Gorg Revista Bibliogràfica. Número 7. Abril 1970 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

EDICIONS

VALF-SClAStS

L'ESTEL (Sèrie blava)

5 bellíssimes rondalles (contes populars) recollides i narrades per ENRIC VALOR

EN EL VOLUM II

Meravelles i Picardies Pròleg de MANUEL SANCHIS GUARNER

• Esclafamuntanyes • L'albarder de Cocentaina • Joan-Antoni i els torpalls • El jugador de Petrer • Don Joan de la Panarra

Demaneu-lo a GORG, Colom, 58 - València-4 i passeu unes hores de deliciosa lectura

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1.» Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de pubücar-s'hi, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a ¡uí de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3> No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.a Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques.

SOBRE EL NOSTRE N O M Sr. Director : Crec que aquesta carta serà d'interés general per a tots els valencians, i dic valencians als d'Alacant i Castelló així mateix, com també és d'interés per als del Principat, als de les Balears, Rosselló, Alguer, etc. ; sí, per a tots, puix estem preocupats per la mania que teniu al País Valencià de suprimir el gloriós nom de València pel desastrós de «Levante». Si no, ací en teniu una mostra : A Espanya fan moltes voltes ciclistes, i les principals són aquestes : cVuelta ciclista a Andalucía», «Vuelta ciclista a Galicia», «Vuelta ciclista al País Vasco», etc. Ara vos pregunte jo a vosaltres, lectors de GORG, per què nosaltres hem d'ésser com ningú i anomenar la nostra «Volta ciclista a Levante f» Els del Principat no diuen «Volta ciclista al Nord-Est», sinó que diuen «Volta a Catalunya» encara que no siga més que un tros dels Països Catalans ; els de les Illes també diuen «Volta a Mallorca», etc. ; però no, els valencians hem de dir «Vuelta a Levante» : som com ningú de tota Espanya, demostrem que no tenim personalitat en no respectar el nostre gloriós passat com fan tots els altres que formen, juntament amb nosaltres, la gran família Espanyola. Ara, en la boxa, tothom diu la Federació Catalana, la Balear, l'Aragonesa, i nosaltres diem la «Levantina». Per què ? A quina escola us han ensenyat que València s'ha de dir «Levante» ? Jo sóc valencià, d'un poblet de Castelló anomenat Benassal, i estic avergonyit perquè som menys que ningú i ens fan mofa tots per això de «Levante» i

«levantinos» ; fins per la ràdio i premsa ens diuen «levantinos» ; ens trauran fins el nom! Sabeu què vol dir «Levante» ? És igual dir «Levante» com Est, Orient, etc. : un punt a l'horitzó, i això igualment pot ésser Algèria com Turquia. Jo no vull ésser «levantino» perquè res no vol dir, però valencià vol dir molt i això sí que és el que ens pertoca a nosaltres. Cordialment, JOSEP PUIG I BELTRAN Barcelona, març de 1970.

GORG, VINCLE Sr. Director : Envie aquestes lletres en agraïment a l'existència de la seua revista; els motius crec que són de base : Sóc un dels molts valencians que han viscut anys i anys ignorant ser membre del País Valencià amb tot el que això representa. Ara bé : donada la situació per la qual durant els últims segles ha passat el nostre país, no és pas rara aquesta ignorància, ajudada per la manca de cap nucli valencianista important a fora de la capital. Evidentment, es notava la falta d'un vincle capaç de mantindré'ns en contacte i que prenguera el pols de la situació actual : una possibilitat, GORG. Fins ara, la introducció en els camins del valencianisme era mitjançant algun amic o company del voltant que, amb la seua «originalitat de pensament», ens arrossegarà al corrent —increïblement ple de nous matisos— per a sentirnos como a poble autèntic ; però, amb el naixement de l'esmentada revista, tenim un principi de corda a què agafar-nos i mantindré, cada vegada entre més, el desenvolupament lingüístic, socio-econòmic i de conscienciació del nostre poble. No cal dir, doncs, que tenim de mantindre-la i millorar-la en tot el possible, perquè faça la funció divulgadora de què estem tan necessitats. BORO VERGER I ESTRELA La Llosa de Ranes (Ribera Alta), 23 de febrer de 1970.

IDIOMA I FESTEIG Sr. Director : Un fet en aparença superficial és aquest que plantejo. Dic en aparença perquè, pel contrari, realment té una transcendència insospitada. Penso si és un dels factors més importants del procés castellanitzador al nostre País Valencià.

No és lloc per a l'estudi seriós del problema ; només ho vull explicitar. Sociòlegs hi ha al País que poden fer-ho plenament. Hi veig, en principi, una concatenació de fets que en surten obligadament. Una parella es coneix (potser tots dos catalano-parlants), i, invariablement, como a «norma social», es parlen mútuament en castellà. Hi té lloc, llavors, el lligam castellanitzat. Després ve, normalment, el festeig. Hi passa que, malgrat que ells s'assabenten que tots dos tenen el nostre idioma «com a llengua de tracte» (amb la família, és clar), fan una excepció i entre ells segueixen utilitzant el castellà. Evidentment, el casament no canvia res, i resulta que la llengua de fora ha passat a ésser «llengua de família», d'una família més de València. Els fills n'ixen, lògicament, castellanitzats, i tot el que apleguen és a dir : «...el valenciano lo entiendo pero no lo hablo...». El fet s'ha consumat. Amb tota seguretat, tot allò que acabe de dir té en uns llocs més vigència que en altres. Concretament, es dóna a la capital, a Alacant i a altres ciutats, sense oblidar llurs respectives zones d'influència, on la «coentor» i altres càncers socials han fet més «marxa». Atentament, VICENT SOLER I MARCO Rocafort, 22 de febrer de 1970.

GERMANOR Sr. Director : Ens ha agradat molt l'apareguda del butlletí GORG, i ens ha semblat una fita important pel que té de significatiu en la renaixença de la cultura catalana al País Valencià. Per la qual cosa, estem d'acord amb les idees expressades al butlletí, sobre la unió cultural i lingüística catalano-valenciano-balear. Trobem un defecte, que és no emprar la nostra llengua en la publicació de l'adreça —o siga on fiquen preu, periodicitat, etc. Trobem molt anormal la no inclusió del País Valencià dintre el circuit tancat de TVE dedicat a la cultura de Catalunya, València i Balears. Demanem, en bé de la cultura catalana, una prompta normalització del País Valencià dintre el circuit. Li quedem molt agraïts i li preguem la publicació de les opinions de PASQUAL I VICENT CORTINA

Pobla de Vallbona, 27 desembre 1969.

EDITORIAL Adhesió a una reforma autèntica Ha tingut àmplia repercussió pel seu to franc, assenyat i raonable, l'article, quasi una afectuosa carta, que l'escriptor català Frederic Roda dirigeix al ministre d'Educació, el valencià Villar Palasí. Tal article va inserit en la simpàtica secció de Tele I Estel «Demà serà un altre dia», número del 27 del darrer febrer. Com que algun dels nostres lectors ens ha escrit sol·licitant notícies d'un tema com és l'ensenyament de la llengua del país, que tant afecta el redreçament de la nostra cultura, pensem que reproduir alguns punts de vista de Frederic Roda els significa una excel·lent contestació, que assumeix alhora el caràcter d'informació bibliogràfica de la nostra revista. Diu el Sr. Roda, sota el títol «Ministre Villar, dos punts...», entre altres coses interessants : «Som dins l'Any Internacional de l'Educació, a l'ombra retòrica del missatge del vostre amic René Maheu, director general de la UNESCO, que ha dit: "Cap progrés no té realitat i sentit per a l'home sinó en tant que de l'home sorgeix i per allò que d'ell es reflecteix en l'educació." I el Govern espanyol ha signat la Declaració de l'ONU de 1960 contra la discriminació dels ciutadans per raons lingüístiques. »E1 Llibre Blanc elaborat pels vostres col·laboradors, i la Llei de Bases de l'Educació que ha d'anar a les Corts, han d'ésser les pedres bàsiques de la nostra convivència futura. Sabem tot el que tots ens hi juguem; ningú no pot posar-se d'esquena a aquest projecte. No hi ha cap excusa,

cap rancúnia, cap nostàlgia, cap maximalisme que ho permeti. L,es vostres paraules destacant-ne la importància, són sinceres i veritables... «Ministre Villar, ¿ deixareu escapar l'ocasió històrica de solucionar d'una vegada i per sempre, dins el marc legal de què disposeu, utilitzant els marges amplíssims de poder, les justificacions pedagògiques i tècniques incontrovertibles i el recolzament de totes les autoritats científiques del món, la qüestió de la llengua catalana? «Tots sabem que dins i fora hi ha gent

Amb taules de verbs i vocabularis.

que no volen que la qüestió es resolgui i per raons no sols diverses, sinó oposades. El que és evident és que si no feu res i els textos legals es limiten a dir que la llengua "podrà ésser ensenyada", no hi ha reforma Villar... «Cal que tots els espanyols sàpiguen (i no per descobriment personal d'una veritat que els ha estat amagada, falsificada, sinó per boca del seu ministre d'Educació, i per un text consagrat legalment) que l'Estat espanyol és plurilingüe. Que la frase vexatòria : "Som a Espanya, parleu espanyol", cal dir-la i repetir-la i justificar-la des de la vostra autoritat dient: "Som a Espanya i tota persona mitjanament culta sap que a Espanya es parlen diferents llengües amb els mateixos drets naturals, bé que només una d'elles és emprada com a llengua oficial"... »En primer lloc és absolutament necessari que tots el alumnes de qualsevol grau a escoles de Catalunya trobin la llengua

catalana inclosa en els plans d'estudi com qualsevol altra assignatura. I aquests plans els redacta el Ministeri d'Educació i el Ministeri tant ho és d'una llengua com d'una altra i no pot discriminar entre elles ni fa "apartheids", com no distingeix entre l'art romànic i el gòtic i no prefereix l'un a l'altre. »Cal també, absolutament, que els funcionaris amb coneixement de llengua catalana tinguin preferència a càrrecs d'autoritat i administració a Catalunya precisament per a facilitar la seva feina... «Consegüentment, cal, no únicament permetre, sinó fomentar (i el verb té una feliç tradició lligada amb els millors governs centrals) totes les iniciatives i realització cultural de la llengua... «Ministre Villar: vós sabeu molt bé cap on van les línies de la història cultural futura. Sabeu molt bé que fins i tot una cultura castellana no ha de témer d'una cultura catalana; sabeu que el perill ve de més lluny ; que les deformacions de la llengua castellana arriben de l'altra banda de la mar ; que la veritat, el joc cultural lliure a la Península Ibèrica és l'única garantia de pervivència de les realitats i els projectes hispànics...» * ** Fins ací, Frederic Roda. Diem nosaltres: totes aquestes manifestacions tan assenyades, que el Sr. Roda limita a un tros important, però tros al cap i a la fi, del domini lingüístic catalano-valencianobalear, poden ben bé ser fetes des del País Valencià. GORG s'adhereix plenament a la petició, tot referint-la, naturalment, a les terres valencianes, puix que ací hi ha els mateixos problemes i ens assisteixen els mateixos drets. Demanem, doncs, un foment eficaç, franc i sense reserves, de la gloriosa llengua dels valencians, per aconseguir la normalització cultural i lingüística del nostre poble.

amenitats LES COMARQUES l'Alcoià Definició Comarca del País Valencià, a la regió de Xàtiva. Cap de comarca: Alcoi.

Descripció

Barcella per a eixir al portell de Biar, posició forta entre la serra de Sant Cristòfol i la fronterera (amb Castella fins al 1836) Peña Rubia. Aquesta vall forma part d'una conca transversal del pre-bètic on afloren el trias i el miocè.

Clima i terreny

La comarca, físicament prou diversa, comprèn tres unitats: la part meridional de les valls d'Alcoi a l'est, la foia de Castalla al sud i un sector —el de parla catalana— de l'altiplà de Villena, a l'oest. Nogensmenys, l'abrupte conjunt queda involucrat sobre les serralades prebètiques i sub-bètiques valencianes, i llurs terres sobrepassen, a gairebé la totalitat, els 500 metres d'altitud, amb moltes valls trencades i escasses planes, llevat a la part de ponent. La conca del riu d'Alcoi —oberta vers el Comtat— és tancada al nord-oest per la Mariola (1.389 m.), serra de Biscoi a l'oest, la serra del Carrascar d'Alcoi (1.352 m.) i la Carrasqueta (1.226 m.) al sud i els contraforts de l'Aitana (1.558 m.) a l'est, per exemple, la serra de Penàguila, d'on procedeix el riu de Frainos, subafluent del d'Alcoi. La conca alta del riu de Montnegre (anomenat també Verd o de Castalla) s'identifica amb la foia de Castalla, sinclinal triàsic-burdigalià, cobert de material quaternari, a uns 600 m. d'altitud i tancada gairebé pels relleus nummulítics del Maigmó (1.296 m.) i la Serra de Castalla al sud, serra de l'Arguenya (1.228 m.) a l'oest, serra d'Onil i Biscoi al nord-oest, la serra del Carrascar d'Alcoi (1.352 m.) al nord i la Carrasqueta a l'est. El sector ponentí pertany al vessant del Vinalopó, riu nascut al coster septentrional de la Mariola (terme de Bocairent) i que corre vers l'oest enrre les serres d'Ontinyent i Beneixama i la Penya de la Blasca i l'Alt de la

El clima, quant a pluges, es degrada progressivament d'est a oest. Hom recull més de 600 mm. a les muntanyes, 471 a Alcoi, però 380 a Biar; la neu fa acte de presència de 2 a 4 dies anuals per terme mitjà. Les temperatures proporcionen mitjanes anuals inferiors a 15° C, com a efecte de l'altura i d'un continentalisme progressiu. El càlcul de l'evaporació-transpiració de Thornthwaite mostra que la pluja s'acumula al sòl d'Alcoi d'octubre a abril (193 mm.), i el dèficit no es presenta fins a l'agost, és a dir, la secada no ultrapassa gaire els dos mesos: podem parlar de clima subhumit. Els sòls de les valls d'Alcoi tiren cap a la terra rossa d'origen recent, mentre que els de la Foia i Vinalopó alt solen ésser xero-rendzines i terra fusca àrida, d'acord amb la pluviositat menor. La vegetació és mediterrània de to continental poc humit, en una gran part de la comarca. A les serres obertes de la Mediterrània, altrament, és de tendència marítima. La clímax principal és l'alzinar de carrasca, avui reduït a petits testimonis. Abunden les brolles de romaní i bruc d'hivern. Els cims de les muntanyes elevades són coberts de vegetació en coixinets espinosos d'afinitat bètica. L'àrea boscosa (3.863 ha.) representa un 13 per 100 en relació amb els conreus que són gairebé igualats per les pastures (24.132 ha.), sense comptar la garriga, que s'estén a 11.231 ha.; com a resultat, en línies generals, el 45 per 100 o menys del sòl és cultivat.

Poblament El poblament es distribueix entre habitatges dispersos, llogarets, pobles i viles. La densitat de la foia de Castalla és de 50 h. per km 2 i el 88 per 100 és concentrat en viles, dues de més de 3.000 h.: Ibi (5.610) i Castalla (4.013). La rodalia de Biar té 54 h. per km 2 , amb la població de

marjal (drenat el segle XVIII) es convertí en una bona horta. Al tipus d'altiplà fred, occidental —conreus prou limitats pel clima—, domina la vinya, gairebé sempre als costers, llevat de la regada de Beneixama; els oliverars tenen alguna força i cal anotar com a supervivència els figuerars del Camp de Mirra. Els intersticis s'omplen arreu de cerealicultura en rotació tradicional. La ramaderia menor i l'apicultura mostren un cert desenvolupament.

Indústria

Alcoi, capital de l'Alcoià.

Banyeres de Mariola (4.234 h.); els llogarets i habitatges dispersos agrupen un 10 per 100, només, de la població (1.212 h.). De tota la comarca, l'únic nucli amb més de 10.000 h. és Alcoi.

La irradiació industrial d'Alcoi ha arribat a Banyeres de Mariola, amb fàbriques de paper; per a la resta, convé de recordar els teixits, joguines, torrons i ametlles ensucrades, olives farcides, etc. La foia de Castalla monopolitza una original manufactura: joguines mecàniques —plàstic, llauna, fusta— i nines. Ibi compta amb la factoria Payà, de prop de 1.000 operaris, una quinzena d'establiments de 25 a 200 obrers i encara una cinquantena de menors. Un 75 per 100 de la població activa treballa a la joguineria i només un 10 per 100 a l'agricultura. Onil centralitza les nines que caminen, dormen i parlen, amb una agrupació cooperativa (FAMOSA) de devers 700 operaris, altres 300 autònoms, a part de les que fabriquen a Castalla i a Biar, que suposen en total el 80 per 100 de les fabricades a Espanya.

Comunicacions Agricultura Els conreus de secà abasten una extensió de 26.361 ha. •—la meitat correspon per parts quasi idèntiques a Alcoi, Biar i Castalla—, mentre que el regadiu, força magre, no n'ateny sinó 2.434 (Alcoi, Beneixama i Banyeres, més de 300 ha. cada un). Aquestes 28.795 ha. presenten una agricultura una mica diversa. Un tipus de muntanya humida menys temperada a l'est, amb regadiu de deus càrstiques o riuets i un fort pes de la cerealicultura, de l'olivera i d'alguns vinyets; arbres f r u i t e r s dispersos (el garrofer queda exclòs per la temperatura massa baixa); cultiu esglaonat difícil amb doble aprofitament de sòl i vol. La foia de Castalla té un tipus de conca alta poc plujosa i d'hiverns freds, on l'espècie fonamental és la vinya i en segon lloc l'olivera; no hi ha figueres, ni garrofers, que temen les gelades. Tibi, en pla de transició, saluda l'ametllerar. Entre Castalla i Onil, l'antic

Les línies mestres de comunicació són l'eix ferroviari de Xàtiva-Alcoi (1903) •—que, després de voltar les serres d'Agullent i Benicadell, acaba a l'atzucac de la ciutat, car la prossecució vers Alacant per Castalla i el peu del Maigmó fou avortada poc abans de col·locar els rails— i el ferrocarril de via estreta al Grau de Gandia (1) (1893) i a Villena i Cieza per Bocairent, Beneixama i Biar; quant a carreteres, és fonamental l'eix meridià que entra al massís per Xàtiva i en surt per Xixona, portes del «bastió» alcoià, de traçat i pendents difícils, sobretot als ports d'Albaida i de la Carrasqueta. El camí de la Marina utilitza el riu de Frainos al nord de la serra d'Aitana i per a Villena hom passa de la vall de Polop a la del Vinalopó. Alcoi és un mercat d'importància, amb cambra d'indústria i comerç autònoma i centralitza una regió comercial de les de primera categoria del País Valencià.

Altres dades interessants Aquestes terres, que formaren part del territori dels ibers contestans, assoliren una certa densitat de poblament en temps musulmans, la qual fou desvirtuada pel caràcter de marca que adoptaren durant la Reconquesta. Efectivament,

frontera meridional del Regne de València, juntament amb Xixona (i la Torre de les Maçanes), a l'Alacantí, i amb la Vila Joiosa i la conca del riu de Sella, a la Marina Baixa. Després del 1304 aquesta frontera es mantingué como a límit de les governacions de Xàtiva (o de dellà Xúquer) i d'Oriola (fins al 1707) i de les diòcesis

l'Alcoià

ací s'aturaren els confins del Regne de València el 1244. Després de l'expulsió morisca del 1609, les terres, gairebé deshabitades, foren de lenta i incompleta repoblació i desaparegueren molts poblats. L'expansió industrial i la consolidació de la capital comarcal sembla que són un procés dels segles XVII i XVIII, efecte d'un peculiar esforç i resposta a l'estímul del caràcter muntanyec, afavorit per la immigració moderna de La Manxa i d'Andalusia. [VMR]. Des que fou conquerit per Jaume I en 1244-45 fins que Oriola, Alacant i Elx foren traspassades de la sobirania castellana a la de Jaume II de Catalunya-Aragó, el 1304, el territori que constitueix l'Alcoià formà part de la

de València i d'Oriola (fins al 1957). En la divisió borbònica feta a partir del 1707, el territori de l'Alcoià fou atribuït a les governacions 0 corregiments de Xixona i d'Alcoi. La governació de Xixona, excepte els termes de la capital 1 dels enclavats d'Elx i de les Salines d'Elda, corresponia a territoris d'aquesta comarca: la rodalia de Biar i la foia de Castalla; de la governació d'Alcoi, només Banyeres de Mariola, Alcoi, Benifallim i Penàguila corresponen a l'Alcoià. [MxC], («Gran Enciclopèdia Catalana»,

V. I., pàgines 466/468.) (1)

Avui abandonat.

Llegiu i propagueu GORG

EL JUGADOR DE PETRER Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis ben abillats els quals solien visitar els camps i les viles quan algú se'ls encomanava. Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat turó entre les dues grans muntanyes del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui diu als seus peus, l'arredonida vall d'Elda, tan delitosa, i allà més lluny, cap al migjorn, la senyorívola població de Monòver, amb les seus hortes, els seus pujols empolsegats, les seues amples rambles i la Serra de la Safra, pinosa i solitària. En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com un convent, vivia tot sol —per haver mort ja sos pares— un hereu, fadrinot de mena, d'una quarantena d'anys poc més que menys, que li deien don Pere Mestre. Aquest senyor tenia una bona colla d'amics, molt decantats tots a moure tabola, i sovint anaven de roll, fent serenates a les fadrines garrides, organitzant soparots —algunes vegades en el menjador sumptuós i sever de casa de don Pere—, i sempre, per unes coses o altres, retirant-se a altes hores de la nit fos estiu o fos hivern. Don Pere també tenia una altre vici: el de jugar-se els diners, i, com sol esdevenir a tots els jugadors que hi ha hagut en el món, a la llarga perdia les orelles. Per aqueixa causa moltes vegades es veia en unes grans estretors. D'ençà que passà els quaranta, el vici del joc el dominà que era cosa de no dir: ja no feia tanta serenata, perquè se li enrogallava la veu; no sovintejava els soparots perquè se li destorbava el païdor... Així que, al joc, al joc! De primer es jugà tots els diners de les collites; després vengué un bancal per jugar-se'l; més avant, un mas; tot seguit, una heretat. De tuguri en tuguri i de partida dissortada en altra, es va quedar per fi amb la casa del carrer Major como a única propietat. Ell abans tenia una vella serventa —Fran-

cisqueta— molt fidel, molt fidel... Com que l'havia vist nàixer com qui diu, la vella el servia a cos què vols cos què desitges, i en els darrers anys estigué molt de temps sense cobrar la soldada. Però ella tot li ho perdonava al seu estimat senyoret Pere. I la Francisqueta morí quan ell es trobava més agoniat de diners. I tant i tant es va arribar a saber en el poble la penúria de l'hereu sense terra i sense moneda, que ja no va volver ningú anar-lo a servir. Va arribar en aquell mateix any el mes d'octubre, que es presentà molt plovedor en aquelles àrides terres. Don Pere Mestre, una nit, dins sa casa, amanint-se tot sol una miserable menjuga, estava frisós i ple de desfici. «Ah, si jo pogués jugar!... ¡Si jo pogués jugar ara que he pensat i repensat tant i tant una magnífica combinació de cartes en el golf, i una altra per al monte!... Estic ben cert que em rescabalaria de tot el que he perdut. Milions tornaria a guanyar! I compraria una altra vegada aquell delitós Molí de les Reixes, sempre comboiat, enmig de les aspres muntanyes, pels refiïs dels rossinyols, dels oriols o de les merles, i per la remor de les aigües que s'esmunyen gojoses de la cacau per a caure riu avall en saltants vertiginosos. Sí, sí! —s'exaltava el seu pensament—. I tornaria a les meues mans aquella beneïda casa de la Foia Falsa, amb el seu bassó voltat de pins gegantins on nien les tórtores, i aquella meravella d'heretat del Clot de Catí, flor de les altes serres, amb els cadamuns plens de pomes amuntegades i amb totes les bones olors del Paradís...» —Però no tinc un clau! —va bramar en veu alta—. Maledicció i renec! No tinc un clau, i no podré jugar ja mai de la vida, i em podriré ací dins en aquest casalici silenciós, i un dia em trobaran en el meu llit, ert de fam i de misèria. Sopà, malmenjant un bocí de bacallar espencat en oli, un cantell de pa d'ordi, malbevent una tragallada d'aigua. I en acabant de sopar, romangué molt de temps amb els ulls distrets

i sense veure el que fitaven, i amb el cervell esmaperdut en un món de dolorosa ¡ angoixosa boira. Fora, l'oratge tronava i plovia i granissava i feia un vent espantós. Per fi, es va dir: «Anem a gitar-nos». I va dreçar la seua elegant i ja mig esquelètica figura de cavaller de vella nissaga, i isqué del sumptuós i polsós menjador. I tot anant cap a la seua cambra amb un llum d'oli a la mà, li va pegar per mirar-se en una polsosa cornucopia que tenia penjada en un corredor, i s'adonà que el seu nas aguilenc s'afinava com el d'un mort, que els seus pòmuls se n'eixien com els d'un aparegut, i que la seua barba rossa i fina i el seu bigot elegant s'havien fet brossosos i incultes como els d'un desterrat. Es va aturar. I es quedà tot tremolós de veure la seua decadent figura. —Com m'he vist i com em veig! —digué en veu baixa, però molt amargat. I tot seguit va afegir—: Cal que em faça ric, com siga! Una ¡dea esgarrifosa va creuar pel seu cervell xardorós. —Si em feia ric altra volta —prometé en forta veu—, donaria la meua ànima al dimoni! Com a resposta, dalt al cel la tronada va redoblar la seua fúria, un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com ales de mocigaló de les Penyes de Cámara, fins al cim mateix de la Serra del Cavall. I el tro va fer tremolar la casa pairal dels Mestre fins al seus mateixos fonaments. Don Pere, en aquell moment, deixà d'oir la remor de la tempesta, perquè s'havia quedat ert d'admiració, que no de por, puix que ell era valent de debò i, a més, ara estava desesperat. S'havia quedat esbalaït, diem, perquè, a la punta del corredor que d'allí partia, a la mitja claredat que feia el llum d'oli que duia a la mà, va distingir un cavaller alt, ben abillat, de refinat aspecte, que s'inclinava en una noble i lleugera reverència. —M'heu cridat, don Pere?—va dir al mateix temps. —Sí, sí; us he cridat —va respondre l'hereu tot seré. I pensà de seguida: «Estic en presència del dimoni», cosa que l'alegrà—. Passeu, si us plau —pregà polidament. I va menar el misteriós visitant al seu escriptori, que no era pas lluny. Vora la magnífica taula que hi havia, prengueren tots dos seient en còmodes i artístiques cadires de braços de fusta negra. —Encara que ja us ho suposareu, us haig

de dir que jo sóc el dimoni —es presentà la visita— i em diuen Capralenc el Fi. Don Pere digué la veritat: que se n'alegrava molt. —He sentit dir que voleu ser ric— preguntà molt finament i indirecta aquell agent de l'infern. —Sí, no hi aneu gens enganyat: vull tornar a ser ric. Per això he invocat el vostre ajut— informà don Pere, tan fresc com si parlas de negocis amb un amic de la seua classe. —Ho sereu —somrigué el dimoni—. Jo, certament, sóc bo per al vostre cas. Visc en la Serra de Castalla i hi tinc cura de les ànimes i els cossos de tots aquells grans senyors que habiten en les grandioses i riques heretats de Catí, de les Fermoses, de Puça, de Planisses, de Caprala, de l'Arguenya i d'altres que fóra massa llarg anomenar. En aquests temps, la Serra de Castalla té un senyoriu com si fos una petita cort escampada per foies, escalons i barrancs. Allí es juga, allí es beu, allí es gaudix i es patix, allí hi ha amors i virtuts i fidelitats i traïcions, i en tot solc entendre jo. Per això, l'Amo meu, en sentir-vos adés quan us escanyava l'angoixa, m'ha designat a mi per a servir-vos. —Doncs bé —preguntà amb delicadesa don Pere—, podeu dir-me vós, dimoni muntanyenc i aristocràtic, com puc tornar a ser ric? Us advertisc que estic disposat a tot. —Mireu, distingit cavaller —informà Capralenc—, us convé, per no moure una dienda en el poble de Petrer, tornar a jugar—. I a un gest que féu don Pere: —Sí... tornar a jugar, perquè jo us hi duc diners... i ara guanyareu sense parar. Don Pere va tenir un dubte. —Us conec i sé què penseu —va afegir Capralenc—. Pot ser que tingueu... això que dieu ací en el món remordiments i que nosaltres anomenem fluixetats de cor. Sí, potser us reque fer fortuna arruïnant amics—. El dimoni rigué i els seus ulls rellampegaren. —Tingueu present que vós heu perdut molt i jo sé ben bé que us han fet trampes més de quatre vegades... Don Pere acotà el cap. Capralenc el Fi tragué de davall la capa una bossa de monedes d'or de les que s'estilaven en aquella època, i la deixà damunt la taula escriptori. L'hereu, a l'altra banda, no féu ni esment d'agafar-la. El! era molt senyor i displicent. —I açò com m'ho doneu? Capralenc somrigué i es retirà el serrell de cabells que li queia una mica damunt el front, i llavors se li van veure les puntes de les banyes —dues banyetes per cert molt discretes i fines,

pròpies d'un diable que no tractava més que amb hereus, baties i fadristerns. Es dugué una mà al cor, però fou per traure's de davall del vestit un pergamí finament enrotllat. —Jaeu, don Pere, i llegiu. —Sí que ho heu amanit en pocs segons— observà l'hereu. — N o . . . És que en tenim ja redactats... dos o tres models. No m'ha calgut més que posar-hi el vosfre honorable nom. Don Pere va llegir el pergamí, que contenia les clàusules habituals: Ell es feia càrrec de la bossa de monedes que el farien ric, i, barata això, signava el document i es comprometia a donar l'ànima al dimoni a partir del terme de deu anys. —Us semblen prou deu anys?— preguntà Capralenc. —Bé. —Teniu temps de ser feliç. Us podreu casar amb una rica hereva; podreu tenir fills i assegurar la dinastia. A més, jo no vindré per la vostra ànima sinó a partir dels deu anys, i potser en tardaríem encara alguns més si teníem aleshores bona collita d'ànimes. Nosaltres solem fer-nos-en càrrec de les comprades, només quan en necessitem. —Bé —advertí don Pere—; però us vull posar una petita condició. Us donaré l'ànima, tot volenter, a partir dels deu anys comptats des de hui, i ja m'és ¡gual un any més o menys; però no podreu venir per ella més que quan no hi haurà garrofes en els garrofers. —I quin capritxo?— somrigué el diable. —És que jo he estat un gran colliter de garrofes —es justificà l'hereu—, i fóra molt dolorós per a mi anar-me'n quan estiguessen a l'arbre... Ja compreneu: manies de terratinyent. —No hi tinc res que oposar— atorgà el dimoni. I ho consignà com volia don Pere en el curiós pergamí. Després l'hereu va signar el contracte; Capralenc el fi també. I, a l'acte, amb una flameradeta de sofre, discreta i curta com les seues banyes, el diable va desaparèixer. Don Pere es quedà mirant la buida cadira de braços, esperà uns minuts tot pensarós i per fi esclatà a riure estrepitosament. Damunt la taula hi havia la bossa de monedes. L'agafà, les va comptar: n'hi havia trenta —com les de Judes—. Tot seguit, les tancà amb pany i clau en un calaix. * * * Llavors, calculà que ja devia ser la mitjanitat. «Ara, serà en el ple la partida de monte de don

Antoni el del Pla de Dalt», va pensar. I encara es trobà amb ànim d'agafar unes botes altes, unes calces completes de tela tapida, un gros gec i una capa sedenca per fora i pelfada per dins que no deixava passar l'aigua. Al cap es posà un barret d'amples ales que usava per a caçar. Després se'n baixà a l'entrada, obrí el portó de la gran porta del carrer i va eixir sota la desfermada pluja i els sovintejats rellàmpecs. —Trona, trona! —feia a mitja veu tot contentó i prement amb una mà la bossa de monedes que duia a la butxaca—. Ja pots ploure, ja! Adoba les terres de la serra i de la vall, engrossix el riuet que mou les moles del Molí de les Reixes; prepara'm bé les llenques, jovades i masos que vaig a comprar!... Pujà amb compte un carrer empedrat i entrà en una placeta on batia més el vent carregat de pluja, i es va aturar al davant d'una insignificant porteta que hi havia en un racó fosc. Escoltà. Sí: dins es sentia una continguda tabola. Ell va colpejar amb el cantell d'una moneda, i, a l'acte, dins es va fer el silenci, i es sentí una veu a l'altra banda de la porta. —Qui truca? —Sóc don Pere. Grinyolà el forrellat, rotllaren una clau, despenjaren una cadena i badaren la porta suficientment per deixar-lo passar. Era un criat que duia un llum d'oli i que li féu una respectuosa reverència abans de menar-lo al salonet on era la partida. En arribar-hi, don Pere saludà sumàriament tothom. Hi havia cinc senyors vora una gran taula: tres hereus, un burgès i don Antoni el del Pla de Dalt, l'amo de la casa. S'alçaren tots i el saludaren molt calorosament, «massa calorosament», segons pensà don Pere. I tot devia ser de la malfiança. —Quan de temps sense tenir l'honor...— va fer el més jove de tots, un xicot ros que era baronet. I tots digueren compliments per l'estil. «Aquests esparvers —calculà don Pere— es pensen que no tinc diners, i no voldrien jugar amb mi sota paraula, ara que res no em queda. Tot són hipocresies.» —Penseu de jugar?— va dir tot amatent don Antoni, alhora que li oferia una cadira confortable i tova. —A això vinc —respongué don Pere després que hagué donat la capa al criat i s'hagué assegut on li deia don Antoni—. Ara: veig que feu les travesses fluixes i em pense que he portat massa diners.

Tragué la bossa, la colpejà damunt taula, la va mig obrir i féu lluir, a la llum de la llàntia, un grapat de monedes d'or brillantíssimes, com si acabassen d'eixir de la Seca. —Mare de Déu!— va dir l'hereu Hortís, un vell canós. —Bona moneda dueu, a fe de cavaller— exclamà el baronet. I tots se'n feren creus. L'animació fou gran tot seguit. —Don Antoni és la banca— informà el baronet. —Com de costum— assentí don Pere somrient. —El monte és el nostre fort aquesta nit. —Em plau molt. Començaren la partida. I eixiren les quatre cartes. —A la sota!— féu don Pere. I hi va posar deu monedes com a deu sols. I va sortir la sota, amb un somrís sota la barba. Ell, en el goig, recordava aquella cançoneta de xic: «Sota man-rota, s'empina la bota i no en deixa ni gota.» Seguí la partida. I va sortir un set. Don Pere, mentre que hi posava deu monedes més, pensava la cançó d'infant: «Set setaire, set seràs, a presili m'aniràs i ja no me n'eixiràs tancadet amb forrellat.» I va sortir un set de copes, lluentes com si estiguessen regallant fondellol. Dues vegades guanyava. La banca no feia més que donar-li i donar-li monedes, perquè les positures d'en contra no eren tan fortes com les de don Pere. —Al rei!— cridà ell. I amollà vint monedes vora la carta. El baronet, també; començà a seguir-lo en vista de la seua sort. —No m'abandoneu, que em deixarà net— va dir tot astorat don Antoni, però dissimulant-ho amb un esquifit somrís. I aparegué l'altre rei «vestit de burell, les calces arnades i sense capell» que cantaven de xics en el poble.

—Al cavall d'espases— posà don Pere. I no tardà a sorgir, de dins d'aquella maleïda baralla, un altre cavall «botejant cap amunt, botejant cap avall, des del capdamunt fins al capdavall» que deia la cançó. I don Pere Mestre guanyava tant, que necessità que li deixassen una altra bossa per poder alçar-se les monedes. Ara sí que es van esglaiar tots. Allò semblava cosa del dimoni. A les tres de la matinada, don Pere tenia dues-centes monedes d'or. Llavors, una vegada més, don Antoni posà les quatre cartes en el tapet, i tothom va servar silenci. Tots moixos, no feien res ni badaven boca. —No hi poseu?— va preguntar don Pere. —Què hem de posar-hi? —confessà el baronet—. A mi no em queda res; però demà ens heu de donar la revenja. —No demà, per Déu —clamà Hortís—. Deixemho per a dissabte. Tots quedaren acords, i s'alçà la partida. El dissabte següent va passar ¡gual. Els hereus i cavallers havien venut quadros, cornucòpies, bancals...; el burgès havia pres diners a rèdit, i en la nit van acudir a casa de don Antoni el del Pla de Dalt conforme havien quedat, i encara s'hi va afegir algun jugador més d'aquests que són punts forts i repelosos. Però no hi va haver mans: don Pere els va netejar sense pietat. —Teniu una sort del dimoni! —feia el burgès—. Si seguiu igual tota una mesada, ens llanceu a la més negra ruïna. —Ja podeu ben dir-ho!— amostra les dents don Pere. Per a què contar més? Ell va tornar a ser ric en més poc de mig any. Comprà totes les seues antigues propietats, costassen el que costassen. Pagava terres, cases i capritxos i tot. I així, és clar, alguns se n'aprofitaren; però, què li feien, a ell, que ho guanyava sense patir? Ah, els diners no eren tots de Petrer, perquè quan aquest poble no tingué ja una moneda que jugar-li, anà a Monòver ¡ a Novelda. En totes bandes despullà tothom, bé al golf, bé al monte i fins i tot al set i mig. Tenia una sort infalible i desvergonyida. Tuguri hi hagué on tothom es confabulà per fer-li trampes. Con més li'n feien, més tort els eixia: encara perdien més prompte. L'any següent va parar de jugar. La dienda era massa gran, i, a més, per a què volia tanta

i tanta moneda, tants i tants diners? Ja en tenia prou. Ara, a cercar promesa. I la trobà a Novelda —una fadrina de vint-i-set anys, alta i ferma, rossa com l'or fi i d'uns ulls blaus com si fos cosa de conte. Es casaren ben prompte i ella fou la brillant mestressa de la casa del Carrer Major; li donà tres preciosos fills i una filla, i, mentrestant, passaren els deu anys que el dimoni havia posat de terme a la seua felicitat terrenal.

Don Pere havia viscut tot feliç, plegat als seus dolços deures matrimonials, a l'educació dels fills i a la direcció del conreu de les seues extenses propietats. Però allà al capdadins del seu cervell, una remoreta de corcó el dessonillava alguna vegada a la mitjanit. Ell tenia ben arreglat el tracte amb Capralenc el Fi, com ja sabem, però una confrontació amb el dimoni, per més cavalleresc que es presente, sempre és un pas estret. Ara, per altra banda, don Pere ja no era un fadrí arriscat, disbauxat, barrilaire empedreït, l'amigot de la colla dels bevedors i dels jugadors. Ara era un autèntic hereu, rebianit per la dolça

companyia d'una dona bonica, entendrit tothora per les manyagueries de les precioses criaturetes que Déu els havia dat... I havia de ser enèrgic i saber fer complir el tracte del dimoni, si no, estava perdut. «Ho sabré ser. I a més tinc tota la raó... de l'astúcia», es deia traent del fons del seu ànim les antigues forces adormides. I en aqueixes, va arribar l'any onzè, és a dir, l'any que es presentaria Capralenc per a endur-se horrorosament la seua ànima a les penoses i temibles covils de l'infern. Aquell any la collita de garrofes havia estat magnífica. I el dimoni, allà a l'agost, una nit va deixar la Serra de Castalla i les seues masades aristocràtiques i devallà a la vall de Petrer. Se n'anà seguit a les heretats que s'estenen a les faldes de la Serra de la Cilla, i es parà davall d'un garrofer. A la llum de la matinada, va poder ben contemplar les grans, estranyes i xarolades bajoques —això semblaven les garrofes a Capralenc—. Eren ja madures i, només tocar-les, pegaven en terra. Bones solades que n'hi havia per davall de tots els arbres! Capralenc es va dir: —Dins quinze dies no en quedarà cap, i llavors m'enduré l'ànima d'aquell calavera de don Pere. Cavaller —féu a mitja veu—, ja has fet prou el bou per aquest món! Però es va repensar: —Millor: li donaré un mes encara. Així, ben cert que no hi haurà garrofa que ens destorbe el tracte. Allà vora l'octubre, don Pere, acabat de sopar, en tranquil·la companyia de tota la seua família, xarrant de sobretaula, va veure aparèixer a la porta del menjador l'elegant figura de Capralenc el Fi. El cor li féu un bot! «Ja l'hi tenim», va fer per a si. Ah, però no el veia ningú més que ell. Perquè ni la seua dona ni els fills, ningú no va fer cap escarafall ni repropi. Tanmateix, per fer-ne millor la prova, va dir don Pere: —No veus, Maria, com si estigués polsosa la cortina de l'esquerra de la porta? (Justament vora aquella cortina era Capralenc.) Tots s'hi van fixar. —No, Pere —va respondre la muller—, això sembla que ho fa un raig de llum de la llàntia. Els xiquets miraven també cap a la porta; la minyona, que entrava en aquell moment, també. Ningú no va dir res de Capralenc. I si l'arriben a veure, fluix rebombori s'hauria congriat! El dimoni es va posar a riure.

—No em veu ningú més que vós, hereu don Pere. I ningú no em sent tampoc. Si us alceu i dieu d'anar a casa de don Antoni, la vostra muller no ho estranyarà gens. Don Pere es va alçar amb una tremolor de cos. —Ara me'n recordé —va fer tot natural—: aquesta nit tinc visita promesa al meu amic del Pla de Dalt. —No tardes a tornar, espòs meu— digué tota afectuosa Maria. —Pare, doneu-nos la bona nit— van dir els xiqueïs. Don Pere va besar un per un cada fill. —Beseu la dona, si us plau —va dir tot irònic Capralenc—, i així els teniu tots acomiadats. ÉS dolorós, però no els tornareu a veure mai més. Don Pere no es va immutar gens. —Posa't la capa, que aquesta nit ja fa fresca—• advertí la senyora. La minyona de servici li la va portar. Don Pere isqué de la casa amb capa i capell i seguit del dimoni. Els carrers, en aquells antics temps, de nit eren foscs si no feia lluna. Però aquella nit en feia. A més, en alguna frontera lluïa algun petit fanal de la fornícula d'un sant. No passava ningú. -—Doneu-me ja l'ànima! —va dir el dimoni—. No cal que us canseu caminant més i més. Ací no és mal lloc per a trobar el vostre cos; tothom diria que us ha agafat un atac per haver sopat molt. —Espereu, Capralenc... Els tractes són tractes— s'oposà tot seré i content don Pere, cosa que deixà molt meravellat al dimoni. —Quins tractes? Ja passen dos mesos del terme promès!— argüí tanmateix aquell personatge de l'infern. —Aneu a espai, amic —prosseguí tot cortesà l'hereu—. Vosaltres teniu fama de ser molt seriosos i formals, de complir sempre allò que prometeu o concerteu, siga dolent o bo. —Ja, ja! —féu impacient Capralenc—. Però jo tinc pressa. —I les garrofes? Hem de comprovar això de les garrofes. —Ja no en queda cap —rigué el dimoni—. He baixat tres o quatre vegades de la serra per veure com les arreplegaven els camperols. No n'hi ha cap al peu dels arbres ni en queda cap a les branques. —En això està el truc! —exigí don Pere—.

Cal que ho mirem i ho remirem ben mirat tots dos junts. —Bo! —atorgà per fi Capralenc—. Anem al camp. Al cap i a l'últim, teniu raó. Però és que aquesta nit tenia pressa per un cert assumpte amorós que ha sorgit en el mas de Litero... Enfilaren carrer avall, i eixiren al camí d'Elda. A l'esquerra, en totes les carenes dels bancals, s'alçaven uns garrofers com a esglésies, ombrosos sota la lluna, plens de silenciosos ocells aixoplugats. Cavaller i diable es pararen davall del primer que els vingué al davant, puix que tots estarien ¡gual. —Fa bona lluna —digué el dimoni—. Vegeu si en veeu cap, de garrofa, ni dalt ni baix. —Segons a què us referiu, dimoni Capralenc. Vós no és just que digueu solament garrofes a les que heu vist ensacar durant l'arreplega. Doneu-vos-en compte; acosteu-vos ací. I l'hereu, amb cara afable, mostrà al dimoni les garrofetes tendres que hi havia agafades per totes les branques, des de les grosses fins a les fines, i alguns pomells també que en creixien apegats als potents cimals. —Què és això?— botà e! diable tot desconcertat. —No s'ha complit el terme fixat, Capralenc —sentencià en veu forta don Pere—, perquè el garrofer és un arbre que no para mai: quan no en té de madures en té de verdes! —Brrrrr!— començà a bramular Capralenc, i tot el seu posat de cavaller infernal se'n vingué a terra, per a eixir la fera que era en veritat. Es rebolcà, s'esguellà l'atitlat vestit, tirà el capell dins d'un sequiol, i botava i rebotava esgarrinxant-se contra les branques d'aquell arbre desconegut, d'aquell garrofer del cel, que l'havia enganyat! —Jugador, més que jugador! —bramava enmig de la quieta i transparent nit petrolanca—. Sou un jugador i m'heu fet trampes en el joc del contracte! I és que aquell dimoni vivia a les terres altes, on no hi ha garrofers, i li eren quasi per complet desconeguts, almenys en els detalls de les collites. Anant terres endins, Petrer és el darrer poble on encara es conrea aquesta mena d'arbres. —Si no us agrada el tracte, culpeu-ho a la vostra ignorància— digué don Pere, que, tes com un fus, mirava aquell energumen i no les tenia totes, no fos que li tiràs sofre encès a la cara o qualsevol altra bestiesa. No sabia què

fer: si anar-se'n com si fugis i donar-li l'esquena perillosament, o quedar-se i veure en què paraven aquelles rabioles i deixar l'assumpfe conclús. I llavors li vingué a la imaginació d'encomanar-se al patró del poble, a Sant Bonifaci gloriós.

—Sant Bonifaci, pare nostre...— començà en alta veu. I Capralenc es quedà quiet i tot tremolós. —Teniu raó, don Pere! He perdut! Me'n vaig!— escridassà. S'obrf un botern enmig de terra i Capralenc el Fi, amb una gran flamerada, desaparegué per sempre. Don Pere tornà a pleret a casa seua. Abans

d'entrar al dormitori, es mirà en la cornucòpia del corredor; però ara feia temps que no es trobava el nas afinat, ni els pòmuls eixits, ni la barba borrosa. La muller, els fills i la minyona devien dor-

mir tots, pel gran silenci que regnava, en pau ' amistat amb el Senyor. ENRIC VALOR (Del llibre «Meravelles i Picardies», V. II, Editorial L'Estel, d'immediata aparició.)

(1}

Rondalla arreplegada a Castalla.

CALENDARI POPULAR Festes populars i fires principals de Catalunya, València i Balears

«Moros i cristians» famosos al món sencer. Rememoració de l'entrada de Jaume I feta folklore, com les de tot el País Valencià i les Illes Balears.

ABRIL Dia 5.—Sant Vicent Ferrer (festa a tot el País Valencià). Dia 7 — LA POBLA DE CLARAMUNT (62 km. de Barcelona). «Aplec del Xaro», sardanes. Dies 1 8 / 2 8 . — BARCELONA. Tercer Saló Internacional de l'Automòbil. Dia 1 9 . — COCENTAINA. Festes de Nostra Senyora del Miracle, del 19 al 21, amb ofrenes de flors, danses, focs, etc. Vestits valencians de totes les comarques meridionals. Dies 2 2 / 2 4 . — ALCOI. Festes de Sant Jordi.

Dies 2 2 / 2 4 . — BANYERES. Festes de Sant Jordi. «Moros i cristians» dins la tradició valenciana. Dia 23. — Festa del Cavaller Sant Jordi, Patró de Catalunya. Dia 27. — Nostra Senyora de Montserrat, Patrona de Catalunya. A la primavera es celebra a Palma de Mallorca el Festival Internacional de la Cançó.

Gentilesa de

SONY

comentaris I FRAGMENTS

Sobre el federalisme a Europa de Guy Héraud Del llibre «L'Europa en formació». Barcelona, 1969. 28 pàgines. Preu: 30 ptes.

El sentit de la paraula «federalisme»

La paraula «federalisme» és presa en dos sentits distints: designa ja sigui una certa forma d'associació d'Estats (federalisme americà, alemany, suís, soviètic) o bé una filosofia, una Weltanschauung (el pensament de Constantí Franz, la doctrina d'Alexandre Marc). Es pot parlar del «federalisme hamiltonià» per a la primera accepció i de «federalisme proudhonià» per a la segona. El federalisme hamiltonià és una simple recepta —ben segur aprofitable— d'ordenació política a nivell internacional; el federalisme proudhonià o integral, en canvi, és una doctrina els ensenyaments de la qual cobreixen tots els terrenys; no sols quant a les relacions internacionals, sinó també quant a l'organització política i n t e r i o r de l'Estat (federalisme intern) i les relacions econòmiques i socials (federalisme econòmic i social).

II.

El federalisme hamiltonià i la qüestió de les ètnies

El federalisme hamiltonià no s'ocupa de les ètnies; té per objecte federar els Estats, és a dir, les s t a t o - n a c i o n s . No s'ocupa de les m i n o r i e s nacionals, car, presoner de la seva visió purament jurídica de les comunitats, considera la statonació com un tot indistint i indissociable. No té res a veure, per exemple, que els tirolesos del sud siguin alemanys per l'ètnia i austríacs per la voluntat; el federalisme hamiltonià els considera italians prenent per base els tractats de SaintGermain (1919) i de París (1947). La majoria de federalistes europeus de l'hora actual raonen d'aquesta manera. Veuen en l'Europa a construir, no pas un problema d'estructures, sinó un simple problema de dimensions. I es tracta de crear un gran Estat que es trobi a la mesura dels problemes de l'època —aquests

problemes davant els quals els Estats nacionals d'avui, considerats ¡soladament (Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, etc.) demostren llur impotència. Però hom no ha pas d'intervenir en l'ordre intern dels Estats membres, car no es considera ni necessari per a crear el «gran Estat» ni desitjable. En aquesta actitud hi ha bastant de nacionalisme disfressat —més exactament de stato-nacionalisme. En el fons, els federalistes hamiltonians tenen en comú un principi essencial amb els nacionalistes tradicionals: el respecte de l'Estat —aquesta entitat que accepten per federar-la (a diferència dels nacionalistes tradicionals), però sense tornar a posar en causa les seves fronteres ni la seva o r g a n i t z a c i ó interior. Aquesta és, per exemple, la posició dels centralistes belgues o del partit liberal italià. L'adhesió a l'Estat belga i el culte a la nazione italiana no se'n van pas gaire del nacionalisme d'un De Gaulle. Charles de Gaulle ha descobert, però —almenys pel que es refereix a la francitat—, la noció i el valor de l'ètnia i no cessa d'exaltar el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, «...aquest principi tan gran com la terra...» (discurs a Solferino, el 24 de juny de 1959). ¿Vol dir, això, que una federació establerta sobre la base dels Estats actuals no tindria efecte amb la condició de les minories? Acceptant que la preocupació minoritària sigui absent entre els promotors d'aquesta forma d'Europa, no és pas possible que no vagi de retruc en algun aspecte sobre la sort de les minories. Podem pensar que es produirien dues millores. Primerament un desenvolupament dels intercanvis per damunt de les fronteres actuals amb els Estats homoètnics afavoriria les minories nacionals o lingüístiques situades en les fronteres interiors de la federació. Per exemple, en el cas d'una federació dels sis països de la Comunitat, el destí de la Valònia, d'Eupen Saint Vith, de la Vall d'Aosta potser, milloraria força. La decadència de l'idioma alemany a Alsàcia i a la Lorena thioisa probablement seria continguda. Per contra, els grups allunyats de les fronteres internes (els eslovens de Gorízia i de

Trieste, els danesos del Schleswig) no veurien segurament cap canvi. La situació fóra la mateixa, amb més motius, per a les minories sense un Estat homoètnic (frisons, bretons, bascos, catalans). Cal remarcar tanmateix que l'entrada d'Espanya en la federació europea permetria acostar —no reunificar— les branques nord i sud dels pobles basc i català, de la mateixa manera que la p a r t i c i p a c i ó d'Àustria reduiria les fronteres del Brenner entre el nord i el sud del Tirol. Pel que fa als b r e t o n s , esperen l'entrada d'Anglaterra en el Mercat Comú, no sols per a una millora en llur economia, sinó també per a un suport material i moral de part de llurs «germans celtes» de Cornual la i del País de Gal·les. Un altre a v a n t a t g e es produiria, i aquesta vegada per a totes les minories, amb la creació de la federació. Fóra la supressió de les s o b i r a n i e s i l'aparició d'un ordre polític superior que cobriria les stato-nacions actuals. Probablement la Constitució federal inscriuria un mínim de drets lingüístics en la declaració general de drets. A més, l'existència d'un Govern federal, així com d'una administració i una jurisdicció europees, aptes per a interposar-se entre les minories i l'Estat-membre, podent protegir aquelles quan calgués, constituiria unes garanties precioses que, tenint en compte l'ordre actual de les sobiranies, ens fan molta falta. L'existència d'un tribunal europeu dels Drets de l'Home no representa a l'hora actual més que un assaig massa tímid, i no podrà ésser altrament mentre els Estats nacionals (stato-nacions) monopolitzin el funcionament dels organismes. Només la federació, constituint un organisme de control autònom i superior, pot obligar els Estats a respectar els drets fonamentals de l'Home i de les comunitats. Tanmateix aquesta millora innegable no faria desaparèixer els problemes minoritaris. En tenim la prova amb el Jura bernès. Sens dubte la vida de les minories lingüístiques a l'interior dels cantons ha millorat molt amb la mateixa existència de l'Estat federal suís; la Constitució reconeix a les quatre llengües l'estatut de «llengües nacionals» i a les tres principals el de «llengües oficials» en la Confedera-

ció. Altrament, l'ordre jurídic federal, el Tribunal federal i la força d'execució federal són garanties serioses per a les minories lingüístiques a l'interior dels cantons. I això no priva que, com ens ho demostra el problema jurassià, la Confederació vacil·li a l'hora d'imposar el seu arbitratge i que les minories restin, per consegüent, en una dependència essencial de l'ètnia que domina dintre l'Estatmembre. Aquesta situació està totalment d'acord amb l'esperit del federalisme hamiltonià, el qual, tal com hem dit, pren per base els Estats i no pas totes les forces vives de la societat.

En això, el federalisme integral s'oposa a la vegada a la societat interestàtica —aquesta jungla del particularisme on es desfermen les «sobiranies»— i a la societat jacobina abocada al totalitarisme igualitari i massificador. En la societat interestàtica on el Tot (la Humanitat) és sacrificat a les Parts (les stato-nacions), el federalisme ve a conferir-li la unitat que li manca; ve a transformar-la així en federació mundial. Però a la societat estàtica que peca per excés de centralització, el federalisme li ve a imposar un tractament diversificador, donant vida i prosperitat a les col·lectivitats regionals, provincials, comunals —al mateix temps que a les col·lectivitats sòcio-econòmiques i culturals.

III.

Aquesta visió federalista s'expressa amb el mot «pluralisme». El pluralisme, a diferència del particularisme, reclama un mínim d'unitat; però, a diferència del totalitarisme, reivindica al mateix temps el manteniment i el desenvolupament d'una màxima diversitat. Per dir la veritat, el federalisme no té més que un adversari: l'Estat sobirà, aquest fetitxe de la nostra època. Car és l'Estat sobirà qui provoca a la vegada la congestió interior i l'anarquia internacional. Efectivament, l'Estat sobirà, per a afrontar millor la seva posició en l'escenari exterior, té tendència a endurir innecessàriament les seves estructures, a empènyer fins al paroxisme la unificació, la uniformitat, la massificació. I, a la inversa, cada pas en augment de potència en el pla interior és utilitzat per l'Estat per a reforçar a l'exterior la seva tendència hegemònica.

El federalisme integral

El federalisme integral —tal com el conceben principalment els deixebles de Proudhon— és una Welstanschauung. No deixa tampoc de banda cap aspecte, cap r e a l i t a t , cap p r o b l e m a de l'existència social. Podem definir el federalisme integral com una doctrina (i no una ideologia o sistema tancat sobre ell mateix), un realisme, un personalisme, una dialèctica. La dialèctica federalista, a diferència de la dialèctica hegelo-marxista, no concep les polaritats com a antagonistes, sinó com a cooperants. En comptes de posar «l'un contra l'altre», «l'un sense l'altre»; el federalisme organitza «l'un amb l'altre». Entre les polaritats innombrables (esperit-matèria, home-societat, economia cultura, ordre-llibertat, etc.) n'hi ha una que es destaca particularment: és l'oposició de «l'un i el múltiple» o, si ho preferiu, «del tot i les parts». En comptes de voler resoldre les tensions polars entre el Tot i les Parts en benefici exclusiu de l'un o de l'altre d'aquests termes (allò que fan respectivament el totalitarisme i el particularisme) el federalisme mira de conciliar-los en un equilibri sempre en moviment, que es refà sense parar. Perquè té cura dels interessos legítims del Tot al mateix temps que dels interessos legítims de les Parts, el federalisme realitza «la unitat en la diversitat». Aquesta expressió és una de les seves divises preferides.

Per tant, quan ataca l'Estat sobirà, posant-li el morrió des de fora i encarrilantlo des de dintre, el federalisme acompleix una sola i mateixa tasca. El federalisme internacional (lluita contra el particularisme) i el federalisme intern (lluita contra el totalitarisme) no són més que dos aspectes del mateix combat: el combat pel pluralisme. Així, doncs, restituint llur dignitat a totes les col·lectivitats (col·lectivitats supra i infraestàtiques) és quan el federalisme ateny el seu objectiu: alliberar l'home alliberant les comunitats naturals en les quals s'insereix.

Consciència i normalització lingüística en el País Valencià de LLUÍS ALPERA Lluís Alpera, nascut a València el 1938, és doctor en Filosofia i Lletres i professor de Llengües i Literatures espanyola i catalana a la Universitat «Washington» de Saint Louis, Missouri, EUA. Ha obtingut molts i prestigiosos premis literaris per les seues obres poètiques i d'investigació, com el «Salvat Papasseit» (Barcelona, 1963), el «València» (1964), el «País Valencià» (Jocs Florals de París, 1965) i el «Joanot Martorell» (Gandia, 1969). Ha publicat els llibres de poemes «El magre menjar» (Ossa Menor, Barcelona, 1963), «Dades de la història civil d'un valencià» (París, 1967), «Temps sense llàgrimes» (València, 1968), i a Cambridge, Mass. 1969 va traure a llum «Antologia de la poesia realista valenciana», a doble text, o siga en català i anglés. Lluís Alpera va ser anomenat a GORG (núm. 1) arran de la publicació d'un poema seu als EUA. Sobre ell ha dit el crític Joaquim Molas que «Dades de la història civil d'un valencià», conscients i articulades, constitueixen un testimoni important de l'actual conjuntura valenciana i són, tant a València com a Barcelona, una de les mostres més necessàries, més combatives i més reeixides que ens ha donat la jove generació. Aquests dies ens arriba una separata de l'obra «FILOLOGIA Y CRITICA HISPANICA (Homenaje al profesor F. Sánchez Escribano)» —Emory University— Ediciones Alcalá, 1969. Es tracta d'un treball complet, dins l'obra citada, encarregat al Dr. Alpera i que ell titula «Conciencia y normalización lingüística en el País Valenciano», el qual treball, degudament traduït amb l'autorització expressa de l'autor, creem especialment útil per als nostres lectors, puix que d'un manera sintètica, però amb gran abundància de dades i agudes precisions, presenta un complet resum del panorama cultural i lingüístic del País Valencià des de la decadència del XVI fins als temps actuals. Heus-lo ací:

Perspectiva històrica Els fets que tot seguit descriurem no seran comprensibles si doncs no es té en compte la situació lingüística existent en el País Valencià arran del segle XVI. Va ser aleshores quan la noblesa nadiua abandonà la llengua pròpia i va adoptar la de la nova monarquia espanyola: el castellà. El punt de partida sembla que fou la postguerra de les Germanies (1522). Amb tot, el procés tardà a consumar-se i va ser coadjuvat per la funció educativa dels jesuïtes. Al mateix temps, cal tenir en compte que el castellà fou també la llengua exclusiva de la Inquisició, així com la pròpia dels bisbes nomenats directament per la Corona.

Durant el segle XVII, a partir de l'expulsió dels moriscos (1609), la situació pot ser així descrita : un nivell superior nobiliari i eclesiàstic usant el castellà, i tota la resta de la població —la immensa majoria— parlant català. S'havia interromput així la tradició literària catalana del País, però de cap manera la popular. administració autònoma del Regne fou el darrer bastió de l'ús escrit del català, fins a 1707, en què Felip V imposà un sistema uniforme, centralitzat, amb ús exclusiu del castellà. Sembla que els nivells inferiors de l'administració eclesiàstica —registres parroquials, per exemple— van usar encara el català fins ben entrat el segle XVIII, però el castellà fou també imposat coactivament en aquest sector.

El segle XVIII registra l'ascens de noves classes, les quals mantigueren l'ús col·loquial del català, però adoptaren la llengua de la monarquia en la seua producció literària. Aquesta fou l'època en què apuntà una pre-Renaixença que acomplí un paper molt secundari, però bastant significatiu, dins una il·lustració valenciana. El castellà incrementà encara el seu ús oficial i literari a la primeria del XIX, degut a l'increment de funcions de l'Estat liberal comparat amb el de l'ancien règims. Van ser profunds i transcendentals els canvis experimentats per la societat valenciana a mitjan segle XIX, entre els quals hom compta l'ascens d'una nova classe dominant, que fou protagonista de la Renaixença. Però el comportament d'aquesta classe fou incoherent, puix que ella mateixa es va afanyar a castellanitzar-se en la vida privada. La Renaixença experimentà així una escissió. L'ala dreta va ser la més nombrosa i gaudí d'una certa oficialitat, però, alhora, fou radicalment infecunda. L'ala esquerra, en canvi, va posar penosament les bases d'un moviment polític que inclogué la normalització lingüística entre els seua més peremptoris objectius. No s'ha de perdre de vista que la importància d'aquesta ala esquerra va consistir més en el seu sentit constructiu i d'anticipament que en la seua consistència quant a influència i extensió. Els canvis del segle xx no han alterat substancialment aquesta situació creada a mitjan segle XIX. L'ala dreta de la Renaixença subsisteix, per bé que esllanguida i anquilosada. Els moviments actuals, en canvi, reconeixen el deute envers l'ala esquerra. Aquests moviments actuals —entre els quals destaca el geni orientador de Joan Fuster— són, tanmateix, molt més clarividents i exigents que tot allò anterior. Entre les fites que han aconseguit, cal constatar un acostament al Principat de Catalunya i una producció realment valuosa. En l'aspecte creador, l'obra del cantant Raimon té una difusió cada vegada més gran i que ultrapassa de molt les fronteres lingüístiques i polítiques. Dues tradicions

El detriment sofert pel català dins el País Valencià a partir del segle XVI va estar

circumscrit, segons hem vist, al nivell culte o superior. L'ús popular romangué completament actiu i infecund. Al País Valencià, fins avui, no ha existit ni ha estat concebible una producció popular en castellà. Açò vol dir que el conflicte no ha transcendit durant la major part del temps els límits culturals i socials d'aquell nivell superior. Les lluites, expectatives i ansietats no han afectat, per tant, sinó a un petit nombre de valencians. Com a tots els altres països d'Occident, dins el País Valencià la vida ha estat secularment escindida en dos nivells. L'ús del català ha romàs ací intacte a nivell popular. Però, com és natural, els escriptors d'aquest sector s'han limitat a usar un llenguatge vulgar, sense més grans ambicions. La consciència lingüística popular ha donat a l'idioma la denominació estreta i impròpia de «valencià», sense plantejar-se en cap cas el problema de l'origen d'aqueix idioma ni el de les seues relacions amb formes veïnes. A nivell superior ha existit —encara que no ha prevalgut, per la presència del castellà— un intent reivindicador de la llengua d'estil cultista i, generalment, arcaïtzant. En el seu intent restaurador, aquest autors hagueren de transcendir els límits dialectals i apel·lar a una primitiva unitat —anomenada per ells llemosina—, de la qual haurien derivat parles «germanes», com el «provençal», «català», «valencià» i «mallorquí». Aquesta fou, poc més o menys, la idea mantinguda per Llorenç Mateu (segle XVII), Marc A. Orellana i Carles Ros (segle XVIII) i Constantí Llombart (segle XIX). Com s'hi pot veure, aqueixa hipotètica llengua llemosina encloïa en realitat dos idiomes distints : l'occità —mal dit «provençal»— i el català, comprenent aquest el «valencià» i el «mallorquí». Però l'equívoc va subsistir fins ben entrat el segle XIX. De fet, només una clara contraposició respecte de l'occità revelaria la indiscutible unitat supradialectal del català. Definir aquesta unitat fóra la conquesta més decisiva de la consciència lingüística i el supòsit imprescindible per a una normalització. Previsiblement, els escriptors populistes acusaren de pedant i anacrònica la pretensió restauradora. El seu idioma era un valencià dialectal. A aquesta línia van pertànyer els satírics valencians del segle XVI (Valero Fuster, Andreu Martí) i del XVII

(P. Mulet, Pere J. Martí). L'actitud i l'estil perduraren en les fulles soltes dels col·loquiers del XVIII i bona part de la premsa política de la primera meitat del XIX, com «El Mole» (1837), «El cresol», «El tabalet y la donsayna» (1844) i «El sueco (1847). El principal redactor d'aquests periòdics fou Josep Bernat i Baldoví. El teatre popular que triomfava entre les classes mitjana i inferiors a la darreria del XIX (el d'Escalante, Balader, Liern i Palanca) usava també un llenguatge dialectal i castellanitzat. És d'observar que va ser dins aquesta tradició populista on foren abandonats els antics usatges ortogràfics catalans i substituïts desencertadament per les normes castellanes.

prés veurem, la discrepància fonamental entre ambdues ales de la Renaixença valenciana consistí en la diferent actitud envers Barcelona. Joan Fuster manté, amb fonament, que la recepció valenciana de la Renaixença va deure's al polígraf mallorquí Marià Aguiló, el qual, procedent del Principat, vingué a València, on inicià dos joves universitaris

La Renaixença en el País Valencià Un punt encara fosc continua essent el dels precursors locals de la Renaixença valenciana. Sanchis Guarner admet com a possibilitat la influència directa dels restauradors lingüístics del segle XVIII (Carles Ros i el P. Galiana). També crida l'atenció sobre el cercle romàntic valencià, aplegat a l'entorn de les Escoles Pies i que, com ha observat Allison Peers, pertanyia a la tendència de Chateaubriand. Amb tot, és problemàtic el nexe entre aquests precursors i la Renaixença pròpiament dita, que sols es produí a l'últim terç del XIX. En realitat, la Renaixença no fou de cap manera creació valenciana, sinó que es va tractar d'un moviment vast catalano-occità, la cresola del qual fou la ciutat de Barcelona, que pujà, dins el segle XIX, al rang de metròpoli. Els components ideològics de la Renaixença eren d'origen clarament germànic, i la seua cristal·lització es produí abans que el País Valencià s'incorporàs al corrent. La Renaixença va ser, per tant, un fenomen de recepció i estigué conscient de no ser sinó ramificació particular d'un moviment geogràficament més ample. Dins del moviment, el paper dels autors valencians fou sempre secundari i la direcció va estar encarnada pel Principat; més concretament, per la burgesia barcelonina, que fou qui donà continuïtat i fecunditat a la Renaixença. El problema de les relacions entre el País Valencià i Barcelona fou vital durant aquest període. Potser, com des-

Un ampli estudi del tema.

(Teodor Llorente i Vicent W. Querol) que foren nucli del grup que d'allí en avant mantigué contactes amb el de Barcelona i amb l'occità (Mistral). El grup de Llorente i Querol pertanyia a la classe superior, era ideològicament moderat —catòlic i monàrquic— i, per tant, enyoradís i restaurador. Hi cap dir que la seua exaltació sentimental i retrospectiva de l'idioma fou compatible amb la castellanització de la classe social a què pertanyien els seus membres. Aquest sector va convertir la Renaixença en un element més de la ideologia conservadora de classe, al servei dels interessos de la qual tractà de posar el moviment. El segon grup renaixentista estigué en-

capçalat per l'autotidacte Constantí Llombart. El seu ambient fou el de la petita burgesia urbana ideològicament radical, republicana i lliurepensadora. L'escassa preparació i la falta de mitjans d'aquest grup dificultaren la seua cristal·lització en un moviment plenament popular. És de justícia subratllar que Llombart fou potser l'únic renaixentista valencià que va concebre i desitjà una genuïna normalització lingüística que posàs l'idioma a l'altura de l'època i ¡'habilitas per a tots els usos de la vida. Dissortadament, Llombart no va aconseguir polititzar eficaçment aquest ideal progressista. La contraposició d'una ala dreta dominant i una ala esquerra marginal dins la Renaixença valenciana fou, sens dubte, la versió local de la bifurcació del romanticisme en dues tendències : la conservadora i la progressista. A València, les circumstàncies foren aclaparadorament favorables a la

Contraportada del llibre «Renaixença al País Valencià».

primera, i la segona es va limitar a sobreviure, gràcies a la qual cosa pogué connectar-se amb els corrents ulteriors. Llombart començà a publicar l'any 1874

l'anuari «Lo rat penat». El 1778 es fundà, per iniciativa seua, una «societat d'aimadors de les glòries valencianes» que adoptà el mateix nom de l'almanac. Aquesta institució es va limitar tot seguit a celebrar revetles commemoratives i excursions «científico-literàries i artístiques». La seua creació màxima fou la instauració de Jocs Florals locals (el 1879, vint anys després dels de Barcelona). La continuïtat d'aquests, tanmateix, no fou en absolut un índex de fecunditat creadora, sinó de rutina, puix que ràpidament s'anquilosaren en la repetició de tòpics. Més encara : a diferència dels de Barcelona, els Jocs Florals locals foren bilingües. Reservaren el català per a usos poètics i quasi tota la prosa culta continuà escrivint-se en castellà. La possibilitat d'una normalització genuïna es féu cada volta més remota, ja que no entrava gens ni mica dins les aspiracions del grup dominant —el de Llorente—•, que acabà acaparant la Renaixença valenciana malgrat els esforços combatius i constructius de Llombart. Llombart era un lingüista autodidacte, amb una fèrria voluntat. Per bé que la seua intuïció general fou encertada, la seua escassa preparació en perjudicà la cristal·lització pràctica. Quasi sol, sense col·laboradors eficaços, es va llançar a una empresa ambiciosa : la d'unir en una sola cosa restauració i modernització. Amb la restauració, aspirava a aprofitar tota la tradició culta anterior. Amb la modernització, esperava donar un sentit ple i actual a la seua obra, de manera que fos assequible a tots els sectors socials i útil per a totes les esferes de la vida. Si el grup de Llorente no va aconseguir —posat que ho pretenia—• atraure's la classe dominant per fer alguna cosa d'interés, tampoc el valencianisme combatiu de Llombart no arribà mai a guanyar-se les classes mitjanes i inferiors. Cal afegir que el grup Llorente —al servei dels interessos de la classe dominant— adoptà una actitud d'enveja i despit envers la Renaixença del Principat, que, en mans de la burgesia barcelonina, prengué cada volta més un caràcter polític. L'actitud ressentida envers Barcelona no sols perjudicà les relacions amb aquesta ciutat, sinó que va aïllar, empobrir i frustrar l'eficàcia local mateixa de la Renaixença valenciana, que passà a convertir-

se en un regionalisme, amb la inevitable seqüela cultural costumbrista i folklòrica. També en aquest aspecte fou més clarivident l'actitud de Llombart, però no pogué ser més eficaç.

un diccionario valenciano-castellano» (1839, 1842), de Lluís Lamarca. Per la mateixa època, el valencià Pere Labèrnia publicava a Barcelona un «Diccionari de la llengua catalana» (1839). De fet, el «Diccionario valenciano-castellano», de Josep Escrig (1851, 1871) va Labor lingüística ser el primer diccionari general valencià, àmpliament documentat en el llenguatge A partir del segle XVI, la tradició culta viu, però amb errades abundants. Llombart i restauradora va haver d'abordar d'alguna prengué com a base aquesta obra, que ammanera els problemes tècnics referents a plià i publicà en fascicles (1877), encara l'ús de l'idioma del país. A cada moment, que conservant les errades de l'original. l'aconseguit va dependre de les idees preEl «Novísimo diccionario general valenvalents i de l'objectiu proposat. Natural- ciano» (1891), de Joaquim Martí Gadea, ment, la simple aspiració a conservar i res- millorà i amplià, encara que poc, l'obra de taurar el patrimoni literari anterior havia Llombart. La seua obra, tot i arreplegant d'orientar els esforços en un sentit arcaït- l'aspiració d'aquest, pretenia ser de caràczant. En canvi, les aspiracions respecte del ter enciclopèdic. futur obligarien a plantejar i resoldre els L'obra lexicogràfica valenciana dels seproblemes dins una perspectiva substancial- gles XVIII i XIX pateix de greus defectes ment diferent. Al mateix temps, la claredat formals i fins materials. Així, com ara, el de la consciència lingüística fóra un estímul recurs al subdialecte apitxat —el de la cai un efecte del treball realitzat. Una cons- pital— vicià sensiblement l'ortografia, dociència d'horitzó estretament dialectal dona- nant formes tan capritxoses com «ganjo», ria solucions diferents de les que s'aconse- «gic», «fleja», «pasar» i «caballo, en compte guirien gràcies a un coneixença plena de de ganxo, xic, fletxa, passar i cavall. Aquest la unitat lingüística catalana. error fou col·lectiu entre els lexicògrafs vaAl llarg de tota aquesta època pot dir-se lencians. En escollir ells com a base una que l'única línia contínua fou la dels dic- parla fonèticament empobrida, simplificacionaris, explorada per Joseph Gulsoy. Sens ren abusivament les formes escrites. dubte, el treball lexicogràfic implicava la Des del punt de vista lèxic, els diccionapreocupació ortogràfica i, secundàriament, ris valencians foren més exhaustius que fonètica. En canvi, la gramàtica pròpiament normatius, i mancaren de pretensions pudita —morfologia i, sobretot, sintaxi— va ristes, fins a l'extrem de donar-hi cabuda ser molt descuidada. Deixant de banda pre- a mots fantasmes i inventar barbarismes cedents, cal esperar el segle XVIII per a flagrants per simple «valencianització» sutrobar vertaders diccionaris. Aquests solien perficial de paraules castellanes; per exemser bilingües «valencià-castellà», i no a ple : «ahog» («ahogo» = ofec) i «còlm» la inversa. La utilitat d'aquestes obres era («colmo» = caramull). múltiple, però sembla que entre tals obres En general, van ser els diccionaris vahi havia la de permetre l'expressió castella- lencians meres recopilacions indiscriminana als valencians de parla catalana, així des, puix que donaren més importaria a la com la de fer assequibles els texts antics quantitat de la informació que a la qualitat als de parla castellana. El primer lexicò- de l'orientació. La revisió crítica, selectiva graf valencià d'empenta fou el notari Car- i normativa seria l'empresa del segle xx. les Ros, autor d'un «Breve diccionario va- Convé de fer constar que aquesta labor es lenciano-castellano» (1739) i un «Dicciona- va veure greument distorsionada pel distanrio valenciano-castellano» (1764). La seua ciament i l'hostilitat respecte de la Renaiobra fou continuada per Manuel J. Sanelo, xença barcelonesa. Els primers gramàtics però el treball d'aquest quedà inèdit fins a valencians d'una certa nota foren del pridata recent. mer terç del segle xx i es desenvoluparen Més poca importància tingueren el «Bre- dins un horitzó dialectal, al marge de la ve vocabulario valenciano-castellano» labor constructiva que contemporàniament (1827), de Just P. Fuster, i 1'«Ensayo de es feia a Barcelona, i generalment ofuscats

per sentiments d'hostilitat «regionalista». En conjunt, el fet que la llengua catalana està avui en dia plenament normalitzada es deu majorment a l'esforç constructiu dels intel·lectuals barcelonesos, especialment a la colossal labor de Pompeu Fabra (18681948). Ràpidament, fou indiscutible, com diu Sanchis Guarner, que el dilema no era «fabrisme o antifabrisme», sinó fabrisme o caos. Dissortadament, el paper representat pels gramàtics valencians fou quasi exclusivament obstruccionista. El més singular d'aquests personatges fou Josep Nebot i Pérez, el qual, en «Apuntes para una gramàtica valenciana» (1894) ja mantenia l'existència de dues gramàtiques valencianes inconnexes : «la hieràtica y la demótica, es decir, la literaria y la popular». Aquest fet equivalia a consagrar com irremeiable una escissió interna dins l'idioma i a renunciar definitivament a superar-la. Nebot triava la «gramática demótica» i. quant a la «hieràtica», es limitava a insinuar: «que la escriba Lo Rat Penat 0 quien tene·a autoridad para ello (si no se quiere adopta/ la catalana literaria, que sería tal vez lo más prudente)». La pretensió era descabellada, i no és d'estranyar que, anys després, en el seu «Tratado de ortografía valenciana clásica» (1910), tractàs de donar un altre sentit a l'escissió, convertint la frontera entre nivells culturals en frontera geogràfica. La contraposició «demótico» versus «hierático» es convertía així en «valencià» versus català. És evident que aquesta preocupació pels dilemes i les fronteres era la més rotunda negativa a qualsevol normalització genuïna. Conduïa a un atzucac. No és aventurat d'afirmar que es tractava d'una reacció neuròtica, que no hauria tingut gran importància si no hagués estat mantinguda 1 exacerbada fins a l'absurd per tot un sector d'escriptors valencians, el més recalcitrant dels quals és Josep M. Baiarri. Per fer més fondo l'abisme, aquest autor propugna. desde 1932, un artificiós sistema ortogràfic de la seua invenció mateixa. L'extravagància de dit sistema —que escriu, per exemple, «qansó», «siutat», «vo», «mexe», en compte cançó, ciutat, bo, metge— no seria explicable si perdíem de vista que es tracta deliberadament d'un esforç confusionista. El franciscà P. Lluís Fullana va ser tal

vegada el principal gramàtic valencià del primer terç del segle xx. La seua línia d'evolució vacil·lant, s'inicià en «Característiques catalanes usades dins el Regne de València» (1907) i desembocà en un «Vocabulari ortogràfic» (1921). En la primera de dites obres insinuava una actitud positiva respecte de la unitat lingüística catalana. En la segona, en canvi, pretenia —sense fonamentar-ho— que el «valencià» procedia directament del llatí vulgar per evolució in situ. Tant en l'un com en l'altre moment, els criteris del P. Fullana foren confusos i evasius. La seua indecisió va contribuir a desorientar tot un sector del públic valencià. La mateixa cautelosa ambigüitat és mantiguda encara per escriptors de segona línia, com Francesc Almela i Vives (1), que conreen deliberadament la vaguetat sobre aquest punt. Un altre cas aïllat i igualment curiós és el de Nicolau P. Gómez Serrano, que propugna contra tota evidència la afiliació ibèrica del «valencià» i deixa en una prudent foscor les relacions d'aquest amb totes les altres variants catalanes (2). Els vertaders intents de normalització foren realitzats pels continuadors de l'ala esquerra de la Renaixença en publicacions com «València Nova» (1906), «Lo crit de la pàtria» (1907), «Renaiximent» i «Terra valenciana» (1908). Aquesta línia és la que menà a un període de relativa plenitud als voltants de 1930. El 1927 va aparèixer «Taula de les lletres valencianes», i el 1932 —en eixir el «Diccionari General de la llengua catalana»— quasi tots els escriptors valencians acceptaren a Castelló unes «Normes ortogràfiques», que eren substancialment les mateixes promulgades per Fabra el 1913. Aquestes normes foren adoptades per setmanaris com «Avant» (1930), «El camí» (1932) i «Acció» (1933). Carles Salvador difongué aquestes orientacions, que es basaven en el reconeixement taxatiu de la unitat de la llengua catalana. Un altre gramàtic notable fou Josep Giner. Durant la postguerra, els supervivents del moviment salvaren i mantingueren aquells guanys constructius. L'editorial Torre (fundada el 1945) fou la llar d'aquesta supervivència. L'obra de Manuel Sanchis Guarner —especialment la seua «Gramàtica Valenciana» (1950)— donà estabilitat i coherència a les «Normes» de 1932, alhora

que les complementava en el terreny de la morfologia i de la sintaxi. Aquest mateix romanista ha col·laborat destacadament en el «Diccionari català-valencià-balear» (19271962), un dels lèxics més complets de les llengües romàniques. Ell també ha contribuït a esclarir la història i la geografia lingüística del País Valencià amb aportacions que han estat incorparades a la tercera edició de «La llengua dels valencians» (1967). El professor Sanchis Guarner és també redactor en cap de 1'«Atlas lingüístico de la Península Ibérica» (en curs de publicació). Un altra figura decisiva és l'assagista Joan Fuster, el qual, dins la seua «Antologia de la poesia valenciana» (1956), esbossà agudament la història de la Renaixença al País Valencià. El seu «Nosaltres els valencians» (1962) ha assenyalat també una fita en la indagació de la història social del País Valencià, marc imprescindible per a explicar-ne la història lingüística. L'impacte ideològic de Fuster ha estat enorme en amplis sectors de la joventut valenciana. Sembla que, per primera vegada, s'imposa la convicció que la situació lingüística del país és inseparable de les seues condicions econòmiques, socials i polítiques. En aquesta matèria està treballant el sociòleg Lluís V. Aracil, que amb la noció de «conflicte lingüístic» tracta de precisar la interdependència entre les funcions socials del llenguatge i les funcions lingüístiques de la societat. Una primícia del seu enfocament ha aparegut en el número 24 d'«Identity Magazine» (Cambridge, Mass. 1966). Tots els escriptors joves del País Valencià han seguit les orientacions gramaticals del profesor Sanchis Guarner. En un camp més vast, ha estat considerable la labor difusora d'Enric Valor i Vives, autor d'un recent «Curso de lengua valenciana» (1967).

ÈTICA

En tot cas, l'única resistència que existeix és la que divideix aquests escriptors joves d'alguns de preguerra que mantenen concepcions cada vegada més anacròniques. Els anys més recents han registrat també una àmplia obertura del País Valencià a la producció editorial barcelonina, els llibres de la qual aconsegueixen un públic creixent. El mateix fenomen s'ha produït respecte del moviment de la nova cançó catalana, a la qual el País Valencià ha aportat la més destacada figura : el protest-singer Raimon. Es evident que una intensificació de la labor creadora, unida a una difusió creixent enllà de fronteres regionals, contribuirà indefugiblement a imposar la necessitat d'una definitiva normalització lingüística. Aquest treball no podrà ser ja especulatiu, sinó que serà exigit cada vegada més per necessitats pràctiques. Una reivindicació pendent, com és l'ensenyament normal, general i oficial de l'idioma del país, contribuirà sens dubte a fer de dita normalització un assoliment perdurable. Tot això no vol dir, ni de bon tros, que no queda lloc per a la labor estrictament lingüística. Tot al contrari. LLUÍS ALPERA

Washington University. St. Louis, Missouri. (1) Aquest treball fou, naturalment, escrit per Alpera abans de la defunció de l'escriptor. (2) ¡V. de la D. — És clar que aquest suport a un iberisme avui definitivament superat, obeïa també a un corrent general, que tenia així mateix els seus representants qualificats en la ciutat Barcelona. Progressos enormes en la investigació de la història lingüística del País Valencià, del Principat i les Illes, han deixat al seu lloc la influència dels sepultats parlars ibèrics, és a dir, com a remot substrat de l'evolució del llatí en les terres de l'actual domini lingüístic nostrat. Tanmateix, és indubtable la bona voluntad que guià sempre les recerques d'aquests investigadors.

DESCONEGUT

PRECEPTE DE DIALÈCTICA. — Crideu, quan discutiu i tingueu raó. Ordinàriament, el qui no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per una qüestió de bones maneres. Joan Fuster (Del llibre «Consells, proverbis i insolències».)

La incomunicació de Carlos Castilla del Pino Col·lecció LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona, 1969. 173 pàgines. Preu: 150 ptes. El doctor Carlos Castilla del Pino és un especialista brillant en neuropsiquiatria, assistent habitual als congressos internacionals d'aquesta disciplina, i s'ha fet un sòlid prestigi amb la publicació de moltes de les seus obres, entre les quals cal citar la notable tesi doctoral «Fisiologia y patología de la percepción óptica del movimiento» i els assaigs «Función social del intelectual», «La persona limitante y determinante de libertad», «Un estudio sobre la depresión», «Dialéctica de la persona, dialéctica de la situación» i «La alienación de la mujer». Castellà de naixença i de cultura, ha volgut tanmateix escriure aquest assaig de LA INCOMUNICACIÓ per a ésser publicat en català, segons ell mateix expressa al principi del pròleg. Castilla del Pino es preocupa profundament dels problemes psicològics de l'home actual i de les societats on es troba situat. En aquest assaig seu que ara presentem als nostres lectors, es dedica a esclarir el de la comunicació superficial i fragmentària o incomunicació real de l'home a tots els nivells: individual, de classe, de grup humà en general. Analitza les implicacions i els efectes, sobre el subjecte i la seua societat, d'aquesta incomunicació fàctica i de les inhibicions, l'angoixa vital i l'esterilitzant aïllament que produeix. La seua tesi és que allò que creem una comunicació entre els individus o els grups, és purament tangencial i amaga una incomunicació real de la íntima, profunda i autèntica personalitat humana entre els homes o entre el grups que entren en contacte en la vida privada i en la praxis social. L'anàlisi de la incomunicació es fa a partir de la consideració sociològica, per a passar després a la recerca de les repercussions d'aquesta greu falta d'exteriorització de la personalitat. L'obra ofereix, doncs, un acurat i atractiu estudi sobre la sociologia i la psicologia de la incomunicació, al qual s'ha aplicat, como era indispensable, una metodologia rigorosament dialèctica. El llibre consta de tres capítols amb una profusa subdivisió en temes concrets íntimament relacionats: I. Societat i incomunicació; II. L'home en la incomunicació, i III. Comunicació i protesta. Del primer, com a tast de l'anàlisi sociològica que presenta el doctor Castilla, reproduïm els temes titulats «L'estructura competitiva» i «Societat anòmica i incomunicació»; i del capítol III, quan ja hem vist l'home pres dins ell mateix, donem «Comunicació, de què?» i «Comunicació i desenvolupament».

sobre el qual es competeix ; b) els subjectes que competeixen per ell. a) Respecte a l'objecte, és indispensable He cridat l'atenció diverses vegades en altres treballs meus sobre el que significa, que aquest sigui un objecte possessible viren darrera instància, el fet que la compe- tualment o realment. Això enclou que pot tència es constitueixi en ideal del Jo. Mi- ésser meu i que haurà d'ésser usat per mi. raré de precisar més, en aquest moment, so- En aquest sentit, objectes possessibles són, bre la dinàmica de la competència. Com- entre nosaltres, tant una joia, com una petir significa les dues coses següents, a les propietat rústega, como un càrrec o una quals s'ha d'atendre en vista de la seva es- càtedra. La parla és en aquest aspecte sumtructura i la seva dinàmica : a) l'objecte mament expressiva quan anuncia la «presa L'ESTRUCTURA COMPETITIVA

de possessió», el fet d'haver-se «donat possessió», etc., referit a coses en elles mateixes no corpòries, perquè es tracta de meres funcions i poders. Però, a més, aquest objecte, susceptible d'ésser posseït, ha d'ésser un objecte valuós, no solament per a un mateix, sinó en la comunitat (o en algun grup de la comunitat). El que és vàlid només per a un mateix no requereix, naturalment, cap competència. Aquests dos trets —ésser possessible, ésser valuós comunitàriament— confereixen, a més, a l'objecte un caràcter peculiar: el d'ésser intercanviable, precisament per altres objectes qualssevol així mateix comunitàriament valuosos. Per tant, la possessió de l'objecte valuós és, per la seva banda, una inversió, o bé directament quan la intercanviabilitat es pot fer amb el diner, o bé indirectament, quan l'objecte valuós és donador de prestigi social i fa possible així al seu posseïdor l'adquisició de diner o de qualssevol altres objectes valuosos. b) En el que fa referència als subjectes que competeixen, l'estructura i dinàmica de la competència és per a nosaltres més interessant. En primer lloc, cal que ambdós subjectes —situem la competència entre dos a fi que l'anàlisi pugui mostrar-se en un esquema nítid— coincideixin en l'apreciació del valor de l'objecte, de forma que tal objecte pugui ésser discutit pels dos subjectes. D'aquesta manera, ambdós cauen en la mateixa irreal consideració de l'objecte, a saber, la de creure que l'objecte és per ell mateix valuós, ignorant que el valor és una mera atribució que tots dos fan a l'objecte i no qualitat dels objectes. Aquesta il·lusió confereix ja a l'estructura competitiva un tret particular, perquè per ella pot afirmarse que la competència se centra sobre un il·lusori valor i no sobre una qualitat real de l'objecte. Mercès a aquest procés, té lloc l'ocultació de les qualitats reals de l'objecte en favor de la prevalença de les qualitats atribuïdes i il·lusòries. Els valors atribuïts, doncs, s'alcen sobre els valors reals, i així, per exemple, les coses i les persones són valorades no en ordre a les propietats intrínseques que posseeixen, sinó a la seva significació respecte al valor que posseeixen corn a mercaderies (un quadre és valorat pel que val en diner i no per les seves qualitats estètiques; un home és valorat pel poder que posseeix, a expenses del qual

jo puc també adquirir poder, i no per les seves qualitats intrínseques, etc.). Però, en segon lloc, aquest objecte estimat i valuós tendeix a fer-se meu, la qual cosa enclou, a la vegada, la illusòria consideració que jo he d'adquirir determinades qualitats inherents a la possessió d'aquest objecte i que aquest objecte m'ha de donar pel fet de la seva possessió. Així, el valor (com a objecte intercanviable, és a dir, en darrer terme, com a mercaderia) de l'objecte passa a ésser, en la meva creença, valor meu, valor del meu jo. D'aquesta forma, la possessió d'un latifundi em fa ésser terratinent, la d'una càtedra em converteix en «el» catedràtic, la de l'administració i govern d'una província en «el» governador; i adquireixo ara, a partir d'aquest moment, l'ésser que l'objecte sembla donar-me, i deixo d'ésser allò que realment sóc. La prova d'això és que la possessió de tais objectes, tan valuosos per a la comunitat, és capaç de donar-me un valor per ell mateix que se superposi fins i tot als meus possibles disvalors (valors negatius). No hi ha dubte que en la pràctica social els anomenats defectes de la persona queden a cobert i es fan tolerables, per força, si al mateix temps aquesta persona ha adquirit un valor (social) per la possessió del seu latifundi, la seva càtedra o el seu govern civil. Això vol dir que la persona adquireix el valor de l'objecte que posseeix amb detriment de l'apreciació dels seus valors propis. Per tant, el subjecte posseïdor és ja subjecte-que-posseeix-1'objecte, mitjançant la transferència que l'objecte li ha fet, i a partir d'aquí té lloc l'alienació del seu propi ésser-en-si, a canvi d'ésser com-l'objecte-el-fa-ésser_. D'aquesta forma, el posseïdor només es reconeix en el que té d'estrany a si mateix i pot dir d'ell que és en la mesura que posseeix això i allò altre i allò de més enllà. Però aquesta possessió és exclusiva, no compartida, perquè un objecte no pot ésser més que d'un cada vegada. Per aquesta via s'adquireix la falsa consciència que hom és únic i que, a més, hom és més que l'altre, que ha quedat sense l'objecte al qual també aspirava. El posseïdor és, doncs, de facto, més-que-1'altre, ja que aquest altre anhelava així mateix ésser com el primer ara és. Mentre el primer, doncs, és ja subjecte posseïdor, el segon passa a ésser subjecte frustrat i ad-

quireix així mateix la falsa consciència d'ésser menys-que-1'altre, en la mesura en què no és posseïdor. Al meu judici, la tendència a concedir al valor un caràcter absolut i etern prové del fet que la instància a l'apropiació com a meu d'allò que és considerat valuós, ha d'ésser racionalitzada mitjançant la concepció que allò és valuós per ell mateix i per sempre. No hi ha dubte que la privatització de les coses comporta, en fer-les nostres, l'errònia consideració que són per elles mateixes valuoses, quan no es tracta sinó del fet que són merament vàlides per a mi. Així, han pogut ésser imposats els valors d'un grup dominant com «els» valors de tothom, i emesos pels ideòlegs al servei d'aquest grup en forma de «drets naturals», de «moral natural», etc. L'acceptació pels grups oprimits de la moral del grup dirigent mostra ben palesament que la imposició d'aquesta moral era factible, ja que la condició objectiva existia en forma d'aspiració dels oprimits, no a resoldre l'opressió, sinó a constituir-se ells mateixos en components dels grups opressors. Les relacions entre ambdós competidors són ara summament curioses: l'un és posseïdor, l'altre frustrat. Hi ha, de fet, una incomunicació real. Perquè la comunicació exigeix la comunitarietat en interessos i aspiracions, i en veritat el posseïdor es mou a partir d'unes necessitats ja satisfetes i l'aspiració d'altres per satisfer, mentre que el frustrat queda encara en un estadi retrogradat respecte a aquell. Però, malgrat tot, les coses han de seguir com abans, de forma que la relació prossegueix, mantenint-se així una irreal comunicació. Hi ha comunicació en la mesura que contacten i s'entenen, però, això sí, en tant que aquest contacte pot ésser utilitzat com a mitjà per a rescatar allò que pogué ésser meu i que no ho fou. En altres casos, aquesta incomunicació real, que queda en l'apreciació subjectiva de cadascú, però que s'esmena en forma d'aparent comunicació prosseguida, pot transformar-se en incomunicació objectiva. Car la possessió d'un objecte valuós per a la comunitat em forneix l'elevació de status, mentre que la inobtenció d'aquest objectiu deixa l'altre en el mateix o fins i tot en l'inferior. D'aquesta manera, en la majoria dels casos, la possessió d'objectes, en ubiquar cadascú en un status dins la mateixa

classe, distancia els uns dels altres de tal forma que ni tan sols és factible ja la comunicació preexistent, constituïda en favor de la competència per idèntics objectes. SOCIETAT ANÒMICA (1) I COMUNICACIÓ

Així, doncs, en una societat anòmica en la qual el principi rector és la competència per l'adquisició d'objectes, és a dir, de poder, l'única comunicació possible és aquella que es verifica al servei de la possessió. No hi ha comunicació mentre puc competir tant a través d'ella. La comunicació efectiva, la possible, és qualsevol cosa menys real comunicació. És, per dir-ho així, comunicació aparent, que m'és útil en la mesura en què amb ella mostro el meu respecte a la norma i se m'accepta en el grup; però, també, en tant que només a través d'ella puc saber de l'altre de manera que la competència amb ell sigui per a mi més favorable. La comunicació, doncs, està al servei exclusiu de la rivalitat i de la recíproca destrucció que la possessió d'un objecte disputat per ambdós enclou inevitablement. Però la societat competitiva, que crea una comunicació condicionada vers la competència, i que ha fet de l'actitud competitiva un reflex condicionat, bàsic com a dinamisme de la nostra conducta, no ha suprimit encara la necessitat de la comunicació. La comunicació real sembla ésser una necessitat cada vegada més sentida en la nostra societat. Es viu gairebé sempre com a angoixa, en forma de temor a la comunitat que hom desitja, o com a sentiment de soledat. Una estructura anòmica crea una dialèctica falsa, a saber, enfront de la necessitat de comunicació, no la possibilitat sinó el temor de satisfer-la. Amb tots els seus riscs i a canvi, com veurem després, en la segona part d'aquest treball, de la pèrdua de l'espontaneïtat en el dir i en tot altre gènere d'afers, una comunicació titubejant, cautelosa, pugna per establir-se. És curiós el fet que la psicoteràpia s'hagi constituït en una tasca sociològicament rellevant. La psicoteràpia ve a suplir, mitjançant l'artifici que és la situació mateixa que la psicoteràpia implica, la comunicació

no efectuada en la quotidianitat. Es per això que entre altres formes d'expressió, el relleu adquirit avui per la psicoteràpia denota el fracàs d'una civilització muntada sobre una societat incomunitària. L,es seves consecucions suposen un progrés en la possessió de tècniques, però aquestes tècniques no estan al servei de l'home, en forma de domini de l'home sobre la natura, sinó també de perpetuació del domini d'uns homes sobre els altres homes. I,es conquestes tècniques han elevat el nivell de la comunitat on han estat obtingudes, ensems que han dissolt qualsevol esbós de comunitari etat i de comunicació.

com a intercosificada, i hom prescindeix de l'estricta consideració a què l'estimació de l'home com a tal s'obligaria, en pro de la fàcil apreciació de l'home com un objecte-cosa més. Àdhuc la relació afectivo-eròtica està contaminada de la reïficació preexistent i ha estat convertida en la mera gratificació deshumanitzada a través de la polarització en el mer erotisme. La precisió en tractar de què comunicar pot atènyer-se atenent, sobretot, aquells que verifiquen la protesta i a la motivació d'a-

COMUNICACIÓ, DE QUÈ?

La pregunta pot no tenir una immediata resposta, precisament per efecte de l'habitual incomunicació en què estem. L,'habitud de la incomunicació ha fet possible el gradual empobriment de l'home i de les seves relacions interobjectives, de forma que, de sobte, la comunicació, factible en teoria, no subvindria ja a la satisfacció de necessitats, gastades amb anterioritat. S'ha perdut fins i tot la capacitat per a usar un altre llenguatge que no sigui el llenguatge de «societat». L'home actual s'avorreix apartat dels objectes, necessita estar fora d'ell. L'alienació provocada ha estat internalitzada de tal manera que l'avorriment no és esmenable, precisament perquè «l'altre» està a la vegada empobrit. I/alienació ha devingut necessitat de seguir en l'alienació. Que això sigui una pseudo-necessitat, segons els criteris per nosaltres exposats, no invalida el fet que sigui viscuda com a necessitat peremptòria i inexhaurible. Què pot fer-se sinó tractar de les coses, i només d'elles, amb l'altre, allí on aquest altre tampoc no sap parlar sinó de les coses? Iv'interès que l'anècdota ofereix avui dia, enfront del desinterès col·lectiu pel què i pel perquè d'elles, mitjançant la seva referència al complex de motivacions que la suscita, és una prova de com el pensament s'ha fet enrera vers el pla de la concreció, de tal forma que només opera amb desimboltura en l'ambit de la cosificació. Se sap parlar de les coses, no del «perquè» de les coses; la relació interpersonal no és viscuda com a comunicació interhumana, sinó

questa protesta. Amb tot el que pot tenir moltes vegades, com veurem, de no-pràctica, la protesta suposa la conscienciació més o menys lúcida de la necessitat de comunicació i el pla en què aquesta es desenvolupa. En aquest respecte, estimo que aquesta protesta actual se centra en dos ordres de la realitat: el social i el psicològic, ha. incomunicació social dóna lloc a la compartimentació de la realitat social en classes i status absolutament rígids i insalvables, incomunicació que es manté per la utilització de cercles lingüístics precisos dels quals abans hem parlat, caracteritzats per la restricció en el dir. El no poder dir el que

es vol dir està plantejat avui dia com la necessitat més peremptòria per a aquells grups de protesta que representen, ensems, la consciència de nivell més lúcid de la seva classe o del seu grup. Que aquesta necessitat de dir no sigui satisfeta és lògic, atès que aquest dir ha d'ésser forçosament crític i demolidor d'unes estructures viciades, que han fet possible la desrealització en forma de no-politització, de desinterés col·lectiu, de desgana enfront de qualsevol instància positiva de socialitat. En el nivell psicològic la necessitat de comunicació es planteja com a instància a l'eliminació de la repressió de tabús socials que han estat internalitzats de persona a persona i que impossibiliten, fins i tot en el pla del microgrup més reduït que és la parella, la plena comunicació multidimensional. Fins i tot en la relació dual més íntima, com en la parella heterosexual, gravita la pressió que sobre cadascun d'ells exerceix la sèrie de restriccions a què s'obliguen, si al mateix temps pretenen de mantenir el seu llaç amb el macrogrup al qual pertanyen. La protesta, doncs, es fa aquí en favor de l'espontaneïtat. En qualsevol cas, és obvi per als qui efectuen la protesta la castració que implica, respecte al seu desenrotllament personal, la incomunicació que se'ls imposa. Per això abans d'estudiar les diferents formes de protesta —col·lectives i individuals, pràctiques i apràctiques— hem de plantejar de quina manera la incomunicació afecta l'evolució de la persona i de la societat. COMUNICACIÓ I DESENVOLUPAMENT

Societat i persona que queden d'alguna manera incomunicats, o que viuen d'alguna manera en la incomunicació, verifiquen el desenvolupament d'una forma necessàriament viciosa. Perquè un dels efectes de la incomunicació és el desenvolupament «en» l'aïllament, en la individualitat i, en conseqüència, sense l'aprovació per part dels altres de la viabilitat del projecte que fan per a ells mateixos o del pensament obtingut sobre una realitat. En la incomunicació no hi ha crítica externa al Jo, sigui aquest Jo singular o plural (del grup), i per tal motiu és factible parlar, per a aquest cas, de l'existència, en la incomunicació, de

sistemes exclusivament teorètics, no pràctics ni practicables. No és per això una casualitat que l'aïllament comporti sempre l'estranyament de la persona per a ell i per als altres, a què hem fet àmplia referència en el capítol anterior. L'home es converteix en un ésser estrany, utilitzant ara l'expressió en el sentit col·loquial del terme, precisament pel caràcter impracticable de la seva manera de pensar. Per això aquestes persones són considerades excèntriques, fora del centre mateix on ha de convergir el pensament sorgit de la realitat i convertit en acció sobre la realitat. Pretenc assenyalar amb això, en aquest punt, que la necessitat de comunicació no queda plantejada tan sols amb vista a la satisfacció d'una instància de fer saber als altres un quantum d'intimitat, que ben segur, és important, i al qual hem de fer tot seguit alguna referència. El problema queda plantejat en termes més amplis, és a dir, que la instància a la comunicació respon a la necessitat de fer pràctica qualsevol «cosa» que ja existeix en el pla de la consciència. Així, independent del tema de què es tracti, el dir és expressió i, per tant, pràctica de quelcom que ja està, més o menys concretament formulat, en el pla de la consciència, de forma que el no-dir sumeix el subjecte en el bloqueig imposat que li impedeix de fer verificable allò que és només experiència íntima. Només a través del dir, del parlar, la teoria esdevé pràctica, encara que sigui pràctica errada. La necessitat de dir és tant més imperiosa per tal com estar en la veritat o en l'error és quelcom en ell mateix no comprovable sense el requisit de la comunicació. La comunicació, doncs, per ella mateixa, soluciona aquest problema fins aleshores irresolt que és la pregunta sobre la veritat o error d'allò fins ara solament pensat. Els efectes arrogants que provoca l'aïllament (de l'individu respecte del grup o del microgrup respecte del macrogrup) són conseqüència del fet que el cicle teoria-pràctica-teoria-pràctica... no es duu a terme i, per consegüent, la possibilitat que allò fins ara solament pensat sigui estimat com a veritable és obligada. La persona o el grup aïllats acaben sempre per creure's (com a necessari mecanisme de recerca de seguretat) estar en la veritat, en la mesura en què no obtenen a través de la comunicació l'as-

severació, en la pràctica, del seu error o de la seva veritat respectivament. L'hermetisme, l'autisme, condueixen obligadament al dogmatisme, com una forma de compensar el desequilibri que la incomunicació provoca. Car el dogmatisme no és altra cosa sinó l'aparent seguretat que s'ha d'adoptar davant la subconscient inseguretat que forneix un pensament no comunicat, això és, no verificat. Observem, per altra banda, un fet que podem comprovar en la nostra experiència quotidiana, a saber, que a mesura que la incomunicació es perpetua i el dogmatisme es constitueix en sistema petrificat de pensar i de fer, la possibilitat d'esmenar aquest cercle viciós és cada vegada més difícil. No res més fàcil que desemmascarar un error, una interpretació falsa, allí on encara aquesta interpretació és jove, recent. No res més difícil, al contrari, que esmenar un pensament dogmàtic que ja comportaria per al subjecte la total transmutació de formes de vida adoptades ja fa temps. En l'individu al qual s'adverteix de l'existència de l'error, no en l'ordre d'un pensament, sinó d'un sistema, fins i tot en el supòsit d'un optimum respecte a les seves condicions intel·lectuals, hom pot descartar, en la majoria dels casos, l'èxit respecte a la seva rectificació, d'acord amb els angoixosos requeriments que l'acceptació del seu error li ha de suposar. Un error d'un pensament no suposa encara un error existencial. Però un sistema errat implica «ja» una forma d'existència, totalment, sistemàticament errada i, en conseqüència, la rectificació no ha de suposar una modificació de caràcter netament intel·lectual, sinó una conversió, si utilitzem vocables les connotacions dels quals ens són a tots habituals. L,a dificultat de la conversió es basa en el fet que el pas de la irracionalitat a la racionalitat no pot fer-se simplement d'acord amb l'argumentació, això és, a nivell intel·lectual. Allò que impossibilita aquest pas és la impermeabilitat del subjecte per a l'argument mateix, allí on s'interfereix l'actitud irracional. Per això, moltes vegades, per a l'acceptació del racional, cal una crisi personal, que decebi respecte al sistema prèviament

adoptat i que deixi aleshores pas i torni permeable el subjecte per a la racionalitat que s'ofereix com a alternativa. No hi ha en aquest sentit cap inconvenient a reconèixer com molts processos d'aquesta índole implicaren en la seva iniciació un trauma psíquic que donés pas a un ressentiment i des d'aquí a la racionalitat i a la seva superació. I,a comunicació, doncs, representa la verificació en la pràctica, mitjançant el dir, que és una mena de fer en la realitat, d'allò abans merament pensat, teoretitzat. Per això la comunicació és, a nivell de la persona, o del grup, o de la societat, un progrés, ja que només mitjançant ella és possible la verificació en l'altre o en els altres d'allò que fins aleshores havíem cregut o interpretat. En la comunicació, el cicle teoria-pràctica queda obert en una espiral, car la pràctica revé a la consciència en forma d'enriquiment d'allò primitivament pensat. Enriquiment que unes vegades ha de suposar la confirmació d'allò estimat abans com a veritat (o com a vàlid) o, contràriament, el rebuig d'allò estimat abans com a veritat i que la realitat mateixa ens demostra ésser erroni. (1) Del terme grec «anomos», sense llei

Procés al desafiament americà

d'Ernest Mandel

Col·lecció SÍNTESI. Editorial NOVA TERRA. Barcelona, 1969. 189 pàgines. Preu: 120 ptes. En la Taula de Novetats del número 6 publicàrem una expressiva nota bibliogràfica respecte d'aquesta obra, la qual nota fóra convenient de rellegir. Molts dels nostres lectors deuen recordar l'impacte que el llibre del professor Jean-Jacques Servan-Schreiber, EL DESAFIAMENT AMERICÀ ( 1 ) , causà en l'opinió pública europea i americana ( i , per tant, pot dir-se que en l'opinió mundial). Efectivament, Servan-Schreiber descrivia minuciós aquest «desafiament» i ho feia amb una mena de científic fatalisme: Europa no podria resistir l'empenta, el desafiament del poderós i ben organitzat neo-capitalisme nord-americà, si doncs no es lliurava amb totes les seues potències econòmiques, intel·lectuals i morals a crear grans combinats industrials al servei d'un supranacionalisme europeu. El notable professor francés viatjà molt per molts països arran de la publicació i discussió de la seua obra,i suscità, apassionadíssimes controvèrsies per arreu d'on es va presentar, àdhuc a la nostra Península. Estudiants, estudiosos i investigadors entraren en contacte amb ell per a interpel·lar-lo, ajudar-lo, combatre'l, refutar-lo, etc. Al cap d'uns anys ha estat l'investigador Ernest Mandel, també de fama mundial, qui es llança a la palestra per a refutar l'alternativa que presenta Jean-Jacques. I ho fa amb l'obra PROCÉS AL DESFIAMENT AMERICA (en l'original alemany, DIE EWG UND DIE KONKURRENZ EUROPA-AMERIKA) ( 2 ) . PROCÉS AL DESAFIAMENT AMERICA consta d'onze capítols, i tracta els temes següents: I, La llei de desenrotllament irregular i la relació Europa-Amèrica del Nord; II, La concentració i la centralització internacionals del capital; III, Les causes de la relativa superioritat de les empreses nord-americanes en la competència mundial; IV, Combinació internacional de capital a la CEE; V, Estat nacional, competència internacional i combinació internacional de capital a la CEE; VI, L'ingrés de la Gran Bretanya a la CEE i la pugna competitiva Europa occidental-Amèrica del Nord; VII, Els zaltres-» països del món i la pugna competitiva Europa occidental-Amèrica del Nord; VIII, Les relacions Europa occidental-Amèrica del Nord i la crisi del sistema monetari internacional; IX, El futur de les institucions supraestatals de la CEE; X, El moviment obrer europeu i la pugna competitiva entre l'Europa occidental i l'Amèrica del Nord, i XI, L'alternativa socialista. Ens proposem, per la seua excepcional actualitat i importància, donar als nostres lectors un parell de fragments extractats d'aquest notable i apassionant estudi: un en el present número i un altre en el següent. El d'ara, el presentem sota el títol SUPERIORITAT DE LES EMPRESES NORD-AMERICANES

Xifres de la superioritat En la pugna internacional de la competència, els EUA disposen encara avui d'una relativa, però notable, superioritat respecte dels empresaris de l'Europa occidental. Aquest avantatge radica en la possibilitat

d'obtenir costos unitaris de producció reduïts malgrat la realitat d'uns salaris més alts. I/es dues condicions bàsiques de la major productivitat de les empreses nord-americanes són l'extens radi d'acció i el continu progrés tecnològic. Disposem ja d'una literatura abundant

sobre les diferències d'envergadura que distingeixen les empreses nord-americanes de les de l'Europa occidental, i que proporcionen als combinats dels EUA significatives economies of scale. Les següents dades provenen d'un informe de la unió d'empresaris industrials de la CEE (UNICE, Union des Industries de la Communauté Européenne): — l'any 1964, les 100 societats més importants del món n'incloïen 65 de nordamericanes, 11 de britàniques, 5 de japoneses, i sols 19 corresponents a l'àmbit de la CEE; — la principal empresa productora d'automòbils de la C E E (Volkswagen) fabrica 1 vehicle per cada 5 fabricats per les principals empreses productores dels Estats Units, malgrat que la producció total de la CEE assoleix ja el 10 % de la dels EUA; — el trust nord-americà més important en l'àmbit de l'acer gira una suma 3,5 vegades superior a la del trust acerer principal de la CEE; — el gir de les 20 societats nord-americanes més importants iguala, pràcticament, el producte social brut de la República Federal d'Alemanya, i el de les 5 empreses principals dels Estats Units és equivalent, més o menys, al producte social brut d'Itàlia; — en la llista de les 500 empreses més importants del món capitalista, la primera de la CEE —la fàbrica Philips d'Eindhoven, a Holanda— ocupa el lloc 33, la primera de la República Federal d'Alemanya —Volkswagen— el 34, la primera francesa —Rhône-Poulenc— el 74, i la primera belga —Petrofina— el 140 ; — el gir de la General Motors equival a la suma total que giren les 13 empreses més importants de la República Federal d'Alemanya. Dades de la mateixa procedència diuen que no sols ja de bon principi les empreses nord-americanes foren més grans que les de l'Europa occidental, sinó que el procés de concentració del capital es desenrotlla als EUA molt més ràpidament que a l'Occiden europeu. Així com entre 1954 i 1958 hi hagué als Estats Units 4.400 fusions de societats industrials, en l'àmbit de la CEE amb prou feines n'hi ha hagut 1.000 en el

curs dels primers quatre anys (1958-1962) d'existència d'aquesta organització. Radi d'acció més extens El major radi d'acció de les empreses nord-americanes determina no sols un volum superior de guanys i un marge més elevat de benefici (o sigui uns beneficis suplementaris monopolistes), sinó també un nivell més alt d'autofinanciació. En conseqüència, les dificultats econòmiques dels combinants europeus són més dures que les dels nord-americans, circumstància que augmenta encara la diferència entre els respectius marges de benefici industrial. Indubtablement, aquestes i d'altres publicacions estan vinculades a una campanya muntada netament d'acord amb uns objectius concrets pro domo. Tant la UNICE com d'altres unions d'empresaris n'esperen molt menys l'establiment d'un «nacionalisme europeu» que la suavització o la supressió dels paràgrafs del Tractat de Roma que dificulten la concentració de capital i l'aglutinació de poder econòmic susceptibles d'exercir un domini del mercat. El gran capital pressiona contínuament la Comissió de la CEE per a aconseguir que aquests paràgrafs siguin aplicats només amb molta reserva o fins i tot que no ho siguin en absolut. Certament, cal comptar amb la possibilitat d'una influència progressivament efectiva d'aquesta pressió en les autoritats de la CEE. L'exemple de la indústria química, branca industrial en la qual precisament —almenys a la República Federal d'Alemanya i la Gran Bretanya— l'activitat investigadora és molt significativa i reeixida, mostra ben clarament fins a quin punt el major radi d'acció dels combinats nord-americans, el poder superior de llur capital, els seus beneficis més elevats, una autofinanciació més fàcil i un accés menys costós al mercat de capitals permeten l'adquisició d'installacions més modernes i cares. En aquest camp de la indústria, les empreses nord-americanes assoleixen un gir que representa el 41 % del de la indústria química de tot el món (inclòs el bloc oriental), mentre que les empreses de l'àmbit de la CEE integren solament el 20'5 %. A més, el volum de negocis dels EUA en

l'esmentada branca requereix només 880.000 empleats, i, en canvi, les empreses químiques de la CEE n'ocupen un milió. El gir per empleat, doncs, és als Estats Units un 225 % superior al de la Comunitat. Resulta ben significatiu que l'any 1965 el 25 % de les inversions netes de la indústria química nord-americana estigués integrat ja per inversions a l'estranger. Aquestes inversions «estrangeres» dels combinats químics dels EUA eren ja superiors a les «totals» de la indústria química de la República Federal d'Alemanya o de la Gran Bretanya. Progrés tecnològic superior El major radi d'acció de les empreses nord-americanes i el poder superior de llur capital és un dels factors que expliquen els avenços tecnològics recentment assolits per tais empreses, que, així, poden dedicar a la investigació i al desenrotllament unes quantitats molt superiors a les que estan permeses a llurs competidors de l'Europa occidental. Aquesta, però, no és l'única causa del avenços tecnològics actuals de les empreses nord-americanes. Dos factors més tenen aquí un paper també molt significatiu : primerament, les enormes exigències d'armament dels Estats Unlits; i, després, l'emigració creixent dels millors homes de ciència de l'Europa occidental als EUA. La contínua economia d'armament en què viuen els Estats Units pràcticament des de 1940 explica molts canvis ben significatius del capitalisme contemporani nordamericà. Un dels principals resultats d'aquesta carrera d'armaments amb un bloc «no capitalista» depèn d'aquesta realitat: a diferència dels contrastos interimperialistes del passat, en l'àmbit de la Unió Soviètica no tenen cap sentit les consideracions referents a l'ús adequat del capital invertit en l'economia d'armament; les recerques i els descobriments científics, la revolució tecnològica i la renovació de les empreses marxen quasi sincronitzades cronològicament. D'això en prové per a l'economia d'armament dels EUA la necessitat, estrictament provocada per motius d'autopresservació, de seguir sempre aquest ritme de renovació tecnològica, independentment de la suficiència dels capitals invertits en els

camps previs. Indubtablement, aquesta abstracció progressiva dels problemes d'ús del capital en l'economia d'armament (o, millor dit, aquesta socialització creixent dels costos de les inversions de capital en l'economia d'armament, malgrat la retenció de la propietat particular i dels beneficis també privats) s'estén al sector que anomenem civil de la indústria, o sigui al conjunt de l'economia capitalista. La importància del retard que aquest problema d'utilització ocasiona en la revolució tecnològica queda perfectament demostrat per l'exemple de l'energia atòmica, on els EUA, malgrat un avantatge de diversos anys en l'aspecte militar, no ocupen sinó el tercer lloc quant a les aplicacions civils. No obstant això, és innegable que el sector civil queda també tan beneficiat pels «subproductes» vinculats als descobriments i perfeccionaments tècnico-científics de les investigacions i la producció del camp de les armes que l'economia d'armament continuada ha resultat decisivament favorable a l'acceleració del ritme de la revolució tecnològica. Tal és el cas dels sectors de l'electrònica i la química sobretot. Jean-Jacques Servan-Schreiber publica la taula següent relativa a la distància temporal entre els descobriments científics i llur explotació industrial: 112 anys per a la fotografia : 56 anys per al telèfon : 35 anys per a la ràdio : 15 anys per al radar : 6 anys per a la bomba atòmica: 5 anys per al transistor : 3 anys per al circuit integrat :

1727-1839 1820-1876 1867-1902 1925-1940 1939-1945 1948-1953 1958-1961

Per altra part, l'economia d'armament continuada comporta als EUA una contribució molt més gran de l'Estat a la financiado de les despeses d'investigació i desenrotllament. La revista francesa Patronat Français calcula que l'any 1962 aquesta contribució assolí un 64 % als Estats Units, i només el 40 % a la República Federal d'Alemanya, el 37 % a Bèlgica i el 30 % a Holanda. Malgrat tot, la participació estatal no deixa de resultar notablement elevada en els dos països de l'Europa occidental interessats en la producció d'armes nuclears : el 64 % a la Gran Bretanya, i el 69 % a França.

Cal, doncs, tenir en compte que els combinats dels EUA disfruten d'un doble avantatge respecte de llurs competidors europeus : primeramente, poden gastar més per a fins d'investigació, per tal como són rics; i, per altra part, reben de l'Estat unes subvencions majors que les dels competidors europeus per a l'acompliment de tais objectius.

pi, que, així, poden dedicar a l'ampliació de les escoles superiors i a la construcció de laboratoris i llocs d'investigació ; això augmenta el progrés tecnològic de l'economia nord-americana, proporciona beneficis suplementaris a les empreses dels Estats

La immigració de «cervells»

No fa molt de temps, en una conversa sostinguda a la televisió, poguérem parlar ben detalladament sobre l'emigració de personal científic amb el professor anglès Titmuss (amb motiu de la National Conference on Social Welfare, els primers dies d'abril de 1967) i amb Lord Bowden, vicecanceller del Manchester

College of Science and

Technology. El profesor Titmuss considera que des de l'any 1949 han emigrat als Estats Units uns 100.000 metges, científics i alts tècnics, i que aquesta emigració ha suposat per als EUA un guany de 4.000 milions de dòlars en despeses de formació estalviades, i una pèrdua equivalent per a la resta del món. Quasi el 20 % de l'increment anual de metges als Estats Units prové de l'estranger, on, a més, es forma ; tan sols la Gran Bretanya, ha perdut en el curs dels darrers anys cap a un 10 % dels seus metges, enginyers i graduats de les escoles superiors tècniques en benefici dels EUA. La Comissió de la CEE valora aquesta proporció respecte del conjunt dels sis Estats membres en un 15 %. Aquestes xifres referents al guany real dels Estats Units i a la pèrdua també efectiva de l'Europa occidental són, naturalment, encara baixes, per tal com s'hauria d'afegir a l'estalvi dels costos de formació els beneficis reportats per les recerques dutes a terme en l'àmbit de la producció. Els motius de l'emigració esmentada són, evidentment, les retribucions més elevades i les millors possibilitats d'investigació que avui ofereixen els EUA als científics, metges i alts tècnics. L'economia política d'aquesta emigració condueix, però, a un típic procés de concentració de benefici, capital i riquesa. En la mesura en què els Estats Units s'apropien del «capital» de formació estranger estalvien el capital pro-

Units, i els permet de pagar a llurs investigadors salaris encara més elevats, cosa que torna a provocar nous increments en l'emigració de científics originaris de l'Europa occidental, nous estalvis nord-americans de «capital» de formació, i així successivament. Xifres de la investigació Expressem aquests resultats en xifres. L'any 1962, els EUA dedicaven 93,7 dòlars per habitant a la investigació, mentre que la Gran Bretanya n'hi consagrava 33,5, i sols 20 la CEE. El mateix any, 10,4 nordamericans de cada 1.000 productius treballaven en la investigació ; a la Gran Bretanya, en canvi, aquesta proporció arribava únicament a 6,1, i ni tan sols a 4 en l'àmbit de la CEE. L'any 1965, el conjunt de despeses d'investigació i desenrotllament asso-

lia als Estats Units la suma de 13.400 milions de dòlars, però solament 5.800 en tota l'Europa occidental, incloses la Gran Bretanya, Suècia i Suïssa. Indubtablement, cal interpretar amb cura aquestes xifres, per tal com la realitat d'uns científics menys retribuïts i d'uns costos materials inferiors fa més productiu un dòlar gastat en finalitats d'investigació a l'Occident europeu que la mateixa quantitat invertida als EUA. No obstant això, si establim la relació sobre el producte social brut —3,3 % quant a despeses d'investigació als Estats Units durant els anys 1963-1964 respecte de 1'1l,5 % de la mitjana de l'Europa occidental—, la diferència qualitativa queda ben patent. Cal

orgànica ben diferent de llur capital: poden gastar relativament menys en salaris i retribucions i més en maquinària, instal·lacions i laboratoris, cosa que acaba d'afavorir la formació d'un cercle viciós de centralització de capital en benefici de les empreses del Estats Units i en perjudici de les de l'Europa occidental. La captació de capitals

Es aquest cercle viciós el que explica els beneficis suplementaris obtinguts pels combinats nord-americans com a fruit del monopoli tecnològic i descobreix el secret pel qual els combinats dels EUA a Europa

Mecanització massiva àdhuc a l'agricultura nord-americana.

dir, a més, que el pes creixent de les filials nord-americanes en la indústria europea acaba d'augmentar l'«abim tecnològic», per tal com els combinats dels EUA manifesten una tendència natural a dedicar una quantitat més que normal a les despeses d'investigació. Aquest abim que va eixamplant-se entre el desenrotllament tecnològic de la indústria nord-americana i el de l'europea occidental és un element que no pot ésser afegit simplement a les diferències essencials d'estructura que distingeixen ambdues indústries (diferències que, no obstant això, ha provocat en part). Ambdós factors s'influeixen mútuament i amb intensitat, i multipliquen els avantatges de les empreses dels EUA en la competència internacional. Això esdevé molt clar quan considerem que per causa d'una tecnologia més avançada les ja ben riques empreses nord-americanes arriben al mateix temps a una disposició

rendeixen més que als Estats Units i, al mateix temps, també més que els combinats autòctons de l'Europa occidental. Això explica també per què els combinats nord-americans troben tan fàcilment «en el mercat europeu de capitals» els que necessiten per a llur expansió a Europa. Durant el període 1962-1966, les filials europees dels combinats dels USA invertiren 22.500 milions de dòlars : 2.200 en autofinanciació local, 5.500 en amortització, i 9.000 en préstecs del mercat europeu de capitals o crèdits del sistema bancari d'Europa. Sols un xic més d'una quarta part d'aquestes inversions procedia, doncs, dels mateixos Estats Units. El conjunt de les filials europees de la Ford arribà fins i tot a poder finançar amb mitjans europeus totes les inversions netes. Els empresaris i banquers de l'Europa occidental, les autoritats de la CEE i els governs de les diverses nacions tenen per-

fecta consciència d'aquesta realitat. Saben que en la progressivament dura competició internacional resulta qüestió de vida o mort la consecució d'una major capacitat de competència mitjançant l'eixamplament del radi d'acció de fàbriques i empreses. Contínuament escolta l'empresari invitacions a la fusió : les dels seus propis comitès de tècnics, les de les entitats nacionals i internacionals de protecció a la indústria i l'empresa, les dels personatges de les diverses administracions estatals, les de polítics, ministres i dignataris de la CEE. La pregunta, però, subsisteix: ¿ la fusió d'empreses nacionals, pot conduir a organitzacions equivalents als trusts nord-americans ? La lògica econòmica hi respon negativament, per motius ben clars. La capacitat inteüectiva d'Europa i EUA En el llibre, aparegut no fa molt a França, Le défi américain, on molt hàbilment es divulga l'opinió favorable a una «empresa europea» que predomina ja de temps en els cercles del gran capital, ServanSchreiber, corroborant l'anteriorment secretari nord-americà de Defensa, McNamara, intenta demostrar que en el fons cal parlar no tant d'un «abim tecnològic» com d'un «abim d'organització i gerència». A més, tracta de negar que la major capacitat competitiva dels combinats nord-americans sigui motivada per un capital més considerable : creu que, en definitiva, és sols un problema de major capacitat intellectiva i de millor organització. Tais arguments, però, el condueixen a nombroses contradiccions; i en el seu propi llibre hi ha dades suficients per a refutar aquests criteris. Es ben significatiu que la major part dels grans descobriments científics situats al llindar de la tercera revolució industrial es degui a investigadors no pas nord-americans, sinó europeus. Això, que és aplicable —com tothom sap— a l'alliberament de l'energia atòmica, pot dir-se també del primer sistema de fitxes perforades i de la programació mecànica de dades, invencions europees, alemanyes concretament, de mitjans de la segona guerra mundial. Quant a intel·ligència, doncs, no sembla pas que Europa hagi fet curt. Tampoc en l'aspecte de la «innovació» industrial no pot dir-se de cap manera que

Europa s'hagi retardat en relació amb els Estats Units: la Gran Bretanya els passà davant en l'aplicació industrial de l'energia atòmica, i els combinats europeus (la Philips d'Eindhoven, per exemple) realitzaren experiments amb cervells electrònics al mateix temps, si no abans, que els combinats dels EUA. Més tard, l'empresa nord-americana Westinghouse mirà d'obtenir, per a remeiar el seu retard, els serveis dels investigadors britànics que recentment construïren el «reactor ràpid» que tantes esperances ha desvetllat en el mercat mundial. En realitat, el que determinà l'avenç decisiu dels combinats nord-americans fou llur possibilitat d'afrontar, per causa d'un capital molt més considerable i productiu, uns riscos majors, tal com els exigeix la més moderna tecnologia (el combinat IBM ha hagut d'invertir durant quatre anys, en la producció de la seva darrera sèrie, 5.000 milions de dòlars sense que fins ara hagi pogut veure garantida la rendabilitat d'aquesta inversió ; ¿ quin combinat europeu podria fer-ho?). Això els permeté d'«acaparar» patents, invencions i tècnics, encara que llurs laboratoris experimentessin un retard. L,a garantia de beneficis concedida per l'Estat als combinats que produeixen per al rearmament féu la resta. La superioritat dels combinats nord-americans pot explicar-se, doncs, amb les lleis de la competència, l'acumulació i la concentració de capital descobertes per Marx fa cent anys, però de cap manera amb l'allusió a qualssevol misterioses forces «espirituals». Si, malgrat tot, podem parlar, amb KlausHeinrich Standke, d'una innovation gap, sols ens és permès de fer-ho quan amb això volem dir concretament que el capitalisme de l'Europa occidental compta prou amb les possibilitats espirituals i tècniques, però no, ben sovint, amb els mitjans financers conduents a una acceleració de la innovation.

(1) Denoe. Paris, 1967. (2) El Tractat de Roma, en el seu article 86, determina sancions únicament contra les empreses que «abusin» de llur posició de predomini en el mercat, i sols en la mesura en què tal abús influeixi sobre el comerç entre els Estats membres. Per altra part, l'article 66 del tractat fundacional de la CECA preveia sancions contra totes les empreses que en dominar el mercat impedissin la competencia real i provoquessin resultats econòmico-socials de conseqüències oposades als fins de la CECA.

MILLOREM EL

LLENGUATGE d'ENRICVALOR

Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació. En l'actual número

LA PREPOSICIÓ COMPOSTA «CAP A» La nostra llengua posseeix una de preposicions que indiquen molt la direcció en què es mou un ser en què es produeix un moviment,

bona gamma matisadament (o alguns) o etc.: CAP A,

DEVERS o DEVÉS, VERS i ENVERS.

CAP A, que és la més usada actualment, significa «en direcció a». Exemples: —Ara ja anem cap a casa nostra. —El vent doblega les branques cap a terra. —Mireu cap al cel. —El fum es decantava cap al nord. En algunes comarques, aquesta preposició ha sofert una metàtesi i ha resultat el vulgarisme «pac a», que s'ha d'evitar curosament en la conversa de les persones cultivades. La forma CAP A és l'etimològica, puix que procedeix de l'ablatiu llatí «cápite ad». En la llengua literària de tot el domini lingüístic s'empra sistemàticament la forma correcta, com ho demostren les tres cites que segueixen, espigolades de diverses obres contemporànies: «S'alçà de la cadira i, mentre caminava cap a la porta del carrer...». — J o s e p Pla en «El Carrer Estret». (Principat de Catalunya.) «... Girant-se cap a l'altra banda». — Baltasar Porcel en «Els Comdemnats». (Illes Balears.) «El riu fa un semicercle i, després, girant cap a l'esquerra...». — Emili Beüt i Belenguer en «Camins d'Argent - El Millars». (País Valencià.)

CAP A es redueix a CAP davant adverbis començats per vocal. Exemples: —Aneu cap amunt. —Demà tornarem cap avall. —Acosteu-vos cap ací. —Cap on ens cal caminar? També és freqüent i admesa la combinació Un altra preposició de direcció és DEVERS o DEVÉS (pronunciada en tot cas «devés»). Aquesta preposició és prou usada encara a moltes comarques valencianes, sobretot en el sentit de «direcció aproximada», i també en sentit figurat, sempre amb la idea d'aproximació. Vegem els següents exemples aclaridors: —El núvol avançava devés el poblat. L'alqueria de J o a n deu trobar-se devés aquelles palmeres. —Ara són devés les dotze. Toni tenia, llavors, devés els cinquanta anys. VERS és també sinònim de CAP A, i a València i altres regions s'usa només literàriament per donar als texts un sentit d'elevació i pulcritud: «L'exèrcit es movia vers els objectius que li havien estat proposats». Per fi, direm que ENVERS, tambe sinònim de CAP A, t'é un ús preferent en el sentit figurat, i equival a locucions tais com «en relació a», «respecte de», etc. Envers sos pares, Alfred no ha demostrat els bons sentiments que s'atribueix. j o n o tinc encara una clara idea formada envers aqueix assumpte.

«Midi Libre», de Montpeller, s'ocupa de l'aparició de GORG, conforme informem en el Noticiari, i fa un concís i expressiu comentari sobre aquest llibre. Ens plau reproduir-lo per a coneixement dels nostres lectors en general i especialment per a aquells que han tingut la gentilesa de formalitzar la petició d'aquesta obra en pre-publicació. Diu «Midi Libre»: «S'anuncia la publicació d'una obra d'Enric Valor, "Millorem el Llenguatge", que ens sembla molt ben concebuda. Pels extractes publicats, que tracten sobre els articles "darrere", "cadira", "ganivet" i "aclarir", comprovem que es troba entre la "conversa filològica" a la manera de Pompeu Fabra i el diccionari, es llegeix amb plaer i deixa una impressió de claredat.»

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

TAULA de Novetats

El treball en el segle XIX

De Claude Fohlen. Col·lecció SÍNTESI. Editorial NOVA TERRA. Barcelona, 1969. 159 pàgines. Preu: 120 ptes.

La transformació de les realitats actuals —objectiu de la nostra lluita d'avui— s'insereix en un procés que ens cal conèixer per tal de conduir-lo més lúcidament a la seua maduració. La perspectiva històrica, concretament, capacita l'home per a la seua funció de punta conscient i orientadora del progrés. Per això un tema com aquest del treball al segle XIX, tot i fer referència a coses passades, interessa vivament els homes engatjats d'avui. Claude Fohlen ha reeixit a presentar-nos una bona síntesi. Amb claredat i concisió ens fa reviure el naixement de l'època industrial que, amb tota la seua turbulència, significa un pas endavant irreversible. Les idees d'Adam Smith, pare de l'economia liberal, i de Stuart Mill, d'una banda, i les dels filòsofs Montesquieu, Rousseau i Voltaire, de l'altra, amb llur defensa de la llibertat personal i dels drets de l'individu, preparen el terreny a capgiraments decisius. És un moment que arriba al seu punt màxim amb la Revolució del 1789, francesa de nom però universal en les seues repercusions. El pagés i l'artesà, afranquits de les velles servituds i elevats al rang de ciutadans, assoleixen una dignitat que no havien conegut fins aleshores. Tota la societat es modifica: l'escala de valors recolzada en nocions jurídiques és substituïda per una jerarquització econòmica, basada en el profit i en la utilitat social. Cal insistir, ens diu Claude Fohlen, en la multiplicitat d'efectes de la revolució industrial. Pràcticament crea el sector secundari, el de la transformació i de la fabricació. La màquina obre un repertori immens de possibilitats de cara al futur d'una societat esdevinguda cada dia més urbana. Creix, també, el sector terciari, el dels serveis. I insinua, amb l'aparició de l'enginyer, de l'inventor, del dissenyador i del mecànic especialitzat, el naixement del grup tècnic. El pas del corporativisme al sindicalisme inaugura, finalment, la ruta de la lluita obrera, a la recerca de noves fites revolucionàries.

Homenatge a Catalunya De George Orwell, escriptor angles que fou testimoni de la guerra espanyola. Col·lecció HORES DE CATALUNYA. Edicions ARIEL Barcelona, 1969. 218 pàgines. Preu: 150 ptes.

Aquesta col·lecció comprèn un conjunt de llibres significatius, destinats a facilitar el coneixement del passat, la comprensió del present i les perspectives del futur del nostre país. La col·lecció vol centrar-se especialment en els temes del passat immediat, ja que aquest és, indubtablement, el que més ha d'interessar els nostres lectors i, potser, el menys conegut, principalment per les generacions joves. En aquest sentit presentem ara un gran llibre d'un gran escriptor, centrat en la primera etapa (1936-37) de la guerra civil espanyola. Com és sabut, George Orwell, un dels grans escriptors anglesos d'aquest segle, va participar voluntàriament a la guerra d'Espanya. S'allistà en una unitat de milícies del P.O. U. M. i passà uns quants mesos en el front d'Aragó. Profundament impressionat per la Barcelona revolucionària de finals del 36 i començaments del 37, Orwell va anar canviant les seues simpaties pel partit comunista per una cordial adhesió a les posicions anarquistes. Testimoni de primera mà dels cèlebres fets de maig de 1937 a Barcelona, que tan influïren en el curs de la guerra, Orwell denuncia en el seu llibre la política seguida pels comunistes com a contra-revolucionaria; segons ell, els comunistes no podien guanyar la guerra perquè no volien fer la revolució. Independent, però, de l'acord o desacord amb les tesis defensades ací per Orwell, HOMENATGE A CATALUNYA guanya i convenç el lector per la seua passió i per la seua coratjosa generositat. Tal com escriu el gran crític nord-americà Lionel Trilling en el pròleg a HOMENATGE A CATALUNYA, «aquest llibre és un dels documents importants del nostre temps. És un llibre molt modest: sembla que diga el mínim que es pot dir d'un tema de gran magnitud. I, en dir-ne el mínim, en diu el màxim. El seu tema és un període de la guerra civil espanyola, en el qual, durant uns mesos, fins que fou molt greument ferit, l'autor lluità com a soldat en les trinxeres». Un dels documents importants del nostre temps: si això ha pogut ésser escrit als Estats Units, no cal dir fins a quin punt és més cert, encara, al nostre país.

Lector: pots ajudar a la nostra obra. Fes subscriure a G O R G un teu amic

Literatura catalana en debat D'Albert M a n e n t , crític literari. Biblioteca Selecta. SÈRIE ASSAIGS. Editorial SELECTA. Barcelona, 1969. 192 pàgines. Preu: 120 ptes.

La contribució d'Albert Manent a la historia literària catalana es centra, sobretot, en dos períodes molt importants: el Noucentisme i la postguerra. En LITERATURA CATALANA EN DEBAT, ajuda a perfilar el panorama del Noucentisme a través de les seues figures més qualificades: Carner, Guerau de Liost, Riba i també Sagarra i Pla, els quals, tot i no pertànyer estèticament al moviment, són de fet de la mateixa generació. Quant a la «incertesa i realitat de la postguerra literària», Manent s'interroga amb visió crítica sobre els entrebancs i els fruits aconseguits en aquest període difícil. Des de la llengua popular, a la ironia, passant per Fabra i els joves, Manent fa sobretot l'esquema i el balanç de la seua generació, que ell bateja com la de 1951, en un dels assaigs més extensos i originals. La darrera part aplega tres estudis sobre «Literatura i Cristianisme», que representen igualment una aportació suggestiva i poc freqüent entre els historiadors de les nostres lletres.

Diàleg

Entrevista amb Rafael Lluís Ninyoles, autor de diverses obres sociològiques, entre les quals es troba «Conflicte lingüístic valencià».

«Conflicte lingüístic valencià» —obra recentment publicada per la Col·lecció TRES 1 QUATRE i de la qual ja hem tingut ocasió de donar compte als lectors— es situa, en opinió de la crítica, entre les fonamentals sobre la problemàtica dels Països de Llengua Catalana, alhora que constitueix una aportació substancial a l'estudi de la sociolingüística. El seu autor publicava l'any 1968, dins la Col·lecció PANORAMA ACTUAL DE LES IDEES (Barcelona), un estudi titulat «L'opinió pública», on palesava una dedicació intel·lectual sòlida en ei camp de la Sociologia i de la Psicologia social. Posteriorment, Ninyoles ha col·laborat en la premsa de Barcelona i Madrid. Ara, amb l'aparició del seu segon llibre, «Conflicte lingüístic valencià», ha reclamat novament l'atenció del públic i de la crítica amb el plantejament estrictament científic d'un problema tan complex com pròdig en zones de confusionisme. Fa poc, la Fundació Bofill ha atorgat una «bossa d'ajuda a la investigació» a aquest sociòleg valencià, segons anunciàrem en el Noticiari del nostre núm. 6, a fi que puga continuar les seues recerques i dedicar-se més intensament a redactar l'obra que projecta per a un futur pròxim Totes aquestes raons ens han induït a entrevistar-lo, puix que considerem que les seues manifestacions tenen un indubtable interés per a tots els nostres lectors. Heus ací la nostra entrevista:

—Què em dieu del vostre llibre «Conflicte lingüístic valencià)) en relació al púbic lector?

—L'obra, em sembla, s'ha vist perjudicada pel títol. És just, sens dubte; però

corre l'aventura de fer pensar en una visió localista dels nostres problemes lingüístics i culturals, quan el meu intent ha estat precisament usar uns esquemes originals que podrien ser aplicats a la problemàtica d'altres llengües minoritàries.

Hi ha, en connexió amb això, un fet que m'agradaria assenyalar, i és que, al mateix temps que es publicava aquest llibre, i amb absoluta independència, apareixia un altre assaig de Joshua Fishman. L'assaig de Fishman, publicat a Honolulú, presenta moltes analogies i fins tot paral·lelismes literals amb el meu. Aquest fet és de remarcar, sembla, perquè, al nostre país, hi ha el prejudici de creure que els nostres problemes cal que siguen tractats al marge d'aqueixa lògica que va fent progressar les ciències humanes. Ara, si això és cert, tinc la satisfacció de dir que, en aquest sentit, he procurat defraudar els meus lectors.

ciolingüístiques clares i immediates. El més significatiu és que aquells qui han originat en bona part la consciència del problema, no pertanyien, a la primeria, a aquelles

—Com veeu la vostra obrat —En tot cas hauria de dir-vos com l'he feta. Bé : he mirat d'informar-me i hi he usat la lògica. El lector en deu apreciar, sens dubte, els resultats. —Com veeu el futur de la llengua al País Valencià? —No el veig de forma molt distinta al de la major part de les llengües minoritàries, si exceptuem el gal·lés o el castellà als Estats Units, els quals compten amb alguns problemes suplementaris, com el de la vigència universal de l'anglés. Però, en tot cas, crec que no faríem gens bé si preteníem ignorar que és, fonamentalment, un problema de classes, d'ideologies, d'institucions. Per a contestar la vostra pregunta hauríem de saber quin serà el futur d'aquells grups, que mantenen aquelles ideologies, que suporten aquelles institucions. El nostre conflicte lingüístic és, com he dit, un veritable sistema en què tot s'intermanté. Fins i tot les contradiccions. —Podeu dir-nos quins són, al vostre entendre, els factors que han menat a l'actual revifalla del problema? —Les raons del nostre malestar cultural hem de buscar-les al camp de la nostra crisi econòmica, però hi ha intervingut també un poderós factor d'ordre intel·lectual. Tothom sap que la creixent democratització de la Universitat ha tingut repercussions so-

classes amb els interessos culturals i econòmics de les quals han volgut identificarse. I és un bon senyal, crec jo, perquè impugna qualsevol visió fatalista i estàtica del problema. —Finalment, projectes? —Actualment estic preparant el llibre «Llengua i prejudici», per al qual, com ja sabeu, m'ha estat concedit un ajut econòmic ; i, d'altra banda, treballe en una introducció a la Sociologia del Coneixement.

V. VIVES

«ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES PREMI

ILURO-1970

1) destinat a un escriptor que no tinga més de vint-i-cinc anys; La Caixa d'Estalvi Laietana, de Mataró, con2) l'assaig tindrà una extensió màxima de voca el premi lluro-1970, de monografia his15 folis; tòrica, per al millor treball d'investigació sobre 3) dotat amb una bossa de llibres cedida Mataró o Maresme. Pot ser de caràcter general, per l'Editorial Aymà, valorada en 5.000 pessetes; com sobre un període o tema determinat (art, arqueologia, economia, folklore, etc.)- L'import 4) el Centre de Lectura de Reus s'encarredel premi és de 40.000 ptes., per a treballs garà de la publicació del treball premiat; inèdits i en les condicions habituals en aquests 5) el jurat per a la concessió d'aquest premi concursos. El termini de presentació es clourà serà el mateix que per al premi «Antoni de el 30 de setembre del present any. L'adreça on Bofarull». s'han d'enviar els treballs és «Caixa d'Estalvi Laietana de Mataró. Premi lluro-1970 de MoD. Premi Josep Ferrer, «Queri», a una peça nografia Històrica. Palau, 18, Mataró». teatral d'autor jove que no tinga més de vinti-cinc anys: CARTELL DE PREMIS DE TEATRE DEL CENTRE DE LECTURA DE REUS

1) l'obra tindrà una extensió màxima de 25 folis;

2) dotat amb una bossa de llibres cedida El Centre de Lectura de Reus, a través de la per Edicions 62, valorada en 5.000 pessetes; seva secció de Lletres, convoca dos premis de 3) el Centre de Lectura de Reus s'encarreteatre i dos d'assaig sobre teatre, que seran regits garà de la publicació del treball premiat; per les següents bases: 4) l'obra serà estrenada a Reus, al Centre A. Premi Josep Aladern a una obra de teatre, dotat amb cent mil pessetes que representen l'im- de Lectura. port del premi i, a la vegada, els drets d'autor de El jurat per a la concessió d'aquest premi serà l'edició de 4.000 exemplars de l'obra, que farà el mateix que per al premi «Josep Aladern». Edicions 62 (primera edició de 2.500 exemplars) o qualsevol altra editorial a la qual Edicions 62 E. Per concórrer als premis indicats cal que cedesca aquest dret. siguen tingudes en compte les següents condiEl Centre de Lectura de Reus subvencionarà la cions: companyia que realitze l'estrena de l'obra a Reus I. Els treballs han d'ésser inèdits i escrits en i a Barcelona. Si en aquesta estrena concorria més llengua catalana. d'una companyia, el Centre de Lectura escolliria la que presentés una programació més adient II. Els originals han d'ésser presentats per (nombre de representacions, localitats, anteriors triplicat, mecanografiats a doble espai i a una muntatges, etc.). sola cara, i han d'anar firmats per l'autor, amb El jurat per a la concessió d'aquest premi es- expressió clara del seu nom, cognoms i domicili. tarà format per Joan Oliver, Feliu Formosa, Joan III. Els originals han d'ésser enviats al Cende Sagarra, Ventura Pons, Xavier Amorós, Bonatre de Lectura, carrer Major, núm. 15, de Reus, ventura Vallespinosa i Joan Ballester. i el sobre que els continga ha de dur la indicació «Premis Reus de Teatre» i el nom del premi al B. Premi Antoni de Bofarull a un assaig sobre qual opten. teatre, dotat amb cent mil pessetes que representen l'import del premi i, a la vegada, els drets IV. El terme d'admissió d'originals acabarà el d'autor de l'edició de 4.000 exemplar de l'obra, dia 31 de maig d'enguany i el premi serà atorgat que farà Edicions 62 (primera edició de 2.500 el dia 27 de juny. exemplars) o qualsevol altra editorial a la qual V. Cap d'aquests premis no podrà ésser reEdicions 62 cedesca aquest dret. partit entre dues o més obres, però qualsevol El jurat per a la concessió d'aquest premi esd'ells podrà ésser declarat desert si el jurat estima tarà format per Joan Fuster, Joaquim Molas, Jo- que no hi cap obra de qualitat teatral o literària sep M. Castellet, Josep M. Carandell, Gabriel suficient. Ferrater, Rosa Cabré i Josep M. Escoda. VI. La primera edició i les primeres repreC. Premi Hortensi Güell a un assaig sobre sentacions de les obres premiades tindran lloc un autor de teatre o sobre un tema teatral conen el terme d'un any a comptar des del dia de temporani (segle X X ) : la concessió dels premis. 45

VEREDICTES

CONCESSIÓ DE LES BOSSES D'ESTUDI «MARIA MACIÀ»

—Premi al Disc de Cançó Poètica, a Maria del Mar Bonet, de la casa «Concèntric».

L'Institut d'Estudis Catalans ha atorgat aquestes ajudes a:

—Premi al Disc de Cançó Adaptada, a «Cançons del ghetto», de Núria Espert, que presenta «Edigsa».

—Mn. Miquel S. Gros i Pujol, de Vic, per a la investigació del tema «Estudi i edició crítica dels Tropers-Prosers Ms 105 (CXI) i 106 (Ripoll) de la Biblioteca Capitular de Vic». —Robert Bargalló i Iñíguez, de Barcelona, per al tema «Aplicació del microscopi electrònic en el camp de la recerca de l'ultrastructura cel·lular: Fil logènia». —Vicent Pitarch Almela, de Vila-real, per al tema «La llengua de la predicació, durant el Barroc, al País Valencià». —Joaquim Arnau i Querol, i Humbert Boada i Calbet, de Barcelona, per al tema «Escala de mesura del grau de bilingüisme».

VI GRAN PREMI DEL DISC CATALÀ Ha estat dictat recentment el següent veredicte del Jurat d'aquesta sisena convocatòria del Gran Premi: —Premi al Disc de Joc Pedagògic, a «Alegres Danses», de l'editora «Als Quatre Vents». —Premi al Disc de Música Antiga, a «Del Romànic al Renaixement» que forma part de l'«Antologia Històrica de la Música Catalana», d'oEdigsa». —Premi al Disc d'Òpera, a «El Giravolt de Maig», editat per «Edigsa». —Premi al Disc de Música per a Cobles, a «Joaquim Serra-Música per a Cobla», de la casa «Colúmbia». —Premi al Disc de Poesia, a «Pere Quart», dVEdigsa». —Premi al Disc Infantil, a «Viatge a la Lluna», de Josep M. a Espinàs ¡ Xavier Montsalvatge, editat per «Concèntric». —Premi al Disc d'intenció popular, a «Irene», de Lluís Llach, editat per «Movieplay».

—Premi del Jurat, a «Sobre la pau, contra la por», de Raimon, editat a França per C. B. S. PREMIS DIVERSOS Les obres premiades en el Concurs Literari del Centre Excursionista de Catalunya - Delegació de Mataró, són: «El pas de la nit», d'Enric Larreula i Vidal; «La por», d'Albert Cots i Castanyer, i «La motxilla», d'Àngel Garriga i Farrerons. El III Certamen Literari de la Cooperativa L'Amistat, de Calella, ha donat el següent resultat: Premi Pau i Amistat, atorgat a «Narracions», de Jaume Reixach; el Premi Francesca, al poema «Tu», d'Anton Sala Cornadó; i el Premi Mirant el Cim, a la narració curta «Gemma», de Lluís Pons Ribot. El Premi Ciutat de Terassa, 1969, de narracions breus, ha estat atorgat a l'obra «Doso», d'Agustí Bartra. El Premi de l'Ateneu de Maó 1969 ha estat guanyat per Andreu Murillo Tudurí, amb el seu treball «El Port de Maó i les evolucions menorquines (1740-1911)». PREMI DE TEATRE INFANTIL «CAVALL FORT» Ha estat atorgat a l'obra de Joana Raspall de Cauhé, de Sant Feliu de Guíxols, «El Pou (aventures d'en Nap, en Buf i en Xix)». Quedà com a obra recomanada «La Caputxeta Vermella», de Josep Vallverdú, de Lleida. ELS PREMIS DE POESIA «GANDIA 1969» L'octubre darrer foren adjudicats aquests prestigiosos premis: El «Joanot Martorell» fou atorgat al professor de la Universitat de St. Lluís de Missouri, senyor Lluís A l p e r a , valencià; i l'«Ausias March» al senyor Domènec Canet, del Principat.

NOTICIARI EN EL 93 ANIVERSARI DE PAU CASALS Per a celebrar el 93 aniversari del naixement del violoncel·lista Pau Casals, el Quartet Ciutat de Barcelona i el Cor Orfeó Parroquial han donat dos concerts els dies 27 i 29 de desembre últim, a la vila del Vendrell.

«RENAIXENÇA» A BENISSA El jove periodista Josep Cardona Ivars, de Benissa, que ha dirigit les revistes locals «Venilla» i «Benisa» i ha col·laborat amb èxit en el desaparegut setmanari «La Marina», d'Alacant, premi del Certamen provincial de Literatura 1968, ha estat nomenat cronista oficial de Benissa. És fundador i director de la revista oral «Renaixença», adscrita a la llar Parroquial d'aquella població.

millorament de la gent i les institucions de tota la seua comarca. Desitgem èxit i llarga vida a dita publicació. DE TEATRE L'activitat teatral en llengua pròpia al Principat de Catalunya, sovinteja per totes les seues comarques. Segons informa SERRA D'OR en el seu número de gener passat, heus ací les representacions que s'hi han esdevingut en els darrers temps: El 14 de desembre, el Centre Eulalienc posà en escena «L'intel·lectual», de Santiago Russinyol. Al Romea de Barcelona, «Cavall Fort» organitza el VII Cicle de Teatre Infantil, amb representacions cada diumenge al matí, des del 18 de gener al 15 de març. Les obres són: «El Castell dels Tres Dragons», «Juguem tot fent teatre», «El noi que volia ser mestre», «Rondalles», «Les orenetes», «Perot Jotglar» i «El Pou».

ENSENYANÇA DE L'IDIOMA A ALACANT Segons hem llegit a la premsa alacantina, la Comissió de Treball del C l u b d ' A m i c s de la UNESCO d'aquella bella i lluminosa capital, organitza uns cursos de llengua valenciana a càrrec del professor Josep Maraldés. Les classes, gratuïtes, començaran el pròxim mes de març i es donaran dues voltes la setmana, de 9 a 10 de la nit. La mateixa organització demostra un notable interés pel nostre teatre i la nostra poesia, com ho prova la creació, en el si del Club, de l'esbart teatral «La Magrana» i el «Grup d'Amics de la poesia catalano-valenciana», que donaran representacions i recitals en ei nostre idioma.

EL RETOLAMENT DELS CARRERS El setmanari de Figueres «Vida Parroquial» ha llançat una campanya que té gran ressò i obté moltíssimes adhesions, per a aconseguir el retolament dels carrers de la vila en llengua catalana. S'hi demana, així mateix, que tres d'aquells porten els noms respectius de Prat de la Riba, Pompeu Fabra i Enric Morera. Nosaltres recordem, en aquest respecte, que, ja fa uns anys, tal retolament en la llengua del país, va ser realitzat per ordre del seu alcalde en la famosa vila de la nostra Marina, Benidorm.

El VI Cicle tingué lloc, en el mateix teatre, el 16 i 23 de novembre i el 7 de desembre. El 16, «Els Rodamón» presentaren diversos "sketches" sota el titol comú de «L'Eterna evasió». El 23, es posà en escena «El Castell dels Tres Dragons», de Frederic Soler, que ha aconseguit èxit i popularitat; la interpretació corregué a càrrec de I' «Aula de Teatre de la Institució Montserrat». El 7 de desembre s'interpretà «La farsa del mestre Pathelin», anònim francés del segle XV; se n'encarregà l'agrupació «L'Òliba». MÉS ACTIVITATS TEATRALS CATALANES La novel·lista Maria A u r è l i a Capmany presenta un interessant espectacle —Varietats-2— amb Jaume Vidal-Alcover, a la Cova del Drac, de Barcelona. El «Grup de Teatre Segle XX», de Cornellà de Llobregat, va estrenar a la darreria de l'any 1969 les obres «El cavall del cavaller», de Carles Muñiz, i «L'home», d'Albert Miralles i traducció de Jordi Vinyes. El «Grup SKUNK», de Terrassa, va estrenar el 29 de novembre al Centre Social Catòlic, «La Pau», d'Aristòfanes, en versió de Francesc Nel·lo.

NOU SETMANARI A Mataró ha començat a publicar-se un setmanari titulat «El Maresme» dedicat a promoure el diàleg, informar objectivament i treballar pel

L'obra de Manuel de Pedrolo «Homes i No» s'ha representat durant alguns dies de desembre del 69 a Salt (Gironès). Se n'encarregà l'equip Expressió Pastera, d'aquella localitat.

SEGON PROGRAMA DE «GALES TEATRALS» A BARCELONA Aquesta empresa teatral que anima i condueix Màrius Cabré, ha reposat al Romea, el darrer desembre, «El Místic», de Santiago Russinyol. PRÒXIMA PUBLICACIÓ D'OBRES POÈTIQUES DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS La publicació de l'abundosa producció literària d'aquest conegut escriptor valencià, la qual, lamentablement, roman en gran part inèdita, rebrà aviat un poderós impuls amb l'aparició de tres llibres seus de poemes inèdits: un que n'editarà la Diputació Provincial, un altre l'editorial L'Estel i el tercer l'editorial Moll, de Mallorca. Segons l'autoritzada opinió dels crítics Castellet i Moles, Vicent Andrés Estellés destaca en primer rengle entre els poetes actuals de València. ACTIVITATS CULTURALS DE L'ATENEU MERCANTIL DE VALÈNCIA Aquest hivern s'han celebrat en aquesta entitat, que sempre, però ara especialment, palesa una gran preocupació per la promoció cultural del nostre poble en actes on s'empra amb tota normalitat la llengua pròpia, un cicle de recitals de sis poetes actuals de València: Lluís Alpera, Francesc Brines, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Xavier Casp i Joan Gil Albert. De tais recitals, foren interpretats en la nostra llengua els dels Srs. Alpera, Estellés i Casp, i bilingüe el de la Srta. Beneyto. Els poetes Brines i Gil llegiren poesia en castellà. Hi ha hagut nombrosa assistència i ha estat, sense hipèrbole, molt gran l'èxit artístic d'aquesta magnífica demostració. ÈXIT DEL CANTANT XAVIER RIBALTA A PARÍS Segons ens comunica la nostra col·laboradora senyoreta Didin Puig des de París, el 5 del present, en un teatre de la capital francesa, hi havia un recital de cançons a càrrec del conegut cantant francés Guy Béart. No hi podien entrar més que els estudiants. Hi comparegué el crític polifacètic Max-Pol Fouchet, home de cultura vastíssima —música, poesia, literatura, tot!—. A mitjan acte, Max-Pol Fouchet va prendre la paraula, i —mot més, mot menys— va dir: «Ara sentireu un gran cantant espanyol, català, Xavier Ribalta. Canta en la seua llengua materna. És autor, compositor i intèrpret de les seues cançons; cançons que són un missatge de poesia...». I continuà fent elogis del cantant I de la nostra llengua. El públic escoltà amb gran respecte dues cançons de Xavier, i després esclatà en aplaudiments i visques. GORG A PERPINYÀ I MONTPELLER A part les referències que les publicacions catalanes de Perpinyà han dedicat a la nostra

revista, també se n'ha ocupat la premsa en llengua francesa de dita capital i la de Montpeller. «L'Indépendant», de Perpinyà, ja va donar el 30 de desembre últim, sota el titular «Une nouvelle revue en langue catalane a Valence», la següent nota que reproduïm, literalment traduïda: «A València acaba d'aparèixer GORG, una revista mensual enterament escrita en català. Açò és precisament la cosa més notable. El buit, doncs, que presentava el País Valencià comparat amb els altres països catalans, s'ha omplit ara: València —com les Balears, el Principat, el Rosselló i fins i tot l'Alguer— té per fi la seua revista en català. És tot natural que nosaltres desitgem llarga vida a aquest nou col·lega. Però la millor manera de desitjar-li-la —per als enamorats de la llengua i de la cultura catalanes— consistiria a sostenir el seu esforç en forma de subscripcions. A l'atenció dels rossellonesos, sensibles a aquest esforç dels valencians, nosaltres donem ací davall l'adreça de GORG: Colom, 58, València-4.» El mateix «L'Indépendant», del dia 1 de febrer, dóna una nova nota sobre la revista, sota el títol «GORG - revue catalane du Pays Valencien». Diu: «Així com nosaltres ho havíem anunciat el mes passat al nostres lectors, el País Valencià posseeix també una revista enterament escrita en català. Acaba d'aparèixer el número 5. Nosaltres hi posem en relleu especialment: Un editorial subratllant l'esforç que resta a fer als valencians per seguir els catalans del Principat i, també, de les liles Balears en el retorn "a la llengua dels avis" ( 1 ) . En la secció d'informació, GORG es fa eco del dinamisme de què dóna proves el Rosselló per a tornar al català l'empenta cultural a la qual el seu gloriós passat II dóna legítimament dret. En fi, la jove revista de València continua la seua acció bibliogràfica en favor de les edicions en llengua catalana. Entre les obres presentades, en trobem especialment dues traduïdes del francés: "Per una teoria de la nació", del professor Robert Lafont, de la Universitat de Montpeller, occitanista ben conegut al Rosselló, i "L'Europa en formació", obra en la qual un dels tres autors és, també, un occità de gran valor, el professor Guy Héraud, de la Universitat d'Estrasburg. Nosaltres recordem, als enamorats de la llengua catalana, que poden sostenir l'esforç dels valencians subscrivint-se a G O R G , Colom, 58, València-4.» Per la seua banda, el periòdic «Midi Libre», de Montpeller, insereix un llarg, interessant I elogios comentari, on s'estudien en detall els treballs d'un exemplar de GORG dels darrers publicats. Per la seua extensió i la manca d'espai del present número, reservem la publicació de dit comentari, degudament traduït per a coneixença de tots els nostres lectors, per al pròxim número de GORG. Tant a un com a l'altre col·lega, «L'Indépendant» i «Midi Libre», una salutació cordial i la nostra plena gratitud. (1)

En català en l'original.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número

CARTES AL DIRECTOR

EDITORIAL - Adhesió a una reforma autèntica

AMENITATS Les comarques - L'Alcoià (G. E. C.)

El jugador de Petrer, d'Enric Valor

Calendari popular «Sony» - Abril

COMENTARIS I FRAGMENTS Sobre el federalisme a Europa, de Guy Héraud

Consciència i normalització lingüística en el País Valencià, de Lluís Alpera

La incomunicació, de Carlos Castilla del Pino

Procés al desafiament americà, d'Ernest Mandel

Millorem el llenguatge, d'Enric Valor

TAULA DE NOVETATS - Notes bibliogràfiques sobre El treball en el segle XIX, de Claude Fohlen

Homenatge a Catalunya, de George Orwell

Literatura catalana en debat, d'Albert Manent

DIÀLEG Entrevista amb l'escriptor Rafael LI. Ninyoles

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS Convocatòries

Veredictes

NOTICIARI Notícies diverses d'interés cultural