Gorg Revista Bibliogràfica. Número 19. Maig 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1.& Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament ¡gual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a ju! de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.» No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.» Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; Z) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en genera! consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.a

No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

UN TRESOR PER ALS FILLS Sr. Director: En primer lloc, vull felicitar a vosté i tot l'equip que fa possible l'aparició d'aquesta magnífica Revista que demostra que al País Valencià hi ha gent molt ferma que es lliura a l'enaltiment de la nostra cultura. Jo no ho he dubtat mai. Estime la vostra regió i la conec un poc. Sóc català, barceloní, i la darrera volta que vaig visitar Valènciaciutat (falles del 1969), vaig remarcar que el poble emprava més la seua llengua que uns anys enrera. Encara que és una

pena, que hi hagi tants matrimonis a València-ciutat i a Alacant-ciutat, que «s'avergonyixquen» de transmetre eix preat tresor que és la nostra llengua a llurs fills. A Barcelona-ciutat, també n'hi ha que obren així; i no s'adonen que conservant l'essència i la personalitat de la regió també aportem el nostre granet de sorra al patrimoni cultural de tots els espanyols. Es donen molts casos d'immigrats i llurs fills que moltes voltes donen una lliçó d'amor a les nostres coses a molts autòctons. Afectuosament, AGUSTÍ JUSTE I LÓPEZ Barcelona, març 1971.

A EN JESÚS P. MILLAN Sr. Director: A en Jesús P. Millán li ha desagradat el meu article sobre la Inquisició Espanyola, a propòsit del llibre del senyor Ardit. Al senyor Millán el que dic sobre la Inquisició li semblen «vells prejudicis i conceptes» sobre tan vella i enaltidora Institució. Això no és greu, per a mi; i ho hauria passat per alt, perquè sóc de l'opinió, comp etament contrària a la que sustentava la Inquisició en el seu temps, que qualsevol o p i n i ó pot ser perfectament respectable sempre que estiga raonada i motivada. El que és més greu és que el tal senyor Millán reaccione a la «española», agredint verbalment i acusant immediatament d'ignorància que no és més que la manifestació orgullosa del que es creu únic posseïdor de la veritat. Potser és aquesta reacció la que està menys necessitada de rèplica que no pas l'altra, si bé el vell barret de peninsular ens fa a vegades capgirar les coses, disgustar-nos més «pel que m'has dit» que no «pel que m'has fet». El senyor M i l l á n treu a col·lació els nombrosos escriptors que han treballat anys i anys per tal d'eliminar les «fabuloses falsetats» aparegudes sobre el Sant Ofici i se'n guarda molt bé de citar els nombrosos testimoniatges directes. ¡Pobra Inquisició! Tants sants com ha produït i, en agraïment, tothom es dedica a falsejar la seua actuació. Els seus processos eren una mena de carnaval per a distreure l'avorrit poble d'aleshores. Els inquisidors constituïen una p a t e r n a l colla de savis que es limitaven a corregir els textos de faltes gramaticals. La seua finalitat era exclusivament benèfica i parava les «tómboles» a les places públiques a l'objecte de recollir diners per a comprar un carret a un invàlid. Ah, la «leyenda negra»! ¡Ah, les maquinacions des de I'«exterior»! Desgraciat d'Antonio Pérez, que no va voler el premi gros de la «tómbola» de Saragossa. Desgraciades aquelles 68.000 persones que es van morir ben a gust a les presons de la Inquisició. Qui els manava morir-se allí, entre joguines com el «potro»

i el sofre bullent. ¿Què més volien? Senyor Millán, la sola existència de la Inquisició (mot que ve d ' i n q u i r i r , indagar), m'esgarrifa. A vosté és possible que fins i tot li hagués agradat de «fer carrera inquisitorial». No ho sé. El que si que sé és que vosté no ha llegit bé, perquè jo no dic enlloc que la Inquisició fos un fenomen típicament espanyol i em sembla recordar que dic concretament que «en cap temps i en cap lloc no ha mancat mai un instrument de repressió». I respecte a la pregunta de si hauria estat possible en altres països, és obvi que em refereixo al fenomen Inquisició espanyola, títol del meu article i espècimen diferenciat de tots els altres espècimens i n q u i s i t o r i a Is. Ah, si no arriba a fugir Joan Lluís Vives (i no Lluís Vives, que diu vosté i que vosté cita com a deixeble d'Erasme), que negra hauria passada la nit! Per a vosté, ressalto massa la intervenció política del Tribunal. ¿És que ignora vosté que en aquell temps tots els enemics polítics o no de l'Estat i de l'Església eren «heretges» i esqueien sota la competència dels inquisidors? I quants penjolls de delinqüents comuns no van adornar els pins i les oliveres catalanes, a la vista d'un Cervantes, per ordre de la Inquisició, entre a tres coses per que no sabien resar el Pare Nostre? I quants condemnats ho van ser per ser fidels a les seues creences i no jurar davant del Tribunal que resarien un Ave Maria tots els dies que els quedassen de vida o no abjurar dels seus «errors». ¿Quants i quants no catòlics es van veure perseguits, quants i quants es van quedar sense patrimoni, sense que l'anomenada «justicia real» se n'enteres? ¿Sabia vosté que més del 45 par 100 de les propietats desamortitzades a l'Església Catòlica el segle passat procedia de les confiscacions de béns als condemnats per la Inquisició? ¿O és que es pensava vosté que en els 350 anys d'Inquisició espanyola des dels Reis Catòlics tothom llegava les finques a l'Església, per tal que l'ajudessin a sortir del Purgatori? I diu vosté que la Inquisició

només va jutjar «persones obscuríssimes» després d'haver eliminat mano militari gent de Sevilla i Valladolid? ¿No sap vostè que Amèrica està plagada de descendents de peninsulars fugitius de la Inquisició i que n'hi havia prou que eren nob'es i que molts intel·lectuals espanyols van fugir com la pesta cap a Europa? I no sap vosté que per molt obscura que siga una persona, al cap i a la fi persona és? Erasme, senyor Millán, no hauria vingut a Espanya ni per tot l'or del món i molts dels seus deixeples van haver de fugir o van conéixer les hospitalàries presons inquisitorials. Molts de llurs llibres van ésser condemnats per l'Església i prohibits a Espanya i possessions. I si és veritat que la Inquisició va prohibir per uns anys que s'escrigués contra Erasme, no deixa això d'ésser una altra bufonada, perquè tan idiota és condemnar un escriptor (en aquest cas un humanista) com condemnar a qui escriga en contra d'ell. Vosté suposo que no deu ignorar les prerrogatives especialíssimes de què gaudien els inquisidors, que ni estaven subjectes als furs regionals ni a les corts de cada regió i ni tan sols pagaven impostos. No estaven subordinats a les autoritats civils i no poques vegades topaven amb aquestes. En una paraula, senyor Millán, com diu vosté, es fàcil fer odiosa la Inquisició. El difícil és fer-la simpàtica... És veritat que els anys d'eufòria cultural peninsulars a la Inquisició li van donar molta feina... Però, gràcies a Déu, ella ho va aplacar tot. Senyor Millán, faça el favor de llegir-se el llibret de l'Ardit; és una magnífica novel·la policíaca amb 007 especials...

DOMÈNEC VALLS I MASSIP València, febrer 1971.

SOBRE LLORENTE Sr. Director: ¡JA ESTÀ BÉ DE «DON TEODORO» LLORENTE! En aquesta època de «desmitificació» cal que també els valencianistes «desmitifiquem». Jo ja estic fart de sentir lloances immerescudes als hòmens.

calamitosos, de la nostra Renaixença. Al valencianisme li era essencial una joventut. I d'eixa joventut, la més essencial: la femenina. Les mares del demà. I llavors quan Llorente era President del Rat Penat, tenia l'atreviment de parlar només (recalque la paraula «només») en castellà a la senyora i les filles. I al valencianisme li calia tindre una associació de senyoresl ¡Si Llorente hagués estat or de llei, i fi. I'«Associació de Senyoretes pro parla valenciana»! ¿Com anava a fer-la ni a voler-la? Els hòmens de la Renaixença caigueren en el vici, que ja expliquí, del «protocolisme» en l'ús de la llengua. Amaven la llengua valenciana, però parlada en el carreró o pels llauradors; mai en la seua «esfera social». Jo mateix conec un advocat que creu que és molt valencianista perquè diu «mosatros» parlant amb els fallers, i parla valencià amb els regants de l'horta. ¿Però amb la senyora i les filles? Home! Fins allà podíem aplegar! Una mentalitat adversa a l'ús normal i correcte de la llengua. L'ús calia que fóra «popular» en el sentit pejoratiu del terme. Per a l'ús social i elegant calia canviar de llengua. I de «problemàtica», res. No ens deixaren llibres, ni càntics religiosos en valencià, ni corals, ni persones que saberen resar en valencià, ni «açò» ni «allò», ni reunions que tractassen dels problemes de la llengua. L'únic, un «slogan» massa genèric: «parlem valencià!». I què passa? Que hi ha qui li fa cas i se'n va al cafetí a parlar valencià amb quatre companys de més de cinquanta anys. Però i la senyora i els fills? El «parlem valencià», massa general, cal fer-lo més concret: «parlem valencià com a pares de família», «parlem valencià en pla culte», «parlem valencià amb les senyores i la gent jove», etc. Quan jo proposí el «slogan» de «parlem valencià en pla culte i elegant», tinguí en contra el dos extrems: els valencianistes conservadors de les poesies i les conferències per a tractar de l'«home de Cro-

magnon en les terres valencianes», i que en «pla culte» fora de la poesia, no volen la llengua valenciana; i també tinguí en contra els «anti-conservadors», per als qui tot el que oi a burgés els dóna alèrgia i reaccionen en contra. ¿Per què els catalans conserven millor la llengua? Perquè l'empren en pla culte i com a pares de família. ¿I per què allí la parlen les catalanes? Perquè la parlen en pla elegant. Jo ja crec que és hora que al Rat Penat i a on siga sonen els conceptes «continuïtat de la llengua», «la joventut femenina», «el valencianisme dels pares de família», etc. I ara un prec als lectors de GORG: que escriguen al Rat Penat preguntant si promouran una campanya «pro continuïtat de la llengua», i si diran alguna volta als valencians, que parlen valencià, però «com a pares de família». L'adreça del Rat Penat és: Plaça de Manises, 3. València-3. PEP València, març 1971.

UN EXEMPLE Sr. Director: M'ha estat sorprenent i satisfactori les ratlles del crític literari Enric Valor, dedicades a l'insòlit llibre per a infants de la gentil, i mai prou valorada mestra, na Carme Miquel i Diego, «Un estiu a la Marina Alta». Llibres com aquest i a l'abast de tots els infants, evidentment, són els que fan falta per el d e s e n v o l u p a m e n t de llur cultura. Partint de la base, és clar, que aquests, tant escolars, com si són revistes, són l'inici real per a la consecució de la perfecció de l'idioma matern. És cert l'existència a Barcelona de cert nombre de tals llibres, com de variat caire pedagògic, aconseguits mesrrívolament per Faristol, Editorial Tab e r / e p o s , S. A., L'Ocell de Paper i La Xarxa (publicacions de l'Abadia de Montserrat), Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, Anicet Villar de Serchs, Premi Antoni Balmanya de Nova Terra, La Galera, d'Alexandre Galí, Pompeu Fabra, Artur Martorell, Josep Pla, entre d'altres i sota les normes de l'insigne patrici Pompeu Fabra. Però, jo crec que, amb bona voluntat i quelcom

de sacrifici com el de na Carme Miquel, la nostra germana terra valenciana bé pot prosseguir, àdhuc fins i tot ampliar, la bella i necessària obra d'aconseguirne de nous. Perquè, no oblidem que, a part del llibre també encertat de l'escriptor Joan Fuster, «El món per a infants», València no es troba actualment exempt d'altres i també valorats homes. Dels intel·lectuals, mestres, historiadors, escriptors insignes, R. Lluís Ninyoles, Joan Antoni Micó, Sanchis Guarner, Enric Sebastià, Alfons Cucó, i d'altres que no recordo. Ara bé, i cal tenir-ho present, no podem rebutjar —en el cas actual i de cara a l'idioma general català— el plantejament, per lògica essencial, de l'existència real dels fets dialectals dins els Països de Llengua Catalana, i, en concret, suara, de la valenciana. Així, els pot ésser i serà, sens dubte als infants, molt més fàcil llur introducció el dia de demà, a la també general literatura. Realitat viva, necessària, i inajornable per la convivència cultural. Cal remarcar, si més no, que a judici de cert nombre d'intel·lectuals catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos, per assolir la perfecció també de bons llibres escolars, no sols consisteix d'emprar un llenguatge pla, senzill i casolà, ni un profund estudi pedagògic. És necessari alhora i primordialment, el psicològic, per a un lliurament apassionat de l'ànima infantil. No oblidem els estils dels mestres Artur Martorell, Carme Miquel i Pau Romeva. Ens és molt necessària i urgent, la continuïtat actual de la insòlita empenta cultural, si volem arribar no allà on podem, sinó allà on hem d'arribar. Àdhuc, si no és cap disbarat dirho —per la manca, encara, de mestres adequats—, d'obtindre autodidactes infantils amb els nous i recents llibres escolars, per a l'ensenyança pedagògica moderna. No voldria pas que el llibre «Un estiu a la Marina Alta» fos a València com un fet intrínsec, sinó com un exemple a continuar i en profit de tots els infants dels Països de Llengua Catalana.

PERE AMAT Barcelona, març de 1971.

CARTA OBERTA A RAFAEL VILLAR Sr. Director: En llegir l'interessant article del senyor Rafael Villar he cregut entendre que aquest senyor Villar no ha entès pas el que jo deia, i dic «he cregut» perquè si potser el meu article ( « R e f l e x i o n s d a v a n t un llibre...») fos una mica d i f í c i l per al públic «corrent», el del senyor V i l l a r , però, és prou dificil fins per als experts; he cregut, doncs, entendre que el senyor Villar no ha entès pas el meu article, puix sembla que refuta unes opinions meues que jo mai no he expressat. En primer lloc no vull parlar del futur del teatre com a espectacle (perquè qualsevol pot tenir-hi raó), ni vull parlar de l'actualitat del teatre com a espectacle, perquè crec que vaig deixar força aclarit, al meu article, que el problema del teatre, com el de l'art en general, no és pas un problema d'seleccions». El públic no sols deixa d'anar al teatre, sinó que va, majoritàriament, a veure un determinat tipus de cine, el que és «convenient», i veu la televisió en qualsevol moment. No és que canvie de costum, és que el teatre-literatura no és ja, a penes, efectiu com a element alienador, al costat, primer, del cine i, després, de la televisió. Ara bé, el senyor Villar diu: «crec, com el senyor Sirera, en un nou teatre, però no a base d'una l l e n g u a defectuosament escrita perquè siga mal parlada»; aquestes paraules poden tenir dues interpretacions: a) que el senyor Sirera ho ha dit: «crec... com el senyor Sirera... però (però, conjunció adversativa, negació d'una part del que es diu). b) que el senyor Sirera no ho ha dit. Si és el segon cas, el senyor Villar ha emprat una construcció dolenta, perquè el que afirma no té cap relació amb el que es tracta. Si és el segon cas, el senyor Villar ha caigut en un malentès, i considere el meu deure, i el meu dret, aclarir-li allò que no ha entès. Pense que la confusió naix en parlar, jo, de la necessitat d'un llenguatge, d'un llenguatge nou per al teatre popular;

això, ben entès, vol dir que el teatre popular demana un llenguatge (TEATRAL): és a dir, una nova manera d'expressió. Tanmateix, ei teatre popular no demana pas, almenys forçosament, una nova llengua ni una nova morfologia, ni un nou vocabulari, ni una nova sintaxi... Per aquesta banda, el senyor Villar pot dormir en pau: no volem tornar a llenguatges desfasats (llenguatge, ací, vol dir llengua g r a m a t i c a l ) com són l'emprat per Escalante, o el defensat per Nebot; si eixa fos la nostra intenció, i suposant que ens permeteu ésser una mica conseqüents amb les nostres obres, no seríem pas el «Centre Experimental de Teatre de València», sinó «El Sentre Experimental de Teatre de Valensia». A més a més, i en descàrrec nostre, curem de les nostres lletres (escrites sempre en la nostra llengua), dels n o s t r e s muntatges i dels nostres articles, tant com podem (hi ha coses dolentes, sí, però més per ignorància que per mala intenció, ignorància i defalts que intentem eliminar a poc a poc). Què més voleu, doncs? En poques paraules: lingüísticament la nostra obra està escrita com vol el senyor Villar: correctament, i sense castellanismes, tan acurada com ens ha estat possible, i, àdhuc, reconeixem la unitat de la llengua! (car no dubtàrem a posar al nostre article: «... i a més a més d'un llibre en llengua catalana...», i, per cert, la redacció, amb molta prudència, va canviar llengua catalana per «la nostra llengua»). Per últim, crec que cal refutar també el raonament «si el teatre no interessa com a espectacle, què serà si també li llevem la literatura?», perquè el teatre, el que ha anat perdent és la qualitat d'espectacle, no pas la de literari; més encara: aquesta qualitat d'art de literatura, en lloc d'art a u t ò n o m , amb el seu llenguatge (teatral) p r o p i , és la que s'ha anat imposant, a mesura que el teatre era assimilat dins del camp de la gran cultura. El que sobra, és precisament, literatura; la cosa que manca, un retorn a les fonts primitives de l'espectacle. El teatre abans que pa-

raula, és joc, acció, imatge física... És clar que creure que, quan la cultura siga vertaderament cultura de tota una societat, no patrimoni exclusiu d'uns pocs, serà una cultura autènticament popular, no implica pas que llavors la gent anirà al teatre, o que el teatre tindrà més o menys importància. Això, però, és un fet secundari. No estem l l u i t a n t , exclusivament «pel» teatre, sinó «per» la cultura, i ja que aquesta cultura no pot ésser transformada sense transformar pregonament la societat de la qual és imatge, ni tan sols per la cultura. Atentament,

RODOLF SIRERA (Centre Experimental de Teatre) València, març 1971.

UN SENTIT AMPLE DE LA CATALANITAT Sr. Director: Rebeu la més càlida felicitació per haver publicat a la revista GORG corresponent al mes de març, els articles dels senyors Amorós i Enric Valor, sobre la identitat dels valencians i de la nostra llengua. Sóc un noi valencià de naixença aragonesa, i em trobe en aquesta ciutat, fent el servei militar. Seguesc amb molta alegria la presa de consciència catalana, que es produeix al nostre esí'.mat País, i que es reflecteix a la vostra revista. Us adrece la meua adhesió a tot el que feu, i vull dir clarament, que gràcies a Déu, sempre haurà al País Valencià gent que ens considerem CATALANS del tot. Som tan catalans com la gent del Principat o de les Illes, germans nostres. L'esperit català, no ens el podran traure mai, perquè deixaríem d'ésser qui som. A mi no em molesta ni molt menys que em diguen català. Tot al contrari: m'enorgulleix. A més a més, cada dia som més els qui defensem la llengua catalana com si fóra una cosa nostra. D'això poden estar ben segurs els qui no ens volen comprendre, en la defensa de la nostra LLENGUA: EL CATALÀ, no cedirem mai. Sí, volem català a les escoles del País Valencià, a les esglésies, a la Universitat, i el que és més important, TENIM DRET A LA

LLENGUA. I no sóc marxista ni molt menys, sinó catòlic i amb inclinació pel carlisme. Per tant, es vulga o no, CATALANS DE VALÈNCIA des de sempre; i amb molta honra. Em podeu escriure tots els valencians que penseu com jo. Moltes gràcies per la vostra atenció. Endavant pel País i la Llengua!

RAFAEL BENITO Ciutat de Mallorca, abril 1971.

FESTA VALENCIANA? Sr. Director: Han estat moltes les vegades en què, després de llegir en la nostra revista la secció «Cartes al Director», en veure que hi ha «vers catalans» arreu del país, he sentit ganes d'escriure només per a dir-los que estic amb ells. Però com que potser no eren massa coses les que volia dir, ho deixava estar. Ahir, però, vaig assistir a un acte que va ésser per a mi una puntada de peu a l'estómac —l'estómac de valencianista, naturalment—. Vaig assistir, en eJ teatre «Barcelona», enclavat en plena Rambla de Catalunya, a l'acte de presentació de les tres regines de la Casa de València a Barcelona: Bellea del Foc, Gaiatera i Fallera major. No esperava, ni molt menys, trobar-me amb uns valencians «fusteristes», però, carai!, tampoc no esperava que fossen de la qualitat que demostraren. Començà la cosa amb l'escenificació d'un sainet, de no sé quin senyor, en el valencià més... Bé, s'ho poden imaginar. Per contrastar amb açò, en el mateix teatre s'interpretava, per la vesprada, «La maleta», obra avantguardista, segons diuen, del teatre hispano-americà. Cal que us en faça més comentaris? Crec que el nostre «paperet» queda ben clar. Quan s'acabà l'obra, tenint per fons el nou himne de València —«València», de Padilla—, una veu, en castellà, ens va fer sabedors del que anaven a fer allí. Després d'algun nomenament de «gaiatero d'honor» i coses s e m b l a n t s , dos f a l l e r o s descorregueren unes cortines i, al fons, aparegueren les tres «sobiranes» del nostre «regne», cadascuna asseguda en el seu tron, baix del respec-

tiu escut de la seua província. Tot l'acte va ésser en castellà; sols de tant en tant s'intercalava alguna paraula valenciana, com aquell qui fa una «gracieta». Actuà de mantenidor el president de la Diputació Provincial de València. Bé. Però quan s'acabaren t o t s els discursos, tot ei repartiment de rams i bandes a les belleses representatives de la dona valenciana, vingué el que em va acabar de rebotar: pels altaveus que ens havien anat interpretant «València», «El Faller», «Valencia canta», l'«Himne al marqués del Túria» i un reguitzell de cosetes més, s'oí una veu potent... «Para ofrendar nuevas glorias a España...». Jo sols hauria demanat —ben poca cosa era, per cert— que aquest himne que ens han «regalat» hagués estat i n t e r p r e t a t en la nostra llengua. Cal que us conte més coses? Sé que açò no és un cas insòlit, però ens convé recordar-les de tant en tant. Firma una valenciana, acusada pels seus paisans de «catalanista». Què n'opineu vosaltres?

EMÍLIA

QUERALT

LA FUNCIÓ SOCIAL DE L'ART Sr. Director: Només unes línies per a solidaritzar-me amb les respostes de Josep M.a L. Yturralde a l'enquesta encertadament preparada per Trinitat Simó i Tomàs Llorens. Especialment vull manifestar el meu total acord amb allò que diu el jove Yturralde de: «Caldria trencar amb la concepció t r a d i c i o n a l de l'«artista». Hauríem de ser considerats com a treballadors normals, ocupats en la configuració dels objectes, les imatges, les formes, que constitueixen l'ambient quotidià de la vida de l'home i que el condicionen, moltes v e g a d e s sense que se n'adone. Hauríem de t r e b a l l a r en col·laboració amb els sociòlegs, els psicòlegs, els científics de tot tipus...» Magnífica visió de la funció social de l'Art la d'aquest x i cot. I molt valentes les altres respostes. Tant de bo que els altres estiguen en un to similar, puix per aquest camí ens trobarem fàcilment. Amb la cordialitat de sempre, el saluda respectuosament

Barcelona, març de 1971.

LA DIÒCESI D'ORIOLA Sr. Director: Voldria fer unes puntualitzacions a la carta d'En J. G. apareguda al número 17 de la seua magnífica revista. — La creació de la diòcesi d'Oriola no fou pas feta pels Papes valencians, sinó pel Papa Pius IV, el qual va nàixer a Milà el dia 14 de juliol de 1564. — Dins aquesta determinació gairebé no va tenir pes la raó que Oriola fos de llengua catalana. Els motius foren més d'ordre polític i, també, per la importància que aleshores tenia Oriola com a ciutat de relleu al conjunt espanyol (era la segona del País Valencià). — La diòcesi no ha esdevingut pas «Diòcesi d'Alacant». El Bisbat s'anomena «d'OriolaAlacant» i la primera ciutat és capital també de la diòcesi i seu del bisbe. Sense més, el saluda molt afectuosament,

JESÜS PERE MILLAN Oriola, abril de 1971.

EUGENI

BOSCÀ

València, març de 1971.

EL N O M D'UNA PLAÇA Sr. Director: Commemorant el I Congrés d'Història del País V a l e n c i à , haurien de retolar amb el nom de «País Valencià» l'actual Plaça de Saragossa, ja que no tenim cap plaça ni carrer que ens recordé el Regne de València. Dit rètol haurà d'estar escrit en valencià. Pel que puguen dir els de Saragossa, la cosa és clara: a la Plaça d'Aragó deuen posarli el nom de Saragossa, ja que tenim un pont amb el dit nom d'Aragó. Moltes gràcies, senyor Director, i espere que açò siga una realitat i puguem llegir en la n o s t r a V a l è n c i a el rètol «Plaça del País Valencià». Atentament, VICENT PUIG CASANI València, febrer 1971.

EDITORIAL LITERATURA I SOCIETAT:

NOTA SOBRE LA LITERATURA DEL "MACHISMO" El tema ha donat lloc a una extensa literatura i fins i tot ja podem trobar al mercat alguna monografia al respecte. G. García Màrquez, G. Borges, Vargas Llosa, i C. José Cela entre els peninsulars, són els més assenyalats representants d'aqueixa literatura «machista», que culmina, fins a un cert punt, en aquell «opus máximum» que és el «Diccionario secreto». És notori que el culte professat per determinats escriptors a la penosa institució del «mascle» no és pas gratuït. En castellà el terme aconsegueix una connotació addicional. «Macho» és sinònim d'home decidit, valent, i d'ací «machismo» —terme intraduïble— com a presumpció o jactancia d'homenia. El nostre vocabulari coneix també, la «mascletada», de connotacions ben similars. Però una actitud habitual entre els nostres contemporanis és de confondre l'èmfasi posat per la nostra cultura en els ideals masculins amb l'agressivitat estricta. Plantejat en el terreny psicològic, el «machismo» pot veure's com el resultat d'un tipus humà, més o menys patològic, que busca compulsivament el sotmetiment dels altres. Hom diria que el problema «només» es planteja en funció d'aquelles societats que consagren un culte supersticiós a la superioritat del mascle. I, parlant en termes generals, això passa, en major o menor grau, en totes les societats humanes. N'hi ha excepcions remotes, com a les cultures matriarcals del Tibet, però resta clar que la idea del «machismo» suposa alguna cosa més que la simple autoafirmació masculina. No és tracta pas d'un atribut únic, sinó d'una característica que, realment, afecta tota una cultura i sembla

contagiar de forma molt precisa la societat en què vivim. EL «MACHISMO» I LA SEUA SIMBOLOGIA Entenguem-nos: el «machismo», com a culte a la superioritat del «mascle», no es manifesta únicament en termes de competència sexual, malgrat el formidable artefacte simbòlic sobre el qual sembla muntar-se. No fa massa, el psicòleg G. W. Allport explicava, referint-se als negres, com el «machismo» podia constituir als EE. UU. un curiós exemple de recerca d'una posició de prestigi. I no hi ha dubte que una bona reputació sexual pot esdevenir senyal d'orgull per a aquells qui, en molts d'altres sentits, se senten castrats. En definitiva, la reputació sexual no disgusta els membres marginats d'una societat, perquè és possible que hi troben l'orgull i l'autoestima (simbòlics) de què els priva la cultura dominant. No es tracta, com és fàcil de veure, sinó d'una espècie de sobrecompensació psicològica, d'una «compensació per substitució». En aquest sentit concret, la societat puritana sembla oferir en el «machismo» una vàlvula d'escapament a determinats membres en desavantatge. El tabú es transgredit perquè la proscripció és prou rígida per tal que el sexe, i la seua simbologia, puga disputar-se com un fascinant signe de prestigi. L'interés obsessiu per les conquestes sobre l'altre sexe deu explicar-se, en bona part, en funció d'aqueix esforç pel símbol. Oscar Lewis va veure, encertadament, que el «machismo» era un dels trets predominants en la

«cultura de la pobresa»; pròpiament, un mecanisme de defensa característic dels grups aliens als alts nivells culturals, a l'estructura de poder i de prestigi. Però el fenomen pot aparèixer «flotant» arreu. DEFININT EL «MASCLE» El mite del «don J o a n » —escalador de convents i psicosexual adolescent— potser ens serviria de contrast. En «don Joan», conqueridor concretíssim de verges, la relació se centra en el sexe. En canvi, el nostre personatge actua d'acord amb dos trets e s s e n c i a l s : l'agressivitat enfront del dèbil — i , tangencialment, enfront del sexe «dèbil»— i el menyspreu per la intel·ligència. Si l'obsessió del «don Joan» és el sexe, la del «mascle» no ho és pas. El mascle no és un seductor pacient, sinó tot al contrari. Al capdavall, el «mascle» se sent estimulat pel sexe en quant el sexe esdevé un símbol de poder. En els grups on el «machismo» és un mode de conducta dominant, l'agressivitat implícita pot «canalitzar-se» per conductes molt distints; en les baralles de barriada, en l'autoritarisme domèstic, en l'activitat política, en el tipus d'espectacle 0 de publicitat ( = «es cosa de hombres»). L'ajustament d'opinions a través de l'ús de la violència, la intoleràcia, la intensa predisposició al d e s p o t i s m e familiar, la procacitat i la navallada són expressions significatives, presents en tota la literatura al·ludida. «PUBLIC RELATIONS» I CAPACITAT POLÍTICA En les relacions socials, el «mascle» es distingeix per la capacitat per a imposar els seus desigs a qui es mostré menys eficaç en el maneig dels punys. La seua capacitat política no acostuma a excedir qualitativament la dels seus predecessors els simis, la supremacia dels quals podia ésser fàcilment a p r e c i a d a per l'energia amb què llençaven cocos. Un dels substancials avantatges del «mascle» sobre els nostres prototipus prehistòrics —àrduament aconseguit en el transcurs d'uns nou milions de segles— és que el «mascle» ha descobert que els cocos són menys eficaços que les bombes. La seua presump-

ció i jactància pot projectar-se en un exacerbat orgull de raça o de nacionalitat. Ací la virtut sembla consistir a e l e v a r «allò propi» en tais termes que la correlativa degradació d'«allò alié» siga una implicació inevitable. En el tracte internacional, el «mascle» veu amb invariable recel tot el que és estrany a la seua tribu. Rebutja i condemna els hàbits diferents i manté una especial ceguesa per als punts de vista distints del seu. És encara portador d'aqueixos ímpetus combatius — i en el fons, d'aqueixa mateixa por— que duia els seus avantpassats arboris a exterminar les tribus veïnes. LA VÍCTIMA PROPICIATÒRIA La dona no escapa, naturalment, als principis de la societat «machista». També ella pot, de vegades, sentir-se «rude» i consumir cigarretes d'aqueixa marca especialment «proscrita», per exemple. Però és possible que tendesca a desenvolupar l'anomenat « c o m p l e x de m à r t i r » , que, d'altra banda, es correspon rigorosament amb la tendència en l'home a buscar en la dona la víctima propiciatòria per a les seues frustracions. Usant el v o c a b u l a r i d'Eric Fromm, no cap dubte que el sadisme en l'home s'afirma en el masoquisme moral de la dona i en el seu pregon sentiment d ' i n f e r i o r i t a t , de dependència —sovint disfressats com a «lleialtat» o «amor»— que difícilment solen tenir cap relació amb el vertader afecte. Una nota addicional: el santuari del «machismo» és la taverna. Perquè suportar l'alcohol o, més exactament, la competició ostensible en el consum de begudes fortes, acostuma ésser un altre dels trets característics del «mascle». No és, per tant, un atzar que l'accés a aqueix santuari reste severament vedat a les dones. ORIENTACIÓ PÚBLICA Amb tot això, és fàcil d'endevinar que el «machismo» és l'antítesi del tipus de cultura que ha fet progressar les societats democràtiques. No és degut, això, precisament al fet que el «mascle» adopte una posició enfront dels problemes públics que puguem considerar «ideològicament» antidemocràtica. De fet, aqueix g è n e r e

d'agressivitat difusa que observem en et «mascle» no sol tenir una orientació pública definida. El «mascle» és, d'ordinari, un ésser que s'aferra a seguir una vida rabiosament privada. Les qüestions públiques no l'interessen, ni tampoc existeixen per a ell opcions polítiques ni ideològiques. La seua actitud és, fonamentalment, marginal. Però en una societat en què aquest mode de vida arribe a constituir una malaltia endèmica, existirà sempre una severa amenaça per al desenvolupament d'una autèntica i moderna convivència política. D'ací al «pronunciamiento» o la navallada només existeixen pocs metres.

EL «MASCLE» I EL M Ó N MODERN De totes les psicologies que hem heretat del nostre passat més remot, aquesta és una de les més abominables. És estrany i admira com haja pogut perviure. Sens dubte, una de les coses més irritants per al modern home «mascle» és, com observava Russell, que la complexitat del nostre món modern li fa impossible de saber quina cosa li resultarà més avantatjosa si no està disposat a exercitar un mínim d'intel·ligència. Per a Gengis Kan, per exemple —un típic home «mascle»—, la intel·ligència era, sens dubte, una qualitat indesitiable i secundària. Però l'època de Gengis Kan resultava tècnicament més simple que no la nostra. Cap home de negocis d'avui suposarà que és encara possible conduir amb èxit la seua empresa pel simple procediment de decapitar la c o m p e t è n c i a . Però els nazis cregueren, tanmateix, que la depressió e c o n ò m i c a podia ésser c o r r e g i d a exterminant més jueus. El comerç, la tècnica industrial, la ciència moderna requereixen condicions distintes a aquelles que feren possible l'imperi del Gran Kan. Als països civilitzats, la tendència és de concentrar tot l'ús de la força física en mans de l'Estat, el qual, al seu torn, no pot emprar-la arbitràriament. La democràcia subordina el paper del «machismo» en el conflicte entre grups i interessos; perquè el Govern ha de recolzar en la llei i no pas en la violència. Perquè això siga possible, el consens que obté

dels seus ciutadans no deu ésser anàleg a l'aquiescència passiva i temorosa de la «dona màrtir», sinó una participació ampla i activa. La base del Govern és la seua confiança en la raó i en la intel·ligència, i no en la crida a la disciplina i a l'obscur dogmatisme de l'home «mascle». Aquest és el context que cal tenir present en analitzar tot aqueix tipus de literatura que culmina, fins a un cert punt, com ja deia abans, en el «Diccionario secreto» del senyor Cela... RAFAEL LLUÍS NINYOLES

LECTURA D'UN EL VALENCIANISME POLÍTIC Alfons Cucó Col·lecció Garbí. València, 1971. 472 pàgines. Preu: 750 pessetes.

Amb el llibre d'Alfons Cucó hem retrobat el nom d'algunes coses, hem fet una peregrinació en busca de la partida de naixement amagada, d'un temps perdut, d'uns anys que per als més joves eren plens de boira, anècdota, i una mica de mitologia familiar. L'agilitat amb què Alfons Cucó ha redactat aquesta obra, ens ha ogligat a fer una lectura gairebé de novella policíaca. Una d'aquelles novelles de què coneixem el final, però la gràcia és als episodis intermedis, a l'articulació dels esdeveniments i la precisa descripció del punt de partença. Hem après algunes coses doloroses i aclaridores : ens hem assabentat que no hi hagué Renaixença, que en Teodor Llorente era don Teodoro Llorente, excepte els diumenges, que El Rat Penat va ser des dels orígens un correcte temple dedicat a una litúrgia ornamental i accidentalista, que el grups valencianistes oscil·laren sovint entre el compromís amb les grans opcions de la política i un unitarisme panvalencianista il·lusori o manipulat. Hem après que finalment una opció a l'esquerra i una opció de l'esquerra ens deixaren a les portes d'allò que haguera pogut arribar a ser. Al fil

comentaris i fragments BALANÇ FINS AL 36 d'aquesta exposició hem conegut un bon grapat de coses sobre la política valenciana del període i ens resulten una mica més familiars el blasquisme o la Dreta en la mida en què anem sabent el que s'amagava sota els eufònics adjectius d'Autonomista o de Regional. Supose que l'autor no hem perdonaria si no en fes alguna observació crítica i per això suggeresc aquesta : ens haguera agradat conéixer una mica més respecte al pro-

cés intern pel qual els grups frontpopulistes assumiren les reivindicacions valencianistes. Ho esperem per a la segona edició. Un consell per als lectors: Agafeu el llibre recordant l'existència d'unes masses valencianes foscament conscients, per a les quals eren prou les declaracions d'amor a la terra, les vagues manifestacions federalistes, les ambigües referències a la «Regió», o les sempre ben rebudes crítiques al centralisme, per a sentir-se satisfets i continuar adherides als grups no valencianistes. Potser així evitaran una impressió de tristesa, de pocacosisme, d'això-va-sertot? : impressió que no seria correcta. Els camins dels pobles adormits són sempre múltiples. Una pregunta per a l'autor : ¿ Va ser el voluntarisme, l'oblit del fet que a un poble escassament conscient li calen motivacions ben concretes per a desvetlar-se, la gran errada dels grups valencianistes? ¿Superaren els grups valencianistes l'estadi infantil de parlar per a valencianistes? I els lectors podrien també contestar-se aquesta pregunta, després de llegir el llibre, potser amb ocasió d'açò o d'allò, o d'aquell que no entén el problema. JOSEP-VICENT MARQUÉS

COMENTARIS I FRAGMENTS

LA DONA, UN OBJECTE?

"FELIÇMENT JO SÓC UNA DONA" M.a Aurèlia Capmany, editorial Nova Terra. Barcelona, 1969. 269 pàgines. Preu: 200 pessetes.

És d'agrair que Maria Aurèlia Capmany, la coneguda escriptora catalana, haja escrit una novella com «Feliçment, jo sóc una dona», ja que l'obra, que podria semblar-nos psicològica, pel seu sentit, se'ns torna sociològica i, si molt afinem, política. I/escriptora ha emprat per a escriure-la una fórmula que li permet assolir un cert grau de distanciament respecte de la protagonista de la trama, Carola Milà, ja que fa que siga aquesta qui, d'una forma autobiogràfica, ens conte la seua vida des que naix a Barcelona la nit de cap d'any de 1899 fins que se'ns retira a passar els seus darreres anys a Mallorca (1968). Per això l'escriptora sembla que exposa i no opina. Qui opina és Carola Milà. Qui és Carola Milà? Al pròleg de la novel·la, ella mateixa ens diu que «els seus dos grans amors eren el diner i la llibertat», però a partir dels vint anys la veem sacrificant contínuament la llibertat al diner, i quan al final se l'aconsegueix, la llibertat a què aspira, ens deixa decebuts. Es paga amb diners cert tipus de llibertat, però al preu de no sentir-se agermanada amb res ni amb ningú. El problema de la seua solitud li ve donat de lluny, de la seua naixença. Filla natural, sociològicament parlant no és ni carn ni peix, puix els seus pares, que no es casen i ensems l'abandonen, pertanyen a dues classes socials ben diferenciades.

I/acull l'avi matern, home amargat, misogin que no encerta a crear-li cap caliu familiar. A partir d'aquesta fredor inicial, la trama de la novel·la consisteix a fer-nos-la passar pels estaments més caracteritzats de Barcelona de mig segle ençà, al temps que descriu la psicologia i moral d'aquestes classes, el joc eròtic que s'hi estableix i tanmateix (això resta insinuat i ho ha de deduir el lector) posa al descobert el poc paper —i el desinterés, cal dir-ho tot— socio-polític que ha tingut la dona dins d'aqueixes mateixes classes. Com no pretenc fer cap glossa literària, puix cauria fora dels meus coneixements i propòsits, em limitaré a exposar al més objectivament possible les impressions que a un nivell sociològic m'ha suggerit la seua lectura. Carola, tot eixint de la pubertat i encara inclosa dins el marc de la classe obrera, ja sap quin és el paper que li toca representar dins del matrimoni proletari. Saber administrar, cuinar i tenir la casa com una patena, i si les circumstàncies obliguen, quasi sempre, aportar jornals suplementaris a casa, encara que arran d'una topada que té amb l'avi misogin es puga llegir textualment: «Un marit que em deixaria ben guardada a casa mentre ell compliria el ritual mantigut des de segles en el clan mascle». Vegem quin ritual és aquest, perquè la cosa ve de lluny i pertoca a la famosa divisió del treball segons el sexe. Romanços

COMENTARIS I FRAGMENTS «FELIÇMENT JO SÓC UNA DONA»

a part, de menestral cap a avall, la família estava constituïda per un pacte pel qual l'home es comprometia a fer-se càrrec dels assumptes exteriors de la casa, mentre la dona feia seus aquells altres d'ordre interior. Del matrimoni naixien els fills, i així com quan aquests eren xics rebien les atencions dels pares, els pares, en fer-se vells, o les rebien dels fills o malvivien fins que la mort se'ls emportava a millor vida. L,es relacions home-dona-fills, dins el matrimoni proletari, eren complementàries. Si bé és cert que el proletariat, esperonat pel pur vitalisme sexual, s'aparellava aviat, no és menys cert que era també la classe que a la llarga i per damunt de totes les possibles consideracions eròtiques donava més importància a unes necessitats brollades d'unes circumstàncies socials determinades, no enterbolides encara per interessos burgesos. El «Dret» no podia jugar cap paper allí on no hi havia res a repartir i defensar com no fossen unes condicions de treball diferenciades i no era qüestió de posar-se a discutir si l'home s'havia de quedar a casa manejant els boixets de fer randa mentre la dona se n'anava a empeltar. Encara que l'home era la vela i el rem de la casa, la dona n'era el timó. Si ella perdia el rumb, el perdia tothom. Qui portava el pòndol de la casa era la dona, i l'home, en la seua condició de «treballador exterior», sempre assalariat a les ordres d'un altre home, ni dins ni fora d'aquella. Això feia que la dona no fos considerada un «bibelot», però ella, i des del moment en què també treballava, bé a casa, al camp o, més tard, a les fàbriques, exigia que l'home no fos un tararot, perquè, si no, li mostrava les ungles de seguida. El paper patriarcal de l'home restava limitat a repartir quatre bonegons i carxotades quan les malifetes dels xiquets se'n passaven de ratlla, h' exemple de l'avi misogin de la Carola, «patriarca frustrat», és vàlid, però no més que aquell altre que li podríem oposar, el marit calçasses, víctima de la dona o la sogra. Tot això, naturalment, és política casolana, i el que si que cal ressaltar, i ho fa molt bé l'escriptora, és el fet que mentre a l'home se li procurava donar uns coneixements bàsics —o ell ma-

teix se'ls percaçava— que el capacitaven per a afrontar un món dinàmic i evolutiu des d'un punt de vista polític i tècnic, la dona rebia uns coneixements o cultura estàtics, casolans i sense més perspectiva que el matrimoni, la qual cosa limitava el seu possible enfrontament en un món de «treball exterior» si les circumstàncies l'obligaven a fer-ho. Els meus avis sabien el justet: llegir i les quatre regles. I*es meues àvies eren analfabetes. No cal dir res més. Aquest gènere de vida proletària, amb totes les possibles variants i exemples, hauria estat el de Carola d'haver-se casat o ajuntat amb el seu primer amor, obrer vidrier, jovenet anarquista que havia fullejat Proudhon. Ha estat la menció d'aquest pensador social francés per part de l'escriptora el que m'ha fet ressaltar i aclarir el tipus de relacions complementàries que es donaven en les classes modestes, perquè Proudhon, pagès i fill de menestral, admetia com a vàlida la situació casolana de la dona, i sentia, al mateix temps, una aversió profunda per la producció fabril —aspecte apuntat per l'escriptora mitjançant l'avi del vidrier—, ja que les fàbriques produïen la progressiva proletarització i atomització de la societat. Però els processos són irreversibles, i aquest «idealisme» de Proudhon fou asprament criticat per Marx i Engels, que, no trobant-se mediatitzats per orígens menestrals, veien més enllà i amb una perspectiva més oberta, el paper de la dona dins una societat més avançada. Posteriorment, Carola Milà, se'ns apareix afiliada per un matrimoni benestant introduït en política: ell, de la «L,liga», i ella, feminista de la vella escola. I<a «senyora» de la casa la insinistra en l'art de rescatar obreres de les urpes del sindicalisme. Ací l'escriptora ens demostra sense embuts la pèrdua de realisme d'un feminisme que no s'adonava del fet social caracteritzat per unes condicions de producció econòmica cada dia menys diferenciades, no per les classes, sinó pel sexe dels qui col·laboraven en aquesta mateixa producció. Quan Carola acaba els discursos a les obreres amb un vibrant «Homes i dones igualment lliures, no amos ni esclaves», per

COMENTARIS I FRAGMENTS «FELIÇMENT JO SÓC UNA DONA»

bé que sabem distingir les esclaves, els «amos» se'ns difuminen. Evidenment ens trobem ben lluny de Rosa Luxemburg o Alexandra Kol·lontai. Totes dues sabien que sense uns eficients serveis públics que suplissen les complcmcntacions casolanes, anterioment citades, només aconseguirien aguditzar les tensions home-dona dins les classes treballadores. No confonien mai la «lluita de classesi) amb la «guerra de sexes». Arran d'un desengany amorós, Carola fuig de la tutela dels seus protectors. Però, fugint del foc, cau en les brases. Carola se'ns fa «cortesana)), ja que (ens hem oblidat de dir-ho) és dona de bellesa poc corrent que no arriba a plantejar-se mai la relació que puga haver-hi entre l'acte sexual i el «pecat». És a partir de la prostitució de la Carola quan la novel·la comença la crítica de una superestructura eròtica que, tenint més de dos mil anys a l'esquena, sembla que ha entrat en crisi. Caldria, doncs, esbrinar abans la correspondència que hi ha hagut entre l'acte sexual i el pecat. El gènere humà ha volgut subjectar totes les

causes i efectes a processos intel·ligents. El descoratjava comprovar com l'amor és una passió que es donava dins el marc de la irracionalitat. Una passió capaç d'engendrar vida, amb totes les responsabilitats que això implica, es donava a partir d'un acte mecànic a l'abast de qualsevol animalot, del qual, els homes, només es diferenciaven per posseir unes tendències subjectives d'ordre estètic. I la passió, de vegades, el llençava a realitzar-lo amb una persona que així com l'atreia, també el repel·lia, en tant que sabia racionalment que amb aquella persona era incapaç, a posteriori, de fer-se càrrec de les possibles responsabilitats adquirides amb raó d'aquell mateix acte irracional. Dins la civilització eròtica que hem viscut, generalment, responsabilitat i desig irracional s'excloïeu, i a poc a poc se identificà l'acte sexual amb el pecat quan tenia lloc fora del matrimoni. D'altra banda, si sempre ha estat el puntal de l'amor l'atracció física, eu l'home s'han donat altres qualitats que no sent físiques podien engendrar-lo, i ho feien des de molt abans d'arribar a les societats patriarcals. Pensem en les cucanyes de les societats tribals, on els fadrins concursen per a traure's les donzelles. No cal dir que el sentit estètic d'algunes d'aquestes donzelles moltes vegades resta obnubüat per les habilitats desplegades pel seu amant. Però arran d'això, eu el subconscient de la dona s'han creat complexos d'inferioritat i frustació, perquè des d'aquest règim tribal fins fa poc, i segons el moment històric, la dona ha admirat en l'home alguna cosa més que el seu físic, admiració que volia dir supeditació, perquè la sentia per unes qualitats de les quals, ella, creia que n'estava desproveïda, Però encara que les hagués posseïdes i n'hagués tingut consciència, l'estructura de la societat, per elemental que fos —i potser precisament per això— li hauria impedit desen volupar-les. En compte d'aquesta admiració de la dona envers l'home ¿quina admiració han rebut elles del seu amant ? L'admiració que inspirava la scua bellesa. Per això no ens ha d'estranyar gens que certes dones belles s'emmiralleu amb càlcul. Carola Milà ho fa

COMENTARIS I FRAGMENTS «FELIÇMENT JO SÓC UNA DONA»

així: canvia la possibilitat d'escollir per la d'ésser escollida, i adopta una posició que podríem anomenar «nietzschiana passiva». Aquesta posició ve donada a la dona per un procés evolutiu on l'home que sobreviu no és el bo ni el bell, sinó el que posseeix altres qualitats o previlegis més adients amb la lluita diària, l'«home fort» —que en el cas de la Carola és el que té més diners—, i en penyora de rebre de l'home la protecció que li oferia, la dona, ser dèbil en un règim de competencia viril, li entregava la seua fidelitat. Així l'home restava tranquil respecte de la possible paternitat dels fills, i es responsabilitzava davant l'amor, que és una de les formes, la més vulgar i corrent, de voler «racionalitzar» l'acte sexual. Tenim, doncs, que des de temps antics, l'home vol racionalitzar l'acte sexual, però creant a la dona dos tipus de frustacions, una d'aquestes física, ja que la dona pot preferir també la bellesa en lloc d'altres qualitats utilitàries, i la segona, espiritual, ja que en veure's obligada en raó de la seua inferioritat social a rebutjar l'«home bo» —qualificatiu que no m'agrada gens però que per manca d'espai empre—, se li creava l'antinòmia erotisme-bondat. No es comprèn de cap altra manera, o almenys jo ho ignore, la commiseració i el poc joc que ha donat per si sola la bondat en el món eròtic de les dones. Es podria dir i sempre generalitzant, que algunes dones admiren els profetes, els sants i els polítics, no per la bondat intrínseca de les seues doctrines, sinó pel caràcter amb què les propaguen i defensen, sempre i quan aquests homes -—cal dir-ho tot— tinguen una presència mitjanament acceptable. I això queda ben patent en els dos vertaders amors de la Carola : el jovenet que havia llegit Proudhon, i, posteriorment, Benito Garrido, tots dos anarquistes de mata-i-degolla, el darrer d'ells apareixentse-li com un Sant Jordi armat de pistola a l'esclatament de la nostra guerra, quan el marit, que és un «fatxa», se l'ha deixada sola a Barcelona, fugint a (d'altre cantó». Observem que les dues vegades que se sent atreta per les idees d'esquerra —i només de refilada— ho fa per amor. Si en lloc de

ser el «Benito», home jove, decidit i de bona planta, el que li fa el registre a casa, és qualsevol pare de família carregat d'anys i fills (que també n'hi havia a la C. N. T.), la Guerra Civil hauria estat per a ella un joc de babaus, Carola avantposa l'amor a la política. Quan l'amor mor, amb ell mor la «idea». Unes consideracions finals respecte de les al·lusions que sobre l'amor lliure es troben a la novella. «1,'amor lliure», com a mínim, sempre restarà subjecte a una estètica subjectiva. És un assumpte a resoldre a nivell personal, o millor dit, a nivell de parella. Al respecte hi ha qui li ponen els pollastres i hi ha qui totes les gallines li alcen el vol. A les limitacions pròpies cal afegir-hi les dels altres. Depèn del «sex appeal» de cadascú. L,es relacions home-dona dins el nostre país, principalment les de les classes treballadores, exigeixen respostes polítiques, econòmiques, socials. Les revolucions sexuals d'ara, ací i allà, encara no deixen d'ésser res més que aldarulls fornicatoris, entreteniments burgesos a l'Antonioni i escapismes roussonians de novel·leta pastoril del segle xx. Fornicar és fàcil, i més d'ençà que certs productes d'apotecaria han deslligat la dona de condicionaments fisiologies; però fer política encara és difícil. Al respecte cal citar Lenin, qui el 1920 declarà a Clara Zetkin : «Jo considere la famosa teoria del got d'aigua com a no marxista i, a més, anti-social. En efecte, beure aigua és una qüestió personal; però en l'amor hi ha dos interessats, i d'ell en resulta un tercer. En això resideix el seu interés social i d'aquí un deure envers la col·lectivitat». Qui no vulga acceptar el joc que prenga la píndola. En definitiva, Maria Aurèlia Capmany ha compaginat una novella altament suggeridora. Fa pensar. Personalment, i emprant un eufemisme, Carola Milà, m'ha semblat gallina de molts pollastres que no sap on pondre l'ou ideològic. Crec que l'escriptora no s'ha proposat altra cosa més que demostrar-nos que la bellesa, «ideal» femení, a vegades també condiciona. ANTONI RÒDENAS

RAFAEL LLUÍS NINYOLES «Conflicte lingüístic valencià»; ara, «IDIOMA I PREJUDICI».

REIVINDICACIÓ DEMOCRÀTICA UNIVERSITÀRIA DEL CATALÀ «La principal novetat dels darrers anys ha estat, sens dubte, la creixent democratització de la Universitat, que ha tingut repercussions sociolingüístiques clares i immediates. Així, un sector de la joventut universitària —majoritàriament de llengua materna castellana, per raó de llur origen majoritàriament burgés— denunciaria prompte aquella actitud injustificable. Val a dir que la seua positura impugnava tot l'artefacte ideològic vigent i exigia una manera radicalment nova de plantejar la qüestió de l'idioma. D'una banda, l'extracció originària d'aquest sector el capacitava per a contemplar el conflicte "des de fora", cosa que el convertia "eo ipso" en un jutge molest de la pròpia classe. Hom diria que les noves generacions intel·lectuals "només" havien de véncer llurs propis prejudicis •—situació ben privilegiada—, però que, a canvi, podien combinar l'enteniment i la comprensió dels qui estan en el problema i l'actitud critica dels qui n'han estat fora. Potser llur condició social eximia, fins a un cert punt, llurs plantejaments dels prejudicis i de les inhibicions (recerca d'un "status" social de prestigi, autoodi, etc.) més estesos en d'altres nuclis de la societat valenciana. D'altra banda, la joventut universitària venia a fer practicable un carreró sense eixida, revelant el caràcter reversible de la castellanització dins els estrats mitjans i elevats.n Així considera Ninyoles el nostre moment, i, citant Josep Melià, diu : «Una solidaritat entre els estudiants i els interessos del poble han posat en evidència com els mecanismes de dissolució popular eren tam-

bé expressions de l'instint d'autodefensa de l'oligarquian. Des d'aquesta posició, la joventut estudiant no sols hauria d'oposar-se a una valoració prejudiciosa i jeràrquica de l'idioma, sinó a tota la seua implicació localista. «En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià •—diu Ninyoles recordant paraules de Joan Fuster de fa anys— no pot influir més la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund desistiment dels prejudicis diferenciadors». Aquest és el moment. I/autor, Rafael LI. Ninyoles, un jove psicòleg social —va nàixer a València l'any 1943— ve considerant, analitzant, el problema del poble i la llengua des del punt de vista sociolingüístic, i evidenciant les motivacions ideològiques de la desvinculació lingüística. És conegut ja «Conflicte lingüístic valencià», publicat en 1969. Ara ens presenta «Idioma i prejudici». Al nou llibre —segons ens diu a les primeres pàgines— tracta d'explicar algunes de les idees que, en l'anterior estudi, «vaig confiar, equivocadament o no, a la imaginació constructiva del lector; d'altra banda vull oferir uns nous punts de partença per a la comprensió del nostre conflicte lingüístic». Però és hora ja que preguntem directament a l'autor. —¿ Què representa aquest llibre després de «Conflicte lingüístic valencià)) ? —En el nou llibre insistesc més en la qüestió de les ideologies lingüístiques i dels prejudicis. —¿Quines són, fonamentalment, aquestes ideologies?

—L'explicació podria ser que dins una situació de conflicte hi ha un conjunt d'actituds expressades en una sèrie d'ideologies tendents a minimitzar, a reequilibrar una situació tensa; aquestes ideologies les anomene "diglòssiques". —¿ Quina és la significació del terme «ideologies diglòssiques» ? —Són aquell sistema d'idees que tendeix a consolidar la situació d'inferioritat en què es troba la llengua del País respecte a la llengua dominant. Açò és una súper simplificació que diu poca cosa, però que pot ser entenedora de cara als no especialistes. —¿ Què és el que es produeix per mitjà d'aquesta actitud diglòssica? — S ' a c o n s e g u e i x que la llengua del País quede reduïda a les funcions més primàries de llengua familiar, casolana i pròpia d'analfabets o poc menys, en tant que la -vida pública, l'escola, la tècnica, etc., han de quedar servides i expressades per la llengua dominant. D'aquest mode, la llengua del País, marginada de la cultura i la vida pública, queda condemnada a la desaparició. —¿ Quines són les motivacions individuals o de grups que provoquen aquesta situació ? —Ací hi ha un ventall de possibilitats: en termes psicològics, podem parlar dels fenòmens d'autoodi, d'«identificació amb el poderós» —en el sentit antropològic del terme—, de recerca de status de prestigi i alguns altres impulsos socials, com el d'emulació o d'imitació (sense oblidar que aquells que imitem són els mateixos a qui hem d'obeir). D'altra banda, el conflicte lingüístic no és tal «conflicte lingüístic)), sinó un conflicte entre grups, els interessos latents dels quals són objectivament antagònics. Vol dir que, en parlar de conflicte, no volem significar cap lluita a galtades, sinó a unes tensions reals que existeixen al marge de l'espectacularitat de les seues manifestacions externes. La intensitat del conflicte i la seua importància no deriva ni molt menys de la seua, diguem-ne, violència, sinó de la seua ampiaría de base, de la quantitat de gent que es troba realment implicada en la situació. És a dir, que la importància del conflicte prové del nombre

de gent compromesa; és una situació plantejada massivament. —¿En què consisteix el fenomen d'autoodi ? —Consistiria en el sentiment de vergonya que acostumen a desenvolupar els grups en desavantatge per posseir les característiques de llengua o cultura o altres trets (color, estigmes físics) que semblen mantenir-los en situació d'inferioritat respecte dels grups socialment o culturalment prestigiosos. El negre menysprea el seu color, el romanx pot odiar la segua llengua, el jueu pot lamentar la circumcisió, el valencià fi menysprea el valencià baix, etc. Resumint: l'autoodi és una fuga a tota responsabilitat que afecta el grup, i, en el cas dels grups de llengües minoritàries, s'expressa en l'abandonament del propi idioma. —La «identificació amb el poderós» ¿ pot ser l'origen històric de l'abandonament de la llengua catalana al País Valencià? ¿Es demostraria així que el primer moviment d'abandonament de responsabilitat fou una cosa de grup social? —Sí. Crec que el paradigma històric de les classes dominants valencianes, des de la noblesa fins a les classes propietàries rurals modernes, ha estat una suma d'aliances amb el poder i d'antagonismes respecte al poble, i que aqueix paradigma s'ha mantingut i renovat per subrogació. —Objectivament parlant, les dues llengües hi són, aquí. ¿ Quins són els aspectes diglòssies que fonamentalment estudies al nou llibre? —En primer terme considere les idealitzacions compensatòries del propi idioma que surten de la seua situació d'inferioritat. És a dir, una expressió del prejudici respecte a l'idioma del País es tradueix en "daurar-li la píndola", en lloar les dubtoses excel·lències d'un parlar propi dels grups socialment inferiors. En aquest sentit sembla sospitosa tota la sèrie de clixés sobre la superior tendresa, dolçor, suavitat, bellesa, etc., d'un idioma que, al mateix temps, ni tan sols vol hom creure'l digne o apte per a l'ensenyament a les escoles o les oficines públiques. Alhora, trobem una sèrie d'estereotips denigratoris, com ara que es tracta d'una parlar groller, vulgar, pobletà, etc. Donat que les dues coses citades

—bellesa i vulgaritat—• no poden ser certes i totalment contradictòries, és clar que ens trobem davant del pur prejudici. El problema està a saber a quin tipus de comportament lingüístic i de situació social es correspon cada sèrie d'estereotips. —Quins altres tipus de «curiositats» analises ? —Una curiositat és la de la llengua "materna". El bilingüisme com a expressió eufemística del canvi lingüístic. La doctrina de la llengua "vernacla". L'estratègia del reduccionisme folklòric. El mite domèstic de l'idioma "valenciano", el fantasma de la llengua "autòctona", i altres maniobres xenòfobes. El paradigma "natura""cultura". La bufonería. El simbolisme sexual, etc. —Bo. I què en surt, de tot açò? —Podríem concloure, com diria Llorenç Villalonga, que per ara "guanya el dimoni", que l'únic resultat efectiu sembla haver estat la substitució lingüística. —I el resultat, diríem, de classe? —Insistiria que la democratització cul-

tural d'un país —contestant a la inversa— comença per l'alfabetització general en el propi idioma. L'estat no normalitzat d'una llengua només pot ser mantingut mentre que vastos sectors de la població resten culturalment —econòmicament— marginats dins la seua reserva. Ara, és indubtable que l'accés d'aqueixos sectors a l'educació, el seu progrés econòmic i polític exigirà un gran canvi sociocultural i sociolingüístic. I tota normalització no és, en definitiva, sinó una resposta als problemes i a les noves oportunitats que presenta una societat democràtica i moderna. En aquest sentit insistiria que l'agudització del conflicte lingüístic és un índex probable de l'avanç democràtic. Cal subratllar-ho perquè hi ha encara qui vol ignorar que normalitzar una cultura és una condició indefugible per a democratitzar un país. —Dins el conflicte que tu analises. quines són les vies objectives d'eixida? —De moment ens trobem en una via morta: és la via preconitzada pel plantejament diglòssic. Es tracta d'un pur "armistici" en el qual hom espera que l'idioma muira de mort natural. Aquesta és la mena d'ideologia "bilingüista" que, després del creixent descrèdit dels arguments rabiosament assimilistes, veiem propugnar. Però el plet del bilingüisme serà un plet fictici en tant que un dels dos idiomes manque de tots els suports institucionals. El fet que els antics advocats de l'integrisme polític hagen vingut a conrear en hora sospitosament tardana els tòpics bilingüistes, vol dir que s'han adonat, al capdavall, que la situació objectiva condueix fatalment a l'assimilació. I que no val la pena intentar-la amb la contundencia ideològica que els fou abans característica. La substitució és, doncs, una de les vies a què ens aboca la nostra actual disjuntiva històrica. L'altra via, com ja ho he dit, és la normalització. —Quins són els camins possibles per a aconseguir-la ? —La normalització no és més que una implicació inevitable de la democratització cultural. Com a tal, forma part indissoluble de la convicció en uns postulats igualitaris i en el pluralisme com a base d'una filosofia democràtica de la vida. —Peguem el bot a un altre nivell. L'estructuralisme no és alié al llibre en qüestió, sembla.

—El meu enfocament és estructuralista en el sentit "out" del terme. En el sentit en què són estructuralistes Max Weber, Mannheim, Merton o Mills. S'enquadra, doncs, en la tradició de la sociologia clàssica. No és estructuralista en el sentit parsonià ni tampoc voldria tenir cap connexió amb els actuals "literateurs" francesos. Dins la trajectòria actual del funcionalisme, hi ha punts de contacte amb la teoria del conflicte de Dahrendorf. Psicològicament he mirat de desenvolupar alguns dels esquemes proposats per la psicologia de l'individu adleriana. —Quina novetat representa l'estudi dins l'àmbit dels Països Catalans? —La sociolingüística és un dels camps més recentment oberts a la investigació científica. El seu desenvolupament comença els anys 60. Fins ara, els sociòlegs havien tendit a ignorar que els homes parlen, i els lingüistes ignoraven alhora que els homes viuen en societat. La qüestió ha estat, doncs, abordada unilateralment, o, encara més, era como una espècie de terra de ningú conreada per literats i metafísics. Pense en la cua monstruosament vernacla dels epígons de Menéndez Pidal. La deficiència d'aqueix bagatge conceptual imposava les més tosques formes de prevaricació ideològica. I no és gens convenient de precipitar-nos. Abans de preguntar a les mestresses sobre les seues idees i positures, cal fer una sociologia del coneixement i una anàlisi estructural del conflicte. Com a sociòleg, insistiria amb Dahrendorf que és possible, és imprescindible, explicar un conflicte "al marge de les opinions dels homes". I si els sociòlegs casolans ignoraven fins ara conceptes com els de diglòssia, posem per cas, és dubtós que els pogués resoldre el problema informatiu una esparpellada dona de sa casa. —¿ Quines han estat les circumstàncies que fora d'ací han fet possible o han facilitat la introducció d'aquesta metodologia? —Com ja he dit, la sociolingüística és un branca molt nova de les ciències socials i, en els meus treballs, més que no pas una pura i simple aplicació de conceptes previs, he procurat de fer-ne una reelaboració i d'intentar una trajectòria metodològica pròpia que només estudis posteriors podran desenvolupar plenament. —¿Penses insistir en aquests mateixos temes, o consideres que, de moment, cal-

dria aclarir altres situacions dins el País 0 passar a l'elaboració d'una teoria general ? —Personalment, la meua especialitat és la sociologia del coneixement. Una disciplina que en molts aspectes em sembla prèvia a tota singularitzaciò temàtica. Una novetat de tractament d'aquest problema, rau potser a haver-lo abordat per primera vegada des d'aqueix angle. Potser hauria d'haver exposat independentment les meues premisses teòriques. Però el lector les hi trobarà implícites. D'altra banda, i al marge del meu treball dins del camp de la sociologia del coneixement, voldria realitzar un estudi sobre l'estratificació social al País, la qual cosa depén de les disponibilitats materials, per ara sabudament problemàtiques, i d'un equip de col·laboradors amb una sòlida preparació. —A la Facultat d'Econòmiques treballes sobre coses del País? —Actualment hi estem realitzant una sèrie d'enquestes sociolingüístiques per sectors. Fins ara, els resultats s'han revelat plenament satisfactoris. L'enfocament de què hem partit és nou en aquest tipus d'investigació. Hem mirat d'investigar no sols les situacions de fet, és a dir, manteniment i canvi lingüístic, sinó també, i potser en forma fonamental, les ideologies i prejudicis a través dels quals la gent interpreten l'actual situació. Tot comparant-ho amb uns altres estudis realitzats fins ara (Badia i Margarit, i Amando de Miguel), és prou remarcable la nostra intenció de descobrir una sèrie d'actituds connectades amb els processos lingüístics. Vull insistir que aquestes enquestes han estat plantejades amb una intenció estructural i no sols com a sondatge d'ambients o de situacions atomitzades. Cada un dels grups consultats ha estat abordat amb un qüestionari diferent, d'acord amb la seua situació específica. —Personalment, quins treballs prepares actualment per a publicar? •—Estic preparant una traducció i refosa dels meus llibres "Conflicte lingüístic valencià" i "Idioma i prejudici" per a editorial "Tecnos", en la secció de Sociologia que dirigeix el professor Murillo Ferrol. Tot seguit publicaré una introducció a la Sociologia del Coneixement. ROURES

MARÇÀ

TAULA REDONA

LA CULTURA DEL LLIBRE EL LLIBRE ENTRE LA PLENITUD I LA INSIGNIFICÀNCIA PASSANT PEL DESORDRE GORG publicà dins aquesta mateixa secció dos treballs que tractaven de mostrar alguna cosa —més que demostrar cap cosa— tocant a un dels aspectes més àrids dins la realitat cultural del nostre país. Es va fer enquesta als llibreters i als editors ; si l'intent pogué resultar interessant, és pel que tenia d'aproximativament informatiu en aqueixa intenció de reflectir-hi certa gamma d'actituds i idees que deixaven alguna constància d'una situació. Per altra banda, les rajoles que formaven aquella espècie de mosaic, eren les dels interessos de cadascun dels qui parlaven de quelcom que era molt directament el seu problema. La precisió de convocar aquesta taula redona, ve un poc de la naturalesa d'aquelles enquestes, ja que qualsevol treball que pretenga esclarir amb un mínim d'objectivitat les coses, no pot ser subaltern per molt periodístic que resulte. Això no obstant i tornant al mosaic, m'agradaria aclarir, o explicar-me un poc encara que siga d'una manera entre lírica i aproximada (manera d'expressar-se destinada a desaparèixer —almenys això tinc eatés), què conjecture després de parlar amb cada llibreter, amb cada editor, poc menys que amb tots els responsables d'aquest muntatge. I és que es tractava fonamentalment d'un problema de supervivència en funció d'un idioma. En aquest sentit m'agradaria fer acte conscient d'homenatge a tots els enquestats, dit amb més precisió, a tots els qui han tingut o tenen res a veure amb aquest muntatge en el nostre país, i d'una forma especial als més antics (sostrac del mot «antics» qualsevol aspecte mortificant que puga contenir, puix que m'hi incline diguem-ne que per la seua plasticitat). Crec que tots ells encertaren a veure-hi amb pupil·la tan aguda com era possible, i que posaren la mateixa gallardia teòrico-pràctica en aquella empresa, que hi hauria posat el més contestatari dels futuribles en aquesta tasca. És impressionant la il·lusió amb què es lluitava per traure coses en la nostra llengua en els temps que pràcticament tots els ací aplegats estudiàvem en el nostre manual de literatura : Pío Baroja: Pío Baroja es un escritor vasco de carácter atrabiliario, en cuyas novelas abundan las incorrecciones de lenguaje y blasfemias; no debe ser leído. Per bé que sembla clar que no ens hem reunit ací per a realitzar un «Happyend» a la Hollywood, amb exaltació de valors hu-

mans i himne emotiu com a fi de festa. És la situació actual allò que preocupa i el que interessa ara. De cap manera no és impopular descobrirho ; els responsables d' això són unànimes en proclamar-ho, i unànimes també a proclamar —explícitament o no— que la indústria cultural ha de ser jutjada en relació amb l'humus de què s'alimenta, del medi concret en què es desenvolupa, i del moment històric. És pel que jo veia, quan mirava enrere, uns homes entestats en una empresa enorme : la revalorització del nostre idioma, i, en certes circumstàncies, la voluntat de llengua és també voluntat de llibertat. El moment sembla més propici. Tanmateix, el fantasma de la inseguretat corre el perill d'emmenar per corresponent reacció —en ser molt conscients en l'assaig cultural que s'escomet— el fet de ser esquemàtics i dogmàtics, la qual cosa, a més de ser una situació ben trista, indica un escàs interés per la realitat. Aquesta fou en certa manera la principal motivació que intentàrem que tingués aquesta taula redona, cenyida a GORG i al món de la lectura. I cenyit també a parlar al més concret possible de la nostra situació cultural quant al llibre, ja que, en el nostre cas, parlar de mitjans de comunicació massius (premsa diària, ràdio, televisió) és pura elucubració o somni. Es tracta, tot comptat, de plantejar-se el nostre món editorial, que afronta l'edició de dos mil exemplars com a màxim. La taula estava formada per cinc membres de considerable informació i capacitat teòrica, que s'avingueren a baixar la guàrdia i la captinença pròpia d'aqueixa majoritària activitat professoral, per aconseguir un clima : entre l'exuberància i el rigor, la generositat i l'enuig, la impietat i la tendresa. Però tot açò són paraules i el que interessa és precisament el que segueix. VENTURA.— Jo sóc pessimista de natural, encara que no ho semble, i un plantejament pessimista em sembla bé perquè crec que el pessimisme pot ser estimulant i perquè cal partir de la realitat. Sense que açò vulga dir que, la visió que hom ens ha llegit, em parega exacta del tot. Centelles, com totes les persones que vénen de fora, corre el perill de no copsar l'assumpte amb fredor i el dessapassionament imprescindible. En

AL PAÍS VALENCIA aquest sentit m'agradaria de dir que el panorama no és tan dolorós com puga paréixer; ja GORG no és una prova i més el fet que tinga, segons crec, més de 2.000 subscriptors. Sens dubte, el nostre panorama editorial és precari, encara que tampoc no crec que una edició de 2.000 exemplars siga menyspreable. Ara bé: el nostre mercat llibreter no ha arribat ni molt menys al límit que podria abastar. No pretenc entrar ací en el problema de la desconnexió social que hi ha a la base de molts dels problemes que tenim en el país; em referesc a l'absència d'una burgesia industrial i financera, disposada a assumir aquell salt en el buit que es va produir en determinat moment històric. Cenyint-nos al concret, em dóna la impressió que els editors valencians no han pensat massa en el llibre que s'ha de vendre; pensar en edicions de 5.000 exemplars no em sembla de cap manera un somni. El que passa és que l'editor manca, en massa avinenteses, d'una mínima visió comercial. Un editor ha de pensar amb criteris propis, àgils i realistes. M'explicaré amb un exemple: si resulta que un editor té una cosina que, al seu torn, és neboda d'un farmacèutic, i que, a més, resulta que és molt d'esquerres, i que diu que ella si1 no es tracta de l'autor de torn més "esquerrà ', ella no juga... l'editor no es pot posar sense més ni més a editar aqueix autor. Perquè després resulta que tal autor sols interessa a la neboda del farmacèutic i, a tot posar, a cinc-centes persones. Això em sembla, comercialment, una aberració. Jo no dic que no s'haja de llegir l'autor de torn més d'esquerres. Sabent-ho fer, també es pot fer llegir l'autor a més de cinc-centes persones. Encara que també es dóna la casualitat que aqueix llibre ja el fan a Barcelona i amb més tirada. I és que ací som molt fins... extraordinàriament fins. Tampoc no pretenc de dir que cal llançar-se de cap a fabricar els llibres més industrialment "consumístics". Ja que estic segur que es podrien fer ací i ara 20 llibres de temes autònoms i universals que es vendrien a 5.000 persones. Un altre exemple: aquesta mateixa reunió feta amb mires sobre temes com urbanisme, la taronja, la planta siderúrgica interessarien. Es clar que interessarien. MARQUÉS. — Certament, és més que possible que, en efecte, la indústria editorial no considere suficientment la incidència en el medi. Però existeix una dada que en un sistema capitalista no es pot en absolut oblidar o eclipsar. Fa la impressió que ací no ha arriscat quasi ningú una

pesseta. Pretendre que amb uns escassos durets va a aconseguir-se fer llegir el país, em sembla un voluntarisme matissat per la ronyoseria. Per altra banda, plantejar-se el problema «què s'ha d'editar?», està condicionat per la qüestió de fons «per què la gent està motivada a llegir?». No convé oblidar per què les classes populars (que són les que parlen la nostra llengua) lligen. Solament els qui han anat a col·legi de paga i han estudiat lligen «perquè cal llegir». La classe treballadora llig en principi quan allò que se li ofereix té una incidència, més o menys directa, amb la seua experiència quotidiana o en els seus interessos. En aquest sentit, no és una casualitat que el període de màxima difusió de la cultura entre les classes treballadores ha estat el de màxima politització, i més bé es relacione amb els esforços de l'anarco-sindicalisme per a explicar (d'una manera potser il·lusòria) que estava sent explotada perquè era ignorant i no que era ignorant perquè era explotada. Aquests van ser els períodes de màxima lectura en el país, i és una dada significativa. Hi ha un altre punt a observar, i és que en aquest moment la gent es mou més en la seua promoció per la via castellana que per la via catalana, i és per tant evident que la gent no llegirà i escriurà en la nostra llengua fins que no se li deterioren cert tipus de coses per les quals les seues preferències estan decantades en l'altre sentit. Comptant, és clar, amb la difusió massiva de quatre normes per a llegir en el nostre idioma (que no costarien més de vint-mil duros). Un bon intent d'aquest estil és ara fonamental, necessari i urgent. BLASCO. — Jo pense que el fet de publicar llibres en català al nostre país o de defensar la cultura catalana, és un fet per si mateix estrictament polític. I aleshores tot consisteix a planificar-ho dins el nivell de la possibilitat que pot admetre aquest país. No em fique a valorar si el nivell és alt o baix; sí que dic que és especial, i que la seua planificació va per criteris que no són justament la possibilitat del país i l'estat real en què es troba. Es planifica per criteris del que siga: unes vegades per criteris catalans estrictes, i això és un error, ja que no és la mateixa cosa el llibre que es consumeix ací que en el Principat. I unes altres voltes es planifica per criteris universitaris, i és obvi que el públic universitari n'és un consumidor, però no l'únic con-

sumidor. Fer una política editorial estrictament universitària és una errada tremenda. Ara ho veig molt clar. Fer país suposa més. Cal buscar un tipus de llibre que no vaja solament a l'universitari. LLORENS. — Conste que jo no he vingut ací com a editor, i encara que sóc fonamentalment un teòric, de fet no puc ni dec distanciar-me de la meua vinculació a una editorial. Accepte les crítiques que heu fet. És probable que els editors de València no siguem un model d'editors. Ara bé : la situació real és en cert mode més trista del que sembla ; no es tracta ja del fet que sols es poden vendre dos mil exemplars, sinó que vendre dos mil exemplars d'un llibre és cosa que sols s'ha fet, que jo sàpia, amb «La llengua dels valencians», de Sanchis Guarner. La situació és encara pitjor ; vull dir que no de tots els llibres se'n venen cinc-cents exemplars. I això no confirma necessàriament la hipòtesi que no se'n venen perquè no hi ha bons editors. Crec que, en gran part, la nostra precària situació es deu a l'escassedat de capital. Tampoc no negue la possibilitat que, amb els diners que s'han gastat en els llibres que s'han editat, podrien haver-se tret a la llum llibres que es venguessen més. Pot ser :

Darreres novetats que podeu demanar a Consell de Cent, 281 —

BARCELONA

JOAN BALLESTER CANALS

no ho sé. Jo més aviat em decante a pensar que el capital dedicat a l'edició ha estat mínim. I manejant-nos amb aquestes xifres tan exigües, hi ha inversions que no convé oblidar, per exemple : la dedicació exclusiva. Em sembla evident que aqueix és un diner imprescindible per a aconseguir una professionalitat, i que, encara que revertesca en aqueix exigu capital, és absolutament necessari. Si no s'abasta aqueixa professionalitat, aquesta activitat és un joc d'aficionats i res més. Jo no he vingut a defensar apriorísticament res. Però cap objectar que si s'han editat obres que no s'haurien d'haver editat, és perquè som aficionats. I, per altra banda, elegir aqueixos criteris més vàlids de selecció, no és una cosa tan clara com pot semblar. L'assumpte per a mi és complex. El problema de la motivació de la lectura, que és el de fons. Cal afegir-li una dada : la lectura proporciona cada volta més poca gratificació : és un fet objectiu. La funció del llibre avui en dia és ser vehicles d'un tipus de cultura, i aqueixa és la cultura científica. Ha acabat el llibre com a gratificació ornamental estètica. BLASCO.—D'acord. Però com a gratificació informativa, no ha acabat en absolut. Encara que m'agradaria entre dues classes d'informació: la

UN NOU LLIBRE ECLESIÀSTIC EN VALENCIÀ

PER UNA ACCIÓ PÚBLICA EFICAÇ Acaba d'eixir ciclostilat el novíssim

Manuel Lladonosa TEMES DE POLÈMICA

Ritual del matrimoni. Conté la celebra-

Carles M. Espinalt

ció del matrimoni dins la missa, cele-

L'ENSENYAMENT DEL CATALÀ

bració del matrimoni fora de la missa

A EUROPA I AMÈRICA DEL NORD

amb els rituals eucarístics i de conclu-

Xavier Barra I i Altet ESTUDI DE MANUEL AZAÑA Lliçó de psicologia política

sió.

ment, de les Cartes Apostòliques, Psalms Responsarials i Precs dels fidels.

Carles M. Espinalt

EX-VOTS

Preu: 25 pessetes.

Poemes

De venda a la Comissió de Litúrgia,

Anton Carrera i en general tots els llibres editats als Països Catalans

També les lectures de l'Antic Testa-

Llibreria St. Pau, (PI. Reina), Manantial, i a

GORG,

Colom, 58, València-4.

PUNTUALITZACIONS: BLASCO, BLASQUISMES, BLASQUISTES "consumística" i la critica. Si es tracta de fer un llibre informatiu, antidogmàtic, objectiu, realista, i sense triomfalismes, em sembla, molt interessant el camí que assenyalava Ventura anteriorment. MARQUÉS. — Però també és possible que el públic valencià siga un públic qualificat i que només se'l puga guanyar amb un llibre d'alta qualitat científica, sempre que no li arribe amb cinc anys de retard. Altrament, el llibre ja no és la forma bàsica de comunicació, i un dels usatges que més el justifiquen és quan puga tenir avantatges comparatius amb els altres mitjans de comunicació. PÉREZ CASADO. — Se m'acudeix, potser per deformació professional, que quan tingués necessitat de fer vendre un llibre, pensaria sobretot en aquests dos assumptes: quin és el mercat d'un llibre f i quins són els recursos que hi ha per a fer-lo ? Respecte al primer, diria que hi ha un mercat, que és en principi de tota gent de tota edat que sap llegir en el Pals Valencià, del qual en derivaria un altre conjunt, que és el senyor que llig castellà i del qual derivaria el grup de gent que llig català. Amb referència al segon, dic que és probablement la cosa més important, ja que en un moment donat el mercat pot crear-se. I crec que, en certa manera, alguna editorial del nostre pals ha creat un cert llit de lectura, cosa no massa costosa, ja que n'hi ha prou amb demostrar a la gent que es pot llegir en valencià, per bé que m'atreviria a constatar que aquella primera publicitat directa es féu i després es va perdre. Encara, queda l'assumpte dels recursos. Per a mi no es tracta solament de recursos econòmics; també dels mentals. Quanta gent escriu?, què escriu aqueixa gent?, com pot escriure aqueixa gent?, què li proposen escriure a aqueixa gent? Ací no hi ha ningú que escriga una novella o que escriga més de cinc llibres seguits. 1 no convé oblidar que per tal que isquen deu senyors que publiquen, farà falta, a més d'una mínima proporció honesta, cent senyors que escriguen. No crec que siga un problema estrictament de capital. Si resulta evident que els recursos humans i econòmics no van per una cultura de creació de llibres, és perquè l'estructura del pals no dóna per a això. VENTURA. — Tampoc no es pot oblidar que estem fent un país a base d'abnegació, i, si s'oblida açò, no hi ha res a fer, i açò també suposa que algunes generacions s'han de cremar en la pruïja.

Els errors de transcripció de la taula redona sobre Blasco I b a ñ e z , algunes enèrgiques protestes que m'han arribat i fins i tot alguna adhesió sospitosa, m'aconsellen de fer aquestes precisions sobre el tema : 1. No hi ha blasquisme sinó blasquismes : el de Blasco, el d'Azzati, el del grup que dirigeix la Unión Republicana Autonomista, el dels seus seguidors, el d'unes masses republicanes valencianes que cada vegada més anaren separant-se del «blasquisme oficial»... 2. Sabem molt poc sobre els blasquismes. 3. Una mateixa ideologia té significats diferents quan les circumstàncies han canviat. Parlar de República o de Democràcia quan ja les masses obreres anuncien la seua revolució, té un sentit distint al que tenia abans. Les mateixes consignes blasquistes tenen un sentit diferent el 1900 i el 1930. 4. Per a molta gent Blasco és senzillament un símbol de radicalisme democràtic i un símbol de València. Fins i tot, la seua aventura cosmopolita era una compensació per al complex d'inferioritat valencià. 5. Avui, amb certa perspectiva, podem veure una sèrie de vacil·lacions, de insuficiències a la figura de Blasco, i, això no obstant, fóra infantil fer Blasco responsable de fracassos d'arrel social i col·lectiva, d'impotències valencianes, d'impotències d'unes masses, d'impotències marcades per una infraestructura. 6. Encara Blasco és el «drac» o el «butoni» per a alguns. Crítiques a Blasco des de la dreta d'Alfons el Magnànim, no. Si Blasco no era una solució per al poble, menys ho eren aquells qui s'inspiraven en la bona època feudal, nostàlgics d'els «honrats amors i humils virtuts» inclosos. 7. Hi hagué un sector de la burgesia valenciana que manipulà la memòria de Blasco, l'adhesió popular que despertava per al seu benefici. Aquest sector trobà fàcil acomodament en situacions polítiques escassament republicanes, escassament anticlericals, escassament populistes ; en cap sentit liberals ni, és clar, moderadament valencianistes. JOSEP VICENT

E. CENTELLES

MARQUÈS

la veu dels altres • la veu dels altres EL CATALÀ, UN IDIOMA FANTASMA?

hi ha d'anunciar tal producte lacti, o detergent, 0 col·locar a l'entrada de les ciutats «benvinguts» 1 que els noms dels pobles i dels carrers estiguen posats segons la seua ortografia i idioma original. Entre altres coses, així es salvaria de pas el castellà de pintoresques traduccions, com algunes de les que qualsevol viatger poc avisat pot contemplar amb esbalaïment. (Pedro Altares. "Cuadernos para cl diálogo")

Vosté, estimat lector, haurà estat alguna vegada a Catalunya. Hi haurà admirat les meravelles romàniques, vestigis esplendorosos d'una ferma i secular cultura, o haurà passejat per la barcelonesa Rambla de Canaletes i el Passeig de Gràcia. És possible que, fins i tot, l'únic que vosté conega de Catalunya siguen les platges que s'hi succeeixen al llarg de centenars de quilòmetres de costa. Vosté ha arribat a Catalunya en tren, potser LA TORRE DE VALÈNCIA en avió o en automòbil. A la primera gasolinera, I EL PATRIMONI MUNICIPAL al primer bar, al primer autobús, vostè notarà Causa vertadera preocupació que un Ajuntaque ha canviat de zona idiomàtica : al seu voltant, els catalans parlen català. Sembla normal. ment, en aquest cas el de Madrid, haja hagut Potser al bo i millor vostè s'assabenta així de de vendre un terreny per a poder donar allotjala vida d'un idioma (tan antic com qualsevol ment als escolars. I conste que la justificació no altra llengua europea) que parlen més persones, sembla ser més plausible i clara! Però ¿ és Túnica per posar-ne sols uns exemples, que el noruec, el fórmula viable i aconsellable per a l'obtenció de finlandès, el búlgar o el flamenc. La cosa més recursos per a les corporacions locals ? En altres lògica hauria estat que, abans, hom l'hagués in- ocasions, aquestes vendes no han justificat els format amb exactitud d'aquest fet. Però els lli- mitjans utilitzats per a portar-Íes a efecte, ja que bres de batxillerat que normalment s'estudiaven, mai els fins no han estat —en cap ordre de coi se segueixen estudiant, solen patir aquest curiós ses— valor bastant per a cobrir tais despeses. lapsus. Després, és clar, en trobar-se amb cata- Per fins més o menys semblants —i a voltes no lans parlant català, hi ha qui s'imagina que ho tant— molts Ajuntaments espanyols han quedat fan per molestar tot aquell qui ha nascut ençà sense patrimoni, empobrits, sense solidesa per a respondre a qualsevol tipus de garanties, depaude l'Ebre... perats per a efectuar operacions financeres de Però, una vegada que haja comprés el natural, crèdit ; ha calgut recórrer a buscar empar en humà i lògic ús que els catalans fan del seu els futurs ingressos fiscals. I quan aquests no han idioma, vostè es trobarà amb el fet que el català estat suficients, augmentar-los. és un idioma fantasma. M'explique. Vostè no I molts d'Ajuntaments han sucumbit, amb noveurà res escrit en català a Catalunya, fora de les llibreries i d'algun que altre anunci folklòric tòria facilitat, al negoci de l'urbanisme i al co(normalment un concurs de sardanes). A l'hora merç del turisme. En compte de garanties per del llenguatge escrit, l'idioma català sembla que a les propietats comunals, han resultat coadjusofreix un curiós procés d'evaporació. Els noms vants de l'especulació a més de ser vies fàcils dels carrers, els «afiches», els rètols, els anun- per al muntatge de combinacions pseudoturísticis... tots apareixen escrits en castellà. Ací el ques en les quals les esplèndides revendes no bilingüisme o la coexistència idiomàtica no exis- han repercutit a favor dels veïns en cap grau ni teixen. Un idioma n'ha desplaçat un altre. La quantitat. contradicció és palpable i vostè en serà conscient (La Vanguardia Española) donant-se un petit passeig per qualsevol carrer d'aquesta o aquella població. La cosa curiosa és que en aquest desert idiomàtico-visual, hi hagué POESIA VALENCIANA: una excepció fa pocs anys, quan un mes de de- UNA OPINIÓ DE FERRER SOLIVARES sembre els espanyols foren convocats a referènEl comentari sobre el III er Premi de Poesia, dum. Aleshores els carrers es poblaren de pro- Falles 1971, aparegut a l'edició de Ciudad del paganda en català. Aquest va ser, entre d'altres, 10 dels corrents, incloïa un judici global sobre un petit detall que no tingué en compte cert la poesia valenciana, emès per Joan Climent, que procurador en Corts quan parlà d'«els virus de m'ha deixat sorprès per la seua inexactitud. El l'ànima» que podien entrar a redós de l'empra- conegut poeta de Montitxelvo afirma que «la ment de les llengües vernacles. Per a ell, segons poesia valenciana no avança al ritme que ho fan el que hem dit, és clar que aqueixos virus eren les altres llengües». I per a provar tal asserció, qüestió de contigut... Però no es comprèn bé de acudia als concursos poètics en què es tracten quina mena són els que poden entrar pel fet temes tòpics d'una manera tòpica. En aquest que, a Catalunya, a més de parlar en català segon punt estic prou d'acord. Que la mania (cosa que ja no discuteix ningú i tothom accepta jocfloralista, dins la nostra literutura valenciana, com un enriquidor patrimoni comú), es permeta és un destorb, ningú no ho posa en dubte, llevat titular, anunciar o escriure publicitàriament en d'alguns somniadors. Però ¿ aquests concursos són l'idioma propi. Un hom, per molt que s'esgrune «tota» la poesia valenciana ? Aquest és el punt les meninges, no acaba de comprendre quin mal discutible. Si el Sr. Climent creu que sí, llavors

la veu dels altre* • la veu dels altres la seua afirmació primera crec que fins i tot és massa benèvola. Però si s'aplica a «tota» la poesia valenciana, llavors sentim discrepar-ne. Confondre la sub-literatura fallera i jocfloralista amb la literatura sense cognoms, és un greu error. El Sr. Climent, n'estic segur, no incorre en aquesta relliscada. Per això em preocupa el seu judici tan global...

mateixa que hi ha entre l'andalús i el castellà : «Cap persona capaç de reflexionar pot pretendre negar la unitat idiomàtica de Catalunya, València i Mallorca». ¿Que hi ha objectes que s'hi anomenen de distinta manera ? També alguns objectes reben diferent nom castellà segons la regió de què es tracte. (Joan Cantavella. "Criba")

(Ciudad - cartes al director) FRANCESC DE B. MOLL, «PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES DE 1971»

¿ARQUITECTE MUNICIPAL 0 EQUIP D'URBANISTES?

Des de fa ja algun temps, i amb motiu de la jubilació del Sr. Sardà, Reus té vacant la plaça El filòleg menorquí Francesc de B. Moll i Ca- d'arquitecte municipal. Es coneixen els noms sasnovas, ha resultat guanyador del «Premi d'Ho- d'alguns candidats per al càrrec, però no els punor de les lletres catalanes», concedit ahir a dar- bliquem per a no ferir susceptibilitats. rera hora de la vesprada durant el transcurs d'un Seria convenient que l'opinió publica estigués acte organitzat per l'Omnium Cultural. Aquest informada del procediment que se seguirà per a notabilíssim reconeixement ve a premiar l'autor adjudicar un càrrec de tanta importància i resd'una important obra literària. Amb el seu treball ponsablitat. Hi ha certs aspectes que cal sotmeha contribuït de manera destacada i de forma tre a debat públic abans que es transformen en continuada al desenvolupament de la vida cultu- fets consumats. Aspectes tals com la conveniènral dels Països catalans. Així ho va considerar el cia que siguen diverses les persones responsables jurat format per Antoni M. Badia Margarit, Jordi de la qüestió u r b a n í s t i c a municipal ; que el Carbonell, Josep M. Castellet, Miquel Coll i Alen- càrrec d'arquitecte municipal fos renovable cada torn, Antoni de Moragas i Gallisà, Joan Sardà i cert període de temps ; la possibilitat de crear Dexeus, Joan Triadú, Joan Fuster i Josep M. un seminari permanent d'estudis urbanístics loLlompart, aquests dos darrers delegant el seu cals i comarcals amb l'assessorament dels tècnics vot. La comunicació del veredicte fou llegida per municipals i d'altres persones enteses en la maJoan Triadú, i Badia i Margarit, en un breu par- tèria, etc. lament, es va referir a l'obra ben feta de Moll, tot i destacant especialment la tasca de recollida (Tele/exprés) desplegada al «Diccionari Català-Valencià-Balear». (La Vanguardia Española) CRÒNICA DES DEL PAÍS VALENCIÀ: UNA LLENGUA QUE PERVIU

És fàcil de trobar per les parets de ciutats i pobles valencians, uns rètols —amb cert matís clandestí— que ens preguen que «parlem valencià». També es poden contemplar als cristalls dels vehicles uns adhesius que reclamen «valencià a l'escola». Perquè estar dins una regió ben definida i parlar una llengua pròpia és un fet de què es va prenent consciència a passes de gegant. Veritat és que Felip Vé. va desterrar la nostra llengua de l'administració i ja no s'hi ha restaurat mai més. Tot i això, el valencià és una llengua viva i parlada per un bon grapat de gent, i són molts els qui mostren le seua estranyesa en comprovar fins a quin punt està arrelada entre els habitants d'aquesta regió. És clar que sempre hom troba bromistes o sembradors de confusió que comenten : «Però si el valencià és un dialecte del castellà». Naturalment, la seua opinió és de un valor nul, un cras error filològic que no mereix cap comentari. El valencià és una variant amb personalitat pròpia del català. El professor Sanchis Guarner afirma que la relació entre el valencià i el català és la

EL PAÍS VALENCIÀ, CAMÍ «DE» I «CAP A» EUROPA

Si estem, doncs, condicionats per la nostra geografia i la nostra història, ¿no és en aquesta on ens cal trobar les energies que necessita el nostre desenvolupament? ¿No ha de ser en tal cas l'autopista Tarragona-València l'eix sobre el qual ha de realitzar-se ? Les comunicacions amb els nostres mercats naturals són el camí lògic de la nostra expansió. El que vol dir que ens cal posar tot l'engatjament a fer que es multipliquen i s'estenguen. Hem d'aconseguir que l'autopista arribe a Alacant, que les línies fèrries seguesquen el litoral i cobresquen tot el País Valencià, tan deficient en aquest ordre de coses ; que els nostres ports siguen eficaços i puguen competir amb els altres ports mediterranis ; que s'inicien i acaben més línies als nostres aeroports 1 que siguen més capaços, arriben al trànsit de mercaderies, etc. Si som un país a la vora del camí que el constitueix, si és aquest l'eix de la nostra expansió econòmica, si per aquest eix ens han de venir els recursos i les energies, i hi han d'eixir els fruits del nostre treball, cal que evitem que aquest camí ens ofegue. I cal aconseguir que ens done el respir que necessitem a cada moment. (Valencia-Fruits)

OVIDI, la Fera Ferotge Ovidi Montllor canta amb ràbia i sar- uns butacots prop del bar del C. E. M. casme. Ell és un altre valencià dins del tenint al davant un Ovidi amb pantalons món de la cançó catalana; d'ell podríem i jersei negres i amb el cansament reflectit dir que és el gran oblidat dins d'aquest al rostre. món de la nostra cançó, i ho és degut a no Com he dit abans, Ovidi va nàixer a la ser un cantant que dins una determinada Torre de les Maçanes, prop d'Alcoi, però línia faça concessions a la comercialitat com es va fer cantant a Barcelona. sembla fer de vegades el Llach, i potser ho —Jo vaig anar a Barcelona a cercar treés també perquè ell no és un electritzador ball ; això del món de la cançó, va ser una de masses com ho és Raimon i tampoc no cosa quasi accidental. Jo feia cançons i les és un sarcàstic del tipus de Pi de la Serra. cantava als amics; un dia em van portar Però Ovidi Montllor, amb les seues cançons a un festival d'aquells que per allà es muns'enfronta amb algú, i, com ha dit Joan ten ; allí em vaig adonar de la importància Fuster, «no cal subratllar contra què ni que la cançó tenia i vaig deixar de prencontra qui s'adreça la serena violència dre-ho en broma, per a considerar-ho una d'Ovidi». mica més seriosament. Aquest xic d'Alcoi fa poc va ser entre És allò del Llavors cal que fem / no nosaltres fent una sèrie de recitals. En un estiguem parats... que ell ens diu en una d'aquells llocs on Ovidi va cantar (no en de les seues cançons; però què és per a penseu que tot el seu repertori, només una Ovidi la cançó? petita part), vam acudir per parlar amb ell —La cançó és per a mi un mitjà d'exi que ens digués algunes coses que podrien pressió ; això només. ser interessants per als lectors de GORG, I de debò que et serveix per a expresi així, senzillament, sense portar un qües- sar-te ; en les teues cançons ens parles de tionari preparat, ens trobem asseguts en moltes de les teues vivències, des de la

de la cançó patètica «Cançó del llaurador» fins a la gran cançó que és «Història d'un amic», passant pel deliciós «Homenatge a Teresa». Em sembla que dins les teues cançons es palesen uns forts records de la teua infantesa i del teu poble... —Jo crec que no és sols de la ineua infantesa ; em sembla que dins les meues cançons es troben records de totes les edats i de tot temps.

Ovidi canvia molt de sentir-lo en disc a veure'l personalment; al contrari que la majoria de cantants, ell guanya en les senes actuacions personals, i açò és deu a ser un gran actor, i sempre ens dóna unes grans interpretacions a tots els nivells de les seues cançons. És en realitat actor o cantant? —Em sembla que l'actor i el cantant són una cosa bastant fusionada, o almenys hauria de ser-ho; potser és una declaració molt bèstia o estrafolària, però a mi em sembla així. Perquè en el moment en què una persona ix a un escenari, es deu a un públic i li cal fer els possibles per tal que aquell públic arribe al món o a les coses que el cantant vol dir, i per tant hi ha una part d'actor i una part de cantant. Açò arran de cantar en públic; en gravar discos ja és un altra cosa.

El públic, aquella nit, com moltes altres, havia demanat algunes cançons al cantant i aquest no els havia complaguts; tots sabem per quins motius. També sabem que en alguns llocs que estava anunciat, Ovidi no va cantar. És que van les coses malament dins el món de la cançó? —No, avui en dia el problema no és arran de les actuacions, ja que la gent ens crida per anar-hi, sinó per motiu d'altres traves. D'actuacions, tant Raimon, com Pi de la Serra, com Llach o jo mateix en tenim per a estona; ara, hi ha altres coses que no fan possibles les actuacions. Per altra banda, jo seria injust si deia que em trobe en aquesta situació; jo no m'hi trobe.

La cançó catalana conquista Madrid. Això podríem dir després d'assabentar-nos que a la capital de l'Altiplà estan triomfant els nostres cantants. Ovidi no hi havia anat encara, però quan aquestes línies ve-

gen la llum, ja haurà passat també per Madrid, concretament per un local comercial anomenat «Bourbons», que és el mateix on han actuat altres dels nostres cantants... Però què és això del «Bourbons» ?

—Sé que hi ha estat la M.a del Mar Bonet, sé que hi ha estat la Teresa Rebull i ja no en sé res més. Sols, que he de presentar-me allà i cantar-hi durant uns dies; cada nit algunes de les meues cançons ; crec que seran unes actuacions d'una durada de mitja hora a tres quarts.

Les cançons d'Ovidi són, moltes vegades, la immensa majoria de vegades; una crònica dels fets més quotidians de la nostra vida. Com és elaborada aquesta mena de crònica? —Les cançons no surten espontàniament; les cançons s'elaboren, es pensen, es treballen, es graven, s'esborra, s'afegeix ; en fi, que el procés per a fer-ne una és un procés molt llarg.

Sentint-lo, diríem que les seues cançons destil·len ironia pels quatre costats, una ironia amb ira o ràbia... —Aquesta ironia que dius, crec que es fa patent per la forma d'actuar en pla d'actor que tinc. Més aviat, jo crec que les cançons són amargues.

ESTEVE-CASANOVA

AIXÍ FOU EL

I CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ El diumenge 18 d' abril, es va clausurar a Alacant i Elx el I Congrés d'Història del País Valencià, un dels esdeveniments culturals més importants del nostre País en els últims anys. D'entrada, podríem valorar el seu èxit i la seua magnitud, amb unes estadístiques, sempre fredes, però molt reveladores : hi van participar més de set-cents historiadors, dels Països Catalans, espanyols i estrangers (encara els dies del Congrés se'n matriculaven) ; 31 arxius, biblioteques i museus ; 13 institucions eclesiàstiques ; 27 institucions d'ensenyament superior ; 8 escoles especials ; 18 instituts de segon ensenyament ; 25 corporacions acadèmiques ; 17 col·legis professionals ; 8 col·legis majors universitaris ; 29 entitats vàries ; 12 bancs i caixes d'estalvis ; 17 institucions estrangeres, i finalment 78 ajuntaments del País Valencià. La majoria d'aquestes entitats enviaren els seus representants. Segons les dades del Programa, es varen presentar 391 comunicacions i 7 conferències. Les primeres (alguna de les quals no es va pronunciar, com després veurem) estaven agrupades en dinou sessions de treball, per especialitats tais com Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga, Història Medieval, Història Moderna, Política i Sociologia, Medicina, Lingüística, Art, Dret, Economia, Història Contemporània i Fonts en Arxius i Biblioteques. De les 398 intervencions, 278 es varen fer en castellà, 107 en català, 5 en francés, 5 en italià i 3 en anglès. La nostra llengua fou utilitzada de forma majoritària en les sessions de Lingüística (XI sessió, 14 en català, 7 en castellà i 1 en italià), Història Contemporània (XVIII sessió, 12 en català i 6 en castellà) i Sociologia (IV sessió, 9 en català i 7 en castellà). La proporció fou equilibrada en la sessió V (Història Antiga), VII (Història Moderna), VIII (segle xix), X i XIV (Medicina i Dret). Preferiren utilitzar el castellà els arxivers (sessions XVI i XIX), els medievalistes (sessions II, VI i XIII) i els juristes (sessió XVII). DE C O M ELS CONGRESSISTES, DESPRÉS D'HAVER DINAT DE MOLTES I DELITOSES VIANDES

L'OMBRA

DEL PALMERAR

D'ELX,

RESPONGUEREN A LA REQUESTA QUE ELS FOU FETA

No han estat d'acord els diversos autors sobre si l'hora de la digestió estomacal era la més apropiada o no per a l'especulació intel·lectual. Alguns han opinat que la digestió, i més si és d'arròs amb crosta, com fou a Elx, pot entorpir el curs lleuger de les idees, i per això hom va inventar la típica migdiada hispànica. D'altres, com sabem pel «Banquet» de Plató, pel «Satiricó» de Petroni, per A r i s t ò t i l i Ciceró, preferien precisament aquest moment per a la conversa i l'intercanvi d'idees. Nosaltres, com a bons mediterranis, se-

guírem l'opinió dels autors clàssics, i aleshores enquestarem alguns congressistes, des d'eminents especialistes fins a estudiants, per a tenir una visió objectiva del Congrés. A tots férem la mateixa pregunta : ¿QUINA

IMPRESSIÓ

HA TRET DEL CONGRÉS

I QUINS EN SÓN ELS ASPECTES MÉS REMARCABLES?

Prof. Dott. GIUSEPPE CARLO ROSSI, ordinario di portoghese e incaricato di spagnolo all'Istituto Universitario Orientale di Napoli. —He quedat molt satisfet per haver pogut enriquir la meua familiaritat i coneixement de la península ibèrica amb la cultura catalana i valenciana; és la primera vegada que hi tinc un contacte directe. Com a professor de portugués i castellà, encara no coneixia la tercera branca cultural d'aquesta trilogia ibèrica. Tot el referent a la península ibèrica i Iberoamèrica m'interessa. És la primera vegada que he pogut completar la meua visió, en entrar en contacte amb la cultura catalana. Açò serà el començament per a continuar el seu estudi. En "L'Osservatorc romano" del Vaticano, estic encarregat d'una secció de temes ibèrics, i últimament he escrit un article sobre el moviment editorial barceloní, i concretament Plaza Janés. Estic molt satisfet del Congrés per la multiplicitat dels temes tractats, que ens ha donat a tots l'oportunitat d'assabentar-nos d'altres qüestions fora de l'especialitat de cadascú, en el meu cas de temes no literaris, puix que jo sóc filòleg. Per altra part, tinc un gran desig personal d'acompanyar amb la major regularitat possible les activitats futures d'altres Congressos semblants. Desitjaria també conèixer la revista GORG, ja que, a Itàlia no és fàcil trobar textos en català. Pense demanar al Ministeri l'ensenyament del català a la meua Universitat de Nàpols. Ara s'ensenya solament en dues, Bari i Roma. Pare MIQUEL BATLLORI, de la Real Acadèmia de la Història, català, actualment resident a Roma, especialitzat en Història Moderna. He observat en general un bon to universitari i de rigorositat científica per part dels congressistes. Açò crec que és el millor que se'n pot dir. Prof. GIUSEPPE CONIGLIO, incaricato di Storia Medievale nella Facoltà di Magisterio dell'Università di Bari. El P. Batllori ens el presenta com un gran especialista en els segles xv i xvi, des d'Alfons V el Magnànim fins a Carles I. —El meu qualificatiu del Congrés és "magnífic" .Primerament, des del punt de vista científic, ha estat perfecte. Després, perquè és un

punt de partida per a altres estudis, no solament valencians, sinó europeus, diria jo. En tercer lloc, l'organització ha estat perfecta. No podia estar millor organitzat, ni podíem haver trobat major hospitalitat. Personalment estic molt content d'haver-hi vingut, per haver conegut aquesta part d'Espanya, i crec que, des d'aquest punt de vista, cl Congrés ha estat un èxit. Mossén MANUEL MILIAN BOIX, director del Museu Etnològic de Morella i del Maestrat. —Ha estat molt nombrós i s'ha caracteritzat per molta joventut ben preparada tècnicament. L'èxit ha estat segur i el crec d'un valor positiu per a la redacció de l'autèntica història del País Valencià. MIQUEL REQUENA ANDRÉS, estudiant d'enginyeria, de l'Alcúdia de Carlet. —Pense que les ponències d'economia eren les més rigoroses. Si se'n fes l'estadística, trobe una gran quantitat de ponències en català. A alguns investigadors locals els mancava rigorositat científica, i certes comunicacions no eren positives. MARISA GARCÍA VAZQUEZ, estudiant de Filosofia i Lletres, secció Història, de La Llosa de Ranes. —Jo trobe en les comunicacions unes grans diferències de qualitat. Encara algunes ostentaven un panegirisme local, no científic i fins folklòric. De tota manera, comprenc que en ser el primer, ha de tenir defectes. Crec que cal fer-ne una selecció de comunicacions. Per altra part, els intel·lectuals buscaven en el Congrés propaganda dels seus temes i les seues hipòtesis. Altres no han presentat les seues ponències anunciades, que prometien ser molt interessants. Per això no és just, encara que siga més pràctic, donar el mateix temps, deu minuts, a totes les comunicacions, fossen bones o dolentes, interessants o no. Algunes comunicacions eren una mica subjectives. Les expressions d'alguns semblaven més de demagogs que de científics. Els periòdics han fet elogis d'algunes comunicacions que no s'havien arribat a llegir. De tota manera, crec que aquests defectes, per a un primer congrés eren un poc lògics, i esperem que els pròxims els superen. ALFONS CUCÓ, del Departament d'Història Contemporània de la Facultat de Filosofia i Lletres, i de la Secretaria del Congrés. Hi és present AMPARO ALVAREZ RUBIO, del mateix Departament. —La Comissió del Congrés n'està contenta. Hi ha hagut un to científic prou alt, i una nombrosa assistència, més de 700 congressistes i vora 400 comunicacions. Cal assenyalar: 1. Abunden les monografies locals, amb documentació nova, que han obert nous camps de treball; eren fonts inèdites de camps poc explorats. 2. Equilibri entre la investigació local, en gran part d'origen no universitari, i els intents d'interpretació històrica general. 3. Integració entre les branques diverses de la història (història de la ciència, de la medicina,

demografia, dret) que han de compondre la història general del País. —¿ Què em dius de la possible ubicació del Congrés en ciutats del País que no siguen les capitals ? —Que aquest acord que podria prendre's en successius Congressos, té per finalitat descentralitzar-lo i interessar la societat valenciana portant aquestes inquietuds per tots els indrets del País. —Alguns, els més joves potser, han jutjat durament algunes comunicacions. ¿ Què me'n dius ? —És normal, i ja estava previst en les bases que alguns treballs siguen eliminats de la seua publicació. En tals comunicacions hom jutjava més apassionadament que amb criteris científics i objectius, o no tenien rigorositat històrica i metodològica. Ara, et puc assegurar que qualsevol comunicació que tinga una aportació objectiva i positiva, es publicarà. DE COM L'ESCRIVÀ, DESPRÉS D'OIR MOLTS I DIVERSOS RAONAMENTS, SE N'ANÀ A VEURE EL MISTERI, QUE DINS L'ESGLÉSIA D'ELX ES REPRESENTAVA

A les cinc de la vesprada vàrem anar a l'Església de Santa Maria de l'Assumpció, per veure la representació del Misteri. Com tots els nostres lectors deuen saber, l'origen del teatre, en totes les literatures, ha estat generalment religiós : mitjançant una representació mítica, hom donava a conèixer al poble les creences de cada religió. Així, entre els grecs, la tragèdia i després la comèdia, tenen origen en el cicle de la mort i naixement de Dionisios. En l'Edat Mitjana el teatre es trobava al servei de l'Església cristiana. Els episodis de la vida i Passió de Jesús, la vida de la V e r g e i els a p ò s t o l s eren tema d'un teatre, representat sovint dintre l'Església, que per fi rebria el nom de «Misteris». Aquesta és la importància del Misteri d'Elx, que tracta de la mort i assumpció de la Mare de Déu al cel. Quan el Concili de Trent prohibí les representacions dins les Esglésies, els elxans defensaren contra tot i contra tots la seua «Festa», i gràcies a això avui el podem oir amb l'emoció de valencians que busquem la nostra essència en l'arrel de la nostra cultura. Perquè aquesta meravellosa peça en la nostra llengua es representa des de 1265, quasi des de la incorporació d'Elx al Regne de València. Resumint : la seua importància està en dues coses. Primerament per als musicòlegs és un magnífic exemplar de música valenciana dels segles XV i XVI. I per a nosaltres és la més antiga i pràcticament l'única coneguda peça de teatre medieval en la literatura catalana. Crec que tots els presents escoltàvem aquells càntics com una cosa nostra a què ens sentíem íntimament lligats. Solament això ja podria ser un dels èxits del Congrés. DE COM ALGUNS CONGRESSISTES TINGUEREN UNES ALTRES RAONS ABANS DE MARXAR CAP ALS SEUS LLOCS D'ORIGEN

EMILI BALAGUER PERIGÜELL, de Xàtiva, pertanyent al Departament d'Història de la Medicina de la Facultat de Medicina de Xàtiva.

—}o assenyalaria uns fets molt positius d'aquest Congrés: 1. L'acceptació de l'existència i unitat del País Valencià. 2. La Història ha eixit per fi fora de cada Facultat i de la Universitat per a obrir-se als problemes de la societat valenciana, del País on està arrelada, fora del cercle tancat dels especialistes. Hem trobat una especial atenció de la gent de Filosofia a la Història de la Medicina. 3. L'altura científica, a tots els nivells, era considerable. 4. Ha estat també una ciència de joves, amb especial atenció a problemes socials i polítics. 5. I, per fi, que indubtablement serà un començament per a nous Congressos, VICENT SAMPEDRO GUILLAMON, del Departament de Dret del Treball, en la Facultat de Dret de València. —Jo ressaltaria aquests fets: 1. El Congrés no ha estat reduït a especialistes d'Històries, sinó a altres especialitats, no estrictament històriques, com Dret, Medicina, etc. 2. La representació de "Tirant lo Blanch" a València és un fet extraordinari. S'hi hauria de representar més teatre català. 3. Hi ha hagut una coordinació, no una dispersió de temes, i tractats científicament, a excepció d'algun cas aïllat que més semblava meeting. JOSEP BAUSET, professor d'ensenyament mitjà, biòleg, de l'Alcúdia de Carlet. —El més remarcable crec que és la gran afluència de joventut, el 90 per 100 de la qual amb criteri molt científic. Serà molt important aconseguir-ne la continuïtat. El Concert de Música va ser excepcional. JESÚS HUGUET PASCUAL, col·laborador de GORG, d'Alberic. —Per a mi ha estat una reunió de gent intel·lectual amb gran pes específicament social dins el País. És important haver aconseguit la primera plana als periòdics regionals. En segon lloc, ha

estat una resposta massiva dels universitaris i cronistes locals, historiadors i afeccionats. I finalment observe la gran afluència de joventut, que donarà a açò continuïtat. Personalment em varen agradar molt les comunicacions de Rosselló sobre el clima del Paleolític, Molas Batllori, sobre el projecte d'Estatut i Marqués. XAVIER GARCIA PÉREZ, estudiant de quart d'Història, del Port de Sagunt. —En general trobe al Congrés molt bo i important, però li veig alguns defectes: 1. Omissió d'algunes comunicacions anunciades, de prou interés. 2. Manca de lliurament d'alguns treballs, després de llegits. 3. Desproporció de preparació entre els congressistes. Però espere que els menys preparats hagen pogut aprendre ací nous mètodes. DE COM L'ESCRIVÀ VA RECAPITULAR DINS L'AUTOBÚS TOT EL QUE HAVIA SUCCEiT ELS DIES DEL CONGRÉS

El dimecres dia 14 d'abril es va inaugurar el Congrés amb la presència de les autoritats valencianes al vell Paranimf de la Universitat literària de València. Després de la Memòria, llegida pel Secretari General Dr. Emili Giralt, varen parlar el Dr. San Valero, Degà de la Facultat de Filosofia i el Dr. Bàrcia, rector de la Universitat, i finalment el conferenciant contralmirall Juli Guillem Tato sobre «Els camins dels catalanismes en la parla marinera castellana». En la vesprada, els congressistes en grup varen visitar diverses exposicions, totes molt importants : Fotogràfica en l'Ateneu Mercantil, Cartogràfica en l'Ajuntament, Documental en l'Arxiu del Regne, Pictòrica en el Museu Provincial de Belles Arts i Bibliogràfica en l'Antiga Universitat Literària. En la nit, al Real Col·legi Seminari del Corpus Christi, es va celebrar un concert de Música Valenciana del segles xv al XVIII. El dia 15 el Congrés es va traslladar a Castelló de la Plana, puix s'havia pensat en el seu caràcter itinerant, a fi que les tasques científiques

CENTRO DE ESTUDIOS VALOR •

Preparació: Banca i Caixes d'Estalvis.

•

Cursos: cada mes comencen grups de preparació.

•

Grups de preparació: matí, vesprada i nit.

•

Hores: matí, de 8 a 10; vesprada, de 5 a 7; nit, de 7 a 9 i de 8 a 10.

Informes: València - Carrer de Castelló, 14, baix, dta., de 5 vesprada a 9 nit.

s'identificassen més amb tot el País. Després d'alguns actes matinals (recepcions, visita al Museu, conferència del Dr. Vicent Peset sobre «Mayans i Sisear»), les sessions ordinàries varen començar en la tarda al Col·legi Universitari de Castelló. Els dies 16 i 17 es varen fer les altres sessions ordinàries a la Facultat de Filosofia de València. En cadascuna solien ser llegides una mitjana de vint comunicacions, i s'hi feien quatre sessions simultànies. Per manca de temps, i abundància de comunicacions, el programa era molt premut, i solament hom concedia deu minuts a cada comunicació. Transcendentals varen ser també les altres conferències : la del Dr. Alfonso García-Gallo sobre «El Derecho en el Speculum Príncipium de Belluga» ; la del P. Miquel Batllori, sobre iValència i Catalunya al segle XVIII», i finalment la clausural, a Alacant, del Dr. Henri Lapeyre *La Taula de Canvis dans le cadre de l'histoire genérale de la Banque». Molt interessant va estar la comunicació d'en Ricard Blasco «Contribució del cinema al coneixement del fet històric», llegida a l'Ateneu Mercantil dissabte dia 17 en la nit. La projecció d'un documental sobre fets històrics de València, des de 1909 fins a 1957, fou molt aplaudida per tots els assistents. De veritablement excepcional haurem de qualificar la representació del «Tirant lo Blanch», en adaptació de Maria Aurèlia Capmany, per l'Agrupació de Teatre «L,a Cazuela», d'Alcoi, sota la direcció de Màrius Silvestre, al teatre Principal la nit del dia 16 d'abril. I això per moltes raons : per la qualitat de la interpretació i posta en escena, per la magnífica selecció de textos ad'aquesta gran novel·la que és l'adaptació de M. Aurèlia Capmany. Però —no volem negar-ho— crec jo que el que més ens afectà tots, és el fet d'haver vist una sòlida i seriosa obra teatral a València, on estàvem acostumats als sainets de baixa qualitat. I el fet que en aquesta obra fos l'heroi d'una novel·la valenciana, amb les particularitats lingüístiques i culturals del nostre País, i en una correcta pronunciació, com és la parla d'Alcoi, era ja massa. Personalment considere «Tirant» com el personatge arquetípic de la nostra cultura, i pense que s'hauria de representar l'obra per tot el País. I al mateix temps açò podria ser el començament de fer més representacions en la nostra llengua, i llevar a la gent la idea que el teatre valencià són els sainets del tipus «Deixa'm la dona, Pepet», i companyia. Estic convençut que el Congrés de l'any 1971 marcarà una fita important en la Història contemporània del País Valencià, per totes aquestes coses que ha aconseguit. EL CLIMA APROPIAT

Tot açò ha estat una realitat, gràcies a l'ambient intel·lectual sorgit en la Universitat de València durant els anys seixantes. S'hi varen reunir una sèrie d'especialistes, en gran part del Principat o mallorquins, que van alçar l'especialitat d'història a una gran altura : Joan Reglà, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Julià San Valero, Antonio

López, Antonio Ubieto, José Maria Jover, Emili Giralt. Si molts d'ells se n'han anat o se'n pensen anar, encara que des de Madrid o Barcelona seguesquen investigant sobre el nostre País, hauran de ser substituïts per llurs alumnes valencians, als qui està encomanada la tasca principal. LES CONCLUSIONS DEL CONGRÉS

Dissabte, dia 17, es varen discutir i aprovar les següents conclusions, que el Dr. Giralt va llegir en la sessió de clausura al castell d'Alacant: 1.a Constituir una c o m i s s i ó permanent que done continuïtat temàtica i periodicitat als futurs Congressos, i així mateix establesca les localitats del País Valencià on seran celebrats, no necessàriament les tres capitals. La continuïtat dels Congressos i la seua diferent ubicació, ens sembla molt important. La celebració de sessions, per exemple, a Instituts de Segon Ensenyament i altres centres culturals als pobles, seria molt important a fi que les tasques del Congrés arribassen a tots els últims llocs del País. 2.a Creació d'una «Societat Valenciana d'Estudis Històrics», que coordine les activitats de tots els estudiosos de la Història valenciana, i la porte a la societat. 3. a Demanda al Ministeri d'Educació i Ciència d'una Càtedra de Llengua i Cultura Valenciana a la Universitat de València. Demanda corroborada en la sala per un gran aplaudiment. 4.a Demanda al Ministeri d'Educació d'una Càtedra d'Història de la Ciència a la Facultat de Ciències de València. 5. a Crida a tots els organismes oficials i institucions diverses perquè conserven tot el material històric existent a Arxius, Biblioteques, Museus i altres corporacions públiques i privades. 6.a Creació d'un Museu Etnogràfic del País Valencià, on d'una forma científica i alhora agradable s'oferesca al públic les creacions artístiques, artesanes, etc., i la vida i cultura del poble valencià (ferraments de llaurança, cases típiques, conreus, artesania, etc.). 7.a Crida a totes les càtedres de la Universitat Valentina que tinguen una petita relació amb la Història, per tal que expliquen els seus programes tenint en compte les aportacions del geni valencià. Així, per exemple, que en explicar dret, es parle del dret valencià, etc. No cal dir ni comentar la importància d'aquestes conclusions, que tots desitgem que arriben a posar-se en pràctica. Crec que hauríem de felicitar i donar gràcies a l'ànima d'aquest Congrés, Dr. Emili Giralt, i a tots els altres catedràtics i ajudants que tant se n'han desvetlat. Esperem que el Congrés es repetirà i que tots aquests professors que ens deixen, continuaran interessant - se pels nostres problemes i l'estudi del nostre País. I que a ells, i a tots els altres investigadors espanyols i estrangers, els tornem a tenir prompte vora nosaltres en la tasca del coneixement del País Valencià.

VENTURA

"PREVISIONES SOBRE EL FUTURO DE LA ECONOMIA NARANJERA ESPAÑOLA" Publicació de l'«lnst¡tuto de Agronomía y Tecnología de Alimentos». Patrocinada per la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València. Setembre, 1970, núm. 8. 27 pàgines.

LA DESMITIFICACIÓ DE LA TARONJA Pensar en la taronja únicament com a problema estrictament agrari, és un error que han patit els nostres avantpassats i que —és clar— nosaltres mateix hem heretat amb totes les seues conseqüències. Afortunadament, el País Valencià viu moments revitalitzadors a pesar dels més escèptics. Les noves generacions treballen a esclatacor per a trobar unes solucions racionals als problemes estructurals que pateix l'economia valenciana, i és d'esperar que no es tracte d'uns moviments esporàdics sense ressonància ni continuació. En aquest difícil camí es troba el treball realitzat per Rafael Romero Villafranca amb el títol genèric d'«El comercio exterior de naranjas y mandarinas», i que ha estat publicat per la Caixa d'Estalvis de València. Les dificultats per què travessa la citricultura valenciana mai no es resoldran per mitjà de plantejaments intuïtius. Cal que d'una volta hom comence a racionalitzar la qüestió de la taronja, encara tan vital per al desenvolupament en què es troba immergit el País Valencià. Desenvolupament que, per altra banda, no és exclusivament agrari ni econòmic, sinó que influeix directament en la mentalitat, i, per què no dir-ho, en el comportament cultural d'un poble. Diguen el que diguen, l'economia tarongera ha marcat i definit el panorama valencià durant més de cent anys, i resulta una posició inadmissiblement maniquea pretendre de renegar de colp d'una realitat que es pot constatar amb una simple ullada a la història. LA QUIMERA DELS EXCEDENTS

L'ombra que ara enfosqueix el futur de la citricultura, és, a banda de les plagues,

malalties, gelades... evidentment reals i que el llaurador pateix en la mateixa carn seua i de tots el seus, l'excessiva producció de taronges i mandarines, que supera en molt la demanda actual. Això tenint només en compte el problema local, que s'empitjora en considerar l'important increment de la producció en els altres països competidors. Però la situació no és tan greu considerant que no és nova en absolut, perquè ja el 1879, en els inicis de l'eufòria citrícola, Bou Gascó, en un estudi, parlava d'aquests problemes, com ens diu Romero Villafranca. En el perill de caure en un tòpic, mai no ens cansarem de repetir que l'economia tarongera és economia de pau, i que la seua esplendor coincideix sempre amb els moments d'expansió econòmica. I si tenim present que travessem una època de franca recessió econòmica i quan les tensions monetàries s'encadenen de forma sistemàtica, és absolutament lògic que es produesca una disminució en l'increment de la demanda. Es totalment normal que la gent deixe de comprar taronges per comprar carn i pa. I també és normal que en el pla administratiu les taronges tinguen dificultats aranzelàries, perquè els altres països han de defensar el consum dels seus fruits i, en definitiva, el que els interessa és mantenir el propi equilibre comercial. L'actitud del País enfront de la taronja i les seus implicacions econòmiques i polítiques serveix i, sense dubte, ha servit durant molts anys per a donar la seua «temperatura» com a grup social. No pot ser més falsa la imatge del País que viu com a «ciutat joiosa i confiada» a expenses de la seua producció citrícola. Aquest plantejament, molt generalitzat per

altra banda, resulta ridícul per massa senzill, i reflecteix únicament la injustificada ignorància de qui per unes raons o altres, li convé pensar així. Que ningú no s'enganye : el País Valencià ha estat i és taronjaire perquè no li ha quedat més remei. És a dir, que el conreu de la taronja és l'única porta que encara avui no pot ser tancada pels enemics del País, perquè la seua força s'arrela en l'ànima de la gent i de la terra, que són els suports primaris de tot grup social. Algú dirà que l'economia citrícola és bàsicament anàrquica. No cal negar-ho. Però ningú no negarà que aquesta postura, que ens atrevim a definir com a positivament anàrquica, coincideix sense dubte amb la personalitat del País. SITUACIÓ ACTUAL

El moment que travessa l'economia tarongera no cal dir que és greu per molts motius. Greu perquè en falta una organització efectiva. Greu perquè es lluita contra una estructura econòmica establida i amb defectes ancestrals. Greu per la incomprensió del problema pels de casa i els estranys. I greu per tantes causes conjuntarais que no cal enumerar. La temporada present comença excedentària com a producció general i pel fet d'ultrapassar de molt la demanda prevista. Així es vengueren molt malament les taronges de primera temporada. Aquesta situació s'empitjoraria amb les gelades quasi generals que es patiren per Nadal. I més tard esclatà la crisi en el mes de març amb una altra gelada que perjudicà el fruit i els arbres. I això sense tenir en compte les dificultats comercials i aranzelàries, així com els curiosos canvis d'opinió del Mercat Comú quant a la comercialització de les taronges en la seua demarcació. No es pot dissimular que les calamitats s'han apoderat de forma sistemàtica de l'economia tarongera; però, de la mateixa manera, cal reconèixer que si s'hagués mantingut la producció inicial, les taronges no haurien valgut res, i avui els fruits que queden en bones condicions per al comerç no tenen encara resolta la seua possibilitat de rendabilitat. Per la qualitat de la taronja valenciana, la major part de la producció es dedica al consum en fresc. Aquest sistema de comer-

cialització permet, quan la demanda és favorable, una activitat mercantil molt més flexible i independent. Però el moment difícil de l'economia citrícola aconsella racionalitzar de més a més el procés comercial de la taronja. «Es indudable —diu Romero Villafranca— que una industria de transformación potente y de alto nivel técnico, con un abastecimiento regular de materia prima a precios razonables y de las variedades adecuadas, es el complemento indispensable de la comercialización en fresco, absorbiendo aquella fruta que por sus características no sea apropiada para este último fin». Per tant, cal crear una estructura industrial capaç de transformar la producció excedentària en derivats que puguen situar-se al mercat amb uns preus que asseguren la rendabilitat de l'esforç del llaurador, que evidentment no està disposat a seguir perdent diners. Aquest deu ser el camí més segur per a pal·liar la precària situació dels qui viuen tradicionalment de la taronja directament o indirecta. L'ESTATUT I L'ASSEMBLEA DE LA TARONJA

De més a més, es parla de la necessitat

de regular el conreu i la comercialització de la taronja per un Estatut oficial, que, com el del vi, es propose normalitzar el complicat panorama taronjaire. Per altra banda, hi ha ferms propòsits de preparar i convocar una Assemblea comunitària dels sectors afectats, per a estudiar-hi la problemàtica i traure'n unes conclusions positives, i conéixer d'aquesta manera la situació real de l'economia tarongera en les diferents comarques. Naturalment aquests dos esdeveniments poden ser vertaderament positius i reveladors per al conjunt, però també es corre el perill respecte a l'Estatut, de dictar unes normes impracticables que no conduirien més que a acréixer l'esperit anàrquic de la producció tarongera ; i, quant a l'Assemblea, cal que aquesta reunió siga curosament preparada per no caure en el greu defecte de l'esterilitat, i que només servesca perquè uns senyors facen una visita més 0 menys turística a la capital. Avui es parla molt sovint de la importància de la comunicació entre les persones i entre els grups. En el camp taronjaire més que en uns altres, es pot dir que cadascú va a la d'ell. Tant el llaurador, el comerciant, com el buròcrata, es dediquen lamentablement a fer el seu negoci sense tenir en compte que el seu esdevenidor depén directament de la situació general del sector econòmic. I hem deixat per al darrer lloc l'estudi del comportament d'un element bàsicament convenienciós dins l'antropologia» tarongera : l'inversionista. L'inversionisme és una de les malalties més roïnes que ha patit l'economia valenciana, almenys en allò que es refereix a la taronja. Parlem d'aquest personatge que inverteix els seus estalvis en terres de regadiu, com qui compra accions cotitzables en borsa. I/inversionista no pensa viure de la taronja, però sí que pensa aprofitar-se'n, perquè d'aquesta manera es sent més segur. I com és natural, quan la taronja li produeix pèrdues i maldecaps, «abandona la nau» pel camí més ràpid, que quasi sempre és el de malvendre les terres que no necessita per a viure, amb què produeix l'esfondrament del mercat i un gran perjuí al llaurador, que sí que menja del producte de la terra.

CAP A UNA POLÍTICA TARONGERA

Encara que a algú en llegir la paraula política li isca un cert somriure maliciós, evidentment per la falta de costum, no es tracta ara de parlar d'ideologies, sinó de una actitud enfront d'uns problemes existencials que afecten una comunitat, i per tant, pese a qui pese, es tracta d'una política a seguir. Pertot arreu es sap que l'economia en general i per tant la tarongera, es troba condicionada per la política interior, i en el nostre cas fonamentalment per l'exterior. Els taronjaires coneixen massa bé tot allò que es refereix als boicots internacionals, i més que res perquè els han patits i vençuts, moltes vegades, amb les pròpies forces. Tradicionalment, tant el llaurador com el comerciant valencià, s'han format als mercats europeus, en el tracte directe amb els seus principals consumidors. Aquesta és la vocació d'un fruit i d'uns homes que coneixen la seua realitat, i aquesta és la raó que possiblement a Rungis o a Coven Garden comprenguen millor els problemes de la taronja valenciana que a Madrid, on es pensa que tenim la gallina dels ous d'or. Sembla evident que en els problemes estructurals que pateix l'economia tarongera, ha d'arribar el moment d'unificar esforços i adoptar una postura comunitària per a donar a conèixer la realitat, que no pot ser més crua, i el qui no s'ho crega que vaja als nostres pobles exclusivament taronjaires i podrà adonar-se que l'atmosfera no pot ser-hi més carregada de pessimisme enfront d'un futur incert. Per acabar, volem reproduir unes paraules de Rafael Romero Villafranca, escrites al final del seu estudi: «Creemos que si todos los sectores afectados ponen en la resolución de estos problemas el mismo esfuerzo y la misma pasión que supo crear la riqueza que hoy suponen los agrios para nuestra patria, España, y concretamente Valencia, puede enfrentarse con éxito a la difícil situación previsible en un próximo futuro para la citricultura mediterránea». Després d'aquestes prediccions, que suposen la difícil col·laboració humana en una tasca comunitària, només ens resta esperar i, certament, actuar per aconseguir que no es lluite estèrilment. XAVIER RIBERA

TAULA de Novetats

«EL CATALÀ SENSE "LO" NEUTRE» Pacià Garriga

Col·lecció Popular Barcino. Ed.it. Barcino. Barcelona, ¡969. 69 pàgines. Preu: 40 pessetes.

Heus ací un llibre, petit però dens de c o n t i n g u t , que ens ofereix el pare Pacià Garriga, benedictí i gramàtic pacient i excel·lent. En l'estat actual de la llengua literària nostrada i les seues no grans diferències —però existents— amb la llengua parlada de cada dia, podem dir sense hipèrbole que és indispensable per a tot escriptor que es precie de manejar com cal el nostre idioma. El tema és complex i delicat : el «lo» neutre ; i el subtítol de l'obra, altament significatiu : «Com e v i t a r e m l'ús d'aquest article». fis rara la unanimitat que aquest ús ha adquirit, des de fa moltíssims anys, fins a esdevenir t o t a l m e n t popular i preponderant en els tres Països on el nostre idioma és parlat. Al Principat i al País Valencià es tracta s i m p l e m e n t d'una extensió de l'ús de l'article masculí arcaic «lo» ; o sia que, en la llengua antiga, «lo» servia en aquestes terres per al masculí (lo carro, lo palau) i per al neutre (lo bo, lo millor) i, en passar modernament «lo» a «el» (i no per castellanisme certament, malgrat l'aparença, sinó per normal evolució), el «lo» hi ha seguit emprant-se, però solament com a neutre. A les Balears, on no existia l'article «lo» per al masculí, sinó el preliterari «es» (es carro, es palau) que s'hi conserva avui dia amb v i t a l i t a t , s'empra també ara el «lo» per als neutres, com a la resta del domini l i n g ü í s t i c nostrat. Què vol dir açò? En resum : «lo» ha adquirit,

0 millor dit ha mantingut, al País Valencià i al Principat, un ús que hauria d'haver estat abandonat arran del canvi de «lo» en «el», i aquest manteniment, igualment com la seua extensió a les Balears, és degut a influència castellana. En conseqüència, quan es van establir les Normes de l'Institut, acceptades oficialment al Principat, al País Valencià i a les Balears (recordem per a nosaltres l'Assemblea de Castelló de 1932), es va deixar de banda, es va prohibir —en un mot— aquest ús del «lo». A la nostra l i t e r a t u r a renaixentista, que encara l'emp r a v a despreocupadament, va seguir la literatura m o d e r n a , on usar el «lo» neutre és curosament evitat, per bé que no sempre amb la deguda correcció. Fins ara, els g r a m à t i c s moderns, de F a b r a ençà, no havien tractat amb el detall nenessari el tema de la correcta substitució de l'article neutre, 1 sols un home, també preparadíssim, el pare Garriga, ha fet «un ver treball de benedictí» (com es diu en el pròleg d'Artells) en escorcollar i resoldre amb girs perfectament autòctons i vivents tots els casos d'obligada substitució : I, davant els p r o n o m s r e l a t i u s ; II, davant un pronom interrogatiu ; III, davant els adjectius qualificatius ; IV, d a v a n t un pronom o un adjectiu determinatiu ; V, davant un participi; VI, en c o n s t r u c c i o n s advervials ; VII, en les comparacions afirmatives de d e s i g u a l t a t ; VIII, davant el mot de no possessiu, i IX, en expresions vàries aïllades. Siga el que es vulga el destí definitiu que el dia de demà serà reservat al «lo» popular i còmode de la llengua parlada, l'estudi del llibre del pare Pacià pot enriquir considerablement el coneixement gramatical i estilístic de l'autor que l'estudie,

puix que li proporciona una gamma de solucions i expressions autènticament n o s t r e s , que el «lo» neutre excessiu arracona i darrerament expulsa de la nostra llengua. ENRIC VALOR «ELS DESCENDENTS DELS JUEUS CONVERSOS DE MALLORCA» Miquel Forteza

Biblioteca "Raixa". Edit. Moll. Palma de Mallorca, 1970. 2* edició. 220 pàgines. Preu: 80 pessetes. Els jueus, cam a raça i com a comunitat religiosa, han estat odiats pels estrats més endarrerits dels pobles cristians, des de fa mil nou-cents anys ; després, e l s m u s u l m a n s també varen seguir el mateix camí. A l'edat mitjana, la persecució del jueu era normal a qualsevol vila, ciutat o poblet, al llarg i l'ample de l'Europa cristiana o l'Àfrica mahometana ; el panorama era d'intransigència total. I/'avorriment, prevenció i mala voluntat dels cristians i moros envers els jueus, ha anat perdurant, segle darrere segle. La ignorància i el fanatisme d'una societat socialment injusta com l'existent des que el món és món, ocultava l ' e n v e j a i el desig de riqueses que posseïen els hebreus, raça especialment dotada per al comerç i que, malgrat tot, té un sentit tancat de defensa col·lectiva amb una forta c a p a c i t a t de supervivència. Des dels progroms orientals, fins als saqueigs i predacions dels calls jueus dels nostres països catalans, hi ha una llarga cadena de fets que responen al mateix propòsit ocult : quedar-se i prendre les cobejades riqueses d'una estirp maleïda. Aquestes idees d'edat mitjana

culminen a les teories antisemítiques deis nazis alemanys dels anys trentes. L'esquema és el mateix. La destrucció i mort d'homes, dones i infants jueus, per l'únic delicte de pertànyer a la raça odiada, l'anorreament de comunitats pròsperes i treballadores i l'odi irracional com a raó vàlida. La bèstia apocalíptica que es va anomenar Adolf Hitler, en escriure el llibre «La mena lluita» (Mein Kampf), assenyalava les directrius de la seua futura política antihebrea i racista, en un proper esdevenidor programat i m a l a u r a d a m e n t realitzat. Els camps d'extermini i l ' a n i h i l a c i ó de milions d'éssers, considerats raça inferior, va ser la culminació de la història d'un poble, però tanmateix va ressuscitar de la vesània criminal dels nazis alemanys. La qüestió jueva, és tema sempre actual i al nostre àmbit cultural té particular interés. Jo em recordé, ben bé, que l'any 1934, vaig anar de professor a l'Institut de segon ensenyament de Felanitx, a Mallorca, on vaig viure tot un any. Tenia una lleugera idea dels «xuetes» ; els meus coneixements venien de la lectura de la novel·la de Blasco Ibàñez, «Los muertos mandan». El llibre, escrit a començament del segle xx, em semblava una cosa o b l i d a d a , fora del temps. A l'illa de la calma de Rusiñol, la societat palmesana adormida, es mirava a l'espill del Mediterrani, però dins la reclosa i immobilitzada gent mallorquina hi havia encara tota una actitud discriminatòria i un munt d'injustícies soterrades. En conviure no com a foraster, ans bé com a valencià amb els mallorquins, em vaig adonar que portar un cognom de la llista dels llinatges suspectes, o pertànyer al «carrer» era cosa notada i important, diferenciada de la resta. La realitat que m'envoltava era evident : «els xuetons» eren els hereus d'una història de raça maleïda, que encara surava. Aleshores vaig llegir «La fe t r i u n f a n t e » , com m'aconsellà l'amic i també professor de l'institut N'Andreu Crespí. A la revista valenciana que es publicava en aquell temps, «Nueva Cultura», va aparèixer un

paper meu, fent un paral·lel dels suplicis descrits pel P. Garau i les execucions a destral dels botxins nazis a Alemanya. La història posterior va superar totes les referències del P. Garau. És curiós que, com relata Forteza al seu llibre «Els descendents dels jueus conversos de Mallorca», sembla que l'any 42 i dominant els nazis alemanys al poder del Reich, s'inicià una enquesta sobre el nombre de jueus a l'illa ; la persecució hi volia tornar de nou, però se n'anà en orri; el fracàs fou absolut : hi havia un Govern que mai no haguera consentit una cosa així. Miquel Forteza i Pinya (que no oculta el seu origen jueu) va sorprendre el públic català de 1966 amb el seu llibre esmentat. Es diu a la nota de la segona edició que comentem, «que es tracta d'un llibre històrico-vindicatiu». Els quinze llinatges, el carrer, els saqueigs, la segregació social i religiosa, a més de tota mena d'aspectes dels hereus d'una raça p e r s e g u i d a , maltractada i calumniada, són descrits amb estil senzill i de vegades col·loquial, emprant un mallorquí saborós, amb detalls d'un llenguatge sorprenent en no concordar amb les normes d'avui, que Miquel Forteza havia acceptat, i usant de l'ortografia vigent, amb esmenes que Moll no té inconvenient de respectar. El cavall de batalla de l'illa, «els xuetes», té al llibre de Forteza un historiador veraç i els seus aclariments apassionats, necessaris i sempre d'avui. Ens diu l'autor al final del llibre : «Està totalment acabat el prejudici ? La meua contestació seria que, actualment, el procés del nostre assumpte està en un punt molt pròxim a zero, de la branca descendent d'una corba que va estar en el màxim l'any 1691». Força optimista és el senyor Forteza ; potser que, a Mallorca, els nous temps del turisme han portat l'oblit i la concòrdia, però a la resta d'Europa i àdhuc a Espanya, encara resten tipus que parlen i creuen en allò del «judaismo internacional y las fuerzas ocultas», novetat que no és gens nova. GONÇAL CASTELLÓ

GENT DEL CARRER Antoni Serra

Biblioteca "Raixa". Edit. Moll. Palma de Mallorca, 1971. 149 pàgines. Preu: 80 pessetes. L'enquesta periodística té la seua servitud. Profesionalment, jo no en sóc partidari. Entec que l'enquesta cal fer-la amb una amplitud social suficient, disposant d'uns mitjans quantiosos. L'enquesta, per a ser profitosa, no és vàlida si hom es llança a pit descobert al carrer i disposant solament d'una extraordinària bona v o l u n t a t . Aquest ha estat el cas d'Antoni Serra. I és interessant considerar-ho, perquè, a hores d'ara, hi ha gent al nostre país que està insistint que la tasca sociològica s'acoste a l'home del carrer. Possiblement, si les coses no es fan bé, un treball tan pesat com aquest no valdria per a massa. De moment, cercar què pensa la gent, serà cosa de deixar-ho estar, fins que un equip ben preparat, ben organitzat, disposant dels mitjans necessaris, puga afrontarho de mode que se'n puga traure conclusions vàlides a un cert nivell científic. L'enquesta periodística, per a mi —i parle des d'un punt de vista professional—, té el valor de una fotografia. La fotografia ens presenta la imatge de la realitat. Però d'una realitat tan limitada, tan parcial, que, essent v e r t a d e r a , essent objectiva, no ho és pas més enllà d'una limitació retratada. Malgrat tot, hi ha una certa creença que ens fa pensar que l'home del carrer és prou igual a ell mateix, i que podríem generalitzar sense massa perill d'equivocar-nos. Pot ser. Però, aleshores, podríem també desentendre'ns de tota enquesta i començar a parlar des dels resultats de la nostra experiència individual, que, així, ens serviria ja a manera d'enquesta prèvia. En això està, doncs, la qüestió. El paper de l'enquesta consisteix, precisament, en el fet que ens permet deixar a banda la nostra tendència generalitzadora, la nostra creença que sabem com pensa la gent. Mes, per a aconseguir aqueix nou nivell de coneixement, l'enquesta ha de tenir l'amplitud social necessària per a poder representar una respos-

ta «col·lectiva». A més a més, ha de permetre una estratificació sociològica. Desconfiem —si això és així— de les enquestes periodístiques. Professionalment —repetesc—, n'he desconfiat sempre. Però Antoni Serra és un periodista i un periodista apassionat. Si ha fracasat —ho crec, sincerament— com a enquestador, ha fet, però, uns reportatges dignes, de Mallorca. On l'enquesta deia poca cossa, el reportatge ha omplit de vida 149 pàgines sobre els mallorquins. Des d'un punt de vista periodístic, açò, aquest treball, és tota una experiència. Novament deduesc que el reportatge hauria tingut més força sense la preocupació per l'enquesta. Simplement, perquè el reportatge per ell mateix és vàlid, i perquè perd vitalitat si hom en fa abstracció. Antoni Serra ha fet l'experiència de voler dialogar amb l'home del carrer. El valor del reportatge •—trobe— ha estat aquest intent. L'autor, moltes vegades, ens ha fet el reportatge del seu fracàs, el reportatge del silenci de l'home del carrer. «Des de fa algun temps visc en el camp. Fugint per ventura de la gent i d'aquesta creació seva que és la societat de consum, també amb la seva moral de consum. Després d'alguns anys de dedicació a l'enquesta, de bombardejar l'home amb mil qüestions, de lluitar contra el silenci i d'anar veient com les il·lusions de diàleg esdevenien malparades, pot ser que efectivament en fugi, de la gent.D De totes maneres, el reportatge és viu. Bl periodista ha eixit al carrer, ens conta per on camina, el que veu, amb qui parla, i planteja una sèrie de qüestions, com el «xabolisme», la situació social de la dona, els homes sense feina, els problemes econòmics de la mort, la política, les r e l i g i o n s vàries existents, etc. Concrecions com ara la guerra al Vietnam, la invasió de Txecoslovàquia, la revolució cultural xinesa, etc., li fan pensar que «la gent gira cua». Així mateix, s'hi planteja temes com ara el turisme a Mallorca o la informació municipal de cara als administrats. «"Iva gent gira cua" —ens diu— era un encapçalament desesperat, amarg i derrotista, segons

trobaren i em feren saber alguns. Però aquell encapçalament responia a una realitat concreta : el desinterès de la nostra gent —la que vaig poder consultar i amb la qual vaig intentar el diàleg—. davant determinants problemes internacionals, nacionals, i, alhora, davant aquells problemes propis de l'Illa i de la seva societat». ;. R. MARÇÀ PI DE LA SERRA, TRIAT I GARBELLAT Discophon Stereo 31 Inici. Preu: 325 pessetes. Al número 13 de GORG, vam comentar un "single" de Pi de la Serra, i cloent aquell comentari dèiem: «i que per fi puga deixar de fer "singles" i traure el tan delerat L. P.». Doncs bé, ara ens arriba aquest nou L. P. d'en Pi, que és el segon de la seua vida com a cantant. Com diu a la carpeta del disc, aquest ha estat triat i garbellat, i el resultat d'aquesta tria ha estat francament un èxit. Hi tenim dotze cançons, algunes —quatre concretament— ja editades anteriorment en discos petits, i una presentació a càrrec de Joan Oliver, qui, parlant de l'art del cantant, ens diu que és «arribat al punt agredolç d'una maduresa, encara verdejant per sort d'ell i nostra. ..». La bossa que envolta el disc és d'un fort color roig, i duu unes fotografies del Pi de la Serra i de Jordi Soler i Manolo Elias, que l'han acompanyat en la gravado. Obrint el disc, tenim una cançó que ens parla del que segurament va passar al cantant «un dia gris a Madrís»; al final de la cançó es sent un cor que amb ironia canta allò del «se'n va a anar...» A continuació tenim «Ai Reparada» sobre un poema de l'escriptor Josep Pla; després hi ve una de les millors cançons del disc, la titulada «Quan les patums fan patam, nosaltres patim»; com en totes les altres, Quico ens hi demostra les seues qualitats com a músic i com a gran dominador de la guitarra oferintnos un tango d'agra ironia. La quarta cançó d'aquesta cara és «Bon temps per a fer cançons». L'autor d'aquesta es diu Ramon Xiquet, i es tracta d'una «lletra

escrita a la manera de Pi de la Serra el dia 25 de gener del 69». Cal recordar la data per comprendre el significat de la cançó. El nom de l'autor podria ser molt bé un pseudònim sota el qual s'amaga algun valencià Íntimament lligat amb el Pi. Tot seguit, podem escoltar «No és veritat», que és una sèrie de negacions que en realitat són afirmacions d'un seguit de coses que estem vivint cada dia. «Apa noi» amb gran ritme és la cançó que tanca la cara A. A la cara B tenim, en primer lloc, «La matança del porc». Porcs n'hi ha de moltes classes; no són tan sols porcs els animals; també les persones poden esdevenir-ho i aleshores arribarlos l'hora de la «matança». Després hi ha «Passejant per Barcelona», ja comentada a GORG, i, a continuació, «Quan (non sic)», cançó amb gran força musical. Les altres tres que hi resten són «Sóc poeta», «Cançó d'amor» i «Sóc el millor», que també van ser comentades fa uns mesos en aquest mateix espai. Bé, jo tenia davant una fulla, blanca, neta, immaculada... poc més o menys com diu una de les cançons del Quico; ara ja no és blanca, ni neta ni immaculada, ja l'he embrutada amb aquest petit comentari d'un disc, que, per la seua qualitat i pel temps que hem estat esperant-lo, es mereix un més gran comentari; però què hi farem?... les circumstàncies manen, l'espai és reduït, i curt el temps que he tingut per a sentir el disc i preparar el comentari. Les cases de discos de Barcelona —algunes—• tenen una mica abandonat el mercat valencià; les novetats triguen molt a arribar-hi, si és que mai arriben; de totes maneres, aquest disc ha estat anunciat a la premsa (t) de la nostra ciutat. El que encara no hem arribat a comprendre és per què se n'ha fet la propaganda en castellà. Bé, avant Quico, i encara que ara també sembla «bon temps per a fer cançons» —les suspensions dels recitals de Raimon a Cullera, València i Barcelona així ho confirmen— esperem que no hages de callar i fer la viu-viu, com a mínim fins a l'estiu. R.

ESTEVE-CASANOVA

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE MESTRES I LLICENCIATS: DIVAGACIONS Entre els mestres, els comentaris a temes professionals —a propòsit dels escrits apareguts a la premsa— semblen decidir-se per mesos. Si el gener el tema principal fou el de «Les permanències», i el febrer el d'«el cinquè curs experimental», a març i abril ha estat la qüestió de «distensions mestres-llicenciats», de la qual s'ha fet eco bona part de la premsa. Totes aquestes interessants temàtiques, els mestres les debaten en els autobusos i trens que diàriament els porten als llocs de treball, en les petites tertúlies que es fan a l'hora de l'esplai en l'escola, i en alguna que altra tertúlia de café. Lògicament seria més efectiu que tot açò ho poguessen debatre en assemblees, gran sales de sessions o salons de Corts..., però els mestres no estan acostumats a aquests luxes i... en fi... Anem ara a tractar de resumir tot el que havem llegit aquestes darreres setmanes sobre tema tan escaient : El segon cicle de l'Educació General Bàsica (xiquets de 10 a 14 anys) encara no se sap qui el donarà : si els mestres o els llicenciats, i quins cursets especials hauran de fer uns i altres. Aleshores els l l i c e n c i a t s han pres una actitud i, per mitjà dels seus Col·legis professionals, han enviat al Ministeri —i ha estat publicat per la premsa—, una comunicació en la qual demanen absoluta prioritat per a donar aquests cursos, lògicament cobrant d'acord amb el coeficient 4, i no amb el 3'6 que serà el que els mestres cobraran l'any 1975. Argüeixen que de no ocupar aquestos llocs, uns quants milers de llicenciats quedaran en s i t u a c i ó d'atur forçós. Els mestres no tenen cap

Col·legi Professional i no han pogut fer cap comunicació oficial massiva. Però n'ha fet una la Comissió Permanent de l'Associació Oficial del Magisteri Nacional, associació que és dins el S. E. M. («Servicio Español del Magisterio») o associació de mestres dins del Moviment. Els acords presos per aquesta Comissió, els podem llegir a SERVICIO del 19 d'abril de 1971 i algunes ressenyes al respecte han eixit també a la premsa local. Però divaguem un poc : • Aquests acords de l'esmentada Comissió Permanent, van ser presos, diu en SERVICIO, degut a unes declaracions de la Il·lustrísima Senyora Directora General d'Ordenació Educativa, les quals, segons es diu en el punt 1 dels m e n c i o n a t s acords, «per la seua vaguetat (més encara?), sembren el desconcert en el Magisteri». • La mencionada D i r e c t o r a General havia fet referència a una Comissió de Reglamentació que està estudiant la qüestió del Professorat. Diu el text dels acords de la Comissió Permanent abans anomenada, que l'única objectivitat que aquesta Comissió li ofereix, és de dir que entre els seus components no hi ha cap llicenciat. Tampoc no tenim notícies que hi haja cap mestre. Així, doncs, les distensions mestres-llicenciats, les resoldran uns equànims funcionaris del Ministeri d'Educació. • La Comissió Permanent refusa de pla les demandes dels llicenciats i demana l'aplicació de la Llei d'Educació, «una Llei en què ni tansols estamentalment hem intervingut», diu el Cap Nacional del S. E. M. A més, en la Comissió d'Educació no hi havia cap mestre. • Enfront de la xifra de 10.000 llicenciats que, diuen, es quedarien sense treball, aquesta Comissió Permanent apunta la

de 100.000, entre mestres interins i estudiants de Magisteri que quedarien en dificultats de col·locació. A més a més, la Llei diu que tota l'Educació General Bàsica s'ha de donar en els Col·legis Nacionals (a part escoles privades) i açò ho reclama la Comissió Permanent. El que no reclama en els acords, és la construcció de més i millors Col·legis, sense la qual cosa difícilment es podria posar en pràctica aqueix punt de la Llei. • Es diu en els esmentats acords que el rendiment obtingut per l'actual Ensenyament Mitjà «ni arribava a un 50 per 100 fins el curs de 1965-66, quan tant l'explicació de les matèries com els exàmens de grau Elemental i Superior i Prova de Maduresa, eren de responsabilitat exclusiva dels llicenciats ; rendiments que poden considerar-se com els més baixos de qualsevol país europeu», i afegeixen més avant que «aquestes declaracions les fan únicament en resposta a serioses acusacions de caràcter docent formulades per aquest professorat (llicenciats envers Magisteri». Més divagacions : • Si resultas que eren veritat les acusacions que alguns llicenciats llancen als mestres i les que alguns mestres llancen als llicenciats, ¿ no deu ser que tant el nivell de l'Ensenyament Primari com el de l'Ensenyament Mitjà es troben en situació prou dolenta i que la culpa d'això no la tenen exactament els mestres ni exactament els llicenciats ? • Els llicenciats demanen la prioritat en el Segon cicle d'Educació General Bàsica, però cobrant d'acord amb el coeficient 4. o La Comissió P e r m a n e n t abans esmentada reclama per als mestres aquest segon cicle d'Educació General Bàsica, però no fa al·lusió a cap coeficient.

¿Seria aventurat vaticinar quin dels dos cosos té més probabilitats d'aconseguir les seues reclamacions ? e Tots els perills d'atur, ¿persistirien si s'escolaritzaren realment tots els xiquets de 4 a 14 anys i en cada classe no hi hagués més de 25 a 30 alumnes ? • Per a evitar confusionismes, cal dir que el plantejament de molts Col·legis de llicenciats no ha estat d'oposició als mestres, i que en les tertúlies de mestres, no tots s'han oposat als llicenciats. Per això mateix, i passant un poc al país dels somnis, ¿no seria molt bonic que uns i altres es trobassen, estudiassen conjuntament els seus problemes i fessen comunicats conjunts ? C. MIQUEL LA LLENGUA A L'ESCOLA, ENCARA... Ben aviat la Llei General d'Educació complirà el seu primer any de vigència i encara no hem observat cap símptoma indicatiu de tenir la nostra llengua el seu lloc a l'escola. Cal insistir-hi, perquè l'escola és l'única garantia de supervivència i normalització de la nostra cultura. Això és perfectament clar. I també és clar que tot el que siga dedicar al tema bones paraules però no fer res per l'accés del nostre idioma a l'ensenyament de les noves generacions, és una forma més o menys solapada de col·laborar a la nostra conversió en un poble cadàver. Perquè, no ens enganyem, si a les nostres escoles continuas indefinidament l'ensenyament obligatori en castellà, acabaríem per perdre la nostra llengua i —amb ella— la nostra pròpia personalitat diferenciada. I a canvi de deixar d'ésser nosaltres mateixos, ¿què obtindríem ? : convertir-nos en ciutadans de segona classe (culturalment parlant) als quals els castellans autèntics sempre ens retraurien el nostre «acento levantino» i la nostra «detestable» construcció sintàctica. No podem estar d'acord amb això. Però no hi ha prou amb no estar-hi d'acord : una llarga experiència ens demostra que no hem d'esperar de «dalt» la solució de l'actual situació ; al contrari, ha estat precisa-

ment de «dalt» d'on ens han imposat l'ensenyament obligatori i exclusiu en castellà. És per això que si volem la nostra llengua a l'escola, les solucions hem d'aportar-les nosaltres, els valencians, els qui parlem català i volem que els nostres fills el puguen continuar parlant. Cal, doncs, a c t u a r ; i cal també concretar. Una espècie de congrés o aplec de mestres valencians és avui d'una necessitat urgent, per tal d'establir les bases d'un conjunt d'escoles que haurien de començar a donar classes d'ensenyament general bàsic en llengua nostra, a partir del proper curs 1971-72, a les principals ciutats de les nostres comarques. Cal també dur a terme una ampla campanya per fer saber al poble la necessitat de la col·laboració de tots, per tal d'arribar a uns resultats positius. Cal, finalment, demanar i obtenir de les entitats i autoritats c o m p e t e n t s en matèria d'ensenyament, la protecció i finançació d ' a q u e s t e s escoles. Es tracta, pura i simplement, d'aprofitar al màxim les oportunitats que la Llei General d'Educació ofereix per a l'ensenyament en llengua nostra. Els llicenciats, els mestres i tots quants en matèria d'educació puguen aportar la seua ajuda, tenen la paraula. L'Ateneu de València, la Fundació Huguet de Castelló i altres de les nostres e n t i t a t s socials i culturals, podrien donar un bon suport a aquesta iniciativa. ALBERT

SÀNCHEZ-PANTOJA

BIBLIOGRAFIA ESTELS A. Garriga

Ed. TEIDE. Barcelona, 1967. 126 pàgines. Preu: 185 pessetes. És aquest un llibre de pràctica de l e c t u r a per als nens, després que aquests han après a llegir. Podem dir que és la segona part de BECEROLES (llibre d'iniciació a la lectura, global i analítica a la vegada). ESTELS acull sense dificultat alguns dels jocs, cançons, rondalles i altres temes de gran sabor poètic i popular. Hi ha 96 narracions curtes en poesia i prosa, i fins i tot teatre, totes en un llenguatge fàcil i pròxim a l'infant. «L'astronauta», «El carrer major», «A ca l'herbolari», «Les aranyes», són temes que interessen els xiqnets i que estan expressats amb gran tendresa. C. M.

NOTÍCIES BARCELONA Cursets de català per a mestres

Estan donant-se uns cursets, que començaren el 9 de març i finalitzaran el 10 de juny i que consten de 23 classes, per a tots els m e s t r e s que exerceixen a Barcelona. Els ha patrocinats l'Institut Municipal d'Educació, l ' E s c o l a de Mitjans Audiovisuals i l'Assessoria de Didàctica del català.

MOLT PROMPTE: TROBADA DE PROFESSORS QUE ENSENYEN LA NOSTRA LLENGUA

Possiblement a primers de juny, i organitzat per la Fundació Huguet de Castelló de la Plana i entitats docents de València i Alacant, es realitzarà una trobada de professors d'Ensenyament Primari, Secundari i Universitari que han fet, o estan interessats en l'Ensenyament de la nostra llengua. Principalment s'hi debatran qüestions referents a la part metodològica, problemes de material, de coordinació, etc. Aquells que estiguen interessats a participar-hi, que ho comuniquen a GORG, per a l'Estatge de Llengua Colom, 58 — VALÈNCIA-4

ENQUESTA Continuem amb l'enquesta iniciada fa dos números. Repetim que la seua finalitat és de donar a conéixer la realitat socio-cultural de les arts plàstiques valencianes i que l'elecció dels artistes entrevistats obeeix no a un criteri de qualitat, sinó a motius de representativitat de diversos tipus definits i diferenciats de professionalitat artística.

TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

ANDREU ALFARO

Alfaro es va iniciar en el constructivisme i ha seguit una línia dominada per la integració de la producció artística dins els processos industrials. El crític d'art A. Cirici Pellicer ha dit recentment que és el més important escultor dins l'àrea cultural catalana actual. DADES BIOGRÀFIQUES

Naix a València el 1929. Educació artística autodidacta. Comença la seua professió artística amb el dibuix. Des de 1958 treballa com a escultor. El 1957 fou membre fundador del Grup Parpalló. L'exposició realitzada a la Sala Gaspar, de Barcelona, el 1965 marca el començament de la seua activitat individual i de la seua definició dins la tendència que actualment manté. Ha realitzat diverses exposicions a Espanya i fora. Des de 1967 ve participant en el «Salon de la jeune sculpture», de París. Viu a València. A) NIVELL I TIPUS DE PROFESSIONALITAT

GORG.—¿Dedica tot el seu temps a la creació artística o la comparteix amb alguna altra activitat f A. A.—No. Treballe també en una agència de publicitat. —¿ Quins són els seus canals de venda ? —Són variats. Sovint m'entenc directament amb el client o bé per mitjà de les galeries. Tanmateix, les vendes més importants han estat les de tipus urbà, comprades per entitats bancàries, etc. En aquest sentit, Barcelona és el meu client principal, per bé que a base de comprador particular venc més a Madrid. B) MARC DE REFERÈNCIES CULTURALS

—Quines tendències considera més importants dins el context cultural europeu? —L'informalisme i la tendència pop. Nogenysmenys, hi ha una altra tendència anterior a aquestes, el constructivisme, que persisteix en l'actualitat i que es manté al marge d'aquests dos grans corrents. —I dins el panorama cultural espanyol?

—L'informalisme és l'única que conceptue amb vertadera personalitat. Amb una personalitat àdhuc que entronca amb certa tradició espanyola : és el darrer gran moviment espanyol. En quantitat i en qualitat, l'informalisme espanyol va ser extraordinari devers el 1958 i arribà a transcendir fora de la vida artística espanyola. Del pop, tanmateix, no se'n pot dir la mateixa cosa : no saben per on van llevat el cas de l'Equip Crònica ; i de totes formes, aquests, la qualitat que estan assolint els condueix a un lloc perillós : l'espacialització en la bona pintura, la consagració del bon pintor. I açò, per a mi, és una gran contradicció dins la mentalitat pop. —A quines tendències adscriu la seua pròpia obra ? —No ho sé. Brancusi i Oteiza han influït molt en la meua obra. Però, en general, estic dins les tendències de tipus constructiu, encara que la meua realització és bàsicament distinta : accepte els materials i els use tal com són, sense interpretar-los, i, per altra banda, refuse radicalment el procés constructiu artesanal i procure que la màquina intervinga sempre com a mitjà. En aquest sentit em trobe continuador de la línia de De Stijl i del Bauhaus, però no dels constructivistes russos, els quals conceptue molt més tradicionals en el tractament dels materials, que continuen interpretant romànticament. Quant als temes, els fonamentals són per a mi, l'amor i la llibertat : les línies s'ajunten, s'uneixen en un punt, o bé s'obrin, es separen i es llancen cap a l'exterior... Què pensa de la Biennal, de les exposicions nacionals, dels certàmens...? —En general, a tot açò, li done jo un valor imprescindible però necessàriament informatiu. La informació la conceptue bàsica per al nostre sistema econòmic en el qual privadeja la llei de l'oferta i la demanda. Si tot està inclòs dins aquest sistema, no veig la raó per la qual se n'haja d'excloure l'art... i en part n'està exclòs : Fixemnos, com ara, en la quantitat de diners, de temps, de programes en TV i ràdio, d'articles, d'informació en definitiva, que són dedicats a la cançó moderna en comparació amb els que es dediquen a l'art. I no diguem a València : ací la informació artística és inexistent.

regament decoratiu, i aquest segon corrent jo l'entroncaria amb la pintura de l'Equip Crònica. D'aquesta manera trobem una tradició que fluctua entre adequació funcional i barroquisme. —¿Creu que la societat valenciana actual té algunes característiques peculiars t ¿Creu que aquestes poden reflectir-se en la seua producció artística t —Crec que està fonamentalment apartada dels problemes artístics actuals. I que aquesta situació margina encara més l'artista. —Respecte a les institucions socials relacionades amb l'art, què n'opinat què opina de l'ensenyament de l'Escola de Belles Arts, per exem-

«El meu poble ¡ jo»... A. Alfaro, 1971. Acer inoxidable.

—Sobre les exposicions nacionals concretament f —Preferesc no parlar-ne. No m'interessen. El muntatge, l'enfocament, els criteris que les regeixen, tot té un estil segle XIX que no crec que servesca per a res. I,a competició és el que hi privadeja. —Quines serien les condicions ideals per a un millor desenvolupament de l'art? —En primer lloc, cal donar més informació al públic sobre els problemes i les realitzacions artístiques. Açò suposaria implícitament la integració, encara no efectuada, de l'artista en la societat. Aquest no ha de ser educat com un ens a part, el qual al seu torn es sent marginat : marginat per la seua professionalitat no integrada. El fet concret és que ni té retir de vellesa ni té assegurances socials, ni en la majoria dels casos poden viure únicament del seu art : necessiten la multicol·locació. Digues-me, ¿hi ha algú a València que visca decentment només del seu ofici artístic ? C) SOCIETAT I CULTURA VALENCIANA

—Respecte a la cultura artística valenciana, ¿ creus que possseïm alguna tradició f —No ho sé. Però sí que crec en la permanència d'un sentit realista que es remunta, amb un art simple, senzill, nascut de la funcionalitat, a les llotges gòtiques i als patis interiors d'aquella època... Trobe que mitjançant la seua connexió amb la realitat, aquesta línia troba la seua continuació en Sorolla. Però, altrament, en la cosa popular valenciana hi ha una tendència al recar-

—No la conec actualment prou. En general, la renovació de l'ensenyament és necessària, però aquesta, perquè siga eficaç, suposa un canvi total de les estructures, que és, precisament, allò que ells no desitgen : per tant no crec en una possible renovació real, sempre que existesquen aquestes condicions. —Què opina sobre les activitats de la Real Acadèmia? —Què és això? Existeix? Jo no ho sé. —1 sobre les del Cercle de Belles Arts ? —Tampoc no sé què és. Deu ser un títol de Males Arts. —Les de la Diputació? Les beques... —Són més aviat almoines. —1 l'Ateneu? —Aquest és l'únic que ha fet alguna cosa. —Què pensa del Saló de Març? —El catàleg n'era terrorífic. Altrament, aquest any ha degut haver-hi molt d'embolic... —Sobre la premsa valenciana? —És inexistent quant a formativa. Tanmateix, sí que existeix com a mitjà deformatiu per a donar a conèixer l'art de València, posat que es preocupen únicament d'un art convencional i banal. Vertaderament, no sé com no els cau la cara de vergonya... Es dóna la paradoxa que l'art d'avantguarda valencià troba major obertura de comprensió, més atenció, més crítiques, fora de València, on hom el coneix més (s'hi està creant i tot una certa idea mítica de l'art valencià d'avantguarda) que al nostre mateix país. —I les galeries ? —Són conseqüència del mercat artístic. Caldria que n'hi haguessen, donada la importància de la ciutat, almenys tres, d'avantguarda... —Quins estrats socials li compren ari ? —En general, les professions liberals, encara que a mi quasi no m'han comprat res. Quant a la gent rica, sols compra paisatges i «Sorolles». —¿ Té alguna peculiaritat la clientela valenciana que la diferencie de la de la resta d'Espanya ? —Sí, Crec que en altres ciutats són també les classes altes les que compren. Ací, sí és que aquestes existeixen (cosa que també pose en dubte), no cal ni parlar-ne. Ací hi ha fins vergonya d'invertir diners en art! He conegut un comprador que regatejava al màxim en el moment de pagar, per poder dir que li havia costat menys Pobra... Açò és una característica molt valenciana.

NOTICIARI I MOSTRA INTERNACIONAL D'ART

Del 15 de maig al 15 de setembre, a Granollers. Té aquest any, com a nota inicial, el caràcter d'homenatge a Joan Miró. És tota plantejada a un nivell molt r e s t r i n g i t i de qualitat elevada. Hi han estat invitats quatre pintors de cadascun dels següents països: França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, i dotze

de l'Estat e s p a n y o l : Tàpies, Ponç, Guinovart, Ràfols Casameda (de Barcelona), Saura, Millares, L. Muñoz, C a n o g a r (de Madrid), Sempere, Genovés, Equip Crònica i l'Equip Realitat (de València). ALFARO, A PARÍS

Durant el mes d'abril, Alfaro exposà la seua obra en el XXIII «Salon de la jeune sculpture» de París.

OBRES VALENCIANES A BARCELONA

El cicle d'art d'avui Man 71, exposà durant el mes d'abril a les Galeries Adrià, Gaspar i René Metràs. Juntament amb diversos a r t i s t e s catalans del Principat, n'hi haurà també dels valencians Alfaro, Anzo, Bru, X a v i e r Calvo, Cantalapiedra, Cillero, Yturralde, Michavila i Sacramento.

LA JUNTA DIOCESANA D'ACCIÓ CATÒLICA A FAVOR DEL VERNACLE A LA LITURGIA Text de la carta enviada a totes les Parròquies de la diòcesi de València per la Junta Diocesana d'Acció Catòlica, sobre la necessitat d'utilitzar la nostra llengua en la Liturgia. a l'alienament del poble valencià en la deConsiderant aquesta Junta Diocesana que predació de la seua llengua. Entenem que un primer pas seria que moll'Acció Catòlica ha d'estar atenta als problemes reals que viu el poble; en ordre a la tes parròquies i esglésies tingueren fixes alresposta pastoral de V Església, en la qual guna missa els dissabtes i els diumenges en estem implicats com a col·laboradors seglars. la llengua vernacla, a fi que el poble poguera Recollint un estat d'opinió, manifestat pels tenir possibilitat d'opció. Sabem que hui en dia hi ha parròquies i militants en les seues revisions, i per reiterats clams de diversos fidels, ha acordat: portar a esglésies que han establit aquesta missa, entre cap unes accions de cara a incrementar la Li- elles: St. Antoni, Els Jesuïtes, Els Socors, túrgia en llengua vernacla en el nostre bisbat. St. Andreu, Santiago Apòstol, El Pilar, Santa Caterina, St. Ramon de Penyafort (Pouet), Aquest acord s'ha pogut portar a bon terme Rocafort, Albalat de la Ribera, St. Pere de perquè està avalat per unes normes concretes Sueca, St. Pius X i Maria Auxiliadora d'Algepromulgades per V arquebisbat a fi que es mesí, Montserrat, Alginet, Massalavés, Benipuga usar la nostra llengua en la Litúrgia allí muslem, St. Llorenç d'Alberic, St. Joans de on calga. Xàtiva, Benilloba, Fontanars, Massanassa, XeEntenem que el llenguatge és un factor raco, Sta. Maria d'Alzira, St. Roc de Benimolt important per a la vivència personal de calap, Llaurí, Vall d'Ebo i Escolapis de Ganles coses. Vivència que va més enllà de la dia, etc., etc. pura comprensió, perquè afecta l'estructura Com sabran, hui ja disposem de texts ofiinterna de l'home; mentalitat, emocions, etc. cials, tant de l'ordinari com del propi dels Vivència que si en algun lloc té una impor- diumenges i respostes dels fidels, els quals tància decisiva és en la Litúrgia. Així i tot, es poden adquirir al Palau Arquebisbal, a les constatem per una banda com la major part llibreries Manantial i San Pablo, o dirigint-se de les persones que nos envolten pensen i al Germà Banyuls S. J. en les oficines dels parlen en valencià, i és en aquesta llengua jesuïtes per a la Missió de Bombai —carrer en la que s'expressen en les seues relacions Marqués de Dos Aguas, 5, València-2— entre més íntimes, mentre que per altra part, eixes altres llocs. Per la correcció o traducció, quant mateixes persones es veuen forçades a emprar a llenguatge, eixisteix un servid a la Comissió altra llengua en la seua relació amb Déu, en de Litúrgia, i també es compta amb la col·laperjuí de la plena expressió humana d'eixa boració del dit germà Banyuls. relació. En els equips de militants d'Acció CatòÉs Doctrina de l'Església (Pacem in Terris), lica, trobaran els Srs. Rectors la col·laboració el respecte a les peculiaritats de les comuni- que capia al respecte d'aquesta iniciativa. tats humanes en allò que respecta, entre altres També en aquesta Junta Diocesana s'ha conscoses, a la cultura i el llenguatge propis, com tituït una comissió amb aquesta finalitat, que a components importants de la seua persona- està a la seua disposició. litat. Aleshores l'Església Valenciana ha de Amb el major afecte i voluntat de servici. ser conseqüent i considerar el seu testimoniatge al respecte. Per no haver tingut plena Vist ¡ Plau consciència d'açò i per moltes altres raons, el Vicent Ruiz Monrabal Benjamí Civera fet és que l'Església ha contribuït notòriament President J. Diocesana Consiliari J. Diocesana

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES II PREMI MÀRIUS TORRES DE POESIA CATALANA Amb la doble finalitat de desvetllar l'interés per la poesia i donar un nou pas per l'enaltiment de la cultura catalana a Lleida, l'Esbart Màrius Torres del Sícoris Club convoca el Premi Màrius Torres de Poesia Catalana. El Premi Màrius Torres està dotat amb 10.000 pessetes que seran atorgades íntegres al millor poema que s'atenga a les següents BASES a

1. Podran participar en aquest concurs tots els poemes inèdits, escrits en català i de tema lliure que no excedesquen de 50 versos. 2.a Una selecció dels poemes rebuts passarà a la final i podrà ésser publicada a la premsa. 3.a Tots els treballs que aspiren a aquest Premi, hauran d'ésser presentats per triplicat, escrits a màquina, sense signar, i amb un lema, acompanyats d'un sobre tancat en el qual haurà de figurar el mateix lema, i dins el nom i adreça de l'autor. 4.a El plac d'admissió de poemes expirarà el 10 de setembre del 1971 i el veredicte es dictarà el 31 d'octubre del mateix any. 5.a L'adjudicació del Premi serà feta per un Jurat format pels senyors : Artur Vives, Joan Colomines, Manuel de Pedrolo, Guillem Viladot, Alvar Valls, Zoraida Burgos i Víctor Siurana, que actuarà com a secretari. 6.a No es mantindrà correspondència sobre el Premi amb els concursants ni els seran retornats els poemes rebuts. 7.a Tots els treballs hauran d'ésser adreçats a Sícoris Club. Premi Màrius Torres, Paeria, 6, Lleida. Nota: Per a més detalls, a la secretaria del Club, Plaça Paeria, 6, l.er - Telèf. 2142 49.

VIII CONCURS LITERARI DEL CENTRE EXCURSIONISTA D'ALCOI Com en anys anteriors i amb motiu de les Festes de Moros i Cristians, La Secció de Cultura Valenciana d'aquesta Entitat, organitza el present Concurs Literari, que és aquest any de Poesia. Premi «Marisa Picó» : Premi 10.000 pessetes. Accèssit 5.000 pessetes. El tema serà lliure, amb una extensió mínima de 300 versos i màxima de 600. El jurat estarà format pels Srs. Joan Fuster, Josep Ivorra i Martínez i Joan Valls i Jordà, i actuarà com a Secretari Rafael Sellés i Tormo. BASES A) Els treballs hauran d'ésser escrits en llengua catalana.

S) Els treballs seran inèdits, hauran d'enviar-se mecanografiats per triplicat, a doble espai i a una sola cara, i aniran encapçalats per un lema que serà repetit en un sobre tancat, dins el qual el concursant anotarà el seu nom i cognoms així con la seua adreça. C) Els treballs enviats al Centre Excursionista d'Alcoi, Secció de Cultura Valenciana (per al Concurs Literari), Venerable Ridaura 29, i hauran d'arribar a tot tardar el dia 31 de maig. D) Es donarà a conèixer el veredicte del jurat durant la segona quinzena del mes de juny per Ràdio i Premsa així com per carta particular als premiats. E) Els treballs premiats quedaran en poder de la Societat organitzadora, i els no premiats podran ésser retirats dins dos mesos després del veredicte. F) El fet de prendre part en aquest Concurs vol dir que se n'accepten les Bases.

VEREDICTES PREMI IMMORTAL CIUTAT DE GIRONA El 31 d'actubre de 1970 un jurat de nou membres va concedir a Joan Oller i Rabassa, degà dels escriptors en català, el premi IMMORTAL CIUTAT DE GIRONA, dotat per l'ajuntament de tal ciutat amb 250.000 ptes., per la novel·la COMPLEXOS DIABÒLICS, que possiblement serà publicada enguany. COMPLEXOS DIABÒLICS tenia 15 altres novel·les com a contrincants, totes en castellà ; era l'única en català. Com digué «Presència», la ciutat de Girona es va honorar en honorar d'aqueixa manera el més vell dels qui escriuen en el nostre idioma. La penya literària que Oller presideix setmanalment ho participà a GORG, per tal com la notícia, allunyat Oller fa anys dels ambients periodístics i literaris, ha tingut poca difusió en els mitjans de comunicació. Poc abans havia estat publicat aquest volum d'homenatge.

A les institucions i entitats culturals dels Països de llengua catalana

GORG prega a tots aquells que organitzen certàmens literaris, que ens en facen conèixer amb prou a n t i c i p a c i ó les convocatòries, a fi que puguem publicar-les amb temps suficient de cara als nostres escriptors.

Terres i Gents DIVULGACIÓ LINGÜÍSTICA Les condicions ètniques i lingüístiques pre-romanes de l'actual domini català

Són conegudes les teories del professor Bosch Gimpera sobre el p o b l a m e n t primitiu de les terres que actualment són de llengua catalana. Als ibers, poble encara molt d i s c u t i t pels arqueòlegs, pertanyen en sentit e s t r i c t e els edetans de València, l'Alt Maestrat, Baix Aragó i Saragossa, i els ilergetes d'Osca i Lleida, el grup o r i e n t a l dels quals, els ilercavons, s ' e s t e n i a pel Baix Ebre i la Plana de Castelló. La llengua ibèrica d'aquests pobles, que molt poc a poc comencem a conèixer, la majoria dels lingüistes la considera distinta de la de llurs veïns els bascos encara que és lògic que hi hagués influències mútues i manlleus entre ambdues l l e n g ü e s contigües. D'origen vascònic és el grup de pobles pirenencs que ocupaven la zona Nord-oest de Catalunya, mantenint-se més pur al Nord del Montsec : pertanyien a aqueix grup el poble de nom ignorat que habitava la Ribagorça i el Pallars, el dels andosins o andorrans de l'Alt Urgell, els bergistans del Berguedà i els ceretans o cerretes de la Cerdanya. De la llengua vascònica d'aquests p o b l e s queden vestigis en la toponímia ribagorçana i pallaresa i també en la cerdana. En la Catalunya oriental hi havia mi altre grup de pobles, els quals reberen una aportació céltica important que va desenvolupar-hi la cultura dels enterraments en urnes, pobles parents dels de la mateixa cultura en la Gàllia meridional : amb aquells pobles aborígens es mesclaren una mica els pirenencs i molt els ibers. No eren ibèrics i tampoc no tenien molta barreja pirenaica, -els auso-cerretes de la Garrotxa, i els ausetans

on sembla que mai no han estat de Vic i de Girona, comarques influències dels ibers pogueren ser més intenses en les altres tribus que s'hi havien barrejat més, com els indigetes de l'Emparlats d i a l e c t e s ibèrics. Les pordà, els laietans del Maresme i el Vallès, els lacetans del Pla de Bages i la Segarra, i especialment en els cossetans del Camp de Tarragona, però en realitat la mescla ètnica i cultural només seria molt acusada entre els cossetans. Aquests darrers anys les troballes cèltiques que han estat generals en tot el Principat, fan que els arqueòlegs revisen la tesi de Bosch G i m p e r a . Ara els especialistes es decanten a creure que la penetració céltica en H i s p à n i a fou quasi total. Tanmateix, segueix hom admetent la diversitat ètnica entre els edetans i ilergetes (ibers) d'una banda, i els lacetans i ausetans de l'altra. Segons comenta Caro Baroja, les cultures cèltico-hispanes no s ' a s s e m b l e n més que parcialment a les dels altres països on també dominaren els celtes. «Y es que la tradición cultural que cada grupo celta encontró en cada tierra nuevamente ocupada debió de influir en él de una manera profunda, y, por otro lado, la elaboración de la propia cultura en un nuevo medio produjo diferencias sensibles. El celta ante el Mediterráneo, el celta ante el Pirineo, el celta ante la Meseta, el celta ante las costas occidentales, no puede reaccionar de una manera uniforme, como, en realidad, tampoco reaccionaron conquistadores posteriores.» T a n t si els ibers són una ètnia distinta, s e g o n s tradicionalment venien admetent tots els tractadistes des de l'època romana, com si no fossen res més que un grup de celtes mediterraneïtzats pel c o n t a c t e amb grecs,

EL NOM DELS POBLES: A l'oest del Camp d'Elx es troba aquesta rica i activa població, en una comarca d'àmbits amplíssims i perspectives desusades als indrets centrals i septentrionals del País Valencià. El terme de Crevillent és extens i compta amb bons panys d'hortes, que, degut al clima subtropical de la contrada, al seu cel puríssim i seré durant gran part de l'any, presenten un aspecte feraç i singularment exuberant. En dur contrast, s'alça, veïna la Serra de Crevillent com una imponent massa pètria i deserta, que des d'un nivell molt baix s'eleva bruscament a 835 m. d'altitud sobre el mar. La vila és populosa —uns 12.000 habitants—, i, encara, té dins el seu terme multitud de masades i caserius que fan una població disseminada doble de la del nucli capital. La indústria de l'espart, planta propícia de les estepes meridionals valencianes, hi és molt antiga i en tenen fama les seues estores. Avui són famoses les seues fàbriques de catifes fetes amb gran varietat de materials i objecte- d'un actiu comerç. púnics i romans, segons interés notori que llur cultura és pretén ara alguns arqueòlegs, diferenciada i que arribaren a constituir un poble definit.

La població i la cultura primitiva de les Illes Balears era molt diferent de la de Catalunya i València, i presenta importants afinitats amb Sardenya i altres illes del M e d i t e r r a n i central. (Del llibre de M. Sanchis Guarner Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la reconquista, pàgs. 19-24.)

VIDES D'AHIR I D'AVUI:

Francesc Xavier BORRULL I VILANOVA

CREVILLENT L'idioma català, en la seua sonora i melodiosa variant del valencià meridional, s'hi conserva amb molta vitalitat, amb deliciosos arcaismes com xollar, usat com a sinònim de tondre i àdhuc a vegades com del verb afaitar-se, i molts altres que ens recorden certs parlars del Pirineu oriental. En la replega de dites folklòriques feta per Sanchis Guarner (1) trobem, com és de rigor per la facilitat que ofereix cl vers, això de Crevillent bona terra i millor gent que, naturalment, per les petites i superficials rivalitats comarcanes es canvia en pobles veïns en una cobleta igual però amb els adjectius mala i pitjor. És notable la quantitat d'habitatges, curiosos, confortables i nets, en forma de coves que té la població de Crevillent. Ho arreplega el verset popular Xiquetes de les Covetes, si voleu matar un lladre, poseu aigua a la serena i floretes de baladre. Etimologia de Crevillent: Sembla que la població és de fundació romana, i segons F. de B. Moll (2), el seu nom prové del llatí Carvilianus, nom propi derivat de C a r v i l i u s , amb el canvi de -an en -en que es troba en molts altres topònims valencians (Agullent, d' Aculianus ; Carcaixent, de Carcassianus; Ontinyent, d'Antonianus). Aquesta transformació de la terminació -anus en -en és pròpia del parlar romànic d'abans de la reconquesta catalana. Essent normal la pèrdua en el nostre idioma d'aquesta -n etimològica en els noms (cf. germà, de germanu ; hortolà, d'hortu1anu,

Notable erudit i jurisconsult nascut i mort a València (17451838). Era doctor en lleis i en decrets. Actuà de secretari del Sant Ofici. Fou catedràtic de dret a la Universitat de València. Reuní una gran biblioteca i una col·lecció numismàtica excel·lent. Sojornà per un temps a Madrid. Rebé del rei Carles III el càrrec de jutge reial de delmes i primícies de València. En plena guerra napoleònica publicà treballs d'investigació ben remarcables, que li donaren un gran p r e s t i g i . Fou designat diputat per a les famoses Corts de Càdis (1810-1813). Hi defensà amb gran vigor, encara que sense r e s u l t a t s concloents, la supervivència del Tribunal de les Aigües de València malgrat el vot d'abolició de les jurisdiccions privatives. En 1814 li fou conferit per Ferran VII el nou càrrec d'oïdor de l'Audiència valenciana, al mateix temps que recuperava els que havia hagut d'abandonar durant l'ocupació francesa. Durant el pe-

etcètera) va adquirir analògicament una -t final, que certament reapareix en els gentilicis (crevillentí, carcaixentl, etc.). Tanmateix, el nom de Crevillent apareix sense -t final a molts textos antics: en la Crònica de Jaume I com Criuillen, en ta de Pere IV, com Crivillen, en el Dietari del Consell Barceloní, com Crivaleny i Crivilleny, i com Crevillen en un document de l'any 1359. En la Crònica de Muntaner, apareix com Crivillent i Crivilleny (1). E. V. (1) Els pobles valencians parlen els uns dels altres, v. 2. (2) Diccionari Català-Va'enciàBalear, v. 3, pàg. 741.

ríode constitucional fou destituït i deportat a Sant Sebastià. Fou rehabilitat plenament durant el nou període absolutista, gràcies a la protecció del monarca, que l ' a f a v o r i r i a amb altres mercès. Borrull continuà ocupant-se, durant la resta de la seva llarga vida, de protegir el Tribunal de les Aigües de les a m e n a c e s d'uniformització jurídica. Per bé que en 1819 ja havia obtingut un decret favorable a la subsistència del Tribunal, aquest no es veié fora de perill fins a l'autorització expressa reconeguda novament en 1840, ja mort Borrull. Els seus escrits més remarcables són els titulats Discurso sobre la Constitución que dio al Reyno de Valencia su invicto conquistador el señor D. Jayme primero (1810) ; Fidelidad de la Ciudad y Reyno de Valencia en tiempo de las guerras civiles que empezaron en el año 1705 (1810), obra que, malgrat el seu títol, és una dura acusació contra el primer dels Borbons d'Espanya ; Relación del sitio que intentó poner a la ciudad de Valencia el mariscal Suchet en 5 de marzo, y de su ignominiosa fuga al cabo de cinco d(as (1810) ; Exposición que hizo a la Academia de San Carlos... sobre deberse trasladar a aquella los apreciables cuadros que existían en los monasterios de esta provincia (1821) ; Discurso sobre la distribución de las aguas del Turia (1828); Descripción del magnífico edificio de la antigua Diputación de este Reino y ahora de la Real Audiencia (1834) ; i l'excel·lent Tratado de la distribución de las aguas del río Turia y del tribunal de los Acequieros de la Huerta de Valencia (edició pòstuma, 1851). («Diccionari Biogràfic», V. I., pàgines 339/340.)

NOTICIARI - NOTICIARI RICARD AVELLAN . M. a DOLORS CORTEY • ANTONI BRU • DID1N PUIG • RAFAEL SENA • JOSEP SILVESTRE RICARD CERRADA • RAMON SALA

JOSEP VICENS • RAFAEL ESTEVE

NOVA CANÇÓ O...?

ALCOI LITERATURA ALCOIANA

Aquests dies és notícia a Alcoi, l'escriptor Antoni Calero i Picó amb motiu de la segona edició que s'ha fet del seu llibre «Les Muntanyes d'Alacant». Aquest forma part d'una trilogia que, sota el mateix títol, sortirà al carrer en temps breu. La col·lecció s'anomena C. P. Aquest primer volum que va a ser reeditat, tracta de la part nord muntanyenca de la província d'Alacant i hi utilitza l'autor una narrativa senzilla i de fàcil comprensió. El segon volum que sortirà el proper més de maig, agafarà la part central (Elda-Petrer) i el tercer, que és en preparació, veurà la llum abans de finalitzar aquest any i s'ocuparà de la part sud (Elx-Orihola). Després i dins la mateixa col·lecció C. P. hi ha en projecte un altre volum : «Viatge a la Costa Blanca», en el qual es completarà aquesta descriptiva de les comarques que s'agrupen avui com a província d'Alacant. CONGRÉS D'ESCRIPTORS D'ALCOI I COMARCA

L'Institut d'Estudits Alacantins (I. D. E. A.) de l'Excel·lentíssima Diputació Provincial ha organitzat per mitjà de la Secció de Literatura i Filologia, un Congrés d'escriptors d'Alcoi i Comarca, a celebrar el diumenge dia 6 de juny d'aquest any, ací a Alcoi. La Comissió d'honor estarà composta pel President de la Diputació Provincial, l'Alcalde d'Alcoi i el Director de l'Institut d'Estudis Alacantins La Comissió e x e c u t i v a la compondran el President de la Secció de Literatura i Filologia de l'I. D. E. A., el Director de la Casa de la Cultura d'Alcoi • el Secretari de 1'I. D. E. A.

Sí, aquest és el plantejament que ens cal fer-nos : ¿ com hem de denominar el fenomen que ara mateix s'està donant a les terres del País Valencià, el fenomen d'una sèrie de gent, que ha eixit al carrer a cantar unes cançons de caire revulsiu en la nostra llengua i que la immensa majoria de vegades ho fan només per allò que en diuen «fer País» ? Tots els qui es dediquen a aquesta tasca, i els qui com jo els seguim —siga en l'aspecte que siga, uns com a organitzadors i coordinadors, altres com a crítics de la feina per ells feta, sempre tractant de millorar-la al servei del País—, ho fem en un pla totalment «amateur». D'un temps ençà, segons les meues notes des de la primeria de l'any 69, tots els qui de Barcelona estant es dediquen a escriure sobre coses relacionades amb la cultura catalana, tracten per tots els mitjans de fer desaparéixer l'etiqueta «Nova cançó» ; i si no poden fer-la desaparéixer, tracten de desprestigiar la feina feta per allò que es va dir «Els Setze jutges», encara que, i la veritat siga dita, van fer-ne molta i bona. Què ha passat? És clar que una gran part d'aquella gent que començà cantant en català, fent com una mena d'apostolat laic entre les gents del Principat, no van continuar fidels als principis i postulats del que segons sembla hagué de ser el moviment cultural de la cançó ; i crec que no en varen ser fidels perquè es prengueren la cosa, així, com un moviment cultural, quan tots ho sabem, allò, pel simple fet de cantar en català, no era tan sols cultural. D'entre els qui continuaren fidels als postulats del principi, que dóna la casualitat que en són quasi els millors, és d'on sembla haver partit aquest sentiment de repulsa envers la denominació de «nova cançó» ; per a ells, només existeixen uns senyors que es dediquen a cantar en català i cadascú ho fa sota la línia que millor li va, o creu ell que millor li pot anar, o bé sota els seus ideals. I així hem vist com ha hi hagut membres d'aquell primer antic grup, que han assolit un gran èxit a nivell comercial, mentre que a altres els eren negats el pa i la sal i havien d'eixir fora de la Península per poder viure de la cançó. Fa deu anys que van nàixer al món de la cançó «Els setze jutges» ; per tant, la cançó ja no és tan «nova» com abans ; en deu anys s'ha fet molt de camí i s'han assolit moltes de les fites marcades en un principi ; a d'altres no s'ha pogut arribar, i es podria haver arribat molt més lluny, però impediments de tots coneguts ho van impedir. La nostra cançó es movia i es mou d'una manera «underground» ; els mitjans informatius i publicitaris que tenim al nostre abast són tan pocs... Per això mateix que la cançó ja no és tan «nova» —ja té deu anys de vida—, hem de plantejar-nos-en una nova denominació i també perquè els cantants que canten en català ja no són una massa tan uniforme com en els primers moments va semblar que ho eren. Ara bé, dins d'una normalitat, que crec és allò que tots tractem d'assolir, pense (i des d'ara dic que puc estar equivocat), que no ens caldria etiquetar de cap manera el fet que uns senyors canten en la seua llengua. En dir cançó, d'allò, n'hi hauria prou. Però com queda tan lluny tot açò i hem de tocar dempeus a terra si volem fer alguna cosa, crec que sí que hem de canviar l'etiqueta de «nova cançó», bé perquè se'ns ha fet vella o bé per la disgregació que ha experimentat. Crec que l'etiqueta més adient és dir de tot això «cançó catalana». Tant si es fa al Principat, com a les Illes, al Rosselló o al nostre País Valencià. I que ningú s'esvalote : catalana i rés més. Val ?

NOTICIARI ACTE CULTURAL-MUSICAL A PEGO

UN FESTIVAL DE FOLK A ELX

Sembla que van amunt les coses, quan joves (de 12 fins a 60 anys) uneixen llurs esforços, per comprendre millor allò que dins una cultura hi ha. S'ha realitzat a l'Aula Cultural de Pego (Marina Alta) un senzill i meravellós concert, donat per la «Coral Santa Cecília de Terrassa», acte organitzat per la Coral «Alma Mater» de la nostra vila. Al final de la seua actuació, fou felicitada pel director de l'«Alma Mater», que destacà la seua finor i perfecta actuació unífona i sincrònica. El públic manifestà la seua a p r o v a c i ó amb intermitents i forts aplaudiments. Per a tancar aquest singular acte de fraternitat cultural, on s'han enllaçat simbòlicament dos dels països catalans, han cantat juntes les dues corals «Rossinyol» en l'expressió lingüística comuna, armadura gairebé essencial d'una cultura. RETRONS DEL IER CONGRÉS D'HISTÒRIA A PEGO

El 27 de març es va donar una conferència al Club «Unió de Tots» a càrrec del nostre representant al 1er Congrés, en Carmel Giner ; això reflecteix el sentiment vers la nostra autòctona cultura. Amb aquest petit acte, hem volgut donar el nostre recolzament a aqueixa manifestació grandiosa que seria el 1er Congrés. Uns 30 érem els assistents que hem e s c o l t a t en Carmel, home autodidacte, home sense entrebancs, home que ha volgut fer pel seu País una altra visió més clara i més sincera de la Història. BURJASSOT

Al Patronat Joan XXIII es cellebraren durant els dies 29 al 31 de març proppassat, un cicle de conferències sobre els problemes de tota mena que avui té plantejats el País. El programa ha estat el següent : «Trajectòria h i s t ò r i c a del Regne», per Salvador Pedrós.

El dia 27 de març, en un festival memorable, actuaren al Col·legi de Santa Maria davant un públic nombrós i entusiasmat el «Grup Il·licità de Folk», l'«Esbart Elx-Folk» que feia la seua reaparició (amb un espaterrant retrobament de la seua «antiga» qualitat després del seu llarg silenci) i el nou grup «Transcendència», el qual saludem esbalaïts encara per la gran altura d'interpretació que han assolit. Tot fou meravellós en aquest festival. Però posem en relleu per damunt de tot el gran esperit de confraternitat que es va crear quan a la fi, sense cap assaig previ, tots tres grups començaren a cantar junts, després que les veus infantils de l'«Esbart Elx Folk» havien cantat la cobla de la coronació del Misteri d'Elx, i que culminà quan tots plegats, públic inclòs, van cantar «No serem moguts». Una diada inoblidable. M ª D E L MAR BONET, TVE I EL CATALÀ DE MALLORCA

Pels primers dies d'abril, TVE ens va sorprendre anunciant la actuació a la petita pantalla de la cantant illenca M.a del Mar Bonet, qui fa uns mesos ja havia fet una petita i sempre curta actuació al programa «Estudio abierto». Després de cantar-hi algunes de les seues cançons, on va fer palesa la seua gran força interpretativa, la cantant va ser interviuada pel presentador del programa, qui textualment li va demanar : «Qué diferencia hay entre el catalán de Barcelona y el de Mallorca?». Per fi, un mass-media oficial reconeixia el nom comú de la nostra llengua, però la nostra felicitat va ser curta, quan per respondre a la pregunta M.a del Mar va cercar-ne un exemple a on es palesava «massa» la diferència entre el parlar barceloní i el mallorquí, cosa que pot ser aprofitada per alguns disgregadors amants del «fet diferencial». De vegades és millor no anar a la televisió. LLUÍS LLACH NO HI VA Un lector de "Mundo Joven" va demanar a Llach què donaria, ell per anar a fer una actuació davant les cambres de TVE, i aquesta és la resposta del cantant: "Malgrat reconèixer que TVE és un gran mitjà de promoció, jo no donaria res per actuar-hi. Hi ha més: quan vaig ser a Madrid, hauria d'haver-hí gravat dues actuacions, però com que m'hi van posar com a condició tallar-me el cabell o posar-me'l darrera les orelles, vaig renunciar a tan alt privilegi". «CANCIÓN IBÉRICA»

Fa prop de dos anys que a la Mutualité de París es van començar a fer uns recitals anomenats «Canción Ibérica» ; ara ens ha arribat a València aquesta «estranya cosa». Ací, al marc del Principal, van actuar un gallec (Miró), un portugués {José Alfonso), dos castellans —ves per on un d'Alacant (Adolfo Celdran) i l'altre d'ací (Paco Ibáñez)—•, una cantant catalana (la Bonet) i un invitat sud-americà (Poni Micharvegas). El públic no hi va acudir com s'esperaven els organitzadors ; no hi havia poble al Principal i sí moltes nenes i nens poca-soltes, d'aquells que són cadells ad'una petita burgesia que s'ho empassa tot. Ens va agradar M. del Mar Bonet, i també Miró i José Alfonso, un catedràtic d'Institut que no pot cantar ni donar classes a la seua terra. L'èxit d'aquesta mena de festivals a París, deu ser pel contingut de les lletres de les cançons que hi poden cantar els cantants ; ací, continué pensant que no varen arribar al poble ; potser el Principal no era el lloc apropiat. Només que per constatar-ho ens agradaria que s'organitzàs un festival de cançó catalana al mateix marc, per exemple amb Raimon i Pi de la Serra, o bé Ovidi i Llach ; crec que omplirien el teatre i arribarien més al poble que no pas els membres d'aquesta «Canción Ibérica».

NOTICIARI «El naixement de la Nova Cançó i els Setze Jutges», per Doménec Tàrrega. «Informació, opinió pública i manipulació cultural al País Valencià», per Vicent Franch i Ferrer. Amb aquestes conferències i el Cicle de Cultura celebrat els darrers dies de febrer, s'enceten a Burjassot una sèrie d'activitats dirigides a l'intent de renovació del nostre món de cada dia. Malgrat l'estreta dependència, despersonalització i sentiment de sucursalisme del poble, envers València-Ciutat, desitgem que actes d'aquesta mena tingen la continuïtat que el poble necessita per al seu propi retrobament.

CRÒNICA DE LES ILLES TEATRE A MAÓ El «Grup Teatre Experimental Maó», el Divendres Sant va representar a la catedral de Maó (Menorca) l'obra d'Engerbert Nueng, titulada «Si algú», adaptada per la periodista Isa Ulsamer. L'acompanyament musical de bateria, a càrrec de Sabas Pons. Aquest grup juvenil pertany a les Joventuts Musicals i es proposa treballar per tal de donar teatre de categoria, fugint del folklore tradicional. POEMA SIMFÒNIC «Mon cor estima un arbre...» és el començament del conegut poema de 40 versos èpics de Costa i Llobera, «El pi de Formentor». Bernat Julià n'ha fet un poema simfònic que va estrenar-se a l'Auditori de Palma. La soprano Francesca Quart, la Simfònica i la Capella Mallorquina, han contribuït al gran èxit obtingut. Un detall : els menors de 18 anys pagaven només 25 pessetes. «FUNDACIÓ CULTURAL TRESOR DELS AVIS» Andreu Ferrer Ginard, mestre, periodista i enamorat de les Illes, és l'iniciador i fundador d'una Obra molt important. La «Fundació Cultural Tresor dels Avis», que té per fi la recopi-

ANISES En aquesta popular ciutat de la indústria ceramista, es va iniciar al teatre Patronat una Setmana de Joventut amb un recital de cançó a càrrec de Josep Ricós, Enric Ortega, Nous Brots i la presentació del grup "Rafelip" naturals de la mateixa localitat. L'èxit va estar subritllat per la qualitat dels cantants i l'assistència nombrosa d'un p:i',Hc en la majoria de joves. La Setmana va ser conclosa amb satisfacció de tots, malgrat algunes protestes ja que les conferències, encara que interessants, van ser donades en llengua castellana i Manises és un poble de parla catalana, integrat en la comarca de l'Horta. SOLLANA De nou en aquesta simpàtica vila de la Ribera Baixa varen arribar les lletres musicals del grup «Amics de la cançó». Dos noms varen bastar per a omplir el «Club de Joventut» : Els Sols, de Sueca, i Gènit, de L'Alcúdia de Carlet. El recital es va donar el proppassat 4 d'abril. VALÈNCIA Per fi, tornen els «Dimarts al Micalet» Durant aquest mes, es donaran de bell nou audicions de Folk i cançó del País durant els dimarts, que tant d'èxit varen obtenir en temporades passades al saló d'actes d'aquesta magnífica societat de la ciutat de València, que sempre actua en pro de les nostres veritables essències culturals. De moment, hi ha programats recitals de Guillermina Motta, que farà la seua presentació al País Valencià després de l'èxit obtingut en la revalorització dels cuplets catalans, plens de picardia i novetat en el camp de la cançó. També hi actuaran Josep Ricós, Enric Ortega, Gènit, Sargantana, Aigües Blaves, etc., i hi haurà la reaparició de Fèlix Estop, tan desitjada per tots nosaltres. GORG, complint el seu deure d'informació, anirà donant-ne les seues cròniques des d'aquestes pàgines. Esperem que seran autèntics èxits de públic i artístics aquests tan populars "Dimarts al Micalet". MUTXAMEL El dia 17 d'abril, a les 9 de la vesprada i en el Club d'Amics de la Unesco, va tenir lloc un recital de música folk, a càrrec de l'Esbart Elx Folk. El local del club es trobà ple de gent, que aplaudí força cada cançó. Ens va agradar molt la forma d'interpretar l'«Elogi dels diners», la qual havien musicat abans qu« ho fes en Raimon ; també van cantar amb molta originalitat «Colors», de Donovan, i d'altres cançons populars elxanes («El Tio Caliu», «Xè què a gust») i de la resta dels Països Catalans. Varen causar vertadera sensació dos xiquetes que, juntes amb l'Anton Latur, interpretaren «La Coronació» del Misteri d'Elx, ja que la conjunció de veus fou meravellosa i de veritat inoblidable. FALLES-71 UN EXPERIMENT DE LA CANÇÓ Si prendre contactes en les comissions falleres per tal d'intentar portar els moviment actuals de la nostra cançó, amb l'únic desig que arribe a un públic més nombrós i popular —encara en el seu període, ja clàssic, de «Folklorisme local»— es pot titular «experiment», val la pena. Ara bé, si creem que els indígenes, més o menys amants de la festa de Sant Josep, estan obligats o decantats a escoltar aquestes cançons, estem més que confosos. Primerament, aquest públic, típic de barriada més o menys cèntrica, tant se val que acudesca a una «presentació fallera», com a una cafeteria o a la projecció de la película de moda, amb l'única idea d'eixir de casa per tal «d'alternar» ; no està gens preparat a sentir uns individuos que en polsar les seues guitarres fan testimoni d'unes inquietuds completament identificades amb les posicions d'aquest públic, que realment no s'assabenta del

NOTICIARI lació del folklore Balear. Etnografia, M i t o l o g i a , Rondalles, A c u d i t s , Poesia, Trenca-closques, Gloses, Refranys, Biografies, etc., etc. Els arxius de la F u n d a c i ó són extensos, més de 10.000 temes que el senyor F e r r e r controla personalment amb l'ajuda del seu nét i un grup d'assesors. El Butlletí Informatiu de la Fundació té al corrent de les noves adquisicions els n o m b r o s o s socis i simpatitzants, així com els coll a b o r a d o r s . El susdit senyor Ferrer va crear a Menorca el primer diari eu català (l'any 1912) amb el títol de «Llum Nova», que tenia col·laboracions tan valuoses com la de Joan Estelrich, que signava amb el pseudònim de «Turri-Cano».

ELX SUBVENCIÓ ALS CURSETS DE LLENGUA

La Fundació Huguet, de Castelló de la Plana, ha concedit al «Club d'Amics de la Unesco» d'Elx i a nom del seu president en Josep Maraldés Ibarra, una important subvenció amb destinació als Cursets de Llengua i Activitats Culturals complementàries que tenen lloc a l'esmentat Club il·lícita i igualment hi ha tramés un ben gruixut lot de llibres, obsequi preadíssim que ha estat ja rebut als locals del Club i que ha produït als seus components la més viva alegria, així com la notícia d'haver-los estat atorgada la subvenció que quant a les possibilitats que dóna a favor de les manifestacions de la cultura valenciana a Elx, ha estat com posar oli a un cresol. La segona tanda dels Cursets de Llengua ja està anunciada pertot arreu de la ciutat, mitjançant uns cartells força llampants, on les quatre barres fan un crit de color, que han engegat per raó de la forma en què són redactats molts comentaris i fins i tot discussions. Els cartells, que hom ha enganxat a parelles, són de dues classes : els uns en català, adreçats als elxans i gents del País, i els altres en castellà adreçats especialment als immigrats.

que passa al seu voltant. D'aquesta forma es va fer l'intent de portar les cançons del poble a les falles. Per cert, «les falles duen bon vent i barca nova» : presentacions populars a 500 pessetes butaca; artistes «internacionals» eurovisius i amb vestits de llunars, els quals fan «tournées» per les festes majors de la Península (Sevilla, Albacete, Pontevedra, e t c . ) , i, és clar, es diu : «A la Magdalena a Castelló, i a Falles a València»... Sense comentaris; els locals s'omplen. I ara ens preguntem : ¿És convenient, a la temporada 72, intentar de nou que els cantants de la nostra llengua actuen en noves activitats falleres ? Jo crec que sí... El poble ho necessita. RAIMON A LA CAPITAL DC FRANÇA

«A Nanterre ce soir, au Havre demain ; le cri du coeur, le chante d'amour, la voix de Raimon». Així rep la premsa francesa Raimon, que ha vingut a fer una emissió de televisió i al mateix temps uns recitals a l'Havre, Nanterre i París, aquest últim organitzat en vint-i-quatre hores pels estudiants de llengua catalana de la Universitat (sí senyor, a la Universitat de París, hom ensenya el català). —No creus que, si estiguesses a París una temporada, faries molts recitals ? —Sens dubte, però jo no vull fer-me un cantant d'ací. No és el meu lloc. —I les actuacions a l'estranger ? —Sí, són necessàries i les trobe molt interessants, però el meu lloc és als Països Catalans. Hem parlat de projectes. Li preguntem... —No, no m'agrada parlar del que faré. Preferesc dir : això he fet. —Però sabem que vas a Itàlia, el mes de maig. Cantaràs a Roma? —Sí, a Roma, Venècia, Florència i Pàdua. Nosaltres sabem també que a Itàlia es publicarà un llibret amb totes les seues cançons traduïdes, i encara que el seu lloc no siga ací, ens alegrarem de veure Raimon de nou al teatre i a la televisió a França. PI DE LA SERRA ACTUA A ELX PER PRIMERA VEGADA Uns poquíssims cartells, a més molt esquifits i redactats en castellà, ens van colpir els pocs valencianistes d'Elx que ens adonàrem amb l'anunci que l'endemà, dia 7 de març, hi actuaria Francesc Pi de la Serra, "el cantante que con Raimon revolucionó la canción en España". El públic, poc nombrós, probablement per la migrada propaganda, gairebé omplia, malgrat tot, el més aïna petitot local; perd el que cal remarcar per damunt de tot és la cordial comunicació que entre el cantant i aquell es va establir des del primer moment; diverses vegades va interrompre les cançons amb estrepitosos aplaudiments, i precisament quan la lletra era més incisiva o més irònica. No comprenem com en un diari "decano de la prensa del Sureste" es deia el mateix dia, a propòsit d'tina actuació de Pi a Alacant, que entre aquest i el públic hi havia hagut la barrera de l'idioma; això potser són només xacres de V«.aristocracia del bacaladoi, i dels seus parent* de la «¿izquierda es cosiente-». Per a informar breument, bé que exacta, caldrà dir que la censura d'Alacant fou extremadament benèvola amb Pi (no li va traure ni una sola cançó), que l'èxit d'en Quico fou esclatant i que foren moltes les cançons noves en el seu repertori que poguérem sentir, com ara les titulades "No és veritat", "Ai Reparada" (sobre un poema de Josep Pla), "Cançó en J", "Bon temps per a fer cançons" (amb lletra del poeta valencià que firma amb el pseudònim Ramon Xiquet), "Un malson", "Un dia gris a Madrid" i "Fills de Buda".

«ART JOVE IL-LICITÀ» EXPOSA A CREVILLENT

Amb motiu de la «III Exposició industrial» de Crevillent, exposa en aquesta entranyable població de la nostra comarca, el «Grup Art Jove Il-licità», amb la incorporació d'un nou membre, la pintora Anna Fernández, estudiant de l'Escola de Sant Carles a la capital del País. Els desitgem un gran èxit, al laboriós centre de la indústria de la catifa.

A HONOR DEL I CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

El dia 18 del passat mes d'abril data en la qual es clogué el Primer Congrés d'Història del País Valencià, va ser oferta als senyors congessistes l'audició d'una àmplia selecció de fragments del Misteri d'Elx, a la Basílica de Santa Maria, lloc tradicional de les seues representacions anuals, el qual temple fou expressament bastit per a la seua celebració. Tothom que és c o n s c i e n t aplaudeix la congrua decisió de la Junta del Patronat del Misteri, de no traure fora d'Elx aquest acte amb el qual hom havia pensat d'afalagar el Congrés. Això és ben a les clares el que més s'adiu amb l'esperit, sense cap taca de centralisme, manifestat ja de primer antuvi pels qui van materialitzar la idea d'aqueix Congrés d'Història i mamprengueren la tasca organitzativa a la Universitat de València. No semblava pas ficat en ordre fer a Alacant l'audició esmentada. Tothom relacionat amb aquest assumpte ho deu haver c o m p r é s perfectament àdhuc al mateix Alacant. Com podria ésser altrament? Ultra això, encara hi haurà el fet importantíssim d'haver contribuït en certa mesura a estrènyer uns lligams entre les altres p o b l a c i o n s del País i aquesta ciutat d'Elx, la qual, per la seua posició geogràfica i especials condicions socioeconòmiques, ve destinada al paper més important en el retrobament de la consciència de País a tot el sud valencià.

ATENCIÓ ELS LECTORS!:

CANTS DEL POBLE No cal fer l'elogi del cant d'aquesta mena en la vida: cant religiós, tradicional, educatiu, per a l'excursionisme, recreatiu..., cant que porta l'essència, més pura del sentiment i alegria dels pobles i a la vegada, en aquestes cançons, el poble hi expressa fins i tot el seu ideal. Seguint la finalitat bibliogràfica de la revista GORG l'objectiu serà de donar a conèixer, especialment al poble del País Valencià, els llibres de les diverses editorials sobre aquesta temàtica i al mateix temps, anar presentant cada mes, les lletres de les cançons que ens semblaran més viables, per a fer-se populars a les contrades valencianes. L'edició d'aquestes lletres és d'una necessitat ineludible. Si volem que una cançó siga vertaderament del poble ha d'estar en expressió del poble: és necessari acomodar al llenguatge típicament valencià les lletres; aquest principi, per una banda clar, pot produir, per una altra part, un efecte perniciós, si no editem aquestes lletres que servesquen de guia per a tots, que s'arribe a tal diversitat d'acomodacions, que ni ens puguem unir diversos grups a cantar la mateixa cançó. Des de GORG es fa una crida a les diverses editorials perquè ens proporcionen material: edicions gràfiques i auditives, i ens comprenguen i ajuden en la tasca d'aquesta tria i promoció. I ja que a València, per exemple, darrerament es va duent a terme cl manament del Concili d'usar la llengua popular dels diversos indrets del món en la litúrgia, resulta molt urgent donar a conèixer la gran producció de la nostra llengua en el camp religiós i proporcionar aquestes lletres al "Poble de Déu", per tal que siga ajudat en la seua participació en la litúrgia. Sembla que el moment demana una certa preferència d'aquest tema sobre els altres. Tanmateix aquesta temàtica volem que arribe a tots aquests camps: recreatiu i d'excursionisme, educatiu, tradicionals, promoció de composicions originals amb la consegüent edició, etc. S'invita a totes les persones interessades en aquesta promoció que hi puguen dedicar una mica del seu temps, que envien el seu nom a GORG a fi que aquestes pàgines siguen obra d'un equip abans que d'una persona. El treball a fer és molt i repartit entre uns quants serà molt més fàcil i efectiu. Tota indicació que oriente i ajude l'equip de "Cants del Poble" serà agraïda. Si volem fer qualque cosa per a tots, no pot deixar d'ésser obra de tots. Ací, a Colom, 58, València-4, són esperades les vostres suggerències.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006