Gorg Revista Bibliogràfica. Número 1. Juny de 1969

-oto Cuesta (València)

EDITORIAL

JUNIO DE 1969 Director y editor: Juan J, Senenl Anaya Domicilio; Colón, 58 (bajo) - Tel. 22 00 01 Preclo del ejemplan 10 pis, Depósito legal: V. 2.233-1989 Impreso por Imp, Fermar, San José de la Montafia, 8 ValencIa-8 (1969) Fotograbados: ¥ilaseca

SUMARIO Pàg, Editorial ...

1 La Llengua dels Valencians, M. Sanchis Guarner 2 Tirant lo Blanc, Joanot Martorell ...

9 Alacant, 30.000 "pieds noirs", Antoni Seva ... ... 14 Mera¥elies i Picardies, Enric Valor ... ... ... ... ... ... 18 La Gran Enciclopèdia Catalana 21 EI conflicte àrab-ísraelíta, J. P. Sartre, M. Rodinson, R. Mísrahl i altres , 23 Un lloc entre els morts, M. A. Capmany 31 La personalitat neuròtica del nostre temps, Karen Horney ... , ... ... ... 36 Malgrat i el client del dissabte, Georges SImenon ... 42 Noticiari ...

46 Portada; Hemeroscopeion (Talaia del dia). Cap de Sant Antoni, 198S,

La present publicació, com qualsevol altra de moderna en aquesta especialitat, té per objecte informar els seus lectors sobre llibres editats o per editar i altres publicacions unitàries (incloent-hi les musicals: cançons, discs, partitures, etc.) que pugnen interessar-los per a la coneixença, com més completa millor, dels corrents de cultura de les societats actuals, així com dels esdeveniments, problemes i progressos del nostre temps.

Amb tal finalitat, inserirem, a més dels comentaris, amplis fragments de cadascuna de les obres comentades en aquest Butlletí, de forma que siga possible donar idea detallada dels temes que s'hi aborden, ja signen narratius (contes, narracions, novel·les), ja d'assaig (filosòfics, històrics, econòmics, sociològics), ja resoltament científics.

Amb això, anticipem interessants lectures, que presten a la informació una satisfactòria amenitat.

De certes obres, a judici de la Redacció, poden oferir-se resums; d'altres (a part dels fragments), acabats estudis proporcionats per una crítica solvent. De Fart no literari, comentaris i informacions especialment.

També donarem, sovint, notícia sobre la personalitat dels autors, si tals dades revesteixen interès indubtable per al millor coneixement del panorama literari i cultural en general; així com de les novetats relatives a la literatura i a Fart (concursos i llurs convocatòries, premis i llurs realitzadors i triomfadors, obres en preparació, imminència de publicacions, etc); és a dir, tota mena d'informacions que es referesquen a la comunicació del pensament per mitjà de la paraula, 0 a la creació artística per qualsevol sistema adient d'expressió, sempre, però, insistim, en publicacions de caràcter unitari. Una secció de "Cartes al Director" sobre el temari del Butlletí, completarà els nostres suggestius sumaris.

Pretenem, especialment, interessar tothom en el contingut dels llibres, a fi d'estimular-los a llur adquisició, i en les manifestacions del sentiment artístic dels nostres dies —expressió d'una nova sensibilitat-—; tot, esforçadament, dirigit a elevar el nivell cultural del nostre poble.

Amb açò, heus ací anunciats, detalladament 1 suscinta, els nostres propòsits i generals directrius, que esperem millorar amb l'ajut de lectors, editors i amics.

LA LLENGUA DELS VALENCIANS M. SANCHIS GUARNER Col·lecció Garbí, núm. 1-2. 3.a edició. València, 1967. Preu: 85 pis.

Cada valencià, sobretot els més allunyats del nostre món cultural, deu haver-se preguntat, sens dubte, més d'una vegada, per què existeix el nostre particularisme idiomàtic. Per a molts dels fills de l'antic Regne de València, són uns apassionants enigmes historico-eulturals els grans fets guerrers medievals que ens afecten pregonament, l'epopeia de la magna empresa de la reconquesta en terra nostra, els forts posteriors corrents migratoris des dels nuclis reconqueridors, els substrats ètnics i lingüístics que hi pogueren trobar... en fi: l'origen d'aquell particularisme, o siga les causes remotes o recents, els mecanismes històrics en resum, que han donat com a resultant que siguem com som,

OBLIGATORIETAT

DE

LA

que tinguem la nostra indubtable personalitat.

Què és, com és, per què és la nostra liengua, aquesta que estimem tal vegada sense saberho?...

Les respostes a aquestes i moltes altres ínteressantíssimes i vitals qüestions per als valencians, ens les dóna el filòleg tan ben conegut com a romanista en els ambients científics europeus, Dr. Sanchis Guamer, en una tan diàfana, amena i rigorosament científica obra de divulgació com la que comentem (un volum de poc més de 200 pàgines), de la quai, tot seguit, reproduïm uns amplis fragments representatius d'alguns dels molts valors que conté.

LLENGUA

AUTÒCTONA

Les premisses

L'home forma part d'una família, d'un país i d'una època. Ni la sang, ni la terra, ni el temps nostrats no els podem triar; els trobem. La intensitat de tots aqueixos lligams és sentida pels hòmens en grau divers. El vincle entre l'home i la terra no és una relació de causa a efecte, sinó d'estímul i reacció.

El patriotisme, com tots els sentiments superiors, necessita de conreu. L'home primitiu és un animal errant ("Ubi bene, ibi pàtria"). La civilització no avança fins que l'home posa arrels en la terra cultivada. La millor definició del patriotisme que conec, la féu, naturalment, un poeta, Joan Alcover: "Sap que la soca més s'enfila com més a dins pot arrelar..."

Ens plaurà o no la manera de ser del poble a què pertanyem, però és el nostre. L'envaniment patriòtic no és ni elegant ni intel·ligent, ans és l'actitud que més dificulta qualsevol millorament.

Més fecund és un patriotisme ensems crític i resignat, com el que ha cantat Salvador Espriu: "Em quedaré aquí fins a ia mori, car estimo... amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria."

La personalitat d'un poble i d'un país, la defineix la conjunció de factors geogràfics, històrics, econòmics i culturals. L'expressió més sensible del particularisme d'una col·lectivitat, de la

seua personalitat diferenciada, és la llengua pròpia. Com que l'home és ensems productor, transmissor i receptor de la cultura, la seua llengua reflecteix tant la cultura i la personalitat de l'individu com la de la seua comunitat

La llengua no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xàrcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural indíviduada.

Els fets L'idioma autòcton és un fet històricocultural que cada poble ha elaborat per a! seu ús comú i privatiu, és un dels trets principals de deixa intel·lectual que ha heretat, és ensems factor integrant i expressió de l'ambient espiritual en què hom viu.

Nosaltres hem nascut a València i som valencians. E! País Valencià, el Poble Valencià, té una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultura pròpies. Té també un idioma autòcton. Amb aquestes premisses es dedueix lògicament i forçosa el següent postulat, que, exposat d'aquesta senzilla forma, sembla irrefutable: "La llengua dels valencians és el valencià."

Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem parlar i en ell devem escriure. Devem i podem, i perquè devem, volem. Recordem les paraules de Cervantes: "Homer escriví en grec perquè era grec; així mateix, Virgili escriví en llatí perquè era llatí."

Així mateix, Cervantes escriví en castellà perquè era castellà... I vosaltres, valencians que em llegiu, sabeu en quina llengua haveu de sentir-vos obligats a escriure?

Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria, i el qui renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare. Un insatisfet, un desgraciat, que mai no podrà aspirar a ser altra cosa que un metec.

importància de la llengua La llengua no és pas, com alguns imaginen erròniament, un instrument intercanviable, apte per a expressar conceptes i idees preexistents; ben ai contrari, la llengua està absolutament lligada a aquests conceptes i a aquestes idees. Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa significa concebre la vida d'una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l'extermini d'una llengua vol dir també l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió. Un poble que oblida el seu idioma, és un poble en el trànsit de la

mort. El món s'empobreix cada vegada que desapareix una cultura. L'exterminí d'una llengua, d'una cultura i d'un poble, són una sola i mateixa cosa. És un fet dolorós que hui, molts jóvens valencians, especialment els fills de les famílies benestants de les ciutats de València i Alacant, no han tingut el valencià com a llengua materna perquè els seus pares els parlen castellà durant la infantesa. Però molts d'aqueixos jóvens, la majoria dels treballadors i prou dels estudiants, en arribar a l'adolescència, descobreixen el veritable caràcter del món que els envolta, es senten continuadors de les seues formes tra-

dicionals, i a l'obrador i a l'aula es posen a parlar la llengua de la terra, llengua que ja coneixien d'oïda. Llavors retroben la consciència de la seua personalitat col·lectiva, i com el raig d'un

ullal oblidat, la llengua autòctona els revela el substrat ètnic i històric d'ells mateixos i es senten ja substancialment valencians.

Arguments i refutacions Cal enfrontar la realitat, no ignorar les coses que ens desagraden. Fa més de quatre-cents anys que un sector important de valencians no estima la llengua pròpia. Els arguments amb què

es pretén fonamentar aquest desamor són diversos: n'he fet el recull dels més repetits, i els transcric amb una breu refutació.

1 e r Hi ha gent que, presumint de culta, diu que no els interessa el valencià perquè es tracta d'un dialecte, i ells prefereixen la llengua castellana oficial que s'ensenya a l'escola.

Emprant la paraula dialecte en to despectiu, demostren desconèixer el seu

significat. Es tracta d'un terme de Filologia que els manuals escolars han fet passar a la llengua comuna envilint-lo.

La gent que no ha estudiat les definicions científiques de llengua i dialecte, s'imagina la llengua com una senyora molt noble i ben vestida, de la qual els dialectes són pobres i humils servidors.

Dialectes són, en realitat, les diverses variants regionals com una llengua és parlada popularment, variants sovint ben antigues i significatives, mentre que !a llengua és la forma culta, acurada, estàtica, literària. Com encertadament ha comparat Anna Moll, "un dialecte és una varietat d'una llengua de la mateixa manera que, en la nomenclatura de les Ciències naturals, espècie vol dir una varietat d'un gènere, i així com un gènere sol estar format per algunes espècies sense que cap d'elles sigui el Gènere per excel·lència, també una llengua es compon de diferents dialectes, sense que cap d'ells sigui la Llengua. I si establim la comparança amb termes de la Geografia política, la relació entre llengua i dialecte és semblant a la que hi ha entre Estat i província: el conjunt de les províncies forma l'Estat, com el conjunt dels dialectes forma la llengua (amb la diferència, però, que una província pot passar d'un Estat a un altre com a conseqüència d'una simple guerra, mentre que un dialecte no sol passar d'una llengua a una altra per cap esdeveniment polític, per més important o durador que sigui: l'Alsàcia ha anat i ha vingut, com una pilota,

entre Alemanya i França, però la llengua parlada a Alsacià era i és una varietat —un dialecte— de l'alemany".

2 on . Hi ha alguns que, vantant-se de cosmopilitisme, declaren que cal deixar de banda el valencià, que és una llengua poc parlada, perquè el món marxa cap a la unitat i convé anar esborrant les diferències entre els diversos grups humans. És ben cert que la tendència actual del món és a esvair els nacionalismes tancats i a agrupar els països en unitats superiors. Però cal no oblidar que s'exigeix essencialment que aquestes associacions siguen voluntàries, respectuoses i no absorbents, que estan precisament basades en la llibertat de les nacionalitats, tots els drets de les quals són proclamats ben explícitament.

No és el nacionalisme el que caduca sinó l'imperialisme. Nacionalisme vol dir llibertat i cultura d'un poble, mentre que imperi significa domini de les nacionalitats subjugades per un poble militarment més fort. Les nacionalitats lliures, per la força centrípeta que les domina, amistosament s'ajunten relacionant-se. Els imperialismes es combatien recíprocament, i reduint el nombre d'Estats creaven les grans autarquies fortificades per a la guerra i tancades al comerç internacional, L'eliminació dels petits absorbits pels grans no ha afavorit mai la pau ni la unió dels pobles: va servir només per a enrobustir !es potències rivals. I precisament abunden en la Història els exemples en què una gran potència ha resultat un colós amb els peus de fang i ha sucumbit víctima de la seua debilitat interna, per la rebel·lió de les nacionalitats que tenia oprimides sota el jou imperial. Encara que alguns partits polítics d'extrema dreta que propugnen un Estat fort i generalment amb veieïtats

imperialistes, s'anomenen sovint "nacionalistes", cal dir que no té res a veure aquest tipus de "nacionalisme" amb el que simplement propugna la llibertat de les nacionalitats; ben al contrari, ets moviments reivindicatius nacionalistes solen ser durament perseguits pels partidaris dels Estats imperialistes.

Segons feia veure Pius XII, cal "no confondre la vida nacional amb la política nacionalista", puix que "la vida nacional no esdevingué principi de dissolució de la comunitat dels pobles fins que començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques, és a dir, quan l'Estat dominador i centralista féu de la nacionalitat la base de la seua força expansiva", i "seria, certament, una errònia política d'unificació, si no l'haguéssem d'anomenar millor una traïció [a la Humanitat], el sacrifici de les minories ètniques a interessos nacionalistes" (AAS, 47, 22, 25).

L'Europa que naix — o que renaix— no és la d'Hiller ni la de Napoleó. La unitat dels pobles que nosaltres desitgem entusiastament, no serà mai producte del predomini d'un Estat 5

negador dels altres que arribas a sotmetre tot el gènere humà, i que li Imposàs, amb el seu esperit i la seua cultura, la seua llengua. La unitat per ia qual treballem, té uns altres fonaments i unes altres conseqüències; és una unitat de pau i d'amor, basada en e! respecte i la col·laboració de tots els pobles. Seria monstruós predicar en nom de la Humanitat el suïcidi dels pobles, pretendre que els anglesos renunciassen a Shakespeare, els italians al Dant, els castellans a Cervantes, etc.

Els hòmens no parlaran mai tots una sola llengua, no s'expressaran mai tots només en anglès, o alemany, o rus, o castellà, encara que aqueixos pobles arribassen un dia a dominar tot ei món, 3er. L'argument més esgrimit —i també el més irritant per l'ofensiu desamor que implica— és el de no pariar valencià per considerar-lo plebeu, ïnsef·Yible per a l'expressió culta I elegant. Pretenen reduir el valencià a les esferes familiars, la broma i la xala, ies interjeccions í l'esplai popular.

Consideren que parlar valencià és propi de menestrals i llauradors o de senyors de poble, i que expressant-nos en aqueixa llengua, correm el perill que ens prenguen com a pertanyents a taSs estaments socials, reputats inferiors en i'escaia de valors de certs pixavins de València. És cert, per dissort, que l'aristocràcia valenciana fa més de quatre segles que començà a desentendre's de la llengua del país. Com han observat Josep Romeu i Joan Fuster, la deserció de la noblesa es consumà després de la Germania, quan els aristòcrates, en demostració de servilisme, adoptaren la llengua de la cort reial, sentint-se insolídarïs amb ei poble que s'havia revoltat contra ells.

La burgesia i la classe mitjana de la ciutat de València no han començat a abandonar el valencià fins a la segona meitat del segle XIX. La desamortització, la industrialització i la transformació agrícola, enriquiren de pressa una classe social que va creure que arribaria a ser distingida si es feia distinta de l'estament popular. I una manera fàcil í còmoda de diferenciar-se dels llauradors i menestrals és usar una llengua diferent a la d'ells.

Al fons d'aqueixa actitud tan antipatriòtica no hi ha res més que "vanitat", i podem emprar ei mot en les seues dues accepcions; orgull i buidor. Salta a la vista que tal escala de valors, que l'afany per no ser confós amb les classes treballadores, el menyspreu dels productors, representa una mentalitat política ridícula i antiquada. Els valencians sans donen agudament el nom de "coentor" a aqueixa classe víctima de la ficció social.

Els qui troben el valencià popular faltat de "finor" —és e! mot consagrat—, han de pensar que pertot arreu existeix la distinció entre la llengua plebea i la llengua culta, que també a Castella els "paletos" pobletans parlen un castellà plebeu, impur i no gens " f i " .

Amb la seua bonhomia constructiva característica, replicava cortesament Joan Maragall a una "seflorita bïen" barcelonesa que trobava "ordinari" el català, que "no era la llengua la que feia la gent, sinó la gent la que feia la llengua". 1 afegia, galant i persuasiu: "—Vostè, amb aquesta boqueta tan bonica, amb aquesta veueta tan musical... amb aquest esperit tan refinat, parli la llengua que parli, sempre que sia parlada per vostè, resultarà la més bella de totes... jQuina missió més bonica per a vostès que la d'ennoblir amb la seva natural distinció i la seva

cultura la llengua pròpia, !a que els corre amb la sang per ies venes!"

(Obres Completes, Perenne, 668.)

L'actitud envers Sa llengua del Pals sol ser tota una altra en els cercles intel·lectuals i artístics, no so!s en els barcelonins sinó també en els valencians, on generalment hom té consciència dels valors de què és portadora fa llengua autòctona, on mo!ts la parlen amb complaença, i la respecten sincerament els qui no Ja dominen.

La divulgació de íes ensenyances gramaticals solvents, en la qual tants progressos vénen fent-se, les representacions de teatre amb ambició literària que fa pocs anys que foren iniciades í que confiem que seran represes, i la creació d'un públic de Sectors valencians assidus, tasques en què tots devem esforçar-nos, permetran la depuració i e! refinament de la llengua parlada cuita, que, així, tornarà a lluir amb l'esplendor que mereix.

DEL NOM I DE LA UNITAT DE L'IDIOMA El valencià és una variant regional de la llengua que, a més de ia major part del nostre Regne de València, es parla a! Principat de Catalunya, a ies Illes Balears, a quasi tot ei Departament francès deis Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat d'Alguer de l'illa de Sardenya.

Ningú no ha negat mai ia unitat de la llengua parlada a tots aquests països, si bé, segons veurem, s'ha disputat, í es disputa encara, sobre la procedència que hagen o no de transcendir les modalitats regionals a la llengua literària.

En canvi, el nom de ia llengua sí que ha estaí objecte de moltes discussions, especialment a València. La denominació científica amb què és coneguda internacionalment és la de llengua catalana. Les raons que fonamenten l'acceptació que ha tingut el nom de català per a la nostra llengua, són de diversos tipus: històriques •—la llengua fou duta des de Catalunya pels conquistadors cristians a Mallorca i València—, geogràfiques —el Principat de Catalunya és el més extens, més poblat í més fort econòmicament de tots ©Is països que la parlen—, i literàries —la

Renaixença de la llengua tingué origen a Catalunya on ha triomfat més plenament—, El nom de català aplicat a! propi idioma, l'admeten de bon grat tots els rossellonesos i els eivissencs, ï també els mallorquins i els menorquins cultes; però els valencians generalment s'hi resisteixen. Mallorca p r e s e n t a alguns exemples medievals de fa introducció de! nom de català per a la llengua, però València no cap.

Concretem: la reticència dels valencians és a adoptar el nom de catalana per a la seua llengua, però no a acceptar la unitat lingüística de Va!ènclas Catalunya i Mallorca» comunitat idiomàtica evident que cap valencià no ha negat mai. Tothom sap que no són gens importants les diferències de pronun-

ciació, de morfologia o de lèxic entre catalans, valencians i mallorquins, i que la llengya és essencialment la mateixa; és notori que aquelles diferències regionals no són més acusades dins la nostra llengua, que les que existeixen dins el domini lingüístic castellà entre andalusos, aragonesos, mexicans, argentins» etc, i que són més febles que les que presenten els dialectes italians, alemanys» portuguesos, etc. Així com ©Is catalans tenen perfecte dret a exaltar com a glòries pròpies Jordi de Sant Jordi» Ausiàs March, Jaume Roig, Joanot Martorell, Roís de Corella, etc., que nasqueren a València, els valencians també el tenim de considerar com a nostres no sols Ramon Muntaner i Francesc Eïxïmenis, que encara que nats al Principat escriviren la seua obra en terres valencianes, sinó també el barceloní Bernat Metge, el vigatà Andreu Febrer, el rossellonès Bernat Desclot,

els mallorquins Ramon Liull i Anselm Turrneda, etc.

El mot "català" que» segons ha estat dit, és la denominació que en ei camp científic rep el nostre idioma, és una paraula relativament moderna i ia seua etimologia és encara molt discutida. El mot no apareix documentat fins a la primeria del segle XII, i com és lògic hagué de tardar uns segles a imposar-se: és notori que no s'havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII, quan es produí la gran expansió de la llengua amb la conquesta de Mallorca i de València. El Líbre dels Feyts o Crònica de Jaume I designa la nostra llengua amb les denominacions de nostre llatí i romanç pla, Hui encara diuen els menorquins rallar en pla Tacte de parlar la llengua vernacla: l'epítet pla, com el de vulgar o wuigat, expressaven l'oposició al llatí, que s'usava com a llengua escrita i de prestigi.

ESQUEMA DE GEOGRAFIA LINGÜÍSTICA Resumint per regions, trobem que l'extensió i la població de fet segons el cens de 1950 del nostre domini lingüístic és la següent: Km2.

Hàbit.

Principat de Catalunya 31.350'— 3.233.758 País Valencià ...

13.616'— 1.922.095 Illes Balears ...

4.923'— 422.089 Catalunya francesa ... ...

5.722'— 221.153 Catalunya aragonesa ...

4.468'— 75.992 Andorra ... ...

453'— 5.682 L'Alguer 074 20.917

" 60.53274 Encara que no siga molt extens el nostre domini lingüístic, els seus 60.532 km2 són una superfície superior a la de sis estats europeus. f com que la població del nostre domini lingüístic segons el cens espanyol del 1950 són 5.901.686 habitants, resulta que vuit estats europeus tenen una quantitat inferior d'habitants: S

Suïssa ..........

Dinamarca Finlàndia .......

Noruega ........

Eire Albània Luxemburg .....

Islàndia .........

ÜoTÍ86 4.714.992 habitants 4.281.275 4.215.900 3.375.870 2.960.593 1.250.000 298.578 144.263

Com a adhesió del nostre butlletí GORG a l'homenatge que València, Catalunya i Balears tributen a l'il·lustre escriptor valencià en ei V centenari de la seua mort, donarem als nostres lectors, en aquest número 1 en els dos successius, una informació adient sobre la gran obra clàssica de la nostra llengua, i fins i tot un tasí (reproducció de fragments) que els permeta fer-se yna idea dels molts valors i belleses literàries que enclou.

Reproduïnis doncss ara í acís ei prefaci de l'edició de 1928 (1), que creem molt complet com a notícia de conjunt sobre autor i obra: Martorell i Galba Ben poca cosa podem dir de la vida de Joan fvfartoreü, autor de Tirant lo Blanc; el dia 2 de gener de l'any 1460, el començà d'escriure, segons diu en la dedicatòria; també diu que estigué a Anglaterra, i son llibre fa presumir que era home de viatges i ben entès en coses marineres. No el pogué acabar.

El seu continuador, Martí Joan de Calba, al colofó diu: "Ací fineix lo llibre del valerós e estrenu cavaller Tirant lo Blanc, Príncep

e Cèsar de l'Imperi grec de Contestinoble, lo qual fon traduït de l'anglès en liengua portuguesa e après en vulgar llengua valenciana per lo magnífic e virtuós cavaller mossèn Joanot Martorell, lo qual, per mort sua no en pogué acabar de traduir sinó les tres parts.

La quarta part, que és la fi del llibre, és estada traduïda a pregàries de la noble senyora Isabel de Loriç, per lo magnífic cavaller mossèn Martí Joan de Galba; e si defalt hi serà trobat, vol sia atribuït a la sua ignorància."

(1) Edicions actuals en venda: Editorial Barcino, Els Nostres Clàssics, Barcelona, 1928, a cura de l'investigador J. M. Capdevila. Impressió, paper i format excel·lents. 5 volums de 1S'5X11, en rústica, que fan un total de 1.350 pàgines.

Preu total: 570 pts.

Editorial Ariel, Barcelona 1954, a cura del novel·lista Joan Sales, Text extractat i versió en llengua moderna. Consta d'un sol volum de 217 pàgines, enquadernació corrent, de presentació impecable i redacció acuradíssima, Preu: 125 pts.

Però En Martí Joan de Galba no pogué veure imprès el llibre del Tirant.

La primera edició fou acabada d'estampar a València el dia 20 de novembre de l'any 1490, i En Galba féu testament e! dia 27 de març del mateix any i moria al cap d'un mes, el dia 27 d'abril. En l'inventari practicat l'endemà, detalladíssim, veiem entre els llibres que tenia Martí Joan de Galba: "un llibre cobert de pergamí apel·lat Tirant. ítem n'hi ha un altre tot acabat, lo qual tenen per original los estampadors a per lo qual ne tenen a donar dotze volums com sien estampats ab carta rebuda per lo discret En Joan Cavaller notari". El senyor Francesc Martínez i Martínez diu que aquest llibre original podria ben ésser el Tirant com el deixà corregit i acabat En Martí Joan de Galba. Però tant En Menéndez i Pelayo, com En Givanel, com Vaeth, com En Martínez, s'inclinen a creure que només fou autor de la novella En Martorell, i que En Galba no féu sinó corregir i preparar el llibre per l'estampa.

Però entre la darrera part del llibre i les primeres, cal veure bé si hi ha alguna diferència d'estil i d'esperit.

Sembla que a la darrera part s'estronca aquella vis còmica que prenia el llibre gairebé com a característica, i esdevé d'una emotivitat més fina, d'un estil més correcte i més fluid, però perd, en canvi, l'embranzida d'invenció; l'esperit és de més en més raonable, de més en més natural, però no dóna aquell seguit de sorpreses, aquella fuga de fantasies amenes; el sentiment de la natura sembla en la darrera part més suau i més profund, mentre en les primeres hi ha més plaer pel luxe, per l'artifici, per les solemnitats i festes, plenes d'exuberància descriptiva. Però encara no podríem dir que hi hagi una dualitat d'estil i 10

d'esperit prou palesa per donar com a segura la dualitat d'autor.

Origen del Tirant En canvi, és més segur que la versió del portuguès de què parlen En Martorell i En Galba és una fantasia. Ho proven les fonts catalanes del Tirant.

Algunes pàgines d'autors catalans hi són reproduïdes fidelment, no pas en passatges on podrien ésser intercalades, sinó en llocs indestriables dins el teixit de la novel·la. I aquests manlleus són tan fidels i tan exactes, que fan impossible la tesi que l'autor de la novella no fos de llengua catalana o que l'hagués traduïda del portuguès o de l'anglès. I més que més no havent-hi cap vestigi d'original estranger d'una obra tan albiradora i llarga i posada en mans de reis.

La divisió en set parts que féu l'autor en el primer capítol, treta del Llibre d'Orde de Cavalleria, podria fer presumir que l'autor no pensava sinó a glossar novel·lescament el llibre d'En Llull i que, exhaurida la matèria en l'epi-

sodi del Comte de Varoic, la fantasia el dugué a seguir la novel·la amb noves aventures i gestes, mentre el personatge principal es dibuixava cada cop més acabadament en la fantasia de l'autor i dins de l'obra.

Però» encara que fos cert aquest desplegament vagarívol de l'obra, totes les parts estan lligades per l'argument, i tenen alguna raó que les motiva. Fins aquells passatges que semblen esporàdics (corn el Llibre d'Arbre de Batalles, la fundació de l'orde de la Garrotera» l'aventura del cavaller Espèrcius), completen el món cavalleresc ï ètic del llibre i no les ha d'oblidar qui en vulgui fer un estudi. Fins l'episodi del Comte de Varoic està tan lligat amb les primeres armes del Tirant i amb l'ideal de la cavalleria, i en dóna un aspecte tan pintoresc amb els seus torneigs i festes, que no pot, tal vegada, ésser mirat com un episodi afegit sense més ni més, ans sembla el primer nucli entorn del qual es formà la concepció de la novel·la. I la Inventiva formidable d'En Martorell, no sols servia per distreure i divertir el lector amb nous episodis, sinó per relacionar íntimament les situacions més diverses.

Aquesta inventiva devia admirar Cervantes, llavors que de la crema dels llibres de Don Quixot, en salvà el Tirant lo Blanc, fent dir al Cura: "—ïVàlame Dios, dijo el Cura, dando una gran voz, que aquí esté Tirante el Blanco! Dàdmelo acà, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí està Don Quíríeleysón de Montalbàn» valeroso Caballero, y su hermano Tomàs de Montalbàn y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hízo con el alano y las agudezas de la doncella Placerdemivïda con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la sefíora Empera-

triz enamorada de Hipólito, su escudero, Dígoos en verdad, sefior compadre, que, por su estilo, es el mejor libro de! mundo: aquí corrien los caballeros y duermen y mueren en sus camas, y hacen testament© antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demàs libros de este genero carecen... Uevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho."

Cervantes sabia apreciar la inventiva que calia per donar interès a un llibre d'aventures sense anar gaire més enllà dels límits de la versemblança. "El Tirant, diu En Rubió i Lluch, no és un teixit d'aventures monstruoses que ofeguen l'acció i l'interès. L'heroi, encara que idealitzat, obra conforme a les lleis de la vida humana, casi mai baix la influència de fades i encisaments. Arriba, per son valor sols, exagerat sens dubte, a la dignitat de Cèsar de l'imperi bizantí, ni més ni menys que Roger de Flor."

Assumpte i esperit de l'obra El llibre comença amb "els actes de cavalleria que féu l'egregí e estrenu cavaller, pare de cavalleria, lo comte Guillem de Varoic en los seus benaventurats darrers dies". EI comte s'acomiada de la seva muller per fer el camí de Jerusalem; fa córrer fama que morí i, desconegut, vora la seva ciutat de Varoic, es retreu a vida ermltana com Evast en Blanquerna. Tot d'una els sarraïns entren a l'illa d'Anglaterra, vencen el rei en diverses batalles, fins que l'ermità el salva. El comte retorna a l'ermita i el rei es casa amb la filla del rei de França, i dóna grans festes on hi van cavallers d'arreu del món. Un gentïlhom que hi anava, de camí s'adormí dalt de cavall i entrà bosc endins fins a la font que hi havia vora l'ermita; el cavall es posa a beure, el gentilhom 11

es desperta i es troba davant seu l'ermità qui llegia l'Arbre de batalles; l'escena i el mateix Arbre de batalles són trets del Llibre d'Orde de Cavalleria.

Aquell gentilhom, al qual havien d'armar cavaller a les festes, era Tirant lo Blanc.

Tal vegada En Martorell no volia sinó seguir l'obreta de Ramon Llull i fer una apologia novel·lesca i ordenada de la cavalleria amb un seguit de narracions exemplars: manera lul·liana en què la doctrina moral s'encarna en personatges vivents i en situacions patètiques i vives; i així pensà dividir la novel·la en set parts "per demostrar la honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble": les mateixes set parts del Llibre d'Orde de Cavalleria. El motiu de la narració fóra la història del Comte Guillem de Varoic, única cosa tal vegada que tenia pensada i que li féu dir que l'havia traduïda de l'anglès, manera de

12

dir la deu d'inspiració. Després aquell gentilhom, qui es féu armar cavaller, era prou avinent per esdevenir el cavaller exemplar, nodrit amb les lliçons de l'ermità, i retorna a l'ermita ja gloriós, i continua l'exalçament de la cavalleria.

Aleshores En Martorell ja té l'heroi de la seva llarga novel·la. Diafebus narra a l'ermità les cavalleries de Tirant, la seva batalla amb el senyor de les Vilesermes, allà surten Quirieleyson de Montalbà i son germà Tomàs, i Tirant conta unes magnífiques festes, plenes de fantasia.

Segueixen el festeig i les bodes de Felip, fill del rei de França, amb la infanta Ricomana, i aquí s'esplaia aquella gràcia que tenia En Martorell per descriure escenes plaents i fins còmiques. Diríeu que hi ha dins l'esperit de l'autor a la vegada que un entusiasme per les grans gestes, per la cavalleria, per les magnificències de les corts, un sentit de ridícul

que el duu a convertir quasi en sàtira vegada l'estada a Anglaterra, fa defensa la seva apologia. Mentrestant l'ambient de Rodes, l'anada a Constantínoble i la de la novel·la canvia; d'Anglaterra es conquesta de Berbería. situa a les ribes del Mediterrani i ja no Tirant, de seguida que surt d'Anglase'n mou. Felip es casa amb la filla del terra pren per camp d'aventures la mar rei de Sicília i amb ell Tirant socorre Mediterrània, aleshores catalana, i en els cavallers de Rodes. Tot seguit Tirant l'esperit de tota l'obra hi ha una alegria se'n va a Constantinoble on els turcs i bon humor, que s'adíu amb les costes, envaïen tot l'imperi; salva l'imperi i rialleres d'aquesta mar i amb ia glòria s'enamoren ell i la princesa Carmesina, que llavors ens en venia; un to d'alegria filSa' de l'Emperador. Aquell festeig és que no sols plagué a l'Ariosto en aquella una mescla d'esperit de cavalleria i part que prengué de la novel·la sinó que d'indecència. No és gaire millor ni gaire es ben avingué amb l'aire irònic amb pitjor Boccacio. En ei Decamerone el què el poeta italià contemplava la cavasentit moral dels personatges gairebé lleria. Alguns passatges són d'un humomai no fa cap resistència; en En Marto- risme franc, i la majoria si no són irònics rell hi ha una mena d'ètica cavalleresca ho semblen, fins els de torneigs, i no cal en la fidelitat dels dos promesos: ombra dir quan duu a la Cort de l'imperi grec d'ètica que no salva res dins la refina- les facècies del Decamerone. Només en dada immoralitat de la cort, on la passió la darrera part, i sobretot en la mort i l'instint s'entretenen en fantasies libi- commovedora de Tirant, descrita tan dinoses que traspuen en les situacions sòbriameni descobrim una emotivitat ï en les converses. Sota aquest aspecte més íntima i profunda. és més immoral aquesta part del Tirant 10 Blanch que el Decamerone; i. la major corrupció d'esperit Sa tenen precisament les donzelles Plaerdemavida i Estefania, Conclusió la viuda Reposada i l'Emperadriu. Tirant En conjunt, com observa En Rubió mai no creu incompatible la cavalleria i Lluch, tot té un aire italià, a més de les amb el plaer, i això ho prova onsevulla influències literàries italianes que arrique s'escaigui: quan Plaerdemavida, ben potser més a fons que no la influènvestida de mora i per ell desconeguda, cia anglesa; però, per damunt de tot, 11 fa càrrecs llargament i ell vol defugir com diu l'eminent professor, és un llibre la disputa li diu: "No acostume io ben català i ple de dolcesa valenciana. de combatre donzelles sinó en cambra Aquest llibre s'emparenta amb bona secreta, e si és perfumada e algaiiada partida de la literatura catalana qui el més me plau." Però Tirant serva fidelitat precedí, amb un caient de continuïtat a la seva promesa, i això permet que, que no li lleva cap gràcia original: està després de la conquesta fortuïta de Ber- influït del Llibre d'Ordre de Cawaileria beria, de retorn a Constantinoble» on i del Blanquerna de Ramon Llull, dels puja a la dignitat de Cèsar i es marida proverbis d'En Guillem de Cervera, de amb la Princesa, pugui haver-hi la mort la doctrina moral del mallorquí En Pax, commovedora de Tirant i Carmesina del Somni de Bernat Metge i de la Cròamb què termina la novel·la. Les quatre nica d'En Muntaner, parts que té la novel·la segons En Galba, J. M. CAPDEVILA no indicades enlloc, podrien ésser tal 13

ALACANT 30.000 PIEDS-NOIRS ANTONI SEVA

Col·lecció Tres i Quatre. Sèrie "La unitat" núm. 1. València, 1968. 140 pàgs.

Preu: 110 pts.

El dramàtic, complicadíssitn i sorollós episodi de la descolonització de l'Algèria, on una tan nombrosa minoria de valencians va anar establint-se durant els cents anys i escaig darrers, ha afectat pregonament la part meridional del País Valencià amb la presència de 30.000 refugiats descendents dels emigrats valencians.

Antoni Seva ha fet un estudi no gaire extens (140 pàgines) de l'emigració valenciana, dels seus resultats i de l'impacte que en la nostra terra produeix la ressaca migratòria produïda, en el qual estudi apreciem densitat d'informació, ordre, aguda visió i una clara i franca exposició que cl fan amé i estimable. (Antoni Seva, llicenciat en Filologia Clàssica, professor numerari de llatí, col·laborador de la prestigiosa Fundació Bernat Metge, escriptor de narrativa i assaig, és un dels valors amb què compta la jove intel·lectualitat valenciana. Nasqué a Alacant el 1942.)

Segons la nota mateixa de l'editorial en la coberta del volum, Seva es proposa i contesta, en aquest valuós assaig històric, les següents qüestions: "Com i per a què van emigrar uns compatriotes nostres a l'Algèria francesa? Quants n'eren?

Què hi feien, dins el món colonial? Qui són finalment aquests pieds-noirs de les nostres comarques?

Quin és el seu paper dins la nostra societat, i el seu futur?"

En primer lloc, creem molt útil per al lector la transcripció d'un fragment del Pròleg del llibre, de l'autor mateix, on, del costat d'ençà, se'ns dóna una estampa individual que simbolitza un precedent del gran problema:

14

PRÒLEG "Relleu és un poble menut de la Marina, estirat corn una pell de conill .sobre un dels últims turons de la Carrasqueta i no lluny de la niar.

El seu terme, extens, és molt accidentat i sec, amb algun mas perdut entre les pelades muntanyes. Als seus bancals, guanyats a 3a garriga, creixen ametlers i garrofers en la terra blanca i eixuta, aspra a la vista. Als tossals, Pargelaga, la coscolla i algun pi solitari. Una fonteta •moribunda alimenta ací i allà uns pams d'hortalisses, sobretot al barranc que la gent de Relleu, per benevolença sens dubte, sol anomenar "el riu".

Per estrany que puga semblar, el poble vivia —i via—, de l'agricultura, À començaments de segle —que és on es remunta la breu història que ací contarem—, les primeres clarors del dia sorprenien pels carrers estrets i bonyeguts del poble els llauradors que es dirigien al camp amb els seus cavalls i les seues mules, D'altres homes, fent-se el primer cigarret de la jornada, anaven cap a la plaça, on, si tenien sort, podien ser llogats per a cavar ací i fer marge allà. No sempre hi havia sort, és clar. De manera que, al poble, els braços plegats i les panxes buides, eren molts més que no podia bonament consentir l'instint de conservació.

Toni Marquet, on xicot jove, de bon geni, alt i ample d'esquena, era dels que solien anar a la plaça, I dels que ja se n'estaven cansant. Pel poble, la gent parlava d'alguns, més arriscats, que, trobant que a Relleu poc es podia pelar, s'havien decidit a passar la mar: que si a l'Algèria treballaven tant, que si guanyaven quant,.. En passar la temporada, un o altre tornava al poble, amb un grapat de francs a la butxaca i fent veure que havien vingut a descansar, que "allà" sí que es guanyaven diners. Toní Marquet, una miqueta picat per les coses que sentia dir í veia, i fart de suar i fer el bajoc, també es va decidir, amb una colla de xicots de la seua edat, a saltar el toll. Anava i tornava, a temporades, I li provava bé a l'Algèria: arribava a cobrar el fabulós sou de catorze quinzets, í cada dia. Tan bé que, estant allà, va pensar que bé podia fer venir la família: la dona i els dos xiquets.

Així que, Tona El Roig, coratjosa com era, amb les dues criatures i la que estava en camí, es va embarcar sense més al "Sitges", És a dir:

a la bodega del "Sitges", un vaixell tronat i brut, on la gent s'amuntegava de qualsevol manera —"total, per una nit...!-—» carregats de sacs í embolics, mal vestits: "com a gitanos".

Reunida la família, i augmentada al poc temps, s'establí a Miliana, departament d'Alger, provisionalment en. una espècie de magatzem, d'una sola peça, que Tona va dividir en habitacions amb llençols i mantes penjant d'unes cordes, Era una vila d'uns 10.000 habitants, amb una considerable florida econòmica, gràcies a les mines de carbó i als cereals. Toni, com d'altres coneguts de Relleu, treballava a la mina, de barrínaire: un ofici perillós. Però hi havia treball, i ben pagat: la jornada començava a les 7 i s'acabava a les 5; alguns, entre ells Toni, encara feien un esforç i continuaven fins a les 11 de la nit. Qui tenia perseverança podia estalviar alguns francs. I prosperar: arribar a capataç, o encarregat. Toni ho hauria estat, si no fos que —-coses de la vida-—• no sabia de lletra. Els seus filis serien més afortunats i no tindrien necessitat de deixar-se els budells en una mina. Cada dia Antònia, la filla, ara convertida en Antoínette, i el seu germà, Antoine, feien tres quarts d'hora de camí per assistir a una escola privilegiada —on havien entrat per influència—, l'annexa de la Normal. Allà, amb un bon professorat i mitjans d'ensenyament, aprenien el que mai no els hauria ensenyat un pobre mestre de Relleu. Ja llegien i escrivien, i en francès! El parlaven com uns àngels, inclús entre elis.

Així van passar quatre anys, fins que va esclatar la Guerra del 14, i van haver de replegar els seus modestos estalvis i els seus fòtils per tornar-se'n al poble... ...A Relleu, amb guerra o sense, les coses continuaven igual, o pitjor. Havien vingut també molts dels qui havien pres el camí de França, i tornaven a sobrar al poble boques i braços. De manera que Toni no hi va. aguantar més d'un any. I una al ira volta cap a l'Algèria, amb la família. Ara vivien a la mina mateixa: tenien casa gratis i uns pams d'hort per on corria Quiquet, o François, l'algerí. La "petite Espagnole" i el "petit Espagnol" tornaren a l'annexa, i Toni, al seu treball.

Un dia, feia el seu ofici en una galeria llarga i profunda, Havia fet una barrinada i una de les càrregues no va explotar...

INTRODUCCIÓ L'emigració a l'Algèria dins de l'emigració espanyola, "L'emigració • dels espanyols a l'Algèria cons-- malaltia endèmica que és l'emigració. Contra el titueix una de les manifestacions menys coneguque cabria esperar, la persistència del mal sembla des d'aquest fenomen socioeconòmic, d'aquesta no haver estat capaç d'interessar els nostres orga-

15

nismes públics ni els nostres historiadors i sociòlegs fins a molt tard, tot i que el coneixement estadístic d'Espanya arranca de mitjans del segle passat.

Un dels estudis més antics sobre l'emigració espanyola data del 1912, i —casualment?— és d'un francès. EI seu autor, A. Girard, es queixa de la manca de documents (tres insufisants), tot indicant entre altres coses, que les estadístiques, limitades tan sols als ports d'eixida, "no ens permeten de conèixer les províncies d'origen dels emigrants", i recomana que "d'una manera gene-

ral, per a estudiar l'emigració espanyola als països als quals es dirigeix, cal recórrer a les estadístiques d'aquests països, que són d'ordinari molt superiors a les publicacions del govern de Madrid".

L'emigració espanyola, que el 1885 ascendia a 40.000 individus, sobre més de 17 milions d'habitants, passa quatre anys més tard a 125.000 i. després del retrocés degut a la Guerra colonial, tendeix a estabilitzar-se per damunt dels 100.000, fins a la Guerra del 14 (161.000 el 1910, sobre prop de 20 milions d'habitants). I això, sense comptar l'emigració clandestina, avaluada per Marvaud en un 30 % de la total. Després de la Guerra, en els "feliços" anys, torna a pujar eventualment, atenyent la xifra de 150.566

16

l'any 1920 només la transoceànica, que s'estabilitza més tard entorn dels 50.000 emigrants anuals, compensats per un 60 % d'immigrants (entengueu: retorn d'emigrants). L'emigració continental, monopolitzada per França, s'acosta als 10.000 individus anuals, amb una immigració (d'emigrants) encara superior, que evidencia el seu caràcter temporer, en 1926-1927. S'inverteixen els termes amb escreix en el bienni següent (1929, 18.974 emigrants contra 11.357 immigrants). Prescindint també en aquest període de l'emigració clandestina, especialment fàcil pel que fa al corrent francès. L'any 29 marca un considerable augment d'emigració femenina (senyal de tendència a l'emigració definitiva), amb un 59'28 % d'homes i un 4072 % de dones per a l'emigració, mentre que la composició de la immigració és de 73'38 % d'homes i 26'62 % de dones. Men* trestant, la població absoluta d'Espanya ha pujat de 21 a 23 milions i mig en 1920 i 1930, respectivament.

En canvi, la procedència social dels emigrants es manté indefectiblement com després de la Guerra.

Un exemple: en el quinquenni 1901-1906, 469 de cada mil emigrants pertanyen al sector primari (agrícola), 221 són sense professió, 71 del comerç, i només 31 entre obrers industrials i artesans. Girard fa notar que, sens dubte, la major part dels sense professió correspondria a l'emigració femenina i notablement del sector primari. Aquest és, de bon tros, el més afectat, i cal remarcar —també segons Girard— que no representava més que el 29 % de la població total en un país sense indústria. La constant és confirmada l'any 31 per P. Monbeig: "la grande masse est constituée par des journaliers et des ouvriers agrícoles saisonniers".

No caldria ser massa perspicaç per a endevinar les causes de l'emigració espanyola, moltes de les quals encara avui dia persisteixen. Estem lluny d'un saldo positiu en la balança demogràfica: no es tracta d'una exuberància vital, conseqüència del benestar material; tot al contrari: endarrerí-

niem econòmic, jurídic i social. Endarreriment encara més greu en una migrada agricultura, no compensada d'altra banda per la indústria, molt feble, recent i localitzada a les primeries del segle XX. Deixant a part el factor clima —la manca d'aigua, de tant de pes—, hi havia un vell .mal: el mal repartiment de la terra, sobretot pel que fa a latifundis; la possessió imperfecta de la terra, i l'obligació de l'agricultor de satisfer a l'amo, sovint, absentista, càrregues oneroses; la falta d'utillatge. En un altre ordre, l'injust repartiment d'impostos, afectant sobretot l'agricultura i controlats pel caciquisme. Ni tan sols no hi havia una. burgesia forta, ni, per tant, la possibilitat d'un proletariat efectiu. Encara es pot parlar de feudalisme, no havent-hi hagut una revolució industrial. En una estructura tal, la més mínima broma de la mare Natura era suficient per a foragitar de la Península la massa incoherent i indefensa d'un sub-proletariat rural. Les persistents secades i, al contrari, les devastadores inundacions condicionaven de manera absoluta els mitjans de vida i consegüentment les migracions, així com el caràcter predominantment temporer d'aquestes.

El focus d'atracció primordial dels emigrants espanyols era de bon tros l'Amèrica, sobretot •la del Sud, mentre que el corrent continental, monopolitzat per França, era menys important —la basculació o la inversió d'aquests corrents no arriba més que després de la segona Guerra Europea—. I, a Sud-Amèrica, figuraven en cap, amb alternatives preponderàncies, l'Argentina i Cuba. No tanta importància tenien Brasil (contractes directes, sovint clandestins, amb els fazendeiros) i EE. UU. Si Branca absorbia l'emigració continental, l'Algèria, des de la s-eua conquista per França el 1830, monopolitzava l'emigració a Nord-Africa.

Aquest corrent, dins del conjunt migratori, tot i ser el més fluix, ve a tenir una importància considerable. Vegem-ho comparativament (sense donar valor absolut a les xifres, que es refereixen només a dos anys; sense tenir en compte l'emigració clandestina i entenent sempre per '""immigració" e! retorn d'emigrants);

Algèria ... ...

França . ... ...

Amèrica Total ...

EMIGRACIÓ 1928 1929 8.717 12.157 13.286 18.974 48.555 50.212

IMMIGRACIÓ 1928 1929 7.528 9.412 11.604 11.357 38.563 36.623

70.558

57.695

81.343

57.392

Així, el percentatge aproximat del corrent algert respecte al total en els anys 1928-1929 (anys en

que aquest corrent està en contínua decadència) seria respectivament del 12 % i del 14 % per a l'emigració i del 12 % i 15 % per a la immigració. Per contra, té de particular respecte als altres dos corrents el fet de ser aquest més localitzat, tant pel que fa al punt d'atracció (una colònia de poca densitat demogràfica i d'explotació progressiva) com al de procedència (reduït a la faixa costanera mediterrània encarada a l'Àfrica), El caràcter temporer de l'emigració assenyala un paral·lelisme entre el corrent francès í l'algerí: l'Algèria és per al litoral mediterrani el que França per a l'Espanya del Nord i per al Principat. La barator del viatge seria equivalent en l'un i en l'altre cas; l'afinitat del paisatge respectivament és, en termes generals, notable.

De tota manera, convé subratllar ja des d'ací diferències dignes de tenir-se en compte, com ara les secades algerines i, sobretot, la força de la situació colonial que, en una migració traginant i de mà d'obra indiferenciada i agrícola, significaria un profit migrat o reduït -a una minoria i. a la llarga, la substitució per una mà d'obra més barata: la indígena."

Aquest interessantíssim assaig ha estat dividit per l'autor en tres parts. En la primera, la visió de l'emigració del nostre costat, i heus-ne ací els capítols: LA TERRA 1 L'AIGUA ELS HOMES A L'ÀFRICA, NO LLUNY D'ACÍ En la segona, coneixem la terra d'immigració —l'Àfrica Menor-— en LA TACA D'OLI L'AVENTURA LA GALLINA DELS OUS D'OR EN UNA NOVA ÒRBITA ELS "PAUVRES HÈRES" ELS APRENENTS DE FRANCESOS DE LA GUERRA A LA GUERRA í en la tercera, la liquidació dramàtica l'aventura colonial i el retorn ert GEOGRAFIA DELS "PIEDS-NOIRS" UNA ALTRA TERRA PROMESA FER-SE UN LLOC

de

curioses estampes de gran significació com NAIXEMENT 1 OCÀS D'UN SOL i el. final de l'obra —un final fet d'observacions importants i agudes previsions— que Seva titula encertadament ELS "PIEDS-NOIRS" EN LA CRUÏLLA, és a dir, cara a cara amb la seua situació real.

17

MERAVELLES I PICARDIES ENRIC ¥ALOi Rondalles Valencianes, I. L'Estel. ¥alència, 1964. 208 pàgs. Preu; 100 pts, L'eminent filòleg Sanchis Guarner, ha dit (1) que Enric Valor és l'escriptor modern que ha donat la prosa més rica í plena, tant en la seua novel·la "L'ambició d'Aleix" com en els seus reculls de rondalles.

Efectivament, Valor ha dut a cap una tasca en certa manera de folklorista i escriptor, arreplegant per les nostres muntanyes meridionals part del ric tresor rondatlfstic que hi estava perdent-se. Ell, en llarga i pacient labor, ha recollit en senzills esquemes les velles contalles de la terra i després ens les conta en una fresca I castissa prosa, recreant-se en el diàleg, en la pintura d'ambients i paisatges i en la presentació dels personatges rondallístics com el millor coneixedor.

El volum de què donem notícia als nostres lectors, conté llargues i importants narracions rondallístiques com el GEGANT DEL ROMANf o ABELLA, tal com veurem en la Taula publicada al final d'aquesta nota.

Tanmateix, n'hi ha una de petita que, com a saborós tast de les belleses del volum, podem donar completa dins del limitat espai d'aquest Butlletí, Heus-la ací, doncs: (1) En la seua obra, comentada en altre lloc d'aquest Butlletí, La Lienaua dels Valencians.

EL DIMONI FUMADOR "La travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll.

Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret, però resulta més aviat trist i solitari, D'a mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un soliguer, la petita vila, els grans pins que la volten í el terreny extremadament trencat del terme baix.

Per aquell camí de ferradura és per on pujava una vesprada de tardor, en el temps vell, un home de Penàguila a qui deien l'oncle Porra.

Era ell un nomeneu animós, trempat, així com d'una quarantena d'anys, que devia el seu malnom al nas prominent que tenia i que li donava molta personalitat. Bon home també ho era de veritat; però tenia molt arrelats dos vicis: el primer, una desgavellada passió per la cacera; l'altre, que bevia vi Immoderadament, sobretot els dissabtes. Açò darrer, probablement, fou la causa del disgust que va tenir aquella vesprada en l'antic carn!, allà amunt vora la crestellera del Castell.

18

Justament el diumenge abans, havia estat advertit pel rector del poblet, el vell mossèn Galiana, que va amenaçar-lo de negar-lï l'absolució quan anàs a complir en parròquia, si aleshores no s'havia ja corregit d'aqueixa desflcaciada i perillosa ímmoderació.

—Porra —li havia dit—, no sé què haig de fer de tu. Que te'n propassasses en el dia de! teu sant o en la festa major del poble, í açè sense voler i solament per commemorar I alegrar la diada, podria passar als ulls de Déu, que tal vegada per això va manar a Noé allò que tots sabem que li va manar. Perquè una festa grossa de la cristiandat, sense que els cristians puguen sentir-ne fortament l'alegria... Jo també me'n faig càrrec. Però això que tu fas els cinquanta-dos dissabtes de l'any, això és vici i res més que vici, castigar el teu cos, donar escàndol i cometre pecat mortal.

Pujava, com diem, pel camí l'animós oncle Porra, i anava encara remugant la fílfpica ds mossèn. Al muscle, duia l'escopeta pistonera; ai coll, una bufanda, perquè feta fred, i la muntera estacada fins a les orelles.

La pistonera és un arma semblant als antics trabucs, que es carreguen per la boca. Ell la duia carregada i anava a veure si podia soltar un parell de trets a les perdius dalt en el Pla del Cirer.

Eren les tres de la vesprada. Ja havia passat la renegrida ermita que hi ha a mitjan costera.

Passà més amunt, sota un ixent de les penyes del Castell, on hi ha unes coves de roca grogosa a la dreta del camí, i, de reüll, no sé quina cosa va veure bellugar dins una de les coves.

Instintivament, tirà mà de l'escopeta, com fan tots els caçadors, però s'adonà que el qui eixia d'allí i li barrava el pas plantant-se enmig de la romana senda, no era un serval, ni un llop, ni un rabosot, ni res que ell pogués caçar: era un home, un home estrany, prim i llarg, de gran nas aguilenc i ulls esqueixats i plens de rellàmpecs. Duia una muntera, talment com feien els d'aquelles comarques; però a la primera ullada, Porra va trobar que no el coneixia de res.

I arribà a l'home estrany, que el saludà molt afectuós: —Hola, oncle Porra!

—Hola germà! —respongué el caçador, a la usança del país.

—Què, de faena? —preguntà el foraster.

—Sí... Però escolte —puntualitzà Porra parant-se-li al davant—. Vostè no és de Penàguila, veritat?

L'home estrany es rigué: —Igual que si ho fos. No em coneixes? Jo estic ací destinat.

Es torbà un poc el caçador, i li va mirar la cara. Déu del cel! Dels ulls d'aquell home eixia llum, llum de veres, que li donava, a Porra, com una calentor! I davall la muntera, mal estacada al cap, li va descobrir les puntetes de dues banyes. "És un dimoni", es digué Porra tremolant.

Però encara que ràpidament ho relacionà amb el pecat dels dissabtes i amb el bonegó de mossèn Galiana, s'asserenà. Perquè Porra era molt astut, com a bon caçador de muntanya. Ah! Veurem si encara no li'n gasta ell una de bona!...

—Assentem-nos i fumarem, que ara et reconec —li digué tot pegant-li una amical esplaníssada en el muscle.

—No em tens por?

—Per què te n'haig de tenir?

—Així m'agrada, Porra —s'alegrà el dimoni—.

Tots em fugen, i quasi sempre m'haig de quedar xarrant sense que ningú m'escolte.

Es van asseure, cadascú en una cantera do

les que rutlen fins a la vora del camí. El dimoni preguntà al garjol de Porra: —Què és això que portes?

Es referia a l'escopeta.

—No ho saps?

—No —confessà el dimoni—. Fa molts anys que no havia vingut pel món. Me'n va passar una!... L'altra volta que estava ací se'm va perdre l'ànima d'un renegat que duia cap a l'Infern. I l'Amo, és clar, em va tancar en una cel·la de castic i alií m'ha tingut a pa i aigua una pila d'anys. M'ha soltat fa quatre o cinc dies amb l'encàrrec de no tornar a badar.

Porra va escoltar impassible l'explicació. De manera que aquell dimoniet del dimoni no havia estat en el món des d'abans d'inventar-se l'escopeta!

—Açò que porte —informà llavors amb serietat l'oncle— és una pipa.

—Una pipa?

El dimoni badava i feia cara de soca.

—Oi! Tampoc no saps què és una pipa?

I fumar?

—Pipa, fumar...

—Fumar és beure fum. Tu no n'has tragat mai?

—ÉS clar —féu el dimoni—. Allà avall on nosaltres vivim no hi ha res més que foc i fum.

Però el fum se't fica en els ulls i en la gola, i no dóna mai gens de gust.

—Ací és una altra cosa —continuà Porra—.

Ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes i n'engolim el fum, i se te'n puja al cap i te l'ompli de meravelles; et trobes en el Paradís Terrenal.

En sentir allò del Paradís, a! dimoni li va caure la muntera i féu una riallada d'excitació.

—Vegem, vegem! —digué pressós.

Porra li allargà l'escopeta sense soltar-la de la culata.

19

—Fica't el canó dins la boca. Ací baix l'he; carregada d'aqueixa herba. Tu, xucla-li fort.

Aquell babau de l'Infern es va posar a xuclar per la punta del canó.

—No trae fum! —va dir a Tacte.

—Xucla, xucla! —seguia rient-se-li Porra—. 1 mentrestant amartellava l'arma.

El dimoni es tragué el canó de la boca una vegada més i preguntà: —És de cert que veuré el Paradís?

—Xucla i calia. Paradís i estreles i de tot veuràs! Ja me'n tornaràs la resposta!... I prepara't, que et done foc!

El dimoni tornà a xuclar.

Tot rient, tot rient, Porra estirà la clau i va soitar el tir, i es senti* un tro fortfssim, descompassat, com si haguessen esclatat cent barrils de pólvora de moros i cristians. I l'aire encalmat de la vesprada s'omplf d'un fum acre, tremolà la terra i caigueren pel costat de l'esglaiat caçador trenta o quaranta canteres i pedrots que de poc l'esclafen; després van retronar amb estrèpit els ecos nombrosos de les muntanyes, i, a la fi, quan es va acabar el rebombori i es dissipà a poc a poc el fum que mig l'ofegava, l'oncle Porra, que seguia assegut en el cantal i amb la pistonera descarregada i fumosa entre les mans, mirà al seu voltant i comprovà que estava sol. I al dimoni?... Què li havia passat?

—-Dec haver-li fet saltar la testerola! —es digué Porra, ja asserenat i considerant el cas.

Es va alçar i seguí cap amunt, convençut que havia proporcionat un gran benefici a la vila de Penàguila. Un no-res: matar-li el dimoni de tanda!

Però quan ja havia fet mig quart de camí i era al capdamunt del coll, és a dir, en un punt molt agrest i solitari, va veure al seu davant una munió de gralles, garses i esparvers, que xisclaven i grallaven horriblement tot pegant voltes en confusió enmig del cel i devallant i muntant, com quan a terra hi ha alguna rabosa o algun buf.

Carregà de bell nou l'escopeta, i, amb els cabells un poc eriçonats, es va acostar a l'indret damunt el qual revolava amb gran desori f'ocellada de rapinya, i en girar un revolt del camí, va veure, dalt les penyes de la vora, el seu dimoni... sense cap ï ballant, vinga de ballar, tot fent estranyes contorsions i horrorosos bots. De dins el cos, li eixia una esgarrifosa rialla i paraules soltes sobre el vi dels dissabtes í la falta de l'absolució.

Esborronat i com boig, tirà l'oncle Porra l'escopeta en un costat i emprengué la fugida

20

camí avall, cap al poble, i això a bots més descompassats encara, qu© els que pegava el dimoni, que li venia al darrere sense cap i rient-se-li amb una rialla espantosa» La veu li eixia del ventre, a aquell ser monstruós, i Porra sentia que cridava: —-Oncle Porraaa! Oncle Porraaaaaa! No cal que fuges de mi!

L'oncle Porra seguia corrent costera avall, es tapava les orelles, però el sentia igual. Els ocells de rapinya revolarrugaven per damunt i no paraven d'escandalitzar, —No te'n vages, oncle Porra —seguia cridant el dimoni—. Jo no necessite el cap per a viure, i tu tampoc no necessites l'absolució per a anar a l'Infern.

Quan arribà a l'ermita que hi ha a mitjan camí —l'ermiteta de Sants—, s'agenollà l'oncle Porra i va fer el senyal de la creu. Esquinçà llavors l'aire un altre paorós esclafit, i després tot quedà en un descansat silenci. Les gralles, els esparvers i les garses van callar i s'amagaren en els cingles solitaris.

L'oncle Porra, llavors, s'alçà i es girà; escorcollà amb l'esguard per tots els penyals; però ja no va veure ni sentir més el descabotat dimoni.

Arribà, però, tremolant a sa casa del poble.

Estava tot suat. Es va gitar en el llit, i cridaren mossèn Galiana, el qual el confessà i li va donar l'absolució, després de fer-li prometre que no s'emborratxaria mai més, "ara que ja havia vist el dimoni prop", com s'ha quedat de refrany en la comarca.

Però Porra no es va morir de l'esglai. Com anava a morir-se! Es posà sa i bo, i ben bo; i és de cert que complí la promesa de no beure, i es féu molt vellet, i quan lliurà l'ànima a Déu, ho va fer allà als vuitanta anys en pau i amistat amb el Senyor."

TAULA Pàg.

EI Gegant del Romaní El patge saguntf Peret

7 ,

...

... ...

45

... ... ... ...

67

El dimoni fumador ... ...

8?

El xiquet que va nàixer de peus

97

El tres plets de Pasqua Granada

139

Abella ... ... ... ... ... ...

,. ...

169

Edicions 82 Barcelona QUE ES UNA ENCICLOPÈDIA? Ona enciclopèdia, en general, és l'inventari, el balanç de la cultura en un moment de la seua trajectòria històrica. Pràcticament, una enciclopèdia moderna ens ha de donar resposta a qualsevol qüestió que li formulem sobre geografia, botànica, zoologia, mineralogia, filosofia, sociologia, història, art, literatura, etc, etc; naturalment, només d'una manera completament orientadora, I no arribant a l'amplitud reservada als tractats especialitzats, Aquest inventari, en un altre aspecte, no serveix solament de recordatori o d'informació fredament objectiva dels gran fets, dels grans heroismes, dels grans personatges de la història del món en general o del nostre país en particular, sinó també per a "interpretar" aquestes Informacions amb una òptica pròpia, acordada a la idiosincràsia d'un poble diferenciat.

En els aspectes geogràfic (en tota la seua amplitud; física, política i humana), científic, artístic, literari i filosòfic, una bona enciclopèdia posa al nostre abast unes informacions que ens permeten un clar coneixement, al dia, de la realitat del món i de les societats que hi viuen, amb llur tecnologia, els avanços de tota mena i l'estat de llurs Investigacions i creacions en tots els camps de l'activitat de l'home.

Les enciclopèdies estan fetes per a la visió global de la cultura, però "des d'una cultura particular", puix que no pot ser d'una altra manera. Així, hi ha diverses enciclopèdies famoses en el món, com ara la Britànica, la Soviètica, la Gran Larousse francesa, etc, on la comunitat que les ha creades posa, sens dubte, l'accent del seu punt d'albir, l'empremta de les seues preferències, la dinàmica de la pròpia interpretació de la Natura, de les coses, dels homes, dels fets,

QUE ES LA NOSTRA ENCICLOPÈDIA? Fruit d'iniciativa privada malgrat la complexitat i cost d'un monument d'aquesta mena, porta, això sf, l'embranzida que li empresta la necessitat de l'obra, sentida pregonament per àmplies capes socials del domini cultural que

formen Catalunya, València i les Balears, Per fer-se idea de l'esforç col·lectiu que representa, cal considerar, de primer, aquestes dades que s'hi refereixen: — Passen de 1.000 col·laboradors {Intel·lectuals i especialistes) els qui duen a terme la seua redacció ! confecció, (Equip d'aquesta amplitud, mai no ha estat reunit per a una obra així en terres de la Península.)

—, Els 10 volums de text, de 832 pàgines cadascun, que componen l'Enciclopèdia, contenen 275.000 accepcions. Hi ha a banda un completíssim volum dedicat a mapes.

— El lèxic català-valencià-balear que hi figura, conté totes les variants reconegudes com a correctes per les Institucions culturals adients.

— S'hi ha incorporat tot el vocabulari de les ciències i de les descobertes més recents en els camps de l'economia, l'electrònica, l'astronàutica, etc, — A part del lèxic, a través de la gran massa que representen les 275.000 accepcions esmentades, hi trobarà l'estudiós totes aquelles útils informacions necessàries, referides a qualsevol cultura particular de qualsevulia part del món en qualsevol moment, des de l'antiquïssim art sumeri a les naus espacials, des de l'elemental roda de molí al cervell electrònic.

RESULTAT D'UN ESFORÇ Recorrent el resultat d'aquest magne esforç, hom podrà veure quina és la visió dels valencians, balears i catalans d'avui sobre la cultura universal del nostre present històric i del passat, i també quines són les seues pre-visíons respecte del futur, així com les seues angoixes a l'entorn dels problemes que té plantejats la humanitat Una visió que s'eixampla constantment, que comprèn tant l'economia com la literatura, la política com l'art o l'electrònica; que pretén de ser la síntesi sistematitzada dels coneixements humans feta des d'aquestes terres carregades de la història i de les llums de tantes entrecreuades cultures mediterrànies.

L'atenció dedicada als nostres tres països, és, òbviament, detalladísslma. Referint-nos al País

21

Valencià, hi podem constatar com, per exemple, totes les agrupacions humanes (ciutats, viles i llogarets) tenen la seua descripció, proporcionada en extensió, és clar, a llur importància —dades geogràfiques, artístiques, demogràfiques, històriques— En la Història de la Medicina I de la Ciència valencianes, la major part de les accepcions hi han estat ben reeiaborades 0 bé són figures i fets totalment desconeguts fins ara pels especialistes del ram i molt més encara per la massa del públic. Els topònims explicats del País Valencià passen dels 2.700, la qual cosa ens pot donar una idea de l'esforç informatiu dut a terme per a constituir el que podríem ben bé dir un autèntic diccionari geogràfic de las nostra terra. I quelcom de semblant s'esdevé amb la informació sobre el Principat i les Illes. Citem un exemple valencià: "Abdet, I' Llogaret del municipi de Confrides (Marina Baixa), a la part alta de la vall de Guadalest (199 h agl, 10 diss/1960/). Era lloc de moriscs, que es despoblà amb l'expulsió del 1609/MxC." És, per tant, una visió profunda, realista, científica, objectiva de la cultura i de les realitats, no sols del món en general, sinó dels nostres països en particular en aquesta hora.

Però existint com existeixen diferències de base entre Catalunya, València, i les Balears, calia, si hom volia ser exigent fins a les darreres conseqüències, representar-les, donar-los carta de naturalesa. Calia fer una obra que realment representàs l'opinió de tots els components del conjunt: d'ací que, de cara a la mateixa estructura de l'Enciclopèdia i per tal d'acostar-se més 1 més a aquesta realitat, es constituïssen tres equips —un per regió— que funcionen harmònicament: un a Barcelona, un altre a València ciutat i un tercer a Mallorca. D'aquesta manera, a part del fet de coHaborar-hi valencians, mallorquins i catalans, hi havia l'estret contacte entre la marxa de l'obra en la seua totalitat i el reconeixement de les personalitats que integren el conjunt, per tal d'arribar a una vertadera obra comuna.

MAGNITUD DE LA TASCA Com s'ha fet la Gran Enciclopèdia Catalana, fóra llarg d'explicar. Bastarà assenyalar que la tria de les 275.000 accepcions que la componen, ha comportat anys i anys de treball, i dir que, una volta triada l'accepció consultant-hi sovint nombroses persones sobre la importància o no de tal accepció i la passada d'aquesta a un fitxa, hi ha hagut encara de passar més de

22

catorze controls de revisió d'estil per tai de fer més llegidor el text (revisions de contradiccions, revisions de contingut, etc). Tot això, abans de pensar a llançar el primer fulletó de publicitat.

S'ha hagut de fotografiar tots tres països (València, Catalunya i les Balears) des de l'aire, a fi d'acompanyar cada comarca de la corresponent foto aèria; s'ha hagut de trobar quadres desconeguts fins ara, d'autors tanmateix famosos, com ho pot ser Jacomart, etc.

Un altre encert d'"Edicions 62" és la tria del mitjà de difusió i venda de l'obra —en fascicles—, que en els nostres temps sembla —I és— un procediment d'un innegable pragmatisme. Efectivament, aquesta modalitat té dos evidents avantatges per a una gran massa de compradors: primer, la facilitat de pagament que representa, més difícil de concedir per un altre mitjà, per raons òbvies; segon, un més gran coneixement de l'obra, una acurada lectura dels fascicles pels compradors, que aleshores sí que són de debò "lectors". Una obra comprada per volums, si és de la grandària monumental de la Gran Enciclopèdia, es consulta, es fulleja, es llegeix a estones amb interès i gust; però no s'esgota en lectura detalladíssima com rebent-la per fascicles... Un fascicle és una novetat periòdica, un curt temps de lectura, una amenitat que es devora com una revista... L'efecte cultural que açò produeix, ja no cal ponderar-lo.

PEÇA CLAU EN EL FUTUR Tot aquest breu repàs dóna una idea succinta del que ha significat d'organització I treball responsable fins a fer realitat una empresa d'aquesta magnitud. SI ara la Gran Enciclopèdia Catalana es presenta com una ferramenta de treball per als professionals, com una font inesgotable de cultura per a tothom —obrer o universitari, advocat o comerciant, llaurador o dona de sa casa, etc , el dia de demà, i no massa lluny, es convertirà en la peça clau per a entendre què ha estat la nostra cultura pròpia en la segona meitat del segle XX, i serà, i és ja, el testimoni permanent de la nostra vitalitat, de nosaltres mateixos...

EL CONFLICTE ÀRAB - ISRAELITA J. P, Sartre, M. Rodinson» R. MSsrahí i altres.

Col·lecció Història Immediata, Edició de Materials, S, A» Barcelona, 1967. 552 pàgs. Preu. 350 pis.

El conflicte que apassiona i que posa en perill el món modern en rOrient mitjà, és complexíssim i francament, desorientador per a un observador senzill que no haja aprofundit en els antecedents i les implicacions de tota mena que l'envolten. Les presumptes adhesions als respectius camps en pugna per part dels Estats Units i la Unió Soviètica» els primers defensant un estat socialista i els segons posant-se de part d'un bigarrat bloc de nacions, algunes en plenes estructures medievals, acaben per augmentar el grau de perplexitat d'aquell ideal observador.

Doncs bé, per tal de proporcionar una informació detalladíssima, que abasta diversos punts d'albir í que ens pot menar a una fonamentada presa de posició, es va concebre aquesta obra. Els editors, entre altres coses, ens diuen en la Nota que encapçala el llibre: "Sota la inspiració i guiatge de Jean-Paul Sartre, sorgí, fa uns dos anys, la idea de confeccionar un número mixt, on col·laboressin conjuntament àrabs i israelites, en un excepcional intent de convivència entre ambdues parts en terreny neutral: la revista ("Les Temps Modernes") es comprometia rigorosament a una neutralitat total envers l'una i l'altra part. El projecte inicial d'una sèrie de temes tractats alhora per un israelita i un àrab no era, però, viable: els temes que interessaven l'una i l'altra banda no eren evidentment els mateixos."

Diguem, ara, nosaltres que, rere moltes reunions i constitucions de comitès, discussions i transigències finals, l'únic que es va aconseguir és l'acord de publicar treballs d'uns i altres en simple contigüitat, dins un mateix volum i sobre el temes i pels autors que detallem al final d'aquesta referència bibliogràfica.

Molt interessant serà que oïm part del primer, de l'inspirador, JeanPauI Sartre, que es titula:

"PER LA VERITAT" EI difícil diàleg

problemes, després de tot, no els afecten. Sobre

La direcció d'e "Les Temps Modernes" ha prowat de donar als seys lectors un dossier sobre el problema cabdal de l'Orient Mitjà; això vol dir que ha provat d'Instryir-se tot instruint, Ens va semblar de seguida que els europeus llevat de dos casos particulars que Lanzmann exposarà més endavant— no tenien res a fer acf; en efecte, encara que aquest llibre interessi els àrabs o els israelites, ia majoria dels seus lectors seran occidentals. Per què donar-los informació de segona mà, per preciosa que sigui, fa que —i la tensió els embarassa, cosa que els caldrà tenir en compte d'un cap a l'altre per a comprendre— tindran massa inclinació a prendre distàncies i a persuadir-se que aquests

aquest punt, conec prou la Indiferència europea, sobretot l'insularisme de l'hexàgon francès i no alimento la menor il·lusió. Perquè el nostre públic se sentís "afectat", caldria que tingués accés a les fonts vives, és a dir, que els poséss im en contacte directe amb la violència rigorosa « apassionada dels homes que han creat aquest conflicte i que el conflicte ha creat per la seua banda. Ens hem dirigit, doncs, als Israelites i als àrabs i els hem ofert, tant als uns com als altres, de prendre la paraula en la nostra Revista per exposar-hi llur punt de vista. La negociació no ha estat gens fàcil i hem cregut moltes vegades que aquesta obra no veuria mal la llum. La raó és que no hi havia ies condicions

23

d'un diàleg ni tan sols les d'una discussió mdl que fos violenta. Però l'opinió que prewalgué, amb raó, cree jo» fou que cadascú Ignorés l'aitre perfectament» Res de "cara a cara". Res tampoc de renyïnes. La coberta d'aquest número no enclou sinó la coexistència inerta de dos conjunts d'informació. O, si ho volem, àrabs I israelites només han consentit en aquest lligam, el més exterior de tots; la contigüitat. &A què treu cap, direu, de prendre-us tanta pena? Sï aquesta gent persisteixen a girar-se l'esquena, en què fa avançar ia qüestió la vostra obstinació a reunir llurs articles dins un mateix volum?

Responc; en no res, si es tracta de parts interessades. Però per a nosaltres, occidentals, és excel·lent que totes dues sèries d'Informacions» d'interpretacions, d'arguments siguin donades plegades. Això ens farà estar-nos, pel fet de llur simple coexistència passiva, de concloure massa ràpidament, d'adoptar massa de pressa yn punt de wista I de manifestar-nos-hi per facilitat o per voluntarisme sense que l'aitre punt de vista es proposi almenys com una inquietud. 1 no pretenc pas ací qye calgui cercar una conciliació ni que no pyguem escollir una d'ambdues posicions i mantenir-nos-hï, amb exclusió de l'altra. Vull dir tan sols que cal, si més no, saber que allò que excloem ha eslat pensat per homes de carn I ossos qye tenien el sentiment apassionat de descobrir-nos una e¥ïdèncïa i que estaven segurs de persuadir-nos. Tots aquests articles han estat escrits directament per a l'Occident i més generalment per al món: no hem d'oblidar mai que aquests dos grups, que wolen ignorar-se, s'adrecen a nosaltres, que aquests autors ens parlen. Entre àrabs i israelites, doncs, no hi ha diàleg. Però, en canvi, hi ha dos diàlegs encetats: Israel i Occident, els àrabs i Occident,

No podem ésser neutrals Això vol dir que nosaltres, des de "Les Temps Modernes", no hem pretès ni suscitar ni tan sols triar llurs articles. Per les raons que he dit, ens vam comprometre, des dels nostres primers contactes, a prendre I a observar fins a fa publicació del número yna actitud estricta de no intereencíó. Hem d'entendre que som neutrals? No: la neutralitat, en aquesta qüestió, només pot provenir de la indiferència. 1 reconec que és una actitud fàcil, mentre no abandonem Europa. Però sí, tal com jo ho he fet, emprens el viatge I veus, al voltant cte Gaza, la mort lenta dels refugiats palestins, els infants esblaïmats, desnodrifs, nats de pares desnodrits, amb

24

els ulls ombrívols I vells; si» a l'altra banda, en els Mbbutzlms fronterers, ¥elem els homes als camps, treballant sota l'amenaça perpètua í els refugis excavats pertot entre les cases; si parlem amb llurs infants, ben alimentats, però que tenen al fons dels ulls no sé quina mena d'angoixa, poc podem ésser neutrals; el cas és que vius apassionadament el conflicte 1 no el pots vïyre sense turmentar-te contínuament, examinar-lo sota tots els aspectes 1 cercar-li una solució sabent prou bé que aquestes recerques seran vanes 1 que serà —per al millor i per al pitjor— com els àrabs i els israelites ho decidiran. Per aquesta raó, em reservo —durant ia tardor o el proper hivern— de publicar ací mateix no pas una opinió, que seria pretensiosa 1 fútil, sinó algunes reflexions inspirades pel meu wiatge. Doncs, neutrals no; absents, heus ací el que som. Només intervenim en aquest número per expiicar-ne les Intencions i per donar sobre cadascun dels col·laborador* una ressenya objectiva que pugui ajudar el lector. Per a la resta, abandonem la plaça als àrabs i als Israelites.

Jean-Paut Sartre."

El propòsit del butlletí d'informació bibliogràfica GORG, per quant fa a la del present llibre, és de donar sencer (en aquest número) el treball d'ïbrahim Shabath, àrab nascut i criat a Palestina i que és ciudatà d'Israel. La moderació a què l'inclinen la seua ment lúcida, la seua formació i la seua posició crítica dins el món del conflicte, la creem força orientadora per als nostres lectors, i una bona preparació per a comprendre i jutjar l'abast de les dues opinions extremes: una àrab, d'Issa Nakla, "No acceptarem mai", i una israelita, de Robert MisraM (extractada), "Coexistència o guerra", que donarem successivament en els números 2 i 3, Passem ara a reproduir l'article:

EL RIC, EL POBRE I LA SERP, per Ibrahim Shabath

Eis àrabs com a minoria Les relacions entre els àrabs d'Israel i l'Estat, o millor dit les relacions entre els ciutadans àrabs i els jueus de l'interior de l'Estat, no es poden resoldre ni amb discursos, ni amb sermons.

Segons la meva opinió, és una qüestió de temps.

Fins a 1948, els àrabs tenien consciència de pertànyer a una majoria, i aquesta consciència era fomentada i mantinguda %nva pels governs estrangers, que varen sembrar l'odi i el patrio-

.wiv?ít> ii llu.s twpít'ts. iV.vpnvs de cop i volta, u\i tu'tít l'Estat d'Israel, un híititt amb majoria h>c\\t i miiuvfiï òndu Aquesta última no ha ' i\ú'ï ni aquest tsditi.t ni aquest terme de "iri'io'-h;", i, de moirent. no està disposada a resignar-s'hi. Els àrulw d'Israel consideren que, pel fet il'ísser e·iSpíireniais amb els pobles ve'ins, \O>:stituei\en ttaa nutioria en telaciò al 'ïontbre de jueus que vtiun cu aquesta part del món.

Perd, en canvi, in la vida conent, a l'interior del país, la tiiiiiitrict àrab pateix la seva condició a contracor.

D'altra banda, hi ha els jueus que, de fa dos mils anys, han conegut la tristesa de constituir una minoria perseguida com cap altra, i que molts de pobles de !a terra van intentar suprimir; tot això ha fet que 'totes les comunitats jueves de la Diàspora s'unissin i adoptessin la política i l'ètica d'una minoria oprimida.

Ens trobem doncs davant la següent situació: una minoria que encara no s'ha adaptat o aclimatat, i una majoria que encara no ha pogut oblidar que havia estat una minoria, i que encara no posa en pràclica la política d'una majoria en relació a una minoria. Em sembla que, només el temps, esforços positius i perseverància, podran resoldre aquest problema. És una pena que, fins ara, no s'hagi pres cap iniciativa a fi de posar remei a aquesta situació que obstaculitza la comprensió entre àrabs i jueus. Crec que el temps és un factor essencial, ja que tret d'ell no hi ha res que pugui aplanar totes les dificultats.

Però, seria deplorable que ens limitéssim a esperar que el temps fes la seva obra.

La posició dels àrabs a Israel és molt difícil.

Però és un fet —i seria injust no reconèixer-ho—> que els àrabs israelites s'han aprofitat dels grans progressos assolits a tots els terrenys després de la creació de l'Estat d'Israel. Si volem ésser justos i equitatius, hem de reconèixer que aquestes realitzacions són degudes a l'existència de forces dinàmiques. Però si volem superar les simples aparences, hem de constatar, ensems, que aquests progressos materials no han representat cap canvi en les relacions fonamentals entre jueus i àrabs. Per què?

Des de la creació de l'Estat d'Israel han passat ja divuit anys, i constatem el fet lamentable que els àrabs són, cada vegada més, considerats com estrangers pels jueus. Cada vegada tenen la sensació més violenta de no trobar-se en llur propi país. Aquesta situació demana una explicació.

Cotwersa amb Ben Gitrion Fa poc, vaig tenir l'ocasió de trobar-me amb

Ben Gurion, l'home, que, per dír-h.o d'alguna manera, ha elaborat la política governamental de cara als àrabs, tant a dins com a fora del país, i em va declarar; -—Heu de saber que Israel és el país dels jueus, i només dels jueus. Qualsevol àrab que hi visqui posseeix els mateixos drets que un ciutadà minoritari de no importa quin país del món; però ha d'admetre el fet que viu en un país jueu i que no es mereixen el mateix els àrabs que els jueus.

La nostra conversa va durar prop de sis hores i, tot parlant, va oblidar el que havia dit anteriorment; —Per a mi '—va dir—, ni Marx, ni Engels, ni Lenin, no tenen cap importància. Només compta la Bíblia. I, a la Bíblia, es diu: Déu va crear l'home i la dona. No el jueu i l'àrab, sinó l'home i la dona. Per això, els pobles de la terra no són per a mi més que homes i dones, ja que Déu ho vol així.

Aleshores, li vaig preguntar; —Però, què en feu del "país dels jueus"?

Ben Gurion em respongué: —El món és així, i si volem arribar a no veure més que homes i dones, hem de començar per realitzar un Estat jueu. À mi em sembla, que aquesta és la posició d'un home que vol col·locar el sostre de casa seva abans d'haver-hi fet els fonaments. Crec que els àrabs d'Israel es troben davant dos problemes engendrats pel sentiment de no pertànyer a aquest país, malgrat els avantatges de què disfruten.

Ei pa i l'esperit Ja sé que no sols de pa viu l'home, però tampoc no viu sols de l'esperit. En aquest país, la qüestió del pa ha estat alt per alt resolta, però en canvi no ha passat el mateix amb la de l'esperit —més endavant aclariré les meves idees sobre aquesta primera qüestió.

Entre els àrabs que van a l'escola primària, només un 3 % passen a l'ensenyament secundari i no arriba a un 1 % els qui segueixen llurs estudis més enllà d'aquest grau. És totalment insuficient per a la jove generació àrab en la qual hem posat totes les nostres esperances.

Si en el curs 1963-64 la proporció d'àrabs a les universitats només era d'un 20 %, el mateix any, en el sector jueu, passava d'un 70 %. Això vol dir que, en un esdevenidor pròxim, 80 % dels àrabs estaran més avall del nivell mitjà cultural, i en canvi, més d'un 80 % de jueus estaran més amunt. Tots sabem que no pot haver-hi un llenguatge comú entre els universi-

25

Caiguda de Jerusalem

taris i els analfabets, i que dos pobles han de tenir el mateix nivell cultural si volen arribar a una mateixa fita.

El segon aspecte és material. És veritat que el nivell de vida dels àrabs d'Israel s'ha elevat considerablement. Perd l'apropament entre jueus i àrabs —que podríem qualificar d'original, ja que a l'Islam i a la religió cristiana, així com a la història dels pobles d'Orient, els jueus són índissociables del món oriental— a l'interior del país, ha estat un tret fallit. Per què? Hem comprovat que, com a conseqüència del subdesenvolupament dels pobles àrabs i de la manca d'industrialització del sector àrab —que han tingut com a resultat la transformació dels beduïns en sedentaris i dels obrers en nòmades— un 80 % dels àrabs viuen d'uns sous pagats pels empresaris jueus. Aquesta dependència comporta un fals apropament, ja que només es tracta de les relacions entre treballadors explotats i empresaris jueus explotadors. Per això considero que només si els pobles àrabs tinguessin la sort d'evolucionar de manera que poguessin emplear obrers i camperols, si es poguessin engegar empreses cooperatives que pertanyessin a jueus i àrabs i en les quals treballessin obrers dels dos grups ètnics, només aleshores es podria modificar l'ordre de les coses. Però, actualment, mentre els àrabs representen un 8 % del conjunt de treballadors del país, llur percentatge en els

26

"treballs de força" —obrers de la construcció o agrícoles— passa a un 22 % o fins més; i en els llocs de responsabilitat, com jutges, alts funcionaris o altres, només hom troba un 1 % d'àrabs. Aquesta situació és inacceptable.

Aquests dos problemes, que fan difícil la integració dels àrabs a l'Estat, i que fan que la intelligentsia àrab quedi descartada, permet als privilegiats socials, als oportunistes i als extremistes dels dos partits, d'atribuir-se el dret de representar la població àrab.

Israel i eSs àrabs palestins Hi ha àrabs que accepten el règim al poder, el govern, la nació d'on treuen el pa, i d'altres, inconscients de tot això, que adopten una posició extremista que els satisfà intel·lectualment. Pel que fa a la gent raonable, que saben el que es mereixen però reconeixen també el que deuen a altri —i per altri cal entendre el poble jueu— es troben, per dir-ho d'alguna manera, entre l'espasa i la paret. Ignoren completament si llur futur dependrà d'Israel o, per una o altra raó, dels pa'isos àrabs. Es queden, doncs, a l'expectativa "esperant que. passi el temps de la còlera". Però aquest temps continua regnant i a una gran part de la població àrab d'Israel la immobilitat li fa d'empara, ja que s'adona perfectament que la política actual no li és gens favorable.

D'altra banda, els àrabs d'Israel es consideren

parí integrant de la nació àrab d'aquesta regió del globus, i jo crec que convé a Israel, als jueus i als àrabs, que aquest sentiment sigui respectat malgrat ets lligams que els uneixen amb Israel. En tant que àrabs, som indissociahles de l'Orient mitjà. Ens trobem, doncs, em sembla, davant dues qüestions que exigeixen una solució.

En primer lloc, comprenem, o hauríem de comprendre, la situació particular d'Israel; però hem de comprendre també la dels refugiats.

Aquell qui declara que cap refugiat no ha de tornar a la seva terra, es converteix en el còmplice d'Hafez, dels reaccionaris àrabs i de tots els dictadors àrabs, que declaren pel seu compte: "Tots els refugiats". Crec que no tornaran tots eh refugiats, ni tan sols si els governs, per qualsevol raó, els hi obliguessin. Però hem d'admetre el principi que Israel, per la seva banda, ha de resoldre concretament aquest problema, no llançant slogans com "ni un sol refugiat", sinó concedint la seva participació so'ta la forma d'ajuda financera, de compensació, o permetent a les famílies de reunir-se, o acceptant un nombre de refugiats fixat per totes les parts interessades (és a dir, pels representants dels refugiats, els dels Estats àrabs, les Nacions Unides, els dos blocs i, abans que ningú, per les pròpies autoritats israelites).

Hussein que no és res més que una mena de putxinel·li dels imperialistes-—• no es pol queixar si és qualificat de trampolí de l'imperialisme. Però no ens fem il·lusions, tal com va dir Ben Gurion: —iCreieu que si Nasser, o qualsevol altre, sabessin que Israel no té armaments ni potència, no ens atacarien immediatament?

Sabem que la situació no és tan senzilla. En alguns medis, dins els països àrabs, hom creu encara possible de liquidar Israel o llançar el poble jueu al mar. Però hi ha també alguns sectors de la població més sensats que comprenen la situació i aspiren a la pau. Em fa l'efecte que lliurar-se lligats de mans i peus a un dels dos blocs pot constituir per a Israel una política a curt termini, però, a la llarga, és condemnada al fracàs. lEra potser previsible que un dia els anglesos es retiressin d'aquesta part del món? ^Hauria pogut creure algú que França abandonaria Algèria? /J qui hauria pogut creure que De Gaulle demanaria als Estats Units que se n'anessin del Vietnam? Tot ens porta a creure que d'ara endavant ja no serà mai més possible que un país exploti a un altre. En el curs dels pròxims vint anys, les relacions entre els Estats Units i els altres pobles s'establiran de mica en mica en un pla completament diferent, fonamentant-se en el respecte mutu, la reciprocitat, els intercanvis, i no en una aliança contra un tercer país.

Israel i l'imperialisme El segon problema ha estat creat per la posició i l'actitud d'Israel en aquesta part del món, posició i acliiud característiques d'un país d'Occident situat al cor del món àrab —respecte d'això citaré de nou una part de la meva conversa amb Ben Gurion a qui es pot atribuir la culpa de tot aquest passat—. Efectivament, Ben Gurion és el responsable que, en l'esperit de l'àrab mitjà, Israel hagi servit de trampolí de l'Occident i de l'imperialisme a l'Orient mitjà. A mi em sembla que això és fals, però la política d'Israel ha permès a l'home del carrer de creure-s'ho.

De fet, els qui, per solidaritzar-se amb França, havien pres posició contra la independència d'Algèria, no podien de cap manera, com va fer Golda Meir en el moment en què Algèria esdevingué independent, adreçar-li un telegrama de felicitació, expressant a més l'esperança d'establir relacions diplomàtiques. Permetre que els avions anglesos es passegin pel cel d'Israel no serveix tampoc per a millorar la posició d'Israel a l'Orient mitjà.

La reacció àrab Un govern que sosté els àrabs reaccionaris —Saud que és el símbol de la reacció àrab, o

Una política fracassada És per això que considero que la política oficial d'Israel ha fracassat també en aquest aspecte; no ha pogut provar, almenys no ho ha sabut fer, als ciutadans àrabs del país que s'associava als moviments d'alliberament dels Estats àrabs. I no parlo d'una associació amb els països que projecten la destrucció d'Israel, sinó, pel cap baix, d'un esforç per a comprendre els treballadors, la intelligentsia que lluita per la llibertat, les masses treballadores dels països àrabs. El que cal és que ens solidaritzem amb tota lluita del progrés, l'alliberament, la independència dels països àrabs.

La pau i la qüestió social El problema de la pau entre Israel i els països àrabs és capital. No crec que puguem conèixer aviat la pau, si més no a nivell nacional; de tota manera, potser arribarem a instaurar aquí i allà una pau política. Però mentre esperem que aquesta pau es realitzi, cal que ens posem a treballar a l'interior del nostre país mateix.. N'hi ha prou amb escoltar qualsevol estació radiofònica àrab per a adonar-se que les dues terceres parts de les emissions tracten de l'actitud d'Israel envers els àrabs israelites. Ja sé, per exemple, que la

2?

lats possibles. Dit d'una altra manera, cal posar fi a aquesta política que fa passar la lleialtat abans que els drets. Som partidaris de la pau.

Hem provat més d'una vegada que volem la pau, de grat o per força, ja que hem patit tant per culpa d'un partit com de l'altre. iQui sap què pot passar demà i si els àrabs no ens sortiran amb un ciri trencat? De cara als àrabs, som més papistes que el Papa. Considere que la justícia no és solament un terme de retòrica; ha d'ésser present a la premsa, a les escoles, al treball. Ha de trobar-se arreu. Cal organitzar reunions entre treballadors jueus i àrabs, entre joves. Volem un apropament real, que no aaibecko i sigui tan sols de portes Zahléa' enfora. Volem diaris conBEYROUTHfcCQ fi Baabda junts que ens permetin expressar-nos sincerament i posar les cartes damunt la taula.

El problema és tant delicat, tan complex, que no ens hem d'imaginar que la pau es pugui obtenir de cop i volta. La pau necessita un treball tenaç i lent a casa nostra, al carrer, a la Histadruth, al govern, a la Knesset.

De vegades, experimento un terrible malestar quan sento jueus que parlen al carrer. "Però, iquè hi fan els àrabs en aquest país?", diuen. "Tot són espies", i mil coses més d'aquest tipus. He de fer un esforç per tal de no sumar-me a llur opinió, ja que he estat educat en aquest sentit, i aquesta j SEOUDITE [r^Xr reacció apareix espontàniament en mi. I en canvi, què no hauran sofert aquests mateixos jueus quan vivien a la Diàspora! iHi ha algú que no es recorde de les calúmnies racials? Si un jueu de Damasc cometia un delicte, tots els jueus del donada a l'estat de parenta pobra, bruta i lletja, món es convertien en els seus còmplices. Però, no afavoreix gens la integració i l'apropament. avui, quan un àrab salta clandestinament d'un És, doncs, molt important que emprenguem tren, a l'endemà tots els àrabs són culpables, tots la tasca al nostre país. En primer lloc, hem de són espies.

Dit d'una altra manera, el ciutadà a donar al ciutadà àrab d'Israc! totes les oportuni-

política d'expropiació de ferres té els seus costats bons i dolents. No crec que hi hagi cap àrab que reprovi el fet que els rics propietaris terratinents, jueus o àrabs, siguin expropiats, però m'agradaria que almenys una vegada poguéssim veure una expropiació realitzada a favor dels àrabs sense terres. Crear un alt i un baix Natzareth, i donar a la ciutat alta tots els mitjans d'embellir-se mentre que la ciutat baixa és aban-

28

Israel es avui víctima dels mateixos prejudicis i de les mateixes generalitzacions que abans ho fou el poble jueu.

Afirmo, doncs, que cal donar a l'àrab israelita el respecte a eM mateix, predicant-li, alhora, la lleialtat, ja que ambdues coses no són contradictòries. Cal ensenyar-lo a ésser perfectament fidel a aquest país caní a pàtria comuna dels dos pobles.

Algú invocarà potser el sionisme i al·legarà que cap àrab no pot ésser sionista. A aquesta objecció he de respondre; a l'índia, un 80 % de la població és formada de masovers, als Estats Units només n'hi ha un 6 %, l'índia coneix la fam i els Estats Units distribueixen llurs excedents agrícoles. Llavors, si el sionisme implica l'arribada a Israel de tots els jueus de l'univers, amb els recursos de la ciència i de la tècnica, sense d'altra banda afectar els drets dels àrabs israelites i dels àrabs de l'Orient mitjà, aleshores jo voldria ésser el primer a acollir-los.

Aspectes del sfonisme El sionisme presenta ensems un aspecte positiu i un aspecte negatiu. Qualsevol que estigui a favor de la coexistència pacífica entre jueus i àrabs ha de reconèixer que no hi ha res discutible en el sionisme, si aquest no atempta contra els drets de la persona, si salva les vides dels qui estan en perill i condueix els jueus a la Terra Santa, que és llur punt d'origen.

Per tant, respecte a ell mateix per al ciutadà àrab; contribució a una solució del problema dels refugiats; política de no alineament que sostingui els moviments d'alliberament àrab i que sàpiga mantenir-se neutral, si més no de cara al que passa en ets països àrabs. De tot això pot néixer una nova situació que ens apropi a un diàleg eventual i no crec exagerar si fins arribo a parlar de pau,

L'oblit de les ofenses Finalment, voldria dir una paraula sobre la mala voluntat que impera als sectors àrab i jueu.

Fa poc, em trobava amb un amic a qui feia saber que a Givat-Haviva tenia lloc una reunió encaminada a la comprensió entre àrabs i jueus, en record de Martín Buber. Llavors, el meu amic va contar una història: Una vegada, hi havia dos germans, l'un era un pobre llenyataire, i raltre, un mercader sense fills. El ric no ajudava mai el seu germà. Un dia, quan aquest darrer tallava llenya, una serp va sortir del tronc d'un arbre i li va dir: "No facis caure aquest arbre í cada dia et donaré una moneda d'or". El pobre home va quedar meravellat d'aquest canvi í va tornar a casa seva. AI

cap d'un temps, el germà ric es va adonar que Valtre vivia bastant millor i li'n demanà el motiu.

El pobre llenyataire li va revelar el seu secret, Aleshores el ric li digué: "Però, per què una moneda al dia? l'Per què no fas caure l'arbre i et quedes amb el tresor?" A l'endemà, el pobre llenyataire va anar a fer caure l'arbre, però, mentre treballava, la serp va sortir, i la destral li va tallar la cua. Immediatament, l'animal va mossegar l'home i el llenyataire va morir. Al cap d'uns dics, el ric va anar a veure què havia passat al seu germà i el trobà mort. De seguida va comprendre que el seu consell en tenia la culpa i el va enterrar. Després d'això, se n'anà cap a l'arbre per apropiar-se del tresor. Va tallar l'arbre í en sortí la serp. Llavors l'home li digué: "He vingut a fer les paus amb tu". La serp li contestà: "És estrany! Com vols fer les paus amb mi?" 1 l'home va repetir: "Fem les paus i tu em donaràs una moneda d'or cada dia". Però la serp replicà: "Tan estúpida em creus? Cada matí, quan tu vindries, veuria la meva cua i me'n recordaria que el teu germà, un de la teva família, me l'havia tallada, tu veuries la tomba d'aquest germà i te'n recordaries que sóc jo qui el vaig matar. De quina mena de pau es tractaria?"

A Israel, tant entre el jueus com entre els àrabs, hi ha massa gent que raona d'aquesta manera. I no podrem arribar mai a la pau mentre continuem amb els ulls pendents dels nostres respectius greuges. Si contemplem, en canvi, el nostre passat tan ric, i si ens proposem un esdevenidor que en sigui digne —i em sembla molt bé que Ben Gurion es basi en la Bíblia, ja que en aquests textos no hi ha res que s'oposi a tot això— crec que avançarem cap a un veritable acord. Tot i així, cal recordar que no són les paraules que compten, sinó els actes."

INDEX DEL LLIBRE Pàg.

Nota del editors

9 12 18

JEAN-PAÜL SASTRE.—Per la veritat MAXIME RODINSON.—Israel, fet colonial?

Punts de vista àrabs MOUNTHIR ANBTAW.—El sionisme: un movi-

ment, colonialista, patrioter i militarista

85

ABDUL WAHHAB KAYYALÏ.-—Sionisme i ex-

pansionisme ...

... 104

ISSA NAKLA.—No acceptarem mai ...

SAMI HADAWL—Els refugiats àrabs LEONORA STRADAL.-—Entrevista amb els co-

mandos Al-Fatah

11?

125

... 158

29

Pàg.

LOUPTI E t KHOLI.—Israel, bastió de l'im-

perialisme í ghetto ... ... ... ... ... ...

AHMED BAHAEIDINE.—Israel vist per l'esquerra àrab ... ... ... ... ... ... ... .,, LOTFÀIXÀH SOLIMAN.—Una transferència de culpabilitat ... ... ... ... ... ... ... .., ...

GEBRAN MAJDALANY.—Israel i els socialistes àrabs ... ... ... ... ... ... ...

ABDALLÀH LÀRGÜÏ.—Un problema d'Occident

168 183

ATALLAH MANSOUR.—Per a eliminar el pol-

192 206 219

TAHAR BENHANÀ.—El problema palestí i la

qüestió jueva ... ...

239

Punts de wista israelites Dov BARNIR.—Els jueus, el sionisme i el progrés 264 SHIMON IPERES.—Dia proper i dia llunyà . . .

ROBERT MISRAHI.—Coexistència o guerra . . .

SIMHA FLAPAN.—El diàleg entre socialistes

304 323

àrabs i israelites és una necessitat històrica ... ...

343 MOSHE SNEH.—Sortir del cercle viciós de

l'odi MEIR

VILNER.—El

382 problema

conflicte israelo-àrab

palestí

URI AVNERY.—-Una guerra fratricida entre semites ... ... ... ... ... ... ... ... .., ... 435 MOHAMMAD WATAO.—Cada àrab d'Israel podria ésser un ambaixador de pau ... 463

i el

413

sim de les plagues radioactives de l'odi 469 IBRÀHIM SHABATH.—El ric, el pobre i la serp 490 AL-ARD C O LTD.—Els àrabs a Israel ... ... 499 SHAUL ZARHI.—Importància de la pau per

a l'economia israelita ANNEX I.-—Definicions . . .

... ... ... 516 ., . . . . . .

ANNEX II.—Resolució adoptada sobre la relació de la comissió "ad hoc" encarregada de la qüestió palestina 181 (II) ANNEX III.—Resolució sobre els refugiats àrabs 194 (III) ... ...

ANNEX IV.—Convenció d'armistici general concertada entre Egipte í Israel ... ...

ANEX V.—Discurs del President Burguiba pronunciat a Jericó el 3 de març de 1965 ANNEX VI.—Cronologia del conflicte palestí ANNEX VIL-— EI "Projecte Tito" sobre l'Orient Mitjà

, PETITES JOIES DE LES OBRES GRANS

' Sempre he cregut que qualsevol concepció és immaculada i que en el dogma que afecta ia Mare de Déu s'expressa la idea universal de la maternitat.

En tota dona que concep es troba ei mateix sentit de ia solitud, de l'abandonament, d'yna especial disposició envers ella mateixa. L'home, en aquest particular moment, ja és un estrany, com si no hagués estat part í la cosa hagués plogut del cel. És la dona, eiia tota sola, que posa la criatura al món, i s'enretira només amb ella mateixa sobre un altre pla d'existència, on regna un major silenci i es pot tenir sense cap mena de por un bressol. 1 sola, en silenciosa humilitat, la nodreix ï la fa créixer.

Botis L Pasternak, en "EL DOCTOR GIYAGO"

30

528

533 534 535 536 540 548

UN LLOC MARIA AURÈLIA CAPMANY

=NJRC

ELS MORTS

Editorial Nova Terra. Col·lecció Actituds, núm. 14. Barcelona, 1967. 178 pàgs. Preu: 140 pts.

Aquesta novel·la, escrita amb un estil que recorda la tècnica literària de les biografies, es centra en la vida d'un personatge magistralment

aconseguit (encara que n'hi desfilen prou), que es diu Jeroni Campdepadros i Jansana.

La important novel·lista Maria Aurèlia Capmany aprofita l'avinentesa (o la crea) per a donar-nos un quadre vivíssim de la societat barcelonina en els trenta anys que segueixen l'esclat de la Revolució Francesa, quan la burgesia "malda per fer-se amb les regnes del món" i, a Catalunya concretament, tracta de posar o d'enfortir els sòlids fonaments de l'estructura que ha de durar tants d'anys.

L'estil, en plena maduritat i domini, d'aquesta escriptora que tantes magnífiques obres ha donat i dóna a la nostra cultura, presenta en aquesta novella una eclosió de belleses narratives, de finors descriptives i de bons retrats psicològics; ens hi dóna uns apassionants relats dels esdeveniments històrico-socials que s'hi escauen en Intima relació amb els personatges i el fil argumental, i, en fi, hi posa en relleu aquella amenitat, aquell interès, aquella ironia contrapuntada de tendresa, que l'han feta guanyadora del Premi Sant Jordi de 1968.

I ara, convidem el lector a assaborir-ne els següents fragments:

De "Una casa i un nom" Els C a m p d e p a d r o s eren una d'aquestes famílies rurals pertanyents a una mena de petita noblesa. No és difícil trobar documents on figuren, amb el títol de Cavaller, els hereus de la casa. Aquest títol no havia estat obtingut amb cap gesta heroica, sinó amb reiterades i generoses ofertes de

farratge i de blat. ÉS, per tant, sorprenent, i del tot inexplicable, veure el nom d'un dels Campdepadros, Cavaller de Padrós com també se l'anomena, barrejat amb altres noms d'alta i bèl·lica noblesa.

La intervenció en la vida pública de l'hereu Cavaller no pot ser més

31

desafortunada. És en 1454, quan Joan II dicta sentència contra les famílies dels Fames, Sarrovira, Carcereny i d'altres, que trobem un Campdepadrós Cavaller entre els condemnats. Aquestes famílies surten del procés amb sort molt diferent: mentre uns, els marquesos de Fames, per exemple, paguen amb la vida i l'expropiació dels béns, altres són graciats o només condemnats a pagar una forta suma. E! Cavaller de Padrós, que va obtenir la influent intervenció dels Consellers de la ciutat de Barcelona, va sortir-ne amb vida, però va haver d'acceptar l'expropiació de terres i casa i béns mobles i encara l'anul·lació de! títol de Cavaller.

Hi ha un inventari dels seus béns immobles, cosa que ens fa conèixer que, si bé els Campdepadrós eren de noblesa no gaire brillant, eren, en canvi, uns rics hisendats. A la llista de les propietats figuren els camps situats al pla de Barcelona, des de Coll Blanc, estenent-se per darrera Sant Pere Màrtir fins arribar a Sant Vicenç. Els camps van ser venuts en pública subhasta, els burgs de Sant Vicenç, Corbera i Sant Honorat convertits en viles franques. La casa, una sòlida construcció, amb dues esveltes torres de defensa, que els barcelonins anomenaven les Torres de Padrós, va ser donada a l'ordre de la Mercè, junt amb les terres que s'estenien fins al cim de Sant Pere Màrtir, i els grassos horts que voltaven la casa.

Sabem que Jeroni Campdepadrós i Susqueda, l'hereu amb vel·leïtats polítiques, va demanar, amb retòrica humil, que, almenys, li fos reservada la casa.

Portà a col·lació, amb evident manca de lògica, els seus constants serveis a la corona. No va ser escoltat i la influència dels seus amics consellers no va tenir cap efecte en aquest cas, 32

És molt possible, atesa la fortuna amb què la família s'instal·la a la ciutat, que algun bossot no inventariat es reservés de la perduda hisenda, però la casa passà definitivament a l'ordre de la Mercè.

A la mort de Jeroni Campdepadrós i Susqueda es fa el més absolut silenci.

Els hereus devien saber la causa perduda del tot o bé es sentien molt feliços instal·lats a Barcelona.

Els frares de la Mercè amplien les Torres de Padrós amb una edificació no gens bonica, adossada a !a banda Nord. L'antiga construcció pren llavors una estranya forma de L. Van conservar les dues torres de defensa, i van convertir la que quedava en el vèrtex de la L, o sigui la torre del Nord, en campanar del convent.

L'ordre de la Mercè no era gens inclinada a l'agricultura i es van anar venent els camps i els boscos que pujaven cap a Sant Pere Màrtir, i els horts més allunyats de! convent, parcel·la rera parcel·la, a mesura, sens dubte, de les necessitats de compra de captius. Quedaren només a l'entorn de les majestuoses torres, uns horts escalonats de cara a migdia, un ciap de pins, i uns quants ceps que donaven, segons deien, un vi exquisit L'edifici devia prendre l'aire d'una construcció urbana, encara que es trobés fora murs, i els barcelonins perderen aviat el record dels antics propietaris i batejaren de nou el lloc amb el nom de Torres de Sa Mercè, o també Convent de fes Torres o simplement Les Torres.

No sabem en quin moment, ni per què, car els arxius conventuals van ser curosament cremats, els frares de la Mercè van deixar de ser propietaris i la casa va passar al poder de la Companyia de Jesús.

No devia ser pas gaire més enllà vicció que les Torres de Padrós eren de 1767, o sigui l'any de l'expulsió' seves no en podem ni dubtar. Seria obtinguda per Campomanes, car, quan meravellós que ell ens hagués explicat, els jesuïtes abandonaren la casa, encara en la justificació de les seves pretenno s'hi havien acabat d'instal·lar i l'edi- sions, com una família rural havia manfici es trobava en plena modificació. tingut la seva cohesió, endlnsada en el No és difícil d'endevinar quin aspec- laberint d'una ciutat que viu tota mena te hauria tingut, si el projecte s'hagués de misèries, vexacions, derrotes i verdut a bon terme. Sembla que tenien el gonya, però no ens diu res. propòsit d'enderrocar les dues torres, i Durant aquests tres-cents anys la afegir una nova ala a la banda Sud, família deu haver canviat de rumb llavors la planta hauria tingut aquesta moltes vegades, però, sembla, sempre forma: I I, i dotar les tres façanes dins l'ofici de mercaders. És impossible d'una triple filera de finestres rectangu- imaginar-los gaire pròspers sota els lars, Afortunadament, només van enru- Trastàmares i els Austries, car la ciutat nar una torre i la casa conservà el seu s'empobreix dia rera dia. Resisteixen aire de desolació, d'arbitrarietat, però, però sense esclat i és en arribar la cal convenir-hi, de noblesa. Una torre divuitena centúria que emparenten amb esvelta i senyora, un fris d'arcs aplanats els Lafau armadors, i és poc temps que corresponien a les golfes, dos fi- després del Decret de Nova Planta que nestrals gòtics, un d'ells rectangular, i es converteixen en exportadors i imporuna porta d'entrada amb arc de mig tadors de tot allò que es presenti. punt, conserven encara la seva inexpliEl 1770 els Campdepadrós es trocable bellesa. baven en possessió d'una sòlida fortuna, És en aquest moment, més ben dit, i amb un comerç amb ultramar arrencatres anys més tard, a començaments de díssim. Encara que pugui sorprendre no 1770, quan la família torna a aparèixer. té res d'estrany, perquè els barcelonins Tres segles són molts anys i sembla no van esperar el permís per anar a aventurat sostenir que Pere Grau Gamp- Amèrica, i feia molts anys que sense depadrós i Castells és l'hereu directe permís reial les corbetes catalanes de Jeroni Campdepadrós i Susqueda, travessaven l'oceà. Les disposicions de l'últim Cavaller que abandonà, si et plau Felip V, i les dels seus fills, després, per força, la casa tres-cents anys abans. no van fer altra cosa que facilitar-los el Amb tot, Pere Grau amuntega docu- camí, i finalment donar categoria legal a mentació, mou cel i terra, i obté, gràcies un fet. La política absolutista de Felip V a la seva tossuderia, la seva influència és feta a mida per empènyer aquest i val a dir-ho els seus rals, que li siguin comerç mantingut amb heroisme de reconeguts els drets. Aconsegueix, pirata. El 1717 desapareixen les duanes doncs, la casa i els escassos horts i interiors, el 1719 es prohibeix que entri el clap de vinya i pins, pledeja, no feliç manufactura estrangera, el 1720 s'autoencara uns anys més, per obtenir la ritza que el cacau i la xoeoiata, que en propietat rural, que els frares de la teoria sols pot arribar per Cadis, siguin Mercè havien parcel·lat, però mor abans expedits sense més drets a València, d'aconseguir-ho I el seu fill, amb més Galícia, Biscaia i Catalunya. Fins el cadastre donarà bons resultats, els bon encert, ho deixa córrer.

Que Pere Grau tenia la plena con- barcelonins remuguen d'haver de pagar 33

a Madrid, però ara han de pagar un sol cop, i tenen un sol amo.

Un vell costum barceloní, el navegar a la mota, torna a donar els seus esplèndits fruits. Surten de Barcelona indianes i vi, arriba, en el mateix vaixell de tomada, cacau, xocolata, cafè, cera, i sobretot sucre.

Quan Pere Grau obté les Torres de Padrós viu a la plaça de Santa Maria, en un entresol baix de sostre, sobre uns amplíssims, bigarrats i ben nodrits magatzems.

Què van fer, quins partits van prendre durant els anys de lluites, és impossible saber-ho. En els mèrits que fa relluir per obtenir allò que demana, Pere Grau sosté, sense rubor, que els Campdepadros han estat sempre fidels al seu rei, i sobretot a la causa dels Borbons. Si els Campdepadros van ser 0 no botiflers seria difícil d'escatir, el que sí és evident és que com a bons barcelonins admiraven, aprovaven i agraïen la política del bon rei Carles III. Campdepadros pare sabia oblidar amb encert i construir sobre el buit, si calia, una imatge agradable. Quan pariava de Pere Grau, per exemple, era talment com si evoqués la imatge d'un vel! patriarca que ha tornat, després de llargs camins de probitat, a la terra promesa. És probablement aquesta imatge, esgrimida pel pare, que e! poeta arribà a odiar.

1 el cert és que l'única cosa que Pere Grau va fer, seguint els cànons dels vells patriarques, va ser ocupar-se de la boda del seu fill. Els capítols matrimonials de la boda Campdepadros 1 Jansana eren la seva obra i en podia estar orgullós, Maria Escolàstica Jansana portava un dot de quatre milions de rals. Per tenir una idea del que això significava, recordem que Josep 1 va comprar la 34

casa de la Marquesa de Montehermoso, la seva amiga, per tres-cents rníi rais, i que Girardín, en preguntar-IÏ ei monarca que si ho trobava car, contestà que no els valia ni amb la Marquesa a dins.

Maria Escolàstica era una pubilla rica per enlluernar fins els molt honrats Campdepadros.

No sabem sí era bonica o lletja. És probable que fos alta, d'ossos allargats i prims. Devia tenir les mans llargues i la pell cerosa i una boca fina, a penes dibuixada, perquè aquestes qualitats que apareixen en el noi trist que viu amb l'avi a les Torres de Padrós, no les pot haver heretat de ningú més que d'ella.

La boda es celebrà a la capella de les Torres de Padrós el dia 15 de maig de 1788. Ell té vint-i-sïs anys, ella divuit acabats de complir.

Al cap d'un any escàs, el dia 24 d'abril de 1789 neix Jeroni Gampdepadrós i Jansana, i la seva mare es mor a les primeres hores del matí.

Aquella nit la mort semblava instal·lada a la casa, com si asseguda al pati, sota l'alzina empolsada, dubtés sobre qui acabaria per endur-se'n. Si la dona de dinou anys, la criatura morada i arrugada o el vell Pere Grau que jeia agarrotat per un espectacular atac de feridura.

La tarda abans, en un dels seus arravataments d'ira, Pere Grau bastonejava un dels cotxers que li havia deixat refredar un cavall. Amb el bastó encara enlaire cau endavant ï es fa un trenc al cap que li devia produir una benefactora hemorràgia.

La mort es decideix per fi, ja amb claror de dia, per Maria Escolàstica Jansana.

Mossèn Josep Vaireda extremuncia la mare ï ei vel! ï bateja el noi, que es pot morir d'un moment a Paltre, amb els

noms de Jeroni Oleguer, Pere Grau, Silví, Honofre i Fidel Sigmaringa.

El vell Campdepadrós resisteix l'envestida i es disposa a viure immòbil, el parlar lent i palpissot, i els ulls furiosos i tristos, deu anys més.

E! pare d'aquella cosa petita i lletja es queda a Padrós tres dies més. Deixa la criatura a mans de la dida, Josefa Vails, que compleix amb devoció la seva feina, i se'n torna a ciutat on pot començar la seva pacífica i ben organitzada vida.

Potser estava convençut que aquella cosa no viuria, que desapareixeria amb Maria Escolàstica, i amb el seu dot, que tornaria als Jansana com quedava estipulat en els capítols matrimonials.

Però l'hereu dels quatre milions de rals i de les Torres de Padrós viu. Li és inevitable una certa sorpresa cada

cop que el troba, una mica més alt, una mica més com un noi qualsevol, prim, refredat, salvatge, una mica febrós, però ben disposat a viure. I és amb sorpresa que li pregunta un dia: —Quants anys tens?

El noi se'l mira i sosté la seva mirada, amb uns ulls foscos i tristos, plens d'una rara decisió.

—Nou anys —li diu.

—Ja ets un home —li diu jovial— í et vull parlar com a un home. Em torno a casar, i estic segur que t'agradarà molt conèixer la teva nova mare.

Es va fer un silenci que va anar creixent fins a fer-se insuportable, com un gran pes o una gran xafogor.

—Vols conèixer-la? —va dir el pare.

Jeroni no havia apartat els ulls de la cara del seu pare i va dir: —No.

35

IA PERSONALITAT NEURÒTICA DEL NOSTRE TEMPS KAREN HORNEY Llibres a l'abast. Edicions 62, Barcelona, 1969. 244 pàgs. Preu: 210 pis.

Amb la nota de l'editora i el fragment que transcrivim tot seguit, que comprèn el primer capítol de l'obra ja podrà adonar-se el lector que ens trobem al davant d'un assaig dels més importants de la brillant investigadora.

L'AUTOR

Karen Horney és una psicoanalista nord-americana que, juntament amb Erich Fromm, Harry Stack i Clara Thompson, representen els principals protagonistes de l'escola neojreudiana que Herbert Marcuse qualifica de revisionista. És autora de nombroses obres, entre les quals destaquen: New Ways in Psychoanalysis, Our Inner Conflicts, Self-Analysis Neurosis and Human Growth / The Neuròtic Personality of Our Time, que publiquem avui amb el títol de La personalitat neuròtica del nostre temps.

L'OBRA

La societat de consum occidental ha generat uns modes de vida, unes formes cul-

turals, uns costums i uns comportaments determinats. Al seu costat ha generat també unes neurosis específiques pròpies d'aquest tipus de societat. Analitzar aquestes neurosis és també veure les relacions que tenen amb els mòduls cultural, social i històrics de les societats que les han fetes néixer i on conviuen. És així com l'estudi psiquiàtric, cal acompanyar-lo de coneixements antropològics i sociològics per a descobrir-ne intricadíssimes correlacions. La coneguda investigadora nord-americana Karen Horney reuneix totes les condicions per a fer un estudi totalitzador de les neurosis del nostre temps. És així com planteja la psicoanàlisi a nivells més profunds que no havia pogut fer Freud. La personalitat neuròtica del nostre temps és un estudi colpidor, perquè, qui més qui menys, tothom s'hi troba descrit.

INFERÈNCIES CULTURALS I PSICOLÒGIQUES DE LES NEUROSIS Actualment emprem el terme "neuròtic" amb tota llibertat sense tenir sempre, però, una idea clara del que significa. Sovint no és més que una manera lleument fatxendosa d'expressar desaprovació: aquells qui en altre temps s'haurien limitat a qualificar una persona de peresosa, de sensible, d'exigent o de suspicaç, avui

36

probablement la titllaran, en canvi, de tica". Tanmateix, alguna cosa tenim en que ens porta a emprar aquest terme, adonar-nos-en apliquem un cert criteri determina la selecció.

"neuròla ment i sense que en

De primer, les persones neuròtiques discre-

pen dels individus normals en llurs reaccions.

Ens decantarem a considerar neuròtica, per exemple, yna noia que s'esllma més d© romandre entre el personal subaltern, que rebutja un augment de sou i que no desitja d'ésser Identificada amb els seus syperiors; o bé un artista que guanya trenta dòlars la setmana, però que en podria guanyar més si dedicava més temps al seu art, 1 que, en canvi, opta per gaudir de la vida tant com pugui amb aquelia quantitat, passar l'estona en companyia de dones 1 lliurant-se a passatemps tècnics. EI motiu pel qual qualificaríem aquestes persones de neuròtiques és que la majoria de nosaltres estem avesats, per ventura exclusivament avesats, a una norma de conducta que comporta el deler de voler ocupar un lloc capdavanter en el món, passar davant els altres, guanyar més diners que el mínim estricte necessari per a !a subsistència, Aquests exemptes demostren que un dels criteris que hom aplica ert tractar una persona de neuròtica és sí la seva manera de viure coincideix amb qualsevol de les normes de conducta del nostre temps. Si la noia sense afanys de competir, © si més no sense afanys evidents d'emulació, vivia en l'ambient cultural d'algun poble indi, fóra considerada del tot normal, o si l'artista vivia en un poblet de la baixa itàlia o a Mèxic ell, també, fóra considerat nomal, perquè en aquells indrets és inconcebible que ningú vulgui guanyar més diners o fer cap més esforç que l'absolutament indispensable per tal de satisfer les necessitats immediates. Reculant en el temps, a Grècia, l'actitud de voler treballar més del que tes necessitats exigien hauria estat considerada definitivament indecent.

Així, el terme neuròtic, bé que originàriament científic, no pot ésser emprat, actualment, sense tenir en compte les seves inferències culturals. Hom pot diagnosticar la fractura d'una cama sense conèixer els antecedents culturals del paeient, però hom correria un risc enorme si connotava que un vailet Indi era psicòtic perquè ens hagués dit que veia visions en les quals creia. En la cultura peculiar d'aquests fndls, l'experiència de tenir visions i al·lucinacions és considerada com un do especial, una gràcia dels esperits, I, deliberadament, hom els Indueix a conferir un cert prestigi a la persona que en té. Entre nosaltres una persona que es passés íes hores enraonant amb el seu avi traspassat fóra considerada neuròtica o psicòtlca, mentre que aquesta mena de comunicació amb els

avantpassats és yna norma acceptada en algunes tribus índies. Un individu que se sentís mortalment ofès si hom mencionava datant seu el nom d'un parent difunt, també el consideraríem evidentment neuròtic, però, tanmateix, fóra del tot normal en la cultura dels indis apatxes jlcarilla. Igualment qualificaríem de neuròtic l'home que s'esverés si se li atansava una dona que estigués en el període menstrual; en canvi en moltes tribus primitives la por a la menstruació és una actitud habitual.

El concepte d'allò que és normal varia no sols d'acord amb la cultura, sinó en el decurs del temps, fins I tot dins la mateixa cultura. Avui, per exemple, si una dona adulta i independent, s'arribava a considerar com "una perduda", "Indigna de l'amor d'un home decent", pel fet d'haver tingut relacions sexuals, hom sospitaria que és víctima d'una neurosi, si més no, en molts cercles de la societat. Uns quaranta anys enrera, aquesta actitud de culpa hauria estal considerada normal. Aquest concepte varia, també, dins les distintes classes socials. Els feudals, per exemple, troben normal que un home es dediqui constantment a la vagància cultivant la caça o la guerra com a úniques activitats, mentre que un membre de la petita burgesia que adoptés aquesta mateixa conducta fóra considerat decididament anormal. Aquesta variació la trobarem així mateix a propòsit de les distincions sexuals, en la mesura en què existeixen en la societat, tal com s'esdevé a la cultura occidental, en la quai hom suposa que eis homes i les dones estan dotats de temperaments diferents. Resulta, doncs» "normal" que a una dona l'obsedeíxi l'amenaça de fer-se vella s mida que s'atansa a la quarantena, per bé que un home que s'enquimerés per causa de l'edat en aquest període de la vida seria un neuròtic.

En certa mesura, tota persona educada sap que existeixen variacions respecte a allò que considerem com a normal. Sabem que els xinesos mengen aliments distints dels nostres; que els esquimals tenen concepcions diferents de la higiene; que el bruixot primitiu empra uns mètodes de cura molt altres que els utillzats pel metge modern. Que existeixen, però, variacions no sols en els costums, sinó també en els Impulsos I en els sentiments, és una noció que generalment no està tan difosa, tot i que els antropòlegs l'han establerta implícitament o explícitament. És un del mèrits de l'antropologia

37

moderna, tal com ha assenyalat Sapir, el constant redescobriment d'allò que és normal.

Per sòlides raons, cada cultura s'aferra a la creença que els seus propis sentiments i impulsos constitueixen l'expressió normal de la "naturalesa humana", i la psicologia no és una excepció d'aquesta regla. Freud, per exemple, dedueix de les seves observacions que la dona és més gelosa que no pas l'home, i aleshores tracta de basar aquest pressumpte fenomen general en fonaments biològics. També sembla

acceptar que tots els éssers humans experimenten un sentiment de culpabilitat respecte a la idea de l'homicidi. És indiscutible, però, que són molt diverses les actituds enfront de l'assassinat. Com ha demostrat Peter Freucnen, els esquimals no creuen que l'assassí hagi d'ésser castigat. En moltes tribus primitives, el perjudici infligit a una família quan algun dels seus membres ha estat assassinat per un estrany, creuen que pot ésser compensat mitjançant l'oferiment d'un substitut. En algunes cultures els sentiments d'una mare el fill de la qual ha estat mort poden ésser mitigats bo i adoptant l'homicida per tal que n'ocupi el seu lloc.

En prosseguir aplicant els descobriments antropològics, hem de reconèixer que algunes de les nostres concepcions a l'entorn de la naturalesa humana són més aviat ingènues, per exemple la noció que el sentit d'emulació, la rivalitat entre germans, el vincle de l'afecte amb la sexualitat, constitueixen característiques inherents a la naturalesa humana. Assolim el nostre concepte de la normalitat mitjançant l'aprovació de certes normes de conducta i de sentiment vigents en un grup determinat que les imposa a tots els seus membres. Les normes, però, varien amb la cultura, l'època, la classe social i el sexe.

La trascendència d'aquestes consideracions per a la psicologia és molt més gran del que

38

podria semblar d'antuvi. La conseqüència immediata és un sentiment de dubte respecte a l'omnisciència de la psicologia. De la semblança que hi pugui haver entre els descobriments relacionats amb la nostra cultura i aquells que concerneixen altres cultures, no n'hem pas de deduir que ambdues responen a les mateixes motivacions. Ja no és lícit de suposar que una nova troballa psicològica revela una tendència universal inherent a la naturalesa humana.

L'efecte de tot això és la confirmació del que alguns sociòlegs han afirmat repetidament: que no existeix res que puguem anomenar psicologia normal, vàlida per a tota la humanitat.

Aquestes limitacions, això no obstant, són a bastament compensades en obrír-se'ns noves possibilitats de coneixement. La inferència essencial d'aquestes consideracions antropològíques és que els sentiments i les actituds són plasmades fins a un grau sorprenent per les condicions sota les quals vivim, culturals i individuals, condicions que es troben indissolublement entrellaçades. Això significa, al seu torn, que coneixent les condicions culturals de la nostra vida serà més fàcil obtenir un coneixement més pregon del caràcter especial dels sentiments i de les actituds normals. I, ja que les neurosis són desviacions del patró normal de conducta, també tindrem la possibilitat de conèixer-les més bé.

En emprendre aquesta via, seguim, en part, Freud pel camí que el mena a darrera hora a oferir-nos una comprensió de les neurosis ignorada fins aleshores. Per bé que teòricament reduí les nostres peculiaritats a impulsos instintius biològicament determinats, Freud ha defensat amb energia l'opinió —en teoria i, encara més, en la pràctica— que no és factible de comprendre una neurosi sense conèixer detalladament les circumstàncies de la vida individual, sobretot les influències afaiçonadores de l'afecte en la primera infància. Aplicant un principi idèntic al problema de les estructures normals i de les neuròtiques en una cultura determinada, arribem a la conclusió que no podem comprendre les esmentades estructures si no tenim un coneixement acurat de les influències que aquella cultura particular exerceix sobre l'individu.

D'altra banda, això vol dir que hem d'anar definitivament més enllà de l'actitud de Freud, un avanç, però, que només podrà realitzar-se sobre la base dels seus descobriments revela-

\ i :

\

•

dors. Perquè» tot I que en un aspecte Freud ocypa un Hoc davanter en la seva època, en un aitre —en la importància desmesurada que assigna a l'origen biològic de les característiques mentals— ha romàs arrelat a les orientacions científiques d'aquella època. Freud ha suposat que les tendències Instintives o les relacions objectives qu© són freqüents en la nostra cultura conformen una "naturalesa humana" biològicament determinada o són producte de situacions inalterables (estadis "pregenltals" biològicament establerts, el complex d'Édip).

El desdeny dels factors culturals per part de Freud, no solament mena a generalitzacions errònies, sinó que en bona mesura obstaculitza ia comprensió de les forces reals que motiven les nostres actituds i els nostres actes. Considero que aquesta desatenció és la raó principal per la qual la psicoanàlisi, tot seguint fidelment les sendes teòriques traçades per Freud, sembla haver arribat, a desgrat de les seves possibilitats il·limitades, a un atzucac, tal com ho demostra la producció exuberant de teories abstruses i l'ús d'una terminologia nebulosa.

Hem vist, doncs, que la neurosi implica una desviació del normal. Aquest criteri és molt important, per bé que insuficient. Una persona pot deswiar-se de la norma general sense ésser víctima d'una neurosi. L'artista esmentat més amunt que es nega a dedicar més temps que l'indis* pensable a fer diners, pot partir d'una neurosi o, simplement, pot estar assumint una actitud molt sàvia a rto deixar-se arrossegar dins el corrent de la lluita competitiva. D'altra banda, moltes persones que com a resultat d'una observació superficial semblarien adaptades a (es normes estatuïdes de l'existència, poden ésser víctimes d'una neurosi greu. És en aquests casos, quan el punt de vista psicològic o mèdic es fa del tot necessari.

I és ben curiós ej«e, des d'aquest punt de mira, no resultí gens fàcil d'establir què constitueix una neurosi. De qualsewol manera, mentre ens limitem a estudiar-ne l'aspecte manifest solament, resultarà difícil de descobrir les característiques comunes a totes les neurosis. I s indubtable que no podem utilitzar els símptomes —com són ara les fòbies, les depressions, els trastorns somàtics funcionals— com a criteri, perquè, és molt factible que no es presentin.

Mal no manca, alguna mena d'inhibició, per les raons que exposaré més endavant, però poden

ésser fan subtils o estar tan ben dissimulades que s'escapin a l'observació superficial. Les mateixes dificultats sorgiran si, tenint en compte tan sols el quadre manifest, pretenem de jutjar les pertorbacions en les relacions amb els altres, bo i encloent-hi els desordres en les relacions sexuals. Aquests trastorns no manquen mal, però poden ésser molt difícils de discernir.

Amb tot, hi ha dues característiques que hora pot apreciar en totes les neurosis, malgrat no tenir un coneixement íntim de l'estructura de la personalitat: una certa rigidesa en les reaccions ï una discrepància entre la capacitat de l'individu i les seves realitzacions.

Cal explicar més bé aquestes dues característiques. Per rigidesa en les reaccions vull significar la manca d'aquella flexibilitat que ens permet de reaccionar de distinta faisó enfront de situacions diferents. Una persona normal, per exemple, es mostra suspicaç en pressentir o copsar l'existència de motius que ho Justifiquen; el neuròtic podrà concebre sospites, sense tenir en compte la situació, d'una manera permanent, tant si té consciència del seu estat com si no en té. Un individu normal sap distingir un compliment sincer d'un aitre de fals; la persona neuròtica no encerta a diferenciar-los o pot arribar a rebutjar-los del tot, en qualsevol circumstància.

Una persona normal servarà rancúnia si li sembla que algú li ha volgut imposar alguna cosa per força; ei neuròtic pol reaccionar maliciosament a qualsevol insinuació, fins i fot quan comprèn que hom ho fa per al seu propi Interès. Una persona normal pot sentir-se indecisa, de vegades, en acarar-se amb assumptes Importants ! difícils de solucionar; ei neuròtic sol mostrar-se incapaç de decidir-se en tot moment.

Això no obstant, la rigidesa només és símptoma de neurosi quart discrepa de les normes culturals. La majoria dels pagesos de la civilització occidental tendeixen a mostrar-se suspicaços davant tot allò que és nou o estrany per a ells; l'estrfcte sentit de l'economia que té la petita burgesia també és un exemple de rigidesa normal.

Anàlogament, la discrepància entre la capacitat potencial d'una persona i el que realment assoleix de realitzar en la seva vida pot obeir simplement a factors externs. Però és símptoma de neurosi si a desgrat dels seus dons 1 de les favorables possibilitats externes per a llur desenvolupament l'individu roman Improductiu; o bé

39

si malgrat tenir a l'abast totes les condicions per a ésser feliç, no pot gaudir d'allò que posseeix; encara; si una dona es considerava Incapaç d'atreure els homes a despit de la seva gran bellesa. En altres mots, el neuròtic té la impressió que ell mateix és un obstacle en el seu propi camí.

Deixant de banda el quadre manifest i observant els dinamismes que intervenen en la producció de les neurosis, trobem un factor essencial, comú a totes elles: l'angoixa i tes defenses bastides contra ella. Per moll intricada que l'estructura de les neurosis pugui ésser, aquesta angoixa és el factor que desencadena el procés neuròtic i el manté en activitat. El significat d'aquesta asseveració esdevindrà clar en els capítols subsegüents, de manera que, ara com ara, m'abstindré de donar-ne cap exemple. Si ha d'ésser acceptada, però, ni que sigui provisòriament com a hipòtesi bàsica, cal oferir-ne una explicació.

Tal com ha estat formulada, evidentment, aquesta asseveració és massa general. Les angoixes o temors —momentàniament emprarem aquests termes d'una manera indistinta—, així com les defenses contra ells, no sols es presenten sense excepció, sinó que no constitueixen reaccions privatives de l'espècie humana. En efecte, si un animal, espantat per la imminència d'algun perill, es defensa o fuig, ens trobem exactament davant la mateixa situació de temor I de defensa. Quan, atemorits pel perill d'ésser fulminats pels llamps, instal·lem una parallamps a ia teulada de casa, 0 quan la por a les conseqüències de possibles accidents ens indueix a concertar upa pòlissa d'assegurança, també intervenen aquests dos factors. Són presents en diverses formes específiques en qualsevol cultura, i àdhuc poden assumir el caràcter d'institució, com és el cas del costum de dur amulets per protegir-se d'ésser ullprès, l'observança de ritus de circumstància per por als morts, I els tabús que imposen la necessitat d'evitar l'apropament de les dones que estan menstruant per por al mal que exhalen.

Aquestes similituds podrien Induir-nos a cometre un error lògic, SI els factors de temor i de defensa són essencials en les neurosis, per què no podem considerar les defenses col·lectives contra la por com una prova evident de l'existència de neurosis "culturals"? La fal·làcia d'aquest raonament rau en el fet que ctes fertà-

40

mens no són necessàriament idèntics perquè tinguin un element en comú. No se'ns ocorreria mai anomenar "roca" a una casa pel sol fet que està construïda amb el mateix material que la roca. Quin és, doncs, el tret característic de les defenses i dels temors neuròtics que els dóna aquesta distinció específica? No deu ser, potser, que els temors neuròtics són Imaginaris?

No, perquè també podríem qualificar d'imaginària la por als morts; i en ambdós casos no faríem sinó manifestar una impressió basada en la manca de comprensió» Potser és degut al fet que ei neuròtic essencialment no sap per què té por? No, perquè tampoc l'home primitla no sap per què té por dels morts. Aquesta distinció res no té a veure amb el grau de consciència o de racionalitat que hom pugui tenir, sinó que radica en els dos factors següents.

En primer lloc, les condicions de vida que imperen en cada cultura engendren certs temors que poden ésser causats per perills externs (les forces naturals o els enemics), per les formes que adopten les relacions socials (desencadenament de l'hostilitat per causa de l'opressió, de la injustícia, de ia dependència forçada, de les frustracions), per les tradicions culturals (la por ancestral als dimonis o a la violació dels tabús), independentment de com s'hagin pogut originar. Un individu podrà estar més o menys subjecte a aquests temors, però en general és lícit de suposar que són imposats a tots els individus d'una cultura determinada, i que ningú no pot eludir-los. El neuròtic, en canvi, no solament comparteix els temors comuns a tots els individus d'una cultura, sinó que arran de les condicions de la seva vida individual •—tes quals, tanmateix estan entrefelxides amb les condicions generals— també té d'altres temors que en quantitat o bé en qualitat es diferencien dels corresponents a la norma cultural.

En segon lloc, els temors regnants en una determinada cultura en general solen ésser defugits mitjançant certs recursos de protecció (com ara els tabús, el ritus i els costums). Normalment aquestes defenses representen una forma més senzilla de resoldre l'angoixa que no pas les defenses que el neuròtic basteix de maneres diverses. Així, tol I que hagi de sotmetre's 8 les aprensions I defenses de la seva cultura, una persona normal generalment estarà ert condicions de viure d'acord amb les seves capacitats potencials i de gaudir d'allò que la vida pot oferir-li, A l'ïndïvïdu normal II és factible d'apro-

fitar al màxim les possibilitats que li brinda la seva cultura. En expressar-ho en termes negatiu*, no pateix més dei que és Inevitable en aquestes condicions, EI neuròtic, en canvi, sempre pateix més que l'Individu corrent, car Invariablement II cal pagar un preu exorbitant per les seves defenses, cosa que consisteix en la minva cte la seva vitalitat I de la seva expansió 0, més específicament, en la restricció de les seves capacitats de realització 1 de gaudí, que comporta la discrepància citada. En realitat, el neuròtic és sempre una persona que pateix.

L'única raó per la qual no he esmentat aquest fet en parlar de tes característiques generals de les neurosis que pacten deduir-se d'una observació superficial és que no resolta necessàriament accessible a l'observació externa, i s ben possible que ell mateix no s'adoni del seu sofriment Parlant de temors i de defenses, tinc por que, a hores d'ara, molts lectors començaran d'impaeientar-se davant una exposició tan extensa a conseqüència d'una pregunta tan simple com és "què constitueix una neurosi". En descàrrec, puc assenyalar que tots els fenòmens psíquics sempre són intricats; que, per bé que aparentment les preguntes són senzilles, les respostes no ho són mai; i que la tesf plantejada aquí des d'un principi no és gens excepcional, sinó que ens acompanyarà al llarg del llibre, sigui quin sigui el problema que tractem. La dificultat principal que presenta la definició d'una neurosi rau en ei fet que ni els recursos psicològics ni eis sociològics no permeten, per si sols, donar una resposta satisfactòria, per tal com cal tenir-los en compte alternativament, ara l'un, adés ("altre, tal com en realitat hem fet. Si preteníem de considerar la neurosi únicament d'acord amb l'aspecte de la seva dinàmica I de la seva estructura psíquica, hauríem de concedir una existència objectiva a un ésser humà normal @I qual no existeix. Tan bon punt travessem la frontera del nostre propi país o Sa d'aquells que posseeixen cultures similars a fa nostra, ens topem de seguida amb més dificultats, S si encarem la neurosi només des del punt de vista sociològic, considerant-la com una mera desviació de la norma de conducta comuna a una certa societat, negligirem grollerament tot allò que sabem sobre les característiques psicològiques de la neurosi,

i en cap escola ni país no trobarem ni un sol psiquiatre que accepti aquests resultats com allò amb què ell està avesat a designar les neurosis.

La conciliació d'ambdós punts de vista s'obté mitjançant un mètode d'observació que tingui en compte els fenòmens anormals tant en el quadre manifest de la neurosi com en la dinàmica dels processos psíquics, sense jutjar, però, cap d'aquests fenòmens com el principal i decisiu. Cal que tots dos estiguin combinats. En general, aquest és el camí que hem seguit en assenyalar que el temor i la defensa conformen un dels ceníres dinàmics de la neurosi, però solament constitueixen una neurosi quan discrepen en quantitat i qualitat dels temors i de les defenses normals en (a mateixa cultura.

Cal que avancem una passa més en aquesta direcció. Hi ha encara una altra característica essencial de les neurosis: la presència de tendències en conflicte de l'existència de les quals, 0 si més no dei contingut precís de les quals, el neuròtic mateix no s'adona ï per a les quals automàticament tracta de trobar certes solucions de compromís. í s aquesta darrera característica la que de diverses formes Freud ha remarcat com a element indispensable de les neurosis. Allò que distingeix els conflictes neuròtics d'aquells que comunament existeixen en una cultura, no és ni llur contingut ni el fet que siguin essencialment inconscients —en ambdós aspectes els conflictes culturals corrents poden ésser idèntics— sinó ia circumstància que en ei neuròtic els conflictes són més aguts i més accentuats, L'individu neuròtic persegueix i abasta solucions de compromís —no pas inoporiunament classificades com a neuròtiques— 1 aquestes solucions són menys satisfactòries que les de l'individu corrent i són abastades amb gran perjudici de la personalitat total.

Resumint totes aquestes consideracions, encara no podríem oferir cap definició arrodonida de la neurosi, però podem arribar a descriurela: la neurosi és un trastorn psíquic produït per temors ï defenses contra aquests temors, i per les temptatives d'establir solucions de compromís per a les tendències en conflicte. Per raons pràctiques, és aconsellable anomenar neurosi a aquest trastorn solament quan es desvia de la norma vigent en la cultura respectiva.

41

maigret i el client del dissabte Georges Simenon Col·lecció La Cua de Palla, Edicions 62, Barcelona» 1968. 96 pàgs. Preu: 45 pis.

Aquesta col·lecció aporta a ia nostra bibliografia unes excel·lents traduccions, un cabal de novel·les policíaques i de misteri, important i selecte.

Georges Simenon hf té la seua part; i avui ens plau de comentar per a l'extens sector de públic que s'agrada d'aquesta interessant literatura, un dels seus llibres, on relata una de les més originals intervencions del fames comissari Maigret.

Efectivament, com anuncia §a nota editorial "Maigrei n'ha vist de verdes i de madures, però encara no s'havia trobat mai amb un presumpte futur assassí que acudis a casa seva a comunicar-li la seva intenció de matar la dona I el seu amant. Per això era difícil saber què fer, si no era establir una discreta vigilància prop de la llar desavinguda. Ben inútil, d'altra banda, car quan Planction es féu fonedís ningú no se n'adonà, tot i que l'home anava carregat amb maletes I confortat amb el respectable viàfic de tres milions de francs vells. Sortosament, Planchon tenia els seus petits vicis. És veritat que, personalment, no li havien de servir de res, però Maigret si que els aprofitaria. Aclarien la pista que, com calia suposar, passava per un dormitori", Georges Simenon, un dels més grans especialistes de la novel·la psicològico-policíaca, de la talla d'Agatha Christie, Philips Oppenheim, Dashiell Hammet i altres igualment famosos, nasqué a Lieja (Bèlgica) el 1903, creà el seu personatge Maig ret el 1929, i entrà de ple en el gènere que tan magistralment domina, el 1932.

La prosa de Simenon, d'una gran naturalitat, distreta per molts agradoses diàlegs, us endinsa suaument en el medi, en l'ambient íntim dels seus protagonistes; els quadres de les seues obres són traçats mestrívolameni, i us acosten a la vida descrita, com qui no fa; detalls petits, en profusió, significatius, us preparen l'ànim per a sentir l'alé de la intriga i del misteri, porten fa vostra curiositat despertíssima pels camins de l'ansietat i l'emoció.

I ara, conega o no el nostre lector l'estil magistral de Simenon, creem que li serà grat llegir un tros del primer capítol de "Maïgret i el client del dissabte", en traducció de la llorej*ada escriptora Maria Aurèlia Capmany. Heus-lo ací, doncs:

42

Certes imatges, sense cap mena de raó, sense com va ni com costa, se t'arrapen, es queden tossudes en el nostre record, malgrat que, amb prou feines, tenim consciència d'haverles registrades i que no corresponen a res d'important. D'aquesta manera, sens dubte, Maigret podria reconstruir, molts anys més tard, minut per minut, gest per gest, aquella tarda sense història, al Quai des Orfèvres.

En primer lloc el rellotge de marbre negre amb ornaments de bronze, sobre el qual s'havia posat la seva mirada, en el moment que marcava les sis i divuit minuts, cosa que volia dir que eren una mica més de dos quarts de set. En els attres deu despatxos de la Brigada Criminal, tant en el més gran que ocupava el comissari, com en els dels altres subordinats, uns altres rellotges idèntics, amb els seus corresponents canelobres a banda i banda, des de temps immemorial, endarrerien també.

Per què li havia vingut aquesta idea, avui, i no pas un altre ella? Fer un moment es va preguntar, en quants departaments, de ministeris, un tal F, Ledent, que signava amb lletra anglesa ©n si quadrant esborrat, havia endossat en altres temps un lot de rellotges, 1 pensà en les pressions, les intrigues, les propines que havien precedit aquell magnffic negoci.

F. Ledent havia mort feia mig segle, potser un segle 1 tot, tenint en compte l'estil dels seus rellotges.

E! llum amb pantalla verda era encès, car era ©1 mes de gener. Per tota la casa també els llums eren Iguals.

Lucas, de peu dret, ficava en un sobre groguenc els documents que Maigret li acabava de donar, un darrera l'altre.

—Deixo Janvíer al Grillon?

—No massa estona. Envla-H algú per rellevar-lo, S'havien produït, un darrera l'altre, com sempre, una sèrie de robatoris de joies en els grans hotels dels Champs Elysées, i havien posat a cada un, un vigilant discret.

Maigret, maquinalment pitjà el timbre elèctric.

El vell Joseph, el bidell amb cintes platejades no va tardar a obrir la porta.

—No queda ningú que m'esperi? —preguntà el comissari.

—A part la boja...

No era important. Feia mesos que es ficava dues o tres vegades per setmana al Quai des Orfèvres, ï s'instal·lava sense dir un mot a la sala d'espera i es posava a fer mitja. Mai no demanava per ésser rebuda. EI primer dia Joseph

li havia preguntat qui volia veure.

Ella li havia somrigut amb un aire maliciós, gairebé trapella, i havia contestat; —EI comissari Maigret em cridarà quan em necessiti...

Joseph li havia allargat una fitxa. Ella l'havia omplerta amb una lletra regular que feia ferum de col·legi de monges. Es deia Clementirte Pholien i vivia ai carrer Lamark.

Aquesta vegada, el comissari l'havia fet rebre per Janvier.

—Qui us ha convocat?

—EI comissari Maigret ja està al corrent.

—Us ha enviat una convocatòria?

1 ella somreia, petita, graciosa, malgrat els seus anys.

—No cal cap convocatòria.

—Teniu alguna cosa per dír-li?

—Potser sí...

—Es troba molt ocupat en aquest moment.

—No hi fa res, Ja m'esperaré.

S'havia esperat fins a les set i després se n'havia anat. L'havien tornat a veure uns quants dies més tard, amb el mateix capell morat, les mateixes agulles de fer mitja, i s'havia instal·lat, com una clienta de temps, a la sala d'espera amb vidrieres.

Havien investigat una mica. La dona havia tingut una merceria a Montmartre, durant molt temps, i ara cobrava una renda confortable. Els seus nebots i nebodes havien intentat de fer-la internar diverses vegades, però cada vegada l'havien fet sortir del manicomi, tot declarant que no era pas perillosa.

On devia haver pescat el nom de Maigret?

No el coneixia pas de vista, car ell havia passat diverses vegades per davant de la vidriera, i la dona no l'havia reconegut.

—D'acord! Som-hi, Lucas, pleguem!

Plegaven d'hora, sobretot per ésser dissabte.

El comissari omplia una pipa, es disposava a agafar l'abric, el barret i la bufanda de l'armari.

Passava per davant de la sala amb vidrieres, girant el cap per precaució i, Ja al pati, retrobava la boira groguenca que havia caigut sobre Paris a la tarda.

No tenia pressa. Amb el coll de l'abric alçat, les mans a les butxaques, tombava a la cantonada del Palau de Justícia, passava sota el gran rellotge, travessava el Pont-au-Change. Quan ja arribava al mig del pont, va tenir la sensació que algú el seguia i es va girar vivament. Hi havia molts vianants en tots dos sentits. Gairebé tots, per culpa del fred anaven de pressa. Va estar gairebé segur que un home vestit de fosc,

43

a una desena de metres d'ell, girava cua de pressa.

No hi va donar importància. Només era una impressió.

Uns quants minuts més tard, esperava l'autobús a la plaça de Chatelet, pujava a la plataforma i encenia la pipa. ^Realment aquesta pipa tenia un gran gust especial? Ho hauria jurat.

Potser per culpa de la boira, d'una certa qualitat de l'aire. Un gust força agradable.

No pensava res d'especial, mirava més enllà dels caps gronxadissos dels seus veïns.

Després altre cop la voravia, el bulevard Richard Lenoir gairebé desert, ia claror que reconeixia, de lluny, del seu pis. Pujava l'escala tan coneguda, veia les ratlles de llum sota les portes, sentia veus sordes, melodies de ràdio.

La porta s'obria com de costum, abans que ell no toqués el timbre, i la senyora Maigret, a contrallum, es posava misteriosament un dit als llavis.

Maigret la mirava, amb aire interrogant, tractant de veure alguna cosa darrera d'ella.

—Hi ha un que... —murmurà ella.

—Qui? —No ho sé... És tan estrany...

—Què t'ha dit?

—Que t'ha de parlar sens falta...

—Com és?

44

—No t'ho podria dir, però l'alè li fa pudor d'alcohol...

Hi havia empanada lorenesa per sopar, ho sabia per l'olor que sorgia de la cuina.

—On és?

—L'he fet entrar al saló...

Ella l'ajudava a treure's l'abric, li prenia el barret i la bufanda. Li va semblar que el pis no era tan il·luminat com de costum, però evidentment era només una impressió. Va alçar les espatlles, va empènyer la porta del saló, on, des de feia un mes hi havia un televisor en un racó privilegiat.

L'home s'havia quedat en un angle, bo i dret, amb abric i el barret a la mà. Semblava impressionat i gairebé no gosava mirar el comissari.

—Us demano excuses d'haver-vos vingut a trobar aqut a casa... —barbotejà.

Maigret havia observat de seguida el llavi partit de l'home, i no li desagradava pas la idea de trobar-se per fi enfront del personatge.

—Heu vingut diverses vegades al Qual des Orfèvres, oi?

—Diverses vegades, si...

—Us dieu... Espereu... Planchon...

—Leonard Planchon, això mateix...

I repetia, cada cop més humil.

—Us demano excuses...

La seva mirada feia el tomb del petit saló, s'aturava a la porta que havia quedat mal ajustada, com si tingués ganes de fugir una vegada més. ^Quantes vegades se n'havia anat sense emprendre el comissari?

Cinc vegades almenys. Sempre el dissabte a la tarda. De tal manera que havien acabat anomenant-lo el client del dissabte.

Semblava la història de la boja, amb variants.

La B. C. com els diaris, atreu tota mena de gent més o menys estranya de comportament, i n'hi ha que acabeu coneixent, cares que esdevenen familiars.

—De primer us vaig escriure... —murmurà l'home.

—Seieu.

Per la porta vidriera podien veure la taula del menjador parada i l'home hi va clavar una ullada de costat.

—És l'hora de sopar, oi?

—Seieu —va repetir el comissari amb un sospir.

Una vegada que tornava d'hora, I, malgrat tot, hauria de menjar tard. Malaguanyada empanada! I malaguanyades notícies del telediari!

Feia unes setmanes que ell i la seva dona

havien agafat el costum de mirar la televisió tot menjant, i per això havien canviat de lloc a taula.

—Que dieu que m'heu escrit?

—Com a mínim deu cartes.

—Firmades amb el vostre nom?

—Les primeres sense firmar... Les vaig estripar... També vaig estripar les altres... Va ser llavors que vaig decidir de venir-vos a veure,,.

Maigret reconeixia també la pudor d'alcohol, però el seu interlocutor no estava pas borratxo.

Nerviós, sí. Estrenyia els dits entrellaçats amb tanta força que les falanges esdevenien lívides.

Només molt a poc a poc prenia forces per posar els ulls al damunt del comissari i la mirada era gairebé de súplica.

Quina edat tenia? Era difícil de dir. No era ni jove ni vell, feia la impressió que no havia estat mai jove. Trenta-cinc anys?

Tampoc no era fàcil de determinar a quina categoria social pertanyia. La roba era mal tallada, però de bona qualitat, les màns, molt netes, eren d'un treballador manual.

—Per què vau estripar aquelles cartes?

—Vaig tenir por que em prenguéssiu per un boig...

I, alçant els ulls, afegí amb la necessitat de convèncer: —No en sóc, de boig, senyor comissari...

Us suplico que us ho cregueu, que no sóc boig...

Això és en general un mal símptoma, però Maigret gairebé ja estava convençut. Sentia que la seva dona anava i venia per la cuina. Devia haver tret l'empanada del foc, que de tota manera ja no es menjaria al punt.

—Així de primer em vau escriure tot de cartes... Després us vau presentar al Quai des Oríèvres... Un dissabte, si no m'equivoco...?

—És l'únic dia que tinc lliure...

—A què us dediqueu, senyor Planchon?

—Pintor de parets... Tinc un negoci... No us penseu, petit... Quan la temporada és bona arribo a tenir cinc o sis obrers... Ja m'enteneu...!

Per culpa del llavi partit era difícil de saber si somreia tímidament o si feia una ganyota. Els ulls eren d'un blau molt clar, els cabells rossos eren més aviat rogencs.

—La primera visita és de fa més o menys dos mesos... Vau escriure a la fitxa que volíeu veure'm personalment.,. Per què?

—Perquè només us tinc confiança a vós...

He llegit en els diaris,..

—Molt ból Aquell dissabte en lloc d'esperar us en vau anar al cap d'uns deu minuts...

—Vaig tenir por...

—De què?

—Em va semblar que no em prendríeu seriosament... O que no em deixaríeu fer el que tenia entre cella i cella, —Vau tornar el dissabte següent...

—Sí...

Maigret tenia aquell dia una sessió amb el superior i dos altres empleats més. Quan en va sortir, dues hores més tard, la sala d'espera era buida.

—També teníeu por?

—Ja ni ho sabia...

—Què és el que ja no sabíeu?

—Si tenia ganes d'anar fins al final...

Es passava la mà pel front.

—És tan complicat...! Veieu, hi ha moments en què em sembla que ja no hi toco...

Una altra vegada Maigret li havia enviat Lucas. L'home no havia volgut confiar-li ta raó de la seva visita, tot dient que era una qüestió personal, i literalment havia arrencat a córrer.

—Qui us ha donat la meva adreça?

—Us he seguit... Dissabte passat vaig estar a punt d'emprendre-us al carrer, però després vaig decidir que no era lloc per tenir-hi una conversa com la que volia tenir amb vós... Ni tampoc al vostre despatx... Potser ho entendreu...

—Com ho sabíeu que avui vindria cap a casa?

I de sobte Maigret es va recordar d'aquella sensació al Pont-au-Change.

—Estàveu amagat, al moll, oi?

Planchon feia que sí amb el cap.

—M'heu seguit fins a l'autobús?

—Això mateix... Llavors he agafat un taxi, i he arribat uns minuts abans...

—Teniu problemes, senyor Planchon?

—Pitjor que problemes.

—Quants gots us heu begut abans de venir?

—Dos... Potser tres? Abans no bevia, a tot estirar un got de vi als àpats...

—I ara?

—Depèn dels dies... O més ben dit de les nits, perquè no bec durant el dia... Si fa un moment m'he clavat tres conyacs ha estat per donar-me forces... Us molesta?

Maigret fumava lentament la pipa, sense deixar de mirar el seu interlocutor, tot tractant de fer-se'n una opinió. No ho havia aconseguit encara. Endevinava en Planchon un aspecte patètic que el desarmava.

45

NOTICIARI De l'homenatge a Joanot Martorell -to A València # GORG publicarà fragments de l'obra TIRANT LO BLANC en números successius, com Ja hem anunciat en el "Comentari" corresponent

La conferència inaugural correrà a càrrec de l'acadèmic don Dàmaso Alonso i la clausura serà feta per l'acadèmic i Professor de Literatura catalana don Martí de Rlquer.

Al Principat # L'Ateneu Mercantil, per mitjà de la seua Comissió de Cultura Valenciana, instituí, segons comunicació de 6 de febrer últim, eis següents premis literaris: 1,er 6.000 pessetes a un poema en llengua valenciana, lliure en mètrica i extensió, que exalce la figura de Joanot Martorell.

2,°n 6.000 pessetes a un altre poema en llengua valenciana, lliure en mètrica I extensió, que exalce l'obra TIRANT LO BLANC. 3.9f 6.000 pessetes al millor article (en castellà o valencià) insert en la premsa, diària o no, fins el dia 20 de maig de 1969, a l'entorn de la commemoració.

Els treballs se presentarien en la forma habitual en aquesta mena de concursos, a la Secretaria de l'Ateneu abans de les 12 hores del dia 21 de maig de 1969, La Societat anuncià, així mateix, el seu desig de celebrar una Festa o Certamen Literari per al lliurament dels premis. # Cicle de Conferències. La Comissió de Cultura Valenciana de l'Ateneu, ha organizat aixt mateix un Cicle de Conferències sobre Joanot Martorell i la seua obra, en el qual intervindran destacadament diversos intel·lectuals de València o residents a la nostra ciutat.

PREMIS PREMI "JOAN SENENT IBASfES" Segoos ens comunica gentilment la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, en la darrera reunió celebrada recentment pel Tribunal del Premi, s'aprovaren les condicions de la XIII

48

Llegim a la prestigiosa revista barcelonina "Serra d'Or": "El 16 de febrer fou estrenada, dins el Cicle (el de Teatre de "Cavall Fort"), l'obra de Maria Aurèlia Capmany BREU RECORD DE TIRANT EL BLANC; sota la direcció de Josep M. Sagarra, la interpretaren els alumnes de T'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual".

Maria Aurèlia Capmany, s'ha recordat de Joanot Martorell i ha bastit un resum escènic de "Tirant lo Blanc"; no m'erro pas si dic que el nostre vell llibre de cavalleria fou una autèntica revelació; per a aquells qui el descobrien per primera vegada, en no haver-ho pogut fer a escola, i per a aquells qui el consideraven un fòtil respectable i empolsinat. La sornegueria de Joanot Martorell, que és la sornegueria del qui contempla un món periclitat i ha deixat de creure ja en els seus valors mítics però encara actuants, ha estat retinguda en el text lineal confegit a base d'episodis, que ha escrit Maria Aurèlia Capmany."

La representació, segons l'esmentada revista, fou un complet èxit pel muntatge i l'encertada interpretació. EI paper principal, o siga el de Tirant, anà a càrrec de l'actor Josep Gri.

CONCURSOS convocatòria, corresponent a l'any 1970, que són les segiientes: —Import del premi: 50,000 pessetes.

—Obra: peça musical per a banda, inspirada en motius valencians tradicionals.

—Duració mínima de la interpretació: 10 minuts.

—Fi del termini .per a la presentació de les obres que aspiren al premi: 15 d'abril de 1970, S'acordà sol·licitar de l'Excm. Ajuntament de València, que siga declarada peça. obligada en el Certamen Musical de la Fira de Juliol de 1970, la que obtinga aquest premi, CONCURS LITERARI A ALCOI Alcoi, la bella ciutat de les muntanyes meridionals, donà, una vegada més, prova de la seua vitalitat cultural convocant el VI Concurs Literari del Centre Excursionista. S'hi instituïren els premis següents: PROSA Un de 5.000 pessetes i dos accèssits —un de 2.000 i un altre de 1.500—. Els treballs podrien ser ua conte o bé un estudi-reportatge o narració, sobre temes de muntanya o costums i folklore d'un poble o comarca.

PREMIS INFANTILS Un de 750 pessetes i tres accèssits de 500 cadascun. Temes: conte relatiu a la infància, o narració o poesia sobre festes populars d'una ciutat o poble. Els treballs tindrien com a mínim 2 folis d'extensió. L'edat dels autors no seria superior als 15 anys.

CONDICIONS GENERALS Els treballs haurien de ser en llengua valenciana i presentats abans del 31 de maig de 1969 en el Centre Excursionista d'Alcoi, Carrer del Venerable Ridaura, 29-

ELS PREMIS DE SANTA LLÜCIA Els nombrosos i importants premis literaris que s'escauen per aquella festa ("Sant Jordi".

"Aedos", "Nova Terra", "Carles Riba", etc), segons les nostres darreres notícies, es dividiran d'ara en avant en dos grups: uns que seguiran adjudicant-se per Santa Llúcia i uns altres en el mes de maig. Entre aquests últims, es troba el de la Fundació Huguet Segarra, de Castelló de la Plana. (Estudi sobre la llengua, dotat amb 25.000 pts.)

PREMI DE NOVEL·LA "PRUDENCI BERTRANA" S'anuncia en el Centre Artístic de la ciutat de Girona, que l'adjudicació d'aquest important premi de novel·la en la nostra llengua (150.000 pessetes), serà fixada pròximament pels organitzadors abans del dia 30 del present mes. L'admissió d'originals finalitzà el 31 de març darrer.

DIVERSES Sobre litúrgia Tenim notícia fidedigna que s'ha celebrat recentment una reunió de religiosos 1 seglars, experts en la matèria, que han elevat a la Jerarquia una proposta de text definitiu per a la celebració de la missa en llengua vernacla a les diòcesis del País Valencià.

Triomf d'un escriptor valencià als EE.UU. Arriba amb retard a nosaltres la notícia que un dels coautors de! llibre POETES UNIVERSITARIS VALENCIANS, editat per L'Estel el 1962, va ser objecte d'un estudi força elogiós, de Julio Rodríguez Puértolas, titulat LLUÍS ALPERA, Present Day poet.

Tal estudi aparegué, fa quasi un any, a la important revista nord-americana FREELANCE, de la "Student Union Washington University",

St. Louis, Missouri, USA, i en el seu Volum Vil-1 (V-1968). Julio Rodríguez, hi insereix un poema d'aquest poeta valencià —"En Memòria de Ché Guevara"— donant l'original en la nostra llengua i la versió anglesa de Constance Mazlish, Lluís Alpera resideix actualment a Atlanta, EE.UU.

El Teatre En poc temps, el públic barcelonès ha pogut assistir a representacions de versions magnífiques en llengua catalana, d'obres de Bemard Shaw ("Pigmalió"), Arnold Wesker ("Les arrels") i Albert Garnús ("Els justs").

Són de remarcar també les representacions pel "Teatre Experimental Català" d'*'AHcla en terra de meravelles" i "Breu record de Tirant el Blanc" (aquesta darrera ja esmentada més amunt).

4?

uurso 00

Lengua Valenciana d'Enric Valor Un volum de 291 pàgs. Preu: 100 pts.

Entre USAR simplement un idioma i SABER usar-lo amb competència i correcció, hi ha una distància: la gramàtica. Però la gramàtica es pot aprendre, com tantes altres coses. Aquest llibre és precisament una gramàtica clara i fàcil —però seriosa i ben construïda— que serà per igual útil a tots els catalans, valencians i balears, així com a aquells castellans que s'interessen per la nostra llengua.

Conté taules de verbs irregulars i uns indispensables vocabularis.

Demaneu-la a aquest Butlletí, en la "Hoja de Pedido", per a obtenir el descompte de subscriptor, o al vostre llibreter.