Gorg Revista Bibliogràfica. Número 17. Març 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1.» Així com les opinions ¡ teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats^ no són forçosament compartides per la Revista pel fet de pubiicar-s'hi, exactament ¡gual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a juí de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'aitere en absolut el sentit. 3.» No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.» Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de diyulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.»

No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

LA VEU D'UN POBLE Sr. Director: Després de saludar-lo molt afectuosament, li pregue la publicació d'aquesta carta. «El sant de més lluny fa més miracles» Així diu el refrany valencià, i al meu entendre diu la veritat. Pense així perquè l'any anterior estiguí uns dies a Xàtiva, que és el poble de Raimon i del qui escriu la present, i les parets de la població no tenien cap propaganda d'aquest cantant, cosa que m'estranya en gran manera puix això demostra que feia molt de temps que no actuava en la ciutat de què era fill. Després i per la ben dirigida revista GORG i al número de gener passat, vaig sa-

ber que en tot un any no havia actuat a V a l è n c i a capital. Per sort que en l'article de referència es diu al cantant LA VEU D'UN POBLE, expressió que crec molt encertada, ja que en la majoria de les cançons parla dels seus problemes, de les seues esperances, de les seues il·lusions... Jo crec —i els altres t a m b é d e u e n pensar igual— que qui ha triomfat a París, a Barcelona i pobles del Principat i fa poc de temps a Amèrica, caldria que fos més apreciat al País Valencià i al seu poble de naixença. No és així? Vostès tenen la paraula, si és que ho volen fer. Seu afectíssim, i s. s., JOSEP NADAL LLORENS Barcelona, febrer 1971.

SOBRE LA CATALANITAT D'AUSIAS MARCH Sr. Director: Fa uns dies, concretament el dia 5 del present febrer, vaig llegir al diari «Las Provincias», de la nostra ciutat, una cara signada per les inicials J. L. S., que començava amb la frase «Si la Candelaria plora...». En dita carta, l'esmentat senyor es queixava d'una sèrie de coses que en forma de noticies «plorones» han aparegut darrerament als diaris de la ciutat. Entre les notícies comentades pel Sr. J. L. S., figura la d'haver-se p r e s e n t a t al Cine Olimpia un curt-metratge titulat «Barcelona —una cultura», amb assistència a l'esmentada projecció del senyor alcalde i altres membres de l'Ajuntament de València. Ara bé: com a cosa molt normal i lògica, en tractarse en la pel·lícula de la cultura, la catalana com és natural venint de Barcelona, s'hi integra Ausias March, poeta nascut probablement a Gandia. Açò causa estupor i irritació al senyor corresponsal de «Las Provincias», que diu: «Sin duda lo consideran catalán del sur, como se titulan ahora algunos valencianísimos». Mai no havíem sentit aquest gentilici de catalans del sur aplicat als qui som i ens sentim valencians, p e r q u è , com diu Fuster, aquesta és la nostra forma de sentir-nos catalans. El senyor J. L. S. es veu que està una mica verd en història, o bé no en sap més que la que li han volgut ensenyar. Si s'hagués preocupat d'averiguar algunes coses sobre Ausias March, estaria assabentat, per exemple, que a la primera edició de les seues poesies feta a València en l'any 1539 en traducció castellana deguda al valencià Baltasar de Romaní, en la portada del llibre es fa constar que «el famossissimo philosofo y poeta era cavallero valenciano de nación catalana». Així que els qui començàrem a dir-li català som nosaltres mateixos. Per desgràcia, en aquella data de 1539, ja havia començat la separació dels tres pobles catalans, disgregació iniciada en el regnat de Ferran el Catòlic, o siga, amb la creació d'allò que culminaria amb el somni de l'«lmperio».

Després, amb el transcurs del temps, es va tractar de fer més notòria la diferència entre «catalans», «mallorquins» i «valencians». A València hi ha hagut sovint en certs sectors una forta «meffiance anticatalanne», i encara, esporàdicament se'n troba, com ho demostra la carta del senyor J. L. S. (sempre les sigles!), que es fa defensor, sense que ningú no li ho demane, de la cultura valenciana, cultura que no pot anar separada, per ser la mateixa, de la que es mou al Principat de Catalunya i a les Illes. Creiem que si aquest senyor, i alguns altres com ell, abans d'escriure una carta tot ofès perquè a un poeta de Gandia, que escrivia en la llengua de la seua terra, l'han qualificat de català, es preocupas d'estudiar la vertadera història de la terra que trepitja, no arribaríem a aquests extremismes que fan riure i donen pena al mateix temps.

2. En segregar de la diòcesi de Tortosa la part castellonenca ( l a més poblada, culta i extensa de la província de Castelló) per a constituir el bisbat de Castelló, el bisbe de Sogorb passà a ésser també bisbe de Castelló. Així s'esdevingué que la petita comarca sogorbina restava unida a Castelló en una diòcesi única dita de Sogorb-Castelló, sota un sol bisbe. El fet és que el nou bisbat de Castelló-Sogorb està format per territoris que en llur part principal (població, viles, comunicacions, riquesa, cultura) eren de la provincia eclesiàstica tarraconense, als quals s'ha a f e g i t la comarca de Sogorb que és l'únic que ha quedat de l'antiga diòcesi de Sogorb, gran part del territori de la qual era província de València i ara és de la diòcesi de València. 3. Sembla lògic que la proposta de nomenament per la Santa Seu, d'un futur bisbe de Castelló-Sogorb hauria d'ésser feta dins el marc de la província tarraconense. Sembla que així ho ha entès la Santa Seu i esperem que així siga. Castelló pesa molt més que Sogorb, en tots els ordes. 4. En un altre orde d'idees, cal recordar que la província eclesiàstica tarraconense inclou totes les terres de llengua catalana, des de la Conquesta cristiana. L'actual Provintia Valentina no és independent de la Tarraconense.

R. ESTEVE-CASANOVA

València, febrer 1971.

ENCARA SOBRE ELS BISBES DE VALÈNCIA Sr. Director: La carta del Sr. Josep Roig (GORG núm. 16) no diu que monsenyor Pont i Gol, Arquebisbe de Tarragona, ha estat nomenat per la Santa Seu, Administrador Apostòlic de la diòcesi de Sogorb-Castelló: no l'hem perdut, doncs, encara, gràcies a Déu. Siga'ns permès de recordar que el futur bisbe de CastellóSogorb ho serà d'una diòcesi, la de Castelló, el territori de la qual fou segregat de la diòcesi de Tortosa, és a dir, territori de l'arxidiòcesi de Tarragona. Certament els fets històrics recents mereixen ésser recordats, tal com fem a continuació. 1. La diòcesi de Sogorb (el seu territori) ha passat quasi totalment agregada a la diòcesi de València (les comarques de Xelva, Racó d'Ademús, etc.) i ha estat reduïda només a la petita comarca sogorbina, conservant, però, la capitalitat bisbal de la ciutat de Sogorb, de gloriosa valencianitat.

5. La creació de la diòcesi d'Oriola fou feta pels Papes valencians, precisament segregant els territoris meridionals va'encians de la Cartaginense, per la doble raó del Regne i de la llengua, car Oriola fou de llengua valenciana fins al segle XVIII. Així la diòcesi d'Oriola esdevinguda ara diòcesi d'Alacant, fou creada per la qüestió de la llengua valenciana, i és evident que Alacant té ara raons sobreres per a ésser la capital curial de la diòcesi: al centre de totes les vies de comunicació (Oriola és a un racó de la diòcesi i és força castellanitzada) i, sobretot, és encara una ciutat de llengua valenciana, raó de la creació de la diòcesi en temps passats. 6. Les diòcesis valencianes estaven integrades dins la

Tarraconenca des dels orígens: els bisbes de València eren sufraganis de l ' A r q u e b i s b e de Tarragona. La diòcesi de València fou elevada al títol honorífic d'arquebisbat per raons del poder central en època de l'Absolutisme. T a n m a t e i x només comprenia els bisbats de València i de Sogorb i més tard Oriola, no pas Castelló. Sembla evident que la Provintia eclesiàstica valentina, malgrat el títol arquebisbal, no perdé mai els seus lligams històrics amb els bisbats de la Tarraconense, per moltes raons, entre altres, per la diòcesi de Tortosa que s'estenia fins al riu de Morvedre. La Tarraconense venia a ser, vist des de Roma, els territoris de llengua catalanavalenciana. 7. Dins de la unitat d'Espanya, sembla que les diòcesis de llengua catalana (en total 15) haurien de constituir-se en conferència provincial amb personalitat pròpia en l'afer de les propostes de nomenaments de bisbes de la nostra llengua. J. G. València, febrer 1971.

SOBRE LA INQUISICIÓ Sr. Director: No conec, encara, el llibre de Manuel J. Ardit «La Inquisició al País Valencià», però sí que he llegit el comentari que Domènec Valls i Massip fa al número 15 de GORG. Crec jo que el treball del Sr. Ardit és molt interessant i necessari, però dins la interpretació de Domènec Valls he vist aquesta curiosa i sorprenent frase: «Per una d'aquestes paradoxes irracionals que la Història ens ofereix sovint, els seus defensors (de la I n q u i s i c i ó ) seran els "fueristas, els carlins, i solament amb motiu del seu caràcter clerical». I com no sé si és solament una personal deducció del comentarista, o si realment és criteri de l'autor del llibre, voldria aclarir aquesta ¡dea. El partit carií, com a tal grup po'ític i ideològic, mai, a tot el llarg de la seva història, des de 1833 fins ara, no ha intentat el restabliment de la Inquisició. N'existeixen proves:

— El primer govern carií, el 1835, va respondre al respecte a l'ambaixador de Prússia a París: «S. M. Carlos V es demasiado prudente y razonable para obrar ligeramente en asunto de tamaña importancia; está lejos de haber resuelto el restablecimiento de la Inquisición; jamás se le ha oído la menor expresión que dé margen a creer que tal sea su designio». — Més tard, Carles VII escriu al seu germà (Manifest de 30 de juny de 1869): «Murieron antiguas instituciones, algunas de las cuales no pueden renacer», referint-se naturalment a la Inquisició. — I el mateix Carles Vil ratificaria el 1874 aquest criteri, ja amb una mica de cansament per l'obstinació dels atacs: «Fuera impropio de mi dignidad rebajarme a desmentir las calumnias que algunos propalan entre el sencillo vu'go, suponiendo que estoy dispuesto a restaurar Tribunales e instituciones que no concuerdan con el carácter de las sociedades modernas». (Manifest de Morentín, 16 Juliol de 1874.) Ningú no podria demostrar que al transcurs de les tres guerres carlines la Inquisició fou restablida als territoris dominats —amb poder t o t a l efectiu— pels carlins. Naturalment que van existir alguns membres populars del partit —pocs—, partidaris del sistema inquisitorial, però també existirien «lliberals» cremadors d'esglésies i convents amb totes les seves obres d'art i no per això hem de dir que tots els lliberals són partidaris de destruir el nostre patrimoni artístic... Espere que aquestes puntualitzacions siguen aprofitables per a aclarir una mica la història del nostre segle XIX, segle del qual, per altra part, seria prou interessant sortir. Molt agraït per la publicació d'aquesta carta. Atentament,

cions extraordinàries del Misteri d'Elx, vaig escriure un article que vaig trametre als diaris d'Alacant «Informaciones» i «Primera Página», i a «La Verdad», de Múrcia. Com siga que cap d'elis no l'han publicat, us el tramet per veure si és possible la seua publicació en l'espai de Cartes al Director d'eixa formidable revista que és GORG. L'article en qüestió deia el següent: «Vida al Misteri» Dins uns pocs dies i coincidint amb el Vlé Centenari de la Vinguda de la Verge, hom farà unes representacions extraordinàries del famós drama lit e r à r i o - m u s i c a I el «Misteri d'Elx». Amb tal avinentesa, em decídesc a escriure aquestes línies i alhora apuntaré algunes coses que c o n s i d e r e interessants.

EL «MISTERI D'ELX»

El passat mes d'agost, durant els dies de la representació anual del «Misteri», aparegué al diari «Primera Página» un article (molt bo per cert) de l'escriptor Joan Fuster sobre la nostra famosa joia literàriomusical. En el susdit article Joan Fuster assenyalava, amb l'exacta visió d'aquell que vol entranyablement allò que és seu, els perills que corre el «Misteri» de perdre la seua autenticitat. Remarcava que el «Misteri» perdrà la seua autenticitat quan haurà deixat d'interessar al poble. També assenyalava que un ambient com ara el que hom viu a Elx, d'industrialització a tota marxa, no és pas el més indicat perquè el «Misteri» visca en tot el seu sabor popular. Que l'Elx del 70 ja no és aquell Elx d'artesans, on el «Misteri» nasqué i cresqué. Però m a l g r a t tot —continuava—, el «Misteri» resisteix; que l'adhesió de la gent encara es percep. Per últim hi feia constar que el «Misteri» és una cosa extraordinàriament important, i en diversos aspectes: com a singularitat teatral, com a document musicògraf, com a energia idiomàtica. En d e f i n i t i v a , com a fet de cultura. I que hom havia de p r e v e u r e qualsevol dissortada eventualitat.

Sr. Director: El passat mes de desembre, amb motiu de les representa-

Hom salvarà el «Misteri»? És la pregunta que amb angúnia es feia Joan Fuster. I la que

EVARIST OLCINA Madrid, febrer 1971.

ens fem tots els valencians que portem dintre el n o s t r e cor aqueix tros tan important de la nostra cultura. Perquè el «Misteri» podrà ésser g r a v a t en discs, o cantat en qualsevol important teatre del món, o fixat en cinta magnetofónica. Però açò no serà mai tot el que enencara avui és, en les inoblidables vesprades del 14 i 15 d'agost. Quan el «Misteri» deixarà d'interessar el poble, haurà perdut tota la seua raó d'ésser, bé que continué representat-se. Mode de salvar el «Misteri»? Acostar-lo al poble i alhora fer que el poble s'hi acosté. Poble i «Festa» és tot la mateixa cosa. I únicament així hom podrà viure el «Misteri». Vull anar de seguida fins al fons de la qüestió per assenyalar el perquè d'aqueixos perills que amenacen el «Misteri». El més gran de tots ells és la manca de consciència. Sí!, de consciència! De consciència de poble, de consciència del que és nostre, de qui som i de quina és la nostra cultura. Fa poc he vist uns programes que convocaven una espècie de concurs d'investigació a propòsit del «Misteri d'Elx», i amb gran sorpresa he vist com una de les bases assenyalava que els treballs haurien de ser escrits en llengua castellana, quedant-ne per tant exclosa la llengua amb què està escrit el «Misteri» (el català). La cosa no pot ésser més contradictòria i inconcebible. Doncs bé, si no ho remeiem, per ací es perdrà l'autenticitat del «Misteri», el seu sabor popular, la seua força ancestral. També s'esdevé el cas contradictori clar, de qui diu que estima el «Misteri» i sent valencià parla als seus fills en castellà. Com si la llengua que ha servit per a escriure aquesta joia, orgull i glòria de la cultura valenciana, fos una cosa menyspreable. Tots aquests casos són, segons el meu judici, el major perill que amenaça el «Misteri». Quan tot un poble deixe de ser el qui és per a esdevenir una altra cosa, quan aquest poble perda la seua consciència d'allò que és, quan deixe d'estimar la seua cultura o —el que és pit'or— la ignore per complet, quan a força d'oblidar que som un poble amb una història prò-

pia, amb una cultura pròpia, amb una literatura i un art propis. Quan aqueixa generació que ara naix, i que per la deixadesa i ignorància dels seus pares, ignoren ells també per complet totes aquestes coses. Quan s'esvanesca de les seues representacions aqueix aire de sabor popular, aqueix crit unànime de «Visca la Mare de Déu!» de la vesprada del 15 d'agost. Quan Elx perda el seu caràcter de poble v a l e n c i à . Quan tot açò s'esdevinga, el «Misteri» deixarà d'existir per bé que continué representantse. Aleshores, l'haurem convertit en un focus d'atracció de turistes, en una peça de museu, però deixarà d'existir en el cor del poble. No hem de consentir que tot això ocórrega. El «Misteri» és una cosa massa important. És, sense dubtes, una de les obres més importants de la cultura d'un poble: el poble valencià. I és alhora una de les més valuoses obres de la cultura universal. Únicament tenint consciència d'allò que som, podrem salvar el «Misteri». Donant-li les més expressives gràcies, s'acomiada, A. CASTILLEJOS

I FURIÓ

E!x, febrer 1971.

VALENCIÀ ALS COL·LEGIS Sr. Director: Sóc una xiqueta de segon de batxiller i vaig a l'Institut de Sant Vicent Ferrer, Filial número 12, de Burjassot (València). M'agrada el valencià i tinc algunes revistes GORG. Jo desitjaria que tots els col·legis donassen valencià, que tota València sabés parlar valencià, perquè jo crec que és una llengua molt bonica i que València hauria de parlar-la. M'agradaria veure si vostès poden fer alguna cosa respecte d'açò, per tal que a tots els col·legis de València es done valencià. Jo done valencià al meu col·legi i el meu professor es diu J. Antoni Bargues Marco. Espere contestacions i els

done milions de gràcies. Tinc 11 anys. VICENTA

MUÑOZ

ALHAMBRA

Burjassot, febrer 1971. CRIDA I PREMI Sr. Director: Voldria fer un donatiu de dues subscripcions per a un any cada una, a favor dels qui escriguen les dues millors cartes i les publiquen a la revista GORG fins el mes de juny d'enguany. El tema ha de ser sobre la vida i obra d'En Carles Salvador i Gimeno. En cas de no rebre cap carta sobre aquest tema, GORG donaria les dues subscripcions a les biblioteques de dos pobles del País Valencià que encara no en tinga, tot i fent constar els pobles agraciáis, així com si són e's firmants de les cartes. Les millors cartes serien designades a juí de la direcció de GORG. Atentament, UN VALENCIÀ DEL MAESTRAT

Barcelona, febrer 1971. N. de la R. — Ja ho saben els nostres lectors. Esperem rebre algunes cartes, com desitja aquest valencià del Maestrat, que servesquen per a exalçar la memòria i l'obra de normalització que dugué a terme el mestre de mestres Carles Salvador i Gimeno.

CRIDA ALS MESTRES Sr. Director: M'agradaria fer per mitjà d'aqueixa revista una crida a tots els mestres dels col·legis valencians per tal que es posen en comunicació amb mi per a fer per correspondència una mena de comunicació entre els xiquets de l'escola, i també voldria que per mitjà d'això poguessen aplegar-se àlbums de postals i fer-se recerques històriques, socials i culturals. Tots aquells mestres de quart curs que estiguen interessats en aquestes activitats, que m'escriguen a aquesta adreça: Josep Vicens i Pasqual Col·legi Monte-Sión

Quart curs Primària TORRENT DE L'HORTA (València). El saluda atentament /• V. I P. Torrent, febrer 1971.

JOAN BTE. CASANOVA I CALABUIG

QÜESTIONS DIVERSES Sr. Director: Sóc assidu lector de la revista, que llig de punta a punta, i cada vegada augmenten les qüestions en què voldria prendre part, encara que, fins ara, ho he deixat córrer. No recordo si en el número 7 o en el 8 (cite de memòria), un lector de València es lamentava del paper poc elegant que havia fet Xàtiva en el programa de TVE «Un pueblo para Europa». «La ciutat —deia ell— dels Borges, de Raimon i de la crema per Felip V». No vaig veure el programa, però li puc assegurar que les frases d'aquell senyor no expressaven, ni molt menys, les opinions de tots els xativencs. Pot quedar tranquil. En el número 15 trobe una nota sobre Dénia que cal corregir. Efectivament el nom ve de «Dianium», en llatí referit a un suposat temple de Diana, però el nom ibèric de «Diniu» és una falsa lectura d'una moneda ibèrica, que avui els especialistes lligen com «Dabaniu», i que es va trobar en l'altiplà castellà, i per tant no té res a veure amb la Dénia actual. I la lògica més elemental ho demostra: si « D i a n i u m » venia d'un nom ibèric «Diniu» (com veiem, inventat), ¿com els romans el feien derivar de la «Diana» llatina? O ve de l'ibèric o del llatí? Cal quedar-se amb el segon. El problema ha estat estudiat per «Gabriela Martín. La supuesta colonia griega de Hemeroskopeion. Facultad de Filosofía, Valencia, 1968». En el mateix número, en fer la biografia de Joanot Martorell, es parla d'Alfons IV el Magnànim, que jo sempre he aprés en l'escola com Alfons V d'Aragó. No veig cap raó per a no seguir la numeració aragonesa: amb raó ells se'ns queixen —ho he sentit dir en converses, puix residesc a Terol— que els Paï-

sos Catalans els hem deixats de banda, malgrat haver passat junts històricament fins la llei de Nova Planta de Felip V, que igual ens afectà a tots. Crec que la numeració és pensant en «Alfons IV de Catalunya», i pense que segons eix criteri tan estret, puix que els valencians havem f o r m a t r e g n e a part, podíem posar-li la numeració valenciana: què us pareix Alfons III de València, com hem vist en monografies d'Història local? ¿No ens podríem recordar d'Aragó de tant en tant i no solament quan es tracta de la celulosa de Terol, que tant de soroll ha alçat en la premsa de València? En el número 11, hi ha una carta de Carles Millan, en què parla que la «Regió de Xàtiva» establerta per l'Enciclopèdia Catalana, coincideix amb la del «Nomenclàtor» del País Valencià publicat últimament. Jo no sé si aquest haurà retallat les comarques massa precipitadament, sense un estudi seriós, que cal fer; en el «Nomenclàtor» es diu que Xàtiva és el cap de la Costera, i jo sempre he cregut que la Costera són els pobles de la banda esquerra del riu Cànyoles o Montesa, o sia. La Llosa, Llanera, Rotglà, Vallés, Cerdà, etc. O sia, que aquest és el nom d'una subcomarca, dintre de la de «Xàtiva», a què no conec nom. Per altra part, la zona de Xàtiva és molt més ampla dels pobles que s'hi citen. Jo crec que haurien d'haver consultar l'«Atlas Comercial de España» publicat pel «Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Industria y Navegación de España, Madrid, 1963». Allí diu que l'àrea comercial de Xàtiva, limita al nord amb la subàrea d'Alzira, que pertany a l'àrea de València, al sud amb l'àrea d'Ontinyent, i

a l'est amb l'àrea de Gandia, i comprèn els següents municipis: A l c à n t e r a del Xúquer, l'Alcúdia de Crespins, Alfarrasí, Anna, Antella, Barxeta, Bellús, Beneixida, Benigànim, Benisuera, Bicorp, Bolbaite, Canals, Càrcer, Cerdà, Cotes, Quatretonda (entre Xàtiva i Gandia), Xella, Enguera, l'Ènova, Estubeny, la Font de la Figuera, el Genovés, la Granja de la Costera, Guadasséquies, Llocnou de Fenollet, Llanera de Ranes, la Llosa de Ranes, Manuel, Moixent (Xàtiva i Ontinyent), Montaverner (Xàtiva i Ontinyent), Montesa, Navarrés, N o v e t l è , l'Olleria, Otos (Xàtiva i Gandia), Pinet (Xàtiva i Gandia), la Pobla del Duc (Xàtiva i Gandia), la Pobla Llarga, Quesa, Rafelguaraf, Rotglà i Corberà, Sant Joan d'Ènova, Sallent, Senyera, Torrella, Vallada, Vallés i Vilanova de Castelló. A continuació publica una sèrie de dades: aquesta comarca té 104.884 habitants, 18 bancs, 6 caixes d'estalvis, i 1.885 llicències comercials, entre altres dades que no publiquem per menut, per e v i t a r prolixitat. Em s e m b l a , doncs, que la divisió comarcal està per fer, i cal arreplegar moltes dades, des d'històrico-culturals fins a econòmiques, i sobretot no caure en els mateixos defectes d'improvisació i el coneixement superficial dels fets reals, que molts atribueixen a l'Administració.

AGUSTÍ VENTURA Terol, gener 1971. N. de la R. •— El numeral amb que s'assenyala Alfons IV és el que figura en el «Diccionari Biogràfic» A l b e r t ! , d'on reproduïm nosaltres el treball. Com a obra barcelonina trobem normal que usen la seua numeració.

ALS NOSTRES LECTORS L'extraordinari increment de col·laboració a GORG, ens obliga a un augment de preu, que serà d'ara en avant : — exemplar revista normal, 15 pessetes. — exemplar extraordinari superior a 48 pàgines i menys de 72, 20 pessetes. — exemplar extraordinari de 72 pàgines o més, 25 pessetes. Els suscriptors que ho siguen abans d'aquest augment, podran continuar pagant l'anterior preu fins la seua renovació. Quant al canvi de format, estan en estudi els raonaments que gentilment ens han facilitat els nostres suscriptors, per tal de portar-los a efecte.

EDITORIAL NOTA SOBRE EL

«I CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS Sembla ser una constant. La cultura del país, des de fa uns quants segles, ha estat sotmesa a una clara bipolaritat. Per una part, la cultura «oficial», vinculada pràcticament a la Universitat, que —tot i haver tingut diverses etapes que hem de qualificar de brillants—, en massa ocasions, ha impartit un saber escleròtic i pseudo-universalista, perfectament inútil a la ciència i al país. Per l'altra part, les ànsies sapiencials dels franctiradors indígenes —dels lletraferits— desarrelats per una o altra causa de l'«Alma Mater», i que encara que comptant dins la seua nòmina amb diversos insignes personatges, genials i solitaris —don Gregori Mayans, per posar-ne un exemple que resta una mica lluny—, sovint han derivat, com no podia deixar de passar, cap a l'eruditisme localista i esquifit, cap a la característica cultureta de campanar. Aquests dos corrents sembla que, com va insinuar Manuel Ardit fa algun temps dins un article del número de «Serra d'Or» dedicat al País Valencià (1968), van creuant-se i superposant-se en el temps. A les èpoques de major inanitat universitària —i sempre pel que a les ciències històriques respecta—, els equips extrauniversitaris solen reviscolar-se. Per no remuntar-nos més amunt, podríem fer referència al grup d'investigadors i erudits aplegats, a cavall dels segles XIX i XX, en la revista «El Archivo», que dirigia el canonge Roc Chabàs, o a l'excel·lent tasca que ha portat, i porta encara, el «Butlletí» de la Societat Castellonenca de Cultura que anima Ànael Sánchez Gozalbo. Aquestes dues publicacions —i la gent que a l'entorn d'elles es varen agrupar— s'han caracte-

ritzat tant per una dedicació preferent a temes medievals, com per un coneixement sòlid de les tècniques historiogràfiques. Mentrestant, la Universitat, especialment d'ençà dels anys vints, anava eixint d'un llarg, secular, sopor i produïa les primeres fornades d'historiadors que el terrabastall de la guerra civil o les difícils condicions —econòmiques i acadèmiques— de la postguerra contribuïren, si no a frustrar, almenys a esbandir i minimitzar. És a les darreries dels anys cinquantes quan els atzars imprevisibles del funcionariat comencen a fer convergir, a la fins llavors tronada Universitat valenciana, una sèrie de joves professors, que dins i fora de l'àmbit de la Facultat de Filosofia i Lletres —el fenomen ha afectat també les de Medicina i Dret, i la recentíssima Facultat de Ciències Econòmiques— tant han contribuït a la innegable renovació que la historiografia valenciana ha experimentat en el transcurs dels darrers anys.

Ara farà dos anys —exactament l'abril de 1969—, va tenir lloc a València el «III Congreso Nacional de Historia de la Medicina» que, ultra reunir en les seues sessions destacats especialistes peninsulars de la citada matèria, va mostrar, potser per primera vegada, les prometedores possibilitats de les noves promocions d'historiadors —d'aprenents d'historiador, en realitat— acabats de sortir —i alguns encara sense sortir— de les aules universitàries valencianes. Fou en aquells dies, exactament tot baixant del castell de Sagunt —una de les visites turístico-cultu-

UN EXEMPLE PER A NOSALTRES Davant la notícia d'una possible cooperació o fins unió de les Cambres de Comerç de Barcelona i València i de la reacció que un diari de València tingué (amb «estupor» i tot), no podem sinó oferir unes mínimes consideracions per tal d'esvair algunes susceptibilitats.

VALENCIÀ» rals programades pel citat C o n g r é s — quan entre un grup de professors —l'autor d'aquest article recorda ara els noms de López Piñero, Giralt, García Ballester i García Martínez—, sorgí la idea de preparar un Congrés d'Història del País Valencià. Aquest Congrés d'Història del País Valencià hauria de ser una mostra de la superació de la tradicional — i raquítica— compartimentació per branques historiogràfiques: hauria d'ajudar a preparar les bases d'una Història «total» i integradora. Podia intentar, dins les seues —tan limitades— possibilitats, un acostament entre la Universitat i la seua societat, fent veure com aquesta aproximació resulta indispensable fins i tot per a la realització d'una feina científica positiva, mostrant com la connexió amb els corrents culturals universals comencen per un arrelament lúcid amb les realitats més pròximes i concretes. El I Congrés d'Història del País Valencià hauria, en definitiva —així almenys ho pensàvem aquella tarda d'Abril a la muntanya de Sagunt— d'intentar consolidar i —perquè no?— institucionalitzar tota una certa empenta, intel·lectual i cívica, sorgida entre nosaltres en els darrers anys. Li caldria, doncs, convertir-se més en un punt de partida que en un lloc d'arribada. Quan escric aquestes ratlles —febrer del 7 1 — , la quantitat i la qualitat tant de l'aportació científica com de l'adhesió civil semblen garantitzar, almenys a curt termini, els resultats del I Congrés. ¿Podrem dir el mateix de les metes de llarga durada en convocar el II Congrés d'Història del País Valencià? ALFONS CUCÓ

Encara que sabem que la realitat econòmica en què es mouen respectivament les dues Cambres és molt diferent i això és un factor a tenir en compte a l'hora d'establir algun contacte mutu, no deixà d'estranyar-nos la reacció susdita, ja que, en contra de tota racionalitat, s'interposen susceptibilitats primàries que no duen enlloc. I diem en contra de tota racionalitat, perquè el fet diferencial que hem al·ludit abans pot ser motiu suficient com per a p r o m o u r e algun tipus d'acció conjunta, comparativa i d'anàlisi, i així poder planificar amb més possibilitats d'èxit el nostre necessari desenvolupament industrial. Un exemple clarificador d'aquesta acció són els estudis realitzats i la sèrie de converses que estant tenint les autoritats econòmiques del Rosselló (Cambra de Comerç de Perpinyà i Façane Méditerranée) i la Cambra de Comerç de Barcelona per tal de dotar d'una indústria el Rosselló i així diversificar la seua e s t r u c t u r a exclusivament agrícola, causa entre altres d'un èxode gran de rossellonesos cap a París. Creem que es poden establir comparances entre l'actitud i voluntat de les dues zones estancades (a pesar de les lògiques diferències entre elles, com pot ser l'adscripció del Rosselló a la C. E. E., per citar-ne una), per tal d'eixir-se'n de la seua endarrerida situació i oferir una dinàmica més d'acord amb les necessitats. És per això que el títol que donava Tele/ /eXprés a la notícia «Que no haya Pirineos para la industria», en el nostre cas aquestes muntanyes es queden petites, perquè nosaltres «alcem» Himalaies i així restem, com ha proposat el diari valencià, cantant «Viva la gente...». Per últim, hem de dir que el fet de negar el President de la Cambra de València, tota possible fusió amb la de Barcelona, en el diari d'ací (calmant-lo segurament), deixà les coses molt fosques i no intentà en absolut d'aclarir científicament el perquè d'una possible coordinació i el perquè dels contactes.

G. I N.

A LES VESPRES DEL I CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ entrevista amb el

professor EMILI GIRALT secretan general de la comissió organitzadora —L'embrió del Congrés fou una conversa entre elements universitaris —professor i algun estudiant— amb motiu del III Congrés Nacional de Medicina, celebrat a València. Allà, la participació valenciana va ser tan nodrida, que ens va fer pensar en la conveniència de convocar un congrés d'història. Presentada, la proposta a la Junta de Facultat i complits els altres tràmits administratius, constituïda així mateix la comissió organitzadora, es demana la col·laboració de les entitats valencianes més representatives —com són el Centre de Cultura Valenciana, la Societat Castellonenca de Cultura, l'Institut d'Estudis Alacantins, juntament amb moltes altres, com poden ser l'Arxiu del Regne, la Biblioteca Universitària... Ens parla el professor Giralt, cervell i mans d'aquest Congrés; oficialment, secretari general de la comissió organitzadora. Se'n va de la Universitat de València el pròxim octubre. A més d'un historial de càtedra i d'investigació que d'ara endavant envejarem a Barcelona, ens deixarà l'obra acomplida d'un congrés que, pocs anys enrere, no hauria estat ni tan solament concebible. —¿Aquest Congrés d'Història del País pot entendre's com un ressorgiment dels estudis corresponents a la Universitat de València, quasi diríem com el colofó d'una nova etapa, iniciada des d'uns anys arrere per uns professors vinguts del Principat? —El Congrés no és fruit d'un moment ni d'un acte de voluntat esporàdic, sinó el resultat d'un esforç continuat durant anys i d'una preocupació per la problemàtica històrica del País. Podria dir que hi ha hagut la sort que els temes valencians han

interessat les càtedres d'història de Facultats com Medicina i Dret. No és una cosa del ressorgiment a la Facultat de Lletres, sinó més general. Prop de 300 entitats de tota mena s'han adherit al Congrés. I*a resposta ha estat plebiscitària, segons la qualifica el professor Giralt, qui em passa una relació d'aquelles. Els congressistes inscrits s'acosten al mig miler. —La participació —comenta— és igualment nodrida a un nivell de l'erudit local com a un nivell de professor universitari espanyol, per a qui la problemàtica, valenciana és un element de relació amb altres problemes històrics o un objecte específic d'atenció. Hi ha gent que cultiva la història valenciana, i altres que, per estudiar Dret, per exemple García Gallo, han estudiat un personatge valencià. I el mateix podríem dir a un nivell internacional. Figuren en el Congrés hispanistes consagrats, com Vincke, Lapeyre, Boscolo, i professors estrangers que han sabut trobar un punt de contacte entre la història de València i els seus temes habituals d'estudi, com el professor Melis, italià, en el seu estudi sobre València i l'economia en el segles xiv i xv. Donada l'amplitud i varietat dels temes objecte d'estudi, així com la quantitat de comunicacions presentades, serà necessari simultanejar les sessions de treball. Però, hi haurà conferencies conjuntes, de les quals n'hi ha sis programades: «Els camins dels catalanismes en la parla marinenca castellana», per Juli Guillem Tato; «Alcuni lineamenti delia funzione di Valencia nel quadro económico dei secoli XIV-XV», per Federigo Melis; «El Derecho en el Specu-

lum Principum de Belluga», per Alfonso García Gallo ; «València i Catalunya al segle XVIII», per Miquel Batllori; «La Taula de Canvis dans le cadre de l'histoire général de la Banque», per Henri Lapeyre, i un altra pel doctor Vicent Peset Llorca. D'aquestes sis conferències, una serà pronunciada a Castelló i una altra a Alacant. —¿Què significa aquest Congrés per al País Valencià de cara al seu retrobament? —Potser pot contribuir a una presa, de consciència quant a la personalitat històrica. Jo no dubte que sense consciència històrica deu ser difícil que existesca una consciència del País. —¿Serà com una injecció, aquest Congrés, per als estudis d'història al País Valencià ? —No ho dubte. En primer lloc perquè, com a resultat del Congrés, es disposarà d'un repertori de fonts —integrat per més de trenta comunicacions— sobre documentació d'interés per a la història de València a l'Arxiu de Simancas, a l'Arxiu Històric Nacional, a l'Arxiu del Ministeri d'Hisenda, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. N'hi ha unes 25 d'arxius valencians, i després hi ha els estrangers-. Public Record Office, de Londres: Archives du Ministère dAffaires Étrarvgères, de París, i l'Archivio Dattini, de Prato. És a dir, que tenim documentació procedent d'arxius valencians, espanyols i estrangers. Les altres comunicacions, tot i ser molt interessants, envelliran; aquestes, en canvi, tenen una validesa indefinida.

materials que poden ajudar a l'elaboració d'aquesta història del País Valencià, que tanta falta ens fa. Som a les vespres d'un gran esdeveniment. El 14 d'abril serà inaugurat el I Congrés d'Història del País Valencià. El mateix dia, a l'església del Patriarca, hom celebrarà un concert antològic de música valenciana dels segles XV al XVIII. Obres de Lluís Milan, Mateu Fletxa i el Cançoner del Duc de Calàbria, que interpretarà el grup «Ars Musicae», de Barcelona, i obres de J. Sebastian, J. Bte. Cavanilles, Pere Rabassa i Josep Pradas, interpretades per mossén Josep Climent i altres músics valencians. El dia 15, les sessions de treball tindran lloc a Castelló de la Plana. El 16, a València, a més de les corresponents sessions, hi seran projectats reportatges cinematogràfics filmats a València des de principis de segle, sobre temàtica molt variada i per a tots els gusts: l'Exposició de 1910, corregudes de bous, l'antic camp de futbol, homenatge a Blasco i a Serrano, coronació de la Verge, danses populars, els quarters de 1'«Alameda», batalles de flors, la pesca al bou, una fàbrica de mobles corbats, el camp d'aviació de Manises, visites reials i del general Primo de Rivera... El dia 17, noves sessions de treball a València, i escenificació del «Tirant lo Blanch», segons adaptació de M.a Aurèlia Capmany, pel grup «La Cazuela», d'Alcoi. Finalment, el 18, clausura, a Alacant, i possible representació del «Misteri d'Elx».

El Congrés ha organitzat, així mateix, cinc exposicions : la Cartogràfica, a l'Ajun—Aquest material es publicarà, és clar. tament de València; la Bibliogràfica, a la —El material es publicarà, i, si tenim Biblioteca Universitària; la de Patents de recursos econòmics, es publicarà ràpida- Sanitat expedits als ports del País Valencià ment. A jutjar per les comunicacions que al segle XVIII i primer terç del XIX; la ara tenim, en poden sortir quatre volums Documental, d'interés econòmic-social, i la de set o vuit-centes planes. Des d'aquí pre- Fotogràfica, amb les obres del concurs congue a entitats i particulars la col·laboració. vocat actualment. Ens podríem preguntar si tot açò reflec—¿Estem prop d'aconseguir una visió teix objectivament o sobrepassa la «realitat» general objectiva de la història del País Va- del País. No ho sé. Però tampoc es tracta lencià ? d'un muntatge a l'aire, d'un castell més de —El Congrés ha presentat una temàtica focs artificials «a la valenciana». La referèni ha dirigit l'esforç dels congressistes cap a cia objectiva és evident. Una realitat cultutemes fins ara poc estudiats, i s'ha suscitat ral està en marxa. ¿Tindrà millor anadura un interés per temes nous, com podem veu- que l'esmentada Exposició de 1910 al seu re per les comunicacions. El conjunt d'a- camp? questes crec que ha d'aportar una sèrie de JACINT ROURES

A l'ENTORN DEL CONGRÉS

PARLEN ELS SEUS PROTAGONISTES Ei proper mes d'abril, i del dia 14 al 18, tindrà lloc a València el primer Congrés d'Història sobre el País Valencià. Aquest Congrés pretén, ja des de la seua primitiva concepció, donar a conèixer d'una manera més profunda els aspectes històrics, jurídics, econòmics i socials del País Valencià. La idea d'organitzar aquest Congrés ha partit de la Càtedra d'Història de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, i compta amb la collaboració directa dels restants departaments d'Història de les diverses Facultats, com ara: Medicina, Dret i Econòmiques. L'esforç portat a terme per les Càtedres d'Història de les diverses Facultats, obeeix a una de les bases principals a tenir en compte dins l'organització del Congrés. Fins ara, els diferents departaments d'Història de la nostra Universitat, estaven realment desconnectats els uns dels altres. És precisament, ara, arran d'aquest primer Congrés sobre el País Valencià, quan, d'acord sobre la mateixa idea i pensant tots en comú sobre el mateix problema, han trencat l'aïllament que existia, per donar pas a una constructiva col·laboració i a un comú afany d'estudi dels problemes que, d'alguna manera, estan molt lligats al desenvolupament del nostre país, la nostra història i, sobretot, al nostre procés social. El teman del I Congrés d'Història del País Valencià abraça tots els aspectes socio-culturals per què ha passat el nostre País al llarg de tota la seua història. Tots els temes que es debatran al Congrés i totes les ponències presentades, han DR. D. JUAN GARCÍA GONZÀLEZ Catedràtic d'Història del Dret

«La comunicació que he presentat al I Congrés d'Història del País Valencià, versa sobre el problema de l'Adopció a València. He fet un estudi sobre la problemàtica que es planteja

estat inclosos dins uns epígrafs genèrics anomenats : "Època quaternària", "Economia i Societat", "Marcs Institucionals i Història Política", "Llengua, Humanitats i Art", "Ciència, Tècnica i Medicina" i "Metodologia i Fonts Històriques". A la vista d'aquests grans i vastos temaris podem suposar ja, des d'aquest mateix moment, que el proper Congrés d'Història ens revelarà de forma exacta, molts dels secrets, que com a profans de la matèria, desconeixem de partida. No sols es remuntaran les ponències dels historiadors als primitius temps de la formació del Regne de València, sinó que partiran d'un punt molt més llunyà i amb una gran projecció històrica ens aniran desvetlant totes aquelles coses que desconeixem fins arribar al punt actual, que no per actual és menys discutit. L'organització d'aquest I Congrés d'Història del País Valencià ha estat a càrrec de la Facultat de Filosofia i Lletres, i al cap de la Comissió Organitzadora figura el seu Degà, senyor Julià San Valero. Tots els catedràtics d'Història de les diferents Facultats de la nostre Universitat han treballat durament per aportar la seua ponència i estudis realitzats als seminaris d'història per alumnes universitaris valencians que s'interessen profundament pels problemes del nostre País. Hem cregut convenient posar-nos en contacte amb alguns d'aquests catedràtics, perquè ells mateixos ens donen una petita orientació dels estudis realitzats a l'entorn de la problemàtica que es plantejarà al Congrés.

respecte de la designació i si la qüestió de l'adopció ens ve donada per les lleis. L'estudi enclou també una història de la legislació valenciana al r e s p e c t e , des dels temps de Jaume I fins als nostres dies, per poder donar una visió de c o n j u n t del que ha

estat aquesta legislació i de la manera que segueix actualment i de la forma com és aplicada. He cregut important també d'estudiar la manera com aquesta legislació és posada en pràctica. No solament tractar la legislació des d'un punt de vista teòric, sinó abraçar-ne el camp

d'aplicació. A la vista d'aquesta divisió, ens trobem, per un costat, amb allò que en realitat són les lleis, i per altra banda allò que a vegades n'és la pràctica, que es basa en els costums valencians i que varien segons els p o b l e s i les comarques. En estudiar la legislació valenciana, que s'inicia quasi bé alhora que la castellana, faig un estudi comparatiu de totes dues, i arribe a la conclusió que d e r i v e n i estan basades sobre el Dret Romà. És molt interessant anar descobrint la forma com prenen les bases del Dret Romà, se les apropien, les a n a l i t z e n i posteriorment les posen en pràctica.»

DR. D. ANTONIO UBIETO ARTETA

historiadors e s t r a n g e r s i que per raons de distància ni ens coneixen, que prenguen contacte, i d'aquesta manera s'hi podran duplicar els esforços.» A part també del grandiós nombre de congressistes assistents, i dels treballs presentats al Congrés, hem de fer constar la labor eficaç per part de les entitats col·laboradores en l'organització d'aquest gran Certamen Històric. Moltes han estat les entitats que han prestat la seua ajuda per a poder seguir endavant en la labor investigadora dels nostres historiadors. Seria innombrable la llista si haguéssem d'anomenar-les totes ; però per deixar un testimoni d'aquesta ajuda i d'aquesta col·laboració, ens hem p o s a t en contacte amb dues d'aquelles. Els representants de les mateixes entitats ens expliquen quina ha estat la funció d'aquestes dins el gran engranatge del Congrés.

ARXIU DEL REGNE DE VALÈNCIA D.a ROSA RODRÍGUEZ TRONCOSO

«A l'Arxiu del Regne de València, és a on s'estan fent la majoria de les tesis per presentar al Congrés. Els congressistes vénen ací, a l'Arxiu, i és precisament dels n o s t r e s departaments d'a on trauen tota aquella informació que creuen que és més necessària per portar a bon fi les tesis que han escollit. La nostra participació dintre el Congrés, és aquesta : facilitar el treball dins del que ens és possible a totes aquelles persones que vénen en cerca de la data precisa o de la pàgina històrica que els cal. De totes maneres, quan es celebre el Congrés, l'Arxiu enviarà Mapes de València il·lustratius de tot el procés històric pel qual ha passat el nostre país, i col·laborarà amb aquest

Departament d'Història Medieval

«En la meua comunicació, faig una revisió de tot allò que existeix sobre la Conquesta de València, basat en la Crònica de Jaume I. Aquesta Crònica ens explica com es va portar a cap la Conquesta de València. Jo intente, amb aquest estudi, fer una crítica d'aquesta Crònica i demostrar que no és correcta. E x i s t e i x e n moltes narracions i versions a l'entorn de la realitat d'aquesta Conquesta. És precisament aquesta quantitat de versions diferents la que complica el fet, sent com és el fet mateix de la Conquesta una cosa ben senzilla. Els p r o b l e m e s actuals de València ja es plantejaven a l'Edat Mitjana. Ja no solament els p r o b l e m e s que radiquen dintre de la nostra terra, sinó en general aquells als quals podem trobar una arrel en el segle XIII. Problemes com poden ésser el del camp d'Andalusia i el de la ramaderia. La meua idea sobre el Congrés proper a celebrar-se, es que a f i a n ç a r à d'una manera molt clara l'esperit de València com a país i ajudarà a un nucli de gent que treballa sobre el mateix tema de València, no solament espanyols, sinó també

parlen els seus protagonistes

testimoni gràfic, que pot ser despertat un gran interés en molt important. tot València, i, gràcies al treball de tots els membres organitzadors i de les entitats esATENEU MERCANTIL pecials, es podrà realitzar el DE VALÈNCIA proper mes d'abril com mai no s'havia fet a València i amb D. FERRAN VICENTE-ARCHE gran orgull per part de tots DOMINGO nosaltres, els valencians.» Efectivament, 1' interés que «Com a r e p r e s e n t a n t de ha despertat aquest primer Conl'Entitat Col·laboradora Ateneu grés d'Història sobre el País Mercantil, puc dir que estem Valencià ha estat gran. Tothom col·laborant amb molt d'entuen parla, tothom comenta sosiasme a la preparació del Conbre el tema. A la Universitat grés. Estem intentant fer tot es treballa constantment prepael que podem, tant en la part rant les ponències i fent els personal com en l'ajuda ecoestudis, que, en el seu dia, donòmica. naran el fruit que tots desitgem. Com a representant permafis i m p o r t a n t destacar la nent en la Comissió organitzala p a r t i c i p a c i ó d'historiadors dora n'estic seguint molt de prop els preparatius, i com a estrangers que es p r e o c u p e n dels problemes de València. És representant de la C o m i s s i ó d'agrair que des de molts quid'Hisenda, puc dir també que hem col·laborat en allò que fa lòmetres lluny, existesquen persones amb afany d'estudi i amb referència a la part financera ganes de profunditzar sobre els i econòmica del que serà el problemes del País Valencià. Congrés en el seu dia. Com a valencià que sóc, haig La projecció d'aquest Conde dir que aquest Congrés ha grés no ha quedat sols dins

els límits de les nostres terres, sinó que ha tingut una gran projecció peninsular. De tots els punts d'Espanya estan arribant col·laboracions i sol·licituds per participar en el Congrés. Hem de fer destacar, també, que els Ministeris d'Educació i Ciència, d'Informació i Turisme i la Direcció General de Relacions culturals del Ministeri d ' A s s u m p t e s Exteriors, han demostrat un gran interés en l'organització d'aquest Congrés i han col·laborat amb el seu ajut moral i econòmic a la bona marxa cap al triomf de l'empresa. El Congrés d'Història sobre el País Valencià és ja un fet. Tot segueix el camí de l'èxit. El nostre interés i la nostra preocupació pels problemes del País Valencià, faran realment que aquest camí vers l'èxit siga una autèntica realitat.

PILAR

LÓPEZ-SÜRROCA

València, 25 febrer 1971.

LA LITERATURA I EL TEATRE per RAFAEL VILLAR

És vertaderament substanciós l'article «Reflexions davant un llibre de teatre popular», que signa Rodolf Sirera al núm. 15 de la revista GORG. És substanciós i valent, perquè reclama un teatre nou que unifique tendències a nivell social. Un teatre sense retòrica, dirigit al poble. Un teatre que s'opose a fórmules literàries establertes i anquilosades. Aprofitant les reflexions del senyor Sirera, crec que valdria la pena fer altres reflexions sobre el mateix tema i continuar opinant sobre el teatre valencià. Haig de confesar que, per a mi, el teatre és literatura i espectacle. Per tant, considere que, quan el poble ha trobat altres espectacles més assequibles, ha deixat d'anar al teatre perquè aquest, com a demostració literària exclusivament, no l'interessava. I això ha passat amb el públic burgès, amb el petit-burgés i amb el camperol. És a dir, totes les capes socials han canviat el costum d'anar al teatre pel d'anar a una altra diversió. Solament quan es tracta d'una obra de qualitat, el públic fa cas del teatre. Vinc a dir tot açò, perquè crec que el problema teatral no radica en l'aspecte cultural del nostre poble, ni en el fet que les classes populars no arriben a entendre les paraules dels literats, sinó que com a espectacle ha passat a segon terme. Si una diversió o espectacle, desconegut fins ara, aconseguia que el públic de totes les capes socials deixàs d'anar al cinema, els empresaris cinematogràfics es dedicarien a altres negocis i la majoria dels locals es convertirien en entitats bancàries. Naturalment que, quan es produís una bona pel·lícula, o una pel·lícula que, sense ser bona,

tingués la virtut de fer vibrar el públic, circumstancialment hi hauria espectadors. Aquest és el fenomen que ha existit al teatre. Continuant amb les nostres reflexions, ens trobem que, si el teatre no interessa com a espectacle ¿què en serà si també li llevem la literatura? El principal problema que sempre ha tingut el teatre valencià, és que els autors, salvant molt poques excepcions, hem estat anti-literaris. Però no anti-literaris perquè no escrivíem correctament en valencià, sinó perquè no teníem res a dir. Per altra banda, si per apropar-nos al poble fem concessions lingüístiques, segons on siga la representació seran útils o no les concessions fetes, perquè el valencià que es parla a la capital no és el que es parla a Morella, per exemple. Crec, com el senyor Sirera, en un nou teatre, però no a base d'una llengua defectuosament escrita perquè siga mal parlada. Com tampoc no convé donar un teatre tan virtuós lingüísticament, que el públic crega que allò no és seu. Simplement crec en un teatre escrit correctament, sense castellanismes, que es puga representar per tota la nostra geografia. Portant les coses a aquest terrenv, sí que el teatre pot transformar-se en arma pedagògica, encara que no siga aqueixa la seua finalitat. Com pot transformar-se en vehicle propagandista de la llengua. Creure que quan la societat no estiga dividida en classes, haurem aconseguit una cultura popular, no és creure que aleshores la gent anirà al teatre, perquè ¿qui pot assegurar que, dins d'una cultura unificada, el teatre serà més important que avui?

COMENTANT UNS CO «UNA MICA DE SENY» La projecció de la película «Barcelona, una cultura» al cinema Olympia, fa unes setmanes, ha oferit novament a l'estudiós de la ideologia local l'oportunitat de constatar algunes reaccions plenes d'interés psicològic. Les pàgines de la premsa de la ciutat han acollit una vegada més el tema de la cultura valenciana amb la generositat de punts de vista que li és característica. Dins aquesta campanya (fóra ací injust de dir «aquesta polèmica»), la «Hoja del Lunes» de València publicava una alegre «croniquilla» titulada «Una mica de seny, si us plau», del Sr. Amador. Copiem algunes de les seues afirmacions centrals:

no pudo haberse formado paralelamente con el suyo; hijos ambos del románico, y puede ser el que nos trajeron los guerreros catalanes como fue el castellano el que nos trajeron, primero el Cid y, luego, los aragoneses. Pero eso no quiere decir que seamos aragoneses ni catalanes. Somos Valencia, hermanos de Aragón y de Cataluña especialmente, pero diferentes. Y en cuanto al catalán primitivo, Valencia tuvo sobrada personalidad para asimilarlo, darle gracejo, suavidad y dulzura hasta parecer otro, amén de las muchas voces autóctonas, algo así como el andaluz, que es diferente al castellano siendo el mismo...

No he visto la película "Barcelona, una cultura", que se ofreció a comienzos de febrero en privado en nuestro cine Olympia, pero... Se dice en la película que el "Llibre del Consulat de Mar" es catalán, que Ausias March, nacido en Beniarjó, también lo era y que el primer libro impreso en España: "Les troves en llaors de la Verge Maria" apareció en Cataluña. Valencia no existe. No es la primera vez que se adornan con nuestras plumas. Hay obras c atalanas más serias que ese documental que nos incluyen como formando parte del Principado. Y ésto es falso y malo, contrario a la verdad y a la historia. Para endulzarnos la pildora se ha dicho que debemos considerar como nuestros los grandes valores que nacieron más allá del Ebro. No lo haremos nunca. No es cuestión de saber si ganaríamos o si perderíamos en el intercambio. Es una cuestión de personalidad, de ser o no ser.... Si en Valencia hay quienes miran a Cataluña con reservas, es por ese neoimperialismo que algunos alimentan en ciertos círculos barceloneses y hasta en algún grupo valenciano... El asunto es grande y la solución fácil. Con decir que Valencia es Cataluña, todo es suyo. Nosotros no hemos nacido. Todo lo que en la película es valenciano se da por catalán. Nuestro idioma valencia-

Voldríem fer, abans que tot, una puntualització. I/articulista sembla preocupat a mostrar que llig llibres ((seriosos» : d'aqueixos que nos incluyen formando parte del Principado. Nosaltres pregaríem al Sr. Amador que ens illustràs sobre aquest punt, citant-nos almenys «un» llibre seriós que ens incloga «al P r i n c i p a t » . Són, certament, molts els qui parlen del País Valencià, el Principat i les Illes Balears com a integrants d'una cultura : la cultura catalana. Però, per a referendar aquesta obvietat, no cal adobar-nos particularment la intel·ligència amb les fertilitzants lectures del Sr. Amador. I dir que València, Mallorca i el Principat formen part del domini lingüístico-cultural català és ben distint d'afirmar que «nosotros no hemos nacido». I a propòsit de naixements : la película diu, efectivament, que Ausias March era català, i el Sr. Amador hi veu una prova de «neoimperialisme». Però el Sr. Amador, home de tan vastes leetures, ja deu saber que uns quatre-cents quaranta-dos anys abans que es projectàs la pel·lícula, Baltasar Romaní feia posar, a la portada de la seua traducció dels versos d'Ausias March, que «el famosísimo philosofo y poeta era cavallero valenciano de nación catalana». I don Baltasar Romaní sabia ben bé que el nostre poeta va nàixer per

MENTARIS aquestes latituds. Els homes del Principat tampoc no diuen que «Les trobes» hagen estat impreses fora de València : simplement afirmen que aqueix llibre pertany a una cultura que és comuna a València, al Principat i a les Liles. Aqueixa cultura és mundialment coneguda per cultura catalana, així com la d'Andalusia, Extremadura, el mateix Aragó, Lleó o Astúries formen part de la cultura castellana, i ningú no s'esqueixa per això les vestidures. Es més : ningú no s'esqueixa les vestidures ací perquè autors com Guillem de Castro o Fernández de Heredia siguen considerats com a «clàssics castellans». I no crec que l'articulista ha ja dit enlloc que es tracta d'una tèrbola maniobra «neoimperialista», etc. Ara: el Sr. Amador diu que, personalment, renuncia a tenir com a seus els grans escriptors antics i moderns del Principat, com Jaume I, Bernat Metge, Muntaner (casat a Xirivella, per cert), Eiximenis (un altre «immigrat»)... que van escriure en la mateixissima llengua que Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Roís de Corella, fins a l'extrem que en el Segle d'Or de la nostra literatura comuna no es podia destriar, sinó per especialistes molt avesats, la regió d'on procedien uns i altres escriptors. Nosaltres no renunciem, ni pensar-ho, a unes obres escrites amb el mateix esperit i la mateixa llengua que els clàssics de la localitat, com no renuncia Castella a tenir com a seues els clàssics castellans que no hagen nascut o viscut a la Castella mateixa : Guillem de Castro o Fernández de Heredia, posem per cas. I igual es pot dir dels escriptors moderns del Principat o de les Illes. Ells poden considerar Llorente com a propi (i així ho fan), com nosaltres considerem com a propis Maragall, Jacint Verdaguer o Terenci Moix. I el Sr. Amador pot considerar-los com vulga. El Sr. Amador sentencia que l'assumpte és «ser o no ser». Acatem tan autoritzat dictamen. Però el problema seguirà essent el mateix, amb dictamen o sense. Nosaltres,

pobres mortals, pensem que la vida ens planteja trencacaps que no són metafísics, i el que solem preguntar-nos és quin ha d'ésser el rumb del nostre futur, no pas la nostra essència» estàtica. Perquè, a banda de si «som» o «no som», el que ens cal és prendre consciència de la realitat social. I és significatiu que, en una època en què els filòsofs més desperts han llicenciat 1'«Ésser», el Sr. Amador vulga fer-lo servir per a les seues necessitats especulatives. Convé destacar aqueix fet, que ens obliga a recordar Comte. Sembla, efectivament, com si els problemes socials fossen «el patrimoni etern i exclusiu» de l'esperit metafísic. L'acusació de «neoimperialisme» deixa d'ajustar-se a una lògica normal per a entrar en una altra categoria. La nostra història contemporània desmenteix categòricament l'existència d'un «imperialisme català». Les fòbies particulars del Sr. Amador han de tenir, doncs, un altre origen. El «neoimperialisme» del Principat respecte al País Valencià no existeix més que en el cap del Sr. Amador a qui, segurament, les seues vastes lectures el tenen una mica confús. Precisament el moviment de simpatia i d'unió envers els homes del Principat (i de les Illes) és una «iniciativa» dels valencians que no volen viure dins la campana pneumàtica, que el Sr. Amador els prepara, separats dels altres països que constitueixen la nostra comunitat cultural, perquè ho consideren suïcida per a la cultura pròpia de València. I anem al punt de 1'«evolució paral·lela» del català i 1'«idioma valenciano». Si jo ara digués que l'anglés parlat a Nova York ha sorgit a Wall Street paral·lelament a l'anglés usat a Oxford, la gent no s'ho prendria amb massa serietat. Però aquesta afirmació no és qualitativament distinta a la que ens proposa el Sr. Amador, tot demanant-nos «una mica de seny». Això de l'evolució paral·lela és tan difícil d'imaginar com l'altra afirmació seua segons la qual el castellà va ésser

portat al nostre país pel Cid Campeador i tan depressiu de contemplar com, a aquessenyora, «quatre soldats i un cabo» —com tes hores!, i a falta de millors arguments, solem dir a Alcoi. Potser el mateix Sr. Ama- els campions del nostre localisme es veuen dor s'adona d'aqueixa dificultat quan recti- reduïts a improvisar i a contrastar deliciofica, tot seguit, que «nos lo trajeron los gue- ses «voces autóctonas», amb evident ultratrreros catalanes», però que, ara, ja «es dife- ge a la geografia lingüística, o afirmar —prerente siendo el mismo». Afirmació aquesta cisament: «para endulzarnos la pildora», un tant curiosa, procedent, com procedeix, com diu el Sr. Amador— això de la suped'un autor que mostra tanta preocupació pel rior «dulzura», «gracejo», o «suavidad» i «ser o no ser». d'altres xarrameques. La inanitat d'aqueiLa contraposició valencià-català ha es- xos artificis delata a sensu contrario la de la tat arbitrària en un doble sentit. Primera- tesi mateixa, que no pot allegar justificacions ment, perquè —a diferència del contrast va- més gratuïtes. I és, precisament, aquesta lencià-castellà— no ha reflectit cap conflicte base tan precària que ha donat un aire parreal. Però, sobretot, perquè ha hagut de ba- ticularment forçat al monòleg localista : en sar-se en un menyspreu sistemàtic de l'evi- el fons, no és gen fàcil de mantenir de bona dència objectiva. El fet és que, mentre el fe opinions tan estrafolàries, i així ha calnostre límit amb el castellà destaca casual- gut fulminar sovint amb anatemes i falsetats ment entre els més nítids i abruptes d'Eu- per a prevenir l'efecte dissolvent d'una disropa, hom no sabria assenyalar enlloc cap cussió franca, quasi sempre reduint al silendivisòria valencià-català equivalent. Aques- ci els dissidents. ta segona frontera és una criatura de la fanLa mala fe no va, naturalment, per la tasia, que ningú no ha mirat de constatar «croniquilla» del Sr. Amador, el qual només in situ. pretenia •—amb la impunitat del pseudòLa muralla de Xina o cordó sanitari no nim— exhibir públicament la seua ignoexisteix realment enlloc, excepte dins els caps rància. Només pregaríem al Sr. Amador que dels qui creuen creure que existeix. De tota ens dispensés en el futur d'strip-tease d'amanera, serveix —com el dic d'un pantà— questa classe. I, posat que li agraden les per a mantenir el desnivell entre banda i pel·lícules, la pròxima vegada que vaja al banda, i evitar la igualació, que per certs cinema. esperits és temuda com si hagués d'ésser AMORÓS

PUNTUALITZACIONS Arran de la projecció —em sembla que en privat— de la pellícula «Barcelona, una cultura», s'ha desfermat una «defensa» de la valencianitat indiscutible d'Ausias March, qualitat d'aquest poeta que no exclou la catalanitat de la seua obra, puix que valencianitat i catalanitat, culturalment parlant, no són termes que s'exclouen. Amb aquest motiu, en cartes i comentaris apareguts als diaris locals, s'han deixat anar algunes afirmacions no sols contradictòries, sinó francament errònies sobre l'idioma comú de valencians, catalans del Principat i balears : afirmacions que, per la bona informació dels nostres lectores, convé puntualitzar. En primer lloc, es parla en un comentari,

que «el idioma valenciano pudo haberse formado paralelamente con el suyo» (el català). I aquesta asseveració, certament feta amb timidesa, no correspon a la realitat, com ho demostra no sols la nostra història lingüística, sinó la ciència del llenguatge en general. Tots els especialistes de lingüística, com Saussure o Jespersen o Bally, saben molt bé —i així ens ho mostren en les seues obres— que una llengua és l'expressió més genuïna d'una comunitat ètnica o històrica, l'instrument per excel·lència de relació i comunicació entre els seus membres, la manifestació indubtable del pensament original d'una societat organitzada. I ho confirmen els treballs d'investigació duts a terme pels

més il·lustres romanistes com Schädel, Rohlfs, Leo Spitzer, Allison Peers, MeyerLübke, W. James Entwistle entre els de fora i els peninsulars Menéndez Pidal, F. de B. Moll, Joan Coromines, Sanchis Guarner i altres de la seua vàlua. Segons tots ells, que en aquest punt mai no estan en desacord, la forma d'expressió dels sentiments i pensaments individuals i col·lectius que és l'idioma, es desenvolupa en un territori, i s'estructura com a llengua comuna a partir d'un centre d'irradiació —el nucli rector d'aquella societat o comunitat. Entres les romàniques, la nostra llengua procedeix de la transformació del llati vulgar portat pels conqueridors romans a les terres del nordest peninsular (la Catalunya Vella), on el reelaborà una societat original constituïda en la Marca de Gotia i després consolidada en la Marca Hispànica Carolíngia, on pesaven fortament els hàbits fonètics del sud de la Gàl·lia, i que tingué, amb el temps, com a centre principal de concreció i irradiació, Barcelona. Al temps de la formació de les llengües romàniques peninsulars en l'alta edat mitjana, la societat de les terres catalanes era europea i cristiana, i la de les valencianes, oriental i musulmana, malgrat les petites restes mossàrabs que duia encastades i que no tenien vitalitat social ni cultural. Es impossible, científicament parlant, i així ho admeten els romanistes de totes les latituds (Academia de la Lengua Española i Institut d'Estudis Catalans inclosos) que dos països en tan diferents condicions històriques, geogràfiques i àdhuc ètniques, poguessen produir alhora dues llengües nacionals iguals. Per tant, el fet de l'expansió a l'oest i al sud, de la llengua formada a la Catalunya Vella, és una veritat científica i històrica d'una innegable evidència, i ho prova no sols el seu vocabulari, sinó la seua mateixa íntima estructura. Lleida i Tortosa són reconquerides i colonitzades a partir de Berenguer IV; València i Mallorca, a partir de Jaume I ; Menorca, s'incorpora a la catalanitat com a conseqüència de la conquesta d'Alfons III. Cert és que el català trobava arabismes i mossarabismes, especialment a Lleida, Tortosa i València, i els incorporava assimilant-los; però, malgrat això, la llengua no quedà altra, sinó la ma-

teixa, i, malgrat els matisos que hi trobem, encara és una de les més uniformes d'Europa. Una altra observació que cal fer és que la llengua no fou solament portada al País Valencià «por los guerreros», com s'ha escrit aquests dies de cara a un públic no preparat, sinó que fou resultat d'una lenta i profunda colonització catalana de segles, com demostra àmpliament la nostra història, del Repoblament ençà, i l'estudi de la nostra dialectologia actual. Fills o néts de catalans en sentit estricte, són, altrament, molts dels nostres grans escriptors o oradors medievals, entre ells Sant Vicent Ferrer i l'avui debatut Ausias March, com ho eren una majoria dels seus conciutadans no moriscos. Mirant la història lingüística de València, trobem així mateix que l'expedició guerrera del Cid, no seguida d'una duradora colonització, no pogué tenir conseqüències sobre l'etnografia i la llengua. Fou tan efímera l'expedició castellana, que deixà el país més àrab que abans de produir-se, puix que, en les represàlies a què donà lloc la curta permanència de la reduïda guarnició de castellans, es produí un èxode massiu de mossàrabs valencians, únics que fins aleshores hi havien mantingut una dèbil llatinitat. Les afirmacions aparegudes a la «Hoja del Lunes» del 15 de febrer passat sobre el tema lingüístic valencià, segurament ben intencionades, però fruit d'un excés d'amor local, són indocumentades i no científiques. Tanmateix, sembla que hi és acceptat que el català portat pels colonitzadors és el valencià actual, en curiosa contradicció amb la teoria, expressada en el mateix article, de les llengües paral·leles, i és ben plausible aqueixa darrera posició de l'autor. Per altra banda, un fet diferencial basat en el «gracejo, la dulzura y la suavidad» no resisteix l'examen desapassionat de la lingüística, ni té cap significació real. Hi ha una diferència fonètica i alguna escassa peculiaritat de vocabulari divergent entre el català de Barcelona (dialecte oriental) i el de València (dialecte occidental); però no n'hi ha essencialment entre el lleidatà, tortosí i valencià (tots tres occidentals). A banda, és clar, no es van poder gravar cintes magne-

tofòniques del parlar dels colonitzadors catalans del Regne de València, i no podem assegurar científicament que no parlaven «con tanto gracejo, suavidad y dulzura» com ho fem ara els seus descendents valencians. La incorporació de vocables autòctons a què es refereix l'articulista de la «Hoja del ¿unes», es redueix a alguns arabismes catalanitzats o a alguns mossarabismes, com ja hem dit, molt estesos uns i altres també per diverses comarques del Principat. Són unes dotzenes i no afecten ni l'estructura de l'idioma ni la seua bona comprensió entre les diverses regions. Aqueixes mateixes diferències lèxiques es donen, com ara, entre Alcoi i València i Castelló, i ningú no les pren com una falta d'unitat idiomàtica dins la zona del valencià. Això, encara, és comú a totes les llengües cultes. Recordem,

respecte d'açò, el congrés mundial de l'idioma castellà celebrat ara fa poc sota la presidència de Criado del Val, on s'han presentat problemes de vocabulari, morfologia i fonètica més greus que els que hi ha entre els diversos Països de Llengua Catalana, i que allà ningú no ho ha pres com a prova en contra de la unitat de la llengua castellana en el món. Diguem, per fi, que el reconeixement de la realitat lingüística valenciana i de l'amplitud a què abasta el seu verb, servirà per a no quedar-nos aïllats de la resta del nostre domini idiomàtic; i, també, que ens conforta el fet que, al final de la croniqueta de la «Hoja del Lunes», es reconega la catalanitat del valencià, quan es diu: «en vuestro catalán», cosa que en suposa un de «nuestro». ENRIC VALOR

CENTRE D'ENTRENAMENT ALS MÈTODES D'EDUCACJÓ ACTIVA DE CATALUNYA C. E. M. E. A. C. CURSET DE FORMACIÓ DE MONITORS DE COLÒNIES DE VACANCES

El C. E. M. E. A. C. és un organisme fundat a França l'any 1937 per uns antics escoltes i que posteriorment s'ha estès a diversos països i que està dedicat a la Formació de Monitors de Colònies de Vacances. Per segona vegada s'organitza a Barcelona un curset en català i serà dels dies 8 al 15 d'abril a Vilada, a 10 km. de Berga. El programa del curset està basat en la necessitat d'oferir als infants vacances alegres i sanes que responguen als seus gustos i necessitats. Una part molt important del curset està orientada a la coneixença de l'infant, a l'estudi de l'organització de la vida col·lectiva a la colònia i a la tasca del monitor. CONDICIONS PER A PARTICIPAR-HI Poden participar al curset nois i noies de 18 anys en amunt i que tinguen una bona salut per a poder suportar un ritme de vida molt actiu i en bona part a l'aire lliure. El preu és de 1.500 pessetes per les despeses, però mai això no ha d'ésser un motiu per privar l'assistència de ningú sinó que es tindran sempre en compte les necessitats de cadascú. Per a més informació i inscripcions podeu dirigir-vos a : Editorial SPES, D. E. C. Òmnium aCultural. Passeig de Gràcia, n.° 42, àtic, 1. . Telf. 221 65 02. Dies : de dilluns a divendres de 7 a 8 del vespre. Fes-ne part a qui puga interessar-li. Gràcies.

comentaris i fragments COMBUSTIBLE PER A FALLES Joan Fuster. Col·lecció Garbí, n.° 4. València, 1967. 122 pàgines. Preu: 90 pessetes.

De les falles els valencians tindríem molt que parlar-ne; almenys els valencians de la capital i el seu entorn, que és on realment la festa guarda certa significació i manté d'alguna manera viva la seua arrel popular. Són moltes les coses que han canviat als darrers anys, moltes les derivacions que ha anat prenent la festa, i moltes les innovacions que han anat succeint-se per a trobar desitjable —i fins i tot ineludible— un canvi d'impressions públic sobre el tema. Nosaltres, en airejar aquest recull d'articles que és "Combustible per a falles", no volem més que •—en la curta mida en què ens es permès— ajudar a traure a la palestra valenciana el problema. El notable assagista Joan Fuster s'ha ocupat de l'assumpte, des de l'aguda i suggeridora perspectiva en què sempre sol collocar-se, i nosaltres hem cregut oportú fer arribar als nostres lectors els seus punts de vista. Aquests paràgrafs, trets del pròleg del llibre, ens semblen suficientment il·lustratius per a comprendre tot seguit la seua visió del tema.

És llàstima que certs problemes bàsics de la festa encara estiguen per plantejar. Els fallers no han intentat enfrontar-s'hi, i qui sap si creuen que no els pertoca d'intentar-ho, a ells. Però els comentaristes de les publicacions del ram tampoc no hi han aportat gran cosa. Ben mirat, la premsa fallera no acostuma a brillar per la lucidesa ni per la penetració de les plomes que l'abasteixen : un alt percentatge del seu contingut és tan trivial, tan fastuosament anodí, que fa plorar les pedres. Potser la temptativa d'anàlisi continua inèdita per falta d'imaginació dels qui haurien hagut d'emprendre-la. O potser ningú no s'hi ha atrevit per por de la reacció dels fallers. M'incline a sospitar que, sobretot, deu ser per aquesta última raó. Perquè, si la falla és un instrument vivaç de crítica, hi ha fallers, en canvi, que no semblen gens disposats a deixar-se criticar i responen de

manera destrempada a qualsevol glossa que no siga incondicionalment ditiràmbica. Súpose que no sempre ha estat així. Els fallers d'abans de la guerra, segons conten, eren d'un altre estil: tenien més sentit de l'humor. Els d'avui —alguns, en tot cas—, quan els toquen les falles, no en tenen molt. Ho sé per experiència. I naturalment, un faller malhumorat ja no és un faller, és un inquisidor... El fet és que, per una causa o altra, la revisió resta en l'aire. He de dir que, a mi, personalment, m'hauria agradat de contribuir-hi d'alguna manera. Però no m'ho he proposat. En els articles que segueixen hi ha, és clar, esbossos tangencials, insinuacions o pistes, que, amb una mica de bona voluntat, podrien conduir a una reflexió més esmolada : confie que el lector detectarà sense dificultat aquests passatges. Entre sacrifici i sacrifici en l'ara del tòpic —només aparents, al

COMENTARIS I FRAGMENTS COMBUSTIBLE PER A FALLES

cap i a la fi—, hi he destillat unes dèbils racions d'antitòpic. Si la dosi no és major, les circumstàncies n'expliquen el perquè. Els meus clients ja em coneixen la propensió a enfocar les qüestions valencianes des d'un angle premeditadament hostil al tòpic, que adopte per voluntat d'higiene intel·lectual i política. Les falles no han pogut esquivar el perill de ser manipulades com a tòpic. Pitjor encara : les falles estan servint per a polaritzar la prodigiosa vocació de tòpics que anima una vasta zona de la nostra societat. D'una banda, hi ha l'equació «València igual a falles» ; de l'altra, la inesgotable retòrica d'hipèrboles decoratives a què dóna lloc la febreta intermitent del patriotisme local. I tot això ve a ser una mena de cortina de fum que tapa o entela la vista, i els ciutadans del «cap i casal» no se n'adonen. Els mals que en deriven són immensos, i no acabaríem mai, si haguéssem de detallar-los. Mistificació, ambigüitat i superxeria, mesclades, en formen l'essència. Però no divaguem. Les falles no són un tòpic : són una realitat, realitat palpitant i brusca de poble. En els seus episodis més distingits, hi trobem una incisiva destresa a atacar els tòpics que la moda o la rutina posen en circulació. La sàtira fallera té arrels en el «bon sentit» del poble, i el poble no s'enganya, habitualment, en les seues bromes sardóniques. S'enganyarà o l'enganyaran en la tria de la diana, però no en l'impuls que el mou. Tanmateix, aquesta iniciativa neta, sana i robusta, dels fallers, és desviada algunes vegades per estímuls que els arriben viciats per l'ambient confós i drogat en què vegetem els valencians —els de València i els altres—, i per alguns obstacles suplementaris. En els últims anys, especialment, això s'ha fet molt visible. Els fallers no han pogut esplaiar-se com haurien volgut, perquè entropessaven amb vigilàncies i criteris restrictius que no cal puntualitzar; de més a més, han hagut de subjectar-se, ara i adés, a suggestions i a programes superflus, així mateix obvis. Si se'm permet una fórmula emfàtica, diré que la conjuntura històrica els hi obligava, i no estava en les seues mans eludir la cons-

tricció. Simultàniament, les falles es multiplicaven i començaren a ser negoci: no per als fallers, sinó per a la indústria del turisme. Un nou factor hi entrava en joc, doncs. I, tot superposat, la venerable festa de carrer que eren i són les falles corria el risc de desvirtuar-se. ¿S'ha desvirtuat de veres? Ara seria oportú de reportar ací la memòria d'unes planes acolorides i sucoses de Blasco Ibànez. D''Arroz y tartana. Són una de les primeres descripcions —per dins i per fora— de les falles. Blasco, que se sabia per la punta dels dits la seua ciutat, en destaca el nervi social, i el seu subratllat podria acceptar-se com un paradigma. En aquella placeta de la València vuitcentista, on donya Manuela i Espantagossos tenien el domicili, la foguera sarcàstica de Sant Josep crepitava amb moltes significacions tàcites, però diàfanes. Es la foguera, i és la multitud que crida, i és la Marsellesa tocada pels músics rurals i suats, i és el vent de protesta que s'emporta les espurnes i la cendra per la primavera de la ciutat. Jo recomanaria als fallers actuals una relectura á'Arroz y tartana. El capítol a què estic al·ludint és tota una referència estimulant. A don Vicent se li escapen algunes frases una mica inconvenients : molts més inconvenients que les que puguen eixir de la meua pobra causticitat de lletraferit rústic. Però les seues pinzellades mereixen ser refrescades, com una lliçó o com una proposta. Potser hauríem de convenir que, en la mesura que la falla á'Arroz y tartana és oblidada, les falles s'obliden d'elles mateixes. Aquell esperit ha fet crisi, evidentment. El temps no passa debades. I la crisi afecta el sentit més primordial de la festa. Mai no he cultivat l'enyorança, i si hagués d'enyorar alguna cosa, no seria, ni de bon tros, la València á'Arroz y tartana. Però cal mirar ben de prop el signe dels canvis que el temps ha imposat. Pense, més que res, en la superestructura urbana i en les seues derivacions. La València d'avui no és la València de Blasco, ni la València d'Azzati. La València d'avui ni tan sols sap qui foren don Manuel Simó o don Lluís Lucia. No és tan natural, per contra, que

COMENTARIS I FRAGMENTS COMBUSTIBLE PER A FALLES

la València dels nostres dies torne a ser, ai!, la València del Marquès de Sotelo : corregida y aumentada, de més a més. O encara : la València de la Restauració. Una classe «dirigent» que ja semblava agonitzant quan don Vicent fundà El Pueblo, i que reviscolà en la dècada dels 20, alça de nou el cap. En part, no hi ha dubte, és distinta, perquè l'estraperlo i les provatures d'industrialització l'han eixamplada bastant. En el vocabulari corrent en diem burgesia. Més aviat és una barreja de burgesia, de terratinyents absentites i de microaristòcrates, a la qual s'incorporen els membres de l'alta burocràcia provincial, privada o no. I això ha alterat la fisonomia de la ciutat, que tenia un clima petit-burgès, menestral, popular, d'acusada insistència. Aquest clima era el propi de les falles, per tradició i fins i tot per consubstancialitat. I continua sent-ho. Però el desfasament s'ha produït. L,es falles d'ara pateixen una pila d'interferències molt delicades, vidrioses, que, vulguen o no els fallers, van donant a la festa una orientació que semblava imprevisible. Podem témer que puga arribar-se a un punt de vida o mort per a la seua

CAVALL GORG • VÈRTEX TANYA •

FORT • ORIFLAMA PRESÈNCIA • LLUC • EL PONT • M U N RESSÒ • SERRA D'OR

Les revistes i els llibres en la nostra llengua editats en els Països Catalans. Obres sobre tots els temes referents al Principat, País Valencià, Illes Balears, Rosselló i Andorra. UN SERVEI ESPECIAL QUE TROBAREU A: Consell de Cent, 281 - Tel. 254 01 64

autenticitat. I no solament per a la seua autenticitat: l'embolic té, també, facetes econòmiques i d'organització ben complicades, i això ja no és un «problema» teòric o literaturesc, sinó d'aquells que les «comissions» han de resoldre cara a cara. En fi... No vull ficar-me en camisa d'onze vares. Per haver-ho fet alguna altra vegada vaig concitar contra mi certes ires que no sé com qualificar. En un deis casos, em van cremar en efígie i tot. No tinc la pretensió de provocar una repetició de la peripècia. Al capdavall, són altres les coses que em preocupen. Si, a instàncies dels editors, m'avinc a reproduir en llibre uns quants dels meus articles fallers, és perquè espere que sempre hi haurà algun lector —faller o no— que sabrà traure'n profit: un profit de consciència i de claredat mental. Potser un altre dia, amb més calma, revindré al tema, i aleshores ho faré igualment amb més precisió i amb més llibertat. Però no ho promet. De les falles, de les falles de València, haurien de parlar els valencians de València. Els de Sueca, como els de Morella i els d'Elx, ens sentim temptats per qüestions molt diferents.

«ESCLAFAMUNTANYES», «DON JOAN DE LA PANARRA», «L'ALBARDER DE COCENTAINA» i altres personatges mítics de les muntanyes meridionals valencianes, dins el seu marc poètic i les seues aventures meravelloses, podeu trobar-los al

II volum de

MERAVELLES I PICARDIES

JOAN BALLESTER CANALS

d'Enric Valor,

llibres - discos - joguines

editat per L'ESTEL, València, 1970

COMENTARIS I FRAGMENTS

AUTOPISTA En aquest país és molt difícil que un llibre arribe a tenir una gran difusió. Difícil, però no impossible, dins una certa modèstia, és clar. A més a més, els llibres de gran acceptació són d'un tipus que entren dins unes coordenades en què el conformisme és un dels elements primordials, per no dir el primer. Per això les capelletes intel·lectuals solen identificar els llibres d'acceptació general amb aquells en què l'interés del contingut es troba en funció inversa de la difusió del llibre. És possible que aquesta hipòtesi siga vàlida en general, però, com tota norma que s'ho valga, té les seues excepcions, i, dins d'aquestes i d'una manera sobresortint, sense dubtes de cap tipus, sense cap dificultat, cal col·locar 1'«Autopista» de Jaume Perich. «Autopista» és un llibre d'una gran acceptació massiva, multitudinària, tot i tenint sempre en compte l'expansió dels llibres entre nosaltres. En aquest sentit, es pot dir que el llibre de Perich ha arribat a una enorme massa «minoritària». Podríem dir que el llibre de Perich participa d'un doble èxit. Per una part és rigorós, seriós, sense gaires concessions, i això és absolutament vàlid encara que es tracta d'un llibre d'humor (humor que, de vegades, és agre, sarcàstic, burleta, desvergonyit) que, sense ànim de moralitzar, posa el dit, molt sovint, a la nafra més pestillent. Fer una sel·lecció de textos és molt senzill i difícil alhora. I perdonen la paradoxa. Però el llibre està fet a base de màximes; per això mateix, en certa manera, la sel·lecció ja està feta, i donada la gran disparitat de temes —cada màxima és un tema—, la tria haurà de fer-se d'acord amb els gustos particulars de cada lector. Com assenyala Joan de Segarra en l'altre llibre de Perich, «Perich-Mach», la influència dels grans humoristes, Chumy Chumez i Sine hi és evident; però aquesta evidència no impe-

deix en cap moment l'originalitat de Perich, perquè ha sabut en tot moment ser expressió crítica de la seua societat. Tanmateix, no acaba ací la relació d'influències; és molt probable que les vertaderes arrels de l'humor de Perich s'hagen de cercar en la tradició humorística del país, del seu propi país. Com assenyala L,luís Carandell en el pròleg, entre altres humoristes catalans cèlebres, com ara el rector de Vallfogona, Perich és possible que també estiga influït per un altre mossèn, aquesta vegada aragonés, encara que de llunyà origen català; monsenyor Escrivà de Balaguer, el conegut autor de «Camino», de qui Perich pren la concepció de l'estructura del llibre. ((Pareix que, de moment, al conegut llibre "Camino" hom no va a canviar-li el títol pel d' "Autopista"n. I es difícil explicar per què es destaca aquesta màxima : ((Principi de Períquides: Tot empresari submergit en un conflicte col·lectiu experimenta una empenta cap amunt igual al nombre d'empleats que desplaça». ... O aquella altra : ((Gramàtica nacional: A, Beeeee, C, D, £...». O aquesta: ((Pregària capitalista: Benaventurats els mansois, perquè ells em permetran viure com al cel». Però així podríem ressaltar tot el llibre. Certament. Aleshores, com això no és possible, vostès em permetran que sel·leccione aquelles que més han circulat de viva veu. Es parla molt del llibre de Perich; tant és així, que l'altre dia, al meu poble, un amic em comentava : «Està molt bé allò que diu:

COMENTARIS I FRAGMENTS AUTOPISTA

Quan es crema un bosc "una cosa seua es crema" ...senyor Conte». El xicot, que està preocupat per les qüestions religioses, també va destacar : «Camins fàcils i camins difícils: És molt més difícil aconseguir que un ric vaja al cel que un pobre. Deu ser per això que l'Església ha triat el camí més difícil)). Cite aquesta petita anècdota del meu poble per a ressaltar la popularitat de Perich. Qualsevol coneixedor del nostre país estarà d'acord amb mi que les novetats editorials circulen poc pels nostres pobles, no sols a nivell de compra, sinó ni tan sols d'informació. I així uns i altres, segons les pròpies preferències, podrien fer una tria. Uns, potser, s'inclinarien per aquesta : Rumor fals: No és cert que en algunes empreses s'hagen col·locat uns cartells que diuen: "Prohibido escupir en el productor". Els zeros: En quina societat vivim, que fins els zeros, per a ésser quelcom, han d'estar a la dreta. Ingenuïtat: Hi ha gent que creu que la norma "circule per la dreta" és del trànsit. Un proverbi: La força desfà la unió. Sobre la participació estrangera: Per a treballar a l'estranger, prompte ja no caldrà que els obrers espanyols hagen d'eixir d'Espanya. Curiositat científica: El greix de porc, contra el que creu la gent, no s'obté en els banys turcs i saunes cares. Psicologia laboral: Per ara se'n desconeixen les causes, però els amos de les empreses vibren més per elles que els seus treballadors. Lluita de classes: La "lluita de classes" no pertany a la modalitat de "lluita lliure". En la societat capitalista, el mal d'alguns seria el consol de molts. Oportunitats; Tots en aquesta vida tenim una oportunitat. Encara que hi ha persones de certes classes socials que en tenen 45.327. Existeix el progrés.- El mètode de Robin Hood s'ha civilitzat extraordinàriament al substituir l'antiquat mètode de robar als rics per donar-ho als pobres, pel molt més

modern de robar els pobres per donar-ho als rics. La llibertat: No és cert que en alguns països no existeix la llibertat. El que ocorre és que es tracta d'una ''llibertat provisional". Altres, en canvi, podrien fer una sellecció distinta, ressaltant una perspectiva de Perich també incisiva, suggeridora. Vegem: Educació sexual: Jo, de veritat, hauria preferit que m'educaren sexualment que que m'ensenyaren logaritmes. Perquè dels logaritmes faig tan poc ús... Ogino: La falla del doctor Ogino és que contà bé els dies, però s'oblidà de les nits. Matemàtiques aplicades: Els homes han d'aprendre les quatre regles; en canvi, les dones han d'aprendre'n les cinc. Joguines: A les nenes que han pres píndoles, enguany els Reis no els han dut nines. Qüestió de gusts: Posats a triar entre el cos d'Úrsula Andress o el cos de policia, preferesc el primer. I és que sóc d'esquerres. Encara, però, deu haver-hi molts possibles lectors que els resultaria una mica dur perdonar-nos que no es citen aquestes: Refrany vietnamita: Val més un americà en mà que cent volant. Sobre l'ensenyament: Tenir molts estudis, sovint no serveix per a res útil. Vegen si no, els estudis de Televisió. L'assumpte del "Tartufo": París de la "Meseta".

Madrid és el

Endevinalla: Una cosa blanca per fora i groga per dins ¿què és? Un intel·lectual pro-xinés. Així, encara que podria allargar-se la relació, probablement no cal. I<a mostra es prou representativa de les coses que diu Jaume Perich, jove català de 28 anys amb bigot de menestral, que esperem que tindrà corda per a una bona estona. VALERIÀ MIRALLES

TAULA REDONA SOBRE L E O N R O C A : «Blasco Ibáñez no és un polític constructiu, un organitzador. La seua ALFONS JOSEP RAFAEL

C U C Ó : «El blasquisme és un cas típic de convivència d'estrats socials mo V.

M A R Q U É S : «El blasquisme, durant la República, accentuà el seu pape

LL. N I N Y O L E S : «A l'horitzó polític de Blasco no entrava pensar en una

La figura de Blasco, el volum i diversitat social de les masses incorporades al blasquisme, l'actitud violenta i sorollosa del moviment, l'ambigüitat política que representà... fan de Blasco i del blasquisme un passat que trobem a la memòria de tothom, un passat que destaca en l'última història nostra, una qüestió del major interés per a comprendre en tota la seua complexitat el mateix País Valencià. León Roca ha tret recentment un llibre sobre "Blasco Ibáñez, política i periodisme"; Alfons Cucó ens oferirà dins pocs dies "El valencianisme polític", que és, crec, un extensíssim estudi universitari sobre la història contemporània del País i, per tant, també la història del blasquisme; els professors universitaris Marqués i Ninyoles, des del punt de vista de sociòlegs, estudien així mateix aquests temes al present. A tots quatre els havem reunit en taula redona per parlar-hi sobre Blasco, el blasquisme i les estructures socioeconòmiques del País, aclaridores d'uns fets com aquests, potser. LEÓN ROCA. — Blasco és un escriptor que naix precisament quan la Restauració. Des del primer moment, des de la seua joventut, ja adopta una actitud «contra». Aqueixa actitud «contra» és la que manté tota la vida. Es pot dir que Blasco és un republicà nat i fins i tot un revolucionari. El revolucionari i el polític, jo el veig més dins del periodisme. Els seus articles tenen una virulència que no crec que hi haja hagut més ni aleshores ni ara. NINYOLES. — Vostè tractà la part agitatòria de la política de Blasco, part molt vistent que estava determinada pel condicionament superestructural, i a mi em sembla que realment aqueix és l'element que predomina, més que la clarividència com a polític. Això es relaciona amb la seua vinculació o extracció social de classe petit-burgesa, una classe precisament que no està acostumada a pensar en termes polítics sinó en termes agitatoris i que, quan planteja uns plans estrictament polítics, no agitatoris, falla en la seua visió. Així, a l'horitzó polític de Blasco hi havia la conquesta de l'Ajuntament, del districte electoral de València potser, però no arribava a pensar en una política global per a tot el País. LEÓN ROCA. —Jo crec que en part d'això vostè té raó, però trobe que ell mateix s'adonà que no

era un polític i, a més, ho digué, amb tota franquesa, que no era un polític, era un simple periodista i, és més, un agitador, un revolucionari, que anava al Congrés, si anava al Congrés, per a fer una política «contra». No és un polític constructiu, un organitzador. La posició de Blasco és neta i clara «contra». MARQUÉS. — Sobre el tema concret de Blasco i el seu temps, el senyor León Roca l'ha situat en la Restauració. Però Blasco mor el 1928. Han passat moltes coses : una revolució que s'ha frustrat, altres tipus de revolucions —la soviètica—... Blasco té una època d'allunyament de la política. Retorna en la lluita contra la Dictadura, en un moment conjuntural en què es perfila un reagrupament de forces purament contra l'antic règim, en un moment en què pareix que torna a replantejar-se una situació com la de la Restauració, una situació que amaga —prescindint que això siga real o no— problemes de lluita de classes, etcètera. LEÓN ROCA. — En aquesta segona reaparició obraren pressions de tipus personal, i ell ja no volia intervenir en cosa política. Quan es produí la proclamació de la Dictadura, diu als periodistes que l'entrevisten : «No quiero saber nada. Yo me voy a hacer el viaje alrededor del mundo

BLASCO IBÁÑEZ posició és neta i clara "contra"»... t distints»... de carcassa mil·lenària de la República com a panacea»... política global per a tot el País»... y no quiero saber nada». És quan torna a Menton quan comencen a fer-li altres pressions. Qui més pressionà per tal que tornàs a la política, fou Santiago Alba. B l a s c o , per aquell quixotisme d'ell —es ficà en aventures on no tenia per què haver-se ficat— intervingué aleshores. El resultat d'això... Ell s'ho sabia, el que anava a fer. I quan s'acabàs la Dictadura, s'acabava la Monarquia ; això restava clar. MARQUÉS. — Però lluitar per la República cap a finals del XIX, ja no era el mateix que lluitar per la República simplement cap a 1930. LEÓN ROCA. — I ell es degué donar compte d'aquest canvi de tipus social, perquè ell no admetia el socialisme. Això és clar. Ell era un «petit burgès», i ell no admetia el socialisme. La cosa de tipus social, obrerisme —diguem-ho així— ell la refusava. No perquè estigués encimbellat o fos milionari i visqués bé, no ; és que àdhuc aquesta posició d'ell era coherent en l'època liberal ací a València. CUCÓ. — Sí, jo estic c o n f o r m e amb això. El senyor León Roca té prou raó en assenyalar que la idea dels dos Blascos —el lluitador de la primera època i l'aburgesat i milionari de després—• és una imatge a revisar. Crec que hi ha una continuïtat ideològico-política, una c o h e r è n c i a prou gran en Blasco. Però, tot el que portem dient, s'està quedant una miqueta en l'aire si no establim unes coordenades històriques des d'on es puga albirar no solament la figura personal de Blasco Ibáñez, sinó Blasco i tot el que Blasco significa en la història contemporània del País Valencià. Hauríem de partir del principi, veure quina és l'estructura econòmica i social al País Valencià i, a partir d'aquí, intentar explicar els fets polítics. Com ha explicat el professor Giralt, el País es va quedar al marge del món occidental, en no produir-se la tradicional i típica estructura social d'una burgesia consolidada i un proletariat. Hi havia dos grups socials : la classe

dominant que havia protagonitzat el canvi agrari, d'una banda. Les taronges es converteixen en un símbol i en la força del país. És una burgesia molt estranya, d'origen agrari, que no té forces per a fer una revolució burgesa. Tampoc no es troba al nivell de la burgesia extremenyo-andalusa. I hi ha, a més, les burgesies de Catalunya i el País Basc, de tipus occidental, però també dèbils, que volen dominar l'Estat i que arriben a un «modus vivendi» amb la burgesia castellanoandalusa. La valenciana, però, ha estat subordinada sempre, aliada i depenent de la castellanaandalusa ; és una classe subalterna, de sucursal, com ha dit Fuster. L'altra classe social és un mosaic molt heterogeni, on hi ha inclosos des d'un proletari autèntic, que treballa en una fàbrica, un artesanat que encara respira i la burgesia laica de ciutat. El blasquisme és un cas típic de convivència d'estrats socials molt distints. I aquesta és la importància del blasquisme, el qual va ser capaç de canalitzar totes aquestes classes populars i d'erigir-les, a escala local, contra la classe dominant, i a major escala, contra la classe dominant espanyola, que són classes perfectament connectades, com he dit abans. Aquesta és la importància del blasquisme, la glòria del blasquisme, que va saber canalitzar unes ànsies polítiques i agitatòries. Però també la gran servitud del blasquisme, del blasquisme de Blasco i el de post Blasco. El problema rau en el fet que aquesta burgesia urbana, el blasquisme de dreta, econòmicament potent, va ser la que va portar el gat a l'aigua i la que va arrossegar totes les ànsies de les classes o estrats socials que no pertanyien a aquella burgesia laica. La qual cosa, en definitiva, va llastrar d'una manera poderosa els plantejaments de classe al País Valencià. Sense l'existència d'un fenomen polític com el blasquisme, el socialisme al País Valencià haguera tingut major importància, així com les tendències anarco-sindicalistes. Entre 1910 i 1915 és quan el blasquisme adopta actituds defensives i és cada vegada més una ideologia de dreta, sense tenir una ideologia política. S'aguanta sobre dos fets concrets : l'anticlericalisme —que és una

manera d'atacar la classe dominant— i el gran mite de la República, que Blasco va ajudar a crear en gran part, de què era perfectament conscient. Cadascú interpretava en el mite de la República la solució de cada estrat social. Aleshores arribà l'any 31, i el mite de la República era allí i, per tant, ja no es podia invocar la República. Són precisament els industrials, la burgesia laica de la ciutat de València la que va saber portar darrere seu, durant molts anys, totes les altres classes populars. MARQUÉS.—Vull dir alguna cosa molt semblant al que ha dit Alfons, des d'un esquema molt elemental. No hi ha burgesia industrial, no hi ha proletariat. No hi ha avantguarda industrial, ni avantguarda d'un proletariat. Això fa que existesca tot un conjunt de situacions intermèdies, conflictives entre elles, que no tenen coincidència d'interessos, però que representen una gran massa del País. La petita burgesia té una capacitat d'ideologització i poden anar a votar tots junts. NINYOLES. — Hi ha una petita contradicció entre la falta d'ideologia que s'ha apuntat abans i l'impuls ideològic de què ara es parla. L'ús d'ideologia és en aquest punt inexacte, i entenc que així com hi ha ideologies hauria d'haver-hi sentimentalogies. I és això precisament el que és el blasquisme, és a dir, un sentiment... MARQUÉS.—El meu esquema és el següent: Si no hi ha burgesia industrial i proletariat estricte, aleshores hi ha un primer aspecte d'ideologització. Per ideologització entenc la capacitat de plantejar-se les qüestions en forma il·lusòria, d'una forma que no es correspon amb interessos específics d'acció i, aleshores, f e n ò m e n s com l'anticlericalisme com aglutinant de tot aquest sector, i també a l'inversa, com el clericalisme. Un altre aspecte n'és el següent : La petita burgesia necessita acció, pel seu dèficit de plantejament racionalista. Aleshores, l'èxit de Blasco, renovament d'un pensament de tipus federal, és perfectament explicable, perquè en una situació com aquella el que calia era dinamitzar al màxim aqueixes possibilitats. I l'únic que podia mobilitzar aqueixa petita burgesia era un home com Blasco, amb els seus bigots, la seua capacitat oratòria, la seua enorme virulència perio-

dística. No vull que es force aquesta interpretació, però d'alguna forma la personalització de l'acció política que ja apareix en Blasco prefigura un poc, encara que en un contingut diferent —és un contingut liberal— la possibilitat de personalització de les idees feixistes al País Valencià. Sens dubte, que en dir que prefigura fenòmens feixistes, no vull dir que Blasco n'és portador. Blasco, no cal dir, mai no podia fer feixisme. Ara bé, gent que, en un moment determinat, podia sentir-se emocionada pel plus de bigot que a una ideologia sense massa contingut donava la figura de Blasco, podia ser molt semblant al tipus de gent que davant d'una altra ideologia de poc contingut, de promeses vagues, que prometia posar en un estret els rics i els sindicats, que posava l'Estat per damunt de tot, etc., una ideologia de idees simples necessitava sempre la figura de l'agitador. Quan Blasco mor, Benito Mussolini porta quatre anys en el poder. NINYOLES. — A mi em sembla, en termes de Sociologia del coneixement, que es podria dir : el blasquisme és, en conjunt, un moviment antiideològic, en el sentit estricte : que va contra una ideologia dominant •—la Restauració, la burgesia terratinyent, etc.—. Ara bé : el fracàs del moviment polític del blasquisme, la inviabilitat com a moviment revolucionari, està en no tenir una utopia per a seguir. Amb tot, tinc un punt a destacar : Blasco Ibáñez va servir a l'Estat espanyol tota la mitologia —el «Caballero de la Virgen», tot això...—, tota la mitologia que encunyaria la generació del 98 —sembla que Unamuno va ser el peoner de tot això— i, a través del 98, ens arribaria a nosaltres. Però Blasco ha estat l'encunyador, la màquina encunyadora de tòpics. CUCÓ. —Per a mi va ser una sorpresa descomunal quan vaig estudiar els discursos literaris de Blasco a Amèrica, en veure com tota la mitologia del segle XIX espanyol, des de Santa Teresa de Jesús fins a no sé... a Àlvar Núñez Cabeza de Vaca, tota la mitologia del Segle d'Or, interpretada tal com ha estat interpretada en aquests propers anys, de la casta i de l'hidalgo, ix d'una manera impressionant en Blasco. NINYOLES. — Caldria insistir sobre el paral·lelisme d'actituds entre Unamuno i Blasco Ibáñez.

Em sembla que, en conjunt, es donen expressions d'auto-odi. A més, en el cas de Blasco coincideix en la seua extracció petit-burgesa, a la qual més directament va connectat tal sentiment. Tots dos mantenen una actitud «basquista o valencianista» al principi; tots dos, així mateix, es giren la jaqueta, peguen el bot, i es fan els primers servidors de la ideologia dominant, que tots dos ajuden a crear. Aquesta transició s'ha d'explicar per raons psicològiques, i el paral·lelisme hi és prou notable. De fet Blasco està promovent un moviment que a escala ideològica era tan reaccionari com el conservadorisme dels valencianistes que Blasco atacava, puix era la ideologia de les classes latifundistes castellanes. MARQUÉS. — ¿Fins a q u i n p u n t en aquell temps es pot parlar de «valencianisme» per a que els atacs de Blasco a determinades persones 0 institucions puguen interpretar-se com un antivalencianisme ? CUCÓ.—Exacte, això és lo que jo volia dir. Si el valencianisme ha significat alguna cosa al País Valencià ha estat, a partir de 1904, en què podem començar a parlar de valencianisme seriós, un moviment clarament dirigit contra 1' estructura, almenys política de l ' E s t a t espanyol; sempre ha estat en contra del «status» polític espanyol de la Restauració. Això el senyor Llorente no ho va fer mai; el senyor Llorente el que es va dedicar a fer és a mitologitzar determinades actituds característiques del País Valencià, des de la seua òptica de classe dominant, és a dir, per a dominar millor aquesta societat. El valencianisme des d'entrada es va enfrontar amb el senyor Llorente 1 amb el corrent que jo he denominat rat-penatisme. Crec que s'ha de distingir entre el valencianisme i el rat-penatisme, per aquestes raons. El que la Renaixença o el rat-penatisme significava va frustrar —com ha dit el senyor León Roca— el camí emprés per Blasco prop de Llombart. Ara bé, això és vàlid fins al 1904, però no pot servir d'excusa per a després, quan apareixen els grups pròpiament dits valencianistes plenament polititzats. L'azzatisme —que Blasco tampoc no va desautoritzar— va tenir actituds clarament antivalencianistes —amb atacs al conreu de la llengua i a les actituds pròpies d'autonomia—. Açò és vàlid, històricament parlant, des de l'any 1904 al 1918 o 19 ; no ho sabria matisar

ara exactament. I a partir del 18 o el 19 el blasquisme o postblasquisme final ha tingut unes actituds clarament camaleòniques cap al problema del valencianisme i han anant jugant d'una manera molt clara segons els convenia per la conjuntura política del moment. Crec ser sincer, després de l'estudi que he fet i que eixirà pròximament, estudi aprofundit, en dir que el blasquisme ha estat un moviment violentament antivalencianista, profundament antivalencianista, encara que el Blasco de la primera hora se'l pot excusar per les raons que el senyor León Roca ha dit. Es pot matisar que el blasquisme ha anat degenerant en el temps així com l'estrat social superior que formava part d'ell s'anava apoderant del moviment. Les masses blasquistes aniran abandonant el partit, concretament des de l'any 1910. El socialisme, l'anarco-sindicalisme valencians es nodriran de masses blasquistes. A partir de l'any 1931 comença a crear-se una esquerra burgesa al País Valencià que arreplegarà les grans masses blasquistes, a partir de 1934 de manera massiva, i s'acabarà el blasquisme de mort natural el 1936. MARQUES. —El blasquisme, durant la República, accentuà el seu paper de carcassa mil·lenària de la república com a panacea —que tendeix a esfondrar-se perquè ja hi ha república—, i fins aqueixa enorme capacitat d'ambigüitat i d'agrupar gent que no estaria, encara que molt confusament, lluny del valencianisme. Crec que es pot datar l'últim m o m e n t , l'última ambigüitat del blasquisme, que és el senyor Gisbert, alcalde de València, en la campanya electoral de les eleccions de 1936, proclamant la República Federal i proclamant-la en un sentit inequívocament valencianista. Aquesta va ser l'última carcassa, i consistí en una maniobra de dreta. La qüestió que ara estic investigant és la següent : fins a quin punt, gents de diners que sustentaven el blasquisme durant la República, eren clarament conscients del paper del blasquisme com hipnotitzador, i fins a quin punt aturaren un intent de que ja el 1931 es constituirà dins seu, amb una ideologia clarament radical, una esquerra burgesa igual al b l a s q u i s m e , i que s'hagué de constituir en dura lluita contra aquest, en una lluita a bofetades.

R. MARÇÀ

TAULA de Novetats

LA TERRA ES BELLUGA Jordi Bordas

L'Escorpí: Teatre. Col·lecció "El Galliner", n.° 2. Edicions 62. Barcelona, 1970. 77 pàgines. Preu: 50 pessetes. Primer dia de maig de 1633 : «Eppur si muove!» això diuen que va dir Galileu Galilei, tot afermant la seua fe en la veritat per ell comprovada i descoberta abans pel Copèrnic. La present obra de teatre «que ha obtingut el Premi de la Crítica de Serra d'Or a la millor estrena d'autor c a t a l à efectuada l'any 1969, descobreix un nou valor del nostre teatre». Jordi Bordas féu aquesta peça per al «Grup Oliba de teatre per a nois i noies», dins el cicle de «Cavall Fort». El tema de l'home que aferma una veritat en oposició als c o r r e n t s generals, en contra d'allò que anomenem establishment, que m a l g r a t llamps i centelles creu en l'esperit progressiu, recercador de l'home, en Bordas se'l planteja des d'un vessant força convincent, encara que amb un doble sentit de denúncia compromesa. El tema biogràfic de Galileu Galilei és prou compromès. El triple p r o b l e m a que planteja repartit entre els borns CiènciaBíblia-Església, dilucidat ja històricament mitjançant l'abjuració formal que aquesta darrera li féu fer per mà de la Inquisició, és d'una actualitat vivent. El conflicte de la raó amb els dogmatismes prefabricats són d'ara, són d'adés i romandran per s e m p r e més, in saecula saeculorum. I/obra, en altres m o m e n t s , en altres dècades, hauria estat d'un contingut explosiu, estifollador. Ara, però, tothom r e c o n e i x l'esforç de l'Església per arribar a un ag-

giornamento en què s'òbriga als corrents a c t u a l s , amb més o menys pressa. Doncs bé : una volta salvat l'escull de l'atac, l'autor se centra en un to intemporal, objectivament veritable i, nogensmenys, convincent com a fet que es repeteix ara, adés, sempre. Per a aconseguir aquest efecte de «tornada», l'autor enllaça el fet històric tot posant unes cunyes actuals, del jovent d'avui, de l'etern conflicte generacional que sempre sembla igual i, tanmateix, és tot diferent. El fet, l'esgarip, sempre es repeteix : sols canvien les persones, els protagonistes muden. I, precisament, aquí resideix l'encert de Pobra, al meu parer. Haver sabut conjuminar un fet allunyat dins el temps amb la intemporalitat dels fets que rompen la crosta del viure i brollen com a fonts ressorgents ara mateixa.

L'obra posseeix un to convincent, amb expressions casolanes, autèntiques, amb aquell esperit que sap donar als seus afers el vertader savi. I, com que del que es tracta és de reflectir la feina d'un savi com a tal, enfront del dir dels savis oficials, l'acció de l'esperit jove enfront de l'status ja fet experiència, ho a s s o l e i x d'una forma d i r e c t a , amb impacte. Em sembla que l'obra tindrà una validesa més enllà de les d i m e n s i o n s que, per nissaga, calia esperar. (Se'ns comunica al Pròleg : «Aquesta biografia escènica de Galileu Galilei és abans que res una peça d'encàrrec.) També trobe un encert els distints canvis de plànols narratius amb cunyes de projeccions fixes que, sense assolir la categoria d'un deus ex machina, de l'escenari estant, em s e m b l a que esdevindran d'un efecte plàstic de miratge.

I, ara, escoltem : "Galileu: M'és igual, el que diguin. Jo he descobert la veritat, i no me la puc guardar per mi solet. Haig de dir-ho als altres homes, el que sé. Tothom ho ha de saber, perquè la ciència no és propietat d'un sol home, sinó que pertany a tota la Humanitat. No puc tancar els meus coneixements en un calaix. Cal comunicar-los, perquè no em pertany a mi, sinó a tots els homes, que s'han de beneficiar del coneixement de la ventat». Encara que hi vaja la pell, que s u r e s e m p r e la veritat. Heus ací la dosi de praxis que cal prendre. D i g u e m : N O ! Mes, no per dir-ho, ans bé perquè cal dir-ho i, perquè, dientho, estem f e n t - n o s el nostre destí d'homes lliures, compromesos amb nosaltres mateixos ensems que amb el nostre món, que ens envolta. V. E.

UN ESCRIT DE TORRAS I BAGES Les revistes «V. P.» de Figueres, «Horizontes» de Bannyoles i «Recull» de Blanes, reproduïren la «Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat» escrita pel bisbe Torras i Bages. No anem, ara i ací, a inserir-vos-la, puix que és coneguda i reproduïda al llarg de les publicacions religioses dels Països Catalans, a estampes i fulles «ad hoc», que són a l'abast de tothom. Tanmateix, és d'un gran interés comentar la seua reproducció actual, per tractar-se de l'escrit d'un gran bisbe, coneixedor dels vicis i virtuts que caracteritzen el nostre poble, compost amb la positiva intenció de vigoritzar la Fe, que «mou les muntanyes», i allunyar de les nostres famílies —creents o no ere-

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

ents— les xacres que la porten a l'esfondrament total : parlar groller i indecorós ; esperit de discòrdia entre els qui parlem la mateixa llengua i tenim una personalitat d e f i n i d a ; individualisme feréstec i anàrquic, etcètera. Tant de bo reflexionem-hi, en els moments actuals en què la família nostra sofreix, i tant. A les nostres terres hi ha «famílies pobres» a les quals manca el necessari per a poder viure decentment i amb un mínim de decòrum, com a persones ; i hi ha també «pobres famílies» a qui no manca res de tot això, puix ja les apeixa la nostra societat de consum : aparells moderns, luxe, per a tota mena de treballs casolans, comoditats materials que tant les enlluerna. Sí, sí ; però el papà s'hi troba tenallat per mil negocis «de la nova tècnica», i, és clar, no hi ha temps per a fer vida de família ; la llar és un restaurant (cadascú hi menja a una hora), i els seus membres sols dormen davall el mateix sostre, puix que la pluricol·locació, les hores extra són necessaris per a «ètre à la page» ; enraonar amb la muller, dialogar amb els fills, ai las!, no cal. I No us sembla que la família no és solament la suma de tres o quatre persones ? No oblidem que els pobles —el nostre també— estan composts de famílies, però de famílies com Déu mana i com el bisbe Torras i Bages procurava que fossen amb els seus escrits, tots tan bons com la comentada «Visita espiritual». Mn. VICENT SORRIBES Rector de Rocafort LA

BÍBLIA

Versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat.

Ed. Casal i Vall. Andorra, 1970. 2.917 pàgines. Preu: 490 pies. A la tardor de 1970, va sortir a la venda l'edició de la Bíblia de M o n t s e r r a t , en format de butxaca. Vàrem conèixer la traducció del Nou Testament, apareguda el gener de 1961. Des-

prés, a poc a poc, coneguérern les traduccions dels Salms, dels llibres sapiencials i profètics, del Pentateuc i dels llibres històrics. Des d'aleshores es pot dir, com afirma Romuald Díaz, «el camí seguit per l'edició des de l'aparició il·lusionada del Nou Testament, ha estat l'itinerari seguit per molts cristians en la seua descoberta personal de les Escriptures». (Recordem que el 1961 va ser convocat el Concili.) I/edició és també «el resultat d'un esforç tenaç, seriós», afirma l'abat Cassià al pròleg, «iniciat ja fa molts anys (més de dotze) a Montserrat, pel pare Bonaventura Ubach. És alhora el fruit immediat d'un treball d'equip, inspirat per un gran amor a la Paraula de Déu i la nostra terra». Pel que fa a la traducció i els criteris d'estil, intenta ser una versió planera, i al mateix temps expressiva, que arribe a tothom, i crec que ho aconsegueix. «El criteri buscat constantment és el llenguatge normal, mirant de superar el divorci en llengua escrita i llengua parlada, mirant de defugir, per una banda, els preciosismes literaris i mirant, per un altra, de no fer concessió excesiva a un presumpte llenguatge col·loquial, tingut per vàlid sempre i arreu» (Damià Raoure). No es tracta, doncs, d'una traducció literal, «literal a seques», ni tampoc elevada i enjundiosa. No és gens fàcil mantenir l'equilibri en buscar la fidelitat al text original, tenint en compte els diferents gèneres literaris que segueix l'autor inspirat, i fer que la versió sone en la nostra llengua. Es t r a c t a de «fer presents els textos bíblics a nosaltres, és a dir, acostarnos (nosaltres) al text i al mateix temps acostar el text a nosaltres». Crec que el text s'ha acostat a nosaltres, però, respecte d'acostar-nos al text, ens queden alguns quilòmetres per córrer. De tota manera, disposem avui d'una traducció pensada especialment per al poble catalano-parlant (valencians inclosos) i que omple el buit d'una traducció d'aquestes qualitats, abans esmentades, sense

menysprear uns altres treballs ja realitzats. Iy'edició consta d'una introducció general, introduccions a cada llibre, notes, molt condensades però útils per al lector, «els llocs estrictament paral·lels», un apèndix (mapes i cronologia) i un índex de matèries. Assenyalem que la presentació editorial d'aquest volum té un format i unes característiques que poden fer-la popular, sobretot si la demanda del públic aconsegueix d'abaratir el preu de les edicions següents, o bé, com s'ha suggerit, si es troba la forma de subvencionarne alguna nova edició. Fem notar, per a acabar, que després d'aquest pas donat per l'escola bíblica de Montserrat (avui se li o b r e n n o v e s perspectives, en haver rebut, la comunitat del Monestir, la confiança de Pau Vlé. d'encarregar-se de l'hosteria de l'Institut Ecumènic de Jerusalem). V. B. UN AVIADOR DE LA REPÚBLICA Joan de Milany

Editorial NOVA TERRA. Coüecció "ACTITUDS". Barcelona, 1970. 179 pàgines. Preu: 125 pessetes. Vae Victis! L'exclamació és del Bren, capitost gal, i, qui ho conta, crec que va ser Titus Livi, si no falla la memòria. La frase ha fet fortuna. Ai dels vençuts!, al temps que llançava l'espasot a la balança, on es pesava l'or, preu de la sortida de Roma de les seues victorioses i aguerrides forces. Això del Vae Victis!, encara és vigent. Hi ha hagut guerres, i hi ha hagut vençuts pertot arreu, però mai la situació dels d e r r o t a t s d'una guerra —diguem-ne civil— no ha estat tant trista com la nostra. Parle des d'un costat que ara encetem i comencem a conèixer. Tots els qui vàrem p e r d r e la darrera guerra, i jo m'hi compte, tenim al calaix de la memòria, o a l'armari i amagat, la nostra sèrie de records i manuscrits de vivències d'uns esdeveniments

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

i anys que acompanyen l'ensulsida de la segona república. La sèrie «Testimonis» d'una futura edició, estaria plena de relats i històries dels passats 36, i des de la banda dels vençuts, els quals encara no han publicat la seua versió dels fets. Joan de Milany, amaga un soldat català de la República. Dic català, no tant sols perquè evidentment empra i escriu la nostra llengua, sinó que això de Milany, he vist que és un nom toponímic, una serra entre les valls de Vidrà i Besora de Girona, i això de triar un pseudònim geogràfic, entra dins la normal tradició dels escriptors dels nostres països. El jovent dels anys 36, i jo ho era en aquells dies, estàvem abocats a una situació límit de violència i e n t u s i a s m e s . La guerra va ésser inevitable i tots els qui crèiem en un futur més just de la pàtria —des dels dos costats— ens llençàrem els uns contra els altres, amb una vocació homicida no coneguda fins aquells dies. La guerra dels 36 ha omplit milers de pàgines, i pense que encara n'omplirà més. La bibliografia de la guerra espanyola, necessita ja avui d'especialistes que han d'ordenar i metoditzar la llarga llista de llibres i papers que tracten el tema en totes les llengües del món. Darrerament vaig l l e g i r «La guerra de España desde el aire», de Jesús Salas, que és un intent reeixit i serios des de la banda del vencedor, amb prou objectivitat i, com és lògic, ja no es parla de «la horda» i tots altres tòpics fins ara congruents amb una literatura apassionadament maniquea. El relat de Joan de Milany, no és una figuració novel·lesca de fets vistos. És senzillament una narració lineal i simple de l'actuació d'un xicot ardit, fill del seu temps, que compleix amb el seu deure, acarat a uns moments greus de la història del País. Les descripcions són vives, r e a l i s t e s , a n i m a d e s . L'exèrcit republicà apareix, a les memòries, tal com era, quan deixà d'ésser un conjunt de poble armat i milícies populars i

es transformà en una organització eficient amb quadres disciplinats i amb sentit de responsabilitat, un exèrcit que saludava els superiors i que sabia presentar armes quan calia. De l'apassionat relat, apareix ben clar que la consigna o fórmula d'estil, heretada de la guerra de Cuba, aquell afegitó final de totes les ordres de «se suplirá con el celo la falta de material», era real, clara i evident dins dels medis de la nova nascuda aviació republicana. La «no intervenció», invent anglosaxó, i la temença d'una situació explosiva a Europa per part de les democràcies occidentals, varen permetre una entrada de m a t e r i a l bèl·lic en forma espaiada i sempre a remolc dels grans interessos internacionals. «La incerta glòria» de Sales, reflectia ben bé un front, el d'Aragó dels primers dies de la lluita. Hi va haver molts llocs i situacions dins un conflicte que ens arrossegà gairebé tots. La guerra, des de l'aire, té amb el relat de Joan de Milany una versió autèntica, veraç, sincera des d'un angle fins ara inèdit. Trenta anys són ja molts anys, i les passions van a poc a poc a d o r m i n t - s e : el tema es pot tocar sense alçar ressentiments i protestes. Del que no estic ja tant segur, és de l'interés que puga tenir el tema i aquest relat sobre les n o v í s s i m e s generacions, els contestataris fills nostres. Pense que es desentenen d'aquests assumptes. Els relats sobre la contesa sonen, a les seues orelles, com quelcom de «batalletes de l'avi». Tot allò de la guerra civil, resta molt lluny, ja es confon amb les guerres napoleòniques i la pèrdua de les colònies del 98. Ara bé : a la història del País, li calen testimonis com el que comentem; fan falta més llibres sobre els fets. La història no l'ha d'escriure només el vencedor. L'envit fou molt fort i el trauma greu. Els relats de l'acabament i la fi de «l'espoir» amb tot l'arrossegament de misèries i degradació dels vençuts i ensorrats homes de l'esfondrada República, fan la

qüestió i n è d i t a a les hores d'ara, i allò del VAE VICTIS una frase ajustada a situacions que a poc a poc es coneixen i que completen una visió real d'una parcel·la de la nostra última història. Història que hem fet i anem fent de forma continuada, fluent, con el corrent d'aigua que devalla riu avall. GONÇAL CASTELLÓ DIÒPTRIA 2 Concèntric 5.714-Sul. Preu: 270 pessetes. Ara ens arriben tres notícies relacionades amb Pau Riba. La primera, unes declaracions del cantant en les quals afirma no tornar a cantar mai més en públic; la segona, una fotografia del Pau amb el cabell curt com si se n'anàs a fer la "mili", i la tercera, el seu segon disc, que completa l'àlbum Diòptria que va sortir al mercat per ara fa un any. Arran de l'eixida al mercat del primer disc de l'àlbum Diòptria, i degut al contingut de les seues cançons i al de la presentació-declaració - de - principis que hi feia Pau Riba, l'enfant terrible-» que demana 10.000 pessetes per actuació a València, com anàvem dient, les reaccions foren moltes i totes van estar d'acord que Pau Riba hauria d'haver atacat també unes altres esferes, patums i coaccions que tenen més facilitats per a contestar que les que ell atacava en aquella seua primera Diòptria, molt aconseguida musicalment, però deplorable en allò que al seu contingut literari es refereix. La posició del Pau vol ser anàrquica, però no hi arriba. Perquè, de vegades, l'anarquisme ha pogut i pot ser positiu; ara, atacar una cultura i uns fets que no poden defensar-se no és una posició elegant sinó curta de vista. (Potser d'aquí arriba el títol a l'àlbum: DIÒPTRIA.) En unes declaracions publicades a V «.Oriflama-a del mes de maig del 69, abans de sortir aquests dos L. Ps., ja es perfilava el camí que anava a prendre Pau Riba. Allí

TAULA DE NOVETATS DISCOS

deia, entre altres coses: «.El jove aïrat, el beatnik, s'ha cansat de tirar pedres contra el sistema perquè no aconseguia res més que fer el ridícul. Llavors ha adoptat la postura d'anar-se'n, deixar-ho tot i dir "jo faig la meua pròpia vida, la meua societat". Posturi que actualment també jo adopte i deixe la cosa tal com està». No, Pau; tal com està no la deixes, perquè tu, amb les teues cançons, tu, amb els teus discos, que vulgues o no san un mitjà de difusió, t'has dedicat a atacar i tirar pedres contra una cultura, la nostra, i també la teua i la del teu avi, que en va ser un dels grans representants; cultura que tu acuses, des de una posició privilegiada, d'«alçar-se fantasmal i ridícula damunt d'una plata de llautó argentat en mans de dotze savis patums que l'administren, preserven i restauren de les tifetes dels coloms que no immigren ni emigren man, i tu Pau, en lloc de prendre una posició de joves (els joves sempre hem estat rebels i lluitadors), te'n vas i ens dius que abandones «.aquesta pobra, trista i dissortada pàtria-». En lloc de lluitar, prens la posició fàcil i covarda d'anar-te'n i abandonar la lluita que mai no has començat. Ja sé, Pau, que a tu, tot el que he dit no et commou, com has deixat entendre per mitjà de les paraules d'Henry Miller escrites a la contraportada del segon Diòptria, en què ens dius, per boca de l'escriptor nordamericà: «.Què m'importa el que registra el vostre aparell de fotografia?» Però encara que no t'importe, hem de dir-ho, perquè és un dels pocs mitjans que tenim de defensar-nos i perquè ens cal dir sempre el que pensem que pot ser la veritat. En aquesta segona DIÒPTRIA, passa com en totes les diòptries del món: a més diòptries, pitjor vista. I ací, a més DIÒPTRIES, pitjor qualitat. Si el primer L. P. de l'album tenia un gran valor musical, tant per la bona gravado que se n'havia fet com pel conjunt OM que acompanyava Pau Riba en la interpretació de les cançons, en aquest segon disc, Pau Riba

se'ns ha volgut presentar tal com és, tossint i fent crits al mig de la gravado, amb la seua natural poca veu i inventant-se una lletra distinta per a la cançó "Taxista". Tot açò en companyia de Mercè Pastor, Sisa i Albert Batiste. El disc té les següents cançons: a la cara 1, "Cançó 7.a en colors", "L'home estàtic" i "Simfonia n.o 1" (D'un matí, d'una nit de Nadal). I a la cara 2 van les cançons "D'uns déus, d'uns homes o Simfonia n.° 2", "Simfonia n.° 3" (D'un temps, d'uns botons) i "Taxista". S'hi poden destacar per la seua melodia i ritme la "Simfonia n.° 2" i la nova versió del "Taxista". Un disc més de Pau Riba... no és ni de bon tros aquell primer DIÒPTRIA, però cal escoltar-lo, perquè potser passarà molt de temps fins que Pau Riba en torne a gravar un altre, puix, segons ens diu en la seua "Simfonia n.° 2", se'n va molt lluny per trencar la barca i enfonsar-se. Adéu Pau, adéu, perquè no sabem si per fi t'enfonsaràs o bé aniràs a caure al jardinet dels lliris en espera del bon temps, com dius a la teua cançó "D'un temps, d'uns botons». R.

ESTEVE-CASANOVA Febrer 71

MARIA DEL MAR BONET Disc de Concèntric. 5717 - SUL - STEREO. Preu: 300 pessetes. Què volen aquesta gent que truca de matinada? Tots recordem encara les estrofes d'aquesta cançó de Lluís Serrahima, musicada per Maria del Mar Bonet, i tots n'esperàvem molt, quan va començar el seu èxit dins del món de la cançó amb aquesta mena de crònica real, ja que la cançó era això: una crònica real d'uns fets que tots coneixíem. I ara, amb el transcurs del temps, retrobem una M.a del Mar Bonet que ens ha agradat molt, i no tant per les lletres de les cançons, sinó per la seua manera de dir-les. Maria del Mar, membre de la novíssima cançó com la va

qualificar Joan Moles el dia de la seua presentació al Palau, junta amb Lluís Llach i Rafael Subirachs, és mallorquina, i primerament cantava versions molt ben interpretades de cançons tradicionals de les Illes. Després va venir l'etapa de "Què volen aquesta gent", etapa que sembla que no va agradar molt a la cantant segons es dedueix d'unes declaracions fetes per ella a Manolo Vázquez Montalbán, en les quals aiu referint-se a la cançó esmentada i a una actuació seua feta a la nostra ciutat: «Cantí moltes cançons. En acabar el "Què volen aquesta gent" pensava que el teatre se'n venia a terra. La gent, dempeus, aplaudia entusiasmada. De les tretze cançons del disc, n'hi ha cinc que són populars mallorquines i dos que en són de menorquines; les altres sis són de M.a del Mar i semblen estar fortament influïdes pel folklore illenc. Poden esdevenir populars pel seu ritme les cançons "Jota Marinera", "Enamorat i atleta", i "Dona'm sa mà"; personalment d'entre totes les cançons del L. P. ens agrada molt "Aigo", crit del poble demanant a Déu que pose fi a la sequedat dels camps, però un crit fort, que no és una súplica, sinó un retret al Déu que no fa cas del poble, i també, ens agrada la ja coneguda "Me n'aniré a de casa", a on ens parla M. del Mar del problema de la gent jove que marxa de casa per cercar un treball que no troba al camp a on va nàixer. En aquest primer L. P. de la cantant illenca, es palesa la seua gran força interpretativa i que en fa una de les principals cantants existents a la Península. Dins la comunitat cultural catalana, és al món de la cançó a on es troben més àmpliament representants de les diverses contrades dels Països Catalans i gairebé tots els millors representants del món de la cançó són de fora de Barcelona, cosa que ens dóna més força com a comunitat. R.

ESTEVE-CASANOVA Febrer 71

PEDAGÒGIQUES CARTA DEL PRINCIPAT

BON MATÍ

TEMES DE PEDAGOGIA

Sebastià Sorribas

Ed. TEIDE. 95 pàgines. Preu: 75 pessetes.

II est plus beau de savoir quelque chose de tout que de savoir tout d'une chose. PASCAL,

En un d'aquells pensaments que Blai Pascal escrivia al vol en un cap de paper, diu que és més bonic saber una mica de moltes coses que no pas tot només d'una. Es el problema de l'especialització. La Germània posterior a Goethe es va donar amb deliri a l'especialisme. I Anglaterra mai no s'hi és ben donada. Ara imaginem un especialista extremós, que no vol saber res de les coses que no siguin del seu ram. Jo havia coneguda una senyoreta, doctora en ciències, que prescindia de l'ortografia perquè no era dels seus estudis. Com a opòsit, afigurem-nos un que sigui competent en una matèria: història, geografia o qualsevol que sigui; i que també vol saber de les altres coses poc o molt que sigui. Per quina d'aquestes dues actituds s'inclinaria la nostra simpatia ? No direm pas que aquell especialisme extremós no hagi donat algun fruit. Però com a nota dominant de la cultura d'un país, ens inclinaríem al parer de Pascal. Mes la varietat de temperaments i maneres de fer en el món de les arts, professions i estudis és tan gran, que no gosaríem donar sobre el tema de l'especialisme un parer gaire categòric. La tasca, per exemple, d'aplegar exhaustivament els mots de la nostra llengua, des dels arcaics fins als que viuen en qualsevol indret del territori on és parlada, ens ha dada la replega de Mossén Antoni Maria Alcover, que ben ordenada, completada i posada al dia per Francesc de Borja Moll, ha poguda esdevenir els deu volums del Diccionari que ara gaudim. Els temps, l'esforç i la paciència que un autor ha esmerçats en una obra científica sovint són imprecisables, però sempre són majors que no aparenten un cop la feina és enllestida; mes al beneficiari li arriben com una herència gratuïta. També aquell que no sigui analfabet, cal que conegui una mica la història del seu país. En Ferran Soldevila n'ha escrita una d'extensa. Però també en va escriure un resum excellent, que es ven a bon preu. Mig segle enrera hi havia la llarga història d'Antoni de Bofarull i, més llegívola, la d'Aulèstia. I també hi havia el bon compendi de Norbert Font i Sagué. Un professor anglés de la categoria de W. Stanley Jevons, escriví uns admirables llibrets d'iniciació a l'economia i a la lògica. Carles Riba traduïa Homer i Plutarc, però també escrivia uns resums, delitosos de claredat i precisió, de les literatures grega i llatina. A la col·lecció de llibrets d'iniciació de la casa editora Macmillan de Londres, n'hi veiem de física, d'astronomia, de botànica, de totes les ciències; igualment rica és la secció d'història, i encara hi ha una secció de classificació dificultosa on entren, per exemple, uns consells d'higiene. I per recordar un exemple més de casa. En Pompeu Fabra no es recloïa pas dins els seus estudis de filologia, sinó que davallava a corregir les faltes que veia a les gasetilles dels diaris, d'on sortien els llibrets populars de les seves "Converses". Si els homes competents i fins eminents en alguna matèria miren d'escriure'n els elements per al gran públic, seria un descuit vergonyós de no voler-se'n aprofitar.

És aquest un llibre de llenguatge per a infants de 7, 9 anys. Consta de 40 centres d'interés al voltant dels quals hi ha una lectura seguida d'uns exercicis de llenguatge variats. Dins aquests n'hi ha uns de còpia de frases, l'objectiu dels quals no és caligràfíc sinó que pretenen que els infants s'acostumen a fixar-se en la forma d'escriure cada mot, i és per açò que aquestes frases contenen unes dificultats que van creixent de manera progressiva. «No és una gramàtica en el sentit tradicional del mot. Hi surten, és cert, tot de fets de la llengua que podríem haver formulat en termes gramaticals. Però han estat presentats simplement així, com a fets, per tal que l ' i n f a n t es limite a v e u r e ' l s , a treballar-los i, en conseqüència, fins a cert punt, a intuir-los. ~És a dir, a fer-se'ls s e u s , a assimilar-se'ls, de la manera que en aquesta edat li escau», diu J. Ruíz C a l o n j a en 1'«advertiment a mestres i pares». Les lectures són a m e n e s —protagonitzades per un nen i una nena— i els exercicis variats. Així doncs, és un llibre útil, però com la majoria dels llibres editats al Principat presenta als nostres infants alguns mots d e s c o n e g u t s en el seu vocabulari usual així com les terminacions d ' a l g u n s verbs. Açò, que no seria problema si l'ensenyament i ús de la nostra llengua e s t i g u é s normalitzat, ho és avui per avui. Per això cal que els mestres o pares que utilitzen aquest llibre tinguen cura d ' e x p l i c a r als xiquets aquells vocables que desconeguen. Si açò ho completen amb converses, BON MATI els serà un ajut en l'ensenyament de la nostra llengua.

JOSEP MARIA CAPDEVILA

C. MIQUEL

QÜESTIONS A DEBATRE LA LLENGUA EN ELS PLANS I PROGRAMES Han estat publicades pel Ministeri d ' E d u c a c i ó i Ciència unes orientacions pedagògiques per als Plans i Programes d'Estudi de l'Educació General Bàsica. Es refereixen als nivells i continguts en els qnals ha de basar-se l'aprenentatge de cada matèria (àrees es diuen ara), a més dels objectius a aconseguir en cada etapa i d'unes suggerències de possibles activitats a realitzar. Dins les àrees d'Expressió hi ha l'àrea de Llenguatge, i dins aquesta es tracten els nivells referents a la llengua espanyola i la llengua estrangera (francés o anglès, a triar). Res més. Aleshores ens preguntem : ¿ i les «lenguas nativas» a què al·ludeixen els articles 14 i 17 de la Llei d'Educació? És que l ' e n s e n y a m e n t d'aquestes no precisa d'uns programes ? O és que, malgrat la Llei, queden una altra vegada marginades de l'escola? Una actitud o p t i m i s t a ens faria pensar que, a les regions de llengua diferent a la castellana, ens arribaran aviat unes normes e s p e c i a l s per a l'ensenyament de la nostra pròpia llengua o que, a cada regió, es reuniran uns equips per a estudiar-ho seriosament i elaborar unes normes metodològiques. O bé que dins la denominació «lengua española» cadascú pot considerar la pròpia. Però no, no som optimistes, i quan llegim en els nivells, que un dels objectius és assolir una forma espontània i natural en l'expressió, i la serenitat i confiança en u mateix en parlar, i... més c o s e s , pensem, evidentment, que en falta alguna.

INNOVACIONS EN LES ESCOLES: CINQUÉ CURS EXPERIMENTAL

Està vist que a q u e s t any 1971, per al magisteri, ha co-

mençat amb sorpreses. A primers de gener va ser la supressió de les permanències. A primers de febrer ha estat la implantació, en molts centres escolars, d'un cinquè curs experimental. ¿Que què vol dir això de cinquè curs e x p e r i m e n t a l ? Doncs resulta que, segons la Nova Llei d'Educació, l'actual Batxillerat elemental desapareixerà, més ben dit, es convertirà en el segon cicle d'Educació General Bàsica, el qual cursaran tots els nens sense cap distinció. És així com, a primeries de febrer, arriba la innovació : un determinat nombre de centres escolars han de tenir una classe e x p e r i m e n t a l que podria equivaldré, ja, al primer de Batxillerat. I és aleshores quan ha vingut el desconcert : —¿Com han de f u n c i o n a r aquestes classes ? —Amb noves tècniques, lògicament, enseyança personalitzada, etc. —¿Com s'han preparat els mestres que les han de dur? —Doncs un d i s s a b t e van anar a sentir unes conferències, des de les 9 a les 2 del matí. ¿ No vos sembla suficient ? —¿Quins x i q u e t s seguiran aquest curs ? —Tots els que estaven en cinquè de Primària. —No, no ; els que estaven en cinquè però que tenen l'edat reglamentària, de 10, 11 anys. Bé, en realitat en uns centres està funcionant amb els nens que tenen l'edat reglamentària i, en altres, amb tots. I per això en algun lloc hi ha hagut : canvis de mestres en les classes, canvis de xiquets, classes que es quedaven sense mestre... I una mena de c o n s i g n a sembla surar pels aires : «a fer fitxes, a fer fitxes!». Els mestres s'han posat a fer-ne. Uns s'aclareixen, d'altres no. N'hi

ha que han tingut crisis nervioses. Ja està el cinquè experimental en marxa. Però... ¿substitueix definitivament al primer de Batxillerat? Doncs... no se sap, ens han dit, no se sap. En fi, bones són les innovacions. Però no estaria gens malament que es planificaren per al començament del curs, que els mestres opinaren sobre elles i que haguessen tingut la possibilitat de preparar-se i que existiren unes n o r m e s clares per tal de sortir del confusionisme que, p e r a r a , sembla dominar. C. M.

PETITES COSES QUE N'IMPLIQUEN DE GRANS Generalment quan es parla d'educació fora dels medis esp e c i a l i t z a t s , de bona o mala educació, tenim la propensió de pensar més que res en les formes o fórmules de cortesia, i descurem l'aspecte, socialment parlant, més important. Em referesc a aquella part de l'educació que comporta l'autodomini. Considere que, precisament aquest aspecte del domini d'u mateix, és el tret més operatiu en relació a la consecució d'una harmonia social, sempre que no manque la base econòmica, que és el fonament de tota societat. Per tant, un país ben educat o un grup de persones o un individu serà i seran aquells pobles o persones o individus amb més capacitat d'autodomini i que tinguen més desenvolupat el sentit de la responsabilitat i del servici al interessos col·lectius. Per exemple, i aquesta és una petita cosa que pot demostrar o implicar-ne una de gran: He observat, observe cada dia que entre o isc de l'estació valenciana de trens elèctrics, l'estratègica col·locació de diverses papereres. Doncs bé (o mal!) : sempre estan mig buides o buides del tot, i, en canvi,

per terra hi ha milers de bitllets trencats i altres objectes, com llumins g a s t a t s , capses buides d'ídem, paquets buits de cigarrets, etc. La gent, necessàriament, ha de veure a q u e s t e s papereres, però sols un petit tant per cent en són els qui, amb autodomini, empren aquestes bústies higièniques. Què fer-hi ?, i, sobretot, què vol dir aquesta actitud ? En primer lloc, una manca de sensibilitat, d ' i m a g i n a c i ó per part dels viatgers que no i m a g i n e n les derivacions de llurs actes ; perquè, dissortadament, la nostra societat no es preocupa ni massa ni poc de desenvolupar aquesta meravellosa qualitat de l'ésser humà que més ens diferencia de la resta dels altres animals, creent que la imaginació no es pot conrear, que ha de ser innata. Un home o dona o jove imaginatiu, de seguida «veuria» les implicacions dels seus fets, paraules i pensaments, i, amb la rapidesa que té el cervell per a fer connexions mentals, comprendria l ' i m p o r t a n t que és posar atenció en el detalls, en tot allò que puga provocar uns estímuls orientats a la correcta actuació, a l'expressió i el pensament correctes o viceversa !, a fi de crear un «clima» mental harmònic, d'equilibre social. Cal, doncs, que ens ocupem de fer una higiene mental, de practicar l'autoobservació dels pensaments, paraules i accions.

No per a atacar-nos o vanagloriar-nos-en, sinó senzillament per veure si des del punt de mira del bé social (que és al capdavall el bé individual, perquè tothom forma part de la seua societat) comporten harmonia i equilibri o, contràriament, poden ocasionar friccions, irritacions, desequilibris. Si sabem meditar, si sabem reflexionar, sabrem ser imaginatius, i, aleshores, ens vindrà la Sensibilitat, eixa gran Porta per la qual tots devem passar si volem comprendre i poder arribar a pensar i fer rectament. EUGENI BOSCÀ I CANO

Un text original d'un xiquet, imprès, pot constituir en situacions prou diverses, el punt de partida per a la integració i el reconeixement de tal nen com a membre d'un grup (el grup de la classe). A. VASQUES, «Hacia una Pedagogía del siglo xx»

El plantejament dels problemes d'ordre polític de l'educació hauran de venir condicionats, de manera fonamental, per l'estructura econòmica i geogràfica. JORDI MONÉS, « P r o b l e m e s polítics de l'Ensenyament»

CITES I NOTES Desconfia de la saliva. Sovint és el mitjà del qual es serveix la impotència i la il·lusió. Et diuen : Explica! Et desgargamelles a pegar la volta a la pregunta amb belles paraules, i quan la demostració et s e m b l a l l u m i n o s a , constates descoratjat que l'eina ha fallat i que el xiquet no ha descobert ni seguit el fil d'Ariadna que la teua lògica més o menys segura li havia proposat. FREINET, «Parábolas de una Pedagogía popular»

Allí on el treball de l'escola consisteix simplement a aprendre lliçons, l'auxili mutu, en lloc de ser la forma més natural de cooperació i associació, es converteix en un esforç clandestí per rellevar el veí dels propis deures. On té lloc el treball actiu, tot açò s'ha modificat. Ajudar els altres, en lloc de ser una forma de caritat que degrada el receptor, és simplement un auxili per a posar en llibertat i promoure els impulsos del qui ho rep. DEWEY, «Pedagogía y Filosofía»

CRIDA ALS PROFESSORS DE LLENGUA Es prega a tots aquells que han aconseguit el títol de PROFESSOR DE LLENGUA, bé per Lo Rat Penat o per una altra entitat, i a tots aquells que donen classes de la nostra llengua, que envien el seu nom i adreça a: CENTRAL DEL LLIBRE Moratín, 1 5 - 8 VALÈNCIA (2)

«ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES

VEREDICTES

I CONCURS JUVENIL DE TREBALLS PERIODÍSTICS

Reunit el jurat qualificador constituït per a atorgar els Premis convocats pel GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS durant l'any 1970, ha donat el següent veredicte :

SOBRE L'ALT EMPORDÀ ORGANITZAT PER LA REVISTA «CANIGÓ»

A fi de desvetlar l'interès de la joventut empordanesa per totes les coses del nostre país, es convoca aquest I Concurs de treballs en prosa que facen referència a qualsevol aspecte de la comarca de l'Alt Empordà (història, geografia, sociologia, economia, política, indústria, turisme, etc.) el qual es regirà per les següents

II PREMI «POMPEU FABRA» 1970

Atorgat del senyor cursos de senyament

al treball «Beure un got d'aigua clara», Josep Franco i Martínez, alumne dels llengua catalana de l'Institut d'EnMitjà, a Sueca.

I PREMI «CARLES SALVADOR» 1970

BASES 1. Podrà concórrer al Concurs qualsevol autor d'edat no superior a 18 anys, dada que s'ha de fer constar a la plica corresponent. 2. Els treballs originals i inèdits tindran una extensió mínima de tres folis i màxima de sis folis mecanografiats per una sola cara a doble espai. Els treballs podran ésser il·lustrats amb fotografies, dibuixos, mapes, etc. 3. Els treballs es presentaran per duplicat, sense signar, i encapçalats per un lema, el qual ha de figurar a la corresponent plica que acompanyarà cada treball. 4. El termini de lliurament de treballs acabarà el dia 7 d'abril de 1971. 5. Els treballs es presentaran, o es trametran per correu, a la Revista CANIGÓ, carrer Lasauca, 21-7.è-G, Figueres. 6. S'estableix un primer premi de 3.000 pessetes; un segon premi de 2.000 pessetes, i un tercer premi de 1.000 pessetes. Els treballs seran publicats a la Revista CANIGÓ, la qual esdevindrà propietària del originals. 7. La Revista CANIGÓ es reserva el dret de publicar qualsevol treball dels presentats, encara que no siga premiat. 8. El veredicte del jurat, que serà inapel·lable, es farà conéixer el dia 23 d'abril de 1971. Abans, però, es publicaran els noms dels components d'aquest jurat. 9. L'acte de lliurament de premis s'anunciarà oportunament.

Atorgat a la Carta al Director «Concursos, TV i ràdio», del senyor Josep Puig i Beltran, de l'Hospitalet de Llobregat, publicada al núm. 13 de la revista valenciana GORG.

El proper 23 d'abril serà publicada la convocatòria dels Premis 1971 del GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS, de la qual informarem al seu moment.

PREMIS CIUTAT DE PALMA

Enguany el «Gabriel Maura» de novel·la està escrit en mallorquí per un mallorquí fins ara desconegut. Gabriel Tomàs, autodidacta i cuiner de professió. L'obra guanyadora «Corbs afamegats» té un ambient conegut per l'autor, els seus protagonistes són cambrers, immigrants, cuiners i tota mena de personal que volta el fenomen turístic d'aquesta terra. Diuen que la seua novel·la té moltes faltes d'ortografia i de sintaxi, cosa que no sembla preocupar gaire l'autor, que diu seguir el lema de C. J. Cela, amb allò que «el que tinga alguna cosa que dir, que la diga, que les faltes ja les corregiran». Gabriel Tomàs (que col·labora en el setmanari «Andraitx») sembla més preocupat per l'ofici de la cuina que per la possibilitat d'esdevenir un novel·lista famós.

«Inútil fracàs» és el títol de l'obra guanyadora del Premi de Poesia «Ciutat de Palma» d'enguany. L'autor, Jaume Pomar, ha obtingut aquest guardó per segona vegada. Té dos llibres a punt de sortir, ha col·laborat a la premsa local i és traductor de Pedrolo, Rosselló-Porcel i Villalonga.

la veu dels altres • la veu dels altres deixant d'ésser-ho. Però aquesta explicació 0 qualsevol altra que puga donar la resposta a les preguntes que es formulen avui «Quan vaig guanyar el premi "Ciutat els qui han assumit la funció d'analitzar la de Barcelona", l'any 60, vaig intentar realitat econòmica valenciana, no tindrà cap d'anar-me'n...» valor, no serà una dada concreta i utilit«Un hom és víctima de les circumstàn- zable si resta en el pur endevinament sense cies. No és pas un cas aïllat, sinó genèric arribar tan sols a la hipòtesi en els escriptors "de províncies". Hi ha Els mals d'avui arrenquen d'ahir. Cada qui gosa a donar el pas, hi ha qui no. No vegada es veu més clar que no hi ha rem'he mogut d'Alcoi.» Però l'entrevistador continua entossudit meis possibles sense començar pel principi, a centrar el tema sobre literatura "pro- és a dir, per la restauració de la pròpia personalitat, mitjançant la qual siga possible vincial". «Crec —afirma Valls— que és difícil in- adquirir la consciència de grup. cloure'm en algun sector d'aqueixa "literaPerò tot això, ¿com podria ésser possitura provincial". (A Valls la paraula "pro- ble sense les dades prèvies que ens pot favíncia" li produeix pànic : coses del poeta, cilitar la història ? No és estrany que en els comenta el periodista.) Crec que estic al darrers temps l'activitat intel·lectual dels qui marge dels tres grups que fonamentalment han restat ací, sense emigrar, per assumir s'integraren després de la guerra : segui- llur propi país i projectar el seu futur, haja dors o epígons d'Hernàndez, ídem de Ga- tingut un vessant històric molt accentuat. briel Miró, i un altre tant d'Azorín. Els 1 no és pas casual que, en aquest clima, meus contactes amb aqueixos grups, entre com a fruit d'aquesta preocupació que coels quals tinc bons amics, no són molt fre- mença a generalitzar-se, haja sorgit, preqüents. Però el problema és de cultures, de nent cos i arribant a termes de realitat, el dimensions; jo estic inscrit en la cultura I Congrés d'Història del País Valencià. És valenciana i ells no ho estan. Això és tot.» un Congrés que ix a l'encontre de la necessitat més estricta. Cap dels problemes que (Primera pàgina.) cal resoldre per a emprendre nous camins no tindrà solucions vàlides sense les dades de la història. L,es motivacions econòmiques OPORTUNITAT SOCIO-ECONÒMICA són potser les més evidents en la història DEL I CONGRÉS D'HISTÒRIA valenciana que en la de qualsevol altre país. En pocs moments històrics hauria estat Perquè no es ja que les etapes més pròsmés oportú que en els actuals el I Congrés peres de la nostra expressió cultural coind'història del País Valencià, els preparatius cideixen amb les d'una economia més pròsdel qual estan ara ultimant-se. Aquelles que pera —com és obvi en qualsevol cas sempodríem anomenar bases tradicionals de la blant— sinó que quan minva la consciència nostra economia estan demostrant llur in- de la nostra personalitat específica és quan suficiència per a mantenir-nos al nivell que es produeixen situacions de crisi. és possible als nostres dies i ens trobem davant l'absència d'una alternativa capaç ( Valencia-fruits.) d'instal·lar-nos en la societat industrial. Amb la pretèrita capacitat artesana, que no arribà a esdevenir industrial al mateix PUNTS D'UN «MANIFEST temps en què va tenir lloc aqueix procés COMARCALISTA» històric on tenien semblants punts de partida, potser s'ha vegetat massa temps en — Les comarques són, legalment, inexisuna agricultura que fou pròspera i que està tents; només podem, doncs, invocar-les JOAN VALLS: LA LLUITA EN SOLITARI

la veu dels altres • la veu dels altres com a marc d'un estudi. Recentment hi ha hagut al Principat uns intents oficials de formar comarques, bo i anomenant-les «mancomunitats de municipis». Bé que aquestes «mancomunitats» no haurien pas coincidit amb les comarques reconegudes per la Generalitat, la diferència no hauria estat tan gran que les privés de constituir un precedent útil. Han trobat, però, l'oposició del poder central. — Agafar com a «realistes» les demarcacions provincials, no té gaires avantatges, llevat dels polítics. Per exemple, aquesta decisió no millora gaire la qualitat d'informació de què hom pot disposar perquè la de més abast que hom pot utilitzar continua essent la de fonts municipals: no cal ni comentar la ineficàcia de les Diputacions en aquest terreny. Això sense negar que, en algun cas concret, 1'«opció provincial» pugui presentar algun avantatge de tipus tècnic. En general, però, la documentació existent permet la reconstrucció i l'anàlisi a escala municipal i, per tant, a nivell comarcal.

— Recordem que ben sovint són més centralistes i reaccionaris els delegats dels poderosos que estan a la perifèria que no pas els centralistes mateixos. — El que mai no podem acceptar és que hom consideri que l'interès privat coincideix amb l'interès col·lectiu. Qui conegui el que ha passat a la Costa Brava, per exemple, s'adona bé prou que aquesta coincidència no existeix. D'altra banda, és ben clar que qui l'afirma no pensa en l'interès privat de la totalitat dels ciutadans, sinó només en el de la classe dominant.

— Si, ja abans, hem dit que a Catalunya subsisteixen unes autèntiques «bosses de pobresa», alleugerides per l'emigració, hem d'insistir també que encara no n'ha desaparegut el que podríem anomenar «caciquisme» : el control dels mitjans del poder aliat a un immobilisme econòmic i, naturalment, social. Un esquema de funcionament democràtic faria saltar alguns dels actuals factors limitadors del desenrotllament. Si tenim massa en compte els es— Els estudis econòmics comarcals, encara quemes de funcionament actuals, potser que siguin fets amb limitacions, tenen la considerarem com a dades per a l'econovirtut de sensibilitzar els habitants de la mista uns factors que, no solament són comarca per als seus problemes. Com en mòbils, sinó que poden actuar desfavoratants altres camps, hom pot creure que ací, blement. Dient això, no afirmem que calgui precisament, és justa la vella expressió: no negar-se a treballar dintre les estructures hi ha res tan pràctic com una bona teoria. comarcals vigents, sinó que cal treballar-hi coneixent les limitacions que aquestes es— Caldrà no fer massa «romanticisme» en tructures signifiquen i, per tant, l'estratèaquests estudis; caldrà, doncs, calcular no gia a què obliguen aquestes limitacions. solament els costos econòmics, sinó també, Caldrà afegir que també hi ha condicioen la mesura que sigui possible, els costos nants quan el finançador del treball és fora socials. I/adopció de criteris polítics —com, de la comarca? per exemple, el de mantenir una certa xifra de població— haurà d'ésser escadussera. — 1/estudi comarcal ha d'anar seguit, Potser no val la pena d'afegir que, d'altra idealment, d'un programa d'acció. En la banda, és ara per ara ben poc probable que realitat concreta, l'elaboració d'aquest procriteris d'aquest tipus puguin ésser, ni tan grama pot ajudar més a la perpetuació de sols escadusserament, aplicats. l'estat de coses actual que no a un autèntic — Cal adonar-se que les institucions que desenrotllament, i contribuir a fer veure promouen estudis comarcals sovint estan que hi ha progrés quan, de fet, hom mou lligades a oligarquies comarcals que, per les cames sense bellugar-se de lloc. llur mateixa existència, constitueixen un (Serra, d'Or.) fre per al desenrotllament.

ENQUESTA JOSEP M.a L. YTURRALDE —A Madrid i a Barcelona; més a Barcelona, els darrers temps. —¿ Fora d'Espanya ? Per mitjà de la galeria he fet algunes vendes als Estats Units, però no són massa importants quantitativament.

TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS JOSEP M . a L. YTURRALDE

Yturralde és un representant d'una de les tendències —pintura experimental— de l'avantguarda valenciana jove. El fet que comencem amb ell la nostra sèrie, es deu estrictament a l'atzar : hem aprofitat l'ocasió de la seua exposició a la Galeria «Val i 30» durant el mes de gener. Dades biogràfiques

Naix a Cuenca l'any 1942. I^'any 1958 comença els seus estudis a l'Escola Superior de Belles Arts de València. Els acaba l'any 1963. L'any 1965 comença una etapa de pintura abstracta geomètrica. Treballa al Museu d'Art Abstracte de Cuenca. I/any 1967 és membre fundador del grup «Antes del Arte» (València). El mateix any és anomenat becari del Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid. L'any 1968 comença els seus primers treballs amb l'ordenador IBM 7090 de l'esmentat Centre de Càlcul. Viu a València. a)

Nivell i tipus de professionalitat

GORG.—¿ Dedica tot el seu temps a la creació artística, o el comparteix amb alguna altra activitat ? /. M. L. Y.—Fins fa poc, el compartia amb Vensenyament del dibuix; ara ja no: em dedique totalment a la pintura. —¿ Quins són els seus canals de venda ? —La meua pintura es ven quasi exclusivament per mitjà de les galeries. Des de fa pocs mesos, la galeria René Metras de Barcelona té una exclusiva sobre la meua obra, per contracte. —¿ Quin tipus de contracte ? —Escrit. La galeria em garantitza un mínim anual d'adquisicions; jo li garantitze l'exclusivitat. Sobre el preu total de les obres venudes al cap de l'any, la galeria obté una comissió, i ella s'ocupa de les despeses de publicitat, exposicions, transports, etc. —¿ A quines ciutats es ven més la seua pintura ?

—¿Qui en són els compradors? ¿Entitats públiques, particulars, de quina classe social? D'entitats públiques només compren els museus (i, generalment, a preus inferiors als del mercat). Les vendes a particulars són molt més importants; generalment es tracta de representants de les professions liberals: metges, advocats, etc.; l'edat és molt significativa (pel que a la meua pintura es refereix, almenys). No he tingut mai cap comprador de més de 35 anys. —¿ I els grans col·leccionistes de l'alta burgesia ? —A Espanya n'hi ha molt pocs. De València no en conec cap. b)

El marc de referències culturals

GORG.—Dins el panorama mundial de les arts plàstiques els darrers 15 anys, ¿quines tendències considera més importants ? / . M. L. Y. La tendència Pop i la tendència cinètica o experimental. Dels pintors Pop m'interessen especialment Rauschemberg, Lichtenstein, Jasper Johns i Claes Oldemburg. De l'altra tendència, m'interessen Vasarely, Fontana, Castellani, Enzo Mari... a Europa; Anuskiewicz, Kenneth Nolland, Frank Stella... als Estats Units. —i I pel que fa al panorama peninsular ? —Generalment és molt pobre; per falta d'informació i per pobresa cultural generalitzada (jo també em considere afectat per aquesta situació). Els primers informalistes van assolir una certa importància, especialment Tàpies (que ha influït moltíssim sobre mi), també Saura, Millares, Torner... Pel que fa a la tendència constructivista, cal subratllar l'enorme importància que hauria pogut tenir I' "Equipo 57", d'haver tingut un ambient favorable; també hi ha altres artistes importants de la mateixa tendència: Sempere, per exemple. —¿ I del pintors més joves ? —L'Equip Crònica. —¿ Algú mes ? —Genovés —¿ Podria definir les intencions de la seua pintura en relació amb tot aquest panorama general ? —Pense que el fenomen més important de les arts plàstiques del nostre segle va ser l'actitud

Obrim avui, dins la secció d'Art, un nou espai dedicat a donar a conèixer la realitat socio-cultural de les arts plàstiques valencianes. Com que la nostra intenció és estrictament testimonial, en parlar d'Art no donem res per entès ni per definit prèviament; no establirem categories de qualitat o d'«avantaguard¡sme»; les categories, en qualsevol cas, les estab'iran els fets. Vuit artistes valencians, triats per la seua representativitat d'algun «tipus de professionalitat artística» contestaran, en el pròxims números de GORG, un qüestionari «standard» preparat per nosaltres. L'enquesta serà oral i la redacció de les respostes nostra, però els artistes enquestats tindran ocasió de revisar-ne el text abans de la seua publicació. El qüestionari contindrà tres grups de preguntes: el primer, per a determinar el tipus i nivell de professionalitat de l'artista, des d'un punt de vista sociològic; el segon, per a manifestar el marc de referències culturals de la seua obra; el tercer, per a aclarir, des del punt de vista de l'artista mateix, les seues relacions amb la societat i la cultura valenciana.

dels avantguardistes dels anys 20: el moviment De Stijl, els constructivistes russos, el Bauhaus... davall del nivell d'aquelles avantguardes. Pense que el que hem de fer avui (i és el que a mi m'agradaria fer) és continuar, reprendre el fil d'aquell impuls, sota la idea directriu d'implicar l'art en tots els aspectes, a tots els nivells de la vida quotidiana: els vestits, l'ambientació física, les eines, etc. —Quina és, en la seua opinió, la funció social i cultural de l'art ? —No estic d'acord amb el sistema actual —per més que no tenim més remei que sotmetre'ns-hi per a poder menjar. Caldria trencar amb la concepció tradicional de I' "artista". Hauríem de ser considerats com a treballadors normals, ocupats en la configuració dels objectes, les imatges, les formes, que constitueixen l'ambient quotidià de la vida. de l'home i que el condicionen, moltes vegades sense que se n'adone. Hauríem de treballar en col·laboració amb els sociòlegs, els psicòlegs, els científics de tot tipus... —¿Què opina de les institucions socials que actualment s'ocupen de la difusió de l'art : els gran concursos internacionals, les galeries...? —Totes aquestes institucions s'han despreocupat de l'home del carrer; només interessen a uns quants professionals. —¿Què poden fer els pintors en tot això? —Res. Hauria de canviar tota la societat. Caldria un canvi estructural. ¿No ho diuen així els sociòlegs?... c)

cultura valenciana en general i en les arts plàstiques en particular ? —Avui s'hi veu una certa revitalització. Ha augmentat sensiblement el nivell d'informació cultural. Però tot això no és pròpiament una cultura valenciana, amb personalitat pròpia. —La societat valenciana, ¿quines característiques té, en la seua opinió? —Em sembla una societat bàsicament rural, amb alergia per a les renovacions (fins i tot les de tècnica agrícola, segons diuen). És veritat que avui, al camp de la cultura, es manifesten unes certes transformacions; però, en la meua opinió, aquestes transformacions són estrictament culturals, no corresponen a un canvi real de les estructures de la societat. —¿Quin paper juguen, dins el panorama artístic, les institucions socials valencianes relacionades amb l'art? Per exemple, l'Escola de Belles Arts. —N'és un dels factors més retrògrads. És una institució caduca, amb les mateixes matèries i els mateixos sistemes d'ensenyament que el segle XVIII. No aprofita per a res. No proporciona als alumnes (ho dic per experiència pròpia) cap instrument cultural vàlid; ni tan sols ofici, cosa que ja és pitjor. Tot això, en conjunt, com a

Societat i cultura valenciana

GORG.—i Hi ha alguna tradició cultural valenciana viva en l'actualitat? Dins les arts plàstiques, qui la representaria ? /. M. L. Y.—No crec que hi haja cap tradició cultural valenciana viva avui. Jo vaig venir a Belles Arts. La "tradició" que se'ns volia "transmetre" —sorollisme o antisorollisme, etc.— no aprofitava per a res. En acabar els estudis, no sabíem res de la professió: ni quins colors es poden utilitzar ni on es poden comprar, ni amb qui cal establir relacions per a fer una exposició, ni a quines revistes cal estar subscrit... Tot això ho hem hagut d'aprendre per nosaltres mateixos. —¿ I com considera la situació actual de la

José M.a Yturralde. "Figura impossible" de la sèrie Imant. Obra realitzada amb pintura sintètica sobre fusta amb una grandària de 112 x 100 cms.

ARQUITECTURA I URBANISME

Art.1.erLA PLAÇA DE LA REINA: U N PROBLEMA PER RESOLDRE Davant la gravetat de problemes urbanístics que presenta la nostra ciutat, decidim dedicar una sèrie d'articles que n'estudien uns punts concrets. L'entorn urbà tradicional s'està destruint, els prob'emes d'habitatge no es resolen, els de trànsit són cada dia més angoixants, i la ciutat sembla que creix sense control. Les conseqüències de tot açò, recauen en nosaltres perquè al capdavall la ciutat és un patrimoni col·lectiu.

És un fet real que la major part de les velles ciutats no estan preparades per a suportar les noves funcions urbanes que al seu damunt aflueixen al llarg del temps, noves funcions que actuen com a agents erosius destructors de les estructures precedents. Davant aquesta situació s'esdevenen dues positures segons les quals ben bé es prevé i controla el seu desenvolupament o bé es deixa espontàniament que el problema trobe la seua pròpia solució. Per bé que aparentment el problema es presenta com del domini dels especialistes o tècnics, es de fet un problema polític. Problema que, amb freqüència, s'eludeix en la nostra ciutat, on decididament l'Ajuntament adopta solucions d'emergència marginant l'afrontament global del problema. La ciutat de València és avui un fidel reflex d'aquesta mena d'actuació i n h i b i c i o n i s t a . Un exemple concret n'és l'actual situació de la plaça de la Reina. L'origen de l'actual plaça de la Reina remunta a primeries dels anys cinquantes. Enric Pecourt, arquitecte municipal de V a l è n c i a a l'època, n'exposà la situació d o c u m e n t a d a m e n t (1), i allò donà lloc a la convocatòria d'un «Concurso de Ideas» per a l'ordenació de la plaça de la Reina. La major part de solucions recolzaven la idea de plaça gran ; el mateix projecte vencedor, de Vicent Figuerola, de marcada ideologia conservadora arqueologista, responia als pressuposts de revalorització del «Micalet», la façana barroca de Vergara i la Capella del Sant Calze, afermant-se damunt un eix de simetria imaginari de direcció Nord-Sud, valorat per un marc tipològic retòric en les façanes laterals dels carrers de Saragossa i Campaners. Així mateix revaloritzava l'església de Santa Caterina, aïllant-la dels seus edificis adjacents, i resolia parcialment el problema del trànsit amb una zona dels vianants a distint nivell a l'entorn de la Seu i una zona de circulació rodada que canalitzava el trànsit en les direccions de Sant Vicent i a Pau i viceversa obrint un nou carrer al costat de Santa Caterina, el qual connectaria amb la hipotètica prolongació de Serrans. (1) Vegeu la «Revista Nacional de Arquitectura», núm. 172, abril 1951, apartat «Sesión Crítica de Arquitectura».

La major part dels altres restants projectes eren variacions sobre les mateixes directrius. Tanmateix, no tots els projectes estigueren enfocats amb aquesta retòrica visió. Alguns prengueren molt en consideració els problemes que més avant prendrien un caràcter dominant. En opinió de Joan Crespo Baixauli, també concursant, hom devia: «... considerar tres aspectes: el més essencial és el de la circulació, i més pensant en el futur; en el projecte municipal de la plaça no s'atén aquest problema ni es regula l'aparcament d'autos, i se situa un estany on sols hauria d'haver una illa de circulació amb una mica de vegetació i una estació subterrània de cotxes. El segon problema és el de l'ornat, que, per bé que importa, és secundari. I el tercer, l'econòmic: que l'Ajuntament no faça expropiacions innecessàries i costoses: han de ser les menys possibles i estrictament precises.» Respecte de les tipologies estenogràfiques, Lluís Albert opinava : «-És molt difícil en tina ordenança dir: Que es faça una arquitectura o aquesta altra, i no sols difícil sinó que ho crec injust... Cal donar llibertat, i ja hem fet una casa nova en la zona de Venderrocament subjecta a unes ordenances i en veem el poc feliç resultat». Encara que aquestes divergències tècniques d'opinió, tots aqueixos projectes, tota l'opinió pública que es va suscitar en un moment, etc., els p r o j e c t e s doncs, eren molt qüestionables, reflectien per altra banda el fet positiu d'existir

El retòric model tipològic proposat en Ordenances, que esperem que no serà repetit en el solar existent des de fa ja tant de temps. Davant, uns jardins que acompleixen una funció d'ornat a la moda. Verdina, palmeres nanes, etc. Tanmateix, a més de resultar-ne molt costós el manteniment de la verdina, aquest tipus de jardí no presenta una solució ni per a la natural expansió dels xiquets ni per a protegir-la del nostre tòrrid sol estiuenc.

—L'Ajuntament? Ens referim als Premis Se-

per exemple. E N Q U E S T A a JOSEP M. L. YTURRALDE nyera,Sembla que va haver-hi un moment institució, i llevat d'alguns professors amb una certa bona voluntat, naturalment. —¿ I la Reial Acadèmia de Belles Arts ? —No sé què és... Ah, sí! Recordé que una vegada hi va haver una conferència del marquès de Lozoya. —El Cercle de Belles Arts? —Sembla que en un moment determinat desitjaven que ens hi integràrem, els joves. Però, pel que jo sé, no s'ha fet res amb tots aquests bells propòsits. —La Diputació Provincial ? —No sé... —Atorga unes pensions, unes beques... —Ah, sí! Quan érem estudiants, a l'Escola ens irritaven molt aquestes beques. Anaven a parar sempre als alumnes menys interessants. Els criteris eren els mateixos que a l'Escola (les persones també). Pel que jo sé, mai no han subvencionat cap treball artístic amb el més mínim interés.

una voluntat de resolució del problema. Malgrat que l'Ajuntament premià un dels projectes, els efectes de tot aquest procés poden ser constatats d'un mode immediat : —s'enderrocaren els edificis i no es va actuar adequadament sobre la plaça, ni tan sols seguint les directrius del premi atorgat. Quina ha estat la posterior actuació municipal en aquesta plaça ? ; —s'hi van implantar uns «jardinets» en el lloc desallotjat per l'enderrocament del pany de cases existent, s'hi va instal·lar una «fonteta» il·luminada, etc. Però el problema del trànsit continuava sense resoldre's i en la mateixa situació que precedí el concurs. L'Ajuntament féu cas omís de les polèmiques hi hagudes i dels premis atorgats ; —la situació quedà d'aquesta manera fins que va fer la seua aparició un organisme privat que oportunament va obtenir la concessió municipal per realitzar-hi l'aparcament subterrani ; —amb aquest motiu, els «jardinets» existents en van desaparèixer i es substituïren per uns altres de nous, aquesta vegada més petits, l'única missió dels quals, juntament amb la font i el «Micalet» és formar part de la postal «recuerdo de Valencia». Les conseqüències d'aquest procés són, entre d'altres, com s'hi pot observar : la pèrdua de la funció de relació urbana en l'entorn de la Plaça, reforçada pel seu caràcter dinàmic de pas ; la seua inadequació funcional al problema del trànsit en persistir els tres estrangulaments coneguts dels carrers del «Micalet», Barcella i Santa Caterina ; la discontinuïtat amb els possibles eixos nord-sud i est-oest, que, qüestionables, podrien haver aportat una solució parcial a dit problema ; l'existència de solars i edificis ruïnosos, que pro-

(cap al final dels anys cinquantes) que van tenir una certa funció estimuladora (hi van ser premiats Albalat, Michavila, Sempere, etc.). Els de la meua generació ja no l'hem viscut, aquest moment. Els Premis Senyera no ens interessen.

—L'Atenen Mercantil? —Com ? —El Saló de la Tardor. —Quantes coses hi ha a València...! I jo que no me n'adonava... —¿I/associació d'Art Actual? Es va crear amb bones intencions, segons diuen; però aquestes intencions mai no han passat de l'estadi de la tertúlia. —La premsa ? No ha informat. No té rats en qüestions artístiques, directors se'n preocupen. Als generació ens interessa molt premsa diària de València.

especialistes prepani sembla que els pintors de la meua poc el que diga la

porcionen una lúgube i provisional imatge de la Plaça ; l'anarquia dels pals publicitaris, etc. Davant la persistència d'aquests problemes i altres molts que amb el temps apareixeran i agravaran la ja caòtica situació, sols cap apuntar una solució correcta : l'actuació no solament sobre el recinte de la Plaça sinó a nivell global que manege conjuntament totes les components del problema. Així, doncs, l'Ajuntament hauria d'abandonar les seues tímides, parcials i conservadores solucions, i adoptar una positura més eficaç per al control del desenvolupament urbà. VICENT i JOSEP Estudiants de Superior

GONZÁLEZ LLUÍS ROS l'Escola Tècnica d'Arquitectura

NOTÍCIES EXPOSICIONS

• A Múrcia, en la «Caja de Ahorros del Sureste de España», exposició del grup Alcoiart des del 28 de febrer al 8 de març. • Seguint amb les seues activitats, exposició del "Grup d'Elx" en la sala de l'Ateneu de Madrid. • A Madrid també, en la Galeria Sen, Yturralde, del 23 de març al 15 d'abril. • A. Alfaro exposa les seues obres, del 5 al 24 de març, a la Galeria "Juana Aizpuru", de Sevilla. VALÈNCIA

• Exposició de les obres d'Amadeu Gabino en la galeria «Val i Trenta», a partir del 26 de febrer proppassat.

Terres i Gents DE L'ÀFRICA NEGRA

EL NOM D

AVATARS D'UNA LLENGUA: EL SWAHILI

LES DUES QUAT

Ben pocs saben que el swahili està classificat entre els 10 idiomes més difosos del món, a l m e n y s territorialment, puix sols és parlat per 8 milions d'africans, però que s'estén des de Somàlia fins a la frontera de Moçambic, és a dir, a l'interior de Kenya, a Tanganykà, Uganda i la part oriental del Congo. Encara que sembla mentida, per aquestes latituds nostres tothom ha sentit alguna vegada paraules en s w a h i l i , tais com «safari», «bwana», «yambo» i d'altres. Els seus o r í g e n s , la seua h i s t ò r i a són la h i s t ò r i a de l'Àfrica o r i e n t a l . Altrament, paraules d'origen bantu, àrab, persa, somali, portugués i anglés, resten encastades dins el seu vocabulari com a prova de les successives colonitzacions sofertes en el seu domini. Ja el 1448, Vasco de Gama, després de doblar el cap de Bona Esperança, descobreix naus que navegaven carregades de precioses mercaderies, ports i riques ciutats que trafiquen activament amb l'Orient Extrem, Aràbia i l'índia. És el període de màxima florida de la cultura bantu. Els africans a r a b i t z a t s que habiten el litoral est, ja es deien swahili, paraula aràbiga que significa «gent de la costa».

diositat, a la de Bagdad i Damasc.) Ja en temps més moderns, la invasió portuguesa interromp la dominació aràbiga del territori del swahili, des del 1505 al 1700, època en què els àrabs tornen a dominar-hi. A finals del segle XIX, hi entren els francesos, anglesos i alemanys. I sota la dominació anglesa, surt el kisetla, swahili rudimentari i macarrònic que utilitzen forçosament els colons per poder donar ordres.

Sabut és per molts valencians que la principal Quatretonda, o siga la major (per la seua importància econòmica i en habitants), es troba a la dilatada Vall d'Albaida. En la ciutat de València és doblement coneguda, puix que a Quatretonda d'Albaida nasqué el popular poeta valencià Estanislau Alberola. No tan conegut és l'altre poble nostre, més petit (uns centenars d'habitants), i anomenat Quatretonda de Seta, afectuosament Quatretondeta.

Els missioners europeus són els primers que estudien seriosament el vertader swahili, i el sistematitzen i l'usen. El swahili ha estat proposat així mateix per la federació Kenya, Uganda i Tanganyka, com a idioma oficial. Els a n g l e s o s , trobant-lo un llenguatge difícil (a causa principalment dels caràcters que s'hi usaven), van fer tots els possibles per enfonsar-lo, política poc freqüent en els britànics a les terres de l'imperi. Isqué en 1950 l'«Education Department Report» i anuncià que l'ensenyament del swahili a les escoles de Kenya seria abandonat gradualment a favor de l'anglés. Anys després, a Uganda arribà a abolir-se com a llengua oficial.

I si bell és el lloc on es troba enclavada la primera Quatre-

El swahili es consolida com a llengua literària al voltant del 1150 —potser abans— quan els poetes comencen a compondre peces líriques «mashairi» o cants èpics «tendi». Les cròniques de les ciutats de Mom bassa, Pate, Kilwa, i algunes més, estan escrites en aquesta llengua. (Cal dir que l'arquitectura en aquelles ciutats és comparable, per la seua gran-

Però a q u e s t e s operacions anti- swahili es veren contrarestades per 1' «Interterritorial S w a h i l i Language Comittee», fundat el 1932 per a fomentar l'ortografia en caràcters llatins. Una vegada aplacada la controvèrsia, la llengua que parlen 8 milions de persones repartides en un territori quatre vegades més gran que Espanya, es troba en procés ascendent i publica periòdics com el "Mam-

bo-Leo», amb més de 60.000 exemplars, «Baragumu», «Mwafrika», «Ngummo», «Taifa-Leo», «Baraza», etc. ; i revistes missioneres com «Katoliki», «Ecclesia», «Sendera ya Kikristo» i d'altres. L'Església considera de gran interés la llengua swahili, com ho d e m o s t r e n les emissions diàries de Ràdio Vaticà. A banda, les emissores de Somàlia i el Congo donen música «ngoma» i notícies en swahili. També ho fan Ràdio el Caire, Moscú, Pekín i Zanzíbar ; aquesta darrera totalment en swahili. A Moscú aparegué un voluminós d i c c i o n a r i russwahili i swahili-rus. Com es veu són molts els i n t e r e s s o s que es centren a l'Àfrica Oriental. Ens agradaria poder dir a aquests africans que coneixen la ferma llengua swahili, que no obliden la paraula de més dolç significat del seu idioma : «uhuru» (llibertat).

G. E. MIRA

VIDES D'AHIR I D'AVUI:

DOMÉNEC MASCÓ LS POBLES: RETONDES tonda, no se li queda al darrere la segona, amagada en la recòndita Vall de Seta, de la comarca del Comtat. La cançó popular ja ho conta: "La Vall de Seta és bonica i més l'agracia el riu, però és gelada en l'hivern i molt calenta a l'estiu". Quatretondeta té al costat mateix la grandiositat de la serra de Serrella, una llarga crestellera de prop dels 1.400 metres d'altitud. A l'ombria, no lluny del poble, hi ha en la rostaria del coster, una impressionant formació de vigies de penya viva, enlairades agulles de pedra calcària, paradís dels escaladors dels nostres centres excursionistes. Ja el nostre investigador en Nicolau Primitiu féu estudis toponomàstics que es referien a les dues viles bessones, que concretà en un treball —"Onda i Quartonda"— publicat en els Anals del Centre de Cultura. Per fi, en els meticulosos i documentats "Estudis de Toponímia" (V. II.) del més important dels recercadors actuals de la toponomástica dels Països Catalans, Joan Coromines, recollim la teoria més sòlida i moderna sobre el topònim Quatretonda. Ampla, documentada, amb proves, derivacions i comparacions que abracen des de topònims de Portugal als de Provença i fins als del Nord de França, heus ací l'opinió del realitzador de la vasta empresa de l'tOnomasticon Cataloniae*. Coromines ens diu que Jaume primer ja va repartir l'alqueria de Quatretonda (la de la Vall d'Albaida), i que hi ha una

Jurista i cavaller v a l e n c i à dels segles xiv i xv. De jove ja destacà com a erudit i amant de les lletres. A la ciutat de València, on fou jurat en 1378 i 1386, tenia un prestigi extraordinari, que havia d'estendre's a tot el país. En 1386 escrivia al príncep hereu Joan, duc de Girona, demanant-li a préstec un llibre de Titus Livi per tal de treure'n còpia. Essent ja rei Joan I, en fou vicecanceller i assessor jurídic a partir del 1387. Visqué al costat del monarca l'accidentada represa de les Corts Generals

variant antiquíssitna que l'anomenava Quartonda, la qual, en contra de la forma diguem-ne oficial durant centúries de Quatretonda, ha prevalgut en esporàdic ús popular fins els nostres dies, per bé que la més emprada és Quatretonda. Situades totes dues Quatretondes en domini lingüístic mossàrab, anomenades en documents ja abans de la Reconquesta, Coromines troba com a més probable que el topònim procedesca del romànic "corte" (= casa s e n y o r i a l i també població), afegit a l'adjectiu "rotunda" (= redona) (el grup nd conservat per mossarabistne, com és habitual). * Corte-rotunda passaria així per les etapes d'evolució * Cortretonda, * Cot r e t o n d a , Quatretonda, i, paraUelament, per * Cortretonda, * Cortetonda, Quartonda. Evolucions que s'expliquen perfectament i científica per les lleis de dissimilació, quant a la pèrdua de la r, i d'ultracorrecció quant al pas de "Cor" a "Quar". (És a dir, creure popularment que "Cor" era una errada de pronúncia com altres molt freqüents —"coranta" per quaranta, etc.— i ultracorregir per deixar-ho en "Qua". Es dóna en alguns altres topònims valencians). E. V.

de Montsó (1388-1389), on fou debatuda i aconseguida l'expulsió de la Cort reial de la poderosa dama Carroça de Vilaragut. Ha estat a t r i b u ï d a a Mascó l'obra anònima «Regles d'amor i parlament d'un hom i d'una fembra», amb preteses al·lusions a Joan I i Carroça. Aquesta obra no és en tot cas sinó una traducció del tractat «De amore», d'Andrea Capellanus, escrit al segle x n . Si la versió catalana fou feta o promoguda per Mascó, no és fàcil que l'impulsessin altres raons que les purament l i t e r à r i e s . L'inventari de la seva biblioteca el revela com a home molt culte i de gustos ja renaixentistes. Martí l'Humà el féu conseller reial i assessor de la batllia de València. En 1394 fou ambaixador a Castella. En 1410, poc abans de morir el monarca, aquest li escrivia perquè anés de V a l è n c i a a Barcelona per formar part de la delegació valenciana en una assemblea projectada a l e s h o r e s , de cara a designar un successor al tron per al cas que el rei morís sense fills. 1/'eventualitat es produiria molt poc després, abans que el p r o j e c t e d'assemblea tirés endavant. Durant l'interregne actuà al Parlament valencià de Morella. Pel març de 1412, amb Vidal de Vilanova, fou delegat prop del Parlament del Principat reunit a Tortosa. En 1415, el nom del primogènit Alfons, el futur rei Magnànim, que les tenia reunides en nom del seu p a r e Ferran I, Mascó pronuncià el discurs de prorrogació de les Corts de València. Morí en 1427. N'han restat diversos manuscrits de caràcter jurídic, com els «Commentaria súper foris Valentiae», un treball sobre la potestat de la batllia de València, i un volum d'al·legacions sobre les j u r i s d i c c i o n s de la batllia en afers de dret marítim. («Diccionari Biogràfic», V. III, pàgina 124.)

NOTICIARI * NOTICIARI RAFAEL SENA • RAFAEL ESTEVE • ANTONI BRU • JESÚS HUGUET VICENT SOLER • VICENT VILA • FRANCESC SIGNES

NOVA CANÇÓ

MALLORCA CRÒNICA DE LES ILLES

• A la Facultat de Ciències de Barcelona, el Nou Grup de Teatre U n i v e r s i t a r i ha estrenat l'obra «Dins un gruix de vellut» del mallorquí Alexandre Ballester. I/a direcció fou encomanada a F r e d e r i c R o d a , fill, i obtingué un èxit molt notable. També, del m a t e i x autor, el quadre escènic de la Joventut Seráfica, de Palma, va estrenar a Sa Pobla l'obra teatral guanyadora del p r e m i «Ultima Hora 1967». Té el títol de «Massa temps sense piano». • Un diari de Palma proposava un homenatge a Francesc de B. Moll (Diccionari, Obra Cultural, etc.). La reacció del gran home de lletres fou sorprenent i simpàtica. Un anunci explicant el seu esverament davant l ' a m e n a ç a , i demanant «per mor de Déu i de la Maredeueta, que deixin anar homenatges personals referits a mi, que des d'ara ja els agraesc i els done per rebuts». I proposa que l'import es destini a l'Obra Cultural B a l e a r , cosa que el complauria molt. El títol del susdit anunci és : «Se traspassa homenatge». «SIURELL»

• «Siurell» és el nom d'un instrument típic confeccionat amb «fang de gerrer», recobert de guix i decorat amb colors molt vius (vermell i verd). Té forma de figureta, i bufant-hi es pot produir un so semblant al del xiulet. És un treball d'artesania molt estimat, especialment per gent de gustos escollits. «El siurell de plata» és un guardó que el diari «Última Hora» concedeix anualment per votació popular als «Millors Mallorquins de l'any». A Palma, actualment, és el tema obligat a les tertúlies i conversacions. Al proper «Noticiari» podrem donar els noms dels guanyadors. MARIA-DOLORS

CORTEY

UNA FINAL «CONTESTADA»

La jornada final del I Premi Revelació va tenir lloc, perfi,la nit del 26 de febrer als locals del C. E. M. El públic hi va acudir massivament, omplí de gom a gom la sala i en restà part dempeus. Després d'una curta presentació de l'amic Viader per la qual ens va dir els motius pels que s'havia instituït aquest Premi Revelació, remarcant que mai no s'havia fet com a una competició entre cantants, sinó que del que es tractava era d'arribar a donar vida i publicitat a la nostra cançó, començaren les actuacions dels finalistes, actuant en primer lloc Josep Laguarda. Ens va oferir solament tres cançons en lloc de quatre com els altres finalistes, de les quals podem destacar l'anomenada «Presonera», una gran cançó amb molt de ritme que va «in crescendo» en arribar al seu final. Aquest cantant, cada vegada que canta una cançó, ho fa improvisant, i així ho vam poder constatar, ja que les versions n'eren diferents de les que ens va oferir a la Casa de Catalunya el passat desembre. Tot seguit actuà Araceli Banyuls, vinguda expressament de Barcelona —a on també ha quedat finalista d'un concurs— per a prendre part en aquesta final. En les cançons d'Araceli es palesa un fort feminisme lluitador dels drets de la dona ; en algunes de les seues cançons sembla tenir una forta influència de la Joan Baez, sobretot en la titulada «Crits», encara que ens va semblar molt monòtona. Després va tenir lloc l'actuació dels Nous Brots, conjunt aquest que millora dia a dia, però encara els hi queda molt de camí, sobretot els falta «saber estar» a l'escenari i donar una mica d'alegria a les seues cançons. Ens va agradar la versió del poema de Pere Quart «Rossinyol caduc». El quart actuant, sempre per sorteig, va ser Josep Ricos, el representant de la cançó melòdica. Potser la seua música i les seues lletres semblen tenir una mica d'influència d'en Serrat, però Ricós, amb la seua personal manera de dir les cançons, sempre triomfa davant el públic. De les cançons que hi va cantar, podem destacar-ne «Adéu, me'n vaig». El cinquè actuant va ser Enric Ortega. Si a Ricós l'hem qualificat com a cantant melòdic a Ortega podem donar-li el qualificatiu de cantant patriòtic ; sap arribar a la gent dient les coses que una part del públic té ganes d'escoltar. Ens va agradar, sobre totes les altres, la seua interpretació de «Pensaments del meu país». A continuació, havien d'haver actuat Els Sargantana; però com hi mancava un dels membres, es va donar pas a l'actuació del convidat Ovidi Montllor, que ens va oferir el millor que va poder del seu repertori; com sempre, va deixar clar que, a més de ser un gran cantant, és un gran actor ; les seues cançons ens parlen de vivències ben nostres. A continuació, i després d'un curt descans, vist que Els Sargantana continuaven sense poder (?) actuar, es va procedir a les votacions per part del jurat. En aquest moment es va produir un petit incident : una minoria del públic va «contestar» el festival, dient que no volien premi i donant crits en contra del Premi. Per part dels organitzadors es va tornar a fer saber que allò mai no havia estat una competició, i es van posar a disposició d'aquells senyors per si ells, que tant en sabien, volien organitzar alguna cosa millor en anys venidors. Passats els primers minuts d'incertesa, cadascun dels membres del jurat, de

NOTICIARI LA LLENGUA EN L'ESGLÉSIA

Tenim notícia que s'han incorporat a la celebració de misses en llengua vernacla i amb caràcter de continuïtat, les següents parròquies del País Valencià : Misses en valencià a la capital

A les deu i mitja, el Pilar. A les onze, S a n t A n t o n i (carrer de Sant Jacint). A les onze, P o u e t de Sant Vicent. A les dotze, Nostra Senyora del Socors (Salas Quiroga, 11). A les dotze i mitja, Santa Caterina (Plaça de la Reina). A les comarques

M o n t e - S i ó n , de T o r r e n t (Horta). Canals (la Costera). Benilloba (el Comtat). Maria Auxiliadora i Pius X dels Pares Escolapis, d'Algemesí (Ribera Alta). Sant Pere, de Sueca (Ribera Baixa). Llaurí (Ribera Baixa) , i Corbera d'Alzira (Ribera Baixa). Aquesta darrera parròquia celebra la missa en vernacle cada dissabte a les cinc i mitja de la vesprada.

viva veu i davant del públic, va donar a conèixer les seues puntuacions. N'hi va haver un, per cert antic cantant, que va donar les votacions en blanc. Ens agradaria saber si ho va fer per solidaritzar-se amb els «contestataris», per no haver trobat una autèntica revelació entre els finalistes, o bé és que tenia ganes d'«épater». Sumades totes les votacions, van proclamar guanyador VEnric Ortega al qual se li lliurà un trofeu, igual com als restants finalistes que van voler pujar a recollir-lo. Seguidament van actuar fora de concurs Els Sargantana, que, malgrat no comptar amb el component que toca el fagot, van agradar força al públic. Trobe que igual com van poder actuar al final sense fagot, ho podien haver fet al principi ; la prova n'és que van agradar al públic. Per què no ho feren ? fís que van voler muntar el «Show» ? Bé; ja hem tingut el I Premi Revelació. En tindrem més? Si els «contestataris» triomfen i ens quedem sense premi, haurem de dir amb tristesa : ens hem carregat el Premi Revelació, i què, hi hem guanyat res ? No, tot al contrari, hem perdut un dels pocs mitjans amb què compta la nostra cançó i la nostra cultura per poder-se fer sentir. Aquests senyors que van «contestar» el Premi Revelació, per què no «contesten» altres manifestacions que tenen més facilitats per a defensar-se que la nostra discriminada cultura. Hem de pensar que gràcies al Premi Revelació, per uns dies en algunes emissores de la ciutat s'ha parlat d'una manifestació cultural feta en la nostra llengua. I ara, per acabar, ací tenim les paraules del guanyador dites minuts després de ser-li atorgat el Premi Revelació. —Acabes de guanyar el I Premi Revelació, com et sents ? —Tinc dues sensacions molt distintes. Per una banda em sent content per aquest premi que acabe d'aconseguir, que en realitat no és més que un dels molts graons que em queden per pujar dins aquest món de la cançó ; i per altra banda, estic trist pel deplorable espectacle que s'ha produït en finalitzar el recital í arribar a Pacte de lliurament de premis, quan una part del públic ha tractat de «carregar-se» l'espectacle. —Què opines d'aquesta «contestació» que s'ha fet per part del públic ? —Crec que ha passat el de sempre, que han alçat el crit els que menys dret tenen a fer-ho. Tots aquests senyors, en lloc de dedicar-se a protestar perquè sí, hurien de dedicar-se, si és que

CENTRE D'ESTUDIS UNIVERSITARIS D'ALACANT

A les sis de la vesprada del 19 de febrer passat, va tenir lloc al C. E. U. d'Alacant una conferència, organitzada pel Departament de L i n g ü í s t i c a , a càrrec del professor Lluís Alpera, fins ara fa poc professor a la Universitat de Saint Louis de Missouri (EE. UU.). Versà sobre l'obra del nostre gran poeta medieval Ausias March. La sala on es va celebrar l'acte es trobà prou concorreguda, i la majoria dels assistents eren estudiants d'aquest C e n t r e . L'acte transcorregué amb molt d'interés i amenitat, ja que, a les explicacions del senyor Alpera, s'unien les intervencions d'en R a i m o n (en disc).

Enric Ortega Premi Revelació Nova Cançó País Valencià.

NOTICIARI ELX Els Cursets de llengua

Al «Club d'Amics de la UNESCO» començarà, cap a mitjan mes actual, la segona tanda d'aquests Cursos en la present anyada. La matrícula hi és oberta durant tot el present març, tant per als Cursets especials destinats a immigrats com per a aquells destinants a valenciano-parlants. Els dies i hores de les classes (hom vol fer-ne tres setmanals) es procurarà de compaginar-los amb les necessitats i conveniències de l'alumnat, atenent, fins on serà possible, les suggerències que faça en matricular-se. Estan impremtant-se uns cartells força llampants per anunciar cadascuna d ' a m b d u e s classes de cursets. Josep Maraldés, un dels professors amb qui de bell començament venien c o m p t a n t els Cursos de llengua a Elx, ha iniciat el passat mes de febrer un Curs d'ensenyament gramatical del nostre idioma a l'Escola N o r m a l del M a g i s t e r i d'Alacant. Tanmateix, però, a l'Institut d'Ensenyament Mitjà d'Elx, hom no ha reprès durant el present curs els Cursos de llengua que inicià el passat 19691970. Què deu haver passat a l'Institut per a haver abandonat l'ensenyament del n o s t r e idioma ? Les agrupacions de música folk

De Nadal ençà ha estat el «Grup Il-licità de Folk» qui amb més constància i entusiasme ha treballat, de tots els que hi ha a Elx, assajant amb una regularitat i disciplina que l'honoren fortament. Els xicots han esmenat ben a les clares molts dels defectes inicials, i esperem que d'ací a poc hauran esborrat totalment els pocs que encara els puguen restar, perquè són prou eixerits i molt tenaços. Les seues actuacions, fort sovintejades, estan assolint bons èxits i guanyant-los les simpaties d'un gros sector del poble. Són de bon tros l'agrupació que, ara com ara, gaudeix en l'esfera estrictament local d'una

no els ha agradat l'organització d'aquest I Premi Revelació, a organitzar-ne ells un altre. Crec que açò mai no ha estat una competició entre nosaltres, sinó que ha estat una participació de tots en una determinada activitat. Com que solament hi podia guanyar un, doncs ha guanyat un. El nom crec que no importa. —Com veus el món de la cançó al País Valencià ? —Ara sembla que hi ha una febra per fer recitals. De tots els llocs em criden per anar-hi; però patim d'una manca total d'organització. Jo crec que caldria centralitzar tota l'organització en un lloc determinat i que des d'allà es programassen els recitals, es fes la propaganda i es, diguem-ne, contractàs els cantants. Públic en tenim, i la prova n'és que, quan la gent està assabentada que hi ha un festival, acudeix i paga per tal de sentir les nostres cançons. —Finalment, creus que aquest I Premi Revelació tindrà una continuïtat ? —Què vols que et diga... Tu has vist el mateix que jo la reacció d'una part del públic aquesta nit... No sé si després d'açò a algú li quedaran ganes per muntar un altre Premi Revelació ; i el cas és que ens fan molta falta aquestes coses, que més que res serveixen per a promoure la nostra cançó. R.

ESTEVE-CASANOVA Febrer 71

CANÇÓ CATALANA A MADRID La cançó catalana triomfa a Madrid. Després de l'èxit de Llach al seu recital al teatre "Español" i del de la M.a del Mar Bonet al "Bourbons", han passat per la mateixa sala Teresa Rebull i ara Ovidi Montllor. A poc a poc V "élite" de Madrid va comprenent el que significa el jet cultural català. OVIDI MONTLLOR A STUDIO

El dissabte 20 de febrer van tenir lloc als locals de Studio dos recitals de l'alcoià Ovidi Montllor. Els recitals van quedar en una «mini-cantada», com ho va qualificar el mateix cantant en unes paraules d'introducció que va fer en començar ambdós recitals. Hi havia públic, però sense arribar a omplir la sala. No es va arribar al ple del darrer recital de Pi de la Serra, i no en trobem l'explicació, ja que, de cara al públic de València, és molt més fàcil oir les cantades d'Ovidi, que les del Quico. Entre les cançons que el cantant va poder cantar, cal destacar les ja conegudes «Homenatge a Teresa» i «Gola seca» i, d'entre les noves, «Sol d'estiu», a la qual Ovidi fa una sàtira de les cançons anomenades «hitsdelverano», amb una gran força interpretativa ; «Tio Sam» (d'aquesta els lectors de GORG ja en coneixen la lletra que va ser publicada al núm. 14 de la Revista) i «Va com va». Totes tres les va repetir a petició del públic. BARBAT PREPARA

UN LONG-PLAY

Enric Barbat ha llençat un L. P.; tres mesos ha estat preparant-lo. Esperem que els resultats seran bons.

VALÈNCIA RECITALS DE NOVA CANÇÓ DURANT EL MES DE FEBRER

Hem de destacar que el moviment tan innovador de la que molt bé podríem anomenar «la nostra cançó», pertot arreu dels Països Catalans, a mida que passa el temps, està prenent una

NOTICIARI més alta popularitat. Hem sentit a dir que aquest mes de març actuaran amb Francesc Pi de la Serra al Centre d'Estudis Universitaris d ' A l a c a n t . Això serà una experiència ben valuosa, que els ajudarà a obrir de bat a bat els ulls i a plantejar-se i resoldre qüestions que potser e n c a r a mai no se les hauran plantejades. Tant de bo! L'«Esbart E l x - F o l k » , del qual es va ocupar la revista «Oriflama» en el seu darrer número i que tan fabuloses ocasions ha malbaratat, ha caigut en el silenci més espès. Les seues darreres actuacions foren una al «Club Juval» d'Altabix (prodigiosa actuació en tots aspectes) i una altra a la «Fraternitat Catòlica de Malalts», el dia de Reis, on ja es va notar una mica la manca d'assaig. D'aleshores ençà, ni actuar ni assajar, ni res de res. Bé és cert que alguns dels seus components són estudiants universitaris i no són a Elx durant el curs ; però què fan els que hi romanen ? ¡ Llàstima d'esbart, tan endegat, tan bo musicalment, amb tant de repertori propi, amb l'estimació de tanta gent excel·lida al camp de la nostra cultura, i amb tan envejables proposicions deixades perdre ! Esperem que s'alliberen d ' a q u e s t apaivagament, com més aviat millor. El grup «Art Jove II-licità» exposa a Mutxamel

Al «Club d'Amics de la UNESCO» de Mutxamel, exposa de I'l al 10 del present aquesta agrupació d ' a r t i s t e s , que roman en la seua obstinada fidelitat al País i al seu idioma. Transcrivim, de la presentació que els ha fet A n d r e u Castillejos, els següents fragments : «... Doncs bé : ara ja els coneix algú i hom pot dir sense por d'errar que tots set formen un grup amb una perspectiva per davant molt esperançadora. Un grup lliurat amb amor al seu treball sense que els preocupen ni gens ni poc les recompenses materials. Ells treballen sense cap altre objecte que el d'anar perfeccionant el seu honrat treball». I una mica més avall, diu : «El tre-

força i puixança molt estimables; bé ho palesa la sèrie d'audicions que continuadament es venen donant a pobles i ciutats, fins en llocs on mai no havien oït el nostre idioma com a crit de les nostres reivindicacions culturals. A València-capital, durant el mes de febrer, hem pogut assistir a un bon nombre de recitals, entre els quals sobreïxen els organitzats pels Instituts Joan de Garay i Benlliure, Col·legi Major Pius XII, Societat Aparici i Guijarro, Escoles Professionals de Sant Josep, Escola de Sant Josep de Calassanz, Club Studio... i alguns altres llocs on ens va ser impossible d'acudir. Assenyalem també l'èxit artístic obtingut en aquestes vetlades musicals pels cantants Gènit, Manuel Miralles, Enric Ortega, Josep Ricós, Els Sols, Josep Mata, Conjunt Sargantana, Aigües Blaves, Els Germans, Josep Laguarda, etc., i l'acollença tan unànime que va obtenir la reaparició de l'Ovidi Montllor en diverses audicions en la capital i al País Valencià. SUECA Organitzat pels Joves del curs de Llengua catalana (valenciana) a l'Institut d'aquesta vila cap de la Ribera Baixa, es va donar el primer recital dels que tenen programats, en el qual col·laboraren els cantants components del grup Amics de la Cançó, Nous Brots, Gènit, Josep Ricós i l'esperada reaparició als seus paisans del popular conjunt Els Sols. L'èxit obtingut va encoratjar els organitzadors a prosseguir les seues activitats en pro de la nostra cultura: conferències, recitals, disco-fòrum. En els propers números de GORG es donaran notícies dels guanyadors del premi literari "Ferrer de Vall-Moll" que, per primera vegada, ha convocat aquest Institut de Segon Ensenyament.

CARLET UN ALTRE ÈXIT DE GÈNIT

El passat dia 7 de febrer, en un gran matinal al saló «Colon» d'aquesta vila de la Ribera Alta es va reafirmar una vegada més la vàlua del jove cantant del veí poble de l'Alcúdia, Gènit. Aquest xicot no arriba a l'any que va agafar la seua guitarra i es va posar a musicar les lletres d'un amic seu, Ricard Abellan. Tots dos, conjuntament, crearen cançons que són autèntics testimonis del que veuen passar als voltants de les seues vides : El poble, Dubtes, Colors, Alienació, La xiqueta busca nuvi i tantes altres que Gènit, amb una veu fresca, va matisant i perfeccionant a mida que els seus recitals li van donant més veterania i seguretat en sí mateix. La seua última creació, El pernoc, és fidel testimoni de l'afiançament d'aquest impulsiu i dinàmic valencià en les llistes dels qui podem dir «pioners» de la cançó catalana, part fonamental de la nostra cultura dins el moviment de la nostra «nova», i esperem autèntica, renaixença. CARCAIXENT La joventut i també la gent gran d'aquesta "estancada", com tantes altres ciutats agrícoles de la nostra geografia, va tenir el plaer de sentir de nou al teatre Patronat una audició en què va actuar una bona representació de les joves promeses de la cançó. Un programa nodridíssim va omplir la vetlada i adelità el públic, que degut al fred que hi va fer no va omplir el local, llàstima. Per ordre d'actuació donaren proves de les seues personalitats interpretatives els actuants tan coneguts: Gènit, "Des de el fons del cor", d'Algemesí; Joan Bosch; Els Sols, de Sueca; Josep Ricós, Aigües Blaves i la col·laboració d'un natiu de Carcaixent, Jaume Cendra, que va fer la seua presentació.

NOTICIARI ball que fan els components de 1' "Art Jove Il·lícita" es pot definir s e n z i l l a m e n t i simple : sentiment i honradesa».

A Carcaixent, com en altres viles del nostre País, existeix una joventut conscient de la nostra cultura, la qual té projectes de dur a terme manifestacions culturals que puguen posar la clara ciutat de la Ribera Alta en el lloc destacat que li correspon.

La pel·lícula «El lloc més llunyà»

ALZIRA

El cineísta Joan Carrazoni, que presideix la secció de cinematografia del «Club d'Amics de la UNESCO» d'Elx, està filmant arreu de la serra de Mariola i tenint Biar com a centre operacional, una pel·lícula sobre argument de l'escriptor alacantí Enric Cerdan Tato i amb la col·laboració d'alguns actors de les companyies teatrals «T. A. M.» i «La Caràtula», d'Elx, i d'altres elements del mateix Biar totalment aliens als móns del cinema i del teatre. El film es titularà «El lloc més llunyà» i la seua projecció tindrà una hora de durada. Serà en color i parlat en valencià. L'estrena pensa fer-la Carrazoni a Elx l'estiu d'enguany. D'aquesta manera, a Elx serem iniciadors, sota la marca «Assaig», d'un cinema plenament i autènticament valencià. Hi ha motiu per a ufanar-nos-en i ho diem amb ufana.

ENRIC ORTEGA I OVIDI MONTLLOR ACTUEN A LA CIUTAT

Organitzat pel Club Nosaltres, va tenir lloc el diumenge 21 de febrer passat, el recital d'aquests dos cantants del País Valencià. En primer lloc, va actuar Enric Ortega, «l'home de la Ribera» com ell mateix diu, que ens cantà amb la sinceritat i la força que el caracteritzen. Ens varen agradar sobretot les cançons basades en poemes de Salvador Espriu, «Assaig de càntic al temple» i «Homenatge a Pompeu Fabra», dos poemes musicats per ell que expressen la situació del nostre poble i que feren entusiasmar l'auditori que omplia el local «Pavoni», on es va donar el recital. Ovidi Montllor, sens dubte el gran oblidat de la nova cançó, ens demostrà allò que és : un gran artista i un gran home. Les seues cançons plenes d'humanitat parlen d'uns fets i d'una situació concreta. L'Ovidi, amb els seus versos i la seua música, descriu una realitat, un món que veem tots els dies. La temàtica de les seues cançons va des de la realitat social, «Els dimonis», fins a uns records d'infantesa, «L'homenatge a Teresa» ; des de la declaració d'uns principis, «La samarreta», fins a boniques cançons d'amor, «Senzillament». Cal dir que, en aquesta actuació, cantà només unes deu cançons i no per voluntat pròpia precisament. Malgrat això, Ovidi Montllor féu participar el públic en la seua actuació fins a fer-nos desitjar a tots que ben prompte torne a actuar a la nostra ciutat. En acabar el recital, l'Ovidi s'acomiadà de pressa, perquè havia de fer auto-stop per tornar a Alcoi.

I CICLE DE CONFERÈNCIES SOBRE EL PAÍS VALENCIÀ

El Club Amunt d'Alzira ha organitzat un cicle de conferències que vol ser un i n t e n t d'aproximació a certs aspectes que han condicionat l'estructura actual del País a fi de donar uns elements de judici que ajudaran, sens dubte, a solucionar els problemes de tot tipus que avui té plantejats el País. El programa ha estat el següent : Dia 13 de febrer: «Trajectòria històrica del Regne», per Salvador Pedrós. Dia 20 de febrer: «Els valencians : autocrítica i intent d'explicació», per Josep Vicent Marqués. Dia 27 de febrer: «Informació, opinió pública i manipulació cultural al País Valencià», per Vicent Franch i Ferrer. Dia 6 de marc: «Conflicte lingüístic valencià», per Rafael Lluís Ninyoles.

MOLT INTERESSANT PER ALS SENYORS SACERDOTS I RECTORS DE LES DIÒCESIS VALENTINES Missal Cicle C (complet)

(Preu: 90 pessetes)

Imprès a ciclostil, en la nostra llengua, oferim als nostres germans, en un sol fascicle, tot el Cicle C. fins a l'Advent proper : conté les misses i leccionaris dels diumenges durant l'any ; santoral de les misses de precepte i propi de la diòcesi ; Psalms responsorial i Precs dels fidels. ¡Aquest missal no ha de faltar a cap de les nostres parròquies, ni a les esglésies on celebren l'Eucaristia amb participació del nostre Poble! Mossén Vicent Sorribes, Rocafort (València) i Mossén Lluís Alcon Edo - Habilitació del Clero Palau Arquebisbal (València), (Sacerdots professors de llengua valenciana). Comandes als dits sacerdots, o a l'Administració de GORG, Colom, 58, València-4.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número: Pàg. CARTES AL DIRECTOR EDITORIAL- Nofa sobre el I Congrés d'Història, per A. Cucó

UN EXEMPLE PER A NOSALTRES, per A. G. ¡ N

A LES VESPRES DEL I CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ, per Jacint Roures.

A L'ENTORN DEL CONGRÉS: Parlen els seus protagonistes, per P. López Surroca.

LA LITERATURA I EL TEATRE, per Rafael Villar

COMENTANT UNS COMENTARIS Una mica de seny, per Amorós Puntualitzacions, per E. Valor COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Combustible per a falles, de Joan Fuster Autopista, de Perich, per V. Miralles

19 22

TAULA REDONA SOBRE BLASCO IBÁÑEZ, per R. Marçà

TAULA DE NOVETATS - Recensions sobre La terra es belluga, de Jordi Bordas, per V. E Un escrit de Torras i Bages, per Mn. Sorribes La Bíblia, dels monjos de Montserrat, per V. B Un aviador de la República, de Joan de Milany, per G. Castelló Diòptria II, Concèntric, per R. Esteve-Casanova Maria del Mar Bonet, Concèntric, per R. Esteve-Casanova

28 28 29 29 30 31

PEDAGÒGIQUES Carta del Principat, per J. M." Capdevila Bon matí, de S. Sorribas, per C. Miquel QÜESTIONS A DEBATRE: La llengua en els plans i programes; Innovacions en les escoles, per C. Miquel; Petites coses que n'impliquen de grans, per E. Boscà CITES I NOTES

14 16

32 32 33 34

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Convocatòries i veredictes

LA VEU DELS ALTRES - Retalls de premsa: Primera pàgina, Valencia-fruits, Serra d'Or

A R T , espai a cura de Tomàs Llorens i Trini Simó Enquesta: José M." Yturralde Arquitectura i urbanisme: La plaça de la Reina, per V. González i J. LI. Ros. NOTICIARI

38 40 41

TERRES I GENTS El nom dels pobles: les dues Quatretondes, per E. V De l'Àfrica Negra: el Swahili, per G. E. Mira Vides d'ahir i d'avui: Domènec Mascó

42 42 43

NOTICIARI Dels nostres corresponsals

Autoadhesiu per a cotxes - 5 ptes. - Demaneu-lo a llibreries o a GORG - Colom, 58 - València-4