Gorg Revista Bibliogràfica. Número 24. Octubre 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista. No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o països, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili. GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que puguen cabre en l'espai limitat de què disposem. No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions.

AVANT AMB UNA NOVA INICIATIVA Sr. Director: Després de llegides les cartes dels senyors Josep Casted-Tàrrega i Salvador Alcàsser Tomàs, i tenint en compte que el tema de la presència valenciana a la T. V. E. ja ha estat tocat per altres senyors a GORG, i com que i m a g i n e que som moltíssims els valencians de tot el País que pensem i d e s i t g e m eixa presència nostra a la T.V.E., crec que ja ha a r r i b a t l'hora que f e m quelcom pràctic; de demostrar-ho amb fets. Per exemple, ¿què us sembla si féssem un escrit encapçalat per aquelles figures més representatives al camp de la cultura (poetes, literats, assagistes, historiadors, pintors, músics...) i pels especialistes ( m e t g e s , advocats, catedràtics, enginyers, arquitectes, químics...) i de l'economia (grans i petits empresaris) i darrere anàssem tots els altres (obrers, camperols, empleats, de-

pendents de comerç...) no com un ramat sinó com a suport i s o l i d a r i t a t amb eixos homes i dones representatius de la societat valenciana, i presentar aquest escrit, amb milers de firmes arreplegades, a l'organisme o organismes corresponents? Evidentment si creem que la idea és bona, caldria treballar de valent. I crec que el més eficaç seria constituir comissions de treball per a confeccionar les llistes de les persones escaients i anar-hi a visitar-les. Seria cosa que es constituïssen diverses comissions: una als poblats marítims, una altra al barri del Carme, de Russafa, Patraix, etc., i això mateix als pobles: en fi una veritable cadena d'homes i dones actius i voluntariosos que s'ocupassen de recollir la major q u a n t i t a t possible de firmes. Quan comencem a constituir-nos i a treballar? Ben vostre,

ROBERT DUART (València)

CATECISME EN LLENGUA VERNACLA Sr. Director: Farà uns quinze dies en eixa Editorial i amb el fi d'aconseguir algun que altre llibre de la nostra llengua, tingui la gran complaença de saludar N'Enric Valor i al m a t e i x temps el col·laborador de GORG N'Antoni Ròdenas. Canviàrem impressions sobre la lluita lingüística, cosa que ens afecta a tots nosaltres. Entre altres coses, en la conversa, suggerí la idea que seria assumpte molt interessant que els xiquets aprenguessen com a cosa fonamental el catecisme, i d'aquesta manera puguessen des de petits aclamar-se i resar al Nostre Senyor (Senyor de tots) en aquesta llengua vernacla que hem mamat. Després d'aquesta conversa descrita, hem rebut el núm. 23 de GORG, en el qual jo puc llegir l'escrit del Sr. Mas i Olivé que coincideix amb el meu criteri; per consegüent em complau en gran mesura i m'hi solidaritze per veure que aquesta publicació de l'esmentada Doctrina siga una realitat. Ànims, i d'antuvi agraït.

EUGENI AMORÓS (Beneixama) UNA PUNTUALITZACIÓ NECESSÀRIA Sr. Director: «He llegit al número 21 de GORG (juliol passat) una crítica de la pel·lícula "Viatge al Maestrat", de la qual sóc autor. En línies g e n e r a l s , estic d'acord amb l'exposició que s'hi fa de les deficiències —tècniques sobretot— que llasten el contingut del film. Crec necessari explicar a què són degudes, les falles: a) Pressupost ínfim. Dels 225 mts. de pel·lícula filmada s'hagué d'aprofitar 210 metres, sabentment que existien clots narratius, alguns plans desenfocats i certes ambigüitats, b) Com a conseqüència, es dedueix que, en compte de filmar la pel·lícula en sis dies, com així fou (repartits entre els mesos de juliol, agost i setembre), el temps de filmació hauria d'haver estat molt superior, per a poder aprofundir molt més en els proble-

mes esbossats i rebutjar el material inservible. A més a més, a les festes, ens trobem amb el problema de la manca de temps; és a dir, els balls, romiatges i representacions populars no podien repetir-se. O bé es feien encara que no quedassen massa bé, o no es feien (però l'escena de l'enfrontament del dimoni amb l'àngel es féu utilitzant dues filmadores i un magnetofón, gravant en directe). Tot això no són més que barreres que dificulten el desenvolupament del cinema més o menys independent. No hi ha cap entitat que financie pel·lícules no rendables, ni cases que es dediquen a distribuir-les. Es tracta d'un problema general del cinema i la cultura, avui, a Espanya agreujat dins del context de la cultura catalana... Certament, el cinema social, culte i popular no s'aconseguirà mentre no canvien les coses. Però, mentrestant, es poden fer films posseint al mateix temps les virtuts i defectes que les actuals estructures sòcio-econòmiques ens imposen, demostratius del nostre subdesenvolupament cultural. Atentament,

que cal de veres tractar d'interessar. Mode de fer-ho? De moment i admetent d'antuvi el breu espai de la revista, podria tornar a donar-se les lliçons de gramàtica d'Enric Valor. O tal vegada sols en ocasions per a omplir buits. Conec molts xicots joves amb poques possibilitats econòmiques per a adquirir llibres, que ho mirarien amb molt de grat. Un altra cosa: estic observant ja a diversos GORG, la demanda d'inserir poesia a les seues fulles. L'últim, el senyor Mas i Olivé. També açò seria convenient. Naturalment que no de poesia «jocfloralesca». També pense que molts escriptors valencians, sense pretendre de rebutjar el Principat, deurien emprar mots més valencians. A l'estil d'Enric Valor. Quins dos volums més deliciosos de «Meravelles i Picardies»! Amb una escriptura fresca i senzilla que arriba a tothom! No cal per tant posar paraules més estranyes al nostre oït, per a demostrar una cultura de què en cap cas no dubtem. Atentament,

JOSEP V. BERGON (València)

JOAN VERGARA DELTORO (València) SUGGERÈNCIES Sr. Director: Modestament en la meua opinió, crec que hauria de posar la seua revista una mica més a l'abast del poble. M'explicaré: jo crec que fins ara i tal com és concebuda sols pot ésser llegida per una certa quantitat de gent, la que ja des de sempre mostra interés pels seus propis problemes. Per a aquestes persones GORG té una funcó vital: la de mantindré'ls informats dels fets que es produeixen a dins del nostre cercle, i per açò ben nostres. (Per desgràcia altres revistes de tipus paregut tracten en llur majoria d'afers que ens són bastant aliens.) Pense que hi ha gent ací a València, moltíssima, que no s'adona del que veritablement és. I és a aquesta part nostra, aquesta part del nostre poble parlador de valencià en les seues cases, encara que siga «apitxat», la

N. de la R. — En la carta del número passat del Sr. Bergon, on diu, referint-se a Requena, Utiel, etc. «diferències», volia dir «deferències».

Sr. Director: Al meu parer és força interessant que a la «nostra» revista GORG isca un apartat determinat on es col-loque cada mes una informació general i fins i tot un estudi d'una comarca fixada. Les raons, crec, són moltes per a fer-ho: GORG és caracteritzat per la constant preocupació GEOGRÀFICA-SOCIOLÒGICA, ECONÒMICA, CULTURAL, LINGÜÍSTICA del nostre país, endemés de l'estricte comentari de llibres i d'altres. M'han animat a fer aquesta suggerència els articles escampats «NOTÍCIES DEL SUD», alguns dels NOTICIARIS, «LA REVITALITZACIÓ DE LA NOSTRA COMARCA», etc. A voltes coneixen més, en-

cara que no des d'un punt de vista més seriós i general, el terreny, els homes que arreu del país, són aficcionats a la coneixença de la seua comarca nadiua. Espere que GORG tinga en compte això, i pose en práctica tot el que li sia possible fer.

/. VICENS I PASQUAL (Pego)

PROPOSTES A «LO RAT PENAT» Sr. Director: Li escric a fi que reste constancia pública de les proposicions que —ja fa més de dos anys— vaig fer al Sr. President del Rat Penat, i envers les quals no he rebut resposta. Són: 1. a O r g a n i t z a c i ó d'una campanya per la continuïtat de la llengua (que és el problema fonamental, quasi l'únic). 2. a Creació de l'Associació Valencianista de Pares de Família. 3.a ídem de l'Associació Femenina Valencianista, i de l'Associació de Senyoretes pro parla valenciana. (Tinc curiositat per saber si les senyores i les filles de molts figurons del valencianisme serien o no socis d'aquestes entitats.) 4.a Reforma dels Estatuts del Rat Penat per a convertir-lo en Federació. N'és el fi: que hi capien Associacions com les dites de Pares de Família, Femenines, Juvenils, Infantils, Artístiques, etc., i també locals, de ciutats i pobles del País. 5.» Servei gratuït de correcció de textos en valencià. (Naturalment que curts.) No és qüestió de traduir a un senyor el « Q u i x o t » . Afavoriria l'ús de la impremta en targetes, paper de cartes, esqueles als diaris, cartells de partits de futbol i de festes, participacions de matrimonis i batejos, etc. Seria un bon servei a la cultura valenciana. 6.a Institució dintre el Rat Penat d'un Institut d'Estudis de problemàtica en l'ús social del v a l e n c i à . Cal sensibilitzar el nostre poble i donar-li sentit centralistes i valencians, les paraules «Levante», «Sureste», de r e s p o n s a b i l i t a t respecte aquesta problemàtica.

7.a Concurs d'Oratoria Juvenil en valencià. Tema lliure. 8. a Divulgació, per notes en diaris i ràdios, de l'Ordre del Ministeri d'Informació i Turisme que autoritza l'ús (en els establiments) de rètols en «las lenguas de las distintas regiones patrias». (Vostès, a GORG, ja han publicat la disposició, i, per més que em calfe el cap, no sé quin inconvenient han tingut en el Rat Penat per a no fer açò que demaní.) 9.a Orientació del poble en l'ús social de la Mengua, usant «slogans» o «consignes». (Poden ser —i ho dic tan sois a tall d'exemple, puix podrien haver-n'hi de molt millors—.) «Parlem valencià seriosament», «Parlem valencià per la impremta», «Parlem valencià a les senyores», «Parlem v a l e n c i à com a pares de família». I no un «parlem v a l e n c i à » sense concretar (que hi ha còdols que interpreten: parla castellà a casa i valencià en el cafetí com un pallasso). 10.a Diàlegs de la presidència. Una volta cada quinze dies, el senyor President, en audiència pública, hauria d'escoltar els socis i respondre les seues preguntes. 11. a D e f i n i c i ó de q u i n és el criteri del Rat Penat. Si accepta o no el protocolisme en l'ús de la llengua. Si vol el valencianisme d'horta i carreró, o el «valencianisme filatèlic», és a dir, de senyorassos d'eixos dels quals diuen les seues filles: «mi papá, aunque en casa siempre habla castellano, es muy valencianista. Tiene unos diccionarios muy bonitos, y hace unas poesías con palabras raras que no hay quien las entienda». Aquestes foren les propostes. Ara veurem què en fan!

GUZMAN (València) «LA CORRECTA ORTOGRAFÍA DE CUART DE POBLET» Sr. Director: U té el costum de llegir la premsa d i à r i a m e n t . Notícies culturals, notícies esportives, notícies de la regió nostra. Arreu del País Valencià, els pobles són en festes. Un dia arri-

ba a les meues mans un diari —el 4 de setembre, diari «Levante»—, en la pàgina 16 un titular: «Fiestas en Cuart de Poblet». Més avall, el lector queda una mica sorprès amb un altre titular que encapçala un article: «La correcta ortografia de Cuart de Poblet». Al lector li crida l'atenció i comença a llegir per tal d'assabentar-se de l'opinió de l'articulista. Hi diu: ... «Este año en el programa de festejos, libro editado por los clavarios, ha salido un interesante artículo sobre el mismo tema, es decir "Correcta ortografia de Quart de Poblet", escrito por don J. Giner. El señor Sanmartín (en uns paràgrafs anteriors ens informem que es tracta de don Jaime Sanmartín Fita), dice que en la lengua española, que es la oficial, Cuart de Poblet se escribe con C y no con Q. »EI señor Giner, con su bonito artículo, escrito en valenciano, dice que debe escribirse Quart de Poblet con Q. »Ambos señores, como podrán ver, tienen razón, aclarando que cuando se escriba en el idioma oficial español, Cuart de Poblet se escribirá con C, y cuando se escriba en lengua valenciana, Quart de Poblet se escribirá con Q. ¿Estamos de acuerdo?» El firmant de l'article és don Manuel Carbonell. Doncs no, no n'estem d'acord en tot; aprovem que en escriure en llengua valenciana escriurem Quart, puix que no podem escriure-ho d'altra forma sense transgredir les nostres normes ortogràfiques. Naturalment no estem d'acord en que en castellà s'escriga Cuart. Vegem quines raons ens dóna el senyor Carbonell per defensar la seua tesi: «Este tema tan interesante me ha obligado hacer una encuesta entre p e r s o n a s cultas, para que sus interesantes opiniones nos den una claridad que hasta ahora eran dudas. El resultado ha sido el siguiente: Cuart de Poblet se escribirá con C, porque la Real Academia de la Historia de la Lengua Española lo ordena y podemos comprobarlo en la "Enciclopedia Universal I l u s t r a d a EuropeaAmericana", editada por Espasa-Calpe, S. A. en el año 1922, en que Cuart de Poblet está escrito con C..

»Y hasta que la Real Academia de la Lengua Española, único organismo oficial no rectifique, seguiremos e s c r i b i e n d o Cuart de Poblet con C, como buenos españoles.» I com a grans analfabets diríem i ho diem. Segons el senyor Carbonell, s'escriu amb C, perquè ho mana la «Real Academia de la Historia de la Lengua Española», organisme del qual no hem sentit parlar mai, únicament hem oït dir «Real Academia Española de la Lengua». No creem que l'Acadèmia de la Historia tinga res a veure en l'assumpte de Quart. Ara bé, el senyor Carbonell i les persones cultes de Quart deuen saber que la Real Acadèmia únicament pot donar normes sobre la Mengua castellana, puix que per llei natural cada llengua té les seues pròpies normes i les d'un idioma no serveixen per als altres. També deuen saber que Quart de Poblet (sempre escrit amb Q) és un nom genuïnament valencià i com a nom valencià cal aplicar-li la correcta ortografia de la nostra llengua. Segons sembla, el senyor Carbonell tracta de cultes a unes persones, que tindran tota la cultura que vostès vulguen, però que no coneixen la Història del seu propi poble i únicament s'emparen en el tòpic —ja massa vist i oït— de «Mengua oficial». És que els altres no existim? És que les llengües no oficials no són espanyoles i no tenen dret a figurar a la societat i els valencians no tenim dret que se'ns respecten els nostres topònims? No ens dóna els arguments del senyor J. Giner i únicament ens presenta la tesi ja esmentada. Aixi resulta que el lector es veu obligat a creure que Cuart està ben escrit. No es pot arribar a més ja. El senyor Carbonell vol que s'aplique l'ortografia castellana només perquè sí, sense tenir en compte que l'any 1949 se celebrà a Brussel·les el «Congrés Internacional de Toponímia», en el qual va participar una delegació espanyola i s'hi votaren normes universals en contra de la traducció o falsificació dels topònims g e n u ï n s . Els noms dels pobles, comarques, muntanyes i rius, s'hauran d'escriure en la llengua de la comuni-

tat a la qual pertanyen, emprant l'ortografia de la llengua pròpia. I conste que la llengua pròpia, senyor Carbonell, no ha de ser per força l'oficial. Saben això les persones cultes de l'enquesta? Ho sap el senyor Carbonell mateix? També hi diu que fins que l'Acadèmia Espanyola no rectifique, seguirem escrivint-ho amb C, com a bons espanyols. És clar, i si ho escrivim amb Q, som reus d'alta traïció. No, senyor Carbonell. L'Acadèmia Espanyola no pot donar normes en la nostra llengua. Per això tenim a València Lo Rat Penat i a Barcelona, com a organisme principal l'Institut d'Estudis Catalans. Crec que açò ja devia saber-ho un articulista que gosa titular un article «La correcta ortografia de Cuart de Poblet». I ja que vol posar-ho en castellà —com a «bon espanyol»—, per què no hi escriu «Cuarto de Pueblecito»? Seguint la seua tesi, hauríem d'escriure «Puch» en compte de Puig i així seríem bons espanyols. ¿És que no hi ha la suficient cultura per a conèixer que cada llengua és independent de les altres? A cas a Espanya escrivim «Uasinton» en lloc del correcte Washington? Què n ' o p i n e n les «persones cultes» de Quart de Poblet i l'articulista, persona culta i bon espanyol?

ALBERT PÉREZ (Rocafort-València) ¿MÉS APROPATS AL POBLE? Sr. Director: He viatjat fa poc temps per gran part de la península i he observat com, en totes parts, la gent ens s e g u e i x considerant els valencians com un poble amb la seua personalitat pròpia, com ho fa amb els bascs i els catalans del Principat. Jo me pregunte: ¿Per què ells reconeixen l'existència del País Valencià i hem d'ésser nosaltres, els «molls i folls» dels valencians els qui ens entestem a demostrar tot el contrari, desfigurant-nos a poc a poc, sentint pels mitjans de difusió, sense rebentar d'indignació, abandonant la llengua valenciana i suportant vexacions i humiliacions de tot tipus per part de propis i estranys?

Bé és cert que hi ha certs sectors dels valencians, sobretot entre els intel·lectuals, que, per valencianisme a u t è n t i c o per vanitat d'ésser valencians, volen refer el País Valencià; però jo crec que no deu ésser aquesta tasca una labor sols d'intel·lectuals, sinó que deu de calar fonda en el poble; el poble valencià deu de tindré més coneixement d'aquest treball deu ésser ell, i sols ell, qui ho porte a cap, perquè tot moviment històric que no ha estat fet pel poble, ha durat més o menys temps, però al final sempre ha fracassat. ¿Quins mitjans hi ha per a portar els nostres propòsits a la massa popular? Busquem-los, exposant cadascú els seus propis a través d'aquesta revista. Jo pense: Si el poble no se vol moure, les minories no poden resoldre res.

RAFAEL MANZANA LA GUARDA (València)

SOBRE L'EMIGRACIÓ I D'ALTRES OBSERVACIONS Sr. Director: Voldria contestar la carta del meu conciutadà Joan M. a Serra. Crec que el paisatge que pinta del Principat és parcial. En uns casos es produeix el que ell explica, però n'hi ha molts d'altres clarament contraris. Així per exemple: Hi ha barriades d'immigrants que són veritables ghetos, on la catalanitat és difícil de trobar; contra l'opinió que la burgesia catalana és catalanista, puc afirmar que, trets alguns sectors, la mitjana i alta burgesia barcelonina, els nous rics, abandonen la llengua catalana, pròpia dels pagesos, botiguers, obrers, menestrals, capes d'on provenen i de les quals es volen distingir parlant el castellà «que hace más fino», el castellà ple de paraules snobs que podreu sentir en zones residencials, hotels platgers de 1." categoria, clubs de tenis i altres tingladets de «sociedad». No estic d'acord amb en Serra quan parla d'integració. No puc estar d'acord amb la integració psicològica dels immigrats perquè en aquest cas el que obtenim són homes con-

formes amb la societat burgesa actual. La integració de l'immigrat i de qualsevol home s'ha de buscar en una nova societat. Una societat que doni a les classes populars el domini de l'economia, la política i la cultura (i la llengua) del propi país. A part d'haver contestat la carta d'en Serra, voldria fer esment d'un fet sòcio-lingüístic que he comprovat arreu dels Països catalans: I—Es tracta que quan un estranger se'ns adreça en el seu idioma demanant-nos quelcom, automàticament li contestem en castellà, encara que sabem prou bé que tant ens entendrà en castellà com en català. II—M'he trobat en la visita al País Valencià i a les Illes amb un fet paral·lel encara més alarmant: Dues persones estan conversant en català (en les variants valenciana i mallorquina); m'adreço a elles per demanarlos, per exemple, on és el carrer tal? Resposta: «Coja usted la calle a la derecha», etc., etc. És que no n'hi ha prou que parlem en castellà als estrangers, que al País Valencià i a les Illes se'ns consideri als del Principat com si ho fóssim? Atentament,

JOSEP HUGUET (Manresa)

UN ACLARIMENT Sr. Director: Hem llegit amb sorpresa la notícia referent a la «Capella Infantil del Misteri d'Elx» i el seu desig de formar el primer grup infantil que tindrem al País Valencià de folk. Admetem que es diu de bona fe per desconèixer que ací a Montserrat funciona, ja va fer prompte el segon aniversari, una Escolania Parroquial que també dóna recitals de folk i que fins i tot ha actuat en diverses ocasions fora del poble i àdhuc de la «província». No es tracta de cap reivindicació; simplement és comunicar-vos la nostra existència i dir als xiquets d'Elx que compten amb 42 xiquets i xiquetes de Montserrat per a competir i compartir amistat i cançons. Ens agradaria molt de poder anar a cantar allà i que

vosaltres pugueu vindré a cantar ací. Us saluda,

ESCOLANIA PARROQUIAL DE MONTSERRAT (Montserrat) MÉS ACLARIMENTS I UNA MICA DE LLUM Estimat senyor Director: Encara que no gaire afeccionat a escriure cartes a cap espai d'aquest tipus, em sembla obligat de fer-ho en aquest cas posat que al número d'agost de la seua revista, s'hi ha publicat una carta (la del senyor Ricard Colom de Castelló) que, sota el títol ACLARIMENTS, presenta un error que em sembla greu. Bàsicament estic d'acord amb aquest senvor en el de la despersonalització, etc.. Ara bé: creure que eixa despersonalització es dóna perquè Vilafranca del Cid i Llucena del Cid porten el remare de CID és un desconeixement de la nostra història i per tant un punt fals sobre el qual se munta una teoria. És clar que ni Vilafranca ni Llucena poden portar cap referència sobre D. Rodrigo Díaz de Vivar car no hi ha cap raó històrica que avale la presència del Cid castellà en aquests pobles (cosa que sí hi poden avalar Onda o Xèrica, e t c . ) ; per tant ja de primer antuvi podem considerar que eix Cid no té cap referència al castellà. La paraula Cid, com tots sabem, procedeix de l'àrab i se li donà a molta gent dada la seua capacitat de c a p d a v a n t e r s . Un d'aquests capdavanters fou Valasc d'Alagó (Blasco de Alagón) conqueridor de Morella, Vilafranca, Llucena, etc., i en memòria del que Vilafranca i Llucena afegiren als seus noms la seua referència històrica. Cal doncs no confondre una raó històrica, encara que desconeguda, amb un error. Un altre cas ben distint és el de València, però, sincerament, no pot estranyar el que una ciutat tan despersonalitzada i desarrelada del seu context històric, com ho ha estat València des de fa molts anys, agafàs un complement al seu nom tan poc escaient. Ara bé el que interessa remarcar és el desconeixement que tenim de la nostra història

i encara de la nostra més primera essència. El senyor Colom, que sembla ben interessat pel tema i que a més a més és de Castelló, haurà de recapacitar de bell nou sobre la valencianitat de Vilafranca i Llucena, i del seu nom. I admetre que el seu «a priori» castellanisme no resideix sinó en la manca de coneixements que de la nostra terra i la seua història tenim. A g r a i n t la publicació d'aquesta carta quede ben vostre JESÚS HUGUET (Alberic)

CORALS INFANTILS Sr. Director: He de donar les gràcies al senyor Mainar de Barcelona, i a GORG, per la carta envers les Corals Infantils que es publicà al número 22. Però faig un prec: Que es publique l'adreça d'una de les principals Corals, o dels organitzadors de les Trobades de Corals Infantils, amb el fi que els interessats a establir Corals Infantils al País Valencià, puguen comprar material i rebre consell. A veure si hi ha persones meritòries que filen una bona xarxa de Corals Infantils amb el nom en valencià (a la Societat em referixe) i amb tota la vida social en la nostra llengua, i aixi donem la batalla al «Papá pedagógico», a la «mamà coenta», i a les velletes «espardenyeres» que volen monolingüitzar i canviar de llengua als néts, i els diuen per exemple: «Si ixeo te pego», o «llévate esos sabatos que los llevas embrutados». ¡Quin valencià, i també, quin castellà aprendran eixos xiquets! Repetixc, mol agraït,

GUZMAN RECTIFICACIÓ N. de la D. — Per error tipogràfic involuntari, al capdavall de la 3.a columna de la pàg. 6 de GORG 23, o siga el passat, carta de la Sra. Anna M.a Roselló, figuren dues línies, les finals, que no pertanyen a dita carta. La lectura de la carta de la Sra. Roselló, a partir de l'antepenúltima línia, serà, doncs: «existeixen uns opressors (amb totes les seves c a r a c t e r í s t i ques»...

EDITORIAL

LLETRA DE BATALLA D'UN VALENCIÀ FRISÓS DE «l'EXIMPLI DE LA MATA DE JONC» DE LA «CRÒNICA» DE MUNTANER, FINS AL «VALENCIANISME POLÍTIC» D'ALFONS CUCÓ A tots aquells qui vulguen parar l'orella. Al jovent valencià, als qui puguen escoltar-me. Als amics, als companys, als ciutadans de bona voluntat. Afixe aquesta lletra a dalt de les pàgines de GORG, a la porta de la Seu, a tots els cantons del País Valencià. L'any 1962 va ésser un any memorable i cabal, en la història del nostre redreçament cultural. A maig, s'editava a Barcelona —per Edicions 62, i a la col·lecció «A l'abast»— l'important llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians. Mai no s'havia parlat tan clar d'aquelles coses que tothom portava al pensament, sobre la nostra personalitat i condició de valencians. Mai no s'havia dit d'una forma tan precisa, evident i intel·ligible què vàrem ser, i què som. L'edició s'esgotà ràpidament, l'efecte sobre els lectors de l'obra va ésser fulminant, el xoc extraordinari. Va tenir el resultat d'orientar la naixent presa de consciència que aleshores i en forma d'impalpable símptoma, anava notant-se al País. Es va veure diàfanament, amb palmaria certesa que, com a poble, som, hem estat i serem... Que Fuster encertava en els seus propòsits aclaridors, ho demostrà el sorollós esdeveniment, suscitat a l'entorn de la publicació, al mes de setembre del mateix any, de la guia-crítica de «Destino», El País Valenciano. La lamentable pseudopolèmica entaulada —donat que la premsa local va practicar, com ja és costum, la tècnica del «forrellat» o monòleg tancat— ens va assabentar de l'existència de res-

pectables senyors que no combregaven amb les idees de Joan Fuster. Ja tot ha passat, els fets són molt tossuts, són aquí, anem cap als deu anys d'aquells penosos dies, però encara no sembla que hem passat la foscor que anuncia l'alba, àdhuc es mantenen tan fermes i dures les posicions d'aquells que es creuen viure al millor del món, enviciáis ais autobombos de glòries municipals i dintre del més pur i coent provincianisme, subordinats —caldria menys— al centralisme com a sistema. En Nosaltres els valencians, Fuster ha demostrat que encara hi ha moltíssims valencians —i aquests darrers anys ho han confirmat— que estem decidits a no rendir les armes del recobrament cultural, que no ens conformem a perdre la nostra peculiaritat, el nostre estil de vida, la nostra llengua, la nostra catalanitat —que ens ve de nissaga—, el nostre passat històric, que som un País perfectament definit, culturalment fet. Aquell venturós Nosaltres els valencians, és fita inicial i l'autor ens hi conta L'eximpli de la mata de jonc, que val la pena reproduir. «En Muntaner, quin és l'eximpli de la mata de jonc?

Jo li respon que la mata de jone ha aquella força, que, si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran... e si llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà.» Fuster ens explica que aquest eximpli, es pot aplicar a la unitat mancada deis Països Catalans. I és ben cert; aquesta unitat sempre ens ha faltat, tothora hi ha hagut dissidències. Som i estem inserits a la cultura del Mare Nostrum, i al Mediterrani sempre ha surat un individualisme anorreador, que ens ha fet perdre el cotxe de les avinenteses úniques. Aquesta mancança d'acord ha estat l'enemic més important, és el cavall de Troia permanent del nostre desenvolupament històric. Dins d'aquesta via de reflexió i treball, han passat els dies i segueixen els aclariments que desfan enterbolides posicions, antigues i destorbadores. Va ésser el professor Sanchis Guarner, amb un altre llibre, el que marcà la segona fita del camí cap al nostre comú objectiu. La llengua dels valencias, publicada abans, surt amb nova força a l'any 1967, a la col·lecció Garbí, una tercera edició esgotada, d'una oportunitat providencial. El senyor Sanchis Guarner és un home de ciència, un filòleg i, amb un rigor i eficiència evident, estudia el nostre idioma i ens hi endinsa i liquida els últims reductes d'un valencianisme diferent, particularista, equivocat. Una passa més endavant, cap a la unitat de la mata de jonc, i la personalitat del nostre País Valencià resta ben definida, i tot per mor del treball, just, eficient, científic i benemèrit del nostre admirat mestre. En Manuel Sanchis Guarner. A l'aspecte polític i econòmic, també hi ha greus problemes. Dos llibres sortits enguany, m a r x e n pel camí dels aclariments i la unitat de la mata de jonc. L'Estructura Econòmica del País Valencià. Amb dos volums de l'editorial L'Estel, sota la direcció tècnica d'Ernest Lluch i un equip de col·laboradors especialistes del tema.

La decadència econòmica del País Valencià és evident. Les dades estadístiques en parlen. L'índex de creixement és deficitari, la renda per «càpita» no augmenta com caldria, l'emigració valenciana és el fenomen més característic de la realitat actual, la distribució de la població amb una indubtable preponderància agrícola i insuficiència i n d u s t r i a l , tant qualitativa com quantitativa, és el quadre pessimista de la nostra economia, agreujat per la falta de dades referides al conjunt del País. Mancança d'unitat, dispersió, particularisme econòmic. En contra de tot això, enfront de l'anarquia, hem assolit una altra mata de jonc, fermament lligada. Com ja va dir GORG, aquest llibre eixit és un llibre EINA. Enfront del provincianisme, es presenta una visió global del fet econòmic, perfectament homogeni, diferenciat, definit. El Valencianisme P o l í t i c , 1874-1936, d'Alfons Cucó, per la banda política i històrica, és un resum de l'evolució de les idees valencianistes des de la Renaixença fins a la vespra de la darrera guerra de 1936. Una aportació d'informació abundant amb una pila de documents de l'època i on es veu la falta d'unitat i la permanent desorientació, els interessos més o menys obscurs que varen desviar la vertadera acció del poble valencià en el passat temps escolat. El jove professor N'Alfons Cucó, trenca la tradició dels estudis medievals, i ens endinsa en anys propers, analitzant el renaixement de Teodor Llorente i els seus amics; ens aclareix molts fets de la lluita de Blasco i els seus seguidors, amb tot el confusionisme de la PURA i el llast d'un anticlericalisme torbador. No pot eludir-se la referència al sucursalisme paralitzant de la primera part del segle X X i es perd una vegada més la conjuntura del nostre recobrament cultural. Cal que agraïm a N'Alfons Cucó i tots el estudiants de la darrera fornada universitària, el plantejament seriós de la nostra problemàtica c u l t u r a l , des d'un punt d'albir científic, erudit. El passat Congrés d'Història del País Valencià és una conseqüència dels nous vents que bufen a la Universitat de Lluís Vives.

Fins ací aqueix és el panorama — d i guem-ne— positiu dels últims anys escolats. La tasca més important és preparar culturalment el nostre Poble. El jovent universitari cal que s'adone que hem d'anar cap al poble. Aqueix poble que és aquí, esperant-nos, expectant, confiat, un poble que no sé si ens mereixem, que defensa arriscadament la seua parla. Ens cal ajudar-lo! Missions pedagògiques, cap als pobles, culturalitzem-lo. Campanya d'alfabetització; hem d'ensenyar a escriure, a llegir, a tots els adults, propagar els cursets de valencià. La nostra comunitat es mereix tot el que fem per ella. Un poble que perd l'idioma és un poble en decadència; l'extermini d'una llengua és una pèrdua important per a la cultura universal. Cride a aquella jovenalla que tant es preocupa per les noves idees, per solucions més justes i humanes. Cal formar GRUPS DE TEATRE, GRUPS DE CANÇÓ, GRUPS DE JOVENT en vernacle, amb un ideal ferm de revitalitzar la nostra cultura. Tenim quelcom, tenim GORG. Propaguem GORG; cada lector de GORG, n'ha de fer un altre. Subscriviuvos a GORG; aprofitem aquest petit mitjà de difusió de la nostra llengua. VALENCIANS! Voldria comunicar-vos la meua frisança, i per això us adrece aquesta lletra. No tenim temps a perdre. Espere la vostra resposta a través de GORG, però una contestació de caràcter pràctic. Volem fets, realitzacions, accions positives. Dada en el nostre camp de la platja de Piles, Conca de la Safor, el primer dia de lluna, i pose ací mon signe.

UNA CIUTAT SATÈL·LIT PER A 200.000 HABITANTS «A 10 o 12 kms. de València es crearà dins poc una ciutat satèl·lit capaç per a albergar 200.000 habitants.» (De la premsa local) Fa unes setmanes la premsa de València-ciutat ens va assabentar del propòsit del Ministerio de la Vivienda de construir una ciutat satèl·lit als voltants de la capital; concretament, segons es va comunicar després als mateixos diaris, a una distància de 10 a 12 kms. de la plaça del Caudillo, entre Rocafort, Bétera i Paterna. La notícia provocà durant uns dies algun que altre comentari sense que al lector li arribés una documentació ampla i diversa de les circumstàncies del projecte, mitjançant el reportatge, l'enquesta o l'entrevista. A hores d'ara el Ministeri sembla que té el projecte en una fase molt avançada de l'estudi, i àdhuc ha aconseguit del Govern l'aplicació a València del decret d'actuacions urbanístiques urgents, referit fins ara només a Barcelona i Madrid. En aquestes circumstàncies, sols ens resta esperar a l'aguait de nous esdeveniments que, ben segur, d'una manera insospitada, ens aniran arribant del centre. No comptem els valencians, ara per ara, amb equips d'especialistes que ens puguen donar a conèixer la seua opinió —basada en estudis realitzats—• sobre el projecte esmentat ; i que mitjançant aquesta informació poguéssem els administrats anar calibrant el grau d'encert d'aquesta planificació dels tècnics del Ministerio de la Vivienda. Perquè, no ens atrevim a dir-ho categòricament, però ens fa l'efecte que no marxa massa d'acord aquest projecte amb tot el que havem oït darrerament sobre el creixement de València i la comarca de l'Horta.

JOANOT MASCARELL JOSEP PUIG-ALT

Nota de la Direcció.—Agraïm sincerament al nostre col·laborador les paraules d'ajut a la nostra revista.

comentaris i fragments L'ESTRUCTURA ECONÒMICA DEL PAÍS VALENCIÀ: UN CRIT D'ATENCIÓ

LA NOSTRA AGRICULTURA I LA DEL MERCAT COMÚ EUROPEU A través de tot el que puc llegir ara, en especial al magnífic estudi L'Estructura Econòmica del País Valencià referent a l'agricultura valenciana, del Sénia al Segura, una cosa és evident : els nostres agricultors tenen davant un greu problema de transformació. D'una part, l'augment del regadiu a Espanya i de l'altra les importacions massives de productes agrícoles fan canviar les possibilitats comercials dels conreus tradicionals. Després ve el sector de l'exportació que, cada dia més, està condicionat a la política agrícola del M. C. E. que avui és eminentment proteccionista. A més a més, però, resulta que no sols hi ha problemes comercials plantejats a l'economia agrícola del País Valencià. És que estem en un moment d'expansió industrial espanyola i això vol dir que les estructures agràries han de canviar a fi de poder adaptar-se a la nova orientació econòmica. Quan els estudiosos de les noves generacions tracten de desmitificar la nostra agricultura (la taronja, l'arròs, la seba...) ho fan donant el crit d'alarma amb l'esperança que sortirà un moviment, primer d'informació i després d'accW intel·ligent. MIRANT EUROPA

Doncs, bé ; què fan a Europa els agricultors, dins dels plans d'expansió econòmica, d'un increment industrial formidable ? Ací tenim un exemple purament econòmic i social molt interessant. Deixem que parlen les xifres, no sense fer constar dos fets per davant : l'agricultura perd pes econòmic en el conjunt de les economies

més riques i modernes. I en conseqüència, cada vegada més, disminueix la població que viu del camp. El sobrant demogràfic passa a la indústria. Aquest és, avui, el fenomen normal. A més a més, l'agricultura valenciana, tant al secà com al regadiu, necessita organitzar-se a fi i efecte de posar mà en la part comercial i de l'exportació. Si no ho fa així amb rapidesa, hi haurà una llarga crisi de conreus i de rendiments econòmics. Ara no estem en els anys trentes. Aquesta Europa és una altra, totalment diferent. Les xifres que donem ací són sempre d'origen oficial de les comunitats europees («30 JOURS D'EUROPE», núm. 58 - Setembre 1971). 1/'organització en el camp té un objectiu : comercialitzar els productes. Fa deu anys, el 45 % de la producció agrícola dels Sis països era comercialitzada pels agricultors. Avui arriba fins al 80 %. De cada cinc agricultors, un transforma els seus productes a sa casa o sobre la terra mateixa ; un de cada dos és afiliat a una cooperativa, i un, entre quinze, compromet per un contracte els productes que cull. Encara que a un ritme diferent, aquest desenvolupament de la integració econòmica sempre és en relació amb la grandària de les explotacions agrícoles. Amb la voluntat de simplificar les dades, donaré la fanecada com a unitat d'extensió de les terres cultivades en el M. C. E. No hem de perdre de vista que dins dels Sis països hi ha conreus de secà i de regadiu. Itàlia presenta zones semblants a les nostres. Hi ha, però, diferències de clima en relació amb el País Valencià. Allò que ens interessa ací és conèixer els canvis experimentats i quina és l'evolució.

Tinguem en compte que un augment de 10 quilos per fanecada en els cereals, només, representa per al M. C. E. 2 milions de tones. Avui la mitjana de producció hi és de 300 quilos. Tanmateix, els investigadors agronomies creuen que prompte hi arribarà a més de 700 quilos. I el mateix afirmen quant a la llet, que produeix avui 3.400 litres per vaca i any. Ells pensen que s'hi arribarà, i no gaire tard, a 7.000 litres. Les gallines ponen 220 ous per any. Les explotacions del pollastre en crien 10.000 a 50.000 caps. N'hi ha que passen de 100.000 i fora del M. C. E., a Anglaterra, algunes àdhuc passen de 400.000 ous. LA MECANITZACIÓ La mecanització del camp al M. C. E. marxa al compàs de l'augment de les explotacions. La mitjana d'extensió és ara de 135 fanecades. A França és de 210 i a Alemanya de 125. Ara bé : fer més grans les explotacions augmentant les màquines i produir més econòmicament, n'és l'objectiu, i, tanmateix, això no és tan fàcil. Per passar de 110 fanecades a 125, ha costat a Alemanya 10 anys. Parlem d'un moviment d'absorció de les petites explotacions. A Europa, de cada 100 cultivadors, 3 disposen de més de 600 fanecades, i, de cada 3, dos treballen menys de 100 fanecades i tenen menys de 5 vaques. A Bèlgica hi ha 53 tractors per cada 100 explotacions agrícoles i una màquina de munyir per cada 20 vaques. A Alemanya, 104 tractors i una màquina de munyir per cada 13 vaques. A Holanda, 56 tractors i una màquina per cada 21 vaqnes. Itàlia porta encara molt de retard : 21 tractors i a penes si hi existeixen màquines de munyir. Heus ací alguns rendiments :

LLET Holanda Bèlgica Alemanya França Itàlia

4.170 litres vaca/any 3.862 » » 3.779 » » 3.115 » » 2.659 » » BLAT

Holanda Bèlgica França Luxemburg Itàlia

370 quilos/fanecada 310 » 290 » 280 » 185 »

E n els últims 15 anys, el terme mitjà de l'augment per fanecada en els rendiments, ha estat d'un 60 %. De 140 a 270 k g s . de blat. De 100 a 360 k g s . en la dacsa (blat d e moro) i 400 k g s . en les creïlles (patates). La producció lletera ha experimentat un increment de 750 litres vaca i any. La remolatxa sucrera arriba a 810 k g s . de més per fanecada. Sumaven el 1960 les explotacions agrícoles del M. C. E . 6 milions i mig. Avui n ' h i ha un milió de menys. França n ' h a perdudes 400.000, a favor d'una llei que indemnitza els petits agricultors que deixen voluntàriament el camp i passen a la indústria. Alemanya n ' h a perdut 300.000 Itàlia, 200.000.

GRANS CANVIS I GRANS REMEIS A mesura que l'Europa s'industrialitza, les zones del sector secundari van «menjant-se» a poc a poc el camp. La urbanització, per un altre costat, augmenta les dimensions de les graris ciutats i pobles satèl·lits. A Bèlgica, la construcció immobiliària fa desaparèixer 120.000 fanecades de terres productives cada any. 922.000 a França. Quantes al País Valencià? Molt important és la informació especial dels agricultors. És a dir, l'existència d'una premsa vertaderament dedicada a l'agricultura que puga merèixer l'atenció dels habitants del camp. Durant molts anys el llaurador del nostre País ha hagut d'admetre la informació exclusiva provinent dels compradors dels seus productes. Aquesta situació canvia o cal que canvie per complet. A França es publiquen més de 50 periòdics agraris nacionals i 150 de regionals. Això representa en conjunt més de 10 milions d'exemplars per cada edició. Vol dir que l'agricultor llig cada dia el periòdic que tracta els seus problemes. Després de tants de segles en què l'agricultura ha constituït la base de l'economia i malgrat que la seua missió —alimentar el món— és i serà important, la seua participació purament econò mica s'ha reduït moltíssim dins Europa. En el M. C. E. era el 1953 del 13 %. Aquest percentatge ha baixat al 7 % el 1969. Des del punt de vista humà i social, això significa una transformació que cal que ens faça pensar als valencians. L'èpo ca de les idees superficials s'ha acabat.

JOAN DE VALÈNCIA

NOTICIES DEL SUD (i III) MIG FIGA, MIG RAÏM L'article passat vaig acabar-lo quan l'home d'Ibi ens qualificà a tots els alacantis de «setmesons dels catalans». La majoria dels alacantins no haurien preferit mai una definició tan radical, i no perquè la considerassen auto-ofensiva, que no era aquesta, ni de bon tros, la intenció del qui la va emetre, sinó perquè, fins ara, a Alacant, qui havia parlat català no s'havia plantejat mai preguntes que exigien respostes tan categòriques. La nostra mentalitat s'havia quedat reclosa dins uns horitzons comarcals, quan no submarcals, com passa a les Valls del Vinalopó i d'altres contrades de naturalesa, pel que fa a la llengua, fronterera. No súpose, per descomptat, que abans no s'hi fes política. Tant al segle passat com en aquest se n'hi feia. Bis burgesos alcoians eren autàrquics, i els mercantilistes de la capital, lliurecanvistes, o alternarien les seues posicions segons les incidències del mercat. Eren conservadors, liberals o republicans, però el seu joc polític es mantenia dins unes coordenades castellanitzants i centralistes. Les classes més modestes eren pimargallianes, blasquistes o anarquistes. No oblidem que Alcoi fou durant uns anys la seu de l'anarquisme ibèric. Però no crec que a la totalitat de la província d'Alacant, ni per part dels anarquistes primer, ni després per part dels socialistes, s'arribàs a plantejar mai el problema de la llengua, cosa que no deixa de ser sorprenent, ja que és precisament aquí, quan a nivell de camperol i obrer, el discurs polític oferia major contrast. Discursos d'homes que no dominaven amb facilitat el castellà, escoltats per gent que amb prou feina articulaven un parell d'oracions en el dit idioma. Arribada l'hora del col·loqui, a nivell comarcal, l'anecdotari deu de ser abundant i tragicòmic. Però s'ha de pensar que les classes treballadores (deixem de banda els nombrosos analfabets), tant al Principat, com al País Valencià i tota la resta d'Espanya, si sabien llegir era perquè havien rebut un ensenyament castellà. Explicar, per exemple, la problemàtica catalanista a nivell de «classes» i «llengua» seria molt llarg i entretingut. Les esquerres petit-burgeses o marxistes catalanes no adquiriren importància fins la Segona República, quan precisament al País Valencià, arraconada la fanfàrria blasquista, co-

mençaven a produir-se, encara que tímidament, tendències anàlogues. En termes generals, la premsa que llegia l'anarquista del P r i n c i p a t , fos català o immigrat, era la Solidaridad Obrera, redactada en castellà. Fins l'adveniment de la República, no va haver-hi cap pla d'educació general primària que possibilitàs l'aprenentatge del català a tothom. Quan Mateo, en Alacant a part, posa en boca dels obrers alcoians la frase «De què ens serviria aprendre la nostra llengua?», l'exemple —encara que només sia de passada— que ofereix, a nivell comparatiu, i sense moure'ns de les coordenades del binomi «classe-nació», em sembla poc representatiu, fins i tot sense eixir del marc del Principat.

LLEGINT LA HISTÒRIA

Però un altre punt molt ben tocat en el llibre és aquell que diu que els alacantins no recorden que el seu origen fou català i que la seua llengua, la que habitualment* parlen els pobles que no foren repoblats per aragonesos o castellans, és la catalana. La batalla de Muret; el niu de picabaralles de la Confederació Catalano-Valenciano-Aragonesa ; el tèrbol Compromís de Casp ; el matrimoni dels Reis Catòlics, lluna de mel política que s'acabà com el rosari de l'aurora tan prompte com morí Isabel, ja que els nobles castellans s'apressaren a desobeir Ferran, arribant fins i tot a expulsar-lo de Castella, com aragonés que era ; la prohibició als pobles catalans de comerciar i participar en l'empresa nacional de la colonització de les índies ; la derrota de les Germanies ; la ràpida castellanització de la noblesa i el clero, i, finalment, la Guerra de la Successió, que comportà l'anorreament de la nostra llengua, foren els colps que desfermaren i afebliren la nostra personalitat comuna, personalitat qne resultà molt més aigualida en aquelles zones com Alacant que eren i són frontereres. La nostra personalitat és setmesona perquè, valga la paradoxa, fou fruit d'un part retardat. S'ha de tenir en compte que la repoblació catalana de la província, si exceptuem Elx, Alacant i Oriola, fou tardana i escassa. Concretament, en finalitzar l'Edat Mitjana, a tota la Conca del Vi-

COMENTARIS I FRAGMENTS NOTICIES DEL SUD (i lli)

nalopó —línia de fractura contínuament alludida per Mateo—• no hi havia cap casa cristiana. La població era exclusivament morisca i en essència ho continuà sent fins la seua expulsió al començament del segle XVII. Elda fou repoblada majorment per aragonesos, mentre que Petrer, Monòver i Novelda, ho foren per catalans, castellonencs, mallorquins i gent sobrera —que no deuria ser molta— de la Foia de Castalla. Els altiplans que separen Monòver del Pinós, estaven recorreguts per aquells temps, tal com demostra la seua toponímia (el Rodriguillo, el Culebrón, Úbeda) per pastors castellans o aragonesos en estat de transhumància. Aquests altiplans —fondals d'antigues llacunes salobrenques— que estaven cobertes de barrelles, cards i salicorns, no foren conreats fins el segle XVIII, quan els valencians descobriren que mitjançant la incorporació continuada de fem podien dessalar-los. El Pinós fou fundat en la darrera desena del mateix segle, i la colonització continuà —ja dins Múrcia— fins a mitjan segle XIX. Vull remarcar ací un aspecte fonètic que demostra la forta influència que tingué la directa vinguda de gent del Principat i les Illes en la repoblació de tota la comarca. La caiguda de la r al final de paraula és absoluta, i en lloc d'emprar el perfet simple, fem servir la conjugació perifrástica, fenomen que ignoren, per altra banda, quan començaria a produir-se al Principat i Castelló. Només cal dir que a Monòver, la gent de la comarca l'anomenem «Munòve», si bé l'enfosquiment fonètic només es conserva en ben poques paraules. L'expulsió dels moriscos comportà una buidc que es va anar omplint a base de catalans, aragonesos i castellans, per bé que els d'aquestes dues darreres procedències foren ràpidament assimilats, excepte en aquells pobles com Elda, Asp i Monfort, on serien majoria. Els catalans que hi acudien ho feien quan la personalitat de la Confederació anava de baixa. Fou, a més, gent llançada a la ventura, la qual aviat perdria el rastre dels avis. El folklore i les rondalles hi són escassos ; els monuments de tipus històric, espaiats i dé poc interés. L'alacantí en general —no cal que sia de les Valls—, veu un castell enderrocat i diu : «Això és dels moros». Creu i ratlla. Arran d'això, el valencià d'Alacant, vull dir aquell que s'expressa en català, se sent diferent dels castellans però no sap filar —des d'un punt de vista històric i lingüístic— quins són els fets diferenciadors. Els castellans i els castellanitzats —aquests són els pitjors— el someten a una «burleta» constant i ell acota el cap avergonyit en no saber què contestar-los. Resultat : un clar complex d'inferioritat. La història que s'explica a grans i xiquets és altament deformadora. No

cal recórrer a l'escola. No falta mai un voluntari castellanitzat que, arribada l'ocasió d'exposar els orígens de Monòver, o Petrer, no isca referint-se a l'Infante Joan Manuel. I la veritat, no sé per què. Quan aquest noble castellà es barallava amb els nobles catalans per un bocí de terra que ni uns ni els altres tenien prou empenta per repoblar, la batussa seria mal vista per algun pastoret moro més torbat que un poll des de qualsevol muntanyeta del terme. A mi, particularment, l'ocupació militar, transitòria, de l'Infante Juan Manuel, com anècdota històrica, pot passar, però el meu sentit històric, respecte a la comarca, arranca de quan uns homes començaren a dessalar terres i a cultivar-Íes. No dic que el guerrer no faça història, però el no guerrer la fa d'una forma més humana.

FRACASSA LA BURGESIA, N O EL POBLE

El segle XIX, a cavall del Romanticisme i el Liberalisme, comportà una Renaixença cultural i política al Principat, moviment que fracassà al País Valencià i al Migdia Francés, fenomen que no va abastar l'extrem sud dels Països Catalans. I des d'un punt de vista popular, de ganes, n'hi havia. La gent de Monòver, el Pinós, Crevillent, Elx, i no cal dir Alacant, comprava molt el «Tio Cuc». Els comentaris que anaven fent a vol de soiiguer el tio Cuc i el Cuquet, de tot el que veien durant el seu viatge en globus, eren molt celebrats pel pople pla. El començament era senzill però positiu, ja que, donada la baixa culturalització de les classes que el llegien, i el nul interés de les altes per qualsevol manifestació en vernacle, hauria estat una barrabassada entestar-se amb obres de més volada. Fracassà la burgesia, no el poble. Però després del «Tio Cuc» d'Alacant i «El Bou» d'Elx, res de res. Si Azorín hagués nascut vint o trenta anys després i hagués connectat de ple amb les normes de Fabra, potser... Però Azorín, que de jovenet estudià a València, sè'n torna a Monòver rient-se de la faramalla arcaïtzant dels Jocs Florals. Per temperament no s'avenia ni amb els «poetes d'espardenya», que a bon segur trobava massa plebeus, ni amb els de «.guant blanc», que, per dir-ho d'una manera fina, trobaria carregats de cabòries. Però Azorín va fer les maletes, i com abans havien fet Blasco i Miró, se'n va anar a Madrit. Al poc, fugint del tfelibre» i del «llemosí», va caure de ple en la mitomania de la Meseta i el seu adolorido sentin. Diu Fuster, que dels tres escriptors esmentats, Azorín és el més valencià ; ho diu, potser, des d'un punt de vista sintàctic, perquè temperamentalment,

COMENTARIS I FRAGMENTS NOTÍCIES DEL SUD (i III)

l'escriptor que hagués estat capaç de descriure l'ambient i anecdotari del meu poble i la comarca —les «alicantinas» entre els kulaks del meu poble i fabricants d'Elda— i en general tot l'enrenou de la província des del mar a la muntanya, hauria estat una mena de Josep Pla del «Quadern Gris» 0 del «Meu País». Azorín és un bon escriptor, però la seua psicologia, el seu temperament i la forma que té de contar les coses, no s'avé amb el caràcter general del poble. El poble és irònic, poc donat a la metafísica i lleugerament fenici. Identificar escriptor i poble ha estat un error, un tòpic en què han caigut moltes persones excessivament «literaturalitzades». Però l'exemple de la seua fugida, com la de Miró, valen per a demostrar-nos que ni escrivint en castellà podien viure al seu país. D'haver nascut avui, tampoc hi viurien. Els efectes dels provincialismes són, des d'un punt de vista cultural 1 polític, definitivament empobridors. Referint-se als alacantins i a la llengua que parlen, Mateo diu textualment : tDividit des de la seva infantesa per dues llengües —hereditària, familiar i instintiva una d'elles; apresa i de cultura l'altra— l'alacantí resulta d'una radical indecisió. Les seves nocions objectives i subjectives, la seva percepció conceptual i la consegüent formulació, de la intimitat de les coses que l'envolten, són tímides, elementals, híbrides. Tant si s'adona com si no, arrossega un conflicte. El bilingüisme, àdhuc la forma polida i brillant del "causeur", sol anar unit a una medul·lar incapacitat de pensar amb discerniment i penetració; és una superficialitat frívola, un papalloneig, una improvisació. El coneixement —el coneixement conscienciós— d'altres idiomes és beneficiós per a l'idioma propi. Però, és clar, a condició que el "corpus" psicològic i intel·lectual s'edifiqui damunt d'un de sol; damunt d'aquell amb el qual s'ordenen les imatges més personals i significatives, el primari o matern. Aquell que apareix en la convergència d'uns corrents cultes i uns altres de populars, d'ús domèstic. Perquè l'idioma, el que cadascú rep i transforma en el seu particularíssim dialecte i no pas en l'estereotipat i abstracte dels diccionaris i "totxos" gramaticals, prové d'un dilatat procés de maduració i d'acumulació de sediments i decantacions. L'idioma d'un poble és, a l'altura de cada generació, la seva història espiritual, la condensació dels "modus" conscients i subconscients que en ell priven. I els alacantins no viuen a base de continuïtat ni d'estabilitat. Es revelen com a criatures del primer dia de la creació, o del segon dia, desencisats i sense memòria. A l'actitud del present, hi corresponen els balbuceigs, les paraules amb una articulació mínima, les accepcions simplement

aproximatives, la impossible saviesa verbal. Li corresponen la xerinola i la perplexitat, els expedients d'urgència i les ràtzies lingüístiques; una matèria idiomàtica també diferenciada.» El conflicte és tan gran que sembla que hauria de prendre part per a solucionar-lo no tan sols el Ministeri d'Educació i Ciència, sinó també Sanitat amb un equip de bons psicòlegs al capdavant. Desgraciadament aquesta trista situació no és privativa dels alacantis.

INTENTAR UN DIÀLEG CONSTRUCTIU

Tornem a Azorín. «¿cómo escribirá quien ha pensado de niño, adolescente, con otros signos que el castellano?... ¿Cómo escriben castellano los nativos de Valencia? Cuestión ésta conmovedora para el autor de estas líneas. Para el autor de estas líneas, tratar de la cuestión es como poner el pulpejo del dedo, todo lo delicadamente que se quiera, en una carne sensitiva, palpitante, dolorosa...» I, més dolorós encara, com escriuen ara el català aquells xicots valencians que amb un acte de «voluntat» afirmen la seua personalitat íntima i col·lectiva? Perquè el problema, a mesura que passa el temps, adquireix l'ambivalència d'una medalla. Sanchis Guarner diu al seu llibre Renaixença al País Valencià que Azorín estigué a punt d'estrenar durant la República una obra en vernacle titulada Ifac. Existeix un llibre titolat «CataluñaCompanys» del periodista Gómez Hidalgo. El llibre porta un pròleg datat el 16 d'abril de 1935. I/escriptor del pròleg ens explica la impressió que li feren, quan anà a visitar-los a la presó, Companys i els altres Consellers. tEstos hombres son afectuosos, llanos e inteligentes. Han procedido con rectitud y lealtad con el gobierno de su nación. Lo han sacrificado todo por el pueblo. Han administrado el peculio del procomún con escrupulosidad. Se hallan lejos de su patria. Sus pensamientos abarcan a todos los núcleos peninsulares. En el goce de su pleno desenvolvimiento quisiera verlos a todos». L'estilística és inconfusible. «Azorín». Aquesta llarga cita l'he recollida d'un llibre escrit a sang calenta per Ossorio y Gallardo tot just acabada la Guerra Civil —Vida y sacrificio de Companys—, Trenta anys després, amb la sang asserenada, caldria que tots plegats intentàssem establir un diàleg constructiu. Els diàlegs no haurien de fallar per qüestions de llengües ni per cap altre motiu. Mireu, a Irlanda del Nord, qui se'n recorda de parlar el gaèl·lic? I es barallen. ANTONI RODENAS

POEMES HOME-TERRA de Josep Lozano Lerma L'Eixam. 89 pàgines, 60 pessetes. L'Alginet, 1971,

DE COM UN LECTOR S'EXPLICA UNA REALITAT

La veritat, davant: tots els campanars d'aquest endarrerit, petitó i asomatotònic País dels nostres esforços han romàs sense amollar les campanes al vol. I bé que n'hi havia, de motiu. Un llibre nou brollat a les premses nostrades sempre és motiu de joia. Encara que, potser, condicionat pels escassos esdeveniments editorials autòctons —sis o set l'any— dubtem si els qualificàvem d'esdeveniments o, potser més objectivament. d'accidents. En una societat sense cultura autònoma gaire ostensible com ara la nostra, potser set llibres l'any són allò que hom podia qualificar d'accident. Normalment, la producció editorial cal que siga més nombrosa i, dins el nombre, potser es done el clímax òptim per a l'obtenció de la qualitat. Com a mínim, el desiderátum per a poder fer-ne elecció. I elecció vol dir rebutjar allò que no ens plau i consumir allò altre que ens convenç i agrada.

—i tan poqueta que en fem! ! És clar : massa poesia intranscendent. Caldrà recordar que des de l'any 1956, les paraules de Joan Fuster, tot referint-se al perill felibre, tenen, encara, plena vigència. «Les condicions actuals no són les del segle passat, i una tradició literària, per modesta que es vulga, ja no pot aguantar-se amb versos de certamen o de capelleta : ni tan sols no s'aguantaria amb versos genials. Amb una sorprenent inconsciència, la majoria dels poetes valencians vivents creuen que tot es qüestió de versos.» (D'«Antologia de la poesia valenciana». - Editorial SELECTA, n.° 200. - Barcelona.) «No sé per quina estranya raó, hom, en assenyalar poesia dolenta, ho fa sobre la jocfloralesca, fet històric de paleolític del qual només queda un record en marbre per algun racó de València (ciutat, és clar!)» —escriu Jesús Huguet a l'article citat.

Al número 20 de GORG —juny d'enguany , Jesús Huguet, poeta guardonat al concurs Marisa Picó, d'Alcoi, ens el presentava sota l'epígraf «Josep Lozano, o la més jove poesia valenciana»— publicada, afegesc jo per via d'aclariment. «Poesia publicada» —«Lozano s'ha publicat el llibre, millor dit, l'ha publicat amb coliaboració d'uns amics»— afegia Jesús Huguet al seu treball.

Bé. Concedit que la paràgrafada anterior fa molt bonic; és inexacta, però. Les maragdes i les donzelles revifen llurs borrons cada any ; els poetes de quan Joan Fuster féu poesia —«tothom a les nostres latituds comença escrivint poesia», deia ell— sols els trobem de tant en tant a la pàgina del diari el dia de l'entrega de la flor natural... I de Vicent Andrés Estellés, sembla que aviat tindrem un llibre. Els altres, i n'hi ha més de deu, escriuen, sembla, amb l'única justificació d'arreplegar els X milers de pessetes per premi i convocatòria... I/o no tenen ocasió de publicar; que és allò pitjor : massa poesia intranscendent. Això. Sóc conscient que aquests judicis —potser prejudicis : la poesia «maragdina de fes, pàtries i amors» em foté als catorze anys l'encaboriament d'estudiar la nostra llengua, miren per on...— potser em reportaran més d'un anatema. Ara bé : honestament, no puc ni dec ni pense estar-me d'escriure que la poesia al nostre País esdevé un tipus d'exercitació casolana el qual no va més enllà del nas d'unes «joguines floreres» hibridonasses o, potser, d'uns concursos a nivell local més o menys —més «menys» que no «més»— eficaços.

També, fa uns mesos, al GORG de febrer, vaig escriure que, al País, «hem fet massa poesia»

En fi : la tònica general de la nostra poesia és més aviat poesia sense pretensions. Poesia de

Pocs llibres l'any i arrimats pels marges, això i no altra cosa és la tipificació de l'accident cultural en què som immergits i quasi que ofegats. Accident és anormalitat. I, insistesc, set o dotze o quinze llibres l'any, en són, d'accident. I bé. La confirmació, doncs, d'aquesta regla escrivaniana, ens la dóna aquest llibre de Josep Lozano.

DE C O M EL LECTOR POSA ELS ETS, ELS UTS I ELS CANUTS O N SEMBLA QUE CALEN ESTAR

corral. O de galliner. Una manifestació cultural a fons perdut. De volada curta. Curta de mercat i de teulat. I, açò, ni és un defecte ni tampoc una virtud : és una mostra de Vaccident. Però, ara, no vull parlar-ne. DE COM EL LECTOR PARLA, DUNA VEGADA, DE JOSEP LOZANO I EL SEU LLIBRE

«Poemes home-terra» és un llibre de poemes, és clar, però poemes fora ratlla, fora joc. Ara per ara, no va més enllà de la vida immediata de l'autor. Per això, particularment, quan veig un poema mesurat, comptat i debatut dins un metre i una rima, no puc menys que riure'm. No se me'n passa que això és una positura poc seriosa ; àdhuc «irreverent». Tampoc no puc defugir-la, però. És força xocant allò de «germanordolor-amor-dolçor», etc. «Poemes home-terra», doncs, no m'han fet riure. M'han fet sentir; m'han fet pensar; m'han fet escriure aquesta «llesca». — Llesca ni és «assaig», ni article crític ni propaganda de vendes d'un llibre. «Llesca» és allò que escric des del meu moment personal de lector i la intencionalitat vivencial que em tramet la lectura. Claríssim, oi? Sí : m'ha fet pensar, aquest llibre. «L'hometerra», l'home- total, l'home- Lozano s'hi han fos en un mateix neguit. Terra-terra ; home-home : tot plegat, s'hi enlaira un crit de rebel·lia i de lligassa. Rebel·lia punyent; amb recança, adolorida. Lligassa polsosa, humida, fang i sang : tot pastat. I ressonàncies d'un Raimon, potser ? Poesia real com ho és de real la realitat de la impotència. Lozano té moltes coses a dir. I en diu. Se n'engul d'altres. Poesia feta esgarip, crits esgarrats de la impotència menuda de l'home. Versos mal sargits per la intensitat d'allò, en volen dir més enllà de tota paraula escrita. Versos turmentats ; versos pacífics, d'aigua remansada : gorg punyent. Poemes amb voluntat de recerca d'un Déu personal. Açò està de moda. Estar «a la page» és parlar de Déu : per si n'hi ha ; per si no n'hi ha. Parlar-ne, però. Senyals dels temps. Un Déu que sembla que l'hem perdut pel camí dur de l'adolescència. Hem perdut, és clar, un Déu d'estampeta. I, aquest poeta, quasi adolescent, tot just encetat home, cerca als sens versos, el Déu personal, el Déu de l'home : «.Caminarem pels camins eterns / Sortirem en el capvespre / i cercarem en l'infinit / el Déu perdut oblidat / el Déu misteriós i mut / el Déu traït.» Poemes que cal llegir, meditar, pastar-los amb el fang pudent i el verd i el roig de la nostra personal situació. Fang i foc : l'home-argila-cuita. Terracottes de punyeta i melic bavat. Il·lusions i desencants i desistiments i esperances fugisseres.

DE COM EL LECTOR CERCA LA MANERA DE TALLAR LA TIRALLONGA

On hi ha campanes... A aquest llibre, li trobe una manca d'escurament material tocant la llengua. Hi ha unes quaranta i més errades d'ortografia i sintaxi. O, potser, tot pot ficar-se dins «errades d'impremta». Tal volta es pot... Pense que s'haurien pogut estalviar al lector amb una correcció acurada de l'original o de les proves. No es poden permetre publicacions dolentes tocant la llengua. Hi ha gent especialitzada. No costava gens. Confie que en successives edicions hom faça aquest bandejament. Una altra cosa : Al butlletí de venda de GORG, el llibre s'insereix amb preu de 60 pessetes. A mi, a Bastida-LHbres d'Ontinyent, me'n costà 75. Com que la Vall d'Albaida va costera amunt, dic jo si... No em poden aclarir açò? I, seriosament : Josep Lozano, poeta, autoeditor, dissortadament... Poeta com tothom que obre els ulls al món que l'envolta. La poesia ni n'és fora ni n'és dins. La poesia s'arrela en la forma de mirar, d'intuir. Una interpretació de la solfa dodecafònica en què, sembla, està orquestrat el nostre món de dins i de fora. Uns poemes que cal llegir. I cal participar amb el poeta d'un esforç de comprensió i de crit i de vida. D'esperança i desig. De denúncia. Un llibre de poesia aquest, que no m'ha fet riure gens ni mica. I, promet, amic lector, que això ja n'és una mena de garantia. Certament.

VICENT

ESCRIVÀ

ELS ABISMES I EL BURÓES LA MORT A VENÈCIA

TÓNIO KROGER

THOMAS MANN

Edicions Proa. Biblioteca «A tot vent». Barcelona, 197 pàgines, 90 pessetes. 197 pàgines, 90 pessetes.

Editorial Moll. Biblioteca Raixa. Palma de Mallorca, 1955. 128 pàgines, 25 pessetes.

La mort a Venècia semblava condemnada a romandre allò que hom anomena un «clàssic», quan, per causa dels condicionaments del mercat cultural, ha esdevingut un producte veritablement necessari. Visconti en té la culpa. El seu film ha provocat una certa neurosi que, ultrapassant els límits dels cercles minoritaris, ha aconseguit entre nosaltres les resultes de noves edicions de butxaca de l'obra de Mann. I la neurosi s'acreix enfront de la inseguretat respecte a la visió del film.

Aschenbach, l'escriptor burgès que, en plena maduresa, retroba la Bellesa —Eros— en l'adolescent Tadzio. La mort hi és present, bé en forma d'atmosfera empresonadora, bé sota el simbolisme més divers. Les gòndoles venecianes són negres taüts. També tres personatges foscos, i tanmateix descrits en la penombra, representen un vague sentit del no-res. L'Aschenbach els trobarà al llarg de la narració. D'altra banda, l'abisme moral, descrit des de l'òptica burgesa estant. La degradació del culte burgès que no ha sabut conciliar art i vida. Eros i Thanatos reapareixen amb plena interdependència. Eros-Tadzio configura l'Amor com una immensa davallada, com un enfonsament tan brutal i pregon com la mort mateixa. Thanatos triomfa a la fi.

Tanmateix, la divulgació de La mort a Venècia incideix damunt un altra narració curta de Mann, Tónio Kroger, editada en català l'any 1955, any que morí Thomas Mann. Thomas Mann, nascut el 1875, publicà Tónio Kroger l'any 1903, narració curta a què seguiria una novel·la, Altesa Reial. La mort a Venècia data de 1912, dotze anys abans de la publicació de la seua novella més divulgada : La muntanya màgica.

La dicotomia pren la forma «disciplina vital-mètode» inanarquia del sentiment». Mann retrobarà el tema al llarg de la seua obra. Aschenbach passarà d'un anarquisme bohemi a una orgullosa sobrietat («disciplina vital») à'escriptor «oficial». Un petit esdeThomas Mann, diu Lukács, és un exem- veniment. Tadzio, en destruir tota una ètiple extrem d'aqueixos escriptors la gran- ca del comportament, evidencia l'esterilitat desa dels quals consisteix a ésser un «espill d'aquest formalisme burgès, d'aquesta «disdel món)). Mann és l'escriptor alemany més ciplina vital» oposada a categories autèntirepresentatiu de la primera meitat de segle. cament vives i per tant dinàmiques. Mann És un transcriptor de la realitat, la realitat opera amb plena consciència. És un burgès burgesa alemanya al cim de la seua madu- profund. No s'enganya.. La «disciplina vital prussiana» (el problema es plantejava ja a resa. Tónio Kroger) presideix tota l'ètica de La mort a Venècia és tanmateix una nar- la nova burgesia alemanya, i, en qüestioració de mort. Dibuixada amb tonalitats nar-la, és el mateix Mann que es sotmet a grises i grogors esmorteïdes, Mann, inspirat la seua pròpia crítica. en esdeveniments reals de la vida de Malher Hi ha una continuada meditació sobre així com en pròpies experiències, conta el doble enfonsament, físic i moral de Von la condició de l'artista dins la societat bur-

gesa així com sobre la relació del creador amb la bellesa. I/obra d'Aschenbach passa de l'impuls jovenívol anarquitzant (quan art i vida no han precipitat encara en formes fossilitzades i opostes) a la rutina serena de l'escriptura treballada i metòdica. Ací la relació amb Tónio Kroger és evident. L,a problemàtica de Gustav von Aschenbach no és sinó una exacerbació d'aquella del personatge Tónio. 1/Aschenbach, diu I/Ukács, és un Tónio Kroger sublimat. Ara bé : mentre que Tónio es sent desarrelat des d'un inici, l'Aschenbanch romandrà completament assimilat, tot i que la crisi farà esclat en ambdós personatges i conquerirà en Aschenbach el caràcter de tragèdia. Tots dos han cregut en el mètode i el treball com a mitjans utilitzables per tal de superar els desitjós subjacents i foscos que poguessen atacar la seua existència burgesa. Iv'atracció d'Aschenbach envers l'adolescent sorgirà com a culminació d'una sèrie de contradiccions. Efectivament Mann evidencia el caràcter de l'status de l'artista a la societat burgesa mitjançant oposicions, art-vida, salut-malaltia, hibridesa-puresa... Roman una influència de V Apolini-Dionisíac de Nietzsche i s'origina una dialèctica que prefigura l'evolució i el canvi. Tant l'Aschenbach com en Tónio són fills de la contradicció.

Un estil depuradíssim i sobri produeix paradoxalment, i per acumulacions descriptives de caire realista, la impressió del fantasmal i la sensació contínua de l'abisme. Un ritme pausat encimbellant-se en dues fites fonamentals: l'evidència de l'amor del protagonista envers Tadzio així com el somni al·lucinant d'Aschenbach, que trenca d'un colp tota la fosca majestuositat de la narrativa. Venècia queda desdibuixada i boirosa envoltant (una altra contradicció : la bella ciutat centre de mort i brutícia) com a figura mortuòria l'altra mort, la mort de l'ètica burgesa personificada en l'Aschenbach. Tadzio, en últim extrem, és un Eros esmorteït. Símbol vague de vagues necessitats a què l'artista es veu impel·lit com a condemna imposada per la seua sensibilitat. I el procés d'enamorament va acompanyat d'un procés discursiu que es vol a si mateix clarificador i justificant. La. mort a Venècia és una obra bellíssima, i, potser pecant d'un excés d'interpretació, gosaria dir encara que La mort a Venècia, any 1912, narració de mort i de caos, preludia simbòlicament la Primera Gran Guerra. AMADEU FABREGAT

Dirk Bogarde i Bjorn Andersen en l'adaptació cinematogràfica de «la Mort a Venècia»

SOBRE LLUÏS ALPERA I LA POESIA REALISTA Comentant El magre menjar (1963), primer recull de poemes publicat per Lluís Alpera, vaig subratllar la perfecta coherència de l'evolució que reflectien les tres parts del volum. D'una temàtica —la mort— i d'un plantejament postsimbolistes en essència, el poeta passava, sense trencaments bruscos però per mitjà d'un esforç del tot conscient, al testimoni de la realitat immediata, històrica, expressat cada vegada amb més passió i amb més urgència. No coneixia aleshores els poemes de la sena etapa inicial, publicats en 1968 sota el títol Temps sense llàgrimes; però no hi ha dubte que exemplifiquen amb generositat la línia evolutiva esmentada, de la qual El magre menjar vindria a ser la clau de volta. Aquest llibre liquidava, en efecte, l'intimisme dels versos precedents, i, a la vegada, restava obert a unes formes i una temàtica realistes, la intenció i l'abast de les quals precisaria poc després, a nivell teòric, el mateix Alpera. Segons l'esquema generacional de la literatura valenciana moderna establert per Sanchis Guarner, caldria situar Lluís Alpera en el grup dels «protestataris», que, dins la generació neo-realista, segueix immediatament, en el pla cronològic, el dels «angoixats». Aquesta poesia de «protesta» —paral·lela al gènere de cançó magnificat per Raimon— va fer un inicial acte de presència amb l'antologia Poetes Universitaris Valencians 1962. Una presència, val a dir-ho, vacil·lant i no prou definida, cosa lògica al capdavall si tenim en compte que aquells poetes no havien passat aleshores massa més enllà dels vint anys. Tanmateix, i sobre la base dels noms que s'havien revelat el 62 —amb l'afegit d'alguns de la promoció precedent : Joan Valls, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas—, Lluís Alpera pogué confeccionar en 1966 una Antologia de la Poesia Realista Valenciana (1), treball discutible com tots els d'aquest gènere, però simptomàtic d'una consciència i d'una voluntat de trencar amb la tradició repetida i confortable de la poesia local. Com a punt de partida podia servir un exemple imme-

diat i il·lustre —curiosament no representat a l'antologia d'Alpera—: el de Vicent Andrés Estellés. Cal advertirt emperò, que la poesia valenciana «protestatària» —millar fóra dir-ne, senzillament, «realista»— no ha tingut la continuïtat que calia esperar. I això no ha estat per cap mena d'esgotament ni de deserció ideològica, sinó pel progressiu abandó de l'expressió poètica per part de molts dels seus representants més qualificats, que sembla —i dic «sembla» perquè la informació que en tinc és fragmentària— que han desistit del poema per a lliurar-se a altres activitats —sociologia, investigació— no menys profitoses per al nostre fet cultural. Aquesta circumstància comença a situar Lluís Alpera, fidel a la poesia, en un pla de figura aïllada, solitària, en tot cas interessantíssima. És molt possible que, quan arribe l'hora de fer balanç, ens trobem que siga ell «el poeta» del seu grup generacional. A la introducció del recull antològic abans esmentat, assenyalava Alpera els punts de partida, i àdhuc el programa, de la nova poesia : « En Poetes Universitaris Valencians 1962, el factor comú a què havíem aspirat era d'arribar al mínim d'un to digne de publicació, encara que amb la preocupació temàtica pels valors abstractes i —llevat d'alguns poemes— sempre en funció intimista i mai col·lectiva. Ara, pel contrari, el factor comú és la voluntat en la projecció històrica i en la contribució a la cultura progressista que exigeixen les circumstàncies... Dins la poesia realista valenciana, podríem trobar dos vessants importants : el de la poesia cívica i el de la poesia de crítica social. Tots dos se serveixen amb preferència del poema narratiu, utilitzant les formes més vives i col·loquials del llenguatge —la confessió personal n'és de vegades el vehicle més apte.... Quant a la visió del món, la poesia realista valenciana mirarà d'evolucionar des d'una actitud negativa —sense cap esperança ni solució immediata— a l'actitud positiva, constructiva, en què ja l'home no es limita sols a denunciar allò que és

injust, sinó que formula propostes i vies de solució.» A partir d'aquests pressupòsits, l'obra poètica de Lluís Alpera s'insereix sobretot en el vessant cívic i es formula amb preferència a través de la confessió personal. Això es fa patent en els poemes aplegats sota el títol Dades de la història civil d'un valencià (2), que són la mostra més pura i més, diríem, ortodoxa, del realisme del poeta, que fins i tot passa de la modulació ombrívola dels versos inicials a la visió gairebé exultant, esperançada, del poema que clou la sèrie : I així, trèiem nova punta als llapis car els rius havien tornat a la mare i descarregaven tot l'impacte de la normalitat d'una terra i d'un mateix poble. A la segona part d'aquest llibre, titulada Càntic d'un emigrant, hi ha tanmateix el reflex d'una nova experiència que, fins a cert punt, matisa, sense desmentir-lo ni desvirtuar-lo, el realisme estricte de les Dades. Lluís Alpera, professor a Nord-Amèrica durant una pila d'anys, ha hagut d'evocar el seu país —«la meua petita Itaca», diu en alguna ocasió— a través de la distància. I aquesta evocació ha tenyit de subjectivisme la confessió personal tan rigorosament objectivada en els versos precedents. De fet, el poeta no es desdiu de res, i, a canvi, assoleix una intensitat expressiva més profunda i, al capdavall, més eficaç. Dins un clima semblant es mou el seu darrer aplec, Trencats versos d'agost (3), on insisteix en el tema de l'evocació llunyana i inaugura el del retorn. En el fons, els vuit poemes que l'integren són la continuïtat del Càntic d'un emigrant, que, de manera prou significativa, s'incorpora al nou llibre com a segona part (amb l'excepció d'una sola peça, substituïda per l'Homenatge a Raimon), sota el títol Altres poemes poc coneguts. Del punt de vista qualitatiu, jo diria que aquests Trencats versos d'agost assenyalen un punt de plenitud i d'equilibri dins l'obra d'Alpera. Definitivament lliure de certs mimetismes inicials i de la fidelitat estricta —ingènua, diríem— a determinades fórmules, el poeta aconsegueix una dimensió més ampla, arribant a encerts totals com són les Lletres obertes a Ansias March o el Poema a Isabel. A Lluís Alpera li havien

fet alguns retrets d'ordre formal: qualque punta de retòrica, un xic d'enfarfegament en l'elaboració de les imatges, deixalles simbolistes. Potser encara trobaríem en els seus darrers versos, ací i allà, residus d'aquests mancaments; però, en substància, la superació és total en el camp expressiu. El poeta ha assolit el to segur i personal de la seua veu, que ara es fa sentir amb un llenguatge molt més ferm, madur, i es desplega sovint en una imatgeria de sòbria bellesa, plena d'eficàcia poètica. De tota manera, convé insistir en un punt. El fet que a Trencats versos d'agost aparega amb insistència la nota subjectiva, lírica, no significa una rectificació de l'art poètica de Lluís Alpera. Els plantejaments responen encara, d'una manera bàsica, al realisme que ell definia fa cinc anys, i l'evolució d'aquella art segueix presentant una coherència impecable. L'intimisme primerenc i la rígida objectivitat que tot seguit se li oposa, arriben, per mitjà d'un procés de matisació i d'enriquiment, a la síntesi prou satisfactòria que palesen aquests darrers poemes. Per a arribar-hi, el poeta no ha hagut de rectificar res ; s'ha limitat a aprofundir i amplificar la seua poesia, sense que això represente un canvi d'intenció ni d'òptica essencial. Sembla que la moda dels darrers mesos ha decretat, en termes més o menys explícits, la inoperància de la poesia realista. Hom insinua la possibilitat d'un retorn al formalisme, al joc estètic. No cal fer-ne massa cas. En poesia —com en tot— allò que compta no són les modes sinó les obres. I si fóra molt ingenu voler elevar a dogma el realisme poètic, és del tot frívol considerar-lo fracassat i inservible. Al cap i a la fi, les circumstàncies que ací i ara el suscitaren no han canviat de manera gaire sensible, i el poeta, sempre que es justifique com a tal poeta, té perfecte dret de sentir-se encara «compromès» enfront d'aquelles circumstàncies. Personalment, crec que la poesia realista té entre nosaltres molt de camp a córrer. Poemes com els que acaba de publicar Lluís Alpera ho posen en evidència. JOSEP MARIA LLOM PART (1) Iidentity Magazine. Cambridge, Mass., 1966. (2) Edició dels Jocs. París, 1967. (3) Premi Vè Centenari Joanot Martorell, Gandia, 1969. Editat per l'Excm. Ajuntament de Gandia, 1971.

TAULA de Novetats

AMB PERMÍS DE L'ENTERRAMORTS Vicenç Riera Llorca

CoU. El Balancí. Edicions 62. Barcelona, octubre ¡970. Premi Prudenci Bertrana 1970. 200 pàgines. Preu: 175 pessetes. Un conflicte bèl·lic deixa vestigis ; els desastres de la guerra, sempre han estat un tema constant tractat literàriament. Hi ha prou obres de la literatura universal que ens descriuen les calamitats de les guerres. Dissortadament, el món mai no ha renunciat a fer la guerra. A Espanya des de 1808, començament de la guerra anti-napoleònica, hi ha hagut gairebé una permanent s i t u a c i ó conflictiva bèl·lica. La lluita mateixa per la independència contra Bonaparte, les guerres colonials a M a r r o c , Cuba i Filipines, la contesa contra els EE. UU., les variades guerres civils fins la darrera i recent del 36, fa que es puga dir que cada generació d'espanyols ha tingut la seua guerra. Els que érem jovenets l'any 1931, amb la vinguda de la segona república, no podíem mancar a aquesta cita amb la mort, sang, suor i llàgrimes —em referesc al jovent que estaven pels volts dels vints anys al 1936—• i ens pertocà la lluita armada, la de la nostra generació, als homes que ara passem, ja ben passats, els cinquanta. Vicenç Riera Llorca ja era un home quallat l'any de la iniciació de la darrera. Va nàixer el 1903 i, al costat dels xicots que anàvem alegrement a la batalla, era un jove madur aleshores, segurament amb una decisió presa en la seua vida, amb el seu objectiu quasi complet, des d'un punt vocacional. Aquesta diferència de deu o més anys, aleshores era molt gran. Ara no : tots plegats som gent de la mateixa època, vàrem vogar en idèntica barca, i

gairebé tots, uns més d'altres menys, hem viscut fins avui amb permís de l'enterramorts. És curiós el títol de l'obra que he llegit d'una tirada amb molt de plaer. Al mes d'agost de 1936, al front de Somosierra, a Madrid, els minyons que hi érem com a voluntaris, teníem els nostres «slogans» —com ara es diu— i a més de fatxendejar d'ésser els millors i beure la «llet de Buitrago», teníem una frase que repetíem, després de cada combat, en unes trinxeres primitives fetes de pedruscall. «Des del 18 de Juliol vivim amb permís de l'enterramorts» dèiem ufanant-nos-en. Als vinti-dos anys no donàvem ni un xavo per la nostra curta i sotragada vida. Vet aquí la meua sorpresa, en veure aqueix títol ben explicatiu, ple de remembrances. Títol que ens parla amb la mateixa idea de provisionalitat, d'estar al món de forma interina, accidental, i ens recorda el que es va fer i deixà de fer-se, i ens evoca a tants de companys que varen caure —el tòpic és que varen morir els millors—, malvivint de vegades i pagant el greu tribut a la nostra evident condició de vençuts.

Uns restant al País —cada vida és una història diferent—, d'altres passant les fronteres, exiliant-se, dispersant-se pertot arreu dels cinc continents, caminant pel món o b e r t , als camps de França, als K. L. alemanys, a la resistència francesa, a les guerrilles soviètiques, amb les forces de Leclerq, sempre amb permís de l'enterramorts. Vicenç Riera Llorca, és un escriptor tot d'una peça i té per a mí la condició fonamental d'un bon novel·lista. Això que crec que es diu «grapa», que consisteix simplement que el lector agafa el llibre, llig les primeres pàgines i no l'amolla fins que se l'empassa tot d'una. Escriu un català, perfecte, viu,

modern i clar. El seu pensament és diàfan, sense embolicar-se amb c o n c e p t e s complicats, tant de moda ara ; el tractament del tema és realista, com convé a la narració. ¿ On s'enceta i on s'acaba la ficció ? No se sap; són fets esdevinguts, viscuts, impressions que no es poden fabular. La novel·la deixa de ser-ho i a més sembla un relat autobiogràfic. Els dos plans t e m p o r a l s distints, un present (1962) i un passat (1939), donen un contrast al relat per comparació de totes dues situacions. A mi, personalment, m'ha agradat més el temps passat (1939), tant és així que, després de llegir el llibre, he tornat a repassar-ne separadament cada època. La història dels fets de l'arribada a França —que altres ens han contat—, els camps de refugiats, l'exili a París, les enveges, decepcions i els egoismes, que sempre suren a l'hora de perdre. A poc a poc i fragmentàriament, anem coneixent allò que ha passat des del 36 fins avui, a tots els compromesos en la lluita i escampats pel vent del món i dins dels nostres països catalans. El tema és inesgotable. Milers de joves, principalment, vàrem fer un gir de cent vuitanta graus a la nostra minsa vida, i hem passat 35 anys cercant el nostre lloc, vivint d'una manera accidental i interina recordant els jovenívols dies optimistes, plens d'entusiasmes, que ara ens són motiu d'enyor i nostàlgia en confirmar que tots hem viscut, fins avui, amb permís de l'enterramorts, permís que potser, per alguns, s'ha allargat massa i no ens ha estalviat força dissorts i desenganys. Tant sols resta que el jovent d'avui valore el que cal valorar del passat i en deduesca les conseqüències avinents.

G. C.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

MARCEL PROUST Maurici Serrahima

Pròleg de J. Molas. Edicions 62. Barcelona, 1971. 126 pàgines, 70 pessetes. Temps i temps que desespere de poder llegir com seria del meu gust una traducció de la més arredonida de les obres de Marcel Proust, e s c r i p t o r francés que abans fou oblidat gràcies a les vel·leïtats del realisme i que suara és de bell nou enlairat. I si la traducció en venerable català faria el meu més íntim goig i a ben segur el de tants d'altres, sempre estaria per a l'editor un títol de glòria així com la consagració d'un traductor (potser dos), i d'afegitó i a la llarga arribaria a ésser un autèntic èxit de venda, car pertany al privilegiat grup d'obres sense cap de les quals no es pot passar ni un opus editorial ni cap cultura que es vulga, i precisament amb aquest buit bé que declara a hores d'ara la seua feblesa i impotència, no estant un cas de força major. D o n c s c u l t u r a obliga. No pot omplir aquest buit absurd ni un exemplar dedicat d'una revista setmanal ni dos 0 tres articles fets ad majorem gloriam, ni tan sols la bona voluntat d'un llibre per més fabulós que siga. Així, doncs, el llibre de Serrahima que prologa Molas, encara palesa més aquesta falla, a q u e s t a insuficiència vertiginosa. Serrahima que s'ha estimat Proust fins al punt de llegir per e s c r i u r e , comprendrà bé que ara, i prenent-me el seu llibre a la manera pretextal, arme tot el soroll que puga trucant a les portes que cal obrir d'una vegada per sempre més. D'En Maurici no porte llegit més que el seu pròleg a l'edició de Plaza & Janés d'«À la Recherche du Temps Perdu» 1 personalment el considere un error que fou tan decepcionant

com ho és ara aquest llibre. El que ací fracassa obertament és la insuficiència del mètode (o el seu defecte o manca) a més d'una bafosa bona v o l u n t a t (fora de lleu) i tota l'endarrerida i forçada ideologia (que sovint fa figura de perdonavides). El problema de la crítica fou un dels problemes centrals que e n v e r i n a v e n Proust, el qual, com gairebé tothom, comença la seua «.carrera* fentne primer en revistes para-escolars i després en els diaris a gran tirada j culminant aquesta dedicació en les seues transcendentals traduccions de Ruskin al francés i en el iContreSainte-Beuve», on hi ha tant a raure, i no cal dir amb les que a manera de estructuresestructurants es segueixen al llarg d'«À. la Recherche». Fóra doncs d'homes prudents malfiar-se de si mateix tot acarant l'obra de Proust i fer un pretreball de metodologia crítica, encara que fos per a donar-la al silenci i que després es descobrís sols en estat pràctic, aplicada. Contràriament, el llibre de Serrahima, tot i tenir trossos que es llegeixen bé (pàgina 55 p. e.), és un engany de dalt a baix i s'afegeix al munt de llibres que en la inacabable bibliografia pronstiana són encara més inútils que ho és d'insuficient «A la Recherche» (Serrahima dixit). D'altra banda, la dèria per la Lògica de la identificació produeix resultats més aviat minsos i d'un subjectiu esfereïdor, creure i voler fer creure que un estil i un obra es poden deure a l'estructura d'una malaltia, és una llibretat aberrant que ja no es pren ningú (ni tan sols els psicòlegs), i el fracàs d'aquesta tesi era ja patent per a l'Emília Pardo Bazan. I, principalment, pense que voler fer passar Proust i la seua Obra (un producte de l'esforç humà, de la mai menyspreable Cultura —Lenin dixit—) per l ' e m b u t desestructurant dels termes ateòrics que empra Ser-

rahima deu sap si als exercicis jesuïtics o als eslògans capciosos i maniqueus, és un greu pecat de lesa estètica («L'ètica del Futur» —deia Trostki). Tanmateix, els MASS-MEDIA i els seus productes no són la IMATGE de la Realitat, són la Realitat «ctout court», són també estructures-estructurants (i tant!). Finalment els Finalismes, els Transcendentalismes i fins i tot la Voluntat estan desacreditats per sempre més. ¿Des de quan són categories literàries? Malhauradament, nosaltres els dels Països Catalans, som un zero a l'esquerra (no massa) dins la bibliografia proustiana (vegem l'article de Molas a Serra D'Or) i és de raó preguntar-se per quant de temps encara i si no serà ja massa temps. R. VENTURA MEUÀ

TARONJA I CAOS ECONÒMIC Lluís Font de Mora i Montesinos

Col·lecció Tres i Quatre. València, 1971. Sèrie <sLa Unitat», número 5. 253 pàgines, 200 pessetes. Tot just eixit de la impremta hem llegit ràpidament el nou llibre de la Col·lecció Tres i Quatre —sèrie «La Unitat»— que des de feia uns mesos s'esperava amb impaciència. Ens hem trobat davant d'un assaig d'economia política que presenta d'una manera implacable els aspectes negatius que per al País Valencià s'han derivat de l'excés del conreu del taronger. El seu autor —Lluís Font de Mora—- ens mostra al llarg de 250 pàgines el panorama fosc d'una economia llastada per la canalització de l'estalvi cap al conreu que és qualificat d'autèntic monocultiu. Lluís Font de Mora és conegut en la seua

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

labor de premsa per la seua actitud crítica de denúncia. A l'assaig que comentem, la denúncia d'una situació s'exposa de forma atraient. Després de presentar el panorama de l'evolució de la taronja i la importància del taronger al País Valencià, Font de Mora s'endinsa en la canalització de l'estalvi cap a la transformació taronjaire com el resultat d'una il·lusió, d'un continu esforç, de l'especulació del sòl a g r í c o l a —comparable segons l'autor a l'especulació urbana— i de la «falta d'imaginació agrària» del valencià. La conseqüència de les transformacions antieconòmiques i de la polarització del País cap a la seua franja taronjaire és un nivell de vida en retrocés, una emigració considerable, el pendent de les poblacions taronjaires i, en resum, els problemes socials que molts tracten d'ocultar hàbilment. Una altra conseqüència que exposa l'autor és la identificació del País Valencià amb el taronger des del centre de l'Altiplà Castellà. Al mateix pròleg ja s'indica que «La identificació del País Valencià amb la taronja, a més de la injustícia que suposa de limitar la seua ampla personalitat, és un fet que ha pesat damunt l'Administració central a l'hora dels repartiments econòmics». Com que el tòpic encara roman després dels espectaculars desastres de les gelades, que sacsegen les zones taronjaires amb massa freqüència, i de les pèrdues reals d'un conreu en autèntica decadència, l'autor desmitifica el cultiu del taronger sense contemplacions per mitjà de l'exposició de tots els seus aspectes negatius. Creem que L l u í s P o n t de Mora ha botat foc a la metxa d'un assumpte enormement polèmic i de gran transcendència per al conjunt del País. El moment és oportú, ja que la situació taronjaire es troba en una crisi, i, això no obstant,

fora del País el mite encara persisteix. La lectura del llibre interessa pràcticament tot tipus de lectors, ja que en cap moment no es tracta d'un llibre tècnic ; a més les pàgines es llegeixen amb rapidesa perquè la desmitificació de la nostra riquesa taronjaire es realitza de forma amena dins un nivell assequible per al lector. En la nostra opinió, el llibre interessarà fora dels nostres propis límits del País Valencià. E. V.

ELS MIRALLS Pere Gimferrer

L'Escorpí. Poesia. Edicions 62. Barcelona, 1971. 54 pàgines, 50 pessetes. "Face au miroir j'ai parfois des doutes." 1. El primer llibre de poemes en català de Pere Gimferrer, editat a la col·lecció L'Escorpí, presenta un magnífic disseny de Loni Geest i Toni Hoverstad. L'obra pot ésser examinada en una primera reflexió des d'un àmbit sociològic : la revitalització de la literatura catalana a partir dels anys seixantes i a més a més l'actitud adoptada per la generació jove d'escriptors de postguerra que, després d'una formació cultural mediatitzada per la llengua castellana, escriuen els seus primers llibres en català. Pere Gimferrer, nat a Barcelona en 1945, comentarista literari —ocupat actualment de la secció de lletres catalanes de la revista Destino—, crític cinematogàfic de Film Ideal i El Ciervo —la sena visió del cinema americà exerceria una gran influència a l'hora d'escriure el seu llibre La muerte en Beverly Hills—, publicaria molt jove «Arde el man, Premio Nacio-

nal de Poesia 1966. Pere Gimferrer és, doncs, dins la jove poesia espanyola un dels autors més interessants j discutits. 2. Els Miralls és un llibre que bàsicament es qüestiona a cada moment des de la seua pròpia escriptura ; una recerca constant d'allò que defineix el poema La poesia és / un sistema de miralls / giratoris, lliscant amb harmonia, / desplaçant llums i ombres al provador, i del significat de la labor poètica i artística : és l'obra poètica /una interpretació que proposem dels fets? Vull / dir, és un esforç de coherència f És el llenguatge escaient, un català revitalitzat amb una força i creació d'imatges exemplar, el que construeix o destrueix el valor i significació del poema. En aquest sentit, la tasca d'en Gimferrer canvia radicalment respecte als seus llibres en castellà. En aquests, el poeta anava c o n s t r u i n t una imatge que restava acabada en haver llegit el poema. Existia una intensificació e m o c i o n a l d'interpretació... que el lector experimentava en finalitzar la lectura. En Els Miralls Gimferrer dóna una interpretació dels fets més madura i lúcida i es mostra sempre molt més distanciat respecte de la sena pròpia poètica, i posa a prova, ensems, al lector, que va assumint el paper d'actor dins del poema : aquest poema és / un seguit de paranys : per al / lector i per al / corrector de proves I i per a / l'editor de poesia. 3. Els Miralls és un llibre el mèrit del qual resideix en la seua radicalitat : el fet mateix d'haver estat escrit. Des d'aquesta postura el fet que Gimferrer escrigués en català era una pròpia necessitat per tal de descobrir-se i descobrir-nos la seua poesia. Un llibre que té per tasca —seguint Rimbaud— canviar la vida.

PERE

PALANCA

TAULA DE NOVETATS DISCOS

OVIDI MONTLLOR Discophon-S-5¡59. Preu: 80 pessetes. A poc a poc, molt a poc a poc, ens va arribant la producció discogràfica d'Ovidi Montllor. És una gran llàstima que un cantant de les seues condi dons i amb una qualitat com la d'ell no ens puga oferir més sovint ocasions d'oir les seues cançons posades al tocadiscos, i no és perquè Ovidi siga un mandrós; tots sabem que les seues cançons són nombroses, però, ai las 1, s'ha de lluitar contra allò que en diuen els "imponderables", i la causticitat no està molt ben vista en certs estaments. A la cara primera del disc tenim la cançó "Sol d'estiu", que ja ha estat classificada als primers llocs del "hit parade pop" del diari barceloní "La Vanguardia". Aquesta cançó, la vam sentir per primera vegada en la darrera forada que Ovidi va fer entre nosaltres. En fer l'explicació del perquè de la dita cançó, el cantant va dir que l'havia feta amb la idea de tenir ell també una "cançó d'estiu" i guanyar així molts duros, com fan tants cantants i conjunts com tenim al voltant. Ja hem vist que això del "hit" ho ha aconseguit; ara això de

LLIBRES NOVELLS PEDAGOGIA Enric Soler Godes: Llegir i Escriure. Beceroles valencianes. Edició patrocinada per «Lo Rat Penat». Castelló de la Plana, 1971. 88 lliçons, 25 ptes.

LINGÜÍSTICA Enric Valor: Millorem el Llenguatge. Editorial GORG. València, 1971. 367 pàgines, 200 ptes.

guanyar "peles" sembla que va a posar-se-li més... "pelut", com diu Pi de la Serra. En realitat "Sol d'estiu" és l'anticançó de l'estiu, contra el "shala-la-la" incongruent. Ovidi ens diu: "comença el patir, però anem al mar, uns damunt dels altres, però sense estimar", i ens explica així el viatge en autobús cap a la platja; després, en arribar a la platja, Ovidi no canta, com d'altres ho fan, la satisfacció d'estar a la platja gaudint d'un sol que a tots no escalfa, i ens explica el que passa a les grans aglomeracions de diumenge a qualsevol platja, que no siga privada, dient-nos: "fas un bany, si pots; si no pots, et fots", i amb bany o sense, arriba l'hora de tornar al tren i a casa, i a l'altre dia, com sempre, a treballar per aquells que sí que gaudiran del sol i la platja, i el pobre protagonista de la nostra història prou sort tindrà si "tens estimada al teu matalàs". Una cançó amb molta ironia i amb un ritme molt viu. La cara segona, porta la cançó anomenada "EU", i ell, igual pots ser tu que jo, que aquell; es tracta de la -vida d'un home qualsevol narrada per Ovidi, amb una mica de tristor en la seua veu, tristor que també a nosaltres ens arriba en veure el que és o pot esdevenir la nostra

ASSAIG Osvald Cardona: Art poètica de Maragaü. Premi «Josep Ixart». Biblioteca S e l e c t a . Barcelona, 1971. 200 pàgines, 120 ptes. NARRATIVA Joan Lluís: Històries i llegendes del Pallars. Biblioteca Selecta. Barcelona, 1971. 291 pàgines, 190 pessetes. Concepció G. Maluquer: Gent del nord. El Club dels novel·listes. C l u b E d i t o r . Barcelona, 1971. 173 pàgines, 150 ptes.

vida. Tot ho hem de pagar, des del terra i les sabates fins al vi que de vegades ens serveix per entrompar-nos i així oblidar les nostres preocupacions, passant per l'autobús i també de vegades fins i tot ens cal pagar l'amor. Ens paguen el servei i la paraula, però això no ho cobrem; així que, amb Ovidi, ens demanem: ¿qui són doncs els qui cobren tot el que és nostre T El disc, musicalment, està molt aconseguit, com ja és habitual en les gravacions d'Ovidi i d'altres dels nostres cantants. Hi han coüaborat els millors músics moderns que avui tenim al País, entre ells "Toti" Soler i Pi de la Serra. La portada és cridanera i amb humor, i a la contraportada tenim una foto d'Ovidi en plena actuació. Tan sols hi hem trobat a mancar les lletres de les cançons, que en cantants com aquest en què l'important és la lletra fan molt per a la seua comprensió sobretot fora dels àmbits lingüístics catalans. D'ací estant, encoratgem Ovidi Montllor a continuar la lluita contra els "imponderables" fins arribar a tenir en el mercat discogràfic el seu primer L. P. tan esperat pels amants de la cançó catalana. R.

ESTEVE-CASANOVA Agost 71

J. Roig i Raventós: Flama Vivent. 5.» edició. Biblioteca Selecta. B a r c e l o n a , 1971. 230 pàgines, 160 ptes. J. M. Cid-Prat: Memòries d'un poca-vergonya. Club dels novellistes. Club E d i t o r . Barcelona, 1971. 195 pàgines, 150 ptes.

POESIA Josep Albero Garcia: Ratlles curtes. Arrels. Creixença. (Poemes). València, 1971.

XAFARDEIG AMB LLUÏS CAR

QUE XAFARDEJAVA AMB EL P E VEGES PER A ON, XAFARDEJA Amb la seua inalienable part d'intimitat assegurada i la característica mobilitat que té, tot permetent les màximes sorpreses dites sense cap rebombori imprevisible i comprometedor, la correspondència mitjançant lletres és encara un mitjà de comunicació amb alguns avantatges irrenunciables, que permet als temperaments bellugadissos alimentar l'essencial nostàlgia d'altres veus i d'altres àmbits. Fet i fet, la dràstica renúncia als altres mitjans de comunicació no es pot consumar per més purs que ens plantegem romandre, i per això hi ha moments aleatòriament distribuïts en els quals s'acreix el consum de diaris i d'altres informacions d'ocasió, casolans i millor foranis, fent una interessada tria per tal de no veure com cauen de les mans unes paperasses excessives plenes d'inversemblances i de patents foteses. Raó suficient encara que no precisament necessària per a remarcar la gran importància que revesteix la comunicació oral, Pánica possible diàriament en valencià, de sobte doblement interessant : manté la parla (o ens trasmet els significants) j d'altra banda el seu contingut anecdòtic (significat), en cadena sense fi, ens fa partíceps dels darrers, nous rumors. Essent una fase fatal al present de la nostra diglòssia base, actualitzada en els diversos plans de la informació : local, oficial i internacional. Així, dividides més pel seu origen que no pel seu objecte. A cavall dels segles XVII i XVIII hi ha un cas il·lustre, el duc de Saint-Simon, que aprofità per a les seues Mémoires els materials de la xafarderia pública. Ara, a nosaltres no ens permet res de l'altre món, sinó copsar a l'atzar un dels esdeveniments més remarcables de la Saison: la vinguda miraculosa i en carn mortal a la ciutat de dos escriptors enlairats, amos i senyors dels dos Best-seller d'aquest estiu punyent. Beneït siga el seu nom si venen en nom de l'Humor! Car tHumor i Inconscient val tant com Inconscient i Humon (Freud dixit, poc més o menys). Vaig saber que tots dos escriptors eren presoners per tot el dia en els magatzens més grans

de la ciutat, i —pensat i fet— encaminí els meus passos cap allà. Trobe fàcilment tots dos escriptors, que compleixen al peu de la lletra (i la lletra entra amb sang) amb el programa anunciat : signen i signen (súpose que falsificant les seues pròpies firmes) tots els llibres que els clients del Magatzem (beneïda siga la Societat de consum!) posen al damunt de la taula. Una veu planeja com en un camp de concentració i arriba (les males llengües ho asseguren) fins als W. C , tot dient : Perich i Carandell, Carandell i Perich. Mai no hauria cregut que es podia posar tanta fe i tanta modèstia per signar dedicatòries. Comptat i debatut, arribí a pensar que mai dels mais no tornarien a alçar el cap aquells dos escriptors tan enlairats. Semblaven encantats. Capficat al davant d'ells, demaní ajut als àngels i, ad majorem gloriam, inicie un joc de tu preguntes i jo no. —¿Potser és el cas que en Perich ha vingut a la cacera de feres ferotges? (Perich, com que està lliurat amb sacra fúria al seu deure, no m'escolta ni mica, però Carandell, que deu tenir més fi el sentit de l'oïda, alça la vista, em veu, em parla.) —Maleït, què dius de la cançó d'Ovidi Monllor? —La culpa la té la sahariana d'en Perich que deu ser aquella de Stewart Granger en «Les Mines del Rei Salomó». —Hem vingut buscant diamants falsos per canviar-los per diamants de debò. (El meu interés puja de sobte 100 graus, i aquest començament, òbviament aleatori i un punt absurd, em permet de fer una ràpida amistat amb Lluís Carandell, després de mostrar-li un Playboy i un Bocaccio on escriu el seu germà Josep Maria. Tots dos d'acord, deixem per al final de la jornada la interviu per tal de poder xafardejar sense límits ni espies. A l'hora convinguda sóc al peu del canó.) —Si parlem com està recomanat, com fan els bons nois de família benestant, aquesta requesta potser es veurà en GORG, puix, en el cas con-

ANDELL, RICH, QUI, AMB Ml TAMBÉ trari, hi trobaran reparos de forma, saps, com passa en el cine que no podem veure. —¿I quina és aqueixa revista que em dius? No podria veure'n jo un exemplar? —Quin compromís! Jo he vingut directament obeint l'impuls del meu cor i sense passar per la redacció i no porte (i és una falta de tàctica professional) cap exemplar de la revista GORG. —¡ Llàstima siga! Tinc ganes de veure'n un. —Crec que si faig un tomb pel magatzem, puc tornar amb un exemplar. ¿On és la secció de premsa ? (Aquest és sense cap dubte l'avantatge dels grans magatzems moderns on es troba de tot. Ara mateix, vaig i torne i tinc un exemplar de GORG amb totes les planes.) —Ja veig. Però explica'm tu millor i breument de què va. (Tasca addicional que no complesc massa malament, però que en bona part és intranscriptible. Carandell queda convençut i satisfet. Tots els prejudicis desbaratats, podem xafardejar de debò.) —Em permeteu una llibertat? Primera i necessària qüestió: digueu-me si sou, si pertanyeu al clan Trujillo, al Trust, al... (Perich que feia orelles sordes, de sobte fa el que pot per contestar el primer, tot com si fos el primer noi de la classe.) P. —De la meua inalienable part i sense cap vergonya victoriana, et puc dir que les relacionssexuals-extra-matrimonials del meu progenitor em són desconegudes. (Lluís Carandell es fa repetir la pregunta per Perich i, fent un capciós somriure, afegeix de la seua banda i amb evident satisfacció :) —Posa que jo sóc oncle d'en Trujillo. (Quede aclaparat. Pense que els lectors, mereixent-ho tot, es decepcionaran si no vaig encara més lluny. Però jo no vull calfar-me tant el cap, i com que el ludisme no està del tot ben vist, vaig amb prudència.) —Apa, Perich, per què tú i Guillermina Motta teniu el exclusiu privilegi de lluir un article nominal que fou consagrat per la Cultureta de Barri,

i podeu anomenar-vos «La Guillermina» i »E1 Perich» ? ¿ Són mèrits especials ? —En el meu cas, cap mèrit, senzillament és que sóc un noi de V«Ensanche-*. (I com després d'aquesta pregunta tan innocent pense que el lector també té dret a les sensacionalistes —i no nacionalistes— declaracions dels seus ídols culturals, faig el possible per descobrir quelcom d'escandalós.) —¿ És tan important com diuen el departament de roba interior femenina en aquest magatzem? —No ens hi han deixat passar. (M'han contestat a contracant, sorruts. La veritat és que açò de signar llibres és una feina fatigosa, i els escriptors —pense el que pense Harold Robbins— no poden manar del seus cossos ni de les seues beneïdes ànimes, encara que no tan innocents. I no fent el que tindrien a bé, van perdent-se allò que més els interessa, i no ho dic sols per aqueix departament, sinó per la privadíssima conversa que tenien El Perich i Carandell, però que —Oh lector!—, no puc trascriure.) —Si no és un secret comercial ni un top-secret ministerial, us pregaria que hem diguésseu, vosaltres que hi sou capficats i ben assabentats, quines particulars perspectives té aquest petit però inesperat i inhabitual boom del llibre humorístic, que, si bé ha estat facilitat pel llançament en les col·leccions de butxaca, és deu potser també a d'altres factors més fins, tèrbols i greus. (Perich, una vegada més, bota al bell mig.) —En primer lloc, voldria negar d'entrada això que dius sobre els meus llibres, i pense que també sobre els de Lluís, car no són precisament llibres d'Humor. ~Ès fàcil confondre's. N'hi ha prou amb anar a veure un film com The nigth of the Uvingdeat's i sentir al públic riure quan més por té, quan s'adona de les coses més espantoses. Comprendríem que el riure és un mecanisme psicològic de defensa, un intent de fugir i d'oblidar, de no reconèixer. I, és clar, una de les coses més serioses que puga fer-se avui. Riure sanament. Comptat i debatut, vet ací que els nostres llibres no els fem per tal de produir aqueixa mena de somriure, sinó més bé, per tot el contrari. (Tot parlant, Perich es dirigeix ja a mi, bé a Carandell, com si tots tres examinàssem un teorema fràgil, i m'adone que de la meua pregunta a la seua contestació va tota una llarga eüipsi, de resultes de la qual la meua pregunta sembla improcedent i queda només com a instrument groller que fa palanca prou malament.) —¿ Tu faràs acudits per a la revista Bocaccio ? —Ja n'hi he fet un munt. Fins i tot n'han tret un llibre les pasqües passades. (Una dama tardana ve que se li signe un llibre. La respectuosa senyora es posa a parlar de la importància capital que té avui l'humor i l'enginy, ambdós a hores d'ara al damunt de tot, per tal de passar i sobrepassar la crisi depressiva actual. Perich no diu ni tan sols pruna, però dibuixa una

senyoreta embarassada d'allò més i, baix, afegeix (Per veure d'equilibrar la cosa, pregunte r. un retolet, també molt actual : Love story. Ma- Perich :) lauradament, sembla que els límits de l'humor —¿ Quins són els pares i els avis de les teues i de les dedicatòries estan francament restrin- criatures humorístiques ? gits, pel nivell cultural mitjà, perquè malgrat tan —Tothom. Part dels humoristes espanyols i poca cosa, immediatament la senyora envia una part dels estrangers. Des d'Oscar Wilde, que té dependenta amb el llibre per tal que li explique coses precioses, fins a Fernández Flores. En canvi, la falla. Perich, que ho havia previst, riu, per no puc dir que els humoristes anglesos no m'han plorar.) influït, perquè en deixen fred, i solament llegesc —¿Què passà amb Porcell Woudehouse quan tinc depressió. (Ho conta llargament. Per pura prudència ho —¿ Has pensat alguna fórmula nova per al teu deixem per a un altre moment.) humor a més de les frases curtes f Tono col·labo—Coneixes Benet ? No fa gens que l'he co- rava- en el cine i en el teatre. Jardiel Poncela feia negut en la comissaria. Saps, ens hi dugueren, novella. ¿ T'han fet alguna proposta de T. V. ? a uns quants, i entre tots era també Joan Benet, —No he pensat res més per ara, i mentre que que, de resultes, té una ridicula multa de 250 done resultat, així seguiré amb el mateix, i no pessetes, que no pensa pagar, tan simplement. precisament per produir un standard que té un (Aquest succeït em suggereix un acudit en hopúblic i una venda assegurada, no. Quant a T. V. nor de García Márquez.) una vegada Iñigo m'hi féu una interviu, i fou —Jo no tinc res contra tu, Carandell, però prohibida totalment. Així que res de res i mai voldria saber què faries si et duguessen un dia del mai. al davant de la tàpia. Què diries llavors ? (Ara tire perquè em pertoca.) —Endemà nois, endemà ! —¿I tú creus que la fórmula del Celtiberia —Tornem al solc i desbarrem menys, eh! Per Show donarà encara per a molt de temps? què sou ací? Qui us hi du? ¿Us adoneu que —M'he preguntat moltes vegades si era lícit acostumeu la gent a comprar llibres com si fos un article més? Creixen molt les vendes el dia continuar-la, però no he trobat motius suficients que firmeu? En sabeu les xifres? Veniu amb per parar ja. D'altra banda, ara tinc més material que mai. Perquè el celtibcrismo, entès com jo percentatge o amb dietes? l'entenc, no està encara acabat ; potser ja n'hi —Ens ha dut la distribuïdora, no l'editora. Pense que fóra interessant saber les xifres de ha prou de celtiberismo rural, però com a convenda, però controlar l'editora és un impossible. cepte para-estètic del naïf-bàrbar té encara joc, i (Això dit per Perich, en Carandell hi diu ben així és com jo l'entenc ; aquest és el celtiberismo que a mi m'interessa. Dels materials que m'arripoc.) —Ha estat libros de bolsillo. És un negoci in- ben, jo trie per temes, i la major part de voltes teressant que encara no se sap prou bé com aca- em decante per un celtiberismo més o menys rebarà, però es sense cap dubte un intent impor- ligiós o fins i tot pel celtiberismo sexual, puix en aquests apartats els canvis han estat més apatant, per veure de suprimir acotats... (Aquest tros, com en els documents antics, rents i superficials que definitius. Quan lliure una s'ha perdut. Mire mentrestant Carandell i dubte tanda del Show a la revista, els materials tenen de la famosa subalimentació de la postguerra, al- ja una solera, perquè els lliure sempre i per terme mitjà amb dos mesos de retard o a tot posar menys per a la gent de pro.) quatre. Una cosa més vella no la trac com no —Amb què t'alimentaven? Amb Pelargon? siga una meravella. —No n'existia, de Pelargon, aleshores. Jo ma—¿És imprescindible el castellà per al celtimava llet de debò. —¿I per què en Triunfo sols Sastre ha parlat berismo ? —Sí, crec que sí; si parlem de funcionalitat del cas Padilla? ¿Per què no feu una taula rei no del meu gust particular; car, per una banda, dona? —Crec que també Valente n'ha escrit quelcom. jo sóc un català que escric en castellà, pertanyent De totes maneres jo col-labore en Triunfo però no a la generació de postguerra que ha estat eduel represente. Hauríem de fer una reunió i tot cada així. això ; de totes maneres no poses res més, perquè —Crec que no sols ens cal parlar de gust o de és un tema massa complex per a una resposta funcionalitat, sinó també d'altres raons més precurta. Millor fóra un non coment. gones i més irritants, per exemple d'una còmoda decisió per la teua part de no entrar en l'autèntic —Escriure, a Madrid, és encara morir ? pla de discussió del tema que tan tangencialment —Si ho dius en el sentit que ho plantejava anàvem a deixar endarrere. Si per a tu mateix Larra, ja no. Car si hi heu publicat, ja no cau amb l'excusa de la postguerra n'hi ha ja prou, tot en un desert. Però potser en un altre sentit sí, perquè hi ha molts materials que no tenen jo crec amb Joan Fuster («30 años de Literatura-», eixida possible ni editor, i com sempre començar Cuadernos para el Diálogo) que això de postguerra convindria discutir-ho d'una vegada per sempre. és allò difícil.

I veig una excusa de mal pagador, una renúncia fàcil. I pense que així i amb qualsevol motiu tothom podria despreocupar-se'n ben fàcilment. Aquest tema fonamental d'una o d'altra llengua segons per a qui i quan i on, sé que ha estat molt discutit, molt debatut, i que es necessita molt de coneixement d'història literària i de sociologia per parlar-ne amb propietat. Jo, però, crec que la decisió per als catalans de sempre, només té un camí i que la reculada és i serà capciosa, una col·laboració conscient i també inconscient tot alhora. La teua postura pràctica ens duria a acceptar nmutatis mutandisrt el statu-quo de la Disglossia que tothom, vulga o no vulga, sofreix: estudi1; primaris, secundaris i universitaris en castellà; primeres lectures en castellà; primers escrits, sovint en castellà també; conversació diària en castellà i valencià. Prou me'n dones! De cap manera no es pot aguantar aquesta esquizofrènia cultural. —D'altra banda, Celtiberia era genèricament una regió que comprèn trossos de tres províncies actuals, i no en tracta especialment el Celtiberia Show. —El teu llibre admet una traducció t —Per què no? Dels EE. UU. me n'han demanat una. Ells pensen llançar-la com una mena de document sobre allò que per aqueixos móns es diu VEspanya eterna. —Abans de tu ¿existien com qui diu Cronistes del Celtiberia Show que s'ignoraven ells mateixos? (Perich que no li agrada que sistemàticament es crega que tot ha estat dit amb adduir precedents, hi fa una entrada enèrgica.) —Per a tot trobarem precedents. Al cap i a la fi, tots hem conservat una vegada almenys un tros de diari, un retall increïble per a mostrar als amics. Però des d'aquí al Celtiberia... (Carandell que hi estava llançat, reprèn el tema.) —T'assegure que ara tinc més materials que mai i pense fer-ne una exposició. Ja fa temps que m'adone del meu interès per les figuretes, els dibuixets, i no m'estranyaria gens saber que tinc alguna frustració pictòrica. Mira, Alfredo Alcaín fa el que jo, un naïf amb una certa tendresa. —I del darrer llibre teu què? Jo no l'he llegit encara. —*Los españoles» ? És un llibre que va passar sense pena ni glòria quan l'editaren la primera vegada, però que jo apreciava especialment, encara que ara li canviaria moltes coses, gairebé el canviaria tot. —Quan l'escrivires, tenies ja amistat amb Vázquez Montalbán? —Sí, ja. (Perich, que vigilava els dubtes de Carandell, puntualitza :) —El conegueres a Siglo XX, no? —Sí. ¿Però tu, per què dius això de Montal-

ban ? Si de cas hi ha entre ell i jo algunes coincidències, són això, coincidències, encara que en siguen moltes. Jo estava a l'estranger, fora, i quan vaig tornar tenia una perspectiva coincident amb la de Montalbán, que estava ací sempre, a Lleida. Coincidesc amb ell i amb el Perich més que no amb Carlos Barral i Gil de Biedma. Però les relacions entre la meua obra i per exemple Crónica Sentimental, es deu més bé al context que no a un estil. És un context del qual parteix molta gent, fins i tot és el material primari de Terenci Moix. (El que va seguir fou una conversa privada sobre les maneres d'avorrir-se a províncies. De totes maneres Perich no volia eixir a fer la ronda nocturna, puix l'esperava a sa casa una revetla dedicada als anys cinquantes amb el pretext de la nit de Sant Joan. Perich ens convidava tots, però decidírem quedar-nos-en amb les ganes i enviar un telegrama d'adhesió al Carnaval.) (Ara que han passat tantes coses, que el Celtiberia no té continuació, que els llibres han demostrat la seua increïble capacitat per a vendre's, volem demanar a tots dos una misericòrdia : que facen la crònica negra d'aquest silenci en el primer número de la nova Triunfo.)

R. VENTURA

ENQUESTA

CONCLUSIONS

TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

Des del núm. 17 de GORG hem vingut publicant la nostra Enquesta. Avui pensem que és hora ja de traure'n algunes conclusions. Set representants de la vida artística del País han expressat el seu punt de vista sobre algunes de les qüestions més relevants per a aquest aspecte de la cultura valenciana; un aspecte, amb relació al qual és gairebé un tòpic dir que n'és un dels més brillants. Set enquestes representen un nombre molt petit, gairebé el mínim per a assegurar una representativitat acceptable, però el ritme mensual de GORG aconsellava no fer la mostra més extensa, per tal d'evitar que els lectors perdessen alhora 1'interés i la possibilitat de mantenir una imatge global de l'objecte de l'enquesta.

elusiva. Si fem cas dels comentaris recollits informalment, hi ha motius per a creure que la dedicació exclusiva apareix, amb un certa regularitat, només entre alguns artistes dels grups A), C) i D) (1. a generació). Com a «segones activitats», les dominants són: l'ensenyament (tots els grups), activitats professionals de grafisme o publicitat (exclusivament grups C) i D), i la pràctica de l'art comercial (no signat) (entre tots els grups). Una de les troballes més sorprenents de la nostra Enquesta ha estat la gran difusió d'aquesta pràctica entre els professors de l'Escola de Belles Arts (a València ciutat) i entre els artistes d'avantguarda de les dues generacions (especialment a la província d'Alacant).

CLASSIFICACIÓ DELS ENQUESTATS Per més que sabem que totes les classificacions es fan odioses als subjectes classificats, i més encara si es tracta d'artistes, no tenim més remei que fer-ne una : A) B) C) D)

Producció estrictament comercial Producció acadèmica Producció «moderna» d'importància local Producció de avantguarda Artistes arrelats fora del País Artistes arrelats a València ciutat Artistes arrelats a altres ciutats del País.

Cerdà Lahuerta Cámara 2. a

1.a generació Sempere (GORG núm. 21) Alfaro (GORG núm. i9)Yturralde — Alcoiart

(GORG núm. (GORG núm. (GORG núm. generació — (GORG núm. (GORG núm.

23) 20) 18)

17) 21)

El criteri per a separar les dues generacions d'aquest apartat ha estat el d'haver assolit un cert «nom» abans o després de 1964.

NIVELL I TIPUS DE PROFESSIONALITAT

DEDICACIÓ EXCLUSIVA

Tots els enquestats, amb l'excepció d'Alfaro, Ivahuerta i un dels dos membres enquestats d'Alcoiart, declaren dedicar-se exclusivament a la producció artística. Cal no considerar aquest resultat com a representatiu, per tal com, en certa manera, un dels criteris de selecció dels enquestats (com a criteri objectiu d'iartisticitat») ha estat la dedicació ex-

CANALS DE DISTRIBUCIÓ I VENDA

Atenint-nos a l'especificitat artística, podríem distingir els següents nivells : a) Galeries, amb contracte o quasi-contracte : Grup D). b) Exposicions aïllades i galeries sense contracte : Grups D) i C), c i r c u m s t a n c i a l m e n t , grup B). c) Contactes personals productor-comprador : Grups C) i B). d) Canals de distribució no artístics (grans magatzems, etc.) : Grup A).

PROCEDENCIA GEOGRÀFICA DE LES COMPRES

Per més que només s'han recollit indicis no quantitatius, es pot considerar com a aproximadament exacta la següent classificació ordinal : Grup A) :1. Fora d'Espanya. - 2. Madrid. 3. Barcelona. - 4. Bilbao. - 5. País Valencià. Grup B) : 1. Madrid. - 2. Barcelona. - 3. País Valencià. - 4. Bilbao. Grup C) : 1. País Valencià. - 2. Madrid. - 3. Bilbao. Grup D) : 1. Madrid. - 2. Fora d'Espanya. 3. Barcelona. - 4. País Valencià. Com era d'esperar, les compres de fora d'Espanya són fonamentals per a la producció estrictament comercial i per a la producció d'avantguarda ; també en aquests dos capítols, el País és el darrer comprador. El País compra fonamentalment art del grup C) (i també del grup A] per la gran importància quantitativa de les compres d'aquest sector). Bs sorprenent el fet que Madrid figure, com a comprador de l'avantguarda valenciana, per davant dels compradors de fora d'Espanya. I és també sorprenent el baix nivell de compra de Barcelona en tots els sectors. QUALIFICACIÓ SOCIAL DELS COMPRADORS

No sembla haver massa diferències de classe social entre els compradors dels grups B), C) i D). És ben conegut el predomini dels professionals (professions lliberals) dins la clientela artística, especialment pel que fa als metges. La tradició compradora dels metges, que va començar al moment de la renovació urbana de la nostra Societat, allà cap a finals del segle passat, sembla tenir com a causa la importància que, per a la pràctica de la medicina privada, té la «decoració» del despatx i de la casa del metge com a índex de status i com a ritual propiciatori d'una clientela de status alt. És de doldre, tanmateix, la falta de discriminació d'aquests compradors. Un inici de discriminació sembla establir-lo l'edat : solament persones de menys de trenta anys compren el nostre art d'avantguarda —magnífic slogan publicitari que podrien aprofitar les nostres (dues) galeries de l'especialitat—. Una altra mena de discriminació imposada pels diners, ben coneguda als mercats estrangers : el coleccionisme a gran escala econòmica d'art d'avantguarda reconegut, està començant a actuar en favor de les nostres avantguardes. És molt notable l'absència gairebé total del sector públic (Museus, etc.) entre els compradors. b)

EL MARC DE REFERÈNCIES CULTURALS

Per al grup A) no n'hi ha d'altre que la demanda de la clientela. Això és perfectament natural.

Al grup B), el de l'art acadèmic, el marc de referències es presenta desdibuixat i vague: l'«elan poètic», la «transcendència», la «força anímica», la «sensibilitat», etc. no són més que unes abstraccions que podrien justificar qualsevol cosa ; no hi ha cap referència a normes, categoritzacions, classificacions i jerarquies eternes, com caldria esperar d'un autèntic academicisme. L,'academicisme avui, doncs, s'arrossega a València com a cosa morta ; ben morta i ben buida. El marc de referències dels artistes del grup C) és estrictament peninsular. Més enllà dels Pirineus, per a ells, sembla haver-hi solament un buit paorós i un caos fosc on regnen els fantasmes creats per crítics i gent de ploma en general. Dels Pirineus ençà, pel contrari, en una alegre confusió, les glòries semiacadèmiques (Lozano), el paisatgisme de l'Escola de Madrid i les glòries de l'avantguarda valenciana s'amunteguen amb la promíscua familiaritat que donen les relacions personals, el parlar-se de tu i la cervesa d'abans de dinar. Les respostes del grup D) són totes d'una homogeneïtat sorprenent. Pel que fa al marc de referències culturals no hi ha realment diferència entre viure arrelat a Alcoi, a València o a Madrid, pertànyer a la primera generació o a la segona. El panorama internacional hi és el mateix i té els mateixos valors per a tots: Informalisme, Pop Art i Experimentació Visual; aquesta, generalment, menys apreciada —però, és interessant notarho, l'època del Bauhaus és esmentada amb reverència per tothom. Al panorama espanyol apareix, dominant, la primera generació informalista madrilenya o catalana, i, pel que fa a les tendències més recents, Genovés i l'Equip Crònica semblen els únics valors reconeguts per tothom. Finalment, tots els nostres artistes d'avantguarda sense distincions evidencien una gran influència «contracultural» a l'hora de parlar de les institucions artístiques (exposicions internacionals, premis, galeries comercials...), tots troben radicalment absurdes i contradictòries les c o n d i c i o n s socials d'existència de l'avantguarda i tots somien una altra mena de Societat, radicalment diferent, on fos possible integrar-se funcionalment sense alienacions.

SOCIETAT I CULTURA VALENCIANA

I ara ve allò més amarg (per més que, ai!, no ens hauria de sorprendre). Els artistes enquestats no es consideren arrelats a la cultura valenciana. En fer-los aquesta pregunta, la majoria semblaven prou desorientats, senzillament perquè no sabien de què es parlava. ¿ Què són la nostra cultura i la nostra Societat per als nostres artistes ? Per a la majoria, i pel que fa al seu punt de vista professional, la cultura valenciana es con-

curiosament, adopten, totes, la forma de la repregunta : «¿Què és? ¿Què fa?...» Això volíem saber. I, com que els artistes no ho sabien, ho vam preguntar a un acadèmic, el Sr. Lahuerta... el qual, discretament, va ometre la resposta. creta en la tradició pictòrica sorollista. Les actituds enfront d'aquesta tradició van des d'una mena d'enyorança per la glòria perduda —artistes acadèmics i del grup C)— fins a una hostilitat i menyspreus decidits —artistes d'avantguarda—, hostilitat que té com a causa principal el fet que la supervivència artificial d'aquesta tradició va obstaculizar el desenvolupament normal de les tendències d'avantguarda els anys quarantes i cinquantes. Només un artista, Alfaro, esmenta, com a característica d'una certa cultura popular, una mena de realisme que als nostres dies estaria representat sobretot per l'Equip Crònica. Pel que fa a la Societat valenciana actual, els enquestats, avantguardistes o no, es mostren tots d'acord a considerar-la totalment desinteressada pels fenòmens artístics. Aquest desinterés, el divorci radical entre la Societat valenciana i els seus artistes s'explica en part si considerem el paper de les institucions que tenen algun tipus de relació amb l'art. ESCOLA DE BELLES ARTS

Entre els artistes d'avantguarda les respostes han estat rabioses, ferotges : No serveix per a res i només fa mal. Per part del director de l'Escola només hem tingut la resposta que l'Escola no pot garantitzar la producció de genis. És curiosa aquesta actitud estrictament defensiva tenint en compte que, en fer-li l'entrevista, el Sr. Lahuerta no coneixia les respostes hostils dels altres enquestats, ni tan sols sabia que se'ls havia fet aquesta pregunta. Sembla doncs que, a l'Escola, fins i tot entre els seus estaments oficials, regna una enorme inseguretat i una mala consciència perenne que no arriben a poder-se dissimular. L'acusació més greu sembla ser la de la falta de preparació tècnica i professional; acusació que sembla ben fonamentada per tal com les tècniques que s'ensenyen a l'Escola són les que podrien correspondre a una pràctica acadèmica, totalment inviable per als alumnes a l'hora de rebre el títol i eixir al carrer; mentrestant, les tècniques que podrien correspondre a les exigències de la vida actual, hi són totalment ignorades.

LA DIPUTACIÓ PROVINCIAL

Tots els artistes enquestats —amb l'excepció del Sr. Lahuerta que, també en aquest punt, va silenciar la seua opinió— consideren inadient —«inadient» és una expresió suau comparada amb les originals— el sistema de beques i pensions de la Diputació. Ignoren qualsevol altra activitat d'aquesta corporació en favor de l'art. L'AJUNTAMENT

Tots els artistes enquestats —amb l'excepció del Sr. Lahuerta que, també en aquest punt, va silenciar la seua opinió— consideren que no hi ha una política artística municipal. Tots consideren que els Premis «Senyera», avui, no serveixen per a res. Només Cámara elogia unes beques municipals, les de la Casa de Velázquez ; també és veritat que, a continuació, declara haverne estat beneficiari. ATENEU MERCANTIL, CERCLE DE BELLES ARTS, ASSOCIACIÓ D'ART ACTUAL

Tots els artistes enquestats —amb l'excepció del Sr. Lahuerta que, també en aquests punts, va silenciar la seua opinió— opinen que les activitats d'aquestes associacions són inoperants per a la vida artística valenciana. PREMSA DIÀRIA

A part del Sr. Lahuerta, que tampoc no té resposta a aquesta pregunta, entre els altres enquestats hi ha diversitat d'opinions : alguns, com per exemple Cámara, pensen que la funció, natural per a tota premsa mitjanament responsable, de crítica estímul i orientació de l'opinió publica, brilla per la seua absència en la premsa valenciana ; altres, pel contrari, pensen que l'efecte de la premsa valenciana sobre l'opinió pública és positivament (i potser deliberadament) desorientadora. També cal tenir en compte —per a valorar la primera apreciació, «optimista»— que Cámara escriu molt sovint a Levante sobre qüestions artístiques. GALERIES

LA REIAL ACADÈMIA DE BELLES ARTS

Les respostes són totes d'una uniformitat sorprenent (ja que en fer-los la pregunta, cap dels enquestats no coneixia la resposta dels altres), i,

Tots els enquestats, fins i tot el Sr. Lahuerta, consideren que és insuficient el nombre de les galeries que mantenen una línia de defensa d'un cert nivell de qualitat artística.

CONCLUSIONS FINALS

VINDRÀ MIRÓ A VALÈNCIA?

La situació és greu. Alguns aspectes característicament patològics de la cultura valenciana (academicisme, predomini d'actituds provincianes en el consum cultural, anèmia de la vida pública...) pesen aclaparadorament sobre la vida artística. Per una altra part, l'avantguarda (una avantguarda brillant, vista des de fora) es mostra sorprenentment deslligada de la Societat. Sembla haver-hi una ignorància mutua. Hi ha una crítica fàcil de fer a l'avantguarda : la seua actitud enfront de la Societat valenciana és unilateral, només demana coses —acceptació publica, entusiasme, e t c . — en lloc de preguntar-se què hauria de fer en favor d'aquesta Societat i d'aquesta cultura que li semblen tan mesquines. És una actitud que es fa comprensible, tanmateix, com a actitud reactiva. Perquè hi ha coses difícils d'explicar a un artista d'avantguarda ben intencionat. ¿ Per què Barcelona es mostra tan insensible, fins i tot hostil a l'avantguarda valenciana ? ¿ Per què algunes de les forces renovadores de la cultura valenciana semblen tan indiferents a l'art d'avantguarda ? Potser molts pensen que, en una situació com l'actual del País, l'art és un luxe inútil. Potser tenen raó... en part. L'avantguarda artística, és clar, no ha protagonitzat mai cap canvi històric «fonamental». Però tampoc no és segur que siga històricament inútil. I, almenys, és segur que la seua desaparició indica la desaparició d'un cert esperit obert, d'una certa flexibilitat experimental; una desaparició que acaba per ser una pèrdua irreparable, fins i tot per a la vida quotidiana ; cosa que s'ha vist clarament en la història de moltes societats revolucionàries del nostre temps.

Des del començament de l'estiu, sembla que s'està gestionant la realització d'una important exposició de Joan Miró a València. Una coneguda galeria, alguna institució ciutadana i algunes persones lligades a la vida artística del País s'han mostrat interessades per aquesta possibilitat; tanmateix sembla que hi ha greus dificultats (sobre tot d'ordre econòmic) que encara estan per resoldre. Des d'aquestes pàgines desitgem als promotors de la idea que l'exposició arribe a fer-se realitat. Al nostre País no ha arribat encara fins ara l'obra del que és, sense dubte, l'artista més important dels Països Catalans des de fa molt de temps. La presència de Miró seria una passa important en el llarg camí que ens queda per recórrer cap a la normalitat cultural. EXPOSICIÓ DE «MÚLTIPLES» La Galeria Val i 30 inaugura la temporada, la primera setmana d'octubre, amb una exposició de "múltiples". La intenció d'aquest tipus d'obres és la de fer arribar la possessió d'obres d'art a un públic més ample que l'habitual, per mitjà de la multiplicació dels exemplars; l'obra d'art deixa d'existir sota la forma d'exemplar únic i pot, d'aquesta manera, assolir un preu relativament barat. Al costat de les tècniques tradicionals de multiplicació (gravat en coure, xilografia, etc.), han sorgit els darrers anys unes noves tècniques, que permeten estendre la multiplicació fins i tot al camp de l'escultura. Als moments actuals la fórmula dels "múltiples" s'estén ràpidament, sobretot entre el públic europeu més jove, i sembla que arribarà a suplantar, pel que fa als aspectes de difusió i comercialització, el predomini, fins ara absolut, de les fórmules tradicionals. Entre els artistes representats a l'exposició inaugural de Val i 30, hi figuren, a més dels valencians Equip Crònica i Sempere, alguns dels artistes més importants del grup de Cuenca, com Saura, Millares, Torner, etc.

T. LL.

NOTICIARI POLICIA I CULTURA VISTOS PER L'EQUIP CRÒNICA S'exposarà a partir del 15 d'octubre al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, una sèrie de 12 quadres de grans dimensions, que versaran tots, en correlació els uns amb els altres, sobre aquest tema. EL CERCLE DE BELLES ARTS ES REJOVENEIX? Aquest any ha iniciat el curs amb una exposició col·lectiva de diversos artistes pertanyents a l'Associació d'«Art actual». La idea, que no s'endega dins la convencionalitat que es venia generalment practicant, no deixa de ser saludable.

DISTINCIÓ ANGLESA A ANTONI MIRÓ La Paternoster-Corner Art Gallery de Londres ha atorgat a A. Miró, el jove i actiu pintor alcoià, un diploma d'honor per la seua participació a la Biennale Internationale 1971 organitzada per aquella galería. INAUGURACIÓ DE LA TEMPORADA AL MUSEU DE SANT PIUS V El 27 de setembre, amb el pintor portugués Hilario Teixeire Lopes, premi Sousa Cardoso de 1965 (el més important premi portugués de pintura), i primer premi a la II Bienal Internacional de l'Esport a les Belles Arts de Madrid, l'any 1969. Nova figuració quasi abstracta. El director del Museu ha anunciat una pròxima (possiblement pels voltants de Nadal) i importantíssima exposició de pintura valenciana del segle XV. Recollirà moltes obres disperses i mal conegudes fins ara.

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE CUBA: CONGRÉS NACIONAL D'EDUCACIÓ Del 23 al 30 d'abril es va cellebrar a l'Havana el Congrés Nacional de VEducació que ha tingut com a finalitat analitzar i buscar sollucions als problemes plantejats en VAssemblea Nacional de Treballadors de l'Ensenyament de la provincia de l'Havana. Els objectius, en definitiva, han estat els següents : — Recollir les manifestacions concretes de la problemàtica educacional en tots els nivells i tipus d'ensenyament. — Conèixer a fons els factors que afecten la tasca dels treballadors de l'educació. — Promoure que, amb l'aportació creadora de les masses, es facen estudis de problemes que requereixen una anàlisi continuada, sistemàtica i profunda per a les solucions corresponents. — Oferir les recomanacions que poden servir de base per a elaborar la política educativa en els anys següents. Finalitzat el Congrés, Fidel Castro va pronunciar un discurs el text del qual es pot llegir a índice del mes juliol-agost de 1971. N'extractem a l g u n s paràgrafs : «... En aquest Congrés han participat pràcticament tots els professor i mestres del país, que sumen quasi cent mil. Van tenir lloc milers de reunions a la base. Es van portar al Congrés i s'hi van discutir, 413 ponències. Es van rebre en el Congrés 7.843 recomanacions. Van quedar-ne 4.703 després de comptabilitzades. S'hi van discutir les 4.703 I se n'aprovaren entre 2.500 i'3.000...»

«... El Congrés s'ha caracteritzat a més per una gran exigència. I en les sessions plenàries prevalia un fort esperit de crítica, i podem dir de pressió per cadascun dels delegats que demanava fer ús de la paraula. És a dir, la ràpida i immediata inconformitat amb el menor detall, amb el menor descuit, amb la menor pèrdua de temps. »De mode que a nosaltres ens semblava que aquest Congrés era un poc la imatge de la futura societat del n o s t r e país. I caldria veure si en un món així podrà viure un analfabet, un ignorant, i si no es planteja des d'ara, entre moltes altres raons que s'hi han exposat d'ordre econòmic, científic i de tot tipus, l'educació com a condició elemental de vida espiritual i moral de l'home futur. Perquè creem que en una societat que avança cap a nivells superiors de cultura, la vida, per a l'ignorant, serà moralment insuportable. »No hi exposaven els professor i mestres llurs preocupacions per un grupet de nens privilegiats que podien anar a l'escola. Hi estaven representats els interessos de tots els xiquets sense excepció; lluitaven per tot allò que d'una manera o d'altra podia millorar la qualitat de l'ensenyament que reben aqueixos xiquets, l'ensenyament del milió sis-cents mil infants matriculats en les nostres escoles primàries, la de quasi dos-cents mil estudiants dels cursos regulars de l'ensenyament mitjà i superior i de centenars de milers d'adults que estudien en les escoles de

Superació Obrera i Camperola o altres escoles ; en fi, els interessos de més de dos milions sis-centes mil persones que estudien, que vol dir els interessos més sagrats del nostre poble, els interessos més fonamentals de la nostra pàtria, dels quals depèn el present, però sobretot depèn de manera extraordinària el futur...» «... Però cal tenir un criteri precís sobre les prioritats del nostre Institut del Llibre. I aquest criteri pot resumir-se en aquestes paraules : en els llibres que s'hi imprimiran, la primera prioritat han de tenirla els llibres per a l'educació, la segona prioritat han de tenir-la els llibres per a l'educació, i la tercera prioritat han de tenir-la els llibres per a l'educació! Això és més que clar...» «... Avui, dins uns minuts, liaurà acabat aquest esdeveniment. Però no havem de declarar-lo clausurat. Hem, si voleu, clausurat una reunió. »¿Per què anem a disoldre'ns a l'ús tradicional ? Per què deixar de seguir-nos considerant Congrés de la Cultura?... I per açò nosaltres proposem com el darrer acord d'aquestes sessions, que siguem considerant-nos Congrés de la Cultura en actiu i que ens siguem considerant aptes i disposats per a tornar-nos a reunir en qualsevol situació, en qualsevol circumstància per tal de veure com marxa el programa, com marxa el treball, fins que dins tres anys siguen elegits els nous delegats del Congrés...»

NOTICIES XIQUETS PER ESCOLARITZAR Segons el projecte que ha el·laborat la Comissió d'Ensenyament i Formació Professional destinat al «III Pla de Desenvolupament», l'any 1976 seran escolaritzats tots els xiquets de 6 a 13 anys. Aquest objectiu d'escolarització total —que figurava ja en el segon Pla— egigeix la creació de 1.792.745 llocs escolars i l'ocupació de 169.474 professors, tendent a la xifra de 35 alumnes per mestre.

XIFRA D'ALUMNES D'ENSENYAMENT SUPERIOR Segons dades del Ministeri d'Educació i Ciència publicades al diari Madrid, al començament del curs 1970-71 hi havia a Espanya 51 alumnes d'Ensenyament Superior Universitari i T è c n i c p e r cada 10.000 habitants, xifra que representa poc més del 0'5 % de la població total i fa un augment del 0'3 % respecte del curs 1939-40.

VAGA D'ENSENYANTS A L'ARGENTINA L'I de juny va començar a l'Argentina una vaga en tots els establiments primaris, secundaris i d'ensenyament tècnic en demanda de millores salarials i la solució de diversos problemes que afecten el professorat, segons hem llegit a La escuela en acción del mes de juny. A França, han estat en vaga els mestres el 14 de setembre, dia de començament del curs.

variar, a qualsevol latitud i a qualsevol poble. La Invariant és la base més sòlida, i evita moltes decepcions i errors. Amb aquestes paraules, expressades a la introducció del llibre, entrem de ple en la sena temàtica : aquells conceptes pedagògics que són vàlids a tot arreu, aquells fenòmens psicològics que t e n e n un lligam constant amb els individus ; els donen caràcter d'universalitat. El seu autor, un m e s t r e francés mort l'any 1966, que havia dedicat gran part de la seua vida a l'escola i a l'organització d'un moviment de mestres (l'Escola Moderna), no podia basar els seus escrits en simples teories. Tota la sena obra comporta una experiència i una constatació de la realitat. Les Invariants pedagògiques són enunciades per Freinet amb gran simplicitat, seguides cadascuna d'una breu explicació o comentari que sol fer referència a la pràctica diària de l'escola. A continuació hi afegeix una mena de «test» que serveix d'autoevaluació al mestre lector. Vegem algunes d'aquestes Invariants : It. n.° 4 : "A ningú —ni a l'infant ni a l'adult— no agrada que el manen autoritàriament." It. n.o 5 : "A ningú no agrada posar-se en fila, perquè alinear-se és obeir passivament una ordre exterior."

It. n.° 7 : "A tothom agrada triar la propia feina, malgrat que la tria no siga avantatjosa." It. n.° 10 : "Tot individu vol tenir èxit. El fracàs és inhibidor, destructor de l'empenta i de l'entusiasme." It. n.° 13 : "Les adquisicions no es fan, com de vegades es creu, amb l'estudi de les regles i les lleis, sinó per l'experiència. Començar per estudiar aquestes regles i lleis, en francés, en art, en matemàtiques, en ciència, és fer passar l'arada davant el bou." It. n.o 19 : "Les notes i les classificacions són sempre un error." It. n.o 24 : "La vida nova de l'Escola suposa la cooperació escolar, és a dir, la gestió pels usuaris, incloent-hi l'educador de la vida i el treball escolar." It. n.o 27 : "La democràcia de demà es prepara amb la democràcia a l'Escola . Un règim autoritari a l'Escola no pot ser mai formador de ciutadans demòcrates." It. n.° 29 : "L'oposició de la reacció pedagògica, element de la reacció social i política, és també una invariant amb la qual, dissortadament, haurem de comptar, sense que ho puguem evitar o corregir."

III CONCURS INFANTIL «JOANOT MARTORELL»

BIBLIOGRAFIA LES INVARIANTS PEDAGÒGIQUES Célestin Fre i net

Ed. Estela. Barcelona, 1971. 67 pàgines. Preu: 35 pessetes. La definició de la "invariant" és dins el mot mateix És tot allò que no varia ni pot

Organitzat enguany per la Societat Coral EL MICALE1* ha començat el terme d'admissió de treballs per a aquest interessant Concurs Infantil. Finalitzarà el 30 del present octubre.. El tema d'aquest any és: ALLÒ QUE MÉS M'AGRADA DEL MEU POBLE, i la finalitat la de desvetlar en els nens l'interés per l'estudi del medi i la utilització de la pròpia llengua.

Teafre

Una secció a cuna de Rodolf Sirera

PRÒLEG A UNA NOVA SECCIÓ Amb aquest número, GORG inicia una — Establint llaços de col·laboració i innova secció, dedicada al teatre, una de les tercanvi d'experiències entre aquests grups, experiències col·lectives més importants de i promovent el nou teatre, per mitjà de la qualsevol cultura, alhora que una de les més difusió i el coneixement del seu treball i les oblidades en el nostre neo-renaixement va- seues realitzacions. lencià. Mitjançant aquesta secció tractarem Per a tractar d'assolir aquests objectius, d'omplir aqueix buit tan notable, informant, tasca feixuga, ho confessem ben aviat, puformant i promovent el teatre valencià : blicarem : — Informant sobre els fets teatrals que — Articles sobre temes teatrals, oriens'esdevinguen al nostre País. tats a l'assessorament tècnic dels grups que — Ajudant —partint de les nostres li- treballen el nostre teatre, d'acord amb el mitacions, ja que ni GORG és una revista «Sumari de Temes Teatrals», al qual més especialitzada, ni l'espai de què podem dis- avall fem referència. posar ens permet un tractament pregon dels — Ressenyes bibliogràfiques sobre llibres temes— a la formació dels grups que fan teòrics, o peces teatrals d'interés. teatre, o volen fer teatre, en la nostra llen— Contestació pública de les consultes gua, i dotant-los d'unes mínimes nocions que se'ns facen. teòriques i pràctiques sobre quina cosa és el — Notícies i crítiques d'esdeveniments teatre, i, sobretot, quina cosa és i pot ser teatrals. —o cal que siga— el teatre valencià, el nou — Publicació de fitxes de grups que resteatre valencià, superant gradualment les ponguen a la nostra enquesta. deformacions ideològiques i estètiques impoVolem que la nostra Secció, que va dirisades per una tradició falsament populista gida a uns lectors molt determinats, trobe, i fortament alienadora. des del principi, el difícil equilibri entre el que pot interessar a tothom i el que pot interessar només que a un sector específic, UNA SÚPLICA ALS LECTORS sense oblidar l'objectiu principal de què DE L'ÈNOVA parlàvem abans. I aquest equilibri s'aconseA la premsa vam llegir fa poques setguirà si prenem consciència del nostre commanes la ressenya d'unes representacions promís amb la nostra societat i amb la nostra de teatre infantil a l'Ènova, que sembla cultura, i de com el teatre pot tenir un lloc que foren r e e i x i d e s . ¿Hi hauria possibilitat que algun lector de la citada vila primeríssim en el seu desenvolupament, i ens donàs referències més àmplies sobre ajudem, de manera crítica i exigent, el seu aquest fet, o ens comunicas amb els seus redreçament ideològic, estètic i lingüístic. organitzadors, ja que creem que pot tractar-se d'un esdeveniment força important Positures d'avantguarda han d'ésser preses per al nostre teatre ? per l'avantguarda del poble, en benefici del poble sencer.

BIBLIOGRAFIA TEORÍA Y TÉCNICA TEATRAL Fernando Wágner. Nueva Colección Labor n.° 107 Barcelona, 1970. 276 pàgines, 145 pessetes

Dissortadament, els llibres de tècnica teatral publicats en la nostra llengua no són massa nombrosos, i per aquesta causa, el primer que en ressenyem és en castellà. L'hem escollit perquè pensem que es tracta d'un llibre fonamental, a nivells d'iniciació. Malgrat les senes limitacions, hi trobareu nocions elementals sobre la tècnica i l'estètica del teatre, juntament amb un capítol sobre el teatre contemporani. La major part dels problemes teatrals hi són exposats pel director mexicà amb gran claredat, i amb una visió prou exacta dels fets. El seu preu econòmic el posa a l'abast dels grups més modestos. SUMARI DE TEMES TEATRALS 1. Teoria d'un teatre valencià (I) — El teatre, l'únic vehicle artístic immediatament possible per a les masses, al nostre País. — Limitacions del concepte de cultura. — El perquè de la llengua. — Nou teatre i tradició : cultura i subcultura. 2. Teoria d'un teatre valencià (II) — El perquè d'una situació històrica : apunts per a una mínima història del teatre valencià. — El teatre valencià ara, avui. 3. Teoria d'un teatre valencià (III) •— Del teatre valencià i del teatre en valencià. — Passos d'un itinerari possible. — El teatre valencià als nostres pobles : teatre estable i teatre inestable. 4. De la teoria a la praxis d'un teatre valencià. — Problemes legals : constitució i organització d'un grup de teatre. Estatuts. Inscripció. Relacions amb el Ministeri d'Informació i Turisme. Sol·licitud de Censura. Permisos d'actuació. La Societat General d'Autors d'Espanya. 5. La praxis immediata: Organització interna d'un grup de teatre. 6. La praxis d'un teatre valencià (I): Els àmbits escènics. 7. La praxis d'un teatre valencià (II): El repertori. 8. La praxis d'un teatre valencià (III): L'actor. 9. La praxis d'un teatre valencià (IV): — L'escenografia (problemes i solucions immediates) . — La música i la seua importància al teatre modern. — D'altres elements : il·luminació, vestuari, maquillatge, etc. — D'altres elements : diapositives i cinema. 10. La praxis d'un teatre valencià (V): — La direcció i l'organització de l'espectacle. — Suggerències per a un sistema de treball. — La representació. — Programació, enquestes, col·loquis, etc. — La reflexió final.

CRIDA A TOTS ELS GRUPS DE TEATRE DEL PAÍS Preguem a tots els grups de teatre del País Valencià que hagen treballat teatre en la nostra llengua, o que pensen fer-ho ben prompte, que ens ajuden en la nostra tasca trametent-nos contestada l'enquesta que publiquem, i donant-nos notícies de les seues activitats. La nostra secció de teatre va dirigida a ells fonamentalment. Gustosos contestarem, des d'aquestes pàgines, tota mena de consultes que se'ns facen, ja siguen sobre bibliografia, textos teatrals en la nostra llengua, problemes administratius, tècnics, estètics, etc. Adreceu-vos sempre a GORG, Colom, 58, València-4, per a la Secció de Teatre.

ENQUESTA Nom del Grup Lloc i adreça Data de la fundació Entitat de què depenen Qualificació del grup: a) teatre d'aficionats b) teatre universitari c) teatre de cambra i assaig d) Nombre de membres Organització administrativa i tècnica del grup Té un lloc estable d'assaigs i actuacions ? Grau de dedicació i hores setmanals de treball Mitjans de subsistència econòmica: subvencions, ingressos per actuacions, club de socis, etc. Espectacles realitzats, nombre de representacions i llocs on han actuat Experiències obtingudes del seu contacte amb el públic Problemes principals que troba al seu treball, i solucions que proposa Voleu afegir alguna cosa més?

Terres i Gents DIVULGACIÓ LINGÜÍSTICA:

LÍMIT DE LA ROMANITZACIÓ La romanització del litoral català fou primerenca i intensa. Els Scipions hi desembarcaren l'any 218 a. de J. C. i arribaren a vencer als cartaginesos. Les tribus indígenes, molt penetrades de la cultura de les colònies gregues de la costa, es someteren sense gaire resistència als dominadors romans continuadors de l'hel·lenisme, mentre que l'Oest i el Nord d'Hispània tardaren encara segles a ser pacificats. És ben sabut que la colonització de Roma fou més bé d'esperit que no pas de sang, perquè la gran majoria de la població, principalment al camp, era autòctona. I no deixaren de produir-se moviments de resistència armada. Dos cabdills ilergetes, Indíbil i Mandoni lluitaren al costat d'Hasdrúbal contra Scipió (211 a. de J. C). Més tard, diverses tribus ibèriques ajudaren Viriat (143-133 a. J. C ) . Seria erroni atribuir a aquestes insurreccions un caràcter «nacionalista» : les provocava principalment el desig de conservar la propietat rural, perquè els funcionaris i ciutadans romans havien començat ja a apoderar-se de les terres dels indígenes. Manifestaven, tanmateix, una consciència col·lectiva que en projectar-se al camp lingüístic, hauria de ser potent per a actuar com a força de substrat, modificativa de la romanització.

das con gentes romanizadas». Coromines, en canvi, sosté per aleshores la supervivència al Pallars del llenguatge aborigen pre-romà, «però ple de manlleus romànics, que es va parlar en aquesta regió fins molt avançada l'Edat mitjana». Ja ha estat dit que hi ha una munió de topònims bascos a la Catalunya nord-occidental. Abadal i Vinyals, el millor historiador d'aquestes contrades, opina que el canvi de l'estructura espiritual del Pallars i la Ribagorça no fou efecte de la romanització, sinó de la cristianització, la qual fou molt lenta puix que no es completà fins l'època carolíngia ; «paral·lelament es degué anar fent una transformació lingüística, fins el punt que, sempre en les altes regions, és possible que es saltés de l'èuscar al català». En tot cas, el llatí vulgar que precàriament s'hi va propagar, fou l'irradiat per l'urbs ibèricoromana de Lleida (Iltirda-Ilerda), fet que posa de manifest la configuració del dialecte català occidental. (M. Sanchis Guarner. Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la reconquista, pàgines 25-29.)

De fet no es consumà plenament la romanització d'aquests països fins el període del cabdill romà Sertori (82-72 a. J. C ) , les activitats político-militars del qual per les terres valencianes, tingueren tanta transcendència en la Història de Roma. Una via romana molt important travessa de Nord a Sud l'actual domini lingüístic català, que, per ser molt transitat, parlà un llatí propens al neologisme, puix que d'antuvi totes les innovacions lingüístiques partien de Roma ; una altra via romana anava de Tarragona a Lleida, ciutat molt romanitzada, i seguia per Montsó i Osca a Saragossa. La romanització fou intensa en tot el litoral, però escassa a les muntanyes de l'interior, i segurament, durant la dominació de Roma, no arribà a ultrapassar el Montsec, és a dir, que d'antuvi no va atènyer el Pallars ni la Ribagorça. Menéndez Pidal admet una segona romanització, ja tardana —posterior al segle vi—, dels Alts Pirineus, incloent-hi ja el Pallars i la Ribagorça, la qual «sería una romanización débil, o a medias, romanización bilingüe estacionaria, en que convivieron durante siglos, gentes vasconga-

VIDES D'AHIR I D'AVUI:

EL NOM DE LES MUNTANYES:

LA SERRA PERENXISA Vora el terme de Torrent s'alça aquesta serra, no gaire important des del punt de vista orogràfic per la seua modesta altitud, però que sí que ho és per la seua situació pròxima a la capital valenciana i per l'atenció creixent que li dediquen les e m p r e s e s d'urbanització campestre, ben sol·licitades en els nostres temps de fugida massiva d i u m e n g e r a de la pol·lució de les grans urbs. Com que hi havia i hi ha vacil·lació en els parlants de la zona central sobre un nom que cada dia s'usa més pels motius abans i n d i c a t s («Pelenxissa, Perenxissa, Perengisa, Pelengissa, Perenxisa, etc.»), hem c r e g u t c o n v e n i e n t publicar aquesta nota divulgadora, prenent com a base l'opinió del filòleg ja ben conegut dels nostres lectors senyor Josep Giner i Marco. Heus-la ací : «La serra de la Perenxisa (escrit abans de la unificació ortogràfica de Castelló —1932— "Perenchisa"), té una etimologia molt evident : "petra incisa", roca tallada. La reducció del llatí "petra" a "pera" en posició àtona es troba sovint en els topònims nostres com "Peralada", de "petra lata" ; Perafita, de "petra ficta" ; Peralta, de "petra alta", etc. L'aspecte més interessant del topò-

nim Perenxisa és la qüestió del tractament de la ce, ei llatina, pronunciada amb so de "eh" castellana, com en italià, qne revela la pronúncia del mossàrab valencià. «Potser fóra ací el lloc on recordar que Pompen Fabra estava decidit a admetre el dígraf "eh" per a representar el so africat sord dins certs topònims.» Fins ací la nota del senyor Giner. Aquest criteri que s'estén a topònims com Marxalenes, X i v a , i que un dia expressà, segons Giner, Pompeu Fabra, va estar abandonat per aquest mateix i no va ser arreplegat per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans com després tampoc pels filòlegs i gramàtics valencians segons hem indicat més amunt, segurament per no crear més duplicitats de representació i fer més difícil la nostra ortografia a efectes d'ensenyament. Fonètica correcta : la recta pronunciació del nom d'aquest topònim, seguint la tradició medieval i tenit en compte la seua etimologia, serà, doncs, iperen-xi-sa», o siga amb so prepalatal africat sord darrere de la n, i s sonora entre la i i la a com la de cosa. E. V.

MIQUEL DURAN I TORTAJADA Escriptor nat i mort a València (1883-1947). Signà la majoria dels seus treballs amb el nom de «Miquel Duran de València». Treballà intensament per una vinculació més estreta entre el País Valencià i el Principat davant els problemes comuns. Pels anys 1906-1909 fundà i dirigí el butlletí València Nova i els setmanaris El Crit de la Pàtria i Renaixitnent. En 1910 es traslladà a Sabadell. Hi impulsà la fundació del Diari de Sabadell, que dirigí durant sis anys. Col·laborà també a D'Ací i d'Allà, Terra Valenciana (1908-1909), Joventut Valencianista (1913), València (19131914) i, més endavant, a Pàtria Nova (1923), El Escándalo (1925-1926) i d'altres. S'establí aleshores a Barcelona, on publicà la «Biblioteca València». En 1919-1920 v i s q u é , exiliat, a França. De tornada a Barcelona fou nomenat director del diari La Publicitat. Anys d e s p r é s s'establí altra vegada a la seva ciutat natal. Hi fundà la revista La República de les Lletres (1934), que dirigí. La seva producció en llibre és copiosa. En destaquen els reculls poètics Cordes vibrants (1910), Versos de joventut, Himnes i poemes i Cançons valencianes (1929), les obres teatrals Titelles, L'amor i els lladres, València i Parents, amics i coneguts, i assaigs com els titulats De literatura valenciana, La personalitat valenciana en el Museu Històric de la Ciutat (1935), i la biografia Teodor Llorente (1936). (Diccionari Biogràfic, V. II, pàg. 69. Obra en 4 v. Preu : 3.600 pessetes.)

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES Vlé. CONCURS LITERARI CONVOCAT PER LA COLLA EXCURSIONISTA CASSANENCA Premis que s'atorga ron el dia 28 d'abril de l'any 1972 en el transcurs d'una Festa Literària

Premi «La Colla» de narració a una obra d'extensió màxima de 25 folis, dotat amb 8.000 pessetes. Premi «Mn. Xavier Carbó» de poesia a un recull de poemes, dotat amb 8.000 pessetes. II Premi Família Pascual, bianyal, a un escrit sobre «Estudi i transcendència de l'ensenyança a la comarca de la Selva», d'una extensió mínima de 50 fulls tamany holandés, dotat amb 30.000 pessetes. Nota. — S'entén que la Vila de Cassà de la Selva, en la qual s'estableix el Premi Família Pascual, si bé figura en la comarca del Gironès segons la divisió comarcal de la Generalitat de Catalunya, en realitat la considerem com a formant part integrant de la comarca de la Selva. Bases del Vlé Concurs Literari

Les obres escrites en català i inèdites, hauran de presentar-se per triplicat, mecanografiades a doble espai i a una sola cara. Es presentaran en sobre tancat, sense signaries, però adjuntant una tarja amb el nom, cognoms i domicili de l'autor. Hauran d'adreçar-se a «Colla Excursionista Cassanenca» —Concurs Literari— Cassà de la Selva (Girona). El plac d'admissió es clourà el primer diumenge d'abril. Els jurats podran declarar els premis deserts o concedir accèssits en lloc d'atorgar-los. El veredicte serà inapel·lable. Un dels membres de cada jurat actuarà de secretari amb vot. En el «II Premi Família Pascual» no serà comptat com a text l'apèndix documental, encara que serà reconegut com un mèrit més, si col·labora al caràcter científic de l'estudi. Tots els treballs premiats quedaran propietat de la «Colla Excursionista Cassanenca», que procurarà editar-los o aplegar en un volum una selecció de les millors obres presentades. En aquesta sisena convocatòria, s'augmenta a 8.000 pessetes la dotació dels premis de Narració i Poesia. CONCURS LITERARI «PELAGUS»

Organitzat per aquesta simpàtica publicació de PEGO, es convoca un certamen literari, segons els termes següents : 2 premis de Redacció. — Xiquets de 8 fins 12 anys. — Tema lliure, o tema sobre Pego.

— Jurat format per mestres. — Extensió màxima : 1 foli. 2 premis de Creació. — Xiquets de 12 fins 16 anys. — Tema lliure, o tema sobre Pego. — Jurat format per un professor d'Institut, un mestre i tres redactors de Pelagus. — Extensió màxima : 3 folis. 1 premi de Creació. — Joves de 16 anys en avant. — Tema : literari de creació en general. — Jurat format per dos universitaris valencians i tres redactors de Pelagus. — Extensió màxima : 5 folis. 1 premi d'Investigació. — Joves de 16 anys en avant. — Temes : sociològics, econòmics, culturals, recreatiu sobre Pego o referent a aquella vila. —• Jurat format per professionals superiors, cronista oficial de Pego i dos redactors de Pelagus.

Així seran premiades 6 obres, que seran publicades a Pelagus ; endemés hi haurà gratificacions en metàl·lic i premis especials per als treballs en el nostre idioma. Hi ha de terme fins el 30 de novembre. Per Nadal seran donats conèixer els veredictes. Cal enviar les obres a «Concurs Literari Pelagus». Apartat de correus 36. Pego. Els autors faran constar nom, cognom, adreça i població, edat i premi a què opten. III CONCURS INFANTIL JOANOT MARTORELL PREMIS Redacció (per puntuació)

De 8 a 9 anys : 10 premis valorats cadascun en 500 pessetes i un lot de llibres. De 10 a 11 anys : 10 premis valorats cadascun en 500 pessetes i un lot de llibres. De 12 a 14 anys : 10 premis valorats cadascun en 500 pessetes i un lot de llibres. Dibuix (per puntuació)

De 8 a 10 anys : 3 premis valorats cadascun en 500 pessetes i un lot de llibres. D'll a 14 anys : 3 premis valorats cadascun en 500 pessetes i un lot de llibres. Escoles (mitjana de puntuació)

1. Un lot de llibres valorat en 1.500 pessetes. 2. Un lot de llibres valorat en 1.000 — 3. Un lot de llibres valorat en 500 —

Mestres i Preparadors infantils (per puntuació) 1. 3.000 pessetes. 2. 2.000 — 3. 1.000 —

Entitats, Falles, Fogueres, Gaiates, Juntes vicentines, etc. (mitjana de puntuació)

1. Un estendard. 2. Un estendard. 3. Un estendard. Tots els nens tindran llibres com a premi per la seua participació.

baix (Societat Coral «El Micalet») abans del dia 30 d'octubre, a les 9 de la nit, fent constar : »Per al Concurs Infantil Joanot Martorell». 9. Els treballs presentats seran retinguts per la Comissió organitzadora i publicats, si es considera oportú, en la premsa o fent-ne una edició. 10. Els jurats estaran constituïts per especialistes en pedagogia, que oportunament publicarem. NOTfS Tema:

Allò que més m'agrada del meu poble o ciutat

Tots els pobles i ciutats tenen coses belles, coses davant de les quals xiquets i grans ens hem parat alguna vegada i hem pensat : «Açò ho pintaria si sabera» o bé «em quedaria ací sempre» o BASES senzillament «açò m'agrada». Allò que una vegada o altra hem admirat pot 1. Poden participar en el Concurs els xiquets ser obra de la natura o pot ser obra de l'home, i xiquetes de 8 a 14 anys. 2. Els premis es convoquen en dues moda- pot referir-se a objectes tangibles (monuments, carrers, etc.) o pot ser fruit de la creació espirilitats : tual col·lectiva (folklore, etc). a) Redacció. Hi ha també en els pobles, obres i institucions b) Dibuix. 3. Bis grups de treballs de redacció seran els que han contribuït al seu progrés, que han prosegüents : de 8 a 9 anys, de 10 a 11 anys i de 12 mogut o promouen, bé el desenvolupament ecoa 14 anys. Tema : «Allò que més m'agrada del nòmic del poble, o l'educació, o bé la formació de la sensibilitat o la germanor entre els homes. meu poble o ciutat». Així, doncs, hi ha diferents aspectes en els po4. Els grups de treballs de dibuix seran els bles, dignes d'ésser coneguts i estimats pels següents : de 8 a 10 anys i d'll a 14 anys. a) Dibuix : un dibuix referent a la teua redac- nostres infants. Qualsevol (un o alguns d'aquestos aspectes pot ció. b) Els treballs hauran de ser originals. Les ser tractat en les redaccions dels xiquets, els còpies o reproduccions totals o parcials no seran quals, d'acord amb la seua edat, diran per què els agrada «Allò del seu poble», i tot el que vulqualificades. c) Les mides de les obres presentades podran gueu relacionar-hi. ser de 25 x 32 o de 50 x 65 centímetres. d) S'acceptaran obres realitzades en qualsevol de les tècniques : aquarel·la, ceres, gouache, etc. Tot aquell que tinga algun dubte en la seua ese) fis indispensable enviar redacció per a op- criptura, així com en el contingut del Concurs, tar al premi de dibuix. trobarà un orientador que estarà a la seua dispo5. Cada concursant opta independentment als sició, dimarts i dijous de 8 a 9 de la vesprada, i premis de dibuix i de redacció per separat. dissabtes de 6 a 9 de la vesprada, a la Societat 6. Tots els treballs hauran d'anar signats amb Coral «El Micalet», carrer Guillem de Castro, 75, un pseudònim (el pseudònim haurà de ser el ma- a partir del 9 d'octubre. teix per als dos treballs). Els dibuixos o treballs seran exposats en la 7. En un sobre tancat s'enviarà la tarja de- Societat Coral «El Micalet» del 5 al 19 de degudament omplida. En la coberta del sobre es sembre. consignarà el pseudònim corresponent. El repartiment de premis, així com el festival 8. Tot el material degudament protegit hau- s'anunciarà per la premsa a primers del mes de rà de ser enviat al carrer Guillem de Castro, 75, desembre.

ORFEÓ GRACIENC Astúries, 83 - BARCELONA-12

CURSET DE LLENGUA CATALANA a càrrec del professor JORDI ALBERICH des del 14 d'octubre, tots els dimarts i dijous de 8 a 9 del vespre Per a inscripcions, els mateixos dies de classe, a la secretaria del Grup.

Organitza: GRUP EXCURSIONISTA DE L'ORFEÓ GRACIENC

la veu dels altres • la veu dels altres PROVINCIALISME I «REGIONALISME»

Provincial on la llum entra a dolls i es treballa amb tota honestitat i entusiasme fins on els és Amb don Juan Esteve Moróte crec que hem permès pels límits de la vella llei d'administració coincidit diverses vegades en les pàgines de la local vigent. I dins aquest organisme es troba premsa local. EU, per ací!, jo, per allà! Esteve l'il·lustre Institut d'Estudis Alacantins realitzant Moróte, sempre, amb la vareta alçada sobre Va- (una acció) eminentment cultural i d'atracció enlència ; jo, amb la meua estimació entusiasta tre els pobles. Siguen importants o no però amb per tota la regió. natural personalitat, sense diferències i aglutiA mi no m'inquieta la relació del nom VA- nats, poden conèixer-se més i millor per a elevarLÈNCIA denominant la regió ; és més, m'agrada la en tots els aspectes i fer-la, si cap, més sinel nom i la seua substància ; més que el de SUR- gularíssima. ESTE, amic Esteve. Si a la nostra regió hom la La ciutat d'Alacant mai no ha viscut amb denominas ALACANT, fustigaria el senyor Mo- recel respecte a la província i la satisfà que hi rote el nom regional ? ¿ I per què no canviem el haja pobles importants, o siga, els més impornom a la província d'Alacant i la titulem ALCOI, tants de la regió valenciana. Alacant, complaguda o DÉNIA, o ELX ? Les argumentacions contra la d'haver aprofitat de punt d'arrancada de l'actual titularitat «valenciana» de la regió valen —exac- i triomfal situació turística de la província que tament— igual a les d'«Alacant» referit a la seua tan bé va saber cantar amb la seua galana ploma província ; encara que la designació «província» l'alacantí Gabriel Miró. siga una denominació imposada en un immediat Alacant, pel seu caràcter obert i acollent, va ahir, arbitrària i desafortunada. És hora que es perdonar tot seguit a un penibètic que en públic diga sense tapabruts. va dir : «Alacant no existeix en la província de Que València ciutat demana millores ? En de- Benidorm». manem tots. Com en demana Múrcia, capital del Una de les efemèrides que més va complaure a dit «Sureste». ¿Quan, amic Moróte, llegirem els Alacant, és que tan prompte com es canviaren les «valencians» —que ho som també els d'aquesta tradicionals fogueres en les actuals «Fogueres de beneïda capital que estime com ningú en «el seu Sant Joan», que poble amb tanta personalitat com sol, el seu cel i la seua sal»—, unes cartetes seues Alcoi es sumàs a la festa per emprestar-li la «de la mà d'altres cartetes meues valencianes seua col·laboració i així, amb els seus famosos hasta l'arrel», que siguen vergassada, presa de «morets», va prendre part en les ambaixades de consciència de «ser» el que som, o prevenció al «foguerers» a Orà tot i confraternitzant alcoians tentacle tan fora de joc del «Sureste» ? Gaste tinta i alacantins per a conèixer-se millor. Això és el en això, bon amic meu, que serà molt ben gas- que féu feliç a Alacant, puix és molt amiga de tada. tenir amics i ser amiga de tots els qui no la Que bé que diguen «valencians» —malgrat els miren malament —per a la qual cosa no dóna escrúpols de l'«alacantinitat»— els qui no abdi- motius a ningú, encara que el seu humor hauria quem de ser allò que som! Però no ens esqueixa- de ser agre per la marginació de què és objecte. ríem les vestidures regionals o provincials si Alacant està molt contenta, sempre ho ha esfossen un «Alacant-regió» o un «Alcoi-província». tat, de pertànyer a la bella Regió Valenciana. Tot altre és cercar els tres peus al gat. Però la història que hem viscut durant aquests Fraternalment. darrers anys ens té demostrat als alacantins que la ciutat de València que tingué un regne limita (Vicent d'Alacant. Primera página) l'àrea d'aquest a la ciutat del Miquelet. Dur la regió el nom de la ciutat de València ha estat * ** un inconvenient per a moltes coses. Quan ValènPensar ara que hi haja pobles en aquesta pro- cia demana alguna cosa, només demana per a víncia que, per importants, no senten l'atracció València ciutat. La seua ambició és enorme i la de la capital de la província, no crec que siga altra confusió que s'hi produeix també perquè no és cosa que cercar-li els cinc peus al gat. Van des- el cas de Catalunya (Barcelona), Navarra (Pamaparèixer aquells temps en què les diputacions plona), Rioja (Logroño), Vizcaya (Bilbao), Aneren un niu de cacics dedicats més que a laborar dalucía (Sevilla), etc. Alacant també està orgullosa de representar en per aquesta important província, a sembrar-hi la discòrdia, armar baralles i divergències entre els el regne una província de tanta potència i que pobles, segons les conveniències dels politicastres dóna categoria a la Regió Valenciana. Tanmateix, crec que els espanyols que menys la coneixen de l'època. Ja fa temps que comptem amb una Diputació són els valencians de la capital. Encara n'estan

la veu dels altres • la veu dels altres sorpresos i quasi no ho han digerit, de l'èxit turístic d'Alacant i la província, i, entre parèntesi, de la importancia assolida per Paeroport internacional d'Alacant, i sembla que els té preocupats per cuita més greu i per la notícia que vaig llegir a «Las Provincias» de 16 de juny de 1970, els titulars de la qual són : «Entusiàstica rebuda de València a Franco», «Una gran multitud va aclamar el Cap de l'Estat», «Transcendentals paraules del Cabdill al poble valencià» : «Mucho es el campo que se le ofrece a Valencia : el definitivo remate de las obras de la Solución Sur ; la gran siderúrgica de Sagunto; la mejora del puerto y la autopista Madrid-Valencia que haga de esta bella ciudad el puerto principal de la capital de España». ¡ Amb la falta que fan a Alacant mitja dotzena almenys de valedors! (Juan Esteve Moróte. Primera pàgina)

LES LLENGÜES MINORITÀRIES A FRANÇA El basc, el bretó, el català i l'occità podran ser objecte de tres hores setmanals de classes en el Segon Ensenyament francés i en els districtes pedagògics regionals on es parlen aquestes llengües, quan un mínim de deu alumnes ho demane, segons indica el Ministeri d'Educació francés en una circular publicada en el «Butlletí Oficial» del seu Departament. Aquesta qualitat de «facultatiu» que té l'estudi de les llengües regionals franceses en els darrers anys del Batxillerat, als quals es refereix la carta circular, no s'estén al primer cicle ni a l'Ensenyament Primari, on aquestes matèries formen part de les activitats la inclusió de les quals en els plans d'estudi es decideix ministerialment, i en les quals es seguirà impartint l'ensenyament de les llengües regionals. (A BC)

cional, amb problemes constructius típics, si de cas una mica arcaic, que es desenvolupa al marge dels cànons europeus. A aquest particularisme arquitectural pertanyen la Seu valenciana, el «Micalet», la Generalitat, les fortaleses de Quart i Serrans, la Llotja, en entranyable comunió amb les millors construccions de l'estil a Catalunya. La clausura de l'Edat Mitjana suscita un arquitecte, Pere Compte, la dignitat del qual no abasta cap dels seus posteriors col·legues. Compte és un valencià universal, com els Borja, Ausias March 0 Sant Vicent Ferrer, apocalíptic portaveu de la fi del món. València, petjant un fons morisc resulta un fontanal quatrecentista. És comercial i humanista, 1 contempla perplexa com el gòtic es fon amb les calors mediterrànies, si no s'hi busquen les arrels terrícoles, és a dir, el nacionalisme. Quan es decideix la construcció del «Micalet», cal anarse'n a la captura de la reminiscència. ¿ I o n dormita el glatit tènue de la reminiscència ? Tan català és l'ímpetu de la ciutat, que l'arquitecte se'n va a Lleida, i rere estudiar el campanar de la seua catedral, el dibuixa a major escala —és un dir—, li empelta uns adornaments i l'emplaça en una cantonada del gran temple metropolità. Street ha de recordar-nos que la parella de torres emergeixen en angles similars i tan arbitraris que manquen de precedents. El «Micalet» és un egregi símbol de catalanitat. Unes normes artístiques singulars suraven igualment en el Principat que a Mallorca, que a València. I en tolir-se, per les raons polítiques que siguen, la ciutat es torna barroca, naturalment en precari, puix no realitza l'urbanisme de l'estil, sense a penes la solució de continuïtat d'un Renaixement ombrívol. El fenomen sol produir-se a totes les urbs que es desorienten i es desvien del seu destí.

Així, doncs, no té res de particular que Schubert —n dels revisionistes de l'escola alemanya— es plante al davant de la torre de Santa Caterina i desxifre la sena clau secreta. El mestre ha de xiuxiuejar-nos que no fou el minaret àrab, sinó el «Micalet», de planta octogonal, el model de la torre. Schubert s'atreveix a dir que el campanar constitueix un tret distintiu de València. AlesEL TEMA CATALÀ hores resta clar que, si la torre de la Seu lleidaValència, la València cristianitzada és un cres- tana ha servit per a alçar el «Micalet» i aquest cut cultural que assoleix la plenitud a la darreria per a alçar Santa Caterina, l'empremta catalana de l'Edat Mitana. I/a seua vida gòtica, petjant s'ha fixat en el prisma barroc. Si el contemplem un fons oriental, discorre per la disposició urbana i fem un esforç per velar les seues finestres i dels àrabs. Els viatgers que no comprenen el els seus ornats, hi aprehendrem una fletxa del seu urbanisme s'enutgen en circular pels seus goticisme ètnic. Net d'obertures, guarniments, laberints. València no canvia d'estructura, però mènsules i altres monades, cobra un aire de macanvia d'edificis i del goticisme en ocàs són les queta del campanar catedralici. Trobe que, des seues fines torres llegendàries. Quin gòtic és el de la tardorada medieval, l'ànima del país jeia prostrada i exhala un crit de protesta en la torre seu ? València, alliberada del poder de la moreria és una creació del geni artístic català que es de Santa Caterina. malaguanya amb la incorporació del Regne a una altra cultura. Hi ha un gòtic català, genèric, na(Alvaro Ruibal. La Vanguardia Española)

UN ARTICLE DE LA PREMSA VALENCIANA: LA LLENGUA A L'ESGLÉSIA Un dels membres de la Premsa diària de li Capital valenciana del diumenge 12 de setembre passat, publicava un article sobre «el llatí i les llengües vernacles en la litúrgia d'Bspanya» ; portava la firma de qui tingué un temps l'autoritat eclesiàstica de València. Creiem convenient la continuació del diàleg començat a l'article mencionat. Ens interessa, com consigna l'articulista, no la passió polèmica, sinó la veritat en la caritat. (Ef. 4, 15) Aquest diàleg escrit, és fruit de la petició insistent de nombrosos membres del Poble de Déu, tant pertanyents al clergat diocesà i als instituts religiosos com al laicat. Després de reunir-nos una i altra vegada, hem trobat convenient i necessari, dins l'autèntic sentit de la llibertat cristiana, que no pot fermar el que un creu com a veritat, respondre en alguns punts de l'escrit. L'ARTICULISTA

I LES LLENGÜES VERNACLES

A la introducció, l'escriptor afirma que «ha sentit parlar les llengües vernacles de les diverses regions d'Espanya; les ha sentides sempre amb gust, admirant-hi la particular intimitat, tendresa i precisió de les seues expressions casolanes». • Si sentíssem un missioner tornat, donem per cas, de Ruanda o de qualsevol regió de l'índia, que ens digués que ell havia «sentit» les llengües dels seus fidels, que les havia «admirades» i que sempre havia parlat francés o anglès, li diríem tots que molt poc s'havia encarnat en aquells pobles. El seu francés o anglès exclusiu el consideraríem col·laboració amb una avui desacreditada colonització. • Quan un hom sent les expressions precedents li pareix escoltar el que diria un guia turístic, més que allò que pot dir un que viu en carn i ànima pròpies la seua llengua vernacla ; llengua obligada secularment, per altra banda, a estar relegada sols a la «intimitat, tendresa i precisió casolanes». • No oblidem que l'Església té com a seues aquestes llengües íntimes i un dels motius pels quals les declara «oficials» per als seus actes, és precisament pel grau d'intimitat que tenen. No és en va que l'Esperit Sant va fer sentir en la pròpia llengua, el dia de Pentecostés, les paraules de St. Pere sobre Jesús. (Act. 2, 8.) I/Església del Vaticà II ha volgut seguir el mateix camí de Pentecostés : Pau Vlé, al 7 de desembre del 1965, quan contemplava el treball

realitzat pel Concili, que estava a punt d'acabar, deia en el seu discurs a l'Aula Conciliar : «Les llengües innombrables que parlen els pobles d'avui, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels homes a Déu i la paraula de Déu als homes», (/n.° 10). Per tant les «innombrables» llengües vernacles del món per a l'Església no són simples espardenyes de casa, sinó que estan elevades per Ella al màxim de dignitat que pot obtenir una llengua : servir per a les relacions litúrgiques amb el Creador. L'escriptor divideix el seu treball en els capítols següents : 1. Deixar d'usar el llatí en la litúrgia no contribueix a la unió dels clergues i laics de les regions d'Espanya entre si, ni dels uns i dels altres amb els de les altres nacions de ritu llatí. 2. Té la culpa d'aquest mal de produir la desunió, en el nostre cas, més que la Sagrada Congregació de Ritus, la Conferència Episcopal Espanyola. Una i altra, no es pot dubtar, tenen bona intenció, ni s'han de desatendre les seues normes. 3. «La multiplicitat de les llengües vernacles en la litúrgia d'Espanya és, al meu entendre, cl major mal; puix aprofundeix, inevitablement, la desunió de clergues i laics a tota ella, si és que no els contraposa.-» El n.° 3, que hem mirat de traduir literalment, serà l'objecte especial de les nostres precisions Prendrem com a objectiu de les nostres respostes algunes afirmacions i casos presentats al lector en l'explanació del n.° 3, en el mateix article.

LES LLENGÜES VERNACLES DE LA LITÚRGIA D'ESPANYA

«La diversitat de llengües vernacles en la litiírgia d'Espanya —catalana, basca, gallega, valenciana»... • Aquesta enumeració no és correcta ni en el camp filològic, ni pel que fa a les traduccions litúrgiques. Per què no hi afegim la «llengua» mallorquina, menorquina i eivissenca que fa anys té llibres litúrgics propis ? Si bé és veritat que a València i a les Balears es fan acomodacions, no passen d'aquí : El text català és únic, la Santa Seu no n'aprova més que un, està elaborat per una única Comissió interdiocesana, i si es fan aquestes petites acomodacions es deu a un permís verbal de la Santa Seu,

que exigeix per a això l'aprovació dels Ordinaris de Lloc respectius. • D'acord a les normes del Concili —Sacrosanctum Concilium 36—, en la Instrucció de la Sagrada Congregació de Ritus, 26-VIII-1964, en el número 47, es llegeix : nS' establirà un acord... entre els Bisbes de les regions veïnes que parlen la mateixa llengua». És bo recordar que als argentins els pararen les cames quan volien una traducció per a ells sols. • La culpa d'haver de fer aquestes acomodacions està en la desatenció de l'ensenyament de la llengua a les escoles i no tenir la nostra llengua mitjans de comunicació social. Això fa que algunes paraules o formes gramaticals no tinguen vigència d'una a altra part dels nostres Països de Llengua Catalana. Es d'esperar que algun dia no serà necessari aquest permís oficiós i naturalment temporal de la Santa Seu. L'ESGLÉSIA HA MANAT UN MAL?

Continuant el paràgraf llegim que aquestes llengües «.aprofundeixen la desunió entre clergues i laics a la nostra Pàtria, i no és difícil sospitar que aquesta desunió arribe a contraposar-los»_

Si així fos simplement, la Santa Mare Església hauria manat aquest enfrontament, quan prescrigué : «a les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua». (Instrucció Sgda. Congregació de Ritus, 26-VIII-1964, número 47, d.) • Ens creiem amb el deure de dir que no és a base de destruir o de colonitzar o de fer que una cultura s'interpose a l'altra, que l'Esglésii veu la unitat dels Pobles. El Concili a la Gaudium et Spes, n.° 54, diu clarament : «a poc a poc pren forma un tipus més universal de cultura humana, el qual com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà». Davant aquesta afirmació tan taxativa de l'Església, un està per dir : no serà, en el cas que hi haja enfrontament, que no es respecten les característiques de cadascuna de les cultures ? El mateix Pius Xllé tractà molt clarament aquest tema en el radiomissatge de Nadal de 1955 (A. A. S. 47, 22-23, 25-26), i ens repetí sempre a través del seu escut : «Opus iustitiae pax». Segueix l'article periodístic adduint el cas d'un Teologat en què es fan diàriament dues celebracions eucarístiques, una en la llengua vernacla del lloc i una altra en la llengua vernacla oficial. Per a veure què cal fer en casos semblants, hem d'aplicar el que diu el n.° 19 d'Eucharisticum Mysteríum. Instrucció de 25 de maig de 1967 : «Els fidels que participen a la celebració de l'Eucaristia fora de llur Parròquia, que s'unesquen a l'acció sagrada en la forma que acostuma fer la comunitat local.» «Els pastors miraran d'ajudar, d'una manera

hàbil, els fidels provinents d'altres regions a unir-se a l'Assemblea local»... «En el cas, però, de grups més importants d'estrangers d'altra llengua o d'emigrats, que tinguen cura els pastors d'oferir-los l'avinentesa almenys de tant en tant de participar a la Missa celebrada a llur usança». «S'ha de procurar, amb tot, que els fidels puguen dir i cantar plegats en llengua llatina les parts de l'Ordinari de la Missa que els pertoque.» Aplicant aquests principis al cas al·ludit, diríem : 1. Els vinguts de fora s'han d'acomodar a la litúrgia local; naturalment, litúrgia local en les Esglésies llatines significa, sobretot, litúrgia celebrada en la llengua local. Els pastors miraran que es faça aquesta acomodació usant d'habilitat, dit amb altres paraules, usant de mà esquerra. 2. No es romp la unitat de la Santa Mare Església si els que no són del lloc s'uneixen «al menys de tant en tant» per a celebrar la litúrgia d'acord a llur usança. 3. La llengua llatina continua fent l'inestimable servei de llengua que ens uneix a tots ; que els fidels s'acostumen a usar-la ; i segons el context afegiríem : especialment en aquests casos de diversitat de llengües. LLENGUA VERNACLA OFICIAL? a) És una expressió totalment desconeguda pels documents de l'Església, b) Porta una certa «contradictio in terminis», c) És contrària als principis de l'Església : o) En els documents que tracten de la llengua litúrgica, únicament es parla de llengües vernacles i de llengües populars, mai no s'hi parla de llengües nacionals ni de llengües oficials. b) La paraula «llengua vernacla» usualment en 1' actualitat significa precisament la llengua pròpia i no oficial. Segons la UNESCO «Llengua vernacla és la llengua materna d'un grup dominat socialment o políticament per un altre que parla una llengua diferent». 1954. «Service de Documents et Publica tions». El cèlebre «libro Blanco», previ a l'actual Llei d'Educació, quan tractava els camps de l'Educació General Bàsica deia : «La lengua nacional y la iniciación en »1 conocimiento de una lengua extranjera. En las regiones bilingües se podrán completar estos conocimientos lingüísticos con el estudio de la lengua vernácula respectiva». A les nacions on hi ha una única llengua, normalment es parlarà de la llengua, sense fer qüestió de vernacla o oficial. c) És contrària als principis de l'Església, perquè si l'Església diu que és una «exigència de justícia» (Pacem in Terris III) el dret lingüístic de les minories, s'haguera contradit amb les pròpies normes de dret natural si hagués admès les llengües oficials i rebutjat les llengües vernacles o populars en la litúrgia.

IMITEM ITALIA!

«En Itàlia i en les altres regions de ritu llatí i en Ics que hi ha una llengua vernacla oficial, solament aquesta ha entrat en la litúrgia. No seria millor imitar-ho f» • Sí, imitem l'Església d'Itàlia que des de fa segles ha deixat que els albanesos que fugíren de la invasió turca, continuassen fent la litúrgia segons la seua usança. • La Itàlia postconciliar que no ha imposat la «llengua vernacla oficial» als habitants de l'Alto Adigio i als del Val d'Aosta. Itàlia no ha hagut de fer acomodacions als variadíssims dialectes que té ; a ningú no li ha acudit fer una traducció al «romanaccio» o a! napolità. La llengua del Dante ha tingut més sort que la de Ramon Llull i Sant Vicent Ferrer : senzillament, perquè el llenguatge literari d'Itàlia és ensenyat a les escoles i és sentit a la televisió. • Pel que respecta a les altres nacions : no tenim dades concretes que no hagen dut a terme el deure de fer les traduccions imposat per la Santa Mare Església. Si no ho han fet, no ens pertoca de jutjar-los ; tenen la seua consciència i a l'Església hi ha autoritat que els ho pot exigir. • Mentre repassàvem el mapa d'Europa per a donar resposta, hem fet un pensament sobre Polònia : Si fos veritat allò de la «llengua vernacla oficial» i estiguéssem a les èpoques anteriors a la guerra del 1914, els catòlics polonesos haurien hagut d'adreçar-se a Déu en rus o en alemany. • Després de tants de no, agraïm un petit SÍ que hi ha al final de l'article : «.Seguir l'exemple d'Itàlia no impediria naturalment als Ordinaris de lloc, particularment en pobles homogenis en els quals no és tan freqüent l'ús de la llengua oficial, disposar la lectura de la vernacla pròpia del que considerassen precís...» • Llàstima que no s'hagués escrit açò fa uns pocs anys... • Mai no hi pot haver cap permissió de l'Ordinari per a fer allò que ha manat l'Església Universal. Una Església particular és Església de Jesucrist en tant està unida a l'Església Universal. Necessitar permís per a complir allò que ha manat el Concili i la Santa Seu, això mai : Nosaltres som catòlics. COM A CONCLUSIÓ

Mentre estàvem consignant en el paper allò que Déu, llum dels cors, ens feia veure com a veritat, arribaven a les nostres mans dos textos de l'Església d'Espanya ; el primer és el text aprovat per l'Assemblea Nacional Conjunta de Bisbes i Sacerdots, el segon correspon a una de les Assemblees regionals prèvies Mentre espe-

rem poder tenir en les nostres mans el text original de l'Assemblea Nacional l'hem pogut llegir en el diari Ya, del 16-IX-1971 : «Ens adonem que en cl nostre País resta molt de camí a fer pel que fa referència al reconeixement jurídic i a la realització dels drets de la persona humana, tal com estan exposats a la"Pacem in Terris" i en el Concili.» Segueix una enumeració de punts concrets i entre ells hi llegim : «Respecte i promoció dels legítims drets de les minories ètniques i de les peculiaritats culturals dels diversos pobles d'Espanya». Sabem que l'Assemblea Conjunta no és més que el final d'un llarg camí d'estudi sincer ; les Assemblees diocesanes i interdiocesanes l'han precedida ; per a conèixer la història d'una proposició tan concisa i exacta com aquesta i quin és el seu abast segons la mentalitat dels representants, és necessari conèixer el judici de les Assemblees prèvies ; no tenim en les mans encara aquests documents, això no obstant ens arriba un cas típic : com va ésser considerat el nostre problema a l'Assemblea Regional de Galícia que aprovà aquestes propostes : Setmanari Vida Nueva, 11 Set. 1971, pàg. 8 (1234). «Es demana a l'Assemblea Nacional que manifesté que la defensa dels valors de les minories ètniques respon a mi dret natural i no a una reivindicació política.» «Que l'Església defense, d'acord amb sa doctrina, els drets d'una justa autonomia regional. «Que es dentane en concret una molt seriosa atenció al problema de les llengües regionals i que la mateixa Església done exemple d'aquesta atenció en l'exercici del ministeri de la Paraula.» Una expressió com aquesta darrera, està en la línia del que l'Església ha fet amb la seua acció, sobretot en els nostres temps amb les traduccions litúrgiques, en favor de les diverses cultures del món, especialment quan aquestes cultures no eren considerades com a cosa important o eren perseguides. Bastaria recordar la Història de les Missions en temps passats o posar-se al davant els casos de Polònia o Grècia. És un de tants serveis que l'Església ha fet a la Humanitat. Nosaltres, membres del Poble de Déu, estimem l'Església com a Mare i Mestra, segons l'anomenà el Papa Joan al començament de la seua Encíclica Social. Voldríem que la llum de la seua actuació conseqüent arribas no solament als seus fills, sinó també a tots els homes de bona voluntat. Desitgem haver expressat la veritat en la caritat, i no haver-nos separat ni en una iot del Magisteri de la Santa Mare Església. En nom de tots els dialogants : PERE RIUTORT

MESTRE

L·lic. en Teologia, Llic. en Pedagogia, L·lic. en Filologia. Diplomat en Pastoral (Institut Pont. de Pastoral de Roma)

NOTICIARI • NOTICIARI ALACANT Al Centre d'Estudis Universitaris d'Alacant han començat les classes de llengua catalana. L'afluència hi és prou gran puix hi van, a més dels alumnes de Lingüística que són els que l'estudien com a matèria amb qualificació final, companys de Ciències i d'altres cursos de Filosofia. Una prova de l'interés dels alumnes de Lingüística us la dóna el següent : la llengua catalana va estar opcional entre l'anglés i el francés (!) (coses de Madrid), però quan Lluís Alpera ens digué de poder estudiar-la, tenint l'anglés com a matèria adicional, molta gent se'n passà al català.

ALCOI Una nota que ens omple de satisfacció en el camp pictòric, ve representada aquests dies, pel nomenament de què ha estat objecte, el nostre paisà Antoni Miró, com a Membre de la «Paternóster Córner Academy» de Londres, elecció de la qual dóna la seua importància, el fet que sols han seleccionat 250 pintors, entre 25.000 de tot el món. Repetim : ens omple de satisfacció i felicitem ben cordialment l'amic Antoni Miró. ELX Activitats d'estiu al Club d'Amics de la UNESCO

Sabut és que l'estiu, amb la dispersió que imposen les vacances, i per d'altres causes, du una minva de les activitats de tota mena al nostre país i més encara ens força a una treva en les activitats culturals de caire col·lectiu. Això malgrat, les activitats pro cultura valenciana del Club d'Amics de la UNESCO a Elx han estat continuades a través d'una seguida de taules redones, a mode de converses amb petits grups de tertulians, que tractaven sobre temes molt concrets referents d

NOVA CANÇÓ RAIMON MARXA A SUD-AMÈRICA El cantant de Xàtiva, després d'actuar amb gran èxit a la Festa Major de Gràcia, ha marxat a fer una forada per alguns països de l'Amèrica del Sud. Al primer país on va actuar va ser a l'Argentina, on els diversos diaris de la capital van parlar molt i bé d'ell i del que ell representa.

PARLEM DE... M. a DEL MAR BONET

«Avui, entre nosaltres, hi ha una absurda tendència a prevalorar una cançó per tot allò que diu i no diu políticament. Jo no estic d'acord. Jo estava cantant a València. Cantí moltes cançons. Quan acabí el "Què volen aquesta gent" creguí que el teatre se'n venia a terra. La gent, dempeus, aplaudia amb entusiasme. Estic d'acord que és una de les millors cançons del meu repertori, però en el que no estic d'acord és que es traguen les coses de mida». Aquestes declaracions foren fetes per M.a del Mar Bonet a Manolo Vázquez Montalbán per al seu llibre «Antologia de la nova cançó catalana», i, en llegir-les, vam pensar que també la cantant mallorquina arribaria un dia a cantar en altres llengües diferents a la seua. Més tard, l'hem vista algunes vegades a la Televisió, àdhuc fa uns mesos vam comentar en aquesta mateixa secció unes declaracions d'ella a Raúl Matas en què va tractar de fer «molt patent» la diferència entre el català de Barcelona i el de Mallorca. I ara, com una mena de colofó de tot aquest seguici d'actituds, ens arriba la notícia, donada sota una fotografia en portada d'un diari de València, que la Bonet ha presentat a Barcelona les seues noves cançons en català, castellà, francés i anglès. Veges per a on, un diari que mai ano parla dels cantants que canten en català, ara ens diu que M. del Mar Bonet canta en altres llengües a més de fer-ho en la que fins ara ho havia fet. El fet ha coincidit amb el canvi de casa gravadora i amb l'aparició d'un nou disc de la cantant, amb una cançó d'ella titulada «No voldria res més ara» i amb una versió catalana de «L'aigle noir», cançó de la gran cantant francesa Bàrbara. Un altre membre de la cançó catalana que abandona la lluita, i en van... L'únic consol que ens resta, i no és triomfalisme, és que encara ens queden els millors.

CINC HORES DE CANÇÓ CATALANA A la localitat de Canet de Mar, s'ha celebrat un gran festival de cançó catalana, de cinc hores de durada, amb l'actuació de diversos cantants, entre els quals podem destacar Joan Baptista Humet. També hi actuaren els finalistes del premi Revelació celebrat a Barcelona, entre els quals era Araceli Banyuls, la cantant de Gandia que felicitem des d'ací. R.

ESTEVE-CASANOVA

NOTICIARI

la cultura nostrada. Aquestes començaren al mes de juliol amb membres de l'Esbart ElxFolk a propòsit de concepte i consciència de país i deures que per a tothom se'n desprenen en l'ordre cultural, i havent estat fetes algunes d'aquestes converses a la propera i comarcana vila de Santa Pola. D'altres han estat fetes amb antics cursetistes dels cursets de llengua o amb socis del Club que hi han volgut assistir i s'hi han llegit i comentat àmpliament diversos capítols de «Nosaltres els valencians», de Joan Fuster, i de «Conflicte lingüístic valencià», de Rafael Lluís Ninyoles. També hom malda per ensenyar a llegir el nostre idioma als grups d'infants que, cada volta més, s'acosten al Club. Exposició frustrada

Consegüentment a una visita que a darreries de juliol va fer a la ciutat d'Elx el prestigiós escriptor Jordi Costa, antic director de la revista Sant Joan i Barres, de Perpinyà, el pintor Andreu Castillejos fou invitat a celebrar una exposició individual a la Universitat Catalana d'Estiu, que, com cada any des d'ara en fa tres, ha tingut lloc al «Lycée Renouvier» de Prada (Conflent), a la part catalana del territori de l'Estat francés. L'esmentada i n v i t a c i ó fou feta per en Pere Verdaguer, en nom del «Grup R o s s e l l o n è s d'Estudis Catalans», mitjançant una carta datada a Perpinyà el dia 5 d'agost, en la qual demanava a l'Andreu Castillejos més àmplia informació per tal de fer-ne una p r e s e n t a c i ó a la premsa de la Catalunya francesa i assenyalava la possibilitat i conveniència de fer a l'esmentada Universitat uns col·loquis o xerrades, amb intervenció personal d'en Castillejos, a propòsit de la seua pintura, i fixava com a dies de l'exposició des del 20 al 30 d'agost. Les dificultats trobades perquè l'administració espanyola pogués enllestir la documentació necessària per tal de poder traure els quadres enllà la fron-

ALACANT «I APLEC DE LA CANÇÓ POPULAR DEL PAÍS VALENCIÀ»

Organitzat pel «Grupo Lasser», d'Alacant, amb una ben palesa i força lloable bona voluntat, ha tingut lloc a la ciutat del Benacantil un festival així titulat pels organitzadors (bé que alguns s'encarreguen que no en fos tant, de popular) celebrat els dies 21 i 22 d'agost darrer i anunciat per uns cartells que colpien fortament per la seua estranya i ben pintoresca barreja idiomàtica. El lloc on va transcórrer l'aplec (molt ben triat, cal dir-ho) fou el castell d'Alacant. El dia 21 va actuar en primer lloc Fernando Celdràn, el qual després que el locutor Campos Cuadran, de Ràdio Popular d'Alacant, l'havia presentat en l'idioma del nostre poble, digué que ell cantaria en castellà perquè així l'entenia tothom i ell cantava sempre així. Després cantà l'anomenat Francisco Armengol. En castellà. Després Candel Mira. Igual. Totes les cançons que van cantar aquests senyors consistien, de tan populars que eren del País Valencià, a haver posat música a poemes de León Felipe, Miguel Hernández, Antonio Machado i el cubà Nicolás Guillén. Tot plegat feia de lluny un gran baf d'imitació de Paco Ibáñez. En fi, província. En darrer lloc va actuar l'Antoni Anton Latour, de la Capella del Misteri d'Elx i ex-membre de l'Esbart Elx-Folk el qual va confessar, de cara al públic, que no tenia cap justificació cantar en castellà en un aplec de la cançó com aquell on era, però afegí que com que ell pertany al grup «La pedrada», d'Alacant, i aquests només canten en castellà i ell es deu al grup, cantaria per això en castellà, però que tanmateix també cantaria en valencià. Això no obstant, de cinc o sis cançons que cantà, només una fou en valencià. «La cançó de les balances», de l'Ovidi Montllor, i fou aquesta l'única de totes les del vespre que féu enfervoritzar-se el públic i que fou aplaudida llargament. Al total del que s'hi va cantar en aquest primer vespre de l'aplec, i llevat de l'excepció esmentada, el públic no hi va participar ni gens ni mica ; s'avorrí, no corejà cap cançó. En fi : fou un vespre ben fat. El dia 22, davant d'un ben nombrós públic que s'hi va aplegar malgrat haver-ne eixit tan decebut al dia anterior, va actuar primerament Lluís Cantó, de Sant Vicent del Raspeig, el qual cantà en la nostra llengua unes quantes cançons, originals d'ell, que van obtenir un bon èxit. Va estar ben encetat el vespre. Segonament hi actuà l'Esbart Elx-Folk ; llavors la participació del públic fou massiva, se'ls lliurà, els corejà, s'enfervoritzà. Cantaren set cançons i l'èxit fou continuat i esclatant. Després va cantar el Grup Il·lícita de Folk cinc cançons del seu repertori, també entre una unànime adhesió del públic que, fins i tot, va interrompre amb els seus aplaudiments algunes de les cançons. Una altra traca d'aplaudiments i de clamors. En quart lloc hi va actuar Francesc Moisés, d'Alcoi, molt reeixidament en les seues cinc cançons, que foren cinc triomfs més que sumar als d'aquest bon vespre d'èxits. Cantà, el darrer de tots, Macià Vives i Marc, cançons ben musicades i bones, però que com eren més intimistes i venien darrere els èxits esclatants anteriors, van rebre's amb un punt de gelor que no es mereixien. Aquest vespre, tots van cantar en català. El públic obligà, al final, a cantar junts l'Esbart Elx-Folk i el Grup Illicità de Folk. I després hi féu afegir-se el Francesc Moisés, i cantaren tots plegats fins que els guàrdies del castell avisaren que s'havia fet hora de tancar. El públic es quedà amb ganes de més.

NOTICIARI

tera i assegurar-ne la tornada dels que no haguessen estat venuts, degudes al breu temps de què es disposava per a tots els tràmits (sent necessari trametre l'expedient a Madrid i la intervenció del Ministeri corresponent per a assegurar que cap dels quadres no pertanyia al «patrimonio artístico nacional») i agreujades pel fet de ser temps de vacances, van impedir que Castillejos pogués aprofitar aquest tan avantatjós i excepcional oferiment que, nogensmenys, resta en peu per a l'any vinent i llavors, amb més temps per a fer les tramitacions que hi calguen, l'aprofitarà escaientment.. Misses en valencià

MONTSERRAT D'ALCALÀ Ens c o m u n i q u e n que en aquesta població de la Ribera Alta i amb caràcter de continuïtat, s'hi celebren misses en valencià cada dia festiu a les dotze i mitja, i cada divendres a les vuit del vespre. Se'n diuen també d'altres en vernacle sense dia ni hora fixos i amb diversos motius. BORRIANA A petició del «Club Som», d'aquella població, ens plau rectificar els termes de la notícia que donàrem sobre celebració de la missa en vernacl-; a la parròquia de Maria Auxiliadora, en el sentit que la celebració no era a les 8 del matí sinó a les 11, hora ben adient. Suspesa aquesta celebració durant l'estiu, ens comuniquen que serà represa en el present octubre, a les 11 del matí de cada diumenge. També aquest «Club Som» seguirà donant els cursos de valencià que té instituïts. ROCAFORT Membre del Cor Parroquial que tots els diumenges i festius interpreta la missa cantada en valencià de les 9'30 hores a la

MÉS SOBRE EL I APLEC DE LA CANÇÓ POPULAR Jo no sé si alabar —com a màxims animadors— el Grup Lasser, la nombrosa i entusiàstica participació d'Elx, o el nostre estimat Sansano... El cas és que, conjuminada tota aquesta sèrie d'elements portadors "d'un anhel de reconqueriment de la nostra personalitat com a poble en la valencianitat", que si bé estava —i és una pena i una veritat de dir-ho— adormit, no n'estava absent, i boten els cors quan, en una manifestació com la celebrada i gojada el dia 24 en el Benacantil, es canta la terra amb la llengua de la terra, la llibertat i l'amor. La festa? Magnífica en tot el seu contingut i en el seu capteniment. Artísticament, cultural i espiritual, un èxit insuperable. Ens hi van cantar Sant Vicent del Raspeig, Alcoi, Elx i València. Xixona, programada, no hi va poder acudir. Andreu Cantó, de Sant Vicent, va obrir l'acte i sabé "estar" i cantar; fou molt aplaudit. L' "Esbart Elx-Folk" hi va anar per l'èxit amb espenta i amb art. Macià Vives, de València, però radicat a Tarragona, i cantant en català clar, encarnà la germandat idiomàtica de totes les terres catalano-parlants amb dignitat; els aplaudiments que congrià se li van tributar amb el cor. El "Grup IUicità de Folk" deixà constància de ben fer de les seucs veus disciplinades, i el seu solista féu vibrar l'assistència amb vives estrofes cantant les santes rebel·lies necessàries quan l'home no vol ser anyell, quan un poble no vol ser ramat. Finalment, Francesc Moisés, d'Alcoi, ell molt complet artista, en ell alta fibra artística, va aixecar salves d'aplaudiments —i anava el meu cor a Alcoi amb els meus—. Acabada la funció li vaig encaixar efusivament la mà, quan el cor em llançava a l'abraçada. Sabent que Moisés efectuà la musicalització feliç del nostre famós "Tirant lo Blanc", no podíem esperar res mediocre d'ell; ens fou agradable en els seus diàlegs d'humor i en tota la sena actuació arrancà calor en els aplaudiments amb un èxit total. Tot seguit pujaren a la plataforma tots els actuants, cantaren junts, i en els pits de l'auditori hi hagué una alegria desbordada; es va aplaudir entusiàsticament. Un encert, i una necessitat complida, aquest "I Aplec de la Cançó Popular al País Valencià", per la revitalització de la cançó del país —a Alacant— tan sobradament aconseguida en aquesta actuació, i l'edició de la qual es pensa repetir ampliada. Augurem un nou èxit. VICENT D'ALACANT

CURSET DE LLENGUA PER A TOTES LES FALLES La Falla Sant Josep de la Muntanya-Terol, ha invitat a totes les comissions de les altres falles a un curs de perfeccionament de la nostra llengua, consistent en una hora setmanal de classe donada per un professor Llicenciat en Filologia i Pedagogia. La matrícula estarà oberta del 15 al 30 del present octubre. Horari de les classes : dijous, 8 de la vesprada ; divendres, 6'30-7'30 de la vesprada. Primers dies de classe : dijous 21 i divendres 22 d'octubre . Bl curs durarà fins a la primera setmana de març de 1972.

NOTICIARI

Parròquia de Rocafort, Antoni Pérez i Marco ha palesat que el seu talent va molt més enllà i, recentment, ha conquerit, al XX Concurs Internacional de Formació Professional, la Medalla d'Or, en l'especialitat de Reparació de Ràdio i Televisió. El Cor Parroquial, el Centre Cultural, d'on ell és membre també, el poble sencer i suposem tot el País Valencià, és ple de joia per aquest esdeveniment. El passat dia 3 d'octubre, en reconeixement de les seues aptituds i talent, se li va retre un càlid homenatge. Dels discursos pronunciats destacà el que, en la nostra llengua, ens va dirigir el nostre rector, mossèn Vicent Sorribes. També en valencià fou llegida una poesia en honor de l'homenatjat. En finalitzar l'acte, el poble sencer va felicitar el triomfador i els seus pares pel gran èxit assolit. III APLEC DE LA RIBERA A la muntanyeta d'Alzira va tenir lloc aquesta volta, l'Aplec que el jovent de la Ribera celebra cada any el darrer diumenge de setembre. Algunes falles organitzatives i d'altra mena feren que el seu desenrotllament no fos del grat dels assistents. Caldrà buscar entre tots una revisió a fons i un replantejament de la convocatòria. CRÒNICA DE LES ILLES La Universitat de Mallorca és un tema que fa córrer molta tinta. Entrevistes, articles, cartes, etc. Les declaracions de! batlle de Palma no són gaire optimistes i es de témer que tot quedarà en projectes. Cal remarcar l'oferiment dels senyors Barceló Oliver de deu milions de pessetes per a la susdita Universitat.

Festival de la Cançó Popular del Camp al poble de Llubí (Mallorca).

SEMPRE EL MATEIX PROBLEMA: CONTINUÏTAT Tot recital, tota activitat en un poble té el mateix problema : la continuïtat. Per què se'n cansa la joventut organitzadora ? És una pregunta que me l'he feta prou vegades perquè jo també he passat per aquí. Les causes en són dues : internes i externes. Internes. Deguts a una manca de conscienciació. La gent ho fa per pur snobisme, per simple anar fent. Manca de solidaritat, d'organització, i una sèrie de condicions indispensables per a tirar avant. Tot açò es pot dir que són faltes personals, a nivell de grupet com a màxim. Són pecats de què es pot fer responsable la inexperiència. Externes. Són els colps que reben des de fora, i els més greus, els que fan desil·lusionar els organitzadors : Els cantants i el públic tan escàs. I no hem dirigesc als cantants que no han gravat, sinó als «famosos», aquells que no volen anar a un tant per cent, aquells que volen que parles amb el seu representant, aquells que et posen com a condició mínima més de cinc mil pessetes. Açò és una burrada, i més encara en un poble. De taquillatge poden superar això molt pocs ; jo diria que només un o dos. Concretament, a Carlet n'hi hagueren, de perdudes, més de quatre mil pessetes. Es pot tirar avant així ? Han de perdre uns per tal que guanyen uns altres ? Per què no guanyen o perden tots plegats ? Ho fem tot entre tots o no farem res. Em sembla bé que u cobre tot allò que vulga en un club burgès, en la TV, però el que no es pot permetre és enfonsar unes idees, una gent jove, un esbart, i tot per diners. Del triomf econòmic depèn un grup ; si manquen els diners desapareix ; per tant, s'acaben els recitals, els cantants. Tot a nivell de poble. No s'acabaran mai els cantants per a la burgesia, per a les ciutats, per a les grans organitzacions (festivals i programes televisius). A pesar de tot, el grup d'organitzadors de Carlet vol tirar avant, volen portar més cantants, el pròxim serà Pi de la Serra. Són d'admirar o, millor dit, disposen de prou diners per a cobrir despeses. Encara que la cosa més segura és que es faça a un tant per cent, no seria la primera vegada que fes açò. Bs una llàstima que totes les agrupacions no estiguen en les mateixes condicions econòmiques. Però açò pot ser un nou problema, de no necessitar fer propaganda per tal que hi vaja gent, perquè els recitals ja estan coberts, bé siga degut al tant per cent o a tenir diners en la caixa del grup. A Carlet no s'havia fet mai res d'açò ; ara hi ha un grup que vol fer. Ànim i sempre avant. RICARD AVELLAN

A més dels premis monetaris hi havia : Flor de tàpera d'or, Flor de tàpera de plata i Flor de tàpera de bronze. Especialitats : Cançó i flabiol. Biel Ramis va guanyar en cançó amb «Tonada de batre» i «Tonada d'espolsar ametlles». Miquel Aloy fou guanyador de la segona especialitat. Obtingué un premi especial, Antoni Fuster amb un «flabiol» de fabricació pròpia. Un públic nombrós, sadollat de música mo-

derna, gitanos i cantants actuals va fruir del veritable folklore mallorquí. Un magnífic q u a d r e , de grans dimensions, de Jaume I, està pintant el famós artista Krekovic. Per documentar-se, ha visitat Montpeller, Nàpols i totes les terres on transcorregué la vida del Conqueridor. Un hotel de Palma n'ha fet l'encàrrec.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006