Gorg Revista Bibliogràfica. Número 13. Novembre 1970 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS a

1. Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a ¡uí de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.» Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5." No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

SOBRE L'ESGLÉSIA Sr. Director: Junt amb la «Hoja pedido de librería»..., aci té el meu salut i agraïment per aquesta revista que sota la seua d i r e c c i ó surt cada mes e x p r e s s a n t unes inquietuds. Sóc un xicot de quinze anys, subscriptor de GORG, r e v i s t a la qual m'agrada molt. A la secció «Cartes al Director», augmentada en contingut i interés, llegesc lletres amb notícies de pobles desconeguts, els noms dels quals, de sobte, ja vull com a tot, perquè bé que són un tros de la pàtria. Picassent ja el coneixem i també les seues a c t i v i t a t s valencianistes. Vos diré que hi ha bons recitals, com ja és habitual, i un c u r s e t de llengua, ambdues activitats organitzades pel Club C u l t u r a l (no pas Club Joventut). Com a activitat permanent, són els Nous Brots, coneguts de vosaltres ( M . a Carlota, Pepita, Palo, Jaume i

Jesús), brots novells d'una cultura vella que no vol morir. Però el que vull dir-vos és sobre l'Església Valentina. Jo considere que pel fet de no ésser valenciana no és del tot cristiana, puix que el cristianisme s'adapta a cada nació o circumstància h i s t ò r i c a (naixent així l'Església Grega i la Llatina, la de Trent i del Vaticà I I ) . La Comunitat de V a l è n c i a hauria de pertànyer plenament a nosaltres. Jo pregaria al nostre Pare i Pastor (així defineix la funció del bisbe ell mateix) que no es limités a ser subscriptor de la «Gran E n c i c l o p è d i a Catalana», d'enviar a u t ò g r a f s o de dir, quan ho diu, «Bona gent» en els missatges. Ja que no és del País, un pare adoptiu, jo li diria que ens adoptas veritablement fent cas de les nostres coses. Sense res m é s , ben vostre Cristòfor Josep AGUADO Picassent, 27 agost 1970.

VACANCES I IDIOMA Sr. Director: He tingut la satisfacció de rebre el núm. 10 de la revista que trobe molt millorada i amb texts força interessants. Us envie unes ¡mpresions de les passades vacances, prop d'Alacant, per si considereu convenient publicar-les a «Cartes al Director». Us agraïsc la tramesa del «Nomenclàtor del País Valencià», que trobe molt interessant. Crec que h a u r i e n de fer un esforç porqué els pobles que s'escriuen en castellà amb ortografia dolenta figuren oficialment amb la correcta —TAVERNES i no «Tabernes», com ara—, i, en altres, que apareguen als indicadors de carreteres, nomenclàtors, guies, etc., tots dos noms —JAVEA - XÀBIA. A Bèlgica he vist bilingües els carrers de Brussel·les, edificis públics i indicadors de carretera. (Potser em referisc al Brabant, que és bilingüe).

IMPRESSIONS D'ESTIUEIG A « V i l a b l a v a dels estiuejants» parlen valencià. Això és cert, però és una veritat total i limitada. Podríem dir que a Orleans parlen francés, i qualsevol comprendrà que el parlen, l'escriuen i el llegixen. A «Vilablava» (qualsevol poble, abans, del «Regne», avui del «Levante feliz» (?) i ben aviat, si no posem remei al «sureste») hauríem de dir que el parlen i prou. A ningú no se li acudirà escriure en la llengua que parla, encara que siga per a si mateix o per a algun familiar 0 amic íntim. Vells que sempre han parlat en valencià, parlen ara en castellà dolent als seus fills. He vist una mare entossudida a parlar al seu fill la llengua oficial amb fonètica i sintaxi que feien por, mentre que el pare es dirigia al fill en un valencià, encara que incult, que donava sensació de naturalitat i espontaneïtat, cas en el qual més podríem parlar de llengua paterna que materna. Sempre que he pogut he tingut la satisfacció de felicitar els pares que encara parlen la llengua vernacla als seus fills 1 assabentar-los dels avantatges de parlar dues llengües, ja que la castellana l'aprenen a l'escola.

La missa n a t u r a l m e n t tot l'any en castellà, perquè durant l'estiu hi ha majoria d'estiuejants castellans. El pregó i programa de les festes també en castellà, com si es tractàs d'un acte oficial, amb alguns mots «dialectals», més o menys incorrectes o grollers, per fer riure els forasters. A tots els impresos figura «Villaazul», i ningú no escriurà el nom autòcton, encara que diguen «Vilablava» entre ells i «Villassul» als estiuejants. Tanmateix els forasters afirmen que a «Vilablava» no es parla gens el valencià. Jo, després de moltes investigacions, he aplegat a la conclusió que els forasters són sords, o s'hi fan, o que davant d'ells no es parla mai el valencià. No voldria ésser i n g r a t i puc afirmar que a «Vilablava» i pobles veïns de «Vilaverda», «Vilagroga», etc., he passat els millors dies de l'any, parlant v a l e n c i à amb els llauradors, mariners, comerciants, etc., i en especial amb Vicent i família, casers de la finca i bons amics de sempre, i assaborint les delícies culinàries del País, el paisatge i el clima. Puc dir que des del dia que n'he regressat sols visc amb l'esperança de tornar-hi. L'important és que tots els qui anem a estiuejar i no a «veranetxar», animem la gent del poble a conservar la llengua i a prendre consciència de la seua personalitat i les possibilitats culturals que tenen (ensenyament, llibres, discos, missa, etc.) perquè molts no ho saben. Així contribuirem amb el nostre granet al redreçament de la cultura autòctona. Atentament el saluda,

A. CAMPOS SOLBES Madrid, agost de 1970.

perquè cal considerar que hi ha gent a la qual no li agrada la lectura i prefereix la música. Considero que si aquesta revista, a més de bibliogràfica, fos discogràfica, podria abastar més públic. Per altra part considero convenient que s'amplii l'espai dedicat a entrevistes, articles de col·laboradors i reportatges. Ja sé que és un butlletí bibliogràfic aquesta revista, però també hem de considerar que, atesa la situació actual, la revista GORG té una missió més extensa que ésser un butlletí bibliogràfic. I em sembla que, en això, vostès t a m b é hi estan d'acord. I finalment voldria fer una petita observació. A la pàgina 35 del núm. 10, sota del títol «Calendari popular», hi poseu: «Festes populars i fires principals de Catalunya, València i Balears». Jo crec que en lloc de «Catalunya, València i Balears» valdria més posar-hi «Països Catalans». A més, vostès mateixos ja indueixen a pensar en aquest nom perquè hi inclouen les localitats de Calaceit, Sant Martí del Canigó, Banyuls i Canillo, que administrativament no pertanyen ni a Catalunya, ni a València ni a les Balears, i en canvi sí que pertanyen als Països Catalans. Atentament els saluda

Joan M. a SERRA Manresa, agost 1970. Resp. — A g r a ï m les seues iniciatives, que tindrem molt en compte. E f e c t i v a m e n t , no té prou abast la denominació del Calendari, però es tracta d'una reproducció fidedigna i no d'un original de la revista. Tanmateix, el bon sentit dels lectors creem que suplirà les petites inexactituds que assenyala.

INICIATIVES

MISSES EN VALENCIÀ

Sr. Director: Sóc subscriptor de la seva revista des del primer número i, per tant, he pogut anar observant les t r a n s f o r m a c i o n s d'aquesta r e v i s t a . Em sembla molt interessant la inclusió d'un espai que parli de discos. Crec que caldria ampliar-lo, ja que això dóna amenitat a la revista.

Sr. Director: Sóc subscriptor de la revista G O R G , la cual tan encertadament dirigiu. Al número 9 de la revista, corresponent al mes de juny d'enguany, i sota el títol «L'idioma en l'església», es fa pública una relació de parròquies, on és emprada la nostra llengua

en la missa. En aquesta relació no figura la parròquia de Sant Antoni Abat d'Alginet; doncs bé, vull fer-vos notar que en aquesta parròquia s'han celebrat misses en vernacle d'ençà que el Concili Vaticà II va disposar la substitució del llatí per les llengües vernacles. La missa major de la festa de Sant Vicent Ferrer es diu en el nostre idioma des que disposàrem de les traduccions adients, fetes a la Diòcesi de Sogorb-Castelló. L'any passat es feren en el nostre idioma totes les misses del dia de Sant Vicent Ferrer, amb gran complaença dels fidels assistents. Confiem que aviat podrem tindré, de manera regular, misses en el nostre idioma; així ens ho han assegurat. Vos saluda ben cordialment

Vicent HERVÀS I CARBONELL Alginet, octubre 1970.

UNIÓ Sr. Director: València no pot seguir com va. Necessitem que totes les entitats valencianes treballen unides en eix treball tan important: la defensa de la llengua. Uns treballs que podrien fer seria: la nomenclatura dels nostres carrers, la col·laboració a la ràdio fent programes, l'ajuda a aquesta revista GORG, l'ensenyança de la llengua i moltes coses més que farien que València-regió estiguera a l'altura de Catalunya. La unió fa la força. Si volem tindré teatre valencià, cinema, revistes i més coses, necessitem que totes les entitats valencianes del nostre Regne treballen unides. Per aquest motiu faig aquesta crida als directors i presidents del nostre País Valencià; així mateix a les falles que vulguen ajudar a la defensa de la nostra llengua. Gràcies, senyor director. Atentament,

Ramon SANCHIS València, setembre 1970.

CONCURSOS, TV I RÀDIO Sr. Director: Un diari barceloní, el dia 16 de setembre passat portà un article on diu així: «La Diputació valenciana convoca el premi "València" per a biografies o memòries sobre personatges o assumptes que tinguin o puguin tenir relació amb l'actual País Valencià, o antic Regne de València. No donem les bases porqué són massa llargues i complicades. Millor és que els interessats les sol·liciten directament (atenció ara, amics valencians). Hi ha un punt que no acabem d'entendre: els originals, diuen les bases dites "deuen estar redactats en llengua castellana o valenciana". Suposem que el català és vàlid. O no? En fi, és millor que vostès, lectors, demanen les bases i ho esclareixin. El premi és de 100.000 pessetes.» Amics valencians: ¿com és possible que a aquestes altures encara un diari i de Barcelona es puga fer aquestes preguntes tan fàcils per a nosaltres? Això vol dir que encara tenim feina llarga per a fer conèixer la nostra història, cultura i posició dins el nostre món cultural. I ara parlem del nostre moment cultural: s'ha parlat molt de l'ensenyament del valencià a les escoles, i jo particularment no crec res de tot el que s'ha escrit a favor de la nostra cultura. Ja veureu com a les escoles no l'ensenyaran; això serà com una flor que el temps ha mort i res no n'ha restat. Si esperem que els de fora l'implanten a les escoles, jo no em passo aquesta píndola. El temps em dirà si tinc raó o no. Nosaltres què fem? Els nostres diaris, emissores de ràdio en general, res de res. Encara es pot anar més lluny dient que fan el silenci expressament, perquè ací al Principat els diaris en parlen i les emissores de ràdio també, la TVE també, encara que tots plegats no fan el que podrien i haurien de fer; però en el País Valencià és l'«acabose»: fins la TVE ens fa la tallada donant programes per al Principat i les Balears. És que els valencians no som res? Als nostres cantans, que els passa ara? Tenim bons cantants —això és ja provat—; però

cada dia els veem menys. Els nous que van eixint no troben el camí normal. Per què no es graven discos? Per què les emissores de ràdio i TV ens donen tanta llanda d'estrangers que ningú o quasi ningú no entén i ens els posen fins a la sopa i els nostres quasi no figuren als programes? És que porten el virus del còlera? Per totes aquestes coses i moltes més que tots saben, jo no em crec ja res de res quan em parlen que la nostra cultura tindrà el seu lloc a l'escola. Espanya encara no és un país prou culte, en general, per a notar la necessitat que tenen totes les cultures espanyoles de ser respectades. Ací encara predomina el tipus inculte que ens diu insultant: «A mi hábleme el español». Això vol dir que nosaltres no som espanyols? En fi: tot el mal ve de la incultura, a la cual va lligada la indiferència de molts valencians que d'això últim no es mereixen ni el nom. Atentament el saluda,

Josep PUIG I BELTRAN Barcelona, octubre 1970. P. D. Atenció: Ràdio Popular de la Plana fa molt per la nostra cultura, però poques emissores més.

UNA ALTRA VOLTA «LEVANTE» Sr. Director: Ja han estat molts els qui us han escrit de l'ús i l'abús del topònim «Levante», amb el qual hom vol esborrar o soterrar l'únic nom possible avui per a designar les terres que van del Sénia al Segura: el País Valencià. Res de nou podria afegir per a rebutjar unes denominacions tan artificials i alienes des de tants punts de vista com són les de «Levante» i «levantino», que ja sabem podrien ésser substituïdes sense cap esforç per «Oriente» i «oriental». Res de nou, si no fos que al núm. 429 (13 set.) del setmanari «València-fruits» trobe un anunci on llegim: «El Banco de Valencia al

servicio del desarrollo en el Levante español». Jo em pensava —amb força ingenuïtat, pel que es veu— que un Banc tan arrelat al nostre Pais i que té una història molt valenciana, mai no cauria en un erro tan gros i tan groller, que haurà d'ofendre bona part dels seus comptecorrentistes. Jo em pensava —la meua dosi d'ingenuïtat és molt gran, senyor director— que el Banc on tan poden influir els senyors en Joaquim Reig i n'Ignasi Villalonga, que no són pas forasters a la nostra terra i a més a més altre temps foren va Iencianistes —el primer, ja sabeu, és l'autor d'un «Concepte d o c t r i n a l del Valencianisme», 1931— mai no s'ensorraria al parany del «Levantinismo», si més no perquè una elemental reacció de valencianitat els ho impediria. Però ja es veu que no. A l'hora de confegir la seua propaganda, el Banc que porta el nom gloriós de la ciutat de València pensa que pot emprar amb impunitat un topònim que la majoria dels valencians —si no tots— refusem amb desplaença i irritació. O potser la culpa és del tècnic que ha confegit l'anunci i el Banc és el co-responsable per no haver-ne supervisat la tasca. Siga el que siga, el fet és greu i denuncia la contribució al confusionisme per part d'una institució que, fins ara, pel nom que porta i per les persones que la regeixen, ens mereixia tota mena de respectes. El Banc de València podrà contribuir al «desarrollo» econòmic, però no al cultural del nostre País. Aclariment final: adoneu-vos que l'anunci parla del «Levante español». ¿Potser ha funcionat al subconscient del redactor de l'anunci un senyal d'alerta fentlo adjectivar el topònim «Levante» perquè comprenia que si no ho feia així podia confondre's aquest «Levante» amb el «Levant» que diuen els francesos quan volen designar les terres que són més enllà de la Mediterrània oriental? Per als lectors que no siguen habituals de «Valènciafruits» em permet de recomanar l'article aparegut al número següent (430-20 set.) signat per Albert Gascón Goterris i titulat «Un mal negocio para el País V a l e n c i a n o : exportar

dinero», on s'analitza el comportament de la Banca del País —en general. És un context que cal tindré en comptes a l'hora de valorar motivacions i conseqüències d'un senzill anunci, com el del Banc de València que ha estat l'objecte d'aquesta lletra. Un «oriental» espanyol que viu a Madrid però que se sap valencià, us saluda.

Ricard BLASCO Madrid, 27 setembre 1970.

INICIATIVES Sr. Director: Seguint la proposta d'en Ramon Sanchis (núm. 11 de la revista), vaig enviar una carta al director de Ràdio Popular de València. Hui he rebut la resposta, en la qual em diuen que Ràdio Popular està oberta als programes en llengua valenciana, dels quals, fins ara, no ha rebut cap oferiment. Pense que no precisa esment. Només donar les gràcies als dos directors, el de l'emissora per la resposta i el de la revista per publicar aquesta carta. Atentament,

Miquel RAGA I

FERRER

P. D.: Encara que la resposta està escrita en llengua castellana, jo no li vaig escriure en eixa llengua. Faig aquest aclariment per si algú creu que no li han respost per no entendre-li la carta. Catarroja, 6 octubre 1970.

Sr. Director: Sòc nascuda en el País V a l e n c i à , concretament a València, cosa de la qual estic molt orgullosa, sense menysprear les altres regions; tinc 15 anys i estudie la nostra llengua a Lo Rat Penat, de què també done gràcies per la seua lluita tan altruista en defensa del que és nostre. Doncs ja que m'he presentat, aniré directament a l'assumpte: el Sr. Ramon Sanchis

diu en la seua carta de GORG últim, que ell ha escrit a Ràdio Popular insistint que deuen fer algun programa en la nostra llengua i que cal que tots ho facen, puix una carta no fa res, però moltes sí. Seua és la raó. S'ha d'insistir per donar la sensació que aqueixa programació ens interessa a molts, com és veritat. Jo també he escrit a Ràdio Popular i a Ràdio València i moltes amigues meues tanmateix. Hi ha una emissora catalana que, a les 3 de la vesprada, dóna uns programes per als valencians. N'estic molt agraïda; però fins quan han de ser només els del Principat els qui es preocupen de nosaltres? Jo crec que, com diu el Sr. Sanchis, amb cortés insistència aconseguirem de les emissores valencianes que dediquen un poc del seu temps a recuperar part del nostre patrimoni cultural. Atentament,

Maria J. GAYA I SANCHIS València, 15 octubre 1970. N. de la R. — Ja pot veure, per la carta anterior (si no és que vostè n'ha rebuda alguna altra), la bona disposició manifestada pel director de l'emissora Ràdio Popular a incloure un programa en la nostra llengua en les seues emissions. Altrament, li recomanem de llegir una notícia sobre el tema en el «Noticiari» del present número.

Sr. Director: Amb motiu dels funerals de mon pare, demaní al capellà: que donat que a la família tots érem valencians i mon pare, que en glòria estiga, era un autèntic valencià, amant de la seua llengua, ens fera la missa en valencià. La resposta va ser esta: «a València està prohibit dir missa en valencià; cal demanar permís cada vegada que es vol fer, i encara que li donen el permís, jo no tinc llibres per a celebrar en valencià». És esta una situació justa? Jo sóc una pobra dona que no entenc molt d'Església, però

no estan agafant els capellans, del Concili, les coses que volen i deixant-ne de banda altres com esta que suposen un esforç de preparació, puix és clar que per ara estan incapacitats per a fer-ho? Atentament,

Maria Rosa MARTI València, 28 setembre 1970.

PER FI UN CANAL EN CATALÀ...? Sr. Director: Agrairíem a tot aquell lector que pogués informar-nos, ens aclarís, per mitjà de la revista el GORG, què hi ha sobre uns rumors que aquests dies estan corrent, sobre el futur canal de TV en català, que es projecta instal·lar a Andorra. No cal dir la satisfacció que tothom està experimentant davant d'aquesta magistral notícia, puix, en posar-se a la pràctica, es realitzaria el somni del nostre poble, ja que és un problema de vital importància per poder divulgar la nostra cultura. Llavors sí que les comarques catalanes de França, el Principat, València i Mallorca, per no dir, la Catalunya entera, estaríem d'enhorabona. Veuríem demés sense dubte com molts, no catalans, agafarien interés per la nostra llengua i per la nostra idiosincràsia, puix un canal així captiva i és, a més, influent. Tan de bo aquests rumors fossin ben fonamentats. Llavors amb raó podríem dir: ELS PIRINEUS NO ENS SEPAREN, ENS UNEIXEN! Per tot, els nostres més sincers remerciaments.

TRA

VESSET-ROSSELLÓ

Barcelona, 5 octubre 1970.

EL PAPER MONEDA CATALÀ Sr. Director: Sóc col·leccionista dels bitllets i monedes de baixos valors que la gairebé totalitat dels Ajuntaments, Cooperatives i altres entitats dels Països Cata-

lans emeteren durant la guerra 1936-39 per pal·liar la manca de moneda fraccionaria. Naturalment comprenc en la denominació de Paper Moneda Català no sols els emesos al Principat sinó també els del País V a l e n c i à , malgrat que aquests, fora d'una o dues excepcions, foren impresos en llengua castellana, mancament molt important a l'essència mateixa del país com és la llengua i fet més incomprensible encara si tenim en compte les circumstàncies polítiques d e l moment aquell, però que no és ara ni aquí el moment més propici per elucidar. A més de col·lecció estic fent uns estudis d'aquestes emissions de moneda catalana i me'n manquen encara molts exemplars. Així és que agrairia tota aportació que els lectors de GORG em puguin fer ja sigui per intercanvi o adquirint-los. Estic segur que hi ha molta gent que en conserva alguns del seu poble i que potser no els faria res de desprendre-se'n a fi d'ajudar a completar l'estudi d'aquest aspecte de la nostra història. No cal dir que contestaré a tots els qui m'escriguin.

Antoni TURRÓ Barcelona, 15 octubre 1970.

AJUT DE LES FALLES Sr. Director: Perdone si li pose un altre cas; però creent que és important, li escric una altra volta. Jo, moltes vegades, em pregunte: com pot ser que la nostra llengua no tinga l'ajut econòmic de les comissions de falles? Les comissions de falles i les entitats valencianes unides, podrien fer moltes coses per la nostra llengua. Una cosa de què podrien ocupar-se seria la dels carrrers en llengua valenciana. Si cada comissió s'ocupara de retolar un carrer, jo crec que amb quasi 300 falles tindríem més de la meitat dels nostres carrers en la nostra llengua. Pense que aquest tema és important i que caldria estudiar-se. També el teatre valencià re-

naixeria si entre totes les falles i entitats valencianes s'arreplegava diners. Si cada falla donava 1.000 pessetes, s'arreplegarien més de 300 milers de pessetes. Recordem que la unió fa la força. La millor cosa seria que tots els presidents de falla es reuniren a l'Ateneu Mercantil amb les entitats valencianes i es parlara sobre aquest tema. València necessita la col·laboració de tots si volem que la nostra llengua no es perda. Crec que si l'Ateneu Mercantil feia un escrit a la Televisió Espanyola demanant que el Circuit Tancat que dedica a la cultura catalana s'amplie a València i Balears, ens en farien cas, també. Gràcies, senyor Director. Espere que aquests casos siguen estudiats, puix són de summa importància.

Ramon

SANCHIS

València, octubre 1970.

MESTRES DEL NOSTRE PAÍS Sr. Director: Si us plau, us restaria molt agraït de publicar aquesta lletra a la nostra Revista, car desitge expressar-hi una idea que se m'ha acudit fa uns mesos i que va dirigida, principalment, als mestres i mestresses del nostre País, els qui jo sé que positivament se'n preocupen una mica i lluiten per la nostra llengua i per l'enlairament de la nostra cultura autòctona. I, precisament, aquesta dedicació cal que no es faci aïlladament, ans bé, cal fer-la i ben tost, conjuminadament solidàriament. Jo ja sé també que hi existeixen alguns grups de mestres —elles i ells— que acostumen de reunir-se i fer intercanvis d'opinions, menes de treball, s'encoratgen, etc., per a prosseguir llur tasca. Nogensmenys, tot açò sembla que no és pas suficient i, potser, no sigui tant eficient com hom desitja. Aquest problema és, també, i no cal dir-ho, el meu. Doncs bé: He pensat que tots els mestres, els qui ens preocupem per mantenir el nostre patrimoni lingüístico-cultu-

ral, podríem assolir una mena d'uniformització tocant aquests punts: A) Cal denominar la nostra tasca d'una forma definida i concreta. B) Cal adoptar uns textos adequats, uns llibres que dins la llibertat d'elecció puguin ésser assequibles com a norma generalitzada. C) Cal constituir un cert tipus d'associació o xarxa de professors d'ensenyament de la llengua i cultura nostrada. D) Cal mantenir: 1.° Contactes epistolars entre els mestres; 2.° Contactes epistolars entre els deixebles respectius, i 3.° De tant en tant —trimestralment— cal establir aplecs, contactes o el que vullau dir-li, entre els mestres (Convivències pedagògiques). E) Sol·licitar de la «Inspección Provincial de Educación y Ciencia» i tanmateix del «Ministerio de Educación y Ciencia», el corresponent assentiment per a impartir setmanalment dues hores i mitja —cinc vesprades a mitja hora cada— dedicades a la nostra llengua i cultura, donat que la nova Llei d'Educació sembla que ho permet. F) Unificar criteris tocant allò que podíem anomenar validesa d'estudis realitzats a les escoles i classes que hom imparteix o hom impartirà. (Determinar els graons o estadis pertinents i els nivells que acreditin els estudis realitzats.) Per assolir tot ço que suara us dic, jo havia pensat en aquestes bases (directrius no pas, car jo no sóc qui per «dirigir»): A l f a ) Tot l'ensenyament impartit pels mestres que més o menys treballen a l'enlairament i renovellament de la nostra cultura, englobar-lo sota el nom o denominació PARVA UNIVERSITAS VALENTINORUM Beta) Cada mestre o mestressa, designaria la seva classe amb el nom d'algun personatge

il·lustre, adés de la poesia, adés de la prosa, assaig, història, cultura general... (Però que siguin «vius»: els morts ja reben massa homenatges i recordacions...) E. g.: Aula M. Sanchis Guarner, o Joan Reglà, o Francesc Ferrer, o Manuel de Pedrolo, o Joan Fuster (aquesta ja la tinc jo designada), etc., etc.. Amb açò hom pretén que el patró de l'aula se'n preocupi una mica per allò que s'aculi sota el seu nom. Gamma) Els llibres normatius: a) Per a ús del mestre, les gramàtiques de Carles Salvador i Gimeno Pompeu Fabra Enric Valor Sanchis Guarner (si algú té la santa sort de trobar-la). b) Per a ús dels deixebles: El valencià en 20 lliçons (Bernat Montsià) Gramàtica Catalana (Joaquim Rafel i Fontanals) Català primer Català segon (Montserrat Camps i d'altres). c) Llibres de lectura «ad libitum magistri - trae». Delta) Ja tinc fets uns diplomes molt bonics per atorgarlos en acabar cada curs (us en trameto un exemplar). Épsilon) Cal persuadir tots els mestres valencians —i si algun de castellà ho vol, també, és clar— per tal que cursen els estudis de professorat impartits per Lo Rat Penat. Dseta) Cada mestre, al seu indret residencial, si vol i sap, pot assolir ajuts en metàl·lic per a mantenir els cursos —la gent.

als pobles, se'n preocupa més del que nosaltres pensem. I acabo. Tots els interessats, podeu dirigir-vos a Vicent Escrivà Aielo de Malferit (València) Amb l'esperança que vullau inserir aquesta espècie de crida, us resto agraït tostemps.

Vicent

ESCRIVÀ

Aielo de Malferit, 1970.

N. de la R. — Agraïm l'interés per la nostra revista així com l'ensenyament de la nostra llengua. Ara bé: trobem que cal aclarir les idees sobre les atribucions dels mestres respecte de l'ensenyament i ús de la llengua a l'escola. Segons el nostre entendre: a) La llei prevé el cultiu de les «peculiaritats regionals», incloent-hi, com és natural, la llengua; per tant, no cal demanar autorització a allò que la llei ¡a té previst, b) La llengua amb què s'ha d'impartir l'ensenyament és matèria purament tecnològica, és a dir, pedagògica, i és per açò el mestre (i no la Inspecció) (1) qui ha de valorar els avantatges de l'ús d'una o altra llengua com a instrument d'ensenyança i emprar aquella que hi considere millor o utilitzar-les totes dues per tal que l'alumne veja les interrelacions que s'hi poden establir per a millor comprensió. Per tant, no sols cal ensenyar la nostra llengua (per donar compliment a la llei), sinó que es pot emprar per a impartir l'ensenyament de les altres matèries si el mestre creu que pedagògicament és millor; i sempre, com és natural, sense perjuí d ' e n s e n y a r la llengua oficial que la llei mana expressament.

(1) Segons l'article 79 del text refós de la Llei d'Instrucció Primària (Decret de 2 de febrer de 1967), «Los Inspectores profesionales de Enseñanza Primaria... encargados de velar por la observancia... de las Leyes y Reglamentos vigentes... Tendrán encomendadas las tareas de supervisión, dirección técnica y orientación de la enseñanza..., respetando siempre el espíritu de iniciativa de los Directores y Maestros en su actividad docente».

EDITORIAL EL MITE DE LA VALÈNCIA HÍBRIDA Un deis curiosos tòpics que veiem proclamar amb orgull irreflexiu és el del nostre presumpte hibridisme. També aquest tòpic ens fa sentir «únics» i «incomparables». Però, dissortadament, aqueixa pretensió extravagant ha de fonamentar-se en determinades propietats que, aplicades a una altra gent, tindrien connotacions del tot indesitjables. En efecte: hi ha diferents raons per les quals —ben particularment en el curs d'aquest darrer segle— el mite de 1'«hibridisme» valencià ha constituït part essencial d'una determinada retòrica, i ha entrat així en el joc corrent de la ideologia i del prejudici. Ja fa algun temps que Unamuno, en les seues Andanzas y visiones españolas, assegurava —de l'idioma, però no importa— que «el valenciano es un catalán despon tenciado». I ha transcorregut molt des que don Marcelino ens atribuïa, als valencians, una mena de bilingüitat «sortosa». Punt significatiu: en la proclamació d'aquests tòpics opera sempre —implícitament o explícita— el contrast amb els homes del Principat. De cara a la «realitat de Catalunya», sobretot, hom coincidia en l'intent de definir-nos com a indefinibles: únics i aberrants alhora.

«mestissatge» ens ve plantejada en funció d'un dilema real els termes del qual no sempre arriben a fer-se explícits. Perquè, a banda de si els valencians «som» o «no som» catalans, de si som o no som «mestissos», «híbrids» o de si constituïm —o no— una espècie única i aberrant dins l'univers, el que ens cal saber és quina serà l'orientació que haurà de prendre el nostre futur. El problema —insistesc— no és «l'Ésser», amb majúscula, sino l'esdevenir. Perquè la cosa és que la major part dels mortals, a banda d'«ésser», han de (¡fer» algunes altres coses, com resoldre els problemes que la vida social planteja. I la vida planteja problemes tan trivials com els d'haver d'afrontar un immediat futur, problemes que no són metafísics ni es resolen amb receptes metafísiques. No optar

El tòpic de 1'«hibridisme» té poc a veure, realment, amb els orígens remots. Si volíem remuntar-nos a l'època de la Reconquesta per veure-hi clara alguna cosa, perdríem el temps. I no és que hàgem de «negar» determinades realitats històriques, com ara la diversitat dels primitius pobladors, les repoblacions successives, etc. Però De cara al futur l'opi historicista potser ens paralitza. El Ara: les malalties imaginàries també que cal és una visió prospectiva, una deciexigeixen diagnòstics reals. I 1'«hibridis- sió resolta, un pensament imaginatiu, no me» valencià, si té algun sentit, és l'ideo- pas la mística contemplació d'un passat lògic i no és de cap manera una condició mort. intrínseca i eterna de la nostra societat. Al capdavall, el que ens caldria pregunPrecisament perquè el mite en qüestió ha tar-nos és: ¿quina és la posició de la nostra esdevingut l'expressió d'uns interessos ben societat de cara al futur? I és llavors quan definits, no podem discutir-lo «en ell ma- potser veem que el tòpic de l'hibridisme teix», sinó en relació amb les situacions so- ens farà possible «la impossible opció de no cials que el determinen. optar». La «tercera via» : la via morta. Subratllem que tota la mitologia vulgar València «dues voltes desposada, amb sobre 1'«hibridisme», el «bilingüisme» o el lo Cid de Castella i amb Jaume d'Aragó...»,

deia V. W. Querol. Però entenguem-nos: quan V. W. Querol escrivia aquest vers, «Lo Cid» simbolitzava, concretament, el senyor Cànovas, i més en abstracte, l'aliança oligàrquica de la Restauració; «...de Castella» significava, a tot estirar, la classe latifundista castellana. D'altra banda, la invocació tòpica a «En Jaume» s'associava automàticament amb la incipient politització dels renaixentistes catalans i a l'impacte tan poc confortable que aqueixa circumstància podria exercir en les classes terratinents valencianes. El dilema era latent. I, si agafem la metàfora per on es pot entendre, veurem que l'escriptor valencià optava per no optar, aparentment si més no. Optava per la tercera via : l'hibridisme (simbòlicament adduït pel doble desposori). Però aquesta «tercera via» era impracticable, perquè senzillament no conduïa enlloc. Hi ha, ara, dos aspectes del tema que cal considerar. Un és la presumpta indefinició cultural i lingüística del país; un altre, la seua indefinido social.

L'absència de minories responsables

L'anomenada «indefinido social» de València té un origen sociològic indubtable, que no és ara el moment de considerar. Però ha donat impuls a algunes hipòtesis desgavellades, en dos aspectes: en afirmar la inexistència d'una classe dirigent i en l'assumpció, igualment errònia, que ací «tot» som poble. Hom ha parlat, així, de l'evanescència de les classes directores i —amb raó— de l'absència d'unes minories responsables. No és possible de negar el sentit altament moralitzant d'aquestes tesis: es tractaria, en tot cas, d'inferir l'absència d'una classe dirigent a partir dels trets indesitjables que aquesta classe ens presenta. El ruralisme, la castellanització i la ((devoció centrípeta» són signes ben notoris

de l'«absència» d'una classe dirigent. Però fora d'aquesta interpretació retorçuda, i basada en la pràctica de l'estrucisme intel·lectual, la qüestió no té sentit. En definitiva, les classes dirigents, quan dirigeixen, no sols estan en llur dret d'adoptar l'estratègia que més els aprofite, sinó que fins i tot podrien semblar poc despertes si no ho feien. Tanmateix, la perspectiva de les classes superiors hauria d'exigir una síntesi més harmònica. Llur «fidelitat a la terra)) —en un sentit molt literal, perquè parlem de classes propietàries rurals— i, d'altre cantó, la «devoció centrípeta», demanaven una conciliació ideològica. Calia desconnectar definitivament el pèndol dialèctic de la història i posar-se a pensar en l'Ésser. Instal·lats en aquest domini, el tòpic de l'hibridisme, per la seua vaguetat inefable, resultava especialment útil.

La «indefinido» cultural

I passem al segon punt. I,a presumpta promiscuïtat lingüística dels valencians ha cristal·litzat, com tots sabem, en dos tòpics fonamentals : el del «bilingüisme», com a tapadora del canvi d'idioma, i el de la «llengua valenciana» {en tant que llengua «oposada» al català). Tots dos tòpics han trobat llurs advocats més conspicus entre les classes castellanitzades de València. És a dir : entre aquelles classes que ni són «bilingües» (donada llur condició de castellanoparlants), ni practiquen —per tant— F «idioma» que tan desinteressadament defensen. Perquè, en efecte, si ens hi fixem, veurem que tan sols dins aqueixos estrats de la nostra societat podria parlar-se d'«indefinido» lingüística, com una mena d'autoreferència a la pròpia situació. De fet, són precisament aquells estrats castellanizáis

La nostra llengua en la Facultat de Filosofia i Lletres

que han pogut —virtualment— usar tots dos idiomes, el castellà i el català, i esdevenir «bilingües». Ni els castellanòfons de les comarques de l'interior ni els valencians catalanoparlants han estat bilingües. «Usar» el castellà no és, òbviament, ésser bilingüe. Sovint aqueix ús s'imposa per raons diglòssiques. El bilingüisme existeix, dins la nostra societat, en la mesura en què determinats sectors canvien —o han canviat— d'idioma. I d'aquest procés hem d'excloure el sector castellanoparlant de l'interior —de parla exclusivament castellana— i també hem d'excloure la major part dels valencians : la majoria catalanoparlant. Resta, així, una zona imprecisa, indefinida, molt localitzada, que s'integra per aquells nuclis que, podent usar el català, han optat pel castellà. És ací, justament, on l'estampa de l'hibridisme té alguna relació plausible amb la realitat. També és, justament ací, on podria prosperar el mite d'una «llengua» autòctonament valenciana: un espectre invocat ad hoc per quatre o cinc ments fòssils, resoltament oposades a la nostra normalització cultural. Raons d'un mite

En resum. I/«hibridisme», la tercera via, l'«ésser i no ésser», i tantes altres coses, no són més que expressions mitològiques del contrast entre grups socials i entre idiomes. Només que parlar d'hibridisme, en comptes de grups socials i d'idiomes, ens estalvia el treball d'entendre'ns amb els complexos trencaclosques que la nostra situació històrica ens planteja. És, sobretot, un esforç per desviar l'atenció pública dels concrets i immediats problemes reals. Cal reconèixer que la població potencial d'addictes al mite és encara suficientment àmplia per a recompensar tan lloable esforç.

La Junta de Facultat de la de Filosofia i Lletres ha acordat que, de les agregacions dotades que el Ministeri d'Educació i Ciència ha oferit a la Universitat valenciana, una siga destinada a «Llengua i Literatura valenciana». Es farà càrrec d ' a q u e s t a agregació l'actual professor encarregat dels «Cursos de Lingüística valenciana» de la Universitat, el Dr. Sanchis Guarner. La notícia, que no ha estat difosa per la premsa local, ha circulat amplament pels àmbits universitaris i, també, per tots aquells cercles no acadèmics interessats pel d e s v e t l a m e n t i normalització de la nostra cultura. Tothom s'ha mostrat d'acord amb assenyalar la importància decisiva que per al esdevenidor de la societat valenciana pot tenir aquesta novetat; que la llengua del nostre poble arribe a un lloc tan dignificador com és una càtedra universitària, és un fet que lògicament ha d'omplir d'alegria i d'il·lusió tots aquells que viuen preocupats per la situació cultural del seu poble. A no ser que s'entenga que aquestes preocupacions sols poden portar-se pel terreny exclusiu del «tabal i la dolçaina», els jocs florals o el cultiu d'un febril i desfasat folklorisme. Que aquesta no és més que una fita dintre el procés normalitzador que anem seguint? Això és clar i no tenim per què veure-ho d'altra manera. Tanmateix, convé deixar constància i recalcar el signe prestigiós d'aquest escaló acabat de pujar. Dissortadament, encara ens queda molt de camí a recórrer per arribar allà on cal. Pel moment, confiem que la campanya de la llengua, que amb tant d'entusiasme inicià fa uns mesos l'Ateneu Mercantil de València, arribe a donar els seus fruits, i alegrem-nos que la nostra llengua puga ocupar, per fi, un dels llocs que en justícia li han correspost sempre com a llengua del poble. JOSEP PUIG-ALT

Rafael Lluís NINYOLES

comentaris i fragments LA PERSONALITAT POLÍTICA DE BLASCO IBÀÑEZ, A EXAMEN F. León Roca, «Blasco Ibañez: Política i periodisme». Col·lecció «Tres i Quatre». València, 1970. 186 pàgs. Preu: 125 ptes.

L'èxit de Blasco Ibàñez com a autor de novel·les ha obscurit, sens dubte, la seua activitat de periodista. La novetat principal de l'estudi de León Roca rau, doncs, a haverse centrat en un dels aspectes menys coneguts de l'obra de Blasco: el seu periodisme polític. «Qualsevol referència a la labor periodística de Blasco Ibàñez, diu l'autor, implica una al·lusió directa a la seua posició d'home polític, ja que tots els seus articles i els seus escrits periodístics corresponen a una actitud, a una posició, a un ideal: l'actitud de l'home enfront d'una institució dinàstica; la posició del polític que ocupa un lloc en la línia de combat; l'ideal romàntic, que només pot mantenir-se en l'edat juvenil (...). Com més ens acostarem a la. seua tasca periodística, més clarament comprendrem l'home que fou. El seu periodisme ens donarà la clau de la seua personalitat». Els disset capítols que componen aquesta obra intenten aqueixa ((comprensió de l'home», a través d'una exposició ben documentada de la labor periodística de Blasco. L'estudi de F . León Roca —meitat antologia, meitat assaig— aporta els elements indispensables per a entendre la «figura» política de l'escriptor valencià i la seua «actitud» davant la política del seu temps. Però l'obra es mou als afores d'una anàlisi d'aquesta «política».

És evident que explicar el programa o l'obra de Blasco dins el context històric en què es van produir, haurien exigit tot un altre enfocament. Imposava atendre les finalitats objectives de la política de Blasco, deixar de banda la mitologia del líder i escrutar, per davall de qualsevol actitud apoteòsica, la funció real que aqueixa política va exercir en un moment i en relació amb uns sectors de la societat valenciana. El llibre de F. I,eón Roca es mou en una direcció prou distinta. Ben entès que l'estudi que comentem no és tampoc una història «superestructural» del blasquisme, és a dir, una obra centrada en l'exposició dels aspectes purament ideològics de la producció de Blasco. I no ho és perquè, com diu l'autor «qui buscarà un programa exacte del seu ideari, haurà de recórrer als anònims programes dels partits, i no als seus articles». Treure aquest programa de l'anonimat hauria estat un excel·lent propòsit; però, de moment, el lector haurà de confiar que aqueix programa existeix i que l'enigma es desvetlarà algun dia. Més encara : l'autor pensa «inútil de preguntar-nos quin era el contingut dels articles de Blasco Ibàñez: tots sabem —diu— que ell era republicà». No és que l'expositor no faça al·lusió al contingut d'aquests articles, sinó que l'al·lusió és simplement acrítica. Encara que el llibre s'ha proposat d'aclarir el con-

COMENTARIS I FRAGMENTS BLASCO IBAÑEZ: POLÍTICA I PERIODISME

tingut de la «política i periodisme» de Blasco Ibañez, hom es veu forçat a creure que les referències als seus articles han d'ésser considerades com a mers episodis fantasmals, com a epifenòmens puraments accessoris d'una finalitat «política», que, indubtablement, se'ns escapa a través de la lectura del llibre. Desconnectat Blasco del quadre social de l'època i —el que encara resulta menys comprensible— desconnectat del moviment polític que ell mateix va promoure, assistim de nou a una mena de representació del Hamlet sense el Príncep de Dinamarca. L'autor suposa que hem de considerar-nos seduïts per la «grandeur» de l'home. No és l'obra —ni la transcendència social de l'obra— el que interessa, sinó la seua «figura». Semblarà potser paradoxal, però pense que justament en això està l'interés del llibre que comentem. «Blasco Ibàñez: política i periodisme» és, fonamentalment, un document, un testimoni, referits no tant al polític valencià —per les inconsistències anotades de l'estudi—, sinó referits a la seua llegenda. L'època de Blasco Ibàñez és, com recorda el prologuista, almenys ala vintena d'anys que s'escampen a una banda i a l'altra de l'últim canvi de segle —el període que, si fa no fa, abraça el llibre—, és una època crítica, decisiva per a moltes coses. Es també una època confusa, poc coneguda)). De Blasco, l'autor ens n'ha transmès el mite; i amb l'envejable frescor de fa mig segle —perquè Blasco no sols fou profeta en la seua pàtria sinó que fou també mitificat en vida—. I en l'època que va viure —i que, en bona part, va «fer»—•, l'escriptor valencià trobaria una plataforma òptima (tensions socials, canvis de classe, guerres, transformacions en l'escena de govern) per a exercir les seues habilitats per a l'apoteosi, de demagog de mena. Vull insistir que l'obra de F. León Roca és un testimoni valuós de la suggestió pública de Blasco.

"Blasco Ibàñez, escriu, observa i jutja (...) no des de l'angle de la imparcialitat --ell no pot ésser imparcial—, sinó des del seu punt de vista del seu republicanisme. La passió que ell posa en els seus escrits és el que li dóna l'èxit (...). Blasco no retrocedeix davant la violència de la frase 0 la duresa de l'expressió...» Heus ací, explícita, la primera nota del demagog : l'elevat valor que dóna a les actituds emocionals 1 a les respostes emocionals del públic. El fet que ataque «lo existente» o defense les institucions en vigor és un punt secundari. Hi ha una demagògia de dreta, com hi ha una demagògia d'esquerra. L'important no és —el mateix Blasco va demostrar-ho— ésser de dreta o d'esquerra, sinó la pauta general : de saber apel·lar a la passió, a la parcialitat i al prejudici públic, confiat en la màgia d'una retòrica. «De tal modo tiene sugestionada a la opinión pública —dirà el fiscal del consell de guerra—, que en Valencia no se movía una hoja sin la voluntad expresa de Blasco Ibáñez. "La particularitat que els seus escrits ofereixen, diu León Roca, és de constituir, més que no pas una afirmació, una negació. Ell sap que en la seua labor periodística no pot haver-hi un intent de construcció feliç (...) Blasco és, primer que res, un "anti")). Punt important: «les grans definicions del seu republicanisme —declara l'autor— no arriben mai. Són donades per sabudes i per vàlides...)) Com tot demagog experimentat, Blasco manca d'un programa definit: sempre ha estat així. L'ús de la demagògia és l'antítesi de la política realista, del diagnòstic basat en les complexes condicions del moment. La crítica del demagog —si existeix tal cosa— és melodramàtica, o tranquil·litzadora, però és, sobretot, vaga i indefinible. No aborda l'autèntica causalitat de la insatisfacció pública, ni n'afronta els vertaders problemes. Sovint, el que diu el demagog resulta especialment fascinador «perquè» distrau l'atenció dels

COMENTARIS I FRAGMENTS BLASCO IBAÑEZ: POLÍTICA I PERIODISME

vertaders problemes, dels autèntics conflictes. Blasco, també, manca d'un programa. Aquest «podia» existir, i dirigir-se al consum intern dels correligionaris, però rarament seria difós en les exhortacions públiques. Davant el «poble», i des d'«El Pueblo», calia ésser simplista. La situació era massa «urgent» i pensar un luxe. Les opcions netes. Blasco es professava un «radical» : «un moralista, intransigent —dirà León— que res no perdona». Censor inflexible, acusador implacable, per damunt de tot. La seua actitud moral —tal com ens arriba a través d'aquest estudi —entra de ple en el que els psicòlegs designen la «lògica dels dos valors» : la propensió a les alternatives tallants i l'exigència d'una estructura mental inflexible, característiques de la personalitat autoritària. No existeixen fórmules intermèdies de solució, ni una escletxa per a la pràctica tolerant: «Amputemos los miembros podridos —diu Blasco— antes de que contaminen el resto de nuestro organismo político». «De fet, escriu León Roca, tot el periodisme de Blasco Ibañez naix d'aquesta posició intransigent». Però, per davall de la tronada demagògica, s'adverteix més un «odi», una frustació, que no pas una «idea» política : l'odi indiscriminat contra totes aquelles forces malignes que una ment poc imaginativa —no dic : poc fantàstica— distingeix i conjura... Però, insistim en la cita : «les grans definicions (polítiques) no arriben mai». I la dificultat està que la gent pensa. I la gent que segueix un demagog acabarà dubtant sobre la causa a la qual es consagra. No existeix una idea «precisa» sobre l'objectiu ni sobre els mitjans per a aconsegir-lo, i això representa un seriós problema. És, doncs, convenient que el demagog desvie i concentre l'atenció sobre ell mateix, i que es proclame «defensor de la verdad y de la sinceridad» absoluta contra «lo existente». L'anotada absència d'una línia política

clara en Blasco (considerem, per exemple, les seues vel·leitats respecte al Principat), i la seua incapacitat per a elaborar una política realista, denunciaran l'origen «carismàtic» de l'activitat del polític. La vaguetat —i, quan no, l'estretor— de la trajectòria a seguir ho demanaven. Els seus exorcismes al «poder central» i el caciquisme, el seu anticlericalisme fanàtic i agressiu, les seues garrotades oratòries contra «lo existente», les orgies de fervor moral, acariciaven un tendre somni: la conquesta de l'Ajuntament. La lectura d'un article com «La Revolución en Valencia», amb el seu programeta de reformes municipals, és suficientment il·lustratiu. De fet l'actitud «revolucionària» de Blasco no ultrapassa els estrets horitzons

COMENTARIS I FRAGMENTS BLASCO IBAÑEZ: POLÍTICA I PERIODISME

que li imposa una petita burgesia poc pràctica en això de la política, marginada per una oligarquia poderosa, i afecta del que podem designar «complex Münchhausen» : la creença que hom es pot t r a u r e d'un pou tot estirant-se les orelles. Hom en diu «arbitrisme». Un àcid article de Rodrigo Soriano, que provocaria l'escissió, el definiria com a «Revolucionario de entretiempo». I l'atac de Soriano és, ens sembla, prou lúcid. Hem d'agrair a F . León Roca que Phaja volgut incloure en la seua devota exposició : «Sansón era hijo de un modesto tendero de ultramarinos...» També són curioses les observacions de l'autor sobre «La Liga Valenciana», article que considera una adeclaració formal de simpatia pel moviment catalanista)) i que, sempre en opinió de León Roca, ((destrueix per ella mateixa les usuals interpretacions sobre la presumpta oposició de Blasco Ibañez a les reivindicacions autòctones)) : ((Valencia debe seguir-lo —diu Blasco Ibañez—, no sólo por entusiasmo personal, sino por propia conveniencia. » Urge que todos los valencianos, sin distinción de color político ni de conciencia, nos agrupemos, formando un solo organismo, que podría titularse "Liga Valenciana" (...). nSeperados unos de los otros por la diversidad de creencias, hay una cosa que nos une a todos: el amor a la tierra en que nacimos, la igualdad de la lengua, el afecto íntimo a la ciudad, poblada por los recuerdos de nuestra vida.)) ((Un Blasco Ibañez, i el tòpic deixa d'ésser-ho, distint», proclama satisfet l'slogan publicitari. Distint, cal suposar, del Blasco Ibañez, amb totes les seues contradiccions insalvables, que certes « i n t e r p r e t a c i o n s usuals» —com la de l'excel·lent estudi d'Alfons Cucó sobre els Aspectes de la política valenciana del segle XIX—, han pogut presentar-nos. uLa mateixa acusació li fan respecte a la

Renaixença i al desvetlament de la personalitat valenciana. I no hi ha res més lluny de la veritat. El text de "La Liga Valenciana" transcrit —insisteix l'autor— és un document político-valencia en tota regla. Blasco Ibañez disposava d'una considerable força d'opinió, és cert. Amb ella no s'oposà al moviment obrer ni al moviment valencianista. Tampoc no és cert que combatis l'essència d'aquest valencianisme. El que ell no admetia en absolut era l'engany, la dissimulació o el frau». Però l'autor oblida que, malgrat tantes singulars virtuds, Blasco no fou precisament un model de coherència. I el lector il·lustrat hi pot objectar la violenta campanya desencadenada poc després, des de les mateixes pàgines d'«El Pueblo» —i llavors en mans del blasquista Azzati— contra «La lepra catalanista», la Solidaritat, i les al·ludides «reivindicacions autòctones». Per exemple: el dia 18 de juny de 1907, «El Pueblo» publicava aquest instructiu passatge : u¿De dónde sacan estos señores valencianistas —llegim— que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de poder constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo?... Es una tontería querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco persistente: ni historia, ni literatura, ni lengua, ni nadan. Però aquella aureola mítica del polític valencià ens arriba, intacta encara, més de mig segle després de la seua jubilació pública, a través d'aquesta autoritzada reposició de F . León Roca. Com una renovada victoria postuma de la indisputable vàlua de demagog que va posseir Blasco Ibañez. aUn home —diu el prologuista— del qual potser només coneixíem la llegenda». Llegenda inderogada.

R. LI. NINYOLES

COMENTARIS I FRAGMENTS

FURS DE VALÈNCIA - vol. I A cura de Germà Colon, castellonenc, actualment professor a la Universitat de Basilea, i Arcadi Garcia, advocat del Col·legi de València. Col·lecció ELS NOSTRES CLÀSSICS. Edit. Barcino. Barcelona, 1970. 253 pàgines. Preu: 190 ptes.

DESPRÉS DE 100 «CLÀSSICS» EL 101 per JOAN FUSTER Fa unes setmanes vàrem llegir al setmanari "Destino" un article comentant l'aparició d'aquesta novetat editorial, i que venia signat per la prestigiosa firma de Joan Fuster. En decidir incloure el llibre en aquest espai de "Comentaris i fragments" havem cregut oportú, per no dir necessari, utilitzar el treball de Fuster per a presentar l'edició dels "Furs" amb el to i la dignitat que li cal.

Moltes vegades hem fet l'elogi incondicional de la «Barcino» i del seu tenaç, infatigable, amagat animador, Josep Maria de Casacuberta. I en això, em sembla, coincidim tots. Però sempre ens hi hem quedat curts, si bé es mira. Casacuberta i la seua editorial es mereixen més: una gratitud constant, un ajut resolt i una valoració pública que excedesca el nivell del mer «negoci del llibre». En realitat, parlar de la «Barcino» no és referir-se a una indústria més de la bibliografia indígena : no ho ignora ningú. El seu full de serveis abasta una brillantor memorable. Quasi cinquanta anys de treball metòdic, a penes interromput pels grans espatlaments col·lectius, en són ja una extraordinària qualificació : no és costum que aquestes coses duren tant, per les nostres latituds. A la qual cosa, cal afegir la calculada aspiració d'eficàcia que en tot moment ha inspirat aqueixa activitat: una sèrie de col·leccions d'aparença merament discreta, de vegades una mica «marginal», però dirigides a cobrir notoris buits en el front de batalla de la cultura catalana.

Va haver-hi un temps en què la «Col·lecció Popular Barcino» fou un instrument de singular utilitat, i encara avui —molt «rellevada» o «substituïda» per altres publicacions— ens ofereix títols d'interés obvi. Què dir de «Tramuntana», maquinada de cara al Rosselló, o la incipient «Biblioteca Algueresa» ? Sense entrar en el territori erudit, la «Barcino» s'ha distingit per un criteri integrador i ampli d'«allò català», i en qualsevol de les seues sèries s'adverteix el designi d'abraçar l'àmbit sencer de la comunitat catalana, des d'Elx a Salses, de Lleida a Maó. La mateixa atenció a l'Alguer n'és un apèndix significatiu, i precisament per la il·lusió i tendresa de les seues esperances... I deia «sense entrar en el terreny erudit» : pensant només en versos, gramàtiques i manuals útils. ¿ No fou hàbil l'etapa de «La Revista» com la va orientar Casacuberta ? Però l'erudició és el regió decisiu. No tinc espai per a ressenyar i comentar les col·leccions «especialitzades» que, amb parsimònia potser, ens ofereix la «Barcino».

COMENTARIS I FRAGMENTS FURS DE VALÈNCIA - VOL.

Posem-hi les dedicades a estudis verdaguerians, a temes de la Renaixença, a filologia, a etnografia i folklore. Vora aquestes, ultrapassant-les, hi ha ((Els Nostres Clàssics». «Els Nostres Clàssics» i la «Bernat Metge», d'Editorial Alpha, són dues empreses intel·lectuals bàsiques per als Països Catalans. Ximple seria, o una cosa pitjor, qui no ho reconega, i cal reconéixer-ho malgrat tal o qual, fins i tot tais o quals deficiències que una crítica incisiva hi pot denunciar. L,a cosa fonamental és el fet mateix del seu projecte, i el braó amb què s'ha intentat de dur-lo a terme. Pel que fa a «Els Nostres Clàssics», aquí hi ha els cent primers volums de la «Col·lecció A», ara complerts amb els papers del perpinyanés Francesc Moner. Sense comptar els desgraciadament pocs de la «Col·lecció B», que anaven descobrint-nos aquells dos grans, abruptes i divertits monstres medievals que són Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer, Casacuberta, en arribar a la centena de la «Col·lecció A», ha canviat el format dels seus «Clàssics», i n'inaugura la nova tanda amb els «Furs de València». Tinc entès que no tardarà a donar a les premses P«Epistolari dels Borges», a cura del P. Batllori. Si se'm permet una lleu interferència localista, aprofitaré l'avinentesa per destacar l'immens favor que la «Barcino» ha fet als valencians: el «Tirant», Roig, Canals, Arnau de Vilanova, Ausias March, Ferrer, Pròxida, i per què no?, Muntaner i Eiximenis, que pertanyeren al meu veïnat... A part, altres texts de menor renom : lletres de batalla, llibres d'hores, traduccions eclasiàstiques... De totes maneres, no és aquest l'assumpte. I,a cosa decisiva, en realitat, és el rigor científic i la paciència que sosté «Els Nostres Clàssics» : aqueixa sorprenent ànsia de precisió en la col·lació de manuscrits, en la nota de detall, en la notícia il·luminadora. A d'altres països aquestes coses les fan les universitats i les paguen els ministeris, i probablement ixen més redones i estipulades. O no massa més : sovint bastant menys. Molt sovint, per cert. A l'aristarc local més reticent, jo podria brindar-li comparacions

definitives. En efecte: «Els Nostres Clàssics» és una estimabilíssima, insuperada temptativa de constituir un «corpus» coherent de la nostra literatura antiga. Per no ser injusts, esmentarem el precedent de Miquel i Planas, qui, atrabiliari i amateur com era, també féu la seua faena. Casacuberta ha comptat per a «Els Nostres Clàssics» amb excel·lents col·laboracions nacionals i estrangeres. I ha comptat, abans que res, amb ell mateix. Josep Maria de Casacuberta és això que Pla denomina un «homenot» ; hom hauria de col·locar-lo entre la dotzena de primers «homenots» que ha donat Catalunya en el que portem de segle. Ignore si Pla s'ha detingut en la seua figura. Casacuberta es presta molt a un d'aqueixos saborosos, aguts «retrats literaris» que tan bé sap fer el meu amic de Palafrugell. I allò que menys faltaria, sens dubte, fóra el material diguem-ne «pintoresc». Casacuberta és un personatge excepcional, des de molts punts de vista. L,a seua destresa a esmunyirse, a evadir-se de la tímida publicitat d'una foto o una entrevista pels periòdics, a amagar la seua participació en les obres que publica, és impressionant. I subratlle açò darrer. Casacuberta, autor d'unes poques monografies sobre el Vuitcents català, és també, encara que no conste el seu nom a les portades, l'ajuda i el vigilant «tècnic» més subtil i exigent dels qui li proporcionen originals. Sospite que, en general, ell sap més que no ells del tema en qüestió. I, si no, sap allò que ells no saben : el complement. Sense Casacuberta, «Els Nostres Clàssics» no serien allò que són. Amb els «Furs de València» la «Barcino» posa a l'abast dels estudiosos i d'una àmplia gamma de lectors cultes l'accés fins a un venerable cos de lleis —la falta de vigència de les quals tal vegada no siga de lamentar, dit siga de pas i amb perdó— sense el coneixement del qual resulta inintel·ligible bona part de la història del País Valencià i de tota la Corona d'Aragó. «Clàssics» ? Igualment això: un important munument de l'idioma. Un jurista i un lin-

COMENTARIS I FRAGMENTS FURS DE VALÈNCIA - VOL. I

güista, ambdós d'una alta competència en els seus dominis respectius, s'han ocupat de puntualitzar la lliçó dels còdexs, d'afegir-los les postules degudes, i, naturalment, d'anteposar-los una (¡introducció» esclaridora: són Arcadi Garcia i Germà Colon. Els seus noms són coneguts i valorats com cal en el petit cercle de les especialitats que conreen. És lamentable que (¡només» en aquest petit cercle. Però així és la vida. Diguem que, gràcies a ells —amb Casacuberta al fons—, aquesta edició dels «Furs» és un dels esdeveniments culturals més notables dels darrers anys als Països Catalans. L,es seues suors els deu haver costat, sens dubte. Sóc testimoni que aquesta edició va començar a preparar-se fa quatre lustres, i sé bé quanta pruïja i quanta perseverancia ha consumit Casacuberta en l'operació. Tal vegada no pot ser d'un altre mode, quan no hi exis-

[LLIBRE RÚBRICA

I] I

DEL TERME DEL REGNE E DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

IACOBUS I REX.

Aquests són los térmens del regne de València: del Canar de Uyldecona, que és riba la mar, axí com va lo riu ensús; e passa per la Cénia; e ix a Benifaçà, e roman Benifaçà e-l terme del regne de València; e Morella ab sos térmens, axí com parteix ab Monroyg; e ix al riu de les Truytes, que és prop la Gleziola; e axí com va a Arcedo e a Ledo, los quals són dintre el dit regne; e axí com va a la Musquerola, e de la Musquerola a Móra, e entenem Riuvellos e-l dit regne; c de Móra; axí com va a la Font de la Babor, e axí com va el riu d'Alventosa, e ix

teixen beques dotades amb dòlars ni càtedres lligades al País. Però no és mai tard si per fi s'aconsegueixen plenament els objectius proposats. Avui, amb el primer volum dels «Furs» al meu costat, escric aquestes línies precipitades d'agraïment i admiració. Són per a Arcadi Garcia i per a Germà Colon, entranyable gent de la Plana, continuadors de la tradició insigne de la «Castellonenca de Cultura». I són per a Josep Maria de Casacuberta. Com els «Furs» són el número 101 d'«Els Nostres Clàssics», el tic retòric obliga a exclamar : Que vostè i jo vejam no ja el 201, sinó el 301, Casacuberta ! Tant de bo, és clar! En tot cas, hi ha individus que no haurien de morir mai: el senyor Casacuberta, sense anar més lluny. Bé —seré més abstracte—: l'Editorial Barcino.

a la Macanera, però dellà el riu és d'Aragó, e del riu ençà és del regne de València; e axí com va a la serra de Javalambre; e de la serra de Javalambre axí com ix a Castell Phabib e a Ademuç, e aquests dos castels són del regne de València; e, de Ademuç, axí com va al terme que parteix Ares e Sancta Creu; e d'allí axí com ix al terme de Toxa, e de Xelva, e ix a Xenarchas, c parteix terme ab Castella; e axí com ix a Xerelli e a la serra de la Rua, e fenex a Cabriol, e al terme de Garamoxén e a la Font de la Figuera; e com ix a Burriaharon, e de allí a Almizra e al port de Biar, que partex terme ab Billena; e axí com va la serra de Biar entro en la Mola e entrà en la mar, que partex ab Bosot e ab Aygües. II ÍDEM REX.

Los térmens de la ciutat són: entro al terme de Murvedre, que partex ab Puçol; e

entro al terme d'Alocau, e de Xiva, c de Bunyol e de Torís; e entrà en Munserrat; e entrà al terme de Algezira e de Cullera. E de la riba de la mar sie e dur terme per C milers dintre la mar. III ÍDEM KEX.

Aquel que mourà terme enganosament, sia ponit de pena de L morebetins alfonsins, e perda la terra que haurà presa per sa pròpria auctoritat. IV ÍDEM REX.

Negú no pusque posar térmens entre lo camp seu e aquel de son vehí, per si tant solament; ne aquels que-y seran posats non pusque remoure sens presència del senyor de qui és lo camp vehí; car presents los senyores dels camps vehins, e consintens, deuen los térmens ésser posats e remogut s.

COMENTARIS I FRAGMENTS

MILLOREM EL LLENGUATGE d'ENRIC VALOR

Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació. En l'actual número

RECOLZAR, REFERMAR Un barbarisme que hem de procurar no dir ni molt menys escriure, és el verb «apoyar» (castellanisme inadmissible) ni el seu pronominal «apoyarse». Frases com —«Apoia» l'escopeta en una branca. —«Apoia't» en la tauleta i escriuràs millor. —No «apoies» el peu en eixa part! poden expressar-se amb tota correcció lingüística de la següent manera: —Referma l'escopeta en una branca. —Recolza't en la tauleta i escriuràs millor. —No refermes el peu en eixa part! També és correcte dir «Recolza l'escopeta...», «Referma't en la tauleta...» i «No recolzes el peu...». RECOLZAR, originàriament sostenir-se damunt una cosa amb el colze, s'estengué prompte a la ¡dea més general de «sostenir-se, descansar sobre un suport». Ja, segons cita el Diccionari CatalàValencià-Balear, trobem aquesta accepció en el «Tirant»: «Lo rei Artús tenia l'espasa recolzada sobre els genolls». «Lo pilar en lo qual lo nostre stat segurament recolzava, és derrocat». En ús pronominal, RECOLZAR-SE, significa «sostenir-se en una posició inclinada fent descan-

sar els colzes, l'esquena, etc., sobre un suport». Pot dir-se molt bé: —Estava tan cansat, que em recolzí en la paret. Hi ha un derivat: RECOLZADOR, «lloc adequat per a recolzar-s'hi». El verb REFERMAR, ja des de molt antic, a banda del seu sentit primitiu de «tornar a fer ferma una cosa», prengué també el sentit de RECOLZAR, però sols com a transitiu (o siga, «recolzar alguna cosa»). En aquest sentit l'usava ja l'escriptor valencià Jaume Roig, al segle XV, en l'«Spill»: «Pedra molt ferma —ab què es referma— tot lo senat». En la part meridional del País Valencià, en certes competicions populars de tir amb bala en escopeta de caça, proclamen en les condicions «que es pot tirar o bé a pols o bé refermat»; si el tir és a pols, val a un preu, i si és refermat, com a més segur, és més car. Tant RECOLZAR com RECOLZAR-SE com REFERMAR, són completament vius en tota la nostra àrea lingüística i no tenim necessitat d'usar, com es sent a vegades, els barbarismes «apoyar» o «apoyarse».

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

TAULA de Novetats DUES LLENGÜES: DUES FUNCIONS?

POMPEU FABRA. AVATARS DE LA LLENGUA CATALANA. SOBRE EL BILINGÜISME.

Francesc Vallverdú

Alexandre Galí. Editorial Barcino. Barcelona, 1969. 83 pàgines. Preu: 50 ptes.

Col·lecció L'Escorpí. Edicions 62. Barcelona, 1970. 86 pàgines. Preu: 50 ptes.

Alexandre Galí, un dels més il·lustres pedagogs catalans i investigador preocupat per les qüestions lingüístiques, compta amb un llarg (afortunadament, els anys no passen debades) i brillant treball en el camp de la pedagogia. Ja al primer terç de segle marxa a Luxemburg i a Dublín a exposar els problemes creats per la «topada entre llengües» en el pla educatiu. L'últim dels assaigs contiguts en aquest volum, titulat «Consideracions sobre el bilingüisme», serà una refosa de les idees ja publicades a la Conferència de Luxemburg del 1828. Cal dir que llavors la sociolingüística estricta estava encara per fer ; les primeres aportacions realment valuoses en aquest camp tenen lloc en els anys 60 (tant al nostre País, com a l'estranger). I és lògic que l'estudi d'Alexandre Galí, elaborat fa molts anys, es ressenta avui d'una manca de coherència respecte dels treballs científics més moderns. Això no és, però, un obstacle perquè la lectura d'aquest assaig, «clàssic» en més d'un sentit, resulte encara últil per al lector actual. De fet, l'autor analitza les «qüestions de bilingüisme» sense caure en els prejudicis bilingüistes ; insisteix en la «duplicitat o multiplicitat forçosa», «nascuda de la topada entre

llengües i pobles», que la sociolingüística m o d e r n a —sobretot a partir de l'obra del norueg H a u g e n — encaixarà sota el rètol, ja abans usual en els dominis de llengua anglesa de «conflicte lingüístic». En el segon assaig, «Avatars de la llengua catalana», Galí esbossa una síntesi de la trajectòria històrica del català al Principat ; la darerra part d'aquest assaig es dedica a la problemàtica del català en l'ensenyament, i els antecedents jurídicopolítics de l'actual situació. Aquesta part de l'estudi és, al nostre parer, la més interessant de l'obra, atesa l'actual conjuntura legal de cara a l'ús de les llengües no oficials en l'educació. L'assaig que obre el llibre, dedicat a Pompeu Fabra, és una breu anàlisi de la significació del Mestre per a la cultura catalana i, sobretot, una referència al seu perfil humà. Però potser les seues observacions pateixen d'un excessiu to idealista, quan ja no cal partir d ' u n a perspectiva idealista perquè els mèrits de l'insigne gramàtic siguen reconeguts per tothom. La lectura d'aquest llibre, escrit en un llenguatge planer i càlid, serà molt útil per a tot lector preocupat pel problema i, ben especialment, per als mestres del nostre país. JORDI

«No deixa de ser sorprenent l'oblit en què s'ha tingut un factor tan important com la ideologia en relació amb la problemàtica lingüística. Aquesta deficiència, contemplada a la distància d'un segle d'ençà que Marx i Engels van elaborar la seva teoria, amb aportacions altament suggestives sobre la ideologia per a lingüistes i sociòlegs, no fa sinó confirmar l'argument m a r x i s t a : "Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants ; és a dir, la classe que és la força material dominant de la societat resulta, al mateix temps, la potència espiritual dominant".» Així enceta V a l l v e r d ú el seu curt però s u b s t a n c i ó s llibre. Efectivament, fins ara, la major part dels qui es dedicaven a l'estudi dels fenòmens lingüístics patien d'una banda de subjectivisme i d'altra de miopia en no situar els problemes lingüístics en el lloc que els correspon : al si dels aspectes socials polítics i culturals que els envolten. Dóna molta pena contemplar el r o m a n t i c i s m e estret que revelen la majoria de les cartes al director de totes les revistes que es publiquen en català. A quasi ningú, ni de lluny, no se li acudeix relacionar ideologia, classes i lingüística. Afortunadament a Francesc Vallverdú sí.

MONTLLOR

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

I d'una manera molt lúcida, per cert. El llibre està dedicat a la divulgació de temes elaborats per la sociolingüística al voltant d'un concepte de primeríssima i m p o r t à n c i a : la diglòssia. L'autor reconeix com a introductors i iniciadors de l'estudi dels problemes sociolingüístics dos joves estudiosos valencians, Lluís V. Aracil i Rafael Lluís Ninyoles, tot considerant l'obra d'aquest darrer com «el primer estudi important sobre un conflicte lingüístic aparegut a la Península, amb el qual c o i n c i d e i x , en molts punts", el seu enfocament teòric —tal la distinció entre els fenòmens de «bilingüisme» i de «diglòssia» que Ninyoles introdueix i sistematitza a casa nostra (1)Diglòssia —d'una m a n e r a molt elemental— no és altra cosa que «generalització a tota situació en què es dóna una varietat alta (A) o standard formal (és a dir, per a la comunicació més alta o formal) i una varietat baixa (B) o no formal (per a la comunicació més familiar). Després d'una breu introducció terminológica i doctrinal passa a l'aplicació d'aquests m i t j a n s d'investigació sociològica a l'analisi concreta de la història, fonamentalment dedicada, com ja és habitual, encara que no del tot lògic, al Principat. Perquè si hi ha una comunitat cultural, cal que els nostres estudiosos, encara que estiguen a Barcelona, analitzen els fenò-

mens en tot el seu abast. Les referències al País Valencià, encara que minses, hi són i molt interessants. La primera classe que va trair lingüísticament va ser la noblesa, després de la victòria sobre els artesans i mercaders de la ciutat. La possibilitat interpretativa del XVIII , queda ampliada pels criteris sociològics. Aquest segle és d'una gran prosperitat econòmica per al País Valencià. La burgesia és aleshores ascendent; els nous elements que s'hi incorporen mantenen i vigoritzen la base lingüística. En canvi la Il·lustració valenciana, filla d'aquesta prosperitat, produeix la major part de les seus obres en castellà, encara que els seus treballs —recorde's, per exemple, Cabanilles— estan arrelats a l'estudi de la realitat valenciana. El fet és que el país, idiomàticament, en aquesta època, s'afiança, en canvi, per un fenomen siïperestructural; s'escriu en castellà, sense deixar de ser degut a una mena de «bilingüisme funcional» imposat per les circumstàncies. En canvi, on els f e n ò m e n s diglòssies prenen tot el seu abast dramàtic, és als temps presents. I no deixa de ser curiosa una anàlisi comparativa del fenomen al Principat i al País Valencià. Aribau, l'any 1833, p u b l i c a l'Oda a la pàtria i inicià —encara que lentament—• la recuperació «antidiglòssica» del Principat : burgesia ascendent. Als voltants de 1868, Teodor Llorente funda Las Provincias.

La burgesia valenciana, que, com ha assenyalat Emili Giralt, tenia tots els mitjans per a la industrialització —homes d'empresa, infraestructura, mà d'obra capacitada, capitals— fracassà en canalitzar-se la major part dels recursos cap a l'agricultura. Per dir-ho d'una manera simplista, la burgesia valenciana passà de progressista (amb possibilitats industrials) a conservadora (rural). Llorente, com a poeta coronat, presideix aquest canvi. L'accentuació diglòssica n'és una conseqüència lògica. La burgesia de la ciutat abandona l'idioma, i, com a classe que materialment i espiritualment domina, imposa el «complex» diglòssic. V. MIRALLES (1) Cf. Rafael LI. Ninyoles, Conflicte lingüístic valencià: substitució lingüistica i ideologies diglòssiques. Col·lecció 3 i 4, València, 1969, i "D'un temps d'un país», GORG, maig 1970, núm. 8.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

DIARI DE LA NOSTRA JOVENTUT

CARTA A UNA MESTRA

Guy Belloncle

Alumnes de l'escola de Barbiana

Editorial Estela, S. A. Barcelona, 1970. 191 pàgines. Preu: 90 ptes.

Col·lecció Nadal. Editorial Nova Terra. Barcelona, 1970. 123 pàgines. Preu: ¡25 ptes.

Aquesta obra ha estat traduïda de l'original francés per Jordi Planas i Josep Ruaix. Encapçalen el llibre unes paraules de Peguy defensant el socialisme que ell havia viscut com una espècie de cristianisme inconscient. També el diari de Guy Belloncle és el camí de quatre anys entre dubtes i desorientació, estudis i activitat, cercant una fe que sols intueix. Si aquest llibre és interessant després de sis anys de la seua aparició, es deu a exposar els problemes religiosos i polítics d'un jove identificat amb la seua generació, generació que té els mateixos problemes, encara que sovint no se'ls plantege. Els joves assoliran la maduresa dels homes que necessita la nostra societat, després de plantejar-se aquests problemes. Certament, qui escriu aquest llibre és un estranger i no en deu ser prou una traducció idiomàtica : s'haurà de llegir procurant fer-ne una adaptació constant a la nostra problemàtica actual. Les cites que hi fa l'autor, d'altres pensadors, caldrà incloure-les en llur context d'origen si volem ben interpretar-les. L'obra té un prefaci de monsenyor Achille Glorieux, que considera aquest llibre com el testimoniatge d'una joventut doblement engatjada en els seus estudis i en la preparació del seu futur i que treballa ja en una generosa activitat apostòlica. Aquest llibre és sobretot per als joves, però corprenedor per als grans, que hi trobaran

La reforma de l'ensenyament, la institucionalització de nous corrents pedagògics és tema que en el moment actual fa correr molta tinta i planteja revisions en molts països d'arreu del món. En aquest moment en què molts homes des dels seus gabinets de treball proposen reformes i elaboren programes, un llibre com ara és CARTA A UNA MESTRA ens aporta la veu dels marginats, dels qui no compten a l'hora d'establir lleis, dels qui sofreixen el pes d'una escola que no té en compte la vida ni hi prepara. Els autors d'aquest llibre són vuit adolescents, vuit nois de quinze i setze anys que fan una anàlisi de l'escola pública italiana i hi aporten unes solucions : les de la seua escola de BARBIANA. Barbiana és un poblet insignificant, unes quantes cases escampades per una vall cap a la part de Florència. Allí va arribar, «desterrat», un capellà, Lorenzo Milani, el qual es va dedicar a fer l'escola «a temps ple», l'escola de Barbiana. Efectivament, els nois d'aquelles c o n t r a d e s , tímids camperols, sense mitjans al seu abast i procedint d'un medi rude, no se sentien acollits en l'escola pública, aquella escola tradicional que els presentava una cultura morta, que parlava un llenguatge diferent al d'ells, i els anava eliminant per mitjà dels seus diplomes, notes i exàmens. A l'escola del capellà, a Barbiana, anaven aquests, els refusats de l'escola pública, els ineptes, que allí trobaven que

la imatge d'una joventut certament menys nombrosa que aquella que es manifesta en la premsa, ràdio i televisió, tanmateix existent i encoratjadora d'un esdevenidor més bo, producte de la seua consciència d'home responsable. En aquest diari apareixen problemes diversos, apareix un ambient del qual l'autor n'és producte, i encara més, puix és un diari escrit per a no ser llegit, motiu pel qual encara apassiona més la seua lectura, ja que deixa entreveure un esperit, una vida, els batecs d'un cor. La conclusió d'un pelegrinatge de quatre anys és aquesta : «Retrobar i ratificar la confiança en l'Església. Cal que nosaltres, laics, perdem els nostres complexos. Creure amb totes les forces que l'Església és necessàriament per al bé i contra el mal. I pertot arreu on ens semble que no va pas així, estudiar i profunditzar, descobrir-ne les causes i posar-ne al corrent la Jerarquia. L'Església és, comptat i debatut, la Institució més democràtica que hi puga haver, perquè tots els llaços hi són llaços d'amor.» Cal dir que tot i ser un tema seriós i profund, la seua exposició anecdòtica, la variació constant d'un calendari, fan la seu lectura fàcil, agradable i profitosa. VICENT FAUS I BELTRAN

TAULA DE NOVETATS DISCOS

no ho eren perquè un sistema pedagògic revolucionari els feia una escola com cal : «... Barbiana, quan hi vaig arribar, no em semblà pas una escola. Ni càtedra, ni pissarra, ni bancs. Solament grans taules, a l'entorn de les quals es feia classe i es menjava. De cada llibre n'hi havia un sol exemplar. Els xics es premien sobre seu. Es feia difícil d'adonar-se que un d'ells era una mica més gran i ensenyava. El més vell d'aquells mestres tenia setze anys, el més petit dotze i m'omplia d'admiració...» La cooperació, el servei al proïsme eren els objectius de l'escola; els problemes dels homes, la vida en general era l'objecte d'estudi, i la descoberta d'una tècnica per a escriure, ana tècnica humil : «... En primer lloc cadascú porta a la butxaca un bloc. Cada vegada que li ve una idea en pren nota. Un dia es posen junts tots els fulls sobre una taula gran. Es repassen un a u n ; després es van reunint els fulls relacionats en grans piles i són els capítols. »... Es c r i d e n alguns estranys. Es procura que no hagin anat massa a escola. Es veu si han entès el que volíem dir...» I aquest és el triomf de Barbiana : escriure al nivell del poble, proposar unes línies per a una autèntica cultura popular. CARME DE MIQUEL I DIEGO

CANÇÓ D'AMOR

ENRIC BARBAT

Disc de "Discophon", sèrie INICI, per Pi de la Serra. Preu: 80 ptes.

Disc Edigsa CM 253 SG » » CM 256 SG

El mes passat, dins d'aquesta secció, vàrem parlar d'un noti "single" de Francesc Pi de la Serra, però, per qüestions diverses, ens deixàrem el comentari inacabat. Per tant, anem ara a tractar de donar-li fi amb el comentari de les dues cançons incloses a l'esmentat disc, cançons que molts deuen conèixer ja de viva veu degut a les darreres actuacions de Pi de la Serra a diverses comarques del País Valencià. La cara 1, que és la que dóna títol al nostre comentari, porta la titulada "Cançó d'amor". Els quino coneguen la vena satírica del "Quico" i cerquen una cançó amorosa d'aquelles tendres i fotonovel·leres, es quedaran bocabadats, ja que es trobaran una cançó que potser és amorosa —per què no f—, però d'un amor una mica estrany; el cantant ens hi parla d'un home que viu amb una dona que fa tot el possible per tal de desagradarli. Solució: la que ens dóna Quico: casar-se o anar-se'n a viure amb una altra. "Passejant per Barcelona" és la cançó de la cara 2. Pi de la Serra ens hi conta el que es pot fer amb quatre pessetes (poca cosa, no?), i el que pot passar en fer una passejada per Barcelona un diumenge cap al tard. També ens hi parla que, si les coses no canvien, continuarà passejant. Esperem que no li passe com al seu besavi, que es va morir passejant, i esperem així mateix amb ganes que isca prompte del racó de les trompades, a on diu que l'envien quan vol tenir raó, i que per fi puga deixar de fer "singles" i traure el tan delerat "L. P.". R. ESTEVE-C ASAN OVA

Darrerament i amb una diferència de poc temps, EDIGSA ha tret al carrer dos "singles" del cantant català Enric Barbat, el primer d'ells amb les cançons "Adéu" i "Redoxon frappé" i el segon amb els títols "No fa gaires anys" i "Plou silenci lentament". L'Enric Barbat, al qui per cert l'any passat vam poder veure i sentir al Micalet, ha profunditzat molt en la seua producció discogràfica i en la seua manera de dir les cançons des d'aquell dia en què el sentírem per primera vegada en un dels Aplecs de la Joventut del País Valencià celebrats al Puig. Ell és un dels qui començaren als temps primers de la "nova cançó" i degut a les seues interpretacions còmiques i a les lletres iròniques de les seues primeres cançons va ser considerat pel públic com un cantant humorístic, encara que, a ell, sembla que no li va agradar aquesta etiqueta i treballa per tal de trobar un estil propi, i sembla que amb el material recollit en aquests dos "singles" ha trobat el seu vertader camí com a cantant i autor-intèrpret. La cara A del primer disc ens ofereix la cançó anomenada "Adéu". És un cant romàntic, de comiat i enyorança envers una noia que li cal deixar perquè l'amor ha dit el seu adéu. La cançó és molt romàntica como he dit abans, però no en el sentit clàssic del romanticisme a què ens tenen acostumats la majoria dels cantants "melosos", els quals sempre acaben les seues cançons d'amor amb "happy end" o siga amb noces. Ací Barbat, trencant tots els "tabús" que condicionen l'amor per les nostres contrades, ens parla clarament del que cal fer quan

TAULA DE NOVETATS DISCOS

l'amor acaba, abans de fingir davant de la societat un amor inexistent. "El temps d'agafar una camisa, un parell de mitjons, cl raspall de les dents i adéu, adéu..." La cançó de la cara B és "Redoxon frappé" i no té res a envejar a la cara A. Es tracta d'una cançó que, si quant a la lletra no és tan bona com l'anterior, l'acompanyament musical és molt bo, amb un ritme de jazz fantàstic. Barbat ens parla en la seva cançó de les moltes vegades que ens veiem obligats pel ritme de la vida moderna a prendre estimulants per tal d'inhibir-nos davant d'una sèrie de problemes que se'ns presenten; aquests estimulants de vegades seran una beguda, de vegades seran el cinema, de vegades el sexe, de vegades el "redoxon" o qualsevol altre producte farmacèutic. Ara bé: el que cal és no inhibir-se davant els nostres problemes diaris, sinó ferlos front i tractar de guanyar la lluita que es planteja entre aquells i nosaltres. La cara A del segon disc

ens porta la cançó "Na fa gaires anys", molt nostàlgica i que ens parla d'un temps que tots hem passat i que ja molts hem deixat darrere, l'adolescència. Barbat, amb aquesta cançó, fa que tots recordem aquells temps en què ens calia amagar-nos per tal de poder fumar una cigarreta, aquells temps en què junts amb els amics anàvem fent gatzara pels carrers del nostre veïnat, aquells temps en què descobrirem la primera dona nua i també aquells temps del primer amor, aquells temps... L'acompanyament musical és de qualitat i pot fer, degut a la seua facilitat de retenció, que la cançó esdevinga popular. "Plou silenci lentament" és la cançó de la cara B, molt melangiosa i d'una gran monotonia melòdica que ens fa entrar dins un clima d'amor llunyà; és una cançó que cal sentir moltes vegades per tal d'arribar-ne a una total comprensió. Potser dins d'aquest "laissez faire" expressat per Barbat dins la seua cançó "Redoxon frappé", tenen cabuda les seues declaracions a M. Vázquez Montalban en què va acusar Raimon i d'altres de ser "el clan Sinatra de la nova cançó"

i en què també va dir que ell no cantava en castellà perquè no valia "ell", però que no feia d'açò una estupida qüestió nacional. També en la seua actuació al Micalet, la presentació de la seua cançó "Els que venen" —dedicada als emigrants del Sud— fou criticada per una part del públic assistent que no estava d'acord amb la visió que dels fets donava el cantant. Què vol dir tot açò? És que podem permetre'ns el luxe de fer aquesta classe de declaracions ? És que, com diu Raimon, el parlar mal d'ell és el camí per arribar a molt llocs ? Esperem que igual que ha progressat com a cantant, (francament com a cantant ens agrada), Enric Barbat progresse en les seues idees i no torne a fer declaracions com les esmentades que no fan res de bo per a la nostra cultura i tot el que en dimana, puix si per a una normalització d'aquesta ens cal una diversitat de criteris per no caure en el monoteisme d'uns altres, és cert també que no són diversitats d'aquesta mena les que ens manquen. R.

ESTEVE-CASANOVA

QUICO PI DE LA S DESPRÉS D'UNA «TOURNÉE» BOJA PEL PAÍS V,

«Al País Valencià, on resta molt per fer, és més fàcil fer-ho bé i recte des de la soca» Quico Pi de la Serra va estar tota una setmana per terres valencianes, per donar cinc recitals per diferents contrades del nostre país. La darrera actuació tingué per escenari, precisament, la muntanyeta d'Alberic dintre el programa d'actes del II Aplec de la Ribera. Allí vàrem trobar el cantant i allí vàrem intentar d'entrevistar-lo, després que un núvol de «fans» i amics es decidiren a deixar-lo sol amb mi, i les meues preguntes : —Acabes de fer uns recitals pel País Valencià ; és la primera vegada ? —Havia fet recitals a València capital i Alacant, però no als pobles del País, i era molt interessant de fer-ho. —Per què ? —El País Valencià es troba avui com el Principat l'any 63. Llavors hi havia una tasca a fer, allí; avui és el País Valencià on cal. —Bn què consisteix aqueixa tasca? —Veureu, és una mica complicat. Al Principat, els anys 62, 63, començà el gran moviment de la nova cançó. L'any 67 érem ja 400 els qui cantàvem en català. Quants en quedem? No ho sé, però molt pocs. Hi va haver cases de discos que començaren a gravar i gra-

var; molts d'aquests discos es varen amuntegar en un racó; hi són encara. Les cases perderen diners i ho pagàrem tots. —Aquests discos no s'han venut perquè no són de qualitat o per altres motius ? —Precisament perquè la nova cançó ensopega amb moltes dificultats que la cançó comercial no té; és més inportant i estem més obligats a fer-hi les coses a consciència i reflexionant. Per exemple, a València, diuen que van a muntar una casa de discos; jo no n'estic en contra ni molt menys, però el que importa és que aquesta casa ho faça de manera que no perda diners. Jo aconsellaria que, abans de començar, consulten un expert en aquest ram i miren bé el que pot-fer-se i el que no deu fer-se. Si les cases productores perden, es cansen i nosaltres, els qui tot ho fem «per la pàtria», anem a rossegons. Que agafen un paper, que facen números i que aprofiten l'experiència del Principat; el que hi haja de positiu i de negatiu. Més important que el fer, és el fer-ho bé. —Per tots els pobles grans i petits del País Valencià hi ha un cantant o un grup. Si és veritat que a València es munta una casa de discs, ¿ creus que serà un perjudici a la nova cançó si

tais grups o cantal var discs ? —No, jo no creï lència està avui c anys 64 o 65. És pi necessari per a i però és també m conseqüències ecoti abans. Al Principe rienda, la primen negatives. Torts n però ara ja no són País Valencià, on més fàcil fer-ho b soca.

—Parlem de les general la nova c protesta, un crit i contra la societat cançons de Pi de Is aquesta drecera. P —Jo no he senti

ER R A; LENCIÀ

res. Jo dic que Van el Principat als •sible que això siga ieressar el públic, Sí perillós per les miques que he dit es féu una expeCoses positives i i ha, naturalment, fàcils d'adreçar. Al ot està per fer, és i recte des de la

teues cançons. En nçó és un crit de nargat o de ràbia la injustícia. Les Serra no segueixen r què? mai tal necessitat.

No sabria dir tampoc com ni per què faig una cançó així o d'una altra manera. Surten com surten; això és tot. —Es diria que el tema favorit de les seues cançons, és ridiculitzar el burgès. Són els orígens burgesos de Pi de la Serra els qui l'influencien ? —És possible. Els meus pares són de famílies burgeses, però ells tenien ja una altra mentalitat. Tant l'u com Valtre han treballat; ja no eren com la resta dels burgesos, però queda sempre una manera de viure. —Creu que a la burgesia li fa més mal veure's ridiculitzada que atacada de ple ? —Al burgès no li fa mal res. Ells se'n foten, de tot. Ara sí: tenen una epidermis que certes coses no poden tocar. Si la nostra societat ha estat sempre dirigida per l'Església, hi ha

coses que no es poden dir. Jo he anat a pobles on no he pogut cantar perquè les senyoretes del poble trobaren escandaloses les menes cançons. Si jo dic cuixa o cosa per l'estil, certa gent es posa les mans al cap; els fa més por que si dic «anem a fer la revolució», fi.s la influència de l'educació que han rebut. —Quants recitals lia fet al País Valencià ? —Menys dels que estaven preparats. Les dificultats de sempre. Bs un fàstic. —Però content ? —Sí, això sí. —Fins a quan ? —Espere que ben aviat i amb menys problemes «tècnics». —Nosaltres ho desitgem. D. PUIG

la veu dels altres • la veu dels altres

presentatius per a nosaltres, la denominació dels carrers... Tanmateix, hem sentit dir arreu que la qüestió de llengua no s'ho val, Washington. Un grup d'educadors nord- que aquest és un afer superficial. Doncs bé, americans de parla espanyola acusa avui el «Canigó» és tan superficial que la qüestió Ministeri d'Educació d'ésser insensible als lingüística li interessa més que cap altra, problemes dels 2.200.000 xiquets en edat perquè li sembla la base de la nostra consescolar als Estats Units, la llengua materna ciència com a poble. Una llengua vol dir dels quals és el castellà. Durant una audièn- una manera de pensar i de veure la vida; cia celebrada davant un Comité d'educació avortar-la vol dir avortar la pròpia manera del Senat, el doctor David J. Sánchez, de de ser, la qual cosa és molt semblant al la Cambra d'Educació de San Francisco, suïcidi. Si volem prendre consciència col·lecva dir que l'educació per als xiquets hispans tiva de poble, de poble diferenciat, només als Estats Units era «un frau». El doctor ho aconseguirem respectant i fent respectar Sánchez sol·licità almenys un fons de 80 la nostra llengua. Que la qüestió li sembli milions de dòlars anuals per a promoure banal a qualsevol, a «Canigó» el deixa inprogrames escolars dels estudians hispans diferent. de segona i primera ensenyança i 1.000 miA més i més, a «Canigó» no li interessa lions de dòlars per a l'assistència educativa la denominació bilingüe dels carrers. El dels universitaris de llengua castellana. nostre, és l'idioma català. De petits ens han «Les ferides que pateix el xiquet de ensenyat que el bilingüisme estimula la parla espanyola són les que els han infligit intel·ligència. Tanmateix, aquesta subtilesa aquells qui asseguren haver-lo ensenyat, de les superestructures a nosaltres no ens però que, en realitat, han alienat i destruït ha enganyat mai. Ens ha bastat veure molts la seua identitat amb el subtil rebuig de la infants monolingües, la intel·ligència mitjaseua llengua castellana, que ningú no parla, na dels quals no era ni pitjor ni millor que i de llur cultura, que ningú no entén, i, per la nostra. I la constatació ha estat senzillísúltim, del mateix xiquet que ningú no va- sima : meravelles de la informació tendenciosa ! lora», afegí l'educador. [Efe. ABC] La nostra «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria» és la nostra. I és per això preCal suposar que, cisament que l'estimem. d'aquestes justes vindicacions, [«Canigó»] se'n poden desprendre algunes reflexions útils, i lògiques, de cara a la nostra actual I A PROPÒSIT DEL BILINGÜISME: L a DipUconjuntura educativa. tació valenciana convoca el premi «València» per a biografies o memòries sobre personatges o assumptes que tinguen o puguen tenir relació amb l'actual regió i antic regne. El bilingüisme: Hi ha un punt —escriu «Tele/express»— «Subtilesa de les superesfructures» que no acabem d'entendre : els originals, diuen les bases, han d'ésser redactats en A casa nostra sembla que hi ha una «llengua castellana o en valencià». Suposem petita efervescència pel que fa a la llengua que el català serà vàlid. O no? [«Tele/express»] catalana : la retolació de llocs públics reL'educació: «un frau» (a San Francisco)

la veu dels altres • la veu dels altres

Quebec no és un cas aïllat

Amb aquest mateix títol, el diari "Madrid" publica un article, en la seua pàgina 3, on s'afirma:

És «oportuna» o «inoportuna» la seua aparició? El fet que existesca el problema i que es manifesté en «latituds» polítiques i morals tan distintes, que done origen a moviments i accions d'indubtable contundencia, demostra que es tracta de realitats prou concretes per a merèixer l'atenció dels dirigents polítics. Mai no s'ha considerat l'estruç un animal particularment clarivident. [J. M. «Madrid»]

És impossible de negar un problema per la simple raó que no satisfaça la seua solució. Aquesta actitud negativa crea situacions cada vegada més greus i compromeses. Les manifestacions d'aquest nou «poder regional» són cada volta més freqüents i nombroses. Deixem de banda el problema Des dels Estats Units palestí, que és en definitiva una aspiració regional. La seua importància és tan evi- Mini/midi/maximania dent que ha canviat tota la perspectiva del conflicte de l'Orient Mitjà. Podríem dir que «Les faldilles curtes passaran de moda», no és tracta ja més d'Israel, sinó de com pontificava el Women's Wear Daily el juny i de quina manera es pot donar a la comu- últim. I així va nàixer el «Gran Debat nitat palestina una «llar nacional»... És a Midi». Homes i dones plegats esclataren Irlanda on ha assolit major violència. Les contra la nova «midi» ; grups de protesta lluites entre protestants i catòlics a l'Ulster tais com el GAMS (Xiques Estrafolàries són més que un conflicte religiós. Contra la Maxi) i el POOFF (Preservació El cas potser més sorprenent és l'apari- de la Nostra Feminitat i Finances) van ésser ció a Canadà d'un Moviment d'Alliberament constituïts, i les revistes van dedicar llardel Quebec, que ha donat lloc a dos se- gues històries a aquest problema candent: grestaments sensacionals : el del diplomàtic les dones, haurien d'ésser dirigides encara britànic James Cross i el del Ministre de pels «nababs» de la moda? Treball del Govern de Quebec, Pierre LaPrecisament aquest mes, una enquesta porte, que va ésser assassinat. La selecció Gallup a escala nacional va revelar que, als no podia ésser més significativa : un anglo- Estats Units, la majoria d'homes i de dones saxó i un francés; un «enemic» i un «col·la- prefereixen que les vores vagen pel genoll boracionista». La reivindicació del Front o més amunt, i no per baix —mal auguri és típica d'aquells moviments. Demanen per a les vendes de la midi. Pel que fa a l'alliberament dels seus «presoners polítics» la setmana passada, els resultats mostraren i una suma prou considerable que permeta un fort corrent en favor de la mini. de finançar les seues activitats terroristes. Els esforços per comercialitzar la midi El dilema que es plantejà al Govern de han estat frenètics. Els establiments de moQuebec i al d'Ottawa té la mateixa gravetat que el formulat en diferents ocasions als des de la Cinquena Avinguda han tractat Governs hispano - americans en situacions per tots els mitjans d'uniformar les ordres a fi d'aconseguir de les compradores l'ús de paregudes... la midi. Però, tot comptat i debatut, la midi Cal assenyalar que el regionalisme és està venent-se, només passablement, entre avui, i en països tant distints com Pales- un 15 per cent d'aqueixes dones ja grans tina, Calàbria, Irlanda, Bèlgica i Canadà, que acostumen de seguir la moda ; en canvi, un nou ferment de la Història. entre les joves la mini avança victoriosa-

la veu dels altres • la veu dels altres

ment i animada. «Les nostres comandes de minis per a les joves van cap amunt» —declara Richard Schwartz, president de la gegantina «Jonathan Logan, Inc.» (vendes l'any passat: 250 milions de dòlars) —«I quan jo dic faldilles curtes, vull dir curtes. Més curtes que mai». Per altra part, el «Gran Debat Midi» ha servit per a provocar el boom del vestit-pantaló i la venda de botes. En un districte de Detroit, per exemple, les mestres van demanar i obtenir garanties respecte a llur dret d'usar un equip de pantaló, abans d'obligarse a utilitzar faldilles de majors dimensions. Hom assegura que aquesta resistència a l'adopció de la midi i la maxi s'ha vist reforçada pel caràcter recensionista de l'economia. [«Newsweek»]

hom tinga de vindré a Madrid a resoldre els problemes. Moltes vegades m'han contat, fins i tot presidents de Diputació o alcaldes de ciutats importants, que per a l'anomenament d'un subaltern o altra menudesa semblant, o per a una qüestió que afecta pura i exclusivament la regió, ha de tramitar-se un expedient que s'ha de resoldre a Madrid. Això em sembla odiós; ho he dit moltes vegades i fins i tot a les Corts en algun discurs. Cal descentralitzar com abans d'una manera profunda, honesta i efectiva. Si es pogués fer per regions seria més eficaç encara que no fer-ho per províncies.» [«Mundo»]

Xile: un experiment socialista

El Dr. Salvador Allende és el primer president marxista que ha aconseguit el Cal descentralitzar per regions poder, a Latino-Amèrica, per mitjans democràtics. El «programa bàsic» del Govern Juan Manuel Fanjul i Sedeño, d'Unitat Popular, concertat pel Partit Coprocurador en Corts per Madrid, munista Xilè, el Partit Socialista del doctor Allende, els radicals, els socialdemòcrates i nascut a Melilla el 1914, el «Mapu», que constitueixen la coalició del i amb una brillant carrera política doctor Allende, no és la bíblia del Govern. des dels primers temps de la Falange, Però el programa reflecteix les aspiracions ha dit en una recent entrevista d'unitat popular i les dues principals direcper a la revista "Mundo": trius : el nacionalisme i un canvi orientat «Crec que el poder central tal com està a resoldre els problemes de la meitat no primuntat a Espanya, com a seqüela de l'or- vilegiada de la població xilena. Després denació política administrativa del segle xix d'un període «tranquil·litzant» de presa de reforçada per l'estatisme mundial del se- control, probablement seguiran mesures més gle xx, cal que siga transformat. Tinc indi- nacionalistes. cis que l'avantprojecte de Llei de Règim Es vol nacionalitzar els grans interessos local atén aquesta descentralització admi- dels Estats Units en el coure, així com les nistrativa transpassant funcions governati- companyies estrangeres en posicions de moves a les diputacions provincials. Tant hi nopoli ; això seguit per la nacionalització fa que siguen les diputacions o mancomuni- de tota la banca, per posar-la al servei del tats provincials o ents regionals, però cal poble xilè, i el control de tots aquells modescentralitzar de manera urgent i decidida nopolis locals que resten encara en mà de una sèrie de funcions. Em molesta —i conste particulars. que sóc procurador per Madrid— que per a Aquesta és una fórmula molt caracterísqualsevol cosa, per insignificant que siga, tica del nacionalisme esquerrà i hi ha tota la

la veu dels altres • la veu dels altres

raó per a avançar que el govern marxista mercat domèstic xilè— són problemes tan de Xile trobarà un ample suport. En segon difícils per als economistes socialistes com lloc, hi haurà un intent de canviar els re- van ésser-ho per als cristiano-demòcrates. cursos i d'estimular la producció d'articles Enfrontats amb una classe mitjana de consum popular ; per exemple, autobu- que té por a una «altra Cuba», la Unitat sos i petits cotxes, en compte de grans vehi- Popular eludí aquest problema durant la cles per a les classes superiors; habitatges seua campanya, tot pretenent que els «impopulars, en comptes d'imponents blocs de mensos beneficis» dels monopolis estrangers pisos residencials. i domèstics ajudarien les finances del Un indicador típic n'és el mig litre de Govern. Només els jesuïtes xilens en llur llet promès per a cada xic, llet que haurà Missatge mensual, que recolza al govern d'ésser importada en pols. D'acord amb les d'Aliende, ha insistit en el bàsic problema xifres oficials, la meitat dels xics de Xile moral de la indefugible necessitat d'accepmenors dels quinze anys pateixen de des- tar sacrificis, almenys temporals, si la meinodriment, cosa que produeix el retard men- tat de la població de Xile que es troba avui tal en molts dels casos. Una altra mesura abandonada ha d'ésser ajudada immediapot ésser l'abaratiment dels queviures d'im- tament. portació en lloc dels actuals articles de conEl suport de la Unitat Popular prové sum per a les classes superiors. d'una petita minoria de la classe mitjana, Aquesta orientació per a beneficiar les especialment mestres, professionals, intel·lecclasses pobres, sobre la condició de les quals tuals de les generacions més joves, la classe s'ha parlat molt tant al continent latino- treballadora organitzada de les ciutats i un americà com a gran part del món durant sector dels treballadors del camp. Un gran la darrera dècada, és potencialment la millor problema per al Govern seran les expectacosa que el govern d'Allende podria fer per tives de la classe treballadora i dels sindiXile, però és també, dissortadament, la més cats, que ara esperen llur «torn». difícil. La major força desorganitzada, un terç La difícil economia de Xile (títol d'un de la població, es troba en els elements famós llibre sobre els problemes del desen- «marginalitzats» més pobres; per exemple, volupament d'aquest país) no proveeix de els habitants dels suburbis de Santiago i massa espai per a un canvi de recursos, si d'altres grans ciutats. El Govern intenta són també preses en compte les actuals im- clarament d'organitzar aqueixos sectors, soportacions dins el procés d'expansió indus- bretot en vistes a guanyar les eleccions mutrial, si doncs no, naturalment, es com- nicipals del proper any, les eleccions del pensa l'standard de vida d'un sector de la Congrés el 1973, i l'elecció presidencial tres població. L,es exportacions de coure durant anys després. Els comunistes xilens són el passat any van ésser de 960 milions de uns 70.000, i aconseguiren un 15'9 per cent dòlars, un 75 per cent del total de l'expor- en les passades eleccions, en comparació tació, i els aliments importants foren a l'en- amb el 14'4 per cent dels socialistes. Una torn d'uns 200 milions de dòlars. secció del partit sembla realment interessada a «construir el socialisme» a l'estil L,es dues característiques de l'economia de Xile —la propensió a la inflació a causa cubà. Però això només podria acabar en una de les classes mitjanes privilegiades i 1'«aris- escalada de les forces armades i la restauratocràcia» de la classe treballadora organit- ció al país, a través d'unes eleccions, dels zada que té un nivell de consum quasi a demòcrates cristians. l'estil europeu, i la limitació geogràfica del [«The Times»]

el món

de la lectura •

El camí que segueix qualsevol dels llibres que cau a les nostres mans avui, sol ser un camí llarg i boirós. Des del moment inicial en què el seu autor comença a gargotejar folis, fins a la seua arribada al públic, el llibre porta sempre al seu voltant un conjunt d'incidències i quefers que sovint passen desapercebuts per als lectors. Potser algú, en tenir un llibre nou a les mans, s'haja posat alguna volta a pensar en tota la llarga sèrie de processos pels quals ha hagut de passar tot aquell manoll de fulls, abans que ell pogués encetar-ne la lectura. Autors, editors, impressors, correctors, distribuïdors, llibreters... Segurament la llista de persones que hi intervenen encara s'allargaria, si preteníem ara entrar en detalls. GORG vol, amb aquest espai que ara estrenem, posar a l'abast dels seus lectors una informació periòdica i sistematitzada sobre les circumstàncies en què es desenvolupa el llibre valencià, és a dir, el

llibre que sobre temàtica valenciana, o no, es publica —generalment en llengua catalana— dins l'àmbit del nostre món cultural i lingüístic. GORG vol que arriben a coneixement dels seus lectors les peripècies i dificultats que solen concórrer en l'aparició dels deu o quinze llibres o opuscles que al llarg de l'any veuen llum a casa nostra. Assistits, doncs, per aquests propòsits, comencem en aquest número oferint els resultats d'una petita enquesta plantejada a uns quants escriptors, especialistes i estudiosos del nostre País. La pregunta no podia ser més senzilla: ¿Què prepara vostè actualment, o quines coses té a punt de publicar ? Més avant, en números successius, anirem ja acostant-nos més al fons de l'assumpte fent entrada en terrenys vidriosos i d'un caire valoratiu més acusat. Ara per ara, ja ens val saber què preparen els nostres autors. Vegem-ho :

QUÈ PREPAREN ELS NOSTRES AUTORS? JOAN FUSTER

— A r a apareixerà, en edició de bibliòfil i il·lustrat amb uns excel·lents gravats a burí de Jaume Pla, el llibre «L'Albufera de València». Després, si hi ha sort, trauré el volum tercer de les meues «Obres Completes». I, en tràmit

de preparació, tinc dos reculls de papers curts, l'un titulat «Escrits polítics», i un altre, que encara no sé quin nom li posaré, sobre el tema incandescent dels joves i els vells. També he enllestit una mena d'«Història de la literatura catalana contemporània», o «Literatura catala-

na des del 1890», que m'agradaria posar en circulació per a la pròxima festa del llibre... Professor MANUEL SANCHIS GUARNER

—Tinc en p r e p a r a c i ó l'obra «La ciutat de València», síntesi d'història i

mon de la lectura • el

geografía urbana. Serà un llibre voluminós, i l'original està ja pràcticament acabat. També tinc a punt el volum IV d'«Els pobles valencians parlen els uns dels altres», referit al sector ponentí del País Valencià. Tinc en preparació l'estudi sobre els parlars de les terres valencianes meridionals encomanat per la Diputació d'Alacant, i també altres treballs entre mans, de tipus tècnic: sobre la llengua de Sant V i c e n t Ferrer, sobre la f r o n t e r a lingüística del País Valencià, etc. ¡ alguns altres estudis de tipus filològic.

BEATRIU CIVERA

—Prepare actualment una nova novel·la, la que fa set o vuit de les que he fet, però aquesta vegada amb tècnica nova, almenys per a mi. Es titularà «Al voltant dels dies». També tinc en p r e p a r a c i ó una biografía d'un personatge valencià important del segle XVIII, i treballe en diverses narracions curtes —com les p u b l i c a d e s al Pont, L'Ocell de Paper, GORG i «Levante»— i en

articles de divulgació de la història valenciana, dels quals ja n'he publicat alguns a «Levante» i a «Jornada».

Professor PÉREZ PUCHALT

—La revista «Estudios geográficos» del «Consejo Superior de Investigaciones C i e n t í f i c a s » està a punt de publicar-me un «Estudi g e o g r à f i c sobre Peníscola», i la revista «Saitabi» de la Facultat de Filosofia i Lletres de València, portará en el seu pròxim número un treball meu sobre natalitat, mortalitat i creixement de la població al País Valencià per comarques, que té els cinc anys que van del 60 al 65 com a base de l'estudi. I dintre el meu Departament, el professor Gil Olcina acaba d'enllestir un «Estudi geogràfic de la Canal de Navarrés».

mon

torial Lavinia, S. A., que, juntament amb l'editorial Teide, és la que s'ha encarregat de p u b l i c a r el treball. La feina ha estat laboriosa i obra d'un equip del qual formaven part els professors Balcells, Cucó ¡ Termes. Crec que el llibre podria veure la llum ben bé per a la Fira del Llibre pròxima.

VICENT VENTURA

—Està a punt d'aparéixer el llibre «Estructura econòmica del País Valencià», en què he intervingut amb un equip d'especialistes. Es tracta d'un treball molt d o c u m e n t a t , amb gran abundància de dades, la majoria de les quals d'elaboració pròpia, i constarà de 700 pàgines. Sols puc a f e g i r - t e que és el primer treball d'investigació econòmica que estudia el País Valencià com a unitat geoeconòmica.

Professor GIRALT RAVENTÓS Professor JOAN REGLA

—Tenim lliurada una «Bibliografia per a la història dels Moviments Socials a C a t a l u n y a , País Valencià i les Illes» a l'edi-

—Actualment em trobes revisant la segona edició en castellà de la «Introducción a ta Historia»

el mon

de la Editorial Teide, que ha estat publicada en català sota el títol de «Comprendre el món». Prepare, també, un treball monogràfic que serà la meua comunicació al I Congrés d ' H i s t ò r i a del País Valencià, i que tracta sobre les conseqüències a València de l'expulsió deis moriscos de Granada decretada per Felip II en 1570. Juntament amb l'equip de historiadors radicats a València, portem endavant la «Història de C a t a l u n y a » que p u b l i c a l ' e d i t o r i a l Aedos, i estem treballant ja en el tercer volum de la «Història del País Valencià», d'Edicions 62, que firmarem Joan Fuster, Sebastià Garcia Martínez i jo.

de la lectura

Professor ROSSELLÓ

—Tinc p r e p a r a t s dos estudis, un d'ells sobre la morfologia del litoral del cap de Santa Pola, i l'altre sobre els problemes de les desembocadures dels rius Túria i Xúquer. Estic també enllestint un treball sobre l ' e v o l u c i ó urbana de la ciutat de Múrcia, que em va encarregar l'Ajuntament. Com a treballs de l'equip del Departament, puc indicar-li la «Geografia urbana i demogràfica de Crevillent», de Vicent Gozàlvez, que serà publicada pròximament per l'Institut d'Estudis Alacantins, i un «Estudi de geografia agrària d'Algemesí», de Vicent Castell Llàcer. ENRIC VALOR

RAFAEL LL. N I N YOLES

—Tinc en curs de publicació un estudi de les i d e o l o g i e s lingüístiques, que vindrà a ser una mena de segona part del «Conflicte lingüístic valencià», en relació també al procés de canvi lingüístic. A més, prepare una «Introducció a la sociologia del coneixement», i el títol sembla ja ser prou explícit sobre la temàtica del llibre.

—Prepare el III volum de la sèrie rondallística «Meravelles i Picardies» que m'edita «L'Estel». Em cal trobar un parell d'esquemes de rondalles més per tenir-lo complet, i en tinc localitzades unes quantes en una comarca valenciana meridional. Estic acabant, també, un volum mitjà de contes i narracions o r i g i n a l s , obra molt distinta de la d'arre-

plega i literaturització de rondalles. Quant a l'obra lingüística, estic redactant ara la darrera part (la sintaxi) d'un Curs Superior de Llengua, fet de cara a la preparació dels escriptors joves i dels mestres valencians, en un parell de volums normals. I pel que fa al « M i l l o r e m el Llenguatge», cal afegir al que se n'ha publicat reiteradament a GORG: enllestit i ja en curs de publicació.

Professor CUCÓ

—Tinc un llibre, titulat «Valencianisme polític (1874-1936)», pendent de la censura des d'abril, i encara no n'he rebut la resposta. En premsa hi ha un llibre fet en col·laboració: «Història del País V a l e n c i à . Textos i documents». L'edita «Garbí», que enceta amb aquest treball una nova col·lecció dedicada a temes de ciències humanes en general, i en concret a temes del País. El llibre porta les firmes de Mayer, Garcia Martínez, Ardit i la meua, i ha estat fet sota la coordinació i direcció del professor Giralt, director de la col·lecció i del llibre.

NOTICIARI * NOTICIARI RAMON SENA • ALBERT SÀNCHEZ-PANTOJA • VICENT PITARCH • RAFAEL ESTEVE • JOSEP M. SORIANO • ANTONI BRU • JESÚS HUGET • Mn. SORRIBES • JOAN ALBIÑANA ELX Projectes culturals del «Club d'Amics de la Unesco»

Al citat Club, local d'Elx, hom ha treballat en la preparació dels Cursets de Llengua 1970-1971. És propòsit dels organitzadors fer-ne de tres tipus : un que podríem dir-ne de català bàsic expressament concebut per a castellano-par lants, força interessant en una ciutat com Elx on la població ha estat augmentada amb grans gentades forasteres i on no es fa gaire per a la seua assimilació ; un altre dels Cursets és per a catalano-parlants prenent com a guiatge i llibre de text la gramàtica elemental de Bernat Montsià titulada «El valencià en vint lliçons», bé que en la pràctica les lliçons seran moltes més de vint i els cursetistes faran unes quantes repassades del llibre ; el tercer dels tipus de Cursets és només d'ortografia i pot aprofitar per a persones a qui no sobra el temps però que després de conèixer les regles ortogràfiques s'adonaran que això no és prou i potser voldran aprendre més traent el temps d'on siga. Aquests Cursets, amb la durada d'un curs escolar normal, van, segons és projectat, a càrrec, cadascun, d'un professor diferent, el qual, tot alhora, comptarà amb un professor suplent. Aquesta possibilitat de professorat és fruit dels altres Cursets que en anteriors anyades han estat fets a Elx. També es proposa el «Club d'Amics de la UNESCO» il·licità d'organitzar, dins el curs ja atansant-se, importants conferències, tan nombroses com podrà, a càrrec d'allò més excel·lent de la intel·lectualitat dels Països Catalans. I entre les esmentades conferencies, un cicle monogràfic sobre "El Misteri d'Elx», que haurà de restar totalment desenvolupat

abans que es comencen a coldre, al desembre d'enguany, les anomenades Festes Centenàries de la Vinguda. Activitats del «Grup d'Elx»

Els artistes del «Grup d'Elx» —que ja en són cinc, per la incorporació d'Andreu Castillejos— treballen molt afanyadament. El passat mes de setembre celebraren alhora sengles exposicions a Sòria, La Laguna (illa de Tenerife) i Mutxamel (L'Alacantí), totes, no cal dir-ho, continuant la seua sorollosa «campanya popular» i amb fort èxit de crítica i de venda. És segur que el present mes de novembre, el «Grup d'Elx» farà, a la societat «El Micalet», la seua segona exposició popular a la ciutat de València, quan encara el tot València artístic es recorda i parla del gran èxit que hi va obtenir la primera, celebrada a l'Ateneu Mercantil. L'escultor i pintor Castejon, membre del «Grup», ha deixat instal·lat a l'Institut Laboral d'Elx un monument en ferro i pedra dedicat a l'ensenyament, la inauguració oficial del qual monument serà a l'obertura de curs. Les agrupacions de música folk Una agrupació que ha començat la seua marxa amb una fortíssima embranzida i que hom la veu amb força ben endegada, és «L'Esbart ElxFolk». Amb un nombre encara petit d'actuacions públiques —va nàixer a primeries de l'agost d'enguany— compta amb meravellosos oferiments, que en principi han estat acceptats, per a actuar de quinze dies a un mes, en la barcelonina «Cova del Drac», com així mateix al Teatre Romea de Barcelona. Tot amb la possibi-

litat, que també els ha estat esmentada, de gravar per a la casa «Concèntric», els propietaris de la qual —ja és ben sabut— són els mateixos de la «Cova del Drac». La qualitat d'aquest esbart va restar ben palesa a l'aplec de la Ribera de Xúquer, i les nombroses persones de les comarques del País Valencià que hi assistiren en poden donar fe. Un altre esbart del qual cal fer esment és el «Grup Il·lícita de Folk». Els cal fer-se escàpols dels perills de desorientació que al cap i a la fi s'esdevenen normalment en certs indrets ; si ho aconsegueixen obtindran força èxits arreu del País Valencià i dels altres països catalans, perquè de qualitat ben bé que en tenen. Adhesions a una sol·licitud

La instància que féu el «Club d'Amics de la UNESCO» al Ministeri d'Educació i Ciència demanant l'ensenyament en el nostre idioma a tots els nivells —primari, mitjà i universitari— ha rebut fins ara les següents adhesions : Patronat del Misteri d'Elx, Agrupació Teatral «La Caràtula», «Grup Il·lícità de Muntanyisme», Penya Madridista Il·licitana, contraalmirall Juli F. Guillen Tato, pintors del «Grup d'Elx» i components de «L'Esbart ElxFolk». MUTXAMEL Activitat artística

El «Club d'Amics de la UNESCO d'Alacant» va organitzar en aquella simpàtica població de l'Alacantí una magnífica exposició de pintura amb obres del «Grup d'Elx». L'acollença que va dispensar a aquesta manifestació el poble en pes de Mutxamel, és fortament encoratjadora, i respon-

NOTICIARI gué plenament al designi dels organitzadors, que, encertadament i de cara a aquesta participació, subtitularen l'exposició com a «Campanya Popular». S'hi van celebrar col·loquis, hi prengué part la junta promotora de l'Associació d'Artistes Plàstics d ' A l a c a n t , i el «Grup d'Elx» publicà un interessant manifest, on entre altres coses podem llegir : «El valor artístic de les n o s t r e s obres podrà ésser mesurat tenint en compte els seus continguts estètics i la seua eficàcia social, però no admetem que siga metamorfosat en rendabilitat econòmica, en valor monetari. Per evitar-ho hem assenyalat el preu de cada obra considerant, precisament i únicament, el contravalor econòmic dels productes que la integren, des del temps de treball fins als materials utilitzats, el mateix que es fa amb els productes de qualsevol altra activitat laboral. Si amb això aconseguim, a més de palesar l'equívoc existent entre valor i preu, que les nostres obres arriben a figurar en parets no contaminades pel luxe, considerarem que hem estat pagats amb llarguesa. Pagats amb una moneda que sí que n'és l'equivalent del valor artístic». La inauguració fou el 7 de setembre i la clausura el dijous 24 de dit mes. Llavors, a les 8'30 de la nit, al local de Nostra Senyora de la Mercè, 28, hi prengué part l'«Esbart Elx Folk» amb un recital de 18 cançons, moltes d'elles de vell sabor popular en aquella regió. BARCELONA L'Agrupació Montserrat conjuntament amb L'Associació de Practicants Escriptors i Artistes organitzen un Curs Elemental i un Curs Mitjà de Llengua Catalana (orals), els quals tindran lloc en el domicili social de l'Agrupació Montserrat, carrer Girona, 24, principal, durant els mesos novembre i desembre de 1970 i gener, febrer i març del 1971.

NOVA CANÇÓ Ier. Concurs de cantants «Premi Revelació País Valencià» Estan portant-se els tràmits necessaris per dur a terme la celebració del «Premi Revelació País Valencià» per a tots els cantants novells amb el fi de promoure'ls. Tal convocatòria consistirà en un trofeu i la gravació d'un disc, així com la promoció del cantant guardonat pertot arreu dels Països Catalans. El concurs tindrà efecte, amb dos recitals de pre-selecció, els dies 21 i 28 del present mes de novembre i una final per al 12 de desembre pròxim, en una gran vetlada. Aquestes audicions seran patrocinades per la «Casa de Catalunya» a València ciutat. CANALS Organitzat per la comissió de ¡es festes de Setembre i sota la presidència del senyor Colomer, la industriosa i bonica ciutat de la Costera tingué enguany un bon recital de cançó a l'aire lliure on actuaren els "Amics de la Cançó" Joan Bosch, Nous Brots i, tancant la vetlada, Araceli Banyuls. Tant el nombrós públic que hi va assistir com la comissió de festers, varen quedar molt complagiits. L'organització fou perfecta.

«Dimarts» al «Micalet» Ens arriben notícies que, a la publicació d'aquest número de GORG, la Societat cultural «El Micalet» haurà iniciat la temporada d'audicions de Folk i cançons en la nostra llengua que tants èxits va obtenir la temporada passada. Els recitals seran a les 7 del vespre i alguns dies en la nit, a les 11. Hom diu si hi cantaran Pau Riba, Fèlix Estop, Guillem d'Efak, Queta i Teo, Ovidi Montllor, la revelació Xavier Ribalta, etc., entre altres coneguts «líders» de la Nova Cançó, els quals alternaran les seues actuacions amb la de les de totes les joves promeses que tenim. Aleshores, «El Micalet» durà una línia de CAU D'ART en pro de la nostra autèntica cultura. Esperem que els valencians que vulguen passar una bona estona hi assistiran per col·laborar a l'esforç d'aquesta simpàtica entitat. L'OLLERIA Per a la inauguració d'un club que porta el títol de "Nostre Cau", la infatigable joventut d'aquesta industriosa vila de la Vall d'Albaida va organitzar una vetlada el passat dia 26 de setembre en què hi actuaren els germans Balançà i la dinàmica i sensacional revelació de la "Nova cançó" Araceli Banyuls, natural de Gandia. Cercle Aparici i Guijarro Aquesta popular societat cultural durà a terme durant l'actual temporada diverses manifestacions de Folk-Song i Nova Cançó, tant a València ciutat com en altres poblacions de la nostra geografia : Sueca, Llíria, Elda, Borriana, Alzira, etc. Entre altres, pendran part en les audicions, Joan Bosch, de València ; Josep Ibarra, d'Elx ; Nous Brots, de Picassent; Claramonte, de Borriana ; Aigües Blaves, de València; Enric Ortega, d'Alberic ; Gènit, d'Alcúdia de Carlet; Folk-14, de València, etc.

NOTICIARI Les classes del Curs Elemental —tots els dimarts i dijous, de 9 a 10 del vespre—, seran a càrrec del professor Albert Rosich. Les classes del Curs Mitjà —tots els dimarts i els dijous, de 10 a 11 del vespre—, seran a càrrec del professor E. Corral i Coll del Ram. L'òmnium Cultural i la campanya de la llengua Una volta finalitzada la campanya en favor de la llengua catalana a l ' e s c o l a , amb un sorollós i aclaridor èxit popular, la benemèrita entitat catalana «òmnium Cultural» ha fet arribar als medis de comunicació una nota de premsa en la qual, a més de donar compte dels resultats de la campanya, anuncia el propòsit de l'entitat de posar-se al servei, i facilitarlos mitjans, de tots aquells que necessiten ajut o orientació per a anar endavant en aquest propòsit de donar entrada al català a les escoles.

VALENCIA Lo Rat Penat. Obertura del curs acadèmic 1970=71 Al Saló de S e s s i o n s de l'Ajuntament de València, es celebrà aquest acte d'acord amb el programa publicat. Llegiren les poesies premiades amb la Flor Natural, la Viola i l'Englantina, els respectius poetes Vicent A. Estellés, Joaquim Sendra i Pere Delmonte. Tot seguit pronuncià la seua conferència el president de l'entitat, senyor Segura de Lago, que versà sobre «Notes de la Història de València». Edició del «Llibre d'Altar» en llengua vernacla El Butlletí Oficial de l'Arquebisbat de València, el proppassat mes d'octubre, dóna la notícia d'haver publicat la Comissió de Litúrgia el «Llibre d'Altar» per a les diòcesis de Sogorb-Castellò, València i Ala cant-Oriola, en la nostra llengua.

LA VALL DE

TAVERNES

Organitzat pel Centre de Cultura i Llengua Valenciana d'aquesta ciutat de la comarca de la Safor, es va celebrar al saló Casablanca un recital a càrrec de grups fills de la localitat. "Junt de la Bota" varen iniciar el recital amb cançons de folk; Jover i Miquel interpretaren meravellosament cançons de Garfunkel, i, per a finalitzar, la melodiosa veu de Ferran Rubio va adelitar el públic que omplia la sala de gom a gom, amb un extens i variat repertori. GORG felicita l'infatigable Centre valencià i els cantants de La Vall de Tavernes per tal que continuen els seus èxits sempre en pro de la nostra autèntica cultura.

Alcàntera Aquesta pintoresca vila de la Ribera Alta del Xúquer, va tenir també un altre festival de cançons que va promoure la comissió de festes en col·laboració amb els populars «Amics de la Cançó», Els Sols, Nous Brots, Josep Ricós i Gènit, els quals últimament no paren d'anar amb les seues guitarres amunt i avall i porten la nostra cançó per tot el País Valencià.

Pi DE LA SERRA Aquest fabulós cantant de la comarca del Vallès, del Principat de Catalunya, durant un curt espai de dies ha donat uns bons recitals per algunes ciutats del País València com Alberic, Vinaròs, Muro del Comtat, Catarroja... i també en l'Alcúdia de Carlet en què actuà també Gènit. Clogué el recital Raimon, que hi va assitir personalment.

Esbart Elx-Folk Com a extraordinari es pot presentar aquest grup de la ciutat ¡Ilicitana. Prova evident n'és que es consideren com a esdeveniments totes les seues actuacions. Bé ho palesa l'entusiasme de les ciutats de la comarca del Baix Vinalopó (Santa Pola, Crevillent, Elx) i Alberic, en la Ribera Alta, en una magnífica audició popular ; també l'èxit obtingut a Ràdio Popular d'Alacant, etc. Subratllem, per finalitzar a q u e s t a c r ò n i c a , l'actuació de l'Esbart a la clausura de l'Exposició de Pintura del «Grup d'Elx» a la simpàtica població de la comarca de l'Alacantí, Mutxamel, amb les belles cançons El tren d'Olot, Xe, que a gust, No serem moguts, Elogi dels diners, Cançó de les balances... i, sobretot, la presentació que porta el títol de l'Esbart Elx-Folk.

VALLADA Gràcies a la perfecta i entusiàstica organització de la joventut d'aquesta meravellosa vila de la Costera i en especial als dinàmics xicots Jordi, Ricard i Boro, entre altres, el passat dia 1 d'octubre els "Amics de la Cançó" varen donar un recital a la Terrassa-Jardí, on actuaren Gènit, Enric Ortega, Nous Brots, Josep Navasquillo i Araceli Banyuls. Tots varen tenir un subratllat èxit amb la satisfacció del públic i comissió de festes patrocinadora.

NOTICIARI Se n'han fet dues edicios : una relligada en pell i una altra en c a r t o n é , totes dues molt p u l c r e s , a dues tintes, que no deixen res que desitjar en presentació i qualitat a l'enfront de la presentada en espanyol per CEI/AM. Ens diuen que es troben de venda a la Comissió de L/itúrgia de Palau i a les llibreries catòliques de les ciutats de València, Castelló i Alacant. Poden d e m a n a r - l e s també, a aquesta revista GORG. Eleccions al Col·legi d'Advocats de València Per la premsa ens havem assabentat de les incidències per què ha passat la renovació parcial de la Junta de Govern del Col·legi d ' A d v o c a t s de la capital del País. Una de les dues candidatures presentades —la que portava el senyor Moròder com a Secretari— ha merescut el reconeixement i l'aval d'un grup d'advocats del Col·legi que han redactat en c a t a l à (valencià) una carta d'ajut i l'han feta arribar als col·legiats tot i refermant el convenciment dels signats que les intencions implícites en el programa de la candidatura eren «inseparables d'una bàsica connexió amb les realitats immediates del País, tant d'ordre social i econòmic com de caràcter cultural».

Un «cau» a l'Olleria Tal com dèiem a la salutació, EL NOSTRE CAU està situat al carrer Benlliure, núm. 25. El dia 26 d'octubre, a les 23, en férem la inauguració. El president, amb senzillesa, va fer una mena d'història del que ens ha portat a la inauguració, com també agraí la cooperació d'algunes persones. El professor Megias, de la Universitat de València, ens va parlar de temes que interessen els joves d'avui. En la part musical cantaren els Germans Balanza i Araceli Banyuls. La xiqueta de Gandia, amb la seua primera cançó, es va guanyar el públic en general. Els xics varen veure personalitat en la cantat. Les xiques veren que Araceli lluita per una promoció de la dona. Sís per això que ens va complaure tots repetint la cançó «La dona forta». El local era ple, no sols de joves : també n'hi havia d'adults. EL NOSTRE CAU és obert a tots els qui es senten joves. L'Olleria té ja doncs un CAU de joves i esperem que serà de profit per a tot aquell poble industriós.

II Gran Concurs Infantil Joanot Martorell El dia 31 d'octubre proppassat va finalitzar la primera part d'aquest certamen tan eficaç per a la formació valenciana dels nostres infants. Segons ens comuniquen els organitzadors, són ja diversos centenars els contes i dibuixos rebuts. El jurat qualificador estarà format pels senyors Enric Alcorisa Anton, Roser Martínez, Tere Picher Llop, mestres ; Enric Valor, escriptor, i Joaquim Mora Anton, estudiant de magisteri. L'exposició de treballs presentats es celebrarà del 29 de novembre al 12 de desembre, als locals d'«El Mkalet», Guillem de Castro, 75 ; i els pre-

NOTICIARI mis s e r a n c o m u n i c a t s als guanyadors per carta, a part de la corresponent notícia a la premsa de primeries de desembre. El dia 13 de dit mes es c e l e b r a r à el repartiment de premis i el festival a la societat «El Micalet». Missa en valencià Ha quedat instituïda la celebració de missa valenciana, cada diumenge i dia festiu a les onze del matí, a la parròquia del Socors d'aquesta capital. Es digne de remarcar que, gràcies a l'interés del rector, mossèn Bernat Blasco, s'ha començat per primera vegada, en la ciutat de València, la celebració amb caràcter de continuïtat de la missa en llengua vernacla, segons prevé el Concili Vaticà II. La primera s'oficià el diumenge 18 d'octubre proppassat.

ONTINYENT En la parròquia de Sant Josep i per mossèn Josep Blanes, s'ha iniciat per fi en aquesta ciutat la celebració de la missa en la nostra llengua, a partir del dia 24 del passat octubre, a les set de la vesprada. ROCAFORT, BONREPÒS I BENAGUASIL El dia 7 d ' o c t u b r e d'enguany, els clavaris de Sant Gil, d'Albalat dels S o r e l l s , feren una gran festa al Sant i predicà, naturalment en valencià, el rector de Rocafort mossèn Sorribes i Gramatge. El dia 11 de dit mes, festa de Sant Vicent Ferrer, el chor parroquial de Rocafort va interpretar a Bonrepòs la missa del Papa Joan XXIII i espirituals negres i litúrgics, també amb s e r m ó de l'infatigable mossèn Vicent S o r r i b e s . El temple estigué ple de gom a gom, i els fidels restaren tan complaguis de Tacte religiós i de l'art mostrat pels components del chor que, en eixir de l'església, els convidaren a un esplèndid àpat en un bar cèntric de la població.

UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU Els cursos de la Universitat Catalana d'Estiu, que enguany han tingut lloc a la localitat de Prada, Rosselló, han estat —ja ho podem dir— un èxit complet i han representat un pas important en l'actual etapa de normalització científica del nostre idioma. La xifra dels assistents a aquests cursos —un total de 198, entre professors i alumnes— és, també, prou satisfactòria. D'aquests, en llur majoria estudiants, llicenciats i professors universitaris, un 50 per cent procedia del Principat, un 17 per cent del mateix Rosselló i la resta d'altres indrets del nostre domini lingüístic. La major part dels assistents (un 75 per cent) hi han romàs durant tota la durada dels cursos. Entre els participants més significats dels actes, es comptà amb la presència de Salvador Espriu, president honorari de la Universitat Catalana d'Estiu, i sobre l'obra del qual va versar una de les conferències, deguda al professor de la Universitat de Roma Giuseppe Tarani («Anàlisi i estructura d'un poema de Salvador Espriu»). A banda de l'activitat específica dels cursos ordinaris, dirigits per J. Carbonell, X. Fàbregas, C. Serrallonga, etcètera, es van pronunciar conferències a càrrec del doctor Bohigas, sobre «Ramon Llull, escriptor» ; Joan Triadú, sobre la novella catalana després de la guerra civil ; Roger Grau, professor i arqueòleg rossellonès, sobre iberisme ; Miquel Coll i Alentorn, i molts altres. També tingueren lloc diversos recitals en els quals van intervenir Teresa Rebull, Dolors Lafitte, Reinald Dedies, Pi de la Serra i Raimon, tot just acabat de tornar dels Estats Units. A l'actuació del cantant valencià, que va despertar un enorme interés, hi va assistir un gran nombre de públic, que s'havia desplaçat a la U. C. E. fins i tot de Barcelona. Els crítics cinematogràfics J. M.a López Llavi i J. S. Lahosa foren els encarregats de les sessions de cinema català, amb què terminaren les vetlades universitàries. S'hi projectaren els curtmetratges «Pompeu Fabra», «Miró, l'altre» i «Ice Cream». El número monogràfic del més de juliol de la revista Serra d'Or està especialment dedicat a comentar els diversos problemes de les terres del Rosselló.

GORG A L'ESTRANGER Novament el periòdic de Montpeller «Midi Libre» (edició per a Perpinyà), s'ocupa en un espai a doble columna de la nostra revista. Com a exordi del treball, hi diu : «Hem anunciat al seu temps Taparició de la nova revista valenciana GORG, que venia a omplir una lamentable llacuna dins la vida literària de l'antic reialme... «GORG —continua— es vol en efecte revista bibliogràfica, i és la sola en el seu gènere dins el conjunt dels països catalans. Les seues presentacions de llibres hi prenen doncs un caràcter especial, i cal dir que el treball queda ben fet : anàlisis, extractes, intervius d'escriptors s'hi succeeixen amb una densitat que fa plaer.» Tot seguit «Midi Libre» examina detingudament el contingut del nostre número 9, per al qual i per als col·laboradors que hi figuren té moltes expressions d'admiració i simpatia. Una vegada més, hem de donar les més merescudes gràcies a «Midi Libre» per la seua consideració i ajut.

GANDIA OCTUBRE 1970

Vll é PREMI DE POESIA AUSIAS MARCH «UN PASSAT NOMÉS TÉ VALOR QUAN Paraules del Or. Arche Domingo en l'acta de lliurament Als periòdics locals de la ciutat de València vàrem tenir ocasió de llegir dues cròniques de llurs corresponsals a la ciutat de Gandia, on es donava a conèixer la celebració de Vade literari que va tenir lloc amb motiu del lliurament de premis als poetes premiats en el VIIIé "Premi de Poesia Ausias March". Oferim als nostres lectors còpia íntegra del breu i substanciós parlament llegit, en aquesta celebració literària, pel doctor Arche Domingo, catedràtic d'Economia Política i Hisenda, de la Facultat de Dret de València. Heus-lo ací:

Digníssimes autoritats, Senyores, Senyors, Els organitzadors del vuitè P r e m i Ausias March de Poesia, convocat en ocasió de la fira i festes d'aquesta ciutat de Gandia, m'honoren aquesta nit demanat-me de pronunciar unes paraules durant el present acte de lliurament de premis als il·lustres poetes que els han obtinguts. La tasca que m'encomanen no pot ser, dic, més honrosa, especialment per a un valencià. L'accepte amb immensa gratitud, tot i coneixent les meves limitacions per a participar en una festa literària. En una nit com aquesta, quan, en lliurar uns premis de poesia, evoquem i honorem la figura gegantina d'Ausias March, del més gran poeta líric que ha donat la nostra llengua —i la nostra cultura—, jo voldria que la meva capacitat intel·lectual, la meva capacitat d'anàlisi i de síntesi, fos prou més amplia i alhora prou més profunda del que malauradament és, per tal de poder oferir-vos aqueixa lúcida exposició que el nostre encontre demana, tot lligant el passat amb el present i traent-ne les oportunes conseqüències davant l'esdevenidor.

Prou que sé que això és inabastable per a mi, que no podria arribar-hi encara que m'ho proposàs. Permeteu-me, doncs, de renunciar a un objectiu massa allunyat de les meves forces, i romandre en un altre nivell, o, si voleu, dins una perspectiva d'observador d'uns fets que s'esdevenen ara i ací, que a tots ens afecten i dels quals podem dir-nos protagonistes —tot reconeixent la primacia dels poetes—, per tal com sense la nostra presència, la nostra voluntat de participar-hi, la festa que avui ens convoca no tindria sentit. Un plantejament com aquest, porta de seguida a descobrir la sensibilitat cultural, l'amor per les coses de l'esperit d'una ciutat i de la gent que hi viu : de la ciutat de Gandia i dels valencians de Gandia. Una ciutat que, en celebrar les seves festes majors, reserva un lloc d'honor a uns premis de poesia intitulats amb el nom d'un seu fill poeta —potser el seu fill més il·lustre— ofereix una mostra de sensibilitat cultural, com deia, que cal lloar. Però, no sols això, puix que no es tracta d'un fet aïllat, d'una manifestació cultural que haja sorgit d'un imprevist, sinó més bé de

HI HA VOLUNTAT DE FUTUR COL·LECTIU» de premis

potser més greu que com a valencians, com a col·lectivitat humana esforçadament nascuda i desenvolupada durant segles, ens imposa el nostre passat. Un passat que —diguem-ho amb paraules d'un il·lustre membre del Jurat que ha otorgat els premis, el Prof. Sanchis Guarner— només té valor quan hi ha voluntat de futur col·lectiu. És, Perquè, no ens enganyem : ¿ Quin sentit tin- doncs, aquesta voluntat de futur col·lectiu la que dria, si no fos el ja esmentat, una reunió com la fa que el passat tinga valor. R e c o r d e m - h o nostra d'aquesta nit a la ciutat de Gandia, en sempre. la qual s'atorgen uns premis de poesia? És ben Manifestacions culturals com aquest vuitè Precert que no en tindria cap, o pitjor encara, que mi Ausiàs March, i tantes d'altres, demostren el tindria d'inautenticitat, quasi de frivolitat. que al nostre País no tot s'ha perdut. Que sabem No és això, però, i bé que ho celebrem i ens ale- conjugar el sentit universalista de la cultura amb gra, el que hom descobreix en la crida poètica la peculiaritat de la cultura valenciana, tot comende l'Ajuntament de Gandia, en la resposta entu- çant per la nostra llengua sense la qual —i ninsiasta dels poetes del País, en el treball acurat gú no pot dubtar-ho— el nostre futur com a podel Jurat del Premi, i també —last but not ble desapereixeria. ¡east»— en la voluntad de participació que tots Acabe amb la més cordial felicitació als poetes nosaltres demostrem en la gran tasca de mante- premiats i a l'Ajuntament organitzador de la nir i reforçar, tot i actualitzant-lo, el llegat cultu- festa. ral del nostre poble. Moltíssimes gràcies, senyores i senyors. Aquesta és, no caldria dir-ho i tanmateix ho recordarem encara una volta, la responsabilitat F. VICENTE-ARCHE la voluntat d'un poble que coneix i calibra el seu patrimoni espiritual i vol oferir, a hores d'ara, un testimoniatge del respecte i la fidelitat als valors culturals que li han donat vida, que són la base de la seva personalitat. És així, senyores i senyors, como jo interprete el sentit de l'acte d'avui. I és d'acord amb aquesta interpretació que jo hi participe.

NOTICIARI

II APLEC DE LA RIBERA UNA DATA QUE VA FENT-SE HISTÒRICA

HOMENATGE DE LA RIBERA ALS ORGANITZADORS DEL I CONGRÉS D" HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ La represa que »Cine-Club 67» d'Alberic ha fet de l'Aplec de la Ribera —una de les manifestacions valencianes més valuoses, després d'uns anys en que cap poble riberenc arribà a valorar tot el que l'Aplec significava i significa— ha estat una fita ben important dins el nostre País. A més, perquè l'entitat d'Alberic ha donat a la celebració una agilitat i frescor jovenívola que l'han convertida en la més fecunda de les celebracions valencianes de les comarques del centre valencià i una de les bàsiques dins el context general del País. Però, si la celebració de per si ja és important, no menys ho és per la temàtica que els organitzadors li donen.

Enguany i ara com ara, l'Aplec ha estat motiu de recordatori i adhesió de les terres del Xúquer al I Congrés d'Història del País Valencià ; adhesió que, en boca del professor Bauset, de l'Alcúdia de Carlet, feren els pobles de la Ribera, i als quals contestà i donà ampla informació sobre les activitats del Congrés el professor Cucó, de la Universitat de València. L'Aplec va consistir en una missa, celebrada per mossèn Manuel Olmos, el qual, en una plática plena de visions claríssimes de la nostra problemàtica, ens apropà a unes realitats materials, tot i prenent Déu com a fi. Després, un dinar de germanor, i, havent dinat, tingueren lloc els parlaments abans, dits i l'actuació

dels cantants Araceli Banyuls, Gènit, Navasquillo, Santi d'Elx, Grup de Folk Cine-Club 67, d'Alberic, Esbart Folk d'Elx, Enric Ortega i Pi de la Serra, el qual, finalitzada la seua «tournée» per terres valencianes, s'acomiadava de nosaltres fins a un altre moment. L'actuació dels cantants va deixar un agradable desig de poder veure'ls i oir-los n o v a m e n t , puix no solament ha estat demostrativa de la capacitat artística dels nostres cantants vora un dels més importants noms de la cançó catalana de tots els temps, Pi de la Serra, sinó també la qualitat de noms que avui podem presentar tots els valencians a l'hora de parlar de «cançó catalana» en general, encara que, per desgrà-

NOTICIARI II APLEC DE LA RIBERA

cia, les estructures discogràfiques queden tan allunyades de les possibilitats dels nostres joves, alguns de tanta vàlua com l'Enric Ortega o l'Araceli. El darrer diumenge de setembre ja és, doncs, una data clàssica en el món valencià. I/Aplec d'enguany ha fet que el 27 de setembre siga per a tots nosaltres una d'aquestes dates que ens permeten i ens ajuden de continuar en la nostra tasca pel nostre País. «CineClub 67», Alberic, i tots els qui d'alguna manera han intervingut en l'Aplec, cal que siguen conscients de la importància de la seua actuació, de la transcendència que té per a totes les comarques valencianes el fet que cada any es celebre L'APLEC DE LA RIBERA.

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

CONVOCATÒRIES II Premi «Pompeu Fabra» - 1970 Convocat per segona vegada, pel GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS (CLUE), serà atorgat a la millor redacció escolar sobre el tema «Per què cal el català (valencià) a l'escola». Podran concursar-hi tots aquells que hagin seguit estudis de llengua catalana (valenciana) durant l'any 1970. Els treballs hauran d'ésser escrits necessàriament en català (valencià), fent constar el nom, cognoms i adreça de l'autor, i acompanyant un certificat o justificant acreditatiu d'haver realitzat estudis orals o per correspondència de la nostra llengua, durant 1970. Els treballs tindran una extensió mínima de dos folis mecanografiats a doble espai, i màxima de dotze folis. L'admissió dels originals finalitzarà a dotze de la nit del 30 de desembre del corrent 1970. Els treballs seran examinats per un jurat integrat per tres membres del GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS, i el veredicte serà donat a conèixer el 31 de gener de 1971. La dotació del premi serà de 2.500 ptes. Serà indivisible i no podrà ésser declarat desert. El treball premiat restarà de propietat del G. C. d'E. i els restants seran tornats a llurs autors, si així ho demanen expressament. S'han d'enviar els originals per triplicat, a GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS (Comissió d'Ensenyament) ; apartat de correus 207 de Castelló de la Plana.

noms i adreça del concursant, així com la publicació periòdica, data i pàgina on va ésser publicada la carta. Els originals hauran d'ésser escrits necessàriamente en català (valencià) i en cas que el periòdic hagi publicat la carta en qualsevol altra llengua, s'adjuntarà la corresponent traducció catalana (valenciana). L'admissió dels originals (per triplicat i escrits a màquina) serà closa a dotze de la nit del 10 de gener de 1971. Els treballs seran examinats per un jurat integrat per 3 membres del GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS i el v e r e d i c t e serà donat a conèixer el 31 de gener del mateix any. El Premi estarà dotat amb 1.500 ptes. Serà indivisible i no podrà ésser declarat dessert. Premi Pere Labèrnia Convocat per la Fundació Salvador Vives Casajnana, de Barcelona Ofert a un treball d'arreglega de mots usats especialment en una comarca o regió de llengua catalana ; també podrà ésser concedit a un recull de documents en vulgar, útil per al coneixement de la llengua ; o, en darrer terme, a una col·lecció de formes dialectals de la nostra llengua, o a qualsevol estudi de paraules o locucions d'ús po-

ELS NOSTRES POEMES-CLUB I Premi «Carles Salvador» - 1970 Convocat per primera vegada, pel GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS (CLUE), serà atorgat a la millor «carta al Directo» publicada durant l'any 1970 a qualsevol publicació periòdica local de qualsevol ciutat dels Països Catalans, referent als temes : «ESCOLA EN CATALÀ (VALENCIÀ)», «CATALÀ (VALENCIÀ) A L'ESGLÉSIA», «CATALÀ (VALENCIÀ) A LA PREMSA, RÀDIO, CINE I TELEVISIÓ», i «ÚS PÚBLIC DE LA NOSTRA LLENGUA». Per a concursar, caldrà enviar còpia de la carta a GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS (Comissió de Premsa) ; apartat de correus 207 de Castelló de la Plana, fent constar el nom, cog-

Tota la joventut amb inquietuds literàries, afeccionada a la poesia, podeu escriure a qualsevol de les següents adreces : ELS NOSTRES POEMES-CLUB Vicenç Roca i Garrigó Avda. del Garraf, 18 VILANOVA I LA GELTRÚ (Barcelona) ELS NOSTRES POEMES-CLUB Ferran Sabaté Albaigés Carrer Condal, 2, 1." BARCELONA-2

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS VEREDICTES

pular, o d'ascendència autòctona si tenen caràcter literari, i a condició que no figurin en els diccionaris fins ara publicats. Cal acompanyar els mots o locucions de llur definició (amb la categoria gramatical) i d'exemples de frases on siguin usats, així com indicar les poblacions on han estat anotats, si pertanyen al llenguatge parlat, o del passatge on es troben si han estat recollits en textos escrits. L'import del premi és de 25.000 pessetes ; però el Jurat podrà proposar la concesió d'un o més accèssits. Les obres hauran d'ésser inèdites, redactades en català, escrites a màquina a doble espai, presentades per triplicat. El treball ha d'anar signat per l'autor. No podran guanyar aquest premi les obres ja publicades o bé premiades en altres concursos. El premi Pere Labèrnia serà atorgat I'l d'octubre de l'any 1972 per decisió d'un Jurat constituït per cinc membres, ultra els adjunts especialistes que demani el caràcter de les obres presentades, o que hom consideri convenient de designar. Els cinc membres titulars d'aquest Jurat són : Joan Corominas, president; Francesc de B. Moll, Josep M. Casas Hams i Max Cahner, vocals ; Josep Iglésies actuarà de secretari. Les obres premiades, o afavorides amb un accèssit, seran publicades en primera edició directament per la Fundació Salvador Vives Casajuana, la qual, però, es reserva el dret de traspassar-la a una altra institució o editorial, si ho creu convenient. L'iraport del premi o de l'accèssit ha d'ésser considerat com una bestreta sobre els drets d'autor, en el cas que l'obra sigui posada a la venda. Quan l'obra no hagi estat publicada dins el bienni següent a l'adjudicació del Premi, l'autor podrà sol·licitar autorització d'editar-la per compte seu o d'alguna editorial. Caldrà presentar els treballs que hagin d'entrar al concurs, abans del dia 1 de juliol del 1972, al despatx del president de la Fundació, Antoni Bergós (passatge Marimon, 21, pral., 1.a, Barcelana-11), o bé al domicili del secretari, Josep Iglésies (passatge Permanyer, 17, torre, Barcelona-9).

Institució d'un premi d'assaig «Joan Fuster» a València En la Societat Coral «El Micalet», d'aquesta ciutat, es va celebrar el passat dia 8 d'octubre,

un sopar de germanor per a socis i simpatitzants d'aquesta entitat plenament dedicada a promoure activitats artístiques i literàries. Amb l ' a s s i s t è n c i a també d'un bon nombre d'escriptors, p r o f e s s o r s , e s t u d i a n t s , cantants i en un càlid ambient d'amistat, un membre de la joventut de l'entitat anuncià l'actuació dels cantants Araceli Banyuls, Gènit i Navasquillo, que, amb acompanyament de guitarra, adelitaren els concurrents amb unes breus i selectes mostres del seu domini de la nova cançó. Tot seguit, en nom de la Llibreria Concret, d'aquesta ciutat, s'anuncià la creació d'un premi anual de 25.000 pessetes, amb caràcter permanent, per a obres d'assaig literari, instituït en homenatge a l'escriptor Joan Fuster. Aquest, que es trobava entre la concurrència, donà les gràcies en un curt parlament ple de simpatia i cordialitat. El jurat, designat per temps indefinit, decididament u n i v e r s i t a r i , el constitueixen : Joan Fuster, president; els professors Joan Regla, Emili Giralt i Alfons Cucó, com a vocals, i com a secretari Josep V. Marqués, també professor.

VEREDICTES Al Pavelló Municipal del Real de la Fira, en la ciutat de Gandia, es va celebrar a mitjan octubre proppassat, el lliurament de premis corresponent al VIIIé C e r t a m e n de Poesia Ausias March. Els poetes premiats foren Doménec Canet i Vallés, de Carcaixent, pel llibre titulat «Escrit des del meu exili», i Cèsar Simón, de València, pel seu, «Pedregal». El professor Sanchis Guarner fou encarregat de presentar el mantenidor, que era el catedràtic de la Facultat de Dret de la Universitat valenicana, Ferran Vicente-Arche Domingo. Els components del jurat foren Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp, Julià Sant Valero i Salvador Hervàs.

Terres i Gents VIDES D'AHIR I

TEODOR LLORENTE NOM DELS POBLES:

ALZIRA Alzira —així ortografiada— és el nom autèntic i tradicional de la bella i rica ciutat de la ribera del Xúquer. Documentada des de temps molt antic, la grafia «Alzira» representa els fonemes exactes amb què la designa la llengua pura. ha. z representa, entre consonant i vocal, el so de s sonora. El nom de tal població és correctament pronunciat per tots els habitants del nostre territori lingüístic —Principat, Balears, «Si eres d'Alzira Rosselló i País Valencià— a puja darrere», excepció de les zones de parlar perquè en la fonètica popular apitxat —Conca del Ribagorça, d'Alzira es pronuncia «si eres entre el Principat i Aragó ; d'Alsim putxa darrere». zona central del País Valencià. Altrament, el p a r l a r alziÉs curiós que la mateixa renc és un valencià ric de voAlzira caiga dins l'àrea d'encabulari, sòlid d'estructura sinsordiment de la 5 sonora i per tàctica i d'una singular harmotant pronuncie amb s sorda el nia, s o b r e t o t en la llengua sonor nom de la seua ciutat. col·loquial femenina. Precisament es troba en la mateixa ratlla meridional d'aquest fenomen lingüístic. Carcaixent —parets dels horts tocant-se— ja pronuncia amb tota puresa i sonoritat el bell nom d'Alzira. Respecte d'açò, els habitants de Carcaixent i altres pobles de la rodalia, a l'altra banda del Xúquer, tenen la següent dita :

Etimologia: Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, els musulmans valencians l'anomanaren «Al-djazira», d'a/, l'article, i djazira, l'illa. Efectivament, Alzira fou durant segles una illa dins el riu Xúquer, com encara es pot comprovar sobre el terreny. E. V.

Destacat escriptor nat a València el 7 de gener de 1836. El seu pare, pertanyent a una família de tradició forense, fou advocat i regidor de la ciutat. Teodor resultà un e s t u d i a n t molt aplicat, amb una predilecció precoç per les lletres, que li féu guanyar nombrosos premis de categoria escolar. En 1850 obtingué el títol de batxiller en filosofia i en 1856 el de batxiller en jurisprudència. Es llicencià en dret l'any 1858. En acabar els seus estudis ja començava a ser conegut com a literat. Escrivint de primer només en espanyol, publicà als setze anys la seva primera poesia. Als disset escrivia el drama en vers Delirios de amor, que fou estrenat amb

CALENDARI POPULAR Festes populars i fires princi= pals de Catalunya, València i Balears DESEMBRE Dia 6.— M O N E S T I R DE M O N T S E R R A T . Festa del «Bisbetó». Dia 26.— BARCELONA. Tradicional actuació nadalenca de l'Orfeó Català. Dia 30. — C E N T E L L E S (52 km. de Barcelona). Festes de Santa Coloma. Vestits catalans. «Ball del pi». Gentilesa de

S O N Y

TERRES I GENTS

D'AVUI: LA RENAIXENÇA CORSA

I OLIVARES bon èxit. Es relacionà amb alguns escriptors en viatges a Madrid. Pels temps en què finia la carrera, animat per Alarcón, editava les seves traduccions dels poemes de Víctor Hugo, amb un pròleg d'Emilio Castelar. Les poesies originals serien a p l e g a d e s anys després sota el t í t o l Versos de Juventud. Les seves primeres poesies catalanes foren del 1857. Les publicà a El Conciliador. Dos anys després era premiat als primers Jocs Florals de València.

Labaila i Ferrer i Bigné, anà a les jornades de germanor de Montserrat, on conegué Mistral, amb qui havia de sostenir relacions molt afectuoses. La producció en català de Llorente fou, malgrat tot, escassa. Des del 1875 prodigà noves traduccions en espanyol de Musset, Byron, L a m a r t i n e , Longfellow, Heine, Schiller i Uhland, totes elles molt remarcables. Els seus textos periodístics foren molt nombrosos al diari que dirigia. Amb el pseudònim de «Valentino» signà bastants treballs en els quals recollia les activitats renaixentistes.

R e s o l t a dedicar-se a les lletres, entra de ple al perioL'any 1879 obtingué la Flor disme. En 1861 assumí la diNatural als primers Jocs Florecció del diari La Opinión, rals de Lo Rat Penat, entitat que acabava d'adquirir el marque havia fundat l'any anquès de Campo. Aquest volgué terior C o n s t a n t í L l o m b a r t . desfer-se de la publicació en L'obra guanyadora era la titu1865. Llorente insistí perquè el lada A la reina de la festa. Hi diari li fos cedit, per bé que fou premiat repetidament en canviant-li el títol. Així apaanys venidors. Presidí en 1880 regué el nou quotidià Las Proels Jocs Florals de Barcelona. vincias el 31 de gener de 1866. Fins al 1885 no publicà el seu Continua p u b l i c a n t - s e des Llibret de Versos, dedicat a d'aleshores. Col·laborà també a Marià Aguiló, on recollia la moltíssimes altres publicacions periòdiques, com Calendari Ca- seva producció catalana. talà (1865-1874), La Roma (1885El municipi de València el 1886), Les Albaes (Madrid, nomenà cronista de la ciutat 1896), L'Atlàntida (1896-1900), en 1890. El mateix any era Lo Catalanista (Sabadell), La elegit diputat a les Corts esIl·lustració Llevantina (1900panyoles per Sueca. Militant 1901), L'Altar del Mercat (Vaal partit conservador, arribà a lència), Pensat i Fet, Occitània dirigir-lo al País Valencià, sen(1905) i Terra Valenciana (1908se mostrar gaire vocació polí1909). En 1866 fou mantenidor tica però mogut per la seva dels Jocs Florals de Barcelona, admiració per Silvela, que seja establert un cordial contacte guí en tot. Més tard seria amb els renaixentistes del Printambé diputat per Llíria i per cipat. Hi havia obtingut un València. En 1898 fou designat accèssit a la Flor Natural en senador. A la mort de Silvela, 1862, amb el poema Vint-i-cinc abandonà la política, al temps anys! En 1868, amb Querol, que aquesta adquiria, al Prin-

El «Centre d'fitudes Regionales Corses» ens ha tramés un interessant fullet publicat pel «Comité per a l'expansió econòmica i cultural de l'illa», on es dirigeix a tots els corsos i amics de Còrsega demanant-los la seua adhesió. El fullet és acompanyat per un full de propaganda del «Curs de Llengua Corsa», editat en francés. Es tracta d'un mètode de 32 lliçons, amb exercicis i v o c a b u l a r i s , que s'adreça a «Aquells que parlen el cors però no el lligen o ho fan difícilment ; a aquells que el lligen però no l'escriuen o ho fan difícilment ; a aquells altres, en fi, que ni parlen el cors, ni el comprenen, i naturalment ni l'escriuen ni el lligen». Els estudiosos d' a q uesta interessant cultura de la històrica i famosa illa de Còrsega, poden adreçar-se al President del Centre i autor del m è t o d e , Sr. Jean Albertini, 28 ter, cours Paoli - 20 CORTS (Còrsega).

TERRES I GENTS cipat, un signe marcadament català. Llorente no aprovaria aquesta tendència, preconitzant per a la Renaixença un simple abast cultural, i encara molt poc ambiciós. En 1902 aparegué el NOM llibret de versos, que seria també acollit amb entusiasme i reeditat diverses v e g a d e s . Era, de fet, una versió corregida i ampliada del llibre anterior. Publicà, d'altra banda, el llibre en dos volums España; sus monumentos y artes; su naturaleza e historia: Valencia, que refermà el seu prestigi. Per aquesta època s'havia ja c o n v e r t i t en una figura patriarcal, acollida arreu amb el major respecte. En 1903 li fou tributat un gran homenatge. Dos anys més tard cedí al seu fill Teodor Llorente i Falcó la direcció de Las Provincias. Des d'aleshores v i s q u é només a València els tres mesos d'hivern, i passava la resta de l'any al camp, generalment al seu hort de Musseros. Publicà algunes col·laboracions a La Il·lustració Catalana. En 1906, li fou editada per «L'Avenç» una antologia dels seus poemes, sota el títol Poesies triades. L'any 1909, amb motiu dels seus ciquanta anys com a poeta del país, fou celebrada la seua c o r o n a c i ó d'homenatge, amb una gran manifestació popular que adquirí, més enllà de les intencions del p o e t a , alguns ressons polítics. Dos anys després li fou oferta una medalla d'or en record d'aquella solemnitat. Morí el 2 de juliol de 1911, a València, de resultes d'un atac de feridura.

En 1939, sota el títol de Poesies Valencianes, fou reunit en un sols volum el material en llengua c a t a l a n a . Aquest, encara que poc extens, té poemes ben remarcables com La barraca, Vora el barranc dels Algadins, València i Barcelona i Cançoneta amorosa. El seu temari incideix sovint en la lloança i n c o n d i c i o n a l o en l'evocació molt sentida d'aspectes i tipus valencians, vistos des d'un angle més aviat con-

vencional i falaguer. Els seus imitadors han estat incomptables fins als temps actuals. El seu epistolari (Epistolari Llorente) amb diverses personalitats fou recollit pel seu fill i editat en tres volums. Constitueix un conjunt de documents de gran interès per a l'estudi de la vida cultural valenciana de l'època. («Diccionari Biogràfic», V. II, pàgines 535/536.)

EL GENERAL JOAN BAPTISTA BASSET (i II) Basset assistí, com a general, a tots els consells de guerra celebrats a Barcelona durant el setge. També fou convocat, com és lògic, a la reunió especial, reservada a caps militars i celebrada al domicili de Villarroel el primer de setembre de 1714. En aquesta ocasió, suggerida per alguns la conveniència de gestionar una capitulació, vist l'estat de la defensa als tretze mesos de dura lluita, Basset i Dalmau foren els més decidits a confiar tota decisió d'aquesta mena a les autoritats civils, c r i t e r i que prevalgué. Després de la capitulació de Barcelona fou pres amb engany, corns els altres caps superiors, el dia 22 de setembre de 1714. Formà al primer grup embarcat el dia 25, que arribà a Alacant el 3 d'octubre. Allí fou passejat per la ciutat, carregat de grillons com els seus

companys, davant bona part de la Cort reial espanyola, que es trobava a Alacant. El general Basset fou dut a peu fins el castell de Fuenterrabia, amb el general Bellver, lloctinent de Villarroel, el general Sans Miquel i el fill d'aquest, capità del regiment de la Diputació, el coronel Linàs, de Sant Narcís, i els t i n e n t s coronels Aixandri (Diputació) i Bordes (fusellers de Sant Vicenç Ferrer). En 1719, a causa de la nova guerra entre Espanya i França, les potències que havien lluitat aliades poc abans, Basset, Bordes i Bellver foren deixats en llibertat, mentre els altres eren duts a Segòvia per continuar captiveri. El general Basset s'exilià i passà a Gènova, des d'on es t r a s l l a d à a Viena. («Diccionari Biogràfic», V. II, pàgines 236/238.)

amenitats HUMOR • HUMOR • HUMOR • HUMOR INSATISFACCIÓ Hom enraonava en una reunió de societat, i una dama deia que acabava de comprar-se deu vestits. Un cavaller va i li diu : —Així, és vostè feliç. Perquè ¿què pot necessitar una dona que ja tinga deu vestits ? —Deu capells— retruca la senyora, tota senzilla. BESSONA El xicot havia fet núvia. —Saps ? —va dir a un amic—. La meua promesa és bessona. —Això com és ! —li respongué l'altre—. Hauràs de dur compte a no confondre't... —Ah, no hi ha novetat! —acabà el promès—. El seu germà gasta bigot! LA MILLOR MANERA DE MORIR Tres cavallers de més de setanta anys raonaven sobre la manera que cadascú preferia d'abandonar aquesta vall de llàgrimes. —Jo no vull patir —deia l'u—. M'agradaria de morir instantàniament en un accident d'automóbil. —Jo pense igual —feia el segon—. Sols que per major rapidesa, m'estimaria més que es tractàs d'un accident d'aviació. El tercer es va quedar una mica callat i pensarós, i per fi digué sospirant : —Jo crec que m'agradaria morir a mans d'un marit gelós.

La mare tot reptant-lo : —T'he dit quaranta milions de vegades que no sigues exagerat. ELECCIÓ —Així que va vostè a casar-se amb el meu fill, eh ?— diu el ric industrial a la seua secretària. I afig en to de reprotxe : —No li sembla que hauria d'haver parlat amb mi primer, senyoreta ? —Sí senyor. I en realitat vaig estar a punt de fer-ho... Però al final em vaig decidir pel seu fill. A CAL PSIQUIATRE —Escolte, doctor —va dir ella—. No sóc jo qui està malalta. Vull que vinga a casa a examinar el meu marit. —Bé... I què té ell? —Li pega per rentar l'automòbil. —Senyora, això no és res d'insòlit. Molta gent renta el seu cotxe. —Sí... però ell se'l vol rentar dins la banyera. JEROGLÍFIC, per Mercer

MALINTENCIONADA Una senyora de certa edat, molt empolainada, entra en el saló, i un dels presents comenta : —Han vist vostès la marquesa? Per als seus anys, no es defensa malament. —-Oh! —diu pèrfidament una jove—. No se li presenten massa ocasions per a defensar-se! CAL NO EXAGERAR El xiquet comentà : —Mamà, acaba de passar un cotxe tan gran com una casa.

—Quan i on el podem trobar?

AMENITATS EL REFRANY COMENTAT Els forts castells també cauen. Refrany de consolació per als dèbils. Jo sóc un petit castell i he caigut; però també els grans, també... Tanmateix, ¿quan cauen els castells poderosos ? ¿ Quants de febles se n'ensorren mentre que en cau un dels forts ?

A bona gana de ballar, poc so és

menester.

Vol dir que, quan de veres és té gana i voluntat de fer una cosa, qualsevol pretext és bo per posar mans a l'obra.

ENDEVINALLES Quina és la cosa que a tot se li posa, siga home o pedra... i a ningú fa nosa?

Uns tranen les cantanyes del foc i altres se les mengen.

Solució : 'uiou IJ¡

Parla dels qui treballen i es sacrifiquen, i d'aquells altres, esparpellats, que se n'aprofiten i viuen de l'esforç dels bons.

Pelut es posa damunt blanc pelat; pelut no es lleva que pelat pelut no s'haja tornat. Solució : -BOOJI B1

Què és allò que va a Russafa sense caminar? Solució :

-juiBD iJj

Un convent de monges blanques ; al mig, un frare vermell ; més amunt, hi ha dues fosses, i, damunt, dos espilléis. Solució :

•sim s p 'snuBU s p •EnSuají BJ 's}U9p s^j

3 '6 -SVD '8 í V I - 1IX 'L '• XNVTIVX '9 '• SHIA 'OSVO 'S ; i l V i V i -VH 't

;

XVIÍVH 'e : SOD 'Z '• ?r 'I : S[EO;IJ3A

S '6 í XUd '8 '• VNIVX 'L '• S.lVA

-iv8 '9 ; HVII 'VWOH 's : onoxvo > ÍXVSVS 'e Í X V H

'Z '•€) 'I

: SIBÏUOZÏUOH

•BSB3 BS US WEJJUS SIS I OUp 3J}UJI :

SNOOniOS

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número Pàg.

CARTES

DiRECTOR

- EI mite de la València híbrida, de R. LI. Ninyoles

sobre Blasco Ibànez, política i periodisme, de J. León Roca Furs de València - Vol. I, a cura de G. Colon i A. Garcia Millorem el llenguatge, d'Enric Valor

TAULA DE

10 14 17

' - Recensions sobre

Pompeu Fabra. Avatars de la llengua catalana. Sobre ei bilingüisme, d'A. Galí Dues llengües: dues funcions?, de F. Vallverdú Diari de la nostra joventut, de G. Belloncle Carta a una mestra, dels alumnes de l'escola de Barbiana Cançó d'amor, disc de Discophon, per Pi de la Serra Enric Barbat, discs d'Edigsa , QUICO PI DE LA SERRA, de D. Puig LA VEU D E "

19 19 21 21 22 22 24

' ' "~ - Retalls de

premsa: d'ABC, Canigó, Tele/express, Madrid, Newsweek, Mundo, The Times

E_ '

1 LA LECv

|vi '

- Notícies diverses d'interés cultural

•

- Què preparen els nostres autors?

30 33

Convocatòries Veredictes

42 43

TERRES i G ^ j r c

Vides d'ahir i d'avui - Teodor Llorente, Joan Bta. Basset (II)

Calendari Popular «Sony» - Novembre

- Humor - Passatemps

Autoadhesiu per a cotxes - 5 ptes. - Demaneu-lo a llibreries o a GORG - Colom, 58 - València-4