La República de les Lletres. Número 6. València, Octubre-Desembre 1935 by Faximil Edicions Digitals

Rep úb lic a d e les Lletres S U M A 4 R I Blasme de la guerra. Invocació a la pau.-«Centenari de la fundació del País Valencià», per Adolf Pizcueta.-«Pau i fraternitat entre tots els pobles de la terra», per Joaquim Cases-Carbó.-«El poeta Miquel Duran de València», per Eduard Martínez Ferrando.-«Els primers versos», per Miquel Duran de València.-«Es perdrà el folklore?n, per Enric Navarro i Borràs. - «Els serafins del cementeri nou», per Martí Martell. -«Poemes proletaris», per Pla i Be1tràn.-«Tàctiques històriques i dinasties nacionals», per Salvador Donderis. -«Paradisos de papern, per Enric Valor i Vives.-Diversa.

OCTUBRE-DESEMBRE 1935 © faximil edicions digitals 2004

ÂŠ faximil edicions digitals 2004

La Republica de l e s Lletres Quaderns

literatura,

ast

i politica

_ _ _ _ __.__ ~ ___--

~ - - .

B L A S M E D E LA G U E R R A I N V O C A C I 6 A LA P A U Les hores que viuen actualment els pobles tornen a ésser difícils, greus, amenaçadores. La guerra -semblava impossible!- ha esclatat, amb totes les seues violències i amb tots EI record viu, adolorit, sagnant, tràgic, de la guerra mundial, no és prou els seus horrors. per deturar un nou crim contra la humanitat. Blasmem la guerra. Invoquem la pau. L a guerra és un dany innecessari i cruel, actitud oposada als més elementals principis de solidaritat humana. É s -afirma Rousseau- el més abominable enemic que ha vomitat la boca de l’infern. Tolstoi preconitza la tesi de la illegalitat absoluta de la guerra. Blasmem la guerra. Invoquem la pau. Però, com la pau, després de la guerra, no és altra cosa que el triomf del dret del mes fort, cal condemnar les agressions, les excitacions a la guerra i els anhels imperialistes. La monarquia, el feixisme, l’imperialisme, són la guerra. La consolidació de la Societat de Nacions, la formació d’una societat de petites nacionalitats i el triomf de la democràcia universal, és la pau. Cal treballar per l’adveniment d’un temps en el qual, per haver trobat els Estats un m i t j i més convenient per a solucionar llurs conflictes, sia impossible la guerra. Invoquem la pau. Contra les neutralitats sospitoses. Contra les inhibiContra les expansions bèlliques. Contra la civilització imposada amb gasos asfixiants i màquines infernals. cions suicides. Contra el terror i el crim i la destrucció d e vides, institucions i poblats. Cal, homes i dones de tots els països, condemnar la guerra, lloar i exaltar la pau. Vetllar, com anhela Ruskin, per a què germine el gra i creixquen belles les flors. Respirar, lliurement, treballant sobre la rella, la pala o l’aixada. Llegir. Pensar. Pregar. Amar. I heus ací les coses primordials que fan feliços els homes sobre la terra. Invoquem la pau. Per la llibertat i el dret dels pobles a disposar de llurs destins, P e r la raó i la justicia. P e r l’amistat de les pàtries Per l’amor de les mares. Per la germanor dels homes.

P E R LA P A U U N I V E R S A L

Centlentiri de la fundació del País Valencià

Coinmemoració del 9 d‘octubiw de 1238

Lles d’una publicació valenciana desaparegudz -El Caini-, recordava Sanchis Guarner la proximitat de l’any 1938, en el qual s’escau el 1 1 1 6 centenari de la fundació del País Valencia. EI nostre amic feia el recordatori amb tanta antïlació per horror al “pensat i fet”, que no sols ens caracteritza, sinó que a més constitueix motiu d’orgull. No obstant açò, ja s’ha escolat un zny just dels quatre d’anticipaci& I durant eixe temps no s‘ha fet res, ni s’ha donat impoirtància a la proposta de preparar els actes culturals dig tirment. Si amb el nostre silenci volguérem tots coatribuir a l’experiència de què es parle del centenari quinze dies abans, assistiríem a una improvisació més en data de tanta oportunitat per a fer afirmació dels sentiments culturals i patriòtics valencianistes. El 9 d’octubre -ho acabem de vore- és objecte de discusions, entre els reacis a festejar-lo dins del camp valencianista i els que, des de fora, mfortits per aquesta actitud, el volten d’indif erència o e1 combaten. Ens trob5m davant d’una realitat, amarga, que alguns scomprnys neguen amb optimisme i bona f e : que el vale‘ncianisme està lxalitzat als nuclis que ostenten aquesta denominació, que no s’ha difós i penetrat fins al punt que els valencianistes puguen lliurar-sc primordialment a altres tasques. Tinc present totes les objeccions que es fan per uns i altres al 9 d‘octiihre i com que mai e! patriotisme m’ha fet creur:: en la perfecció absoluta i en altres manies xovinistes, he de pensar per força en una actual manca de capacitat per a la creació d‘‘una festa nacional. Els fins pensen, amb 1.a por de l’anatema analfabet, que el 9 d’octubre xoca amb llurs principis perquè ki ha entremig el Rei Jaume I ; els altres, com si els cridaren a dirimir una disputa, consideren malament al Rei Jaume i diuen que tota la raó esta de banda dels moros; i encara hi ha qui pensa i diu que tot açò són ximpleries o que el 9 d’octubre ja té una significació tradicional amb la qual no es troben diacard. Recollint sinthticament aquestes objeccions, hom

pensa que es pot fer des del comentari irònic o humorístic, fins el més seriós. EI ben cert és que el 9 d’octubre, en els anys en què sols es coneix’a per alguna carona escadussera deixada silenciosament al peu de l’estàtua del Rei Jaume, com quan donava més sentit i relleu a I’acte la Joventut Valencianista, o després, quan ja s’associava l’element oficial, no es festejava per monarquisme, ni per aversió als moros, als quals tots els ignorants titulen autors de les obres i monuments més importants, ni anant o no al peu del monument del “Parterre” es feia un juí crític sobre la figura del Xei Conquistador. Senzillament es celebrava un tet històric, la constitució del País Valencià, que hem lligat al 9 d’octubre per la relació evident oue hi existeix, encara que puga traslladar-se aquella significació a altra data de les moltes que ens cfereix la història valenciana. I per a comniernorar una data qualsevol amb aquella significació originària del nostre País, cal indiscutiblement emoció valencianista, que és la que ens fa superar tota mena de preocupacions accessòries. Els catalans que van a dipositar flors a l’estàtua del Coiiseller Casanova, no s’han parat abans a meditar si tenia aquestes o les altres idzes religioses, si encaixava com un home de partit modern dins les concepcions particulars de cadascú ; l’han pres com un símbol concret i patriòtic que serveix exactament igual per a les dretes que per als comunistes. El 9 d’octubre, malgrat que tinga la seua ex teriorització en el monument del Rei don Jaume, 6s més apte, podríem dir-ho així, per a la coincidència patriòtica, car hom hi situa la fundació del País Valencià, origen de les llibertats que tots d s que s’apelen valencianistes malden per recobrar. Observeu, si vos plau, que els prejudicis i les reserves es produeixen en un moment en què el valencianisme sembla afeblit, a causa dels propis desencerts. Es natural que si des de fora no s’aprecia una verdadera cohesió, es mantinguen actituds d’indiferència o d’hostilitat, que tenen com d base pretextes puerils, abans no invocats. Potser quan venim de vore un 9 d’octubre que

dóna iloc entre nosaltres a aquestos comentaris, tacabament de les obres de restauració del Palau es crega oportú parlar deis actes que cal orga- de la Generalitat, començades dignament per la nitzar amb motiu de complir-se el centenari l’any Diputacia, i una Conferència Econòmica dei País 1938. Entenem que s‘ha de reaccionar, per part Valencià, deurien constituir un pla de treball per dels valencianistes, contra tal injustificada depres- a la commemoració del Centenari. Sempre ens hem lamentat tots de la manca de sió d’ànim i que s’ha de cridar l’atenció de les Corporacions públiques per què, amb temps, pre- vida cultural valenciana, Realment el plany el poparen els oportuns actes commemoratius. Es un dríem repetir amb tots els tons més tràgics i dorisc enorme, sobre el qual tornem a insistir, dei- lorosos. Puix bé, ara tenim els valencians una xar-ho per a més endavant, per què s’arribarà a la magnífica ocasió -els centenaris no arriben tots vespra del centenari i aleshores si és que la ne- els dies- per a esmenar aquell quadre punyent. gació de la personalitat valenciana no ha anat tan Moltes vegades en la vida dels individus, com en Ilimy, saltant per damunt de totes les considera- la dels pobles, no es fan les coses per la carencia. cions que ara serveixen per a inhibir-se, es voldrà més que d’un pretext, d’un estímul. per què no organitzar algun acte que no tindrà I’interés i la prendre el centenari de la fundació del País Vaimportància proporcionades al fet que es comme- lencià, data gloriosa per als que es senten valenmora. Si les persones que avui es troben ai front ciany, com un motiu de cekbració d’actes de les entitats representatives del País Valencià culturals necessaris, que demostren no sols les pensaren que I’any 1 ~ 3 8els havia de sorprendre nostres possibilitats espirituals, sinó el nostre deocupant ei mateix lloc. segurament no trobarien sig de restaurar amb la màxima dignitat les llibermatineres les indicacions i recordatoris que han tats del País Valencià? Es un deure que tenen tots els que reconeixen la personalitat valenciana i estat fets. Ans al contrari, els agrairien. aspiren al seu reconeixement autonilmic. Ec un deu. Quina feina escau en el moment actual a les Corporacions valencianes? Primer que res, mani- re que tenen, doncs, tots els partits que s’han mafestar el seu propòsit de donar solemnitat al cen- rifestat estatutistes en distintes ocasions i que sd tcnari i després prendre el patronatge dels actes ben que sense un renaixement es$ritual, no arria celebrar, designant ja les Comissions que cona tarà el poble a aquell estat de consciència indisfeccionen el programa i que es dediquen a prepa- pensable per a viure un règim de llibertat. L’any 1938 seria, pels actes que hem esmentat rar els que requereixen una organitzaci,ó metòi per altres de distinta significacib, inclús popular, dica i llarga. Per exemple, un Conqrés de la Ilencpe podrien celebrar-se en el seu transcurs, una Fua. del qual ja $ha parlat privadament. al que assistiria àdhuc autoritats estraaqeres i que tin- revivificació de la vida somorta i provinciana del ga, per tant. un positiu interés científic, necessita iiostre País. EI sentit autonòmic que els partits una propaganda enorme. Aprofitx igualment I’es- polítics d’han inoculat, potser com una vacuna mentada data històrica per a donar realitat a una contra el valencianisme, podria tenir una bella jusaspiració tan urgent com 6s la creació d’una Bi- tificació en tals actes, que correspon suscitar, pel Gioteca de València, on hi hauria elements de tre- seu volum i trascendencia, a les Corporacions púball que avui no es troben per vergonya nostra, bliques, però als quals tots hauríem de col.laborar. Falten encara dos anys. No són molts en reano és tampoc una idea que es puga escometre alegrement. com si es tractara de posar-se d’acord litat per a dur a cap una actuació de tanta imper a I’hora que cal anar en manifestació al peii portància. Ara bé, per a cobrir l’expedient, ne sodel monument a Jaume T. La restauració del Mo- bren amb quinze dies, La tasca de reconstrucció d’un poble cal emnestir del Puig, altrament promesa pels represenpendre-la amb temps, constància i ambició. EI tants populars en altres diades, exigeix igualment temps que hem assenyalat és breu i els actes que temps. La formació del Museu de Ceràmica acorindicàvem no són tampoc res al costat del que dat per a Diputació i altres temes que I’amic SanA. Pizcueta chis Guarner apuntava en el seu article, tals com cal encara fer. 110

«Blancs,

negres,

grocs»

Pau i fraternitat e n t r e tots els pobles de la terra La Federació Europea, el desarmament, la Societat de Nacions i la pau mundial

LA SOCIETAT D E LES NACIONS I EI, T R I B U N A L INTERNACIONAL DE L A HAIA.-La Societat de les Nacions és una institució política super-nacional, jove, jovenissima, ï els ercèptics la rebutgen i bescanten perquè no és una institució perfecta, per tal com ha fracassat sovint en la seua alta missió de ïeconciliar. nacions I ivals ; emperò niés sovint, encara, ha reeixit en l’,olbra de concòrdia, en evitar els conflictes bèllics. Si hom considera el bé i el mal o la inutilitat de la intervenció de la Societat de les Nacions, pesa molt niés en la balança política i social el platet del bé que no pas el platet del mai. Aquest organisme, encara incipient, obtindrir altres resultats més o menys importants. Es una obra trascendental per la Pau en la realització de la qual serà un dels factors més considerables. Un altre factor importantissini serà, també, el Tribunal internacional de la Haia, l’altre Òrgarh si;per-estatal que contribuirà a la gran obra de la Pau europea i àdhuc mundial. Els mateixos Eststs Units de l’America del Nord, que fins ara n’,han estat allunyats, són a punt d’incorporar-se a 1,es seues funcions. Serà un nou pas endavani. L A SUPEIINACI0.-La supernació és E’ideal del savi antropòleg holandès senyor Uernelot de Moëns. Ell ha imaginat la super-nació com una electa de pensadors i savis de totes les races i de tot el món que, sense intervenir directament en la política de partit ni en el govern dels pobles, influeixen poderosament sobre llurs dirigents, orientant la política nacianal i internacional cap a la pau univ,ersal. Els homes de la terra, de l’electa super-nacional, que i’holandès vol, hi s6n en el món, en contacte creixent dels uns amb els altres. Ells governen i governaran la terra. El que és q x no ho fan prou bé ‘encara. El senyor Bernelot de M&ns ha assignat a la super-nació una bandera : un Só1 radiant eìs colors ae 1’Arc-del-Cel. Reeixirà ? Aquesta flamant super-nació tal com se la imagina el savi holandès pot ser també fecunda en realitats humanes.

ELS GRANS I ELS PETITS ESTATS.L’Europa està dividida en grans i petits Estats.

1-1s Estats grans porten la direcció de la politica general europea: s6n les nacions de primer ordre. Per tal que hi hagi pau cal que s’avinguin, cal que renunciin a predominar les unes sobre les altres, però cal també que respectin la independència de les nacions petites i mitjanes. Altrament, les nacions petites no són sempre Estats independents. Sovint són englobades dins un Estat gran formant legions niés o menys delimitades, però perfectai:ient acusades per la geografia i per un idioma matern diferenciat de la llengua oficial de I‘Estat gran de què formen part. El reconeixement i respecte d’aquestes personalitats regionals és de tot en tot compatible amb la unitat estatal. El dret polític modern troba formules per estatuir aquesta compatibilitat necessària. D’altra part, hi ha les nacions petites i mitjailes constituides en Estats independents, arribades a d’aquesta solució gràcies a esdcveniments històi ics sovint inesperats (Polònia, Austria, TxecoSlovàquia, Grecia, per exemple, entre les nacions mitjanes ; Finlàndia, Estonia, Letònia, Lituania, entre les nacions petites. Aquestes nacions cal que Ciguin respectades pels grans Estats. Així s’assegura la pau europea. L A FEDERACIO DELS ESTATS EUROkEUS.-La federació dels Estats europeus és el lc~itablecamí de la Pau. Aquesta federació vindri per etapes successives. No és una empresa de quatre dies. La Societat de les Nacions n’és ja una estructura incipient; en estat de nebulosa, com si diguéssim. Ella farà el seu camí. Ella anirà extirpant grops i endolcint friccions entre els grans Estats, per a fer possible la Federació Europea. Tanmateix, però, la primera etapa, l’etapa present, és la reestructuració política interior dels grans Estats, dels Estats que engloben en llur SI diferentes personalitats colkctives, amb territoris, lisonomies i idiomes materns propis. Aquesta nova estructura política els Estats la realitzen inteI iorment, sense cap coacció exterior, lliurement, com resultant necessària d’una evolució política i social, car no hi ha cap tractat derivat de la Gran Guerra que els obligui a portar a cap aquesta empresa. Ara, doncs, cal examinar aquest problema dins

cada Estat, començant per la Península ibèrica, de la qual 1’Espanya actual engloba quatre quintes rarts, formant un Estat independent ; 1altra quarta part constitueix Portugal, també independent. L’Espanya acual conté diverses personalitats regionals, aspirant alguna d’elles a una autonomia compati,ble amb 1’Estat central. Ara, doncs., l’Espanya, en constituir-se en República tany I93I.,no ;stava a punt, en la major part de les regions, per la forma federativa. Solament algunes regions -Catalunya la que iiiéstenen una preparació suficient per constituir u11 dels Estats federats. I àdhuc Catalunya, mancal a , per falta d’experiència, del seny necessari per aquesta solució política immediata. Calia passar per una etapa transitòria, que permetés la preparació de les altres regions espanyoles, per tal d’arribar definitivament a una República federal. La solució fou, doncs, una altra. La nova Constitució la donà, establint la possibilitat de que les regions que manifestessin la voluntat poguessin obtener un Estatut d’autonomia. I llavors Catalui y a obtiiigué el seu E’statut, que, a travers d’algunes sotragades lamentables, però superables, scgueix en marxa. Tot el demés, ja anirà venint. Quant a la França, el problema és similar, però no idèntic. Les regions franceses més acusades són al Migdia, la Gasconya, el Llenguadoc, a. Provença, 1’Auvèrnia i la Catalunya francesa (Rosselló Vallespir, Conflent mitjà, Cerdanya i el Capsir); al Nordoest, la Bretanyq i a i‘Est, l’iilsàcia. Una petita modificació én la Constitució de la República francesa, semblant a la a dalt esmentada de la República espanyola, permetria donar una solució adequada al problema regionalista. I la Itàlia, què? A Itàlia el prablema d’estructuració política a Lase de regions és similar i diferent alhora. La

solució cal trobar-la sempre, però, dins la Unitat italiana, reeixida a còpia de grans sacrificis. Tanmateix, però, Itàlia és una Monarquia, no una RepúbIica. Una Monarquia, emperò, pot ser unitària i pot ser federal. A d’aquesta última foriiia caldrà anar, passant primer per una estructura regional. L’EUROPA DE DEMA.-La crisi de 1’Europa és una crisi de renaixença; no és una crisi que tendeix a la decadencia i a la mort. Es, certament, la fi de 1 h-gLmonia coactiva ixundial que ella ha exercit al decurs dels darrers segles fins a la Gran Guerra. Així, doncs, és per a la humanitat una nova era que comença. a s homes assisteixen amb espant als primers temps d’aquesta nova era. Ella serà l’Era Gran. blla sera l’Era de la concòrdia entre tots els pobles. L‘Europa no és en crisi de decadència i dz mort. Contràriament, és la renaixença de I’&perit que la commou. I tots els símptomes d’aquesta renaixença acusen l’aparició d’una nova humanitat en mirxa. Això no és lobra d”un dia, d’un any, però és lobra qaquest segle. I aquesta obra es llevara pròximament. L‘Europa anirà al davant. Es la sera missió providencial. I els altres continent3 seguiran. L A P A U MUNDIAL POSSIBLE.-El problema de la pac entre Blancs, Negres i Grocs és, certament, molt complexe. Nosaltres ja ho hem dit. Es això una cma evident. La iniciativa de la bona orientació pertany als Blancs. Heus ací la miessió providencial dels europeus i de llurs descendents. La portaran a cap? Així cal esperar-ho.

Joaquim Cases-Carbó

Les noces d‘argent amb la poesia

El poeta Miquel Duran de València El nostre &oblidable company, el cultisshn escriptor valencianista Eduard Martinez Ferrando, en morir recerhtmewt, va deixar un sol original valencià inèdit: el pròleg per a un recu.11 de versos de Miquel Duran de València.

E n w e s t mes d’octubre de 1935 s’escau el zinticinquè aniversari de la publicació del primer iiibre d e versos de Miquel Duran de València, “Cordes vibrants”, dedicat al patriurca de les lìetres valencianes, Teodor Llorente, i amb un pròleg de tiilustre escriptor, conzposz’tori critic, Eduard L.Chavmri. Per tractar-se de I‘úiiic treball inèdit d E d u a i d Martinez Ferrando i per cuincidir Leswtentat oniversari amb I‘aparicG d’aquest número de L A R E P U B L I C A D E L E S L L E T R E S , el publip e n a a comtinuació:

A les primeries d’aquest segle, en el decurs del primer deceni, i en els dies de la vellesa daurada del que era aleshores anomenat, per dret propi, I’atriarca de les lletres valencianes, el gran poeta Teodor Llorente, un jovent amant de la poesia, de l’art i de la pàtria es bellugava a la ciutat de \’alènicia. D’aquest estol es destacava ja. abrandat del patriotisme que posava en els seus versos i treballs pxriodístics - o f r e n a de fe i esperança a una València autèntica i nova-, l’autor del present florilegi, Miquel Duran de València, que en l’any zctual de 1935 ceiebra les seues noces d’argeiit amb la poesia per comptar-se vint-i-cinc des quc ya publicar el seu primer llibre de versos, molts dels quals ja havien estat distingits amb els lloiers del triomf en justes poètiques i certàmens literaris. I és per això, amb motiu d’aquest fet commemoratiu, que el poeta escampa al seu voltant, llegidor amic, com el bon sembrador amatent i prodig, la llavor i els fruits Òptims de la seua vida literària, fruits que tenen els miteixas colors, la mateixa lluïsor i delitós perfum que els fruits saborasos de la terra valenciana. Cal recordar que el poeta Miquel Duran de I’alència ha estat el primer valencià que, en els nostres dies, va proclamar el m x e racial, d’història i d’idioma de Catalunya i Mallorques a m b la

scua terra nadiua, sense afeblir, però, ni un bri, la personalitat valenciana, ans bé accentuant-la i confirmant-la, com li escau a la seua vocació poètica enduta pel sentiment patritbtic. Tant és així, cice, àdhuc quan canta l’amor, s’incorpra a la trauició clàssica, no per a deturar-se, sinó per tal d.: continuar-la ; i, d’aquesta manera, la galant poesla ausiasmarquina esdevé modernitzada. Cal dir també, que així com ‘i‘eodor Llorente va rebre la influència del mestre Marian Aguilò, l‘illustre poeta i filòleg mallorquí, 9 l’epoca que fou cap de la Bibliateca Universitiria de València, hTiquel Duran la rebé nomenys de Llorente, aldies que, un adolescent encara, no podia apartar del seu pensament la mena d’elegia que venia a esser la composició de Llorente Mal ensomni, cani mortal del cigne de la nostra parla. I com Bofarull va dir en altre temps: “No morirà jamai la llengua catalana !”, Miquel Durari va exclamar: “NO morirà la nostra llengua a la trrra valenciana !” Heus ací com el pesimisme obra de vegades semblant a un reactiu, puix què per tal el nostre Miquel Duran esdevingué un brot novell de la València substantiva, de la València autèntica, pretèrita i futura. L’adveniment del nou poeta tenia lloc quan de !a renaixença romàntica i literària de mitjans del segle passat, que constituí com un reflex de h

ienaixença de Catalunya, ja n d n quedava gairebé res. S’iniciava aleshores a València una nova renaixença de més trascendencia cultural i politica, c,ue revelava un sincronisme parió amb el modern moviment català. í la generositat del poeta féu que la seua ploma i la seua paraula es p o s ren al servei de la nostra cultura i de les prerrogatives del nostre idioma en conferències i fascic!es plens de sentit nacional. Més tard, els atzars de la vida el porten a Catalunya, i després a l’estranger, i la sem ploma floreix ben diversament. Ja no éi sols un poeta lloretjat, puix què aconsegueix, dei&s, reixir com a periodista àgil i dens i assagista cultíssim, és també un excel.lent coniediògraf ai qui aplaudeix el públic i la crítica i un ainoirós tradutctor al valencià o català de la niés alta novellktica valenciana cjravui en dia, representada pal’immortal Blasco Ibàñez, puix què les seues obres tan valencianes semblen d’atuvi escrites en el nostre llenguatge. Amb tot, però, cal remarcar que el caire de poeta és en Miquel Duran de València el que segueix sobresortint al damunt dels altres, per tal com l’antena de la seua ànima vibra tant en percebre les veus eternals del sentiment, l’espiritualitat i la gràcia d’una part, i de la força, l’emotivitat i el seny pairal, de l’altra, i no es pot classificar ei poeta en cap escola. Ans bé, las seua poesia, com abella gentil,, va a beure al càlzer de totei les flors curulles i primerenques, per retornar desgres tota sola al seu aixopluc, on regna a manera d u n a fada original i plena dencis. H a dit el nostre Azorín, que tot ell’que pot produir la prosa o el vers, és l’emociá, i com que illiquel Duran aconsegueix l’emoció, és, més que tot, poeta i poeta de tots els temps.

*** Apuntada la personalitat literària de Miquel Duran de València, intentaré ara donar unes notes biogràíïques a partir dels anys que escrigué els seus primers versos i començaren les seues actuacions valencianistes, : aquestes notes ens faran conèixer la seua labor fecunda. Miquel Duran va conieqar molt jove les tas-

m e s i les lluites per l’ideal. Un dels primers actes en els quals es va revelar la seua personalitat literària, fou en !a bella i animada Festa de les Flors, que tingué lloc al gran saló coluninari de la Llotja, el mes de maig de 1906.El n a t r e poeta fou el guanyador de la Flor natural, únic premi del certamen convocat amb motiu de l’esnimtada fesh. Les dones més boniques dc València, amb flors al pit, al cap o en els vestits, graciosament aplicades com ci fossin brodats, mplenaven la Llotja. Entre les més belles i millor exornades de flor, fou elegida, en el mateix ;cte, la Reina de les Flors: l’artista d’opera, valenciana, Empar Alabau. L’èxit de la festa i el triomf de la reina i del poeta foren esclatants. Iniciador d’un nou moviment renaixentista, Miouel Duran cregué que aquest havia de tenir fortes arrels patriòtiques i un bon contingut polític i cul tural, i a aconseguir tal objectiu adreçà tota la seua actuació. Fou soci fundador de València Nova, Societat valencianisk, i disector del seu butlletí dei niateix nom -maig de I+, publicació que re presenta el primer periòdic valencianista polític. Contribuí també a la transformació de 1 esmentada Sacietat en Centre Regional Valencià, per quant venía marcant, aleshores, una trajectòria vertical cqp al valencianisme polític i actiu. Així mateix, fou soci fundador de la primera Joventut Valencianista. E n unió d‘altres companys, va fundar, en el decurs dels anys 1907 al 1909, els setmanaris valencianistes EL Cr& d e la Pàtria i Renaixement, periòdics ben orientats, redactats en llenguatge niés correcte i depurat cada vegada i amb ortografia pròpia, i en els quals Miquel Duran va colhborar activament. S ‘ h v i a produït el maviment de Solidaritat Catalana, que commovia a Espanya tota, i s’intensificava llavors l’acció patriòtica, literària i cultural a Catalunya. Això donà motius i temes al postre poeta per a intervenir en les apassionades campanyes de l’bora i escrigué nombrosos articles en la premsa de València i de Barcelona i donà diverses conferències> entre elles una, al Centre Regional Valencià, en la qual va proclamarafermament, amb dades valuoses i documents i testimonis irrebatibles, la catalanitat del País Valencià

i la unitat de l’idioma que es parla a Catalunya, ridad i encarregar-se, a la seua aparició, de la a l País Valencià i les Illes Balears. corresponsalia de El Sol, de Madrid. La premsa de València i Catalunya es féu ressò El mateix any de 1910guanyà el nostre poeta tl$questa conferència. Es multiplicaren els comen- la Flor Natural als Jocs Florals de la ciutat de taris i les controvèrsies. I el cerebral i gran literat Badalona, amb una bella poesia que li havia estat mallorquí Gabriel Alomar va saludar amb joia, en refusada als JOCS Florals de Lo Rat Penat, de Vau n treball publicat al diari El Poble Català, de Bar- íènfcia. I en octubre publicà el seu primer llibre celona, aquesta veu sincera i conscient que c’ai- de versos, Cordes vibrants, elegantment editat per xecava a València per a reintegrar-la a la Catalu- i anomenada casa editorial Lj’Avenç, de Barcelona. nya de l’avior, que fou el bressol tant de la seua El llibre, que transpua poesia i valencianisme en raca com de la seiia cultura, i a la futura nacio- totes les seues pàgines, està dedicat al poeta Teonalitat. dor Llorente, patriarca de les lletres valencianes, i L’any r91o i invitat per 1’Ateneu Barcelonès, la porta un ben escrit pròleg del notabilíssim Iiterat, :ompositor i crític Eduard L. Chavarri. 1 rimera entitat icultural de Catalunya, marxà a Barcelona. En l’alta tribuna (le l’csmentada CocieI en morir Llorente, s’avençà a tots en la cetat donà una conferència sohre literatura valen- lrbració d’actes a la memòria de l’excels poeta, eii ciana, la qual fou molt aplaiitlida i comentada. terres dc València i Catalunya i prengué part Aquesta conferència formava part dïun cicle a principal en una sessió d’homenatge que tingué carrec d’escriptors representants de les diverses lloc a la Lliga Regionalista de Sabadell: feu el inodalitats de la llengua catalana -un dels quals panegíric del poeta Llorente i va llegir les seues tra el malhaurat i insigne poeta mallorquí Joan millors poesies. Alcover- i de prestigioses figures de les lletres L’aparició del primer recull de versos del poeta Miquel Duran, després de molts anys de no havercatalanes. En el decurs de l’any 1910 va visitar Miquel se publicat a València cap llibre de poesia, apart Ihraii diverses poblacions, indrets i comarques de i:~ tercera edició del Llibret de Versos, de Teodor Cstalunya: Manresa, el Pla de Bages i Montser- 1,lorente. produí un cert revol en la vida, ja un roc inquieta, del valencianisme i de les lletres va:at, Girona. Lleida. les costes de Llevant i d. Garraf, Terrassa i Sant Llorenç del Munt, el lencianes i fou objecte de critiques i comentaris. Jlontseny, les ribes del Llobregat, Reus, Tarra- Lls uns, els aíerrats a la tradició renaixentista i ,yotia i el seu camp, Poblet i Sarites Creus. Valls. els partidaris del “valencii que ara es parla”, Vendrell. Sabadell, el Vallés. Com que a Sabadell, c xalificaren el llibre d’exbtic i abantguardista ‘niportant ciutat fabril pròxima a Barcelona, tc- rictlernicta es drin aleshores-. d’estar escrit en nia familia del seu. pare, va romandre-hi una català i de no cantar les glhries de Valencia; llarga temporada. Freqüentava amb parents i >:tres feren grans elogis de! nou poeta, deciarant aniics la prestigiosa Societat Centre Català. una que el llibre, clissic i modern a un temps, venia de les niés antigues i més fermes del moiviment :i reanimar i renovar la decadent poesia valenciacata!anista. I aprofitant les reunions i les conver- r-a, i altres, encara, afirmaven que ja no estava bes que celebraven sovint, aconseguí portar a la cola la figura solitaria de Llorente, que ja tenia pràctica, en unió d’un grup de perwnalitats sa- hereu, i que aquells versos inspirats, de fort llebadellenques i catalanistes. la fundació, en els dar- vat cliscic, d’arrels i esperit valexians i d’estruciers mesos de l‘any 1910,del Diavi dc Sabadell, tiira i liixic moderns, representaven, per a molts, escrit en català, un dels diaris més importants de !a sorprenent novetat que la renaixença de I’idioles comarques catalanes pels seus ideals i la seua ma i la literatura continuava, i per a tots, la depresentació. el qual encara es publica actualment. mostració evident i bella que la !iengua valenciana Ei va dirigir durant sis anyc consecutius, traslla- cra flexible i apta per a les manifestacions niés aant després la seua residència a Barcelona. per &es del saber i de I’esperit. a ingressar en el gran diari republicà La PubltA Catalunya i en el temps que el nostre poeta

va dirigir el Diari de Sabadell, guanyà premis en diversos Jocs Florals i certàmens literaris i prengué part en molts actes literaris i pollítics celebrats 7 . Barcelona i altres poblacions. AI mateix temps roHaborava a Las Provincias, de València, tractant temes valencianistes i sobre els H o ~ n e si les coses de Catalunya, i en la premsa de Barcelona 1 el Principat tractant temes del País Valencià. En els anys 1913 i 1914, Miquel Duran renova I ! València els seus llorers en el camp de la pocsia : als Jocs Florals que anyalment celebra Lo Rat Penat guanya. respectivament, :a Flor Natural i !’Englantina, per les seues composicions El ~oeiuzz dr Ala&, la bella horkolana, i 1~Hiniizcd c Pàtria i Anzor. I talment com l’emulaci6 que l’tsperonava a assolir els primers premis en els concursos literaris, cra aquella fretura de crear i de treballar per la renaixença d’una València clàssica amb factura moderna, idea que mai no s”ha extingit cle la seua pensa ni menys del seu cor. Es amb aquest znhel que, en 1915, funda a Barcelona la Biblioteca València, la qual va publicar diverso.; volums cl’autors valencians, artístics i pulcres en la presentació i en la tipografia, comenqant pcr una collecci6 de belles proses, plenes de llum del paisatge valencià, titulada D e I’horta i de la munfanya, original del mestre Eduard L. Chavarri. Posteriorment, la Biblioteca València a n i a fondre’s amb Ics valuoses publicacions de L a Revista, que va iundar i dirigeix l’altíssirn poeta Josep Maria L Ó pez-Picó. Diverses revistes i editorials, en aquells anys i següents, donaren compte del desdoblament de la personalitat poètica i periodística de Miquel Duran de València, per haver efivait rl camp de lespeculació intelktual o de !a cultura pròpiament dita amb la publicació, en les primeres, d’assaigs i altres treballs, i en les darreres, de reculls i opuscles, a hores d’ara exhaurits, sota epígrafs com els següents : De Literatura Valenciana, Els primers versos, Et Cenitre da Cultura Valenciana, U ebats entusiastes. A Catalunya prengué part en diversos actes culturals i catalanistes. I en els seus viatges anyals a la ciutat de València donava conferències sobre valencianisme, literatura, teatre o lectures de ver-

en Societats artístiques, literiries i polítiques. Prengué part activa en la preparació i celebració de i’acte d‘afirmació Valencianista, que tingué lloc a1 Teatre Eslava l‘any 1915; i es significà també en la sorollosa protesta contra l’elecció de polítics castellans per a Mantenedors dels Jocs Florals de València, amb la lloable finalitat dc rcstablir 1 ’ ~ s perit valencianista de la lesta. Arribat l’any 1916, la Biblioteca València edità el llibre Himnes i Poenzes, obra capdal fins aleshores del nostre poeta, la qual inclou un florilegi amorós i patriòtic, que és daler de l’esperit i abrandament dels valencians de raça, moitius pels quals la critica i el públic la varen acollir anil, lioances per la seua vàlua i amb aplaudiments em tiisiastes pel seu fervor patriòtic. La guerra europea es trobava aleshores en el seu període més crític per als exèrcits aliats. Miquel Duran intensificà la seua vida periodística emb les seues campanyes francòfiles i en defensa de les petites nacionalitata conseqüència dels seus sentiments liberals i dels seus ideals democràtics i republicans, a les columnes de La Publicitat. d Barcelona, en el temps que la hspirava l’illustre jurisconsult i polític republicà i catalanista Amadeu Hurtado i la dirigia el cultíssim escriptor i periodista Romà Jori; i amb la seua activa collaboració com a corresponsal, a Barcelona, de E1 Sol, des de què es va iundar el gran rotatiu de híadrid. Reconeguda la seua labor i el seu entusiasme per la causa dels aliats i la Iliberació de les petites nacionalitats, fou convidat i figurà e:i I’expedició dels intelktuals i polítics catalans al Rosselló 1 9 1 6 ,amb l’objete de saludar els catalanr, de França adolorits per la guerra, visitar els seus hospitals de sang i oferir-los-hi l’adhesió i la germanor dels catalans d’ençà de les Alberes. I el mateix any i en unió d’estudiants i escriptors catalans, mallorquins i rossellonesos, va fundar Nostra Parla, entitat creada per tal de defensar les prerrogatives del nostre idioma, de fomentar i estrènyer els lligams entre les terres de llengua catalana i de formar un front Únic contra l’uniformisme castellà i I’unitarisme cultural i idiomàtic. A les darreries de l’any 1918, després de l’arLOS

mistici, va realitzar unes ressonants campanyes i, en plena Dictadura, va ingressar a La Veu dr, periodístiques a favor de la pau justa; i, en l’or- Catalunya, l’antic diari catalanista, el qual feia dre de la politica interior, en defensa de l’auto- Eleshores valentes i hAbils campanyes contra la nomia de Catalunya. En els dies aquells de les Ilictadura de Primo de Rivera, contra la Uni5 entusiastes manifestacions autonomistes a Barce- Patriòtica i la desastrosa gestió dels seus homes Ima i de les violentes reprensions per part de la en el govern &Espanya i al da.ant d: les cxpoforça pública, va escriure una llarga sèrie de vi- racions públiques de Catalunya. trants articles i informacions sobre els successos, Són d’aquesta època -1926-1930els seu, damunt les planes de L a Publicidad; i per una intents de fer teatre i eis seus assaigs teatrals, sola ratlla d’un dels esmentats escrits, li fou obert c,ue cristallitzaren en comèdirs estrenades amb procés, segons la vergonyosa llei de jurisdiccions, bon èxit al Teatre Català Romea i al Teatre Caderogada per la República. Empresonat tot seguit, ?alà Novetats, de Barcrolna, i a l’Alkàzar, de Vaals tres dies i amb motiu del clamoreig de premsa, l h c i a : i té escrites altres obres de teatre de casrietats i corlmacions publiques. fou posat en iàcter líric i dramàtic i de scaricter còmic. llibertat provisional, fet que donà lloc a què els Aquestes sortoses manifestacions teatrals coincompanys del diari i els amics catalanistes i autocidiren amb la publicació de les dues primeres trarimnistes li retessin un tribut de cordial simpstia ?accions a ía nostra llengua de les novelles vaoferint-li un banquet que es va celebrar al Lyo:1 lencianes de Blasco Ibàñez Flor de Maig i La d’Or de Barcelona. Earraca. Les traduccions de Miquel Duran obtinPoc temps després es reuní el Consell de guergueren un gran èxit a Catalunya especialment i !a, i el poeta i perioldista valencià fou condemnat n València. Constitueixen un encert tari gran, que No volgué tornar a la pressó i v3 romandre amacs pot dir, en llegir les novelles en la llengua de gat uns dies a Madrid i Iruii, transcorreguts els la terra descrita i drls seus personatges, que és cruals pogué passar la frontera i traslladar-se a :tia quan assoleixen el seu màxim realisme i enioParís, on visqué durant I’any 1919 i part del tivitat. 7920. Des de Franqa enviava cròniques a La PuEscriptor infadigable, inai no deixava, per això, biicidad i altres periòdics, sobre la vida de la metròpoli francesa en aquell temps de reconstitucii, de pubicar nombrosos articles en periòdics i rr, les més diverses niateries, entre els nacional. sobre les negociacions i signatures de la ~ c t e s tractant qiials assoliren singular relleu 13 sèrie titulad? pau i sobre els actes i festes de I’any de la pau i L a vida, els costums i el paisatge d e la terva vzla victòria. Una amnistia el tornà a Barcelcna i a València. lwciana, i els que fixaven la seua resolta ackitud Seguia adscrit a la redacció de La Publicidad. de $.ontrària a la introducció del simulador i estrala qual arribà a ésser redactor Ln cap i director vagant avantguardisme castdà, retardada reminisniés tard. Durant la seua etapa de director, en ckncia de l’avantguardisme italià i feixista, en ei l’edició del vespre del diari es publicaven nom- camp de les lletres valencianes. el qual, el peeta, brosos treballs en llengua catalana i va realitzar lioriorà sempre amb la seua enlairada producció les primeres gestions per tal de convertir L a Pu- poètica. Coincidint amb aquesta actitud saludable, l’anq blicidad en un diari totalment eccrit en català. Adquirit per una empresa que, per cert, durà pocs ‘929 va publicar les seues Cuit çons Valencianes. mesos, i que volia donar-li una orientació contrà- nou i bell recull dels seues versos de caràcter poria als ideals catalanistes i liberals, empresa con- pular : poesia pura, poesia veritat, poesia eterna, servadora i burgesa, Miquel Duran abandonà el per tant com nascuda de les fonts directes del sentiment i de la inspiració, l’amor i la bellesa imperiòdic, i amb ell, la majoria dels redactors. Des d’e l’estiu de 1922 a la tardor de 1924, mortals, idees -que no poden assolir-se pels mitiiatjà per Espanya, Franqa, Bèlgica i Itàlia. No- jans de l’artifici i l’excentricitat -als quals r d r vament a Barcelona es dedicà a tasques editorials, ien, per tal d’5mposar-se, els extraviats de la pseu-

dc-cultura-, sinó per mitjà del sentiment, de la sinceritat i de l’art. El valencianista fervorós i el cultíssim conferenciant que hi ha en Miquel Duran de València seQui en els anys 1928 a I932 la seua labor propagandista i cultural. En la tribuna de 1’Ateneu Barcelonès i en altres Societats de Catalunya i València va donar brillants conferències, a favor de la República, en plena Ditcadura; sobre la renaixença de les nostres lletres, la poesia, la novella, el teatre, el llibre; sobre Teodor Llorente i Rlasco TlCiñez ; sohre el problema de l’autonomia i les Ilengiies en les constitu~cionsd’Europa i Amèïica i altres temes de cultura autòctona i de culiiira universal. En la primavera de 1933 rt‘torna Miquel Duian a València i s’estableix definitivament a la seua ciutat nadiua. Intensifica I’actuació valincianista, republicana i liberal. Amb un grup de poete5 i escriptors amics, funda I,A K E P ~ R L In~ CA I E S LLETRES, notable revista de literatura, art i política, saludada amb joia i elogiada francament pe!s intelktuals i la premsa del País Valencià, dr Catalunya, d’Ibèria, de França i d’America. Coiitribueix a la fundació del setmanari valenciaiiista d’esquerres El Pais Vale&ì, i a les tasques de diverses entitats i grups valencianistes, culturals i polítics. Ei1 menys d’un any -setembre 1934:&bri11935- publica tres llibres : Cafalzinya f é raó, Elogi del Llibre i L a ,Personalitlat Valencima en rl Musezr Histdrìr d e la Ciutat. i anuncia dos niés de publicació imminent: Caizfs a la Tevra i a la Llibertat i El Poeta Trodor Lloreiitc i la Rei;ai-tcrlzcn literària al País Valcizcià.

Aquest és, doncs, el poeta, l’escriptor Miquel Duran de València, amb tota la nitidess de la figura que ens ha estat possible dibuixar, puix què resta ferma i estilitzada alhora per les segures línies dels seus ideals patriòtics, liberals i futuristes, les seues inquietuds espirituals i creadores i la scua activitat i producció intel.lectua1. Avui, en plena vigoria de la seua personalitat, es disposa a treballar més i més, sense abatre’s tnai, sobre els temes pairals i universals que han omplert tota la seua vida, per les nacionalitats i !es autonomies, desvetllant al se« entorn simpatia. cordialitat i admiració per tant de do de I’esperit coni atresora : Anima poètica, idealitat patrihica. civilitat suprema, liberalisme fort i gran, gràcia i e!egància literàries. sentit de la proporci0 i la meFura en l’art, sagacitat crítica, trndror i dolcesa per tot quant de bo alena al món, amor als altres més que de si mateix ... Modest, generós i comprensiu, té sovint un mot de disculpa o una paraula bellament irònica per a !es vanitats i les flaqueses de la gent. Ha refusat honors i distincions especials. No ha volgut apaièixer mai com un home singular, ni en primer rengle ; i Iia integrat sempre una alta categoria F’home moral per a exemple de tants com passen per la vida sense el menor caliu d’humanitat, un home, cal dir, de la categoria que estableix Kierkegaard, segons el qiial, el que espera, és un peresós, el que recorda, un voluptuós, i sols el qu: repeteix actes amb el mateix entusiasme inicial dels començaments, és un home moral.

Eduard Martínez Ferrando València, maig de 1935.

Els primers versos Somni d‘esperaiiça E t e r n somniador, Fervent enamorat T)e ma pàtria, vençuda i dissartada, De ma parla immortal, Dels cants d’amor i de la vida nova, De les lluites per la llibertat, De les justes pregàries dels humils, Dels clams dels isolats; E t e r n somniador De nobles ideals, Un somni d’esperança naix en mi, Un somni gran: Pels carrers remorosos De la bella Ciutat QUR el Poleta, en el cor d’un “mal‘ensomni Trobava emmascarats, Un estol de poetes i entusiastes Fan via avant E n bella comunió de sentiments: Joves els uns, i els altres Amb el cabell tot blanc. Són coratjosos Sembradors d’idees E n terra calcigada per l’estrany ; S ó n els profetes de la bona nova, El V e r b pur d e demà. I com apòstiolls d’un Evangeii nou, Alcen llur veu profètica i tonant E n nostra parla mare Que a ésser començava un eco estrany. E l s cants d’amor es perden incompresos Al desert d’esperit de la Ciutat. I els sembradors d’idees, Escarnits i befats, Amb l’es túniques plenes d’ignominia I l’odiosa corioaa sobre el cap, Corprenedorament, E l s peus en terra i en el cel l’esguard, Ungits de fe, febrosos d’entusiasme, Serens segueixen la llavor sembrant,

Que és penós el camí que han de recorrer I és el calvari llarg. E n el pelegrinar de redempció P e r les viles i els camps, L a terra, encara verge, els h i és propicia I comença la marxa a ésser tiomfal: L a novella paraula Les fibres de la raça ha despertat I l’anima del poble, viva encara, Conquerir de vellnioIu vol la Ciutat. Sobre les runes d’un moment de dubte Sa pròpia llum magnífica irradiant, -Benedicció d’agraïment i joia-, S’alça la nova esplèndida Ciutat, Que a l’urbs, lliberta i recobrada, Nostra parla ha triomfat. I, amb ella, l’esperit T. l’autenticitat : Vibra, dolça, en la lira dels poletes, Als llavis d’homes nobles i nobles artesans, Floreix en la cançó i en la pregària I vacilla en Les boques dels infants. Triomfa en la veu del poble i tots recorden, Llurs noms glorificant, E l s coratjosos sembradors d’idees Que un dia abandonaren la Ciutat. Un somni d’esperança naix Er mi, Un somni gran: I l’amor que l’anima És u n pressentiment d e realitat. Si mai no ha d’ésser ver i passa el temps I el meu somni d e vida és un engany, No em desperteu, amics, no em desperteu, Deixeu-me somniar ! Octubre, 1909.

J ov entii t Joventut triomfant, Vida ñoreixent : T u entones el cant Del Renaixement.

Marxes riallera, F o r t a i decidida; Ets la Primavera De la nova vida.

Joventut triomfant, Vida floreixent : T u entones el cant Del Renaixement.

T o n brancatge llença Saba, esplet i flor. L a dolça esperança T’esperona el cor.

Abril, 1906.

T e n s el bes ardent De l a Inspiració, 1 al teu pensament Somriu la Itlusió. T o n front duu corona De llorers i roses Que el regnat pregona De totes les coses. Portes cada dia, E n l a plenitud, L’eterna alegria De t a joventut. E n t u han encarnat Els grans ideals; P e r t u han esclatat Les marxes triomfals.

I cantes l’amor, E l càntic sagrat De la germanor, De la Llibertat. Saludes les noves Floracions de roses, Al temps que renoves Les antigues coses. Als himnes joiosos De la nova sang Rodolen a trossos E l s ídols de fang.

I els braços ardits Dels teus joves braus, Salven oprimits I pobles esclaus.

El coniiuvi de l*hoïta i el sol Canteu, fontanes, cants d’alegria; Ocells, canteu cançons d’aìnor; Horta, desperta; ja el món fa via I en el triomfal carro del dia Ve 1’Aimaàor. Desp.erta a l’himne d e les ones remoroses, De l’alosa gentil, al cant primer; Posa’t al pit perles del cel, roses formoses, I entre els cabells, flors oloroses De taronger. Desperta, eterna núvia amorosa, Que a deslliurar-te de la nit i el dol, D’Orient per l’ampla via lluminosa, P r ò d i g en besos per a l’Esposa, S’eleva el Sol. Horta, t u ofrena-li ton cor i t a bellesa; Ell, ple d’amor, meravellat t’admirarà, I en ta formo,sa i luxuriant nuesa Amb fervor posarà sa boca encesa I et besarà.

I a la forta besada prodigiosa Que vivifica i enlluerna, Mare feconda i amorosa, Restaràs tota tremolosa. Oh, Mare eterna! E n tes entranyes, el dolor Germinarà nova florida. I vindrà el temps d e l’abundor I entonaran Abril i Amor U n cant d e vida.

Desperta, eterna núvia amorosa, Que a deslliurar-te de l a nit i el dol, D’Orient per l’ampla via lluminosa, Pròdig en besos per a l’Esposa, S’eleva el Sol. Juny, 1911.

Himne a llaor de la Pàtria Futura T e r r a fecunda, mare amorosa. Pàtria que fores un dia potent i gloriosa. Raça genial. Sang generosa. Poble immortal. Pioble que antany fores lliure i ara portes cadena infamant. Parla vibrant E n la qual es dictaren al món sabies lleis 1 parlaren poetes i savis i nobles i dames i reis!

I tots l’han oblidat, Menys els poetes i el poble enamorat. Salut, Pàtria, en l’hora anyorada del retorn a t a esplèndida història. Lloem la Terra, la sang, la f e en l’avenir, la memòria Del passat i l’adveniment dels nous ideals ; Que s’acosta el mioment en què haur’em d’entonar de bellnou himnes de glòria, Càntics triomfals ! Segles ha que suportes, oh Pàtria, el dolor Del jou vergonyós d’un tirà inclement. Què es va fer ta grandesa? Què s’ha fiet el valor De tos fills, llur clar pensament? T les lleis que et tornaren potent i gloriosa? I els teus esplendors? Les magnífiques gestes on triomfà t a bandera sempre victoriosa? I els herois teus? I els teus trobadors? Què s’ha fet, P à t r i a meua, ton ínclit poder? I els escuts invictes coberts de llorer? I ta v d u n t a t ? I t a llibertat?

Déu ho sap, sols Déu. Ell, que és Àrbitre i Norma de tot el creat, Diu: “Espera, lluita i creu.’’

No és morta, no és morta L a noble, la forta Raça, la sang g e m o s a , L a parla gloriosa, L a Pàtria lliberta d’un dia. No’és morta la T e r r a amorosa: Dorm el somni fatídic de la tirania. Hora és j a que desperte a la vida L a raça dormida; Que s’ajunten en clam de protesta energies disperses: Que renaixquen als cors dolorits esperances somortes : E l dolor agermana les races diverses I a les gents d’un sol poble torna braves I fortes. L a sublim esperança Anuncia el començ d’una albada de glòria; z ai seu pas lluminós fuig ei negre i fatal pessimisme, E l corcó malestruc de la desesperança, L’infortuni de trista memòria I es revifa en els cors llatzerats el bell optimisme.

I d’entne les tombes augustes on són soterrades les nostres grandeses, I d’entre les velles ruïnes glorioses del nostre passat, I d’entre les cendres sagrades Dels noblels patricis, dels vells primitius ; Sobre la t e r r a on caigueren, fatídics, dolors i tristeses, I passaren els vents xiuladors de la malvestat, I es llençaren els cans famolencs i f u r t i u s ; Sobre la terra, que és dura A còpia de dol i tanta cruel desventura, Bastim el simbòlic Palau del nostre Ideal, O n hem de cantar u n himne triomfal A llaor de la P à t r i a futura, A llaor de la P à t r i a immortal. Torne entre els fills de la terra el fort entusiasme, la fe en l’avenir; Brolle en els cors el fanàtic amor a la terra nativa; Torne a les ànimes la virtut lluminosa d’ahir ; Torne I’ardència a la sang, als muscles la força, al pit el coratge, P e r lliurar a la P a t r i a captiva Del seu esclavatge. P e r la terra s’escampa un alè d’optimisme i un crit de victòria. E l s vells patriarques de les blanques testes cobertes de glòria Que canten la vida i ofrenen els pits Al dolç sacrifici pel deslliurament d e la T e r r a estimada, O

Emprenen la magna, la noble creuada, P e r què torne la Pàtria amorosa, T a n trista, t a n feble, tan plena d’esglai, A ésser forta i potent i gloriosa i lliure com mai. Salut, Pàtria, en l’hora anyoirada del retorn a t a esplèndida història. Lloem la Terra, la sang, la f e en l’avenir, la memòria Del passat i l’adveniment dels nous ideals ; Que dacosta el moment en què haurem d’entonar de bellnou himnes de glòria, Càntics triomfals ! Novembre, 1910.

Arnor, amor, amor E n el sol que illumina nostra vida; Amor per a lluitar contra el Dolor I en les mans que guareixen la ferida.

Amor, amor en la gentil palmera, E n l’herbei i en la molsa de la prada, E n el cant de l’alosa matinera I en la nit silenciosa i estelada.

E n el núvol daurat menat pels vents I en la pluja del cel sobre els sembrats. Amor entre els ocells i en els remats D’ovelles blanques i de bous lluents.

Amor en la Natura i en les coses. Immens amor en la terra que, avara, Rep tots els morts que li colguen i encara, Piadosa, a sobre, f a florir les roses.

E n el pàllid esguard de la donzella, Amor. Amor en l’arbre protector; E n el brunzir, sobre del rusc, l’abella, I en el flaviol de canya del pastor.

Amor, amor, amor! P e r tot, amor! ... 7 governa la Fúria i el Dolor; I la terra és xopa de sang, perquè L’horne és orfe de pietat i de Amor !

E n el foc de la llar, en la rondalla. Amor del ca fidel i vigilant. Amor de l’aigua que dlels cims devalla P e r apagar la set del caminant.

Desembre, 1914.

Miquel Duran de València

Ternes

cultura

popular

Es perdrà e l folklore? Comencen a ésser agradables les penyes de l’amistat. Els estiuejants porten les carteres plenes de proves fotografiques. Contax, Leica o Kodac es posen en competència a les converses, i les nosrres comarques tenen una propaganda turística desinteressada. Anys enrera, els turistes, ens duien lec contalles, les cangms, els goigs, els jocs infantils o els dels segadors, les cançons que acompai:yaven la verema o el batre ... El folklore, aromat de segles ! Ara, ja no czl. Amb una ditada a I’apatell fotogràfic ens acontentem, i és ara precisanient quan, si juntàrem les dues recerquhes, la gràfica i i’oral, tindríem. millor servei per a la replega de l’art popular, de l’anima del nostre poble Fóra molt escaient la creació d’un grup d‘aiiiics del Folklore a Valencia, bé al redós del Museu rl’Etnograíìa i Folklore o com Ena Secció Activa del Cmtro de Cultura Valenciana, que se’n preocupés de col4eccionar i classificar el nostre folklore, perqu2 la veritat és que aquesta branca tan important de l’art popular no ha tingut encara sistematització Els f olkloristes s’han dedicat, preferentment, a recollir, però la ma amorosa i assenyada que amb paciència i mètode ordene i classifique de manera que puga ésser útil tot el rnaterial, encara no la tenim. Algunes dades per a la història bibliogràfica del folklore es deuen a E n Francesc Martínez i Martínez, les quals van al començ del seu llibret titulat : Folklore: Arreplega d e l ~ e ~ e n i~ er s a~ d y ~ ccsturns del reine de València. Poden ésser una bona guia per a qui vullga saber quina ha estat l ’ o h feta. Tanmateix opinem que fóra millor la feina collectiva ; especialment, homes com En Martínez ens farien un gran bé si aconseguiren formar e m l a . Quina cosa més satisfactòria la de veure seguidors d’una disciplina a la qual s’ha consagrat I’entusiasme de tota la vida?

Converses mantingudes amb persones que, per ta seua professió -metges, mestres, rectors, etc.-, passen anys als poblets, ens han fet veure el graii cabdal replegat sense més ambició que l‘amor a les coses curioses i típiques. Ens plau citar el senyor F. Valiente, metge de Tabernes, i el senyor Pla, farmacèutic d’Oliva. El senyor M. Jornet, ei? la publiseua obra Bélgida y su térztzino Piu,&-ipwl, cada en 1932, porta un gran nombre de jocs iniantifs, costums, festes, cançons, albacles... La liirta seria, llarga. Puix bé. Si totes aquestes persones reberen un dia de l’aiiy la visita d’un grup dc folkloristes de ciutat que anaren a veure una festa organiitzada pel poble, consistent en això que no bauria de causar despeses als municipis -jocs, cançons, etc.-, quin doble objectiu s‘haiiria aconseguit ! Abrandar el valencianisme sense els perills o noses d’una incursió politica, (le partit, i un intercanvi d’idees entre els solitaris estudiosos deis pobles i els no menys solitaris de ciutat que podria fructificar, de vegades, en la creació de grups locals disposats per a altres propagandes, i a més, naturalment, la replega de paraules i folklore per als nostres estudis. El grup d’amics del foklore és, sense dubte, el de tasca creadora més agradívola. Suposa excursionisme, estudi de tipus i formes del dir, feina per als hiverns de classificació i comparació, formació d’uns fitxers que ,poden ésser d‘u‘rlitat. Quantes vegades els erudits perden les Pestanyes Trolent el sentit d’un text, i àdhuc bas~ ~ ~endevinar ~ tint una complicada etimologia, en realitat sobrera, per quant no és altre que una expresió popular subreptí~amentenquistada en I’obra de l‘escriptor ! EI folklore va anant-se’n cap a les muntanyes, i quan l’horne de ciutat vol trobar-lo, de vegades ja no pot, perquè la desconfiada gent creu que es vol fer mofa de la seua senzillesa. Cada dia in-

vadeixen més els pobles les tonades de teatre En l’obra esmentada abans, del senyor PIIarian Jornet, Kélgida y S Z L ténriino mutzicipal, hi ha una cota que diu: “La salve inàs típica del Rosario de los honibres se canta con música de “ La donna c* rn6vile” de la ópera Rigoleto.” I açO és molt de doldre per les niútliples ensenyances que perdem i pel gaudi que se’ns arrebzs,.. ca. 1aiiiiiateix, algú podria creure que iiia’tleiii per i,na dèria d’eiidarrerits. No hi lia res daixb. L‘actual poesia espanyola, la niés moderna, està iiispirada en el folklore. Els músics niés represeiitatius i millors beuen en fonts foklorístiques; sols a i7alència poetes i escriptors no hem vist prou bé el camí que ens assenyalen els iiiiisics. Carles ICos, el notari iniciador de la rioitra rei aixença, qui va viure bona part del X17111è, j a ~s preocupava del nostre folklore, i és interessant CI seri Koinariq- noi(, czivicis i cnfvetcrzgzii o/i CJ vrfrvixcit cls jocs, r,titi,eteiziiiterzts c i i i z v r i ioi1.s qui’ els girs clr Valecia exrrcitrri cu lo tvaiisi iw\ d r I’aiiy prls ~asr-cvsy places d e la ciutat. gr1ii2I als, sciisr giinvfnu or-dr, j a tic ~ i t j, a di, dia y r i i i s r i i In iiit yi(niz fa lliriicta. Per6 coni que no va donar l‘explicaci6 del que eren els jocs c p c ens diu, restem ;i les toqiies, acciiitentaiit-nos ani!) l‘e1:unieració. A n y s després va pu’lllcar una segona part titulada Pvoscgitu l’assiilzt dels jocs dels grcs, especials ..., etc. Ací ja fa una descripciii dels que es jugaven en cada època de 1 any o festa. 4lguna vegada ens ha preocupat, sobre tot ans que es popularitzara el cosiiiopoli’ta deport futbolistic, qui seria l’irbitre o ordenador de les mode: o canvis de joc que de la nit al mati s’ohserva a les ciutats. Es diria que els xics teneri una consigna que els hi fa canviar els tronipellots pe rambori en una setmana determinada ,(le\ de lle mn’t a ponent. Cal dir que si Carles Roc escriví alguns roman cets de tema folklòric i hfarc Antoni Orellana ur utilissim catàleg i descripciii dels pardals de l‘Al bufera, i el dels peixos que es crien i peixqueii a ia mar de València; si altres autors recolliren refranys. festes i costums, el qui va descobrir l; pedrera inexhaurible del folklore valencià fou loaquim Martí Gadea, amb aquells voluminosos reculls de títol quilomètric, com per exemple: En-

sisam de totes herbes o ensart d e cancons valenc,‘anes i castellanes, refrans, dichos o sentepicies. cnde&Pzalles, brindis, colJoquk, pientos, szccceifs, serw~onssense Ave Maria, anècdotes, climcavrills (sic), itiodes de mascles i feritelles i cosliuiis tic! temps d’abans i del &ara. Vora set-centrs pigiiies té aquesta primera niostra i encara torni tres vegades a publicar volums quasi tan extensos. Perd Martí Gadea era un misantrop. Rector del poblat de Mislata, no li plaia el tracte aiiib altres escriptors ni tampoc deixar-se afalagar per entitats que I’estiniaveii, i per això la s ~ u aobra és una cosa sovint desficaciada o seilse cura. Aixi i tot, no és gens fàcil trobar un exemplar. Un exemple a imitar fou el de Franccsc ‘11iiiarche i V i z q u e ~publicaiiit un ordenat, pero iiicuniplet, rccull de Goigs valciiciaiis. El periodista j osep Navarro Cabanes també cunieiiqi ni recull (!e goigs, que publicava per quaderns, i no pogué 1)assar de trenta fulles, sense haver exhaurit cls (le la Alare de Déu dels Deseniparats. S o cal seguir donant niés exemples. Senipre veiem que els honies de València lluiten contra la iiiaiica de coiitinuita’t ; quan véiieii a tenir el niateriai recollit els sorpréii la mort i es dispersa tot c.1 que tant havia costat reunir, i com sia que per i’individualisme estèril no hem format un nucli rl’estudiosos deixebles al nostre país, cenipre estan començant-se coses que fa molts anys haurien d’estar acabades. Tal desitjaríem que fóra la labor del Centre de Cultura Valenciana : fer l’inventari i el laboratori que es convertira en la llar i l‘obrador de tots els vaicncians que cstiiiien les beues coses. Que totb puguérem heure l’orgull de dir: la nostra historia. !a nostra cultura i la iiogtra personalitat són guardades dins el clos de les venerahles parets de la Llotja. Tothom pot laborar en una obra de segles, berquè allí esta tot tan ben ordenat, tan a&, que, ~ ’ ; ipassar el llindar de la porta, creuríeu estar eri el casal de València. D’aquell escó acaba d’anarze’n Jaume Gazull, que enraonava atreviments zinb Joan Moreno, amb la mateixa llengua de! po ble que encara parlem. Som els mateixos i estem fent la mateixa feina que ells deixaren comencada fa cinc segles ; som la continuïtat fecunda ... Ai, trists! Quan passem el llindar notem fred

dels murs nuets i manca de llum: absència dels nostres homes més representatius i la quietud polsosa de les a s e s on no es viu. Per això en5 acontentem en fer unes fotografies, a les quals només es posa el caprici d’un xiquet, desig d’un minut. Per a qWe cansar-se en allò que no tindrà continuïtat? Es perdrà el foklore com s’ha perdut el bon parlar valencià, com s’ha perdut quasi la mem8ria de la cultura àrab? I, lògicament pensant, cap demanar-nos: es perdrà, també, la cultura valenciana? De la mateixa manera que el Centre manté el títol en castellà, com si la cultura valenciana poguera ésser altra que la feta en valencià, del no actuar, del no recollir ni conservar podria vindre un temps en el qual tots aquells senyors que després del discurs d’ingrés segueixen vivint sense altres relacions i contactes que els castellans, cregueren que no hi ha cap mal en fer la cultura en la llengua del títol de la societat a la qual pertanyen. I aleshores ens trobaríem que tot hauria &tat perdut. Això si abans algun Ajuntament de polítics materialistes no se li actit installar unes quantes mostres més &arròs al Ica1 de la Llqtja i llença el Centre. I què podríem oposar els valencians de feina o mèrits per a conservar-lo amb dignitat, si no fa tot allò que li escau? El Cen-

tro de Cultura Valenciana, pels anys que està creat i per les seccions tan ben pensades que va iriciar, podia haver revolucionat la nostra cultura, i s’ha acontentat en fer la viu-viu. Caldria que tots pensessim en ajudar-lo amb l’assistència, les idees, les aportacions i aplaudiments Si eixa entitat ha d’esser la rectora de la nostra cultura, almenys eixe iseria el propdsit quan se li posa tal títol, cal que esdevinga una cosa viva que es faca cstimar. I això ho pot fer airejant-se un poc. Bé està la solemnitat dels actes de recepció de Directors, i les juntes, que suposem tindran una docta severitat, però recordem el poeta:

“De las epidemias de horribles blasfemias de las Academias, i líbranos, Señor !”

Si esdevé Acadèmia, si no es pot vivificar amb el folklore, amb la ceràmica popuiar -boni feina per als directors artistes-, amth la cura, restaura. ció i vulgarització de les belleses dels monuments. znib la redacció de la nostra geografia i història que encara no tenim en edició lliure d’anècdotes i al dia ..., lliura-nos, Senyor !

Enric Navarro i Borràs

diada

dels

morts

Els serafins del cementeri-nou El nieu somni de jovenesa es convertia en reaiiiat : venia de Castelló de la Pliana, on vaig néixer i de la qual comarca iiiai no havia eixit. Arribava a Barcelona per residir en la capital. Duia disset 2:iys al cor, un ideal arrelat i pur, coni la inajoï pnrt deis joves del nieu teiiips, moltes illusione i els ulls i el pensament enlluernats. Era en aquells temps del començament de segle. Jo, al meu poble, perquè els estudis oficials no en I fossin ‘tan carregosos, llegia novelles,, escrivia en els periodics i feia versos. Els meus poetes preferits eren hlossèn Cinta, Maragall i Jasep Carner. En arribar a Barcelona, passada que fou la primera impressió d’einbadalinieiit que em produi la gran ciutat, vaig realitz,ar, priiiier que res, e1.j tres act’es que jo considerava prktiques. iiiyresciiidiblles de les meues devocions literàries : comprí el llibre Fruits subovosos, que acabava de sortir i es mostrava, :talment com petita panera de íruita olorosa i desitjable, en els aparadors de le: llibreries; aní a saludar Maragall, qui em Iéc una acollida afectuosa, paternal, i de la coiieixençz del qual quedí corprès i meravellat; i vaig visitat. en el Leni,eiiteri Nou, la tomba de Mossen Cinti Verdaguer. D’aquesta darrera visita heu’s ací el: meus records inesborrab,les.

*** Soni a les vigílies de Tots Sanits. Entre a la bella NecrÒmpolis. Els morts a la mun. tanya! I al peu de la muntanya, el mar en calma silencios, i fred, i gran m m la Mort. P a s e per caminals de jardins; sota salzes i xi ixens, que ací no són tristos com en altres cementeris; entre tombes cobertes de flors, flors qui vora els sepulcres neixen i moren, consagrant-sf totes - c o l o r , aroma, bellesa- al record del:

iiicrts. Una dona, a força de fregar, treu llustre sls fanals i als metalls d’una tomba. Més amunt. altres dones netegen els vidres d’un sepulcre i e! gtiariieixeii amb flors. Em deture davant d’un ~ í n x o labandonat. Es distingeix a penes la fotografia, pàllida pel sol i la pols, d’una dona vesticia d’altra moda. Amb molta dificultat puc llegir, ei; el marbre, aquesta dedicatoria: “Mai t’oblidari el teu ... ”Potser ell no ha complert la paraula: potser ja són colgades les seues despulles sota l i terra santa. Qui sap! Camine un bon iros entremig dels iiiorts. Cruix la sorra dels caminals sota les meues petja des. Tot sovint em deture per contemplar el niar, qiiiet, i llis. i de la color de les perles mortes. Segceixc caminant. On serà la tomba del Poeta? Hi ha molta gent al cementeri ; gent que parla, i va d’ací i d‘alli, i crida, sense respecte al “siltrici” del lloc. En un turó de la muntanya, que també Es sepulcre, un homeiiàs aixeca l’aixada en acció de cavar. Bella figura! Sobre el blanc del tiiarbre, es retalla la forta silueta de l’enterranmrts, amb el cap descobert, el cabell llarg, aspre i llevat, en desordre, el pit i els biaços nus i, sota la pell cremada, les venes gonflades donant san; ais músculs bategants de vigor ... Tota una vida iorta i ruda per cavar un llit a la Mort! Continue el meu camí. Mes no veig enlloc 21 tomba de Verdaguer! Pregunte a un vell iiienestral: -Allà, al tcini-em respon. Enfile muntanya amunt, deixant a una banda eis fastuosos mausoleus, en eis quals, uns burgecos, posen de manifest llurs diners recarregant de pompa el estils i escrivint llurs noms en el marbre, amb la historia sintètica de tot el que foren, inici, també, del que podien ésser. Més enllà, el posat humil i dolorós d’una dona jove em corprèn. Vesteix amb modèstia i seu

prop la llosa senzilla que tanca unes despulles. Profundament abstreta, amb els braços caiguts, i les mans creuades, i els ulls ni& oberts, immòbils. A aquesta figura, millor que a cap altra, li escauria “Esser de pedra”. De pedra soni en el dolor sense Eigrimes ! ,4munt, amunt. Sempre veus humanes que pertwben aquella pau, veus que a mi em sembla q u t prenen cos i aixequen el vol, tal com volen els ccells que fugeii dels camins, quan passen ei5 homes.

-Adéu siau, doncs. -Adéu siau. I vaig allunyar-me de pressa, entremig dels morts, sense esma, amb una idea fixa que in’illuFinava de goig íntimament.

***

A Poc, vaig tornar davant la tomba de’ ’Oeta. L’oficial de pintor ja havia marxat. Estava decidit. hlirí, com un lladre, a una i altra banda. Lluny, urles dones endolades pregaven, de genolls. M’enfonsí el barret, amb les ales caigudes, i passí al *** lloc on el jove oficial treballava. Vaig apartar el5 Ja a,1 cim, il11a tomba humil i uns pitxers amb c:raPs que tapaven els pots de pintura* Barregí e1 flors ei11 dexobreixeii cl repòs del Poeta. n/I’acostc vern’s amb la purpurina. Vaig niullar el pinzell. a;nb el barret a la nla. Aleshores in‘adoile que res 1, amb les malls tremoloses d’emmió, acabí di? p h t a r amb lletres d’or el nom del Poeta excels. l,o porte com a of,-ena de devocib a ~~~~è~ A les darreres lletres ja quasi bé no h’hi veia. Cinto. Aquelles dones endolades passaren pel davant, E~~la tolnba del poeta una trep diu: <<Mossèn Jacitlt Verdaguer,” El nom esti gravat; i u11 jo- qLian ja a1iaven de pressa cap a fora perqL16 ei venet raquitic, oficial de pintor, comença a daurar feia de nit. -No sé com s’hi veu-digué una d’elles. I vd aouelles lletres. EI calude i romanc mirant-me’l :8ilïb secreta adliiiracii>. sjestà vora el poeta i li respondre l’altra: -Ja hi esta acostumat! Acabada la meua obra, torní a deixar-ho tct i‘a l’ofreria d’exriure en or el seu nom. tal com estava abans. En inclinar-me per deixar Aquest jove piiita a,lll, I, tedi i el cansaliient cls pilizell%\aig fregar, amb el fr011t, la Pedra cLu,ecomporta l’obligació. Temptat vaig estar d,: Ilrcgar-li qL,e elli <teixés la gl,jria del xeu lloc, cie la toniba, i al seu contacte fred, em semblà coti! 4 el Poeta em deixés un bes d’agraiiiieiit... ptrb, potser se’ii riuria, 11’0 m hauria entès. Ja e x fosc. A grans ganibades baixava la mutiE~ la taiica de ferro de la tolllba llegeixc tanya, alesiliores solitaria i silenciosa, amb el tesquests versos del Poeta: vior que em tanquessin dins. Vull amar-vos La lluna, grossa i vermella, sol apagat, eixia vull cantar-vos entre les aigUes de la niar ai& la cara fretlolicada dia un himne sant, ca, regalimant encara gotes vermelles i verdes. i a la glòria Jo duia a l’anima una complaença iiifinida. quan ine mòria *** serafins m’hi ajudaran. L’endemà, quan I’o6cial de pintor va arribar a L’dcial del pintor em pregunta l’hora. Decidiia tomba de Mossen Cillto per recomencar el tre dnment no té ja ganes de treballar. Són clos quart3 hall, quedà sorpres i meravellat: la feina que !a de cinc. Li dic les cinc. Potser :‘espera el primer xigília havia deixat a mig fer, estava ja acabada arnor, un d‘eixos primers amors que mai no deii perfecta. xen treballar tranquillanient. -Quin miracle !-exclamà. -Demà ho acabaré-diu a mitja veu. Anima humil i senzilla, l’oficial de pintor VI -Que, marxeu ja ?-li pregunte. pensar que potser anava per a sant, perquè també -Sí ; és l’hora de plegar. a ell “l’ajudaven serafins”. -I..., no torneu fins demà? -Fins demà al matí. Martí Martell

Poemes proletaris Treballador de la mar Ni l’aire, ni la lluna, pi la nit, ni la mar, han comprès la teua paràbola, mariner. E n les teues espatlles de salnitre han begut les ones. P e r a què el tieu desig d’ésser peix? Què perderes -cel i cel- en la nit de la m a r ? La lluna rodadora en el trineu nocturn. T u , sense ulls, escafandrer bru, entre els esI peixos-espases pel cel blau. [tels, Cercant mareperles, mig asfixiat i mort. E t fan mal els pulmons? Pobra bèstia i no arcàngel danyat per l’aigua més alta! No has trobat pel camí una sirena ilomenan-te el burgés? Però és que potser ignores que el teu patró e: ric? N o siguis porc, i digues: P e r a què vols perles? Vesteixes vestit de sal i menjes peixos. Dorms, somni de segles, sobre la negra barca. Qui vesteixi perles verdes vingui ací a confondre’s en l’acordió, cansat, de les ones. No siguis porc i gira el timó de coure de la teua vida. E n la ciutat, Eltres homes, igual que tu, esperen. H i ha fusells que somnien en el blanc i baionetes que fereixen -agulles de vent! E t s retorn. Ja ni l’aire. ni la lluna,

ni la nit, ni la mar, han pogut ‘oblidar-te.

Oda a 1s ciutat insurrecta Homes de la ciutat ... Aixequeu-vos, xiuleu, crideu al migdia! Qui és qui eleva ei vostre impuls Fns batre el coure assolant la sang amb les bales? Qui 6s qui us encoratja iins deturar els trens I incendiar el volcà que esclata als vostres Qui és [ulls? oui us uneix fent-vos forts com roques indestructibles? i immensos com selves impenetrables? Qui és? Qui és?... E l blat és verd com els ulls de les filles del Nord. Els negres bous es beuen la flor humida de Les prades. La flor vermella del moresc és a la vora de Alerta! [ l’esclat. Oïu, oïu el seu ressò! Al pas de la Revolució, se’ns il4umina el pit! Seguiu! Camineu adalerats ! Lluiteu, lluiteu, fins que la bola del món esclate a dins del nostre cor!

Pla i Beltran

A j u s t

c r í t i c

Ta e ti y u es h i st O r i q u es i dinasties nacionals Hi ha un contrast in'teressantíssim entre I'escola històrica espanyola en general i la catalana e11 particular, que demostra el grau de plenitud politica que les diferencia. Tots els historiadors catalans de Barcelona entenen per Catalunya les terres occidentals del I l ar e Nostrum que s'extenen des dels estanys «i Salces fins al riu Segura, incloent-hi les Mallorquec; en escriure la història, però, llur concqJte coincideix ni més ni menys amb la Cataluiiya de les quatre províncies, coni si Tortosa hag&s pertenescuf mai al Comtat de Barcelona ni al Principat de Catalunya. Es defineix, doncs, teri horialment la nació d'una manera i es presentz p;.Acticament d'una altra ; per això una obra mocltriia d'HistGris de Catalunya és la relació dels iets d'iin tdt perfectament nacional aplicat a un« part, més l'estudi de les altres parts en apèndix. %> a dir, qne es divideix en història de Catalunya (1; part pel tot), València i Mallorca. Contra sqiiesta posició hi ha l'exola hisdrica valenciana r i m pren ei tot per la part: València és València, ~ i n btina iieiigua, una cultura i una política expa nsives. Els historiadors valencians escriuen les scues cròniques fidels a la realitat històrico-geogràfica de València i de tot Espanya amb un a i teri exclusivamelit valencià que es concreta a la vida de l'antic Regne amb les seues naturals relacions exteriors. Cal reconèixer que aquestes escoles histbriques de València i Barcelona són ben úcficients com a visió íntegra, completa i harmònica del passat nacional. Front a elles es d r q a la escola espanyola amb un criteri més elevat, -1grat partir d'un absurde tal com la nacionalitza& d'un Estat plurinacional. El problema que intent,en vanament resoldre el c h:storiadors espanyols, 6s el de consagrar com d

unitat ètnica i cultural el fet político-geogrifil J'Espanya. Aquesta escola s'esforça a trobar afinitbts en mig de la feconda varietat dels fets dii c reiicials que integren 1'Estat espanyol propugnat per València i Castella ; persegueixen tenaçment l'uniformisnie sota ei signe de la llengui castellana i de la cultura valenciana o mediterràlija, adiiietenlt una sola categoria cl'espanyols i promrant esborrar tota prevenció. Aqueixa tactica espanyola és diamentralment C'iJOSta a la barcelonesa. Els espanyols fan la seua I'olítjca tot cercant la coiivivència i, ensems, tot tent-se foiiediços valencians i castellans ; en canvi, cls barcelonesos empren les valors seltccionades de 1 s Catalunya total per a destacar front a aquesta la seua Catalunya nacionalista, per0 provincial. uns exemples: la literatura dassica i la cultur i valenciana del quatreceiits, la guerra de la Unió i lrs Germanies, etc., són fets hispànics cent per cmt per als historiadors espanyols ; els mateixos fctts (a excepcicib, és clar, de la literatura valeiiciana, que roman totalment cinpotrada en la His toria de Catalunya dels autors barceloninc), són tractats en apèndix en les histbries de Catalunya com a fets desvinculats de la mateixa. 1

Les dues dinasties exclusives de Catalunya i Aragó, divideixen els historiadors respecte quin2 €ou la que niés va contribuir a l'enlairament de la rtostra terra o, més concretament encara, sota quina de les dues va assolir el més alt grau d'esplendor. L'esforç de la primera dinastia, dita de la casa d'Urge11 (873), realitzà la Unió amb Aragó (II~o), 1~ reconquesta del territori ibèric, l'expansió medi terrinia, i es caracteritza pel seu alt esperit demo-

anys. no quedava a aquella península gairebé ni cl I ccord, fins al punt de considerar-se niutuament Iiarbres ; el feudalisme hi havia acampat considerablement. Ida dinastia valenciana. seguint la política nacional sobre Itàlia iniciada en 1283 per Pere IT Gran, va assolir nous llorers. E1 rei d'aqucsta dirsstia que ni& e s va distingir per la setia gloria . obre Itàlia foti Alfons V, la personalitat del qual encarna tots els afanys humanistes de la Valèiicid tl'allavors. figurant coni iin dels grani inipiilsors de la Renaixença. Home nascut i educat a Castella, en venir a la Cataltinya llatina i particiilarnient a València, sabé comprendre la valoitiel nostre poble i, assimilant-se el seii esperit, es lliuri a la defensa de la democrAcia, de ICC arts, de Ics humanitats i rle la independència. MalSra+ ci seu castellanisme natiu, va combatre eis aragoriesos desterrant de València llur Fiir (3) i va fer Ir Siierra contra la prhpia Castella. Si la politica catalana a Imthlia no F a p e s tinqut r k s de bon principi. quan foti demanada pels $+ilians la intervenció de Pere \1 Gran. «n 'caracter de confraternitat i de sacrifici ppr part de tot d e literari del cluati-eceiits.tliirant Cataliinjm, l'actuació d'Alfons V haiiria bastat per ci qiial la Ilcngua valenciana es fixi drfiiiitivat eivindicar el prestici internacional del nostre poi;ieii coni a culta en tota I'exteiisiO tcri-itorial (le f,le com clement ciilttiral i clemncr~tic Catalunya ics Cat:i!iiiiyes llatina i giltica ( L j , coiiicvqii el p i i posar-se al costat de Nipnls Sicília. Sardenvi 1 wrí~cxle iiii1)erial (le la iiació (1cs del Iliii:t (1;: i CArseqa, no perseyiiiil inés niie combatre la ca5.1 ::ista pulític i aritístic. ICls ~ ~ w t ci slif.erat.; valcli . d'4nioii. a1i;idn. del Papa. i els Estats Ttalians del &is del sclglc X V liavivil iiiiiiicirtalitzat 1'esl)ei-i: t i - m i . riicinics histhrics cir València i Rii-celonn. CIC la Rìti-ia en llurs gloriosx olrcs i riie volien apoderar-se dels ewicimts territoris í i ) . f i i r i i i o d'expressió linguistica tan cligalit i tan Cal fixar-?e també qiir el cas d'Alfons Tr éq hi-nioniosa coni la llengiia tl'i\iisias 11 í:tJch. E11.t- iicinplnríssim. nerq«è dciiinstrn que e1 patriotislerìi, aqucst sc.glc XL-I coiisagra to'aliiveiit 1 ) e no és concretammt iin nroblema de filolovia, l'i?p(iteosi ti'at~ulell cspcrit. no prr iiiitjit siiil- com creuen els nostres xovinistes prenent l'efect~!leiiieiit (le l'idioma, sinó doiiaiit-li forilaa SCI^-- pcr la caiisa. 42fons V sense el domini de 17 nosFible a i i h auxili de 18esarts plàsti:pes, i eiiseiiii. tra pronunciació irliomhtica sabé fer-<e scii e1 ceni s'iixaiiip1;t i consolida la politica valenciana a iiaiional i conduir el nostre p h l e a les maiors vic';i Sutlltilia, en el regiie foriiiat pei- Ics 1 h i c ~ tAries qiie ha tinqut. Els reis qiie !e siicceiren arriLicílics, coiitriliuiiit ,a eiifortir la l<ciiaixen~:i hnren, naturalnient. a valencianit7ar-cr idiomàticaanil> Ics aportacions del polile vaieticii qiw, lliurc inent. i. tanmateix. no el superaren en qlAria. tlc tota influència gcida, s'fiavia coiisenrat puraEl realisinc de la semna dinastia tlcstaca pe7 i:;eiit iiietliterrani. i'eixaniplament i consolidació dcls dnininis cataEn el srgle XV Itàlia cixia clv 1'Etlat Mctlieva! lnns, I'iinpuls de la ctiltiira de la Rrnaixença i Irt e5,inicdada en una porció d'Estats cneinics eiitri, m i ó amb Castella, conservant cada nació la setia si. De la unitat de l'imperi roma al cap de mil autonomia. esdevinguda en 1479, regnant a Catacràtic front al despotisme aragonès i pel seu criteri particionista de la Corona (I). E n esdevenir la mort del rei Martí 1'Huinr. ( I ~ I O ) , la dinastia estava ja en decadència. Els seus reis. malgrat l'origen visigod i occità, s'adaptaren perfectanient a l'esperit dels ii:ostres avaiit1:assats i csdeviiigueren grans patriotes ; 'tannia, e1 resultat de inés de cinc segles de tliiiastix ioti exhaurir les seues energies. Era el priiicipi clcl quatrecents, el moment culiiiiiiaiit de la literatiira cliissica estrictaiiieiit valenciana i el de tot: VIS interessos inorals i materials de la Cataluiiya llatina. Callacitats els Ilolítics valencians del cleseqiiililli-i cxistmt entre ei iiiomriit 1ii;;tbric (le la iiacii, i la tlccatlència (le la tliiisstia, n o <luh!arcii ci1 c l Coiiscíl (le Casp a prodaiiiar Ferran d'Aiitecluera - c i t l c Cataliiiiya i i2ragó (1412). Es anil> aquest rri que s'inicis la segoiia dinastia iiacionai tl'origei? t m i l i foraster i que malgrat ei seu castellanisme inicial. fou lieii valeii8cianai sabé conduir la Coroi i i pcls caiiiis iiiimoi-tals del periotli d'esplendor. ii!;piilsaiit la tradicional política mediterrrinin di:

liinya Ferran I1 (5). Aquesta unió fou el rematanient de l’efectuada en 1150 amb Aragó, regi0 de llengua i esperit castellà. Efectuada aquesta unió, indoctament di’ta U m dcrd Nacional, Barcelona, amb una ben migrada posició casolanista, accentuà el seu retraimeiit po1:tic i es desentengué encara més tlels problemec c,i;e la unió de les dues corone\ plaiiiejava, deixant tota la preponderància dins VI jove Estat espanyol en mans de Castella-Aragci i tlr la CataImya llatina, que són els elements actius que es r‘isputen l’hegemonia política i economica -senst. ronianticismas filològicsdel nou Estat E n aquestes circumstàncies fineix en I 5 16 la dinastia valenciana amb motiu de la mort de Ferran 11, deixant la perspectiva d’un influenciament de’ llevant sobre el ponent espanyol -tal com s’intent5 a Grècia i es féu a Araqó i a Itàlia-. segons es venia perseguint des del Compromís de Cas? ~s~xcialment. Durant la tercera i quarta dinastia. corresponent a les cases d’Austria (1517-7700) i de Rorhó (T707. rg3I) el poble català, conscient de la seun democ:àcia, hagué de posar-se front a front de I’espcrit de les mateixes, algunes vegades fins amh les armes a es mans, com en les GermaniPs i Guerra de Successió. Castella. encara que menys c‘crnrm-àtica, va sentir també el fuet d’aquells monarques que tot fent-la eervir de mitjà rer a Iluri emismes personals. la -feren trepitiar pels estranqers donant-los els millors càrrecs. Des de l’adveniment de la tercera dinastia. la nolítica catalana del Mediterrani, convertida en I d t i c a espanvola, va perdre tota la seu importincia, fora del regnat de Carles I. Corresnon als tcmps del primer Boihó Felin V, la tasca de nerdre definitivament per a Espany3 els dominis mlonials a Itàlia. ;)r

NO pot admetre’s que les nostres eccoles his tsriques vinquen oripinades més o menys pels c ~ m v i sde dinasties. L a divisió que nuga existir edtre els historiadcm en judicar la nolítica d’aqiies . tes, és independent de I’especial capacitat de viure la Histkia és a dir, de viure el sentit de la naci0 a través del temps.

Així, el derrotisme contra la Casa de Valèncii i per tant contra la Catalunya internaciloaal de1 quatrecents, és independent -encara que accìdentalment trobem ací una coincidència- de les ,concepcions dels historiadors bascosos i erudits. Confirma niés encara aquest criteri el fet que quan es tracta de la tercera i quarta dinasties, iiustries i Borbons, que foren. tan nefastes per i Catalunya coni per a Castella, atribueixen totes llurs malvestats i tots els propis reniincianieiit;. 21 poble castellà pel fet d‘haver-nos ajupit <!avant La expressió lingüística, que ha restat per cel? a flor de llavis i amb l’accent de la terra encarli, scnse traspassar €1 llindar de l’esperit mediterrani.

Salvador Donderis

( I ) “ E r a tota una tradició que havia pesat desactrriwmeiit dainunt de Cataliinya, j a des del temps del fund:idor de la dinastia. sense que (i aixo és el pitjor) hagués provocat mai la protesta dels catalans.” (Soldevila, trisfuria de Catalicwya. Barcelona, 1934. p. 297.) (2) *‘Vint anys enrera sabíem ben poc de l’art r o m i a Catalunya i res de !’art grec.” Arqziifccfzirn i Urbarzisvie. revista de l’Associaci6 d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, març de 1932.) (3) “ E l fuero de Aragón quedó desterrado de nuec>tro reino como en tiempo de Alfonso 11.” (Martínei hloy, Geografía Grrtertrl del Reitio de Valeitcia, cap. I, I’. 349.) (4) La inquebrantable potència de les armes catalaiies féu dedicar-se als seus enemics a produir l i t e r a l i x libelesca i és per ella principalment que avui pot apre ciar-se la trascendencia de la intervenció de la Catalunya llatina a Itàlia. L‘obra de Eenedet o Croce, E s f i a h e n la vida italiau(z diirorzfc cl Rrrzaciiiiicrrto (tradiiccii, di, Sàiichez Roja;, ed. M u d o Laíiiio, Madrid), és un llibre ben complet prrr a copsar aquella catalanofòbia italiana. Per ésser tali suggestiva, reproduïm de la traducció de l’esmentada obra eis següens paràgrafs : “ E l odio italiano contra los catalanes puede testinioiiiarce con infinidad de docurnentos del siglo X V I . ”Cuando el valenciano Calidio I11 es elegido Papa, poltoda Italia se oye un grito de indignación: Un Papa bánbaro y ca!alán! Advertid a qué grado de abyeccih hemos llegado los italianos. Por todas partes dominan los catalanes y Dios sabe hasta qué punto están insoportab!es con su dominio. ”Cuando el cardenal de Rovere, después Julio 11, hui3 àe Roma por sus querellas con Alejandro VI, respondk

continuamente al duque de Calabria que quería reconci liarlo con el Papa, que no quería ligarse jamás a catalanes. .4fiadia las expresiones de horror que revelaban Ir crueldad de aquella ralea de piratas, que hacían sufrir 3 los galeotes un verdadero infierno; en el dialecto napoliiano quedan las expresiones de estocndu cu$lana y latix d a ratalaria, para designar golpes mortales. Un provert i o sici!iano que circula en nues ,ros días, aconseja: Dio! fe guardc del cepo catal&, y tiambién: Dios te guarde dei virjo c a i ’ a l á i ~ “L.a fama galante y erótica dc aquella ciudad (Valèn. cia), traspasando 10s límites de Nápoles se ex endi6 pii: toda Italia, hasta el punto de que nno de los ar$iguoi cuentos carnavalescos, del tiempo de Lorenzo, que se llama Lo cnrixiir dci gala?^^, coniienza citando a lo: valencianos : Siani galanti di Valenza Qui per pessi capitati D’amor gie presi e laegati Delle dami di Fiorenza. “Fama que dura, por lo demás, has?!? el siglo XVI. pues s e g h i leemos en Bandello: Valencia es una gentil ciudad donde ... hay bellísimas y preciosas mujeres que alegremente saben eiiamorar a los hombres. En ~ Q ? : I Cxtaluiia no hay niás’lasciva y amorosa ciudad que Va. l r x i a . Ci por acaso cae por allá un muchacho inexpertn. las mujeres lo adiestran en las lides del amor muchri riejor que las sicilianas de más baja condición.”

Com pot veure’s, els insurrectes italians es debatien desesperadament per socavar el principi d’autioritat de Cahlunya, tot; perseguint som$re les Dues Sicilies a la seua dominació. Tres coses res en inqüestionables tanmateix : que Catalunya enlairà la personalitat dels regnes de Nàpols i Sicília fronti a les cobejaiices assimilistes dels i slians del nord, fins a no ésser mai més superada : quc la Renaixenca a Itàlia girarà sempre a I’entorn de 12. dominació catalana i principalment d’Alfons V i dels HCrgcs; que la donimació de Catalunya retardant la i.,xlització de la unitat i’aliatia, fou uiia obra liberal 1)xstigiada àdhuc amb una literatura difamatòria d’alta quali at.

(5) “ Seguin!, !a política tradicional de la iios,!ra pitria, consagrà (Ferran 11) td.s els seus esforços a eixamplar eli dominis d’Italia. ”Ferran el Catòlic guanyi espleiideii s victciries, i am5 una esquadra catalana coni 11 d’Eli Bernat de Vilamarí sctmet, a la sobirania de la corona aragonesa Orà, Bugia, Trípoli, Alger i quasi tota la costa de Barbaria.

”En 1516sentint-se venir la mort, féu tes’atnen: i en ell ordenà a son net Carles quc: no es fes cap mudançA cn el regiment i govern dels regnes d’Aragó, ni @rarté; el, seus negocis amb persones que no fossin naturals deis di,ls regnes ni posés foras’ers en son consell i en sos ofici< públics.” (Prat de la Riba, Histdvia dc la iiació ca’alolIa.)

Paradisos de paper CONFERENCIES SOBRE LA UNIVERSITAT D E BARCELONA. Organitzades per 1’Associació Profesional d’Estudiants d,e Dret.-Barcelona, 1935. Organitzades per 1’Asso.ciació Professiolial d’Es.tudiants de Dret i donades a 1’Ateneu J3:ircelonk, en U’iiitèrvai del 14 dc febrer al 2 di. maig, l!an cstat recollides aquestes coiiíerèiicies eii edició I I O v x i n l . J. Puig i Cadaíalcih, A. Pi i Siifier, J . Estelrich, Pere Coroiiiiiies, Pompeu Fabra, I\1. Serra i Moret i J. Xirau, exposen i conienten la situació de la Uiiiversitat de Earcelona ; la coiiip r e n amb altres Universitats; aiialitzeii l‘obra feta ; examiiieii la labor de l’aiiteri’oc Patroiiat I eiis doiien la historia de les viscisituds pxsades fins aconseguir-la ; reciilieii ahuiidor de dades i xifres estadístiques per Ics quals es pot judicar CI favoritisiiie centralista, atent rioiiiés a la UiiiTitrsitat de Madrid, i se‘n treu de consclqüèiicia <tue el plet de la cultura és el iiiés iiiipvrtant que ens interessa guanyar. L’edició, magníficament sòbria. és ofrena del patriota R. Patxot i Jubert, qui, eri oferir-la, diu: “Repeteixo la meua tesi: La Liniversitat ha d’escer lliure. Aquest és el peiisatiient que se li ha d’acudir a tothom que llegeixi el llibre.” Unes assenyades paraules del p-of css(ir Eduard Fontsere, president de I’Ateneu situen el lector, de bell començ, en aquest g r m prolilcma de les IJniversitats d’Espanya.

N. LA CROADA D E CATALUNYA i L’ALLIBERAMENT D E CATALUNYA, de Bernat Desclot, versió moderna de R. Aramon i Serra.-Col4ecció Popular Barcino.

Es indubtable que el que més mal li ha fet a la nostra pàtria, ha estat l’cstroncament de la seua cultura autòctona.

La manra de llibres catalans i de tota mena dc lectures en el nostre idioma. el van nafrar terrilileiiient, fins arribar a desfigurar-lo: i, el qiie és pitjor, van generar ci1 els nostre5 dics u i n fuiiesra desconeixença de la nostra persoualitat seciilar. Qui coneixia la nostra literatura clissica ? Qui en sabia tan sols l’existèiicia? Qui gaudia el 1)l:ier de llegir-la ? Solaiiient alguns curiosos recercadors. alguns sclectes adiiiiradors de les veliUrics glorii I S ~ ~ S f. i i r gaven eritre els polsosos paperots (kls arxiiis i r?’extreieii les perles coni del fons d‘uii ( d a n . S’extasiaven llegint i rellegint els nostres gram rsciptors clàssics, els nostres l:om cronistes, i ii’xliniraveii la grandesa del lèxic, la fluïdesa de !‘estil, l‘originalitat del pensaineFt, i hi albiraven una explendor niagnifica en la nostra pàtria i una forta resplendor que trametia la setia llum segles ciidavant i arribava a enlliiernar-los l‘esguard, cvesats a les tenebres que els voltaven. Pero, eii’seiiis. el poble, atrafegat, enclarrcrit i decadent, parlava la nostra llengua per inèrcia, i, cncara que li seiitís aiiior, no podia recolzar-la en la coneixença de les iiiagnificèacies pretèrites. Anys després, l’eiiipenta poderosa (le la renaixença, descolgava els gloriosos inoiiumciits de les nostres lletres, els duia a les biblioteques dels ceiltres patriòtics i en feia edicions per a nodrir la pensa dels estudiosos més assedugats. Però a hores d’ara, encara es trobava a mancar 12 soluci0 a dues grciih (liticultats per al seu expandiment: l’araìïsme t1c.l l6xic per una banda, i per l’altra, el preu. no popular, que no els deixava a l’abast de tothom. La benemèrita Editorial Barcino, després d‘hlver fet tant per les nostres lletres en el truiiscurs de la seua vida de labor assenyada i fecunda. ha sentit aquesta necessitat d’avui dia de popiilarització de l’obra dels mestres de la nostra literatara medieval, i en la seua “ColIecció Popular” cmprén la publicació de la sèrie “Els clàssics ca-talans modernitzats”. Calia anar amb molt de tac-

“la vivacitat, el ritme i la fluïdesa del text antic” en f er-ne l’edició modernitzada ; i encert extraordinari calia així mateix, per a no sacrificar, a la modalitat de preu, l’encís d’una presentació adient i la comoditat d’una impressió perfe’cta. Doiics bé; sóii aquestes dues condicions indispensables les que assoleix l’Editoria1 Barcino, reeixint d’una faisó absoluta en la tasca proposada. Llull, Eixim’enis, Metge, Sant Vicenç Ferrer, Muiitaiier, Desclot ..., tots hi aniran desfilant. Fiiis avui, hi ha quatre voluiris publicats, dels ciàssi,cs .Ales nostres mans arrihen ara dues obres de Ueriiat Besclot, els títols de les quals encapcalen aquestes ratlles. Liur versió moderna, d’Ara1:ioii i Cerra, és on resideix pi-tecisameiit l’enc,ert, coiii tieieiii més amunt amb paraules del propi Araiiioii, d’agermaiiar la modernització amlJ la literalitat del text original. T i t i aquests dos Ilibrec es conten dos episodis iiiiportaiits (le la nostra histi>ria, i s hi veu. a tra\,és l’estil sobri i tlescariiat d’En Desclot (testii i i o i i i dels fets q ~ i econta), els claiiys tan greus que tingué que sofrir la nostra patria per les intrigues i aiiilicions d’un rei amb pocs escrúpols --J~uiiii;’ I1 (le ;\lallorca- i els perjutli,cís r p tcisteiiips cns ha portat la manca d‘unitat política (li: totes les terres de Catalunya. També s’hi troba :I lleialtat i valentia dei iiostr,e poble contra el tioiiiiiii estranger i contra els traïdors de dintre tie la pitria; la part tan importantissima que en I’alliheraiiieiit tingueren els valencians, i les proete per a no esvair

ses realitzades pels ballesters enviats des d‘aquestes terres i les arriscades incursions costeres dels mariners d’Alacant pel litoral de França. Darrerament, hi veiem com la cavallerositat i valor d’un dels grans reis de la nostra terra, En Pere el Gran, junt amb el patriotisme de les hosts que comanava, deslliuren totalment la pàtria i asseguren el seu esdevenidor amb la destrucció absoluta de les host conqueridores.

LA NACIONALITAT CATALANA, d’Enric P r a t de la Riba.-Col.lecciÓ Popular Barcino. També la Col4ecció Popular Barcino publica treballs cobre lingüística, geografia i estadística cLdalanes, i així mateix n‘ha fet una edició dc Ida Nacioiialitat Catalaiza, d’Eiiric Prat de la Riba, llilire cabdal, anilici i síntesi del nacionalisme ; chi-a que cal que adquireixin tots els amants del iiostre recobrament, doiics hi trobaran desfets tots els iiialeiitesos, destriades tutes les qüestions, explicada la gestació de la consciència nacionalista xctiial (le Cataluny i fixada d’una faisó tan brillant i literària coni científica l’essència i els signes característics per a determinar què és, coni és i per què és una nacionalitat, L’edició popular de L a Nacionalitat Catalana és, a niés, un homenatge al mestre en nacionalisme i zlta figura política, Enric Prat de la Riba.

Enric Valor i Vives

D i v e r s a LA REPUBLICA DE LES LLETRES dedicarà el seu pròxim número al poeta de València Teodor Llorente, iniciador de la renaixença de la llengua i CIC les lletres, amb motiu del centenari de la seu3 riaixença. El Consell de Cultura i Relacions Valencianes “Proa”, ha convingut que cal d m a r a aquest centenari un relleu màxim i ha proposat la celebració, en unió d‘altres societats i eatitak, d’un programa -ampliable amb noves aportacions- d’actes comnlenloratius.

0 L’Agrupació Valencianista Escolar ha inaugurat el curs 1935-36 de la Universitat Popular Vûlencianista. E n l’acte inaugural parlà el senyor Alivela i Vives, el qual es va dedicar a examinar la situació actual de la Universitat i dels esforços que realitza l‘A. V. E. amb els cursets de divuigació de la nostra cultura. Han estat donats els cursets seguents: Ortografza, a càrrec de N’Enric Valor i Vives. Geografia cel Puis Valencuì, a càrrec de N’Eniili Beut Be knguer. Els dies 25, 27 i 29 de novembre es clonara. I,ltera&turade la renaixença, per Enric Navarro i Borràs. I durant el desenlbre (dies a fixar) es donarà. Sintaxi, a càrrec de Carles Salvador, i Topoizímitr per Nicolau Primitiu. L‘hora, 7’30 de la vesprada. Al saló baix de la Llotja, entrant per Cordellats (Centre de Cultura Valenciana.)

e L‘Associació Protectora de 1’Ensenyança Valenciana ha començat a fer circular un escrit sobre !a creació de l’escola valenciana que projecta. També ha organitzat un gran concurs de lectura i escriptura per a gener pròxim,

País Valencià, que integraven les entitats Proa. Assmiació Protectora de 1’Ensenyanqa Valencia1-a, Acció Valenciana, Agrupació Valencianista Escolar, Centre d‘Actuació Valencianista, Lo Rat Penat i els periòdics LA REPUBLICA DE LES LLETRES, Acció i El Pak Valencià, organitzà una serie d’actes celebrant la data del 9 d’octubre. El dia 8 el senyor Alcalde de la ciutat parli a Unió Ràdio, precedit del vocal del Comité senyor Nicolau Primitiu, eis quals convidaren la pcJblaciÓ a les festes. El dia 9, durant tot el dia, les comissions de corporacions, entitats i particulars depositaren flors al peu del monument a Jaume I, a la plaça (I’Ausias Marah. A la vesprada, i des del palau de l’Ajuntament, sortí la manifestació en record de la fundació del I.& Valencià, a fer la visita oficial del monument. presidida per 1’Ajwntament en corporació. L‘Alczlde, en Manuel Gisbert i Rico, féu un patriòtic discurs arborador de l‘entusiasnie del poble reunit :I\ jardins de la dita plaça. El dia 13 tingub lloc l’aplec al castell del Puig. dri el senyor Nicolau Primitiu pronuncià un discurs.

e En l’article pdblicat al número 5 de LA REPC’LLETRES,titulat “Eduard Mart’ne? Ferrando, escriptor heroic i noble patriota”, aparcgueren tres errades que cal rectificar: On dili que Constantí Llombart morí cinc anys abans que Querol i Víctor Iranzo, ha de dir després. El noni de Josep Garcia, cal canviar-lo pel de Josep Bodria; i el títol del periòdic El Crit de la M u d a ?,ya pel d‘E1 Crit de la Pdtria. I cal fer aquestes rectificacions, amb més motiu, perquè anys despiés, figurà en el moviment valencianista el noni de Josep Garcia i també es va publicar, més tard. el periòdic El Crit de la Muntanya, que fundà el malaguanyat i inoblidable Vicent Tomàs i Martí. ELICA DE LES

El Comité Commemoratiu de la Fundació del