Gorg Revista Bibliogràfica. Número 6. Febrer-Març 1970 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS 1 . a Aixl com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides pel Butlletí pel fet de publicar-s'hl, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2. a Les cartes rebudes seran publicades si, a Jul de la direcció del Butlletí, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3. a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, Institucions o pobles. 4. a Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temas bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte del Butlletí; i 5) noticies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se I que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques.

POLÈMICA Sr. Director: Aprofitant l'ocasió que GORG dóna als valencians d'expressar-se, voldria plantejar una qüestió, la importància de la qual per al nostre País és palesa. Es tracta de treure a la llum pública la discussió envers el present i el futur de la literatura valenciana. Aquesta discussió ha estat començada fa temps per alguns valencians, però crec que és molt més enriquidor que prenga la forma de polèmica inscrita en l'esforç col·lectiu que, amb esperit crític, cal que fem els valencians per conèixer la nostra realitat i preparar el nostre futur. Literatura valenciana és la part de la literatura catalana que es fa als País Valencià i que neix de les específiques condicions socio-històriques valencianes. Són aquestes condicions particulars del nostre País que faran que el debat sobre la literatura valenciana serà independent del que —com sabem— es desenvolupa ara al Principat entorn de la literatura catalana. La nostra literatura és específica, com diem, pel context social on neix, context dins del qual té un lloc preeminent, com assenyala Ninyoles, el nostre conflicte lingüístic. Una senzilla constatació històrico-crítica ens dóna a conèixer la fluixesa de la literatura valenciana de la Renaixença ençà. Amb la mirada sobre la nostra producció literària al segle xx i especialment dels darrers anys (el nostre present), ens adonem de la seua pobresa per ella mateixa, del seu volum ridícul, de la seua migrada projecció social. Deixant a banda les excepcions, meritíssimes excepcions que tots coneixem, la nostra

conclusió no pot estar massa lluny de l'expressada més amunt. És aquesta realitat que cal explicar-se i prendre després aquesta explicació com a base per a preveure el futur, preveient al mateix temps les possibilitats d'incidir en el procés. El complex de causes que motiven aquesta situació són sens dubte causes socials, és a dir, la clau d'aquesta situació tan sols la trobarem indagant en la nostra societat i en les seues relacions envers el fet literari. En primer lloc, dins una societat classista com la nostra, el suport bàsic de la literatura és, en aquesta etapa del nostre desenvolupament social, la burgesia. La burgesia, classe dominant, és suport en tant que consumidora fonamental de la producció literària i en tant que productora d'escriptors. En la seua privilegiada posició, és on pot haver-hi el sediment cultural necessari i els mitjans materials també en gran mesura necessaris, que faciliten la formació d'escriptors. Al nostre País, però, amples sectors de la burgesia de les ciutats grans (Alacant, València) han abandonat la llengua del País i, per diversos motius —entre ells el seu hibridisme—, la nostra burgesia té ben poques inquietuds literàries (com ho demostra el seu baix consum de literatura en altres llengües). Conseqüència d'això és el reduït prestigi social que la nostra llengua té com a vehicle d'expressió artística (no parlem de científica!). I també és una conseqüència d'això l'absència d'una literatura burgesa "típica" al nostre País. La nostra societat canvia, i es pot observar com la pèrdua progressiva de l'hegemonia ideològica de la burgesia produeix tota una sèrie de fenòmens nous. De cara al futur i dins d'aquestos canvis necessaris, devem plantejar-nos la possibilitat d'una literatura valenciana popular, és a dir, literatura feta per escriptors fora de l'òrbita burgesa i dirigida al poble mateix. Aquesta literatura popular tindria les seues arrels ja en l'època que vivim ara, de pèrdua de l'hegemonia ideològica de la burgesia. No podem oblidar, però, que aquest futur pot ser tot un altre i que el seu desenvolupament en aquest sentit pot ser influït per l'acció conscient des d'ara mateix. Les dificultats que una literatura popular trobaria al País Valencià són grans: l'herència de les èpoques passades és realment pobra i la formació de nous escriptors dificultosa. D'altra banda, el nostre tradicional tancament respecte de la resta de la literatura catalana hi influeix contràriament. Les qüestions que podem plantejar-nos són moltes: —Quines possibilitats té encara una literatura burgesa "tardana" per a constituir-se, si encara en té? —Quins canvis més hauria d'experimentar la nostra societat de cara al sorgiment d'una literatura popular amb empenta? —Es podrà solucionar la contradicció "vitalitat de la llengua/empobriment cultural" que hi ha al camp valencià? Etc., etc.

La meua intenció és, clarament, una crida als nostres intel·lectuals —escriptors, sociòlegs...— i, en general, als valencians interessats per tal de discutir col·lectivament aquestos problemes... Crec que la importància del tema s'ho val. Atentament, GUSTAU MUÑOZ

València, 15 de gener de 1970

INICIATIVES Sr. Director: Sóc natural de la comarca que ha estat molt fidel a la nostra llengua materna en aquesta contrada; aquesta és la zona de la muntanya on hi ha les localitats de Cocentaina, Alcoi, Xixona, Ibi, Castalla, Onil i pobles menors disseminats per barrancs i vessants, mal comunicats però amb una formidable activitat econòmica alguns i tots sens dubte ben disposats per a millorar-se en l'aspecte cultural. Existeix entre la nostra joventut valenciano-parlant un cer orgull i interés latent per la nostra llengua i cultura autòctones, que seria una vertadera llàstima de no estimular i endegar precisament en aquest temps de vertadera prova quan, atrets pel nostre benestar econòmic, s'instal·len als nostres pobles gran nombre de famílies de parla castellana, que, per bé que són rebuts amb cristiana hospitalitat, ens agradaria que assimilassen també la nostra idiosincràsia i la nostra llengua i mal podrem aconseguir-ho sense que nosaltres estiguem degudament formats i convençuts. Li suggeresc una propaganda a base de fullets de text senzill exalçant la nostra llengua i el nostre teatre, que en època passada va tenir un gran auge en aquesta comarca. Crec que si en les nostres llibreries estigués a la venda l'almanac valencià, sens dubte seria adquirit per molta gent de la nostra parla. Molt estupend que els xiquets que acudeixen als temples poguessen aprendre el catecisme en valencià. Ens agradaria que la revista GORG publicas a cada número la ressenya d'un d'aquests pobles començant per Alcoi, que és la ciutat més important de la comarca i el poble on es parla més valencià. A quasi tots els valencians que tenim consciència de ser-ho ens molesta que en la premsa, ràdio i televisió se'ns mencione com "levante español", perquè sembla que aquesta expressió esborra la nostra personalitat. Queda clar que la nostra terra és el Regne de València o el País Valencià. Crec que en la portada de GORG hauria de figurar l'escut regional. Ens alegraria que existís un mitjà fàcil i estimulant per a l'aprenentatge correcte del valencià, almenys en aquestes localitats de vida pròspera i activa, que constitueixen vertaders centres d'irradiació econòmica i cultural en les seues petites comarques o zones d'influència. El salude amb tot afecte. VICENT GISBERT NOVELLA Ibi, desembre de 1969. Resp.—Les opinions i suggerències d'aquest comunicant són dignes de meditació i consideració. GORG les publica gustosament, i expressa la seua simpatia per les intel·ligents iniciatives del Sr. Gisbert.

MÉS INICIATIVES

NOM ESCAIENT, UNA CONSULTA

Sr. Director: Estem molt satisfets perquè en el País Valencià contem ja amb una revista que s'ocupa de la nostra cultura. Ens sembla molt bé que comenteu els llibres de totes les nostres editaríais, tant les del nostre País Valencià com les del Principat i les Illes, però trobem que no sols en els llibres es troba la nostra cultura, sinó que també en els periòdics i revistes de la nostra llengua, com és per exemple Oriflama, revista de la Joventut, i altres tantes publicacions que hi ha pertot arreu.

Sr. Director:

Aprofite l'avinentesa per a saludar-vos cordialment.

"Nom encertat" Em plau felicitar-vos pel vostre editorial publicat en el núm. 3 del vostre Butlletí i també pel seu nom. Efectivament, GORG és una paraula abundant en la toponímia de València, Catalunya i de les Balears i és també una paraula emprada en els poemes i escrits en prosa dels nostres literats, antics i moderns. En corroboració de la meua afirmació podria esmentar nombrosos textos d'autors de les nostres terres, però avui em limitaré a citar-ne un que segurament coneixen molts lectors d'aquest Butlletí car es tracta d'una legítima glòria de les nostres lletres; Teodor Llorente:

MIQUEL JOAN I PERIS Picassent, gener de 1970.

Joiós caçador, passa, busca altra millor caça i deixa'm quiet a mi; jo sóc l'amic de casa, jo sóc el teuladí.

VEU DEL ROSSELLÓ Sr. Director: Primerament vull felicitar-lo, ben efusivament, per l'esforç que ha emprés. Amb aquesta revista, el País Valencià es posarà a l'alçada del Principat i de les Balears on hi ha revistes característiques de la nostra cultura i història comunes. Al meu entendre, a més a més de butlletí bibliogràfic, fórmula molt original, caldria que obríssiu pàgines a la col·laboració històrico-cultural a fi que, a través de la vostra revista, els valencians puguin aprèn* dre les veritables pàgines de llur pròpia història, història que les generacions actuals ignoren quasi completament i, quan ne saben quelcom, és a través de l'espill deformador d'una història dirigida deformada, escamotada pels que tenien interés a fer de germans purs (catalans, valencians, balears) germans enemics. I cal reconèixer que els segles d'ignorància dirigida han fet estralls en les mentalitats de tots... Si aconseguiu, a través de la vostra revista, que els valencians se posen les qüestions següents, per exemple: Qui som? D'on venim? Què volem?, la vostra revista, a més a més de ser llegida, àvidament, pels valencians, interessarà també els balears i els catalans d'ençà i d'enllà dels Pirineus. Aleshores tindreu nombrosos abonats al Rosselló. De totes maneres, vaig a tractar de fer conèixer GORG en dues o tres revistes rosselloneses insistint en l'ajut que sou mereixedor. Ben cordialment vostre.

III Les àligues niuen damunt de la roca del gorg que entre timbes eixampla la boca; en branca fullosa viu el passareu; la tórtora, a l'arbre que ja obri la soca; la gralla, a les runes d'enfonsat castell. Quedem, doncs, que GORG (així m'ho sembla a mi) és un nom escaient i encertadíssim per a aquesta revista o butlletí bibliogràfic, avui per avui únic que es publica a Catalunya, País Valencià i les Illes escrit en la nostra llengua valencianacatalana. Ara cal desitjar esperit de continuïtat i que GORG tingui molts anys de vida al servei de la nostra literatura i de la nostra espiritualitat. Tornant ara al magnífic poema "La cançó del teuladí" he vist que en la seua part IV hi ha una paraula el significat de la qual no he trobat en el diccionari Fabra ni en l'Alcover-Moll; "janglot", en plural "janglots". Els fruits del bosc busca lo turqués; la griva, "janglots" entre els pàmpols; l'estornell, l'oliva;

Suposo que "janglot" vol dir gotim, bagot, és a dir: raïm, grans de raïm, que resten a la vinya després de la verema. Si no fos així, estimaria que algun lector de GORG m'ho volgués dir. Moltes gràcies per endavant.

R. BOIX

R. R. i C.

Perpinyà, 29 de novembre de 1969.

Barcelona, 23 de novembre de 1969.

Resp.—Gràcies per l'ajut que oferiu i per les vostres interessants observacions sobre GORG i el seu futur; també per la cordial simpatia que expresseu per nosaltres, els valencians, que és recíproca per part d'aquells que tenim el goig de conèixer els catalans d'enllà del Pirlneu.

Resp.—Regraciem aquest excel·lent català per l'encoratjador entusiasme que demostra per la nostra modesta revista, i sobretot per l'estimació que expressa tan efusivament per València I els seus homes. Sobre la seua consulta respecte de la significació de "Janglot", deixem la paraula als lectors, per bé que, en cas necessari, puguem nosaltres transmetre-hi l'opinió dels experts.

SOBRE EL NOSTRE TEATRE

GERMANOR

Sr. Director: He llegit la vostra editorial i estic d'acord que parleu del teatre valencià, però crec que cal fer una anàlisi cruenta però sincera. Perquè manquem ler. De companyies que amb continuïtat representen obres en valencià. 2° n . De teatres que obliguen les seues portes de bat a bat al nostre teatre. 3 e r . De col·leccions valencianes que propaguen el nostre teatre. Per això crec que necessitem autors que facen un públic, i açò sols poden fer-ho donant-se a conèixer públicament les seues obres. En segon lloc és ruïnós per als autors joves de no disposar de l'esforç dels seus antecessors; aleshores es troben sense un llenguatge teatral indispensable i definit i van a topetades; amb això vull dir que no basten uns premis nuets, com molta gent creu, perquè el millor premi seria la publicació de l'obra guanyadora, per a l'autor i per al seu poble que té dret a conèixer el seu esforç. Però com que la dissort mai no arriba sola, podríem dir que els premis són insuficients i pocs. Descoratjat, atentament

Sr. Director: Confesso que m'ha sorprès rebre una revista literària dedicada al llibre en català, en la seva variant valenciana, des de València. M'ha sorprès tant pel seu preu com per la qualitat, com pels avantatges que s'hi ofereixen en l'adquisició de llibres. Considerava que la situació de la cultura catalana no donava per a tant en el País Valencià, però després de llegir aquesta revista considero que estava equivocat, de la qual cosa, naturalment, m'alegro. Crec, i desitjaria que fos així, que l'aparició de la revista GORG marcarà una fita important en el desvetllament cultural del País Valencià i en el seu retorn a la cultura autòctona. Atentament,

BAPTISTA PERIS

València, 30 de desembre de 1969.

SOBRE LA TELEVISIÓ Sr. Director: El motiu de la present no és altre que el de felicitar-vos sincerament per l'editorial del número 4, en què tracteu del programa en llengua catalana de TVE. No és just que n'estiguem exclosos, tot i que el programa siga prou curtet. És ben cert això que dieu de constar-nos "que hi ha per tot el País Valencià un sector ampli, un públic selecte que s'alegraria molt de veure guaitar la nostra cultura i el nostre art per la màgica finestra del televisor, que agrairia, en fi, que aquest "circuit" no fos, per a nosaltres, "tancat amb pany i clau". Molts gaudiríem de sentir-lo i, alhora, podríem veure representades, per al gran públic, moltes de les obres de l'actual empenta valenciana, tant literària com discogràfica. Us pregue d'insistir sobre aquesta matèria, per tal d'aconseguir-ho. Cordialment, Domènec VALLS I MASSIP Albuixec, 10 de gener de 1970.

JOAN M. a SERRA

Manresa, 9 de setembre de 1969. Resp.—Inserim gustosos la seua carta quan podem dir-li la gran acollença que ha tingut I té la nostra publicació al cap de 5 números: fet que respon als desigs expressats tan gentilment per vostè.

Sr. Director: He rebut els primers números del Butlletí que vós tan magistralment dirigiu i m'ha impressionat moltíssim l'alt nivell que en l'esmentat Butlletí s'ha aconseguit. Veritablement mancava una obra d'aquest tipus, puix que la major part dels lectors de totes les llengües estem molt desorientats envers les obres editades i la seua qualitat, la qual cosa ens mena la vostra Revista. En el que pertoca al nom del Butlletí no n'hi ha cap altre de més escaient, puix que el GORG és un acullidor de tots els corrents i a on ens adrecem per a beure de ses aigües clares, i el GORG (butlletí) no és pas d'altra cosa que el poal on es recull el corrent literari aclarit pes la selecció que duen a terme els seus redactors. Sols hem resta desitjar un gran èxit als companys valencians en la seua tasca de reivindicacions de la parla pròpia en tots els ordres de la vida social, i també als balears, catalans i rossellonesos, i oferir el meu vot per una més forta coneixença entre tots nosaltres, puix que la unió fa la força, i recordem la frase que fou dita fa un anys: "Quan estic sol i parlo amb mon esperit en llemosí li pari que altra llengua no entén." Prego que perdoneu els errors que a ben segur trobareu en aquesta lletra, però tot just i malgrat els anys que han passat des de la meva naixença fins aleshores no he escrit mai en català. R. M. F. Tarragona, 1 febrer 1970.

EDITORIAL RESPONSABILITAT De tothom és conegut que l'ensenyament de la llengua pròpia dels valencians resta encara ben lluny de tenir una organització i una regularitat eficaces. La literatura de la postguerra, dins el nostre País, és la que ha pogut pal·liar, només una mica, aquesta manca greu per a la formació "normal" dels infants nostres i del nostre jovent. Cal destacar la fecunda labor que, en la seua modèstia, ha significat l'aportació de l'editorial Torre, donant a conèixer en curtes tirades (no podia ser altre) els nous valors de les nostres lletres i contribuint, sobretot, amb la perfecció dels seus texts a la consolidació de la llengua literària moderna de València. (De Torre hi ha també una Gramàtica Valenciana, de Sanchis Guarner, edició 1950, que va donar en el seu moment l'escaient orientació per als escriptors que començaven o reprenien la patriòtica tasca d'enlairament de les lletres nostrades.) Més avant, s'hi reincorporaria l'ESTEL, i, en els darrers anys, entre altres menys actives, apareixen les col·leccions TRES I QUATRE i GARBÍ. Tot aquest panorama significa que l'ensenyament de la llengua, a part els importants Cursets del Rat i altres institucions o centres, deu en gran part el seu nivell actual a la labor difusora que fan les publicacions —les de València i les de Barcelona, aquestes copiosíssimes i de volum sempre creixent—. Doncs bé: hem de concloure que els nostres conciutadans aprenen més i més, de dia en dia, la lectura en la seua llengua natural no solament pels cursos —que són un bon llevat—, sinó, en una part més quantiosa, per la lectura, més o menys treballosa al principi, de llibres o revistes nostres que toquen temes que els poden interessar.

L'efecte didàctic de la nostra literatura actual —comptem-hi així mateix l'important regió de les traduccions—, comporta així una greu responsabilitat, sobretot per a les col·leccions valencianes. Tots sabem el grau de perfecció i estabilització idiomàtica que han assolit les publicacions de Barcelona. Podem dir una cosa semblant de les de València? Hi ha un indubtable progrés; però en algunes, massa ocasions, encara surt al mercat algun llibre valencià que, inexplicablement, no respecta com caldria les normes unificadores de Castelló (1932), que tots han acatat i per les quals es regeix rígidament tota la llengua escrita responsable del País Valencià. Constatem, tanmateix, amb satisfacció, que el redreçament de la correcció ortogràfica, lèxica i sintàctica, ha fet progressos espectaculars en les publicacions més modestes, com les crides falleres, com els llibrets fallers: hi trobem una remarcable dignitat i especialment un desig de perfeccionament i un aire de respecte a l'idioma, que ens encoratja fortament. L'inrevés de la fulla, dissortadament, és l'aparició de tant en tant d'algun llibre editat a València que, malgrat el seu valor literari o científic, presenta un descurament, una negligència de les normes, que no podem passar sense la més enèrgica protesta. En un idioma plenament recuperat, amb ensenyament ad hoc a tots els nivells, amb una copiosa premsa diària, amb un total accés a la ràdio i a la televisió, aquestes indisciplines o negligències reprovables, no tindrien el perill que ara presenten; ara poden produir, i produeixen, la desorientació d'un públic addicte que, generalment, aprèn la llengua literària, amb un meritori esforç, per la simple lectura de les nostres publicacions.

AMENITATS LIT LES COMARQUES L'ALACANTÍ

Definició

Clima i terreny

Comarca del Pafs Valencià, a la regió d'Alacant. Cap de comarca: Alacant.

Climàticament i orogràficament, la canal de Xixona forma una subcomarca més freda i una mica més plujosa ( > 450 mm.), mentre que la zona baixa i litoral registra mitjanes de 300 a 350 mm.; el màxim de tardor representa el 40 % de les precipitacions. La isoterma anual 16° C passa per Xixona (Alacant 17'6° C). El cicle d'evaporació-transpiracló anual mostra una acumulació de dos mesos (octubre, novembre); la reserva es consumeix durant els tres primers mesos de l'any, seguits de set mesos àrids. D'acord amb el clima subàrid i el predomini del rocam calcari, abunden al nord-est de la comarca els sòls bruts calcaris i xero-rendzines, I a l'oest la xero-rendzina i la terra fusca àrida, terrosa i calcària; a les altures, complexos amb litosòl, i als plans o raiguers, crostes zonals. La vegetació, mediterrània meridional, és àrida, rica en espècies que no toleren gaire els freds. L'únic arbre forestal important és el pi blanc, i hi sol tenir poca vitalitat. En estat primitiu, la comunitat vegetal climàcica principal seria l'espinar de margalló i l'arçot, que.cap al nord, es transformaria en una màquia poc densa de garric i margalló. La vegetació actual dels llocs no cultivats consta principalment de timonedes subdesèrtiques i de brolles clares. Els ermassos i les pastures cobreixen més de 20.000 ha., la meitat ais termes d'Alacant i de Xixona. Unes 1.500 ha. de pineda corresponen als municipis alts, mentre que la garriga es refugia,

Descripció

Al vessant marítim dels últims relleus prebètics, involucra ja una considerable part de plana costenca; tanmateix, més de la meitat de la comarca és situada a més de 200 m. d'altitud i prop d'un quart a més de 500: municipis d'Agost, Xixona i la Torre de les Maçanes, els quals ultrapassen, als límits septentrionals, els 1.000 m. (el Maigmó, la penya Roja, la Serra dels Plans). El sentit general del rost és ben assenyalat pel riu de Montnegre i la rambla de les Ovelles, gairebé sempre inoperants, amb detalls erosius fòssils. Les muntanyes limítrofes constitueixen relleus prou enèrgics com el Maigmó i la serra del Ventós, els contraforts de les quals separen les conques del Vinalopó i de la rambla de les Ovelles. Vers el nord, unes terres molt accidentades pel sistema pre-bètic formen la canal de Xixona, drenada per la rambla de la Torre (afluent del riu de Motnegre) i separada de la foia de Castalla per la Carrasqueta. Per l'est, la canal és tancada pel Carrascal i el Cabeçó. Sobre els glacis pleistocènics 1 els plans emergeixen de sobte, per la part baixa, diverses serretes subàrides gairebé isolades: la serra Grossa, la serra del Castellar, la serra de les Agulles, la serra de Fontcalent, el Benacantil, el Tossal.

gairebé tota (5.000 ha.), a Xixona; els termes litorals tenen grans extensions d'espartar. Consegüentment, la menor intensitat del conreu « 30 % conreat) es dóna a Xixona; la màxima a Sant Joan (> 90 %). Poblament El poblament és radicalment divers: de 20 a 40 h/km.2 a la part alta interior (Xixona, la Torre de los Maçanes, Agost i Busot), i de 80 fins a 600 a l'orla costera regada (el Campello, Mutxamel, Sant Vicent del Raspeig), amb grans aglomeracions on destaquen San Joan d'Alacant i la capital. La població concentrada és de prop de 140.000 h., contra 15.000 disseminants. Hom pot considerar-ne urbana un 80%, gràcies a la presència d'Alacant, l'únic municipi de més de 10.000 habitants (73%). Els altres nuclis són, per ordre d'importància: San Vicent del Raspeig, Xixona (cap de la subcomarca alta), el Campe-

Agricultura i indústria Una agricultura de litoral amb hiverns molt temperats i secs involucra matisos molt variats: garrofers vers l'est, oliveres cap al nord, i ai terç meridional regs de divers origen. Els cereals de secà augmenten a l'interior (però l'espècie més característica i que tipifica la comarca és l'ametller, que en algunes zones baixes es beneficia de diversos regs anuals, com abans la vinya, avui decadent; la barrella és ara un pur record. Els llegums tendres de l'horta i el tomàquet gaudeixen de la precocitat estacional. Els conreus de secà cobreixen 24.398 ha. (prop del 80 % del sòl cultivat als termes grans) I els de regadiu 7.200 ha., econòmicament més valuoses, dedicades als arbres (30 % ametllers, 9 % oliveres I 9 % garrofers) i cereals sobris, o localment a ['horticultura, amb un complex sistema de distribució de les escasses aigües. El riu de Montnegre és embassat a la vella resclosa de Tibi (del 1594, la més antiga d'Europa) i és repartit en "files" o "duies" amb torns de 21 dies quan hi ha cabal. Al començament de segle fou engegat el Canal de l'Horta —societat privada— des de pous de Villena, i el 1925 Riegos de Levante començà a bombar 8 m.3 per segon de la gola del Segura. Les tres aportacions aprofiten la mateixa xarxa de sèquies a partir del pantanet de Mutxamel. La propietat és molt dividida, car tres quarts dels hortolans són amos d'una hectàrea o menys i han de prendre d'altres terres com a arrendataris o complir altres feines auxiliars; un 10 % posseeix d'1 a 3,5 ha. i l'altre 15%, que deté la majoria de les terres, sol tenir fins a 6 o 8 ha., poques vegades passa de les 30. L'activitat industrial es circumscriu a la del ciment de Sant Vicent del Raspeig i als diversos establiments de la ciutat d'Alacant. Als torrons de Xixona i d'Alacant cal afegir l'actIvIItat semi-nòmada d'orxaters i geladers.

Comunicacions

Terres altes en l'Alacantí Foto DESTINO

lio i Sant Joan d'Alacant. Malgrat la forta emigració del 1890 al 1914 vers França, Algèria i Amèrica del Sud, l'Alacantí sempre ha agumentat, gràcies a l'atracció urbana; la puja del 70 % entre 1857 i 1900 fou comarcalment la més notable del País Valencià; per contra, entre 1900 i 1960 duplicà els seus contingents.

Per a les comunicacions ferroviàries amb el nord del País Valencià hom usa l'itinerari Alacant-VilIena-La Encina-Xàtiva, prou llarg i complicat, heretat dels antics Caminos de Hierro del Norte; vers l'interior, la línia a Madrid, l'antic Madrid-Zaragoza-Alicante (MZA), utilitza el corredor del Vinalopó, i cap al migdia (Elx-OriolaMúrcia) circularen trens dels Ferrocarriles Andaluces des del 1865. La desconnexió inicial no ha estat superada per l'explotació única; el tronc principal La Encina-Alacant mou entre un i dos

milions diaris de tones de mercaderies, ja que forma part de l'enllaç N-S del Pafs Valencià i del sistema radial Peninsular. Una de les comarques més motoritzades del País Valencià (6 habitants per vehicle) dóna aforaments diaris mitjans de prop de 10.000 vehicles a les eixides i entrades de la capital; el transport per carretera supera llargament el ferroviari. El paper de l'aeroport puja quotidianament; el de la Rabassa, situat a 3 km. nord-oest de la capital, fou obert al tràfic internacional el 1951, però només podia

rebre avions DC-3. Hi hagué serveis regulars a Madrid i a Orà i a la Gran Bretanya des del 1959, i des del 1964 a Barcelona. Malgrat la reduïda capacitat dels DC-3, el 1961 fou utilitzat per 12.500 passatgers i per 15.100 el 1964. Des del 1967, els seveis passaren al nou aeroport de l'Altet (al terme d'Elx) a 9 km. de la capital i totes les previsions foren gairabé ultrapassades en un any de funcionament. En aquest termini ha donat entrada o eixida a 4.861 aparells amb 135.731 passatgers.

El turisme Les torres i els xalets espargits per l'horta són un remot precedent, juntament amb les casetes de la riba, de l'estiueig modern, exclusivament litoral. Les platges de la comarca sumen una bona pila de quilòmetres, i la carretera litoral les ha descobertes i posades a l'abast, primer, d'una turba democràtica i mesocràtica madrilenya —fins a la guerra civil de 1936-39—, i des dels anys cinquantes, d'una altra d'europea,

més diversificada, no gaire aristocràtica, però més rica. L'equipament de l'Aloantf és particularment impressionant en el ram dels apartaments: prop de 25.000 places, contra 3.750 en hotels I 1.200 en campings. [VRV] Altres dades interessants Els vestigis més antics de poblament pertanyen a l'època eneolítica: una cova sepulcral col·lectiva (la cova del Fum), a la serra de

Fontcalent. El poblament de l'època del bronze valencià és més conegut: dos poblats al Benacantil, un a la serra Grossa i un altre a la Moleta de Garbinet. Durant el període ibèric el nucli més Important fou la ciutat situada al tossal de Manises (de la qual és coneguda una necròpolis: la de l'Albufereta d'Alacant), ciutat que es romanitzà i visqué fins a la crisi del segle III dC. Una altra ciutat romana fou creada a Alacant mateix (troballes del barri de Benalua). El territori que forma l'Alacantí estigué dividit, durant més de cinc-cents anys, entre els termes d'Alacant i de Xixona. L'altra conca de la rambla de la Torre —el territori anomenat canal o foia de Xixona que comprèn els actuals termes municipals de Xixona i de la Torre de les Maçanes, d'uns 200 km.2 d'extensió— formà un sol terme, des de la conquesta de Jaume I el 1244 fins a la desmembració de la Torre el 1794. La zona més propera al mar i la ciutat, juntament amb ei lloc de Monfort, a la veïna vall del Vinalopó (en total, uns 550 km.2), constituí el terme d'Alacant, des de la formació del consejo real per Alfons X de Castella, el 1252, fins als segles XVIII i XIX (amb alguns breus

parèntesis de fragmentació administrativa, tanmateix), en què anaven desmembrant-se Mutxamel, Agost, Montfort, el Palamó —actualment anexionat de nou—, Sant Vicent del Raspeig, Aigües de Busot, Busot, Sant Joan d'Alacant i, finalment, el 1901, el Campello. Encara, havia format part del terme d'Alacant —que arribà a ultrapassar els 1.000 km.2— una part important de la vall mitjana del Vinalopó (Asp i Novelda, amb l'actual terme de la Romana de Tarafa, des del 1252; Elda, amb Petrer i les Salines, des del segle XIV), però no pas fins més enllà de la segona meitat del segle XV. D'altra banda, Xixona depengué de la governació de València (a través de la sots-governacló de Xàtiva) fins al 1707 i de l'arquebisbat de València fins al 1957, mentre que Alacant depengué de la governació d'Oriola i del bisbat d'Oriola (del de Cartagena abans del 1564). A més, les dues poblacions esdevingueren, cada una, caps de governacions borbòniques al segle XVIII i de partits judicials al segle XIX. [MTa/MxC] Gran Enciclopèdia Catalana

V. I., pàgines 378/380

CALENDARI POPULAR KOSMOS ELÈCTRICA, S. A., de BARCELONA, Rosselló, 283, fabricants per llicència de "Sony", de Tòquio, de diversos aparells, tia editat enguany uns luxosos calendaris, uns exemplars dels quals ha tingut la gentilesa de trametre a l'administració de GORG. Entre altres coses, hi hem trobat una relació de les festes populars principals i fires que es celebren a través de tot el nostre domini lingüístic. Com que pensem que deu ser d'interés per a molts dels nostres lectors, a cada mes en donarem la relació que correspon, reproduïda de les de

Dia 18.—ESPARREGUERA. Comencen les representacions de la "Passió". Dia 18.—OLESA DE MONTSERRAT. Comencen les representacions de la "Passió". Dia 18.—PALAU D'ANGLESOLA (23 kms. de Lleida). Comencen les representacions de la "Passió". Dies 21/1 d'abril.—VALÈNCIA. Novena fira del Joguet i Articles per a la Infància.

l'esmentat Calendari Sony.

Març Febrer

Dia 1.—BOCAIRENT (98 kms. de València). Festes de Sant Blai. "Moros i Cristians". Dia 2.—BORRIANA. Fires i Festes de Sani Blai. Cavalcada. Dies 2 i 3.—VALLS. Fires i Festes de la Candelera. "Castellers", "Xiquets de Valls". Dia 3.—MOLINS DE REI (16 kms. de Barcelona). Festes de la Candelera. Exposició de planters i de maquinària agrícola.

Dies 8/5 d'abril.—VALÈNCIA. Sisena fira de la Ceràmica, Vidre i Elements decoratius. Dia 8.—CASTELLÓ DE LA PLANA. Famoses Festes de la Magdalena. "Gaiates". Romiatge de "Les Canyes" a l'ermita de Santa Magdalena, en l'antic castelló d'on el Rei Jaume isqué per conquerir la ciutat. Dia 12.—VALÈNCIA. Festes de Sant Josep, amb diverses manifestacions que culminen amb

Dia 3.—PERAFITA.—(98 kms. de Barcelona). Festes de la Candelera. Curses de cavalls. Dia 3.—ULLDECONA (108 kms. de Tarragona). Comencen les representacions de la famosa "Passió". Dia 6.—CERVERA. Festes del Sant Misteri. Dies 6/15.—BARCELONA. Vuitè Saló Nàutic Internacional.

la cremada de les Falles, el dia Sant Josep en la nit.

Dia 13.-PONS (66 kms. de Lleida). Festa del "ranxo".

Dies 13/22.—BARCELONA. Saló de l'Envàs, l'Embalatge i les Arts gràfiques.

Dies 13/17.—BARCELONA. Desè Saló de la Confecció (tardor-hivem).

Dia 19.—MOLLERUSA (22 kms. de Lleida). Fira de l'Urgell.

Dia 15.—'BALSARENY. Festa dels Traginers.

Dia 28.—BESALÚ (32 kms. de Girona). Processó amb personatges bíblics.

Dia 16.—SANT FRUITÓS DE BAGES (65 kms. de Barcelona). Festa de "l'arròs". Dia 17.—MANRESA. Festes de la Misteriosa Llum.

Dia 29.—VIC. Mercat del Ram. Dies 30/6 d'abril.-VALÈNCIA. Fira monogràfica de Manufactures de la Llar.

TRENTA MIL PESSETES PER UN HOME Feia set nits que el pesquer "Goliat" sortia a alta mar i tornava de buit o gairebé de buit. La tripulació estava consternada. La tripulació eren en Roc, el patró o capità, vuit homes i el grumet. El grumet es deia Lluís i tenia tretze anys. En Lluís vivia amb la S3va mare viuda i tres germans més petits que ell. Vivien en un poble, que era a un quart d'hora de distància del mar i del port. Al port hi havia el barri dels pescadors; darrerament, el port s'havia convertit en una activa zona residencial i turística. Els germans petits d'en Lluís es quedaven sota la seva vigilància mentre la seva mare se n'anava a treballar al camp durant les èpoques de la sembra i la collita. També, a l'estiu, fregava a terra en els bars, restaurants i hotels del port. A en Lluís això no li agradava i deia a la seva mare: —Mare, en aquesta casa el qui haig de treballar sóc jo i no tu. A la seva mare se li escapava una llàgrima quan li sentia dir això. En una barberia del port, en Lluís havia aconseguit que li deixessin remullar barbes només per les propines. Havia alliçonat la germana que el seguia, la Clareta, perquè tingués cura dels altres dos germans. Així mare i fill podien anar per feina. L'amo de la barberia, al cap d'un temps, quan en Lluís ja no es limitava a remullar barbes sinó que passava la navalla, havia començat a donar-li un petit sou, a més de les propines. En Lluís estava content i estimava molt el seu amo. Observava que era un home honrat i treballador, que mantenia una família composta de dona i cinc fills, i en Lluís, als seus tretze anys, no somiava de córrer aventures, de ser un cosmonauta e! dia de demà, o un intrèpid capità del que fos. Volia ser un home capaç de mantenir la seva mare i els seus germans, i, un dia o altre, la seva dona i els seus fills. El barber, per fer-se un sobresou, a les nits sortia a pescar la sardina. La pesca de la sardina, encara que té unes normes i una manera de desenrotllar-se, mai no resulta igual. Hi havia nits que no pescaven res; d'altres pescaven molt; nits que tornaven al port a la matinada, i nits que tornaven al cap de poques hores d'haver sortit. Un dia en Lluís va dir al seu amo: —Mestre, a casa manquen més diners. —Sí, fill, ja ho sé; però jo, de moment, no

puc donar-te més del que et pago. —No, si no me'n queixo pas, de vós. Jo el que vull és que parleu amb en Roc, el patró de la barca, i que em deixi anar a la pesquera amb vosaltres. —Si ets una criatura! —Voleu dir, mestre? El barber mirà fixament aquell vailet ple de voluntat que només pensava a ajudar la seva mare i fer anar endavant la família, i rectificà: —No. Realment, ets un home. Parlaré amb el patró. En Roc, el patró, de moment s'hi resistí. Era molt criatura; no en necessitaven pas, de grumet. —Per què no ho prova en les barques que surten de dia? —Ja ho ha intentat. No volen nois. —Jo tampoc. —Però és que jo t'ho demano com un favor. El patró encara va posar-hi taps: que el vailet es moriria de son, i que era massa petit per a treballar, però el barber II ho va refutar tot. Allò de passar son, va dir, en la vida, i fins als quaranta, sempre se'n passa; després és al revés: llavors pateixes d'insomni i no pots dormir mai. I allò que era menor d'edat, ja ho sabia, perquè ell també el tenia treballant. Però és que no hi havia més remei que admetre'l. Si no treballava, tampoc no aniria a l'escola, i a casa seva era imprescindible el jornal que hi portava. En Roc, a l'últim, es va deixar convèncer. El producte de la pesca se'l repartien més o menys així: un tant per cent per a despeses de l'embarcació; un tant alçat per al patró, i la resta a partir entre els mariners. A en Lluís li reservaven una part més petita. Hi havia setmanes que els pescadors s'emportaven quasi fins a dues mil pessetes. D'altres setmanes, res. En Lluís havia arribat a fer cinc-centes pessetes setmanals. Allò, més el que guanyava a cal barber, representava una bona quantitat. En donar-la, a la seva mare, la seva mare plorava. Con més alta era la quantitat, més plorava i el petonejava la seva mare. Ell no ho entenia. —És l'emoció, fill meu; no ho entens? En Lluís, sabent que el seu enrolament a la barca havia estat una minva en els ingressos de la tripulació, s'esforçava per ser més útil que ningú. A la nit, abans de salpar, mentre els pescadors feien un "carajillo" en els bars del

port, ell corria al dipòsit de gel, per tal que ells fossin els primers a carregar el gel triturat que després escampaven damunt la sardina pescada; i encara que tenia poca força, després estirava les xarxes, amb els altres, tant com podia; i també, de retorn, era el primer a agafar-se a les paneres o safates i a les caixes per portaries al pòsit de pescadors, on pesaven i subhastaven el peix. Per això, perquè era tan voluntarlos, els pescadors l'estimaven, i si de primer havien remugat per haver de portar un vailet a la barca, després no, I l'aviciaven i l'apreciaven. Un dels somnis d'en Lluís —aquests somnis abundants que tenen els vailets, i que en el cas d'en Lluís no eren gaire abundants— era comprar-se una bicicleta. El seu somni era un somni pràctic. Volia la bicicleta perquè la necessitava. La necessitava per a traslladar-se del poble al port i estalviar-se aquell quart o més de caminar. Molts matins havia de baixar corrent fins a la barberia, i moltes nits, ja prop l'hora d'embarcar, també. Els homes passaven en les seves bicicletes. —Corre, Lluís, corre, que faràs tard... El pujaven i el portaven. Però ell somiava de tenir la seva bicicleta. I estalviava tant com podia per comprar-se-la, però no gaire. Li calia un cop de sort, com ho seria fer-se les cinccentes pessetes en una sola nit, i no en una setmana. Però feia un grapat de nits que salpaven I tornaven gairebé de buit. Tan descoratjats estaven, que aquella nit van estar a punt de no sortir. Bufava el mestral, i no confiaven pas pescar ni mitja dotzena de sardines. Tanmateix, van fer-se a la mar. Van virar cap a la dreta de la boca del port i es van llançar mar endins, atents al "sonar" —ells en deien el "radar"—, un aparell que, en l'estreta cabina del pilot, anava marcant el fons sinuós de les aigües. Les altres barques que també es van decidir a sortir, van virar cap a l'esquerra, i d'altres van continuar en línea recta. Només una, la "Maria Teresa", la més tronada I petita d'aquella flota pesquera, seguí la mateixa direcció que ells, els passava davant i continuà allunyant-se. —Però aquest home és bolgl —van dir alguns tripulants del "Goliat". —I tantl Com que si que ho ésl —van dir d'altres. I van esclatar a riure. La "Maria Teresa" la tripulava un home sol, un home al qual primer havien anomenat "Vell Boig", més tard "Vell" o "Boig", separada-

ment, després simplement "Vell", i finalment altra vegada "Vell Boig". Criat tota la vida a mar, es podia dir que no sortia mai. Quan el van jubilar, es comprà una vella barcassa a la qual acopla un motor, i de vegades de dia i d'altres de nit, sempre estava pescant el que s'esqueia, tant amb canya com amb xarxa com amb nansa... Hi havia qui deia que fins i tot amb les mans pescava. —Aquest vell boig un dia se n'anirà a fons i no ho sabrem. —Aquest enfonsar-se? Aquest ofegar-se? Abans ens ofegarem nosaltres. —És més previsor que ningú. Fins i tot bengales d'alarma hi porta, a la barcota. Van tornar a riure. Quan el "sonar" o "radar" marcà amb un puntejat intens els bancs de sardina, van parar el motor i es van mantenir al paire. Immediatament tots els tripulants van cercar un lloc per posar-se a dormir. Uns quants van baixar per l'escotilla al ventre de la barcassa, on hi havia unes lliteres, i allà es van ajaçar. Pudia a petroli i olis pesats, però ells ni se n'adonaven. En Lluís es va asseure a coberta, sota una lona. En Roc es quedà de guàrdia. Els dos bots que portaven a remolc van encendre els fanals potentíssims que havien d'atreure la sardina. Aquesta operació durava molta estona. Però aquella nit les coses van anar més de pressa. Els dels bots van assenyalar de seguida una gran profusió de peixos. El patró despertà els homes. Van engegar el motor i la barca començà a traçar un gran cercle, tot deixant anar la xarxa darrere seu. Un cop feta la gran bossa, van començar a hissar-la. La xarxa pujava plena, a punt de rebentar. Les sardines brillaven com barretes de plata. Van començar a omplir les caixes de fusta. Després la tapaven amb glaç. Van tornar a parar la xarxa i a hissar-la. I aixf moltes vegades. Sempre la treien plena a vessar. Anaven omplint totes les caixes. Els pescadors cridaven d'alegria i s'abraçaven. A en Lluís li deien: —D'aquesta feta si que et compres la bicicleta! Van haver de recórrer a les darreres caixes de reserva i després van cercar cistelles i paneres. La barca anava carregadissima, com llastada, i l'aigua en tapava la línea de flotació. El patró, gran expert i coneixedor de la matèria, calculava en trenta mil o quaranta mil pessetes la sardina pescada. Cada tripulant s'emportaria més de mil pessetes, aquella nit; potser dues mil. En Lluís tenia les mil segures. Tot d'una,

van veure una resplendor en el cel. Eren bengales de socors, cap a la banda per on s'havia allunyat la "Maria Teresa". En Roc va dir: —H¡ hem d'anar; el vell s'està enfonsant. Van virar, I a tota marxa van fer rumb cap a on esclataven els coets. La seua claror els guiava. Encara que el motor anava a tota marxa, la barca avançava a poc a poc, a causa de l'excés de pes produït per l'abundant pesquera. —No hi arribem, no hi arribem —remugava en Roc. Les bengales seguien esclatant. —Aquest home es troba en una situació molt desesperada. Les bengales van desaparèixer. —En una situació més desesperada que no ens pensàvem. La barca s'esforçava i cruixia. —Escolteu —va dir el patró—. Ja sabeu el dilema que se'ns presenta, oi? Alguns van fer que sf amb el cap. —Aquest vell boig o la nostra pesca. —Però les altres barques també hi deuen anar. —Són molt més lluny que nosaltres i no sabem quan hi arribaran. El patró continuà: —Cal llançar la pesca per la borda. Però heu d'estar-hl d'acord tots... Anà mirant-los, un per un, i tots van moure

el cap afirmativament. A en Lluís no l'havia mirat. En Lluís havia pensat que la bicicleta se li esfumava per sempre, però tant li feia. Només que li hauria agradat que s'haguessin adonat que ell també se sacrificava. Ja havien agafat la primera caixa de sardines per buidar-la al mar quan en Roc va dir: —Espereu! No havíem comptat amb en Lluís. —Es girà—. Tu, Lluís, què hi dius? Si dius que no, no la llancem. Pensa en la teua bicicleta. És l'única ocasió en la teva vida perquè la tinguis. Probablement no es tornarà a presentar mai més una ocasió com aquesta. Alguns gairebé desitjaven que en Lluís digués que no. En Lluís va somriure, i, amb els ulls plens de llàgrimes, va fer que sí amb el cap. Ràpidament anaven abocant la sardina al mar, tornant-la al seu antic element, i la barca s'anava tornant lleugera i alada. Els bots dels llums, deslligats, havien quedat endarrera. El patró i uns quants més preparaven cordes I un salvavides, per si calia. Tots estaven contents, com si hagués estat una sortida de pesca totalment reeixida. I com si en Llufs ja tingués la seua bicicleta. FRANOESC CANDEL (Del llibre de contes Trenta mil pessetes per un home —239 pàgs. Preu: 175 ptes.)

JUDICIS FINALS Fóra injust reprotxar a Galileu que, per salvar la seva vida, es retractés de les seves afirmacions científiques. Al capdavall, una veritat —si realment és veritat— continua sent veritat, tant si hom mor per ella com si no; des del punt de vista intel·lectual un màrtir no és mai un argument. Però encara, per a Galileu, la seva pròpia vida havia de valer més que qualsevol veritat. JOAN FUSTER "Consells, proverbis i insolències"

comentaris i FRAGMENTS ¿Regne de València o País Valencià? Els historiadors han posat de relleu que, durant l'Edat Mitjana, els regnes de taifa en què s'esquarterà el Califat de Còrdova, duen el nom de la ciutat que fou la seua capital, i així hi hagué els regnes sarraïns de Tortosa, de Lleida, de València, de Dénia, de Saragossa, de Toledo, de Sevilla, etc., i en canvi, els estats cristians nord-hispànics que els combatien, solen tenir un corònim territorial i no pas urbà, com la Cerdanya, l'Urgell, el Pallars, la Ribagorça, el Sobrarbe, Aragó, Navarra, Castella, Astúries, etc. La raó evident de tal disparitat és perquè l'avançada civilització d'al-Andalus —nom de la Península Ibèrica sotmesa a l'Islam— era eminentment ciutadana, mentre que la incipient cultura dels cristians nord-hispànics no passava encara d'un estadi rural, de base agrícola-ramadera. Durant els cinc segles de dominació musulmana, la ciutat de València es va desenvolupar amb puixança. En l'època romana havien estat molt més importants Sagunt i Dénia, però ambdues ciutats foren molt afectades per la primerenca invasió de francs en el segle III, i ja en temps dels visigots la capitalitat regional l'exercia València. Els àrabs, amb la introducció de noves

espècies vegetals i noves tècniques de conreu, perfeccionaren molt l'agricultura de la planura del Baix Túria, desenrotllament que donà una àmplia base econòmica a la ciutat, i li permeté d'exercir una intensa activitat mercantil, industrial i cultural, la qual augmentà encara quan, a la dissolució del Califat de Còrdova, València esdevingué capital d'un estat independent. Era tant el prestigi dels reis de taifa valencians, que a la primeria del segle XIII, tot i pertànyer València a l'Imperi nord-africà almohade, el príncep que la governava prenia el nom de rei. Jaume I en conquistar-lo, no l'anexionà a Aragó ni a Catalunya, ans respectà l'estructura del regne musulmà de València, el qual esdevingué un nou estat autònom de la Confederació. Digué Mateu i Llopis, ja fa anys, que: "Jaume I ha estat nomenat, amb raó, fundador del Regne valencià, però aquest títol podria fer creure que havia eixit una capritxosa unitat política territorial per la voluntat d'un rei únicament, i en realitat "fou no per sort de la guerra, sinó perquè venia essent preparada ja de temps la constitució d'una unitat valenciana, i a ell li tocava d'arrodonir

la història catalana en la seua expansió natural: el Migdia i les liles." El "Regne de València" és, doncs, el venerable nom tradicional del País, el qual ha tingut vigència oficial fins el primer terç del segle XIX, car la seua denominació de Regne va sobreviure a la derogació dels Furs valencians per Felip V el 1707, tot i que des d'aleshores els virreis foren substituïts pels capitans generals. Encara avui els tortosins l'anomenen popularment "lo Reine" per antonomàsia, i paral·lelament els aragonesos li donen el nom d'"el Reino".

És obvi, però, que la paraula "Regne" no s'adiu gens amb els conceptes actuals de Dret polític, i sembla convenient reservar-la per a quan s'esmente el País Valencià considerant-lo com una unitat històrica. Cal dir que els valencianistes més historicistes s'aferren a aqueixa denominació, i s'obstinen a no considerar-la anacrònica. Segons és sabut, a principis del segle XIX, per tal de normalitzar i racionalitzar la irregular divisió històrica anterior, s'assajaren diverses parceHacions d'Espanya en províncies (anys 1802, 1810 i 1822), i reeixí la del 1833 que trossejà el Regne de València en les tres províncies de Castelló de la Plana, València i Alacant, la qual, amb certs retocs importants posteriors, es manté vigent. Amb rara unanimitat condemnen els geògrafs aqueix esquarterament provincial, apriorístic i arbitrari, el qual consideren totalment inadmissible. Així mateix, als actuals centres d'estudis polítics, els tècnics oficials proposen contínuament la revisió de la divisió provincial d'Espanya, cara i ineficient, i propugnen la formació de regions més àmplies i orgàniques. Per això es absolutament inadmissible la denominació de "les tres províncies germanes" per a la totalitat del País, que admeteren alguns valencians de bona fe però sense encert; el diari de València que fundà i dirigí Teodor Llorente, duu el nom de "Las Provincias" perquè s'adreça també a les de Castelló i d'Alacant. Tal denominació

expressa l'acceptació de l'actual trossejament político-administratiu, i a més a més cal no oblidar que el mot "provintia" etimològicament significa "per als vençuts", manifesta submissió i anexió, i implica forçosament subordinació; recordem que l'adjectiu "provincià" té arreu un acusat sentit pejoratiu. Més afortunada és la denominació de "Regió valenciana", que manifesta la unitat del País i expressa la no acceptació del seu esquarterament. Tanmatetix, la paraula "regió" té rònegament valor geogràfic, i sembla convenient reservar-la per designar les zones —com regió septentrional, regió central, etc.—, o aquelles terres que tot i tenir unitat geogràfica, no han arribat a plasmar-la en una unitat històrica —com el Pirineu, la Manxa, la Rioja, etc.—. A més a més, com que la irradiació de la influència de València ultrapassa en diversos aspectes els límits del País, podríem ben bé incloure dins la Regió de València —des de diversos punts de vista— terres de Terol, de Conca, d'AIbasset i de Múrcia. La denominació més escaient és la de "País Valencià". Si bé el mot "país" és originàriament un gal·licisme, cal dir que fou admès pel català ja en el segle XIV, en el període constituent de la llengua, i ja apareix emprat en Ramon Muntaner (cap. 34), Jaume Roig (vers 1744), Curial e Güelfa, i altres textos clàssics del XV, sempre aplicat a una unitat territorial habitada per una comunitat diferenciada. L'ús del mot s'incrementà, accentuant el seu sentit comunitari, en el segle XVIII —recordem les Societats d'Amics del País—, i el títol d'un romanç de l'any 1767 ens fa veure que la denominació de "País Valencià" estava ja llavors prou pop ui aritzada: "Lletra uberta... que fa Quelo el Roig, d'Albal... a tota la Cort de Madrit, per a que vinga a veure... la gran festa centenar de la Verge Amparadora, relatant lo lluït que estarà el País Valencià, adornat... de les valencianetes a la llei." De fet fou, però, després del 1930 quan en substitució dels noms de Regne

de València i de Regió valenciana, es generalitzà el de País Valencià. Aquesta denominació manifesta la unitat geogràfica, històrica, econòmica i cultural de les terres valencianes, i denota ensems el sentiment comunitari dels valencians, la seua consciència de constituir un poble particular i la seua voluntat de

seguir projectant en la vida pública la seua personalitat col·lectiva. Els pobles i els països, ja ho sabem, els constitueix sobretot la voluntat comunitària de futur col·lectiu individua!; per això ha cantat Raimon i ha repetit ei jovent valencià:

"D'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe." Amb el mateix sentit i abast és emprada la paraula "país" en diversos altres llocs, com al País Basc, al País de Gal·les, al País dels Sudets, als Països Baixos, etc. 1 també amb el mateix significat del mot ha estat composta la denominació de "Països Cata-

lans", ben satisfactòria per a designar el conjunt de les terres de llengua catalana. M. SANCHIS GUARNER (Capítol I del seu llibre El País Valencià, editorial Taber, d'imminent aparició.)

Una obra que no pot faltar tampoc a l'hora de conèixer els nostres problemes

la por a la llibertatd'ErichFromm Col·lecció LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona, 1968. 268 pàgines. Preu: 165 ptes. Molts consideren, amb raó, LA POR A LA LLIBERTAT, com l'obra més important d'Erich Fromm; almenys és la que causà un major impacte en un ampli sector d'intel·lectuals i polítics del món occidental. Apareguda a Nova York el 1941 I essent el seu objectiu ajudar a la victòria sobre les forces totalitàries —el feixisme i el nazisme— per mitjà de l'anàlisi i comprensió de les causes profundes d'aqueixos moviments històrics, es comprèn clarament l'interés que despertà un estudi d'aquesta mena, fet per un prestigiós investigador com Fromm, que s'havia ja distingit en l'aplicació de les descobertes de la psicologia moderna als problemes de la sociologia. La tesi del llibre és que l'home modern, alliberat dels lligams de la societat feudal, que li donaven seguretat i alhora el limitaven, no ha assolit la llibertat, en el sentit positiu de la realització de la seua personalitat individual. La llibertat, per bé que li haja aportat independència, paradoxalment ha fet de l'home un ésser aïllat, angoixat I impotent. Aquest aïllament se li ha fet insuportable, i el dilema que es planteja és: o evadir-se del pes de la seva llibertat cap a noves dependències i submissions, o seguir avanl cap a la plena realització d'una llibertat positiva. L'obra és d'una gran densitat i riquesa, i, encara que fou escrita especialment per a Nord-Amèrica i els nord-americans i en una època històrica ja closa i en part superada, continua oferint interpretacions vàlides I apassionants dels problemes i dels temps que vivim. Bona prova de la nostra asseveració són les tres edicions en llengua catalana llançades en curt espai per Edicions 62: una, el setembre de 1965, una altra el febrer del 67 i una tercera l'agost de 1968. Seguint la nostra tècnica informativa, hem triat per a reproduir-lo, a l'abast dels nostres lectors, un interessant fragment del capítol IV, titulat

ELS DOS ASPECTES DE LA LLIBERTAT PER A L'HOME MODERN

El capítol anterior ha estat dedicat a l'anàlisi de la significació psicològica de les doctrines essencials del protestantisme. Ens ha demostrat que les noves doctrines religioses eren una resposta a unes necessitats psíquiques que, a llur torn, eren conseqüència del col·lapse de les estructures socials medievals i del naixement del capitalisme. L'anàlisi se centrava entorn del problema de la llibertat en el seu doble sentit. Demostrava que l'alliberament dels lligams tradicionals de la societat medieval, malgrat que donava a l'individu un nou sentiment de llibertat, el feia sentir-se alhora sol i abandonat, ple de dubte i angoixa i el menava a una nova submissió i a una activitat imperiosa i irracional. En aquest capítol, pretenc de demostrar que l'evolució posterior de la societat capitalista afectà l'home en el mateix sentit que ja havia començat a fer-ho durant l'època de la Reforma.

Gràcies a les doctrines del protestantisme, l'home era psicològicament preparat per al paper que havia d'exercir dins el sistema industrial modern. Aquest sistema, la seva pràctica i l'esperit que en resultà afectaren tots els aspectes de l'existència, conformaren tota la personalitat de l'home i accentuaren les contradiccions que hem examinat en el capítol anterior: desenvoluparen l'individu i el deixaren més desemparat; augmentaren la llibertat i crearen noves formes de dependència. No intentem de descriure els efectes del capitalisme damunt tota la psicologia humana, per tal com ens hem centrat únicament entorn d'un aspecte d'aquest problema general: el caràcter dialèctic del procés de creixement de la llibertat. El nostre propòsit és demostrar que l'estructura de la societat moderna afecta l'home de dues maneres simultànies: esdevé més independent, més autònom i més crític i esdevé més isolat, més desem-

parat i més estamordit. La comprensió de tot el problema de la llibertat depèn de la capacitat de veure tots dos vessants del procés i de no perdre la pista d'un dels aspectes mentre examinem l'altre. Això és difícil perquè, d'una manera convencional, pensem en termes no dialèctics i tendim a dubtar que dues forces oposades puguin resultar d'una mateixa causa. A més, l'aspecte negatiu de la llibertat, la càrrega que imposa a l'home, és difícil de copsar, sobretot per aquells el cor del quals s'inclina cap a la causa de la llibertat. Per tal com en la lluita per la llibertat, dins la història moderna, l'atenció s'ha centrat sempre entorn de la lluita contra les velles formes de l'autoritat i la coerció, és natural que un hom pensi que com més restriccions tradicionals elimina, més llibertat assoleix. Cal, però, que reconeguem que, malgrat que l'home s'ha desembarassat dels vells enemics de la llibertat, han sorgit nous enemics d'un nou tipus, enemics que no són essencialment coercions externes, sinó factors interns que entrebanquen la plena realització de la llibertat de la persona. Creiem, per exemple, que la llibertat de culte és una de les victòries definitives de la llibertat. No ens adonem prou que, malgrat que és una victòria contra els poders de l'Església i l'estat que no permeten a l'home de practicar la religió que la seva consciència li dicta, l'individu actual ha perdut en gran part la capacitat interna de tenir fe en tot el que no sigui demostrable pels mètodes de les ciències de la naturalesa. O, per a fornir un altre exemple, imaginem que la llibertat d'expressió és la darrera etapa de la marxa victoriosa cap a la llibertat. Oblidem que, malgrat que la llibertat d'expressió constitueix una important victòria en la lluita contra les velles coercions, l'home actual es troba en una situació en què molt del que pensa i diu és exactament el que pensa i diu tothom, i que no ha assolit la capacitat de pensar d'una manera original —és a dir, per ell mateix—, que és l'única cosa que pot donar sentit a la seva exigència que ningú no s'interfereixi en l'expressió dels seus pensaments. Ens sentim també orgullosos que, en la seva vida, l'home s'hagi alliberat de les autoritats exteriors que li deien el que havia de fer i el que no havia de fer. Negligim així el paper de les autori-

tats anònimes com l'opinió pública i el "sentit comú", que són tan poderoses degut a la nostra predisposició a identificar-nos amb les esperances que tots tenim de nosaltres mateixos i amb el nostre profund temor d'ésser diferents. En altres mots, estem fascinats pel progrés de la llibertat respecte als poders exteriors i no sabem veure les coercions, els imperatius i els temors interns, que tendeixen a minvar la importància de les victòries que la llibertat ha guanyat contra els seus enemics tradicionals. Ens decantem, doncs, a creure que el problema de la llibertat és senzillament el d'assolir encara més llibertat del tipus de la que hem assolit en el decurs de la història moderna, i a pensar que tot el que cal fer és defensar la llibertat enfront dels poders que la neguen. Oblidem que, malgrat que cada una de les llibertats que hem anat guanyant ha d'ésser defensada amb el màxim d'energia, el problema de la llibertat no és solament un problema quantitatiu, sinó també qualitatiu, i que no solament hem de conservar i acréixer la llibertat tradicional, ans hem d'assolir una nova mena de llibertat, una llibertat que ens permeti de realitzar-nos a nosaltres mateixos i de tenir fe en la nostra personalitat i en la vida. Qualsevol avaluació crítica dels efectes de la revolució industrial sobre aquest tipus de llibertat interior ha de partir de la plena comprensió de l'enorme progrés que ha implicat el capitalisme per al desenvolupament de la personalitat humana. Sense cap mena de dubte, tota aproximació crítica a la societat moderna que deixi de banda aquest aspecte de la qüestió, tradueix un romanticisme irracional i és sospitosa de criticar el capitalisme no pas amb la intenció de defensar el progrés, sinó amb la de predicar la destrucció de les realitzacions més importants de l'home dins la història moderna. El que el protestantisme començà a fer en alliberar l'home espiritualment, el capitalisme ho continuà des del punt de vista intel·lectual, social i polític. El liberalisme econòmic fou la base d'aquesta evolució, la classe mitja el seu paladí. L'individu ja no restà lligat de mans i peus per un sistema social fix, basat en la tradició i amb un marge relativament petit per a l'ascensió personal més enllà dels límits tradicionals.

Era lliure, i podia esperar de reeixir en les activitats econòmiques personals fins allà on la diligència, la intel·ligència, el valor, l'habilitat o la sort li ho permetessin. Seu era l'èxit i seu el risc de perdre i d'ésser un dels eliminats o ferits en la ferotge batalla econòmica en què tothom lluitava contra tothom. Sota les estructures feudals, els límits de la seva expansió vital eren fixats abans de la seva naixença, però dins les estructures capitalistes l'individu, sobretot el membre de la classe mitja —malgrat les nom-

broses limitacions— tenia una possibilitat de reeixir amb l'únic ajut de la seva activitat i els seus propis mèrits. Tenia davant els seus ulls un objectiu cap al qual podia dirigir-se i que tenia possibilitats d'atènyer. Aprengué a confiar en si mateix, a responsabilitzar-se de les seves decisions, a eliminar les supersticions afalagadores o estamordidores. L'home esdevingué cada cop més lliure dels lligams de la naturalesa; dominà les forces naturals fins a un punt inaudit i inimaginable en èpoques anteriors. Els homes esdevingueren iguals. Les diferències de raça i de religió, que havien estat lligams naturals que entrebancaven la unificació de la raça

humana, desaparegueren, i els homes aprengueren a reconèixer-se mútuament com a éssers humans. El món s'alliberà progressivament dels elements mistificadors. L'home començà a veure's d'una manera objectiva i cada cop amb menys il·lusions. La llibertat política augmentà també. Recolzant-se en la força de la seva posició econòmica la classe mitja ascendent pogué conquerir el poder polític i aquest nou poder polític creava noves possibilitats de progrés econòmic. Les grans revolucions d'Anglaterra i de França i la lluita per la independència americana són les fites d'aquesta evolució. El cim del desenvolupament de la llibertat dins l'esfera política fou l'adveniment del modern estat democràtic basat en el principi de la igualtat de tots els homes i del dret universal de participar en el govern a través de representants elegits. Tothom era susceptible d'actuar alhora d'acord amb els seus interessos personals i amb eí benestar comú de la nació. En un mot, el capitalisme no solament alliberà l'home dels lligams tradicionals, ans contribuí també enormement a l'augment de la llibertat positiva i al desenvolupament d'una personalitat activa crítica i responsable. Ara bé, si, d'una banda, aquest fou un dels efectes que tingué el capitalisme damunt el desenvolupament de la llibertat, al mateix temps deixà l'home més sol i abandonat i l'imbuí d'un sentiment d'insignificança i d'impotència. El primer factor que cal esmentar aquí és una de les característiques generals de l'economia capitalista: el principi de la iniciativa individual. En contrast amb el sis^ tema feudal medieval, en el qual tothom ocupava un lloc fix dins unes estructures socials ordenades i transparents, l'economia capitalista deixava l'home completament sol amb les seves forces. El que fes, la manera com ho fes, el seu èxit o el seu fracàs, eren qüestions que només a ell incumbien. És evident que aquest principi continuava el procés d'individualització i hom l'esmenta sempre com a argument important en favor de l'aspecte positiu de la cultura moderna. Però en fomentar l'alliberament, aquest principi contribuí a tallar els lligams entre l'individu i els altres i, per consegüent, a separarlo i aïllar-lo del proïsme. Aquesta evolució havia estat preparada pels ensenyaments de la Reforma. A l'Església catòlica la relació

de l'individu amb Déu havia estat basada en la pertinença a l'Església. Ella era el vincle entre l'home i Déu, i així limitava d'una banda la seva individualitat, però el posava, de l'altra, davant Déu com a part integrant d'un grup. El protestantisme deixava l'home sol davant Déu. La fe, en el sentit de Luter, era una experiència totalment subjectiva i, en Calví, la convicció de la salvació tenia també aquest caire subjectiu. L'individu que s'enfrontava sol amb el poder diví només podia sentir-se aclaparat i cercar la salvació en la submissió total. Des del punt de vista psicològic, aquest individualisme espiritual no és massa diferent de l'econòmic. Tant en un cas com en l'altre, l'individu es troba completament sol i en el seu aïllament s'enfronta amb el poder superior, sia Déu, sia els competidors o les forces econòmiques La relació individualista amb Déu era la preparació psicològica per al caràcter individualista de les activitats seculars de l'home. Malgrat que el caràcter individualista del sistema econòmic és indiscutible i només la influència d'aquest individualisme econòmic en l'isolament de l'individu pot semblar dubtosa, el punt que ara examinarem contradiu algunes de les concepcions convencionals més difoses sobre el capitalisme. Aquestes concepcions suposen que en la societat moderna l'home ha esdevingut el centre i el fi de tota activitat, que tot allò que fa ho fa per ell i que el principi de l'interès personal i l'egoisme són les motivacions omnipotents de l'activitat humana. Hom dedueix de tot el que hem dit al començament d'aquest capítol que creiem que això és cert fins a un cert punt. En aquests darrers quatre segles l'home ha fet moltes coses per a si mateix i per als seus propis objectius. Ara bé, sovint allò que ell creia que era el seu objectiu, no ho era, si entenem per "ell" no el "treballador", no "l'industrial", sinó l'ésser humà concret amb totes les seves potencialitats emocionals, intel·lectuals i sensitives. Paral·lelament a l'afirmació de l'individu que introduí, el capitalisme menà també a una autonegació i a un ascetisme que constitueixen la continuació directa de l'esperit protestant. Per tal d'explicar aquesta tesi cal fer esment, de primer, d'un fet que ja hem constatat en el capítol anterior. Dins les estructures medievals el capital era un ser-

vidor de l'home, però dins les estructures modernes n'esdevingué l'amo. Al món medieval les activitats econòmiques eren mitjans per a un fi; el fi era la vida mateixa o, tal com ho comprenia l'Església catòlica, la salvació espiritual de l'home. Les activitats econòmiques eren necessàries i també les riqueses podien servir els propòsits divins, però qualsevol activitat externa només tenia importància i dignitat en la mesura que perseguia els objectius de la vida. L'activitat econòmica per ella mateixa i el desig del guany pel guany semblaven tan irracionals al pensador medieval com llur absència per al pensament modern. En el capitalisme, l'activitat econòmica, l'èxit i els beneficis materials esdevingueren fins en ells mateixos. A partir d'aquest moment el destí de l'home consistí a contribuir al desenvolupament del sistema econòmic, a acumular capital, no pas amb el propòsit de la pròpia salvació o felicitat, sinó com a finalitat en ella mateixa. L'home es convertí en un engranatge de la vasta màquina econòmica, important si tenia molt de capital, insignificat si no en tenia, però sempre un engranatge que servia un propòsit aliè. Aquesta disposició a la submissió personal a uns fins extrahumans fou de fet preparada pel protestantisme, malgrat que no hi hagués res tan allunyat del pensament de Luter 0 Calví com l'aprovació d'una tal supremacia de les activitats econòmiques. Però en llur doctrina teològica havien posat la base per a aquest desenvolupament en trencar la columna vertebral espiritual de l'home, el seu sentiment de dignitat i orgull, predicantli que l'activitat no tenia cap fi fora d'ella mateixa. Com ja hem vist al capítol anterior, un dels punts principals de les doctrines de Luter era el seu èmfasi en la malícia de la naturalesa humana i la inutilitat de la seva voluntat i del seus esforços. Calví insistia amb la mateixa força en la feblesa de l'home 1 col·locava en el centre del seu sistema la idea que l'home ha d'humiliar el seu amor propi fins al màxim i, cosa encara més important, que l'objectiu de la vida és exclusivament la glòria de Déu i no pas cap finalitat humana. Així, Luter i Calví prepararen psicològicament l'home per al paper que havia d'assumir dins la societat moderna: el de sentir-se insignificant i estar disposat a subordinar tota la seva vida a

unes finalitats que no eren seves. Un cop l'home disposat a esdevenir senzillament un instrument per a la gloria d'un Déu que no representava ni la justícia ni l'amor, estava prou preparat per a acceptar el paper de servidor de la màquina econòmica i, eventualment, d'un Fiihrer. La reducció de l'home al paper d'instrument per a uns fins econòmics és basada en les peculiaritats de les relacions de producció capitalistes, que fan de l'acumulació de capital el propòsit i la finalitat de l'activitat econòmica... Hom treballa per uns beneficis, però els beneficis no són fets per a ésser gastats, sinó per a ésser invertits novament com a capital; aquest capital incrementat produeix nous beneficis que són altre cop invertits i el cicle es perpetua fins a l'infinit. Sempre hi ha, és clar, capitalistes que despenen diners en luxes o per pura fatxenderia, però els típics representants del capitalisme frueixen treballant, no despenent. Aquest principi de l'acumulació de capital en comptes del seu ús per al consum és la premissa de les grandioses realitzacions de la nostra societat industrial actual. Si l'home no hagués tingut aquesta ascètica actitud enfront del treball i el desig d'invertir els fruits d'aquest treball amb el propòsit de desenvolupar les capacitats productives del sistema econòmic, el nostre progrés en el domini de la naturalesa no hauria estat mai possible. És aquest desenvolupament de les forces productives de la societat que, per primera vegada en la història, ens permet un esdevenidor en què la lluita contínua per la satisfacció de les necessitats materials podrà cessar. Ara bé, malgrat que el principi de l'acumulació de capital és, objectivament, immensament valuós per al progrés de la humanitat, subjectivament ha fet treballar l'home per uns fins extrapersonals, l'ha convertit en un servidor de la màquina que ell mateix construeix i, per consegüent, li ha donat un sentiment d'insignificança i impotència personals. Fins ara hem parlat dels individus que, dins la societat moderna, posseeixen un capital i poden transformar llurs beneficis en una nova inversió de capitals. Tant si són grans com petits capitalistes, llur vida és dedicada a l'acompliment de llur funció econòmica, l'acumulació de capital. Però ¿què passa amb aquells qui no tenen capital i han de

guanyar-se la vida mitjançant la venda de llur treball? Els efectes psicològics de llur situació econòmica no són gaire diferents dels de la posició del capitalista. En primer lloc, el fet d'ésser llogats significa que depenen de les lleis del mercat, de la prosperitat i de la depressió, dels efectes dels progressos tècnics introduïts per llur contractador. EU els manipula directament i esdevé per a ells el representant d'un poder superior al qual han de sotmetre's. Això és especialment cert respecte als treballadors durant tot el segle xix. Des d'aleshores el moviment associacionista ha donat un cert poder al treballador i, per consegüent, ha començat a mudar la situa-

ció en la qual era únicament un objecte de manipulació. Però, a part aquesta dependència directa i personal respecte a l'amo, el treballador, com tota la societat en conjunt, ha estat imbuït de l'esperit d'ascetisme i de submissió a uns fins extrapersonals que hem descrit com a característica del capitalista. Això no és sorprenent. En qualsevol societat l'esperit de tota la cultura és dominat per l'esperit dels grups més poderosos d'aquesta societat. És així en part perquè aquests grups tenen el poder de controlar el sistema educacional —escoles, església, premsa, teatre— i, per consegüent, d'imbuir tota la població amb llurs idees. A més, aquests grups poderosos

tenen tant de prestigi que les classes modestes estan sempre disposades a acceptar i imitar llurs valors i a identificar-s'hi psicològicament. Fins ara hem sostingut que el mode de producció capitalista feia de l'home un instrument per a propòsits econòmics suprapersonals i augmentava l'esperit d'ascetisme i d'insignificança individual, la preparació psicològica del qual havia estat el protestantisme. Aquesta tesi, però, topa amb el fet que l'home modern sembla mogut no pas per una actitud de sacrifici i ascetisme, sinó, ben al contrari, per un grau extrem d'egoisme i per la recerca de l'interès personal. ¿Com podem conciliar el fet que, objectivament, ha esdevingut el servidor d'uns objectius que no són seus i el fet que, subjectivament, es creu mogut per l'interès

personal? ¿Com podem conciliar l'esperit del protestantisme i la seva insistència en la despersonalitzacio amb la doctrina moderna de l'egoisme, que proclama, per dir-ho amb Maquiavel, que l'egoisme és el mòbil més poderós de la conducta humana, que l'interès personal és més fort que no totes les consideracions morals i que un home s'estima més de veure morir el seu pare que no de perdre la seva fortuna? ¿Aquesta contradicció, pot ésser explicada per la creença que la insistència en la despersonalitzacio era només una ideologia que amagava l'egoisme subjacent? Malgrat que això pot ésser cert fins a un cert punt, no creiem que sigui la resposta exacta. Per a indicar la direcció en què es troba la solució, hem d'abordar les complexitats psicològiques dels problemes de l'egoisme.

El diccionari Albertí, sempre bo, ara considerablement millorat: resum gramatical, índex de noms propis, suplement de noms geogràfics, llargues sèries de sinònims, modismes.

El cas de França (1) de Robert Lafont

Col·lecció LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona, 1969. 225 pàgines. Preu: 190 ptes.

Com a notícia final d'aquesia obra, heus-ne ací uns fragments extrets de diferents capítols, servant una certa unitat, i que nosaltres titulem LA CONSTITUCIÓ DE L' "HEXÀGON"

"Francia" i Occitània

segle ix i el segle XI, no una nació, sinó dues. L'una l'anomenarem Francia (1), i Antigament el nostre país s'anomenava l'altra Occitània. la Gàl·lia... Avui s'anomena França. El 813, al concili de Tours, és sancioEntre aquests dos termes històrics, hi ha nada per primera vegada l'existència d'una la mort total d'una nació celta, amb la seva forma de llatí que no és completament llatí: llengua, la seva cultura que es marceixen i hom recomana de traduir les homilies in desapareixen, les seves minories escollides rusticam romanam linguam. Cap a la maque hom assimila. L'oblit, sobre molts de teixa època, aquesta llengua naixent es troba segles de vida romana. Després, invasions, en les Gloses de Reichenau. El 842, els l'Imperi romà que s'esfondra, un caos, i del Juraments d'Estrasburg en donen una imatge caos surt una altra nació. força completa. S'ha dut a terme clarament Una de sola? Aquí està l'error imposat una primera separació a l'Europa occidenals historiadors francesos pel vertigen de tal. Els francs romanitzats es distingeixen finalitat. Si apliquem els criteris generals que d'ara endavant d'aquells que romanen fidels funden la nació primària a aquesta realitat a la llengua germànica. geogràficament definida ("el nostre país"), Aquest romanç és necessàriament diacal admetre que el territori de l'antiga lectal, mantenint-se com es manté en estat Gàl·lia transalpina ha vist néixer, entre el natural. Però es troba ja bipartit en la cons1. Per evitar tota assimilació inicial —que no deixaria pas de pesar sobre la visió que ens puguem fer d'un esdevenir històric complex— amb la França que coneixem. Hom veurà que el territori on neix la llengua francesa és la porció

nord de la Francia occidentalis, sortida de l'Imperi carolingi. [Hem traduït "Francie" per "Francia", per tal de rnantenir, almenys en termes fonètics, la diferenciació que fa l'autor entre els mots "Francie" i "France". {Nota del traductor.)]

ciència dels usuaris? Res no ho prova en els textos, dels quals no se sap pas ben bé encara si són d'oc o d'oil. Caldrà esperar el segle xI per a trobar, amb la traducció d'un fragment de l'Evangeli de sant Joan, la Cançó de santa Fe d'Agen i el Boecis, la fesomia d'una llengua que és ben bé occità i no pot ésser francès. Aquest francès es dóna a conèixer al mateix temps a través de les cartes llatines, i esdevé evident en la Cantilène de sainte Eulalie. Així neixen dos grups ètnics distints, per la transcripció gràfica de la consciència que prenen de si mateixos. A l'altiplà de Poitiers, tot al llarg dels contraforts septentrionals del Massís Central, es dibuixa una línia de trencament lingüístic; els parlars romans cercaran llur unitat els uns al nord, els altres al sud. Aquest trencament pot haver causat sorpreses. Però no es presenta pas sense més ni més i el seu origen remunta molt lluny en el passat. N'hi ha prou de donar un cop d'ull a un mapa: Francia neix en una regió natural que no és altra cosa que el prolongament de la gran planura del nord d'Europa. Les invasions hi baten i no s'hi acaben. L'onada gal·la s'hi esbadella. A l'època del Cèsar, l'onada germànica ja Pestalonava i havia travessat el Rin a l'est i al nord. El poder romà la contindrà, l'obligarà a convertir-se en infiltració. Però quan el 406 el Urnes que protegia la Gàl-lia es trenca, els francs es precipiten. Arriben fins al mar, Mànega i Oceà. En aquest país, que esdevindrà el seu en menys d'un segle, Clovis els reagrapa i forma un Estat. Després de la qual cosa, ja no hi haurà, durant molts de segles, altra aportació racial. Quan el 911 els normands reben de Carles el Senzill l'autorització d'instal.lar-se al país que d'aleshores ençà porta llur nom, els gal-lo-romans i els francs han tingut temps de fer coneixença; les poblacions s'han fos. Ha estat trobada una unitat cultural a mig camí de les tradicions de l'una i l'altra comunitats. Els normands, aquests altres germànics, troben traçada la via de l'assimilació. És remarcable que l'ètnia francesa neixi, per la seva llengua, en aquest mateix període durant el qual els normands s'hi incrusten sense enterbolir-lo. Excepció feta d'alguns matisos dialectals, el normand romà és semblant al francès de París. No ha pas estat

modificat per la instal·lació dels homes de Rollon, certament poc nombrosos. L'ètnia francesa és el resultat d'una fusió racial simple i la seva cultura ha nascut de la contaminació de dues cultures: galloromana i germànica. Es fixa al moment que la història permet l'estabilització de les contradiccions, que en resulten esfumades. La prehistòria de l'ètnia occitana és molt més complexa. El país al sud del Loira és molt diferent. El Peiten i la vall del Roine són corredors d'invasió, però les tres masses muntanyoses dels Pirineus, el Massís Central i el Alps són aptes per a retenir les poblacions. D'ençà d'una antiguitat molt alta s'inscriuen en aquesta zona, que respira per la Mediterrània i es tanca en l'Oceà inhòspit, tot de prefiguracions d'Occitània. Cadascuna d'elles es fondrà en les següents i esdevindrà substrat. El mite de la territorialitat. Segons el mite de territorialitat, a l'imperialisme capet li quedava un bonic camí de glòria guerrera i d'habilitat política a recórrer abans d'haver conquerit tota la Francia occidentalis. Però ben aviat el mite desbordarà els mateixos límits que el constitueixen. Damunt seu, sense que hi hagi solució de continuïtat, s'hi empelta un altre mite, el de les fronteres naturals. En l'ambició capeta es dibuixa molt de pressa la futura França hexagonal de la "unitat" realitzada, que ha d'atènyer el Rin i la línia de crestes dels Alps, tal com ha assolit la Mànega i la Mediterrània. Agafem, com a punt de mira sobre la història de França, el que parteix de les nacions primàries. De bon primer la nació occitana. La seva part central havia estat sotmesa i reduïda a província. Amb això n'hi havia prou per a escampar per tot el cos de l'Occitània dividida la síndrome de la decadència. Tant és així que hi ha una arquitectura geogràfica d'un cultura, fins i tot si aquesta cultura no és centralitzada en un Estat unitari. Certament, les creacions socials de l'Occitània clàssica poden continuar llur cursa a l'Aquitània anglesa. En termes generals, l'occitanitat es troba més còmoda en aques-

tes terres en les quals no hi ha hagut guerra de conquesta i destrucció, que no pas a França. Les ciutats lliures s'hi multipliquen. La llengua administrativa d'oc es desenvolupa seguint les dades primeres; el comerç progressa i Bordeus pren el relleu de Tolosa, hi entaula una rivalitat que no cessarà durant molts de segles. Però la literatura no retroba ni al Périgord, ni a Carcí, ni al Llemosí, la vida que havia tingut al segle xII. No neix cap innovació, i l'única activitat poètica que sobreviu està lligada a la ciutat francesa de Tolosa i a la institució de la Sobregaya Companhia. A més a més, durant la guerra dels Cent Anys, la consciència política dels occitans de l'Aquitània es fa malbé. Hi hagué adhesions massives a la causa francesa, com ara la de la Roergue que se situà darrera l'estendard de Joana d'Arc. Hom veié combatents de la causa anglesa fruir d'una immensa popularitat i encarnar una mica el destí de la nació: el Príncep Negre no parlava gairebé més que occità i el seu pensament polític s'orientava devers la constitució d'una Occitània regional. Però molt sovint, preses entre borgonyesos i gent d'Armagnac, delmades per les expedicions punitives dels uns i dels altres, les poblacions se sentien esclafades. No aspiraven a res més que a la pau. Fruit de la misèria, un esperit mercenari se n'havia emparat. Al segle xv hom comença a trobar els gascons pertot arreu on es combat, on es guanyen diners fent la guerra, i tant els fa l'estendard! Dos actes emmarquen aquesta vida occitana sota els reis anglesos: 1258, 1452. El 1258, Lluís IX, que ha vençut Enric III a Taillebourg i a Saintes, li restitueix tota la part del domini aquità que correspon a Occitània. Estrany pas endarrera en la doble perspectiva del mite de territorialitat i de la política "panoccitanista" dels Capets. Però el 1258, al tractat de París, Lluís IX ha estat molt hàbil: s'assegura la renúncia de l'anglès sobre Normandia, el Maine, l'Anjou, la Touraine, el Peiteu, i un homenatge de vassall a senyor per les terres de Guïenas. Les conquestes de Felip August són consolidades i reservat un dret d'intervenció directa en les regions abandonades als Plantagenet. El segon acte ocorre el 1452. França

s'ha pensat que sucumbia en el xoc amb l'Imperi franco-anglès. Fa un segle que es combat. La major part del territori ha estat ocupada. Hores fosques: un regent anglès, el duc de Bedford, ha pogut ésser instal·lat a París, Carles VII ha hagut de desmantellar el seu propi domini per conservar alguns dels seus vassalls. Però hom emprèn la nova enfilada. Tota la França d'oil ha estat reconquerida. El Llenguadoc ha romàs fidel. Tot de campanyes victorioses han assegurat les Landes i la Guïena. És aleshores quan es renova, a benefici de l'anglès, el sobresalt occità de 1216-1224. També aquesta vegada és un problema de ciutats: Bordeus, Bazas, Dax, Bergerac, Gensac, Sainte-Foy, etc. A la crida dels cònsols, el país, recentment conquerit, se subleva contra els francesos. Acull Talbot en pla d'alliberador. Caldran quatre anys per a sotmetre'l. L'afer és enllestit per l'artilleria de Joan Bureau a Castillon, pel juliol de 1453. Pocs mesos després Bordeus, que ha perdut tota espe-

Visió completa d'un problema apassionant

ranca, es rendeix. Aquesta campanya final és el darrer enfrontament d'una població occitana i del poder de París sobre un camp de batalla. L'acabament de la guerra dels Cent Anys coincideix amb una desfeta de roccitanitat. Carles VII destrueix les llibertats bordeleses, i construeix el castell de Ha, senyal de l'ocupació militar. En aquesta època França havia absorbit tota lOccitània, menys la Provença. L'Alvèrnia havia estat conquerida des d'abans de la Croada albigesa per Guy Dampierre, a compte de Felip August. Conquesta cruel acabada amb una ocupació militar permanent. La província, donada en dot a Alfons de Potiers el 1241, tornà definitivament al rei a la mort d'Alfons.

Quedava la Provença... Una dinastia francesa hi regnava nominalment des de 1246; efectivament des de 1262. Destruïda la resistència, hi fou instal·lada una administració de tipus capet. Els funcionaris, veguers i batlles, gairebé tots forans, és a dir, homes d'oil, hi reemplaçaren els poders elegits per la burgesia. Comptant per aquest mitjà amb finances abundants, la branca segona s'abandona a l'imperialisme familiar. Així es constitueix el reialme de Nàpols i de Sicília. Però la lluita amb Aragó arruïna aquestes pretensions. La primera Casa d'Anjou s'acaba amb la reina Joana, sobirana de destí tràgic, envoltada d'intrigues sagnants. La Provença només l'acull uns quants mesos, de finals de 1347 a juliol de 1348. La segona Casa angevina topa amb les mateixes dificultats, dubtant entre Nàpols, on no es manté si no és a còpia d'incessants dificultats, i la Provença, on no es decideix a confinar-se. Hi hagué, això no obstant, un bon sobirà provençal, el rei Renat. Definitivament vençut per Alfons d'Aragó, i no conservant més que un títol per la banda d'Itàlia, fou realment el rei de la Provença. Sota el seu regnat, que marca un progrés de l'ordre administratiu, de la riquesa pública i de les arts, la nació provençal pren consciència de la seva originalitat. Certament, la literatura d'oc hi és tan feble com en terres de França, però tota la vida social s'expressa en la llengua del país; les tradicions ciutadanes poden renéixer; el dret

romà dóna forma a la civilització viscuda. Tot plegat no és res més que una flamerada abans del declivi. El 1481 mor Carles III, després de disset mesos de regnat. El seu testament llega la Provença al rei de França. Els senyors, els oficials i naturalment el poble no hi estan pas d'acord. Es fixen sobretot amb el duc de Lorena, nét del rei Renat. Però Lluís XI havia enviat el seu agent Palamède de Forbin. Els tractes s'eternitzen. Finalment, després dels desordres alimentats pel partit francès i pel partit lorenès, l'expedició policial de Joan de Baudricourt, governador de Borgonya, i la nominació il·legal, per Carles III, d'Aymar de Poitiers com a senescal, el país, cansat d'allò més, accepta la reunió amb França. Aquesta reunió és de tipus federatiu. La proclama reial d'octubre de 1486, ratificada pels Estats a l'abril de 1487, ho diu clarament: "Havent-les agregades i unides, agreguem i unim (el comtat i les terres de Provença) a nós i la nostra corona, sense que aquesta corona ni el reialme siguin per això subalternáis." Però la fórmula no està proveïda de cap reglamentació pràctica. Aquest estatut federal mal definit no serà mai respectat pel rei de França. Així des dels dies següents a la unió es prefigura l'anexió sancionada molt més tard, en 1547.

Els Valois segueixen els passos dels Capets. Rebran la Bretanya i fundaran en llur reialme una altra nació, irreductible estructuralment a l'ètnia francesa. La mutilació de Catalunya El mite de les fronteres naturals, posat en lloc del record del tractat de Verdun, exigia que França fes acte de presència al Rin i assolís els Pirineus en tota la seva llargada. Aquesta fou l'obra de Lluís XIV. Al migdia, aquesta política de les fronteres, retroba un vell somni expansionista. La senyoria del rei de França sobre el comte de Barcelona havia estat abolida el segle XIII pel tractat de Corbeil. Però, més tard Felip l'Ardit, per alleugerir l'esforç del seu parent angeví contra Aragó, féu incursions fins a Catalunya. E,l rei de França

pensava sempre estendre les seves terres per aquest costat. Mentrestant, Aragó-Catalunya esdevenia una gran potència europea. Les coses canviaren quan una dinastia castellana, els Trastàmara, pujà al tron d'Aragó. Els catalans suportaren malament l'intrús, les seves exigències financeres, el seu imperialisme. Esclatà una revolució burgesa. El rei Joan es girà cap a Lluís XI per demanar-li socors i li oferí el Rosselló i la

La "ràtzia" francesa es renovà en condicions molt semblants el 1640. Havent estat Catalunya integrada des de 1516 a l'Espanya unificada, Castella li feia sentir la seva preeminència. Les exaccions del governador Olivares provocaren la revolta camperola i nacional. El 1635 s'havia produït la ruptura entre França i Espanya. Els catalans comptaven amb l'ajuda dels francesos; aquests vingueren altra vegada en pla

Vinyes magnífiques en la Catalunya "francesa" Foto "Edicions Ariel"

Cerdanya (tractat de Baiona, 1462). Els francesos prengueren les armes, passaren Salses i anaren fins a Girona a deslliurar la reina d'Aragó assetjada pels seus súbdits. Fracassaren davant Barcelona. En 1463, tornaren violentament al Rosselló per proclamar-ne l'anexió. Aquesta dominació francesa durà trenta anys. Fou tan dura que la resistència s'organitzà. Les grans famílies amb les quals comptava Lluís XI feren defecció. Joan II retirà la paraula. Calgué assetjar Perpinyà, castigar la ciutat, desposseir els nobles, destituir els cònsols, "no deixar ni un sol arnès als habitants". Finalment, el 1493, Carles VIII, que només somniava en Itàlia, abandonà el Rosselló, i l'ocupació militar cessà.

d'ocupants. Perpinyà sofrí un setge terrible. Després d'una empenta fins més enllà de les Alberes, l'exèrcit de Lluís XIII s'establí al Rosselló. El tractat dels Pirineus (1659) i el casament franco-espanyol feren de la nova ocupació una nova anexió. Una remarcable habilitat de Mazarin i els seus mandataris, durant les negociacions, en què llur astúcia trobà camp propici, permeté d'afegir al Rosselló pròpiament dit el Conflent i el Capcir. Una frontera fou traçada al mig de la Cerdanya, al final d'una impugnació i d'un altre assalt d'astúcies. El juny de 1660 foren dissolts tots els organismes polítics de la nova província: Consell reial, Diputació, Tribunals del patrimoni reial, en contradicció formal amb l'ar-

ticle 52 del tractat. Per assegurar l'assimilació administrativa, les tropes franceses romangueren acantonades al Rosselló durant una cinquantena d'anys. Prop de cinc-centes famílies foren castigades amb diverses penes per delicte de resistència. El tractat dels Pirineus va mutilar Catalunya. La que així havia estat destrossada, era una de les nacions més glorioses d'Europa. Sobre les bases de la cultura occitana, esmussada al nord dels Pirineus, havia estat desenvolupada durant els segles xIII, xIv i xv, entre les Corberes i el límit sud de l'expansió político-lingüística (estabilitzada a Elx), una aventura ètnica d'un vigor excepcional. La llengua havia adquirit autonomia i s'havia fixat fora del dialectalisme. Havia servit a molt altes obres poètiques, filosòfiques, històriques, narratives. Una vida artística igualment rica s'havia afermat. És ben coneguda la importància de la pintura catalana entre els segles xII i xv. Una forma original de gòtic havia cobert el país d'admirables monuments religiosos i civils. Arreu, tant a Perpinyà com a Barcelona, a Tortosa, a Castelló, a València, a Alacant, a Elx, a Mallorca i a Sicília, les aportacions mediterrànies més diverses havien fructificat en la vida social. La civilització catalana clàssica renova les gran ocasions de sincretisme cultural del segle xII. Els pensaments antics italià, francès, musulmà, havien estat associats en una mateixa expressió lingüística, en una mateixa aspiració històrica. En suma, Catalunya és l'Occitània reeixida, en resposta a l'Occitània vençuda al nord de les Corberes. És veritat que després de l'acte d'unió amb Castella (1517) la decadència s'havia precipitat. La literatura catalana del segle xvI es mediocre i pobra. A començaments del XVII, pràcticament desapareix. L'anexió del Rosselló per França coincideix amb un atzucac dramàtic del seu destí col·lectiu: els catalans demanen ajuda als francesos contra els castellans, però descobreixen que el remei és pitjor que la malaltia. El 1700, la instal·lació de Felip d'Anjou al tron d'Espanya, enfosqueix definitivament l'existència d'un poble. Borbons d'Espanya i Borbons de França menaran la mateixa política d'assimilació en els dos fragments separats de Catalunya. A la data del tractat dels Pirineus, tanmateix, la llengua catalana, si ja no és

aquella gran llengua antigament oficialitzada fins i tot al ducat d'Atenes, roman l'únic llenguatge administratiu escrit pels rossellonesos i els cerdans. L'anexió la transforma immediatament en una llengua vernàcula. Perpinyà, esdevingut francès, s'assabenta de l'existència de l'edicte de Villers-Cotterêts.

Desprès de Catalunya, Alsàcia. Alsàcia és, amb la Lorena germànica, una prolongació del grup ètnic de l'altra banda del Rin. Fora de l'hexàgon Quedava Còrsega. Res no predisposava aquesta illa a transformar-se en província francesa. L'ètnia que s'hi havia constituït no tenia res ni d'oc ni d'oil. A Compiègne, el 1768, el Senat de Gènova cedeix Còrsega als francesos. El comte de Marbeuf emprèn la conquesta definitiva, amb crueltat. A Ponte-Novo, a la vall del Golo, el 8 de maig de 1769, l'exèrcit cors és vençut. Paoli, protegit per les seves reraguardes, que es fan assassinar, s'embarca en una corbeta anglesa. El 23 de juny els diputats corsos presten jurament al rei de França. La unitat francesa

Aquests fets, disposats en llur ordre natural i despullats de tota mitologia de la unitat, tracen el quadre estructural de la nació poc abans de 1789; entorn de l'ètnia pròpiament francesa, hereva de l'imperialisme franc al qual continua apel·lant, un conjunt de nacions o de trossos de nacions anexionades per la conquesta militar o l'astúcia diplomàtica. Totes han conegut llur hora d'esplendor històrica; totes han pres, un moment o altre, consciència de llur identitat. La major part han resistit a l'anexió amb un combat desesperat. L'alienació provincial Per moltes raons, les nacions successivament anexionades per França i foses en ella no podien desaparèixer immediatament: per-

què la voluntat de fer desaparèixer llurs llengües només és precisada lentament en l'aparell d'Estat i en les consciències polítiques; perquè el reialme durant molt de temps ha tingut uns certs aspectes de federació ètnica que no han estat contradits obertament fins al segle xvII; perquè l'arma essencial de la reducció lingüística, l'escola unitària al servei d'un sol francès, no ha estat forjada fins després de la Revolució Francesa; finalment, perquè era una tasca excepcionalment difícil d'abolir, en el record, cultures de gran esclat o de gran solidesa popular i aventures històriques d'abast europeu. Anomenarem alienació el procés mitjançant el qual han estat progressivament disminuïdes en llurs pretensions, esmussades, fetes malbé i assimilades. L'alienació és la substitució d'un futur que es dedueix lògicament de l'autonomia cultural i de vegades de la independència política, per una evolució de submissió cultural i un desplaçament del sentiment polític. Quan esdevenen provincians francesos, els bretons i els occitans veuen com hom els proposa, a més o menys llarg termini, de servir-se d'una llengua que d'entrada no era pas la pròpia i es troben de cop interessats en la vida d'una comunitat que mobilitza al seu servei llurs pensaments i llurs forces, en una direcció que ells no havien pas previst. El procés és clar en els principis. Molt subtil en els fets, perquè és lent. La mort de les nacions a França té la lentitud de tota evolució en l'Antic Règim. És velat per l'ús que es féu fins a 1789 del mot nacions per a designar les províncies. Sota aquest mot, semblava que continués la vida nacional. Però la fidelitat als sobirans, als senyors o a les institucions que encarnen el destí nacional havia estat reemplaçada per la fidelitat al rei de França. Un cop l'autoritat d'aquest rei ben establerta pels juristes, lloada ritualment pels escriptors, escampada com un dogma, sacralitzada, totes les classes del reialme i totes les províncies són associades al servei de la dinastia regnant. Eís

mites proliferants penetren aquest servei. Com és d'esperar, el baix poble és el més sensible ais mites. Troba una compensació a la seva situació malaurada en el somni del pare llunyà, però bo. Si el rei sabés, si conegués la nostra misèria...: la pagesia de les províncies repetirà això durant segles. El rei és la justícia al cim de l'edifici nacional. Tot súbdit té, teòricament, el dret d'anar-li a explicar les seves dolences. Les nacions primàries s'han alienat en primer lloc en l'afecció a la Corona de França. Això ha estat fet a partir del poble senzill. L'estima profunda i gairebé màgica que els occitans sentien pels comtes de Tolosa, s'ha traslladat molt de pressa als seus successors francesos. Lluís IX ha estat molt hàbil, preocupant-se de guarir materialment les plagues del Llenguadoc. Essent encara viu, ha deixat que s'escampés l'espècie del rei bo, caritatiu i humil. Les poblacions que tant havien lluitat contra les tropes del Nord a la guerra dels Cent Anys, s'han mostrat les més fidels. El Llenguadoc ha estat la província més segura per al rei de França. El mateix s'escau al segle xvi a Provença. La resistència a la invasió dels imperials és un moviment popular. Francesc I per als provençals és un personatge de llegenda. D'aquesta manera el sentiment francès naixent, pesa sobre les minories de la nació, nobles o parlamentaris, que se'n senten engavanyades en llur defensa de l'autonomia i en llurs aliances amb l'estranger. L'única excepció és la república de Marsella on l'oligarquia comercial sabé recolzar, per Casaulx, sobre la massa dels artesans i dels mariners. El mite del rei bo és renovat amb Enric IV, que porta al tron de França el desig del "bon reialme" que deu al seu avi i a la seva mare; que excusa la renovació de l'imperialisme exterior per actes polítics interiors d'una gran saviesa. Des d'aleshores, totes les rebel·lions contra l'autoritat reial són condemnades a separar-se del poble i a no ésser més que seqüeles de l'esperit feudal.

(1) Segon títol de l'obra.

Aproximació a la història del País Valencià

de Joan Reglà

Edicións valencianes L'ESTEL. Sèrie taronja. València, 1968. 136 págines. Preu: 125 ptes. Com a conclusió de la informació començada sobre aquest llibre en el número anterior de GORG, heus ací paraules de l'autor en el Prefaci, i un fragment del primer capítol. DEL

PREFACI

He volgut emprar el concepte "Aproximació a la Història", que fou introduït per Jaume Vicens Vives en un sentit molt semblant al d'aquest treball. És clar que els objectius són diferents. Efectivament, el Prof. Vicens Vives va esbossar una problemàtica total del passat peninsular en la seua Aproximación a la Historia de España. La totalitat de la historia d'Espanya ha motivat una bibliografia impressionant, i el fet d'escriure'n una breu síntesi "aproximada" —un intent d'acostar la Historia com a ciència a la vida humana com a realitat— implicava no solament una presa de posició ben clara per part de l'autor, sinó també una tasca de selecció dels materials informatius. El meu horitzó en aquestes planes és més limitat —el Regne de València—, ço que d'antuvi és un avantatge. En canvi —i això és un inconvenient gravíssim— no tinc a la meua disposioio suficient material informatiu (una bibliografia bàsica) per a fer un plantejament general del tema, avalat, d'una manera exhaustiva, en uns fonaments monogràfics sòlids. Investigadors i erudits meritíssims han estudiat diversos aspectes de la trajectòria

històrica del Regne de València. Amb tot, resta a fer-hi una tasca molt considerable. Per altra part, els resultats assolits per les monografies documentades necessiten, avui, una reelaboració d'acord amb les orientacions actualment vigents en el camp de la historiografia. Aquest estudi meu, doncs, és una mena d'hipòtesi de treball: necessàriament abunda en intuïcions i punts de vista que investigacions futures confirmaran o desmentiran. En tot cas, he intentat desenrotllar un esquema senzill, una mena de coordenades bàsiques, que poden servir de guia, en un intent de comprensió "total" de la història de València, des de la incorporació del Regne valentí a Europa —i naturalment a l'Espanya cristiana— per la conquista de Jaume I, als problemes del nostre temps. Si, en definitiva, el meu esforç resulta útil com a punt de partida i serveix d'esquema general de referència per als estudiosos —encara que posteriorment fos rebutjat com a cosa superada— em donaré per ben satisfet, ja que hauré contribuït a endegar les recerques.

VALÈNCIA I LA CORONA D'ARAGÓ

integrants és de tipus personal, dinàstic, puix que cadascun d'ells conserva la seua persoLa Corona d'Aragó es constitueix amb nalitat pròpia. Aquesta concepció institula unió dinàstica entre Aragó i Catalunya cional perdura mentre existeix la Corona (1137), i culmina amb la incorporació d'al- d'Aragó, ço és, fins a començaments del tres regnes —Mallorca, València, Sicília, segle XVIII, en què, després de la Guerra de Sardenya, Nàpols—, com a resultat de la Successió a la Corona d'Espanya, triomfa seua expansió operada durant els segles XIII, el centralisme d'encuny francés de Felip V XIV i xv. La unió entre els diversos regnes de Borbó. Com veurem, la unió dinàstica Formació de la Corona d'Aragó

entre els regnes de la Corona d'Aragó és, en definitiva, la que presideix l'estructura constitucional de la Monarquia hispànica dels Habsburg, durant els segles xvI i XVII. L'Imperi hispànic dels temps de l'hegemonia d'Espanya en el món és, doncs, pel que es refereix als lligams institucionls entre els seus components, una reproducció, a una escala molt major, de la Corona d'Aragó.

Catalunya, intermediària entre el món peninsular, d'un costat, i l'Occident europeu i la Mediterrània, de l'altre, és, històricament, un llançament carolingi, que posà en contacte, a través de la Marca Hispànica, la infantesa d'Europa amb l'esplendor califal de l'Espanya musulmana. L'ocupació sistemàtica del país es portà a terme entre els segles Ix i XII. La Catalunya comtal anirà projectant-se, terra endins, vers les dues direccions possibles: la Península Ibèrica

i el Migdia francés; i, mar endins, vers la Mediterrània —Balears, Àfrica, Itàlia, Orient—. El resultat serà la creació, en col·laboració amb el Regne d'Aragó, d'una mena de Commonwealth, la Corona d'Aragó, basada en una articulació institucional flexible —un imperi perfectament compatible amb la llibertat dels seus membres integrants—, en una concepció política de tipus federal. El Regne d'Aragó és també una creació medieval, que començà a forjar-se en el Pirineu a principis del segle Ix: Aragó perdura com una realitat fins els nostres dies. Com en el cas de Catalunya, la instal·lació de guarnicions franques en l'aiguavés hispànic del Pirineu, reforçà la tendència a la insubmissió que des del primer moment havien demostrat les gents del país. El nucli originari del primitiu comtat d'Aragó radica a les valls d'Hecho i de Canfranc, regades pels rius Aragó-Subordan i Aragó pròpiament dit. Entre els començaments del segle Ix i el primer terç del segle xII (Alfons el Bataller conquista Saragossa el 1118), Aragó compleix la seua tasca dins la Reconquista peninsular, des del Pirineu a la vall de l'Ebre, i col·laborarà després activament amb Catalunya en l'expansió posterior de la Corona d'Aragó, fins a Múrcia, en la Península Ibèrica, i fins a Grècia en la Mediterrània oriental. Poc de temps després de fer-se càrrec del govern dels comtats catalans l'hereu de Ramon Berenguer III el Gran, el comte Ramon Berenguer IV (1131-1162), moria a Poleñino el rei d'Aragó Alfons I el Bataller —1134—, el guerrer més distingit i famós de l'Occident europeu del seu temps, després d'haver conquerit la vall aragonesa de l'Ebre, i d'haver corregut hostilment el País Valencià sotmès als almoràvits. Alfons I en el seu testament —puix que mancava de descendència i tenia un germà, Ramir, monjo al monestir de San Pedro el Viejo, d'Osca— deixava tots els seus dominis a les ordes militars del Sant Sepulcre, l'Hospital dels pobres i el Temple de Jerusalem, per parts iguals. Aquestes disposicions testamentàries insòlites motivaren una forta crisi successòria: els aragonesos elegiren rei el germà d'Alfons, el monjo Ramir; els navarresos van aprofitar la conjuntura per separar-se d'Aragó i restablir la independència del seu regne

amb Garcia Ramírez, nét de Garcia Sánchez III i del Cid, mentre que Alfons VII de Castella ocupava amb les seus tropes la ciutat de Saragossa i contribuïa decisivament, per la reacció dels aragonesos contra L'hegemonia castellana, al seu acostament als catalans i a la formació de la Corona d'Aragó, amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV i la princesa Peronella, hereva de Ramir II el Monjo (1137). En efecte, pactat aquest casament —Peronella havia nascut l'any anterior, del matrimoni de Ramir amb Agnés de Poitiers— el rei monjo va retirar-se novament a San Pedro el Viejo d'Osca. De fet, Ramon Berenguer IV va convertir-se en sobirà d'Aragó, emprant els títols de "príncep" i "dominador". El títol de rei seria per a l'hereu de l'esmentat matrimoni —el futur Alfons el Cast— transmès per la seua mare Peronella (les dones, a Aragó, no podien exercir la potestat reial i solament podien transmetre la sobirania del regne). Amb la seua unió, Catalunya i Aragó es defensaven mútuament de les cobejances dels seus poderosos veïns: Catalunya es protegia contra les apetències dels reis de França, i Aragó contra les dels de Castella. De quina manera entenia Ramon Berenguer IV la relació establerta entre Aragó i Catalunya ho palesa clarament el seu segell: en un dels costats es feu representar com a comte de Barcelona i a l'altre com a sobirà d'Aragó. La unió dels dos països fou purament de tipus dinàstic, una unió personal, que deixava a cadascú la seua independència interna. És inqüestionable que molts inconvenients s'oposaven a la unió d'ambdós països: des de la diversitat de llengües a la de les estructures socials i econòmiques, passant pel fet que ni catalans ni aragonesos no es conformarien amb un paper secundari dins del noble reialme. Segurament exagera el Prof. Schramm quan escriu: "Així s'explica que el moment del naixement del reialme català-aragonés fos també el del naixement de l'antagonisme dels dos pobles, i, per tant, que en el curs de la història d'aquell doble reialme, aquest antagonisme fos una de les poques constants de què va fer prova." Per la seua part, el Prof. Lacarra fa notar de quina manera, a mesura que Catalunya i Aragó van esborrant les seues respectives fronteres internes —és a dir, van constituint-se com a unitats definides—,

accentuen, a la vegada, la seua respectiva personalitat diferenciada. Amb tot, però, els avantatges de la unió eren massa evidents per als uns i els altres: els catalans i els aragonesos salvaven el perill que per a ells representava l'imperialisme d'Alfons VII de Castella; els primers guanyaven un vast hinterland o rerapaís amb una noblesa bel-licosa i una pagesia desitjosa de terres i pastures en la Serralada Ibèrica; i els segons tenien sortida al mar i, per tant, moltes perspectives a la Mediterrània. Ramon Berenguer IV va fer les coses bé, i, a la seua mort, la unió personal d'Aragó i Catalunya entrà en vigor amb tota normalitat. Des del punt de vista eclesiàstic, el doble reialme realitzà la seua fusió sota la direcció de l'arquebisbe de Tarragona. La unió dinàstica de Catalunya i Aragó féu possible l'acabament immediat de la Reconquista catalana: ocupació de Tortosa (1148) i de Lleida i Fraga (1149); i poc després foren expulsats els musulmans dels darrers reductes de les muntanyes de Prades i Siurana, ço que va permetre la soldadura territorial d'ambdós regnes i, a més a més, la conversió de l'Ebre en la via mestra de la unió econòmica catalano-aragonesa. En efecte, els cereals, l'oli, les llanes, la carn i els cuiros d'Aragó, pogueren guanyar fàcilment Tortosa i Barcelona, mentre els productes manufacturats catalans i els importats de l'estranger, seguien el camí invers. La unió dinàstica havia creat, doncs, una puixança econòmica equilibrada, a la qual la noblesa aragonesa i els mercaders catalans donarien una considerable força militar. Ha estat posat de relleu que, de fet, en el regnat de Ramon Berenguer IV (1137-62) es produí el desplaçament de l'equilibri de forces en tota la península Ibèrica. En aquell període esdevingué l'emancipació de Portugal (1139), i en morir Alfons VII se separaren Castella i Lleó (1157). Segons comenta Schramm, Ramon Berenguer IV, que mai no volgué titular-se rei, era, a la seua mort, el sobirà més poderós de tota Hispània. Ben aviat, però, sorgirien dificultats. Barcelona tindrà interés a dominar la desembocadura de l'Ebre —via econòmica que dirigeix Saragossa— per tal d'assegurar-se els blats aragonesos: Flix, Mequinensa, Miravet, Faió, seran les avançades d'aquest

La Corona d'Aragó en temps d'Alfons el Magnànim

domini barceloní per on Catalunya controlarà els productes aragonesos i, ja en el segle XIII, tractarà d'oposar-se a la projecció aragonesa cap a València. Més endavant, en desencadenar-se la crisi general durant el regnat de Pere el Cerimoniós, les lluites de la Unión oposen la noblesa aragonesa contra la reialesa, ajudada aquesta darrera per la burgesia catalana. Aleshores ha arribat el moment en què les economies complementàries, en lloc d'unir estretament ambdós països, els oposaran cada dia més, en plantejar-se un proteccionisme de signe contrari —industrial i agrícola, respectivament— entre Barcelona i Saragossa. La incorporació de Mallorca i València Entre 1229 i 1245, Jaume I arrodoneix els dominis hispànics de la Corona d'Aragó amb les conquestes de Mallorca i València. Durant els anys compresos entre la mort de Jaume I i la reintegració mediterrània de Pere el Cerimoniós (1276-1343), existeix el regne independent de Mallorca, que, a més de les Illes Balears, comprèn el Rosselló i Montpeller. Això explica una mena de dua-

lisme social, econòmic i polític: la cort i l'aristocràcia feudal viu al comtat del Rosselló, i a la seua capital, Perpinyà, mentre que la ciutat de Mallorca fou sempre la capital natural i mercantil del regne. Els catalans immigrats i la forta minoria jueva convertiren la ciutat de Mallorca en un centre del comerç internacional, capaç de competir amb Barcelona. Mallorca es troba prop del centre de la conca occidental de la Mediterrània, en el camí de les galeres venecianes que anualment guanyaven l'Atlàntic i hi feien escala abans de tocar el port d'Alacant, i en el camí de les galeres genoveses que anaven a Sevilla i a l'Atlàntic. Mallorca era, a més a més, escala obligada entre Catalunya i Provença, d'una part, i l'Àfrica del Nord, de l'altra. Els mariners mallorquins desplegaren una activitat extraordinària, no solament a la Mediterrània, sinó també a l'Atlàntic —les Canàries— i la mar del Nord —Flandes—. Els mallorquins importaven llanes d'Anglaterra i del Marroc, espècies, tints i sedes d'Orient, cuiros i pells de Sardenya i de Castella, or i esclaus d'Àfrica, i en reexportaven una part, afegint-hi els productes sobrants de les Illes —oli, figues, vi i pells d'ovella.

Ja hem al·ludit al dualisme mallorquí. És trast amb les de repoblació catalana, terres natural que durant l'expansió econòmica del de reialenc, que tingueren un floriment insegle XIII i primera meitat del xIv, predo- dustrial i mercantil en els nuclis urbans. minés, gairebé absolutament, el factor merSembla inqüestionable, doncs, que en el cantil, de la mateixa manera que també ho Regne de València l'element català neutraés que, amb la depressió econòmica de la litzà la mentalitat feudal de la noblesa araBaixa Edat Mitjana, s'accentués la importàn- gonesa. D'aquesta manera València no va cia del camp, de l'agricultura, ço que con- convertir-se en un apèndix senyorial i latitribuiria al plantejament de greus conflictes fundista —en una mena d'Andalusia de la socials agraris. Per altra part, la conquista Corona d'Aragó— després de la conquista (1343) del regne de Mallorca pel rei Pere de Jaume I. Per altra part, les crisis expeel Cerimoniós (ja hem dit que Jaume I rimentades a Catalunya repercutirien a Vava crear el Regne independent de Mallor- lència, amb un signe diferent. Pensem que ques, que el Cerimoniós reincorporaria als la fortuna de la València medieval fou motiseus dominis) implica la subordinació eco- vada pel mateix factor que havia creat la de nòmica de les Illes als seus acreedors de Barcelona: el contacte amb el món musulBarcelona. En aquest problema dels censals mà. Incorporada a la Corona d'Aragó, la està la mateixa base del particularisme ma- ciutat de València, més encara que una llorquí envers Catalunya. Els censos propor- capitania política —que indiscutiblement cionaven grans beneficis als capitalistes i el exerceix en el nou regne creat per Jaumal govern i la venalitat dels oficials de tota me I—, és un empori, una mena de "ciutat mena anaven en augment, i així Mallorca hanseàtica", amb un considerable moviment al segle xv patia una forta depressió eco- mercantil, una densa indústria artesana i, nòmica —que ha estat estudiada per Àlvar sobretot, amb un hinterland agrícola fèrtil: Santamaría— i un greu desajust dels esta- l'horta. ments socials i de la Ciutat i la pagesia. Cal tenir en compte que la repoblació de Com escriu Vicenç Rosselló, la nova Llotja València és un procés que està només iniciat de comerç de Palma, més que de palau al moment de la mort del rei En Jaume: els semblava servir-li de mausoleu. Per una pioners aragonesos i catalans de l'esmentada altra part, les activitats mercantils mallor- repoblaoió doscentista no passaven de ser quines van rebre un cop duríssim amb la una minoria molt prima; els cristians hi conquista de Jaffa i Constantinoble pels constituïen una superestructura urbana diriturcs. gent, sobreposada al fons musulmà del regne. Els vençuts (Jaume I va fer que no hi hagués una evacuació total dels sarraïns del país), és a dir, els valencians islamitzats —o els moros valencians— formaren un Després de la Conquista (1233-1245), bloc compacte, suspicaç i refractari a tota Jaume I creà a València un Regne indepen- integració dins de la societat cristiana. Tot dent dins de la Corona d'Aragó, sotmès i acabaria amb el drama morisc del segle xvI, repoblat per aragonesos i catalans. En gene- amb l'epíleg dramàtic de l'expulsió del 1609. ral pot dir-se que els primers van predomi- Com diu Joan Fuster, un dels trets més nar en les comarques de l'interior, i els admirables de la història de València és la segons en les del litoral. Les comarques de reabsorció continuada d'immigrants —ararepoblació aragonesa s'hi van desenrotllar, gonesos, catalans, castellans— a partir del bàsicament, sota un règim senyorial, en con- segle xIv.

MILLOREM EL

A precs de molts dels nostres lectors del País Valencià, continuem la publicació de fragments de MILLOREM EL LLENGUATGE, obra en pre-publicació com hem anunciat repetidament. D'avui en avant inserirem a cada número de GORG un sol fragment complet d'aquest llibre, fins que arribe la seua publicació per aquesta Editorial.

LLENGUATGE d'ENRIC VALOR

Heus ací, doncs, el fragment seleccionat per al present número:

ELS SINÒNIMS DE "PROMPTE"

La idea temporal designada per l'adverbi PROMPTE, d'ús general en el Pals Valencià, és expressada també pels seus sinònims PREST i AVIAT (aquest darrer, predominant modernament en la llengua literària). Es tracta en realitat de tres adjectius (almenys originàriament) que tenen un ús adverbial important.

Doncs bé: com ha esdevingut amb els originaris PROMPTE i PREST, AVIAT també s'usa en sentit adverbial, o siga per a determinació de temps. Tots sabem d'aquest ús del mot AVIAT, molt estés en el Principat de Catalunya:

PREST, usat com a adverbi, era molt freqüent en la llengua parlada de València en l'època antiga de la seua esplendor literària. Ho proven les següents cites del DCVB, tretes d'obres valencianes del segle XV:

—No t'entretinguis i fes aviat aquest encàrrec.

'Sabia Jesús —eterna prudència— los mals que devien —en ells prest venir.' (De 'Lo Passi en Cobles'.) 'Pensà com poria (= podria) restaurar la sua ciutat que no es perdés tan prest.' (De 'Tirant lo Blanc'.) 'Que es dexen prest vençre ( = véncer).' (D"EI Procés de les Olives'.) Actualment PREST és molt viu en la llengua parlada de les Balears. Prova també del seu ús modern per grans literats, la tenim en 'El Canigó', de Jacint Verdaguer, on llegim: 'Vine —li diuen—, vine prest, tu ets nostre.' Tenim aixf mateix la paraula AVIAT, que en el País Valencià s'usa només en sentit adjectiu: 'Ja estàs aviat?', és a dir, prompte, prest, dispost.

—Torna aviat.

Mot legítim, procedent del llatí 'advlatu', el trobem usat per literats valencians del nostre temps quan, per evitar la repetició de l'habitual PROMPTE, ho consideren convenient per a la bellesa de l'estil. Per contra, PROMPTE, que és avui dia d'ús típicament valencià, també ha estat utilitzat per escriptors de la Renaixença en el Principat: 'Llum que s'apaga prompte', llegim en Jacint Verdaguer. Amb açò, el nostre idioma no fa sinó com el francés, el castellà i altres llengües cultes, que empren els mots que són propis de l'idioma, sempre que siguen correctes, sense tenir en compte si s'usen més o menys en el llenguatge col·loquial d'aquesta o de altra regió. Etimologies: Ja hem dit més amunt la d'AVIAT. PROMPTE, segons F. de B. Moll, podria venir del llatí 'prompte', d'igual significat, o ser una aplicació adverbial de l'adjectiu que procedeix de "promptu' (= dispost). PREST deriva del llatí 'praesto' ( = a mà, a punt).

TAULA de Nove Dels visigots als catalans Volum I: "La Hispània Visigòtica i la Catalunya Carolíngia" De Ramon d'Abadal i de Vinyals, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de la Història i corresponent de l'Institut de França. Col·lecció ESTUDIS I DOCUMENTS/13. Edicions 62. Barcelona, 1969. 497 pàgines. Preu: 660 ptes.

L'establiment dels visigots a Hispània significà un pas molt important en l'evolució de les estructures polítiques, socials i espirituals del món peninsular. El llarg període que va de l'any 415 al 711 presenta problemes molt interessants a la historiografia, perquè si per una banda en són relativament ben coneguts els principals esdeveniments polítics, de l'altra se'ns amaga sovint el coneixement profund de les estructures socials i polítiques de la societat visigòtica. En aquest sentit, la primera part de la present obra constitueix una inestimable aportació. La reconquesta carolíngia i l'establiment del domini franc al nostre país creà, en la futura Catalunya, uns caràcters diferencials ben marcats en relació amb els altres Estats peninsulars. Les diverses etapes d'aquesta penetració i el progressiu alliberament del domini carolingi per part dels successors d'aquells qui l'havien protagonitzat constitueixen un tema d'estudi ben apassionant, perquè és en realitat la història de l'aparició de Catalunya. La segona part d'aquest llibre constitueix, doncs, l'estudi de les diferents manifestacions polítiques, internacionals i espirituals d'aquest complex fenomen que és el lent naixement d'un nou país amb una personalitat ben definida. En un volum segon, també d'Abadal, de pròxima aparició, hom podrà seguir ja el pas d'una Catalunya completament estructurada en tots els seus ordres.

La llengua en la humanitat, la nació i I'individu D'Otto Jespersen, gran lingüista danés, catedràtic de la Universitat de Copenhaguen, autor de diverses obres de gran ressonància, com Tonetik", "Progresa in Language", "Language", "The PhHosophy of Grammar", etc. LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona, 1969. 238 pàgines. Preu: 210 ptes.

Darrerament s'ha parlat molt, a casa nostra, d'estructuralisme. En canvi, poca cosa hem sentit dir dels seus precursors, i això que sovint són ells qui tenen la clau per a comprendre plenament una determinada doctrina. Otto Jespersen és un dels principals lingüistes del primer terç del nostre segle, i els seus estudis tenen l'avantatge (sobre els d'alguns lingüistes dels nostres dies) que no rebutgen el "sentit comú". LA LLENGUA EN LA HUMANITAT, LA NACIÓ I L'INDIVIDU és una obra essencialment de divulgació que no deixa d'interessar l'especialista. És cert que la major part de coses que s'hi diuen havien estat dites més o menys extensament en altres obres del mateix Jespersen, però també és cert que, per la seua condició de síntesi, poques obres són tan atractives com aquesta. Especialment per als nostres lectors, que trobaran al llarg de les seues pàgines innombrables motius de reflexió: relació llengua-comunitat, paper dels dialectes, definició de "llengua correcta", etc., són temes ben vius en la nostra problemàtica.

Els desarrelats Novel·la d'Arthur Miller, dramaturg i novel·lista nord-americà, guardonat amb nombrosos i importants premis, com el "Pulltzer" de teatre i el "New-York Drama Critica Award". Col·lecció EL BALANCI. Edicions 62. Barcelona, 1969. 158 pàgines. Preu: 120 ptes.

Aquesta obra d'Arthur Miller és una síntesi de guió cinematogràfic i de novel·la, de la qual l'autor explica que es va fer així "per crear una ficció que hauria de tenir la peculiar immediatesa de la imatge i de les possibilitats reflectives de la paraula escrita". Treta d'una primera narració publicada a la revista "Esquire", ELS DESARRELATS és l'obra més important de Miller, després d'"A wiew from the bridge". La història es basa en una visió no conformista d'un dels temes més característic del cinema americà, els "cow-boys". Miller passa per sobre de la tòpica llegenda del "cow-boy" per profunditzar en els sentiments d'aquests homes —els sentiments d'un individualisme arcaic en ple segle XX— i per crear quatre personatges de caràcters complexos i absorbents: tres "cow-boys" —veritables "outsiders" de la societat—, la vida dels quals consisteix a caçar àguiles, participar en "rodeos" i perseguir cavalls salvatges, i una bella divorciada —entre ingènua i dona de món— que participa en la vida aventurera dels homes del modern Oest.

556 Brigada mixta D'Avelí Artís-Gener. Col·lecció LLIBRE DE BUTXACA. Editorial Pòrtic. Barcelona, 1969. 171 pàgines. Preu: 75 ptes.

"He rellegit 556 BRIGADA MIXTA en vistes a l'actual reedició i la lectura m'ha provocat un munt de pensaments contradictoris. La seua ingenuïtat m'ha colpit, la qual cosa demostra que els trenta anys que han passat d'ençà que la vaig escriure, a més d'envellir-me com a home m'han envellit com a gat. Dec haver adquirit més traça o més artifici creador i m'ha semblat de molta infelicitat el candor narratiu d'aleshores. Avui veig més clares les coses i començo a comprendre per què vaig pretendre fer una novel·la d'allò que no era sinó un apunt de crònica autobiogràfica: la modèstia m'impedia de relatar en termes autobiogràfics allò que, aleshores, sentia com una proesa. No vull dir pas que el que abans era modèstia sigui ara inmodestia; hi ha una modèstia d'abans i una modèstia d'ara, ambdues perfectament compatibles i plenes de validesa. Avui, sobretot, sé que mai no vaig realitzar cap gesta i que, si llavors m'ho semblava, era a conseqüència de la qualitat de recents que tenien els fets relatats. La perspectiva de trenta anys m'ha afinat una mica més els sentits i, fredament, m'ha fet apte per a jutgar el meu pas pel front com el simple acompliment d'un deure. Vaig fer el que obligatòriament calia fer, no indicat per lleis sinó per la consciència, simplement perquè no podia fer-se altra cosa. I això treu el mèrit. Quan vaig escriure 556 BRIGADA MIXTA era ple de l'apassionament que donava haver viscut una guerra, d'haver fet tres anys de militar un antimilitarista. Però quan jo em vaig posar a escriure el llibre tenia vint-i-set anys i no gens d'experiència literària. La meua narrativa era una qüestió d'ofici: me l'havien donada els meus anys de periodista, de repòrter "de carrer".

Si hagués volgut que 556 BRIGADA MIXTA satisfés l'autor de cinquanta-set anys, l'hauria haguda de reescriure tota, des del títol (que hauria estat l'autèntic de CENT VINT-I-TRES BRIGADA MIXTA) fins a les ratlles finals... I, doncs, l'he deixada quasi com estava, i el "quasi" vol dir un mínim d'esmenes ortogràfiques o, també, d'aclariment de pensaments que ara no m'han semblat prou ben formulats. Res més. Si té algun valor testimonial, s'hi manté íntegre. Abunda la narrativa de l'altre camp per allò que hem dit tantes vegades, que la història l'escriuen els qui guanyen, i, en canvi, és escassa la documentació sobre els republicans. Si 556 BRIGADA MIXTA serveix de testimoni i ajuda a perfilar la veritable proporció de les coses, n'esdevindré prou satisfet.

La idea de 556 BRIGADA MIXTA era explicar la història d'un grup qualsevol de milicians fins que es convertien en unitat regular d'un exèrcit. Vaig relatar un període de transició que era un pas indispensable. El període descrit equivalia a la part inicial de la trajectòria, la presa de consciència que fer la guerra és un ofici com qualsevol altre i se'n surten millor els fadrins que no pas els aprenents." AVELI ARTIS-GENER

(en el pròleg de la novel·la, d'ell mateix)

Falsejaments i veritats cristianes Notes d'espiritualitat De Josep Espasa, canonge de la Seu de València, especialista en pedagogia cristiana, teòleg. COL·LECCIÓ BLANQUERNA. Barcelona, 1969. 206 pàgines. Preu: 195 ptes.

Heus ací una reflexió sobre el nostre moment postconciliar que no presenta res d'abstracte ni de desencarnat. L'autor es pregunta si es podrà fer la veritat amb ídols, amb mites, prejudicis i falsejaments. "Ben cert que no —respon—: s'imposa doncs una clara visió del món i de la fe." Perquè si en alguns temps ha pogut existir un cristianisme "confortable", instal·lat en un ordre que semblava admès per tothom, avui ja no és així, puix el nostre segle és presidit per l'ateisme, val a di r-ho, que té més d'alliberació de l'home que no de lluita contra Déu. Aquell cristianisme confortable ha rebut un bon cop del Concili, que assenyala les vies de l'espiritualitat cristiana. Per això aquesta obra examina els temes més vius de l'experiència cristiana, tot enunciant les falses pistes de l'evasió o d'un mini-evangeli, com si l'activitat social del cristià quedés reduïda a una simple recepta per a esperits purs, i donant l'esquena a les esperances i les necessitats de tots els homes. Al capdavall, és tota la humanitat que és cridada a reunir-se en un "sol poble", testimoni de germandat. Caldrà doncs restablir la confiança, la unitat, el diàleg: "però la verificació del diàleg són les obres, la provocació a fer la veritat..." Amb aquesta obra del canonge Josep Espasa la COL·LECCIÓ BLANQUERNA es complau a incorporar un autor valencià a la llista —ja llarga— d'autors del nostre país.

Procés al desafiament americà D'Ernest Mandel. Col·lecció SÍNTESI. Editorial NOVA TERRA. Barcelona, 1969. 189 pàgines. Preu: 120 ptes.

Els Estats Units de Nord-Amèrica arribaven, en acabar-se la segona guerra mundial, al cim d'un poder hegemònic, insòlit en la història de la humanitat. La seua ascensió havia estat fulgurant. Però heus ací que, en el moment mateix del seu esclat, l'hegemonia americana iniciava la davallada. La seua fugacitat i la celeritat del seu procés de desintegració també es mostraven insòlites. El "segle nord-americà", ha pogut escriure Mandel, no ha durat ni deu anys. Dos fets: l'ensorrament del règim de Xang Kai-xec a la Xina continental i l'accés de la Unió Soviètica a la producció d'enrgia atòmica, provocaren una àmplia discussió —encara viva— sobre les causes d'aquesta deterioració prematura d'una hegemonia mundial. Alguns han volgut recórrer, com és costum en aquests casos, a una vaga demonologia: agents comunistes, contraban de secrets oficials, conjuracions... Mandel fa palesa, en aquest llibre, la insuficiència òbvia d'aquestes explicacions per a "desembullar la madeixa de causes tècniques, econòmiques, militars i socialrevolucionàries que s'ha anat formant a escala mundial, en el curs dels darrers vint anys". La veritable explicació cal cercar-la més aviat en la "llei del desenvolupament irregular". Els Estats Units, que la impulsaren, en foren beneficiaris durant un segle, però, darrerament, n'han esdevingut víctimes. Aquesta situació origina una nova estratègia nord-americana la qual considera necessari l'increment del poder econòmic i militar de l'Europa occidental i del Japó. Es tracta d'una potenciació que respon, d'una banda, als plantejaments derivats de la guerra freda i, de l'altra, a un "impuls econòmic" immanent del capitalisme nord-americà. Els tecnòcrates de la nova Europa senten, aleshores, la necessitat d'una defensa contra la invasió creixent del capital nordamericà, i cerquen la força en l'estructura supranacional de la Comunitat Econòmica Europea. Un dels trets característics d'aquesta reacció ha estat l'intent de menar el moviment obrer de l'Europa occidental cap a una major integració en l'Estat burgès. Servant-Schreiber és el principal representant d'aquesta tendència. El seu dilema és clar: l'acumulació internacional de capital és inevitable a Europa. Podríem, però, adoptar dues formes: l'absorció d'indústries europees per les "Corporations" dels Estats Units, o l'establiment de nous i grans combinats europeus. En el primer cas, el control se'n va de les mans de la població —també, doncs, de la classe obrera— europea. En l'altre cas, hi haurà sempre la possibilitat d'un influx, indirecte almenys.

Ernest Mandel ha emprés la tasca de refutar les bases en les quals recolza aquest parany. EI moviment obrer no pot permetre que li siguin arrabassades les armes de la seua defensa, fent una sèrie de concessions clarament postulades per Servant-Schreiber, que repercutirien només en la consolidació dels seus principals adversaris de classe. El supranacionalisme europeu no pot constituir un miratge. El desafiamennt americà és un fet i demana una resposta, ben cert. Però es tracta d'una "altra resposta". Tot cercant-la, Mandel respon alhora als intents d'actualització d'un desafiament més antic, contra el qual la defensa és encara necessària.

Misticisme i Lògica De Bertrand Russell. LLIBRES A L'ABAST. Edición» 62. Barcelona, 1969. 233 pàgines. Preu: 195 ptes.

L'AUTOR.—Bertrand Russell, el conegut filòsof anglès mort recentíssimament, nasqué a Gran Bretanya l'any 1872. La seua família ha estat molt influent en la història política anglesa des de fa quatre-cents anys. Fou "lecturer" al Trinity College, a Cambridge, però el 1918 hagué de deixar aquest càrrec a causa de les seues idees pacifistes, per les quals, a més, fou condemnat a sis mesos de presó. Procedeix del camp de les matemàtiques i és un especialista en lògica, un dels més importants reformadors de la lògica formal. Com a filòsof, ha estat molt preocupat per la teoria del coneixement i ha exercit una profunda influència sobre el neopositivisme lògic del Cercle de Viena. En l'aspecte polític, les seues obres traeixen un esperit individualista que arriba algunes vegades a prendre un cert to d'anarquisme. Entre les seus obres Edicions 62 ha publicat fins avui, en diverses col·leccions: Història social de la filosofia (en dos volums), Iniciació a la filosofia, Assaigs impopulars, Assaigs escèptics i La meva concepció del món.

L'OBRA.—El assaigs que aquí s'apleguen són tant de caràcter popular com de caràcter tècnic. Tots ells tenen, però, una contínua preocupació: desglossar i relacionar dos impulsos humans diferents que han participat sempre en els intents de donar una concepció global al món. És a dir: un impuls que empeny l'home cap al misticisme, l'altre que l'empeny cap a la ciència.

"Alguns homes —ens dirà Bertrand Russell— han assolit la grandesa en un sol d'aquests impulsos, d'altres l'han assolida en el contrari". I afegirà més endavant: "Però els millors homes que han estat filòsofs han sentit la necessitat d'ambdues, ciència i mística: la seua vida ha estat l'intent d'harmonitzar-Ies, i això, per la seua àrdua incertesa, farà que per a certes ments la filosofia sigui sempre una cosa més important que la ciència o la religió."

Curso de Lengua Valenciana d'Enric Valor

Un volum de 291 pàgs. Preu: 100 pis. Entre USAR simplement un idioma i SABER usar-lo amb competència i correcció, hi ha una distància: la gramàtica. Però la gramàtica es pot aprendre, com tantes altres coses. Aquest llibre és precisament una gramàtica clara i fàcil —però seriosa i ben construïda— que serà per igual útil a tots els catalans, valencians i balears, així com a aquells castellans que s'interessen per la nostra llengua. Conté taules de verbs irregulars i uns indispensables vocabularis. Demaneu-So a GORG, Colon, 58 - València-4, o al vostre

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

Diàleg

Entrevista amb Rafael Villar Belenguer, premi "Joan Senent Ibàñez" de Teatre 1969 per la seua comedia LA PLUJA M O R Á

LES TEULADES.

Són molts els lectors que per diversos mitjans, ens fan preguntes sobre el teatre valencià, és a dir, sobre les seues possibilitats i esdevenidor. En aquest mateix número publiquem, com deu haver vist ja el lector, una interessant carta sobre el tema, d'un amable comunicant. En el número passat, tinguérem el gust de donar una curta referència sobre el I Cicle de Teatre Valencià. Doncs bé: tot açò, i l'interés que sent la nostra revista per aquesta manifestació de la cultura, algunes vegades en crisi, però mai abandonada i ben sovint omplint novament el panorama intel·lectual dels països més cultes d'Europa, tot açò —repetim— ens ha decidit a entrevistar el llorejat autor, que pot donar-nos respostes documentades. Heus ací el resultat de la nostra curta, però animada i fruitosa conversa:

—Creus que el teatre és important per a València?

—Sempre has tingut fe en el teatre. Per què?

—El teatre és important per a qualsevol país, però per a València ho és molt més, perquè ens permet defensar l'idioma d'una forma més directa. Quan dic defensar l'idioma, em referisc a fer-ho per nosaltres mateixos, obligació que oblidem amb massa freqüència.

—Per la paraula. La paraula té més força que la lletra. Els Evangelistes, a més d'escriure l'Evangeli, el varen predicar. Això és el que cal que fem nosaltres: predicar l'idioma.

—/ per què, si el teatre valencià és tan important per a València, no hi ha cap manifestació teatral a la ciutat? —Jo crec que és perquè ningú no s'encarrega d'unificar-hi els esforços. Els autors escriuen una comèdia i la guarden, i els actors es dediquen a fer teatre castellà. De tant en tant algú s'anima, i es fa alguna representació, però, com que no hi ha continuïtat, el públic es desorienta, i en aquestes altures encara estem sense saber si tenim moltes o poques persones addictes al teatre valencià. —Has parlat del públic. És culpable el públic de no tenir teatre nostre a València? —Jo crec que no. A més, encara que fos culpable, crec que tenim l'obligació de demostrar-ho, com se'n té també de guiar-lo i ensenyar-lo. —Què es pot fer per a desenvolupar un teatre digne i eficaç a València? —Crear un grup de teatre i fer una programació de quatre o cinc obres per a representar cada temporada. Naturalment, s'hauria d'obtenir una subvenció de cent a cent cinquanta mil pessetes cada any. Cada obra es representaria cinc dies a una sola sessió diària. Podem calcular que cada obra, unes per altres, costaria de muntar de vint a vint-i-cinc mil pessetes, sense comptar-hi el lloguer del local, però em figure que alguna entitat cultural, d'aquelles que sempre han estat al costat del teatre, no tindria cap inconvenient a cedir el seu saló d'actes. D'aquesta manera, cada dos mesos tindríem cinc dies de teatre valencià. —Creus factible que el teu projecte es puga dur a la pràctica? —No sé si es farà realitat, però caldria intentar-ho.

—Hi ha obres suficients per a fer aquesta primera temporada? Vull dir, és clar, sense eixir-nos-en de la producció moderna valenciana. —Sense cap dubte. Que jo recordé, tenen obres Martí Domínguez, Francesc de P. Burguera, Gil Albors i Vicent Cardona. I estic segur que, altres que no conec, en deuen tenir també. —/ com estem d'actors? —València té bons actors, però no tots parlen valencià. O, si el parlen, no el parlen bé. Això no obstant, com mai no tindrem actors serà si no fem teatre. Com no tindríem públic ni obres. —Alguna volta s'ha parlat de crear una escola d'actors per a perfeccionar la pronunciació. —Jo pense que primer s'ha de fer teatre i aleshores l'escola podrà funcionar. Quin actor voldrà perfeccionar la seua pronunciació si després no ha de pronunciar res? —Parlem de la subvenció que has mencionat. Tota seria destinada a pèrdues? —Alguna part se'n podria recuperar. Fent un càlcul molt pessimista, per venda d'entrades es podrien recuperar de 60.000 a 70.000 pessetes. Jo calcule que l'empresa o empresari hauria de comptar amb perdre la meitat de la subvenció.

Villar segueix dient que igual com un poble té biblioteques perquè són necessàries, i orquestres municipals, i fires i festes, també té dret a tenir unes representacions de teatre, en la seua pròpia llengua i subvencionades. Nosaltres diem que té raó. V. VIVES

«ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES

IV CONCURS LITERARI COLLA EXCURSIONISTA CASSANENCA Aquesta activa agrupació de Cassà de la Selva (Girona) ha convocat ja el seu habitual concurs literari, que constarà de quatre premis a atorgar el proper 26 d'abril, els quals són: —Premi de NARRACIÓ a una obra d'extensió màxima de 20 folls, dotat amb 5.000 pessetes. —Premi de POESIA a un recull de poemes, dotat amb 5.000 pessetes. —Premi d'ASSAIG a una obra de tema lliure d'una extensió de 10 a 25 folis, dotat amb 5.000 pessetes.

Per a altres detalls, hom pot dirlgir-se a "Colla Excursionista Cassanenca" —Concurs Literari— de CASSÀ DE LA SELVA (Girona), o a aquesta revista GORG, Carrer Colón, 5 8 — VALÈNCIA-4. II CONCURS DE POESIA "PREMI FALLES" de Gandia 1970 Per la Junta Local Fallera d'aquesta bella ciutat valenciana, ha estat convocat aquest Concurs per a poesia en la nostra llengua. S'hl estableixen 3 premis, de 5.000, 3.000 I 2.000 pessetes, i el terme de la presentació de treballs es tanca el dia 1.° de març a les 13 hores.

— I PREMI FAMILIA PASQUAL a un treball històric sobre "la comarca de la Selva en els Per a més detalls sobre les bases I la presegles XVIII I XIX", d'una extensió mínima de sentació de treballs, hom pot dlrigir-se a la 50 fulls, tamany holandès, dotat amb 30.000 pesSecretaria de l'Excel·lentíssim Ajuntament de setes. Gandia.

VEREDICTES

Segons ens informa en el seu número de gener la revista mateixa, el Jurat del PREMI "ORIFLAMA" DE PERIODISME JOVE, format pels senyor Nèstor Lujan, Baltasar Porcel, Josep YllaCatalà, Joan Antoni Benach, Josep M. Huertas i Claveria, i Miquel Martí Pol, reunit a Barcelona el dia 10 de desembre de 1969, acordà: 1.—Atorgar, per majoria de vots, el PREMI "ORIFLAMA" DE PERIODISME JOVE al treball: KIBUTZ (Homenatge als nostres kibutzim avortats). Autor: ORIOL PI DE CABANYES, de Barcelona. 2.—En tant que finalista, destacar especial-

ment el treball: PESSIMISME DE LA REALITAT. Autor: PERE SOLER I PUJALS, de Barcelona. 3.—Recomanar a la direcció de la revista ORIFLAMA, amb vista a una possible publicació, el següents treballs: ELS PRESTAMISTES...; GRIFFA: TAST MAGNÍFIC DEL MEU BARRI; ALTRA JOVENTUT; i PROVOCAR D I À L E G . Autors: Miquel Sellarés i Perelló, de Barcelona; Josep-Oriol Domingo i Pàmies, de Barcelona; Aleix Martínez i Paredes, de Bétera (València); i Jordi Vinyes i Panyella, de Cornellà (Barcelona), respectivament. 4 Agrair el bon acolliment atorgat al premi i destacar la qualitat dels 32 treballs pesentats.

NOTICIARI SENSIBLE PÈRDUA El dia 25 del passat gener, va morir el nostre estimat col·laborador i amic P. Emili de Sollana, caputxí pertanyent al Convent de Massamagrell. A part l'exemplar dedicació al seu ministeri i guiat pel seu amor a la terra, la veritat i la justícia, esmerçà calladament i amb fruit hores i hores d'estudi al coneixement acurat del nostre idioma i a la seua propagació entre els nombrosos deixebles que formà. GORG ha tingut l'honor d'enregistrar la seua firma (modestament "Emili Cortès") en el núm. 4, al peu del DIÀLEG amb l'escriptor Vicent de Miquel i Diego, com recordaran els nostres lectors. I avui ens unim al general sentiment de condolença que la pèrdua d'aquest home bo i intel·ligent ha produït MORT DE RAMON D'ABADAL I DE VINYALS El dia 17 del passat gener, va morir a Barcelona Ramon d'Abadal i de Vinyals, a l'edat de 82 anys, un digne vigatà ben conegut dels afectats als estudis històrics. La seua obra d'investigació ha estat enorme i fecunda, i entre les que han vist la llum pública —que són molt nombroses— destaquen Les "Partidas" a Catalunya durant l'Edat Mitjana, L' Abat Oliba, Catalunya Carolíngia, Els Primers Comtes Catalans i Dels Visigots als Catalans. (Una referència d'aquesta darrera la pot trobar el lector en la secció Taula de Novetats.) Estudià Dret a la Universitat de Barcelona, fou Director de "La Veu de Catalunya" I de "L'Instant", membre de l'Institut d'Estudis Catalans, de I' "Academia de Buenas Letras de Barcelona", de la "Real Academia de la Historia", membre corresponent de I' "Academie des Inscriptions et Belles-Lettres" de París, de la "Sociedad de Geografía e Historia" de Guatemala i altres institucions culturals americanes. Fou guardonat amb la distinció d' "Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres" de França, i de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Toulouse.

L'AULA DE CULTURA Aquesta organització, va presentar el passat

desembre, a Canals, la "Setmana d'Informació dels problemes del País Valencià". El diumenge dia 14, a migjorn, es féu l'obertura dels actes amb la de l'exposició de llibres en llengua valenciana. Les conferències foren desenvolupades per Rafael LL. Ninyoles, escriptor, sobre LA LLENGUA AL PAÍS VALENCIA; Albert Gascon Goterris, economista, sobre PROBLEMES DE L'ECONOMIA VALENCIANA; i Josep V. Marqués, professor de Sociologia de la Universitat de València, que dissertà sobre LA INCONSCIÈNCIA DEL PAÍS VALENCIA. Es tancà l'interessant cicle amb un Recital de la Nova Cançó del País Valencià a càrrec del Grup de Folk, Enric Ortega, Joan Pellicer i Araceli Banyuls.

VII a SETMANA DE LA JOVENTUT A LA RIBERA Les agrupacions jovenívoles d'Alberic (CineClub 67, Grup Zeta, Centre Excursionista, etc..) han celebrat, el passat gener, com cada any, la Setmana de la Joventut, enguany la setena. Ha estat dedicada a l'O. I. T. amb motiu d'haver-seli atorgat l'any 1969 el Premi Nobel de la Pau. Sobre el treball i l'O. I. T. es muntà un cicle de conferències al qual participaren entre d'altres mossén Josep Espasa amb "Cristianisme i Treball", Manuel Pérez Montiel amb "Problemes econòmics del treball", Angel Rodríguez Garcia amb "Dimensió social del desenvolupament econòmic", i Josep C. Bonet Martínez amb "Extensió agrària i formació professional". Variats actes esportius i culturals ompliren a més a més la Setmana (propagada amb uns cartells-programa de Manolo Boix, on aquest pintor ens donà mostres de la seua qualitat com a cartel lista, reconeguda per l'Omnium Cultural de Barcelona que II concedí un dels premis convocats darrerament). Probablement, entre tots els actes destacava, per la seua especial significació, el PRIMER FESTIVAL DE LA NOVA CANÇÓ D'ALBERIC, en el qual intervingueren els més destacats cantants valencians d'avui i que resideixen entre nosaltres, en la nostra llengua. El festival tingué lloc al Saló Niu d'Or, un local que reuneix unes favorabilíssimes condicions per a manifestacions com aquestes. En

primer lloc, actuà ARACELI BANYULS, de Gandia, fidel representant de l'esperit poètic de la ciutat d'Ausias March. El cantant d'Alberic, ENRIC ORTEGA, es presentà tot seguit i, com sempre, obtingué un important èxit (aquesta vegada davant dels seus paisans) en interpretar una part considerable del seu repertori, sobretot en l'estrena que féu de la poesia de Jesús Huguet, "El meu país". ELS SOLS, una parella de xics de Sueca, que Interpreten com ningú no ho fa la cançó popular, cantaren dues de les seues més conegudes i saboroses cançons: "La cançó de l'alcalde", popular de primeries de segle, i "La cançó del llaurador", composició d'ells mateixos. Va tancar el Festival FÈLIX ESTOP, el popular cantant de Castelló de la Plana, el qual interpretà quasi completament tot el seu repertori. Una vegada més, amb aquests actes i d'altres pareguts, la joventut d'Alberic ens dóna mostra del seu intens treball pel redreçament de la nostra cultura.

LES PRESENTACIONS FALLERES El Departament de Cultura i Costums Valencians de la Societat Coral el Micalet (Institut Musical Giner), de València, vol decididament contribuir a una dignificació creixent de l'Idioma

al nivell de les Presentacions Falleres, i, a tal efecte, en les Bases del Concurs de tais presentacions, en què s'atorgaran premis de 5.000, 3.000 i 2.000 pessetes, estableix, entre altres condicions a tenir en compte en els veredictes, "la qualitat del text que expresse la presentació, necessàriament en la prosa o vers en llengua vernacla". Altres condicions importants són l'originalitat, l'acció, l'ambientació, el ritme, l'estil, etc. Els detalls d'aquest simpàtic concurs en el qual podran prendre part totes les comissions falleres valencianes, poden sol·licitar-se de la Societat mateixa, tots els dies de les 19 hores en avant.

L'AJUDA A LA INVESTIGACIÓ PER LA "FUNDACIÓ BOFILL" Ha estat concedida per aquesta fundació barcelonesa una bossa d'ajuda a la investigació al sociòleg valencià Rafael Lluís Ninyoles, per a realitzar el seu estudi LLENGUA I PREJUDICI: 1940-1970, segona part del CONFLICTE LINGÜÍSTIC VALENCIA, ja conegut dels nostres lectors.

En aquest número

CARTES AL DIRECTOR

EDITORIAL - Responsabilitat

AMENITATS LITERÀRIES Les comarques - L'Alacantí (G. E. C.) Calandari popular "Sony" - Febrer i Març Trenta mil pessetes per un home, conte de Francesc Candel Un "Judici final", de Joan Fuster

6 10 11 13

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Regne de València o País Valencià?, de M. Sanchis Guarner La por a la llibertat, d'Erich From El cas de França, de Robert Lafont Aproximació a la Història del País Valencià, de Joan Reglà Millorem el Llenguatge, d'Enric Valor

14 17 23 30 35

TAULA DE NOVETATS - Notes bibliogràfiques sobre Dels visigots als catalans, Vol. I: "La Hispània Visigòtica i la Catalunya Carolíngia", de Ramon d'Abadal La llengua en la humanitat, la nació i l'individu, d'Otto Jespersen Els desarrelats, novella, d'Arthur Miller 556 Brigada Mixta, novella, d'Avelí Artís-Gener Falsejaments i veritats cristianes, de Josep Espasa ... Procés al desafiament americà, d'Ernest Mandel Misticisme i lògica, de Bertrand Russell

37 37 38 39 40 41

DIÀLEG Entrevista amb l'autor teatral Rafael Villar, per V. Vives

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS Convocatòries Veredictes

46 46

NOTICIARI Notícies diverses d'interés cultural