La República de les Lletres. Número 7. València, Gener-Març 1936 by Faximil Edicions Digitals

A TEODOR L L O R E N T E

s u m a r a .' eEl '

poeta Teodor Llarente, iniciador, a València, d e l a Reneixença de li'dioma i de les lletres», per Miquel Duran de València.-«Cequilibri mental i moral de Llorente», per V. Calvo Acàcio.-«La Morta-viva», per Teodor Llorente.-«La musicalitat e n l a poesia de Llorente», per E d u a r d L. Chavarri.-«La Barraca», per Teodor Llorente.-«Llorente, historiador», per A l m e l a i Vives.-«Centenaris,.«El poema de l a llar», per E n r i c D u r a n i Tortajada.-«Llorent e i l'idioma», per Carles Salvador.- «En els últims dies del poeta», per Daniel MHrtínez Ferrando. «Tres poesies d e Llorente en t r e s llengües diferents».- «Teodcr Llorente, poeta valencià», per M a r t í Martell.-«Cinfant, la gallina i el diable», per Ernest Martínez Ferrando.-«Carles Salvador al Centre de Cultura Valenciana)).

G E N E© faximil R - edicions M Adigitals R C 2004 :

1 9 3 6

ÂŠ faximil edicions digitals 2004

La República d e les Lletres Quaderns

literatura,

art

política

EL POETA TEODOR LLORENTE, INICIADOR, A VALENCIA, DE LA RENAIXENCA DE L‘IDlOMA I DE LES LLETRES Teodor Lloren’k, poeba de València. Poeta! Nom excels! I quan amb el Poeta renaix una llengua i es desperta un poble, nom immortal. Aribat, Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Aguiló, j,lorente, primers poetes de la nostra Renaixença. Patriarques ! Cal consagrar, en el temple ideai de la “Màtria”, la santedat gloriosa d‘aquestes grans figures representatives i eternes. Pensem què cosa vol dir ésser els primers pI C C , el’s iniciadcrs d’un Renaixement. Recordem lestat del nostre idioma i de les nostres lletres a l’època qule els ardits poetes de la Renaixença escamparen per les terrcs de llengua catalana els primers cants d’esvetlladors i patriotics i les primeres cançons d’amor. La llengua viva era bàrbarament corrompuda, dcplorablement influenciada. La llengua literària cra m o r b i ben morta. Soterrada la consciència clc la propia personalitat. I es produí el miracle! Ara, rai, que el mlracle és fet! Prodkir, procrear, és llei dle vida que dóna Déu als homes i a la terra i a 1s: bèsties. Poder de ressurrecció és la gracia sobrenatural

i divina reservada tan sols als ungits, als elegits de Déu. Ungits d‘aquesta gràcia i aquest poder miracuiós foren els poetes Aribau, Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Marian Aguiló, Teodor Llorente. -Parla morta : lleva’t i camina !-exclamaren. I es redressà la “h!torta-Viva”. Al cap de seixanta, de vuitanta, d‘una centúria e s m a d’anys, guaitem, entorn, l’explèndida, a u berant florida, la qual pervé d’quella Ressurrecció. La història, fredament verídica ; la investigació, escrutadora i minuciosa ; la crítica, imparcialment severa o tendenciosament política ; la tan desitjada revi,ssió de d o r s ; les joventuts renovadores, enderrocadores, avantguardistes o futuristes, da\unt d’aquestes grans figures de la nostra Renaixença\, res no han de fer sinó venerar-les. La història, la crítica, la revissió de valors, les noves joventuts, les modes literàries i artístiqLes qae pretenguen, en nom d’una renovació literària -naturalment indispensable i útil- o en nom de qualsevol credo o tendència, girar-s’hi contra els Patriarques de la Renaixença i, amb ells, contra les altes valors espirituals que representen, minvar llur glòria, trobaran sempre al davant, armats

de totes les armes de l’esperit, i també de la força, als que en aqu-s-a lluih, no finida encara, per la ccmpleta victòria del nostre idioma, de les nostres lletres, de la nostra personalitat com a poble i d: l’anima qce tot ho aguanta, havem posit alguns cosa més que la vanitat del nom reconegut i l’interés d’un guany material, immediat o llunyà: havem posat tot el que de bo i millor hi ha en nosaltres i el sacrifici generós per l’ideal. Els que al temple simbblic de la “Màtria”, (!avant dels altars dels Patriarques de la Renaixença, no es postri-n i deven llurs oracions fervoroses, no aporten llurs ofrenes i llurs sacrificis, seran uns falsos creients. Perquè la terra, el paisatge, la llum, la història, la llengua representen la nostra mare, són la nos tra (‘Màtria”; però ells, els primer,s poetes de la Renaixença, els iniciadors, els que ressucitaren la riostra llengua, despertaren la nostra consciència collectiva i començaren de refer el nostre patrimoni espiritual, són la mateixa Patria.

*** Teodor Llorente és el primer poeta, a València, de la Renaixença. Carles Ros, primer ; Tomàs Villarroya i Vicent Zoix, després, s6n els precursors. Teodor U o i ente és l’iniciador. La història verídica, la crítica severa, la política partidista poden dir alxec cosies -aspectes accidentals o efímers de la personalitat de Llorente-. Però la gran veritat és aquesta: Primer poeta, iri~ciador de la Renaixença al Pais Valencià. I encara més: de tots els títols que Teodor Llorente Fosseia, poeta, periodista, literat en llenyia castellana, traductor dels millors poetes eitrangers, historiador, acadèmic, cronis’n de València, el que més estimava i més li $aia sentir-si dir, i‘ra el de poeta valencià. Teodor Llorente, fiadador i director d’un diari tlc tendències conservadores, ptriòdic lligat, en diverses èpoques, a la pol’tici de Madrid, però defensor de les coses de València i dels intercs50s de la regió; adscrit a un partit d-ll Centre, el de Cànovas; cap, un temps, a la ‘(província’’, del partit silvelista, va procurar, tant com pogué, que el moviment renaixentista a València no pren.

gués el caire polític que hiavia pres a Catalunya. I Llorente i els SAIS amics realitzaren una laboi d’exaltació de les cosos i les glòr‘es de València, p - ò exclusivam-iit literària i artística. Un regionalisme molt feble i atenuat es reflexava, de vegades, en llurs poesies i llurs escrits i en els actes que organitzaven. Els seguidcrs d aquell ideari i d’aquella política, les personis niés aparentment nfectes al Poeta, tenien i tenen un gran interés a rrmiarcar aquest aspecte apcLtic, millor dit, antiriacionalista, de la Personalitat literària i valenciana de Teodor Llorente. Tant se val! Quan un liom -un alt Poeta- contribueix tan poderozainent a fer reviure una parla que no és 1’ofic:al de I’Estat, sinó la d ’ m a nacionalitat vexada i sotiiiesa; quan un Poeta treballa per refer el p t r i rrioni espiritual d’eixe mateix poble; quan un Poeta és reconegut com iniciador de la Renaix-nça iiavors. malgrat les opinions interessadament contràries, malgrat la pròpia actuaci6 i la pròpia voluntat, l’obra literària i històrica del Poeta assoleix una força tal, patriòtica i política, que aquei!a obra, creada amb un propòsit exclusivament literari, es converteix en s:mbol, i el Poeta, en iniciador - - e n un deli iniciadors- del moviineiit literari, pati-iiutic i politic si aquest, més tard îiiés d’hora, arriba a produir-se sota els tres aspectes, sota els tres nobles i tlevats aspectes representatius de l’idioma, la pàtria i la llibertat ¿Creien, per ventura, Rribau amb la seu3 Oda a la Pùtipia, i Rubió i Ors amb el seti Lo Gaiter del L l o b r e p t , que havien d iiifliiir tan poderosainent en la Renaixença catalana i havien de constituir llurs versos el punt de yartida, l’iiiiciació trascendental del f ormidiable moviment literari, pritriòtic i polític de Catalunya? Teodor Llorentz és el primir pieti de la Renaixença a València; és un dels iniciidors del rostre total recohranient. Contribuí Llorente a ressucitar la nostra lleiigua. a desvetllar la nostra consciència collectiva. a descobrir i refer el nostre patrimoni espiritual. De tots els títols que posseïa. ~1 qtie més estitilava era el de poeta en llengua valenciania. Teodor Llorente és, doncs, el Poeta i el Patriarca del País Valencià remixent. c;

Miquel Duran de València

L‘equilibri mental i moral d e Llorente L’any 1846 es publicava a València un setmanari -El Fènix- dirigit per un daquests esciiptors que, sense arribar a ésser de primer rengle, tenen el do de rebre amb tot entusiasme les inÌiuèiicies característiques de l ’ è p a : Rafel Carva:al Aquests homes no deixen, en general, cap obra de relleu, puix que es concreten a interpretar el sentit contemporani, amb els seus defectes, les seues exageracions i fins i tot amb les seuec POsitives virtuts ; però, en canvi, desvetllen dormides potències jovenivoles i inicien franques freturej de cultura. La revista de Carvajal, per a un fidel observador, és una meravella per a l’estudi complet, absolut, verdader, d’aquella &pocaagudameiit romàntica, continuadora d’iaJtres, molt llargues, de neguits, de turbulències, d‘inèrcies espirituils. Santes voltes com he tingut el plaer de fullejar 1-1 Fènix he sentit amb plenitud els batecs d’aquell temps, sadollat d’ànsies renovadores. Però d’entre totes aquelles pàgines on collaboraven Lluís Miquel Roca, Vicent Boix, Joan Arolas, Joan Antoni Almela, Zacarès, Gregori Gisbert, Pere Sabiater, Pasqual Pérez Guzman, Pelegrí Garcia Cadena i altres valencians, les més :L:ggestives por a mi eren les dedicades per Carvajal o els seus companys a ha crítica teatral i a la vida social valenciana. Aquell estil del director de El Fèiaix, solt, arilj,ul.lós, vanbant-se de suficiènc‘a, excèptic uns cops, agressiu altres, poètic i cavalleresc fins exagerar quan hom tractava de les dames, cridaner i iXc sempre, era talment la faisó d’exriure dels literats de la primena mitat del segle XTXè, exagerada, en aquells de segon rengle que no podien modificar amb el propi gust el corrent general. E n la infantesa de Llorente, els quaderns de ,hi Fènix, com els de El Sewanario Pintoresco, que dirigia a Madrid Angel Fcrnàndez de los Iiios, contribtiren a moure la seua sensibilitat, Ferquè a més de les composicions dels nostres 1;. rics, hom publicava contalles iiltraromàntiques,

iiovel.les històriques i episodis valencians, com “El Encubierto”, de Vicent Boix. A més, El Fènix repaftia, a expenses de la “Sociedad Li-eraria d t Valencia”, totes les obres de Dumas, de Sué, d’Arincourt, de Châteaubriand, de madame Stael, rle madame Cottin, Byron, Goethe i les de major expandiment d’aquella època, que havien estat importades de França pel famós editor Cabrerizo. Cada quadern de El Fènix era per a l’anima ;ove de Llorente d’especial potència assimiladora, de gaudi íntim, de fort estímul, que aniria deixanthi sediments ignots al prompte, però que aquelles i d’altres lectures semblants sostindrien amb tota la seua puixant vitalitat, fins que influències decisives manifestasisen llur existència per a eixir xnb explèndida i abassegadora energia. Però així com El Fènix, per la seua estructura, per les seues remarcades i àdhuc exagerades característiques romàntiques, va poder ésser la temptació recòndita de l’adolescent Llorente, la revista EI Liceo potser li servís, després, d’orientació. Fer a mi, la primera de les esmentades és el verclader espill de l’epoca: d’aquí la preferència de ;esment. L‘altra, malgrat Frtànyer al mateix periode, no és tan estrident, diguem-lio així ; és d’cn romanticisme purament cultural. representa ideals artístics, científics i literaris. EE Fènix és el poble, la massa, l’esperit democràtic, l’emportament x=volucionari ; El Liceo, la selecció, l’equanimitat, la disciplina, l’assossec, i si Llorente abrusà la >rua innata sensibilitat poètica amb les brases roitiàntiques de la revista de Carvajal, trempà l~ sem pensa en 1:s platges tranquikles i senyeres dr l’altra revista. Perxo, mbrrisco a qualificar Teodor Llorente com l’escriptor, l’home d’equilibri, i així fou durant tota la seua florida existència: iin home equilibrat, el miateix en el seu credo estètic, que en les orientacions valencianistes, que en la seua fecunda i incomparûble labor periodística. I aquesta difícil qualitat de l’equilibri, tan sols

6s prop” dels homes d’una gran força mental i

espiritual, única que té el poder modificador i aparta del fanatisme, de l’estridència, de la tasca passió, als benhaurats que en gaudeixen. La primera prova daquest equilibri, que és la vertical, la base de sustentació de tota la seua vida, la tenim en la serenor demostrada t n la ini. ciació de les seues tasques escolars. Aquell jove, acaronat per les folles influències romàntiques, anihiladores de tants destins individuals, a Fen23 es troba en dispsició de emprendre el c a m í iie(essari per a conquerir un esdeveniúor pmtiu, bandeja msomentànianient la innata vocació ratificada per uria evident aptesa, i l’any 45, en piena tfervescència romàntica, comença els estudis d j segona ensenyança, i, en acabar-los, segueix els corresponents a la Facultat de Dret, amb brillai.tissimes notes. Detall aquest que confirma la iinFresció del tremp mental i mora! que hom troba en la vida de Teodor Llorente, amb les coii:e giients conclusioiis d’ésser, l’esinentat equi1 bri, ,onamental per a tot aquell destinat a conduir rentades o a regir el pensament ciutadà. Però és que per deixar a honesta distància 11 temptació literària, abandona allo que constituïJ !a verdadera necessitat cordial? No. Tots sabeni el detall que. al disset anys, estrenà, al Teatre Principal, Delirios de Amor, obra dramàtica nascuda de I’abasxgadora empenta jovenívolla, ofrena que a la seua pròpia vocació es va fer Lloiente, però sense que la notorieht conseguent el tlesviés una paissa de la serena trajectòria seguida. I ensems que continuava els estudis eii la Universitat amb poderosa ànsia de cultura, s‘assabenta.a de les més reeixides produccions mundials i 1; (‘ren familiars els lirics més gloriosos, pretèrits o contemporanis. Llorente, en la Universitat, va é:sx un revolucionari, en el sentit d-2 transformar el gu-t general dels escolars, adoctrinant-los en les modern:s disciplines estètiques, desvetllant-hi llur sensibilitút a l’impuls de la seua i incorporant mo1.s carnpanys en la croada de cultura, de què eren apòsLols ell i Querol. Les lletres castellanes primer, iiiés endavant les valencianes, va tenir en aqudls uiversitaris entusiastes conreadors, victòria mai iia aconseguida, si al prestigi cultural dels inductors

s’haguessin unit l’exemple i la perseverancia, Llorente ascolí, doncs, en aquell temps, ecpiritualitzar la Universitat de València, a la qual doiià una certa simpàtica elevació, to de bon gust i de modernitat, veritable enfervorització per les ï u tes del pensament.

tic)

Pero allò que en el meu conceptfe no s’ha reiiiarcat prou, és que, mercès a l’equilibri innit dLlorente, València fou una de les primeres poblacions espanyoles incorporada a la sensibilirat lírica universal, i gràcies a Llorente no foren estranyes al nostre país les vibeacions sentimentals dels esperits pròcers del món, ni les caratteristi. ques literàries de cada gènere i escola. Degut a l’únhel de comunió amb les àn’mes selectes d’altres paisos, els valencians van poder seguir el vol de :es àligues, banyar-se en la llum del sol. interpretar les melodies marines, pujar als cims de les tnuntanyes, aspirar els perfums orientals, viure Its magnifiques gestes històriques, delectar-se en 1i pau de les rústegues ozbanes, ésser niés prop dc Déu. El llibreter Marià Cabrerizo va obrir les portes de València a la preponderant producció roinantica; però Llorente, amb el seu talent, amb la ceua cultura, amb el seu gust i equilibri, va convertir aquell arramblador torrent en un corrent endegat i cristalli, en unia deu íecundadora. Diguem-ho amb més claredat : Llorente modificà amb la seua influència el sentit del romanticisme valencià en dos aspectes essencials: en la formi, puix que totes les seues composicions van scrvar les pulcres elegàncies clàssiques, clins de les noves rtormes mètriques; i en els fons, c!efugiiit aquelles exageracions pessimistes, escèptiques, delirants, ttimultuoses, divagadores. que constituien l‘aspncte viciós del gènere. Heus ací, com a mostra, els Versos de Juventud, models del romanticisme que podem qualificar de “llorentí”, que tingueren una gran força de captació entre els poetes valencians J’aquella i de fvtures etapes.

Més interessiant que aquestes patents influències del nostre patrici amb la lirica castellanovalenciana en general, és per a mi les que encaniitiaren el poetia a horitzonts regionals. Ell i tots t IS qui se n’han OcuFat d’aquesta personalitat liteiària, manifesten que la lectura de Lo gayter del ;Jobregat va realitzar el miracle. Però abans d’es-

a niés a més, de la seua responsabilitat si no aplicma les seues aptituds a desviar aquell plebeisine literari, t o a m e n t eixorc per a L’exalçiment d’homes i fets gloriosos del País Valencià, va decidir escriure en la llengua indígena, polint-la, dignificant-la, i va enviar l’any 1857 al Conciliador -periòdic de Pasqual Pérez i RodríguezAquestes poesies, mes famoses Fer allò que te- k s primeres composicions valencianes. D’aquesta nien d’iniciació, de noble anhel, de fervent patrio- data, doncs, arrenca la suggestiva garlanda de , bastaria per a tisme, que pels seus mèrits literaris no podien in- l‘immortal Llibret de V ~ r s o sque glorificar el nom de l’autor. fluir Lbrente, com en altres poe.es, per ;a Conforme, doncs, que Lo gaiier del Llobredata de la iseua publicació ; però és indubtable que després no foren desconegudes pel nostre poeta, ,ïat fos un estímul i record del seu deure; però donada la seua formació cultural. Per què, doncs, res més, perquè Teodor Llorente astava mancat ido tingueren la força necessària per a regirar el CIabsolut d’esperit gregari, i l’home que amb les seu esperit, posant al nivell del cor la devoció wues pròpies potències culturals modificà el senracial, com van influir les de Rubió, tan antiglies tit del romanticisme, acceptant les seues formules com aquelles? Senzillament, perquè les de Villar- generadores, però no la seua pirotècnia suFerfiroya estaven mancades de força interior, de di- cial, també va admetre de Rubió les seues pragmàtiques líriques, les seues essències inspiradort .i, namisme trascendental, de torbadores perspectiFeri, no altres aspectes localistes, un xic boirosos, ves, el contrari que les del poeta català. que poguessin ésser un perill en csperits no equiPer a monar les inquietuds, els nous punts librats com el seu. d’albir que la lectura de les composicions de L o Llorente, que si en castellà era un poeta, en cla&er del Llobregat van produir en Llorente, he valencià era la Poesia; que si en les rimes Castetornat a llegir-les; totes elles impreses en 1841 ilanes era cultura, cor i esperit, en les valencianes -precisament el mateix any que les de Villarera entranya, raça, medula, verb, mai no perguc‘: rclya- i m’explico perfectament l‘ef ecte produït cn l’anima sensible de Llorente. Perquè en totes 1 equilibri, la serenor. La renaixença literària valenciana li deu, doncs, i en cada una de les dites compssicions, es bara Llorente, el primer impuls, la pulcritud clàssica i egen, amb les tendres expressions sentimentals, uns enfervoriments tan idolàtrics, tan íntims, per de lla forma, la sàvia depuració romàntica, els les venerades tradicionis de la patrila, uns tan cliggestjus camins d’inspiració, la color i la vibrac.ilids anhels reivindicadors de les pretèrites glò- ció mediterrània, un profund lirisme de reminicries racials, que deixen en l’esperit del lector una cència laniartinianes, de Víctor Hugo, dels poetes rmució suggeridora, sobre tot en joves -com era Inés destacats de la literatura universal. Les circumstàncies derivaren la seua missió reczllavors el cantor de La Barraca- doctes en les gestes de la terra nadiua i ja experimentats en lsra vers distints aspectes culturais de major trnsles absurdes normes d’una política incomprensiva, cendència en l’ordre educador i progressiu. Un egoista i gregària. Altra poderosa raó hagué d’in- d’ells, l’històric ; altre, el periodístic ; en ambdós, fluir Llorente per a impressionar-se amb aque- especialment en el darrer, la influència de Llo!las lectures: la senyoria de la forma, la noble rente s’expandí més enllà de la nostra terra, perelevació del llenguatge. Per què a t’alència havi; què hom no pot pas par!ar de pediodisme espanyol d‘emprar-se en genxal l i dolça llengua nadiua en sense col.locar el nom de l’apòstol de 113 nostra obres de baix ruralisme, fins a ésser el valencià ienaixença literària entre els dels mestres de maexclusiva expressió del “col.loqui”, del sainet i del jor relleu, car si, com autor del Lllbret de Versos, xtmanari satíric ? mereix I’acaîament del País Valencià i és queiObsessionat per aquests pensaments, convençut, com de gran en la història de la literatura lirica, brinar aquest assumpte, cap preguntar: Per què no va poder captar el seu esperit d‘innata vaienciania Toids Villarroya, l’eximi fill d’aquesta terra, que havia publicat l’any 1841, en la revista E! Liceo, les quatre famoses i excel.lents poesies demostratives de la belligerància i poder líric dei nostre idioma ?

com a periodista és per a mi més gran encara, peï tenir caràcter universal les seues fòrmules i procediments. Pensem en ço que era el periodisme abans de fes activitats de Lbrente: Superficialitat o passió, drsequilibri o llibertinatge, audacia o grolleria, petulància o vanitat, bandera d’apctits o clau Fer a aconseguir posicions, tot el més, talaia d’ambiciosos o muralla dels ben situats,’ però gaire% sempre càtedra d’exclusivisme o oracle de la pedanteria. Clar està que hi havia rxcepcions, però no gaires. Quan es va encarregar Llorente, l’any 1861, de dirigir La Opinión, tenia vint-i-cinc ans, cap pràctica periodística, però hi portava una cultura, un tremp, un equilibri, un caràcter, sobretot ura consciència i patriotisme. Fullegi’s aquell periòdic de ia setanta tres anys: llevat dels evidents progressos tipogràfics i informatius de 1època present, no crec pas que puguin avantatjar-lo molts en esperit de modernitat, en exacte concrecio de I’actualita: niundial, en síntesi informativa, en serenitat en PIS judicis, en interp~etacióde la veritable opinió ciutadana, ni tampoc e n l’autentica aplicació de la legítima democràcia. Però sí afirmo que, literàriament, ni abans ni després sobrepassa cap periòd’c Lc?Opinión, car he examinat amb minuciosa atenció totes les seccions d’aquell periòdic i puc assep r a r que, des de 18rticle editoriil fins la insignifitant gasetilla, porten el segell de Llorente: pulcritud, correcció, elegància gramatical, sense degenerar en conceptisme ni en pedanteria, tot fluïd, cristalli. Deixant a banda l’estudi de les normes seguitles per Llorente en la defensa dels ideals del periòdic, en la fiscalització dels dirigents polítics i administratius, en el judici dels esdeveniments iniernacionals i particularment en les ordinàr’es p:llèmiques periodístiques, em concrete a assmyaI x els efecíes que va produir la iniciació periodistica del jove director de La Oihzión. En primer terme, impulsar des del periòdic la i inaixença literaria de Valèncit2, de Mallorca i $C Catalunya; en segon lloc, brindar assídua co1Jaboració als escriptors de la terra, voltant-se d’elements genuïnarnent valcncianc i dedicant-las, segons la vocació i co;itura llurs, a distintes seccions

i disciplines ; en tercer lloc, a treballar pel progrés cultural i econòmic de la terra valenciana, conven$ut que el complement de la personalitat regional estava en l‘extensió de les seues prbpies forces productives, raó dels anh>eIs d independència ecotltxnica. Daquesta faisó, L a Opi&&, dirigida per Llorente, era una nova fase, una nova força de la renaixenca literària, un camí noble. simpàtic, màntic, però potcer menys positiu que i’inicat pels renaixentistels catalans d’enqà de Lo gayter (!el Llobregat rn defensa dels ideals mediterranis. El que sí és evident que aquell jove de vint-i-cinc anys marcà amb son innat equilibri, noves orientrtcions als periòdics de dins i de fora de la nosira terra, dignificant-los, polint-los, ennoblint llurs campanyes i donant-los un marcadíssim sentit literari que pocs tenien.

I aquest remarcable relleu que durant cinc anys Opinión, s’awcntuà en encarregar-se Llorente, en g e n a de 1866, de la direcció de Las t’rozhzcias, on tenia més llibtrtat d’acció, car, al inenys en la primepa època, eis ideals defensats -independència política, ficcalitzaciij dels partits de torn, servei exclusiu delis interessus locals i generals, condemnació de revoltes i de conspiracions polítiques, noble lluita de doctrines- eren els seuis propis ideals i els que han daefensat sempre els csperits millor equilibrats. Llegir el programa redactat per Llorente en iniciar-se la publicarió d 3 L A S P r o ~ ‘ ~ésc endinsur-se ~ ~ , pzr complet en la cwa personalitat; si en aques‘.s momcnts es puI)!iqués, tindria bambé indubtable actuali:at. perqriè aquelles idees, aquells conceptes, tenen el do de lïmmutable, i després de s-ixanta vuit anys d’existència, a més d’ésser un programa de g:x r n , és font viva d’autentica, vit21 dcmocràcia.

va tenir L a

A més de l’esmentat periòdic, exiseix enzara una altra prova que confirma 1 equilibri, la personalitat racial de Llorente i que serva tots els reIteus característics temperamentals i ptribtics. El qui escriu la història de la ieua terra és una part del 'seu esperit i fruit assaonst dc les seues entranyes, sobretot si el qui ho intenti beu e3 les verclüderes deus secdars i procedeis ferventment i ?atriòtica en la justa revisió d’homes, tradicions i csdeveniments. Si les diverses tasques de Lltorente, Is-5 seues múltiples atencions en servei de Valèn-

cia, li haguessin perinés dedicar la total atenció a k s t i r la història d-1 País Val-ncià, res més pcriïcte no hi hautria en Espanya, on als historiaclurs en general -honor i gratitud per a tots- els iia niancat allò que hom podria aiionicnar calor dr recerca, enipenba reivindicatòria. curiosita'; .sEntiiliental, aniarada d íntim lirisme. Escriure la història de València era per a Llorente. més que un lluïment, un honor, u n i entranyable necessitat. tal coni un bon fill, que a penes va conèixer sa iiiare i necessita reconstruir-la, fer-la viure per a millor exalçar-la o reividiaar-la. Així es comprén que l'autor dels dos volums Valencia, escapçant ;es hores a distintes activitats, fes el miracle, no d e contar, mes de cantiir la història de la nostra t v r a , junyint a la documentació directa, a les pures recerques rectificadores. encisos poeniàti'cs, dcp t s a una prosa neta. càlida, galiana, animada com sempre de recòndit lirisme, de tal iiianera, que al lector ii sembla èpic ~110 que és gran. i encisador i lluminós el que és insignificant, el folklòric. L'obra Valencia, que com sabem forma p i t de la magis:ral Recuerdos y bcllczas de Es$aiin, que anys abans va començar Piferrer i Parcerisa, a Barcelona, a niés d'ésser una ostentació d'entranyable valencianitat, catedral romàntica, iruita tardana, per0 justificadora de la renaixençö literaria, conv:itueix Enia prova més, confirmaciora de i'estructura mental, patrícia i moral de Llorente, és a dir, cultura, s-nsibilitat, equilibri i patriotisme.

I coni de passadii, no és inútil recordar que zn actuació de la seua vida no va deixar de treballar directament o indirecta per ]:a seua terra. Si per E#spanyai contra la seua voluntat es va decidir a orestar certes collaboracions politiques, no hi lid dUbte que fou per a millor servir la pàtria valenciana, perquè, si no fos així, tenia p-rsonalitat i in-estigi suficients per a obtenir càrrecs, tant de i epresentació popular com administrativa, qu: l'obligareii a viure a Madrid, i per ValèIicia accepti, en dues ocasions. la per a ell ingratissima tasca d'e fer petita política, quan per imperi subjectiu, innat del seu ésser, cra refractari a pactar amb els egoïsnies i a cercar torçades interpretacions a la !,lei o a la Justicia. Sols tenia Llorente excussble vanitat per a les coses i els honors relacionats C:LF

xnib ei seu valencianisme o aconseguits per la seui consequència, ccm, per exemple, en llaor de la > e m significació literària en la renaixença de la iitcratiiri valenciana o en consideració a la seua executoria cultural, en la qual figurava la difusió (1 aquelles concepcions d'enginys exòtics, vertides a l castellà, amb la fidelitat d interprebació pròpia tl'aquell a qui no li és estrany l'ambient de les altiires. La major part d'aquestes coses lec ha ignora(les el poble valencià. Certament que els genitors de la cultura valencianista van tenir nombroso5 i dcstzcats panegírics, entre ells Emili Castelar I Jlenéndez Pelayo -verb i ploma de la cultura espanyola-. però aquests insignes patricis esguardaven l'obra valelicilana com les àligues el conj m t d'una vall esplèndida ; cal, per a assimilar-se !'esperit, les veritables fonts nadiues d'aquelles act L lacions, la familiaritat dels teuladins, als quals arriba la calor de la llar dels homes; i això està encara per fer. Malgrat tot, el poble valencià, com un instint acreditatiu de la raça llatina, va riidevinar el que la cultura valenciana i València li deuen a aquest home: l'ennohliment de l'idioiiia amb el qual cantà, en estrofes magnífiques, la vida immortal i la quotidiana dels valencians; la gt nitura d'una exten$a agrupació d'homes aniadors de les glòries de la terra, l'apastolat que, vora l'ombra del Miquelet, va exercir durant qdasi mig segle en defensa dels interessos valencians, la llarga vida de íadigós treball i les hores furtades al descans i a I'esbarjo, la quantitat infinida cl'amor a València, demostrada prr a convertir en gaudis delecíables tots els sacrificis. I el poble de València, en un d'aquests matins que són glòria de la terra i en els quals l'esperit rep la sensació de la immortalitat, va retre a Llorente els màxims honors, fent una corona per a ;,quel1 f roiit ven-rable, tants anys inclinat sobre Ics quartilles que la pensa immortalitzava, de rotes les flors dels seus jardins, l'abundor de les quals semblava haver-se multiplicat per a fer acte de presència en aquella jornada joiosa ... Per la meua part, sobre tots els títols que hom !i pugui aplicar a Llorente, consigne el meu: hotne d'un esperit absolutament equilibrat.

V. Calvo-Acàcio

L a

M ‘ o r t a - v i v a Mmta d i w n que és, Mes j o la crec viva. V. BALAGUER Desperta, es mou, es dressa triomfal la Morta-viva; els braços, fet a trossos el ferro que els aìptiva, al cel alça lleugers; i l’envejás, a qui era sa mort grat espectacle, les palmes del martiri veu en sa mà, oh miracle, mudades en llorers.

El verd ram en la dreta, la citra en la m i esquerra, renova el gloriós càntic que va encisar la terra; i en son invicte front el foc que l’entusiasme, el goig i l’amor pinta, borra amb ardentes flames la vergonyosa tinta del ja oblidat afront. Jo et conec, noble Verge! Tus abells d‘or cenyia corona d‘englantines i roses, quan un dia, amb mots de sucre i mel, d’amor i gentilesa dictaves al món regles i donaves a l’ombra d’aquells boirosos segles una albada del cel.

Tu, banda d’or i seda, del paladí creuaves al pit valent, i símbols de fe i valor pintaves en son ferreny escut; tu, quan la nit venia, d‘ombra i de dol coberta, en los castells tenies una finestra oberta all gemegant llaut. Sens por a Rei ni a Papa, garrida, solta i lliure, corrent palaus i places, mesclaves el foll riure a l’armoniós cantar; i als p b l e s com als prínceps, les veritats dels savis amb grans rialles deies per els gojosos llavis de l’aplaudit joglar. Oh, fillb primogènita de l’antigor llatina! Dels trobadors alegres sobirana regina Mestra del Gai Saber! Si en tes mans falagueres gents d u n a dura raça la citra, engalanada de flors, d’un cop d‘espaasa a estelles varen fer;

Si furients arrencaren al teu front de poeta la corona d’Isaura.; si flagellada i nueta, per dol i escarni amarch, dels palaus i dels temples, com una esclava innoble, ai carrer et tiraren, per a envilir ai poble, oh, musa d’Ausias March!

No, no es gelà paorosa dintre tes nobles venes la sang de tos grans avis, ni en ton cor, ple de penes, s’esglaià l’esperit ; perque en ciutats i en viles, en planes i en muntanyes, el bon poble, doman-te lo foc de ses entranyes, t’acaronà a son pit. Allà, dormida a l’ombra d’humil trespol de palla, als ecos amorosos de popular rondalla, n un altre temps millor, entre daurats encomnis d’amor i jovenesa, volava la t e m ànima, en triple foc encesa de Fe, P à t e i Amor.

I d’eixe jorn l’albada despunta ja, oh madona; com al cavall de guerra, clarí que lluny resscma, avui te despertà veu de sentit profeltic, que’ et mou a nova vida, i guaitant a la fossa, on jeus tants segles, crida: Oh Llatzer, Alçat ja! Veu a n t a que ensems junta, per a ennoblir als pobles, els hinines del pervindre amb les antigues cobles; ubriagadcxa veu, que al món li diu: “Germanes Cón sempre les victòriesi! Vingau, vingau, poeta, i de totes les glòries la glòria de l’hom feu.” O h Musa dels trobaires! Oh Verge llemosina! al grat ape1 resonga vui ta cançó divina; i ai càntic dels germans unix la veu dolcísUima, que el món recorda encara, i que de nou a rebre, gojós, ja se prepara amb picaments de mans.

Teodor Llorente

La m u s i c a l i t a t e n l a p o e s i a d e Llorente E m demana el bon amic Miquel Duran com és (iue vaig escriure música (les meues primeres ubres de certes proporcions) inspirades en poesies de Llorente. Procurare explicar-me. En dir la “musicalitat” de Llorente no em refereixc al que generalment és considerat com “la música deis versos”, o siga aquell “sonsmet” basat en aliteracions i en la rima, consonant o asonant, no; jo vull parlar de l’elsperit que vibra en el fons de I’obra llorentina. Es un esperit naturalment líric, del qual potser el mateix Llorente no se n‘donara. I dic això perquè en la joventut del poeta no apareix practicada la música, i sí la pintura, i perquè aleshoI C S lla música que Llorente podia sentir a Valenria era quasi només que lla d’opera italiana o la de gènere religi b...que també era escrita en estil (iòpera italiana. Qtins temps aquells! Las temp r a d e s del Teatre Principal duraven molts mesos, quasi tot l’hiverii. i les fam2ies es disputaven Ics localitats “d’abono’’, fins a I’zxtrem que, quan tenien doll, seguien nijantenint l’abonament, encala que la localitat restés buida, a fi de no perdrz el &et a c a p a r el ‘‘seu’’ lloc. En temps més propers als d’ara, hi veiem alguna revifada, per exemple, quan el fanió; tenor Vinyes cantava Loheiigrim ... La ‘legenda del Sant Graal, tan directament relacionada amb el Sant Càlzer de la nostra Seu, és ben a propbsit per a què impressionara Llorente. A ell devem la versia valenciana del “racconto” famós de I’últim arte, i que Vinyes cantava per tot arreu quan li’l feien repetir. Però ja la malaltia de I’oïda entristia el po-ta. i acabà per allunyar-se de les audicions musicals ciue, dissortadament, no podia escrltiar. Qui sap si per aixo mateix tenen els seus versos aquella musicalitat sempre més acusada i intima ! Dic “musicalitat” en el sentit d‘espir‘tualitat que, per a manifestar-se, necessita una manera !>articular de llenguatge, un “cant” expressiu, revelador de l’emoció incterna. Es el que expressava

Carlyle en aquestes bdles paraules: “Tots els homes tenen un accen;; peculiar, encara que cada un, per ell mateix, no observa sinó l’iaiccent dels altres. Veieu també coni tota parla apassionada es fa musical, aanb música mks delicada que la del simple accent; el llenguatge d’un home, encara que estiga emportat per !a ira, c‘s converteix en musical. Totes les coses obscures i misterioses són com un cant llunyà i desconegut ... Així, doncs. a la poesia li direm que és pensament musical. Es poeta qui pensa d’eixa manera.” Aquestes paraules tan reveladarec són les que cal recordar per iai comprendne la musicalitat dels versos de Llorente, sentiments íntims, vigoria de lirisme, admirables pel seu I”Y->f*indsentit de la valencianitat. Es precisament per (aquest bategar del ritme en l’anima nostrada, en els pensaments i sentiments del poble valencià, pel que poJeni parlar de! ‘‘nostre esperit” niani festant-se ei1 bella expressió ,sinestèsica. Per afixo en les poesies de Llorente, lartista iiiúsic pot trobar l’equivalència sentimental dels cons respcte del sentiment poètic de la piraula En da mida del nieu s f o r ç , amb t3t entusiasme, així vaig fer en escriure música després de llegir aquelles poesie,s. D’eixa manera varen néixer, per cxentple. Valenciunrs, qualre breus quadro; or questrals, que evccaven la p i u dels cxnps, les danses camperoles, cançons d’infants i de mares.. . De la mateixa manera nasqué la Llegenda (cors i orquestra), dedicada al famós Orfe3 Català, i que és un triptic qu’e s’inspira en la poosia Lo Rut Prnat, sintetitzant en tres moments la gloriosa fqura del rei En Jaume: “heroisme”, “mort” ; “glòria ”. Fora de València aquestes obres han estat jut;:des com a ben exp-essives de l’anima del nostre poble, permeteu-me dir-ho sense vanitit. Aix6 es el que més pot sa’isfer un artista: que li Jiguen que és fill de la seuca terra.

Eduard L. Chavarri

L A

B A R R A C A

Com la gavina de la mar blavosa qce en la tranquila platja fa son niu, com lo nevat colom que el vol reposa ae l’arbre verd en el brancatge ombriu, tl!anca, polida, ssomrisent, bledana, casal d’humils virtuts i honrats amors, ..i alegre barraqueta valenciana s’amaga entre les flors.

Allà dins, entre alfàbegues florides, lo corral, baix l’ample taronger, mormorejant pregàries beneïdes, !a mare agrunsa a son infant darrer; i al cim de la cabanya, fent-la un temple, santificant sos gojos i dolors, obri eterna la creu, per digne eixemple, sos braços protectors.

Baix !J figuera, on el aucells de 1 horta canten festius l’albada matinal, ai primer raig del sol obri la porra I als aires purs del cel el finestral ; : com la mare cova la niuada le: amoroses ales extenent, pobre trespol de palla ben lligad., la guarda d u n nial vent.

Tot riu entorn : va l’aiguci cristdlina corrent entre pomells de lliris blaus : scirolla dolçament la mar veïna, mouen els arbres ventijóls suaus ; i si el fillet dormit a la mamell~a inira I’esposa i calla, ou ai lo lluny llarga cançó de l’home, que la rella enfonsa ab valent puny.

Quatre pilars més blancs que l’assutzena, iorinen davant un pòrtic de verdor ; corre sobre ells la parra, tota plena tlc pàmpols d’esmeralda i riïms d‘or ; 2 son onibra. lo pa de cada dia rrpartix ii soc fills el Treball san: ; en la c d a la Pau i 1’Alegria les flors van despullant.

i Barraca valenciana i Santa i noble escola del treball! i Modest breçoì

del que nos dóna el pa, laboriós poble curiit pel vent i bronzejat pel sol! Yfés que els pallaus de jaspis i de marbres, niés que los arcs triomfals i els coiisseus, tu, pobre niu perdut en mig dels wbres, valdràs seiiipre als ulls m e i x

h un costat cbri el pou la humida gola i per que tinga perfumat dosser, la garlanda de flors que la1 vent tremola, e s t h sobre el brocal un gesmiler ; i per la franca porta mai tancad:*.. :ts flors despreses i el flairós perfi?m a dins penetren en la dolça onada de l‘aire i dc la llum.

E n tu naixqué l’hermosa campesina que tot rl món contempla ernbelesat, llatii-adora ab aspecte de regina, plena ensems de modèstia i magtctat; la d‘ajustat gipó i airoses faldes; la que el foc de 1’Aràbia du en els ulls; la que clava ab agulles d’esmeralies els negres cabells rulls.

Pengen del mur l‘aixada i la iorbella que a terra fan baixar el suat front; ei pulcre canteret, que la donzeli.t, encorbant el braç nu, porta a la font; i plena d’harmonies misterioses, ia guitarra, que ensems gemega i riu, u la llum de la lluiia, en les gustoses velades de l’estiu.

La que la roja fraura, al rompre el dia, cull una a una, i en brillant pomel!, que la niaieixa Flora envejaria, imta el gesniil, la rosa i el clavell; la que despulla la frondosa branc2 aliment de l’insecte filador ; ia que tals rossos capells, cantant, arranca la subtil fibra d’or.

ci1

En tu naixqué, company ben digne d‘ella, sobri, sofrit, lleuger, fort i lleial, rl que en l’aspre guaret clava la rella i obri a l’aigua corrent fonda caiial ; cl que sembra el bon gra i els arbres talla i en l’almàcera extrau l’oli més fi, i ab incanmble peu follejant balli en lo trull ple de vi.

Guarda els infants, que baix de la porxada ab el jònec valent juen sens por; guarda a la verge, que en la nit callada escolta la cançó que li ompli el cor; gcarda la mare, ardida i jubilosa: guarda el pare pensiu, que es cansa ja; guarda el pobre vellet, que al pe:i reposa de l’arbre que plantà!

En que enflocant son aca voladora, ia joia guanya, que a la novia dci, el que fa refilar a la sonora citra en les nits d’albades. com ningú; el que per a def,ensa de lla terra, !o vell trabuc despenja del trespol qiian per l’horta, donant el crit de guerra, retrona el caragol.

Guarda-los de la pluja i la tempesta per a que dorguen sens dubtós recel; guarda-los de la fam i de la pesta, del foc dels hòmens i del llamp del cel; guarda-los bé dels esperits malignes, de les llengües de serp dels mals veïns; guarda-los bé de temptacions irdignes, de pensaments roins.

E n tu naixqueren i dijosos viuen; per a ells, el món que veuen no és més gran com els aucells que moren on aniuen, en tu brqol i tomba trobaran. Ton lluminós fogar és sa alegria; a sa dolça calor són forts i rics: guarde-los bé ton ombra, nit i dia, de tots els enemics!

I sobre ses victòries i fatigues, sobre el goig breu i el treballar f-onstant, sobre el camp pedregat o ple d’espigues, wbre la taula buida o abundant, sobre el ball de la boda desitjada, sobre el fúnebre llit, banyat en plors, ertenga eternalment la creu sagrada los braços protectors.

T. Llorenfe

L 1 o r e 11 t e , h i s t o r i a d o r Vocació En Teodor Llorente, fou un historiador? Si la paraula “historiador” es pren en un sentit professional, si es vol entendre una activitat íinica i fonamental, Llorente no fou un histo1 iador. Però, en canvi, ho fou plenanient si -d’una manera legítima. perfectament legítima -es considera historiador al que té el necessari coneixe. ment dels temps passats en absolut o referits a LIII poble determinat i els sap presentar d’una manera oportuna. així com aquell qui fixa literàriaiiient les coses que passen al seu voltant, si bé en q u e s t darrer cas li escau millor el títol de cronista. Joan Navarro Reverter, en el llibre Teodoro Talorente. Su vida y sus obras, recull unes pairmies del poeta que, per la seua força significativa, cal donar ací. -Si la vida poguérem refer-la, si poguéreni mamprendre-la de nou -deia Llorente-, jo ja cé a què la dedicaria: a escriure la història de València. Me n’aniré del món imb el sentiment de no haver pogut realisar eixa tasca. Quant m’ha tcmptat! 2Pot donar-se unia obra més bella que cercar en llurs fonts veritables, que ara comencen a conéixer-se, la veritat i l’explicació dels esdeveiiiments que els nostres antics historiadors (quasi 110 mereixen el nom de cronistes) ens ham tramés d’una manera tan incompleta i a vegades tan inexacta? La història del regne de València està per escriure i, ben escrita, seria una obra interessan. tíssinia. Des dels temps de l‘expanció colonial dels fenicis i els grecs, hi ha alguna cosa de poema en aquest golf valencià, on alçaven els zacintis I’zcrbpoli saguntina i els foceus I’hemeròscupi de Diana ; ací prengué proporcions èpiques i tràgiques el drama cartaginès; ací els darrers soldats di. Viriat donen origen a la nostra València. I, deixant a banda la invasió visigòtica, i l’episodi una mica fosc de la vinguda i ocupació dels imperials de B i z a n ~ ,i la dominació dels sarraïns, i

!‘aventurada conquesta del Cid, venint a allò que fiis és més propi i peculiar, quant cal estudiar en Ilai figura gloriosa d‘En Jaume, el nostre primer rei, en les seues ràpides conquestes, en el seu govern, en les seues lleis, en la constitució d’un nou Estat organitzat segons ma norma de raó i ci’aplicació pràctica, amb idees noves i harmòniques, sistematitzades pel sentiment i el pensament del segle XIIIP, l’epoca culminant del cicle medieval! I les vicissituds de les lleis forals, i la influència primerenca del renaixement italià, i I’ecrlafit polític i social, encaria més social quc polític. de les Germanies, molt superior pel seu sentit al de les comunitats de Castella. I, seg!es després, l’adhesió de Valèn‘cia a la cisa d’Austria, i la seua hostilitat a la de Borbó, i la ruina del seu règim foral, i el cas estupend del decret per a que fóra incendiada i esborrada del món la ciutat de Xàtiva. I, en el segle XVIIIè, la naixeiiCa, en l’ordre intel.lectua1, del cristianisme, primera albada de les noves idees en Espanya. I poc després, l’impresslonant moviment popular contra els francesos ... Tot això, amb l‘anàlisi del geni vi+ lmcià, els seus costums, les seues festes, la seua paila, la seua poesia, la seua manera d’ésser, de sentir i d’obrar, ¿ n o seria una labor agradaibilíssima, encisadora, per a qui poguera escometre-la reunint tots els antecedents i les comprovacions necessàries? A vegades pense que si el treball qw he posat en Las Provincias durant quaranta tres snys, dia per dia, l’haguera pogut consagrar a eixa obra dels meu somnis, alguna cosa hauria fet. Fins ací les paraules de Llorente. Evidentment, cs una llàstima que l’insigne home de lletres no es poquera dedicar d’una manera més sistemàtica al conreu de la història; però, de totes les maneres, i3mbé és evident que, malgrat la modèstia amb auè s’expresa, molta cosa va fer, coni es vorà en els paràgrafs següents.

I31 periodisme Quan En Teodor Lloretite va acabar la carrer1

d‘advocat, la qual havia cursat brillantissimament, s‘adonà que no tenia vocació per a I’advocacia. I diu el biògraf abans esmentat: “Coincidi amb les perplexitats en què es trobava, el pensament de iundar un periòdic que va tindre l’opulent banquer E n Josep Campo. Era el futur marquès un home de grans iniciatives i de molt bon ull; coneixent els estudis i els primers treballs literaris de l’advocat novell, li va lliurar la seua fulla quotidiana que havia d’ésser orgue del partit conservador en València. Axí fwi Llorente directur de L a Opinión. Així fou periodista.” Després -des de 18ó6, data de la fundacióel nom de Llorente va indisolublement unit al nom de Las Provincias, periòdic que el poeta vLi dirigir, no d‘una manera nominal, sinó d’una nianera efectiva que comprenia des del fet d escriure els articles políticament més importants, fins el í t t d’ocupar-se dels detalls qLle semblaven més insignificants. Tothom sap que la història moder:i3 queda recollida en els diaris d’una faisó que es p d r i a dir fotogràfica. E n aquest sentit, Llorente, ;mima i cos de Las Provincias, també fou historiddor, sense que la seua qualitat perga importanci, per historiar fets contemporanis, ja que molts historiadors considerats actualment com a clàssics 110 feren sinó contar els fcts qur esdevenien al SPU voltant. I no solament escrivia la història, sinó que contribuia a fer-la, puix que influia en una massa de lecîors valencians i fins feia arribar. 1-t seua veu a Madrid, cosa que aleshores solament aconseguia el Diario d e Barcelona, degà de la premsa d’aqu-lla ciutat, com Las Prozwicias li:, és de la premsa valenciana.

M é s d’una vegada, els treballs publicats a les pigines del diari, arribaren a formar un llibre cuii és, per excmple, el cas del volum titulat: 1867 y 1878. Cartas sobre las dos ÚPZnzas Expo:!'cienes Universalcs de Paris y upunses de &je. !València, 1879). En un advertiment preliminar, deia l’autor referint-se a les cartes: “LIS que es referien a 1’Exposició de 1867, reprcduides alesliores pels periudics niés importants d’Espanya. iestaren sepultades a les culumiie3 de Las Prov.’ncias, complint el seu destí efímer; i 12 mateixa sort estava reservada a les que descrivien, un pcc iiiés detingudament, i fixant-se sobre tot en la

artística, l’universal concurs de 1878; però molts tlels que les havien llegit, judicant-les amb massa benevolença, manifestaren el desig de conreivarIps i instaren per a què, junt aiil: !es d:: 1’Expo. cició anterior, es publicaren en aquesta nova fori x . El fet és que el llibret. tal com va restar, es -per això la scua valor histjriia- una crònica d’aquelles Exposicions, viva, amena i de-allada, cn l’autor no deixà de copsar la nota valencana quan les circumstàncies li 1 oferien.

L‘«Altnanaquc» de ((Las Provincias» Una fillola de Las Provincias cs l‘illmaiiaqua rpe publicà ’anualment des de 1880. Abans, l’esmentat diari, amb motiu de lei festes de Nadal, venia repartint entre els seus subscriptors un petit full amb les notícies més remarcables de l’any. Però l’any 1879 En Teodor Llorente va idear la publicació de 1’Almanaque de Las Provincias, que tot seguit va posar en vies de realització. Aquesta publicació, que formi un volum d un wnsiderabk nombre de pàgines, 2mb tendència a augmentar, va mostrar dcs de primera hora el caràcter que ha vingu- conservant fins a lactualitxí, en què -1 dirigLx, amb molti cura i conipe tencia, E n Teodor Llorente i Falcó, fill del poeta i també director de I,as ,Provincias. Té algunrs seccions fonamentalJ, com sCn la t dació dels principals esdeveniments locals ocorrc-gicts l’any anterior ; la ressmya de les activitats desenrotllades per les principals entitats i corparacions ; la biografia de les prrsonalitats inor-cs durant cada any. Tot açb, fet d’una manera sistzmàtic, té una indiscutible valor bistòrica de cara al pervindre. A més, l’almanac publica un seguit de treballs literaris, històrics, arquieològics, científics, etc., zeneralment deguts a plomes valencianes o qut tracten de temes valencians. Rcscecte als treballs literaris, el senyor Llorente Falcó ha obcervat . ?ue l’almanac reflexa molt bé el moviment rena.wntista valencià. “En els primers volums - d i u - - a penes es veu mitja dotzena de poesies valenviaries; d’articles en prosa, és rar trobar-ne un:

tots els treballs estan escrits en castelli. Després, a mida que el iiiovimncnt rcnaixentista creix, s’est6n el nombre i la qualitat dels treballs valencians i disminueix el dels redactats en castellà, i en l’xtualitat són ja molts més els valencians qua els castellans. En tota la copiosa producció valenciana es ven coni van canviant els gusts i com s’endega el moviment renaixentista, passant d’un lleniasinisme arcaic, d‘una puesia artificiosa, a un moviment reñexador d’un estat espiritual més real i cincer.” Per tots aquests detalls clarament es demostra -1 caràcter històric de l’almanac de Lcl~Provintlas, el caràcter del qual sacusa d’una manera -116s directa en el volum corresponent a l’my 1902, que, a més de dur l’habitual resutm de lany anterior, ostentava en Ia portada el tito1 “Valencia en el siglo XIX”, al qual responia plenament, fins a l’extrem que tots aqtiells historiadors que vullguen treballar en assumptes valencians del segle XIXè -tan oblidats!- podran a:idir a aquest vclurn com a ulna orientació i un índex. -Un índex.. . Un índex-venien dcmanaiit feia temps tots els que ufilitzaveii 1 almanac. I amb motiu del cinquantenari de la pullicació d’aquest r s va editar un índex de les matèries contingudes <!i els cinquanta anys de 1 almanac (1880-1930): :iidex preparat per l’erudit investigador En Salvudor Carreres Zacarés i prologat pel senyor Llorente Falcó, qui conta com va nàixer i arrelar la publicació fundada pel seu pare.

La història de Jaume I Charles de Tourtoulon, baró de Tourtoulon, crudi1 de Montpellnr. va escriure una Histoire (ir Jacme I , que fou presentada a un concurs oficial d’història de França. Moiisieur Jourdain, en dictamen sobre aquesta obra, publicat al Journul officiel de, I‘Emipzre franq ~ i sdel 24 d’abril de 1870, deia: “Hi ha vida i p-r iant interés i atractiu eri aquesta Histoire de Jaenze I . Els mateixos defectes de l’estil són fills de condicions estimables del llibre i donen a l’exposició històrica, al menys a certs passatges, cert relleu que crida l‘atenció del

lector i els deixa gravats en la seua pensa. En pertany al fons de l’obra, no podem descmèixer l’extraordinària cura que ha esmercat inonsieur de Tourtoulon en escorcollar els arxius del regne d‘Aragó, ni la importància dels valuosos documents que hi ha trobat, així com la claredat que ha donat a alguns fets poc coneguts i el servei que per tots els conceptes ha fet a les ciències històriques. Els capítols que ha consagrat a la legslació dels regnes d’Aragó i València, treballats molt acuradament, ens donen un resum nou i molt interessmt de lantiga legislaciii espanyola. ” No obs‘Iant, no li varen atorga*- el premi de la circumcripció acadèmica de Mon,peller al millor trcball històric escrit durant els anys 1865, 67 i (8, perquè, en igualtat de condicions, fou prefeï i t un treball que interessava més directament a Ir1 història de França.. . Açò és, indirectament, un elogi dc l’obra de Tourtoulon, el qual no es va limitar a seguir la trajectòria seguida pels historiadors francesos, sit:; que -rompent amb tòpics i tradicions centralistes- va estudiar una figura relacionada amb la història francesa, però quasi eliminada pels historiadors francesos. Una figura, no obstant, més relacionada amb la historia valenciana, per la qual ccsa Teodor Llorente, sempre amatent als estudis histbrics, sobre tot si es relacionaven amb València, féu la trac!ucció i la va publicar primer formant part de la biblioteca de Las Provincias i després en una cdició en dos volums amb el seguent títol: Don Jaime el Conquistador, rey de Aragón, conde d e h’arcrlonn, sefior de Montpeller, según las cró;z,‘cas y docu~zentosinéâìtos (València, 1874). L’estudi de Jaume el Conqueridor comença amb unes consideracions de Toiirtouloii sobre el destí de la casa de Barcelona i segueix amb la matèria k-vòpianient dita, en forma biogràfica, però amb les necessàries digressions, detenint-se especialment en l’examen de les institucions jurídiqdes. L’autor usa molt a sovint la forma narrativa, anib vigoria i vivacitat. Fet i fet, l’obra de Tourtoulon ha estat un gran srrvei per a donar a conèixer entre els valencians la figura de Jaume el Conqueridor. Algú dira

~ I I Òque

que hi ha opinions i conceptes equivocats o superats. Clar és que el rei E n Jaume de Tourtou!on no és el rei E n Jaume d’Andreu Gimknez S d e i o d’Antoni Rovira i Virgili. Però no es pot negar que es tracta d’una obra molt meritòria per ai seu temps i que Líorente va tindre un ecczrt traduint-la, cosa que va fer amb la seua pulcritud habitual.

ciana, de nord a sud, procurant que els capítols s.ajusten a les comarques, llevat úe casos excepcionals com és ara el de la descripció de la ciutat de València, que comprèn un gran nombre de capítols i amb la qual acaba el primer volum. El segon continua la descripció i acaba amb unes ilotes. El primer volu,m duu fotografies d’A. Garcia i dibuixos a ploma de J. J. Zapater i P. Llorente. E! segon duu també fotografies d’A. Garcia i «Valencia» dibuixos de Zapater, Llorente, A. Gras, V. SoL‘obra principal d”En Teodor Llorente cc>m a riano i atres. historiador són els dos volums dedicats a “fi- E n resum, E n Teodor Llorente triomfa com a Iencia” en l’olbra España. Sus monumentos y w í e s . literat i com a historiador. Com J. literat. perquè escriu en un estil elegant, sense caure en excessu naturaleza e historia, publicada a Barcelona. Aquesta obra venia a ésser una mena de con- riu academicisme i sempre llegívol, per la seua tinuació d.e la famosa abra R e c i w d o s y bellezas fluïdesa, així com per l’habilitat que té l’autor España, que havien publicat l’escriptor Pifcr- per a tocar els aspectes més brillants o més suggestius dels paisatges que canta, del monuments ter i el dibuixant Parcerisa. Els editors de la nova obra, en fer la distribu- que descriu, dels personatges que fa reviure, de ció de volums per a diversos autors, assignaren Irs llegendes que evoca, dels esdeveniments que els de València, és a dir, el País Valencià, a Llo- narra. I, malgrat els prejudicis que actualment hi rente. Aquest no tenia, per a complir la comanda, 1?a contra la història escrita d’uni manera artísel temps necessari ni els materials que calien, peïb tica, cal remarcar que Llorente triomfa així matant li agradava aquella feina, que es dispesa 3 îc-ix com a historiador, perquè ha assimilat l; bibli’qrafia llavors existent sobre cada tema i dur-la a terme fent un esforç. perquè aporta una gran quantitat de dades, unes Ell mateix diu que el dia de Sant Joan de 1,934 trobades pcr ell en lectures o en excursions arreu va posar la ploma en la primera quartella, que eii !‘estiu de 1887 va eixir el primer quadern d i uel País Valencià, altres proporciouades Fer amic7 l’obra, que l’any següent es va acabar el vollir?! investigadors. als quals ell no anisga el seu agraprimer, que el volum segon va començar i’any iment. a C 7

i 8 @ i que als pocs mesos es va suspendre la impressió quan havia arribat al full 49. Aleshores cs va intesrompre la redacció i publica&5 d’aques: segon volum, mentre anaven publicant-se els atres que, referents a atres pobles, havien de composar la totalitat de l’obra. I, acabada .&esta, els edito:, instaren a Llorente per a què finira aquell segon vilum. Per això, fent un nou esforç, donà fi a l’obra en 25 de maig de 1902, encara que la portada del volum, per la raó abans exposada, d a : la data de I-. Llorente, després de dedicar €1 seu trebaii 9 Víctor Balaguer, dóna un cop d’ull geogràfic al País Valencià i després en fa U M ressenya histbrica que constitueix una síntesi excel.lent. Tot seguit comença ulna descripció de la terra valen-

Totes aquestes condicions de “Valencia” han determinat que haja tingut molts iectors i quc en a!guns d’aquests haja naixcut una flama de pur valencianisme. I bot açò no és una simple opinió particular. L’Acadèmia de la Història va donsr per unanimitat sabre l’obra Valencia un dictamen que acabava aixi : “En conclusió, el treball d‘En Teodor Llorente és la millor història que s‘ha escrit de València, i si les seues excepcionals condicions no hagueren :,torgat ja al seu autor un lloc preeminent en la icpública de les lletres, el treball examinat lhi concediria com a histoFiador profund i artista consumat. Les notes amb què illustra el text constitueixen, elles soles, una tasca meritòria que

revela investigació a consciència i crítica encertada. Els dibuixos i fotografies que permeten al lector vore la realitat do les coses, avaloren e! treball i l’enlairen fins a l’admirxió. I de l’estil 110 cal parlar, perquè s’hi revela l’escriptor cori-tctíssim, el periodista incansable, el poeta inspirat i el celebrat Mestre del Gai Saber.” Per atra banda, una autoritar com Marcelli Menéndez i Pelayo escrivia : “La importància i justa anomemda del senyor ;,lorente com a poeta ha fet que siguen menys celebrats els encerts de la scua prosa, la qual ha iingut el privilegi rar de no contagiar-se poc ni molt amb el regust de l’estil periodístic en que tant de temps s’ha exercitat. Seri1 inútil recordar atres trets de la seua ploma, quan tenim a mà els clos bells volums de la seua obra descriptiva i historica de València, que és una dr les parts més I ecomanablec de la desigual compilació Espana y

i2quest any de 1936 s’escauen els primers centcnaris de la naixença de divers«s valencians iliustres. algnns dels quals tinguerer una influència ciecisiva en ei renaixement de la nostra llcngua i 1;) nostra literatcra, i altres enaltiren la vida espiritual de \-alènia o con’ribuiren a e:laltlar i difondre la nostra cultura. Ultra el poeta Teodor Llorente. patriarca de les lletres valencianes, naixeren, er?guany fa cent s-iys, els poetes i escriptors Vicent W. Quôrol, Rafel Ferrer i Higné, Rafel Blasco Moreno, Benvingut Oliver i el llihrer i editor Pasqual Aguilar. Vicent W’. Querol, inspiradíssim poeta de la Renaixença, autor de les Rimes Catalanes i amic iiaternal de Lloreiite, va nà3’xer el 30 de seteni. b e i morí el 24 d’octubre de 1889. Rafel Ferrer i Uigné fón un dels literats més ciestacats del nostre moviment renaixentista i escrigué moltes poesies en llengua valeiiciam. Naixé cn la cihtat de València el 12 de gener de 1836 i niorí el 23 de juliol de 1884. Rafel Blasco Moreno. Pozta. escriptor i conie&&graf meritíssim i periodista i polític rellevant T’na de les SU’CS filles es via caFar amb el gran

:noizuwzentos i competeix amb les millors pàghes de Piferrer i Quadrado en llurs viatges ar:istics i arqueològics. No hi ha sobre València !libre de cojunt més Útil que aquest, ni més galanament i pintorescament composat, ni que en menor espai reunixca major nombr-. de notícies saboroses, depurades per una investigació assídua i encertada, que es disimula sota l’atractívola facilitat de l’estil.”

:us

En resum... En resum, En Teodor Llorente, sense ésser allb que s’ha convingut en anomenar un historiador

professional. fou senzillament un historiador vaiencià per la seua vocació i... per les seues obres!

Almela i Vives

i!ove:lista valencià Vicent Blasco Ibàñez. Naixé Eafel Blasco en Oriolla el 3 d’agost de 1836; i morí en 23 de juny de 1884. Benvingut Oliver, historiador i jurisconsult de relleu. Visqué a Barcelona, on es donà a conéixer lenib la publicació del Llibre de /es costums generals escrites c n la zhsigne ciutat de Torbosa. Escriptor prestigiós, publicà diverses i importants obres de caràcter històric-jurídic. Naixé en Catarrzja el 2 de desembre dy l‘esmentat any i morí en Madrid el 20 de març de 1912. P,asqual Aguilar i Lara, cutltíssim i actiu llibrer i editor. Adscrit al moviment I naixentista, va c ditar diverses obres en valencii, el Diccionari elale,iriù-castellà, d’Escrig, augmentat per Llonlturt. i la reproducció de les Obres o Trobes..., primer llibre imprés a Vnlència i a la Península. L-aixé en Carcaixent en 1836 i iiiolrí a València l‘onze de gener de 1895.

LA REPÚBLICADE LES LLETRES recorda aquests cení enaris i tributa el seu homenitge als destaaatc valencians que honoraren les iinstres lletres i la mstra t :Tra.

El poema de la llar A la memòria del poeta Teodor Llmeflte, patrimca de les lletres valencianes. 1.-LA

CASA

Obertes les finestres al jardí, la blanca casa, de verdor volkida, rep de l’horta fragant dol- besada amb la fresca alenada del mati. Fogar august que guarda e1 foc diví i em fa la vida bella i estimada; casal dels pares i de la fillada; dels grans amors del cor, començ i fi. Vell santuari de records. Consol de l‘anima ; goig pur de l’esperit que el cor enjoia de fervent anhel. En l’hora del capvespre, al caure el sol, el fum blmau de la liar, vers i’infinit, és l’oració de pau que puja al cel. I I .-L' ARBRE FAMILIAR El vell pi secular al vent tremola; en les branques refila el teuladí. I el sol dabril, en l’hcma del matí, amb polsim d’or l’arbreda tornasoía. Ombra amiga del pi vora la mola de la casa; rafal fresc del jardí. Ací es respira blanament i ací el cos reposa i la quietud consola. Ombra del pi, dossx de p:u i amor dels avis i dels pares benamt,ts, cm va trascorrer dolça ma infantesa. Ombra del pi, recó consolzidor quan en moments feliços, benaurats, l’esposa em riu i la filleta em besa.

111.-EL

PAISATGE

Paradís terrenal. Policromia d’hortes florides i de cel molt clar. Al peu, la franja llisa de b niar, i al lluny, la corba de la serrania. Datilers que la gràcia i fantasia de llurs palmells, el vent fa voleiar, i els tarongers en flor i el fruiterar, són visió que enainora i extasia. El curs del riti trenca la rica plana i l’espai creuen, ràpids, els ocells refilant amb veu dolça i cristalJina. Espectacle de l’horta valenciana ! La terra eschta en roses i clavells! Talla la mar la blanca nau llatina!

1V.-EL

JARDi

Jardí formás, jardí de meravelles ! Baix el palli del clàssic emparrat, geranis i clavells i un bell esclat de roses rosa, blanques i vermelles.

Canta la fon;, xiscleii les $)ronelles i l’esperit inquiet resta encisat. Jardí dels meus amo’rs, ilhniinat per l’or del sol i el clar de les estrelles!

De la flauta de Pan del brollador ix l’aigua en arc per caure enjogassida en I’espill tremolós de la llacuna.

I en la nit, el jardí. bell, somniador, I en la nit, el jardí somniador, claror de perla d’enceiada lluna.

V.-INTERIOR

L a llum penetra dolça i tamisada i a dins la casa tot és bell i suau; cada cosa té un lloc allà on ii escau com una estrofa bella i ben rimada. Al casal familiar grata és l’estada i d’emoció corprèn el somni blau, somni d‘amor, de benestar i pau junt a la filla i a l’espsa amada. En mobles i en finestres i en els murs tot el que és grat a 1 esperit sensible: un llibre, una ceràmica, una flor. Mentre l’anima gotja els delits pul-s, la llar guarda el caliu inextingible d’un foc sagrat que acreix i jamai mor. V I .-L’ES P O S A J A cambra omple de calor radiant sa figura ideal tan plena i alta; duu una rosa vermella en cada galta i és bell i dolça, ritmica i fragant.

13s gentil i exquisida i elegant; rica en virtuts que l’esperit ressalta; davant l’humil, l‘humilibat exalta i és altiva davant de l’arrogant. Angel de pau, conhort en els dolors, mare ideal, esposa enamorada, símbol de fortalesa i voluntat. F a belles de la vida les asprors i deixa per on passa, perfumada, una estela d’amor i de bondat. V1I.-LA

FILLA

Té als ulls de la mar quieta la blavor i és llum del sol sa cabellera fina: un àngel blanc de resplendor divina ungit de gràcia, joia i serenor.

Tothora juga i riu i la tristor no apaga sa rialla cristaliina; P-iorosa i gentil, fràgil joguina, flor de ma vida, amor del meu amor! Cap joiell hi ha en la casa més preuat, ni en el jardí hi ha flor més exquisida, ni al cel brilla un estel amb tanta llum. En sentir-me per ella acaronat li torne el bes i aspire de la vida de l’esperit. el més intens perfum. VII1.-ELS

RECORGS

Exornen les parets velles pintures amb les imatges dels avantpassats, espills i cornucòpies i gravats i en el’s mobles domassos i escultures. Exemple i record ferm de les més pures virtuts dels temps que ja són allunyats; objectes, com relíquies, venerats ; records amics, que m’omplen de ventures ! Dels pares els retrats, el preferent llm ocupen i són el record viu d’un amor que no es perd, que mai s‘oblida. I aquest record profund i persistent en el cor amorós i sensitiu és el conhoit més plàcid de la vida.

IX.-FOC

D E LA L U R

En les nits de l’hivern, nits sense estrelles, amb pluja permanent i boira i fred, vora la llar, on dan- el foc inquiet, a ma filla li conte històries velles. Són els contes de sempre; meravelles que jo aprenguí de l’àvia essent xiquet: d‘Andersen Les ratates i el gatet, d’Isop, les faules exemplars I belles. Vora el foc de la llar l’amada esposa ens prodiga amorosa companyia i ens omple el cor de goig i benestar.

I la vida transcorre venturosa perquè enllcc l’esperit no friiiria millor escalf que el de la prbpia llar. X .-EX ALTACI C ) Vella casa pairal! T a poesia no oaip del vers en el recinte estret, i és mesquina la forma del sonet per a exaltar-te com el bard voldria. Casal dels avis ! Sota, l’ombra pia

dels teus murs seculars, l’home és perfet, i a \ i’escalf familiar, en l’ambient quiet, el cor glatix i el pensament somnia. Cant de la llar! Oh, bella i venturosa cançó que a amar i a’ meditar convida;. la que omple el cor de pau i serenor! Cançó del vell casal! Rinn amorosa, perfum de flor amada i exquisida, himne immortal de Pàtria, Fe i Amor!

Enric Duran i Tortajada

Llorente i l‘idioma El patriarca del renaixement literari valencia, Teodor Llorente, fou un enamorat de la llengua vernacla. En les seues poesies tu troben càlides frases com aquesta: “la dolça llengua volguda del K,eu cor”. Romàntic, els seus entusiasmes per la llengua valenciana mai no minven, però de tant en tant es clesencoratja (vege‘s la seua composició M a l ensomni), com en el moment en què escriu: “ j o sóc lo darrer eco perdut, que el vent se’n p o r t a 4 d parlar llemosí”. Altres vegades s’exalta i afirma que es “Despcrta, es mou, s’endreça ti.ion-fal la Morta-Viva”, ço és, la Llengua, la %tria, i que el mán es prepara a rebre-la de nou perquè rs’unix als territoris de la mateixa llengua amb la seua c a q ó divina;, és a dir, l’idioma valencià. i\questes exaltacions llorentines, així com els defalliments, són instintives. El cor li dicta les paraules amoroses a València i al seu parlar popular. Les veus ancestrals li dicten els seus mil!ors versos en aquesta llengua, que, diu, “menyspyeada en ma boca ja fa temps la contemple4 no tinc per parlar-la més llei, regla ni exemple-que els batecs del meu cor”. Aquesta espontània confessió no és ben bé d’una absoluta certitud. D’un co-tat Llorente té

ima llengua viva als llavis del poble que la parla contínuament i que és d’on ell la replega per ferla literària. D’altre costat té els poetes catalans que la conreen, la influèncila dels quals és manifesta. Però en el fons hi ha una veritat que hem de fer resaltar: Llorente no té regb ni llei per a escriure en valencià fora dels batecs del seu cor, fora del seu instint, fora de la seua ïacialitat. Aquest instint li fa comprendre que les grafies per al valencia no poden ésser les mateixes que u.9 per al castellà. i adopta, i defensa, l’ortograim tradicional. Aquest mateix instint li fa vcire que en el llenguatge parlat hi ha massa castellaliismes, els qunls no deuen usar-* en les coinpoaicions literàries. Però ell vol escriure per al pot t k , no per a un grup ; vol que el poble se’n adonp de les belleses de lla literatura valenciana i d’ad ve l’acomplimlent dtt la seua gran missió: no eiicarcarar les seues poesies, no deixar vulgars 1s: crues composicions. I a fe que reïx. El seu Llibret d e versos és una pedrera de mots vivents. N’hi ha una bella quantitat de noms d’animalons, de plantes, de flors, d’eines ; els adjectius més corïents, els verbs que a tothora pronuncia el poble ai costat de mots arcaics fàcilment introduïbles al corrent literari. I la barreja no és pesada i els

tersos dringuen, són entenedors, s‘apeguen, com vulgarment es diu, a l’oïda, i el PO:& triomfa, té imitadors, té deixebles i, el que és més important, té continuadors, i es ijealisa laixi, vulgues no vulgues, la veritable renaixença literàr’a. Sence el sentit que Llorente sabé donar a la seua poesia, hom no s’explim el trio que el seguix crondògicament : Miquel Duran de València, Jacint M. Mustieles i Daniel Martínez Ferrando. Vol dir açò que el llenguatge i l’exprescirj 110 rciitins siguen purs i un bons models a seguir Encara? No; Llorente usà castelbnismes tan fragants com mengua per tninna, cego p’r cec, xillerica per cridadissa, rosma per f r e g a w i cent més. Llorente usa barnbé Zxpressions populars tan detcstables com ouit per oi2 c, millor, oida; uber:a per oberta, que per quina i moltes més. Però al costat d’això està la preocupació castant de la correcció, de l’elevació likràries, efec e, seguranient, de la lectura dels pactes catalans, i la ¿els clàssics, i de la seui formació universitària. I escriu el possessiu llur amb admirable propietat, i formles verbals. pures com floreix, i participis nostrats com nafrat, i adjectius tan gràfics com eixerit, i pronoms tan clàssics com aquest, i substantius tan correctes com aJAma i llenyataire, que liom estranya no tinguten una vida més abundosa en la literatura valenciana pos terior, sobretot en les promocions que diuen voler-se abeurar en la deu llorentina. E n la mètrica!, Llorente seguí més els castellans que els clàssics. Poesies dieclamatòriec amb estroi t c altisonants. No oblidem que moltes o bé totes lec poesies de Llorente eren destinades a la lectiira tarnb veu alta en vetllades literàries, en reuixions de p t e s després d’un dinar i al voltant d’una taula i que llur lectura implica una veu potent i canviant, una gesticulació lapropiada i atriples moviments de braços. Er.i l’epoca, era el segle XIXè, ampulós, que injectava la literatura. El que no sabríem disculpar en un poeta tan facil i tan cult com Llorente són les rimes defectiioses. I ens mou a dir tal cosa la preocupa&

que e11 tenia, hem de creure una mica exacerbada, dels preceptes i de les regles i dels cànons. Diu en Primmerals “D’exametres i pentamrtres-jo castava ben ple llavors-i en tu pensava, Virgili,-nion primer mestre d’amor.” Doncs bé; poeta ret& ric (i ací ho diem en el sentit de l’ofici), fa rimai jlairor amb flor, dubtosa amb rosa, posa amb misteriosa, carlinyoses amb roses, escoltes amb soltes, ~ ó camb foc, i encara altres que un bon precept i s t a no podrà acceptar. Per obtenir el metre que Jesitja s‘atrevix a escursar mots com els versos següents: “Fuig d’est castell, hon entre degres rialles” ( A l poeta Adolf Blanch), i “Jove sempre, joyosa i namoruda (Sonet. A la mar Mediterrà/:ia). I és que Llorente, com tots els poetes de la Xenaixença, i com quaisibé tots els poetes actuals, m se’n adonà que la prosodia imstrada és tota &]tra quie la castellana i que, per això ma:eix, les sinalefes i els altres enllaços fònics del valencià són prou diferents que les de l’idioma veí i que unes altres lleis les regulen. Així és com en el vers anteriorment citat, el mot “rilalles” subratllat rl dóna com a bisíhb (ria-Zles), quan és un trid a b (ri-ades). Construí, diftongà, doncs. a la manera de Cascella, segons el geni de la llengua oficial, no segons !a tradició i el geni del nostre idioma, però se sentí valencià i això és el que wa compta. Lidioma, a les seues mans es redreça, amb tot, tant tom va ésser possible. A la lira de les tres cordes -i usem la imatge que tan cara li era- va arrancar-li els sons més tendres, els sons més càlids i cls sons més arborats, mostrant a connaturals i a forasters les possibilitats literàries cn què es trobava la llengua del poblme per a iniciar una Renaixença que de les lletres havia de passar, en pocs anys, a un renaixement polític a í’ensems que cdtural. I aquesta mostració i aquesta eclosió dels sentiniptlts valencians els hem d-agrair a Llorente, figura cabdal, patriarcal, del nostre ja invencible mo\+ment literari.

Carles Salvador

.En els filtims dies del poeta I1

I En aquell temps hi havia a la ciutat de Valkncia una joventut que, si no era molt nomrbrosa, en canvi apassionada pels ideals llurs. I com era llarg el camí que havia de recórrer, la seua aparició, en qualsevol acte ciutadà, resultava iina ilota exaltada i càlida. No es comprenia que manqués en lloc la represe;tació, sempre entusiasta. de la Joventut Valencianista ; ro&ntica i geneFOS, $&xava caure, segtit seguit, la llavor per a ¡’avenir. ErC;

Ens multiplicàrem de tal manera, que feiem la impressió que érem mdts. Les autoritats, que nc ens acabaven de comprendre, estaven desorientades. D’on havia sortit tot allo? Què es proposaven ? Passava, de vegades, que les nostres paraules aixecaven una tempesta dïndignació. Allò no es podia consentir. Erem l‘alba& d‘una nova politiq. Comenqava a conmoure’s l’edifici qu: tenia els fonaments a Madrid. Però nosaltres seguiem cada vegada amb més foc la nostra tasca.

No hi havia més que un mitjà per a combatre’ns: el despreci absolut, la ignorància de la nostra existència. Era quelcm així com si un volgués desconèixer els mosquits en un vespre estiuenc a 1’Allnifera. De tant en tant, ens arribava una veu’ conciliadora, una veu de ‘sirena per a fer-nos canviar de rumb, però nosaltres coneixíem m i l l s que ningú el nostre desti. I en lloc de tapar-nos les orelles amb cotó, ho preníem de per riurc i seguíem amb totes les veles desplegades. Tot ens era hostil. La gent de la ciutat no coneixia encara la seua bandera. Nosaltres la desplegàrem, i la vàrem mostrar al poble. I el poble va vore que Ia seua bandera era bella.

Però passà que en aquell desert de pedres i trpinals, en el que clamaven les nostres veus, s‘aixecà aleshores la veu més potent del patriarca de les lietrec valencianes, el qual era venerat per tothom. I digué: -La joventut és com un cavall desbocat ... Tremolàvem de cap a peus esperant la reprimenda. Mes ell parlava serenament: -Un cavall desbocat que tot ho atropella. Però 10 crec que no hi ha que t i r a r 4 de les regnes, no. Molt al contrari, cal clavar-li ben fort els ejpzron$, per a excitar-lo mes a la seua marxa generosa i que no decaiga en el seu impuls i el sen entusiasme. No responc que sien, una per una, les mateixes paraules; però sí que lea idea és la mateixa. Quin canvi s’operà al nostre esperit! No érem seguidors d‘una quimera mixcuda ea i:na exalitació primaveral. Al pic de la muntanya niés alta, coronat de neu, s’encciiia un llum que ens cridava, ens guiava, i ens encoratjava. Entre ~ o t aaquella gentada emped-rnida del barranc profund, remugadora tan sols quan venia aigua, no hi hatia més esperan- que una nova època. Però al cim, al que era aleshores. ver nosaltres, el tim més alt, hi havia claror d’aIbada drl nostre Jia que s’anunciava triomfant. Teodor Llorente, en els Últims dies d’t la seua Tida, estava al costat dels joves, rejovenit. I els joves ja no el desempararen mai. Ells li feren la guàrdia d’honor en el dia de la coronació del poeta; la desconeguda bandera vaíenciiana no es separà del seu costat; i ells, poc temps després, acompanyaren les seuec despulles al baci de terra que les recIamIava, en un vespre daurat i càlid, sota el cel serenhsim de la pàtria valenciana. :iIIa

Daniel Martínei Ferrando Mallorca, gener 1936.

Tres poesies de Llorente en tres llengües diferents A la m:i r M(diterrània Oh, blava mar. helènica i llatina que 1’Argonau:a etfrn solca triomfant, en lo front els llorers de Saiamina, en la destra les palmes de Lepant! Bressol de l’Ari i de la Fe divina, que unixes en ta platja el gloriós cant d’Homer a la llegenda prregrina del dolç Virgili i la visió del Dant! Derròquen-se els imperis a tes vores! Sempre seràs, oh Mar, com sempre fores, l’espill més clar i pur d d milior cel;

1 de ta escuma, per lo sol daurada, jove sempre, joiosa, enamorada. la immortal Venus sortirà seris vel.

(De Víctor Hugo; trad. de T. Ll.)

(Del Llibret de Versos.)

Espectáculo tranquilizador Todo es júbilo y luz y resplaadores: La araña diligente L4 los pétalos prende de las flores Ténues blondas de nicar transparente. Contempla la libéliila extasiada El estanque profundo, Donde hierve en el agua sosegada De seres microscópicos u11 mundo. La rosa, con los lirios seductores Tiene dulces porf4as; ’I‘ en el ramaje, lleno de fulgores, Canta el pájaro, henchido de armanias. Canta y bendice a Dios, que a1 que lo llamz Escucha siempre atento; Que da la aurora, párpado de llama, \i la pupila azul del firmamento!

El soñador cervato, mudo huésped, cruza el bosque sonoro; Y en estuche de seda guarda el césped CI viviente joyel de insectos de oro. Pálida, como enfermo que a la vida Vuelve, la luna hermosa, Los claros ojos abre adormecida, DO la celeste luz arde amoroisa. Los alelíes juegan con la abej. Allá en el pardo muro; Y el largo surco que trazó la r,ja Remueve el grano, que germina oscuro. Pósase dulcemente en el abier-r, Campo la pura lumbre, La fugaz sombra en el raudal incierto, El cielo azul sobre ia verde cumbre. Charla el bosque, murmura la inaleza, La flor se abre y se engríe ... Hombre, 2 por qué temer ? Naturaleza ES arcano conoce, y se sonríe.

A Alphonse de Lamartine Je sentais dans moa ame une vsgue espérance; J e sentais clans mon cœur un douloureux dèsir; Et je voyais sur moi du ciel la voute immense, Et pour monter au ciel je n’avais qu‘un soupir.

Et je levais en vain, pauvre eniant de la terre, Feur embrasser les cieux mes regards et mes bras ; E: j’entendis ta voix dans la celeste sphére, Qui me dit: “Viens, mon fils, en marchant sur [mes pas.” Oh poëte divin, imon ame prit tes ailes i?t s‘envoía kgére á l’eterna1 sejour: Je peux saisir enfin ces fantômes si .belles L’espoir, le souvenir, la volupté, l’amour ! (Dedicatòria de la traducció de Meditaciotii toètiques, d’Alfons de Lamartim.)

Teodor Llorente, poeta valencia Apuntava la segona meitat del segle XIX& valència, literàriament, era una ( iutat castellanitzáda i provinciana. La literaiura, el teatre, la poliiica i l,es modes de Madrid repercutien a la capital del País Valencià i influenciaven la vida i els costums de la societat valenciana. L‘idioma vernacular havia fugit dels llavis de les persones de determinats estaments, i encara que es conservava Triu en la paraula de la menestralia i de les classes humils, era talment influenciat per la llengua dominadora i corromput, que els escriptors no el consideraven un instrument apte per a la literatara i les altes especulacions del pensament i, en general, era parlat sense amor i tractat amb menyspreu. Alguns intents isolats per tal de purificar-lo i dignificar-lo, com el molt lloable i rer:iarcable del singular p e t a Tomils Villarroya, no tingueren effcàcia. La terra on descansaven les c!espulLs de la nostra parla era profanada amb el carnestoltes macabre d’una poesia plebea i grollera i amb els romansos, coll~,i[uis i comèdies CI una gràcia extremadament baix%i grassa, d‘una literatura barroera, deplanable en tots els asGectes. Mehéndez i Pelayo, en parlar de Llorente, ha parlat d’aquesîa època i ha dit que “el gust popilar o més bé vulgar, seguí imperant en les manifestacions fugiceres i desgraciades de les muses del Túria i del Xúquer fins a la meitat del segle XIXè: col.loquis festius, que rn algun temps supliren la manca de teatre, versoi de circiimstàncies i solemnitats públiques, satire, i desfogament.: polítics, enivenzesos rudes i grollers, quz representaven, de vegades amb índisp~?tablegràcia, escenes i personatges de la ciutat i de l’horta. Aquezti poesia efímera, i sovint llicenciosa i barroera. cs la que reberen en herència Ronilla, Bernat i f2aldoví i altres autors tals, de setmanaris satírics i peces “per riure”, de les mans dels quals sort; rriés literària, per0 no més pukra en l’idioma, i

segurament menys morigerada en la intenció...” I és eri aquest moment que apaïeixen a València les primeres manifestacions pcktiques del jove Teodor Llorente. S’iniciava aleshores a Catalunya amb meravellós csclat la renaixença de la llengua i de les lletres. Caigué en mans de Llorente el llibre de Rubió i Ors, Lo Gniter d d L ~ ~ ~i aquell ~ ~ dia a t-se-, gons confessió pròpia- es va ser::ir poeta valencià. Va preveure la possibilitat de crear a Valencia la nova poesia i de restaurar i modernitzar la llengua pròpia, antiga i gloriosa. Teodor Llorente tingué en aquells dies un ban company i un gran amic, el poeta Querol, valencià, i autor, després, de les Riwaes catalanes, amic que ho fou fins a la mort i el conselier assenyat i el mestre indiscutible, Marian Aguiló, bibliotecari aleshores de la Un; m-sitat de València. “La inspiració que ha infantat els meus versos valencians -deia Llorente- la encengué més qui cap altre, aquell bibliotecari, ensems lletrat eru ditissini i genial poeta.”

*** El mestratge de I’Aguiló el recorda Teodor Lloiente, d‘una manera cscaient i emotiva, en 1“‘Enclressa” dei seu LEibret d~ Versos, publicat en r885, ara ha fet els cinquanta a n j c Heus ací una bona part del contingut de, 1“‘En&-essa” : “AI senyor don Marian Aguilr). En la Biblioteca de la Universrtát de Barcetona Volgut amic i sabi mestre: Estareu ben assentat en vostrz cadira de repòs, allà en la gran i silenciosa cambra rublerta de llibres de dalt a baix; estareii pensiu i capfirat, els colzes sobre h taula, els 1111s en algun paperot groguenc i ple de corques, l’esment en coses d’altres segles o d’altres mims, quan el

porter de la Biblioteca vos portarà la corresponrència i, entre un feix de lletrrs i diaris, arribarà a vostres mans aqticst llibret tot faixat í segellat. Es molt possible que abans de destapar-lo, vejau en la marca del correu el nom d r ‘Jalència ; i estic ben segur que llavors resplendirà en vostre front un raig de llum, com si haguéreu sentit l’oreig de les fraures i eis ‘tarongers, de lts clavellines i les alfàbregues da la nostra terla, i que son nom vos portarà les dolces rememlirances d‘un temps de joventut, d’entusiasme i poesia. I quan desfaixat i obert 21 llibre, el trobeu twt ple de versos, pobres d’inspiració, però ricuíssims de patri amor, quan llixcau aquesta “endressa”, direu sorprès i complagut -així ho espere- : ‘‘Oh, mos inoblidabies valencians ! Oh, aquell bon xicot! Bé han coinplit! Bé m’han pagat tot lo que per València h c fet!”

Si tan bona acollida aconsegii,x aquest aplec de versos; si al sortir de la Biblioteca el porteu :. casa, i allí, en la quietut de la vetllada, sense nosa el llegiu; si algun trosset. que vos parega rnés tendre i familiar, el féu escoltar a vostra : a t a muller i a sa bona germcna; si li reciteu algun romans, per a què l’aprenga, ai petit Angèlic, i l’endemà, el llibret dins la bolxaca, aneu 3 trobar a la Redacció de La Rcnnixença o a la Ráconada aquella del café de Pe‘ayo, on es congrega tots els dies l’entusiasta colla dels poetes i escriptors catalans -quasi tots, tots, vostres dei,;ebles- i els hi dieu: “ U n present vos porte de València; prengau: a mi me l’envien, però és perquè enviant-nie’l a n i , ha cregut l’autor, aquell ~ o c t r egran amic d’allà baix, que l’envia a tots” ; si això féu, Déu vos ho pague, mestre; mon desig està complit i mon deute satisfet. Mon deute, sí; perquè, bona 3 dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians, l’encengué, més que cap altre, aqkell bibliotecari, tmsems lletrat eruditíssim i genia! poeta, que anà a València, fa j a prop de trenta anys, i romangué uns quants en la ciutat del Miquelet. Vos enrecordeu? Quan 13 campana del Col.legi del Patriarca, amb ses badallades tan argentines, tocava i’hora d’eixir de l’aula, dos estudiantets, separantse del bullanguer estol de llurs companys, pujaven corrent l’escala de la Biblioteca, com si els

manquès el temps; entraven, i sense aturar-se en les taules de lectors, penetraven resolts en el departament reservat, on es guarden les joies bibliscgrifiques, els exemplars Únics, els incunables, els còdexs primorosament il-luminats, els pergai i h s antiquíssims, els manuscrits originals. Allí vos trobaven, mestre Aguiló, scmpre estudiant afanyós cl naixement i la històri:: gloriosa de B .iteratim valenciana ; alli vos trcbaven restablim c! text alterat d’una esparsa d’Aiisiàs March, investigant l’origen llegendari de le: gestes de Tirant lo Blanc, cercant els costums d‘altres temps, en les satíriques “cudolades” de Jaume Roig, o sa fe vivissima en les caqons míjtiques de Corella. Ple el cor d‘aquella poesia, ;com la vessàveu a. doll en l’esperit entusiasta de!s dos escolars, niés devots de les Muses que de la Instituta i el Bigestztwz! Ja els havia arribat e1 ressò de la reraixença de la llengua; ja havien escoltat. en la mateixa València, aquell precursor que s’anomenava Totmàs Villarroya, digne de figurar al costôt del gran Aribau, i que, ja fa quaranta anys, cantava versos tendríssims “.en l’oblidada llengua del seus avis - niés dolça que la mel”; i tenien obert i’esment a aqueixa poesia tan vella i tan nova tot alhora ; mes els faltava oir a un aposto1 d‘aqwll evangeli literari ; un aposto1 que inflamés llur cor i els fes combregar en la santa comunitat dels trovadors nous.” I afegeix Llorente en la seua “Endressa” : “Més d’un quart de segle ha passat: d’aquells dos estudiants, l’un, Vicent Querol. és avui illustre poeta, i honra lo mateix les lletrzs castellanes que les valencianes. Poc escriu, mes les flors de son enginy són com les d‘aquelles rarts i nobilíssimes plantes que de tard en tard floreixen en els jarclins per 9 sorprendre més al jardiner amb sa beltat meravellosa. L‘altre, que n’o ha pujat tan alt, compiix com pot la tasca que en aquell temps li essenyalàreu, i en proba de la seua aplicació, li cnvia al mestre aquest llibret. Dictà sos P ~ C X 7:ersos 1’en:usiasme de la joventut; uns altres, la ieflexió de l’edat madura; li ha posat fi la ma tremolosa del desengany adolorit ; però tots ells s t a n inspirats per la mateixa idea d’enaltir la l’àtria valenciana, recordant ses glòries i restaIdint el conreu de la pròpia llengw.

Pensament és quec: al que no falten contraiictors ací mateix, en la terra dAusiàs Mar&, menys aferrada a la seua paria q’ie la vostra Catalunya Diuen eixos adversaris de la Renaixençri ciue és treball perdut esforsar-se en fer reviurc tana llengua morta ; però als que i x í raonen ja els vaig explicar el meu sentir en qiiestió tan debamda. Llengua morta és la llatina, que no parla avui i,ingú, encara que per a certes coses es conserve a- els llibres; mes, llengua mortz la valenciana! Ixcau al carrer, atengau als primers qur passen i sabreu si és llengua morta; aneu de poble en poble per el nostre Regne de València i voreu que tstà tan viva com el p a r e l l mth cantador. Lo que estava mig mort és son conreu literari, i això t s lo que renaix, lo mateix aci qi!e en Catalunya Mallorca; i lo mateix que passa en Espanya en q u e s t renaixement, passa en França, i en Itàlia, a en Anglaterra, i en altres nacims molt avançades i cultes, en distintes branques lingüístiques, que es separen més o menys de la parla general. Es això un mal? No comprenc per què. Crear ~iousidiomes fóra una follia, fórJ agreujar aquella penitència imposada a la humnnitat superbiosa tn la Torre de Babel; mes, si hi i3a un poble que manté i parla una llengua pròpia, que expressa tn ella els seus sentiments, que a ella deu ses primeres idees, que en ella té l’orgue més natural de sa intelligència, per què oposar-se a que ei conreu d‘eixe idioma porte un raig de llum i poesia sls que l’aprengueren dels llavis maternals? Quin dany fa que hi haja un instrument més en la granciosa orquestra de les modernes Muses?” 7

*** Des d’aquelles converses de Marian Aguiló amb els seus deixebles prediletes en :a Biblioteca de ia Universitat i des de la lectura de Lo Gaifm- del Llobregat -influencia catalana i mallorquina en esperit valencià, és a dir : totalitat nacional-, Teodor Llorente escrigué sempr: més poesies eri la. seua llengua:

Així comença la primera poesia que Liorente --segons n o k de puny i lletra del poeta- va escriure en llengua valenciana, quan encara no tenia vint anys, publicada l’any 1857en el diari El Conciliador, que dirigia el prestigiós wcriptor Paqual Pérez. Del mestratge de l’Aguiló, de lamistat i de les converses del poeta i erudit maiiorqui amb els joves estudiants valencians Llorente i Querol, SOT tiren els primers actes, les priimres manifestacions literàries públiques en llengci valenciana. A Barcelona s’havien restablert els Jocs Florals. T seguidament tingué lloc a València la primera Íesta de la poesia. La festa es celebrà amb gran lluïment. Va actuar de mantenedor-president Marian Aguiló, mallorquí, i foren premiats Víctor Balaguer, català, i Teodor Llorente, valencià I heus ací ja representada, en el primer certanien literari de la Renaixença a València, la santa trinitat de l’idioma. Les festes literaries se interroqeren en deixar 1’Aguiló la Biblioteca de la Univeisitat valenciana; IerÒ Constantí Llombart fundà en 1878 la Soetat d’Amadors de les Glòries Valencianes “Lo Kat Penat”. i la primera cosa que va realitzar iquesta societat poc després de constituïda fou estxb!ir els Jocs Florals, i en e!s primers Jocs Florals fqu el poeta Llorenie llorcjat amb la Flor Katural. Teodor Llorente va guanyar wmbrosoc premis distincions en justes poètiques i certams literais: Fou premiat als Jocs Florals de València i als ie Barcelona; publicà, en 188s el seu primer Llibret de Verso:, el qual ha estat editat cinc fegades i cada vegada amb novts i nombroses -omposicions; fou mantenedor-president i Mestre -n Gai Saber del Jocs Florals d: València, manenedor i president de!s de Barcelona i Majoral iels Felibres de la Provença, distirigit amb la simGolica “cigala d’o”’ dels felibres provençals. Vaència li va retre diversos homen.itges i fou púdica i solemnialment coronat poc3 anys abans de J seua mort.

Corn I’adició va en busca dels trioinfs de IQ guerra, com busca I’avarícia per tot b món !,t or, JO. t r i s t i solitari, buscant vaig per la terra un cor per ai meu cor.

Martí Martell

L‘infant, la gallina i el diable (CONTE) llenya!-I son índex agut marci imperiosment una direcció: b direcahii del forti. la gallina està en el forn, Aleshores 1’Agneta es va aixxar i sent? dir menja pa i albercoc. Faraula se’n anà per un corriol 3 complir ço que (Cantó iwfmtil vahciana.) lit mare li manava. La gallina segui al, seu darrera. U n cop es va trabar davant la negra boca del Tat jusit soha €1 sol clc dins la. mar per l’hoforn, la nostra n e mil-là ~ un instatlit. Potser ritzó, quan allà al mas sobri una finestria ran d r sentia por. De què? ala mateixa no ho sabin. la teulada, i l’eswgerar, treient ~i ca:, blanc dc Però, en fi, com no quedava inés remei que i,uina, cridà amb li1 seua veu aguda: obeir Ics ordres de la mare, i, a més, aidia coure -Agrieta, véis ab forn i encén la llenya. p per 1 hora de d h r , 1’Agneta e n c a g d t 1 7 L’Apeta no va respondre. Potser no ho havia rrikto i i’aplicà a la llenya que omplenava el sentit. Asseguda sota un gran llorer, l’eslguard forn. Tot seguit s’hi produïren unes gotes fane r i d a t a b r e les branques, &$teia gran& de tC,stiques de llum de sofre, després els garbons dacsa que una gdlina de plome; d’or beque,ava començaren a cranar, a xiular, a llagrimejar, .I amb nerviosa golafreria. De vegades, alguna fu- esclafir, a retòrcer’s humanaonen,. A poc a poc lla perfumada li venia a caure :obre el front; de anà formant+e allà di? una selva venmella, arkegades, aiguna gota de rou, algun insecte. S’em- dent, precicisa; una selva de cord, habiitada per blava com si l‘infant i les remors de l’arbre - menudes flames de color blau, semblants a focs ocells i brisa de la mar entre 11s fulles- man- follets. tinguessin UIUY secreta conversa mbrr les d a l e s La nena observava gretment, fantasiejava, i iruïcions del dematí. mentrestant ses galtes esdeveni. vermelles, sos Al cap d‘ulna eutolna, talment el cucut, d’m ulls espurnejants. De prompte una pinzellada roja rellotge, s’obrí de nou la finesira i l’estatgeri es pronuncià entre els tions ardents ; aquesta pintornà a criidax: zellada féu un moviment, prengué forma. TOK -Que e t s sor&, filla mca3? Vés al forn i en- seguit, una gran flamerada ïmpetuos !&i del c i m la llenya. forn, socarrimant alguns calxlls de l’A.gn&. La Però tampoc aquesta vegada respongué 1’Ag- pobra nena fulgí espaventada; al seu darrera corneta, car son esguard coniinuava perdut entre les ria vertiginosament la gdlina de plomes d’or. branques de l’arbre c m obrint a un èxtasi inte- Qua,n arribà al mas gairebé si podia alenar. rior, dolcíssbhn. I noi obstant, les panollcs esta-Mare -digué-. El dimani 6s al forn! ven ja desgraniacles. La gallina daurada s‘havii La dona, que en aquell mament afegh el rent apartat tot perseguint f d g u e s sobre la mls-i. a la pasta, dexclamà: També els ocells havien fugit vers els camps de -Què dius, ara! blat madur. Ara no s’hi deixiama sentir la brisa -El dimoni és al fem. Jo 1he vist amb aquests marina entre les fulles. ulls de la m e m cars; petit, vcrmellot, saltironaiA lai tercera vegada, l’estatgera, en comptes re... O, quina por! -He tapat fortament la porta i m’he vingut c k treure d cap per la fiwhx,, aparegué tota eiifwismada al lliilndar de la porta. Els seus ges- cnrrenit cap a casa. La, nena no deia la vefitat; ella, en el seu estos colèrics, sacsejant-li el cos cobert de farina. produïen al seu entorn un núvoi blanc i flairós. p.mt, s’havia deixat d forn obert. L’esrtatgera féu un silenci, i després: La dona exclamà: -Hi, hi, hi -- s’exclamà plorant com una be-&neta! Vés de seguida al forn i encén la Qui qui ri qui, co co ro coc

fieita. - Ara la pasta es passara; perdrem tot;: la fornada. Maleït siga! L’Agneta, mentrestant, havia baixat ei cap contemplava el pis amb un aire pensívol. Pas& el dia. Vingué la focsca nit. Portes Enestres foren tancades. A fora s’hi sentia ur sord i misteriós murmuri. A dins, 1Agneta i si: niare, vora la llar, sapaven treniolases, les seuec figures enterbolides dintre el núvol de fim qut l?ençaw la cansalada rostida a la brassa. -No sents quina remor, filla ineua? -Poitser són els gripau<. Però quiesta nit no s‘hi sentien els g r i p a m 110 c’hi sentien els grills, no s’hi sentien els CJloms ; ni la remor de la mar, ni la remor tiel vent Mare i filla, vencudes per una intens1 por, soparen a corre-cuita, prengueren després el gre‘ol qqe penjava del fumeral, li esmocaren el ble i se n’anaren a dorm3r. Allà a I’arcoba s’hi oí encan una oració a dues veus, una tos lleugera, un. grinyolar de molles; per fi, no res, Silenci. Mare i filla dormien. Latament anà escolant-se la nit; lentamen , mesurada per les pèndoles dels rellotges: les deu, les onze, dos quarts de dotze, tres quarts de datze ... A la cuina, un tió de la llar produí una espurna, dues, tres; la tercera es mig partí en altres dues; una d’aqueutes arribi alta, ben alta i s‘apagà en la tenebra. De sobte, ii en mig del denci. un lleuger co, co, co, co, co s‘hi deixà sentir. L’Agneta, qui no dormia, féa entre llençols: -Eh? I redmpnL-se !solbre el Ili! rt>stà l’oit atent. El cap d’una curta estona co, co, co, co, e0 s’hi sentí de nou. -Sembla la meua gallina. Aleshores, I’Agneta, molt neguitosa, s’aixezà clel llit, s’cemblicà amb la flassida, es posà ieï sabates i corti al camp. portant un fanal a la m i . O, quihia nit tan fosca i quiti silenci tan intais! Semblava com si 1’espa.i fos omplert d’und matèria vellutosa i negra que es pogués palpar. Ni estels aS cel, ni llumets entre l‘arbreda, ni tm sols el m’urmuri de l‘aigua dels recs, Toka remor de vida s’era apgada. Hom diria aqueil ahim al qual ens 1Eeriga ei prikner somni.

L’Agneta, però, corria camí ¿el forn amb ei fanalsa la mà. La sort dce la gallina la tenia capficada. Quim motiu estrany podia tenir per a fer tai cascalleig a mitja nit? Ai, si li l’hapessin robada! En el s m apresurament i perduda En aquestes cavillacions, la nena va caure dins d’una gegantina mata &e fenoll perfumat. El fan31 se li escapà de les mans; una sabata li fugí del peu; també la flassada se li va desFenjacr de les espatDes. L’obbscuretat fou comp1r:a. Diria s qui 1Agneta havia estat engolida per la negra nit. Però en aquest moment -o, meravella !- um faixa de llum infernal sortí de la boca del fori1 i travessant: ~bliquanymt la tenebii-a, vingué a projectar un cercle vermell a pocs pascos del punt on 1’Agneta s’hi trobava. Dintre d’aques. cercle un petit diable 1lui:ava briosamerut amb una gaiiina aauraaa. n o m e s a or i riíD:S ae - 1 1 ~ brillaven a l‘entarm dels coanibatents. Estranya brega! Unes vegades era ei diaixle qui enfoncant les seues ungles en el a s de l i gallina la feis Ilcnçar escaitaines doloroses ; altres vegades era aquesta, darrera la qui clavava ‘soil brc agut en 1d diira carn del diable. 1 4 nena, amagada dins la mata de fenoll, s2guia amb viu interès les mudances &I combat I: cada terrible escomesa del diable, 1,s seues canies fluixejaven davant el temor de què la gallina isis vençuda. A cada atac d’aquejta, son coï s’om plia de joia. Quan més renyida era la lluita, vet aquí que l i gallina féu co, co, co, co, co i pongué un OLI blanc. El di&li, qui és l’estoii: dels set pecats capitals, emportai per la gula, ea llençà sobre el deliciós menjar amb l’intent de xuclar-lo. Però aleshores la gallina, fent un bot terrible, li clavà son bec al clatell i li travessà el coll de part a part. El diable :)rodui un espeternec, una flama,, i Fuf f f.. . !, Ilesaparqué dins !a terra. Fou en aquest moment que la matat de fenoll oti s’hi trobava 1’Agneta exhalà una intensa alenada de deliciás perfum i t o t seguit tornà a rumorejar I’aigua sota la molsa, el vent entre les fulles, i les estreles començaren de brillar al cel.

Ernesf Marfínez Ferrando

Carles S a l v a d o r al Centre d e Cultura Valenciana El dia 9 de gener obria les pories el Centre d? Cultura, Valenciana per a rebre un nou director de número: En Carlcs Salvador, nostre estimat cmpny: El seu discurs és una galana mostra de la s e m ie en l’aveiiir de l’idioma. Pocs podran vantar-se d‘haver treballat tant com ell pel redreçament de h llengua. Salvador mai no ha refusat ocasió dniillorar els escrits de tots els qui a ell han acodit. Consells, lliçons, exemples, :orrecció de proves, suggerències, tot ho hem rebut desinteressaCliment d’aquest entusiasta polític de 1idioma. Ara mateix, el fullet del seu discurs no sols é i cna peça interessant, ans utilísima, per q m t l’úcornpanya un zbundós exempiiri de deflectes yue cal bandejar dels escrits actudls. Va haver U K temps que persones peresoses volien permetre‘s el luxe d’e tindre una morfologia i una ortografie pròpies. -4ixÒ ja ha es*at superat. Avui no hi ha 1:iés que els que volen estudiar ; els que no. Teriim normes, tenim mestres, tenim bona voluntat i podem anar lluny. Deixem els que n o poden subj&aa-se a estudi que gaudixquen les seues improvitzacjons de fddlegs indisciplinats L a victoria és del mèjtodlei, del seny, de la preparació, ara i sempre. Unes paraules del discurs de Salvador és el viillor homenatge que podtm r e re-li i les anem a copiar ací davall:

“LA D E P U R A C I 0 DEL LLENGUATGE L’obra de depuració d’una llengua com la nostra, caiguda totalment en l’abjecció sobretot en -1 nucli urbà de la ciutat i en els fulls impresos, no ‘era, no és i no serà d‘una generaci; ni de dces. L’obra de diepuració ha anat fent el seu camí i ds escriptors han edat els saus defensors: i no ho han estat més perquè, desgraciadament, m han tingut lingüistes que, d’una manera metodica, Bsistematisada, pedagògica, els anaren il.lustrant. Ha e m precfs que els escritors, fent Ús

del bon gust i acarant-se amb els parlars di. 1’Horta i de les muntanyes, portaren al llibre niés exactamenr-, a les composicions po&tiques, l!iirs troballes individuals. L’escriptor valencia, generalment, h a prescindit dels estudis gramaticals i s ha refiat de l’instint personal i dr 1instini del poble per a bastir les obres del seu ingeni niés o manco feound. De més a més, els estudii gïamaticals que fins avui han pogut utilisar-sc han estat -i deixmi de banda la bona intenció i el nièriit intrínsec de tals estudis- d’una aridess irsuperable, d’una manca absoluij de condicions pedagògiques adients. Açò ha entiebancat prou la dcpuració del llenguatge escrit, el primer, naturaimenit, a refer-se. Els majors guanys, però, es fan en l‘escriptura. I d’aquesta, és l’ortografia la que porta els avant.-:ges. Cal dir que fins avui la preocupació de trrminar l’anarquia ortogràfica ha preocupat molt els dirigents o els caps més visstents de la nostr., cultura i a la fi s’ha aconseguit una unanimitat ortogràfica, en aconseguir una unanimitat de criteri. Si els escriptors més conscients de la necesskat del redreçament i de la correcciG del llengu,atgc han foragitat ja de l’ortografia el3 castellanismes, cal que ens adonem que l’obra, amb açò, no esti sinó iniciada, E n efecte: el valencià literari que ara s‘escriu t5tà plagat de castellanismes. Si els més bons escriptors han aconseguit deslliurar les seues produccions de mots castellans, els eicriptors despreocuptats encara deixen escapar una multitud de paraules qiie són una vergonya per a ells i una tara de la nostra cultura. En llegir-los es troba una certa preocupació de fugir de tals parades castellanes i eixa mateixa pl-eompació els porti a escriure unes traduccions literals dels mots castdlans, valencianisant-los de manera que d’un tros I:uny es nota el castellanisme, el qual es denuncia ell mateix. Amb una mica de oura es deixaria de:

tanda la fàcil i incorrecta traduccio literal i s’ani. ria a la justa substitució del mo: castellà per LI paraula correcta valenciana. Però no és solament d’aquesta tara que ens cal parlar. Hi ha, morfologicarment, altres castellanismes que cal foragitar. E n poesia., per exemple, hi ha pocs escriptors que escriguen segons la morfologia valenciana i encara d’aquestos pocs es salben les darreres produccions poètiques, senyal que l’anima de la llengua comenca de manifestar-se entre els poemes d’ultima hora. La correcció del llenguatge ha Qe fer-se segons la doble base següent: laportacio dels clàssics i l‘aportació de la llengua viva a la llkngua liternria. El llenguatge clàssic s’ha d’incorporar a ld llengua literària actual, sempre que calga substituir un castellanisme, siga quin siga i de l’ordie gramatical que siga, si la llengua viva no posseïs un substitutiu normal, correctd, apte per a la substitució. No hem de caure en el defecte d’omplir d’arcaismes el d e n c i à d‘ara. Ni es poden admetre tots els arcaismes ni podem caure en el defecte oposat, o siga, en bandejar si&amàticicament tota paraula dels clàssics perquè avui no és viva. Arcaismes que fa uns a n y es posaren en circulació i que semblaven que no havien désser admesos, avui són corrents i normals; complien tuia funció de substituci6 i està molt bé el seu iis Per altre costat, arcaismes que usen avui alguns escriptors, han de caure en desús a no tardar perquè el geni de la llengua ris rebujara, perquè no han vingut a substituir res castellà, perquè r-o sijn més que unes paraules o UJES frases sense sentit, avui en dia. Sistemàticament no podem anar a favor ni en contra deis arcaismes, així com tampoc no devem anar sistemàticament eri contra o a favor dels dialectalismes. La llengua viva ha, d’incorporar-se al corrent literari. E n aquest aspecte, l’escriptor té una gran tasca a fer i una gran responsabilitat. E l parlar valencià escampat en les c o m a r y m valencianes pusseïx un lli& de mots que en un lioc són vius i en altres llbcs, no. Una paraula és viva, per exemple, a la Marina, i és descoceguda al Maes-

trat. I al contrari. Les tals parauies poden entrar eri el llenguakge literari i cal que els escriptors les hi posen. Però compte am le? tals parades. Cal sospesar-les, mirar-les, estudiar-les ; 4 vorc cn quin o en quins sentits les usa el poble, si estan defìgurades, com hom les pronuncia, quin2 ortografia els correspon ... I amb el tacte degut cal incloure-la en la literatura elmant la paraula, dignificant-la, fent-li possible una vida més llarga, més perdurable. Però t ranscrivint-la de qualsevol r anem., usant-la malament, en comptes de beneficiar la llengua, d’enriquir l’idioma escrit, l‘empitjorarem, i aquell mot que tenia una funció a complir en llavis, escassos si es vol, del poble, haurà anat a perdre’s en un volum, entre un munt cle paraules i res no tindri i res no valdrà ni per a1 lector ni per a la cultura. La incorporació dels arcaismes i la incorpora, ci6 dels dialectalismes a la llengua escrita, a la llcngw literària, ha de fer-se nnib un tacte tal, amb una tal tàctica, producte d’un coneixement profund de l’idioma, d’una amor grandissima per !‘idioma, ha de fer-se segons l’evillució de la llengua, com si aquesta no haguks patit el collapse dels segles. Aquestes incorporacions les poden fer, naturalment, tots els valencians, cls escriptors es pccialment, peri> han d’estar vigilades pels lingüistes per aquell do, per aquella darividència, pet aquella intuïció i virtut creadores, impulsadores, reconstructores dels idiomes que els linguiste. posseïxen. Que hom deixe fer a aquests homes preparats per a dir i per a fer, per a reglamentar, per ’I donar regles gramaticals i per a definir ... Per a redrepr l’idioma, per 3 donar-li unitat i fer-lo eficient a la cultura, cal que tinga una sola morfologia i una sola sintaxi. Sense una sintaxi única i sense una morfologia Unica, tot idionia es desballesta, es descompon i es fracciona en dialectes no solament parlats, sin6 escrits. Nocaltres, senyors, no hem d’augmentar aquest mal que ja patix el nostre parlar, sinó que hem d’alliberar-lo de la fragmentació i hem d’elevar-lo a l‘aptesa de llengua nacional.”