Gorg Revista Bibliogràfica. Número 25. Novembre 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista. No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o països, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili. GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que puguen cabre en l'espai limitat de què disposem. No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions.

DE LES ESTRUCTURES I DELS ORDENAMENTS Sr. Director: Realment ja no sé ni a qui, ni quan, ni com dirigir unes observacions que sovint m'he fet a mi mateix. Potser ara és temps de fer quelcom i potser és ja tard per sempre més. Res no e n v e r i n a més que parlar de Museus i especialment a V a l è n c i a . Deixarem de banda l'escàndol del Museu (pretès) Benlliure, la manca de doblers i d'altres elements essencials del Sant Pius V, i dirigirem les esbatussades cap a l'intocable i molt venerable Museu de Ceràmica González Martí. Si plou i si no plou, m'agrada entrar-hi, passejar-hi i mirar-hi, admirar-hi i sempre, inevitablement, DEPLORAR la destrossa que suposa la manera tan particular, aleatòria i arbitrària que han tingut per a col·locar les col·leccions.

Car per protegir i mostrar uns productes artístics, sovint d'allò més, han tingut a bé desfer el que ja per si mateix era una obra d'art indiscutible: el Palau dels Dos-Aguas. A tot arreu es troben elements estranys que desentonen i d i f i c u l t e n irremeiablement l'admiració del Palau. Una sola mostra: el saló de ball sembla un panteó de debò amb els cadafals funeraris de les vitrines. I no diguem de la meravellosa escalinata d'accés, on s'han penjat unes ceràmiques popular i es destrueixen mútuament l'estructura base (estil neoclàssic) i els taulells. Llàstima. Com que dins poc haurà noves sales buides, bé que p o d r i e n millorar les que s'ompliren tan malament, deixant-les lliures i tornant-les a moblar pertinentment. Amén.

RAFAEL VENTURA MÈLIA (València)

ELS NOSTRES CANTANTS Sr. Director: Li escric per donar-li una opinió sobre la nova «Cançó Catalanas al País V a l e n c i à . Molts es pregunten: què els passa, als nostres cantants, que no es fan populars? Jo crec que no s'hi fan perquè la manera amb què canten no agrada a la gent i menys a la joventut. A la joventut li agrada que les cançons siguen a l'estil «pop» i música «progressiva» i no de música per a adormir-se u, com l'actual nova cançó al Pais Valencià. He pogut comprovar que açò és de veres, i que els nostres cantants no triomfaran si segueixen cantant «a l'antiga». El món cada vegada canvia i no podem quedar-nos darrere. Els nostres cantants haurien d'adaptar-se a l'actual cançó moderna de la joventut, i seria així com triomfarien i la nostra cançó ressonaria més per la nostra terra, i per les altres que formen junt amb nosaltres la gran nació espanyola, i també per l'estranger. Per ara els cantants que canten a l'estil música progressiva són: Pau Riba, Dos + Un, Lluís Llach, i uns altres que ara no recordé. Però en necessitem més perquè així la nostra cançó no estiga feta «a l'antiga». Necessitem conjunts de música «pop» que canten en català. Res més; només donar les gràcies per col·laborar a la defensa del nostre idioma, a tots els cantants del País Valencià. Els desitge que triomfen a tots els llocs que vagen. Atentament, un cabanyaler:

RAMON SANCHIS (València) UN PREC I UN DOBLE, I HUMIL, HOMENATGE Sr. Director: El prec l'adreçe a vostè i també als altres amics que publiquen GORG per tal que en les pàgines finals del número de desembre de cada any vulguin inserir, si ho estimen convenient, un índex de tots els treballs eixits en els dotze números de la revista. Seria una facilitat per a aquells lectors (jo sóc un d'ells) que vulguin con-

servar i relligar la vostra interessant publicació la labor de la qual a favor de la nostra llengua i de les nostres lletres és imponderable. És clar que en l'índex que proposo s'hauria d'indicar, després del títol de cada treball, el mes i la pàgina. 0 bé numerar cada pàgina de GORG amb dues numeracions tal com fan «Serra d'Or» i «Lluc»; una corresponent al mes 1 l'altra corresponent al volum anual. El doble i humil homenatge el vull tributar a Josep Carner i al País Valencià. He llegit en un dels darrers números de «Cavall fort», la revista catalana per a «nois i noies», un breu però magnífic poema del nostre poeta; és un vers de dotze ratlles dedicat a Provença, que no coneixia. Un veritable joiell literari que convindria divulgar entre els homes i dones que integren la nostra àrea lingüística. El copie més avall però m'he pres la llibertat de substituir la paraula Provença per la paraula València, car la rima no hi perd res, i així tribute també un humil i sincer homenatge de devoció i respecte a unes comarques o terres —en realitat un gran País o una gran Germana— que formen part de la nostra comunitat lingüística i literària. Confie que l'ànima generosa d'en Josep Carner no em fulminarà d'indignació per haver canviat un mot, un sol mot, del conjunt de paraules que integren el seu poema i abrigue també l'esperança que els admiradors del nostre gran poeta sabran p e r d o n a r - m e el meu atreviment. Heus ací el poema de Josep Carner després d'haver reemplaçat el mot Provença per la paraula València: Enlaira València, ton cor i ta fe; que tes mans acullin germanes que tens. Terra encisadora, paradís d'amor, germanes veïnes volen fer-te honor. Terra lluminosa, que ton bell parlar te sigui bandera, corona i altar.

del nostre Josep Carner la mort del qual va tenir lloc a Brussel·les a començaments del mes de juny de l'any passat. Convé no oblidar-lo i cal, per tant, divulgar entre la nostra gent la seua gran obra cultural i literària.

R. R. i C. (Barcelona)

LES MISSES EN VERNACLE Sr. Director: Al número d'agost, hi publiqueu una carta del senyor Vicent Badia i Marín. Referent a una carta signada pel senyor Jaume Ruiz, el senyor Badia puntualitza que no és precís anar a Rocafort per oir la missa en llengua valenciana, ja que, més propet, a la capital, en tenen a Sant Roc de Benicalap tots els diumenges i dies festius. Molt m'alegre que allí s'oficien misses en la nostra llengua, però cal assenyalar que el senyor Ruiz deia: «Són molts els seglars com jo, que "tinc costum d'oir la santa missa" "quotidie"... No és cosa de desplaçar-me tots els dies a Rocafort per a oir la santa missa com Déu vol i l'Església mana». És a dir, que per a oir la santa misa en la nostra llengua sí que cal vindré a Rocafort, puix cap altra parròquia dels voltants la celebra diàriament, sinó solament els dies de precepte, com és el cas de Sant Roc de Benicalap i altres parròquies de València-ciutat. A la nostra parròquia és oficiada diàriament a les vuit del matí, a excepció dels diumenges i festius en què se'n diuen dues en la nostra llengua. L'una a les 7'30 i l'altra a les 9'30, ambdues de matí, aquesta última cantada pel nostre «Cor Parroquial», amb acompanyament de guitarres. Aprofitant l'ocasió, m'adherisc a Jaume Ruiz en sol·licitar missa en valencià a la Catedral, «Alma Mater» de la Diòcesi, la qual, donat el seu rang, devia haver estat la primera a celebrar-ne. Amb un salut cordial,

Gràcies, senyor Director, per haver contribuït a popularitzar aquest magnífic i breu poema

ALBERT PÉREZ MARCO Rocafort (València)

MES SUGGERÈNCIES Sr. Director; Estic llegint ja a molts GORG la dèria d'inserir poesia als seus fulls, esmentada en diverses lletres. La dificultat, segons sembla, rau en la manca d'espai. He repassat amb molta cura la seua revista i trobe que totes i cadascuna de les seccions són alamón necessàries. Emperò... també la poesia ho és, com a termòmetre cultural d'un poble. L'única solució que se m'acudeix és la de retallar mig full a la secció «Cartes al Director» pensant que no seria molt greu ¡'endarreriment ocasionat en la publicació de les lletres. De totes les maneres, la poesia pense que ha d'ésser «d'ara» i, preferentment, d'«urpa», ja siga d'aficcionats o d'autors consagrats. És a dir, que corresponga doncs, a les necessitats i seny del nostre poble Au Fènix. Molt atentament,

JOSEP V. BERGON ( València) Sr. Director: Fa temps que voldria haver escrit una carta semblant; però ho he anat deixant córrer. Ara la hi escric. Fa alguns números, aparegué en aquesta revista la carta d'un lector que demanava s'hi inclogués una secció de poesia Ara al darrer número de GORG, un altre lector torna a demanar la inclusió de la poesia dintre de la revista. Al darrer número sembla, però que s'hi ha dit quelcom; amb tot jo crec que amb això no n'hi ha prou. Caldria si més no, pense jo, fer conèixer un poc de l'obra dels nostres millors poetes. Caldria que els poetes novells tinguessen almenys un petit mitjà de difusió per arribar-hi un xic al poble. Tot això però depèn de si pot ésser convenient a la bona marxa de la revista, és clar, senyor director... Així, doncs, aprofita també per fer una crida als novells poetes valencians, aquells qui t r e b a l l e n tots sols, per tal d'unir-nos i fer grups, creant aixi la nova ànima de la jove poesia valenciana. També voldria dir ací que m'ha semblat encertadíssima la

nova secció «Divulgació lingüística» que signa Enric Valor, puix que arrenca dels inicis, e x p l i c a n t d'una forma clarivident la naixença de les llengües romàniques, entre elles, és clar —el català— llengua del litoral mediterrani ibèric. En una altra ocasió caldria donar a conèixer les principals variants dialectals del nostre idioma i allò més en què els nostres dialectes es diferencien; potser això ajudaria a dissipar certs dubtes que sobre la nostra llengua tenen encara molts catalanoparlants. Si algun novell poeta interessat vol escriure'm pot fer-ho a Josep Manuel Sanç - Montcada, 29 - B. València-9. Li pregue també, senyor director, si res no fa, tinga a bé de publicar-me aquest curt poema. Moltes gràcies per endavant... Atentament.

*EN SANÇ» N. de la D. — Agraïm la tramesa del poema, que no publiquem encara per manca d'adequada secció. Pensem facilitar més avant la publicació de poemes i narrativa breu dels autors novells.

RECOMANAMENT A ALGUN DIVÍ Sr. Director: Seria important que la polivalència a la que «malauradament» ha de conformar-se GORG estigués entesa de manera operativa. És perillosa la pèrdua d'un potencial públic lector per manca d'intel·ligibilitat. I no em refereixo ara a raons d'ordre filològic, és a dir, a les dificultats que pugui trobar el lector del nostre País davant d'un català purificat, ans, a les dificultats de comunicació que el lector pot trobar davant escriptors exquisitament «divins». Molts dels articles de la revista arriben als lectors plens d'una sofisticació literària exagerada, sofisticació que allunya aquells d'allò que, d'alguna manera, pretenia esmentar l'autor. Tothom ha d'ésser conscient que la revista és l'única que s'edita en català al País, l'única que ho fa en la llengua que parlem, en la que pensem cons-

truir la nova societat d'un endemà més normalitzat. Apropar la gent a GORG és apropar-la a una lluita quotidiana i pragmàtica i això ja és important. No exclusiu, però sí important. La polivalència de GORG és quelcom conjuntural, del moment històric que vivim. És veritat que són molts els públics que tenen dret de veure-s'hi integrats i representats i, conseqüentment, no se'n es pot excloure cap. Però crec que és un altre problema el que sigui qui sigui l'autor — i , doncs, el seu pensament—, aquest ha de ferse entendre pel lector. I vull concretar. Seria convenient que el senyor R. Ventura Melià expliqués el perquè d'aqueixes meditacions públiques que ningú no té l'obligació de suportar i que sembla ésser necessari encapçalament de les seues entrevistes, d'altra banda del tot interessants. L'entrevista és un gènere d'ample a u d i t o r i ; diguem-ne que és «popular» i tota invocació «ad majorem gloriam», com a codi exclusiu-repulsiu, no condueix sinó al confusionisme més malaurat. Demanar «popularisme» ho trobo sense sentit. Bastant «popularisme» ens ve pels «mass media» normals, i estirar la corda podria ésser molt perillós. Doncs, no espero una davallada del nivell literari de la revista, ni la desitjo. Vull només que la comunicació autor-lector es possibilite al màxim. Crec que no és demanar massa. Que el senyor R. Ventura Melià i d'altres col·laboradors que sovintegen les pàgines de GORG prenguin nota d'aquest recoma nament. Que pensen que tots podem sortir-ne beneficiats. Cordialment,

PAU FERRER (València) SOBRE L'IDIOMA I LES LLEIS Sr. Director: Al núm. 22 de la revista que vostè dirigeix corresponent al mes d'agost, aparegué a la secció «Cartes al Director» una carta amb títol «L'idoma i les lleis» signada per Misser l'Advocat, en la quar es feia refe-

rència a l'ús de la nostra llengua en diferents casos segons diverses disposicions oficials. El punt núm. 4 de la dita carta tractava dels «Noms de persones» i citava l'article 192 del Reglament del Registre Civil de 1928. Així, d'acord amb aquest punt núm. 4 de la carta, són permesos els noms regionals sense límit i per tant automàticament hom pot inscriure en català qualsevol nom als fills. Doncs NO; en efecte, l'article 192 del Reglament de 1958 de la Llei de Registre Civil ho diu ben clar (a fi que tothom ho entengui): «Se p e r m i t e n los nombres extranjeros o regionales. Si tuvieren traducción usual al castellano, sólo se consignarán en esta lengua». O sigui que els noms corrents Josep, Jordi, Lluís, Joan, Àngels, etc., queden totalment bandejats puix que tenen «traducción usual al castellano». L'article 192, en realitat, només permet noms regionals catalans com ara Montserrat, Núria, Roger, Arnau, Berenguer, etc. Els altres noms, «en castellano». A més observem que la llei diu «en castellano» i no «en español» per tal que així quedi ben clar que es tracta del castellà, no fos cas que en posar «en español» algú sortís amb que «el español» és qualsevol llengua parlada a Espanya. I aquest «detall» encara resulta més significatiu si hom té en compte que normalment els medis oficials no solen parlar mai de «castellano» sinó d'«español», referint-se a la llengua. Per tant, el que queda ben clar, és que la llei prohibeix el registre de noms de persones en català i obliga tothom a inscriure els noms exclusivament en castellà (fora d'aquells casos esmentats). És a dir, que a Espanya, tothom ha d'ésser inscrit en castellà: la llei així ho estableix. Es tracta, doncs, d'un cas claríssim de discriminació legal contra els catalans, els bascos i els gallecs que no podem ésser inscrits en els nostres idiomes respectius. La realitat confirma això que diu la llei: El senyor Josep Alonso ens ho diu en una carta publicada al núm. 23 de GORG; a mi també m'ha passat igual amb els meus fills i podria esmentar altres persones que també han hagut de claudicar.

Perquè crec que és significatiu i alhora tràgico-còmic, exposo el següent cas: Un amic meu, que és belga i és casat amb una catalana, va voler inscriure el seu fill simultàniament a Bèlgica i a Espanya amb un nom català: «Jordi». Bé, a Bèlgica sí, però a Espanya «en castellano» li van dir (i així ho van fer). Per tant aquest nen, fill de pare belga i mare catalana, es diu «Jordi» a Bèlgica i «Jorge» a Espanya. Sense comentaris. Sense res més de particular, aprofite l'ocasió per a saludarvos atentament,

LLU/5 MARQUET (Barcelona)

Sr. Director: Lamentem vivament la manifestació que T. LL. fa a la pàgina 30 de l'últim número de la seua revista en què es diu que l'Ateneu Mercantil és inoperant en la vida artística valenciana. Evitant fer història, ens limitem a remarcar que al present mes d'octubre, l'Ateneu ha realitzat el XVII Saló de Tardor i concedit dos premis per 45.000 pessetes i dues medalles de bronze. Ha estat dictada una conferència sobre pintors valencians actuals, entre els quals es troba algú dels qui opinen en contra de la nostra entitat. I que sapiam, ha estat donada l'única conferència en honor de Picasso amb motiu del seu 90 aniversari. No és doncs molt objectiva la postura de la seua revista. És encara més lamentable estar ferint de continu les obres valencianes mateixes. Així no es guanyen adhesions. Consta la nostra protesta per tan irrespetuosa actitud. Atentament,

ROBERT

MORODER

Sr. Director: Vaig seguint amb gran goig el curs que pren això de fer les misses en la nostra llengua. També he llegit en el número del mes de juliol una carta que diu que la Junta Diocesana d'Acció Catòlica envia unes fu-

lles a tots els Rectors, dient la necessitat d'usar la llengua del poble. Si això a més de la província de València, també es fa a les altres províncies del País Valencià, els voldria recomanar en gran manera, que no s'obliden d'enviar-ne una al senyor Rector de Penyíscola perquè crec que li fà molta falta, i això que ell és nat a Onda. Amb motiu d'una festa —que no era oficial—, es van fer uns parlaments i alguns dels senyors que van parlar, ho van fer en català. A l'endemà —davant meu— el senyor Rector criticava la manera de procedir d'aquells senyors i recordava l'obligació que tenien de fer els parlaments en castellà. No vaig poder callar i parlant d'obligacions li vaig recordar les que ell tenia de fer les misses en la llengua del poble. Li vaig recordar el Concili Vaticà II, les Encícliques del Papa Joan, i sobretot el vot d'obediència del que tantes vegades parlen. Li vaig dir allò de: «Doneu al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu —i vaig afegir jo— i al Poble allò que és del Poble». Em va voler donar una lliçó de qüestió de llengües i em va dir entre altres coses: «El valencià és més antic que el català». Li vaig dir que tot era la mateixa llengua. El senyor Rector encara ho dubta. Mirava de canviar de conversa tant com podia i quan ja el vaig tenir ben acorralat —i em va costar força— va resumir que ell feia les misses en castellà «pels turistes». Jo, senyor Director, voldria que vostè sàpigues que la classe de turistes que van en aquell poble, no són precisament dels que van a guanyar j u b i l e u s , sinó dels que van a les «boïtes», «Snacks bars», «Discoteques», i sobretot a les muralles del poble i que a molts pocs metres de la casa del senyor Rector, a les nits s'omple de turistes, i si les parets poguessin parlar, tal vegada comprendria el Ministre de Déu, que no val pas la pena de sacrificar-se tant «en bé del turisme». Atentament,

MONTSERRAT PONS (Barcelona)

Sr, Director: Són molts els artistes que han passejat el nom de València pel món, però digueu-me: ¿Qui ho ha fet amb més afecte i enyorament que el nostre gran novel-lista don Vicent Blasco Ibáñez? El poble valencià encara no ha tributat el seu a g r a ï m e n t pòstum a qui tant va sacrificar per nosaltres. Jo propose que l'actual passeig al Mar canvie el seu nom pel de l'insigne escriptor valencià don Vicent Blasco Ibáñez, i que s'òbriga una subscripció a favor d'un gran monument que cal posar en el dit Passeig al Mar en honor d'aquell a qui tant deu el seu poble. El nom del Passeig ha d'estar escrit en valencià i castellà. Molt atentament,

RAMON ROMÀ BELTRAN (València) Sr. Director: He llegit al número 23 de G O R G , l'entrevista del senyor Ventura Melià amb Lluís Llach, i no puc menys que fer-li algunes preguntes aprofitant aquest espai de «Cartes al Director», obert a tothom. No dubte de la bona voluntad del senyor Ventura Melià, però cal aclarir uns punts d'aquesta entrevista. Si no he llegit malament, aquest senyor pregunta a Llach: «Ara que sou emigrants i tot, "temporers", ¿us exploten molt, per part de les productores i representants, és clar?». No p a r l a r e m , car no és aquest ni el lloc ni el moment, de l'explotació de l'emigrant. Jo no sé més que els «tempo-

oriflama revista de joventut

LLEGIU EL NÚMERO DE NOVEMBRE «EXTRA» DEDICAT AL PAÍS VALENCIÀ rers», sols demanen dues coses: que la temporada siga llarga i poder tornar l'any següent. Però parlem dels nostres cantants. ¿Sap el senyor Ventura Melià que quan canten a l'estranger sempre ho fan a sales i llocs dignes del que són, de professionals? ¿Que quan els NOSTRES cantants ho fan al NOSTRE PAÍS és quasi sempre en llocs indignes d'ells? ¿Quantes vegades l'escenari és fet de quatre taulons i dues lones? ¿Quantes vegades no funcionen els micros? ¿Quantes vegades s'improvisa un magatzem o un altre local que no reuneix cap condició? ¿Qui fa doncs, sinó nosaltres, la més indigna de totes les explotacions, que és explotar la situació irregular dels Nostres Cantants? ¿Qui els pega una abraçada en acabar i «Bravo valent! 500 pessetes; no hi ha més, i gràcies»?

I si voleu més detalls, pregunteu a q u a l s e v o l d'ells, a Montllor, per exemple, que és l'últim que ha fet una volta pel País Valencià. Nosaltres som els qui els explotem tractant-los com aficionats, quan som els primers que hauríem de tractar-los en tant que professionals, que és el que són. Per ells, per la cançó i pel País. I aquests senyors van a l'estranger, a cantar davant un públic que no els coneix, en una llengua que no entenen i els parlen d'uns problemes que no són els d'ells, i per damunt els tracten amb tot respecte i la dignitat que mereixen, i nosaltres... I nosaltres parlem d'explotar! Cordialment el saluda i dóna les gràcies,

DID1N PUIG-GRAÜ (Benimodo-València)

EDITORIAL

PARAULES I COSES El terme «normalització» es troba prou difós dins el domini de parla catalana i ha estat sovint al·ludit; fins i tot és quasi una paraula del vocabulari intel·lectual corrent. Això no obstant, no podríem assegurar que ens trobem davant d'un concepte de significació precisa. A tal propòsit, serà útil que insistim de bell nou a posar en relleu dues de les implicacions essencials d'aquest concepte. Totes dues ens són ràpidament suggerides quan utilitzem aquest terme. No em referiré, però, a la significació «lingüística» del fenomen. «Normalitzar» vol dir, en aquest sentit, donar normes, reduir a unes regles, fornir una llengua d'una gramàtica raonable, una fonètica acceptada i un lèxic. Aquesta significació és purament lingüística per tal com el seu obiectiu primordial í obvi és la unificació idiomàtica a base de l'establiment d'una varietat supradialectal. Sortosament, aquesta qüestió de la unificació idiomàtica —per bé que ara i adés desperta algunes polèmiques de detall— va restar eventualment resolta amb la capitulació del grup Fullana, allà pel 1932. L'aspecte «linqüístic», «tècnic», del problema fou substancialment resolt, però no pas l'aspecte social —que, probablement, era l'important. I tot el problema radicava en una proposició tan simple com aquesta: En les societats civilitzades, la maior part dels individus no solament han de parlar llur llenaua, sinó també lleqir-la i escriure-la. L'alfabetització Dlanteiava d'arrel el ount «no tècnic» de la aüestió; Dunt totalment estrany a la linaüística: aorendre a lleair i a escriure, ¿en auin idioma? En rf»<Dondre a aauesta oreaunta ens instal·làvem novamwt en una situació inicial. Pomnè l'alfahf»titz=»ció no fos P"«ò«im rl'açcïmïlacïó. i fos. DQr tant, auiarJs ner rr!torí«; oliiralíctp*. calía

«normalitza»"»

l'írlí^m;». Perà «nn·"mal'*Tai'-lo» pn un pUro fani't.

Pncar.ln «a nïwoll normal»? P i rvMi

rl'íriïialfat ?mh unç altrAc ïrlínmpí. f»n "n

mateix ni?. Amb an'ò implicàvem un oro-

pòsit, una meta que, en bona part, ultrapassa els límits de la lingüística, i en relació amb el qual el lingüista és reduït a modestíssim paper d'especialista tècnic. El punt no era ja «la llengua», sinó unes altres coses: la societat, l'economia, les autopistes, els tarongers o el post-concili, 0 tot plegat. La societat, l'economia, el post-concili, etc., havien d'esdevenir els principals personatges del drama. Perquè tampoc ells no eren «afònics»... La normalització, en aquest segon sentit, implicava la superació de la nostra situació diglòssica (la superposició d'un idioma formal —el castellà— per damunt d'un parlar col·loquial —el català). Però abolir el marc diglòssic comportaria, al seu torn, un gran canvi sòcio-cultural. Marcel Cohen apuntava el fet que «la unificació lingüística més o menys completa pot ésser obtinguda per l'eliminació de les barreres entre les categories socials, 1 en particular per les condicions comunes d'instrucció». La democratització cultural havia de significar una reducció de les distàncies verticals entre classes. En aquest aspecte, cabria afirmar que la normalització no és pas altra cosa que la democratització cultural. El concepte de «normal» esdevé ací un concepte «normatiu». En l'altre sentit —en el lingüístic— pressuposa la realitat que tota llengua és capaç de convertir-se en instrument cultural a tots els nivells, de cobrir totes les necessitats d'una societat: «superiors» i «inferiors». Res no existeix dins l'estructura d'una llengua, proclamava la U. N. E. S. C. O. el 1954, que li impedesca d'esdevenir vehicle de c i v i l i t z a c i ó moderna». D'altres firmes prestigioses, a banda la U. N. E. S. C. O., han cridat l'atenció sobre aauesta evidència: constitueix un pur preiudici de mantenir, encara, la vella dicotomia entre «Mengue»: de p r i m e r a » i «llenqües de seqona». Schleael va dir-ho ja, per l'any de les Corts de Cadis: la mateixa èooca, poc més o menys, en què Manuel Civera, El Fideuer, increpava els

seus conveïns, afirmant de tenir per «un ximple qui vulga sostenir que el nostre idioma no és capaç i susceptible de tot el que són els altres». Aquest principi d'igualtat és òbviament conciliable amb el bilingüisme, però és òbviament impugnat per la diglòssia. L'estudi d'una normalització lingüística seria, per tant, una piadosa il·lusió sense l'anàlisi dels problemes socials fonamentals amb què s'afronta una comunitat en el seu conjunt; les qüestions implicades en tal procés desborden el camp de la lingüística estricta, la consideració de la qual és el l l e n g u a t g e , per a reclamar l'atenció de la sociologia, l'economia i la ciència política. És cosa urgent que, si més no al nostre país, comencem a plantejar-nos des d'unes noves perspectives el problema. Fóra, en efecte, bona cosa que, a banda els erudits i els impenitents libadors de b i b l i o t e q u e s , el fenomen comencàs a preocupar els economistes. Tots sabem, no sols perquè ho deia Galiana, ja al XVIII, sinó perauè cal que siga així, que l'edició de llibres catalans «és neooci de gastar diners a manta». Però l'edició de llibres i el negoci editorial no és pas «l'economia». Investigar l'economia de la vida cultural valenciana, dins el coniunt del domini lingüístic català, implicaria l'estudi dels «costos i beneficis de la normalització», començant pels problemes de l'aprenentatge a les escoles, fins arribar a l'economia del manteniment linqüístic, amb l'edició de materials en català coberta per inqressos de font comercial (vendes, subscripcions, anuncis), col·lectiva (impostos) o de fundacions, així com els de caràcter extern (política econòmica estatal). I, més generalment, ¿quin tipus de relació existeix entre determinats processos, com la industrialització o l'anomenat «desenvolupament econòmic» i la presa de consciència de la situació sòcio-linqüística per part dels qrups d'idioma? ¿De quina forma influeixen els «desequilibris interregionals» en la distinta evolució d'aqueiva consciència linoüística dins un mateix domini cultural? La supervivència de les cultures minoritàries deoórt, fonamentalment, de factors econòmics, i és cosa ben trista nue no s'ha'a planteíat encara cap treball seriós en aqueixa direcció. El tema resta esperant. RAFAEL LL. NINYOLES

PICASSO NORANTA ANTS! Jovenívol, vital, vivaç, exemple permanent de la joventut perpètua. Sembla que està encara en la primera volada i és contradicció de l'aforisme, «ars longa, vita brevis», que per a ell és vida llarga i art més llarg encara. Tota la premsa mundial en parla, de Pau Picasso, immortal, ja en vida. A França, amb caràcter oficial, el Govern de Pompidou, l'ha consagrat com l'artista més fecund i important del temps present. El museu del Louvre s'ha obert per un home que encara viu, i les seues teles pengen on abans hi havia els clàssics consagrats d'altres èpoques. El mateix Picasso ho diu: «Estic destinat a seguir treballant sense repòs. Sóc tot acció i de vegades em trobe com arrossegat per una mena de fúria creadora». Noranta anys de coratge i vigoria, tota la història de la pintura dels darrers temps, treballant implacablement, menant una vida dura, amb energia, amb impaciència, neguit i ànsia, una aventura permanent a la recerca constant dels riscs artístics. La seua pintura podrà agradar o no, però ha marcat una fita cabdal en la història de l'art contemporani. Català d'adopció, viu a Barcelona a començament del segle, i és on es troba més de son gust. Picasso arribà a Barcelona el 1895; venia de La Corunya, on son pare era professor de Belles Arts. Pau tenia aleshores catorze anys, i de tots és conegut que per a l'examen d'ingrés a l'escola, en un dia va fer el dibuix per al qual tenien un mes de temps. Per aquells dies, Barcelona era un centre artístic i literari, tenia revistes com «Pèl i Ploma», «L'Avenç», «Joventut», «Catalunya Artística» i un ambient de llibertat total, amb jovenalla de cabells llargs i barbasses eriçades, sempre discutint i cridant als cafés. «Els quatre Gats» de Rusiñol, Folch i Torres, Adrià Gual, Sabartés i d'altres, era un camp de cultiu i atmosfera molt saludable per al desenvolupament del jovencell artista.

Josep Palau i Tabre (1) és l'autor del llibre que assenyalem. Aquest escriptor, assagista, poeta i biògraf de Picasso és home d'una gran sensibilitat, que aplica a la seua obra que comentem. Al moment d'escriure aquestes precipitades ratlles, a Barcelona, a «La Cova del Drac» es representa una obra teatral de l'esmentat autor i que s'anomena «Homenatge a Picasso», com aportació privada i particular, com a viatge teatral, a través de l'obra picassiana, sota la direcció i muntatge de Josep A. Codina. No podria GORG mancar a la cita d'aquesta data, dels 90 anys, recordant la gran figura del pintor, que va ésser ben compromès a la darrera contesa dels anys 36. Fet històric que no cal oblidar. El que no se sap, és que el nostre paisà i pintor Josep Renau, valencià ara a la diàspora, quan va ésser Director General de Belles Arts, anomenat per la República, va designar com a Director del Museu del Prado a Pau Picasso, que acceptà amb plaer, però la seua incorporació fou frustrada pel setge i situació de Madrid derivats de la lluita. Poc després va pintar per encàrrec del Govern republicà, el seu Guernica, llenç dramàtic, acusació contra la guerra que aleshores anorreava i colpia el nostre país, i que és conjunt de recerca de troballes estètiques, amb un sentit tràgic i expressivitat que pot equiparar-se amb el Goya dels desastres de la guerra. Cal que assenyalem que, coincidint amb els venturosos noranta anys de Picasso, ha pujat als títols més grans dels diaris de tot el món i simultaniejant a les mateixes dates, el fet que, altres dos Paus, també són notícia important pertot arreu. Pau Casals, l'entranyable mestre, ha estrenat el seu «Himne de les Nacions Unides» al Palau de l'ONU, i concorda també amb la nostra alegria el fet que un altre Pau, aquest, Pablo Neruda, xilè però ben nostre de cor, ha guanyat el Nobel d'enguany. Coincidències de tres Paus universals. GONÇAL

CASTELLÓ

(1) Josep Palau i Fabre : PICASSO PER PICASSO Editorial Juventud. Barcelona, 1970. 168 pàgs., il·lustrat. Preu : 1.200 ptes.

PICASSO Al meu veure, és Pablo Picasso el pintor en qui tot, o quasi tot, el terbolí de tendències que es produeixen a l'època dels ismes s'organitza en un drama personal, per a donar-ne al capdavall un dels resultats més positius i irresistibles. Picasso comença, precisament a Catalunya, fent una pintura que ja se sap —perquè es vol— distinta de l'impressionisme i amb una intensa derivació cap a l'expressivitat: fou, en els principis de la seua carrera, un Isidre Nonell d'imprevisible futur. El contacte amb el París que havia rebut les admonicions antagòniques dels artistes de 1890, el decanta cap al constructivisme, cap a les formes estructurals i geometritzades. És l'ensenyança de Cezanne la que hi preval. Embarcat en l'aventura del cubisme, primer, va passant successivament —si no d'una manera sempre palesa, sí amb argúcies dissimuladores que han vingut després. I no en el sentit d'inserir-s'hi, és clar, sinó en el d'assimilar-se el que duien de vàlid : Picasso s'ha apropiat dels millors avantatges d'aquella peripècia múltiple. I ha fet encara més : s'ha atrevit a introduir en les senes experimentacions estilístiques la molla perdurable dels grans mestres vells, i això sense cedir a la velleïtat d'imitar-los. L'obra de Picasso, com a conseqüència d'açò, ofereix una fluencia proteïforme, un canvi permanent que, si ens hi fixàvem, trobaríem ésser la gradual conquesta del seu estil dels últims anys. Certament, Picasso no ens proporciona cap garantia perquè mirem aquest estil com un guany estable : ens té acostumats a la mudança i no podem preveure com pintarà demà. Però aqueixa v a r i e t a t consagra una constant personalíssima, la qual, probablement, no veurem desmentida per l'obra a venir del malagueny. Un arlequí, la «epasseuse», unes dones elefantíaques, les guitarres dislocades, Guernika, coincideixen a denunciar una visió tràgica —algunes vegades, també com Goya, grotesca— del món. Això ho reconeixen fins i tot aquells als qui repugna la pintura picassiana. Aquest estremiment angoixós que Picasso comunica a la realitat, en pintar-la, redimeix les coses de llur tenebrosa inanitat : les obliga a dir, a parlar d'elles mateixes i del propi Picasso. Es tracta, doncs, d'una pintura eloqüent, als antípodes de la mudesa dels abstractes i tendències afins. No necessita Picasso que el tràgic —o el grotesc— derive del «tema», que és el procediment a què recorren els surrealistes : tan patent és allò en Les massacres de Corea com en La dona asseguda al balanci, en un retrat del senyor Sabarté com en l'escena del gat que devora un ocell. El «tema» és tota la realitat, però vista ara no en funció d'anècdota sinó participant dels odis i dels amors que cremen l'esperit frenètic del pintor. (del llibre de J. Fuster "El descrèdit de la realitat". Raixa - Palma de Mallorca, 1955.)

comentaris i fragments EL LLIBRE NEGRE DE LA TARONJA ESPLENDENT

TARONJA I CAOS ECONÒMIC Després de llegir el llibre mTaronja i caos econòmic» de Lluís Font de Mora, emprenc per les seves pàgines la ruta del taronger. A Vinaròs i Benicarló es projecta, a l'exemple d'Alcanar, tot un futur d'aqueixa artesania agrícola que és la dels vivers, necessària per a obtenir els peus que demanda la citricultura valenciana, més que mai necessitada de plançons a causa de les replantacions a que obliga l'enfermetat de la «tristesa». La Plana —l'Alta i la Baixa— és un conjunt de gran tradició que manté en cultiu entorn de 30.000 hectàrees de cítrics. Almassora i Castelló de la Plana, a la Plana Alta, i Vila-real, Nules, Borriana i Almenara, a la Plana Baixa, són nuclis taronjaires de gran significació. Els secans de Betxí, Vila-real, Onda, la Vall d'Uixó, etc., són transformats progressivament, i totes les vessants p r o p e r e s mostren una orla característica. Són terres subjectes a la més viva especulació, en les quals el marc de plantació apareix molt atapeït. En aquesta destaquen els tarongers de la varietat nàvel i els mandarins de totes les varietats (comuna, ja en decadència ; clementines fines d'un cicle de producció molt anyer, difícil de corregir ; clementines de Nules i satsumes, la varietat japonesa que tant s'ha imposat per tot el país). Des de sempre —continué el camí que al peu de la lletra em va marcant Font de Mora—, hi ha hagut una certa rivalitat entre la Plana de Castelló i la Ribera del Xúquer. Els llauradors de la Ribera consideren que la seua taronja és

molt superior, i els uns i els altres opinen que la fruita dels oponents està més exposada als freds de l'hivern. En la nostra opinió —diu Font de Mora, enginyer agrònom i cap del S.O.I.V.R.E. de Gandia—, la taronja de la Ribera aconsegueix la maduresa més precoçment i, en línies generals, presenta més qualitat; però, en canvi, és menys resistent. Per això, la de la Plana és recoUectada més tard i després de sofrir a la força uns riscs més grans, sol aconseguir unes cotitzacions més altes, en entrar per més temps i en moments més adequats en el joc de l'especulació. Sense perdre la continuïtat en el conreu pel litoral, i deixant a l'interior importants secans transformats, arribem, en baixar de latitud, al Camp de Sagunt. La gran extensió de tarongerar s'estreta, cenynit-se al riu Palància, fins a aconseguir Sogorb. Sagunt és un gran centre productor i exportador, amb plantacions molt sensibles al fred a la part baixa i amb laboriosíssimes transformacions als aiguavesos de les muntanyes pròximes. L'Horta de València presenta un predomini del taronger nàvel. S'enclava a la vall inferior del riu Túria, i per la part nord, s'accepta que comprèn fins al mateix Puçol. El típic paisatge dels conreus tradicionals apareix clapejat de petites plantacions arbòries, en una demostració més de l'agressivitat del taronger. Torrent, molt conegut pel seu impuls industrial, és el centre citrícola més important de la comarca. Novament, diners de la indústria reverteixen sobre el camp circum-

COMENTARIS I FRAGMENTS «TARONJA I CAOS ECONÒMIC

de Bétera, Nàquera, Riba-roja de Túría, etc., es fan pensant en els cítrics —taronger nàvel, sobretot. En aquestes poblacions existeix un vertader pànic cap als conreus hortícoles, dels quals fugen amb l'excusa del preu considerable de l'aigua elevada dels seus regadius, i els cítrics tenen unes necessitats molt menors en volums de reg. Rn la Ribera Baixa, apareix també el taronger en àmplies zones, que avancen implacablement per les mar jais Í les hortes. Molts terrenys que s'havien dedicat al conreu de l'arròs en els moments d'esplendor d'aquesta gramínia han passat definitivament a ser feu del taronger. D'altres terres, que de sempre no han tingut altra opció que l'arròs per motius de salinitat i de manca de sanejament, són així mateix conquistades per al gran monocultiu citrícola. Cullera, Sueca, Llaurí, etcètera, destaquen dins de tot un conjunt la gran il·lusió del qual és conrear niés i més tarongers. L'àmplia comarca de la Safor comprèn unes 30 poblacions, les economies de les quals depenen gairebé exclusivament de la taronja. La Vall de Tavernes és el centre principal de la subcomarca de la Valldigna, í Gandia, un dels grans centres exportadors del País Valencià, és el focxis més fort de tota l'horta que porta el seu nom. Les transformacions han estat realment espectacular en totes les muntanyes que circumden la comarca. dant per a major sorpresa d'aquells qui posseeixen una relativa formació econòmica. La Ribera Alta és el santuari de la taronja, amb prop de 35.000 hectàrees dedicades al seu cultiu. El desastre causat per la «tristesa», que en pocs anys ha eliminat entre el 15 i el 20 per ÏO0 dels arbres de la comarca, no ha fet perdre el coratge dels propietaris del Xúquer. Són molt famosos els tarongers d'Alzira i de Carcaixent, centres que rivalitzen ells amb ells en qüestions de prosapia comercial i agrícola taronjaire. També hi destaquen, per la sena quasi total dedicació d tricóla, Algemesí, Alberic, Alginet, etc. La Sèquia Reial del Xúquer prolonga la Ribera Alta fins a la sena fusió amb l'Horta. Rn aquest sentit, cal destacar necessàriament Picassent, localitat d'escassa significació fins fa molts pocs anys, i que d'ací poc de temps serà la primera de tot el país quant a extensió citrícola, gràcies a les constants transformacions que s'hi efectuen i a l'ampliació del regadiu mitjançant el canal Xúquer-Túria. Més cap a l'interior, el Camp de Túria mostra, així mateix, una enorme polarització cap al taronger. Gairebé totes les transformacions en regadiu

Cap a l'interior, a la Costera, Xàtiva constitueix un altre centre citrícola important. Canals, en la mateixa comarca, ofereix l'exemple del risc voluntari, amb les seues grans transformacions en llocs molt sensibles als forts descensos tèrmics. Tornant al litoral, la Marina Alta, amb algunes de les seues terres molt protegides del fred, mostra ja una certa dedicació a la llimera i a les varietats tardanes de taronja. Sobre els altres centres productors, hi destaquen Pego i Dénia. Finalment, una altra gran zona citrícola valenciana es troba a la regió d'Oriola. En ella, la comarca del Baix Segura està molt influenciada per l'agricultura murciana, o, si més no, hi té unes grans retirances. Rn aquestes contrades, hi ha la major part de les llimeres valencianes.

Després d'aquest viatge amb Font de Mora per la geografia dels cítrics valencians, que, segons l'anuari del 1968 del Ministeri d'Agricultura, ocupaven una extensió de 125.096 hectàrees i el 40*2 per cent de tot el regadiu del País Valencià ; després de considerar la densitat demogràfica d'aquestes comarques litorals i la gran polarització de l'estalvi cap al taronger, cal pensar la

COMENTARIS I FRAGMENTS «TARONJA I CAOS ECONÒMIC» difícil situació que es planteja al País amb la crisi d'aquest subsector. Sense caure en la confusió de País i taronja, és ben possible que tanta superfície conreada i tan elevat percentatge de població depenent ha de tenir conseqüències prou generals i inductores. De front a aquesta situació, que, a més a més, resulta agravada si hom considera l'ampli predomini minifundista de les explotacions citrícoles, per més que no manque un cert latifundisme, Font de Mora ha escrit un llibre-denúncia, un llibre negre, un revulsiu. Diu ell que l'escrit ha de desagradar els amants del triomfalisme i del tòpic Certament, ho crec, i encara més gent. Font de Mora trobarà molta p o l è m i c a . Però potser calia que algú digués «prou!» de front a tanta especulació i a aquesta espècie de miratge col·lectiu que s'objectiva en la continuada expansió del taronger. De moment, ja esdevenen coses curioses, com, per exemple, aquesta : Costs de producció i preus obtinguts pels agricultors

Grup Mandarines : Mandarina comuna... Satsuma Clementina Grup Nàvel : Washington Thompson Navelina Grup Blanques : Cadenera Sal·lustiana Blanca Castellana Grup Sang : Sanguinelli Sang Grup Tardanes : Verna València-late

Cost del quilo de fruita

Preu <ie venda del quilo en arbre

5'20 6'15 6'73

4'50 6'70 9'40

4'19 3'14 6'82

3'50 3'50 4'20

3'79 3'69 2'84 3'09

2'60 4'10 2'30 3'80

4'12 3'61

3'60 3'40

4'40 3'83

5'10 6'SO

Aquest quadre ha estat confeccionat pels senyors González-Sicilia i Veyrat, basant-se en un estudi dels senyors Nosti Nava, actual Director General d'Agricultura, i Vidal Hospital, publicat en 1967. Ara bé, el pitjor moment de la taronja encara està per aplegar, per més que ja s'en sofreixen

els primers efectes. Basant-se en les plantacions existents, ha estat calculada la producció futura. S'ens presenta un doble fenomen : una superproducció i una superproducció madurada casi al mateix temps —un parell de mesos—. El problema de comercialització vindrà, a més, agreujat per la manca de varietats susceptibles d'industrialització, com és el cas del grup nàvel. Per això, tot i que en molts punts discutiria opinions del autor de «Taronja i caos econòmic», bàsicament estic amb ell i amb tots aquells qui diguen «prou!». Heus ací cóm acaba el llibre : «Si la superproducció, amb tot el que ella significa, arriba a instal·lar-se en la citricultura valenciana, aleshores el conreu del taronger haurà desembocat en un autèntic caos econòmic general, del qual no podrà alliberar-se ningú per més que l'Administració Central proporcione unes mesures que, en justícia, haurien de haver estat exigides ja pels representants del subsector, un subsector massa premut i molt mal defensat per aquells qui fan ostentació d'amor al taronger i a la seua comercialització» . Ara bé, de que ens espera la superproducció hi ha pocs de dubtes. La confirmació plena la tindrem tan prompte estiga fet el cens de cítrics. Però els estudis de diferents investigadors són prou coincidents. Per exemple, Baade i Sobrino, en un treball per al Ministeri d'Agricultura, acceptaven la hipòtesi de 2.800.000 tones de producción de taronja i mandarina per al 1975. Camilleri i Caldentey han arribat a establir per a la campanya 1975-76 una oscil·lació productiva de les mateixes espècies de cítrics de 3.126.000 tones a 3.896.000 tones. La previsió de Romero Villafranca per a la campanya 1975-76 assenyala 3.138.000 tones de taronges i mandarines. Francisco Sobrino —citat anteriorment— en un treball inèdit realitzat per a ITAF, ha indicat 2.900.000 tones per a 1975, per a 1980 la quantitat de 3.600.000 i considera que encara n'hi haurà una nova expansió, no quantificable pel moment, entre 1980 y 1990. Totes aquestes xifres, citades per Font de Mora, són l'epíleg d'un estudi propi anterior on desenvolupa tots els punts negres de la taronja. La descripció d'aquest panorama ombrívol era just la seva intenció, una denúncia revulsiva.

MARÇÀ

HOMENATGE A CATALUNYA George Orwell. Ed. Ariel. Barcelona, 1969.

I/experiència històrica de la guerra civil espanyola és per a tots nosaltres, els qui no la visquérem, un fenomen d'extraordinària actualitat, puix es tracta d'una qüestió que condiciona les alternatives polítiques col·lectives d'avui i que ens ajuda a comprendre tot el procés històric que ens ha tocat viure. Els fets del mes de maig a Catalunya l'any 1937, són d'extraordinària importància perquè contribuïren a socavar les bases morals d'uns dels bel·ligerants, el republicà. Foren l'expressió més viva i dramàtica de les contradiccions entre les quals es debatien els «republicans». Des de la nostra perspectiva, la guerra civil de 1936-39 no pot quedar reduïda a l'enfrontament entre els «rojos» i els «nacionals», perquè és més aviat la història d'una revolució frustrada per a salvar la dèbil i inconsistent república del 14 de abril. El text d'ürwell és el testimoni personal i apassionat de com es reduïa l'empenta revolucionària i com es produïa el descoratjament consegüent. Orwell vingué a Espanya el 1937 per observar la guerra i escriure sobre aquesta. S'allistà a les milícies del POUM com a soldat r a s ; malgrat això sembla que no compartia gran part de les opinions de l'esmentat petit partit marxista, i les seues opinions encaixaven millor amb les posicions anarquistes. Des del meu punt de vista, d'entre les múltiples i interessants constatacions d'Orwell, el testimoni més valuós està constituït per la forma d'enregistrar el procés que des dels primers moments de la guerra s'aniria produint al bàndol republicà. Ens referim al pas de l'eufòria dels primers moments a la relaxació o aburgesament de les transformacions revolucionàries i les formes de viure. El punt de partida del text està situat en l'apreciació que no assistia a una guerra civil sinó al començament d'una revolució de signe proletari ; això, però, amb les inevitables reserves : tPerò després de tot, només es tractava de l'inici d'una revolució, i no d'una revolució completa. Fins i tot on els obrers, amb tota la seguretat a Catalunya i molt possiblement a tota la resta d'Espanya, tenien poder per a fer-ho, no es de-

cidiren a enderrocar o substituir completament el govern.yi Es ben cert, també, que el testimoni de G. Orwell queda limitat a Catalunya, en general; però sembla que allò que passava a Catalunya quedava inserit en tot el procés general, i responia a la línia política que seguien els grups dirigents dels «rojos». I<a tornada del front seria decisiva; Orweil quedaria fortament impressionat pels canvis que s'havien produït des de la seua marxa als camps de lluita; el poble havia perdut interés per la guerra; la normal divisió entre pobres i rics, classe alta i classe baixa, s'estava tornant a restablir ; existia una propaganda espectacular contra les milícies i per l'exèrcit popular... Al principi : «Lo classe obrera creia en una revolució que havia començat però que no havia arribat a consolidar-se, i la burgesia, espantada, es disfressava temporalment d'obrer. En els primers mesos de la revolució, segurament varen ser molts milers els que deliberadament es van posar una granota i van sortir a baladrejar eslògans revolucionaris només per salvar la pell. Ara les coses tornaven a la normalitat. Els restaurants i hotels eren plens de gent rica que devorava àpats cars, mentre que per a la població obrera els preus dels queviures havien sofert un augment enorme sense cap augment equiparable en els salaris.» Sense cap dubte, la part més important del llibre està constituïda pels relats de la lluita entre el govern de la república i els marxistes del POUM, els incidents de la telefònica entre els primers i els obrers de la CNT, i, finalment, la posterior repressió portada a terme pels agents de l'stalinisme contra els partidaris de portar fins a les darreres conseqüències la revolució social. Pel seu to periodístic, senzill i agut, Homenatge a Catalunya cal que siga llegit, per constituir el testimoni d'un enfrontament entre les forces populars a l'entorn de la vigència o no de la revolució. La seua reflexió es fa imprescindible... /. FERRER

El dia 3 de maig, cap a migdia, un amic que travessava el saló de l'hotel em va dir, sense donar-hi massa importància: "M'han dit que a la Telefònica hi ha hagut una mica de soroll". No sé per què, no vaig fer-ne gaire cas. Aquella mateixa tarda, entre les tres i les quatre, tot baixant per la Rambla, vaig sentir uns trets darrera meu. En girar-me, vaig veure uns joves, amb fusells a les mans i mocadors anarquistes —vermells i negres— al coll, a la cantonada d'un carrer lateral, una travessia de la Rambla que puja en direcció al nord. Era evident que canviaven trets amb algú situat en una alta torre octogonal —una església, em penso—. que dominava el carrer. De seguida vaig pensar: "Ja hi som!" Però ho vaig pensar sense massa sorpresa, perquè ja

feia dies que tothom s'ho esperava, que comencés la gresca, d'un moment a Valtre. Vaig comprendre que havia de tornar immediatament a l'hotel i veure si la meva dona estava bé. Però el grup d'anarquistes situats a l'entrada de la travessia obligaven a recular la gent, cridant-los que no passessin la Unia de foc. Van sonar més trets. Les bales que procedien de la torre xiulaven per damunt del carrer, i una multitud de vianants, presa de pànic, baixava corrent per la Rambla, fugint del foc; al llarg del carrer només senties "clac", "clac", "clac", a mesura que els botiguers abaixaven les portes ondulades dels aparadors. Vaig veure dos oficials de l'Exèrcit Popular que es retiraven cautelosament, d'arbre en arbre, amb la mà al revòlver. Davant meu la multitud entrava corrent a l'estació del Metro del mig de la Rambla, cercant refugi. Immediatament vaig decidir no imitar-los. T'exposaves a haver-te de quedar hores atrapat sota terra. En aquell moment, un metge nord-americà que havia estat al front amb nosaltres va córrer cap a mi i m'engrapà pel braç. Estava molt excitat. —Veniu, hem de baixar cap a l'Hotel Falcón. (L'Hotel Falcón era una mena de dispesa sostinguda pel P. O. U. M. i utilitzada principalment pels milicians de permís.) Els companys del P. O. U. M. es concentraran allà. La cosa ha començat. Ens hem d'unir. —Però què dimonis passa?— vaig preguntar. El doctor m'arrossegava estirant-me pel braç. Estava massa excitat per a poder-se explicar clarament. Sembla que l'home es trobava a la plaça de Catalunya quan uns quants camions plens de guàrdies civils armats s'havien deturat davant la Telefònica, on la majoria dels treballadors eren de la C. N. T., i s'havien llançat sobtadament a l'assalt de l'edifici. Llavors havien arribat uns quants anarquistes i s'havia iniciat el combat. Vaig comprendre que el "soroll" que s'havia produït hores abans havia estat una demanda del Govern, en el sentit que la Telefònica li fos lliurada, demanda que, naturalment, havia estat refusada. Tot baixant carrer avall, vam veure passar un camió, corrent, en direcció oposada, ple d'anarquistes amb fusells a les mans. A la davantera, hi havia un minyó esparracat, ajagut damunt una pila de matalassos, darrera una metralladora lleugera. Quan vam arribar a l'Hotel Falcón, que era al capdavall de la Rambla, el vestíbul era ple d'una multitud agitada; la confusió era enorme; semblava que ningú no sabia exactament què havia de fer, i ningú no anava armat, amb l'excepció del grapat de membres de les tropes de xoc que usualment feien guàrdia a l'edifici. Jo vaig travessar el carrer per anar al Comitè Local del P. 0. U. M., que es trobava gairebé davant mateix. A dalt, a la sala on els milicians solien anar a cobrar la paga, hi havia una altra multitud aplegada. Un home alt, pàl·lid, bastant ben plantat, d'una trentena d'anys, amb roba de civil, intentava restablir l'ordre i repartia cinturons i cartutxeres, d'una pila que n'hi havia en un racó. De fusells, encara no n'hi havia, sembla. El metge havia desaparegut —em penso que ja hi havia ferits, i havien demanat metges—, però havia arribat un altre anglès. De sobte, d'una oficina interior, l'home alt i alguns altres, van començar a treure braçades de fusells i a repartir-los als homes. L'altre anglès i jo, pel fet de ser estrangers, no acabàvem d'inspirar prou confiança, i, de primer, ningú no ens volia donar fusell. Finalment arribà un milicia que havia estat al front amb mi; em va reconèixer, i llavors ens van donar fusells i uns quants carregadors, no massa de bon grat. Se sentien trets al lluny, i els carrers eren completament deserts. Tothom deia que era impossible de pujar per la Rambla. La Guàrdia Civil havia ocupat edificis situats estratègicament, i disparava contra tothom qui passava. De bona gana m'hauria arriscat a tornar al meu hotel, però circulava el vague rumor que probablement el Comitè Local seria atacat d'un moment a Valtre i que, per tant, calia quedar-se allà. En tot l'edifici, per les escales, i a la vorera de davant, hi havia petits grups de persones que enraonaven excitadament. Ningú no semblava que tingués una idea gaire clara del que passava. Jo només vaig pescar que la Guàrdia Civil havia atacat la Telefònica i ocupat diversos punts estratègics, des d'on dominava d'altres edificis que pertanyien als obrers. La impressió general era que la Guàrdia Civil "anava per" la C. N. T. i per la classe obrera en general. A aquelles altures, ningú no acusava encara el Govern. Les classes més pobres de Barcelona consideraven els guàrdies civils com una mena de Black and Tans, i semblava que es donava per sobreentès que havien iniciat l'atac per iniciativa pròpia. Un cop vaig haver entès de què anava em vaig tranquil·litzar. El cas era clar. D'una banda, la C. N. T.; de l'altra, la policia. No sento cap amor especial per I' "obrer" idealitzat, tal com apareix en la mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m'haig de preguntar mai a favor de qui vaig. Passava el temps, i en el nostre extrem de la ciutat regnava la calma. No se m'acudí que podia telefonar al meu hotel i esbrinar com estava la meva dona; donava per entès que la Telefònica no funcionava; i així fou, en efecte, però només durant un parell d'hores. Entre els dos edificis, devíem ser un total d'unes tres-centes persones. La majoria eren individus de la classe més pobra, habitants dels carrerons de darrera els molls; hi havia força dones, també, algunes amb criatures, i un eixam de petits perdularis.

TERENCI DEL NIL 0 L'ESPAI LITERARI OCUPAT Es tracta d'un mètode pròpiament dit? Es tracta més bé d'un costum i solament d'això i res més ? És el que queda del bell estil oratori i de la dialèctica jesuítica ? Es tracta de la barroca manera de llegir que ens permet extraure del text les parts que vulguem o puguem i fer-ne una mena de re-escriptura abreujada. Bs un formalisme que sense cap dubte ve a limitar tot el que fa possible i permet la traïció sistemàtica a totes les lectures-escriptures, imposant una llei de l'embut que ja a priori ens posa entre l'espasa i la paret i que, prou lamentablement, no és tan obvi com per a provocar les ires dels aguts comentaristes ; quede almenys la meua, indefugible. Quan vaig e n c e t a r a q u e s t treball literari «Viatge Sentimental», era el darrer dels llibres escrits per Ramon Terenci Moix que esdevenia així Terenci del Nil. Aleshores fruïa de l'èxit multitudinari amb «El dia que va morir Marilyn», i ara, quan intente acabar-lo, Terenci n'ha tret un altre que ha fet córrer molta tinta (p. e., en GORG v. art. d'A. F.) ; parle, és clar, de «tMón mascle», i encara recentment n'ha tret un altre, tot reunint els articles que apareixien abans a Destino i a La Vanguardia, on també s'anomenaven igual : «Crónicas italianas» ; qui sap si per fer un homenatge a Stendhal. L,a procedència del «Viatge Sentimental» és semblant : articles a La Vanguardia. I el mateix futur espera als articles de Moix a Fotogramas. Des d'aquells meritosos articles a Film Ideal, passant per «Els Còmics...», «Introducció al Cine», arribant a l'esclat de «La Torre dels Vicis Capitals» (una naixença categòrica) i fins a «Onades sobre una roca deserta», «El dia que va morir Marilyn», «Viatge Sentimental», «Món mascle», «.Crónicas de Italia», i amb els articles apareguts a Fotogramas, «Solo para amantes de mitos», el Sistema que Moix va produint comença a semblar gruixut, complex i considerable, i així mateix preciós per a l'historiador del fenomen literari i del mercat literari i de la forma literària. ¿Com atrevir-se a llegir i escriure ara mateix solament d'una de les seues obres ? ¿ Com pretendre de considerar isolada «Viatge Sentimental» ? Faria falta re-llegir tot Moix i fer quelcom seriós. Doncs aconselle al lector que es malfie tot el que puga per la seua part, com jo mateix intentaré de fer i donaré d'entendre. Fet i fet hi ha un parany que no puc bastirme, puix l'escusa de fer crítica interna tot prenent l'obra com un enclòs autònom, se'm faria sospitosa a mi mateix. Amb aquest intent no podré anar enllà d'un mínim informe descriptiu

alhora que enumeratiu, encara que l'atreviment em permet de fer algunes afirmacions, remarcar i insinuar. Endavant tractaré d'arramblar arreu del llibre els temes fugissers i emprendre'ls per paquets informatius i significatius, resumint aleatòriament els materials que Terenci té ordenats unívocament ensems que inequívocament i, com a màxim, conclouré una mica sintèticament, re-estructurant els nous elements produïts en el procés de la crítica, i deixant finalment ben clar que aquesta serà i ha estat la meua lectura i cap d'altra.

ELUCIDACIÓ SENSE ESPERANCES

El que possiblement passaria amb un lector estadísticament amuntegable seria problemàtic, però limitat. I gairebé fou el que em passà a mi mateix quan quasi em traguí l'engany d'en Terenci, prenent aquesta obra aparentment —molt aparentment— secundària en el Sistema Moix, quan d'amagatois Terenci ens dóna un llibre no gens frívol on hi ha molt a raure. Fou al Palmerar d'Elx on, entaulats taula per taula i arrossegant a aquest projecte per a GORG, desafiava a Na M. Aurèlia Capmany que, sens? parpellejar, mantenia una de les seues intuïcions més empipadores tot afirmant que per a ella era com si Ramon Terenci Moix no hagués estat mai del mai a la Vall del Nil. I escoltant-la jo quedava aclaparat, a puix el joc semblava massa feridor ; potser M. Aurèlia tenia present la sentència arcaica : a«tal-diràs-que-ningú-no-et-creurà». De bell nou M. Aurèlia mantenia les seues proposicions del Pròleg, desdient-se del que justament allí es desdeia de bones a primeres, donant-me a entendre que el seu dir-per-a-desdir-se'n era un mètode, un escriure el pretext per a continuar escrivint. Comptat i debatut, reconeixia en l'obra de Moix un parany, un conjunt d'aparences dites per amagar el que no estava allí dit, i un no-dit mistificador del que es deia. Sense eixir del Pròleg de M.a Aurèlia, trobe raons suficients per a aturar-me. Dedica a Terenci un dels qualificatius més enginyosos de la temporada : romàntic. Confusionista conclusió, car de romanticismes n'hi hagué uns quants i foren tots prou polititzats. Foren generacions que, mal que bé, es voldria comprendre amb la paradoxa de Vaunevargues : «el cor té les seues raons que la raó mai no capta». D'altra banda, aquest tòpic sublim i líric malament s'acoblaria amb un Terenci que dóna molta corda a la Raó. Si de cas, amb

PELS MITES les seues metamorfosis i les seues renaixences, les seues passions gòtiques i la seua adoració per l'escriptura, el seu paganisme erotològic i el seu deisme a flor de pell, Moix ha tingut què veure amb la incòmoda posició de l'escriptor trànsfuga de la petita burgesia que ja no ha de lluitar en nom de cap humanisme contra els feudalismes despòtics, que li cal incordiar una gran burgesia que constitueix la seua clientela i el seu públic, que el tracta i fins i tot l'idolatra, públic únic que el limita i tanca com en una presó de debò. Si Moix (aproximadament) escriu així, icontre tous ses lecteurs» (Sartre), li donarà resultat mentre que una conjuntura diferent òbriga el camí a d'altres lectors i als seus intel·lectuals orgànics. Però, tot contradictòriament, l'esquema no sobrepassa Moix i la seua obra, i en aquesta brollen elements afirmatius que es volen projectar cap a un nou públic. Els lectors farien bé si s'adonassen que aquest és un intent d'analitzar l'articulació del treball d'en Moix amb la ideologia, que en tota obra ve a desafinar com els tirs en un concert (Stendhal), però que és indefugible, mentre que no s'acabe amb l'estructura sobredeterminant que l'estructura i la fa, ella també, en l'àmbit ideològic, estructurant.

TIRAR LA PEDRA

L'existència de la crítica i la constatació de la seua pràctica és el que obliga Terenci a mostrar amb pèls i senyals la Gènesi del «Viatge Sentimental», tot aprofitant-ho per continuar la seua recerca del temps que no s'ha perdut tant com semblava. El judici de la crítica és restrictiu però no nihilista, encara que tampoc no siga capaç de fer un acarament teòric de categoria, ni tansols una llista negra ordenant per preferències els crítics o els mètodes. Tot seguit Moix reconeix l'actualitat d'una determinació macluhamniana : els mass-media han estructurat la seua ment, la seua psique i ara, finalment, la seua vida i la seua literatura. Encara filarà més fi i s'adonarà de l'efecte boomerang de tota estructura política (forma de govern) sobre tota forma escrita (encara que aquí també Moix no sap dir com es du a terme aquesta articulació, i no s'adone que precisament és mitjançani els mass-media que les ideologies solen trobar camins oberts). El que vol que quede com la causa darrera del seu viatge és (tia necessitat d'una fascinació lliure, esperonada, vital» (Douglas Sirk ho comprendria).

CATEGORIES ARNADES

Entre nosaltres i després de l'operació còmics i el rescat de la cançó camp s'ha rellançat un llibre de Porcel amb una maniobra publicitària epatante; la faixa deia : *la reivindicación de la aventurat. Bs com si la nova conjuntura que resulta d'acabar-se (?) la guerra freda i començar la d'Orient Pròxim (?) produís ràpidament nous signes, p. e. la tornada d'un eslògan capciós : «.viure perillosament'n. No ens estranyem que siga precisament Moix, que està traduint i pensa prologar un Melville («quelcom que quedi», diu Moix), qui arribe a temps de connectar, ell com sempre, davant-davant dels booms, tot retraent-ne el perfum místic. L'Aventura apareix i reapareix al llarg del «Viatge Sentimental» com un dels temes i una de les categories literàries que sostenen el conjunt. Citaré : «L'aventura és la perfecció màxima d'un voler ancestral de grandesa, que res de la nostra vida quotidiana no ens pot donar. L'aventura sublimada pot tenir la forma d'una revolució social, d'una creació artística, fins i tot d'una relació sentimental» (p-101). Fou Sartre qui devaluà aquesta metafísica denunciant-la per mistificadora, superficial i pseudopsicologista. Sartre veia, en tants viatges, més una fugida que no una recerca. Ara, Terenci quasi ho repeteix : «ei viatger recull... una mínima part d'aquest món-». Terenci assenyala els perills i els límits frustrants de tot viatge : «...en triar allò que és ell mateix» (p-219), «..aquells materials correspondran sempre a la subjectivitat indefugible de l'home* (p-219). D'aquesta subjectivitat en relació amb l'ambient, surt el descobriment tipificat per Moix : «vaig escollir la quotidianitat* (p-147). Adoneuvos-en : el que no podia mai donar-nos la vida quotidiana ho donarà la quotidianitat! Sospitem que Terenci fuig de l'horror vacui i pretén donar-li una transcendència al moment, constituint-lo en concepte bàsic de tota una ètica i fins i tot de la seua estètica. Terenci arriba a creure veure en aquests tmoments que passen sense soroll*, trecoràs diminuts*, apetites coses*, trecords banals*, tinsignificants peripècies», nogensmenys que la seua «aventura apassionant*. T e r e n c i s ' a c o n t e n t a prompte i amb poc, i mostra segons aquella llei de l'inconscient la gènesi petit-burgesa de dues coses que semblen contràries : la megalomania, la mitomania i la mística de la insignificancia. De totes maneres caldria estudiar fins al final

i més tossudament tia quotidianitat», en literatura, en història, en política. Parlant de tquotidianitat i d'Història*, Karel Kosic ha assenyalat quelcom útil : tia quotidianitat és, abans que res, l'Organització dia per dia...», tia quotidianitat és la divisió del temps i del ritme en els quals es desenvolupa la història individual de cadascú». Fem un balanç provisional : el viatge (moviment) i la quotidianitat (estructura inert) es troben ; l'horror vacui petit-burgés és en la base de la Mitomania i de l'Idealisme de la insignificancia. L'escriptor, vivint per a escriure, tracta de salvar del Temps i potser per a la Història la seua complicitat amb la rutina, amuntegament i consol substitutiu. És el que resta de l'ambiciosa problemàtica del Segle d'Or i que aquest ja heretava de l'Edat Mijana. Sembla com si cada grup social l'ha ja feta cristal·litzar en una forma particular. Tanmateix també els moments de la Història general d'un poble (ai, quin terme més clar!) i els d'un nivell de Civilització pateixen d'aquests perills i aconsegueixen salvar-se i deixen ruïnes que la Destrucció no pot desfer totalment, per ara. Terenci no tardarà gaire a reunir d'una vegada, lligant-los, tots els seus conceptes. En l'aventura de la quotidianitat hi ha sobreentesa la greu gravitació del tfet d'esperit» ; així entenc quan diu : tsuprema aventura de l'esperit». En arribar, tviatge», taventura», tquotidianitat», tHistòria-», esdevenen un moviment d'idees, idees en moviment, idees en el moviment de l'esperit. Contràriament al que creu Karel Kosic, la història del pensament modern no és solament el procés d'alliberar la problemàtica mistificada sota la Religió (és molt més) ; però per a Moix potser és també tia tornada dels vells monstres», i ell, pel seu compte, reinscriurà la nova problemàtica que s'ha produït en la Història sota la mistificació para-religiosa. Tot això és potser la carota d'un altre moviment personal i capital, el que passà a Egipte a Ramon Terenci Moix. CANVIAR ÉS SEMBLAR QUE ES CANVIA

«7 jo, blasmeu-me'n si ho voleu, he estimat aquestes ruïnes i hi he trobat alguna cosa que em concernia d'una manera potser tan misteriosa com elles mateixes». Amb aquest trnc mínim, Terenci es pren tot seguit la seua petita llibertat d'escollir, no com William Wilson, la mort del seu doble, sinó, altrament, la seua conversió com a Doble, Imatge, Ressuscitat del que en un temps gairebé perdut, en les incerteses de la Història, fou una comparsa regia : Smenkharé. Aquesta tria té prou d'una certa fugida wildeana per tal que el mateix Terenci se n'adone ; t'Reculo cap al misteri de les coses no explicades». Si aquesta decisió fos tan dràstica com sembla, hauríem de comptar endavant amb l'avís de Foucanlt: tés original la censura que estableix la distància entre raó i no-raó ; quant a l'estudi que fa la raó de la no-raó per arrancar-li la seua veritat de follia, de manca o de malaltia, està desviat, i tant». No bastaria de parlar de racio-

nalitat i d'irracionalitat; caldria alçar unes noves categories pròpies d'aquest camp que té les seues lleis pròpies sota el poder del subsconcient. Amb el major respecte, seguirem la via, l'ac cesi que travessa Terenci en mig d'una espiral ben hitchkockiana. «í aquell sentiment que m'empenyia cap a un temps molt remot de la meva existència, el qual temps ni tan sols la memòria no pot registrar». Aquest sistema peregrí fou mètode per als místics en l'època clàssica : perdien alegrement la consciència de la seua consciència tot guardant consciència del seu abandonament a la Voluntat d'una Força Irresistible. Enfront de l'experiència, la Memòria claudica, descobreix la seua impotència i els seus límits. Aquesta heroica Presa d'Inconsciència no es fa sense venir acompanyada d'un rutilant Revival de conceptes i termes altament desacreditats : màgia, fantasmes, ànima, reencarnació, manifestació. Som sense cap dubte dins el camp religiós. Al final assegurarà : «ignoro com». Crec que aquí Terenci ha donat la volta total al descartisme, tot dient : ignore, doncs existesc. Sense que se'n faça totalment clara (mai del mai mecanicista) l'articulació, crec que bona part de tota aquesta simfonia es la transsubstanciado del que habitualment es diu sublimació. Car Ramon T. Moix es va veure obligat a sofrir certes metamorfosis degut al difícil mercat de l'escriptor en aquest país. Els pseudònims dominen una part de la sena vida literària. Com que amb les metamorfosis no n'hi havia prou, obligat per aquest despotisme que es reflecteix en l'Art, Terenci va nàixer a London i ara a Egipte de bell nou, complint una mena d'exilis voluntaris (?). Per a dur a cap aquesta homología que jo dic transsubstanciació, Terenci ha fet també una reconversió del nucli teòric (demagògic) d'aquell corpus clàssic que justament l'obligava als pseudònims i a les metamorfosis. Ha assumit com la seua pseudonegació d'un sistema el que ja era una negació, però, del canvi. Els termes, però, no estaven tan fora de lloc. Car Terenci s'adona d'una Homología capital. L'oposició entre «víctimes i botxins» en l'antic E g i p t e (oposició presa d'una Teoria sobre la Historia : el materialisme dialèctic) és una metàfora, una paràbola sobre les actuals oposicions. Hi ha una altra homologia subsidiària : la inutilitat de Smenkharé amb la de Ramon Terenci Moix mateix. I una homologia culminant : tperquè Egipte és com la meva terra. Perquè Smenkharé sóc jo. Perquè també sobre la meva ciutat s'hi pongui el sol, i ningú no sap si hi tornarà a sortir mai més». La lògica de la identificació li ha permès finalment dir quelcom de valent, però llastimosament vell i repetit, insuficient per al que, com després Terenci remarcarà, potser la intervenció de l'home en la Història. JUGAR POTSER ÉS SABER PERDRE

Terenci, a les seues novel·les, fa paper de difusor d'una nova moral (la dels que deien en

el s. XVIII : libertins) i remarca especialment les conductes sexuals dels personatges. En «Viatge sentimental» ho fa primer negativament i després lúdicament presentant el concepte de «recuperació ètnica». «Avui, any 1970, les recuperacions ètniques es fan més aviat per la banda dels adolescents masculins-». Art i Vida tornen així a trobar-se. Els exemplar d'un i d'altra es confonen tot fent-se accessibles mútuament. En aquesta religió de la Bellesa (gens innocent) el Catecumen recorre tota una accesi per la Via de la Contemplació dels exemplar d'ahir i d'avui. Al final, les constants estètiques d'Occident es veuen de bell nou justificades. A Egipte la trajectòria de Moix es resumeix en dos : «entreveure un rostre fugisser» ; «sentir aquella estranya forma d'amargor que prové tant de comprendre que hom no pot canviar la gent com de descobrir que l'amistat, aquesta cosa impagable que tots els humans cerquem a palpentes, es pot destruir estrepitosament fins i tot abans de començar». EL MITE DE LA MORT PORTA PER A LA MORT DELS MITES

Pròxim a tanta mort i tantes morts, Terenci cau al remolí de la seua pròpia Mort; es tracta d'una autèntica conversió. I/a Mort és un Absolut que l'encisa i el domina com a tot. La Mort és el «tall absolut», un canvi menys lúdic que els renaixements. A temps i amb temps Terenci encara fa una reculada i descobreix el seu Teorema privat : «del rostre dels grans déus cau la màscara que amagava llur pobra, rònega impotència». I superant-se : «la nostra intervenció en la Història serà la veritat que faltava». Per al novel·lista, aquesta intervenció és escriure, el treball. Moix, acarant el Mite de la Mort amb els Mites de debò, no aconsegueix desfer-se'n ni traure-se'ls del damunt. Quan es decideix a escriure, inscriu tota la seua trajectòria pel bosc dels mites i de les morts, i tota la seua literatura («Viatge Sentimental») queda aquí en la porta de l'alliberament, esperant com qui espera Déu (llibertat). Com dir-ho ? Cap crític no té ningún privilegi especial per a recercar sentits, significats «dins» les obres. Endavant, buscarà Vestructura? Confesse que, després de llançar el famèlic gos al damunt del cadàver (mòmia) de l'obra, al gos li semblaren els ossos ben difícils de rosegar. El viatge de la crítica (dies, setmanes, mesos) menys «sentimental» que el de Moix, produí també un teorema esperpèntic : l'obra és una tomba de signes i significants, com la literatura, com el crític. Hom es troba prou malament com a lladre de tombes que la major part de vegades ja han estat abans assaltades, buidades. RAFAEL VENTURA

HIPPIES I CONTRACULTURA A VALENCIA? (I) Tothom sap que no hi ha res a fer Tot és clos —és com la pluja— Tothom el veus que està mig adormit I tu estàs deslliurat de tu mateix, estàs al carrer. (The Beatles : «Bon dia, bon dia», del LP «Sgt. Pepper's I^nely Hearts Club Band!») A València, no podem parlar tot justament de l'existència d'una comunitat hippie. I... fins a quin punt de cmoviment hippie» ? San Francisco resta ben allunyat : mera estructura urbana coneguda mitjançant el cinema i algun film televisiu. No és rar que la «contracultura» o, si ho prefereix algú, la anova cultura» americana resulte, només, un menú de difícil assimilació, quelcom d'estrany i exòtic, alié a la vella Europa, a països que acompleixen encara e t a p e s de l'era industrial. Els misticismes d'un Alian Watts o d'un Norman O. Brown constitueixen, pel moment, un superluxe cultural, quan malauradament, àdhuc entre universitaris, hom coneix prou malament o hom desconeix, tot simplement, el pensament de Freud, de Marx i, doncs, el de Marcuse de qui tant, certament, hom ha parlat sense ultrapassar generalment les primeres pàgines d'«Eros i civilització» o de «1,'home unidimensional». San Francisco és lluny i, malgrat que una migrada bibliografia, llevat d'alguna excepció, ens vaja posant en contacte amb el moviment hippie i amb la contracultura i el pensament dels «leaders», la informació resulta insuficient, a trossos, i ens arriba amb un obvi retard. A tot posar podríem parlar a València, al País Valencià, d'addictes o simpatitzants del hippisme. Per a més endavant, i en opuscle més ampli, pensem analitzar com s'ha operat ací el trasplantament del moviment hippie nascut a Califòrnia, quina connexió, deixant de banda l'element estranger que s'hi troba de pas, té amb el hippisme originari la joventut aparentment hippie que hom pot veure als bancs de la Plaça Reial a Barcelona o als jardins del Parterre a València. En pensar en els problemes del Tercer Món, en llegir els escrits de Josué de Castro, en meditar sobre la lluita de classes o sobre l'explotació colonialista, malament hom s'avé, mentalment i pràctica, a defensar a tota corda, i de moment, les teories de Theobald sobre «el sou assegurat», exaltar «el misticisme còsmic» que produeixen els al·lucinògens o la viabilitat d'una «nova revolució» (emparellada a la «nova cultura») aliena per complet, com diria Jean-François Revel, a Marx i a Jesús, que enfront del monstre de la societat tecnocràtica procree una «contrasocietat» («nova so-

El present article és un petit avanç d'un llibre que estem preparant sobre «Subcultures jovenívoles al País Valencià».

cietat») on haja desaparegut la superestructura estatal. És, tot simplement, replantejar el mític desig del vell anarquisme, però tenint present la situació actual dels EE. UU. : el ràpid desentvolupament de la revolució tecnològica, de l'electrònica i la cibernètica... ¿Fins a on, per molt que ens seduesquen la futurologia i les ciències de l'avançament, podem passar-nos ací a Europa, ací als Països Catalans, o enllà a l'Àfrica, Àsia 0 l'Amèrica Llatina somiant en una Ecumenòpolis on les màquines siguen les que més treballen 1 on una autèntica civilització de l'oci ens permeta viure amb la plenitud de persones humanes, havent substituït el principi de la necessitat pel del plaer en un meravellós tribalisme global ? EIVISSA ES TROBA MOLT PROP

Els mitjans de comunicació de masses, si amb la seua força repressiva ens deformen la veritabilitat de molts problemes i situacions, també ens hi familiaritzaran aviat. Aquesta planta carnívora que és la societat de consum degluteix i mercantilitza determinats ingredients de qualsevol «oposició» i ens els ven completament adulterats. Si a nivell d'home del carrer com del que s'anomena intel·lectual i culte, la desconeixenç.i de la contracultura és absoluta i el moviment hippie no és més que una colla de malfeiners de pèls llargs, pudents i bruts, tampoc a nivell dels qui es consideren ací hippies o addictes a aquesta ideologia i forma de vida podem esperar gran cosa. San Francisco és lluny, però, en canvi, Eivissa es troba molt prop. València-ciutat i Alacant són les dues ciutats de la Península més properes .4 l'illa. Pel País Valencià passen «els camins de Katmandú», i tot i que Eivissa i Formentera siguen un agudell internacional en aquest llarguíssim eix que té com a extrems la Califòrnia i l'Índia, el hippisme a València no es troba gens «culturitzat». Volem dir en emprar aquest adjectiu, que difícilment i en general les cent o més persones que existeixen a València addictes al hippisme han comprés tot el seu valor d'avantguarda cultural i vital, almenys en una societat industrial avançada com l'americana. Els atrauen altres coses. Sens dubte, la suggestiva novetat de

la droga, les possibilitats d'alliberació sexual enfront d'una societat que reprimeix bestialment el sexe o tot el que d'atractiu té viure un estiu carnavalesc a Eivissa sota l'eslògan més que «viu com vulgues», d'aquest altre ben semblant : «vist com vulgues». Si per als jovenets burgesos viure «al hippie» durant els mesos de vacances, disfressats amb túniques ben cares, constitueix una mena de pseudo-escapisme, jugar al provocament extravagant i a cert rebel·lament no polititzat i, doncs, ineficaç malgrat tota llur ambigüitat i polivalència, també els «rebels sense causa» (la frase està des de molt de temps utilitzada, però sempre hi ha causa) de la dècada dels seixantes, han trobat una mena de bohèmia —«bohèmia floreal» ha dit algú poèticament— i forma marginada de vida en aquest hippisme de transplantanient, més còmoda, és clar, i pacífica que la de llurs germans majors dels anys cinquantes : «teddy-boys», «blousons noirs», «rockers», «barjots»... Personalment, no considere que la solució al fenomen d'emancipació jovenívola consistesca en una marginació. Hi cabria fins i tot analitzar molt pregonament i «in situ», fins a quin punt la contracultura obre un camí efectiu enfront de totes les al·lienacions de la societat industrial avançada (o post-industrial) als BE. UU., perquè molt marcusianament podem dir que tot i que la «utopia» puga realitzar-se, és encara molt llunyà, i utòpic continua essent, el camí vers la societat arcàdica i feliç. Si la societat feliç és possible, no és possible que les classes dominants permeten la seua realització.

vències hippies. El turisme estranger continua fent un repòs en el seu estar-se «al camí», com els personatges de Jack Kerouac, als bancs del Parterre o a les taules del bar Glorieta ; però els peoners que van assentar el moviment —anomenem-lo així—, fa uns quatre anys a Valènciaciutat, no han resistit la força devoradora del temps : uns s'han casat i treballen (matrimoni i treball en la societat capitalista : elements determinants d'integració dins el sistema) ; altres estan acomplint el servei militar ; altres es troben confusos davant un esdevenidor que no resulta pas clar ni per als joves ensinistrats de petits en el procés de cosificació a què ens sotmet el «statu quo» laboral o educatiu... Potser l'apropament d'Eivissa, l'honradesa i fidelitat a llurs conviccions de més d'un d'aquests primerencs, l'adhesió de prou universitaris que simpatitzen almenys amb algun aspecte del hippisme, ens atansen a esmentar amb tota seguretat que aquesta crisi, aquest moment de transició que al·ludim no implica gens una marxa vers la mort. Una evolució des de dintre pot produir-se, i, és clar, per la influència externa dels estrangers que passen per València, camí d'Eivissa i Formentera, principalment en època estival. Endormiscament, transformació, resurrecció... El hippisme, amb els seus aspectes socials, no és pas una mena de vida estrictament rural com hom sol pensar sovint. No és pas lícit assimilar el moviment hippie com a forma de vida

EL HIPPISME VALENCIÀ EN CRISI

De tota manera, el desafiament que els hippies van engegar a meitat de la dècada anterior a la societat tecnològica inclou grans valors positius, heroïcitat i una gran ètica, ascètica i estètica existencials. No defugim, doncs, la nostra gran simpatia envers el hippisme i la contracultura, malgrat llur inviabilitat i migrada eficàcia i més ací, en la investigació de camp en què els nostres estudis antropològico-socials es centren. Requestar gairebé dues terceres parts d'aquests joves addictes al hippisme ha constituït una experiència molt interessant, tant, potser, com la nostra estada a Eivissa l'estiu del 69. Ens sap greu que existesca un nivell tan precari de «conscienciació» i de «culturització» en aquests joves que, llevat d'una migrada minoria, desconeixen els aspectes més importants del moviment originari del que procedeixen i ignoren la contracultura com la ignora la «intelligentsia» de dretes i d'esquerres, considerant-la un «divertimento» de gent estranya El hippisme valencià està, indubtablement, en crisi. Ha augmentat el nombre de simpatitzants, generalment universitaris, els quals la lectura d'«El gran mándala» d'AUan W. Watts o d'algun altre poema de Ginsberg no els duia a una veritable marginació, ni, és clar, a autèntiques vi-

contrasocial —més que antisocial—, a la d'aquells eremites i cenobites que es van marginar de l'Imperi romà en fugir de les persecucions o senzillament del soroll mundanal. Una mena de vida contrasocial implica politització, almenys indirecta, i oposició al sistema. Es tracta d'una actitud de molt diversa índole si la comparem amb la combativitat revolucionària. La creació d'una contrasocietat, d'una contracultura, d'uns contramass media (periòdics, revistes i emissores radiofòniques «underground»...) és activitat política, 1 grup radical són els «yippies» (Youth International Party) com ho poden ésser amb altres reivindicacions els «Black Panthers» i activitat social que no pas mística és la que realitzen els «diggers» de San Francisco. El moviment hippie és contracultura, però preferentment dins d'una estructura espacial urbana. Una espècie de «tupamaros» pacífics. Fan un altra lluita, però, sens dubte, és tracta de lluita i no de «dolce far niente». UNA CLASSIFICACIÓ ACLARIDORA

A València, repetim, no existeix comunitat hippie, ans grups i subgrups que s'interrelacionen i coexisteixen més o menys superficialment. El bar Glorieta (sempre a València-ciutat) és sovintejat també pel jovent universitari, per adolescents que estudien el batxillerat, per gent estrafolària o per pseudo-intel·lectuals que solen anomenar-se «gauche divine», tot i ésser mistificat als matins amb la presència d'advocats i funcionaris del ben proper Palau de Justícia que hi vénen a prendre el seu cafetet o aperitiu, mentre als jardins coexisteixen els dies solejats aquesta joventut amb vellets jubilats o senyores de classe mitjana que conversen animadament mentre llurs fills juguen. Els voltants, arquitectura de començament de segle d'aspecte burgès i senyorívol, tot alternant-se amb edificis actuals i amb aqueix gran i luxós temple de la societat de consum que són els grans magatzems. En aquesta ubicació es concentra durant tota la diada i s'intensifica a poqueta nit, aquest jovent pro-hippie i a tot posar semi-marginada. La nostra investigació ens duu a distingir en el hippisme valencià els següents grups : a) Hippies autèntics, tot i tenint present sempre totes les adulteracions provocades pel transplantament. En són molt pocs. Els peoners del moviment. Uns vint gairebé. Viuen o han viscut allò més essencial del hippisme originari, però amb matisacions molt concretes del lloc que estudiem, així com de llur personalitat no de grup, ans individual. Procedència general : classe mitjana. b) Addictes o simpatitzants del hippisme. Jovent pertanyent a la burgesia, estudiants uns, altres treballen de tant en tant... Mantenen, com el grup anterior, una animadversió a la societat de consum... Més intellectualitzats que els qui es

consideren hippies autèntics, però, mentre que en aquell grup gairebé tothom havia trencat generalment amb llurs famílies, els qui componen aquest solen viure amb llurs pares, encara que no mantinguen amb ells bones relacions. Practiquen un semi-integrament provocat per la necessitat que suposa llur condició de fills de família no emancipats. c) Bohèmia o picaresca, addicta al hippisme sense c o n v i c c i o n s molt segures. Substitueixen —diríem que més dignament— en casos d'anomia i desviació social, el bretolisme que tipificà la joventut rebel de la dècada dels 50 i començament de la dels 60. Són autèntics rodamóns, marginats, en nombre molt reduït els residents estables M València-ciutat i al País Valencià. En certa manera semblarien una mena de «junkies» i, a diferència d'aquests, alguns dels requestats han manifestat que no es consideren hippies. Els atrauen més aviat altres tipus de minories marginades : els gitanos i els vagabunds. Són exponents molt típics d'una antropologia de la pobresa, acceptada voluntàriament : alguns d'ells solen captar a llocs públics, pel carrer, per a poder menjar. d) Hippies de plàstic o de "boutique" («pipiss en l'argot d'Eivissa). Hom els menysprea entre els autèntics. Com a integrats que en són, constitueixen l'adulteració del moviment. Són veritablement els «hippyloies» de Hippylàndia. Els hippies purs els anomenen «gárrulos». «Snobistes» i sofisticats mitjançant la moda —una moda que ni tan sols semiològicament té per a ells valor de símbol—, són els «voyeurs» i tafaners que aguaiten en un ambient del que només desitgen droga i sexe, en suposar que amb les noies hippies hom «lligarà» millor que amb el turisme de classe mitjana en llocs típics per a integrats : Benidorm Cullera, Alacant... al País, i fora d'aquest, però encara dins la nostra comunitat sòcio-cultural, la Costa Brava, Mallorca... N'hi ha que no s'afanyen a disfressar-se de hippies i tot simplement van a Eivissa o es barregen amb els autèntics en l'ambient valencià atrets per una curiositat que no és gens censurable. D'ací que no sia rar trobar en aquesta mistificació joves socialistes o contestataris de la «gauche divine». e) Hippies estrangers de pas. És interessant xarrar amb aquesta «marginació en marxa», però el nostre estudi afecta només el País Valencià i, llavors, els requestats són gent natural del País o, almenys, hi resideixen i estan vinculats d'alguna manera al nucli central del hippisme valencià. Com que les respostes ofereixen percentatges majoritaris, existeix, doncs, unificació entre els diferents subgrups. Les oferirem globalment sense aprofundir, en aquesta avinentesa, en especificacions de tants per cent. Però, això, serà matèria per a un proper article.

5. SALCEDO

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE

PÀRVULS, TRAMVIA, DROGUES El núm. 472 de la revista TRIUNFO apareguda al mes de juny, va estar dedicat al tema "El xiquet", i la seua lectura resulta altament interessant. Concretament, l'article intitulat "Nacen sin igualdad de oportunidades" ens manifesta que la circumstància del nen en els primers anys (àdhuc abans de nàixer) és decisiva per al seu desenvolupament. Vejam algunes xifres: «....segons el doctor Bloom, el 50 % del potencial del desenvolupament i d'adquisició ve ja donat als 4 anys; el 80 %, als vuit anys; el 92 %, als tretze anys, i el 8 % de la capacitat de coordinació aprehensió i assimilació s'adquireix entre els tretze i els disset anys-n. En aquest aspecte, a França, els educadors, les associacions de pares d'alumnes, els consells escolars i altres organitzacions (segons un material publicat pel Grup Francés de l'Escola Moderna), i, basant-se en el fet que l'escola de pàrvuls intervé en una etapa decisiva de la formació de l'infant i que li pot aportar allò que el propi medi no pot aportar-li, reivindiquen : • La promoció de l'escola de pàrvuls com a escola de base. • Construcció de noves classes maternals a base de 25 alumnes, a partir de 2 anys, prioritàriament en els sectors ciutadans o rurals més desfavorits en el pla sòcio-econòmic i sòciocultural. • La formació de mestres d'ensenyament pre-escolar i elemental amb un alt nivell científic, proveint els mestres actuals amb una preparació addicional científica, teòrica i pràctica, que els permeta una incorporació ràpida.

• La formació de consellers, psicòlegs i metges especialistes, treballant a temps complet en l'equip educatiu. • Harmonització de l'escola maternal i de pàrvuls amb l'ensenyament primari, creant lligams orgànics que asseguren una continuïtat i coherència dels aprenentatges de base: llengua parlada i escrita, matemàtica... • Crèdits per a l'adquisició d'equipament a l'altura de les tècniques modernes. A propòsit d'aquests punts i de l'escola de pàrvuls, he conversat amb dues mestres parvulistes: Rosa Raga i Teresa Picher. ROSA. — Tinc un company que m'ha dit : «Que bé que esteu les mestres de pàrvuls ! Podeu passar-vos el dia en el pati amb els nens i no fer res ; així dona gust ser mestre». I un altre li ha contestat : «Com es nota que a tu mai no t'han arribat xiquets que no han passat abans per cap escola; veuries com no saben ni moure's per la classe, ni entenen res. Hi ha gran diferència amb els nens que ja han viscut l'escola». I és cert; els nens ens arriben i no saben utilitzar un material, no saben distribuir-se uns espais en un full de paper, no se senten part integrant de la classe. No s'expressen. TERESA.—Parlant d'espais i d i s t r i b u c i ó , la meua classe sembla un tramvia. És estreta i llarga. Finestres només en té a un dels extrems ; a l'altre, a penes arriba la llum. És una planta baixa situada en la carretera ; així és que, cada vegada que passen els camions, en la classe ja no se sent res més.

fis vella i desmanegada. Al poble i ha dos grups escolars nous i grans, però sembla que no hi caben els pàrvuls. ROSA. — Doncs la distribució de la classe, l'espai i l'ordre és imprescindible si volem que els nens aprenguen a ordenar, a distribuir de manera lògica, que s'expressen i siguen nens e q u i l i b r a t s . Quan no reuneix condicions, ens veem obligades a imposar-nos, a coartar la seua llibertat. TERESA. — Sí, i hem de tenir un material fàcil i adequat, però, a més d'això, pensa en el nombre de minyons que sol haver per classe. ROSA.—Jo en tinc 43, i ara, a q u e s t s dies, estic treballant amb 52 perquè l'altra mestra no ha pogut venir. Així no es pot fer res. —Quina preparació heu rebut per a ser parvulistes ? ROSA. — Simplement hem fet unes oposicions especials. TERESA.—De vegades s'han organitzat uns cursets per a parvulistes. Quan s'han fet fora de l'horari escolar, hem hagut de pagar nosaltres la inscripció. Quan s'han fet en hores de classe hem pagat la inscripció i el jornal de la mestra que ens atenia la classe. En canvi ens han donat unes dietes, però que no ho compensaven tot. En cap dels casos hi ha estat obligatòria l'assistència. ROSA. — Dels cursets hi ha molt a parlar. G e n e r a l m e n t , han consistit en xarrades donades per algunes persones, de temes generals. Una vegada, en la xarrada de Medicina ens parlaren de la droga, en un altra de reumatisme (amb lleus referències al reumatisme infantil). Totes eren excessivament teòri-

ques ; les mestres no hi participàvem i no hi eixien els veritables problemes que hi tenim plantejats. En acabar, visitàvem un parvulari d'aqueixos que tenen diners on ens assabentàvem d'un material car que nosaltres no podem utilitzar i vèiem l'actuació d'alguns xiquets que realitzaven unes activitats per a nosaltres i que per tant no eren un model d'expressió lliure. TERESA.—Respecte a l'expressió lliure de l'infant ens han ensenyat tan poc... ROSA.—Generalment l'únic que fem és inhibir-los per raons disciplinàries, o els c o n d u ï m cap a on nosaltres volem i no ens plantegem com curar les inhibicions, perquè el qui no s'expressa no ens crea problemes. TERESA. — I no tenim en compte que tot en el nen és expressió, quan crida, quan es tira a terra, quan pinta, quan juga... ROSA.—El que passa també és que les seues formes d'expressió, per raons socials, estan sense polir i cultivar i açò és tasca nostra : acabar amb les inhibicions i enriquir les formes d'expressió. —Respecte a l'expressió oral, en quina llengua ho fan els vostres nens? ROSA. — Jo en tinc un 50 % de parla valenciana i els altres castellans. TERESA. — Jo tinc una majoria de valencians. I cal constatar que en entrar a l'escola s'esforcen a p a r l a r castellà perquè ja de petits se'ls ha fet identificar el castellà amb idioma de cultura. En canvi, si els sorgeix espontani, ho fan en la nostra llengua, però, si se n'adonen, rectifiquen. ROSA.—Quan ja estàs temps en el poble i coneixes la gent, ja no resulta tan artificiós tot. L'expressió és més espontània, però aleshores el que passa és que encara que l'expressió oral la fan en la pròpia llengua, l'expressió escrita la identifiquen amb el castellà. Imagina't q u i n e s contradiccions es produeixen. TERESA. — Sí, perquè haurien d'aprendre a llegir i escriure en l'idioma propi, ja que si parlen una llengua i lligen

i escriuen en un altra, aquestes activitats —llegir i escriure—• queden al marge del seu món ; resulten artificials perquè estan fora de la seua vida. ROSA. — I no podem fer-ho d'una altra m a n e r a , perquè, quan passen a primer, han de llegir i escriure en castellà, entre altres raons perquè es troben amb mestres castellans que no saben el nostre idioma. —O siga, que en lloc de ser el mestre qui s'adapte al xiquet, és el xiquet qui ha d'adaptar-se al mestre. ¿No seria una solució que es procuras que els mestres valencians estiguessen en els graus dels petits i els altres en els dels grans? Bo, açò entre altres coses. TERESA. — És que, a més a més, la legislació en aquest sentit (el de l'idioma) no la veig clara. ROSA.—Bo, hi ha més qüestions a tractar, per exemple la dels pares, que per un costat veuen l'escola de pàrvuls com una guarderia, i per un altre volen que es done als xiquets una sèrie de coneixements mecànics (com llegir en cartipaços, sumes, restes) que no els corresponen en aquesta edat, i no entenen les qüestions fonamentals per molt que ho expliques. —Quina formació tenen les mares dels vostres xiquets ? TERESA. — Molt poca. Només uns pocs estudis primaris i algunes són analfabetes. ROSA. — Jo en tinc moltes d'analfabetes, sobretot les immigrades. És natural que les condicions socials es reflectí en el rendiment dels xiquets i que els interessos d'elles no estiguen clars. TERESA.—Compara la nostra situació amb les reivindicacions que fan els mestres francesos... Per a acabar, citem unes paraules aparegudes a "Triunfo" en l'esmentat número i article: «Els fills de pares sense educació tenen un "handicap" respecte als que es van criar en un medi social més cultivat. La igualtat d'oportunitats per als xiquets, suposa la igualtat social dels adults.ii C. MIQUEL

BIBLIOGRIIFIA LLEGIR I ESCRIURE (Beceroles valencianes) Enric Soler Godes

Edició patrocinada per Lo Rat Penat. Castelló, 1971. 88 lliçons, 25 ptes. És aquest un llibre per a ensenyar a llegir. El seu autor va guanyar amb ell el premi «Carles Salvador» dels Cursos de Llengua i Literatura Valenciana de Lo Rat Penat, als Jocs Florals de l'any 1964. El mètode emprat és el tradicional usat als clàssics catons : Partint dels sons vocàlics i de les síl·labes directes, passa per la confecció de frases a petites lectures. En aquestes l e c t u r e s són tractats temes pròxims al món del xiquet valencià, i és aquest el que considere principal encert del llibre. En un llenguatge acurat i conegut, en general, al nen valencià, van sorgint petites frases que fan referència a la taronja, al porrat, al bunyol, per a acabar en la lliçó 88 amb unes simpàtiques paraules : «Ja sé llegir en valencià. Ara ja no sóc un ignorant». La p r o g r e s s i ó seguida per l'autor per a conduir l'infant des de l'aprenentatge dels sons fins a la lectura comprensiva, és ben estudiada... Ara bé, el mètode utilitzat i la presentació i dibuixos —també els clàssics de cató—, fan que el llibre ens parega desfasat en el moment actual, en què els t r a d i c i o n a l s cartilles van desapareixent per donar pas a manuals de lectura global amb colorits i suggestius dibuixos. El llibre és dedicat a Carles Salvador, cosa que considerem justa. C. M.

NOTÍCIES I COMENTARIS He llegit en el periòdic «Servicio», n.° 1185 del 4-X-71 dintre de la «informació professional» : n.Los profesores no podrán vender libros de primera y segunda enseñanza». És ben

cert, que no hi havia dret que es fes negoci amb els nens de les escoles ni amb els seus pares. Que existeixen «industrials legalment establits que paguen llicència» als quals podia el mestre llevar un tant per cent de guanys. Tot açò, i súpose que més raons, justifiquen aquesta mida. Però... crec que sempre que es fa una reforma o un canvi s'ha de procurar que la gent que ha de sofrir-la no pague les conseqüències d'una manera draconiana. El mestre que feia açò de vendre llibres, no ho feia perquè li agradava més el treball de venedor de llibres que el de mestre, ni per voler fer nosa als professionals que es dediquen a aqueix mester, ni per aprofitar-se dels pares dels xiquets, sinó, senzillament, perquè ho necessitava per a poder viure. El mateix fi tenien les permanències. Jo crec que està mol bé que es lleve qualsevol mitjà de traure diners dels pares dels deixebles (l'ensenyança és gratuïta), però donant al mestre el sou suficient per tal que no haja de demanar una almoina (permanències) o fer un poc de trampa (vendre llibres). És molt còmode dignificar el mestre a costa del seu estómac, i per gent que no ha de sofrir-ne les conseqüències. Bs molt bonic de dir : «el mestre no farà permanències, perquè l'ensenyament és gratuït, no vendrà llibres, no farà cap altra classe de negocis en l'escola ; el mestre, senzillament, morirà de fam o viurà indignament».

MANIFESTACIÓ DE DONES A BILBAO En «Las Provincias» del 16 d'octubre, va aparèixer la notícia que unes dones amb llurs fills (en edat escolar aquests), es van manifestar el dia 15, en

CURSET DE LLENGUA PER A MESTRES En data molt pròxima començarà un curset per a mestres que contindrà aspectes gramaticals i metodològics de la nostra llengua. Al pròxim número de GORG n'informarem més àmpliament.

el barri bilbaí d'OUargan, demanant, als organismes competents, major atenció al problema de les escoles que té plantejat el barri. També a M a d r i d —segons hem pogut llegir— s'han plantejat situacions semblants. El problema de la manca de llocs e s c o l a r s és evident també a València i en aquest més d'octubre es manifesta de manera patètica.

MESTRES I PROPAGANDA ELECTORAL (1) La propaganda que els candidats a les eleccions facen és assumpte d'ells i del capital de què disposen. El cas que les altres persones en fem, és assumpte nostre. Ara bé, el que no pot deixar-nos tranquils, és el fet de veure'ns utilitzats per a una tal propaganda. Explicaré els fets : A totes les escoles de Torrent (en unes, dos dies a b a n s de les eleccions a procuradors en Corts, en altres el dia anterior) ens va arribar, a través de l'escola (no del correu), propaganda dels que després han resultat guanyadors, senyors Jarabo i Ferrer Mondina, per tal que la repartíssem als xiquets. És lògic pensar que hi hauria mestres que la tirarien a la paperera, d'altres la repartirien de bona fe i d'altres (la majoria) la donarien als xiquets per

tal de traure's papers de davant. Però allò que va sorprendre els mestres —després d'haver destinat els papers a una cosa o altra— és el fet de saber que, juntament amb les paperetes, hi anava un escrit que deia : El maestro de su hijo confía en que usted votarà esta candidatura. Se'ns dirà que açò no és utilitzar-nos, perquè érem lliures de repartir-la o no. Però se sap que a ningú no se li anava a ocórrer revisar el contingut dels sobres quan en aquelles dates n ' h a v í e m vist i rebut tants. D'altra b inda, estem tan acostumats a acatar ordres, que hi va haver mestres que pensaren que repartir aquella propaganda era una ordre oficial que es prestaren a complir. En fi, no sabem si els actuals procuradors esmentats gosaran dir algun dia que han c o m p t a t amb el recolzament dels mestres de Torrent (2). (1) A la revista «Mundo» del 4-IX-71, hi va aparèixer un article intitulat «La carrera de los procuradores familiares», en el qual es comenten diversos aspectes de la preparació de les eleccions. A propòsit d'aquest article ens ve al cap una anècdota que relaciona la propaganda amb els mestres. (2) Recolzament que, ja es veu, no ha estat conscient ni voluntari.

T. P. i C. M.

AL LECTOR Pròximes ja les festes de Nadal, ens permeten recordar-li un mitjà delicat de felicitar els seus parents o amics: formalitzar en la tarja adjunta en la revista una subscripció a 12 números de G O R G a favor de cada una d'aquelles persones a qui ho crega convenient.

COM NAIX UNA REVIST Limitar el contingut de la paraula «bibliografia» al reduït camp dels llibres i els manuscrits, pot semblar una definició sinó mesquina almenys esquifida. No és forcen massa les coses si dins del terme incloem tota manifestació cultural escrita. En aquest sentit, la «cultura» que sociològicament és molt àmplia, queda retallada per ser cultura «escrita». Per això no hi ha cap inconvenient, em sembla, a tractar en una revista «bibliogràfica» una qüestió tan interessant i tan escaient com la d'una revista de poble ciclostilada. Crec que això no és en absolut forçar les coses, encara que aquesta revista s'edite al meu poble. A més a més, com s'ha repetit tantes vegades al País Valencià, les fonts d'informació són més bé escasses. Els grans mitjans de comunicació són deficients, particularment en l'anàlisi dels problemes peculiars del País, no sols en l'aspecte cultural sinó també en general. Un País sense informació, és un País sense opinió; i, encara que la frase sone un poc retòrica, no deixa de ser totalment certa. En aquest sentit, conèixer els problemes, orientació, dificultats, etc., d'una revista pot ser molt interessant per a tots aquells grupets locals i comarcals que tenen o poden tenir interés per publicar alguna revista com «Pelagus» de Pego. Són gent jove, molt jove, amatents a tota prova del seu poble i del seu País, però amb un interés crític gens boirós. El consell de redacció de «Pelagus» composat per Bolufer, Torralba, Oltra, Ribera, Vicens, Ferrer i el vicari Josep Maria Senabre, han contestat amablement.

«EN U N MES I DUES MIL PESSETES, REVISTA ENLLESTIDA» —¿Podríeu explicar-me com va sorgir la idea de publicar «Pelagus», o s'ha de dir «Pélagus» nom llatí? —"Pelagus". El vicari creu que s'ha de dir "Pelagus", encara que hi ha una mica de confusió, però, vaja, això no té massa importància... —.. .1 com va surgir la idea ? —A Pego hi dos grups juvenils de caràcter parroquial: "Unió de tots" i "Segle XX". D'elh va nàixer la idea de fer conjuntament la revista. En l'Assumpció disposaven d'una ciclostil que és la que utlitzem. No podíem desperdiciar l'ocasió de fer la revista conjuntament, precisament en un poble on per desgràcia no es fan massa coses. —Quines activitats feien aquests grups- anteriorment ? —Fonamentalment les seues activitats estaven adreçades a la promoció cultural de la gent jove, encara que avui per avui no s'han aconseguit massa resultats, però ja hem fet col·loquis, discofòrum, Carmel Giner ens ha donat unes converses, mossèn Senabre també ens ha parlat, altres de fora. Ara tenim programada conjuntament tots els

dissabtes una cosa o altra. En aquest sentit la revista pretén donar un ressò més ampli a totes aquestes activitats per arribar més directament a la joventut pegolina. —De teatre s'ha fet alguna cosa ? —Fa poc representàrem l'obra valenciana "Fora baix" i més recent "Castañuela 70"; també volem representar el "Retaule del flautista". —Tenen molts socis els clubs? —Aproximadament uns dos-cents. —...I la mitjana d'edat? —Al voltant dels divuit. —Què pretenia la revista quan es va iniciar ? A quin sector del poble volia adreçar-se ? —Fonamentalment promoure el nivell cultural de la joventut que, ací, a Pego, és prou baix, al mateix temps que unificàvem els esforços que hi havia dispersos. Des del primer número de la revista, en els editorial, hem invitat reiteradament a la col·laboració. De fet darrerament ja hem aconseguit treballs de quatre o cinc xiques (fins ara estava absent l'element femení), les quals, unes,

A CICLOSTILADA han fet una enquesta sobre la coral que hi havia i les altres un treballet sobre cine.

Bergman, demanarem a les xiques que preparassen unes notes sobre aquest autor.

—La gestació de la revista ha estat ràpida ? —Sí, va ser molt ràpida; en cosa d'un mes va estar enllestida; no passaria més temps des que va nàixer la idea fins a la publicació del primer número.

—Per a mi, els pocs números que han aparegut de «Pelagus» tenen molt més interés que tots els programes de festes que des de trenta anys ençà ve publicant l'Ajuntament del poble, i no parle, naturalment, del programa d'activitats n realitzar durant les festes, sinó de les col·laboracions que ens donen una visió idílica del poble. Dóna la senssació que en haver desaparegut els problemes concrets que tot poble pot tenir, en ser tot quasi bé perfecte, sols queda una visió romàntica del paisatge i una transmutació metafísica del més enllà. Aqueixa contemplació metafísica del present és lògic que vinga condicionada per una contemplació del que ens desagrada ; però en el cas particular de les col·laboracions al programa pegolí, això no és cert; la contemplació metafísica i la realitat es confonen en un tot indestriable. Vivim en el millor dels móns. En canvi per a «Pelagus», això no ocorre en absolut. Per una part presten una atenció minuciosa als problemes concrets i per altra, i en la mesura del possible, utilitzen un esperit crític molt encomiable.

—Aleshores, no va haver-hi cap mena de dificultats ? —No, grades que els clubs van posar mil pessetes cada un. Les dificultats que hi havia sols eren de tipus econòmic, i, grades a aquestes aportacions, els problemes inicials desaparegueren. El preu de sis pessetes per exemplar equilibra el pressupost. —I quin és el pressupost de cada número. —Unes mil dues-centes, al voltant d'això... —Quin tiratge? —Una mitjana de dos-cents cinquanta. En la darrera, en férem dues-centes seixanta-cinc, però la pròxima la pujarem a tres-centes. L'última ens va durar dos dies. Al principi vam tenir algunes dificultats; no teníem compradors, calia anar explicant a u per u què pretenia la revista. Ara, en canvi, les coses han canviat totalment. Quan, per exemple, eixim al passeig els joves, pràcticament ens la lleven de les mans. Del primer número en férem tres-cents exemplars i sols en venguérem dos-cents. —La multicopista, quines característiques té ? —És manual, d'unes 16.000 ptes. —Hi ha hagut problema en les col·laboracions o no? —Material sempre n'hem tingut de sobra. Ara mateix ja tenim dos articles reservats per al pròxim número. —El consell de redacció ¿planifica a llarg termini o prepara el material d'un número per a 1'altre ? —Fins ara sols ha estat planificat el número dedicat a les festes. Cada un dels membres de la redacció s'ocupa d'una secció i de recollir els materials i de demanar col·laboracions. Normalment fem dues reunions abans de l'aparició d'un número. Generalment el que demanem són col·laboracions, encara que, si hi ha necessitat, demanem treballs concrets. Com anàvem a fer un cicle sobre

—Efectivament, en certa manera també hem respost a allò que la gent esperava una mica de nosaltres. Per les coses que posem en evidència en el número dedicat a les festes, hem rebut moltes felicitacions. En l'altre aspecte, sols volem analitzar aquelles coses concretes que afecten el poble, però interpretant-ho en un sentit ampli. Si parlem de Bergman, és perquè ací anem a fer un cicle sobre aquest director; si parlem dels problemes de la llengua, és perquè ens afecten. Naturalment som conscients que vivim dins de contexts més amplis. —La majoria de les revistes que jo he conegut semblants a «Pelagus», com ara «Terra forta», «Xúquer» «Al vent», les universitàries «Concret» i «Diàleg» i d'altres, han tingut una característica comuna : la mort prematura. ¿ Creeu que i «Pelagus» li ha de passar una cosa de semblant? —Nosaltres pensem que aquesta dificultat la superarem. De tota manera, ara se'ns planteja un problema greu, perquè alguns membres de la redacció, que han acabat el batxillerat, han de marxar fora per a cursar estudis superiors. Creem que si ells des d'allà on estudien mantenen el contacte amb nosaltres i ens proporcionen les seus col·laboracions, aquest "handicap" desapareixerà.

—Aquest «handicap», aquests problemes són interns, però problemes, «enemics» externs no en teniu ? —N'hi ha. —¿ Heu pensat en les pressions que poden haver-hi a fi que la revista desaparega. —Indubtablement, a nosaltres no se'ns ha dit res directament per part de les autoritats, però hem pogut arreplegar opinions que hi ha una mica de marejol. —Jo tinc notícies que una persona de la població que se les dóna de lletraferida, és un enemic de la publicació. —Es cert. Pero nosaltres hem jet una gestió per a legalitzar la situació de la revista a través de la inscripció dels dos clubs en la Delegació de Joventuts d'Alacant; per aquest procediment, i de retruc, la revista queda automàticament legalitzada. Sols cal comunicar al Jutge local l'existència de la revista; així ens ho va comunicar el Delegat Provincial. De tota manera, va quedar ben clar que nosaltres no ens comprometíem políticament; simplement col·laboraríem en una Setmana de la Joventut que tindria un caràcter cultural. La Delegació del Ministeri d'Informació i Turisme ens va declarar que allí, en aquestes condicions, no calia presentar cap mena de documentació. Estem tranquils perquè els papers ja estan tots presentats. —En aquestes condicions, la vostra revista no té cap tipus de censura ? —No. —Quina periodicitat? —Mensual, i hem publicat sis números i, a més a més, apareix puntualment. La sala on estem és gran, sense cap mena de decoració, d'una funcionalitat absoluta, de grans finestrals, cadires de bova, una taula llarga on seiem tots al voltant. Hi ha una mica de pols i de burilles pel terra, però el local és nou i de parets clares com d'habitatge per acabar. La conversa s'interromp un moment. Entra un xicot que ve apressurat. Se li nota que tenia interés per arribar a temps. S'excussa. No ha pogut venir abans perquè ha hagut d'anar amb tota la família a plegar quatre garrofes. —Penseu que la revista podrà ser una bona plataforma per a altres activitats culturals. —N'estem convençuts i aqueixa és la nostra intenció, eixir una mica del encerclament de les activitats internes dels clubs i transcendir al carrer; activitats en què puga intervenir més gent, com ara el concurs literari que estem organitzant. Tenim previstes una sèrie de conferències sobre les drogues, els "hippies", sobre medicina,

Espanya i Europa, i altres. De totes aquestes activitats, la revista ja d'amplificador. —¿Ara voldríeu aclarir-me, a mi i als lectors de GORG, per què la vostra revista és bilingüe ? —Nosaltres estem convençuts que la cultura de Pego no és en absolut bilingüe, però hi han problemes de tipus pràctic que no podem defugir. Degut al fet que l'ensenyament des de la primera infantesa és en castellà, el nostre poble es pràcticament analfabet en el seu propi idioma, i, com per altra part, les activitats paraescolars són nuiles, la gent prefereix llegir en castellà. De tota manera, nosaltres treballarem per tal que tot això canvie Ara, de moment, algunes paraules valencianes que considerem massa "tècniques" les canviem per altres més assequibles, altres vegades hem hagut de traduir al castellà per no carregar massa. Això és trist i cal canviar-ho, però ara encara hi ha a la guarderia de l'Ajuntament una senyoreta forastera, forastera del País, que s'enfada molt si sent els xiquets parlar en valencià, i, a hores d'ara, que nosaltres sapiam, ningú no li ha donat cap toc d'atenció. —Aleshores es pot dir que «Pelagus» és bilingüe per una qüestió purament de circumstància ? —Efectivament, d'això som plenament conscients. Tant és així, que, a llarg termini, quan les reticències s'hagen esvaït, sols la publicarem en el nostre idioma. Els clubs, dins les seus activitats, tenen previst fomentar els cursos de llengua. —Aquella pregunta de l'enquesta del número dedicat a les festes sobre qui s'havia divertit més, si l'Ajuntament o el poble, palesava un esperit crític admirable. «Pelagus» pensa seguir en aquesta línia ? Problemes com el sub-desenvolupament, l'atur forçós, l'emigració, etc., són temes que pensa tocar ? —Precisament fa poc, hem tingut ací un problema que pensem tocar al pròxim número. Quatre gitanes treballaven en una fàbrica i tingueren una brega, però no dins sinó fora de la fàbrica, i les quatre foren expulsades del treball. Nosaltres pensàvem plantejar un greu interrogant: Hi ha racisme a Pego t —Problemes de llocs de treball, salari mínim, seguretat social, hores extra... «cPelagus» pensa donar la cara per ells ? —Efectivament, pensem donar-la. Una cosa que pensàvem fer davant el problema que la plaça de Pego és una de les més cares de la comarca, era anar a Extensió Agrària, demanar la llista de preus oficials i comparar amb els preus reals. Aquesta actitud ha fet que ens acusaren de partit polític, acusació que no ha eixit del poble sinó de l'Ajuntament, concretament.

—Una actitud ferma per part de «Pelagus» incrementará els problemes. —Estem disposats a fer-hi front. De tota manera, estem tranquils perquè ens trobem recolzats. Tenim les nostres idees sobre problemes com la industrialització, la taronja i en general som conscients dels greus problemes que té plantejats el poble. De fet (ara parla Josep Maria Senabre) hi ha situacions difícilment comprensibles en ple segle XX. Jo haig de dir cada dia missa a les set i mitja del matí i he pogut veure cada dia el trist espectacle de la gent que, sense cap garantia de l'estabilitat en el treball, ve a la plaça a llogar-se, a oferir el seu cos, a cercar que hi haja algú que necessite i sàpiga apreciar la seua força. No és sorprenent que aquesta venda en molts llocs es realitze al costat de la de carns i verdures perquè tot és considera una mercaderia. També som conscients que a Pego hi ha moltes empreses que no tenen normalitzada la seguretat social i que moltes vegades, quan hi ha una inspecció, per la porta de darrere trauen el personal que no està assegurat. Jo crec que tenim consciència dels problemes laborals del poble. —I sobre una possible reforma agrària? —És clar que tenim les nostres opinions. —«Pelagus» pensa continuar fent enquestes ? —Sí, ara estem fent-ne una sobre la lectura a Pego, i pensem continuar perquè per una part dóna propaganda a la revista i per l'altra és una manera prou exacta de reflectir la realitat. L'enquesta està dividida en tres parts: Una petita introducció, una enquesta a la bibliotecària municipal i a les tres llibreries del poble i per últim una enquesta a la gent. —Per a acabar toquem el tema de la política municipal. Un tema molt ampli, molt interessant i molt vidriós entre altres coses, per que el municipi és a tocar, no com ocorre altres vegades que es pot polemitzar amb gent que pot estar a Alacant, València o Madrid, i això influeix per tal que les opinions puguen ser més fàcilment contrastades. —En aquesta qüestió, hem d'anar amb peus de plom. Una anècdota que pot servir d'expressió clara: Durant la campanya electoral de Zaragoza, estaven reunits l'alcalde de Pego i el d'Oliva parlant de com fer la campanya del candidat per aconseguir el major nombre de vots. Per allí hi havia un grup de gent dels clubs i, aleshores, l'alcalde d'Oliva va suggerir que es podria comptar amb ells per a la propaganda, i l'altre senyor, pensant que no l'anàvem a sentir digué: mNo, que aquests són massa cabudets». En aquestes condicions hem d'anar amb molt de compte. —Quina recomanació faria «Pelagus» a aquells qui tinguen inquietuds semblants i interés per fer una revista?

—De no teoritzar tant i llençar-se a la pràctica. De fet, nosaltres en un mes hem enllestit la revista i creem que cada número va superant l'anterior. Efectivament la pràctica és molt important, absolutament imprescindible però no ho és menys la teoria. No hi ha per què postergar-ne una en favor de l'altra. En aquest cas, una situació eclèctica em sembla la més adient. Dic en aquest cas, perquè en altres ocasions, moltes vegades en el centre no es troba la virtut ; penseu per exemple en la daurada mediocritiat i en altres exemples. El que s'esdevé de vegades és que la discussió teòrica és un alleujament per a defugir actituds que demanen un treball pràctic. En un article publicat a «Pelagus» sobre les darreres eleccions a Procuradors a Corts pel terç familiar s'afirma : «...ha votat un 35'8 % dels qui devien votar. Això ens mostra el poc sentit polític que tenim els pegolins...» ¿No creuen els redactors de «Pelagus» que aquest frase podria ser objecte de llargues discussions teòriques molt interessants ? Això no lleva en absolut que «Pelagus» té molt d'interés i que el seu exemple hauria de proliferar molt més pel País Valencià. Com dèiem al principi, «Pelagus» és sens dubte una aportació positiva a l'escassa bibliografia del País Valencià. VALERIÀ MIRALLES

RAIMON: CONTRA MÉS D'UNA PAR «EM la sala Studio ha actuat Raimon, el cantant valencià que tan boniques cançons ha compost i interpretat, sempre en la nostra llengua vernacla. A València quasi no és conegut. Diuen que ningú no és profeta a la seua terra, i en aquest cas és una dolorosa veritat.-» (Hoja del Lunes) Al llarg d'un temps que ha estat el nostre i on el record de tants moments se'ns fa boirós, anem salvant com incanviables aquells de lluita, treball dels nostres dies, puix són els únics que amb veritat meridiana ens estrenyen plegats. Servem i servarem l'agraïment més altíssim als homes que han dut sempre la capdavantera del moviment, el qual tot parant pararia en ells, i aquest agraïment només té un camí i cal que el fem fermíssims, sense por ni recança ni melangies. Senzillament : el seguim. Saber pels retòls lila que Raimon actuaria D. v. en la ciutat de València, ens feia desitjosos d'anar enllà i culminar la nostra feina amb una interviu que ho valgués. El dia 25 érem allí, amb ell, qui, fidel a la professió, provava l'equip electrònic i pregava que fos allí al servici del públic impecablement, sense cap concessió. Annalisa li donava ajut i ens procurà la seua ambaixada extraordinària, perquè GORG li era coneguda ja. Allà dalt, a l'escenari, on anava a fer el seu treball cinc dies seguits i on esperaria el públic que ningú no li pot prendre, concertàrem per a l'endemà l'horari de la interviu. Quan vaig sortir d'Estudio, ell hi era encara en les proves de l'equip. Sabérem que la seua actuació fou un èxit malgrat la seua pròpia queixa davant el minso recull de les seues cançons que es veia autoritzat a fer. Si a la proposta d'Estudio, l'Administració donà la corresponent disposició, aquella encara pogué obrir les portes als seus socis. L'espectacle tenia lloc. Ahir, 26 per a tot el dia, tornàvem a Estudio equipats a la moderna. Ens rebé i, com que el fotògraf va fer eclipsi i el magnetofón no vaig poder utitlitzar-lo (cosa que em feia rabiar, veent com no podia prendre les belles paraules de Raimon amb la precisió que m'hauria calgut i com el meu llenguatge s'interposava entre les seues declaracions, que per qüestió de temps no podien fer-se al dictat, encara que de vegades Raimon va repetir generosament el que ja havia dit, va precisar, va corregir fins i tot de la seva propia mà el brut laberíntic que apareixia sobre els papers), decidírem començar d'una vegada puix el temps davallava la seua roda inaturable.

—Quina pregunta mai no t'han fet i en canvi caldria que contestares? —Hauria de fer un repàs per tal de veure quines me n'han fet. Tanmateix, hi ha preguntes que per un tall de circumstàncies mai no es fan 0 s'eviten de contestar. No és el cas ni d'una ni de dues, sinó de moltes més. El conjunt seria aquella interviu que mai no m'han fet o que mai no han fet a ningú tampoc.

—Quina és la darrera interviu que t'han fet ? —A l'Argentina, darrer país Latino-Amèríca on he actuat.

—¿La darrera interviu que t'han fet al País Valencià fou la d'Esteve-Casanova per a GORG? Sí, el desembre del 70 i a l'Alcúdia de Carlet.

Abans, el juny, vaig preguntar a Llach sobre l'especial conjuntura de la Cançó Catalana ; ara voldria saber del seu posterior desenvolupament 1 de l'immediat esdevenidor. —El fenomen de la Cançó va lligat als fenòmens de la Societat on es dóna, perquè necessita dels mitjans de difusió i, forçosament, d'un munt de procediments burocràtics. Primerament, el Programa d'allò que has de cantar per a «Información y Turismo»; després, amb aquest, vas a Govern Civil, que també té potestat per a eliminar el que queda. Encara més, puix si vas a actuar una setmana, un primer permís no implica que a mijan requesta no t'obliguen a parar, com podria ocórrer avui, aquesta nit. La Cançó com qualsevol manifestació artística es troba igual com el cine o la pintura, en un context, en un conjunt. La gent jove que comença en català i amb cançons d'un cert contingut, ho té molt difícil; aquell factor sorpresa que jugava quan nosaltres començàrem, avui ja no existeix. Si no es dóna un autèntic canvi de cara a unes majors llibertats d'expressió i d'associació, la Cançó podria acabar-se en quatre dies, almenys com a fenomen públic que és el que compta, encara que després quedàs reduïda a nivell de cenacles.

—Parlem de l'evolució dels cantants i en les seues cançons i de l'activitat editora. —Parlar-te de les cançons exigiria un llibre. Donaré una llista mínima i que m'excusen els oblits. Els «noms» que m'interessen de la Cançó

AULA BUIDA Catalana són: Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, Toti Soler, Lluís Llach, Pau Riba, el grup OM, i altres xicots ¡oves. Crec que cadascun d'ells, des del seu personal punt de partida, ha aportat novetats tant a la lletra com a la música.

—Tu estigueres als EE. UU. i ara véns de Latino-América. ¿Deixa més clar això el paper d'aquella sobre aquesta darrera ? —Jo havia estat ja a Cuba, a Veneçuela, a Mèxic abans d'aquell viatge als EE. UU., i pense que aquests han arribat a un cert punt de benestar i el volen conservar; d'aquí que les classes dominants siguen conservadores i estiguen disposades a emprar tots els mitjans que h¡ facen falta. Són classes que detenten un gran poder i l'utilitzen, sia bestialment com per eliminar els «Black Panters», o més subtilment com és el cas del control de l'opinió. En canvi a Latino-América, una classe dominant més dèbil no pot sofrir l'empenta de les classes tradicionalment subalternes, que vénen amb una idea fortíssima d'unitat a nivell de continent i amb un nacionalisme foragitat. L'existència de Cuba primerament i ara de Xile, en certa mesura també del Perú, està contribuint a canviar, a transformar d'una manera radical el continent latino-americà.

—En quin tipus de sales has actuat ? Amb quin públic ? —He actuat a teatres, a sales de concert, a les Universitats, i a Xile en una Assemblea de miners. Sovint el públic ha estat molt heterogeni, com pots imaginar.

—¿ Has mantingut contacte amb els nous cantants i la nova música d'aqueixos països ? —A l'Uruguai caldria destacar Daniel Viglietti, Numa Moraes, i encara altres. A Xile, els fills de la Violeta Parra, Ángel i Isabel (la mare fou una gran autora i molt popular), Victor Jara que té una cançó molt bonica, i els conjunts Quilapaym i l'Intilimani. Ara, quan foren les eleccions, els cantants han estat en contacte amb el poble i els obrers, i això ha estat propici a l'aparició d'una nova música. En canvi, quan vaig anar a Cuba, no hi havia encara aquest tipus de cantant. En aquells moments hi havia una cançó que passava del tradicional a la novetat, tractant de comunicar nous continguts dins de tradicionals formes. Ara sé que tot va canviant allí. El qui feia el primer tipus de cançó és el Carlos Puebla, que encara continua; els nous són Silvio Rodríguez i Pablo Milanès. Com que a tots els països latino-americans

el «folk» ha tingut aquell pes tan conegut, el moviment actual tracta d'aprofitar allò vell però sense renúncia a la innovació.

—¿ No creus tu que això de cantar en català als latino-americans és una greu disjunció ? ¿ No passarà el que passa ací amb l'anglés ? ¿ No es deu un cantant al seu país, a la seua gent i als seus problemes... ? —Mira, si es reparteixen les traduccions abans d'actuar jo, faig allí tres funcions: a) Informació d'una Cultura i d'un País; b) Amb això, es salva el contingut de la Cançó que no els és aliè; c) la Bellesa estètica traspassa la barrera de la llengua i els procura un goig indefugible. D'altra banda no hi ha cap exclusivitat entre un cantant i el seu país. Certes situacions estan per damunt de les fronteres. Si anàs a un país i cantas en la seva llengua (castellà en aquest cas meu d'ara en Latino-América, o l'anglés en el cas del viatge als EE. UU.) no tinc cap dubte que col·laboraria a la falsa imatge que tenen del nostre país; així que més favor els faig deixant constància arreu de la seua presència. Mentre que vas com a foraster, caldrà que cantes en la teua llengua; diferent seria si anasses a romandrehi, perquè aleshores caldria que t'integrasses no solament a la llengua sinó també als seus problemes. Fet i tot, no es pot negar que un «Jazz» o un «Blues» resten interessants encara que es facen a Barcelona, lluny del país on sortiren. Altrament és el que passa entre nosaltres amb l'anglés: és un cas patent i descarat de colonit-

zació imperialista, i es dóna com a realització d'un capitalisme que penetra arreu, que basteix el mercat universal. És un colpidor escàndol que amb la pseudo-justificació de la informació, arriben a saber quasi tot seguit de la darrera gravació anglesa, valga o no, i a més esclusivament, contra tota la cançó que mai no entra si no és a poc a poc, com la d'aquests contants que abans anomenava de Latino-América. —Per què t'has ubicat a Barcelona ? —Sóc dels qui pensen que res no roman definitiu, afortunadament. És evident que la meua ubicació ve donada per patents raons de tipus professional. Des d'allí m'és més fàcil projectar les actuacions. Si vivia a Xàtiva, que és on m'agradaria de viure, les meues comunicacions internacionals sofririen. La indiscutible capitalitat que Barcelona té sobre els països de parla catalana, ho determina així també. Per a tothom que comença, és un camí indefugible. Si quan jo comencí hagués trobat ací més facilitats, potser hauria viscut sempre a València; però ja em diràs, amb cinc anys que m'hi tingueren sense actuar! —¿ I^a Cançó és un camp suficient per a tu o limita la teua capacitat artística? —La Cançó té uns límits, encara que no pas excloents, però no és sinó avui que vaig veent aquests límits i no pas quan començava jo a escriure cançons. Són els meus límits actuals i pense que aprendré a superar-los. El meu treball el realitze triant sobre molts versos i deixant-ne l'esquelet, seleccionant el vocabulari fins que és l'avinent amb ¡a seua popularitat ! la seua correcció (així ho mtente). D'altra banda, la Cançó no m'ha limitat, ans al contrari m'ha permès de co-

nèixer un món que mai no hauria conegut potser. —¿No faries mai un llibre amb poemes teus o un altre sobre l'ofici de cantant? —El llibre que jo faria sobre l'ofici de cantant, no passaria mai la censura, puix solament podria ser el llibre del meu ofici i de la meua experiència, que en tinc. Un llibre de poemes sí que el faria. Ara, a Itàlia, ha eixit en versió bilingüe el conjunt de totes les cançons meues, sota el titol de «Canzone Contro» i amb pròleg del Prof. Giusepe Tavani. També, i possiblement, és «Maspero» qui a França farà l'edició de les meues cançons i dels meus poemes. Ací no se quan serà això. —Sempre n'has produït, al costat de les teues cançons més punyents, d'altres amatòries ; si la teua cançó cívica pressuposa un plantejament polític previ, una experiència objectivada, fas el mateix amb la resta ? Potser les reuniràs en un disc? —Jo crec que cap de les meues cançons no es separable de la resta, com també es dóna la multiplicitat de la vida en mig d'una unitat global. No veig per què se n'hauria d'eliminar facetes. És per això que en el recital cerque de donar una impressió de sistema malgrat les excepcions que em veig obligat sempre a tenir en compte. Si aquesta impressió no és la d'un quadre, en simultaneïtat, sí que es dóna com un conjunt amb forçoses interdependències. —La metàfora té un gran paper dins la teua Cançó : ¿ com han nascut aquestes metàfores ? —Per a mi la metàfora és una mena d'adjectivació, mai no és cap altra cosa; la utilitze per tal de perfilar un concepte, i després, sovint, perquè hi ha coses que s'han de dir d'«una manera metafòrica». —Quan tu estudiaves, quina era la situació de la Universitat i del País ? —Em dóna la impressió que érem més pocs que avui. Em sembla que anava despertant gràcies a les iniciatives i els escrits de les personalitats com Fuster. —¿No creus tu que a base de citar-lo sempre, acabarem fent d'ell un mite, un clàssic de debò ? —No. És que ho és. —¿Saps d'algun cantant del país que haja anat més lluny que tu en les seues lletres i en la seua música? —No sé, depèn del mitjà de locomoció que haja pres. Crec que estem tots donant-li voltes al mateix redol.

Raimon donà per acabada la interviu i eixí de la cambra per anar a actuar. N'era l'hora. Eixírem i ens assegerem. De sobte no sortia. Una veu es deixà sentir : acabaven de prohibir l'espectacle, l'actuació. Calia desallotjar la sala amb ordre, no fos que algú es ferís. Encara ens acomiadàrem de Raimon. —Avui no m'han deixat cansar-me. A fora una gran tempesta impedia la sortida ; tothom hi estava fent pilot. En l'anonimat de la nit i la fosca, algú deia : «Sota la pluja que cau, et diria que tot és pau».

R. VENTURA MELIÀ

TAULA deNovetats

JUSTINE

(Primer volum d'«EI Quartet d'Alexandria») Lawrence Durrell

Edit. Aymà. Barcelona, 195 pàgs., 250 ptes.

1971.

Les qualitats de l'obra oberta permeten al lector una continuada variabilitat. La multiplicitat de perspectives vivifica l'obra alhora que el receptor descriu, en la seua lectura circumdant, tota mena de figures geomètriques. A q u e s t a ambigüitat constructiva (de vegades perfectament ambigua en tant que premeditada) facilita la formació d'un esquema mental dinàmic i evolutiu. Quan l'obra no revela de sobte on resideixen els puntals tècnics i les constants de la narració, augmenta la seua riquesa, i esdevé renovada en successives lectures. «Justineii (i amb ella, com un tot indissoluble, la resta del «Quartet» : «Balthazar-», «Mountolive-u i «dea», encara no pu-

blicades en català) és una obra oberta d'una deliberada vaguetat. Vaguetat aquesta que, dins una lectura amb voluntat d'anàlisi, e v i d e n c i a un obriment. Així d o n c s , a tjustine* (al «Quartet»), hi trobem : (1) Una disposició narrativa no lineal on els esdeveniments són presentats fora de la continuïtat cronològica (hom recorda més Manhattan Transfer» que no pas V«Ulyssesy>),

Caldria exceptuar, com més endavant veurem, el darrer volum, tCleay>. (2) Una alternancia narrativ a : d i v e r s o s subjectes-narradors en mutació sofreixen a més a més ingerències recíproques. (3) Cada volum feta de «Mountolive»)

(excepció finalitza

amb unes notes complementàries que poden ésser considerades com a factor Cobriment puix que possibiliten una sèrie de variacions al damunt d'un tema. La resultant serà una novella circular que comunica (sia el que sia l'ordre de la lectura) una impressió de globalitat : mena de paràbola en gir continu, sens inici ni fi. La física d'Einstein no roman al marge d'un anàlisi del «Quartet», especialment en tot allò que fa re ferència a Vespai-temps. 151 de Durrell és també un Univers finit alhora que mancat de límits. Al mig d'aquesta simplificació, d'abast didàctic, de l'esquema que pogué c o n s t r u i r Durrell, hi trobem un recull de tècniques literàries ben evidenciades : (1) Justine : l'acumulació de dades envers aquest personatge produeix un efecte kafkià d'allunyament p r o g r e s s i u , de tal mode que l'augment de la informació esdevé factor negatiu a l'hora d'una ortodoxa comprensió del personatge. (2) Muntatges narratius paral·lels. La simultaneïtat és aquí un intent de blasmar nivells de realitat que seran englobats a l'estructura total de la novel·la. Dues situacions semblants són p r e s e n t a d e s interrelacionadament, de tal mode que les derivacions d'una d'elles són nota introductòria de l'inici de l'altra. Bn aquest sentit «Justinen (i amb ella la resta del «Quartet») és d'una exemplaritat matemàtica. Durrell és un gran manipulador d'elements a simple vista insignificants. ÏJs a dir, tot allò que, posteriorment, a Dos Passos i a Joyce seria un recurs encara més definitori i exacerbat. Durrell és nat a l'Índia i fou diplomàtic a El Cairo du-

rant la Segona Guerra. El seu tarannà oscil·la entre H e n r y M i l l e r (del qual fou amic) i D. H. Lawrence. El paganisme mediterrani l'influencià de tal mode que és A l e x a n d r i a la gran dominadora del «Quartets. D u r r e l l desenvolupa tota una teoria del paisatge com a determinant en un sentit gairebé fatalista. La insistència en l'atmosfera sensual, marcadament amoral i irresponsable, de la ciutat, es origen d'una marcada difuminació en la descripció de cada p e r s o n a t g e , esdevenint a q u e s t s éssers impenetrables que sempre deixaran en el lector una b à s i c a insatisfacció, com a obra inacabada que són. D'ací també el caire gens tràgic, gens realista, d'una narrativa de vegades excessivament verbalista. La manca contínua de solucions (ètiques o de qualsevol altra mena) priva l'obra de tota intensitat tràgica. Manca la noció de la culpa perquè Alexandria no la considera. El temps és e s s e n c i a l al «Quartets tot i que la relació entre els quatre llibres no ve donada per un continu temporal sinó per una comunitat de personatges i, majorment, per l'entorn, A l e x a n d r i a . Sols el quart volum, «Clea», segueix el temps cronològic, i és així la peça clau per a l'estructuració de la resta. El leit-motiv que subsisteix al llarg del fil d i s c u r s i u és Vamor sexual com a manifestació exterior d'un desig de realització. Amor sexual en forma de pansexualisme de fàcil abast i confós amb el sensualisme panteista de la ciutat. Llibertat sexual que malament podrà ésser exponent de conflictes individu-grup s o c i a l (i en aquesta temàtica s'allunya Durrell de D. H. Lawrence per tal d'acostar-se a Miller). El sexe alliberador no e n g e n d r a

neurosi. Ara bé, a la facilitat de la realització sexual succeirà una certa tristesa, com a suport d'una tensió metafísica que s'afegeix a la fatalitat de l'entorn. Tot i això, també l'amor romandrà sota el dictat de la perspectiva, essent una forma de coneixement útil per a la llibertat de l'individu. D e f e c t e s ? Potser sí. Però i des de quina perspectiva jutjar una obra oberta? El fracàs de les bones intencions podria ésser una bona m e s u r a . Al «Quartet» no hi ha, però, fracàs. D u r r e l l aconsegueix una gran novella. D'altra banda, si diverses són les lectures que l'obra possibilita ¿no haurien d'ésser també diverses les perspectives crítiques ? Trobe menys enganyosa una consideració de l'estructura del llibre a nivell descriptiu així com una reflexió sobre la seua influència en l'evolució de les formes literàries. El mQuartety, és una suma, perfectament desorganitzada, de

m e m ò r i e s , d i a r i s , agendes, f r a g m e n t s de llibres, anotacions... El resultat és una obra on Durrell comunica el risc de la gran novel·la. Quant tot esdevé una estreta aliança entre el gran estilista i l'experimentador. AMADEU

FABREGAT

PSICOLOGIA DEL SEXE Havelock Ellis Biblioteca bàsica de cultura contemporània-25. Edicions 62. Barcelona, 1971. 288 pàgines, 260 pessetes. No es pot llegir sense una intensa emoció la introducció a la Introducció a la Psicoanàlisi;

una vegada més convé tenir-la en compte abans de llegir Havelock Ellis ; convé retenir: «la psicoanàlisi constitueix un cert tractament e s p e c i a l dels malalts de neurosi» (i convé llegir el que resta per a saber ben bé què és, però per abreujar acudiré a Althusser). És una conferència que Althusser ha repetit, tot parlant de la psicoanàlisi, la definició de l'estructura d'una ciència : a) Una p r à c t i c a (la cura analítica).

b) Una tècnica (el mètode de la cura) que dóna lloc a una exposició a b s t r a c t a de tipus teòric. c) Una teoria que està en relació amb la pràctica i la tècnica. Si tenim en compte aquests eixos, el llibre de H a v e l o c k Ellis sofreix un desbarat immediat, puix a tot arreu hi manca aquella desitjable coherència de la Ciència a la recerca de les seues preguntes definitòries, aquell corpus de termes t e ò r i c s que desvelen l'estructura d e s c o n e g u d a fins aleshores i que creiem absent. El que sembla haver fet Havelock és assimilar un munt de termes posats en rodatge per altres investigadors precedents i enlairats, recollir un material amb més o menys continuïtat i el resultat s'acosta al que deu ser un ordenament però que mai dels mais valdrà per a una estructuració. Hi descobrim les seues arrels clàssiques, la seua lectura determinant de Charles Darwin, el reflex del qual volem veure en la seua voluntat de prendre el complex sexualitat com un tot dinàmic i una variable. Fet i fet, H a v e l o c k Ellis serveix com a mostra del que passava amb l'obra de Freud, que fins i tot quan era rebuda més seriosament era presa amb pinces i curosament capolada, feina en què Havelock era ben destre. N'hi ha prou amb llegir la seua anàlisi (re-lectura) de la sexualitat infantil i la sibil·linitat amb què trau la força als termes teòrics de Freud (sexualitat infantil - complex d'Edip complex de castració) tot duent a terme una autèntica castració científica. La llàstima i la culpa no pertanyen sols a Havelock, a la seua naixença victoriana (1859), sinó també als invariants aleatoris de la nostra Sub-cultura, que ens du aquest llibre després de quaranta anys de ser un clàssic de la divulgació (socialització de la cultura en els països capitalistes) quan l'èmfasi ideològica de Havelock ens és sospitosa i retòrica encara que es vulga respectuosa (o encara més per això) i quan la realitat estadística i fins i tot les e s t r u c t u r e s legals d'uns quants països a què ell es re-

fereix, han canviat tot superant les seues propostes. Els estudis de Kinsey, de Guyon i de Reich han superat en perspectiva els treballs de Havelock, però, si fos divulgable, les ànimes timorates encara tindrien motius d'escàndol, coses de la relativitat i de la inèrcia malaguanyada d'algunes estructures gairebé patològiques en conjunt. Encara que cal malfiar-se en aquests temps de la folla esperança de les il·lustracions s a l v a d o r e s . Malgrat tants treballs i tanta ciència, per un miracle de l'absurd, encara i avui és possible que autoritats en pedagogia es facen morbós t o r n à v e u d'un crim dels dits sexuals i li dediquen una sobretaula tot escandalitzant-se quan hom els pregunta per l'educació sexual que donen als seus alumnes i la problemàtica que puga donar un nou pla d'estudis. Apareix així com la contradicció més colpidora de tota una Cultura occidental que vol tenir la seua arrel en una revolta c o p e r n i c a n a , un naixement hegelià i axiomàtic en l'«ameu-vos els uns als altres» i nega i defuig, amaga i exorsitza la pràctica diària d'aquesta meravellosa invitació i deixa per al futur llunyà aquest art tan antic i universal, l'art d'estimar, fent-lo tabú. R. VENTURA MEU A EL VELL I LA MAR Ernest Hemingway Edicions Proa. Barcelona. 136 pàgs., 115 ptes. I/'examen dels catàlegs de les editorials en llengua catalana pot ésser útil per dos motius bàsics : 1) Degut a la crisi que travessa la indústria editorial (pàllid mirall d'una pregona inestabilitat inherent a la infraestructura), hom es veu forçat a r e c ó r r e r a novetats prou endarrerides. Això resulta d'altra banda convenient pel fet que el «boom» del llibre català coincideix al País Valencià amb una audició de públic molt més reduïda que l'actual. 2) La literatura, el producte artístic en general, està sotmès a un procés general d'evolució dins les perspectives estètiques

i de sensibilitat pròpies de cada època. «Ei vell i la man és un exemple per al nostre propòsit. No es tracta, però, de l'examen d'un text desgastat pel temps. Personalment, quan fa uns anys vaig llegir la narració de Hemingway em produí una forta disconformitat. Allò que, més endavant, esdevindria una actitud e n f r o n t de l'escriptura Hemingway (deixant de banda l'obra primerenca de l'autor). Dwight MacDonald ha racionalitzat aquesta situació i la seua anàlisi ha tingut forta repercussió en els mitjans de la sociologia cultural. MacDonald escull, entre altres, «Ei vell i la man com a típic producte Midcult (ja és sabut que a la terminologia de la sociologia cultural el terme Midcult forma part de la gradació classificatòria Hightcult, Midcult, Masscult, és a dir Alta Cultura, Cultura Mitjana i Cultura de Masses). Prescindint ara de ju dicis de valor sobre tots els aspectes i conseqüències de les discutibles t e o r i e s de MacDonald, d e s c r i u r é breument els mecanismes del Midcult i del Masscult per tal de situar després aEÍ vell i la mar-» a les coordenades culturals, tan enganyoses, del Midcult. El Masscult (o Cultura de masses) fa un ús inconscient dels standards de l'Alta Cultura. La pretensió a la «qualitév no hi és present ni en el productor ni en el consumidor. Diu Umberto Eco : «Per a MacDonald, la cultura de masses a nivell inferior, la Masscult, té almenys, en la seua trivialitat, una raó històrica pregona, una peculiar força selvàtica, similar a aquella del capitalisme primitiu descrit per Marx i Engels... instaurant una discutible, deprecable, però homogènia i democràtica comunitat culturah. El Midcult, però i esquemàticament descrit : 1) U t i l i t z a els models de VAlta Cultura desvirtuant-los. 2) Enganya el consumidor en oferir-li un producte que no és sinó caricatura de l'original i que el fruïdor creurà difícil i privilegiat. 3) La pretensió i la imitació són algunes de les notes del Midcult. El Midcult, diu Arbasino a «O//-O//» a tall d'exemple, tper tal de presentar un

film de sexe, organitza col·loquis amb professors universitaris i Presidents del Tribunal Suprem». Hemingway va sofrir, d'altra banda, un mecanisme prou sovintejat : un escriptor frueix inicialment de l'èxit gràcies a un públic que condicionarà la seua producció posterior. Guardant les distàncies, qui ha llegit tMort de Dama* comprendrà clarament aquesta situació en el personatge d'Aina Cohen. «Ei vell i la man fou publicat a «L¿/e» i guanyà el Pulitzer a 1953. L'any següent, Hemingway obtendría el Nobel. Cosa gens estranya . Hemingway és p e r f e c t a m e n t assimilable i el lector rep la dolça impressió d ' h a v e r llegit bona literatura. De vegades l'abstracció de trets i esdeveniments arriba a uns extrems tais que tot esdevé una pura dissolució. Així mEl vell i la man resulta ésser una narració on : 1) La generalizatció excessiva i p r e t e n c i o s a produeix l'anul·lació de la individualitat dels dos p e r s o n a t g e s . Falsa poètica d'artesà per tal de crear una falsa trascendencia. 2) Tal i com assenyala MacDonald, el text està escrit mitjançant l'artificiosa prosa bíblica utilitzada per Pearl S. Buck a «.La bona terra». 3) L'estructura sintàctica fa recurs continuat als «i», que, substituint la coma, són emprats per l'autor amb l'intenció (frustrada, és clar) de conferir al text el ritme poètic de cosa ancestral i llunyana. 4) En mancar una abundància de diàleg i d'acció, i per tal d'evitar el dèficit d'emotivitat en el lector (condició important en els productes del Midcult), H e m i n g w a y construeix monòlegs on el personatge diu obertament allò que l'autor no ens fa arribar per una acumulació de dades sobre l ' i n d i v i d u i l'entorn. M a c D o n a l d qualifica aquesta t è c n i c a d'insistència auto publicitària i contrasta amb la seca sobrietat i l'estil tallant del jove Hemingway. MacDonald dóna la rèplica, a hores d'ara f a m o s a , al protagonista d'«Ei vell i la man : «/o sóc un vell estranyi,, diu el personatge. I contesta MacDonald: «.Demostra-ho, avi, no et limitis a dir-hon. En crítica cultural, les in-

t e r r e l a c i o n s són massa freqüents i la teorització perillosa. Hom té la sensació de presenciar un joc de ping-pong. La pilota, el producte artístic, va i ve. Perquè si el Midcult explota els d e s c o b r i m e n t s de VAvantguarda, t a m b é aquesta —i la resta de l'Alta Cultura—• poden utilitzar el Midcult. Mai no es donen relacions de causaefecte en un sol sentit. A. F.

ELS MEUS MUNTATGES TEATRALS Ricard Salvat L'escorpí, núm. 31. Edicions 62, Barcelona, 1971. 100 pàgines, 50 ptes. Ricard Salvat va nàixer a Tortosa l'any 1934, i l'any 53 va començar, com ell mateix ens diu al pròleg, a dirigir teatre. Fins l'any 60 va treballar en diferents grups (ATE, TE de la Facultat de Filosofia i Lletres, Teatre Viu, fundat pel mateix Salvat amb Miquel Porter). L'any 1960 és el de la creació, amb Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga i Ricard Albert, de l'Escola d'Art Dramàtic A d r i à G u a l , i des d'aquesta data fins l'any 66 es succeeixen els m u n t a t g e s de caire experimental. El 66 fundarà la Companyia professional Adrià Gual, i començarà l'època daurada de S a l v a t . Bs el moment de «Ronda de Mort a Sinera», «Adrià Gual y su época», «Misterio de dolor», «Primera historia d'Esther»... juntament amb la «prova» de «La bona persona de Sezuan», experiències totes que assoliren llur zenit la temporada 67-68. Crisi econòmica, i Salvat marxa a Portugal, on dirigeix el grup universitari de Coimbra, fins la seua e x p u l s i ó del País veí. L'any 70, lVAdrià Gual» torna a participar en Festivals, i dóna representacions de nous espectacles («Mort de Dama», «Insults al públic»...). I l'any 71, Salvat es fa càrrec de la direcció de l'antic «Teatro Nacional C a l d e r ó n de la Barca», ara «T. N. Àngel Guimerà», que es trasllada al Poliorama. Fàbregas diu a la introducció del llibre que «la tàctica del possibilisme no ha estat rebutjada, doncs, per aquest home de teatre que sap que, a la llarga,

només ens restarà un valor per a comptabilitzar : l'eficàcia. El moment històric que, ens agradi o no, ens ha tocat viure, només tindrà sentit en raó de la continuïtat ; i el nostre teatre té el dret i l'obligació de fer-hi acte de presència...» Aquesta asseveració és, però, força discutible. La lluita des de dins comporta molts perills; el primer, justament el contrari del que assenyala Fàbregas, el de la ineficàcia, malgrat que assegure la supervivència econòmica... o d'altre tipus. Ricard Salvat ha estat el nostre únic «director europeu», i ens agradava més veure'l lluitant en defensa d'un teatre possible, que dient coses tan ambigües com aquestes : «jo, fins ara, donava una programació que es pre-( tenia europea. Açò es pot fer quan els diners que s'arrisquen són els propis, o els d'unes persones que hi són d'acord... Però amb els diners aliens, que són de la col·lectivitat, pense que no es pot fer el que hom vulga, sinó que cal posar-los al servei del bé de tots» (Yorick núm. 45). Coses ambigües no per si mateixes, sinó pel context sobre el qual incideixen. Jo no crec en els teatres estatals. A l m e n y s , no crec en aquests teatres e s t a t a l s . Però deixant d'una banda aquestes disquisicions que, al cap i a la fi, ens semblen una mica llunyanes (i com no semblarnos-ho, si quan Fàbregas ens glossa la lluita de Salvat perquè «el nostre teatre esdevingués un teatre "normal"», hem de preguntar-nos de s e g u i d a quina mena de normalitat ens caldria a nosaltres, els parents pobres de la cultura catalana), cenyint-nos a la realitat individual del llibre objecte del nostre comentari (un altre dia ens

LLIBRES NOVELLS NARRATIVA Marcel Proust: Un amor de Swan. (Pròleg de Maurici Serrahima). Edicions Proa. Barcelona, 1971. 326 pàgs., 195 ptes. Josep Pla: Tres senyors. Obra Completa XIX. Edicions D e s t i n o . Barcelona, 1971. 644 pàgs., 400 pessetes.

agradaria p a r l a r , comparativament, és clar, dels diferents valors que pot tenir, que té de fet el teatre català real, i el teatre valencià «possible»), direm que es tracta d'una recopilació d ' a r t i c l e s , reflexions, texts de programes de mà, fullets, pròlegs de llibres, etc.. sobre els principals d'entre els espectacles que ha dirigit Salvat, i que ens ajuden a seguir, d'una manera dinàmica —malgrat que limitada, per la nostra manca de «visualitzacions» dels espectacles—, del desenvolupament tècnic, estètic i ideològic de Salvat. El llibre, però, requereix un mínim coneixement previ de les obres i autors ressenyats, així com de la trajectòria del director català. És per això per què pense que no es tracta d'un llibre a l'abast de tothom, i més quan la seua lectura ha de ser sempre una lectura contrastada, responsable i crítica. R. S. ELS XIPIS Disc Concèntric 6088-UC Preu: ¡10 pessetes La cançó catalana va guanyant fronts. Això ens fa pensar aquest disc de la discoteca Cavall Fort, que la promotora Concèntric ha tret a la venda. Es tracta del primer disc, i esperem que no en siga l'últim, d'un nou grup format per quatre nenes i dos nens, que es dediquen a cantar cançons que poden esdevenir populars entre els xiquets de la seua mateixa edat, dels sis als dotze anys poc més o menys. Així, els nostres xiquets no hauran d'aprendre cançons per a esplaiar-se ev una llengua diferent de la qut

tal vegada parlen. L'únic retret que es pot fer del grups és que tal vegada són un calc d'aquell altre grupet de nens que canten en castellà, i que es diuen "La Pandilla"; però els XIPIS —així es diu el grup de nens i nenes— feien falta en la discografia catalana i açò els absol de tot restant. Les cançons del disc són a la cara A, "Xepi, sepi, xip, sip" cançó molt popularitzada per la ràdio i amb un gran ritme "pop". La donaren a conèixer els components del grup "Middle of the road", i després se n'han fet -moltes versions que s'han ballat a totes les discoteques del País. Aquesta n'és una bona versió feta, sobretot com hem dit abans per a xiquets. Després tenim a la mateixa cara una cançó popular francesa titulada "L'esquimal", molt apropiada per a cantar en grupets d'escoltes i del moviment "júnior" a les seues excursions a muntanya. La cara B ens du en primer lloc la cançó "Estrella Errant" que ha fet popular el gran actor americà Lee Marvin en una gran pel·lícula musical, i al segon tall del disc per aquesta cara tenim "El parc del meu barri", que ja coneixíem en una versió castellana cantada i gravada pel desaparegut "Grup de Folk" de Barcelona. Les quatre cançons són molt apropiades per al públic a qui va dirigit el disc (un públic d'infants), amb uns bons arranjaments musicals a càrrec del mestre Francesc Burrull i tot sota la direcció musical de Laura Almeric i Montserrat Angulo. Esperem que ELS XIPIS continuen adelitant-nos amb noves gravacions. R.

l'estudi de la llengua catalana. Editorial V e r g a r a . Barcelona, 1971. 386 pàgs., 150 ptes.

Joan Lluís: Històries i llegendes de] Pallars. Editorial Selecta. Barcelona, 1971. 296 pàgs., 195 ptes. ECONOMIA Servei d'Estudis de la Banca Catalana: Evolució econòmica 1970. Banca Catalana. Barcelona, 1971. LINGÜÍSTICA Josep Roca i Pons: Introducció a

ESTEVE-CASANOVA

TEATRE

Ricard Salvat: Els meus muntatges teatrals. (Pròleg de Xavier Fàbregas). Edicions 62. Barcelona, 1971. 100 pàgs., 50 ptes.

LA DARRERA IMATGE D'UN TESTIMONI HISTÒRIC QUE VA A ÉSSER FALSIFICAT

TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

*En la clausura dels "Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat", entranyable acte cultural celebrat al Saló de Corts de la Generalitat el dia 21 de juny de 1970, actuà de mantenidor el destacat arquitecte i gran valencià, president de la dita entitat, en Joan Segura de Logo, a càrrec del qual es troben les obres de restauració de la nostra Seu. És lògic que el seu parlament tractarà aquest important tema; els problemes a resoldre són de molta responsabilitat professional, les obres están a la vista i a la crítica de tots». «Las Provincias»

La Seu és un important testimoni històric. La seua construcció ha estat feta a través de diversos segles i, per tant, diverses cultures, diverses mentalitats hi han deixat la seua mà. Les obres es van començar el 1262, després de la conquesta de València per Jaume I. El siti fou escollit en el lloc que ocupava l'antiga mesquita, en el centre de la ciutat. L'erecció de la Catedral, símbol d'extraordinària importància en aquell moment, representava el triomf definitiu sobre els àrabs i la consolidació del poder reial i de la ciutat. Les obres es van començar per la banda que dóna a la plaça del Palau amb construcció de tipus romànic i iconografia de caràcter encara geomètric en un moment en què ja es coneixien en altres punts tècniques més avançades i gusts més naturalistes (allò que es va dir posteriorment estil gòtic). Les obres es continuen, i el segle xiv s'acaba la nau que forma el braç transversal de la creu i se la remata en l'extrem oposat amb la Portada dels Apòstols, ja en llenguatge gòtic. A la darreria del xv hom pot dir que s'ha construït tota la Seu amb la terminació de les naus fins els peus de l'església, l'aula capitular i el Miquelet (popularment el «Micalet») ; tanmateix, el 1566 se li afegeix el «balconet del Capítol», obra renaixentista adossada a un dels laterals de l'àbsis i que dóna vora la Portada dels Apòstols, i a primeries del XVIII se li agrega la magnífica portada barroca que hi ha vora el Miquelet. La construcció en aquest punt sembla definitivament terminada. Acabada ? Sí, en allò referent a la construcció, no en allò referent a l'afegit que puga produir uns altres gusts... La Catedral continua essent, per bé que indubtablement no amb exactes característiques, un centre extraordinàriament significatiu per a la ciutat, i l'empenta cultural i econòmica de darreries del XVIII, només un parell de generacions després d'haver construït la portada barroca, imposa les idees i els gusts neoclàssics d'una acadèmia tot just estrenada. Resultat : revestiment neoclàssic de tot l'interior, a base de recobrir els murs amb pilastres decoratives, marbres, estucs, daurats, i de la transformació de l'arc d'ogiva en arc de mig punt reomplint l'apuntament. En definitiva assistim a un emmascarament del gòtic perquè les idees sobre la bellesa que tenen els neoclàssics valencians no coincideixen amb la dels homes medievals.

En l'actualitat, les obres s'han tornat a reprendre en la Seu, sembla que amb un fi molt distint al de la construcció ja que està acabada, 0 al del recobriment ja que en l'actualitat comencem a respectar, encara que sols siga d'una manera teòrica, els gusts i idees anteriors. Aquesta vegada les obres que es duen a terme es denominen «.restauracions-a.

Molt bé ; però restaurar és simplement arreglar allò que està fet malbé, a fi que puga continuar funcionant o desenrotllant el servei que donava ; de cap manera seria ni construir de nova planta ni recobrir tal com feren en el XVIII. Tampoc no hauria de suposar d'afegir, de llevar, de posar, de modificar, en una paraula, tant deixantse emmenar per afanys interpretatius com pel desig d'embellir l'obra. I en cas que les seues primitives i reals estructures, formes, dimensions fossen alterades, podríem afirmar que s'estava anul·lant o falsificant totalment o parcial la seua funció de document. En realitat, hi ha dos criteris per a les restauracions : en ambdós casos hom pretén reparar 1 detenir l'acció destructora del temps ; però mentre que en una sola restauració està supeditada a la idea que l'obra és intocable i qualsevol cosa pot resultar-ne una modificació, i per tant només acceptarà un paper de crossa, de recolzament (tal és el criteri seguit en part en les antigues muralles de Barcelona en les quals l'obra moderna, imprescindible perquè aquelles no s'esfondrassen, ha estat feta amb un material diferent a l'antiga, a la real, de manera que no capia cap confusió ni cap interpretació subjectiva), en l'altre es despreocupen d'aquest respecte i van fonamentalment a «embellir», a fer que estiga «més bonic», de manera que deixen pas a criteris subjectius, i és llavors el vertader perill, perquè queda en mans d'aquests, que són canviants amb les cultures (tal com tenim l'exemple del que s'ha esdevingut en l'època del neoclàssic) i fins i tot amb les individualitats, i perquè açò suposarà sempre una modificació, una mutilació i en últim i real terme una superxeria històrica. Les obres actuals que s'estan duent a terme en l'interior no semblen presentar un perill imminent : es cenyeixen, sembla, a llevar el revestiment neoclàssic i deixar l'antiga estructura gòtica a la vista. De totes formes continua el perill d'interpretació en les talles, en les escultures dels

tenen a veure amb la d'aquells artesans del XIII, i que no crec que amb aquest criteri d'embellir respecten aquella tosquedat real primitiva (tosquedat provinent del nostre concret nivell econòmic i cultural del xiv que feia que, segons frase d'E. Tormo, «el millor escultor de València era un dels pitjors de Tarragona». Quant al «balconet del Capítol», l'atreviment és encara més sorprenent : en el seu origen eren dues galeries semicirculars, encavalcades l'una sobre l'altra amb arcs de mig punt que s'obrien a l'exterior. Doncs bé : en aquest moment, la superior ha estat desproveïda del sostre i s'ha fet desaparèixer el mur oposat a les arcades, de manera que aquestes es recurten «.suggestives, gallardes», sobre el «nostre lluminós i mediterrani cel valencià-». No cap dubte que l'efecte que produeix és molt més espectacular, però l'obra abasta ara unes connotacions de festa, d'oci, de cort, de diners (connotacions que sols tornen a aparèixer en la galeria amb arcades descobertes del palau de Carles V a Granada —palau d'un emperador). Però ¿es feren realment així en la València de 1566 per un simple Capítol ? ¿No tenim el dret a saber, ni tenen l'obligació d'explicar, els criteris pels quals van a regir-se en el moment de tocar qualsevol dels nostres monuments ? O, més concretament, no hauria d'haver-hi una organització que es prengués seriosament aquestes coses que en definitiva representen béns ciutadans ? De totes formes, aquests estan d'enhorabona : la veta creadora dels valencians, país d'artistes, no ha estat esgotada. Fins i tot hi ha obres encara més sorprenents i agosarades i, des d'un punt de vista històric, que confirmen un major criteri despreocupat : l'anex de nova planta que s'està fent rora al palau barroc del Marqués de «Dos Aguas», en el qual, albergant un inenarrable museu, es pretén reproduir, mitjançant una còpia realitzada en el segle xx, una creació del xvin. T. S.

NOTICIARI VALÈNCIA MANOLO GIL A LA GALERIA NIKÉ Les darrers imatges d'un testimoni històric que va a ésser falsificat.

capitells, que, molt deterioráis per l'obra neoclàssica, fan témer que siguen «arreglats» per un ímpetu «estètic». En el cas de les que s'estan duent a terme en l'exterior, comencen a prendre caràcter de gravetat, puix que no es redueixen a «llevar alguna cosa», sinó a detenir l'acció del temps (terreny molt elàstic i vague). Les obres han atacat, de moment, l'anomenat «balconet del Capítol» i la Portada dels Apòstols. En aquesta són rascades, polides, arreglades, fins reemplaçades per altres de noves, les antigues escultures o elements decoratius deterioráis, de manera que el seu volum, els seus contorns, la seua línia, àdhuc el seu material a vegades és modificat segons unes idees pròpies del segle xx que res no

Al carrer Conde Salvatierra, 30, s'ha obert una nova galeria d'art : la Galeria Niké. L'exposició inaugural, del 15 al 26 d'octubre, ha estat una retrospectiva-homenatge a Manolo Gil (1925-1957), un nom important per a l'evolució de la pintura actual valenciana. Avui, vistes a la distancia que imposen els anys, les seues obres poden semblar massa indecises i massa provincianes, i es fa difícil d'entendre l'admiració de què el pintor fou objecte als anys cinquantes. Però és cert que Manolo Gil va ser el cap indiscutit d'una generació on figuraven artistes tan importants avui com Hernández Mompó i Genovés, i que, com a principal promotor del Grup Parpalló, va jugar un paper-clau en la primera i n t r o d u c c i ó de l'art d'avantguarda després de 1939 : un moviment que va culminar públicament a la ciutat l'any 1957, justament l'any en què l'artista morí sobtadament en plena joventut.

EIVISSA

VAL I 30 L'exposició de múltiples de la qual donàrem notícia al n.° anterior de GORG ha rebut tina acollida discreta per part del públic. Les coses que més han agradat han estat les escultures de cartó de l'Equip Crònica (ja conegudes en gran part) i dues petites peces : un toro de Pablo Gargallo, amb reminiscències ibèriques, i una escultura de Labra, que, a primera vista, fa pensar en els treballs d'Alfaro de fa quatre anys.

GALANIS Ha inaugurat la temporada amb una exposició ¿'Hernández Viñas, un pintor madrileny que treballa en la línia d'allò que podríem dir-ne "art clàssic del segle XX". Val a dir, la línia que caracteritza aquesta galeria. La segon exposició —mes de novembre— està dedicada a "mestres del paisatge" (caldria haver afegit "español"): Bores, Lahuerta, Lozano, Palència, Vázquez Díaz, etc.. Possiblement, per aquest camí, la Galeria busca el nivell de vendes que necessita per a sobreviure.

NOVES GALERIES A VALÈNCIA? Des de començaments de l'estiu han circulat rumors sobre l'obriment d'unes quantes noves galeries a la ciutat. Sembla que alguns d'aquells projectes estan ja molt avançats. És indubtable que aquesta onada pot beneficiar i estimular una gran quantitat d'artistes joves que no troben normalment eixida per a la seua producció. Per una altra banda, els marxants ja establerts diuen que el mercat no està per a moltes peripècies, i les apariències semblen donar-los raó. El temps dirà.

BARCELONA L'esdeveniment més important del començament de temporada ha estat l'exposició de l'Equip Crònica al Col·legi d'Arquitectes, visitada per una gran quantitat de públic, principalment estudiants. El nucli central de l'exposició el constitueix una gran sèrie nova, que té com a tema la integració de la pintura "de museu" (incloent-hi tota la pintura del segle XX, fins als clàssics del Pop-Art) en el context de la cultura repressiva de la Cultura Occidental. Aquest plantejament, altament conceptual, està servit per unes imatges d'una gran coherència i eficàcia. En general, la vida artística barcelonina sembla estar donant una important passa endavant. Al costat d'exposicions tant importants com la de presentació de les litografies de Joan Miró, «Homenatge a Joan Prats», en la sala Gaspar, cal ressenyar la gran exposició que René Metras ha montat a l'escultor Marcel Martí, un representant de l'avantguarda clàssica dels primers anys seixantes, que continua evolucionant dins una línia de bastant interès. Finalment, una nova galeria, Adrià, (carrer del Consell de Cent, 286) ha inaugurat la temporada amb una exposició de Miquel Vila, Serra de Rivera i Sergi Aguilar, tres artistes joves (nascuts els anys 1940, 1946 i 1946, respectivament), molt poc coneguts fins ara, que treballen amb una orientació surrealista i que han presentat en aquesta exposició obres molt estimables.

Un dels esdeveniments més i m p o r t a n t s de l'any ha estat el Congrés de l'ICSID (International Council of Societies of Industrial Desing), organisme que agrupa un tant per cent molt elevat del total mundial d'associacions de Disseny Industrial. L ' A D I - F A D , membre espanyol de l'ICSID, s'ha encarregat de la organització del Congrés. No hi hem pogut estar, però per la informació escrita que hem rebut i per les impressions d'alguns amics que hi han anat, sembla que les dues característiques més significatives del plantejament han estat : — La instal·lació d'una enorme i complexa estructura de plàstic inflable per a l'allotjament dels congressistes, amb un sistema de recintes particulars, que havien de ser muntats i endollats a l'estructura general pels mateixos usuaris. El proecte ha estat realitzat per l'arquitecte J. M. de la Prada, col·laborador del Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid, i dedicat, des de fa dos o tres anys, a la investigació en aquest camp. — El fet que una gran part de les activitats hagen estat deliberadament confiades a l'espontaneïtat dels congressistes, és una mena de pseudo-happening gegantí. L'slogan dels organitzadors era «des-estructurar el Congrés». Els resultats han estat positius, segons sembla, pel que fa a les experiències personals dels participants. En aquest aspecte, la utilització de l'estructura de plàstic sembla haver resultat una de les experiències més riques i interessants, malgrat els inconvenients i les incomoditats naturals d'un sistema experimental. En canvi, sembla haver estat negatiu pel que fa a les funcions d'intercanvi d'informació, que foren d'esperar d'un Congrés. L' «espontaneïtat creadora» del públic i l'absència d'organització de les activitats han prestat un mal servei als qui desitjaven conèixer les darreres aportacions dels diversos grups nacionals de dissenyadors integrats a 1- ICSID. Com que el Disseny Industrial no ha estat capaç, fins ara, de crear una «lingua franca», els organitzadors haurien d'haver previst un sistema de traduccions capaç i eficient, per molt que això hagués representat la intromissió d'un principi d'organització, amb la consegüent «amenaça» d'autoritarisme. La moralitat del conte és que la defensa dogmàtica de l'«esperit de des-organització» pot resultar tan perniciosa com la de 1'«esperit d'organització». Al cap i a la fi, l'autoritarisme potser no és conseqüència exclusiva d'aquests «esperits» tan abstractes, sinó també d'altres factors més clàssics, com, per exemple, la possesió de mitjans de producció, l'existència de classes socials, la possessió d'armaments poderosos i altres banalitats per l'estil, inalterables, segurament, a l'«esperit-de-no-traducció».

CERCLE DE BELLES ARTS Després de dues o tres exposicions (al ritme d'una cada deu dies) de paisatges irritants, el Cercle busca de nou la "via moderna" amb l'exposició de J. Quero.

DUES MARQUESINES Semblaria com si, per fi, s'hagués alçat la clamor pública : — L'edifici de la Catedral ha estat rascat, retallat, foradat, i ningú no n'ha dit res. — Les Torres de Quart han estat rascades, retallades, hom els ha fet un afegitó, i ningú no n'ha dit res. — El magatzem de Demetri Ribes a la plaça de Rodrigo Botet, el primer edifici de ciment armat de la ciutat i un dels primers de la Península, document valent i belHssim de la introducció del llenguatge racionalista en l'arquitectura valenciana, ha estat enderrocat (sense cap necessitat, constructiva ni funcional, que ho justificas), i ningú no n'ha dit res. — L'església de Sant Agustí..., més val no parlar-ne. — El Palau del Marqués de Dues Aigües ha estat objecte d'un afegitó grotesc i humiliant, i ningú no n'ha dit res. — Però.... Un arquitecte s'ha atrevit a afegir dues marquesines (emprant un llenguatge arquitectònic dels nostres dies) a la «noble armonía» del Teatre Principal... I, per fi! la clamor pública s'ha alçat. Unànime. (Almenys això ens vol fer creure «Las Provincias»). ¿ Haurà -estat aquest motiu —insignificant en veritat— la gota que fa vessar el got ple d'aigua de la paciència dels valencians ? ¿ Anem, per fi, a canviar? ¿S'aturaran automàticament, d'ara en avant, les noves construccions cada vegada que el pic o la pala entropessen amb uns testos ibèrics o romans, amb una paret àrab, o amb uns taulells ceràmics modernistes ? ¿ Anem a convertir-nos en una ciutat reposada, planificada, civilitzada, respectuosa amb els documents arqueològics del nostre passat ? Molt em sembla que no. Res de gota d'aigua ni de got ple. Si l'analitzem més bé, la campanya d'eopinió pública» protagonitzada pel nostre inefable «Las Provincias» està perfectament alineada dins el mateix esperit que permet i presideix tots els desgavells i les barbaritats a les quals ens tenen resignats els rectors del nostre futur urbà. ¿No és «Las Provincias» el mateix diari que glorificava, fa unes setmanes, a bombo i platerets, la ridícula instal·lació de la fonteta que culminava la barbaritat increïble de l'afegitó al Palau del Marqués de Dues Aigües ?

QUINA OPINIÓ PÚBLICA?

La indignació dels portantveus de «Las Provincias» apel·la a l'opinió pública. Pero ¿quina opinió pública, Senyor?... La cosa és gairebé sinistra. El públic, el públic real, resignat, acostumat i sotmès, no té opinió. La qüestió de les marquesines tant se li'n fum. La qüestió de les marquesines, la qüestió del Palau del Marqués de Dues Aigües, de la Catedral, dels arbres de les Grans Vies, dels clots de l'empedrat (on hi ha empedrat), de la foscor dels carrers... Pel que fa al problema de les marquesines, no hi ha cap dubte que la campanya ha estat allò que ens han ensenyat a dir «orquestrada». Sembla que hi ha evidències que alguna «carta al Director» que dissentia de l'opinió d'uns senyors... ha estat, pura i simplement, no publicada. ¿ Quina «opinió pública», doncs ? ADJECTIUS

¿Tenia la campanya alguna altra intenció més general i significativa que la d'eliminar dues marquesines ? Doctores tiene la Iglesia. La qüestió no sembla fàcil de resoldre i, pel que a mi fa, tant se me'n val. ¿ Quin és el contingut ideològic real d'aquest grupet que s'amaga darrere 1'«opinió pública» ? Llegim els textos i ho sabrem : els adjectius són per a les ideologies com la caligrafía per a les persones individuals : la manera més segura d'identificar-les : — L'escriptor de «Las Provincias» esperava «discreción a la hora de anunciar al público-a el café-bar. — Defensa la integritat de «.los estilos nobles sin ingerencias modernistas-a. — Pensa que l'edifici «ha de ser, con toda dignidad, se pierda o se gane dinero, solamente eso: un teatro-a. — Alçà el crit al cel per l'atemptat que amenaça dia estètica uniforme i bella-a de la façana del carrer Poeta Querol. — Un altre es lamenta per l'ofensa a Warmonía del neoclásico edificio-». — Ofensa causada per «el enorme saliente (les marquesines) que descompone y anula el noble edificioa. — És el Teatre Principal un lloc per a anar a veure teatre ? Potser sí, però abans que res és... «nuestro noble salón-a. — Vestit per una «noble portada». — Hi ha qui suggereix «unas marquesinas a la usanza clásica, con su toldillo de lona».

— «Qué opina la Real Academia de San Carlos f» Com a mostra, ja està bé. ALGUNS FETS HISTÒRICS

Una de les cartes al Director suggereix «irònicament» que, en permetre la instaUació de les famoses marquesines, la Diputació deu estar pensant que el «.popurri de varias épocas embellecerá-a el Teatre Principal. La «ironia» resulta divertida, per tal com ignora que, sense necessitat de les marquesines, l'edifici ho és, de fet, aquest pot-pourri... d'èpoques diferents ? En realitat cal dir que les «èpoques» no es mesclen (almenys mentre algú no invente una «màquina del temps» de debò). Més exactament, el pot-pourri ho és de llenguatges arquitectònics diferents, que expressen necessitats funcionals i actituds estètico-ideològiques diferents, de grups socials diferents (potser no massa), d'èpoques diferents : — La façana, el volum exterior i l'espai interior no tenen res a veure els uns amb els altres i responen a necessitats i llenguatges diferents L'ocupació de la planta (i, per tant, la configuració del volum exterior en gran part), va ser definida, en començar les obres, molt a començament del segle xix. Correspon al traçat dels carrers existents, sense més preocupacions. L'interior va ser acabat als anys 30 del segle, i correspon al llenguatge illusionístic, fins i tot atrevit, propi d'una nova burgesia (o pre-burgesia, de base rural), tafanera en sentir-se segura i protegida de les mirades «dels de fora» (ningú més, pràcticament, que els membres d'aquesta «burgesia» anava al teatre). La façana principal va ser acabada cap als anys cinquantes del mateix segle i correspon a tota una altra actitud : l'aspecte mesurat, econòmic, virtuós, que aquesta mateixa «burgesia» adoptava de cara als «de fora», a la gent del carrer. — Des d'aleshores, l'interior ha estat modificat algunes vegades (per bé que només per a fer petites reformes funcionals). També la façana principal ha estat modificada. Una d'aquestes modificacions ha estat la supressió, gairebé als nostres dies, d'una gran marquesina, molt característicament decimonónica, que semblava francament funcional. — El vestíbul principal i tota la «façana» al carrer Poeta Querol, són dels anys seixantes (del nostre segle) i el seu llenguatge «neoclàssico-toscanocastellà-de 1960» correspon a una altra actitud que té molt poc a veure amb el segle xix ; la d'una oligarquia provinciana recelosa de qualsevol novetat i desitjosa de protegir-se amb el frac de l'Acadèmia en cadascuna de les raríssimes ocasions en què —forçada pels costums heretats— gosa exhibir la seua pobletania de cara a la gent del carrer.

LA HISTÒRIA FALSEJADA

¿Per què el frac de l'Acadèmia? És molt fàcil entendre-ho : perquè a aquesta minoria dominant, la Història real li fa por, pel mateix que li fa por qualsevol descripció o explicació de la realitat, pel mateix que desitjaria (i ho assoleix prou bé, cal reconèixer-ho) imposar un coixí de silenci que ofegne qualsevol opinió pública espontània, originada en les necessitats i aspiracions i somnis reals del públic real dels nostres dies. Les Acadèmies van nàixer el segle XVIII destinades a assolir la «perfecció absoluta». Eren ahistòriques per definició. L'única cosa que els va quedar, en anar arrossegant-se per les vicissituds i batalles polítiques del xix, va ser la mòmia d'aquella aura de perpetuïtat. Durar, siga com siga : aquesta és la única funció per a la cual semblen adients des de finals del segle xix. I aquest és el significat del frac de l'Acadèmia, tal com el «llegeixen» aquells que se'l posen. De la Història real, no en saben res ni volen saber-ne. Per això no ha de causar estranyesa la paradoxa que siguen justament aquests conservadors, campions de la «conservació» del passat, els mateixos que el mutilen i el desfiguren. L'atac periodístic contra el «modernisme» de les marquesines del Teatre Principal, la falsificació de la façana al carrer Poeta Querol, l'afegitó al Palau del Marqués de Dues Aigües, la destrucció del Balconet del Capítol a la Catedral són operacions que tenen totes un mateix sentit i una mateixa «justificació». El Balconet del Capítol s'ha desfet per a donar-li un aspecte «gloriós», adient per a una pellícula «de romans». El Palau del Marqués de Dues Aigües ha crescut amb l'aspiració de tocar-li la vora del mantell a la Divina Simetria. La façana del Teatre Principal al carrer Poeta Querol és l'invent del segle : l'invent d'una volumetria ortogonal i ortopèdica per a una façana, concebuda més de cent anys abans, com a estrictament bidimensional. Naturalment, ara, les marquesines «modernistes» del café-bar són una ofensa per a tanta dignitat i tanta noblesa. La «justificació» de totes aquestes operacions és clara : la incapacitat absoluta per a llegir el document arqueològic per causa de la necessitat de superposar, a la Història real, una imatge falsejada de la Història. Necessitat en funció, naturalment, de la necessitat de mantenir adormida l'opinió pública (fins al punt de permetre's el luxe d'invocar-la, des de les pàgines de «Las Provincias», com qui invoca l'esperit de Mahoma) per a la perduració de la minoria dominant, que té a les seues mans i fa el seu negoci amb el destí urbà de la nostra ciutat.

T. LL.

Teatre TEORIA D'UN TEATRE VALENCIÀ (I) I/altre dia em va cridar un amic, el nom no obertament retardatàries—; fer teatre del qual mantindrem en secret, puix és un en valencià, com es pot fer teatre en turc personatge misteriós i subtil que treballa en o en abissini (segons siguem a València, la difusió i promoció de diferents activitats Ankara o Abdis-Abbeba, pose per cas) dins culturals més o menys progressives, al nos- d'una programació «normalitzada», on la tre País, per consultar-me quina contestació cosa important és fer teatre (teatre-fi en si havia de donar a un grup de xicots que li mateix, en el qual la utilització de la llenhavien escrit de terres de Castelló demanant- gua és una mera circumstància geogràfica), li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres o fer teatre a partir de la nostra realitat «interessants» per a programar aquesta tem- com a poble, a partir del nostre desenrotporada. llament històric, econòmic, social, cultural, El meu amic va restar una mica desil·lu- del nostre passat i del nostre present, pensionat (es pensa que jo sóc un déu domèstic sant en el nostre futur... és a dir, fer un per al seu ús particular que pot solucionar-li teatre específicament valencià (utilitze la tots els problemes teatrals que se li presen- terminologia en el seu sentit més pur), teaten —dit siga tot en to de cordial comentari, tre-mitjà, eina d'un treball, en el qual la sense intenció d'ofendre—) quan vaig posar llengua és una conseqüència directa, una cara de lluna, i confessí la meua incapacitat expressió immediata de la nostra realitat... per a donar-li una resposta adequada. Per- Però no és ja la llengua sinó tot un sistema què, en veritat..., què podria contestar-li? d'idees, de mites i esquemes mentals, d'inQue s'agafen «El retaule del flautiste» o terrelacions i diàlegs trencats, de llavis clo«Meridians i parallels», o «L,es noces de Fí- sos i mans embutxacades, allò que es posa garo», o què... ? Es clar que el problema era en qüestió, i que s'expressa generant les i és, molt complicat, perquè prendre partit seues pròpies imatges socials, en la llengua pel teatre, ara, en les nostres circumstàn- que amb elles també, o a partir d'elles macies sòcio-culturals, és primer que res, i teixes, ha pres forma, calor i color, i ha abans de tot, estudiar la nostra realitat his- après i ens ha fet aprendre, a parlar i a tòrica, conèixer el nostre passat i el nostre pensar com a poble. present, preveure en certa manera el nostre Veritablement, caldria preguntar-se, futur, i tot això amb la anormalitat d'una abans de continuar, si és que tanta imporsituació lingüística força estudiada, alhora tància té avui el teatre. Si el considerem que quasi tan ignorada i desconeguda com com una mera opció cultural potser el seu fa trenta anys. Fer teatre en valencià és, lloc és un discret segon terme ; però si penara, molt més que fer teatre en valencià. sem en la nostra circumstància concreta, la És prendre partit, escollir una opció deter- reflexió ens durà una mica més lluny. Veminada, i sobretot, emprar, instrumentar jam sinó : diríem millor, el teatre com una eina de trea) vivim en un País diglòssic, en el ball, d'investigació... o d'inquietud. Iylavors, hi ha dues possibilitats —considerant qual la utilització pública de la llengua només les, per dir-ho d'una manera senzilla, majoritària està molt restringida.

b) la llengua no s'ensenya a l'escola; en conseqüència un percentatge altíssim de la gent del País no sap ni llegir ni escriure, i resta marginada de la major part de les opcions educatives que sobre ells puguen fer-se incidir. El llibre i la revista són elements d'élite, i molt minoritaris, car les nostres élites també són poc nombroses i escassament preparades. c) en conseqüència, no podem recórrer més que a la utilització directa, oral, de la llengua, i aquesta utilització es pot donar (ja han passat els temps dels rapsodes i orbs cantadors de romanços) a : — la ràdio o la televisió, la cançó, el cinema, el teatre. (No comptem amb possibilitats molt més inconsistents ara per ara : conferències, recitals de poesia, etc..) No tenim ràdio, televisió ni cinema en la nostra llengua. Sols podem comptar, doncs, amb la cançó o amb el teatre. Els dos són mitjans directes de comunicació. La cançó té l'avantatge de la seua permanència per mitjà del disc (amb totes les seues limitacions). El teatre, l'avantatge immediat de la seua capacitat d'assumir imatges socials, d'analitzar sistemes tan pròxims de comunicació com és el llenguatge, i de reflexionar i fer reflexionar col·lectivament sobre els fets socials, i també, d'anar, a poc a poc, creant un substràtum formatiu, una estètica, una cultura no pas del coneixement sinó del ser. Però és clar que tot açó no són més que elucubracions provisionals, com provisional és tot el que ens vol teja... Nova cultura requereix nova societat, etc.. etc.. (Vegeu el número de gener). * * * Acabe d'escriure l'article, i com em fa una mica de mal el cap, sope ben en jorn i isc a pegar una volta. És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo, i recordé haver llegit al diari que a l'Ateneu representen «La Patti de peixcadors» i «Les xiques de Ventresuelo)) d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La sala plena d'homes de pro. El programa de mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant

s'hi val. Una barreja de fredor i indiferència absoluta. El públicriuuna mica —no massa fort, sempre amb digna continencia—, els actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents... Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... «Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita... Campaña de Difusión Teatral...» La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de TotsSants. Arribe a casa, agafe el pròleg d'Aracil a «Tres forasters de Madrid» i «les Xiques de 1'entresuelo)), el fullege, deixe el llibre damunt la taula i apague el llum... Per a què? RODOLF SIRERA (C. E. T.)

BIBLIOGRAFIA PER UNA ACCIÓ TEATRAL Feliu Formosa

L'Escorpí, n.° 68. Edicions 62. Barcelona, 1971. 88 pàgines, 50 ptes. «.Deu anys d'activitat teatral, traduïts en unes reflexions sobre la pràctica escènica, i sobre el paper del teatre independent català, a la recerca d'uns públics allunyats del teatre comerciah (De la coberta del llibre). Sumari: I—Deu anys de Teatre Independent

Estil, tècnica, eficàcia. Un teatre de «guerrilles». Sobre els públics i la projecció del grup «Gil Vicente». Un canvi d'actitud. Professionalitat amb condicions. Un desplaçament del front de lluita. Entre la crònica i el manifest. Sobre la crisi, el teatre oficial i el teatre televisat. Sobre els joves autors dramàtics. Tres notes sobre el públic. Reflexió última sobre un text de Melchinger i un text pòstum de Brecht. II—Per una acció teatral

Teatre i Societat. Teatre i política. Deu notes pragmàtiques. Professionalitat i oportunisme. Sobre l'actor. Un llibre de lectura obligada : reflexions sobre el fet teatral, d'un home que treballa en les mateixes condicions de provisionalitat que tots nosaltres, fetes amb sinceritat i coneixement autèntic del problema, sota les coordinades específiques del Principat, i que poden ésser traslladades, amb les necessàries adaptacions, a la nostra realitat valenciana.

Terres i Gents DIVULGACIÓ

LINGÜISTICA:

L'ANTIC PARLAR ROMÀNIC DEL PAÍS VALENCIÀ (I) Hem publicat des del nostre número 18 una sèrie de notes de divulgació de la història lingüística del País Valencià, complexa i apassionant, no sols per als especialistes sinó per a tot el nostre poble, puix arrossega e n s e m s conseqüències importants d'ordre político-cultural. Saber un poble qui és, com és i d'on prové la seua genuïna cultura, influeix indubtablement en la direcció que pot donar al seu futur com a tal poble. Aquestes notes, per a record dels nostres lectors, són : —Una síntesi dels orígens de les llengües romàniques nascudes de la fragmentació lingüística de la Romania. (Enric Valor). GORG-18. —Les condicions ètniques i lingüístiques p r e - r o m a n é s de l'actual domini català (Rosselló, Principat, Balears i País Valencià), que hi condicionen la transformació del llatí importat. (M. Sanchis Guarner). GORG-19. —La llengua dels ibers en el País Valencià (complement de l'anterior informació pre-roma na. (Miquel Tarradell). GORG20 i 21. —El llatí i els idiomes ibèrics. (S. Bru Vidal). GORG-22. —-Límit de la romanització. (M. Sanchis Guarner). GORGnúm. 24. Descrita la romanització, per bé que d'un mode bren i sintètic, en aquests treballs, podem

adonar-nos de la situació lingüística del nostre país a la vinguda dels visigots a la Península. El poble va seguir parlant llatí, puix que els nouvinguts eren pocs en nombre ; ; aquest llatí estaria ja més o menys diversificat s e g o n s els diferents s u b s t r a t s que havia t r o b a t als països peninsulars. Després, s'esdevé la desfeta de l'imperi visigòtic i la penetració dels musulmans. Cal ara anar seguint les repercussions culturals i de llengua d'aquest transcendental esdeveniment històric. Avui, doncs, donem un fragment, al qual en seguiran d'altres, sobre aquestes repercussions, degut a la p l o m a de l'investigador M. Sanchis Guarner.

La configuració extremadament allargassada cap al Sud del domini lingüístic c a t a l à , s'explica, com és sabut, perquè es tracta d'una llengua romànica que es propagà amb la Reconquista damunt terres de l'Islam, és a dir, terres arabitzades més o menys intensament. Catalunya i València no havien estat incorporades al món musulmà (718) per invasió violenta sinó per capitulació ; s'hi mantingueren, doncs, amb vigència quasi plena, les institucions jurídiques visigòtiques, la religió cristiana i el llatí provincial, decadent i empeltat de germanismes. La principal de

totes les capitulacions d'al-Andalus i l'única que se'n conserva el text, fou l'estipulada l'any 713 entre Abd al Aziz i el duc T e o d o m i r governador d'Oriola, capital de la Cartaginense Spartaria, el qual assolí que durant mig segle fos respectada l'autonomia d'un senyoriu visigòtic que comprenia certes viles murcianes i les valencianes meridionals (Oriola, Alacant, Villena). A aquest territori els musulmans l'anomenaren Tudmir, pel nom del susdit duc. Començà d ' a n t u v i , tanmateix, la influència dels nous dominadors i la civilització hi va c a n v i a r de signe. ~Ès erroni considerar C a t a l u n y a , segons generalment es fa, com un territori perifèric de l'Islam, ans al contrari, com recorda Udina Martorell, n'era un país interior, per tal com al nord de la Tarraconense hi havia encara la Septimània, una altra província v i s i g ò t i c a que també havia caigut dins l'Islam. Els sarraïns que no van tenir interés a eliminar els nuclis c r i s t i a n s supervivents a les muntanyes del Cantàbric, ocupaven fortament el litoral català per on tenien accés a la cobejada i temuda França. Recordem que els àrabs d'Al-Andalús donaven a les terres catalanes el nom à'Ifrang, això és, França. Els musulmans que travessaren també la C e r d a n y a i l'Urgell, mai no posseiren de manera efectiva el Pallars ni la

Ribagorça, és a dir, el sector català vascònic i poc o gens romanitzat. Codera havia considerat que els sarraïns no ultrapassaren les serralades del Montsec, però Abadal i Vinyals sosté que el Pallars i la Ribagorça, si bé autònoms, van estar s o t m e s o s als musulmans, quasibé una centúria, fins que en alliberar-los els francs, prengué aquell país muntanyenc la fesomia que havia de tenir durant molts segles. Per una altra banda hom ha dit que en 718, el mateix any de Covadonga, és s u b l e v a contra l'autoritat musulmana a les muntanyes de C a t a l u n y a i Aragó, el jueu Kawla al-Yahüdï, el qual, però fou finalment agafat i mort els seus partidaris es dispersaren. En canvi, romangué llargs segles sotmès als musulmans tot l'antic territori ibèric, pregonament r o m a n i t z a t , on la massa de la població indígena conservava gran part de les formes de cultura romanes tradicionals, el parlar romànic autòcton, i un important sector també la religió cristiana. De la mateixa manera que abans els hispans enfront dels gots, mantingueren aqueixos cristians o mossàrabs enfront dels sarraïns el llegat cultural de Roma. Tanmateix, no fou l'esmorteïda població mossàrab sinó els joves regnes cristians del Nord de la Península els qui a la llarga resolgueren el problema plantejat per la intrusió àrab. I encara, comenta Américo Castro : «No deja de ser sorprendente que los dialectos [mozárabe] leonés i a r a g o n é s , los más directos continuadores del habla de la T o l e d o visigótica, no llegaran a alcanzar dignidad l i t e r a r i a , mientras que el gallego, el castellano y el catalán, nacidos y crecidos fuera del marco visigodo [toledano], se convirtieran en diverso grado, en medio expresivo de la cultura española». Com que la Reconquista catalano-aragonesa havia de durar cinc segles, hagueren de tenir, naturalment, divers caràcter les seues diferents etapes. (D'fiïs parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la reconquesta, pàgs. 41/44, de M. Sanchis Guarner.)

VIDES D'AHIR I D'AVUI:

LLUÍS DURAN I VENTOSA Distingnit polític i advocat, nat i mort a Barcelona (18701954). Era fill de Manuel Duran i Bas. Des dels divuit anys escriví com a redactor a La Renaixença, on aviat seria encarregat dels principals a r t i c l e s polítics. També fou redactor de' setmanari La Veu de Catalunya. Ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou president de la Secció de Dret (1889). Després d'actuar a la Unió Catalanista, formà al grup que creà el Centre Nacional Català en 1899. Des d'aquell mateix any intensificà la seva col·laboració a La Veu de Catalunya, que aleshores havia esdevingut diari sota la direcció de Prat de la Riba. Durant molts anys seria un dels principals col·laboradors d'aquella publicació. També col·laborà a Lo Catalanista, que apareixia a Sabadell, Revista de Catalunya, La Revista i D'Ací d'Allà. En integrar-se el C. N. C. a la nova Lliga Regionalista (1901), Duran i Ventosa fou el primer secretari del novell partit. Sempre més en seria una de les figures més destacades. Fou regidor de Barcelona de 1906 a 1910. En 1911 fou elegit diputat provincial. La seva tasca de promoció social fou molt estimable. Entre les seves iniciatives figuraria la constitució de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic. Essent diputat llançà la primera proposta d'un pla de mancomunitat entre les quatre diputacions del P r i n c i p a t . La idea fou recollida amb entusiasme i seria la base de la intensa campanya que culminaria, el 1914, amb el reconeixement

de la Mancomunitat Duran, que fou un dels elements més actius en la creació i defensa del nou projecte, entrà al primer Consell Permanent. Ocupà el càrrec de conseller de Foment del nou organisme. Del 1916 al 1920 fou novament regidor de Barcelona. En aquest lloc hagué d ' a s s u m i r força temps, de forma accidental, l ' a l c a l d i a . Durant aquest període ocupà també la presidència de l'Acadèmia de Jurisprudència i L e g i s l a c i ó (1916 1917) i fou senador per la Societat Econòmica d'Amics del País (1919-1921). Fou novament elegit senador per la província de Barcelona en 1923. En 1932, formant sempre al seu partit, anomenat aleshores Lliga Catalana, era elegit diputat del nou Parlament català. L'any següent fou, per tercera vegada, regidor de la capital. Durant la guerra 1936-1939 s'absentà del país. En tornar-hi es dedicà, fins a la seva mort, a l'exercici de la seva carrera. A part d'un gran nombre d'articles, Duran i Ventosa publicà llibres de política i de dret, com els titulats Regionalisme i federalisme (1905), treball d'interès que reflecteix la línia conservadora del seu autor, El problema de les nacionalitats i la guerra, La condició jurídica de la vídua a Catalunya, Els polítics (1927), que fou el seu millor èxit com a escriptor, La esencia de los nacionalismos (Buenos Aires, 1939), Intoxicación oriental de Occidente (1949) i La unitat d'Europa. La unitat del món (1953).

«ELS «PREMIS I "EÏS CONCURSOS CONVOCATÒRIES

rí, Joan Colomines i Àlvar Valls, que actuarà com a secretari.

PREMI DE POESIA «AMADEU OLLER» PER A POETES INÈDITS

9.a L'acte d'adjudicació del premi tindrà lloc el tercer diumenge de maig de 1972, a les dotze del migdia, a la sala d'actes del Centre Parroquial.

La Parròquia de Sant Medir de la Bordeta, de Barcelona, ha instituït, a la memòria de mossèn Amadeu Oller, el premi de poesia que porta el seu nom, destinat a poetes inèdits de llengua catalana, de menys de 30 anys, sota les condicions següents : 1.a El premi consisteix en l'edició del llibre premiat. Per tant, els originals que hi aspiraran hauran de tenir en conjunt l'extensió indispensable d'un llibre corrent de poesia. 2.a L'edició, que no serà posada a la venda, constarà de 500 exemplars, dels quals 100 seran lliurats a l'autor premiat i la resta, a disposició de la Comissió Organitzadora, seran repartits entre escriptors, crítics, institucions de cultura, centres d'ensenyament i els assistents a l'acte de lliurament del premi. 3. a L'autor premiat és lliure de procedir a una segona edició del llibre, en les condicions habituals, però haurà de fer constar explícitament que es tracta del Premi per a inèdits Amadeu Oller. 4.a Podrà ésser concedit un accèssit que consistirà en l'edició d'una selecció de poemes formant un plec, i que serà repartida segons les disposicions del paràgraf dos. 5.a A proposta del Jurat, els poemes més interessants podran ésser seleccionats per a la Tercera Antologia Poètica del premi.

10.a La presentació dels originals pressuposa l'acceptació íntegra d'aquestes condicions. Per a qualsevol dubte, o suggeriment, sobre convocatòries o publicacions, hom podrà adreçar-se ai secretari del Jurat, Àlvar Valls, Menéndez Pelayo, 3, 3. er , 2.a, Barcelona (12), telèfon 218 48 25. Barcelona, maig de 1971.

VEREDICTES «I PREMI PLANÇÓ DE PERIODISME» CASA NOSTRA (WINTERTHUR-SUISSA)

El «I Premi Plançó de Periodisme», patrocinat per Casa Nostra (Associació de gent de parla catalana a Suïssa), fou atorgat a Josep Sánchez i Moragues pel treball titulat «Fotocòpia rural : Alforja». Constituïen el Jurat: Pere Ramírez, Gret Schip, Silveri Kirchner, Guiu Sobiela i Josep Grau i Colell, que actuà de secretari. Es feu lliurament del premi el dia 3 d'octubre dintre el marc de la Festa Major de Casa Nostra, celebrada a Berna. Es presentaren quinze treballs a aquesta primera convocatòria.

6.a El premi podrà ésser declarat desert, però no podrà ésser dividit.

PREMI «MÀRIUS TORRES» DE POESIA PER A JORDI PÀMIES

7.a Els originals han d'ésser enviats al Centre Parroquial de Sant Medir, carrer de la Constitució núm. 17, Barcelona (14), adreçats al Sr. Secretari del Jurat del Premi de poesia per a inèdits Amadeu Oller, i s'hauran de presentar escrits a màquina, a doble espai, per triplicat, amb el nom, l'adreça i l'edat de l'autor, abans del dia de Nadal de 1971. TJna còpia de cadascun dels originals presentats no serà retornada i restarà a l'arxiu parroquial, secció Premi Amadeu Oller, a disposició del públic i de la crítica. El Jurat mirarà d'atendre, després de l'anunci del veredicte, qualsevol consulta que li siga formulada per part dels concursants.

S'ha concedit per segon any consecutiu el «Premi Màrius Torres» de poesia catalana, organitzat per «Sicoris Club» i dotat amb 25.000 pessetes. El premi ha estat atribuït a l'obra titulada «Fantasia per a ús de la gent sabia», de l'escriptor Jordi Pàmies, professor d'Institut.

8.a L'adjudicació del premi serà feta per un Jurat format pels senyors «Pere Quart», Joan Triadú, Ramon Fuster, Alfons Romeu, Martí Sau-

MOSSÈN GONZÁLEZ, PREMI «ILURO» DE MONOGRAFIES HISTÒRIQUES

L'obra titulada «Bibliografia dels clergues mataronins del segle xvn», de Mossèn González Agapito ha obtingut el premi «lluro» de monografies històriques en català, dotat amb 50.000 pessetes. L'obra «El Maresme des de Dosrius a Estant» ha merescut un accésit, dotat amb 25.000 pessetes.

NOTICIARI • NOTICIARI RAFAEL SENA . JOSEP VICENS • M.» DOLORS CORTEY . JESÚS HUGUET MANUEL ROSAS • ALBERT PÉREZ MARCO • J. G. CATURLA • ANTONI BRU TOMÀS RIBERA

GANDIA

VALÈNCIA

El Premi de Poesia «Ausias l l a r c h » 1971 de la ciutat de Gandia ha estat atorgat al doctor Emili Rodríguez Bernabeu pel seu llibre «La ciutat de la platja». E. Rodríguez Bernabeu, nat a Alacant en 1940, és autor de «Poemes de la fi» i de «La platja» Premi de Poesia «València» 1965. A la seua darrera obra, «La ciutat de la platja», ens dóna una visió objectiva i externa de les ciutats on ha viscut. Emili Rodríguez Bernabeu, metge, és un dels valors de la jove poesia valenciana.

Molts projectes al Club «Studio»

Després de l'èxit del curt recital de Raimon, el grup d'activitats culturals d'aquest popular club del carrer Martí, té programats ambiciosos projectes, entre els quals destaquem els recitals que hi faran Pi de la Serra, Lluís Llach i l'Ovidi Montllor, o siga, per completar el quarteto que tan fermament personifiquen el moviment actual de la nostra cançó. També hi podrem conèixer la cantant E l i s a , que va precedida de grans èxits a Madrid i Barcelona. A q u e s t a personalíssima intèrpret, hi actuarà el present mes de novembre, i, al desembre, hi haurà un esdeveniment: l'estrena d'un espectacle que recull una selecció de les noves veus que han sorgit últimament, presentada pel grup «Amics de la Cançó» sota el títol «Amics i coneguts». Intèrprets i muntadors hi estan molt il·lusionats. Esperem que arribarà a bon terme la seua labor. El folksong també hi estarà presentat en «vesprades populars», on prendran part els grups d'Alberic, «Aigües Blaves» i «Nous Brots», tots ells renovats.

personal, la inesgotable «xiqueta de Gandia», Araceli Banyuls, que troba en «Una de Barrets» un dels seu millors lluïments. GORG, juntament amb l'enhorabona, els pregunta : Quan els veurem pel Sud?

PEGO Activitats d'octubre

Ja s'ha passat el primer mes d'aquest curs d'activitats culturals programades als clubs pegolins. S'han fet col·loquis (dia 9 sobre els Hippies al club «Segle vint», per Josep Casanova, dia Misses en valencià 17 al Club Unió de Tots «Espanya-Europa», per Ismael VaCARPESA llès, i dia 30 al «Segle vint», Des que es publicà a Va«Las drogas», per Assumpció lència el nostre Llibre d'Altar Martínez i M. 1 Josep Abellán), i Leccionari, cada diumenge i disco-forum, sobre UN disc de dia festiu es celebra missa en Raimon, per Josep M. a Ferrer la nostra llengua en aquest simi Ferran Miralles. I per últim i pàtic poble de l'Horta, a les com activitat fusionada pels dos onze i mitja. Sentim no haver clubs, el grup de teatre «La donat aquesta nova a son temps, Castanya» i el grup de Folk i felicitem rector i poble de «Tothom» de la nostra vila, desCarpesa per la seua integració prés de representar a Pego, per a la litúrgia valenciana. dues vegades, iCasserola 7h, han passat a l'Atzúvia, Murla BONREPÒS i Pedreguer, tots pobles de la Marina Alta, i han aconseguit El poble de Bonrepòs va ceun èxit prou fort i remarcable lebrar el proppassat onze d'octenint en compte la seua poca tubre la festa en honor de Sant preparació. Aquest grup de teaVicent Ferrer. La solemne MisBARCELONA tre té en cartera la realització sa cantada que tingué lloc amb «Una de Barrets» tal motiu, fou interpretada en d'«EZ retaule del flautista». llengua valenciana, com semÚltima activitat d'aquest Sota aquest original títol, el pre cantada pel Cor Parroquial mes ha estat l'actuació del grup promotor teatral Enric Frigola de R o c a f o r t , sota la direcció ha muntat conj untat els gua- de folk íGent del País» de la d'Antoni P é r e z Marco, amb ciutat de Gandia als locals del nyadors del festival organitzat acompanyament de g u i t a r r e s . club «Unió de Tots». Bastant per la «Cova del Drac», «Noves També en la nostra llengua fou ens ha agradat la seua actuaveus», un espectacle que està pronunciat el sermó, com les tenint un rellevant èxit a totes ció ; tanmateix, s'ha notat potdiverses lectures del Sant Saser la seua poca experiència « les seues actuacions (Canet i crifici. escàs assaig. Malgrat això, n'ha Arenys de Mar, Igualada, Baestat esplèndida l'actuació de laguer... i també a Barcelona Els festers de Sant Vicent i mateix, on varen cantar per les M.a Àngels, principalment en la gent de l'esmentat poble de «La cruel guerra», «La casa del festes organitzades a la plaça l'Horta de V a l è n c i a , restaren de la Sagrada Família, amb una sol naixent», etc. ben s a t i s f e t s de l ' a c t u a c i ó Per a acabar, direm que el assistència nombrosa d'un púd'aquests joves rocafortans, els Concurs Literari tPelagust es blic e m i n e n t m e n t popular). quals porten ja gran nombre troba viu, i que els cursets de Hem de destacar-ne els intèrd'interpretacions d'aquest tipus, Valencià estan en tràmits de assolint en totes elles un re- prets T o r r e s , Llobet, Bisbal, realització. «Els peneques», i, d'una forma sultat de relleu.

NOTICIARI CRÒNICA DE LES ILLES A P o l l e n ç a s'ha inaugurat l'any del Centenari del poeta Costa i Llobera amb conferències, recitals poètics i l'actuació de la Capella Mallorquina que va e s t r e n a r dues obres, amb textos del poeta, dels compositors Capllonch i Julià, aquest darrer autor del gran Poema Simfònic «El pi de Formentor». És probable l'actuació de la Capella als Estats Units i Canadà. * ** «La p. respectuosa» de Sartre i «El general», de B. Porcel, dues obres teatrals (traducció i directe) representades a la Sala Mozart de Palma amb gran èxit d'un públic que està descobrint les possibilitats de la seua pròpia llengua. Inauguració del nou local de la Llibreria Tous a Palma. El seu Director Literari, Antoni Serra, és home de lletres molt conegut. Ens ha mostrat les noves instal·lacions i assabentat de la propera «Setmana del llibre mallorquí» amb una exposició dels títols editats a l'illa que van de l'any 1939 fins avui, així com també exposició d'obres ja esgotades. Projecten que la «setmana» tinga un sentit crític i polèmic (dins les naturals possibilitats actuals), s'hi donaran unes targes per conèixer l'opinió dels visitants, i és segura la presència d'autors coneguts com : J. M. Llompart, Palau Camps, Ballester, Janer Manila, Capellà, Serra, Fiol, etc., etc. Un projecte ambiciós : Un congrés d'escriptors balears, per obtenir certa unificació de tendències, d'estils i de persona Utats. * ** A la «Casa Regional Catalana», una obra de Josep Maria de Sagarra, «L'hostal de la Glòria», representada dignament per un grup d'aficionats mallorquins, valencians i catalans. Aquesta mateixa Societat organitza cada diumenge, als jardins del Passeig Marítim, una ballada de sardanes que sempre està molt concorreguda i molt fotografiada pels turistes. * **

NOTÍCIES DE BARCELONA SONNTAG NO HA TINGUT SORT

Li han descobert el truc. Qui anava a pensar que una senyoreta que firma Núria Batalla, es dedicas a llegir novelles pornogràfiques xineses? El Sonntag, almenys, no s'ho va imaginar, i els resultats ja són de tots coneguts : el xic ha estat acusat de plagi. Mala sort. Però es pot consolar amb els quaranta mil duros que li han pagat pel plagi. El Vidal Alcover, que «entrà col·locat» al Sant Jordi, es queixava al «Tele-expres» que el jurat no se n'hagués adonat de «la mala calidad del género». I fa molt bé en queixar-se, puix aquest despistament del «tribunal», malgrat haver-lo convertit en Màrtir de les Lletres Catalanes, li ha costat els duros en qüestió... També al «Tele-exprés», Na Maria Aurèlia Capmany, en paladina carta al director, afirma estar tip de tanta pornografia (en Sonntag ha rebut pels quatre costas, com es veu), i no cal dir que exagera. A mi, particularment, ja m'agradaria poder afirmar el mateix que Na Maria Aurèlia, però, pel moment, no puc. Tal vegada dins de trenta anys, la censura (Déu no ho vulga!) obrirà la mànega, però ara per ara... Tanmateix, com ho ha conseguit Na Maria Aurèlia ? Suscrivint-se a «Play-boy» ? Anant a veure pel·lícules a Perpinyà? Perquè si ha estat precisament la lectura de «Nifades» el que l'ha deixada tan farta de la pornografia, sí que es conforma amb poca cosa... D'altra banda, ens sembla que Nifades no és una novel·la tan dolenta com s'ha pretès, en descobrir-se el plagi. lïs una de tantes guanyadores del Sant Jordi, o de qualsevol altre premi convocat a la península. No tots els anys es descobreix un Proust... ART "UNDERGROUND" Literalment "underground", puix ha tingut lloc a l'estació del metro Diagonal-Passeig de Gràcia, ha estat el "Primer Encuentro de Arte Actual. Fiestas de la Merced 1971". El jurat seleccionador de les obres, s'ha mostrat molt eclèctic a l'hora d'admetre-les a l'exposició. Hi ha de tot, des d'alegres paisatges fins a tètriques i més-que-avantguardistes composicions attegòrico-socials. L'art pobre també ha estat representat d'una forma paupérrima, puix les obres, literalment, queien a trossos. El to mitjà de l'exposició no ha passat de discret. ART DE SUPERFÍCIE

A la Sala Gaspar, quinze litografies de Miró, en homenatge al seu gran amic Joan Prats. Dins el món artístic tan personal de l'autor, aquestes obres representen una accentuació dels grafismes a la seua obra. Exposició important, si hom té en compte el distanciament de les exposicions d'aquest gran artiste a Barcelona. EL RETAULE DEL FLAUTISTA Encara és possible un teatre popular, com ve de demostrar-ho Jordi Teixidor amb la seua obra "el Retaule del Flautista", representada des de fa set mesos al teatre C. A. P. S. A. per la companyia de Pau Garsaball. L'obra, servida per un conjunt d'actors molt bons, ha sabut fer riure a la gent mentre planteja uns temes, en forma de faula, d'una actualitat indiscutible. Fins a cert punt, és també una obra "històrica", i molt barcelonina. L'importància dels gremis a la ciutat, l'esperit mercantilista, etc., queden perfectament exposats a l'escenari. La gent que diàriament omple el local, ha sabut comprendre la ironia, la forta càrrega crítica de l'obra, així com la magnífica interpretació dels actors. Un fet curiós: a les parets del local on es presenta el "Re-

NOTICIARI Un diari local dedica un espai setmanal a l'ensenyança de l'idioma, titulat «Mallorquí a tot vent». També una emissora local hi programa 1 hora diària. Lamentablement encara hi ha molta gent que opina que parlar la seua pròpia llengua «no fa fi», i prefereix fer-ho en foraster, amb un accent que fa escruixir... 45 són les obres presentades a la «Festa de les Lletres» del poble de Campos, i procedeixen, a més de les illes, de moltes contrades del país, fet que demostra la seua importància.

L'«Obra Cultural Balear» té en projecte organitzar un «Congrés de les Illes». Un dels objetius primordials serà «crear una consciència de poble balear». La dita Obra vol aclarir que no es tracta de Folklore ni d'arqueologia, i així ho fan constar a la premsa local, després d'un viatge de germanor a Eivissa. La definició de l'«Obra Cultural Balear» és : Història, llengua, art, costums i paisatge. ELX Projectes al Club d'Amics de la UNESCO

El Club d'Amics de la UNESCO ha començat ha preparar un ampli pla d'activitats al servei de la cultura valenciana, però a m b p r o j e c t e s , aquesta vegada de major ambició que els que ha pogut fer realitats a les anteriors de la, encara, breu existència seua. No cal dir que no hi mancaran tampoc aquesta volta els cursets de llengua, tan identificats ja pel poble d'Elx amb la coratjosa vida local d'aquesta societat. Altres activitats relacionades amb la nostra cultura pròpia es coldran en coordinació amb altres centres del país, sense que això valga a dir que ho seran totes les que hom farà en aquest centre d'Elx. El que fa llàstima és que les manifestacions de la cultura del país romanguen isoladament

taule", fa unes nits, algú va pintar amb lletres negres: "Blasfemos", "cerdos" i "porcs". Qui haurà estat... f VI PESTIVAL DE JAZZ A BARCELONA

Organitzat pel Hot Club de Barcelona, i sota el patrocini de l'Excelentíssim Adjuntament, T. V. E. i el Centre d'Iniciatives i Turisme, tindrà lloc un gran festival de jazz entre el 31 d'octubre i el 23 de novembre. S'anuncia la participació, entre altres, de Duke Ellington, Tete Montoliu, Dizzy Gillespie, Thelonius Monk i d'altres. Tancarà el festival Mahalia Jackson, que donarà un recital a l'església de Santa Maria del Mar. Un festival, el d'enguany, d'autèntica categoria, la qual cosa es nota també en els preus. CINEMA DE TERROR A SITGES. CINEMA EN COLOR A BARCELONA Aquest any, els assistents al "terrorífic" certamen de Sitges, no han passat tota la por que els organitzadors haurien volgut. Dràcula i companyia n'han fet de les seues, però el públic sembla que no ha reaccionat amb pànic. Més aviat, molts somriures tipus "jo ja en torne" entre el respetable. Mentre que escrivim aquestes ratlles, la premsa es fa ressò del festival de cine en color de Barcelona. Joan de Sagarra, al «Tele-exprés», ve a dir-nos una cosa ben certa: uns pocs, podran gaudir dels films que ara es passen, però molt pocs, puix la majoria d'aquestes pel·lícules no obtindran l'aprovació de la censura, almenys en la seua versió original, amb la qual cosa la majoria dels amants del cine, continuarem exhibint la nostra docta ignorància en la matèria. L'EQUIP CRÒNICA EN EL COL·LEGI D'ARQUITECTES

Gran Exposició d'aquest grup valencià. Arreplegant la tradició nord-americana del còmic com a forma popular d'expressió, el Equip Crònica somet a una despiadada anàlisi la història d'Espanya a través de la pintura, però també la mateixa història de la pintura, i certs esdeveniments actuals en què la violència és la principal característica. Aquesta implacable revisió del nostre passat i del nostre present, realitzada amb un sarcasme força eloqüent, troba en la grafia i el colorit del còmic, un suport que simplifica al màxim la comunicació entre l'espectador i l'obra. D'altra banda, la utilització de la serigrafia, i els múltiples, permeten una major difusió de l'obra. Val a dir que l'èxit de l'exposició està assegurat. EL TEATRE NACIONAL, INCÒGNITA A hores d'ara, encara no se sap res, ni tan sols si enguany obrirà les portes al públic. Si es tracta de suposar, suposem (cal ser optimistes), que sí que obrirà. En aquest cas, qui en serà el director? Quina en serà la programació? La premsa de la ciutat fa ja temps que es planteja aquestes preguntes, i no hi té cap resposta. Ni el mateix Salvat, director del Nacional la darrera temporada, sap res de l'afer. Esperem; i que hi haja sort per a tots.

PRADA DE CONFLENT: TERCERA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU Amb un debat obert, es va clausurar pràcticament el dissabte 28 a la nit del passat mes d'agost, la tercera Universitat Catalana d'Estiu a Prada, encara que algunes seccions van continuar les seues classes fins al 30, que era el darrer dia oficialment de la U. C. E. ; dins d'aquest acte es van proposar, plegats alumnes, professors i caps del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans

NOTICIARI atribuïdes al Club d'Amics de la UNESCO, mentre les altres societats de la ciutat continuen vivint, o millor diríem esllanguint-se girades d'esquena a la real existència del país, ens que viu i que produeix la seua pròpia cultura, la qual, com a única produïda per ell, és l'única seua pròpia i qualsevol altra, que no siga ella, li és aliena i postissa. I a l'Institut què faran?

Tot açò que suara hem dit ens fa recordar-nos d'aquest establiment oficial, l'Institut de Segon E n s e n y a m e n t , d'on la cultura nostra continua ara com ara bandejada. Ara fa dos cursos hom hi féu unes classes destinades a l'ensenyament de l'idioma del nostre poble, què assoliren un alt nombre de matriculats baldament ésser voluntària l'assistència. El curs passat no fou reprès, però, a l'Institut l'ensenyament del nostre idioma. I enguany, ja és ben començat el curs i no s'hi veu el més petit senyal d'un pensament de reprendre'l. Confiem que no siga malevolença ni partit pres en contra de la nostra cultura i que, almenys, aquella concessió tan mínima d'un parell d'hores de classe voluntària, setmanals, no ens hi haja estat definitivament retirada. Xiquets interessats pel concurs «Joanot Martorell»

Entre els cada volta més nombrosos xiquets que per unes 0 altres causes sovintegen el Club d'Amics de la UNESCO, ha engegat un fort interés la convocatòria, feta per la «Societat Coral el Micalet», del III Concurs «Joanot Martorell» i en són ja uns quants els qui han omplint les targes corresponents 1 s'han posat a la feina per participar-hi. A les escoles d'Elx no tenim n o t í c i a que aquest concurs infantil, organitzat per la veterana entitat musical de la ciutat cap i casal del país, haja tingut el més petit ressò i això ens fa pensar que, malauradament, cap mestre no s'hi ha interessat.

(G. R. E. C ) , alguns suggeriments a la consideració dels organitzadors, per tal de millorar el que es puga la U. C. E. de l'any vinent; allí es va posar en relleu, la necessitat d'una renovació i es van confirmar els fins de la U. C. E. de Prada : de front a les comarques del nord dels Pirineus remarcar l'existència d'una cultura catalana amb exigència d'accés a la Universitat i a més crear un lloc de recerca científica. Pensem que els assistents d'aquest any, prop dels quatrecents, van doblar amb sobres els de l'any passat i varen passar-ne les previsions. Això ha fet pensar ja seriosament en els problemes de l'allotjament per al pròxim any ; però d'altra banda ha confirmat el ressò assolit a tot arreu dels Països Catalans per la Universitat Catalana d'Estiu a Prada, i la vintena de valencians que hi vam assistir som bona prova d'açò. L'aspecte docent va estar acompanyat per una sèrie d'actes culturals : conferències, actuacions de cantants, teatre i profitoses excursions. Durant deu dies es va conviure dins un ambient carregat d'activitats i d'intercanvi d'idees, sempre amb una franca obertura d'expressió, d'on tothom va eixir una mica més enriquit, i això és el que es pretén ; enriquit no sols per l'ensenyament formal d'unes classes, sinó per quelcom més important, per un contacte directe amb la realitat de la nostra cultura de tot arreu, i pel contrast amb el que passa fora d'aquest àmbit, pensem en els participants bretons i occitans, que han aportat, dins de la mida, en amical debat amb els catalans, noves fonts i noves perspectives per a un replantejament, tant a nivell personal con general, de la nostra situació cultural actual. Des del primer moment sembla que açò ha estat el més important de la Universitat Catalana d'Estiu, a banda del que es proposa l'organització, un lligam que pose en contacte a catalans de tot arreu i que pot esdevindre un lloc de recerca, cada volta més important, com podria revelar el fet que l'augment del nombre d'assistents ha estat especialment marcat pel jovent, que aquest any ha posat la nota dominant, a jutjar per opinions d'altres que hi van estar altres anys, i que pot mostrar la realitat viva d'aquesta Universitat Catalana d'Estiu.

ANGELINA ALÓS I MANOLO SAFONT, EXPOSEN A ONDA Per tal d'inaugurar la Sala Municipal d'Exposicions d'Onda, situada als nous locals de l'Ajuntament de la ciutat de la Plana Baixa, els dos grans ceramistes vivents onders han unit allò millor de la seua més recent producció per tal que en una ciutat tant ceramista es puguen veure les més noves tècniques i temàtiques d'una forma artística tan arrelada a l'esperit valencià. Aguilera Cerni, Cirici Pellicer i Corredor Matheos, parlen, al programa de mà, d'Angelina Alós i la seua obra. <Í...Angelina Alós figura entre los grandes de la cerámica española» (Aguilera Cerni). «...han configurado la cerámica más allá del purismo para hacerla latir con la nueva expresión-», diu Cirici Pellicer. Joan Fuster, en la nota de presentació de Safont ens parla de la unió de la terra, el poble i l'home en el treball ceràmic : *...Ell continua sent el treballador que sempre ha estat, i del seu sentit amorós del "treball" obté el secret d'una tècnica i la dignitat d'un ofici. Per ser encara i sempre un treballador, les coses que fa reflecteixen una voluntat de lluita i d'afirmació solidària, càlidament expressada.»

ÂŠ faximil edicions digitals 2006