Gorg Revista Bibliogràfica. Número 9. Juny 1970 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1.» Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.1» Les cartes rebudes seran publicades si, a ¡ui de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.» No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.» Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divuigar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.ª

No mentenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

POLÈMICA Sr. Director : Pretenc intervenir en la polèmica que sobre el present i el futur de la nostra literatura ha estat iniciada en el número sis de la seua apreciada revista. Començaré fent dues precisions. En primer lloc cal tenir en compte que la literatura, a l'igual que la pintura, el dret, la religió, la política, etc., formen part de la superestructura ideològica de la societat, en el nostre cas de la superestructura ideològica burgesa, donat que la burgesia és la classe dominant del mode de producció capitalista que és el nostre ara mateix. I cal considerar, en segon lloc, que la superestructura ideològica, en un moment donat del desenvolupament de la societat, és conseqüència de la infraestructura econòmica imperant. Dit d'una altra manera : la cultura —en l'ampli sentit de la paraula— al País Valencià i al llarg del seu desenvolupament històric, ha estat originada i condicionada pel desenvolupament de les forces de producció i les relacions de producció del poble valencià. Per tant, la pregunta »quin és el present i el futur de la literatura valenciana» sols podrà obtenir resposta si responem a la pregunta «quin és el present i quin serà el futur del poble valencià». En poques paraules : la nostra cultura depèn del nostre futur com a poble. Pense que la causa que de la Renaixença ençà la literatura valenciana es caracteritze per la seua fluixesa, no és altra que la migradesa i ineptitud de l'única classe

social que fins ara era —més bé : podia haver estat— la creadora de la cultura valenciana : la burgesia. Migradesa i ineptitud efectes del seu tarannà psicològic i sociològic de petita burgesia urbana i burgesia rural, per un costat, i de la dependència política i econòmica del País respecte del poder central, per un altre. En última instància, el nostre idioma, la nostra cultura, a l'igual que la nostra política durant tot aquest segle —i marcadament els últims anys— han estat pur reflex de la no industrialització i l'estancament econòmic del País Valencià, que ha adoptat característiques quasi colonials. Amples sectors de la burgesia han abandonat la llengua del País, i també amples sectors de la burgesia han abandonat —després d'extreure-li el suc— l'economia del País i fet possible el retrocés agrícola i industrial pel qual passa ara mateix el País Valencià. Últimament la burgesia s'està preocupant molt per la crisi econòmica que travessa el País, perquè, al final, ella mateixa s'està veient afectada en els seus interessos. I no tardarà massa a adonar-se que el ressorgiment econòmic del País Valencià cal que vaja lligat al reactivament i utilització de tots els recursos materials i humans de què comptem. I no tardarà massa a adonar-se també que l'idioma, la literatura, les nostres característiques específiques, la nostra consciència de poble en definitiva, són elements imprescindibles per al nostre desenvolupament. Aleshores apareixerà una literatura burgesa «tardana», una consciència de poble burgès «tardà», etc. Però, en últim extrem, la burgesia valenciana haurà fet tard. Per a la burgesia valenciana la possibilitat històrica de fer el País d'acord amb els seus esquemes i valors ha passat. La burgesia ha perdut el tren de la història. Només el poble valencià, el que ha restat fidel a l'idioma cora a expressió d'una cultura i d'un país, el que ha treballat tot el que ha pogut i més, amb immensos sacrificis i resignadament, és el qui pot fer el nostre futur. I el farà. Cordialment, ALBERT SEGUI

València, maig de 1970.

Sr. Director : Voldria donar ací algunes opinions sobre els nostres escriptors actuals. Hom diu que tenim escriptors de primera fila i també de segona, i pot ésser que d'algunes més ; també surt a la llum que, entre uns i altres hi ha problemes ; també hi ha escriptors que escriuen en valencià i castellà tot alhora : fan un llibre en valencià i després diuen que això del nostre idioma no té cap importància. A mi, quant sento això, només em ve al cap una resposta : plegar. Aquesta gent que escriuen en el nostre idioma només per fer-se notar i guanyar quatre gallets a les costelles dels qui sentim els nostres problemes, comprem els seus llibres per patriotisme, per a nosaltres no hi ha ni primeres ni segones figures : hi ha escriptors valencians, gent nostra, gent que, com nosaltres, volen el lloc que pertoca a la nostra cultura, i això només vindrà si nosaltres recapa-

citem i apartem allò que no és nostre. Què vol dir això de fer recitals de poesia de poetes valencians i alguns d'ells ho fan en castellà ? Aquesta gent no deu sentir res per la seua terra ? No vull dir res contra el castellà, però els valencians hem de parlar, escriure, llegir allò nostre ; només així ens farem respectar i serem el País Valencià ; així deixarem de ser «levante» i «levantinos», i defensar el que és nostre no deu ser anar contra ningú ; és i serà sempre una honra parlar el valencià ; només les persones més cultes es preocupen de conservar la nostra estimada llengua. Necessitem persones que sentin la nostra urgent reivindicació ; necessitem la unió de tots els nostres escriptors, poetes i gent que es vulguen sacrificar per la nostra cultura, perquè avui treballar per la cultura valenciana no pot de cap manera mirar-se com un negoci, sinó tot al contrari. Per això és urgent la unió de tots els treballadors de la c u l t u r a valenciana, a tots els nivells, perquè els poetes necessiten gent que els escolti i compren els seus llibres. Per ara no podem fer la guerra entre nosaltres ; això vindrà quan tingam tota la cultura espanyola normalitzada, però per ara tots ens són necessaris. Dic tot açò per expressar que per a mi no hi ha primeres ni segones figures : tenim, necessitem i demanem la col·laboració de tots ; només tots units podrem fer una València més culta i una Espanya més justa. Atentament, JOSEP PUIG I BELTRAN Barcelona, 13 de maig de 1970.

SOBRE EL N O M DE LA LLENGUA Sr. Director : AL VOLTANT DE LA DOLÇA PARLA VALENCIANA. UNA VELLA POLÈMICA.

Sota aquests dos títols he llegit un interessant article del senyor A. Igual Úbeda, publicat en la nostra llengua a «Levante», del 27 de febrer d'enguany. L'il·lustre autor de la «Història del Rat Penat», que sent intensament la germanor i la solidaritat entre les nostres terres —les que tenen per denominador comú la llengua de Ramon Llull, de Bernat Metge i d'Àusias March— advoca per tal que aquesta llengua rebi el nom d'occitana. Crec que, avui per avui, seria una cosa boirosa i desorbitada, excessivament erudita, batejar la nostra llengua autòctona amb el nom d'occitana. La llengua o les llengües que es parlen a Provença, el Llenguadoc, Auvernya, Llemosí i altres contrades veïnes, són, sens dubte, llengües germanes de la nostra, però no són, de cap manera, la llengua que es parla a Catalunya, al País Valencià i a les Balears. I també al principat d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat d'Alguer. D'altra part, avui i sempre, cal identificar la terra amb la llengua. Si fa més de cent anys, en els inicis de la nostra renaixença literària, a Catalunya fou bandejada l'expressió de llengua llemosina, que propugnaven B. Carles Aribau i altres crítics i erudits catalans i valencians, fou perquè el bon sentit del nostre poble

va comprendre que per a salvar el català i rehabilitar-lo, per a convertir-lo novament en vehicle de literatura i cultura, calia provar que la terra i la llengua eren una mateixa cosa i calia dir-ne, simplement, llengua catalana. Però és obvi que aquesta doctrina, practicada amb un radicalisme sense control, ens portaria a un fraccionament catastròfic, a un esmicolament suïcida, car amb el mateix dret que els catalans varen rebutjar el nom de llengua llemosina, els valencians, els mallorquins i la gent de Menorca i d'Eivissa tindrien també el dret d'aplicar a llur parlar regional o comarcal, el nom geogràfic de llur territori respectiu. Afortunadament, gràcies al seny de la nostra gent, aquest galimatías lingüístic, aquesta atomització de la nostra llengua, no s'ha produït mai, però sí que el gran Diccionari Alcover-Moll (el valor lexicogràfic del qual és indiscutible) se'n diu també Diccionari Català-Valencià-Balear, mentre que del Diccionari Fabra se'n diu rònegament «Diccionari General de la Llengua Catalana» . ¿Hi ha cap terme mig, entre aquests dos noms ? ¿ Dir-ne llengua catalana-valenciana ? Jo crec que sí, i crec també que seria la solució niés escaient i adequada, la que ens convindria a tots. Al País Valencià dir-ne llengua valencianacatalana, i a Catalunya i les Illes, llengua catalana-valenciana... I en parlar de Catalunya, pense sempre en el Rosselló, el Conflent i el Vallespir. Això, de moment; després el temps diria... Vaig llegir a la pàgina 199 del llibre de Josep Miracle «La restauració dels Jocs Florals» (Barcelona, 1960), que el gran home de lletres milà i Fontanals va escriure al «Diario de Barcelona» (juliol de 1855), o sigui gairebé quatre anys abans de la restauració dels Jocs, aquestes sàvies paraules : «En otra literatura que subsistió por más tiempo, es decir, en la catalano-valenciana, podríamos buscar un movimiento paralelo, aunque mucho más importante, al de la academia tolosana ; pero preferimos aplazar nuestro examen para cuando haya tenido lugar la publicación completa e inteligente de los preciosos documentos de esta literatura, con que se honró nuestra antigua Corona de Aragón». Qui diu literatura catalana-valenciana, ¿no diu també llengua catalana-valenciana ? Aquesta denominació té, a judici meu, un doble avantatge. Per una banda, suposa un sentiment d'unitat, que és la condició essencial par a salvar la vida de la nostra llengua i de la nostra literatura. Però, per altra part, implica també un sentiment de respecte i consideració envers la personalitat, tan robusta, del País Valencià, que en determinada època de la nostra història, fou la regió de la nostra comunitat en la qual la nostra literatura i també la nostra vida social i econòmica, va tenir més pes, més volum i més lluïssor. Afectuosament, R. R i C. Barcelona, 27 de març de 1970.

ACTIVITATS ARTÍSTIQUES A PICASSENT Sr. Director : Tinc el gust d'informar-vos, per si ho considereu d'interés per als vostres lectors, de la

gran activitat artística en pro de la nostra llengua i cultura, que desenvolupa per ací la nostra joventut. Com cada mes, el Club Cultural de Picassent fa un festival de la Nova Cançó. El desembre de l'any passat va fer-se la inauguració del local del Club. Hi actuaren Els Nous Brots, locals, Enric Ortega, d'Alberic i Araceli Banyuls, de Gandia. El local es va omplir de gom a gom. El mes de gener vam fer-hi un altre festival, en el qual cantaren Els Nous Brots i Joan Bosch, del Grau de València, jove que canta cançons de Serrat i que ja en té també un parell de pròpies. Quan en tindrà més, potser reeixirà. També hi actuà Eugeni Llorenç, un xicot desconegut fins ara i que té moltes possibilitats de fer-se primera figura. L'altra setmana, vam dur-lo a cantar a Montserrat (la Ribera Alta). Novament ha actuat a Picassent el jove Eugeni Llorenç, i ara amb Els Sols, de Sueca, i Josep Ricós. Aquesta vegada van reeixir tots. Els Sols, de Sueca, ja han actuat pertot arreu, fins i tot a Conca (Castella), i són ben coneguts de tots nosaltres. Aquests xicots, Eugeni Llorenç amb cançons de crit i Josep Ricós amb cançons sentimentals, han estat una revelació i no trigaran gaire a assolir la popularitat. Són veritables troballes. Els Nous Brots, de Picassent, augmentaran de cantants pròximament —últimament, n'eren tres : una nena i dos joves. Ara, és fàcil que en siguen cinc : tres xicots i dues senyoretes. Ben vostre, MIQUEL, JOAN I PERIS Picassent, 31 de març de 1970.

ELS NOMS DELS NOSTRES POBLES Sr. Director : Sóc subscriptor de tan honrada revista valenciana GORG, a la qual m'honore d'escriure. El motiu és recolzar el subscriptor de GORG, Joan de Fetgendur, que en el núm. 8 recalcava «Els rètols dels carrers», ja que ni jo mateix fins fa uns anys no sabia el significat del meu propi poble i que fins fa sols uns anys —quinze concretament— venia escrivint-se C a l l o s a d'En Sarrià normalment, però es canvià ràpidament el nom castellanitzant-lo, ja que moltes vegades (i a això no hi ha dret) es considera vulgar a aquell que parla valencià, tot i essent com és el nostre idioma de pensament. He tingut el gust de veure en la biblioteca del meu poble un diccionari que data de 1903, en el qual el nom dels pobles, a pesar que és un d i c c i o n a r i castellà, figuren en valencià, tal com en realitat havien de ser. Perquè amb la llengua vernacla s'adona u de la procedència dels noms dels pobles valencians. Agraint al d i r e c t o r la publicació d'aquesta carta, s'acomiada JOAN FRANCESC PÉREZ SAVAL

Callosa d'En Sarrià, 23 de maig de. 1970.

INVESTIGACIÓ HISTÒRICA Sr. Director : Desitjaria de la seva amabilitat la contesta a una pregunta que li faré ; primer li donaré els detalls d'un succés que va tindré lloc en el nostre poble i després les condicions geogràfico-econòmiques. L'any 1884, els obrers d'un molins de paper del nostre poble es varen declarar en vaga i durant un temps varen interrompre l'activitat d'una indústria on hi havia empleades de 150 a 170 persones, la meitat d'elles oficials, que són els qui varen declarar la vaga ; l'altra meitat dones i aprenents. Els oficials varen ésser tots despatxats definitivament i els patrons es varen procurar substituir-los per un personal distanciat del nostre poble 140 a 150 quilòmetres. Les condicions geogràfiques : Poble del partit judicial de Vilafranca del Penedès, a 55 quilòmetres de Barcelona; 1.300 habitants. Aquells anys, més de la meitat del personal era dedicat a les feines agrícoles. La p r e g u n t a és : si tenen coneixement de l'existència en aquella època de vagues en llocs de petita indústria amb situacions similars a la nostra, ja que, com aficionat, estic escrivint una petita història dels fets més notables del nostre municipi. Donant-li gràcies anticipades, s'acomiada PERE CAMPS

plagui, a Isidre Julià i Anglada, carrer Queipo de Llano, 86, baix, Mataró. Un amic de Mataró que li agrada molt llegir GORG, s'acomiada amb grans salutacions a tots els «gorguistes» donant-los una abraçada. Adéu siau. I. JULIA I ANGLADA Mataró, 22 de maig de 1970. Heus ací el poemeta : TARDA ABRILENCA

Bell jardí el de casa meva, fidel col·laborador de la primavera, que avui t'has llevat com una espurna, del Paradís relíquia. Melodiosos cants d'eixirits ocellets —de Déu obra pulcra—, que d'immortals branques al meu oït arriben. Groguenques flors i vermells clavells, que amb tan enlluernants colors, molt bé de la nostra senyera ens feu memòria. Malgrat, aqueixa flor, tot just nada, per una afamada abella n'és pansida.

Torrelavid (Barcelona), 5 de maig de 1970.

ORIOLA I LA RENAIXENÇA Nota de la R.— dre la consulta del ací la seua carta coneixen les dades senyor Camps.

Hem cregut la millor manera d'atennostre amable comunicant, reproduir per si alguns de'.s nostres lectors sol·licitades i poden facilitar-les al

GERMANOR Amics valencians : Em plau escriure-vos aquesta perquè primerament m'ha agradat moltíssim que dintre el País Valencià, sortís alguna revista escrita en la nostra comuna parla ; m'ha agradat també perquè fins ara semblava que el País Valencià estava bastant adormit en aquest aspecte ; i ara ja així es continua fomentant la unió de tots, sense cap mena de separació del País Català, seguint el tan bo lingüísticament ensenyament d'«El Mestre de tots en Fabra». Jo, ara i aquí, us envio una poesia que he escrit, en veure la gran convivència que hi ha entre vosaltres, els qui treballeu perquè pugui sortir la revista, moltes vegades amb algunes dificultats... i nosaltres els lectors, que la llegim gairebé sempre amb gran plaer, en sabent la feinada que costa aquesta revista GORG. I avui tot llegint-la m'he adonat d'una convivència que a les altres revistes no hi és. I ara parlem de la poesia que em plau enviarvos des d'Il·luro, avui dita Mataró. Si algun lector no capeix bé el significat pot adreçar-se, quan li

Sr. Director : He observat darrerament que la Renaixença de València, sortosament apareguda, fa una mena de discriminació que jo crec sense fonament. Em referesc a la poca atenció que presta aquesta Renaixença als llocs i pobles que, essent per la seua pertinença a les províncies que integren la Regió Valenciana i per altres divisions (eclesiàstica, universitària, etc.) part integrant del Regne de València, no parlen correntment la llengua del Regne. Aquest és el cas d'algunes comarques molt importants del País Valencià. Oriola i la seua horta (l'Horta d'Oriola) és una d'aquestes. El valencià es va parlar a Oriola des de la Reconquesta, fins els segles XVIII i XIX. Dins els arxius d'aquesta ciutat hi ha moltíssims documents i papers de tota mena redactats enterament en correcte valencià. Si avui no ens resta del valencià més que uns pocs mots de nostra antiga llengua i prou paraules valencianes castellanitzades, no crec que aquest siga motiu per a no prestar atenció a Oriola que, avui, com ahir, és part del Regne de València. Tanmateix hi ha altres comarques dins el nostre país en la mateixa situació. Cal donar una consciència nova a aquests llocs i pobles. Del contrari, el «valencianisme» d'aquells es reduirà a res. Moltíssimes gràcies, senyor director. JESÚS PERE MILLAN Oriola, 23 de maig de 1970.

INICIATIVES Sr. Director : He rebut el darrer butlletí en què apareix —en una fulla solta i en castellà— le petició de certes personalitats de València-ciutat adreçades al Ministre d'Educació per tal que s'incloguen definitivament i a tots els nivells els plans d'ensenyament de la nostra llengua. Trobe molt encertada i molt necessària aquesta petició, per les raons que s'hi anomenen i per altres que ara no fan al cas. Aplaudixc les persones que han donat aquest pas, però sóc de l'opinió que el pas el podíem donar moltes persones i institucions o societats. Crec que la qüestió es prou important com perquè es trenquen els cercles de València-ciutat i prenga part ValènciaPaís. Em sembla que des de l'Ebre fins al Segura deuen haver-hi molts homes que estan —vull dir, estem— desitjant que açò siga una realitat i que la seua veu no ha pogut ser escoltada en aquesta ocasió ; per què ? És que els pobles no hi comptem ? És que a la llista d'institucions que signen l'esmentada petició no se'n podrien afegir moltes més de les que hi ha pels pobles del País ? Pot ser que hi ha raons que justifiquen aquesta positura, però com que les desconec i sóc amic de l'«entre tots ho farem tot», llance aquesta possibilitat. Val? JOSEP FERRER GUZMAN

Alaquàs, 1 de maig de 1970. N. de la R. — Ens cal dir que són molt encertades les consideracions i suggerències del nostre amable comunicant. GORG, modestament, ofereix les seues pàgi-

nes, d'acord amb les condicions que encapçalen aquesta secció, per si es necessiten per a dur a terme les esmentades suggerències.

Sr. Director : Ha estat tan discutit el nom de la revista, que em plau dir que el trobem molt encertat i, a més a més, no gens estrany per tant com a les nostres comarques, principalment on hi ha aquests accidents orogràfics, és paraula corrent. És una gran cosa l'edició de GORG, que espero que tindrà llargs anys de vida. Referent a la «Carta al Director», pàg. 2, peu columna 1, li dic i ho tinc a gran honor, que jo era amic de Pompeu Fabra, i ell opinava que el Diccionari Normatiu Fabra, 1.a edició, 1932, era el canemàs damunt del qual calia bastir la llengua. Després ha passat el que ha passat i la feina no tingué continuïtat i és ben segur que, de no haver estat així, el mot «xanglot» hi figuraria, i d'altres també. La qüestió és escriure correctament la llengua, com ho fan les altres nacions, i si pronunciem diferent i hi ha mots diferents a les diverses comarques, arreu passa el mateix i hem de tractar d'incorporar aquestes paraules al nostre lèxic particular. Repeteixo : l'important és d'escriure tots de la mateixa manera i d'acord amb el que ens diuen els diccionaris adaptats a les normes ; així ho fan tots els països. Em plau saludar-lo cordialment, JOSEP BIERGE I ALBERTÍ

Barcelona, 29 de maig de 1970.

EDITORIAL Una part de la nostra cultura Es indubtable que la riquesa toponímica d'un país forma part ben important del cabal cultural que li pertany. I,es onades successives de pobles que hi passaren i que més o menys hi van quedar durant la seua historia, hi han deixat un sediment de topònims, els quals, adaptats per fi al geni de l'ètnia i la llengua resultants, conserven, fets cosa pròpia, vivint en la ment del poble en íntima relació amb les imatges familiars que representen, trets i arrels d'uns temps, d'uns homes, d'unes glòries i d'unes vicissituds quallats en noms de castells, llogarets, viles i ciutats, masos i camps de conreu, i que també simbolitzen visions antigues dels rius, les costes, les comarques, els plans i les muntanyes... L'estudi de la toponímia és una ciència fruitosa dels nostres anys. Tots els pobles hi dediquen una bona porció dels seus esforços investigadors. Els misteris que revela aquesta ciència, ens produeixen un goig pur, com el que experimenten aquells que van coneixent la història dels seus pares, que els explica moltes coses que pensen i senten i que al capdavall resulten ser allò més autèntic de la seua personalitat. La toponímia del País Valencià i la dels altres països germans de llengua i de cultura, ha estat estudiada per molts especialistes, i, últimament i d'un mode quasi exhaustiu, per un romanista tan eminent com és Joan Coromines. Una obra seua, ja apareguda, recull sistemàticament els nostres nombrosos topònims, tan maltractats en els darrers anys per institucions poc curoses en aquest aspecte, i desfigurats per traduccions ineptes. Restaurar l'autenticitat de la toponímia valenciana és una obra justa i necessària que no s'ha de deixar per a demà. Si es tracta de topònims majors, com són els de pobles, viles i ciutats, la tasca és urgent. ¿Qui coneix, per exemple, el valencianíssim sabor de noms com Xàbia a través de la traducció «Jávea», molt menys eufónica

per la duresa de la «j» i gens nostra? Xixona se sent desplaçat per «Jijona», i fins i tot hem arribat a sentir híbrids esgarrifosos com «Alicant», que no és ni el nostre significatiu i robust Alacant ni la traducció (legítima per a Castella) d'«Alicante». Podríem adduir més exemples, amb dissortada abundància; n'hi ha prou, tanmateix, amb unes mostres. A cada comarca del País Valencià, bé sap la gent els seus topònims i els de les comarques més o menys veïnes. Però això que és riquesa, representa, a hores d'ara, un problema en la ment dels nostres infants. Des de xicotets, juntament amb la meravella del món que descobreixen, senten a dir uns sons símbols —els noms que evoquen dites meravelles: rius, serres, pobles, camins...—, uns símbols autèntics, nostres, els que ha forjat segle rere segle la nostra cultura. Doncs bé : en ser grans, en saber llegir, es troben que aquells grats símbols, en la majoria dels casos, són uns altres, com són unes altres tantes i tantes coses ben apreses per a tota la vida. Els psicòlegs saben d'aquestes petites però nombroses «sorpreses», que amaguen, tal vegada, subtils i significatives frustracions. Quant a les persones adultes, sovint s'hi esdevenen les més irrisòries desorientacions... Creem que, als valencians, ens cal poder llegir els nostres topònims en la llengua amb què els hem batejat, en la llengua en què els hem après a anomenar quan apreníem l'existència mateixa del món i de la vida. Sabem que això no pot fer mal a ningú, i que a nosaltres ens pot fer molt de bé: el de veure aparèixer, amb la força rotunda de la lletra escrita, la fisonomia característica de la nostra terra estimada. Proposem, als ajuntaments del País, que consideren la necessitat de la doble rotulació, almenys quant als noms de pobles, viles i ciutats. Vora la traducció castellana (quan aqueixa existeix) és degut col·locar els rètols visibles, cridaners, perfectes, en la nostra llengua.

d'un temps, d'un país Normalització I fons cultural Modernització i autenticitat El nostre país que, malauradament, ha criat tantes mentalitats folklòriques —lato sensu— no se singularitza per posseir una nòmina massa espectacular de folkloristes. Alguna relació negativa —no hi cap dubte— s'hi podria veure. Fins i tot els estudis «seriosos» sobre el folklore ens assabenten d'on deu ésser el punt difícil i torbador. La dificultat rau, possiblement, a tractar l'objecte sense aqueixa mentalitat tan caracteritzada que contempla la tradició com un món màgic d'encisaments i conjurs, de supersticions i d'essències mitològiques, d'ànimes col·lectives o Volksgeisten; mentalitat que molts investigadors semblen treure de llurs propis materials. En canvi, quan de la investigació folklòrica passem a la literatura popular —inspirada en motius folklòrics o documentada en la tradició oral del poble—, la intuïció de l'autor, la seua capacitat de «compenetració simpàtica» amb l'element és del tot essencial. Els crítics literaris podran valorar, en el cas de les Rondalles d'Enric Valor (1), la profunda identificació entre «forma» i «esperit», entre estil i fons de l'obra. Però, al marge dels aspectes, notabilíssims, d'ordre expressiu o subjectiu, de la bellesa i purisme del seu llenguatge, valdrà la pena que destaquem la importància que uns llibres com aquests tenen des d'una perspectiva més general.

La literatura folk Segurament, hauria de córrer molta aigua porqué l'afecció pels contes populars desaparegués. Però no es tracta, únicament, d'això. El cert és que les narracions populars, com totes les expressions de la cultura folk, exerceixen en l'àmbit cultural — i , específicament, dins les cultures en procés de normalització— un paper que excedeix els seus objectius primaris (atènyer un públic concret), per a prendre un caire més ample d'ordre ideològic. Em referesc al que, amb J. A. Fishman, anomenaríem funció «autentificadora» de la literatura popular.

Sembla que dins tot procés de normalització cultural es produeixen dues grans tendències, íntimament travades: la tendència modernista i la tendència cap a una «autentificado» històrica i cultural. Quant al primer —què és modernitzar-se culturalment?—, no hi ha cap dificultat. I no cal dir que la democratització cultural comença per l'alfabetització d'un país en el seu idioma. Tota normalització cultural no és, en definitiva, sinó una resposta als problemes i a les noves oportunitats que presenta la societat moderna. Cal subratllar-ho, perquè hi ha encara qui ignora que «normalitzar» una cultura és una condició indefugible per tal de «modernitzar» un país. El segon terme, l'«autentificació», significa un èmfasi en la continuïtat, en l'autoafirmació d'un poble, en la diversitat, en el valor dels elements autènticament tradicionals i, en definitiva, en l'afirmació del pluralisme com a base d'una filosofia democràtica.

Mistificacions «populars»

Ara: davant aquest tour de force normalitzador, el tradicionalista —en la mesura en què advoca predominantment pel «retorn» o la preservació d'un passat «gloriós»— considerarà que la conciliació entre els elements culturals tradicionals i els moderns és impossible o indesitjable. El pseudomodernista, amb els seus aires de cosmopolita de sucursal, creurà que aqueixa conciliació és innecessària i, igualment, indesitjable. Tant l'un com l'altre coincideixen —i per motivacions aparentment contràries—, oposant-se a una normalització que comporta el progrés ineludible en autenticitat històrica i en modernitat. No és un atzar —com adverteix el mateix Fishman— que els moderns processos de normalització hagen estat precedits o inicialment presidits per cinquanta anys d'investigacions serioses sobre filologia i folklore. La recerca d'una «autenticitat» cultural ha menat molts països a un interés creixent per les manifestacions tradicionals de la societat folk i, específicament, pels elements culturals vius en aquells sectors que, atesa la seua situació, s'han trobat al marge de les pressions forànies —o, com algú diria, «despersonalitzadores». I és des d'aquesta perspectiva, que no tracta de ressuscitar èpoques passades ni d'idealitzar desavantatges socials o idíl·liques injustícies, sinó que s'orienta frontalment al progrés i a la modernització d'un país, que podem apreciar quina és la funció de la literatura folk. La literatura folklòrica, això és, la literatura basada en el folklore literari d'un país, té una inqüestionable significació dins aquella tendència autentificadora. Bastarà considerar, en aquest punt, la influència que han exercit en els respectius països els contes tradicionals de Jacob i Wilhemk Grim, o les versions de Perrault o Hans C. Andersen. És literatura folklòrica aquella que, com diu A. R. Cortazar, s'ajusta tant en l'esperit com en la forma, a una realitat tradicional, l'estil, ambient i caràcter de la qual es reflecteix i s'interpreta en el pla creatiu individual. Resta clar, doncs, que la literatura folklòrica, a diferència del folklore literari —anònim, oral i col·lectivitzat—, és obra d'uns escriptors determinats o determinables. Punt important: sol ésser tot just quan el folklore literari comença a declinar en la seua vitalitat, quan sorgeix l'esforç creador que possibilita la conservació d'aqueixos elements culturals i llur reintegració, amb tècniques diverses, al fons cultural d'una societat. Aquest procés de «reconversió» és naturalment inseparable d'uns altres fenòmens que el possibiliten i condicionen. Per exemple: la presa de consciència d'una anormalitat lingüística. El lloc que les literatures populars han tingut dins aquest procés ha estat reconegut per tothom.

En parlar de «literatura popular» no al·ludim —és ociós de dir-ho— a aqueixes espècies d'infralíteratura explícitament destinades «al poble que no sap de lletra». És cert que, al nostre país, comptem amb un formidable stock d'aquests infortunats productes: des del pare Mulet fins al «teatre valencià», passant per Bernat i Baldoví ¡ Escalante —amb les matisacions que calguen. Fa dos segles que algú clamava contra «eixa multitud d'indecents col·loquis plens d'escàndols i porqueries». I, mentre els dos segles han anat escolant-se, hem pogut assistir encara a l'estretor d'un «teatre per a riure», a la ¡nanitat d'una premsa satírica i a tota l'era de bajanades que anunciava el clàssic conill de Vicenteta. Bé: la qüestió és que, independentment de la seua ocasional «popularitat», aquest tipus de literatura ha estat rabiosament anti-popular i «vernacla», strictíssimo sensu. No és d'admirar que bona part d'aquesta literatura estigués cuinada pels mateixos sectors castellanitzats dominants; per aquells qui s'autodefinien custodis de l'altra («l'alta») cultura. La incongruència consistiria, ben sovint, en el fet que els mateixos campions del «populisme» havien de basar-se en una actitud prejudiciosa respecte al «poble», subjecte senzill i ¡ndocte que trobava així, bona i feta, la «seua» literatura. Però la incongruència és només aparent, ja que, en els fons, revelava la saviesa política de les nostres classes directores. ¿Recordarem que M. Duverger ha basat la seua Introducció a la política en la metàfora de les dues cares de Janus?

Els mitjans de difusió

Tornant ja al tema: la funció del conte popular és independent dels mitjans de transmissió propis de cada civilització i de cada època. En un moment ha estat característica la seua comunicació oral i anònima. Avui, ja només parcialment. La rondalla evoca, ja, només a uns pocs, aquelles vetlades fredes i tòpiques d'hivern, al costat del foc de la llar, a l'espera que els troncs, dels quals es desprenien invariablement daurades guspires, torrassen els cacauets. Jo, personalment —per la meua condició de jove—, ignore aquestes delícies. Però, amb això i amb tot, continué pensant que la funció del conte popular no és menys important —sinó n'és més encara— entre els medis urbans, acostumats en les confortables vetlades d'hivern a contemplar el televisor al costat d'una bona estufa. No oblidem que, en l'aspecte tecnològic, tota normalització ha de recórrer a les institucions i tècniques de la massificació en el mateix moment en què busca una orientació «autentificada» al desarrelament cultural que la mateixa tecnologia, basada en la massificació —i al servei d'interessos culturals estranys —engendra i possibilita. Així, és raonable pensar que el conte popular —com qualsevol altra manifestació tradicional, productora d'aqueix fons espiritual del qual tots ens sentim partíceps— ha de confiar-se als nous mitjans tècnics i institucionalitzats més escaients a la nostra època: la difusió radiada, la imatge, el disc. Totes aquestes observacions, una mica desballestades, deuen haver aclarit la importància que una codificació rondallística com la d'Enric Valor, té en el marc general de la nostra cultura. Només cal esperar que la seua obra, autènticament popular en estil i propòsits, siga efectivament popularizada, amb la generositat de mitjans tècnics de què disposen uns altres països que han passat, o passen, per idèntica conjuntura històrica. Es tracta, insistesc, d'una empresa important i meritòria. Rafael Lluís NINYOLES (1) Publicades: «Rondalla* Valencianes» - 3 volums. Editorial Torre, Valencia; 1/2 volum en Ariel, Barcelona. «Rondalles Gironines i Valencianes» (les primeres de G. Constants); i la sèrie «Meravellei i Picardies» Vol. I i II - Edicions valencianes L'Estel (que són les que comente especialment).

comentaris I FRAGMENTS El retorn dels emigrants d'Àngels Pascua i Col·lecció DOCUMENTS A LA RECERCA. Editorial NOVA TERRA. «Premi Nova Terra 1969». Barcelona, 1970. 273 pàgines. Preu: 230 ptes. Amb el títol EL RETORN DELS EMIGRANTS, publica Nova Terra un llibre d'Àngels Pascual força interessant. Acompanyats de l'adient recollida de dades sobre l'emigració a l'estranger, s'hi presenten els resultats d'una enquesta. La marxa cap a Alemanya, l'estada en aquest país, el retorn a Espanya, la situació actual (familia, barri, treball, consum, activitat extralaboral) i la percepció del moviment obrer i les seues perspectives davant el sistema capitalista, foren els temes de l'enquesta. Aquesta fou dirigida a aquells individus menors de quaranta-cinc anys que, havent treballat a Alemanya un mínim de sis mesos, estiguessen col·locats, al seu retorn, a indústries metal·lúrgiques barcelonines de més de 500 treballadors. Ens introdueix el llibre en el món sovint contradictori d'una important fracció de la nostra classe treballadora. Les visions simplistes hi queden excloses. El fatalisme, l'admiració pel progrés alemany, la incorporació d'alguns mites del «miracle», la pervivència d'uns altres estrictament ibèrics, el desvetllament sovint confús d'una consciència obrera, etc., hi són barrejats en les respostes. Potser el principal mèrit d'aquest llibre és d'haver encertat —en una primera aproximació al fenòmen— a descobrir tal cúmul de problemes. El llibre es complementa amb un plantejament teòric de la situació socioeconòmica alemanya i amb la descripció dels objectius, procediments i dificultats de l'enquesta. I ara, segons la nostra norma, reproduïm una selecció de textos d'aquesta obra:

LA SITUACIÓ DURANT L'EMIGRACIÓ

Salaris Els salaris bruts percebuts pels treballadors e s p a n y o l s (homes) a Alemanya oscil·laven l'any 1965, en la majoria, entre les 40 i les 60 pesetes hora. L'any 1968, la mitjana era de 4 marcs (69 ptes.) hora. Sobre el salari es dedueix un impost que varia segons els ingressos, l'estat civil, el nombre de fills, etc., ¡ que és susceptible d'una devolució parcial després d'un reajustament anual. A més, a les regions de Renània del Nord-Westfàlia, RenàniaPalatinat, Baixa Saxònia, Baden Württem-

berg i Schleswig-Holstein s'hi ha de deduir encara la quantitat corresponent al 10 % d'impost sobre el salari en concepte d'impost eclesiàstic. Una altra quantitat a deduir del salari brut correspon a les assegurances socials (quota de l'assegurança de p e n s i o n s : 14 % del salari base; quota de l'assegurança d'atur laboral: 1'3 % del salari base; quota de l'assegurança de malaltia: queda fixada per l'estatut de la Caixa de malaltia; en aquests tres casos, correspon al treballador l'aportació de la meitat de l'import degut. Per als obrers espanyols la comprensió de tot

aquest mecanisme de descomptes és difícil i la impossibilitat de controlar-lo és una font de malestar. Cal assenyalar també la dificultat amb què topen els obrers espanyols a fi de tenir en ordre llur documentació; això és un fet greu, per tal com els beneficis socials s'hi supediten.

Allotjament Com ja ha estat indicat, els empresaris alemanys que contracten mà d'obra estrangera han de garantir la possibilitat d'habitatge dels o b r e r s en «condicions mínimes». El recurs més general dels empresaris consisteix en les residències d'empresa o en els simples barracots habilitats per a estatges. En la mostra entrevistada, 62/90 individus han passat per aquest tipus d'allotjament i en 38 d'aquests casos hi transcorregué tota o la major part de la seva estada a Alemanya. La proporció dels allotjats en barracots o residències és més gran entre els obrers que estigueren a Alemanya no més de dos anys i més gran també entre els menys qualificats. Quan un individu es trasllada a Alemanya amb un contracte de treball, acostuma a acceptar, d'entrada, el tipus d'habitatge que li proporciona l'empresari. Alguns l'accepten de bon grat, pel preu relativament mòdic —no pas sempre— que cal pagar i per la dificultat que comporta trobar una altra cosa. Però, en general i a la llarga, les condicions no són pas òptimes: quan no es tracta de barracots totalment inadequats, es tracta d'habitacions compartides entre uns quants, d'un ambient tancat sobre ell mateix i lligat a l'empresa, amb un reglament concebut més per mantenir l'ordre que no per fer la vida agradable als ocupants. Al cap d'un temps, els que poden cerquen un altre tipus d'estatge —a pensió, rellogats o en estatges independents— especialment si l'estada a Alemanya es perllonga més enllà del primer contracte de treball. A més dels problemes normals que presenta per als individus haver de viure en dependència estreta de l'empresa i en condicions no sempre satisfactòries, el fet d'ocupar habitatges de tipus col·lectiu destinats a treballadors estrangers fa que llur vida transcorri sempre centrada en

els problemes de l'emigració i totalment al marge de la societat alemanya. Si els treballadors volen aconseguir l'estalvi proposat, han de limitar severament les sortides i la vida transcorre entre la fàbrica i els barracots. Hi ha individus que han sortit d'Espanya en expedició, treballen voltats d'espanyols (o d'altres estrangers en condicions idèntiques) i viuen també amb ells les seves hores de «lleure». La dificultat de l'idioma i el recel d'una bona part dels alemanys accentua encara més la no-comunicació.

Participació en la vida sindical i política Cenyint-nos a la mostra de metal·lúrgics, 50/90 entrevistats declaren no haverse afiliat a cap sindicat alemany, mentre que els altres 40 diuen que sí. Però sembla evident, per algunes afirmacions d'alguns d'aquests 40, que hi ha confusió entre l'afiliació al sindicat i la subscripció de l'assegurança, que és obligatòria (bé que amb possibilitat d'elecció). D'altra banda, 60/90 entrevistats c o n e i x e n obrers espanyols que pertanyien al sindicat. Aquí val la mateixa observació feta respecte al nombre d'afiliats. Les c r í t i q u e s als sindicats alemanys són molt escasses; l'aprovació és quasi general. Quan als entrevistats se'ls demanà que apliquessin al sindicats alemanys una frase d'entre tres que se'ls en presentava, s'obtingué el resultat següent: Nombre de respostes

•

• • •

El sindicat alemany defensa molt bé els obrers enfront dels empresaris El sindicat alemany és un sindicat que serveix per aconseguir algunes m i l l o r e s en les empreses El sindicat alemany serveix simplement per a r r a n j a r les assegurances, col·locacions i retirs Inclassificables (tots inclouen entre altres la primera opció). No ho sap Sense resposta TOTAL

15 3 9 1 90

Possessió de béns % de famílies que el posseeixen Equipament

a) població estudiada (1967-68)

b) conjunt nacional (1968)

Televisor Frigorífic

83% 75 %

38% 35 %

Rentadora

61 %

39%

Tocadiscos Motocicleta Automòbil Aparell de ràdio ... Aspiradora Màquina fotogràfica.

24% 10% 14% 83% 3% 49 %

(47 % entre els no-agricultors) 8% 11 % * 13% 76% — —

(44 % entre els no-agricultors)

La possibilitat de posseir els béns típics de la societat de consum és, per tant, major mitjançant l'emigració: una dada a tenir en compte a l'hora de comprendre les motivacions de l'emigrant.

LA SITUACIÓ EN TORNAR A ESPANYA

Reticència dels patrons D'altra banda, molts empresaris es mostren suspicaços davant l'ocupació d'obrers que hagin estat a l'estranger. En el nostre contacte amb els dirigents d'empresa per a la localització d'antics emigrants, hem pogut comprovar aquest fet. Molts empresaris temen que els antics emigrants siguin persones «inestables» —segons l'expressió d'un d'ells—, que han retornat potser per un fracàs en el país al qual havien emigrat; a més, temen llur inconformisme i la influència que puguin tenir sobre els altres obrers. En

el Seminari Patronal d'Atenes, empresaris de diferents països d'emigració expressaren llur inquietud davant les pertorbacions que pot causar aquesta mà d'obra. Especialment en els països sense associacions lliures de treballadors ni associacions polítiques en general, es tem la familiarització amb el sindicalisme i l'afiliació posterior a organitzacions de classe. En el mateix Seminari, hom féu al·lusió al paper important jugat per antics emigrants en les vagues que s'havien produït a Espanya i que van dur el govern a prendre noves mesures per tal de reglamentar un cert dret a la vaga.

OPINIONS I ACTITUDS Nombre de respostes

La imatge d'Alemanya ¿Com veuen els antics emigrants, des d'Espanya, els alemanys, llurs institucions, la societat alemanya en general? La mesura de l'opinió global sobre Alemanya la donen les respostes a la pregunta general: «¿Li agradaria que Espanya s'assemblés a Alemanya?». La distribució de respostes és:

Sí

Depèn

TOTAL

Novament, els més favorables són els que es van estar a Alemanya no més de

2 anys. D'altra banda, la proporció més forta de favorables es troba entre els que partiren joves i tampoc no arriben als 35 anys en el moment de l'entrevista. Igualment augmenta l'admiració per Alemanya emb el desconeixement respecte a la vida p o l í t i c a d'aquest país, però augmenta també amb la participació e f e c t i v a en conflictes i altres activitats polítiques. La realització dels projectes predisposa a l'opinió favorable. La proporció d'oficials que prenen Alemanya com a model general és més baixa que la de no oficials, però, en canvi, si la categoria d'oficial ha estat aconseguida a través de l'estada a Alemanya, la proporció dels que senten admiració pel país creix v e r t i c a l m e n t (89 % dels oficials recents contra 44 % dels oficials que ja emigraren amb aquesta qualificació). Els antics agricultors donen també un percentage bastant alt de favorables a Alemanya (74 % ) . Els catalans (per naixement o perquè viuen a Catalunya des de la infantesa) donen un percentage inferior als no catalans. Segons les respostes, els aspectes més atractius d ' A l e m a n y a , son per aquest ordre: a)

Nivell de vida.

Organització del treball i avanços tècnics. Educació, nivell cultural. Progrés i desenvolupament. Mentalitat, manera d'ésser. Consideració en el treball.

c) d) e) f)

A l'altre extrem, els aspectes més sovint percebuts com a negatius són: a)

Caràcter i mentalitat.

b) c)

Clima, menjar, idioma. Moralitat i costums.

Els avantatges que van disfrutar a Alemanya i que consideren els entrevistats que a Espanya són inabastables per un obrer, són bàsicament: a)

Béns d'equipament: magnetòfon, cotxe, etc.

b) c)

Possibilitats econòmiques. Casa, comoditat, benestar.

Amb menys f r e q ü è n c i a es citen les possibilitats d'estudi i els avantatges político-socials —llibertat d'expressió, igualtat social—, i només en un cas els avantatges laborals. Tanmateix, els que res-

L'admiració pel nivell cultural i per la consideració en el treball creix amb l'experiència industrial. Cap dels rurals remarca aquests aspectes: possiblement, també són sensibles a la seva presència, però aquest impacte queda disfressat per altres de més immediats. De fet, els entrevistats amb més baixa o nul·la experiència industrial no saben moltes vegades concretar en què es fomenta la seva admiració per A l e m a n y a (abundància en aquests grups de respostes inconcretes o «no ho sap»). Alguns cops, l'admiració va acompanyada amb un sentiment d'inferioritat: «Li agradava tractar amb persones que fossin més que ell».

ponen «res» o que a Espanya tenen més coses que allà són 50, bastant més de la meitat. En un altre nivell, l ' a p r o v a c i ó del funcionament dels sindicats alemanys és quasi general. Només 3 en critiquen la línia d'actuació (10 no responen a aquest

punt). El resultat podria semblar sorprenent, tenint en compte la línia clarament col·laboracionista i reformista que segueixen els sindicats alemanys. Però una sèrie de factors ho fan explicable. Els individus que e m i g r e n acostumen a ésser joves, sense cap experiència de sindicació lliure, ja que només han conegut el sindicat vertical, únic i obligatori. A Alemanya veuen per primera vegada un sindicat obrer al qual s'adhereixen els treballadors lliurement i que defensa els interessos immediats dels seus afiliats. No deixa d'ésser un fort impacte que s'imposa a vegades —si més no, en una primera fase— sobre altres consideracions. A més, els elements per a jutjar la línia s i n d i c a l alemanya acostumen a ésser escassos: molts emigrants no estan formats sindicalment i políticament i llur relació amb el sindicat alemany és massa superficial —idioma diferent, diferents interessos a defensar— per permetre avançar en l'anàlisi. Algunes vegades, el desconeixement del sindicat

arriba fins al punt de confondre'l amb les oficines de col·locació o amb la seguretat social, l'eficàcia de la qual els sorprèn molt favorablement.

Les classes socials Entre els obrers espanyols que han estat a Alemanya és força difosa una visió idíl·lica de la divisió de la societat en classes i de les relacions entre aquestes classes socials. 42/90 entrevistats veuen a A l e m a n y a menys diferències socials, creuen que allà «no hi ha milionaris, l'Estat s'emporta molts beneficis de les empreses», parlen d'una dilatació de la classe mitja, que a A l e m a n y a «els enginyers arrosseguen la grua i van amb bata», que «tothom treballa i no hi ha servei», i que «no hi va haver conflictes, perquè cada dijous hi havia una reunió amb diàleg». Alguns són, tanmateix, més realistes i parlen —igual que aquí— d'obrers i capitalistes, tot i que afegeixen a vegades que els obrers estan en millor posició que aquí la classe mitja. Els que creuen que un obrer manual està tan considerat a Alemanya com una persona que no realitzi cap treball manual són 72/90. D'aquests 72, 38 creuen que també a Espanya existeix aquesta consideració, i 34 creuen que aquí no passa el mateix. 31 entrevistats, veuen una progressiva aproximació entre els diferents nivells econòmics, però en aquest cas la proporció és bastant semblant a la dels optimistes respecte a Espanya en aquest mateix tema. Finalment, 39/90 diuen que a Alemanya les relacions entre empresaris i obrers tendeixen a ésser cada vegada millors. De tota manera, respecte al conjunt dels entrevistats, només 31 individus coincideixen en més d'una de les quatre opcions anteriors favorables a Alemanya, i només 12 coincideixen en tres dels quatre punts. Donat el coneixement força superficial que els obrers espanyols tenen d'Alemanya, des de llur posició marginal, i donada llur experiència negativa a Espanya en tantes ocasions, hem de pensar que l'admiració per Alemanya correspon a la creació d'un model ideal, per contraposició a la realitat espanyola, més ben coneguda i més dura per a ells, i respecte

MILLOREM EL LLENGUATGE d'ENRIC VALOR

Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació. En l'actual número

L'ADJECTIU «QUIN» Davant del nom, usarem, per a interrogar directament, l'adjectiu QUIN, que té el femení QUINA i els plurals QUINS i QUINES. —Quin dia fa? —Quina roba et posaràs demà? —Quins llibres vols comprar? —Quines notícies tens? També l'usarem, davant del nom, en aquelles oracions anomenades interrogatives indirectes: —Veges quin dia véns. —Vull saber quina hora és. —Necessitem c o n è i x e r quines possibilitats d'èxit tenim. —No sabem quins assumptes porta entre mans. A part d'aquesta funció interrogativa, QUIN

a la qual el mateix fet d'emigrar implica un cert refús que no exclou el sentiment romàntic expressat en la frase «como España ná». De tota manera, hom observa que els individus amb bagatge professional —formació, qualificació— molt baix o nul tenen menys tendència a prendre com a model la «societat integrada» alemanya, mentre que aquesta tendència creix amb la qualificació professional i amb el grau de participació en la nova societat —coneixement de la realitat socio-política, ús de nous mitjans d'informació i àdhuc participació activa en situacions conflictives—. És a dir, prenen Alemanya com a model de relacions socials individus que de fet han arribat ja a un cert grau d'integració en el propi sistema alemany. Els individus que han passat recentment a oficials presenten encara amb més freqüència aquest tipus de

serveix per a precedir el nom en les oracions exclamatives: —Quin oratge! -Quina barbaritat heu dit! —Quins operaris més entesos! —Quines coses passen! Tenim, doncs, una forma per a cada gènere (masculí o femení) i per a cada número (singular o plural). En castellà, en canvi, usen una forma adjectiva invariable: «¿Qué día hace?», «Quiero saber qué hora es», «¡Qué operarios tan entendidos!», «¡Qué cosas pasan!», etc. Cal no confondre's, per influència del castellà, i dir erradament «Què dia fa?» o «Què coses pasen!» i altres construccions semblants. En la nostra llengua açò és francament incorrecte des del punt de vista gramatical, i generalment no ho diuen més que aquelles persones que no han après l'idioma en la seua infància.

percepció. No s'observa cap relació significativa ni amb el temps passat a Alemanya ni amb el fet d'haver aconseguit realitzar els projectes de la sortida. L'admiració pel nivell de vida alemany es presta a consideracions semblants. Pel que fa a la valoració positiva de l'organització i disciplina alemanyes en el treball, aquesta apareix relacionada amb l'elevada participació i també amb l'èxit professional a Alemanya. És menys freqüent entre els actuals oficials. Quan tornen, aquests individus mostren una exigència professional més gran i unes dificultats més fortes per adaptar-se als llocs de treball que el país ofereix. En canvi, la valoració positiva és menys freqüent entre els individus que han treballat a Alemanya en empreses industrials de gran volum i entre els que han estat a Alemanya més de dos anys.

(Comentari i selecció de J. V. M.)

«.Informe sobre la lengua catalana» Un llibre de Josep Melià1 Aquest llibre ha aparegut en una atmosfera de polèmica. La seua publicació coincidia amb el debat a les Corts de la Llei d'Educació, que abordava aquest problema. La desafortunada intervenció del senyor Muñoz Alonso en favor de la ponència, i la seua tesi sobre les «llengües vernacles» com a transmissores de possibles «virus de l'ànima», provocaven arreu del país el que alguns diaris van qualificar de «referèndum al revés». Un article de José M. a Pemán a A B C (2) sobre el català alçava al seu torn una aguda polèmica, reflectida en els articles de Muñoz Alonso sobre les llengües no oficials i a tots els periòdics de la Península. Fins i tot es produeixen rectificacions, perquè la reacció ha estat unànime: ¿Pero es que —pregunta un editorialista d'EI Alcázar—, a estas alturas, alguien ataca al catalán —o al gallego, o al vascuence—, y nada menos que en las Cortes? El mateix diari reprodueix alguns fragments del «Diari de Sessions» del 2 d'abril, referents a la intervenció de Muñoz Alonso, d'on semblen haver-se esfumat misteriosament les inoportunes frases del «filòsof de la Falange», publicades pocs dies abans per tota la premsa. El text s'havia «perdut». I això donava base a la tergiversació: ¿Dónde se habla de que el catalán puede ser portador de virus políticos? El orador habla de la exposición oral y de la lengua, del valor y del temor del lenguaje. ¿Por qué se falsean unas palabras hondas y claras? I fent gala d'innocent indignació, El Alcázar acaba acusant el senyor Pemán de sumar-se a una campanya de falsetats, orquestrada pels qui no estimen el català. Porque -—conclou— el catalán es un vaso de agua clara que nadie tiene derecho a manchar de barro. El que són les cosesl Però resulta encara més sorprenent de llegir com el comentarista de SP, valorant l'obra de Melià, escriu: El libro, completísimo y documentado, con perfecta ordenación encadenada a su propósito informativo-pedagógico, se lee con interés, aunque el tema (...) no resulte apasionante para todos los españoles. I afegeix: Sinceramente, el catalán no debe estar a la defensiva de nada, ni el vascuence, ni el gaditano ( ? ) . . . Claro que —com es veu obligat a matisar el comentarista— de eso a que TV dedique abundantes espacios a cada una de las parlas regionales ( ? ) , como se apunta, hay un abismo y el peligro de que se convierta la pequeña pantalla en una nueva Torre de Babel. Ya hay suficiente confusión sin necesidad de nuevas lenguas, aunque alguna de ellas sea tan vieja —sucede con el catalán— como la que habitualmente se usa. (SP, 10 de maig de 1970, pp. 52-53.) El pitjor paternalisme podria disfressar-se així de generositat. Però la hipocresia i l'ambivalència tenen el defecte que transparentegen. Al simple contrallum, és fàcil de percebre una situació real odiosa: tampoc no cap esperar més de l'estratagema. Per a completar aquesta nota, seleccionem un fragment del segon capítol de l'«lnforme sobre la lengua catalana» —LENGUA Y CLASE SOCIAL—, que hem trobat de molt interés i dóna el to d'aquesta obra. Heus-lo ací:

«¡ Lástima que esta obra maestra esté escrita en la lengua de nuestros criados!», exclamó M. de Pontmartín después de leer Mireya. Una dama de la sociedad de Bayona —contó Michel Legris en Le Monde—, al

preguntarle un día el prefecto si hablaba vasco, respondió, más o menos: «¡Oh, lo hablo sólo con mis sirvientes!» Más de medio siglo separa estas dos anécdotas. Pero ambas revelan análoga actitud

en las clases dirigentes. La lengua, a lo largo de la historia, ha sido una más, pero sin duda alguna de las más importantes, entre las barreras de clase. Y de uno u otro modo, por medio de la violencia o a través de procedimientos más sutiles, la guerra de las lenguas es también reflejo de la lucha de clases. «Los cuerpos oficiales, el mundo erudito y las clases superiores usaron hasta siglos recientes idiomas extranjeros», ha dejado escrito Hans Kohn en la introducción a su célebre Historia del nacionalismo. Para la aristocracia flamenca, checa, irlandesa, polaca, etc., fue un orgullo desconocer la lengua de su país. La oligarquía de la época zarista tenía al francés por idioma de clase, y lo prefería, como instrumento cultural y de relación, a las lenguas vernáculas del Imperio ruso. Esta situación subsiste en la Grecia coronelicia de nuestros días. La lengua del pueblo «demotiki» es muy diferente a la lengua culta «katharevoussa». Esta diferencia enorme data de la ocupación otomana, cuando la «intelligentsia» en el exilio escribía una lengua que el pueblo no hablaba... Bajo el régimen de Papandreu se intentó introducir por vez primera el «demotiki» en la enseñanza. Los resultados habrían sido halagüeños si los coroneles no hubieran intervenido para introducir el antiguo sistema. Tácito había dicho que «la marca del esclavo es hablar la lengua de sus amos». Y acaso siguiendo sus huellas, el doctor Estevan, obispo de Orihuela, fallecido en 1603, poco después de haber sido elegido para ocupar el arzobispado de Tarragona, dijo que «cuando los pueblos están sujetos a un mismo imperio, los vassallos tienen la obligación de hablar la lengua de sus dueños». «En lo sucesivo, ninguna persona que hable la lengua galesa podrá ocupar cargo alguno en el reino ni cobrar censos», escribió Enrique VIII en el Act of Union de Gales. La clase alta, como es natural, optó por seguir cobrando censos. Pero esta obligación impuesta por la fuerza resalta el conflicto que se produce cuando dos culturas distintas chocan como consecuencia de un enfrentamiento político, económico o social. Hasta ahora, a consecuencia de una interpretación excesivamente nacionalista de la historia, tales conflictos se habían advertido únicamente dentro del marco de una interpretación militar de los

fenómenos históricos. La verdad, sin embargo, es que dentro de una misma comunidad política el conflicto puede reproducirse con idéntica violencia. Este hecho, por lo demás, es la clave que permite interpretar el retroceso que han sufrido las lenguas minoritarias no oficiales en todos los países de Europa. La historia, que es suficientemente compleja como para no admitir un desarrollo lineal ni una interpretación excesivamente rígida, prueba que en muchos instantes han existido, superpuestas e incluso enfrentadas, pero perfectamente definidas, dos culturas separadas por las diferencias de clase. De un lado, la de los grupos dominantes. De otro, la de las clases sometidas. En el medievo, por ejemplo, la alta cultura se ha escrito en latín, a pesar de que el pueblo no hablaba ni comprendía dicha lengua. La cultura monacal y el superestructuralismo feudal poco o nada han tenido que ver con las formas culturales de las clases trabajadoras. Ha sido relativamente normal, en los ambientes cortesanos, que nobles y funcionarios de alto rango se expresaran en una lengua distinta a la que se hablaba y escuchaba en los ambientes populares. Las clases dirigentes, como hemos dicho más atrás, han tendido a tener una lengua propia que pudiera servir como distintivo de clases. Unas veces, como en el Pigmalión de Shaw, simplemente por un escrúpulo más puritano en la entonación y en la dicción. En otras naciones pequeñas, sin cohesión nacionalista, sirviéndose de la lengua de clase utilizada por la aristocracia imperial en cada momento histórico, el castellano, el francés, el alemán, etc. Refiriéndose a la aristocracia española, madrileña concretamente, Ortega y Gaset hace la siguiente descripción: «Los aristócratas o hablaban en francés o hablaban en chulo». Todo antes que aproximarse a la manera de ser de los grupos intermedios inmediatamente próximos a ella. Y es curioso, por lo menos, que un escritor de costumbres haya podido referirse recientemente al chulinglés de las capas superiores de la burguesía madrileña. Jean Delfosse, en un trabajo titulado La question linguistique belge, se ha referido a la actitud «des milieux bourgeois francisés... des classes dirigentes francisés de Flandre, pour qui le flamand est resté longtemps la langue des domestiques et des

ouvriers». Una vez más, pues, nos encontramos con que una determinada lengua es un distintivo de clases, de criados y de obreros.

Nada más lógico, por tanto, que, aceptado el planteamiento de principio, la compartímentación de la sociedad en dos mundos estancos separados por principios de todo orden, «aucune promotion social n'était possible pour le flamand qui refusait d'adopter l'usage du français». Por esta razón, en 1577, cuando empieza a manifestarse con toda crudeza la decadencia de la cultura catalana, Dezpuig escribirá : «De aqui ve lo scándalo que yo prench en veurer per a avuy tan absolutament se abrasse la llengua castellana fins a

dirigentes era consecuencia obligada de un nuevo planteamiento político. Este fenómeno, para Mannheim, puede designarse como deslocalización de la mente, y se produce a consecuencia del desarraigamiento que sigue a la ruptura de las sociedades con la tradición. La burguesía, se ha dicho, no tiene más patria que el interés del capital. La deserción de las clases dirigentes ha subrayado la alianza de los intereses hegemónicos entre un determinado grupo nacional, el predominante, y las clases dirigentes de los grupos nacionales minoritarios. Se ha producido así una solidaridad de propósitos pactada y mantenida a espaldas de los verdaderos intereses del pueblo. Josep Folliet ha advertido como consecuencia de ello : «Hacia los años 90 (del siglo pasado), la cultura campesina muere a manos de la instrucción, subproducto de la cultura burguesa. La escuela, pública o privada, acaba con los dialectos y los patois, que desaparecen o se bastardean...». La cultura superior y la cultura de masas, por utilizar la terminología de Robert Mandrou, apenas coinciden en las antiguas naciones ahora convertidas en provincias. La clase superior, y, por tanto, la cultura superior, se expresa en una lengua, y las masas populares, la cultura popular, en otra. De aquí la tremenda verdad de una frase de Pierre Vilar que dice textualmente: «Cuando la lengua escrita enseñada en la escuela no es la lengua aprendida sobre las rodillas de la madre (y peligra, por tanto, de ser mal escrita), un país siente rápidamente la necesidad de escoger». Porque éste es, en último término, el planteamiento extremo del conflicto de clases. Cuando no es en modo alguno posible construir una cultura y una educación verdaderamente popular, reflejo de la promoción

dins Barcelona per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya...». Para la aristocracia catalana, como siglos después para la burguesía mallorquina y valenciana, la lengua propia sólo tenía justificación en cuanto coincidiera con la de las estructuras de poder. La castellanización de las clases

colectiva.

La única vía de promoción es la estrictamente individual. Pero para ello, como paso previo, es preciso abandonar la lengua del pueblo y asumir la lengua de las clases dirigentes Joan Fuster ha analizado con su habitual agudeza las manifestaciones más visibles de este proceso. Así, por ejemplo, en L'herencia del rei Bonet, uno de los saínetes de Escalante, «un artesano» que espera un legado de varios millones, de repente habla en castellano a su padre. «Veamos por qué

a mí me habla en castellano», dice éste. Y el ingenuo tejedor le contesta: ((Porque debo acostumbrarme al cambio de clase». Mucho antes, 1639, Marc Antoni Ortí había escrito, y traduzco: «Porque si en otro tiempo (y no tan antiguo que yo no lo haya alcanzado) solía hacerse tan gran estimación de la lengua valenciana, que cuando en las juntas de la ciudad, estamentos y otras comunidades, alguien de los valencianos se ponía a hablar en castellano, todos los demás se enfurecían contra él, diciéndole que hablara en su lengua ; es ahora tan al revés, que en casi todas las juntas se habla castellano. Y aún ha llegado esta costumbre a introducirse tan extremadamente, que no sólo se hace particular estudio en procurar saber la lengua castellana, pero también en olvidar la valenciana, por la mucha abundancia que hay de sujetos que les parece que toda su autoridad consiste en hablar en castellano)). De uno u otro modo, la pérdida de posiciones de la lengua catalana y las presiones de la clase burguesa para forzar dicho paso se producen por una actitud resuelta de socavar la posibilidad de que se manifieste una auténtica «conciencia de pueblo». Rafael Lluís Ninyoles, que ha escrito sobre este tema las palabras más lúcidas que recuerdo haber leído, reconoce que «el uso de una lengua extraña por parte de los estratos inferiores y como estrategia de distanciamiento, no puede resolver ningún problema real, y sí impide, en cambio, una toma de conciencia de la propia situación económica y cultural. El pequeño burgués, primero, y el obrero y el campesino, después, paralelamente a la adopción de un idioma que imaginan superior en tanto que adscrito a la clase dominante, llegan inconscientemente a adoptar la perspectiva social de sus modelos : la de sus superiores. El cambio de lengua, hoy, es inseparable de esta influencia ideológica que, en buena parte, lo condiciona. Al propio tiempo que el abandono de su lengua originaria desconecta al individuo de su medio social y cultural, y, en este sentido, lo desarraiga, no le ofrece la contrapartida ventajosa de un ingreso objetivo en los estratos sociales más opulentos. Y es así que la infiltración del castellano en las capas populares —obreras y campesinas— produce resultados contradictorios e imprevistos, ya que: 1) en

cuanto al grupo, tiene un evidente efecto hipnótico, en tanto que dificulta su autoconciencia independiente y le impide una actuación consecuente con su posición en el seno de la sociedad global; y 2) psicológicamente, convierte al individuo en un ser alienado, demasiado propenso a contraer aquel virus... que es conocido por «autoodio» . Joan Fuster, en un «Encuentro» de B. Porcel, publicado en el número 1611 de Destino (17 de agosto de 1968), dice: (¡El idioma es una pista. ¡ No lo dudes! Ignoro lo que ocurre en tu pueblo, pero en el mío, la lengua constituye una frontera de clase. En el mío, y en los otros: empezando por las capitales de piovincia. ¡ Uf !..., el vernáculo implica una solidaridad. E implica unas enemistades. Dos series antagónicas de intereses y de comportamientos... Aunque con desigualdad de oportunidades)). Por esta razón, siquiera quienes nos hallamos firmemente comprometidos con la idea de mantener la personalidad de nuestro pueblo, no acabamos de entender cómo a veces se nos acusa, superficialmente, a nuestro modo de ver, de crear «una diferencia estamental que impide, con la normatividad legal o social propia de los estamentos, el acceso de unas zonas a otras, aun cuando las barreras de clase se hayan podido saltar». Difícilmente puede admitirse que «los conceptos de etnia-cultural» sean «racionalizaciones de tipo mítico». Afirmaciones de esta índole, por lo demás, hechas desde posiciones de izquierdas, tienden a exaltar una conciencia internacionalista para la cual serían un serio obstáculo todos los valores de tipo nacional. No quisiera sacar de este párrafo de J. R. Recalde unas consecuencias desorbitadas. Sobre todo teniendo en cuenta que en otros trabajos anteriores, unos, como el estudio publicado en París sobre las nacionalidades españolas, y posteriores, otros, como el artículo «La nacionalidad popular», publicado en el número X extraordinario de Cuadernos para el Diálogo, el propio autor matiza considerablemente su pensamiento. En este último trabajo, por ejemplo, Recalde afirma que «la conciencia de liberación nacional pasaría a ser racionalismo burgués, creación de nuevas bases de explotación, si no se extendiera concreta y directamente comprometida con el movi-

miento universal de apropiación de los ins- trabajadores de toda España deben comprentrumentos de construcción nacional por el der los motivos por los cuales los catalanes pueblo... El nacionalismo popular no es una no queremos abdicar de nuestra lengua ni fórmula a desaparecer, sino a desarrollar y a concretarse con una solidaridad universal del pueblo trabajador. La sociedad universal no nace de la uniformidad, sino de la aportación al acervo común, de las riquezas que al cabo de los siglos ha creado el trabajo común». Estas palabras están en la misma línea que la ir realizada utopía de Stalin cuando escribía en El problema nacional que «al desaparecer las clases explotadoras desaparecen de la nación los elementos causantes de la desconfianza y los enfrentamientos, guerras a menudo, con otras naciones. Las naciones socialistas son amigas y fraternales». Han sido las clases explotadoras las que han relegado la nacionalidad popular a una posición de segundo orden. Habría de bastar este hecho para no incurrir en simplificaciones a la hora de determinar si las barreras culturales rompen o no la unidad de la clase obrera. La rebelión universal contra la injusticia debe también contemplar los supuestos de hegemonía cultural y social. Sobre todo si las respectivas posiciones responden a motivaciones de orden económico. Por todo ello, me permito recordar que ha sido fundamentalmente la derecha quien ha puesto el acento en una determinada interpretación unitarista de la historia de España. Pienso, por la misma razón, que los

de nuestra cultura. Luchar por ellas es una forma más de afirmar nuestra solidaridad de cara a un mundo sin alienaciones individuales o colectivas. (Comentari i selecció de Jordi Montllor.) (1) Editat per NOVELAS Y CUENTOS - Sección cultura - Serie Ensayos, Madrid, 1970. Un volum de 366 pàgines. Preu : 100 ptes. (2) Comentat per R. Ninyoles en el número 8 de GORG.

AVÍS ALS LECTORS APLEC DE GERMANOR A SANT LLORENÇ DE MONT (Municipi d'ARGELERS DE MAR - Rosselló) L'organitzador de l'aplec, senyor Gilbert GRAU I SALVAT, Camí Real, 101, ELNA (Rosselló), convida els valencians que hi vulguen assistir, especialment xics i xiques, per al dia 9 d'agost vinent, com ho ha fet amb els fills de les Illes Balears i el Principat de Catalunya, a fi d'establir coneixença més estreta entre tots els països que componen el domini lingüístic català-valencià-balear. Els qui s'interessen a visitar aquelles meravelloses terres i fer-hi aquelles coneixences, poden adreçar-se al senyor Grau i Salvat, que els facilitarà tots els detalls de l'aplec.

«El virus de l'ànima» Amb aquest original títol, publica CUADERNOS PARA EL DIALOGO, en el seu número d'abril darrer, una de les seu es editorials, que va en defensa de la llengua comuna de valencians, catalans i balears. Degudament traduïda, ens plau reproduir-la per a coneixement d'aquells dels nostres lectors que no ho siguen alhora de la citada revista:

La frase passarà, sens dubte, a la futura antologia de les més «famoses» pronunciades a les Corts en els darrers anys. Ens referim a la intervenció del senyor Muñoz Alonso en els debats sobre la Llei d'Educació, cridant l'atenció sobre aqueixos «virus de l'ànima» que poden introduir-se en l'espanyol al recer de l'emprament de la seua llengua materna, quan aquesta no és el castellà. Cal prescindir d'un examen detallat de la terminologia, que fóra, tanmateix, enormement suggeridora, respecte de la concepció político-cultural del combatiu Procurador (terminologia que ens remet a uns llustres en arrere, quan 1'«imperi» era un mot d'obligada referència). La frase en qüestió posseeix, en si mateixa, importància que desborda el marc del lògic acalorament de la discussió. Molt recelem que la intervenció del senyor Muñoz Alonso siga reflex d'una actitud envers les diverses cultures espanyoles, que alguns creien ingènuament superada i que, tanmateix, sorgeix periòdicament a l'exterior i precisament en sectors on la seua contínua proclamació d'espanyolitat no els impedeix de tractar de manera inadmissible el patrimoni més essencial del poble espanyol, que és precisament la seua múltiple i rica varietat cultural i, naturalment, lingüística. Desconéixer la realitat, veure-la amb recel mal dissimulat, desconfiar de les llengües que parlen (i si no escriuen, no és precisament per la seua culpa), milions d'espanyols és cosa que créiem en trànsit de superació i que comprovem, amb esverament, que segueix vigent en certs estrats socials i polítics espanyols. El recel que el senyor Muñoz Alonso palesà en la

ja famosa frase en les Corts, sembla ser de la mateixa casta que les que han impedit fins ara que les llengües vernacles s'ensenyen a l'escola, que hi haja premsa diària, ni quasi publicacions periòdiques, en català, que parlen 7 milions d'espanyols; que fa que la ràdio i la T. V. no disposen de programes suficients per a les minories que no parlen castellà... És, en fi, la mateixa concepció que redueix el terme espanyol a uns límits que no coincideixen ni amb la història ni amb la realitat, però que remeten a èpoques, dissortadament gens llunyanes, i pel que es veu mentalment vigents, on la diferència cultural dels espanyols, es veia no com una potencial i esplèndida riquesa, sinó com un mal que s'havia de combatre fins i tot coercitivament. La veu del senyor Muñoz Alonso s'alça així, com a exemple d'intolerància, d'incomprensió, de recel i, el que és més greu, denota fins a quin punt segueix viva en certs sectors socials i polítics espanyols, una concepció imperialista centralista del fet cultural, que no parteix del reconeixement d'una realitat, múltiple i diversa, sinó de la imposició a aquesta d'uns criteris político-centralistes, que és absolutament necessari de superar en qualsevol projecte de futur. Aqueixos «virus de l'ànima» (brindem als lingüistes una anàlisi detallada de l'expressió) als quals es va voler referir el senyor Muñoz Alonso, tenen el seu brou de cultiu en actituds i concepcions político-culturals que intenten fer «taula rasa» precisament d'allò que l'home té de més entranyable, allò que el posa en comunicació amb els seus con-

semblants, allò que configura la seua estructura mental: la seua llengua, la dels seus pares i la dels seus avis, la que confereix personalitat col·lectiva a un país i és llegat d'un poble i una cultura. Llegat intengible, sense el qual Espanya no existiria. Des de les pàgines d'una revista que es redacta en castellà i s'imprimeix a Madrid i que aspira a un diàleg entre tots els es-

panyols, entenem que només el respecte mutu, la comprensió de la nostra complexitat com a poble, la superació de vells esquemes, té possibilitats de futur, d'història col·lectiva. Tals paraules no afigen res a l'entesa i diàleg entre les comunitats espanyoles. Una entesa, això no obstant, imprescindible de cara a les noves generacions i a les noves realitats.

Aquests i altres articles i comentaris que ha inserit i insereix CUADERNOS PARA EL DIÀLOGO per a la defensa, sota el seu punt d'albir, de la nostra profunda i fecunda realitat lingüistica i cultural, és sens dubte, d'agrair, i marca ja en molts de pensadors castellans una evolució que els honra com a intel·lectuals i com a homes.

EN ELS ARTICLES QUE FORMEN EL

DICCIONARI CATALÀ - VALENCIÀ - BALEAR es troben reunits, per primera vegada, ELS SEGÜENTS VALORS: • DEFINICIÓ completa i ordenada de cada significat dels mots. •

LOCALITZACIÓ dels significats i vocables que no són d'ús general, expressant les comarques on són usats.

•

DOCUMENTACIÓ ESCRITA dels mots amb cites dels textos literaris on apareixen usats, des dels escriptors medievals fins als més moderns.

• TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA de les paraules bàsiques amb expressió de les diferències de pronúncia segons les comarques i dialectes. • INTENSIUS (augmentatius, diminutius) derivats del mot que encapçala cada article. • SINÒNIMS per a les accepcions que es poden expressar amb més d'un vocable. • FOLKLORE en totes les seves manifestacions: refranys, cançons, danses, llegendes, supersticions, costums. • ETIMOLOGIA estudiada científicament.

TAULA de Novetats

Critica de la tolerància pura De Robert Paul Wolff, Barrington Moore jr., Herbert Marcuse. Col·lecció L'ESCORPÍ. Edicions 62. Barcelona, 1970. 108 pàgines. Preu: 50 ptes.

L'exercici de la tolerància dita democràtica ha esdevingut una màscara hipòcrita sota la qual s'amaguen unes sinistres realitats polítiques. Aquesta tesi és desenvolupada al llarg dels tres assaigs de què consta l'obra: Més enllà de la tolerància, per Robert Paul Wolff; Tolerància i concepció científica, per Barrington Moore, jr., i La tolerància repressiva, per Herbert Marcuse. Wolff és un filòsof format en la tradició analítica i una autoritat en Kant, i al·lèrgic, per altra banda, a qualsevol emanació que provinga de l'esperit de Hegel. Barrington Moore és un sociòleg format en una tradició que considera la filosofia absurda i perillosa. Marcuse, filòsof que representa una autoritat en Hegel, considera la tradició analítica contemporània perillosa i sense sentit. Tot açò fa d'aquest assaig un llibre d'un agut i apassionant interés.

Entre autoritarisme i explotació D'Aleksandr Soljenitsin. Col·lecció L'ESCORPÍ. Edicions 62. Barcelona, 1970. 100 pàgines. Preu: 50 ptes.

La revolta de l'escriptor soviètic més perseguit avui: des de la presó i la deportació fins a l'ostracisme polític, la calúmnia oberta i el boicot a la publicació dels seus llibres. Tot per haver criticat Stalin. Aleksandr Isaiévitx Soljenitsin nasqué a Kislovodsk el 1918; estudià a Moscú física, matemàtiques i literatura; prengué part com a oficial a la Segona Guerra Mundial, i hi assoleix el grau de capità; el 1945 es detingut per la policia per haver criticat Stalin, i condemnat sense procés a passar vuit anys en un camp de concentració i a confinament perpetu; n'hi passa només tres i escriu en aquell temps Un dia d'Ivan Deníssovitx, El cérvol i la prostituta del camp

de concentració, El banquet dels vencedors, Narracions mínimes i El primer cercle; el 1953 se li manifesta càncer i el venç, experiència que li suggereix la novel·la Pavelló càncer; el 1956 és deportat a Kok, on escriu La casa de Matriona; el 1957 és rehabilitat i alliberat; el 1961 apareix Un dia d'Ivan Deníssovitx, que produeix un enorme ressò en el país; i el 1963, rere l'aparició de La casa de Matriona, Un cas a l'estació de Kretxétovka i Tot sigui per la causa, comencen de bell nou els atacs contra ell i l'ostracisme sobre les seues obres.

Bandolers, pirates i hugonots De Joan Reglà. BIBLIOTECA SELECTA. Editorial SELECTA. Barcelona, 1969. 216 pàgines. Preu: 120 ptes.

En aquest llibre de Joan Reglà sobre la Història de Catalunya durant els Àustries, tema que no pot ser més interessant ni suggestiu per al lector curiós, es fa un minuciós examen de la política catalana de Felip II, i es dibuixa una visió de conjunt de la vida del Principat en una etapa decisiva en tot l'Occident d'Europa —la caracteritzada per les guerres de religió. La consideració del país a mitjan segle XVI com a finestra mediterrània europea, d'Espanya i per tant com a punt de contacte entre doctrines i civilitzacions, ha fet que l'autor s'haja plantejat els grans problemes de l'Espanya d'aquest segle, potència hegemònica de l'Europa de llavors, a la llum de les pressions estrangeres a Catalunya. El resultat lògic, com a reacció contra les pressions adversàries, va ésser la impermeabilització ideològica d'Espanya per Felip II. Aquesta problemàtica ha fet que Joan Reglà valoràs la veritable projecció europea d'un període ben apassionat de la Història de Catalunya, els esdeveniments del qual, per altra part, foren decisius en l'orientació futura de l'Espanya dels Àustries.

Tros de paper De Joan Oliver. Col·lecció CINC D'OROS. Editorial ARIEL. Esplugues de Llobregat (Barcelona), 1970. 219 pàgines. Preu: 170 ptes.

Aquest llibre conté principalment una tria dels articles publicats per Joan Oliver al llarg dels darrers anys. La major part dels textos escollits aparegueren o eren destinats a aparéixer a Serra d'Or, sota la rúbrica TROS DE PAPER. L'autor ens hi ofereix mostres d'un gènere que, segons ha escrit darrerament Joaquim Molas, és «una visió molt personal de l'article periodístic que barreja la crítica de costums i la reflexió moral amb els records i la fantasia en un estil fàcil i amé, tenyit d'humorisme o avivat pel sarcasme». D'altres seccions del volum són esbossos biogràfics i anecdòtics de figures catalanes contemporànies o judicis succints sobre la seva obra. Completen la tria tres capítols d'unes possibles — i fins i tot probables— memòries i dues imaginàries narracions nadalenques. Arreu del llibre ressurt la mestria d'un prosista que, d'altra banda, ocupa, sota el pseudònim de Pere Quart, un dels primers llocs entre els nostres poetes vivents.

Els fets de maig-Barcelona 1937 De Manuel Cruells. EDITORIAL JOVENTUT. Barcelona, 1970. 143 pàgines. Preu: 140 ptet.

«Els fets de maig de l'any 1937, a Barcelona, passen gairebé inadvertits per a molts historiadors dels moviments socials del segle XX i, si hi fan referència, són presentats, moltes vegades, com uns simples episodis de la guerra civil espanyola. Aquesta desvalorado o oblit, voluntari o involuntari, d'uns fets en si mateixos tan importants és gairebé incomprensible, car no crec exagerar d'afirmar que marquen una fita en el desenvolupament ideològic del segle XX. «Poden ésser observats com una explosió violenta de les lluites per la direcció del moviment internacional obrer —lluites que fins aquell moment només es produïen a l'interior de la immensa Rússia soviètica— o, fora de l'URSS, com una primera manifestació violenta de la divisió profunda dins els marxisme internacional que, avui, als nostres dies, després de trenta-dos anys, ha profunditzat d'una manera tan manifesta i innegablement definitiva.» (Paraules de l'autor mateix en el Capítol I de l'obra.)

Veles e vents Disc de «Discophon», sèrie INICI, per Raimon. Preu: 80 ptes.

«Discophon», dins la seua sèrie «Inici», ha tret al mercat un nou disc de Raimon, coincidint amb el viatge del cantant als Estats Units. Sembla com si Raimon, abans d'anar-se'n per uns mesos del País, hagués volgut deixar-nos el seu record amb aquest magnífic disc «single», que en la seua cara A porta VELES E VENTS, poema XLVI d'Àusias March, musicat per Raimon amb arreglaments musicals de Joseph Russo. Des del disc d'Indesidenter, que va obrir la sèrie «Inici», no havíem tingut ocasió d'oir cap gravació feta a la Península per Raimon, si exceptuem el disc amb dues cançons d'amor, que, sense ser dolent, no es pot comparar amb aquest de VELES E VENTS, cançó que pot fer que molta gent senta ganes de llegir i conéixer el nostre gran poeta Àusias March. La cara B del disc porta la cançó «De nit a casa», amb lletra i música de Raimon i arreglaments musicals de Lleó Borrell. És aquesta darrera una cançó de les que donen testimoni d'una situació i d'uns fets, que es troba més dins la línia del Raimon que coneixíem fins ara que la de VELES E VENTS, però que no assolirà tant d'èxit com aquesta, que és molt millor musicalment. Esperem que, en tornar del seu viatge, Raimon podrà gravar noves cançons per oferir-nos-les; sobretot ens agradaria veure gravat en disc el poema d'Anselm Turmeda que té musicat i que ofrenà al públic en la seua darrera actuació a València. (Comentari de R. Esteve-Casanova.)

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

Diàleg

Entrevista amb el Dr. Manuel Sanchis Guarner, filòleg, historiador, investigador plenament dedicat a l'estudi del País Valencià, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, professor de la Facultat de Filosofia i Lletres i de l'Institut Sant Vicent Ferrer, etc.

D'aquest actiu intel·lectual valencià coneixem moltes i importants obres, ben valuoses per al desvetlament cultural de la nostra terra, com són, entre moltes altres, les tres edicions, cada vegada ampliades i millorades, de LA LLENGUA DELS VALENCIANS, la seua fonamental GRAMÀTICA VALENCIANA, la seua aportació a la història de la València musulmana en el primer volum de la HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ, d'Edicions 62, la INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA LINGÜÍSTICA DE VALÈNCIA i ELS PARLARS ROMÀNICS DE VALÈNCIA I MALLORCA ANTERIORS A LA RECONQUISTA, ambdues publicades per la Institució «Alfons el Magnànim». És massa coneguda la seua personalitat de treballador infatigable de la cultura, i no cal que ens estenguem més en aquesta presentació al públic de la nostra revista. Sí que hem de dir que era hora que pregàssem al professor Sanchis Guarner unes declaracions sobre la seua obra i sobre problemes culturals valencians en l'hora present.

—Fa uns anys, no massa, tinguérem la notícia del vostre ingrés com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans, la prestigiosa entitat que estén la seua cultíssima influència a tots els Països de Llengua Catalana com a veritable i polifacètica acadèmia on tanta falta feia la representació nostra. ¿Podeu dir-nos alguna cosa sobre la vostra labor en tan alta institució?

—A banda de contribuir a les activitats normals de la Secció de Filologia, tant en Francesc de B. Moll com jo, que vam ser anomenats membres de l'Institut tots dos alhora, ell representant-hi les Balears i jo el País Valencià, procurem introduir els mots o formes vives valencians i mallorquins que no siguen castellanismes ni deformacions vulgars, dins el Diccionari normatiu de l'Institut.

—Vós, com a professor de la Universitat de València, ¿quines disciplines teniu al vostre càrrec? —Sóc professor de diverses disciplines, entre les quals cal destacar el Curset de Lingüística Valenciana, que amb caràcter voluntari segueixen els alumnes de la Secció de Filologia Moderna de la Facultat de Filosofia i Lletres. Diverses vegades s'ha tractat d'intensificar aquestes ensenyances, i la Facultat havia demanat que es creàs una Agregació exprofés per tal d'institucionalitzar tals ensenyaments. Semblava que les gestions anaven bé i que la Superioritat ho veia amb bons ulls; però...

Valor, contades amb amenitat, justesa i riquesa d'expressió. Així mateix és d'immediata aparició un llibre de poemes —«Llibre de Cavalleria» es titula— de Vicent Andrés Estellés : versos d'un intens vitalisme, corprenedors per la seua força expressiva i referents a l'època d'immediata postguerra civil, de la qual vénen a ser una crònica íntima i punyent. —Ara ocupem-nos de la vostra obra personal. ¿Quins llibres originals vostres, teniu en preparació?

—Tinc acabat un llibre ambiciós, titulat «La ciutat de València. Síntesi d'història i geografia urbana». És una visió de la ciutat —Quines perspectives immediates veeu i la seua gent, des de la fundació fins a 1930. per a l'ensenyament de l'idioma en el País En tinc un altre, de llibre, ((El País VaValencià? lencià» —una descripció semi-literària, semi—Falten professors; això és un proble- geogràfica, semi-històrica—, que estic esma que cal tenir en compte i procurar re- crivint per encàrrec de l'Editorial Tàber. soldre'l com més prompte millor. La llei Al núm. 6 de GORG vau publicar-ne un d'Educació que estan aprovant les Corts, fragment referent al nom del nostre país. Estic així mateix redactant el quart voofereix algunes possibilitats que espere que no seran desaprofitades. És clar, que ja ens lum de la sèrie «Els pobles valencians parencarregarem els valencianistes de combatre len els uns dels altres», treball de recull l'apatia i la inèrcia de certs dirigents. Crec que comprén tot el País Valencià; aquest que, a més de l'Agregació de la Facultat quart volum es refereix al sector central de Filosofia i Lletres, caldria crear prompte interior i amb tal llibre queda finida l'obra. càtedres de la llengua del País a les Escoles Tinc, per altra banda, molt avançada Normals del Magisteri i en els Seminaris. una «Aproximació a la història de la llengua catalana». És un llibre semblant als que —Passem, si us plau, a un altre camp Lapesa i Migliorini han escrit sobre el casde les vostres activitats. Em referesc, ara, tellà i l'italià respectivament. a vós com a director de Edicions ValenTambé estic embarcat en diversos trecianes L'Estel. Em primer lloc, us felicite balls científics : un llibre sobre el llenguatge porquè és l'editora més activa de València de les terres alacantines, per encàrrec de i també perquè els seus llibres són sempre l' «Instituto de Estudios Alicantinos» ; un interessants, ben presentats, bons de preu estudi sobre el parlar d'Énguera i la Canal (massa potser) i, moltes vegades, d'una alta de Navarrés, que realitze en collaboració qualitat. amb el professor Joseph Gulsoy, el filòleg —Gràcies. Sortosament, ens trobem ja canadenc especialitzat en temes lingüístics en el volum 18 i no tenim cap perla negra valencians; articles per a revistes especialiten la col·lecció. Ara està a punt d'eixir un zades, etc. Ara està apareixent per fascicles la «Hisllibre de coses típiques d'una comarca que es manté ben valenciana: la Marina. Es tòria de Catalunya», de l'editorial Aedos, tracta de la refosa de tres llibres de don Fran- obra feta per diversos especialistes, en la cesc Martínez i Martínez, on ell descriu amb qual els capítols referents a la llengua caprecisió les formes de vida tradicionals talana són meus. d'aquelles terres, en les quals, fins fa poc, Felicitem per tot el professor Sanchis Guarner, la llengua i la cultura popular mantenien i, juntament amb la nostra admiració, li testim»esplèndida vigència, i on encara resta molt niegem els nostres fervents desigs que una labor i bo. També publiquem la segona tanda de tan intensa i fecunda com la seua dure molts anys per a bé de la cultura en general i espa«Meravelles i Picardies», les delicioses ron- cialment de la de la nostra terra. dalles que amorosament arreplega Enric V. VIVES

Terres i Gents LES COMARQUES L'Alta Ribagorça Clima, terreny i estatges de vegetació

Definició Comarca al límit occidental del Principat de Catalunya, a la regió de la Seu d'Urgell, una de les dues en què es divideix la Ribagorça. Cap de comarca, el Pont de Suert.

En plena zona pirinenca, les altes valls de la Ribagorça corresponen a una zona de precipitacions abundoses, de 800 a 1.200 mm. anuals. Et fred és molt rigorós a l'hivern i les intenses nevades donen un caràcter especial, d'adaptació al clima, a les construccions d'aquestes valls: Erill, Senet, Llesp, Boí, Taüll, les Paüls, etc. Dalt les Descripció serres, les primeres nevades cauen a la primeria d'octubre, excepcionalment a l'agost i al setemComprèn les altes valls de l'Éssera, de l'Isàbre. A les parts baixes, la neu fa poca estada. vena i de la Noguera Ribagorçana. Fisiogràficament resta compresa dins els límits de les con- A Erill la Vall no dura més de vuit a deu dies. En canvi, a les bordes d'Erill, a Basco, la neu hi ques d'aquests tres rius, entre llur naixement a resta fins ben entrat el mes de març. Per això la zona axial pirinenca (massissos de Posets, de les collites es retarden a les parts altes. Mentre la Maladeta, de Besiberri i de Colomers) fins a Erill seguen al final de juliol, a Taüll no ho a la barrera calcària de les serres interiors prefan fins al setembre. També per la mateixa raó pirinenques (la serra de Gia, el Turbó, la serra hom acostuma a sembrar part dels cereals a de Vallabriga, la serra del Cis, la de Sant Gervàs) mitjan març, quan la neu ja s'ha fos a les parts que els rius han tallat formant els congosts del més altes. Són els cereals d'estiu de creixement Ru o de Ventamillo, a l'Éssera, de Gavarret o molt ràpid. Presenta una zonació complexa i vad'Ovarra, a l'Isàvena i el del Pas d'Escales, a la riada d'estatges de vegetació que comprèn paisatNoguera Ribagorçana. Dins la mateixa comarca, ges mediterranis (domini de l'alzinar de carrasca, tanmateix, hi és inclosa la vall mitjana de la poc desenvolupat); submediterranis (rouredes de Noguera Ribagorçana, al sud de l'alineació prediverses menes i pinedes de pi roig); atlàntics pirinenca, entre els congosts del Pas d'Escales i (fageda amb escil·la), i una gran extensió d'alta de Mont-rebei; aquesta rodalia, que té com a muntanya (dominis de l'avetosa, del bosc de pi centre la vila d'Areny de Noguera, és anomenada negre, dels prats alpins, i estatge nival, aquest la Terreta. La capçalera de l'Alta Ribagorça és darrer únicament en aquesta comarca té una formada per les valls de Benasc, de Barravés, de existència clara dins els Països Catalans). Boí i de Castanesa, i per la rodalia de les Paüls.

La ramaderia i l'agricultura Les formes de vida fonamental són basades en la ramaderia i l'explotació del bosc. La ramaderia compta amb els prats d'alta muntanya estesos arreu de les altes serres o amb els prats artificials regats, del fons de les valls. Freixes i oms s'arrengleren a la llinda dels camps tancats amb un teixit de branques de freixe. El verd

fan estada tot l'estiu i part de la tardor. Del 20 d'octubre al 20 de novembre davallen de nou a la terra baixa. Quan les pastures no són suficients, el bestiar de llana és enviat a arrendament a Espot i al port de Caldes. El bestiar boví i equí roman tot l'any als pobles. A l'estiu, el bestiar que no és de treball és enviat als prats alpins dels cims, als mateixos indrets que el bestiar de llana. A mitjan octubre baixen de nou al poble i ja no es mouen generalment fins a la primeria de juny. De la mateixa manera, cavalls i egües romanen als pobles a l'hivern. Estació intermèdia d'aquestes migracions temporeres la constitueixen les bordes, primer salt entre el poble i l'alta muntanya. Cavalls i egües han disminuït els darrers anys com a conseqüència de la mecanització del camp i la introducció de les bones comunicacions a la comarca. Els efectius ramaders de l'Alta Ribagorça poden ésser calculats actualment en uns 74.000 ovins, distribuïts de la forma següent: vall de Boi 20.000, vall de Barravés 25.000, vall de Castanesa 7.000, vall de Benasc 10.000, la Terreta 10.000 i alta vall de l'Isàvena 2.000. El bestiar de peu redó ateny xifres aproximades als mil cinc-cents caps. El bestiar boví, en canvi, ha experimentat un gran augment i el total de caps pot calcular-se en més de 4.000. Ultra el bestiar propi, l'Alta Ribagorça, a l'estiu, rep a conlloc bestiar oví de la Baixa Ribagorça i de la Llitera. A Areny de Noguera, lloc de pas del bestiar transhumant, se celebra una f i r a anual.

Producció de fusta

L'ALTA Ribagorça dels camps i dels prats contrasta violentament amb els tons grisosos de les roques dels cims i la neu de les petites congestes. Els conreus es redueixen al sègol i a les patates a les parts altes, i al blat, patates i algun bocí d'horta a les parts més baixes. A mesura que hom davalla, els conreus esdevenen més varis, les hortes són més productives i hom obté algunes fruites, peres i pomes sobretot. De molta anomenada són les pomes gaies de Fontxanina, a la vall de Castanesa. L'economia ramadera sobrepassa de molt la dels conreus. Els ribagorçans són, abans que tot, ramaders i pastors. Ovelles, vaques i bestiar equí són la base d'aquesta ramaderia. El bestiar de llana passa els hiverns a l'Urgell, als voltants de Lleida, a conlloc o arrendament d'un terme. A mitjan maig pugen a la muntanya, on

L'explotació del bosc, que anys endarrera havia atès xifres importants, amb desboscassades abusives i sense ordenació de cap mena, s'ha reduït notablement. Darrerament ha estat iniciada una campanya de repoblació estatal i han estat replantades unes 1.500 ha. als termes de Betesa, Bonansa i Vilaller.

Poblament El total d'agrupaments censats a l'Alta Ribagorça és de 140. La població es distribueix segons l'alçària, de la següent forma: fins als 1.000 m. el 3 9 ' 5 % , dels 1.000 als 1.100 m. 11'5 %, dels 1.100 als 1.200 m. el 18'5 %, dels 1.200 als 1.300 m. 1 1 ' 5 % i dels 1300 m. cap amunt el 19'5 %. El terme de major extensió és el de Benasc amb 233'17 km 2 seguit del de Barruera (amb la nova anexió de Durro) amb 219'53 km 2 i el més petit el de Sessué amb 5'27 km 2 . Al del Pont de Suert correspon la major concentració

humana de la comarca amb 2.892 h. (1965) i, per tant, la major densitat de poblament. El conjunt de la comarca té, en canvi, una densitat de 8'0 h. per km 2 . De les xifres fins ací esmentades resulta que la població de l'Alta Ribagorça és escassa. Hi predominen els petits caserius i

els fa intransitables. Els pobles són formats per agrupaments de cases més o menys escalonats formant carrers o bé en forma dispersa. Les poblacions més importants són el Pont de Suert, Vilaller, Benasc i Areny de Noguera. El Pont de Suert ha multiplicat per sis la seva població en

La Vall de Boí els despoblats. Aquells se situen preferentment a les solanes de les valls defugint també les fondalades, això darrer perquè no hi són rars els fenòmens d'inversió de la temperatura. Excepció feta del Pont de Suert, de creixença totalment artificial, a causa de les construccions hidràuliques, els altres pobles mantenen, en general, les seves característiques de rusticitat. Murs rònecs i rovellats, amb coberta de llosa o de llicorella a les valls de Boí i de Benasc, de fusta a Senet, i de teula per avall de Vilaller, són les característiques principals de les cases d'aquests pobles. Grans balconades cobertes per la teulada general de la casa en voladís serveixen com a assecadors de productes tardans i com a ornat de la casa. A Boí són típics els passadissos volats sobre els carrers, que comuniquen dues cases o construccions, emprats pels habitants a l'hivern quan l'espès gruix de neu que cobreix els carrers

els darrers vint anys en iniciar-se l'aprofitament hidroelèctric integral de la comarca.

La indústria Les tretze c e n t r a l s c o n s t r u ï d e s a l'Alta R i b a g o r ç a tenen una potència instal·lada de 482.360 k w / A . amb una producció mitjana de 1.052.966.600 k w / h . l'any. Finalment cal destacar en el desenvolupament i ressorgiment de la comarca l'aprofitament de les mines de Malpàs (carbó) i Senet (plom), i les instal·lacions turístiques que arreu floreixen: Benasc, el Pont de Suert, Vilaller, Boí, Caldes de Boí. [Rafael de la Torre]

Altres dades interessants El territori que constitueix l'Alta Ribagorça formà part des del segle IX de l'antic comtat

Malpàs, el Pont de Suert, Sapeira, Vilaller i Viu de Ribagorça. La vall de la Noguera Ribagorçana, de Llevata, de l'Alta Ribagorça. [MxC] tanmateix, ha pertangut, segons les èpoques i les jurisdiccions (episcopal, comtal, judicial), bé («Gran Enciclopèdia Catalana». a la Ribagorça, bé al Pallars; el límit adminisV. I., pàgines 687/690.) tratiu i polític, però, quedà estabilitzat des de la fi del segle XV al llarg del riu, límit que, per (1) Tant l'Alacantí, com l'Alcoià, com la present comarca i totes les que són estudiades en la «Gran Encital com era el de les províncies de Lleida i Osca, clopèdia Catalana», tenen, en dita obra, uns quadres comhagué d'ésser respectat en la divisió comarcal plets de dades estadístiques en forma sinòptica, que donen de Catalunya feta per la Generalitat el 1936, relació total de nuclis de població, habitants, superfícies, mercats, rendes, etc. La seua reproducció ens ha semblat divisió que atribuïa al Pallars els municipis de excessiva per a aquesta secció d'Amenitats; però el lector Barruera, Benés, Durro, Espluga de Serra, Llesp, interessat hi té la referència on pot consultar tais dades.

VIDES D'AHIR I D'AVUI Constantí Llombart Escriptor nat i mort a València (1848-1893). El seu veritable nom complet era Carmel Navarro i Llombart. De jove fou relligador. Estudià durant un temps la carrera de magisteri. Hagué d'abandonar-la per falta de mitjans econòmics. La seva formació intel·lectual seria així, en gran part, autodidacta. Arran de la Revolució de Setembre, a la qual participà activament, escriví els seus Cants republicans, que es farien populars. Dirigí la revista bilingüe titulada El Turia. Sostingué idees federalistes. Fou l'escriptor valencià de la Renaixença dotat d'una visió general més ambiciosa, que abastava almenys una totalitat cultural ja mal compresa pels qui se sentien únicament poetes o autors de teatre molt popular. La seva desaparició molt prematura havia de privar els cercles renaixentistes de València d'una figura de les més estimulants i positives. En 1876 publicà les Obres festives del pare Mulet i l'antologia de diversos autors titulada Niu d'abelles. El mateix any fundà amb caràcter periòdic un notable Calendari Llemosí, que li serviria per a estrènyer lligams amb els escriptors del Principat i de les Balears. En alguns viatges p e r s o n a l s refermà encara aquests vincles. La publicació esmentada apareixeria fins al 1885. Constantí Llombart fou també el fundador principal de la societat Lo Rat Penat, constituïda el 31 de juliol de 1878. La nova entitat se sub-

titulava «Societat d'amadors de les glòries valencianes» i havia de tenir, fins als nostres dies, un paper de força relleu en el redreçament espiritual del país. L'organització dels Jocs Florals a València donaria a Lo Rat Penat un ressò important. Llombart, que sempre fou un activista ple d'entusiasme, és també autor d'una producció literària estimable. Obres seves són: Trece días de sitio o los sucesos de Valencia (1873), de caràcter històric; el volum de miscel·lània titulat Cabotes i calaveres. Melonar de València. Galeria de retrats de personatges cèlebres (1877); Tabal i donsaina. Festes, costums i mals vicis pintats a la valenciana per vàrios populars artistes; Los fills de la morta viva. Apunts bibliogràfics per a la història del renaixement literari llemosí en València (1879), on el nom de «morta viva» designava la llengua abandonada i decadent, revifada aleshores; Diccionario valenciano-castellano, obra apareguda devers el 1886, de més de 1.200 pàgines; València antiga i moderna (1887), estudi bastant valuós en diversos aspectes, i la llegenda narrativa La copa d'argent (1887). Havia escrit en espanyol algunes obres de teatre, i en català estrenà Lo darrer agermanat (1883). Deixà inacabada una història de la literatura catalana i una gramàtica, així com un recull lexicogràfic d'equivalències amb la llengua espanyola.

Follament n'intentaren apagar lo bell astre, de nostra grandiosa llengua, i equivocats de mig a mig ixqueren, al no tenir en compte lo sabut mot de nostres germans los provençals, que molt eloqüentment assegura ser nostra antiga parla «com lo sol», que es pon, si, mes que enjamai s'apaga. Sol és ella, en efecte, que, demprés la fosca nit d'alguns llargs segles, poderós escomença ja de nou a resplendir en lo blavenc horitzó de nostra amada terra, de nostra lleial València, la més bella ciutat del món, aixís per són hermós i puríssim cel, esmaltat tot ell de brilladores estretes, com per ses abundoses i riques hortes sembrades de milenars d'arabesques alqueries, que com ramat de blanques colomes posades sobre la verda catifa dels camps s'escampen, i també la més preada joia de totes quantes la mural corona de nostra volguda Espanya enjoiellen. No, valencians, no és morta la nostra expressiva llengua llemosina, com los seus malvirats enemics semblava desitjaven, gràcies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya i les illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant devem nosaltres amb tot fervor imitar, ja que per sort triomfant i victoriosa, encara que un poc tardivola, s'alça hui tota engalanada amb lo traje de festa, com virginal donzella que al temple a desposar-se anara, per a tornar, per fi, a ser altra vegada la que fon sempre. Mireu-la, doncs, alçar-se molt polida i tota joiosa del llit a on adormida jaïa somniant al dolç remor de l'oreig embalsamat per les flors i plantes de nostres muntanyes i jardins, poblats sempre de flairosos romers, tomells, llimeres, tarongers, clavells i roses, producte de l'eterna primavera en què los inspirats poetes i grans ingenis llemosins tostemps vixqueren. («Excel·lències de la llengua llemosina», fragment.) Constantí Llombart fou una figura molt important de la Renaixença, l'home que contribuí més a accelerar el procés de redreçament de la llengua i la cultura al Pafs Valencià. Com d'altres contemporanis, confonia encara el català amb el vell llemosí, que avui acostumem a anomenar occità. També és molt propi de l'època fer una al·lusió d'acatament al «regionalisme ben entès», sense que això sigui obstacle per a declarar la

comunitat de llengua amb el Principat i les Illes. Llombart, encara que literat, fou també un home que sabia actuar i organitzar. Una de les seves realitzacions més importants fou la fundació de la societat Lo Rat Penat, patrocinadora dels Jocs Florals de València. El passatge transcrit pertany precisament al discurs d'inauguració de l'entitat. («Diccionari Biogràfic», V. II, pàgines 528/9.)

amenitats Paraules del diccionari BRUIXA F. |¡ 1. Dona a la qual s'atribueix un poder passa en suau volada, Salvà Poes. 50. || sobrenatural o màgic que li prové de tenir 13. Aparell compost d'una corriola amb corda pacte amb el dimoni; cast. «bruja». És pa- i poal, que corre per damunt una verga de renta de la vella bruxa que no ja mal sino a ferro situada en pendent des d'una finestra qui li fa bé, Tirant, c. 226. Ab cert greix alta fins a una cisterna (Palma). || 14. Paquet fus... se fa ungüent e bruxes tornen, Spill 9731. de pólvora detonant barrejada amb pega o Anem, veia bruixes i no tenia més senderi que substància anàloga encordillat de nyinyols, un nen, Espriu Anys 61. || 2. Dona dolenta, que tot plegat presentava l'aspecte d'una bomde mala intenció o de conducta sospitosa; ba d'artilleria (J. Colell, ap. Gaz. Vich, 1.° cast. «bruja». || 3. Dona lletja o mal vestida, agost 1929). || 15. Calçat consistent en una d'aspecte repulsiu; cast. «bruja». || 4. Nena espècie de botes en què els alts fan xap a la molt vivetona i bellugadissa (Men.). ¡| 5. Fi- part de davant i la llengüeta de la sabata és gura de dona de paper retallat, amb set cames, continuació dels baixos, que són d'una sola que pengen en el portal de la casa, i cada peça (Selva de Mall.). || 16. Pensament o dediumenge de Quaresma li lleven una cama terminació extravagant i inesperada (Mall.); (Vic). || 6. Ocell marí de la família de les pro- cast. «ventolera». «Li va pegar sa bruixa cel·làrides; «Procellaria pelagica» L. (Men.); d'anar-se'n». cast. «petrel». És de color negrós, i sol anar LOC. —a) «Dur la bruixa» (Mall.), o «teper damunt l'aigua abans de les tempestats o nir ses bruixes» (Men.): estar morrotós, irridurant aquestes; per això els mariners el con- tat sense motiu raonable. —b) «Ficar-s'hi la sideren ocell de mal averany i li donen el nom bruixa»: posar-se discòrdies entre algunes perde «bruixa». |] 7. Òliba, ocell nocturn que la sones (Vallès). —c) «Fer córrer la bruixa»: gent considera de mal averany (Empordà). || untar les corrióles, donar diners per aconse8. Mosqueta blanca molt petita, de vida noc- guir alguna cosa (Cat.). turna, que molesta molt amb les seves picades CULT. POP. —Les bruixes i bruixots han (Mall.). || 9. Papallona grossa que els nois estat objecte de gran temor i aversió en la persegueixen i claven amb una agulla a les nostra terra, com arreu del món; avui encara portes (Empordà). || 10. Gallina que no pon hi ha prou gent que hi creu, i es conserven (Cullera). «Eixa gallina està bruixa». || 11. Ba- gran nombre de tradicions referents a aqueirralet = 2 (Baix Llobregat). || 12. Borrissol xos malèvols personatges. molt lleuger que es desprèn de certs cards i Hi ha pobles considerats com a grans nius altres plantes i se'n va per l'aire, i els infants de bruixes, en els quals tothom és bruixa o el persegueixen (Tremp, Morella, Balears); bruixot ja des del naixement: tenen aquesta cast. «vilano». La bruixa de borrissol, que fama les viles d'Altafulla, Cadaqués, Centè-

lles, Llers, Molins de Rei i altres. Però en els pobles que no tenen aquest estigma, la condició de bruixa s'ha d'adquirir individualment i voluntàriament, mitjançant un pacte amb el dimoni, qui, prèvia renúncia a la fe cristiana i a la pròpia salvació per part de l'aspirant, concedeix a aquest o a aquesta certs poders màgics i es converteix en el seu caporal. Diuen que per a fer-se bruixa una persona necessitava esser presentada al diable 0 al rei dels bruixots i sotsmesa a les cerimònies de la iniciació, que solien celebrar-se dins un gran coval i en les quals el neòfit no podia pronunciar el nom de Déu. El dimoni és considerat com a president de totes les reunions de bruixes i bruixots, on generalment apareix aquell en forma de boc (antigament anomenat el «boc de Biterna»). En fer una persona el pacte amb Satanàs i ingressar així en el gremi de les bruixes, el diable li fa un senyal a l'esquena, deixant-hi un clot on pot arribar a posar-se una agulla de cap. A més d'aquest senyal, hi ha altres maneres de conèixer si una dona és bruixa: en el Baix E m p o r d à , fan ballar un sedàs sobre una punta d'estisores, dient certes fórmules imprecatòries i anomenant la persona que volen sotmetre a prova: si el sedàs balla, aquella persona és bruixa; si no balla, no n'és (cfr. Catalana, I, 44). Les bruixes coneixen les virtuts de totes les herbes, de les quals es valen per fer llurs preparats màgics per embruixar o donar mal; es diu que l'herba que aprecien més és la ruda (que en algunes comarques s'anomena «herba de bruixa»). Les principals facultats que tenen, són: fer mal a la gent, no sols posant-la en contacte amb coses metzinoses, sinó també introduint a les cases objectes sobre els quals han pronunciat paraules malèvoles, especialment agulles; fer patir els infants clavant-los una llarga agulla al cor o al clatell; fer tornar eixorques les dones, o interrompre la gestació i impedir el part; congriar les pedregades i dirigir-Íes cap a l'endret on volen fer mal; convertir-se en animals, especialment en gats, cabres, porcs, ases o mules, sempre de color negra. Se diu que en divendres tenen la facultat de sentir tot allò que es diu d'elles, i prenen terrible venjança d'aquells que en diuen mal. Tenen especial amistat amb certs animals, principalment amb galls blancs, gats negres i bocs, amb els quals comuniquen i dels quals se serveixen per acomplir llurs malifetes.

En general, les bruixes són persones com les altres durant el dia, tant que molt sovint els seus parents no saben res de llurs bruixeries; i a la nit, d'amagat de tothom, adquireixen les facultats màgiques i fan totes les malvestats. Se conten diferents procediments per passar les bruixes de l'estat de persona normal al d'essers malèfics. La manera més coneguda de fer-ho consisteix a despullar-se totes nues, untar-se amb certa greixina o altra substància màgica i pronunciar determinades paraules a la vora de la llar, que fan que la bruixa prenga la volada per dins el fumeral i se'n vaja volant allà on vol anar. Les paraules que pronuncia són de diverses fórmules ; les més conegudes a Catalunya són aquestes: «Alta fulla!» «Alta fulla xemeneia amunt!» «Vola fulla!» «Fulla sobre fulla! » «En l'aire fulla! ». A València diuen que per volar havien de dir: «Vola per damunt sota!», i que una vegada un bruixot digué «Vola per davall sota!», i en lloc de prendre per amunt es posà a donar tutups per terra (Martí G., Tip. mod., I, 116). Diuen que abans de posar-se la untura, posaven un braç d'infant a cremar, la qual cosa feia que ningú de la casa es pogués despertar i descobrir l'escena. A Eivissa diuen que el suc de què s'unten per volar és greix d'infant. També es diu que les bruixes que són casades, abans de fer el viatge volant, posen un tió dins el llit perquè si el marit endormiscat es gira trobi l'embalum i no s'adoni que no hi ha la muller; i si tenen fills petits, abans de sortir de casa escupen a terra, i si, mentre són fora, l'infant plora i les crida, la salivada respon per elles i aconsola l'infant com si fos sa mare. Altra manera de passar de l'estat normal al de bruixa, és refregar-se tota nua per un esbarzer (car les punxes d'aquest no li fan cap mal); la mateixa operació, repetida en tornar del viatge malèfic, li fa recobrar l'estat normal. «També es creu que poden passar del seu estat normal al de bruixeria si es passen una agulla de fer mitja per l'orella esquerra fins que un dels seus caps surti per la dreta. Conserven el seu estat mentre tenen una d'aquestes agulles entravessades, i es desfà l'encís en treure-se-la. És també molt general la creença que les nits que les bruixes no surten a fer de les seves, vénen obligades, al punt de mitjanit, de dir una oració de bruixeria; si no ho fan, perden la seva virtut i són fortament amonestades pel cabró, boc o dimoni que les mana. Quan una bruixa, per una o altra causa, vol deixar

d'esser-ho, no ho pot fer sense haver cercat creença estesa que per immunitzar una casa primer una altra que la vulgui substituir, ja contra les bruixes no hi ha com posar sota que el nombre de bruixes mai no pot dismi- la teulada una pedra de sílex pulimentada de nuir, però sí que pot augmentar. Les bruixes, les que es troben com a deixalles dels temps quan es fan velles, perden la seva força i el prehistòrics, i que per això s'anomenen «peseu do de tais, i si el volen conservar han dres de bruixa». Però els remeis que són d'ensenyar el detràs a la lluna totes les nits considerats millors contra les b r u i x e s , són que aquesta brilla; sense complir aquesta l'aigua beneita, les branques de llor beneit del prescripció, perdrien el seu poder i esdevin- dia del Ram, el romaní i l'olivera beneits, etc. drien iguals als altres mortals» (J. Amades, El pa és també considerat com a virtuós contra tals essers; hi ha moltes cases catalanes on BDC XV, 15 i 16). Cada dissabte, les bruixes celebren unes el més vell de la família, el primer dia de grans reunions, a les quals no poden faltar, cada any, posa un bocí de pa dins el calaix que són presidides pel diable o rei de les de la taula, i aquell pa no el toquen mai, fins bruixes, en forma de boc. La nit de Sant Sil- que al cap d'anys arriba a haver-n'hi molts vestre (31 de desembre) és considerada la de crostons, i és creença que la seva conserfesta major de les bruixes. Diu que aquella vació esquiva les males arts i duu la felicitat nit es reuneixen a un punt enlairat les bruixes a la casa. «Quan alguna bruixa passa per la de cada comarca i dansen amb gran gatzara vora d'algú, o hi parla o se'l mira, el seu mentre el dimoni toca el violí (creença del poder malèfic es pot destruir fent la figa, tanPla d'Urgell). En la dita nit també és major car la mà i introduir el dit pols entremig de el poder malèfic de les bruixes; diuen que si l'índex i del mig; entretant, es posa la mà a la butxaca o sota el davantal perquè la aquell vespre no es senyen bé els infants, les bruixa no vegi el conjur, mentre es diu: «La bruixes els arrosseguen fins a la botera de la figa i la flor; la figa et faig, gardela; la figa porta (Urgell). A Bagà és creença molt estesa et faig i al dimoni la donc. Pèl de llop, tres que per celebrar la dita nit, les bruixes ballen cops en creu; posat dintre d'una bota, que dalt Pedraforca, passant d'una cuculla a l'altra mai més pugui rebotre». Aquestes fórmules amb una granera entre les cames. màgiques, acompanyades del gest indicat, serCom que el fonament de la bruixeria està veixen per a conjurar el poder dolent de les en el pacte amb el dimoni, s'atribueix a les bruixes que són al davant o a la vora. També bruixes una gran aversió a l'aigua beneita i esquiven les bruixes els animals blancs d'aquea certes cerimònies religioses: l'aigua beneita lles espècies en què aquest color no abunda, els fa molt de mal, i per això quan entren a com bous, cabres, etc.; és per això que es l'església no en prenen, car si la tocaven sen- procura conservar els animals d'aquest color tirien una forta fiblada. També es diu que, si en les ramades, les quals es creu que per ells al fons de la pica beneitera es posen encreua- són preservades de les males arts de bruixeria. des dues agulles de picar, totes les bruixes En canvi, els galls blancs són tinguts com que passen per davant la pica queden encor- amics i protectors de les bruixes» (J. Amatades i no poden seguir envant ni enrere. És des, BDC XV, 18). A Santa Coloma de Queralt creença que quan el capellà alça l'hòstia, totes ens contaren que, en conèixer una bruixa, les bruixes presents la veuen vermella, color acostumaven pegar cops de bastó a una aldel dimoni; i a Menorca diuen que quan el barda, i amb això la bruixa s'inflava i moria. celebrant es gira, veu les bruixes amb la cara A la mateixa vila ens digueren que, per cogirada. Quan el capellà ha acabada la missa, nèixer l'hora en què una persona està emsi es descuida de tancar el missal, les bruixes bruixada, posen aigua dins un plat i llavores no poden sortir de l'església i es posen a donar hi tiren oli, dient: «Si estàs embruixat al voltes i més voltes sense poder trobar la porta matí, valga'm Déu i Sant Martí; si estàs embruixat al migdia, valga'm Déu i Santa Maria; per fugir. Hi ha diferents maneres d'alliberar-se de si estàs embruixat al vespre, valga'm Déu i les males arts i poder de les bruixes. Un dels Sant Silvestre»; i si l'oli fa com a serpetes bons mitjans per a això és posar-se una peça en alguna d'aquestes invocacions, és que l'emde roba al revés (especialment la camisa o les bruixament és en aquella hora. mitges). Diuen que també és eficaç en les doHi ha una multitud més de supersticions nes, portar el mocador del cap amb el pany petit damunt el gros (Empordà). També és sobre les bruixes i es conten infinitat de casos

de bruixeria que farien interminable aquest l'ant. fr. «bruesche» i algunes formes dialecarticle si els haguéssim de retreure tots. Per tals italianes; i explicava el canvi de signiuna informació més completa, vejau: Joan ficat pel caràcter fadat que en l'edat mitjana Amades, en Butll. Dial. Cat. xv, 8-23; Apel·les s'atribuïa al calàpet. Aquesta opinió acceptada Mestres, en Arx. Trad. I, 183; Salvador Vila- per Kòrting LRW 1601 a, però no ho és rasa, en S c r i p t o r i u m , n.° LXIX (setembre estada pels etimologistes posteriors Meyer1928); Antoni Griera, en Butll. Dial Cat. Lübke i Wartburg. L'origen de «bruixa» (i XVIII, 16, 42; Joan Amades, en Butll. Dial. del cast. «bruja», arag. «broixa», port. «bruCat. XVIII, 230, 273; Antoni M.a Alcover, xa», etc.) és encara avui un enigma. SeguraRondayes Mallorquines, V (2.a edició), 125-161. ment és pre-romà (J. Coromines en Vox. INTENS.: «bruixeta», «bruixota», «brui- Rom. II, 162) i fins potser no indoeuropeu (J. Hubschmid en ELH, I, 64). xassa». ETIM.: desconeguda. A un documen me(«Diccionari Català-Valencià-Balear» dieval escrit en llatí i citat per Du Cange, V. II, article «Bruixa».) surt la forma «broxae» com a sinònim de «fetilleres». El filòleg italià C. Nigra proposà Observació: A part, hi ha en cada article la notació (Arch. Glott. It. XV, 507) l'etimologia llatina fonètica del mot, corresponent a les distintes comarques BRÚSCU 'calàpet' per explicar el cast. «brujo», del domini lingüístic.

ATZAR La frase —de Pascal— ha fet fortuna, i encara avui sol ser al·legada per subratllar la intervenció de l'atzar en el curs dels esdeveniments històrics. Si Cleopatra hagués tingut el nas una mica més llarg o una mica més curt, en efecte, el destí del món hauria estat un altre. Segons sembla, aquella insigne dama fou d'un format relativament apetitós, bastant capfluixa i, no cal dir-ho, una reina important. Els seus embolics amatoris amb determinats cabdills romans havien de prestar-se a amargues reflexions, sens dubte, per la part dels seus contemporanis i de la posteritat resignada. Una Cleopatra més circumspecta o més casta, una Cleopatra més lletja, hauria ¡ugat un paper ben diferent en la vida de Cèsar i en la de Marc A n t o n i : la política de Roma —el món sencer d'aquella època— també hauria estat distinta. Si el «sex-appeal» de Cleopatra depenia o no de la longitud del seu nas, és una cosa que ignoro: una cosa, de més a més, literalment negligible. Però la convicció popular i culta pogué atribuir als «flirts» de la sobirana egipcíaca un pes decisiu en el desplegament d'alguns episodis de l'imperialisme romà, i no s'equivocava del tot. L'apèndix nasal de Cleopatra adquiria així un clar valor representatiu. Caricaturesc, si voleu, però representatiu. Durant segles, els homes d'Occident no van concebre la història d'una altra manera. Per a ells, la vida col·lectiva, la sort dels

seus pobles, quedava lligada a un continu teixiri-desteixir de guerres, d'incidents dinàstics i de baralles d i p l o m à t i q u e s , els protagonistes dels quals eren sempre un grapat de personatges més o menys ¡llustres. Una anècdota d'alcova reial podia tenir c o n s e q ü è n c i e s imprevisibles. Dins d'aquest plantejament, és clar, les dimensions del nas d'una reina d'Egipte prenen, de sobte, una gravetat impressionant. Els criteris, però, van evolucionar a poc a poc, i els historiadors acabaren rectificant la seua òptica. Ho determinava el progrés de les ciències socials, en general, i les mateixes evidències quotidianes, ara esdevingudes conscients, hi contribuïren força. La sola ressenya de batalles, d'embulls palatins i de tractats internacionals, no resultava ja satisfactòria: ben mirat, això sí, era «història», però no «tota» la història. El gros de la societat —si puc dir-ho així— en quedava al marge. I l'experiència de cada dia, l'anàlisi de la realitat actual, revelava, per cert, que allò que en quedava «al marge» era precisament el fonamental. D'aquí que els historiadors comencessin a prestar atenció als fets obscurs que constitueixen la trama vertadera de la dinàmica social. De mica en mica prosperà la idea que aquesta «dinàmica social» —és secundari la fórmula amb què l'anomenem— mereix ser considerada matèria bàsica dels estudis de la història. La inves-

tigació ha anat clarificant-ne els elements: l'anatomia econòmica, la diversificació en grups i en classes que en deriva, els antagonismes que s'hi estableixen, les formes de comportament i de cultura que segreguen, les tècniques de producció que s'hi succeeixen, i tants factors més. Les guerres i tota la resta deixaren d'aparèixer-se'ns, aleshores, com una broma gratuïta i de mal gust, confabulada per uns quans individus gloriosos o sinistres, i s'inseriren en aquell substrat de forces. I el nas de Cleopatra —o sia: l'ambició personal d'un rei, la bestiesa o el fanatisme d'una camarilla, la i m p a c i è n c i a d'uns conspiradors, etc.— passava a un segon terme. Hi ha un moment en què la història està en condicions de ser escrita sense noms propis. Aquesta espècie de sociologisme historiogràfic es limità, en un principi, a les interpretacions. Tal és el cas de Marx. Els erudits, mentrestant, van continuar aferrats a la seva rutina. Però també ells es veien obligats a corregir les seves perspectives. Amb un avantatge, encara: que podien prescindir de l'apriorisme, sempre perillós, que acostuma a deformar la visió dels «interpretadors». Avui, les recerques monogràfiques, projectades sobre un període determinat, es preocupen d'aclarir els resultats d'una pesta o d'una mala collita, el moviment d'un port o els comptes dels mercaders, més que no pas les intimitats d'una cancelleria o d'un palau. Potser no és ben bé així: les intimitats de les concelleries i dels palaus ja han estat bastant airejades, i no mereixen més insistència. Però allò altre estava per esbrinar, i és el que van fent els nostres investigadors. Al capdavall, aquesta és una posició carregada de sentit comú. Quan intentem formarnos una noció a p r o x i m a d a d'un país actual —d'una societat concreta—, comencem per indagar la seva estructura econòmica, la polarització de les seves classes, el grau polèmic en què aquestes s'enfronten, les mistificacions que s'hi sobreposen: només en haver dilucidat les línies mestres de tot això tindrem una mínima possibilitat d'entendre les incidències de la seva política interior i exterior. Una cosa de semblant pretén l'historiador respecte al passat. L'objectiu i els mètodes són similars, en certa mesura. I el nas de Cleopatra, doncs? L'explicació dels «fets» aparatosament superficials, una substitució de dinasties o un «renversement» d'aliances, el pas d'un règim a un altre, una guerra civil o una guerra internacional, ja no reposa en el caprici d'un monarca o d'un privat —en els seus matrimonis, en els seus adulteris—, en la inquietud d'una facció, en els odis patriòtics: són raons d'un altre tipus les que hi serien adduïdes. A n tagonismes de classes, pugna d'interessos comercials entre nuclis nacionalment rivals, desequilibris monetaris, daltabaixos demogràfics: aquests seran els factors que l'historiador hi detecta, com a agents del mecanisme de la història. No sempre es tracta de fenòmens independents, o rigorosa-

ment independents, de la voluntat dels homes que els sofreixen. És obvi, malgrat tot, que tampoc no són una refracció d'aquesta voluntat. Més aviat es dibuixen com tendències objectives, potents i condicionants, que arrosseguen en la seva marxa les decisions dels «protagonistes». Els reis, els cabdills, les oligarquies, obren en la història a impulsos d'una pressió exterior a ells mateixos, encara que sigui en definitiva la pressió de la seva pròpia conveniència. El «poder» autèntic no radica tant en la persona que institucionalment l'exerceix com en les forces «reals» que aguanten aquesta institució i la persona que la tripula. Ni Cleopatra era solament Cleopatra —la dona anomenada Cleopatra—, ni Cèsar i Marc Antoni eren solament uns enamorats. L'una i els altres «representaven» alguna cosa més que els respectius desficis eròtics dins una conjuntura política solemne. Això és exacte. Però també és indiscutible que el nas de Cleopatra —i l'admiració de Cèsar i de Marc Antoni pel nas de Cleopatra— hi tenen una certa influència. L'«atzar» és inabolible. Estic referint-me a «atzars» que convergeixen, justament, en aquells personatges conspicus, que la historiografia tradicional situava en el prosceni dels segles. Els «altres» atzars, no val la pena que els prenguem en consideració. Voltaire ja els ridiculitzava. En el «Dialogue d'un Brahmane et d'un Jésuite», el patriarca de Ferney posa en boca d'un remotíssim hindú una divertida explicació de la mort d'Enric IV de França: l'assassinat del rei no s'hauria produït si un dia, allà a les vores del Ganges, el braman en qüestió no hagués relliscat. Per desgràcia, en relliscar, el sacerdot oriental va fer caure al riu el seu amic persa, Eriban, que s'hi ofegà; la vídua del persa es casà després amb un comerciant armeni, del qual tingué una noia, casada més tard amb un grec; una filla d'aquest matrimoni s'instal·là a França i va casar-se amb el pare del regicida Ravaillac. Si el braman no hagués relliscat, Eriban no hauria mort, ni la seva muller s'hauria casat amb l'armeni, ni etc., etc., ni Ravaillac hauria nascut, per tant, i Enric IV hauria mort al seu llit, de pulmonia o de diabetis, com una persona decent. La humorada de Voltaire s'adreçava a combatre les presumptuoses concatenacions de causes i efectes que voldrien justificar el desenvolupament de la història: de la gran o de la petita història. Nosaltres podem prendre el seu apòleg amb un sentit més ampli. El punyal de Ravaillac, i Ravaillac mateix, no eren un «atzar» que el braman hindú podia haver estalviat als francesos. En canvi, l'«atzar» de ser Cleopatra, i de tenir un nas seductor, ja no és tan risible. La relliscada d'un braman mai no alterarà el procés dels esdeveniments: les relliscades i els nassos de les individualitats p o d e r o s e s poden, si no alterar-lo, almenys condicionar-lo a la seva manera. Pensem en Napoleó. És ben probable que, donat el conjunt de les circumstàncies que hi

concorrien, la Revolució no tingués altra sortida que la dictadura: el «bonapartisme» s'imposava potser per una exigència profunda de les coagulacions socials de la França d'aleshores. Algú havia de ser-hi dictador: l'«atzar» va fer que ho fos Napoleó. Si el «bonapartisme» era una fatalitat —diguem-ne fatalitat—, Bonaparte no era gens «fatal»: l'home fort del bonapartisme podria haver estat perfectament un altre. I estem en el dret de suposar que aquella mateixa conjuntura històrica, assumida des del poder màxim per un home distint, hauria tingut, no dic un altre signe, però sí un altre abast. Dedicar-nos a imaginar què hauria passat a Europa durant la primera meitat del XIX si el lloc de Napoleó hagués estat ocupat per un tipus diferent, seria, ja ho sé, un entreteniment inútil i desplaçat. Tanmateix, aquesta mena d'hipòtesis són difícils d'eludir, a l'hora de meditar les giragonses de la història. No sento gaire simpatia per la figura de Bonaparte: ara bé, ningú no podrà negar-li uns dots genials de polític, d'estrateg, d'aventurer. Les conseqüències del seu pas a través de la geografia continental —de Madrid a Moscú, de Nàpols a Berlín— encara cuegen. L'expansió de l'ideari liberal amb els seus exèrcits, i les reaccions nacionalistes que el Gran Cors despertà, són a la base de l'Europa d'avui. Tot això, i més, que computaríem en el compte de Napoleó s'hauria produït igualment sense Napoleó: no ho posarem en dubte. Però ¿qui gosaria afirmar que s'hauria realitzat de la mateixa manera, amb la mateixa velocitat? Un Primer Cònsol sense ambició, sense astúcia militar, sense energia diplomàtica, un bonaparte —amb minúscula— mediocre, hauria imprès una altra direcció a certs aspectes de la política francesa i n'hauria reduït la virulència d'uns altres. Napoleó és un «nas de Cleopatra» més. La veritat és que, mentre hi hagi la possibilitat que una persona, o unes poques persones, retinguin en les seves mans una quantitat de poder decisori excepcional, sempre hi ha un «nas de Cleopatra» a l'aguait. Fullejant els periòdics del dia encara ho podem comprovar. L'actual V República, a França, ¿què hauria estat, què seria, què serà, sense el general De Gaulle? La perdurado de tal o tal altre règim autocràtic, ¿no sembla netament lligada a la salut física o mental de l'autòcrata? ¿És que l'«affaire» Stalin, en la versió que en donen els dirigents de la Unió Soviètica d'avui, no ve a revelar que les «lleis objectives» per les quals es regeix l'edificació del socialisme han estat a punt de sofrir un contratemps seriós, aleatori, gràcies a la ingerència ¡ntemperant del dictador georgià? No és un atzar que la V República francesa sigui com és: l'atzar és que la seva més alta magistratura hagui anat a parar a mans d'un De Gaulle, megalòman pres-

tigiós i condecorat. No és un atzar que determinats països estiguin sotmesos a sistemes pretorians: l'atzar és que els dèspotes siguin aquests i no uns de diferents, i que la seva vida, mèdicament assegurada, sostingui la baluerna oficial. No era un atzar que la Unió Soviètica s'organitzés en Estat monolític, de jerarquia absoluta, suspicaçment policíac: l'atzar fou que la potestat suprema es concentrés en un home com Stalin, extraviat, atrabiliari i venjatiu. La història fa el seu camí, d'acord amb el joc intern de forces que la propulsa: però, en ocasions, i precisament en el punt més delicat, hi ha un «nas de Cleopatra» que la influeix. Aquesta influència de l'atzar ser major o menor, segons els casos: serà, de vegades, favorable, i de vegades, nociva. No es tracta d'avaluar-ho, ara. El meu propòsit es restringeix a destacar el fet. Certament, els «nassos de Cleopatra» no són els únics «atzars» dignes de ser registrats. En una societat subdesenvolupada, posem per cas, que descansi fonamentalment en una economia agrària, uns anys de sequedat continuada o de pluges monstruoses poden significar un col·lapse d'imprevisibles ramificacions polítiques i socials. Una guerra decisiva, perduda o guanyada per algunes eventuals peripècies castrenses o tècniques, podria canviar moltes coses: «si Hitler hagués tingut la bomba atòmica...» Fóra ben senzill de multiplicar les probabilitats «atzaroses» d'indiscutible transcendència. Però, en realitat, és el «nas de Cleopatra» allò que resulta més torbador. L'atzar hi queda encarnat en una sola persona, en unes quantes persones escasses. I mentre les societats s'estructurin de tal manera que un sol individu, uns quants individus escassos, detinguin la plenitud del poder, això serà inevitable. El governant omnipotent és un home —o una dona—, no una màquina de governar: la seva omnipotencia no escaparà mai a un ús «personal». Potser és utòpic esperar que un dia la humanitat s'alliberi d'aquesta mena de risc. De moment, només una forma d'organització pública ha pogut reduir al mínim les probables insolències de qualsevol Cleopatra de nas admirable: precisament aquella que ha reduït al mínim les facultats autoritàries dels governants. Però el futur no sembla massa propici a aquest tipus d'Estat. Si el dia de demà «manen» els tecnòcrates —com auguren alguns sociòlegs—, el seu poder també serà diriment i abassegador: l'atzar-nas-de-Cleopatra continuarà sent una amenaça per a la dolça, grisa i resignada multitud dels súbdits, que solament aspiren a viure aquesta vida en pau i gràcia de Déu... JOAN FUSTER (Del llibre «Diccionari per a ociosos», 206 pàgines. Preu: 90 ptes.)

Una manera d'ajudar a la renaixença valenciana: propagar G O R G

UN GOS ÉS COM UN REI Una vegada, un nen de Gràcia que es deia Ponç Eimeric va fer una gran amistat amb un gos que es deia «Cal·lígula». Quan ja tenien prou franquesa, el gos va agafar el nen a part i li digué: —En realitat no em dic «Cal·lígula». Ei meu nom veritable és «Espartero». Tenia un accent estrany, potser perquè era gos o potser perquè venia de lluny. Era un gos de mitjana edat i es veu que havia corregut molt. El nen es va empassar la saliva —una manera d'expressar sorpresa— i passant-li la mà pel llom comentà: —M'agrada més «Cal·lígula». Es van quedar tots dos silenciosos, una mica torbats. Eren a la plaça del Sol, xamfrà Planeta, i hi havia poc moviment, a causa de l'hora. En Ponç, després de pensar-s'hi molt, preguntà: —Saps llegir? —Nooo! «Cal·lígula» remenà la cua, sense que vingués gaire a tomb, en un gest de desconcert ocasionat per la timidesa. Va passar un ciclista i l'empaità durant uns quants metres, perquè no diguessin. S'atansà novament, amb la llengua fora, i es va asseure al costat d'en Ponç. —Ets de raça? —preguntà el nen. —Em penso que sí, per part de mare. Però no estic segur. Parlava molt clar, arrossegant una mica les erres, i abans de respondre reflexionava, com si hagués de fer un esforç. —Jo sóc català —digué el nen—. Tu no ets d'aquí, oi? —No. Vinc del sud, fugint dels caçadors. Quina cosa més notable! Semblava que gossos i caçadors havien lligat sempre. «Espartero»... Però no, era un nom molt lleig. —Et fa res que et digui «Cal·lígula»? —No. Acostumat ja m'hi he. De vegades construïa les frases al revés, però no gaire. En general se l'entenia. «Cal·lígula» tingué la impressió que allò de les seves reserves contra la caça, calia explicar-ho. —No és que tingui res contra els caçadors, saps? És que els conills també parlen. Molt cosa penosa és... S'interrompé, es va sacsejar les orelles, i rectificà: —És una cosa molt penosa empaitar algú que demana clemència. Jo no serveixo. Sóc molt tou.

S'ha dit tant que les bèsties parlen! En Ponç no estava excessivament meravellat, i tanmateix, no sabia ben quina cara fer-hi. «Cal·lígula» s'espolsà una puça, i en Ponç es va haver d'apartar per no entomar-la. —Dispensa —digué el gos. —Que no et posen dedeté? —Sí, però me n'escapo tant com puc. M'irrita la pel!. A la plaça hi havia un senyor gran, que duia una paperina a les mans i buscava coloms per donar-los molles de pa. N'hi havia pocs, aquell dia, i el vell estava una mica desil·lusionat. Va veure el gos, i s'hi acostà per amanyagar-lo. Quan el tingué a prop, «Cal·lígula» li ensenyà les dents i l'home se'n va anar, esverat. —Per què ho fas, això? —preguntà en Ponç amb un aire sever —Perquè tossia —respongué «Cal·lígula»—. No t'hi has fixat? Ara passo una bona temporada i no vull que m'encomanin res. En Ponç va fer una volta per la plaça, amb les mans agafades al darrera, i «Cal·lígula» el seguí, amb la cua dreta i fent uns salts alegres Passaren pel costat d'una pila de papers i fulles seques arrambada a la vorera i el gos no es pogué estar d'ensumar-la. En Ponç el contemplà, encuriosit; de sobte, el gos va alçar el cap, amb la boca entreoberta i els ulls aclucats, i va fer dos esternuts seguits. —Veus? —digué el nen—. Això sí que és dolent. Deu ser ple de microbis. «Cal·lígula» se'l va mirar amb una expressió tolerant, com si es fes càrrec de les coses. —Si això matés —respongué finalment—, anys que mort seria ja fa. Anava a repetir la frase del dret, però tingué mandra i digué: —Ja m'entens, oi? —Sí. Seguiren caminant, una mica abstrets. En Ponç buscava un tema de conversa, però només se li acudien banalitats. Aprofità una parada davant una escaparata i va preguntar al gos: —On vius? —A casa d'una vídua planxadora que hi ha al carrer de Pere Serafí. —Què hi fas? —Bordo de nits, quan s'acosta algun desconegut. Tinc poca feina. —Ho sap ella que parles?

—No l¡ ho he dit mai, però estic segur que ja s'ho pensa. «Cal·lígula» no era loquaç i se l'havia d'estimular, arrencant-li les paraules. Es distreia amb

«Cal·lígula» féu un gest de menyspreu. Fingí que l'atreia molt un fanal i aixecà una pota del darrera. Després, emprengué una mena de galop, sense acomiadar-se.

qualsevol cosa i feia moltes anades i vingudes en va. —Vas al cinema, tu? —preguntà en Ponç de sobte. —Ni tan sols no hi he posat les potes. —Doncs t'agradaria. Fan unes pel·lícules de dibuixos on surten bèsties que parlen... El gos no va fer comentaris, però dreçà les orelles, com si preguntés: «I què?» No se'l veia gens interessat. Instintivament, en Ponç va donar una puntada de peu a un tap de llauna, i «Cal·lígula» va córrer a empaitar-lo i el portà a la boca, com si hagués fet la gran cosa. De cop i volta, en Ponç tingué una ¡dea. Estirà el gos pel collar i li digué: —A veure si saps dir: «Setze jutges mengen fetge...» «Cal·lígula» es va aturar en sec i trencà l'oració del nen: —No comencis, eh? Per una cosa així me'n vaig anar de Tarragona. —Apa, no fugis d'estudi. A veure si ho saps dir.

—«Cal·lígula»! «Cal·lígula»! —cridava en Ponç, tot provant d'atrapar-lo. El va veure que tombava pel carrer de la Virtut i, abans de desaparèixer cap a l'esquerra, el gos es va girar per adreçar-li una mirada de despit. Aleshores, en Ponç sentí una escalfor en la mà; tenia el puny clos i premia un grapat de monedes. Es va recordar que la seva mare l'havia enviat a comprar sucre, i sobresaltat, entrà a ca l'adroguer. Mentre li pesaven la mercaderia, en Ponç va acariciar el gat de la botiga. —Que parla, aquest gat? —preguntà. —No, però ho entén tot —respongué el noi de l'adroguer. «Ja pot, el ganàpia!», murmurà en Ponç. Els gats no li havien agradat mai. Preferia de bon tros els gossos, encara que fossin arrauxats i una mica visionaris. PERE CALDERS (Del llibre de contes «Tots els contes» —408 pàgines. Preu: 425 ptes.)

CALENDARI POPULAR Festes populars i fires principals de Catalunya, València i Balears

tes de Santa Cristina. Ball d'«almorratxes». Concurs de barques «amarramorra».

J U L I O L

Dia 2 5 . — BERGA (120 km. de Barcelona). Festa dels « E l o i s » , commemoració de l'antiga festa dels traginers. Boda amb vestits i cerimònies típiques del Pirineu.

LA SEU D'URGELL. El retaule de Sant ErmenDia 25. — PRADES. Festival Musical de Pragol, representació de la vida, miracles i mort del Sant. Se celebra tots els diumenges fins a se- des. Pau Casals. tembre al Claustre Romànic de la Catedral. Dia 25. — CALLOSA D'EN SARRIÀ (60 km. d'Alacant). Festa de Sant Jaume. Danses típiques. Dia 6. — BANYOLES. Aplec de la sardana. Fira de Sant Jaume a Albaida, Fraga i Reus. Dia 7 . — LA SEU D'URGELL. Festes de Sant Dia 25. — FORMENTERA. Festa de Sant Jaume, Ot. «Ball cerdà». de gran tipisme. Balls i cants formenters i eivisDies 11/18. —PEDREGUER (84 km. d'Alacant). sencs. Festes de Sant B o n a v e n t u r a . Ofrena de flors. Dies 25/29. — MATARÓ. Festes de les Santes. Cavalcada. Dia 25.—VENDRELL. Festes de Santa Anna. Dia 1 3 . — S Ú R I A (85 km. de Barcelona). «Castellers». «Xiquets del Vendrell». Festa Major. Gegants i caps grossos. Balls. SarDia 2 5 . — LA VILA JOIOSA (30 km. d'Aladanes. Esports. cant). Festes de «moros i cristians», amb batalla Dia 1 5 . — SAGUNT-MORVEDRE. Festa dels naval. Sants de la Pedra. Masses Corals. La Festa del Carme se celebra a moltes viles marineres de Dies 2 5 / 2 7 . — LES ESCALDES (Andorra). Festotes les nostres costes i també a algunes de l'intes populars. terior. Se celebren processons marítimes de més Dia 28. — VALLDEMOSSA (18 km. de la ciu0 menys vistositat a Altea, B a r c e l o n a , Calp, tat de Mallorca). Commemoració de Santa CateL'Ampolla, L'Estartit, Palamós, Sant Antoni Abat rina Tomàs. Danses Mallorquines. 1 Sòller. Dia 2 9 . — ARLES DEL TEC (41 km. de PerDia 15.—TORREDEMBARRA (15 km. de Tarrapinyà). Festa local. Processó i danses catalanes. gona). Festes del «Quadre de Santa Rosalia». Dia 30. — EIVISSA. Diversos concursos i maDies 17/31. —VALÈNCIA. Festes de Sant Jaunifestacions populars en honor de la Mare de me. Gran Batalla de Flors. Balls valencians. Jocs Déu de les Neus. Florals. FONT ROMEU. Aquest mes se celebra el FesDia 18. — PUIGREIG (100 km. de Barcelona). tival de la Sardana. Gran aplec de la sardana. Coincidint amb la Fira de Juliol, esplendorosa Dies 1 9 / 2 5 . — NOVELDA (27 km. d'Alacant). manifestació folklòrica valenciana, «Lo Rat Penat» Festes patronals. Vestits valencians. Carrosses. celebra a València ciutat els famosos Jocs Florals a darrers de mes. Dies 2 1 / 2 3 . — MERCADAL (Menorca). Festes de Sant Martí.

Gentilesa de

Dies 24/26. — LLORET DE MAR. Famoses fes-

CONEIXEMENTS

S O N Y

DE CAUSA

La paraula fou donada a l'home, no per a revelar, ni per a ocultar, els seus pensaments, sinó per a justificar-los. Joan Fuster (Del llibre «Consells, proverbis i insolències».)

ELS «PREMIS IELSCONCURSOS CONVOCATÒRIES INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS Premis i Borses per a l'any 1971 Premi Francesc Vives (llengua, literatura, història, art o arqueologia, dels Països Catalans, o bé ciència): 5.000 pessetes. Premi Isidre Bonsoms (estudis cervantins): 10.000 pessetes i un accèssit de 2.000. Premi Milà i Fontanals (història literària): 25.000 pessetes. Premi Jaume I (geografia, geologia, paleontologia, botànica o zoologia de les Illes Balears): 10.000 pessetes. Premi Francesc Blasi i Vallespinosa (geografia local): 5.000 pessetes. Premi Doctor Martí i Julià (psiquiatria o psicologia): 25.000 pessetes. Borsa d'estudi Jaume Carner i Romeu (economia, sociologia o política): 60.000 pessetes. Premi Antoni de Martí i Franquès (ciències físico-químiques o matemàtiques): 25.000 pessetes. Premi Nicolau d'Olwer: a) filologia, lingüística o història literària referent als Països Catalans: 1.000 dòlars; b) història de les terres catalanes: 1.000 dòlars. Premi Ramon d ' A l ò s - M o n e r (bibliografia): 10.000 pessetes. Premi Rafael Tasis (política o sociologia): 25.000 pessetes. Premi Catalònia (investigadors estrangers estudiosos de les terres catalanes o de qualsevol aspecte de llur cultura): 1.000 dòlars. Premi Joaquim Carreras i Artau (història de la filosofia): 25.000 pessetes. Premi Rubió i Lluch (història, llengua, literatura, art o arqueologia): 5.000 pessetes.

Premis per a estudiants, de la SCEH: a) història de les terres catalanes: 4.000 pessetes; b) llengua i literatura, id. ¡d.: 4.000 pessetes; c) art i arqueologia, id. id.: 4.000 pessetes. Premi Eduard Brossa (recull de noms de llocs dels Països Catalans): 3.000 pessetes. Premis per a estudiants, de la SCCFQM: a) ciències físiques: 4.000 pessetes; b) ciències químiques: 4.000 pessetes; c) ciències matemàtiques: 4.000 pessetes; d) recerca operacional: 5.000 pessetes. Premi per a estudiants, de la SCB (ciències biològiques): 4.000 pessetes. Premi A r n a u de Vilanova (urologia): 25.000 pessetes. NOTA: Els detalls i condicions de qualsevol d'aquests premis, poden sol·licitar-se a la «Secretaria General de l'Institut d'Estudis Catalans» Apartat 1146 - Barcelona, o a GORG - Colom, 58, València-4.

EL PREMI «PRUDENCI BERTRANA» DE NOVEL LA Sobre aquest premi de 150.000 pessetes que per tercera vegada convoca la ciutat de Girona per a obres en la nostra llengua, informa «La Vanguardia» que, definitivament, s'ha fixat la data del 13 del mes actual, en la nit, per a la proclamació del guanyador. El Cercle Artístic de Girona, organitzador del certamen, ha rebut fins un total de 13 novel·les. L'acte de la proclamació tindrà lloc al Pavelló Municipal dels Esports, i serà voltat de diversos atractius, entre els quals destacarà l'actuació del cantant Lluís Llach.

FESTES POPULARS DE CULTURA POMPEU FABRA ANY 1970: MONTBLANC Organitzada enguany pel Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca amb l'adhesió d'altres entitats de la Conca de Barberà, Secretariat de la Comissió Pompeu Fabra i l'Omnium Cultural BASES

DEL C O N C U R S

P R E M I S a) Premi «Per Comprendre», dedicat a la memòria de Carles Riba, dotat amb 25.000 pessetes i destinat a l'autor de la millor obra catalana d'assaig, crítica o creació literària, publicada en primera edició des de la celebració de la festa anterior (setembre del 1969), acomplida a Ripoll.

LITERARI

b) Premi « S a l v a t - P a p a s s e i t » , dotat amb 10.000 pessetes i amb un accèssit, destinat a l'autor d'un llibre o recull de poemes, de tema lliure i inèdit. c) Premi «Jacme Conesa», dotat amb 5.000 pessetes, destinat a un treball sobre la personalitat d'aquest montblanquí il·lustre, secretari i protonotari reial d'En Pere III, d'una extensió mínima de deu folis mecanografiats a doble espai.

d) Premi «Conca de Barberà», dotat amb 5.000 pessetes, destinat al millor treball inèdit sobre un tema actual o, majorment, de projecció futura de la Conca de Barberà, d'una extensió mínima de deu folis. e) Premi «Juvenil», dotat amb 3.000 pessetes i amb dos accèssits, destinat a un treball inèdit sobre el següent qüestionari: I. Els pagesos, una raça que desapareix? II. Circumstàncies que hi influeixen. III. Què ho aturaria, segons el meu parer. IV. Què m'agrada i què no m'agrada del món camperol. V. Què m'atrau i què em desplau de la ciutat. El treball serà d'una extensió mínima de cinc folis i màxima de set. Hi poden concórrer tots els joves —nois i noies— que ho desitgin, sempre que llur edat no sigui superior a vint-i-un anys. f ) Premi «Cavall Fort», dotat amb 5.000 pessetes, destinat al millor recull de cinc narracions o articles de divulgació, per a lectors d'onze a quinze anys, d'una extensió aproximada als que hom publica a l'esmentada revista. BASES 1. a Els treballs han d'ésser tramesos, abans del 31 de juliol, al Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca, carrer Josa, 4-6, Montblanc (Tarragona). 2.a Els originals per als premis b), c), d ) , e) i f) cal presentar-los escrits a màquina, en tres exemplars, anònims, amb un lema i acompanyats d'una plica closa amb el mateix lema a

l'exterior, i el nom i l'adreça de l'autor a dins. Cal esmentar el premi al qual opta l'obra presentada. 3.a Per al premi «Per Comprendre» el Jurat tindrà en compte especialment aquelles obres de les quals n'hagi rebut tres exemplars. La tramesa cal fer-la a l'Omnium Cultural, carrer de Montcada, 20 - Barcelona, 3. 4.a Els autors podran recollir llurs originals a la Secretaria d'Omnium Cultural, durant tot el mes d'octubre vinent. 5.a Els premis poden ésser declarats deserts per decisió del Jurat, el qual podrà concedir un o diversos accèssits a obres presentades a qualsevol dels premis amb una dotació, en conjunt com a màxim, de 7.000 pessetes. ADJUDICACIÓ El Jurat dels premis a ) , b) i d) estarà integrat pels senyors: Dom Agustí Altisent, Xavier Amorós, Josep Anton Baixeras, Joan Colomines i Francesc Sifre, el qual actuarà de secretari. El Jurat dels premis c), e) i f) el formaran els senyors: Dom Agustí Altisent, Josep M. Jàvega, Lluís París, Josep M. Poblet i Francesc Sifre, que actuarà de secretari. L'adjudicació serà feta, Déu volent-ho, a Montblanc, el diumenge dia 6 de setembre, al lloc 1 a l'hora que oportunament seran anunciats. Montblanc, abril del 1970.

VEREDICTES CERTAMEN LITERARI-MUSICAL AMB MOTIU DEL CENTENARI DE LA SARDANA A TARRAGONA VEREDICTE DEL JURAT QUALIFICADOR S'ha procedit al veredicte sobre els treballs presentats al certamen literari-musical que el seu dia convocà el CASAL TARRAGONI amb motiu de l'any centenari de la sardana a Tarragona. El Jurat el formaren els següents senyors: Molt litre. Dr. Francesc Tàpies i Torres, Canonge i Compositor, com a President. Vocals, En Xavier Amorós, Poeta; N'Eduard Baixauli i Morales, President de l'Institut Musical de Tarragona; En Josep Anton Baixeras i Sastre, Publicista; En Lluís Bevià i Amat, Capità-Director de la Banda del Regiment Infanteria Badajoz, 26; En Marcel Riera i Güell, Cronista de la Ciutat i Crític d'Art; En Joan Salvat i Bové, Acadèmic i Publicista, i En Josep M. a Alegret i Tondo, Vice-Secretari del «Casal Tarragoní», en qualitat de Secretari del Jurat. Les obres premiades han resultat ésser les següents: PREMIS EXTRAORDINARIS Premi Excma. Diputació Provincial, de 15.000 pessetes a la millor composició sardanista. Atorgada a l'obra «Tarragonina», lema: «Montsagre».

Accèssit de 5.000 pessetes a la composició «Imperial Tarraco», lema: «Evocació». Premi Excm. Ajuntament de Tarragona de 15.000 pessetes al millor treball històric relatiu a la vida sardanista tarragonina. S'atorga al treball «Cent anys de la Sardana a Tarragona». PREMIS ORDINARIS Premi de 7.000 pessetes de la Confraria de Pescadors de Tarragona a un treball literari en evocació al mar, a la seva gent i a la tradició marinera de Tarragona. El Jurat fracciona la quantitat amb el premi de 5.000 pessetes al treball «Contemplant el Mare Nostrum» i 2.000 pessetes al titulat «Entre el cel i el mar», com a lema: «Núvols inflats». Premi de 5.000 pessetes de la Caixa d'Estalvis Provincial de Tarragona a la millor poesia que canti l'excel·lència, universalitat i símbol de la sardana. Concedit a la composició poètica «Sota el cel de tot el món - donant-los les mans», lema: «Per damunt dels símbols». Premi de 5.000 pessetes de « C o o p e r a t i v a Obrera Tarraconense» al millor treball relacionat amb el cooperativisme laboral durant aquest segle. Es declara desert. Premi de 4.000 pessetes de l'Institut Musical de Tarragona al tema «Musicalitat de la sardana

i la dansa popular catalana». S'atorga al treball «La musicalitat del poble», lema: «Doll Pur». Premi MAGINET, de 3.000 pessetes de Ràdio Tarragona al millor treball radiofònic de tema sardanista. Premiat el guió «Uns mots d'estètica», amb lema: «Rotllanes». Premi de 3.000 pessetes de la Caixa de Pensions i d'Estalvis per a la Vellesa, a la millor poesia dedicada a la vellesa. Atorgat a la composició poètica «L'ombra sagrada», lema: «Quan parla l'amor». Premi de 3.000 pessetes de «Llibreria de la Rambla» a la millor poesia evocadora de la Rambla de Tarragona. Es declara desert. En propera Junta Directiva, seran obertes les pliques corresponents als premis concedits, i pròximament s'organitzarà una festa literària per a lliurar els premis als guanyadors.

Premi de «Poesia», a Salvador Bruna i Reverter, per l'obra «Una turbina que gira».

•

Primer premi «Familia Pasqual». Se n'atorga només un accèssit a l'obra de Maruxa Arnau i Guerola «Esbrinant el passat».

•

«Premi Catalònia» de monografies comarcals, dotat per Editorial Selecta amb 30.000 pessetes. Atorgat a «El Baix Empordà», de Baldiri Ferrer.

XIII PREMI «JOAN SENENT IBAÑES» 1970 DE MÚSICA

•

«Premi Nova Terra» d'assaig o recerca sobre el món del treball, dotat per Editorial Nova Terra amb 60.000 pessetes. Atorgat a «Camins pagesos de Catalunya», de Ramon Mas.

•

«Premi Antoni Balmanya» d'assaig o recerca de tema pedagògic, dotat per Editorial Nova Terra amb 50.000 pessetes. Atorgat a «Instituts pilot i reforma de l'ensenyament mitjà», de Josep Pallach.

•

«Premi Fundació Huguet» d'estudis sobre la llengua catalana, dotat per la Fundació Huguet de Castelló de la Plana amb 25.000 pessetes. Desert per manca de concursants. La dotació s'acumularà a la de l'any vinent.

•

«Premi Caries Cardó» d'assaig o recerca de tema religiós, dotat per Editorial Nova Terra amb 50.000 pessetes. Atorgat a «Professió de fe en temps de crisi», de Joan Gomis.

•

«Premi Escola Blanquerna» de llibres per a l'ensenyament, dotat per Editorial Teide amb 50.000 pessetes. Atorgat a «Quatre sota un pi», de Renada Matheu (pseudònim de Renée Mathieu). (Reproduït de TELE/ESTEL.)

Segons ens comunica la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, en el concurs d'obres musicals convocat el mes de maig de 1969, se n'han presentat dues només, que tenen per lemes respectius «Regina Pacis» i «Tabalet i dolçaina». Per manca de la qualitat exigida en les condicions del concurs, ei jurat ha decidit no atorgar el premi a cap de les presentades, i reservar-ne la quantia a fi d'acumular-la per a la pròxima convocatòria.

IV CONCURS LITERARI DE LA «COLLA EXCURSIONISTA CASSANENCA» S'han atorgat, d'aquest concurs de què donàrem compte al nostre número de febrer-març, i en la data indicada, els premis següents: •

Premi de «Narració», a Elisabet Maspons Rabassa, per la seua «Crònica desapassionada en homenatge a Miera, poeta».

Diccionari

PREMIS LITERARIS DE MAIG BARCELONA Un dels números del programa era la proclamació del veredicte de sis premis literaris. Heus-lo aci:

Biogràfic

Albertí, editor Ja en el seu tercer volum, que conté la ressenya de 3.700 personalitats del País Valencià, C a t a l u n y a i Balears. Informació completa i venda: G O R G - Colom, 58 - València-4

NOTICIARI TRAMÉS PER S. B.: UNA NOVA IMATGE DE VALÈNCIA-CIUTAT L'arquitecte Emili Giménez i el crític d'art Tomàs Llorens, han publicat a la revista «Hogar y Arquitectura», de Madrid, un interessantíssim treball sobre l'obra urbanística i arquitectònica a la ciutat de València als darrers cinquanta anys. L'estudi parteix de la realitat socioeconòmica que ha estat, a cada moment, fent de determinant decisiu per a la cristal·lització dels diversos corrents d'art dominants; i des d'aquesta sorprenent perspectiva són analitzades les edificacions públiques i privades de més caràcter dels darrers anys. Val a dir que el treball porta unes il·lustracions fotogràfiques molt aconseguides de Jarque, i que, en conjunt, dóna una sensació de rigor i serietat en aquests nous plantejaments dels fets estètics, com no l'han donada d'altres intents valoratius de l'art arquitectònic des de la perspectiva actual. D'ALBERIC I DE CULLERA: DUES JOVENTUTS RESPONSABLES I EFICIENTS D'Alberic ens va arribar, dies arrere, un imprés en forma de col·loqui, on, a propòsit de la celebració de l'any Internacional de l'Educació, s'anuncien unes conferències organitzades en cicle, al temps que s'arrepleguen gràficament i amb un to irònic les incidències de funcionament del Club en què seran celebrades. Possiblement són molt pocs els llocs de reunió juvenil on s'han fet tantes coses, i tan positives, per a la defensa i clarificació de les circumstàncies difícils que envolten els homes, com han arribat a fer aquestos joves d'Alberic. En una línia semblant, a Cullera funciona un grup abocat també a l'acció eficaç i organitzada. Acaben, també aquests darrers dies, d'organitzar unes conferències de desvetlament i sensibilització, i per al diumenge, dia 24 de maig, prepararen un festival de Nova Cançó on acudiren els cantants més anomenats de les nostres comarques. Fou un èxit de participació i assistència. ARACELI CANTA A ELX Araceli Banyuls, la coneguda cantant de l'Horta de Gandia, porta ja uns diumenges que no para d'anar amunt i avall amb la guitarra. Fa unes setmanes la varen cridar d'Elx per a donar un recital al Club d'Amics de la Unesco, vora a un altre cantant d'Elx. Sembla que ja va obrint-se camí per aquestes comarques meridionals la Nova Cançó, fins ara circumscrita massa, en les seues manifestacions, a les comarques centrals del País. Cal que anem preguntant-nos pels motius i per les ocasions no aprofitades d'arribar, amb els recitals de Nova Cançó, a totes aquestes co-

marques frontereres. ¿Què és, que no hi hauria joves amb ganes d'escoltar Fèlix Estop, Enric Ortega o A r a c e l i , o els Sols, com en altres indrets? Caldria comprovar-ho. El ben cert és que hi ha llocs, com Alcoi, on de tant en tant s'organitza algun recital amb l'actuació d'algun cantant local. En aquests casos, per exemple, per què no hi fan anar a alguns dels cantants no locals més coneguts? Cal obrir-se a totes les possibilitats, i descobrir perspectives d'acció una mica més ambicioses i satisfactòries. Ara com ara, com en el cas d'Araceli i els integrants del Club d'Amics de la Unesco d'Elx. UNA RUTA PER AL JOVENT DE L'HORTA DE VALÈNCIA Un grup de joves de l'Horta s'han reunit, un dels diumenges darrers, a Llíria, per canviar impressions sobre les característiques econòmiques, socials i culturals del nostre País. L'assistència fou prou nodrida, i seguint el sistema ja tradicional de darreres experiències, s'hi van discutir uns qüestionaris per grups, i després es féu un resum general de tot el que havia estat abordat.

TRAMÉS PER R. SENA: ACTIVITATS ARTÍSTIQUES I CULTURALS ARREU DEL PAÍS VALENCIÀ Per promoció dels «Amics de la Cançó», el dissabte 16 de maig passat, es va celebrar a Santa Pola i en el seu Casal del Mar, el primer festival de Nova Cançó de la comarca del Baix Vinalopó. Col·laborà eficaçment a la festa Ràdio Popular d'Alacant, i hi prengueren part, desinteressadament, els cantants Josep Ibarra, d'Elx; Josep Ricós, de València ciutat; Genit, de l'Alcúdia de Carlet, i Araceli Banyuls, de Gandia. Fem constar que l'èxit va ser absolut, amb l'entusiasme del poble i l'adhesió de molts valencians procedents d'unes altres localitats del País. Els «Amics de la Cançó», amb la col·laboració del Convent de Monges, organitzaren també a Godella (l'Horta), el diumenge 17 del passat maig, un recital a càrrec dels «Nous Brots» de Picassent, els quals, com a únics cantants, tingueren una actuació molt reeixida. El dissabte 16 del mateix mes, a la localitat de la Plana Alta, Onda, tingué lloc la clausura de curs de Llengua Valenciana a l'Institut d'Ensenyament Mitjà, amb lliurament de premis i altres guardons als deixebles. Aquest curs ha estat un vertader èxit, donades les circumstàncies, puix que han pres lliçons al voltant de cent alumnes. A la ciutat de Cullera, en la Ribera Baixa, mensualment es van donant recitals de cançons i conferències sobre economia i cultura valencianes; últimament, hi actuaren Els Sols, de Sueca;

Araceli Banyuls, de Gandia; Joan Pellicer, de Bellreguard; Josep Ibarra, d'Elx; Enric Ortega, d'Alberic; Joan Bosch, del Grau de València; Josep Ricos, de València ciutat, i d'altres, amb col·laboració dels populars Fèlix Estop, de Castelló, i Ovidi Muntllor, d'Alcoi. Les conferències les donaren, entre altres, Josep Blasco, Ricard Pérez Casado, Alfons Cucó, J. Vicent Marqués, Francesc Hernàndez i el canonge Espasa.

I CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ Organitzat per la Universitat de València, han començat els treballs de preparació d'aquesta important manifestació cultural que es donarà en la nostra ciutat durant el mes d'abril del proper any 1971. El projecte de temari, en extracte, és el següent: 1. L'ÈPOCA QUATERNÀRIA. — El mitjà geogràfic; els problemes antropològics; les cultures del paleolític; la distribució del poblament; els jaciments i materials. 2. ECONOMIA I SOCIETAT.—-a) Demografia. b) Estructura econòmica i activitats productives. c) Estrats socials i conflictes de classe. 3. MARCS INSTITUCIONALS I HISTÒRIA POLÍTICA. — a) El Dret. b) La vida política. 4. CULTURA I SOCIETAT. — a) Qüestions generals, b) Llengua i literatura, c) Les arts i la configuració de l'hàbitat, d) Les institucions i els processos culturals, e) Humanitats, f ) Ciència, Tècnica i Medicina. 5. METODOLOGIA I FONTS HISTÒRIQUES.— Problemes metodològics; repertori de jaciments; fons arqueològics a museus i col·leccions privades; repertori i descripció de fonts; fonts de caràcter quantitatiu; noves fonts narratives; arxius d'institucions extingides; arxius patrimonials, comercials i privats; arxius eclesiàstics; epistolaris. Molts d'aquests estudis i treballs seran fets en la nostra llengua. L'IDIOMA EN L'ESGLÉSIA

Borbotó Carpesa Massanassa Rocafort - Sant Sebastià Màrtir (des de 1950) Xirivella LA RIBERA ALTA Alberic - Col·legi de les Escoles Pies Alberic - Parròquia L'Alcúdia de Carlet Alzira Gavarda Llombai LA RIBERA BAIXA Albalat de la Ribera VALÈNCIA Congregació Escolar i Mercantil (PP. Jesuïtes) El Socors Santa Caterina LA VALL D'ALBAIDA Alfarrasí Benissuera HA MORT JOSEP CARNER A primers del mes actual, i a una edat avançada, ha mort a Brussel·les un dels més excelsos poetes de la nostra llengua, Josep Carner. L'Institut d'Estudis Catalans ha fet constar en sessió especial la seua condolença, així com moltes altres entitats i particulars de tots els Països de Llengua Catalana. GORG donarà, en el número de juliol, un comentari sobre l'obra d'aquest escriptor. RECITAL DE LLUÍS LLACH A VALÈNCIA El dia 6 de juny corrent, va donar aquest notable cantant uns recitals —vesprada i nit—, al local Studio, del carrer Martí de la nostra ciutat. Tant en una com en l'altra sessió, abastà un gran èxit, amb nombroses cançons segons programa i cinc més a petició clamorosa del públic. Lluís Llach va tenir la gentilesa de concedir una entrevista al nostre col·laborador R. Esteve, la qual tindrem el gust de publicar en el pròxim número de GORG.

S'incorporen a la celebració de la missa en la nostra llengua les següents parròquies del País Valencià:

VIATGE A L'ALGUER ORGANITZAT PER L'«AGRUPACIÓ CULTURAL FOLKLÒRICA BARCELONA»

EL CAMP DE TÚRIA Benaguasil EL COMTAT Benilloba LA COSTERA. Canals L'HORTA Benetússer Benicalap - Sant Roc

Del 20 al 26 del pròxim juliol Hem rebut un interessant fullet relatiu a aquest viatge enviat per l'esmentada Agrupació. S'hi descriu l'itinerari, amb dates i etapes i amb tota mena de detalls, dels quals extractem els següents: •

El dia 20 s'ix de Barcelona a les 19'15 cap a Cervera del Rosselló. Arribada a les 23. Canvi de tren. Eixida en ferrocarril a les 23'46 cap a Niça. Desdejuni. En ruta, dinar en bossa.

•

El dia 21, a Gènova. Arribada a les 13'18. Visita a la ciutat en autocar i trasllat al vaixell. Eixida a les 19'00. Sopar en bossa.

•

Dia 22, a Porto Torres. Arribada a les 8'00. Desdejuni per compte propi. Trasllat en autocar a l'Hotel de L'ALGUER. Dinar, sopar i habitació (el dinar segons preu).

•

El dia 23, a L'Alguer. Pensió completa (el dinar segons preu).

•

El dia 24, a L'Alguer. Desdejuni, dinar i sopar en bossa (el dinar segons preu). Trasllat en autocar a Porto Torres. Eixida del vaixell a les 19'00 cap a Gènova.

•

El dia 25, a Gènova. Arribada a les 8'00. Trasllat a l'estació del ferrocarril. Desdejuni per compte propi. Temps lliure. Dinar. Eixida a les 16'45 en ferrocarril. Sopar en bossa.

•

El dia 26, a Port-Bou. Arribada a les 5'47. Canvi de tren. Desdejuni en el restaurant de l'estació. Eixida a les 7'30 cap a Barcelona. Arribada a les 11'20. PREUS PER PERSONA

A mitja pensió, o sia sense els tres dinars a l'Alguer: Socis, 6.480 ptes.; no socis, 6.600 ptes. A pensió completa: Socis, 6.690 ptes.; no socis, 6.800 ptes. ENDREÇA Com tots sabeu, a l'illa italiana de Sardenya hi ha un nucli de parla i cultura catalana, l'encisadora ciutat de l'Alguer. Cada dia són més els catalans que s'arriben a aquesta localitat, en plena Costa del Corall, els habitants de la qual segueixen parlant el català, malgrat els segles de manca de contacte directe amb Catalunya. Enguany, l'Orfeó Català organitza un Creuer pel Mediterrani a fi d'anar-hi (Mallorca-MaóL'Alguer-Càller). Coincideix la seva anada amb el 10è. aniversari del viatge del Retrobament de l'Alguer.

L'Agrupació ha cregut escaient una trobada a l'Alguer, coincidint amb l'arribada de l'Orfeó Català. Serà com una ambaixada sardanista, uns moments en què es viurà plenament l'emoció d'aquest segon Retrobament lingüístic i cultural. L'Agrupació, sempre amatent a qualsevol manifestació de la nostra c u l t u r a , ha organitzat aquest viatge, a l'abast de la majoria, amb la seguretat que serà una manifestació massiva i un testimoni de germanor envers els germans llunyans del Mediterrani illenc. AGRUPACIÓ CULTURAL FOLKLÒRICA BARCELONA. L'ALGUER NOTICIA

HISTÒRICA

Sardenya entrà en el domini de la Confederació Catalano-Aragonesa el 1297, per investidura del Papa Bonifaci VIII. Fou sotmesa en 1323 per l'infant Alfons, fill de Jaume II d'Aragó, amb l'ajuda de totes les terres catalanes. Pere el Cerimoniós hagué de reconquestar una part de l'Illa r e v o l t a d a —1354-55— amb l'aportació, també, de tots els Països Catalans, aplegats aleshores sota el mateix penó. El sobirà participà personalment al setge de la plaça forta de l'Alguer i després d'emparar-se'n ordenà l'expulsió de la població ligur i sarda la qual fou substituïda enterament per catalans. Sardenya entrà sota la dominació espanyola el 1481. L'Illa fou cedida pel Tractat de Londres a Vittorio Amadeu II de Savoia. L'Alguer fou l'última plaça abandonada, amb tots els honors, el 1720, pels espanyols. Però, des d'aleshores, la llengua catalana s'ha conservat en aquesta ciutat que es diu sempre «ciutat catalana». Un renaixement literari s'hi manifestà el segle XIX. INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS PER AL VIATGE Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, carrer del Pi, 6, pral., senyors Mullerat i Guasch.

DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR Preu de l'obra completa: Al comptat En 10 terminis de 1.150 ptes En 20 terminis de 600 ptes

11.000 ptes. 11.500 ptes. 12.000 ptes.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número:

CARTES AL DIRECTOR

EDITORIAL - Una part de la nostra cultura

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS Normalització i fons cultural, de R Ll Ninyoles

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre El retorn dels emigrants, d'Àngels Pascual Millorem el llenguatge, d'Enric Valor «Informe sobre la lengua catalana», de J Melià El virus de l'ànima (trad i reprod de «Cuadernos para el Diálogo»)

TAULA DE NOVETATS -Notes bibliogràfiques sobre Crítica de la tolerància pura, de R P Wolff, B Moore jr i H Marcuse Entre autoritarisme i explotació, d'Aleksandr Soljenitsin Bandolers, pirates i hugonots, de Joan Regla Tros de paper, de Joan Oliver Els fets de Maig - Barcelona 1937, de M Cruel Is Veles e Vents, disc de «Discophon», per Raimon

23 23 24 24 25 25

10 15 16

DIÀLEG Entrevista amb el professor Sanchis Guarner

TERRES I GENTS Les comarques - L'Alta Ribagorça ( G E C ) Vides d'ahir i d'avui - Constantí Llombart (D B )

29 32

AMENITATS Paraules del diccionari - Bruixa (D C V B ) Atzar, de Joan Fuster Un gos és com un rei, de Pere Calders Calendari popular «Sony» - Juliol

34 37 40 42

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Convocatòries Veredictes NOTICIARI Notícies diverses d'interés cultural

43 44 .