Gorg Revista Bibliogràfica. Número 20. Juny 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1.» Així com les opinions ¡ teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a ju! de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.a Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) ei consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.»

No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

MESTRES I LLICENCIATS Sr. Director: Acollint-me al dret de rèplica, em permet respondre a la Srta. Roser Santolària, perquè crec que si bé ella ha respost a un atac no gens clar per part dels llicenciats, no ha centrat el problema com caldria. Crec, com ella molt bé diu, que no són els titols els que cal emprar per a definir el que és o no és bo per als xiquets, mes per això mateix tampoc no han d'existir les diferències de sou entre un llicenciat i un mestre si tots dos ensenyen la mateixa cosa i als mateixos xiquets. I crec que és ací on seu el p r o b l e m a . Si els mestres reben un sou més petit que els llicenciats, els Instituts contractaran mestres més bé que llicenciats. Per a l'any que ve es suposa que n'hi haurà un

25 per cent, potser més, sense treball. I no és que en sobren: tots sabem el contrari. ¿O és que potser no recordem el milió de xiquets sense escolaritzar? Per això crec que el problema no és mestres contra llicenciats, com pareix que l'opinió general vulga entendre, sinó mestres i llicenciats per un contracte laboral més just, amb assegurança obrera com la de qualsevol altre empleat, cos únic de docents amb diferents especialitzacions, mateix sou i mateixos drets. Eix és el veritable problema i no l'altre, fals, que sols porta a un enfrontament de dues capes socials que ens mereixen tot el respecte per la seua abnegada i indubtablement mal pagada labor.

JULI NAVARRO (Estudiant) València, abril 1971.

SOBRE LA VALENCIANITAT Sr. Director: Escric esta carta molt a pesar meu ja que no caldria fer-ho si no es diguessen tantes coses sense raó pel món. Ara a les dues de la vesprada sent com diuen a TVE que «Valencia, esa otra España», «Esa provincia que siente las fallas», i a Ràdio Peninsular de Valencia: «Valencia y su provincia que visita las fallas». Anem per parts: jo voldria saber què vol dir això de «esa OTRA España»? És que Espanya és Carmen Sevilla i Manolo Escobar? ¿Ja ens hem cregut que allò que ells canten és «lo español» i res hi ha més «Español» que allò que canten ells? A mi no em són gens simpàtics, encara qué cada u pot pensar el que vulga; però jo voldria ara trobar-me amb qui diu que els «valencianistes» som separatistes; ni som valencianistes ni som separatistes, som valencians; hi caben dues interpretacions: que reconeguen el nostre dret o que ens tiren fora i en eix cas són ells els separatistes. Un altre cap que tocar de les cites esmentades, la usada indistintament a TVE i a Ràdio Peninsular: «Valencia y su provincia siente las fallas». Jo sóc de Beniarbeig, el meu poble està a menys de vint quilometres del Molinell o la «FRONTERA» entre les províncies de València i Alacant. Pel que es veu, jo no sóc valencià, ni sent les falles, ni les visite, total perquè Francisco Javier de Burgos en dividir Espanya, va dir que Beniarbeig era alacantí. No m'importaria si no diguessen que els únics valencians són els de la província de València i en quan em fan del Sudeste i es pretén unir la província d'Alacant amb Múrcia poc menys que prohibintnos ésser valencians. La meua sang bull i no puc dir més que el «yo quiero ser yo» d'Unamuno. M'he limitat a exposar la situació. Atentament,

TOMÀS LLOPIS GUARDIOLA Beniarbeig, març 1971.

me no lliure)? Doncs, el ressentiment (sentiment primari, negatiu i majoritari) i la rebel·lió (acció secundària, positiva i minoritària). Aquesta duu més o menys prompte a un alliberament; però el ressentiment, a una insolidaritat (xenofòbia i autoodi) incompatible amb l'utòpic universalisme, que és la magna solidaritat, i aquesta solament es pot fer amb homes lliures. D'aquí que el colonialisme (allà on estiga i en la forma que prenga) va contra la humanitat. Totes aquestes reflexions m'han vingut mirant els africans; però el colonialisme no és un exotisme més de l'Àfrica; potser està (això sí, més amagat) a Europa també. Atentament,

SOBRE COLONIALISME Sr. Director: L'estada al continent africà, encara en part colonitzat, em fa veure el problema del colonialisme, que té unes característiques pròpies i independents de la situació geogràfica i del colonitzador. D'antuvi, ens trobem amb zones la d e l i m i t a c i ó de les quals no sol respondre a cap motivació geogràfica o cultural (fronteres arbitràries, militars). Els territoris estan dirigits per superestructures f o r à n i e s , de cultura (llengua i costums) diferents a les autòctones, les quals manté marginades i les fa constituir unes classes inferiors, menyspreades. A cadacun d'eixos territoris, la cultura (escoles, llibres, premsa, ràdio, cinema...) es fa en la llengua de la minoria (que adquireix la categoria oficial) i sol interessar-se únicament pels problemes d'eixa classe oficial: la premsa pareix editada a la metròpoli i l'escola està allunyada del món que l'envolta, coses que determinen, juntament amb la trista situació econòmica dels autòctons, el seu analfabetisme i aguditza la separació dels estaments socials. La colonització no és mai únicament cultural: inseparablement d'aquesta hi ha la colonització econòmica. La superestructura trau el profit dels recursos naturals i aquestos beneficis van a parar a la metròpoli i mai no en tornaran (o en ínfima proporció) allà on han nascut; i s'enriqueixen unes zones gràcies a l'empobriment d'unes altres. Davant de tot açò, ¿com reaccionen els naturals? Aquest és el problema més gros: els naturals no reaccionen o ho fan tard; gent de baix nivell cultural, no veuen que els exploten; consideren el seu estat quasi normal, es preocupen únicament de la seua trista subsistència, i alberguen (impotents) sentiments xenòfobs que, a la curta o a la llarga, es manifestaran violentament. ¿Quin serà l'esdevenidor de tots aquests països? Necessàriament, la descolonització econòmica i cultural; per bé d'ells i de la humanitat; perquè, ¿què es pot esperar d'un esclau (ho-

/. ROIG Melilla, març de 1971.

EL CIRCUIT TANCAT DE T. V. E. Sr. Director: El motiu que m'ha decidit a escriure aquestes línies és el perquè Catalunya i Balears sent dues províncies germanes nostres, han de tenir una o dues vegades al mes T. V. en circuit tancat, en la nostra llengua vernacla. ¿A cas, senyors nostres, els valencians no t e n i m les suficients qualitats per poder tenir una mateixa llengua i cultura? ¿No tenim una mateixa senyera? ¿«O tal vez cueste la idea que nuestra cultura la formamos tres provincias» —Catalunya, València i Balears— i que les tres fem per conservar-la? Per això em permet de recordar en nom de tot el País Valencià, que no obliden que en som TRES.

V. ALBINYANA Paterna, febrer 1971. N. de la R. — En la pàgina 2 del núm. 18 (GORG d'abril) es va deixar sense firma, per error tipogràfic, la carta INICIATIVES del Sr. Joan Bta. Casanova Calabuig, inserida tal firma en la columna 1. a de la página 5 del núm. 17 (GORG de març).

SOBRE LA PROBLEMÀTICA VALENCIANA Sr. Director: Com diu el senyor Iñurria al núm. 16 de la seua Revista, el camí a correr és molt dur i la tasca a fer, molt gran. Vaig a exposar alguns problemes que tenim, concretament a l'ensenyament. Parlant amb altres companys llicenciats com jo de diverses branques, l'opinió de molts d'ells és: 1. No són conscients d'un fet de cultura dins el nostre País. 2. La llengua dels nens i els nois valencians no és cosa a tenir en compte; fins i tot fa nosa per a una «veritable» ensenyança «moderna». 3. L'ensenyament no en català, ans del català, és cosa babaua i perillosa ( ? ) . Cal confegir, no esbadiar les diferents cultures de la Península, per una major «universalització». (Mercat Comú, unitat d'Europa, unitat del món i altres teories pintoresques). 4. La llengua catalana és per a molts com el llatí, llengua morta, que no compleix les condicions necessàries al món modern: cultura, TV, ràdio, ciència, tècnica, etc. Ara, els mateixos Instituts de Ciències de l'Educació i el Col·legi de Llicenciats i Doctors no s'han plantejat el problema cultural de València, o per ignorància d'aquest o per no donar-li la importància que mereix l'assumpte. El tractament —al meu parèixer— que cal donar al problema de l'ensenyament és: 1. Dins les escoles i Instituts mitjans del País cal ensenyar el català i en català. 2. La gramàtica i literatura catalana mereixen igual tractament en hores, llibres i exercicis que la castellana (mal dita espanyola). 3. Dins l'assignatura de Geografia cal donar p r i o r i t a t als Països Catalans, per ésser el medi ambient en què es desenvolupa l'alumne. 4. La Història de la Corona d'Aragó i del seu País, ciutat, vila o poble, ha d'ésser explicada i comentada amb prioritat respecte de la de la resta. No ignorar aquesta, no; però els

textos actuals donen la impressió que sols eren espanyols els reis castellans. 5. En ciències naturals, algun capítol dedicat a la riquesa biològica i mineral del País Valencià. La tasca és de tots, i un home sol no pot fer-ho. Cal que totes les entitats del País es belluguen dins aquest o molt paregut camí. L'esmentat Institut de Ciències de l'Educació podria fer cursos i «symposiums» per a estudiar la qüestió. Es podrien redactar nous textos catalans I castellans de professors i alumnes. Respecte a l'ensenyament tècnic, manca de llibrets a estil « N o m e n c l à t o r geogràfic del País Valencià», posant el nom de les eines i atifells de tota mena i segons les especialitats en llengua catalana, etc. Us saluda a t e n t a m e n t , agraït per la publicació d'aquesta lletra,

JORDI LIS I RIBÓ València, febrer 1971. SOBRE

COMENTARI

Sr. Director: Al número 18 de la vostra revista —abril 1971— i a la secció «Comentaris i fragments» —pp. 10, 12— he trobat un curiós i alhora confús comentari sobre la col·laboració de RICARD PÉREZ CASADO al llibre ¡'«ESTRUCTURA ECONÒMICA DEL PAÍS VALENCIÀ». Va encapçalat pel suggestiu títol de «LA IMMIGRACIÓ AL PAlS VALENCIÀ», tema del qual després pràcticament no en parla el seu autor. Començant pel principi, cal assenyalar que aquest senyor ha emprat textos sencers del llibre sense fer constar la seua procedència, de tal manera que sembla tot l'article original d'ell; i no sabem què és un «comentari» i què és un «fragment». El senyor Domènec Valls diu de Pérez Casado que «amuntega xifres i dades, quadres i censos, però dissortadament els analitza de manera poc profunda i bastant apressada». En primer lloc, Pérez Casado no amuntega res, sinó que exposa el resultat d'un treball d'investigació científica que II ha costat molts anys de fer. Com diu

el senyor Valls, gran part de les xifres i dades assenyalades eren fins ara desconegudes i inèdites, almenys en el seu tractament. Però continuem. Molt magnànimament fa un esbós de justificació, amb clar intent de fer tot al contrari, del perquè d'aquesta anàlisi poc p r o f u n d a , atribuint-lo «en part a la limitació de l'espai». I dic jo: ¿És tan senzilla la mentalitat del senyor Valls com per a creure que el senyor Pérez Casado es preste a fer una anàlisi lleugera, dins el seu treball professional, per falta d'espai? Per favor, senyor, un poc de respecte al treball dels altres. Però, i ací ja la seua magnanimitat és incommensurable, diu que «aporta unes consideracions personals interessants». Gràcies senyor, encara que és estrany que es puguen traure conclusions interessants i en tal «nombre», quan s'ha fet una anàlisi poc profunda. Mes, mirant les conclusions al·ludides, hi veiem que la primera de totes, desqualificació progressiva de la mà d'obra, no surt en cap lloc del treball de Ricard Pérez Casado. Segurament es deu al fet que el senyor Valls ha fet una anàlisi «poc profunda» del llibre esmentat. Potser és per «falta de temps». I pese al notable nombre de conclusions, encara troba que el treball és «prou incomplet» i diu que s'han d e i x a t de banda temes importants, no amples, per falta d'espai. No val la pena comentar-ho; tan sols fer-ho constar. El senyor Valls no sap distingir què és fer ciència i què és contar contes. El senyor Pérez Casado —i expressament ho explica—, estudia alguns aspectes concrets de la demografia valenciana i molt encertadament. Eixos aspectes són els que interessen en un llibre d'economia i dins les possibilitats de treball, no els que voldria el senyor Valls. Pel que es veu, que faça ciència i no literatura és una cosa que no es perdona al senyor Pérez Casado en aquesta ciutat. I ja no vull parlar més, perquè la nova lectura de l'article del senyor V a l l s m'ha fartat

més del que suposava. Únicament dues coses, una al senyor Valls i una altra als lectors: 1. a al senyor Valls: Pense vostè, senyor, que està jugant amb el prestigi professional d'un dels millors especialistes que es passegen pel país. Un poc de respecte. La crítica és necessària, però el que vostè fa es demagògia. 2.a als lectors: vull prevenir-los en contra d'un cert perill. L'autor practica, al final del seu article, allò que podríem dir «el síndrome del rotllo reprimit». Aquest aspecte fa por si l'autor pensa —com ho afirma— fer el mateix amb els dos volums del llibre. Molt atentament el saluda,

SALVADOR PEDRÓS València, abril 1971. PER UNA FILMOTECA VALENCIANA Sr. Director: Fa uns dies vaig assistir, amb uns amics, a la projecció d'antics documentals valencians a l'Ateneu Mercantil, unes pellícules que havien estat passades durant el Congrés d'Història del País Valencià i que em van agradar molt. A l'eixir, comentàvem els amics que la sessió havia estat molt interessant, encara que no haguéssem pogut sentir la conferència que el senyor Blasco havia donat als congressistes (aquesta altra funció fou posterior i com un obsequi de l'Ateneu als seus socis). Llàstima, pensàvem, que potser eixes pel·lícules, que són segons pareix una part de les que té col leccionades aquest senyor, puguen perdre's algun dia. ¿Sap vostè si algú ha pensat ja a fer amb aquelles una Cinemateca del País Valencià? Perquè pense que no estaria malament constituir un centrefilmoteca, amb aquestes i amb altres més pel·lícules, per als amadors i estudiosos del cinema i de la història. ¿Que ja s'ho han pensat les nostres corporacions —Ajuntament, Diputació, etcètera— com podrien ajudar a la constitució d'eixa Cinemateca? Ben cordialment vostre, vos saluda

ANDREU PLA València, abril 1971.

MÉS SOBRE LA INQUISICIÓ Sr. Director: No puc menys que contestar la carta de la senyora Roselló de Travesset apareguda al darrer número de la seua revista. Abans de tot cal dir que jo no volguí «afavorir els actes inquisitius». Sóc el primer a dir que als nostres dies la Inquisició no té lloc possible. Això és clar per a tothom. Una altra cosa és jutjar amb mentalitat i punts de mira d'avui un fet tan antic i llunyà com és el Sant Ofici. Sobre això hi ha tantes pàgines escrites, que ja ha esdevingut un lloc comú en tots els historiadors seriosos obrir els llibres amb aquest principi: Cal eixir de les nostres conviccions d'avui i posar-se en aquelles èpoques i amb el seu caràcter, en una p a r a u l a . Dins aquesta concepció de Déu i de la pàtria està el Sant Ofici a Espanya i a altres països. Després cal conèixer bé els fets objectivament i vertadera, sense cap p a r t i c i p a c i ó de la sensibilitat i de tot el restant que està molt bé per a unes altres coses, no per a l'història. I tot això no perquè eren portats a terme per a una religió, sinó per la veracitat i «objectivitat» amb què cal llegir (quant més en escriure) la història, tant en tractar-se de la Inquisició com de la descoberta d'Amèrica. Amb tot hi h a g u e r e n els seus punts negres. Clar! ¿Quina institució humana (i més en aquells temps) no té els seus vicis i manques? ¿Avui no en tenen pas (i això que no són les mateixes èpoques) I'«O. N. U.», la policia, els Estats, les democràcies, etc.? Però si comprenem els fets tenint en compte en quins anys tingueren lloc, veem les coses més raonables, més explicables, ALESHORES. Aquesta és la tasca de l'historiador, presentar imparcialment el marc de la Inquisició; sense afavorir, però sense tocar les tecles fàcils de la mentalitat d'avui, d'un món distint ideològicament i històrica. Diu Romeu d'Armas en el seu Text d'«Historia de España Moderna»: «Per bé que s'ha volgut fer de la Inquisició un

símbol de la intolerància espanyola, tribunals anàlegs i fins i tot amb el mateix nom n'hi hagué a tots els països de Europa... La Inquisició espanyola actuà en els seus procediments segons les pràctiques processals tenen pas (i això que no són del temps, i, si bé és cert que utilitzà el turment, fou perquè en aquells segles l'utilitzaven sense excepció tots els tribunals civils». Texts escrits així n'hi ha molts, tots els dels historiadors imparcials i seriosos. L'altre, el posar-se les mans al cap davant la Inquisició, és literatura fàcil i barata en els seus procediments. No, senyora Roselló de Travesset, NO EM SEMBLA CAP LLUITA DE CLASSES. Precisament una de les seues característiques fou el no tenir excepció de persones (Carranza, per exemple), i tampoc de classes: «Yo mismo llevaría leña para mi hijo si fuese tan malo como vos», digué Felip II a un condemnat. Pel que fa a l'altra pregunta, crec que vostè sap molt bé que jo no sóc qui per a dir si Déu aprova o no la Inquisició. Sobre la Inquisició existeixen moltes ideologies que la volen fer senyera dins el món d'avui i això sí que és interpretar malament la història, serena i objectiva per pròpia definició. Amb els meus desigs, senyor Director, el salude molt atentament.

JESÚS PERE Oriola, abril 1971.

MILLAN

MÚSICA PER A INFANTS Sr. Director: Em complau adjuntar-vos dos retalls de premsa del Principat, per allò que tenen de contraris al que per ací solem fer. El primer és l'anunci del Curs de Llengua Catalana, patrocinat per l ' A j u n t a m e n t de Blanes. Per ací estem esperant, de nou, l'anunci dels Jocs Florals d'Alcoi, que com tots el anys dirà «todos los trabajos serán presentados en castellano». És a dir: queda eliminat el valencià. El segon, és la ressenya del concert de l'Orfeó Laúdate en el Palau de la Música, a Barcelona.

Hi trobarem paraules tan saboroses com «los pequeños cantores», «cuatro canciones del Rosellón», «actuaron las secciones infantiles junto con los o r f e o n i s t a s para ofrecer "Música coral-instrumental per als infants i la joventut"», etc. I per ací, per ais xiquets o noietes, no fem més que l'estoreta velleta; ni teatre infantil, ni missa en valencià per a infants, etc. Només practiquem un valencià «solo para hombres» amb bigot i barba, ¿És que creem que anirà bé la continuïtat de la llengua, eludint els problemes, i a base de conferències sobre " I ' h o m e de Cromagnó a les terres valencianes» i «la capella musical del segle XVII»? ¿Què fem, o què fan, per als xiquets? Atentament,

GUZMAN València, març 1971

RESPECTEM EL MISTERI Sr. Director: De tots és sabut que la casa de discos Edigsa ha fet una edició antològica de la música catalana. Jo pregunte: Per què en aquestes gravacions ha quedat fora una cosa tan important i tan representativa de la música catalana com és el Misteri d'Elx? Existeix una gra va ció en discos del Misteri feta per Hispavox, per desgràcia, i dic per desgràcia no perquè la tal gravació siga dolenta, la gravació és bastant bona, sinó perquè hom no li ha donat el caràcter que se li ha de donar i que el Misteri mereix. En la presentació de l'esmentat disc hom pot llegir coses com aquestes: «El drama litúrgico conocido por Misterio de Elche no es en realidad un "misterio" ni se explica la razón por la cual se le comprende en ese apelativo. En España, propiamente hablando, no hubo " m i s t e r i o s " en su acepción teatral; los hubo en Francia, como se sabe, y son posteriores casi en dos siglos con respecto a la fecha en la que ya se representaba el drama de Elche». Com hom pot veure, la manca de coneixements respecte a la nostra cultura hi és evident. Si els Misteris francesos són poste-

riors al nostre Misteri, no ho són els Misteris occitans, anteriors i coetanis als Misteris dels nostres països. Els nostres Misteris, íntimament lligats als occitans, varen ser abundosos. Fins a tal grau, que fou prohibida la seua representació dins les esglésies. Sols el Misteri d'Elx és l'únic que ha quedat en peu, per a fortuna de la nostra cultura. Ha quedat, això si, restes d'altres Misteris com ara el Cant de la Sibil la, a ciutat de Mallorca, i d'altres. Això de dir «que en España no hubo Misterios» em fa molta gràcia. ¿Per ventura Espanya és un sol poble i una sola cultura? Què ha de veure la nostra cultura amb la dels altres pobles d'Espanya? Som distints com són també distints tots els altres pobles ibèrics i cada un d'ells. Aixi doncs, als Països catalans, sí que varen existir els Misteris. El poble els coneixia amb aquest nom i sobra. Per bé que, en el cas específic del d'Elx, hom en digués també «La Festa». Més e n d a v a n t continuem llegint en la presentació de l'esmentat disc: «Sea como fuere, ni por el asunto ni por la estructura literario-musical puede clasificarse el drama litúrgico (no sé què haurà de veure tot açò amb la litúrgia) de Elche en el género de los "misterios" franceses» (naturalment que no!). Continuem: «La especie de aquel estaba comprendida en los términos "Ludí" o "Representaciones" o "Juegos" o aún "Miracles" y en nuestro país ("Nuestro país", és tot Espanya, com a cosa uniforme i de cultura uniforme) "Autos" como más tarde los "Sacramentales" y sobre todo "Festa". Este vocablo designa genéricamente en la "región levantina"... etc.». Sense comentaris. Nosaltres els il licitans conscients del que som, no podem pas més que indignar-nos-en. I mentrestant, Edigsa no inclou en la seua Antologia Històrica de la Música Catalana el Misteri d'Elx. Jo pregaria a totes les cases de discos de Catalunya que es preocupassen una mica més d'aquestes coses. Val la pena, de debò! A tots nosaltres ens agradaria de poder veure un disc del Misteri on hom pogués llegir a la portada:

Misteri d'Elx, en comptes de «Misterio de Elche», i on les explicacions, fetes en català, com és normal, estarien a càrrec de personalitats com ara Sanchis Guarner, Joan Fuster, Josep Climent, etc., amb prou autoritat per poder fer-les. Un altre retret que haig de fer a la gravació d'Hispavox, és que la part dels solos de veus blanques, que en la representació anual del Misteri, és a càrrec de xiquets, al disc les canta una soprano. És al·legat, per tal de fer això, el següent: «En la grabación es una soprano la intérprete de este trozo, porque su extraordinaria belleza se menoscaba con las desafinaciones, imposibles de evitar, en un niño... además, el hecho de que sea cantado por un niño, obedece a normas antiquísimas, ajenas a la intencionalidad artística del Misterio». Primerament, això de «Ajenas a la intencionalidad artística del Misterio» és molt discutible. I segonament: dóna la casualitat que el qui va a veure el Misteri no escolta una soprano sinó un xiquet. Naturalment, i això no té cap discussió, la soprano ho interpreta millor que ho puga fer un xiquet; perd autenticitat, però. I jo que veig el Misteri o si més no el vinc veient fa molts anys, us puc assegurar que és cosa d'encant d'oir aquestes veus, plenes d'imperfeccions interpretatives, d'acord, però delicioses, dels petits actors del Misteri. I és que per a nosaltres els elxans, que portem el Misteri al cor, els xiquets que participen en la Festa (al càrrec dels quals són papers dels més importants), eixos petits i anònims actors que cada any des de fa molt de temps vénen cantant el Misteri, tenen una importància massa gran, i no poden ésser deixats de costat a l'hora de gravar un disc. Això és no fer conèixer el Misteri tal que és, per molt bé que una soprano interprete eixos trossos. I això és tot. Li done les gràcies per la publicació d'aquesta carta i esperem que servesca d'alguna cosa. Atentament,

ANDREU Elx, abril 1971.

CASTILLEJOS I FURIÓ

ELS XIQUETS I L'ENSENYAMENT DE L'IDIOMA Sr. Director: He llegit al GORG una carta que us ha feta una xiqueta de Burjassot que li diuen Vicenta Muñoz Alcambra i que té onze anys. Jo en tinc tretze i sóc un dels xiquets que fem d'àngels del M i s t e r i d'Elx i baixem cantant en la "Res-celica" des del cel per tal d'apujar-nos al cel la Mare de Déu. M'ha agradat molt això que diu eixa xiquefa, i jo també vull que ensenyen el valencià en els col·legis. Però a ningú de tots els qui cantem en el Misteri mai no ens han ensenyat res de valencià a l'escola. Ara, jo sé llegir un poquet ¡ m'atrévese un poquet a escriure, perquè vaig cantant amb l'Esbart Elx-Folk, i d'anar amb ells he après ja un poquet, jo tot sol. Però a l'estiu quan no hi haurà escola i tindré temps per a aprendre, m'han promès d'ensenyar-me bé al Club d'Amics de la UNESCO. Esta carta me l'ha corregida un cosí meu que és gran i sap, i diu que tots els del país hem d'estar units i estimar-nos com a germans i que també hem de respectar i estimar tots els altres pobles, perquè puguen estimar-nos i respectar-nos ells. Moltes gràcies, senyor Director. El saluda

ANTONI Elx, abril 1971.

PÉREZ

EL CATALÀ PEL M Ó N Sr. Director: En la secció «La veu dels altres» de GORG de febrer, vaig llegir la columna «El CEU d'Alacant s'uneix a les 50 universitats del món que imparteixen lingüística catalana», basat en l'entrevista que el diari «La Verdad» de Múrcia va fer a en Lluís Alpera. Ja que el professor Alpera menciona la universitat canadenca de Toronto, us vull fer saber que ací a la universitat d'Alberta hom ensenya català des de 1968 sota «Romance Linguistics 501 (Catalán)». El curs propvinenf (197172), no solament hom ensenyarà el «501», el qual jo vaig

instituir en col·laboració amb l'anomenat lingüista Eugene D o r f m a n , sinó que en Joan Ferrater, el germà d'en Gabriel Ferrater, estarà a cura d'un curs de literatura catalana moderna. Potser Alberta és l'única universitat del continent americà que oferirà dos cursos de català simultàniament. Aprofito aquesta avinentesa per a saludar-vos molt cordialment.

ALBERT FORCADAS MASSÓ Professor Assistent d'espanyol i Lingüística romànica Alberta (Canadà), abril 1971. ROTULACIÓ VALENCIANA DELS CARRERS Sr. Director: Durant aquestes vacances de Setmana Santa he tingut l'ocasió de recórrer i visitar alguns pobles de la muntanya, ço és: Benimantell, Guadalest, etc., i una de les coses que més m'ha sorprès és d'haver vist el nom d'alguns carrers escrits en valencià, així com que el nom d'aquests pobles han estat dels pocs que no s'han traduït al castellà. També en aquests pobles és on millor es conserva el valencià, que hi està bastant menys influït pels barbarismes amb què la majoria dels pobles i sobretot de ciutats estan dominats. Tot açò que he dit anteriorment es contradiu quant a allò que es refereix al meu poble, Callosa d'En Sarrià, puix a més d'haver-nos barbaritzat el nom, molts dels nostres carrers amb el nom valencià dels quals ens enteníem, els han posat rètol en castellà. Tot açò ocorre perquè oblidem quelcom, i és: «La renúncia d'un poble a la seua cultura és una mutilació feta a la cultura humana» (de Josep Maria Capdevila).

la conscienciació a tan important problema. Resulta que passejàvem l'altra tarda pel zoo de Valènciaciutat. Hi ha una lleona, que sembla ser el símbol de les instal·lacions, r e g a l a d a per una entitat barcelonina. El nom de l'animal, segons diu un rètol, és: NOYA (volien dir-hi NOIA). Cite de memòria, però aquell rètol porta una crida i diu que la lleona no mostrarà els seus ulls no-sé-què mentre tots no ajudem el zoo. Pense que fins i tot no se n'alegrarà si no li escriuen bé el seu nom sonor de dona: NOIA. Encara estranya d'unes instal·lacions que volen ser paracientífiques el fet que els ànecs «coes de jonc» tan coneguts nostres i allí, al zoo, queden batejats amb un «cua de junch» jocfloralesc i poc científic. I aquest nom no l'invoquem en nom de res: simplement en nom de la ciència. Vaja, com el zoo d'aquell poblet que deia: «alifant»...

JOSEP LLUÏS FOS MARTt Sueca, abril 1971. CORRESPONDÈNCIA Sr. Director: Em dirigisc a la seua revista per si fos possible publicar aquesta carta. El motiu és el següent: Estic fent un curs de Llengua Valenciana i m'agradaria molt escriure amb poques faltes d'ortografia. Per aquest motiu agrairia molt si em pogués contestar algun lector, és a dir, mantenir correspondència amb mi. A aquests sols els p r e g u e que sàpien el suficient valencià com per corregir les meues faltes. Gràcies d'antuvi a tots.

M.a DOLORS CEREZO Dr. Joaquim Berenguer, 26. Quartell (València), abril 1971.

/. F. PÉREZ SAVAL Callosa d'En Sarrià, abril 1971. ORTOGRAFIA Sr. Director: No seguesc massa la polèmica sobre la toponímia i el seu canvi, o traducció. Però m'agradaria ampliar el camp de tir de

EDITORIAL LLETRA DE CONVIT PER UNA CULTURA POPULAR 1 enim una llarga tradició de teatre al País Valencià. Encara i així, jo diría que no la valorem massa. I no sembla que som capaços de recollir aqueixa herencia i transformar-la, avui, en una cosa "viva". Si parlem del nostre passat més immediat, caldrà primer que res posar-li fronteres: 1857 i 1936. La de la probable primera representació i la del tall històric que interrompé la consuetud. Els fils que nuen el teatre clàssic a la peça de Bernat i Baldovi «Un fandanguet en Paiporta» —que suposem és la peonera— són prou evidents, bé que poc coneguts: col·loquis i "mïlacres". Quins serien els fils que ens lliguen a nosaltres amb el teatre que es representava abans de la guerra civil, ja és una altra història. És clar que tampoc no n'han mancat, de "mïlacres", de 1939 ençà. Açò valdria com a signe de la resistència d'un poble que no es resigna a perdre la seua personalitat. Dintre d'aquesta perspectiva, el rovell de l'ou del nostre teatre contemporani podem situar-lo als vint-i-vuit anys que van del pronunciament de Morvedre al jurament en Corts del fill de Maria Cristina (1874-1902). Ja he recordat, en un paper recent, com hi conegueren una xifra editorial molt alta, en la llengua del País. Precisaré: tres-cents dels títols impresos en aquest lapse foren peces teatrals, més de la meitat del total de les quals sortiren dels tòrculs. Sent això molt important, no és tanmateix allò que més interessa ressaltar. El fet categòric és que totes havien estat

representades —i prou voltes— abans d'ésser impreses: hom les imprimia per facilitarne les successives representacions. Un símptoma de la repercussió del teatre sobre la societat al si de la qual es produïa. I un clar senyal del caràcter de transmissió oral que aleshores matisava la nostra cultura. Car en aquella societat no era la lectura allò que més comptava: el nombre d'analfabets al País era llavors monstruosament altíssim. No tinc intenció d'entrar, ara, en el judici estètic d'aqueix teatre. És força factible que si algú es posa a llegir-lo amb els criteris de gust, sensibilitat i preocupacions actuals, ho trobe "camp". També trobaria "camp", si les llegís, d'altres creacions dels escriptors de l'època: la poesia floralesca, verbigracia. Què hi farem! Així són i així cal prendre-se'Is. Amb tot i per tot, no serà pas amb l'òptica dels nostres dies —moda tan escadussera com la d'ahir— com haurem d'acostar-nos a la comprensió dels productes teatrals del darrer terç del segle passat. Estic disposat a admetre que són obres estèticament invàlides, avui. Però, nogensmenys, no puc estar-me de sostenir que per contra mantenen encara una enorme vigència des del punt de vista històric. En primer lloc, perquè sociològicament ens donen un testimoni impagable dels valencians de la Restauració i de la Regència. Ja seria bastant. I no seria prou. Perquè també i més que res són, ara per ara —vulguem o no, ens agrade o no—, quasi tot el que el Vuitcents ens ha llegat culturalment. Una saba que portem dins, malgrat nostre. Una deixa que no podem ni ignorar ni malversar.

Tan impressionant munt d'obres ens transmet una imatge molt clara dels homes que escrivien i dels homes que el llegien o escoltaven: de l'autor i del seu públic. No debades és un teatre del poble, fet pel poble i per al poble. M'explicaré. La característica més comuna de tots aquells lletraferits és que provenen de sectors eminentment populars. Escalante, pintor de ventalls. Ovara, de rajoles. Burguet, llaurador. Bodria, tallista i daurador. Palanca, conserge. Rico i Gomis, espardenyer. Podríem multiplicar-ne els exemples. Semblants als oficis dels autors, són els de les seues criatures. El qui puja al taulat és el "poble menut". Són excepcions els tipus que pertanyen a una classe social més elevada. La immensa majoria són menestrals, artesans, botiguers. De tant en tant, algun representant dels estaments clericals —dels més inferiors— o dels serveis municipals, algun terratinent de poques fanecades, i com a molt, mes no massa sovint, petits burgesos 0 semi-burgesos empentáis per enèrgic desig d'ascensió social. L'alta classe mitjana 1 la burgesia, no surten mai a escena. El patricial ranci, tampoc. L'escriptor prenia com a model el món dins el qual vivia, la societat que l'envoltava. Paral·lelament als autors i als personatges, l'auditori estava compost en forma molt semblant, i d'açò no hi ha dubte perquè sabem que aquestes obres mai no foren representades al Principal —teatre aristocràtic— sinó als salons plebeus. Heus ací, doncs, com era aquell un cicle d'allò més redó: autor (poble) = personatges (poble) = espectadors (poble). Poques vegades en la història literària s'ha donat en forma tan completa una identificació més absoluta. Simbiosi perfecta. Consegüentment, els assumptes eren —abstracció feta dels seus convencionalismes— suficientment "populars". Els autors volien descriure situacions quotidianes, gairebé sempre impregnades d'una dialèctica casolana, fent parlar i actuar els personatges —"trets de la vida"— tot i com si parlassen i obrassen "autènticament". El conflicte solia ésser planer i vulgar; la invenció s'apartava molt poc de la realitat; la "literatura" que assaonava el producte era mínima. Aquesta particularitat del nostre teatre vuitcentista conflueix amb un altre tret simptomàtic. Gairebé totes les obres.

acaben adreçant-se els actors als espectadors per demanar-los l'aplaudiment i el perdó, regraciar-los la rialla i desitjar-los que hagen passat una bona estona. No és pas una habitud o una constant tòpica; no és sols això, per més que una llarga tradició pogués fernos pensar-hi. A la mecànica de la composició, hi trobem sovint escenes plantejades "de cara al públic", o parlaments concebuts com "a banda", adreçats especialment a l'auditori; recursos teatrals ben coneguts i de segur efecte, l'abundància dels quals provaria a l'ensems el caràcter de representació "oberta" que mantes vegades prenien aquestes obres, i una mai no abandonada interrelació autor-públic. Aqueix caràcter de representació "oberta" confereix a aquest teatre un caire ben especial. El cadafal pot representar una sala, una habitació, una estança; totes, peces íntimes. El que allí s'esdevé, però, a males penes té un ambient intimista. Hom diria que ocorre com al bell mig de l'auditori. Accions i passions, intrigues i neguits, res no es projecta cap a l'interior dels personatges; tot es vessa al defora i davalla del prosceni cap als espectadors. Tot és clar, res obscur; tot és explicat, res no s'hi amaga. Exactament com si la representació fos compartida (autor-intèrprets-públic); com si s'esdevingués en una plaça pública. Des que hom ha alçat el teló, el cadafal és una àgora. La qual cosa no és sinó pura tradició de teatre mediterrani i realista. La complicitat de l'autor amb els espectadors resulta òbvia. El públic no es troba separat d'allò que es representa. No hi ha cap distanciado entre ell i l'escena. Voluntat manifesta d'obriment i participació. I és que tot al llarg del nostre teatre vuitcentista hi ha un sentit col·lectiu de l'existència, un sentit social. Puntualitzaré amb un exemple: és per això que podem veure com, per més que els personatges es barallen, es facen la contra o es repel·leixen, al capdavall predomina la sociabilitat, la comunitat, la solidaritat entre la gent.

Un altre tret d'aquest teatre que cal recordar és l'ús de la llengua. No s'ha remarcat prou el malhaural

efecte que l'aristocratisme de Llorente tingué sobre l'evolució de la nostra cultura. Llorente, és ben sabut, practicava, una menyspreança total per allò que ell podia pensar que era plebeisme i que nosaltres tenim dret a creure que potser era incapacitat del poble per a accedir a la purificació de la seua llengua. Incapacitat del poble o incapacitat dels qui escrivien per al poble. Els quals, en qualsevol cas, no eren ni molt ni poc els poetes floralescs. «Hi ha un diferència completa —escrivia Llorente a Rubió i Ors el 1877—, una separació absoluta entre els que cultivem la poesia valenciana docta i els que escriuen en valencià vulgar per al teatre i per als periòdics del carrer...» I el 1881, quan la secció de literatura de "ho Rat-Penat" debatia amb tota formalitat "si el llenguatge actual es presta a la poesia heroica o és més propi l'arcaic", Llorente, segons les cròniques, "juzgó el arcaísmo elemento necesario para dar condiciones literarias a un idioma que en el uso vulgar las ha perdido por falta de cultivo". Amb la seua autoritat, empenyeria cap a l'arcaisme —i no pas tan sols l'idiomàtic, també el temàtic— gairebé tots els poetes, i produiria una llastimosa dicotomia cultural. Amb raó, poc de temps després, Manuel Torres Orive formularia públicament el retret de "convencional" al llenguatge dels rimaires, expressant l'opinió de tots els escriptors no floralescs. Perquè els autors de teatre, obligats a no perdre contacte amb el seu públic, no podien permetre's cap artificialitat i, per tant, conrearen "el valencià com es parla" (llegiu: el dialecte de la capital; si bé també hi hagué qui conreà el dialecte d'Alcoi, d'Elx, de Castelló o d'Alacant), sense "depurar-lo dels seus vicis", com havia postulat Feliu Pizcueta durant aquell bizantí debat ratpenatista suara al·ludit. Sempre hi ha hagut —en les cultures que viuen una vida "normal"— una divisió entre literatura culta i literatura popular; un conveni, però, acaba unint ambdues per damunt de llurs intencions distintes: cadascuna té el seu públic i per molta que siga la distància entre les dues faccions, la reunió de totes dues fa la unitat cultural d'un país, i al remat hi ha un punt on to-

tes dues s'uneixen. Perquè de l'un i de l'alte costat fan un esforç per unir-se. A l'època que ens ocupa no fou així. Aquells que creien practicar la literatura culta no feren res per atansar-se als altres. Imitant Llorente, desdenyaren els autors "del teatre i dels periòdics del carrer". A més a més, cal remarcar que els escriptors teatrals tenien públic, de veres; no pas els poetes, que s'autoenganyaven davant un simulacre d'auditori, congregat, per a més inri, una sola vegada a l'any. La separació entre ambdós sectors suposava ruptura, començant tot just per allò que més podia i devia unir-los: la llengua. Per als uns, era un producte de laboratori, d'ús voluntàriament limitat, sense cap flexibilitat col·loquial ni parentiu directe amb la parla usual. Pel seu costat, els altres acabaren degradant-la a termes de dialecte, sense fer cap esforç per redimirla, per depurar-la. És clar que havien estat abandonats pels "doctes", els quals no els donaren cap ajuda. El mestratge i el guiatge de Llorente fallà en açò, lamentablement. Com que la llengua no s'aprenia a escola, ni ningú tampoc no feia intent d'ensenyar-la normativament, l'efecte final fou com si es tractàs de dues parles diferents, la qual cosa sols podia contribuir a eixamplar el trenc entre els dos bàndols. També les dues faccions es trobaven oposades quant al profit que treien de la literatura: per al poble, les obres dels seus autors omplien a bastament llurs instints de consum; contràriament, els burgesos i quasi-burgesos —concurrència massiva la nit dels Jocs Florals—, quan tenien el desig de consumir productes literaris anaven a cercar-los en altre lloc, en altres llengües —més que en cap, és clar, la castellana— per tal com que els seus autors habituals no produïen més que versos de certamen. El caràcter de transmissió oral del teatre, la seua condició de producte cultural multitudinari, el prestigi màgic del cadafal i l'especial receptivitat de l'espectador teatral, haurien pogut permetre una ben fàcil depuració del llenguatge popular, a condició que els poetes "doctes", començant pel mateix Llorente, s'ho haguessen proposat de debò. Però per a això calia- haver tingut

un concepte molt clar del fet que una llengua és una cosa que, abans que res, es parla. Òbviament, ells no tenien aquest concepte. Tampoc no ambicionaven conquerir un públic, premissa principal de tot escriptor. I si algú hi aspirava, de segur que la llengua tant li feia. Labaila i Pizcueta, tots dos presidents de «Lo Rat-Penat», fabricaren novelles en castellà, dins l'estil més "consumístic" de l'època. Diguem-ho sense embuts: bona part dels nostres poetes florals foren uns pixalletres de la pitjor espècie. D'aquells que a la ceguesa uneixen el restrenyiment.

Ara fa poc, un escriptor jove afirmava («Serra d'Or» del 15 de febrer) que avui no es pot escriure al País Valencià sense estar-hi compromès al servei del poble. Crec que és una afirmació per tots compartida, perquè tots tenim consciència del compromís contret: volem ajudar al nostre poble a retrobar la seua dignitat col·lectiva. Les maneres d'ajudar són diverses. Potser una haja estat aquesta reflexió meua a l'entorn de la problemàtica que tenien plantejada aquells que ens precediren en la tasca d'escriure. Com que no ens podem despullar de la tradició com d'un vestit incòmode, ara jo em demane: havem heretat també alguna part d'eixos problemes? En aquest cas, podrem resoldre'ls? Sabrem convertir l'herència en una cosa "viva"? ¿Podrem rescatar del passat aquella voluntat d'obertura i participació que tingueren els comediògrafs vuitcentistes? Jo us convide a respondre-us a aquests interrogants, en consciència. Us convide a plantejar-nos la necessitat d'una cultura popular. "La llengua dels valencians —remarcava també Ferrer Solivares— és la llengua del poble". Una remarca que, encara que innecessària, calia fer. Podia semblar una bajanada. És el cas, però, que hi ha bajanades que són veritats tan grans com el Miquelet. I avui són ja molts els "gratacels" que, encara que de modesta altura, ens estan impedint la clara visió de la torre. RICARD

BLASCO

EL CURT «VALENCIA»:

ASSAIG DE PROPAG Un llapis i un paper, una revista en suma, és força dolent com a instrument dialèctic envers qualsevol mena de producte artístic. I parlem en general. És sempre un esguit de sobrietat argumental enfront de l'ampli sistema de respostes sensòrio-lineals de banda de l'artista. Però, en assajar una provocació, «la provocació crítica», de vegades, fins i tot troba consistència. Sobretot quan el provocat pot assimilar-se als gregàriament admesos en el gremi dels productes sòcio-consumistes. En aquesta avinentesa es tracta d'un producte bastant representatiu del gremi: un documental de propaganda, diguem-ne, turística. El títol —cal tenir-ho ben en compte— ja és molt suggerent: «València»; millor dit: «Valencia», sense l'accent —que al capdavall val la pena matisar per començar sense malentesos. Deixant de banda la poca cura que s'hi va tenir amb l'aspecte tècnic (color dolent, so d'estridència notòria, enfocaments, «travelings» i altres aspectes d'un convencionalisme «camp» feroç —veu en «off» d'una familiaritat televisiva insospitada—, etc.), «el documental ens importa per la satisfactòria mostra que suposa de les impossibilitats i impossibilismes que la València-oficial ens pot oferir». Fins i tot hi mancava la imaginació que sol menar totes les experiències publicitàries corrents. Llevat que s'hi remorejava que la torre de Sta. Caterina i la de la Seu (el Miquelet!) de la capital del País estaven «enamorats», poca cosa d'extraordinari vam trobar-hi. Tot hi esdevenia tòpic, «grollerament tòpic», envoltat d'un narcissisme delirant i mancat de l'abast pregon per coordenades de temps i espai. Ni la Història ni la Geografia hi comptaven. Els arranjaments superflus i tendenciosos d'una Història de pamflet turístic amb esguitades de tergiversació dels fets, hi eren abundosos. Cal-

ANDA TURISTÍCA CINEMATOGRÀFICA drà confessar, ara, que en llegir la cap- sentit al documental. La incapacitat d'autoçalera del documental, «on eixien noms crítica, el triomfalisme al Menador, la proesperançadors de la nova "onada" de pe- vincialització determinant, les tares menriodistes joves —autors del guió—», el tals de la «intelligentsia» d'una societat grau d'espectació pel producte a consu- agrària en decadència. mir tot seguit era força creixent. Però, Vam veure passar, en colorida imatge ens sembla que ni àdhuc l'«onada» pre- festera, per la pantalla, «les "carrosses" sent ha sabut (o pogut!) sortir del somni amb les tòpiques-boniques-noies-de-laal Menador que envolta el món de la ploma capital» lluint un «traje regional» que els professional al nostre País. Encara concep- ve com cotilla ofegadora durant la «batalla tes tan elementals com cultura autòctona, de flors» de juliol; vam veure també «tota País Valencià, fets diferencials, etc., resten mena de xaronisme festiu» de la capital lluny del complex de llurs motivacions. enaltit a nivell d'embolcall bufó d'una ciuAl film es reflectia, potser conseqüent- tat que s'ofereix al mercat turístic; els ment, ambigüitat, vulgaritat i tot l'amun- carrers i les places, les esglésies i els mertegament d'etcèteres que hom desitge. cats, les platges i la muntnya, l'Albufera, De l'esperançador i suggerent títol «Va- les torres dels Serrans, les de Quart, «tot lencia», només s'hi va traure la barraca aqueix món lluent i fetitxitzant d'una Vai la paella, la flor i el «traje regional», la lència que renuncia al passat per adobarfesta i la traca; més o menys, malaurada- se d'una estranya potenciació artificiosa ment, dins la constant a què estem acos- i que té por de l'esdevenidor. El pla sud, tumats al País. I tot a nivell municipal. la fira de Mostres i tota la migrada colla València és, com més, l'Albufera i el mont de realitats esperançadores municipals Picaio. «El País no compta, no existeix». ens arribaven daurades d'un misticisme Recordem, ara, aqueix altre curt am- inoperatiu. biciós «Barcelona: una cultura» on en reI com a clau d'or d'aquest «document», flectir una capacitat extraordinàriament material irrenunciable d'investigació per vindicadora dels trets fonamentals d'un als sociòlegs autòctons, la «Festa major» poble, ens va arribar «envoltat de desde la ciutat: «les Falles». Ni una paraula igual polèmica». Professionals de la ploma de l'idioma que s'hi utilitza, ni una paraudel nostre País reivindicant un Ausias la que súpose donar a conèixer anormaliMarch, però confonent, de bell antuvi, conceptes igualment elementals com l'a- tats i discriminacions; tot és gran en la bast de la llengua catalana per damunt «gran festa», tot hi és bonic, tot hi és conles varietats dialectals lògiques en tota vincentment «atraient», escalfadament llengua viva. Ací, en el «nostre» film ni festiu, tot és festa en una ciutat on semtan sols es va esmentar Ausias March, ni pre és festa. Els focs, la «nit de foc», eren Ausias March ni res que li semblava. aqueix cloïment adequat per a un film esLes pretensions eren més «pobres», tan caient d'una societat sense nord. pobres que significaven la perfecta con«Irritant» i «capciós», «inoperant» i vicció que la puixança cultural d'un po- «xaró», heus ací quatre qualificatius que ble no pot entrar en l'estratègia del «mar- poden definir aproximadamente aquest keting» turístic. malaurat curt cinematogràfic que suara «És el cúmul de contradiccions axiolò- recorre els cinemes peninsulars. giques que té lloc al fenotip dels lletrafeVICENT SOLER rits de la capital del País» el que donava

comentaris i fragments CAP A UNES COMUNICACIONS A NIVELL DEL PAÍS Molt es parla i es parlarà de l'estudi «L'estructura econòmica del País Valencià», perquè molts són els aspectes que es tracten en els dos llibres que componen l'obra. Sense cap dubte, no es tracta d'un treball definitiu com així ho reconeixen els mateixos autors en presentar-lo al públic, conscients de les seues imperfeccions; però és un esforç important i costós en la tasca de comprendre la realitat del País. Veritablement el llibre seria estéril si no provocas un estat d'opinió i un punt de partida per tal que uns altres completen la feina. A la vista d'aquest llibre, no es pot menys que recordar-ne un altre que, publicat l'any 62, va donar la pauta a seguir en l'esforç comunitari que calia desenvolupar per a analitzar sense sentimentalismes xenòfobs els esdeveniments històrics i la realitat actual del País. Parlem, com és evident, de «Nosaltres els valencians)), de Joan Fuster, que significa un cas insòlit i una nova manera de fer dins la bibliografia del País. Reproduïm una frase d'aquest llibre, que precisament és la darrera, per a resumir el seu sentit: «No pas nosaltres, però tot allò que ens ha fet ser com som, és el que ara mereixeria d'ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions». I per a reflectir el seu paral·lelisme en els propòsits que han mogut els autor i coor-

dinadors de «L'estructura econòmica del País Valencià)), copiarem les paraules finals de la seua presentació : «Però la nostra satisfacció solament serà completa si aquests papers arriben a desvedar preocupacions i investigacions que superen les nostres. Esperem-les ; esperem-ne. Que siguen més pentrants i més àgils, i que prolonguen el "compromís" ací encetat. Mal senyal seria, si no». ELS PROBLEMES INFRAESTRUCTURALS

La infraestructura és el suport de tota l'activitat econòmica. Un sector econòmic qualsevol difícilment es podrà desenvolupar de no comptar amb les condicions necessàries per a fer-ho. ¿De què serveixen uns centres de producció industrial o agrícola importants si no es disposa d'un sistema de transports capaç de donar eixida ràpidament i rendablement als productes? ¿I de què serveixen les grans iniciatives de finançament empresarials si no es pot disposar de les condicions necessàries per a posar-les en marxa, com és una electrificació bàsica, com és una zona de concentració industrial, o una mà d'obra especialitzada? En realitat, la deficiència infraestructural més difícil d'improvisar és la que es deriva de la insuficiència en les comuni-

COMENTARIS I FRAGMENTS CAP A UNES COMUNICACIONS A NIVELL DEL PAÍS

cacions, i que, per tant, provoca un sistema de transports primitiu. En aquest aspecte existeix un doble vessant del problema. Un que tracta de resoldre la comunicació del País amb l'exterior, i un altre que es refereix a les comunicacions entre les diferents comarques i poblacions dins mateix del País. En el cas del País, la problemàtica abraça les dues derivacions. Per exemple, el ferrocarril no arriba encara a molts pobles de la Marina. I en aquesta mateixa comarca, a més de comptar amb unes comunicacions insuficients, encara no s'han resolt problemes tan fonamentals per a un sector turístic com el servei d'aigües potables i una electrificació capaç de donar abast a la demanda de corrent elèctric. D'altra banda, també existeix un greu problema en les comunicacions veïnals i comarcals, en el sentit que la majoria de les carreteres existents no són més que els antics camins asfaltats, i en molts casos encara empedrats. Per tant, en el cas del transport de fruits, per exemple, si s'avança prou per les carreteres generals en el cas que estiguen en bones condicions i no es troben saturades de trànsit, no serveix per a quasi res si es retarda per les carreteres comarcals o veïnals.

El País Valencià és doncs en el camí d'Europa des de sempre i d'aquí la seua vocació europea i que justifica així un dels col·laboradors del llibre que comentem, Vicent Ventura : «Nosaltres hem de defensar una tendència que és l'única que pot ser la nostra salvació econòmica, que és ser el camí d'Europa. És a dir, nosaltres hem de viure darrere les taronges ara que enviem únicament taronges, i enviar pel camí de les taronges tota la resta que ens calia produir. Es a dir, nosaltres som el camí d'Europa ; som en el camí d'Europa, i aquesta és la nostra solució econòmica». Les terres valencianes han estat extrovertides de sempre. Antigament, obertes a la mar, i avui en contacte constant i efectiu amb quasi tots els països del món. Però, de qualsevol manera, és molt interessant realitzar un sistema de transport i comunicació, que proporcione la unitat que necessita el País com a cos social.

LES COMUNICACIONS EXTERIORS

No cal parlar sobre la importància que han tingut des de fa almenys cent anys, les comunicacions del País Valencià amb l'exterior i especialment cap a Europa. En primer lloc ja hem parlat de la necessitat de resoldre la intercomunicació comarcal dins mateix del País Valencià, i després cal lligar totes les poblacions importants i comarques per mitjà d'una via de comunicació de grans proporcions per tal que servesca la doble funció de comunicar el País en tota la seua extensió i amb l'exterior. Sempre tenint en compte que les terres valencianes es troben al punt mitjà de la costa mediterrània espanyola, i per tant són un pas obligat per al turisme que es queda i que va cap a les costes del sud.

COMENTARIS I FRAGMENTS CAP A UNES COMUNICACIONS A NIVELL DEL PAÍS

I la qüestió rau a saber si la infraestructura existent pot provocar sense deficiències el desenvolupament social i econòmic que requereix el moment al País. Quant a açò i quasi al final del llibre «U'estructura econòmica del País Valencià» s'afirma açò que segueix: «I,a infraestructura bàsica, llevat de la que serveix per a l'expansió turística i per als regadius, és pràcticament inexistent». I en aquests sectors privilegiats, que d'una manera o altra compten amb una infraestructura més o menys eficient per a suportar el pes del progrés econòmic, encara que suposen un pas positiu, evidentment hi queda molt a fer, i no són més que una etapa dins un pla general en l'esforç per a racionalitzar l'activitat econòmica al País. L'AUTOPISTA TARRAGONA-VALÈNCIA

Fa cent anys, és a dir cap al 1868, es va donar un altra dada important, i és pot dir que vital dins el sistema de comunicacions al País Valencià. Parlem de la construcció de la major línia ferroviària finançada a Espanya amb capital estrictament local. Línia ferroviària, per altra banda, de les menys ruïnoses de les construïdes per aquell temps. La via fèrria que uniria definitivament les terres del Principat amb les valencianes per mitjà d'un transport constant i econòmic va ser la de Tarragona a València. De la mateixa manera, ara es pensa construir aquest trajecte d'autopista i que sense cap dubte ha de suposar el pas més decisiu i activador de l'obra general d'una autopista que comunique la frontera francesa amb la Costa del Sol. En realitat, els camins, les carreteres i les autopistes, en el seu traçat, sempre tenen un motiu, que pot ser espiritual, econòmic i polític. Les raons espirituals és evident que cada dia són més estranyes; les polítiques tenen el greu inconvenient que fan les vies de comunicació ruïnoses; i per últim, les raons

econòmiques són les úniques que donen una certa racionalitat a un sistema de comunicacions, perquè aquestes carreteres, a més de representar una utilitat per a l'usuari, donen un mínim possible de pèrdues per al capital que les finança. En el cas de l'autopista Tarragona-València, es tracta d'una via de comunicació promoguda per motius turístics, econòmics, humans i històrics. En realitat la motivació turística la proporciona l'argument econòmic de més pes per a la seua construcció, i per altra banda, tots els corrents culturals i civilitzadors ens han arribat tradicionalment a través del Principat de Catalunya, 0 bé directament per la mar. Referint-nos una volta més al llibre «L'estructura econòmica del País Valencià», en la seua conclusió final trobem un paràgraf molt revelador que diu : «.Necessitat imperiosa de concebre la infraestructura a nivell del País i no "provincial", tant pel que afecta els transports, on és més ridícula la divisió, com a V "amenagement" imprescindible de zones per a l'assentament de noves indústries, a fi de crear, amb els propis recursos, les condicions favorables sobre "centres de desenvolupament", que ens són negades per l'administració». «Pressions conjuntes, col·lectives, en els casos en els quals l'acció del Govern és imprescindible, com és el cas de l'electrificació dels ferrocarrils, la via doble, el tercer carril, l'eixamplament de la xarxa viària que s'ha quedat estreta i la creació d'una altra de paral·lela per a fins turístics, 1 deixar l'existent per al transport.» Ens trobem, doncs, ja, davant del plantejament global d'una situació que no queda més remei que superar, sempre que es pense en noves possibilitats. No queda més remei que enfrontar-se als problemes críticament i constructiva per tal que cada nova realització tinga el seu lloc i la seua dimensió. Només així es podran aprofitar al màxim els recursos i els esforços.

XAVIER

RIBERA

COMENTARIS I FRAGMENTS

LA IMMIGRACIÓ AL PAÍS VALENCIA (") On son els immigrants al País Valencià? Què fan ? Com viuen ? Què pensen ? Algun lector podrà creure, a la vista d'aquests interrogants, que pose en un pla d'igualtat el Principat i el País Valencià. Res més lluny de la veritat. Si jo m'he fet les mateixes preguntes que en Candel i si les mateixes preguntes pot fer-se qualsevol llegint el treball de Pérez Casado a L'ESTRUCTURA ECONÒMICA DEL PAÍS VALENCIÀ, no és perquè desconega la diferència substancial de problemàtica i de plantejament entre ambdós països catalans i, de fet, si hagués pensat d'altra manera, no escriuria açò : ja estaria tot contestat a l'obra d'en Candel, com en una petita enciclopèdia, arrabassada pel treball de Pérez Casado. Les circumstàncies són molt diferents. Ni la immigració moderna al País Valencià ha estat tan nombrosa com al Principat, ni l'estructura social és del tot la mateixa, ni els efectes són del tot els mateixos : ni tan sols és idèntica la distribució geogràfica de la massa immigrant; tampoc no ho és la reacció indígena. Si més no, per a aclarir tota aquesta problemàtica, seria convenient de repetir moltes coses i això no ho puc fer : tot siga en honor de la concreció. CONCENTRACIÓ

L'immigrant al País Valencià es concentra en un radi màxim de mitja dotzena de comarques : València i horta, Alcoi, el Baix Maestrat, el Baix Palància, Gandia, Alacant i Elx. En el cas de València, la immigració s'escampa per tota la comarca, però en els casos restants en realitat no cal comptar com a veritables nuclis d'immigració més que les ciutats cap de comarca. N'és una excepció la del Baix Palància, perquè no és Sagunt o Morvedre la destinatària, sinó la veïna Port de Sagunt. A la «província» de Castelló, només dues ciutats poden configurar-se com a veritables centres d'atracció: Vila-real i Vall d'Uixó. Cal remarcar que la zona valenciano-castellana és francament regressiva i no té immigració, ans ha palesat un cert corrent migratori cap a la zona valenciano-catalana, que, en general, és franca-

ment progressiva (malgrat la recent baixa dv -. renda per càpita) i que creix en molt diversa mesura, segons comarques i centres urbans. El cas de l'Horta de València és el més greu i significatiu. Per una part, i a la vista del cens 0 padró d'habitants local, hom calcula que un 12 per 100 de la població de la capital és constituïda per una massa immigrada castellana no permanent, és a dir, que arriba, fuig i és substituïda ; i un altre 45 per 100 la constitueix la massa immigrada d'ençà l'any 1936, que ha esdevingut permanent, un 85 per 100 de la qual cal considerar com a de pur origen castellà (zona castellano-valenciana inclosa). Els pobles de l'Horta de València, que voregen la capital amb distàncies molt curtes, són petits i de caire eminentment rural, però tan nombrosos —es toquen els uns als altres— que en conjunt donen a la comarca, comptant-hi la capital, la més alta densitat de tota la Península, més de 800 habs/km 2 . Aquests pobles viuen fonamentalment de l'explotació intensiva de l'horta, una horta que dóna els rendiments relatius més elevats d'Europa (Josep Maria Valls, Lluminària, núm. 3, 1966). Ara bé, el minifundi fa estralls en aquesta pagesia i bona part dels llauradors han de llogar llurs braços a la indústria o el comerç del mateix poble o de la capital. Pobles com Tavernes Blanques, Albalat dels Sorells, Albuixec, Foios, Bonrepòs, Montcada, Massalfassar, Meliana, Quart de Poblet, Alboraia, que tot just ultrapassen els 3.000 indígenes de promedi, i d'altres de més grans per concentrar una regular indústria de la fusta i del moble, com Benetússer, Massanassa, Alfafar, cap dels quals ultrapassa els 5.000 indígenes, compten amb unes colònies nombroses d'immigrants, no censats ni empadronats molts d'ells, pel seu caràcter dinàmic 1 provisional. Alfafar, per exemple, ha arribat a un extrem de veritable exacerbació immigratòria. L'any 1965 tenia 4.900 habitants indígenes. El 1969, amb la construcció de l'anomenat «Parque Alcosa» (subvencionat pel Govern), ultrapassa els 20.000 habitants, molts d'ells transeünts, i, quan s'haja acabat la construcció dels 7.000 habitatges, en tindrà... més de 35.000! No cal dir que, amb això, la castellanització del poble és gairebé total.

COMENTARIS I FRAGMENTS LA IMMIGRACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ (II) TRAJECTÒRIA DIFERENT

Els immigrats al País Valencià segueixen una trajectòria diferent que no els del Principat. Una bona part d'ells, peons no qualificats, ve a treballar la terra. Hi ha unes determinades èpoques en què l'horta requereix gran quantitat de braços, en part degut a l'essència dels conreus (arròs, taronges, xufes, carxofes, patates o creïlles, cols, etcètera) i en part degut a l'escassa mecanització, no permesa en mesura adequada per un minifundi extremat, per motiu de les partions hereditàries. Bis primers mesos, aquest immigrat treballa al camp : lloga els seus braços als propietaris (la immensa majoria, petits i mitjans) i cobra un jornal elevat al que no estava acostumat : la mitjana a l'Horta de València és de 250 ptes. diàries, però per a certs treballs (collita de l'arròs), s'han arribat a pagar 600 ptes. diàries (1969). L'immigrant a què ens referim cobrava, al seu país, un jornal equivalent a la meitat o a la tercera part (excepte a la zona castellano-valenciana, on el promedi dels jornals ve a ésser el 75-80 % dels de l'Horta). Crida la família, es posen a treballar tots i lloga un pis. Si té quelcom de terra al seu país, la vendrà i intentarà de comprar-lo, el pis. Que una família, en la qual treballeu dos o tres membres útils, puga ingressar 700 o 800 ptes. diàries és una injecció de vida, d'optimisme per a l'immigrant mitjà, que abans guanyava el jornal mínim oficial — o ni tan sols això—, no trobava treball per als fills i estava parat més d'una tercera part de l'any. En cosa de dies, es compra tota una col·lecció d'objectes que l'enlluernen : rellotge, anell, aparell de ràdio o televisió, electrodomèstics...

LA QÜESTIÓ DE LA LLENGUA

Aquest immigrat no arriba a parlar català. Es tracta amb el petit propietari o amb el treballador indígena amb una llibertat i amb una senzillesa molt llunyanes de la rígida estratificació social andalusa o noucastellana o estremenya, però no esbrina gaires mots en la llengua local. Aquells parlen en el seu català i aquests els contesten en castellà. S'entenen els uns als altres ben aviat, però ambdós respecten un statu quo insòlit. Aquella constant assimilatòria de temps passats ha «passat» —valga la redundància—• als llocs d'immigració ; ara ja es dóna el cas contrari en forma vertiginosa : molts infants de llauradors indígenes, a l'Horta de València, parlen amb més naturalitat el castellà que el català. Remarque : infants de llauradors, no infants de les classes castellanitzades de la capital, on això és ja un pres-

supòsit. Als barris on es concentren els immigrats no cal saber parlar català per a res. I en tots els nuclis d'immigració s'hi ha congriat una mena de menyspreu social envers el català. L'immigrat, que estima —és natural— la seua parla castellana i que viu, només arribat, un esclat d'optimisme econòmic, participa eficaçment d'aquesta sensació col·lectiva d'animadversió envers la llengua local. Les causes d'aquest desprestigi social del català les ha estudiades molt bé Rafael 1,1. Ninyoles en els seus treballs sobre el problema lingüístic valencià i en les seues planes d'aquesta mateixa revista. L'immigrat sent a cau d'orella el regust del petit imperialisme que pot exercir sense resistències serioses i es deixa portar amb tota naturalitat per aquest olímpic menyspreu envers una llengua que, a més de no ésser la seua, no és la «oficial» i és parlada per gent que, a l'igual que els castellanitzats de la capital, als qui ell s'esforça aviat a imitar, acaba per considerar en el seu si intern com a «vulgar» i «bàrbara» : el pagès o llaurador. Als seus barris, a imitació dels barris castellanitzats de la capital, aquesta llengua és completament ignorada. La llengua de promoció social, al País Valencià i a diferència del Principat, és la castellana i l'actual immigrat valencià s'insereix dins les files dels castellano-parlants amb entusiasme, a diferència d'altres temps. Per això, l'immigrat al País Valencià adquireix ben aviat un cert sentiment de superioritat envers l'indígena local i no triga a menysprear el primitiu treball al camp, com a lògica conseqüència de la subvaloració llastimosa de la pagesia llauradora i de les coses locals, les quals, a l'igual que per als castellanitzats, no acaben mai de sortir de la pura línia del folklore, un folklore que manté i s'entesta a mantenir una pagesia que «sólo habla dialecto valenciano», que s'entrebanca si vol parlar castellà —la llengua d'ell, de l'immigrat! !— i que, dissortadament, no pren consciència de les seues pròpies possibilitats lingüístiques, econòmiques i socials. Això fa greu el conflicte lingüístic. Per a una llengua, la nostra, que es troba proscrita dels mitjans de comunicació social, de les escoles, de l'església, de la tribuna pública, dels organismes político-administratius, del carrer a la ciutat capital del país, i del si de moltes famílies indígenes, l'assimilació de l'immigrat és impossible, se li escapa de les mans. Per altra banda, la relació de l'immigrat agrícola amb el camp és curta : prompte abandona la feina camperola i es concentra en la recerca de feina a la capital, volent entrar, sense saber-ho, en l'ampla i gegantina branca dels serveis de València. Prefereix ésser dependent de comerç, porter, taxista, bidell,

COMENTARIS I FRAGMENTS LA IMMIGRACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ (II)

«botones», peó de taller, cambrer o «barman», conductor d'autobús o venedor de «loteria», que camperol. En una paraula, passa a relacionar-se directament amb les classes catellanitzades de la capital. Aleshores, es fa universalista : <cLas lenguas regionales son un atraso. No debería existir la dificultad del idioma. Si yo hubiera aprendido el valenciano o catalán, como quieren ustedes, porque esta cuestión me da igual, habría encontrado grandes dificultades para encontrar trabajo en Valencia. Así me ha resultado muchísimo más fácil y estoy aquí como en mi casa, con la única diferencia de que Valencia, por determinados motivos geográficos y climáticos, es más dinámica. Por lo demás, puesto que estamos en España, en Valencia sólo debería hablarse español.» (D'un diàleg amb un grup d'immigrats treballadors.)

DURA PROBLEMÀTICA PER AL TREBALLADOR VALENCIÀ

Per al llaurador valencià, les conseqüències esdevenen molt més fosques. Ell és el qui més directament suporta les conseqüències d'aqaesta massiva immigració. Si vol abandonar la terra, ha de començar per abandonar l'idioma matern, cosa que no és tan fàcil. Es queda un poc marginat i es nal elevat al que no estañar la terra, ha de començar per abandonar l'idioma matern, cosa que no és tan fàcil. Es queda un poc marginat i es veu amb les portes de la promoció social, no solament tancades, degut a les grans dificultats que suposa qualsevol promoció social en sí mateixa a qualsevol país, sinó afermades i barrades. La immigració li fa una acarnissada competència en aquesta València que no es caracteritza precisament per l'abundor de llocs de treball. Està condemnat a l'ostracisme, molt més que no l'immigrat. Ostracisme del qual li és carregós i prou difícil eixir, perquè el sacrifici que se li exigeix, a ell, a sa casa mateixa, és humanament excessiu : per una part, el canvi d'idioma és cosa prou difícil per a un home de la terra ; per una altra, l'immigrat accepta sempre de l'empresari condicions més oneroses, que el treballador del camp indígena es veu incapaç d'acceptar. Al cap d'uns mesos, l'immigrat es trasllada a viure a la capital o va i ve de la capital al poble. El llaurador valencià resta encadenat a la terra, el seu petit trosset de terra, que tot just li dóna per a viure decentment. Les principals indústries de Sagunt, Port de Sagunt i València capital es nodreixen fonamentalment de personal immigrat, desbancat el treballador valencià, que troba, com ja va exposat, greus dificultats per a abandonar

el camp. Els serveis i la industria locals es nodreixen fonamentalment d'una immigració excessiva i menys exigent i —als ulls de molts castellanitzats, que en són els principals oferents de feina— més «promoguda lingüísticament», frase que empren com a sinònim de «culte», total perquè parlen castellà, la llengua prestigiada de València. lis curiós, com ens diu Ninyoles, de comprovar que ni tan sols aquesta massiva immigració, que no té res de «culta», ha enderrocat el prestigi artificial i inadmisible d'un castellà imposat.

MÉS IMMIGRATS

Però cal parlar d'uns altres immigrats. Són aquells que no passen per la terra sinó pel ram de la construcció o pel dels serveis turístics. Vénen atrets directament per la febre constructora de la capital i de les zones turístiques. A la primera, fan esforços terribles per aconseguir una col·locació estable i acaben aconseguint-ho en un 65 % com a mínim, mentre que a les segones adquireixen un marcat caràcter de temporers : passat l'estiu, o acaben anant-se'n també a la capital a engruixar el nombre del primer grup d'immigrants que hem estudiat, o se'n tornen a la seua terra amb la intenció de retornar la temporada propvinent. Alguns d'ells, per tal de no retornar, es col·loquen ací mateix al camp. En qualsevol cas, tendeixen a la branca dels serveis, com els del primer grup. Sense entrar en un estudi de la branca dels serveis al País Valencià, que es presenta excessivament voluminosa per a un país d'ampla base agrària, degut a la descabellada i massiva incidència de capital i de mà d'obra immigrada, i sense haver tingut espai suficient per a parlar de la immigració a Alacant i a les comarques interiors, conclourem aquest treball amb una sola i lleugera consideració : el català o llengua de la pagesia valenciana, marginada, és un símbol. Millor dit, se l'ha arraconat i en arraconar-lo se l'ha convertit en un símbol, el de la reivindicació. Fins al punt que, per bé que de manera folklòrica i poc seriosa, va implícit en tota manifestació popular. L'amor o devoció a les idees socials, siguen o no revolucionàries, es mesura ací, com en un termòmetre ideal, i entre els indígenes, per l'amor a la llengua popular. La figura que ens ofereix, ara, és que, com a llengua maltractada i oprimida, resulta el portaveus del poble valencià, i de una classe, la classe llauradora valenciana. DOMÈNEC VALLS 1 MASSIP

FRANCESC DE B. MOLL: PREMI D'HONOR DE LES LLETRES Francesc de B. Moll i Casasnovas enguany ha obtingut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes instituït per l'Omnium Cultural i dotat amb cinc-centes mil pessetes. Aquest premi es considera «el Nobel català». El Sr. Moll nasqué a Ciutadella (Menorca) l'any 1903.És membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, membre corresponent de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la «Española de la Lengua», Doctor «honoris causa» per l'Universitat de Basilea —és el primer espanyol que ha obtingut aquest doctorat—, membre dels Consells Directius de l'Estudi General Lul·lià de Palma, de l'Escola Lul·lística de Mallorca i de l'Obra Cultural Balear, de la qual és fundador. Ha estat el realitzador del «Diccionari CatalàValencià-Balear» iniciat per mossèn Antoni Maria Alcover l'any 1901. És autor, també, d'una «Gramática Histórica Catalana», d'una «Gramàtica Catalana referida especialment a les Balears», d'un «Vocabulari Mallorquí-Castellà», del manual «La lengua de las Baleares enseñada a las personas de habla castellana», d'una sèrie de manuals per a l'ensenyança de l'alemany, de l'italià i del castellà, d'un llibre sobre «Els llinatges catalans», d'una biografia de Mn. Alcover («Un home de combat») i de la seua autobiografia («Els meus primers trenta anys»). També ha publicat la «Vida Coetània de Ramon Llull», la traducció catalana medieval del «Corbatxo» de Boccacio, una adaptació moderna del llibre lul·lià «Arbre Exemplifical», etc. Fundador i director de les col·leccions «Raixa» í «Les Illes d'Or», Moll ha fet arribar als llegidors la claredat i polidesa d'unes edicions ben fetes i a l'abast de tothom. Sabem que a Francesc de B. Moll no li agraden les entrevistes perquè s'hi veu oblidat a parlar d'ell mateix, que és home de gran senzillesa i d'una manca total de vanitat. Però ens plau fer constar la simpatia cordialíssima amb què ens ha «suportat» sempre que li hem demanat explicació de les seues activitats. Té els cabells grisos gairebé blancs, el riure clar i uns ulls enjogassats que les ulleres ajuden a fer irònics. —La redacció de la revista GORG de València, m'encarrega que el felicite per aquest premi tan merescut a la seua dedicació en bé del nostre idioma. Les Balears, València i Catalunya tenen un deute d'agraïment envers qui ha dedicat tota

la vida a la llengua dels països de les quatre barres. La meua primera pregunta és gairebé obligada : ¿ Quina fou la seua reacció en assabentarse del premi ? —Primerament, de sorpresa, perquè havia oblidat que aquells dies havia de proclamar-se el premi. Quan em cridaren per telèfon de Barcelona, jo feia tranquil·lament la migdiada a què els metges m'obliguen, i la meua primera idea, en dir-me que em telefonava el senyor Coll i Alentorn, fou que em voldria comunicar algun problema de l'Institut d'Estudis Catalans. Naturalment, la reacció posterior, en saber de què es tractava, fou de gran satisfacció i de no saber com havia de donar les gràcies. Si el qui em telefonava hagués estat una senyora, li hauria enviat una besada... —La seua gran obra és el «Diccionari CatalàValencià-Balear». ¿Segueix treballant-hi? —Hi he treballat fins fa poc, perquè hem hagut de reimprimir tots els volums i reelaborar el primer i el segon per posar-los al dia. Ara seguesc treballant en el sentit de prendre nota de les omissions i erros del Diccionari per publicar, algun dia, uns «.Addenda et corrigenda». —¿ Treballa també en la incorporació de mots baleàrics al Diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans ? —A mesura que sorgeix aquest problema en les sessions de l'Institut, aport les meues propostes d'incorporació o el meu assessorament als companys del Principat, tal com ho fa el nostre col·lega Sanchis Guarner envers els mots valencians. —«Els meus primers trenta anys», aqueix llibre autobiogràfic ple d'humor, de tendresa i d'un gran interès (i que està obtenint un evident èxit de públic i de crítica), és només una primera part. ¿Quan en sortirà la segona? —Encara he de començar a escriure-la, i la feina durarà anys; potser no seré a temps d'acabar-la. No es pot preveure quan estarà a punt de publicació. Depèn de la salut, de les altres feines ineludibles, de circumstàncies externes... Vostè ja m'entén. —Inexplicablement el País Valencià està marginat de la resta dels de la nostra llengua per la inefable televisió que ens donen. Els migrats programes en català, a circuit tancat, només es poden veure a Catalunya i a les Balears. ¿ Com enfocaria vostè aquesta programació per fer-ne una ajuda orientadora dels televidents i obtenir una unitat idiomàtica entesa de tothom ?

CATALANES —No tinc televisió a casa mena, ni en vull, perquè és un artefacte que fa perdre molt de temps, destrueix la conversa familiar i, tal com funciona en aquest país, fa una labor d'embrutament de cervells que no puc tolerar. Per això no tinc de la programació televisiva un coneixement que em permeti trobar-hi solucions. Ara, en el punt concret de facilitar una forma de llenguatge català entenedora per als televidents de totes les regions de parla catalana, potser convindria que els locutors fossin de la zona occidental (Lleida, Tortosa...): Són els de pronúncia més assequible a tothom. Però hi ha problemes que no són de pronúncia, i no és fàcil de trobar solucions completament satisfactòries. —I íós partidari de la incorporació dels mots típicament dialectals dins del camp de la creació literària ? —Si es tracta pròpiament de "mots" i no de simples "variants de mots", crec que tots els que no siguin barbarismes tenen dret a entrar dins la llengua literària: així els balearles ca, moix, al·lot, etcètera, i els valencians corfa, vesprada i tants d'altres. Val a dir que molts d'aquests vocables considerats dialectals ja han estat incorporats a la llengua general. En canvi, les simples variants (com naltros, naltres, mosatros, etc., o almagassén per magatzem) haurien de ser discutides i, sovint velades per a impedir una proliferació de fornies inútils. —I/a gran varietat de mots i locucions que diferencien la parla de valencians, mallorquins i catalans, ¿ pot considerar-se un motiu de preocupació com a perjudicial per a la unitat de l'idioma comú? —D'acord amb la resposta de la pregunta anterior, els vertaders "mots diferents" enriqueixen la llengua comuna sense amenaçar-ne la unitat. El que perjudica la unitat són les "variants" degenerades. —Bl Dr. Sanchis Guarner, en aquestes mateixes pàgines, deia que per a l'ensenyament del valencià caldria crear càtedres a les Escoles Normals del Magisteri i als Seminaris. Ja que hem topat amb l'Església, ¿ quina és la seua opinió davant l'actitud d'alguns capellans refractaris a emprar la llengua del poble ? —En aquest cas concret no hem topat pròpiament amb l'Església, sinó amb els eclesiàstics; amb certs eclesiàstics. Crec que la seua actitud equival a una desobediència de les normes con-

ciliars, que prescriuen clarament l'ús de la "lingua vernácula" i no anomenen per res la llengua "oficial" (concepte també molt clar) ni tan sols la llengua "nacional" (podria donar lloc a diverses interpretacions). —Aquest premi, el «Nobel» de les LJetres Catalanes, és de mig milió de pessetes... Una darrera pregunta i aquesta impertinent : ja el té repartit ? —Ni repartit ni aplicat en bloc, ni concretada la seua aplicació. El que puc assegurar és que d'aquest mig milió no em compraré cap xalet. La inversió d'aquests diners serà, en certa manera, un cercle —no viciós, sinó "virtuós": una empresa de difusió cultural em dóna aquests diners; doncs jo els invertiré també en difusió cultural. Fet i fet, només hi haurà hagut un canvi d'administrador. Les respostes de Francesc de B. Moll són més que suficients. Però no resistim la temptació de reproduir el final del pròleg de la seua autobiografia. Es l'exponent fidelíssim de la seua personalitat. Diu així : «No m'estranyarà que uns lectors em trobin esquerrà i altres dretà; que uns em considerin capellanesc i altres irreverent en certes coses eclesiàstiques i atrevit en qüestions conjugals ; uns em tractaran de reaccionari, altres de massa avançat, i altres diran que no som ni carn ni peix. Des d'ara ho veig venir, i ja hi estic resignat, perquè no hi puc fer res. No estic content, en molts aspectes, de ser així com som ; però he cregut que en aquestes memòries o confessions havia de mostrar-me tal com Déu m'ha fet i com la Vida m'ha anat reformant». MARIA-DOLORS

CORTEY

JOSEP LOZANO

O LA MÉS JOVE POESIA V L'aparició del llibre de poemes de Josep Lozano, Poemes home-terra, ha fet reviscolar, en moltes zones del nostre País, 1'interés per la poesia valenciana. Lozano és un poeta jove que potser, com ningú, ha pretès donar fe de l'existència d'unes últimes generacions poètiques en la nostra llengua. —¿ Quins objectius, creus, ha de tenir la poesia actual f —La funció de la poesia actual, així com la de tots els camps de la creació artística, ha de ser, la de recerca de camins, senderons i dreceres per a l'establiment d'un nou humanisme ; mitjà pel qual l'home s'allibere de l'home. —El teti llibre, "Poemes home-terra", ¿ reuneix les condicions per a tal objectiu?

—Amb aqueixa voluntat està fet. La de metamorfosejar-se, si pot, en vehicle de solidarització entre els homes. El llibre, des del moment que ix de les meues mans, ja no és meu, és de tots ; dins el llibre hi ha només la mena intenció i el meu treball. L'efectivitat, encara per veure, la pot constatar molt millor que no jo qualsevol lector triat a l'atzar. —¿No pateix el llibre de poca extensiót —El llibre té, segons el meu criteri (que és tan bo com el d'un altre), l'extensió màxima i justa que cal que tinga un llibre de poemes. Perquè a més d'arribar a molta gent, jo vull que aquesta se'l Hija sencer. Si això potser en un llibre de poemes. Lozano s'ha publicat el llibre, millor dit, l'ha publicat ell amb la col·laboració d'uns amics. A mi sempre m'ha semblat que els poetes publiquen de tant en tant perquè són ells, diguem-ne, «editors». —¿És certt —No hi havia altre remei! El llibre el tenia escrit des de fa dos anys, i com jo no estava dispost a deixar-lo morir d'avorriment, m'informí sobre les editorials valencianes ; aquestes no semblaven estar molt encarades a publicar a un autor novell, gens conegut, i a més a més si era un llibre de poesies. Crec que no cal assenyalar els inconvenients que té avui la literatura de creació... perquè una cosa és la cultura i un altra els diners... I, com diu un amic meu, «... els diners fan cultura, però jo encara no els he vists guaitar per cap finestral». Hi hagué unes quantes temptatives de fer una Antologia de Poesia Valenciana jove, però tot restà en un punt mort ; ara crec que es reviscola la cosa en mans escaients. Fins que un dia, uns amics, m'engrescaren a editar Home-terra. I això és part del tot. —¿Però en serà d'arriscat, oi, publicar poesia pel teu compte f —No crec que siga arriscat, sinó perillós, però necessari al capdavall. Jo m'havia d'obrir tall, fos com fos, al camp «literari», i la publicació d'un llibre considere que és un mitjà molt inte-

ALENCIANA ressant per a aquesta tasca. Per a mi l'escriptor és el pare del llibre (en circumstàncies normals) i l'editora la mare. Com les circumstàncies són més aviat anormals, jo he hagut de fer de pare, mare i fins i tot de jaia.

El llibre, com a fet cultural, és quelcom que s'ha de digerir, que s'ha de meditar amb un necessari esforç de l'intel·lecte. Un programa de televisió, un còmic, una foto-novel·la, són quasi sempre elements d'evasió molt assimilables, amb la faç de fet cultural i amb l'essència de fet sub-cultural alienador. Però això no importa a l'home del carrer, perquè generalment ell no ho sap. Un altre problema és el de la llengua. Regularment la gent no llig per les causes que hem anomenat; si algú llig, no és poesia, i encara menys si hi hà un problema inherent de comprensió de l'idioma escrit.

—¿Per què has agafat la poesia com a mitjà d'expressió f

Un altre punt seria que a poc a poc s'ha «despopularitzat» la poesia, per la seua manca de funcionalitat massiva i perquè es feia com a gènere literari per a iniciats, o en el pitjor dels casos perquè era molt dolenta, avorrida i embafadora. La mostra la tenim en les muntanyes que s'han fet de poesia jocfloralesca, de dones boniques, flors i punyetes de cartó, etc..

—Per les possibilitats del poema : un mitjà breu de resoldre amb la comunicació un problema de creació artística, la capacitat de condensament, l'atractiu que exerceix sobre mi la paraula... Jo faig poemes des de primer de batxillerat. Comencí fent-los en castellà ; als divuit anys s'esdevingué en mi aqueix retrobament de la llengua, de què parla Terenci Moix en «El dia que es va morir Marilyn». Des d'aquell moment, escric en català. Des de 1968 faig prosa, contes ; ara prepare un llibre d'aquests, «Narracions possibles o l'orinal».

No sé per quina estranya raó, hom, en assenyalar poesia dolenta ho fa sobre la jocfloralesca, fet històric de paleolític del qual només queda un record en marbre per algun racó de València (ciutat, clar!). Crec que hem de parlar de poesia, però pensant en l'avui, o en el demà ; aqueix demà que Lozano, o els qui com ell fan de la poesia el seu mitjà d'expressió artística, han d'omplir. Déu provirà, germans.

—¿ Tres poetes catalans f

JESÚS HUGUET

—Salvat-Papasseit, Pere Quart i Foix. El «Darrer Comunicat» de Foix, és l'últim que he llegit de poesia. M'agrada molt. Per a mi Foix és fonamental en el bastiment de la nostra llengua. —U, que també com tothom ha tingut les seues vel·leïtats poètiques, es pregunta per què en aquest País es parla tant de poesia (es parlava, millor dit) i se'n llegeix tan poca (açò continua igual, sense llegir-ne). —El problema no afecta tan sols al País, sinó a altres zones geogràfiques; i és conseqüència del moment històric actual i de les circumstàncies en què aquest es desenvolupa. Circumstàncies que tractarem d'enumerar : Estem cabussats dins l'àrea neo-capitalista on la imatge, com a abstracció més propera de les coses, ha desplaçat la paraula. El llibre de poemes mai no ha estat el que podríem dir un «afortunat producte de consum majoritari». A més, el llibre, no pot competir en allò que respecta a difusió-comunicació de masses, amb altres mitjans tant potents com són la ràdio o televisió.

ESCRIPTORS

PER

UN COL·LOQUI SOBRE LA Els quatre escriptors asseguts a la taula no es coneixien abans. Potser és un triomfalisme fàcil, però el cas em sembla tot un signe del moment actual. De qualsevol manera, això d'agafar la ploma amb pretensió literària, pareix que ha arribat a un cert punt de normalització, vull dir, que és cosa assajada i que hi ha prou gent al País Valencià en condicions de fer-ho. Aquest fet, un fet de normalització perceptible, simplement, és la novetat i signe del moment. Caldria, però, destacar així el mancament d'instruments coordinadors, d'enllaçament i aglutinació que, a hores d'ara, són necessaris per a canalitzar aquesta nova situació al País Valencià. Els quatre escriptors —que ells m'ho passen— asseguts ara a la taula tenen en comú d'haver concursat a convocatòries de les revistes «Serra d'or» i «Or i flama» i haver-hi estat distingits. I*a presentació, doncs, és de rigor. AGUSTÍ VENTURA. —Catedràtic de Llatí. Institut de Terol. Filòleg. Interessat per la investigació més que per la literatura. Ha presentat treballs als jocs florals de Xàtiva i València i a «Serra d'or». Temes: història econòmica de Xàtiva, biografia de Llorenç Villanueva, Crònica de Muntaner, viatge del «chapurriau». JOSEP LLUÍS FOS MARTI.— Batxillerat i magisteri. Coneix bé el Principat, d'on torna casat a Sueca i s'hi fa càrrec d'una botiga familiar, alhora que dóna classes de Llengua Catalana a l'Institut. Premi de poesia —un llibre— convocat pel Centre Excursionista d'Alcoi. Temes: comarques, l'arròs, aspectes so-

cials del joc de pilota, resultats dels estudis de català als Instituts. Escriu poc i rarament es presenta a concursos. JOSEP ANTONI MICÓ. — Parlà castellà fins als 16 anys. Relacionat amb Enric Valor, es féu valencianista, més tard catalanista. Ha concursat a Alcoi, al Pompeu Fabra (accèssit) i a «¿Oriflama» (menció). Temes: agraris. Cursa segon de Filosofia i Lletres. Ha estat a Menorca: Aportació catalana. RICARD AVELLAN. — Econòmiques, tercer curs. Dubtes a continuar la carrera. En tot cas, es col·locaria en una cooperativa. Poesies als 13 i 14 anys, i «diaris». Catòlic: promeses

I com que el capellà ho tenia tot dit, la taula entrà en tema escoltant la lectura del que seguia a la presentació personal d'aquest. Heus ací el que deia: «I^a cultura catalana existeix perquè té una personalitat pròpia. Actualment, a diversos nivells, intenta donar una imatge del nostre món actual. No és una cultura-ghetto, per sort. Ara b é : és una cultura burgesa o popular? No hi puc respondre. De totes les maneres, com altres cultures occidentals, es troba indefensa per a sacsejar la pròpia societat. Si atenem la nòmina d'escriptors

pels bons exàmens. Tombada de creences i pressions de l'ambient familiar catòlic. Ha volgut tallar amb el passat i féu fugida... al servei militar. Articles i poesies (lletres de cançons). Temes: la seua general fugida. ENRIC FERRER SOLIVARES. No va venir, i ens envià un escrit. «Sóc sacerdot —diu— de l'Escola Pia i professor del sector de lletres i animador d'un grup d'estudis teològics. En resum: la meua dedicació literària és marginal. A mi, en concret, si em donassen treball escriuria més, però que no em demanen que funde una empresa per a publicar-hi».

en català, crec que la situació és «suficient»: si més no, tenim un mínim de producció literària que justifica el parlar de (diteratura catalana» amb realisme. I/«statu quo», però, no ha canviat des de fa molts anys. I^a cultura catalana, per a sobreviure, necessita créixer en tots els aspectes. I tots sabem que els intel·lectuals no són els qui ho resoldran.» Escoltades aquestes paraules, Avellan agafa el tema per les banyes: «Estem dominants per una altra cultura. ¿Què interessa més, la cultura o la política?».

A UN POBLE CULTURA VALENCIANA Fos trau el tema d'aquest dilema. L,a cultura, ens diu, està recolzada per la burgesia. El nostre nivell és el que admeten les circumstàncies. Però Avellan té al costat un altre jove fogós, Mico, qui assegura que, en aquests moments, «pinta prou la cultura catalana. Està, des del segle XVIII, com no ha estat mai». Al País Valencià hi ha ara més escriptors que mai. ha llengua és avui instrument no solament per a escriure animalades, sinó també obres científiques. A més a més, ara s'escriu amb unes idees catalanistes. Ens falta instrucció, ràdio, televisió... però havem deixat arrere l'època pitjor. Fos considera les coses amb menys d'optimisme, i ens planteja un problema greu. L,a paraula «televisió» produeix sempre el mateix efecte. «Avui —ens diu—-, el ritme de vida és molt ràpid. La televisió fa parlar en castellà. Es produeix un bilingüisme forçós. Podria arribar-se a parlar en castellà i llegir en català». Fos —pense— ens ha remuntat a l'alta Edat Mitjana : hi ha precedents. Si hagués dit que la castellanització s'accentuaria, fins que es faria general, les seues paraules no hagueren causat tant d'impacte. Això de parlar en castellà i llegir en català té més força, perquè ens ofereix la imatge d'una llengua al seu estat agònic. Tots estan pensatius. Fos posa exemples d'Olot, on ha viscut. «La llengua castellana ha entrat en l'ambient rural. Als pobles la castellanització és bestial. Si no s'arriba a posar el català en la TV, no hi ha res a fer». Avellan sent la punxada d'una realitat que torna a reforçar el seu criteri: «Sí —diu—, i ara lluitem per una cultura. Ací fem un plantejament burgès! Hi ha coses més elementals encara: economia, política...». Hi ha veus en pro de la cultura. ¿ Què és la cultura ? ¿ Què és la cultura catalana ? La conversació deriva pels camins de l'adjectiu. L'adjectiu, a vegades, substancialitza. Aquest és el cas, pense.

Però, no s'ha de ser simplistes. «Escrivint en castellà —diu Fos— es pot fer un procés dialèctic en pro de la cultura catalana. Si el català hi és dins, hi ha una càrrega explosiva». Des d'un punt de vista local, Fos pensa que al País Valencià, com que no hi ha cultura castellana, perquè els que la serveixen no donen per a més, estem zero a zero, com en el futbol. Deixant a banda el zero-zero, Ventura, professor de Llatí, considera que, si «in tabula rasa scriptum est nihil» —dic jo—, estem en òptimes condicions per a escriure el que vulguem. Altre és el cas al Principat •—afegeix—, on estan condicionats per una cultura existent. Fos bandeja la pilota i ens llança enllà els Pirineus. «Si la cultura del Principat entràs dins el mercat europeu, si la valenciana no hi empalma, si ens quedem en societat rural, contaríem poc». Ventura recorda la indústria catalana i cita l'enfrontament dels exportadors valencians enfront del proteccionisme industrial català. «Què passa ara i ací?», pregunta, i assenyala que els taronjaires estan desenganyats del camp. Aquest final no ha fet oblidar les anteriors paraules. I Mico, resolutiu, estén la mirada per tot el País Valencià, «No es pot parlar de forma general». I cita Alcoi, d'una banda, i Lleida, de l'altra. Opina Ventura que Lleida, els lleidatans, no són els primers catalans. Dels alcoians, no en diu res. Fos llança novament la pilota. Considera que hi ha uns interessos de classe que s'interfereixen. Això de les classes serà concretat per Avellan : «A Catalunya, la cultura la porten els burgesos; a València, el poble baix. Ací fem falles. Ací no porta ningú la cultura. Si la classe mitjana no agafa la cultura, ací no la portarà ningú». Mico no veu massa clar això de les classes : «A mi, quan em parlen de classes, sempre pregunte el mateix, i encara ningú

no m'ha contestat». I pregunta: ¿Els intel·lectuals, a on estem, en quina classe?». «Els intel·lectuals —respon Avellan— estan allí on s'han determinat.» Però Avellan té un pensament dialèctic molt evolutiu i prompte el deixa, a u, entre l'espasa i la paret: «L'intel·lectual és d'esquerra, està amb el poble; qui no hi està, no és intel·lectual, sinó pesseter». Fos intercepta aquesta dialèctica i considera que la cultura valenciana és prou avançada. Però Avellan, considerant que l'important és el contacte directe amb el poble, afirma que el vehicle cultural més pur, més incisiu, més compartit, és la cançó. «No és massa clar», diu Fos. Recorda determinades prohibicions d'actuació. A més a més, manquen moltes coses que podrien servir de contacte directe amb el poble. Ara bé, «la llengua no solament és un vehicle de pensament, és també un testimoni, té un valor polític, de protesta. Almenys a València. «Les cançons són pures fa vades, però serveixen. Trauen el públic de la seua situació, en fer-li sentir una llengua a la qual no està avesat. Açò es pot dir igualment de la literatura. Més enllà d'aquest valor, l'escriptor s'haurà de plantejar els restants problemes. A l'escriptor li cal destriar el bo del roí, i ajudar els qui escriuen. Els escriptors cal que usen la llengua i, a més, catalitzar els moviments literaris populars». Encara que a la taula ja no es tornà a llegir res més de Ferrer Solivares, de l'Escola Pia, citarem ací el que pensava sobre aquest punts. «En el cas del nostre país, la situació de la cultura catalana és més precària que a Catalunya. En una societat provinciana com és la nostra, la cultura és un assumpte secundari en la malaltia general d'inhibició que hom pateix. Viure al dia, i gràcies. Al nostre país, li cal una transformació molt profunda en tots els aspectes, inclòs el cultural. Ens cal una cultura no alienadora : una cultura de denúncia i alhora de progrés. La nostra cultura actual és encara "insuficient", ara i ací». (Ferrer Solivares havia entrecomat, en parlar de nòmina d'escriptors, la paraula «suficient», i ara entrecoma una cultura «insuficient». A l'escrit, són paraules properes). «L'escriptor valencià —continua—, al

servei del poble, té la missió profètica d'assabentar el poble dels camins que el portaran a conquerir la seua dignitat col·lectiva. Ell ha de denunciar i anorrear les ideologies segregades per aquells que volen posar-li un dogal, per aquells que volen fruir d'una situació abusiva... sap que lluita no sols per una renovació cultural, sinó per una renovació total del seu poble.» El poble. De catalitzar els moviments literaris populars havia parlat anteriorment Fos. Avellan preguntà : «El retorn al poble, a la llengua, pot ser un romanticisme?». Fos diu que ell veu uns fets i actua, que ell no pot inventar-se les situacions. «El que més falta són polítics», comenta Mico. «Fa falta tot», diu Ventura. «Falten estudis per a veure el poble què vol». Avellan. «Fan falta homes que servesquen el País, al camp que siga, siguen novel·listes 0 vedettes, i falten catalitzadors i empresaris». Fos té un llarg monòleg. «Falten homes de creació: novel·listes i poetes que no siguen de jocs florals. I fan falta assagistes, perquè la tasca és molt gran. Falten homes que publiquen, falta normalitzar les situacions, institucionalitzar els moviments 1 les obres. Això dels concursos potser és un al·licient, però no és prou. L'assaig no és suficient, no arriba al públic mitjà. Ens manca literatura de creació. El problema és el mateix a tot arreu de les terres peninsulars ; però, ací, s'agreuja. Falta un tipus de llibre divulgatiu. Hi ha gent que no pot llegir». Cita com a exemple a seguir el llibre de la mestra Carme Miquel «Un estiu a la Marina Alta». Així, com als partits de futbol, va anar redolant la pilota, entre les parades i bandeigs de Fos i els xuts d'Avellan. Fos ha col·laborat al llibre italià «Cent anys sobre el joc de la pilota al món». Ha tingut un llarg parlament. L'home de l'Escola Pia també ha tractat el tema precedent: «En principi, ens fa falta de tot. Personalment, crec que molta falta fa una embranzida en la literatura de creació (poesia, novel·la, teatre). Però també crec que l'assaig i el periodisme són totalment necessaris. Polítics,

no crec que en facen falta; entre altres raons perquè serien polítics sense treball. En resum: ens falta una base intel·lectual ferma, escrita en la nostra llengua i que es justifique per la seua capacitat de desvetlar el poble». A la taula, hom planteja ara les possibilitats de professionalització, les intencions personals de cadascú dels asseguts. «Si Fuster... què farem nosaltres que som els escolans?», diu Fos. Ningú dels quatre no s'ha plantejat seriosament la qüestió. La veritat, aclareixen, és que tampoc no tenim un obra feta, publicable. «Ens passa un poc —comenta Fos— com a aquell gat que es moria de fam, perquè les rates grosses li feien por i les menudes les menyspreava». Però és ací —continua— on es planteja el problema. Havem de fer allò que podem, que, a més a més, coincideix amb el que deia abans, amb allò que el poble necessita. Cal que fem reportatge, perquè és necessari que tothom conega quina és la realitat en què vivim; cal que apareguen catalitzadors de la cultura, revistes, i establir locals a les comarques on poder reunir-se; cal institucionalitzar els equips, els grups, donar vida a les comarques i crear llaços de comunicació normals. El problema de l'escriptor al País Valencià acaba de perdre totes les implicacions individualistes dels habituals plantejaments burgesos. La problemàtica de l'escriptor és la de la col·lectivitat, el problema és el poble en la seua situació. L'escriptor ha de servir-li àdhuc aquella obra que el poble necessita per a la seua conscienciació L'enquesta, el reportatge i altres formes periodístiques són de primera necessitat. Així mateix, aquelles formes de creació que estiguen a l'abast mental de tothom : xiquets o adults. Ès la col·lectivitat qui ha de viure, i ha de servir-la l'escriptor. Sense por de les rates grosses, ni menyspreu dels ratolins. Però si també això dels ratolins és cert, és clar que no són aquestes paraules per a animar novicis. Tots els pares del convent haurien d'agafar la ploma i dibuixar una vegada a l'any el ratolí que ens fa falta. Seria com anar a tallar el canyamel, a Cuba, és clar. R. MARÇÀ

UNA TRANSCRIPCIÓ COM A PRETEXT. PUNTUALITZACIONS PROFESSIONALS: 1. És clar que qualsevol pot quedar insatisfet d'allò que ha dit o deixat de dir, després d'haver-se assegut a una taula redona ; fins i tot pot esdevenir-se que les seues paraules no hagen estat suficientment explícites i matisadores ; i, encara, que un lector qualsevol les interprete a la seua manera, mitjançant aquells mancaments, o no. Enèrgiques protestes o adhesions sospitoses poden sobrevenir-ne com a conseqüència. Pot ser. Tot aclariment posterior el considere correctíssim. 2. No és tan clar que hom justifique els aclariments al·legant, d'entrada, errors de transcripció periodístics, i més si aquests no s'especifiquen. Altres participants a la taula redona no han trobat cap error, ni mancament essencial, ni propi ni alié. 3. P r i v a d a m e n t s'ha especificat que l'error fou aquest : s'ha escrit «Però lluitar per la República cap a finals del xix, ja no era el mateix que lluitar per la República cap a 1930», en lloc de «Però lluitar per la República cap a 1930 ja no era el mateix que lluitar per la República cap a finals del xix». El protagonista és Blasco. Que de qualsevulla manera el sentit és evident, es demostra per la contestació que seguia : «I ell es degué donar compte d'aquest canvi de tipus social, perquè ell no admetia el socialisme». Sembla, doncs, un suport ben prim per a una inducció d'errors tan grossa, amb enèrgiques protestes i adhesions sospitoses. 4. Finalment, no és gens clar que un participant a la taula redona demane o tinga dret, particularment, a repassar els papers abans d'anar a la impremta, per a corregir, aclarir o puntualitzar res, i més si les puntualitzacions són tantes i tan matisades com unes que n'hem llegides últimament. Tot això ja no és taula redona. Potser els restants participants hagueren tingut quelcom a dir davant un aclariment o una puntualització que desconeixien al moment de parlar. R. MARÇÀ

ALFONS CUCÓ:

«EL VALENCIANISME POLÍTIC», DE LA TERTULIA A L'«UNDERGROUND» El cap el tenia redó, la cara blanca, les orelles grans i eixides, com si una imaginària sordesa les hagués guerxades. Els ulls, grans, els tenia com si li volguessen escapar; unes ulleres grosses de cul de got semblaven impedir-ho. Els llavis voluminosos, sobretot l'inferior, que es deixava vèncer per la gravetat. Un llumet amb molta pantalla projectava la llum sobre una taula petita, de fusta fosca. Damunt la taula hi havia uns papers i un rellotge enorme de butxaca. L'estança es mantenia en una penombra recollida. L'home dels ulls grossos i dels llavis carnosos seia darrere la taula. La seua veu greu i solemne tractava d'impressionar l'auditori. Les mans i el cap, sobre el fons negre de la vestimenta, feien la impressió de flotar màgicament. Recordé perfectament la història que contava; després l'oiria moltes altres vegades. Un jove de bona família, molt aplicat, amb notes brillants, respectuós i obedient, membre de totes les congregacions i confraries, anava un dia de primavera en la nit cap a l'església per assistir a l'adoració nocturna. I va passar per davant d'un prostíbul. La història ja s'imagina el lector com va acabar. Efectivament: l'àngel-protagonista va sucumbir als impulsos de la naturalesa. Però fent l'amor va morir; la dona, penedida, va ingressar en un convent de monges de clausura. Fins ací, els fets objectius. A partir d'aquesta base, ja caben interpretacions diferents segons siga la personalitat i les idees de l'historiador. En aquell lloc mig fosc es tractava d'intimidar l'auditori per tal que fugissen del sexe com el dimoni de la creu. Aquell personatge, baixet i gras, que hagués fet les delícies del Terenci per a il·lustrar "el sadisme de la nostra infantesa", tenia una explicació molt senzilla del fet històric: Aquell xicot havia caigut víctima de càstig diví. Després, unes notes de l'orgue i les llums ara il·luminen tot el recinte. Cucó i jo sèiem un al costat de l'altre. Teníem vuit i nou anys respectivament. Des d'aleshores ha plogut molt i cada vegada són més els qui tenen un altre sentit de la història. Molta gent trobarà evident que aquell desgraciat xicot va ser víctima d'un terrible "xoc" emotiu i d'una falla cardíaca produïda per l'esforç i l'increment de la pressió arterial. Tot açò, encara que pareguen ganes de tocar el violó, em ve a la memòria per moltes raons: per assenyalar l'amistat entranyable que m'uneix amb l'Alfons des del record boirós de la infantesa, i les dificultats hagiogràfiques que aquesta relació comporta. He fet un esforç perquè això no fos així. També ho cite com a exemple, encara que groller, de com es pot fer història i les interpretacions possibles sobre un mateix fet. Alfons és actualment professor d'Història Contemporània a la Facultat de Filosofia i Lletres de València. Qualsevol que no el conega podria pensar que el flamant professor és un home cregut de la seua ciència, superior, i que mira tothom —o almenys aquells qui no tenen tanta categoria acadèmica— per damunt del muscle. Evidentment, cal conéixer-lo com jo el conec per a adonar-se que això sols pot ser fruit d'un coneixement molt superficial de la personalitat del doctor Cucó. Com la majoria dels lectors deu saber ja, acaba d'aparèixer a les llibreries la voluminosa tesi doctoral de Cucó. La militància de Cucó s'hi manifesta per l'elecció del tema i per l'enfocament ; però, en canvi, i açò cal remarcar-ho, no és l'obra d'un fanàtic, ni molt menys.

LA HISTÒRIA COM A CIÈNCIA A. C.—Jo sóc partidari de no unflar massa la personalitat del geni. Si Mussolini no hagués existit, hi hauria el comte Ciano o qui fos, que hagués complit el mateix paper que des del punt de vista econòmic i social estava reservat a l'altre. V. M.—Això vol dir que, contràriament al que em deies fa un moment, tens una certa opinió. —Tinc una certa opinió, però no és extremadament rígida. Crec que d'alguna manera, sense Mussolini, sense una personalitat tan carismàtica i grotesca com la d'ell, no sé fins a quin punt el feixisme italià s'hauria aguantat i hauria tingut les característiques que va tenir. Ara, és molt difícil de quantificar tot això.

—Indubtablement és molt difícil, però es pot ser "biografista" o "determinista". —La paraula «determinista» no m'agrada en absolut : «condicionant», millor. —Jo m'incline més pel "determinisme" que pel "biografisme", si és tractava d'elegir. —Jo també. —Considere que les forces socials en joc, la situació econòmica i la situació política nacional i internacional, condicionen molt més, fins al punt de poder afirmar la idea que... —Et recorde que l'entrevista me la fas tu a mi. —... el feixisme hauria pogut existir sense Mussolini o l'estalinisme sense Stalin. El mateix Deutscher, com ja saps, fa una interpretació històrica diferent a la de valorar el paper del personatge. —De tota manera, Lenin es va adonar de les diferències personals que hi havia entre Stalin i Trotzki i, per això, a darrera hora, va recomanar aquest. Això no vol dir que siga partidari del «biografisme», però crec que, a un cert nivell, determinades dades biogràfiques sí que són importants. —Em sembla que la diferència hi es considerable. En les ciències naturals, en la majoria dels casos, els fenòmens poden aïllar-se al gabinet; en canvi, en les ciències socials això no és possible. De tota manera, s'hauran de cercar unes lleis que, encara que no tan clares ni tan causals, siguen vàlides. Cal cercar algun mecanisme que diferencie científicament i metodològica un historiador d'un erudit. —La diferència que jo veig entre un historiador i un erudit és que aquest està abocat al document pel document ; és un home que en el document té el seu fi. Mentre que, per a l'historiador, el document és una peça, interrelacionable, sobre la qual es pot muntar una interpretació històrica que respon a una ideologia. És clara la meua resposta ? —Sí. —Això no vol dir que un senyor que no haja passat per una facultat d'història no puga ser un historiador, si s'ensenya a muntar tot aquest cadafal, aquesta armadura, que és en definitiva on està, per a mi, la tasca de l'historiador. Ha de ser capaç de reconstruir el passat com un fet global. —Aqueixes virtuts també les demanaràs al senyor que es dedica a escriure editorials per als diaris. —És que entre un periodista i un historiador hi ha molts punts en comú. —L'historiador és el periodista de la història. —Bé, això és una frase una mica estúpida, però no deixa d'acostar-se a la realitat. Un periodista és millor quan té presents una quantitat major de factors que li ajuden a explicar el fenomen. Per a un historiador, és exactament igual. —La manera d'interrelacionar aquestes dades

¿a què es deu? ¿a la seua virtut personal? ¿a tenir un mètode? ¿a tenir una capacitat especial, un "toc diví" per a saber interrelacionar? —De «toc diví», res. —¿A tenir uns coeficients d'inteUigència majors o tenir unes tècniques adquirides ? —Té unes tècniques adquirides. —On s'aprenen? —Estudiant història i familiaritzant-se amb el món de la investigació. És una cosa interdependent. —És una cosa purament pragmàtica. ¿No hi ha tractats sobre això? —Hi ha diversos tractats que poden ajudar-te. Però, en definitiva, jo sóc un home molt convençut que els historiadors es fan investigant. Com els novel·listes es fan escrivint novel·les i, possiblement, com els químics es fan en un laboratori i els cirurgians es fan obrint panxes. —Aquests darrers tenen un nivell teòric considerable i em fa la impressió que l'historiador no en té. —Sí, en té. Un senyor que obre panxes sap perfectament on és l'apèndix, sap teòricament que allà on posarà el bisturí el trobarà, i sap la manera com trobar-lo. Quan un historiador està estudiant una crisi política o un moviment social, sap teòricament a què obeeix.

QÜESTIONS DE METODOLOGIA —¿ Voldries explicar-me la metodologia del "Valencianisme polític"? —El treball partia d'un fet clar : la manca de documents. La majoria dels llocs on es podrien trobar papers sobre determinats fenòmens —com podrien ser arxius de partits polítics, com podrien ser documents d'Audiències— han quedat destruïts per la guerra civil. Això ens obliga, no sols a mi, sinó a tots els historiadors de l'època contemporània, a utilitzar massivament un element que en definitiva hauria de ser supletori : la premsa. Per altra banda, també he manejat revistes, pamflets i bibliografia en general, i això, que pareix simple, ha constituït tota una aventura : no les grans col·leccions de diaris, que són molt fàcils de trobar, sinó l'enorme quantitat de revistes efímeres que apareixien durant mesos i després es fonien. La mera localització de les escassíssimes fonts, ha portat una feina «de moros», degut en gran mesura a la deficient classificació del material de les biblioteques. Alguns col·leccionistes particulars i testimonis de l'època m'han ajudat. Ara bé : un dels problemes fonamentals amb què m'he trobat —i així ho faig constar al pròleg del llibre— és que no es tracta d'estudiar el valencianisme com un moviment autàrquic. Considere que hi ha una absoluta interdependència entre el fenomen que he estudiat (no cal oblidar que és un moviment minoritari) i la conjuntura general de la història del País

Valencià i, en definitiva, de la historia d'Espanya. —¿ Creus que aquesta interdependencia està suficientment explicada al llibre f —Cree que sí. —¿ Com et defensaries si diguessen que el teu llibre és positivista, superestructura!, mera acomulació de fitxes, sense gaire interpretació i excessivament lineal en referir-se solament a la història política? —En principi, que no és una mera acomulació de fitxes, ja ho he dit. He intentat, en tots els moments, estructurar un món. Quant a que és un llibre positivista i superestructural, diré que he d'assumir, en part, aquesta realitat, en la mesura que això ho és. Vull dir, ens trobem, com ja saps, en un país on els estudis històrics, sobretot els contemporanis, són nuls, pràcticament. Amb els dits de la mà podríem comptar les monografies solvents que existeixen entre 1880 i 1971. Això vol dir que no es pot fer una interpretació de filigrana mentre no s'establesquen unes coordenades bàsiques, suficientment sòlides, de la història contemporània d'aquest país. Jo he estat interessat a establir algunes de les coordenades fonamentals per les quals circula el nostre món. Per altra banda, i això no cal oblidar-ho, no he pretès en cap moment fer una història contemporània del País Valencià. És un estudi monogràfic sobre un món molt concret : el valencianisme. Naturalment, per a fer referència al valencianisme amb una mica de sentit, he hagut de fer abstracció, remuntar-me a una sèrie d'esquemes generals del País Valencià que condicionen el fenomen. Però, per a mi, això sols és un objectiu molt secundari. He hagut de suplir l'absència de monografies que haurien facilitat moltíssim el meu treball, fent jo mateix hipòtesis sobre monografies no fetes. Naturalment vol dir que el dia que apareguen, moltes d'aquestes referències que he hagut d'improvisar, pràcticament, per a donar un context vàlid al meu treball, s'hauran de modificar. —¿No creus que el teu treball ha estat excessivament modest a l'hora d'interpretar? —No. Crec que, almenys, ho he intentat —no sé fins a quin punt això ha reeixit o no— etiquetar i explicar tots els moviments que circulaven en aquest país des de la Restauració a la guerra civil. Pot ser que, de vegades, no he estat massa rotund en qualificar, però el llibre, crec, està escrit de tal manera que qualsevol lector intel·ligent ho entendrà. He procurat, per a donar una major flexibilitat al llibre, àdhuc agilitat literària, de no ser reiteratiu. Aleshores, moltes vegades les coses es diuen una sola vegada i no es tornen a repetir. Això vol dir que el llibre requereix —perdó per la «fardada»— un lector intel·ligent.

—Això és molt clar. Aquest és un país sense burgesia. És un fet evident. No ha tingut una burgesia com cal ; ha tingut una cosa molt estranya : és això que hem qualificat de burgesia de base agrària, terratinent enriquit, pseudoburgesia. El fet de no existir aquesta, em dóna la impressió que ha desballestat entre nosaltres el muntatge teòric —¿ veus com la teoria sí que existeix ?— del desenvolupament dels nacionalismes a Europa. Però el nostre món nacionalista està a cavall del nacionalisme europeu, perquè, en definitiva, viu a Europa, però també té el context d'un nacionalisme extraeuropeu. —¿Creus que tots els nacionalismes necessiten una burgesia per a reeixirt —No, en absolut. Els nacionalismes a escala europea sí que han tingut la burgesia com a capdavantera en la lluita per l'emancipació nacional. En el cas del Principat, Isidre Molas ha demostrat, al seu estudi sobre les Bases de Manresa, que els grans factótums que van muntar per primera vegada el nacionalisme teòric a Barcelona, encara no eren industrials. Únicament la burgesia s'hi sumà d'una manera massiva quan es varen perdre les colònies ; en definitiva, sols quan el mercat dels seus productes es va reduir d'una manera dràstica s'enfrontaren amb l'Estat. El nacionalisme català sols ha estat un moviment burgès segons com i quan. A partir de l'any disset, quan el moviment obrer assoleix una gran embranzida, la burgesia no es sent amb prou forces per a lluitar en dos fronts : amb l'oligarquia de l'Estat i amb el propi proletariat. Aleshores la Lliga, i amb ella la gran burgesia, deixa de ser catalanista i, a partir de l'any vint-i-dos, és substituïda per una altra classe : la petita burgesia. I com indica Maurín, a partir d'aquest moment, el moviment proletari pesa cada vegada més dins el catalanisme, sobretot durant la segona

UN MOVIMENT MINORITARI —¿A quines causes atribuiries que el valencianisme sempre ha estat un moviment minoritari?

República : El Bloc Obrer i Camperol, el Partit Català Proletari, el P. O. U. M., en definitiva ; després, alguns sectors de la C. N. T. - F. A. I. ... ELS INTERESSOS DE CLASSE —Dins aquest context de la Restauració a la guerra civil, ¿quin és, segons la teua opinió, el lligam que podia haver entre el valencianisme polític i les diferents classes socials? ¿Hi havia uns interessos de classe que estaven en contradicció amb els de l'Estat f —En principi i d'una manera teòrica, aquesta pseudoburgesia, de la qual havíem parlat abans, obectivament, podia haver-se enfrontat amb l'Estat. Els seus interessos divergien de l'Estat. Això és un fet ; l'Estat espanyol ha dut una política proteccionista des de la Resturació als moments presents. És evident que les classes dominants de la ciutat estaven basades en el conreu de la taronja i la seua exportació ; són classes clarament lliurecanvistes. Per tant, des d'un punt de vista teòric, aquests burgesos agrícoles havien d'estar en contra de la línia general de l'economia de l'Estat espanyol. En canvi no ho estaven i van preferir durant molt de temps el mal menor que significava quedar dins unes directrius econòmiques contràries als seus interessos, però que sacrificaven gustosos a canvi del «paraigües» de l'Estat. L'Estat significava per a ells una cobertura davant les classes dominades. —¿ Vols dir que podien témer una revolta o una revolució? —Aquest és un país en revolta des de fa doscents anys. Des de la guerra del francés fins a la guerra civil com a mínim ; després... no ho sabem. Les masses camperoles es troben en estat d'efervescència, possiblement, des de les Germanies. Tu pensa en les coses que ha detectat Sebastià Garcia Martínez, les coses de la segona Germania ; pensa com s'enfoca ara la guerra de Successió, cada vegada més com una revolta agrària ; pensa per exemple en el grans avalots que ha estudiat l'Ardit de finals del XVIII i principis del xix ; la interpretació del carlisme i de l'anarquisme són en gran part només que revoltes agràries, les grans revoltes del setanta-vuit. Jo mateix, Der exemple, he descobert no fa molt la gran ccjacquerie» de 1919, que tampoc no és coneixia. —El fracàs de la industrialització del país, ¿ quines repercussions ha tingut sobre el valencianisme ? —Home, el valencianisme, en principi, naix molt dèbil i, a més, molt retardat. Mentre que en la dècada que s'inicia el 1870 hi ha ja grups catalanistes, a València cal esperar la primera dècada del segle xx perquè tímidament apareguen els primers «grupuscles» de valencianistes. Concretament fins a 1917 no ha estat un moviment mínimament viu. Fins que no apareixen Villalonga i els seus, directament relacionats amb la gran burgesia catalana i amb Cambó, del que en

definitiva eren aliats. El valencianisme va tenir la seua gran oportunitat —d'això estic plenament convençut— quan una classe —la petita burgesia de la ciutat— va començar a fer cas dels intel·lectuals valencianistes. És durant la segona República quan la petita burgesia de la ciutat i dels voltants es fa valencianista, o almenys permeable, i aleshores el valencianisme té el seu brillantíssim moment que culminarà el 36. Només cal veure la reacció dels partits polítics davant el valencianisme : des del més conservador, des de la Izquierda Republicana, fins al Partit Comunista, tots patrocinaren un projecte d'Estatut. També, a partir dels anys trentes, comencen a aparèixer els primers nuclis teòrics proletaris o proletaritzants que eren clarament favorables als plantejaments valencianistes. Estic pensant en Renau i els seus companys. EL VALENCIANISME I BLASCO —¿ Quin paper creus que juga la figura de Blasco Ibáñez dins el context del valencianisme polític 1 —Els valencianistes anteriors al 36 intentaren assumir allò que Blasco havia significat, volien destacar tot allò que de revolucionari hi havia al pensament de Blasco —encara que jo pense que era ben poca cosa. El blasquisme era una ideologia que surava per la ciutat ; en aquest sentit intentaven assumir-lo al mateix temps que procuraven atraure les masses blasquistes. En canvi ara, per raons ben distintes, els valencianistes, els intel·lectuals, remarquem tot allò que de reaccionari hi ha de latent al blasquisme. —¿Es podria dir d'alguna manera que Blasco és un "precursor" f —La importància de Blasco resideix en el fet que va ser capaç de muntar un aparell polític arreplegant el descontent generalitzat de molts sectors diferents que no tenien lloc en els partits tradicionals. Blasco va ser un home d'una talla política extraordinària, que va saber aglutinar des de la burgesia laica fins al semiproletariat, per a dur-los a una mena de revolta sense eixida, sense posibilitat d'arribar al poder. —El nostre país ¿no ha estat històricament una societat marginal? —Naturalment, i és ací on rau el gran problema. Societats perifèriques i d'alguna manera marginades com la nostra, tingueren plantejaments diferents. Cambó i Prat de la Riba sí que aspiraven a governar. I, des de Bilbao, els Urquijo, en vista que no podien fer-ho des de la perifèria, s'aliaren amb l'oligarquia. El senyor Blasco va polititzar les masses i no va saber què fer-ne. I això féu que una maniobra que tenia possibilitats revolucionàries es quedas en una actitud purament conservadora, perquè va frenar el desenvolupament de les organitzacions de classe que hi havia per davall. VALERIÀ MIRALLES

TAULA de Novetats

EL 6 D'OCTUBRE A CATALUNYA Manuel Cruells

Edit. Pòrtic. Barcelona, 1970. 259 pàgines. Preu: 150 pessetes. FRANCESC MACIÀ Manuel Cruells

Quaderns de Cultura. Edit. Bruguera. Barcelona, 1971. 150 pàgines. Preu: 150 pessetes. La segona República, l'havem viscuda molts, alguns fins i tot havem ajudat a portar-la els anys jovenívols de la Universitat. Els seus fets històrics estan nogensmenys dintre d'una crítica objetiva i sense passió, malgrat molts que en som protagonistes encara - q u a r a n t a anys és la vida d'un home— i es poden exposar les opinions pròpies amb la serenitat que dóna la maduresa, sense acrimònies, amb un sentit de diàleg civilitzat, d'europeus, ara que es parla tant de la nostra integració a Europa. El dia 17 d'agost de 1930 es reuneixen a Sant Sebastià, representants del republicanisme espanyol, forces del catalanisme, gallecs, a més de socialistes. En aquesta reunió, s'arribà al pacte «dit» de San Sebastián en el qual es perfilen les solucions pràctiques d'un canvi de règim. De tots és coneguda la pacífica vinguda de la segona República el 14 d'abril de 1931, com a conseqüència de les eleccions municipals del 12; tota Espanya vibrà amb clamorosos entusiasmes i el nou govern provisional, amb l'autoritat del triomf recent, convocà eleccions constituents per al 28 de juny i d'acord amb la llei electoral de 1907. L'objectiu de les noves Corts és l'elaboració de la nova Cons-

titució, la Constitució de la República II, inspirada en l'alemanya de Weimar i dins les més modernes d'Europa; des del primer article que diu «Espanya és una república de treballadors de tota mena, que s'organitza en règim de llibertat i justícia», fins a la cloenda, amb la constitució d'un Tribunal de G a r a n t i e s Constitucionals, tota és un text democràtic, inserit en els corrents d'aleshores a Europa. La discussió del text constitucional va promoure al nou parlament, les més ardents i apassionades d i s c u s s i o n s . Temes com la separació de l'Església i de l'Estat, la funció social de la propietat, la reforma agrària i règim d'autonomia de les regions, varen ésser els punts "clau" sobre els quals les dretes representades en minoria i els monàrquics, varen lluitar, de forma aferrissada, d o n a d a la importància dels problemes plantejats. La història ens diu que sempre que es produeix una situació crítica, surt el p r o b l e m a de la varietat regional, més o menys agut, segons el tractament del context de l'època i la comprensió o intransigència dels actors. El problema de les regions i de la seua autonomia, és va plantejar el mateix dia de la caiguda de la Monarquia, quan el coronel En Francesc Macià "L'Avi", p r e s i d e n t de l'Esquerra Catalana, triomfant a les eleccions del 12 d'abril, proclamà a Barcelona la República Catalana, dins l'Estat Federal Espanyol. En constituir - se el nou govern de la República, els republicans i socialistes de Madrid es trobaren amb un fet consumat, car, ni al "Pacto de San Sebastián", ni als projectes posteriors, la "qüestió catalana" no s'hi havia tractat d'aquesta

manera ; tan sols s'hi havia parlat d'autonomia administrativa i ara arribava una autonomia política amb totes les seues conseqüències. El compromís entre Macià els republicans i socialistes va ésser atènyer la discussió de l'Estatut Català i la inclusió de certa federalització a la nova constitució preparada. Novament tenim al davant la vella qüestió : UnitarismeFederalisme. E l s republicanssocialistes, neguen el federalisme com a solució i cerquen una posició mitjancera, fórmula de "L'Estat integral", "compatible amb les autonomies dels municipis i de les regions". Els moderns autors de Dret Polític, avui, identifiquen la solució republicana de 1931, "Estat integral", amb la de l'actual constitució i t a l i a n a de 1947, "Estat regional", fórmula moderna d'estat intermedi entre el concepte unitari i federal. En les discussions al Parlament sobre el projecte, es marcaren tres tendències : A) La unitària, que va oferir feble resistència (les dretes monàrquiques i M e l q u i á d e z Álvarez). B) La federal, personificada en Franch i Roca, Ayuso, Esquerra Catalana,minoria basca. C) L'aut o n o m i s t a , que va ésser la majoria, amb el vot unànime de socialistes, radical-socialistes i republicans. Va vèncer, "la realitat de la vida", segons paraules de Botella Asensi. Sobre aquesta xarpellera dt fets històrics, es teixeixen les obres de Manuel Cruells, amb els dos títols que encapçalen aquesv comentari. Hi ha un principi dt dret que diu : "Audi alteram partem", és a dir, escoltar l'altra part. Per jutjar amb impar» cialitat, cal conèixer la defensa, després de l'acusació. I no és que ací, concretament, hi haja hagut una requisi-

COMENTARIS I FRAGMENTS LLIBRES

tòria actual sobre els esdeveniments de la revolució a Catalunya de l'any 1934, ni que ningú no recordé inculpant-lo "L'Avi". Però, fins ara, els succeïts polítics dels anys que precediren la nostra guerra civil, han tingut un tractament de "bons" i "dolents", de violent contrast, sense matisacions, que ja és moment d'aclarir de cara als qui no hi varen ser implicats personalment en la coincidència de la lluita. Potser fins ací s'han sentit només juís adversos i subjectius sobre la figura d'en Macià i els dies tràgics d'octubre de 1934. Doncs bé, ens interessa saber-ho tot, conèixer l'opinió d'un testimoni de la figura solitària del cap de la Generalitat i dels fets de la tardor catalana. Tema espinós, carregat de subjectivisme, que només cal que es tracte com ho fa el senyor Manuel Cruells en els llibres esmentats, i crec que devem parlar dels dos ensems, car la figura catalana i l'octubre de 1934, van íntimament units ; no és pot jutjar la crisi sense deixar de conèixer els antecedents i la vida de "L'Avi" Com a fet clau dels moments greus de la darrera història de Catalunya, s'insereix en el CON text de la proclamació de la República i la solució pactista de l'Estatut, i el mateix Cruells fa notar que «La soledat, com a força autònoma, que van haver de suportar els catalans des de 1931 a 1934, fou també una de les causes indirectes de la revolta del 6 d'octubre a Catalunya». «Els federalistes havien quedat completament derrotats i hagueren d'acceptar la concepció de la Unitat de l'Estat». Per això hem volgut exposar —encara que breument— el canemàs dels fets històrics de la nova Constitució, car coincidim amb el senyor Cruells en aquesta prospecció sobre els antecedents causals de la tragèdia. En Manuel Cruells és ben conegut pels qui llegim els llibres sobre la problemàtica dels nostres Països Catalans. «Edicions d'APORTACIÓ CATALANA», sota el "castell" d'nEntre tots ho farem tott, és un puntal

sòlid qnant a plantejaments dels problemes de la nostra personalitat i les qüestions regionals. El R e g i o n a l i s m e , nacional i europeu, són t e m e s que el senyor Crnells ens aclareix, i ens obre el pit a l'esperança d'un futur d'acord amb les realitats d'Europa a la frontera dels anys 70. La seua ploma, fàcil i de bon llegir, fa que els seus llibres tinguen una amenitat vulgaritzadora per als no iniciats en la temàtica sempre eixuta, de la història, i la seua tasca divulgadora no serà mai tan agraïda com es mereix. No anem a fer un resum crític de tots dos llibres. El que compta són les pàgines plenes d'experiències aprofitables. Potser molts les han viscudes com a c o n t e m p o r a n i s . 1934 resta prou lluny per a llevar-se la càrrega de passió, però prop per a recordar amb enyor aquells 37 anys menys, que ara pesen damunt la nostra carregada, atzarosa i maltractada vida, i, recordant, sentir-nos els jovencells dels anys oberts a una esclatada primavera de la vida. GONÇAL CASTELLÓ Maig, 1971.

MÓN MASCLE Terenci Moix

Editorial Aymà. Barcelona, 1971. A un primer nivell tota la novel·la és un record. Gerard, mite entronitzat de la cançó «pop», conta com ha estat raptat i conduït al lloc inconegut anomenat Món Mascle. La narració se'ns configura ja de primer hora com a producte d'un somni neuròtic (máxime si considerem que Gerard parla sota l'ensopiment de la droga). En gaudir de les possibilitats literàries de la conjugació pretèrita, Moix anirà adobant allò que tal vegada fou present amb els trets que acompanyen el record. Tècnica aquesta molt utilitzada per l'autor. Endinsant-nos ja pel «Món Mascle», i deixant de banda la peripècia subjectiva del narrador, trobem allò que, al llarg de l'obra, esdevé el seu leiv-

motiv constant. Ss a dir, ja parlàrem a GORG de com Moix fa triomfar la lluentor estilística per damunt de propòsits moralitzants o de qualsevol altra mena. Així, doncs, també aquí tot esdevindrà en funció del gran RETAULE PLÀSTIC que és «Món Mascle», i conquerirà de bell nou el factor estètic el sentit d'un valor justificable per ell mateix. La ploma d'en Moix, a tall de c á m a r a cinemascòpica, ha captat aquest Món al bell mig d'un colossalisme evocador de tots aquells decorats que, per llur grandiositat gegantina, mai no arribaren a realitzar-se. Podem trobar-hi de tot sota l'imperi d'un KITSCH evidenciat contínuament : e s t à t u e s renaixentistes il·luminades amb poderosos r e f l e c t o r s , m u r a l l e s m e d i e v a l s envoltant delitoses piscines surades de lotus i nenúfars... P u r a inversemblança feta per als «còmics» del futur. La composició i n t e r i o r del Món Mascle, l'abast polític, posa de relleu el seu caràcter nazi. Al Món Mascle es compaginen modes de vida clarament espartans amb situacions inequívocament hitlerianes : des del culte a la puresa de la raça fins a 1 'aparatositat simètrica de l'urbanisme feixista. I dominant-ho tot, la força integradora, subtil però efectiva, de l'Estat. El deuet «pop» serà raptat per tal d'ésser Divinitat al Món Mascle, i el mecanisme dominadors-dominats esdevindrà una generalització d'allò que tan bé coneix la Mare Història. Casta sacerdotal i casta militar crearan la Divinitat necessària per tal de mantenir, en l'adoració cega del poble al·lienat, la PAU corresponent. Gerard haurà estat mite allienant al món quotidià per tal com ara, Déu del Món Mascle, serà i n s t r u m e n t d'idiotització de les masses. I el Món Mascle amb els seus mecanismes reflectirà, com a metàfora ampliadíssima, el món aberrant dels mites prefabricats. Moix i n t r o d u e i x al «Món Mascle» un autèntic batibull teològic. El ritual religiós del Món Mascle (supeditat al caire

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

barroquitzant de la narrativa) no és sinó transposició de la litúrgia de cada dia, al mateix temps que, per descontextualització, esdevé p u r a b u r l a . La crueltat és un dels motius rituals bàsics que permetran a l'autor desenvolupar una plàstica del PATHOS quan no un hàbil exercici literari constituït en mostració de saboroses sanguinolències. I n e v i t a b l e citar Sade, tot i que a «Mon Mascle» la descripció escapa massa de la realitat per tal d'acostar-se a una estètica gairebé pròpia de «còmic», mentre que Sade opera amb personatges realistes a través d'un llenguatge q u o t i d i à . Moix, d'altra banda, distancia contínuament. Hi ha, entre martiri i martiri, molts «acudits», massa sofisticació i fins i tot dades surrealistes aïllades. Tampoc trobem a «Món Mascle» rastres moralitzants, tan fonamental en Sade. L'erotisme a «Món Mascle» és una atmosfera envoltant de vegades i n t e n s i f i c a d a . Hi ha una mena de fetitxisme del vestit (molt minvat d'altra banda, puix que es tracta d'una història de gent de la més nua) sols superat eròticament pel caràcter obertament simbòlic de la serp Cobra, adorada pels habitants del Món Mascle, o bé pel caire xafogós i sadomasoquista de les escenes caníbals o de tortura. La novel·la d'en Moix va augmentant en complexitat, el que hi ha de simplement anecdòtic va essent superat per una temàtica d'abast reflexiu i filosòfic. Entremig del desaforament plàstic i vora la intencionalitat irònica de l'anècdota, hi trobem de nou els trets d'una lucidesa inevitable. L' atracció envers la mort o l'enfonsament que pressuposa la tendència a l'autodestrucció són ací la necessitat d'un sentir-se viu com a sensació b r u t a l instantània, esborradora, en la seua fugacitat, del pas a n i h i l a d o r del Temps. La tortura i el fruïment del Mal seran això, fugides del Temps, e n d i n s a m e n t s individuals tanmateix r e a l i t z a d o r s . «Món Mascle» és un intent de recuperar-se en el Temps, en la Història.

Envoltant l'absurda circumstància de tantes i tantes Divinitats Convencionals, el fort desig de l'home de SABER, la tragèdia del coneixement condemnat al f r a g m e n t a r i . L'home, qüestionant i convertint la seua vida en una investigació no farà sinó remuntar l'espiral que el menarà de bell nou a l'inici : «no sabré mai res, perquè al fons de totes les respostes sempre hi haurà —sempre i indefugiblement—• el misteri que no té explicació i que sustenta, invencible, l ' e s s è n c i a de cada cosa». «I fou així com vaig arribar a les fondàries de la matriu de la vida».

manifesten (després de la inestimable ajuda prestada pels germans Mayans a l'autor de 1'«España Sagrada»). En efecte, en el que respecta la vinguda de Sant Jaume a Espanya, per posar un exemple, no existeixen testimonis positius que demostren el fet. Tampoc n'hi ha de negatius. Doncs bé, Mayans la nega; Flórez l'accepta. Dues positures, dues formes, en fi, d'historiar, de tractar un passat que el valencià procura desmitificar. El professor M e s t r e dubta de l'injustificat mite del desaféete de Mayans per la seua llengua vernacla ; l'esforç que fa per la seua conservació i l'estima que en té són clars. AMADEU FABREGAT Antoni Mestre soluciona, a més a més, una incògnita inquietant : la retirada de Mayans, «HISTORIA, FUEROS tenint només 40 anys, a Oliva. Y ACTITUDES Què ocorregué ? L ' a c u s a c i ó 1 d'«antiespañol» feta a Mayans, POLÍTICAS» ( ) no és aliena a tot aquest afer. Mayans antiespanyol ? Sí. I és El segle XVIII ha estat geneque els antecedents austracistes ralment estudiat des del punt de vista borbònic i és que, na- de la seua família i d'ell mateix eren, a l e s h o r e s , anteceturalment, el segle XVIII fou dents, en e x p r e s s i ó de Joan un segle oficialment borbònic. Fuster, gairebé penals. L'ausAquesta vegada, tanmateix, el tracisme l'obligà, així, a l'ostraDr. Mestre, a partir d'un cocisme. neixement perfecte de la docuAmb tot i això, la cosa més mentació mayansiana, posa en important del treball que coevidència aspectes oblidats de mentem no és, essent-ho molt, l'erudit d'Oliva i, encara més, la justa valoració de D. Gregori del XVIII mediterrani. Mayans. Jo diria que el seu mèL'autor situa el reformisme valencià en els orígens del res- rit consisteix, abans que tot, a haver desenterrat aqueixa altra sorgiment espanyol del barroc. il·lustració, a q u e i x a il·lustració El criticisme històric de Mayans durant tant de temps, comprenserà, per altra banda, la culmisiblement, marginada : la il·lusnació d'un corrent crític d'histració valenciana. toriadors que havia assolit el seu ideari en el valencià Jacint El llibre va precedit d'un Segura. pròleg d'Emili Giralt, síntesi Uns criteris històrics rigoroprecisa i breu dels temes tresos, científics, exigien un mèballats pel professor M e s t r e . tode que Mayans, i els valenEsperem que aquesta publicacians que aprenen d'ell, neguen ció siga acollida com es mereix al respectat i «oficial» Feijóo, un i que els camins oberts per gra massa amic dels diccionaris. l'autor siguen tot seguit rePer a Mayans, el mètode hiscorreguts. tòric era sempre el m a t e i x : encara que l'objecte, el fet hisRAFAEL ARACIL tòric, afectas un passat tradicional, fins religiós, solament els (1) «Historia, Fueros y Actitutestimonis positius podien dedes políticas. Mayáns y la historiomostrar el seu valor. És en grafía del xvm», por Antonio Mesaquest punt on les divergències tre. Publicaciones del Ayuntamiento de D. Gregori amb Flórez es de Oliva. València, 1970.

FOLK DE FALSTERBO-3 Disc 40.006 LT STEREO CONCÈNTRIC Gràcies a la bona labor de promoció que fa l'editora CONCÈNTRIC, ens arriba aquest primer Long Play del grup Falsterbo-3, disc que ha estat produït per TIC-productora amb una coberta dissenyada per Toni Miserachs i a on a més dels components del grup que formen Eduard Estivilli, Montse Domènech i Joan Boix, hi han col·laborat uns quants bons músics. El disc porta com a títol tan sols la paraula FOLK, i ha estat el fruit d'escoltar-se dotzenes de composicions populars d'arreu del món, segons declaracions dels mateixos membres de FALSTERBO-3, que també ens diuen que els ha estat molt difícil la tria dels dotze temes que havien de formar el disc, ja que el folk té tantes possibilitats que no podia fer-se al atzar. Van ser moltes hores d'assaig i estudi el que els va portar a la composició d'aquest seu primer L. P., preparat, doncs, durant molt de temps. Poc més o menys, la història de les dotze cançons és com segueix: "Una mica d'aigua" és un negre-espiritual que ens diu el que podria ser la vida diària als camps de cotó del sud dels Estats Units. "Ply Von" és una cançó que ens arriba del Canadà i ens conta la història d'un caçador que va matar per error la seua estimada. "Paff, el drac màgic" (cançó que ja coneixíem

LLIBRES

NOVELLS

ASSAIG

Alfons Cucó: El valencianisme polític. Col·lecció Garbí - 2. Va'ència, 1971. 302 pàgs., 750 ptes. Gregori Mir: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra. Biblioteca «Les Illes d'Or» - 98. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1970. 164 pàgs., 40 ptes. Antoni Serra: Gent del carrer. Biblioteca «Raixa» - 82 Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1971. 149 pàgs., 60 ptes. Rafael Lluís Ninyoles: Idioma i prejudici. Biblioteca « R a i x a » - 8 3 . Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1971. 182 pàgs., 80 ptes.

em versió de Ramon Casajoana i del mateix Boix) és un conte infantil musicat amb un ritme que ajuda a fcr-lo molt popular. "Per valls daurades" és un altre negre-espiritual amb reminiscències del Far-West, i, finalment per a tancar la cara A, en tenim una de bressol d'Indonèsia, que du el títol de "Suliram". Ja en la cara B, tenim "De casa en casa", cançó que canten els nens irlandesos cada darrer dia d'octubre, i que data del segle XVI. "L'estranya joguina" és, com "Paff", una cançó per a nens, amb un divertit ritme. "Alba" és l'única peça instrumental del disc: es tracta d'una melodia tradicional escocesa de finals del XVII. "El vell camí rocós" és una cançó popular nord-americana. "Mar Blau", cançó que ja coneixíem amb la veu de Pete Seeger, ens parla de l'alegria dels negres sudafricans en morir i llençar els seus morts al mar per traspassar a una, per a ells, millor vida. L'última cançó del disc és "Quan el sol es pon", una cançó que explica la idea que es pot formar un home, en fer la retrospecció al seu passat d'infant, nou-vingut a un món cruel i misteriós que desconeix. Els FALSTERBO-3, que sempre han estat tres, però no sempre els mateixos (de pruner eren tres xics, ara en són dos i una xica), van eixir al carrer en aquell any ¡968 en què era escoltat a tot arreu el Folk fet per aquell disgregat Grup de Folk. Era el temps en què ens varen començar a arribar una sèrie de cançons nord-americanes sobretot, que ja coneixíem gràcies a

la Joan Baez o al Pete Seeger, però que alguns d'entre nosaltres van adaptar al nostre ambien i de vegades també als nostres problemes. Aleshores, aquelles cançons van omplir un buit i van complir una funció; però a hores d'ara, ¿ quina funció i quin buit ha d'omplir un disc amb peces "folk" d'arreu? Perquè aquesta mena de discs no ens diuen res de la gent i dels problemes que més prop tenim, o siga els del nostre País. Cal recordar aquelles paraules de Pete Seeger, quan u va dir: «.Oh, la nostra música no es gaire interessant; preferim el folksong nord-americà-n. I ell contestava: «Jo els dic aleshores: Tu ets un estúpid; no t'agrada la teua música perquè no la coneixes. Això passa perquè a les escoles no ensenyen el que han d'ensenyar... no ensenyen tots els tipus de cançons populars que hi ha als països, i aleshores, és clar, no els agraden, car s'obliden de tota una sèrie de cançons que no semblen prou correctes als mestres-a. Així, que, des d'aquestes pàgines estant, encoratgem el bon conjunt que formen FALSTERBO-3 per a trobar el vertader camí del nostre folk, si és que han triat el camí de la música popular per a la seua drecera. Ells saben i poden fer-ho molt bé; poc més o menys és tornar a caminar per aquell mateix camí que un dia van començar Pau i Jordi amb aquell disc petit de cançons tradicionals.

Maria Aurèlia Capmany: Cartes impertinents. Biblioteca «Raixa»-84. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1971. 177 pàgs., 80 ptes.

NARRATIVA

PEDAGOGIA Josep Pallach: Instituts pilot i reforma de VEnsenyament Mitjà Col·lecció ¡(Documents a la recerca)). Editorial Nova Terra. Barcelona, 1971. 147 pàgs., 105 ptes.

ESTEVE-CASANOVA

Llorenç Capellà: No hi ha vent a la teulada (narracions). Biblioteca ((Les Illes d'Or» - 99. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1971. 108 pàgs., 40 ptes. Gabriel Janer Manila: El Silenci (novel·la). Biblioteca ((Raixa»-80. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1970. 178 pàgs., 80 ptes. CLÀSSICS

TEATRE

Kalidassa: Vikramórvaçi. Biblioteca «Raixa» - 81. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1971. 122 pàgs., 80 ptes.

Ramon LIull: Arbre Exemplificat (text en llengua moderna). Biblioteca ((Les Illes d' Or» -100. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1971. 151 pàgs., 60 ptes.

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE L'ESCOLA, LA VIDA I EL MESTRE Darrerament, és corrent llegir a les revistes professionals, que la missió de l'escola és preparar per a la vida. Ensenyar per a la vida és preparar per a afrontar situacions reals davant la vida real, tant en els drets com en les obligacions, tant en els pros com en els contres. Si aquest concepte és vàlid, crec que ja ha arribat l'hora de plantejar-se'l a tots els nivells educatius, i no solament a nivell teòric sinó a escala pràctica, i amb la màxima urgència. Certament és un fet que la majoria dels universitaris, per no dir tots, estan realitzant uns estudis, l'elecció dels quals ha estat deguda a l'atzar i no a una vertadera i eficaç orientació professional. El fet és greu, però no més que la lamentable situació ert què es troben els alumnes que acaben els seus estudis de Primària en les escoles i passen al món laboral. És lamentable, perquè aquest món laboral no l'han triat ells, ni s'hi han quedat degut a incapacitat per als estudis, sinó per una vertadera discriminació de tipus econòmic, discriminació que abans d'eixir de l'escola ja havien sofert. Els nous Programes per a l'Educació General Bàsica, contenen conceptes amples d'Educació cívica i social. Podríem dir que permeten una informació ampla al respecte. Però no ens enganyem, perquè el problema de la i n t r o d u c c i ó de l'adolescent en el món laboral no va a solucionar-se. Ni tan sols s'abordarà, si no hi ha, a part dels Programes, una activitat i un propòsit definits per part del mestre.

El xiquet continuarà eixint de l'escola sense la més remota idea d'allò que és el món del treball, i per tant sense conèixer, i en molts casos sense apercebre-se'n, els drets més elementals que la l e g i s l a c i ó li atorga ( c o n t r a c t e de treball, horari m à x i m , salari mínim, etcètera). En allò que es refereix als seus deures, no hi ha problema. No faltarà qui li'ls ensenye. El mestre té des d'ara un suggestiu te m a r i, amb temes com l'empresa, el Sindicat, les Associacions, etc. ¿ Què hi farà ? E v i d e n t m e n t , si vol treballar conscientment, haurà de començar per fer-se autodidacte. F o r m a r treballadors, i no sers inhibits i frustrats, és quelcom molt considerable. JAUME

NOTÍCIES I COMENTARIS MESTRES I LLICENCIATS D'ACORD

Ho hem llegit al MAGISTERIO ESPAÑOL de l'u de maig : «Un grup de mestres catalans, en representació de tots els seus col·legues, han fet unes declaracions interessants. Demanen un cos únic d'ensenyants, amb les següents conclusions : a igualtat de treball, igualtat de salari. Aclareixen que el 3'6 (no aplicat en la seua totalitat fins el 1975) no és un salari digne. Supressió de c a t e g o r i e s existents en el pla administratiu, perquè no estan disposats a proporcionar un B a t x i l l e r a t més barat a compte d'ells.»

MEDALLA D'OR

El dia u de maig i a proposta del Ministre de Treball, es va concedir col·lectivament al Magisteri Nacional, la Medalla d'or al Mèrit en el Treball. Els mestres, des de fa uns quants anys, tenen també un monument a ells dedicat i d'altres distincions.

EDUCACIÓ SEXUAL

L'educació sexual comença a posar-se de moda. Per fi anem eixint d'alguns tabús. A espaiet, clar. A Albacete s'ha celebrat un curs referent a l'esmentat tema, consistent en diverses conferències. A Madrid (creem) s'han celebrat les PRIMERES JORNADES D ' E S T U D I SOBRE EDUCACIÓ SEXUAL. Hi havia quatre c o m i s s i o n s de treball, que han aportat llurs conclusions. Es interessant destacarne algunes : La Comissió «Formació del professorat» demana en el seu apartat F, «que s'estudie l'actualització de les lleis civils i canòniques en matèria matrimonial i psicosexual, en consonància amb les circumstàncies i necessitats actuals». La Comissió «Metodologia» diu : «Apartat 5. — Creem que la coeducació entesa sempre com a diferenciació de la persona i no com a simple agrupació física, en principi és necessària i bona i que separar els sexes en la formació psicosexual és ja una falla educacional.» «Apartat 10. — Estimem que el pedagog ha d'estar ben fonamentat moralment i tenir psíquicament solucionats els seus problemes de tipus emotiu i sexual.»

I en les Conclusions finals, entre altres coses, es demana : «D) Revisar la normativa oficial en ordre a facilitar les relacions socials normals entre sexes en els Centres d'Ensenyament». Pel que fa al cas, és interessant a s s e n y a l a r que a molts països la Informació sexual és matèria corrent a les escoles. A Suècia està inscrita com a matèria obligatòria en el programa de les escoles des de 1956. Allí les lliçons d ' e d u c a c i ó sexual comencen molt prompte: durant els primers anys d'estudis es parla als almnes de les diferències entre els sexes, se'ls explica d'on venen els xiquets, com es desenrotllen abans de nàixer, com vénen al món i de quina manera depenen de sa mare i de son pare. Un curs de nivell intermedi destinat a nens i nenes d'onze a tretze anys comprèn lliçons més detallades sobre l'estructura i el funcionament dels òrgans sexuals, la p u b e r t a t , la menstruació, les pol·lucions nocturnes, la masturbació, la concepció, les experiències traumàtiques en el transcurs de la gestació, el desenvolupament del fetus, el part, els bessons, la determinació del sexe, etc. Durant e l s a n y s que seg u e i x e n , aquest ensenyament s'aprofondeix, es segueix i es completa, al nivell dels últims cursos, per una revisió general. C. M.

BIBLIOGRAFIA CATALÀ 1 Autors: Montserrat Camps, Pau López, Eulàlia Valeri.

Ed. CASALS. Preu: 58 pessetes. En llegir la introducció dedicada als professors en aquest llibre, destaca la concepció d'una llengua no sols com a vehicle d'expressió i de comunicació sinó com a creació i com element fonamental d'una cultura. Hi diu : «L'ensenyament de les llengües suposa una greu responsabilitat, la responsabilitat

fonamental de fer viure i fomentar la solidaritat entre els homes des de l'estima i l'aprofundiment de la pròpia manera de ser... ...Parlar és expressar el propi judici, la pròpia opinió, la pròpia visió del món. Parlar és comprometre's... ...En la redacció del llibre hem tingut molt en compte que l'estudi del català no sigui viscut pel noi com una nova càrrega que s'afegeix al ja feixuc pes dels estudis, sinó com un aprofundiment des de la seua pròpia llengua en els principis gramaticals bàsics comuns a les altres llengües que segons els plans

oficials o el propi desig de superació haurà d'estudiar...» Aquest llibre, adequat per a nens d'onze anys, conté lectures curtes, en poesia o prosa, totes elles d'escriptors catalans ben coneguts i en gran part actuals. Després de cada lectura hi ha un vocabulari seguit d'uns e x e r c i c i s de llenguatge sobre maneres de dir. A continuació unes nocions gramaticals, uns exercicis d'ortografia i una redacció. El conjunt resulta amé. Els dibuixos, fets per Fina Rifà, tenen un veritable encís. C. MIQUEL

CURSOS DC LLENGUA I CULTURA VALENCIANA DE LA FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES VALÈNCIA

Entre els problemes més urgents de l'ensenyament al nostre País, figura en primer lloc la sistematització i coordinació de tots els esforços per part d'aquells que es dediquen a l'ensenyament de la nostra llengua. És per això que es farà una trobada a Castelló de la Plana, els dies 26 i 27 del present mes de juny. Aquesta primera reunió té com a objecte la nostra mútua coneixença i la planificació del nostre treball. Les qüestions que s'hi han de tractar són, bàsicament : —Informació i intercanvi d'experiències, segons els tipus i graus d'ensenyament. —Problemes de mètodes, didàctica, textos i doctrina gramatical. —Possibilitats d'extensió dels cursos a nous centres i comarques. —Creació d'un secretariat permanent de coordinació. Si esteu interessats en l'assistència a aquesta assemblea o voleu fer algun suggeriment, us preguem d'escriure a D. MANUEL SANCHIS GUARNES., CURSOS DE LLENGUA I CULTURA VALENCIANA DE LA FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES, Passeig del Mar, València, o telefonar durant la vesprada al 21 92 24. En tot cas, dins de poc ens posarem en contacte amb vosaltres per tal de donar-vos noves notícies sobre la marxa d'aquesta I ASSEMBLEA.

ENQUESTA Continuem amb la sèrie d'enquestes començades en el número de GORG del mes de març darrer, la finalitat de la qual és donar a conèixer la realitat socio-cultural de les arts plàstiques valencianes. Repetim que l'elecció dels artistes entrevistats obeeix, no a un criteri de qualitat, el qual hem deixat de banda, sinó a motius de representativitat de diversos tipus definits i diferenciats de professionalitat artística.

TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

GENARO LAHUERTA

Devers els anys trentes representà, juntament amb Pedro de Valencia, la primera reacció antisorollista dins la pintura «de Belles Arts» valenciana. A tal fi, el seu estil recolzà en un cert post-cubisme (quant a tendència a la geometrització i quant a gust pel color) tardà, bastant corrent en la pintura europea del moment. Considerat, en cert mode, junt amb Pedro de Valencia com a avantguardista (contrastant amb l'avantguardisme, molt més combatiu, de Renau i els pintors polititzats dels temps de la República), aquesta fama perdura durant la post-guerra, a pesar que, per raons d'acomodació al medi ambient cultural dominant, la seua pintura es decanta cada vegada més cap a l'academicisme. A la primeria dels anys cinquantes, apareixen les noves avantguardes joves : «Grup dels set» i més tard «Grup Parpalló». L'aparició d'aquestes ha permès, entre altres factors per la possibilitat de poder contrastar, fer cada volta més patent el seu real academicisme. DADES BIOGRÀFIQUES

Naix a València, el 1905. En l'actualitat és Director i Catedràtic de l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, i Director i Professor numerari de les Escoles d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de València. Cursà estudis a dites escoles. Ha guanyat algunes medalles i premis des de 1932 (tercera medalla el 1932, segona medalla el 1943 i primera medalla el 1948, de les Exposicions Nacionals de Belles Arts), «Gran Premio José Antonio» en el Concurs Nacional d'Alacant de 1952, i Medalles d'Or i d'Honor de diverses províncies espanyoles. Diversos Museus i entitats oficials li han comprat obres. És Acadèmic corresponent de les Reals Acadèmies de Belles Arts de Madrid i Barcelona, i, des de 1969, és acadèmic d'Honor de la de València, fis Becari de la Fundació Joan March i Pensionat per Relacions Culturals de França, i d'Espanya. A) NIVELL I TIPUS DE PROFESSIONALITAT

GORG.—¿Dedica completament el seu temps de treball a la pintura?

G. L.—No : la meua dedicació és compartida. M'explicaré : dedique mitja jornada a la meua labor de creació i la resta la dedique a la càtedra de l'Escola de Belles Arts, on done l'assignatura de Colorit, i a l'Escola d'Arts Aplicades, on també sóc professor. —¿Quina és la seua modalitat de venda? ¿Té algun tipus de contracte amb alguna galeria? ¿A quines ciutats ven més? —No. Res d'exclusives. Venc o bé directament o bé a través de les meues espaiades exposicions. Les ciutats on faig més gran nombre de vendes són Madrid, Barcelona, València i Bilbao. —¿Quina és la seua principal clientela? —Les professions liberals, i, dins aquestes, el major percentatge els metges. B) MARC DE REFERÈNCIES CULTURALS

—¿ Quines tendències conceptua vostè més importants en el camp cultural europeu actual? —¿I en el panorama actual espanyol? ¿A quina tendència adscriu vostè la seua pròpia cultura? —La meua pintura actual segueix una línia pròpia en la qual s'inscriu el color, la sintetització i un «elan» poètic. —¿Creu que l'art té alguna funció social o cultural? —L'art abraça des de l'aparició de l'home fins els períodes més estelars d'aquest. En la cosa social queda entroncat fidelment en tot. El dia en què la societat de consum agrane el caliu viu dels seus antecessors, s'empararà d'aquesta societat l'ensopiment i vindrà la barbàrie obscurantista, malgrat tots els viatges espacials i a pesar també del domini de la publicitat. —Ja. Però, concretament, ¿ quina creu que és la situació social de l'artista ? —L'artista mai no ha tingut en el consens sòcio-polític gran predicament ; avui, com ahir, sobreviu gràcies al seu arrelament en la transcendència i a la seua gran força anímica, que és insubornable. —¿I amb quin braç o classe social creu que té majors afinitats ?

—La nostra vinculació més autèntica entra de ple en totes les professions liberals. —¿Creu que per al desenvolupament de les arts, les exposicions, les biennals, etc., són importants ? —Qualsevol certamen té ja de per si una densitat, i per això cap no és desdenyable. Ara bé : sens dubte manquem d'exposicions de tipus internacional, i bé podria haver-hi, per exemple, un gran certamen denominat Art Mediterrani i que es pogués celebrar com a Itàlia es celebra la Biennal de Venècia, la Triennal de Milà o la Quatriennal de Roma. —¿Creu que l'art es belluga en unes condicions socio-econòmiqiies ideals per al seu desenrotllament? —En realitat, per a sentir i per tant per a necessitar l'art cal sobretot una sensibilitat desperta. Conreem aquesta, doncs, i tindrem oportunitat de percebre el seu pols puixant... C) SOCIETAT I CULTURA VALENCIANA

—¿Hi ha alguna tradició valenciana viva en l'actualitat? —Indubtablement, n'hi hagué. Si pensem en els nostres primitius, veem que es diferenciaven dels castellans i que s'assemblaven més als italians ; d'ací passàrem als artistes del xix en què culmina la nostra pintura i es realitza de manera esplèndida amb algunes personalitats. —Creu que perdura en l'actualitat? —P-er diverses raons, no crec que siga precisament l'actual el moment més important per a l'art valencià. Primerament, perquè ara és més bé contestatari, i amb aquest grup de protesta es fa sobretot una literatura social i política, i per bé que hem tingut algun Vives en la nostra història, en la plàstica la intel·lectualitat no és el nostre fort. Altrament, la paleta del pintor valencià s'ha enfosquit, cosa per la qual estem perdent certa actualitat ; finalment, tampoc la tendència moderna del «collage» no ens beneficia, puix que frena la nostra agudesa en burlar-nos una mica de nosaltres mateixos. —¿Considera que en aquest moment existeix a València alguna tendència interessant? —En realitat, malgrat tot i fins i tot fent saltirons, València es salva per la seua història i per la seua tradició. Però, sobre els vertaders valors de l'actualitat no pot saber-se'n, fins que

passen cinquanta anys. Per exemple, Pinazo sols és ara quan hom li ha reconegut la seua qualitat. —¿ Creu que la societat valenciana té alguna característica pròpia que la diferencia del context espanyol? I, cas de tenir-ne, ¿creu que açò es reflecteix en la seua producció artística? —Crec que sobren falles i que fa falta més responsabilitat, i, no cal dir, tot es reflecteix eu la seua producció artística. Hi ha un refrany que diu «que l'artista el fa el client», ja que, si aquest no existís, o es converteix en un narcissista o en un pintor adotzenat per una societat ad hoc. —Respecte a les institucions socials que ajuden o protegeixen la professió artística, com el Cercle de Belles Arts, la Reial Acadèmia, els premis de l'Ajuntament, les exposicions de l'Ateneu, etc., què pensa de les seues activitats? —En general, sóc excèptic de les biennals, de les exposicions, etc. Només són eficaces quan existeix ja un lliurament envers l'art, una educació. I deixem en pau les activitats concretes de cada una d'aquestes entitats... —¿I respecte a l'ensenyament de l'Escola de Belles Arts? ¿Com creu que influeixen en l'art valencià? —És indubtable que aquesta Escola no pot fer genis. Aprofita només per a preparar i per a informar. —Respecte a les galeries actuals, ¿creu que en són prou? —Encara que són imprescindibles dins el ritme de la vida actual, crec que, quant a qualitat, en falten, i que, quant a quantitat, en sobren. —¿ Creu que són prou obertes respecte a la seua orientació? —Obertes són totes, perquè totes són comercials. —¿Quin estrat social creu que compra art dins València ? —Els grans compradors són, en general, les professions liberals, i, dins aquestes, la classe mèdica. A part, i de manera esporàdica, hi ha els qui van a casar-se i han de moblar un pis, o, per exemple, els qui acaben d'heretar i volen reformar sa casa. —¿Creu que aquesta clientela presenta alguna diferència respecte de la de la resta d'Espanya? —No ho crec. —I envers la de la societat europea? —Allà crec que els principals compradors són els «snobs» vinculats a processos més o menys literaris.

NOTICIARI EROTISME EN «VAL I 30»?

«Camino», de Genaro Lahuerta. Medalla d'or «Maria Vilaltella» 1969.

Una interessant exposició d'Úrculo durant el mes de maig passat en la Galeria «Val i 30» ; però el tema eròtic barata la seua possible i incisiva intenció per un joc cridaner i decoratiu que acaba per resultar àdhuc amable. De moment es converteix en una avantguarda perfectament assimilable i adequada per a certs centres de distracció, com ara són clubs nocturns, sales de ball, etc., d'un cert ambient car.

ACTIVITATS

DEL NOSTRE MUSEU

El Museu Provincial de Belles Arts de València va desenvolupant una sèrie d'activitats. Després de l'exposició de dibuixos i gravats de Fortuny, el 23 d'abril passat s'hi inaugurà una exposició de poesia tipogràfica de l'alemany Josua Reichert, i el 7 de maig VexceUent exposició antològica de Vicente Pérez Bueno. Per a la segona meitat de mes, una sèrie de reproduccions de gravats en fusta i aiguaforts d'Alberto Dur ero. UNA ESCULTURA VALENCIANA PER A UNA PLAÇA PÚBLICA DE NÜREMBERG

Andreu Alfaro, juntament amb altres 25 escultors més, ha estat selleccionat d'entre 350 artistes de tot el món per la societat del «Sytnposium Urbà de Nüremberg 71». Aquest symposium que commemora «l'any Durero», tindrà lloc del primer de juliol al 12 de setembre. És durant aquest temps quan les obres de cadascun dels 26 escultors han de ser realitzades i, de ser possible, construïdes, almenys encara que sols siga en part, a la mateixa ciutat. Aquest desig va fonamentat per la idea que existesca una autèntica convivència entre els distints artistes i àdhuc entre aquests i els ciutadans mateixos, puix que hi ha programades una sèrie de discussions públiques, cosa que no deixa de ser extraordinària en el sentit d'intent d'aproximació de l'art al poble (tema, per altra banda, tan rebregat i que en la majoria dels casos encara no ha passat de la utopia). Vertaderament, si tenim la paciència de recórrer una per una les nostres places de València, hi veurem alguna firma repetida amb insistència entre les nostres acadèmiques escultures, però no precisament la d'Andreu Alfaro. Una vegada més, ningú no es profeta en la seua terra. A. BLARDONY EN LA GALERIA

"GALANIS"

Interessant exposició durant el passat maig. Blardony hi repeteix temes (xiquetes rosses que fugen, portes mig obertes, estranys cossos buits) i colors (daurats i marrons) amb una dolça i enyorativa reiteració.

UN NAIF REAL: VICENTE PÉREZ BUENO

En la sala d'exposicions del Museu de Belles Arts hi ha hagut una exposició antològica de Vicente Pérez Bueno. Degut a la seua curta durada (del 7 al 16 de maig) i possiblement a la falta d'autèntics mitjans d'informació artística, l'exposició ha seguit la trajectòria de la majoria de les exposicions valencianes interessants : ha passat en general desapercebuda. Vicente Pérez Bueno (1887-1963) nasqué a Guadalajara. Als onze anys va haver d'abandonar l'escola per a ajudar els seus pares en les feines del camp. El 1932 deixà el seu treball en l'administració principal de correus de Guadalajara per traslladar-se a València a l'Escola de Belles Arts, on treballà de porter durant dos anys. És ací on comença la seua pintura, pot dir-se que de diumenges i estones lliures, començada a fer amb les restes de material a mitjan consumir abandonat pels alumnes. És ací també on li fa costat Josep Renau, Director aleshores de l'Escola de Belles Arts, i més tard Vicent Aguilera Cerni i, des de Madrid, Manuel Millares. En l'actualitat la seua obra val la pena de conéixer-la, encara que el seu accés siga difícil, generalment impossible i sempre molt esporàdic. És, naturalment, un tipus de pintura infantil, plena d'ingenuïtat i de frescor : Tot al seu món sembla fàcil, l'anècdota és clara, els arbres són verds, l'aigua és blava, les cases són blanques, els solcs que el forçat traça en l'horta de col-i-flors són rectes i fèrtils i la Cibeles de la plaça de Madrid és un enorme monstre desproporcionat que sembla voler devorar i que està defensat per dos lleons feroços i dolents. Valdria la pena de fer un estudi seriós sobre la pintura de Vicente Pérez Bueno des d'un punt d'albir no estètic, no cal dir, sinó històric : és a dir, inserit en el seu ambient i en la seua època. Perquè no sempre són possibles l'aparició d'aquests fenòmens units : l'exercici d'una pintura «naïve» (que suposa la conjunció d'una primitiva ingenuïtat, una real poesia envers les coses juntament amb una manca d'especialització en els recursos tècnics) i el reconeixement de la seua vàlua per part de la societat.

CENTRO DE ESTUDIOS VALOR •

Preparació: Banca i Caixes d'Estalvis.

•

Cursos: cada mes comencen grups de preparació.

•

Grups de preparació: matí, vesprada i nit.

•

Hores: matí, de 8 a 10; vesprada, de 5 a 7; nit, de 7 a 9 i de 8 a 10.

Informes: València - Carrer de Castelló, 14, baix, dta., de 5 vesprada a 9 nit.

la veu dels altres • la veu dels altres «VALENCIA ES DIFERENTE» Sota aquest significatiu títol, el periòdic «Madrid» publicava el dia 13 del passat mes de maig, una article de Manuel Marqués Segarra a l'entorn de la identitat cultural dels valencians. L'article en qüestió presenta sorprenents coincidències i fins i tot paral·lelismes literals amb d'altres escrits airejats per la premsa local dins la seua recent campanya a propòsit de la projecció de la pel·lícula Barcelona: una cultura. El senyor Marqués Segarra hi diu : «Ja a principis de segle una editorial barcelonina publicava una Enciclopèdia Catalana, en la qual, obeint als signes de la Renaixença cultural de Catalunya s'apuntava alhora un incipient imperialisme vers les terres del Sud (...) Aquesta tendència d'assimilació per part d'una minoria catalana, concretament «barcelonina», de la personalitat valenciana, ha vingut accentuant-se recentment, i avui manté la mateixa posició una minoria de valencians, dignes d'encomi per llur labor intel·lectual. «Aquesta tendència o r i g i n à la corresponent reacció en grups valencians molt arrelats a la terra, per als quals la Senyera valenciana té la significació d'una afirmació de llibertat enfront dels imperialismes de via estreta. S'ha negat fins i tot l'existència d'una escola valenciana de pintura, i contra aquesta gratuïta afirmació, el recentment desaparegut José Maria Bayarri, poeta, pintor, escultor i historiador, publicà una "Historia del arte valenciano", on va defensar l'existència d'una escola valenciana de pintura». (Tot seguit l'autor de l'article fa desfilar a pas lleuger tota una sèrie de figures, per a afegir després :) «En defensa de la personalitat valenciana no sols en l'aspecte lingüístic, literari, cultural i històric, sinó en l'econòmic, va escriure també i publicà Francisco Almela y Vives la seua monumental "Valencia y su Reino", rèplica als intel·lectuals que negaren l'existència històrica de València, autònoma i independent de Catalunya, tot considerant-la com a apèndix del País Català. «Vénen aquestes consideracions a tomb que fa encara poc de temps, en una sala valenciana, es projectà en sessió privada una pel·lícula d'exaltació catalana amb el títol de "Barcelona : una cultura", en què es reitera una vegada més aquest afany barceloní d'enriquir el seu patrimoni cultural a despeses de València, omplint amb les despulles que ens arrenca el buit i la penúria dels segles auris del Renaixement. Totes les grans figures de la literatura valenciana d'aquesta època són catalanes, encara que nascudes a València, des de Bernat Metge, autor del llibre de cavalleria "Tirant lo Blanc" que elogià Cervantes, fins

a Sor Isabel de Villena, la monja franciscana, autora d'una "Vita Cristi", de singular estil valencià. És molt noble exaltar la pròpia personalitat cultural de les regions espanyoles, puix d'aquesta exaltació parcel·laria resulta en definitiva l'exaltació d'Espanya, on aquestes cultures s'insereixen. Ara bé, el que no té sentit, "seny" en suma, és l'afany de vestir-se amb gales alienes, fis tan ridícul com l'esparver de la faula, que volgué enriquir-se amb el colorista plomall del titot, puix hi hagué prou amb que el vent cresqués per a veure's despullat i una altra vegada reduït al seu anodí i gris plomall. »No s'integra V a l è n c i a a Catalunya ni per raons històriques, ni situació geogràfica, ni temperament, ni geni, ni llenguatge, ni cultura. València, per aquestes mateixes raons, és ben diferent de la seua germana Catalunya, i per això les seues manifestacions culturals la distancien enormement de la cultura catalana. No tot a València és aparença, festa i gaudi sensual de la terra, de la seua horta, de la seua mar, del seu sol. Té la seua cultura la profunditat del pensament de Vives ; l'angoixa dolorosament i amorosa sentida per Ausias March ; la projecció europea que li dóna la inquietud pelegrinant de Sant Vicent Ferrer, o la que aboca a terres americanes amb Sant Lluís Bertran o amb el franciscà frai Antoni Margil de Jesús, evangelitzador de la Florida en el segle XVIII. »No pretenguem de junyir-la a petits cabdillatges estranys i configurar-la com un apèndix del país i de la cultura catalana, desconeixent o negant la seua pròpia existència. Enfront d'aquesta tendència, València afirma la seua independència, no per a encastellar-se en un nacionalisme estèril, sinó per a donar-se generosament a Espanya. No oblidem que una de les seues millors qualitats és la magnificència.

MANUEL MARQUÉS SEGARRA» CREAR UN MANIQUEU El mateix diari «Madrid» publica dos dies després un article del seu col·laborador Francesc de P. Burguera en el qual es fan les següents afirmacions : «Sota aquest títol ("Valencia es diferente") es publicà despús-ahir un article en aquesta mateixa pàgina. Es mostrava molt preocupat el seu autor per la personalitat de València, que no volia veure subjecta a imperialismes ni cabdillatges estranys, en particular de Catalunya. La tesi em sembla correcta, sols que no veig on pot ésser el perill (...). Pretendre que existeix el perill d'absorció de València per part de Catalunya no és més que crear un maniqueu per a

la veu dels altres • la veu dels altres poder, arremetent contra ell, assestar certs colps a un fet evident i que a certes persones exaspera. Aquest fet no és altre aue la realitat cultural d'una llengua comuna a Catalunya, València i les Illes. Existeixen literats valencians la producció dels quals no ha pogut traspassar l'exigua fama domèstica per manca de qualitat. D'altres, tanmateix, són coneguts i estimats en tot l'àmbit de llengua catalana i fins i tot han estat traduïts a diversos idiomes. Vull dir amb tot això, que el fet no té major importància que la d'una petita discussió domèstica. Discussió que més prompte és un monòleg, puix que, a València, les plomes del més alt nivell tenen vedada la utilització dels mitjans adequats per a exposar llurs opinions. És igual. No passa res. Aquesta és una vella història que es repeteix periòdicament. Allò que tenen a fer els qui practiquen aquest maniqueisme, és dedicar llurs energies a fer que València tinga aqueixa personalitat que necessita; que isquen a la vida pública, en tots els ordres : cultural, econòmic, literari, polític, etc., homes amb vertadera empenta i provada vàlua. I, per favor, que si volen fer incursions erudites dins el camp històrico-literari, que comencen per repassar els manuals de literatura. El senyor Bernat Metge no va escriure el «Tirant lo Blanc» com deia l'autor de l'article que comentem. Ni tampoc no va nàixer a València. El qui escrigué «Tirant Jo Blanc», com qualsevol estudiant de Batxillerat ha de saber, s'anomenava Joanot Martorell. I Bernat Metge nasqué a Barcelona. D'altra banda. B e n i a r j ó , ciutat on va nàixer Ausias March, no és prop de València. I molt menys a l'època de l'il·lustre poeta, que no pogué gaudir el plaer de conduir un «600». Defensem la personalitat valenciana ; però per a dedicar-s'hi, cal plantejar amb rigor l'estudi de la nostra història i de la nostra geografia. I això començant pels seus aspectes bàsics i fonamentals. BURGUERA»

»L'avinentesa per a ressuscitar un assumpte tan suat ha estat la projecció que es féu el mes de febrer d'enguany en el cinema Olympia de València, de la pel·lícula documental "Barcelona, una cultura". Ja fa uns mesos, en la capital de València i amb aquest mateix motiu, la premsa local recollí la qüestió, sense que puguem dir que entaulàs una "polèmica". Les respostes foren més aviat perifèriques. La revista «Triunfo", de Madrid, en les seues cartes al director, i la revista GORG, de València, respongueren a aquestes manifestacions localistes d' "un valencianisme diferent". »E1 senyor Marqués cita segurament de memòria una sèrie d'autors que diu o almenys dóna a entendre que ha llegit, i entre les grans figures valencianes, que relaciona com els clàssics de la literatura catalana, confon, lamentablement, Joanot Martorell amb Bernat Metge. Tot ignorant o trabucant-se, posat que Bernat Metge era de Barcelona i entre altres obres va escriure "Lo somni", i Joanot Martorell (cunyat d'Ausias March) és fill de Gandia, autor del conegut "Tirant lo Blanc", obra de moda avui gràcies a les dues edicions que se n'han publicat el 1969 a Espanya : una, catalana, deguda a Seix i Barral, i la castellana, d'Alianza Editorial (...). «Els valencians som catalans d'origen, puix la cèdula de creació del regne de València és catalana, i la seua cultura, també, o vulga o no el senyor Marqués. La història és aquí, amb els seus fets, que ningú no pot canviar. »L'empresa de la conquesta de les terres valencianes, en poder dels moros, fou empresa catalana principalment; els aragonesos hi foren minoria, i és un rei català, Jaume I : un home amb la concepció genial de la creació del regne de València com a ens polític, independent de Catalunya i d'Aragó, i amb el fi d'enfortir la seua pròpia autoritat enfront de les apetències de la noblesa feudal, fonamentalment aragonesa. »Si catalana fou la tasca de conquerir ValènSOBRE «VALENCIA ES DIFERENTE» cia i incorporar-la al món occidental, i catòlic, Una setmana després, el mateix diari publi- majoria catalana foren els seus repobladors ("recava la següent carta, signada per Gonzalo Cas- partiment") i catalanes foren les seues primeres lleis ("Aureum Corpus", "Costum", "Furs i pritelló Gómez Trevijano : vilegis"), català fou l'idioma oficial de les can«Sense ànim de polemitzar, i només amb el celleries i catalanes les barres de la bandera que desig d'aclarir uns punts que es presten a gran s'estenia per tot el Mediterrani. I el País Valenconfusió, li pregue que publique la següent nota cià conserva avui encara la seua venerada "seen relació amb un article aparegut al seu diari el dia 13 de maig amb el títol "Sin estériles na- nyera" ("senyera" és paraula catalana que significa bandera, penó), els importants arxius hiscionalismos : Valencia es diferente", signat per tòrics del regne estan en català i en català esen Manuel Marqués Segarra. »E1 tema tractat pel senyor Marqués és d'a- criviren tots aqueixos eminents escriptors valencians que cita el senyor Marqués en el seu article quells que rejoveneixen, és antic i ens retrotrau (...). El poble baix o "menut" parlava valencià a les discussions de començament de segle.

la veu dels altres • la veu dels altres o català, tan se val, puix en aquella època s'emprava indistintament aquest apel·latiu que distingia la llengua popular "pla" de la culta llatina. Catalana l'ètnia, catalans els costums i així mateix els llinatges d'aquella gent, que amb el temps prenen un caràcter local propi, peculiar del País Valencià dins el conjunt dels altres pobles de la mateixa cultura, el Principat i Balears. I cosa coincident també, els cognoms del mateix Marqués Segarra són catalaníssims : Marqués, llinatge provinent d'Osor, Palamós, Algerri, i Segarra, llinatge provinent de Mataró, Badalona, Barcelona, etc. »Les coses són això, ho vulga o no el senyor Marqués, puix els homes valencians que escriuen en l'època clàssica de la literatura i llengua comuna de València, el Principat i les Illes, formen part d'una cultura coneguda científicament per "cultura catalana". Així com la cultura d'Andalusia, Extremadura, Lleó i Astúries formen part de la "cultura castellana", i ningú no s'esqueia per això les vestidures. A nosaltres valencians, no ens ofèn que Guillem de Castro o Fernández d'Heredia siguen considerats com a clàssics castellans, i sense que pensem per això que l'imperialisme castellà s'estén cap a les terres de l'Est. »Els valencians formem part d'aqueix conjunt que, per a entendre'ns, anomenem Països Catalans. Ací no hi ha imperialismes ni de via estreta ni de via ampla ; hi ha una realitat que ningú no pot ignorar... G. CASTELLÓ GÓMEZ-TREVIJANO.» «LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA ÉS CONSEQÜÈNCIA DE LA DEMOCRATITZACIÓ CULTURAL» El sociòleg valencià Rafael Lluís Ninyoles va pronunciar en el Departament de Filosofia i Lletres del CEU d'Alacant la seua anunciada conferència sobre «Bilingüisme i conflicte lingüístic», organitzada per la Càtedra de Llengua Valenciana en col·laboració amb la de Sociologia (...). Abordà en la seua conferència el camp de la socio-lingüística, com aclaridora de les funcions socials del llenguatge i de les funcions lingüístiques de la societat (...). Però el centre de la seua intervenció, allò que en paraules del mateix Ninyoles és fonamental en aquest camp —i la seua millor aportació científica al mateix—, la diferenciació de dos nivells lingüístics ben distints : el bilingüisme i la «diglòssia». Explicà ambdós conceptes. El bilingüisme és un concepte psicològic, i es dóna en nna comunitat quan hi ha paritat de condicions per a dues llengües,

mentre que la diglòssia fa referència a una concepció estructural, és a dir, al poder, les classes socials, etc. En la «diglòssia» no existeix paritat entre totes dues llengües, sinó que existeix una denominada esquemàticament A —que és damunt l'altra (B). La llengua A és la llengua del «pensament», en tant que la B queda reservada a 1'«emoció». Una vegada aclarits aquests conceptes —assenyalant la situació de «diglòssia» al País Valencià— va passar a centrar el conflicte en el següent dilema : o substitució lingüística o normalització. La normalització, va dir, és una conseqüència, com una implicació inevitable, de l'a democratització cultural. Finalment, partint de l'esmentada distinció, abordà la problemàtica del seu darrer llibre Idioma i prejudici, i anàlisi del funcionament dels prejudicis lingüístics dins el nostre context social. Un dels moments més interessant de la seua intervenció fou quan analitzà les denominacions «llengua materna» i «llengua vernacla», i apuntà que l'anomenada llengua materna sols pot fer referència a l'individu, mai a la comunitat social. (J. M. P. La Verdad. Alacant)

Darreres novetats que podeu demanar a Consell de Cent, 281 — BARCELONA

JOAN BALLESTER CANALS PER UNA ACCIÓ PÚBLICA EFICAÇ Manuel Lladonosa TEMES DE POLÈMICA Carles M. Espinalt L'ENSENYAMENT DEL CATALÀ A EUROPA I AMÈRICA DEL NORD Xavier Barral i Altet ESTUDI DE MANUEL AZAÑA Lliçó de psicologia política Carles M. Espinalt E X - VO T S

Poemes

Anton Carrera i en general tots els llibres editats als Països Catalans

Terres i Gents DIVULGACIÓ LINGÜÍSTICA:

LA LLENGUA DELS IBERS Un dels elements més nets de la personalitat ibèrica és la llengua i l'alfabet. No es tracta d'una qüestió exclusiva del territori valencià. Ja hem dit que l'iberisme al País Valencià no és altra cosa que una part d'un fenomen geogràficament molt més extens. Haurem de referir-nos-hi, doncs, d'una manera general. Deixant a part uns quants textos en llengua ibèrica escrits en alfabet grec (jònic arcaic) que han estat trobats al poblat de la Serreta d'Alcoi, ja citat, i escasses mostres de llengua i b è r i c a que podem trobar en inscripcions llatines, i bandejant també l ' a p o r t a c i ó de la toponímia i de l'onomàstica, la massa g e n e r a l de documents sobre la llengua ibèrica —o si voleu, el conjunt de dialectes— ha estat aconseguida des que ha estat possible de llegir els textos escrits amb el sistema peculiar de la civilització ibèrica. Els ibers, en efecte, utilitzaren un sistema d'escriure propi, ben original. I diem sistema d'escriure i no alfabet perquè justament una de les característiques que més el destaquen és que és una barreja d'escriptura alfabètica i sil·làbica. Les mostres del sistema ibèric són força abundants i cont í n u a m e n t se'n descobreixen nous exemplars. Hi ha inscripcions sobre pedra i sobre metall —sobretot en plaquetes de plom. Hi ha una sèrie, encara més nombrosa, de lletres i paraules incises en vasos ceràmics, o, més rarament, pintades, i en aquest darrer cas l ' a p o r t a c i ó més i m p o r t a n t és justament valenciana : les gerres escrites del poblat de Sant Miquel de Llíria, on els textos es combinen amb les escenes pintades com si en fossin un comple-

ment, una e x p l i c a c i ó . Hi ha també les llegendes de les monedes encunyades per les ciutats i tribus, que foren els primers testimoniatges c o n e g u t s de tota la producció escrita indígena. Com a lletres hi ha les cinc vocals i alguna consonant: la I, la m, la n, la r, la s. Aquestes dues darreres consonants, r i s , tenen dos signes diferents que deuen correspondre a dos sons per a cadascuna. Queden dos signes, que semblen ésser també consonants, que no han estat encara identificats amb seguretat, però la cosa té escassa importància, ja que són molt rars a les inscripcions •—i justament aquesta raresa és la que ha fet que per ara es mantinguin irreductibles. Per a un, que té la forma d'una í majúscula nostra, s'ha proposat el so interdental de zeta, i per a l'altre, que es dibuixa com una y majúscula del nostre alfabet, s'han donat els valors de y, de m i de n. La resta, quinze signes, són sil·làbics i es divideixen en tres sèries de cinc signes cadascuna. Corresponen a les consonants b i p jugant amb les cinc vocals (ba o pa, be o pe, bi o pi, bo o po, bu o pu), c i fe també amb les cinc vocals i d o t seguint el mateix sistema. La llengua ibèrica és, per ara, i fa l'efecte que serà encara per molt de temps, un problema sense solució. Ens trobem en la mateixa situació d'un lector que, posem per exemple, ignorant el rus, intenti de llegir-lo. Molts dels qui s'han dedicat a la qüestió han pensat que la m à x i m a possibilitat d'aproximar-se a la llengua i b è r i c a (morta i desapareguda des del moment en què a les terres on s'havia utilitzat aquesta llengua s'imposà el llatí i el vell idioma

fou esborrat) és d'intentar la solució a través del basc. Essent la llengua basca l'única supervivència de l ' e s t a d i lingüístic pre-romà, que hi ha a tota la Península, la teoria que el basc derivés de l'ibèric ha tingut una forta vigència. I és curiós que quan més partidaris tenia aquesta opinió era fins fa pocs anys, és a dir, quan encara no se sabia e x a c t a m e n t com «sonaven» les inscripcions ibèriques, perquè no se n'havia arribat a desxifrar l'escriptura. Avui els filòlegs es mostren, en general, molt més reticents. Però és que des de ja fa molts anys un fet sembla establert : tant l'ibèric com el basc són llengües no sols anteriors al llatí, sinó també alienes a la família indoeuropea, i, per tant, anteriors també a l'onada de pobles que imposaren a les terres mediterrànies (europees) una sèrie de llengües d'arrel comuna derivada del vell tronc l i n g ü í s t i c indoeuropeu, una de les quals es l'itàlic, pare del llatí. I bé, per als qui no som filòlegs i estem habituats a les llengües indoeuropees modernes, llatines o germàniques, el basc i l ' i b è r i c presenten una cosa comuna : llur estrangerisme. Ens sonen com a terriblement exòtiques, i ens fan l'efecte que tenen algun lligam entre elles, un cert, per bé que potser llunyà, parentiu. Tal com estan avui les coses, ens sembla que és difícil d'afirmar que hom podrà arribar a llegir l'ibèric a base del basc, però sembla innegable que entre ambdues llengües hi ha clares coincidències com la manca de paraules que comencen en / o en r, la inexistència de grups formats per una muda i una líquida, i d'altres de ja no tan significatives. Si d'aquests fets, evidents, cal deduir que es trac-

VIDES D'AHIR I D'AVUI:

EL NOM DELS POBLES:

JAUME GAÇULL

AGRES «Agres, umbrío y ermitaño.» (Gabriel Miró.) El notable novel-lista alacantí estava el que se'n diu enamorat del nom d'Agres •—en realitat de molts dels noms de pobles valencians de les muntanyes d'Alcoi i de la Marina, que ell trobava d'una eufonía i noblesa força remarcables. Agres. Agres té un equilibri fonètic suau i dolç. Agres ens suggereix les seues belleses (si no és que les seues belleses troben acomodació mental en el nom que les evoca). És una petita vila enclavada en un punt de malenconiosa bellesa, és a dir, a l'ombria de la flairosa, ampla i legendaria serra de Mariola. Tanmateix... A la fira no vages si no tens diners, i a la Maredéu d'Agres si no ho tens promès resa la cançó popular valenciana. Aquesta cançó, com es veu, es refereix al Santuari de la Mare de Déu (no al poble), santuari que s'alça en una ombría pintoresca, vora un barranc endolat d'ombres i de vegetació fresca i fosca, uns minuts costera amunt de la vila, que ja ultrapassa els 700 metres sobre el mar llunyà. Antigament, pujar allà amunt per senderóles de cabres, devia ser feixuc per a les gents piadoses de la rodalia d'Albaida o de Cocentaina, totes de pobles uns centenars de metres per davall en altitud i unes llegües lluny del conegut cenobi. Aquest santuari fran-

ta originàriament d'una mateixa llengua, o que són només testimonis de relacions de parentiu col·lateral o simplement són casos d'interpretació, no es veu encara clar. (Condensat de : Miquel Tarradell en Història del País Valencià, V. I. Barcelona, 1965, pàgs. 86-91.)

ciscà té una vellesa venerable, puix que fou fundat sobre el castell de la vila el 1578 (1). Tres lleis de pins esvelts i solemnes, un bosquet de teixos a 1.300 metres d'altitud (el més meridional d'Europa), dotzenes de dotzenes de catifes d'herbes aromàtiques, campen per aquelles altes belleses mariolanes, paradís dels herbolaris i font d'estudis dels més anomenats botànics. Neus abundants, que foren altre temps base d'un actiu comerç, s'acumulaven en enormes geleres preparades en la penya viva, que allà queden, molt sovint, com a perilloses boques obertes en la nit de la muntanya. Molt bonic és Agres, avui cobdiciada estació estiuenca de descans; molt bellament s'aixeca vora els plomalls platejats dels olivars, a la fita del bosc i la xara i la penya blavosa, aromat tostemps de poliol i romaní. El seu nom suggeridor procedeix, a través del mossàrab valencià, del llatí "agros", plural d' "ager" = camp conreat (2). E. (1) «Gran Enciclopèdia na», v. 1.

V. Catala-

(2) Aquesta opinió és sustentada per Sanchis Guarner. També es troba en Coromines (¡(Estudis de Toponímia», v. 1).

Escriptor nat a València devers el 1450 i mort entre 1507 i 1515. Era advocat i cavaller. Fou un dels representants més destacats de l'escola satírica valenciana, fis molt notable la seua Brama dels llauradors de l'Horta de València (1475). Hi suposa un a l ç a m e n t d'armes dels hortolans contra el poeta Bernat Fenollar, perquè aquest els havia prohibit d'usar llurs expressions populars, al·ludint a l'obra de F e n o l l a r Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. G a ç u l l fa d'advocat dels llauradors. L'obra és intel·ligent i graciosa. Té un alt interés marginal per l'abundor d'expressions populars que conté. Gaçull fou un dels participants al famós Procés de les Olives, de Fenollar, amb altres poetes satírics del seu temps, tots ells amics. La referida obra és clarament superada pel Somni de Joan Joan, datat el 6 de desembre de 1496, obra de Gaçull tot sol, on exposa les converses d'una reunió femenina, que adquireix qualitats gairebé teatrals. Bs una codolada ben construïda i animada d'un humor viu, molt més fi que el de Fenollar. En 1496 escriví una Vida de santa Magdalena en cobles, versificació de la Història de la gloriosa santa Magdalena de Joan Roís de Corella. Fou impresa nou anys després. («Diccionari Biogràfic», V. II., pàgina 283.)

N. de la R. — En la nota de «Divulgació lingüística» publicada al número anterior de GORG, per error tipogràfic algunes línies foren trabucades en els paràgrafs 4 i 6, que devien haver quedat així respectivament : «... No eren ibèrics i tampoc no tenien molta barreja pirenaica, els auso-cerretes de la Garrotxa i els ausetans de Vic i Girona, comarques on sembla que mai no han estat parlats dialectes ibèrics. Les influències dels ibers pogueren ser més intenses en les altres tribus que s'hi havien barrejat més, com els indigetes de l'Empordà, els laietans del Maresme i el Vallès, els lacetans del Pla de Bages...» «...púnics i romans, segons interpreten ara alguns arqueòlegs, és notori que llur cultura és diferenciada i que arribaren a constituir un poble definit.»

NOTICIARI * NOTICIARI M.a DOLORS CORTEY • RICARD CERRADA

ANTONI BRU . RAFAEL ESTEVE • RAFAEL SENA • JESÜS HUGUET • J. ROIG • J. A. DEVESA

ELX MÉS QUANT A ELX I EL I CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

Com és sabut, diumenge 18 d'abril, després d'haver restat clos a la ciutat d ' A l a c a n t el I Congrés d'Història del País Valencià, els congressistes es van traslladar a Elx, on els fou ofert un dinar al parc municipal. És ben curiós que en aquest àpat, davant el gran nombre dels qui hi van assistir, calgué portar-hi cambrers d'altres localitats, car a Elx no n'hi havia prou de disponibles. S'hi ajuntaren més de 700 persones al voltant de les taules. I bé que tot no hi va marxar del mode més escaient (posem com ara allò de la cantada d'havaneres, tan tòpic i tan alié, i més avergonyidor e n c a r a si anava a càrrec de membres grans de la «Capella del Misteri»), és ben cert que tot va ésser fet amb la millor voluntat i fort desig de complaure i que a ningú no se li pot fer pas retret d'estar poc conscienciat si mai no l'han desvetlat, ni ha tingut cap facilitat de fer-ho. Havent dinat, els congressistes anaren a Santa Maria, on com ja s'informà a GORG hi hagué una audició antològica en honor d'ells del Misteri d'Elx. En féu la presentació el cronista de la ciutat i president de la junta local del P a t r o n a t del Misteri, N'Alexandre R a m o s Folqués, el qual, sumàriament i en castellà, explicà les característiques més importants de la Festa i de l'església on té lloc cada any. L'actuació de la «Capella» fou impressionant, àdhuc per a qui estem fets a sentir-los. Tots els elogis que en faríem són pobres. A Elx ens sentim feliços d'haver viscut aquesta esplendent diada de valencianitat. I en som ja un bon grapat del poble menut els qui comprenem la gran transcendència d'aquest Congrés d'Història del nostre país i n'esperem amb goig les eficaces conseqüències

• I/agrupació «Art Jove Il·licità» exposà al Club d'Amics de la UNESCO, d'Alacant, del 15 al 31 del propassat maig. SEGONA TANDA DELS CURSETS DE LLENGUA

Dilluns 7 de maig passat, es començaren les classes del present curs amb una de conjunta de tots els matriculats, tant castellano-parlants com catalanoparlants. El total de matriculats en aquesta tanda ha estat de 44 definitivament ; d'ells, 10 per a les classes especials destinades als castellano-parlants, i 34 als altres. Sobresurt com a dada important, aquesta volta, la forta proporció de matriculats del sexe femení : 18 en total. D'elles en són catalanoparlants 14, i 4 en són de castellano-parlants. De les castellanoparlants, totes ben joves, dues són immigrades i les altres dues són valencianes d'Elx però que a casa sempre els han parlat en castellà.

foren o b s e q u i á i s amb «crespells», «cocarrois» i «empanades» típiques de l'illa. 0 El director de la Banda Municipal de Palma, Juli Ribelles és l ' a u t o r de la m ú s i c a de 1'«Himne a la ciutat de Mallorca». La lletra és del poeta Guillem Colom, inspirada en temes populars mallorquins. Fou estrenat a l'Auditori per la Capella de Manacor, Coral Polifònica de Bunyola, Cors de Sineu 1 Llubi i Banda Municipal de Palma. • Llegit a la paret d'un café proper a la platja (l'ortografia és textual) : «On parle Français» (bien) — «Speak English» (regular). — «Si parla italiano» (inventato). — «Deutsh» (fatal). «Castellano» (a medias). «Mallorquí» (magníficament)...

GRAN ÈXIT DE L'EXPOSICIÓ DE MANOLO SAFONT A CASTELLÓ Safont, el més important ceADHESIÓ A «TRES I QUATRE» ramista del País, ha assolit en la seua darrera exposició a l'AEn reunió de la Comissió teneu Cultural i Mercantil de de Treball del Club d'Amics de Castelló de la Plana, un imla UNESCO local, fou acordat : portant èxit de crítica i venda. «Manifestar a l'editorial i lliImportants crítics d'arreu de la breria de València Tres i Quatre, en la persona del seu di- Península han assenyalat el pas, marcadament cívic, de l'obra de rector Eliseu Climent els sentiSafont en aquesta última expoments de dolor i de fàstic prosició. duïts pel vandàlic atemptat de què fou objecte el seu establiTot i coincidint amb la i n ment de llibreria, i el desig que auguració de l'exposició, tinen siguen descoberts els autors gué lloc l'estrena de la pel·lícula i punits amb les penes esta«Pinzells i terra. Història de blertes per a tais casos per les Manolo Safont», realitzada per lleis en vigor. Palesar ensems al Rafa Menezo, amb la col·laborasenyor Eliseu Climent l'afecte ció de Fèlix Estop i tot el grup més pregon i l'admiració més castellonenc d'intel·lectuals jointensa per la seua constant i ves. Una magnífica obra, en la fruitosíssima dedicació al servei nostra llengua, que ens permet de la cultura del nostre poble». de mirar esperançats el futur desenvolupament del «cinema valencià». Esperem que aviat aparega l'obra de Menezo a les CRÒNICA DE LES ILLES pantalles comercials, no sols • Amb ocasió de presentar el per admirar una important obra llibre «Primeras letras mallorfílmica, sinó també per avaluar quínas» de Lluís Ripoll, una llila magnífica obra ceràmica de breria de Palma va organitzar Safont. una «tertújia». Els assistents

NOTICIARI GINEBRA

NOVA CANÇÓ

LA DEFENSA DE L'OCCITÀ

En el curs de la primera conferència de les minories ètniques de llengua francesa, que ha tingut lloc a Ginebra els dies 16 i 17 d'abril passat, monsieur Roland Beguelin, secretari general de l'Agrupació Jurassiana, director de «Jura Libre», ha rebut la carta següent de monsieur Roger Barthe, que acaba de publicar un important «Lexique Français-Occitan» : «Jo m ' a l e g r e que vós us compteu entre els organitzadors de la primera conferència de les minories ètniques de l l e n g u a francesa. Desitge que els treballs d'aquesta conferència siguen fruitosos, però també desitge que els participants es preocupen de la sort de les minories ètniques de llengua no francesa a França i dins els països dits francòfons. »Jo pense en primer lloc... a la llengua i a la cultura occitanes, l'aportació de les quals a la civilització universal deveu conèixer, i que no són pas menys condemnades a mort des de fa set segles per tots els règims que s'han succeït dins França. El català..., el bretó, el basc, el flamenc, el cors són víctimes de la mateixa iniquitat.»

L'ÈNOVA LA LLENGUA EN L'ESGLÉSIA

Des del primer diumenge de Pasqua d'enguany, es diu missa en valencià la capella de Sant Josep de la barriada de vSanç de la població riberenca de l'Ènova. La celebració té lloc cada diumenge i dia festiu a les vuit del matí. CARLET Ens ha arribat el programa dels actes de la I Setmana de la Joventut, organitzada per la «Llar Nova», de Carlet. Setmanes d'aquesta mena van sent cada volta més nombroses per tota la geografia valenciana ; tanmateix, encara són moltes les poblacions i moltes les comarques on dissortadament no han arribat aquestes inquietuds. Enhorabona als amics de Carlet, i vejam entre tots d'anar

VALÈNCIA. Recital d'Enric Ortega a la Universitat

A la Universitat, i en la Facultat de Ciències s'ha celebrat un important recital d'Enric Ortega, on el cantant guanyador del Premi Revelació tingué un gran èxit. GANDIA. Un altre recital d'Ortega A l'Institut d'Ensenyament Mitjà de Gandia tingué lloc el 23 d'abril l'anunciat recital d'Enric Ortega, on el cantant d'Alberic davant un públic entusiasta cantà gran part del seu repertori, i bisà moltes de les seues cançons satíriques. ALBERIC. El Grup de Folk d'Alberic: Volta pel nord del País

Després de l'èxit aconseguit a Onda, on el Grup de Folk d'Alberic alternà amb Pi de la Serra i Enric Ortega, molts pobles de la Plana i encara del Baix Maestrat han demanat la seua presència. En excursió, els dies de la Pasqua, actuaren a Tortosa i Morella, encara que de forma íntima, i ara els sol·liciten de Vinaròs i Benicarló, així com de Dénia a la Marina, per tal de muntar un gran espectacle amb l'actuació exclusiva del grup alberiqueny. ACTUACIONS DEL GRUP IL·LÍCITA DE FOLK A BIAR I ASP Al "Teatre Chapí", de Biar va actuar amb gran èxit aquest popular Grup elxer amb motiu de la presentació oficial de la Regina de les Festes de Moros i Cristians i de la seua Cort d'Honor. També, aquest Grup, va actuar a Asp; i, tot i ser aquest un poble de llengua castellana i no tenir el Grup més que repertori valencià i ben valencià, la seua actuació fou seguida pel públic amb gran atenció i premiada amb llargs aplaudiments LA LEGIÓ D'HONOR DE RÀDIO RELLOTGE

A les votacions efectuades el passat més d'abril es van rebre 1.237 punts, i hi han estat votats 35 artistes de cançó catalana, i hi han assolit els primer llocs Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Guillermina Motta, amb les cançons Somni, Cançó a Joan Salvat Papasseit, Societat de Consum i La Monyito, respectivament. MOUS DISCOS Tenim un L. P. de "La Música Progressiva a Catalunya" amb totes les millors coses que en aquesta classe de música s'ha fet fins ara. També en tenim un o dos, no se sap bé, de la Trinca, amb les cançons de "Trincar i Riure". El conjunt OM, que ha acompanyat Pau Riba en alguna gravado també tindrà aviat el seu disc gran, i també Falsterbo-3, dels qui fa temps no en sabíem res, trauran un disc amb cançons "folk" d'arreu del món. Bé, açò són les novetats que, segons ens han dit tindrem aviat al mercat, però ATENCIÓ, senyors editors: recorden el mercat valencià i recorden també l'única publicació en català a València. Es una llàstima que s'envien les novetats a les emissores valencianes que no es preocupen massa per la nostra música, i que a nosaltres no ens arriben. GUILLERMINA A VALÈNCIA?

Segons notícies, Guillermina Motta, va estar a València, durant el mes d'abril, en un pas de models d'uns grans magatzems. Si es així, lamentem que el senyor o senyors encarregats de les «públic relations» de la cantant ens tinguen en el silenci. No és ella l'única : La Trinca, també va ser a València, fa uns me-

NOTICIARI escampant pertot arreu aquesta valencianitat i aquesta mentalitat comunitària.

COCENTAINA CLUB CULTURAL RECREATIU

Aquest actiu i inquiet Club, ha finalitzat un cicle de xerrades que sobre el tema Cocentaina Històrica van organitzar. En primer lloc, es van donar tres conferències sobre el tema p r ò p i a m e n t dit a càrrec de LEOPOLD PÉREZ REIG, president del Grup d'Amics dels Castells de Cocentaina. Posteriorment en van haver-hi tres més per especialistes en els temes tractats. Cal destacar, la voluntariosa feina que estan fent aquests joves que componen el Club Cultural, portats amb tremp pel seu president Jordi Sempere i els quals s'esforçen, de forma continuada, per atraure la joventut de Cocentaina cap a una sèrie d'activitats sempre interessants per a l'esperit jove.

ALCOI Després de l'èxit que va tindré aquest Grup a València, en la representació del «Tirant lo Blanch» en el Teatre Principal durant el I Congrés d'Història del País Valencià, han sortit nous compromisos per a representar-la en altres llocs, com ací a Alcoi al Teatre Circo i a València en la Societat «El Micalet». Així també, i encara per confirmar, hi ha previstes representacions de l'obra a Tarragona, on seria a finals de juny en un auditori a l'aire lliure ; també a Petrer, Torrent, Alacant i Barcelona, i es parla de fer la representació, en aquesta última, al Palau de la Música i cap a finals d'any. Cal dir que a Madrid havien d'haver anat els dies 30 i 31 de maig al «Nuevo Teatro Cómico», però per una falla organitzativa de l'esmentat teatre, s'ha suspès i ha quedat en l'aire la seua realització en aquella capital. En el passat número d'abril, ja vam donar noticies de l'obra i de forma involuntària hi vam ometre la part escenogràfica, la

sos i no ens van dir res, mentre que la premsa en llengua castellana era invitada a una roda de premsa. A BARCELONA TAMBÉ FAN PREMI REVELACIÓ A la Cova del Drac, i organitzat per una sèrie de gent que viu de prop el món de la cançó catalana, es va organitzar un concurs per a cantants. El guanyador hi va ser Llorenç Torres, que canta acompanyat per guitarra, flauta dolça i percussió; el segon lloc va ser ocupat a parts iguals, per la nostra Araceli i per Jordi Llovet, del qui segons diuen van ser les millors lletres del concurs, i per Albert , un xic amb una veu molt comercial. Els premis van ser lliurats per Lluís Llach. Una nota curiosa és que la revista "Mundo Joven" va dedicar un ample reportatge firmat per Lluís Crous, el seu corresponsal a Barcelona; però la més gran curiositat està en el fet que el corresponsal de la revista a la nostra ciutat mai no parla dels nostres cantants; què serà, serà? RAIMON A ITÀLIA

En el darrer número de GORG, llegíem que Raimon havia actuat a França, i que pensava fer-ho a Itàlia. Ara ens hem assabentat, no pas per la premsa de València, que com sempre no «ha trencat el silenci», sinó pels diaris de Madrid i Barcelona de l'actuació feta pel cantant de Xàtiva el dia 18 de maig en la nit al teatre «Elíseo» de la capital d'Itàlia. Mil persones van estar-hi dues hores escoltant les cançons de Raimon, i, a la fi del recital, dempeus, aplaudiren el cantant tot cridant «bravos» pertot arreu. El diari «Madrid» remarca el fet que, per triomfar a Itàlia, no ha calgat al nostre Raimon canviar d'idioma ; ha cantat com sempre en el seu català de Xàtiva i no pas en italià, com han hagut de fer altres grans de la cançó mundial, com ara Louis Armstrong, Charles Aznavour o bé Yves Montand entre altres. Després de cantar a Roma, Raimon ho ha fet a Venècia i Pàdua i després, tornarà a la Península en el mes de juny a intentar fer un nou L. P. i també, sens dubte, a continuar intentat fer recitals ací, entre el seu poble i la seua gent.

JOAN MANUEL SERRAT NOU MITE? PETITA HISTÒRIA D'UNA «NO-ENTREVISTA»

Tan bon punt ens vam assabentar que el discutit Serrat estaria un dia entre nosaltres, començàrem a preparar la nostra ofensiva : volíem parlar amb ell i oferir als lectors de la Revista les seues paraules. Fins ara havien passat per les nostres pàgines els cantants no-comercials, per dir-ho d'alguna manera ; però ara podíem saber l'opinió d'un dels membres de la cançó catalana més comercialitzats i també, no cal dir, un dels més coneguts a tot arreu ; en fi, que podíem assabentar-nos de les opinions d'un senyor que pot esdevenir quasi quasi un mite més en aquest país on tants de mites ens fan tenir (sempre ens en cal un : Zarra, el Real Madrid, El Cordobés, Urtain, Raphael, Serrat... salvant-ne és clar, les distàncies que van entre uns i altre). Volíem saber, entre altres coses, si ell, en començar a cantar en castellà, va ser l'element disgregador de tot allò que era conegut com a «nova cançó» ; també volíem saber si estava condicionat per res o per algú... o si encara tenia enemics tan acèrrims com els del temps de l'afer televisiu, si estava molt malmirat a TVE, i si ha desvirtuat Salvat Papasseit com ha dit Jaume Fabre a VOriflama. També volíem parlar de Montserrat i que ens aclarís la seua posició al davant de la cultura catalana. En suma : desitjàvem parlar amb ell de coses potser una mica serioses, eixir-nos-en del que ja tots li han preguntat per a totes les revistes de l'àmbit peninsular. I per això mateix, divendres, un dia abans, de la seua actuació, vam començar l'ofensiva. Devien ser les set i mitja de la vesprada quan vam cridar l'Astoria Palace demanant al recepcionista pels senyors Lassn

NOTICIARI qual es deu, així com el vestuari, a l'artista alcoià ALEJANDRO. P e r a l t r a banda aquesta omissió ha aprofitat, i ara que ja hem vist l'obra en l'escenari, per felicitar-lo per l'encert en ambdues coses, així també com al director Màrius Silvestre i a tots els interventors en l'obra, actors i tècnics. Al mateix temps, aquest Grup prepara, per a estrenar el proper mes de juny, l'obra d'Artur Adanow «La Gran i Petita Maniobra», la qual serà dirigida per Josep Lluís Cortés.

DÉNIA El passat dia 9 de maig, Dénia va viure dos esdeveniments significatius : La primera missa celebrada i cantada en valencià i un recital popular de música, també en la nostra llengua. La missa tingué lloc en la Parròquia de Nostra Senyora de l'Assumpció i fou oficiada per mossèn Climent Payà, un dels dos únics frares valencians de la comunitat dels Serfs de Maria, radicada a Dénia, i presidida pel bisbe d'aqueix ordre Ilm. Bernat Cazzaro. Els càntics de la missa, que foren emocionants per a la gran concurrència que omplia el temple, estigueren interpretats pel Grup de Folk d'Alberic. El recital, que es donà posteriorment al Saló Diana, també va ser a càrrec de l'anomenat Grup en la seua primera part i en la segona a càrrec d'Enric Ortega. Constituí un èxit d'actuació i de públic, encara que mancà un dispositiu amplificador que milloràs les deficients condicions acústiques del local.

VALÈNCIA Premis «JOAN SENET IBAÑES.»

En la convocatòria dels premis de novel·la i teatre corresponents a 1971, s'han presentat diverses obres d'autors del País Valencià (conforme exigeixen les bases d'aquests dos premis) ; però el jurat ha acordat declarar-los deserts per no considerar cap de les novel·les i peces teatrals presentades, amb mèrits suficients per a obtenirlos.

de la Vega o Serrat. Una veu a l'altra banda del fil ens digué que no hi havien arribat encara i que no sabien si arribarien aquella mateixa nit. Dues hores més tard, nova trucada a l'hotel i nova negativa a la nostra pregunta, ara en un to que ens fa pensar que l'empleat se'ns ha tret de damunt amb una espècie d'evasiva. Dissabte, dia del recital, deu del matí, quan tornem a trucar a l'hotel, ja hi ha arribat el senyor Lasso, però en Serrat encara no hi és. Una hora més tard, amb una nova trucada telefònica, aconseguim parlar amb D. Alvar Lasso, li demanem una entrevista amb Serrat i ens diu que el cantant encara no és a València i que fem el «favor» de tornar a cridar a les dues. Es fa difícil localitzar l'ídol de tanta xiqueta adolescent i d'alguna que altra mare ja gran. A les dues, tal com havíem quedat amb Alvar Lasso, de la platja, ens apropem a una cabina telefònica i marquem el número de l'hotel ; demanem directament per l'habitació 277 ; ningú ens contenta ; ens posen amb el conserge, que finalment ens diu que els senyors Lasso han anat a l'estació a recollir Joan Manuel. Ja quasi estem a punt d'abandonar la lluita per fer-nos amb el cantant, quan, a les cinc de la vesprada, decidim anar directament a l'hotel i entrar com siga dins d'aquella mena de campana de vidre on sembla resguardar-se el cantant. En arribar-hi, ens topem amb ell que eixia camí del teatre, la guitarra sota el braç, per assajar una estona abans del recital. Va vestit com qualsevol xic de la seua edat, els llargs cabells jugant amb el vent i un aire entre tímid i desafiant. Els mites vists de prop deixen de ser-ho i esdevenen persones com les altres. L'acompanyem en aquest curt trajecte d'un lloc a altre, passant davant d'un grupet de «fans» que es queden bocabadades, i alhora que caminem al seu costat anem tractant de fer-li l'entrevista : —Voldríem fer-te una entrevista per a GORG, l'única revista en català què s'edita a València. Pot ser? —Ho sento, noi, és molt tard i tinc d'assajar una mica ; no hi tindrem temps. La gent es gira al nostre pas, i alguns assenyalen el cantant. Ja dins el teatre, tornem a insistir : —Bé, si ara no pot ser, més tard no podríem parlar? Tan sols serien cinc minuts. —No ho crec possible ; en acabar els recitals hem d'eixir cap a Sevilla. Ho sento, un altre dia que vinga amb més temps... No volem tornar a insistir ; es nota que el cantant està can-

NOTICIARI ALBALAT DE LA RIBERA • El dia 3 de maig, el senyor Arquebisbe féu la visita pastoral a Albalat de la Ribera. El desig dels joves era que aquesta es fes emprant la nostra llengua, i, per aconseguir-ho, un grup n'anaren a parlar-ho una setmana abans. Malgrat els entrebancs posats pel senyor Vicari Episcopal (valencià d'Oliva), es pogué parlar amb l'Arquebisbe que, fent l'homilia en castellà, acceptava plenament. Una vegada sols amb el senyor Vicari Episcopal i després de declarar-se quasi valencianista i tot, féu els impossibles per tal que renunciàrem al «sí» obtingut ; però, és clar, no ho aconseguí. L'endemà es comunicava que «de tot el parlat ahir, no hi ha res». Assabentada la Junta Parroquial (formada per homes d'uns 50 anys de mitjana d'edats) es féu totalment solidària amb les peticions dels joves i anaren ells novament a parlar amb el senyor Vicari. Resultats : Els sacerdots celebraren en castellà, mentre que la part corresponent al poble (respostes als celebrants, cants i totes les lectures) es féu en el nostre català. El senyor Arquebisbe començà llegint en valencià una bona estona, i finalitzà d'igual manera. Acabada la missa, un grup de joves li lliuraren una llarga carta, amb les següents peticions finals : —Que la nostra llengua no tinga cap impediment en ser emprada en tota l'extensió que permet el Concili i en tots els pobles de llengua valenciana del nostre País. —Que el senyor Arquebisbe estimule els rectors de les parròquies a l'ús de la nostra llengua als pobles on és emprada i en la proporció adequada al nombre de valenciano-parlants. —Que al Seminari Metropolità s ' e s t u d i e normalment la nostra llengua i la nostra història per tal que les noves promocions sacerdotals no siguen un obstacle en la normalització del País i puguen desenvoluparse decorosament. Produirà fruit? La resposta la tenim tots i cadascú de nosaltres.

sat. Pràcticament, acaba d'arribar del viatge, i dins d'unes hores ha de tornar a viatjar ; es veu que té molt de treball, al contrari que altres dels nostres cantants que també en tenen, però que, per diverses causes, no el poden fer. —Gràcies per tot. Voldries posar la tena firma en aquest full? —Sí, amb molt de gust. Joan Manuel agafa el fullet de paper i hi estampa «Cordialment Joan Manuel», i ens acomiadem d'ell fins un altre dia que tindrà més temps. Ha estat la nostra lluita contra el temps i també, per què no dir-ho, potser contra tot un equip de «públic relations». Ja sabem que el camí més fàcil per a arribar als cantants amb fama de multituds, és anar de cara als «managers», però pensàvem que l'equip de «públic relations» de Serrat tindria alguna deferència per a l'única revista valenciana que defensa la cultura que el va llançar al camí de l'èxit. No més fa uns dies, una revista de Madrid molt coneguda entre la joventut, va tenir la «gran sort» d'assistir privadament als assaigs del cantant a Madrid. No demanem tant, ja que no ens considerem al mateix nivell en nombre de lectors que aquella revista ; però senyors «representants-de-cantants-catalans» : una mica d'atenció als nostres sempre pocs òrgans de difusió. A les set de la vesprada, estava anunciat el primer dels dos recitals ; quinze minuts abans, el teatre ja era pràcticament ple i a les set i cinc la gent ja s'impacientava. Hi havia gent de totes les condicions i edats, que havien pagat uns preus que anaven des de les dues-centes pessetes de la butaca a les cinquanta de la general. A les set i quart, les llums s'apaguen i el teatre se'n ve a terra per una allau de crits histèrics ; sona meravellosament el quintet de Miralles, i es deixa sentir la veu de Serrat cantant «Bon dia». Els crits augmenten quan per l'esquerra de l'escenari apareix el cantant amb un «tratge» de vellut color blau. Una rere l'altra, ens va cantar onze cançons en la primera part, de les quals tan sols quatre foren en català. Després del descans, tornen els crits i torna Serrat a començar cantant «Com ho fa el vent» i, a continuació, acompanyant-se a la guitarra, com en els primers temps, «Me'n vaig a peu». «Quasi una dona» i «De mica en mica» van ser les altres cançons que va cantar en català en aquesta segona part. En acabar el recital, el públic demanava més cançons, sobretot «La tieta» i «Ara que tinc vint anys» ; però Serrat, no sabem si perquè aquestes no les du actualment al seu repertori o per altra causa, ens va cantar aquells versos de Machado de l'«Españolito que vienes al mundo...» Hem vist un Serrat amb un gran «savoir faire» dalt l'escenari, un Serrat molt diferent d'aquell tímid xicot que ens va sorprendre un dia, ja fa uns anys, amb aquella «Cançó de matinada» i amb el seu crit dels vint anys. Ara sap quan cal fer un gest per guanyar-se l'aplaudiment de la gent o bé quan fer «mutis» deixant temps al públic per a aplaudir-lo ; en fi, que hem vist un gran cantant dins la línia anomenada comercial, recolzat per un gran acompanyament musical. ¡ Era francament meravellós sentir en algunes cançons la forta veu de la tenora, la dolçor del violí, o el crit del saxó! Ens va agradar molt més el Serrat que cantava en català que el que ho feia en castellà, i per tal que no ens titleu de partidistes, ací donem unes declaracions de José M.a Iñigo, gens sospitós de tenir vel·leitats catalanistes, que ha dit : «Canta molt millor en el seu idioma català. Se'l nota més còmode». Hem notat a faltar noves cançons, ja que totes les que va cantar eren conegudes, i creiem que Serrat cal que treballe i en faça de noves ; del contrari, corre el risc de quedarse estabilitzat. També ens hauria agradat que Serrat hagués cantat més cançons en català. Però què hi farem ? El noi del Poble Sec, continua sense definir-se, malgrat haver donat la impressió, fa uns mesos, que tornava a la seua «llar», com el fill pròdig de la paràbola bíblica. . R. ESTEVE CASANOVA

ÂŠ faximil edicions digitals 2006