Gorg Revista Bibliogràfica. Número 11. Setembre 1970 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1 .a Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament ¡gual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a juí de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.& No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.» Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.»

No mentenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

PER LA DIFUSIÓ DE LA CULTURA Sr. Director: Com ja he escrit en aquesta secció en una altra avinentesa, crec que l'existència i el desenvolupament de la nostra cultura és cosa que s'ha de divulgar entre tots els fills del Pais V a l e n c i à i que GORG realitza d'una manera amena i constant. No fa molts dies he tingut la satisfacció de v e u r e en una biblioteca municipal d'un dels nostres meravellosos pobles, com la revista passava de mà en mà dels joves que hi assistien al saló de lectura i com la llegien i comentaven amb plena satisfacció. Això em va afermar en la convicció que és un deure dels bons valencians ajudar amb tots els nostres mitjans a la seua difusió. Per tant, tinc el gust

d'oferir, al meu càrrec, deu subscripcions a GORG destinades a les biblioteques municipals de les deu poblacions següents: Monòver, Novelda, Crevillent, El Pinós, Petrer, L'Alguenya, El Fondo dels Frares, El Fondo de les Neus, Oriola i Guardamar, totes de les nostres comarques meridionals, que fa poc, en algunes «Cartes al Director» escrites per fills d'aquelles terres, es queixaven d'un cert a b a n d o n a m e n t per part de la ciutat de València, quant al pla cultural. Pregant-li que publique aquesta comunicació per si pot servir d'estímul a altres valencians amants de la seua t e r r a , el saluda cordialment,

Vicent GAYA I SANZ València, 5 agost 1970 N. DE LA R. — Donem gràcies al senyor Gaya pel seu ajut i no dubtem que el seu gest serà estimat en tot el seu valor.

SOBRE EL N O M DEL PAÍS Sr. Director: Em plau d'enviar la rneua opinió respecte de la carta firmada pel senyor M. Domínguez Barberà, PREGUNTES A LA DISJUNTIVA ¿REGNE DE VALÈNCIA O PAÍS VALENCIA? Deixant de banda una «*ri« d'aspectes d'aquesta carta, totalment gratuïts, sobre l'elogi personal a l'obra del senyor Sanchis Guarner, per a suavitzar l'atac de què després serà objecte, passe al fons de la qüestió: el nom del nostre País. El senyor Martí Domínguez s'aferra a l'errada de principi que representa el títol de l'article polèmic en qüestió «Regne de València o País Valencià?», per a estancar-se en la discussió sobre la «disjuntiva». A aquestes altures, és clar que el nom de Regne de València és anacrònic i no té sentit si no és purament històric, car, si no m'equivoque, regne vol dir que és un territori en el que governa una monarquia del tipus que siga, i és obvi que no estem en eixe cas. Agafant l'aspecte històric, que és l'únic on es pot parlar de regne, és evident que pels esdeveniments d'èpoques passades, on s'acabà amb les monarquies del País, vull dir amb el seu autogovern, restà una província d'un estat superior, sense poder retornar «per in saecula saeculorum» a la forma de govern d'aleshores. Per tant, la «disjuntiva» es planteja en un altre nivell: restem província, o no? Si és no, crec que seria una barbaritat anar desempolsegant papers pels arxius a veure qui anirà bambant per aquí que siga parent del rei Pere el del Punyalet. I, per altra banda, buscar com a argument per al nom de regne, que si és bonic, sonor, etc., em sembla una falta total de serietat. Quant al problema del nom del País Valencià, i del de Catalunya, qualsevol persona avisada deu haver vist que patim de la falta d'un nom modern i viable que englobe les tres «províncies», i que com a comunitat cultural tenim el futur lligat al de la Catalunya «estricta», i qui vulga que entenga. I quant a les solucions que tindrà el País en el futur, com

es faran, qui les farà, que si Xest, que si Bunyol, que si Països, que si si, que si no..., etc., crac que estem molt lluny d'això, que tenim més feines immediates, i que el millor és no fer tantes preguntes que no es poden contestar en les condicions actuals i que solament aprofiten per a crear confusió «ara». Atentament, D.

Benicalap (València), 4 agost 1970.

OPINIONS I INICIATIVES Sr. Director: He llegit en el núm. 8 de la revista GORG, corresponent al mes d'abril, l'article de Lluís AIpera titulat «Consciència i normalització lingüística en el País Valencià». La lectura de l'esmentat article m'ha produït sorpresa per tractar-se d'un article on es vessen expressions solament desfavorables sobre fets i personatges valencians, escrits per Lluís Alpera, «nascut a València... doctor en Filosofia i Lletres i professor de Llengües i Literatures espanyola i catalana a la Universitat Washington de Saint Louis, Missouri, EUA». Segons el meu c r i t e r i , els fets bàsics del conflicte lingüístic valencià poden establir-se sobre dos vessants. El primer és que existeix una majoria de parla valenciana i el segon és la minoria que escriu i parla en valencià. Si la majoria sols parlant no escriu en la seua pròpia llengua no és solament un problema propi, ho és d'índole oficial en negar-se'ns escoles on s'ensenye el i en valencià, motiu del qual no és moment ara de més consideració. No se'ns podrà negar que la major aportació literària clàssica a la llengua vernacla dels valencians, balears i catalans, correspon al País Valencià; que els Ausias March, Martorell, Corel la, Jordi, Fenollar, etc., escrigueren sense tenir en compte «normalitzacions» de Pompeu Fabra; que la cultura base d'una llengua és donada precisament pels homes que la van saber emmotlar i ets quals

s'estudien i són consultats; que aquesta cultura base de la nostra llengua va quedar estroncada per motiu* polítics que arranquen de les Germanies... i és precisament sobre els pocs noms que van saber mantenir posteriorment el verb escrit de la nostra llengua, que pot estimar-se com a heroica la seua labor, ja que van saber mantenir la tradició d'una llengua escrita, els quals Lluís Alpera tracta amb desconsideració. Sobre els fets històrics, sobre la nostra tradició literària, poca importància té que el català siga l'origen de la nostra llengua; el ben cert és que tenim genis de la nostra terra que escrigueren com ningú i poca unió podrem aconseguir entre nosaltres tractant de rectificar una denominació mantinguda durant segles per propis i estranys... Si de veritat volem procedir a una labor constructiva, haurem de començar per recaptar una i una altra vegada, de forma exhaustiva, davant els organismes centrals l'ús i ensenyament de la nostra llengua vernacla; la creació d'un centre o institució, degudament representat, que servesca per a recollir i canalitzar totes quantes aspiracions siguen d'interés per al desenvolupament de la nostra cultura; la formació d'uns col·loquis que, de forma periòdica i continuada, agrupen totes aquelles persones que interesse, i on, dirigits per una representació destacada del món de les lletres, les ciències o les arts es debaten temes regionals de caràcter històric i formatiu que, alhora que servesquen per a una major comprensió entre els homes del nostre País Valencià, aprofiten, igualment, per a adoptar una política de cohesió de criteris. Aquest últim punt el considere, salvats els obstacles per a la seua formació, dels més importants, per tal com dits col·loquis podrien celebrar-se no sols en les ciutats, sinó també en els pobles, els resultats dels quals podrien oferir-nos els avantatges d'enquestes que servirien per a conèixer el pensament dels més allunyats racons de la nostra geografia valenciana i prendre les directrius més convenients.

Com els meus coneixements en valencià es limiten a la paraula parlada i no a l'escrita, cosa que lamente de veres, li tramet aquest escrit en la llengua que vaig aprendre a l'escola. Si la seua revista publica preferentment les cartes escrites en valencià, pregue la seua traducció i publicació.

Germà ROSALEN FORNÉS València, 23 maig 1970.

EN DEFENSA DE LA LLENGUA

no l'hauran estudiada i per tant els serà un poc enigmàtica i, ben segur, poc atraient. Per amor de Déu, o més ben dit, per amor de la nostra llengua: «parlem valencià, feu parlar valencià els vostres fills», cultiveu la bellesa de la llengua i feu sentir l'honor de coneixeria bé! I no sols dintre la vostra f a m i l i a , sinó també dintre el cercle de les vostres relacions. És un prec d'un valencià a tots els seus germans de la bella llengua valenciana. Moltes gràcies, i perdoneu la insistència.

Francesc VILLALBA I CEREZO

Sr. Director: Estic emocionat de veure l'entusiasme que neix de nou gràcies a eixa meravellosa revista GORG, que ha vingut, per fi, a omplir eix buit, eixa falta de conexió entre els qui parlem valencià i els nostres germans catalans, rossellonesos i balears. Observe amb enorme satisfacció que hi ha molts projectes en l'aire, i n f i n i t e s bones intencions i uns grans desitjós d'arribar a una expansió i desenvolupament de la nostra llengua. Formar urgentment professors de valencià pareix el més indicat, produir obres literàries, fomentar nous escriptors i editar llibres en quantitat en la nostra llengua és el més desitjable, però hi ha un punt que no s'hauria de descuidar perquè representa el f u t u r . Tot això mencionat fins ara es refereix als qui p a r l e m més o menys el valencià, però existeix un perill enorme, això em fa molta por: «Molts» matrimonis valencians parlen als seus fills en «castellà»! Està molt bé que c u l t i v e m un esdevenidor literari de la llengua, però què passarà si les futures generacions no la parlen?... Nosaltres sentim un gran amor al que ens ha ensenyat la nostra mare i ho parlem amb un sentiment profund, però els qui comencen a parlar en castellà en la seua vida, quina serà la seua emoció quan siguen grans llegint una llengua que, sí, la parlaren els seus pares, però que no la podran desxifrar ben bé i que no comprendran del tot? L'entendran més o menys,

Barcelona, 16 juliol 1970.

PER LA UNITAT Sr. Director: He llegit la carta d'en Jesús Pere i Millan, d'Oriola, i li dic: «Amic, el teu crit, com els de tots els valencians, són escoltats i tots van fent forat. Tot arribarà. València ha tingut, té i tindrà sempre homes que la defensaran; si no, què seríem avui?» Tenim dins de casa molts equivocats, amb idees molt tèrboles. Per sort per a València, hi ha molts valencians d'Alacant, Castelló i també de les comarques c e n t r a l s , que van veient cada dia més clar dins la foscor en què ens volen aguantar. Ara pregunte jo: L'any passat, un gran equip de futbol valencià d'Elx («Elche» en castellà) va disputar dignament la final de copa a Madrid. Per què la Federació Murciana va felicitar el club d'Elx com el primer equip de futbol de la Federació Murciana que va disputar una final? Per què no va poder ser la Federació Valenciana la que hagués t i n g u t l'honor de felicitar un equip valencià com és el d'Elx? Quantes coses ens passaran als valencians? Això a mi em pareix una cosa molt greu, perquè ara és els esports, després serà l'economia, després la cultura. Què serà aleshores del nostre País Valencià, destrossat, desfet, dividit? Ara han posat en circulació

el nom de Sureste. Què vol dir això? Quines maquinacions hi ha amagades darrere això? Totes aquestes preguntes meues i moltes més tenen una resposta fàcil que jo deixe als lectors de GORG: és una traïció al nostre País, a la seua cultura, a la nostra economia, el callar, el d e i x a r fer. Tenim l'obligació de denunciar-ho tot, demanar allò que volem, com això de la TVE que no ens donen cap programa en la nostra llengua com sí que fan amb els del Principat i les Balears. Són ja tantes coses que u ja no sap per on començar. Però per a això som uns quants de milions de valencians. També voldria dir ací que cada dia, a les quinze hores. Ràdio Barcelona dóna un programa per als valencians. Ja ho sabíeu? A poc a poc, tot ho anirem endre;ant; som un poble indestructible; si no, pregunteuho a la Història. Atentament,

Josep PUIG I BELTRAN Barcelona, 6 agost 1970.

SOBRE EL PROGRAMA «MARE NOSTRUM» Sr. Director: Li escric a propòsit del programa «Mare Nostrum» que Televisió Espanyola realitza en català, i ho faig a despit que es considere el tema massa tractat a la nostra revista, i és que jo crec que la situació actual, en què no es vol, per les causes que siguen, transmetre a les repetidores del País Valencià el programa en la nostra llengua, és injusta. I no ho dic pas per la seua qualitat, que en aquest moment és a banda, sinó pel simple fet que al Principat i les Illes el puguen veure i nosaltres no. Actualment crec que tots els mitjans de difusió del món intenten assolir el major nombre de seguidors que es puga, perquè em sembla que en el cas contrari no tindrien objecte els p r o g r a m e s ; aleshores potser nosaltres estem d a v a n t d'un cas insòlit i també únic en el món, ja que s'intenta i s'acon-

segueix una reducció d'espectadors. I per què aquesta situació? Aquí és on ens hem de preguntar, ja que, si de fet el programa existeix, vol dir que es continua fent el que significaven les paraules del favorit de Felip IV, el comte-duc d'Olivares, «que tenemos a los valencianos por más muelles». Aleshores nosaltres tenim la paraula. Crec que cal escriure a la Televisió o fer el que es puga per tal de remeiar l'actual situació. Fa poc, he estat a Barcelona i he pogut veure el programa, i, si he de dir la veritat, em va agradar, i és que jo me l'esperava de tipus folklòric, mig sardanístic mig excursionista, i res més lluny de la veritat: És realitzat seriosament i així em semblaren tres reportatges que vaig a comentar i que són els que més em cridaren l'atenció pel seu abast de normalització cultural. El primer és l'entrevista realitzada al cos de redacció de la revista infantil «Cavall Fort» i a través de la qual ens informaren dels temes preferits dels xiquets, del lèxic que s'ha d'emprar per a ells i d'altres coses interessants per al redreçament lingüístic de l'infant. També feren una entrevista al President de la Diputació de Barcelona, senyor Muller i d'Abadal, sobre un tema d'actualitat i molt suggestiu: l'ensenyança catalana. El senyor Muller, responent a les preguntes, ens digué tot el que ha fet la Diputació sobre l'ensenyament a través de cursets i subvencions a diverses entitats per tota la província, etc., i el que pensa fer, sobretot el propòsit de relacionar-se amb les quatre diputacions del Principat per tal que l'ensenyança en el nostre idioma siga una realitat. En tot moment donà unes respostes assenyades i força interessants. I com a acabament, uns deu minuts de correcció lingüística a través d'una conversació entre dues persones que van dient coses errades i es van corregint tot seguit, l'una a l'altra, d'una manera agradable i no gens erudita. A més a més, el programa té altres espais que el fan amé i instructiu; per això seria Interessant poder veure'l a una hora més adequada que no al

voltant de les sis de la vesprada, que em sembla la més intempestiva imaginable. Per tot açò, crec que el programa no deu ni pot continuar tancat; cal que s'òbriga a nosaltres i que s'ocupe dels nostres problemes i del que fem per a resoldre'ls, i em referesc tant a l'aspecte cultural com a l'econòmic I fins ací, «Mare Nostrum». Ara és l'hora de preguntar-se: ¿podrà arribar aquest «Mare Nostrum» als nostres televisors com en realitat ho fa a les nostres platges? Atentament, A. G. i N. València, 11 agost 1970.

DEMANA COL·LABORACIÓ Sr. Director: Us agrairia la publicació d'aquesta nota a la vostra revista. Des de fa dos anys estic preparant una Antologia de Poesia dels Sacerdots dels Països Catalans. Fins ara, només he rebut quatre col·laboracions del País Valencià. Són les següents: Vicent Sorribes i Gramatge, Ramon Martínez i Panadés, Josep Pla i Ferris, i Bernardí Rubert. L'Antologia és de sacerdots que viuen actualment. Si els lectors de GORG poden facilitar-me noves adreces, els restaria molt agraït. Poden adreçar-se a Josep Grau i Colell - Unterer Deutweg, 87 - 8400 WINTERTHUR (Suïssa). Gràcies per la vostra col·laboració.

Josep GRAU I COLELL. Winterthur (Suïssa), 8 juliol 1970.

PROPOSTA Sr. Director: Li pregue d'inserir la següent crida als lectors de GORG.

PROPOSTA IMPORTANT PER A LA NOSTRA LLENGUA Fa temps vaig escriure una carta al director de Ràdio Popular, València ciutat. En dita carta demane l'ús de la nostra llengua en els programes. Jo no sé si faria cas a la carta. De moment pense que una carta no fa res. Per això aprofite l'ocasió de donar-vos aquesta proposta, que és que, vosaltres, lectors de GORG, escriviu a les emissores de ràdio demanant-hi l'ús de la nostra llengua. Al País Valencià a penes hi ha emissores que facen programes en la nostra llengua. Pensem com seria de bo per al públic valencià-català-balear sentir la nostra llengua en la ràdio. Ja estem cansats de sentir castellà. Penseu si arribassen a les emissores valencianes moltíssimes cartes demanant l'ús del català. Jo crec que de rebre tantes cartes, al final «descastellanitzarien» quasi del tot la ràdio. La ràdio faria un gran paper en el retorn a la llengua materna. No us oblideu d'escriure-hi. Així la nostra llengua renaixerà. Repetisc: una carta no fa res, però moltes sí. Així, que mans a l'obra! Tots units: catalans, valencians, balears, demaneu l'ús de la nostra llengua. Gràcies. Espere, lectors de GORG, que no falleu, i així tindrem ràdio valenciana.

Ramon SANCHIS València, juliol 1970.

EL N O M DE LA LLENGUA Sr. Director: Em va estranyar molt, ara que ja semblaven superades les teories arrossegades durant tant de temps, sobre la diferència entre el català i el valencià, que tant havien dificultat la normalització de la llengua al nostre País, em va estranyar molt, dic, llegir a la vostra revista la carta del senyor R. R. i C. Al principi vaig pensar que es tractava d'un valencià, dels que no es resignen que el valencià no siga res més que el català; però en veure que no era així, i que

el dit senyor era de Barcelona, em va semblar impossible. Diu el senyor R. R. i C. a la seua carta: «Amb el mateix dret que els catalans varen rebutjar el nom de llengua llemosina, els valencians, els mallorquins i la gent de Menorca i d'Eivissa tindrien també el dret d'aplicar a llur parlar regional o comarcal, el nom geogràfic de llur territori respectiu». INAUDIT!! O siga, que és el mateix dret el que assisteix una l l e n g u a de posar-se un nom d i f e r e n t al d'una altra llengua, que el que assisteix una regió on es parla una determinada llengua per a canviar el nom de dita llengua per simples raons geogràfiques. Exemplificant: que té el mateix dret una llengua com el castellà a tenir un nom diferent al d'una altra com el francés, que una regió qualsevol on es parla castellà com l'Andalusia a posar-li un nom diferent: llengua a n d a l u s a , per simples raons geogràfiques. Diré al senyor R. R. i C , per si no ho sap, que el català i el llemosí són llengües diferents, i per tant tenen dret a anomenar-se de diferent manera; però el valencià, mallorquí, etc., no són més que dialectes del català: maneres diferents de parlar una M A T E I X A llengua, i per tant no tenen cap dret a anomenar d'altra manera la dita llengua. Més a v a n t ens diu que l'ideal és que la llengua sipa anomenada catalana-valenciana, perquè València fou en una determinada època la regió on més lluïa la nostra literatura. En primer lloc, em pareix una falta de respecte envers Mallorca (envers Ramon Llull i Anselm Turmeda entre altres) i no comprenc per què no figura el seu nom en aquest nou inventat pel senyor R. R. i C. Per altra part no crec que siga prou important que en un cert temps la «literatura catalana» haja estat més important a València que a Catalunya per a canviar-li el nom pel de «Catalana-Valenciana». A més, crec que això seria el primer pas per a després esborrar la simple ratlleta que uneix català amb valencià i afirmar que es tracta de dues l l e n g ü e s diferents. Ningú no nega que a l'Ar-

gentina hi ha una florent literatura en l l e n g u a castellana, pero no intenten canviar el nom de dita llengua pel de «castellà-argenti». L'únic que s'aconseguiria amb açò és que també voldrien els mallorquins, rossellonencs i inclosos els de l ' A l g u e r , que els seus noms s'afegissen als de català-valencià. A la fi, per compte del nom d'una llengua semblaria una presa de pèl. El que fa falta no és això, sinó que s'amplie el nom de català, que no s'hi entenga només el dialecte que es parla a la Catalunya Oriental, sinó que hi capien també totes les particularitats de tots els altres dialectes catalans. Resumint: el que fa falta és descentralitzar el mot de «català» per tal que capien dins la seua significació tots els qui el parlen. Atentament,

Carles MULET I GRIMALT Gata de Gorgos, 20 juliol 1970.

DEFENSA DE L'ALBUFERA Sr. Director: Em referiré a un tema d'actualitat un poc soterrada, puix que n'hi ha unes informacions i uns articles, però hom no els dóna relleu, sinó que es publiquen quasi d'amagat, com si una timidesa enorme refrenas un c o m e n t a r i ampli i extens com la qüestió no sols demana sinó que exigeix. Tal vegada vostè ho ha endevinat: em referesc a l'Albufera de València. És admirable l'interés dels homes de ciència, com per exemple el Dr. Rodríguez de la Fuente, que s'ha fet a trossos per resoldre un problema que, donades les característiques d'aquest llac, incumbeix a tothom. En alguns articles, sense anar més lluny, el diumenge dia 5 de juliol, al diari «Levante» i en la secció «Tertulia de casadas», la p e r i o d i s t a Maria de Algar, feia una crida a les dones a fi que hi col·laboràssem i aconseguírem el triomf. Però em sembla que el problema no està ben enfocat de cara al poble, perquè no en sabem res; és a dir: Qui té dret sobre l'Albufera? És patrimoni dels va-

lencians? Em p a r e i x —no ho sé de cert— que un rei el va cedir totalment a València amb dret al Palmar per a aprofitament de la pesca, però no fins al punt que es puga vendre parcialment o total, siga qualsevulga el fi a què fos destinat. No estem massa sobrancers de paisatges i l'Albufera és una meravella, no sols per als ulls, sinó per existir-hi aqueixes espècies zoològiques quasi extingides en tot el món i que troben la seua llar en el nostre llac. Si és nostra, cal que la defensem, però no sols de paraula, sinó amb el cervell i el braó que hi hauríem de posar des del més important al més modest valencià. Ara bé: la pregunta real és: Contra qui l'hem de defensar? Qui o quines persones o quines societats atempten contra la seua integritat? Sobre el dret respecte de l'Albufera rau la qüestió. I una vegada sabut açò, llavors lluitar i defensar-la amb totes les forces. Però si només veus en la televisió i lliges algun article on et diuen poc més o menys: «Valenciano, defiende ese pequeño paraíso que Dios ha puesto en tu tierra...» jo pense i súpose que els altres també... Qui atempta contra l'Albufera? Contra qui cal defensar-la? Si algú ens ho pogués dir, crec que ningú, absolutament ningú, no deixaríem de fer el que fos necessari per tal que no la fessen desaparèixer, com veig amb tristor que, a poc a poc, s'està duent a cap aquesta missió destructora. Molt agraït a la seua atenció, el saluda cordialment,

R. ALCAYDE València, 13 juliol 1970.

DIVISIONS COMARCALS Sr. Director: Els estic agraït per la tramesa de franc de l'utilíssim «Nomenclàtor geogràfic del País Valencià». És una obra que cal divulgar tant com sigui possible, per tal que la gent s'acostumin a usar sistemàticament la nostra divisió comarcal i, sobretot, les formes genuïnes dels topònims nostrats, tan maltractats fins ara. Hi ha, però, certes

discrepàncies, ben lamentables, amb les divisions que està establint la Gran Enciclopèdia C a t a l a n a , i personalment em trobo en una situació d'indecisió ja que ignoro qui és, ara, qui té més autoritat. La GEC ha «institucionalitzat» una «Regió de Xàtiva», que no coincideix pas —ni en el nom, ni en l'extensió— amb l'anomenada «Regió d'Alcoi-Gandia» del Nomenclàtor. A més a més, dins la zona de llengua castellana hi ha una altra diferència de criteris, però deixem-ho. Convindria molt que aquesta qüestió fos aclarida públicament, per exemple a través de GORG; si no, ens arrisquem a crear un confusionisme que no ens beneficiarà gens ni mica. Si més no, jo, com a lector, els ho demano. Els saluda, ben cordialment,

Carles MILLAN I BADALS Barcelona, 19 juliol 1970.

FIDELITAT A LA TRADICIÓ Sr. Director: Estic molt content que allò que esperava en dirigir-li la meua p r i m e r a l l e t r a , s'haja aconseguit. El meu agraïment per l'adhesió d'en Joan Francesc Pérez Saval, i espere que a cada poble del País Valencià hi haja més d'una persona com ell que es preocupe pel nom correcte i natural del seu poble. Com molt bé diu aquest senyor, fins fa uns quants anys es conservaven íntegres moltes coses que a poc a poc desapareixen. Entre aquestes hi ha els topònims en el camp i les viles. Per exemple, podríem preguntar d'a on ha e i x i t l'incomprensible «Plantío» que porta una zona que s'està urbanitzant prop de Paterna. ¿És que la incultura d'algú o la seua «coentor» fa que no es conega ja cap topònim exacte per a aquest lloc? Doncs suposant que no es puga dir «Vallesa de Mandor» per ésser molt més ampla aquesta que no pas dita zona en urbanització, ¿no hi ha milers de noms en el nostre idioma, que hàgem d'emprar-ne un tan dis-

tant del nostre e s p e r i t com «Plantío», menyspreant els de la nostra llengua? Allí hi ha, tanmateix, alguns xalets on els propietaris, demostrant el seu amor a la terra i el seu bon sentit de la realitat, han posat noms tan a d e q u a t s com «El Tossalet» o «La Liorna», etc. Jo crec que la t o p o n í m i a s'ha de defensar a capa i espasa, per tal que no hi haja dia que algú, per qüestions d'imposar modes, vulga tornar a dir «San Felipe» a Xàtiva... També, ja que hi som, voldria preguntar d'a on ha eixit aqueixa moda de fer patró dels llauradors Sant Isidre, sent com és que d'ençà de la Reconquesta ho han estat els anomenats «Santets de la Pedra» —Abdó i Senén. Igual ocorre amb Sant Donis, patró dels enamorats en el País Valencià, de tanta tradició amb la seua «mocadorà», substituït en part ja per «San Valentín», que mai no ha tingut tal tradició al nostre país. Per aquest camí de deixadesa dels valencians fins en els sants, dins de poc celebrarem festa major al cap i casal del Regne a «La Virgen de la Paloma» i deixarem de costat la Mare de Déu dels Desemparats. Per mitjà d'aquesta carta, vull dir també a l'estimat senyor Miquel Raga que, al Principat i les Illes, tenen tant d'amor a les tradicions que no se'n perd cap. Ací, començant pel desamor als monuments i la història i acabant pel menyspreu d'alguns a la llengua que ens han llegat els nostres majors, ho tenim tot. És cert que fóra una cosa un tant irrisòria que açò semblas un mapa turístic i que l'ideal és el de vostè, encara que el ple retorn d'un poble a la seua parla i tradicions no es fa en un dia tan sols. Així és que si podem arribar al que vostè vol, jo sóc el primer a botar de goig i a ajudar a col·locar els noms del país en la nostra llengua. Per últim, crec que no cal només parlar-ne sinó també dur-ho a terme, i per tant propose ajudar econòmicament els ajuntaments amb petites aportacions voluntàries, segons les possibilitats econòmiques de cadascú, per a portar a fi aquesta tasca, i l'arre-

plega de firmes de totes les entitats i ajuntaments del País Valencià per tal de demanar-ne la necessària autorització, per bé de la cultura, de les nostres tradicions i dels topònims en perill. D'antuvi done les gràcies.

Joan de FETGENDUR València, 10 agost 1970. RADIO, TV, LLIBRES Sr. Director: M o l t e s vegades he estat temptat d'escriure-vos; ho he deixat, sempre excusant-me per falta de temps, per a penedirme, en rebre el següent número de la revista, de no haver-ho pas fet. Avui la carta d'un jovenet de setze anys, publicada al núm. 9 de GORG, m'ha fet espolsar la perea i, tot aviat, escriure. En primer lloc: m'adherixc cordialment al que demana el jove R. S. M. sobre els programes de ràdio en llengua catalana (sí, catalana, senyor Casted Tàrrega, com vostè molt bé diu) a les emissores valencianes. A més a més, crec que es devia pregar als directors de tots els diaris i publicacions periòdiques de V a l è n c i a , que tinguessen seccions fixes en llengua vernacla. ítem més: estes mateixes entitats valencianes i valencianistes, a qui R. S. M. prega que col·laboren en la ràdio, devien, unides enèrgicament, demanar a TVE l'extensió dels programes catalans a tot el País Valencià. Tot açò, unit a una major difusió del llibre i revistes infantils en la nostra llengua, faria que el p r o b l e m a que apunta Josep Guzman al mateix núm. 9 de GORG (papà «pedagógico» i mamà coenta) anàs a poc a poc morint en veure tots dignament tractada la nostra llengua en tots els mitjans de difusió. Molt agraït a la vostra atenció. Cordialment,

F. M. ALAMAN

MAS

València, 14 agost 1970.

EDITORIAL Què vol dir promoure culturalment el poble? Avui tothom vol tenir clara la necessitat, cada volta més palesa, de promoure la cultura popular; avui tothom es mostra conforme i decidit a trencar les barreres que durant anys i anys han estat separant el poble de la cultura; avui, seguint els corrents en moda social, les classes tradicionalment cultes —l'élite— estan més dispostes que mai a «descendir» humilment al terreny del poble per assabentar-lo de les delicadeses que reporta l'entrada dins el domini de les distintes manifestacions culturals. ¿Per què —es pregunten— el poble no ha de gaudir també llegint Salvador Espriu o Ausias March, contemplant el Moisés de Miquel Àngel o escoltant Debussy? Senzillament, del que es tracta és ni més ni menys que d'aconseguir que l'home del carrer d'avui —oficinista, menestral, obrer de la construcció o llaurador, tant s'hi val— compartesca amb les persones «cultes» aquells plaers refinats propis d'esperits selectes, que des de sempre havien estat privilegi exclusiu de certes esferes socials. Aquesta lluita benmereixent i s e n t i d a , en realitat fa ja uns quants anys que fou encetada, però, dissortadament, pel que fa al País Valencià encara no podem veure'n recollits els fruits. Sembla com si certs esperits malignes haguessen fet acte de presència pels camps de lluita, i s'haguessen dedicat a fer malbé els resultats de tants de recursos posats en joc. El poble, per la seua manca d'adequada preparació, roman alié a tota aquesta maniobra i es manté lligat encara a les seues particulars valoracions dels fets estètics, que li foren inculcades en determinades circumstàncies històriques. Un exemple potser ens ajudarà a ser més explícits: Són molts els esforços i els mitjans emprats des de fora per aconseguir que la nostra gent s'acoste als teatres, on se li ofereixen representacions «serioses», per dir-ho d'alguna manera. Doncs bé: la gent del nostre País ha estat

rebent, durant un cert temps, molta publicitat de campanyes de teatre, s'han utilitzat infinitat de mitjans per tal que sabés valorar les dimensions intel·lectuals i estètiques dels espectacles teatrals representats, s'han portat fins i tot companyies de fora de la nostra àrea lingüística a moltes de les nostres viles i pobles... Tot perquè, al capdavall, la nostra gent continué omplint l'Alkàzar 0 el Russafa, o acudesca massivament a veure representar els «joguets» o «sainets», única cosa que se li sol oferir del nostre teatre en vernacle. Què vol dir això? Al nostre parer, senzillament, que la cultura popular, allò que veritablement cal entendre com a cultura popular, es troba molt allunyada dels plantejaments que regeixen i orienten aquest teatre «seriós». Qualsevol intent en aquest sentit, si vol ésser eficaç 1 no simplement enlluernador i alienador, cal que tinga en compte les realitats vivencials —lingüístiques, culturals— i problemàtiques —polítiques, socio-econòmiques— que té avui el nostre poble. Tota empresa de promoció ¡ autentificado cultural que no partesca d'aquesta base, porta camí de quedar-se en el no-res, o en una consumició més sense arrel ni significació, de les moltes que en fa fer avui la publicitat. Al País Valencià, doncs, caldria que estigués tot açò present en les tasques culturitzadores que porten entre mans algunes institucions. Treballar veritablement per al poble, i comprometre's en el seu desvetlament cultural, suposa, com a mínim, conéixer-lo a fons, estimar-lo tal com és i ajudar-lo a prendre consciència de la seua situació en general, inclosa en aquesta —tanmateix— la valoració dels fets estètics. Sols a partir d'aquest supòsit, cap esperar una utilitat d'aquesta benintencionada preocupació de certs grups socials. De tot el que siga mantenir-se en la línia seguida fins ara, fàcil és d'endevinarne els resultats. Només s'ha d'obrir els ulls per comprovar-ho.

d'un

temps, d'un

país

Complexos i prejudicis No sé que s'haja fet fins ara cap estudi de les qualitats o imatges que els catalans no barcelonins acostumen a adscriure, de forma més o menys prejudiciosa, als nostres conveïns de Barcelona. Però l'estudi d'aqueixes imatges o estereotips aportaria, sens dubte, fresques evidències sobre un fet de les conseqüències del qual només parcialment som conscients. Em referesc als nostres desequilibris interregionals: a les pressions existents entre el fer de lance barceloní i el seu transfons endarrerit de la resta de la societat catalana. Aquesta seria, des del punt de vista psicològic, una aproximació adequada a l'examen de les tensions creades dins la societat valenciana. Val a dir que l'observació del prejudici antibarceloní en les formes en què es desenvolupa dins el seu contorn més pròxim —el Principat—, també il·luminaria molts punts innecessàriament confusos del cas valencià.

El recurs a la xenofòbia

Deuen haver-hi, en efecte, molt bones raons perquè aqueixa proelivitat tan peculiar a sentir-nos «únics» i «incomparables» haja pogut comptar amb una popularitat tan esplèndida. Nogensmenys, la dificultat està en què, en la pràctica, aquesta singular pretensió ha de basar-se amb freqüència en determinades realitats que també podrien adoptar connotacions ben distintes.

D'UN TEMPS, D'UN PAlS COMPLEXOS I PREJUDICIS

El problema s'ha volgut plantejar en el terreny de l'«Ésser». Ens demanem si els catalanòfons del país «som» o «no som» catalans; després venen les «qüestions de noms» i tota mena d'argumentacions en pro o en contra de la nostra catalanitat. Contrasta i sorprèn la poca atenció que s'ha dedicat, en canvi, al prejudici o a la ideologia que es projecta sobre els punts debatuts. Hom ha dit que l'interés per les «essències col·lectives», pel mode d'ésser ètnic —real o imaginari— sol sorgir d'algun sentiment d'inferioritat. És difícil de subscriure totalment aquesta hipòtesi. Però, en canvi, sembla i n d i s c u t i b l e que una recrudescencia dels estereotips col·lectius resulta tant més convenient com la quantitat de prejudicis compartits disminueix. Un fort desequilibri social tendeix a compensarse a través de mites psicològics. Amb dissortada freqüència, el que se'ns diu és això: «Som víctimes d'una conspiració exterior; la organitzen els dimonis. La nostra posició és insegura i el perill imminent». I és així com, al temps que s'instal·la una campana pneumàtica sobre les pròpies essències, es projecta el prejudici contra l'exterior: la xenofòbia, l'aïllament i el temor al forani són part inconfusible del sistema.

«Som els millors»

I com a ingredient inseparable, la idealització compensatòria, l'objectiu obvi i primordial de la qual sembla consistir a elevar «allò nostre» en tais termes que la correlativa degradació «d'allò vostre» serà una implicació inevitable. Hom diu, també, que els daltabaixos públics, com els privats, solen conduir a l'autoanàlisi; però amb. igual o amb major freqüència ens condueixen a una compensació fictícia, a la megalomania o a un cert sentiment compensat de la pròpia superioritat. Res d'això últim no és recomanable. I és dur — i tampoc no és recomanable— d'acceptar que davant un complex d'inferioritat no existesca un altre remei que adoptar l'extrem oposat i proclamar les pròpies excel·lències fora mesura. Perquè, al cap i a la f i , això no és sinó una forma de postular l'irracionalisme, i l'irracionalisme ens aboca inevitablement en un carreró sense eixida. L'estratègia del 98 o l'orgull de la pobresa

L'estereotipia peninsular deu molt, en efecte, a la pèrdua de Cuba i de Filipines. Després de la liquidació de les darreres colònies sorgeix la ¡dea de la hispanitat, la literatura sobre la raça i, a la presidència, la generació del 98. En endavant, els moviments ideològics del centre ballaran en la corda fluixa dels sentiments d'inferioritat i les seues

D'UN TEMPS,

D'UN

PAÍS

COMPLEXOS I PREJUDICIS

compensacions literàries. J. Costa traçaria la seua descripció d'un «complex hispànic», i no és tampoc gens casual que fos precisament José Ortega qui s'ocupàs d'escriure una Topografía de la soberbia hispánica. Val a dir que els homes del 98 eren més propensos a la mitomania que no pas a l'anàlisi rigorosa: la metafísica coronava, per tant, llur opció política. I llur opció política es basava, dissortadament, en l'orgull de la pobresa i en el menyspreu de la tècnica. ¿Caldrà recordar ara la significació de tants al·legats de La Rebelión de las masas? No sembla sinó que, en el fons, la maniobra es reduia a «fer de la necessitat virtut», i així els intel·lectuals del 98 pogueren veure's temptats de reprovar virtuts que, almenys de moment, no es podien igualar. Un autor tan poc sospitós com Oliver Brachfeld comenta que «A Espanya, el violent sentiment d'inferioritat nacional era tan manifest durant l'era liberal, que amb prou feines cal insistir-hi». Des d'aquestes consideracions podem apreciar el paper que la méfiance anticatalane ha tingut en la història moderna peninsular. Pierre Vilar, C. Rama, Entralgo, i d'altres autors, han curat d'explicar aquest fet. Seria fins i tot trivial de voler subratllar nosaltres que el castellanisme exacerbat de la generació del 98 fou una resposta a la situació de la Barcelona industrial i moderna, i que aquell castissisme provincià i xenòfob amagava i compensava un viu sentiment d'inferioritat (Brachfeld). La qüestió que ens proposem ací no és gaire distinta, i podem concretar-la en aquestes preguntes: ¿fins a quin punt la nostra pròpia comunitat està realment «immunitzada» contra aqueix mecanisme compensatori que ens fa víctimes del prejudici? ¿Quin és el significat funcional del prejudici antibarceloní dins les terres catalanes? I més concretament: ¿quin és el seu significat al País Valencià?

L'«efecte exemplar» Ja ho insinuàvem: cal no perdre de vista que la qüestió que ens interessa no es planteja entre el Principat i València, sinó entre Barcelona i la resta de la nostra comunitat lingüística. Ací només em referiré a algun dels dispositius psicològics que, concretament a València, fonamenten l'espectre d'«el perill català». No tracte d'escamotejar, evidentment, dades com la geografia, l'economia en la seua diferent evolució, les institucions i les classes socials. Però el meu propòsit actual és prou més modest. D'entrada serà bo de recordar que Barcelona ha arribat a representar, de fet, els progressos culturals moderns dins l'àrea cultural en què ens movem. El seu impacte sobre la zona menys avançada consistiria en el que avui es diu «efecte exemplar» {= demonstration effect) en els terrenys més diversos. Era això, el que per a uns significava un repte, un estímul, una promesa i era,

D'UN TEMPS, D'UN P A Í S COMPLEXOS I PREJUDICIS

per a uns altres, un «perill», una amenaça. El fet és que l'exemple barceloní impugnava l'statu quo de la zona enderrerida. I és massa obvi que aquells qui tinguéssen bones raons per a témer el canvi s'esforçarien a fomentar el prejudici. En definitiva, fóra més «econòmic» de rebutjar aquelles novetats pertorbadores i tancar la jurisdicció corresponent amb clau, passador i cadenat, que no d'adoptar-les amb prodigalitat suïcida. La tensió consegüent hauria d'expressar-se en antinòmies que no feien sinó encobrir una realitat odiosa. I no és pas la menys significativa l'establerta entre «català» (llengua normalitzada i moderna) i «valencià» (parla popular i vernacla). Antinòmies que es resumirien en: progrés uersus estagnació. Així doncs, la méfiance anticatalane, amb les seues implicacions interclassistes i amb la seua seqüela localista, esdevindria un simple reflex defensiu, una «màscara per al privilegi». El prejudici era, així, difós per aquells qui en podien extraure algun benefici. I, hàbilment explotat, podia impedir una anàlisi racional, postergant una solució realista del conflicte central. I cal avisar que aqueix «conflicte central» no era essencialment «extern», sinó tot al contrari. L'exemple barceloní no feia sinó dramatitzar els nostres propis mals domèstics: caldria assenyalar els defectes de l'estructura econòmica; el precari aïllacionisme creat, de cara a Barcelona, pels interessos dominants (amb la contrapartida inevitable); les tensions socioculturals, etc.

Sentiment de privació Tampoc no deixa d'ésser significativa l'actitud dels nostres estrats mitjans. Una mica de reflexió ens faria veure en quina mesura el procés psicològic que impulsa el prejudici anticatalà està correlacionat amb l'autoodi dels valencians. L'hostilitat preconcebuda vers «allò català» no és, a certs nivells de la societat valenciana, sinó un reflex del sentiment d'inferioritat que molts individus experimenten per posseir els trets —idioma, cultura— que menyspreen en el propi grup. Les actituds prejudicioses respecte a «Catalunya» tenen ací un caràcter projectiu que podríem assenyalar com una «autoreferència inconscient» a la pròpia situació. J. Fuster va fer alguns suggeriments en aquesta qüestió, des d'un altre angle. «Una (...) projecció del ressentiment provincià dels valencians recau sobre els altres "pobles" provincians. És un ressentiment que podem observar ben net en aquells paisans nostres que manifesten alguna fòbia contra el Principat i els seus homes. La veritat és —diu un poc perplexe— que resulta una mica penós de definir, i no hi ha dubte que també oculta un complex d'inferioritat.» I més endavant explica: «En el fons no és sinó una enveja palmaria de comprovar que

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS COMPLEXOS I PREJUDICIS

algú escapa a la nostra sort —a la nostra dissort—: enveja que mai no s'adreça als castellans, els quals, per antonomàsia, són ciutadans de primera.» Aquesta superioritat dels castellans com a «ciutadans de primera» es troba com «prevista», potser acceptada. La constatació és certa. En canvi, la «realitat de Catalunya» ens sembla fraudulenta. La comparació amb Catalunya ( = Barcelona) ens produeix un sentiment de minusvàlua, aguditza el nostre sentiment de privació relativa. Hume va assenyalar que l'enveja només sorgeix quan la distància entre els altres, més afortunats, i nosaltres és, en tot cas, prou petita perquè ens hi puguem raonablement comparar. També podríem aplicar a aquest fenomen la «llei de les petites diferències» enginyada pel fundador de la psicoanàlisi. O adduir aquell vers de Maragall: També jo he tingut enveja i mala bava per corrompre la glòria dels demés; all! on he cregut que no arribava, no he volgut que cap altre hi arribés.

La qüestió, reduïda als seus termes més simples, podria formular-se així: hom pot adscriure determinades característiques a un grup i odiarlo per aquesta raó, degut que està en conflicte ell mateix a propòsit d'aquelles qualitats. És aleshores que el prejudici acompleix una funció psicosocialment definida, un propòsit d'autogratificació.

Els tòpics del prejudici

Hom acusarà els «catalans» d'ésser orgullosos, egoistes, interessats, individualistes, exclusivistes i «molt seus». Però si bé ens hi fixem, veurem que es tracta de l'enunciat negatiu d'una sèrie de qualitats pressumptes que, aplicades en un altre context, tindrien un valor positiu. I així: «ambició» (esperit d'empresa, iniciativa); «exclusivisme» (cohesió de grup, lleialtat comunitària); «molt seus» (consciència cívica), etc. Simplement: la méfiance anticata la ne pot ésser una racionalització consoladora i compensatòria de la pròpia situació. En efecte: no costa gaire adonar-se que es tracta d'una projecció quan hom considera la freqüència amb què els valencians es planyen de manca d'ambició o d'iniciativa, d'esperit col·lectiu, d'interés cívic, de cohesió cultural. La imputació que, per exemple, els «catalans» estimen excessivament o exagerada llur llengua sol ésser molt corrent entre els valencians castellanitzats que semblen justificar, així, llurs propis prejudicis lingüístics. Arribem, doncs, a la paradoxa que els valencians reproven llur propi grup per mancar d'aquelles qualitats perverses que imputen als «catalans». Dit d'una altra manera: adscrivim determinades qualitats —reals o imaginàries— als catalans i «sembla» que els menystenim

D'UN TEMPS D'UN PAÍS COMPLEXOS I PREJUDICIS

per aquesta raó. Però el fet és que nosaltres ens trobem incòmodes a propòsit d'aqueixes mateixes qualitats. Assagem una llista de tòpics vulgars i ben coneguts sobre els homes del Principat i una altra de tòpics, igualment vulgars i ben coneguts sobre l'estat de coses domèstic; la llista és selectiva i purament exemplar: TÒPICS Catalans «interessats» «gasivers» «exclusivistes» «ambiciosos» «industriosos». Etc.

Valencians «meninfotistes» «pròdigs» (Cfr. falles) «mancats d'esperit cívic» «no tenim esperit d'empresa» «propensos al "pensat i fet"». Etc.

Si volíem expressar-ho en forma més impressionant, diríem: «allò català» manifesta les pròpies infraccions del «superego» ( = consciència), en tant que «allò valencià» reflexa els impulsos de l'«id». Però deixem-ho com estava. L'únic que volíem subratllar és que l'exemple barceloní exerceix, de manera més o menys intensa però constant, un impacte irritant sobre determinades consciències.

Autoodi i projecció Hem tractat de mostrar que la méfiance anticatalane és, ben sovint, l'índex exacte de la frustració i l'autoodi que caracteritzen determinats sectors del país. En bona part, aqueix prejudici funciona com un mecanisme de defensa contra les autorecriminacions, com un mitjà d'augmentar l'autoestima amenaçada. Però insistim que, en tot cas, l'actitud dels castellanitzats de València de cara al Principat és essencialment bivalent: l'atracció i el refús són complementaris. La fòbia anticatalana els proporciona, fins a un cert punt, una mena de vàlvula d'escapament a les aspiracions frustrades i els ofereix una fàcil descàrrega del conflicte real que no volen admetre i que —precisament per aquesta raó— projecten cap enfora. Aquest conflicte deu ésser comprès examinant la peculiar situació que ocupen els estrats mitjans —com a «terra de ningú» o escenari de pressions contraposades— dins ei conjunt de la nostra societat. Rafael Lluís NINYOLES

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

comentaris I FRAGMENTS Aportacions a la història del moviment obrer de Friedrich Engels Col·lecció LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona 1968. 270 pàgines. Preu: 195 ptes. L'investigador W. O. Henderson, el 1967, va publicar a Anglaterra un llibre sota el títol ENGELS: SELECTED WRITINGS. Es tractava d'una curosa selecció antològica d'escrits d'Engels que comprèn els millors deguts a la seua ma des de 1844 a 1895. En la introducció, del mateix Henderson, llegim: «Avui, només els especialistes de la literatura marxiana tindrien paciència de llegir les obres completes d'Engels. Alguns dels seus escrits eren de caràcter efímer —articles escrits de pressa per a procurar alguns diners a Marx. D'altres eren de caràcter polèmic i tractaven de baralles fa temps oblidades entre els primers socialistes, singularment inclinats a la disputa. En canvi, alguns dels assaigs d'Engels sobre temes militars —com el viu relat de la insurrecció de Baden de 1849— sempre interessaran els historiadors. I les seves obres històriques, com l'assaig sobre la Guerra dels Pagesos a Alemanya, tenen un interés especial com a primers exemples de l'enfocament marxista de l'estudi de la història. Dues de les obres d'Engels han suportat la prova del temps. Més d'un segle després d'haver estat escrita, la seva obra juvenil DIE LAGE DER ARBEINTENDEN KLASSE IN ENGLAND ( 1 ) encara ocupa sòlidament un lloc entre els clàssics socialistes. I el seu ANTI-DÜHRING ( 2 ) és encara una de les exposicions més clares de la filosofia i l'economia marxianes. »L'obra DIE LAGE DER ARBEINTENDEN KLASSE IN ENGLAND era un pasquí polític de molta força. La vivor del llenguatge amb què hi són denunciats els mals socials donà al llibre un lloc en la literatura alemanya, comparable

COMENTARIS I FRAGMENTS APORTACIONS A LA HISTÒRIA al del pamflet de Thomas Carlyle sobre el cartisme, a Anglaterra. La denuncia dels mals socials de la societat industrial a mitjan segle XIX per part d'Engels era molt més efectiva que la de qualsevol altre escriptor alemany anterior. A més, Engels va anar directament al cor mateix de molts problemes econòmics i socials que els seus contemporanis tractaven superficialment. Mentre els economistes ortodoxos discutien els problemes de la renda, dels preus, i de l'ús racional dels recursos escassos, Engels dirigí l'atenció del públic cap al problema fonamental del desenvolupament econòmic. Va ésser un dels primers economistes que analitzà el cicle econòmic i que oferí una explicació del fenomen. Va comprendre la significació del desenrotllament de les grans empreses a costa de les petites. Marx analitzà més a fons aquests temes uns anys més tard, però veure'n l'existència i analitzar-los l'any 1845 era ja una important demostració d'aptitud. A més el capítol d'Engels sobre les grans ciutats tocava problemes de planificació urbana des d'un angle molt avançat per a l'època. Engels va copsar la veritable significació dels factors que transformaven la societat industrial de la seva època i per això el seu llibre encara es pot llegir, quan tants dels seus contemporanis han caigut en l'oblit. »L'ANTI-DÜHRING va ésser escrit a petició de Marx. Engels es queixava a Marx: "Tu pots estar ben calent al llit i estudiar la renda de la terra en general i la situació agrària de Rússia en particular, sense res que et destorbi, i jo, en canvi, haig de seure en una cadira dura, beure vi fred, interrompre tots els meus treballs i dedicar-me a caçar la cabellera de l'avorrit Dühring". L'obra va ésser iniciada com un atac contra la "fàtua pseudo-ciència" de Dühring, però es convertí en un brillant resum de les teories filosòfiques i econòmiques de Marx. L'obra d'aquest, DAS KAPITAL, era per a especialistes. Els obrers no podien llegir-la, i per això llur coneixement del marxisme era de segona mà. L'ANTI-DÜHRING va posar per primera vegada a l'abast del públic, amb una prosa senzilla que tothom podia seguir i entendre, l'essencial de les doctrines que Marx i Engels havien elaborat penosament en el curs dels anys.» * • • El professor de Dret Polític J. Solé-Tura, ha traduït a Barcelona, per a Edicions 62, aquest magnífic recull degut a la pacient labor de selecció i valoració feta per W. O. Henderson. El llibre que avui comentem per als nostres lectors, conté tres parts: la primera, porta els treballs que poden aplegar-se sota el títol ENGELS I ELS OBRERS ANGLESOS; la segona, els referents a ENGELS I ELS OBRERS ALEMANYS; la tercera, aplega els que féu com a agut historiador, i entre altres, tots interessants sobre les lluites de classe a Alemanya, Àustria i França, presenta un estudi d'una gran profunditat sobre la figura de Luter, sobretot en la seua projecció sociològica, força original. Encara que ple de modèstia una vegada declarà: «Marx era un geni. La resta érem, en el millor dels casos, homes de talent», en tots els seus escrits, d'una extraordinària claredat, trobem el veritable home de ciència i, sobretot, l'home d'una objectivitat a tota prova, com ho palesa el següent fragment que reproduïm, capítol V de la I part, apartat F), titulat

LES CLASSES SOCIALS NECESSÀRIES I LES SUPÈRFLUES

Sovint s'ha plantejat la qüestió de fins una classe mitjana capitalista, una boura quin punt les diferents classes de la so- geoisie com l'anomenen els francesos, una cietat són útils o fins i tot necessàries. La classe que va lluitar contra l'aristocràcia resposta ha estat, naturalment, distinta per territorial, en va enderrocar el poder polític a cadascuna de les èpoques històriques con- i es va convertir, al seu torn, en la classe siderades. Hi va haver, indubtablement, una econòmicament i políticament predominant. època en què l'aristocràcia territorial era un Però des que existeixen les classes, cap soelement inevitable i necessari de la socie- cietat no s'ha pogut estar d'una classe tretat. D'això fa, però, molt temps. Hi va balladora. El nom, la posició social d'aqueshaver després una època en què va sorgir, ta classe han canviat; el serf va reemplaçar

COMENTARIS I FRAGMENTS APORTACIONS A LA HISTORIA

amb una necessitat igualment inevitable, La funció econòmica de la classe mitjal'esclau i aquest va ésser reemplaçat al seu na capitalista ha de consistir, efectivament, torn pel treballador lliure —lliure de la a crear el modern sistema de les fàbriques servitud però també de tota possessió terre- i les comunicacions a vapor i a esclafar tots nal, llevat de la seva pròpia força de treball. els obstacles econòmics i polítics que frenaÉs evident, doncs, que, siguin quins siguin ven o impedien el desenvolupament d'aquest els canvis produïts en els estrats socials su- sistema. Es indubtable que mentre la classe periors, no productius, la societat no pot viure sense una classe de productors. Aquesta classe és, doncs, necessària en totes les circumstàncies —bé que arribarà un temps en què no serà ja una classe sinó que comprendrà tota la societat. Ara, ¿fins a quin punt és necessària avui l'existència de cadascuna d'aquestes tres classes ? I/aristocràcia terratinent és, per no dir una altra cosa, econòmicament inútil a Anglaterra ; a Irlanda i a Escòcia s'ha convertit en un positiu destorb per la seva tendència despobladora. Tot el mèrit que poden atribuir-se els terratinents irlandesos i escocesos és d'haver enviat els homes a l'altra banda de l'oceà o haver-los fet morir de fam per a reemplaçar-los per ramats d'ovelles 0 de cérvols. Si la concurrència dels productes alimentaris americans —vegetals i animals— augmenta una mica més, l'aristocràcia terratinent anglesa farà el mateix —o, si més no, ho faran els terratinents que s'ho poden permetre perquè tenen possesions prou grans a les ciutats per a recolzar-s'hi. La concurrència americana ens deslliurarà aviat dels terratinents restants. 1 benvingut sigui aquest deslliurament, perquè llur acció política, tant a la Cambra dels Lords com a la dels Comuns, és una mitjana capitalista ha realizat aquesta funveritable plaga nacional. Però, ¿què podem dir de la classe mitja- ció ha estat una classe necessària. Però ho na capitalista, la classe il·lustrada i liberal és encara? ¿Continua exercint la seva funque ha fundat l'imperi colonial britànic i ció essencial de directora i fomentadora de ha establert la llibertat britànica? ¿De la la producció social en benefici de tota la classe que ha reformat el Parlament l'any societat? Examinem-ho. 1832, ha derogat les Lleis dels Cereals i Si comencem pels mitjans de comunicaha reduït un impost darrera l'altre? ¿De ció, trobarem que els telègrafs són en mans la classe que ha creat i dirigeix encara les del govern. Els ferrocarrils i una gran part gegantines fàbriques, la immensa nota mer- de la flota a vapor són propietat, no de cant i el sistema de ferrocarrils, en contínua capitalistes individuals, sinó de societats expansió, d'Anglaterra? Aquesta classe ha anònimes dirigides per empleats a sou, peí d'ésser, segurament, tan necessària com la servidors que constitueixen, en tots els senclasse obrera que ella dirigeix i encapçala tits, una categoria de treballadors superior en el continu avanç cap al progrés. i més ben pagada. Quant als directors i als

COMENTARIS I FRAGMENTS APORTACIONS

A LA

HISTORIA

accionistes, saben que com menys s'inter- la gran majoria dels quals només són cofereixin els primers en la gerència i els operatius de nom —però, d'això, en parsegons en la supervisió, millor aniran les larem en una altra ocasió. Veiem, doncs, coses. De fet, l'única funció actual dels pro- que el desenvolupament mateix del sistema pietaris de les empreses és la d'exercir un de la producció capitalista desplaça el cacontrol lax i superficial. Veiem, doncs, que pitalista individual, el fa tan superflu com els propietaris capitalistes d'aquests immen- el teixidor manual. Amb una diferència, sos establiments no tenen cap més tasca que però : que el teixidor manual és condemnat la d'embutxacar-se els dividends. I<a funció a morir lentament de fam i el capitalista social del capitalista ha estat transferida a superflu, en canvi, ho és a morir lentament uns empleats a sou ; però el capitalista con- de massa tip. En canvi, l'un i l'altre cointinua embutxacant-se els dividends, és a cideixen en un punt: que no saben què dir, la retribució d'unes funcions que ha fer d'ells mateixos. cessat d'exercir. Veiem, doncs, que el desenvolupament Al capitalista —obligat a «retirar-se» de econòmic de la nostra societat tendeix cada les tasques de gestió per les dimensions que vegada més a concentrar, a socialitzar la han assolit les grans empreses— li resta, producció en establiments immensos, els però, una altra funció: la d'especular amb quals no poden ésser dirigits per un sol les seves accions a la Borsa. Puix que no capitalista. Tot allò de «la vigilància de tenen res de millor a fer, els nostres capi- l'amo» i dels seus esplèndids resultats es talistes «retirats» o, més ben dit, sobrers, converteix en pura absurditat quan l'emes dediquen a jugar alegrement en aquest presa ateny unes determinades dimensions. temple de Mammó. Hi acudeixen amb la Imaginem què donaria «la vigilància de intenció deliberada d'embutxacar-se uns l'amo» a la London and North Western diners que pretenen de guanyar, tot afir- Railway ! Però allò que l'amo no pot fer, mant que l'origen de la propietat és el tre- el treballador, el servidor assalariat de la ball i l'estalvi —l'origen potser sí, però no companyia ho pot fer, i ho fa molt bé. pas el fi. Quina hipocresia, això de fer El capitalista ja no pot pretendre, doncs, tancar les petites cases de joc quan la nostra que els seus beneficis són un «sou per la societat capitalista gira entorn d'una im- feina de supervisió», perquè no supervisa mensa casa de joc on es guanyen i es per- res. Cal recordar-ho, quan els defensors del den milions i més milions! 1/existència de capital trompetegin aquesta frase buida a l'accionista «retirat» no és, doncs, supèr- les nostres orelles. flua únicament, sinó que resulta un gravaA l'article de la setmana passada vàrem men, un perfecte destorb. intentar demostrar que la classe capitalista és incapaç, també, de dirigir l'immens sisEl que hem dit dels ferrocarrils i de la tema productiu d'aquest país; que, d'una navegació a vapor és cada dia més aplicable banda, augmenta la producció fins a inuna totes les grans fàbriques i a tots els grans dar periòdicament els mercats amb articles establiments comercials. La transformació sobrers i, d'altra banda, és cada vegada de les grans empreses privades en compa- menys capaç de defensar-se contra la connyies de responsabilitat limitada ha estat currència estrangera. Veiem, doncs, que no l'ordre del dia durant els darrers deu anys. sols podem prescindir perfectament de la Des dels grans magatzems de la City de interferència de la classe capitalista en les Manchester fins als tallers metal·lúrgics i les grans indústries del país, sinó que aquesta mines de carbó de Galles i del nord i les fà- interferència és cada dia més perjudicial. briques de Lancashire, tot ha estat transPer això repetim: «Aparteu-vos ! Doneu format en companyies de responsabilitat una oportunitat a la classe obrera.» limitada. A Oldham no queda pràcticament cap fàbrica cotonera de propietat individual; (1) «La situació de la classe obrera a Anglaterra», fins i tot el comerç al detall és reemplaçat publicada en llengua alemanya el 1845. cada dia més per «magatzems cooperatius», (2) Obra publicada el 1878.

COMENTARIS I FRAGMENTS

El litoral valencià de Vicenç M. Rosselló Verger Edicions Valencianes L'ESTEL. Sèrie Taronja. València, 1969. Vol. I (El medi físic i humà), de 171 pàgines. Vol II (Aspectes econòmics), de 132 pàgines. Preu en junt de l'obra: 220 ptes.

El periodista valencià Vicent Ventura, va escriure el 16 del darrer maig una magnifica recensió en «La Vanguardia» de Barcelona sobre l'obra de l'encapçalament. Com que és d'excepcional interés per als lectors de GORG, especialment per als valencians, no solament com a immillorable presentació bibliogràfica de l'acurat i extens treball de Rosselló, sinó per la riquesa de consideracions i observacions agudes sobre les nostres coses, la reproduïm, fidelment traduïda:

UNA NOTABLE DESCRIPCIÓ DEL LITORAL VALENCIÀ Només estudis d'aquesta mena poden facilitar una eficaç solució dels problemes plantejats València, des del Cènia al Segura, no és sols litoral, sens dubte. Hi ha molta, massa muntanya. Però què és sinó la franja litoral allò que caracteritza el país? Es tracta d'un país mediterrani, i el qualificatiu no solament val per a la comarca de la Marina, per exemple, sinó que també per a les del Comtat o la Vall d'Albaida que té a la seua esquena, on floreixen prompte els ametlers i les vinyes i on s'aprecia en la gent una vivor i una capacitat d'iniciativa que no són ¡guals terra endins o a les vores d'altres mars peninsulars. Siga dit tot sense ànim de valoració comparativa i com a simple constatació. La diferenciació litoral del país, el seu caràcter mediterrani específic —que no és ¡gual tampoc en altres vores peninsulars del mateix mar— s'aprecia molt clarament arribant des de l'interior. Es baixa l'enorme graó des de la «Meseta», per Morella, per la Font de la Figuera, per Villena, i tot el que cal fer és precipitar-se fins al mar comprovant que el paisatge i la gent han canviat radicalment. És a dir, els valencians, els de la vora, els de

l'interior, devem molt al mar que banya les nostres costes, als vents que ens arriben d'aquell, als deltes que formen els nostres rius, els nostres escassos i generalment magres rius. Més encara: moltes de les nostres serralades no es detenen en la vora, sinó que s'afonen en el mar per a aflorar algunes vegades i tornar-se ¡lles. Per totes aquestes raons, podria semblar excessiva, si no estigués dictada per un afany de precisió, la reserva que apunta en la nota preliminar del seu llibre EL LITORAL VALENCIÀ el professor Rosselló Verger. «Estudiant el litoral, no voldria —diu—• contribuir al " m a l e n t è s d'una València unilateral» que ignoraria la de l'interior.» Però aqueixa València interior, amb moltes altures d'on es veu el mar, no té solució de continuïtat amb l'altra, la que hom descriu i analitza en el llibre. En definitiva, allò que Rosselló ha fet no és sinó començar pel principi, per la vora del mar, que és per on comença el país, un estudi que haurà de continuar i estendre sense cap dubte. Podríem dir que ens el deu? I ens el deu justa-

COMENTARIS I FRAGMENTS EL LITORAL VALENCIÀ ment a causa del que ara acaba de publicar. No pot deixar-nos a mitges, sinó que ha de seguir explicant-nos com influeix el mar en la València interior, ¡gual com ens ho ha explicat en el llibre respecte de la València litoral.

la nostra realitat, desconeixent-le sens dubte, esquemes llibrescs. Ens fa molta falta que el país siga «explicat» des de les seues arrels, des del principi, des de la geografia, com ens fan falta les explicacions històriques, les econòmiques, totes les que poden assenyalar les nostres dimensions. Ens fan falta en el sentit més rigorós del terme, perquè estem carregats de problemes. La Una secció de Geografia insuficiència d'una agricultura que tanta matèria va subministrar — i encara subministra— al tòpic El problema, tanmateix, és més complex, i llibres com el de Rosselló el posen en relleu. El d'allò valencià, és tan evident com la seua incapacitat per a generar una indústria substitutiva problema és que ens calen molts estudis com i presentable a nivell competitiu dels espais coels seus, cosa que vol dir que necessitem geògrafs. La disciplina ha cobrat importància en la mercials que s'albiren. Tenim un futur molt fosc davant nosaltres. I les solucions que ens hàgem Facultat corresponent —com s'ha esdevingut amb de donar ¿com podrem conéixer-les sense dades altres de significació molt notòria en la branca d'Històries— des que la va prestigiar una per- precises per a plantejar els problemes? sonalitat tan notable com la de López Gómez, Tornem al llibre de Rosselló, que és el verabsorbit ara per les evidents suggestions cientítader objecte d'aquestes línies, i digem-ne que fiques de les seccions universitàries autònomes. el que conté és justament això: una sèrie de López Gómez ha anat a l'Autònoma de Madrid dades minucioses, precises, ordenades, formula—com altres professors, al prestigi dels quals des amb rigor crític i també amb certa passió, deu molt aquesta Facultat, aniran a Barcelona—, perquè l'autor té consciència molt viva de la seua ciutadania valenciana, tan pròxima a la seua naperò ha deixat el buit ben cobert per Rosselló. turalesa mallorquina. La seua tasca en la càtedra ha produït l'estela d'una escola amb alumnes tan brillants com Pérez Puchalt, el qual ha arribat ja a la càtedra universitària. Ara bé: la geografia en la Facultat no El llibre és més que una assignatura per la qual transiten Tal vegada els primers capítols resulten una de pas alumnes que van cap a altres metes. mica difícils, perquè s'hi tracta de la nostra geoAlguns, no pocs, i molt brillants, s'hi queden, morfologia. No cal que ens els estalviem, tansuggestionats, sens dubte, pel prestigi professomateix. Aquells ens donen ¡dea, no sols de la ral. Ara bé: és açò prou? ¿Pot pensar-se que persones amb una vocació tan clara com la de g e o l o g i a que petgem, sinó d'aspectes tan influents en la seua transformació evolutiva com Rosselló, amb un horitzó tan brillant per la seua són els vents, les marees, les ones, els corrents vàlua, faran el sacrifici de quedar-s'hi, amb totes marins i els efectes que aquests factors han tinles renúncies que això suposa, si no s'estableix gut en la configuració del litoral, juntament amb una secció que convertesca l'assignatura en disles aportacions fluvials. Àdhuc podria dir-se que ciplina ¡ el trànsit en meta? Una Facultat com la de Lletres en la Universitat de València, on hi la informació continguda als dos breus volums de l'obra serveix un propòsit purament curiós ha un nombre tan crescut — i tan creixent— per al qui vol saber quines són les constants que d'alumnes, justifica perfectament la conversió de condicionen el nostre clima en funció de les plul'assignatura de geografia en una secció amb la categoria i les possibilitats científiques de les ges i els vents, per exemple, o per al qui vol conèixer per què, quan i com s'ha produït l'asd'Història, Filosofia o Llengües Modernes. sentament urbà de la població litoral des de la Plana de Castelló fins a Oriola. El primer volum ve a ser, per dir-ho així, de caràcter descriptiu. «Explicació» de València Al segon, en canvi, el geògraf valora, i ho fa Però hi ha una raó més gran que la possino sols jutjant objectivament les dades cientíbilitat d'opció per als alumnes, i és la necessitat fiques, sinó amb el coneixement de causa que que té el país que la seua Universitat l'ajude a Rosselló té dels problemes valencians. En efecte, conéixer-se. Entre nosaltres, els valencians, el si considerem el capítol dedicat a la pesca, veupaís, o és una vivència natural, sense el més rem que Rosselló ha resumit i descrit els ormeigs petit indici de problematització que l'avive, sinó, de pesca que gasten els nostres pescadors, però al contrari, amb una visió tòpica totalment ensoha fet un judici de la utilització de cadascun pidora, o és objecte de manipulacions teòriques d'aquells i dels seus efectes sobre la fauna maper a sociòlegs a la violeta, que apliquen sobre rina. Ens dóna un cens de la flota pesquera i de

COMENTARIS I FRAGMENTS

MILLOREM EL LLENGUATGE d'ENRICVALOR

Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació. En l'actual número

«RES» I «GENS» EN LES ORACIONS NEGATIVES

Modificant un verb

Molt sovint oïm dir: —No necessitem res. —Ací no trobe res. —Josep ha vingut i no ha portat res. Aquestes tres oracions negatives són correctes. RES, pronom indefinit, significa «cap cosa». Vegeu-ne les equivalències: —No necessitem cap cosa. —Ací no trobe cap cosa. —Josep ha vingut i no ha portat cap cosa. GENS també s'usa en les oracions negatives, però és un quantitatiu (adjectiu o adverbi), i, com a tal, no representa cap objecte que faça de complement directe d'un verb transitiu, com en el cas de RES. GENS significa «cap quantitat», i té diferents funcions: unes voltes és adjectiu quantitatiu i va seguit de la preposició de: —No hi ha gens de pa. ( = No hi ha cap quantitat de pa.) —No hem gastat gens de paper. ( = No hem gastat cap quantitat de paper.) Altres voltes és adverbi de quantitat i pot modificar un verb, o un altre adverbi, o un adjectiu qualificatiu. Aleshores no porta la preposició de. Exemples:

—Jordi no escriu gens. —Bernat no estudia gens. —La xiqueta no corre gens. Observem com, en a q u e s t e s tres oracions, GENS expressa «quantitat» per a negar-la: quantitat d'escriure, quantitat d'estudiar, quantitat de córrer; no «coses» com expressaria RES com a pronom indefinit que és. Comparem: «Bernat no estudia gens» vol dir que és mal estudiant; «Bernat no estudia res» significaria que no estudia «cap cosa», que no és estudiant.

la mà d'obra dedicada a aquesta activitat, però ens diu també l'edat de les d i s t i n t e s unitats d'aqueixa flota, la mitjana de captures, les modalitats de comercialització, els mercats, etc. Capítol essencial es dedica als ports respecte dels quals, a més de descriure'ls, parlar de la seua productivitat o grau d'utilització, dels projectes que hi ha sobre aquells, etc., s'hi troba també judicis personals sobre el seu nombre, les seues possibilitats, etc. Res no ha quedat oblidat en aquest treball minuciós, que valora, descriu i jutja les possibilitats agrícoles i industrials del litoral i —com no fer-ho!— aqueixa altra forma d'explotació industrial que és l'aprofitament turístic del clima. Ni tan sols les comunicacions no han que-

dat oblidades en un estudi tan exhaustiu com el que Rosselló acaba d'oferir per mitjà de l'editorial «L'Estel» —tan benemèrita, única entre nosaltres capaç d'editar aquesta mena d'obres— en la seua sèrie «Taronja». És un llibre de geografia del nostre litoral, però entenent aquesta disciplina de tal manera que les seues pàgines demostren com «la solidaritat d'aquest món litoral, urbanitzat, menestral, burgès, industrial, mercader, llaurador i una mica mariner, és justament la que pot mantenir-lo unit». És el País Valencià, és clar, el que el llibre vol servir «almenys per a despertar-ne la consciència col·lectiva».

Modificant un altre adverbi —Eixa persona no es troba gens bé. —Ell no vindrà gens matí. Modificant un adjectiu qualificatiu —Aquella paret no és gens blanca. —El meu pare no està gens bo. Si substituíem GENS per RES en aquestes darreres quatre oracions, comprovaríem clarament que perden tot sentit.

Vicent VENTURA

TAULA de Novetats

Vidal i Barraquen, Cardenal do la Pau De Ramon Muntanyola. Editorial Estela. Barcelona, 1970. 872 pàgines. Preu: 550 ptes.

Aquest llibre fa reviure una figura de l'Església de Catalunya que ha mantingut íntegre el seu valor de mestratge i tota la seua capacitat beneficiosa d'influir. L'autor —mossèn Ramon Muntanyola—, poeta de gran volada de les lletres catalanes i de diversos llibres de poesia i prosa, ens ofereix amb aquesta obra cabdal una biografia quasi exhaustiva de la gran personalitat del cardenal. «El cardenal Vidal i Barraquer tingué sempre una norma fixa: com una mena de santa obsessió: ésser bisbe i només que bisbe.» L'ésser bisbe comporta, per a ésser-ho íntegrament, l'exigència d'ésser present al món i de lluitar per la justícia i els drets de l'home. «En realitat el doctor Vidal i Barraquer no era un catalanista, era, això sí, un bisbe català. El cardenal Vidal i Barraquer fou un pastor al servei del poble. Durant la Dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), el doctor Vidal hagué de sofrir un vertader calvari...». «Vidal i Barraquer és realment el Cardenal de la Pau. Ho és per l'embranzida del seu desig, per la reiteració de les seues propostes conciliadores, per les exigències íntimes de la seua condició de pastor.» Com a resposta als elogis que el Sant Pare li prodiga, justament pels seus anhels pacificadors, li diu: «Ja fa temps que per obtenir aquest do de la Pau, he ofert al nostre diví Redemptor els meus treballs, els meus dolors, els meus precs i la meua vida... No m'estic de meditar davant d'Ell sobre els mitjans més adequats per a assolir-la» (Carta al C. Pacelli, 7 de novembre de 1938). El seu dolor era paral·lel al seu amor. Va morir a l'exili, el 13 de setembre de 1943. Aquest llibre és d'allò més profitós per a meditar sacerdots i seglars compromesos en l'apostolat. (Comentari de Vicent Sorribes, prv.)

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

La medicina catalana del segle XX D'Oriol Casassas i Simó. Col·lecció LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona, 1970. 238 pàgines. Preu: 200 ptes.

Oriol Casassas, nascut a Sabadell el 1923, es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona l'any 1949 ¡ s'especialitzà en pediatria, ha format part de la Junta de la Societat Catalana de Pediatria ¡ del 1959 al 1965 s'ha encarregat de la direcció del «Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria». És membre de la Societat Catalana de Biologia. Ha donat conferències i ha participat en congressos, col·loquis i taules redones sobre la Medicina i l'Educació. Obres seues, entre altres, són: «L'ensenyament de la pediatria», «L'hospitalització pediàtrica a Catalunya» i «La pediatria en el suburbi». La Medicina, en tots els seus aspectes —ensenyament, investigació, exercici, assistència col·lectiva, etc.—, va tan lligada a les condicions sociològiques i econòmico-polítiques que la revisió de la història de la Medicina d'un país denota els moviments de la història general d'aquell país. En aquest llibre —LA MEDICINA CATALANA DEL SEGLE XX— comprovem que l'aparició d'una medicina catalana conscient, a primeries del segle XX, és una conseqüència de la presa de consciència general a Catalunya: coincidint amb els anys de la Solidaritat Catalana, es constitueix la Societat de Biologia de Barcelona i s'inicien publicacions mèdiques en català. Oriol i Casassas, no abandonant mai el criteri de la relació i la dependència dels fets mèdics amb els de la història general catalana, ens ofereix un estudi sobre la Medicina catalana, des de començaments del segle XX fins als nostres dies, documentat i polèmic, no apte únicament per a metges, sinó per a tota persona que senti inquietud i interès pels problemes col·lectius.

Cada dia que calles Novel-la de G u i l l e m F r o n t e r a . Editorial Daedalus. Ciutat de Mallorca, 1969. 140 pàgines. Preu: 100 ptes.

En Frontera ha publicat abans tres llibres, i aquest és el quart; ha obtingut els premis «Ciutat de Mallorca 1968» per la seua novel·la «Els carnissers», editada pel CLUB DELS NOVEL·LISTES, a Barcelona, i el «Ciutat de Manacor 1969» per aquesta novel·la, CADA DIA QUE CALLES. Ambdues obres premiades les escriví Frontera el 1968, un any que, com diu el prologuista, ajudarà a definir i a explicar tota una generació. A partir dels fracassos i de les victòries d'aquest any, hom ha establert tota una sèrie de nous matisos estètics i morals, encara sense estudiar degut a la proximitat temporal dels fets. Guillem Frontera experimentava, en escriure les novel·les esmentades, un període de constant i positiu replantejament i revolució teòrica.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES En Frontera, a deu anys vista de l'inici del «boom» turístic, és de tot l'equip de novel·listes balears el més emparentat amb la realitat i la problemàtica del seu país, tot novel·lant de manera crua la seva història immediata. Si en «Els carnissers» l'esquema era senzill: la substitució en el poder dels antics dirigents «aristòcrates» per una nova burgesia turística, d'origen camperol, en CADA DIA QUE CALLES, les implicacions socials del tema es compliquen: la prostitució i manca de consciència de la classe que en potència hauria d'assumir el paper responsable de conduir-se vers la ruptura i el desmoronament d'una situació injusta, i la impossibilitat, per part de la nova classe enriquida gràcies al turisme, d'assumir el protagonisme en el desenvolupament d'una societat que necessita, per a subsistir, la prostitució dels valors que ella mateixa proposa. La renúncia a aquest protagonisme social imposa el servilisme de cos i ànima, simbolitzat en l'anònim personatge central d'aquesta segona novel·la de Guillem Frontera.

Revolució industrial i obrerismo De Miquel Izard. Col·lecció HORES DE C A T A L U N Y A . Edicions Ariel. Barcelona, 1970. 156 pàgines. Preu: 140 ptes.

La revolució industrial s'inicià a Catalunya cap al 1832, però no es consolidà definitivament fins a la dècada dels anys quarantes. Durant el segle XIX i bona part del XX, la indústria cotonera fou la més important d'Espanya, i els treballadors del cotó constituïren el grup obrer industrial més nombrós de la Península. Poc després de la revolució de setembre del 1868, sorgeix una associació d'obrers del cotó, la Federació de les Tres Classes de Vapor, la qual tingué una llarga existència legal, cosa que ens permet de tenir un coneixement força exacte de les seves activitats i del seu pensament. Les Tres Classes de Vapor s'integraren a les files de la Primera Internacional en la dècada dels setantes. Més tard, en produir-se a l'internacionalisme espanyol l'escissió entre marxistes i bakuninistes, la Federació s'adherí decididament al primer corrent. Més tard, a començaments del segle XX, les Tres Classes de Vapor van arribar a convertir-se en una mena de sindicat groc, disposat a col·laborar amb la burgesia o amb les autoritats sempre que això semblava que afavoria els seus interessos particulars. Els obrers del cotó es constituïren en sindicat del ram i acabaren adherintse, cap al 1918, a la CNT. En aquest llibre, Miquel Izard, professor de la «Universidad de los Andes» (Veneçuela), estudia, a través de la història de la Federació de les Tres Classes de Vapor, un dels capítols més importants de la història de la industrialització i del moviment obrer a Catalunya.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

Poiíiica econòmica de la Generalitat (1936-1939), V. I. De Josep Maria Bricall. Col·lecció ESTUDIS I DOCUMENTS. Edicions 62. Barcelona, 1970. 354 pàgines. Preu: 550 ptes.

Josep M. Bricall i Massip, nascut a Barcelona pel desembre de 1936, és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. És professor adjunt d'Economia Política a la Facultat de Dret, professor d'Economia a l'Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses de Barcelona, i des de 1969 professor a la nova Facultat de Ciències Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha col·laborat en diverses revistes i publicacions («Serra d'Or», «Moneda y Crédito», «Revista de Información Económica de Banca Catalana», «Convivium», etc.), en el llibre «Planificación y desarrollo. Introducción al primer plan español» (1964). És autor d'«Ejercicios de Economía» (1969). Té en premsa Una introducció a l'Economia Política (en col·laboració amb J. Grifoll) i un treball sobre l'experiència catalana d'autogestió per a l'enquesta internacional sobre «Participaron, slogan ou realité?» promoguda per ISEA de París. Actualment es dedica a l'estudi de la planificació econòmica al si del Centre d'Estudis de Planificació de Barcelona, del qual de 1968 ençà és director d'estudis. Els fets del 19 de juliol de 1936 sotraguejaren profundament la societat i economia catalanes. La guerra civil espanyola imposava unes noves condicions en el pla de l'activitat i les forces productives, al temps que la revolució social exigia la implantació d'unes noves relacions derivades de l'establiment de l'autogestió econòmica. Aquests processos i el desenvolupament d'una política econòmica pel Govern de la Generalitat de Catalunya mostren un doble interés, perquè a la suggestió de qualsevol estudi de la darrera guerra civil hom afegeix el d'un cas concret i peculiar d'economia revolucionària i de guerra. En aquest sentit, el present estudi pretén d'ésser un intent d'analitzar econòmicament aquests dos anys i mig decisius i intensos. El treball complet de l'estudi abraçarà dos camps, el dels problemes de la indústria i el del finançament general de l'economia, tot analitzant la política econòmica que hi incidí. Aquest primer volum comença examinant de quina manera la guerra afectà la indústria i com l'afaiçonà. Després de presentar els problemes i tensions econòmico-socials (preus, relacions de treball, cost de la vida, comerç exterior, etc.) passa a l'estudi del fenomen de la col·lectivització i de la política econòmica de la Generalitat de 1936 a 1939. A la fi es donen algunes indicacions sobre l'evolució dels corrents del pensament econòmic català en els diferents sectors anarco-sindicalistes, marxistes i liberals d'esquerra. Els lligams entre alteracions de les forces de producció, relacions socials, política econòmica, tensions econòmiques i evolució del pensament econòmic en l'esdevenir de la guerra il·lustren un interessant i decisiu aspecte d'aquesta etapa poc coneguda de la nostra història.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

Antologia de la poesia social catalana D'Àngel Carmona. Col·lecció ARA I ACÍ. Editorial Alfaguara. Hospitalet (Barcelona), 1970. 391 pàgines. Preu: 250 ptes.

«Aquesta antologia, com ja es diu a la seua introducció, semblarà un xic diferent de les altres, i no tant pel seu contingut com per la seva estructura. La norma fins ara seguida en aquesta mena de llibres (mètode que, indiscutiblement, no ha perdut ni ha de perdre la seva validesa cultural) era d'assenyalar, en el tronc d'un mateix idioma i un mateix origen ètnic, les diferències implicades pels diversos estils, tècniques, generacions, graus de cultura, i amb el criteri contemporani, circumstàncies històriques i condicionaments sociològics. Les dues últimes dades semblen especialment inexcusables al cas d'un recull antològic de poesia social. ¿Hom pot prescindir-hi, se'ns dirà, de les profundes diferències que representen el respectiu marc històric i la lluita de classes? Malgrat aquestes objeccions tan atendibles, creiem que a causa dels seus mateixos trets històrics, per a la poesia catalana és vàlid el que Alexander Gode-von Aesch ha dit del romanticisme alemany («Natural Sciencie in German Romanticism»): «Per llegir la literatura romàntica, caldria fer-ho com si es tractés d'una Bíblia, val a dir, com una multiplicitat de llibres que, tanmateix, en constitueixen un de sol; devem intentar de reconèixer un fons coherent a nombroses obres, de les quals hom pot presumir que es corresponen les unes a les altres i formen un tot orgànic». Al romanticisme germànic, segons Gode-von Aesch opina, li cal, en f i , una consideració de context vivent; tal volta no fóra desencertat que ens miréssim així el conjunt de la nostra poesia, tan lligada, des de l'Edat Contemporània (en això, vulgues no vulgues, coincideixen «xarons» i «jocfloralescos») a un clam de llibertat i treball pacífic. Per decidir, en conseqüència, sobre l'assoliment o l'errada d'aquesta antologia, hom haurà de llegir-la seguint el mateix ordre en què els poemes s'insereixen. Es tracta d'una mena de «muntatge» on, a través de veus distintes, cerquem l'eco unitari d'un càntic català, amb caire progressista i humanista, no cal dir-ho, sense cap discriminació d'èpoques ni estils (àdhuc hem prescindit, a voltes, de la distinció entre prosa i vers); seria, per tant, com l'esbós d'un poema col·lectiu a què molts han contribuït sense adonar-se'n.» (D'una nota bibliogràfica de l'autor mateix.)

Inclou poemes de 142 autors, alguns de la literatura clàssica medieval, altres renaixentistes i molts poetes i cantants-poetes actuals. Hi estan representats el País Valencià, el Principat de Catalunya i les Balears.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

Boires De Robert Saladrigas. Col·lecció BIBLIOTECA SELECTA. Editorial Selecta. Barcelona, 1970. 260 pàgines. Preu: 120 ptes.

Robert Saladrigas va néixer a Barcelona el 12 de febrer de 1940, en el sí d'una família petit burgesa. Estudià Professorat Mercantil. Als setze anys començava a escriure en castellà, i als dinou publicava els primers contes a les pàgines d'«El Noticiero Universal». De 1962 ençà es converteix en un dels pocs escriptors professionals del país, adoptant com a base l'exercici del periodisme. L'interessa professionalment tota la problemàtica que condiciona i entorpeix el desenvolupament de l'home, i també l'atrau el món del nen, expressat a través de la literatura per a nois i noies. Coneix França, Anglaterra i els països nòrdics. En 1966 prenent veritable consciència de la situació que l'envolta, sent la necessitat d'adoptar l'ús exclusiu de la nostra llengua per a la obra de creació. Llavors publica la novel·la curta «El Cau», i «Entre juliol i setembre», novella llarga per a joves, és guardonada amb el premi Joaquim Ruyra 1966. I ara té a punt de publicar «52 hores a través de la pell», finalista del premi Prudenci Bertrana 1969, així com una altra novel·la per a joves, «Alex, el 8 i el 10». Amb el recull BOIRES que publiquem ara ha guanyat el premi Victor Català 1969. BOIRES és un recull d'onze narracions de signe molt divers, en extensió i en temàtica, que tenen com a denominador comú l'arrelament a una terra, la nostra, i la presència de l'home sotmès a pressions de tota índole. El tractament, unes voltes realista i d'altres embolcat dins una atmosfera que oscil·la entre la fantasia i el subterfugi, no deixa mai d'assumir el compromís amb la intencionalitat que conté cada narració. L'autor proposa al lector no acomodatici, el joc de descobrir les implicacions que amaguen cada una de les peces, amb la nostra realitat actual. Suggereix com una mena d'endevinalla que no es pròpiament tal, des del moment que no s'ha proposat la tasca, per altra banda inútil, d'amagar gairebé res del que podria d'una manera directa i planera. Capficat l'autor per les múltiples formes d'agonia que encalcen l'home sobre la terra, ha impregnat les seves històries d'un alè de solidaritat que a voltes determina un contorn de pietat o de sarcasme, però mai de menyspreu

TAULA DE NOVETATS DISCOS

Serrat-4 Disc gran d'.Edigsa», CM 254-L, per Joan Manuel Serrat. Preu: 325 ptes.

Sota aquest títol que fa referència al nombre de L. P. que en la nostra llengua té editats el discutit cantant del Poble Sec, Serrat ens ofereix ara noves cançons, algunes de les quals són ja conegudes per estar editades en un «single» («Mare Lola», «Temps de pluja» i «Bon dia»). La cotització de Joan Manuel ha pujat molt des de l'afer televisiu; les seues actuacions a tot arreu de la Península són nombroses, la premsa especialitzada li dedica sovint articles, fa uns mesos va estar a Sud-Amèrica amb un gran èxit, ha rodat dues pel·lícules, i, a més a més, musicalment i poèticament és un dels millors cantants peninsulars. Per tot plegat, Serrat és una de les estreles del món musical, i, en escoltar-se les seues cançons les xiques «quinzeanyeres» es fan un tot de sospirs que, a les actuacions en directe del cantant, es converteixen en crits d'histèria. Vulguem o no, Serrat té èxit, i conste que no està en el meu ànim «épater» ningú amb aquest comentari. Ara bé: una altra qüestió és a costa de quines claudicacions ha obtingut l'èxit, el qual ens hauria agradat més que fos íntegrament en català, encara que l'èxit no acompanya els dolents per moltes vegades que canvien d'idioma, si en voleu trobar exemples. Aquest nou L. P. corrobora la qualitat de Serrat. En aquest disc, ell parla de moltes coses, des d'un «20 de Març» en què va arribar la primavera amb les mans plenes d'ocells, a una «Mare Lola» que, com tantíssimes dones de les nostres terres, ha de fer molts números per arribar a fi de mes i que, en fer-se de nit, sap que el seu marit jau i l'espera... Les cançons amb més ritme són «Conillet de vellut» —dedicada a una noia que feia de model publicitari— i l'esmentada «Mare Lola», juntament amb «20 de Març»; les més poètiques «Cançó per a en Joan Salvat Papasseit» —homenatge al gran poeta mort, on Serrat sembla fer una declaració de principis, dient: «Ja no vull allistar-me / sota cap bandera / I el que pensin de mi / no m'interessa gens... / » . I també «Quasi una dona» i «Adéu, adéu amor meu i sort». Les cançons amb més força potser són «Els veremadors» —a casa nostra també hi ha el problema de la gent que va a veremar a França— i «El meu carrer» —cançó on Serrat parla d'un carrer on els infants berenen pa amb oli i sucre. (És clar que, aquest, no és ara el seu ambient; però, tan s'hi val, la cançó és bona a pesar de ser fictícia.). En resum, un gran disc de Serrat, que assolirà un èxit de vendes, puix és un dels cantants de moda, a més de ser un bon cantant, i la gent oirà amb plaer les seues cançons potser, si voleu, una mica sentimentals. (Comentari de R. Esteve-Casanova.)

Terres i Gents LES COMARQUES: L'ALT EMPORDÀ Definició Comarca del Principat, a la regió de Girona. Cap de comarca, Figueres.

Descripció És una de les dues comarques en què es divideix l'Empordà. És constituïda fonamentalment per una plana, però també enclou els vessants de les muntanyes que l'encerclen pel nord i per l'oest. Pel sud i sud-oest, el límit de la comarca amb el Gironès (plana de Banyoles) i amb el Baix Empordà és d'ordre purament humà, ja que continuen la mateixa plana. Vers l'est, s'obre a la mar Mediterrània i forma el golf de Roses. La plana és el sector més important de la comarca, tant per l'extensió com pel seu significat econòmic. Tectònicament, és un àrea enfonsada que constitueix l'últim graó d'una sèrie descendent que comença a les muntanyes de la Garrotxa. Cal distingir en la plana tres sectors des del punt de vista litològia El més occidental s'estén des de la base de les muntanyes pre-pirinenques fins a una línia que uneix aproximadament Pont de Molins, Figueres ¡ Viladamat, on predominen els materials detrítics (conglomerats) més antics i més durs, de color vermellós, pliocènics, i més recents, quaternaris, formats per acumulacions de peu de muntanya. Entre els sòls que s'hi formen, els menys favorables per a l'agricultura són els terraprims. A partir d'aquesta línia i fins a 4 o 5 km. de la costa, s'estén la plana al·luvial (materials dipositats pels rius Fluvià i Muga i

llurs afluents), amb sòls de qualitat excel·lent, els «fondals». Ran de la costa es troba la franja de les llaunes, antigues llacunes dessecades, que en els moments de pluges fortes s'inunden novament. Els vessants muntanyosos són molt diversos. Els de l'Albera són constituïts per materials esquistosos i granítics, així com els del Pirineu (les Salines, bac de Guillera), mentre que els del Pre-pirineu (Bassegoda, el Mont) i els del Montgrí, són calcaris. En els primers, les formes són suaus i arrodonides, mentre que en els segons es troben cingleres escarpades. Les costes són abruptes i retallades, del tipus de costa brava als extrems nord i sud, a cada punta del golf de Roses. L'extrem nord correspon a la penetració al mar de la serra de Rodes, prolongació de l'Albera, i el sud al massís del Montgrí. A l'interior del golf, on desemboquen tots els rius que recorren la plana, la costa és baixa amb abundants estancaments.

Clima El clima és mediterrani humit. Les temperatures són moderades. La mitjana anual és de l'ordre dels 16° C. Les màximes i mínimes mitjanes són bastant separades. La mitjana mínima del més de gener és d' 1'3° C, mentre que la mitjana màxima del d'agost és de 30'3° C. El perill de glaçades s'estén de novembre a març (uns 29 dies l'any per terme mitjà). La pluja és de règim mediterrani i arriba als 680 mm. anuals. L'estació més seca és l'estiu, amb 91 mm. de precipitacions. Els vents tenen una gran impor-

TERRES I GENTS LES COMARQUES tància en el clima de l'Empordà, sobretot la tramuntana, que és un vent fred i violent procedent de l'Atlàntic, que bufa principalment a l'hivern, de 60 a 70 dies l'any, i que obliga a resguardar els sembrats amb rengleres de xiprers. A l'estiu és molt freqüent la marinada o garbí, i a aquest vent és deguda la major part de la pluja de l'estació càlida.

Terreny En aquest ambient mediterrani humit es formen sòls propis de la zona de transició entre rarien la sureda, als sòls silícics, i l'alzinar amb els centreuropeus i els meridionals. Hi ha una gran abundància de sediments de terra rossa en relació amb l'alteració de les calcàries (terra-

L'Alt Empordà

Sistema fluvial Els rius es disposen en forma de ventall. Hi ha dos sistemes importants, el de la Muga i el del Fluvià. El primer neix al Pirineu i recull també les aigües de l'Albera; el segon té l'origen a les muntanyes de la Garrotxa. Aquests dos rius, en passar per l'Empordà, porten cabals d'una certa importància, ja que recullen les aigües de zones molt plujoses. Són molt importants els mantells d'aigua subterrània que es formen sota les terres permeables de la plana i que permeten la formació d'importants sectors de regadiu.

prims), sòls de ribera sobre els al·luvions dels rius (fondals) i també formacions de solontxac amb forta acumulació de sals sòdiques prop de la costa. La vegetació és principalment mediterrània septentrional. En estat natural hi prepondemarfull als sòls carbonatats. La major part dels boscs, però, han estat destruïts per l'home per plantar-hi vinyes, actualment abandonades, o han estat substituïts per pinedes de pi blanc o de pi pinyer. A la muntanya hi ha una vegetació extramediterrània de rouredes, en part substituïdes per castanyedes, i, més amunt, en petita extensió, per fagedes. El litoral presenta super-

TERRES I GENTS LES COMARQUES fícies considerables d'aiguamolls i de vegetació halòfila, avui malmesos en bona part per les urbanitzacions.

Poblament Han estat registrades diverses fases de poblament a l'Alt Empordà, entre les quals cal remarcar la grega o greco-ibèrica representada

es fundaren noves cases de pagès escampades per la plana, que donaren lloc al tipus de poblament mixt actual. La població de l'Alt Empordà es mantingué més o menys estacionaria fins al segon terç del segle XVIII; a partir d'aquest segle s'inicià un increment regular fins a l'última desena del segle XIX. En el cens del 1877 s'arribà al màxim de població (74.653 h.). A partir d'aleshores la tendència fou la disminució, en relació amb la destrucció de la vinya per la

La badia de Roses

per Empúries, la romana, més intensa, que estengué per la plana grans explotacions agrícoles (vilae) i nuclis concentrats en els petits turons. Després de la Reconquesta, les grans vilae romanes constituïren nuclis d'aglutinació de nous pobles que, juntament amb els que es formaren a redòs dels monestirs i els antics de sobre els turons, constituïren la forma de poblament cocentrat característic de l'Alt Empordà fins al segle XIX. En aquest moment s'inicià una dispersió:

fil·loxera i la desvaloració de l'olivera. Es desencadenà un fort corrent migratori cap a França, en primer lloc dels habitants dels terraprims i del sector muntanyós dedicat a la producció de suro i de vi (l'Albera, serra de Rodes). Aquests sectors han perdut del 1860 al 1960, el 30 % de llur població. En els fondals la població s'ha mantingut millor, llevat d'algun nucli concentrat dedicat exclusivament a l'agricultura, com Peralada o Castelló d'Empúries. El 1960 el total de

TERRES I GENTS LES COMARQUES població de la comarca era de 63.587 h. Les ciutats, en canvi, han experimentat un notable augment: han doblat la població en un segle. Actualment reuneixen més de la tercera part del total de la població. La taxa de natalitat és baixa, l'augment registrat ha estat motivat pel corrent immigratori, que s'inicià a partir del 1949, procedent principalment de les terres del sud de la península i que afecta fonamentalment les ciutats. A Figueres, l'any 1950, hi havia el 29 % de la població originària de fora de la regió de Girona i d'aquesta el 25 % procedia d'Andalusia.

dia més importància; el bestiar oví, en canvi, ha reduït molt el nombre de caps.

Pesca A la costa, la forma de vida és diferent, tradicionalment mixta, pescadora i agrícola. Actualment, els pescadors es concentren en petits ports (Roses, Cadaqués, l'Escala) i es dediquen exclusivament a la pesca.

Indústria Agricultura i ramaderia La població de l'Alt Empordà continua essent preponderantment rural. L'agricultura és el recurs econòmic fonamental. Ja els segles XIV i XV foren realitzades importants obres de bonificació, com l'assecament de les maresmes i llur aprofitament per al conreu de l'arròs. La introducció del moresc (1) tingué lloc al començament del segle XVIII i al final d'aquest mateix segle era tan important com el blat. També el final del segle XIX hom introduí la userda (2) als conreus dels fondals. El segle XIX, moment de gran esplendor per a la vinya i l'olivera dels terraprims, fou el segle de la gran eufòria agrícola. El blat, el moresc i la userda continuen essent els tres conreus fonamentals de l'agricultura a l'Alt Empordà. Les tres quartes parts de les terres són dedicades a aquests tres conreus, i la restant és dividida en parts més o menys iguals entre la vinya i l'olivera. En alguns sectors hom ha iniciat una nova tendència: l'horticultura (Vilabertran, Cabanes d'Empordà). Els sistemes de conreu més freqüents són els de secà (tres quartes parts de les terres) on hom fa una rotació contínua amb els tres conreus herbacis indicats, als fondals, i conreus arboris als terraprims. Una quarta part de les terres són regades. L'aigua és obtinguda de pous semiartesians mitjançant bombes amb motor. Les obres en vies de realització (embassaments de Crespià i de Boadella) permetran de regar pràcticament totes les terres de la plana. La ramaderia té també importància. El bestiar boví és concentrat als cortalis de les cases de pagès bàsicament ramaderes de la franja litoral. També n'hi ha d'escampat per les cases de pagès de la plana. La cria de porcs i d'aviram té cada

La indústria té poca importància. N'hi ha en alguns petits nuclis, entre els quals sobresurt Figueres (650 obrers en petits tallers i cinc fàbriques de més de 50 treballadors), amb productes de fosa, maquinària agrícola, bicicletes, motocicletes i diferents tipus de motors. A partir del decenni 1950-1960, un nou tipus de recurs econòmic, el turisme, s'afegeix als esmentats anteriorment. Repercuteix no sols en els sectors afectats directament (Roses, Cadaqués, Llançà, Port de la Selva), sinó també en els tipus de conreu (fruita, verdura), en el bestiar (boví, aviram) i en la modernització de les tècniques agrícoles.

Comunicacions Les comunicacions de la comarca són disposades de forma radial i convergeixen a Figueres, situada més o menys al centre de la comarca. Per Figueres passa la carretera i el ferrocarril que va de Barcelona a Perpinyà, i de Figueres surten una sèrie de carreteres que van a totes les poblacions importants de la rodalia. Aquesta disposició de les comunicacions respon en gran part a l'atracció que exerceix la ciutat de Figueres sobre les terres que l'envolten i a l'existència d'una veritable comarca de la qual és el centre. [Maria de Bolós]

Altres dades El territori que forma l'Alt Empordà comprenia, des del començament del segle IX, després

TERRES I GENTS

VIDES D'AHIR I D'AVUI LLUÍS FULLANA I MIRA Filòleg i frare franciscà, nat a Benimarfull (Alcoi) en 1872 i mort a Madrid en 1948. Pertanyia a diverses corporacions doctes. Ostentà la presidència honoraria del Centre de Cultura Valenciana. Els seus treballs a favor de l'idioma foren molt remarcables, per bé que s'aferrà per molt de temps a mètodes ultrapassats i ortografies arcaiques. Es negà a acceptar les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans, decisió que entrebancà durant bastants anys la unitat de criteris lingüístics, a causa del seu ascendent al País Valencià. Finalment, convençut dels perjudicis d'aquesta actitud, s'avingué patriòticament a rectificar ¡ subscriví ell mateix els convenis de Castelló de la Plana de 1932, en els quals les Normes eren acceptades per tots els escriptors valencians. Col·laborà a les revistes Archivo Ibero-Americano, L'Altar del Mercat, Lo Rat Penat (1911), Germania (1925-26) i Cultura Valenciana (1926-31),

de la seva incorporació a l'imperi carolingi: el pagus de Peralada (el futur vescomtat de Rocabertí, on es trobava l'important monestir de Sant Pere de Rodes) i la part septentrional del d'Empúries, tots dos al comtat d'Empúries, i la part oriental del pagus de Besalú, del comtat de Girona, després comtat independent. El comtat de Besalú, que comprenia la Garrotxa empordanesa i la plana de l'Empordà fins a Vilabertran i Figueres, s'uní a la casa comtal barcelonina el 117 i esdevingué una sots-vegueria de la vegueria de Girona. El comtat d'Empúries i el vescomtat de Rocabertí, en canvi, persistiren com a grans dominis feudals fins al segle XIX; durant un temps restaren fora de jurisdicció dels veguers i sotsveguers reials, però, a la fi, foren incorporats a la sots-vegueria de Besalú (o directament a la vegueria de Girona, com els llocs de Vilaür, de Sant Mori o de Saus). Amb el decret de Nova Planta (1716), la sots-vegueria de Besalú esdevingué alcaldia major del corregiment de Girona,

publicades a València, i València, editada en 1928 per la Casa de València a Barcelona. P u b l i c à Característiques catalanes a València (1908), Estudi sobre filologia valenciana (1915), Gramàtica elemental de la llengua valenciana (1915), Historia de la villa y condado de Cocentaina (1920), Vocabulari ortogràfic de la gramàtica valenciana (1922), La casa de Lauria en el reino de Valencia (1924), Temes pràctics per a l'ensenyança de la llengua valenciana (1926), Evolución del verbo en la lengua valenciana (1928), discurs d'ingrés a l'Acadèmia Espanyola, Los virreyes de Valencia (1936), amb el qual guanyà un premi de la Diputació en uns Jocs Florals del Rat Penat, Los Caballeros de apellido Martí en Cataluña y Valencia (1936) i El poeta Ausias March. Su ilustre ascendencia. Su vida y sus escritos (1945).

la qual, poc abans de la supressió del règim corregimental, traslladà la seva seu a Figueres; aquesta població esdevingué el 1835 cap d'un dels partits judicials en què fou dividida la nova província de Girona (amb jurisdicció sobre l'Alt Empordà, excepte la part al sud del Fluvià, compresos, però, Crespià i Dosquers), i el 1936, en la divisió de Catalunya, decretada per la Generalitat, cap de la comarca de l'Alt Empordà. Per una ordre de la conselleria d'Economia del 19 de juny de 1937 fou modificada la demarcació d'aquesta comarca: el municipi de Dosquers en fou segregat i inclòs a la Garrotxa i hi fou agregat, en canvi, el de Vilaür, segregat del Gironès. [Max Cahner] («Gran Enciclopèdia Catalana», V. I., pàgines 696/700.) (1) (2) La forma lingüístic

Nom de la dacsa en aquelles comarques. Nom llatí de l'alfals, usat en part del Principat. que predomina en el conjunt del nostre domini és alfals, d'origen àrab.

TERRES I GENTS

QÜESTIÓ DE NOMS ELS REGNES A PART El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos «regnes» a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els «valencians» com els «mallorquins» havien de trobar ben natural el fet de dir-se «catalans». Una realitat immediata, de t i pus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l'etapa fundacional dels «regnes» respectius, no eren sinó «catalans» —catalans del Principat— trasplantats als nous territoris. Desplaçada o sotmesa la població s a r r a ï n a de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d'una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l'arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans —en xifres bàsiques—• els repobladors que s'hi instal·laren. En el cas del País V a l e n c i à , va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d'una manera determinant a l'eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l'interior, i la ciutat capital del «regne», van ser absolutament catalanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes —cultural i demogràfic, polític i econòmic—, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. «Són vers c a t a l a n s , e parlen del bell catalanesc del món», escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia.

Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per a convertir les Illes i el País Valencià en «Estats» autònoms. No és de la nostra incumbencia discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en «regnes» a part, no alterava de moment la «realitat ètnica» a què al·ludíem. El procés de la repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i en el País Valencià encara no podia donar-se per conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració de gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L'ascendència «catalana» de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l'origen dels «regnes», amb els episodis diguem-ne èpics de la Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, de més a més, la repetida incorporació d'homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven l'estructura c a t a l a n a d'aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos «regnes» filials no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuïtat —unitat— d'idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d'això, tothom en tenia consciència. D'altra banda, com a «catalans» érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les

TERRES I GENTS QUESTIO DE NOMS Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de «regnes»: al capdavall, aquestes variants s'esborraven davant la sobirania única dels reis d'Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de «catalans». Com a «catalans» eren coneguts, i com a «catalans» es donaven a conèixer. Podríem citar l'exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!» exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s'enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l'Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat —«Papa catalanus» es deia—, com un signe més, entre altres, d'un instant gloriós per a la «nació catalana»: «Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris...» De vegades i tot, el gentilici «català» arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d'Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d'estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: «catalans» en definitiva. Però no solament en confrontar-se amb als pobles veïns. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants — o , si això us fa més goig, tots els catalanòfons—, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats «catalans» en el mateix àmbit domèstic. Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d'aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels «regnes» —-un «regne» de Mallorca i un «regne» de València, al costat del «principat de Catalunya»—, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de «catalans». Era lògic i necessari: els «regnícoles» del «regne de València» havien de dir-se «valencians», i els del «regne de Mallorca», «mallorquins». Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat «polítiques», que, d'entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L'existència dels «regnes» compor-

tava la ¡nevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l'exterior tots podíem passar per «catalans», en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat dels catalans es desglossava, així, en tres «ciutadanies», si puc dir-ho en termes moderns, i cada «ciutadania» descansà en un nom especial. Des d'aquest angle, per tant, hi hauria «valencians», «mallorquins» i «catalans». Hi hauria, de fet, uns catalans, més «catalans» que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya —el catalans o r i g i n a r i s — , conservaren l'apel·latiu de «catalans». I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula « c a t a l à » esdevenia amfibològica: tant podia servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de conseqüències incòmodes. Aquell «un sol poble» que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament «innominat». Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s'hi, i el risc s'agreujà. Valencians i mallorquins començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions «estatals» distintes ho fomentaven. De més a més, als «regnes» es produïen situacions ben favorables a l'eclosió de sentiments l o c a l i s t e s que, per un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat. Mallorca va córrer l'aventura d'independencia dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu m i l i t a r i de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermarà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se «mallorquins» o «valencians», després de tot això, implicava ja una punta d ' o r g u l l , de repercussions bastant previsibles. No la unitat, però sí la consciència d'unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força ¡nnervant. Serà un home de Girona, fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació —ben precoç, per cert: 1383—, del particularisme valencià. Eiximenis diu del «poble valencià» que, «com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena

TERRES I GENTS QUESTIÓ DE NOMS poble català, ans per especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià». La diferenciació entre «valencians», «mallorquins» i «catalans» es trobava desproveïda d'una instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que «catalans» eren, per antonomàsia, els habitants del Principat, resultava fàcil la contraposició de «valencians» i «mallorquins» a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador —uns noms que no haguessin estat el de «Catalunya» i el de «catalans»—, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L'època, d'altra banda, no estava madura per a fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en. Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s'esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminaren l'evolució del problema. Malgrat tot, « v a l e n c i a n s » i «mallorquins» continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar - se una abundant antologia de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d'intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no per la data. El 1417, en escriure la seva Disputa de l'ase, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix — i copio el passatge de la versió francesa de l'obra—, que «est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques». Durant la guerra entre «ciutadans» i «forans» en el regnat d ' A l f o n s el M a g n à n i m , i també a Mallorca, un capitost del partit dels «ciutadans», Jaume Cadell, diria: «Pensau que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d'esser lleials vassalls a nòstron rei i senyor...» Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una important referència provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d'Ausiàs March, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada del llibre fa constar que «el famosíssimo philósofo y poeta» era «cavallero valenciano, de nación catalán». Al Principat tampoc no s'oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és «de nostra nació».

Insisteixo que totes aquestes dades, i les moltes més que podrien afegir-s'hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perdurado del nom «català» amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. Aquest amable cronista valencià diu: «Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó del la la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». I afegeix que això durà «hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones ("valencians" i "catalans"') ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes». No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, «catalans», «valencians» i mallorquins» van ser «tenidos por diferentes». Abans, la diferència de noms no afectava la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme «català» era equívoc, no per això es desvaloritzà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s'enceta aleshores un període «de decadència», i «cada una de estas naciones», efectivament «tira por su cabo». «Valencians», «mallorquins» i «catalans» es distancien. El nom de «catalans» se'ls fa estrany, a valencians i mallorquins. La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix l'element unitari més «visible», provoca l'aparença d'uns «fets diferencials» idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals. Mai no s'esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: «Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los

TERRES I GENTS QÜESTIÓ DE NOMS naturales de ambas provincias». Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontarse, ara «catalans», «mallorquins» i «valencians» no voldran reconèixer-se com «un sol poble» —amb un o amb tres noms, tant hi fa—: més aviat es veuran com tres «pobles germans», o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels «catalans». El particularisme regional s'havia esclerosat de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més i n s t r u c t i u , a propòsit d'això, que examinar les opinions sostingudes pels erudits d'aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d'idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien tendit a anomenar «llengua valenciana» la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l'existència d'una variant local distinta ni menys encara independent, de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reivindiquen una «llengua valenciana» i els mallorquins una «llengua mallorquina» que no seria ja la «llengua catalana». Una evidència però, perdurava intacta: l'idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estat idioma únic i comú de «valencians», «catalans» i «mallorquins». Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadència van creure —almenys molts d'ells—, que el català antic no era sinó «llemosí», la mateixa llengua dels trobadors. L'ús del terme «llemosí» per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La «regionalització» del nom «català» era suplida pel nom fals de «llemosí», quant a l'idioma. En el fons, era una manera encara d'afirmar la unitat dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres «llengües» modernes —el «català», el «mallorquí», el «valencià»—, eren filles directes del «llemosí», i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d'Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d'unitat idiomàtica subsistia netament. Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu

culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn a la ¡dea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels «valencians*, dels «mallorquins» i dels «catalans» que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos «un sol poble», que es planteja com un presupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi «mallorquins», «catalans» i «valencians» que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes políticosocials que ho determinen, això. Basta que hi sigui. La qüestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acuïtat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge «llemosinista» era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir «llengua catalana», «literatura catalana». D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de «català», que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc —fóra ingenu!— que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.

JOAN FUSTER

(Del fullet «Qüestió de noms». Edicions d'Aportació Catalana, Barcelona. 13 pàgines. Preu: 15 ptes.)

amenitats Paraules del diccionari

DONA F. || 1. ant. Senyora; cast. «señora, dueña». Jo, Sènyer, m'atén a la vostra misericòrdia, mare mia e dona a esperansa de nosaltres peccadors, Llull Cont. 18, 30. So per què la potència racional és dona de totes les altres, si és per so car és dona de la ymaginativa qui és dona de la sensitiva, la qual sensitiva és dona de la vegetable, e L· racional és dona de La mutiva, Llull Cont. 43, 4. Bé sabets que la comtessa és vostra dona natural, Jaume I, Cròn. 38. Comtessa de Pallars e dona de Cervelló, doc. a. 1346 (Priv. Ordin. Valls Pir. 239). Na Alamanda de Queralt dona e usufructuaria de L· vila de sta. Coloma, doc. a. 1357 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Aquesta, donchs, se féu dona del tot de mi e de las mias cosas, Corbatxo 55. La cambrera li dix: no façats brogit, que la mia dona dorm, Jacob Xalabin 13. «Dona i madona»: senyora i majora, que té domini absolut. Déu sap quins ne quals són aquells qui sò agüeren tengut a gràcia de aver-me presa sens adot, e fóra estada dona e madona, hoc e senyora de tots lurs béns, Corbatxo 40. «No ésser dona de fer una cosa»: no poder-la fer, no tenir poder per a fer-la (Mall., Men.). «Veiam si no seré dona de fer lo que voldré de lo meu!» «Ta mare no ha estat dona de fer-te anar a escola». «Nostra dona»: la Verge Maria Senyora nostra. En festa de Nostra Dona, doc. a. 1289 (RLR, IV, 510). La verge gloriosa nostra dona sancta Maria, Llull Cavall. 10. De nostra Dona senyora nostra, Ti-

rant, c. 4. Recorregueren a nostre Senyor Déu e a nostra Dona de Rocamador, Eximplis, II, 330. Lo dia de nostra dona de agost, Entrev. Eyv. 7. a) Precedit d'article i usat com a tractament honorífic, precedint a un nom propi o comú de persona femenina. Saber fac a uós, sènier, que L· dona n'Estefania ha otorgad lo feit, doc. segle xm (Pujol Docs.). Que prec la dona reyna, e'l Rey, que li fassen secors, doc. a. 1289 (Anuari IEC, II, 356). Com sa dona mare seria a L· missa, Llull Blanq. 19. Aquest dia passà de L· present vida L· dona na EuL·lia Ribes, doc. a. 1479 (Ardits, III, 6). Los senyors n'Huch de Mataplana e la dona na Sibilia, doc. a. 1340 (Priv. Ordin. Valls Pir. 211). b) Sense article, usat com a tractament honorífic davant nom propi de persona femenina; cast. «doña». Hac nom L· reina dona Maria, Jaume I, Cròn. 3. Alta madona dona Maria de Munspeller, Muntaner Cròn., c. 2. Pres per muller L· senyora infanta dona Theresa, Pere IV, Cròn. 24. La molt alta senyora dona Maria per L· gràcia de Déu regina, doc. a. 1400 (Col. Bof. XLI). || 2. Persona del sexe femení (per contraposició a «home»); cast. «mujer». Molts foren L·s homens a les dones qui'ls volien fer gran honra, Llull Blanq. 1. Per una plaça... passaren dues dones, L· una era bella e Valtre lletja, Llull Fèlix, pt. VI, c. 2. Prega-us L· comtessa que la escoltéis un poch, que dona és e no pot alt parlar, Jaume I, Cròn. 42. E si és dona, deu star ab L· cap o cara coberta. E x i m e n i s

AMENITATS PARAULES DEL DICCIONARI Conf. 6. Assats a mi és caussa descuberta / que pur' amor no pot en dona caure, Auziàs March, LXXXVII. Una dona el salvarà, si una altra dona el va perdre, Verdaguer Idilis. Embolicades amb un davantal de dona, Ruyra Parada 25. «Dona de bé»: la que guarda bona conducta moral. Só dona de bé; no'm posi motius despreciadors, Vilanova Obres, XI, 176. «Dona de casa seva»: la que atén les ocupacions casolanes i surt poc de casa. Tenim de ser unes màrtirs nosaltres les dones de sa casa, Vilanova Obres, XI, 182. «Mala dona», o «dona pública», o «dona de la vida», o «dona de món», o «dona de cadira», i ant. «dona del públic» o «dona errada» : la prostituta. Cirurgians anaren a visitar L·s donas del públich com és de bona costum quiscun any, doc. a. 1526 (Ardits, III, 376). Si serà dona errada que no visca a L· candela sino que stiga com enamorada o romera, doc. a. 1557 (Boll. Lul. IV, 205). De cada dia arriben dones errades adúlteras y solteras, doc a. 1594 (Bolll. Lul. VII, 402). Eixes dones de cadira són la perdido de molts, Martí G. Tip. mod. I, 68. «Casa de dones»: prostíbul. «Mal de dones»: malaltia venèria. «Fer de dona vella»: vigilar el jovent d'ambdós sexes per evitar que es propassin, sia en festejar, sia en el treball col·lectiu (Mallorca, Men.). S Í fos amiga nostra no't dich res! mos podria fer de dona veya, Ignor. 12. «Dona de claus» o «de govern»: sirventa de confiança, e n c a r r e g a d a de les claus i de l'economia d'una casa. || 3. Persona del sexe femení que ja ha arribat a la pubertat (per oposició a «nena» o «nina»); cast. «mujer». «Ja és dona»... Francineta... no dius que ja t'has tornada / una fadrína acabada? / No dius que vols ésser dona?, Penya Poes. 266. Ab L· desenrollament prematur de la dentadura, llavis o brassos, com parts de dona empeltades tropell-tropell sobre un eos de nina, Galmés Flor de cart, 20. || 4. Persona del sexe femení ja casada o que ha practicat Pacte sexual (per contraposició a «fadrina», «soltera», «xica», «donzella»); cast. «mujer». «En dir dones, s'entén les casades; les no casades s'anomenen "xiques" (Vinaròs)». Les dones e donzelles deL·comtessa se prengueren totes a plorar, Tirant, c. 3. Los moros anaven conquistant per la illa fent

morir molts crestians e desonint dones e donzelles, Tirant, c. 5. Tals paraules sembràs present L· duquessa, que de donzella que és L· faríeu tornar dona, Tirant, c. 217. || 5. Persona del sexe femení casada (en contraposició a «marit»); cast. «mujer», «esposa». Pillastre, has tancat L· porta de cop i la dona té L· clau, Vilanova Obres, XI, 22. Dos aumuts per la dona y p'els infants, Penya Poes. 57. S'hi presenten amb sa dona y es gavinons, Ignor, 3. a) fig. (humorístic). Entre eclasiàstics, el breviari, perquè el porten sempre amb ells. || 6. Revers de moneda, o sia, la part on està gravat l'escut, per oposició a «homo», que designa la part on està gravada la figura del governant (Sancelles, entre infants). || 7. Comare, llevadora (St. Julià de Vilatorta, ap. Aguiló Dice). || 8. Femella en general (Alg.); cast. «hembra». «La rata home i la rata dona»: la rata mascle i la femella (Alguer). CULT. POP. — A) Una tradició del poble mallorquí explica humorísticament el fet que les dones en general siguin més curtes d'enteniment que els homes. Mossèn Alcover en el seu Aplec de Rondaies Mallorquines conta la dita tradició de la següent manera: «Com el Bon Jesús criava el món, que feia ets homos, s'hi acosta sant Pere i li diu: —Mon Mestre, si voleu que vos ait, digau-ho. —No ho haguessis dit, respon el Bon Jesús; vetaquí sa caldera d'es cervell: posa-los-ne una cuierada perhom dins es carabassot. - Era una calderassa disforja, plena al raset de suc de cervell, nou flamant. Sant Pere agafa sa cuiera, i totd'una que el Bon Jesús acabava de forjar un homo, zas, ell ja li encistava sa cuierada de suc de cervell dins sa closca, i totd'una aquell ja era partit a pensar, pensa qui pensa... La primeria li donava amb sa cuiera ben plena, i ja ho crec que es suc de cervell, començà a fer-se avall. —Què farem, Pere?, diu el Bon Jesús. Que te curtetjarà? Te convendría companetjar-lo una mica. - Sant Pere pegà ses cuierades més petites, i encara venien homos i més homos que demanaven sa cuierada dins sa closca per poder filar. —Sobretot, diu sant P e r e veient allò, serà precís companetjar-ho més encara, n'hi ha d'haver per tots. - I aquí l'homo ho posa a mitja cuierada per cap. A la fi s'aca-

AMENITATS

CALENDARI POPULAR Festes populars i fires principals de Catalunya, València i Balears

Festes de la Mare de Déu del Remei. Famosa «Albada». «Dansa d'Albaida». Dies 20/29. —VALÈNCIA. Vuitena Fira Nacional del Moble i Saló Internacional de la maO C T U B R E quinària de treballar la fusta. Dies 1/12. — ORIOLA. Sisena Fira Exposició Dies 20/29.—VALÈNCIA. Cinquena Fira Mode Fibres Agro-tèxtils. nogràfica de l'Art en metall. Dies 3/7.— BARCELONA. Desè Saló de la Dies 22/1 nov. — BARCELONA. Vuitè Saló de Confecció (primavera-estiu). la Imatge, so i electrònica. Dies 3/12. — SABADELL. Cinquena Fira IndusDies 24/3 nov. — BARCELONA. Cinquena Fira trial i Comercial. Nacional de Maquinària Tèxtil. Dia 4 . — CREVILLENT. Festes de Sant Francesc d'Assís. «Moros i cristians». Gentilesa de S O N Y Dia 5.— ALBAIDA (85 km. de València).

LOC. — a) «Ésser dona de fer» (o «per baren ets homos; sant Pere va fer un alè ben llarg. Però llavò vengueren ses dones. fer») una cosa: ésser capaç de fer-la, tenir Se posa el Bon Jesús a forjar-ne, i cap a sant poder i decisió suficient per a fer-la (Mall., Pere... —No ho sé mon Mestre, què mos Men.). «No et pensis que si no véns, / j o farem, diu sant Pere. Ell dins sa caldera ja t'envii a demanar; / som dona per a mudar / només hi ha es solam, casi casi... No res, no sa amor i es pensaments» (cançó pop. Mall.), hi haurà altre remei que afegir-hi un raig b) «No haver-hi més dona»: no tenir més d'aigo. —N'hi aboca una partida de gerres, poder, força o coratge una dona per a seguir i ho remena ben remenat... - I ja és partit a fent una cosa difícil o penosa (Mall.). «He buidar cuierades de suc de cervell dins es menjat prou; no hi ha més dona» ( = no carabassot de ses dones. Tantes se n'hi pre- som capaç de menjar més). sentaren, que fonc a força a companetjar-lo REFR. — «L'home fa la dona, i la dona que li bastà per totes. I d'aquí ve que hi ha fa l'home» (Val.). — ><Una dona fa la casa, homos molt afavorits de suc de cervell i al- i una dona la desfà» (Mall., Men.). — «La tres que no ho són tant, i que ses dones no dona discreta viu retreta» (Cat.). en tenen gaire, i encara claret claret». (AlI N T E N S . : a) Augm.: «donassa», «docover Rond., V, 142-145). narra», «donota», «donatxa», «donarrassa». B) «Dona d'aigua»: nom que es dóna a b) Dim.: «doneta», «donetxa», «donel·la», certs éssers fantàstics femenins que es con- «doneua», «doniua», «donoia», «donona», sideren com a habitadora de pous-, fonts, bal- «donica», «donilla», «doninga», «doniqueta», mes subterrànies i altres llocs on hi hagi «doniueta», «donina», «donarrina», «doniaigua. Se'ls atribueix una gran bellesa i la quiua». possessió de grans riqueses, com també una SINÒN.: = 1, «senyora»; — = 2 , «femintervenció generalment benèfica en els afers bra»; — = 5 , «muller»; — = 6 , «creu». dels homes. (Cf. BDC, XV, 1 i ss.; Alcover ETIM.: Del llatí «domina», mat. sing. = 1. Rond., V, 104-107). Lo que L· gent de Montanya / de les dones d'aygua creu, Aguiló Fochs foll. 58. Fades o dones d'aygua moraObservacions: Les cites es mantenen en el llenguatge ven en el fondal, Rosselló Many 92. Era veu original de les obres, moltes vegades dialectal. En els Refranys en figuren més de cinc columnes, de dona d'aygua / encantada dins L· font?, sempre (¡dona» com a paraula principal. N'hem reproOrlandis Poes. 4. duït només uns quants.

AMENITATS

RECORDS DELS CARLINS ENTRE LES ARGELAGUES Els caminants s'acostaren al pastor Blai, que, assegut en un roc voltat de coscolls i llentiscles secallosos, refermava encara els seus braços en una llarga gaiata. —Bon dia, Blai! ¿Què fem per ací?—, li digué el Monjo. — A c í e s t e m , patint la gana amb aquests animals. I afegí Blai, adreçant-se al senyoret: —¿Com que ell t a m b é ha p u j a t ací tan amunt? —Cap ací dalt hem pujat—, contestà l'interpelat. —Xe! —digué el Monjo—. Jo sempre que pensava en tu, em deia: Aquest Blai, després de tres o quatre mesos d'anar darrere les ovelles amb la gaiata al braç i el sarró al coll i sestejant la gana a l'ombra de les figueres, s'haurà fet més gros que un teixó. Però ara que et veig me n'adone que no és veritat. —Dolents temps aquests per, per, per a fer-se grassos—, va dir Blai. —I és clar... És que tu, Blai, ets un home patidor, un home com n'hi ha pocs d'aqueixos, a qui els mals de cap i les cabòries no els deixen viure. Sí... Tu ixes de bon matí del corral amb les teues ovelles, i primer de tot, et fas un bon traguinyol de vi, i d'aleshores ençà el teu cap i el teu esperit ja no paren, el neguit te menja, sempre pensant i pensant. I ¿què penses? Doncs, penses... ¿Saps què penses? Doncs, penses: «¿On faré l'altre traguinyol?» «¿Si el faré quan arribaré al forn de calç? ¿Si serà enfront de la

bassa de la tauleria?» Després te redreces i et dius: «Ja ho sé: davant de casa el "Xurro".» Però de seguida te repenses i et respons: «No, Déu!, que no en tindré prou per a tot el dia, i si no puc traguejar la darrera volta, quan arribe al corral ara que tanque lluny, diràs que no puc arribar a casa de rabiós que estic.» I, clar, sempre amb aquest deler que et rosega l'esperit com el core la fusta, la persona no pot surar i fer-se grassa. I això és el que et passa a tu, Blai. —I que no es mentida—, digué Blai. —Bé, Blai, bé... Nosaltres ens n'anem, que hem de fer encara molt de camí. —Xe —digué el Monjo aturant un moment la marxa—. M'oblidava de preguntar-te una cosa: ¿Encara portes lligat a m b un c o r d e l I el tap d'aqueixa ampolla de tinta que portes al sarró? —Encara, encara...—, respongué alegrement Blai. —D'aqueixes coses sí que en passes compte i les conrees tot el que pots, redimoni—, digué el Monjo. —I el senyoret ¿encara no beu, no?—, preguntà Blai. —Jo no bec, no, Blai—, respongué el senyoret. —Veu: Això sí que és una cosa que, que, que, em pareix mentida, Déu! Tan r i . . . r i . . . ric..., home, i no beure! —Adéu, Blai. Els caminants travessaren un petit barranquís i emprengueren a pits la pujada del tossal que es trobava a l'enfront. Sortosament l'ascensió no fou massa llarga. En arribar al cim començava

AMENITAT§ RECORDS DELS CARLINS un llarg altiplà de coscolls, argelagues o romers, on, de quan en quan, es veien mates d'espígol tot secallós. El Monjo, adreçant-se al senyoret, li digué, senyalant amb el braç estés cap a la part dels Ivarsos:

•—Nosaltres —va continuar el Monjo, que es col·locà al davant— ens retiràvem, tallant camí, per les dreceres dels tossals i, en topetar en aquella giragonsa de la carretera que li he mostrat, els caps de la força varen ordenar fer un «alto y descansen» per tal de trencar l'alé. Ens vàrem aturar-hi, i al cap de mitja hora de descans començàrem els amaniments per reprendre la marxa. Amb això, el capellà de la columna, un home negrelló, alt i eixut de cara (com si ara me'l vera al meu davant), Mossèn Pasqual, que era de Vistabella, i venia al costat de la columna, s'hi plantà al davant muntat en el seu cavall i, quan començàvem de marxar, va i diu: «En acció de gràcies per la batalla de Betxí, anem a resar el rosari.» I començà, però, cridant: «"Padre nuestro... que estás en los cielos..., santificado..."» I xe!, només va terminar de dir el Pare Nostre, tota la columna en pes, però com si ho haguessen dit els uns als altres, va respondre fort: «No volem resaaar!» I des d'aleshores que ja no vam resar mai més per les carreteres. Els caminants havien arribat, sempre acurtant camí per dreceres, a una bona planura de malesa en què les seques argelagues descollaven i prenien la davantera sobre els altres arbusts del garrigar. Ja no s'hi veien sendes ni corriols, i per les clarures que tenia el malesar, a voltes saltant de pedra a pedra, continuaren la marxa. —Monjo, per ací no hi ha senda.

—¿Veu, entre aquelles muntanyes d'allà lluny, la carretera blanca que ix d'un tossal i s'afica en l'altre, fent-hi una recolzada? Doncs, per allà mateix, me'n recordé, després de tants anys, com si fos ara, veníem tota la força que tenia la nostra columna, de l'acció que havíem tingut en Betxí, i el personal estava molt cansat. Dúiem ja —després d'aquella batussa en què havíem tingut uns quants morts i vint o vint-i-cinc ferits— dos dies corrent més del que podíem i menjant poc. Montenegro, el general isabel! Montenegro de la tropa, venia al nostre encalç... El senyoret va dir al Monjo: —-Passe davant i vaja obrint camí, que em pareix que per ací dalt hem de marxar molt malament.

—No, per ací no n'hi ha, no. Però això sols serà una estona, fins que transpondrem a la part de ponent, i després ja quasi haurem arribat. La marxa, però, cada volta es feia amb més dificultat per aquell argelagar; la malesa anava esdevenint més espesa; les argelagues abundaven de més en més i les punxades a les cames se seguien les unes a les altres sense parar. El Monjo, malgrat això, amb les seues cames curtes marxava davant i ben de pressa; massa de pressa com si no n'hi hagués d'argelagues. —Monjo! —cridà el senyoret—. No córrega tant, que per aquesta garriga es marxa molt malament i jo estic empresonat per les argelagues! —Senyoret, si a les onze hem d'estar de retorn a casa, cal que no badem. —Bo. Si no hi som a les onze, serem a migdia o a l'hora que siga, però jo li dic que per ací hi ha molta d'argelaga, i duc el tou de les cames

AMENITATS RECORDS DELS CARLINS duien ficats ací ( i assenyalava el seu cap). Això sanguejant de les fiblonades que he rebut, i que és el que els va fer fugir de la carretera i esno puc seguir. barriar per la muntanya. —Això no és mal—, va dir el Monjo. —Bo, està bé. Però vinga; ixcam, si podem, —¿Com que no és mal? d'aquest argelagueral. ¿Ens resta encara molt de —Home..., vull dir que no és mal de morir. tros per passar?—, preguntà el senyoret. —No és mal de morir, però ja és prou que —Menys del que hem passat ja—, va dir el siga mal de patir. Monjo. —Per patir, senyoret, un dia jo allà a l'Hos—Vaja un consol; això ja ho sabia jo. talàs. ¿Què diria que hi va passar? Doncs mire: —Marxem cap a la dreta, que em sembla que una cosa que si no es veu, pareix que no es ens n'eixirem més bé. puga creure, i que jo em rebente si és mentida! —Jo —continuà el s e n y o r e t — , quan ixca Encara en podria traure testimonis. Anàvem en d'ací, si és que n'ixc, duré al meu damunt un la columna i érem a les envistes d'Albocàsser. record ben coent del Mas de la Rossa. I a vostè, Deien que el brigadier La Guàrdia ens eixia al Monjo, ¿és que no li punxen les argelagues? davant, pujant per Alcalà. Tots anàvem més aler—¿A mi, diu? Sí, senyor, sí. També, de quan tats que un gos rastrejant la caça i, res, marxàen quan, alguna punxada s'escapa. Però és com vem en la columna per la carretera, quan, contra aquell... m'aguante i no en faig cas. unes figueres que hi havia a la vora, vam vore Entre xuclits i gemecs del senyoret, en deu uns «vasos», o ruscs d'abelles de mel. Quasibé minuts ixqueren d'aquell infern i al cap d'un tota la columna els havia despassats, i potser que quart d'hora eren tots dos descansant al Mas de sense adonar-se'n ningú. Amb això, a un xicot de les Coves de Vinromà se li ocorregué d'eixir la Rossa. Més ben dit: el senyoret no hi descansava. No feren més que arribar-hi, i quan els de la carretera i tombar un dels vasos, que quedà oferiren cadires i s'hi assegueren, el senyoret va panxa en l'aire. No sé el que va ser primer, si arromangar-se els pantalons i, cames enlaire, les tombar aquell vaso o vore'n totes les abelles al quals tenia vermelles d'allò més, tractava de trodamunt nostre. bar remei a la coentor que sentia. I després que Els que varen rebre les primeres fiblonades, havia estat una bona estona fregant-se-les suauvaren xisclar i produir un avalot; els del davant ment i banyant-se-les amb aigua fresca, per veure nostre començaren a córrer per tal que les abelles si li minvava la coentor de les punxades, adreno els picassen, i els més amunters, que veien çant-se al Monjo, que era al seu enfront, segut que els de darrere corrien, fugiren també sense i escarxofat en una cadira baixeta, amb les cames saber el mal d'on venia. Total: en uns segons, esteses i descansant a plaer, li digué: tota la columna es va esbarriar per les muntanyes —Però a vostè ¿és que no li couen els turi en aquella carretera no hi va restar ni traça mells i totes les cames? de soldat. —¿A mi? No me couen, no, senyor. A mi les abelles (justament duia els panta—Doncs, jo no ho entenc —va dir el senyolons arromangats) se'm van tirar a aquesta cama, ret—; és que vostè deu tenir la pell d'ós. que la vaig tenir com un cimal de gruixuda amb —D'«orso» voldrà dir —replicà el Monjo. I la unflor de les picades. Déu, quina abrusor més en dir açò va arromangar-se els pantalons, que reforta! Des d'aleshores, cada volta que passe per l'Hostalàs encara em fan mal el turmell i el tou duia abotonats al turmell, i van aparèixer tapant les carns unes magnífiques polaines de pell que de la cama. —Quina cosa més estranya, un vaso de mel fins el genoll li arribaven i va exclamar: —D'"orso», no; de badana i bones... Que en esbarriar tota una columna d'hòmens armats—, una fira me les vaig comprar, i en això pense va dir el senyoret. tot aquest matí. Molt de bé m'han fet avui, però, — N o . . . —va retrucar el Monjo—. A nosaltres, ai!, si jo les hagués tingudes el dia del «vaso» sí. Als primers que vam rebre les fiblonades, sí de l'Hostalàs! que van ser les abelles del vaso les que ens van G. HUGUET SEGARRA fer córrer; però a tots els altres —és en dir a quasibé tota la columna— va ser La Guàrdia; els canonets del brigadier La Guàrdia que els hòmens

(Del llibre de contes «Els valencians de secà», —172 pàgines. Preu: 150 ptes.)

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES CONCURS DE COMPOSICIÓ D'OBRES PER A CHOR MIXT BASADES EN EL FOLKLORE MUSICAL ALACANTÍ L' «Instituto de Estudios Alicantinos» promou enguany aquest interessant concurs, dotat amb un premi de 25.000 pessetes. Hi podran participar tots els compositors d'Espanya, sense limitació del nombre d'obres a presentar per cadascun d'ells. Les obres s'hauran de presentar a l'esmentat Institut, Secció de Música i Folklore - Palau de l'Excelentíssima D i p u t a c i ó Provincial, General Mola, 6. Alacant, en un sol exemplar original sota lema, acompanyat de dues fotocòpies, i en sobre tancat, a banda, que durà al damunt el lema de l'obra, nota de la filiació personal de l'autor (nom, llinatges, domicili, nacionalitat i tots aquells altres que considere convenients). Qualsevol altra circumstància del concurs que interesse conèixer, pot demanar-se a l'esmentada entitat cultural.

PREMI «PLANÇÓ» DE PERIODISME CASA NOSTRA, associació de gent de parla catalana a Suïssa, convoca per primera vegada un premi de periodisme. Els treballs, de tema lliure, inèdits i escrits en la nostra llengua, hauran de tenir una extensió mínima de dues holandeses i quatre com a màxim. El premi és de 1.000 pessetes. El termini d'admissió d'originals acabarà el dia 31 de desembre d'enguany, i el veredicte del jurat i lliurament del premi tindran lloc el dia de la Festa Major de Casa Nostra de l'any vinent. L'entitat es reserva els drets de publicació del treball premiat i dels no premiats, a la seva revista «Plançó». Els participants han d'adreçar-se a CASA NOSTRA (Premi «Plançó») - Postfach, 23 - 8304 WALLISELLEN (Suïssa).

CRIDA ALS ESCRIPTORS JOVES Els nostres estimats companys SERRA D'OR, Apartat 121, Barcelona, publiquen al seu número de juliol darrer la Crida que gustosos reproduïm per a la seua millor difusió entre els nostres lectors: «SERRA D'OR fa una crida als escriptors que no tinguin més de trenta anys i els invita a col·laborar a la revista amb articles de tema lliure. »Els originals (d'una extensió de cinc a set fulls holandesos mecanografiats a doble espai) hauran d'ésser enviats amb tres còpies signades, amb el nom i l'adreça de l'autor a cadascuna, a "Serra d'OR", apartat 121, Barcelona, abans del 15 d'octubre. »Josep M. Bricall, María-Aurèlia Capmany, Manuel Ibàñez Escofet, Joan Oliver, August Panyella, Jordi Sarsanedas i Vicent Ventura, escolliran, entre els originals presentats, tres articles, que " S e r r a d'OR" publicarà i pagarà a raó de 10.000 pessetes e! primer, 5.000 el segon i 3.000 el tercer. També podran aconsellar la publicació d'altres originals. Llur tria serà feta conéixer dins el número de novembre de "Serra d'OR".»

PREMI «MARIUS TORRES» DE POESIA L'Esbart Marius Torres de Lleida recorda —sePREMI «EL CIERVO» gons nota que llegim a «Serra d'Or» de juliol— que el terme d'admissió de treballs a aquest Aquest premi, dotat amb 20.000 pessetes, i concurs acaba el 10 del proper setembre. El un accèssit possible de 10.000, serà atorgat al millor article, crònica, editorial, reportatge, etc., premi, de 10.000 pessetes, serà atorgat a poemes inèdits, en català, de tema lliure que no excesobre l'abolició de la pena de mort publicat en desquen de 50 versos. S'hauran de presentar per qualsevol periòdic o publicació entre I' 1 de gener i el 30 de setembre d'enguany. Els articles (en triplicat, a màquina, sense signar i amb lema i plica, com és costum en aquests certàmens. Una retalls de diari o en fotocòpies) cal adreçar-los, selecció dels poemes rebuts serà publicada a la per triplicat i abans del 15 d'octubre de 1970, a premsa local. Cal adreçar-se a «Sicoris Club» la revista «El Ciervo», Calvet, 56 - Barcelona-6, indicant «Per al premi El Ciervo», amb el nom Premi «Marius Torres» de poesia, carrer Paeria, 6 - Lleida. i l'adreça de l'autor.

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS PREMI JOAN MARQUÉS CASALS «CIUTAT DE TERRASSA» Es convoca aquest premi, dotat amb 50.000 pessetes, per a narració o novel·la curta, inèdita, d'una extensió màxima de 100 fulls holandesos

i mínima de 50, mecanografiats a doble espai i a una sola cara. Els originals, per duplicat, sense signar, amb lema i plica, s'hauran d'enviar abans del 30 de setembre d'enguany, a Ràdio Terrassa EAJ 25, Sant Pere, 38 - Terrassa. El veredicte es farà públic el dia 27 del proper novembre.

VEREDICTES PREMI «CONCEPCIÓ ALEMANY VALL»

PREMI A SALVADOR ESPRIU

Ha estat atorgat a «La llegenda sobre MarEl «Premi Montaigne 1971» de la Fundació garida de Prades», de què és autor Eufemià Fort F. V. S. d'Hamburg, ha estat atorgat enguany al i Cogul. gran poeta català Salvador Espriu, a proposta de la comissió corresponent de la Universitat de PREMIS REUS DE TEATRE Tübingen. El premi és dotat amb 25.000 marcs. L'acceptació del guardó, segons declarà el poeta, Les obres i els guanyadors d'aquest important ha estat deguda al seu desig que la cultura cacertamen, foren fets públics la nit del 27 de talana tinga cada vegada més ressò internacional. juny passat, en la següent manera: •

Premi «Josep Aladern», dotat amb 100.000 pessetes, a Jaume Melendres, per la seua obra «Meridians i paral·lels».

• Aquest premi ha estat declarat desert, i s'ha atorgat un accèssit a «L'ànima solitària», de què és autor Francesc Borrell i Carrió. •

Premi «Antoni de Bofarull», dotat amb 100.000 pessetes, a Xavier Fàbregas, per la seua obra «Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite».

CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA PREMI JUNIOR 1970

COLLA EXCURSIONISTA CASSANENCA IV CONCURS LITERARI

•

Premi «Hortensi Güell», dotat amb 5.000 pessetes (en llibres). Ha estat declarat desert. Premi «Josep Ferrer-Queri», dotat amb 5.000 pessetes (en llibres), a Carles Reig i Morell, per la seua peça «Resclum si més no».

En aquest important concurs de Cassà de la Selva, han estat dictats els següents veredictes, a més dels publicats al nostre número de juny; •

•

• •

La dotació de conjunt de tots aquests premis, superior a les 200.000 pessetes, s'ha obtingut per mitjà d'una àmplia aportació popular, cosa que Premi d'assaig: a «Una mena de mort», d'Al- fa més atraient i simpàtic aquest certamen de l'actiu Centre de Lectura de la bella ciutat de Reus. fred Badia, de Barcelona. Menció honorifica a «El futbol com a fet econòmico-social», de Josep Genovés, de Tarragona. CENTRE PARROQUIAL SANT JOSEP, P r e m i de P o e s i a : M e n c i ó honorífica a DE BADALONA «13 x 15», d'Antoni Munné, de Barcelona, i a «Paraules que demanen llum verda», d'Isidre CERTAMEN LITERARI JUVENIL Julià, de Mataró. El jurat ha atorgat, en el primer grup, el Premi de Narració: Menció honorífica a «La primer premi de poesia a l'obra «Matí de boira», tramuntana», d'Andreu Blasco, de Barcelona. de Josep Casals i Navas, i ha declarat desert el segon premi. El primer premi de prosa, l'ha Primer Concurs de Contes Infantils: Grup 9-10 guanyat l'obra « S a m f a i n a » , d'Àngel Garriga i anys, a «La Rosanna i en Blanquet», de Maria Ferrerons, i el segon «El dia diferent», de SeTeresa Baleri; accèssits a «La papallona bonica», de M. Àngels Busquets i a «L'ocell amb bastià Dunyo i Esteve. En el segon grup de premis, el primer de potes d'elefant», d'Assumpció Vilahur. Grup 11-12 anys, a «El Soldat del país de les jo- poesia s'ha donat a «La vila adormida», de Franguines», d'Elena Casas; accèssits a «El meu cesc Hernàndez i Hernàndez, i el segon a «Mitològica», de Jordi Sala i Morell. El primer premi gos Boli», de M. Dolors Duch i a «El trende prosa a «Apunts d'una indeterminada semcanous», de Núria Prunell. Grup 13-15 anys, blança», d'Albert Cots i Castañé, i el segon a a «El gatet astronauta», de Josefa Vilahur; «Revolta a casa nostra», de Manuel Ludevid i accèssits a «L'avi explica un conte», d'AsAnglada. sumpció Casellas i a «Dedicat a Pom p e u Fabra», de Narcís Ros i Narcís Batallé. Un èxit de concurrència, com s'ha vist.

NOTICIARI TRAMÉS PER J. HUGUET: APLEC DE LA RIBERA Continuant la tradicional celebració de l'Aplec de la Ribera, el pròxim dia 27 de setembre tindrà lloc a Alberic la celebració d'aquest any. Enguany es comptarà amb la participació de Francesc Pi de la Serra i Enric Ortega que cantaran abans del dinar, i de diversos conjunts i solistes que ho faran al finalitzar aquest. L'Aplec de la Ribera intentarà d'ésser un any més, i amb la necessària continuïtat, l'acte bàsic de tota la comarca riberenca, al qual deuen ser tots els valencians.

tre, els van fer objecte, puix que fins i tot els convidaren a admirar la Cova de les Calaveres, meravella de la natura dins el terme de la bonica població de Pedreguer.

D'ALZIRA El 21 de juliol últim i en aquesta populosa capital de la Ribera Alta, el grup «Nosaltres» de la localitat va organitzar a l'esplèndida «Casa Blanca» un recital de «nova cançó», a càrrec de Joan Bosch, Els Sols, Nous Brots i Genit, els quals van posar tot el seu entusiasme i musicalitat a fi de complaure la joventut alzirenca que hi va assistir.

LA JOVENTUT D'ALGEMESÍ La magnífica tasca que els clubs jovenívols duen a terme pertot arreu del Pais ha estat últimament mostrada a Algemesí, població important en el nostre redreçament, però que hom veia com esmortida aquests últims anys. El Club UNAM ha celebrat els dies 18, 19 i 20 d'agost un cicle de conferències pronunciades per Jesús Huguet Pascual que han versat sobre: «EL PROCÉS HISTÒRIC VALENCIÀ», «LLENGUA I LITERATURA VALENCIANA» i «EL PAÍS VALENCIÀ DE CARA AL FUTUR». Conferències que han assolit una important audiència. Igualment i dirigits per Joaquim Naval se celebren al mateix Club, tots els dimarts i divendres, classes de Llengua Catalana, a les quals assisteix un elevat nombre d'alumnes. L'esforç del jovent valencià ja comença a donar fruits per tot el País.

DE L'ALCÚDIA DE CARLET La «Joventut de l'Alcúdia de Carlet» va complaure el nombrós públic seguidor de la cultura valenciana i els seus moviments artístics oferint un recital en la sala «La Cabanya». Plena de gom a gom, pogueren escoltar les cançons ofertes per Els Sols, Nous Brots, Joan Bosch i el fabulós Genit, que tant va agradar als seus paisans en aquesta nova actuació. GORG li desitja una continuada sèrie de triomfs.

ALFARA DEL PATRIARCA Un festival de conjunts es va celebrar en aquesta localitat de l'Horta, en el qual festival, entre altres, van actuar Els Sols, de Sueca, Nous Brots, de Picassent, i la revelació «Gavi i Susi». Tots tingueren una actuació molt reeixida.

TRAMÉS PER R. SENA: ACTIVITATS ARTÍSTIQUES I CULTURALS ARREU DEL PAÍS VALENCIÀ DE PEDREGUER A Pedreguer, en plena Marina Alta, ha arribat el moviment de les alegres cançons de «folk-song» per mitjà del popularíssim Grup de Folk-València, que en la sala «Desirée» adelitaren un nombrós públic amb les famoses creacions del folklore mundial, traduïdes al nostre idioma, que l'auditori va corejar entusiàsticament. Els «Amics de la Cançó», que van promoure aquesta matinal del 12 del passat juliol, agraeixen la perfecta organització de la «Joventut Valenciana» i les atencions de què, sota la presidència de Tònica Sas-

EN «ELS LLUÏSOS» DE VILA-REAL La «Congregació dels Lluïsos» d'aquella població de la Plana Baixa, per mitjà de la seua dinàmica Joventut, va organitzar tota una setmana d'actes, entre els quals destaquen, per l'èxit obtingut, les conferències que hi van donar el senyor V i c e n t Pitarch sobre «Condicionaments socials del llenguatge» i Mossèn Avelí respecte del tema «Cristià per a què?», els quals, amb una dialèctica molt segura, van plantejar clarament problemes tan rellevants i complexos de la nostra societat. Tancant la setmana de la Joventut, tots van acudir al tranquil i bell paratge on es troba l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia, vora el riu

NOTICIARI Millars on va tenir lloc un mogut festival de la nostra cançó a càrrec de Ferran Badal, de Castelló, Nous Brots, Genit, Araceli Banyuls i la col·laborarien de «Les veus del poble», aquests de Vila-real mateix. Hem d'assenyalar la satisfacció dels organitzadors i públic que va assistir al recital i que corejà moltes de les cançons de l'extens repertori que van escoltar. Tots aquests recitals han estat promoguts pels entusiastes «Amics de la Cançó», de València ciutat, els quals activament en preparen d'altres a Canals (la Costera), Onda (la Plana Baixa), Carcaixent (la Ribera Alta), Dénia (la Marina Alta), Llíria (l'Horta), etc., totes del País Valencià.

LA PINTURA Durant els mesos de juny-juliol i agost d'enguany, l'acreditada Galeria d'Art Val i 30, de València, ens ha mostrat una que molt bé es pot dir «Antologia de la pintura del País Valencià», puix hi hem trobat des d'uns dels precursors dels moviments actuals en les inquietuds del nostre poble, com són Sòria i Vento, passant per la revolucionària pintura de l'Equip Crònica i d'Anzo, al pur formalisme de les pinzellades de Sempere o del «nou realisme» iniciat per Heras, a la pura lírica dels traços clars i infantils d' H. Mompó i a l'expressió real i segura de Monjalés. I deixem per a final la genialitat dels originals i inspirats signes de l'infatigable i internacional A l f a r o . També han col·laborat, com a convidats per les seues personalitats pictòriques, Ginovart o la senzillesa de línia amb un contacte més directe amb la realitat de la vida i també les singulars pintures de Lucio Muñoz, Millares, Bueno, etc. Ens faltava, per a completar les mostres de la pintura valenciana actual, els grups A l c o i a r t : Mataix, Miró..., etc.; el Grup d'Elx: Sixto, Castejón, A. Castillejos..., i tants altres de qui no trigarem massa a contemplar les personalíssimes pintures en sales de la nostra terra. Aquest estiu ha estat prou mogut per als nostres pintors, sobretot a les localitats on les massificacions turístiques donen més ambientació; així, doncs, Benidorm va ser el marc de les mostres d'Antoni Miró, el qual, amb una pintura d'avantguarda i sobre temes realistes, va retre homenatge a Ernest Contreras. També Xàbia, del mes de juliol ençà, compta amb una nova sala d'art — « A m b o l o » — que inaugurà Lluís Arcas Brauner amb olis i dibuixos perfectament conjuntats en una obra de gran nivell artístic. Sentim, tanmateix, que els temes siguen purament folklòrics.

FIGUERES LA NOSTRA LLENGUA EN LA RÀDIO És interessant remarcar que, segons la nostra informació, el 80 per cent de la programació de

«Ràdio Popular de Figueres» es fa en la nostra llengua. S'hi donen noticiaris, cròniques de la regió, entrevistes, etc., és a dir, una important aportació a la consolidació de la pròpia cultura en aquelles belles terres del nord del domini lingüístic català-valencià-balear. Hem pogut constatar que fins el distintiu de l'emissora es dóna moltes vegades en llengua catalana. L'espai es titula «Catalunya, hora nova».

«NOVA CANÇÓ» A ELX: «GRUP IL·LÍCITA DE FOLK» També per aquestes comarques del sud valencià s'ha estés el moviment de cantants disposts a treballar pel redreçament del seu poble. Cada volta més sovint, van fent acte de presència per aquestes terres signes reconfortants i reveladors. Ara mateix, ens arriba la notícia de l'aparició d'un grup de folk que vol fer present al poble d'Elx, mitjançant les seves actuacions, el tresor inesgotable que al llarg dels segles s'ha anat acumulant en la música popular. Durant les festes de la ciutat, el Grup va actuar enmig del carrer en una de les barriades d'Elx. Va oferir un variat programa amb cançons de folklore americà, valencià-català i elxà mateix. «Les pometes», «Duntay», «La vall del pi vermell», «Sinner Man», «Escolta-ho en el vent», «No serem moguts», «Les rondes de vi», «Xè, que a gust» i «Venim de la mar», foren tonades oferides pel Grup i molt aplaudides del públic assistent.

«TRAMUNTANA»: UNA ESCOLA PER A OBRIR CAMÍ Per tercer any ja, obrirà les seues portes l'escola «Tramuntana» al Vedat de Torrent. Dissortadament per al nostre País, no hi abunden les escoles —dins el sector privat de l'ensenyament— amb la vehemència i claredat pedagògica de l'escoles privades del Principat. Abunden, sí, els Jardins d'Infància, les Acadèmies i els parvularis distingits, però sense que hom puga veure en els seus plantejaments pedagògics el camí que porte els escolars cap a l'home nou que tots esperem. Vegeu els principis que orienten l'escola «Tramuntana», trets d'una i n f o r m a c i ó publicitària adreçada als pares: Fer de l'escola una vertadera comunitat i fomentar la col·laboració dels menuts amb la societat. Ensenyament del valencià a partir de l'idioma familiar. Reemplaçar la disciplina exterior per una disciplina i n t e r i o r lliurement assumida. I desenrotllar la lliure expressió del menut, com a mitjà de formació de la seua personalitat. Cal que ens moguem per tal que ¡squen escoles amb aquest basament per tots els indrets del País. Ni menys ni més com n'hi ha en molts altres llocs.

NOTICIARI UN CONCURS QUE, DE REGIONAL, TÉ MOLT POC Justament, la procedència g e o g r à f i c a dels grups escènics participants. Que ja és alguna cosa; però podria tenir una justificació terminológica molt més ampla i definida. Els homes del «Círculo Católico de San Roque», de Burjassot, és ara el tercer any que programen aquest concurs de Teatre de Aficionats. Sembla, pel que havem pogut llegir a la convocatòria publicada en la premsa, que els organitzadors disposen de l'ajut d'algunes entitats públiques i que els darrers anys ha estat un òxit de participació. El que nosaltres volíem dir al principi, el punt on volíem deixar caure la nostra atenció, és la poca consistència de l'apel·latiu regional. Mancats com estem hui d'un teatre popular arrelat a la gent i reflex de la seua situació i del seu viure, es descoratjador comprovar com els nostres cercles es preocupen de promoure la simple representació escènica. Ignorem, de moment, l'obra obligada que, si mal no recordem, han de representar tots els grups participants. De seguir la tònica de les anteriors edicions, és clara ja i definida la llista d'autors presents: Paso, Casona, Salom, Alvarez Quintero, Priestly, Calvo Sotelo, i d'algún altre consagrat que ara no recordem. Nosaltres sabem de molts grups de teatre experimental, que a València, a Elx, a Alacant, a Alcoi i d'altres ciutats, tracten de fer un teatre nou, d'obres amb revulsiu cívic, i que lluiten infatigablement per arribar al poble. Per què no es decideix ningú a promoure un Concurs per

a aquests grups amb un sentit de l'espectacle teatral més dinàmic i actual? 1 per què no ens preocupem de disposar d'autors —de la nostra terra, de la nostra llengua— que facen que siguen veritablement «regionals» aquesta mena de Concursos?

TRAMÉS PER VICENT PITARCH: VILA-REAL (LA PLANA) - LA RÀDIO Dins la Setmana de la Joventut (3-9 agost), tots els participants en el festival de cançó (ermita de la Verge de Gràcia, el dia 9 ) , Ferran Badal, «Els Nous Brots», Geni, Araceli Banyuls i el conjunt local «Les Veus del Poble», han aparegut als programes radiofònics «Nosaltres els valencians», de l'emissora local, amb llurs cançons i entrevistes. Ara que, de Budapest estant, el senyor Kálmán Faluba s'interessa per les nostres emissions radiofòniques, constatem perplexos que a València encara es creu que per «sentir un programa en la nostra llengua, (hom) ha de connectar emissores de Catalunya» (vegeu carta de R. S. M., GORG, juliol-agost, p. 4 ) . No hi deixen de ser curioses les observacions del senyor Faluba, en demanar-nos gravacions de «Nosaltres els valencians»: «enviant-me'n alguna em faríeu un favor no sols a mi, mes també a la causa de la difusió de la llengua i cultura catalanes a terres llunyanes d'Hongria».

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número:

CARTES AL DIRECTOR

EDITORIAL -Què vol dir promoure culturalment el poble? ...

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS Complexos i prejudicis, de Rafael LI. Ninyoles

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Aportacions a la història del moviment obrer, de Friedrich Engels El litoral valencià, de V. M. Rosselló Verger Millorem el llenguatge, d'Enric Valor TAULA DE NOVETATS - Notes bibliogràfiques sobre Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, de R. Muntanyola. La medicina catalana del segle XX, d'O. Casassas Cada dia que calles, de G. Frontera Revolució industrial i obrerisme, de M. Izard Política Econòmica de la Generalitat (1936-1939), V. I., de J. M. Bricall Antologia de la poesia social catalana, d'A. Carmona ... Boires, de Robert Saladrigas Serrat-4, disc gran d'Edigsa, per Joan Manuel Serrat. ...

15 19 21

22 23 23 24 25 26 27 28

TERRES I GENTS

Les comarques - L'Alt Empordà (G. E. C.) Vides d'ahir i d'avui - Lluís Fullana i Mira Qüestió de noms - «Els regnes a part», de Joan Fuster ...

29 33 34

AMENITATS Paraules del diccionari - Dona (D. C. V. B.) Calendari Popular «Sony» - Octubre

38 40

Records dels carlins, de G. Huguet Segarra

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Convocatòries Veredictes NOTICIARI Notícies diverses d'interés cultural

44 45 46