Gorg Revista Bibliogràfica. Número 21. Juliol 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista. No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o països, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili. GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que puguen cabre en l'espai limitat de què disposem. No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions. LLENGUA «MATERNA» parlar el valencià perquè creuen que així seran més Sr. Director: distingits: La finor no la Vull f e l i c i t a r sinceradona la llengua, sinó la ment el Sr. Pep per la seua persona en si, i si socialcarta i la seua pensada ment volen destacar tant, que la gent escrigui al Rat ¿no s'han parat a pensar Penat per la campanya de que parlen la llengua dels «que parlin valencià com peons i de les noies de a pares de família». No sé, servei? No dubtin que parperò, si això farà massa lar en valencià no rebaixa efecte, perquè en el Prigens ni mica la categoria mer Creuer de Retrobasocial o intel·lectual que ment amb l'Alguer, alguns tinguin. Sobretot la dona dels Representants d'até l'obligació més que ninquesta E n t i t a t , que eren gú de conservar la llenportadors de la Verge dels gua i transmetre-la als seus Desemparats, pel vaixell fills, que per alguna cosa «Virginia de Churruca» sempre s'ha p a r l a t de parlaven v a l e n c i à , però «llengua materna». Si el amb les seues filles parlavalencià es perdés, jo crec ven castellà. Ja comprenque la principal culpable drà l'amic Pep que si la en seria la dona. Està molt gent s'ha de mirar en sem- bé que reclamem els nosblants miralls, estem ben tres drets com a dones, arreglats... però també que complim Ara, com a dona que les nostres o b l i g a c i o n s sóc i filla de pare valencià, com a tais. voldria dir una cosa tant Atentament, a l'amic advocat del senyor MONTSERRAT PONS Pep, com a les dones valencianes que no volen Barcelona, maig 1971. OFERIMENT Amic lector: Em plauria força obsequiar-te adesiara amb qualque publicació catalana del Principat, sense cap compromís per la teua part. De totes les sol·licituds que reba, n'escolliré cinc com a màxim. FRANCESC HERNÁNDEZ I PARIS Carrer de Sant Roc, 32 - 4 art. ROQUETES (Baix Ebre - Tarragona)

POESIA A «GORG» Sr. Director: Em complau escriure-li uns mots de felicitació per la seva r e v i s t a , especialment perquè està escrita en la nostra llengua. Francament m ' a g r a d a , encara que trobo que hi manca una pàgina dedicada a la poesia, com diu el senyor Baptista Peris en el número del mes de gener. Podria ésser una secció semblant a Cartes al Director, en la qual p o g u e s s i n enviar poesies els lectors de GORG. Crec que això seria molt bo per a la nostra cultura i ens ajudaria a conéixer-nos millor, puix hi ha moltes paraules admeses pels nostres diccionaris que sols s'usen en certes comarques del nostre àmbit l i n g ü í s t i c , i és convenient que tots coneguem aquestes paraules. Sincerament crec que no mancarien col·laboradors de totes les comarques de parla catalana, i això seria en benefici de tots els lectors de GORG, i per tant de la revista, ja que, al temps de fomentar cultura, ajudaria a agermanar-nos més. Amb tot et que he dit no vull pas dir que la poesia clàssica o de totstemps passats en quedés exclosa, no; crec que la revista té prou categoria per donar cabuda a la poesia antiga i a la inèdita. Una salutació molt cordial als lectors i als col·laboradors de GORG. Visca la nostra llengua i endavant les quatre barres! M'agradaria tenir correspondència amb lectores poetesses o molt aficionades a la poesia.

CAMIL MAS I OLIVÉ Sant Vicenç, núm. 18. Constant! (Tarragona), març 1971.

N. de la R. — Ens agradaria molt poder complaure aquest i altres comunicants; però dissortadament, no disposem d'espai suficient per a aquesta secció dedicada a poesia, almenys per ara, com ha provat a bastament la necessitat que hem tingut de suprimir alguna secció secundària com l ' e f í m e r a d'«Amenitats».

MÉS SOBRE EL MAESTRAT Sr. Director: En primer lloc, voldria aclarir que en la meua carta publicada a GORG núm. 14, jo no atacava Sant Mateu del Maestrat; solament donava la meua opinió, tot i esperant el resultat de la polèmica entre Morella i Sant Mateu. Això sí: vaig denunciar l'assumpte dels slogans fets en castellà damunt la nostra bandera valenciana, res més. Ara haig d'aclarir que estic molt s a t i s f e t en veure que tenim bons valencians al Maestrat que defensen el seu poble. Reben la meua felicitació per la seua defensa d'un tros del País València; veig que el M a e s t r a t no és mort, solament un poc adormit. Senyor Jovani: dieu que jo no c o n e c la geografia de la meua comarca. Home, la voldria conèixer molt més; però avui diré un poc del que conec. D'història, els valencians estem tots molt fluixos; necesitem que ens editen llibres sobre història dels nostres pobles, comarques i País. La comarca del Maestrat es compon de dues parts: l'Alt i el Baix Maestrat. En parlar de comarques, és un poc perillós i pots relliscar, perquè cada u hi diu la seua. Qui té raó? Això és el que jo vull aclarir. El dia 15 de juny de 1969, el Sr. Emili Beüt i Be'enguer donà una conferència amb motiu de la Clausura dels cursos de Llengua i Literatura Valenciana sobre les comarques, i diu el Sr. Beüt: el País Valencià no és més que el conjunt de comarques, i afegí moltes coses importants que ací no puc posar per no fer la carta massa llarga; s o l a m e n t diré això: Els Ports de Morella —Morella com a capital. Això no vol dir que una ciutat no pot ésser capital de dues comarques, però en els Ports també entren Catí, Sorita del Maestrat, Vilafranca del Maestrat (això segons el Sr. Beüt). En canvi, en la Gran Enciclopèdia Catalana, que encara no és acabada, vull dir, encara no es al dia, Vilafranca i Catí són de l'Alt Maestrat; per això dic que en parlar de comarques hom es pot esvarar. Per això val la pena de comentar tot açò, i esperar que la veritat eixirà per damunt de tot. Sorita del Maestrat —ja ho diu

el seu nom— és del Maestrat. Perquè no hi entra? I en canvi la posen als Ports de Morella, 0 siga que. Morella, és capital d'un tros del Maestrat; i no parlem ja de Vilafranca i Catí. Esperem a veure què diuen els de Vilafranca, Sorita i Catí. Principalment, Vilafranca, la millor població que tenim al Maestrat. 1 també Morella tindrà què dir. I ara bé: la bomba, amic Jovani, el llibre «L'Estructura econòmica del País Valencià», de recent publicació, dóna com a capital del Baix Maestrat Vinaròs, i de l'Alt Maestrat Albocàsser. Ànim, Artur Jovani i Puig: no es descoratge! Jo sóc al costat del qui lluita per la seua terra, i sàpiga que m'agradaria donar-li la mà personalment. Referent a l'ensenyament de la nostra llengua, sàpiga que gratuïtament la podeu aprendre al vostre domicili, per correspondència, amb els cursos de Lo Rat Penat, Plaça de Manises, 3, València-3, amb la gramàtica valenciana d'En Carles Salvador i Gimeno, i s à p i g a també que enguany a Benassal es posarà un monument al nostre gran gramàtic Carles Salvador, monument costejat per tot el País Valencià. Ah! no estic avergonyit de la meua gent, ni per inculta ni per pobra: tot al contrari! Rebeu una e n c a i x a d a de mans de JOSEP PUIG I

BELTRAN

L'Hospitalet de Llobregat, febrer 1971.

EDICIONS I EDITORS Sr. Director: He llegides al GORG del present mes de juny, unes declaracions del poeta Josep Lozano, on m a n i f e s t a que ha p u b l i c a t un llibre poètic, el qual porta per títol «Poemes home-terra», però que ell mateix n'ha hagut de ser l'editor, puix que les editorials temen de publicar un autor no conegut. Aquest fet ens ofereix, certament, una perspectiva molt poc esperançadora de cara al futur de la nostra cultura, la qual, és clar, necessita dels escriptors i si sols tenen les por-

tes obertes els autors consagrats, quan aquests s'acaben, què succeirà? La resposta és òbvia i tothom la coneix. Ara bé, el que sembla és que les editorials no volen arriscar-se a perdre diners, malgrat ser perfectament possible el guanyarne després més dels perduts, amb el mateix autor, d'on deduïm que interessa més la cosa material que la intel·lectual. Com diu el mateix Josep Lozano, una cosa és la cultura i una altra —i ben d i f e r e n t — , els diners. No crec que obrar pensant solament en els beneficis que reporta, siga el més aconsellable per al manteniment i continuïtat de la nostra llengua i cultura. El que han de tindré present les editorials que solament «s'arrisquen» a publicar llibres d'autors consagrats, és que per arribar a ser escriptor famós, abans s'ha de ser un principiant i si ningú no s'arrisca amb ell, no podrà aconseguir el triomf. Si les coses estan així, mal anem. Esperem que sorgisquen editorials disposades a esforçarse per tal de resoldre el problema, que tant pot afectar la cultura del País Valencià. Atentament,

ALBERT PÉREZ MARCO Rocafort, juny 1971.

CINEMATECA Sr. Director:

teressant arreplegar a q u e i x e s pel·lícules per salvar-les de la destrucció o de la pèrdua. Per ara, és una Cinemateca particular, que pose a disposició dels estudiosos. Si algun organisme oficial hi volgués fer una Cinemateca, amb responsabilitat, de bon grat hi col·laboraria. Sempre que fos un centre viu de la cultura fílmica i no pas un cementen de velles pel·lícules. Els valencians vàrem ésser peoners del cinema a la península. Cosa que no pareix que importe poc ni massa els organismes oficials. Moltes gràcies, Sr. Director.

RICARD BLASCO València, juny 1971. RECTIFICACIÓ Sr. Director: A l'article meu del núm. 19 de la vostra Revista, «La dona un objecte», referint-me a «Feliçment, jo sóc una dona», de Maria Aurèlia Capmany, allí on es llegeix «... perquè Proudhon, pagès i fill de menestral...», hauria de dir «... perquè Proudhon, vila i fill de menestral». Cal matisar-ho, perquè hom sap que, si bé nascut en un llogaret prop de Besançon —i fill d'un toneller—, ben jovenet se'n va anar a París, on treballà primer d'aprenent d'impressor, i després, de corrector de proves. Afectuosament,

ANTONI RODENAS

Al número 20 hi publiqueu una lletra del senyor Andreu Pla, el qual, ultra fer uns amables comentaris respecte de la projecció d'antics films documentals valencians que vaig presentar al Congrés d'Història del País Valencià com a il·lustració de la meua conferència, demana si algú ha pensat a fer amb ells una Cinemateca. Puc dir al senyor Pla que, fins ara, cap organisme oficial del País no sembla haver-s'ho pensat. He recollit una bona quantitat de pel·lícules antigues rodades al País o referents a ell, tant de caràcter noticier com argumental. No són, ni de bon tros, totes les que voldria tindré, però no fan petit munto. Com a estudiós i professional del cinema, he cregut útil i in-

Barcelona, maig 1971. ACLARIMENTS Sr. Director: He llegit amb molta atenció la lletra de N'Emília Queralt, i c e r t a m e n t que, primer m'ha produït indignació, però després he sentit pena per una valenciana que no coneix València ni els valencians. Crec que estic en l'obligació de comentar i aclarir-li unes quantes coses. 1. L'acte que es va desenrotllar el dia 22 de febrer de l'any en curs en el Teatre Barcelona, amb motiu de la Proclamació de les regines de CASA VALÈNCIA a Barcelona,

no és cap «festa», sinó un acte seriós, solemne, en què es presenta les tres regines —esperit i ànima del regne valencià— que ens han de representar els valencians que ací radiquem, a tots aquells que no podem ésser a la nostra terra en jornades com les de les Falles, la Magdalena i Sant Joan, però que pel seu mitjà estem presents en esperit, plens d'amor entranyable,

plens d'il·lusió... 2. Quan es refereix a la classe de valencians que esperava trobar en l'esmentat acte, ¿va adonar-se que, tan sols de Castelló, n'acudiren tres autocars plens? ¿Sap que durant l'any es treballa intensament a la nostra entitat? ¿Sap que tots aquells que senten veritablement la «terreta», dia a dia viuen el miracle de sentir-se xafant un tros del nostre país, que parlen valencià... es donen la mà i es reuneixen amb germanor? ¿Sap en tot cas com sent i pensa tot aquell que es veu obligat a viure fora de «casa», lluny dels seus familiars? Ser valencià, mallorquí o català és la mateixa cosa, però el lloc on es va néixer sempre és arrel que tira de nosaltres. Per què, en lloc d'escriure una lletra que sembla anti-valencianista, no s'integra a nosaltres, amb bona voluntat, i treballa, col·labora, ajuda, posa un gra del seu esforç i comprensió, agafant-se de la nostra mà per fer més reial la nostra germanor? Que tenim defectes... Naturalment! No seríem sers humans... però d'humans de bon cor és de rectificar i ajudar els altres i procurar cada dia ser millors. 3. Pel que es veu, no coneix el teatre valencià, el que ha estat, el que és —malgrat l'oblit per part d'aquells que podien i tenen obligació de dignificar-lo i enaltir-lo— i el que pot arribar a ser... Ací a CASA VALÈNCIA, sense cap ajut, un grup de xics i xiques treballen durant tot l'any, tres o quatre dies a la setmana, restant-li hores al descans, perjud i c a n t - s e —en moltes ocasions— materialment i econòmica, però tractant de conservar una de les més preades manifestacions de l'esperit valencià: el teatre. Teatre—en aquesta ocasió— escrit i pensat per aquest grup, en. el que la ma-

joria dels seus components són fills de valencians o de pares no valencians de tota la geografia hispana, que amb prou feina saben parlar el valencià, que el costa sacrificis adaptarse a la nostra dicció, però que ho fan amb molt d'amor i d'entusiasme, que no els importa les «critiques destructives» i que, conscients de la seua missió, s'apleguen, cada vegada més, entorn a CASA VALÈNCIA a Barcelona, agermanats, estimant tot allò que té caliu valencià. El valencià, per tant, en què estan escrites les obres teatrals que representen, és el popular, el del carrer, el que donà dies de joia les plomes d'Escalante, Peris Celda, Morante Borràs... i ens donà comediants de la talla d'en Manolo Taberner i Pepe Alba... Què més pot dir est senzill escriptor? 4. Quant a l'Himne de València, ¿no sap que va néixer amb motiu de l'Exposició i de la mà del mestre Serrano? El cant a València d'en Padilla és per aquest quadre escènic tan sols una sintonia. 5. Pel que es veu, ignora que molts, que avui encara parlen castellà —a més d'altres circumstàncies llargues d'anomenar— provenen de terres que toquen ja Castella i Aragó: Utiel, Requena... Sogorb... Ademús... però que a pesar de tot senten i estimen les nostres tradicions, duen en el cor València, perquè també són valencians. Jo, estimada senyoreta o senyora, en nom de tots el valencians de CASA VALÈNCIA, la invito que vinga a nosaltres, que visca les nostres inquietuds; siga «catalanista», que això és tant com ser valenciana. Vinga a nosaltres que hi ha molt que fer. Pot tenir la seguretat que entre nosaltres trobarà el que tot valencià deu trobar. Cordialment,

RICARD BLASCO ROMERO Barcelona, març 1971. LA LITERATURA DE CREACIÓ Sr. Director: La lectura de la «taula redona» sobre la cultura del llibre

al nostre país i que ha estat publicada al darrer número de GORG, m'ha esperonat a reflexionar sobre els problemes de la literatura de creació dins la situació general de la nostra literatura. La problemàtica general de la «literatura de creació» crec que actualment està condicionada pel descrèdit que ha aconseguit, una mica injustificadament, durant l'etapa de la literatura social. Modificar la sosietat a base de literatura és un somni, evidentment, però tampoc no podem caure en «l'art pour l'art». La literatura de creació ha deixat pas a una literatura assagista i pamfletària, sens dubte més eficaç que la literatura creativa, en l'intent de sacsejar la societat. I ara hem entrat en un desert creador, i costarà molt eixir-se'n. I al nostre pais? Crec que s'ha passat d'una literatura de creació, a una literatura de denúncia i investigació. En resum: una literatura no creativa. És clar que l'abast de la literatura de creació, com les fronteres dels g è n e r e s l i t e r a r i s , avui s'han eixamplat considerablement, però sempre hi haurà un nucli de literatura que ha estat bastit en el silenci creador: l'home que escriu allò que brolla del seu esperit, sense la mediatització d'altres tècniques. Estic d'acord amb el senyor Pérez Casado quan diu que «no convé oblidar que per tal que isquen deu senyors que publiquen farà falta... cent senyors que escriguen». Escriure i publicar no es poden igualar; si això fos possible, per higiene intel·lectual caldria una eficaç censura. El nostre cas, però, no va per aquest camí. Ací, al nostre país, falten les condicions mínimes per a publicar literatura de creació. Ni tan sols tenim el garbell apte per a escatir els mèrits de les poques coses que s'escriuen. On és la critica literària? De moment em sembla utòpica una editorial dedicada a la literatura de creació, a nivell valencià. Potser, per reactivar la nostra literatura, fóra útil que GORG publicas uns fulls centrals per poder oferir la plataforma suficient per a les provatures literàries. Amb optimis-

me, i amb temps, fins i tot arribaríem a tenir uns «Quaderns Literaris» autònoms. El que no podem deixar córrer és romandre més temps sense una suficient literatura de creació llegidora pel seu valor intrínsec i no per raons extraliteràries. Breu: ens falta un esforç de promoció literària, perquè hi ha gent que escriu, però que no té pas els mitjans escaients per a arribar al públic. Atentament,

E. FERRER SOLIVARES Albacete, maig 1971. MISSA EN VALENCIÀ A LA SEU? Sr. Director: Amb gran complaença he llegit al número 19 de la nostra Revista GORG el text que la Junta Diocesana d'Acció Catòlica envia a tots els Rectors de la nostra Diòcesi, sobre la necessitat d'usar la nostra llengua en la Litúrgia. Ja era hora que l'Església Valenciana no deixàs marginats els seus fills en les seues relacions amb Déu. Malgrat tot, encara són moltíssimes les parròquies que no han integrat els seus feligresos a les normes del Concili Vaticà II, ni compta per elles la doctrina de la «Pacem in Terris». Crec sincerament que a la nostra Seu —Alma Mater de la Diòcesi— està fent molta falta que es diguen misses en valencià, primerament per ésser la primera a donar exemple i en segon lloc perquè són moltíssims els seglars com jo, que «tinc el costum d'oir la santa missa» «quofidie» i se m'obliga a no oir missa o a forçar-me a emprar una altra llengua en les relacions més íntimes amb Déu. No és cosa de desplaçar-me tots els dies a Rocafort, per a oir la santa missa, com Déu vol i l'Església mana. ¿Manquen a València Joves i Homes com els d'Albalat de la Ribera que sàpien defensar els seus drets? Atentament,

JAUME RUIZ València, juny 1971.

MÉS SOBRE LA INQUISICIÓ Sr. Director: Crec —jo ho crec— que encara no s'ha dit tot, ni molt menys, sobre la I n q u i s i c i ó —l'espanyola i l'europea—; i amb tota la veritat i tota la objectivitat, sense buscar-hi una literatura fàcil i emocional per a rebatre'n justificacions. Perquè si els tribunals civils eren durs ALESHORES, el turment i la crema humana, en un «sant» Ofici, és menys perdonable. ¿Com s'entén «normal» d'un temps cremar a un germà si tots —ja ho havia dit Jesús— som germans en Déu? ¿És que en el temps de la Inquisició l'home no havia sortit encara del primitivisme bestial? ¿És que Déu no havia sentenciat —molts segles enrere!— el «no mataràs» i «estimeuvos»? ¿És que els botxins i els inquisidors actuaven d'àngels? Sempre, des de Jesucrist, posem per cas —i abans també— ¿no hi ha hagut allò bo i dolent, just i injust, la tirania i la llibertat, la burla de l'home com a home i la dignitat humana? I ¿no és ben veritat que la Inquisició no podem passarla al lloc de d'allò bo, d'allò just, de la llibertat, de la dignitat humana? En aquells temps t a m b é existia l'acció bona i l'acció dolenta —no dic de les accions que «es creien» bones o dolentes, sinó de les que «eren» dolentes o bones—; i dolenta —ben dolenta— fou l'actuació del trist Tribunal, del «sant» Ofici. Ell haurà estat —li busquen les justificacions que vulguen— escàndol històric, torturats els homes i cremats quan ja regien els manaments d i v i n s condemnatoris dels fets. Des de sempre —els nostres avis, el «poble»— tothom posà la Inquisició com a retrat de la por i de la maldat, i digueren i diuen de les majors desgràcies: «Això és pitjor que la Inquisició!» «És més dolent que la Inquisició». «L'han deixat fet una calamitat, li han fet una Inquisició», etc. Repeteixo: L'acte humanitari i l'acte bestial ja eren inventats ALESHORES; i la Inquisició, amb un feix ben grandot de punts

negres en la seua actuació, sempre fou criticada pel poble baix. No és prou e l o q ü e n t aquesta fama? També és cert que —en la modernitat— han estat actes inquisitorials moltes m a l i f e t e s d'avui; però aquestes no minven la condemnació d'aquells, ni dels fets del Circ Romà i de Caín —molt més llunyans— per a poder-se justificar absents de pecat. Perquè els fets dolents foren, són i seran dolents abans, en i després de la Inquisició. Oir dir que era justificada ALESHORES, sempre posarà els pels de punta a l'home just d'aquest temps i als de l'esdevenidor. Us saluda coralment, V. GONÇALBES I MONTORO Alacant, juny 1971.

Sr. Director: El de la Inquisició és tema que sempre m'ha preocupat. Per això voldria comentar breument allò que diu Jesús Pere Millan, d'Oriola, en el núm. 20. És cert que res no pot jutjar-se, sense més ni més, «fora de la seua època». Però també és cert que el Sr. Pere Millan mateix s'allunya del mateix principi que exalta quan afirma: «... jo no sóc qui per a dir si Déu aprova o no la Inquisició». Puix tan humil tesi és obvi que no ens la formula des d'una perspectiva històrica, sinó des d'un punt de vista abstracte, intemporal. Si ens situem «fora de la història», no és lícit eludir l'enjudiciament de la I n q u i s i c i ó al·legant «en quins anys tingueren lloc... els fets»... Sens dubte, tampoc no «sóc jo qui per a dir si Déu aprova o no la Inquisició». Però tant el Sr. Pere Millan com jo mateix podem dir si «la nostra consciència» aprova o no la Inquisició. I en la pròpia consciència cadascú sent, a la seua manera, la veu de Déu, siga quina siga la ¡dea que de Déu es forma cadascú. La meua consciència condemna totalment tota Inquisició, tot encadenament de la lli-

bertat de l'home, tota opressió sobre l'esperit. Històricament, comprenc que la Inquisició fou digne fruit d'una trista època d'obscurantisme generalitzat; i, també, que les seues conseqüències van ser tan amargues com les seues tortures per a l'ésser humà i per al seu progrés —com ho demostra tot estudi històric seriós. Si comparem la Inquisició, i n s t r u m e n t d'un cristianisme bàrbarament retrograde, nascut c o n n a t u r a l m e n t rere segles d'involució humana, amb les doctrines que es desprenen dels texts en què es narra l'origen de la religió de Crist, sols pot arribar-se, d'un mode honest, a la següent sentència: La Inquisició encarna i, a la vegada, simbolitza, el moment de major degradació històrica que ha conegut, fins avui, l'Evangeli. (Que ja és dir...) A mi m'agradaria que el senyor Pere Millan ens digués sí, deixades de banda les altrament justes salvetats històriques, «la seua consciència» aprova o condemna la Inquisició. No n'hi ha prou amb assegurar-nos: «Sóc el primer a dir que "als nostres dies" la Inquisició no té "lloc" possible». Per a un enfocament ètic (i, per tant, intemporal) no es planteja la cosa en termes de si, «als nostres dies», la Inquisició «té lloc» o no «en té»: la clau està en si la Inquisició mereix o no consens. ¿O és que l'ensenyança sobre la immoralitat (ètica) de l'assassinat, pose com a exemple, varia perquè algunes civilitzacions hagen (històricament) practicat l'assassinat ritual? Podrà variar la imputabilitat (subjectiva), no el nostre rebuig (objectiu). Doncs bé: contestar aqueixes preguntes —preguntes en què el tema es suscita del mode en què afecta el nostre avui i el nostre demà, a través de la idea que col·lectivament ens formem sobre en què consisteix «conviure» —és el que eludeix, entre disquisicions històriques, el Sr. Pere Millan. Que és qui ara té la paraula. Atentament, EDUARDO Madrid, juny 1971.

CIERCO

EDITORIAL POMPIDOU I L'IDIOMA D'EUROPA En veritat, no hi ha res massa nou o recent en les darreres declaracions del president Pompidou al diari belga «Le Soir». En veritat, les mateixes afirmacions han anat produint-se aquests últims anys en boca dels polítics francesos. Una de les qüestions més velles de la cultura occidental, la batalla lingüística, es desplaça ara al marc de la comunitat europea. Un problema nou: l'escenari. La peça, en canvi, és extraordinàriament vella. En la seua singular defensa, Pompidou es mostrava orgullós de proclamar, ja que no de demostrar, la «europeïtat» de la seua llengua de cara al candidat més molest, la llengua anglesa. Llengua que, en opinió de Pompidou, és menys «cultural» i menys «europea» que la pròpia. La defensa del francés es fa, en aquest terreny, dubtosa. Hi ha certes ocasions en què diuen que la millor defensa és un atac. I, en aquesta ocasció, Pompidou decideix l'atac. Potser la maniobra induiria a error. Un diari holandés denunciava tot seguit l'injustificat d'aqueixa pretensió, que els redactors apel·laven ¿'«imperialisme cultural». Però, ben mirat, l'imperialisme cultural de França, més enllà de la seua jurisdicció domèstica, és cosa ja poc raonable. Entre altres raons perquè topa amb el saludable enfrontament de l'anglés, idioma autènticament internacional. I la retòrica a l'ús és símptoma de feblesa. El mateix diari holandés expressava, però, la seua confiança que «tant la col·laboració internacional com el contacte amb la resta del món no es faran més difícils del necessari per l'acceptació del p r o j e c t e francés de donar lloc preferent a una llengua que, per a molts europeus, només és un soroll agradable de sentit». Efectivament, tothom veu la necessitat d'establir un idioma de relació entre els distints pobles europeus, al marge dels distints idiomes parlats per aquests. Però —diguem-ho de pressa— és molt de témer que la multiplicació, tan sols la duplicació, dels idiomes acabe fent insolu-

ble el mateix problema que vol resoldre's: simplificar la comunicació. I el número més simple és l'u. Ara: les rivalitats internacionals i el pugilisme cultural a gran o petita escala han militat sempre contra l'adopció acordada i lliure d'un idioma com a vehicle de comunicació intercultural. Allò que de veritat cal debatre no és més que la utilitat real del candidat, l'eficiència i extensió actual de l'idioma intereuropeu. ¿Fins a quin punt les diferències entre les nacions que posseeixen idiomes importants poden alçar nous obstacles a la barrera de la comunicació intercultural, en comptes de simplificar-los? Perquè la multiplicació dels idiomes «internacionals» mai no podrà constituir cap programa per a solucionar el problema de la multiplicitat de llengües. Evidentment. El periòdic holandés a què hem fet referència expressava aquest mateix temor. SOLUCIÓ INVIABLE Des que parlar idiomes distints fou considerat com a producte del pecat, no han estat pocs els qui s'han investit de la potestat d'administrar una condigna penitència. La desventura de Babel és l'episodi millor explotat per l ' i m p e r i a l i s m e cultural. Enfront d'aquest, no ha estat gens casual l'acollida que han tingut en les petites nacions (Finlàndia, Holanda, Bulgària) els successius projectes de llengües artificials. I ningú no seria capaç de discutir, d'altra banda. l'«europeïtat» de dites llengües. En rigor, ni es tracta d'autèntics idiomes «artificials», inventats ex novo. Pensem en la ¡nterlingua o en l'esperanto. En llur majoria, aquests idiomes no són sinó nous idiomes abstrets dels que ja e x i s t i e n a E u r o p a . Però —per aquesta mateixa raó— tampoc no es tracta de vertaders idiomes internacionals o mundials, sinó de llengües occidentals, més o menys aberrants, sorgides de la tradició europea. I no oblidem que Europa i Occident són una parcel·la cultural del planeta.

La manera més directa de salvar el problema de la comunicació és, evidentment, l'adopció d'una de les llengües existents, usades ja en el comerç intel·lectual internacional. Perquè el cost és menor. I precisament perquè el cost és menor només valdrà la pena aquella que oferesca les característiques objectives d'operativitat i practicitat, capaces de dirimir la seua elecció per damunt de les disputes nacionalistes. Per a dilucidar aquest punt, convindrà aclarir que no totes les llengües parlades per gran nombre d'individus constitueixen autèntiques llengües internacionals. Per exemple, no són llengües internacionals el xinès o el swahili, per citar dos casos. Allò decisiu és que un idioma internacional és parlat —i en major mesura «entès», i encara més: «llegit»— per un nombre considerable més ample de gent que no els qui l'usen com a propi o matern. Hi ha, doncs, llengües numèricament importants per l'extensió de la comunitat, 0 comunitats, que les posseeixen. I hi ha llengües internacionals, al marge de l'extensió i població de les comunitats d'on procedeixen. L'urdu es troba entre les primeres, l'anglés entre les darreres. Ara, per a un francés resulta tan poc comprensible el voluminós swahili como per a un usuari del swahili l'idioma del Sr. Pompidou. Cosa que potser suggeriria que la limitació del francés (sempre des del punt de vista de l'usuari del swahili) està en el fet que, com deia Pompidou, és un idioma més «europeu» que l'anglés, 1 menys conegut que aquest pels parlants d'idiomes extra-ràdio. La recerca d'una llengua «europea», ¿exclourà potser l'anglés pel fet que és l'idioma europeu amb passaport ecumènic? ¿I com provaria el president que l'anglés és «menys» europeu? I quan declara que el francés és més «cultural» que l'anglés, ¿considera Macbeth un apèndix de les memòries de De Gaulle? La veritat, algunes declaracions d'europeisme lingüístic comencen a resultar sospitoses en una època, com aquesta, en què s'inaugura una autèntica Història Universal.

ENS MANQUEN PERSPECTIVES? Amb sorpresa, ha-vem vist darrerament als diaris locals uns anuncis de les misses en vernacle celebrades a València-ciutat, que han estat publicats per gentilesa d'uns grans magatzems comercials, coneguts de tothom dintre l'àrea cultural nostra. Per a nosaltres el fet podria ben bé qualificar-se d'esdeveniment, almenys en la mida en què la novetat pot portar al seu darrere una significació alliçonadora. Fins ara, dissortadament, no han estat massa nombroses les entitats —públiques o privades— que hagen arribat a preocuparse explícitament per la situació de la cultura pròpia, i específica, del poble en què són inserides. Sembla com si, en arribar a l'Ebre, tirant cap avall, canviassen de sobte els plantejaments cívics que animen la vida comunitària, i que la defensa de la llengua i cultura pròpies fos considerada com un delicte vergonyós i execrable. Fins ara, tots els esforços desplegats en aquest sentit han estat obra individual d'unes poques persones, desprovistes la majoria de les voltes del reforç institucional que estimula, protegeix i dóna caliu a la tasca de redreçament. A les comarques valencianes ens van mancant d'uns anys ençà detalls, com el dels grans magatzems apuntat al principi, per part de les empreses, de les societats econòmiques i culturals, i de les institucions públiques que animen la vida local. Darrerament havem tingut ocasió de manejar unes xifres referents a les assignacions que dediquen a l'ensenyament de la llengua autòctona les Diputacions provincials situades a les àrees culturals del gallec, del basc, i al Principat. Unes més i altres menys, totes aquestes institucions animadores de la vida local disposen, dins els pressuposts, d'nnes quantitats per a aquesta finalitat; totes —aclarim— llevat de les valencianes. Les tres Diputacions valencianes no figuren ara per ara en aquestes llistes. La pregunta es fa, doncs, inevitable : ¿ Quan començarem a adonar-nos els valencians que tenim moltes ocasions a la nostra mà? ¿Per què no hem de saber aprofitar-les com fan els gallecs, els bascs i els catalans de més enllà de l'Ebre? Serà cosa que, a nivell privat i a nivell institucional, anem tots revisant a fons els plantejaments cívics que animen la nostra vida comunitària. I no ens enganyem: el camí encetat pels grans magatzems, en l'anunci de les misses, sols és un dels moltíssims a utilitzar a l'abast de tothom.

RAFAEL LL. NINYOLES

/•

comentaris i fragments OBRES COMPLETES «Joan Fuster

I. Llengua, Literatura, Història. 510 pàgines. Any 1968. II. Diari 1952-1960. 474 pàgines. Any 1969. Col·lecció: Clàssics catalans del segle XX. Edicions 62. Barcelona. Preu: 900 pessetes, ambdós.

Avui, possiblement, aquesta col·laboració no deu ser tant objectiva com sembla que cal que siguen totes les referències de llibres. Hi ha raons, i moltes. Demane que el lector jutge. Anem avant. —Tu ets fusteria? —Jo sóc Vicent Escrivà— responc a l'amic amb un somrís ample, sufocat entre bigot i barba fosca : una barba de mes i mig, que és la verba dels amics i companys quan juguem al truc les vesprades d'abril. Vacances de Pasqua del 71. Al País, hi ha el Primer Congrés d'Història del País Valencià. A casa, el llibre d'Eiximenis, el pare dels valencians dolços. Dintre el meu cervell, la idea de presentar en GORG els dos volums de les «Obres Completes» de Joan Fuster. «Regiment de la cosa pública» ; «Obres Completes» ; vacances de Pascua ; la mona... La meua filla Deborà que, amb mitja llengua, va i em diu : —Fflos de la Bebi... Fflos de la Bebi... (Prem les efes bufant com el trenet que anava a Alcoi...) —Sí, preciosa, tu ets com elles. —Tu ets fusteria? —Jo sóc Vicent Escrivà... Ser fusteria o... estar fusteria? Bs que hi ha algú que no estiga fusteria? Qui no està fusteria ja no és pas ni açò ni allò. Fuster ens ha conscienciat, els més joves... Bo : almenys, a mi. L'any 1966 jo em retrobava com a valencià en llegir «Nosaltres, els valencians». Gràcies a ell, no, no, sinó per culpa de Joan Fuster i del seu llibre de la tavella, la cultura afegida n'ha perdut un, d'element actiu. A voltes pense si el bon amic Fuster en té, de culpa. ¿És ell culpable o

no, d'haver-me asclat com a personalitat prou eficientment castellanitzada? De vegades, per contra, l'única solució que se m'acudeix és que. d'haver-hi algun culpable, fóra jo, per haver fet cas de la veritat d'aquell llibre. I, com que açò sembla paradoxal, puix que ningú no és culpable per adoptar la veritat, ni per fer-la, ni per dir-la, ni per posar-la damunt el canelobre, heus ací que l'obra fusteriana constituïa, per a mi, un verí que calia, cada vegada més, engolir, assaborir, digerir. Amb voluptuositat de... —diguem-ho d'una—: de neoconvers. (Ha fet ja Ninyoles l'estudi sociològic dels neoconversos a la pròpia cultura?... Doncs ara és mà!) Calia fer aquesta confessió, de cara als possibles lectors. Era necessària i impenitent. No pense, és clar, fer cap penitència. «CORPUS OPERIS»

Presentar Joan Fuster al lector de GORG, seria una estolidesa fútil. Presentar les «Obres Completes» és una necessitat útil. Per què ? Al meu parer, trobar tots els llibres, articles, pròlegs, assaigs, etc., que constitueixen el corpus de l'obra fusteriana, és alguna cosa problemàtica. Des del seu llibre «Sobre Narcís» (1948) i «Ales o mans» (1949), fins a la darrera aportació «Rectificacions a les dades de la nostra Decadència», comunicació seua al «I Congrés d'Història del País Valencià» que suara comença a ser, hi ha una fauna bibliogràfica dificultosament caçable. ( R e c o r d é que, fa uns mesos, comprí la «Crònica», de Ramon Muntaner, en castellà, sols per llegir les trenta pàgines d'Introducció firmades per Fuster...)

COMENTARIS I FRAGMENTS

Fa tres anys, a Edicions 62 se li acudí publicar les Obres Completes d'aquest escriptor. (De bestreta, he fugit d'allò tan vernacle de «valencià universal» i «assagista il·lustre». Jo sé que l'amic Fuster m'ho dispensarà.) RESTRICCIONS... MENTALS?

Possiblement el més vàlid judici actual sobre l'obra d'aquest escriptor, sembla que l'ha fet l'escriptor mateix. Diu en la Introducció al primer volum : «Una de les coses pitjors que podien passar-me en aquesta vida •—vida literària, vull dir— era veure'm qualificat de «clàssic». L'epítet em feia angúnia : resulta lleugerament mortuori, pedant i no sé si fins i tot una mica injuriós. I heus ací que ara me'l trobo al damunt. L'etiqueta no passa de ser una simple argúcia comercial, és clar. Els editors pensen que una col·lecció d'Obres Completes aconseguirà vendre's amb més facilitat, si confereixen el títol solemne de "clàssics" als autors amb qui han tingut la sort o la innocència de firmar un contracte. Potser s'equivoquen. Però, al capdavall, l'editor no és un crític, i la seva intenció està desproveïda de malícies acadèmiques. Així ho crec, i em tranquil·litzo. En tot cas, els pobres lletraferits que ens limitem a suportar les conseqüències de la maniobra, no mereixem ser acusats de petulància. I encara, el risc de petulància seria mínim : l'apel·latiu de "clàssic" que se'ns aplica ve corregit per dos atenuants ben explícits, "català" i "del segle x x " . Sospito que un "clàssic català del segle x x " deu ser una ració ben mòdica de "clàssic". Deixem-ho córrer, doncs.» El lector no s'astore d'aquesta manera, tan seua, d'auto jutjar-se. Més endavant, escriu : «El públic a qui m'adreço, sens dubte, també m'ho agrairà : el servei que pot fer-li la lectura o la consulta dels meus escrits només li vindria assegurat en el cas de tenir-los íntegrament al seu abast. Reconec, d'entrada, la precarietat literària de la majoria d'aquests articles, d'aquestes peces de circumstàncies a què em refereixo. Però justament la seva dependència de les circumstàncies —i quines circumstàncies !— n'és la millor garantia que em seria permès d'al·legar-hi». Al meu parer, aquest punt és, ja, un esperó per a comprar, llegir i tenir aqusts dos volums.

«I encara hauré de fer una observació suplementària : recordar que sóc un escriptor "valencià". Tothom és d'algun lloc, i jo sóc de Sueca. (...) L'experiència més universal demostra que escriure, escriure amb aspiracions de lucidesa, és, fonamentalment, una activitat mediatitzada per Vhic et nunc. Escriure des de Sueca, a mitjans del segle xx, no podia ser sinó una opció mixta de polèmica i de catequesi : almenys, per a mi. La problemàtica "local" —nacional amb l'òptica de Sueca— se'm feia ineludible. (...) No es tractava d'una condescendència, sinó d'un compromís, i valgui el mot, tan desacreditat ja, a hores d'ara. Per compromís amb el meu poble —el poble, en la seva plural accepció— he escrit planes i planes que volien ser revulsives, incitants, divulgadores, exegètiques, escrutatòries...». Encara que Joan Fuster posa en crisi la validesa del mot compromís, nosaltres, els joves o els més madurs, lectors seus o aspirants a lectors, sabem que ell és, encara, un escriptor compromès que ha sabut donar-nos la lliçó d'allò que ell entén per compromís. Quina dissort més greu que no hi haja dos Fusters més —un a Castelló; l'altre a Alacant! (Possiblement, aquesta exclamació meua és la cosa més subjectiva de tot aquest articulet. Passeu-me-la, si us plau.)

JUDICIS I CONDICIONAMENTS

De cara al públic catalanòfon, més ample que l'estrictament valencià, calia concretar certs punts indefugiblement locals, que han condicionat certa quantitat del treball de Joan Fuster. Amb paraules seues :

COMENTARIS I FRAGMENTS

PER ALS VALENCIANS DOLÇOS

Llegint Eiximenis, he descobert que aquest menoret franciscà és el pare dels valencians dolços. Com que no és ocasió de soltar l'assaig sobre aquests, ni per l'objecte del treballet, ni per l'ocasió, ho deixaré de banda, ara. El lector, amb la seua lògica deductiva, ja induirà pel que diu ara Fuster, a què i a quins em referesc amb l'epígraf anterior. En tot cas, crec eficaç introducció per al treball insinuat, aquestes paraules de Joan Fuster : «Un altre escull a salvar era el matís gramatical que la meva localització valenciana m'imposava, m'imposa. Hi ha una tradició regional de tendència diferencialista, dins la més ferma unitat catalana, que data de molt antic, i a la qual jo no podia, ni sabia, ni volia escapar. (...) Sempre he estat partidari d'un ús gramatical únic i exclusiu. El del senyor Fabra, que al cel sia. Fabra ens va dotar, a tots els catalanoparlants, d'un mòdul lingüístic admirablement amanós. Els meus primers impresos, que són del 1945 o del 1946, ja donen fe d'aquesta convicció. Però les determinants socials en què he hagut de moure'm, molt complexes, m'han decantat, i continuen decantant-me en ocasions, a militar tímidament en el particularisme lingüístic valencià. Cada vegada menys, per cert. (...) Les concessions particularistes són, o em semblen, plausibles en la mesura que resulten eficients —entranyables, suggestives— de cara a un públic que, per herència de segles, i sense cap contrapès pedagògic, comparteix uns p r e j u d i c i s emotius impossibles de desdenyar. Aquests preudicis, no hi ha hagut manera humana d'esvair-los, encara: cal tenir-los en compte, i rectificar-los de mica en mica. (...) He fet els màxims esforços perquè el meu llenguatge sigui "normal". (Ningú no se'n done per al·ludit, mentre jo no tingui ocasió de publicar l'assaig.)» AVANTATGE? - CONCLUSIÓ

Com el lector deu haver anant fent ja el seu judici particular, hi ha un gran avantatge amb tenir les Obres Completes de Joan Fuster, almenys per tres raons —tricotomía ja habitual en mi— : A) Podem obtenir economitzant temps i diners —«xapes», diuen a Aielo— tota l'obra de l'escriptor. B) Podem estudiar més coherentment el pensament fusteria, puix que ens dóna la seua producció segons una cronologia condicionada per les motivacions personals, ambientals i d'evolució de la nostra cultura com a poble. C) Tenim reunits els papers que ell considera amb validesa, encara. I, això, al meu parer, els dóna un valor documental força important dins el nostre moment cultural.

La darrera raó, personalment, em sembla convincent des del meu punt de lector. Ara : aquell qui vulga fer la biobliografia de Joan Fuster, haurà de tenir-la, aquesta raó, en compte per... tres raons més : 1. Evolució de l'escriptor respecte de la pròpia producció. 2. Caldrà que no es fie de soles les Obres Completes, perquè no són tan completes, com és lògic. 3. Amb les Obres Completes tenim, ara, un Fuster incomplet, és clar, oi ? I, com no vull fer la competència a l'amic Fuster escrivint un assaig a propòsit dels seus assaigs —Déu me'n guard !—, acabe aquestes ratlles amb una incitació a estar o ser fusterians: els dos volums són d'una presentació magnífica, amb una foto de l'autor. La impressió és nítida i acurada. El preu és molt assequible, ben mirat el quasi luxe dels volums. I un Fuster sorprenent : historiador, assagista, dietarista, investigador de la nostra història literària, íntim... Proteic ? Dons, això : proteic —adjectiu que jo mai no havia emprat i, miren per on, ara ho faig. Ah! I, no vull pas oblidar un detall : el tercer volum... quan vindrà ? VICENT

ESCRIVÀ

«ESCLAFAMUNTANYES», «DON JOAN DE LA PANARRA», «L'ALBARDER DE COCENTAINA» i altres personatges mítics de les muntanyes meridionals valencianes, dins el seu marc poètic i les seues aventures meravelloses, podeu trobar-los al

II volum de

MERAVELLES I PICARDIES d'Enric Valor, editat per L'ESTEL, València, 1970

29 DE JUNY UNA DATA MEMORABLE Tinc a la vista un petit opuscle editat el 1918 per la "Joventut Valencianista" de Barcelona. El treball arreplega diversos escrits sobre un únic tema: el significat del 29 de juny de 1707, data de l'abolició dels furs valencians per Felip V. No creem necessari explicar que el to general de la publicació és encomiàstic per al patriotisme dels "maulets" i acusatori per al rei Borbó, i per a d'altres coses de tots conegudes. Tot massa simplista i típic d'un sentimentalisme ingenu i, fins i tot, maniqueista d'aquell temps. Encara no s'havia iniciat la revisió crítica de la història del País. En principi, el 29 de juny es podria considerar com una data paraüela al 14 de setembre català. A fi de comptes totes dues signifiquen —formalment almenys— l'acabament de les respectives autonomies, però mentre que al Principat la guerra és u,na autèntica resistència, per als valencians seria un conflicte de motivacions estranyes, no pròpies; allò era simplement un enfrontament d'aspiracions de domini de dues famílies reials d'Europa amb implicacions d'interessos de les potències existents. No es plantejaria en cap moment una lluita d'ideologies perquè, naturalment, no existia: tan absoluts eren els Borbons com els Austries, tan centralistes els uns com els altres, i l'actuació dels darrers monarques espanyols del XVII ho havien demostrat. Si a Catalunya el conflicte significa una altra cosa, és perquè al Principat encara existia al poble una clara consciència del seu "fet diferencial" i la guerra podia ser una ocasió per a confirmar aquesta personalitat. Entre nosaltres, era diferent. .¿El 1707, existia encara al País Valencià allò que podríem qualificar com "foralisme popular"f ¿És que els valencians van arribar en cap moment a assolir la sena pròpia perfecció nacional? Creem que no. Ja les Germanies signifiquen un trencament del procés d'incorporació i de protagonitzada del poble. La vella classe feudal, prou castellanitzada, i la dels comerciants, mimètica, hi és enfortida; la intel·lectualitat deserta. El País Valencià, com a tal entitat personalitzada, resta definitivament acéfala. I davant la iniquitat de les Corts de Monsó, al temps de Felip IV, ja no existeix cap reacció. La crisi del XVIII a casa nostra es pot considerar, doncs, com la conseqüència lògica, esperada, de tot un procés desintegrador, com la seua pròpia culminació, o confirmació legal. En

no existir identificació País-poble, el Decret no produiria cap conflicte de masses per al poder central, i els furs restarien totalment abolits, a diferència de la restauració parcial dels de Catalunya i Aragó. La disposició podia haver tingut com data de promulgació una anterior o posterior, o ser el desenllaç d'una altra guerra o, simplement, una ordre administrativa rutinària de qualsevol rei o cap d'Estat. És igual. Alguns "regionalistes" romàntics voldrien veure en la protesta escrita del Jurat Lluís Blanquer i del buròcrata Josep Ortís, com un signe simbòlic de reacció valenciana. Però això és pura anècdota. La veritat és que el poble acceptà el designi reial amb resignació, diguem, cristiana. Joan Fuster afirma: «.Sembla que la submissió al nou estat de coses fou veloç i integrah. I és veritat. La legalització d'una situació ja existent —la del desistiment de les minories rectores— seria molt ben acollida per aquestes, que tindrien, amb el Decret, una bona justificació per a mantenir el seu "regionalisme" sucursalista sense cap conseqüència ni per a ells, ni per a ningú. El 29 de juny no va ser, per consegüent, un inici de canvi sinó una fita més en la nostra malaurada història política. Ni l'única, ni de les més importants... Més greu, pensem, és que al temps dels inicis d'una nova presa de consciència col·lectiva pertot arreu, la classe que hauria de ser dirigent mantinga un desistiment que ni tan sols és burgès. I això des de fa un centenar d'anys, temps que fa ja que els altres pobles començaren la seua pròpia reflexió, i actuaren. Qualsevol ocasió perduda és, creem, un 29 de juny. Així, 29 de juny serien les guerres civils, de la part dels carlins, que no mantindrien amb entusiasme la reivindicació "foral" als seus pressuposts doctrinals; i la Renaixença "felibre" i apolítica; i el conservadorisme local sense consciència burgesa segons el patró basc o català; i el blasquisme, amb tota la seua càrrega ideològica d'aparença pimargalliana, i tantes altres coses... El 29 de juny, a fi de comptes, és com el signe permanent i intemporal de tot un fracàs col·lectiu. No li cerquem una altra significació. Caldria, per això, recordar aquesta data amb certa regularitat, per tal que, almenys, siga com un recordatori, no d'una injustícia, però sí d'un fracàs continuat. Com un revulsiu?

EVARIST

OLCINA

EN LA MORT DE FERRAN SOLDEVILA

1935: UNA FITA EN LA HISTORIOGRAFIA CATALANA FERRAN SOLDEVILA - JAUME VICENS La mort de Ferran Soldevila ens ha tornat a dur a la reconsiderado de la nostra evoludó historiogràfica. Des d'aquest punt de mira, poques coses s'han dit noves. El 1935, Jaume Vicens i Vives precisava ja exactament quina era la significació de la "Història de Catalunya", l'obra clàssica de Ferran Soldevila, aleshores publicada. 1935 fou també l'any que Vicens, forçat per la critica de Rovira i Virgili, posava "les cartes obertes damunt la taula", en expresió de Ramon d'Abadal i de Vinyols. Vicens alçava les cartes, cantava les quaranta i s'enduia la baralla. Açò ho hem vist després. Però, com deia Abadal, "cal situar-se en els moments apassionats que es vivien l'estiu de 1935, per a fer-se càrrec del valor moral que suposava mantenir la posició d'una historiografia independent, enfront de la dita patriòtica, com feia Vicens i Vives". Sens dubte, "la Història nacional de Rovira enllaminí molts paladars". Dir avui què ha significat Soldevila és, també, rendir un tribut d'homenatge al pensament lúcid, científic i valerós de Vicens i Vives. Sempre em féu impressió la voluntat científica de Vicens. El seu valor no solament es manifestava enfrontat-se a Rovira i Virgili —que ja era valor, si pensem en tant de paladar «enllaminit» i en una ideologia política encoratjada i enllepolida des del fons de la història. Però, considerades objectivament les coses, Vicens —el jove universitari que tenia feta ja una bona i fonamental investigació crítica— estava en situació prou folgada per a no tenir por a Rovira. El valor de Vicens jo l'admire molt més quan parla clar, claríssim, dels col·legues universitaris de vàlua gens menyspreable, com era el cas de Ferran Soldevila. La voluntat i la serietat científica —em sembla— ha de tenir sempre aquest valor. És cosa, potser, de no oblidar-ho, que no ho obliden, especialment, els qui hi vénen obligats per la tasca científica. Quan l'any 1935 Soldevila publica la Història de Catalunya, Vicens la rep dient-ne que «aquesta obra ha vingut a emplenar una llacuna». Tot seguit ressalta que açò pot semblar paradoxal, «si hom té en compte que la història de Catalunya s'ha desenvolupat, precisament, a base d'històries 0 compendis històrics de caràcter general». Però l'obra de Soldevila presenta unes característiques especials : és una obra de «caràcter universitari», 1 és el que mancava, la llacuna que restava emplenar. Però la tasca de Soldevila no ha estat gens fàcil, donades les circumstàncies de la historiografia catalana, i la seua obra n'ha eixit afectada.

ACLARIMENT D'UNA HISTORIOGRAFIA

Per a recompondre aquest panorama historiogràfic, potser cal passar per alt els moments àcids de la polèmica amb Rovira i Virgili, en què Vicens, des de «La Veu de Catalunya», escrivia que «la historiografia catalana és un camp d'esbarzers i de gatoses que assequen els pocs arbrissons sans que hi han nascut... Entre tots —acusava— heu creat una història de Catalunya falsa en la seva major part, i completament absurda en tractar-se de l'època de la decadència. Era l'agost de 1935. Vicens les diu de grosses, les veritats. El dia següent, des de les pàgines de «I/a Publicitat», parlant de la seua tesi «Ferran II, alliberador dels pagesos catalans», afegiria encara : «Què hi farem, doncs, si la veritat històrica és en aquest punt favorable a Ferran I I ! La seva activitat no fou en altres aspectes tan remarcable ni tan beneficiosa per a Catalunya. Però és ben cert que la culpa del desgavell al camp no fou seva, sinó d'uns altres catalans intransigents, reaccionaris i sense cap sentit de Catalunya, fins al punt de considerar que ells sols formaven la "pàtria catalana"». El 1960, amb una claredat admirable, especificava en «Serra d'Or» : «quan el subjecte no és l'irreal Poble, en majúscula, sinó que són els burgesos i els obrers, els terratinents i els remenees, els tècnics i els camperols, els grups de pressió política i social, els homes de cada dia, aleshores

el romanticisme pot restar definit —almenys per a determinats grups, massa cobejosos de tirar l'aigua a llur molí— com una evasió nacionalista de la realitat, un encobriment al servei del capitalisme classista». PANORAMA HISTORIOGRÀFIC

El 1960, Vicens publicava un article en «Serra d'Or» intitulat «La nova història». Em permetré una llarga cita : «La renaixença —deia— recolza gairebé tant en l'obra de reconstitució dels fets de Catalunya com en l'expressió poètica d'una mentalitat retrobada. En una certa època, la floralesca, la poesia fou més una història ritmada que una manifestació estètica. Era un sistema que llevà els seus fruits en l'ordre de la difusió de les idees. Molts dels guanyadors de les englatines dels Jocs Florals calcaren la trama de llur inspiració, com és ben sabut, en les obres històriques que tenien a l'abast, sobretot la Història de Catalunya, de Víctor Balaguer. «Aquest confusionisme entre història i poesia, pròpia del moviment romàntic a tots els pobles, provocà una davallada en la qualitat dels nostres estudis historiogràfics. Davallada no solament tècnica, sinó encara de concepció general del nostre passat. La idealització dels fets ens portà a una visió irreal del que havia estat la dinàmica històrica de Catalunya. Aparegué així la tendència a contemplar-nos com un poble elegit, ple de bona voluntat, les tares i les ensopegades del qual calia atribuir a la malevolença de les altres nacions frontereres. Història apologètica, d'una banda ; història ressentida, de l'altra. Amb aquest fardell d'il·lusions i de prevencions, la nostra historiografia e n c e t à el segle present sense que hagués estat orejada per la tramuntana del positivisme, que en altres països tingué la virtut de deixar l'intel·lecte històric exactament on havia d'estar : entre un escepticisme interpretatiu i un fort arrelament a le neta mecànica dels fets documentals.» En un article inèdit fins sis anys després de la seua mort, Vicens es referia a un altre element que així mateix feia trontollar la historiografia catalana : «es limitava a l'estudi de les vicissituds de la Casa de Barcelona i a l'apologia d'unes quantes i mal sabudes institucions de la terra. No era una història de Catalunya, sinó una història dels comtes de Barcelona i dels reis de la Corona d'Aragó, ja fossin catalans, aragonesos, castellans o hispànics. El poble català n'estava completament absent, i de manera especial les classes baixes de la societat : menestrals, obrers i pagesos. Era una història pròpiament burgesa, i no per afirmació de consciència de classe, sinó per la total ignorància que tenien els nostres poetes i periodistes romàntics del que es coïa fora de les nostres fronteres. I quan el romanticisme fou superat pel modernisme, la plataforma esteticista en què es placaren els capdavanters del moviment contribuí a perfilar el sentit heroic i

unipersonal de la història de Catalunya. Per això els historiadors de la generació de l'any 17, ells mateixos abreviáis per l'onada post-romàntica desfermada per la I Guerra Mundial, no pogueren resoldre les contradiccions evidents en el transcurs del nostre passat i es limitaren a presentarnos-en els resultats en obres de finísima erudició i de bell estil, per bé que totalment insuficients des del punt de vista del joc dels grups de poder polític i econòmic i de llur reflex en els moviments de les masses socials. En una paraula, la manca de documentación, dèficit que s'arrossegava des de Bofarúll, se sumà a la unilateralitat de l'aparell òptic amb què es pretenia analitzar la dinàmica històrica de Catalunya». «Qui furgava en qualsevol racó del passat de Catalunya, es trobava ben aviat sense roca viva on bastir la seva coneixença». LA «HISTÒRIA DE CATALUNYA» DE SOLDEVILA

Per a Vicens, l'obra de Soldevila té un mèrit principal —com ja ha estat dit—, que és el seu caràcter universitari. Però no és la síntesi el camí. Un any després de l'aparició de la Història de Catalunya, considerant l'esdevenidor dels estudis historiogràfics, Vicens diu que «caldria fixar normes rígides d'actuació : Cap més història general de Catalunya, fins i tant el treball emprés —que anteriorment especifica— no hagués donat els seus fruits. No més repeticions, ni més síntesis, ja que, per altra banda, la saturació actual del mercat durarà bastant temps». Quant la significació de l'obra general de Soldevila, diu : «La seva Història, examinada globalment, clausura una etapa de la nostra historiografia. El seu millor mèrit és el de concretar els resultats assolits en més de seixanta anys per la història de la nostra Renaixença i per la investigació erudita (escola Rubió i Lluch), i, també, el de servir de punt de partida a tot esforç futur per a reordenar el cabal històric de Catalunya». Ara bé : «Soldevila s'ha trobat amb una manca vistent de materials, fet al qual ja hem al·ludit, i, en conseqüència, el desenvolupament de la seva síntesi havia de reflectir en certs punts aquesta falla dels elements constructius i bàsics de la Història. En determinades ocasions, però, hem trobat que Soldevila es deixava emportar massa per la tònica dominant, és a dir, pel senzill comentari dels fenòmens p o l í t i c s o d'història territorial quasi sempre d'un valor purament contingent, cosa que l'ha conduït a repetir conceptes de síntesi tradicional, dels quals es devia haver prescindit si es volia col·locar els dits fenòmens en llur veritable plaça de la història econòmicosocial i orgànica». Més encara : «en certs moments és possible que Soldevila hagi deixat un xic de banda la història del poble català, permanent, orgànic i imperiós, per la història de les dinasties catalanes, superficial representació de l'activitat d'aquell».

EL NACIONALISME

Soldevila va intitular el seu llibre Hislòria de Catalunya. Però, en un principi, va pensar posar-li el d'Història sincera de Catalunya. Ramon d'Abadal i Vinyals diu que «quan Rovira deia nacional volia dir —segurament sense que ell mateix se'n donés compte— una cosa ben diferent del sincera del mestre Soldevila. Volia deixar sentada una predeterminació en el mòdul i en el judici històrics». Calia deixar-ho aclarit. Però, Soldevila diu també, «ambició meva fóra que aquesta obra pogués contribuir... a trobar l'expressió justa i plena de la nostra plena consciència com a poble» I Vicens comenta : «la més lleugera lectura de l'obra demostra, a bastament, que el pensament directriu de Soldevila lia trobat plena realització en el t r a n s c u r s de la redacció d'aquella. T més endavant : «El que sí que volem significar és que l'al·ludit historiador ha considerat imprescindible obtenir una perspectiva nacional de la Història de Catalunya, perspectiva a la qual ha calgut sotmetre bona part de les dades d'informació recollides. Per això la seva síntesi no és altra cosa que una línia que, amb les seves corbes

ascendents o descendents, condueix de la naixença de Catalunya al ressorgiment del segle xix. Aquesta línia és la preocupació nacional, el neguiteig per a viure i per a triomfar, el dolor dels fracassos i l'esterilitat de les resistències. A cada moment Soldevila recorda la discrepància dels fenòmens que estudia del camí ideal que devia seguir la trajectòria proposada. Bs en això on és possible discrepar de Soldevila». UNA DISCREPÀNCIA FONAMENTAL I POLÈMICA

ha raó d'aquesta discrepància amb Soldevila és fonamental de part de Vicens : «La història d'un poble no és la seva immersió actual —amb els seus sentiments propis— en el passat, per a des del fons dels anys contemplar el transcurs de la seva existència, ni tampoc l'examen retrospectiu que una persona realitza dels seus actes, sinó que la història d'un poble és la juxtaposició dels successius ambients històrics que ha desenvolupat en el concert de l'evolució humana. En aquest sentit, doncs, no es pot fer una història que respongui a l'actual sentiment del poble català, sigui aquest nacionalista o imperialista, sinó aquella història de les Catalunyes successives, tal com elles han viscut, sentit i interpretat el món total —econòmic, social, polític, jurídic, bèl·lic, religiós i cultural— en què s'han trobat col·locades. Paraules són aquestes que encara avui poden resultar polèmiques. Seria suficient citar determinats exemples que, aleshores, retraía el mateix Vicens. Un any després de publicada la citada crítica ais «Estudis Universitaris Catalans», tornava al tema des de «La Publicitat». Soldevila, hi diu, «clausura tota una etapa de puixant activitat en la qual s'han fos els dos elements bàsics del nostre sentiment històric actual : el dinamisme renaixentista de finals del xix i l'objectivitat erudita de començaments del xx, ambdós fenòmens, però, mantenint-se paral·lels i no com una simple il·lació en el temps». «Les idees de Ferran Soldevila, perduraran llarg temps entre les multituds, i les no multituds, catalanes, almenys pel qne fa referència al conjunt de la seva visió de l'evolucionar de la nostr.'i existència històrica». Potser queda explicat així per què encara avui el pensament fonamental de Vicens pot resultar polèmic. I perquè resulta aíxí rie viu calia també actualitzar-lo. ABADAL I VICENS

«Vicens i Vives —diu Ramon d'Abadal i Vinyals—, tot al revés de Rovira —i d'aquí la topada— creia que la historiografia de Catalunya, i també la d'Espanya, calia que fossin renovades, que havien arribat a un punt mort que les feia derivar més cap al pamflet polític, amb una visió irreal del passat, que a una interpretació autèntica de la història». I comenta : «En general la historiografia, com a producció humana que és,

rellisca a l'adopció de la mentalitat del temps en què es produeix, falsificant així la història que "refà", en allunyar-se de la mentalitat de l'època que la "creà" —utilitza dos verbs de Vicens—. Aquesta dislocació temporal, aquesta substitució de mentalitats, és una t e n d è n c i a natural de l'home-historiador que sols amb un esforç pot ésser vençuda». Però, si hi ha l'esforç «d'alliberar-se, en lo possible, de la dislocació, procurant desfer-se dels lligams presents, per a millor copsar els dominants en l'època que estudia», hi és també l'esforç invers, «carregar-la encara, forçantla cap a una falsificació major, a fi de servir unes tendències ideològiques actuals, siguin socials o polítiques». I conclou Abadal : «des d'aquest punt de mira, la producció de Vicens i Vives deuria alinear-se, com hem vist, en el primer grup ; la de Rovira, com la dels historiadors romàntics, com la dels historiadors marxistes, en el segon. El primer grup procura explicar la història tal com degué ésser ; el segon es deixa endur —ni que sigui sovint inconscientment— per la tentació de refer-la a mida de les seves idees actuals, dels seus sentiments, dels seus desigs». Sobre la cita dels historiadors marxistes potser Robert Haveman, per exemple, faria algun aclariment, però no ho negaria pas en bloc ; al contrari. Ara bé, Abadal és D'Abadal i, de més a més, «és amador de la història», i Vicens és un revulsiu, almenys pels plantejaments teòrics que féu al seu temps —i no li negue la pràctica. Diu Abadal : «Com sempre he cregut que el progrés humà era fill de les grans individualitats i de les minories selectes, per això 1' "home comú", la massa, no m'ha interessat gaire més que com a teló de fons sobre el qual aquelles actuaven... Cal acceptar que aquesta (massa), el teló de fons, havia estat bastant negligit per la nostra historiografia, i que aquí rau la importància de Vicens i Vives i dels seus companys (em permeto de recordar e s p e c i a l m e n t Vilar) en fer-nos obrir els ulls sobre aquest mancament». I Abadal acaba confessant que ell queda insatisfet llegint les millors pàgines de Vicens i que la cosa queda completada amb una lectura prèvia de les pàgines corresponents de Ferran Soldevila. Perquè Vicens —diu— «satisfarà plenament l'amador d'història?». (El subrallat es meu.) HISTORIADORS I POLÍTICS

«El problema de la interpretació dels fets històrics es resol en l'actualitat a base de no buscar en els successos transcorreguts cap altra força de valoració que la mateixa que tingueren quan els dits fenòmens es varen esdevenir. Feina de l'historiador és procurar assimilar amb tot el seu verisme aquest joc d'accions i reaccions humanes que constitueix el mecanisme del passat. Feina del polític és deduir dels fets exposats per l'historiador unes conseqüències, per tal de treure'n partit en la missió d'orientar un poble cap a un

millor reestructurament de la seva existència nacional o estatal, sigui en l'aspecte que es vulgui». Aquesta voluntat delimitadora de camps correspon a Vicens i Vives. Així s'explicava Vicens des de «La Publicitat» el 1935. Han passat els anys. El gener de l'any que va morir —1960— insistia sobre el mateix tema, ara des de «Serra d'Or» : «La història és una ciència dels fets de conjunt del passat de les comunitats socials, no pas una tribuna per a declamacions patriòtiques ni un corriol on es paren paranys dialèctics. Tampoc no és un esquer per a remuntar els ànims dels glaçats d'esperit, ni un foc de pirotècnia per a dissimular carcasses rosegades pels cucs». REVISIONISME

És ben sabut que, el 1950, després del Congrés Internacional de Ciències Històriques, de París, Vicens,historiador polític o diplomática, se'n passà a la nova historiografia dels 4Anales», fet de primerísima importància que imprimí caràcter a la seua labor posterior. El El pròleg de l'«Aproximación», de febrer de 1960, n'és un testimoniatge magistral. Però en la tasca essencial de Vicens hi ha una constant que omple tota la seua vida professional. El canvi metodològic li donarà les eines adequades per al «desplaçament del centre de gravetat del subjecte històric», decisiu contra tot romanticisme, que venia a ser com «un encobriment de la duresa de la vida dels miserables al servei del capitalisme classista», i que l'acusà de «desfetisme». Però V i c e n s replica d'aquest mode : «El fet que des del 1930, i amb més força encara des del 1939, la historiografia catalana en el conjunt dels seus homes, i particularment de la seua joventut, s'hagi regirat contra l'empelt romàntic i hagi cercat d'alliberar-se'n, és un fet que palesa la nostra vitalitat i la confiança en el nostre esdevenidor». «Certa mena de gent, forçada als signes convencionals de les catacumbes 0 a l'erectisme de les solituds estilístiques, ha experimentat una gran basarda davant les realitzacions i les actituds de la nova escola, i ha cuidat de proclamar-la revisionista; ben entès, en el sentit més pejoratiu —gairebé diríem stalinià— del mot. A mi, personalment, m'afalaga que em diguin revisionista històric. Això vol dir que marxo amb el meu temps i al mateix ritme que els científics de tot el món. Per essència, el científic repugna el doctrinarisme i la idolatria». És clar que açò «pot fer trontollar la consciència benpensant d'aquells qui ho troben tot resolt en aquest món atribuint llurs defectes a l'agressió de! proïsme; però no pot perjudicar l'esperit d'aquells qui malden per comprendre en llibertat, 1 que ensems veuen perpetuar-se en els costums dels nostres dies la migradesa d'horitzons i l'actitud de comoditat indefinida de certs industrials panxacontents». FERRAN VIDAL

COMENTARIS I FRAGMENTS

PRIMER CURS DE COOPERACIÓ AGRÀRIA

EL COOPERATIVISME, SOLUCIÓ Hem assistit durant un mes a l'interès desvetlat en la premsa local pel primer curs de cooperació. Aquest curs, celebrat en l'E. T. S. d'Enginyers Agrònoms de València, ha estat dedicat, com es sap, a la cooperació agrària. Deu conferències, o deu lliçons, han aprofitat per a plantejar una realitat, una crítica a aqueixa realitat i unes possibilitats de futur. El ciutadà mitjà ha seguit aquest primer curs a través d'unes noticies periodístiques que ens serveixen de base per a deduir els següents comentaris. Mereix la pena destacar l'interés desvetlat per aquest curs, que ha mobilitzat uns 150 assidus cursetistes procedents de la Universitat, de les cooperatives valencianes mateixes, d'altres regions, etc. Un primer punt ja ens planteja una pregunta. En aqueixa intenció manifestada pel seu director, el catedràtic de Dret Agrari senyor Sanz Jarque, de no dogmatitzar, de promoure l'ensenyament mutu dels participants, d'admetre totes les comunicacions i suggerències, ens trobem al davant d'alguna cosa positiva que, per desacostumada, provoca l'interrogant. ¿ Cal sentir optimisme en certa mesura, per petit que siga, imaginant que institucions o organismes oficials, com l'Obra Sindical de Cooperació que patrocina el curs, estan disposats a cedir en la seua tradicional postura dogmàtica ? L'interrogant no pot esclarir-lo més que el pas del temps que, de forma inexorable, descobrirà les vertaderes intencions en aquesta qüestió. Tots els qui d'una forma o altra ens relacionem amb el moviment cooperatiu, desitgem que un nou esperit, més fidel a Rochdale que al verticalisme, ens conduesca fins a les portes d'aqueixa Aliança Cooperativa Internacional que, avui per avui, ens nega l'entrada. El cooperativisme significa acció comuna. Una acció lliurement decidida pels seus protagonistes, que cal que s'organitzen, a tots els nivells, de forma democràtica.

nió no sembla en absolut exagerada, si es contemplen els percentatges que a tot el món abasta la cooperació dins les diferents activitats i serveis. Bé és veritat que, d'una forma clara, no sembla haver-se destriat el camp de la cooperació o, millor dit, no se n'ha apartat el confusionisme que hi ha sobre el cooperativisme. Per a alguns, el moviment és essencialment socialista. Per a uns tercers, la cooperació pot saltar del món del treball, com de fet ha estat, però ha de tenir ben en compte els possibles assalariats que una cooperativa pot contractar, ja que, en aquest sentit, la cooperació es troba en deute clar amb el món del treball. Que la Universitat de València vaja a ocuparse del cooperativisme en el doble aspecte de l'ensenyament i l'estudi, té una importància gran. Fins no fa massa, no s'ha donat gaire importància al cooperativisme, hom li ha negat la possibilitat de futur i els mateixos professionals que han passat per la nostra Universitat no han cregut que la cooperació té camp d'acció en algunes activitats. UNA LEGISLACIÓ SUPERADA

UNIVERSITAT I COOPERATIVISME

La intenció d'institucionalitzar l'ensenyament de la cooperació en la Universitat, també es presenta positiva. S'ha dit que caminem cap a una societat lliure cooperativitzada. S'imposa, doncs, l'ensenyament de la cooperació. Un ensenyament que, com s'ha exposat en el curs, hauria d'implantar-se en l'ensenyança primària. Aquesta opi-

La premsa ha arreplegat amb una certa amplitud les lliçons que tractaren sobre la legislació i sobre la constitució, estructura i règim de les cooperatives agràries. D'entre allò que se n'ha exposat, convé destacar el següent : • La legislació sobre cooperació marxa a remolc de la realitat.

COMENTARIS I FRAGMENTS

DE FUTUR? • La Llei actual queda desbordada per la puixança del moviment cooperatiu, cosa que obliga a la derogació d'aquella. •

Afortunadament per a la cooperació, la Llei de 1942 i el Reglament sobre cooperatives de 1943 no han estat complits al peu de la lletra, perquè les persones progressistes s'han pogut acollir al Dret positiu que admet la lliure associació.

e Cal promulgar una nova llei que tracte sobre la cooperació sense limitar les seues possibilitats i sense que mostré contradicció amb allò que ortodoxament s'entén sobre la cooperació. e En el pla agrícola, allò que s'entén normalment com privilegi envers l'associació de productors, no suposa en la pràctica avantatges apreciables. Hi ha tot un mite sobre l'agrupació de cooperatives per a hauré avantatges fiscals, que no respon a la certesa. TECNOCRÀCIA O DEMOCRÀCIA?

En la sisena lliçó, s'ha exposat una opinió que no per pròpia volem deixar de destacar. La cooperativa de comercialització cal que siga local. Sols en alguns casos excepcionals cap admetre la cooperativa de tipus comarcal o provincial. Ens referim, és clar, a les cooperatives de primer grau. Una cooperativa local és íntima, a pesar que en alguns casos pot assolir grans dimensions ; és una cosa viva, democràtica i no tecnocràtica com solen ser les cooperatives comarcals, en les quals l'allunyament dels socis i la falta d'interés en provoquen una despersonalització. Volem afegir que les cooperatives comarcals de comercialització agrària que coneixem al País Valencià solen estadirigides per vertaders tecnòcrates, en el sentit més generalitzat del mot. Aquest perill que apuntem cal tenir-lo en compte. La teoria de la cooperació assenyala que es tracta d'organitzacions democràtiques. El gegantisme en l'organització ha estat una de les causes més importants del fet que a Amèrica o a Europa s'hi haja donat la veu d'alarma. Tanmateix, dins el nostre cooperativisme a g r a r i , pot eludir-se aquest perill mitjançant l'organització de cooperatives locals i la seua federació.

COMERCIALITZACIÓ I TARONJA

La taronja hi és. Volem dir que, no per constituir amb el seu excés quelcom de negatiu per al País Valencià, anem a deixar de tractar de defensar-la. Aquesta defensa, que es refereix a organització comercial, ha de comptar amb la cooperativa com a base imprescindible. Als darrers anys, les cooperatives taronjaires de comercialització estan proliferant. Comptem amb més de 60 cooperatives d'aquestes al País Valencià. Alhora, una sèrie de noves se n'estan gestant en aquests moments. Tais cooperatives tenen al seu abast la possibilitat de resoldre gran part dels problemes que acuiten la taronja. Per mitjà de la Federació, les cooperatives podrien penetrar millor als mercats exteriors, podrien acomplir aqueixes operacions amb els mercats de l'Est, que són els que descongestionarien els abarrotats mercats tradicionals gràcies a uns increments en el consum. Altrament, les cooperatives han d'anar escometent la cooperació en matèria de conreu. Cal arribar a les cooperatives de producció taronjaire. A partir de la realitat que suposen les actuals cooperatives de comercialització, es pensa a aconseguir c o o p e r a t i v e s de conreu. S'ha exposat, també, en el curs, que cal comptar amb una Escola de Gerents de Cooperatives de València. Durant l'any passat, hem publicat aquesta qüestió en la premsa d'un mode reitera-

COMENTARIS I FRAGMENTS

tiu. La manca de gerents de comercialització és un llast, no sols per a les cooperatives sinó també per a tota mena d'activitat comercial. Posseïm una agricultura que depèn en la seua major part de la comercialització dels seus productes. Les produccions agrícoles valencianes, excepció feta de l'arròs, han de ser venudes, en el mercat peninsular i especialment al mercat europeu, amb oportunitat i talent. És quelcom ben diferent d'aqueixes produccions cerealístiques, de remolatxa, cotó, etc., que troben la seua comoditat en els preus de garantia i en el fàcil magatzematge.

COOPERATIVES D'EXPLOTACIÓ COMUNITÀRIA

La conferència sobre les cooperatives d'explotació comunitària de la terra té més gran interés del que podria aparentar. En el País Valencià en comptem amb pocs exemples, però les possibilitats en són grans. Hom ha pogut llegir a la premsa que la necessitat ha estat la impulsora d'aquixes c o o p e r a t i v e s d'explotació en comú També, que moltes d'aqueixes explotacions, organitzades especialment en el secà castellà, han estat vertaderes simulacions que han tractat d'obtenir beneficis atorgats pel Servei Nacional de Cereals. Nogenysmenys, és curiós que molts d'aqueixos casos que no eren més que aparença, han acabat per cristal·litzar en vertaderes cooperatives en les quals els socis havien canviat de mentalitat i s'havien imbuït d'un autèntic esperit de solidaritat. És llastimós que la cooperativa d'explotació en comú de la terra no reba major atenció en ya nostra agricultura valenciana. Molts problemes, que es presenten en qualsevol sector, no podran

atallar-se, dins el sistema actual, més que per mitjà d'aquesta modalitat de l'acció comuna.

RADIOGRAFIA DE LA COOPERACIÓ

Sembla haver impressionat fora mida la conferència del Sr. del Arco sobre la radiografia de la cooperació a Espanya. S'ha publicat algun comentari de dit senyor relatiu a considerar la cooperació valenciana en un pla superior al lamentable quadre general. Interpretem això anterior com un desig d'agradar del conferenciant, per bé que resulta evident que, per exemple, el caciquisme no es presenta en les nostres realitats cooperatives amb la virulència d'Andalusia. En general, el cooperativisme no influeix en la mesura de les seues possibilitats en tot el conjunt econòmic. El Sr. del Arco ha dit que els culpables en som els cooperativistes mateixos. És veritat. També ha afirmat que hom espera massa de dalt; encara que el ponent confessà que hem patit trenta anys d'ingerència sindical. No ens enganyem. Sense una deguda actitud de l'Administració, el cooperativisme no pot desenvolupar-se degudament. Creixerà sense dubte la cooperació, però el torpedinament a què es veurà sotmesa per una Administració massa complaent amb els interessos d'un capitalisme delirant, serà causa que el raquitisme cooperatiu siga la cosa normal. València ha estat centre d'un interessant curs de cooperació. Les paraules pronunciades mouen a un cert optimisme. Cal anar per les realitats.

LLUÏS FONT DE MORA

UN ESTUDI FONAMENTAL SOBRE LA SOCIETAT VALENCIANA

«IDIOMA I PREJUDICI» de Rafael LI. Ninyoles Els lectors de l'anterior obra de Rafael Lluís Ninyoles, Conflicte lingüístic valencià (2), saben que el terme diglòssia defineix aquelles «situacions en què l'ús de dues llengües comporta una diversificació rígida de funcions i la seua vinculació a una posició cultural específica». El concepte, encunyat per Ferguson, és amplament desenvolupat en els dos estudis d'aquest autor, i aplicat a la situació lingüística valenciana, la qual es presenta així conflictiva. Aplicació que ha suposat, però, en l'autor una labor d'elaboració de conceptes i de categories totalment noves, i que fan d'Idioma i Prejudici, així com de Conflicte lingüístic valencià, uns dels treballs decisius en l'actual desenvolupament de la sociolingüística fora de les nostres fronteres. L'enfocament que s'hi proposa és fonamental perquè permet d'estructurar el conflicte lingüístic valencià —qualsevol conflicte lingüístic— en un «sistema on tot està relacionat». I en dir «tot» ens referim als elements que són objecte d'estudi sociològic i, especialment, a les connexions existents entre llengua i posició social. Però amb l'advertència que les interrelacions no són merament quantitatives o estadístiques, sinó que configuren estructuralment el conflicte, posant en connexió els diversos factors que l'integren. El nou llibre de Ninyoles no és ni més •—ni menys— que un desenvolupament en profunditat de les tesis que en el primer estudi van ésser esbossades, passant del plantejament metodològic a il·luminar zones obscures. I centrant fonamentalment el seu assaig en la consideració de les ideologies i dels prejudicis lingüístics.

IDEES I INTERESSOS

La «diglòssia», en tant que significa una jerarquització de les llengües en conflicte, produeix el que Ninyoles anomena «ideologies diglòssiques», enteses com a creences tendents a consolidar va-

lorativament la superposició lingüística. L'estrat social que utilitza la llengua «alta», crea, a nivell conscient o inconscient, un conjunt d'idees que són expressió dels seus interessos lingüístics. La realitat reflectida no coincideix pas amb la realitat «tal qual és», sinó que tendeix, per un procés de sublimació, a mantenir la situació lingüística més favorable. Això explicarà que al nostre País, la manca d'idees constructives «no haja estat sempre una incongruència indesitjable i secundària, sinó, ben al contrari, la clau aparent d'una estratègia : la fidelitat incondicional al statu quo en què hom estava psicològicament integrat». COMPONENTS IDEOLÒGICS DEL CONFLICTE I FALSA CONSCIÈNCIA

La conseqüència és òbvia : l'estudi del conflicte lingüístic, ha de tenir en compte els components ideològics —no científics— d'alguna de les explicacions en curs. I la crítica de les idees dominants —que són les idees de la classe dominant, també, lingüísticament— s'esdevé mitjà i fi de l'anàlisi. Perquè desemmascarar les racionalitzacions d'origen classista, significa corroborar les tesis diglòssiques i una primera passa per a la superació de la anormalitat lingüística. La realitat «tal qual és», es troba darrere de les ideologies, però la situació d'anormalitat pot ésser detectada en l'existència de les explicacions diglòssiques del conflicte. L'alta febre no és pas la malaltia, però corrobora la seua existència. La qüestió es complica si comprovem que al costat de les ideologies «intencionades» la nostra societat ofereix altres símptomes inconscients, una «falsa consciència» que emmotla les nostres creences. Són, en definitiva, els prejudicis lingüístics, amb els quals ha de comptar també l'anàlisi sociolingüística per a donar-nos la imatge més exacta de la realitat. Sense oblidar que la lluita contra el prejudici aspira a la realització de concrets postulats morals, de naturalesa igualitària i democràtica.

SUPERACIÓ DE L'EXPLICACIÓ BILINGÜISTA

Observem que una primera passa, l'anàlisi de la diglòssia, ens ha dut a la superació de l'explicació bilingüista. Que del nou enfocament l'autor inferirà l ' e x i s t è n c i a d'ideologies lingüístiques. Que, a nivell inconscient, el prejudici deforma la nostra visió de la realitat. L'estudi de Ninyoles es desenvoluparà en el centre d'aquesta complexa situació, aparentment contradictòria de vegades, buscant un esquema coherent i racional d'aquesta situació. I Idioma i prejudici constitueix un sorprenent esforç per a obtenir una explicació estructural del conflicte que, a distints nivells mentals, intentàvem d'amagar. Perquè, en frase de l'autor, no existeix altra forma de superar el conflicte lingüístic que d'enfrontar-s'hi sense escamotejar els aspectes més agres.

COMPENSACIONS I IDEALITZACIONS DE LA DESIGUALTAT

La relació jeràrquica que s'estableix entre les llengües en conflicte, i segons la qual la llengua A (castellà) és «alta» i la B (català) és «baixa», pot ésser expressada com A > B. Però aquesta pauta de poder ha d'ésser compensada i això s'aconsegueix mitjançant allò que en psicologia és conegut per una «compensació consoladora». Aquesta tendirà a fer més suportable la situació dels qui usen la llengua B. Hom dirà aleshores que B > A, en certs aspectes. És a dir, que la llengua «inferior» és, no obstant això, «superior» a la llengua pròpia dels superiors socials. Sense entrar ara en una anàlisi profunda del mecanisme, crec que un dels exemples proposats per Ninyoles servirà per a aclarir-ho.

sistema lingüístic insuficient, donat que suposen que el català és només apte per a la seua utilització privada, poètica o folklòrica, terrenys en els quals hom li concedeix superioritat respecte del castellà. Però es veta implícitament el seu ús com a llengua de comunicació formal (tècnica, vida pública). Amb la qual cosa la pauta de poder és protegida.

DENIGRACIÓ DEL CATALÀ: CANVI SOCIAL I LINGÜÍSTIC

No tot, però, són idealitzacions. Es produeix també la valoració denigratòria, que considera el català a València com a llengua baixa o plebea. ¿ Com conciliar ambdues actituds, aparentment contradictòries ? No perdam de vista el paper desenvolupat per les classes socials en tot aquest problema, i fonamentalment el de les classes mitjanes. Acceptant la inevitable imprecisió del terme «classe mitjana», podem distingir dins aquesta diferents nivells. Els individus que estan «ascendent» en la piràmide social, han d'abandonar el seu grup lingüístic originari catalanòfon, poc apte

SEXES I IDIOMES

I/exemple no és pas casual, perquè l'autor traça ben sovint al llarg del llibre un paral·lelisme entre la simbologia sexual i el simbolisme dels prejudicis lingüístics. En les relacions entre els sexes, la situació real de poder posa l'home per damunt de la dona. I/home és «superior» a la dona (H > D). Però al mateix temps s'ofereix a la dona una compensació —una consolació— i hom li atribueix una sèrie de virtuts (bellesa, sensibilitat, tendresa), la pretesa espiritualitat de les quals contrasta amb els atributs de l'home (força, energia, lletjor), menys «espirituals». En el terreny lingüístic, certs estereotips atribuïts al català, dins el País Valencià, acompleixen una funció consoladora similar. El valencià és «dolç», «poètic», «popular», «entranyable», en suma. Estereotips que pretenen d'expressar un

per a la seua promoció. Ascendir («going up»), significa «eixir» («going out») de la pròpia comunitat. La mudança lingüística i la frustració que comporta s'exterioritzen a través dels prejudicis denigratoris, que acompleixen una doble funció. Per una banda, accentuen la separació respecte de la classe d'origen ; per altra, intenten de fer desaparèixer la llengua originària, que suposa una evidència massa palesa de la transformació lingüística. Les idealitzacions, al contrari, procedeixen de les classes altes, castellanòfones i assentades en el seu status. Són e v o c a d o r e s , retrospectives. S'enyora el català un poc com les flaires de la joventut ja finida. Sentimental i inofensiva en aparença, condueix també a la substitució lingüística entre un cor de planys preferiblement rimats. Cal advertir que entre l'actitud denigratòria i la idealitzadora, no sols existeixen diferències de «to» (corrosiu o tendre, respectivament), sinó també d'intensitat. La idealització no planteja batalla, plora una causa perduda ; la denigració implica una positura militant. Abandonant el fenomen lingüístic al seu propi i «natural» desenvolupament, les perspectives per al català, en el terreny de la normalització, són pessimistes. Perquè les classes dominants, castellanòfones, mantindran actituds que, directament o indirecta, en tendiran a la substitució. I no hi ha dubte que no cap una tercera eixida. El conflicte lingüístic desemboca necessàriament en una de les dues situacions : normalització o substitució.

LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

Ninyoles defineix la normalització lingüística tot distingint-hi dos sentits. Normalitzar significa, per una banda, donar normes, codificar un idioma establint una varietat supradialectal. Per altra banda, el terme pot usar-se per a suggerir el retorn al seu nivell normal d'una cultura. En allò que ací interessa, situar-la en pla d'igualtat amb unes altres cultures. En el primer aspecte apuntat, l'esforç cap a la varietat supradialectal, requereix necessàriament la subordinació de les varietats dialectals a la pauta convergent. Però pretendre aconseguir la normalització des d'una perspectiva purament lingüística és, com diu l'autor, inconcebible. Cal una prèvia consciència de comunitat i de renúncia a l'«esperit de campanar». La normalització lingüística se'ns presenta així amb implicacions extra-lingüístiques. POSTULATS D'UNA NORMALITZACIÓ

Bl segon aspecte de la normalització —situar una cultura en peu d'igualtat amb unes altres—

assenyala l'aparició d'un ideal democràtic. La planificació lingüística, entesa com a activitat metòdica per a regular i normalitzar llengües, exigiria, no sols l'establiment lingüístic, sinó també orientacions extra-lingüístiques. Esquematitzant el procés, Ninyoles distingeix tres tendències : • La tendència autentificadora, entesa com autoafirmació d'una comunitat en el marc del pluralisme cultural i amb una filosofia democràtica de base. • Un èmfasi sobre la modernització, que comporta la democratització cultural del país, com a superadora de velles estructures. Perquè l'estat no normalitzat d'una llengua només pot ésser mantingut en tant que vastos sectors de la població resten marginats culturalment dins la seua «reserva» lingüística i cultural. • Per últim, un procés d'unificació cultural amb dos aspectes : extern, que comporta la presa de consciència d'unitat lingüística entre regions que havien diluït la seua antiga cohesió, i intern, superant l'estratificació idiomàtica, com a reflex de relacions socials de poder.

LA POSICIÓ LOCALISTA fis interessant de destacar dins aquest apartat, l'anomenada «desconfiança anticatalana». El localisme a ultrança dels qui afirmen la separació radical entre els «dos» idiomes, «valencià» i «català», seria una manera de reparar el quadre intern de la societat valenciana, amb l'eventual efecte cohesiu d'una fantàstica amenaça «externa» : la del Principat. Els defensors d'aquesta actitud busquen, bé reforçar els vincles del valencià amb el castellà (arribant a afirmar en casos d'ultraincultura la procedència dialectal del primer respecte del castellà), o racionalitzar el sentiment de frustració davant la situació del Principat, al·legant un suposat designi «imperialista» d'aquest sobre el País Valencià. Significació similar, quant al seu caràcter escassament racional, i íntimament vinculat a les classes castellanòfones dominants, té el mite de l'nhibridisme» valencià. Una tercera via ideològica que, com mostra l'autor, condueix a un carreró sense eixida i significa, en darrera instància, una falsa escapatòria del problema pel camí més fàcil i més conservador : no optar per cap solució. / . A.

ICARDO

(1) Idioma i Prejudici. Rafael LI. Ninyoles. Col·lecció Tres i quatre. Edicions 62. València, 1969. 184 pàgines. Preu : 100 pessetes. (2) Conflicte lingüistic valencià. Rafael LI. Ninyoles. Biblioteca «Raixa». Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1971. 182 pàgines. Preu : 80 pessetes.

QUÈ FEM AMB LA TAR L'ASSEMBLEA CITRÍCOLA, A TRAVÉS DE LA PREMSA ATENCIÓ A LES ASSEMBLEES SENSE PREPARACIÓ. PERÒ ATENCIÓ, TAMBÉ, A LES PREPARACIONS A PORTA TANCADA.

Una Assemblea de forces vives com són les de la Taronja, sempre tenen força. Ara bé, no sempre és eficaç. Passa amb açò com amb aqueix filó d'energia que és un gran cabal d'aigua. Si a aqueix cabal se li obrin les comportes, tenint preparades d'abans la xarxa apropiada de canals i sèquies distribuïdores i les turbines transformadores, la imponent massa líquida es convertirà en un reg fecund o en fecunda energia lumínica i motriu. Però si no es té preparat per endavant això, l'aigua es perdrà inútilment, i arrasarà o entollarà els terrenys al seu abast. Ara bé, si es disposava d'aqueixa xarxa canalitzadora 0 de les turbines generadores d'energia, però no es comptava amb la massa líquida vivificadora, ni els canals ni les centrals hidroelèctriques servirien per a res, puix es reduirien a un simple cos mort, sense ànima. Vol dir açò que els homes i les regions de la Taronja espanyola —que encara no s'han adonat de la seua força 1 del seu pes dins el conjunt espanyol— han de posar molta atenció a fugir de la simple Assemblea tribunicia, retòrica, on es pronuncien uns discursos improvisats, en un clima més passional que funcional. Ans al contrari, cal preparar-se al màxim un temari, uns supòsits tàctics i estratègics de cara al futur. Atenció, doncs, a les Assembles sense preparació. Però ¡atenció també a les preparacions que no porten a cap compromís i fetes a porta tancada sense la revàlida vivificadora de reunions pilbliques i a nivell de poble! Perquè aquelles podrien resultar ineficaces. I aquestes, sense força. Conjugar-les totes dues és el que procedeix... {Valencia-fruits,

15 maig 1970.)

DAVANT L'ASSEMBLEA: EL PROBLEMA DE LA TARONJA, AVUI

Tots aquests pobles que tant han donat sense d e m a n a r a penes, tenen la seua veritat que pot ser essencial. El que no pot succeir és que se la callen. Cal dir-la com hem dit abans : clara, concisa i tallant. A qui la calle li valdrà com a dita.

Perquè també es peca per omissió. El café, el casino o el bar, s e r v e i x e n per a lluir-se. En l'Assemblea cal preveure i construir. Res que no es demane, no ens serà donat. ¿ Ens ha quedat alguna cosa en el tinter o enganxada a les tecles de la màquina? Nosaltres creem que no ; els problemes de la producció, de l'exportació, del mercat interior, de la industrialit-

zació i del cooperativisme són els que van a discutir-s'hi. ¿Dir que desitgem encert i sort a l'Assemblea? Totes dues coses les desitgem a tots els seus homes, per damunt i per davall dels seus propis e g o i s m e s i apetències. (Leopoldo Arribas. Las Provincias) SI EL SECTOR NO HI TROBA UNA SOLUCIÓ, SERÀ NATURAL QUE L'ADMINISTRACIÓ CANVIE RADICALMENT DE POLÍTICA

«Cal que admetem, amb tota claredat i com a única base possible per a la cerca d'una solució, que s'ha produït ací una greu fallida en la coherència del sector exportador de t a r o n j a . És urgent, és ja inajornable, que el sector mateix trobe una solució realista i definitiva per a aquest problema», ha declarat el secretari general de l'Organització Sindical, senyor Martín Villa, en el discurs inaugural de l'Assemblea Nacional Citrícola. El senyor Martín Villa, prèviament, s'havia referit a la importància d'aquest sector dins el context econòmic general, tot i subratllant l'atenció que tant l'Administració com la comunitat nacional posaven en el desenrotllament de la producció ' del comerç taronjaires. «Atenció —assenyalà— que hauria de traduir-se en una actitud exemplar per part del sector, que d'aquest mode venia obligat a tractar amb serietat i responsabilitat els problemes que l'afectaven i que repercutien en la resta de parcel·les de l'economia espanyola.» «De no trobar-se una solució en el s e c t o r mateix —digué l'orador en el moment més significatiu del seu discurs— serà n a t u r a l que es produesca un canvi radical en la política de

ONJA? l'Administració en relació amb aquest tema, imposant criteris que podrien resultar desfavorables per als productors i exportadors o que, almenys, no serien tan avantatjosos com els que haurien pogut elaborar els interessats mateixos. La intervenció administrativa t r a c t a r i a , sobretot, de salvaguardar 1'interés de la comunitat econòmica nacional, i relegaria a un segon lloc a l t r e s interessos d'àmbit més reduït. Una solució definitiva —afegí el senyor Martín Villa— d'aquest problema haurà de venir per via de constitució d'un front únic per a l'exportació de la nostra taronja. Quina ha ja de ser la fórmula concreta a utilitzar és matèria a determinar en aquesta Assemblea.» (Informaciones) aquests mercats menys accessibles per a l'exportació taronjaire espanyola?»

PREOCUPANTS MANIFESTACIONS DEL SECRETARI GENERAL DE SINDICATS

(Valencia-fruüs)

«Cal admetre que a la base d'aquesta crisi hi ha dues coses alienes a la coherència del mencionat sector i són : la superproducció e v i d e n t a què s'ha arribat, i la coincidència d'aquest fet amb una menor accessibilitat d'aqueixa producció, tan incrementada, als mercats més tradicionals i solvents. I això es deu, com és ben sabut, a les insuficiències del tractat p r e f e r e n c i a l signat amb la C. E. E., almenys pel que respecta als productes agrícoles. I Quina culpa tenen, doncs, d'aquestes dues coses, els productors i els exportadors de taronja? ¿Per què no s'ha seguit des d'uns anys enrere una política de dissuasió de noves plantacions i una política d'un major grau d'integració dins la Comunitat Econòmica Europea ? I Deuen tenir també la culpa els productors i exportadors de taronja que Anglaterra i els països de l'EFTA ingressen en la Comunitat i esdevinguen

ELS EXPORTADORS MANIFESTEN LA SEUA DISCONFORMITAT AMB LA PROPOSTA DEL SENYOR MARTÍN VILLA Bis aplaudiments més efusius i entusiàstics de quants s'han vingut oint fins ara en a q u e s t a Assemblea Citrícola, han estat els dedicats aquest matí a l'assembleista que, en la ponència de «Comercialització exterior», ha dit : «el que demanen, i de debò necessiten els taronjaires és l'ingrés de ple dret en el Mercat Comú». Hi hagué, també, en la intervenció d'aquest assembleista exportador, una clara disconformitat amb l'anunci fet ahir pel senyor Martín Villa en el seu discurs d'inauguració, de fer intervenir el Govern en la reestructuració del sector, en el cas que els interessats mateixos no trobassen urgentment una solució realista i definitiva. Els aplaudiments amb què

s'ha acollit la referida intervenció no han estat, segurament, més que una manera espontània de manifestar l'opinió genèrica de tots els exportadors. L'especial sensibilitat amb què s'ha vingut detectant ací, tradicionalment, qualsevol intervenció dels estrats oficials, ha sortit a relluir de nou, després d'oir al secretari general de l'Organització Sindical. També als corredors, en les converses, en gairebé totes les tertúlies en què havem aconseguit introduir-nos, hem pogut comprovar el mal acolliment que han tingut les paraules del final del discurs del Sr. Martín Villa. (La Vanguardia Española)

ELS TARONJAIRES I LA COMUNITAT ECONÒMICA EUROPEA

Les ponències presentades han estat aprovades, unes el primer dia i d'altres ahir, molt ràpidament. Caldria ara preguntar si fou amb molta convicció. La veritat és que com a crònica d'ahir, cal ressaltar altres fets, això és, l'expressió

dels sentiments. Ficat el sector en el citat entrebanc, les reaccions foren d'aquest tipus : a l'Assemblea li cal sol·licitar la i n t e g r a c i ó d'Bspanya dins la Comunitat Econòmica Buropea. Foren paraules de don Julià Crespo i s'emportaren la major ovació que s'havia sentit, i se sentirà possiblement, en aquesta Assemblea. I ací es resumeix tot, perquè la resta foren complements, a saber : no podem entrar en el Mercat Comú perquè la indústria espanyola no lii està preparada, o també el tractat preferencial s'ha fet per aproximar l'economia espanyola a l'europea, i s'ha sacrificat per això l'agricultura d'exportació. (Tele-Exprés) MESURES PER A ASSEGURAR LA QUALITAT DE LA TARONJA ENVIADA A L'ESTRANGER

Durant tres llargues hores, el miler llarg d'assembleistes que omplien el saló d'actes de la CNS provincial, han participat apassionadament •—victorejant o mostrant estentòriament la seua disconformitat amb els oradors— en els debats que han precedit a la votació final de la ponència «Comercialització Exterior», que és la que més temps ha exigit per a la seua elaboració. Les posicions entre els agricultors i els comerciants eren en alguns punts encontrades, sobretot a l'hora d'assenyalar el camí de la màxima rendabilitat per a la fruita produïda. Tal com s'havia ja perfilat en la ponència, ha triomfat la idea que l'eixida de la taronja passe per un control de qualitat a través dels calibres i dels índexs de relació d'acidesa i sucre. Alguns agricultors, per la seua part, estimaven perjudicials per als conreadors aquestes limitacions. Menys puntualitza cions i d e b a t s ha exigit el punt de les conclusions referents a l ' e x i g è n c i a urgent d'arribar als mercats de l'Est ; i menys encara, el punt que exigeix la intervenció dels organismes administratius corresponents, a fi de fer-se càrrec de la collita excedentària, ni més ni menys com es fa avui amb altres produccions agrícoles del país. Ja en la vesprada, s'han es-

tudiat les ponències d' «Industrialització», «Comerç interior», «Cooperatives agrícoles» i «Producció». De totes elles, cal ressaltar en primer lloc la referent a les cooperatives. De bell nou han tornat a eixir a la llum ací les diferències entre el sector comercial i el de p r o d u c c i ó . «Estem d'acord amb les restriccions qualitatives. Però en els moments de crisi, si és que arriben, i si s'arribassen a establir les restriccions quantitatives com enguany, nosaltres no pretenem traure ni una taronja més de les que realment tenen registrades les cooperatives dels seus socis —ha puntualitzat el president de la ponència—. Allò que n o s a l t r e s volem, si s'arriba a aqueix supòsit que ningú ara no volem, és que en els moments de restricció quantitativa ens respecten la sortida de taronja en funció de la producció que tinguem declarada». I encara afegia : «Per què no deixar que puguen expansionar-se

les cooperatives? D'acord, que algunes cooperatives no funcionen com caldria ; però no oblidem el terme mitjà d'edat de totes elles, que a penes si sobrepassarà els cinc anys». En les discussions de la ponència sobre «Producció», que s'ha prolongat fins ben entrada la nit, ha sortit triomfant el criteri de sol·licitar amb fermesa les ajudes directes de l'Administració i la d e s g r a v a c i ó impositiva. «No demanem més que el pont del preu mínim —ha aclarit un membre de la ponència davant un dubte suscitat— per tal que l'agricultor puga p o s a r - s e a cobert dels preus de referència de les taxes compensatòries. Si està prevenint-se per a la campanya vinent un excedent de 200.000 Tm., per què no ha d'ajudar l'Administració que no s 'alonen els preus per culpa dels excedents?».

(La Vanguardia Española)

ACOTACIONS A U N A ASSEMBLEA: A V A N T LES COOPERATIVES

La darrera ponència a què assistírem nosaltres, fou la de «Cooperativisme». Les seues conclusions, i sobretot l'exposició ponderada, serena i plena de seny del president, don Francesc S a n t amaria, impressionaren gratament l'Assemblea. La seua petició d'un règim especial per als contingents, cas d'establir-se aquests, està plenament justificada, igual que la demanda de representants al Sindicat. No mereixia, ni pel to ni pel contingut, les rèpliques forass e n y a d e s que va rebre, les quals el senyor Santamaría va contestar amb el to moderat i bons modals de la seua anterior intervenció. La p o n è n c i a fou a p r o v a d a , amb una lleugera oposició : quaranta-tants vots en contra. (Levante) DESIL·LUSIÓ EN EL SECTOR TARONJAIRE, DESPRÉS DE L'ASSEMBLEA

Al marge dels acords i de les conclusions de les ponències, aquesta Assemblea pot resumir-se sumàriament en una paraula : desengany. Amb tota la matització que hom vulga ; però és evident que aquesta impressió ha predominat en amplis nuclis d'assembleistes. En realitat, no pot sorprendre ja que tampoc no hi havia alternativa. Tot l'esforç de les comissions de treball i dels esmentats estava a c o t a t ríeidament per dos problemes infranquejables i notoris : el proteccionisme del Mercat Comú, per un costat, i la superproducció per un altre. La solució de tots <los, a més, ni era pròxima ni estava en mans dels reunits. A aquests, si ens es oermés el simil esportiu, no els cmedava més remei que procedir com uns centrocampistes, ordenant un joc i una estratègia de pura contenció, donat aue estava descartada la possibilitat de batre una d ' a q u e i x e s dues metes. D'aquí també qne certs plantejaments i certes evocacions del que ha estat i ha donat aquest sector tinguessen un to patètic. (Informaciones)

L'ASSEMBLEA TARONJAIRE N O HA TOCAT ELS PROBLEMES DE FONS DEL SECTOR

L'Assemblea ha tornat a quedar-se en les aparences. Ja en el discurs inaugural del secretari general de l'Organització Sindical, tan tninvadament informat de la qüestió, en conclusions tan inversemblants i amb un to tan injustificat, es va veure per on anirien els tirs: pels problemes de la comercialització. Són aquests els que més han apassionat, perquè són al primer pla. També perquè l'estructura atribueix a la comercialització —i per consegüent als exportadors— una representativitat funcional que no està justificada. En semblen molts —i contra el seu nombre s'ha tornat a tronar— però realment en són pocs en relació amb el nombre de productors, infinitament major. Així i tot són aqueixos pocs els qui tenen veu amb ressò i ressonàncies, mentre que la "majoria silenciosa" dels productors a penes si pot fer-se escoltar. Ha tornat a eludir-se el tema bàsic de la superproducció, i per consegüent no s'ha parlat de quina hauria de ser la política a seguir per a contenir-la i reduir-la. S'ha parlat encara menys del problema de les dificultats d'accés als mercats tradicionals i la millor situació en ells de l'agricultura taronjaire nord-africana en competència. No s'ha dit que la producció en aquest país està pensada per exportar en fresc, i que mentre siga així, sense una ordenació induïda, serà difícil potenciar en totes les seues dimensions el mercat nacional, industrialitzar suficientment i penetrar molt millor que fins ara en els mercats estrangers. En la pràctica pot dir-se que tot s'ha reduït a tractar de les normes de qualitat i dels sistemes de contingentado ¿Quina n'és, doncs, la solució? ]a hem dit que la solució no es pot trobar en unes mides proposades precipitadament com a conclusions d'una Assemblea tan poc representativa com la recentment celebrada. La solució, les solucions, cal que siguen el resultat d'una política taronjaire de terme mitjà i llarg tendent a reduir la producció, ordenar les varietats, intensificar la industrialització, integrar-se a Europa, arribar a les cotes màximes dins el mercat nacional, etc. I aquestes solucions, cal que siguen cooperatives? Problablement sí. Probablement, aquesta és la solució més racional en el cas concret del País Valencià, donada l'estructura de la seua producció. Però la cooperació exigeix condicions prèvies que no s'hi donen: democratització de la cooperació a fi que la representativitat siga real i puguen els cooperadors assumir la seua responsabilitat: educació de la solidaritat, nivells més alts d'informació de tot tipus sobre la situació real, etc. En un futur com el que es presenta a l'agricultura, marcat amb el signe de la superproducció a causa de la major intensitat de conreus que permet la tècnica moderna, la qüestió és aquesta: o els agricultors assumeixen la comercialització i la industrialització, alhora que planegen i posen en pràctica un pla de reconversió que mantinga en el camp sols els qui en puguen viure, o l'agricultura es convertirà en una "indústria" més en mans d'uns pocs industrials que tendiran al monopoli, com és normal en l'economia de mercat, a fi d'eliminar competidors. La primera solució és, a les clares, més justa i més lògica. Es tracta de saber si els productors, que és on està la base del problema, seran capaços de donar-se-la a ells mateixos. Per a la qual cosa necessitaran poder polític, és a dir, una decisió dels poders públics al seu favor establint la política adequada per tal que un pla de reconversió puga ser formulat i estimulat amb el crèdit oficial i la desgravació fiscal. (Vicent Ventura. La .Vanguardia)

la veu dels altres • la veu dels altres tualitat insular, i el segon —menys decisiu encara—, format per determinats nuclis de la població camperola ("jíbaros"). No cal dir que la pervivència de les pautes Entre les escasses aportacions en llengua castellana al camp de la sociolingüística, el recent socials tradicionals entre els jíbaros obeeix a un treball del lingüista Germán de Granda Trans- únic motiu : el fet que no hagen pogut abandoculturación e interferencia lingüística en el Puerto nar-les. La marginalització d'aquest reducte cultuRico Contemporáneo (1) té un interés ben remar- ral és evident. I el fet incontrovertible és que cable. La transformació cultural i lingüística pro- l'assimilació de la població portorriquenya a l'anduïda actualment a Puerto Rico ha estat massa glés s'ha imposat com una autèntica aspiració «popular». sovint un bon tòpic per a l'exercici de la retòrica convencional. No és aquest l'aspecte que a nosalPerquè l'anglés, com a idioma de prestigi, ha tres ens pot interessar. Allò que, per a nosaltres, acabat associant-se a la tècnica, al progrés i a fa particularment s u g g e r i d o r un procés com l'avanç civilitzador, i és exhibit ostentosament aqueix, aparentment tan llunyà, és, potser, el fet per les classes superiors com a símbol inapel·lable que la situació lingüístico-cultural portorriquenya de poder i de posició social. El castellà passa a podria llençar alguna llum sobre les nostres de- ésser una llengua familiar i entranyable, digna ficiències internes, i infondre'ns, potser, la temp- de les més tendres retòriques. tació de superar-les de forma constructiva. Bastarà En aquestes condicions sembla prou evident aquesta possibilitat per a recomanar la lectura que quan la intel·lectualitat portorriquenya advoca del llibre de de Granda al públic català. No és, pel manteniment de l'herència cultural del país, d'altra banda, estrany que el mateix plany o la a través del seu compromís amb el poble cammateixa invectiva, o la mateixa censura, es pro- perol i obrer, la seua positura és qualificada duesquen avui en àrees molt diferents i amb els d'idealista o «retrògrada». Cosa que no deixa més variats tons. Però l'experiència portorri- d'ésser paradoxal, donat el caràcter inconformista quenya il·lustra amb claredat un problema que no i crític de les seues reivindicacions. Entre l'Esés, ni de bon tros, específic de certs nuclis d'Ibero- cil·la del «reaccionarisme» i la Caribdis del «seAmèrica. paratisme» i la subversió, la intel·lectualitat geObservació oportuna la de Rafael Lapesa, dins nuïnament portorriquenya ha restat així desproel pròleg al llibre : «El mero hecho —escriu— de veïda del seu alt potencial polític entre els sectors que el español sea en Puerto Rico "el vernáculo" dinàmics del país. o "la lengua vernácula" habla ya de las condiciones de inferioridad a que está sometido allí (1) «Publicaciones del Instituto Caro y Cuervo, frente al inglés». Una paradoxa del relativisme Bogotá, 1968.» cultural, que sens dubte invita a la reflexió.

PUERTO RICO DAVANT EL COLONIALISME LINGÜÍSTIC

Amb prou feines cal advertir que el procés accelerat de substitució lingüística a Puerto Rico no és sinó el reflex d'una situació socio-econòmica de base. Dins el camp socio-cultural, aquest procés ens presenta un v e s s a n t doble : d'una banda, la ruptura cada vegada més intensa dels vincles socials tradicionals i l'enderrocament de l'herència cultural castellana com a factor de cohesió interna ; d'altra banda, el creixent aïllament respecte dels altres països d'Amèrica Llatina. Des de l'angle ideològic, tal situació se'ns presenta com a «escollida» i avantatjosa, i no com a «imposada» des d'una posició de poder.

REGIONALITZACIÓ DES DE FORA: «A USTED, QUERIDO, LO REGIONALIZO YO...»

Contra la regionalització —escriu A. Álvarez Solís— s'alcen velles i complexes estructures. Entre elles, les estructures de la peresa i de la por, aqueixos dos vectors polítics. Però és que, a més, és fútil de regionalitzar tal com avui s'intenta, tal com ho va pensar, per exemple, el senyor De Gaulle... Diguem abans de tot, com a qüestió El problema, fins ací, consistiria en un procés prèvia, que regionalitzar no pot consistir mai en el desenllaç previsible del qual seria l'assimilació un exercici extra-regional. Més exactament : que completa de la societat portorriquenya dins el regionalitzar no ha de significar mai una remissistema nord-americà. Dos nuclis principals han sió de regionalisme des del centre tradicionalment vingut frenant, fins ara, aqueixa total integració. unionista. Sembla mentida que alguna cosa tan El primer, constituït per un sector de la intel·lec- simple no estiga clar encara : Més encara : en

la veu dels altres • la veu dels altres aquest aspecte sembla lícit d'afirmar que si el regionalisme no constitueix una activitat rigorosament pròpia de la regió no encertem a imaginar quina cosa podria ésser cabdalment. No es pot dir, doncs, si procedim amb un rigor cenyit : «Aquesta serà la seua regió, i així la va a comprendre i a exercitar vostè». Ja no és lícit que ningú ens diga com som i com devem existir. La vida s'ha desvetlat como una aventura molt seriosa, a la total protagonització de la qual no podem renunciar. I aquesta protagonització va enllà del mer ús d'un idioma, de la pràctica estricta d'un folklore i de la determinació d'una concreta economia. Existir és alguna cosa més substancial, inaprehensible i rica que tot i això, tot i ésser això molt. Existir equival, exactament a proclamar una determinació completa i constant de la pròpia existència. Potser com una mostra de la vella política, prenyada de liberalitats falses, capia dir : «A vostè, estimat meu, el regionalitze jo, i que no es parle més de l'assumpte». Però en el fons un hom sap que aquestes paraules ja no estan en hora.

ELS PROFESSORS NO V A N ANAR A CLASSE

Que les últimes setmanes del mes de març molts professors no van anar a classe, això, gairebé tothom ho sap. ¿Sap també tothom les raons que van fer prendre aquesta actitud a un 70 % dels professors dels instituts en més de vint províncies espanyoles ? Les xifres donen ja una mica la idea que no es tracta d'un problema petit. Què va passar ? Què passa encara ? Per entendre una mica tot això, cal saber que als instituts hi ha dos tipus de professors : els anomenats numeraris —que tenen el lloc per oposició i són fixos— i els no-numeraris. Aquests últims estan ensenyant als instituts d'una manera «provisional», puix ocupen les places que encara no estan cobertes per professors que hagen fet oposicions. Com que no se'n convoquen gaires d'oposicions, resulta que els professors no-numeraris són majoria dins dels instituts. I són, precisament, aquests professors els que han protestat. Com es pot comprendre de seguida, aquesta situació de «provisionalitat» no és gens còmoda (Madrid) i dóna al seu treball una gran inestabilitat : les contractes només es fan per un curs, això vol dir que es té sempre el constant perill que, al curs ENTUSIASME següent, no es renové la contracta, ja que, sense EN LA VIDA CULTURAL VALENCIANA comptar l'antiguitat del professor en el centre, aquesta només depèn de l'arribada d'un nou cateAl seu regrés de València, on havia participat en el «I Congrés d'Història del País Valencià», dràtic que ocupe el lloc per oposició, o del nombre M.a Aurèlia Capmany comentava l'entusiasme que d'alumnes, o, fins i tot, de les afinats amb el va dominar en totes les sessions i actes relacionats director del centre. Aquesta situació insegura, que molts pocs treamb el Congrés. Entusiasme : aquesta és la paraula. No es tracta, sens dubte, d'actualitzar balladors tenen, va unida a la demora en els aquell antic text de Vives —l'entusiasme és la pagaments mensuals i els extraordinaris, i a la falta d'assegurança social i de jubilació. sal de l'ànima— sinó subratllar un estat d'ànim : Maria Aurèlia ho detectà a València, però sovint (Full. Parròquia de La Garriga.) en aquest 1971 és més difícil de detectar en moltes empreses culturals i de tot tipus per terres catalanes més acostades als Pirineus. ELS AGRICULTORS DEMANEN I el mateix entusiasme del «Congrés» és el que domina una publicació valenciana dels nostres SEGURETAT PER ALS SEUS REGADIUS dies : GORG. En les pàgines de GORG bull un És perfectament comprensible que aqueixes entusiasme que ens és ben conegut, perquè regaranties siguen demanades. Són les mateixes que corda per exemple el que vertebrava «¡Serra d'Or» deu anys enrera. Potser que aquesta posició da- es demanaren ací, al País Valencià, sense aconvant les coses i la vida mateix, incloga sempre seguir-se. Tais garanties no sols beneficien els una dosi d'infantilisme ; però també és cert que qui les exigeixen, sinó també aquells contra els faculta energies i possibilita accions molt més quals sembla que es dirigeixen. Perquè deixant positives que la de l'autodestrucció a què molt resoltes clarament les coses —i la manera més clara n'és que siga impossible fer-les malament— sovint —massa sovint— ens veem abocats. s'estalvien litigis de futur i es garantitza un pacífic gaudi del benefici. (Diario de Barcelona)

la veu dels altres • la veu dels altres A l'Aragó, a Catalunya —a Lleida, sobretot— tenen raó, i no seria lògic que els fos negada des d'ací, on tant es sap en matèria de regs. A l'Aragó hi ha hagut una magna Assemblea amb assistència de presidents de Diputacions, Germandats, Cambres, etc. Centenars d'assistents, moguts pel seu interés i en demanda de garanties. No va ocórrer ací el mateix. Ací, on la Diputació es va retractar d'un acord de protesta que era lògic i natural. Ací, on les obres del Pla Sud, per raons òbvies, jugaren un paper, i no compensador precisament. Cal esperar que es donen als regants aragonesos i catalans les garanties precises —garanties d'impossibilitat de fer les coses malament— abans d'estendre regadius a les zones catalana de Tortosa i valenciana del Maestrat i confrontants. És segur que hi haurà aigua sobrant per a tots, i que hi haurà nous regs per a tots. I cal esperar que les garanties que foren negades en el cas del transvasament Teixo-Segura no arriben mai a enterbolir les aigües del Xúquer. (La Vanguardia Española)

L'AUTOPISTA DEL MEDITERRANI: UN HORA DECISIVA PER AL PAÍS VALENCIÀ, QUE CAL APROFITAR Una sèrie de fets i circumstàncies enregistrats d'uns anys ençà, han apujat la consciència dels valencians davant situacions i problemes que es van superant i solucionant amb satisfacció, malgrat una climatologia adversa i una crisi passatgera de certs sectors. Així i tot, la consciència del País Valencià, de Castelló, d'Alacant i València, insistim, intueix que aquesta obra d'envergadura de les que poques se'n presenten en una centúria, cal que siga promoguda per nosaltres. Si hi ha un grup promotor que fa front a les despeses inicials, i amb el risc d'uns milions, cal que hi haja un clima propici per a recolzar-los en aquesta tasca. No n'hi ha prou amb l'ajut moral, tot i ser important, sinó que cal que aquest es manifesté amb les col·laboracions de tots els medis i de totes les entitats financeres, econòmiques, històriques i culturals. Àdhuc de les mateixes autoritats valencianes; almenys d'aquelles que, pel seu càrrec i significació, poden fer arribar a l'Administració —sense pressions, naturalment, però sí a títol informatiu i moral— aqueix clima de lògica aspiració regional valenciana que aspira a protagonitzar una realització tan de ple «nostra».

ELS ESTUDIS DE PERIODISME A VALÈNCIA La problemàtica es va iniciar a primeries de curs, en anunciar-se que l'Escola de Periodisme de l'Església de València no obria matrícula per als alumnes de primer curs. La mida presa es produïa per la manca de seguretat de l'Escola davant la nova situació que es provocava en apujar els estudis de periodisme a nivell universitari, aspecte aquest que contrastava amb el creixent abandonament que patia el centre, tant per part de les jerarquies eclesiàstiques, com per l'Escola de Periodisme de l'Església de Madrid, i per les entitats valencianes. Així, doncs, si no ho remeien els seus elements o algú amb responsabilitat cívica, la història acadèmica valenciana està a punt d'enfrontar-se de bell nou amb un esdeveniment deshonrós. En un moment que sembla d'auge en la política educativa, resulta que les terres valencianes van a perdre la possibilitat de formar els seus propis tècnics de la informació. Privilegi del que es fruïa des de feia més de deu anys, i el manteniment del qual ha costat molts esforços a persones que sense ser «influents» han aconseguit que el centre funcionas amb una relativa normalitat. (TELE/EXPRES. Valencia-exprcs)

LES PROCESSONS A Mataró acaben de suprimir la processó del Corpus. Per altre costat cal tenir en compte que ja havien estat eliminades, en el seu moment, les processons del Divendres Sant—que era nocturna— i la corresponent a la festa major. A Mataró, doncs, s'acabaren ja aquests espectacles que, la veritat siga dita, sols tenien ja un públic molt relatiu. Conste, de tota manera, que una decisió d'aquesta mena ha estat adoptada pel col·legi de rectors després d'una votació absol tament democràtica. Pel que fa referència a l'autoritat civil, no se sap encara quina postura adoptarà : si acceptarà l'acord o organitzarà la processó pel seu compte. Per regla general, als Ajuntaments els plau aquestes desfilades. I més encara, a les dones dels regidors. Les mullers dels regidors posen els seus marits fets un sol a fi que vagen portant el ciri darrere el Santíssim...

(València-fruits)

(Tirant. Tele-expres)

TAULA de Novetats

«ANÁLISIS SOCIOLÓGICO DE LA AUDIENCIA TERRITORIAL DE VALENCIA»

La Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València ha publicat un ampli i extens estudi socioeconòmic de la regió valenciana (1), que c o i n c i d e i x amb els límits de l'Audiència Territorial de València. La primera cosa que hi cap destacar és que haja estat realitzat sota la direcció del president de l'Audiència Territorial de València, pels dos presidents de les Audiències provincials d'Alacant i Castelló i per quatre magistrats de l'Audiència de la capital de l'antic Regne. Aquest estudi té la gran importància de determinar la vertadera realitat de l'estructura jurídica del P a í s V a l e n c i à . Però, sobretot, té importància el fet que aquesta determinació l'hagen feta els mateixos magistrats de les Audiències d'aquell País. En estudiar la realitat jurídica regional els homes que tenen precisament com a missió vetlar per la justícia en una regió, obtenen unes conclusions que són com l'escuma del treball i que vénen a confirmar allò que ja, per part d'historiadors i juristes valencians, s'havia dit : que la regió valenciana, l'antic Regne de València, que fou l'únic dels que, despullats pel Decret de Nova Planta, no recuperà els seus Furs, ha estat potser aquell que ha mantingut des del punt de vista consuetudinari i p a r a l e g a l el dret peculiar més viu i operant de totes les regions espanyoles. No es pot dir millor i més breument que ho han dit els Magistrats valencians en la pàgina 212 del llibre, que representa la quintaessència del seu esforç:

«Com a conclusions de totes les al·legacions relatives a les institucions valencianes, poden establir-se les següents. »l. a El caràcter pragmàtic dels valencians els ha conduïts a defensar únicament aquelles institucions jurídiques seues, i fins a crear-ne alguna, que són acords amb les seues necessitats. »2.a S'hi han valgut, principalment, del Dret consuetudinari, que era molt imortant a la regió el 1707, per bé que no han recusat la via de la confirmació i la del restabliment institucional. »3.a A l'àmbit consuetudinari pertanyen totalment les institucions privades de l'enquadrament rústic i de la compravenda de fruita, encara que s'haja de destriar en aquelles, que la primera és una institució antiga que, tot i ser evolucionada, es conserva, i que la segona és una institució nova sorgida dels nous rumbs de l'agricultura valenciana i del tràfec mercantil per aquesta originat. »4.a Que en matèria de regs ha tingut una gran importància l ' e l e m e n t consuetudinari ; però aquest element l'ha perduda pel fet que molts dels costums imperants s'han transformat en text legal, puix no s'han oblidat les pregones arrels valencianes de la legislació d'aigües ; això no obstant, encara queden elements consuetudinaris en institucions com el Tribunal de les Aigües de València, que, per bé que és reconegut legalment, segueix regulant-se consuetudinàriament i en pràctiques com l'atandament o conceptes com fila, que no tenen cap regulació legal. »5.a Unes altres institucions han estat defensades, per esguard de la seua utilitat, pel camí de la confirmació de bell

antuvi i de l'especialització després ; tais són la Comunitat de Desaiguament de l'Albufera o el Col·legi de l'Art Major de la Seda. »6.a Finalment, s'ha anat al restabliment d'alguna d'aquelles, com ha estat la del Consolat de la Llotja de València, esdevingut el 1934, rere dos-cents vint-i-set anys d'extinció.» (Del comentari de Josep Maria Desantes al «Boletín de documentación del fondo para la investigación económica y social». Madrid, gener-març 1971.) (1) «Análisis sociológico de la Audiencia Territorial de Valencia)). València, 1970

EL MALENTÉS D'UNA NOVEL·LA MAL ENTESA És inexplicable 1' antropofagia m o t i v a d a per la novella «Sophie o els mals de la discreció» (1). Més que d'una discrepància de valors literaris se'n diria un procés de disciplina escolar. Fins al punt que el lector haurà perdut el fil del tema, l'argument de l'obra. Vidal Alcover, com és obvi, no ha volgut fer un relat experimental, t r e n c a d í s de formes, ans un exercici cultural, assaonat per la maduresa i per tant definidament limitat a un determinat sector de consumidors. Tal vegada això és herètic ? ¿ O és que tal volta no hi ha més que una sendera v à l i d a , canviant com les modes i sempre imposada de manera estructural, per a discórrer pels camins de la creació l i t e r à r i a ? Potser convindria aturar-se un moment a aclarir-ho. Amb prejudicis snobistes, i cojunturals, difícilment els nostres autors tindran proa autenticitat com per a assolir el

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

nivell cultural que cal a Catalunya i als catalans. La novel·la de Jaume Vidal Alcover és deliberadament lenta, discursiva, sense acció. I això potser és un inconvenient. Perquè trivialitza l'anècdota que serveix de fons a la història. I en canvi no deixa prou potenciada la força lírica de la primera persona, el sentit autobiogràfic amb que l ' e s c r i p t o r s'enamora d'uns éssers del passat que li interessen molt més que les caricatures humanes que els han succeït, i com, per afegitó, història i erudició literària són una forma d'evasió i no un motiu de compromís. Si jutjàssem el producte final amb un sentit global, no hi hauria dubte que sSophie» és la descripció del diletantisme estèril que durant anys ha dominat la capacitat expressiva de molts escriptors. Seria, en conseqüència, un d o c u m e n t de primera mà sobre els móns marginals als quals ha derivat la curiositat de gent sense present, elitista i autofrustrada. I, a més a més, sense falsetats. Hom podrà dir si el que es conta o diu a la novel·la interessa o no. Però el que resulta evident és que tot aquest embalum de personal que omple les planes de «Sophie» són gent de carn i os que potser no existeix a Barcelona però sí a Mallorca. I el fet de dedicar a la qüestió una novel·la més que pretext de fogatera hauria d'ésser motiu de gratitud. I el resultat final ? ¿ ~Ès que tal vegada d e f r a u d a ? A una determinada gent, és clar. Vidal Alcover té una trajectòria literària ben definida : culturalista i refinada. Domina més la forma que la imaginació. Pensa més en ell que en els altres. Però això és públic. El lector cal que ho conega per anticipat. I així ja no hi haurà desenganys. Perquè el llibre, tot ; ésser discursiu i esvaït, té una gran bellesa l i t e r à r i a , retrata tot un món de manera assolida, i aconsegueix l'atmosfera precisa per a entendre tot el que la recerca d'un passat intranscendent té de justificació ociosa, d'escapisme i de joc.

S o p h i e , la vella marquesa contestatària, és una criatura entrevista i per això mateix fascinant. És prou contradictòria, i confusa, com per a on ésser arquetípica. No és aprofitable, per tant, per a cap mena de reivindicació actual ni pot ésser usada com a bandera. Té la necessària ambigüitat per a poder haver existit. No és santa ni totalment dimoni : infeliçment és una dona, en uns moments en què el sentit jeràrquic de la convivència no té escapatòria i a on la integració es paga al preu del silenci, l'oportunisme i la hipocresia institucionalitzada. I acaba, naturalment, amb la claudicació total. Pot dir-se que això no és actual ? Vidal Alcover ha escrit una novel·la distinta. Sorprenent per culta i anticonvencional. Potser això ha tret de polleguera algun comentarista. Però la tempesta és purament retòrica. Bl llibre té prou validesa malgrat tot. JOSEP MELIÀ (1) « S o p h i e o el mals de la discreció», de Jaume Vidal Alcover, novel·la finalista del premi «Sant Jordi», número 1 de la Col·lecció J o a n o t Martorell, Editorial Nova Terra. Barcelona, 1971. 235 pàgines. Preu: 150 pessetes.

«VALENCIA ANTIGUA Y PINTORESCA» Vicent Vidal Corella

"Publicaciones del Círculo de Bellas Artes" València, 1971. Vidal Corella practica, com sabem els lectors de «Las Provincias», una amena erudició sucosa de dades pintoresques, fixada en els límits massa estrictes d'un localisme força estret, encara que respectable. La seua és una mena de literatura fàcil, adreçada al gran públic —to mass-lower front press-lower— ; i ell com autor no es capfica gaire a manejar l'erudició amb un sentit de contrast

crític. Intencionalment, no ultrapassa l'amable estadi de la contemplació satisfeta de l'ahir. Al capdavall, en això coincideix amb el seu lector, un lector de diumenge a la vesprada, ben cofoi de saber que la ciutat on viu té una història, gran i petita, i prou : no demana que li vingueu amb altres històries, que podrien tornar-se maldecaps. Bs clar que caldria anar a l'encontre d'aqueix p ú b l i c d'una altra manera —la qual cosa pot fer-se, per què no ?, des de les planes d'un rotatiu— per tal de mostrar-li com la ciutat és quelcom més que una ciutat, com ha estat i és encara el melic o el cor d'un País, i q u i n e s foren les avinenteses perdudes o g u a n y a d e s per aqueixa ciutat i pels seus homes d'ahir en la tasca de bastir tal País; evidentment, però, açò sí que és una altra història. I el tot recent Congrés de la Universitat ho ha palesat de debò. Bé. Bl cas és que Vidal Corella practica allò que es diu un passatisme. Objectable, des del punt de vista cultural: els passatismes són sempre estèrils. No pas tan objectable, tanmateix, des de l'angle del consumisme cultural. Aquesta mena de productes per al consum dels masslowers són fabricats dins totes les cultures normals. Bl que s'esdevé és que ni tan sols en això és normal la nostra cultura. I com que no n'hi ha tants que escriguen per als lectors de diumenge a la vesprada aqueixes recordances del passat, Vidal Corella cimeja a bona altura. I el beat lector de diumenge, que no Hig la resta de la setmana ni llig tampoc altres productes, pren aleshores l'excepció per la regla. Natural. La sorpresa és que es comporte així mateix la institució que ha editat el llibre. Perquè el miratge és disculpable en el masslower, mes no pas en el club artístic : hom suposa que els seus directius lligen entre setmana i altres produccions. Ja es veu que no. I ara : què és tot açò? Símptomes esveradors de l'estat anorreat d'una cultura ? De les erosions d'una societat i d'unes institucions? De

TAULA DE NOVETATS DISCOS

la pervivència d'uns c l i x é s ? Mancança i fallida de les élites socials urbanes ? Absència d'orientació dels mass-lowers per inexistència de cèl·lules intel·lectuals estimulants ? Tot plegat, diria jo. Avisament d'un buit, d'un trenc, d'un avenç força pregons oberts al si de la nostra situació actual. El passatisme de Vidal Corella és objectable, també, com a contribució a la reiterada mitificació d'un ahir que ja s'està fent massa tòpic. Antigor i pintoresquisme. N o g e n s m e n y s , una literatura «de consum» com cal i més si és servida des d'un diari de les característiques del degà de la premsa valenciana, ha de tenir una bona dosi de mite, perquè, si no, ni el lector ni el periòdic se l'empassarien. Ara bé, totes aqueixes objeccions s'esborren davant la consideració de la necessitat d'aquest tipus de productes subculturals o sub-productes culturals, com vulgueu. Tornem a allò ja dit : totes les cultures normals n'hi segreguen. Si el producte resultant fos dolent, seria rebutjable, però aquest no és el cas de Vidal Corella, que escriu amb cura i dignitat i ha trobat un estil de daurada discreció. C o m p t a t i d e b a t u t , doncs, h a u r e m de convindre que Vidal Corella juga un paper dintre la cultura local i que el juga prou bé. Òbviament, podria jugar-lo millor. O amb més intenció. Fóra, potser, demanar-li massa. Abans teníem l'Almela i Vives. Ara tenim Vidal Corella. Què hi farem, si són necessaris ? El llibre reuneix més d'una vintena de reportatges, que van des de la València medieval a la del llindar del nostre segle. S'enceta amb un «preámbulo» del president del «Círculo de Bellas Artes», el senyor Salvador Pascual Gimeno, del qual vull recollir-ne un paràgraf : "Para los valencianos, el recordar hechos de la vida de nuestros padres y abuelos, nos produce gran emoción y respeto, y el reconstruir las costumbres de una época pasada nos llena de satisfacción y es como un homenaje a aquellos valencia-

nos que fueron la base de la Valencia actual y que le dieron una personalidad que hoy aún tiene y que no debía haberse desdibujado tanto" Hi ha en aquestes paraules una evident confusió de principi. La personalitat dels valencians no pot identificar-se amb el costumisme folklòric. És alguna cosa més arrelada i subtil, i per tant més pervivent. Els costums varien. L'home, la terra i l'ànima romanen. Jo em demane si el senyor Pascual Gimeno s'ha parat a pensar que si la personalitat valenciana està desdibuixada no és justament per causa de la proliferació de les mitificacions ditiràmbiques i la filosofia d'antigor i pintoresquisme. Nostàlgia i passatisme no hauran d'afermar-la. Altra cosa diu, aquest senyor : «Las costumbres y el idioma valenciano constituyen la base de la personalitat de nuestro País». Deis costums, ja n'he parlat. Ara li diré : si el nostre idioma és la base del País, per què aquest llibre en castellà? I per què, sistemàticament, tots els noms valencians o frases valencianes estan escrites amb grafia castellana o, lo que és pitjor, amb errades conscients per tal de d e f u g i r l'ortografia catalana? Ací trobem la més flagrant contradicció a què condueix el passatisme. Si l'idioma és la base del País, no es pot desertar de l'idioma, senyor Pascual Gimeno. Perquè és justament amb l'idioma que afermarem la nostra personalitat. Potser vostè no pensa així. Potser li sembla bona aquesta manera de proclamar la personalitat. També els semblarà bona a molts d'altres. A tots aquells que només volen afermar la nostra personalitat els diumenges. I no cal dir que és una tasca de tota la setmana. El llibre és luxós, força ben presentat i de gran format, amb q u a n t i t a t d'il·lustracions ben triades. És d'aquells que fa goig posar-los al prestatge de la llibreria. Els "valencianistas" de març i juliol, no mancaran a fer-ho. Si més no, per a poder palesar que són "valencianistas". JOAN TRIFOL

CANÇONS D'ISRAEL Dolors Laffitte

Disc CONCÈNTRIC 45.721 - A Aquest és el quart disc de Dolors Laffitte, una xica xicoteta, tot nervi, nasctida a Manlleu, poble de La Plana de Vic, i que va anar a Barcelona per a cantar i s'hi ha quedat ja fa temps cantant cançons d'altres; perquè Dolors Laffitte és sobretot una intèrpret: ella no en fa de cançons, en canta dels altres, perquè creu que això ho fa millor, sense que vulga dir que ella no pot cantar qualsevol cosa. Fa poc ha dit: «Trio el meu repertori i miro que siga digne. Vull ser sincera amb mi mateixa; per això estic cantant en català i així vull seguin. El seu repertori és molt variat, i, per això mateix, a l'hora de fer un nou disc, es plantejava el problema de quines havien de ser les cançons que anassen a la gravado; es van triar dos temes populars israelites desconeguts entre nosaltres, dos temes que ens parlen d'alegria. Fins ara tot el folklore israelita que coneixíem vertit al català, era trist, per dir-ho d'alguna manera, i ara, amb la veu de Dolors, ajudada pel poeta Josep M.» Andreu, adaptador dels textos, en versió lliure, i per Joan Albert Amargos, arranjador musical, tenim dues cançons alegres com són "Res d'abans" i "Tots a l'hora". Esperem que aquest quart disc de Dolors Laffitte servesca perquè la cantant arribe al camí de l'èxit, i també esperem amb les nostres esperances posades en ella, els L. P. amb cançons dels principals cantants catalans que ho fan tan sols en la llengua del seu poble, sense falses concessions a la comercialitat, que ha dut més d'un cantant a trair els seus pensaments.

ESTEVE-CASANOVA

PEDAGÒGIQUES I ESTATGE SOBRE PROBLEMES DE L'IDIOMA AL PAÍS VALENCIÀ Tal com es va anunciar en anteriors números de GORG, els dies 26 i 27 de juny es va celebrar a Castelló el Primer estatge sobre problemes de l'idioma al País Valencià. Aquest estatge fou organitzat pels Cursos de Llengua i Cultura valenciana de la Facultat de Filosofia i Lletres de València, i era especialment dedicat a tots aquells qui a diversos indrets del nostre País, donen classes de la nostra llengua, a escoles, Instituts o a entitats culturals; a tots aquells qui de manera directa viuen la problemàtica de l'ensenyament del català al País Valencià. Vam ser més de cent els assistents. Gent de la P l a n a , del Camp de M o r v e d r e , de l'Horta, de la Safor, del Baix Vinalopó, de l'Alacantí, de la Marina... tots units per un mateix objectiu : la normalització en l'ensenyament de la nostra llengua. LES EXPOSICIONS

Hi havia una exposició de llibres per a ensenyar als xiquets valencians el seu idioma, i als no valencians el que es parla al lloc on viuen. Aquests llibres estaven classificats segons les diferents etapes de la lectura. La mostra era abundant. Llibres sobre problemes del País, de la llengua : Una secció molt ampla de diccionaris, gramàtiques, llibres de pedagogia... En altre sentit, van exposar-se treballs dels infants d'algunes escoles : correspondència entre escolars, periòdics dels xiquets, etc.

I finalment, l'nahir» va estar representat per algunes publicacions de «l'Associació Protectora de l'Ensenyança valenciana», associació que va funcionar pels anys trentes amb inquietuds molt actuals. LES SESSIONS

Hi va haver quatre sessions de treball. Aquestes van tenir dues parts. La primera part consistia en una breu informació per part d'un o dos ponents. Seguidament, els assistents es dividien en grups on discutien els diferents aspectes de la ponència i elaboraven unes conclusions.

PRIMERA SESSIÓ ESTAT ACTUAL DE L'IDIOMA Aspectes sociològics

Hom va veure els aspectes generals {valoració negativa de l'idioma i condicionaments) i els aspectes específics referents als tipus d'ambient i comunitat i al sistema educatiu. Posteriorment es va reflexionar sobre possibles formes de neutralitzar aquests factors negatius, com són la introducció de valors positius (autenticitat, cultura del poble) i maneres de crear ambient (cursets, conferències, teatre popular, biblioteques, etc.) Aspectes legals

LA VETLADA

Dissabte en la nit, i com una mena de «relax» de l'intens treball que s'havia fet, va actuar el grup musical «La Pasta». Varen interpretar amb el seu instrumental electrònic, algunes composicions : unes creades per ells mateixos, i unes altres, com els «fandangos d'Ontinyent», « d a n s e s sefardites», e t c è t e r a , harmonitzades amb gran encert. Va agradar molt una creació lliure. S e g u i n t un ritme, un dels instruments començava a crear lliurement mentre que els altres l'acompanyaven. Aquesta demostració vol dir que tenen una perfecta coordinació entre tots i que es realment possible crear música improvitzant. Cal dir que la seua preparació musical és profundíssima. En mig de l'actuació, el poeta Lluís Alpera va llegir alguns dels seus poemes.

La nova Llei d'Educació, en els seus articles 14 i 17, fa referència a la possibilitat d'utilització de les llengües «natives» en l'ensenyament. Hi ha altres apartats de la Llei i dels reglaments escolars que fan referència a la inserció de l'escola en la seua pròpia comunitat en el seu medi. Però hi ha, a més a més, l'article 13 de la Llei, apartat 1, que diu : L'educació preescolar té, com a objectiu fonamental, el desenvolupament harmònic de la personalitat del xiquet. I l'article 15, apartat 1, diu : L'educació general bàsica té per finalitat proporcionar una formació integral, fonamentalment igual per a tots i adaptada en allò possible a les aptituds i capacitats de cadascú. ¿ Com es pot aconseguir el desenvolupament de la personalitat, la formació integral del xiquet, marginant del procés educatiu la pròpia l l e n g u a ?

Formular aquests objectius i negar el dret a la utilització de la propia llengua, fóra una contradicció.

ren diverses experiències d'ensenyament de la nostra llengua en Instituts i Universitats. QUARTA SESSIÓ

SEGONA SESSIÓ

NECESSITATS I REALITZACIONS

PROBLEMES DE DOCTRINA GRAMATICAL

Hi foren tractats : Diversos estadis de la llengua segons els dialectes, el convencionalisme de la Gramàtica, la unificació ortogràfica, i l'enriquiment de la llengua a base de dialectalismes.

Tothom veia que la nostra tasca d'ensenyants ha de respondre a unes realitats, i que, mirant aquestes realitats, ens calen moltes coses per tal d'assolir una efectivitat. Després de discutir aquestes qüestions en els grups, es van veure unes necessitats que concretaren en les següents

TERCERA SESSIÓ CONCLUSIONS

MÈTODES DIDÀCTICS PER A L'ENSENYAMENT DE L'IDIOMA

Els ensenyants, aquells qui veem la necessitat d'utilitzar la llengua natural, la pròpia de l'individu i de la comunitat, sa2. Promoure grups de teabem que hi ha una cultura autèntica, natural creadora, i una cultura no autèntica, deformadora. Optar per la primera significa concebir l'escola com una institució que respecta i promou la lliure expressió i la creació de l'infant. «.Les ensenyances de l'escola s'inscriuen de forma definitiva en el nostre comportament, en la mesura en què estan vinculades a la nostra vida o responen a les nostres necessitats imperioses, inclosa la nostra necessitatde cultura. Sovint,les nocions que hem après per als exàmens o per a satisfer exigències disciplinàries de l'escola se'n van de la mateixa manera que han arrribat (i per sort, podríem dir en no poques ocasions).» CELESTIN FREINET

Per això, les nostres escoles, l'ensenyament de la n o s t r a llengua, no pot respondre al motle de l'escola tradicional : El mètode natural de lectura, el text lliure, els periòdics escolars, la correspondència escolar, les cançons, són tècniques que ens ajudaran a fer l'ensenyament en general, i el de la nostra llengua en particular, més viu i més alliberador. Aquest fou el tema de la tercera sessió. A més, s'hi exposa-

1. Estudi de les necessitats i possibilitats de crear, recollir... llibres i textos per a l'ensenyament de l'idioma, tre, t i t e l l e s , dramatitzacions, expressió corporal, etc. 3. Coordinació de les escoles que vulguen mantenir correspondència escolar entre els xiquets, intercanvi de periòdics, suggerències. 4. Possibilitats de crear cursos, estatges per a preparar i perfeccionar professors de la nostra llengua. 5. Estudi del medi com a iniciació i motivació del coneixement de l'idioma. 6. Recull de lletres de cançons, fons de discos, gravacions, etc., que aprofiten als nens per a aprendre la nostra llengua. Va clausurar l ' E s t a t g e el professor Sanchis Guarner. TERESA PICHER i C. MIQUEL

NOTÍCIES I COMENTARIS CENT QUARANTA-CINC MESTRES RENUNCIEN A LA MEDALLA COL·LECTIVA AL MÈRIT EN EL TREBALL

En el nostre número anterior notificàvem la concessió de la Medalla d'or al Mèrit en el Treball, al Magisteri Nacional. Poc temps després d'aquesta concessió, a TELE-EXPRES

va aparèixer la notícia que, en carta oberta, 145 mestres de Barcelona donaven a conèixer un escrit que començava dient: "1. Creem que les circumstàncies en què desenrotllem el nostre treball, no ens permeten de fer-ho amb el rendiment que cal per a merèixer la distinció de la Medalla al Mèrit en el Treball." Continuen dient que necessiten per part de l'Administració un altre tipus d'estímul i ajut que modifique les circumstàncies actuals en què estan treballant, i que, per tal de modificar aquestes circumstàncies, serien necessàries entre altres coses: — Escolaritzar realment tots els nens de 2 a 14 anys, creant aules suficients per tal d'evitar l'actual massificació. —Dotar els centres docents de materials i mitjans adequats. —Assignar al Magisteri una remuneració justa, que l'allibere dels destrets econòmics i li permeta una total dedicació a l'escola. A més d'assenyalar d'altres mesures necessàries, acaben dient: "El nostre coneixement directe de les circumstàncies reals de l'Escola ens aferma cada dia en la seguretat que les mesures ressenyades anteriorment són imprescindibles per tal que el nostre treball puga assolir el rendiment òptim que el faça acreedor a la distinció de la Medalla d'or al Mèrit en el Treball, i com que, actualment, al nostre judici, no es donen aquestes circumstàncies, hem cregut un deure per la nostra part de renunciar a tan honrosa distinció."

TREBALLADORS EN EDAT ESCOLAR

Amb aquest títol, "el Magisterio Español", del 12 de juny, transcriu uns comentaris de la revista "Mundo", que comencen assenyalant que, segons el Llibre Blanc, a Espanya hi ha 800.000 nens sense escolaritzar, segons l'informe F. O. E. S. S. A., 1.334.080. Es pregunta "Mundo" què s'esdevé amb aqueixos xiquets, on passen el dia... i acaba notificant que l'any 1969 foren detinguts a tota Espanya 10.733 menors.

ENQUESTA Continuem amb la sèrie d'enquestes començades en el número de GORG del mes de març darrer. Repetim que la seua finalitat és donar a conèixer la realitat sòcio-cultural de les arts plàstiques valencianes; la tria dels artistes entrevistats no obeeix a un criteri de qualitat, sinó a motius de representativitat de diversos tipus, definits i diferenciats, de professionalitat artística. Han estat entrevistats, fins ara, Josep M. a L. Yturralde, Pedro Cámara, Genaro Lahuerta i Andreu Alfaro. Les nostres preguntes s'adrecen, avui, a un representant característic d'allò que podríem dir-ne l'avantguarda valenciana consagrada fora de València.

TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

EUSEBI SEMPERE

És, sense dubte, el més important dels artistes que treballen a la Península dins la tendència de recerca visual. Nat a Onil l'any 1924, va fer els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de València. A València també (a la Galeria Mateu) va fer, l'any 1949, la seua primera exposició, que era, alhora, la primera exposició espanyola de pintura abstracta geomètrica. Les reaccions dels representants oficials de la nostra vida artística (els crítics de la premsa diària, per exemple) foren de les que fan entrar vergonya col·lectiva, avui encara. Per uns anys, se'n va anar a viure a París. L'any 1955 va exposar uns relleus lluminosos al Salon des Réalités Nouvelles. L'any 1958, en una exposició col·lectiva, va exposar per primera vegada a la Galeria Denise René, centre propulsor mundial de l'art de recerca visual. L'any 1959 va exposar a la Biennal de Sao Paulo i l'any 1960 a la de Venècia. El mateix any va adherir-se formalment al m o v i m e n t valencià d'Art Normatiu. L'any 1964 va fer la seua primera exposició personal americana, a la Galeria Berta Schaeffer, de Nova York. L'any 1965 va participar a la col·lectiva «The Responsive Eye», exposició organitzada pel Museu d'Art Modern de Nova York que va consagrar el triomf popular de la pintura de recerca visual (rebatejada per la premsa amb el nom d'Op Art). Han adquirit obres seues diversos museus internacionals, entre ells el més important dels especialitzats en art contemporani, el d'Art Modern de Nova York. Des de fa uns anys, Sempere viu a Madrid. A) TIPUS DE PROFESSIONALITAT

GORG. — ¿ Dediques el teu temps exclusivament a la pintura artística o tens algun altre tipus d'activitat professional? E. S. — Des de fa uns cinc anys em dedique exclusivament a la creació artística. —¿ Per quins canals es venen les teues obres f —La Galeria Juana Mordó, de Madrid, en té l'exclusiva. —¿ Quina és la distribució de la clientela de la teua pintura t —Fa uns anys hi dominaven els compradors

estrangers. Avui, jo diria que almenys un 50 % en són espanyols. Les ciutats on les meues obres es venen més són Madrid i Bilbao en primer lloc, després Sevilla, Saragossa... —¿I València i Barcelona? —A Barcelona mai no s'ha venut cap obra meua. A València molt poca cosa. —¿Quin tipus de comprador? —En general, col·leccionistes típics, més que compradors esporàdics. —¿ Vols dir que hi ha col·leccionisme sistemàtic d'Art contemporani a Espanyaf —Des de fa poc temps. Provenen dels representants joves de l'alta burgesia, especialment financera. B) MARC DE REFERÈNCIES CULTURALS

—¿ Quines tendències consideres més importants al panorama internacional de les arts plàstiques actuals? Posem, des de fa uns quinze anys. —Fa quinze anys el panorama estava dominat per l'informalisme. Els seus noms més importants, per a mi, són Pollock, Kline, Rothko... Després va venir el Pop, amb Rauschemberg, Segal, Oldemburg... ¿ Warhol i Lichtenstein ? M'agraden menys. Dins la tendència de recerca visual, em sembla que els noms més importants són, en primer lloc, Vasarely, i després, de Soto, Le Parc... el «Groupe de Recherche d'Art Visuel» en general. —¿I pel que fa al panorama espanyol? —Entre les tendències més consagrades cal esmentar, com a més important, l'informalisme, amb Tàpies en primer lloc, i després els membres del grup «El Paso» (Saura, Millares, etc.) i, actualment, el grup de Cuenca (Torner, Zobel, Rueda...). A banda, caldria esmentar també la pintura d'Antonio López i l'escultura de Chillida. Entre l'avantguarda més jove, allò que trobe més interessant és la pintura de l'Equip Crònica, els treballs dels artistes relacionats amb el Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid i, pel que fa a l'escultura, Alfaro. —¿ Què penses de la funció social i cultural de l'art ?

—La inutilitat de l'obra d'art és, avui, irritant. Pense que en un altre tipus de Societat, la creació artística hauria de canalitzar-se cap al Disseny, en el sentit més general d'aquesta paraula : Disseny urbanístic, arquitectònic, industrial... —¿Què penses de les institucions de difusió de l'Art actual? Els grans certàmens internacionals, etc. —En principi, és impossible estar d'acord amb tot això. El panorama està dominat pels interessos comercials, els interessos de prestigi nacional... ja saps. Per exemple, amb el sistema de comissions designades oficialment pels Governs dels països participants... C) SOCIETAT I CULTURA VALENCIANA

—¿Què penses de la Societat i la Cultura valenciana? —Des del punt de vista artístic i cultural, l'ambient valencià és ofegador. Qualsevol ciutat europea de tipus mitjà pot oferir uns serveis culturals que a València falten completament. Pensa, per exemple, en el teatre ; ja saps que jo viatge sovint a València, on tinc la meua família... mai no he pogut trobar-hi cap representació amb el més mínim interés. I el mateix es pot dir pel que fa a la música, les arts plàstiques, etc. —Des que tu te'n vas anar de València, potser les coses han canviat. Tu saps que hi ha ara artistes joves molt interessants... —Sí, potser... En tot cas, a mi, aquesta renovació ja m'ha agafat fora. Però no vol dir molt això dels artistes joves que esmentes. El que importa és la vida pública, ciutadana... És clar, que la culpa no és tota de la societat valenciana : hi ha la política cultural de l'Estat espanyol, que concentra totes les manifestacions importants a Madrid... —Parlem un poc de les institucions artístiques oficials valencianes. ¿Què penses de l'Escola de Belles Arts? —No serveix per a res. Els títols que dóna no garantitzen cap aprenentatge que tinga la més mínima vigència actual. Ni tan sols a nivell d'ofici i pel que fa a les aplicacions pràctiques ; és una vergonya, per exemple, que els alumnes isquen sense saber res de grafisme. —La Reial Acadèmia de Belles Arts? —Què és això ? Ah, sí! De vegades n'he sentit parlar. Recordé, per exemple, que una vegada em digueren que Lozano havia estat nomenat acadèmic. Segons sembla hi ha acadèmics i tot a València... ¡ Imagina què seran aquests acadèmics ! —Les activitats de la Diputació Provincial? •>

«Móvil», d'Eusebi Sempere. Acer. 1968.

residents a Madrid proposàrem a l'Ajuntament de València que posàs els mitjans necessaris per a la creació d'un Museu Sorolla. Ara, com saps, hi ha un Museu Sorolla a Madrid, amb obres importants, però el visita molt poca gent. És clar que, a València, en el seu ambient, aquest Museu tindria molt més sentit. Se'n podrien haver traslladat des de Madrid les obres més importants, si l'Ajuntament de València hi hagués posat els mitjans adients. Però el projecte no semblà interessar-los. —L'Ateneu Mercantil1? L'Associació d'Art Actual? El Cercle de Belles Arts? —No sé què fan totes aquestes entitats. De vegades, en visitar València, passe per davant del local del Cercle de Belles Arts i, per les finestres, veig les mateixes coses que hi havia fa quinze anys, quan jo vivia a València : paisatges, flors... Bé. Tot plegat, potser que la culpa no la té la Societat valenciana. És una cosa més general ; és tota la situació espanyola actual... I els responsables, especialment, són aquells que, per causa d'aquesta situació, es troben al cap de la Societat valenciana.

NOTICIARI GRANOLLERS: TRIOMF DE L'ART POBRE

—Les beques, per exemple? —Ah! Ja me'n recordé. Eren una cosa molt trista, aquelles beques. —Les activitats de l'Ajuntament? El Premi Senyera? —No sé què és, aquest premi. L'Ajuntament no sembla que es preocupe molt per la vida artística. Recordé que una vegada un grup de pintors

La I Mostra Internacional d'art (homenatge, aquest any, a J. Miró), una exposició importantíssima pels noms dels participants (a part del mateix J. Miró i, d'altra banda, quatre francesos mediocres, els altres 19 eren: Tàpies, Ponç, Guinovart, Ràfols Casamada, Llorens Artigas, Cumella, Canogar, Saura, Millares, L. Muñoz, Sempere, Equip Crònica, Equip Realitat, Valerio

Adami, T. Scialoja, P. Dorazio, Bridget Riley, R. Aricó, Richard Smith, J. Walker, H. Hodgkin, Peter Klasen, S. Knaupp, Josua Reichert, A. Hüppi), ha fet de Granollers un escenari privilegiat per als entusiastes de l'art d'avantguarda. La data programada (15 de maig) per a la inauguració va haver de retardar-se fins el 25 de juny. Malgrat això, els qui havíem fet el viatge poguérem participar en la inauguració d'una altra col·lectiva (un concurs d'Art Jove) prevista per al mateix dia. Com que la Mostra Internacional continuarà oberta fins el 15 de setembre, esperem tenir ocasió d'ocupar-nos-en, amb més espai, més endavant. Pel que fa al Concurs d'Art Jove, pot considerar-se un triomf quasi absolut de l'art pobre. De la quarantena d'obres que hi quedaren després de la tria del jurat, més d'un 60 per 100 eren adscrivibles a aquesta tendència: el restant es repartia entre l'art d'experimentació visual i els residus de l'informalisme i d'un cert neofigurativisme. Tot i arreplegant de la vella tradició expressionista la poètica del pur acte creador com a manifestació de la subjectivitat de l'artista, l'art pobre i l'art conceptual han esdevingut molt populars entre les avantguardes més joves de l'art mundial, pel sentit "contestatari" del seu atac contra l'obra d'art com a objecte susceptible de mercantilització i apropiació privada. L'art pobre utilitza materials innobles, fràgils, en unes composicions que deliberadament eludeixen qualsevol tipus de "tècnica artística" destinada a impres-

sionar l'espectador per les qualitats plàstiques de l'obra acabada. L'art conceptual arriba a eliminar fins i tot l'obra mateixa com a realitat física permanent, i en desplaça l'accent cap al moment original (conceptual) del procés de creació (l'artista embolica amb plàstic un arbre d'un jardí públic, llaura uns solcs en l'arena d'una platja, etc.). Les mostres, procedents totes del Principat, d'art pobre que hem vist a Granollers, n'eren més aviat exemples moderats, per tal com la utilització d'una temàtica simbolista, recolzada en referències a rituals màgics convencionals —segons la tradició del surrealisme més ortodox—, predominava clarament sobre el significat "contestatari" (de fet, i llevat de l'obra de Garcia Sevilla i, en part la de Pazos, les altres eren perfectament "mercantilitzables"). Per una altra part hi havia obres, com les de S. Gubern i A. Jové, que, sota l'aparença d'art pobre, arreplegaven els continguts emotius d'aquell lirisme de la vida quotidiana que fa poc temps caracteritzava els introductors del "Nouveau Realisme" al Principat. El jurat —constituït per M. L. Borràs, J. Brossa, A. Cirici, A. Cumella i jo mateix—, en qualificar els resultats del Concurs, va posar l'accent sobre els aspectes màgico-rituals (primer premi, Viladecans —compartit amb S. Gubern—, primera medalla, J. Benito) i deixà a l'ombra d'una simple menció (entre cinc més) l'obra d'A. Jové, que, segons l'opinió de molts visitants —i segons la meua opinió personal també— era la més interessant, àgil i brillant de l'exposició.

L'ART CATALÀ CONTEMPORANI A. CIRICI PELLICER Ed. 62. Barcelona, 1970. 426 pp. + 62 ¡Is. blanc i negre i 22 color. Preu: 1.100 pessetes.

Una història de les arts plàstiques dels Països Catalans, des dels començaments del segle fins als nostres dies. Està dividit en quatre parts : Modernisme i Noucentisme; El Temps de l'Avantguarda (1923-1939) ; La Revolta Individual (Dau al Set, Informalisme, «Generació del mig», etc.) ; i Construcció i Comunicació (els nostres dies). Al final del llibre, 20 pàgines en paper blau contenen un esquema cronològic molt útil, que comença l'any 1900 i acaba l'any 1970. L'art i els artistes valencians hi reben una atenció especial de part de l'autor: Soria, Alfaro, l'Equip Crònica, Mompó, Genovés, per exemple, hi tenen un capítol dedicat a cadascú. Gairebé una enciclopèdia. Podria ser considerada com a tal si no fos pel seu caràcter d'obra, en certa manera, «inicial». Vull dir, d'obra que no és el resultat d'un munt de treball collectiu d'investigació cristal·litzat en monografies. Llevat del període modernista, la bibliografia sobre l'art català del nostre segle ha estat dispersa i esporàdica. Al seu camp específic, l'impacte del llibre de Cirici pot fer canviar allò que és el curs normal de tota investigació històrica : una obra de síntesi, en aquest cas, construïda pràcticament a partir del no-res, hauria de provocar una sèrie de treballs monogràfics que, a la fi, a poc a poc, aspecte per aspecte, haurien de deixar-la endarrerida, posant-ho tot a punt per a una nova síntesi. El defectes, justament, li vénen d'aquesta especialíssima monumentalitat. Dos retrets se li podrien fer. El primer és l'absència d'una metodologia unitària. L'autor ho adverteix al seu prefaci : «Una visió estricta de la plàstica del segle XX, en efecte, no seria com és aquest llibre» ; i després d'esbossar una possible metodologia molt precisa, continua : «la visió unitària, sistemàtica i rígida que aquest plantejament comportaria com a esquelet visible no hi és. Però com que abans d'escriure i mentre he escrit els elements naturals, reflexos o il·lusoris d'aquesta història eren ben presents al pensament, com també una considerable quantitat de motivacions i de dades relatives al treball, espero que cada cas particular estigui amarat de totes aquestes coses». Dient-ho d'una altra manera, l'obra recolza sobre una actitud metodològica, una «teoria», però no la fa explícita, aplicant-la sistemàticament, sinó que en parteix «vivencialment». No és doncs, exactament, una obra de historiador científic, sinó una obra de crítica cultural. El mateix prefaci ens ho confirma, en referir-se a la «teoria que quedarà flotant al damunt de tot, en acabar la lectura, i que és la que es desprèn de l'observació dels fets mateixos, com a fruit madur i no deliberat de la praxis crítica». Des d'aquest punt de vista, el defecte desapareix i l'obra evidencia tota la seua validesa com a document crític de primera mà. «Aquest llibre no és un llibre fet de llibres (...). Tots els artistes tractats monogràficament els conec, o bé (...) els he coneguts personalment.

De gairebé tots, puc dir que són o han estat amics meus.» Aleshores, al terreny específic de la crítica, es pot plantejar el segon retret : algunes (poques) sub-estimacions ; n o m b r o s e s sobre-estimacions (Miró i Tàpies, naturalment, i uns quants artistes més, però no és aquest el lloc per a fer la llista completa). És clar, que en aquest terreny de les valoracions és difícil trobar ni tan sols dos crítics que estiguen totalment d'acord. De tota manera, he de dir que, personalment, en uns quants passatges del llibre, he tingut la impressió que una certa facilitat per a l'entusiasme ha limitat la clarividència crítica de Cirici. Però potser aquesta debilitat està lligada inevitablement a la seua qualitat més valuosa. La capacitat d'imaginació, la flexibilitat fabulosa per a identificar-se amb cada situació concreta —i cal tenir en compte que aproximadament mig centenar d'artistes, les dades de naixement dels quals s'estenen al llarg de prop d'un segle, són tractats gairebé monogràficament—, les paràfrasis brillants, les síntesis sorprenents, que donen, de vegades, en un parell de ratlles una clau per a comprendre el caràcter d'un personatge o d'una època. És ací on es palesen la facilitat intuïtiva, comprensiva, i la llarga experiència personal que fan de Cirici l'únic escriptor català avui capaç de fer un llibre d'aquest tipus.

Terres i Gents DIVULGACIÓ LINGÜÍSTICA:

LA LLENGUA DELS IBERS (CONCLUSIÓ) Estem molt més ben informats de l'àrea geogràfica que fou pròpia de l'ibèric. Pot éssei establerta comparant les paraules iguals que hom troba a les inscripcions, i això al marge dels llocs on s'utilitzà el sistema d'escriure típic de la civilització ibèrica. Fem constar, tanmateix, que ambdues zones se superposen quasi arreu, fora del territori de l ' A n d a l u s i a oriental —que ara correspon a les províncies de Jaén, Granada i Almeria—, on malgrat els paral·lelismes lingüístics l'alfabet no és l'ibèric típic sinó el seu pròxim parent «turdetà» o «tartèssic». Aquesta àrea de llengua ibèrica ocupa tot el litoral mediterrani (entesa la paraula litoral en sentit ampli), de Jaén fins al Llenguadoc meridional, i cap a l'interior, entrant per la vall de l'Ebre fins a Navarra. Les identitats de paraules s'estenen per tot aquest territori. No sols en trobem que lliguen punts del territori valencià o immediat com Sagunt i Cabanes amb Azaila (poblat indígena al sud-est de Saragossa), o com Llíria i Cabanes amb Lleida, Alcoi amb Castelló, o Sagunt, a la costa, amb Sinarques, a la comarca dels Serrans de la València i n t e r i o r . Les identitats s'estenen molt més enllà i hi ha lligams entre Llíria i Jódar (província de Jaén) i Obulco (a la mateixa zona), o entre Alcoi i Urci (Almeria) o entre Alacant i Castulo (també a l'Andalusia oriental). Això, si mirem cap al migdia. Cap al nord, es poden establir relacions clares entre Cabanes i Castelló amb Fraga, Santa Perpètua de la Moguda (Vallès Occidental, al nord de Barcelona) i Ensérune, un dels més famosos poblats ibèrics del Llenguadoc, o, per posar un exemple final entre

molts de possibles, entre Sagunt i Narbona. Després de fer circular el pacient lector per tants meandres de teories, potser serà just de donar uns quants exemples directes d'inscripcions trobades dins el territori que estudiem. Així podrà comprovar com sona l'ibèric i fins i tot entretenir-se, si té lleure i humor, a comprovar la immensa distància que separa aquest idioma del nostre, m a l g r a t que no manca (sempre hi ha un defensor per a les causes més perdudes) qui ha volgut cercar-hi l'origen directe de l'actual llengua dels valencians. V e g e m p r i m e r a m e n t un exemple de la zona nord, una estela de pedra de Cabanes, que segons la transcripció de Gómez Moreno fa : iltirbigisen seltanni. O també del sector septentrional, el plom de Castelló, un text conegut de fa molts anys i un dels rars que no són avarament breus. En donem també la transcripció de Gómez Moreno : abartiaigis abarieigite sinebentin urcecerere aurunibeiceaci astebeiceaie ecariu adunin boduei baitesgi ecusu... Dels nombrosos exemples de les inscripcions pintades sobre gerres de Llíria, que donen un testimoniatge de la regió central del país, triem el següent : bancurs caresbanite egiar saldutibaite iumstir toli (irbi)... tane bassumi etinire. Del sud del país donem les tres primeres línies del text A del plom d'Alcoi : irike orti garokan dadula bask buistiner bagarok... turlbai lura, legusegik baserokeiunbaida. (Condensat de: Miguel Tarradell, en Història del País Valencià, V. I. Barcelona, 1965, pàgs. 86-91.)

RECTIF DE LA

La "Gramàtica Valenciana" de Sanchis Guarner (València, 1950), el "Curs Superior" de Jeroni Marvà, publicat per l'Editorial Barcino (Barcelona, 1934), i moltes altres obres, porten curosament ressenyada la frontera lingüística que separa cl valencià del castellà dins les terres valencianes. Aquesta frontera, gairebé no s'ha mogut al cap de prop de vuit segles, i la raó d'aquest comentari és precisament això: que, ara, es mou. Últimament hi ha hagut uns pobles l'emplaçament dels quals ha estat canviat sense, cosa estranya, massa propaganda oficial —tractant-s'hi d'unes obres tan costoses—• ni, segons em sembla, massa raons que ho justificassen —si més no, quan a llurs nous emplaçaments. No cal dir que acceptem totes les millores que pugnen oferir-se a qualsevol poble, més encara si viu apartat dels corrents actuals de civilització; però creiem que fóra millor de crear-hi la infraestructura adequada perquè pogués gaudir-ne dels beneficis sense necessitat de moure's del seu lloc, emplaçament que sempre els habitants s'estimen. A més, la geografia humana és del parer que en els casos de trasllats poblacionals obeint a raons socio-econòmiques, el canvi millore substancialment l'estructura social, puix hi juguen una sèrie de problemes de tota mena que no fan aconsellable una mesura d'aquestes sense un previ i ampli i públic estudi. Són uns fets que ens haurien d'haver explicat els geògrafs del País, d'un costat, i els organismes de l'Administració espanyola, des de l'altre, per a poder comparar les raons i els efectes d'unes tais decisions. D'una manera barroca, tant unes xifres oficials com la prosa d'algun excursionista no sé si despistat, sí que van dir, al seu moment, alguna al·lusió al fet consumat. Però res més. I

ICACIONS FRONTERA LINGÜÍSTICA molta gent no ho sap, o en té una idea vaga i nebulosa. Ja sabem que al País no existeix una tradició excursionista, almenys arrelada als pobles i la geografia de les comarques; a penes una poca gent sap quins rius tenim, per on van i quines muntanyes els encerclen. El fenomen diumenger de l'utilitari a casa nostra segueix les rutes de les allaus turístiques, encara. I, pobres de monuments, ningú no coneix tampoc els que hi ha. L'arrelament dels valencians al País no té un solatge que en vivifique la coneixença. De tot açò, que parlar de la frontera lingüística i de les seues referències geogràfiques i etcètera —sociològiques, històriques, econòmiques, polítiques també— és, com a les escoles, tractar de desenrotllar la memòria com quan s'aprèn la taula de multiplicar, per exemple. De Llíria va una carretera a Olocau. A poc a poc guanya altura entre la planicie de turons del Camp de Túria (que és com se'n diu aquesta comarca). A la banda esquerra s'aixequen unes altres urbanitzacions, parcel·les amb xalets, del que haurà de ser "pulmó" de València. Els pobles del Camp s'hi dibuixen mig arrecerats encara formant pinyes de cases; pensem, uns noms: Benaguasil, L'Eliana, Benissanó, La Pobla de Vallbona, Riba-roja. Si la conglomeració de petits gratacels presenta un campanar amb cúpula, és un poble; si no, serà una desurbanització de les tantes que s'aixequen. A la dreta la muntanya se'ns imposa inexorable amb els Rebalsadors o el serralam de Portaceli: la Calderona famosa dels bandolers de fa cent anys, en definitiva. Parcel·les i més parcel·les en venda, piscines, vinyars a clapes, horta ara i adés; des d'ací estant, València l'hem d'entendre com una taca d'oli sobre paper que s'hi ha estés en pobles i pobles, en carrers de pobles, sense confondre's,

servant els seus límits. La Calderona, als Rebalsadors, presenta una arbreda potable damunt les seues pedres grosses, redones, humides, com esquerdades a mossos. Hem passat la font de Sant Vicent, el Reformatori provincial, la presó de les dones. A l'esquerra apareix un poble d'aquells de colonització, novíssim, blanc, rectilini, acabat d'estrenar, una mica feble el trobe: Marines, diu. Enfront, la masia de la Maimona. En aquest punt comença ara la frontera lingüística. Enfilem ràpids avant. Ve un riuet; sobre una roca s'enrosca la cara d'un poble, el campanar —com tots—, un castell; el gorg amplíssim del barranc de Carraixet travessat per un pont llarg de baranes, ho envolta tot. Olocau de Carrai-

xet. El riu, el barranc, corre sobre les lloses rectangulars i llises del llit omplint d'anàrquics verds la soca del poblat: canyes, tarongers, tota la gamma de l'horta, l'arbreda. Però seguim empinant-nos en la serra, ara d'oliveres i prou, i després, sense, Ha canviat el paisatge. Un altre poble: Marines, repetit. Aquell era Marines Nou, i aquest el Vell. Havia canviat el paisatge físic i l'humà: casetes en runes i noves sobre carrers empináis de fang. Entremig, xalets de nova planta per als "weck-end". En aquest lloc començava la frontera lingüística històrica. Marines, com el veí Gàtova —que és una miqueta més avant—, a la conca de Túria, l'incloïen els geògrafs en la vall i comarca de Sogorb. (Passa a la pàg. 41.)

NOVA APOTEOSI DEL CAVALLER TI

Joanot Martorell, diu, Vargas Llosa, és el primer d'aquesta estirp de suplantadors de Déu que pretenen crear a les seves novelles una realitat total. Tant és així que Tirant lo Blanc constitueix un univers autònom on personatges i situacions han rebut el do de la diversitat. Llegir Tirant, rellegir Tirant, esdevé tothora un acte creatiu per part del lector. Ho ja possible la multiplicitat de nivells i el caire sempre atractiu de la musicalitat inherent a la llengua valenciana d'aleshores. Llegir Tirant és també traslladar-se a una València llunyana, al cim de la seua màxima esplendor. Això ens produeix una mena de nostàlgia. És aquest sentiment, freqüentment experimentat, d'història trencada. Quelcom de semblant ens passa quan el cavaller Tirant petja l'escenari del "Micalet". Després, una certa distanciada. Un fruïment i la constatació de l'extraordinària qualitat de la representació. Tirant lo Blanc, adaptat a l'escena per M.a Aurèlia Capmany, representat pel grup de teatre "I,a Cassola", d'Alcoi sota la direcció d'en Màrius Silvestre i muntat amb ocasió del I Congrés d'Història del País Valencià. La Cassola —em diu Màrius— va nàixer l'any 1955, conseqüència directa de la rebel·lia d'un jovent aficionat al teatre. Ens prohibiren unes obres

prèviament autoritzades. Estàvem en contra de la depauperada activitat teatral d'Alcoi. En fi, estàvem molt fotuts per no poder respirar allò que necessitàvem i es va fer necessari estructurar-se legalment. El Tirant-íeatraZ, en l'adaptació de M.» Aurèlia, és un recull d'allò que a l'obra era niés teatralitzable. Dos temes destaquen: l'erotisme i una certa actitud crítica, tot ben adobat amb un tractament escènic que defineix primordialment l'obra com a gran retaule plàstic. Quantitat de personatges en estudiada distribució, color i mobilitat, intencionalitat estètica ben marcada en tote; les composicions escèniques. La totalitat d'aquest muntatge ha estat cosa d'en Màrius: No vaig consultar res amb la Capmany. Ella de sobte va vindré a Alcoi a l'assaig general; tant M.a Aurèlia com Vidal Alcover i Joan Fuster, també presents, es mostraren molt satisfets dels resultats. L'erotisme al Tirant-íeaíraí té per nota distintiva una poca vergonya plena de frescor i tanmateix sanament contrastadora amb qualsevol intenció moralitzant. En aquest aspecte, l'esperit de la novella es conserva fidel a l'adaptació. Martorell descriu primmiradament el culte cristià a la virginitat, així com les complicacions i els subs-

RANT titutius a què dóna lloc. Al teatre, dues escenes tribals admirablement resoltes donen un to d'autèntica modernitat. L'erotisme, la crítica anticlerical, les referències iròniques... al bell mig d'una adaptació amb voluntat d'espectacle total, esdevenen motius no identificables amb una critica dura i descarnada. Tot transcorre amb una joiosa suavitat. L'abast polític, d'altra banda, el trobem en el fet mateix del muntatge. Tirant opera com a referència valuosíssima dintre les actuals coordenades del País. Màrius Silvestre dóna la imatge d'un director de teatre. ¿Quina és la teua intenció bàsica respecte del fenomen teatral? Jo —em diu un dels directors de La Cassola— pártese de l'home. L'home ve al món per tal de representar un paper qne ignora i que enclou totes les facetes. El seu desenvolupament l'obliga al canvi i el condiciona a no adoptar mai cap forma definitiva d'expressió. Quelcom de semblant esdevé en el teatre. Tot plegat, allò del tot canvia d'Heràclit. I també la fugida de la fossilització de l'individu tan sofisticadament preconitzada per Trias, el filòsof de Boccacio. Màrius Silvestre dóna tanmateix una bona fórmula: —Jo no em decante per res i em decante per tot. Al Tirant-íeaíroí hom troba una manca d'homogeneïtat quant a la direcció d'actors. No hi ha un mètode unificador. Hi trobem un Tirant hieràtic, una Viuda Reposada quasi distanciadora... (Ve de la pàg. 39.)

Per raons òbvies. És un dels pobles d'arrel aragonesa, des de la Conquesta. Però, què vol dir això de Marines Vell i Marines Nou? A Gàtova ens ho explicarien: quan la riuada de València de 1957, el barranc de Carraixet que naix en terme de Gàtova, venia tan ple i duia tanta força que va somoure els marges del seu llit, sobre els quals roman el poble de Marines. Algunes cases reberen una tal sotragada, pels fonaments, que s'ensorra ren; hi va haver, també, caigudes de pedres muntanyes avall. En total, uns quants morts. I traslladaren el poble més cap al pla. La gent, segu-

Per a Màrius aquesta manca d'unitat és conscient i ve necessàriament condicionada per la mateixa estructura de l'obra. Dins aquesta pluralitat interpretativa i al front de la magnífica tasca de tot l'elenc de L,a Cassola, cal citar Francesc Moisés, Tirant; ell ha compost les cançons de l'obra (excepció feta de la lletra de Visca l'amor, d'en Salvat). Francesc canta extraordinàriament, vocalitza un valencià ferm i esplèndid. Fa un Tirant insuperable. Parlem ara de teatre total. Màrius n'està d'acord: Tirant escau perfectament dins aquesta línia: música, moviment de masses, plàstica acurada, una certa epicitat a l'inici, discurs crític, danses... són elements del Tirant-íeaíraZ que aproximen aquest muntatge a una gran posta en escena. Màrius, perd, reconeix la supeditació dels resultats a les forçoses limitacions: He arribat fins on he pogut. Si haguéssem tingut un palau d'esports i molts diners, Tirant hauria estat possiblement muntat a l'estil d'«Orlando» de Ronconi. Ara Tirant, català i universal, torna a la lluita. Anirà allà on sia factible la representació. Gandia, Torrent, Monòver, Tarragona, Barcelona i fins i tot Perpinyà. Hamburg serà el punt més llunyà del viatge, patrocinat per la càtedra de Romàniques d'aquella Universitat. De nou per Europa el cavaller Tirant «que morí per molt amar». AMADEU FABREGAT

rament, deu treballar a les urbanitzacions o potser ja treballava a València i a l'estranger —hi restaven els vells. De tota manera, del secà no treien res. Però la riuada passà i les terres s'afermaren. És aleshores quan les cases del vell Marines han estat adquirides per a tenir un aixopluc "rústec", en plena muntanya i a pocs quilòmetres de València, amb quatre cèntims. D'altres, s'han fet edificar un xalet sobre el solar de la vella casa comprada. Així veiem ara, tot passant de Llíria a Gàtova, dos Marines; Marines Nou, davant, per això, d'Olocau de Carraixet; i Marines Vell, però amb nous habitants, al lloc de sempre.

No preguntàrem les solucions econòmiques de l'assumpte. Ni les qüestions de termes: sobre quin terme s'alça Marines? Ni què se n'opinava des d'Olocau o des de Marines sobre el particular. ¿ Quins problemes psicològics originaven aquestes rectificacions de la frontera lingüística catalana? En definitiva, en uns pocs quilòmetres se'ns ha endinsat el castellà no ja amb periòdics, escoles, ràdios, etc., sinó amb el trasbals massiu de la persona física. I en un punt de la ruta geopolítica tan important com. és avui la carretera: Marines, 600 habitants.

JOSEP

LL.FOS

«ELS «PREMIS I ELS CONCURSOS VEREDICTES LLIURAMENT DELS PREMIS «RAFAEL COMENGE», «BADENES DALMAU», «V. JACINTO PÉREZ», DE CINE-CLUB 67 D'ALBERIC

Tancat el termini d'admissió d'originals al Certamen Literari de les Festes d'Alberic, el jurat compost per l'Excm. Sr. Albert de Comenge, Mn. Manuel Olmos, i els senyors Josep Cervelló, Josep A. Sanchis, Francesc Pérez Martí, Vicent Martínez Pons, Josep Duato, Ciprià Rodríguez, Vicent Garcia, i Pasqual Carratalà, que actuà de Secretari, lliuraren els premis de la forma següent : Premi "V. Jacinto Pérez", dotat amb 2.000 pessetes i trofeu, per a la millor obra original en prosa, concedit a Josep Albanell, de Barcelona, per la titulada "L'home que volgué ser cérvol". Premi "Badenes Dalmau", dotat amb 2.000 pessetes i trofeu, per a la millor obra poètica de tema lliure, concedit a Joan Soriano Esteve, de València, per la titulada "Poema de la mar". Premi "Rafael Comenge", dotat amb 7.000 pessetes i trofeu, per a la millor obra sobre la vida o obra de l'escriptor Rafael Comenge, concedit a Jesús Huguet, d'Alberic, per la titulada "Recercant un novel·lista: Rafael Comenge". D'acord amb els organitzadors es fan extensives les bases de l'any proppassat per al pròxim Certamen de l'any 1972. INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS

El dia de Sant Jordi d'enguany, aquesta entitat i les seues filials, van concedir els premis dels Concursos de 1971, que són els següents : Premi Francesc Vives. A Mn. Maties Delcor (de Tolosa de Llenguadoc), pel seu llibre «Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent» (Barcelona, Dalmau Editor, 1970). Premi Isidre Bonsoms. No s'adjudica. Premi Francesc Blasi i Vallespinosa. Concedit un accèssit a Antoni Noguera i Massa (de Barcelona), per la seua monografia sobre «La Vall d'En Bas». Premi Doctor Martí i Julià. A Jordi Bachs i Comas (de Brussel·les), pel seu estudi «L'experiència de Déu en la natura». Borsa d'estudi Jaume Carner i Romeu. A Antoni Montserrat i Solé (de Barcelona), per a realitzar un estudi sobre «Política econòmica aplicada a Catalunya (1940-1953)». Premi Antoni de Martí i Franques (Martí d'Ardenya). Concedit a Eugeni Pont i Torres (de Barcelona), pel seu treball «L'aplicació d'amplificadors integrats en interfonia pura». Premi Nicolau d'Olwer (filologia, lingüística o història* literària). A Antoni Comas (de Barcelona), pel seu estudi «L'activitat literario-cultural als Països Catalans durant el segle xvui». Premi Nicolau d'Olwer (història). A Anscari M. Mundó (de Barcelona), pel seu estudi sobre «Diplomes visigots en pergamí d'origen català»

Premi Ramon d'Alòs-Moner. A Ricard Blasco (de Madrid), pel seu estudi sobre «Lo Rat-Penat: Periòdich lliterari quincenal (1884-1885)». Premi Catalónia. Al professor Pierre Deffontaines, per la seua important contribució a l'estudi geogràfic de les terres catalanes, per l'eficàcia de la seua activitat com a estimulador i orientador de la vocació de destacats geògrafs de Catalunya i per la vasta labor de difusió de la coneixença del nostre país en universitats estrangeres. Premi Rubió i Lluch, de la «Societat Catalana d'Estudis Històrics». A Josep M. Casas i Homs (de Barcelona), pel seu treball «Glossari llatí medieval : Extret del ms. 140 de la Catedral de Barcelona». Premis per a estudiants, de la «Societat Catalana d'Estudis Històrics» : a) Història. A Oriol Pi de Cabanyes, pel seu treball sobre «Dos textos inèdits sobre el rebombori del pa de 1789». b) Llengua i literatura. A Guillem-Jordi Graells, pel seu estudi sobre «La dama enamorada», de Joan Puig i Ferreter, c) Art i arqueologia. Un accèssit a Rossend Bonàs i Miró, per les seues notes sobre «Dues tendències dins l'arquitectura catalana contemporània» . Premi Eduard Brossa, de la «Societat Catalana de Geografia». No s'adjudica. Premis per a estudiants, de la «Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques» : c) Ciències matemàtiques. A David Nualart, per les seues «Mètriques definides en la sigma-àlgebra d'un espai de probabilitats». L'import dels premis Milà i Fontanals i Joaquim Carreras i Artau, que quedaren deserts, s'aplica a dotar dues bosses d'estudi. El lliurament dels premis tingué lloc el passat mes de maig. PREMI «MARISA PICÓ» CENTRE EXCURSIONISTA D'ALCOI

Reunit el dia 19 de juny passat a Alcoi el Jurat del premi, constituït pels senyors Joan Fuster, Josep Ivorra, Joan Valls i Rafael Selles, acorden : 1. Reunir els dos premis convocats (10.000 i 5.000 pessetes) i repartir-los entre els tres poemes següents, dotats cadascun amb 5.000 pessetes i amb la mateixa valoració literària : «En quatre temps», de Josep LI. Fos i Martí, de Sueca; «Sarment», d'Antoni Rodenas i Marhuenda, de Monòver ; i «Les petites coses», de Rafael Villar, de València. 2. Crear dos accèssits dotats cadascun amb 2.000 pessetes que atribueix als següents treballs: «D'ombra contínua», de Jesús Huguet i Pasqual, d'Alberic ; i «Himnes», de Josep Ignasi Mora i Tarazona, de Gandia. III CERTAMEN LITERARI DEL «CLUB DE JOVES» DE TARRAGONA

a) Poesia en català. Premi de 7.500 pessetes, a l'obra «13 x 15», d'Antoni Munné i Jordà, de

Barcelona. Accèssit de 2.500 pessetes a l'obra «De 5 a 6», d'Olga Xirinachs, de Tarragona. b) Poesia en castellà. Es declara desert. Accèssit de 3.000 pessetes a l'obra «Momentos», de Maria Isabel Villalba, de Barcelona. c) Premi Joan Antonio i Guardias. 5.000 pessetes en llibres a l'obra «De la Seu al moll», d'Olga Xirinachs, de Tarragona. d) Narrado. Premi de 7.500 pessetes a l'obra «La derrota», de M.a Antonia Oliver, de Barcelona. Menció honorífica a l'obra «El punt», d'Antoni Munné i Jordà, de Barcelona. e) Reportatge. Premi de 7.500 pessetes a l'obra «Anàlisi d'un poble», de Ricard Avellán i Aguado, de l'Alcúdia de Carlet - País Valencià.

CONVOCATÒRIES PREMI DE POESIA 1971, A LLEIDA

L'Ajuntament de Lleida ha convocat el Premi de Poesia en llengua catalana, dotat amb 25.000 pessetes. Serà atorgat a la poesia o conjunt de poesies, d'un mínim de 250 versos. Les bases poden sol·licitar-se a la Secretaria de dit Ajuntament. II JOCS FLORALS JUVENILS DE LA LLENGUA CATALANA A LES VALLS D'ANDORRA

El M. I. Consell General, de Les Valls d'Andorra, estableix per a enguany el següent Cartell de premis: 1. Flor natural (premi de 10.000 pessetes). 2. Englantina d'or (artístic joiell d'or). 3. Viola d'argent (artístic joiell d'argent). A més dels accèssits corresponents (medalles gravades : d'or, d'argent i de coure).

Prosa:

Premi "Cercle de les Arts i les Lletres" (dotat amb 2.000 pessetes), al millor estudi crític resumit de la bibliografia d'Andorra. Premi Farmàcia Guerrero (dotat amb 2.000 pessetes), al millor estudi sobre l'art romànic. Premi Foto-Cine-Color (dotat amb 2.000 pessetes), a la millor antologia dels poetes andorrans de tots els temps, amb indicació sumària de la sena obra. Premi Sra. Caterina Guerrero de Saludes (dotat amb 2.000 pessetes), al millor estudi sobre la flora del país, amb preferència a les plantes medicinals amb classificació de Linneo. Premi Roca Ribes (dotat amb 2.000 pessetes), al millor recull del català parlat actualment a les Valls d'Andorra, amb expressió de gal·licismes i castellanismes incorporats al llenguatge. També premis a treballs originals, inèdits, que s'ocupen i tracten, en vers o en prosa, de les Valls d'Andorra, des de qualsevol punt de vista. Tot altre treball, original, inèdit, que tinga mèrit, serà degudament premiat. Extracte de les bases:

Els autors hauran de tenir de 14 a 19 anys. Les obres no podran excedir de 20 folis mecanografiats a doble espai, ni podran ser més de tres per autor. Es presentaran per triplicat. Els treballs es presentaran en la forma acostumada en aquests certàmens, o siga sense nom d'autor, que anirà en una plica a part, etc. El termini d'admissió acaba el dia 10 d'agost d'enguany. Els veredictes es proclamaran el 24 d'octubre a la Sala d'Actes del M. I. Consell General. L'adreça per a presentar les obres és : Cercle de les Arts i de les Lletres - II Jocs Florals Juvenils - Avinguda Carlemany, 24 - LES ESCALDES (Valls d'Andorra).

NOTICIARI • NOTICIARI RAFAEL SENA • VICENT VILA • JESÚS HUGUET • RICARD CERRADA Mn. SORRIBES • RICARD AVELLAN • DID1N PUIG • ALFRED RAMS • RAFAEL ESTEVE • JOSEP VICENS • ARMAND PICÓ L'ALCÚDIA DE CARLET I ALGINET De nou ens crida l'atenció un grup d'actors dins el camp amateur format a la població d'Alginet, que, en interpretar la comedieta «Deixa'm la dona, Pepet», demostraren una vàlua molt destacable. I sentim, per això mateix, perquè valen, que es d e d i q u e n a muntar obres que, en el seu temps ja ompliren, per a bé o per a mal, unes necessitats en el camp de l'art de Talia dins les nostres poblacions. Avui en dia, quan uns joves dediquen les seues estones lliures a acomplir alguna activitat cultural, han d'intentar muntar alguna cosa més significativa, més actual, amb més transcendència que uns sainets una mica polsosos pel pas del temps. Després de les representacions en les dues viles de la Ribera Alta, s'hi va donar un recital de l'interessant intèrpret Gènit, que en els seus missatges tan actuals va ser clar exponent del nostre present estat de cultura. Dues línies paral·leles prou equidistants l'una de l'altra...

«DIMARTS» AL «MICALET»

El segon programa que es va donar al saló d'actes de la societat «El Micalet», de València-ciutat, va conjuntar dos intèrprets d'una qualitat remarcable, puix que, en dos estils diferents —Josep Ricós, cançó romàntica, i Gènit, cançó social—, foren protagonistes d'una audició molt interessant. Això no obstant, fem constar la poca formalitat del conjunt Sargantana, els quals també lli estaven anunciats. El públic va palesar la seua estranyesa per la manca d'aquests cantants, que, sense cap notificació, inexplicablement faltaren a la cita. Per a tancar aquests recitals dels «Dimarts», va actuar, com a únic intèrpret, una veu nova : Francesc Moisés, d'Alcoi, que ja es va fer popular per la seua personalíssima interpretació del cavaller Tirant lo Blanc. Hem de remarcar la seua ben timbrada i fresca veu i també la musicalitat d'algunes de les cançons. Les lletres, de vegades, eren de difícil comprensió i expressaven confusos missatges. Això no obstant, Francesc és un intèrpret que reuneix qualitats i li vaticinem uns clars èxits. TEULADA El proppassat 16 de maig es va donar un recital, molt extens per cert, promogut per un dinàmic grup de joves que volen fer constància del moviment musical en llengua catalana-valenciana, és a dir, la del poble. L'audició va tenir lloc al teatre Servera que s'omplí de gom a gom. Els participants hi van ser: "Grup 13 d'agost", M.a Àngels Miralles i "Gent del País" (grup de folk), naturals tots ells de Gandia; Joan Roig i "Voces del pueblo" (?), de Xaló; Joaneta i Vila, de Teulada, i una revelació: Roser Sastre, de Pedreguer. Hi van actuar, finalment, Els Sols, de Sueca, amb una col·laboració extraordinària. El públic va quedar contentíssim, a pesar que, per desgràcia, no està encara habituat a sentir aquests singulars recitals. NULES

BENICARLÓ Actuació del chor barceloní «Joan Maragall»

Amb un esforç prou remarcable, la Coral Polifònica Benicarlanda va presentar al seu auditori la coral «Joan Maragalta, de Barcelona, dirigida pel músic Joan M. Pedra, el seu mestre i mestre així mateix de la Federació de chors «Clavé». L'audició va ser magnífica: destacaren les interpretacions d'«El rossinyol», «Al·leluia», «Cant a la vinya», etc. Interpretaren en finalitzar «L'emigrant», de Vives, conjuntament amb la coral Benicarlanda. L ' è x i t va estar coronat per entusiàstics aplaudiments.

ALCANALÍ També en aquesta bella població de la Marina Alta es va donar una representació teatral

La joventut de la Plana Baixa també ha pogut tenir una audició de cançó en la nostra llengua als locals de la Casa de la Cultura, en la qual audició foren protagonistes les personalíssimes i aplaudides veus de Josep Ricós i Enric Ortega, que, degut a les seues qualitats per a la interpretació de llurs cançons, van complaure el públic assistent de la pròspera vila de Nules. VALÈNCIA "FOLKSONADA" AL CERCLE APARICI I GUIJARRO De nou la impulsiva joventut d'aquest Cercle cultural ha organitzat per als seus socis i animadors una audició de folk (música per al poble) amb la col·laboració dels "Amics de la Cançó". "Aigües Blaves" hi donaren una bona mostra del seu extens repertori i demostraren la seua vàlua. Hi va actuar conjuntament Joan Bosch, que dia a dia reviscola la seua personal forma de dir les cançons per ell inspirades. En resum, un encert més en favor d'aquesta societat. PRIMER RECITAL DE LLUÍS LLACH A PARIS PER A CLAUSURAR LA IV FESTA DEL LLIBRE CATALÀ

El dia 16 de maig es clausurà la IV Festa del Llibre Català, sota el patrocini del Casal de Catalunya de París. A més del gran èxit aconseguit amb la venda i difusió del

per la inauguració d'un escenari al Centre parroquial. S'hi van representar dues obres —una en castellà, de l'acadèmic de l'Espanyola don José M.a l'emán, i una altra en català (variant fonètica i lèxica v a l e n c i a n a ) , «Tenorio a la força», del senyor Artur Casinos. El públic que hi va assistir, prou n o m b r ó s , deu haver-ne tret sens dubte una sola conclusió : el teatre en castellà és el bo, i el de «xala» el fet en la llengua que parlaven... CARCAIXENT El dia 18 de maig donà una conferència al local parroquial de la Muntanyeta d'aquesta ciutat Vicent Franch i Ferrer, estudiant de Dret. El tema va ser «La propaganda i la seua repercussió en la societat capitalista».

llibre català, la festa tingué els dos pnnts culminants, amb la representació de l'obra de M.» Aurèlia Capmany i Xavier Romeu «Preguntes i Respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret», i el recital de Teresa Rebull i Lluís Llach. Teresa Rebnll és molt coneguda del públic francés i més encara dels catalans residents a França. Les senes cançons ens mostren com una dona no pot quedar al marge dels problemes de la sena època. Lluís Llach feia la sena presentació a París. El recital no havia estat anunciat, car no sabien si Llach seria o no a París aquest dia. No caldrà dir qne, si la sorpresa fou agradable, més agradable resultà el recital. Per primera vegada el vérem interpretar sense el conjunt, sol, amb la seua guitarra, la seua veu i les seues cançons, qne són tot un missatge d'amor, de poesia, de llibertat. Des de «L'emigrant», fins a «L'estaca», demanada pel públic, les senes cançons foren com un corrent d'aigua fresca. Primer recital a París, quasi en família, puix que la major part del públic era català; però l'impacte d'aquest recital ha demostrat, una vegada més, que la nostra cançó, la nostra cultura, té uns camins internacionals oberts i que no pot menysprear-los. ¿ Serà aquest recital d'en Lluís porta oberta per a grans i nous recitals a la capital de França ? Des d'avui ens atrevim a dir: Sí. Ja n'hem oït parlar d'un per a primers de desembre, i d'altres coses que direm més avant. XIXONA L'Esbart Elx-Folk es guanya el públic

ALGINET S'ha celebrat en aquesta vila, sota el patrocini de la Societat Artística C u l t u r a l Alginetina, l'acte de presentació del llibre de Josep Lozano «Poemes homet e r r a » , de què ja ha parlat GORG en el número del passat juny. Els poemes de Josep Lozano són ben actuals i no tenen res a veure amb la poesia jocfloralesca, cosa per la qual han estat molt ben acollits. L'acte de presentació fou fet pel professor Sanchis G u a r n e r , que donà una magnífica lliçó sobre «Poesia valenciana en l'actualitat», acollida amb satisfacció per la nombrosa concurrència i premiada amb un fort aplaudiment. ALZIRA El dia 29 tingué lloc als locals del Club Amunt la presentació del llibre de Josep Lozano «Poemes home-terra». La presentació la feu Jesús Huguet, que parlà d'aquest jove poeta d'Alginet i de les seues poesies plenes de realisme que l'han convertit en un dels millors poetes valencians d'avui. Cal dir, per altra part, que aquest llibre ha estat publicat per l'Eixam, nova editorial que pretén descobrir nous valors entre els escriptors valencians.

El passat me» de juny actuà en el Club Joventut, de Xixona, l'agrupació elxana Esbart Elx-Folk, la fama del qual va en auge al llarg dels Països Catalans. L'ampli saló del Club Joventut, el va omplir de gom a gom el públic que acudí per escoltar els cantants. Davant els insistents aplaudiments del públic, l'Esbart es va veure obligat a interpretar com a propina les cançons "El tio Caliu" i "Les rondes de vi", i no pugueren continuar complaent les insistents peticions donat l'hora avançada i el cansament del grup. Els directius del Club Joventut han manifestat el seu desig de repetir prompte, en el seu local social, l'actuació de l'Esbart Elx-Folk.

LLUÍS LLACH DESPRÉS DE SIS MESOS

El 12 de juny, dia de l'actuació de Lluís Llach a Studio, feia sis mesos que hauria d'haver actuat a València com a cantant invitat d'aquella final del Premi Revelació que va haver de ser ajornada. Després d'aquella suspensió, Lluís Llach va deixar el País i se n'anà a França. Per terres franceses va assolir un gran èxit, i ara, als sis mesos tornava a cantar a València. Llach era esperat amb expectació, expectació que es va reflectir en el fet d'esgotar-se les localitats i d'entrar molta més gent de la que cabia als locals de Studio, on, com sempre, va mancar una mica més d'organització (faltaven cadires, no es van enviar invitacions a la premsa especialitzada, entre altres coses). D'una cosa que no podem parlar malament, és de la puntualitat amb que va començar el recital. A l'hora anunciada, Lluís i els seus músics començaren l'actuació davant un públic divers, el qual, a poc a poc, el cantant se'l va anar guanyant. Els aplaudiments anaven en augment segons el cantant anava cantant les cançons del seu repertori, i arribà al clímax en les cançons «Somni» i «Cançó sense nom». Ens va agradar molt la manera de cantar de Lluís ; ja se li va «notant l'ofici» i també ha millorat la seua manera de presentar les cançons. (Ara ja no és un «murmullo ininteligible», com ha dit un crític local ; ara ja s'entén la pronunciació del Llach.)

PEGO Aparició del número de prova de «Pelagus»

A primeries d'any naixen dos clubs a Pego : «Segle XX» i «Unió de Tots», ambdós depenent de les respectives parròquies i portant, si no profundament, almenys superficial, un altre caire a la joventut. Fins ara s'hi han fet moltes coses ; n'és el primer any, i tots dos clubs han organitzat campionats, disco-fòrums, col·loquis, conferències, etc. El dia 30 de juny es celebrà el «Dia de la Joventut» amb un gran festival. La labor havia de fructificar al mes de juny i, com a fruit del treball, la revista «Pelagus». En número de prova, ha eixit a la llum.

ALCOI Noticies de la «Cazuela»

Aquesta infatigable agrupació continua la seua tasca que podem qualificar com de gran moment, ja que les conseqüències de la r e p r e s e n t a c i ó del «Tirant» de Joanot Martorell, s'estenen més i més. A banda dels llocs que vam esmentar últimament on l'havien de representar, en van sortint de nous. Aquest mes de juny, representació a Banyeres, confirmació de la data de 1' 11 del proper juliol en l'Auditori a l'aire lliure de Tarragona, oferta per a una estada i representació al Rosselló el proper agost; en suma, un èxit guanyat a pols en favor de la ciutat d'Alcoi i de la nostra cultura, per aquests admirables components de la «Cazuela» . I Premi de Teatre «Ciutat d'Alcoi»

A falta d'una setmana per tancar l'admissió d'obres per aquest premi, ja s'han presentat un total de 41 originals. Aquest nombre és significatiu del vol que ha pres en la seua primera edició el «Ciutat d'Alcoi» . Un altre fet significatiu, i a més important per a la nostra cultura, és que, de les esmentades, se n'han presentat 17 en la nostra llengua, cosa que ens alegra profundament i ens in-

Josep Ricós, de Valencia, canta per als joves de Sueca.

SUECA

Organitzat per l'esbart de joves «Isabel de Villena», de l'Institut de la capital de la Ribera Baixa, es va donar un nou recital amb l'actuació de Joan Bosch, de València ; Josep A. Ibarra, d'Elx, i, a petició, per segona vegada, Josep Ricós, també de València-ciutat. El seu èxit artístic es pot posar en relleu, puix que tots tres actuants hi van estar magnífics ; tanmateix, el públic de Sueca no respongué aquesta vegada quant a assistència, que va ser reduïda. Això no obstant, aquests dinàmics joves no hi estan descoratjats i continuaran la seua labor en pro de la cultura valenciana. LA LEGIÓ D'HONOR DE RÀDIO

RELLOTGE

Durant el mes de maig s'hi van rebre 2.185 vots i el resultat ha estat el següent: Ha quedat com a primer classificat Joan Manuel Serrat, seguit de Lluís Llach, Raimon i Guillermina Motta. Les cançons més votades han estat les mateixes que el mes d'abril, excepte en el cas de Raimon, on "Veles e vents" ha llevat el lloc a "Societat de consum".

dica que el nostre patiment teatral no es deu precisament a la falta d'autors. No és difícil suposar que en aquesta setmana que falta, s'arribe als 50 originals, la qual cosa representarà una feina notable per al jurat, fet que igualment ens alegra, ja que, a més quantitat, pot sortir millor qualitat. Alcoi al I Congrés d'Història del País Valencià Alcoi va ésser present al I Congrés d'Història del País Valencià, per mitjà de diverses comunicacions, entre les quals cal destacar les presentades per Rafael Aracil, Josep Bernabé i Màrius Garcia, que ho van fer amb vuit d'aquestes. Amb això pretenien que Alcoi ocupas el lloc que, dins la història del País, li correspon. És de sobra conegut el paper del nucli industrial alcoià en la història social i econòmica del País Valencià ; tanmateix, fins ara, a penes se n'han iniciat els estudis i r e c e r q u e s necessaris. L'aportació d'aquests vuit treballs consisteix, precisament, a evidenciar que Alcoi haurà d'estar present en qualsevol tipus d'estudi que es faça sobre el País. Vejam, ràpidament, alguns aspectes d'Alcoi segons les comunicacions esmentades. A les d a r r e r i e s del segle xviii, Alcoi és ja una ciutat industrial. En efecte, la mala distribució de la propietat, tant rústica com urbana, el grau de mecanització de la seua indústria tèxtil i paperera, la poca participació dels obrers industrials que compten, fonamentalment, amb llur força de treball per a subsistir, etc., fa pensar que l ' e t a p a pre-industrial ha quedat darrere. La indústria paperera, l'auge de la qual es va registrar al final del segle xvin, sofreix una aguda crisi entra 1835 i 1845 i s'intenta, a partir d'aquesta data, la recuperació, però, de nou, sentirà les conseqüències de la crisi financera de 1850. El creixement de la indústria ja no suposarà canvis tècnics importants (la fabricació de paper continu no arribarà a Alcoi fins el 1880), sinó que, sobretot, es referirà a la racionalització de la producció. La indústria tèx-

BENISSA La comissió de la "Festa dels fadrins" va tenir l'encert d'incloure en el seu programa un festival de cançó de folk amb la col·laboració dels Amics de la Cançó. El teatre Goya es va omplir d'un públic amb desig de sentir aquests peoners cantants. Joan Bosch, Gènit i Els Sols varen guanyar-se cotn sempre les simpaties de l'auditori, conjuntament amb Roser Sastre (la jove veu de Pedreguer, la màxima representació de la Cançó de les comarques de la Marina, a qui augurem bons èxits) i el grup de folk La Pedrada, d'Alacant, els quals sentim haver de censurar, ja que el folk-song, com a fidel testimoni del poble, s'ha de cantar en l'idioma d'aquest per a la seua millor identificació.

HOMENATGE A CARLES SALVADOR Tal com havia estat anunciat, el passat 29 de juny es va celebrar a Benassal un homenatge popular al poeta i gramàtic valencià Carles Salvador i Gimeno. Des de primera hora del matí va iniciar-se l'arribada a Benassal de nombrosos vehicles, provinents principalment de València i Castelló, amb un bon contingent de participants a l'homenatge, culminant amb l'autobús on venia la representació de Lo Rat Penat. Cap al mig dia, i precedits per la Senyera del Rat Penat, la Comissió organitzadora de l'homenatge va anar a la casa on va viure Carles Salvador i on encara viu avui la seua família. Afegits a la comitiva els fills de l'eminent gramàtic, van marxar tots plegats a la plaça de l'Ajuntament, a la qual i enmig d'un florit jardí ha estat erigit el monument obra d'Octavi Vicent, el qual ha estat descobert pels presidents de la Fundació Huguet (patrocinadora de l'homenatge) i de Lo Rat Penat, després d'unes breus paraules d'oferiment a càrrec del senyor Enric Matalí. Tot seguit hi ha hagut parlaments del professor Manuel Sanchis Guarner (en nom de la Fundació Huguet), del president de Lo Rat Penat i del Batlle de Benassal, que finalitzà, amb unes emocionades paraules d'agraïment, el fill de Carles Salvador, en nom de la família. Ha tancat l'acte la interpretació pels altaveus de l'himne a València. A primera hora de la vesprada i a l'Hotel Font d'en Segures, es va celebrar un dinar amb l'assistència de la Comissió organitzadora, Patronat de la Fundació Huguet, autoritats de Benassal, familiars de Carles Salvador i públic en general desplaçat expressament a Benassal per participar als actes esmentats. Cal remarcar la massiva assistència del poble a l'acte d'inauguració del monument, així com la col·laboració i facilitats donades per l'Ajuntament de Benassal en tot moment. Les entitats culturals adherides a l'homenatge han expressat la seua solidaritat amb l'obra de Carles Salvador i la voluntat de continuar treballant per la normalització de l'ensenyament del nostre idioma a totes les escoles i centres docents del País Valencià. Això, potser, constitueix el millor homenatge a la memòria del gran poeta, gramàtic i escriptor que va ésser Carles Salvador i Gimeno. ALBERT S.-PANTOJA

INTERESSANT PER ALS SACERDOTS I RECTORS Des del proppassat mes de juny, es troben a la venda els rituals del «Matrimoni» i del «Bateig», ciclostilats i als preus respectius de 30 i de 35 pessetes. Venda en aquesta administració de GORG - Colom, 58 ; a la Llibreria de Sant Pau - Plaça de Saragossa (abans de la Reina), i Manantial - Carrer de la Pau, 7. VALÈNCIA

til, en la dècada dels 40, pareix m a n t e n i r - s e millor. Anteriorment, sobre la segona dècada del segle, es va introduir el torn per a filar mogut per energia hidràulica, i en 1828 es va crear una escola científico-artística ; poc després, per a ensenyar-se les noves tècniques de fabricació, s'envien dos tècnics a l'estranger. La crisi del 50 fa desaparèixer el 50 per 100 dels telers i quasi el 40 per 100 dels fusos disponibles. Tanmateix, uns anys després, es produeix el canvi a fusos mecànics i, en conseqüència, el desenvolupament serà considerable. En la segona part del segle, i entre 1857 i 1877, la població experimenta un gran creixement. Entre 1877 i 1887 hi ha un retrocés espectacular, degut fonamentalment a l'emigració, i, al final del mateix segle, el còlera del 85. En gran part, el creixement de la població s'ha degut sempre a la immigració. La crisi de 1869-70 i la de 1873 en el tèxtil i en el paper, potser hi eren les causes de l'emigració. En general els saldos vegetatius són escassos (excepte el període 1888-1895 en què es va mantenir la natalitat). Després d'açò s'haurà d'esperar 1914 en què juntament amb l'auge de la indústria tèxtil, la població es recuperarà gràcies a l'alta immigració. Durant tot aquest segle, la població obrera, ha anat conscienciant-se : des del moviment «luddita» de 1820 al moviment cantonalista de 1873, han transcorregut més de 50 anys de conflictes socials. (De la importància del moviment obrer a Alcoi dóna testimoni el fet que, el 1872, la Federació Local de la Internacional agrupava ja a més de 2.000 afiliats.) Des d ' a q u e s t a d a t a fins al 1936, s'han pogut constatar més de 120 vagues, 25 d'elles foren generals, i set vegades es va declarar l'estat de guerra en la població. Ja el 1937, Alcoi fou la seu del I Congrés Regional de Sindicats Tèxtils i Fabrils de «Llevant», convocat per la C. N. T. per a tractar de donarhi solució als problemes sorgits en relació amb la indústria collectivitzada, i, a més, per a unificar aquesta indústria al nivell del País Valencià.

CINEMA A VALÈNCIA El passat 8 de juny, en el cinema-club «Dominics» de València, va ésser projectada una sessió de cinema amateur, amb tres films de diferent intenció, forma i context, que van des del documental (Viatge al Maestrat) fins l'independent (Salomé) passant pel purament amateur (Jonàs). Viatge al Maestrat (8 mm., color, 1970), de Joan Vergara. Fallit però estimable intent de cinema documental-social. Film de moltes falles narratives, deficient muntatge i dolenta fotografia, en part deguts a la inexperièncie i manca de maduresa de Vergara. Malgrat aquests defectes, la pel·lícula intenta abordar una sèrie de qüestions i problemes d'aquestes terres : problemàtica que va des de l'emigració, folklore, església, l'abandonament de les terres, a la crisi de la pagesia, subratllat tot amb una discreta però directa veu en off. Jonàs (8 mm., color, 1971), de Colla-films (Llorens-Uris-Gómez). Pel·lícula de moltes cites autobiogràfiques i cinematogràfiques amb les constants que caracteritzen la filmografia d'aquests autors. Les crítiques a les institucions familiars educatives i culturals, a l'autoritat i societat a vegades semblen contradictòries a més de pretendre abordar en poc de temps massa qüestions que els colloquen, per la seua reiteració, en un carreró sense eixida. Tècnicament molt defectuosa. Salomé (16 mm., color, 1970), de Rafael Gasset. El film, inspirat en «Salomé», d'O. Wilde, està tractat amb abundant terminologia freudiana (repressions, processos onírics, frustracions, e t c . ) que li donen un caràcter netament surrealista i a voltes certa ambigüitat degut a l'abundància de símbols. Tècnicament superior als altres dos. Bona realització, acceptable fotografia, discreta interpretació i adequada banda sonora que dóna una estranya bellesa a les imatges. Film que es mou dins un context elític i minoritari. D'aquí el seu poc abast testimonial. Trobem que qualsevol enfocament seriós de cara a un cinema autènticament valencià, ha de partir del frustrat però en el fons apreciable intent de Vergara. És a dir, un cinema sobre la realitat i els problemes del nostre país des d'un punt de vista crític i renovador.

A Prada, del 20 al 30 d'agost de 1971, es celebrarà la III UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU Les dues experiències de 1969 i de 1970 han demostrat que aquesta manifestació és oportuna, útil i eficaç a més de constituir una magnífica ocasió d'encontres. La Universitat Catalana d'Estiu ha pogut superar els problemes que la seua dinàmica pròpia feia nàixer i es conserva sempre oberta i actual. La recerca s'hi desenvolupa. Enguany el lloc escollit és encara el liceu Renouvier de Prada, que posseeix l'equipament més modern i funcional. La pensió completa serà de 16 F (setze francs) per dia. No cal dur llençols. La matrícula és de 50 F (cinquanta francs) i cobreix les despeses d'excursions i d'espectacles. El nombre d'inscripcions serà limitat a tres-cents. Les inscripcions que hom farà per la durada total seran prioritàries. Tothom pot inscriure's, sense consideració d'edat, de sexe o d'estudis fets. Les inscripcions han d'ésser enviades a la Senyoreta Francine SERRA, 1, carrer de Cerdanya, 66 - PERPINYÀ (França), i el gir postal de 50 F ha d'ésser adreçat al senyor Josep PONS, carrer dels ocells, 66 - TOULOUGES (França).

ÂŠ faximil edicions digitals 2006