Gorg Revista Bibliogràfica. Número 14. Desembre 1970 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1.a Així com les opinions í teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament ¡gual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a juí de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-1 es de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.a Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.»

No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

¿CAP UNA NORMALITZACIÓ LINGÜISTICA? Sr. Director: He tingut la satisfacció de llegir aquesta estupenda revista que vostè tan encertadament d i r i g e i x i edita per a bé i millora de la nostra cultura, i m'he decidit a escriure, no sense abans fer patent que m'agradaria que traduïssen la meua carta a la nostra llengua, ja que desg r a c i a d a m e n t sóc dels molts valencians que no sabem escriure-la. Fa poc vaig veure en la televisió un programa informatiu sobre la nova llei d ' e n s e n y a m e n t , on s'anuncià que s'inclouria l'ensenyança de les llengües vernacles a cada regió. No sap com me n'alegrí; però com que ja fa bastant de temps d'açò, jo em pregunte si és veritat, i, si ho és, quan es posarà en marxa. Si açò fos veritat, no

sap com ens alegraríem, ja que fa molta falta. Això de no ensenyar la nostra llengua a les escoles és un crim contra la cultura universal i Joan XXIII, en la seua encíclica «Mater et magistra» ho condemna. Nosaltres tenim una llengua i una cultura diferents, fruit d'una nacionalitat. Si per raons polítiques ens unírem a Castella, no per això s'ha d'estrangular la nostra cultura, cosa que fins ara s'està aconseguint si nosaltres els valencians no ens posem mans a l'obra i, per tots els mitjans al nostre abast, aconseguim crear una vertadera r e n a i x e n ç a en el nostre País. Esperant que siga veritat la inclusió de la nostra llengua en l'ensenyament i amb la confiança que tots units hi col·laborem, s'acomiada,

FERRAN CEBOLLA ROSELL Corbera, octubre 1970.

INICIATIVES Sr. Director: Les cartes dels senyors Albert Sànchez-Pantoja i Domínguez, de Salvador Alcàsser Tomàs i de Josep Requena Vidal, publicades al GORG número 12, m'han fet pensar i suggerir el següent: ¿Seria ja convenient d'intentar la creació del «Club Amics de GORG»? Jo crec que si: huríem de tractar de fer quelcom en aquest sentit. De moment, i comptant amb l'acollença i permís de «Lo Rat Penat» o «El Micalet», es podria utilitzar algun d'aquestos casals per a iniciar la faena, a no ser que hi haja algun amic que estiga en condicions d'oferirnos una llar on puguem muntar la nostra « o f i c i n e t a » i disposar del nostre salonet o salonotl Açò ho determinaría la quantitat d'amics de GORG. Em sembla que seria una eficaç manera de poder coordinar, mitjançant entrevistes personals, tots els qui ens fem s o l i d a r i s amb les tasques i metes de GORG. En seria el «lloc» de reunió, de síntesi dels qui volem treballar seriosament i responsablement per les coses de la nostra terra, del nostre País. I després, si la cosa marxava o simultàniament, es podrien crear en altres indrets del País, en ciutats com Alzira, Alcoi, Castelló, Ontinyent, etc., altres clubs d'amics de GORG. En fi, ja està llançada la idea; ara només cal esperar els «ací estic» dels amics, per a començar a organitzar el «Club d'Amics de GORG». Confiant en la vostra resposta positiva vos saluda cordialment,

Eugeni BOSCÀ I CANO València, octubre 1970.

Sr. Director: Volem formar una colla de nois i noies per a gaudir el temps d'esplai. Les nostres edats oscil·len da v i n t a vint-i-tres anys i esperem que molts dels lectors joves de G O R G us animeu a col-laborar amb nosaltres. Podeu trucar a Mai te del Pozo, telèfon 255 36 14, o a En-

ric Segarra, telèfon 226 82 87, ambdós de Barcelona, a partir de les 22'15 h. Gràcies a tots.

ENRIC SEGARRA Barcelona, novembre 1970. TEATRE Sr. Director: Començo la present duent un tema que crec que ja altres col·laboradors d'aquesta meravellosa secció han exposat abans que jo, però com diu el refrany: «Quan més sucre, més dolç». Jo vaig a veure si puc ésser comprés per l'amable lector de la nostra revista. Em refereixo a la falta, enorme, que tenim els valencians d'un veritable teatre on es facen obres de teatre de primera qualitat, posant a l'escena obres magnífiques com són ara «La Barraca», «El Malalt Imaginari», «Els Primers Freds», «La Resclosa» i altres moltes que no detallo, per no s a b e r - n e de memòria els títols ¡ a més podria escaure's que sense voler em deixés algun bon autor català, entre els que puc esmentar Santiago Rossinyol entre molts altres que han estat capdavanters del t e a t r e de Catalunya, València i Balears. I d'aquesta manera tractar de fer comprendre al públic que el teatre en llengua del País és dolç, correcte, interessant i atractívol. Desterrem ja i de per sempre el teatre groller i sense «suc ni bruc» que per afront i vergonya de Nostra Vèu Materna, s'ha vingut r e p r e s e n t a n t als escenaris valencians. Llegint molt atentament «La Història de la Literatura Catalana», de Martí de Riquer, ¡ a la pàgina 473 del primer volum trobem que diu: «La llengua catalana ("el bell catalanesc") és objecte del més abrandat entusiasme per part de Muntaner, en la qual cosa no tan solament revela el seu amor a tot el que és de la terra, ans encara un fi sentit d'escriptor, que a d v e r t e i x la bellesa del llenguatge. El fet de parlar bé es una qualitat que orna una persona, i per això remarca la bellesa del català en boca dels qui no són catalans de naixença. En presentar al lector els dos grans

almiralls s i c i l i a n s , d i u : «En Corral de Llança eixí dels bells hòmens del món e el mills parlant i més savi; sí que en aquell temps es deia que el més bell catalanesc era, del món, d'ell i d'En Roger de L l ú r i a . I era meravella, que ells... vingueren molt fadrins a Catalunya i nodriren-se tota hora ab lo senyor infant; en així aprengueren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del Regne de València, tot lo que de bell era, i així cascun d'ells fos lo més prefet català que ans fos i parlant el més bell catalanesc». Referint-se a Oriola, Elx, A l a c a n t , Guardamar, Cartagena i, sobretot la ciutat de Múrcia, diu que els seus pobladors «són vers catalans i parlen el bell catalanesc del món». És evident que aquests elogis són d'eficàcia, i cal remarcar que parlaven bell català molts d'altres personatges que surten a la crònica que eren catalans d'origen i de naixença. És justament famós el panegíric de la Llengua Catalana que fa Muntaner a «La Història de la Literatura Catalana», de Martí de Riquer, al primer volum, i que no transcric perquè seria massa llarg per a publicar-ho a la revista GORG. Senyor J. V. Bergón i García: Sense polèmiques i amigablement, ¿vostè vol que el nostre idioma tinga solidesa? Doncs el primer deure que tenim és no ésser diferents dels nostres germans de Catalunya i Balears. Conegam tots la nostra expressió sota el nom que ha tingut sempre (CATALÀ) i siguem amics de totes les altres regions, i agafats de la mà posem ben alta la riquesa lingüística d'Espanya.

JOSEP CASTED TÀRREGA València, novembre 1970.

SOBRE LES COMARQUES Sr. Director: «Morella capital del Maestrat?». Enguany, l'estiu passat, vaig llegir en un diari de Castelló una carta d'un de Morella, després d'un altre de Sant Mateu, referent a la c a p i t a l i t a t del Maestrat. Els de Morella pretenen ésser ells els qui Costen-

ten, igualment els de Sant Mateu; aquests últims han imprès una bandera valenciana amb un rètol que diu així: «San Mateo capital del Maestrazgo». Què podem esperar d'una capital així?, una capital que ha oblidat el seu idioma i el de tota la comarca de què pretén ésser la capital? O siga que perquè ho va ésser un dia, pretén ésser-ho tota la vida. Amics, per a ser capital cal demostrarho a tots els nivells. ¿Saben els de Sant Mateu que l'any 1949 a Brussel·les es celebrà un Congrés Internacional de Toponímia i foren votades internacionalment per tots, i entre els tots votaren l'aprovació la delegació espanyola, de mantindré el nom vertader de les comarques, pobles, rius, etc.? És a dir, votaren tots contra la «traducció i falsificació dels topònims». I vosaltres els de Sant M a t e u , ¿per què canvieu el nom de la vostra comarca? És que el nom de Maestrat no vos hi va bé? Sapigueu que aneu contra una votació espanyola feta davant tot el món. Els de M o r e l l a tenen el Reial Convent de Sant Francesc, on hi ha les aules i les seus del Centre d'Estudis del Maestrat. Què teniu a Sant Mateu? Aquest diari de Castelló no és a Barcelona, i no hi vaig poder seguir la polèmica. No sé com va acabar. ¿Podríeu aclarir-ho ací, en aquesta revista que llegim tots els valencians? Molts vos ho agrairíem. Jo, per la meua part, crec que Morella fa molt més que Sant Mateu; a més hi ha molts països que canvien de capital. Per què no pot fer-ho el Maestrat? Ja sé que Morella no és inclosa dins el Maestrat; però també té i ha tingut molt a veure amb nosaltres els del Maestrat: jo sóc de Benassal: també sóc del Maestrat. Atentament Un valencià del Maestrat L'Hospitalet de Llobregat, novembre 1970. N. de la R. — Fem observar que en cap de les divisions darrerament estudiades pels historiadors, economistes i geògrafs no s'inclou Morella dins el Maestrat, sinó en ELS PORTS i com a capital.

PROTOCOLISME Sr. Director: Jo crec que un dels grans defectes de molts valencians en l'ús del nostre idioma és el «protocolisme». I com que dit així —tot curt— per a la majoria no és clar, vaig a intentar explicar-ho. Si es tracta d'alguna cosa seriosa, o pública (encara que no siga oficial), s'hi usa la llengua oficial, però si es tracta d'un assumpte f a m i l i a r o de confiança, s'hi usa la llengua valenciana. Açò és, en general; però a València i Alacant, encara els qui es diuen «valencianistes» tenen un complicat cerimonial o ritu per a decidir quina llengua hi han d'emprar. Fins ara, en el barri, per a coneguts i familiars, caldria usar la valenciana, i en un banc, per exemple, la castellana; en la sagristia la del País, i en la trona de l'Església la castellana; en el vers la valenciana, i en la prosa la castellana; entre homes, la valenciana, i davant les dones la castellana; la funció de teatre de sainet pot estar en v a l e n c i à , però el cartell que l'anuncia (que no és cosa oficial) cal que estiga en castellà; els botiguers es parlen ells entre ells en valencià, però la propaganda la impremten en castellà. Fins els fallers (parle de la majoria) escriuen les pissarres d'avisos en castellà! En alguns pobles, els pregons es fan en valencià, però si s'hi gasten micròfons i altaveus per anunciar una correguda de bicicletes, per exemple, ja empren el castellà. ¿Entén el lector per què el mateix pregoner que parla en valencià si ho fa de viva veu, ja parla en castellà si gasta micròfon? Jo, francament, no ho comprenc. La llei no exigeix tant. No s'ha de confondre un «ús oficial» i un «ús públic». I ho demostré: l'article 12, número 2, del Decret de 14 de gener de 1965, del Ministeri d'Informació i Turisme, diu: «En los rótulos de los establecimientos se utilizará el idioma español o cualquiera de las lenguas de las distintas regiones patrias». És a dir: som més papistes que el Papa! Per això, jo parlava de «pro-

tocolisme», com d'una cosa que cal anar llevant, mantenint-se alhora dins la llei, és clar, però estimant i usant tant com es puga la nostra llengua. Contra el «protocolisme viciós», que no està imposat per cap llei, alcem la nostra dignitat. JOSEP GUZMAN València, novembre 1970. N. de la R. — Té raó en la seua defensa de l'ús públic de l'idioma el nostre comunicant. Hi hem d'objectar, tanmateix, que el panorama que descriu ens r e t r o t r a u a unes etapes quasi bé totalment superades. Són moltíssims els actes culturals on prenen part els millors intel·lectuals del País i on no s'empra altra llengua que la nostra; hi ha concursos, certàmens i aplecs, literaris, artístics, de cançó moderna, etc., en gran profusió per tot el País Valencià, on la nostra llengua és usada amb tota normalitat; l'idioma, per altra banda, a les nostres magnífiques comarques, no solament conserva les seues posicions de llengua plena de relació, sinó que en guanya. I no diguem a les capitals: qualsevol que tinga oïdes, pot trobar l'ús del valencià molt augmentat a bancs, botigues i establiments de tota mena, àdhuc dins el mateix Alacant. Sí que és de veres que no havent de haver-se-les amb cap prohibició, els nostres comerciants, i parle tant dels de Barcelona i Mallorca, com dels de València i Alacant, podrien donar un caràcter molt nostre a llurs ciutats retolant els seus negocis al públic en la nostra llengua, cosa que f a r i a , a més, un gran impacte en els immigrats d'altres regions peninsulars i els ajudaria a integrar-se en el nostre poble.

UNIÓ Sr. Director: Mai no havia escrit cap lletra a GORG, la revista que ha fet bategar el cor de molts valencians; ara hi escric, i ho faig amb tal goig i complaença que em tremola tot el pit assedegat d'amor pel nostre estimat País Valencià... Aquestes meues

primeres paraules poden sonar a romanticisme patri, però és que no conec pas altra forma d'encetar una lletra en agraïment a aquesta revista, l'única que a hores d'ara es preocupa pels problemes nostrats. Això en primer lloc. La present lletra va adreçada a tot el nostre jovent; és una crida per tal que la nostra joventut puga trobar el camí de conéixer-nos una mica els uns als altres, que pugam plantejar-nos els nostres problemes de cara al futur, i per això no res millor que tractar d'organitzar-nos, bé en clubs o en llars creades per nosaltres mateixos. Sé que hi ha molts joves valencians que tenen unes mateixes preocupacions i inquietuds, però viuen igual que jo completament aïllats, i això és degut a no c o n é i x e r - n o s , i aïllats com estem, per molt que lluitem mai no farem res. Però pregunte jo: ¿com i on trobar els mitjans per tal d'organitzarnos? És llàstima que al nostre País V a l e n c i à ben poca cosa s'haja fet fins ara en aquest aspecte. És per això que faig aquesta crida de to planyent a tots els joves valencians, i també a aquelles entitats valencianes que ben bé podríem intentar fer quelcom positiu quant a una possible agrupació de joves que a poc a poc podrien anar prenent una consciència clara respecte del nostre país. Tot seguit f a i g s a b e r a aquells j o v e s interessats que «Aportació Catalana» està portant a terme una enquesta entre la nostra joventut preocupada a organitzar-se, segons les inquietuds de cadascú. Els qui vulguen informar-se poden escriure a «Aportació Catalana», Consell de Cent, 281 - Barcelona. Ben agraït per la publicació de la present lletra us saluda cordialment,

JOSEP MANUEL SANZ València, novembre 1970.

ÀNIMS D'UN LECTOR Sr. Director: He observat com la vostra revista va prosperant. La secció de Cartes al Director... no cal més que mirar les primeres i

les d'ara: es veu un grau molt elevat de la qualitat de certes cartes, senyal que la gent més culta del País Valencià, així com de fora, es preocupa ja per la marxa de la nostra cultura. Fins ja tenim gent de fora dels Països de parla catalana que volen aprendre el nostre idioma. Esperem que aquesta xica d'El Bonillo (Albacete) no siga un cas aïllat. Els castellans han de saber que nosaltres no demanem més que allò a què tenim dret, c o m a p o b l e que som. Quan ells es donen compte que no viuen sols, que Espanya és de tots i que entre tots formem Espanya, també s'adonaran que la cosa millor és respectar el dret dels altres i els altres respectaran el seu. Molt greu, i això no porta res de bo, el que van fer a Josep Requena quan ell anava a escola. Esperem que ara ell això ho dirà als seus alumnes; però no pot guardar més que llàstima per aquells mals valencians. Hem de denunciar totes aquestes coses perquè la gent sàpiga el que ens han fet i ens fan, en les escoles i fora d'elles. També molt positiva la carta d'en Donis Gisbert denunciant l'expoliació dels vestigis històrics del nostre gloriós passat. Esperem més cartes, moltes més, com la del bon valencià que deu ser Dionís Gisbert. Jo torno a repetir: callar és un traïment al nostre País Valencià. No sé com la història jutjarà aquests moments històrics que ara vivim, moments de reivindicacions i de redreçament cultural nostre. Esperem tots els valencians que la història no parlarà malament de nosaltres; però encara p o d e m f e r molt més del que fem. Moltes portes són tancades perquè ningú no fa força per obrir-les. Fem cas dels de Castelló, els del Grup Castellonenc d'Estudis. Per ú l t i m , d e m a n a r que GORG porte a la portada un mes la nostra gloriosa bandera i explicant per què el Principat, Rosselló, Balears, Alguer i Andorra també la tenen així. Una salutació a tots els lectors de GORG de / . PUIG BELTRAN

Barcelona, novembre de 1970.

U N LECTOR ENS JUTJA Sr. Director Des dels començaments de GORG fiins ara, he estat llegint-lo amb molt d'interés. Ai meu p a r è i x e r , jo crec que abans d'esmentar virtuts i defectes de qualsevulla persona o cosa, cal donar-li un temps perquè copse la seua maduresa. Així, doncs, pense que és ara quan puc donar la meua opinió sobre la seua revista. (M'adone que vostès ja no li diuen butlletí.) GORG, senyor director, és indubtable que no pot pas desenvolupar-se fora d'un cert cercle, però baldament dins, es remena com peix a l'aigua. De mica en mica i curosament, ha anat minvant la secció «Taula de Novetats», que és interessant en dos o tres fulls, però no pas més. A la vegada s'han inserit articles i seccions n o v e s m o l t b o n e s . «D'un temps, d'un país», l'espai «Editorial»... Admire d ' a l t r a b a n d a el grau de preparació dels lectors de GORG, car les cartes tracten en llur majoria sobre afers bategants. És clar que hom no pot pas ésser a tothora d'acord amb tothom. Per exemple, eixa consideració del Sr. Ninyoles titlant la generositat valenciana de «meninfotisme», o algunes opinions del Sr. Fuster. En fi, tot açò, en la meua opinió ben modesta, no minva pas en cap mode la qualitat de la revista de sa digna direcció, l'eixida de la qual, com a valencià que sóc, em posà un dia ben content. Cordialment, / . V. BERGON I GARCIA

València, 20 octubre 1970.

PROPOSTA Sr. Director Amb gran plaer, potser la vegada que més m'ha satisfet, ha estat veure el núm. 13 de GORG. M'ha donat la impressió que la tasca que vos vàreu proposar va donant els fruits desitjats. No puc més que felicitar la genial idea de l'eslògan «Estimem la nostra llengua». Molt

grat resulta assabentar-se del programa del Primer premi Revelació de la Nova Cançó al País Valencià, llista de noms que es va incrementant. Voldria fer una proposta a tots: que a més d'incrementar el tamany, les mides de la revista a 20 x 28 cms. i mantenint les 48 pàgines, voluntàriament els subscriptors aixequessin la quota a 20 pessetes —un duro o dos més es gasten en qualsevol banalitat i certament, en els moments presents, nosaltres els lectors fundadors ens hauríem de sacrificar una miqueta a fi de deixar a la nostra posteritat un patrimoni que malauradament no ens deixaren els nostres ancestres. Ara bé: amb aquest augment es podrien llençar al públic (quioscos, llibreries, estancs, esglésies, teatres, etc.) exemplars de la revista amb el preu original, o el de 15 ptes. Raó: si el mercat n'està farcit, el valencià que no s'ha assabentat de l'existència de GORG, en topar-se constantment amb aquest, li entrarà curiositat, i en llegir-lo, en el 90 % dels casos reviurà en ell aquell crit de la sang, de la història que alberguem tots, sigui «in sub- o conscientment»... No seria estèril; almenys val la pena d'intentarho.

nostre particularisme. L'insult és tolerable per a cap poble? Per altra banda, l'únic que pot aconseguir és d'exaltar més el nostre amor propi, el nostre amor per aquest avorrit poble nostre i dur-nos al convenciment que s'han de destriar d'entre nosaltres certs elements: aquells que havent estat acollits per nosaltres amb els braços oberts, ens odien. 2.*) Que l'auAndreu JAILE tor de l'insult siga un individu La Algaba (Sevilla), 28 no- de pas. Aleshores, cal posar-li vembre 1970. el sambenet de «no grat». 3.a) Que haja estat un valencià a qui no és grat això d'estimar la pròpia llengua, la pròpia terra, el propi poble. LlaADVERTIMENT vors, s'ha de procedir igualment que en els casos anteriors, Sr. Director: perquè no mereix la convivènVaig posar al meu cotxet un eslògan adhesiu que diu cia de què gaudeix amb l'objecte dels seus menyspreus. «Estimem la nostra llengua». Un parell de dies després, I res més, senyor director. aprofitant la meua absència, Amb aquesta lletra només vull vora l'eslògan un cartellet escrit dir als lectors dels Països Caa mà que contenia un dels pit- talans: «Ull, amics; destrieu el jors insults per a un home. Un gra de la fullaraca!». insult contra mi, personalment, No cal dir que jo continué i contra la llengua que jo deia estimar: la meua, a Déu grà- tan content amb el meu eslògan. Al cap i a la fi sóc a ma cies. casa i no em fum amb ningú. Suposicions: 1.a) Que l'autor de l'insult siga un immigrat Atentament, no integrat. C o n s e q ü è n c i a : existeixen dins el nostre poble, Domènec VALLS 1 MASSIP certs individus que ens odien com a tal, que menyspreen el Per fi, agrair al director i col·laboradors l'esforç d'aqueixa publicació. Jo sóc del Principat, sóc barceloní i jamai haguera conegut els formidables germans del Regne si no fóra per GORG. Moltes gràcies; que Déu vos beneeixi. Un abraç a tots els germans.

València, 27 novembre 1970.

Diccionari Biogràfic Albertí, editor

Ja en el seu tercer volum, que conté la ressenya de 3.700 personalitats del País Valencià, Catalunya i Balears. Informació completa i venda: GORG - Colom, 58 - València-4

EDITORIAL

UN LLIBRE EINA: L'ESTRUCTURA ECONÒMICA DEL D'ençà de l'assaig de Cavanilles, el segle XVIII, no hi havia una obra que fes referència a la realitat socio-econòmica del País Valencià, considerat aquest com un continu humà, econòmic, social, històric. 1/«Estructura Econòmica del País Valencià», enfront de provincianismes sucursalistes i paralitzadors, presenta una visió global de l'economia valenciana —no de la «província» de València— a la segona meitat del segle xx. A través de les sis-centes planes llargues dels dos volums que componen l'obra una cosa, sobretot, pot deduir-se'n fàcilment : l'existència d'un sistema econòmic homogeni, definit i diferenciat. Amb això només l'esforç ja s'ho valia. I/obra mateixa és un bloc ordenat d'informació útil per a tothom que estiga interessat a conèixer, apropar-se, aprofundir, la realitat socio-econòmica del país. Descriptiu, el llibre conté treballs que ofereixen una interpretació històrica de l'economia, com és el cas de l'estudi del professor Giralt, i, una mica pertot, a cada monografia, punts d'estímul per a noves recerques. En aquest sentit és un llibre inacabat, un llibre que vol una continuació, que la demana: la continuïtat que vol-

dríem per a tantes i tantes coses en aquest país, la continuïtat que volen els autors en oferir-nos el llibre. Quasi una vintena d'autors, majoritàriament valencians o residint al País Valencià, s'han aplegat, per primera vegada, subratllem-ho, en una tasca comuna : donar a conèixer el seu país des d'un punt de vista econòmic i totalitzador, sense talls en el buit, sense cabòries estadístiques refinadíssimes i igualment inútils, i, això sí, amb un esperit de servei i civilitat. Així, l'obra, esdevé eina de treball i instrument de combat, alhora i inseparablement. Si el fet d'haver-n'hi tants, d'autors, es tradueix, sense dubte, en daltabaixos de qualitat, o en petites incoherències de contingut, tampoc no hi ha dubte que l'originalitat, l'estricta eficàcia immediata, el desvetlament dels problemes, ho justificaven a bastament. Originalitat, destaquem, sense precedents al país. Des d'un angle d'aportacions específiques, el tractament històric i físic, bastits ex-novo per a l'obra, la primera divisió comarcal del País Valencià muntada sobre bases sòlides, la taula input-output de l'economia valenciana, de les poquíssimes fetes a la Península, són, en una bona me-

LA UNITAT IDIOMÀTICA DEL PRINCIPAT, EL PAÍS VALENCIÀ I LES ILLES BALEARS EN LA «REAL ACADEMIA DE LA LENGUA»

PAÍS VALENCIÀ sura, reeiximents científics posats a l'abast del lector interessat. 1/«Estructura Econòmica del País Valencià» no és, tan sols, una invitació a la lectura desapassionada i freda, perquè els números no són freds; és un repte a contestar ; no és un punt d'arribada, sinó una base de llançament. En una llarga etapa que encetaren els versos i que ara acaben les xifres, és una fita que comença un nou camí. Saludem així el nou llibre.

Ja com una honrosa tradició, el conjunt d'intel·lectuals que constitueixen la docta entitat, han defensat moltes vegades públicament i amb eficàcia la causa de la cultura autòctona comuna dels països que integraren la major part de la confederació Catalano-Aragonesa. I amb ocasió de la nova edició —la de 1970— del «Diccionario de la Lengua Española» (la 19.a), la unitat idiomàtica d'aquests pobles és plenament i clarament reconeguda. Efectivament, en els articles corresponents a les paraules «catalán», «valenciano» i «mallorquín», expressa l'esmentat «Diccionario» : —«Catalán : lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y otros dominios de la a n t i g u a C o r o n a de Aragón». —«Valenciano : variedad de la lengua catalana que se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia». —«Mallorquín : variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca». Podem dir, amb un c o m u n i c a n t (F. Domínguez Ledesma) de la secció de cartes al director en la revista «Destino» del 28 del proppassat novembre, que «finalmente, la Real Academia Española ha hecho p r e v a l e c e r seguros criterios científicos sobre ofuscados prejuicios atávicos. Felicitémosla y felicitémonos por ello». El nom gloriós —i per a nosaltres entranyable— de «valencià» aplicat a la nostra llengua, recobra en l'esmentada darrera edició del «Diccionario de la L e n g u a E s p a ñ o l a » la sena digna i autèntica dimensió científica, el seu ple valor de sinònim del de «català» amb què en una llarga tradició culta i popular l'usa el nostre poble, alhora que li dóna també el matís corresponent de varietat nostra (alta i significativa diem nosaltres) de la llengua comuna del Principat, les Illes i el País Valencià. E. V.

comentaris i fragments DETERMINANTS HISTÒRICS DE L'ACTUAL ECONOMIA VALENCIANA les directrius d'una bona política econòmica. El volum s'obre amb un estudi del provolum primer del qual •—fruit de la col·laboració de vuit especialistes— avui ix a la fessor Emili Giralt, catedràtic d'Història llum, rau en el seu enfocament global dels Contemporània de la Universitat de Vadistints aspectes de l'economia valenciana: lència, sobre els pressuposts històrics de aspectes que havien restat limitatsfinsara l'actual economia valenciana, al qual cena definir sectors econòmics molt concrets, trarem el nostre comentari. 0 bé es reduïen de forma arbitrària a uns àmbits administratius mancats d'una base socio-econòmica real. Això ha suposat per La inflexió històrica del XIX part dels autors de la present obra una labor de revisió, verificació i actualització És ben notori que la inflexió històrica de dades a la vista d'aquell objectiu uni- del segleXIXconstitueix, per al País Vatari : la consciència de la realitat humana lencià, un punt d'arrencada. Sense massa 1 cultural —per tant, realitat econòmica— hipèrbole, hom podria dir que parlar del del País Valencià. Sens dubte, aquest és XIX valencià és, fins en un cert punt, fer el primer intent d'anàlisi conjunta de l'es- sociologia actual. La nostra societat d'avui tructura econòmica valenciana, punt de restarà fortament marcada per l'emprempta partença obligat per a ulteriors estudis. dels canvis produïts en la societat noucenAtesa la manca d'uns instruments perma- tista. Tant en l'aspecte econòmic, que és nents d'estudi de l'economia valenciana, l'objecte d'aquest assaig, com en els aspecpotser el que cal realment, en aquest ter- tes culturals, ideològics i lingüístics. A desreny, és —com apunten els autors—, més pit dels canvis produïts, les ideologies doque no l'aparició de llibres, la creació dels minants —ruralisme econòmic, «passatismitjans escaients d'estudi —o la potencia- me» cultural, compatibilisme jeràrquic— ció dels que ja existeixen—, els quals pu- han pogut mantenir-se en molt bona part guen facilitar informes orientadors i marcar inalterades, incòlumes. Aquella etapa serà La particularitat de l'estudi L'estruc-

tura

econòmica

del País

Valencià

(1), el

COMENTARIS I FRAGMENTS L'ACTUAL ECONOMIA VALENCIANA

la gran màquina encuyadora de tòpics i prejudicis de tota mena, dels quals avui mateix ens nodrim psicològicament. Hem de remuntar-nos a aqueix temps —sobretot al temps de la Restauració— per a trobar promulgats els mites opulents de l'horta, la barraca, la llauradora i, last but not least, la paella, que han pogut sublimar durant tot un segle l'estagnació, el ruralisme i la rutina del nostre país. (No és pas un atzar que, ja en temps més pròxims, un distingit òrgan d'opinió de l'oligarquia latifundista, alhora que llançava una de les més aspres campanyes contra la «burgesia catalana» i les seues pretensions polítiques, feia la més tendra i desinteressada apologia de la paella valenciana, tot erigint-la en símbol de prosperitat social dans l'ordre). Però, malgrat la importància d'aqueix període, el que —com diu Giralt— més qüestions pot aclarir de la situació actual, «.el segle XIX és el gran desconegut de la història valenciana)). Posseïm més dades sobre certs moments de la nostra història medieval i moderna que d'aquesta etapa clau. El segle XIX planteja un aparent enigma : en el seu segon terç, la societat valenciana reuneix les condicions necessàries (mà d'obra, capitals, coneixements tècnics, etcètera) que en d'altres zones de la Península (Principat i País Basc) i d'Europa faran possible la industrialització. La mateixa expansió econòmica que es produeix al País Valencià durant el XVIII feia esperar la revolució industrial. Però, de fet, aquesta quedaria avortada com un feble auguri.

les distintes àrees en el procés industrialitzador, han estat esquematitzares, dins l'obra Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes, pel mateix autor, junt amb Balcells i J. Termes. El desequilibri interregional, les friccions consegüents entre els interessos industrials i agraris i el replantejament del problema nacional —a partir de les divergents actituds ideològiques enfront de l'Estat— arriben a traduir-se en una «dissociació de poders» : l'econòmic —radicat en les zones industrialitzades (Principat i País Basc), que prompte cobraran una fisomia moderna— i el

Els desequilibris interregionals

Les conseqüències polítiques i socials de l'asincronisme o el desfasament entre

COMENTARIS I FRAGMENTS L'ACTUAL ECONOMIA VALENCIANA

poder polític, exercit des del centre i que recolza en una mentalitat de tipus pre-capitalista. I,a feble burgesia liberal es veurà impotent per a realitzar la seua «pròpia» revolució —si més no de forma íntegra—, i haurà de coexistir amb els elements residuals de l'ancien régime que, tot controlant la maquinària de l'Estat, impediran la reforma agrària. Des de l'angle social, el desequilibri econòmic té conseqüències no menys greus. I/obrerisme haurà de lliurar una doble batalla : contra la burgesia, d'un costat, i de l'altre contra un Estat que, tot i no identificar-se amb aquella burgesia, acabarà per reconciliar-s'hi. Dins el nostre domini cultural, el procés industrialitzador es produeix també de forma molt desigual. El fer de lance industrial de la Catalunya estricta contrastarà amb l'evolució que experimenta el País Valencià en el tomb del segle (llevat d'alguns nuclis industrials d'importància, com Alcoi i Sagunt) i, més encara, amb les Illes (2). Algunes de les implicacions psicològiques d'aquests desequilibris interregionals han estat analitzades per Rafael 1,1. Ninyoles en un recent article (3). ¿Quan i com es produeix el desfasament o la divergència en l'orientació econòmica entre el País Valencià i les altres zones industrialitzades ? Quines són les causes d'aquest asincronisme? Tais són les qüestions que Emili Giralt es proposa dilucidar en el present estudi. El XVIII: creixement econòmic

Durant el segle XVIII, el País Valencià experimenta un gran creixement econòmic, degut als següents factors: — augment demogràfic, que incideix so-

bre una economia amb possibilitats d'expansió (dels 255.080 habitants de començaments de segle, passem a 934.724 el 1794). — expansió de l'agricultura : tant pel que fa a l'agricultura tradicional com per la implantació de nous conreus i l'excel·lent organització de regadius. — creixement de la indústria artesana (ceràmica, seda, artesania rural, etc.). •—• comerç intens amb colònies i amb el nord d'Europa. Així doncs —com posa en relleu el professor Giralt—, «en relació amb d'altres contrades de la Península, el País Valencià era una zona bastant industrialitzada, amb una plataforma adequada per a la ulterior introducció del maquinis-me, que, a Europa, havia de desfermar la revolució industrial)). Des de l'angle social, observem l'emergència d'una incipient burgesia i d'una classe mitjana que acurtaria les distàncies interclassistes característiques de l'època anterior, grup social que semblava predestinat a transformar el País mitjançant la indústria. La traducció cultural del creixement econòmic del XVIII seria la Il·lustració valenciana, que va comptar amb figures de gran relleu. «El País Valencià —resumeix l'autor— assoleix en el segle XVIII unes formes de plenitud —econòmica i cultural— que el situen en bon lloc dins els pobles peninsular i en un nivell mitjà en relació amb els països d'Europa (...) Les condicions que en els països d'Europa han operat com a condicions necessàries i suficients per a promoure la revolució industrial del segle XIX, es donaven al País Valencià» (una demografia puixant, coneixement de les novetats tècniques, transports —més exacte: comunicacions per ferrocarril—, etc.).

COMENTARIS I FRAGMENTS L'ACTUAL ECONOMIA VALENCIANA

El XIX: raons del desfasament industrial La fallida de la industrialització durant el segle X I X haurà d'ésser explicada per diverses circumstàncies, una de les quals serà la mateixa fallida dels instruments financers. Com diu Giralt, ala riquesa creada amb l'esforç de l'agricultor valencià i la perspicàcia dels exportadors del país, l'estalvi dels uns, els beneficis dels altres (...) seran manipulats per una banca forastera sense massa interés a fonamentar la possible industrialització del país. La banca servirà de vehicle a l'emigració de capitals, i vindrà a continuar i amplificar els efectes de les lleis desamortitzadores (...) en extreure del país una considerable suma de diners». D'altre cantó, la ruïna de la indústria sedera, que afecta la tèxtil i un conjunt d'activitats vinculades a aquesta indústria. Ruïna deguda, d'una banda, a la «pebrina» —paràsit del cuc de la seda— (1854-1865), però, de forma principal, per la descapitalització de les empreses, la manca d'utillatge modern i d'una protecció aranzelària : ala malaltia de les empreses industrials o un estat d'indefensió davant la competència estrangera». Finalment, les lleis desamortitzadores i desvinculadores, que originen els següents fets: «Ier, els valencians pagaren sumes immenses per Vadquisició de la terra; 2°n, els diners d'aquesta gran transacció no restaven al país, sinó que n'emigraren enduts per l'aristocràcia absentista o canalitzats per la Hisenda Pública, la qual en una proporció minúscula els havia de reinvertir al país».

terç del segle XIX —afirma— el País Valencià reuneix les condicions que, segons els models més pròxims —País Basc i Principat de Catalunya—, havien de fer possible la industrialització: mà d'obra disponible, artesania convertible en indústria, existència de capitals, coneixements tècnics, i homes amb esperit de capitans d'empresa: ¿Per què, després d'unes primeres temptatives, la industrialització no es produí, o no assolí la intensitat i l'extensió necessàries? La raó més lògica —donat l'estat de coneixement que en tenim— sembla ser perquè els capitals que haurien hagut de finançar-la, en foren distrets. L'autofinançament industrial a base de l'estalvi de la classe mitjana de les ciutats, dels beneficis dels exportadors i dels guanys mateixos dels agricultors, no fou possible perquè l'agricultura absorbí tots els diners. Així queda feta la resposta —però pendent, encara, d'aclariments i de justificacions el desfasament industrial del País Valencià respecte de Catalunya i el País Basc. Desfasament que és palés cap als anys setantes i que, durant les dècades successives, mantindrà predominant l'aspecte rural del país, el qual aspecte no podrà ser dissimulat per les reformes urbanístiques de les ciutats de València, d'Alacant i d'altres». JORDI MONTIAOR

(1) Emili Giralt, «Antecedents històrics», dins L'estructura econòmica del País Valencià. L'Estel. València, 1970. (2) E. Giralt, A. Balcells, J. Termes, Els moviments socials a Catalunya, Pais Valencià i les Illes. Ed. Lavínia, València, 1970.

Conclusions

El professor Giralt acaba el seu estudi amb aquestes reflexions : aDurant el segon

(3) Rafael Lluís Ninyoles, Complexos i prejudicis GORG, núm.

11.

COMENTARIS I FRAGMENTS

LA NOVA ESQUERRA

NORD-AMERICANA per RAFAEL LLUÍS NINYOLES Per a l'observador europeu, la «nova esquerra» nascuda en la Nord-Amèrica dels anys 60 és realment un moviment de catalogació difícil. D'entrada, la seua aparent versatilitat ideològica es troba tan lluny de la massissa coherència esquerrana clàssica como de la praxis de dreta que, sense sistema, va pretendre el pur assalt al poder. Fa alguns anys que Michael Harrington —el celebrat autor de L'Altra Amèrica i, com ell es defineix, un dels pocs sobrevivents polítics de la traumatitzada generació dels 50—• escrivia : «El que assenyala les possibilitats radicals, avui com ahir, no és pas un estil de pensament o una tendència intel·lectual, sinó el poble en movimentn. Avui, en prologar el llibre de Jack Newfield sobre La nova esquerra nord-americana, haurà de precisar que «són uns pocs individus atípics els qui posseeixen el verb i l'energia suficients per a, ésser els primers a expressar allò que és típic del seu temps». En contrast amb aquells moviments polítics, l'empenta de la nova esquerra nordamericana no sembla pas determinar-se primàriament per la consecució del Poder, sinó més aviat —com declara Newfield— per alternatives morals absolutes. A la mateixa esquerra clàssica de Nord-Amèrica, emmotllada per les revolucions russa, xinesa i soviètica, els joves radicals oposaran un plantejament confessadament «existencial» i «humanista». Avui hom podrà afirmar que aquell grup de joves que componen la nova esquerra —en llur majoria fills privilegiats de la classe mitjana nord-ame-

ricana— integren auna minoria profètica» que determinarà fortament l'orientació futura de la política americana. Una nova consciència

Però és un fet, i ja no pas una simple profecia, que els milers de joves que militen en la nova esquerra han esdevingut una autèntica força nacional en favor dels negres, de les classes oprimides, d'una política exterior pacífica i constructiva. És remarcable que els nous radicals han volgut girar l'esquena conscientment a l'èxit social que podrien esperar dins llur pròpia classe. El conflicte ha sorgit així, o ha pogut desplaçar-se, fora del sistema d'estratificació per a esdevenir alhora un conflicte entre generacions. «Tot comprovant el buit ètic del país —diu Newfield—, els nous esquerrans feren de la moralitat i de la veritat les pedres angulars de llur moviment». Es una realitat que aquells qui originen una consciència social rarament han procedit del món social d'aquells a qui la desvetllen. Consciència que, en la nova esquerra nord-americana, s'ha d'enfrontar no solament amb les desigualtats de classe i raça, sinó amb la progressiva totalitarització del país, amb la racionalitat sense raó que presideix aquell buit ètic, amb la impersonalització imposada per una tecnologia capaç de crear aqueix Robot Alegre, complaent i satisfet, però sense voluntat de raonar, perquè —com deia C. Wright Mills— els

COMENTARIS I FRAGMENTS LA NOVA ESQUERRA NORD-AMERICANA

dispositius racionalment organitzats s'han erigit en instruments de tirania, en mitjans per a expropiar la seua oportunitat a la raó : la capacitat mateixa d'obrar com a homes lliures.

La tècnica, al servei del poder

Racionalitat sense raó, hem dit. La contraposició d'ambdues nocions es converteix en la clau implícita per a recusar «aqueix fangar de racionalitat insana», analítica i tranquil·la, que un assenyalat pensador líder de la nova esquerra —el lingüista Noam Chomski— denuncia en la política exterior i interior nord-americana. El mateix Chomski ha analitzat en un recent llibre (La responsabilitat dels intel·lectuals) la «submissió contrarevolucionària d'aquells que denominarà els nous mandarins». Intel·lectuals no compromesos, la pretensió de poder dels quals es basa en el domini de la tècnica i en el coneixement, i els objectius dels quals s'identifiquen en tot moment amb les decisions assumides per aquells qui detenten el control polític. El nou accés al poder, de la intel·lectualitat tècnica —el model humà de la qual serà el «científic de mentalitat dura», atrinxerat ideològicament en les tesis de D. Bell i S. Lipset sobre la fi de les ideologies—, ha provocat un canvi profund en l'horitzó intel·lectual. L'intel·lectual crític serà desplaçat per l'expert, ideòleg casolà dels qui es troben al poder. Postular com a objetiu de les ciències del comportament la manipulació de la ment humana, el domini de la societat, d'acord amb els fins assignats per 1'«élite del poder», significa negar a l'intel·lectual la seua autonomia individual, social i política. No és pas possible de negar que l'«ethos» de la tecnocràcia restaria àmplia-

ment justificat en un tipus de societat en què la llibertat i la raó, com a valors suprems, estiguéssen fermament i democràtica establerts. Però, a judici dels pensadors líders de la nova esquerra —el sociòleg Mills, el lingüista Chomski, el jove Newfield—, els Estats Units no són aqueixa societat. És per això que, enfront de l'eslògan «la política com a art del que és possible», la responsabilitat moral i la responsabilitat política hauran de proclamar-se indivisibles.

Inconsistències

Potser 1'«humanisme» de la nova esquerra no és pas un model de congruència. L'existencialisme de Camus, l'anticolonialisme de Franz Fanon, l'anarquisme comunitari de Goodman i l'art de Bob Dylan, vénen a unir-se als principis filosòfics de William James, a l'ideari jeffersonià o a la sociologia de C. W. Mills. Una crítica honesta no pot eludir les flagrants insuficiències d'aquest nou radicalisme : la seua actitud de moralisme romàntic i emocional, el freqüent to antiracional de regust existencialista —antiintel·lectualista fins i tot— i la incapacitat confessada de presentar alternatives creadores que, de vegades, menarà al pur nihilisme. I, en l'aspecte organitzatiu, la manca d'un liderat unificador que potencie una trajectòria política eficaç a l'orientació fonamentalment ètica de la nova esquerra. Però extremar aqueixes insuficiències, accentuar els excessos i limitacions dels nous radicals, exigir més a la generació dels anys 60 significaria —i podem estar d'acord amb Jack Newfield— alguna cosa pareguda a «negar la responsabilitat de les generacions precedents i infravalorar les possibilitats- de les generacions futures».

MILLOREM d'ENRICVALOR EL LLENGUATGE

Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació. En l'actual número

Anunciem als nostres lectors que aquesta serà la darrera lliçó que publicarem com a mostra de l'obra, puix que ja està en curs d'impressió per l'Editorial GORG i ben prompte es posarà a la venda. Tots aquells que ens la demanen en la tarja de comanda durant tot el present desembre, encara obtindran el benefici del 25 % de descompte de pre-publicació. SOBRE «OIR» I «SENTIR» OIR ha estat substituït per SENTIR en la llengua parlada i escrita de tot el nostre domini lingüístic (Principat, Rosselló, País Valencià i Balears). Sols es manté OIR en alguna zona del País V a l e n c i à , i, pertot, en alguna expressió estereotipada, com «oir missa», etc. Fins i tot, en les comarques on es manté l'ús del verb OIR, aquest ús té molt poca vitalitat, i en realitat les úniques formes que se n'empren són l'infinitiu, el participi i alguna persona solta de certs temps. Exemples: —Un dia anirem a oir-lo. —Has oït avui la ràdio? —No oïm res des d'ací! —Ella no l'oïa ja. Si observem atentament el parlar corrent de la ciutat de València, ens adonarem que expressions com «No oig lo que em dius», «Ous quin vent que fa?», «Des de tan lluny no t'ou», «Si m'ou, que m'oja!», «No cal que oges lo que diuen»... no es senten dir mai. Tais oracions es construeixen normalment, a la ciutat i tot, amb el verb SENTIR: —No sent lo que em dius. —Sents quin vent que fa? —Des de tan lluny no et sent. —Si em sent, que em senta! —No cal que sentes lo que diuen. Açò indica que el procés de substitució d'OIR per SENTIR ha progressat també molt a la ciutat de València, malgrat la pressió castellana, que és indubtable que hi ha ajudat a mantenir OIR enfront de la tendència general de l'idioma d'emprar SENTIR. Cal tenir en compte que tal preferència es manifesta des dels primers segles d'existència de la llengua; així que no podem dir que és un fet modern que puga significar un empobriment. El gran filòsof medieval Ramon Llull, que va escriure les seues obres entre els segles XIII i XIV, diu en un passatge: «Sensualment sentim veus i brogits».

I el nostre Martorell, que escrigué en el XV, diu en el «Tirant»: «Com ells sentiren les trompetes...». Aquestes dues cites, tretes del Diccionari de F. de B. Moll, no són sinó una mostra de les moltes que trobaríem espigolant els clàssics. Significats El Diccionari General i el Català-ValenciàBalear citat més amunt, donen els següents com a correctes i usuals: SENTIR. — «Percebre per mitjà dels sentits» (Naturalment també del de l'oït). Especialment: «Percebre amb el sentit del tacte». «Percebre amb el sentit de l'oït». O I R . — «Posseir la facultat de percebre els sons amb l'orella i representar-se'ls mentalment». «Estar present al sacrifici de la missa». (El fet de trobar-s'hi, encara que per la distància al sacerdot oficiant el fidel no senta les paraules d'aquell, s'ha dit sempre «oir missa».) Observació L'ús de SENTIR en el sentit de «doldre», «condoldre's», «saber greu», és d'influència forastera. Cal dir: —M'ha dolgut la mort del teu cosí. Etc. Millor que «He sentit la mort del teu cosí». Resum Es veu clarament que el nostre poble, des dels primers temps, ha usat SENTIR per a significar la percepció per mitjà de qualsevol sentit que no siga el de la vista. L'ús de SENTIR per OIR es fonamenta en això. Així com diem «He sentit mal al braç» o «Sent molta calor avui», «Sent una olor agradable», «Li sentia un sabor molt amarg»... i no ens cal aclarir en cada cas amb quin sentit ho percebem, també podem dir «Sent una remor molt forta» sense haver de fer constar que és amb el sentit de l'oït. Etimologia SENTIR ve del llatí «sentiré», i OIR d'«audire».

TAULA de Novetats

SARTRE I EL PROBLEMA DE DÉU Francis Jeanson

Col·lecció «Actituds». Editorial Nova Terra. Barcelona, 1970. 173 pàgines. Preu: 140 ptes. Qui conega la trajectòria de Francis Jeanson té ja una garantia de la qualitat d'aquest llibre, puix el tema no li és nou. Recordem : «Le problème moral et la pensée de Sartre» i aquell altre llibret de la col·lecció «Ecrivains de toujours» que portàvem a la butxaca els estudiants de la Sorbonne per l'any 1962 i que hem llegit tantes vegades «Sartre par luimème». És també de Jeanson el llibre «Simone de Beauvoir ou l'entreprise de vivre». Sartre és també el tema del seu llibre «Iva Foi d'un incroyant» i ara, amb l'experiència d'un especialista, «Sartre i el problema de Déu». Francis Jeanson coneix el risc d'un tema com « S a r t r e davant Déu». Uns cristians llegiran el llibre a través de llur pròpia concepció de l'ateisme, que impossibilita la comprensió de les relacions de «Sartre amb Déu», i els a t e u s l'atacaran pel fet d'haver-se plantejat la qüestió. Si Jeanson escriu el llibre, tot i coneixent el risc, és —ho diu ell mateix— «per instaurar un diàleg entre els qui es diuen creients i els qui es pretenen incrèduls». L'autor e n s d e m a n a que anem l l e g i n t el llibre sense perdre de vista la realitat del «fenomen S a r t r e » acollit per

una gran diversitat de perspectives cristianes que el podrien falsejar. El Concili Vaticà II sembla afavorir una temptativa seriosa de diàleg amb els ateus, sense i m a g i n a r tampoc que creients i no creients podem retrobar-nos «d'antuvi en ple idil·li» ; el retrobament sols serà possible d'una manera progressiva i relativa. El treball de Jeanson és seriós i —cosa ben important en un tema religiós— no inclina la seua descripció de l'actitud s a r t r i a n a «en un sentit més 0 menys favorable a les seus preocupacions personals». El llibre consta d'una introducció, una part d e d i c a d a a definir els aspectes de la «negror» de Sartre i que semblen ser la contingència carnal i la presència d'altri. Aquesta part del l l i b r e és importantíssima per poder albirar si la mala fe pot també ultrapassar-se cap a una certa fe, al preu d'un combat el resultat del qual restarà incert, contra un Adversari difícil d'identificar. És precisament aquest combat el tema de la segona part del llibre, pàgines apassionants que demanen una repetida lectura i atenta reflexió. Jeanson titula aquesta part «La lluita amb l'Àngel». És Sartre espigolat encertadament per J e a n s o n , qui ens conta minut a minut la creació d'un mite per a pal·liar la defecció del Déu que el seu ambient familiar li havia ensenyat, mite que és la base de l'excepcional positivitat de l'actitud sartriana. La identificació de Sartre infant entre Déu i el seu avi 1 la por d'actuar amb Déu de la mateixa manera fingida que havia actuat amb l'avi, el portarà a la negació de Déu. Potser aquesta negació és una idea

molt més exacta de Déu i molt més exigent que el Déu que coneixia el seu ambient. «El problema de Déu és un problema humà que concerneix la relació dels homes entre ells, és un problema total, al qual cadascú aporta solució per mitjà de tota la seua vida, i la solució que li aportem reflecteix l'actitud que hem adoptat respecte a altres homes i a nosaltres mateixos.» Al final del llibre, Jeanson ens ofereix un recull de textos sartrians que ens donen el procés de la idea de Déu en Sartre, textos sense comentari i extrets de «La nausee», «I/Étre et le Néant», «Le Mur», «Saint Genet», «Situations IV», «Les Séquestrés d'Aitona», «Les Mots», «Les Mouches», «Le Diable et le bon Dieu». S a r t r e sembla obsessionat per la Divinitat que n e g a , i aquests textos expliquen com mor Déu en la seua obra. L'obra de J e a n s o n ens dóna ganes de tornar a l l e g i r les obres de S a r t r e sota un nou a n g l e , i, aquesta lectura, és possible ja fer-la en la nostra llengua, puix que si no totes, sí que algunes de les més importants estan ja traduïdes al català. La Nàusea. Barcelona. Aymà. Proa, 1966. Els Mots. Barcelona. Aymà. Col. La Mirada, 1966. Reflexions sobre la qüestió jueva. Barcelona. Nova Terra. Col. Síntesi, 1967. Les mosques, La porta tancada, La P... respectuosa, Morts sense sepultura, Les mans brutes, Les Troianes. Totes aquestes de la Col. Quaderns de teatre. B a r c e l o n a . Aymà, 1969. El valor de la publicació de Francis Jeanson ve accentuat per la versió clara i encertada de Ramon Folch i Camarasa.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

LITERATURA I SOCIETAT A LA MALLORCA DE POSTGUERRA

CANVIS DE MENTALITAT Assaig 12. Carles M. Espinalt

Gregori Mir

Barcelona, 1970. 93 pàgines. Carles Muñoz Espinalt, un dels escriptors catalans de producció més metòdica i fecunda, ens presenta amb el seu darrer llibre Canvis de mentalitat una sèrie suggestiva d'articles que abraça una t e m à t i c a variada. Potser si haguéssem de trobar un denominador comú a aquesta nova sèrie, hi encaixaríem el d ' a s s a i g s sobre psicologia col·lectiva. Carles M. Espinalt uneix a les seues qualitats de psicòleg, amb ple coneixement de l'ofici, les de prosista àgil i amé. Com a assatgista polític, ens n'ha donat una bona mostra en el seu penúltim treball sobre la propaganda totalitària. El p r e s e n t llibre és, potser, un dels més representatius d'aquest autor. Clàssic, sense estridències i apassionant a la vegada. Canvis de mentalitat és una col·lecció de reflexions sobre l'individu immers en la societat m o d e r n a que, havent destruït les fronteres del seu propi planeta, cal que siga igualment capaç de superar les seues barreres mentals i psicològiques. «Queden encara molts prejudicis en la forma d'interpretar els homes —diu—-, però van essent superats. La personalitat humana arribarà a ésser explicada sense sobreposar simples llegendes a la realitat. Neix un home més autèntic. Malgrat que, de moment, es pugui trobar una mica desconcertat pel mateix prodigi i per l'astorament que, dins el seu ànim, produeix un canvi tan ràpid.» I, dins l'article «Vaticinar el diluvi» escriu : «Molta confusió i m o l t desconcert p o d e n e x i s t i r en les noves generacions, però t a m b é una viva llum, a l e g r e i resplendent... L'home és vell el dia que creu que tot està p e r d u t . Queden joves que no han perdut la fe». Una part de l'estudi està dedicada a analitzar el fenomen de

Editorial Moll. Col·lecció «Les Illes D'or. Mallorca, 1970. 164 pàgines. Preu: 50 ptes.

la moda, estudi que considerem de singular interés. Espinalt no cau en la superficialitat tan comuna de c o n s i d e r a r la moda com un mer caprici superficial, que afecta tan sols als aspectes d'escassa significació cultural. «La moda —diu amb Voltaire— impera fins i tot en la forma de fer crims.» «Allò que vol fer l'home a c t u a l —escriu en el seu darrer assaig— és convertir-se en presoner d'una ideologia morta o d'un passat irrecuperable. D'ací que doni més importància a un artifici de la moda que a deu c e r i m ò n i e s d'un dogma. El carreguen els rituals del passat. Vol "portes" que el c o m u n i q u i n amb el demà.» / . A. SANCHIS

«Literatura i societat a la M a l l o r c a de la postguerra», obra amb la qual es dóna a conèixer plenament el jove escriptor Gregori Mir, té d'entrada el mèrit de la seua provisionalitat : una primera passa en la interpretació social de la literatura mallorquina. Provisionalitat que, en aquest cas, no significa pas improvisació, sinó la maduresa d'una investigació rigorosa que ha d'omplir buits amb hipòtesis raonables. El llibre que comentem conté dos assaigs centrats sobre el teatre, el primer, i sobre la novel·la illenca, el segon. En el primer d'aquests estudis —el més e x t e n s i potser també el més elaborat—, l'autor anal i t z a e l s condicionaments socials i l ' e v o l u c i ó del gènere dramàtic a Mallorca. La seua tesi sembla tan massissa com u n a redundància : M a l l o r c a —ens hi diu— ha donat l'únic teatre que possibilitava la seua estructura social. I la seua est r u c t u r a social possibilitava l'anomenat «teatre r e g i o n a l » —com a València—, i, com a V a l è n c i a , el traspàs definitiu d'aqueixa mena de teatre mereix una bona autòpsia. Aquest fou —recorda Mir— l'únic teatre que aconseguí l'aplaudiment majoritari a Mallorca. Un teatre, però, marginal no sols als corrents europeus, sinó al mateix teatre «d'idees» que s'anava fent al Principat. La literatura per antonomàsia al xix és «costumista» (no tota la literatura ho era evidentment, però ho era tota la literatura dolenta). Costumista fou la literatura «regional» de Mallorca. I Mallorca, tot volent-se centrar en ella m a t e i x a , no en podia produir d'altra. tPer què

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

el mot "regional" ? •—s'hi pregunta Mir—. Darrera aquest adjectiu, que frustra i limita, hi ha tota una manera d'ésser el nostre poble. "Regional" ¿de què?, ¿d'on? No hi ha cap dubte que els nostres autors —afig— només volgueren retratar la nostra societat (...). Els personatges que portaren a l'escenari no parlaven castellà ni el català del Principat, sinó que "xerraven mallorquí". Per altra banda, les accions que protagonitzaren són costums mallorquins. Costums que es donen dins una comunitat que geogràficament es desenvolupa en una illa petita que durant molts anys va restar marginada dels centres on es creava la cultura.» A Mallorca, tanmateix, les classes d i r i g e n t s ciutadanes, destinatàries de l'nalta» cultura, consumien un altre producte : la literatura c a s t e l l a n a —de costums, o no. El poble —menestrals, pagesos, classe mitjana urbana— assistia al teatre «mallorquí». Teatre que, com adverteix l'autor, «fou per a la classe dirigent una mena de s e g r e g a c i ó subcultural». La manca d'una Renaixença política i d'una burgesia dinàmica, deixava (com s'esdevingué al P a í s Valencià) inalterats els vells esquemes mentals; l'absència d'obres de major volada no és, doncs, un accident. Els autors mallorquins van portar a l'escenari «aquella part de la comunitat que sabien que no faria perillar l'ordre establert. No denunciaren, no tingueren filosofies o ideologies que s'oposassin a les dels que detentaven el control social». Bastaran aquestes al·lusions per a recomanar el llibre de Gregori Mir a tots els lectors preocupats per l'evolució de la literatura catalana a les Illes, i al País Valencià, ja que molts dels f e n ò m e n s analitzats en aquest assaig tenen una projecció, o un paral·lelisme, dins la nostra literatura. I, en aquest sentit, ha d'ésser, també, un llibre de referència obligada. MIQUEL COSTA

«LA UNIDAD NACIONAL Y LOS NACIONALISMOS» Antonio Ramos Oliveira

Editorial Grijalbo. Col. 70. És una novetat trobar llibres com aquest als aparadors de les llibreries. I no és, precisament, que el tema no interesse. I n t e r e s s a , i molt; com que constitueix una de les qüestions que més apassionades polèmiques suscita i també més ofuscacions irracionals i simplistes desperta. Per això hi ha una necessitat u r g e n t de posar a l'abast del públic lector bibliografia abundant sobre el tema, perquè no d e i x a de ser un terreny relliscós en què s'adopten actituds partidistes i, per tant, confuses. A pesar de tot, aquesta novetat, no és sorprenent, i no ho és, perquè la hipòtesi general del llibre no deixa de tenir una o r i e n t a c i ó molt marcada. No cap dubte que la història objectiva no existeix, no pot existir, com tampoc és possible en les ciències socials en general. La quantitat de dades, la complexitat de la realitat o del p a s s a t —tant s'hi val—, o encara més en l'estudi del passat, obliguen a l'investigador a fer una selecció de les variables, sense tenir, ni de lluny, valorat el pes de les que es consideren constants sobre les dades s e l e c c i o n a d e s . En aquest sentit, la història és indestriable de l'historiador, de les opinions personals de l'historiador, encara afinant més. Per això mateix, l'investigador ha de partir de certes hipòtesis que ell mateix elabora, i contrastar-les amb la realitat investigada. El que no és possible de fer, o almenys el que 110 cal fer, és partir d'una idea, buscant que les dades concorden amb la hipòtesi, i, si no és així, tant pitjor per a les dades. No cal dir que aquesta és una petita premissa d'una metodologia molt més complexa i que per altra part ha estat excessivament bandejada per multitud d'historiadors. El profes-

sor Ramos Oliveira, prestigiós historiador en amples sectors peninsulars, no deixa de ser un observador excessivament apassionat del tema, d'aquest tema. «La unidad nacional y los nacionalismos españoles» és un llibre que cal llegir per moltes raons. Reflecteix un estat d'opinió que m'atreviria a calificar «tipus». O «típic». Per això és interessant, tant pels encerts com pels defectes. Com, posem per exemple, el seu curiosíssim punt de vista sobre l'origen de la llengua «espanyola»... «el llenguatge que s'estenia pertot arreu de la Península, llenguatge supraregional, no era, certament, el castellà, sinó un altre, encara que elaborat sobre el dialecte castellà, distint (...). Catalunya contribuí, com les altres regions, a formar tal llenguatge nacional, l'espanyol, que en obrir-se pas en detriment del c a t a l à , pel nordest, accentuà l'espanyolització de Catalunya (...). Quan l ' e s p a n y o l s'estengué per les ciutats catalanes, Catalunya no va rebre, finalment, una llengua estrangera, sinó la parla nacional d'Espanya, tan seua com de. les altres regions, construïda per tots els esperits elevats de la Península.» Això de «la parla nacional d'Espanya» ine v i t a b l e m e n t em recorda la definició que l'Arquebisbat de València donà respecte de la llengua vernacla, esperonat pel Concili : «llengua vernacla oficial d'Espanya». Com es pot veure, són unes opinions errònies molt p e c u l i a r s i alhora representatives d'un estat d'opinió massa estés, però afortunadament en retirada, sembla. Un altra mostra de les opinions de don Antonio Ramos, aplicant uns qualificatius de tot punt innecessaris per a un historiador : «El fruit de la revolució burgesa catalana fou sens dubte notable en la reconstrucció de la llengua, en la filologia, en la prosa i en el teatre : en la literatura. Però l'afirmació c a t a l a n i s t a no estava al seu torn exenta de cert tret emolutiu pueril i injust. El nou

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

moviment cultural català es va desentendre cada vegada més de la cultura espanyola a la qual els catalanistes més radicals tractaven en els millors dels casos amb la indiferència de nous rics.» No puc deixar de dur ací l'opinió de l'illustre investigador sobre el federalisme, curta però saborosa : «No cap sentir repugnància per la unió actual i al mateix temps amor per la federació futura». Però seria injusta una crítica que no ressaltés també els aspectes positius del treball d'Oliveira, visiblement apreciables en la segona part que dedica al nacionalisme burgès. D'una part el poder central de la Restauració en mans dels agraris (oligarquia latifundista castellano-andalusa) i d'altra el catalanisme b u r g è s propugnant «distanciar Catalunya d'una nació malalta dominada pels agraris». Però el catalanisme contava amb el llast de la seua aliança amb el camperolat de reminiscències carlines. També el paper del radicalisme petitburgés i la no participació del proletariat en general, ha estat observat amb claredat per Ramos Oliveira. A pesar de tot l'apriorisme centralista del professor Oliveira el traeix definitivament quan analitza el marxisme i la qüestió nacional. Per a ell, Marx i Engels van ser indiferents als problemes de les nacionalitats ; per a ell, Stalin era poc més o menys un oportunista en la qüestió. Rosa Luxemburg estava decididament en contra. I el senyor Ramos afirma rotundament, sense tenir en compte per a res l'extensa, i en general certera visió de Lenin sobre el problema nacional : «en resolució, el marxisme afirma que el deure de la classe obrera consisteix a lluitar contra l'ofuscació nacionalista, vinga d'on vinga». Aquest simplisme el condueix a no matisar suficientment s o b r e conceptes tais com «nacionalisme imperialista», «nacionalisme oprimit», «centralisme», «centralisme democràtic» i l'anàlisi de la història de les confrontacions (can-

viants) de les distintes classes que incorporen les actituds antagòniques. Els criteris per a jutjar l'època foral han de ser distints per al Renaixement o per al nacionalisme burgès, així com el dia de demà els antagonismes —si existeixen— tindran plantejaments t o t a l m e n t distints als actuals. En resum, un tema nou als aparadors de les llibreries : novetat, però no sorpresa. V. MIRALLES

LA FORMACIÓ DE LA CATALUNYA MODERNA Recerques núm. 1. Editorial Ariel. Barcelona, 1970. 300 pàgines. Preu: 250 pies. Fa poc temps ha aparegut en el panorama cultural català una revista molt interessant titulada «Recerques», que intenta ser un òrgan adequat per a la publicació de treballs científics sobre qüestions d'història moderna i contemporània de les terres de llengua catalana. El seu propòsit es «.contribuir a resoldre algunes de les necessitats més urgents de la nostra cultura i a complir, a més, uns propòsits metodològics ben concrets*. «... voldríem intentar d'integrar, dins una mateixa unitat bibliogràfica, enfocaments temàtics distints però, en el fons, coincidents^. Aquest primer n ú m e r o es troba d i v i d i t en tres parts : a 1. La asocietat de l'antic règim ; 2. La societat burgesa ; 3. a La segona República i la guerra civil. El primer d ' a q u e s t s t r e s apartats és el més extens, i hi destaca l'article de Pierre Vilar, que, per bé que no s'insereix en la línia general dels treballs, en tractar de «la societat provincial entre Galícia i Andalusia», ofereix una mostra clara de com menar correctament un

treball d'investigació històrica. «Estructures de la societat espanyola cap al 1750. Algunes lliçons del cadastre d'Ensenada» a p o r t a punts d'albir de gran interès en assenyalar la necessitat d ' a c u d i r no a les xifres globals que o f e r e i x el cadastre, sinó als documents locals, donada la d i v e r s i t a t de característiques entre les diferents províncies. Alhora atrau l'atenció sobre dos c o n t r a s t s que s'observen en el cadastre a primer colp d'ull : El Nord del minifundi, contra el Sud del senyoriu en via cap al latifundisme. L'arcaica s o c i e t a t rural, contra els dos nuclis de Madrid, centre administratiu, i Sevilla-Cadis-Xerès, centre del gran comerç, epicentre de les puges de preus. Igualment resulta interessant el treball d'Ernest Lluch titulat «La lluita contra l'absolutisme centralista» ; hi presenta cinc projectes sorgits a la Catalunya del segle xvin i hi fa especial esment del «Projecte de l'advocat general del públic», de Francesc Romà i Rossell. Irene Castells, en un treball titulat «Els rebomboris del pa de 1789 a Barcelona», assenyala com a Espanya, malgrat existir l'any 1789 una crisi agrícola i àdhuc financera, no es produeix cap revolució del tipus francés, degut a no existir-hi un malestar social de la manera en què aquest es manifestava a França, ni una conjuntura revolucionària en la mentalitat col·lectiva. «Sobre la formació del mercat català en el segle xvill. Una primera aproximació a base dels preus dels grans a T à r r e g a (1732-1811)», de Ramon Garrabou, i «Societat rural i moviments absolutistes», per Jaume Torras, completen aquesta visió sobre l'antic règim. La segona part, que tracta sobre la societat burgesa, és al meu entendre la més fluixa, potser per tractar-se d'uns temes d'abast més limitat «Sobre Laureà Figuerola als anys de la nostra renaixença», per Jordi

TAULA DE NOVETATS DISCOS

EL TRICICLE Concèntric 45718-A

Preu: 80 ptes.

Rubió ; «Servei militar i societat a l'Espanya del segle XIX», de Núria Sales, i d'Alan Yates «Enric de Fuentes, novel·lista modernista", són tots tres articles que i n t e g r e n l'apartat dedicat a la societat burgesa. És la tercera part la que té, crec, més gran interés, pel fet de l'escassedat de treballs «científics» que sobre el tema de «la segona República i la guerra civil» han aparegut per al públic espanyol. El primer dels treballs és d ' I s i d r e M o l a s , titulat «Les eleccions parcials a Corts Constituents d'octubre de 1931 a la ciutat de Barcelona», que intenta mostrar com les positures conservadores del P. C. R. (Partit Catalanista Republicà) i del Partit Radical no aconseguien oferir una alternativa a la disjuntiva que presentava el partit g o v e r n a n t , i solament la L l i g a Regionalista mantingué els seus efectius electorals estabilitzats. «Ideologies i programes econòmics a Catalunya durant la g u e r r a c i v i l (1936-1939)», de Josep M. Bricall, és el darrer article, potser el més interessant pel caire colpidor del tema. Partint de la base que l'adaptació dels p r o g r a m e s d'acció de les organitzacions a la nova realitat que imposava la guerra fou improvisada (ja que l'enfrontament armat d'una guerra civil i la mateixa revolució no eren considerats com una realitat molt acostada ja la primavera de 1936), intenta mostrar l'actitud i els fins dels diferents partits envers la guerra. Aquesta visió li aprofita per a provar d'explicar l'auge o caiguda d'algunes organitzacions. JOSEP LLORCA

Dins del món de la cançó catalana trobem un nou conjunt; el seu nom, "El Tricicle". Són tres germans de Sabadell, de 19, 18 i ¡7 anys, que es de diquen a la cançó des de l'octubre del 68 en què van actuar com a conjunt en un fi de festa que va tenir lloc en aquella ciutat del Principat per tal de celebrar la concessió d'un premi literari. Fins aleshores, cada un del tres germans havia cantat per separat, i cada un d'ells ho feia dins d'una distinta línia: l'un protestava, l'altre jeia cançó satírica i l'altre, el més petit, tocava la bateria. Com que aquella primera actuació àe tots tres junts va eixir bé, pensaren continuar sempre plegats i es posaren en marxa les tres "rodes", ja que el cognom dels germans és Roda, i de les tres rodes va nàixer el tricicle que des d'aleshores començà la seua marxa ràpida i segura, que el féu pujar un graó rere l'altre la llarga escala del món de la cançó. Els components del conjunt es diuen: Frederic (estudiant de filosofia i de música; ha actuat com a actor a les conegudes obres d' "Oratori d'un home sobre la terra", "Tot amb patates", "Amics i coneguts" i "Varietats-2"; canta i toca la guitarra); Alvar (treballa en les arts gràfiques i estudia per a perit ajustador; també canta i toca la guitarra dins el conjunt), i finalment el germà petit, que es diu Ignasi (la seua principal diversió és el cinema; toca la bateria i s'encarrega també del efectes bucals i mímics). "El Tricicle", a més a més de fer les seues pròpies cançons, fa adaptacions, sempre dins el seu estil alegre i desenfadat de poemes d'altres autors catalans com Joan Verges, Jordi Bordas, Joan Salvat-Papasseit, Miquel Marti Pol, Joan Oli-

ver, etc. Ara, i com una mena d'homenatge a Joan Oliver, poeta guardonat aquest any amb el Premi d'honor de les lletres catalanes, els germans Roda han tret al carrer el seu primer disc amb dues cançons, la lletra de les quals es deu a aquest gran autor de les nostres lletres, també conegut com Pere Quart. La cara primera del disc té "Vaca suïssa", i ens parla d'una vaca que té molt mala llet, a rebel·la contra els qui volen explotar-la, els fa saber que ni amb alfals podran fer-la desviar-se del seu camí i engega els qui volen munyir-la a munyir cabres, que sempre han tingut l'ànima d'un esclau. La música és de Frederic Roda i té un ràpid ritme "pop". La cara segona ens presenta la cançó "Cap a la lluna", en què el poeta ens parla de la conquesta de la lluna amb un aire irònic. La música d'aquesta segona cançó és deguda a l'habilitat d'Àlvar i Frederic. Bé; ja tenim en marxa "El Tricicle". Esperem que el seu camí serà llarg i que continuaran oferint-nos més i més cançons seues i dels nostres poetes; també desitgem que no se'ls punxe cap "roda"; ja sabem el que passa amb els conjunts, que, al final cadascú se'n va per un cantó i es perd tot el camí fet. R.

ESTEVE-CASANOVA Novembre 70

TAULA DE NOVETATS DISCOS

TERESA REBULL Concèntric 6086-OC

Preu: 110 ptes. Ací tenim un disc d'una dona que ara tot just fa vint anys que va començar a cantar en català. Pels voltants de l'any 1950, quan potser encara ací a la Península ningú no havia pensat a donar vida a la "nova cançó", aquesta dona sense edat (ja que les seues cançons la fan ser sempre jove), es dedicava a cantar als nuclis suburbans i a alguns centres culturals de París, temes populars de la seua terra catalana; anava traduint per al públic assistent el que deia, i així, a París, ja hi havia una gent que s'adonava que aquella dona els parlava d'un poble viu i d'una cultura força interessant. La primera actuació de Raimon a París va despertar en Teresa Rebull la necessitat de fer les seues pròpies cançons o bé de musicar poemes d'altres per tal de donar a conèixer també al públic francés la nova poesia catalana. Un dia es va trobar en un petit café del barri llatí de París, i com allí qualsevol que vulga pot anar-hi i cantar sense més tràmits, Teresa Rebull va sentir la necessitat de cantar per a les 40 o SO persones que hi eren i que, en escoltar-la, sentiren un interés envers aquelles cançons dites amb sinceritat per una dona que cantant s'apropava a la seua llunyana terra catalana. A poc a poc, Teresa Rebull ha madurat el seu art, ha estat dient el que sentia per mitjà de les seues cançons a gran nombre de pobles del Sud de França, al temps que donava a conèixer a aquella gent els seus desigs. Per fi, el febrer del 1969, es va trobar amb els elements més destacats de la nostra cançó al poble francés de Bourg-Madamo. Ràpidament es va sentir identificada amb aquelles gents malgrat la diferència d'edat; els unia l'amor a un poble i una mateixa passió i necessitat de viure. Allò era

el que ella necessitava per a decidir-se a tornar a Barcelona; i així ho va fer, i hi ha actuat a la Cova del Drac i a diferents indrets del País. Cal destacar-hi especialment la seua actuació a la Universitat Catalana d'Estiu. Ara, una volta arribada a la seua terra, ha gravat el primer disc amb les cançons: "Les campanes de la resurrecció", "Paisatge de l'Ebre" i "Andalusia collarets d'ombres". La primera cançó és una versióa catalana, deguda a Josep M. Espinàs, de la cançó "Anastassi", del grec Theodorakis, gran lluitador per la llibertat del seu poble i que en les seues cançons sempre ens parla de la lluita i l'esperança d'un poble que per a ell és el grec, però que en pot ser qualsevol altre, ja que, en realitat són tants els pobles que com el grec estan esperant sobre la terra "l'hora nova, l'hora de ressuscitar"... A la cara dos tenim dos poemes de Josep Gual i Llobera musicats per Teresa mateix; cal destacar-hi la seva manera de cantar "Paisatge de l'Ebre": francament és una cosa nova, dins el món de la nostra cançó, la manera de cantar d'aquesta

dona; en aquesta cançó ens parla d'uns records centralitzats en una serra —la de Pàndols—, un nom —el de Jaume— i un any de tristos records —1938—. Cal sentir aquesta cançó, curta sí, però molt ben dita. La tercera cançó •—"Andalusia collarets d'ombres"— e's de reminiscències garcia-lorquianes, i ens parla del problema del caciquisme, tan arrelat al Sud de la Península. La presentació del disc corre a càrrec de Jaume Vidal Alcover, que va conèixer Teresa Rebull a París el maig del 68, quan ella cantava en un dels actes organitzats en homenatge a la memòria de Pompeu Fabra, i diu d'ella que "porta al món de la cançó catalana com un aire de tràgica frescor". Esperem que aquest primer disc siga el principi d'una llarga sèrie d'èxits per a Teresa Rebull. Els camins no en seran fàcils; però ella creu i espera que el seu País no la deixarà sola; ella hi posa tota la seua vitalitat i les seues inquietuds Què hi posarem els altres t

ESTEVE-CASANOVA Novembre 70

ELS «PREMIS I ELS CONCURSOS VEREDICTES TÜBINGEN (ALEMANYA) JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA

Flor natural: a Carles Jordi Guardiola. «Amor retut». Englantina: a Manuel de Pedrolo. «Cent companys per a un company». Viola: No concedida. PREMIS EXTRAORDINARIS :

Prat de la Riba: a Joan Pelegrí. «Crisi de la ciutadania a la Catalunya contemporània». Pompeu Fabra: a Artur Quintana. «Estudis de dialectologia del Matarranya». President Companys: a Josep Maria Poblet. «Les Bases de Manresa». Jaume Serra-Hunter: a A. Jona i Nadalmai. «Minyonia del bon rei Jaume». Pau Casals: a Eugeni Molero. «Robert Gerhard, primer dodecafonista català». President Macià: a Pasqual Scanu. «Cants de bressol, cants de carrer, jocs d'infants». Antoni Rovira i Virgili: a Josep Maria Poblet. «Antoni Gusart i la seva obra». August Pi i Sunyer: a J. Miret i Monsó. «La constitució humana en els sistemes de Kretschmer i Mauz». Ignasi Iglesias: a Alexandre Ballester. «Començament a punt de pesta». Montepío de Montserrat: No s'hi ha presentatcap obra. Abat Escarré: No s'hi ha presentat cap obra. Pere Matalonga: a Antoni Massanell. «Diàlegs d'avui amb monosíl·labs». Atlàntida: No concedit. Països Catalans: a Eugeni Molero. «Els problemes de la cultura catalana». Centre Excursionista de Catalunya: No concedit. Anglo-Catalan Society: a Carles Pi i Sunyer. «Lírica anglesa». Pau Claris: No s'hi ha presentat cap obra. Fastenrath: repartit en parts iguals entre : Irma Sander i Artur Quintana per llur traducció «Die erste Geschichte der Esther», de «Primera història d'Esther», de S. Espriu ; i Gabriele Woith de Costa per la traducció «Aus "La meva Cristina i altres contes"», obra original catalana de M. Rodoreda. Dr. Ebehard Vogel: repartit en parts iguals entre: Alfred M. Fargues. «Wirkungsgeschichte oder Übereinkunft am Nullpunkt der Literatur» ; i Rainer Scheppelmann. «Das Prinzip des Dialogischen in der "Poesia Nova"».

II CONCURS INFANTIL DE REDACCIÓ I DIBUIX

«Joanot Martorell» S'ha celebrat la designació de premis d'aquest important certament, que ja per dos anys seguits fa acte de presència en el nostre àmbit cultural. Heus ací els resultats que ens en comunica la Comissió organitzadora: • Premis de redacció per a xiquets de 8 a 9 anys : a Elisa Casanova, de Simat de Valldigna ; a Joaquim Balaguer, de València, i a Carme Sanz. Mestres preparadors : don Sebastià Garcia Mut, dona Adela Costa i dona Carme Miquel. • Premis de redacció per a xiquets de 10 a 11 anys : a M.a Elena Martínez, de València; a Carme Jaime, de València, i a Joan Josep Castellà, de Gandia. Mestres preparadors : dona Carme Herrero, dona Roser Miquel i mossèn Vicent Faus. • Premis de redacció per a xiquets de 12 a 14 anys : a Pepeta Cucarella, de Simat de Valldigna ; a Bernat Guinart, de Simat de Valldigna, i a Josep Antoni Alonso, de Torrent. Mestres preparadors : don Sebastià Garcia Mut i dona Carme Miquel. • Premis de dibuix per a xiquets de 8 a 10 anys : a Joan Garcia, d'Aldaia; a Josep Elies Peiró, d'Aldaia, i a Josep Antoni Garcia, d'Aldaia. Mestra preparadora : dona Carme Mateu. • Premis de dibuix per a xiquets d'll a 14 anys : a Jesús Pardo, d'Aldaia; a Pilar Zamora, de Torrent, i a Miquel Gimènez, d'Alaquàs. Mestres preparadores : dona Josefina Garcia i dona Carme Miquel. • Premis per a escoles : Escola Tramuntana, d'El Vedat (Ier) ; Escola Nacional Torrefiel, de València (2°°), i Escola Nacional Lope de Vega, de València (3er). • Premis per a mestres : don Sebastià Garcia Mut, de Simat de Valldigna (Ier) ; dona Carme Miquel i Diego, de València (2°°) ; dona Pilar Peris, de València (3er), i don Rafael Mogort, de Simat de Valldigna (menció especial). • Premis per a Falles, Fogueres, Gaiates, Juntes Vicentines, etc. : Falla Sant Josep de la Muntanya-Terol, de València (Ier) ; Falla la Plaça de l'Arbre, de València (2°n), i Falla Plaça de la Mercè, de València (3").

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

• Menció especial per a redacció, xiquets de 8 a 9 anys, l'han merescuda Elvira Mahiques i Juli Climent, de Simat de Valldigna; Vicent Guardiola, de Xàbia, i Àngel Lozano, Jesús López, M.a Pilar Bonet, Mercé Lluch i M.a Antònia López, de València. • Menció especial per a redacció, xiquets de 10 a 11 anys, l'han merescuda Josep Santandreu, Trinitat Ferrando, M.a Carme Camarena i Francesc Ripoll, de Simat de Valldigna ; Joaneta Estrada i Josefa Adrián, de València; Xavier Penya, Salvador Martínez i Josep Manuel Calvache, de Gandia; Ana M.a Collado i Carme Vicente, de Torrent, i Elena Nomdedeu, de Castelló de la Plana. • Menció especial per a redacció, xiquets d'li a 14 anys, l'han merescuda M.a Lluïsa Cambronero i Salvador Carpio, de Torrent; Joan Josep Barberà i Josep Vicent, de Gandia ; Olimpia Gosalbes i Meravella Gosalbes, d'Alacant; Miracle Pérez, Maria A. Martí, Concepció Carpe i Pere Aparici, de València, i Rosa Ripoll, Maria V. Brines, Joana Brines i Víctor Alario, de Simat de Valldigna. • Menció especial per a dibuix, xiquets de 8 a 10 anys, l'han merescuda M.» Josep Navarro, Desemparats Iborra i Desemparats Fuertes, de València ; Rafael Mayans, de Gandia ; Maria del Carme Soriano, d'Aldaia, i Dolors Nevado, de Torrent. El jurat quedà finalment c o n s t i t u ï t pels Srs. Joaquim Mora, estudiant de magisteri; Teresa Picher, mestra; Roser Martínez, mestra; Enric Alcorisa, mestre, i Josep Lluís Romero, delegat infantil. ENQUESTA

Molt interessant és la resultant de les fitxes d'inscripció dels xiquets, on consten, a més de les dades del concursant, les respostes a les tres preguntes que hom els feia. —Parleu valencià a vostra casat El 82 per cent diuen que S I ; que NO el 10 per cent, i no contesten el 8 per cent. —/ en els vostres jocs, parleu valencià? Sí, el 83 per cent; NO, el 10 per cent. No contesten el 7 per cent. —Vols l'ensenyament del valencià a l'escola? SI, el 91 per cent. NO, el 2 per cent. No contesten el 7 per cent. Citem gustosos el comentari de la Comissió Organitzadora, que diu així : «Sense voler donar un rigor científic a l'en-

qüesta, no podem deixar de fer-hi unes reflexions : Encara que són majoria entre els participants els nens de parla valenciana, també els que parlen en les seus cases castellà han sentit il·lusionats i s'han esforçat a escriure la nostra llengua. Bastants dels nens que parlen castellà a casa, parlen valencià en els jocs, la qual cosa ens mostra que estan integrats dins el medi ambient valencià. El fet que quasi tots els nens vulguen l'ensenyament del valencià ens mostra que si algun inconvenient hi ha en aquest aspecte ve per part dels adults : els adults valencians, que, evadint-se dels propis problemes col·lectius, mantenen un estat de coses que, dissortadament, també perjudica els nens.D

PREMI «CIUTADELLA» DE NOVELLA

Fa uns dies ha estat dictat el veredicte d'aquest certamen, a favor de Maria Dolors Cortey, per la seua novel·la «Dora i la nit», que, segons les nostres notícies ha accedit al premi en compatència amb diverses altres novel·les —algunes en llengua castellana. OBRA DEL BALLET POPULAR

En el «Dia de la Sardana 1970», s'han atorgat els premis següents : • A l'estudi de Josep Caroli Murillo «La sardana, apel·lació a intel·lectuals i músics». (Aparegut a «Qüestions d'Art» - III, núm. 12). • Al disc «Glosses de cançons populars catalanes», originals de Tomàs Gil Membrado, editat per Colúmbia - CS 8010. • Al guió radiofònic, a l'emissió «La sardana», de ràdio Olot, la qual és a cura de Josep Gelis i Berga. • Premi «Enric Morera 1970» a la sardana «El nostre verb», de Rogeli Suriol. Menció a la sardana «Lloret, mar i cel», de Ricard Bover. • Premi musical «Vicenç Bou 1970», a la sardana «A Margarida», de Rossend Palmada. • Medalla al mèrit sardanista 1969, a Josep Maria Forés i Obiols. LA CRIDA DE «SERRA D'OR» I ELS ESCRIPTORS VALENCIANS

Ha estat g u a r d o n a t amb el primer premi d'aquest concurs que publicàrem oportunament al número 11 de GORG, el nostre paisà mossèn

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Enric Ferrer Solivares, de Gandia i resident actualment a Albacete. Altres valencians han concurregut també amb èxit a la Crida, com es veu a la nota publicada per «Serra d'Or» al seu número del darrer novembre i que reproduïm tot seguit : «En resposta a la crida que havia fet als joves escriptors, "Serra d'Or" ha rebut trentavuit treballs. Josep M. Bricall, Maria-Aurèlia Capmany, Manuel Ibàñez-Escofet, Joan Oliver, August Panyella, Jordi Sarsanedas i Vicent Ventura n'han escollit tres, que "Serra d'Or" publicarà i pagarà a raó de 10.000 pessetes el primer, 5.000 el segon i 3.000 el tercer. Són, per ordre : "La condició de l'escriptor valencià", d'Enric Ferrer i Solivares, de Gandia, i actualment resident a Albacete. "Crònica del darrer rom", de Jesús Moneada i Estruga, de Barcelona. "Miguel Hernández, poeta", d'Eugeni Molero i Pujós, de Vilanova i la Geltrú. D'altra banda, han aconsellat que siguen publicats també els treballs : "La llengua catalana a Palma de Mallorca, resultats d'una enquesta entre estudiants de batxillerat elemental", de Mateu Seguí i Puntas, de Barcelona. "Una nova classe : la progressia", de Tomàs Ribera i Tena, de Barcelona. "El català per terres de Terol", d'Agustí Ventura i Conejero, de Xàtiva. "Català... on?", de Josep-Lluís Fos i Martí, de Sueca. "A l'illa de Wight", de Joan-Lluís Bozzo, de Barcelona.»

CONVOCATÒRIES PREMI «PLANÇÓ», DE PERIODISME

publicats a juí del jurat i del cos de redacció de «Plançó». • El termini d'admissió de treballs acaba el 13 de desembre actual. • Els treballs s'han d'adreçar a «Casa Nostra, Premi Plançó». Postfach 23 = 8304 - Wallisellen Suïssa. I CONCURS DE TEATRE INFANTIL DE TITELLES

El Grup d'Art d'Avui, del Reial Cercle Artístic, Institut B a r c e l o n è s d'Art, convoca aquest I Concurs de Teatre de Titelles, al qual podran participar els nostres infants de nou a catorze anys amb obres inèdites, de mitja hora de durada com a màxim i amb personatges creats especialment per a aquest certamen. Premis : Dos diplomes d'honor, un per a cada una de les primeres obres premiades, i diplomes per a cada una de les dues segones i de les dues terceres. El terme d'inscripció està fixat entre els dies 1 i 6 del pròxim febrer. Per a més detalls de les bases i per a la inscripció, adreceu-vos a «Secretaria del Grup d'Art d'Avui - Reial Cercle Artístic - Institut Barcelonès d'Art», ca rer dels Arcs, 5, Barcelona (2). PREMI DE POESIA PER A INÈDITS «AMADEU OLLER»

La Parròquia de Sant Medir de la Bordeta (Barcelona), institueix aquest premi (edició del llibre —500 e x e m p l a r s — dels quals 100 seran lliurats a l'autor), per a poetes menors de trenta anys. Els originals s'hauran de trametre, per triplicat, mecanografiats, amb el nom, adreça i edat de l'autor, abans del dia de Nadal, a «Centre Parroquial de Sant Medir», Constitució, 17, Barcelona-14.

L'associació Casa Nostra, de Suïssa, de què ja hem parlat alguna altra vegada als nostres lectors, convoca un premi de periodisme, d'acord amb les següents bases :

PREMIS D'ASSAIG I INVESTIGACIÓ HISTÒRICA «CIUTAT DE L'HOSPITALET 1970»

• El tema serà lliure. • L'extensió del treball, com a mínim, tindrà dos fulls holandesos, i com a màxim quatre. • Haurà de ser inèdit, original i escrit en la nostra llengua. • L'import del premi és de 1.000 pessetes i pressuposa la cessió dels drets d'autor a «Plançó» (la publicació de Casa Nostra). • Els treballs no premiats, també podran ser-hi

Per cinquena vegada es convoquen aquests premis, que seran atorgats a treballs sobre assaig i investigació històrica de tema lliure, i es dividiran en un primer premi de 35.000 pessetes, un segon de 20.000 i un tercer de 10.000. Els originals s'enviaran a «Negociat de Cultura» de l'Ajuntament de l'Hospitalet (Barcelona), abans del 31 de desembre d'enguany, i hauran de ser mecanografiats a doble espai i per una sola cara, presentats per triplicat i sense signar i acompanyats de lema i plica.

«L'ESTRUCTURA ECONÒMIC ÉS UNLLIBRE DESCRIPTIU DESCRIPTIU, ens diuen tres dels sens autors: ERNEST LLUCH, RICARD P. CASADO i M Damunt la taula, llarga i funcional, de la Sala de Juntes on ens havem installat, hi ha quatre taronges de diferent grossesa i qualitat, aïllades i nues de tota la complementado decorativa habitual. Porten les quatre una etiqueta blanca, on consta un número convencional classificatori; les taronges, totes lluentes i ordenades damunt aquella taula enorme, semblen trobar-se a l'espera de qualsevol operació científica o fotogràfica, forçosament no manducatoria. Hom imagina que d'un moment a altre vindrà algun tècnic, de batola blanca i cara de despistat, dels equips col·laboradors del Gabinet Sigma on ens trobem, i que amb tot el cerimonial que el cas puga requerir, les ficarà dins una caixa de cristall asèptic per traslladar-les al laboratori per a Déu sap quins experiments. Tinc, però, al meu davant Ricard P. Casado i a Manolo Pérez Montiel, tots dos tècnics economistes del despatx, i com que no veig en ells la cara ni la batola blanca del científic imaginat, em tranquil·litze de moment per la sort que poguessen córrer aquells exemplars cítrics, tan atractius i esplendorosos. Justament he anat a buscarlos al seu lloc de treball, on es troben aquesta mena de sorpreses visuals, per tal que m'assabenten —junt amb l'Ernest Lluch— de les incidències que han concorregut en la gestació d'un llibre important que acaba d'eixir al carrer aquests dies. Em referesc

a «L'Estructura Econòmica del País Valencià», estudi voluminós i panoràmic de l'economia valenciana, del qual aquest conegut economista del Principat —avui professor a la Universitat de València— ha fet de director tècnic. I Ernest Lluch és qui, al començament, ha pres la paraula : —Crec que fou l'estiu de l'any 1966 quan Fuster em va cridar a Barcelona per a entrevistar-me amb ell i amb Vicent Ventura a Sueca. Aleshores no feia molt que havia eixit el llibre "Valencia y su reino", finan*çat pel Banc de Vizcaya, i sembla que per iniciativa d'una entitat bancària local es volia fer un llibre seriós de l'economia valenciana; sí, deuria ser pel juny d'aquest any 66 quan em vàrem plantejar Vassumpte d'aquest llibre. La primera mida fou buscar economistes valencians perquè collaborassen al treball, i no cregués, que fou molt laboriosa aquesta tasca. Anàvem buscant especialistes com aquell qui busca puces; la situació no deixava de ser divertida, alhora que ridícula. Anàrem localitzant Navarro Sala, Emèrit Bono, Cañada... fins trobar els divuit o vint que han participat al treball, tots ells del País Valencià, excepte uns pocs del Principat interessats pels problemes d'ad, ara com ara Jordi Petit o jo mateix. Després, una feina important fou agrupar tota aquesta colla d'especialistes. Tin en compte que tothom estava ficat als

CA DEL PAÍS VALENCIÀ» , BÀSICAMENT PÉREZ MONTIEL seus treballs particulars i que alguns àdhuc residien lluny de València; per tant no hi havia possibilitat de treballar conjuntament i al mateix ritme. El procés ha estat lent i pesat. De principi vàrem pensar a fer una part històrica introductòria, de certa envergadura, en què prendrien part l'equip d'especialistes de la Facultat de Filosofia i Lletres; després la vàrem reduir a l'estudi de Giralt, en la mida que interessava fer una anàlisi des de finals del XVIII fins ara. En aquest sentit també cal destacar el treball d'un altre catedràtic de la Universitat de València, el Dr. López Gómez, titular ara de la càtedra de Geografia de la Central. Ara, tornant al que et deia, no oblidem els problemes d'organització que se'ns presentaren: mètodes de treball diferents, inexperiència, manca d'un esquema comú... A més, afegeix a tot això les dificultats per a trobar gent o per a tenir-la dedicada exclusivament a realitzar aquest treball. No podíem tancar cadascú la seua botigueta i venir-se'n tots plegats a sistematitzar l'estudi. Ens havem trobat, com pots comprovar, amb totes les limitacions habituals que poden tenir, en un lloc com a València, aquestes dedicacions professionals. —Pel que veig, el llibre comptava, d'entrada, amb les seues limitacions. —Sens dubte. No podia ser d'altra manera, donada la situació en què ens trobem. El

llibre cal veure'l com un llibre descriptiu, bàsicament descriptiu, on s'analitzen per separat cadascun dels sectors de l'economia del país. No hi ha un esquema general d'interpretació del conjunt econòmic, ni tampoc dels diferents sectors analitzats, fora d'alguns esquemes interpretatius inclosos a la introducció històrica del professor Giralt, 0 en tot cas també en l'estudi fet per Jordi Petit sobre les Caixes d'Estalvi. El llibre serveix, senzillament, perquè la gent s'assabente del que passa, avui, a l'economia valenciana. Jo el definiria com un llibre "eina", com a punt de partida, com una ferramenta o instrument utilíssim de treball. —Quelcom així com ho ha estat el llibre de Tamames sobre l'estructura econòmica de l'Estat espanyol —afegeix Pérez Montiel. —Exacte. Al meu entendre, aquest és un llibre molt útil per avui; com a punt de partida, és clar. I cal que quede superat en poc de temps. Si en quatre o cinc anys no ixen d'altres estudis més complets i definits, mal senyal. El llibre aquest, calia fer-lo, com fos, però calia fer-lo. Ara, el qui haja de criticar-nos, que ens critique, sense por: és el millor favor que pot fer al llibre. Això sí, que ho faça, com diu Pi de la Serra, agafant una guitarra, és a dir, obertament, cara a cara, escrivint. Mira, per a traure llum haurien d'aparèixer en aquests mesos pròxims uns quants articles interpretatius, que disseccionaren el treball 1 tractaren de traure'n punts clars, per a nous punts de partida més ambiciosos. —De tota manera, també tindrà algun paper a fer davant el gran públic preocupat per la marxa del seu país... —Home, tu veuràs. El llibre deu ajudar a sensibilitzar l'ambient, i molt. Després de tot, no és cap casualitat que isca; si bé hi mires, és molt significativa Ia, coincidència

«UNA COSA HA QUEDAT CLARA, COM L'AIGUA, PERA TOTS NOSALTRES: HI HA UNA ESTRUCTURA ECONÒMICA UNITÀRIA, ÚNICA PER A TOT EL PAÍS VALENCIA de ser aquest el primer any que ixen graduats de la Facultat d'Econòmiques, amb l'aparició del llibre; el que vol dir que si no hi ha una evolució de la societat valenciana paral·lela a totes aquestes novetats, no servirà de res que hi haja Facultat o que apareguen estudis. La societat cal que es bellugue i cree plataformes; cal que es munten serveis d'estudis; si no, als economistes que vaja titulant la Facultat no els cabrà més alternativa que treballar per a l'empresa privada.

Les taronges, situades encara al mig de la taula entre la paperassa de prendre notes i els dos volums del llibre, que tenim al davant per a mostra, han anat perdent a poc a poc, durant la conversa, el seu caire inicial d'objecte de laboratori; jo me les mire un poc entre ulls, i no se si pels estímuls de la segregació gàstrica —és ja hora de dinar— o si per intervenció d'altres factors no estrictament apetitoris; el ben cert és que no hi veig el tel d'asèpsia que abans m'imaginava. L'etiqueta amb el número classificatori ja no sembla tant l'embolcall rigorós d'abans, ni tampoc imposa tant la imponent fatxada científica de l'assumpte. El periodista, bolígraf en mà, escriu tot el que van dient els seus interlocutors, mentre que de tant en tant deté la vista en les taronges i, llavors, pensa que sí, que comença ja a veure-ho tot molt més natural i al viu, i per tant amb molta menys prevenció i suspicàcia. —Una cosa ha quedat clara, com l'aigua,

per a tots nosaltres: hi ha una estructura econòmica unitària, única per a tot el país, i no estructures provincials afegides, com ens obliguen a veure usualment. L'estudi ens ho ha anat mostrant sector per sector. No pots desarticular la unitat i la interdependència que hi ha entre Ontinyent, Bocairent i Alcoi; com no pots dir, en arribar a Almenara, fins ací arribe, perquè hi ha una zona molt gran de continuïtat que amb una perspectiva provincial queda tallada. És més: s'hagueren pogut suprimir les referències provincials que s'arrepleguen al llibre, perquè tot s'hauria entès igual. —Quin valor, doncs, cal atribuir als estudis «provincials» que amb tanta profusió circulen darrerament a València? —La diferència amb el nostre estudi és fonamental, d'enfocament. Tot el que no siga veure la regió com a unitat econòmica, és prendre un cos tallat com a objecte d'estudi, sense cap ni peus. Estudis d'aquesta mena són condemnats al fracàs, ja de bell inici. Algun d'ells, per exemple, fet amb molt de soroll i empenta de forces vives, parteix d'un punt tan ambiciós de partida, que acaba per ser inoperant. Aquell era un estudi molt difícil de fer, fins i tot comptant amb tècniques refinades d'econometria dels mateixos suecs. És ridícul voler plantejar-se el problema d'inversions, i fer previsions en aquest sentit, sense tenir encara a l'abast les dades estadístiques adequades. És molt més útil, per exemple, finançar

un altre tipus d'estudis més primaris si tu vols, però amb què cal comptar. Ara com ara, ningú no sap el nombre concret de taronges que es produeixen, perquè ningú no ho ha estudiat amb el rigor que cal per a preparar tasques més ambicioses. Fer al contrari, és quelcom així com besar-la dormint. —De tota manera, alguna cosa positiva se'n deu poder traure. —Ningú no ho posa en dubte. Però no oblides allò que es llegeix en alguna part de l'obra de Marx, que els grups intel·ligents i realment eficaços es plantegen només els problemes que poden resoldre. —I lliçons, alguna lliçó deveu haver tret personalment, preparant el llibre? —En línies generals podem dir-te que havem après a treballar i a utilitzar tècniques d'estudi desconegudes, a més de la possibilitat d'aprofundir en el sector de què cadascú se n'ha ocupat. —Jo, com a cas concret —afegeix Lluch— puc dir que he après a dominar unes tècniques, a més la lliçó que suposa per a mi, ara, adonar-me que hauria estat millor un altre plantejament de l'estudi. He trobat, també, coses noves i interessants per a mi en l'estudi de Giralt, i sobretot he descobert que la indústria valenciana és molt més important del que un hom imagina.

veus les reixes i les balconades del carrer de Sant Josep, de Sueca, per dir un exemple, i comprens tot seguit l'existència d'una indústria cada volta més potent d'art en metall. A més, es tracta d'un sector industrial molt diferenciat i polivalent; mentre hi ha indústries —l'Esso de Castelló, per dir-ne alguna— que han necessitat d'una inversió de dos milions de pessetes per lloc de treball, en tens d'altres que sols hi han necessitat dues, quinze o vint mil pessetes. I la mitjana de l'Estat espanyol, si mal no recordé, s'acosta a les 250.000 pessetes. Per altre costat, la indústria gran que hi ha instal·lada en algunes comarques, no aconsegueix tenir uns efectes multiplicadors... Algú ha tirat mà a una de les taronges, i en un obrir i tancar d'ulls, li ha llevat la pell i se n'ha engolit uns quants gallons; per a mi la iniciativa ha estat portada a efecte amb tota naturalitat, i no em repugna en el més mínim sentit. Una hora abans, possiblement l'operació m'hauria desorientat, temorenc com era al principi per l'esdevenidor avorrit que els esperava dins una caixa de laboratori, rodejades pertot arreu de formulacions científiques, asèptiques i esterilitzants. Cal que confesse jo ara, que la matèria és molt més mengívola del que imaginava, i de bon grat acompanyaria ara els meus interlocutors en la tasca que porten entre mans, de no tenir aquesta obligació martiritzant d'estirar del bolígraf.

—Pots dir que, en termes generals, l'estructura econòmica del País Valencià ens sembla com d'un país subdesenvolupat, però —Quines característiques hi haveu trobat? amb un nivell de vida de país de desenvo—Al llibre no es fa una reflexió genèrica lupament mitjà. Tanmateix, cal no oblidar del sector industrial, però en els diferents que avui aquest sector industrial nostre, tan apartats s'endevinen certes notes predomi- característic, de sabates, fusta, ceràmica, nants. Es tracta d'una indústria artesana joguines, etc., pesa ja més que la taronja, molt lligada a la preparació de la mà d'obra; i pesarà cada volta més... i això té una relació molt directa amb les característiques sociològiques del país. Tu JOSEP PUIG-ALT

el món

de la lectura • el

LA VENDA DEL LLIBRE CATALÀ A LES COMARQUES VALENCIANES Resulta mínimament esclaridor per a entendre aquest «collage» d'opinions respecte del mercat que ofereix el País Valencià al llibre en llengua catalana, conèixer que totes les entrevistes van precedides d'una espècie de pregunta base : un aclariment, el seu aclariment, per a allò que ara —i de poc temps ençà— es considera crisi d'aquest i en aquest mercat. Si hom ens permet consideracions extracientífiques en el tractament i desenvolupament d'aquests temes, ens atrevirem a dir : tot pessimisme és una síntesi. Si vostès continuen sent amables, ens permetrem, amb tota desimboltura, un altre apotegma : tota síntesi és una tristor. Pretenem amb aquestes consideracions descartar qualsevol aire de «negativitat» que puga desprendre's de l'enquesta, alhora que emmenar una opinió unànime de tots els llibreters assabentats. Uns altres llibreters, contràriament, resulten d'una ingenuïtat escandalosa. Es tracta d'una observació, important al nostre parer, per a centrar el problema : «De cap manera no podem parlar de pèrdua del nostre públic normal i habitual; cap parlar de la nostra manca d'una imprescindible gamma de novetats a oferir a la nostra clientela». Altrament, la possibilitat de «fer comptes» amb els llibreters s'oferia com una operació improbable del tot, i no sols per la nostra inhabilitat, sinó per la naturalesa de l'enquesta. Els llibreters, com és natural, es limiten a parlar de «molt, poc, prou, no res...». I a centrar l'assumpte i el problema en les editorials. Ací la gamma d'explicacions, acusacions, insinuacions, etc., resulta molt variada. Va des d'una elaborada teoria econòmica que hom va procurar de fer-me entendre mitjançant un exemple on intervenen un «cap d'estació», un tren i un rellotge. Vaig entendre perfectament el cap d'estació, el tren i el rellotge, però no pas l'elaborada teoria ; al més que m'atrevesc és a transcriure'ls la «moralitat» : Dins els esquemes mentals de l'escassedat, cal ser agressiu per a sobreviure ; molts senyors opulents no haurien arribat a tais sense agressivitat. També se'ns va parlar d'una altra forma; per exemple : en termes de croada, de croada editorial naturalment. Per aquí, malgrat tota l'actual mala premsa d'aquesta termonologia, intuïm millor l'assumpte, l'hi veem una mica més clar. Veig el croat amb una creu al pit desfilant vers la redempció del Sant Sepulcre, i de pas, també, cap a l'obertura de rutes mercantils amb orient. Ja en temps de les croades era l'espai allò que importava sobretot. En aquest sentit, si és cert el que ens han ensenyat alguns historiadors, els croats seguien un destí especial : obrir rutes al comerç. Frivolitzacions a banda, és inqüestionable que l'afer té implicacions que, d'alguna manera, ultrapassen el tractament rigorosament econòmic. Les editorials són ens industrials dirigits a objectius concrets i necessiten una organització i una coherència. Açò és cert; però l'objectiu final d'una editorial no és, com en una fàbrica de màquines de cosir, un producte evident i indiscutible, sinó hipotètic i polèmic, com pot ser la «culturització» d'una societat o el futur d'un país. I sembla evident que aquestes «implicacions» són, almenys, de caràcter cívic. Avui només en parlen alguns llibreters de València. Fóra injust que, dins poc temps, no ho fessen els editors. ENRIC CENTELLES i M. ª TERESA MAS

mon de la lectura • el CONCRET —Per a mi no existeix cap crisi en aquest moment; tot és anterior a la "crisi". El mercat del llibre català sempre ha estat desorbitat. Els primers anys de postguerra foren "tabú". Després la flama valencianista estava limitada a un cenacle cenyit a una realitat cultural quasi folklòrica i d'una projecció política estàtica; els escassos llibres que en sorgiren eren lògicament un reflex d'aquest fet. L'any 62 presenciem l'intent més seriós en inquietud i en mercat del llibre català. "Concret" va començar el 64. "Concret" —igual com els nostres amics de "Tres i Quatre"-— suposen un interés per damunt de la cosa econòmica, però és poc viable com a inquietud si hom no compta amb la part econòmica. A més de guanyar i crear un nivell cultural, hom aspira a guanyar diners. Subsistir sent una llibreria exclusivament en llengua catalana ens va ser impossible i calgué ampliar al castellà. Per altra banda, vull constatar una dada que em satisfà: he observat que en les recensions bibliogràfiques d'una coneguda revista cultural catalana, es citen llibres escrits en altres llengües i que es refereixen a la cultura catalana. També ha passat amb el llibre català, que hi ha hagut una mena de "boom" editorial que va suposar un excés d'oferta; per tant, calgué disminuir la producció, i, lògicament, això portà la disminució del consum. Aquest descens de producció va coincidir, a més, amb la cessació dels crèdits. La consciència del que ara es denomina ací "crisi", és un reflex de l'actual situació editorial del Principat. El problema no és de cap manera valencià; el lector continua ací fidel; no s'hi pot parlar de pèrdua de clients, etcètera... També s'esdevé que aquests clients es troben amb més pocs títols, i, si el mercat valencià del llibre català sem-

pre ha estat precari, oferir^ne poques novetats pot ser perillós. Els editors cal que facen concessions als llibreters valencians (dipòsits, política de crèdits, etc.). De set anys ençà han nascut en el País Valencià diverses llibreries que no es poden abandonar. Que si tenim alguna activitat publicitària quant a llibreters?... "Concret" pretenia vendre, informar, orientar i, alhora, promoure llibres. Fórem peoners en aquesta política de promoció (portar autors que presentassen els seus llibres, etc.). A Madrid i Barcelona continua sent possible. Nosaltres ho hem hagut de deixar davant l'aclariment que les conferències s'han de donar als salons. Et sembla bonica aquesta planta-despatx-salóexposició? —Sí; no és lletja la botiga.

MANANTIAL —Certament que "Manantial" és una llibreria amb intenció i especialització catòlica. El nostre públic, per tant, és també particular. No deu estranyar-te que no tinguem res en català, puix que no se'ns en demana res. Bé, això sí... alguna bíblia en català ens demanan alguna vegada. Dius que tens entès que hi ha llibres concebuts en català sobre temes catòlics i que, altrament, alguns d'ells foren especialment venedors. També és cert. En efecte, les coses de Dalmau es van difondre bé, però Un en compte que aquests llibres estan traduïts al castellà.

RIGAL —Nosaltres començàrem l'any 43. Com foren els primers anys ? Doncs van ser de tempteig; la gent s'acostava per ací —com qui guaita un món estrany, amb curiositat i quasi prevenció. Anys de tempteig i també de

món

penúria: el 1950 venguérem llibres catalans per 600 pessetes el trimestre; l'any 55 no vam tenir altre remei que tornar a l'editorial tots els clàssics...! Haver de tornar Verdaguer, també! En la dècada dels seixantes comença a fer-se la llum: creix la clientela, comencem a tenir públic. Ara bé: vull fer-li una observació: la major part del públic que compra llibre català es d'escàs poder adquisitiu; en general no poden comprar llibres cars; quasi m'atrévese a dir que el comprador de llibre castellà tira els diners, mentre que el de llibre català es cenyeix a una economia molt estreta. Diu si tenim una clientela jove ? Tenim joves, per bé que comptem amb clients de totes les edats: un públic que igual s'emporta un llibre de Sant Vicent Ferrer com un de vegetarianisme... És clar que aquests llibrets costen unes quinze pessetes! L'actual crisi del llibre català? Des de fa devers any i mig, trob- les coses una mica enervades. Els editors treballen menys el nostre mercat; encara que, el problema, és molt més complex: parlant com a llibreter, hi ha alguns punts a esclarir. Em referiré a un assumpte al meu parer crucial per a nosaltres: els marges de benefici. Mire: nosaltres tenim un marge de benefici brut d'un 27 % de mitjana, aproximadament. Ara bé: d'aquesta xifra cal descomptar un 18 % que recau exclusivament en el llibreter. Sí, amb molt de gust li destri aquest capítol de despeses: transports, correu, telègraf, telèfon, escriptori, personal, assegurances, Sindicat, lloguer, netej , aigua, llum, contribució, imposts, arbitris municipals. Doncs bé: si descomptem aquest 18 % de despeses del 27 % de benefici brut, ens resta un benefici net del 9 %. En té clar el compte? Així, tinga també present que amb aquest 9 % cal suplir la devaluació de la moneda. El llibreter cal que compte amb algu-

de la lectura • el món na cosa més en el benefici net. Queda un altre assumpte a esclarir: el del dipòsit i servei de novetats, que també és un capítol boirós. Et porten cent llibres, en vens deu. Per a mi és clar que tornar^ne aqueixos noranta i el treball que suposa, excedeix en despeses aquell benefici que em donen els deu llibres venuts. Mire: a França, el benefici net que donen les editorials als llibreters és més gran que el nostre. I em consta que s'estan tancant en aquell país moltes llibreries petites; només hi ixen avant les grans llibreries i els supermercats. Perquè ¿creu vostè que no ens afectaran aqueixos Magatzemsgegants que s'estan construint ara en la nostra ciutat? Naturalment que sí. La solvdó i el futur de les llibreries rau sobre tot en l'habilitat dels llibreters; cal conrear i satisfer el bibliòfil, crear llibreries mixtes (és a dir, de nou i de vell) i tendir vers la llibreria especialitzada. Són molts els nostres problemes, perquè l'assumpte és llarg... Torne una altra estona i en parlarem d'altres aspectes més a espai.

ISADORA —En efecte, "Isadora" és una llibreria relativament nova: només en portem sis mesos. No, no toquem el llibre català, encara que -veja vostè a la porta el "valencià a l'escola". Quina n'és la raó? Senzillament perquè no ens en demanen. Jo em pense que aquest possible lector a captar ja en coneix les llibreries especialitzad s i s'hi dirigeix directament. També succeeix que les editorials catalanes no ens faciliten dipòsits i crèdits, i, a més, el llibre castellà és més barat.

AUSIAS MARCH —Sí, nosaltres venem tots els llibres en català que ens és

possible. El problema és d'editorial i de distribució. Des de l'estiu, no ha arribat cap novetat de Barcelona. La clientela es manté, però no podem proporcionar-los nou material. Cal tenir en compte que aquest públic minoritari va creixent en certa manera en la mesura que van veent les novetats a l'aparador. El consum cultural és reflexiu, i el públic consumidor creix a un nivell molt precari i particular, no a gran escala. També es evident que fa a penes uns anys coneixíem quasi totes les cares que passaven per ací, i des de fa poc ens trobem agradablement sorpresos: s'afegeix una generació nova a la que potser cal atendre amb especial atenció per recent. No proporcionar nou material i no deixar la possibilitat d'escollir llibres, pot ser perillós. Els editors catalans han de replantejar la seua actitud respecte de València. Ací es fa tot allò que es pot, però València està sola; hauran d'ajudar-nos des de Barcelona; el seu risc —la inversió cultural té els seus fruits econòmics a molt llarg termini— és moralment obligatori. Però caldrà que consideren també, amb més gran atenció que fins ara, que el gust dels lectors del Principat no és exactament el dels del País Valencià. S'escriu a Barcelona un llibre dirigit en especial a un públic de classe mitjana que ad no es ven perquè aqueixa classe social, en general, no llegeix en català. Allí és un clar cos cultural en auge; ací no. Mentre que a Barcelona els fonaments són clars, a València hi ha molta gent que ve a comprar gramàtiques, diccionaris, etcètera. Perquè, qui coneix la bona llengua valenciana? Qui llegeix els nostres clàssics t Aquests són uns perfectes desconeguts, fins i tot per als universitaris, que són en definitiva els qui mantenen el mercat català a València. Volia dir-te amb açò que les exigències del

públic valencià són peculiars: no és un públic bàsicament burgès.

BELLO —Hi hem de distingir. Vostè em parla de llibre català o valencià? Vol que generalitze i que li parle de tots dos llibres sumats? La veritat, encara que n'haja vist alguna cosa a l'aparador, en venem més prompte ben pocs. Sobre si hem notat la crisi? Nosaltres venem sobretot llibres de text, i cada dia estudia més gent. Un primer de batxiller costa més de 500 pessetes; i no crega que la gent ara llegeix més poc... Amb tot açò dels llibres, cal remuntar a un temps llarg. Mire: ara la gent creu que descobreix coses noves: Ramon J. Sender, per exemple... la d'anys que el conec jo ja! Torna vostè a preguntar-me per la crisi? Què en vol que li diga? Potser durant aquests dies; però dins unes setmanes, ja som en els Reis.

DÀVILA —Molt clar queda per a mi que existeix un congelament de títols que gela la iUusió del comprador. Jo tinc una sèrie de clients que vénen, miren (precisament aquest tros d'aparador que li assenyale) i... d'un temps ençà passen de llarg. I conste que jo tinc una clientela sensacional, que s'enduu allò que vols, amics que vénen ací a fer-se un cigarret i a raonar un poc i que no s'enduen res perquè no disposen de la mínima renovació de títols. Per ací no s'acosta cap editor de llibre català oferint mercaderia; tinc la sospita que els editors s'agraden molt d'estar-se asseguts en els seus despatxos tot manejant papers de bancs, etc. Sembla clar que un senyor que fabrica

la lectura • el món graneres haja d'anar de tant en tant per les cases i veure i preguntar per la granera que s'hi gasta; això deu ser probablement més eficaç per a ell que fer papers que s'envien de tant en tant oferint els serveis d'una nova granera. Sap què passa f Que allò que resta molt clar per als fabricants de graneres, no ho és tant per als editors. Alegories a banda, sembla clar que a l'editor li cal conèixer més el llibreter, i donar més facilitats de pagament. Li podria parlar d'una editorial madrilenya que ha seguit aquesta política amb una innegable eficàcia entre nosaltres. Diu si en ser quioscos treballem molt la revista catalanat Home, alguna cosa hi fem. I Vol saber la diferència de venda entre una revista cultural seriosa de Madrid i una que tinga condicions paregudes en català ? Jo diria que dos a un a favor de Madrid. Tinga en compte que el públic que compra aqueix tipus de revista en la nostra llengua, compra també l'escrita en castellà.

LAURIA —La crisi no és conjuntural, sinó d'estructura. De quina estructurat De l'econòmica, naturalment. Trobe que l'auge dels seixantes va ser motivat per l'auge dels crèdits, i allò que ara se'n diu crisi, està motivat per la mateixa restricció dels crèdits; els editors havien d'autofinanciar-se, i ara han hagut de plegar en la nova producció i han cessat les novetats. Encara que els lectors assidus i el comprador potencial són els mateixos. Aquesta crisi ateny per igual el llibre català que el castellà. TRES I QUATRE —Comencem l'any 67, per bé que amb una certa experiència; abans érem "Brot" i veníem

per correspondència. ¿Dius que, de crisi, te la saps ja tota i que allò que vols saber és si guanyem més o menys diners? Parlar-ne de molts, ací és una exageració optimista. No; a l'hora de les xifres no es nota gaire aquesta situació. El descens de producció i la reestructuració de les editorials catalanes afecta directament el distribuïdor. "Tres i Quatre" té dos-cents proveïdors... encara que H'n fallen quatre o cinc. A més, ara mateix, a València no hi ha cap distribuïdora que s'especialitze en llibres catalans; l'any passat encara hi era "Brot"; i en aquest sentit sí que és alarmant que des de la fira del llibre ençà no arriben a vint els llibres que hem pogut presentar com a novetats en català. El nostre públic és essencialment jove: gent d'universitat o que hi ha passat, de quaranta anys en avall. N'hi ha, sens dubte, excepcions. Ara: aquest altre tipus de client d'edat i amb aquella visió jocfloralesca de la nostra cultura, per ací no passa; jo crec que manca (cada dia més) de pastura. Certament, allò de més interés és el tema del país; i en açò la producció és escassa fins per a l'interés i avidesa del nostre públic. Es tracta d'un públic jove en cerca de base ideològica per al seu compromís polític i positura moral. La literatura es ven poc —ni novella ni poesia. Si ens afecten les modes i premis literaris de Barcelona? En tot cas, molt tènuement; un "best-seller" per a nosaltres són quinze exemplars. Els clàssics? Si el coneixement literari de la nostra llengua estigués més generalitzat, encara se'n vendria quelcom; es nota certament l'efecte de la promoció en algun dels nostres clàssics, però molta gent es troba amb dificultats de vocabulari i gramaticals en aquest tipus de llibre, que els resulten molt difícils de vèncer solament a base de diccionari. Els nostres clàssics queden, dissorta-

dament, per a un públic erudit. Existeixen més dades o destacar: ara els llibres estrangers són més accessibles, i si les editorials catalanes fossen les primeres a traduir autors considerats fins fa poc com perillosament progressistes, s'aconseguiria un millorament de les vendes. Les editorials castellanes s'han incorporat amb èxit a aquesta espècie d'obertura, que funciona ja. Potser abans s'associava més que no ara llibre progressista a llibre català. ¿Dius si pot haver afectat en la venda això que tu anomenes el pas, dins la cultura catalana, d'una situació pre crítica a una crítica? Potser es puga donar com a sociològicament cert que el lector comprava abans per disciplina patriòtica, i ara només compra el llibre que li interessa; aquella actitud de veneració dóna pas a una actitud més crítica. Però això no importa per a la venda, perquè la llum de la nostra llengua no ha deixat de créixer. Per ara no es pot parlar de pèrdua de cap batalla dels nostres llibres; tot al contrari: la batalla l'està guanyant precisament el nostre llibre.

BASTIDA LLIBRES —Tenim oberta la llibreria des d'aquest juny últim. La venda de llibres catalans ha estat molt pobra. La gent d'Ontinyent no és massa llegidora i, a més a més, pocs ontinyentins saben llegir la llengua que parlen. Hi ha ací latent un greu problema d'escola. S'han venut llibres d'assaig, història, poesia... Autors ? Joan Fuster, Espriu, Regla, etc. Ens manca una major difusió dels llibres per part de les editorials (servei de novetats, llançament publicitari, informació dels nous títols, etc.) i uns adequats canals de distribució. I que s'editen llibres que realment interessen els lectors.

la veu dels altres • la veu dels altres

ELLECCIÓ DE PERSONATGES 1970: RAIMON, ESPRIU, PAU CASALS

Fins el moment de realitzar el tancament del número de 28 de novembre, la redacció del setmanari «Mundo» havia rebut 11.636 vots per a l'elecció dels «.personatges Espanyol i Mundial» en l'edició de 1970. Doncs bé: dels vots rebuts fins aqueixa data, 6.029 elegeixen finalistes per a V«Espanñol 1970» i 5.607 per al «Mundial 1970». Encapçalen les classificacions els personatges que, d'entre els qui hi van ésser proposats, «mantingueren una actitud més progressista» —s'hi diu—: els «catalans» Raimon, Espriu i Casals, d'una banda, i d'altra Helder Camara, Willy Brandt i Dubcek. Aquest és el resultat del primer recompte de vots: Raimon, amb 1.120, Salvador Espriu, amb 584, Pau Casals, amb 463 •—seguits per A. Ullastres, G. López Bravo, S. Esteva, Severo Ochoa, Picasso, etc.—. Com potser diria el Sr. Muñoz Espinalt: «canvis de mentalitat»...

algunes de les opinions expressades per Gorkin a Gerald Astor.

L'objectiu de la nova constitució és —afirma Gorkin— «fornir l'encavallada per a un nou sistema de vida basat en les necessitats i els somnis del ciutadà corrent i preparar-nos per a la propera lluita contra la creixent ofensiva feixista (...). Bé, els negres i els blanc pobres reconeixem aquesta amenaça, i no anem a restar asseguts tanquil·lament i deixar que s'esdevinga el que va esdevenir-se a l'Alemanya Nazi».

—L'actual sistema de treball aestà lligat al complex militar-industrial. El liderat d'aqueix complex militar - industrial està malalt i vell. Nodreix la classe mitjana de la por als negres, als pobres i als joves. Només el poble pot utilitzar els nostres grans recursos tecnològics i els talents per a fer funcionar Amèrica i benerificar el món. Només el poble, especialment els joves, posseeixen vitalitat per a fer-ho». —«La revolució ja ha començat. I/acció dels Panteres Negres, dels "Young Lords" i d'algunes comunes blanques és L'ESQUERRA NORD-AMERICANA: part de la revolució. Nosaltres construirem «LA REVOLUCIÓ JA HA COMENÇAT». una xàrcia de defensa sobre la base de l'auPER UNA N O V A CONSTITUCIÓ togovern, un conjunt d'àrees revolucionàries dins les ciutats i al camp que no puDiversos grups de l'esquerra radical guen ésser desarticulades.» nord-americana, entre els quals figuren les —Valors de la revolució. aVolem proPanteres Negres, les organitzacions revoveir els mitjans perquè tothom puga realitlucionàries «Young Lords», «Chícanos», zar llurs més estimats somnis. Perquè el «Wornen Lib», foren convocats el passat mes de novembre a Nova York, a fi de nostre moviment està basat en les gents discutir l'esbós d'una nova constitució nord- més oprimides i en la part més dissortada americana. La revista "Look», dins el nú- de la humanitat, nosaltres renunciem a l'emero d'aqueix mes, inclou una interviu goisme a fi de salvar els nostres fills i la amb una de les figures més assenyalades civilització de la deshumanització comdel moviment esquerrà, Lev Gorkin, filò- pleta». sof de 39 anys que va prendre part en les -—Milícia popular. «Una vegada que discussions preliminars del passat mes de hàgem dominat els valors revolucionaris, setembre. D'aquesta entrevista, reproduïm podrem demolir el complex militar-indus-

la veu dels altres • la veu dels altres

trial. La defensa nacional correrà a càrrec d'una milícia popular; el servei serà completament voluntari. Els homes i les dones seran igualment elegibles. Tots els sistemes d'armes ofensives esdevindran inviables. Ningú no voldrà atacar els Estats Units una vegada que s'adopten els valors revolucionaris. L'U. R. S. S., que mostra certes tendències imperialistes sobre el seu veïnat, no s'interessarà pels Estats Units una volta que aquest país restringesca la seua influència als seus propis límits». —Estructura policial. «La policia serà un grup voluntari extret de les comunitats en què ha d'operar. No hi haurà policia no uniformada o secreta. Quadres elegits pel poble investigaran les reclamacions i la disciplina o rellevaren la policia ofensiva» . —La lluita contra el crim. «La causa principal del crim és la pobresa. Quan nosaltres establirem un sistema d'igualtat econòmica i racial, el crim desapareixerà ràpidament. —Valors en l'educació. «Intentarem de donar experiències educatives amb significació plena, sense consideració d'edat o de posició social, lliures de l'atmosfera competitiva i agressiva i controlades tant pels joves com pels adults». —Estructura familiar. «De moment, pensem que és un assumpte individual d'elegir entre l'estil antic de família nuclear o, potser, la comuna. I quan nosaltres diem "comuna", n'excloem manifestacions patològiques tais com la comuna de Mason. Esperem molt de l'experiència, abans que s'aconseguesca un arranjament harmoniós i lliure».

sexuals i homosexuals. Pensem que una vegada que els nois han aconseguit llur maduresa biològica tenen dret a l'expressió sexual». «Molts dels problemes mentals d'aquesta nació tenen origen en la distorsió i en la repressió de la sexualitat natural.» —Salut pública. «L'atenció sanitària és un dret, no pas un privilegi. Proveirem a tots d'una atenció sanitària lliure, i posarem èmfasi en la medicina preventiva, en l'educació i en els serveis de maternitat i de cura dels fills de forma completament operativa i controlats per la comunitat». —Els drets de la dona. «Les dones no seran ja tractades com una propietat o tolerades amb abús i degradació. El xovinisme masculí, com el racisme, serà considerat com una malaltia que haurà d'ésser extirpada. La cura de la casa i dels fills serà compartida pels homes, per les dones i pels fills mateixos. Les dones haurien de determinar quan, o si, volen tenir fills». —Relacions entre blancs i negres. «Per molt de temps, els blancs creien que els negres no podien dirigir, o fins i tot participar, en el desenvolupament de la nostra nació per causa de llur manca d'educació. Però són els blancs, ensenyats en el racisme els qui partiren d'aquesta mentida. Ara alguns blancs comencen a apreciar que els negres estan emergint amb una filosofia que s'aplica també a molts dels problemes blancs. Per exemple, els blancs no controlen realment llurs pròpies comunitats. L'aliança amb els negres salvarà la nostra nació del feixisme.

—Tot el poder per al poble. «La Constitució americana del 1787 va ésser traçada —Relacions sexuals. «Nosaltres disposa- pels grans terratinents i comerciants en llur rem d'una completa llibertat sexual, amb propi profit. Aqueixa constitució reflecteix la protecció per igual dels drets hetero- una situació que ja existeix, llevat que en-

la veu dels altres • la veu dels altres

cara posa el dret de la propietat al front BÈLGICA: CRISI CONSTITUCIONAL dels valors humans. I,a nostra base són les necessitats del mateix poble. Tot el Poder Insistents rumors de crisi governamenper al Poble !». tal, a causa d'una reforma de la Constitució que convertiria Bèlgica en un règim {Look.) federalista, donen per segura la dissolució de les Cambres i la convocatòria d'eleccions per a cap d'any. De moment el president «HITLER, EXCESSIVAMENT MODERAT», del partit socialista, Leo Collard, que ho és SEGONS «EL CANDIDAT DE L'AMOR» des de fa onze anys, ha dimitit, «víctima de les querelles internes». /. B. Stoner, advocat de 46 anys i un La reforma constitucional en litigi afecdels organitzadors del clan, es presenta avui taria principalment la consolidació de recom a candidat per al càrrec de governador de Georgia. En una entrevista realitzada gions autònomes, corresponents a les zones per William Hedgepeth per a Vesmentada lingüístiques neerlandeses (flamenques) i francòfones (valones). revista, fa les següents afirmacions: «Jo sóc el candidat de l'amor. Jo ame la raça blanca. I sóc l'únic candidat que passa per racista blanc.» Stoner proclama que s'ha decidit a presentar-se com a candidat perquè la situació racial ha esdevingut crítica, atès que «els revolucionaris negres i els jueus estan concentrant-se ara a Georgia, com ho feren abans a Alabama i a Mississipí». El seu programa consisteix a «empaquetar» els negres a 1*Àfrica, com a una de les mesures que s'han de prendre a llarg termini. Però, de moment, desitjaria, com a governador, de trobar fons per a la compra de billets de viatge en una sola direcció, per a Nova York o Canadà, «on tothom estima els negres i els jueus, i on aquests porten ja el control polític». Finalment, declara : «Pense que Hitler va ésser excessivament moderat. Ell no va tenir tan a prop el problema racial com nosaltres el tenim». Punt final: la diferència entre ell i la resta dels candidats és: «Jo no sóc pas un hipòcrita». {Look.)

XILE: MONUMENT A GUEVARA

En un districte obrer de Santiago de Xile s'ha erigit un monument públic d'homenatge a Ernest «Xè» Guevara. En la cerimònia, a la qual assistiren militants revolucionaris de tota Latino-Amèrica, l'alcalde marxista-leninista del districte Tito Palestro, va dedicar l'estàtua a la joventut sud-americana «que lluita sota la inspiració de "Xè" per a alliberar-se de les grapes agressives i avares de l'imperialisme nordamericà». L/erecció d'aquest monument al guerriller comunista ha estat possible gràcies a l'accés al poder del socialista Salvador Allende, que en la presa de possessió, el passat 3 de novembre, va dir: «Amb mi, el poble entra en L,a Moneda» (palau presidencial), i que ha declarat la seua intenció de restablir ràpidament les relacions diplomàtiques amb Cuba, trencades des del 1964. (Mundo.)

la veu dels altres • la veu dels altres

DEL CINEMA A LA POLÍTICA: JANE FONDA

Segons un informe oficial de la policia, l'actriu Jane Fonda es va posar «cridanera i violenta», i intentà d'engegar una puntada de peu a l'engonal d'un policia, després que els funcionaris de la duana l'havien detinguda en una investigació de les seues pertinences a l'aeroport de Cleveland. «Veste'n a..., porc», va proferir l'actriu. Després, els funcionaris trobaren una provisió d'amfitamines i tranquillitzants dins la bossa de Mss. Fonda i les seues maletes, que duia del Canadà, on va pronunciar un discurs antibèl·lic. Per als Panteres Negres, els indis americans, els activistes dels drets civils i tots els grups protestataris, la causa dels quals Mss. Fonda defensa tan ferventment, la actriu «sexy» de 32 anys és una moderna Passionaria, o, encara més, una «Mother Bloor». Dins l'any passat, Jane fou :

insistir fa poc. «Jo sóc una actriu renegada, una excèntrica que no encaixa en el motlle de Hollywood». (Newsweek) CHARLES DE GAULLE: 1890-1970. OBITUARI

A l'edat de vuitanta-un anys, i en la seua residència de «La Boisserien, el General Carles Andreu Maria Josep de Gaulle, va patir inesperadament un atac cardíac. Dia 9 de novembre. La revista «Mundo» en fa el següent obituari:

El general-president, heroi de l'alliberament, va governar França al llarg de quasi onze anys, posà en marxa la Vna República i va crear un nou moviment polític, el «gaullisme». Va mostrar-se magnificent i presumptuós. Gorvernà per referèndums, patí dos —Expulsada per la policia militar del atemptats i, a força de dramatisme i granFort Hood, Texas, Fort Meade i Fort Brag, diloqüència, pretengué d'afegir dos colzes després de distribuir pamflets antibèl·lics en a l'estatura real de la seua França. Mantingué un peu en la història, el seu tots els correus. vertader teatre i un altre en la política. —Va trobar-se en unió d'un bàndol de Legitimista d'ell mateix, va saber apropiar70 indis que intentaven d'assumir el control d'un camp de reserva militar a efecte d'uti- se de les veritats col·lectives. Militarista, sever i paternalista, va deslitzar-lo com a centre cultural indi. interessar-se dels altres polítics, els quals —Obrí una agència de reclamacions a mai, inclosos els seus, no va voler escoltar. Washington per a arreplegar i investigar No res va explicar ni va condicionar a presumptes casos de repressions militars Charles de Gaulle. Les coses, diria Jean contra els soldats que s'oposen a la guerra I,acouture, són com són i els homes són del Vietnam. allò que fan. De Gaulle no féu més, però —Arranjà la fiança d'un «pantera ne- tampoc no féu menys, que interpretar el gra» acusat de possessió il·legal d'armes. personatge de De Gaulle. D'altra banda, la carrera cinematogràEl militar victoriós, l'home que es plaïa fica de Jane Fonda sembla estar prosperant de calçar botes de set llegües, el pare de la (ara demana 400.000 dòlars per pel·lícula), pàtria, el «comanador», morí després de i ha de fer alguns esforços per semblar una jugar una casolana partida de cartes, quan persona maltractada. «Ells no donen pas es disposava a veure la televisió. Feia divuit cap premi acadèmic a la gent com jo», va mesos que s'havia jubilat del poder.

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS

A L'ENTORN D'UN PRINCIPI PEDAGÒGIC Hi ha unes paraules de Blai Pascal que caldria recordar tant en l'ensenyament com en l'estudi. I com que el -mateix viure és un seguit de coses apreses, aquelles paraules s'estenen a tota la vida. Deia Blai Pascal "que un es solia persuadir més bé per raons que un mateix hagués trobades, que no per aquelles que ens són vingudes de fora". Si aplicàvem aquesta bona màxima a l'ensenyament, miraríem que l'alumne es portés una mica l'estudi, en lloc de sotmetre'l a una guia estricta que el privi de tot moviment espontani. El deixaríem que deduís les conclusions involucrades en una solució, i no li donaríem les coses tan acomplides que, de la seva banda, no pugui posar-hi res. Més aviat miraríem de desvetllar-li la curiositat i l'interès en primer terme, i li deixaríem a temps el camí lliure. Així l'esforç que hi posi li donarà millor rendiment, i la matèria apresa li esdevindrà com una fruita ensems més saborosa i nodridora. Fins les matemàtiques es poden ensenyar d'aquesta manera viva, acudint al fons històric d'on són eixides; insinuant-ne aplicacions; indicant, en unes conclusions, maneres diverses d'arribar-hi: i al capdavall llevant-ne l'entercatnent i rigidesa, és a dir, allò que els minvi la flexibilitat i el moviment de la vida. Parlant Enric Poincaré de les definicions en l'ensenyament de les matemàtiques, escriu: "Què és una bona definició? Per a la filosofia o per al científic, és una definició que

s'aplica a tots els objectes definits, i a cap més; és la que satisfà les regles de la lògica. Mes en l'ensenyament no és pas així: una bona definició és aquella que és entesa pels alumnes." Quina, doncs f De moment aquella que l'alumne s'ha fet seva, s'ha assimilat, tal vegada amb alguna imperfecció; mes la mateixa vida assimiladora dóna aptesa a l'alumne per a corregir-ne les falles i assolir, ja ben apresa, la definició rigorosament lògica. Pels judicis literaris, posarem les obres estudiades a mans de l'alumne, perquè se'n formi directament un concepte espontani i lliure. En els estudis històrics el durem sempre a les fonts, i que vagi adquirint la lucidesa de saber escollir en la diversitat de documents, de monuments, fins de ruïnes. No cal dir en l'estudi de les ciències experimentals, com mai no sortiríem dels laboratoris. No em vinguen a dir que totes aquestes coses són coses sabudes. Són coses velles però com que ens hi trobem cada dia, per velles que siguin també sempre són noves. Heu pensat mai com les aplicaríem al bon gust en obres de pintura? I en la música? Ja heu pensat com les aplicaríem a l'estudi de la moral? I a la coneixença de la religió? I totes són matèries que se'ns posen, indefugibles, dins el viure, i fóra un descuit de tenir-les negligides. JOSEP M.a CAPDEVILA

L'AMBIENT I L'ESCOLA Pel mes de febrer de 1969, el tema tractat a tota Espanya pels C e n t r e s de Col·laboració Pedagògica realitzats a les dirents Zones d'Inspecció, fou el que encapçala aquest articulet. Ai n ú m e r o extraordinari (febrer-març, 106-107) de Vida Escolar, la revista del C. D. D. O.D.E.P., trobem l'índex d'assumptes tractats. Després d'haver-hi t r a c t a t d i v e r s o s problemes, aspectes, vessants i caires del fet «ambient i escola», trobe que se'n van deixar de banda un de molt important : la llengua. Concretem : un estudiant de Primària sols empra la llengua no natural mentre dure la seua assistència a l'escola primària. En complir els catorze anys, n'ix i, esporàdicament, es veu ei: la n e c e s s i t a t de tornar a emprar-la. Açò vol dir que les escoles, als Països Catalans, no són les que demana l'ambient, sabut com ho és que no emprem la llengua oficial. Sols empren la llengua afegida aquells qui aniran a l ' e n s e n y a m e n t mitjà. Què ocorre ? Que al poble on jo exercesc, d'aquests darrers només en són el 4'5 % de la població en edat escolar. Val la pena mantenir aquest estat de coses? No estem produint un analfabetisme babau, trist i dissortat? Aquest problema deixaria de ser-ho si n o s a l t r e s comprenguéssem que l'escola ha d'estar feta des de l'ambient que la volta i no viure d'esquena a aquest ambient. L'escola és al servei de l'ambient i no d'altre. I,'escola és la vida de l'ambient

UNA NOVETAT EDITORIAL

A DEBATRE que s'hi recrea per tal d'enlairar-lo. D'ací es desprenen certes cosetes : A) I/ambient mai no es castellanitzarà per la dissociació esmentada; B) Paradoxalment, l'escola esdevé la productora d'analfabets en ambdues llengües ; C) L'escola no es troba al servei de l'home, ans bé sembla muntada al servei dels programes educatius ; D) Cal prendre més seriosament l'estudi d'aquest p r o b l e m a i pensar que per molt que es castellanitzen les superestructnres d'una societat, l'ànima no roman a les superestructures, ben al contrari : roman al poble que fa possible que aqueixes superestructures ho siguen. Solucions ? Si més no, sembla interessant que a la Inspecció Tècnica provincial hi haja un Inspector Ponent per a l'ensenyament en les llengües no oficials que planifique i treballe dins el camp específic de les regions no castellanes. Fóra fora m i d a i n v e n t a r aquestes inspeccions? VICENT

ESCRIVÀ

UNS INTERROGANTS QUE CAL FER-SE «Vida Escolar» és la revista de la Direcció General d'Ensenyament Primari, revista que reben tots els m e s t r e s espanyols. Al darrer número (setembre-octubre, 121-122) i en l'article «El nivel de educación preescolar en la nueva Ley de Educación Primaria», hi ha un apartat, el C), que tracta sobre «El cultivo de la lengua ver-

nácula*. En t r a d u ï m alguns paràgrafs : «... La manca de canals bilingües institucionalitzats ha creat seriosos problemes. El bilingüisme és una realitat idiomàtica dins Espanya ; permanent en unes regions ; accidenta1, pel fenomen m i g r a t o r i a d'altres.» «... La manca de coordinació entre el medi escolar i el "medi a m b i e n t bilingüe" pot donar lloc a p r o b l e m e s de caràcter emotiu i social que afecten a : l'adaptació e s c o l a r , a la seua seguretat emocional, als seus s e n t i m e n t s d'inferioritat, de culpabilitat si veu tractaments pejoratius al voltant de la seua llengua...» Però, d e s p r é s de la Llei d'Ensenyament, la «manca de canals bilingües institucionalitzats», continua perquè : —¿Quina obligatorietat hi ha de fer escola en la llengua materna del xiquet? Es deixa al lliure arbitri i decisió dels mestres ? —¿Quin tant p e r c e n t de l'escola s'ha de fer en llengua materna i quin tant per cent en la segona llengua ? A quines edats ? —¿ Què passa si un mestre deixa que els xiquets s'expressen en la llengua pròpia, i el mestre del curs s e g ü e n t , bé perquè no vol, bé perquè no l'entén, no els hi deixa? —¿ Quina planificació se n'ha fet al respecte? ¿Quins inspectors d'Ensenyament Primari o tècnics hi ha que se n'ocupen ? El reconeixement d'uns fets psicològics e v i d e n t s no dóna solucions.

La sèrie "Primeres imatges; primeres paraules" consisteix principalment en setze llibrets, dedicats cadascun a un tema o centre d'interés ("Les persones", "La casa", "El menjar", etcètera), i contenen un vocabulari bàsic que es pretén posar a mans dels xiquets. A cada llibret s'agrupen les paraules i les imatges corresponents. Les paraules indiquen ne sols objectes, sinó accions; les imatges permeten, a més, buscar qualitats, fer relacions, etcètera. Hi ha també capses de fitxes amb les imatges mudes, les paraules del vocabulari, paraules auxiliars i unes elementals estructures de frases. Existeix el "Llibre del mestre" o guia didàctica que proposa una sèrie de treballs i exercicis (de vocabulari, de comprensió, d'expressió, de relació, etc.) que poden realitzarse amb els nens de diferents edats. Per al cas concret de la nostra escola ara, ens semblen interessants els que es refereixen a: a) Treball en àmbit bilingüe, i aprenentatge d'una segona llengua: Amb aquestos llibrets, els nens poden fer correntment exercicis de vocabulari, lectura i escriptura en una segona llengua, sobre temes que els són coneguts i treballats, i, a més, fer exercicis de correspondència entre una i altra. b) Correcció de vocabulari: Després de set anys, neis "Imatgers" hi queden com uns primers diccionaris per temes que permeten arredonir i fer correcte un vocabulari, cosa sempre necessària a les nostres latituds on abunden els barbarismes. Els "Imatgers" queden, doncs, com uns coneguts llibrets de consulta per a buscarhi exactament com es diu el "butà" o "la cambra de dormir", etc.j>

Terres i Gents LES COMARQUES DEL PAÍS VALENCIÀ:

REGIÓ D'ALACANT La regió d'Alacant és la que assoleix una mitjana més important entre totes les del País Valencià de renda anual per càpita, mentre es manté en una segona posició quant a xifres

de producció absoluta i en tercer lloc, respecte a la població. En canvi, a nivell comarcal, es m a r q u e n contrastos fonamentals, per exemple entre l'Alacantí i les Valls del Vinalopó.

Les estructures mercantils bàsiques són bastant fraccionades, tal com acostuma a succeir en terres litorals i particularment evolucionades.

RESUM DE DADES ECONÒMIQUES Comarca

Habitants

L'Alacantí Baix Vinalopó La Marina Baixa Les Valls del Vinalopó La Marina Baixa

És una comarca contrastada entre la riquesa i l'aldarull turístic de les poblacions del litoral i l'estancament econòmic i l'emigració de les poblacions de l'Altiplà i de les poblacions de la muntanya interior. Les estructures bàsiques de la comarca es c e n t r e n al mercat c o m a r c a l menor de la Vila Joiosa amb quatre mercats rodals majors a Benidorm, Altea, Callosa d'en Sarrià i Benissa. La renda per càpita està per sobre de la mitjana de totes les regions de parla catalana del País Valencià. Aquesta comarca inclou els següents municipis : l'Alfàs Altea Beniardà Benidorm Benifato Benimantell Benissa Bolulla Callosa d'En Sarrià Calp el Castell de Guadalest Confrides Finestrat la Nucia Orxeta

Producció absoluta en milers de pessetes

Renda anual per càpita

155.655 98.396 51.596 45.258

9.945.880 4.346.324 2.081.536 1.305.263

63.897 44.172 40.343 28.840

350.905

17.679.003

50.381

el Poblenou de Benitatxell Polop Relleu Sella Senija Tàrbena Teulada LA VILA JOIOSA L'Alacantí

Com a conjunt comarcal és el més ric del País Valencià amb una renda per càpita de 63.897 i una producció absoluta de prop dels 10.000 milions. Territorialment la rodalia d'Alacant cobreix la part Sud de la comarca, mentre que la resta està constituïda pels m e r c a t s satèl·lits de M u t x a m e l , rodal menor, i el del Campello, local sub-rodal. Al Nord hi ha el mercat de X i x o n a , comarcal menor. Aquesta comarca inclou els següents municipis : Agost Aigües de Busot ALACANT Busot el Campello Mutxamel Sant Joan d'Alacant Sant Vicent del Raspeig la Torre de les Maçanes Xixona

El Baix Vinalopó

fís una comarca amb l'estructura de p o b l a m e n t molt peculiar, per motivacions jurisdiccionals i històriques, de forma que la major part de la demarcació p r à c t i c a m e n t és ocupada per un sol municipi. El resultat és una rodalia a nivell comarcal concentrada pel mercat supra - comarcal d ' E l x . Aconsegueix mantenir una cohesió mercantil i una riquesa anual per càpita bastant superior a la mitjana de totes les regions de parla catalana del País Valencià. Aquesta comarca inclou els següents municipis : Crevillent ELX Guardamar Santa Pola Les Valls del Vinalopó

Es tracta d'una comarca estructuralment força disgregada, degut a la feblesa dels mercats propis i a les atraccions experimentades de tots els mercats veïns. L'únic mercat propi és el rodal major del Pinós de Monòver. El centre comarcal, Novelda, tot just es pot classificar com a mercat local sub-

TERRES I GENTS

EL NOM DE LES CIUTATS: ALACANT A l a c a n t , fa anys •—i ara també— desvetlava una doble admiració en els pobles de la rodal i encara territorialment atret per la rodalia d'Asp. D'altra banda, M o n ò v e r , l'altra població característica, tampoc no passa de mercat local subrodal. En riquesa comarcal és la comarca més modesta del País Valencià, bastant per sota de la mitjana de l'Estat Espanyol. Aquesta comarca inclou els següents municipis : l'Alguenya el Fondo de les Neus el Fondo dels Frares Monòver NOVELDA Petrer el Pinós la Romana de Tarafa (Del llibre «I/Estructura Econòmica del País Valencià».)

muntanya per unir a la seua natural hel·lènica bellesa, l'emoció del seu mar acostat, pulcre i blau, d'aquell mar tan íntimament lligat a la ciutat que, com diu Miró, sembla que te l'hi hages de trobar davall de cada llosa. Aquesta admiració dels pobles no llunyans, però ben interiors, de les muntanyes meridionals valencianes, es reflecteix en cançons com aquella de Alacant per a les barques, Xixona per al raïm..., etc. Alacant, porta de l'aventura marinera... I en el jocs dels infants de les altes foies : Anem anant, per un caminet a Alacant, els uns darrere i els altres davant! On vas f A Alacant, a portar un peix cantant!

Un peix saborós i fresc com una rosa. D'on ve el nom Alacant? Ciutat vorera d'un puig enlairat, d'una badia arredossada, en un clima sec i puríssim, càlid com una carícia, ben antiquíssimament va tenir pobladors. Ja Plini li dóna nom : «Lucentum», i Pomponi Mela l'assenyala amb una v a r i a n t d'elegants ressonàncies : «Lucentia». Els àrabs, segons els acurats estudis del nostre historiador Roc Chabàs, deformaren la forma llatina amb les seues imeles i els seus recurtainents característics, i va sorgir un nom p r ò x i m , que no ha estat per complet bandejat de la llengua popular : «Lakant». Sobrevé la c o n q u e s t a de les terres més meridionals en la segona empenta catalana —la de Jaume II— i queda adaptat l'arabisme amb l'actual Alacant.

E. V.

HA EXPOSAT L'EQUIP

ART

«Anem directament en contra del mite de l'artista genial, creador, en contra de la idea de l'obra d'art com a creació exclusiva»

BIBLIOGRAFIA UN NOU MÈTODE PER A L'ESTUDI DE L'OBRA PLÀSTICA

«MIRÓ EN SU OBRA» A. Cirici Pellicer

Nueva Colección Labor. Barcelona, 1970. 197 pàgines. Preu: 110 ptes. C i r i c i , un dels valors més sòlids que tenim sobre crítica d'art a la Península, inicia a E s p a n y a (i dic inicia perquè crec que el m è t o d e deu ser continuat), l'aplicació de la metodologia estructuralista a l'anàlisi de l'obra d'un pintor. L'autor intenta mostrar-noshi l'obra de Miró a través de l'obra mateixa. El títol en català —«Miró llegit»— que inicialment li donà el seu autor, és més e l o q ü e n t envers la finalitat del llibre que la seua traducció en c a s t e l l à que ha aparegut al m e r c a t . Amb la minuciosa metodologia estructuralista, analitza els diferents elements de l'obra com si fossen «una pasta de fulla que es pot anar llevant per capes». Les «capes» seleccionades i estudiades corresponen a la materialitat de l'obra (format, composició, distribució), a això que ell anomena ingredients (color), i a un estudi exhaustiu dels signes mironians ; signes que agrupa i a les distintes agrupacions dels quals diu «corpus» : corpus c ò s m i c (terra, muntanyes, sol, lluna, estreles), corpus orgànic (plantes, animals, home), corpus inorgànic (elements artificials, símbols). Cirici accepta només la metodologia estructuralista, però no la seua finalitat ni la seua

Amb motiu de l'exposició de l'Equip Crònica (Manuel Valdés i Rafael Solbes), que es realitzà durant el mes de novembre últim a la Sala Val i 30, i davant la qualitat de l'obra presentada, d e c í d e s e entrevistar - me amb ells. La sinceritat i la naturalitat de les seues r e s p o s t e s m'inclinen a deixar que siguen ells qui expliquen l'exposició en lloc de ser jo qui en parle. Els pregunte sobre el seu treball en equip : ¿No hi sorgeix mai una certa dificultat a posar-vos d'acord? I, en qualsevol cas, per què t r e b a l l e u sempre en col·laboració ? —No; en cap moment no ens ha suposat un entrebanc això, sinó al contrari. Fonamentalment, començàrem a pintar en equip perquè ens semblava una manera de lluitar contra el caos de la subjectivació: intentàvem que, degut a la necessitat de contrastar i acarar les nostres idees, s'hi

ideologia. Arribat el moment que Cirici pensa que cal detenir-se puix que ha abastat «l'últim nivell de la pasta de fulla», estabilitzat un model que explique l'existència de l'Univers mironià, intenta d'arribar a un «sistema de valors que revela l'obra i que ultrapassa ja els límits de l'art per a inserir-se dins un sistema de valors que circulen dins un context social». Intenta t r a u r e ' n conclusions, interpretar l'obra, sempre en relació amb el context històric on aquest s'insereix, i trobar, per ací, el principal mèrit a Miró : el d'haver sabut manifestar, ple de sentit, un moment històric i cultural. TRINITAT

SIMÓ

imposàs un cert rigor que ens menàs a una major objectivació. Actualment estem en una etapa menys eufòrica: constatem que continua no havent-hi un rigor total ni que tampoc no és quelcom fonamentalment distint. Però de totes maneres sí que seguim creent que aquest mode ens obliga a ser menys subjectius. —Parleu de rigor i objectivitat. Per a què aquest rigor i aquesta objectivitat ? —Bàsicament pretenem de fer un art viu. Vam començar volent ser uns periodistes gràfics. El nom que vam triar, Equip Crònica, és eloqüent en aquest sentit. Açò suposava que fos real, objectiu i despersonalitzat. (I la veritat és que voldríem que aquesta despersonalitzada resultas encara més evident.) Més que aportar-ne una visió interior i personal, ens mou donar a conèixer uns fets i unes idees. També anem directament en contra del mite de l'artista genial creador, en contra de la idea de l'obra d'art com a creació exclusiva i com a producte d'una sublim inspiració. —Aplicant a q u e s t e s idees fins al capdavall, ¿ arribaríeu a acceptar la intervenció d'uns altres artistes? —Sens dubte. Darrerament estem pensant de fer una obra amb altres artistes que s'expressen en un llenguatge abstracte molt diferent al nostre. Però no sols amb artistes, sinó fins i tot amb gent no iniciada en el treball de pintor: arribem a pensar que fóra possible la col·laboració, per exemple, d'estudiants, i que podria arribar a fer-se una obra plàstica amb una unitat d'intenció. Però no

CRÒNICA cregués...: el paper d'aquests no estaria subordinat únicament a aportar-hi idees, sinó que permetríem tota mena d'intervencions. Tin en compte que creem que la pintura és fonamentalment un ofici, una tècnica de manipular imatges per a poder dir-hi coses... —Constate que empreu una gran quantitat de figures que, en general, pertanyen al segle d'or castellà. Personatges molt coneguts, com els del «Greco», Velàzquez i Ribera, de Goya i de Picasso ; però els manipuleu de forma que hi introduïu l'equívoc i l ' h u m o r . No sols figures, sinó àdhuc idees institucionalitzades, com la de la famosa p e r s p e c t i v a aèria de Velàzquez amb la qual jugueu en alguns dels vostres quadres, sobretot quan hi feu «transposicions» de Las Meninas. Particularment ho trobe divertit; però, i per què aqueixa insistència ? —Pretenem, en primer lloc, que el nostre llenguatge siga fàcil. Aquestes idees estan ja

assimilades dins un públic de la classe mitjana, i per tant tenen un enteniment assequible i ràpid. Però les manegem amb el sentit aquest de l'humor i de l'equívoc que en deies. Intentem analitzar el seu contingut present. El famós Comte-duc d'Olivares, per exemple, amb tota la fatxenderia i la banal vitalitat que Velàzquez va saber tan extraordinàriament inculcar-li, continua sent en l'actualitat un cert símbol: Representa una idea falsa i tràgicament triomfalista d'un cert sector hispànic. Si cal "mostrar" Espanya, si "Espanya és diferent", en un tant per cent molt elevat la propaganda es basa en els antics mites del segle "gloriós". Tin en compte que, de cara a l'exterior, se'n vol donar encara una idea actual basada en grandeses passades. L'espanyol continua sent història, quan la realitat és que molts n'han d'emigrar per a trobar treball. I contra aquest contingut és contra allò que anem. —Hi ha una altra cosa molt divertida en la vostra exposició : la sèrie de figures que haveu posat per la sala a tall d'espectadors. Heu aconseguit de donar-los una apariencia tan

real, que inconscientment ens hi sentíem dobles en nombre : i hi surava una espècie de confusió còmica. Sobretot, feia riure contemplar-vos, a vosaltres, tots dos guaitant, greus i impassibles, per una finestra de la sala. Però no sols estàveu representats allà dalt. Les vostres figures es r e p e t e i x e n a molts dels v o s t r e s quadres... —Sí; també hi hem jugat amb açò. T'ho explicarem: abans que res, del primer que ens burlem és de nosaltres mateixos, i per això ens representem tantes vegades de maneres tan divertides, banals i intranscendents. Hi fent insistència en el problema del narcissisme artístic, i ens en burlem no prenent-nos seriosament. Però també amb tota aquesta invasió del món pictòric en l'espai real en què ens belluguem, amb aquesta confusió entre espectador i figures imaginatives, hem, volgut representar el món de la pintura; actuar com a artistes alhora que com a espectadors. I, de certa manera, en intentar incorporar-nos al món real, hem tractat de pintar la pintura, i d'aquest mode ens hem fet una autocrítica i ens hem analitzat. I els resultats, t'ho assegure, a vegades poden ser tina mica descoratjadors... Som en un bar i són les deu del matí. Uns clients han posat diners a la màquina autovenedora, i una música eixordadora a c o m p a n y a i dificulta la nostra conversa. L,es idees flueixen i escapen. La música sembla que ens ajuda a refusar una mena de desanimació. I no deixe de pensar que aquest ambient matiner de bar de barriada té una certa connexió amb les obres, el món i les imatges de l'exposició de l'Equip Crònica. Una certa continuïtat d'espontaneïtat, de naturalitat, de vida s o b r e t o t . Potser el punt final, el comiat, ens el dóna aquell quadre del «pinzell màgic», que una brotxada extraordinàriament decidida i alegre agrana tota una superfície pintada i d e i x a v e u r e un cel blau e s p l e n d o r ó s , clapat de núvols blancs, que es manifesta d'aquesta manera per la vida, i anul·la, sota la seua espenta, totes les ficcions, tots els mites que ens muntem. TRINITAT

SIMÓ

ART

L'EDIFICI DEL BANC HISPANOAMERICÀ

NOTICIARI Novembre ha estat un mes d'activitat intensa per als nostres artistes. A part de l'exposició de l'Equip C r ò n i c a comentada en aquesta mateixa secció, podem donar notícia de les següents exposicions individuals d'artistes valencians. • Josep Maria Yturralde, a la Galeria René Metras de Barcelona, del 6 al 30 de novembre. Yturralde continua treballant sobre el tema experimental de les "figures impossibles". Cal destacar la importància professional d'aquesta exposició: la René Metras és avui una de les galeries d'avantguarda més representatives de la Península i manté relacions amb algunes de les més importants galeries europees. • Jordi Teixidor, a la Galeria Daniel, de Madrid, de l ' l i de novembre al 4 de desembre. La Galeria Daniel, continuació de l'antiga Galeria Eurocasa, una de les poques que a M a d r i d prestava atenció a la pintura valenciana i que semblava especialment interessada per la nostra p i n t u r a experimental. Les obres actuals de Teixidor presenten un t e m a n o u : la destrucció, mitjançant el color, dels efectes de perspectiva que suggereixen unes certes formes geomètriques. • Rafael Armengol inaugurarà el 21 de novembre una exposició a la Galeria del Prado. Armengol, pintor meticulós i de producció lenta, reunirà en aquesta exposició les seues obres dels darrers dos o tres anys. Una vegada més, aquest artista fa una exhibició d'habilitat tècnica prodigiosa i plena d'ironia, prenent com a pretext certes imatges de la iconografia del Barroc. El tema de la reproducció mecànica de la imatge pictòrica, constant de la pintura d'Armengol, és ple d'implicacions pel que fa a la significació social de les arts visuals.

Ha c o m e n ç a t l'enderrocament del Banc Hispanoamèrica al carrer de les Barques, malgrat la recent c a m p a n y a de premsa en favor de la seua conservació. Com que aquesta és per a la nostra premsa diària (que ha suportat amb un admirable estoicisme p è r d u e s tan importants com la de l'Hospital Vell o, ara, la deformació definitiva de l'església de Sant A g u s t í , la Seu, el Palau del Marqués de Dos Aguas, etc.) la primera vegada que s'ha alçat en defensa d'un edifici «modern», pensem que val la pena i n f o r m a r e l s nostres lectors sobre la significació històrica d'aquest edifici. En n ú m e r o s successius de GORG aprofitarem l'ocasió que ens ha proporcionat aquesta campanya per parlar d'uns altres edificis del nostre segle igualment amenaçats (dins d'un termini més o menys curt) de destrucció. L'edifici en qüestió va ser projectat per l'arquitecte Francesc Mora Berenguer (1875-1960). Mora, membre d'una família de constructors i arquitectes valencians, va acabar els seus estudis a l ' E s c o l a d'Arquitectura de Barcelona l'any 1898, en el moment de la més plena eufòria modernista. Instal·lat a València, va començar a practicar una arquitectura medievalitzant, justificada pel corrent historicista associat, a Barcelona, al M o d e r n i s m e , arquitectura un poc folkloritzant que li va proporcionar un èxit ràpid; en plena joventut va ser nomenat arquitecte municipal i membre del Comité de l'Exposició Regional de 1909. Va projectar i dirigir entre altres edificis el Pavelló Municipal, avui ocupat per l'Escola d'Arquitectura, un dels pocs edificis de l'Exposició que s'han conservat. Poc després va projectar el Mercat de Colom (1914-1916), culminació de la seua etapa modernista, que mostra unes influències claríssimes de Gaudí. L'any 1916, en el seu discurs d'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts, Mora atacava violentament Gaudí i es declarava partidari del «classicisme» dominant a Madrid. Deixant a part

els aspectes personals, cal considerar aquest fet com un símptoma més de la crisi del Modernisme, crisi de què havien d'eixir a la Península dues tendències clarament contradictòries : el racionalisme, moviment que, com el Modernisme uns anys abans, temptava de posar l'arquitectura peninsular a to amb les avantguardes europees, i el «Casticisme», una variant de l'arquitectura academitzant, que posava l'accent sobre algunes característiques de l'arquitectura castellana dels segles xvi i XVII. El r a c i o n a l i s m e

(defensat per l'arquitecte valencià Demetri Ribes) va ser un m o v i m e n t aleshores molt minoritari. Mora va sobreeixir brillantment en les dues tendències. L'edifici del Banc Hispanoamèrica, als voltants de l'any 1926, representa justament la plena introducció a València del Casticisme, i n'és amb els edificis —posteriors— de la Caixa d'Estalvis i el Banc de València, una de les mostres més significatives. Aquesta és la mesura real de la seua i m p o r t à n c i a històrica. Avui és indubtable que el Casticisme va representar, per al desenvolupament de l'arquitectura valenciana del nostre segle una pausa «passadista» situada entre dues etapes progressistes, el Modernisme (que es va esgotar a la meitat de la segona dècada) i el Racionalisme internacionalista que no es va imposar fins els anys trenta, fis i n d u b t a b l e també que no seria un moviment tant «viu» en la nostra memòria si no hagués tingut una segona vida (un «neo-casticisme») després de l'any 1939. És probablement per aquest «pont», per on passen els lligams que fan avui de l'edifici del Banc Hispanoamèrica un símbol per a un cert sector d'arquitectes i persones lligades a l'arquitectura, lligams que expliquen la intensitat de la reacció, un poc inesperada i sorprenent, que s'ha manifestat en les pàgines de la premsa diària. TOMÀS

LLORENS

NOTICIARI * NOTICIARI RAFAEL SENA Mn. SORRIBES

• •

RAFAEL ESTEVE • ANTONI BRU • JESÚS HUGET JOAN ALBINYANA • SALVADOR PEDRÓS • VICENT VILA

jecte d'habituar-se i habituar així tota la massa de fidels a Els passats dies 9, 10, 11, totes a la intel·lectualitat de la perfeccionar les respostes i aconseguir que l'entranyable 12 i 13 varen estar realitzades capital. Això és important. Al litúrgia en la parla sentida i a la ciutat de Cullera una sèrie nostre parer, la vertebració del de conferències al voltant de País Valencià és una de les autèntica del poble tinga la màxima esplendor. la Història del País Valencià. tasques més importants al moHi han participat les més presment present. tigioses personalitats de la culDes del senyor Martí DomínVALÈNCIA tura valenciana. La mitjana guez que començà el cicle, d'assistència ha estat d'unes passant pels senyors Josep Emissions en la nostra llengua vuitanta persones, cosa que, Aparicio, Joan Reglà i Emili Ens ha comunicat gentilconsiderant els particulars facGiralt, fins al senyor Alfons ment l'emissora «Radio La Voz tors de Cullera, representa una Cucó que el finalitzà, el millor xifra alarmant. Caldria ressaltar elogi que els podríem fer és de Levante» de la nostra ciutat, que s'està organitzant un espai l'absència gairebé total del que ressaltar el caràcter científic setmanal en la nostra llengua podríem dir les classes podedels seus parlaments. Efectien dita emissora. Hi ha previsroses del poble. Al cap i a la vament a tots va meravellar ta una durada de quinze mifi el mateix fenomen que a la l'altíssima qualitat científica nuts, dels quals la meitat es resta del País: l'absència d'una que palesaren els conferendedicaran a la nostra cançó i classe dirigent conscient del ciants la qual expressaren en l'altra meitat a temes culturals seu paper històric. un llenguatge molt senzill, que i d'amenitat vinculats a la nosarribà totalment al poble que tra Un dels motius més importerra. hi havia escoltant-los. Potser tants que han concorregut al Esperem que es superen sigà aquesta una de les expemuntatge d'aquestes activitats prompte els problemes que preriències més agradables i frucha estat el de posar en comusente la adequada preparació tíferes que en aquest sentit nicació les comarques amb la d'aquestes emissions i que sihem tingut. ciutat que cal que siga el cap guen una gaudiosa realitat pel del País : València. EfectivaEl senyor Joan Lafarga, bé de la cultura valenciana. ment, observant el programa, alcalde de Cullera, i el Banc hi veiem que les personalitats de València hi prestaren una N. de la R. — La publicació que hi han acudit pertanyen important col·laboració. d'aquesta notícia, prevista per al número anterior, ha hagut d'ajornar-se fins al present per dificultats d'espai. tindrà una periodicitat setmaALZIRA nal. El programa es titula «Al Curs de llengua vent» i es transmet cada disActivitats a la Universitat sabte a les tres i mitja de la Durant els últims dies del vesprada. Ens plau comunicar que sota mes passat van tenir lloc en la el patrocini del Club Amunt, Universitat de València una ha començat el passat mes de sèrie de «Tribunes Lliures» soALBALAT I ALGINET novembre un curset de català bre la problemàtica actual del (valencià) que ha tingut molt La llengua en l'església País Valencià, en els seus disbona acollida. Les classes són La missa en llengua vernacla tints aspectes sociològics, ecodonades pel professor titulat de que es celebra a Albalat de la nòmics i culturals. La primera llengua catalana en Salvador Ribera, es diu cada dissabte a d'aquestes «tribunes», a càrrec Andrés Pascual. les vuit i mitja de la vesprada de l'historiador Alfons Cucó i Felicitem aquests joves i els a l'església parroquial i serveix dels sociòlegs Rafael LI. Ninyoencoratjem per tal que contiper al dominical compliment, les i Josep V. Marquès, va nuen la magnífica tasca que segons ens informa l'entitat realitzar-se a la Facultat de han emprés. valenciana Lo Rat Penat. Dret de València, amb una Ens comunica el nostre cor- extraordinària assistència de públic universitari, que omplia responsal de la Ribera, que la de gom a gom el local destinat Programa radiofònic celebració de missa en llengua a aquest acte. valenciana a la vila d'Alginet Ens plau donar notícia que, pren un auge considerable. Són Cal destacar ensems la cona partir del dia 28 de novem- nombrosíssimes les persones ferència de Rafael LI. Ninyoles bre, Ràdio Alzira emet un pro- que assisteixen molts dies feial paranimf de la Facultat de grama en català que inicialment ners a dita celebració amb obCiències Econòmiques sobre els ACTIVITAT CULTURAL A CULLERA

NOTICIARI aspectes socials i ideològics del conflicte l i n g ü í s t i c valencià. També aquest acte va distingirse per una nombrosa assistència i participació del públic universitari. Dins la Facultat de Filosofia i Lletres ha començat, durant el present mes, un Curs de Gramàtica Catalana (amb especial atenció a les variants valencianes), al qual assisteixen, amb caràcter v o l u n t a r i , els estudiants de dita Facultat. Confiem, però, que a q u e s t c u r s podrà ampliar-se pròximament a les restants Facultats i Escoles Tècniques de la capital del País. Un estudi econòmic del Banc de Bilbao

Amb motiu de la commemoració del 50.é aniversari de la instal·lació de la primera sucursal del Banc de Bilbao a València, els serveis d ' e s t u d i s d'aquesta entitat ens han oferit una recopilació de dades sobre l'economia de la «província» de València, amb el títol «València : panorama econòmic». A més de mostrar la nostra complaença per aquesta atenció vers les nostres comarques centrals, volem també palesar la nostra estranyesa per l'aparició d'estudis d'aquest t i p u s sobre una r e a l i t a t tan superada ja com és la província. Al mateix temps creem necessari advertir la conveniència de fer amb molt més de rigor la introducció històrica que hom acostuma a collocar al començament d'aquesta mena de treballs. Els valencians els ho agrairíem de veres. La llengua en l'església

Ens comuniquen que des del proppassat 29 de novembre, es celebra missa en llengua valenciana, a la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua d'aquesta capital, cada diumenge o dia festiu, a les onze hores. Horari exacte de la missa dominical del Socors

A precs del sacerdot escolapi Pare Mulet, rectifiquem l'horari que h a v í e m assenyalat per a aquesta celebració en el número

NOVA CANÇÓ I PREMI

REVELACIÓ

Sota el patrocini de la "Casa de Catalunya" a València, es pretén celebrar tots els anys un festival de cançó catalana per tal de buscar nous valors dins la nostra cançó nats al País Valencià. Aquest primer any s'hi han inscrit dotze cantants i quatre grups i les dates per a la celebració d'aquest esdeveniment han estat fixades per als dies 21 i 28 de novembre (les dues vetllades de preselecdó) i per al dia 12 de desembre la gran final amb lliurament de premis als diversos actuants i un recital a càrrec de Lluís Llach. Els qui som i ens sentim valencians no podem més que alegrar-nos per aquest fet que, almenys durant tres nits de dissabte, donarà vida a uns actes culturals, ja que la nostra cançó és una part de la nostra cultura, en aquesta València nostra, tan mancada de vida cultural i més encara de vida cultural feta en el nostre idioma. El que cal és que aquest "I Premi Revelació" no siga això i res més, sinó que a aquest primer el seguesquen un segon, un tercer i molts més que se'n podran muntar amb l'ajuda de tots els qui, com hem dit abans, som i ens sentim valencians. I si algú, que sempre n'hi haurà de mal pensats, creu veure un "imperialisme barceloní" a on no més hi ha germanor, hem de dir-li que si el premi l'organitza la "Casa de Catalunya" és perquè, a València-ciutat, cap societat valenciana no s'ha oferit per a organitzar-lo. Açò és l'únic que ens pot avergonyir els valencians. Les nostres societats culturals creem que no són representatives del pensament del jovent valencià; pensem que, sense més ni més, uns senyors impedeixen, dins una societat cultural que es diu valenciana, una sèrie de actes culturals, com eren les sèries de recitals de la nostra cançó que s'hi feien i també unes sessions musicals que portaven a aquell indret els joves de València, els quals, ara per ara, es troben pràcticament sense cap lloc a on anar. La primera vetllada de preselecdó tingué lloc el dia 21 per la nit tal com havia estat anunciada. Dels cantants esperats va mancar Boro Diago per trobar-se malalt. En general les actuacions van agradar al públic que omplia la sala, i destacaren les dels Nous Brots, Josep Ricós i Els Sargantanes, que ens van agradar força. Aquests darrers sorprengueren gratament el públic, que no els havia sentit encara a cap recital. La segona, portà molta més expectació, i el saló d'actes de l'entitat patrocinadora restà insuficient. El públic va premiar amb el seu aplaudiment cadascuna de les actuacions, i destacà en gran manera els dedicats a Enric Ortega, a Araceli i a Josep Laguarda. En finalitzar l'actuació dels concursants, es va reunir el jurat per a deliberar mentre es celebrava una petita fi de festa amb l'atracció del novell Segrelles i del grup de folk "Aigües blaves". a La llista de seleccionats fou llegida, finalment, per Josep M. Viader, presentador de l'acte, i cadascun dels noms dels cantants fou rebut amb vives mostres de satisfacció per part del públic: Josep Laguarda, Sargantanes, Enric Ortega, Araceli, Josep Ricós i els Nous Brots. Tots ells disputaran la final la nit del 12 de desembre a l'Ateneu Mercantil, i potser quan el lector llegirà aquestes notes ja es sabrà el nom del vencedor. Esperem que aquest "I Premi Revelació" tinga continuïtat i que les deficiències que s'hi puguen trobar aquest primer any es milloren en anys vinents per a un major servei al nostre poble. Els cantants participants han de pensar que, vença qui vença, qui en realitat guanya (ho diré amb uns versos de Salvador Espriu) és "la nostra pobra, trista i dissortada Pàtria", que, malgrat tot açò, és la nostra. R. ESTEVE-CASANOVA Novembre 1970

NOTICIARI proppassat : la missa en llengua valenciana que es celebra a la Parròquia de la Mare de Déu del Socors d'aquesta capital cada diumenge, és a les dotze del matí i no a les onze com s'havia anunciat. DE FIGUERES I DE GIRONA A Figueres, capital de l'Alt E m p o r d à , el figuerencs, en general, volien un museu a la ciutat i ja l'hi tenen. Volien també que fos r e t o l a t en la llengua del país, és a dir, la catalana —«Museu de l'Empordà»—; però s'ha retolat «Museo del Ampurdán». A Girona, en canvi, la Junta directiva del «Girona Club de Futbol» ha acordat retolar tots els anuncis del seu estadi en la llengua del poble. I no sols ho ha acordat, sinó que ho ha dut a la pràctica. Aquest és un exemple, se'n diu en aquelles terres, que haurien de seguir tots.

ALGEMESÍ

Els entusiastes i treballadors joves d'aquesta vila de la Ribera Alta, varen organitzar al club «La Llar» una audició de cançó a càrrec de Manel, l'estudiant de Magisteri component del popular grup de Sueca «Els sols», i del dinàmic cantant de l'Alcúdia de Carlet, Gènit. Tots ells tingueren un ressonant èxit en el públic assistent. UN ALTRE

CANTANT

VALENCIA

Un altre valencià, Joan Baptista Humet, nascut a Navarrés i veí de Terrassa, entra al món de la cançó catalana amb un primer disc de dues cançons seues titulades "Tonades" i "Busco una flor". Segons diuen, és l'estil que falta dins la nostra cançó. El temps i les seues cançons ens ho diran.

Falsterbo-3, grup que coneguérem als "dimarts del Micalet" ha tret, després de quasi dos anys de silenci, un nou disc amb dues cançons populars catalanes com són: "L'estranya joguina" i "Quan el sol es pon". El grup ha canviat la seua primerenca formació substituint l'Amadeu, que està fent el servei militar, per Joan Boix, gran coneixedor del "folk" americà. NOVETATS PER A NADAL

CATARROJA Primer Cicle de Cultura

Organitzat pel «Patronat de Sant Antoni» amb l'eficaç ajut de la «Societat A. B. C.» de Catarroja, i «Iva Gran Enciclopèdia Catalana», sota el patrocini del molt il·lustre Ajuntament de dita població, es va celebrar aquesta important manifestació cultural valenciana des del 8 al 13 de novembre proppassat. No hi podia m a n c a r una elevada m a n i f e s t a c i ó de la anomenada «cançó folklòrica», que corregué a càrrec del «Grup de Folk d'Alberic», el «Grup de Folk Aigües Blaves», de Patraix, el cantant Enric Ortega i el «Grup Pasta de Música Experimental», que, no cal dir, estigueren tots a l'altura de les circumstàncies i, més d'una vegada, la van ultrapassar. El recital fou diumenge 8, a migjorn, en el local del Patronat. Dimarts 10, el Centre Experimental de Teatre de València (C. E. T.), dirigit per Rodolf S i r e r a , posà en escena «La Pau», d'Aristòfanes, obra que, m a l g r a t representar-se ja a A t e n e s el segle v abans de Jesucrist, planteja un problema

Potser quan aquestes línies siguen al carrer, ja tindrem al nostre abast els nous L. P. anunciats per a Nadal. Es parla d'Enric Barbat, Núria Feliu, la Guillermina que va a cantar-nos «cuplés» ; com a insegurs, podem parlar de gravacions d'Ovidi, del qual seria el primer L. P. ; de Pi de la Serra i de Raimon. També un L. P. amb nadalenques de la Trinca, aquest grup de Canet tan divertit. UNA GENIALITAT

D'OVIDI

MONTLLOR

Nova versió de la cançó "El tio Pep se'n va a Muro", es deu a la vena satírica d'Ovidi Montllor i el seu títol és "El tio Sam se'n va a Muro" i diu així: "El tio Sam se'n va Muro / Tio Sam I De Muro que em portaràs / Tio Sam / Una orelleta grogueta / Tio Sam. / Per anar-se acostumant / al Vietnam / Tio Sam j Quan més orelletes portes / Tio Sam / El premi serà més gran / Tio Sani / Si l'orelleta és petita / Tio Sam / Vol dir que no creixerà / Tio Sam / El Tio Sam se'n va a Muro / Tio Sam I De Muro que em portaràs / Tio Sam? / Tio Sam / Tio Sang!!!"

SORPRESES DE TV

Sorpresa: els televidents de «Pasaporte a Dublín» del 31 d'octubre es quedaren bocabadats : Cristina vestida amb la camiseta del Barça i cantant en català! Quanta emoció per a alguns folklòrics ! Continuant amb la sorpresa, el dia 6 de novembre, a «Estudio abierto», va eixir la Bonet cantant dues de les seues més boniques cançons, i l'endemà (ja no ho crèiem), vam veure a la petita pantalla Lluís Llach dins de la programació de «Los felices 70». Que veurem prompte els que falten? Ja sabeu qui vull dir ?

NOTICIARI ben actual en destacar l'esperit antibèl·lic quan el nostre món sofreix per molts indrets les greus conseqüències d'una escalada militar. Dijous 12, a les 8'30, als locals de la «Societat A. B. C», el Dr. Ferran V. Arche-Domingo, catedràtic de la Universitat de València, pronuncià una documentadíssima i amena conferència sobre «Decadència dels V a l e n c i a n s - Possibilitats de recuperació». Divendres dia 13, a les 8'30, a la Casa Villar, per a tancar els actes d'aquest Cicle, el Professor de la Universitat Valenciana, escriptor i Director de Número del Centre de Cultura Valenciana, Dr. Sanchis Guarner, féu un curt i substanciós p a r l a m e n t , en què, a banda d'encertades consideracions sobre el Cicle, s'ocupà de la presentació de la «Gran Enciclopèdia Catalana», i feu ressaltar el seu caràcter de base del futur cultural del nostre poble, donant a conèixer la presència de més de 100 intel·lectuals valencians en aquesta obra que porta més de vint mil articles sobre el País Valencià; i, en fi, mostrant la importantíssima font d'informació en la nostra llengua que representa l'Enciclopèdia per a totes les personos cultes de les nostres terres. Al final es serví un vi d'honor de plena participació popular. No cal dir que el Cicle fou presidit per J o a q u i m P e d r o Vila, alcalde de Catarroja, i no cal dir que tot es realitzà en la nostra llengua.

ELX

CATARROJA DINS LA NOVA CANÇÓ El dia 8 de novembre i dins del Cicle en Pro de la Cultura Valenciana, tingué lloc a Catarroja un recital de cançons amb l'actuació del grup folk "Aigües Blaves", de Patraix, grup que comença ara i que ho fa prou bé per a ser les seues primeres actuacions. Ens hi oferiren dues cançons populars catalanes i dues d'americanes. Els falta una mica més de repertori ja que cantar a hores d'ara les cançons del desaparegut Grup de Folk de Barcelona no ho creiem d'interés. A continuació actuà Enric Ortega, d'Alberic, el qual, malgrat la grip que patia, ens hi va oferir el millor del seu repertori. Cal destacar-hi la poesia de Salvador Espriu "Pompeu Fabra", que va repetir a petició del públic, i les seues pròpies cançons "Ningú diu que no" i "Anem corrent, afanya't". Després d'un petit descans, el grup "Pasta de Música Experimental" ens oferí unes populars cançons de batre recollides als voltants d'Alcoi i una antiga cançó sefardita del segle XV. Vam trobar que els faltava donar vida a les cançons amb la veu; i segons ens digueren, prompte incorporaran al conjunt un cantant. Per a tancar brillantment el festival, feren la seua aparició a l'escenari els membres del grup de folk d'Alberic que, amb cançons com "La mestressa", "La vall del riu vermell" o "La cançó de la llum" animaren el públic i el feren cantar amb ells les populars cançons que aquest grup, l'ànima del qual és l'Enric Ortega, porta al seu repertori.

RAIMON I PI DE LA SERRA

Per fi, després de dos anys sense actuar a Barcelona ciutat, Raimon ho ha fet acompanyat del Quico, en una sèrie de recitals donats al Poliorama del dia 9 al 15 de novembre. El públic cada dia va omplir totalment el teatre i al final de cada recital, posat de peus, aplaudia els cantants més ferms representants d'una cultura, la nostra. Tots dos —l'un del Principat de Catalunya i l'altre del País Valencià— la representaren dignament pel seu mitjà d'expressió. «Indesidenter», que vol dir incansablement, és com van tots dos, amb dos estils diferents, per un mateix camí, el de la veritat. I PREMI

REVELACIÓ

Quan aquest número de GORG eixirà al carrer, ja sabrem qui és el guanyador del Primer Premi Revelació de la Nova Cançó al País Valencià. Siga qui siga, avant; aquest només és un petit graó dels molts que haurà de pujar per arribar al dalt. Als altres els direm que no es desanimen i que continuen treballant pel nostre País. De vegades pot fer més per una causa la feina anònima que no es veu, que la que es fa amb llums de "neon".

Encara que no semble veritat

Teníem c l a r í c i e s que els pintors del «Grup d'Elx» es p r o p o s a v e n d'organitzar un «Aplec Artístic del País Valencià», que es celebraria a Elx coincidint amb les festes centenàries de la Vinguda de la Mare de Déu. Això és el que hom havia deduït de converses mantingudes amb alguns membres del Grup. Nogensmenys, les coses sembla que vagen per un altre cantó, on la consciència de país és allunyada.

PICASSENT

Per a inaugurar la temporada de recitals de cançó catalana, el club Cultural d'aquesta localitat de l'Horta va complaure el nombrós públic que hi va assistir, amb la reaparició del conjunt vocal Nous Brots, compost de tres xiques i tres xics, naturals tots ells del mateix Picassent, els quals amb un renovat repertori varen superar anteriors audicions donades durant la passada primavera. En aquest festival del passat diumenge 15 de novembre també varen actuar, en col·laboració especial, el duo d'«Els sols» i el popular Equip València-Folk —Vicent, Boro i Pau. Aquest club té bons projectes per a la present temporada, puix es barallen noms ja en el camp professional : Fèlix Estop, Ovidi Montllor i Raimon inclòs. Esperem que seguiran fets. Ànim...

NOTICIARI El que sabem per les notícies que n'havem congriades és que el «Grup d'Elx» organitza, per celebrar les diades esmentades, una «manifestación alicantino-valenciana», la qual anomenarà «EN-ART-1», val a dir «encuentro artístico I». En aquest «encuentro» només figuraran com a «valencianos» els qui no seran «alicantinos», i seran «alicantinos» els d'Alcoi i els d'Elx. Les invitacions per participar-hi han estat cursades mitjançant unes cartes escrites en castellà i en les quals el «Grup d'Elx» no conserva més paraules valencianes que les del seu nom, capteniment igual al de certs establiments d'hostelería de la «Costa Blanca» (carrinclonot neologisme comercial, turístic i d'allò). Segons diuen les esmentades cartes, aquest «En-Art-1» satisfarà la n e c e s s i t a t d'intentar «una aproximación real entre los artistas de las provincias hermanas» i és oferta, als que hi p a r t i c i p e n , l'assistència a les representacions del Misteri, «nuestra reliquia musical ma dieval». Ah, i, excepcionalíssimament, la paraula M i s t e r i apareix escrita en valencià, xe ! En una «participación de invitados» que s'hi anexa, diu : «Artistas invitados de Valencia : Teixidor, Iturralde, Michavila, De Soto, Equip Realitat, Equip Crònica, D'Antoni, Iranzo, Cantalapiedra y Calvo. Critico invitado de V a l e n c i a : Aguilera Cerni. Artistas invitados de Alicante : Miró, Sento, Paul Lau, Díaz Azorín, Cia, Manzanero y los organizadores miembros del Grup d'Elx, Agulló, Castejón, Castillejos, Coll y Sixto. Crítico i n v i t a d o de Alicante : Contreras». Sabem que algun membre del Grup ha maldat per esvairhi el baf de provincianada, però no ho ha pogut aconseguir; tampoc a Castejon, absent fa mesos a Canàries, no li ateny cap responsabilitat. L'exposició s'obrirà al nou local «Art i Paper, Librería y Papelería», el dia 19 de desembre. Quan les coses s'esdevindran, prometem d'informar molt objectivament i sense afegir-hi

EL VERGER Enric Ortega, el tan popular cantant d'Alberic, va donar un recital eü sol en aquesta vila de la Marina Alta, a un públic nou i entusiasta, el qual es va identificar amb les cançons de "L'home de la Ribera". Hem de saber que entre els assistents hi havia una bona representació de la joventut valenciana dels pobles de la Marina: Benissa, Pego, Sagra, Pedreguer, Dénia, Murla, Gata... CARCAIXENT

El diumenge 15 es va iniciar la temporada de cultura valenciana en el Patronat d'aquesta ciutat de la Ribera Alta en què hi actuaren dos nons grups els quals es sumen, en la cançó, en la renaixença de la nostra música, als que ja vénen actuant tant desinteressadament pels pobles i ciutats de la nostra geografia. Tals són de la comarca de la Safor, els germans Lledó, d'Oliva, i el grup de Gandia «La sopa». La joventut carcaixentina té ambiciosos plans per a l'actual temporada en pro de la cultura del poble : audicions de cnova cançó», conferències, teatre, cineclub i tantes manifestacions artístiques com puguen portar a terme. SOLLANA Per primera vegada, en aquesta vila de la Ribera Baixa es va donar un recital de cançó en la llengua del País a càrrec d' "Els Sols" i "Nous Brots". Hem de destacar aquesta audició ja que es va celebrar dintre l'Església Parroquial, i tingué un nombrós públic i un bon èxit. Felicitem els organitzadors per l'original idea i promoguem les altres parròquies del País per tal que en prengueu l'exemple, ja que es pot arribar a Déu en la cançó el mateix que en l'oració i sempre en l'idioma del poble. MÚSICA PER AL POBLE

La cançó folk, com a exponent fidel de les tradicions del poble, creat per i per a ell, ha d'arribar a tots els llocs ; així ho experimenten els components de l'Equip València-Folk, en sortir dels locals tancats i fer les seues audicions en els passeigs i carrers i obtenir el clamor dels qui els escolten. Destaquem-hi l'èxit a la capital dels Ports, la comarca més septentrional del País Valencià, la monumental Morella (passeig central), Benimodo, en la Ribera Alta (carrer Major), Oliva, la blanca ciutat de La Safor (Glorieta), etc. RAFAEL SENA

OVIDI MONTLLOR AL PAÍS VALENCIA El proper mes de gener, Ovidi Montllor farà una sèrie de recitals per tot el País Valencià. Es diu, i es confirma, que actuarà a més del seu poble, Alcoi, en altres pobles, com Castelló, Vila-real, València, Algemesí, Alberic, etc. Si algun centre cultural està interessat a organitzar recitals d'aquest intèrpret de la nova cançó, pot demanar-ho encara, adreçant ràpidament la correspondència a : Llibreria Tres i Quatre, Pérez Bayer,7. València-2.

NOTICIARI cap comentari nostre. Així, doncs, els fets mateixos en parlaran. Exposició al Club d'Amics de la «UNESCO», d'Elx Als locals il·licitans d'aquesta societat, durant les festes de Nadal i les de la Vinguda, la novella a g r u p a c i ó d'artistes plàstics «Art Jove Il·lícita» donarà una important mostra de les seues creacions. I en aquest cas sí que s'usarà el nostre idioma (rètols, catàlegs, etc.) amb la plenitud de normalitat que es mereix. Representacions extraordinàries del «Misteri d'Elx» Els dies 27 i 29 del proper desembre, hi haurà sengles representacions del «Misteri» ; val a dir, assaigs generals : tot això dintre el programa de les festes del VI.é Centenari de la Vinguda de la Mare de Déu. A la resta del programa, quasi tot allò que no és tradicional és pur folklorisme en el vulgar sentit del mot. Salvem nogenysmenys la bona voluntat dels organitzadors, i els desitgem el més falaguer èxit. Estranya exclusió de la nostra llengua El benastruc «Instituto de Estudios Alicantinos» convoca un concurs per tal de premiarhi el millor treball que s'hi presente sobre el «Misteri d'Elig» (sic). Els treballs s'hi hauran de presentar escrits en castellà. La llengua del «Misteri» i de la cultura i població a la qual pertany, en queda exclosa inexplicablement. També «Radio Elche» ha convocat un concurs de contes de Nadal. L'idioma del nostre país —l'idioma d'Elx!— n'és també exclòs. A la «Peña Madridista», el «Grup Il·lícita de Folk» (no s'ha de c o n f o n d r e amb l'«Esbart Elx-Folk») va donar un recital a tall d'aperitiu per a una conferència de l'arqueòleg i cronista de la ciutat senyor Alexandre Ramos Folqués, el qual va parlar en castellà. Els xicots hi presentaren les cançons en llengua castellana, però només cantaren en el nostre vernacle.

HOMENATGE A JOSEP M.a DE CASACUBERTA EDITOR DELS FURS DE VALÈNCIA Amb motiu de la publicació del I volum dels «Furs de València» per part de l'Editorial Barcino de Barcelona, i de les moltes publicacions dels Nostres Clàssics i dels escriptors valencians moderns, es va celebrar en l'Ateneu Mercantil de València un acte íntim d'homenatge a aquesta il·lustre personalitat que, tant pels seus treballs d'investigació com per la seua labor editorial, ha enaltit la nostra cultura a nivells de les altres cultures de valor universal. Hi prengueren part l'Ateneu Mercantil, Lo Rat Penat, Cronistes del Regne, la Facultat de Dret, Editorial L'Estel i Editorial GORG, a més d'importants personalitats de l'art i de les lletres nostrades. L'homenatge íntim ha estat com una avantguarda d'altres actes de tipus oficial que la Universitat, en la seua Facultat de Dret, pensa fer no sols al director de la Barcino, senyor Casacuberta, sinó igualment als il·lustres valencians Arcadi Garcia i Germà Colon, autors de l'estudi i recopilació del Dret Valencià que s'edita sota la denominació general de FURS. La nostra revista, per altra banda, a més de sumar-se a l'acte íntim i als oficials i públics que s'hi puguen fer, creu convenient llançar una crida als nostres Ajuntaments, especialment al que fou cap i casal del Regne, així com als Col·legis d'Advocats de l'Audiència Territorial i a totes les altres entitats culturals del París Valencià, a adherir-se fervorosament no sols a retre homenatge als qui han fet possible aquesta transcendent publicació, sinó que l'afecte personal es traduesca també en un ajut econòmic perquè tan magna labor es puga dur a terme més ràpidament que el normal desenvolupament de l'activitat editorial podria permetre. Dades que cal conèixer • Des del primer escrit, fins a l'eixida del text definitiu, s'han fet, en el I volum publicat, catorze confrontacions o correccions. Se n'han estudiat i comparat pràcticament tots els textos i edicions conegudes. L'obra, com hem al·ludit, tindrà aproximadament vuit volums, de 1 4 x 2 2 cms. El primer té 258 pàgines i val 190 pessetes. • La publicació comprendrà la col·lecció general dels Furs, i s'entén per fur tot precepte legal atorgat pel rei amb l'aprovació de les Corts. En l'obra adjunta, és a dir, en els seus vuit volums prevists, figuraran des del primer Fur (el de Jaume I) fins als darrers atorgats abans de 1707 (decret de Nova Planta, destructor del nostre sistema jurídic). D'un volum a l'altre es trigarà devers un any, per les característiques d'aquest treball i les raons de tipus econòmic. • Esperem la vostra petició en la tarja de comanda adjunta, amb la qual cosa disposareu d'uns excel·lents elements de juí sobre l'estructura i fonaments antics del nostre País.

PER FI, LLIBRE D'ALTAR EN LA NOSTRA LLENGUA Poden adquirir-se en aquesta Administració de GORG, Colom, 58, o al «Monte Pio» del Clero Valencià, Filla d'Ernest Moltó, carrer de Sant Esteve, 3. València.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número: Pàg. CARTES AL DIRECTOR

EDITORIAL - Un llibre eina: L'estructura econòmica del País Valencià

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Determinants històrics de l'actual economia valenciana, de Jordi Montllor ... La nova esquerra nord-americana, de R. LI. Ninyoles Millorem el llenguatge, d'Enric Valor

8 12 14

TAULA DE NOVETATS - Recensions sobre Sartre i el problema de Déu, de F. Jeanson Canvis de mentalitat, de C. M. Espinalt Literatura i societat, de G. Mir «La unidad nacional y los nacionalismos», d'A. Ramos Oliveira La formació de la Catalunya moderna, Recerques núm. 1 El tricicle, disc pels germans Roda Teresa Rebull, disc de Concèntric

15 16 16 17 18 19 20

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Veredictes

Convocatòries

L'ESTRUCTURA ECONÒMICA DEL PAÍS VALENCIÀ, de Josep Puig-Alt

EL M Ó N DE LA LECTURA

La venda del llibre català a les comarques valencianes LA VEU DELS ALTRES - Retalls de premsa: Mundo, Look, Newsweek PEDAGÒGIQUES - Qüestions a debatre: A l'entorn d'un principi pedagògic, de J. M. Capdevila L'ambient i l'escola, de V. Escrivà Uns interrogants que cal fer-se Una novetat editorial TERRES I GENTS Les comarques del País Valencià: Regió d'Alacant («L'estructura del País Valencià»)

28 32 36 36 37 37

ART Ha exposat l'Equip Crònica Noticiari L'edifici del Banc Hispanoamèrica NOTICIARI - Notícies diverses d'interés cultural

40 42 42 43

Autoadhesiu per a cotxes - 5 ptes. - Demaneu-lo a llibreries o a GORG - Colom, 58 - València-4