyoreta Conc1 :ió Colomer i per escoltar E n Manuel Gisber Rico, batlle de València, que actuava de Mali iiedor de la festa. El poeta premiat amb la F iatural f h el nostre company de Redacció E n Navarro i Borràs, per la seua poesia El vol w c , que dóna títol al llibre de poemes, ai-a pul Tat, del qual parla el senyor Bernat Artola Fuiidador de la primera Joventut ValenLiaiii~ta, iltre lloc. que va realitzar una inoblidable acció pel recobraEl discurs d’Eli Gisbert, breu i de fernia d~ iiieiit cle la personalitat valenciana ; escriptor cultíssiiii, es dedica a l’assaig, la iiioiiografia i el r i m nacionalista, fóri molt comentat per tal c( periodisme. Entre les seues obres hi ha Dr Soli ?u és costum oir les afirinacions fetes en aqut davidad y Rryiorialisirio. Síutesi del criteri valeu- festa. ( iczriista. El Palau de la Gziieralifaf. A?*rciuIbîuiziLa vetllada demostrà, si no ho estiguera f crpal. L a irrdiistria valcliciaila de la seda. Moiiol’evidèiicia, que els Jocs Florals o es renover uralia sobre la rcrcìiiiicn z d e i z r i u t i a . Traductor del acaben. Escassameiit mitja dotzena de senyors francès i l’itaìià ; redactor de L a Corespoiideticia jareii a recollir el premi ; es va llegir un interi d r T ’alcncia en l’época regionalista d’aquest diari ; nable seguit de deserts que demostren per mi corresponsal de L a I’cu de Cattrlidrrya ; colkhoraiièsiiiia vegada que quan no ha hagut conibina clor de E l Alciicalifil Vnlcrrciano i de tots els prèvia no es pot fer un tenia histh-ic que req ~~eriì)tiics valencianistes ; darrerament teiiíeiii el rix anys, ei1 un pareil de iiiesos; s’ha preiiiiat goig de fuiitlar amb ell aquesta T I E P Ú B L ~ C AD E LES autor quatre o cinc vegades la qual cosa deni LLETRES,on deixa la s e m últinia labor. tia que un pianista sap el que convé a l’agri< El Centre da Cultura Valenciana l’havia no- tura, coneix la pedagogia i té tal domini dc iiieiiat I>irector de iiL‘imero. Pertaiiyia a Lo Rat iiidústria, que és capaç de girar-la coni ui1 1 i’eiiat i la seuu signatura hi figura autoritmiit el ceti; i si no deiiiostra açb, deiiiostra que el JL Consell de Cultura i Relacions Valeiic;aiies, $roa. no entén el que té al davant dels ulls i en vc un inunt de papers dóna el premi. Així es Havia nascut l’any 1883; cursi les carreres de lionorables escviptors i Mestres en Gai Saber Lleis i Filosofia i Lletres. ja, ja ... De fet no es discuteix altre que la LA REPUBLICADE LES LLETRES, per a la qual natural. F a dos anys, ens ,diuen, es va discutir significa una perdua que res pot substituir, ex- hores. El botiguer, el. metge, I’arqueòleg, el 1 presa la seua dolor a la família, especialnient als pietari, tots es permeten opinar sobre poesia. 5 nostres aiiiics escriptors Daniel i Ernest Martíiiez per allò de: “De inúsilc, foll i poeta tots tenim Ferrando. miqueta” ?

Un accident eiis ha arrebassat ,un company volgut, 1’Eduard Liartíiiez Ferrando. Eduard, amb eixe noin n’hi havia prou per a tots els valencianistes. Ell sigiiificava el consell amatent, la cita del llibre oblidat, l’orientarió eii eis nostres tréballs ... Ihhtem que niai haja hagut un home estiiiiat pe1 seu grup amb tan cordial afecte. Ben guanyat el tenla.

a

a EIan estat celebrats els cinquanta cinc Jocs Florals de Valencia. La festa de la poesia va portar

PROA, Consell de Cultura i Relacions Va lcianes, acaba d’editar el seu Butlletí, al qual posat el nom de Tinzó. Es d’una presentació r

© faximil edicions digitals 2004

digna i simpàtica i servirà per a estahiir contacte anib els seus afiliats, ans per a informar tots els grups nacionalistes niondials, puix que per a establir intercanvi i corrents de germanor ha estat creada eixa institució de {cultura. El Butlletí di1 un gràfic que explica a satisfacció les múltiple, tasques a realitzar ; informació de llibres i del niovinient iiacioiiali3a ; notes gramaticals, propagaiida, etc.

A in& del Butlletí, Proa té constituit un depòsit de llibreria que li permet servir qualsevol obra editada al País Valencià o Catalunya, (contra reeinbors o Gir; per a informació del lector aniri publicant fulles del catiileg ; es disposa a publicar e! Curset de Morfologia redactat per Carles Cal-

vador; està treballant en la redacció d’un Vocabulari castellà-valencià ; ha establert contacte anili valeiicianistes dels pobles per a agrupar-los e!i delegacions de Proa que sigiien futures entitats locals ; s’encarrega de suministrar colJaboració valtnciana als periòdics o texts p:r a emissores & ràdio; se ii’ocupa de redacLió de Reglaments i legalització de llibres d’aquelles agrupacioii\ riirals que per niaiica d’aquest requisit no funcioiiaven, etc., etz.

El l>,utlletí es trametrii debaec a qiii cl dcinanc a les oficines de PROA, Consell de Cultura i Relacions Valencianes, I , h e r s , ’3, ciitrcssol, València.

© faximil edicions digitals 2004