Gorg Revista Bibliogràfica. Número 10. Juliol-Agost 1970

Š faximil edicions digitals 2006

Š faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS 1.» Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants.

2.» Les cartes rebudes seran publicades si, a ¡ui de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit.

3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles.

4.a Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i S) noticies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques.

5. a

No mentenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

UNIÓ Sr. Director: Gràcies a aquesta gran revista catalana publicada a la nostra capital de València, cap i casal del Regne, pot sortir la meua opinió igual que està sortint la de molt bons amants de la nostra invicta cultura. Ja era hora. A poc a poc anirem lluny.

Aquesta segona vegada que em dirígese a vosté, és per palesar que, des del primer número, al número actual, la millora en articles i comentaris té una diferència molt marcada, cosa que m'ompli d'orgull i satisfacció, perquè encara que és petita en format, és un gegant en contingut, i prova la seua solvència que cada vegada els subscriptors augmenten sense parar.

Pel que veig, encara hi ha valencians que creuen que existeixen tres formes d'expressió diferents als Països Catalans (Catalunya, València i les Illes Balears), i eixes persones estan completament equivocades, ja que, als llocs que he esmentat abans, SOLS es parla un idioma; i aquest, des de molts anys enrere solament ha tingut un nom, ja que fa molts anys, en totes parts on era conegut li donaven el nom de català. I si hi hagués alguna persona que ho posa en dubte, i vol saber la veritat, li recomano que llegesca el llibre de Ferran Soldevila, de la col·lecció EL PI DE LES TRES BRANQUES titolat «Què cal saber de Catalunya», i hi veuran clarament quin és el nom correcte i exacte que

© faximil edicions digitals 2006

tenim per al nostre idioma. Perquè si al Països Catalans hi ha tres formes diferents de parlar, haurem de dir el mateix de les formes d'expressió de les altres regions espanyoles i, aleshores, serà una cosa justa, ja que a cada població de la Península tenen les seues formes diferents, cosa que és un fenomen que sols es pot atribuir a la gran saviesa i poder del Creador.

Atentament, Josep CASTED I TÀRREGA València, 9 de juny de 1970.

Sr. Director: Voldria donar més opinions sobre els nostres escriptors. De fa ja temps hi ha una mica de guerra entre ells, i això no és bo per a les nostres reivindicacions culturals. Jo només els demano que escriguen més llibres en prosa; que no ho facen en castellà, perquè —digem-ho clar— això és jugar amb dues cartes, i la nostra cultura ara vol homes disposats a sacrificar-se per la seua cultura i el seu poble. De no ser així, malament anirem.

L'idioma valencià, davant el castellà, ha reculat últimament per causes de tots conegudes, però ara ha représ una revifalla molt important, que, juntament amb l'ensenyament a les escoles, pot fer donar per segur el nostre ressorgiment cultural en benefici de tota Espanya; però tot això no serà possible si nosaltres no fem una unió cultural de tots els pobles catalans: en una paraula, igualment com estan units tots els pobles castellans, tots els que tenen la mateixa llengua i tenen les mateixes normes; el contrari és la desunió, la feblesa, o siga el suïcidi.

Per tant, ara els nostres escriptors han de posar-se d'acord, fer tots la mateixa norma. Jo no puc dir quina és la millor; però sí que tots la mateixa. No dir que aquests són de primera ni segona, perquè ací els millors són els que escriuen en la nostra llengua i no en altres, els que fan tot allò que poden, els que no han pogut més o no han sabut més... Aquests són els millors.

Quede ben clar: hem de fer com els castellans: tots units, les mateixes normes ortogràfiques. Així no matarem la nostra llengua.

Atentament, Josep PUIG I BELTRAN Barcelona, maig de 1970.

GERMANOR Sr. Director: Ha arribat a les meues mans un exemplar de GORG; concretament, el núm. 7. I com a defensor il·lusionat de la nostra cultura i llengua, he restat encantat i agradablement sorprés que també des de la nostra estimada València hi hagi qui

es preocupi de fer una aportació als migrats mitjans de comunicació de què disposem.

Com a c a t a l à , sóc subscriptor i lector de gairebé tot el que ací tenim, i també com a tal, crec un deure incloure des d'ara mateix GORG entre les meves lectures, aportant així també la meva petita contribució comunitària als germans de València.

Estimaré, doncs, com un privilegi, que se serveixi ordenar la formalització de la meva subscripció, començant pel núm. 1 de la vostra revista, exemplars que espero rebre per correu contra reembossament.

Amb atenció, queda de vosté J. P. I L. Barcelona, 10 juny 1970.

«GORG» I ELS VALENCIANS Sr. Director: Com és natural, estic subscrit a aquesta revista, revista petita en dimensions, però gran en fonaments. Puix jo diria que, al meu juí, és com si fos les ulleres que a un curt de vista li dóna la visió necessària per a defensar-se en la vida.

Sí, als valencians nos feia falta aquesta revista, revista amb la nostra literatura! I quanta falta!

Puix estic convençut, malgrat les opinions d'alguns que es mostren pessimistes en alguns punts (i amb molta raó), que avancem cap a un clar i ben forjat futur, tenint compte que la bona joventut, dia a dia, va renaixent i descobrint la seua veritable personalitat (de què podria assenyalar prou casos a València capital). Doncs en eixa joventut, que tenen per missió dirigir molt prompte el nostre país, tinc posada la meua esperança i hi confie totalment.

Per altra banda, observe les opinions que surten a cada número d'aquesta revista, i com els rossellonesos, catalans, balears i valencians, s'alegren d'aquesta tan nostra com d'ells.

Doncs ànim i avant; sigam tots uns, parlem eixa llengua que, com digué Sant Vicent Ferrer, és més dolça que la mel.

Atentament, Vicent GAYA València, 8 juny 1970.

CARRERS, POBLES I UNA ADHESIÓ Sr. Director: Voldria escriure sobre dues coses. Una és el nom de carrers i pobles. Estic d'acord que estan malament com estan (retolats en castellà), però no crec pas que siga apany fer-los en dos idiomes, puix que semblaria açò un mapa turístic que porta noms en francés i anglès per tal que

© faximil edicions digitals 2006

ho comprenga tothom. Jo pense que el lògic seria ficar els noms en una sola llengua (la nostra). Segons crec, a Montblanc (Catalunya) i a Benidorm, estan els carrers retolats aixi; per què no a tots els pobles? Vilafranca del Penedès ha demanat (no sé si ho ha tret) emprar el nom vernacle com a oficial. Per què no fan igual els altres pobles? Aclariré que dic pobles a viles i ciutats.

Donaré un consell. Quan escriviu, fiqueu els noms en nostra llengua. Jo he escrit a Alacant, no pas «Alicante», i la lletra ha arribat. Crec que és una manera que la gent veja que tenim un nom propi que no volem que ens lleven.

I l'altra cosa sobre què volia parlar, és la «carta abierta» que porta el GORG núm. 9. Hi estic completament d'acord, i crec que, com jo, tots els catalans, bascos, gallecs que siguen un poc sensibles. Si eixa «carta» necessita, i en vol, noms i firmes, aquí va el meu. Només li trobe un defecte, i és el punt tercer, que diu que els espanyols de llengua castellana han de tindré la possibilitat d'aprendre les altres llengües. Eixa possibilitat, al meu parer, ha de ser OBLIGATÒRIA en les Escoles de Periodisme i centres per l'estil.

Cordialment, Miquel RAGA Catarroja, 8 juliol 1970.

NO ESTIC CONFORME...

Sr. Director: Em referixc, senyor director, al contingut de la carta del senyor Seguí, en el núm. 9. Sí que estic d'acord, però, en allò que diu referint-se a la burgesia valenciana: «I no tardarà massa a adonar-se que el ressorgiment econòmic del País Valencià cal que vaja lligat al reactivament i utilització de tots els recursos materials i humans de què comptem. 1 no tardarà massa a adonar-se també que l'idioma, la literatura, les nostres característiques específiques, la nostra consciència de poble en definitiva, són elements imprescindibles per al nostre desenvolupament».

A on ja no estic d'acord, és al plantejament fals d'una burgesia castellanitzada, enfront d'un «poble valencià», el que ha restat fidel a l'idioma.

Dissortadament, açò no és del tot veritat, almenys en la ciutat de València; aquesta anàlisi no està ben feta. Jo volguera que el senyor Seguí em diguera si totes les jovenetes proletàries parlen valencià. Jo he vist els peixos grossos dels negocis de València estar parlant valencià i dirigir-se en castellà a les mecanògrafes.

Jo he oït les crítiques als alts personatges de València que volen passar per «valencianistes» i davant de les senyores diuen «ocho»; però dissortadament, el mateix fan els de tal professió i els de tal ofici. Per a què «assenyalar»?

El problema està en el «papá pedagógico» i la «mamà coenta», i això el mateix es dóna en els palaus i en els carrerons, i àdhuc en algun llogaret o poblet.

Jo crec que no analitzem bé el problema, i seria el primer que caldria fer. Analitzar la problemàtica en l'ús «social» (en societat) de la llengua valenciana. Saber si els nostres xiquets són uns deficients mentals que no poden parlar en valencià i fer les carreres en castellà com han fet els seus pares. Naturalment que no són deficients mentals!

I si hi ha una «tontería» femenina, parlar-ne i veure si els barons no hi tenim part, perquè he vist molts «valencianistes» canviar de llengua quan ha aparegut una senyora, i molts parlen «sempre en valencià», però sempre en castellà amb la xiqueta. ¿«Tontería» femenina? No serà més bé nostra? No la fabriquem nosaltres?

Analitzem bé tot açò, i moltes altres coses, i que siga el tema de reunions i assemblees, amb el fi de donar sensibilització i consciència i responsabilitat al poble sencer, alta o baixa o mitjana classe.

(Jo crec, senyor director, que hauria de donar-se major espai al llibre infantil a GORG.) I la solució no pot ser tampoc reduir el valencianisme a un «pòdium» perquè es lluTxca la vanitat d'uns quants «poetessos» de poblet que no són valencianistes com a pares de família.

Són els qui, com diu en ei mateix núm. 9 el senyor Puig i Beltran: «Aquesta gent que escriuen en el nostre idioma només per fer-se notar...». ¿Vostès creuen que és bon exemple per a la continuïtat de l'ús social de la llengua valenciana l'atreviment d'un Llorente que al mateix temps que era President de lo Rat Penat, parlava tan sols castellà a les seues filles?

I acabem. No estic amb els del plantejament «socio-econòmic» ni tampoc amb el grup que poguérem dir «conservador» que tot ho reduTxen a fer unes poesies molt boniques.

La responsabilitat i la infidelitat és de tots.

Josep GUZMAN València, 1 de juliol de 1970.

LA RÀDIO Sr. Director: Per a col·laborar en la R e n a i x e n ç a escric aquesta carta esperant que li siga interessant.

Es tracta sobre la ràdio.

Com vostè sap, a València hi ha emissores de ràdio que a penes fan programes en la nostra llengua. Aquestes emissores així no poden anar.

València necessita aquestes emissores.

Farà cosa de tres dies, vaig escriure una carta a «Radio Popular» demanant l'ús de la nostra llengua en els programes.

© faximil edicions digitals 2006

Jo crec que si les entitats valencianes parlaren amb els directors de les emissores, els deixarien fer programes en la nostra llengua.

Als valencians ens agradaria oir-la en la ràdio.

I si es feren aquests programes, l'idioma es faria més públic. GORG podria fer setmanalment un programa valencià-català-mallorquí, un informe sobre la literatura valenciana, etc. Recordem que la ràdio és un gran mitjà de comunicació entre el poble.

La situació és desastrosa: si u vol sentir un programa en la nostra llengua, ha de connectar emissores de Catalunya. Fins quan estarem així?

Si lo Rat Penat, Ateneu Mercantil, Societat Coral el Micalet i altres col·laborassen en la ràdio s'acabaria aquesta situació i dins uns mesos València comptaria amb els programes que desitgem. Pensem com seria de bo fer per ràdio un Curs de Llengua Valenciana.

Sóc un noi de setze anys, valencianista, que em preocupe molt de la situació de la nostra llengua. Per això li escric aquesta carta. Per favor espere que vostè i els presidents de les entitats valencianes es reunisquen urgentment per a solucionar el problema de la ràdio.

Moltes gràcies, senyor director.

R. S. M. València, 1 juliol 1970.

QÜESTIONS DE LÈXIC Sr. Director: Escric per donar més notícies sobre el mot «xangló».

Ací es diu: «Granet», a un sol gra.

«Arracadeta», a alguns gra nets junts.

«Xangló», al «xangló» entregue.

Atentament, Antoni MAS ARDID Crevillent, 22 maig 1970.

N. DE LA R. — El País Valencià, tan poc estudiat dialectològicament, dóna moltes proves de supervivència de vocabulari clàssic. Heus ací la mostra de llenguatge viu que ens ofereix el senyor Mas Ardid, emprant en lloc dels mors actuals «sencer» o «íntegre», el deliciós arcaisme «entregue», àmpliament documentat en la llengua clàssica, des del còdig «Costumes de Tortosa», passant per documents del segle X I V , a les obres d'Ausias March i de Joanot Martorell. També és estimable la seua aportació al vocabulari de la verema.

INICIATIVES Sr. Director: Sóc subscriptora de GORG, i llig la revista amb gust, però jo pregunte: ¿No podria ser reduït un poc el comentari de llibres i al seu lloc

incloure algun article d'actualitat, o sense ser-ho tant, que siga d'interés al lector? Els llibres ho són molt, però no tots resulten assequibles als pressuposts que tenim.

El felicite per «Cartes al Director»: és allò primer que jo llig, i el que més m'agrada en aquesta i altres revistes. També felicite aquells que ho fan possible amb les seues cartes.

I sense res més, el saluda atentament M. a D. CEREZO Quartell, 29 juny 1970.

RESP. — La nostra revista és especialitzada —bibliografia i temes culturals i artístics. Per tant, no estem autoritzats a incloure-hi articles d'actualitat sobre temes generals. Tanmateix, observarà que, dins aquestes limitacions, procurem fer comentaris o publicar fragments d'interés actual i sobre temes que afecten la vida espiritual del nostre poble avui. Com a exemple, citem la nova secció «D'un temps, d'un país».

Sr. Director: La present carta té per motiu expressar les meves opinions sobre algunes qüestions de la revista i altres consideracions generals de la nostra cultura, per si té a bé publicar-les.

En primer lloc, crec que hi falta un espai dedicat a la cançó en la nostra llengua. D'aquesta manera s'aconseguiria l'apropament de molts joves inquiets per la nostra cultura. Ja s'ha vist l'èxit en el Principal, on els mitjans de difusió, encara que no massa, divulguen les últimes novetats en disc.

Així mateix, crec que caldria donar notícia de totes les entitats valencianistes del País, a fi que tothom poguera ficar-s'hi en contacte.

D'altra part, crec que entre les entitats que treballen per difondre la nostra cultura no hi ha la suficient cohesió. Tenint en compte que els mitjans de què disposa cadascuna són més bé modests, crec que aconseguirien més si no anara cadascú a la seva tot i resultant que inclús de vegades, ens enterem de les seves activitats quan ja han finalitzat. «La unió fa la força» i la normalització de la nostra cultura exigeix la força de tots. Entre altres, les activitats que trobe a faltar són: * L'ensenyament de la llengua a edat d'anar a escola, la qual cosa donant-los llibres per a llegir, sinó sentacions teatrals i creant grups de tors i cançons per a ells.

xiquets en no es farà fent reprexiquets ac-

• Així mateix, fer representacions teatrals. De tant en tant, ens enterem a la Premsa que s'ha fet o s'ha representat alguna obra en la nostra llengua. Per què hom no ajuda aquestes Companyies?

© faximil edicions digitals 2006

Una altra cosa que crec que s'hauria de fer es la creació de biblioteques als principals pobles del Pais, així com insistir en l'extensió dels programes catalans de la TV a la nostra terra.

I sense res més per ara, us saluda ben afectuosament Vicent VILA Alzira, 21 juny 1970.

Sr. Director: Sóc subscriptor de la nostra revista GORG, i he tractat que tots els meus amics siguen també subscriptors; per a convencer-los els he mostrat la revista i els ha agradat, i n'he aconseguit alguns, però altres m'han assegurat que li falta una pàgina d'acudits i mots creuats. No dubte que agradaria a molts.

Moltes gràcies per aquesta revista que nos posa a tots en contacte.

Vicent PUIG València, 18 juny 1970.

Sr. Director: Sóc subscriptor de la revista; voldria que m'enviés un exemplar del «Nomenclàtor geogràfic del País Valencià», si no li fa nosa.

Vull aprofitar l'ocasió de dirigir-me a vostè per expressar-li el meu agraTment per l'existència de la seua revista. La revista m'agrada. Està escrita en la nostra llengua i dóna informació de la nostra cultura. Quelcom que a nosaltres, els valencians, ens faltava.

Com sé que es poden donar iniciatives, vull donar la meva: Crec que es podria publicar una secció més amb col·laboració dels subscriptors.

Nosaltres enviarem fotografies o postals dels monuments i paisatges de les nostres ciutats per a ésser publicats a GORG. Així coneixeríem millor les ciutats i pobles de la nostra regió.

Per si li sembla bé, li envio aquesta postal d'Elx, ciutat on vaig nàixer.

Donant-li les gràcies de nou, atentament Llorenç MACIÀ BONMATÍ Cadis, 25 juny 1970.

RESP. — Agraïm les amicals iniciatives dels senyors Vila, Puig i Macià. Totes són dignes de consideració, i rebran al seu temps l'atenció de GORG dins les nostres possibilitats tècniques i econòmiques.

ADVERTIMENT Sr. Director: Li pregue la inserció d'aquesta carta, puix que el problema ja no es pot demorar. Es parla ara molt sovint sobre que el mot «Levante» deu ser eliminat referint-se al País Valencià i que atempten amb aquell, conscientment o inconscient, contra la nostra personalitat regional.

Crec que si homes com Joan Fuster o els Cronistes del Regne, tots de reconeguda solvèn-

cia intel·lectual, reconeixen que perilla la nostra personalitat sent adulterat el nostre gloriós nom antic de Regne de València o el modern de País Valencià amb què es celebra l'any vinent un Congrés d'Història, no s'ha de fomentar aquella adulteració i menys per mitjà de la TV. Passe que altres regions ens l'apliquen per ignorància; però que siguem nosaltres mateixos els qui en un programa de tanta audiència com «Un pueblo para Europa» ho fem, això ja té un caire de tragèdia.

Ara que es parla d'introduir el nostre idioma a l'escola, ara que es pren consciència que Alacant és part importantíssima del Pafs Valencià i que s'acaba de celebrar un Congrés Sindical de la Regió Valenciana reconeixent implicitament la nostra essència de poble, ara nosaltres mateixos ens volem aplicar el nom de «Levante». I més augmenta la meua indignació que açò ho haja fet una representació de la molt estimada Xàtiva, bressol dels Papes Borja, que portaren el català com a llengua íntima fins al mateix Vaticà, i de Raimon, que és un dels iniciadors de la Nova Cançó, sens dubte el millor cantant dels Països Catalans. Aquesta ciutat tan valenciana ha estat la que ha llançat ara l'horrorós mot de «Levante» per les antenes de la TV. Jo sé que açò no és produït més que pel desconeixement que regna en el nostre poble respecte dels nostres problemes i de les nostres peculiaritats dins Espanya. Espere que amb la publicació de cartes com aquesta s'ajude a aconseguir que els valencians s'assabenten que tenim una llengua, una història i una vida supra-provincial que ens defineix com a poble dintre el concert de pobles peninsulars i que, per res, no hem de renunciar a aquest patrimoni i que no som qui nosaltres per a destruir l'obra meravellosa que Déu ens ha deixat. Aquest immens tresor que és la nostra llengua, la nostra cultura, hem de ser nosaltres mateixos, més que els altres, els qui tenim l'obligació de lluitar per conservar-lo i millorar-lo.

Aquests són uns béns de tota Espanya i de tota la Humanitat que tenim en usdefruit i, per tant, algun dia haurem de respondre dels nostres actes com a poble al davant de l'inexorable tribunal de la Història.

Desitge que els nostres estimats germans de Xàtiva comprendran que açò no és una recriminació per a ningú d'ells, sinó un advertiment envers tots els valencians que no han vist clar.

Bé sé que Xàtiva pagà la seua fidelitat amb el preu d'un incendi i la vida de molts dels seus fills. Per ço com fou un dels últims reductes que defensaren la nostra història, el nostre idioma i els nostres democràtics furs al País Valencià enfront del centralisme borbònic de Felip V, cal que siga ara una de les ciutats capdaventeres en el nostre redreçament cultural.

Gràcies, senyor director. Cordialment, Joan-Antoni MICÓ València, 16 juliol 1970.

© faximil edicions digitals 2006

EDITORIAL Sobre la unitat de la llengua literaria En els temps d'esplendor de la literatura comuna dins la Confederació catalano-valencianoaragonesa, la nostra llengua escrita, afaiçonada per segles i segles d'oficialitat i conreu, tenia una rigurosa uniformitat, aleshores ni tan sois aconseguida pel castellà. Amb curoses recerques d'especialistes i tot, era difícil destriar, per la llengua mateixa, la terra de l'autor d'una obra, i n'hi ha algunes com la novel·la CURIAL E GÜELFA, anònima, de què encara es discuteix la regió originària.

La llengua comuna del Principat, les Illes i el País Valencià, en la Decadència, es fragmentà lleugerament en formes dialectals; però d'ençà de la Renaixença, ha arribat de bell nou a un enorme grau de fixació i uniformitat. No cal insistir, per la seua evidència, en l'existència actual d'una abundantíssima i creixent bibliografia, on pot comprovar-se que l'idioma, malgrat les desfavorables circumstàncies que havien frenat el seu desenvolupament, ha assolit de bon tros aquella riquesa, aquella fermetat, aquella aptitud per al pensament i la creació moderns que el tornen a posar, com ja ho fou en l'època de clàssic esplendor, en condicions d'igualtat qualitativa amb qualssevol altres idiomes occidentals.

L'aportació principal al desenvolupament literari de la llengua en el darrer segle i en el present, contràriament al que s'hi esdevingué en el XV, l'ha feta més la variant oriental (Barcelona i Mallorca) que l'occidental (Lleida i València). El pes que Barcelona ha tingut en el redreçament idiomàtic de les nostres terres, innegable, ha donat com a resultat que la seua variant, les seues preferències lèxiques i algunes de les seues peculiaritats morfològiques, han constituït, per bé que molt més atenuadament del que sembla, el nucli de la llengua literària moderna. Aquest fet ha preocupat i preocupa molts valencians, que hi temen l'exclusió d'un gran cabal de formes vives dins el País Valencià, iguals o més acostades a la llengua dels clàssics que les de la modalitat oriental-barcelonesa per exemple. A part aquest problema d'aportació, la unitat de la llengua literària és quasi absoluta avui dia, puix que les tolerades diferències morfològiques, que sols afecten alguns temps verbals i no totalment, no malmeten gens ni mica aquesta unitat, i les preferències en l'ús d'uns o altres sinònims (eixir o sortir, noi o xic o atlot, aviat o prompte o prest, etc.) no signifiquen res en contra d'aques-

ta evident unitat i es donen també en totes les llengües cultes que ens envolten, de vegades fins i tot més accentuada ment.

Segons un dels nostres millors gramàtics, el professor Badia Margarit, de la Universitat de Barcelona ( 1 ) , la situació de la nostra llengua literària és la següent: «...Hay una sola lengua catalana escrita, a la que se subordinan los dialectos (incluso la modalidad barcelonesa), a pesar de que se acepten las diferencias de pronunciación... A pesar de lo dicho, los diferentes dialectos (2) pesan lo suyo en el conjunto del catalán común; en efecto, si más difiriesen los dialectos, sólo hubiera sido viable la imposición de uno de ellos a los demás, como, en el castellano, éste arrinconó y casi anuló con su expansión al leonés y al aragonés; en cambio, por su mayor afinidad, todos los dialectos del catalán han podido aportar lo suyo a la unidad lingüística y ortográfica de la lengua literaria moderna...» «...Se ha tendido a una ortografía que t u viese en cuenta la pronunciación divergente de la totalidad de los dialectos. En la morfología resultaba mucho más difícil, e incluso imposible, la unificación lingüística orgánica, ya que, si los dialectos tienen formas diferentes, no se puede adoptar una sin el sacrificio de las demás; en este caso, aun dando la prioridad a las formas del dialecto central (o barcelonés), se admite el uso de otras formas, siempre que posean una relativa importancia en sus dialectos y mayormente si ya eran conocidas en la lengua antigua.

En el léxico, gracias a la coordinación de los dialectos, ha sido consagrado como literario el rico vocabulario del catalán occidental ( 3 ) , que, por otra parte, las más de las veces no ofrece solución de continuidad con la lengua antigua, a la que es más fiel que el propio dialecto central.»

Naturalment i com és obvi, amb aquestes cites i les nostres precedents consideracions, no fem més que encetar l'apassionant tema, sobre el qual podrem tornar un altre dia.

(1) Vid. la seua «Gramática Catalana», Edit. GredosBibliot. Románica Hispánica, cap. I. (2) El terme «dialecte» és usat ací en la seua accepció científica de <rvariant d'un idioma».

(3) En aquesta denominació s'inclouen les variants valencianes, tortosines i lleidatanes.

© faximil edicions digitals 2006

d'un temps, d'un país La «llengua materna»: procés a una Ideologia Dos usos: de la psicologia a la ideologia

La llengua materna fou, per cert, el títol d'un opuscle publicat pels Cursets de lo Rat-Penat per aquells dies en què hom pressuposava que el català havia d'ésser «matern» d'una manera absoluta i intrínseca. El llibret en qüestió es troba esgotat, raó per la qual ens podríem reduir, en aquesta ocasió, a parlar d'un títol, només, cfun títol com aqueix, tan carregat de potencialitats tendencioses.

No sé, en canvi, si és del tot possible de cridar l'atenció sobre el problema sense suscitar malentesos. La majoria de la gent ens resistim de bon grat que se'ns revise el nostre arsenal polèmic i, en bona part, això és degut a la confusió ingènua entre llenguatge i realitat. De vegades les paraules deixen d'ésser considerades com a paraules i es prenen com a coses reals.

Així s'esdevé quan parlem de la «llengua materna». Qualsevol intent de revisió semàntica correrà el perill de despertar suspicàcies.

Literalment, el terme compromet a poc. L'idioma «matern» és l'idioma après en la família. Ara, sembla útil de distingir, primerament, dos usos diversos del terme. Molt sovint usem aquesta expressió amb un interés prou restringit —sobretot quan abordem qüestions psicològiques o pedagògiques—, i aqueix ús sembla relacionar-se directament amb el món dels infants. O bé evoca, inconscientment, el món de quan érem infants. Així, insistim sobre els avantatges de l'ensenyament en la «llengua materna» o sobre els conflictes psicològics que ocasiona en l'infant l'educació donada en una llengua distinta. Aquest sentit no ens interessa ara. L'ús del terme que considerarem tot seguit és l'ideològic; aquell que està directament implicat en la perspectiva conservadora de determinats grups.

© faximil edicions digitals 2006

La llengua «materna»: llengua «pública»?

Si observem el problema amb una mica de perspectiva, ens adonem prompte que l'ús ideològic del concepte de llengua materna és determinat històricament per la situació de les burgesies europees del segle XIX. No ens confonguem: va ésser condicionat per la situació d'unilingüisme pròpia dels grans Estats en procés d'expansió. Aquest no era el nostre cas.

Doncs bé: aquella situació d'unilingüisme proporcionava una base indubtable a la concepció característica que la primera llengua havia d'ésser la de la mare o de la família, i que també seria aquesta llengua la que, previsiblement, parlaria l'individu a l'edat adulta. No importaria, aleshores, que hom arribés a aprendre un o més idiomes, perquè els altres només tindrien un ús instrumental: no tindrien mai el valor emocional de la primera llengua, ni arribarien a ésser usats amb la mateixa facilitat. Com podem suposar, la realitat bàsica era que, en aquells estats, els móns privats i familiars (= milieux) i el món públic ( = structure) esdevenien lingüísticament coincidents i homogenis. Així, la llengua «materna» era, senzillament, La Llengua: la llengua de l'estat.

En una comunitat culturalment i lingüísticament estable és molt fàcil de predir —insistim— quin deu ésser l'idioma transmès de pares a fills, quin serà l'idioma que aquests usaran en arribar a l'edat adulta. Però en un altre tipus de societats, on no existesca tal cohesió lingüística per manca dels suports públics, no pot subsistir ja aquella seguretat. És obvi que quan una comunitat d'idioma es troba sotmesa a pressions externes per part d'una altra comunitat (i, d'ací, al procés d'assimilació), la llengua materna ja no és simplement «La Llengua», sinó una de les llengües en conflicte —presumiblement, la llengua del país.

El fet, però, que hi haja persones que canvien compulsivament d'idioma farà que «llengua materna» prenga significats diferents segons els individus de què es tracte; per a uns, la llengua materna serà fa pròpia de la comunitat, que es troba en condicions de desavantatge; per a uns altres, la llengua forastera. És possible d'acceptar que, normalment, l'individu s'integrarà en el grup lingüístic dels pares, però mentre el procés d'assimilació subsistesca, la regla no pot considerar-se mai absoluta. Car, ateses les circumstàncies, l'idioma «públic» no és pas l'idioma «matern» de tots els individus ( = privat). És més: l'idioma originari pot ésser oblidat i fins i tot rebutjat per determinats sectors.

L'intent compensatori

Si en les grans nacions homogènies el concepte de «llengua materna» era hipostatitzat, més o menys justificablement, en ésser aplicat a determinades comunitats políticament dependents, o fortament sotmeses a la influència d'un altre estat, aquest mateix concepte arribaria a prendre connotacions més aviat patètiques. Perquè precisament la desconfiança en una continuïtat cultural (la transmissió de l'idioma propi es veu seriosament compromesa d'una generació a una altra), afavoriria una nova concepció «teleolòaica» de la llengua materna. Una perspectiva en bona part compensatòria de la situació real, que tendiria, però, a obscurir-la, no pas a enfrontar-la.

A m , la noció de «llengua materna» es revesteix d'una curiosa implicació fatalista: comença a concebre's com alguna cosa inexorable, com si marqués l'individu amb una «essència» que mai no podrà ésser abandonada. En certs aspectes, l'idioma nadiu arribarà a considerar-se com una qualitat «ra-

© faximil edicions digitals 2006

cial», com un tret semibiològic, objecte d'herència (com una propietat de «la sang») i, d'aquesta manera, idealment sostret a les vicissiTuds i incerteses de l'aprenentatge.

El romanticisme

El nou to de rotunditat, de transcendència simbòlica, que adoptaran les invocacions basades en la «llengua materna», la tendència a accentuar l'orientació moralitzant, marcadament «heroica» i subjectivista, l'alt valor posat en la simbologia semibiològica, són notes dominants en aquesta perspectiva.

En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matem la dolça llet bevia...,

proclamava Aribau. La cosa és que, a través d'una sèrie de tendres imatges —o de simbolismes més o menys freudians—, la «llengua materna» es presentaria amb una realitat tan «natural» que semblava transcendir de la trista conjuntura històrica. La finalitat oculta de tot aquest simbolisme era, com hem dit, de subsanar o compensar amb unes noves connexions morals i emocionals la manca d'uns suports institucionals més efectius.

I, de fet, aquesta concepció que tendia a accentuar l'adhesió purament emocional ( = no conscient) de l'individu a través dels lligams familiars, podia ésser integrada orgànicament i harmònicament en la visió del món característica d'una època de canvis socioculturals poc ràpids, de preponderància de les relacions familiars, d'estabilitat i conservadorisme de la personalitat i conducta de la gent. Tanmateix, la Weltanschauung implícita en la noció noucentista de la «llengua materna» deixaria aviat d'ésser viable en una època de mass media, de canvis culturals profunds, d'eficaços condicionaments. En una època, com la nostra, que exigirà autoorientacions conscients dirigides a l'acció.

Autoconsciència o fatalisme?

Però —heus ací la qüestió—, no és cap a una creixent autoconsciència que abocava aquella perspectiva romàntica. Tot al contrari: hi havia un caire fatalista i irracional en aquelles referències místiques a l'idioma. I la mística impedia o obscuria uns propòsits normalitzadors ben definits.

No cal dir que la virtualitat de l'arsenal romàntic era purament defensiu, passatista. Es tractava, només, de contenir el procés de substitució lingüística, però no pas de superar-lo resoltament. L'argument de la «llengua materna» deixaria d'operar ipso facto des del moment en què les mares, guiades per un amorós instint de prospecció, començaren a criar llurs fills en l'idioma dominant. A partir d'aquell moment, les noves generacions no podien sentir-se emocionalment identificades amb la llengua del país —en tant que llengua exclusivament «materna», s'entén.

La hipostatització de l'argument de la «llengua materna» esdevindria, així, una peça més de l'engranatge de la substitució lingüística, puix que —donades certes condicions— sembla massa evident que, si els xiquets naixen sense «llengua materna», és gràcies a les mares mateixes, que comencen a criar llurs fills en l'altre idioma. I, com ha recordat Josep Melià, a València «aquest procés (d'assimilació) hauria continuat inevitablement si no s'hagués produït un replantejament de la qüestió. Molts universitaris

© faximil edicions digitals 2006

valencians han pogut fer constar en llurs escrits que "llur llengua materna" i "vernacla" ha esrat la castellana. I que si han adoptat la caralana com a pròpia no ha estat per cap argument retrospectiu».

D'altra banda, ¡a candorosa confiança retrospectiva d'aquells esperits conservadors estava condemnada als més cruels escarnis. Dostoievski, per exemple, n'aporta algun testimoni curiosament dramàtic: «Els russos —escriu—, almenys els de les classes altes, fa molt de temps que (...) en llur majoria naixen sense idioma matern». (No he vist l'original rus. Ignore, doncs, si la bestiesa és de Dostoievski o del traductor. En tot cas, arrepiegue la citació com a bestiesa, siga de qui siga.)

En suma: les desercions lingüístiques, que en les ments contemplatives del segle passat no s'explicaven sinó com a infraccions pecaminoses d'un deure envers la Natura, vindrien a corroborar dolorosament la ineficàcia del tractament moral.

Perquè el més greu en aquella orientació falsament moralitzadora i fatalista és que justificava la poltronería. Tot indica que no es tractava tan sols de façons de parler, sinó de tota una formidable perspectiva ideològica. El tic inconfusible era la reincidència en els símils vitalistes i pseudo-biològics, presos literalment ( = irracionalment), i no com a pura exhibició de metàfores cursis.

Però és massa obvi que aquella insistència en els elements irracionals de la vinculació de l'individu a l'idioma obstruïa una autèntica consciència normalitzadora, decididament orientada als problemes reals. Heus ací un exemple: «Per tal que es reforcin i consolidin els vincles de solidaritat natural entre els pobles de llengua catalana, assegurant-se així el pervindre de la nostra literatura, bastarà que les coses segueixin el curs natural» (Cases-Carbó).

I si la vida del nostre idioma es regia per les lleis fatals de la Natura, el problema consistiria més a «no fer» que a «fer».

El pas a l'assimilisme

Però, preguntem-nos ja, què faltava en aquesta visió miop i retòrica de l'idioma perquè no pogués ésser avantatjosament utilitzada pels teòrics més resolts de l'assimilisme.

En efecte: aquesta lògica metamorfosi final seria possible quan aquella perspectiva fatalista arribés a integrar-se dins l'arsenal ideològic de l'assimilisme. El pas ha estat finalment donat quan els tòpics dominants han vingut a consagrar l'idioma en desavantatge com a definitivament inferior. O el que és igual: com a definitivament «matern», circumscrit a l'àmbit d'expressió purament familiar, intrínsecament «entranyable», «íntim» i «espiritual», però consubstancialment aliè a la tècnica, a la ciència i a la vida oficial. En un mot: quan hom priva l'idioma «matern» d'aquelles funcions socials sense les quals està condemnat a la desaparició. I en aquest moment l'estratègia consisteix només a prendre com a definitiu l'statu quo.

Quan arriba aquest moment, ens adonem que aquella viciosa fraseologia noucentista va respondre a una situació que ha estat superada, i que, per tant, ha de traslladar-se decididament dels nostres hàbits mentals a la vitrina d'amenitats curioses.

Rafael Lluís NINYOLES

© faximil edicions digitals 2006

comentaris I FRAGMENTS Els Vençuts de Xavier Benguerel Col·lecció ARA I ACÍ. Editorial Alfaguara. MadridBarcelona, 1969. 296 pàgines. Preu: 200 ptes.

D'un quant temps ençà, han aparegut algunes obres de narrativa en la nostra llengua referents a esdeveniments de la guerra civil d'Espanya vists del costat d'ençà, és a dir, dels vençuts. D'alguna d'elles, hem donat notícia almenys en la nostra Taula de Novetats.

Una important d'aquestes narracions impressionants, en forma de novel·la, la que presentem avui, ha estat escrita por un home com Xavier Benguerel, escriptor de primera linia en la novel·lística catalana, que, en aquesta ocasió, narra, novel ladament, fets que ha viscut i ha sofert en la seua carn i el seu esperit. Les seues especials dots de bon narrador reben, amb aquesta circumstància, un recolzament de valor inestimable.

En la nota bibliogràfica de la sobrecoberta, ens diu Benguerel, entre altres coses, sobre ell mateix i la seua obra: «Per començar, vist civilment, segons cèdula personal, posseeixo oficialment doble nacionalitat. No he aconseguit identificar-me, ni de bon tros, amb cap.

I se'm coneix. He estat a l'exili durant més de setze anys. »Vaig viure la nostra guerra civil del primer a l'últim dia. Em tocà de sortir cap a la frontera amb l'allau de fugitius, camí de França. De Barcelona a Girona, de Girona a Agullana, d'Agullana a les Illes, pel coll de Manrella.

De les Illes al Voló, del Voló a Perpinyà, a Tolosa, a Roissy-en-Br¡e, a Saint Cyr-sur-Morin i, després de deu mesos d'exili a França, una nit de desembre, a Marsella, amb el "Florida" (que al cap d'un temps els alemanys van torpedinar i enviar a fons), junt amb la meva dona, els meus dos fills i uns amics, vam embarcar cap a Amèrica. Feia tres mesos que havia esclatat la segona guerra mundial. De Marsella a Buenos-Aires, de Buenos-Aires, a través de la pampa argentina i deis Andes, fins a Santiago de Xile...»

De la novel·la mateixa, ens explica: «En aquest llibre, però, només m'he aturat a narrar la primera aventura tràgica, interminable, dels vençuts, dels pocs que, amb "sort", van poder esquivar els camps de concentració de França, i dels molts que, desventurada ment, hi van anar a parar. »Els motius que m'han empès a escriure —en part, re-escriure— aquesta obra, que és a un mateix temps història, crònica i novel·la, són de molts ordres i fàcils de comprendre. Crec, però, que se'n destaca un d'essencial: en la nostra literatura fan falta encara documents sobre un dels capítols probablement més impressionants de la nostra història contemporània. Pel simple fet d'haver-ne estat protagonista i testimoni, m'he sentit cridat a publicar-los.

© faximil edicions digitals 2006

Després d'un primer intent que considero fallit, ho faig ara, ni que, després de tants anys, sigui potser arriscat d'intentar suscitar interès per uns episodis dels quals s'ha parlat molt, al meu entendre mai prou, si admetem que l'origen d'aquests episodis constitueix la part medul·lar de la història que encara ens toca viure i de seguir arrossegant a hores d'ara.»

Per la nostra part, podem dir que el relat, fluid, es llegeix amb un interès i un esfereïment creixents; els ambients són copsats amb traços breus i profunds i diàlegs naturalíssims, tot d'un realisme clar, sense retorciments ni tremendismes, que fan que t'hi endinses i els sentes completament. La novel·la et deixa, finalment, pendent un munt tumultúes de reflexions i una pregona sensació d'amarguesa i de desil·lusió per tant i tant exemple colpidor de crueltats i insensibilitats inesperades.

I ara, si us plau, llegiu el tros que hem seleccionat per als nostres lectors, del primer capítol de la segona part: un petita mostra de la dramàtica pelegrinació dels vençuts per una França que pensaven trobar més hospitalària:

Ja érem a França. Interminable, el camí de Figueres a la frontera. I ara, què? De moment ens ordenaven d'avançar.

—«Allez! Allez!».

—Algun motiu deuen tenir per insistir tant i tan sovint.

Així i tot, aquella paraula, que sempre repetien com a mínim un parell de vegades, se'm començava a gravar enmig del cervell, i com més la hi reblaven més angúnia em feia. Afortunadament el dia era esplèndid, dels que a mi m'agraden, amb una punta de vent i uns quants núvols alts, una mica fatxendes. I tots tres, els meus companys i jo, teníem si fa no fa la mateixa edat: trenta anys.

Però trenta anys mengen molt. D'ençà del pa de Figueres no havíem tastat res més, i al pobre Massana només se li acudia de recordar la traça que tenia la seva dona a fer arròs de peix o conill amb samfaina.

Tot d'una, en Vilalta es deixà caure assegut a la cuneta.

—No puc més —va dir—, els ulls em fan pampallugues, les cames no m'aguanten... Vosaltres, si voleu...

—En tot cas la d i m i s s i ó la presentem tots plegats —va dir en Massana—.

Seiem-hi.

Vam seure fent servir de respatller el marge de la cuneta. En un tancat de l'altra banda de la carretera pasturaven uns poltres àgils, fins, enjogassats.

—Diuen que la carn de cavall és ben bona —va dir en Massana amb ull cobejós i veu tremolosa—. «Ells» se la mengen.

—Jo, ara, em f o t r i a ni que fos un burro, amb potes i tot.

Estàvem afamats. Aquella immensa plana que s'allargava amb ordre, entre tantes vinyes i camins asfaltats i cases que

en aquella hora treien admirables nuvolets de fum per la xemeneia, ens feia mal al cor.

—Fan cara d'anar tips i de menjar bé, aquests francesos.

La corrua de fugitius seguia passant davant nostre, arrossegant els peus, traginant poca cosa, però aferrant-ho desesperadament. Gent que no anava calçada com jo, amb sabates txeques, sinó, la majoria, amb calçats lamentables. De tant en tant passava un cotxe francès, i els homes ens miraven des de la seva comoditat, des de la vermellor san ¡tosa de les seves galtes, des del seu estómac satisfet. Només algunes dones ens miraven compassivament, amb una fonda expressió de tendresa. Nosaltres somrèiem amb un deix d'ironia, com si la pietat posés encara més al descobert una situació que s'anava transformant tant o més que en dolorosa en absurda.

Sí, tot tendia a ser absurd, revoltant i, segons com, naturalíssim. Havíem perdut la guerra, i ara, de fet, ens perdíem nosaltres, ens anàvem desprenent de nosaltres mateixos pel simple fet de caminar per aquelles carreteres de França sense saber on anàvem...

—Us hi heu fixat? Aquell «gros monsieur» ens palpa amb els ulls igual que si fóssim bestiar de fira.

Realment un «gros monsieur», arrodonit tot ell, tot ell ventrut, sòlid i arrepapat al seient vermell del seu Citroen, no ens treia els ulls de sobre. De fet m'havia triat a mi pel seu examen. Vaig acotar el cap perquè em sentia avergonyit, paraula. La distància que en aquells moments ens separava era immensa, tan considerable com la diferència entre la seva tripa i la meva, entre el seu món i el meu

© faximil edicions digitals 2006

món: tenia una manera tan insolent de l'ànima: era esglaiador de tan enorme. mirar-me, de dalt a baix, de tot a res, que Tot d'una em va pujar un sanglot. I em em va fer l'efecte que en aquell precís van agafar ganes de plorar sense saber instant jo deixava de ser un home, que per què, o bé perquè ho sabia massa. m'obligava a considerar-me una mena de Vaig plorar refugiant-me entre els plecs gos sarnós semblant al que ens havia de- del meu capot suat, pudent, que havia dicat una visita quan amb els meus dos companys ens partíem un pa a l'escala de Figueres. Si en aquell instant, el «monsieur» del C i t r o e n m'hagués ofert una moneda, potser li hauria dit «gràcies» o potser li hauria escopit a la mà. Em vaig tombar d'esquena per no ser vist, per no veure'm més en aquells ulls repugnants...

Seia amb els meus dos companys. No ens dèiem res. Què ens podíem dir? Tanmateix, ni el dret de seure lliurement a la cuneta no ens quedava.

—Mireu, ja els tenim aquí —va dir en Massana, quan, al final, per distracció, per rutina, tornàvem a conversar com tres homes.

—Són corbs.

La comparació d'en Vilalta era exacta.

Aparentment els dos gendarmes, un peu a terra, una mà aferrada al manillar de la bicicleta, es limitaven a comminar-nos a prosseguir el camí del Voló, però, la insistència amb què repetien !a seva ordre, tenia alquna cosa del fatídic grallar del corb, o de l'enervant cucleig de la cucala.

Tant se val.

—«Allez, allez!» —repetien, autoritaris, inflexibles.

De bona gana els hauria clavat una perdigonada al cul, paraula, però estic segur que l'honorable senyor del Citroen, ho hauria trobat subversiu, desagraït, im- aguantat pluges, la intempèrie del front, perdonable. i també el cel estrellat del meu país. DesVam obeir. Vam reingressar a l'inter- prés, com si amb prou feines haguessin minable ramat de fugitius, però aquella passat cinc minuts, vaig sentir que em nit, en fer-se fosc, en un indret que es- tocaven. capava a la viqilància dels gendarmes, un —«Allez, allez!». clot que quedava entre la carretera i un Havia dormit d'una tirada i com un tancat amb estaques i filferro, ens vam enqiponar una jaca, a la serena, igual que tronc tota la nit. Però aquesta vegada, en els rodamóns i els captaires. Ben arronsat lloc dels gendarmes, era en Massana qui de cames, em vaig fer remuntar el coll repetia la consigna. En Vilalta aixecà els del capot de soldat fins als ulls: un capot braços i s'engegà a cantar.

—«AlIons enfants de la patrie, le jour de soldat de primera, gruixut, folgat, de bona llana... Seguia passant gent. En un de gloire est arrivé...». moment donat recordo que se'm va acuLa claror del dia tocava les coses amb dir de mirar el cel. A dotzenes de vegades gran delicadesa. Tot era bonic, lluent, com n'havia vistos de cels atapeïts d'estrelles, si fos allà perquè nosaltres ho inauguperò el cel d'aquella nit em va encongir réssim.

© faximil edicions digitals 2006

Al cap d'una estona ens vam posar en marxa. Al cap d'una hora i mitja traspassàvem el pont de ferro de l'entrada del Voló. En V i l a l t a , que tenia la preciosa suma de trenta francs, ens va convidar a cafè amb llet i «croissant», a peu dret, al Cafè del Esports, que era un vesper de gent.

Al cap de deu minuts o un quart tornàvem a ser a la carretera.

— I , ara, què?

Ens vam mirar tots tres en silenci.

—Suposo que endarrera no hi podem pas anar —va dir en Massana.

—I endavant, sí? Per arribar, on? ¿En saps alguna cosa, tu?

—No. És clar, no en sabíem res, però ens vern posar a caminar de nou, com si, llevat de caminar, no poguéssim ni ens estigués permès de fer altra cosa.

—Creus que ens serviran alguna cosa?

—De menjar, vols dir?

—Tu diràs.

—Com? En Vilalta tenia una manera d'interrogar que desarmava. És clar, ¿qui seria capaç d'organitzar una cuina pels vint-icinc o trenta mil refugiats mascles que s'havien congregat a la platja de Saint Cyprien a menys de cent metres del mar?

—Aleshores...?

—Fa molts anys que també es mor de gana. Mentrestant, saps què?

Del meu maletí en vaig treure tres terrosos de sucre per barba, i ens els vam cruspir com d'amagat. Era poc, molt poc.

Me'ls vaig mirar: realment, tres trossos de sucre, són ben poca cosa, però quan tens fam, fam de debò, poder rosegar i empassar-te el que sigui, l'estómac ho agraeix.

—Tu, ja es fa fosc.

—Aquelles muntanyes deuen ser les Alberes, oi?

—Penso que sí.

A mitj'a tarda vam arribar a la platja —Entre el fred que baixarà d'allà dalt de Saint Cyprien, sense haver vist per res i aquest vent... el poble.

—Si s'engega de debò, ens diverti—Tu, m'imagino que aquests podrits no ens faran pas seguir més endavant. rem: aquest vent té un nom bastant bo—Per què no? Ens poden obligar a nic, ja ho sabeu, i ja sabeu que quan bufa ficar-nos a l'aigra, a desaparèixer sense a tot gas és una cosa bestial: no hi ha manera de plantar-li cara. deixar rastre.

—I què farem, amb t r a m u n t a n a o —És clar, per ells seria una bona sosense? lució.

—Vols dir, què esperarem, perquè, —Qui sap si també per nosaltres: ho de fer... veiq molt neare. I magre.

En Massana s'omplí amb sorra el clot La platia de Saint Cvprien s'havia convertit en un immens formiguer de refu- de les mans i l'anà deixant caure a raqiats aue seien o ¡eien acampats damunt jolins.

—Amb això, va dir, no es pot fer res. la sorra. Llevat de sorra, no hi havia res més. Ni tan sols aiaua per beure, ni la Amb terra, sí, faríem una mena de maons, fiaura d'un arbre, d'una p l a n t a , d'uns de tovots, els posaríem a assecar...

—I ens podríem construir una barraca. iones, ni un sol pal de telèfon. Cel, mar, —Hauríem de trobar unes quantes sorra, una sorra aranelluda com el sauló, i la o'ana de refuaiats que proqressava fustes... La nit, aquí, deu ser terrible.

Començaven a aparèixer les primeres tot a| H^rq de la platja, i que deien que aviat s'estendria des del cap de Biarra estrelles. Un buscava una propina d'esfins a Araelers. Feia fred i es començava calfor encongint-se, empetitint-se, intena airar vent del nord. De moment, ens tant de crear zones folqades amb la roba vam aienre. Jo c o n s e r v a v a el maletí i que duies a sobre. Amb les mans a la l'imn^a^hle c^Dot de soldat. Decorés d'un butvaca em vaig fer cavalcar l'esquenall <x*nnn cafè amb llet a l'hora de dinar, no del capot fins a sentir-me'l ran de front, h^\/fom mpniat res: en Vilalta havia liaui- en forma de caputxa.

—Sentiu? —va dir en Massana. rht f»! trpnta franrç en comprar un últim Vaig treure una mica el cap per esD=>auet de «gauloises».

© faximil edicions digitals 2006

coltar. Justament no se sentia res, és a dir, una mena de silenci fred, inconfortable, potser amb una vibració semblant a la que tenen els cables d'alta tensió o l'herba quan el vent passa amb força. Era aquell silenci allò que en Massana ens proposava d'escoltar. L'ombra anava esborrant les figures de la gent, les reduïa a una silueta vaga, a un perfil indecís.

Durant molta estona no ens vam dir res.

Jo havia acabat per ajeure'm del tot, amb ganes de no sentir-me a mi mateix, gens ni mica... De segur que m'havia adormit perquè, en obrir els ulls, per una escletxa del capot vaig veure que la nit era allà, al meu voltant, i a dalt, com la nit anterior, lluïen tot d'estrelles. Els meus dos companys dormien profundament, embolicats amb la bufanda i l'abric, cargolats com dos cucs. De tan clara, la nit tirava a blava. El vent no s'havia entaulat. El fred era ¡ntensíssim. Tenia unes tremendes ganes d'orinar i de menjar alguna cosa. El rosee em c a r g o l a v a l'estómac.

Vaig treure uns quants sucres del maletí i me'ls vaig ficar a la butxaca. El mar era a la vora. M'arribaria fins al mar. Allà podria deslliurar-me de gust i amb llibertat. Vaig anar passant entre tot de gent que dormia. Gairebé tothom s'havia tapat estrambòticament: sacs, peces de roba, papers, diaris: tot servia. Uns quants estaven abrigats amb sorra fins a la cintura, d'altres es parapetaven a la banda seca d'unes petites dunes. Bastants, malalts, gemeqaven entre dents, es regiraven inquiets d'un cantó a l'altre, tossien, deliraven. Topaves amb ulls com de gat: et miraven fixament quan passaves. Fins allà on m'abastava la mirada només veia taques de gent ajaguda a la sorra, i a distància, massisses, amb una ratlla fosforescent perfilant la carena, les Alberes es dreçaven com un mur espès que ens separava del Principat. La sorra grinyolava sota la sola dura de les meves beneïdes sabates. Vaig intentar de consultar l'hora ablamant les espurnes de l'encenedor de metxa. Em va semblar aue eren les dues.

D'una correguda em vaig anar a plantar ran de l'aigua. Tremolava de fred. Vaig orinar de cara al mar amb una ràbia estranya, com si m'esbravés contra no sé qui o no sé què. Mai no m'havia fet angúnia, el mar. En aquella hora i aquell

dia, sí... No preguntis, no t'inquietis, em deia. Inútil. De preguntes, rai, me'n sobraven. El que em feia falta eren respostes. Em vaig menjar els terrossos de sucre. Els esclafava amb les dents i aquell soroll desagradable tornava a recordarme el gos, no el de Figueres, sinó el que m'havia afigurat ser io mateix assegut a la cuneta, prop del Voló, quan passaven els cotxes francesos i la gent ens mirava.

Mentrestant el fred m'arrencava I lagrimes.

Imposava tanta nit abocada sobre el mar, i el petit gemec de les onades, i les estrelles. Encara més, en tombar-me, veure la munió de taques negres, escampades per la sorra, igual que petits munts de cagaferro, de residus inútils, de deixalles.

Era qent, com io mateix. Gent que dormia.

Que potser somiava, aue patia; alguns sequrament morien. No tenien res, cap lloc on anar, probablement cap conequt a qui acudir. Gent que no tan sols havia perdut la seva guerra, sinó el país, la família, la casa, i que després de caminar, derrotats, desfets, tot el que trobaven per rescabalar-se, tot el que se'ls oferia, era una platia solitària, freda, hostil. ¿Qui els havia adreçat una mínima paraula de consol, d'esperança? Només aauella ordre glacial, inhumana: «Allez, allez...!» Però, i els qui havien passat carreqats amb els diners, on eren? ¿On eren, els nostres, els aui tenien l'obliaació d'aiudar-nos?

«Fe^-los un nus a la cua!», havia dit en Vilalta. D'en Vilalta no en podies fer aaire cas: era pessimista, sarcàstic, així aue et distreies et plantava la llufa, i ell feia !a festa tot sol... Ficar-te els diners a la butxaca costa poc, és clar; el aue costa és treure'ls. Però no ens podien deixar abandonats. Ens veurien des del seu llit de l'hotel, des de la seva tau'a ben parada...

Tot d'una, en veure'm voltat de tanta nit i entre tanta qent desemparada, em vaig sentir sol d'una manera estranva, com si haqués perdut la memòria i la paraula, com si m'haquessin llançat per inútil en aquella platia... En Vilalta tenia raó. Em vaiq tocar la cara amb totes dues mans: la meva pobra cara que al llarg de més de trenta anys el temps s'havia esforçat a modelar porqué jo fos alqú. Tanmateix costa de renunciar a la vida, no és gens fàcil, gens. En aquella hora, és veritat, em sentia insignificant, a penes res, sí, però

© faximil edicions digitals 2006

no havia perdut la memòria, al contrari, una fonda pietat, i una mena d'alegre conservava multitud de records que jus- esqarrifança. No estava sol del tot. A distament m'aiudaven a pensar, a viure. I tància algú vetllava per mi, i si ara deshavia promès als meus pares tornar un pertés en Vilalta i en Massana, que tot dia o altre, i estava enamorat d'una noia just feia dies ignorava que existien, estic aue havia iurat esperar-me els anvs que sequr que em preguntarien amb interès calnués. i reunir-se amb mi quan fos, al què em passava o què volia. Era impormeu Dnmer sen val. Tot oleaat és incohe- tant això. Vaiq tractar d'adaptar-me a la rent, estúnid. oerò tenia unes qanes tre- cavitat aue el meu cos havia imprès, com m<=nrtes de viure, de posar-me a prova. un motlle, a la sorra, i de reprendre la jeia Incoherent, estúoid. i encara més allò que d'abans: amb els genolls arronsats, junvaia fer sense poder-ho resistir: acotar- tes les mans i els colzes recollits sobre la me i, amb la punta d'un dit, traçar enèr- panxa, el capot remuntat fins a tapar-me aic^ment les dues inicials del meu nom els ulls. «Allà dins» m'hi esperaven altra veqada les mateixes prequntes, el mateix a IP snrra humida, freda.

De retorn, em va contar molt d'orien- neguit, la mateixa angúnia. «Prou!» Vaig tsr-rnf1 Tot era iaual i tots ens assemblà- dir prou en veu alta. Bah, no perdis el vem.

Fn descohrir finalment els «meus» temps, tanca amb panv i clau i deixa-ho Ho<; romn=>nvs i retrobar els «meus» qua- córrer tot, ara... Em devia sorprendre la tro n^nrí de sorra aue encara conservaven son mentre m'esforçava a deixar-ho córrer la forma del «meu» cos, em va assaltar tot, a oblidar-me.

EN ELS ARTICLES QUE FORMEN EL

DICCIONARI CATALÀ - VALENCIÀ - BALEAR es troben reunits, per primera vegada, ELS SEGÜENTS VALORS: DEFINICIÓ completa i ordenada de cada significat dels mots.

LOCALITZACIÓ dels significats i vocables que no són d'ús general, expressant les comarques on són usats.

DOCUMENTACIÓ ESCRITA dels mots amb cites dels textos literaris on apareixen usats, des dels escriptors medievals fins als més moderns.

TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA de les paraules bàsiques amb expressió de les diferències de pronúncia segons les comarques i dialectes.

INTENSIUS (augmentatius, diminutius) derivats del mot que encapçala cada article.

SINÒNIMS per a les accepcions que es poden expressar amb més d'un vocable.

FOLKLORE en totes les seves manifestacions: refranys, cançons, danses, llegendes, supersticions, costums.

ETIMOLOGIA estudiada científicament.

© faximil edicions digitals 2006

Crítica de la tolerancia pura Robert Paul Wolff, Barrington Moore, jr., Herbert Marcuse PRESENTACIÓ: EL VERTADER CREIENT Aquest volum ben bé podria haver portat el títol d'EL DESCRÈDIT DE LA TOLERÀNCIA, títol que vindria a expressar igualment la idea central del llibre i obviaria les disculpes inicials dels autors, ja que de bell antuvi, «es disculpen pel títol que han plagiat alegrement però amb tot respecte». I la idea central és que «l'exercici de la tolerància dita democràtica ha esdevingut una màscara hipòcrita sota la qual s'amaguen unes sinistres realitats polítiques».

D'entrada, és difícil no estar d'acord. Als nostres dies els enfrontaments per conviccions purament teològiques ja no esclaten amb l'antiga violència. És notori que els absoluts religiosos deixen pas a, o es compliquen fortament amb, les doctrines polítiques de salvació. Tanmateix, el problema segueix essent el mateix: per a l'adherent a un absolut de qualsevol tipus «només hi ha una manera de fer les coses». El «Vertader Creient» suposa sempre que, si el seu credo fos «exactament» realitzat en aquest món, s'esfumarien totes les misèries. Però —ai las!— cap credo no ha estat fins el moment «exactament» realitzat, raó per la qual, en la pràctica, convindrà a augmentar les misèries dels seus oponents. Ell, el Vertader Creient, manté amb fervorosa severitat les seues creences i, entre aquestes —sobretot—, que existeixen dues —i només dues— varietats d'individus: els qui triomfen amb la veritat i els qui s'enfonsen en l'error. I per bé que el seu absolut particular només haja pogut arribar a ésser acceptat per una part de globus, sostindrà que qualsevol realitat discrepant és «intrínsecament perversa».

EL DESCRÈDIT Vertaderament, l'enunciat tradicional d'aquesta virtut és molt poc adequat a les exigències de la nostra època. La idea ha aparegut sempre com alguna cosa negativa. Tolerem el que ens disgusta i el que, per alguna raó, hem de suportar. Sovint hi pesa, sobre allò que tolerem, alguna tallant proscripció social o política. Pensem, per exemple, en les cases «de tolerància». La mateixa realitat d'allò que tolerem ens sembla fraudulenta: intolerable.

Per salvar el matís, els filòsofs de la vella escola predicaren que la tolerància no havia de confondre's amb la mera condescendència. Però, en realitat, fins i tot certs sants de l'Església entengueren massa fervorosament la qüestió, per la qual cosa la bestialitat es va fer prou comuna. Al llarg dels segles —sobretot del XVI al XVIII— el problema seguirà plantejant-se, en el terreny religiós, com una preocupació de tipus pràctic. La mateixa idea de «tolerància» conserva encara, en el seu ús corrent, els trets impresos per la seua formació històrica: aquell originari sentit de concessió més o menys graciosa i oportunista.

En català, per exemple —igual que en unes altres llengües—, no existeix un terme més adequat, que denote un major grau de respecte o de confiança envers els altres. Tanmateix, com ha escrit Lévi-Strauss, «la tolerància no és una posició contemplativa, que dispense indulgències», sinó «una actitud

© faximil edicions digitals 2006

dinàmica, que consisteix a preveure, a comprendre, a promoure». No s'ha de concebre simplement com a una condescendència passiva que endolcesca el dogmatisme o que assuauge la crueltat. Perquè encara ens puga ésser útil, la tolerància haurà d'expressar una actitud més positiva que el simple armistici entre faccions inconciliables i fonamentar-se en una moralitat àmplia i comprensiva, no pas compassiva. Per a això, tot el rigorismo moral, i mental, precedent haurà d'ésser abandonat.

EL SÍNDROME DE LA TOLERÀNCIA Els psicòlegs —a diferència dels teòlegs i els polítics— han dit realment molt poc de l'individu tolerant. Alguns, potser justificadament, pretenen de substituir el vell terme pel de «personalitat democràtica» o «personalitat productiva». Definirem en dues ratlles en què consisteix l'anomenat síndrome de la democràcia.

La psicologia ha establert que, així com la propensió al dogmatisme no sol limitar-se a un camp concret, sinó que és, també, un mode de vida, la tolerància en l'individu no és tampoc, en termes generals, una actitud particular respecte d'una qüestió particular. Es tracta, al contrari, d'un mode total de pensar sobre el món en què es viu. És, en definitiva, el reflex de l'estil total de personalitat.

Hi ha, doncs, una configuració tolerant —a banda les simples actituds tolerants—. S'hi integren el sentiment de seguretat en els altres i en u mateix, l'autocomprensió, l'endopatia —allò que podríem definir com a «intel·ligència o sensibilitat social»—, la flexibilitat d'opinions i el sentit de l'humor.

Entre aquests trets destaca la capacitat empàtica: l'habilitat per a comprendre al proïsme i adaptar-s'hí.

En efecte: a diferència del Vertader Creient, l'individu tolerant no percep el món com una amenaça, ni s'hi sent confosament atrinxerat. La tendència a sentir-se amenaçat és pròpia de les personalitats prejudicioses, la rigidesa en el coneixement dels altres els impedeix de confiar-se. Goethe escrivia que «només tem l'home qui no el coneix». Per això s'ha dit que l'individu intolerant s'estima més que la gent tinga la columna vertebral enfora i no dins ell. Al dogmàtic li agrada l'ordre. Pensa que una societat ben disciplinada és més desitjable. És clar: ell es refereix a l'ordre exterior. Se sent amenaçat i practica la suspicàcia metòdica. Desconfia dels joves, dels intel·lectuals, dels liberals, dels demòcrates, i de tots aquells qui poden esdevenir agents del canvi social. Se sent insegur i confia a l'estereotip el seu tracte amb els altres.

Però, per a enfrontar el món amb fermesa, cal l'exactitud de judici, la comprensió flexible dels altres i, sobretot, deslliurar-se d'aquella «intolerància a l'ambigüitat» que caracteritza les víctimes dels prejudicis.

Aquesta flexibilitat, que refusa tota categorització rígida en alternatives (a l'estil d'«EII o el caos»), serà, alhora, el més saludable antídot per a la demagògia.

Per a millor coneixement del lector, com és habitual, reproduïm una mostra de l'obra. Hi hem preferit les pàgines 49 a 58, de l'assaig de Barrington Moore, jr., «Tolerància i concepció científica».

Comentari de Jordi Montllor.)

TOLERÀNCIA I CONCEPCIÓ CIENTÍFICA

En aquest assaig pretenc defensar una tesi que fa temps fou pressuposada, sense massa raonaments sobre la seva justificació, i que als nostres dies sembla una mica anticuada i ingènua. Esquemàticament es tracta de veure la concepció científica i secular com la teoria idònia, tant per a comprendre com per a avaluar els fets humans, atès que en principi, i amb menys freqüència a la pràctica, ens pot proporcionar respostes clares a les qüestions més importants.

Pròpiament utilitzada i compresa, la concepció científica secular no duu, ni a una flàccida acceptació del món tal com és, a una insípida tolerància de tot perquè tota doctrina té quelcom d'aprofitable, ni duu, tampoc, a la parcialitat fanàtica del dogmàtic, que desitja que poguessin morir-ne mil per salvar-ne un. En lloc de paralitzar la voluntat i la intel·ligència, la concepció científica secular el que fa és atiar els homes al combat mortal, quan la situació ho

© faximil edicions digitals 2006

requereix, i dissuadir-los de la lluita o simplement de perdre el cap, quan la situació requereix una discussió racional o algun altre comportament. L,a concepció científica ens pot dir quan hem d'ésser tolerants i quan la tolerància esdevé una covardia i una evasió intel·lectual. És obvi que gran part del problema resideix en el que hom entengui per concepció científica. Per començar, vull rebutjar qualsevol aproximació intel·lectual als problemes del món modern que prengui la forma d'una velada defensa a favor del retorn a alguna varietat de l'humanisme tradicional com quelcom separat i oposat a la ciència. Plantejar el problema de la manera que ho fa sir Charles Snow amb «les dues cultures», em sembla abandonar el punt central, car tant la ciència tecnològica com l'humanisme acadèmic em semblen camins fonamentalment similars per defugir els grans problemes i per aïllar la intel·ligència en un capoll d'estima professional. L,a concepció de ciència que utilitzo aquí serà molt més àmplia : tot el que hi ha establert per un raonament i una evidència plausibles pot pertànyer a la ciència. Visions literàries i científiques esdevenen part de la ciència un cop queden establertes.

Llurs tempteigs i exploracions són part del conjunt de l'empresa racional. Aquests pensadors només se separen de la ciència quan refusen de sotmetre's a verificació.

Perquè, jo suggeriria, l'essència de la ciència no és més que el refús a creure sobre la base de l'esperança.

Certes nocions molt conegudes sobre les suposades limitacions de la concepció científica i secular (termes que utilitzaré indistintament amb científic) són part de l'esforç per reeixir d'aquells confortables capolls i per a promoure una forma de pseudotolerància pròpia dels debats escolars, especialment als països anglosaxons. Una d'aquestes suposades limitacions és que el coneixement objectiu sobre els afers humans és, comptat i debatut, una il·lusió impossible.

Dos historiadors, un de marxista i un de conservador —diu l'argument—, només poden posar-se d'acord respecte a fets trivials i superficials, com serien les dades d'inici i fi de les Guerres del Peloponès.

No es podrien posar d'acord, però, en els aspectes significatius de la guerra, el seu sentit i la interconnexió dels esdeveni-

ments, ja que llur significació els ve de vàlues diferents i irreconciliables, sobre les quals els dos historiadors haurien començat llur tasca. Per concretar més, suposem que el marxista atribuís els orígens de la guerra a la rivalitat comercial entre Esparta i Atenes, mentre que el conservador creuria que això no té sentit i explicaria l'inici de les hostilitats com a conseqüència d'una sèrie de maniobres i contramaniobres diplomàtiques.

Ara bé, com a fet purament pràctic, ens cal afirmar de seguida que la probabilitat de treure conclusions en ferm, àdhuc en qüestions com aquesta, en la qual les passions no pugen massa de to, és extraordinàriament difícil a causa de la inaccessibilitat de moltes de les evidències rellevants

i per les naturals limitacions humanes, com la vanitat i la tossuderia. L'única generalització que he trobat en les ciències socials, i que em sembla àmpliament confirmada per l'evidència, és una remarca d'un col·lega

© faximil edicions digitals 2006

enfurismat: «Ningú no arriba a convèncer mai ningú de cap cosa.» Però el problema que tractem aquí és un problema de principi i no té res a veure amb les limitacions personals o amb les limitacions de l'evidència. Pel que fa a aquest principi, és possible, i per tant necessari, reconèixer que tot coneixement conté un component subjectiu, sense que per això calgui acceptar la conclusió que tota entesa sobre qüestions importants és impossible.

Un component subjectiu és ingredient necessari en tot coneixement, perquè el nombre de preguntes que podem fer sobre qualsevol segment de la realitat és, bastant literalment, infinit. I només unes quantes, poques, poden ésser respostes. No hi ha cap estudiant de clàssiques que estigui en els seus cabals que hagi considerat seriosament la possibilitat de comptar el nombre de taques de pols d'algun text modern de Plató. La recerca de la veritat sempre té un sentit rellevant de cara a les necessitats humanes i als nostres desigs. No tenim cap motiu per acceptar, amb Oscar Wilde, que la veritat rarament és pura i mai no és simple. Bé que la noció de veritat pura i simple no ens serveix, perquè no pot ésser utilitzada per distingir el que és significatiu del que és trivial.

La distinció entre veritat significativa i veritat trivial és tanmateix una distinció objectiva, independent dels capricis i dels prejudicis de qualsevol investigador donat.

Crec que iotes les accions intel·lectuals serioses són necessàriament governades per dos criteris. Un d'ells és, alhora, pragmàtic i polític. Els homes cerquen la veritat que contribuirà a proporcionar-los avantatges en llur lluita contra la natura i contra els altres homes. En aquest criteri, tot sovint hi ha un fort component destructiu.

Assenyalem, per a aquells que creuen que (da veritat» o la «filosofia veritable» sempre representa una millora vital, perquè així poden criticar les conseqüències destructives de les ciències físiques modernes, que Arquimedes ja treballava per a la indústria bèllica del seu temps. Aquest component destructiu pot ésser, o no, insuperable, la situació varia en cada cas. No hem de permetre que desaparegui simplement perquè proporciona beneficis, siguin suposats o reals. Un criteri per a distingir la veritat significativa de la trivial serà, doncs, veure

la quantitat de beneficis o de perjudicis que el seu descobriment proporciona.

El criteri polític pragmàtic és en ell mateix inadequat, fins i tot per a fins descriptius. Però hi ha també un criteri estètic.

Qui cerca la veritat, cerca tot sovint la bellesa, l'ordre i la simetria a l'àrea que ha triat per investigar, sense importar-li les conseqüències posteriors. Aquesta remarca pot semblar, avui, prou innocent. Qualsevol psicòleg competent pot demostrar com la recerca de la bellesa i de l'ordre prové d'uns orígens psicològics plens de tabús; qualsevol historiador competent pot assenyalar igualment les conseqüències repulsives en l'ordre polític i social. I és prou cert. No cal atacar aquestes proposicions, que probablement són correctes en gran part. Tanmateix, no contradiuen el punt més important, i ni tan sols són rellevants de cara a ell. L'existència d'un criteri estètic implica merament que les consideracions estètiques són vàlides per a distingir entre veritats significatives i veritats trivials.

En l'avaluació d'una pregunta significativa concorren tot sovint els dos criteris. Hi ha una certa tendència, per exemple, a menysprear aquelles formes d'investigació que només tenen fins pragmàtico-polítics, àdhuc si aquests fins beneficien tota la humanitat.

Potser aquesta actitud és parcialment un llegat del prejudici aristocràtic grec. I tanmateix, hi ha raons més fortes per a trobar-hi una resta de provincialisme. Com podem arribar a saber que les nostres concepcions del que és bo per a la humanitat reflecteixen quelcom més que els prejudicis de l'edat i l'època nostres? Per això intentem fugir cap a un regne del discurs més universal, com el que Plató entreveu, per exemple, a la Teoria de les idees. Però també el criteri estètic de significació pot esdevenir estèril i fútil si és seguit sense tenir en compte les altres circumstàncies.

Ordre, forma i simetria poden ésser per ells mateixos força trivials. Jo no he arribat mai a treure gaire profit del fet que el comportament dels motoristes quan obeeixen un senyal de tràfic i les constatacions dels catòlics sobre la creença en la deïtat puguin ésser representats en un gràfic de tal manera que tots dos s'assemblin com a exemples d'«acord amb» i de «desviació de» una norma de grups importants de gent. Les raons de la similitud són suficientment di-

© faximil edicions digitals 2006

ferents com per a fer que l'expressió de llur similitud matemàtica no sembli més que un tour de force. D'altra banda, en el més alt grau de reeiximent, en l'obra de Darwin o de Pasteur, per exemple, on les raons a favor de la simetria s'apliquen a una extensa àrea d'una manera genuïnament nova, el criteri pragmàtico-polític i el criteri estètic es troben satisfactòriament reconciliats. Bé que els científics socials encara no han produït estructures igualment imposants, tanmateix ja han hagut de suportar la prova de la pregunta: «És una teoria veritable?»

Potser això és impossible en aquesta àrea de la investigació. Sense anar més lluny, pel que fa a aquest problema cal remarcar que els tipus de veritat que cerquem en els diferents terrenys de la investigació poden mostrar variacions substancials i que un criteri pot esdevenir, doncs, molt més important que un altre en camps diferents del coneixement. És important reconèixer que tots dos criteris, el pragmàtico-polític i l'estètic, estan sotmesos a revisió i crítica racionals.

En el curs de la història han canviat, certament, tots dos, bé que hi ha un corrent important, amagat, de continuïtat i de semblança entre les diferents civilitzacions i tradicions intel·lectuals. En la mateixa empresa escolar i científica hi ha lloc també per a una gran varietat de preguntes i respostes, àdhuc dins el mateix subjecte o disciplina. Sempre que les respostes siguin correctes, però, són compatibles i congruents.

La interpretació marxista de la guerra del Peloponès serà diferent de l'escrita per un historiador tradicional, diplomàtic. Mentre cap dels dos historiadors no cometi errors o suprimeixi evidències importants, llurs revelacions no estaran en contradicció, sinó que se suplementaran les unes a les altres. Però també hi haurà probablement maneres d'interpretació que originaran conflictes. Llavors caldrà recórrer a l'evidència. L'antiquat historiador de la diplomàcia assenyalarà que Esparta era una societat agrària autocontinguda i que fins i tot a Atenes les activitats comercials tenien un paper secundari. Si demostra aquests punts amb un raonament satisfactori i amb evidència fàctica, arribarà a provar que el marxista estava totalment equivocat. La

tolerància per a «interpretacions» diferents basades en diferents Weltanschauungen (concepcions del món) confonen les solucions.

Tots aquests exemples són per a deixar establert que la realitat social passada i present té una estructura i un sentit en ella mateixa, estructura i sentit que l'estudiós descobreix de la mateixa manera que l'explorador descobreix un oceà o un llac. Comencem per l'estructura. Les teories ens ajuden i ens priven de veure-la, perquè no són elles les que creen l'estructura. Les idees sobre el paper constitutiu de la raó em sembla que són, en aquest cas, una de les fonts de confusió. Una altra és la confusió entre objectiu i imparcial. En les ciències socials i en la història, els fets significatius han d'ésser parcials en el sentit que han obsessionat les més estimades preconcepcions d'«algú». Hi ha més possibilitats que la veritat sigui subversiva per a l'ordre establert, que no pas que ho sigui el circumloqui, car tots els poders establerts tenen un interès absolut a amagar alguna de les fonts de llur posició privilegiada.

Això, però, no és més que una possibilitat.

No hi ha cap mena de garantia que una concepció crítica de la societat sigui correcta. L'investigador honest ha d'estar preparat per a la possibilitat que les seves troballes i les seves pre-concepcions polítiques no encaixin^ Malauradament, és obvi que molt pocs de nosaltres ens arribem a enfrontar amb aquestes discrepàncies.

D'aquestes posicions se'n deriven certes conclusions més avançades sobre el paper de la tolerància en les discussions intel·lectuals serioses i en la recerca acadèmica.

Encara que hem d'acceptar algunes de les modernes limitacions acadèmiques autoimposades, unes vegades degudes a la magnitud de la tasca, d'altres a la fragilitat de la carn, tanmateix no podem erigir aquestes limitacions en principis generals de la investigació sense pecar greument. I si s'arriba a dispensar aquesta forma de caritat, tenim molt bones raons per a fer-ho amb totes les precaucions. Tot sovint un problema es presenta abassegadorament complicat perquè la resposta senzilla que organitzaria els detalls comporta implicacions que són desagradables, per altres raons, a l'investigador. Els fets poden ésser utilitzats, i ho han estat, per amagar la

© faximil edicions digitals 2006

veritat tant com per descobrir-la. La preocupació de Marx per sentit real de la modèstia intel·lectual, que he triat com a lema d'aquest assaig, probablement no podria utilitzar-se com un principi epistemològic universal. Tot i així, és una bona hipòtesi de treball, està preparat per a aquesta possibilitat.

Seria un error interpretar aquestes observacions com un menyspreu general envers els especialistes. Hi ha especialistes i especialistes. El nucli de l'argument fins ara no ha estat sinó demostrar que nocions com «important», «interessant», «significatiu», ((fútil» i «trivial» tenen totes un fort component objectiu. No són mers epítets que reflecteixen les idees subjectives d'un crític individual, fins i tot malgrat que els mots no tindrien cap sentit si no existissin homes al món, a les aspiracions i problemes dels quals aquells termes es refereixen. És obvi que el treball de l'especialista, quan fa llum sobre algun problema significatiu, es converteix ell mateix en significatiu. Aquesta concepció només ajuda a distingir entre la indispensable especialització necessària als avenços del coneixement i la que brolla de problemes acadèmics, de manies intel·lectuals o d'una total manca de talent. Igualment hauria d'ésser obvi que els standards objectius s'apliquen al treball de síntesi i a l'explicació general.

El diletant que té nocions «agudes» però incorrectes sobre una pila de llibres mereix ésser condemnat amb igual força que el

tècnic estret que s'arrossega amunt per l'escala de la promoció gràcies a callar en tots aquells afers que són importants, Però encara el diletant mereix una condemna major, perquè el tècnic, sota circumstàncies apropiades, pot ajudar a establir un coneixement vàlid. Mentre que la falsa brillantor només proporciona alguna llum per accident.

D'altra banda, és absolutament necessari deixar la porta oberta a la possibilitat d'un accident favorable, i, molt més important, a aquelles veritats que tenen possibilitats de guanyar addictes malgrat l'ortodòxia establerta. Segons la concepció científica, cada idea, incloses les més perilloses i aparentment absurdes, té dret a veure examinades les seves credencials.

Examinar les credencials encara significa això: examinar-les. No significa acceptar la idea. La tolerància implica l'existència d'un procediment distintiu per a provar les idees, ajuntant els processos escaients en el reialme de la llei. Ningú no manté que sota un procés adequat tot acusat hagués de quedar lliure. En el cor de qualsevol concepció de la tolerància basada en la visió científica hi ha un procediment per a provar les idees, el qual creix i canvia. Aquesta és la genuïna tolerància, i no té res a veure amb la cacofonia dels farsants cridaners que venen remeis polítics a la plaça pública. Quan els diversos matisos de l'ortodòxia passen per llibertat acadèmica, l'article real no existeix.

AVÍS Es prega a les institucions, entitats i organismes dels Països de Llengua Catalana que organitzen certàmens literaris o artístics, se servesquen comunicar-nos amb la suficient antelació les bases de dits concursos, a fi de publicar-los oportunament en aquesta revista per al millor servei d'informació dels lectors i bé de la nostra cultura.

© faximil edicions digitals 2006

MILLOREM EL LLENGUATGE d'ENRIC VALOR

Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació.

En l'actual número

PENEDIR-SE O REPENEDIR-SE A molts punts del País Valencià s'ou amb freqüència el barbarisme «arrepentir-se».

—Que «arrepentit» que estic de tot!

—Si no fas això, te n'«arrepentirás».

— A la vellesa, solen «arrepentir-se» de les errades de la joventut.

Ni en la literatura antiga, ni en l'actual, no figura mai el verb «arrepentir-se», perquè evidentment és de procedència forastera, és a dir, suplanta el nostre verb tradicional, molt viu en gran part del País Valencià i que regularment usaven els nostres clàssics: PENEDIR-SE. Hi ha un sinònim seu que té una gran vitalitat a terres castellonenques —tan riques de llenguatge. Es tracta de la forma reforçada REPENEDIR-SE. Les frases anteriors serien, doncs, correctes amb l'ús de qualsevol de les dues formes: —Que penedit que estic de tot!

—Que repenedit que estic de tot!

—Si no fas això, te'n penediràs (o te'n repenediràs).

— A la vellesa, solen repenedir-se de les errades de la joventut.

(En aquest darrer cas especialment, és més adient la forma REPENEDIR-SE.) Els derivats d'aquests dos verbs sinònims, són: el participi PENEDIT (castellà «arrepentido»); REPENEDIT ( = que s'ha penedit de la seua conducta o vida passada), usat com a substantiu, a part del seu paper de participi, i PENEDIMENT ( = acte i efecte de penedir-se — castellà «arrepentimiento»).

El DCVB porta les següents etimologies: PENEDIR, del llatí «poenítere», d'igual significat.

REPENEDIR-SE resulta d'un reforçament amb el prefix, també llatí, re, com en el francés «se repentir» i en el castellà «arrepentirse».

Així mateix, porta el citat Diccionari les següents cites dels clàssics com a exemples de l'ús dels verbs sinònims i derivats en qüestió: «Aquell escuder hac ( = hagué) gran contricció e penediment del falliment que havia fet contra son senyor». — Ramon Llull.

«Aquell qui no atura en la error... e no se'n part, ne en penedir met cura...». — Ausias March.

«I el seu penedir tan granment vos toca». — «Lo passi en cobles», de Bernat Fenollar.

«Après de pecar, se segueix p e n e d i r » . — «Tirant lo Blanc», de Joanot Martorell.

Del «Spill» de Jaume Roig, entre altres càlides frases familiars de la València del segle XV, es citen aquests versos on apareix un dels mots de la present lliçó: «Per fer esmena de semblant vida repenedida, dins la caseta de parets feta hi fón tancada...»

Per fi, d'un document de l'any 1316: «Degà cantar en la capella de les Repenedides de Perpinyà.»

Conclusió Cal que bandegem de la nostra parla quotidiana, i més dels nostres escrits, els barbarismes «arrepentir-se», «arrepentiment», etc., i substituir-los pels mots correctes PENEDIR-SE o REPENEDIR-SE, PENEDIMENT, etc.

© faximil edicions digitals 2006

TAULA de Novetats LLIBRES

Snoopy - el gos unidimensional De Charles M. Schulz. Edicions 62. Més de 120 pàgines de 14'5 per 20 cm., amb dibuixos que relaten les experiències, aventures i meditacions d'aquest personatge interessantíssim —Snoopy, el gos unidimensional. Preu: 150 ptes.

Aquest és el núm. 4 de la sèrie. Els números de l'u al tres han tingut una acollença excepcional en els Països de Llengua Catalana.

© faximil edicions digitals 2006

Gula de la Catedral De Mn. Baltasar Argaya i Goicoechea.

Imp. ORTIZA. 40 pàgines. Preu: 20 ptes.

Acaba de sortir una magnífica Guia (per a coneixement dels valencians i els turistes que visiten la nostra Seu) dels tresors artísticoreligiosos que conté el nostre primer temple catedralici, «Alma Mater» de tot el País Valencià.

La selecció, classificació i textos són producte d'un esforç portat a bon terme pel nostre amic i culte canonge mossèn Baltasar Argaya i Goicoechea. La coberta del llibre és un facsímil d'una butla de Benet Xlll. é (el Papa Lluna, 1394-1416), que es conserva a l'Arxiu de la nostra Seu; conté magnífiques fotografies d'imatges i taules de gran valor artístic, i d'interiors i exteriors de l'edifici; recull i sistematitza al màxim possible, donada la seua índole de resum, dades sovint a nivell d'investigació; és una Guia, en f i , pensada, una font d'informació objectiva i, sens dubte i com no podia ser d'altra manera, una afirmació de fidelitat a la cultura dels nostres avantpassats.

Els textos en valencià, castellà, francés i anglès.

Felicitem mossèn Argaya i l'encoratgem perquè continué «hic et nunc» laborant «pro Aris ac Focis».

(Comentari de Vicent Sorribes, prv.)

DISCOS

Lluís Llach, ara i aquí Disc gran de «Movieplay», F 26030, per Lluís Llach.

Preu: 270 ptes.

Amb aquest títol podeu trobar als aparadors de les botigues de discos el nou L. P. de Lluís Llach —el quinzè d'aquell grup dels «Setze Jutges», que varen començar al Principat la tasca de fer cançons en la nostra llengua alhora que, ací al País Valencià, ho feia Raimon devers els anys 1962-63.

El disc té una acurada presentació, amb una carpeta amb comentaris de la seva actuació al Palau de la Música fets per diverses revistes i diaris de la Península i del Sud de França, unes fotografíes de l'esmentada actuació i les lletres de les cançons en l'original català i en la traducció castellana, la qual cosa dóna idea de la promoció que es vol fer amb aquest disc per tal que arribe també a la gent de parla castellana. La presentació és a càrrec de M. PorterMoix, que la va fer també als programes del dia del recital.

Les cançons, gravades en directe, són deu: una d'elles «L'estaca», només en versió intrumental i corejada pel públic, ja que sembla que per qüestions administratives no va poder cantar-la, tot i estar gravada en un altre disc.

© faximil edicions digitals 2006

La cançó més comercial d'aquest disc que comentem, és «Irene», col·locada als primers llocs dels «Hits Parades» més importants de la Península; la més poètica, «Aquell vaixell», i la més cívica aquella que diu «Si estirem tots ella caurà / i molt de temps no pot durar», juntament amb «Respon-me».

Durant aquest any, hem pogut veure dues vegades Lluís Llach en la petita pantalla. La primera va ser en un programa que presentava Juan Pardo un dimecres a tres quarts de les dotze, i l'altra un dissabte a la vesprada al programa «Ritmo 70» que presentaren José M.a Iñigo i el nostre paisà Pep Palau. Li varen fer una entrevista, i ell va deixar entendre clarament que no pensava canviar de llengua, puix que les seues cançons surten d'un fet concret: del problema d'una llengua, d'una cultura i d'un poble, el nostre. Ara bé: el sistema tracta d'engolir-lo. Qui podrà amb qui? Tindrem un nou cas Serrat? Esperem que no; esperem que Lluís Llach seguirà la línia dels Raimon, Pi de la Serra, Ovidi Montllor... i ho esperem per ell i per nosaltres.

(Comentari de R. Esteve-Casanova.)

EDICIONS VALENCIANES

L'ESTEL (Sèrie blava)

5 bellíssimes rondalles (contes populars) recollides i narrades per ENRIC VALOR

EN EL VOLUM II de

Meravelles i Picardies Pròleg de MANUEL SANCHIS GUARNER • Esclafamuntanyes • Joan-Antoni i els torpalls • Don Joan de la Panarra

• L'albarder de Cocentaina • El jugador de Petrer

Demaneu-lo a GORG, Colom, 58 - València-4 i passeu unes hores de deliciosa lectura

© faximil edicions digitals 2006

Diàleg

Entrevista amb el cantant Lluís Llach.

El dia 6 de juny passat va fer la seua presentado a València el cantant Lluís Llach, el «jutge» número setze d'aquell famós i pioner grup dels «Setze Jutges». Creent d'interés per als lectors de GORG de mantenir una conversa amb aquest noi de l'Empordà, que venia a València precedit per la fama de la seua cançó «Irene» i per l'èxit clamorós del seu recital al Palau fet el dia 13 de desembre de 1969, vam anar a Studio, lloc on actuava vesprada i nit, per tai d'entrevistar-lo; i ací tenim les seues paraules, donades amb molta sinceritat i amb una mica de timidesa.

—Es aquesta la primera vegada que vém a València?

—Sí; no havia estat mai ací, ni per cantar ni de visita.

—Darrerament has tingut un gran èxit amb «Irene». L'esperaves?

—En fer la cançó no se sap mai què pot donar de si; sempre hi ha confiança... Però tant i tant d'èxit, potser no l'esperava.

—Després de l'èxit d'alrene», vas cap a una cançó més comercial o bé continuaràs dins la teua Unia?

—I^a (drene» no va ser més que una cançó com les que faig ara, i no va implicar res; no m'obliga per tant a canviar de tònica. Jo vaig fent cançons com sempre; potser sortiran més «Irenes», potser no en sortirà mai més cap, i això no em preocupa pas excessivament.

© faximil edicions digitals 2006

—Per a tu, a l'hora de fer una cançó, què és més important, la lletra o bé la música?

—Bé: són dos objectius diferents. I<a música em serveix per a penetrar a la gent a través de l'orella, i la lletra per penetrar-hi a través del cervell. Potser a l'últim extrem, trobo molt més interessant la lletra, encara que a mi em costa bastant més de fer la música ; però crec que ha d'estar la cosa al més equilibrada possible.

—Penses gravar en castellà, com han fet alguns dels teus antics companys dels «Setze Jutges»?

—Mai no pots dir d'aquesta aigua no en beuré; però per a fer-ho hauria d'haver un canvi de la meua ideologia.

—Aquest any t'hem vist dues vegades a la TV; en la segona vas desaparèixer de la pantalla sobtadament. Crec que tallaren la gravació. Pots dir-nos-en què va passar?

—Sí, es va tallar la gravació; però jo vull creure que va ser per causes tècniques; si no, seria ridícul.

—S'ha parlat que el teu recital ai Palau t'ha costat diners. Ara bé: si açò és cert, ¿compensa la satisfacció moral la pèrdua econòmica?

—Mira, d'aquesta qüestió, m'agrada parlar-ne clar. Vam perdre unes dotze mil pessetes. Ara bé : el Palau és una cosa que s'ha de fer i que fa una illusió immensa, i pagues molt a gust les dotze mil pessetes de pèrdues que hi va haver.

—Fa uns dies has cantat al teatre Victòria de Barcelona. Com hi ha respost el públic a les teues actuacions?

—En sis actuacions hi han passat unes cinc mil persones o així. Jo crec que està prou bé i n'estic ben content.

—T'atreviries a cantar al Principal de València?

—Jo m'atreveixo a cantar on siga; però hi ha un problema: algú que em cride per

anar-hi. A mi, de l'únic lloc que m'han cridat de València, ha estat Studio, i per això hi he vingut.

—Per bé de la nostra cançó, tu faries d'auto-empresa?

—Nosaltres, si actuem a llocs on econòmicament no és rendable, aleshores anem al tant per cent; d'aquesta manera, segur que no perd ningú.

—Teníem entès que anaves a presentar-te a Madrid el mes passat. Què hi va passar?

—Doncs va ocórrer que la casa editora ens va donar una sèrie d'excuses i, és clar, nosaltres no vam voler anar-hi si la casa editora no hi ajudava, puix no coneixem prou Madrid com per a organitzar-hi nosaltres mateixos un recital, cosa que intentarem fer pel nostre compte el mes d'octubre o abans de Nadal.

—Quins discs compres?

—-No són pas gaires. De cantants de la Península compre, perquè sóc molt partidista, els d'en Raimon, Pi de la Serra i tota aquesta gent que m'agraden força. Tinc així mateix gran afició a la cançó francesa: Brel, Brassens, Ferrat; també m'agraden els espirituals negres i la música moderna, tant «soul» com «beat».

—Vols dir res més per acomiadar-te dels lectors de GORG? —Doncs... fins una altra, que ens veurem per ací, que sembla que serà a finals d'estiu.

El recital va ser un complet èxit, tant de vesprada com en la nit. El local era ple; Llach va cantar en la primera tanda, divuit cançons i dues més a petició del públic, i en la segona, denou i tres de demanades. Va cantar l'«Estaca», que fou corejada pel públic en aquella estrofa que diu: «Si estirem tots, ella caurà / i molt de temps no pot durar / segur que tomba, tomba, tomba / ben corcada deu ser ja».

© faximil edicions digitals 2006

R. ESTEVE-CASANOVA

Terres i Gents LES COMARQUES L' Alt Camp Definició Comarca del Principat, a la regió de Tarragona. Cap de comarca, Valls.

Descripció ÉS una de les tres comarques en què es d i videix el Camp de Tarragona. En l'ordre físic encaixa amb l'angle que formen la serra de Miramar i l'anomenat bloc del Gaià, constituïdes ambdues en la Serralada Pre-litoral Catalana. En l'ordre humà coincideix amb l'àrea estricta del mercat de Valls. Conté una part planera formada per sediments quaternaris, els quals comprenen la major part dels termes d'Alcover, el Milà, la Masó, el Rourell, Valls, Nulles, Alió, Puigpelat, Bràfim i Rodonyà. El basament miocènic, que suporta el quaternari, apareix a gregal i a migdia, on es prolonga pel Tarragonès. La part comarcal muntanyenca constitueix la perifèria al nord ¡ a l'est. El fragment de les muntanyes de Prades que forma els termes de Mont-ral i la Riba i la serra de Miramar, fan de límit al nord amb la Conca de Barberà i tenen un basament paleozoic damunt el qual es dipositen els estrats del trias que aconsegueixen el miler de metres d'altitud als Motllats de Mont-ral, 864 m. al redreçament del tossa I d'en Jordà de Prenafeta i 912 m. a Salmella. El bloc del Gaià, amb els termes de Querol, el Pont d'Armentera i part dels d'Aiguamúrcia, Vila-rodona, Rodonyà i Masllorenç, fan

de confí a llevant amb les comarques d'Anoia i del Penedès. Ací, del miocènic emergeixen d i versos nivells mesozoics que suporten el neozoic, el qual culmina amb 982 m. al turó de Montagut i amb 995 m. al puig de Formigosa. Amb el Baix Camp i el Tarragonès els límits no són precisos, ja que s'hi estén el conjunt planer de la resta del Camp.

Clima i terreny El recolze muntanyenc protegeix l'Alt Camp de les influències climàtiques de la Depressió Central Catalana i l'encara al clima mediterrani típic. La mitjana de la temperatura anual a la plana és de 15'3° C i a la muntanya les isotermes més crues s'escalonen fins a les línies de carena, on al vèrtex de gregal adquireixen les característiques dels altiplans immediats a la Segarra entorn dels 12° C. La mitjana anual de precipitacions aquoses és de 500 mm., repartits en un 17 % i un 19 % a l'hivern ¡ a l'estiu, i un 30 % i un 34 % a la primavera i a la tardor. El vent més característic és el serè o mestral, que bufa a ratxes impetuoses, sobretot a l'hivern i a la primavera, procedent de les muntanyes de Prades i de l'acanalament de l'estret de la Riba.

La xardor de l'estiu és assuaujada per la marinada. A la plana no acostumen a presentar-se boires: les procedents de la Conca de Barberà i de la Segarra es deturen als estrets de la Riba i de Querol. Els rius Francolí i Gaià, ambdós de

© faximil edicions digitals 2006

Nord a Sud, travessen l'Alt Camp en curs paral·lel. El cabal del primer, normalment, no ultrapassa els 600 litres per segon i és el quàdruple del que porta el Gaià. Ambdós han originat grans riuades, l'anomenada de les quals es manté memorable. El Francolí obre el seu trajecte pel mig de la plana quaternària i origina una faixa de

Pla de Cabra (1.595 h.) i Vila-rodona (1.239 h.).

Les localitats superiors als dos mil habitants representen el 56'80 % del conjunt, les d'entre un i dos milers un 9'75 %, les d'entre mig i un miler un 24'10 % i les de menys de cinc-cents habitants un 9'33 %. La població situada a menys de 250 m. d'altitud representa un 60 %, la d'entre 250 i 500 m. un 36'50 % i la que es troba a altura superior un 4'50 %.

Agricultura i indústria

L'Alt Camp regadius. El Gaià, en bona part, recorre les clapes miocèniques i ofereix una vall més abrupta i, sobretot a la part de contacte amb el Tarragonès, s'engorja en aguts meandres. La vegetació és principalment mediterrània septentrional, de tendència poc humida. En estat primitiu hi preponderarien els alzinars i els carrascars, actualment substituïts en gran part per boscs de pi blanc i per brolles de romaní i bruc d'hivern.

Poblament La p o b l a c i ó conjunta de l'Alt Camp l'any 1965 era de 29.271 h., amb una densitat de 53'4 h/km 2 ; havia perdut, des del 1887, un 25 %.

Tots els municipis són afectats d'aquesta minva.

Un 95 % dels habitants viuen en localitats de cases aglomerades i solament un 5 % disseminats. A muntanya, la vida en masos és més freqüent, i al terme de Querol dobla la població agrupada. El nucli comercial i la capital natural aglutinadora és Valls, que, enllà dels límits del departament, estén la seva influència per algunes localitats de la Conca de Barberà i el Tarragonès, en una àrea de 775 km 3 . Té 13.507 h. i concentra el 46'5 % de la població comarcal. En importància el segueixen Alcover (3.221 h.), el

L'Alt Camp dedica 28.670 ha. al conreu i 26.140 a bosc i erms. A la plana, els conreus ocupen el 73 % de la superfície departamental i a la muntanya solament el 27 %. Els regadius de la plana representen el 8'74 % dels conreus i a la muntanya no arriben al 3 % . El conreu principal és el sembrat, que ocupa el 32 % a la plana i el 48 % a la muntanya. Segueix la vinya, amb el 33 % de la superfície conreada, tant a la plana com a la muntanya. Hom destina a l'atmetller un 7 % dels conreus a la plana i un 11 % als vessants muntanyencs. L'olivera ocupa en la primera un 7 % i l'avellaner un 4 %, mentre ambdós arbres no arriben a un 2 % a la muntanya. La ramaderia havia tingut molta importància a la muntanya, però ha disminuït intensament. Amb tot, manté vigor una fira-concurs de bestiar selecte que anualment se celebra a Valls. La proximitat del centre avícola de Reus dóna puixança a la cria d'aviram. En molta menys escala hom cria p o r c s . Conté algunes petites localitats típicament industrials, malgrat sostenir també activitat agrícola. Cal citar la Riba, que compta amb una important indústria paperera, el Pont d'Armentera, amb gruixuts de cotó, el poble vallenc de Picamoixons, que té alhora fàbriques de teixits i de paper, el Pla de Cabra, amb una important indústria tèxtil. El nucli industrial més important radica, però, a Valls, amb adoberies, anisats, gruixuts de cotó, tèxtils, metal·lúrgia, etc.

Comunicacions Travessa la comarca el ferrocarril de Roda de Berà a Picamoixons i el de Reus a Lleida, els quals enllacen a Picamoixons. Totes les localitats són comunicades per carretera, amb una mitjana de 48 km. lineals per cada 100 km 2 . Les comunicacions amb la resta del Camp són fàcils, ja

© faximil edicions digitals 2006

que la rodalia s'obre planera vers el Baix Camp i el Tarragonès. Es comunica amb la Conca de Barberà per l'estret de la Riba i les collades l'estret de Santa Perpètua i el coll d'Esblada i amb el Baix Penedès pel coll de Santa Cristina.

A la muntanya ¡ a les faixes planeres que li són immediates, han estat fetes considerables troballes prehistòriques en coves, balmes ¡ a l'aire lliure. Hi ha un dolmen d'autenticitat liti-

de Tarragona, i les localitats de la riba del Gaià de l'Illa i de Cabra, amb l'alt Gaià ¡ Anoia per predomini de la de Santes Creus. El territori que forma l'Alt Camp estigué repartit entre les vegueries de Tarragona (a la dreta del Gaià), Vilafranca del Penedès (a l'esquerra d'aquest riu) i de Montblanc (el sector septentrional entre Mont-ral i Cabra del Camp); amb el decret de Nova Planta, Tarragona i Vilafranca esdevingue-

Valls, capital de L'Alt Camp

giosa al poblat de Masferrer, a la zona del Gaià.

A Valls hi ha un forn de ceràmica ibèrica. Hom coneix alguns vestigis romans. L'ocupació sarraïna major del corregiment de Tarragona, amb demarno deixà rastres documentals. La veritable història de l'Alt Camp comença amb la reconquesta, iniciada amb l'ocupació de la vall del Gaià el segle X. La majoria dels pobles foren proveïts de castells. Hom té notícia de les malvestats que hi ocasionaren les ràtzies sarraïnes els segles X i XI, particularment al de Cabra i als del Gaià.

Les muntanyes de la banda de ponent (Mont-ral, la Riba) pertanyeren al comtat de Prades; la major part de la plana era compresa en la dominicatura de l'arquebisbe de Tarragona, que constituí a partir del 1330 la comuna del Camp

ren cap de corregiment, i Montblanc, alcaldia pertanyeren a diverses senyories feudals, amb cacions idèntiques a les de les antigues vegueries. Valls esdevingué el 1835 cap d'un partit judicial de la nova província de Tarragona, amb jurisdicció sobre la major part de l'Alt Camp (els municipis de Querol, el Pont d'Armentera, Aiguamúrcia, Montferri, Masllorenç, Mont-ral i el Rourell en quedaren exclosos) i sobre alguns municipis veïns (els Garidells, Vilallonga del Carnp i l'Albiol), i el 1936, en la divisió de Catalunya decretada per la Generalitat, cap de la comarca de l'Alt Camp. [Josep Iglésies]. («Gran Enciclopèdia Catalana», V. I., pàgines 692/694.)

© faximil edicions digitals 2006

VIDES D'AHIR I D'AVUI Francesc Eiximenis Escriptor eminent, nat a Girona devers el 1240.

De molt jove ingressà al convent de franciscans d'aquella ciutat, on professà. Estudià filosofia i teologia a València. Després amplià els seus coneixements a Colònia, París, Oxford i Avinyó.

En aquesta darrera capital romangué des del 1365, a la cort papal. En 1371-73 visqué a Catalunya.

Posteriorment es traslladà a Tolosa, on es doctorà en teologia (1374). Passà aleshores al convent de Barcelona. Hi ensenyà fins al 1381. La seva fama trascendí a València, des d'on fou gestionat el seu trasllat. El rei Pere III el Cerimoniós li féu ajornar aquest viatge per tal que acabés abans El crestià. Finalment anà a València en 1383. Hi visqué fins al 1408, tot i que Joan I l'havia nomenat confessor seu (1384). Escriptor fecundíssim, hagué de conciliar la seua copiosa producció amb les tasques especials que li eren confiades.

Fou conseller i assessor dels jurats de València.

Actuà com a mitjancer a les revoltes socials de l'any 1391 i següents, així com en diversos conflictes entre les jurisdiccions eclesiàstica i civil.

Predicà una croada contra les costes del nord d'Àfrica. Redactà disposicions relatives a l'ensenyament. Fou examinador dels llibres hebraics.

Per totes aquestes gestions i per la profunditat dels seus escrits gaudí d'un prestigi immens.

Era tingut per exemple de seny i saviesa. Per dues vegades almenys s'adreçà al poble en nom de la ciutat de València: arran dels funerals de Pere III (1387) i de la feliç terminació de la campanya de Sicília (1392). En aquesta darrera ocasió coincidí amb la predicació de sant Vicent Ferrer. El rei Martí l'Humà el distingí amb la seva confiança. E i x i m e n i s ja havia escrit una lletra de consells sobre la política siciliana adreçada a aquell monarca, el qual demanà el seu assessorament en afers relatius al Cisma. De primer Eiximenis s'havia mostrat eclètic sobre la qüestió, però des del 1398 es mostrà partidari d'una solució favorable al pontífex de Roma.

Benet XIII tractà tanmateix d'atreure-se'l. El cridà al concili de Perpinyà i el nomenà patriarca de

Jerusalem i bisbe d'Elna (1408). Fou consagrat el 15 de desembre. Morí per l'abril de l'any següent, 1409. Fou enterrat al convent de framenors de Perpinyà.

Tota l'obra de Francesc Eiximenis es veu presidida per una intenció moralitzant i ensems d i vulgadora, propòsit que fa recordar Ramon Llull.

Retreu sovint fets del seu temps i no defuig de plantejar situacions de conflicte entre els poderosos i el poble comú. Eiximenis cerca les resolucions pel camí de la més ponderada equitat. Escriví a vegades en llatí. Preferia fer-ho en català, amb una prosa ajustada però planera. La seva ideologia, si no molt original i renovadora, fou en tot cas una exaltació del millor seny aplicat a les visions de l'època, amb un regust tradicional que l'exclou encara dels primers corrents renaixentistes.

La gran obra d'Eiximenis és El crestià, una mena de « s u m m a » moral, política i religiosa de grans proporcions. El pla complet de l'obra comprenia tretze llibres o parts. Se'n conserven només quatre —els tres primers i el dotzè— i hom ignora si arribà a escriure'n més. El llibre Primer fou escrit a Barcelona (1379-81) i constitueix un gran compendi vulgaritzador de caràcter teològic, dividit en 381 capítols, amb petits temes digressius que vénen a formar com petites monografies encaixades dins el conjunt. En aquest sentit és remarcable la relació d'alguns miracles esdevinguts a Catalunya. El llibre Segon, compost de 229 capítols, és de caràcter ascètic.

Descriu especialment les temptacions a què es troba exposat l'home, així com els mitjans de prevenir-les i de servir-se'n com a camí de perfecció. Aquest llibre ha restat inèdit i només és conegut per manuscrits. Segurament fou escrit entre 1381 i 1382. Molt difós és, en canvi, el llibre Terç, gran tractat de moral en 1.060 capítols, escrit tot ell a València en 1384. La seva revisió dels pecats el porta a una profunda exposició de la societat del seu temps, que és analitzada amb lucidesa i sentiment. L'exempli-

© faximil edicions digitals 2006

ficació és abundant i servida amb un estil molt viu. El llibre Dotzè, també força difós, es compon probablement de tres parts. Les dues primeres, escrites entre 1385 i 1386, exposen l'origen de les comunitats polítiques. La tercera, en el supòsit que certament hagi d'englobar-se en el mateix llibre, havia estat acabada ja en 1383.

Era adreçada, amb una lletra de lloances a la ciutat escrita en prosa riquíssima, als jurats de València amb el títol de Regiment de la cosa pública. El Regiment és en resum l'ideari polític d'Eiximenis, acordat encara als motlles medievals, però envigorit per un intens afany de justícia i de progrés social, sobre una base de llibertat i d'igualtat.

Del 1392 és el seu Llibre dels àngels, traduït repetidament al llatí, a l'espanyol, al francès i al flamenc. És obra de caràcter doctrinal, en la qual s'interpolen nombrosos apòlegs escaients.

El llibre destaca en molts passatges per l'agilitat del seu estil. Va dedicat a Pere d'Artés, mestre racional del rei Joan I i protector d'Eiximenis.

Posteriorment (1396) escriví el Llibre de les dones, dedicat a la comtessa de Prades, ÉS un llibre de pretensió moral. Hi descriu les dones en edats i estats diferents. Fuig de l'angle simplement satíric corrent en altres produccions medievals, com és ara el Spill de Jaume Roig. L'obra

fou traduïda al castellà i imitada per l'arxiprest de Talavera al seu Corbacho. La reconstrucció d'escenes i costums de l'època és d'una qualitat extraordinària.

La seva Vida de Jesucrist, escrita molt a la primeria del segle XV, abans de 1404, va dedicada també a Pere d'Artés. Modernament només se n'han editat fragments. Se'n feren versions al castellà i francès, ÉS una obra redactada amb amor i passió, complaent-se en les descripcions i en els comentaris místics.

De data imprecisa és Scala Dei o Tractat de contemplació, de caràcter oscil·lant entre l'ascètica i la mística. Fou dedicat a la reina Maria, muller de Martí l'Humà. Hom ignora del tot la data de redacció d'una altra obra: el Cercapou, mena de catecisme possiblement basat en un altre del «Cartoixà» (Ludolf de Saxònia).

Altres han estat atribuïdes, amb més o menys fonament a Francesc Eiximenis. Molt possiblement són almenys seves una Qüestió sobre els Novíssims i la Doctrina compendiosa, que ve a ser una glossa dialogada d'algunes idees desenvolupades al Regiment de la cosa pública. Entre els seus originals inèdits n'hi ha alguns que s'han perdut, com Exposició de la regla de frares menors i el Llibre apel·lat de Religió, dels quals ell mateix fa esment.

Per tal que los súbdits tinguessen mills feeltat, volien que los prínceps la servassen als vassalls entró a la mort. I deïen que així és traïdor princeps a son vassall com lo vassall al senyor; i de major pena és dtgne en quant més deu aparer feeltat i tota virtut en lo príncep que en lo vassall, ne la cosa pública nuil temps no serà ben regida si lo príncep no serva feeltat a sos vassalls i súbdits. I raó és,- car en aquest cas aital príncep perd tot lo cor dels súbdits, i per consegüent llavors la cosa pública va a terra, puix que lo cap no és unit amb los membres: així com lo cos de l'hom és mort si lo cap li és tolt, i lo cap així mateix es mor si és separat del cos. ÉS ver que los mals i folls prínceps, per tal com negú no els vol dir son desplaer ni negun súbdit no és bastant de reptar-los de fe, per tal, per grans ¡nfeeltats que facen, no ho tenen a infeeltat, ans vénen a tanta d'oradura, que no es pensen que ells puixen ésser deslleals a negú, així com si eren déus impecables per natura; i tot així como si eren déus, així es pensen que tot ço que fan los sia degut, i així van a perdició. I han-ne part llurs mals consellers que els donen a entendre aitals follies; i per tal han-ne llur paga finalment, car Déu gira los vents i lo cor dels prínceps contra ells, i finalment fan-los occiure, i tolent-los així mateix tot quant han ajustat après ells en llurs serveis.

Pensar deuen los prínceps que no ha Déu fet lo poble per a ells, ans ells són ordenats per Déu a salut del poble i, per consegüent, deuen haver gran paor de Déu que ells per poder vullen imperar i senyorejar lo poble i tracten així com a cans o a cosa de tots punts llur. I per tal a ells s'endreça la paraula que és «Eclesiastès», XXII: «Fidem posside cum próximo in paupertate illius, et in tempore tribulationis per mane illi fideus». I vol dir aitant: Servaràs fe a ton vassall per bé que sia simple i pobre, car pensaràs que és ton proisme, i per açò no el desempararàs en temps que el veus en necessitat, ans li ajudaràs així com lo car pare ajuda a son fill.

Sàpies per cert que príncep que no serva fe a sos vassalls, que per infeeltat de vassalls ha de morir. («Regiment de la cosa pública», fragment.

«Diccionari Biogràfic», V. II, pàgines 74/76.)

© faximil edicions digitals 2006

Š faximil edicions digitals 2006

amenitats CALENDARI POPULAR Festes populars i fires principals de Catalunya, València i Balears

Dia 14. — CALACEIT (26 km. de Gandesa).

Festes de l'Assumpció. Típics balls senyorívols.

A G O S T

Dia 15. —SANT MARTÍ DE CANIGÓ (Pirineu, 60 km. de Perpinyà i 60 de Puigcerdà). «Aplec dels cims».

Dia 2 . — POLLENÇA (Mallorca). Festa de la Mare de Déu dels Àngels. Moros i cristians. Rememoració, feta folklore, de l'entrada de Jaume I.

Dia 15. — AMER (24 km. de Girona). Festa major. «Sardana del Batlle».

Dia 4 . — A R G E N T O N A (prop de Mataró).

Festes de Sant Domènec. Mercat i «Xarbotada» del Cànter.

Dia 15. — A R E N Y S DE M A R . Festa major.

«Ronda de macips». «Dansa d'Arenys».

Dia 4 . — CIUTAT DE MALLORCA. Cavalcada representació de l'entrada de Santa Caterina Tomàs a la ciutat.

Dies 15/17. —RIBES DE FRESSER (Pirineu, prop de Ripoll). Festa major. Sardanes. Ballets catalans. Concurs de gossos d'atura.

Dia 5 . — SILLA (12 km. de València). Processó. «Carxofa». Danses valencianes.

Dia 6.—VALLS. Famoses festes del Firagost.

Manifestacions folklòriques «Xiquets de Valls».

Dies 15/20. —XÀTIVA. Fira d'agost.

Dia 1 6 . — GIRONELLA (110 km. de Barcelona). Festa major. Festivals folklòrics. «Ball de la morratxa».

—Per aquests dies se celebra a Alaior (Menorca) el Festival de Cançó menorquina.

Dias 1 6 / 2 4 . — MORELLA. Festes de l'Anunci, que se celebren cada sis anys. Carrosses. Batalla de flors. Rosari de torxes.

Dies 8/19.—TARRAGONA. Festes de Sant Magí. Manifestacions folklòriques.

Dia 2 3 . — FERRERIES (Menorca). Festes de Sant Bartomeu. Típica cavalcada.

Dia 9. — L A SELVA (Mallorca). Festes de Sant Llorenç. Festival de cançons de pagesia. Danses mallorquines.

Dies 23/25. — XIXONA (25 km. d'Alacant).

«Moros i cristians» en honor de Sant Bartomeu.

Dia 23. — SITGES. Festa de Sant Bartomeu.

Dia 1 0 . — ESTERRI D'ÀNEU (Pirineu), 168 km.

Dansa de la «moixiganga». de Lleida. Festa major. Dansa de I'«esquerrana».

Dies 24/25. — MONELLS (30 km. de Girona).

Dia 10.—VINARÒS. Festa de la «LlangostiGran festival folklòric. nada». Batalla de flors.

Dia 11. —LLUCMAJOR (Mallorca). Festes de Santa Càndida. Danses mallorquines.

Dies 27/2 set. — BOCAIRENT (98 km. de València). Festes de Sant Agustí. Danses valencianes que se celebren cada nit.

Dia 13. — ELX. Aquests dies té lloc, amb motiu de la Festa de l'Assumpció, el famosíssim Dia 29. —ONTINYENT (85 km. de València).

«Misteri d'Elx». «Nit de l'albada». Autèntica alFestes del Crist de l'Agonia. «Moros i cristians». bada de focs artificials.

Vestits típics valencians.

© faximil edicions digitals 2006

Dia 2 9 . — SANT JOAN (Mallorca). Manifestacions folklòriques. «Xirimies», «dimonis», etc.

Dia 8. — SOLSONA. Festa de la Nostra Senyora. «Escopeta i res». Danses catalanes.

Dia 2 9 . — VILAFRANCA DEL PENEDÈS. Festes de Sant Feliu. Manifestacions màximes de castellers. Balls tradicionals de «bastons», «cercolets», «gitanes», «contonines», etc. «Sortida del drac».

Dia 8 . — VILADECANS (12 km. de Barcelona). Festa de la Mare de Déu de Sales. Cavalcada.

—Durant aquest mes se celebren a BANYULS (14 km. de Port-Bou) i també a ELS BANYS D'ARLES (Pirineu, 37 km. de Perpinyà), festivals de folklore.

SETEMBRE

Dia 1 . — E L PUIG (País Valencià). Nostra Senyora la Mare de Déu del Puig.

Dies 1/4. —CASTALLA (36 km. d'Alacant).

Festes de moros i cristians.

Dia 8. — CANILLO (Andorra). Pelegrinatge al Santuari de la Verge de Meritxell.

Dia 8. — V I L A D R A U (58 km. de Girona).

Festa Major. «Ball del Ciri».

Dia 9. — Nostra Senyora la Mare de Déu del Lluc (Alzira, Mallorca).

Dia 12. — IBI (38 km. d'Alacant). Festes de moros i cristians.

Dia 1 3 . — SANT JOAN DE LES ABADESSES. Festa Major. «Ball de les Pavordes» i altres interessants manifestacions populars.

Dies 13/19. — ELDA. Novena Fira Internacional del Calçat i les indústries afins.

Dia 1. —TORTOSA. Festes de la Mare de Déu Dies 15/17. —CARDONA (100 km. de Barde la Cinta. Commemoració de l'entrada de Racelona). Festa Major. «Corre de bou», «Ball de mon Berenguer. Concurs de balls i cants tortosins.

Bastons», etc.

Sortida de la «Cuca Fera».

Dies 17/20.—VALÈNCIA. Quarta Fira Nacio—Aquest mes se celebra el Gran Premi del nal del Vestit i la Moda Infantil.

Disc Català a Lloret de Mar. Dies 7/8. — ALGEMESÍ. Festes de la Mare de Déu de la Salut. «Processoneta del Matí». «Muixeranga», «Bastonets», «Carxofa», etc.

Dia 7. —ANGLÈS (17 km. de Girona). Festa Major. «Dansa gombrenyesa» i «Ball Cerdà», de sabor medieval.

Dia 7. — MAÓ. Festes de la Mare de Déu de la Gràcia. Cavalcada. Festivals folklòrics.

Dia 8 . — BORRIANA. Festes de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Batalla de Flors.

Dies 8 / 1 1 . — I S O N A (120 km. de Lleida).

Festa Major. Balls catalans.

Dies 18/29. — LLEIDA. Novena Fira Nacional Agrícola i Fruitera de Sant Miquel.

Dies 23/24. — TARRAGONA. Festes de Santa Tecla.

Dia 24. — BARCELONA. Festes de la Mercè.

Manifestacions folklòriques, esportives i culturals.

Dies 26/4 oct.—VALÈNCIA. Tercera Setmana Internacional de la Taronja.

Dia 2 8 . — SUECA. Festa de l'Arròs. Vestits valencians. Concurs de «paella», etc.

—Durant el mes de setembre se celebren festes de la verema a SITGES, SANT SADURNÍ D'ANOIA i BINISSALEM (Mallorca).

Dia 8. — PENÍSCOLA. Festes de la Mare de Déu de l'Ermitana. Danses ancestrals.

Gentilesa de

S O N Y

És mig ne evident de la cultura d'un país, el grau d'estimació de la pròpia llengua

© faximil edicions digitals 2006

LA VETLLA DE DONYA XABELA Donya Xabela, un matí, tornant del mercat carregada amb la compra, va caure de l'òmnibus i es produí ferides de tanta gravetat que va morir al cap de poca estona. Ja tenia molts anys i el seü cos encongit, ressec, va quedar exposat a la curiositat pública fins que una ambulància el recollí per portar-lo a l'Hospital Juàrez.

Allí acudiren el seu fill i la seva nora, la Marga, la qual, en veure el cadàver i tenir l'evidència de la mort, experimentà una inefable sensació d'alleujament. Les dues dones no tan sois no s'havien avingut mai, sinó que s'odiaven amb tota la força que en casos així proporciona un curt enteniment. Des de la seva boda la Marga no s'havia sentit mai del tot mestressa de casa seva, i vet aquí que aleshores, en virtut d'un inesperat tombant de la sort, desapareixia una nosa que semblava definitivament encastada en la seva habitud. Plorà, doncs, d'alegria i d'agraïment i aprofità les llàgrimes per a fingir condolença. Va prémer el braç del seu marit, a qui la pena havia deixat sense esma, i prengué la iniciativa de les diligències que es feien necessàries.

Preguntà a un metge si ja es podien emportar la difunta, per vetllar-la a casa seva com era degut, i quan li contestaren negativament —perquè calia procedir al tràmit legal de l'autòpsia—, la Marga tingué un sobresalt.

—Que no és ben morta? Que es pot fer alguna cosa, encara?

Tot afirmant la fatalitat, el metge va tranquil·litzar-la. Tornaren, doncs, a casa seva i, a l'home, va entrar-li de seguida la rara pruïja de construir un cadafal. Ell era fuster, i vivien i treballaven en la planta baixa d'un edifici de veïnat, en el barri de Santa Maria.

Quan els veïns van assabentar-se que donya Xabela havia mort en accident, començaren a desfilar silenciosament o parlant en veu baixa.

Gairebé tots ells preguntaven si no portarien donya Xabela, si no la vetllarien a casa. I la Marga contestava invariablement: —És clar que sí! Nosaltres som decents. És la mare de l'Apol·linar...

L'Apol·linar, el fuster, semblava no adonar-se de res i muntava el seu cadafal com si estigués sota la llum d'una inspiració. Va treure uns cobrellits i unes cortines, un xal de la seva dona, uns gerros d'Oaxaca, una gran estampa de santa Isabel, unes boles de vidre i unes garlandes que guardaven per a l'arbre de Nadal, i procurava arreglar-ho tot amb harmonia. Treia i posava les coses, s'allunyava per veure l'efecte que produïen i no es cansava de fer canvis fins que quedava content del resultat. Va enviar un noi

que l'ajudava a comprar flors i ciris, i mentrestant preparà uns canelobres, amb un remarcable enginy.

Cap a migdia, es presentà el seu compare Xon, que ja sabia la notícia i el qual, en veure els preparatius, el desenganyà amb unes quantes paraules: —Donya Xabela, no us la deixaran vetllar aquí. Com que ha mort d'accident, el més probable és que passi directament de l'hospital al cementiri.

L'Apol·linar va quedar desolat i no es resignava. Deia que sempre, tots els morts de la família havien estat vetllats a casa, ¡ que no podia ésser que precisament la seva mare quedés al marge d'aquest costum.

El compare Xon respongué que ell tenia determinades influències i que possiblement amb cinquanta pesos ho podria arreglar tot. El fuster va treure uns bitllets d'una capsa de tabac que guardava en un armari, va comptar-los i digué: —Falten cinc pesos. Posa'ls-hi tu i després ja ho arreglarem.

Tot just acabava de sortir el compare que va arribar l'aprenent amb els ciris i les flors.

L'Apol·linar, després de col·locar els ciris en els canelobres i d'arreglar els nous elements, posà unes quantes eines en una bossa de roba i manà l'aprenent que anés al Mont de Pietat a pignorar-les. La Marga advertí que haurien de comprar alguna beguda i menjar per als amics i parents que assistirien a la vetlla i llavors l'home va treure el motor elèctric d'una petita màquina del taller i va donar-lo al noi, perquè l'ajuntés al destí de les eines. Li allargà, a més, el seu rellotge de pulsera i el xicot diqué que amb tot allò no el deixarien pujar a l'òmnibus o bé que, en tot cas, no sabria com portar-ho. La Marga demanà cinc pesos a una veïna comare seva i va donar-los a l'aprenent perquè agafés un taxi.

La gent acudia atreta pel fet divers. Si donya Xabela hagués desaparegut de mort natural pocs haurien passat de la més formularia cortesia. Però aleshores tothom volia saber què havia passat, si la culpa era del xofer o de la dona, si pensaven demanar indemnització a la companyia de transports i si la senyora havia deixat d'existir al carrer mateix o a l'hospital.

La Marga contestava pacientment totes les preguntes i anava repetint les mateixes respostes, afegint aquí o allà petits detalls per a fomentar una llegenda de barri. Ella, que portava de sempre una vida de relació insignificant, anava descobrint el gust de sentir-se objecte d'una atenció tan generalitzada.

A mitja tarda, arribà el compare Xon amb

© faximil edicions digitals 2006

dos macips que duien una caixa de fusta amb donya Xabela a dins. L'Apol·linar, que no sortia d'un mutisme sorrut, acumulant incansablement en el cadafal totes les coses de colors o simplement que brillessin posades al seu abast, rebé el cadàver exterioritzant una pena real i commovedora. Va manar que destapessin el taüt i que fos col·locat convenientment damunt del túmul. Ja en possessió de tots els elements encaminats a aconseguir el seu propòsit final, el fuster va treure alguns ornaments i n'afegí d'altres —més aviat tendia a això darrer— i tota la necrofília pròpia de la raça s'anava expandint pel veïnat a través d'aquell homenatge filial. La gent compareixia amb un posat transcendental, gairebé caminant de puntetes, i tothom ajudava.

Algú va encendre els ciris i d'altres portaven més flors, o estampes o petites llànties de cera que col·locaven amb respecte al voltant del monument bastit per l'Apol·linar.

Donya Xabela estava horrible. Tenia el rostre tumefacte, moradenc, i una expressió repulsiva.

Una senyora amiga va acostar-s'hi, la contemplà durant una bona estona i després, en una exaltació de polidesa, va dir: —Està molt bé. Molt bé que està... No sembla morta.

La Marga, abaixant els ulls com si fos objecte d'un elogi immerescut, respongué: «Favor que vostè ens fa, senyora», i tot seguit va tapar-se la cara amb un xal, humilment.

Va arribar el noi, portant els diners obtinguts en el Mont de Pietat. Aleshores compraren vi de fruites, pulque, unes ampolles de tequila i alguns comestibles, amb tot el qual la nora preparà el que calia per a la deguda atenció dels participants al condol. Després, va rebre dues dones velles que s'ofenen, segons el costum, a plorar durant la vetlla. Demanaven deu pesos i els aliments, però ho arreglaren per menys i començaren a plorar. L'Apol·linar, súbitament exasperat pels planys, els digué que si no ploraven baix les mataria, i el compare Xon se l'emportà a una peça contigua i li féu les reflexions adequades: la vida i la mort, sempre juntes, i la resignació com a única defensa per a enfrontar-se a totes dues.

—És que és terrible veure aquella santa allí estirada, quieta, i jo sense poder fer-hi res —digué l'Apol·linar.

Feia estona que repetia la paraula «santa» aplicant-la a la seva mare i ell mateix anava caient sota la suggestió d'aquest qualificatiu. I havia acabat per estendre-la als altres i al voltant del cadafal ja es parlava amb veneració de la santa de donya Xabela. S'elogiava el seu esperit de sacrifici, la tenacitat que havia tingut mantenint-se sempre soltera, per a dedicar tota la seva cura als seus fills, que de grans no havien respost com ella es mereixia.

Per no haver-hi prou cadires, la gent a peu dret omplia el dormitori, el taller, la cuina i ja

hi havia un petit grup davant la porta de la casa.

Moltes de les persones eren desconegudes: atretes per les exèquies s'hi havien incorporat bonament i menjaven i tenien un got a les mans i el posat compungit de tothom. Alguns, amb una superior capacitat d ' a d a p t a c i ó , feien elogis de donya Xabela.

La Marga anava de l'un a l'altre, omplint gots, servint menjucs i dirigint tot el tragí de la vetlla. Se sentia feliç, important, no envejava ningú. Sempre havia desitjat tenir gent a casa, en el curs d'una festa o del que fos que li permetés una certa il·lusió de societat, i aleshores ho aconseguia per primera vegada, després de somiar-ho tant. En una ocasió, es va sorprendre perquè, tot passant amb una safata a les mans, va remerciar amb una mirada donya Xabela, pel fet d'haver-se mort i de donar-li el gust de fer els honors de casa seva com a mestressa.

A mesura que bevien, els visitants anaven alçant la veu. Un d'ells, un home tímid que ningú del veïnat no coneixia i que es trobava allí per atzar, portava una guitarra i tota la seva preocupació semblava ésser no tocar les cordes, que cap persona no s'hi acostés per a evitar que els sons poguessin trencar el recolliment de l'acte al qual assistia. La primera copa de tequila que es va prendre li envermellí els ulls. En prengué una o dues més i seguí anant d'una banda a l'altra, conservant el seu sentiment de solitud. Li donaven empentes involuntàries i ell seguia protegint la guitarra, mostrant un invencible apocament. Sense proposar-s'ho, es va trobar al costat de la caixa i es quedà contemplant el cadàver, amb una fixesa impressionant. De sobte, va alçar la guitarra amb les dues mans, llançà un crit de «Maleïda vella!» i descarregà l'instrument amb totes les seves forces damunt la difunta. La guitarra quedà desfeta i, amb l'aire desplaçat en prendre impuls, va apagar-se un dels ciris. El mocador lluent que duia de toca donya Xabela, per tapar una incisió que li havien fet a l'hospital, caigué de gairell i en un instant l'ordre pacientment aconseguit, el to solemne i funerari pel qual tant s'havia escarrassat l'Apol·linar, prengué l'aire d'una festa incivil. Algú va abraonar-se damunt de l'home tímid i anava a generalitzar-se la batalla quan la Marga agafà el desconegut pel cinyell i va arrossegar-lo fins al carrer.

L'Apol·linar no s'havia adonat de res i explicava al compare Xon que, si hagués tingut guix, hauria fet un pis més al cadafal. Repetia tretzenerament les virtuts de la morta i deia que quan les preocupacions l'empenyien a beure massa, la santa dona es tancava a la seva cambra i procurava fer, només, l'enrenou indispensable.

A entrada de fosc disminuí el parloteig i els menys aficionats a les vetllades funerals començaven a retirar-se. La Marga els volia retenir, explicant que aviat es presentarien els empleats

© faximil edicions digitals 2006

de l'agència d'inhumacions, als quals es referia, veladament, com si constituïssin una atracció digna de veure's. Una bona part dels visitants, però, desfilà per darrera vegada davant del fèretre i alguns digueren encara una galantería final a donya Xabela.

Poc després es presentà un enviat de la f u nerària. La Marga s'havia imaginat que hi anirien, almenys, dues persones, i tingué una certa decepció. L'home, amb un posat de silenciosa eficiència, va donar dues o tres voltes a l'entorn del cadafal i preguntà qui l'havia construït.

—Jo —contestà l'Apol·linar amb orgull—.

Sóc mestre fuster.

L'empleat volgué saber si estaria disposat a fer cadafals per encàrrec i quant cobraria, però ell li contestà que l'impuls creador havia de sortir del cor i que coses com aquella no tenien preu. De totes maneres, va guardar curosament la tarja que li allargà l'inhumador, per si algun dia es repensava, i tot seguit es dedicaren a arreglar els detalls de l'enterrament. Van quedar que l'endemà, de bon matí, l'agència passaria a recollir el cadàver.

Va iniciar-se, amb les hores de la nit, una nova manera de captenir-se. La gent seguia aguantant les copes i mastegava i engolia sense cansar-se. Vivien el moment en el qual el seny encara intentava moderar els efectes de l'alcohol, però ja sense entusiasme, donant al posat de cadascú una afectada gravetat. Innombrables petits reductes de l'enteniment estaven a punt de rendir-se i els signes reveladors perdien la timidesa inicial. Un veí va començar a cantar una cançó trista, que podia semblar convenient perquè parlava de dues morts sentides i del retorn a la terra de les despulles mortals. No obstant això, la tonada va desvetllar a algú el record d'una altra cançó, que exaltava la gesta d'un genet que, sense descavalcar, havia passat el portal d'una església per raptar una dona casada.

Començà, doncs, a cantar-la, i unes quantes veus l'acompanyaren. L'Apol·linar seguia el compàs amb el peu dret, i en intentar fer-ho amb els braços, vessà la seva copa, i el compare Xon la hi tornà a omplir.

La Marga experimentava el f e n o m e n del naixement d'un amor universal. Contemplava els rostres dels visitants i sentia que els estimava molt a tots i que difícilment podria viure sense tenir-los a prop. Vaiverejant, els seus ulls toparen amb el cos inert de donya Xabela, i sofrí la batzegada d'una nova tendresa. Si sempre hagués estat com ara, quieta i callada, com s'hauria estimat donya Xabela! Des de les seves plantes, se li enfilà pel cos un bombolleig indefinible i se li humitejaren els ulls. Dominada per un impuls, s'agenollà al peu del cadafal i va abraçar-s'hi, d'una manera tan impetuosa que ocasionà el despreniment d'un enfilall de boles de vidre, que caigueren a terra i es trencaren.

L'Apol·linar va alçar-se d'una revolada i estirà la seva dona pels cabells. Havia passat de la seva vaporosa felicitat interior —amb la pena per la mort de la seva mare com un paisatge entranyable perdut entre la boira— a una indignació sense mesures. Va apartar la Marga

amb una puntada de peu i s'afanyà tot seguit, amb l'amorosa sol·licitud d'abans, a arreglar el túmul. Tragué unes llànties de la capçalera i va posar-les a un costat. Però ja no tenia la lucidesa del principi i la seva inspiració no l'ajudava.

En comprovar la pobresa dels resultats obtinguts, es va asseure novament i començà a sanglotar, tapant-se la cara amb les mans.

Les hores de la nit transcorregueren amb alternatives d'exaltació i decaïment. En dues ocasions, l'Apol·linar volgué pegar a la seva esposa, però acabaren abraçant-se, mentre ella murmurava: —La teva pobra mare, tan santa, tan santa!...

La llum del nou dia va entrar per una escletxa, avançà a poc a poc i va enfilar-se pel cadafal, omplint-lo de titil·lacions. El compare Xon s'havia adormit i un veí va despertar-lo, perquè amb els seus roncs disminuïa la seriositat desitjada.

La Marga recomençà la distribució de begudes i menjars, coincidint amb un general deixondiment, i tornà a sentir la seva importància de mestressa. Alguns dels assistents a la vetlla es trobaven malament, i ella va donar-los remeis

© faximil edicions digitals 2006

casolans i tenia per a tothom paraules plenes d'aptitud social.

Quan, a punta de matí, es presentà el personal de la funerària amb una camioneta negra que ostentava palmes de fusta tallada als costats, la Marga els pregà que s'esperessin una mica. Però aquella gent, és clar, no estava d'humor. Coneixia la jeia canviant de centenars de vetlladors, després de nits enervants, i anava per feina. La dona demanà a l'Apol·linar que procurés un ajornament del tràmit, i el fuster —a qui la claror diürna havia donat un nou estil de transcendència— va posar-se a discutir amb els empleats, els quals al·legaven que havia prescrit el termini i que tenien l'obligació d'emportar-se el cadàver.

Amb l'entossudiment comú a indis i mestissos, encetaren una tediosa baralla verbal. Per f i , en veure's inferior en raons, l'Apol·linar empenyé amb les mans un dels seus oponents i s'estengué de seguida una lluita a empentes, breu perquè el fuster va rebre el reforç dels seus amics i veïns per a expulsar els homes que ell mateix havia contractat. Els van treure al carrer i tancaren la porta, assegurant-la per dins amb tota mena d'artificis.

Va quedar-los una moral bel·licosa i estaven visiblement excitats. Convingueren a retenir el cadàver al preu que fos, i s'afanyaren en preparatius de defensa. Però els altres no estaven tampoc disposats a cedir. Els movia una qüestió d'amor propi: mai no havia deixat d'efectuar-se un enterrament confiat a la seva competència i, a més, algú esmentà de passada la llei com a aliada d'ells i això els donava un gran suport.

Per altra banda, amb el seu cop d'ull de coneixedors, s'adonaren que donya Xabela no estava per a dilacions sentimentals i que pel bé de la salut púbJica convenia enterrar-la de seguida.

Van avisar per telèfon la delegació de policia més pròxima i al cap de poca estona es presentà un «jeep» amb uns quants uniformats.

L'Apol·linar contestà al sergent que el comminava a rendir-se que, a les bones, no entrarien mai. Sentia com si aquell moment constituís la motivació de tota la seva vida i un llevat d'heroisme l'enfortia.

Una de les dones començà a plorar i van tancar-la a la cuina. El compare Xon parlava d'experiències semblants viscudes durant la revolució i va fer dos o tres intents per a prendre el comandament. Però l'Apol·linar no deixà que ningú passés per damunt de la seva autoritat, derivada del fet de ser fill de la difunta i el constructor del cadafal.

La Marga era l'ànima d'aquell intent desesperat. Ho veia tot i acudia a tot arreu on feia

falta. Quan sentí que, des de fora, colpejaven la porta rudement, amb algun objecte pesat, va adonar-se que la fusta vella no aguantaria gaire estona. Llavors, s'abraçà al seu marit i, cridant, li digué: —No deixis que te la robin, la teva mare, Apol·linar! De mare només n'hi ha una... Abans que te la prenguin, crema-la!

Cremar-la! Tots comprengueren la grandesa d'aquesta iniciativa, i quan l'Apol-linar començà a acumular encenalls al peu del cadafal, tothom ajudà. De sota un banc de treball, el fuster va treure una llauna de petroli i va ruixar el monument funerari. Després, tingué un gest de llegenda: amb una capsa de llumins a les mans, es dirigí als de fora i els digué: —Si intenteu entrar, calaré foc a tot!

Per un moment, els cops a la porta van cessar. Però després reprengueren amb més força.

Llavors, l'Apol·linar encengué un llumí i va llançar-lo damunt els encenalls. Una gran flama s'alçà al voltant de donya Xabela i el foc va estendre's amb rapidesa. Cremà la fusta, la roba, els ornaments del cadafal i avançà per tota cosa combustible, amb una avidesa d'insecte.

Si des de l'altura on devia trobar-se, donya Xabela hagués pogut veure la seva festa funeral, contemplant tot el barri agitat, l'eixam de petites figures movent-se amb esverament, i sentir les sirenes dels bombers i la bonior de centenars de veus, no hauria pogut evitar un reprovable sentiment de vanitat. Hauria vist l'anunci del foc, pels braços de fum que sortien per portes i finestres, i el foc mateix apareixent de sobte al carrer i apoderant-se d'una parada de fruites.

I el seu fill Apol·linar, conduït per dos membres de la Creu Roja, espernegant i resistint-se a desgrat de tenir els cabells encesos. I la seva nora Marga, amb la roba plena de flames, corrent i cridant fins que algú la cobriria amb una manta. I tots els amics, parents i veïns que li havien fet una tan amable companyia, contorsionáis per aquella desgràcia.

Però el que cridaria d'una manera especial l'atenció de donya Xabela, seria contemplar-se ella mateixa en el centre de la pira, amb un posat serè i absent fins que el foc, estirant-li els músculs del rostre, l'obligaria de primer a somriure, després a fer una ganyota grotesca i finalment a adoptar el gest de reconvenció que feia sempre que els seus fills la contrariaven, per la violència dels seus jocs infantils o bé, ja de grans, per llur difícil manera de viure.

PERE CALDERS (Del llibre de contes «Tots els contes» —408 pàgines. Preu: 425 ptes.)

© faximil edicions digitals 2006

«ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES PRIMER CERTAMEN DE JOCS FLORALS ORGANITZATS PEL «CENTRE DE CULTURA I LLENGUA VALENCIANA» DE TAVERNES DE VALLDIGNA Amb el patrocini de l'Ajuntament de dita vila, aquesta entitat cultural ha organitzat uns Jocs Florals per a enguany, d'acord amb el següent Cartell:

PREMIS ORDINARIS Primer premi: Flor Natural. A la millor composició poètica que designe el jurat, 5.000 pessetes.

Segon premi: Viola d'Or. A la segona composició que designe el jurat, 2.000 pessetes.

Tercer premi: Englantina de Plata. A la següent millor composició que designe el jurat, 2.000 pessetes.

PREMIS EXTRAORDINARIS

en llengua valenciana o castellana. Els premis extraordinaris, es podran escriure en qualsevol llengua.

El resultat del Certamen es donarà a conèixer en Tacte de la presentació de la Regina de Festes i Jocs Florals, el dia 13 d'agost.

Els treballs premiats passaran a disposició del Centre de Cultura, que es farà càrrec de la seua publicació si la qualitat del treball s'ho mereix.

Els treballs no guardonats, es tornaran als autors, sempre i quan aquests els demanen.

NOTES El Centre de Cultura i Llengua Valenciana agraeix de tot cor l'ajuda i col·laboració rebuda de l'Ajuntament del poble, així com de totes les honorables institucions de la vila, que han participat en la concessió de premis extraordinaris i a donar esplendor i fer possible la celebració d'aquest I Certamen de Jocs Florals.

Actuarà de Mantenidor el professor don Manuel Sanchis Guarner.

I. Premi de la Germandat de Llauradors i Ramaders, al millor treball sobre el camp de Tavernes: 1.000 pessetes.

II. Premi de la Caixa d'Estalvis i Mont de PREMI DE LITERATURA Pietat de València, al millor treball sobre la re«JOAN SENENT IBAÑES» 1971 naixença musical a Tavernes: 1.000 pessetes.

III. Premi del Centre de Cultura i Llengua Aquest concurs, que es convoca per XV veValenciana, al millor treball de tema científic: gada sota el patrocini de la Caixa d'Estalvis i 2.000 pessetes.

Mont de Pietat de València, concedeix: 25.000 ptes. a l'autor de la millor obra teatral, i BASES 25.000 ptes. a l'autor de la millor novel·la.

Tant una com l'altra obra han de ser escrites Tots els treballs hauran de ser presentats en llengua valenciana, d'acord amb les següents abans del dia 1 d'agost, a la següent adreça: bases: C e n t r e de Cultura i Llengua Valenciana, Carrer de Sant Josep, 13, o bé a: Comissió 1. a Els autors hauran de ser nats en terride Festes, Ajuntament de Tavernes; indicant tori de l'antic Regne de València, i ser fills de en el sobre «per al Certamen de Jocs Florals». pares també nats en dit territori. Així i tot, els concursants hauran d'haver viscut, almenys, quinEls treballs presentats aniran dins un sobre i ze anys en el Regne de València. firmats amb un lema o pseudònim, i acompanyats d'un altre sobre tancat, damunt el 2.a També hi podran concórrer els autors qual figurarà el pseudònim i dins constarà encara que no hagen nascut en l'antic Regne de el nom, l'adreça i la població de l'autor.

València, si hi viuen quinze anys i tenen fills nats en terra valenciana de mare valenciana.

En data oportuna s'indicarà el nom dels mem3.a L'autor concursant haurà de presentar bres que formen el jurat, que es farà públic quatre exemplars, escrits a màquina, a dos esper tots els mitjans possibles. pais, per una sola cara i en mida holandesa, amb Per a aconseguir la Flor Natural, la compoun mínim de 150 fulles, per al premi de novel·la; sició haurà de ser escrita en llengua valeni quatre exemplars igualment escrits a màquina, ciana. Les altres composicions dels premis a dos espais, per una sola cara i mida holandesa, ordinaris podran ser escrites, indistintament. per al premi de teatre, consistent en una comè-

© faximil edicions digitals 2006

dia de dos o tres actes, la durada de la qual ultrapasse l'hora i mitja de representació en escena. Un dels exemplars de la novel·la i de l'obra teatral, han d'estar escrits directament a màquina, i tots cosits de forma que les fulles puguen manejar-se fàcilment.

4. a Les obres seran inèdites i no traduïdes d'un altre idioma.

Els treballs es presentaran acabats i aptes per a la seua publicació, portaran al principi dues fulles en blanc i duran en l'avantportada un lema, pel qual seran coneguts a totes les mencions del concurs. Cap lema no pot contenir nom propi, siga o no de l'autor o autors. Els treballs sense lema, o amb lema format per nom de persones, seran refusats.

5.a Cada treball portarà una plica amb el mateix lema del treball, que contindrà al seu interior el lema i l'adreça o senyes o un altre mitjà d'identificació de qui haja d'arreplegar el Premi en cas que se li atorgue. També durà una plica amb el mateix lema, que contindrà el nom de l'autor o autors del treball, la seua adreça, senyes i justificament de les circumstàncies exigides.

6.a En cas que siguen més d'un els autors, es farà constar en la plica interior, així com la quantia de les parts en què s'haja de distribuir el Premi, cas d'obtenir-lo, amb la signatura de cadascun d'ells. Sense aquest requisit no podrà ser rebut l'import del Premi.

7.a Els treballs es presentaran en taria General de la Caixa d'Estalvis i Pietat de València, carrer del General en dies feiners i hores d'oficina, fins el de 1971.

la SecreMont de Tovar, 3, 15 d'abril

8.a El veredicte del tribunal es donarà a conèixer el mes de maig següent.

9.a El tribunal tindrà cura d'elevar i mantenir el prestigi del Premi que s'institueix, de tal forma que no s'adjudicarà si no hi figuren treballs amb mèrits suficients, i en aquest cas quedarà desert. Llavors, el seu import es desti-

narà a incrementar el capital i que l'augment de renda aprofite per a augmentar els premis successius.

10.a Una volta finalitzada l'actuació del tribunal, adjudicat el Premi o declarat desert, seran tornats als autors els treballs presentats que no hagen estat premiats.

11. a El treball premiat queda propietat del seu autor, que podrà disposar-ne lliurement.

12.a Si es donava el cas que el treball premiat s'editàs en castellà o una altra llengua, haurà de constar en dita edició que és traducció de l'original en llengua valenciana.

Les decisions del tribunal hauran de ser acceptades per tots els concursants, i contra els seus acords no cabrà cap recurs.

La Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, curarà del compliment dels fins que es procura obtenir amb la creació del Premi JOAN SENENT IBAÑES.

PREMI

«JORDI

CASES»

Convocat per la Fundació Salvador Vives Casajuana, de Barcelona, l'import fixat és de 25.000 pessetes, i, a més, el jurat podrà proposar oportunament la concessió d'un o més accèssits. El premi és ofert a una obra que tracte o estudie la història o l'exercici de la professió mèdica a Catalunya. Les obres hauran de ser inèdites, no premiades en altres concursos, redactades en català, escrites a màquina i doble espai, presentades per triplicat i d'una extensió mínima de 200 holandeses i signades per l'autor.

El termini de presentació acaba el 1 de juliol de 1972.

Per a qualsevol aclariment o informació més àmplia, així com per a la presentació dels treballs, cal dirigir-se al senyor A n t o n i Bergós, president de la Fundació, Passatge Marimon, 21, principal, 1. a , Barcelona-11, o bé al domicili del secretari, senyor Josep Iglésies, Passatge Permanyer, 17, torre, Barcelona-9.

VEREDICTES INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS

«Premi doctor Martí i Julià». Es declara desert.

PREMIS I BORSES D'ESTUDI 1970

«Premi Josep Puig i Cadafalch». Es declara desert. S'aplica l'import, incrementat, a una «Borsa d'estudi Fèlix Millet», atorgada a Josep Massot i Muntaner per a dur a terme un estudi sobre «La cançó popular a Mallorca».

Segons es proclamà en la sessió de l'entitat en el dia de Sant Jordi d'enguany, són els següents: •

«Premi Prat de la Riba». No s'adjudica, i l'import s'aplica a una «Borsa d'estudi Prat de la Riba», atorgada a Enric Jardí per a dur a terme un estudi sobre «Les doctrines jurídiques, polítiques i socials de Prat de la Riba».

•

«Premi Jaume I». No s'adjudica.

«Premi Jaume Carner i Romeu». Es declara desert. També s'aplica el seu import, incrementat, a una «Borsa d'estudi Jaume Carner i Romeu», atorgada a Jaume Casajuana i Roca per a dur a terme un estudi sobre «Religió i política a Catalunya durant la II República».

•

«Premi Alfons Bonay i Carbó». Atorgat a Albert Manent pel seu llibre «Josep Carner i el noucentisme: Vida, obra i llegenda» (Barcelona, Edicions 62, 1969).

«Premi Pompeu Fabra». Es declara desert.

També s'aplica l'import del premi, Incrementat, a una «Borsa d'estudi Pompeu Fabra», atorgada a Loreto Busquets i Mensa per a dur

© faximil edicions digitals 2006

a terme un estudi sobre «Les innovacions lèxiques de Josep Carner i llur repercussió en la llengua literària».

a) b)

«Premi Antoni de Martí i Franquès (Martí d'Ardenya)». Atorgat a Joan Alsina i Dachs pel seu treball a La mercaptohidroquinona com a reactiu en l'anàlisi inorgànica».

c) d)

«Premi Nicolau d'Olwer» (Filologia). Atorgat a Ramon Cerdà i Massó per la seua «Aportación al estudio experimental del timbre vocálico en catalán: Bases para una normofonética catalana de conjunto».

«Premi per a estudiants», de la Societat Catalana de Biologia. Atorgat a Núria Matamoros i Florí pel seu «Estudi bioquímic, electroforètic i immunoelectroforètic de la ceruplasmina en distintes malalties».

«Premi N i c o l a u d'Olwer» (Història). No s'adjudica. S'aplica l'import del premi a un segon «Premi Nicolau d'Olwer» convocat per al 1971.

«Premi Leandre Cervera». Es declara desert.

S'aplica l'import, incrementat, a una «Borsa d'estudi Bartomeu Robert», atorgada a Joan Riera i Palmero per a dur a terme un estudi sobre «Idealisme o positivisme en la medicina catalana del segle XIX».

«Premi August Pi i Sunyer». No s'adjudica.

S'aplica el seu import a una «Borsa d'estudi August Pi i Sunyer», atorgada a Jaume López i Petit per a dur a terme un estudi sobre «Síntesi de bases púriques, sucres i aminoàcids en condicions pre-biològiques».

«Premi Ramon d'Alòs-Moner». Atorgat a Felip Calvet i Teresa Rovira per llur «Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili».

«Premi Rafael Tasis». No s'adjudica.

«Premi Catalònia». Atorgat al professor Constantin Marinescu per la seua vasta contribució a la història medieval de Catalunya en els aspectes polític, econòmic, literari i artístic; per la xifra considerable de documents catalans inèdits que ha posat en circulació, i per la qualitat altament renovadora de les seues recerques al llarg d'una dilatada vida de treball.

«Borsa d'estudi Andorra». Atorgada a MiquelÀngel Canturri i Montanya per a dur a terme un «Estudi sobre l'evolució demogràfica, econòmica i social de les Valls d'Andorra des del principi del segle XVI a mitjan segle XX. «Premis per a estudiants» de la Societat Catalana d'Estudis Històrics: a) Història. — Desert. b) Llengua i literatura. — Desert. c) Art i Arqueologia. — Atorgat a Joan Sala i Planes pel seu «Estudi i recopilació de tots els menhirs de les comarques gironines».

«Premi Eduard Brossa», de la Societat Catalana de Geografia. Atorgat a Ferran Jové i Hortoneda, pel seu treball «Toponímia de les Borges del Camp i del seu terme».

«Premi per a estudiants», de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques:

Ciències físiques. — Desert.

Ciències químiques. — Atorgat a Jaume Vilarrasa pel seu treball «Els potencials d'oxidació-reducció».

Ciències matemàtiques. — Desert.

Recerca operacional. — Atorgat a Jordi Salat i Umbert pel seu treball «Fonaments matemàtics de cibernètica».

«Premi Arnau de Vilanova», de la Societat Catalana de Biologia. No s'adjudica.

EL PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES Aquest premi, instituït per Omnium Cultural, de Barcelona, s'atorgà per primera vegada, l'any 1969, a Jordi Rubió i Balaguer.

Enguany s'ha concedit a Joan Oliver.

El Premi, dotat amb 50.000 pessetes, ha d'ésser atorgat, segons les bases, a una persona que per la seua obra, literària o científica, escrita en llengua catalana i per la importància i exemplaritat de la seua tasca intel·lectual, haja contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

El jurat de 1970, compost per Antoni M. Badia Margarit, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet, Miquel Coll i Alentorn, Joan Fuster, Josep M. Llompart, Antoni de Moragas i Gallissà, Joan Sardà i Dexeus i Joan Triadú, ha cregut, després de deliberar, que aquestes condicions concorren en la persona i en l'obra de Joan Oliver.

VEREDICTES El resultat del Concurs Literari del Centre Excursionista d'Alcoi, ha estat el següent, segons amable comunicació de dita entitat: •

Primer premi (5.000 ptes.), al treball «Adéu, monsieur Bailleul!», d'Enric Ferrer i Solivares, de Gandia.

•

Segon premi (2.500 ptes.), al treball «El Cabdeil», d'Estanislau Torres i Mestres, de Barcelona.

•

Tercer premi (2.000 ptes.), al treball «Estudi social sobre les festes i devoció a Sant Roc a V a l è n c i a » , de mossèn Vicent Sorribes i Gramatge, de Rocafort.

LLETRA

D'OR

1969

El jurat de la Lletra d'Or, actualment constituït per Pau Verrié, Antoni Vilanova, Enric Badosa, Gonçal Lloveras, Josep M. Castellet, Antoni Comas, Joan Fuster, Guillermina Morta i Josep Faulí, ha atorgat enguany aquesta important distinció corresponent a 1969, al recull poètic «Quan tot es trenca», de Joan Teixidor.

© faximil edicions digitals 2006

PREMIS LITERARIS EN LA FIRA I FESTES D'ALBERIC - 1970 Els premis instituïts per CINE-CLUB 67, en col·laboració amb l'Ajuntament d'Alberic, la Comissió de Fires i Festes, l'entitat «Protección A g r í c o l a » i la familia Comenge-Gerpe, s'han atorgat enguany, primer any d'aquest certamen, de la següent manera: *

Premi «Rafael Comenge», dotat amb 7.000 pessetes i diploma, al millor treball en prosa de tema lliure, a EL SENTIT UNIFICADOR EN

L'OBRA DE JOAN FUSTER, d'Eugeni Molero Pujós.

Premi «Francesc Badenes Dalmau», dotat amb 2.000 pessetes i trofeu, a PER TU, recull poètic de Maria Dolors Vallverdú i Torrents.

Premi «Vicente Jacinto Pérez» per a un treball en castellà, en prosa, dotat amb 2.000 pessetes i trofeu, a ALBERIQUE - RESUMEN CRONOLÓGICO, de Miguel Escrivà Esteve.

Quedà com a finalista del «Rafael Comenge», el conte ENCORNAL-DIABLE, de Josep Albanell.

NOTICIARI PRIMER CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ • Els drets d'inscripció per a poder assistir i presentar comunicacions a aquest Congrés, que es celebrarà a la ciutat de València el mes d'abril de 1971, són: 800 ptes. per als congressistes; 400 ptes. per als acompanyants, i també 400 pessetes per a estudiants. * Les entitats col·laboradores del Congrés són: Arxius de les Catedrals de València, Oriola i Sogorb; Arxius de les Delegacions d'Hisenda de València, Alacant i Castelló; Arxius de les tres Diputacions valencianes; Arxius de l'Ajuntament de València i del Regne de València; Associació de Cronistes del Regne, de València; Ateneu Mercantil, de València; Biblioteca Universitària, de València; Centre de Cultura Valenciana, de València; Centro de Estudios Universitarios, d'Alacant; Col·legi del Corpus Christi, de València; Colegio Universitario, de Castelló; Conservatorio Superior de Música y Arte Dramático, de València; Escuela Técnica Superior de Arquitectura, de València; Fundació Gaetà Huguet, de Castelló; Institución «Alfonso el Magnánimo», de València; Instituto de Estudios Alicantinos, d'Alacant; Instituto Valenciano de Economía, de València; Instituto Valenciano de Estudios Históricos, de València; Lo Rat Penat, de València; Museo Arqueológico Provincial, d'Alacant; Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias «González Martí», de Valencia; Museo Provincial de Bellas Artes de San Carlos, de València; Real Academia Valenciana de Jurisprudencia y Legislación, de València; Real Academia Valenciana de Medicina, de València; Real Sociedad Económica de Amigos del País, de València; Servicio de Investigación Prehistórica, de València; Societat Castellonenca de Cultura, de Castelló, i Societat Bibliogràfica Valenciana, de València.

ACTIVITATS CATALANES A L'ARGENTINA Els nostres amics de B u e n o s - A i r e s «Obra Cultural Catalana», ens trameten amb un cert retard, unes notes i fullets explicatius de les seues activitats culturals, que els agraïm i dels quals extractem les següents notícies: * Se celebrà un «Aplec de la Sardana 1970», organitzat pel Grup Joventut Catalana, als Boscos de Palermo de la capital. També, en l'A. Figueroa Alcorta i Palma, fou placada una exposició i venda de llibres i discos catalans, postals, mapes i objectes típics dels Països Catalans.

• Obra Cultural Catalana iniciarà el 18 del darrer abril els seus actes dels dissabtes. Aquest nou cicle de 1970 que és ja el cinquè, s'estendrà com de costum fins al mes de desembre, i les seues sessions consistiran en commemoracions, actualitat, música, història, cinema, teatre, turisme, literatura, etc., referides a la realitat i actualitat dels Països Catalans. Com en els cicles precedents, hom hi podrà sentir les veus de diverses personalitats, gravades a Barcelona, per Jaume Garri, com la de l'escriptor Frederic Roda, els cantants Pi de la Serra i Lluís Llach, l'actor Joan Capri, l'escriptor i cineísta Miquel PorterMoix I altres, on ells exposen les seues opinions sobre els problemes nostres actuals.

• S'ha incrementat el servei de llibreria gràcies a la gentilesa de diverses editorials catalanes, que han fet els possibles en varietat de títols i preus reduïts. S'ha completat molt la discoteca en la nostra llengua amb un centenar de discos de recent gravado. * El servei de subscripcions a revistes catalanes ha estat ampliat a totes les que es publiquen als

© faximil edicions digitals 2006

Països de Llengua Catalana, com «Serra d'Or», «Oriflama», «Tele-estel», «Cavall Fort», «Patufet», «L'Infantil», «Tothom», etc. (Principat); GORG (el Pais Valencià), i Lluc (Balears), «Sant Joan i Barres» (Rosselló). També s'adquireix «Ressorgiment» (Buenos-Aires), «Vida Nova» (Montpeller), «Xaloc» (Mèxic), i d'altres.

• El passat abril, als locals socials de l'O. C. C , carrer Hipólito Yrigoyen, 2117 - Buenos Aires, sota el titol «L'actualitat als Països Catalans», es donà un resum de l'activitat cultural i artística durant l'any 1969 en les nostres terres, il·lustrat amb diapositives i gravacions musicals. També, per mitjà de cinema, diapositives i música es féu la descripció de «La Caravana de la Sardana (D'Olot a l'Espluga de Francolí)». L'autora del film és Nuri Agustí i la presentació i coordinació corregué a càrrec de Jordi Solé.

DISTINCIÓ A FRANCESC VIÑES, COL·LABORADOR DE «GORG» Ha estat atorgat el primer premi en el concurs de cartells convocat enguany per la 10.a Fira del Joguet i Articles per a la Infància, al dibuixant de portades i rètols de la nostra revista senyor Francesc Viñes. L'import d'aquest primer premi és de 25.000 pessetes.

OCCITÀNIA

NOVA

Una revista occitana, bimestral (de moment) acaba de ser creada a Tolosa (França). Aquesta revista es proposa d'expressar la realitat occitana contemporània, d'oferir un panorama al més complet possible de la creació i del conjunt de la vida cultural en el país d'Oc. Diferentes rúbriques, tant en occità com en francés, tractaran de literatura, d'economia, d'espectacles, d'art, etc.

Nombrosos articles donaran compte de posicions de la premsa de les noves publicacions, etc.

Un gran espai serà deixat a la jove poesia, a les il·lustracions, als dibuixos humorístics i al fulletó (novel·la policíaca en occità).

També hi haurà cròniques consagrades a mantenir un contacte permanent entre els lectors i la revista.

Una rúbrica, especialment destinada als occitans d'origen català i amics de Catalunya, serà dedicada als esforços acomplerts pels catalans de l'altra banda dels Pirineus per la defensa de la llengua i de la cultura catalana en tots els dominis —art, literatura, cançó, etc.

El primer número de la revista OCCITÀNIA NOVA va aparèixer en el transcurs del mes de març de 1970. Ens cal afegir que aquesta publicació serà sostinguda per un poderós ajut publicitari i serà repartida per les distribuïdores de premsa.

Per a informes i abonaments, adreceu-vos a OCCITÀNIA NOVA. Director Joan PENENT. 10 Rue Saint-Laurent VILLENEUVE-TOLOSANE (31) FRANÇA.

CAPÍTOL PROVINCIAL DELS ESCOLAPIS DEFENSA DE L'IDIOMA Des del 26 de juny al 4 de juliol s'ha celebrat en el Col·legi Sant Josep de Calassanç de la nostra ciutat el Capítol Provincial de l'Escola Pia, en què ha estat reelegit Prepòsit Provincial el Molt Reverend Pare Josep Molins Reig.

El Pare Molins, el dia 11 d'abril proppassat, va subscriure l'escrit de l'Ateneu Mercantil de València sobre l'ús pedagògic de la llengua valenciana en les escoles.

El present Capítol, entre altres acords, ha volgut donar la seua conformitat a la proposició presentada por la Comunitat del Col·legi Sant Josep de Calassanç, que diu al peu de la lletra: «Lamentant molt de veres i de tot cor que la nostra llengua no tinguera, ni tinga lloc en els nostres Plans Oficials d'Estudis i atenent a raons pastorals, socials, històriques i comunitàries, fem la proposició següent: Que l'enseyança i l'estudi de la Llengua Valenciana siga cosa oficial per als postulants, novicis i júniors de la nostra Província.»

RÀDIO NACIONAL D'ESPANYA A BARCELONA EMISSIONS EN LA NOSTRA LLENGUA Segons ha tingut la gentilesa de comunicarnos, aquesta emissora ofereix els seus oients, amb caràcter setmanal, cada dimecres a les 22'30 hores, l'audició PARAULA I PENSAMENT, que enclou les següents seccions fixes: «Vida de les comarques», per Joaquim Cases.

«El ritme fet paraula», per Francesc Gali.

«L'art número 7», per Jordi Torras.

«El món del disc», per Oriol Martorell.

«Vida des de la ciutat», per Esteve Bassols, i altres espais dedicats a l'actualitat.

RÀDIO BARCELONA Aquella emissora de la ciutat de Barcelona, anuncia un programa en la nostra llengua d'acord amb el següent horari: * Des de dilluns a divendres, de tres a quatre de la vesprada. Salvador Escarnida presenta «L'Hora de Catalunya», amb la col·laboració de l'escriptor i periodista Sempronio.

• Cada dissabte, els mateixos presentadors, i a la mateixa hora, «Celler de la Cançó Catalana». * Cada diumenge, a la una i mitja del dia, els «hits» musicals més adients dins «Trencadissa de cançons».

• Cada dia, a les vuit i mitja del vespre, dins el segon programa (freqüència modulada), un espai dedicat a la literatura i a l'art de Catalunya, sota el títol de «Pont Blau», escrit per Antoni Nogués.

EL TEMPLE EGIPCI DE DABOD I ELX En les terres meridionals valencianes, i precisament a la bella ciutat d'Elx, existeixen, com tothom deu saber, els boscs de palmeres més

© faximil edicions digitals 2006

extensos d'Europa. El seu clima, netament subtropical i d'un cel purissim, el conjunt tot del seu paisatge d'una impressionant grandesa (com una bella anticipació de les terres nord-africanes), el fan més apte que qualsevol altre lloc de la Península, per afinitat al d'origen, per al trasllat i instal·lació del temple de Dabod, salvat de la inundació de la presa d'Assuan.

Elx féu la petició en aquest sentit a Madrid l'any 1966, i la reafirmà el 1968. Tècnics i urbanistes destacats opinaren favorablement i s'inicià un fort corrent en pro de la demanda d'Elx. La decisió de construir el temple a Madrid, ha produït un poderós sentiment de frustració en aquella població valenciana, que com diem, reuneix per al cas els majors mereixements. L'Ateneu Mercantil de València ha pres la iniciativa d'oposar-se a la decisió esmentada, i també han eixit en defensa de la posició d'Elx el Casino d'Alacant, el de Castelló de la Plana i gran nombre d'entitats culturals del País Valencià.

GORG no pot estar absent en aquesta ocasió en què s'expressa la solidaritat valenciana per una de les nostres ciutats, i s'hi adhereix plenament.

CENTRE CULTURAL DE ROCAFORT Aquesta activa entitat va organitzar el passat juny un cicle de conferències, a donar des del dia 5 al 3 del present juliol. Les que s'han pronunciat en el nostre idioma són: • La del 5 de juny. Tema: «La propaganda o l'art de fer comprar», per J. V. Marqués, professor de Sociologia a les Facultats d'Econòmiques i Filosofia de València.

• La del 19 de juny. Tema: «Procés històric cultural del País Valencià, per Alfons Cucó, doctor en Història i professor d'Història Contemporània a la Facultat de Filosofia i Lletres de València.

• La del 26 de juny. Tema: «Conflicte lingüístic, ara», per Rafael LI. Ninyoles, sociòleg, autor del llibre «Conflicte Lingüístic Valencià».

Col·laborador del diari «Madrid» i de les revistes «Tele/estel», «Cuadernos para el Diálogo», GORG i altres.

• La del 3 del present. Tema: «Economia i emigració», per Albert Gascon, economista.

CORRESPONSAL «GORG» A L'ESTRANGER Signat pel nostre subscriptor Raimon Boix, de Perpinyà, llegim un article publicat al «Butlletí del Casal Català d'Angulema» (França), que diu així: «Lectures recomanades» REVISTES EN CATALÀ A VALÈNCIA I MALLORCA «A la innombrable sèrie de revistes en català que es publiquen arreu del món, n'hi cal afegir una altra des de fa poc, a València. Porta el suggestiu títol de «GORG» i està, enterament, escrita en la nostra llengua.

La seva primera vocació de butlletí bibliogràfic la farà apreciar del nombrós públic que s'interessa en la constitució d'una biblioteca en llengua catalana tractant de tots els temes escrits: contes, novel·la, física, q u í m i c a , història, gramàtica, filologia, problemes contemporanis, noticiari sobre premis i concursos literaris, etc.

A més a més de presentar, doncs, l'actualitat científico-literaria, és a dir, de permetre al lector de jutjar bé dels llibres que li interessa adquirir, «GORG» li ofereix la possibilitat d'enviarlos-li a domicili, no solament al preu de venda al públic, sinó amb sensibles rebaixes.

Però el fet més remarcable és, precisament, la naixença d'aquesta revista a València, omplint, així, el buit que presentava el País Valencià enfront dels altres països catalànics, els quals tots tenen llurs revistes en català: El Rosselló, el Principat, les Balears, l'Alguer... Pertot hi ha ara, almenys, una revista escrita en c a t a l à , sense comptar, naturalment, totes les altres que, com «Mai no morirem», surten a França, Anglaterra, Suïssa, Alemanya i en la major part dels països americans, incloent-hi els Estats Units.

Davant d'aquesta profusió de revistes catalanes sortint en tant i tan diversos països, el buit de València era, encara, més gran. Tanmateix, realitzar una revista valenciana, enterament escrita en català correcte, com ho és «GORG», era una empresa dificilíssima en l'antic regne de València on tants estralls ha fet la política. Ha calgut vèncer moltíssimes dificultats, fer front a molts prejudicis, a molta ignorància històrica, a molta mala fe... Això vol dir que si «GORG» ha pogut començar a aparèixer, no vol pas dir que tingui la seva vida assegurada. Aquesta vida no la hi podran assegurar més que els seus propis lectors entusiastes, és a dir, tots els que desitgem que la llengua catalana i la cultura nostra es continuïn en el camí del seu retrobament a fi que puguin, en un avenir no gaire allunyat, tornar a ésser ço que foren en aquells temps gloriosos en què el regne de València era un nucli de cultura catalana més intens, inclús, que el de Barcelona. És pensant en aquesta València del passat i en el temps en què fou, àdhuc, més gran que Barcelona, que ens cal desitjar que «GORG» pugui esdevenir la gran revista dels valencians i dels altres països de llengua catalana. Cal, de consegüent, que tingui vida i mitjans per tal que els valencians puguin identificar-se amb ella i amb el combat que representa. I, pel que fa referència als catalans del Principat, del Rosselló i d'arreu del món així com també als balears, al sostenir l'esforç dels valencians, contribuirem a accelerar la marxa del suara dit procés de retrobament dels països catalànics fins a tornar a fer que els nostres contactes siguin tan intensos, tan democràtics i germanívols com ho foren durant el nostre passat comú.

La millor manera, doncs, de desitjar llarga i fecunda vida a aquesta nova revista de la llengua i de la cultura catalanes serà de recomanar als nostres lectors d'abonar-se a «GORG». És, efectivament, abonant-se que ajudarem aquest nou-nat de les nostres lletres a créixer i desenrotllar-se. Adreçeu-vos a «GORG». Apartat F. D. número 5. València. 12 números —un any— 160 pessetes.»

© faximil edicions digitals 2006

CLAUSURA DELS CURSOS DE LLENGUA VALENCIANA DE «LO RAT PENAT» El XVI.é Concurs de Lectura i el Vil.» d'Escriptura en la nostra llengua, es va celebrar el 20 del passat juny, en la vesprada, al saló de Corts del palau de la Generalitat de la ciutat de València. Es féu el repartiment de premis a 50 alumnes, dels grups presentats pel Seminari Menor de les Escoles Pies del Cabanyal, la Falla Infantil Sant Josep de la Muntanya, l'Associació de l'Altar de Sant Vicent de la plaça del Carme i l'Escola Nacional «Lope de Vega» de Torrent.

Actuà de mantenidor de l'acte la poetessa Maria Mulet.

El diumenge, 21 de juny, i al mateix saló, es féu la clausura dels Cursos 1969-70, que han estat seguits per 480 alumnes del País Valencià, Principat de Catalunya i les Illes Balears. S'hi atorgaren vuit títols de professor i 140 diplomes i premis —llibres— als deixebles d'ambdós sexes que han destacat pel seu aprofitament. El president de Lo Rat Penat, senyor Segura de Lago, pronuncià la conferència de clausura. Tot seguit, com cada any, la major part dels assistents s'aplegaren en un dinar de germanor.

DE

BARCELONA

Segons les nostres notícies, la revista «Vèrtex» de la Federació Catalana de Muntanyisme, que fins ara s'havia publicat bilingüe, a partir del present mes de juliol sortirà exclusivament en català.

TRAMÉS PER R. SENA:

ocasió d'adelitar-se amb un nou repertori de cançons de la jove promesa que és Josep Ricós, natural de Campanar, barriada ja de València, que actuà conjuntament amb el grup local «Els Nous Brots», els quals van perfeccionant-se molt en els seus estils musicals.

V A L È N C I A Enric Ortega, el ja veterà i jove cantant d'AIberic, va donar el seu primer recital al club Studio, de València, el passat dia 27 de juny. Hem de destacar-hi la seua difícil actuació, puix que hi era l'únic participant.

LA

RIBERA

A les poblacions de la Ribera Alta, Albalat, Guadassuar i Montserrat d'Alcalà, durant el mes de juny últim es van donar amb un bon èxit de públic i artístic, recitals i festivals de la nostra cançó, en què actuaren Joan Bosch, Genit, Els Sols, Araceli Banyuls, Enric Ortega, Josep Navasquillo, el Grup València-Folk i el rector de Montserrat d'Alcalà mossèn Francesc. Aquest sacerdot té un estil molt personal i interessant, que va complaure força els assistents a l'acte de la seua feligresia.

Tots els festivals ressenyats han estat promoguts per l'actiu grup «Amics de la Cançó», els quals preparen nous recitals i actuacions en altres localitats, com Vila-real (La Plana}, Pedreguer (La Marina Alta), Alzira (Ribera Baixa), Torrent (L'Horta), Altea i Calp (La Marina Baixa), Novelda (Baix Vinalopó), etc, totes del País Valencià.

ACTIVITATS ARTÍSTIQUES I CULTURALS ARREU DEL PAÍS VALENCIÀ LA C A S T E L L Ó Promogut pels «Amics de la Cançó» i organitzat pel Centre Excursionista de Castelló, amb el fi de recaptar diners per a la creació d'un campament d'estiu per a infants, primer d'aquesta modalitat que es realitza al peu del pic de Penyagolosa, es va celebrar al saló d'actes de les Escoles Pies de la bella capital de la Plana un recital de Nova Cançó a càrrec de cantants tots ells del País Valencià, com són Araceli Banyuls, de la comarca de la Safor; Genit i Enric Ortega, de la Ribera Alta, i Esteve Gimeno i Ferran Badal, de la Plana Alta. Hem d'assenyalar l'entusiasme del nombrós públic que hi va assistir i l'èxit dels participants, que van actuar desinteressadament.

P I C A S S E N T El 20 de juny passat, a la població de Picassent (L'Horta), els «Amics de la Cançó» van promoure un nou recital per a un públic nombrós, en el Club de Joventut. Els presents tingueren

PINTURA

La pintura al País Valencià, d'ençà d'alguns anys, està tenint una gran activitat i resultats excel·lents, puix que contínuament van eixint promeses i realitats del difícil art de la paleta.

A més del grup Alcoiart, ha sorgit fa un any el grup d'Elx, compost pels dinàmics i inspirats pintors Agulló, Castejon, Coll i Sixto, els quals, després de sovintejades exposicions a diverses localitats de la Península, van exposar la seua obra a la sala de l'Ateneu Mercantil de València. Les obres d'aquests pintors són singularíssimes i d'una força i composició rellevants, que, sobre el tema l'Home, ens comuniquen una sèrie de pensaments, interpretacions i realitats del major interés. No sols a la capital del Baix Vinalopó existeix aquest grup, que amb una línia forta i valenta palesa una vegada més que la pintura a més d'un art és un mitjà de comunicació de les inquietuds de l'home; hi ha sorgit també Andreu Castillejos, del qual, amb la seua continuada evolució sempre al servei del poble, hem vist l'obra exposada a la Galeria d'Art de la Caixa d'Estalvis de la ciutat d'Alacant, acompanyada d'una presentació que Joan Fuster fa del

© faximil edicions digitals 2006

pintor on ens diu magistralment el perquè de

TRAMÉS PER V. PITARCH:

la seua tasca.

A València i en la Galeria Estil, també poguérem admirar les mostres de Manuel Boix —nat a l'Alcúdia de Carlet—, que, en la seua curta carrera, ja porta molts guardons guanyats a quasi tots els certàmens on ha concorregut.

Bé ho demostrà novament amb les pintures ara exposades.

CENTRE EXCURSIONISTA DE CASTELLÓ DE LA PLANA Aquesta organització, sempre a l'avantguarda en pro de la cultura valenciana, ens ha enviat un bonic fullet anunciant la programació de la XV. a Acampada de Penyagolosa, el cim més alt del País Valencià (1.813 m.), la qual acampada tindrà lloc durant els dies 1 al 16 d'agost pròxim.

Esperem que ¡gual com altres anys, en el present seran superades totes les metes proposades pels organitzadors d'aquesta tan atractiva i simpàtica activitat esportiva.

DE

LA

PLANA

El 13 de juny, el Centre Excursionista de Castelló organitzà un festival de la nostra cançó, al saló d'actes de l'Escola Pia. I el dissabte següent, dia 20, al vespre, el mateix Centre abrandava fogueres als cims muntanyencs que envolten la Plana. Perpetuava aixf, un any més, la tradició de la flama com a símbol de la vitalitat de la llengua.

Aquest curs hem muntat classes de català als Instituts de Castelló («Ribalta») i d'Onda; també al Centre Excursionista de Castelló. Els alumnes d'Onda col·laboraren en dos concursos literaris, un dels quals fou emès al programa «Nosaltres els valencians».

Ràdio Popular (la Plana) encetà a primeries d'any un nou programa, «Cançó», realitzat per Remigi Navarro. Alhora es consolida «Nosaltres els valencians», amb catorze mesos d'emissió; la seva darrera activitat rellevant la constitueix la campanya «Valencià a l'escola»: s'hi han adherit, fins ara, una vintena d'entitats, a més d'altres cinquanta signatures particulars.

UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU PRADA DE CONFLENT — Depart. Pirineus Orientals (França)— del 20 al 30 d'agost de 1970 H O R A R I S Dies 20, 21, 22, 24, 25, 26, 28 i 29: 8 h. 30 a 9 h. 30 | .. . , \ grau elemental 9 h. 30 a 10 h. 30 | L l e n g u a c a t a l a n a | grau mitjà 11 h. a 12 h. 30 / Cursos especialitzats

Dies 23, 27 i 30: Excursions

15 h.

a 17 h.

ÜSTt&SL

17 h.

a 19 h.

1.° 2.° 3.° 4.°

j

segons la secció escollida.

Conferències i debats de conjunt.

E S T R U C T U R A Secció Lletres catalanes Cursos intensius de llengua i literatura.

Secció Estudis Rossellonesos ...

Dialecte rossellonès, història, literatura i geografia.

Secció Ciències Socials Cursos sobre «Actituds i activitats socio-econòmiques en el món modern». Enquestes/equipos.

Secció Ciències Cursos de ciències físiques. Matemàtiques modernes.

I N S C R I P C I Ó

Nombre d'inscripcions limitat a 200. Pensió completa: 16 francs al dia. Sols seran considerades com a definitives les inscripcions que responguin a les condicions següents: a) anar acompanyades del cost de la matricula (40 francs) b) donant precisió del curs de català i de la secció escollits (grau elemental o mitjà, secció 1, 2, 3 o 4 ) c) que siguin efectuades per la durada global de la U. C LLISTA no exhaustiva DELS PROFESSORS Eduard ARTELLS - Professor de català - membre de la S. C. E. H. Jordi CARBONELL - Professor de literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Antoni CAYROL - (Jordi Pere Cerdà). Poeta.

Alfons CUCÓ - Professor d'Història a la Universitat de València.

Jordi ESTIVILL - Professor de Sociologia a la Universitat de Montpeller.

Salvador GINER - Professor de Sociologia a la Universitat de Reading - Anglaterra.

Roger GRAU - Professor d'Arqueologia.

Ferran PALAU MARTÍ - Professor de Matemàtiques a la Universitat de París.

Pere PONSICH - Art i Arqueologia - Conservador Departamental.

Alfred SAUVY - Demògraf. Economista-membre del Consell Econòmic i Social, que dirigirà els treballs de la SECCIÓ CIÈNCIES SOCIALS. Gerard VASSAILS - Professor de Física, Degà de la Facultat de Ciències de Tananarive, Madagascar, que dirigirà els treballs de la SECCIÓ CIÈNCIES. INSCRIVIU-VOS a: Jordi COSTA - 22 rue Greuze-66 Perpinyà - França

© faximil edicions digitals 2006

Š faximil edicions digitals 2006

En aquest número:

CARTES AL DIRECTOR

1

EDITORIAL-Sobre la unitat de la llengua literària

6

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS La llengua «materna»: procés a una ideologia, de Rafael LI. Ninyoles

7

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Els vençuts, de X. Benguerel Crítica de la tolerància pura, de R. P. Wolff, Barrington Moore, jr., i H. Marcuse Millorem el llenguatge, d'Enric Valor

11 17 23

TAULA DE NOVETATS-Notes bibliogràfiques sobre Snoopy - el gos unidimensional, de Ch. M. Schulz

24

Guia de la Catedral, de Mn. B. Argaya

25

Lluís Llach, ara i aquí, disc de Movieplay, per Lluís Llach.

25

DIÀLEG Entrevista amb el cantant Lluís Llach

27

TERRES I GENTS

Les comarques - L'Alt Camp (G. E. C.) Vides d'ahir i d'avui - Francesc Eiximenis

29 32

AMENITATS Calendari popular «Sony» - Agost i Setembre La vetlla de donya Xabela, de Pere Calders

35 37

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Convocatòries Veredictes

NOTICIARI Notícies diverses d'interés cultural

© faximil edicions digitals 2006

41 42

44