Gorg Revista Bibliogràfica. Número 12. Octubre 1970 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1.» Aix! com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a juí de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4 > Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2} el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.a

No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

ELS CANTANTS I ELS POBLES Sr. Director: He observat certa cosa que em té quelcom preocupat; aquesta cosa, ni més ni menys, consisteix en aquesta pregunta: ¿Per què ací a València (em refereixo, és clar, al País Valencià) no vénen a fer actuacions cantants de renom com R a i m o n , Lluís Llach, Pi de la Serra, etc., i molts més? Sí; ja sé que em contestaran que Raimon va actuar a Studio el mes de d e s e m b r e . Lluís Llach fa poc també al mateix lloc, O v i d i fa uns quants mesos a la Universitat, i que els dimarts, al «Micalet» n'han actuat molts altres. Però resulta que, en dir València, com he dit abans, em refereixo al País Valencià. Car aquests cantants no van a València, sinó a «València capital» (el fastigós centralisme).

P r e g u n t e jo: És que aquests cantants no podrien actuar en altres llocs de València? En aquest cas hi ha dos dubtes, que són: o bé no hi ha organitzadors per a fer alguna actuació (i jo p e r s o n a l m e n t no estic d'acord davant aquesta postura, perquè sé segur que existeixen organitzadors), o bé que aquests cantants de renom no volen venir a cantar fora de València capital (cosa amb què tampoc no estic d'acord, ja que a Catalunya sí que actuen fora de Barcelona). Llavors, faig una crida per a tothom, que medite aquest problema quelcom greu, i cerque la forma de solucionar-lo. Adéu i fins una altra vegada,

Josep ARNANDIS L'Alcúdia de Carlet, 20 agost 1970.

DEFENSEM LA NOSTRA LLENGUA Sr. Director: Li pregue q u e p u b l i q u e aquesta carta si la considera vostè d'interés per a la revista. Em faç eco de tota la carta que va escriure el senyor Raga i sobretot del que va dir d'escriure en les cartes que dirigim, l'adreça en la nostra llengua. Jo ho faç així des de fa molt de temps i les cartes sempre han arribat; el que no ha d'estranyar a ningú, puix jo he d'anar per raons de l'oficina on treballe, cada s e t m a n a , a la principal de C o r r e u s , i em vaig endur una forta alegria en comprovar que all! és parlat el valencià tant si no més que el castellà. Jo pense que és sonada l'hora que tots lluitem pel que és nostre i crec que és aquest un dels mitjans més a l'abast de tothom i que pot ser prou e f e c t i u per poder fer veure a tothom que mai no hem renunciat ni renunciarem a la nostra cultura i a la nostra llengua, que no sé si és o no més dolça que la mel, però que si que sé que és la primera en què vaig aprendre a dir pare i mare, amb la qual em vaig fer home i la que mon fill de cinc anys està ja aprenent a escriure tenint més sort que son pare, que no ho ha pogut fer sinó per les publicacions que d'on podia treia. Finalment, vull dir-vos que, per a la renaixença de la nostra cultura, són els xiquets d'ara la nostra esperança de demà; pense que tot bon v a l e n c i à hauria d'inscriure sos fills als cursos que es fan d'ensenyament de la nostra llengua a Lo Rat Penat, al Micalet i en alguna beneïda falla, per tal que no siguen analfabets en el nostre idioma com ho era jo i com ho som la major part de nosaltres dissortadament. Res més. Sempre vostre,

amb el senyor C a s t e d . Així, doncs, vaig a expressar al més breu possible la meua opinió sobre la seua lletra, baldament el tema esdevé inexhaurible. En primer lloc em cal dir que sóc un gran admirador de la Cultura Catalana, i ho adoba el fet d'ésser un llegidor ingent de llibres en català (des del tipus de traduccions, M a r cuse..., fins a la novel·la de Terenci Moix, passant per la poesia d'Espriu i Pere Quart). Sóc, a més, subscriptor d'Oriflama. Resumint: em considere immers a la Cultura Catalana i crec en un sol idioma, però no sóc del parèixer del senyor Casted en en allò referent al nom de la llengua. Sense voler ficar-me en fondàries que l'origen de l'idioma àdhuc presenta, jo, després d'haver l l e g i t el l l i b r e d'en Ferran Soldevila titulat «Què cal saber de Catalunya» li'n recomane a la meua vegada dos llibrets de «Nostres Faulelles» editats per «Sicània», que contenen un article signat per en Nicolau P r i m i t i u titulat «Una llengua sens nom». L'adreça de «Sicània» és: Carrer Gregori Mayans, 8, 11. a , telèfon 331709. València. Molt atentament,

/. V. BERGON I GARCIA València, agost 1970. N. de la R. — El problema no és «una llengua sens nom», sinó al revés, amb més d'un nom. Per aclarir aquests dubtes i situar el problema a la llum de la r e a l i t a t actual i d'una moderna i seriosa consideració, p u b l i q u e m per fragments el magistral treball de Joan Fuster titulat «Qüestió de noms», la lectura del qual, així com l'obra de Sanchis Guarner «La llengua dels Valencians», ens permetem de recomanar-li.

tival de «cançons del poble», per al poble i en la llengua del poble. Aquest acte fou organitzat pel «Grup d'amics de Ràdio Popular», amb l'eficaç col·laboració del «Club d'amics de la UNESCO», d'Elx, i la interpretació corregué a càrrec de l'«Esbart Elx-Folk» amb la completa participació de tot el poble assistent que ja coneixia quasi totes les cançons de l'ample repertori. Així és que, una vegada més, el jovent d'aquesta comarca de l'extrem Sud del nostre País, ha posat en relleu la seua germanor i valenciania, que ni el temps, ni el «Sureste» ni ningú no han pogut vèncer mai. Atentament us saluda

Joaquim MORA Santa Pola (País Valencià), 30 agost 1970.

BARATA DE LLIBRES Sr. Director: Per haver començat l'estudi d'un curs de Llengua Valenciana, m'és molt necessari un diccionari breu Castellà-Valencià. És per no trobar-lo ací que em dirígese a aquesta revista de la seua digna direcció per si entre els seus lectors algú en té un i no li és d'utilitat i no li importas vendre-me'l o bé canviar-lo per un altre de Francés-Espanyol. També podria fer-ho per diversos llibres dels quals ja enviaria jo una llista amb títols a possibles interessats. Li quedaré molt agraïda que publique aquesta carta. Atentament,

Elisabeth TOLEDO Real, 28. El Bonillo (Albacete), agost 1970.

/ . / . FONT ARNAU Benifaraig, 18 agost 1970.

EL N O M DE LA LLENGUA Sr. Director: Haig de dir abans que res, que no v o l d r i a pas, en cap modo, entaular una polèmica

CARTA-NOTÍCIA DE SANTA POLA Sr. Director: Em plau força assabentar a vós i als lectors de la nostra revista, que el d i v e n d r e s 28 d'agost tingué lloc a Santa Pola, en la Llar del Mariner, un fes-

L'ORTOGRAFIA DELS LLINATGES Sr. Director: Vull tractar amb tots els lectors de GORG un problema importantíssim (per ser d'infraestructura cultural) i per ara

(segur) d'incompleta solució; parle dels cognoms. Tots veem signatures que espanten la mirada a qualsevol persona de mitjana cultura: Castañ, Codoñer, Rech, Chust, P u c h o l , Puchades, Sanchiz, Dols, Sendra... Com ens ha vingut tot açò? No en sóc tècnic, però es veu que és una transcripció ortografiada «a la castellana». El seu probable origen seria l'anada d'un paisà analfabet al registre civil (regentat per buròcrates castellans o castellanitzats) i en dir que es deia Castany, aquell escrigué «Castañ». Si el nostre amic era apitxat, el registrador es cansaria de posar «eh» als cognoms dictats. Aquestes faltes d'ortografia que fetes per un xiquet a l'escola es solucionarien amb una rectificació per part del mestre, aci, per causes en les quals no entrem, han e s d e v i n g u t un «statu quo» que arrosseguem encara. És lògic que les persones que han rebut un cognom tan mal parat, intenten rectificar els errors d'altres; els casos abans esmentats són diagnosticables pel profà; però no tots ho són tan fàcilment. GORG, si en sap d'algun treball amb sòlida base científica p u b l i c a t en aquesta matèria, faria bé de posar-lo a l'abast de tothom, afavorint una rectificació primerament personal i després a nivell administratiu, posant un poc de cultura on les dèries han ofuscat l'intel·lecte. Atentament,

/. ROIG I DOMÍNGUEZ Albalat (Ribera Baixa), 24 agost 1970.

F. de B. Moll «Els llinatges catalans», en dos volums, editada per «Editorial Moll», de Palma de Mallorca. També conté una gran informació sobre els cognoms valencians, catalans i balears, el «Diccionari Català-Valencià-Balear» del mateix autor.

SOBRE LA TELEVISIÓ Sr. Director: Escric a GORG perquè considere molt ofensiu el tractament que ens dóna, als pobles valencians, la TVE. A més de dir contínuament «Levante» i «Región Levantina», cosa ja molt vista i discutida, sempre que parlen de temes, pobles o institucions valencianes, no els diuen ni els pronuncien bé. Ja que no podem sentir i veure programes en la nostra llengua, el mínim que podem demanar és la correcta dicció de l'idioma nostre. Però açò és encara més v e r g o n y ó s quan contínuament sentim pronunciar perfectament el francès, anglès, alemany, etc., i a l'hora de dir « b u n y o l d'or», Vall d'Uixó o qualsevol cosa en valencià, els locutors es fan un bolic. Realment, jo no sé com podria acabar-se amb açò, però les entitats culturals poden encarregar-se de l'afer. A més, fa mal a l'oït sentir un valencià tan mal parlat, o almenys deu fer-ne. Atentament, el saluda

Enric ORTEGA València, 10 agost 1970.

TELEVISIÓ I TEATRE

N. de la R. — L'estudi més acurat que coneixem sobre els nostres llinatges és l'obra de

Sr. Director: El motiu d'aquesta carta no és altre que el de sol·licitar de vostè la iniciació d'una cam-

panya destinada a aconseguir per al País Valencià una estació repetidora de TV, a fi de poder contemplar el Teatre Català de TVE i del qual n'estem arbitràriament exclosos. Seria molt agradable i encoratjador de poder veure i oir i familiaritzar-nos amb un teatre d'elevada qualitat, del qual ací no coneixem més que els vulgars sainets del segle passat i començos de l'actual, que deixen molt que desitjar i que no serveixen per a res donada le seua escassa significació artística i el seu llenguatge deplorable, grosser i excessivament dialectalitzat, com si fos escrit només per a llauradors i encara per a llauradors sense cap sensibilitat. Només poden l l e v a r - s e determinades obres d'Escalante i alguns altres, que no comprenc ben bé per què no es representen tant a TVE, on mana Castella, com als nostres locals de representació, on sembla que també mana igualment Castella. És que el Teatre Principal no pot organitzar una campanya de Teatre dels Països Catalans? O l'Apolo? O el Russafa? No serviria molt més a València i la cultura i la Civilització —amb majúscules— que el Russafa, situat en el centre mateix de València, donàs representacions de Teatre dels Països Catalans de gran qualitat artística o de traduccions de teatre estranger? No atrauria això la gent culta de València, que hi és, per molt que siga poca? No ens faria adonar que el teatre valencià és altra cosa que no solament la bufa i les paraules vulgars? No diria més en benefici de tothom que el r e p e r t o r i del Russafa actual donàs pas a un bon teatre? Que es transformas en lloc d'irradiació artística i teatral? ¿És possible que València, que amb els seus vol-

DOS PRECS ALS NOSTRES COMUNICANTS

Primer: Que s'esforcen a condensar els texts de les seues cartes a fi que puguem publicar-les totes en el reduït espai de què disposem. Segon: Que s'hi expresse clarament el nom, cognoms i domicili del comunicant, puix que, sense aquest requisit, no podem inserir cap carta.

tants ultrapassa ja el milió d'habitants no tinga en el centre mateix com és el Russafa un lloc d'irradiació cultural i artística? Per a mi, senyor director, aquesta situació és vertaderament intolerable. S'hauria de fer un esforç terrible per canviar el panorama c u l t u r a l d'aquesta capital. I el primer pas seria, sens dubte, transformar radicalment el Russafa i tindré accés al cicle de Teatre Català de TVE. Almenys, seria un començ. Afectuosament,

Domènec VALLS MASSIP València, 15 agost 1970.

marca on visquen, poden dirigir-se per escrit a Grup Castellonenc d'Estudis (CLUE), apartat de correus 207 de Castelló de la Plana, i entre tots farem pel País. Magnífic el comentari COMPLEXOS I PREJUDICIS de R. Lluís Ninyoles al número de GORG del passat setembre; enhorabona. Molt bona també la iniciativa (al mateix número) del senyor Vicent Gaya i Sanz, a la qual ens adherim, però ell ha començat pel sud, nosaltres ho farem pel nord; en efecte, la Comissió d'Acció Cultural del nostre Grup, o f e r e i x , al seu càrrec, dotze subscripcions de GORG a les biblioteques municipals de les següents poblacions del Maestrat i dels Ports: Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal, Castellfort, Catí, Cinctorres, Morella, Sant Mateu, Sorita del Maestrat, Tírig, Vilafranca del Maestrat i Xert. Si no hi hagués biblioteca municipal, serà beneficiari de la subscripció el centre recreatiu de més importància de la localitat. Gràcies per la vostra atenció. Ben cordialment,

Creu, etc.) d'Alacant, la ciutat on he nascut i visc, estan retolats en valencià només. Això ho va fer la Casa de la Ciutat fa dos o tres anys, i no crec jo que per qüestió d'atracció turística precisament, puix per allí, encara que està molt net —les cases emblanquinades i amb flors (tot molt «typical»), no passa el ramat dels turistes, i el barri té un atractiu aspecte de poble dins la ciutat. Només vull felicitar GORG i a vostè, senyor director, per la tasca tan important que han pres entre mans, i desitge que la porten sempre com ara, o millor encara.

Josep A. VIDAL I OTERO Alacant, 7 setembre 1970.

SOBRE LA VALENCIANITAT MERIDIONAL Sr. Director: Vull parlar una mica d'un tema que, jo crec, és prou interessant. Es tracta dels valencianismes de la regió veïna de M ú r c i a , i, sobretot, d'Oriola, que com a conseqüència de la dominació catalana i la integració d'Oriola dins el Regne de València, hi resten encara. Deixant de banda els nombrosos cognoms valencians de Múrcia i Oriola i les seues comarques, i també els costums, etc., ambdues coses molt importants, és curiós que molts pobles, llocs, etc., tenen noms valencians: Punta Prima, «Cabo» Roig, «Cabo» Cerver, «Playa» del Salaret, «Cantera» del Mos del Bou, Els Molins, Formentera del Segura, La Campaneta... llocs tots pertanyents a la comarca d'Oriola. També hi ha moltes paraules clarament valencianes o molt paregudes. Així mateix, la fonètica de l'Horta d'Oriola i la valenciana tenen punts de contacte. I no vull parlar del dialecte «panorxo», perquè ja és molt poc parlat. És un dialecte castellà, però ple de valencianismes. M'agradaria saber si hi ha t r e b a l l s , l l i b r e s , etc., sobre aquest tema. I, passant a un altre tema: també els carrers de la part més antiga (barri de la Santa

VEU CASTELLONENCA Sr. Director: Venim observant les cartes de lectors de GORG publicades als darrers números i es pot veure amb satisfacció com molts valencians van p r e n e n t consciència de moltes coses i com els que ja en tenien, ara poden donar un major abast al seu pensament. El conjunt és francament positiu. Cal subratllar, això no obstant, la ingenuïtat d'alguns comunicants que semblen convençuts que en escriure a la Televisió o a la Ràdio o a algun Ministeri, s'obtindrà allò que al nostre País i a tots els Països Catalans encara no tenim: TV i Ràdio íntegrament en la nostra llengua. Escola i Universitat en català, toponímia, noms de carrers, premsa, litúrgia, etc., etc., en el nostre idioma, i tantes i tantes coses. Cal posar els peus en terra. Pensem que res no ens baixarà del cel i que cada pas endavant haurà de g u a n y a r - s e a pols. El País Valencià serà allò que els valencians, amb unió i col·laboració, siguen capaços de fer, i el que no podrem o no sabrem fer, ningú no ho farà per nosaltres. Cal, doncs, treballar incansablement. És per això que oferim les nostres iniciatives a tots aquells que vulguen col·laborar a qualsevol dels objectius anteriorment esmentats, i tots, sense limitació d'edat, condició ni co-

Albert SÀNCHEZ-PANTOJA I DOMÍNGUEZ del Grup Castellonenc d'Estudis

Castelló, 17 setembre 1970.

DEMANA INFORMACIÓ Sr. Director: Som una colla d'amics que v o l e m organitzar una espècie de C e n t r e Excursionista, però que no es deture a realitzar solament excursions, sinó aprofitar-les per a organitzar col·loquis, conferències, recitals de «nova cançó», etc., i tot açò de cara a una conscienciació de la joventut de la nostra comarca, tenint com a centre el nostre poble, sobre els problemes culturals, econòmics, socials, dels Països Catalans. Jo pregaria des d'aquesta r e v i s t a , que tots els Centres d'aquesta mena que hi ha repartits per la g e o g r a f i a dels Països Catalans, que ens volguessin escriure d o n a n t - n o s nota de la seva organització interna, els actes culturals i de

tota mena que organitzen, en f¡, totes les idees que ens puguin aprofitar per a enllestir aquest Centre i que des d'un principi porti una vida àgil i dinàmica i sobretot PROFITOSA. Tots els Centres que vulguin escriure per a la nostra informació ho podran fer a la següent adreça: En SALVADOR ALCÀSSER TOMÀS Carrer Sant Vicent, 8 ALDAIA (València).

nostra p a r l a . Tots reconeixen que catalans, valencians i mallorquins parlem el mateix idioma. Que es diga com millor convinga. Jo crec que es deu dir català, si és que a Catalunya va ser el seu origen. Confesse que és la primera volta que escric una carta en la meua llengua, i és que ara estic tractant d'aprendre. Millor és tard que mai. Atentament,

Josep REQUENA

VIDAL

Mestre de l'escola primària de Bellús. (La Vall d'Albaida)

Moltes gràcies d'antuvi. S. A. T.

Alfarrasí, 16 setembre 1970.

Aldaia, 15 setembre 1970.

VESTIGIS HISTÒRICS ALS MESTRES Sr. Director: Escric per agrair-los el goig que em produtx la lectura de GORG. En el meu ambient veig amb tristesa tots eixos fenòmens de menyspreu de la nostra llengua. De xiquet, que vaig estar intern en un col·legi, em posaren penjat del coll un cartell que deia: «por hablar valenciano, toda la comida de plantón». Diverses vegades em va tocar dinar i sopar parat. Dec dir que tots continuàrem parlant valencià. En la meua família sempre ixen a relluir els arguments «pedagógicos» respecte de la conveniència que els xiquets parlen castellà, i he tingut discussions per això. Si Déu vol i tinc fills (prompte tindré el primer), parlaran com els seus pares des de les primeres paraules. Fins ara em t r o b a v a com aïllat, per la qual cosa em reconforta c o n è i x e r l'existència entre la joventut d'activitats artístiques i culturals en el nostre idioma. Sóc mestre d'escola primària i demane als mestres valencians que procuren inculcar als xiquets la satisfacció i orgull de parlar en la nostra llengua i fer cada u allò que puga perquè, almenys, la sàpien parlar el millor possible; que reconeguem que no sols és un llenguatge f a m i l i a r i ple de renecs. Això de «valencià a l'escola» seria ideal. Crec que hauríem de deixar discussions sobre el nom de la

Sr. Director: Vaig llegir amb gran estupor l'altre dia en un periòdic d'aquesta capital, que estaven derrocant una alquería de Xirivella en la qual el nostre gran escriptor medieval Ramon Muntaner va escriure part de la seua famosa Crònica. Sé que s'adduirà, com ja és tradició a València per a destruir els nostres vestigis històrics, que no té cap valor artístic per a conservar-la, i que un complex industrial allí mateix bé s'ho val. I dic jo, senyors amants de la nostra història, ¿fins a quan anem a consentir aquest espoli artístic que els particulars fan del que en realitat és del poble i de la humanitat? Estic ben cert que no s'hauria derruït de ser la casa on va escriure Cervantes el Quixot o va viure el Cid. Hi ha cases on, segons tradició, visqué aquest guerrer, i, encara que aquesta circumstància no està provada per documents, es c o n s e r v e n . Per quina classe de raó s'ha de discriminar la casa de Muntaner? L'abans al·ludida frase «No té valor artístic», ja ens ha fet perdre coses que mai no hagueren tirat a terra altres ciutats, sobretot a l'estranger. El Palauet de R i p a l d a , típic de r«Alameda», que pareixia una Disneylandia del segle passat, amb m e n y s p r e u d'una forta opinió pública que s'afermava i tot en l'oferiment de sufragar les despeses de la no demolició, ha estat derrocat ràpidament. Un altre cas, molt més gros, és el de les ruïnes de

certs edificis del cor antic de la ciutat, en les quals no es va donar quasi temps a excavar i estudiar unes restes romanes per interessos particulars i per la lentitud dels expedients que són e n v i a t s a Sant Carles. Aqueixa tardança és la mateixa que ha fet que mentre l'expedient era aprovat al cap de tres anys de romandre mig oblidat i enteranyinat a Madrid, el conjunt del Monestir de la Valldigna (potser, amb el de Benifassà, el més important del nostre País) haja estat quasi destruït totalment pel seu legal propietari, per a bé de l'agricultura tarongera. És que no es poden realitzar més ràpidament aquestes aprovacions? És que Sant Pius V de València és tan menor d'edat en la seua apreciació de l'art que té de ser son pare. Sant Carles de Madrid, qui haja d'aprovar-ho tot? ¿No es podria donar ja l'emancipació a Belles Arts de València per tal que pogués dictaminar per si mateix? Clar és que aquesta volta, segurament i a hores d'ara, ja no quedarà de l'alqueria del nostre Ramon Muntaner ni senyals; però espere que, si pogués produir un petit efecte aquesta carta per a la pròxima avinentesa, conseguim que no es derroque la casa número sis del carrer de Juristes, del segle XV, condemnada per l'Ajuntament a perir davall la picola, i que per a quan v i n g u é s l'aprovació de Madrid ja no en quedarien ni els f o n a m e n t s . Als pas que anem, els turistes no podran veure de monumental ni la nostra Seu, que a pesar de ser un «monument nacional» podria donar pas a una millor urbanització dels carrers de la ciutat, i passeu-me l'exageració. D'antuvi d e m a n e perdó a qui puga ferir el to de la meua carta; però aquestes són coses que s'havien de dir. Moltes gràcies per publicar-la li dóna

Donis GISBERT València, 30 agost 1970.

NORMALITZACIÓ Sr. Director: En resposta a la carta del senyor Germà Rosalen Fornés, del 23 de maig de 1970, voldria dir el següent:

Primerament que he hagut de rellegir l'article del senyor Alpera «Consciència i normalització lingüística en el País Valencià» inserit al G O R G número 8 d'abril per veure on es trobava això de «...expressions "solament" desfavorables sobre fets i personatges valencians...* i també jo he quedat un tant sorprès, però... ¿Considera vostè desfavorable el que diu el senyor Alpera sobre el malaguanyat Carles Salvador, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Josep Giner, Enric Valor? Cert que allò que diu dels altres senyors no és favorable, però... ha llegit vostè «Nosaltres els Valencians» i «la Llengua dels Valencians»? ¿Creu vostè que tenien raó en allò que feren els senyors P. Mulet, Pere J. Martí, Josep Bernat i Baldoví, Escalante, etc. en voler escriure caòticament, pitjor que com parlava el poble, sense fer cas dels estudis científics d'aleshores de la llengua? ¿No seria això una forma velada de justificar llur peresa i ignorància o caboteria davant el progressisme lingüistic de Catalunya o potser una manera de dissimular les pròpies frustracions i el mal humor o ineptitud davant la creixent castellanització del País Valencià i la progressiva catalanització del Principat? Em permet de pregar-li que llegisca curosament l'article de Rafael Lluís N i n y o l e s en la secció «D'un Temps, d'un País» titulat «Complexos i prejudicis» del núm. 11 de GORG. Crec que allí queden contestades estes i altres preguntes. També m'agradaria recomanar-li que llegirà amb comprensió i bona voluntat l'article de Joan Fuster «Qüestió de Noms» en la secció «Terres i Gents» del mateix número 11. Jo el trobe molt aclaridor i suggerent. D'acord amb vostè «...que la cultura base d'una llengua és donada precisament pels homes que la van saber emmotlar i els quals s'estudien i són consultats», però dir que «els Ausias M a r c h , Martorell, Corella, Jordi, Fenollar, etc., escrigueren sense tenir en compte "normalitzacions" de Pom peu Fabra», em sembla tan desencertat com dir que Cervantes, Lope de Vega o Calderón escrigueren castellà sense fer cas de les últimes investigacions

idiomàtiques de tots els filòlegs i gramàtics que ara s'ocupen de sistematitzar, corregir abusos i polir l'idioma. És dar que cal tenir present els «pares» de la llengua, però els «fills» també hi deuen comptar, no? Mire, a mi m'agrada valorar els homes més pel que fan 0 han fet que pel que diuen o han dit. Jo tampoc no sabia escriure el nostre idioma, i, amb prou vergonya (perquè ja era grandet) m'apunti als Cursos gratuïts de Llengua de Lo Rat Penat per correspondència a fi de demostrar a la meua família, amics, companys de treball 1 a mi mateix que sí que volia la meua terra i les seues coses. Vaig pensar que el primer que calia fer per demostrar-ho era treballar, esforçar-se, disciplinar-se, o siga, estudiar gramàtica. Vaig haver de dedicar-hi algunes hores. I quan m'envaïa la pesadesa o la mandra, em deia: «Amic, com diuen els castellans, "obras son amores"; a estudiar i honrar els teus avantpassats...» No em fa vergonya dir que fins tinguí de repetir algunes lliçons de malament que estaven fets els exercicis! Doncs bé, jo crec que un home, 0 dona o jove que estima les coses del seu País deu començar per conèixer bé el seu esperit: sa llengua. Si vostè no s'enfada, jo li demanaria que, en lloc de criticar un xicot com Alpera (que pel que veig ha dedicat moltes hores d'estudi, de treball, d ' i n v e s t i g a c i ó al tema), tractés d'autodisciplinarse i aprendre a escriure el nostre idioma per a poder llegir-lo 1 gaudir tota la producció passada i present dels nostres poetes, novel·listes, historiadors, assagistes, etc., i així poder opinar amb coneixement de causa. En fi, vull acabar la carta amistosament i per tant dir-li que en tota la resta estem d'acord, especialment en allò de «...recaptar una i altra vegada, de forma exhaustiva, davant els organismes centrals, l'ús i ensenyament de la nostra llengua vernacla i la creació d'un centre o institució, degudament representat, que servesca per a recollir i canalitzar totes quantes aspiracions siguen d'interés per al desenvolupament de la nostra c u l t u r a » . Exactament, això és el que cal

fer i no perdre el temps en discussions «familiars» que ens puguen desunir i restar esforços tan necessaris per a la lluita per la defensa de les nostres coses. Així que, per favor, donem exemple d'unitat i pensem en la faena que tenim davant i au!, a treballar per tot allò ben nostre, i com diu el cantant Ovidi M o n t l l o r : «...fem, fem i callem...» i tingam tothora present que les causes que triomfen són les que estan ben organitzades, disciplinades, metoditzades i amb base científica. Ja sap on té un amic; ben cordialment el saluda

Eugeni BOSCÀ I CANO València, 14 setembre 1970. SLOGANS Sr. Director Tinc molt de gust a enviarli un christmas de Nadal, per si algun dels lectors vol difondre els slogans que s'hi contenen. Primer, en el christmas va el tros 90 de l'encíclica «Pacem in Terris». M'agradaria l l e g i r les opinions dels lectors de GORG comentant aquests slogans, i, si els agraden, a copiar! Atentament,

Josep GUZMAN València, 12 agost 1970. Els slogans que creem de major interés de la carta del senyor Guzman són: Parlem valencià... ... en el café i en la llar ... als pares i als fills ... en pla culte ... sense complex d'inferioritat ... en el regne i en la capital ... als vells i a la gent jove ... davant els amics i les senyores ... en els impresos de cartes, t a r g e t e s , calendaris, etc ... com a pares de família ... als fills i assegurem la continuïtat de la llengua I la cita de Joan XXIII: «Respon, en canvi, a una exigència de j u s t í c i a que els poders públics aporten la seua contribució a promoure el desenvolupament humà de les minories amb mesures eficaces a favor de la seua llengua...»

EDITORIAL Els topònims genuïns Qualsevol al·legació en favor o defensa de la nostra toponímia, té immediatament un càlid ressò en molts lectors de la revista. Una prova: les cartes que sovintegen sobre el tema i totes r e c l a m a n t una autentificado dels retolaments públics. Recordem als nostres amics les raons que exposàvem en l'editorial del núm. 9, titulada «Una part de la nostra cultura», on proposàvem als ajuntaments del País Valencià la necessitat del doble retolament, almenys, quant als pobles que tenen «traducció» castellana. (Alacant vora «Alicante», Xixona vora «Jijona», Xàbia vora el dur «Jávea», etc., etc.) Doncs bé: ens plau ampliar l'abast d'aquell article editorial quant al senyalament no sols dels noms de poblacions sinó dels altres topònims que hagen de figurar escrits per al públic: indrets geogràfics en general (ports, colls, serres, rius), i quant al punt d'assenyalament: vies, carreteres, autopistes, mapes.

nom autèntic que la representa; amb això n'hi ha prou. L'«Enciclopedia Lingüística Hispànica» de Madrid, publicada a partir de 1960 sota la direcció dels catedràtics Alvar, Badia, Balbín i Lindley Cintra, fa seues les tesis indicades dels especialistes més destacats del món i es fa eco de les resolucions dels Congressos Internacionals. Igualment, l'«Academia de la Historia», de Madrid (segons la llei espanyola, el més alt jutge en la matèria) dóna proves, amb les decisions seues, de defensar el respecte al topònim genuí i rebutjar els falsejaments i les traduccions. Ara el que cal és que es posen en pràctica aquestes lloables opinions i resolucions.

I cal saber que no estem sols en aquest plausible desig: el tema és d'interés mundial. Fa uns anys (juliol del 1949), es celebrà a Brussel·les el III Congrés Internacional de Toponímia. I llavors foren votades internacionalment, amb l'assistència i aprovació de les delegacions espanyoles, resolucions contra la traducció i falsificació dels topònims. Això implica molt més del que nosaltres apuntàvem en el nostre comentari. L'article 7 de les conclusions del Congrés exigeix que, donat que els topònims són documents valuosos de geografia humana, han de ser consignats sense alteracions ni traduccions de cap mena en els documents oficials (mapes geogràfics, etc.), principalment a les regions on la llengua local és diferent de l'idioma oficial. La ponència espanyola al III C o n g r é s Internacional d'Estudis Pirinencs celebrat a Luchon-Pau el setembre de 1954, ja s'anunciava com a «Aportación a la fijación de la toponimia en la cartografía pirenaica».

Sembla, doncs, que anem en camí de rectificar l'actual situació i salvar aquest immens patrimoni escampant per tota la Península, que es troba més en perill, com és obvi, en les àrees lingüístiques no castellanes (més exposades a les traduccions innecessàries i a les interpretacions defectuoses) i en les que parlen varietats no literàries del castellà, com el leonés i el bable, on hi ha la tendència a reduir els topònims a la llengua tipus. L'inrevés de la fulla, és a dir, l'aplicació de criteris rutinaris i apartats dels de les acadèmies i els erudits (castellans o no), aflora de tant en tant en obres d'interés públic manifest, com és la confecció i publicació dels fulls dels mapes 1/50.000 i 1/25.000, on, moltes vegades, amb deplorable inconsciència, vora encerts que salven de l'oblit topònims importants, trobem la toponímia valenciana tractada amb un descuit total, amb transcripcions errònies, alteracions importants i traduccions arbitràries, fetes sobre el terreny per personal sense cap especialització filològica. Cansats estem de llegir en fulls de comarques valencianes «cortijos» i «cerros» de tal, i veure-hi bandejats els autèntics «masos» i «tossals» i «puigs».

La tesi dels científics, arreu del món, és que no hi ha cap motiu clar ni cap justificació de tipus pràctic per a l'alteració capriciosa dels topònims, puix que, en realitat, el topònim no té una significació que necessite ser traduïda ( i , ben mirat, ni que ho puga ser). El visitant no té més que «veure» l'indret geogràfic, la població, el castell, el lloc, l'adreça que cerca, i «llegir» el

L'opinió pública, els erudits, les institucions culturals valencianes, catalanes i balears, i, en darrer lloc, les diputacions i els ajuntaments, tenen molt a fer en aquest renaixement de l'autenticitat toponímica a través de totes les nostres terres. Afer que, com es veu, interessa moltíssim, no sols a nosaltres, sinó als investigadors i als organismes internacionals.

d'un temps, d'un país la normalització lingüística: procés i meta Quan usem el concepte de normalització ens referim a un procés de dimensions històriques. En l'aspecte lingüístic, normalitzar significa, d'una banda, «donar normes», regular, codificar, estandarditzar una llengua establint una varietat supradialectal acceptada. D'altra banda, el terme suggereix un posar a «nivell normal» una llengua: situar-la en peu d'igualtat amb unes altres, en un mateix pla. Unitat L'estandardització d'un idioma és una exigència de la modernització i la comunicació. És, com la definia Ferguson, el procés d'acceptació d'una varietat lingüística per tota una comunitat com a norma supradialectal. Significa l'esforç lingüístic convergent per establir una llengua a la qual hauran de subordinar-se la diversitat de dialectes que es parlen dins una comunitat lingüística. Tota normalització reclama la presència de determinats factors d'ordre psicològic, sociològic i polític. L'acceptació d'una varietat supradialectal no és concebible sense una prèvia consciència de comunitat. Recordem, amb F. de Saussure, que, «abandonada a ella mateixa, la llengua només coneix dialectes, cap dels quals no s'imposa als altres, i amb això està destinada a un fraccionament indefinit. Però com la civilització, en desenvolupar-se, multiplica les comunicacions, hom tria, per una mena de convenció tàcita, un dels dialectes existents per tal de fer-lo vehicle de tot el que interessa a la (comunitat) en el seu conjunt».

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS LA NORMALITZACIÓ LINGÜISTICA: PROCÉS I META

M. Sanchis Guarner ¡ Joan Fuster, entre altres, han registrat els factors històrics que van determinar l'afebliment de la consciència lingüística entre els pobles de llengua catalana i l'accentuació del nostre «particularisme» idiomàtic. A desgrat d'aquests factors, sempre ha existit al nostre país una consciència de la primitiva unitat lingüística, que durant tot el període de la nostra decadència literària va apel·lar al mite de la «llengua llemosina». L'equívoc va subsistir fins ben entrada la Renaixença i serviria per a posar en relleu «la indiscutible unitat supradialectal del català». «Definir aquesta unitat —deia Alpera en un recent article— seria la conquesta més decisiva de la consciència lingüística i el supòsit imprescindible per a una normalització.» Un materialista ingenu es veuria potser temptat a afegir que, com a determinació última, el problema no seria tant de «definir la unitat» com de multiplicar les autopistes. «... En tan prop com està —escrivia Constantí Llombart—, moltes llegües pareix que disten de València a Catalunya». Qualsevol procés normalitzador ha de seguir un curs natural i ineludible, que no pot ésser invertit a caprici. Els prolongats efectes paralitzants d'un tabú verbal —el del simple rètol «català» per a designar la llengua o varietat supradialectal culta— ens hauria fet pensar que la nostra normalització havia encallat tossudament en un punt mort. No ha estat així. Ja advertia Rubió i Balaguer que la «denominació particularista de llengua valenciana nasqué i es propagà sense cap intenció d'acantonar la seua literatura, per bé que afalagava la personalitat del regne». I Sanchis Guarner subratlla que «la reticència dels valencians és a adoptar el nom de catalana per a la seua llengua, però no a acceptar la unitat lingüística de València, Catalunya i Mallorca, comunitat d'idioma evident que cap valencià no ha negat mai».

Igualtat La normalització no significa, només, donar normes lingüístiques, establir una gramàtica raonable, una fonètica acceptada i un lèxic. També significa, com dèiem, posar «a nivell normal» una cultura: situar-la en peu d'igualtat amb unes altres cultures. Aquest segon ús del terme assenyala una meta, un ideal democràtic basat en el par ¡nter pares. Fa cent cinquanta anys, Manuel Civera es preguntava: «¿Que a cas no es poden esperar d'esta llengua idees altes, penetracions agudes i pensaments de sublimitat? ¿Que no es pot en ella explicar tot lo perteneixent al nostre Dogma i lo més intrincat de la nostra Relijó? ¿Que no hi ha prou força per a reprendre vicis, instruir als ignorants i convertir als pecadors? En f i , io tinc per un simple, el qui vulga sostindré que el nostre idioma no siga capaç i susceptible de tot lo que són els demés. I afirmat en esta veritat i creença, escriuré en el meu idioma...» El text (1820!) sorprèn encara per la seua modernitat. Fins al mateix Constantí Llombart no tornarem a trobar cap actitud equiparable a la de Manuel Civera.

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA: PROCÉS I META

Normalització i planificació

Dins els moderns processos de normalització, s'han produït els fenòmens de «planificació lingüística», en el sentit d'activitat organitzada i dirigida formalment per l'autoritat pública en ordre al millorament d'un idioma. Com a exemple de planificació lingüística podem recordar l'experiència de l'Estat d'Israel, on l'idioma ha estat adequat conscientment a les exigències literàries i científiques de la vida moderna. Un altre tipus, completament diferent, de planificació lingüística són les institucions de control lingüístic, orientades a la preservació del purisme idiomàtic i que han tractat d'exercir una influència conservadora sobre els idiomes. Per exemple: l'Acadèmia Francesa, fundada per Richelieu el 1635, o el nostre Institut d'Estudis Catalans que elaborà, sota la direcció de Pompeu Fabra, un Diccionari General de caràcter normatiu. Junt amb això, podem assenyalar la influència que determinats escriptors han exercit en la normalització dels idiomes llurs, fins al punt que han estat qualificats de «creadors» o «fundadors» de llengües nacionals. Pensem en Dant, Luter, Pushkin, Llull. Però, tot i reconèixer el pes de les individualitats (hom podria citar ací uns quans noms que han influït decisivament en l'actual etapa del nostre país), el cert és que la nostra és una època de planificació. Tota normalització planificada es basa en la confiança en la llibertat de l'home per a emmotllar no sols la seua conducta individual, sinó també per a configurar la seua pròpia societat.

Final

L'esforç normalitzador comporta la consciència d'una distància que cal recórrer entre l'statu quo i un cert tipus d'ideal sociocultural. Tota normalització implica l'arrancada cap a una meta: la meta no pot ésser precisament l'statu quo. La normalització és un procés dialèctic. La meta o ideal lingüístic que una societat pot aspirar a assolir difereix d'un moment a un altre del procés. La normalització no pot representar un simple ideal de partit. Enllà dels desigs i aspiracions concretes que, en un moment donat, poden produïr-se en una societat, es tracta d'un fenomen global de vastes proporcions històriques. L'ideal sociolingüístic pot consistir, en un punt, en l'ús lliure de l'idioma per part d'aquells qui ho desitgen; en un altre punt, consistirà en el seu ús conjunt i en paritat amb un altre; finalment, vindrà el ple reconeixement, de fet i de dret, de l'ús incondicionat de l'idioma. Però, siga com vulga, la normalització comporta sempre la consciència ineludible d'aquella distància que cal recórrer, d'un camí que —com algú preferiria dir— ens porta d'«allò que som» a «allò que caldria ésser». Rafael Lluís NINYOLES

comentaris i fragments Cultura catalanas perspectiva 7O De M. Sanchis Guarner, J. Marco, M. Serrano, J. Carrera, R. Pradas, J. Oliver, M. A. Capmany, T. Moix, C. Miralles, J. A. Benach, F. Roda, A. Manent, J. Ventura, A. Romero, B. Porcel, J. Fabra, Cesc, J. Rubió, i Perich. Col·lecció «Los Suplementos». «Cuadernos para el Diálogo - Editorial». - 70 pagines. Preu: 50 ptes. El pes de la revista «Cuadernos para el Diálogo» en l'àmbit intel·lectual peninsular i especialment damunt la intel·lectualitat castellana, és un fet obvi i no hi cal insistir. Resulta important, doncs, que, ara que el nostre idioma intenta escalar nivells pedagògics que li corresponen i que es fa notar intensament el seu poder creador i transmissor de cultura, que aquella organització ens naja dedicat el número 13-14 de la seua col·lecció «Los Suplementos», amb 70 pàgines denses, firmes de primer rengle, estudis variats sobre molts aspectes de la nostra eclosió cultural i creadora —novel-la, historia, assaig, teatre, poesia...— i un decidit designe divulgador del nostre fenomen cultural privatiu, és a dir, el que és comú al País Valencià, el Principat i les liles. Aquest moviment de comprensió i ajut i d'expandiment de la nostra raó i de les nostres raons fora de la ratlla del domini lingüístic nostrat, pensem que cal que siga conegut pels lectors de GORG com a tais. Avui, doncs, en donem

COMENTARIS I FRAGMENTS CULTURA CATALANA: PERSPECTIVA 70 ací noticia, i, alhora, des d'aquesta curta glossa, saludem «Cuadernos para el Diálogo», ben acreedors aquesta vegada, com ja en moltes altres, a la nostra simpatía. El suplement porta una introducció sense signar titulada «No és sois historia», de la qual destaquem i traduïm alguns passatges, ben representatius del pensament que ha presidit l'aplec de treballs que s'hi publiquen:

• El fenomen cultural català comença, per fi!, a ser un problema amb ressonàncies peninsulars. La cultura catalana comença a perdre el caràcter de «ghetto»... i lentament, molt més lentament que caldria, els fets van modificant-se en un sentit normalitzador devers un futur que es veurà llunyà, desgraciadament, mentre que, per exemple, l'idioma català no estiga present dins les vies habituals (l'escola, la premsa, la ràdio, i, sens dubte, la televisió) de desenrotllament i soltesa de moviments. Un idioma no pot ser tancat dins els estrets i insuficients límits de vehicle d'expressió familiar, dels llibres i de la cançó. • El fet cultural català és ja normalment acceptat, i fins i tot comprés, a nivell peninsular. • La concepció unitarista de la cultura espanyola, acompanyada d'una imatge imperial tant de l'idioma com de la cultura castellana, ha arribat pràcticament fins els nostres dies... La poesia, els clàssics, la literatura, el teatre castellà s'ha identificat com la poesia, els clàssics, la literatura, el teatre espanyols... I no són lluny els temps en què les cultures autònomes eren classificades dins els epígrafs dels «dialectes» espanyols. • ... La realitat va assolint el seu lloc, i resulten patèticament desfasats els esforços dels qui s'entesten tant en la sospita i el recel com en la presentació d'una imatge de la cultura espanyola unitarista i monolingüe. Ó en la reducció de les cultures autònomes a àrees domèstiques més o menys jocfloralesques. • La cultura catalana no es troba ja en perill de mort o d'extinció, ni tampoc de quedar relegada a l'àmbit del pintoresquisme o de la tradició oral. Dins unes limitacions que encara existeixen, dins una situació que dista molt de ser normal i molt menys igualitària, la cultura catalana enfronta un moment de saludable crisi. • No obstant la consciència d'una realitat molt més complexa del que certes crítiques parcials semblen admetre, el que és cert és que la cultura catalana és un fet amb el qual cal enfrontar-se dins Espanya a la primeria de la dècada dels setantes. Enfrontament que no pot limitar-se al recompte més o menys beat d'unes glòries pretèrites, d'una història secular que desemboca, desorientada i temerosa, en el darrer terç del segle XX, sinó que haurà d'enfrontar tota una complexa problemàtica que ja no és possible constrényer dins uns límits preestablerts paterna I istament per una altra cultura, la que s'expressa en llengua castellana, que imposa les regles del joc... El llegat cultural català posseeix una dinàmica dimensió rejovenidora que el converteixen en un fenomen d'avantguarda dins les cultures ibèriques, tant pel seu valor de resistència davant tota mena d'embats com pel seu poder d'adequament a una realitat en procés continu d'evolució, de transformació, de canvi. Allò que cal desitjar és que el desafiament dels temps puga enfrontar-se en unes condicions de normalització total...

COMENTARIS I FRAGMENTS CULTURA CATALANA: PERSPECTIVA 70

• Tots els testimonis que aquestes pàgines recullen, dins una innegable varietat ideològica i de la multiplicitat de problemes, són una prova evident que ja no ens trobem al davant d'una mera voluntat de subsistència d'alguna cosa en entredit o en perill de desaparèixer, sinó la mostra d'una riquesa múltiple i comuna, complexa, que enfronta una crisi posada a prova diàriament, en funció d'uns condicionaments externs i d'una capacitat autocrítica que palesa, entre altres coses, la seua pròpia maduresa. Entre aquests testimonis, tots valuosos dins el seu camp, llegiu si us plau la traducció del del professor Sanchis Guarner, que els encapçala:

DE LES LLETRES CATALANES: ANTECEDENTS D'UN RISC Ja s'ha oblidat aquella equiparació que alguns positivistes feren de les llengües als sers vius: com ells, naixerien, es desenrotllarien, decaurien i moririen. Ningú no nega ara que una llengua no periclita mentre no li falte la càlida adhesió dels seus p a r l a n t s . També sabem que aquest abandonament pot produir-se, que les llengües, com els pobles, poden desintegrar-se i morir, àdhuc espontàniament, sense genocidi. Però sabem també que, després d'una decadència, poden renàixer i superar-se. Els pobles que, com el català, no són productes de la naturalesa, sinó de la història, no són una ètnia, sinó una cultura, i la subsistència de la seua personalitat col·lectiva depèn fonamentalment de la voluntat comunitària. Com que la llengua és el més notori dels signes externs diferencials, forçosament es ressent quan la comunitat perd cohesió. Al segle XVI, en sotmetre's les aristocràcies a les noves monarquies absolutes, es produeix a Occident la cortesanització de la cultura, i si la llengua del príncep no és la natural del regne, el cortesà adopta la del príncep. Per altra banda, el Renaixement, racionalista i minoritari, s'oposava tant a l'especialització com a la vinculació nacional; els humanistes que es consideraven ells mateixos com a universals i intemporals, escrivien en llatí, puix volien reservar-se el monopoli cultural. El Romanticisme, amb el seu gust per allò diferencial i el seu medievalisme, va afavorir la nostra Renaixença, els fruits inicials de la qual foren poemes enyoradissos i exultants a la manera dels felibres provençals. Molt minoritària al principi, la literatura catalana renascuda va trobar ampli ressò a finals del segle XIX, en una burgesia enriquida per la industrialització, que oposava la seua mentalitat dinàmica a l'apatia dels latifidundistes i buròcrates dominadors del poder central. La burgesia catalana aspirava a implantar dins Catalunya — i a Espanya— els mòduls europeus d'eficiència, laboriositat i tolerància, i trobava el

seu to en una literatura moralista i erudita, que descrivia amb colors brillants l'honesta pobresa del poble. Però l'estament popular llegia encara molt poc, i la politització nacionalista de la burgesia no era secundada per una menestralia que se sentia amenaçada de proletarizado i s'alienava amb abstraccions revolucionàries. La burgesia es beneficia de la mà d'obra barata i de l'ordre públic assegurat per la Restauració i consumeix un gènere literari nou on s'autoretrata: la novel·la realista, escrita per burgesos, que reflecteix objectivament les contradiccions internes de la seua pròpia ètica i la dinàmica social de l'època. Es desenvolupa així la prosa catalana moderna, que aviat plantejarà el problema de la codificació gramatical de la llengua recobrada. Els intel·lectuals inconformistes de la Barcelona de fi de segle van assimilar amb entusiasme el Modernisme, reacció espiritualista antipositivista i antihistoricista. «L'Avenç» catalitzà la tendència renovadora, conjugant l'admiració a la cultura europea amb l'amorosa fidelitat al país natal. S'inicien llavors les traduccions al català dels autors estrangers moderns, que tant havien de prodigar-se fins els nostres dies. Del grup de «L'Avenç» sorgí Pompeu Fabra, que actualitzà la llengua literària sobre la base del barcelonés parlat i la va sistematitzar amb el més gran rigor científic. En produir-se la pèrdua de l'Imperi colonial espanyol, contrasta la reacció de la Barcelona modernista, curulla d'esperançada fe col·lectiva, amb l'angoixat criticisme dels solitaris intel·lectuals madrilenys del 98. La crisi del sistema canovista de la Restauració facilita als burgesos de la Lliga Regionalista el domini dels organismes p o l í t i c s representatius de l'Administració local, on la seua gestió serà realment eficient. La llengua catalana normalitzada serà dúctil vehicle d'expressió d'una cultura ja madura i de to francament europeu. Els escriptors catalans, molts d'ells progressistes i tots d'extracció burgesa, només tenen lec-

COMENTARIS I FRAGMENTS CULTURA CATALANA: PERSPECTIVA 70 tors burgesos. En el moviment obrer, que intentava d'assimilar abstraccions universalistes i racionalistes, perdurava el jacobinisme tradicional de l'esquerra espanyola, i es desentenia del catalanisme h i s t o r i c i s t a , puix el considerava un passatemps classista de burgesos i capellans. Per la seua banda, la burgesia catalana sofreix grans limitacions estructurals, puix que se sent aliena

a un Estat oligàrquic i burocràtic, les fallides del qual denuncia i pretén debades d'esmenar, però amb el qual li cal trobar un compromís per tal que li assegure un mercat consumidor i la defense del seu propi proletariat, molt combatiu. La setmana tràgica de 1909 consumarà el distanciament entre la Lliga Regionalista i el proletariat barcelonés, ja en bona part compost per emigrants. No és lícit considerar l'adhesió de la burgesia il·lustrada al catalanisme com un mer oportunisme tàctic per a consolidar la seua hegemonia. És notori que molts dels seus membres practiquen amb altruisme un mecenatge generós i intel·ligent. Però, presonera de les seues limitacions estructurals, la burgesia catalana era incapaç d'integrar en l'empresa nacional la classe obrera, a la qual només podia oferir un vague

paternalisme. Per les seues contradiccions internes, la Lliga va abandonar la batalla el 1917, precisament el partit que havia convocat l'Assemblea de parlamentaris, aquella conjuntura desaprofitada per la Monarquia per a integrar el regionalisme i el socialisme en el sistema; així mateix, la Lliga no s'oposà inicialment al colp d'estat de 1923. Però, mentrestant, el catalanisme havia eixamplat la seua base considerablement, i la seua direcció política no tardarà a passar de la burgesia a la petita burgesia. Com que té unes arrels més pregones, el catalanisme intel·lectual es veia menys afectat pels esdeveniments polítics i donava ja fruits excel·lents, i així la col·lectivitat havia anat assabentant-se de com s'enriquia el seu patrimoni espiritual comunitari. A més, malgrat ser tan reduïda la seua òrbita, havia estat molt eficaç l'exercici del poder per la burgesia des de la Mancomunitat de les Diputacions catalanes, i en l'ordre docent, l'èxit no havia estat menor. Certs sectors mesocràtics, abans indiferents 0 adherits al republicanisme espanyol, prenien consciència de la seua catalanitat, s'incorporaven al catalanisme polític i augmentaven el contingent de lectors de la literatura catalana: estudiants, empleats administratius, dependents del comerç i de la indústria, etc. Aquesta massa de white collar workers fou la que donà la victòria electoral a l'esquerra el 12 d'abril de 1931. Lògicament, durant el breu període d'autonomia, la Generalitat i la U n i v e r s i t a t catalana autònoma afavoriren amb deler la cultura autòctona. L'ampliació del públic lector dels llibres catalans s'havia aconseguit sobretot en ambients estudiantils i mesocràtics; l'obrerisme, aleshores molt polititzat, ja no es sentia hostil encara que la seua inquietud tenia un altre signe. La cultura catalana seguia, doncs, sent burgesa, però no s'ha d'oblidar que, al cap i a la fi, aquest era un fenomen comú a tota l'Europa Occidental. Amb l'elevada qualitat mitjana de les seues realitzacions i amb l'ajut oficial, semblava consolidat el suport social de les lletres catalanes i assegurat el seu futur. Hi havia bastants col·leccions populars, fins i tot alguna d'autors medievals, i premsa solvent i copiosa; les tirades de llibres 1 periòdics no eren, proporcionalment, inferiors en català a les d'en castellà. Però van arribar els anys de silenci imposat. Més funesta encara que les desercions fou la desorientació, tan general i tan prolongada. La literatura catalana va sobreviure gràcies a nombrosos sacrificis individuals insignes. Una espècie d'àncora de salvació fou la lírica religiosa, molta i prou bona. En cedir, per f i , la pressió coercitiva, una nova promoció d'escriptors irromp ¡mpetuosament

COMENTARIS I FRAGMENTS CULTURA CATALANA: PERSPECTIVA 70 en la palestra. És una generació ambiciosa i molt polèmica, que, entre altres, es proposa aquests quatre objectius: 1) sincronització amb els darrers corrents estètics vigents a Europa; 2) vinculació i reflex de la circumstància socioeconómica del seu país ¡ moment; 3) simplificació d'alguns detalls de la llengua literària, i 4) professionalització dels escriptors. El primer de tais objectius el va assolir aquesta generació no menys plenament que els seus antecessors la naturalista, la modernista,, la noucentista, la simbolista, l'avantguardista, etc. El segon el va aconseguir amb més intensitat que les generacions precedents, a voltes molt donades a l'evasió. El tercer fou prudentment abandonat per inoportú. Però el fracàs que hi ha hagut en el quart és una de les principals causes de l'actual risc conjuntural. Salvant molts pocs casos singulars, l'escriptor català no pot viure d'allò que escriu en la seua llengua pròpia. Si pretén no exercir una altra professió aliena a la literatura i escriure articles per als periòdics, guions per al cine, la ràdio, la televisió, etc., ho haurà de fer en castellà i endurar totes les traves per a l'expressió artística que el bilingüisme implica. La quasi totalitat dels autors catalans poden escriure només en les seues escasses hores d'oci. Malgrat la falta de professionalitat dels escriptors, en aquests darrers anys s'han publicat molts i molt variats llibres catalans; el lector, àdhuc el més exigent, pot trobar-ho quasi tot en aquesta llengua. No sols les col·leccions, sinó també les editorials, han proliferat desorbitadament i tanta multiplicitat les ha reduïdes, en la majoria, a miniempreses. La necessitat d'atendre la problemàtica científica, política, artística i emocional del present, obliga, sens dubte, a traduir moltes obres. Però també s'ha accentuat tant en voga això de les traduccions, que s'ha arribat a l'extrem que es-

criptors molt solvents guanyen més diners traduint que amb els seus escrits originals. La majoria de les editorials catalanes són en mans d'aficionats, entusiastes, amb grans coneixements literaris, però sovint amb escàs sentit comercial. El seu optimisme els fa creure que e) públic comprador té prou cultura per a sentir l'atracció de les obres selectes i que la minoria no ho és tant. S'imposa, doncs, una ràpida coordinació de l'activitat de les editorials que permeta la selecció dels títols ¡ l'augment de les tirades. Com que ara són tan reduïdes aquestes tirades —ben sovint menys de mil exemplars—, el llibre català resulta car. Es cau llavors en el cercle viciós: el llibre català es ven poc perquè és car, i viceversa. I com els escriptors cobren pocs drets d'autor, lògicament s'escriu menys. És clar que l'ambició d'autors i editors fóra ampliar el públic lector amb la integració de l'estament popular. Però l'obrer de la societat de consum manca de reserves crítiques que li permeten de fer front a la pressió de la publicitat; ja la ràdio i la televisió cobreixen les escasses vel·leitats culturals seues. No hi ha llibres catalans de masses, puix les editorials no s'atreveixen a una inversió quantiosa i insegura. Cap l'esperança, tanmateix, que el públic lector s'ampliarà quan l'escola ensenye català, la qual cosa ara, sortosament, ja no és una aspiració irrealitzable, per bé que, sens dubte, la llavor tardarà uns anys a fructificar. La passada nit de Santa Llúcia, en la festa major de les lletres catalanes, foren declarats deserts diversos premis literaris. Allò va posar en relleu escandalosament que la normalitat de les lletres catalanes és més aparent que real. Encara no ha arribat l'hora que l'escriptor puga deixar de considerar la seua tasca com un acte de servei comunitari. Però segurament queden encara bastants voluntaris. Manuel SANCHIS GUARNER

COMENTARIS I FRAGMENTS

LA LLENGUA VALENCIANA ALS SEMINARIS DEL MOSSÉN

SORRIBES

ENTREVISTAT PER A

«DESTINO»

Havem llegit a «Destino» les declaracions fetes per mossèn Sorribes sobre l'ús de la llengua valenciana en les celebracions litúrgiques. El conegut i exemplar sacerdot valencià deplora enèrgicament la manca de preocupació i inquietud pastoral entre els catòlics del nostre País, que han estat veent com s'ha anat promovent per les nostres terres «la cançó valenciana, el llibre i la poesia valenciana, en una paraula, la cultura autòctona: però, desgraciadament, els catòlics havem contribuït a aquesta tasca en una part mínima». Són fortes, inexcusablement fortes les paraules de mossèn Vicent. N'oferim tot seguit als nostres lectors alguns dels paràgrafs més significatius; però abans volem remarcar la referència final de l'entrevistat al Seminari. Un centre específicament dedicat a preparar uns homes que han d'exercir el seu ministeri dins uns ambients concrets i definits, és lògic que marxen al seu compromís degudament preparats per a introduir-s'hi eficaçment. ¿I com van a desimboldre's en la seva tasca apostòlica, ignorant com s'ignora la base elemental de la llengua que va a servir-los de vehicle quasi exclusiu del seu quefer pastoral? ¿0 és que algú creu encara que el comporta-

ment del sacerdot ha de ser necessàriament semblant al d'un funcionari? Confiem que els nous equips que orienten avui l'activitat pedagògica dels Seminaris valen-

COMENTARIS I FRAGMENTS

NOSTRE PAÍS? cians, es faran ressò de les preocupacions que la paraula i el pensament. És inútil, per tant, en aquest sentit senten —per boca de mossèn voler encadenar allò que Déu ha fet espiritual Sorribes— alguns sectors del catolicisme valencià. i lliure, com és la paraula humana.» «Es diu i es propala que l'Església valen«En la meua Parròquia, jo porte llegint les ciana és enemiga del seu poble. Jo no sé què lectures, especialment l'Evangeli, i predicant, en dir de debò. Sols se m'acudeix preguntar-me com valencià, des de l'any 1950 en què vaig publicar fa aquell text evangèlic: "Fins a quan? Fins a el "Missal valencià". Avui són ja moltes les quan els fills de la tenebra seran més espavilats parròquies que celebren ordinàriament misses en que els fills de la llum?"» valencià, però la veritat és que és difícil que «Algunes voltes tremole de pensar com jut- siguen més, per la senzilla reó que no tenim jarà la posteritat valenciana aquest fet, aquesta textos litúrgics publicats. Sols tenim l'Ordinari deserció nostra per a aconseguir que la gent es de la Missa editat per GORG; en canvi ens relacione amb Déu de la forma més humana i manca le "Llibre de l'altar", "Els leccionaris senzilla. De tota manera, el panorama de la dominicals i feriáis" i tampoc no tenim en valitúrgia en llengua vernacla en les diòcesis va- lencià ni el "Ritual" ni el "Llibre dels Precs". lencianes, essent depriment i tot, encara és una A propòsit d'aquest darrer, cal dir que seria una mica esperançador ; jo confie en Déu, i en allò solució que els publicas la fulla parroquial "Ale. que diu el refrany : "Tard o d'hora, la veritat luia", ja que la seua publicació actual en cassempre sura".» tellà és inútil, perquè totes les parròquies tenen ((L'oració i les pregàries no són actes ruti- el llibre aquest en l'idioma castellà.» naris ni mecànics : són actes molt més profunds, «És de esperar que en el Seminari, vistes les nascuts d'una intimitat que només pot exprescontinues referències del Llibre Blanc i la Llei sar-se en la llengua materna. Els valencians, en una immensa majoria, ens expressem en català d'Educació a les peculiaritats regionals, es deen el tracte amb la família, amics i veïns i cidiran a fer quelcom positiu en aquest sentit. coneguts, i en castellà en els assumptes buro- Quan en realitat el Seminari no hauria de necràtics ; i no ens adonem que estem convertint cessitar aquestes aprovacions ; els seminaris teles nostres relacions amb Déu en relacions me- nen el dret i l'obligació d'endinsar-se en aquests rament burocràtiques. Al meu entendre, res no plantejaments, ja que és l'única oportunitat de hi ha de més inviolable i més sant, en la cons- donar als sacerdots un sentit d'encarnació amb ciència humana, que el nexe secret en què viuen el poble.»

COMENTARIS I FRAGMENTS

MILLOREM EL LLENGUATGE d'ENRICVALOR

Edició en preparado a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació. En Tactual número

MEDI, MIG I MITJA La llengua actual, tant la parlada com la literària, dóna als mots que encapçalen la present lliçó, tot superant així les vacil·lacions de la llengua antiga i les confusions de la moderna, els usos següents: MEDI. — Cultisme pres del llatí «medium», que en la llengua actual s'empra correctament i en especial per a dos significats: Primer. — Element o substància que envolta una cosa. — Exemple: —Els peixos viuen en l'aigua, que és el seu medi natural. Segon (sentit figurat). — La societat, els costums, els esdeveniments i altres circumstàncies entre els quals viu una persona o es produeix un fet, etc. — Exemples: —Generalment, els deliqüents han passat la seua infantesa en un medi molt baix. •—No podrem comprendre els esdeveniments històrics si no ens situem mentalment en el medi en què tingueren lloc. MIG. — Com a substantiu, significa «meitat». Exemple: —Jo en vull mig només. També vol dir «la part d'una cosa que dista igualment dels extrems, de la perifèria».— Exemples: —Hem de partir la tela pel mig.

—L'àrbitre es col·locà al mig del camp. Com a adjectiu, indica «la meitat de la cosa representada pel seu substantiu». — Exemples: —Fent això, va gastar mig dia. —Només hem pintat mitja frontera. —He gastat tres mitjos fulls de paper. —No sóc partidari de les mitges tintes. Com a adverbi, vol dir «no del tot, no completament». — Exemples: —Tinc el dit mig trencat. —M'han servit el dinar mig cuit. —De tant de caminar, està mig mort. MITJA. — Adjectiu que té com a significat «igualment allunyat dels dos extrems». — Exemples: —Aquell és el meu fill mitjà. —La ciutat d'Alcoi té una altitud mitjana. Com a substantiu, designa «allò que serveix per a arribar a un fi, per a aconseguir una cosa, etc.». No s'empra en femení. — Exemples: —Per fi, vaig trobar el mitjà d'arribar a ell. —Cal posar tots els mitjans a fi que això no torne a passar. Etimologies. — MIG deriva també del llatí «medium», com hem dit de MEDI: és el mot d'evolució popular. MITJÀ deriva del llatí vulgar «medianu».

TAULA de Novetats

Trenta mesos do ool-lectivisme a Catalunya (1936-1939)

D'Albert Pérez Baró. Col·lecció HORES DE CATALUNYA. Edicions Ariel. Barcelona, 1970. 242 pàgines. Preu: 250 ptes.

Arran del 19 de juliol de 1939 s'inicià a Catalunya una revolució que donà lloc, en el terreny econòmic, a les col·lectivitzacions ¡, en el terreny polític, a un doble poder: el del govern de la Generalitat i el de les forces revolucionàries aplegades en el Comité de Milícies Antifeixistes. La creació del Consell d'Economia per part de la Generalitat, i l'elaboració d'un programa unitari on es fixaven les bases d'una «nova economia», aconseguirien la integració de tots dos poders i la promulgació del famós Decret de Col·lectivitzacions i Control obrer. Tot aquest procés de consolidació de les conquestes revolucionàries i l'experiència de trenta mesos de col·lectivisme són descrits, punt per punt, per un testimoni directe i molt qualificat. L'autor, en efecte, pertany a una generació de treballadors catalans forjats en les lluites socials que van de la vaga general de 1917 a la guerra civil. Albert Pérez Baró, militant sindicalista, membre de la junta de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, empresonat moltes vegades, formà part del Consell d'Economia, on ocupà el càrrec de secretari de la comissió d'aplicació del Decret de Col·lectivitzacions. TRENTA MESOS DE COL·LECTIVITZACIONS A CATALUNYA, és, doncs, fruit d'una experiència viscuda directament i apassionadament. Tal com assenyala l'autor en la seva introducció, «les circumstàncies ens van situar... en un lloc des del qual, d'una manera anònima, poguérem col·laborar modestament, però lleialment, com correspon a un vell militant obrer, al desenvolupament dels fets en ordre a la transformació de l'economia, i ens hem imposat l'obligació de donar a conèixer la nostra experiència a tots els estudiosos als quals pugui interessar aquesta pàgina de la història del moviment obrer català». El llibre és precedit per un pròleg molt valuós del professor Juan Velarde Fuertes, catedràtic de la Universitat de Madrid.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

Btasco Ibàñez, política i periodismo De F. León Roca. Col·lecció TRES I QUATRE. Sèrie «La unitat». N.° 4. Edicions 62. València, 1970. 186 pàgines. Preu: 125 ptes.

«El Blasco Ibàñez que apareix a les pàgines d'aquest llibre —o millor, que parla des d'elles, i no és pretensió, ja que, aquest llibre val també com a antologia—, no és, o molt poc, el novel·lista que tothom associa de seguida al seu nom, i de vegades no sense mala fe, ja que, darrere el novel·lista, l'èxit del novel·lista, s'amagava el "nabab". Sinó que és, si se'ns tolera el tour de force, un Blasco Ibànez marginal al de les "Obres Completes". I ja sembla ben interessant —perillosa?— la novetat. Una tal delimitació del personatge, que des del punt de vista literari — i no oblidem que, en el fons, don Vicent era sobretot un literat— podria aparèixer com un sacrilegi, és el que, en la nostra perspectiva, dóna un major al·licient a aquest llibre. Un periodista, un polític, són, per raons elementals, homes profundament i implacablement arrelats, "compromesos", en el seu temps. El designi d'influir-hi, consubstancial a la professió, els hi lliga d'una manera ineludible. Molt més encara, si el periodista i el polític es conjuguen en una entitat humana efusiva i espectacular de mena, com era el cas de Blasco Ibàñez. La vintena d'anys que s'escampen a una banda i a l'altra de l'últim canvi de segle —el període que, si fa no fa, abraça el llibre—, és una època crítica, decisiva per a moltes coses. És, també, una època confusa, poc coneguda.

...Volem significar, en definitiva, que la versió històrica del moment ens vindrà donada a través d'un home de "primera línia", un home del qual potser no coneixíem més que la llegenda.» (Del pròleg de l'obra.)

Furs de València - Vol. I A cura de Germà Colon, castellonenc, actualment professor a la Universitat de Basilea, i Arcadi Garcia, advocat del Col·legi de València. Col·lecció ELS NOSTRES CLÀSSICS. Edit. Barcino. Barcelona, 1970. 253 pàgines. Preu: 190 ptes.

«La publicació del corpus de lleis del regne de València que hom anomena FURS, ha estat una aspiració gairebé constant des de! segle XVI. L'any 1564 els tres braços de les corts celebrades a Montsó

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

demanaren al rei una nova edició d'aquest corpus, en la qual hom havia d'eliminar els furs revocats, els suplicats i no atorgats, els repetits, i encara els superflus que havien figurat en les dues edicions anteriors. La proposta fou aprovada pel monarca, i hom nomenà una comissió representativa dels braços per a dur a terme la recopilació desitjada. Però aquesta comissió no féu res, i Pere Jeroni Taraçona hagué d'emprendre tot sol la tasca, que realitzà durant els anys 1571 a 1575. I, a més, obtingué que els jurats de València encarreguessin a cinc lletrats l'examen de l'obra; aquest no es va fer, ni l'edició tampoc. Taraçona, però, utilitzà el material per compondre les seves conegudes i eficients "Institucions", estampades l'any 1580; l'original de Taraçona va desaparèixer. D'aleshores ençà, cap dels projectes de reedició dels FURS no ha arribat a fer-se realitat. Deixant a part els sorgits a les corts de 1604 i de 1626, i una vegada passat el segle XVIII, que és el de major decadència del dret valencià, en els primers anys del XIX s'inicià la impressió d'una edició dels furs amb notes i traducció castellana de Josep Villarroya, edició interrompuda als primers fulls. Més tard, al darrer terç del mateix segle, en projectà una altra del degà del Col·legi d'Advocats de València, Vicent Dualde Furió, però tampoc no passà de projecte. Fa pocs anys començà a preparar-se'n encara una altra, limitada als furs de Jaume I en llur text llatí, i segons el manuscrit que designem L; fou empresa per Manuel Dualde Serrano; suspesa per raó de la dissortada mort d'aquest, ha estat represa per Antonio Ubieto i acaba de veure la llum pública. Les serioses dificultats que presenta l'edició d'un text tan extens i heterogeni com els FURS DE VALÈNCIA, expliquen l'estancament dels projectes d'edició que fins avui s'han fet —tret del limitat que acabem d'esmentar—, els quals palesen la vitalitat d'una aspiració valenciana que, atesa la importància d'aquest corpus legal, persegueix un valuós objectiu a profit de la cultura del regne de València i de la història del dret en general. Aquesta mateixa aspiració impulsa l'edició present.» El present volum consta de les següents matèries: —INTRODUCCIÓ. I. Fonts de producció del Dret Valencià. II. Estructura de les col·leccions de furs i actes de la cort. III. Importància històrico-jurídica dels «Furs». IV. Gènesi del nucli primitiu dels «Furs». V. La llengua dels «Furs». VI. Manuscrits i edicions. VII. La nostra edició. —BIBLIOGRAFIA. —FURS DE VALÈNCIA. Pròleg. Llibre I: Rúbrica I: Del terme del regne e de la ciutat de València. Rúbrica II: De les pastures e del vedat. Rúbrica III: De la cort. — Aparat complementari de les notes. (De la «Introducció» de l'obra.)

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

Els descendents dels jueus conversos do Mallorca De Miquel Forteza. 2.a edició. Biblioteca RAIXA. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1970. 220 pàgines. Preu: 80 ptes.

Amb el subtítol «Quatre mots de la veritat» ix a llum aquesta segona edició de l'obra de Forteza que sorprengué al públic amb el seu to històrico-vindicatiu. La primera edició provocà reaccions apassionades i molt diverses. Exhaurida ràpidament, i essent moltes les persones que no l'han poguda obtenir, la biblioteca RAIXA n'ofereix en el present volum una segona, revisada parcialment per l'autor. L'estudi d'en Forteza (1888-1969), un dels principals poetes de l'Escola Mallorquina, excel·lent traductor d'Edgard Poe, Paul Valéry i Oscar Wilde entre altres, és profund i acurat i aborda els més espinosos problemes de la «permanència del fet diferencial xueta» en la societat mallorquina. No cal dir que, per moltes circumstàncies, aquest llibre resulta d'apasionant actualitat.

Obres catalanes De Francesc Moner. Col·lecció ELS NOSTRES CLÀSSICS. Núm. 100. Editorial Barcino. Barcelona, 1970. 232 pàgines. Preu: 120 ptes.

La benemèrita Editorial Barcino acaba d'arribar al núm. 100 de la seua famosa col·lecció ELS NOSTRES CLÀSSICS, peonera en la divulgació de la nostra esplendent literatura medieval. Un nom no massa conegut fora dels estudiosos és el que s'hi incorpora amb aquest interessant volum: el de Francesc Moner (1463-1492), militar, cortesà i finalment religiós, poeta i prosista, moralista i teoritzador de l'amor, escriptor en català i en castellà. Moner va nàixer al castell de Perpinyà i entrà al servei del rei Joan II a l'edat de deu anys. La producció catalana de Moner conté les obres en prosa i les obres en vers. Les primeres són presentades en dos grups: en primer lloc, les «Cartes a l'amada», els «Retrets a l'amada» i el «Comiat», composicions adreçades a l'amada i referents d'una manera exclusiva als sentiments amorosos de l'autor i a les circumstàncies del seu tracte amb aquella. A continuació d'aquests escrits, es donen els altres dos en prosa —«Resposat a Jaume de Ribes» i «L'ànima d'Oliver»— adreçats als amics, i en els quals Moner es lliura a la introspecció, a l'exposició de la natura femenina i de temes morals, i a l'exaltació de l'amor envers Déu. Segueixen finalment, les dues obres en la nostra llengua, en vers, «Cobles de les tisores» i «Bendir de dones». La preparació dels textos, així com el documentat estudi d'autor i obra, notes, etc., han corregut a càrrec de l'investigador Peter Cocozzella, profesor del Dormouth College (U. S. A.).

TAULA DE NOVETATS DISCOS

Cançó d'amor Disc de «Discophon», sèrie INICI, per Pi de la Serra. Preu: 80 ptes.

Pi de la Serra, que a primeries d'estiu ens va oferir un disc amb les cançons «Sóc el millor» i «Sóc poeta», cançons que feien una crítica satírica de dues situacions molt arrelades darrerament entre nosaltres —com són la del xic que perquè tenia una guitarra i cantava en català pensava ser el millor, i el pseudo-poeta que feia poesia ximple i jocfloralesca, d'aquella que només parla de la lluna i de la bellesa de les flors—, Pi de la Serra, dic, continua ara la seua línia satírica en aquest nou disc presentant-nos-hi «Cançó d'Amor (No m'agrada la cara que fas)» i «Passejant per Barcelona». La sèrie «Inici» de «Discophon» fa una presentació molt vistosa dels seus discos; creiem que, quant a presentació, és la casa de discos que millor ho fa en la Península. Com que en l'actual societat els productes per a vendre han d'entrar pels ulls del consumidor, aquesta sèrie, a més de qualitat, té una acurada presentació, agradable a la vista, i la gravació és perfecta amb efectes especials. Ja hem passat del temps del «noi de la guitarra»; ara els nostres cantants es fan acompanyar per bons músics i ens ofereixen, a més de la qualitat de les seues paraules, bona música de fons. En aquest disc que comentem, és primer guitarra Toti, ja habitual acompanyant els nostres millors cantants (recordem la seua col·laboració a les gravacions de Pau Riba, Ovidi Montllor, Música dispersa, etc.). (Comentari de R. Esteve-Casanova.)

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

Diàleg ROBERT MORÒDER Un home en lluita constant a favor de la cultura valenciana.

«El que ens manca ara són persones disposades a aglutinar-se, a fer equips.»

Hi ha qui pensa que per a poder segar no cal abans escampar la llavor; o creu, en tot cas, que per arreplegar collita no calen manipulacions i treballs de tanta lentitud, i es belluga nerviós i desesperat a l'aguait de qualsevol esdeveniment que, sense més, li done a entendre que ja pot eixir de casa, corbella en mà, per a recollir els fruits. Hi ha, pel contrari, qui creu tranquil·lament en l'efectivitat dels processos naturals, segons els quals, i sense que els determinants voluntaris de l'home siguen presents, es pot arribar a veure daurat el raïm, o crescut i ple de fruits l'arbre. A la nostra societat es fàcil de trobar-ne d'uns i d'altres, cadascú per sa senda, animant la cassola del nostre divertit i pobre món cultural.

DIÀLEG ROBERT MORÒDER

És clar que, entre les posicions de l'home confiat i amb permanent repòs i la de l'home desficiós i llunàtic, hi ha pel mig una ampla gama de possibilitats d'acció i compromís, de molta més transcendència i efectivitat; almenys, hui per hui i els resultats i els fets canten. I és a un d'aquests llocs intermedis, de sembra constant i d'esperances somiades, de nervis trempats i de lluita lenta i quotidiana, on podem trobar situat el nostre personatge, Robert Moròder. Ell sap ben bé de quin peu coixeja la cultura valenciana, i no s'està de fer tot el que és al seu abast per ajudar-la a sortir de l'estat de prostració i abandonament en què es troba.

—Des que vaig ingressar en la Universitat, allà pels anys 30, em vaig traçar un doble camí: un d'ells de cara a la meua professió, com a advocat, i l'altre de cara a la societat, al món cultural i social en què em trobe. Ja en aquells anys vaig tenir ocasió d'intervenir en algun treball que donava sentit i contingut a aquesta darrera preocupació de què et parlava abans; durant tres cursos vàrem fer funcionar en la Llotja, en el Centre de Cultura Valenciana, una mena d'Universitat popular valenciana en la qual es donaven cursets de llengua i conferències, se seguien cursos de geografia i història, i s'organitzaven cercles d'estudis sobre els nostres clàssics. Allò va donar els seus fruits, de constatació immediata, i encara ara et trobes de tant en tant amb alguna realitat que porta aquell origen : ara com ara, els grups que es mouen allà per Elx tenen molt a veure amb l'Antoni Bru, a qui vaig tenir jo com a alumne en aquelles classes de la Universitat popular. Jo, aleshores, igual escrivia en «Acció», com en «El camí», perquè creia, i continué creent, que el que importava era fer, fer coses i marxar. —I com fou la seua entrada en la directiva de l'Ateneu?

—L'any 57, en una de les habituals renovacions de junta directiva, entrí a formar part d'un grup disposat a revitalitzar culturalment la societat. A partir d'aquell moment com a directiu, i després ja des de la secretaria general, he fet tot el que ha estat al meu abast per a donar contingut a aquest propòsit. Estant a València, com estem, quina cultura havíem de promoure si no era la valenciana? Dins les limitades possibilitats de l'ambient i les altres circumstàncies, puc dir-te que alguna cosa hem fet:

hem promogut representacions teatrals en vernacle, fins i tot estrenant obres com «L'home de l'aigua», de Francesc de P. Burguera, i els premis «València» ; hem organitzat campanyes per a defensar la nostra ciutat i el nostre país, cridant l'atenció de les autoritats i el poble sobre els mil problemes que la vida diària ens va presentant ; i s'han organitzat conferències, infinitat de conferències i cicles, commemorant centenaris de personalitats o esdeveniments remarcables de la nostra història, o fent homenatges als protagonistes de la nostra revitalització actual. S'ha arribat ja, afortunadament, a tal extrem de normalització en l'ús de la nostra llengua en aquesta activitat acadèmica, que cap soci no s'estranya que siga, per exemple, anunciada una conferència en castellà, i siga després dictada en català. Aquests anys, posem per cas, portem ja fets dinou actes culturals en els quals la llengua utilitzada ha estat la catalana; això, a mi em diu, en certa manera, el grau de normalització que hem anat aconseguint en aquest aspecte, i que conste que si no se'n promouen més encara és, senzillament, per la manca d'equips, de grups de gent disposada a fer coses. —A fer, això és clar, però quines coses, senvor Moròder?

—Home, què vols que et diga? Tu saps millor que jo que hi ha molt a fer pertot arreu. Tenim gent, amb preparació i amb empenta, però em fa l'efecte que es tracta d'individualitats aïllades. El que ens manca, ara, són persones disposades a aglutinar-se, a fer equip, i això hem de tenir-ho clar. U, quan es troba sol, es queda en sa casa i no fa res; necessitem gent que punxe, que remoga, que faça almenys acte de pre-

DIÀLEG ROBERT MORÒDER

sència. No diuen misses en valencià, i ningú no està d'acord amb això; però ¿qui ho demana en la seua parròquia? No hi ha grups organitzats que es preocupen de demanar, de demanar i remoure. —Alguna cosa s'hi deu fer, dic jo.

—Sí, clar, alguna cosa es fa. Però es tant el que es podria ja fer! Dins de poc anem a posar en marxa una campanya ben organitzada de la llengua, que fou inicialment promoguda per l'Ateneu i moltes altres entitats valencianes. Comptem ja amb l'adhesió de 90 Ajuntaments del país, de molts rectors i parròquies, i amb la de la jerarquia d'algunes ordres religioses. De moment, crec que el que ens cal es fonamentalment fer acte de presència, donar testimoni de continuïtat, parlar, mal o com siga, però parlar. Després de tot, si comencem a utilitzar una llengua massa literària, el poble no entendrà res i se'n riurà. Als valencians ens costa fer-nos càrrec del que suposa l'existència de les variants dialectals, molt més que als andalusos, posem per cas, i això tots sabem per què; crec, però, que no hem d'oblidar-ho i cal tenir-ho ben present. —I com veu vosté el nostre món editorial? —El problema del País Valencià, al meu entendre, en aquest aspecte és que no som una minoria tan insignificant com el poble creu, o nosaltres mateixos pensem. La nostra cultura pot anar pesant molt més del que ha pesat fins ara. En el llibre català hem de fer una revolució semblant a la que féu el senyor Cruzet al seu temps a Barcelona,

i que fou ni més ni menys posar el llibre a disposició de la gent en les botigues. Hem de posar el llibre valencià a l'abast de tothom, fer publicitat i presentar-lo com un article assequible i normal. I, per això, cal unir forces i treballar; la base és molt més rica del que ens creem. Dies arrere em deien que a l'Alcúdia de Carlet hi havia 147 subscripcions d'«El camí» abans de guerra, i GORG mateix n'ha conseguit ja uns quants milers en un any curt de vida que porta. Veges, si no, què vol dir això. —Ens interessa, també, l'aspecte publicista de la seua personalitat. Quines coses porta escrites i publicades? —Desgraciadament no he disposat de massa temps per a lliurar-me a una tasca de redacció, que molt m'hauria agradat. He estat compromès a molts llocs, he treballat en moltes entitats i organitzacions, i, és curiós, sempre he carregat amb la secretaria. A vegades m'he preguntat si no naixeria jo essent ja secretari; fins i tot, si en algun moment he ocupat el cap d'alguna organització ha donat la casualitat que el càrrec s'anomenava «secretari general», com em passà en l'organització apostòlica dels cursetistes de cristiandat. Bé, tornant a la teua pregunta, puc dir-te que he fet i parlat bastant, però he escrit poc, llevat d'algunes col·laboracions a diaris i revistes. Tanmateix, tinc el propòsit, quan disposaré de temps, de col·leccionar i publicar les conferències que he anat donant, sobre Sant Vicent, sobre Lluís Vives i la seua casa natal, sobre l'urbanisme a la ciutat i les monstruoses demolicions que s'hi han anat fent als darrers anys...

Pot estar segur el lector que el relat podria encara allargar-se. Són moltes les coses parlades en aquelles dues curtes hores de conversa, que han hagut de quedar-se fora per no prolongar excessivament l'escrit. Déiem abans, quan tractàvem de presentar el personatge, que entre les posicions extremes de l'home amb permanent repòs i la de l'home desficiós i mig llunàtic, n'hi ha pel mig moltes d'altres útils i satisfactòries. No podem saber ara, ben bé, quin puga ser el pronunciament del lector sobre aquesta mena d'aclariment, però vaja tanmateix el meu per davant: la sembra constant, la lluita lenta i quotidiana en què s'acompleix el testimoniatge d'en Robert Moròder caldria veure's i constatar-se molt més sovint en aquestes terres nostres. De debò que no hi veig altre camí, de moment, per a portar endavant aquest endormiscat i esquifit país nostre. JOSEP PUIG-ALT

Terres i Gents LES COMARQUES: L'ALT MAESTRAT Definició Comarca del País Valencià, a la regió de Castelló de la Plana, una de les dues que formen el Maestrat. Cap de comarca, Albocàsser.

Descripció Situada a l'est de la ratlla d'Aragó i del riu de Montlleó, el seu límit nord és la mola d'Ares (1.317 m.) i els tossals d'Orenga i de la Barbuda; a l'est, el límit és la serra de Sant Joan i el tossal de Saragossa; al sud, les serres d'Esparreguera i de M o n t a r d í . La comarca és drenada principalment per la rambla Carbonera, que neix a la mola d'Ares, i pel riu de Montlleó, que neix al sud de la comarca i després de recollir dos afluents gira a l'est per a unir-se a la rambla Carbonera prop de la Torre d'en Besora formant la rambla de la Viuda, afluent del Millars. A més, al nord de la comarca, entre Ares i Catí, dins, però, del terme de Morella (Ports), neix la rambla seca o riu de Cervera, que desemboca a

Benicarló; a l'est, prop de la Serratella, neix la rambla de les Coves. En general, els materials són mesozoics, especialment calcàries cretàcies. A l'est hi ha una sèrie de serres també cretàcies, però de plegament posterior. El relleu, en el seu conjunt, és format per una sèrie de moles abruptes i valls profundes, que li donen un caràcter agrest. Cap a l'est, aquest confús conjunt és substituït per una sèrie ordenada de serres paral·leles a la direcció de la costa, amb valls àmplies al mig, de materials terciaris i quaternaris: serra d ' E s p a r r e g u e r a , vall d'Albocàsser, serra de Sant Joan, etc. L'altitud decreix d'oest a est: els municipis més occidentals ultrapassen els 1.000 m. (Ares del Maestrat, 1.300; Vilafranca del Maestrat, 1.200; Culla, 1.200), i els més orientals tenen una altitud més baixa (Albocàsser, 538, i Tírig, 300).

Clima i vegetació El clima varia segons l'altitud i la situació. La temperatura mitjana de gener oscil·la entre els 3° i els 9° C; la d'estiu entre 20° i 24° C. La plu-

TERRES I GENTS LES COMARQUES viositat oscil·la entre els 500 i els 700 mm. anuals. Les pluges màximes s'esdevenen a la tardor, sobretot a l'est. Les nevades són nombroses a les zones de més de 1.000 m. d'altitud. La vegetació és de tipus mediterrani continental de matís muntanyenc ibèric. La clímax principal és l'alzinar de carrasca, gairebé desapareguda: ha estat substituïda per matolls i brolles. Dominen les pinedes, que ocupen gran part de les serres de la comarca.

La densitat municipal varia considerablement, des de 7'2 h. per km 2 a Ares fins a 37 a Vilafranca. La població disseminada és molt nombrosa: 4.768 h. el 1965, que representen el 34'9 % de la població. Tanmateix, aquesta forma de poblament tendeix a disminuir. Els municipis muntanyosos presenten la màxima proporció de disseminació: Culla el 8 5 ' 7 % , Ares el 6 5 % .

Albocàsser, capital de l'Alt Maestrat

Poblament

Agricultura

La població augmentà considerablement durant el segle XVIII: passà de 801 focs el 1715 a 2.156 el 1794. Continuà l'augment fins el 1910, que atenyé el màxim: 20.495 habitants. Des d'aleshores ha anat baixant fins a arribar a 12.770 el 1965, xifra inferior a la del primer cens oficial del 1857 (14.247 h.). Aquest descens ha estat general; l'única excepció és Vilafranca, municipi els mitjans de vida del qual són diferents dels de la resta de la comarca. La densitat mitjana és de 18'7 h. per km 2 (1965), pròpia del caràcter muntanyós i de l'economia rural de la zona.

La principal font de riquesa és l'agricultura, que aprofita principalment les valls i els costers, on s'escalonen els conreus. El relleu és aspre i fragmentat per una xarxa de valls intricades a causa de la forta erosió dels rius; només cap a l'est l'agricultura pot estendre's per valls més àmplies i zones més suaus, fet que determina la major densitat demogràfica. El conreu de regadiu (patates, hortalisses i arbres fruiters) és limitat a petites hortes que aprofiten les fonts o s'allarguen seguint el curs dels rius. A la part més baixa, la sínia és una de les formes de regatge.

TERRES I GENTS LES COMARQUES Però la major part de terreny conreat és de secà, dominat pels cereals, principalment el blat i, a les zones més altes i humides, el moresc ( 1 ) ; també es fan lleguminoses i patates a les parts

Indústria La indústria és menestral o derivada de l'agricultura: farina, oli. Cal destacar la indústria tèxtil de Vilafranca que, malgrat el seu aïllament, ha aconseguit de modernitzar-se i és representada per una sèrie de fàbriques, sobretot de gèneres de punt, que donen al poble un caràcter industrial dins una comarca clarament agrícola.

Comunicacions

L'Alt Maestrat altes. Hi ha petits sectors de vinya a totes els municipis (65 ha. a Albocàsser; 23 a Ares; 41 a Benassal). Cap a l'est, amb el clima més suau, apareix l'olivera (1.000 ha. a Albocàsser) i l'ametller, sobretot a Tírig. La ramaderia havia tingut, junt amb els cereals, gran importància; actualment manté una importància relativa, sobretot a les zones muntanyoses (7.000 ovelles i 2.000 cabres a Ares). El porquí ¡ el boví prenen cada vegada més importància.

Les aigües Les aigües minero-medicinals són abundants; cal esmentar les de l'Avellà (Catí) i, sobretot, les de la Font d'En Segures (Benassal), amb els respectius balnearis, sobretot el segon, molt freqüentat i amb una àmplia comercialització de les seves aigües.

Les comunicacions són dolentes, atès l'aïllament de la comarca i la dificultat del relleu. La via principal és la carretera que des de la de Castelló a Morella, passa per Albocàsser, segueix el curs alt de la rambla Carbonera, passa per Ares del Maestrat i continua fins a Vilafranca, i des d'all! a Anglesola i a Mosquerola, ja a Aragó. Els altres municipis són units a aquesta via per carreteres locals; la Serratella es troba apartada del sistema. [Josep Emili Castelló i Traver]

Altres dades El territori que forma l'Alt Maestrat correspon al de les antigues comandes de Benassal i d'Ares, del Maestrat de Montesa, i part de les de Culla i de les Coves, a més de les viles de Catí i de Vilafranca del Maestrat, que depengueren molt de temps de Morella. Formà part de la governació de Castelló de la Plana (o dellà Uixó) fins al 1707 i durant el govern borbònic fou incorporat a la governació (o corregiment) de Morella, excepte la Serratella, que ho fou a la de Peníscola. [MxC] («Gran Enciclopèdia Catalana», V. I., pàgines 706/709.)

(1)

Dit a la zona central del País Valencià dacsa.

TERRES I GENTS

VIDES D'AHIR I D'AVUI EL GENERAL JOAN BAPTISTA BASSET (I) Un heroi valencià de la Guerra de Successió Joan Baptista Basset ¡ Ramos, famós militar dels segles XVII i XVIII, nasqué a València. De molt jove es veié perseguit per homicidi, potser en desafiament, i hagué de fugir del país. Emigrat a Àustria, entrà a l'exèrcit imperial. Hi tingué una intensa actuació, poc coneguda encara, a les campanyes contra els turcs. Consta tanmateix que s'hi cobrí de glòria i assolí el grau de sergent general de batalla. En 1705 es trobava a Portugal amb les forces aliades que es disposaven a desembarcar a Catalunya, com a pas decisiu per a destronar Felip V i fer rei d'Espanya el pretendent Carles d'Àustria. Aquest havia fet venir Basset com a home de vàlua i de confiança per secundar els seus projectes. L'expedició aliada salpà de Lisboa el 28 de juliol de 1705. El 10 d'agost fondejà davant d'Altea (La Marina) per carregar aigua. Sembla que el bon acull de la població decidí aleshores els caps aliats a moure una operació marginal al País Valencià, a part de la prevista per al Principat. La causa austríaca hi tenia simpaties generals i les guarnicions borbòniques eren molt petites. Seguint la nova idea, un reduït cos de força aliada fou desembarcat a Dénia, ciutat que obrí les portes de molt bon grat. El comandant suprem era Basset, que fou nomenat governador. Mentre l'expedició s'allunyava cap a Barcelona, ell s'afanyà a dominar el país amb els ínfims mitjans que posseïa. No trigà a reunir algunes partides armades de voluntaris. Gestionà hàbilment l'adhesió de nombrosos municipis. Amb poca oposició se situà prop de València amb exigües forces. Aquestes es limitaven a 500 homes a peu i 300 de muntats, tots ells voluntaris valencians. Sabem que molts dels segons anaven, per manca de cavalls, sobre muls. El virrei borbònic, que gairebé no tenia tropes, aconseguí que alguns nobles addictes li apleguessin uns centenars d'homes, no gens decidits, en tot cas, a combatre Basset. Aquest, més ràpid i més hàbil, es posà secretament en contacte amb les seves nombroses amistats a la ciutat, i n'obtingué col·laboracions més positives. Fou promogut un avalot interior i les presons resultaren obertes. S'hi trobaven molts austròfils, que prengueren armes reunides clandestinament. El moviment popular, molt reforçat així, intimà i aconseguí que les portes de la ciutat fossin obertes a Basset. Aquest entrà en triomf, a mitjan desembre de 1705. Mentrestant, els borbònics ja havien estat expulsats del Principat. Basset establí contacte a través de les partides que s'alçaven més al nord proclamant la causa austríaca. Destacaren les milícies muntades de Vilanova de Castelló, manades per Francesc Tàrrega. Amb aquests èxits ja fou fàcil d'organitzar l'ocupació d'alguns punts més difícils. Un d'aquests era Xàtiva, població de majoria molt austròfila però ben murada, amb alguna guarnició i diversos prohoms filipistes. Per rendir aquesta plaça i altres llocs, Basset féu venir al País Valencià un regiment de cavalleria catalana procedent del Principat, a les ordres de Rafael Nebot. El nou vingut, en companyia de Tàrrega i del guerriller Josep Marco, dit el «Penjadet» o el «Pinxadet», emprengué una ràpida campanya alliberadora segons pla de Basset. Aquest es traslladà, per dirigir-la, a una casa forta del Bernisa, damunt Xàtiva, on s'instal·là pel març de 1706. Des d'aquell punt menà les operacions per rebutjar el petit exèrcit del

TERRES I GENTS VIDES D'AHIR I D'AVUI comte de les Torres, que arribà a posar setge a Xàtiva per reconquerir-la (abril-maig), però que hagué de retirar-se. Convertit l'any següent el País Valencià en base de les maniobres ofensives aliades, Basset s'ocupà, residint novament a València, de les mesures que havien de facilitar el manteniment de grans forces al sud del territori. Desfetes les tropes aliades a Almansa, el 25 d'abril de 1707, els borbònics procediren a la ràpida ocupació del País Valencià. El 8 de maig entraren a la capital i el 23 eren ja al Principat, prop de Tortosa. Basset, que es trobava indefens i sense tropes pròpies, hagué d'escapar, després d'haver ordenat la màxima resistència possible en alguns punts, com Xàtiva, on els guerrillers del «Pinxadet» i unes companyies de miquelets del Principat es bateren fins al final. Durant la resta de la guerra de Successió, Basset, que ostentava el títol de marquès de Cullera, concedit per Carles d'Àustria, sembla haver tingut una actuació de poc relleu, per acaparar els caps aliats els càrrecs militars més alts. Figurà tanmateix com a general de cavalleria i és possible que realitzés, ja aleshores, diverses missions relacionades amb l'artilleria. Pel juliol de 1713, després d'haver-se negat a seguir les forces imperials que evacuaven, Basset era a Barcelona. Allí seguí de prop les decisions de la Junta de Braços per continuar la resistència singular contra Felip V, la crida d'allistament per formar un nou exèrcit català, depenent del govern provisional, i la formació d'un regiment regular amb voluntaris valencians, el de Desemparats. Basset es posà a les ordres de Villarroel, cap superior de les noves forces, i fou nomenat comandant suprem de tota l'artilleria catalana. Disposava de prop de quatre-cents canons i morters. La majoria eren de poc calibre i, per tant, del tot inútils per a la defensa de la plaça, a causa del curt abast de les peces de l'època. Reuní els seus homes, que eren només 300, en cinc companyies de 60. Tenia alguns oficials molt bons, com l'extraordinari Francesc Costa i els experts Rovira, Fàbia, Figueres, Febres i Furí. En presentar-se davant de Barcelona l'exèrcit del duc de Pòpuli, el 25 de juliol de 1713, el general Basset ja havia distribuït bateries que entraren en foc immediatament. Les seves excel·lents previsions brillaren des dels primers dies de bloqueig. Durant aquests l'artilleria catalana obligà els campaments enemics a enretirar-se per sortir d'abast de les peces majors, i foren destruïts alguns canons pesats borbònics. Els duels artillers foren bastant intensos, sostinguts especialment pels grans canons del baluard de Tallers. Pel setembre d'aquell 1713 fugi per mar el cap dels enginyers de la plaça, el castellà Francisco de Santa Cruz. Villarroel nomenà aleshores Basset comandant dels enginyers, considerats com a branca de l'artilleria. Exercint aquest càrrec addicional, enllestí i presentà una memòria informativa el 15 de setembre. El 29 del mateix mes començà a practicar a gran escala l'ús nocturn de coets per a localització dels enemics, en ocasió de l'amena.ça filipista sobre la posició avançada del convent de Santa Madrona, a la falda de Montjuïc. Per l'octubre, amb el gran comboi vingut de Mallorca, li arribaren 50 artillers mallorquins. Donà als seus homes una preparació extraordinària, fet comentat amb admiració pels testimonis borbònics contemporanis. El cas és més remarcable per l'escassetat contínua que patí Basset d'artillers professionals. Hagué d'utilitzar sovint individus de la Coronela. Part de la manca d'efectius sobre els sectors més combatuts provenia de la necessitat de guarnir bé la muralla de mar, on només una bona preparació artillera evità sempre que les naus de bloqueig s'acostessin a bombardejar la ciutat. Per l'abril de 1714, el foc obert pistes emplaçades al Clot no podia Els catalans determinaren aleshores Creu de Sant Francesc. Realitzat el

sobre el casc urbà per noves bateries de morters filiser contrarestat per manca de peces de gros calibre. d'avançar una bateria fins a la posició exterior de la projecte, els morters enemics foren reduïts al silenci.

N. de la R. — En el núm. 11 es va ometre involuntàriament, al peu del treball dedicat al pare Lluís Fullana, la referència a la seua reproducció del «Diccionari Bibliogràfic», V. II, pàgina 278.

TERRES I GENTS VIDES D'AHIR I D'AVUI Pel maig, Basset hagué d'ocupar-se, com a cap de l'artilleria i dels enginyers, de les actives operacions entorn del convent de Caputxins. La posició fou durament defensada, fins al darrer moment, amb gran dany dels assetjants. Bateries de sosteniment actuaren amb vigor, en aquella avinentesa, no sols a l'hort del convent sinó també des dels baluards de Sant Pere i del Portal Nou. A partir del 22 de maig, quan l'enemic començà a batre novament el casc urbà amb 21 morters emplaçats al sector de Caputxins, Basset replicà amb energia, col·locant una trentena de peces entre els baluards de Sant Pere i de Tallers. (Acabarà al número pròxim.) («Diccionari Biogràfic», V. II, pàgines 236/238.)

TERRES I GENTS

QÜESTIÓ DE NOMS DENOMINACIONS I PARTICULARISMES "' Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula «català». D'ençà del XV, «català» vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú —repeteixo— es regionalitza, perd aquell abast «total» que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra. D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de «catalans», que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional —que no és la d'ells. De l'altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme «català» sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda com a titular del gentilici. El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres. I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: «Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la

nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l'aplicació de lo calificatiu "llemosina" a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears». Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença supraregional, «llemosí», que «no donaria motiu a rivalitats entre els pobles que parlen nostra llengua». Les presumptes «rivalitats» —els particularismes—, doncs, només incidiren en «lo calificatiu». També per defugir la denominació «català» un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula «bacavès» per designar l'idioma comú —i «Bacàvia» per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions —salta a la vista—, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit. Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart, que segueixen a les ja transcrites. «Res té de particular —deia—, que, aixina com la llengua que es parla en tota Espanya se nomena "castellana", perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria "llemosina", com lo senyor Balaguer l'anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'aon tingué lo bressol, se denomine "llemosina", a imitació de lo que els espanyols hem fet en la "castellana".» El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians

TERRES I GENTS QÜESTIÓ DE NOMS

i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua «que parlem hui en la pàtria llemosina» no procedeix de «la provençal Limoges», sinó de Catalunya. Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències «regionalistes» enfront de la denominació de «català» per a l'idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de «catalana» a la llengua de valencians, mallorquins i «catalans»; novament ¡ ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia. De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni M.a Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne «de la Llengua Catalana» en deia «Català-Valencià-Balear», obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. «Català-Valencià-Balear» de més a més, era una rastel lera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot «bacavès» o llengua «bacava», mirava de corregir aquest defecte, i es construía amb les síl·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més —i per raons més antigues—, la resistència a dir-ne «català» de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaïda una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: «cabarovès» és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de «Criterion» penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta síl·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula «rosalbacavès»: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràficolingüístiques... «Llengua catalana» -—i «literatura catalana»—: tant si es vol com si no es vol. I tot això de «bacavès» i de «cabarovès» a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme

dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund desistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba «xocant» el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de «catalana». No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió «llengua catalana» hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore. Però, a més del nom de la llengua, hi havia —hi ha— pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. «Patria llemosina», havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de «llemosina» la llengua dels catalanoparlants, dir «pàtria llemosina» esdevenia «ipso facto» un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme «pàtria llemosina» quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un «cognom» a la «pàtria», els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi: resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del «llemosinisme» era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: «català». Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n «pancatalanisme». Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la ¡dea

TERRES I GENTS QÜESTIÓ DE NOMS d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir «Catalunya» del conjunt del poble catalanoparlant.

ÉS clar que la paraula «Catalunya» oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva «Crònica» explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va «a València» o «al regne de València», sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serranía valenciana —als «serrans»—, i els recorda que viuen «entre Castella e Catalunya». Però es tractava de precedents esporàdics i remots. Si el gentilici «catalans» havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma «Catalunya» no havia pogut competir mai amb les de «regne de València» o «regne de Mallorca». Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de «Catalunya» amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era

ací encara més molesta. «Catalunya» és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» al conjunt dels territoris de llengua catalana. «Catalunya» era el Principat; la «Catalunya Gran» era la totalitat dels pobles catalans. Resultava encara prematur, això. Potser —si més no, és el meu punt de vista—, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma «Catalunya Gran», sinó senzillament «Catalunya», per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se «sine die». Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula «Catalunya». Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació «el Principat» per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, «Catalunya estricta» justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina —l'hàbit—, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d'una manera sincrònica i amb la més rigorosa eficiència. Més apta que la forma «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» és la de «Països de Llengua Catalana». I millor encara, la de «Països Catalans», que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. «Països Catalans» té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particu-

TERRES I GENTS QÜESTIÓ DE NOMS larismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble», no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La «unitat» que «som» abraça i tolera una «pluralitat» perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això «Països Catalans» és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos. «Països Catalans». I després «Principat», «País Valencià», «Illes Balears», «Rosselló», «Andorra», És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què «Illes» i no «regne de Mallorca»? ¿Per què «País Valencià» i no «regne de València» o «València»? ¿Per què «Rosselló» si el Rosselló «vertader» no és sinó una part de l'anomenada «Catalunya francesa»? ¿I per què mantenir «Principat» quan deixem de banda els «regnes» de les altres regions? No puc demorarme ara a justificar una per una aquestes solucions —solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir «València» per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en «alacantins» i «castellonencs». Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials v i gents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant. Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm «Principat» en comptes de «Catalunya»: tanmateix, ¿com distingirem els «cata-

lans» del Principat, dels «catalans» de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat I desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'«inventar» un gentilici nou per a la gent del Principat; fóra ridícul. Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós «bacavès», «cabarovès» o «rosalbacavès». No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de ccatalans» per distingir-los dels «valencians», dels «mallorquins» i dels «rossellonesos», la dificultat subsistirà. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la ¡dea de «Països Catalans», ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la «regionalització» del terme «català», ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir «estricte». «Català estricte» o «del Principat» és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós. Tenim dret a esperar —per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança—, que un dia serà suficient dir «català» per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions» poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables. JOAN FUSTER (Del fullet «Qüestió de noms», Edicions d'Aportació Catalana, Barcelona. 13 pàgines. Preu: 15 ptes.) (1) N. de la R. — La subtitulado del fragment publicat al núm. 11 «Els regnes a part», i la del present són nostres.

amenitats AUTONOMIES Quan Albertina tancà darrere seu el reixat de la Residència, se li aixecà el pit amb sorollós sospir, semblant un himne a la llibertat. Creuà el carrer apressadament, amb el seu pas elàstic de campiona de natació. Un perllongat xiulit del guàrdia urbà, i les rialles d'alguns vianants, li feren comprendre que havia badat en passar fora lloc o fora temps la calçada. Retrocedí fent una ganyota despectiva. Una mica nerviosa va prémer contra el si la cartera de pell on portava el passaport, la lletra de presentació per al col·legi nord-americà, i l'autorització paterna. Aquella autorització que tant li havia costat d'aconseguir. Per això, va decidir acomiadar-se dels seus per carta. Li feia fàstic haver d'aguantar el sermoneig del pare, les llàgrimes de la mare, i més encara, la mirada d'incomprensió i d'hostilitat de Maria, la germana major, esperit casolà i rutinari, on no hi havia lloc per a aquelles idees d'emancipació i autonomia que conreava Albertina. El pas de vianants quedà lliure, i la novella llicenciada passà a frec del guàrdia, mirant-lo per sobre el muscle, amb desig d'enutjar-lo. ¡Quan seria a Nova York, aviat disposaria d'un petit automòbil, igual com Joana Llucl La figura de l'admirada companyona d'estudis es detallà a la seua ment. Havia rebutjat bones proposicions matrimonials, tan sols per conservar la seua autonomia. Ella també seria com Joana! Aquelles ànsies de llibertat li eren herència materna. Solament que la mare, havent nascut molts anys abans, no va poder assolir l'emancipació que desitjava, i plegà les seues ales sota el jou matrimonial, i s'acontentà d'acaronar les oïdes de la filleta, tan semblant a ella, amb els himnes de llibertat i autonomia femenins entonats

Conte des de les segures branques de l'arbre familiar. Per açò, Albertina podia comptar al present amb tan anhelada autorització paterna, a fi de llençarse a la conquesta d'allò que la mare no va poder obtenir. Amb posat displicent entrà a l'Agència de la Companyia d'Aviació. Hagué de mostrar el passaport. Tot era en regla. Quan l'empleat li donà la tarja d'embarc, va sentir unes porugues cosconelles que l'estamordien... El contacte amb aquells papers li donava la seguretat del somni de benaurança tant de temps acaronat. La seua vida començava! Ella no havia nascut per a romandre mandrosa entre les quatre parets d'una llar, ensopida en la foscúria d'una vida grisa, al reclòs d'una cuina o davant d'una panera atapeïda de roba per planxar. Això quedava per a dones com la seua germana Maria, que tenien la il·lusió en un paradís de perols i cassoles i una taula ben parada. Tampoc no creia en l'amor, o, més exactament, considerava l'amor quelcom inaccessible a la vulgaritat de les gents. Aquells que creien ingènuament que coneixien l'amor, no eren altra cosa que pobres il·lusos corpresos d'una mena de fantasia que els empenyia a realitzar les majors ximpleses. —Senyoreta, fins passades dues hores, no marxarà l'autobús a l'aeròdrom— va dir l'empleat de l'agència. Albertina tornà de molt lluny el seu pensament. Va demanar que li guardassen la maleta que duia, i va eixir al carrer per entrar en una cafeteria, on va comprar un paquet de cigarrets i demanà un cocktail... En un racó, descobrí un personatge que féu glatir apressadament el seu cor com en aquells dies llunyans, quan a l'hora de la classe de mú-

AMENITATS AUTONOMIES sica de la germana Maria, cercant absurds motius, entrava al saló per mirar el professor. Albertina es mossegà els llavis per no somriure al record d'aquell amor d'infantesa. Era una llei inexorable! Així ho explicava Joana Lluc. Una infantina no podia sostreure's d'enamorar-se

ia meua inspiració! Sovint he somiat en aquella nena d'ulls ingenus i cabells rossos flotant a l'esquena... ¿Per què has tallat els teus cabells, tan bonics? La mirava absort en la pròpia admiració. La veu parlava, feta música a les oïdes d'Alberti-

de qualsevol home que freqüentés la casa paterna. Allò, però, ja era molt lluny! Els ulls de l'home, atrets per la insistent mirada, es dirigiren vers ella... —Albertina! —exclamà atansanf-se—. Xíquefa, què fas ací! Mentre parlava, l'empenyia vers la petita taula on ell tenia el servei, fent-la seure al seu costat, i la mirava amb el goig del qui retroba cosa molt estimada que ja considerava perduda. —Com esteu, professor? —No em parles amb aquest respecte, nena! Però, deixa'm que et mire! Estàs bonica! ¿Com que et trobe ací? No eres a l'internat? —Fa poca estona que el deixí per a sempre. —Ja has acabat els estudis. I què penses fer? —Vaig de professora a Nova York —va dir llençant els mots com una cosa redona sobre la taula—. I, vós, què feu ací, professor? —He vingut per donar un concert de piano... És una pena... em manca el temps, i voldria

raonar amb tu una bella estona... Si pensasses, quantes coses tinc que dir-te! Sempre vares estar na, que lluitava per alliberar-se del secret encís d'aquells ulls que la miraven delerosos, com un assedegat mira una font d'aigua pura. /, en aquells ulls, es reflectia la imatge arrogant de Joana Lluc, mirant-la des d'una alçària molt superior, on les manyagueries de cap home no podien abastar-la. —Et veig com una fada lluminosa; tota tu estàs voltada de llum; els teus ulls, els teus cabells! Les mans d'ell, avesades a arrancar gemecs i rialles al piano, anaven estrenyent, apassionades, aquelles altres mans, que deleraven alçar la bandera de les autonomies femenines per damunt les teules de les llars. Trencà ella l'encís, sobtadament: —Perdoneu, professor, se'm fa tard. —Albertina! —abaixà ell la veu amb trèmols de prec—. Ara, que la vida ha fet que ens tro-

AMENITATS

CALENDARI POPULAR Dia 13.— INCA (Mallorca). Fires i Festes del «Dijous Bo». Dies 18/29. —BARCELONA. Desè Saló NacioNOVEMBRE nal de la Llar, decoració i gastronomia, i Internacional de l'Equip hoteler. Dies 1/15. — COCENTAINA (62 km. d'AlaDia 30. — PUIGDALBA (50 km. de Barcelona). cant). Gran Fira de Bestiar. La més Important de tot el País Valencià. Privilegi concedit pel Rel Festes de Sant Andreu. Cors. en Pere el 1346. Dia 5. — SEU D'URGELL. Commemoració de Gentilesa de S O N Y Sant Ermengol. «Retaule». Festes populars i fires principats de Catalunya, València i Balears

bem I jo he sentit al meu cor el nunci del per què mai no em vaig enamorar... No te'n vages. Abans, hem de parlar. Escolta'm, el concert començarà a les vuit. Jo no puc detenlr-me més. Jo, consagraria el meu esperit al teu, seria quelcom meravellós, semblant a una comunió d'ànimes. No ho veus així? —No ho sé pas. Tinc el billet per a l'avió... —Necesslte tenir-te a prop, en el meu concert. Hi vindràs? Tu no voldràs consentir que jo fracasse aquesta vesprada —la veu d'ell calava dins del cor—. Després de finir l'audició, anirem a qualsevol lloc i t'exposaré els meus propòsits, molt ambiciosos, per tal que siguen dignes de la teua persona. Pren, Albertina aquesta tarja. Li la mostres al porter, i t'instal·larà en un proscenl. Jo sentiré la teua mirada sobre mi, igual com l'he sentida fa una estona. Vindràs? —No, no puc; dintre d'un quart surt l'autobús. No em convé perdre l'avió... El pianista, avesat al tracte amb dones, canvià de tàctica. De sobtes es va mostrar Indiferent. —Bo, fes el que vulgues. Aquesta nit, després del concert, estic convidat a una festa a casa d'una dona molt important... Encara que no hi hages de vindré, guarda la meua tarja. Serà un record d'aquest dia, i, si més no, et servirà per escriure'm alguna vegada... si et recordes de mi, i tens una estona lliure... Ell s'aixecà per anar-se'n. Una vegada dret, se li accentuava la corba de les espatlles. Li besà les puntes dels dits de la mà dreta. De bell nou els ulls es trobaren. —Adéu, Albertina. Ja no ens veurem mal més? Molt al fons del cor va rebre la jove aquells mots de comiat. ¿Volia allò significar que, en

deixar la seua terra, ja mai més, ni amb ningú dels parents i amics es tornaria a trobar? El va veure anar-se'n, mirant-lo a través dels cristalls, com quan era petita, que es negava a aixecar els ulls per saludar-lo, i després es quedava darrere les portes del balcó fins que ell girava la cantonada del carrer. Ara, com abans, el refusava en tenir-lo a prop, i després sentia la nostàlgia de la seua absència. Però, aleshores, eren capricis de nena mimada, d'enamorada infantina, enamorada sense amor...! I, ella, havia estat la seua inspiració, sense saber-ho! Ja al carrer, va sentir-se sola... A l'Agència de Viatges, s'oïa la remor peculiar dels comiats. Tothom parlava a crits i estamordia les oïdes amb les recomanacions de la darrera hora. Als ulls hi havia lluïssor de llàgrimes i als llavis somriures. Histèriques abraçades, sorolloses besades, encaixades de mans, nervioses rialles... I, per sobre tot aquell avalotament, la veu del micròfon, que urgia: —Es prega als senyors passatgers destinació Nova York, que pugen a l'autocar. Albertina sentí al cor un esbalaïment. Ella no tenia ningú que l'acomiadés; sempre seria així? Joana Lluc vivia així, tan sola? —Senyoreta, la seua maleta ja és a l'autobús; desitgeu alguna cosa? —Si, faça el favor de donar-me-la. —Senyoreta, marxarem abans de tres minuts! —ÉS que jo no me'n vaig; he d'assistir a un concert de piano. Beatriu CIVERA (Del llibre n.° XX - Col·lecció L'Ocell de Paper. Barcelona.)

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES CARTELL DELS PREMIS PER A OBRES EN LLENGUA CATALANA A ATORGAR LA NIT DE SANTA LLÚCIA, 13 DESEMBRE 1970

b) Els originals hauran d'ésser presentats per triplicat i duran el nom i l'adreça de l'autor. Si l'autor desitja que l'obra siga feta pública amb pseudònim, caldrà que ho indique expressament. c) No podran ésser tingudes en compte les Hem rebut el Cartell editat conjuntament per obres ja premiades en concursos anteriors. «Edicions la Galera», «Edicions Proa», «Edicions d) Cadascun dels premis podrà, a judici dels 62» i «Editorial Selecta», amb la col·laboració d'«Òmnium Cultural», tots cinc entitats de Bar- jurats corresponents, deixar d'ésser adjudicat, si les obres presentades a concurs no reuneixen els celona. mèrits suficients. En cap cas, però, no podrà ésser En extracte, diu així: fraccionat. e) Totes les obres aspirants als dits premis hauran d'ésser presentades abans del 31 d'octuPREMI SANT JORDI bre de 1970, amb la indicació del premi al qual concursa l'autor. Les obres que aspiraran al Premi Per a novel·les originals i inèdites de 200 fulls «Sant Jordi», hauran d'ésser presentades a Puholandesa com a mínim, mecanografiats a doble blicacions i Edicions Spes, S. A., Passeig de Gràespai i escrits a una sola cara. Import del premi: cia, 42, àtic 1 . a (Barcelona-7); les del Premi 200.000 pessetes. «Carles Riba», a Edicions Proa, carrer de Moià, núm. 1, 3." (Barcelona-6); les dels Premis «Víctor Català» i «Josep Yxart», a Editorial Selecta, PREMI CARLES RIBA Ronda de Sant Pere, 3 (Barcelona-10); les del Premi «Josep M. Folch i Torres», a Edicions La Per a obres de poesia originals i inèdites, Galera, carrer de l'Art, 79 (Barcelona-13). d'una extensió aproximada a la dels volums puf) L'acte d'adjudicació dels premis tindrà blicats a la col·lecció «Els llibres de l'Óssa Melloc la nit del 13 de desembre de 1970, i el verenor». Import del premi: 25.000 pessetes. dicte, inapel·lable, serà anunciat per cadascun dels secretaris dels jurats. PREMI VÍCTOR CATALÀ g) La presentació dels originals pressuposa l'acceptació íntegra de les bases particulars i de Per a contes i narracions. Els originals conles generals, i dels drets i les obligacions que cursants constaran com a mínim de cinc narrase'n deriven. cions distintes, inèdites i, en conjunt, tindran una extensió aproximada de 200 fulls holandesa, mecanografiats a doble espai i a una sola cara. Observació: El nom dels jurats, condicions Import del premi: 25.000 pessetes. particulars d'edició de les obres premiades i altres detalls semblants no publicats en aquest extracte del Cartell, poden ser sol·licitats a les entitats PREMI JOSEP YXART que figuren en l'apartat e) de les Condicions Generals. Per a obres d'assaig originals i inèdites de 200 fulls holandesa d'extensió aproximada, mecanografiats a doble espai i a una sola cara. Import del premi: 25.000 pessetes. ÒMNIUM CULTURAL PREMI JOSEP M. FOLCH I TORRES Per a llibres per a infants originals i inèdits, d'una extensió mínima de 70 fulls mida foli, mecanografiats a doble espai i a una sola cara. Import del premi: 25.000 pessetes. CONDICIONS GENERALS a) Les obres que aspiraran en aquests premis hauran d'ésser escrites i presentades en català.

CONCURS PER A ADJUDICAR AJUTS DE TREBALL CORRESPONENTS A L'ANY 1971 «Òmnium Cultural» obre un concurs per a l'adjudicació d'ajuts de t r e b a l l , corresponents a l'any 1971, per a l'estudi de temes relacionats amb els països catalans, per un import total de 500.000 pessetes. El concurs serà regit per les bases següents: 1. Els aspirants a un ajut de treball hauran de presentar o trametre, per triplicat, llur sol·licitud, adreçada al President de l'entitat, a l'estatge d'«Òmnium Cultural», Palau Dalmases, carrer de

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS Montcada, 20, Barcelona-3, abans del dia 15 d'octubre del 1970, amb la indicació «Per al Concurs d'ajuts de treball». La sol·licitud haurà d'anar acompanyada: a) d'un «curriculum vitae», amb indicació de treballs, publicats o inèdits, ja realitzats; b) de l'aval d'un membre de l'Institut d'Estudis Catalans, d'un professor universitari o d'escola superior o d'un cap de centre de treball d'investigació científica, que es responsabilitzi de la capacitat tècnica del sol·licitant;

ball en execució no s'ajusta al projecte aprovat ni als terminis previstos. 9. Les obres realitzades mitjançant aquests ajuts de treball, quedaran de propietat de llurs autors, els quals podran editar-les lliurement. 10. Totes les obres a les quals hom haurà adjudicat aquests ajuts, en ésser publicades hauran de fer constar que han obtingut un ajut de treball d'«Òmnium Cultural».

c) d'un pla de treball projectat i d'una Memòria sobre com es proposa de dur-lo a terme; d) del el cas que determinat, la data de

compromís de realitzar el treball, en l'ajut li sigui concedit, en un termini no superior a dos anys, a partir de l'adjudicació;

e) de la indicació de la quantia de l'ajut que se sol·licita.

ATENEU SANT JUST DESVERN IV CERTAMEN LITERÀRI Encara que uns mesos endarrerit, torna a ésser realitat aquest certamen que cada any pren més importància. Enguany presenta algunes innovacions que el faran més àgil i substanciós, i cal dir-ho també, amb més al·licient.

2. Els treballs hauran d'ésser redactats en llengua catalana. 3. «Òmnium Cultural» farà l'adjudicació dels ajuts de treball per mitjà d'un jurat, la designació del qual serà feta per la Junta Directiva d'dòmnium Cultural» a proposta de la Comissió Permanent de la Junta Consultiva. 4. El jurat encarregat de l'adjudicació dels ajuts de treball, després d'examinar les sol·licituds presentades, podrà procedir lliurement a la concessió d'un o de diversos ajuts i determinar també la quantia assignada a cada un d'ells. 5. L'adjudicació dels ajuts serà feta pública el dia 15 de desembre del 1970. 6. Els estudiosos als quals hagin estat adjudicats els ajuts de treball hauran de donar compte periòdicament de llur tasca a una persona qualificada designada pel jurat, i d'acord amb les condicions de l'adjudicació. 7. L'import de l'ajut serà lliurat als qui l'hauran obtingut en els terminis que establirà el jurat tenint en compte el desig justificat del beneficiari i el parer de la persona encarregada del control de la tasca. En qualsevol cas una part substancial de l'ajut serà retinguda fins que la dita tasca haurà estat completada. 8. El jurat podrà suspendre o deixar sense efecte la subvenció acordada, si creu que el tre-

BASES 1. a El g è n e r e serà exclusivament: Articleperiodístic. Tema lliure, i evidentment inèdit. 2.a L'extensió del treball no sobrepassarà els cinc fulls. S'hauran de presentar en paper tamany holandès I escrit a màquina, a doble espai i a una sola cara; per triplicat. 3.a El plac d'admissió finirà el 30 de setembre. Els treballs podran ésser adreçats per correu a l'Ateneu (carrer 18 de Juliol, 5-7) o bé lliurats a mà al conserge de l'Entitat. 4.a Cal signar amb un pseudònim cada treball i incloure en sobre apart el nom i cognoms i adreça de l'autor. 5.a Podran ésser presentats indiferentment en castellà o català. 6.a La composició del jurat es donarà a conèixer abans del veredicte d'aquest. El veredicte serà comunicat el mateix dia del repartiment de premis, el 23 d'octubre proper. 7.a El primer premi consistirà en 5.000 pessetes en metàl·lic. El jurat es reserva el dret de declarar desert aquest premi, o bé de subdividir aquest import amb un primer premi i un accèssit. Sant Just Desvern, agost 1970.

VEREDICTES FESTES POPULARS POMPEU FABRA MONTBLANC-1970 En aquest important certamen literari, que ja anunciàrem en el nostre núm. 9, han recaigut els següents veredictes:

a) Premi «Per comprendre», dedicat a la memòria de Carles Riba, dotat amb 25.000 pessetes. A l'obra «Al llarg de la meva vida», de Ferran Soldevila. El Jurat ha cregut convenient citar amb menció honorífica les tres obres següents: la biografia

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS del Cardenal Vidal i Barraquer, de Mn. Muntanyola; «30 mesos de col lectivisme», d'Albert Pérez Baró, i «Origen i evolució del federalisme català», de Fèlix Cucurull. b) Premi «Salvat-Papasseit», dotat amb 10.000 pessetes i un accèssit. No es concedeix. S'atorga un accèssit de 3.500 pessetes a cada una de les obres «Llavors diran», de Tonina Canyelles i Colom, de Palma de Mallorca, i «Poesia prohibida», d'Àlvar Valls, de Barcelona. c) Premi «Jacme Conesa», dotat amb 5.000 pessetes, destinat a un treball sobre aquest il·lustre montblanquí, secretari del rei Pere III. Autor premiat: Josep M.ª Sans i Travé, per tal biografia. d) Premi «Conca de Barberà», dotat amb 5.000 pessetes. A l'obra de Josep M o n m a n y

Laurin, de Montblanc (Conca de Barberà), per «Sotjant l'esdevenidor». e) Premi «Juvenil», dotat amb 3.000 pessetes i dos accèssits, destinat a un treball sobre la pagesia. Guanyadors: Francesca Girabal i Closa, d'Artés (Bages), premi; Salvador G u a r d i o l a i Sala, de l'Aleixar (Baix Camp), i Joan Antoni Micó Navarro, de València, accèssits. f ) Premi «Cavall Fort», dotat amb 5.000 pessetes, sobre narracions o articles de divulgació. Guanyadora: Carme Suqué i d'Espona, de Barcelona, per l'obra «Setembre». Es concedeix un accèssit de 2.000 pessetes a Jordi Dalmau i Corominas, de Girona, per l'obra «El gran mercat d'Europa».

EN ELS ARTICLES QUE FORMEN EL

DICCIONARI CATALÀ - VALENCIÀ - BALEAR es troben reunits, per primera vegada, ELS SEGÜENTS VALORS: • DEFINICIÓ completa i ordenada de cada significat dels mots. •

LOCALITZACIÓ dels significats i vocables que no són d'ús general, expressant les comarques on són usats.

•

DOCUMENTACIÓ ESCRITA dels mots amb cites dels textos literaris on apareixen usats, des dels escriptors medievals fins als més moderns.

• TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA de les paraules bàsiques amb expressió de les diferències de pronúncia segons les comarques i dialectes. • INTENSIUS (augmentatius, diminutius) derivats del mot que encapçala cada article. •

SINÒNIMS per a les accepcions que es poden expressar amb més d'un vocable.

• FOLKLORE en totes les seves manifestacions: refranys, cançons, danses, llegendes, supersticions, costums. •

ETIMOLOGIA estudiada científicament.

NOTICIARI RECITAL DE LLUÍS LLACH El dimarts 8 de setembre va donar aquest cantant, ja ben conegut de molts dels nostres lectors, un recital al casino «L'Aliança del Poble Nou», de Barcelona. El seu repertori, interessantíssim, consistí aquella nit en les cançons «Què feliç era, mare!», «La meva terra», «Res no ha acabat», «Jo sé», «Damunt d'una terra», «El dia», «Cant miner», «Cels trencats», «Cal que neixin flors a cada instant», «El bandoler», «Per un tros del teu cos», «Irene», «Jo també he dormit a l'alba», «Tot sovint escolto històries que em parlen d'esclaus», «Cop de destral», «Aquell vaixell», «Respon-me», «Cinquanta estrelles», i l'acompanyament musical de «L'Estaca». El comentarista de «La Vanguardia», el dia 13 de setembre, diu respecte de la personalitat d'aquest cantant: «Posseïdor d'una singular personalitat artística, coneixedor com pocs de l'autèntica sensibilitat popular i home conscient del seu paper social com a autor i intèrpret de noves cançons populars. Lluís Llach és, probablement, una de les més suggestives personalitats de la més moderna música popular peninsular».

HISTÒRIA DEL MONAQUISME CATALÀ Convocat per la «Comissió Permanent dels Col·loquis d'Història del Monaquisme Català», se n'anuncia el segon col·loqui del 17 al 20 de setembre passat, sota els auspicis de l'Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, el qual col·loqui s'ha celebrat sota la presidència del Dr. Manuel Riu i Riu, catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona, la vice-presidència del Dr. Eduard Junyent, canonge conservador del Museu Arqueològic de Vic, i actuant de secretari Dom Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat.

l'Orfeó Gracienc. La nota del repertori (no exhaustiva, segons ens comuniquen) és com segueix: «La filla del marxant» «Muntanyes del Canigó» «Els fadrins de Sant Boi» «Gronxa'm, estel daurat» «El camí que féu Jesús» «Sóc jo, senyor» «El clar país» «Cançó de les mans» «Al vent»

Oltra Morera Pérez Moya Ynera Ynera Josly Brel Raimon Raimon

Un dels concerts serà dedicat en homenatge a la memòria del mestre Antoni Pérez Moya, valencià i pare del director de l'Orfeó, mestre Antoni Pérez Simó.

SEGON GRAN CONCURS INFANTIL «JOANOT MARTORELL» Organitzat per la falla Pintor Stolz-Burgos, amb la col·laboració de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, aquest ¡nteressantissim certamen, que té com a finalitat promoure l'estudi del nostre idioma entre els infants de València, Castelló i Alacant, constarà dels següents premis: PREMIS DE REDACCIÓ (Per puntuació) De 8 a 9 anys 1. e r Objecte valorat en 3.000 ptes. i lot llibres 2.on _ _ 2.000 — — 3.er _ _ 1.000 — — De 10 a 11 anys 1.er Objecte valorat en 3.000 ptes. i lot llibres 2.on — — 2.000 — — 3.er — — 1.000 — —

ALGEMESÍ De 12 a 14 anys ACTIVITATS CULTURALS Els dies 18, 19 i 20 dei passat agost s'organitzà en el Club UNAM d'Algemesí un cicle de conferències a càrrec d'en Jesús Huguet i Pasqual, que dissertà sobre temes tan suggestius com «Procés històric valencià», «Literatura valenciana» i «València de cara al futur». La mateixa entitat juvenil està fent uns cursos de llengua valenciana, iniciats aquest mateix estiu, els quals s'incrementaran el pròxim octubre.

CASA DE CATALUNYA A VALÈNCIA Aquesta entitat està organitzant la celebració d'un festival polifònic a València, a càrrec de

1.er Objecte valorat en 3.000 ptes. i lot llibres 2.on _ _ 2.000 — — 3.er — — 1.000 — — PREMIS DE DIBUIX (Per puntuació) De 8 a 10 anys 1.er Objecte valorat en 1.000 ptes. i lot llibres 2.on — — 500 — — 3.er — — 250 — — De 11 a 14 anys 1.er Objecte valorat en 1.000 ptes. i lot llibres 2.on — — 500 — — 3.er — — 250 — —

NOTICIARI PREMIS PER A MESTRES I DELEGATS

(Per puntuació mitjana) 1.er, 5.000 pessetes; 2.°n, 2.500, i 3.", 1.250 PREMIS PER A ESCOLES

(Per puntuació) 1.er 2.on 3.er

Un lot de llibres valorat en 1.500 pessetes _ _ _ 1.000 — _

500

—

PREMIS PER A FALLES

I.er, 2.on i 3.er:

Un estendard.

PRESSUPOST

El pressupost total del concurs, inclosos 1.000 llibres per a infants, que es donaran a aquells inscrits que major puntuació obtinguen, impresos, gastos del Festival, etc., importa 206.750 pessetes. Els donatius poden enviar-se a la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, General Tovar, 3, VALÈNCIA, fent constar «Per al Concurs Infantil Joanot Martorell».

CRÒNICA TRAMESA PER A. S.-p FESTES DE CULTURA POPULAR «POMPEU FABRA» A MONTBLANC SETEMBRE 1970 El passat diumenge 6 del corrent s'ha celebrat a Montblanc (Conca de Barberà) l'edició 1970 de la Festa Popular de Cultura «Pompeu Fabra», organitzada pel Museu-Arxiu de Montblanc, Secretariat de la Comissió Pompeu Fabra i «Òmnium Cultural», amb la col·laboració i adhesió de les següents entitats de la Conca de Barberà: Real Monestir de Santa Maria de Poblet, Ajuntament de la Vila de Montblanc, Arxiprestat de Santa Maria la Major de Montblanc, Casal Montblanquí, Centre d'Iniciatives i Turisme de Montblanc, Cooperativa de Vinicultors de Montblanc, Casal de l'Espluga de Francolí, Amics de

Barberà, Associació Arqueològica de Santa Coloma de Q u e r a l t , Club Excursionista Montblanc, Club de Futbol Montblanc, Club de Joves Sant Jordi, Agrupació d'Escoltes «Mare de Déu de la Serra» i Agrupació d'Escoltes «Mare de Déu de la Mercé». Ja el dissabte dia 5, a dos quarts d'onze de la nit va tenir lloc un concert de massa coral i orgue a càrrec de la Coral Sant Jordi i Montserrat Torrent. Diumenge de matí i amb nombrosa assistència d'excursionistes provinent de tot arreu dels Països Catalans, van desfilar els típics gegants i nans i la cobla «La Principal del Camp» va oferir una ballada de sardanes a la Plaça Major. Cap al migdia i al cinema-teatre del Casal Montblanquí (que era ple de gom a gom) va cantar Lluís Llach un magnífic recital de les seues cançons, que van ésser corejades i llargament ovacionades pel públic assistent. A la sortida del recital Llach, es trobava el bibliobús Cultura en Ruta, d'«Òmnium Cultural», amb una copiosa exposició de llibres i discs en la nostra llengua. Després del dinar de germanor celebrat a l'envelat de l'Hotel Ducal, es va iniciar l'acte literari, que era el plat fort de la festa, a l'església de Sant Miquel, que també va resultar insuficient per a donar cabuda als assistents. Va iniciar l'acte el president honorari del Museu-Arxiu de Montblanc, En Lluís Alfonso i Andreu, amb unes breus paraules de salutació. A continuació, En Joan Triadú va fer la seua ja clàssica recensió: «Un any de cultura catalana», on va glossar els més remarcables esdeveniments culturals del darrer any; va fer menció de la presència d'En Joan Ballester i Canals, el qual va ésser llargament aplaudit per tots els presents. El professor Miquel Coll va parlar sobre «Les Corts Catalanes a Montblanc». Finalment es va fer públic el veredicte dels premis 1970 (dels quals informem en la secció de Premis i Concursos), i es va cloure l'acte amb unes paraules de la primera autoritat municipal de Montblanc.

TRAMÉS PER V. PITARCH LA

PLANA

Darrerament hi hem tingut una pila de manifestacions «culturals», a les quals no estem massa acostumats, malauradament: cicles de conferèn-

AVÍS Tots els centres culturals valencians que desitgen posar-se en contacte per a l'organització de recitals de nova cançó, exposicions d'art i altres manifestacions semblants, poden adreçar-se durant el present octubre a DIDIN PUIG, BENIMODO (València).

NOTICIARI cíes, sales d'art... Primer ens va visitar l'ExpoArt-70, durant el 17 al 30 d'agost, a l'Hotel Azor de Benicassi. El lloc, de debò, no oferia les millors possibilitats, val dir-ho. El Grup Alcoiart-43, integrat per Alejandro, Antoni Miró i Sento, ens hi van mostrar una interessant selecció de pintura, escultura, dibuix, gravat i ceràmica. Posteriorment, un dels components del grup, Antoni Miró, tot sol, ha exposat una mostra de la seua obra, a la Sala Porcar, de Castelló, sota l'epigraf «Homenatge a Joan Fuster». Del 15 al 30 de setembre els castellonencs hem pogut conèixer l'art de Miró. Cal tornar encara al programa «Nosaltres els valencians», que emet Ràdio Popular. A partir del passat dia 27 de setembre, ha entrat en una nova etapa. N'hem variat l'horari: ara l'emissió és cada diumenge, a les dues de la vesprada, en comptes dels divendres a dos quarts de nou del vespre. Amb aquest canvi, «Nosaltres els valencians» assolirà una audiència considerablement més nombrosa; ara hom podrà sintonitzar Ràdio Popular des de tot el País Valencià i encara des de les Illes. D'aquesta nova perspectiva esperem les millors possibilitats.

DE LO RAT PENAT ELS CURSOS DE LLENGUA VALENCIANA Aquesta tradicional entitat valenciana ha realitzat l'obertura dels Cursos de Llengua Valenciana 1970-71, oral i per correspondència, el dia primer del present mes d'octubre. Segons donàrem notícia en el nostre número 10, aquesta ja arrelada institució cultural ha proporcionat un bell planter de coneixedors de la nostra llengua literària arreu del País Valencià, del Principat i de les Balears, que actuen com un llevat vivificador en el recobrament lingüístic de les nostres terres. Desitgem als organitzadors dels Cursos, per al present, una copiosa i qualificada matrícula.

OBERTURA GENERAL DE CURS També, segons ens anuncia la Junta de l'entitat, l'obertura general de Curs per a les diverses activitats, tindrà lloc el dia 9 d'octubre a l'Ajuntament de València. Esperem poder donar à m p l i a r e f e r è n c i a d'aquestes solemnes inauguracions d'activitats culturals i artístiques, en el proper número de GORG.

COMENTARI AL TRIOMF DE RAIMON ALS ESTATS UNITS Raimon ha tornat a casa després de tres mesos d'estar allunyat del País. Segons les seues declaracions, durant aquests tres mesos ha treballat més que en un any a la Península. Durant la seua estada als Estats Units, el cantant de Xàtiva ha cantat als següents locals: «Hey Brother Underground», de St. G r e g o r y Church; al «Folk Center», de lazy Young (en aquest lloc van començar les seues actuacions Joan Baez, Bob Dylan i d'altres importants «folksingers» nord-americans), i a les Universitats de Colúmbia, Adelphi, Georgetown i New School. També donà sis recitals d'una hora de durada cadascun a l'emissora Ràdio Wbai, i hi va deixar gravat un disc L. P. amb deu cançons (una d'inèdita que es diu «Societat de consum»); finalment va actuar al «Carnegie Hall» i hi féu la seua presentació el gran cantant Pete Seeger. Ara bé: el més important de tot açò és que Raimon no ha tingut necessitat de canviar de llengua per tal d'arribar a tota aquella gent, puix, com sempre, ha cantat les seues cançons en el seu català de Xàtiva, tot i donant alhora uns papers amb les traduccions angleses, fet aquest que llança per terra totes les teories dels defensors dels canvis de llengua per tal d'arribar a molta més gent. ¿Per què si als Estats Units accepten el nostre idioma no s'esdevé igual a certs indrets de la nostra Península? (Comentari de R. Esteve-Casanova.)

MONUMENT A L'INSIGNE GRAMÀTIC CARLES SALVADOR En àmplia i interessant circular dirigida als cursetistes i amics de Lo Rat Penat, tenim el gust de llegir que un grup d'amics, admiradors i deixebles de Carles Salvador Gimeno, un dels principals artífexs de la normalització ortogràfica en les terres valencianes, va llançar la idea d'erigir-li un monument a Benassal (l'Alt Maestrat), poble estretament vinclat al mestre Salvador. El monument, de pedra de Borriol, és obra de l'eminent escultor Octavi Vicent, està patrocinat per la «Fundació Huguet», de Castelló, i s'hi compta amb la col·laboració de l'Ajuntament de Benassal. Lo Rat Penat creu que aquest homenatge no ha de ser sols l'expressió d'un sol grup, ni fer-se només sota el mecenatge d'una prestigiosa entitat, i fa una crida a tots els valencians perquè hi aporten el seu caliu moral i el seu ajut material. Cal enviar les adhesions (aportacions mínimes de 25 pessetes) a «Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat», Plaça de Manises, 3, València-3, fins el dia 31 de maig de 1971.

MÉS SOBRE EL GRAN CONCURS INFANTIL «JOANOT MARTORELL» Sobre aquest gran certamen que ja es convoca per segon any consecutiu, aquest sota el patrocini de la falla Pintor Stolz-Burgos i la col·la-

NOTICIARI boració de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, hem rebut un interessant fullet editat pels organitzadors on fan història del passat concurs i declaració dels propòsits del present. Entre les dades que subministra, trobem les següents que cal remarcar: Resum del I concurs Entitats que hi col·laboraren: 18. Participació en el concurs: 3 falles i 27 escoles d'ensenyament primari. Treballs presentats pels infants: 1.054 dibuixos i 304 redaccions. També fou interessant el lliurament de revistes infantils i llibres, en la nostra llengua, que consistí en: 8 Vocabularis, de Ferrer Pastor, 100 Gramàtiques, d'Enric Valor, 300 exemplars del «Valencià en vint lliçons», de B. Montsià, 1.100 exemplars de «Lea v a l e n c i a n o en diez días», d'Enric Valor, 2.000 revistes infantils «Cavall Fort» i «L'infantil», 1.100 contes, 300 llibres d'assaig, història, etc. Objectius del II concurs 1. Donar a conéixer als nens del País Valencià la cultura autòctona. 2. Interessar mestres i responsables d'organitzacions infantils en el coneixement de la nostra literatura. 3. Edició d'un llibre de lectures infantils i instructives sobre aspectes històrics, lingüístics, etc., del País. 4. Estimular en els infants l'arreplega de contes tradicionals per totes les comarques valencianes, i la seua narració escrita. 5. Fer participar en aquest Segon Concurs: a) Escoles de València, Alacant i Castelló (unes 2.000). b) Les Comissions de Falles i Fogueres. c) Altres organitzacions infantils.

TRAMÉS PER R. ESTEVE-CASANOVA LA NOVA CANÇÓ A LLÍRIA El dia 24 del darrer setembre en la nit, als locals de la Unió Musical de Llíria, va tenir lloc un recital de cançons en la nostra llengua. L'acte estava organitzat per les festeres del Remei amb la col·laboració dels «Amics de la Cançó» i hi van intervenir Araceli Banyuls, Joan Bosch, Josep Ricós i Els Nous Brots, que donaren allò millor del seu repertori d'acord amb les reaccions del públic.

En primer lloc, va fer la seua aparició Araceli, que al mateix temps féu de presentadora de tots els altres cantants i d'ella mateixa, i va cantar quatre cançons amb tota la força i sinceritat que sempre posa en les seues actuacions. El públic li va corejar les cançons «Aplec de la Ribera» i «Volem diners», i per tancar la seua actuació Araceli ens oferí una cançó d'amor, encara sense títol i que va agradar força. Tot seguit, Joan Bosch cantà una cançó tradicional del Principat i donà pas a Josep Ricos, que interpretà «Vine», «Carme la Rosa» (que ens fa recordar-nos, pel seu tema, de «La Carmeta» de Serrat) i «Pensaments». Va ser molt aplaudit, ja que les seues cançons són de les que agraden a tothom i, sobretot, a un públic com el d'aquest dia, majoritàriament compost per dones. Ricós té una veu agradable i una tècnica «serratiana» que pot durlo al camí de l'èxit. Per a tancar les actuacions, feren la seua aparició a l'escenari «Els Nous Brots», conjunt de Picassent ja conegut dels nostres lectors, format per tres boniques xiques i per tres xicots que ens hi oferiren les cançons «Tzena-Tzena», una composició d'ells que es diu «Cançó de la mare» i «Rossinyol caduc» sobre un poema de Joan Oliver, per acabar amb el «Bella Ciao» cantat amb tots els seus companys que havien actuat abans. «Els Nous Brots» són un conjunt que fa la seua tasca prou bé, amb uns contraveus meravellosos, que a Llíria no es pogueren apreciar com cal per manca d'un micròfon més, puix amb un només per a tots sis components del conjunt feren més del que podien. Finalment direm que ens calen molts festivals d'aquesta mena a tot arreu del País, per tal que la gent conega les nostres cançons, tant les serioses com les d'esplai, i també les del nostre veritable folklore i així poder abandonar tots el fals folklore de «typical pandereta» que ens arriba per tots els mitjans de comunicació.

GORG A OCCITÀNIA Segons ens comunica gentilment el senyor Jacme Taupiac, membre de l'Institut d'Estudis Occitans a Montalban (França), Ràdio Tolosa (Toulouse-Midi-Pyrénées), que fa una emissió en llengua occitana cada diumenge a les tres de la vesprada, parlarà als seus escoltadors per a informar-los sobre l'existència i contingut de la nostra revista.

EMISSIONS VALENCIANES DE RADIO POPULAR DE VILA-REAL Actualment Ràdio Popular (Vila-real) emet dos programes setmanals («Nosaltres els Valencians» i «Cançó»). D'altres emissions continuen en projecte a causa de la deficiència de col·laboradors.

NOTICIARI «Nosaltres els Valencians» va començar ei 28 de maig de 1969. El seu horari actual és: diumenges, a les dues de la vesprada. Té una duració aproximada de trenta minuts. És un programa de desvetllament, orientació i informació sobre la problemàtica actual del País Valencià, amb mentalitat oberta i progressista. Val a dir que ha estat concebut per tal d'admetre-hi intervencions de tots els valencians. És més, «Nosaltres els Valencians» només tindrà sentit quan esdevinga un mitjà ràdiodifusiu dels diversos elements i grups conscients que actuen arreu del país. Sense el suport de tots ells el programa hauria de desaparèixer. «Cançó» va començar el 23 de gener de l'any actual. El seu horari és: divendres, a les vuit i mitja de la vesprada. Té una duració aproximada de trenta minuts. «Cançó» és un espai exclusivament musical, de divulgació de la nostra cançó i plantejament dels seus problemes actuals. Darrerament no s'ha pogut emetre, però confiem que aviat reemprendrà la seua activitat. Ràdio Popular (Castelló-Vila-real) té una longitud d'ones de 199 metres, equivalents a 1.502 quilocicles. La seua adreça és: Ràdio Popular, c/ Església, 18 VILA-REAL (La Plana) ELS CURSOS SOBRE LA BÍBLIA 1970-71 D'ençà de l'impuls donat pel Concili, cada dia són més els cristians que s'adonen de la necessitat d'aprofundir els fonaments de la seva fe, de posar-los sobre bases sòlides. Només així la fe podrà projectar llum sobre els esdeveniments de la vida i les situacions del nostre món en transformació. Pensant en aquesta necessitat urgent dels fidels i de les comunitats de llengua catalana, un equip de monjos de Montserrat en col·laboració amb altres biblistes catalans, ha emprès una experiència amb vistes a ajudar el coneixement de la Bíblia en un ampli sector popular. Són els «Cursos sobre la Bíblia». L'acollida que han tingut els dos cursos ja organitzats, evangeli segons sant Joan i Evangeli segons sant Mateu, estimula la prossecució d'aquesta experiència, ja que s'ha pogut constatar com ha servit a molts per a descobrir personalment la Paraula de Déu i escoltar el missatge que els adreça.

El mètode d'aquests cursos és senzill: desvetllar i promoure l'estudi personal per mitjà d'uns fulls impresos, enviats periòdicament. Quan aquest estudi pot fer-se en grup —comunitats, famílies, equips de revisió de vida o de matrimonis, cercles d'estudi parroquial— i amb el guiatge d'una persona més iniciada, el curs acostuma a donar un resultat superior. A més, al llarg del curs s'organitzen unes trobades a Montserrat, en les quals, els qui poden assistir-hi, posen en comú experiències, suggeriments i problemes entorn de l'Escriptura. Pel que fa al sosteniment econòmic, es parteix del principi que els cursos han de ser el més assequibles que es puga, de manera que ningú deixe de prendre-hi part per aquests motius. Fins ara l'import normal d'una inscripció ha estat de 100 pessetes. Amb això, les inscripcions mantenen el curs, incloent-hi les despeses de redacció i administració. Aquest any els Cursos es veuran enriquits amb l'estudi sobre els Fets dels Apòstols, el llibre que narra la fundació i la vida de les primeres comunitats després de la resurrecció de Jesús. El curs estarà distribuït en setze lliçons, les primeres de les quals es trobaran disponibles a partir del mes de novembre. Si desitgeu més informació, adreceu-vos a Cursos sobre la Bíblia, Abadia de Montserrat (Barcelona). Si trobeu interessant aquesta iniciativa, preneu-hi part i doneu-la a conèixer a d'altres. (Informació tramesa per Abadia de Montserrat.)

PROGRAMA EN CATALÀ A RADIO SABADELL Els directius d'aquesta important emissora del Principat han tingut la gentilesa de comunicar-nos que, degudament autoritzat pel Ministeri d'Informació i Turisme, serà iniciada la radiació d'un programa de trenta minuts de durada, a les deu i mitja de la nit de cada dimarts, a partir del 6 d'octubre actual. Contindrà informacions culturals en forma amena i assequible a una considerable majoria, sobre literatura, música, història popular, etc., i s'hi comptarà amb la intervenció personal de rellevant s figures de les lletres catalanes. Ben prompte confiem poder donar una ampliació d'aquesta important notícia.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número: CARTES

AL DIRECTOR

EDITORIAL-Els topònims genuïns

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS La normalització lingüística: procés i meta, de Rafael Lluís Ninyoles

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Cultura catalana: perspectiva 70 La llengua valenciana als seminaris del nostre país Millorem el llenguatge, d'Enric Valor

11 16 18

TAULA DE NOVETATS - Notes bibliogràfiques sobre Trenta mesos de col·lectivisme a Catalunya, d'A. Pérez Baró Blasco Ibàñez, política i periodisme, de F. Leon Roca Furs de València - Vol. I., de G. Colon i Arcadi Garcia ... Els descendents dels jueus conversos de Mallorca, de Miquel Forteza Obres catalanes, de F. Moner Cançó d'amor, disc de «Discophon», per Pi de la Serra...

22 22 23

DIÀLEG Entrevista amb l'advocat Robert Moròder

TERRES I GENTS Les comarques - L'Alt Maestrat (G. E.C.) Vides d'ahir i d'avui - El general Joan B. Basset Qüestió de noms - «Denominacions i particularismes», de Joan Fuster AMENITATS Autonomies, de Beatriu Civera Calendari Popular «Sony» - Novembre

19 20 20

28 31 34

38 40

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Convocatòries Veredictes NOTICIARI Notícies diverses d'interés cultural

41 42 44