Gorg Revista Bibliogràfica. Número 8. Maig 1970 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS 1.» Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament ¡gual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.» Les cartes rebudes seran publicades si, a juf de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.» No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4> Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1 ) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2 ) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3 ) els comentaris sobre determinades publicacions; 4 ) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5 ) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.ª

No mentenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

SOBRE EL MOT «XANGLOT»

Senyor Director : He llegit en el número de la revista que correspon al mes de març, una consulta des de Barcelona i signada amb les inicials R. R. I. C, interessant que algun lector puga aclarir-li el significat de la paraula «janglot». Doncs bé : en aquesta Foia de Castalla, en tota la província d'Alacant que conec i àdhuc en part de la província de València on he residit accidentalment, aquesta paraula «janglot» (que ben escrita és «xanglot») significa «un petit grup de grans de raïm que s'arranca o separa d'un raïm sencer o raïm més gran encara que no estiga sencer, ben entès que els grans no estiguen separats de la seua rameta>. Si n'estan separats i queden grans solts, llavors ja no se'ls anomena d'aquesta forma, sinó simplement «grans de raïm». Després de la verema solen quedar entre els sarments alguns «xanglots» o restes de raïms, tallats o no de la parra i oblidats pels veremadors, els quals xanglots busquen àvidament els ocells. Aquesta paraula és tan original i expressiva entre nosaltres, que quan un castellà ens pregunta quin significat té i a falta d'una altra paraula pròpia del castellà, allò primer que se'ns ocorre i no ho meditem és que «xanglot significa «xanglot». Desitge aclarir també al lector de Barcelona que, a part dels xanglots queden també en la vinya després de la verema els «cabrerots», que maduren algunes setmanes més tard, els quals formen un raïm normalment petit i redó, compacte i apinyat i de consistència bastant massissa, amb un sabor quasi sempre una mica

àcid o agre i que constitueixen una espècie de collita residual i que també solen ser picats pels ocells quan s'esgoten els grans més dolços. No em cap el menor dubte que aquesta paraula «xanglot» els haurà estat aclarida per molts lectors, però no obstant això, si els interessa un poc aquesta comunicació per al lector de Barcelona, espere que li ho diguen en bon valencià i expurgant les incorreccions que la meua bona voluntat no sap suprimir. Desitjant tornar de bell nou a oferir el meu humil coneixement del valencià que encara es parla i del que es parlava fa una generació per aquest veïnat on nasqué el P. Fullana, els salude amb molta simpatia i amb un VISCA LA NOSTRA LLENGUA! CANTAL, DE CORBÓ

Les Sarganelles (Ibi), 18 de març de 1970. Sr. Director : Respecte d'una carta que escriu R. R. i C , de Barcelona, em plau de comunicar-li que : La paraula xanglot o xanglots (pl), vol dir en aquesta comarca «pomell de raïm petit», i cabrerot vol dir «pomell de raïm després de la verema», i musclet vol dir «un fragment d'un pomell (de quatre a cinc o sis grans)». Atentament, MIQUEL, JOAN I PERIS Picassent, març de 1970. Sr. Director : El número 6 de GORG publica una carta al Director, en la qual un lector de Barcelona pregunta el significat d'una paraula d'ús corrent i vulgar a tot el País Valencià. Almenys resulta habitual en esta zona central, on jo visc. Es tracta de la paraula «janglot». La seua significació és «part d'un raïm». No cal més explicació, i el consultant no anava massa desencertat en les senes suposicions. Ara bé : pense que l'escriptura correcta del mot devia ser xanglot, car els pobles d'aquesta comarca el pronuncien amb so africat sord i afortunadament per ací encara distingeixen clarament els sons africats sonors dels sords. La nostra fonètica és encara bona. Però la consulta resulta interessant perquè posa en evidència que nombroses paraules i modalitats lingüístiques d'aquesta Ribera del Xúquer i d'altres comarques de València no han aconseguit la seua inclusió en el vocabulari literari dels escriptors de la nostra llengua, tant si són d'altres terres catalanes, com si són nats i criats al mateix País Valencià. I és clar : pensem que és una pena que el cabal del nostre idioma, parlat i escrit, perda aquesta riquesa viva. Moltes gràcies, senyor Director. A. V. C. Corbera, 25 de març de 1970. R e s p . - E f e c t i v a m e n t , com bé diu el nostre comunicant, és una llàstima que aquest mot i d'altres que fan rica la llengua comuna, no figuren en el Diccionari normatiu de Fabra. Es tracta de formes ben vives en extenses comarques del País Valencià, i hi mereixen sens dubte la seua Inclusió, que ja féu Ferrer en el seu Diccionari de la Rima. El Diccionari Català-Valencià-Balear també porta el mot

xanglot i, quasi exhaustivament, totes les variants: xanglot, sanglot, sangló, assingló, xingló, aixingló, singlot, xinglot. Entre totes aquestes formes, Moll dóna sanglot per e representar els conceptes «sospir convulsiu» (castellà "sollozo") i «moviment inspiratori espasmòdic» (castellà " h i p o " ) . I dóna singló o singlot per a significar «porció de raïm que conté alguns grans». En tal sentit referent al raïm, el Diccionari Català-Valencià-Balear registra aquests mots a Menorca, Eivissa, Mallorca, Badalona, El Pinós (prop d'Alacant), Olot, Vic, Sant Feliu de C , Pineda, Cardona, Pego, Pla d'Urgell, València, Cullera, Alacant i Urgell.S'observa que al País Valencià predominen les formes en «a», però registra també formes en «i» a diverses comarques. L'origen etimològic de tota aquesta família de mots és el llatí "singultu", que —sempre segons F. de B. M o l l — degué convertir-se en "singluttu" per influència de "gluttire". La tria entre sanglot i singló del Diccionari CatalàValencià-Balear expressada més amunt, ens sembla bona per a la seua inclusió en el Diccionari General, tot i admetent com a segones formes sinònimes les palatalitzades xanglot i xingló o xinglot.

MÉS SOBRE «LEVANTE» Sr. Director : Espere que esta carta siga publicada, puix és urgent per al nostre País. LEVANTE NO! Com tots sabem, ha sorgit una etiqueta deformadora, la de «Levante». L'ús d'aquesta etiqueta ha aplegat a un instant que hi ha perill de la nostra personalitat regional. «Els qui anomenen "Levante" són els qui volen retirar de circulació el terme "València" per a qualificar el país.» Si no es fa alguna cosa, només es dirà València la província i la capital, i nosaltres no volem açò. València, Regne de València —aquest és el nom de la nostra terra. S'ha de defensar. Però vejam de qui és la culpa : Jo no ho diria, però pel que es veu la culpa la té la capital del «Regne». A València hi ha federacions, emissores, diaris, empreses, etc., que en compte de defensar el nom de nostra benvolguda terra, l'esborren dient «Levante» en lloc de València. Per exemple, noms com aquests : «La Voz de Levante», «Unión Naval de Levante», «Equipo Levante», «Graduados de Levante», «Centro Meteorológico de Levante», «Unión Levantina de Seguros», i no faltaria la «Vuelta Ciclista a Levante» i més que no mencione. Com havem vist, València es diu més poc, i tot ve de la capital del «Regne». Si tots els valencians escriguessen a Televisió Espanyola dient que quan es parle de la nostra terra es diga València en lloc de «Levante», jo crec que aquestes entitats posarien València. La situació és gravíssima, i s'hi ha de fer alguna cosa si no volem perdre la personalitat. Recordem que «Levante» és des de Girona a Màlaga, o quasi. No sols perilla la nostra llengua, si no també el nom de la nostra terra. VISCA VALÈNCIA! VISCA ESPANYA! El salude amb afecte. RAMON SANCHIS MONTESINOS València, 25 març 1970.

LES TERRES MERIDIONALS, DESATESES Sr. Director : Li escric per manifestar-me d'acord amb tot el que va dir el senyor Vicent Gisbert Novella, d'Ibi, en la seua carta apareguda al GORG darrer, sobre l'abandó que sofreix avui aquesta part Sud, part on es parla tant o més el valencià i millor que a molts d'altres llocs, i sent com són pobles plenament valencians. Ací, a la part de Dénia i Alcoi encara és factible de llegir i comprar llibres valencians, però més avall, als pobles de Monòver, Novelda, Elx, Crevillent i fins a la mateixa Alacant, per exemple, és pràcticament impossible cultivar la nostra llengua, i la desconeixença n'és quasi total. El valencià es parla menys en aquella zona i vindrà dia, si no hi posem remei, que hi desapareixerà quasi per complet. Jo demane que es tinga un poc més en compte aquests pobles i que es faça allò que es puga per tornar a desvetllar allí l'esperit valencià i que hi torne a lluir com cal la nostra llengua. Per altra banda, m'agradaria, com més prompce millor, que em donassen a conèixer l'adreça de la publicació castellonenca «Al Vent», perquè vull subscriure'm-hi. Sense res més que dir-li i esperant veurem complagut, quede de vostè el seu millor amic. CARLES MULET I GRIMALT Gata de Gorgos, 17 de març de 1970. Resp. — Efectivament, hi ha hagut i hi ha encara un cert oblit pels valencians de la zona central del Pals per aquelles comarques meridionals més allunyades: oblit que ja fa alguns temps sofreix una saludable rectificació. GORG pretén atendre la formació cultural de totes les nostres terres i, per tant, també a aquestes estimades i Interessants comarques del Vinalopó envia gratuïtament molts exemplars de promoció, que és allò que queda més al seu abast. Quant a la revista castellonenca «Al Vent», segons les nostres noticies ha deixat fa uns mesos de publicar-se.

PEL TEATRE VALENCIÀ Sr. Director : He trobat molt interessant l'entrevista realitzada pel senyor V. Vives al comediògraf valencià senyor Rafael Villar Belenguer, i em faig solidari amb les seues opinions i suggerències. Referent a la qüestió econòmica, crec que si bé és onerós per a una sola persona perdre de 20 a 25.000 pessetes, no ho seria tant si les pèrdues es repartien entre algunes persones i entitats culturals. Per tant, propose la conveniència de fer una crida o convocatòria per a reunir aquella gent interessada en la pràctica i foment del teatre valencià, a fi d'elaborar fórmules escaients per a tractar de resoldre tan important problema cultural. Perquè, com encertadament diu el senyor Villar, la paraula té més força que la lletra. I tant!, com que, amb aquella hi ha el so i el t o ; el verb, les vibracions físiques ; allò que fa més impacte material i espiritual.

En fi, que considere que val el temps i la pena de pensar-hi i posar-nos en acció. Atentament i respectuosament el s a l u d a el subscriptor EUGENI BOSCÀ

Suggerència : Tocant al Noticiari, no es podria també comunicar notícies futures t Vull dir, informar els lectors sobre aquells actes públics a realitzar-se, a més dels ja realitzats. Agraït. Resp GORG s'ha adreçat ja fa algun temps i ho segueix fent a aquelles entitats i particulars que poden subministrar les noticies culturals «-futures» a què es refereix l'amable comunicant, a fi de servir aquesta necessitat d'informació prèvia en les nostres pàgines.

PAÍS VALENCIA I REGNE DE VALÈNCIA Sr. Director : PREGUNTES AL, VOLTANT DE LA DISJUNTIVA ¿REGNE DE VALENCIA O PAÍS VALENCIÀ?

En el número 6 de GORG he vist i llegit amb molta atenció nn article titnlat «Regne de València o País Valencià?», fragment d'un llibre d'imminent aparició. Amb molta atenció, dic, no sols per la forma de disjuntiva del títol i pel tema en si —de més molla del que sembla—, sinó sobretot, per la firma : M. Sanchis Guarner, un dels amics, nn dels valencians amb qui més em plau de viure i conviure les coses de la terra, coincidint o discrepant. Crec que som molts els valencians que usem les dues formes —Regne de València i País Valenciè— més o menys indistintament, matisant 0 no, però amb una respectuosa estima per ambdues i sense pretendre imposar-ne una només. Pensem que la forma tradicional és bella, potable 1 no simple recialla històrica, en tant que enclou una significació de personalitat lliure, autònoma i deslliurada dels feudalismes originaris dels Estats re-conqueridors, les quals particularitats li donaren un valor antonomàstic —«el Reine»— que encara perdura. També és bella, sonora, correcta i plenament vàlida la forma nova ; la qual, per cert, ens il·lustra l'article, ja fón emprada en 1767, en un romanç popular de «Quelo el Roig, d'Albal», ple de locucions aleshores ja popularitzades, com País Valencià, Verge Amparadora, etc. Ara b é : hi ha valencians, escriu Sanchis Guarner, que «s'aferren a la denominació tradicional. Crec convenient que les coses queden un poc més clares que en l'article, i, per col·laborar a tal esclariment, formule estes preguntes : —¿Què devem entendre per «s'aferren»? ¿És que no admeten en absolut la forma País Valencià? ¿És que no l'usen prou, o no hi matisen prou? Iv'article, tan explícit respecte d'aqnestos «obstinats», no diu res sobre els altres, els qui eludeixen sempre la forma Regne de València. I conste que dels primers, dels qui «s'aferren», jo no sabria dir si en conec alguns o cap. Dels segons, en conec prou. Pense també que uns i altres deuen tindré la sena raó, gust o mania, i —naturalment— el seu dret. L'article, però,

alliçonant els primers, els dedica les següents línies : «És obvi, però, que la páranla Regne no s'adin gens amb els conceptes actuals de Dret polític, i sembla convenient reservar-la per a quan s'esmente el País Valencià considerant-lo com una unitat històrica. Cal dir que els valencianistes més historicistes s'aferren a aqueixa denominació, i s'obstinen a no considerar-la anacrònica.» Seguim fent preguntes : —En tal nomenclàtor geopolític no anacrònic, on ha pertocat al Regne de València el nom de País, ¿quin és el terme que ha correspost a l'àmbit de les quatre actuals províncies de Girona, Lleida, Barcelona i Tarragona? —El terme amb què alguns el designen, ¿és més adient als conceptes actuals de Dret polític, menys anacrònic, etc., o no? —¿ Com haurem d'explicar que el nom clar i preciar de Catalunya haja quedat ara quasi eclipsat per una expressió tan lletja com és «la Catalunya estricta» ? I si certes expressions resulten anacròniques i cal reservar-les només per a supòsits històrics, ¿per què les quatre províncies germanes es veuen privades d'anomenar-se País Català ? L'article es condol, amb raó, de les parcellacions provincials qne en el segle passat van partir el territori espanyol i trossejaren el Regne de València en tres províncies. I comenta molt encertadament: «Amb rara unanimitat condemnen els geògrafs aqueix esquarterament provincial, apriorístic i arbitrari, el qual consideren totalment inadmissible. Així mateix, als actuals centres d'estudis polítics, els tècnics oficials proposen contínuament la revisió de la divisió provincial d'Espanya, cara i ineficient, i propugnen la formació de regions més àmplies i orgàniques». Tot açò ho entenc i subscric. Més avant, però, en arribar a les línies finals de l'article, torne a fer-me un embolic davant certes paraules que concorden mal —o no concorden— amb les anteriors. Són aquestes : «... amb el mateix mot (País) ha estat composta la denominació de Països Catalans, ben satisfactòria per a designar el conjunt de les terres de llengua catalana». Nova pregunta : —Segons això, Xest, posem per cas, a les portes mateixes de la ciutat de València, ¿s'inclou o no en el País Valencià ? ¿ O s'adscriurà al País, al Regne, però no als Països? En tal supòsit, ¿ tindrà el País unes bones llesques que no hauran de pertànyer als Països, i que seran del País, encara que un poc de gaidó o gairell? Avui es diu Regne de València i tothom entén que comprèn la totalitat valenciana irrenunciable de les tres províncies actnals. Una pregunta més es faran encara no pocs sobre la necessitat o conveniència de semblants plantejaments : —i Eliminarem —o arxivarem— el nom de Regne de València? ¿O el guardarem dins l'urna, com pretenien aquells altres que propugnaven allò d'«El Antiguo Reino de Valencia» ? No ens precipitem. Quan fa pocs anys aparegué l'avortí del «Sudeste», intentant el desmembrament de la nostra geografia regnícola, es vegé que la locució País Valencià no era dialècticament prou retrucant, sense el gasó de l'arrelam que li calia. Regne de València, pel contrari, prenia, tot seguit, sense necessitat de més romanços, una força

contundent. Aleshores, alguns dels més alèrgics al nom tradicional, capiren la necessitat d'acostarse al caliu de la Història, i parlaren dels «regnes històrics». (Els quals, certament, no els ha fets la Història, sinó al revés.) Usem la forma País Valencià; és bonica i pot ser-nos vàlida i útil per al present i el futur del nostre poble, com a expressió alliberada de qualsevol hipoteca històrica i geogràfica. Però no tanquem amb tant d'escrúpol jurídico-polític el nom de Regne de València dins la vitrina de les relíquies. Pot servir-nos encara, revivificant la consciència unitària i autònoma de tot el País, enfront d'intents com el del «Sudeste», o altres combinacions de samfaines geogràfiques. A més a niés, hi ha coses que no costen gens de mantindré : no mengen pa, com diuen en el meu poble. Atentament, M. DOMÍNGUEZ BARBERÀ València, 23 d'abril de 1970. SOBRE ELS RÈTOLS DELS CARRERS Sr. Director : Sóc subscriptor de la seua revista, i considerant que és la publicació més important de la nostra cultura al País Valencià, voldria llançar una iniciativa a través de GORG per si hi ha algú més que pense com jo i podem entre tots els bons valencians portar-la a bona fi. Em dol que els nostres carrers no estiguen retolats, a més d'en castellà, en el nostre idioma, encara que passejant per València he vist una placeta amb el nom escrit perfectament —«Plaça dels porxets»—. Aquest fet que molts jutjaran sense importància, sí que n'ha tingut per a mi, puix el goig de veure un carrer amb el nom escrit en la nostra llengua, la que parlem la majoria dels valencians quotidianament, és una cosa que eixampla el cor i ens fa estimar més aquest bé cultural que ens han llegat els nostres avantpassats. Al nostre país jo crec que, a més d'estar escrits els noms en l'idioma oficial, com ja ho estan, caldria que es retolassen en la nostra pròpia llengua per a goig de tots els qui la parlem i estimem, i per a satisfer la curiositat dels forasters, que sabrien com es diuen els carrers en valencià, a més d'entendre'ls pel rètol oficial si no saben el nostre idioma. Aquesta proposició no és tan sols per a la capital, sinó per a tots els pobles, com ja he dit, i no solament per als carrers, sinó que hauria de comprendre també els noms dels nostres pobles, viles i ciutats, sovint tan alterats, com per exemple en «Callosa de Ensarriá» per CALLOSA D'EN SARRIA (o siga, del senyor Sarrià), o en «Játiva» per XÀTIVA, o en «Jávea» per XÀBIA... D'antuvi li done les gràcies, i espere que la meua carta produirà l'efecte per mi delerat i que no caurà la meua proposta en l'oblit, sinó que serà arreplegada per eixos hòmens que de Morella a Elx parlen la nostra llengua i formen el nostre país. JOAN DE FETGENDUR

València, 20 d'abril de 1970.

EDITORIAL Assaigs i practica social «L'amor mut no condueix a res». ANDERSEN

L'anàlisi de les causes de la situació lin- caràcter de misteri per a un observador sugüística de la ciutat de València feta per perficial : la llengua s'empra, es manté, historiadors com Sanchis Guarner («La llen- viu dins el clos familiar i en la relació amb gua dels valencians») o per sociòlegs com «persones conegudes» ; però s'inhibeix en Rafael L1. Ninyoles («Conflicte lingüístic proporcions notables «com a llengua del valencià»), ens explica aquesta situació des carrer» (serveis de transport públic, botide diversos angles. És clar que en aquestes gues on es va sense conèixer, mercats —en obres es diu molt sobre el problema, però menor proporció—), és a dir, quan el valenno és possible dir-ho tot sobre l'anècdota, ciano-parlant s'enfronta amb «la gent que les evolucions de caràcter local, etc. Hi ha no coneix». Sabem de moltíssims joves que circumstàncies intricades, corrents i contra- conreen l'idioma plenament en les seues corrents socials, culturals, històrics, en uns relacions de tota mena, que l'estudien, que moments i en uns llocs determinats, que el lligen assíduament i que, tanmateix, sencompliquen extraordinàriament el colp d'ull ten encara una timidesa avui no gens jusque intenta copsar els esdeveniments en la tificada, quan han d'usar-lo en dirigir-se a seua totalitat i preveure'n totes les implica- desconeguts, dins la pròpia terra, dins la cions. Tanmateix, aquests estudis esclarei- pròpia ciutat, com en l'autobús, la taquilla xen, endeguen, pre-diuen, i, en fi, servei- d'un banc o davant un taulell de comerç xen també com a indicadors de límits de assumint el rang preeminent de compraseguretat i fins ens aprofiten com a instru- dors... timidesa que els fa ocultar, potser ments de treball per a ulteriors orientacions inconscientment —com si no fos un legítim i accions culturals. orgull no prohibit per cap llei— la seua Creem recordar que no fa massa anys, qualitat de valencians. Pensem que aquesta actitud és totaluna enquesta curosa, per bé que feta amb escassos mitjans i això no obstant digna ment negativa, sobretot quan no hi ha una d'un percentatge elevat de crèdit, indicava raó suficient que la justifique, com, per que la ciutat de València, lingüísticament exemple, la dificultat comprovada de diàleg una de les més desvalencianitzades, tenia amb un foraster tot just arribat. Amb aquesencara molts centenars de milers de par- ta inhibició indiscriminada, contrària al lants habituals de la nostra llengua, de normal sentiment de satisfacció de pertàl'idioma secular de la terra, i que aquesta nyer a una terra i a una cultura, impedeixen xifra creixia visiblement entre el jovent es- de mantenir en la nostra vida ciutadana tudiós. No pot dir-se que els resultats de aquest públic ambient d'autenticitat, i, al tal indagació eren comparables en exacti- capdavall, no afavoreixen tampoc els forastud amb els de Badia Margarit, de Barce- ters que conviuen ja de temps amb nosallona, publicats en la seua obra «L,a llengua tres, puix que els priven de l'oportunitat dels barcelonins», que ha estat justificada- d'afegir a la seua cultura originària la pròment elogiada. I,a nostra modesta recerca, pia del país on les seues vides han quedat és a dir, la feta a València, pot, però, apro- integrades. fitar-nos. Sí: són tres o quatre centenars L,a meditació dels raonaments exposats de milers de ciutadans de la capital els qui en «Conflicte lingüístic valencià», en «I,a mantenen l'idioma com a llengua de rela- llengua dels valencians» i en moltes altres ció, especialment en el camp de la vida pri- obres orientadores del nostre renaixement, vada. I això és important. Indubtablement, pot ajudar a suprimir aquestes innecessàperò, aquest fet es presenta amb un lleu ries i perjudicials inhibicions.

d'un temps, d'un país EL CATALÀ, un got d'aigua clara (De l'article publicat a «ABC», de Madrid, el 19 d'abril passat, per don José Maria Pemán.)

Molts dels nostres lectors deuen haver llegit un article en defensa de la llengua catalana, escrit pel senyor Pemán. Indubtablement, una noble voluntat s'hi manifesta, i li ho agraïm, a l'escriptor andalús, que en moltes altres ocasions ha demostrat la seua comprensió i afecte pels Països de Llengua Catalana. Tot seguit, per a coneixement d'aquells qui no se n'han assabentat, reproduïm alguns dels punts principals del treball. També aprofitem l'avinentesa per a aclarir un concepte que hi trobem equivocat: la seua referència al «bilingüisme» com a explicació de la nostra realitat sociolingüística. Diu Pemán ( 1 ) : El català, una evidència En esta ocasión me encuentro —¡otra vez!— el problema del idioma catalán revivido con ocasión de la enseñanza en las escuelas. Pienso que el primer problema del catalán como idioma es este de calificarlo como «problema». En este caso, como en otros muchos, el problema es el modo de manipular una cosa que en sí misma no lo es. El catalán, en sí, no es un problema: es una evidencia. Lo que ocurre es que las evidencias cobran fisonomía contorsionada de problema cuando son manejadas por los políticos, ique esos sí que son problema!

Decapitar el malalt? Guillotinando al enfermo se cura evidentemente su dolor de cabeza. Prohibiendo aprender o hablar el catalán es seguro que en catalán no se dirá ninguna cosa desagradable o contraria al pensamiento del que hace la prohibición. Para darse cuenta de que el catalán es una realidad evidente y biológica, basta observar el actual episodio. Plantean el tema restrictivamente los políticos, y le replican a coro la cultura, la antropología, el romanticismo. Se cita la «Pacem in terram», de Juan XXIII, donde dice que hay que «promover el desarrollo humano de las minorías con medidas eficaces en favor de su lengua, su cultura o sus costumbres». Se citan también parecidas consignas de la UNESCO. Está bien claro que el tema tiene raíces trascendentes muy por encima de la pura política. Es bien claro que si se anuncia un proyecto de ley económico, mercantil, financiero, acuden a opinar, convocados o espon-

táneamente, las cámaras profesionales, las empresas, los sindicatos. Pero cuando lo que se plantea, como ahora, es el tema de la lengua catalana, acuden con una ensordecedora espontaneidad los ateneos, los clubs de fútbol, los catedráticos, los teatros de aficionados, las parroquias, los grandes almacenes... Está bien claro: es la «vidas en su totalidad espiritual y fisica la que se ha sentido convocada. Todas estas realidades vivas se sienten dolidas al ver que, como se propone cachear a los viajeros de las lineas de aviación previendo la piratería aérea, se propongan algunos cachear al catalán por si lleva virus escondido.

Votar en contra Todavía son muchos los que escriben preguntando si el catalán o el gallego son lenguas o dialectos. Creen que ésta es una jerarquía administrativa que se dictamina desde fuera. Se es lengua cuando se tiene alojada en sus palabras una gran literatura. Nadie puede votar contra Curros Enríquez, Rosalía de Castro, Verdaguer, Maragall o Sagarra. Hay pueblos bilingües, eso es todo.

Una de les distincions més útils amb què treballa la sociolingüística és la que s'estableix entre «bilingüisme» i «diglòssia». La seua comprensió és essencial per a explicar amb claredat un punt que, lamentablement, els polítics i littérateurs han desenfocat de manera sistemàtica. Hem mantingut que el nostre conflicte lingüístic és un veritable «sistema» en què tot s'intermanté. Postular la coherència global del conflicte, enllà de les experiències i vivències individuals, sembla un supòsit indispensable per a abodar-lo frontalment. Hom diria que aquest és un enfocament estructuralista, en el sentit «in» —o «out», segons que es mire— del terme. Ho és, sens dubte. Però a aquest enfocament s'oposa la confusa i difusa idea de «bilingüisme», amb totes les seues implicacions ideològiques; idea que expressa, moltes vegades, el que Karl Mannheim va anomenar «ceguesa sociològica». Vejam. El bilingüisme és, abans que res, un concepte propi del capteniment lingüístic individual. No hi ha «pobles» bilingües, sinó tan sols individus bilingües. Del segon no cap inferir el primer. De la mateixa manera que no podríem parlar de «pobles hepatítics», i sí d'individus que sofreixen còlics hepàtics; tret, naturalment, que ens vulguem imaginar un fetge col·lectiu. El bilingüisme, com el mal de fetge, és un assumpte privat. Fa referència a la biografia individual i als limitats contorns en què els individus viuen. El seu estudi correspon a la microsociolingüística. Però si cerquem les causes d'aquest fenomen haurem de trobar-les en l'estructura de la societat sencera i en el caràcter de les seues institucions bàsiques (econòmiques, educatives, religioses, etc.). Aleshores necessitem un concepte més ampli que done raó d'aqueix context sociocultural dins el qual es produeix. Aquest concepte és el de diglòssia. Gran part dels sociolingüistes hi afegeixen una segona qualificació: a més de tractar-se d'un concepte psicològic, el bilingüisme comporta un mateix estatut de poder i de prestigi en tots dos idiomes. Implica que un idioma estiga al costat de l'altre, almenys en principi: en un mateix pla. Quant a la diglòssia, Charles A. Ferguson la va definir en un article publicat el 1959. S'entén per tal la superposició de dos idiomes, o dues varietats lingüístiques, un dels quals —que ocupa un nivell superior de poder i de prestigi—, es considera «alt» i s'usa per a les relacions «formals» (la vida pública, l'ensenyament, etc.); l'altre es considera «baix» i s'empra, quasi exclusivament, amb caràcter familiar i col·loquial. La diglòssia fa, doncs, referència a un tipus d'organització lingüística a nivell sociocultural. Una situació diglòssica, a diferència dels eventuals «bilingüismes» individuals, és sempre un assumpte públic. Ens explica què hi ha enllà dels bilingüismes particulars que els individus poden experimentar en situacions particulars. Té a veure amb la societat i amb la història, i no

sols amb els limitats ambients que semblen oberts a la nostra constatació immediata. Ara bé: la polaritat diglòssica (és a dir, el confrontament idiomàtic que expressa una jerarquia entre els grups) no sols reflecteix nivells o relacions de poder, sinó que és implícitament valorativa: ideològica. En efecte: les ideologies diglòssiques solen atribuir algun tipus de qualificació intrínseca a aqueixa desigualtat bàsica que instaura una jerarquia entre tots dos idiomes en conflicte. La jerarquia implica una polaritat valorativa i, per tant, un desequilibri. Però les tensions subjacents poden apuntar tant a una normalització com a la substitució lingüística. Aquests són els termes reals i últims del conflicte. Tanmateix, la ideologia tracta d'estabilitzar aquesta situació tensa que és, de fet, insostenible. Per tal de neutralitzar el conflicte latent, cal conciliar i compatibilitzar d'alguna manera totes dues llengües contraposades. I el mitjà més senzill és de presentar-les en una «bilingüitat» plàcida i gloriosa que, com diu Aracil, «pot ésser —i és— una compacta conspiració per a negar l'existència mateixa del conflicte». Subratllem que les ideologies diglòssiques —i concretament la bilingüista—són estrictament conservadores. Intenten de perpetuar l'statu quo ignorant —o negant— cateaòricament el dilema real: el dilema substitució lingüística o normalització. El que no poden impedir és que l'opció es produesca. Enllà de tota ideologia, el dilema resta intacte. Hom s'estima més de no parlar-ne. Però el fet és que, a despit de les professions bilingüistes, sobretot a les ciutats de València i Alacant, el canvi d'idioma es produeix. Aquest és l'únic procés efectiu; el «bilingüisme» n'és la racionalització. Tornem a la ideologia, ÉS obvi que l'individu amb prejudicis creu que aqueixa jerarquització idiomàtica, que ell experimenta quan es veu obligat a usar alternadament —i per a determinats «usos»— un idioma o l'altre, està ontològicament i fatalment preestablerta. No els troba «exactament» iguals els idiomes. És clar que, aqueixa mateixa expectació, provocarà al seu torn actituds i aprensions definides que reduiran, de fet, les funcions que tot idioma pot desenvolupar. L'aspecte subjectiu ( = prejudici) és ací tan important com l'aspecte objectiu ( = poder). Car, sobre les expectatives 0 vetos que una societat crea a l'entorn del seu idioma, podrem anticipar, fins a un cert punt, quin en serà el curs futur. Les «imatges» o, més ben dit, les inhibicions que els individus sustenten, són un element indispensable per a explicar l'estat in fieri del conflicte. Això recorda ben segur l'observació de Bernard Shaw a propòsit dels negres nord-americans: «Els obliguen a netejar sabates —deia— i arriben a la conclusió que només aprofiten per a netejar sabates». Bé: sorprèn una mica de trobar com, ací i encara, hi ha qui manté respecte del propi idioma actituds extremadament anàlogues. Les ments prejudicioses del país —del País Valencià, del Principat, de les Illes— semblen especialment inclinades a creure que el català només serveix per als usos elementals, quotidians i domèstics, però es resisteixen a considerar-lo igualment apte en els dominis de la tècnica, la ciència, la vida pública o l'ensenyament. Després construeixen o apliquen una ideologia qualsevol que «explique», après coup, la situació inferioritzada del propi idioma. Així, el català és inferior justament «perauè és català». I la situació d'anormalitat en què es troba acabarà essent atribuïda supersticiosament a una misteriosa «essència» de l'idioma, 1 en base a una capitidiminució que només existeix en el cap dels qui la creuen i creen. I la fal·làcia consisteix, al capdavall, a veure en la precarietat institucional d'una llenqua, més que una conseqüència del tractament discriminatori inicial, una justificació per a seguir mantenint-lo.

És útil que reflexionem sobre aquests punts, i sobretot de cara a l'actual conjuntura legal. La nostra dista molt d'ésser aquella situació de bilingüitat providencial i congènita que el senyor Pemán, de bona fe, vol atribuir-nos. Tant si hi ha individus bilingües com si no, el fet és que la nostra societat ha viscut durant segles una situació generalitzada de diglòssia. I si aquest fet, tan clar com un got d'aigua clara, ha estat sistemàticament obscurit, és tal vegada per l'efecte dissolvent que la seua discussió franca exerciria en la manera amb què usualment enfoquem els nostres trenca-closques quotidians. És ara que sí que podem coincidir plenament amb les inspirades metàfores finals de José Maria Pemán: Transparente el contenido y el continente cristalino, nada hay en este tema que sea resignación o componenda. Hablar o leer o aprender el catalán es un hecho simplicísimo. Se trata de beber un vaso de agua clara. Rafael Ll. NINYOLES (1) Subtitulació nostra.

AVÍS ALS LECTORS Un subscriptor, fill d'un poble de Castelló, dóna dues subscripcions gratuïtes per un any (12 números) a GORG als firmants de les dues primeres cartes que ho sol·liciten a aquesta revista - Colom, 58 - València. Els sol·licitants hauran de ser precisament treballadors assalariats i faran constar en llurs cartes que estimen el Pafs Valencià, la seua cultura i el seu idioma. Cas d'arribar més de dues cartes alhora com a primeres, tindran preferència les que vinguen de més lluny a comptar des de València. Podran escriure des del País Valencià, Principat de Catalunya, Rosselló (Catalunya francesa), Andorra o l'Alguer (Itàlia). Observació: GORG regalarà dos exemplars de promoció de la revista, als qui sol·liciten aquestes subscripcions gratuïtes i queden fora dels dos primers llocs.

comentaris I FRAGMENTS Misticisme i

lògica

de BERTRAND RUSELL Col·lecció LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona, 1969. 233 pàgines. Preu: 195 ptes.

Si un dels moderns traductors de Kant n'ha pogut dir que era profund pensador i pèssim escriptor, per les inestricables dificultats de la seua prosa, per contrast ben evident podem aplicar a Bertrand Russell els apel·latius de profund pensador i ameníssim escriptor. Una prova d'això pot trobar-la el lector en l'aplec, fet per Russell mateix, d'una sèrie de petits assaigs publicats primerament per separat a diversos periòdics o revistes, i que porta per títol el del llibre que comentem: MISTICISME I LÒGICA. Conté deu capítols, cadascun dels quals correspon a un d'aquells assaigs complet. El primer, dit precisament «Misticisme i lògica», puix que enceta i planteja el tema, aparegué al «Hibson Journal» en el mes de juliol de 1914; «El lloc de la ciència en una educació liberal», entre dos números de «The New Statesman» (els del 24 i 31 de maig de 1913), i així successivament. Els altres assaigs són: «El culte de l'home lliure», «L'estudi de les matemàtiques», «Les matemàtiques i els metafísics», «Sobre el mètode científic en la filosofia», «Els constituents últims de la matèria», «Relació de les dades sensibles amb la física», «Sobre la noció de causa» i «Coneixement per relació i coneixement per descripció». Per a donar una idea de conjunt de l'obra que presentem, trobem que el millor és fer-ho amb paraules de l'autor mateix: «La metafísica o l'intent de concebre el món com un tot per mitjà del pensament, s'ha desenvolupat des del començament per la unió i pel conflicte entre dos impulsos humans molt diferents, un que empeny cap al misticisme, l'altre que empeny cap a la ciència. Alguns homes han assolit la grandesa en un sol d'aquests impulsos, d'altres l'han assolida en el fet contrari: en Hume, per exemple, l'impuls científic es manifesta gairebé sense traves, mentre que en Blake coexisteix una forta hostilitat per la ciència amb una profunda mística interior. Però els millors homes que han estat filòsofs, han sentit la necessitat d'ambdues, ciència i mística: la seva vida ha estat l'intent d'harmonitzaries, i això, per la seva àrdua incertesa, farà que per a certes ments la filosofia sigui sempre una cosa més important que la ciència o la religió.» GORG tria, com a fragment per oferir als seus lectors, «El culte de l'home

lliure», i ho fa especialment per la teva gran bellesa i amenitat. Abans de començar, però, cal una observació que sobre aquest assaig inclou el filòsof anglés en el prefaci de l'obra: «Pel que es refereix a l'ètica defensada en "El culte de l'home lliure" no és ben bé igual a la que ara professo: ara estic menys convençut del que llavors ho estava de l'objectivitat del bo i del dolent de les coses. Però, en general, l'actitud envers la vida que se suggereix en aquest assaig, encara em sembla, en quasi tot, la que ha d'ésser adoptada pels qui no tenen creences religioses dogmàtiques, en èpoques de tensió i dificultats, si volen confessar la seva íntima frustració.» I ara, llegiu, si us plau.

EL CULTE DE L'HOME LLIURE A l'estudi del doctor Faust, Mefistòfeles li explica la història de la Creació dient: «Els precs sense fi dels cors dels àngels han començat a créixer enutjosament; perquè, després de tot, ¿no és, ell, mereixedor de llurs precs? ¿No els ha donat una joia eterna? ¿No fóra més divertit obtenir els precs immerescuts, ésser adorat pels homes als quals tortura? Vol somriure per a ell mateix, i va decidir que havia de començar el gran drama. «Durant temps i temps la nebulosa càlida va girar sense objecte pels espais. Finalment va començar a prendre forma; de la massa central van sortir-ne els planetes, que es van refredar; oceans bullents i muntanyes ígnies van aixecar-se i enfonsar-se, des de negres formacions de núvols; càlids llençols de pluja inundaren la crosta tot just solidificada. I ara el primer germen de la vida apareix en les profunditats de l'oceà, i ràpidament es desenvolupa en la fructífera tebior, tot convertint-se en grans boscos d'arbres, immenses falgueres broten de la terra humida, els monstres marins respiren, lluiten, devoren i desapareixen. I d'aquests monstres, com la funció que avança tota sola, va néixer l'home, amb el poder del pensament, del coneixement del bo i del dolent, i una cruel set d'adoració. I l'home va veure que en aquest món foll, monstruós, tot passa, tot lluita per arrencar, al preu que sigui, uns pocs moments de vida abans de la inexorable ordre de la mort. I l'home va dir: "Hi ha algun designi amagat, que podem, però, descobrir, i aquest designi és bo; en conseqüència hem de reverenciar quelcom, i en el món visible res no hi ha digne de reverència." I l'home es va allunyar de la lluita, concloent que Déu intentava crear l'harmonia a partir del caos, mitjançant els esforços humans. I

quan seguia els instints d'au de rapinya que Déu li havia tramès a través dels seus avantpassats, en deia pecat, i demanava a Déu que l'oblidés. Però dubtava si podria ésser justament oblidat, fins que inventà un pla diví, segons el qual la còlera divina havia d'ésser calmada, I veient que el present era dolent, el va tornar encara pitjor, en l'espera d'un futur millor. I va donar gràcies a Déu per la força que li permetia oblidar les alegries que, tot i així, eren possibles. I Déu somrigué ; i quan va veure que l'home havia esdevingut perfecte en la renúncia i l'adoració, va enviar un nou sol pels cels que topés amb el sol dels homes; i tot va tornar, altra vegada, a ésser nebulosa. »Sí —murmurà—, ha estat un bon espectacle ; faré que el tornin a representar.» En grans línies aquest és, però encara menys intencionat, més buit de sentit, el món que la ciència ens presenta al coneixement. I si en algun lloc els nostres ideals han de trobar una llar, és enmig d'aquest món. Que l'home és el producte de causes que no poden preveure el fi al qual estan lliurades; que el seu origen, la seva creixença, les seves esperances i els seus temors, els seus amors i creences, no són més que el resultat de la situació accidental dels àtoms; que no hi ha cap foc, heroisme, o intensitat de pensament i sentiment que pugui allargar la vida individual més enllà de la tomba ; que tots els treballs acomplits en totes les èpoques, tots els cultes, totes les inspiracions, totes les brillants inspiracions dels genis humans, estan destinades a l'extinció en l'àmplia mort del sistema solar, i que tot el temple dels reeiximents humans haurà d'ésser sepultat sota les desfetes d'un univers en runes —totes aquestes coses, encara que no estiguin totalment exemptes de discussió, semblen ja tan cer-

tes, que cap filosofia que les exclogui pot mantenir-se. Només amb la bastimentada d'aquestes veritats, només sobre els fonaments ferms d'una desesperació inflexible, pot aixecar-se amb seguretat l'habitacle de l'esperit. Com pot, una criatura tan indefensa com l'home, mantenir immaculades les seves aspiracions en un món tan aliè i tan inhumà ? Es un estrany misteri el fet que la Natura, omnipotent però cega, enmig de les revolucions de les seves seculars caigudes pels abismes de l'espai, hagi produït finalment un infant, també sotmès al seu poder, però dotat de visió, de coneixement del bo i del dolent, de capacitat de jutjar totes les obres de la seva mare impensant. A excepció de la mort, marca i segell del control patern, l'home és lliure, durant la seua curta vida, d'examinar, de criticar, de conèixer, i de crear amb la imaginació. En aquest món amb el qual es1 relaciona, la llibertat només li pertany a eh ; i en això consisteix la seva superioritat respecte a les forces sense resistència que controlen la seva vida exterior. El salvatge, com nosaltres mateixos, sent l'opressió de la seva impotència davant les forces de la Natura ; però en no tenir en ell mateix res que respecti més que el poder, s'inclina a agenollar-se davant els seus déus, sense preguntar-se si són mereixedors del seu culte. La història de la crueltat i de la tortura, de la degradació i del sacrifici humà, mantinguda en l'esperança d'acontentar els déus gelosos, és patètica i terrible: de segur l'atemorit creient pensa, quan ha donat el que li era més car gratuïtament, que llur cobdícia de sang ha estat satisfeta i que no n'hi caldrà més. La religió de Moloc —com podem anomenar genèricament aquestes pràctiques— és, en essència, la submissió reverent de l'esclau, que, àdhuc en el seu cor, no s'atreveix a creure que el seu amo no mereixi adulació. Fins que la independència d'ideals no és coneguda, el poder és lliurement adorat, i rep un respecte il·limitat tot i infligir alegrement el dolor. Però gradualment, a mesura que la moralitat es fa més audaç, le necessitat d'un món ideal comença a sentir-se; i l'adoració, si no s'atura completament, és traspassada a déus d'un gènere diferent al que havia creat el salvatge. Alguns, encara que senten el clam per un ideal, continuen rebut-

jant-lo conscientment, tot creient encara que cl poder nu mereix llur adoració. Aquesta és l'actitud implícita en la resposta de Déu a Job, fora de la tempesta : el poder i el coneixement diví són comparables, però la bondat divina no té èmul. Aquesta és també l'actitud d'aquells qui, en els nostres

dies, basen la seva moralitat en la lluita per la supervivència, mantenint que els més forts són necessàriament els més aptes. Però d'altres, que no s'acontenten amb una resposta tan repugnant al sentit moral, adoptaran una posició que ens hem anat acostumant a mirar com especialment religiosa, mantenint que, d'alguna manera oculta, el món dels fets és realment harmònic amb el de les idees., Llavors l'home crea Déu, totpoderós í tot bondadós, unitat mística del que és i del que hauria d'ésser. Però, després de tot, el món dels fets no és bo ; i, en sotmetre els nostres judicis a això, trobem un element d'esclavitud que hauríem d'eliminar dels nostres pensaments. Perquè està bé que en totes les coses sigui exaltada la dignitat de l'home, alliberant-lo,

en el que sigui possible, de la tirania del poder no humà. Quan ens hàgem adonat que el poder és dolent, que l'home, amb el seu coneixement del bo i del dolent, no és més que un àtom inútil en un món que no posseeix aquests coneixements, tornarem a trobar-nos davant la tria : Hem d'adorar la força o la bondat? ¿Hem de reconèixer que Déu existeix i és dolent, o l'hem de reconèixer com una creació de la nostra pròpia consciència? La resposta a aquesta pregunta és molt important i afecta profundament tota la nostra moralitat. El culte a la força, al qual ens han acostumat Carlyle, Nietzsche i la ideologia militarista, és el resultat del fracàs per a mantenir els nostres propis ideals en contra d'un univers hostil: és, en ell mateix, una baixa submissió al que és dolent, un sacrifici a Moloc del que millor tenim. Sens dubte, si la força ha d'ésser respectada, respectem millor la força d'aquells qui refusen aquest fals «reconeixement de fets» que oblida reconèixer que els fets són, tot sovint, dolents. Admetem que, en el món que coneixem, hi ha moltes coses que estarien millor d'una altra manera, i que els ideals dels quals participem i dels quals hem de participar no han estat realitzats en el regne material. Defensem el nostre respecte per la veritat, la bellesa, la perfecció ideal que la vida no ens permet atènyer, encara que cap d'aquestes coses compti amb l'aprovació de l'univers inconscient. Si, segons sembla, el poder és dolent, apartem-lo, doncs, dels nostres cors. Ací resideix la veritable llibertat de l'home : en la determinació d'adorar només allò bo creat pel nostre propi amor de bondat, en el fet de respectar només el cel que inspira el que de més profund hi ha en els nostres millors moments. En l'acció, en el desig, ens hem de sotmetre constantment a la tirania de les forces exteriors; però en el pensament, en les aspiracions, som lliures, lliures dels nostres semblants, lliures d'aquest menyspreable planeta en què els nostres cossos neden impotents, lliures fins i tot, mentre vivim, de la tirania de la mort. Aprenguem així que l'energia de la fe ens permet de viure constantment amb la visió de la bondat ; i descendim, en l'acció, al món dels fets, sempre servant davant nostre aquesta visió. Quan l'oposició entre els fets i els ideals

es fa plenament visible per primera vegada, sembla necessari un esperit d'ardent revolta, de forta enemistat envers els déus, per afirmar la llibertat. Desafiar amb constància prometeica un univers hostil, tenir sempre a la vista el que té de dolent, odiar-lo activament, refusar tot dolor que la malícia del poder pugui inventar, semblen els deures de tot aquell qui no vulgui ajupir-se davant el que és inevitable. Però la indignació també és un captiveri, perquè obliga els nostres pensaments a tractar amb un món dolent; i en la feresa del desig, del qual brolla la rebel·lió, hi ha una mena d'autoafirmació a la qual cal que el savi se sobreposi. La indignació és una submissió dels nostres desigs, però no dels nostres pensaments; la llibertat estoica en la qual es troba la saviesa consisteix en la submissió dels nostres desigs però no dels nostres pensaments. De la submissió dels nostres desigs neix la virtut de la resignació; de la llibertat dels nostres pensaments neix tot el món de l'art i de la filosofia, i la visió de la bellesa per la qual mig reconquerim, finalment, aquest món repugnant. La visió de la bellesa, però, només és possible per a la contemplació desinteressada, per als pensaments que no estan recarregats amb el pes de desigs coents; i per això només assoleixen la llibertat aquells qui ja no demanen a la vida cap dels béns personals que estan subjectes als canvis del temps. Encara que la necessitat de la renúncia evidencia l'existència de coses dolentes, tanmateix el Cristianisme, en predicar-la, ha superat la saviesa de la prometeica filosofia de la rebellió. Hem d'admetre que, de les coses que desitgem, algunes, encara que resultin impossibles, són béns molt reals; d'altres, al contrari, no formen part d'un ideal totalment purificat, encara que hagin estat volgudes fortament. La creença que allò a què hem de renunciar és dolent, encara que algunes vegades sigui falsa, ho és molt menys sovint del que suposa la passió indomable; i la ideologia de la religió, en proporcionar una raó per a provar que això no és mai fals, ha estat el mitjà de purificació de les nostres esperances en descobrir moltes veritats ben austeres. Però en la resignació hi ha, encara, un element molt millor: fins i tot els béns reals, quan són inassolibles, a tot home li

arriba la més gran renúncia. Per al jove, no haurien d'ésser desitjats a desgrat. Tard o d'hora, res no hi ha d'inassolible; no li és possible de creure que una cosa bona, desitjada amb tota la força d'una voluntat apassionada, sigui impossible. I tanmateix, la mort, les malalties, la pobresa, o la veu del deure, ens fan aprendre, a cadascun,

que el món no ha estat fet per a nosaltres i que, per boniques que siguin les coses que implorem, potser el Destí ens les té prohibides. Quan arriba la desgràcia és el coratge el que ha de suportar sense queixes l'enrunament de les nostres esperances, i allunyar els nostres pensaments de retrets vans. Aquest grau de submissió al poder no és tan sols just i correcte : és la porta de la veritable saviesa. Però no tota la saviesa consisteix en la renúncia passiva; perquè el temple per al culte dels nostres propis ideals no pot ésser construït exclusivament de renúncia. Anuncis del que aquest temple serà se'ns apareixen en el reialme de la imaginació, de la música, de l'arquitectura, en el reialme tranquil de la raó, en la màgia lírica de la posta daurada, on la bellesa brilla i res-

plendeix, allunyada del toc de la tristesa, allunyada del temor del canvi, allunyada dels fracassos i decepcions del món dels fets. En la contemplació d'aquestes coses la visió del cel es configura tota sola en els nostres cors, tot donant-nos de seguida la pedra de toc per jutjar el món que ens rodeja, i la inspiració per adaptar-hi les nostres necessitats, encara que no sigui totalment incapaç de servir com a pedra per al temple sagrat. Excepte per a aquells esperits estranys que són nats sense pecat, existeix tota una caverna de foscor que cal travessar abans de poder entrar al temple. I,a porta de la caverna és la desesperació, i el seu sòl està empedrat amb les làpides de les esperances abandonades. Allà hom ha de morir; allà l'ànsia, la gola de desigs no controlats ha d'ésser reduïda, perquè només així pot l'esperit alliberar-se del reialme del Destí. Però un cop fora de la caverna, la porta de la Renúncia ens torna a dur a la llum de la saviesa, per l'esplendor de la qual una nova visió interior, una nova alegria, una nova tendresa, brillen per alegrar el cor del pelegrí. Quan, sense l'amargor de la rebellió impotent, aprenem a resignar-nos nosaltres mateixos a la regla externa del Destí i a reconèixer que el món no humà no mereix el nostre culte, esdevé possible, almenys, de transformar i remodelar l'univers inconscient, o de transformar-lo en el gresol de la imaginació, per tal que una nova imatge d'or substitueixi l'antic ídol de fang. En tots els fets multiformes del món —en les formes visuals dels arbres, de les muntanyes i dels núvols, en els esdeveniments de la vida humana, àdhuc en tota l'omnipotència de la Mort— la visió interior de l'idealisme creador pot trobar reflectida la bellesa que fou creada pels seus propis pensaments. D'aquesta manera la ment afirma la seva superioritat subtil sobre les forces irracionals de la Natura. Com més dolent és el material amb què ha d'haver-se-les, com més frustrant per al desig inexpert, més gran és el seu reeiximent en fer que la roca amagadissa mostri els seus tresors ocults, i més orgullosa la seva victòria en obligar les forces que s'hi oposen a augmentar la llista dels seus triomfs. De totes les arts, la Tragèdia és la més orgullosa, la més triomfant; perquè construeix la seva bri-

llant ciutadella en el cor mateix del territori enemic, en el mateix cim de la muntanya més alta; des de la qual es descobreixen totes les seves inexpugnables torres de vigilància, els camps i els arsenals, les columnes i els forts; dintre les seves muralles continua la vida lliure, mentre les legions de la Mort, el Dolor i la Desesperació, i tots els servils capitans del Destí tirà, proporcionen als ciutadans d'aquesta intrèpida ciutat nous espectacles de bellesa. Felices aquelles muralles sagrades, i tres vegades feliços els habitants d'aquella eminència que tot ho domina. Honors per a aquells decidits guerrers que, a través d'incomptables anys de guerra, han mantingut fins a nosaltres l'heretatge sense preu de la llibertat, i han mantingut lliure de sacrílegs invasors la llar dels qui no s'han sotmès.

i la caritat; i amb el seu naixement comença una nova vida. Dur fins a la més íntima capella del nostre esperit les forces irresistibles de les quals semblem ésser titelles —la Mort i el Canvi, la Irrevocabilitat del passat, la Impotència de l'home davant la pressa cega d'un univers que va de vanitat en vanitat—, sentir aquestes coses i conèixer-les és dominar-les. És per aquesta raó que el passat té un poder màgic. La bellesa de la seva immobilitat i de les seves reproduccions silencioses és com la puresa encantada de l'avançada tardor, quan les fulles encara s'agiten contra el cel amb esplendor daurada encara que el més petit alè de l'aire les faria caure. El passat no canvia ni s'oposa; com Duncan, després de la febre incerta de la vida, dorm tranquil; tot el que hi havia d'ànsia i de cobdícia, tot el que hi havia de llastimós i transitori, s'ha esllavissat, i les coses que eren belles i eternes brillen més enllà d'ell com els estels en la nit. La seva bellesa, per a un esperit que no se'n preocupa, és passatgera; però per a aquell qui ha conquerit el Destí és la clau de la religió. La vida de l'home, vista des de fora, és una cosa petitíssima en comparació amb les forces de la Natura. L'esclau és sentenciat

Però la bellesa de la Tragèdia no fa altra cosa que posar de manifest una qualitat que, en formes més o menys òbvies, sempre és present pertot arreu de la vida. En l'espectacle de la Mort, en la duració del Dolor intolerable, i en la irrevocabilitat d'un passat desaparegut, hi ha quelcom de sagrat, una paüra totpoderosa, un sentiment de la vastitud, de la profunditat, de l'inexhaurible misteri de l'existència, en el qual, com per cert estrany matrimoni del Dolor, qui sofreix és dut al món per camins de tristesa. En aquests moments de visió interior perdem tota l'ànsia de desigs temporals, de lluita i d'esforç pels fins mesquins, tota cura per les coses petites i trivials que per una visió superficial, constitueixen dia a dia la nostra vida comuna; i veiem, tot encerclant la bassa que il·lumina la ñama vacil·lant de la solidaritat humana, el fosc oceà sobre les enfurismades ones del qual ens agitem una migrada hora; una ràfega freda, que ve de la gran nit, penetra en el nostre refugi; tota la solitud de la humanitat entre les forces hostils es concentra en el nostre esperit, que ha de lluitar tot sol, amb el coratge que pugui tenir, contra tot el pes d'un univers al qual res no poden importar les seves esperances i els seus temors. En aquesta lluita contra els poders de la foscor, la victòria és el veritable bap- al culte del Temps, del Destí i de la Mort, tisme per a entrar al gloriós acompanyament dels herois, al veritable inici cap a la perquè són més importants que qualsevol bellesa que ensenyoreix l'existència huma- de les coses que pot trobar en ell mateix, na. De l'encontre terrible de l'esperit amb i perquè tots els seus pensaments estan reel món exterior, neixen la parla, la saviesa ferits a coses que aquells s'empassen. Però, per grans que siguin, pensar en ells amb

grandesa, sentir-los en tot el seu desapassionat esplendor, és encara més gran. I és aquest pensament el que ens fa homes lliures; ja no ens inclinem davant el que és inevitable amb la submissió amb què ho fan els orientals, ans l'absorbim i fem d'ell una part de nosaltres mateixos. Abandonar la lluita per la felicitat privada, allunyar tota ànsia de desigs temporals, encendre'ns amb passió per les coses eternes —això és l'emancipació, i aquest el culte de l'home lliure. I aquest alliberament s'assoleix amb la contemplació del Destí; perquè el mateix Destí queda sotmès a la ment que res no deixa perquè sigui purificat pel foc del Temps. L'home lliure, unit amb els més joves pel més fort de tots els lligams, el lligam d'una sentència comuna, troba que cada dia té una nova visió, sobreeixint amb la llum de l'amor la tasca de cada dia. La vida de l'home és una llarga marxa en la nit, voltat d'enemics invisibles, torturat pel Cansament i el Dolor, vers una meta que molt pocs poden esperar aconseguir, i en la qual cap d'ells no haurà de romandre gaire temps. Un a un, a mesura que caminen, els nostres companys desapareixen de la nostra vista, enduts per les ordres silencioses de la Mort omnipotent. El temps durant el qual els podem ajudar és molt curt, i molt curt el temps en el qual es decideix la seva felicitat o la seva misèria. En les nostres mans està cobrir amb la claror els seus dolors, il·luminar les seves tristeses amb el bàlsam de l'amistat, donar-los la joia pura d'una afecció il·limitada, enfortir l'animositat decadent, proporcionar fe en les hores de desesperació. No sospesem de mala gana

CONEIXEMENTS

els seus mèrits o incapacitats, pensem només en la seva necessitat —en les tristeses, les dificultats, potser la ceguesa, que constitueixen la misèria de la seva vida; recordem que són nous condemnats a la mateixa foscor, actors de la mateixa tragèdia que nosaltres interpretem. I així, quan s'acabin els seus dies, quan el que tinguin de bo i de dolent hagi esdevingut etern per la immortalitat del passat, que no pugem sentir que quan sofriren, o quan fracassaren, fou a causa nostra, sinó que sempre que una llum divina es va encendre en els seus cors, nosaltres els vam animar amb simpatia, amb bones paraules, en les quals hi havia el més alt encoratjament. La vida de l'home és breu i impotent; en ell i en tota la seva descendència recau la lenta, segura, implacable i fosca sentència. Cega per al que és bo i dolent, indiferent a la destrucció, la matèria omnipotent segueix el seu camí sense fi; per a l'home, condemnat avui a perdre el que té de més car, demà a travessar ell mateix el llindar de la foscor, només li resta estimar, abans que li arribi el cop, els elevats pensaments que ennobleixen els seus dies; menysprear els terrors covards dels esclaus del Destí, tot rendint culte al temple que les seves pròpies mans han construït; no sotmès mai a l'imperi de la Sort, li cal conservar la ment lliure de la injustificable tirania que dirigeix el món exterior; ha de desafiar orgullosament les forces irresistibles que, per un moment, toleren el seu coneixement i la seva condemna, per mantenir tot sol, cansat i incommovible Atlas, el món que els seus propis ideals han afaiçonat malgrat la marxa devastadora del poder inconscient.

CAUSA

Shakespeare no hagué d'esforçar-se gaire per tal de ser Shakespeare, ni Goethe per tal de ser Goethe, ni Dant per tal de ser Dant. I això és una mica descoratjador. Joan Fuester (Del llibre «Consell, proverbis I insolències».)

La llengua en la humanitat, la nació i l'individu

d'Otto Jespersen

Col·lecció LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona, 1969. 238 pàgines. Preu: 210 ptes.

Otto Jespersen va néixer a la vila danesa de Randers (Jutlàndia oriental) l'any 1860. De petit se sentia ja atret per l'estudi de les llengües estrangeres, però seguint la tradició familiar va cursar durant tres o quatre anys la carrera de Dret. Orfe des de petit, hagué de guanyar-se la vida fent de taquígraf del Parlament danès, ocupació que li deixava els matins lliures. La seva primera vocació filològica, centrada en les llengües romàniques, comportava interessos no estrictament lingüístics, per exemple, el seu entusiasme pel segle XVIII francès: estudià Voltaire, els materialistes i sobretot Diderot. Però la lectura casual del tractat de Storm English Philology, en traducció noruega, i després l'estudi de les obres de Sweet, el decantaren cap a la llengua anglesa. Començà a preocupar-se, també, de qüestions de fonètica, coincidint amb un moviment general de la lingüística europea, i a vint-i-sis anys publicava els seus primers treballs sobre les lleis fonètiques (1886). El mateix any va intervenir en el Congrés Filològic d'Estocolm i va fundar, amb el noruec Western i el suec Lundell, una associació escandinava per a la millora de l'ensenyament de llengües modernes sota el nom ciceronià de «Quousque tàndem». Mentrestant, prosseguia els seus estudis lingüístics a la Universitat i es doctorà en un tema d'anglés. L'any 1893 esdevingué el primer ordinary professor d'anglés a la Universitat de Copenhaguen. Al costat de les seues preocupacions per la fonètica i per l'ensenyament d'idiomes, va sentir aviat un marcat interès per qüestions de lingüística

general, com ho demostra la seva discutida obra Progress in language (1894). El seu nom començava a ésser conegut fora de Dinamarca: l'any 1904 publica a Leipzig els Phonetische Grundfragen i l'any 1909 apareix a Heidelberg el primer dels set volums que tindria la seva monumental Modern english grammar. La creixent influència de Jespersen es nota en el fet que els deixebles de Saussure se serviren del seu Lehrbuch der Phonetik per a omplir els buits deixats per llur mestre en la matèria. L'any 1922 publica a Londres una altra de les seves obres cabdals, Language, que al cap de tres anys apareix en traducció alemanya. Novament s'ocupa de lingüística general en The philosophy of grammar (1924). L'any 1925 es jubila de la Universitat, però la seva activitat científica no cessa. L'Encyclopaedia Britannica li encarregà la redacció dels articles «Philology» i «Language». També mereixen un comentari les preocupacions de Jespersen a favor d'una llengua auxiliar internacional, que des de 1921 fins a la seva mort van ésser especialment vives: creà una llengua artificial, el No vial (1928), però com que no era un doctrinari es manifestà (1931) disposat a sacrificar-la per tal d'arribar a una entesa entre les sis llengües auxiliars més importants (Esperanto, Ido, Novo-Esperanto, Latino Sine Flexione, Occidental i Novial), car les coincidències entre elles són moltes. Jespersen s'ocupà de tants temes, que no és estrany que la seua obra, malgrat l'onada estructuralista, continuï desvetllant

interès entre els lingüistes de les escoles més diverses. Allà on trobem la contribució més interessant de Jespersen és potser en el camp gramatical, en el qual els seus encerts foren reconeguts aviat. La seva producció grama-

tical —quasi tota referida a l'anglès— és considerable : els set volums de la Modern english grammar (1909-1949), Chapters on english (1918), Growth and structure of the english language (1905), The philosophy of grammar (1924), The essentials of english grammar (1933), The system of grammar (1933), etc. Aquesta dedicació li val ja, d'entrada, un lloc molt rellevant en els estudis de gramàtica històrica de l'anglès. Però la tasca de Jespersen fou tan revolucionària que el seu interès ultrapassa el marc estricte de la llengua anglesa. No és aquest el lloc ni l'ocasió d'intentar de resumir les teories jespersianes sobre gramàtica. De tota manera, recomano vivament a tots els qui se'n preocupen que llegeixin, almenys, l'opuscle The system of grammar, que és una bona manera de deslligar-se de concepcions caduques, i, a més,

facilita la comprensió dels estudis gramaticals contemporanis (particularment les contribucions més vàlides de la gramàtica «transformacional» o «generativa»). LA LLENGUA EN LA HUMANITAT, LA NACIÓ I L'INDIVIDU —la inversió del títol català (1) respon més al contingut real del llibre— no és cap obra original en la producció jespersiana : la majoria de coses que s'hi diuen havien estat dites més o menys extensament en altres obres d'aquest autor. L'assaig fou escrit per encàrrec de l'Institut Noruec per a la Recerca Comparada en Cultura Humana, i l'escriví amb una preocupació que, tenint en compte l'època (1925), hem de qualificar de visionària. «L'investigador lingüístic i l'investigador literari —va dir en el seu comiat de càtedra aquell mateix any—, especialment aquell que pertany a les races civilitzades de la seva època, té també la tasca de combatre la terrible malaltia del nostre temps, el nacionalisme (2), que és una cosa allunyada, com d'un pol a l'altre, del patriotisme: l'essència del patriotisme és amor : amor a la terra, al poble i a la parla, i pot ben bé conjuminar-se amb l'amistat i la simpatia pels altres pobles. Però el tret essencial del nacionalisme és l'antipatia, el menyspreu, l'odi, en fi, a tot allò que és estrany, justament perquè és estrany. Bona part d'aquesta antipatia instintiva és deguda a la ignorància i desapareix a mesura que aprenem a conèixer la nació forastera. Aquí la comprensió lingüística i literària és un ajut, i una de les més nobles tasques de l'estudiant de llengües modernes és de difondre coneixement i estimació del que és millor en d'altres pobles» (SW, pp. 844-845). Els perills que denunciava Jespersen es van realitzar, en l'ordre sociolingüístic, en dos corrents de signe contrari: d'una banda, l'assimilisme, servit místicament pel nazifeixisme fins al genocidi; de l'altra, el solipsisme (és a dir, la reclusió autosuficient en la llengua pròpia), el qual, si bé és més justificable moralment que l'altra actitud pel fet d'ésser en general defensiu —per exemple el solipsisme que propugnen alguns lingüistes bascos—, no deixa d'ésser una resposta negativa. Des d'aquesta perspectiva, Jespersen

tracta els principals fets lingüístics que afecten la humanitat, la nació o l'individu. Seria inoportú de reportar les línies essencials d'aquesta obra. De tota manera, vull sotmetre a la reflexió del lector algunes qüestions. Cal fer notar, en primer lloc, que, en la seva crítica de la dicotomia saussuriana langue-parole —malgrat l'èxit que aquesta ha tingut—, Jespersen no es troba pas sol. Són molts els autors contemporanis que han posat en relleu que la tendència a l'oposició binària (llengua/parla; sincronia/diacronia, etc.) s'ha portat sovint a límits massa formalistes. Entre els qui s'han oposat a aquesta dicotomia, esmentem dos autors de diferent significació : M. Cohen

problemes del català modern ! L'anàlisi que Jespersen fa de les doctrines més corrents sobre una qüestió tan «enrabiada» i, particularment, la crítica dels criteris normalment adduïts sobre la correcció lingüística, donen als capítols V i VI de l'obra una sor-

(Pour une sociologie du langage, 1956),

que la situa entre les «nocions idealistes, apriorístiques, que impedeixen de veure ben be la realitat lingüística i social» (p. 90) ; i F. Rossi Landi (II linguaggio come lavoro e come mercato, 1968), que accepta una tripartició entre el treball lingüístic col·lectiu (llenguatge), el producte social (llengua) i l'exercici individual de la llengua (parla), però no pas una oposició entre el producte com a social i el treball com a individual (p. 13-15). Tanmateix, Jespersen potser va massa enllà quan hi insinua connexions amb els corrents del segle xIx, que veien en la llengua un «organisme». De fet, sembla oblidar una conseqüència important de la distincióel funcionament de la llengua com a «sistema» en què tots els seus elements són estructurats i s'interrelacionen. Hi ha en Saussure un aspecte fecund i és la possibilitat de passar a una lingüística autènticament general, no pas una mera «part teòrica» de les llengües indoeuropees: és aquesta base el que ha permès, per exemple, el desenvolupament de la fonologia (Trubetzkoi, Jakobson, etc.) enfront de la fonètica tradicional. Per a nosaltres, però, les qüestions més interessants són les que ocupen el centre d'atenció del llibre. Primerament, la relació entre dialecte i llengua comuna. Els països escandinaus, com nosaltres, han viscut apassionadament aquest problema, i Jespersen en dóna una visió perfectament aplicable a les nostres latituds. Un altre tema crucial és el de la llengua correcta : aquí sembla també que hagués tingut en compte els

prenent actualitat, que la fa altament saludable en les pròpies confrontacions domèstiques. I ja que parlem de confrontacions, permeteu-me que recordi a certs «fabristes» —com sol passar en tot «isme», n'hi ha que són més fabristes que Fabra—• un fet, si més no, simptomàtic: l'admiració, gens sorprenent, que el nostre gramàtic sentia per Jespersen. Per bé que són prou conegudes, citaré una vegada més les paraules de Fabra referint-s'hi: «O. Jespersen, en la seva excel·lent obreta Growth and structure of the english language, comparant l'anglès amb el francès, diu que la llengua francesa recorda un jardí francès de Lluís XIV, mentre que l'anglesa és semblant a un parc anglès, que sembla fet sense un pla definit, en el qual poden

anar per on us plagui sense por de trobar un guàrdia sever que us en privi. »E1 català de la decadència podria, llavors, ésser comparat a un bosc ple de maleses, al qual els gramàtics i bons escriptors tracten simplement de desbrossar i fer transitable (...)» (Converses filològiques, número 600).» No acabo la citació perquè el que aquí m'interessa de remarcar és l'encertada imatge de Fabra —seguint els símils botànics de Jespersen— amb la qual se'ns presenta ben conscient del fet que la llengua (la langue, vull dir, no solament la parole) existia ben «ufanosa», car són els «arbres» precisament els que defineixen l'estructura d'un «bosc». Fabra, que era intel·ligent, sabia que la brossa és fàcil de treine, si les circumstàncies històriques hi ajuden, si es

dóna —per dir-ho amb unes paraules tronades, però ben intel·ligibles— una «voluntat col·lectiva» de netejar-la. Vull destacar, finalment, l'últim capítol d'aquest assaig de Jespersen que resumeix, sempre en to divulgador, les seves preocupacions pel futur. Com a realista que era, no formula utopies: presenta els fets de llengua com són i assenyala els indicis que considera més esperançadors per a una mútua entesa entre els homes, en un món en què les alienacions lingüístiques, al costat de les altres, hagin pogut ésser superades. FRANCESC

VALLVERDÚ

(extracte del seu pròleg a l'obra) (1) L'original és Menneskehed, Nasjon og Individ i Sproget. (2) Ací és refereix al nacionalisme agressiu o assimilista.

LA LLENGUA EN LA HUMANITAT, LA NACIÓ I L'INDIVIDU conté 11 capítols i constitueix un estudi molt detallat de cadascun de llurs temes, que són:

I. II. III i IV. V. VI. VII. VIII. IX. X. XI.

Llengua i parla. Influència de l'individu. Llengua dialectal i llengua comuna. Normes de correcció. Llengua correcta i llengua bona. L'estratificació de la llengua. L'argot. La mística del llenguatge. D'altres excentricitats del llenguatge. Conclusió: elements universals.

Com es veu, tot qüestions de lingüística general, que resulten apassionants i esclaridores, sobretot per a nosaltres, donada la situació idiomàtica ï els problemes de recuperació del País Valencià, el Principat de Catalunya i les Illes Balears. S'hi cita també una important bibliografia.

DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR Preu de l'obra completa: Al comptat

11.000 ptes.

En 10 terminis de 1.150 ptes En 20 terminis de 600 ptes

11.500 ptes. 12.000 ptes.

Respostes al desafiament americà

d'Ernest

Mandel

L ALTERNATIVA SOCIALISTA

Integració obrera

Per tant, doncs, la concentració de capital a escala europea i la federació també europea que la garantiria foren un mal menor des del punt de vista dels interessos històrics dels estaments de l'Europa occidental vinculats a un salari o a una forma qualsevol de retribució. La proposta de Servan-Schreiber al moviment obrer europeu comporta, evidentment, la renúncia d'aquest als objectius històrics que li són propis, i que deixarien d'ésser actuals o bé esdevindrien, en qualsevol dels casos, irrealitzables. L'esmentada argumentació sols fóra aplicable al desenrotllament de la concentració del capital si el moviment obrer no tingués sinó l'alternativa d'escollir la menys perillosa de dues formes de concentració capitalista, sense cap possibilitat de plantejar la socialització de les grans indústries. No hi ha, doncs, cap causa objectiva que pugui induir el moviment obrer occidental a abandonar els seus fins històrics, tan actuals endavant com abans. L'economia segueix essent capitalista. La propietat privada continua explotant els treballadors. L'evolució econòmica segueix vinculada a les lleis evolutives immanents del capital. Si no fos així, tota la pugna competitiva internacional que estem descrivint, i que duu vers una concentració també internacional, resultaria incomprensible.

Darrerament van augmentant entre els ideòlegs de la tecnocràcia les veus que miren d'incitar el moviment obrer de l'Europa occidental a una major integració en l'Estat burgès precisament a través del rodeig de l'estructura supranacional de la CEE —un federalisme europeu—, al·legant, com a pretext, que això és l'única resposta efectiva a la influència creixent del capital nordamericà a l'Occident d'Europa. ServanSchreiber és el principal representant d'aquesta tesi, que ha trobat un gran ressò a França, particularment. Ja abans d'ell, però, estava àmpliament representada pel Club Jean Moulin. Els esmentats ideòlegs dirigeixen contra els representants del socialisme científic la mateixa acusació que en aquest text adrecem als partidaris de De Gaulle : l'afiançament de les premisses «antiquades» no fa sinó accelerar la marxa victoriosa del capital nord-americà a l'Occident europeu. En definitiva, llur tesi prové de l'argumentació que segueix. La concentració de capital i també la combinació internacional d'aquest són, a totes passades, inevitables a l'Europa occidental. Podríem, però, adoptar dues formes: l'absorció d'indústries europees per les Corporations dels Estats Units, o bé la constitució de nous i grans combinats europeus. En el primer cas, el control dels mitjans de producció s'esmunyiria de les mans de la població de l'Occi- Refutació de la teoria, integrista dent europeu (i, per tant, la classe trebaPer a refusar la teoria de Servan-Schreilladora de l'Europa occidental no podria ber, però, no cal ésser marxista convençut exercir ja, amb vagues, manifestacions, vo- ni portaveu de l'afaiçonament socialista de tacions, etc., la menor influència, ni tan la societat i de l'economia. sols indirecta, sobre llur administració) ; en Les idees polítiques dels tecnòcrates que l'altre cas, en canvi, hi hauria sempre la pretenen cantar al moviment obrer les depossibilitat d'un influx, indirecte almenys. lícies d'una integració contínuament pro-

gressiva en la societat burgesa contradiuen no solament els interessos històrics dels assalariats, sinó també, fins i tot, llurs conveniències immediates. El mateix Servan-Schreiber admet que, d'acord amb la seva teoria, l'Estat —i en

Si el moviment obrer arribés a seguir les proposicions d'aquests «renovadors de l'esquerra)), afavoriria així decisivament la consolidació dels seus principals adversaris de classe i es deixaria arrabassar les millors armes de defensa dels seus interessos més directes : l'autonomia sindical sobre les tarifes i el dret il·limitat de vaga. Reducció salarial

primer lloc la federació suprastatal europea— ha de fomentar sigui com sigui la constitució de grans combinats europeus de caràcter privat; aquesta és la tendència fonamental de la seva resposta al «desafiament nord-americà». Servan-Schreiber creu que s'ha de comptar en el perill d'un abús del poder econòmic d'aquests combinats colossals que el dugui al terreny polític ; i a aquesta possibilitat respon recomanant la consolidació de l'autoritat estatal. Com si en les circumstàncies d'un capitalisme monopolista l'Estat no hagués de convertir-se, a totes passades, en un instrument del poder d'aquest capital! Consolidar l'autoritat estatal sense abolir la propietat privada en el camp dels mitjans de producció no fa sinó augmentar la força dels grups decisius del gran capital. Així ho demostra ben clarament l'experiència dels darrers 35 anys, tant en els casos de Hitler i Roosevelt com en el de De Gaulle.

¿És aquesta «l'ampliació del poder dels sindicats» vagament insinuada per ServanSchreiber ? De cap manera! Una política així limitaria considerablement grans empreses, i, en canvi, Servan-Schreiber, parla precisament de llur extensió. I si els sindicats i la classe treballadora no obtenen els drets que acabem de citar, la pretesa política d'ingressos no resulta sinó un mitjà de contenció o supressió dels augments de salaris, o, fins i tot, de reducció d'aquests; tal situació duu, senzillament, a una subversió de la renda nacional, en benefici de la clase dels propietaris i en perjudici de la dels assalariats : prou ho han experimentat, i ben dolorosament, els treballadors britànics en el curs de l'administració Wilson. Això concorda perfectament, però, amb les intencions de Servan-Schreiber, que pretenen l'elevació del marge de beneficis de les grans empreses europees al nivell dels majors combinats nord-americans, cosa que sols pot aconseguir-se amb la reducció dels índex de salaris. Tal és el cavall de batalla respecte del qual tan bons desigs manifesta, amb els seus partidaris, Servan-Schreiber, que pretén d'imposar a la classe treballadora la renúncia espontània a la defensa dels interessos propis enfront dels grans combinats europeus, per tal d'afiançar així millor la posició d'aquests en la pugna competitiva amb les Corporations nord-americanes. Alternativa irreal L''establiment d'una política d'ingressos i de la consolidació corresponent del poder executiu —i de l'estatal— té així mateix uns fonaments més profunds, vinculats, en definitiva, a les condicions d'utilització del capital segons un progrés tecnològic ràpidament accelerat. L'amortizació a curt termini del capital fix requereix una planifi-

cació dels costos cada vegada més gran, i també, doncs, la dels salaris; i exigeix, a més, una socialització creixent dels costos corresponents a la investigació científicotécnica. Ambdues condicions durien a la integració o subjecció dels sindicats, a la supressió del dret de vaga, a una adequació creixent de la societat i a una consolidació de l'Estat si els assalariats estiguessin disposats a satisfer de bona gana el preu social d'aquesta evolució amb periòdiques manques de feina i un augment de la inflació, de la impossibilitat de satisfer necessitats creades, de la intensitat de treball, de l'enervació, de la desesperança. Tot això resulta molt dubtós, però; i, així, l'oposició inevitablement progressiva al neocapitalisme pot transformar-se en punt de partida d'una política socialista. Sigui com sigui, no cal pensar, per això, que el moviment obrer de l'Europa occidental pot resignar-se a observar d'una manera passiva el desenrotllament de la combinació i la fusió internacionals de capital, i a limitar els seus objectius al camp purament defensiu de la protecció dels ingressos reals i dels llocs de treball. Aquesta alternativa sindicalista és tan poc real com la tecnocràcia, almenys des del punt de vista de la classe treballadora. La superproducció

L'/«ona llarga» de tònica expansiva està ja declinant. Pels països industrialitzats de l'Occident va estenent-se l'«ona llarga» d'un desenrotllament econòmic molt més pausat. El nombre creixent de sectors industrials on predomina una capacitat de producció no totalment explotada manifesta la incapacitat del sistema capitalista de producció per a resoldre el problema històric de la superproducció. Aquesta, en les condicions del capitalisme monopolista «organitzat», ha quedat senzillament limitada a supercapacitat, forma en la qual tampoc no deixa d'influir en el ritme del desenrotllament econòmic. Per altra part, la nova revolució industrial exercirà en el futur els seus efectes revulsius no sols respecte dels llocs de treball sinó també en el volum i la composició dels totals produïts, en les relacions entre el consum individual i el social, i en les condicions de multiplicació de la capacitat de treball.

Els socialistes han cregut sempre que la societat capitalista és, a més d'injusta, irracional. Aquesta irracionalitat queda manifestada especialment en l'enorme dissipació de capacitat humana de treball i de mitjans mecànics de producció deguda a la manca de feina, a la guerra i al desequilibri en l'estructura dels ingressos i de la propietat. Així anaven les coses ja abans, però així també segueixen ara, per tal com de cap manera no ha disminuït el volum d'aquest malbaratament. Tal dissipació clàssica del capitalisme queda ampliada avui amb una nova forma de malbaratament que en els anys i dècades pròxims anirà adoptant-ne d'altres cada vegada més desastroses. El capitalisme malgasta recursos no sols perquè «no» ocupa treballadors i màquines, sinó també perquè els ocupa «irracionalment», augmentant així encara més la dissipació esmentada. A mesura que la capacitat de producció de la gran indústria totalment o en part automatitzada augmenta desmesuradament, creix també més i més la dificultat de realitzar la plus-vàlua corresponent als articles produïts, i augmenten així mateix d'una manera progressiva les despeses de distribució i venda, que ja normalment incrementen els costos de producció pròpiament dits; i en la mateixa proporció creix el volum de productes inútils o expressament deficients, destinats a evitar interrupcions en el funcionament de la producció. «Societat del superflu»

Quan els autors influïts per idees burgeses i prejudicis d'economia de mercat parlen d'una «societat del superflu» s'imaginen literalment un ordre social on cada patrimoni familiar comptarà amb deu frigorífics. I,'enorme increment de la massa de productes va acompanyada forçosament d'una frustració i una atròfia humanes cada vegada més grans. I això, en primer lloc, en el mateix treballador, sotmès en endavant al domini de raons particulars de l'empresa que no corresponen a la dignitat de l'home ni al desenrotllament de la personalitat, i molt menys encara a l'explotació productiva de la seva capacitat creadora. Quan vagi augmentant el nombre dels treballadors amb estudis secundaris i fins i tot superiors complerts —tendència cada vegada més in-

tensa en l'evolució de la tècnica—, l'esmentada contradicció serà tant més absurda que fins esdevindrà explosiva. Actitud de les forces productores

Les forces productores modernes, doncs, no sols aspiren a superar els límits de l'Estat nacionalista i de la propietat privada :

La citada contradicció presenta un doble aspecte. Per una part, és de caràcter «econòmic», ja que el nombre creixent dels sectors de consum en els països més industrialitzats, on es manifesten fenòmens de saturació i superfluïtat relatives, condueix evidentment ad absurdum l'economia de mercat. Per l'altra, es manifesta «social», perquè la consolidació de l'estructura autoritària de l'empresa per causa de l'automatització creixent provoca una reacció contrària, deguda sobretot al millorament de la formació dels assalariats. Si admetem la realitat d'una indústria plenament automatitzada, possibilitat que els pronosticadors consideren viable cap al final del segle present, les citades contradiccions assoliran aleshores un punt culminant, i tant els treballadors manuals com els intel·lectuals hauran d'escollir en el marc del següent dilema : o bé autoritat creixent en la indústria, l'economia i la societat, pèrdua progressiva dels últims drets democràtics i de les darreres posicions de l'autodeterminació individual, i, unida a l'increment de la programació econòmica, una amalgama d'economia anàrquica de mercat i despotisme burocràtic, o bé solució de la contradicció a través d'una planificació socialista orientada a la satisfacció de les necessitats i erigida sobre un sistema efectiu d'autoadministració obrera democràtic i centralitzat. L'alternativa socialista

volen també alliberar-se de les cadenes de les condicions capitalistes de producció i usurpació. L,a tècnica contemporània, la cibernètica i l'energia nuclear requereixen una associació de productors i consumidors planejada conscientment i fonamentada en una autonomia obsoluta. Una democràcia econòmica efectiva comporta un sistema econòmic on la composició del conjunt de la producció, la tendència de les inversions, la durada del temps de treball i l'amplitud de les limitacions del consum que ha de suportar cada un dels nivells socials siguin determinades mitjançant una discussió democràtica i la decisió majoritària dels propis interessats, no pas al marge d'aquests, per un mercat utòpic, una dictadura de magnats industrials i bancaris o un equip polític que pretén saber-ho tot.

La transcendència d'aquesta alternativa socialista en la discussió relativa a la competència Europa Nord-Amèrica resideix en la profunda contradicció existent entre les dues formes de la concentració internacional de capital —la combinació intereuropea i la unió de capital europeu i nord-americà amb predomini d'aquest darrer— i les exigències de la tècnica moderna, de la defensa i el desenrotllament de la llibertat personal, i de la humanització de l'economia i la societat. Alguns economistes polítics burgesos ens diuen fredament que dintre de pocs anys el conjunt de l'economia occidental estarà dominat per 300 grans combinats. A això responem que a tal concentració de poder econòmic en poques mans preferim el control conscient i democràtic d'aquesta economia a través dels productors associats, capaços d'explotar al màxim les possibili-

tats de la tècnica més moderna mitjançant la socialització de les grans empreses i un pla centralitzat d'inversions. El «desafiament nord-americà», significa potser que l'Europa occidental ha esdevingut ja incapaç de trobar el camí vers el socialisme? Per a fonamentar aquesta suposició, Servan-Schreiber i Bruclain han de partir de la següent hipòtesi: la socialització de les grans empreses de l'Occident europeu no faria sinó accelerar l'èxode de tècnics i científics vers els Estats Units, i augmentaria, per tant, el desequilibri tecnològic existent entre l'Europa occidental i l'Amèrica del Nord. Tal hipòtesi prové de la misantrópica premissa segons la qual els intel·lectuals contemporanis decideixen l'elecció del lloc de treball guiats exclusivament per motius pecuniaris. Considerem massa pessimista aquesta opinió; així ho confirmen els èxits parcialment considerables obtinguts per la Unió Soviètica en el camp de la investigació. No obstant això, encara que l'esmentada opinió pessimista resultés aplicable als científics dels nostres dies, una Europa socialista comptaria amb avantatges, que li permetrien l'eliminació del retard tecnològic respecte dels Estats Units i fins el retorn al primer lloc de la ciència i la tècnica. Per una part, l'estructura social i econòmica present de l'Europa occidental manté allunyat de l'ensenyament superior el 98 % dels fills de la classe obrera de la Gran Bretanya i de la República Federal d'Alemanya, proporció que a França, Suècia i Bèlgica oscil·la encara entre el 90 i el 95 %. Una profunda transformació de la societat, unida a una planificació econòmica més racional i a una limitació radical de les despeses d'armament, possibilitaria, en poc temps, l'accés del 30 al 40 % dels fills d'obrers a l'ensenyament superior. Això crearia un potencial de progrés i renovació tecnològics que en el marc d'un ambient democràtico-socialista superaria en molt les possibilitats de desenrotllament del «capitalisme organitzat». Per altra part, la investigació científicotecnológica nord-americana va debilitant-se per causa de la progressiva limitació dels seus objectius («militars» en una proporció creixent). Encara avui, Europa es mostra superior en el camp de la investigació «pura» o bàsica. Aquesta, però, rendeix a llarg ter-

mini els màxims dividends quant a les innovacions tècniques. En una societat que tingués com a fonaments l'autodeterminació i una àmplia democràcia efectiva (amb contingut, doncs), les possibilitats de l'esmentada investigació «pura» no podrien ni comparar-se amb les d'una economia com la nord-americana, orientada vers el guany. La conveniència d'una «comunitat tecnològica» amb la Unió Soviètica i els altres Estats del bloc oriental, formulada amb insistència per Lord Chalfont, podria representar una solució fins que la nova generació d'«intel·lectuals socialistes» hagués desplegat totes les seves possibilitats. A més, una Europa socialista comptaria, fins i tot respecte dels països del «Tercer Món», amb unes oportunitats de col·laboració i d'aliança que el capitalisme imperialista mai no podria assolir. En tant que vinculat en l'aspecte tàctic a la pugna competitiva entre l'Europa occidental i els Estats Units, el moviment obrer socialista no hauria d'oblidar que, en definitiva, el capitalisme és el «cavall de Troia» dels EUA a l'Occident europeu. Al capdavall, aquest capitalisme no ens deixa sinó l'elecció entre la submissió directa al capital nord-americà o la indirecta als mètodes, obra d'aquest, de direcció de masses i de progressiva alienació dels treballadors amb el pretext d'una major eficiència en la pugna competitiva contra el capital dels Estats Units. Davant d'aquest doble risc immediat de «nord-americanització», la socialització és, en definitiva, l'únic remei viable. Les possibilitats objectives prou hi són. Una posició mental lògica i una actuació del moviment obrer i dels seus capdavanters dirigida pedagògicament i a través d'un exemple actiu poden establir també les condicions prèvies subjectives en la massa dels assalariats, que actualment comprèn més del 80 % de la població de l'Europa occidental. A això cal afegir, finalment, una condició complementària : la definitiva concentració de la voluntat política de tots els socialistes no en objectius parcials, sinó en l'acompliment de llur deure en el desenrotllament de tot el socialisme. ERNEST MANDEL (Del llibre «Procés al desafiament americà».) (1)

Títol nostre.

MILLOREM EL LLENGUATGE

Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació.

d'ENRIC VALOR

En l'actual número

LA VEU OBLIGATIVA DELS VERBS Per a indicar l'obligació (o necessitat) en què es troba un subjecte determinat o indeterminat, de realitzar l'acció verbal, s'usa la «veu obligativa», que és una combinació de mots o perífrasi diferent d'uns idiomes a altres. En el nostre té dues formes: obligativa personal i obligativa impersonal. L'obligativa personal Aquesta es forma amb el verb HAVER seguit de la preposició DE. Exemples: —Ell havia de tornar prompte. —Vaig haver de buscar-lo per tot el poble. En castellà poden usar-se, amb el mateix valor i correcció, les dues combinacions següents: «tener que» o «haber de» (aquesta darrera, com es veu, semblant a la nostra). Exemples: —«El tenía que volver pronto», o «El había de volver pronto». Però en la nostra llengua «tenir que» (o «tindré que») és incorrecte, encara que, per influència castellana, es sent dir bastant a certes comarques. Aquesta perffrasi incorrecta no figura en la nostra literatura clàssica, no apareix, en el llenguatge parlat, fins a època recent, i és curosament evitada en la literatura actual de totes les regions. En concurrència amb la forma correcta HAVER DE, s'admet en el parlar popular correcte i en escrits d'aquest caire, la combinació TENIR DE (o TINDRÉ DE), que ja apareix en els clàssics. Exemple: —Si vull trobar-los, tinc d'arribar al despatx abans de deu. L'obligativa impersonal Quan no hi ha subjecte determinat de l'acció verbal obligada, s'utilitza un verb propi, CALDRE,

que no té equivalent en el castellà, el qual hi ha d'emprar perífrasis aproximades com «ser preciso», «ser necesario», o «haber que». Exemples: —Cal ser forts per a aquella mena de treball. —En aquest cas, caldrà que hi aneu tots. Davant un infinitiu, el castellà prefereix la perífrasi «haber que» («hay que», «había que», «habrá que», etc.). Però aqueixa construcció és per a nosaltres un greu barbarisme. No podem dir «Hi ha que» treballar, «Hi ha que» dinar en jorn i frases semblants, sense cometre incorrecció lingüística. Cal treballar. Cal dinar en jorn, etc., és correctíssim, i ben nostre, des dels primers segles de la llengua fins avui. T a n m a t e i x , p o d e m construir legítimament l'obligativa impersonal, davant infinitiu, amb el verb HAVER precedit del pronom personal ES o bé del pronom HOM (construcció aquesta darrera, a hores d'ara, d'ús purament literari a la major part del domini lingüístic català-valenciàbalear). Exemples correctes: —S'ha de ser forts per a aquella mena de treball. —S'ha de treballar molt. —Hom ha de ser fort per a aquella mena de treball. —Hom ha de treballar molt. Noteu que, amb HOM, la frase té sempre un sentit singular. Resum No emprarem mai la combinació «tenir que» (o «tindre que») en l'obligativa personal, ni usarem «hi ha que, hi havia que», etc., en la impersonal. No és mal «tinc que anar», sinó he d'anar o haig d'anar, cal anar, s'ha d'anar o hom ha d'anar..., etc.

Una manera d'ajudar al redreçament cultural del nostre poble: propagar G O R G

TAULA de Novetats

Tristos tròpics

De Claude Lévi-Strauss, investigador, explorador, etnòleg. Col·lecció TEXTOS. Editorial Anagrama. Barcelona, 1969. 439 pàgines (edició luxosa). Preu: 400 ptes.

Claude Lévi-Strauss és reconegut arreu com el representant màxim de l'estructuralisme. La seua obra, una de les més importants del pensament contemporani, aconsegueix de conciliar, implícitament si més no, la simple aplicació d'un mètode d'investigació —l'activitat estructuralista— amb la formulació d'un pensament que planteja un enigma filosòfic,inevitablement i seductorament relacionat, és clar, amb el mètode de què se serveix. No en va havia cursat estudis de filosofia abans de dedicar-se a la investigació etnológica, i no en va, tampoc, es confesa deutor, sobretot, de Marx i Freud. TRISTOS TRÒPICS és més que un llibre de viatges. A través d'un seguit d'experiències viscudes i, sobretot, a través d'una autobiografia intel·lectual, Lévi-Strauss assaja de donar resposta a tot d'interrogants: per què i com s'esdevé etnòleg?, de quina manera s'integren les aventures de l'explorador i les experiències del savi? Però hi ha més encara. Mitjançant el contacte amb societats primitives, d'Amèrica del Sud, sobretot, i d'Àsia, Lévi-Strauss s'obliga i ens obliga a una confrontació amb estadis de la humanitat, que necessàriament ens porten a repensar la validesa objectiva de les estructures de la nostra societat i la influència, actual i futura, que sobre nosaltres exerceixen esquemes, actituds i costums, que condicionen la nostra existència individual i col·lectiva.

El capitalisme monopolista De P. A. Baran i P. M. Sweezy, economistes. Col·lecció TEXTOS. Editorial A n a g r a m a . Barcelona, 1969. 412 pàgines (edició luxosa). Preu: 250 ptes.

El CAPITALISME MONOPOLISTA fou editat, per primera vegada, per «Monthly Review Press», a Nova-York, l'any 1966, sota el títol de «Monopoly Capital - An Essay on the American Econòmic and Social Order». En acurada traducció de Ricard Torrens, Editorial Anagrama ens presenta, també per primera vegada, aquesta obra, en la nostra llengua.

Baran i Sweezy, dos dels economistes més importants d'aquest segle, varen unir els seus esforços durant deu anys per a efectuar, amb el CAPITALISME MONOPOLISTA, una anàlisi del capitalisme actual, a partir del concepte d'excedent econòmic, que quedarà com un clàssic de l'economia política. El caràcter revolucionari del seu estudi resideix en la constatació que han desaparegut les condicions de lliure competència, punt de partida de la teoria econòmica de Marx, i que la unitat típica d'avui, l'empresa gegant, posseeix els atributs que abans es consideraven exclusius dels monopolis. Si volem entendre el capitalisme en la seua fase monopolista, diuen, no podem prescindnir del monopoli ni podem introduir-lo com un simple factor modificant; hem de situar-lo al centre del nostre esforç analític. No es limiten solament a l'estudi econòmic del problema, sinó que n'estudien també les conseqüències sociològiques, subratllant el caràcter irracional d'una societat que, amb capacitat tècnica i productiva per a satisfer les necessitats de tots els seus membres, dirigeix aquesta capacitat cap a objectius que amenacen l'existència humana. Baran i Sweezy argumenten que aquesta societat només pot salvar-se destruint el sistema del capitalisme monopolista i, ja que el proletariat industrial dels països desenvolupats ha deixat de representar una força de contestació radical, aquesta salvació ha de venir de la lluita dels pobles subdesenvolupats contra l'imperialisme, i de la revolta del negres americans.

L. Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya De F. Engels. Col·lecció L'ESCORPÍ. Edicions 62. Barcelona, 1970. 92 pàgines. Preu: 50 ptes.

Aquesta obra ens dóna la crítica del pensament filosòfic premarxista —de Hegel a Feuerbach— feta amb l'acerada perspicàcia que tant admirem en Friedrich Engels. Es tracta del complement indispensable de LA IDEOLOGIA ALEMANYA, de què ja donàrem l'oportuna nota bibliogràfica al núm. 5 de GORG. En la Introducció, escrita a Londres el 21 de febrer de 1888, Engels, després de diverses i interessants consideracions sobre el pensament marxià com a enllaç de la filosofia hegeliana amb la seua concepció, diu: «Em semblà que s'imposava cada vegada més la necessitat d'una exposició succinta i sistemàtica de les nostres relacions amb la filosofia hegeliana, de la forma com vàrem sortir-ne i com vàrem separar-nos-en. I també em semblà que teníem encara pendent un deute d'honor en reconèixer plenament la influència que, sobre cap altra filosofia hegeliana, exercí Feuerbach sobre nosaltres durant la nostra època d'efervescència. Em vaig donar així bona pressa d'acceptar l'avinentesa que m'oferia la redacció de la "Die Neue Zeit", que em pregava d'escriure una crítica del llibre de Starcke sobre Feuerbach. El meu treball fou publicat en els fascicles 4 i 5 de l'any 1886 d'aquella revista i apareix aquí, després de revisió, en edició separada.»

Vocabulari valencià-castellà De Francesc Ferrer Factor, valencià, autor de diverses obres lexicogràfiques.

Es tracta d'un volum de 13 x 19 i 566 pàgines de text, pulcrament editat, relligat en tapes plastificades, que conté 49.500 mots de l'idioma amb les equivalències castellanes. Cada vocable duu la indicació de la seua categoria gramatical (nom substantiu, adjectiu, verb, etc.) expressada en l'abreviatura usual. En els articles que ho requereixen, figuren diverses traduccions castellanes corresponents a les diverses accepcions o matisos que abasten els mots. Respecte d'altres vocabularis anteriors, fins i tot del mateix autor, es remarca en aquest un augment important del cabal lèxic utilitzat, per la inclusió de gran nombre de mots que encara no figuren en el Diccionari General i que, tanmateix, presenten un ús secular en els clàssics i una gran vitalitat actual en la llengua oral i àdhuc escrita del País Valencià. Quant al títol de l'obra, llegim en el pròleg, de l'autor mateix: «La confederació catalano-aragonesa era una agrupació de regnes autònoms units en la persona del monarca. No tenia capital de dret, però de fet era Barcelona qui exercia la capitalitat. En el segle XV, l'expansió de la confederació es va desplaçar cap a Itàlia i, llavors, fou València el centre intel·lectual i econòmic. Demogràficament València era, aleshores, una ciutat més gran que Barcelona, i els valencians del segle XV, conscients de llur superioritat, es plaïen d'anomenar "valenciana" la llengua heretada dels conquistadors i repobladors del Principat. La constitució de València com a regne separat i el fet d'haver assolit al segle XV la capitalitat de fet, van fer que molts valencians es ressistissen a admetre el nom de conjunt "catalana" i anomenassen "valenciana" la llengua del País. Una tendència localista que s'ha manifestat també a Alacant, Mallorca, Menorca, on s'ha pretés d'anomenar "alacantí", "mallorquí", "menorquí" el parlar comú. Casos paral·lels es produeixen a les repúbliques americanes, on no és difícil de trobar qui diu que no parla "castellà" sinó "argentí" o "mexicà". »Els particularismes no condueixen a res constructiu, són una visió restringida del problema que no aporten solucions generals. I ens interessa una solució general. Hem de superar totes les petites coses que ens divideixen i vencerem fins aconseguir una unitat de criteris que ens porte a una plena comprensió dels pobles que hem estat sempre una unitat ètnica i lingüística. »EI poble valencià, de molts anys ençà, ha estat treballat per superiors criteris impositius que li han fet creure, com deia ja Jaume Roig, "del cel paella". No admet la denominació "catalana" per a designar la llengua que parla, i denomina "valenciana" la peculiar forma d'expressar-se en llengua "catalana". Sense la denominació de "valenciana" a la portada del llibre no s'empassa la píndola d'una normalització lexicogràfica i ortogràfica. I la píndola ha d'estar voltada de matèria agradosa per tal que no resulte revulsiva. Aquesta és la raó, i no altra, del gentilici denominatiu de la portada. Afortunadament els universitaris i la gent culta no lligada a interessos estranys no refusen la denominació escaient i es va creant a poc a poc un clima de reconeixement d'uns fets històrics i lingüístics innegables que crearen la nostra personalitat».

Miniatura Disc de «Concèntric», per Pau Riba, Albert Batiste, Sisa i El Cachas. Preu: 115 ptes.

«1969 ha estat l'any de la descoberta de la música " p o p " en la nostra llengua. Fins aleshores, la cançó catalana, valenciana i balear, allò que s'anomenava tot plegat "nova cançó", havia servit només que per a oir; a ningú no li passava pel cap que es podia ballar amb acompanyament de música en la nostra llengua. Però heus ací que, de sobte, apareixen una sèrie de gent, la major part provinents del desfet "Grup de Folk" de Barcelona, que es dediquen a fer música "pop", i així naix el "pop català". Ara Concèntric ha recollit en un disc E. P. els més representatius d'aquesta nova tendència de la nostra música: Pau Riba, Albert Batiste, Sisa i El Cachas (ex-component de "La Tràgala"). »EI disc porta el nom de MINIATURA (el primer disc dels conqueridors de Venus, el planeta calent); la presentació és molt original: el disc va dins una bossa de plàstic i porta uns retallables per a passar l'estona, que es donen gratis i sense cap compromís, com és avui moda a quasi tots els productes de la societas de consum. La primera cançó es diu "Miniatures": és la d'El Cachas. Sentint-la hom no sap si es troba oint música índia, un conjunt "underground" o bé El Cachas se'ns està burlant. La segona cançó és la del Sisa; porta el llarg títol "El trist i desconsolat enterrament de la meva esposa", i té també una llarga lletra. Potser Sisa ha volgut fer-hi una crítica dels enterraments convertits avui en un acte social més. Té una bona melodia. La cara segona del disc ens porta en primer lloc la veu d'Albert Batiste cantant "Noia (queda't amb m i ) " ; la lletra d'aquesta cançó és curta i repeteix que, a la joventut, ens tenen enganyats en alguns aspectes... La música n'és apta per a ballar; la cançó acaba sobtadament. A l'últim, tanca el disc Pau Riba, el més representatiu dels nostres "pops", que ens canta "Al matí just a trenc d'alba". Potser és la millor cançó del disc, musicalment; tots sabem com és de bo, com a músic. Pau Riba, i, a més a més, en aquesta cançó és acompanyat per Toti, un dels millors guitarristes joves catalans. »En fi, un disc interessant per a la normalització de la nostra llengua a tots els ambients musicals, puix que els nostres discs ens han de servir també per a ballar sentint-los en les discoteques. Hem de passar de l'època del xicot que cantava amb la seua guitarra per a un públic fidel, als conjunts moderns cantant en el nostre idioma per a la joventut " p o p " de tot el País.» (Comentari de R. Esteve.)

DICCIONARI BIOGRÀFIC Albertí, editor Informació i venda: GORG - Colom, 58 • València-4

Devocionari verdaguerià Selecció i classificació de poesies religioses de Mn. Jacint Verdaguer, feta per Montserrat Roca i Baltà, del magisteri municipal.

Heus ací, estimat lector, un bon llibre. No un llibret com modestament l'anomena la recollidora d'aquest florilegi religiós, la mestra Montserrat Roca; dic llibre; perquè la tria conté les poesies de la més alta volada aconseguida pel més gran poeta místic de la nostra terra. Prou i tot palesa Montserrat la seua sensibilitat femenina i el gust de la seua ànima, xopa d'espiritualitat i amor a Déu. El DEVOCIONARI VERDAGUERIÀ us serà molt profitós en aquests temps de materialisme «a tota ultrança» i de «societat de consum». Llegiu, cada dia, una poesia d'aquest breviari celestial on ressona la veu divina; «mes ara, ai Déu!, qui en sap? Ja el món no en coneix cap, de veu divina, i els càntics de Jesús ja no t'alegren pus, oh terra impia» (Mn. Costa i Llovera).

Apeixeu-vos, com els israelites al desert, d'aquest mannà, quotidie, cada dia, mentre peregrineu fins a arribar a la nostra terra de promissió; hi trobareu el gorg on podreu rentar-vos de tanta misèria, incomprensió i de tants i tants mitjans «de pressió» que ens envolten. (Comentari de Vicent Sorribes, prv.)

Nomenclàtor geogràfic del País Valencià Editat per PROMOCIONS CULTURALS, S. A., de València, el 17 d'abril de l'any actual.

Al present, sovintegen estudis geogràfics en el més ampli sentit del mot, sobre les terres que constitueixen el País Valencià. Amb lleugeres variants, van sorgint divisions regionals i comarcals que tendeixen a resoldre el problema de l'ordenació geogràfica de les terres valencianes, cosa que donarà pas a l'estructuració, redacció i publicació, més avant, d'una bona, àmplia i necessària Geografia General del país. Tenim el gust de donar tot seguit transcripció de la introducció del NOMENCLÀTOR, on s'analitzen els objectius i dificultats de la qüestió: El problema de la «divisió comarcal» encara no ha tingut, al Pals Valencià, una solució plenament satisfactòria. La insuficiència del criteri popular, d'una banda, i la varietat dels criteris diguem-ne tècnics, de l'altra, han impedit que s'haja pogut arribar a una fórmula vàlida, acceptable per tothom, i útil a efectes pràctics. La tradició del poble respon, sens dubte, a unes realitats òbvies («la Marina», «la Plana», «la Ribera», «el Maestrat», etc.).

però no les delimita com cal, ni sempre s'ajusta a les perspectives de la vida actual. Els estudis comarcalistes, pel seu cantó, solen basar-se en premisses de caràcter parcial, geogràfiques o històriques, etnogràfiques o econòmiques, que si bé coincideixen en el fons, també discrepen en el detall i en l'eficàcia. Hi convenia, per tant, arriscar-se a una nova temptativa, més pragmàtica i més congruent amb el «fet humà» tal com el configuren les relacions de cada dia. Això, naturalment, obligava a prendre en consideració tant els factors tradicionals com els tècnics: però, alhora, induïa a subordinar-los a la vigència d'unes condicions immediates o virtuals, lligades a les necessitats d'avui i a les possibilitats del futur. Ací presentem el resultat d'aquest propòsit. Deixarem per a un altre lloc l'exposició circumstanciada del mètode emprat en el treball, així com la justificació dels casos concrets que podrien semblar discutibles. El nostre objectiu, ara, és simplement posar a l'abast del públic les conclusions dels especialistes que s'hi han ocupat. De fet, aquestes conclusions ja han aconseguit una àmplia circulació a través de llibres, de revistes, d'articles d'enciclopèdia, i són aplicades habitualment per un sector molt destacat i ben nombrós d'investigadors i de publicistes. Només faltava «promulgar-les» d'una manera més o menys formal i propagar-ne l'ús a tots els nivells possibles. I això intentem amb el present opuscle. En les planes que segueixen, el lector trobarà l'esquema de la divisió establida: les «comarques» agrupades en «regions», i cada «comarca» amb la llista dels municipis que comprén. Hi farem, però, uns quants advertiments previs, per eixir al pas d'objeccions elementals i previsibles: • Per raons ben fàcils d'entendre, la unitat territorial adoptada com a punt de partida és el «terme municipal», en la seua més estricta accepció administrativa. De vegades, el «terme municipal» abraça un espai poc coherent, des de l'angle de la geografia, de l'idioma o de les relacions de mercat i de comunicació. Tanmateix, és una «dada» ineludible, ara per ara. • Han estat respectades, amb escasses excepcions, les línies de «frontera» provincials, encara que en més d'una ocasió aquests límits tallen pel mig zones d'identitat físiogràfica 0 socioeconómica clara. S'ha procurat, igualment, mantenir fins al màxim una altra «frontera», la lingüística, que en alguns llocs, de tan sinuosa, planteja situacions una mica estranyes. Els motius que aconsellaven tot això són d'una absoluta evidència. • El designi de confirmar la comarca en el seu paper d'entitat «viable» a escala civil, i de coordinar el conjunt en una expectativa homogènia i dinàmica, exigia buscar un equilibri quant a l'extensió de superfície i quant al volum d'habitants. Calia descartar les «microcomarques» («la Valldigna», «la Tinença de Benifassà», «la Foia de Castalla», etc.), per més personalitat que tinguessen, geogràfica, històrica o filològica; calia, també, desdoblar les «macrocomarques» tradicionals («el Maestrat», en «l'Alt Maestrat» i «el Baix Maestrat»; «la Marina», en «la Marina Alta» i «la Marina Baixa», etc.). L'equilibri al·ludit havia de ser aproximatiu; però, en la mesura que resultava factible, s'ha tendit a obtenir-lo. Consideració a part mereix el tema de la nomenclatura. Fonamentalment, s'han conservat els topònims consagrats per la història i pels tractes quotidians de la gent. Això no obstant, en un parell de casos, o pocs més, ha convingut d'estendre un nom geogràficament restringit («la Safor», «la Costera», etc.), a fi d'integrar-hi subcomarques o microcomarques incloses en la unitat superior. Quan el nom generalitzat de la comarca conté el de la seua ciutat capital («els Ports de Morella», «l'Horta de València», «el Camp d'Elx», etc.), s'ha evitat l'homonímia per un procediment o altre. Cada substitució («la Safor» per «l'Horta de Gandia»; «els Ports» per «els Ports de Morella»; «el Baix Vinalopó», per «el Camp d'Elx»; «el Camp de Túria» per «el Camp de Llíria»; «l'Alcoià», per allò que Muntaner deia «la Canal d'Alcoi», etc.), ha estat conseqüència d'àrdues i ben sospesades deliberacions. De moment, diferim les puntualitzacions corresponents a cada comarca, en espera de poder-les explanar minuciosament en una altra oportunitat. Remarquem, en última instància, que la comarca no és el «nom», sinó la terra i els homes que hi fan la seua vida. El nom ha d'ajudar-nos a entendre'ns, i res més. Interessa subratllar, per fi, que, per damunt de qualsevol sospita de vel·leïtats «diferencialistes», la nostra divisió comarcal concorda amb l'experiència del poble, i així mateix amb les hipòtesis dels estudiosos, tant els clàssics (Viciana, Escolano, Cavanilles) com els moderns (Llorente, Mateu i Llopis, Beüt, Sanchis Guarner, Querol, Cano Marquès, López Gómez, Rosselló, etc.). Al capdavall, la realitat s'hi imposa. I una «comarca» —en el sentit que ara importa— és clara, claríssima, en la seua localització central, de nucli d'irradiació i de concentració humanes, mentre que es revela discutible en la seua perifèria. En el fons, totes les discrepàncies, a l'hora de fixar les àrees comarcals valencianes, es redueixen als límits indecisos, sempre fluctuants, o quasi sempre.

Observació: GORG enviarà gratuïtament un exemplar d'aquest nomenclàtor a cada subscriptor que ens ho demane.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

Diàleg

Entrevista amb Francesc Ferrer Pastor, lexicògraf i gramàtic, autor de diverses obres lexicogràfiques importants per a la difusió i conreu del nostre idioma, entre les quals ha destacat pel seu abast el DICCIONARI DE LA RIMA.

En la Taula de Novetats del present número de GORG, hem donat compte de l'aparició del darrer recull lexicogràfic d'aquest escriptor —el titulat VOCABULARI VALENCIÀ-CASTELLÀ. Com sempre que entrevistem un dels nostres autors, ara també ho fem per considerar-ho de molt interés per als lectors. Cal que el nostre poble conega els homes que l'estimen i que, moltes vegades calladament i sempre d'una manera meritòria, el serveixen conreant el seu patrimoni cultural. Francesc Ferrer Pastor, home modest, home laboriós dedicat pacientment a la recerca i ordenació del nostre tresor lexicogràfic en excel·lents obres de divulgació, mereix sobradament l'atenció que ara li dedica la nostra revista. El trobem al seu taller d'impressor, i comencem ben aviat les nostres preguntes:

—Quina causa o quin origen tenen les seues preocupacions lingüístiques? —Per raons de naixença i de Llinatge i per una estima natural, pròpia de tota persona, al lloc i a la pàtria on un és nat, he sentit sempre la preocupació de la nostra personalitat i el desig de mantenir-la.

—Però això és propi de tots. ¿No hi haurà alguna cosa, alguna raó concreta que l'haja llançat a lluitar per la defensa de l'idioma?

—Efectivament. Una n'hi ha i important. Jo pertanyia a una unitat valenciana que lluitava en la nostra guerra civil a la

part nacional. I en entrar a les terres valencianes, les organitzacions de propaganda ompliren les parets d'uns slogans que deien: «Si eres español, habla español». Cada vegada que en veia un, restava perplex i em preguntava : «Això vol dir que si parle la meua llengua, l'idioma que Déu em donà, no sóc espanyol ?». I pensava : «¿Qui té raó, Déu o els hòmens?». La meua consciència em responia : «Déu». Aquesta és la raó per la qual el meu esperit em llançava al goig de la nostra paraula i a la lluita per defensar-la.

llengua autòctona. La joventut del País se'n preocupa, i la de la capital, a la qual en molta part li és negada la llengua pròpia en la seua infantesa, reacciona favorablement i parla la llengua del País en adonarse de la irrenunciabilitat d'aquest tresor propi. —La nova llei d'Educació sembla que reconeixerà el dret dels pobles hispànics peninsulars a rebre l'ensenyament de les llengües naturals de cadascun d'ells. Què li sembla aquesta obertura?

—Home, el dret sempre l'hem tingut. El reconeixement oficial bo és que arribe. No conec amb detall la dita llei, però sembla que va essent hora d'agafar el bou per les banyes i, valentment, el poble deu exigir i els governants implantar l'obligatorietat —No, no he tingut la sort de nàixer en de l'ensenyament de la llengua, de la hisuna família benestant. El meu pare va morir tòria i de la literatura de tots els pobles abans de nàixer jo. Com que la seguretat hispànics peninsulars. La cultura d'un estat social no existia vaig haver de ser asilat als no és sols la creada per un dels pobles que sis anys a l'Asil Romero de València. Allí, el formen, és la creada per tots els pobles ho reconec públicament, vaig adquirir una que el conjuntaren. Coneguem Cervantes i cultura desacostumada en els xiquets dels no deixem de banda Joanot Martorell. La anys vints. Això fou la base. Després, l'es- gent que sap qui fou Lope de Vega cal que tudi autodidacte i la meua professió de sàpia també que existí Àusias March. I sense corrector de proves durant vint-i-cinc anys establir comparacions, posem Quevedo i als diaris «Jornada», «Levante» i «Las Pro- Bernat i Baldo vi. Crec que fou Laín Envincias», han estat una experiència que han tralgo qui va dir que no es pot considerar un espanyol com a persona culta si almenys fet possible el domini de la lexicografia. no és capaç de llegir i entendre la cultura dels altres pobles peninsulars. Si no ho ha —Amb aquest nou vocabulari que acaba dit Laín Entralgo, és igual: ho dic jo. de publicar i que ressenyem en la Taula de Novetats de GORG, quantes obres de ca—Una qüestió sempre viva. Quina és la ràcter lexicogràfic porta publicades? llengua del País Valencià i quina deu ser —Cinc ja. La primera, el «Diccionari de la seua denominació? la Rima», publicat per fascicles i acabat —La pregunta té, amic, «mala cara». l'any 1956 amb la col·laboració de Josep Giner. Una aventura editorial sense mitjans Són molts els valencians que estan conveneconòmics, que es va resoldre bé. Després el çuts que la nostra llengua és diferent de la «Vocabulari Valencià-Castellà», l'any 1960. dels altres pobles de l'antiga Confederació, L'any 1966, un «Vocabulari Castellà-Valen- per raons que no cal exposar ara. Ho faríem cià». L'any 1967, el «Vocabulari Castellà- massa llarg. Però també en són ja molts Valencià i Valencià-Castellà», i ara, ampliat que saben quina és i com es denomina. Si considerablement, el nou «Vocabulari Va- ha estat capaç de soltar el bou a la plaça, jo hauré de ser-ho també d'agafar-lo per les lencià-Castellà». banyes. Torejar-lo seria massa fàcil. L'edat fou el període històric, amb les —Responen els valencians a aquestes mitjana seues lluites, de la creació de les personapreocupacions per la pròpia cultura? litats. Castella s'expandí per bona part de —Indubtablement. De dia en dia es fa la Península Ibèrica i hi aportà la seua notar un augment de lectors d'obres en la cultura. Ja en la baixa edat mitjana, amb —Caldria, doncs, una especialització i uns estudis profunds per a atrevir-se en un terreny tan complicat com el de la lexicografia, i tinc entès que vostè no posseeix cap títol universitari.

el descobriment d'Amèrica, «el geni, la sang i la raça» del poble castellà es va fondre amb els indis americans i avui no discuteix ningú l'ascendència, la cultura i la llengua dels pobles conquerits. Discutir el nostre cas, totalment paral·lel a l'assenyalat, és una aberració; dit d'una altra manera, una desviació de la veritat d'un principi. Som descendents de catalans, els quals ens donaren també «el geni, la sang i la raça» i la llengua, com la va donar Castella a les repúbliques sud-americanes. La denominació de l'idioma és una qüestió cultural. Per ara, la meua opinió és que li donen el nom que vulguen; però parodiant en certa manera Galileo Galilei, diré que és «catalana». Tal

denominació és reconeguda per tots els especialistes de la filologia. —Jo estic d'acord amb vós... però, així, com expliqueu el títol de la vostra obra, «Vocabulari Valencià-Castellà"? —Les raons són òbvies donada la insuficient formació de gran part del nostre públic respecte de la història lingüística del País Valencià. Ara... la resposta es troba en el prefaci del meu nou Vocabulari. Amb això, ens acomiadem, i Francesc Ferrer reprèn la seua tasca en aqueixa impremta seua on sempre hi ha bones quantitats de «plom» de linotip en llengua... catalana. V. VIVES

ELS ARTICLES QUE FORMEN EL

DICCIONARI CATALÀ - VALENCIÀ - BALEAR es troben reunits, per primera vegada, ELS SEGÜENTS VALORS: • DEFINICIÓ completa i ordenada de cada significat dels mots. • LOCALITZACIÓ dels significats i vocables que no son d'ús general, expressant les comarques on són usats. •

DOCUMENTACIÓ ESCRITA dels mots amb cites dels textos literaris on apareixen usats, des dels escriptors medievals fins als més moderns.

• TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA de les paraules bàsiques amb expressió de les diferències de pronúncia segons les comarques i dialectes. • INTENSIUS (augmentatius, diminutius) derivats del mot que encapçala cada article. •

SINÒNIMS per a les accepcions que es poden expressar amb més d'un

vocable. • FOLKLORE en totes les seves manifestacions: refranys, cançons, danses, llegendes, supersticions, costums. •

ETIMOLOGIA estudiada científicament.

amenitats LES COMARQUES L'Alta Cerdanya Definició Comarca del Principat de Catalunya a la regió de Perpinyà. Fa de cap de comarca Puigcerdà, de la Baixa Cerdanya.

Descripció És situada a la zona axial dels Pirineus, i comprén una part de l'alta vall del Segre (La Cerdanya pròpiament dita), l'altiplà de la Perxa, que pertany a la conca de la Tet, i el Capcir (l'alta vall de l'Aude), al vessant pirinenc septentrional. L'Alta Cerdanya limita al nord amb el territori occità del Donasà, del departament de l'Arieja, a l'est amb el Conflent, al sud amb el Ripollés i la Baixa Cerdanya i a l'oest amb Andorra. La frontera franco-espanyola, des del pacte de Llívia (1660), divideix la Cerdanya, unitat física i humana ben definida, en dues comarques. El centre comarcal tradicional, la vila de Puigcerdà, restà dins la Baixa Cerdanya, fet que ha motivat que L'Alta Cerdanya no presente fins al moment les característiques d'una comarca humana ben estructurada.

Terreny i clima Litològicament, hi ha materials antics, paleozoics, a les parts muntanyoses (esquists, granits, algunes roques calcàries dures que formen els relleus més abruptes), ¡ a la part enfonsada, aquests materials han estat recoberts pels sediments posteriors dipositats a l'antic llac terciari: argiles groguenques miocèniques, conglomerats de tons rogencs pliocènics i materials de peu de muntanya i d'acumulació glacio-fluvial quaterna-

ris. Tectònicament, aquesta zona ha estat afectada pel moviment alpí i fracturada per una sèrie de falles, les més importants de les quals es disposen longitudinalment i donen origen a la dovella enfonsada de la fossa cerda na. La falla septentrional acabà de funcionar més aviat que la meridional; per això el contacte amb el bloc aixecat ha estat suavitzat amb el dipòsit de materials villafranquians que la fossilitzen. Cal remarcar la importància que en la morfologia d'aquest sector han tingut les glaceres quaternàries, que han originat una sèrie d'àmplies valls com les de l'Aravó, de l'Aude, de la Tet, d'Angostrina i d'Eina. A les capçaleres es dibuixen petits circs que retallen els altiplans que constitueixen els alts cims que voregen la plana. Aquests altiplans corresponen a antigues superfícies d'erosió, aixecades pels moviments alpins. Al nord, el massís del Carlit arriba a 2.921 m., i al sud-est, a la tossa d'Er (vessant sud del Puigmal), l'alçada és de 2.346 m. Un altre nivell més baix és constituït pel pla de la Perxa (1.600 m.), que prolonga vers l'est la plana de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica és simple. L'eix fonamental és constituït pel Segre, que es disposa longitudinalment, seguint aproximadament la falla nord. Del Carlit i del Puigmal baixen perpendicularment una sèrie d'afluents, encaixats en molts casos en les antigues valls glacials. El clima de l'Alta Cerdanya és fred, a causa de l'altura (el fons de la plana es manté al voltant dels 1.000 metres), I amb una certa tendència a la continentalltat, per tal com es tracta d'una àrea aïllada de les influències marítimes per les muntanyes i on són freqüents i importants les inversions tèrmiques. Montlluís registra 148 dies de gelada. La pluja, en canvi, no és gaire abundant, i llevat dels sectors més alts (al Carlit es recullen més de 1.000 mm. de pluja anuals), no se superen

els 600 mm. (a les Escaldes, 535 mm.; a la Guingueta d'Ix, 571 mm.). L'hivern és acusadament assolellat a causa de les elevades muntanyes, que no deixen arribar els vents humits de l'Atlàntic ni del Mediterrani. A les Escaldes s'ha establert un sanatori helioteràpic (2.600 hores de sol l'any), la vegetació és muntanyenca continental

dència canvià de signe (10.042 h. el 1936; 10.858 el 1954); últimament la població s'ha estabilitzat (10.683 h. el 1962). El poblament es disposa en petits nuclis i en masos dispersos. Fins l'any 1922, aproximadament, hi hagué una important emigració estacional. Durant l'hivern, quan la feina del camp disminuïa, els habitants de l'Alta Cer-

L'Alta Cerdanya centreuropea i alpina, amb lleugeres influències mediterrànies; presenta a les muntanyes tres estatges ben clars: fins als 1.500-1.700 m., on desapareixen els conreus, hi ha l'estatge del pi roig; des dels 1.500-1.700 m. fins als 2.400 m. es disposen els boscs de pi negre amb avetoses als sectors més frescs i humits; i des dels 2.400 m. es troben els prats alpins. Als voltants de Sallagosa les avellanedes tenen també una certa importància.

Poblament La població es concentra a la plana enfosada on es troben els únics terrenys aptes per al conreu. Al començament del segle XX, la població tingué tendència a disminuir (12.665 h. el 1896; 9.947 el 1921), però després aquesta ten-

danya emigraven vers les ciutats: Perpinyà, Narbona, Marsella, i àdhuc arribaven fins a Tolosa i Bordeus. La influència barcelonina ha superat en molts moments l'exercida per la frontera, i durant bastant de temps eclipsà Tolosa i Perpinyà. El pas d'emigrants cap al sud fou reforçat pels efectes de la Segona Guerra Mundial. Actualment, el 70 % dels grans propietaris absents de l'Alta Cerdanya resideixen a Barcelona (50 % ) , a Puigcerdà ( 1 7 % ) i a d'altres indrets del Principat. D'altra banda, la frontera ha causat una immigració d'habitants da la Baixa Cerdanya cap a l'Alta a causa del nivell de vida més alt i de millor organització social. Les activitats econòmiques dels habitants de l'Alta Cerdanya han sofert una marcada evolució. Els nuclis de població són petits; el més important és Font-romeu, del municipi d'Odelló i

Vià, el qual reuneix 2.040 h. (1962), però, a l'estiu, arriba a tenir-ne 10.000, els quals resideixen en hotels i en xalets; recentment, el C. N. R. S. de França hi ha establert un forn solar. Segueixen en importància Oceja (1.426 habitants el 1960), centre sanatorial; la Guingueta d'Ix (666 h. el 1960), poble fronterer;

terrenys conreats a prats regats. Els regadius a base de sèquies són tradicionals a la Cerdanya, on escassegen les pluges. Aquesta abundància de prats es troba en relació amb la importància que ha adquirit recentment el bestiar boví. L'Alta Cerdanya compta actualment amb 5.000 caps de bestiar lleter. La llet ha originat l'única indústria que actualment té una certa importància. A Er hi ha una cooperativa lletera que pasteuritza la llet i en rep per terme mitjà uns 9.000 litres diaris. Recentment el turisme i els esports d'hivern han contribuït al desenvolupament econòmic de l'Alta Cerdanya.

Comunicacions

Sallagosa, actualment cap de cantó (537 h. el 1960); Montlluís, amb un petit mercat agrícola, a la zona de contacte del Capcir i de la Cerdanya, també cap de cantó, centre d'estiueig i de turisme (254 h. el 1960); Formiguera, petita capital del Capcir (321 h. el 1960). En realitat, no s'ha format cap nucli que siga el centre del conjunt d'aquestes terres. Fa de cap de comarca, el de la Baixa Cerdanya, és a dir, Puigcerdà, com hem dit al principi. [ M . de Bolòs.]

Agricultura i indústria En un principi hom dedicava els conreus fonamentalment a cereals (sègol i blat) i patates (que alternaven amb aquests). Actualment els cereals continuen, però el blat tendeix a dominar, i el sègol només és conreat als terraprims dels peus de muntanya. Les patates han adquirit major importància i han estat introduïts de nou els conreus d'arbres fruiters (pomeres i pereres), particularment a Enveig, Angostrina i Santa Llocaia, però actualment hom dedica el 30 % dels

La comarca, per la disposició del relleu, resta tancada i les comunicacions són difícils. L'alt coll de la Perxa la comunica amb el Conflent i el Rosselló (hi passa la carretera que uneix la Guingueta amb Perpinyà, construïda el 1850) i, a través del Capcir, amb Carcassona i el Llenguadoc; el coll de Pimorent posa en comunicació Foix amb la Tor de Querol i Puigcerdà. Aquests dos passos foren utilitzats per línies de ferrocarril; això no obstant, la línia de Foix, que és la que enllaça amb el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, tant per les dificultats del relleu com per les diferències de via, no ha tingut mai la importància, pel nombre de passatgers, de la línia de Portbou.

Altres dades interessants El territori que forma l'Alta Cerdanya correspon al de la vuegueria de Cerdanya establerta per l'administració francesa després de l'anexió en 1659-60 (que tenia la capital a Sallagosa), més el Capcir i els pobles de Llaguna, Fetges i Sautó, de la vegueria de Vilafranca de Conflent. Amb la Revolució francesa, aquest territori fou repartit entre els cantons de Sallagosa i de Montlluís; aquest darrer comprén, a més, els municipis de Cauders de Conflent i de Fontpedrosa, tots dos del Conflent. [MxC] («Gran Enciclopèdia Catalana», V. I., pàgines 681/684.)

GUIA DE TELÈFONS DEL PRINCIPAT D'ANDORRA Editorial CASAL I VALL. Andorra la Vella, 1969.

Molts del nostres lectors, en veure la capçalera d'aquest comentari, es deuen preguntar per què fer una recensió d'una guia telefònica en una revista de bibliografia, puix que en realitat resulta una cosa bastant allunyada de la literatura. Però, en el present cas, es tracta d'una guia

ben particular i interessant, especialment per als valencians, tan separats geogràficament de les meravelloses terres andorranes. Certament, aquell qui visita aquest Principat i hi troba la seua magnífica Guia de Telèfons en la nostra llengua, arriba a sentir com una mena de revelació: la d'en quin grau estan de ben organitzades aquelles terres. Un volum d'un centenar de pàgines en paper couché ens dóna la presentació no sols del que és allà el servei telefònic, sinó també de la bona administració que gaudeix Andorra, malgrat tractar-se d'una organització d'antiguitat quasi medieval que sorprèn pel seu encert de conjuminar la tradició amb una estimable modernitat. La guia resulta així mateix una publicació turística de viu interés: entre tantes coses grates que hi sorprenen, no és poc la digna humilitat que s'hi respira i que es manifesta en el text acurat i seré, tot en franc contrast amb les exhibicions de grandesa de tants estats moderns, que xifren el seu poder no sols en els valors de la bellesa, de la moral o de la cultura, sinó cegament en els milions de quilòmetres quadrats de territori i en els milions d'habitants de la seua població. Aquesta virtut de la modèstia que es palesa simpàticament en la Guia de Telèfons andorrana, és a la vegada amerada de naturalitat, d'elegància, d'un agradós deix de moderna europeïtat. Vejam ara, en termes concrets, l'anterior pensament traduït en la presentació de la Guia, on textualment llegim:

«Andorra ét un patit país: 464 km', dividits en 6 Parròquies: Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra i Sant Julia de Lòria. No farà estrany, doncs, de trobar una llista de telèfon, reduïda, una "mini-llista" (per emprar un mot de moda), si se la compara amb d'altres on les xifres s'hi troben per milions. La relació de telèfons d'Andorra és proporcionada al seu territori: aixi, gairebé només n'hi trobareu un nombre semblant al dels metres d'alçaria dels seus pics: cap a tres m i l . . . Són els corresponents a les llars d'una sèrie de pobles situats en les diferent» Valls del Valira, arrecerats als peus dels vells campanars, guardado» des de fa segles del senzill i atractívol estil pirinenc andorrà. Ha semblat que no fóra de més encapçalar cada grup de poblats amb una breu relació explicativa: així, d'un cop d'ull, coneixereu la seua situació, les Instal·lacions turístiques o esportives, el patrimoni artístic, el seu folklore, àdhuc alguna particularitat o característica. Aquesta llista, amic consultor, us obre el camí de la ràpida comunicació telefònica amb els abonats andorrans, ensems que us ofereix una esquemàtica visió del fons meravellós on se situa la seva vida. Benvinguda siga la vostra veu a Andorra!!»

Aqueixa modèstia no els ha deixat veure la importància de la seua bona administració i del seu elevat nivell de vida, perquè si en xifres absolutes Andorra és un petit pats, en xifres relatives (que és el més important) no és ni petita ni pobra, sinó que es troba entre els avançats. D'acord amb les dades que muneix la Guia, la seua xarxa telefònica automàtica es compon

Comparant aquestes dades proporcionals, amb les d'un estat d'un nivell de vida tan elevat (un dels més alts del món) com la Gran Bretanya, que té el 1968 (2) 12 milions de telèfons instal·lats (1 telèfon per cada 3'66 habitants) i 11 milions d'automòbils de turisme matriculats (1 per cada 4 habitants), creem que sobra ja tot comentari en aquest respecte.

Vista d'Andorra la Vella.

de tres centrals amb 2.000 connexions actuals i una capacitat de 10.000 connexions finals. Tenint en compte que el telèfon i l'automòbil constitueixen dos punts importants per a amidar el nivell de vida d'un país, ens trobem: que enfront de 464 km 2 i 18.233 habitants, hi ha els esmentats 2.000 telèfons instal·lats i una previsió d'ampliament fins a 10.000; i que el nombre de vehicles matriculats (o en servei) és de 9.025 (1). Aquestes xifres representen les següents proporcions: Telèfons Capacitat d'ampliació... Vehicles

1 per cada 9 habitants 500 per 100 1 per cada ? habitants

La «Guia de Telèfons del Principat d'Andorra» s'edita en dos formats: normal, de 21 x 60 cm., i de butxaca, de 12 x 15 cm., aquesta darrera dins unes tapes llevadisses en imitació a pell. Igual la normal com la petita, valen cada una 50 pessetes. Cal tenir en compte, per fi, que aquesta pulcra publicació posseeix nombroses fotos del pats a tota plana, i dades geogràfiques, històriques, artístiques i sobre el ric folklore de les Valls. (1) Xifres que devem a la gentilesa del Consell General de les Valls d'Andorra - Departament de Qüestions socials. (2) Dades facilitades gentilment pel Consolat de Sa Majestat Britànica a València.

CALENDARI POPULAR Festes populars i fires principals de Catalunya, València i Balears

Dia 17. — VILA-REAL DELS INFANTS. Actes literaris exaltant la taronja.

M A I G

Dia 19. —CALELLA (50 km. de Barcelona). Festes de primavera.

Dies 3/8. — FIGUERES. Fires Santa Creu. Dia 3. — SELVA (Mallorca). Festa de la Santa Creu amb agrupacions folklòriques de tota l'illa. Dia 3. —SANT FELIU DE LLOBREGAT. Exposició nacional de roses. Dies 4 / 1 7 . — VALÈNCIA. Fira Internacional de Mostres. Dies 10/15. — LLEIDA. Festes de Maig o de Sant Anastasi. Dies 10/18. —GRANOLLERS. Fires i festes de l'Ascensió. Dia 10.—VALÈNCIA. Festes de la Mare de Déu dels Desemparats. Dia 11. —CALDES DE MALAVELLA. Aplec de la Sardana. Dia 12. —PETRER (38 km. d'Alacant). Famoses festes en honor de Sant Bonifaci. «Moros i Cristians». Més de 8.000 festers. Dies 12/13.— SÒLLER. Festes de Nostra Senyora de la Victòria. «Moros i Cristians». Dia 14. — SITGES. Exposició nacional de clavells. Dia 14. —TÀRREGA (44 km. de Lleida). Exposició del Tractor i l'Automòbil usat. Dia 15. —CABANYES (43 km. de Girona). Festa de la sembra de pinyons.

Observacions: Durant el mes se celebra a Puigcerdà el Concurs Ramader. A Mataró, la Fira de Mataró. I a Girona, el Concurs de la «Sardana de Girona», entre els molts concursos i exposicions de primavera. A començaments de mes se celebra a Reus el Concurs Nacional de roses. I el dia 3 té lloc a València una festa popular consistent en l'exaltació de la Vera Creu per mitjà de la col·locació de creus de flors instal·lades a diversos llocs de la ciutat.

J U N Y Dia 1. —CALELLA. Aplec de la Sardana. Una de les màximes manifestacions sardanistes. Actuació d'altres grups folklòrics catalans. Dia 8. — B E N A V A R R I (64 km. de Lleida). «Pastorades» i «Balls de palitrocs». Dies 8/14. — BARCELONA. 38 Fira Internacional de Mostres. Dia 10. — ALGEMESÍ. Fira. Concurs de danses valencianes. Dia 17.—POBLA DE SEGUR. Festes de la Mare de Déu de la Ribera. Antiquíssimes falles del Pi r i n e u . Baixada de la muntanya amb torxes enceses. Dies 18, 23 i 2 4 . — CIUTADELLA (Menorca). Solemnials i famosíssimes manifestacions populars tradicionals en celebració del Sant Joan. Folklore.

Dia 15. —SANT SADURNÍ D'ANOIA. Festa de l'Ascensió. Concurs de colles sardanistes.

Dies 21/30. — ALACANT. Festes i Fogueres de Sant Joan. Elecció de la Reina del Foc. Cavalcades, manifestacions, «Nit del Foc».

Dia 15. —VILAFRANCA DEL PENEDÈS. Concurs Nacional de Fotografia. Festival Nacional de Cinema Amateur.

Dies 21 juny/6 de j u l i o l . — CIUTAT DE MALLORCA. Novena Fira de Mostres, Artesania i Turisme.

Dia 2 3 . — ISIL (Pirineu, a 123 km. de Lleida). Vigília de Sant Joan. Cremada de «l'aro», segons el rite antic del Pirineu, origen de totes les festes de Catalunya, el País Valencià i les Illes.

poblacions de Catalunya, com Sitges, Argentona, Calella, La Garriga, Lleida, Moià, Pons, Sant Just Desvern, i altres. Es celebren també processons, tant al País Valencià com al Principat de Catalunya i les Illes, Dia 23. —LES (Vall d'Aran, a 122 km. de i destaca la de València ciutat. Lleida). Crema de «l'aro», segons el ritual antic A Solsona actuen els «escopeta i res», i, a Berde cremada de falles i avets del Pirineu. ga, la famosa «Patum» aplega gent de tot el Principat. Dia 2 4 . — ELS BANYS D'ARLES (Pirineu, a També són notables les festes de Sant Joan 37 km. de Perpinyà). Festes del Foc de Sant a Xàbia, prop de Dénia, Sant Joan Baptista a Joan. Festes dels Traginers. Sardanes. l'illa d'Eivissa, etc. Es celebra la festa del Foc Dia 30. — BENASC (Pirineu, Alta Éssera, 50 de Sant Joan a tota Catalunya i bona part del quilòmetres de Pont de Suert). Festa de Sant Pafs Valencià i les Illes. Marçal. «Ball de Benasc». La Festa de Sant Pere té notable celebrada a Alcúdia, el Grau de Castelló, Reus, Vinaròs i Observacions: Amb motiu de la Festa del a Osor, on es dansa el «Ball del Ciri». Corpus, s'encatifen de flors els carrers d'algunes

Gentilesa de

S O N Y

VIDES D'AHIR I D'AVUI Carròs Noble alemany del segle XIII. Era fill d'un comte del seu país. Acudí a Catalunya en 1229, com a croat, per sumar-se a la conquesta de Mallorca. Duia amb ell alguns cavallers propis. Jaume I el rebé amb honor i especial deferència. La seva nau, amb un gran fanal encès, era la que tancava la marxa a l'estol d'invasió. Durant el setge de la ciutat de Mallorca es distingí molt i fou armat cavaller pel monarca mateix. La seva part al repartiment de l'illa fou molt important, per bé que hagué de distribuir-se una part entre els seus homes. Consistia en trenta-nou jovades de terra al districte de Petra i sis al de Montuïri, a més de cent cases i nou obradors a ciutat. Jaume I li transferí encara dotze jovades i mitja de la part reial de Montuïri. Carròs no s'instal·là tanmateix a Mallorca ni tornà tampoc a Alemanya. Seguint la cort del rei Jaume passà un temps a Catalunya i, al seu temps, participà a les primeres operacions de la conquesta valenciana. Ocupada València en 1238, Jaume cedí a Carròs la senyoria del lloc de Rebollet. Més tard li faria noves donacions, encara, a les parts de Dénia (1242) i Elx (1249).

(1)

Carròs restaria ja al país, on es casà. Fixà la seva residència a Rebollet. Ell i els seus descendents formarien un llinatge valencià ben conegut, que havia de tenir també un paper de primer rengle a la història de Sardenya. Record d'aquesta família és el nom de l'actual municipi de la Font d'En Carròs. Fou un gran personatge al regne de València mentre s'anava consolidant, amb alguns treballs, la c o n q u e s t a . Fou tractat el matrimoni d'una parenta seva amb el sarraí Alazrac. Potser si aquesta iniciativa hagués prosperat s'hauria amansit la supèrbia d'aquell perillós i brau capitost. Carròs assistí amb Jaume I al tractat d'Almirra. També l'acompanyà al setge de Xàtiva. Encara féu armes en 1266, arran de la victoriosa ofensiva de Múrcia, formant al seguici del rei. Llavors, quan feia gairebé quaranta anys que vivia al país, el noble Carròs hi gaudia d'un gran prestigi. («Diccionari Biogràfic Albertí», V. I., pàgina 477.) (1) Escrit també Carroç. La grafia que posem ha estat acordada recentment per l'Institut d'E. C.

PUDOR

Significa, abans que tot, que vivim el personatge i ens defensem de qualsevol altra visió de nosaltres mateixos que descendeixi per sota de la imatge que com a tal personatge oferim. Sentim el pudor precisament cada vegada que —al marge que pugui desvetllar-se algun sentiment disvaloratiu— creiem ésser descoberts en el nostre mode d'ésser personal. Sabem que som valorats, estimats, «justipreuats», en la forma d'ésser que representem i, en conseqüència, ens sentim nus i desvalguts davant la percepció que de nosaltres pugui fer-se com a meres persones reals. El «ningú no és gran per al seu ajudant de cambra» postula la necessitat d'allunyar de nosaltres mateixos qualsevol que sigui que pretengui conèixer-nos en el nostre mode fàctic d'ésser. Però és obvi que una incomunicació és el transsumpte d'aquesta forma generalitzada de conducta, que comporta el sacrifici i l'ocultació de la nostra manera d'ésser real. Aquest sacrifici, aquesta ocultació, implica la pèrdua de l'espontaneïtat. A partir d'un determinat moment, les nostres formes de relació, la nostra comunicació, ha de fer-se, en tot instant, ¡nespontàmament. CARLOS CASTILLA DEL PINO (en el llibre comentat)

ELS «PREMIS I «ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES CONCURS LITERARI DEL CENTRE EXCURSIONISTA D'ALCOI Aquesta activa societat, per mitjà de la seua Secció de Cultura Valenciana, organitza com cada any un Concurs Literari per a atorgar els premis següents: Primer premi, 5.000 pessetes; segon, 2.500, i terçer, 2.000. El tema dels treballs serà lliure (comte, muntanyisme, folklore, etc.). El jurat estarà compost pels senyors Joan Valls i Jordà, Camil Pascual i Olcina, Francesc Vilaplana i Llopis i actuant de Secretari Rafael Sellés i Tormo. BASES 1. Els treballs deuran ésser escrits en llengua valenciana. 2. Els originals tindran una extensió mínima de quatre folis, escrits a doble espai i a una sola cara, inèdits, i hauran d'enviar-se mecanografiats per triplicat. Aniran encapçalats per un lema, el qual serà repetit en un sobre tancat, que contindrà nom i cognoms de l'autor, així com la seua adreça. 3. Els treballs seran enviats al Centre Excursionista d'Alcoi, Secció de Cultura Valenciana (per al Concurs Literari) Venerable Ridaura, 29, i hauran d'arribar tot tardar el dia 31 de maig.

4. Es donarà a conéixer el veredicte del jurat durant la primera quinzena del mes de juny, per carta particular a tot concursant, així com per ràdio i premsa, i el lliurament dels premis ja es comunicarà oportunament. 5. Els treballs quedaran en poder de la societat organitzadora. Això no obstant, se n'enviarà a cada concursant una còpia. 6.

Tots els premis seran adjudicats.

JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA DE 1970 A TÜBINGEN (Alemanya) S'anuncia aquest important certamen, per a la segona quinzena del mes d'octubre. La comissió organitzadora procedeix actualment a una renovació d'aquest concurs, quant als premis existents, dotació d'uns de nous, participació, assistència a la festa, tramesa d'adhesions, etc. La correspondència per als premis i treballs literaris s'ha d'adreçar a Jordi Monés, 69 Heidelberg, Ebert Anlage, 40, i per a qüestions d'organització a Jens Lüdtke, 74 Tübingen, Nazissenweg, 2. Per a la tramesa de diners. Jocs Florals, commerzbank Stuttgart Kto. Nr. 7533250. Esperem poder donar més avant el cartell de premis.

VEREDICTES

SOCIETAT CORAL «EL MICALET» El simpàtic concurs de Presentacions fal·leres organitzat per aquesta entitat que tant fa pel redreçament de la cultura popular en la nostra ciutat, ha estat jutjat pels senyors Maria del Carme Viguer, Vicent Zanon, Francesc Barceló Cuquerella i Carles Mosser Emeterio, els quals, en nom del Departament de Cultura i Costums Valencians de l'esmentada entitat, han dictat el següent acord: Primer premi, de 5.000 ptes. i un estendard, a la Comissió de la Falla «L'Alguer».

Segon premi, de 3.000 ptes. i un estendard, a la Comissió de la Falla Pare Doménech. Tercer premi, de 2.000 ptes. i un estendard, a la Comissió de la Falla Infantil Mossèn Sorolla i Corona. El lliurament de premis es celebrà el 16 de març a les 13'30. Les Comissions falleres, abillades amb el vestit regional, formaren al davant del Saló d'Actes de dita societat, al carrer del Mestre Palau; i l'acte en conjunt, resultà d'una extremada simpatia i vistositat.

NOTICIARI ATENEU MERCANTIL DE VALÈNCIA UN DOCUMENT IMPORTANT DEMANANT L'ÚS PEDAGÒGIC DE LA NOSTRA LLENGUA En el procés de conscienciació de la seua realitat cultural que viu el País Valencià, té històrica transcendència l'escrit que aquesta entitat ha dirigit al ministre d'Educació i Ciència, el valencià senyor Villar Palasí. Segons llegim a la premsa local I també per comunicació directa del Secretari de l'Ateneu, senyor Moròder Molina, per acord de la Junta Directiva, a proposta de la Comissió de Cultura, es va celebrar el 8 del mes d'abril, al saló de juntes de la societat, la reunió de representacions de les entitats culturals de la ciutat per tal de subscriure un document adreçat al Ministeri d'Educació i Ciència sobre l'ús pedagògic de la llengua valenciana. Van subscriure el document les entitats que hi assistiren, que són: Ateneu Mercantil, Centre de Cultura Valenciana, Cronistes del Regne, Coral Polifònica, Agrupació Literària «Amigos de la Poesia», Centre Excursionista, Ateneu M a r í t i m , «Real Sociedad Económica de Amigos del Pais», «Instituto Valenciano de Economía», Societat Coral el Micalet i Cercle de Belles Arts, a les quals s'afegiran d'altres que tenen promesa la seua prompta adhesió. El document subscrit en llengua castellana, diu així, literalment traduït: «Que el llibre blanc del Ministeri d'Educació i Ciència recull en l'apartat 20 de la segona part ("Bases per a una política educativa") la possibilitat que, a les regions bilingües, siga completada la formació idiomàtica dels alumnes amb l'estudi de la llengua vernacla respectiva, sense que s'hi faça més gran consideració a les possibilitats pedagògiques que ofereix l'ús de les llengües regionals. «Estimem que l'existència de diverses llengües a diferents regions d'Espanya és un bé cultural i, com a tal, mereix no sols el respecte sinó que també el foment. Per altra banda, el conreu de les llengües regionals millorarà el nivell cultural i contribuirà a la supressió de l'analfabetisme. »A la vista d'això, ens sentim induïts a elevar a la V. E. aquest escrit amb les consideracions següents: »A la regió valenciana, un 75 per 100 de la població pensa i parla en l'antiga llengua vernacla d'aquest regne, llengua que, com de tothom és sabut, compta amb una gloriosa literatura i una codificació gramatical moderna que li dóna plena ductilitat com a vehicle d'expressió cultural. »EI fet que els educadors prescindesquen d'aquesta llengua valenciana i exercesquen la seua funció docent com si no existís, té deplorables conseqüències, i no són pocs els valencians que encara que foren educats en l'escola amb la llengua de l'Estat, com que no l'usen a penes en

la vida comuna, són quasi analfabets, tant en la llengua oficial com en la vernacla, la gramàtica de la qual no els ha estat ensenyada. Tots aquests problemes pedagògics de les llengües vernacles, els seus drets i els seus avantatges han estat estudiats per comissions tècniques de la UNESCO i plasmats en acords i solemnes declaracions internacionals. És l'educador qui cal que empre la llengua de l'alumne i no viceversa. »És notori que la instrucció en llengua no vernacla resta gran eficàcia a la tasca docent i que, incapaços de superar la incomprensió idiomàtica, no pocs valencians resulten malaguanyats culturalment per al futur. »Per tot això, ens dirigim a la V. E. en defensa de la llengua autòctona de València, amb una doble aspiració. Desitgem, per una banda, que l'Estat l'enaItesca, que s'estudien i divulguen les grans obres literàries i manifestacions culturals produïdes en aquesta llengua, les quals constitueixen un tresor cultural que València i Espanya cal que cuiden i protegesquen. Per altre costat, demanem que s'implante l'ensenyament de la seua gramàtica i dels seus valors en els diferents graus de la docència, tant primària com mitjana i universitària. A la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València cal que s'intensifique l'estudi de la llengua i la literatura autòctones, per mitjà de la institució de la càtedra i organismes adequats, els quals curaran, a més, de la formació dels futurs professors, problema que també cal atendre, i amb urgència, a les Escoles Normals de Magisteri. «València no pot ni vol renunciar a un dret que es reconegut a altres regions espanyoles que ho sol·liciten. Quan en el Principat de Catalunya s'aconsegueix per a aquesta llengua autòctona el respecte i la protecció oficial, quan al País Basc i Galícia s'obtenen assoliments semblants, els valencians reclamem també el reconeixement i l'ajut públic a la nostra llengua regional, bé cultural comunitari la pèrdua del qual ens considerem obligats a evitar a totes passades, puix que, sense beneficiar ningú, representaria per al País Valencià un atemptat molt greu a la seua legítima personalitat regional al si de la Pàtria. »Per tot açò que exposem, les societats i corporacions que subscriuen supliquen a la V. E. que, amb vistes a l'aplicació de la futura llei d'Educació, es tinguen molt en compte per aqueix Ministeri que la V. E. tan dignament dirigeix, els avantatges pedagògics que ofereix l'ús i l'estudi de la llengua vernacla del nostre regne de València, tant en l'ensenyament primari com en el mitjà i en l'universitari, com així mateix la necessitat del seu estudi filològic superior a la Facultat de Filosofia i Lletres; tot això, en aplicació i desenrotllament de l'esmentat apartat 20 de la segona part del llibre blanc del Ministeri d'Educació i Ciència.»

El document s'ha fet públic a fi que les entitats i particulars que ho desitgen puguen dirigir súpliques en el mateix sentit al Ministeri d'Educació i Ciència. «GORG» A L'ESTRANGER Com ja esmentàrem en el nostre número 7, ei periòdic de Montpeller «Midi Libre», al seu número del 18 de febrer proppassat, s'ocupa de GORG, per cert ben elogiosament, sota un titular que diu textualment «Une nouvelle et origínala revue catalane: GORG». Fa de nosaltres, en francés, que traduïm, els següents comentaris que creem molt interessants per a València i els valencians: «El nombre de revistes que s'imprimeixen en els països catalans, sense ser negligible (ben lluny d'això), podria ser més elevat. És per açò que nosaltres no podem més que aplaudir la recent aparició d'una de valenciana, GORG, que s'especialitza, per així dir-ho, en la presentació dels llibres. És mensual i tenim sota els ulls el número 5, que correspon a gener. És ben rica de contingut, com veurem. »A tal senyor, tal honor, les primeres pàgines són consagrades a un article de Joan Fuster, el gran assagista d'allà avall. Es dóna en efecte un extracte del seu "Diccionari per a ociosos", que no és pas una novetat de llibreria, però que es llig i es rellig sempre amb el mateix plaer. L'article presentat és el que parla sobre l'avarícia. »EI gran afer del món del llibre, de fa devers un any, és la publicació de "L'Enciclopèdia catalana" (deu grossos volums prevists, més un atlas). És l'obra de tota una generació d'intel·lectuals. Ix en fascicles i el primer volum relligat ha estat posat a la venda fa uns quants mesos. GORG en dóna un article, doncs: el dedicat a "Adam", que ha estat signat per Frederic Raurell. »Joaquim Carbó, un dels escriptors més coneguts, ha publicat un recull de contes sota el títol "Solucions provisionals". L'un d'aquells —"L'ajuda"— sobre un tema molt actual, és reproduït i dóna desigs de conèixer els altres. »Una presentació que ens és particularment agradable, és la de "Per una teoria de la nació", (traducció del llibre "Sur la France", publicat per Mallimard), de Robert Lafont, que és professor a la Facultat de Lletres de Montpeller i ha vingut diverses vegades a donar conferències en el departament sota l'ègida del Grup Rossellonés d'Estudis Catalans; darrerament, encara, en el curs de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada. El fragment reproduït tracta sobre el concepte de nació, i l'excel·lent assagista hi critica les definicions alemanyes de la nació així com la de Renan i finalitza amb una anàlisi molt convincent d'aquesta noció. Distingeix les "nacions primàries", basades sobre una llengua, una civilització i una "élite" que en pren consciència, i les "nacions secundàries" (tipus E. U. A.), nascudes d'un fet històric estabilitzat, d'un fet cultural que coincideix amb una ideologia política en moviment, d'una "élite" conscient d'aquesta realitat i que la dirigeix. »De Manuel Tuñón de Lara, que és professor d'història contemporània a Pau, la revista presenta l'obra "Introducció a la història del movi-

ment obrer": aquest treball havia rebut el 1965 el prestigiós premi "Nova Terra". L'obra ha estat reeditada, però hom estima de fer-la conéixer a sectors cada volta més amplis, a causa del seu caràcter fonamental, en allò que concerneix Espanya. «Trobem, encara, la introducció de Sanchis Guamer al llibre de Joan Reglà, professor a la Universitat de València, "Aproximació a la historia del País Valencià". En aquestes pàgines, el gran filòleg es plany de la mentalitat centralista dels fundonaris-professors, que ensenyen a València la mateixa cosa que ensenyen a Saragossa o a Sevilla, de manera aue la Universitat resta sense arrels autèntiques respecte de la regió de la qual ella mateixa hauria de facilitar el desenvolupament. Joan Reglà és una de les rares excepcions, i el seu llibre es refereix sobretot als problemes fonamentals de les estructures col·lectives. «Sobre València I la seua regió, naturalment un poc afavorida en l'atenció d'una revista que es publica en el país, es troba encara un llarg extracte del llibre de Rafael Ninyoles "Conflicte lingüístic valencià", de la Col·lecció "Tres i Quatre", de la qual nosaltres hem presentat ací diversos títols. La lectura d'aquest treball és molt instructiva per als rossellonesos, car els problemes d'allà avall són per complet comparables als nostres.» «Midi Libre» clou els comentaris amb una nota sobre els fragments de «Millorem el Llenguatge», d'Enric Valor, de què ja donàrem compte en el número 7 de GORG, pàg. 38.

EL NOSTRE CANTANT RAIMON SEGUEIX TRIOMFANT A BARCELONA Després del darrer recital que féu R a i m o n , sempre amb la consabuda càrrega d'emoció, dins el País Valencià, Barcelona ha tingut una nova ocasió d'oir directa la seua veu impressionant. Acabem de rebre una carta d'un barceloní ben amic de València i els valencians, que ens fa les següents manifestacions: «Tinc en aquest moment, a mà, un retall del diari barceloní "Tele/eXprés", del dia 14 d'aquest mes, en el qual es parla del recital extraordinari de Raimon a la Facultat de Dret, de Barcelona. L'adjunto a la present, per si voleu llegir-lo. Acabo de comprar l'últim disc del nostre gran cantant, "Veles e Vents" i "De nit a casa", que encara no he posat en el toca-discs. Penso, tanmateix, que em plaurà molt, car la crítica de Barcelona li és sumament favorable. "La Vanguardia", dels diaris d'avui, parla d'aquest disc i en fa uns grans elogis... Raimon és, certament, un gran home i un gran artista.» Extractem i t r a d u ï m la notícia de «Tele/ /eXprés»: «DE NOU A BARCELONA. RAIMON DAVANT MILERS D'ESTUDIANTS. »EL CANTANT VALENCIÀ DONA UN RECITAL EXTRAORDINARI EN LA FACULTAT DE DRET. «Després d'any i mig de silenci, Raimon cantà de nou, a Barcelona, davant una gentada d'estu-

diants, a la Facultat de Dret. Quants d'estudiants? Cinc, set mil ( ? ) . Si volíem pecar per defecte, diríem que cinc. Si volíem córrer el risc d'exagerar una mica, llavors set mil. L'ampli "hall" de la Facultat n'era ple de gom a gom, perquè fins i tot hi havia gent a les escales d'accés als estatges superiors, a improvisades tribunes. »Com en temps anteriors, l'ambient era animat. I el temps d'espera. Un quart d'hora. I els estudiants que corejaven "Raimon", allargant les dues primeres vocals, com els bascs. També hi hagué qui digué cridant en el mateix estil "Raphael". Però no va quallar. Durant tot el temps que durà el recital, hi hauria moltes coses que no quallarien. Perquè ahir, hi va haver de tot.»

«La primera cançó del cantant, "Sobre la pau, sobre la por", fou rebuda amb una gran cridadissa. Un hom podia pressentir anteriors recitals del cantant, aquells en què la gent restava com electritzada. És una estranya virtut que té el de Xàtiva. Però no va ser així. Raimon cantà noves creacions, desconegudes de l'auditori. I va cantar bé. Especialment allò d'Àusias March, "Veles e Vents", així com un poema d'Anselm Turmeda. Allò que es pressentia a la primeria, no va passar. Raimon tenia dues possibilitats: arravatar el públic, o tractar de no fer-ho, i que la massa estudiantil fes allò que li donàs la gana. I va optar per aquesta segona actitud. Les dues darreres cançons, "D'un temps, d'un país" i "Diguem no", foren corejades pel públic.» (Signa la informació J. M. S.) L'IDIOMA EN L'ESGLÉSIA Tenim notícia d'algunes parròquies on ja es diu missa en la nostra llengua. Cal remarcar d'un

mode especial les que es celebren els dissabtes al poble de Borbotó (l'Horta); la missa d'onze, cada diumenge, a Santa Caterina d'Alzira; les de les parròquies de Gavarda (la Ribera Alta) i Alfarrasí (la Vall d'Albaida); les de Rocafort (l'Horta), resada diàriament i cantada els diumenges a les 7'30 i 9'30; així mateix, la missa diària a les Escoles Pies de Castelló de la Plana. També s'ouen misses en el nostre idioma a Alberic (la Ribera Alta), Benaguasil (el Camp de Túria) i a altres parròquies del País. Molts sacerdots ens informen que dirien missa en llengua vernacla a moltíssimes més parròquies si es tinguessen els llibres necessaris (Llibre de l'Altar, Leccionaris, etc.), i es pregunten quan, els senyors de la Comissió de Sagrada Litúrgia, els els proporcionaran. A València ciutat, tenim esment que es diu missa en la llengua del País a molt poques parròquies, i també que n'hi ha moltes d'altres que ho desitgen i no ho fan per no tenir llibres litúrgics. A Rocafort es va celebrar la Vetla Pasqual amb gran solemnitat i dignitat. El temple era ple de gom a gom; el poble cantà missa del Papa Joan XXIII, com ho fa cada diumenge i a les festes; el Cor parroquial donà allò millor que té del seu extens repertori; a més, interpretà nous cants assajats «ad hoc»: «Ressuscità», «Al·leluia» i «Pare nostre», acompanyat de guitarres i orgue, i «Les Promeses del Baptisme», recitades unisonament per tots els fidels. Tot es féu en la nostra llengua, i resultà, per això i per tot, una Vetla Pasqual tan plenament viscuda, que els fidels de la població i molts altres que hi assistiren de València i pobles de la rodalia, recordaran per molts anys aquesta solemnitat de la Pasqua de 1970. Felicitem rector i poble de Rocafort. ( N . enviada per F. Muñoz.)

UN AUTÒGRAF DE L'ARQUEBISBE DE VALÈNCIA Ens plau reproduir, tot seguit i en facsímil, l'autògraf que en la nostra llengua ha dirigit S. E. el Sr. Arquebisbe de la diòcesi valentina, a la Junta Directiva, Clavaris i Afiliats de l'Associació de Sant Vicent Ferrer de l'altar de Russafa.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número

CARTES AL DIRECTOR

EDITORIAL-Assaigs i practica social

D'UN TEMPS, D'UN PAlS El català, un got d'aigua clara, de Rafael Ll Ninyoles

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Misticisme i lògica, de Bertrand Russell La llengua en la humanitat, d'Otto Jespersen Respostes al desafiament americà, d'Ernest Mandel Millorem el llenguatge, d'Enric Valor

10 17 21 26

TAULA DE NOVETATS - Notes bibliogràfiques sobre Tristos tròpics, de Claude Levi-Strauss El capitalisme monopolista, de P A Baran i P M Sweezy L. Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya, de F Engels Vocabulari valencia-castella, de F Ferrer Pastor Miniatura, disc de «Concèntric», per Pau Riba i altres Devocionari verdaguerià, recull de Montserrat Roca Nomenclàtor geogràfic del País Valencià

27 27 28 29 30 31 31

DIÀLEG Entrevista amb el lexicògraf F Ferrer Pastor

AMENITATS Les c o m a r q u e s - L ' A l t a C e r d a n y a

( G E C )

Guia de telèfons del Principat d'Andorra Calendari popular «Sony» - Maig i Juny Vides d'ahir i d'avui - Carros (D B )

40 42 44

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Convocatòries i Veredictes NOTICIARI Noticies diverses d'interes cultural