La Republica de les Lletres. Nº 8. Abril-Juny 1936 by Faximil Edicions Digitals

La -Rep Ub lic a

d e les Lletres S

Palitica: “Condicions essencials de 1’Ectatut del País Valencià”, per A. Pizcueta; “Balanç electoral”, per Emili G. Nadal; “Confederació de Repúbliques o Estats Ibèrics”, per Miquel Duran de València.-“Dues poesies valencianes inèdites de Vicent Wenceslau Querol”, per Lluís Guarner.-“En liquidar la guerra de la Unió”, per Nicolau Primitiu.Poemes d’Enric Soler Godes.-“Paral.lelisme d e la nostra història i de la nostra literatura”, per Martí de Riquer.-“El ramat de Goriet”, per Jordi Valor.-“Paradisos de paper”, per M. D., E. V. i E. N. B.-La transformació de L A R E P U B L I C A DE L E S L L E T R E S .

A B R I L w J U N Y © faximil edicions digitals 2004

1 9 3 6

ÂŠ faximil edicions digitals 2004

La Repiiblica de les Lletres Quaderns

literatura,

art

poiíticii

P O L Í T I C A Con dicioiis essencials de 1‘Estatut del Pais Valenciii Altra vegada i molt oportunanient, ea torna J 1,:antejar la qüestió de 1 Estatut tlcl Fais Va1eiici:I. lieti1 d’aprofitar totes ies ocasions per a què se’ii p r k , única manera que es forinc entre tots eia wlencians aquell mínim de consciencia que és in¿;spensable per acons-guir-lo. En un inoaient l’aquests trobem escèptics que ens diueii: Rer a c.te passe el d’altres voltes? Abans d’arribar Catali-nya a la consecució de l’autonomia, quantes vegades tniiibé emprengué campanyes i es redactartn projectes? I àdhuc després d‘aconxguida, ja lstm vist que li ha costat pedre-la i que ha patii. ptr rrcuperar-la. Ei País Rasc, Galícia, també han ivsistit un cop i altre i estan pròxims al fili5 iiistqnt final, però encara no 11an arribat. Nosaltres rc‘ e n s padem queixar. F&em una mica de cani pinya, en un ambient de discòrdia i de llujba. i t-ialgrat tot, donà els seus fruits. Aleshores,, en 1931, advertirem alguns perills a lestatutisme de manta gent, sobre els quais bé val la pena que en parlem. Es de veres que quan la gent es posa a fer propaganda estatuticta, manifesta un entusiasme que competix amh el dels wIenciQnistes més extremats. Bon símptoma, si

fora constant i no estiguera desvirtuat, gairebC anullat, per grans equivocacions.

Els que accepten ]‘Estatut i -iposen a reco manar-lo amb més o menys fervoi, han de com~ ~ ~ e n que d r eno té cap sentit patrocinar una cons t;:ucib autonòmica per a la “província” de \’alentia o la d’A1acisnt. Cal repetir-ho sense por al c a n szment, que la “província” no és res. Fcu creada fa un segle i els SPUS límits actuals es mircat-ei1 czpriciosiament. La “província” és sols una entitat administrativa que ha de desaparèixer pzr complet amb 1’Estatut. Per tant, és una heretgia a lec c‘octrines autonbmiques invocar una pxsoiialitat que pugna amb elles i que és pur artifici. E1 nostre Estatut s’ha de basar necessàrianitnt en la personalitat històrica i espiritual del Pfaís Valeiicia. per damunt d’aquelles divisions, i amb tota la catela que es vullga, ccntra eIs localismes mal wtesos, contra l’esperit provincià sostingut amb la hitació madrilenya i amb el goig que dóna vore unes oficines d‘Hisenda i uns senyors qu’e ostenten cirrecs oficials. Com a conseqüencia, la-propaganda i el plante jament de 1’Estatut ha de traspassar des del primer moment les barreres promincials i ha de bus car la coincidència de tots en !‘afirmació favorab!e a l’autonomia. Si fóra necessari es podria denios-

t i m que totes les ressistències tenen la seua- so li-ció. Altre punt fonamental és lespirituai, representat per l'idioma. Encara no fa molts dies hem llegit a propbit d'aquesta qüestió que 1'Estatut ha G'ésser més que res econòmic i administmtiu. No n t g m que ha de sa!vaguardar tots els interesEOS del País Valencià, que ha de posar la x u a Zdministracib en les nostres mans, defugint una t::tda humiliant ; però què fw-íem els valencians amb 1'Estatut si aquest no tinguera una gran part d'esperit propi? Ens adreçaríem a un pervindre millor, ens sentiríem més reconfortats, més optirjstes, sense altra preocupació que ì'adniinistrativa i de defensa econòmica? Els primers entusiasn e s s'afluixarien prompte si ens mancami un inttrès cultural, un desig de restaurar per complet i& nostra ànima callectiva. Encara que no es vullea, l'home es p o u constantment a l'impuls d'una ánsia íntima, d'essència espiritual. Sense l'idioma propi ires podria ésser construit. ZII és el signe de la nostra diferenciació, millor iit, de la nostra personalitat, . si en prescindírem ni, aconseguiríem restaurar-la. L'Estatut ha de scrvir-se de la llengua valenciana i l'ha de portar :i les corporacions públiques, a la vida social i I! ti-eball de l'intel4ecte amb tota l'amplitud i eficàcia c2ue li pertoca i no a la situació precària que avui rs troba. La codcialitat no pot representar, cloncs, tckrància per al valencià, sinó plena acceptació ¿t! seu dret, digna instau,ració del seu imperi. E n resum: creiem que la unitat riel País Vaìencià i l'idioma, són les dues cmdicions essrnc d s de la campanya i de I'orientició estatutka. i e s facultats que es reivindique- per mig de l'Estatut, sempre que partixquen J'estos postulats, representaran la màxima sobirania de b nostra terra. Posades així les coses, a qui correspon emprendre, organitzar i dirigir els treballs per l'Estztut? Aquests no poden estar confiats L qualsevol niicli per molt Centusiasme estatutista quc expresse ; Ilari de portar-los elemeiits valenranistes, que sÓn eis primiers en sentir els ideals ríe l'autmomia ; que han fet d'aquests ideals motiu de la seua su!:sistència.

A. Pircueta

Balanç electoral Potser entre tots els fets elecrurals, haja estat el més frapant el del triomf a ies cinc circuinscripcions catalanes, amb una massa de mig milió cle vots ; i allò que sobretot ha retingut l'atenció i desvetllat el màxim entusiasme han estat els cent set mil vots de majoria aconseguits a la ciutat de Barcelona. Tot seguit honi ha estat temptat d'atribuir aquest allau popular al sol fot que les masses marquistes havien sortit per una vegada de llur a1,stencionisme; això. que és una part tan sols de la veritat, ha fet caure en un gros error, car res tic hi ha més prop de la falsetat que tina veritat a mitges. E n aquest fet concret de les eleccions catilanes, l'altra meitat del fenbmcn ha estat constituït pel sentiment nacional vivíssiinament sentit pel poble de Catalunya en totes lis seves capes socilals. AI llarg del període pre-electoral hom pogué assistir a la condensació de totes les formes polítiques catalanes en dos blocs: d'un costat, les esquerres que propugnaven per la )-eposició total de 1 Esúatut autonòmic; de l'altre, la Lliga, aliada a tetes les forces secularment enemigues de Catalunya, des dels vells reaccionaris de la Unión Mo. nd'rquka, fins l'ex-emperador del Parallel. Aquesta nionstruosa barreja que per a major aberració h c m la defensava com a una platafcrina a favor de la religió, llençà en la més greu CIC les desorientac;ons FI, una ampla massa conservadora, centrista, constituïda, no tan sols per la petiba burgesia, sinó àdhuc per la mitja i superior. Hoix pretenia d'una manera brutal, que triessin entre els seus interessos més materials i inconfessablec i la seua adhesió al sentimlent nacional; i aquesta massa que sempre s'hauria inclinat vers un partit moderat, féu la, tria a què ïobligaven. Però en un sentit f o r p diferent al que el bisbe Srurita, Cainbó i Cirera i Voltà esperaven. Des d'abans del 16 de febrer cabia endevinar-ho quan hom veia l'actitucl prem per organitzacions com la C'nió Catalanista, el Partit Naci~onalista i la Unió Democràtica de Catalunya, a les que segueixen macses segurainent poc nodrides, però procedents d ' w s medis socials que feien aquesta posició de maximalisme nacional particularment simptomàtica. A (atalunya, i depern dir-ho inlassablement perquè la lliçó siga ben

aprofitada pels que l’hai1 d’aprofitar, l’element més decisiu de la victòria del Front Popular ha es-at ia dasse intermitja que 5 ha bolczt de tot el seu 1xs en la balança, passant per damunt dels seus prejudicis i de les seues teniors, r.m- tal de inanifestar plebiscitàriament la seua amm sense reserves per hes prbpies característiques nacionals. Girem ara els ulls vers Euzloadi, on venim d’as. siatir també al triomf dels nacionalistes, servidors ací d‘una fbrmula política que sembla ben allunyada de h del Front Popular. Tanmateix cal que cerquem el sentit pregon d ’ a p s t a victòria i que no ens deixem sorprendre per una fàcil i cÒroda definició. Els nacionalistes ;)ascos no han fet com els seus congèneres de la Liiga, i deixant c1 Eéu el que creilen seu, prengueren la part del César i refusaren tot contacte amb les dretes espanyoles assimilistes i anacròniques. La lluita elec toral dels nacionalistes bascos ha catat feta priiiiord:alment contra el Bloque Arrtirezloluczoiznrio, oposant-li el propi concepte de la r’àtria i els principis evropeus del Cristianisme deiiiocràtic ; d e r e n resistir les pressions coactives de i L Cúria eclesiastica i el bisbe Múgica hagué de r$conèixer cl dret dc les masses catoliques a negui- llur vot a les dretes espanyoles. Així és com eis representants catòlics d’Euzkadi identifiquen u n niovimen: polític fortament impregnat de fernicrits revolucionaris, car hom no pot trobar res de més sz~Ovc~siu i renovador 13 la nostra Península q v e la lluita coatra l’assiiiiilisnie espanyolista de fort regust mo riirquico-feixista; sense que, a nips a niés, pugani oblidar que aquest moviment nacimal euskera eiirolla les amples niasses cainperoles i proletàries dn la seua terra, al si de la “Solidxidad de Obreros Eascos”, ço que demostra que ens trobeni com a Catâlunya davant d’una realitat l ~ p u l a ri no d’un arbitrari artifici obra d’un grup d ‘ntelkctuals llen qát a tèrboles maniobres.

p è abandonen llur actitud purament fmmal davant aquest problema de les minories nacionals, i mprenguin decididament la tasca de convertir-se :I els autèntics representants dels pobles oprimits ir. llur espiritualitat, coni ja ho són en quant a iliirs reivindicacions materials.

Emili G. Nadal

Confederacici de Repúbliques o Estats Ibèrics

Espanya, la RepÚblioa espanyola, ha de transformar-se cocmpletament, radicalment. L’estructura política i administrativa d’Espanya ha d’Csser tota una altra cosa ben diferent ,!el que era quan a monarquia, del centralisme opressor, de la dict.idura passada. La Península itèrica està for miada de diversos pobles, de diferents iiacioiiali.ab. La Constitució de la República reconeix, per :.itjà dels Estatuts, la voluntària i econstrucció de 2 5 nacionalitats ibèriques. El triomf electoral del Front Popular, el retorn a la República d‘esqwries, el restablinient de ¡’Estatut de Catalunya, la inplantació probable dels Estatuts d’Euzkadi, País \. alencià, Galícia, Aragó, AndalusicL, posa de nou 2:: vies de realització la nova esrructura política !‘Espanya a base d‘una confederació de regions iutònomes, repúbliques o estats ibèrics. En el prinicr número de LA K ~ P ~ B L I CDE A LES LLETRESi en l‘article de presentació, parlàvem, IY ferint-nos a 1 aspecte puranient litenui del 1105tre programa, de la voluntat de wnstituir la Confederació de Repúbliques literàries d’Ibèiia. I reiriarcàveni que les lletres i l’art rio poden deslligar-se de la vida política d’un pi.. que als pobles que renaixen o als p i s o s qui es iransformen, les llc tres, les arts, la cultura, enfchrt-ixen o debiliten lltrs constitucions polítiques. Aquell nostre programa puranmit espiritual, que I és de tot açò d’on volem treure la gran lli@ nu traspssava l’orbita literària i si-tística, cs conque es desprèn de tots aquests icts recients. El verteix avui en un idéari polític. Aquella Coiif-que les masses de Catalunya i Euzkadi segueixin deració de Repúbliques literarips d’lbèria pot trans eixara les directius de partits m4c o mleiiys opa- furiiiar-se en una Confederació de Repúbliques O cats als niés profundes dels seus inreressos, pcl f’tt L t a t s ibèrics, nova estructura plítica d Espsriya. Dèiem aleshores, i el que dèierr en l’acpecte que es reclamen d’unes reivitidioacions d’ordre nucimal, deu fer reflexionar als militants niés dotats idiomàtic o literari ho adoptem n la nostra coni entusiastes del Partit Comunista, i moure-los b ct pció política :

“Catalunya, Valencia, Euzkadi, Gaíícia, 56n Espanya, són Ibèria, però no són, ni seran mai, Castflla. En el decurs de niés de dos segles, i encara en Iactualitat, Espanya ha estat sotmesa a l’idionm, a la cultura, a la política i als designis de Castella. En tant Espanya continui essent absolutanient Castella -i una Castella unitarista i unificadora, dominadora, monàrquica o nionarquittant-, Cabalunya, València, Euzkadi, Galíc;a, no seran mai Espanya. ”ESun crim contra Natura voler sotmetre a un SCI idioma i una sola cultura pobl-s diversos, amb llengua i cultura pròpies. ”Evoquem el preámbul i determinats manar x n t s d’una de les Constitucions polítiques mo&mes més avançades d’Europa. ” A Espanya, en el camp de :‘unitarisme i ei castellanisme idiomàtic i cultural impera la incomprensió, la dlesigualtat, I’absorció, ! egoïsnin, la injiistícia, amb freqüència l’odi i la barbàrie. ”Ací, en el camp de les personalitats idiomàtiq w s i culturals de les Repúbliques d‘Ib&ia, floreix generosament la llibertat, el respecte, la inútua comprensió, l’amozr, la igualtat, la coexistència gencrosa i pacífica, la col.laboració fraterna per !a glòria de les llengües vernacles, ller les cultures dels pobles ibèrics i per la universaltiat.” Cal anar d’ecididament a la nova estructura política d’Espanya ;’a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions capacitades; i la la confederació d’estats, repiibliqties o regions autòncmes. Per a portar a cap aquesta gran obra de transformació política, administrativa i social, obra que, ariib totes les seues conseqiiencies, borrara el p definitivmnt a la restauració monàrquica i impedirà la instauració d’una dictadura qeixista, cal que els partits nacionalistes repuh1icx.s de Cataluiiy3, del País Valencià, d’Euzkadi, de Galícia, d’Aragó, d‘andalusia, tots els partits d’aguesta ideologia, veritables defensors de les autonomies i de les personalitats nacionals ibèriques. concerten una irtelligència, formen una gran unió o federació de pártits nacionalistes republians :)PI tal d’organitm r i portar a la pràctica intenses campanyes de

pr’opaganda i realitzar al Parlament de la República una acció constant i eficaç a y;t\or de !es autonomies i de la confederació ibèrica. AI Pais Valencia cal formar un partit valencianista republicà gran i fort, ben constituit i ben orientát. Fer això, és indispnnsab!e anar a Is unio, a la fusió completa, amb un sol nom i una sola direcció, de tots els partits valencianistes republicans : $el Partit Vallemianista d Esquerra, Psquerra Valenciana, Esquerra Republicana. del País VaIrncià, Nova Germania i dels casinos i organitzacons de barriades, pobles o comarques que ho desitgen, i els quals, separats de diversos i-artits republicans, viuen actualment deslligats de tota disciplina política, però conserven Ilu- ideari d‘autonomia i república. Cal anar, per l‘acció dels partits nacionalistes republicans, a la iiolva estructura política d‘€%panya, a l’autonomia de les nzcionalitats, a la Confederació d‘estats, repúbliques o regions autònomes. El moment és propici. Tots, o gairebé tots els pxrtits del Front Popular tenen en llurs p r o p mes l’autonomia politica dels pobles d’Ibèria ; algms, com el partit coniunista i d’acord amb la consitució de la U. R . S . S., és francammt nïcionalista ,empara el dret de les nacionalitats a governar-se per elles mateixes i reconeix i fomenta la constitució política de les personalitats regionals i nacionals. Els socialistes, els sindicalistes polítics, “IZqclierds Republicana” “Unión R,.publicana”. propugnen l’autonomia dels pobles ibèrics. Si diverses nacionalitats d’Iberia volen ésset avtònomes; si els partits del Front Popular trioni fant, i àdhuc alguns dels partits republican., qu . no figuren en aquesta coalició, ten’tn en llur programa l’autonomia i la llibertat de les nacionalitats i de les regions la transformació política d’Esp3nya hauria d’esser una realitat ferma i pròxima, i la nova estrutura polítiaa, aquesta: la Confederaci6 de Repúbliques o Estats ibericc.

Miquel Duran de València

Amb motiu d‘un centenari

2 No

poesies valencianes inedites d e Vicent Wenceslau Querol

aliutdmt l’obra poetica 7ialenciana de Qucrol pe,, a q u i la trobaila de ducs poestes ii:i.tìitcs tic1 9r-m -acta v a l e m i no siga rentarcat& ac oizteixrincnt tal wón de les Jetres eiernàcules. Q urrol no ossolí, veritablemení, la seJa gi’cli at;oiiacriada C O M a ;hoeta en-chiu en la /lengua nadiua, però sols li va caldre Csser lo primer i iiolxcut a Va1l:izcia per a ‘sser --tna.lyrot les poques porsics va!ciirianes que escrigué- un dels Lt:pdava;i:crs drl m o z k e n t literari de la renaixençc! z~alenciaiia. J u n t a Llorente -1’amic fiilcl liti tota la vida2.v rebrc les c n s e i ~ ~ ; a n d’aqziell c~s vell wiestre Agidili) que v a sabcr- rrvifar a 2‘e;tscins r n els dos 10V E S poetes valct,rians 1 amor al nostre passat fiterori, riicoratjant-los al conreu de l‘“oh1idada llcng u a dcls azis, m é s dolga que la rnc?, com hazna caiitat, aiiib z w t precursora, Tomàs Villarroya, ci,ipobrida j a i iiialwesa alesliorcs. A m b Llorente, perd, i amb alii es poetes joves main Srengué Q U L i o l cl camí d r rrc-obrament de la llengua valen1 iana i a la seida pocsia, i rclnpre, t a t als anys d’esk d a a Val?iic-ia, coin després, q w n els imperatius tic la vida l’obllgaren a deixa<-la, jamai oblido el poeta, al llarg d e tota sa vida, la llengua wcaternu que li donava t c i m s , paraules i rimes de sentida, ir;til.tza emoció ~ P vegades, S com aiixi mateix .\-oTioritats i assuiiiptes de grandrisa epica o gloriosa recòrdança lzistorica valenciana. Poques, molt pomes varen t’sser les poesies que Querol va escriur? en llengua valenciana, i deiles tan sols trcs -Ja publicar irecullir després- en F; seu haic llibi-? Publicat, Rimas (I877), on les va rLunir sota la denominació genèrica de “caL& 6.7 fnii

lnnus”.

E n la segona edició de les Rimas (I@I), apareguda despric dc la mmt d d poeta, el colector i prologuista, Llorente, adiciona a E‘esmentada sec-

rid de “riinas catabnas” dues poesies valcnciaiirs, escrites miib nioíius circumsiancials i publicades sdtes Pel poeta e n periòdics. sense qite les crequera digncs d ’ a f q i r a les altres publicades abans, com cs dedueix d’una carta de Querol al novellista EApanyol P m r Antoni de Alnrcón, protector del poeta, que li dcinaiiava accedira a atiza nova edicij de les Rimas 211 la “Blbliotet-a de Escritores 5spañoles”. L a Societat valencianista L o Rnt Penai. en ~ ‘ ì zwluna IV dc ;rc seua Biblioteca, ,+ublicat sota d tito1 de Capolls de ròsa (1897), ohri la sccckí U dicada a iwesies fora de Jocs Florals amb ~i poesies d e Qujvol que constitueix zr* la Inés nornE? osa coilecci3 qirerolianu publicada. Jzrnt a Ir.\ cinc poesies conegudes p e r la primera i segc?iw cdicló de les Rimas, van altres durs: una titulada “,jQuè sc140” , altra que és una Pplstola a d r e p i a a Frederic Misiral amb inotiu de lc publicació p r r 1 eirzinent ,hoctJ proaeizçal del seu llibre [ie poesies liriques Lcs Illea d’Or, a la quc iîlistral va C O I L testar amb Z ~ Z Jiwgni’ica carta en francès que hem tingut a 1:s nostl-es mans rerentinent. L e s set Poesies de Querol publiccrdts a l‘esmentat volum de ia Biblioteca de L o Rat Penat, ‘varen ésser reprdduides al volum 145 de la “Lectura Popular”, bib?iotccu d’autors catalans, publicada Catalana, c,ue dìrigza el nostra per la Ilh&-a:ió bon amic Fraw-esc Matheu. Apar$ d‘aqaws:es conegudes poesies, encara es va publicar un j r a p z e n t d’una poesia inèdita qiiz Querol va deixar inaicabada i que escri7ia anih rl iropòsit de coIicbrrer per primera zvyada als Ioi-s Florals de Vd,%zr‘a.Quan en 24 de novembre 2-6 1893 es cellebrava el quart aniversari d e la r w r t &el poeta, disro3rint a “ L a caseta blanca” ric Bétera una l a p , ‘ h que perpctwda el traspàs d c Querol a aqu& ma&& dol poeta Aguirre, Las I

Provìncias publicci et fragment d’caquelka flor si^ ~ 3 ¶ ~ g n ~ f¿itu!dc ica Lo cant de València,, que s e m arabar ni corregir, diu per ella niateix prou del que havia &ésser aquell p o e m valencid que la mmt IZO w:i deixar wa5w al poeta, emywadis de Ea SZ:IJ terra llunyarur a b h o r e s . I m a , quan ja w creirr. que tota Pobra poBfim aalenciana de Querol era coneguda i fublicada. 1 , ~ swt i ~ ~ ~ a b de i i lai ~ e~ rt ~ fdel i apoeta ~ ~ han $ 3 sat a les meues mans tota Pobra podtica que 4 SEU anator v a d&ar inèdita o no recdida en EEilv-e i qwe Pamor i diEigCncia del germà Aureli v i cons m a r curosaatent en sobres. En u.» d’&o; sobres es pot llegir e n llzira #Aureli Qum-ol. “Contienle este sabre las primeras tentativas que el paeta Vicente W. Quei-d hizo, casi en la nifíez, de verso6 catalanes.” Tres són estes poesies escm’tes de la ~ n a t e ~ . ~rnd a e’ eiz hn sol qzqiernet, com altres poesies castellanes gue hem trobat de ta wiateixa època de Pautor e n altres sobres, ta,.rlbé seleccionades per A u r d

Estes tres Boesics, qlce vénen 3 imrn&r un trit tic, casten a les .res virtuts teoiogctts a’ es titulat, p r r aquest ordrz : “ A tEsperança”, “6Quh serit?’? i “ A la Fe”. ,Publkada la segomcc en el reculi f e t en el uoIzrm Il7 de la Bib!;Oteca de Lo Rut Penat - l o que a f m ~~~~~~c~~~d e ~ a u t ~ ~ ~ t ide~ i les t a ta h e s dzes-, aquestes han restat inèdites fins ara d ~ s del 1859 e n qu<, -segons diu ia data- foren escdes. N o es pot dir qzie aquestes dues possies va1e:tcranes de Querol siguen defbitives a l’obra pdtdtica del seu autor, a rnés a més si5 con8 diu e1 gwmh del potdu i b data con fi^^, són obres d~o joventut; per0 no per això deixen d’ésser duc? ~ ~ ~ ficces~ ~ ~ ~ t~ quea~ afegir ~~ qal~ c~ os ~~ j ~e ~ st de poesia z+a!eticfanes de Querol que no tene,& neressiíat 8‘hssrr ritolb fiombroses per a assolir ed cim glorZes de la iinmortalitat a la literatura valsnciuna de tots els irmps.

Lluís Guarner

QlaW O l .

A L‘ESPERANÇA De ditxes ansories tu vas amb les mans plenesl germana del l->oilor; sols aquell encomia a qui assuten les penes un pervidre millor. De la caixa de Pandora junt amh els mls ixque Últim de tots els mals ; [re ta el mirall de les aigües en mig el desert eres i eres un mi.rall fals.

El pitjor dol de I’ànirra Es aquell que es disfrasn amb eì mant del piaer;

tu en ed ram d‘olimra has amaga: l’espasa, la pmxa en el Ilorer. F e n t vas davant !’home quan afanyat et bum per d camí dels anys. Per què tu li allumenes en la nit que I’afusca amb una ujum denganys?

IM got, c < ~ l fsempre, has posat en la sucre pa dar-nos fel? [vars

hui sap!

Tu en la m&m Ignorància i en nmtre Orgull [tingueres pares, i d’ells has nat; j r n t amb els primers homes cid Paradís ixqueres germana del Pecat.

I de &dar d?eixe arbre rrum ambició no es cansa per un fruit que no culk? Ja. d e mon cor et tire, mentirosa Esperança ; tan fals amor no vullc.

Mes w, que tu en les cords tréinols de ma liira ti0

la Glòria m’has mwtmt; rinyc amb tu, EYperanqa; qui sap 10 que és pui sap què és veritat? [mentira,

Tu eres companya eterna del desgraciat que ple tu sostens el que cau; Ira, tu en mig de les tormentes l+m~yaíesla %ora a l’atribulà nau, ,

Fins a äintre Ia fassa colohortes al que plora 1 li promets un cel.

A L A FE Per què en els ulls la Lena amb PQS incert camines sens ales que tie porten pcr dalt de los cels blaus? Ton peu descalç el punxa la terra amb ces espines i com camines cega, topotos al fi i caus. Alça’t i romp la llista qne la claror et nega i d s hòinens acompanya p;t- mn camí segur. Extèn les Manques ales i fins el cel aplega Fa que dels hòniens pugues les esyeraiices dur. Un temps jove creuares el romà imperi inquieta amb llum en les niirades ; c x n els llavis la mel; (!uies la veu dels savis, h llira del poeta i ton front coronava la ciaredat del cel. Després ona nit fosca 5’ xtengué per la terra i era un roig foc de co1.m la claror del teu ull. Ta citra fou la llança, ta seu fou crit de guerra i ehs hòniens t’adoraren COLI reina de 1 orgull. I després et tancaren diiltre son tabernade els sacerdote i et daren sa enganyadora veu, i els hòmens comultaveii :;xe mentit oracle que la &rbia alçava, su!xtitu,int-la, a Déu. Vui, no; que sols eres Ir: d o l p memagera qae des del cel abaixa de 1 home a l’esperit : aacerdotesia d’eixa creència verdadera ;le la que el cor és hòstia i temple l’infinit. Jo et veig en totes bandes, reveladora santa rim sols Déu en ses obres, que sa presència em diu jcnt a la mar moguda que amb son furm m’espanta; jcnt a les manses aigies en què marinola el riu. Suspires en els aires, en l’huracà retrones, eritre la fresca ombra dels boscs antics et perds; en el desert d‘arenes que és mar d‘ardentes ones i en la catifa mora que formen els camp verds. Eai lec nevaes muntanyes que ski com blanques ttndes que plantà per a un dia un poble de gegants; I en eis milers d’estreles que van per mils de sendes i que en nit clara semblen a pluges & diamants. Eres tu de mon ànima la inspiració: tu eras la que ompli nostra vida, la que nos vola en torn. En el bressol de l’hme ton naixement tingueres i dem ésser companya fins el seu darrer jorn. R m p dels ulls eixa h a q w fa ombra a la consciència i mostra ta hermosura a la claror dels sols: de la Fe verd’adera la germana és la Ciència, i 1s Cikncia no és cega, ¿per q& sa llum no vols? 4

setembre 1859.

Vicent W. Querol

En liquidar la guerra de la Unió Els nostres arxius, empobrits o ciesapareguts en cepredacions. incendis i descuits, conserven en cara material suficient per a refe: la nostra llistl,ria o, millor, per a escriure-la de bellnou, vaíentnos de veritables documents. U n dels arxius m é s importants al País Valexià cs, sense cap dubte, el de 1'Ajuriiament de València ciutat, on està recollida to:a la vida de la capital del Regne i de part d'aqued Perxo és de doldre qus la jovL*ntutestudiosa 110 c'encarrere cap ací per anar tlatnt a llum els iriteressants fons documentals que s'hi contenen en centenes de volums, lligats pergamins que formen el dipòsit, quasi inexharirible en Iliqons cLelnostre passat. Capbussant per les lletres mis ives es troben acsumptes alamon interessants, com per tot arreu clc 1'Arxiu; ací, emperb, són le, relacions dels postres Jurats i Consdl, amb les diverses prrsones i entitats del Renge i de 1'exte:ior i estranger, c,ue ens posen a l'encalç de conflicEes i demandes, de concessions i acabaments de grcuges. Un dels conflictes que va donar lloc a més lletres, deliberacions i resolucions iuiu la coneguda Guerra de la Unió, en temps de ?ere I1 de Valkncia, dit el del Punyalet i tam& el Cerimoniós, él Cruel i el Justicier, segons i'bpinió de cada historiaire i agreujat o afavorit. Entrk els assumptes que es liquiden volem presentar avui el de Pero Ximénez de Lemberri, habitador de la ciutat de València, qui havia pres t1 partit del rei i defés la seua causa sota el COmandament directe de Pere de Xerica ; per p que tenia. cert dret d'ésser indemnisat. Ei trasllat del document ens serviri per a fa dguns comentaris. Diu així.. "io. (62) nevés (I). Pere eximmez de lomberrij (2). " A n n o dominj Millessirno ccco quadrrrgesimo nono. Dip lune jntitulata kalendas mrcij, en hora c?r tercia. Comparwh denant (3) la presència del honrat micer arnau j o h , doctor m kys, en bernat aalbalat, habitador de valència, procurador dei honrat en pere eximenjç d e lomberre, i per mj en 8

j o h coruet, notari, legir i publicar feu, denant aquell, la scriptura següent : Co-Liparcch denant la presència del honrat micer a r x u johan, doctor enleys, en bernat Dalbalat, habita(1w de valència, piocurador del honrat en pere Eximeneç de lcmlxrrj, habitador dela dita Ciutat, i preseiita ?aquell vna oarta/del senyor Rey en paper scrita/ I bmta (4)i ablo sagell de aquell al dors de aqueli,, sagellada; la tenor dela qual és aytal: Petws d t i gratia R e x wagonuin aalentzas Maioricaruns Sardinie et cmsice Conaisque barchinonae Riosi1.Gonj.s et Cm'taniae Dilecto consilzarlo nostro urraldo johannjs leguuvc doctmi sa!idem et dilectioxeuvc ad humjletn suplicationrun i,cbis fa( tana f e r dllectum Petrum eximjneq de lemberj. "fo. (63): uero dicius et inundarnus quatenuv de vnjuersis et sìngulis davnprzis datii lndomo t o n j s dicti Petrj eximjiaj, per i h qui zwjonewi a'un@natana oliuvc fovebant jnforamtione afide dignjs pcrsoajs habeatis et ea habita (?) de predictW tatxuionem legitinaauut faciatir ut supra tenoreni tatxacionjs per Viros jnde fiendi í ?) satisfactionem pwedonis ( ?) habere valeat ( ?) j n f d e n t (I)dictjs ppo&ionis ad dictas saitisfaction?r diputatis pro u t fuerit faciendem. Nos anjm j. predictis uobis zwes mostrns plenarie contitimus cunc presenti. Datuna valent& &ij" kdendas nmrcij, anno doininj Millessimo/ccc" xl" mw. Exa. RJ. (5). Et lodit honrat micer arnau Joban dix que rebia la dita carta/del dit senyor Rey ab deguda Reuerència i honor i que era apparellat de ensegujr i complir quella, -om forma i continència sua i segons que de fur i de rahó atroibarà écer fahedor. Et presentada la dita comissió, lodit en bernat Dal!alat, en iodit nom, presenta al dit jutge vna detsar& i capítols, iaqual fon proposada per lodit en Pero eximenec de k m h r j , denant lonrat en Garcia de loric, comissari ladondic (6) del dit setïydr Rey, diwndres a xxiij dies del mes & jeiwr dei any de nostre senyor Mil ccco xl nou, la tenor Oela qual es ut (7) segiient: Ante nos (los) hont d o s (8)don garcia de loris (i) en Thomàs de niarta, comjssaris per lo senyor Rey "fa. (63) revés: a los dans (9) donats, quj han

rebut los quj tenen lapart del senyor Rey, demostra pero eximeneç de loinberre que com al temps dela dapnada vnjó, comencaren ajurar en lo Regfit de valència i ell pertal de escusar se la jura afer hagué a sallir fuyendo com su muller i con sus fills dela ciutat de valència asili quel1 no pudo sacar alguna cosa dela que tenja ensu a s a / i fuescndo (IO) a d o n Pedro (11) i continuament laa cs:ado con elf,en swujcio àe1 senyor Rey/i por negun tiempo ell no juró la vnjan antes perdió i qujso aventurar la que tenja quenes (?) barti (12) de don Pedro nj del seruicio del senyor Rei i en el bitxo sevuùio del dit senyor Rey kc~p e r d 2 0 vn sobrjno suyo f i x o de su e r m n a / i cauallos i o t r a cosas nzutxas lasquales se siguen : Primerament, senyor, se leuó krpó (13) prro martineç dyapero de valència, de casa del dit pero eximenjç, ropas otellas (14) i vna caxa de noguer en qi4e auja panyros doro i de lana con penas negras i fenas blanqrrnr (15) de la mullfer del ditxo pero eximenic i ropas dc seda et de lino, cobertmes i uduouas ilancoles (16) que valien de cinquo m j l solidos (17) ensuso. i t e m vna candelera de cdprés en la qual eren en la dita "fo. (64): caxa (18)laqual candelera hauia tres cintes de phta de filo tirado, tres bolsas de seda o'c oyo de obra ffrancesa i aulles doro i perlas que balien de quatre mjl solidos ensuso. Itenc vn precint de aluda en loqual hauja de mil i frecentas pecas doro, ensuso, escudadas (19) i florins, porque t-equBeren auos, ditxos senyores, quali fugades compliment de justicia secun de f u m o i de razon troEcdes seyrr faedero ( 2 0 ) . responen los dits procuradiors que noy saben res lec cost's dejus srrites aporta i feu relació Gujlletne de cerasiella, porter, segons quec segueix: Esto és lo que sa trobado en casa de pero martha, drapero: Primerament vna raxa de noguera en laqual hi hauja panyos d w o , Iancoles, touallas, vna candelera de ciprés, i en la candelera zwa bolsa i otras ropas menudos, ivn cQf,frede ciprét, i v n ffoguer de fierro, set escudos dmo, que dize el f i x o de pero vmrtin que tiene d ~ s t o(21) son testimonjs francesch martin, mercader de valència, i en Galcermt de cies, i en R a m m dt castellsent i francesch gostanti et Gujllem de caresiela, porter del senyor Rey. Itew, a (22) otro cabo fuwon trobados vn pwr de cofres pintados

dela obra de ginoua, encasa dea berenper ujGal, los M e s cofres són den pero eximenic "foli (64) revés: de Lamberre i atórgalo ( 2 3 ) el ditxo berengwr uidal, qule creu que eren del ditxo ptwo eximeneç de lamberre. Testimonis Ram'oa de castellsent i francesch gostantí. Et en aprés, diwndres a vij dies de febrer, enlo damunt dit dia de diuendres, conparech en presencia dels dits honrats comissaris lcdiit en Pere m r t i n i p s t t a t p r ell sagrament als sants evangelis de deu, jntrrrogat per los dits honrats comiss-arjs, confessa, atorga i dix, present lo dit enpero eximenic, que tot quant se conté, és uer, i que axí fon atrobat en czsa de son pare, en lo qual pieyt fon molt procehit i enantat (74) (axí per ladit rn pero exirnefic ( 2 5 ) i per lo dit en bernat dalbalat, procurador de aquell, mim per en Guj1i:m canals, procurador fisca! d'e1 dit senyor Rey, scgons qlie del poder del d ( t en Gujllem canals appar per carta pública, daquén (26) feta, closa i subsignada per en j&n c h l i t notari públich per autoritat Real scptimo idus junuarij mino dominj vnillessiwo ccc' xl" viijO; j ?ira procuració, del dit en bernat, appar per carta FÚbliCa feta, closa i cubsignada per en kjlletii catau, mtari públich per autoritat real quarto kaluzdas iizarcij Anno dominj MdIesiino CCC' xl" vi$'. ?it per p r t del dit enpero eximeneç testimoiijs pro ciiiits sobre "foli (65) : lo dit feyt en loqual ft-it fon Renunciat i conclús prr cascuna deles dites parts; finalrient, lo dit jutge, haut lo dit feyt per renunciat i 2 ncIUs, enanta (27) a donar i pro(nii1gar sentència t n lo dit feyt, en la forma seglient/Oiiyo (28) Xarnau johan, doctor en beys, i conseller del sei yorKey, ijutge damunt dit ; vista la comissió anij feta (29) i lo poder en aquella anij donat; uistes 1-s rahons irequisicims, per part del dit en PCYO eximenec de lamberre proposades, i les respostes artquelles, feytes per part dels dits r ro curadors del ciit senyor Rcy; vistes i ab diligència exainjnades 1i.s deposicions dels testimonis, per part del dit en prro eximeneç produits, i donats apraiar la sua j:itensió. Et, finalment, uist tot ço auela vila et laltra deles dites Fai-ts han uolgut dir, proposar, i aíiegar, i en proua traure, Deus hauent, denant mes hulls (30) et los sants euuangeliz (sic) de aquell denant mj, posats ; cent com ajutge ien loch couj-

rent de jutgar. Atenent que, per les depsicions «els testimonis clarament appar lodit en Pmo exicieniç, durant lo temps dela dita ieprouada unjó, écer stat, continuament, enseruj (31) del dit serlyor Rey i seruidors de aquell ; appar, encara, que, per aquells dela dita vnió, per violència i jnjuriosament, li foren toltes (32) i tr'eytes de c x a sua moltes i diuerses robes, bens i quantitats de pecúnies et jatsia (33) que de la vabr o quantitat de aquelles no sia stat clarament proulat; emperò, se gons fur i rahó deu en "foli (65) revés: al cas du (34) hom star asa. grament del demanador, feyta legítima tatxació o iwstitució per tal rebut saigrament del dit en Pero esimenjc, sobrela quantitat i ualor dels dits bens, loqual jura per deu i los sants euuangelis los dits bens i pecúnjes muntauen amolt majoir quantitat i suma de qujnze mjlia solidos; per que pronúncia qce deles jnposicions deu écer pagat i satisfeyt aldit en Pero eximenic dels dits qujnze mjlia solidos, en la forma i manera i la part que als altres c'apnjficats deu écer pagat i satiufeyt. Condempfiant en los dits xv mjlia solidos lapart del dit sen . Rey. ~ Emperò, l d i t procurador fiscal, absulué deles messions del present pleyt, com haia haut prouable causa de defendre late sententia, en valència, en les cases o alberch del dit micer arnau, jutge damunt dùt, tercio idus junj anno Doinin] 1LI illessimo ccco quiquugesiwzo; presents les dites parts. Senyal (35) den arnau johan, jutge damunt dit, quj la dita sentència dona i promulga/Testinionjs foren, presents ala promulgació dela dita sentència, en k r n a t de lonça i en johan de benajam, notari, et en Gujllem morera, ciutadans de valència. Signum (36) wzij Gujllernaj catau notarij publici aiuctoritate Regia p e r totmvn terram et do. "foli (66) : mjnutionem illustrissinz j Doininj R e yis aragonuin quj loco Johunnjs de rorueto notarij

p%blici auctovitate Reggia per t o t a ~ nterram et dojnationem s e r e n j s k j domjnj hegis aragonum ubsentis Ciuitotis et Regnj valenthe huic promulgztionj sententiue (37) interfui ( ?) eaque ( ?) scrzbi feci cuvn suprdposito jn quarta linea vbi dicitur e x i m j d et cum raso et emendato jn xij linea ubi expressatur quare et c k s j valentia die et a m o jn vitima linea contentis (38). "De quantitate superius adjudicata dicto Petro ti;

erimjn (sic) de lemberrj sunt deducendi septingenti quinquaginta solidi eadem Ot. quibus jdem Petrus fecit apocham de soluto Inposse mij Petri roujra notarij publici valentia ix" kdendas atrilis atino dominj Millessimo ccco qujnquagesimo Jtenz de dicta quantitate sunt deducendi Trecenti qujnqcaginta s e x solidj per soluti Dicto Petro exiweneç de lemberrj de quibus idem fecit apochma de soluto Jnposse mij dicti notarij xiÙj" kalendns augusti uizno dominj Millessimo CCC' qujnquagesiiito Priiizc, Jtem sunt d e d u c e 4 quadrigenti qibinque (39) solidi per soluti dieto Petro exi"Jyljnj de uibus idenc Jecit apocham de soluto jnposse i i i i j dicti notarij i!? idus octobri anno proximo dicto Jttrni sunt deducendi tricemti nonaginta sex solidi soluti jpso petro exintjni de quibus fecit aijochariz jnposse mij dicti notarij wiif idus mudij anno domini Millessiwzo CCC' qujnquagesinzo secundo Jtem sunt deducendi trecenti viginti septem solidij soluti ips0 pero eximjni de quibus fecit apochant inpossa mij dicti. "foli (66) revés : notarij m j " kalendas junj anno proximo dicto Jtem sunt deducendi Trcceitti decem rouem pe-r soluti dicto Pero eximjnj de quibus fectt apocham j@osse mij dicti notarij jdus augustr anno proximo dicto Jtem sunt deducendi quadring m t i quadraghta octo solidi soluti ips0 jetro eximini de quibus fecit apochain inposse vnij dicti irotarij iiij kdendas noueiabris anno p r o n h o dictc". (40) E n transcriure aquest docummt nosaltres no havem volgut sinó fer ressortir, ulira les petiteses esmentades, la lliçó que es dedueix del seu context. Llevat del Ihtí notarial i formulari, tot el sumariat s'exprecsa en llengua valenclam bastant correcta, encara que vaja, ací ; allà, exornada dalgun cactellanism, ço que és compensat, potser amb creixents tornes, pels molts valencianismes que nodrien la. llengua ca.ste!lana de llavors. Rbnegament hi ha uns t4estinioiiis que parlen ~ i i icastella pintoresc. Un d'ells és el Pero Eximénez, eix de la qüestió que es debat, qui ha lluitat ccmtra la Unió, a les ordres de Don Pedro. Pero sota Don Pedro. Un altre és el porter del Rei, Guillem de Ceresiela -Guilbertne, que diu ell en un xurrisme patcnt-, qui encara potser parla pitjor:

Hem de considerar, novament, l’esforç dels esci ivans per traslladar fidelment un llenguatge tan anormal com el que ací figura i la incorrecció del qual sabien i hagueren pogut esmenar. ja que en altres parts -anteriors i prsteriors dels volums de lletres missives- en figuren altres rebudes, rccrites en castellà normal de l’èpma. Hem de considerar, així mateix. la tolerància dels nostres en permetre‘ls produir-se en altra Ilrngua que la valenciana, i ens convé comparar aquesta actitud comprensiva i civil1 amb la intolerant i àdhuc bàrbara dels nostres elements dominadors, obligant el nostre poble, a emprar la llengua oficial opresora dt2 l’esperh i de la cultma nostrats; encara, en aquells actes, de Pegades tan crítics, que va l’honor i la vida d’un home, davant els tribunals que saruàsticanient els castlellans en diuen d e justicia. Eixa tolerància, portada a l’extrem. ens va precipitar en la decadència que patim. Eixa intolerancia dels castellanistes els permct fruir del poder, mantenint el nostre poble en la ignorància de1 seu valer i, el que és més amarg, aclapara1 la nostra personalitat sota el culte : àdhuc idolatria de la cultura i la història castellanes. Es que nosaltries, poble lliure i dcfnocràtic, contra la nostra voilcntat i naturalesa, haurem d’ésser intolerants amb els altres pobles per a defendre‘ns? Noi; nosaltres no podrem ni deurem ésser d’altra reanera de com som; però no haureu de pedre d-esment les lliçons del passat, tenint sempre present el veïnat que ens contempla des de dalt del rocam i de l’erm, sempre disposat a emparar-se del nostre paradís mediterrani, arpant-nos l’economia i l’esperit.

Nicolau Primitiu N O T E S (I) A jurafameitf de Vaikrtciu. Arxiu històric. Lletres zt,issives. 2 g 3. Aquest volum no està foliat, perxo el+ nombres dels folis van entre parèntesi. Cal comptar-los d‘Un en UR per arribar-s’hi. Respectem l’ortografia del document tot quant més fidelment ens és posible; les abreviatures, però, les havem desfet i traduides sense ninguna indicació per nu dificultar massa eJ treball del linotipista. La puntuació és nostra: punts, comes, accents, punrs de les i i 1. Les conjuncimons copulatives, que pareixen

quasibé en mants casos un dos a l’inmés, les traduïm per i en la part valenciana i per et en la llatina. Res-ctem les majúscules i minúscules tal com estan, així com les j per i, i .les I, inicials, per Il. Així mateix havem respectat la u per v i’aquesta per la u;, així, doncs, quan siga trobada una t ! al lloc d‘una zf. pronuncieu v, i, pel cohtrari, en t’robar una 27 al lloc d‘una u, pren’gueu-la com a u. ( 2 ) Es escrit Pere i Pero; exirnene-, eximeiteç, ezimenec, exinajneç, eximenic, eximetic, cximeriiç, eximj.t i lonzberrij, teemberrj, lembiyj, Eomberuc., lanzberre i encara altres formes. Aquesta disparitat ortogràfica es pot observar en tot document, en altres paraules i així mateix quasib2 en tota la documentació medieval. Principalment és d’obsemar en aque!ls mots estrangers ~i la nostra llengua, com al cas present, on el primer ccgnom, Eximénez, és castellà, i el segcn, I,eniberri, indubtablement d’origen èus-r. (3). . Comparech denmtt. Compareix davant. Dcriari , per davant. (4) scrita vberta. Escrita, oberta. La e àtona davant Cc s elidida, freqüentment, en l’escriptura, La v eri aquesit cas deu pronunciar-se 21. TamiK ara viilgartnent es diu ubert, uberta, a molts indrets. La ratlla inclinada repmsenta adés coma, adés punt, i àdhuc separa mots quan no es completeu al fi del rengló. No sempre és així, però, puix que allavors, com ara, certs escriptors sembren els punts i les comes a barreja, com es podrà veure en aquest mateix document.

(5) Pere, per la Gràcia de Déu, Rei d’Aragó, de Valkticia, de les Mallorques, de Sardeiiya i Còrsega, i ccimte & Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya; i\l Dilecte Consiliari Nostre, Arnau Joan. Salut i dilecció. A la humd súplica feta a Nos pel dilecte Pere Eximénez de Lemberri, en veritat diguem i manem, que, de quants danys particulars i generals s’hagen fet a la casa del dit bon Pere Ximénez, per aquells que llavors ’omntaren la condemnada Unió, obtingau informació le fidedignes persones; haguda la qual féu una justa axació, a tenor de les altres, per hòmens que hi facetl .epmació del dany, tenint valiment en les mateixes dites :&regues destinades a les tals reparacions, a mesura que ragen fent-se. Nós, certament, en el predit, comissionem :n vós, plenament, les nostres veus, amb la present. Doiat a València a 8 de les calendes Ce març de 1349. ‘xaminat pel Rei. (6) Ladortchs. Lladoncs, llavors, aleshores. (7) U t . Com, així com. (8) Castellanismes. Com es veurà, està tot ple d’ells. (9) Dans. Danys. (Io) Fuesen&. Pot ésser també fwssende, yéndose, .cant-se’n. (11) Pere de Xèrica, cap natural deis barons aragolesos al Regne de València, va prendre part a la Guerra le la Unió a favor del rei, i molts senyors i cavallers

sota el cumandament. d t I’esmentat senyor de Xèrica. Un d’ells fón, pel vist, aquest Pere Eximénez de LemIxrri, habitador a València, zenx dubtp aragones o castrilà, o, pcher, iiavmès, que res concret d’açò no es dedueix del document. sin6 que parlavi en castelli, inEirenciant els altres. Els unionistes, desesperats i traïcionats, prengueren represdies en els bens i persones dels I aliste tes, quan pcjgceinen, ccinñs~~iit hms. d a n t fcc czses i llucs i enforcant els suposats ciiemics. Un d-Is damnificats fón aquest Pere Eximénez. Volem cridar ací l’atenció sobre Ir diferent manera d’escriure Pere, Pero i Pedvo, ea la part no llatina del document, Així, puix, quan nomena I’Eximénez diu Perc i quan vol castellanisar-lo posa Pero. Aquesta és la iorn;! castellana de I’èpoa, que va alternast amb la de Pcdro (Meiiéndez Pidal, R.) : Docirnwiiios liiigiiisticos de Espafia. Madrid, 1919. Passiin i pàgina 23 :. Cantillana, any 1223. “...coit uos K o y P c t r k 2 con uos Pcro Pctris ...‘*, p. 36. Aguilar de Campi>, 1 1 8 5 : “ ...Prdro P r drcz dc Caneda ... 2 Pedro Martinez s o m s fiadores de sorzamicn.’to” ; p. 37, Ibidem, I 1S6 : “ ...Ego Peidro Mart h z et ... uendemos auos ... ” ; p. 416, Cuenca, 11cU4: ...iudrz, Pero Crist oual... ” ; I bidem, I I 86 : ’* ...?neCfio r;olino de Pctro Gascon dcl V i ! g r del Maicstrc, 2 una tercia dcmolino de Pctro Miche1 de P r e g o . . . ” ; Ibidem, 1 r F 9 : “...lohan Pedro ... Pedro ( 7 ) Domingo...”; p. 431, Ocanya (Toledo), 1 2 4 : “...Pero EstL,yniC..., Pero Ruyso ... Pero Martiniç Pori‘lcgal ...“; p. 4% Còrdova, 1249: “nlcndo auos don Pcdro/ABparicio 2 a urslrsc nmgier... ”; ; t i d a , 1251 : “ ...Pero Iohancs, srriptor... ‘*; p. 483, Múrcia, 1262 : “ ...Testigos desto son don Pcro Gonzalrs d t Villa sandino, wwrino en el rcgno <?e Murcia ...” Mora Gaudó (M.): Ordenanzas dc 12 Ciiidad dc Zaragoza. IM.T. I., p. 285. Any 1292: “Sepan todos guantos esta clirtd veran qiu dia juevrs tres dins r*nfradudel w e s de j d i o en leva de m.il et CCC.os et S X X . ” file c!amado capital de los co+-aircs de la ConfrnirXy. Se Sant Esprrit de €os lauradorcs de Çarayoca ct ajiistado ert las rosas dc la Morera dc Sant Jiihan el Vzellyo do yes cositimpnado dc plegar, nos don..., dora Pcr Alagoik ..., don Pere Caraj’arct, dow Per Orbecio ..., doir Pero Gil Da :aro1 ..., don Pedro de Xeya ... et todo el dito capitol, dtrnnos pleno e liure poder a a’bm... ct a don Pero Gil Cantarero ..., don Pero Marfinez de Camurruca, et..,)”. Ni una sola vegada es diu a 1’Eximenez Pedro, i i:o cbstant , les dues cites que fa el document del de Xèrica, !‘anomena així: don Fcdvo. Açò pareix demostrar que aquesta farma castellana era aceptada rom a mCs elegant i distingida que la de Pero, que llavors stria tinguda ja c m a més vulgar. També pareix qiie en el Regne hi hauria pocs als qui aplicaren el don Pedro, quan aquesta expressió rònega designava el de Xerica. (12) Que n(i) cs parri. Castellanixne que equival a cpe- f ~ ose’n anà”. L’abreviació és un poc confcisa. ( 1 3 ) Sr Eevó i arbri. Arpar per robar és un valencianisme que acl es castefianisa. ~y;enguerenks armes i dajusta,,

”

(14) Ropar o teku. No està clar ço de telas. (IS) Penas negras i penas blanqicas. Pena en aquest cas significa ploma i encara pells d’adornament dels vestits. Fou un mot usat a l a m en la indumntair;a, especialment femenina. Blanqztas es deu llegir blancas. Les qua, qw, gua i guo que actualment s’escriuen ca, co, go, (IO, llavors també es pronunciaven de semblant manera Són formes ortogràfiques. (16) Vánovas i lancotes. Vànova és valen& i aragon6s. E n rancoles manca el senyal diacrí;ic de la 6, ço que passa frequentment, adés peu- oblit de I’escrivent, adés per haver-s’ho menjat el temps per estar un tret massa tinue. Es un valencianisme patent. (17) Sotidos. Sous. (18) Es a dir, que la endelera -caixa per a guardar candeles- estava dins la dita caixa de i!oguer (19) Peças d’oro, cnsu.so, escuàadas Peces d’or en mcuts Ensuso, ensús, en amunt de la quantitat dita (20) Scycr fuedero. Esser factible. (21) Que tiiene d’esto. Que té d’aço, que en té. (22) a per cn. (23) Atorqalo per F O atorqa (24) Prorchit i rnantut. Perseguit i processat Les dies són graus d’una mateixa cosa Prorehir, perseguir (higurat), procedir, sumariar Enarc’utr, sumariar, proces. s i i, encara, procedir. (25) Eximetic, per Exirnéneç. Oblidat el signe d’abreviació i el diacrític Segueix: que tot quant se con‘c‘, ratllat en I’original. (26) Daquen. Ací, a València. E3 uti castellanisme. (27) Enanta. Procedix. (28) On yo. Per ço que j o (m)Fet, f e y t , feta, feyta, i llurs plurals i composats són alamon emprats, ço que demostra que les formes actuals, fet, feta, etc, eren les corrents i que les altres hi eren simplement formes ortogràfiques o cultismes. (90) . Pareix que hi haja escrit vhulls, ço que no tindria res &estrany, car en altres dscuments es troba. Està quelcom borrós. (31) Al servei. (32) ï o l t r s . Llevades. De l’antic tuirc. avui {oitirc. llevar. (33) Jutsia. (34) nu. Aquest d u serà provablement dcu, .on el signe d’abreviació ha estat oblidat En tal cas aquest suposat deu estaria indegudament repetit. (35) E1 ducutrent porta el scnyal que esmenta, que 6: senzill. (36) Així mateix porta el senyal indicat, de prou complicaci&. (37) Signe de Mi, Guillem Catau, iwtari públic, per autoritat real, per a tota la terra i domini de l’ilhtríssim senyor Rei &Aragó, en lloc de Joan ¿e Corvet, notari píiblic per autoritat real, per a tota la terra i domini dei Sereníssim senyor Rei d’Aragó, abient de la Ciutat I Regne dè València en la promulgació d’questa sentbia.

(38) “Entre ço escrit abans és fet un sobreposat (im terliniat) a la quarta línia, on diu exirnini; un raspat i esmena a la duodècim; i a i s’expressa per a fi i cloïinent valentia dic et anno, contengut en la darrera línea.” Les mantes abreviatures, un poc esborrades, i I’absència de puntuació fan bastant insegura la traducció en aquest i algun altre paràgraf. Però ei que volem remarcar ací 6% la gran confiança que es pot tenir amb aquests documents, i una bona prota i s aquest mateix paràgraf, puix que les csmeiies que refereix no es troben en tal document. Es indubtable que estarien en l’origina1 i en copiar-lo al llibre registre, que és ,ço que examinem i <i on copiem, l’escrivà o escrivent, fidel, va rranscriure’l fins amb aquell paràgraf sobrancer. AI$ pareix indicar que quan en un document llegim Hoc csr traslatuna, no precisa que diga bene et fidclitw, per a què confiem en I’exactitud del tranxriptor, ço que es prova de m’aneres alamon. A continuació segueix un espai en blanc, que indica ei terme del dccument, per a transcriure després la liquidacici de I’assumpte de l’Eximénez. (39) Posa quiiiqztegzn’a i ratlla ginto, rcmanent quiw que. (40) “De la quantitat dessús adjudicada al dit Pere Eximénez de Lemberri són deduïts set-cents quaranta sous, dels quals, el mateix Pere, féu à;>ocad t pagament

en poder de MI, Pere Rovira, notari públic de València, a. nou de les calendes d‘abril d’e l’any del Senyor 1340. Item. De la dita quantitat són deduits tres-cents quaranta sis sous satisfets al dit Pere Esiménez de Lem-

Mi, dit notari, a tretze de les calendes d’agost de 134t. Item. Són deduïts quatre-cents cine sous satisfets ai i i t Pere Eximénez, dels quals féu àpoca de pagament en poder de Mi, dit notari, a tres del idus d‘octubre de I’any pròxim dit (1341). Item. Són deduïts tres-cents noranta-sis sous pagats al mateix Pere Eximénez, dels quals féu àpoca de pagament en poder & Mi, dit notairi, a 8 dels idus de maig de 1342. Item. Són deduïts tres-cents vint-i-set s9u; pagats al xruiteix Pese Exinihez, dels quals féu àpcca en poder de Mi, dit notari, a disset de les calendes de juny de I’ruiy pròxim dit. Item. Són deduïts tres-cents dinou, pagats al dit Fere Eximénez, dels quals féu apoca en poder de Lli, dit notari, els idus d‘agost de I’any pròxim dit. Item. Són deduïts quatre-cents quaranta vuit SOUS pagats al dit Pere Eiximénez, &Is quals féu àpoca en poder de Mi, dit notari, a quatre de les calendes de novembre dc l’any pròxim dit.” I ja no hi ha res més, restant quasi tota la pzgi:la &I blanc i seguint a la següent un altre assumpte. No sabem, per ara, si ja m li foren entregades mes qcantitats, per t w aicalçar-li’n més o qce no foren anotades pur oblit. Si és el primor, coni ho sembla, no va cobrar el Pere Exim6nez de Lemberri més que dos mil nou-cents vuitanta-un sou, dels quinze mil que en reciamava i li foren reconeguts, ço que amb prou feines arriba a la quinta par i.

b a r i , dels quals féu àpoca de pagament en poder de

P o e m e s d ‘ E n r i e Soler G o d e s Senyera Vermell d’espurnes de irrro, vermtell de rosella en solc.

Grogor d’espiga madura, grogor de ginesta i or. Blau de lliri i de celístia, biau suau sense un dolor.

Com nm senyera és ma +da: tros del cel, de sang i d’or.

Encis Encisat per ta bellesa va ésser mon cor flama enceca i ma pensa boig desig. Va florir la Primavera i m’ànima presonera l’ha agafa& nen Cupid. Amor foll, ple d’anibrosia, papallona d’alegria, virolada, seny, inyar. Albes roses d’esperiança. tardors regats d’anyorança,

Promesa Muntanyes que sóu tat or, m u n t ~ y e sque SOU de plaki: Primavera ve de nou, cap ací s’acosta ara.

Alegreu-se, rabadans ! Llenyaters, el pit a terra ! Masovers, ja s’lia acabat la neu i la tramuntana!

Poema Quan el capvespre ha arribat comenqa la gran cantada, les granotes de La bassa estan roncant la sonada. Nit borratxa. de luxurka que l‘alba fara beata. Quan i’alba va e m ~ l a n q ~ i n a ~ i ~ aquella nit mig fumada,

el sol aboh el seu foc per sortir fet una brassa. Com renega el camperol agarrotat a ¡’aixada.

migdies de serenor. Que quan és ura jornaùd allà al lluny ve m;, estimada sì testa nimbada d’or.

Jo colllire per a ella la ginesta P la rosella que fa florir tot azmr,

Quan la sirena ha bramat atura el treball la fàbrica, i les naus, portes en fora van parint una gentada. AJ carrer iin prcrlekri

cotitza cupons de vaga. Moró, 19 juny 1933.

Paralolelisme de la riostra història i de 1s nostra literaltura Totes le5 fórmules són peiriilluses i tota generalització té lkacunes per ben feta que sigui. Alajorment en estudis històrko-literaris, una passió sembla cegar ei teoritzador quan veu que tota una seguida de fets i daspectes poden ésser reduïts a uses línies generals de les quals és possible deduir conchsions de caràcter superior o explicar-se fer:cmens que fins aleshores havien estat tinguts per miracles. Ei qui troha la fórmula “No hi ha Aurgu~tsense Virgili” fou feliç, segurament. Mitjançant aquesta frase, la subtilitat de la c p a l podia ésser c:)psada quan es digué les primeres vegades, veié clars una sèrie de problemes i lligà esplèndidament les ebapes niés glorioses de la hisUÒria de la cultura. August i Virgili foren esdevenint succes ’ sivam(ent Shakespeare i la reina Isbel, Fray Luis de León i FeLp 11, Molière i Lluís XIV, etc. De seguida es passà a l’extrem contrari: impugnadors d’e tota mena demostraren al qui trobà aqueixa fórmula que n’hi hagué mdts Augustas sense Virgilis i mdts Virgilis sense Augustos. Però @asa perill& era soctenir això darrer corn defensar al& altre: dintre Q les fórmules i de l m generalitzacions hi ha sempre, tota vcgada que siguin fetles amb conxi4txia i coneixement, un fcins de veritat al q.wal, no gens menys, cal no ;.tribuir un valor exagerat, car moltec vegades la seva única utilitat és merament melodològiaa, g w ja és molt. Eis jpralkk =tre la història i h literatura dels pobles tewn una utilibat i d k u t i b k i gairebé sempe ajuden a comprendre m d t s fets clpte d’altra piawra bren iwxpkabk. No es pot afirmar ker a&& w les Ibetxes girin sempre al cos&&de la història -i encara menys el wtrari-, per0 6: que de vegades t d e s dueti re$ecgjxen la gran vo luntat d’tau ~ & kque es seut &reta o indinada en determinada direcció. Es mltiqlica I’interhe d’Eque& parallpiismes ui els pecioda &i&us per h h i d r i a o pe;t b

literatura d’una nací&, com, per exemple, en el cas de les decadències. Tan niclmgiós és per l’historiador polític com per l’historiador literari, ¿esp&s d’ihaver estudiat la puixança i l’època 80rida i esplendorosa de la història o de la literatura de la seva patria, de trobaï els primers inicis de la decadència, d’adonar-se que els p h l e s veins, amics o enemics, s’enlairen i pugen, i que aquella ració, adés d’una transcendència història evident o d’una literatura nlagnifica i poliforme, accelera el ritme de la seva davallada i cau ten la postergació. L’historiador, enmig de la seva melangia, cerca de trobar lleis o motius que justifiquin la decadència d’aqudl poble, i quan els ha trobat, o ha cregut trobar-los, sent un trist consol, tal vepdia fatalista, i intenta treure’n una lliçó a recordar i tenir present per l’esdevtnidor de la seva pàtria. Som nasaltresi, els catalans, els qui hem de re córrer més sovint a justificacions hi’aqutestamena Tots portem Q dintre el record del que fórem i cïis en sentim orgl,dbsas ; tots resseguim amb tesFwte a q d l a història nostra i aquella esplèndida litembura dels segles mitjos ; i així que ens sembla que n‘hem descobert els factors que en precipitaren . .a, çuitern a recordar-los i a tenir-los h decahenrn k n presents perquè ei petit esforç que cadascú do d t r w posa en el redrqament nacional, polític i literari, nu s i s i va i no pugui ésser aterrat com adés, eri gran dissort nostra, esdevingué a uns altres cataians en la memòria dels quals no hi ha,via ombres de d a v a l l b ni nit de decadencia, sinó ïend)uemament d’una glòria encara propera, La, W r a d esdevingué uua província i la -tra ligeratura nacional una literatura provinciana: ambdues s‘queimi-enbrutaiment en quatre parts i fou possilde m i b a r a umsar-se que tol tes quatre, seprades 1 vestides amb robes esttangeres, podrien subsistir i ésser alguna cosa. Més que enlloc, g, Catalunya in historia i la literatura anaren juntes: juntes tingxerea eis inia-

c k , juntes es p&smalitzaren, juntes arribaren a la puixança i juntes també decaigueren. E;i doctor Nicalau d’Olwer sintetitzà aquest pa idlelisme així: “La literatura catalana no és sola cient el reflex de l‘esperit català; il’& el proauctr més íntim. No cal enfondir-se en el seu ontingut n’hi ha prou amb el s a volum p x adonar-se de rriment histiiric de Catallunya. Els dos processm -literari i nacional- són d’una perfecta sincro nia. La literatura cabalana no és un pur fet este tic, sinó un de biològic, com la llengua que 1 serveix de vahicle.” (I) Resseguirem, doncs, ara aquests dos processos literari i nacional.

1.-Període

provengul.

larismes, Acpests particularismes & principaiment d‘osdre lingiiístic, tot i que en els segles XII i XIII el català presentés moltes més semblances que les actuals !amb els parlars del migdia francès. Però aquest lleu i superficial particularisme cc fóra res si no &robéssim, encara, en alguns trabadors d’altrec trets cataliansi, com, per exemple, en Cerverí de Girona, que en el seu P b n t u‘ E n Ramon de Cardona apostrofa Catalunya persunalitzant4a. Pel que fa a la prosa, en aquesta època es conrea principalment el gènere religios i neix ia historia, que assalirà el seu grau màxim en el període nacional. El període provençal de la nostra poesia correspon a una època on, ultra la direcció política ccvers el nord, de què ja he parlat, la nostra nació encara no ha pres la forma pròpia. La reconquesta està a mig fer i dues parts importantissimes de Is riostra pàtria -Balears i País i:alenciàsón sota la dominació sarraïna. Es, pa- tant una íiteratura, la d’questa &poca, Unicanient dal Rossdlo i del Principat. La Cabalunya veíla 6s qui d h niés poetes i més com més al nord, com eccau a un moviment literari que .ens ve d’occitània.

Des del regnat de Ramon Bertniguer 111, el Gran (1og6-1131), casat amb Na Ddqa de Provinça, passant pel d’Akfons 1 (1162-11@), que estengué els seus dominis pel migdia francès de l’iitlàntic a la Mediterrània, Eins al desastre de Muret i mort de Pere I, el Catòlic (1213), la p i i t i a catalana va orientada de cara ai nord, a la formació d’un gran estat cataliano-occitànic. L’heretgia dels dbigesos, i en conceqGncia la Croada, acabà en quella batalla aquesta direcció i féu que Catalunya canwiés totalment la seva política. I1.-Periode nacional. Simultànibment a aquesta política transcorr’e ei període trobadoresc de la nostra literatura. La A partir dei regnat de Jaume i (1213-1276) ve producció de Berenguer de Palol (I 157-1185), l’&pocaen què Gataluqa es completa --conquesrcissellonès, que no fou seguramefit ei primer tro- tes de Balears i València-, s”aferma interiorbador català -però sí el primer del qual conser- nient -florida de les Corts i Constitucions- i vem obres- correspon al regnat d’Alfons I ; i comença l’expansió imperialista -sud d’Italia i la de Cerverí de Girom+, el darrer dels trobadors Grècia-. D’quastes tres activitats, dues, la priatalans, deixa de constar vers el 1280, regnant mera i la tercera, tenen llur expressió literària en J a m e I. la prosa històrica, i la segona en ioratòria. Aquest és el primer moviment poètic català del L’orakòria catalana, nascuda, com en tots els quai seran continuadors tots els generes de lirica països neo-llatins, en el si de l’Església, d‘on s’iniqae s’assajiaran a Catalunya fins a la decadèn&a. cià, així mateix, la nostra prosa -Homilies d’OrLa lírica trobadoresca no és, recordemho, un fet ganyà-, prengué una forma articulada, contínua genuí de Catalunya, sinó simplement un moviment i coherent amb la creació de les Corts. De fet, el literari al q d els nostres poetes s’adtheriren i dei Parlament catdà ja funciona regnant Jaume 1, azial formaren una part important, ,però en trets però la seva constitució orgànica comença el 1283, generals sense una personalitat rellevada. En els regnant Pere 11, el Gran, el qual prengué el ~mmtrobadors catalans observem alguix lkus particu- promis de reunir-les cada any. Daquesta manera Catallunya t4 el primer Parlament d’Eitrapa, aixi c m també Ramon Ilull fa, en aquell mateix temps, (I) Resum de literatura catdama (CoHecció Fopuiar com veurem després, que la llerigua c&.dana sigui Barcino? 33), p. 60.

primera de les d e r n e s que tracta problemes filasbfics. A causa de la seva a n i i g d a t i del seu caràcter eminentment nacional. en l’oratòria és allà on es veu més ben perfilada la persanalitat catalana de la bona època. Resseguint els parlanients de les Corts catalanes ens adonem tot seguit dels lligams que unien els vassalls amb el rei, oe quins foren els bons sobirans i de la. consciència collectiva del poble català quan posa ordre en tots els estats de la Corona en la dolorosa i confusa època de l’interregne. Els parlaments prormnciats en les nostres Corts no mlammt són, molts d e k , unes peces modèliques i antolhgiques de la nostra llengua, sinó encara reveladors de grans personalitats omtories, com Pere 111, Martí I, el cardenal Margarit, etc. A través de l’eratòria, no res menys -encara que aquesta consideració ens fixi avançar del lloc cn ens trobem-, ens adonem dels corrents que dominen la litera. tiira catalana en genieral. Així, en els discursos de Pere I11 trolnem una constant evocació històrica, que ens recorda que el1 mateix és el darrer dels grans cronistes, i també una constant argumentació a base de citacions bíbliques que a m& d’6sser una resta natural d’on deriva l’oratòria política catalana -1’oratòria eclesiàstica-, ens fa vrure que som en aquell temps que I’Esgiésia catalana d 6 m excdlents homes de lletres. E n els discursos de Martí I, tot i que trobem, ‘encara. rrots dels caràcters suara esmentats, hi apareix una inconfusible manifestació del classicisme que s’ha emparat de la nostra prosa; el rei lzunqù cita Leduli. Suetoni, Homer, Valeri Màxim, Vkgiii, no pas, entengui’s M,amb el propòsit de fer gala d’erudició, sinó amb la seguaetat absoluta que convencerà els seus oients, que hauran de retre’s davant aquests autors clàssics -màxima autoritat aleshores, com veurem al seu lloc- de la mateixa manera que es retrien llurs avis davant les autoritats bíbliqw allegades per Pere 111. I prop d’un segle després, quan Catalunya minva, diesapareguda la dinastia nacional, el cardenal Marprit, bisbe d’Elna, per tocar ei cor de1 seu auditori no té més que recordar cls gloriosos temps en q«è dominàvem la Mediterràniit i repetir les abrandades parauiles de l’últim rei de la casa de Bar12

Cdolna.

Aquesta oratòria, les vicisituds literàries de la qual acabem de resumir, neix i floreix en el període nacional.

Uri altre aspecte impartantíssim d’aquest periode és la història. La historiografia catalana, ja iniciada en el període anterior -Gesta comitmt, Sant Joan de la Penya- dóna les quatre crònic,ues majors en d periode nacional. Jaume I les hicia amb el Llibre d d s Feits, la primera redacció del qual, catalana, sorti indubtablement de les mans del rei. La crònica de Jaume I és la narració ck la formació de la nostra pàtria i és l’epopeia ci’aquelE primep que als vint anys conquerí un regne i quan mori n’havia conquistat dos més. ‘~a Cronica de Bernat Desclot, I‘historidor model de 1’Exlat Mitjana, impersonal i imparcial, que cns narra els fets heroics del regnat de Pere, el Cran, assdeix una gran elevació epica. En la Cròfiica de Muntaner quedaren escrites amb lletra d’or les gestes d‘aquells catalanas, entre els quals el cronista es comptava, que dugyeren el nostre imperi a les més llunyanes terres de la Mediterrmia oriental. Tanca aquesta sèric- de les grans cròniques la de Rere 111, l’unificador de la nació i un dels més gnans oradors de Catalunya. Enlloc més, si no en aquestes qtatre cròniques, ric) es pot trobar una millor expreEsió del nostre nacionalisme. Encetades per aquell rei que tot conquistant dues parts de la nostra nació, en morir la dividia, acaben amb aquell altre que a s d í liiir unió novella, sense reparar els mitjants, perquè sabia que era una causa superior. La idea de unitat de la pàtria, vinculada :ila fervor dinàstica envers la casa de Barcelona, apareix en Ramon Muntaner amb ei seu exemple de is mata del jonc: “...que li vaja lo cor [a Alfons 1111 - d i u en ço que tot3 la fermetat e la unitat està en Déu e en ell, qui és cap e major c1e tot; plàcia-li que li vaja lo cor a! proverbi que diu lo català: que no són tots amics aqudls qui e n la cara ri,en a hom. E així la casa de Mallorca :de Sicília qui porten lo EU s e ~ y a le ab aqxell han a viure e a morir, reja e mantenga contra tots 10s hòniens del m b t ; e males gents no metessen als en son cor. E mmbre-li de I’eximpli tie la mata del jonc, que en ells ha llm a recorclar.,. E si negun me demana: -En Muntaner, in

iquin és l’exiqdi de la mata dei jonc?-, jo li respon que la mata del jonc ha a q d l a força: que si tota la mata lligats ab una c a d a ben forts e tota la volets arrencar ensem;, clic-vos que &u hòmena, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne enc2ra carn gaire més s’hi prenguessen. E si en llevats la corda, de jonc en jonc la tremarà tota LID fadrí de uit anys, que sol un jonc no hi romandrà.” Res rnés expressiu que aquets mot3 ¿el cronista soldat i res més adient per considerar el caràcter unit i totaliúari que ha de tmir, actualnxnt, tota manlfestaci6 de la nnstra nacionalitat prr al seu complet reeiximent.

La gran catalanitat $‘esperit i tcmperament de Pere 111 es manifesta esplèndidament en la reva Crònica. Així, per exemple, quan a causa de les ¿macions de m l reina Na Lionor de Castelh, muller d‘Alfons I11 i madrastra de Pere 111, a favor del seu fill Flerran, els valencians s’alçaren per tal de no ésser, així, exclosos a pac a poc de la unitat catalana, havent En Guillem de Vinatea adreçat paraules dures als sobirans, digué e1 rei a la reina, sfgons la Crònica: “-Ah, reina, açò volíets vós oír ?-E ella, tota irada, plorant dix : -Seiiyor, csio no con.&t& el rei don Alfonso [XI] de Castella Itermtto nuestre, que ell no los degollasse tudos.-E lo senyor rei respòs: -Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassalls e companyons.” Aqu~staanècdota, que també fou recoliida per Eiximenis, és relatada per Pere IIí amb complaença. Més conegut és un altre fragn!at de la Crònica, elaqiientissim en l’aspecte de la catalanitat del nostre rei. Tornant d’AragÓ, de lluitar amb els mionistec revoltats contra el poder reial, escriu: “ E coni foni en lista de Fraga, mossèn Bernat de Cabrera nos dix: -Senyor, veet5 aqw11 lloc? -E nós li diguem: -Hoc. Doncs, de Catalunya és. -E nós ei1 aquella hora diguem: -Opi e r a beneita, poblada de lleialtat! Emeït sia nostre senyor Déus, qai ens ha lleixat eixir de la terra rebd e d v a d a ! nllaieït sia qui hi mir mal, car aixi mateix era poblada de lleials persones! Mas bé havem fe en nostre senyor Déu que la tornarem a can estament e punirem aquells qui hi miren mal.”

El cronista araigonb Zuí-iîa, en ambar a aquea punt, escfivi: “Cometszó a b e n d e d a y de& yrarrdes d a b a z a s d d l a y d e la lealtad d e Cos i*ataEatzes,d d i z k n d o la tierra d e Arugón; y esta Ma general aficián de los Reyes, porque desdc (Tue sucedieron al conde d e Barcelom, siempre tuvieron #or su naturaleza y wutiqdsiw @.tria a Cataluña, y en todo conformaron con sus leyes y costuntbres, y lai lengua que w a b a n era la caiuIma, y deltu fué toda la cortesuda de qw se preciavan en aquellos tiempos.’’ Així com en el període provenç31 la nostra literatura radica en el Principat, en el nacional s’estén a tota la nació. Un mallorquí, Ramon Llull, la figura màxima de les nostres lletres. és qui yrimer conreà la filosofia en llengua vulgar. Ell féu del oatala la primera llengua filasbfica després del grec i, del llatí. València mentrestant, es prepara per l’apogeu que assolirà en el següent període. Quant a la poesia en el període nacional, la creació del Cortsistori de la Gaia Ciència, de Toli>sa (1323), amb la finalitat de revifar la ja morta pcesia provençal, fa qule alguns catalans tornin L escriure poesies de caire trobadoresc que són en general decadents i acadèmiques. Però al miteix temps, així com la lirica continua Frovençalitzlada, la poesia narrativa esdevé cada vegada niés nacional amb el conreu de les “noves rimades”, tirallongues d’octasíl.labs, generalment.

I I1.-Periode

clàssic.

Fins ara, I’única influència forta que la nostra literatura havia rebut de l’exterior era la provençal. La i n f l k i a provençal, però, donades les grans similituds tant racials com lingüístiques que ens unien, i ens uneixen, amb ies terres dei migdit francès, fio tingué res de forçat ni calgué pas adapbar res : vingué tot senzillament encaixant d‘una manera exacta amb el mstre esperit i amb la nostra llengua. A f i d s dei segle XIV una nova influència exterior safri la nostra literatura, però aquesta ro fou una cosa tan natural com la provençd. Itàliia, amb el Renaixement, ds inicis dei qual cal cercar en Petrarca - m o r t el 1374-, i q p s a de seguida les seves modes i el seu pensar a totes

311

lts literatures neo-llatines, i àdhuc &ves. quc va, no res menys, e n l’eccola catalana de lhtinistes que celebrà Pere Miquel C a r h e l l al De florien aleshores. Fou la catalana la primera literatura que s’obri ziris illustribus catodafiis, entre els quáls cal reals corrents renovadors i vivificadars del Renai- cordar Jeroni Pau, coneixedor del grec i biblioterement; a França entrà mig segíe després i a cári del Vaticà, el poeta Jaum- Ripoll, el filòleg i Espanya Q través de nosaltres -el carni lògic, cditar de Terenci, Jaume Garcia, Teseu Benet Valenti, que fou famós a Nàpols i a Boloiiya pel geograficanwnt- com veurem després. L‘any 1388, el mateix en què s’acaba la dar- stu estil cerimonia, i tants d’altres. rera redacció de la Cronica de Pere 111, Bernat La novel.lktica. mentrestant, també c’italianitza : Metge tradueix una mvel.leta llatina dfe Petrárca, el Tirawt lo Blanch és fortament !ligat a Boccacciu, --La hisiòrza de Valter e Giiselin - amb sengles Girectament i a través de Bernat Metge, i el Curial epístoles, pròleg i epíleg, r>n fa un gran elogi del ,- Giielfa constitueix la síntesi del dantismi a Cap e t a italià. tulunya. Ni l’un ni l’altre, p&, rdoobliden la triEl mateilx Bernat Metge amb les swes obres dició nacional : aquell deriva de la C r ò m a (le posteriors, sobretot amb L o Somni, refermà el Muntaner i aquest de la de Desciot. renaixement en la nostra literatura. Un frare kaEn el període clàssic el màxim exponent littilenicià. Antoni Canals, entra en el renaixement rari el dóna València; sobretot en la varietat d ~ l s 1ier tal com aquest s ha enipaia. de tal manera gèneres. Recordeu els noms de Vicent Ferrer, dels cortesans i dels homes de M r e s , que sola- Antoni Canals, Joan Roiç de Corelb, Jaume Roig, ilient de5 de llur camp pot conibicre’s llur ewep- Auziàs March, Jordi de Sant Jordi, Joanot Martxisme. De seguida un seguit d’escriptores, de tcrell, etc., etc. EI moviment di3 nord a sud de tots els estaments, es llencen a traduir escriptors la nostra literatura és prou clar. I!atins i ihumanistes italians. I això correqpon a Es errat, parò, voler interpret.ì: aquesta hegel’epoca en què la nostra intervenció en Ltàlia ja inonia valenciana com a resultat de la dinastia cs consolidada i quan Alfons IV, el Magnànim czstellana delis Tractàniara, i,mposadn pel fall de (-416-1458) entra a Nàpols, triotr,fant, com els Casp, i encara més, donar a aquesta dinastia el cabdiúls ronians, i hi estableix la capital del nostre nom de valenciana. Es cert que en squesta è o c ï Imperi. l’alència arribà a esdevenir com 1~ capital de la Ei1 classicisme en el nostre renaixement significa nostra nació; és cert que en la sigona mcitat del italianisme. Però allà on ho significa més, allà on segle X V València tenia 50.000 habitants, contra e s exclusivament italianisme, és en la lírica. Pe tls 30.000 que tenia Barcelona; és cert també que trama, i també Dante, influencien damunt els FW- tls reis residien més temps en >quelli que en tes Jordi de Sant Jordi, Llorenç Mallol, Andreu aquesta, però això no és pas degut a la nova Febrer i fins i tot en I’excels, “elegantissini poeta 6-nastia. Es cert, encara, que ai+ dugué a l’es. i e x t r a u cavaller” Mosseii Auzjàs March. An- piendor valencià del segle X V I I I . però tota la dreu Febrer, per altra banda, tradcueix en vers i glòria valenciana del X V I l I no 6s més que una irtegra la Commedia de 1’Alighieri per primera ciistallització de valors que comen-en en el X I I I vrgada en el m&; i d e la gran obra del poeta i es perfilen amb gran relleu en el XV. El barroc ;:alià N‘Hug Bernat dc Rocabertí es serveix per \,,aiencià -en art- ve després del gòtic valencià; bostir la seva Glòria d’amor. lfs escoles artístiques del set-cents vénen després Pel que fa a la història, el sentit estrictament dels formidables quatre-centistes, i l’aportació que iiacional deixa lloc a idees d’internacionalime que fan els valencians a la literatura espanyola és un fatalment duu d Renaixcaient. Apareixen per fet que ve a continuació de la liteïatura en llentznt aleshores els primers !historiadors generals, gua nacional, que en ei XV passa a Tirar a l’ende Catalunya -com Boades, Tomic i Turell- i torn de València. Si el nord i el centre de la universals - c o m els autors de 2aiits cronicons ab laostra nació s’exhauriren. hem c!e tenir present iititio YulundL-. Aquest internacionalisme s’obser- que el sud -Valènciaes trobi amb la unió o*

smb Castella i amb la pèrdua de les llibertats PO. iitiques quan estava en plma -:>ixanci i recollint el fruit de tota la nostra cuinuna cultura. I el moviment d'inccrporació d'escrictors valencians a les lletres espanyoles -Timowda, Gil Polo, h d e m de Castro, etc.- 2s par,i;iel al deis portuguesos que es posaren a escriure en castellà Jordi de Montemaor, Gil Vicente, S i de de Miranda, Melo, etc.-. I recordem. de passada, un fet curiós, que és que mc!t de :n nostra pàtria fau conegut dels espanyols a través de portuguesos que escrivien en cistellà, c m i Montemaor, aiie traduí Auziàs March i contigcà la Diana del vulencià Gil Polo, i Melo, que historia la revolta ?els segadors. La puixança de València, insistrixo. és un fet al marge 'de la qüestió dinàstica, i ja està iniciada a finals del segle XIV. ES que sabem, pcr ventura, què s'hauria esdevingut si hagués continuat regnant la casa de Barceloni? Si València prosperava i Barcelona decandia, els reis de la cisa de Barcelona també haurien empes la puixança d'aquella, com feren els Trastàmara. Els Trastàriara, tan estrangers eren al Principat com a Valcncia, no tenien cap idea preconcebuda en aquest s n t i t ; si preferiren València, aixh vol dir que aleshores era més rica i més florrixent que Barcelona; ningú no pot demostrar-fios que els monarques de la casa de Barcelona :JC haguessin fet el mateix; ells, que l'alliberaren de! jou sarraí, li donaren la bella llengua catalana i 1,a considerareri regne al costat del comtat barceicní. Un fet del nostre classicisme no hem cl'obiidar ahans de passar a la decadència i a la casiellanització de la nostra litertura, i és que més de deu versions catalanes d'obres ,! autors clàssics foren traduïdes a I'espanyol. Castella, per tant, es valgué del mitjà de Catalunya per incorporar a les seves lletres joies d'e les més preades en el Renaixement. IV .-Decad ència E n arribar a la decadència considerem ahans Cue tot que fóra ridícula tota psició yiie sistemàticament, davant de la influèncin purament literària de Castella apx-egués pemmista o hostil. -Parlo d'influències literàries ; nu d'influències

pdítiques, que és tota una altra cosa.-Res no hi ha de vergonyós, si la nostra liieratura rebé la influència de Proveng quan impcrava la literatiira prov\ençal. i d'Italia quan x p e r a v a la lite ratura italiana, que en arribar e; seu torq a .la 1:teratura espanyola s'hi deixés influir. Però dissort'adament foren molt diferent roca la influència provençal i italiana que l'espanyu!a. Provença i Itàlia políticament sempre ens fJren inferiors i per llurs belles terres estenguérem el nostre imperi i férem onejar el senyal G a l dels quatre bastons i llurs poetes lloaren els nqstres reis. Castella, en canvi, es presentà superior, s'emparà Útls nostres primers llocs, ens imposà la seva llei i davant dels seus reis més d'un català, poeta o ILO, s'ajupí. Si la influència literària de Castella la puguéssim ccasidclrar completament separada de la in fliièiicia política, si les lletres oastellaii8es s'hagiessin limitat a influir els nostre5 escriptors i no els haguessin atret i incorporat, li podríem donai. €1 mateix sentit de la influència provençal i la italiana. En el període que s'obr,e amb e! segle XVJ la riostra literatura va &caient. Aqiirsta decadència !ia 6s tant en la clIesvaloraci,ó com en 'l'adopció ciel castellà. No obstant això, ci'. tenir preseni cye de literatura, en català, n'hi hagué sempre. No ens hem d'enganyar i creure c:ue Aribau realitzà un mirac1,e ni que hi hagués estroncament. La poesia en c'atalà fon conreada, en el segle XVI. pcr Pere Serafí, Joan Pujol i nombro5 0 s valencians, mallorquins i r'ossellonesos ; en el XVII, per Vicenç Garci.a, rector de Vallfogona, Francesc Fmtenella; ,en el XVIII, per Josep Roniagueca i d'altres, i ja en el XIX, abans d'Aribau, per Ignasi i Antoni Puig i Blanch. Ohservcm en aquests poetes, ultra un fons netanient auziasmarquí en els primers, la :arta influència, cie forma i contingut, dels poetes castellans, principalment Garcilaso i Góngora. Ultra la poesia culta, en la nosua llengua mai no es deixà de conrear la p0esi.i satírica, sigui per poetes coneguts -el mateix font anell^ i SOI retot Vicenç Garcia tenen 'part de llur obra en aquest aspecte-, sigui anònima, tant per casos rpart&ulars com per esdeveniments politics -per

exemple, eis romanços i les dècimes que es feren satiritzant els consellers de Barceluna posats per Felip V després del consell presidit per Casanova-. Ultra això, el nostre roni,ancer popular, qiie encara es conserva viu per tradició tant al Principat com a Mallorca i València. té aleshores tis seus moments més bons. Pel que fa a la prosa, la prosa religiosa no desaparegué mai en la nostra llengua, tant en forma L rataria -sermonariscom en tractats, alguns cl ells de molta importància. La història i l’erudició, sobretot l’heràldica, cs conwrven en català di:rant el segle XVI.

***

decaigué, quan s a més espléndida i més coiilpleta, i no pogué recollir el truit del Renaixnient que tant prematurament sïncorpori Igual com la rastra nació, és a dir, la nostra llistoria, que es perdé quan més important anava :r ésser. Quan eren més bella la nostra pàtria i la nostra literatura, decaigueren. Però iou exactament acuesta mart i aquesta bellesa el que féu possible 12 nostra renaixenp política i cultural. Recordeu aquells versos de l’horiarable Ventura Gassol :

Fou una pàtrW, va mwir tan bella que mai &gai IZO la gosà Pizterrar ...

La nostra literatura antiga inori, o més bei1 dit,

Martí de Riquer

Narraoiona de la Sema Mariola

El ramat de Goriet Soni al nies de gener del 1812.iilcoi es en poder dels f rancesou. F2s generals ~ i a ~ o ~ e ~ Mariijcs iyiont, Arispe i Suchet disposen alevosanient de les hisendes i vides dels alcoiana. Joan Valor Jordà --ascendent per línia directa del qui a+ escriu -està de initger en .el Mas de la Uassa, fet per Suchet caserna general de les seues tropes, xanipades per les hortes que avui sóri estació ciel f . c. de Gandia. A Joan Vaior- li squejaren eis invasors el. blat de la cambra per donar-lo als cavalls, havent de ni;enjar els liaurad<ors, coni eis altres akoians, pa de dacsa o de segla. i que ris faltés! Un dia s’ocorrí al cap Marmoiit requissar tots e!s caps de bestiar que hi hagués a la coniafca, i ccrm el Joan estava a la mateixa cuina d’ori sorti l’alevma ordre, en la vella Casa d’ela Bassa, i cabia que un ,parent seu anomenat Tonias Valor, taiiibé p g é s ai el Mas de Gormaig, tenia un bon rartiat. el millor, potser, de la contornada, prengué 1 esme d‘avisar-lo per un propi, ço que no pogué fer abans de vore degollades tres de !es més formoses ovelles del petit ramad,et de casa. Tan prompte com l’oncle Tomas de Gonnaig s’enterà de lla barbara despulla que estaven fent ja els invasors, prengué un sobte que quasi l’acora. La co’marca alta del seu mas, a l,es faldes de l’Alberri, li mantenia un formós ramat de més de tres-cents caps de bestiar, que era la més forta d: les seues reendes. Estava fent llenya quan rebé la mala nova. Deixà el tronc i sensi3 wkar l’astral de la mà, com esperant vore davant $’ell el llacire, entrà a la cuina, comunicà la caivatjada a Ro. seta, sa muller, i després s’encaniinà ell mateix cap a les faldes de Serelles on estava el rainat’ Gnib Goriet el pastor. Els encontrà en la recorada de la Foat de Serelles, a l’esquerra de les cases d‘aquest nom. Goriet, fornit xicot de denou anys, feia foc per a combatre el fred. E n vore el seu amo s’ailcecà de pressa i corregué cap a ell,

-Qi& passa, fio Tomàs, que hi ha dc nuu?pi eguntà estranyat.

-Eixos lladres dels francesos !...-+ontesta el vell mirant amb ràbia i despit cap a Alcoi.-Mira, Goriet; valen robar-nos els ramats per a fartar-se eik; ja han degollat malts caps per allà baix. T u 113 tornaràs per ara al mas. Avui mateix te’n pujaràs totes les ovelles dalt la MoIa; psst‘s la nit en la cova cotni pugues; no faces foc a la vista ni toques les teues cançonetes amb el canut. Derna iìiatinet te’n pases per l’alt de la l?onia cap a les faldes de Vilaplana, a la caiguda alta del Barranc del Cinc i per la nit amagues el ramat en la Trencadura, No et farà falta quemenjar i ja t‘avisariin del que deuràs fer en avant. El jove l’escoltà molt atent i després d’ultimades les instruccions es despediren: ”Adéu, salut i surt !” Arrapi+ Goriet la motxila i els altres arreus i encara a l’envista dfe í’amo comença a tocar les ovelles cap a dalt de la Mola. L‘oncle Tomàs prengué bon esguard per què no fültés r,es al valent pastor. Cada clos dies eixia de Gorinaig un deis seus tres fills camí de la niuntatcya amb una motxila ben plaenade vianda. De vetädes al pastor se l trobava pcls pinars de Vilaplana, pe,r la I’ellicera, pel Collat de Sabata, i fins a vegades s’allargava Gori’et pels Plans de Bar.berà, Casetes de Mariola, Capito i terr.es de Bocairent i Banyeres; però sempre pds alts, lluny c i d possible transit dels “ fr’anchutes””. Un jorn clue tornava a boqueta de nit cap al refugi nocturn cie la Trencadura, en l’tespel,Óalt dle 1,e.s faldes del Pinar .de Vilaplana s’ajuntà amb wia joveneta que sortia del Mas del Garrofer cap al Barranc del Cinc, en el mateix camí tl’ell. S’ajuntaren ; saludà c!i toscament i respongué ella : -Bona ramada portes, fill; ves alerta no te’l furten els francesos. Li contestà ell, i ja mampresa Is conversa, caminant tots dos junts, .es conegueren: ella era

filla de l’amo del Mas del Barranc, allí propet ja, i havia sentit p i 1.w de Goriiiaig i de 1 oncle ï o màs. Des de la finestra d’ella es veien molt bé ies rocalles de la Trencadura, en l’espoló fronter d’alla dalt. El ramadet de son pare, encara qce xic, també l h v i e n amagat per terres de Banyeres. Era una noieta de quinze a sctze anys, bruiia de cabells, negres ulls, llavis vermells i dues rox l l t s cn cada galta. Una de tantrj filleb lfoiinoses Se la Serra tiz Mariola. Quan arribaren al Mas del Carranc eren ja bons amics. -Ja saps, si et fa faltri ciielcom, aci és ma ca53 -Mercés, Quiqueta; n’o puc dir que no-respongué ell, i mirant--la llargament amb ulls endolcits i tendres, començà a baixar enmig de les carrasques de la casa cap a la font, dallí al fons del barranc i d’alli, creuant el riu, cap a l’amagtLtallde la l‘riencadura, en aquell empinat tossal. Es trobaren en més d’una ocasió. De vegades eri la font del mas d’,ella, a niitat camí entre la casa i el riu; i fins un diumenge en què ell no baixa de les altures, pujà ella a mitja vesprada, portant-ii en el devantalet un bon pessic de roses d e dacsa apilotades amb nièl i grans dametlla torradets i allí barrejats. Ell la rebé enoantat. Li féu 1 cbsequi d’aiiiostrzr-li el seu refugi nocturn, la llarga trencadura c,ue corre ni& de dos-cents mietres dz llarg i a una fondària de deu o quime metries. A trossos RO es veu de fora per l’heura que cobreix les roques i els traus de la penya. En una entrada tallada de rcques altes d’aspecte dz paret ruinosa, ii ainoctrà un morter rodó picat en la roca, propi per a picar sofre i carbó i fer pólvora; ja n’haur i m fet i encara en farien després en els anys dc. la carlistada. La xica ho mirava tot amb unb desinvolta i af ectuosa curiositat i constantment li drnianava la m i Fer a pujar les pcnyes esvaroses o difícils. Albans de sortir de la Trencadura l‘ag,ifà ell un moment pels braços i mirant-la fixanient li digué treniolós: -Quina llàstima, Quiqueta, que jo no siga ric ptr a casar-me anib tu; m‘agrades tant, et vitllc ja tant ... Ella volgué soltar-se, però els músculs dels braços no okdien la seua voluntat. Recolzà el cap sobre el pit del minyó en silenci, i aquest p a

clolçament eis seus i b i s sobre aquella mata de c&ells negríssims que olien fortament a dona i a sanitat. Passaren els dies de la Primavera i per aquells pinars i carrascals de Mariola eren ditxosos dos éssers innocents, forts i bons. Goriet entrà alguiies vegades e n ed Mas del Barranc. Els pares i gïrmans d,e la Quiqueta l’estinmren; i d’alli no eixia mai amb la motxila buida de tot. Sabia fer Quiqueta cert,es coques a les brases ... Arribà l’lestiu. Les ovelles sense esquilar sentien ja el pes i sufocació que els donava la llana. “ I eixo’s lladres dels francesos...”, pensava Gorlet. Però el dia quinze d’agost, Arispe i Suchet ixclueren precipitadament- cl’Alcoi ariib llurs trompes. 1,’aiegria J ~ O Ugeneral en la comarca; i el correu de 1,es vitualles de Gorniaig avisà tioriet que l‘oncle Tomis l’esperava a la tarda zel dia següent, allà baix. Goriet tingué una gran pena. Adéu ditxes soniniades en aquell paradís de pinarc. Hores inohitictbles del Mas del Barranc. I pensant en Quip e t a , tot se li féu nlegre. Ella li féu prometre que la tornaria a vore alguna volta, i ell, animat, li digué: -No t‘apures, que quan cobre la soldada ... I es despediren el 17 d‘agost, a les cinc de la trtïda, en la mateixa font del mas, en la falda tlreta de la barrancada. Estigueren dues hores ciesydint-se i prometen-se coses per al pervindre. Ploraren folrça i per fi ell la besà per primera vegada als llavis : llargament, doíçament i tristament. Ella ce’n tornà a, ‘poc a poc cap al seu mas, aturant-* a cada pas en la pujadx, i ell corregué sense cornar la vista cap al pinuu fronter. Creuà per darrera vegada els talis de la Trencadura. Des de dalt mirà amb forta enyorança el I;ias del Barranc i creuant anib ses ovelles la Mola ,de Serelles enfilà la falda dc l’Alb,erri. Se !.i f,éu d,e nit aih.ns d’hora. Era tan dolça la compxtyia de Quiquleta ... ! En enfilar, ja fosquet, cap als Talecoiis, noti ctrt malestar en les ovelles. Olorawn quelcom de nou. Mirà el penyascvt dret (1-1 Canall Bernat i li paregué vore alguns emtalunis ilegres. “Francesos encara?”, pensava ell. Tocà de pressa les ovelles cap a baix. Gormaig encara estava lluny. r>r

Llums

se'n veien. L'oncle Tomàs i els altres, füinblencs abans i ja farts de destrqos, iniciaren cansats ja d'esperar tota la vesprada i no veient il retirada cami dle l'alt de Montcabrer. Una bala r.rs a la serra, es retiraren ja a sopar. Goriet tin. ci(> l'onde Tomàs, però, encara en matà un. Gogiié una mica de por. riet es despenjà tot trist i amargat del seu refugi; De prompte notà que els animals de la ramada a la pàl.lida Iluni dels estrels el Ixitaren els seus fiigien nerviosos, les borregues com,cnçaren a be- saivadors : silenci en tots. lar desespera,des i les figures sinistres de qu,atre La ramada acabà a poc a poc <!e cridar. I lonilops sorgiren de la negror de la nit fent estralls cie Tomàs, mirant Goriet i després els altres, en els mansos animals Ilanars. Goriet, apuradís- digué : sin$ llenca uns quants colps a les feres amb sa -Au, xics; tornem a casa, que aci no podem llarga perja gantxuda, peri> eli VQP? que dos llop; s h e r els corders perduts; fa massa iosca. a ell es dirigien, es tirà desesperat a la soca d',un I tocant entre els cinc la ratnada arribaren a pi que li aparegué davant per miracle i de dues niitja nit al inas de Gorinaig. Les dues dones, camellades es plantà en la cop. Els bels i eis n i x e i filla, els esperaven angunioses. En vore cdols deis animals atacats i atacadors foriiiavc-n arnb salut l'es persones respiraren amb plaer. una infernal cridadissa, per dainunt de la qual eixia Recontaren en el corral a la lliini de les llandesesperada 'la veu del xicot qu,e ient bocina amb ttrnes. Mancaven set ovelles i n'hi havia dotze les dues nians cridava des de la seua altura en sanguinades ; les posaren en curació i tornaren a direcció a Gormaig: 1,) cuina a segùir el sopar deixat quatre hores abans. -Ti0 Tomàs, els llops m"han iiianiprés !... E n el m a s sopaven tranquillanient sis persones Goriet, ple de tristor, a punt de plorar, no entorn de l'ampla taula de pi. El renior suiau que nienjava res. L'onde Ton&, intentant esborrai el ventijol reinant feia en el pinar prbxiin entrava l'aspror del seu rostre, li digué scilameiit: -Goriet, a sopar. per l'ampla portala& oberta al refectori estiuenc (le la pagesa familia. De sobte, en tornar T'oniawt, El xicot s'alçà llagrimós i passant se peli ulls el fi11 major, del cellmeramb el porró ple de vi, 12, manega de la samarra, digué: -Ti0 Tomàs, quan eni pague la soldada es exclamà impacient : desconiptarà vosté ei valor dels set c a p que li -Calleu !... Per la fosca dels turons infleriors de 1'Alberri han mancat, i si no n'hi ha proli, treballaré enarribava sordament la confusi6 caòtica de la c r - cara més fins a pagar-li el mal... I aleshores fón quan s'aixecà solemne el bon Sadisa del rimat. L'oncle Tomàs se'n pujà i r n p cient en una finestra de la canbra alta que mirava pagés i acostant-se al xicot fins agafar-lo pels braalià i, en efecte, oí ita veu sor&, tremolosa de ços digué: -AixZi no serà així, Goriet; tu m ' k salvat por, que des del lluny arribava .eri la fbscúria de la ramada dels francesos. Si la mala sort ha fet la nit: que els llops n'haiguen mort set, més ii'haurien -Ti0 Tomàs, .els lbps ni'han nlamprés !... I ja no féu falta niés; les dues escopetes que hi ckgollat eis invasors, que són uns llops més infahavia en casa foren promtam'ent amartellades. Si mes que els de la nostra terra. I després, mirant a tots, afegí: EC 18esarriben a amagar en les visites dels fran-Si, fills meus; germandat i pau entre noscc'sos... I dos homes i dos jovençds, armats els joves amb destrals, sortiren coraent amb la di- altres i salut que no en falte, que lo demés ... Vinga el que Déu vullga i que no tornen els inrecció dels crits. vasors !... Quasi mitja hora de fadigóls caminar. Ja Leli propet del ramat soltaren a l'&e dues escopetades Jordi Valor sense bala que for,en el senyal per s. què els llops, fio

Paradisos de paper UNA DONA S’ATUHA EN EL CAMÍ, per Ernest Martinez Ferrando. Biblioteca “A tot vent”. Editorial Proa. Barceloha. Ernest RIartinez Ferrando és un admirable prosicta, honor d’e les nostres lletres. Forma entre els primers escriptors de prosa nari-Itiva, junt ai les x é s destacades figures de la novekia i la prosa, en el camp ample i divers -terres, :)aisitges, homes i coses i modalitats idiomàtiques- de la literatura catalana. Pertany Ernest Martinez Ferrando a una promoció d’escriptors valencians posferilor a la deis scus germans Eduard i Daniel. Qtiaii a I’estadi de les nostres lletres apareix Ernest, <‘haviaja iniciat l‘exode espiritual a Catalunya. Poetes, escriptors i a: tistes d’e la “Vdència valenciana’ . deixen áe mirar Madrid, i no sols miren Barcelona, sinó que n’arxeii vers ella. Ernest Martinez Ferrando veil d’una iiianera d a r a el cami de les seues prefeiències. Troba l‘idionia catala dignificat. fixat i aini> les s-uesl norv e s ortogràfiques i gramaticals. I no dubta, (lecideix: la llengua literària ‘antiga i moderna bs la ciateixa a València. a les Balear?, al Principat, a h República d’Andorra, a la Catalunya francesa ... A les Universitats, als centres de c u h r a , 31s instiiuts i acadèmies i als laboratoris filològics d’Elircpa, l’idioma que es parla a tot 1’esiiieiit:t territori té una efectiiva unitat i un 501 nom : idioma utala. Els poetes i escriptolrs nlailorquiiis escriuen, 1.5 en “llengua niallorquinla”, sin6 en Iltingm catplana. Els escriptors del Rosselló, 1:o sols e5criu.n ei: català, s’anonienen ells nateixoc, i amb ells tots eis naturals del país, “catalans de Franca”. A Valeiha. tan influenciada pel centre d‘Espanya, tar, clcsc>rientada,una minoria culta, enire la que figur?va el poeta i patriarca Teodoi- Llorente, 1iav:a proclamat ja la unitat de lïdionin . Ernest Martínez Ferrando no dubta, decideix: escriu en mtabì i aporta a la literatura nacional pa-aules valenciares pures, gnacimos girs, paisatge:, gents i coses GE! País ValenciZi. I així, ’i a través de la seua

F n a sensibilitat, la s e u prosa és iica, matitacla,

artística, perfecta. I les seues hibtòries i eis seus contes, interessantissimes i admirables obres literàries. Ernest Martínez F e r m d o h a publicat cls següents llibres : Les lluqranies suqgestives i altres {woses, El farsattt i I‘enuinorada, V i d a $‘infant, Històries i fantasies, Priiiiaveua i?tpietai, Trss histjries cruels i diverses traduccions. Darrerament ha publicat la wud primera novella llarga: Una dona s’atura e n el ccmi, novelda quiz noniés eixida de les premses, ha rctat consagrada amb el “Premi Creixells”, la m;i alta distinció literària de la novella catalana. Una dona s’atura e n el cami posseeix totes les bones qualitats literàries deis seus llibres precedtnts. especialment de Històrics i fantasics, Yn9i.azw-a inquieta i Tres històrics cruels, però no e’s supera, perquè aquests tres llihres són difícilmtn superables, són tres llibres dcfiiiitius. Coni els cantes i narracions ( p e contenen els esnentats llibres, la novella Una cona s’atura en rl cami possleeix un estil persoml i admirable ; URIS pïrsonatges humans, dels quals la sensi1)ilitst i la pietat de I‘autor fan, de tots ellis, 1:n anàlisi anímic comprensiu i aprofundit ; poss:eix també mbients originalment triats i bell ment descrits o tlactats i I’art incomparable, l’agiiLtat i la gràcia 3nlb què l’autsr sap contar els as9ectes i 1:s iacidincies de les vides dels dos protagonistes de la seua novel4a. El rellevant domini de la tècnica dei conte i dr 1;t novella curta que ha estat reconegut a Ernest Martínez Ferrlando per la crítica autoritzada. s’aferma en aquesta primera novdla llarga. I com ’i les seues narracions, li ha donat iira sàvia i engi~ 1 0 ~ arquitectura 3 : naracions i 1iovel.les construïdes amb art de veritahle mestre. Saludem en ]‘Ernest Martínez Etrrando de Una doiza .?attira cii el cawi el novr7lista valencia ja ;P en plenitud, per6 encara de grans possi’ditats per a la major gloria de la novella nacional.

M. D.

CANÇONS D E TERRA I DE MAR. Lluís Guarner. S. C. de C . Castellb, 1936. 4 ptes. Hteu‘s ací un llibre q u mancava. ~ TJn Ili‘ore de cançons amh niíisica valenciana. 1)’aquesta s’han ciicarregat el5 iiiestr-s Chavarri, T‘alati i Garcés, que han fet helles melodies. 1I:l : m t i no podríem afegir més al que diu l‘exquisit literat Eduard I,. Chavarri al prideg del llibre. Aiiciii a transcriure’l : “ L l u ~ sGuarnnr, esperit jove, iiiquiet prr això filateix, esta posseit per el dimoni de la poesia, que el fa vihrar a cada motiu vivent que contempla. Dirieii que per a Guarnx tot és caiiccms, tot és floritlcs de l’anima que s’rxpanclcixm t n ritmes va: lcatb, en sonoritats belle5 -?licis (i: I’oit- i eli íntimes harmonies; perquè sota !a IicniinoGtat de les seues inzatges (vivcs, plàstiques scviint) baten intimitats d’emoció. Per a expïccar aquesta etnoció té Lluís Guarner una 1:e:uliar inPepenldència. 90cerqueu en ell eicoles ni capelles ; crea versos per un impuls d’ubria,rruesa que el f a anegar se en volrtptuositats de 13 paraiila, i així la seua idea naix personal, arnli 9jdènc;es de vuIenciani1 llum. Guarner viiu molt la vida vora el llaurador vaItncciii, el mateix eq les valls romanes de Molvedre qu,? en les moresques colines de ía Pob1-L. eii terres d’Alhaiidia. EI llenguatge valencia del nostre poeta naix, doncs, de la pageT-ia. niés que de les retòriques convencions que h ~ n ipot veure en 12 literatura de llibires. i Guarner ha traduit aixi mateix en versos castellans els millors poetes de Catalunya; estes activitats no li han fet perdre la seua prbpia manera d’expresiib valenciana, la qual ja es manilfesta ben a les clares en el llibre de versos Flororioiis, i més especialnient en la I,lrgeii(/7 dc la K Ù M , qule va guanyar la Flor Natural c n 21s Jocs Florals de València. Guarner alhvors era un jovencell, un estudianit, del qiie Benavente va poder escriure, prologant ell Lzbro de Horas Líric.ic‘ac, que lec seuies poesilec sorprenen per la seua senzillesa i no pneisumeixen d’haver vixwut E& depreca que ei seu autor. En el present llibre pot senyalar-se la mateix& sinceritat, la mateixa ingeiiuitat (cyolbretot per a expresar jovenívolament el dolor), la mateixa dig

nitat de peta, el qual sap estar lluny de la groKeria que s’ha desencadenat per el niin i tot ho envileix. La vida transforma l’&il. Guarner va vivint i logra enriquir els seus medis á’expresió a 1 etisenis que depura la seua tècnica. Aixe b&na millor eiitrada a I’element musical en la se Y poesia. El que acpestes paraules escriu, portat p:r les stues preferhcies d’espierit, t r o h en eis vel-sm de Guarner afinitats de música ; I pensa en aquellcr nwicalitat que veia Carlyle en tota vera pcesia. “ Un pensament musical -diu I’eqcriptor angle3és un pensament articulat per iina intelliyència que ha penetrat fins lo més íntim del cor de les coses y ha posat al descobert el niés amagat delJ seus misteris, és a dir, la “me:~,dia” oculta ei1 d e s , la intern2 harmonia de c<rh:rència que t s I , ~ ’tua àninza, p,r 13 qual existeix i té rati cl’éccer ’ii &,est món. niríeni que totes :cs coses pro’fiinles en les quals hi ha obscuritat i misteri, són >sperit de melodia convertit natiir;linent en cant , ’1 sentit daquesta veu va molt eiidins” ... El sentit d’aquella veu heni procurat traduir-lo n música els que hem llegit am!) la dita orientaió les pxsies valencianes de Guarner, en l : ~ Iiiels hem vist com In. llar. el -joble, I’horta, la muntanya, la mar, han despertat evocacions p& iques, quadres bellamant il.luniimts i mom ,ntì i íntim sentiment; aquestos motnefits tenen de v Zadcs flaire popular, ccm la ronrlalla: “vora el rierol la moiitiera, vora el rierol està llavant ;”.. Itres vegades tenlen bella recnrdinça camperola :

“El @ble estava adoimit encara ; del rossinyol s’aien els refilets de sa darrera cançó’’... Altres són de tristesa dewlatlri. com el plany G I seu proinés marxar <t 1.i

‘.e la jove que vcu ,tierra :

‘‘Mare, els girintos ja se’i, van, ningú cap si tornaran ! ”

I sempre l’orientadó de Lluís buarner apareix rilairada. Es un dels poetes valencians moderns cc té I’iaudàcia die no fer eixe llastimós i fals

\alencianismi d‘infiin<i qualitat, qLi,’ confon el poL-!e anlib l? plebe, i qiie tan irreprabIe5 nials ha fet i fa tant en la p e s i a co‘:i en la cultura toral C:C~ la nostra terra.

Eduard L. Chavarri.”

e. VISIONS D E CATALUNYA (MALLORCA). D e Joan Santamaria. Llibreria Catalònia.

Qui és rmllorquí, se sent arborat d’entusiasme o d‘enycranient, si no és a asa seuia, en veure reflectir-s’hi la sfua terra nadiua; qui coneix Mallurca, hi creu retornar; qui rio l ~ coneix . pas, la c-meix., llegint aquesim magistrals narricions de .I oan Santamaria. D E L PRESENT I D E L PRÒXIM AVENIR. BLANCS, NEGRES I GROCS. Joaquim CASES-CARB6. Llibreria Catalònia.

Heus ací una vellesa fleoundti: la del bon Ja(L’eximi escriptor acaba d’oferir-nos una magna &sfilada de “visions” de la nostra terra, que co- qcim Cas,es-Carbó, que cn el passat 1935 dóna una riie~nceiipcr Catalzinya N o v a i segueixen amb obundosa producció d‘obres de gran volada, d’ideais Cafalujij?aVella ( L a Miiiitauya), Catdtiwya Vella a inbici osos. En gener veié la Iluiii pública el seu llibre D d ( E l pla i la costa), l’ohra que encalyala aqnestes pcscnt i del pri>xinb azieizir, del qual doiii ja un ratllcs i la que hi ha en preparacib, Yalèizcin. La qu’e corresymn a aqueix pregon bocí de Ca- L:I st sabrosíssim un altre número d’aquesta revisbs. talunya anomenat blallorca, que ara ens ve a les I,n finalitat del liibre és fer conèixer la seua magii’ans, arriba carregach del flaire especialissini, sa. nafilcaoda a la Fcederació lueo-llatina Mediterrinra, ;I la Federació Europea i a la Paii, en cinquanta Iobreii i pinós, de la illa daumda. L‘hermètica beutat d’aquest tros de p r a d í s que Ilengues (les llengties europees, dgvnns de nord ?par com una xamosa gavina damunt la blavol 2 frimnes i tres idiomes universals : I’hebreu, el 1 iofunda de la Mediterrinia, la screnor inconi- liatí i l’arab, sense oblidar darreram,ent la llengua prensible de la terra mallorquina, ba majestat ultra, a u i l i a r esperanto). A més, té una introducció dtl mateix autor Ixbètica de les seues immenses perspectives. la seua ptrfecció inenarrable qu’e la fan tan esquerp i wi triacta de l’obra prèvia a fer per a la consefiigiscera per a poder ésser evocada por l’artista, ciició de la Federació Europea; de les asmes bel com diu el p r q i Santainaria, hi han estat, malgrat 1 ques, del decarnlament dels Eisiats, dels probletot, traduïdes mestrívo!ament e n una adjectivació cies que presenten els grossos i J s petits &tats, i h. posa la seua opinió remarcable sobre els orga7, goroCia i adient, i tat s‘hi emniiralla fidelíssimarient en aquest grapat dc “visions” que us deixen it-smes interiiacionals, com la Societat de les Naesmaperdut en la contemplaci6 de totes les mera- cions i el Tribunal Internacional de La Haia. U n petit proemi davant de cada traduccib, inwll’es que veieu sorgir. seguint pas a pas la via fornza d’una faisó curiosa i estaidística de les parc,ue va fent lautor. ticularitats, extensió, etc., de cada una de les diHi ha abundor de descripcions detallades que U: etidincen suaument en la dolcesa sublim de l’am- -/emes llengües emprades. Després, en agost, ens ofrena un llibre munb’ent mallorquí ; descriDcions lhminmíssimes, de ccnjunt, sadollades de cel blau i de panorames de dial, on l’idea1 dlels seus precursors (els llibres i el rlesenyat niés lliinye&nes perspectives policramadcs ... A ntés Poesies franciscano-inara~all~a~zes Mallorca és un esbrinament acurat dels costuim xiiunt. ambdós de Cases-Carbó), que és pau i populars, de l’anima del poble de Mallorca. Fes- iratemitat entrc tots els pobles d‘Europa. esdevé tes localsi, moros i cristians, festassis majors on r!és gegantí. Es I’obra Blancs, negres i grocs, una s’aplega tota la illa, com en el Monestir de Lluch ; d a a la germanor entne els homes i les dones de escenes bucòliques de la vida camperola, particu- tirts els cololrs; un fort posat, una contribució a laritats de poiblets, de vall’s i muntanyes, curiositats Iu fraternitat entre tots els pobles de la Terra, per t i p lla varietat catalana que és la lkngua dels mataÍ d’aconseguir la pau iiniverd. Tot q ò fa que quest seguit de llibres sigui llorquins ...

irrterecsantícsim sempre, especialment en -quest temps de sotsobra i disckiia pz:-illoses.

“EL C A N T AL S O L ” D E S A N T F R A N C E S C D’ASSÍS. Joaquim Cwes-Carbó. Lli breria Catalònia.

Es reseguint la tasca empresa per la pau i 1:

Recalcant el seu ideal, I’autor insereix, així niateix, uns Goigs a la Mare de Iléu de la Pau. Les altres d e s , totes elles sadollades, com la qiie heni referit, d’un fort sentiment patriòtic i ci’un extraordinari mèrit literari.

Quaderns Blaus. “La Nostra Gent.” POMP E U F A B R A , per Doménec Guansé.

hternitat, quan en sebenibre del niateix any 193 i s una altra poncella per ai tendre ramell pacifista de la pensa incansable i renovelliadora d.4 vel ercriptor. Es la traducció feta en cinquanta llen giies europees i noirdafricanes, d ’ m a poesia uni ‘crsal: El cawt al Sol, de Sant Francesc: una d I t s niés belles poesies dei iiicm. feta per tili grai s m t i un gran p e t a ; un himne vibrant a 1; Oivinitat, a totes les criatures CIE la Terra, a la Xnturalesa i a la Pau Universal. La poesia és precedida per una admirable in troducció en francès i en català; després segueixber i:rs notables esbrinanients aprop de la gran figura nlistica de Sant Francesc: uns, segons el Parc Miquel d’Esplugues, i els altres, en francès, titulats Lc Suznt Fua~zqoisdc Rinuii, claferts d i dac’fs profundes i força interessailis. V4c tot seguili I’caiginal de la, poesia, en la llengua en què va ésser yroduida: un dialecte itàlic; i segueixen ja nltnec Ilersions.

SET O D E S . Joaquim Cases-Carbó. LlibrerL Catalònia. Aquest darrer llibre

qiue anem a parlar, con-

tf com el seu títol avança, set vibrantissinies d e s

a diversos indrets die Catalunya, i entre ellies ii’hi ha una que té especial interès per a nosaltres, vaieiicians, puix que és una Oda a València. A Jau iiie I, a Sant Vicent Ferrer, a Blasco Ibàñrz, és

i‘ofrena que encapçala la poesia. L’Oda d València és una visió llampcgadora i profunda cie la història i dle l’essèr~ciadel nostre %is ; és un cant als nostres gmns hmies ; és tota clia un esriat de confianca en lec 1 irtuts ineshrrahles de la raça; és un crit potent de f ç en la n\xtra renaix’enp. Segueixen tailibé unes ?iotes sckbrela futura estructuració política del País VaIcncià, que acaben de fer d’aquesta m u d o de poeses quelcom força amé i iinteressnt.

La 1,libcria Catalbnia edita aquests anomenats “Quadern5 Blaus” -apel.latiu al qual respon la coberta llur i potser la serenor i objectivitat dcl kxt-, dedicats en aquesta sèrie de ‘‘1-1 liostra j e n t ” , a 12s interessant: biografi 5 de le4 no,tres L r:unes sobirtsor tin t s. E:s indubtable que un Iwri encert presitieix aqiies;a li-thor or yiiitmda per Marius Aguilar i Carles $trlclevila ; iiix que hq pal(>sa ci darrer voiuri1 ;siaregut. ie rebem, on trobem t i retrat del frnaç 1 estaurador de la limgi<a catalana, mestre Fcibra. Pcrò un t itiat complet. de 1 honi- I deel iil0ll.g. La biogrifia és un g h r e íorç.. delicat, si hom k,i voi clir qne és un home i cl que ha fet, : que s’rntengui f a i b é c m és i com ha i-odlitmt la s ua Ltvra. I aq:ii ho trobmi aconsq*iit per 1)oménec G ,iansé. Primer, hi vfeiem la i issaga i t:s primers ;ny\ d’En Fabrz després, els seti.; cstidis, tan distints ;t 13 seua \critalde vocazió ; tot seguit, com aq,iesti vucació seiia es manifesta. i. més avant, la magii.fica lluita que sosté --però lluita plena de doiC I sa i tnao4gència per part seuaper a i m p a r c1 seu assenyat critmi qvan ja entra de ple en les taccjues que l‘havien d’puriolar de respecte. adniii ~ i ió renom, i que havien de menar de nou iu ilohtra llenqua a una Ix-illant categoria idioniitica. Canibé, Rovira i Virgili, Apellcs Mestreis, Mar a , Rusiñd i moltes d’lztres fignres de rel1e.i de (‘;)talunya, jian ciesfilat i a pe~ls“Quaderns Blaus”, r,ue fan un estimable servei, ,puix que la Ihgrafia la teníem tqn descurada, que ens eren conrigutles n hastament les personalitats forasteres -4evcga , l i s persrniiitats de relleu ben discutibli-, mentre f 11s eren inconegudes les eminènci1.s de casa nostra. CI

Enric Valor i Vives

TEODOR LLORENTE. De Miquel Duran de València. Collecció Popular Barcino. 1 pta. Mai no havíem trobat una obra, de les moltes que s’haii escrit aprop de la grau figura de Tmclor Llorente, que aplegués els trets niés caracterrstics de l’oihra llorentim i de la vida del glorias poeta coni convé per a la seua completa clivulgació en el País Valencii Tot el que era Llorente, tot el que va fer Llorente, ha estat esbrinat, tractat, ccmentnt, sota diwrscxs aspectes en abmiclosa bi1~l~ugrafia; però el que trabaveni 1 mancar cra un vi~luiiique resumís, un sol llibre, pttit i suhtanciós, on cs reflectís tot all6 que li dóna la seua autèntica personalitat : Llorente, poeta valencià ; L lorente, dignificador de la llengua popiilaritzada ; I loreiibe, proclamador de la unitat idiomàtica de toteis les terres de llengua citalana; és a dir, Llo rciite, alibacla de In renaixença, iiiiciador del p i y cint redreçament espiritual de la pàtria. Avui ja no trobem a mancar aquest llibrc rebL1111, q u e s t a obra compendi, puix que a l’ucasii, uel centenari del iiaixeinent del sraii literat i pa\riota insigne, Miquel Diiran de València ens o f r e i n , en aquest llibre seu que coiiimteiii, tot allò ciue volíem i prou iiits. Hi va to1 c i quc dèiem; hi van tainbé Ulles “notes Itiugràftques”, farcides d’iptimitat, d’enioció i de dolç sentiment; lea relacions del pofta anib les terre’s del Priiicipat; Llorente i les joventuts valencianista -collita buiidosa que sorprèn el poeta i li lleva la tristor-, etcitera. I escrit coni cal, ni liarg ni breu, conipeiidibs i complet. c

STIL D E LA GOVERNATIO. Arnau Joan. Transcripció i notes biaigràfiques de Vicent Ferran Salvador. Descolgar dades glorioses del nostre passat tsp!endorós : heus ací una tasca lloalilissima, però eritretinguda i difícil -això sí- i rleservada, cunwquentinent, als especialitzats que, a ni& d’ésserhu, ge sentin esperonats per unci amar sense límitb etivers les danirades vellúries i tradicions de lb l, Z t r ia . I a aquests pertany, no cap d&e, el culte advocat senyar Ferran, que reoera en l’exemplar &is Furs de Vdència, que es conserva a la Bi-

bliotera Universitària Valenciana, i hi troba aqutest fz.mÓs tr’ehall dtegttt a li. ploma dArnau Johan, notablje jurisconsult valencià, de qui ens dóna 1‘a.utm, així mateix, unes interessants notes bibliog,ràfiq’ues. UNIIopusclle, eiì fi, força interessant per als preocupats pel »ret Valencià. Cal fer constar i lloar el gest mnagiiífic dfe Vicent Ferran Salvador : la primera edició, que cont,enia diverses erradles d’iinpremta i alguna de tranxii8pció, ha estat retirada. I ha fet de Stil de la Govwnatio una nova edicib cometgida i definitiva.

E. V.

a. E L BILINGÜISME VALENCIA. Nicolau Primitiu. València, 1936. 2 ptos. Nicolau Priniitiu és l’hoim que no t’em les posi; cioiis isiolaclec, i, afirmat açb, ja es pot compraidre que no escriu per la popiliaritat ni per a què ei lloen. Es u,n d’els pocs estudisoms que va senilbran; idees amb el suiiiriu~reilluiiiinat dei que sap com els fruits no seran pcr 2 ell, sin0 per a la Pàtria fut:ira. Es, puix, ei niés desintermeusatdds actu,als es. criptors, el m6s patriota, el més racialnient nacioi;alista, perquk les sleu.es concepoiom, stlriscades quasi sempre, no tenen ‘por del ridicd o de l’estranyeisa o de la re,fïega amb els tbpics niés .o menys i:it’eressats o polítics. Aquest petit llibre El bilirigiiiswze valencià, una part dal qual ‘el ,forma la conferència doiiada durant la I1 Sfetmana Cultulral Valenciana i, niés encara, les nofrs que han valorat l’edició, mereix ui1 estudi seré p x banda deis valencimist’es, puix que tracta un tema molt apassionat, com és la catalailitat del País Valencià ; té afirnmcims atrevides, coin la negació del bilingüisme dels valenciaius, c,u,e Primitiu anaditïia ”a la llum de la historia, a I:i de la filohgia i a la del naciconaliisme” i acaba a>,senyal,a.iitla posició del valemiaiiipne davant ed 1)seeudo-~liiigüisrievalencià. A les notes es referma la seua p i c i ó negant cpe ‘‘l’etnos valenciana prové dels catalanas de la Conquesta, ni que ells dialectles valencians es deri; ven de les faiconis de parlar dels conqueridors cat&ns’’. Açò, naturalmnt, està demaniant rn altre

llibre on totes aquestes qüestions, :ra només intuides, es descapdellen amb aqu:lla claredat que no deixe lloc a dutbes i que tants esperen. De nianient, aquest fullet de Kicolau Primitiu a;Jassi,ona i assenyala un caíní que ens evitaria moltes noses i el retard evident en I'expmsiiY del i,acionalisine al nostre País.

LA LLENGUA VALENCIANA A L'ESCOLA. Nicolau Primitiu. 1'50 ptes. A la Setmana Peclagbgica d'Ontinyent, crlehrada l'any 1 9 3 4 , Nicolau Primitiu explicà amb belles paraules .el tenia que encapçala xiu1eis.t fullet, editat, c m l'anterior, per a aparèixer el dia de la festa del llibre.

Reseguiat l'autor, ens plau considerar I'escofzi ' coni un jardí on ES transplanten els rosers silve,tres''; el miestne, com un conrrador que ha d'éss2r iiibil tin copsar les valors de la cultura coiisu-tudinària, la qual estudia Nicolau Prini'tiu. aiiib exemples p d t i c s i llirgüístics per a assenyalar-ii s el camí de la pau i de la gemamia huniaiiies :.levant les cultures populars per niitji de l'.sctda, j,er nijtj; del mestre, el qual elevara o sr)tierrai-,i!a cdtura nacional segons s identifique 31111) la tlrl poble o la dels seus dominadors; segons l'(scola s;ga una continuació de la llar i ci mestre el conreador de la historia, de 11 geogtafia, rle la 11:ny:i:a r;acianal o esckvinga un 1)iirácrata niés de 13 <l[)iIìinatriu.

E. N. B.

La transformació de "La República de les Lletres" Amb el present número, la nostra revista, que ha ,entrat ja en el tercer áiiy de la seua publicació, avompleix els dos anys justos de vida. La seua cbra, de conreu i enaltiment de les noslres lletres i les nostres arts, de defensa del iiostre patriii.ioni espiritual, de depuració, unificació i digiiiiicació del nostre idioma, de nobk politica valencianista i l i t b d , ha estat considerada i elogiada al País Valcncià, a Catalunya, a Lt resta de :a Peniiis~!lai a l'cstranger. Aquesta obra, dvesprés de's do-, anys ci experiència, ml continuar-la i trmsforiiiar la per tal de fer-la més eficaç i extensa i, en part, iìiés popular, donant a aquesta paraula el s a veritsbie sf ntit. Dacord am.b aquest propòsit, els quatre númr10s anyals de LA REPUBLICA DE LES LLI: 'TRES es cmvertimn en quatre llibres o fascicles, de la stgüent manera : LA REPUBLICA DE LES LLETRES, rcvista de litc ratura, art i política.-Segona època.-Números en forma de lKbre, i cada número, o la majoria, cedicat a un sol tema, per diversos autors: valenc!'anisme polític, paesia, narracions en prosa, art, trotre, temes de cultura valenciana, etc. EL LLIBRE POPULAR.-~lkcCiÓ de llibrets, a

preu reduït, de divulgació i propaganda valenciai k t a i liberal i de caràcter literari po'pular -costiims, festes, folklore, aspectes diversos del Pais 'Jalencià- i tenies de política i cultura universi 1. COL.LECCI6 sEMBRA.--121ibïCS (12 doctrilla, d'bistoria, de litieratura peclagbgica, biagriiics i de diverses discilplines de la nostra cultui-a: i dt. lectares preferentment per a les ncstres t1oii:s i els ticstres infants. BIBLIOTECA "L.4 KEPÚBLlC:\ D E LEC LLbTREC" -Llibres diversos de literatma. -poesia, tcatre, nr.velles, contes, prosa literària. Entre els primers llibres a publicar figuren: i-octrina i def eiun del valeizcianisine, P a ) lcu hi el ildencià, Espill de la Hisiiir'a. Elogi tir lu 11emp.r zclcnchiza, Els crits d e llihertai d r l poblc zcalenciù, iaiztes per als xiqueis, Viuatea i les llibcrtais uai:izcikmes, Llibre d e lectwa iiafapitil, Jocs i caw sc>nsdels itifaizts, Vozlincia, cititat d r l sol, dc les flors i de les festes, El poeta Querol i les seues poesies zdenciniies, Valcnciurz.i.siule i Re/&?dicfi, C m s'rscriuen les cortes ctz v u l r i i c i d etc. Collaboraran en aquesta obra de cultura valenciam i de divulgació i propagand?v valencianista, rls més prestigiosos escriptors de la nostra terra.