Gorg Revista Bibliogràfica. Número 26. Desembre 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista. No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o països, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili. GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que puguen cabre en l'espai limitat de què disposem. No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions. ACLARACIMENTS A VICENT ESCRIVÀ Sr. Director: M'agradaria servir-me de la seua secció «Cartes al Director», per fer uns aclaraciments a Vicent Esc r i v à . Aclaraciments que ell demanava en el properpassat G O R G d'octubre (Poemes Home-Terra de Josep Lozano Lerma) i en les quals jo em done per al·ludit d'una manera directa. Sobre les «quaranta i més errades d'ortografia i sintaxi. O, potser tot ficarse dins " e r r a d e s d'imp r e m t a " . Tal volta es pot...». Conteste el següent: Ni és pot, ni és llanda. No-res en aquest cas, pot ficar-se dins «errades d'impremta»; les «quaranta i més errades», són de la meu a completa responsabilitat. Tot s'hi deu a un abús de confiança en els meus coneixements gramaticals, errors de transcripció en l'original, certes llicències literàries, cura massa precipitada del text, i sobretot, a la manca de diners suficients per a refer fulls amb errades. Des d'ací, a tots els lectors ferits en llurs escrupolositats lingüístiques,

i als respectats «Magisters de la Gramàtica», entone el més sincer i repenedit «mea culpa»... No ho tornaré a fer més. Promet regenerar-me. Sobre les 75 pessetes de cost del llibre a Ontinyent, quan el preu fixat en tots els llocs a la venda, era de 60 pessetes, és fora de la meua coneixança. Ara bé, jo puc ser escriptor i, a pesar meu, editor-distribuidor, i fins i tot algunes voltes, quan m'ho requereixen, venedor. Però, el control dels preus ho deixe per a altres. No vull que m'assenyalen amb l'índex, o amb el gorrl, tan se val, dientme: aclaparador. «Que la vall d'Albaida va costera amunt», culpa meua no és. Que el llibre a Ontinyent s'haja venut a 75 pessetes, tampoc... Resolts els aclaraciments. L'agraïment més sincer a Vicent Escrivà pel seu article o llesca (l'únic en tot el País Valencià) parlant del llibre. Gràcies. Així com a GORG que tan favorablement s'ha portat amb «Poemes Home-Terra». Moltes mercès. Cordialment.

J. LOZANO (L'Alginet)

EL SEMINARI AL DIA? Sr. Director: Després de llegir molt gratament, per cert, l'editorial signada per Joanot Mascarell (número 24, de octubre), no puc menys de dir quines son, ací al seminari, al meu curs, les activitats en la nostra llengua. En primer lloc, ja des de l'any passat es fa tots els dissabtes la Missa en valencià, així com també hi havia una classe setmanal (escollida de les anomenades «extra escolares»), d'ensenyament del valencià, i a la qual acudien valencians i castellans sense diferències, i que ara es veurà incrementada. Enguany, hem f o r m a t un grup de «folk» en valencià. Aquesta és la nostra aportació; aquest és el nostre interés que puja a poc a poc fins a... no sabeu fins a què; per ara estem preparant-nos per a actuar als nostres pobles. Sincerament agraït a GORG, motor de tants valencians.

JOSEP M* VERDEGUER (Monteada-Valencia)

EN DEFENSA DE LO RAT Sr. Director: He llegit algunes crítiques a Lo Rat-Penat, referint-se al fet que alguns dels seus membres parlava castellà en certa ocasió; aquestes critiques jo les aprove i les demane. Ara, el que no aprove és que ataquen la gloriosa i immortal entitat guardadora de les Glòries Valencianes, Lo Rat-Penat. Jo vos demane per favor, tingau molta cura en fer una crítica; critiqueu les persones, ja que cap culpa no té Lo Rat-Penat i la majoria dels seus socis i directius. Hem de mirar de no fer el JOC als nostres enemics, perquè no vull pensar que aquestes crítiques siguen fetes amb segona intenció. En parlar de Lo Rat-Penat, cal parlar del que fan les seues gents; així com ensenyar el nostre idioma per correspondència a tot el País Valencià i fora; formant nous valencians, nous professors del nostre idioma, i tot sense tindré de pagar

res ni la matrícula els alumnes: encara vos dóna premis àdhuc en metàlic... Què voleu més? Allí, en Lo Rat-Penat, tenim un bon grapat de professors, que dia rere dia i desinteressadament, han col·laborat perquè nosaltres recobrem la nostra personalitat, ja que això solament ho farem conreant el nostre idioma: així que cal donar les gràcies a Lo Rat-Penat i després als professors, com Josep Cervera Grífol, Jesús López Sancho, Josep Martí iBodi, Mn. Lluís Alcon, Mn. Vicent Sorribes i Gramatge; també al gran treballador infatigable Enric Matalí i T i m o n e d a . Tota aquesta gent que vos he nomenat i molts més fan possible que any rere any recuperem més v a l e n c i a n s ; penseu que l'any 1951-52 t i n g u é r e m 93 alumnes, el 1970-71, 685 alumnes. Llàstima que el fundador i creador dels Cursos de Llengua Valenciana no puga veure com van creixent cada vegada més; però també haureu de saber que enguany s'ha posat un monument al fundador dels Cursos, Carles Salvador i Gimeno a Benassal, i allí, en un dia tant senyalat, allí estava Lo RatPenat amb la nostra Senyera. Ara penseu i obreu amb causa; penseu que el País Valencià necessita Lo Rat-Penat, i aquesta gloriosa entitat valenciana vos necessita a tots; així que critiqueu al qui fa la falta. Ara, una nota als mestres del País Valencià especialment als de Benassal (alt Maestrat). Lo Rat-Penat concedeix premis en metàl·lic als mestres per la p r e p a r a c i ó dels seus xiquets per als Cursos de Lectura i Escriptura. A veure si guanyen un premi, els xiquets de Benassal: som valencians como tots els altres, estimem la llengua que parla la nostra mare, no fem el ridícul, ja que els temps han canviat, i tan espanyol és el valencià com el castellà. Ara, solament fer vots perquè el meu desig siga prompte una realitat, i Lo Rat-Penat tinga l'honor que és mereixedor així com els seus socis i noies que n'aniran. Atentament

JOSEP PUIG I BELTRAN (L'Hospitalet de Llobregat Barcelona)

Sr. Director: ... agrairia que publicàsses la següent lletra. Lo Rat-Penat, sempre en línia constructiva, és enemic de tot allò que pot induir a polèmica innecessària. Ve açò al cas de les lletres del senyor Guzman, especialment la darrera, referint-se concretament a les activitats d'aquesta Entitat... fa temps el susdit senyor Guzman ens envià un escrit redactat termes pareguts als exposats en el darrer escrit. També saps com la Junta prengué l'acord immediat de convocar l'esmentat senyor G u z m a n , com amb tot efecte es féu i comparegué en una sessió i ens exposà per extens i verbalment tota la seua problemàtica i la de Lo RatPenat. En aquell mateix acte s'acordà crear una secció de problemàtica i en fón nomenat el senyor Guzman president i encarregat de donar-li forma i activitat. De llavors ençà no sabem res del senyor Guzman, el qual ha estat repetides vegades cridat per a activar la seu Secció. Què ha fet el senyor Guzman? Atentament,

JOAN SEGURA DE LAGO President de Lo Rat Penat COLORS ADULTERATS Sr. Director: No sé escriure i gràcies a la seua revista m'atrevixe ha enviar-li unes lletres per contar-li allò que fa uns dies m'ha passat a València. Si val, ho publica; si no ho fa almenys descansarà el meu esperit. Com li deia, em trobava a València els dies passats i el meu interés era comprar una bandereta valenciana per posar-la en el lloc millor de ma casa. La vaig buscar i sols trobi un tros de banda de les que porten les falleres per Sant Josep. Allò no m'agradava, era menut, però a la fi vaig pensar que m'apanyaria i en faria dues. No sé que li trobava, però el color roig semblava estrany i per dir alguna cosa, li vaig preguntar al botiguer si tenia un altre color roig més clar, color sang. Aquest senyor molt atent i com si posara una pica en Flandes contestà: «Allò que

vostè vol és la bandera catalana». Allò em va sonar a despropòsit, i jo pensava: ¿que no sabrà que la bandera catalana són els colors de la de València? ¿Serà tan ignorant que tampoc sabrà que les barres d'Aragó és el distintiu dels Regnes i al Principat? Així fou. El bon senyor deia que un dels més sabuts i que entén molt de falles li aconsellà el color amorata) perquè el que tenia era català i li va costar Deu i ajuda per vendre'l. No fiant-me del botiguer, vaig buscar per altres llocs i tots tenien el mateix color. En l'última botigueta que vaig preguntar, m'atengué un senyor que pel que es veu manejava la festa fallera i, en veure que em quedava dubtant, em pregunta: ¿Que no és allò que vostè vol? No senyor, jo busque la bandera valenciana amb les barres d'Aragó. Els ulls li botaven, bramant que era còpia de la Senyera i el color era el primitiu; per tant, el vertader. «Però senyor —li retrucava jo— d'acord el que diu vostè; però tinga en compte que els anys desfiguren els colors i la Senyera en té molts. Així que si no té altra cosa, adéu i fins una altra vegada; no vull per casa colors adulterats. Que ho passe be». —Si de pensament m'haguera pogut ofegar, no m'escape. Amb tot el dolor del món vaig compendre que a València la gran majoria dels fills no te' nen idea del perquè de la Senyera, ni per què som valencians, i que hi ha una cultura meravellosa que ignorem per culpa del dimoni i que els catalans foren nostres pares i avui son nostres germans per sang i llengua encara que algú rebente. He trobat el que volia: unes banderetes i l'escut de València, molt encertat i ben fet. Les barres d'Aragó tal i com jo conec com tot el món sap, encara que algú no vulga saberho. Vol dir que a V a l è n c i a queda llumeneta molt apagada però en vida d'allò dels nostres avanpassats tant nostre i volgut. El que ho ha fet sap de què va, perquè la v e r t a d e r a historia ensenya i no amaga. Poquets, però bons. El cas que li conte, desgra-

ciadament, és veritat; dol molt però és com un temple, veritat dolenta que aborrona. Li pregue rectifique totes les faltes, que són moltes i m'agradaria fos publicat açò, no per mi perquè sé que no val molt o res, però per si un dia poguera aclarir als de bona voluntat allò que amaguen els de mala intenció. Atentament,

FRANCESC BRÚ (Canals) CATECISME EN VALENCIÀ Sr. Director: Tenim notícies que ja són nombroses les parròquies que al nostre País celebren missa en llengua catalana, però pense que cal preguntar si, així mateix, en aqueixes esglésies ensenyen el Catecisme també en la nostra llengua. Poques vegades s'ha tractat aquest tema a la revista i opine que hauria de tractar-s'hi molt més. A l'infant valencià li cal aprendre la doctrina de Jesucrist en la seua llengua materna, per contribuir al desenvolupament de la seua autèntica personalitat. Esperem que així siga. Atentament,

LA PORTADA DE UN LLIBRE Sr. Director: He vist a les llibreries un llibret, amb l'aspecte de gramàtica, titulat «Llegir i escriure» i que du de portada un dibuix d'una llauradoreta (amb cara de ximpleta) i un llaurador en saraguells. Això ho he trobat contraproduent. Per associació d'idees resulta que el valencià es «propi» per a camperols. Em recordé que un «aragonesista» fervorós escrigué que el «baturrisme» és el verí de l'autèntic aragonesisme. Ací hi ha uns quants hòmens de certa edat, encabotats a fer en el valencianisme una espècie de «baturrisme». Això pense en veure els llauradorets de la portada de «Llegir i escriure». I noi La nostra llengua és un Idioma normal i corrent i tant senyor com qualsevol altre. Cal fer renàixer un idioma ara d'asfalt i ciutats, i també d'agricultors cultes, ¿per què no? Un idioma de senyors, i de senyores. I prou de llauradors en calçotets!

ALBERT PÉREZ MARCO (Rocafort)

PEP

NOTA DE LA REDACCIÓN El articulo 24 de la Ley 14/1966, de 18 de marzo, de Prensa e Imprenta, dispone que anualmente debe darse a conocer, para información de los lectores, los nombres de las personas que constituyen los órganos rectores de cada una de las publicaciones periódicas, así como de los accionistas, en su caso, y una nota informativa de su situación financiera. De acuerdo con el mencionado artículo, esta revista hace constar : Primero. Que el editor, propietario y gerente de la misma es don Juan J. Senent Anaya. Segundo. Que el director de la publicación es el mismo propietario. Tercero. Que la situación financiera de la empresa se desenvuelve con toda normalidad contando con los medios precisos para llevar adelante los planes de expansión y desarrollo que tiene previstos.

CULTURA/SUBCULTURA versus CULTURETA Sr. Director: «I vull concretar», així comença aquest atent lector, de nom Pau Ferrer, la que sembla especial aplicació de la reflexió feta en general i sobre la marxa a GORG en bloc. Com que ha repartit les esbatussades al 50 % (això és desorbitar), del 50 % que toca a tota la revista, jo propose que es defensen i contraataquen aquells que fan editorials, no? No es poden permetre el luxe de desentendre-se'n. No cal oblidar, però, que en la 1. a pàgina de GORG, diu: «els articles publicats a GORG expressen únicament les opinions de llurs autors»; la qual cosa pressuposa que en tenen i ho són. De la seua esbatussada («recomanament», diu ell) remarque les demandes i planificacions: a) «el per què d'aqueixes meditacions públiques». b) «que la comunicació a u t o r - l e c t o r es possibilite al màxim. A) Si el Sr. Ferrer hagués llegit amb cura, en «De la Cançó i de Lluís Llach», la meua «meditació pública» potser hauria descobert que/com plantejava jo els problemes d'una interviu (no interessants per a tots), a saber: 1) Projecte; 2) Diàleg; 3) Registre; 4) Transcripció. El problema (4) també ha estat tractat en el «Xafardeig». El problema (3) i els meus errors han estat tractats en el «Xafardeig» i en el «Raimon» (que ell encara no coneixia), i han estat resolts finalment en l'«Assalt al Concepte». B) Girem l'assumpte: compren, 1) el certificat d'estudis primaris; 2) el títol de ensenyament mitjà; 3) l'especialitat universitària; 4) les seues interrelacions. D'aquest costat esperem, desitgem (vostè i jo i tants altres) canvis d'estructures fonamentals, no? Altrament, si vostè no té prou forces per a exigir-me la producció d'Alta Cultura, si vostè odia el Popularisme (Kitch?), què vol? Què recerca? Si és quelcom que no reclame l'esforç del lector —i no qualsevol esforç— si ell no ha de produir categories mentre llegeix, aleshores vostè demana CULTURE-

TA, una mena d'intent capciós de superar l'oposició revolucionària CULTURA/SUBCULTURA. I particularment en el meu cas, sembla proposar-me uns models a plagiar més digeribles. Això és delictiu, Sr. Ferrer! Em demana l'acumulació c u l t u r a l qualitativament uniforme i homologada. Si és així no podrem estar mai dels mai d'acord, i no vull estar-hi. Li excuse la contradicció emocional d'avorrir-se (no poder aguantar-les) i provocar noves «meditacions públiques».

R. VENTURA MEL·IÀ EN DEFENSA DE M." DEL MAR Sr. Director: Amb i n d i g n a c i ó creixent hem llegit la nota titulada «Parlem de... M. a del Mar Bonet» que signada per R. Esteve-Casanova va publicar al número d'octubre la revista G O R G , la qual dirigeix. Resulta que vàrem assistir a la presentació del nou disc a Bocaccio i en cap moment sentirem que Na M. a del Mar cantàs en una llengua estranya a la nostra. Tan sols veiem dues possibilitats per explicar l'article que comentam: 1) un desconeixement total per part del senyor R. Esteve-Casanova, de l'actitud vital i les activitats de Na Maria del Mar. La qual cosa creiem possible perquè utilitza unes fonts periodístiques que no són gens de fiar i sobre les quals i amb prejudicis munta la teoria que acaba així: «un altre membre de la cançó catalana que abandona la lluita»; 2) una mala llet impressionant deduïble de les dots profètiques que utilitza l'autor quan, poc després de començar, diu: «vam pensar que també la cantant mallorquina acabaria un dia a cantar en altres llengües diferents a la seua». És clar que una possibilitat no elimina l'altra i que és segur que han actuat les dues conjuntament. Com a mallorquins no deixarem passar mai més els insults d'aquesta mena, i d'altres, v i n g u i n d'onsevulla que vinguin. Atentament.

ANTONI OBRADOR i MIQUEL BARCELÓ (Barcelona)

SOBRE L'IDIOMA I LES LLEIS Sr. Director: Al núm. 25 de la seu revista, apareix una carta amb el títol d'aquesta, signada pel senyor Lluís Marquet, de Barcelona, rectificant-ne una meua, que es publicà al núm. 22. Bo: dissortadament, el senyor Marquet té raó en rectificar-me i és d'agrair la col·laboració que fa a l'aclariment del asunt. Ara bé, jo dec, per respecte als lectors de GORG, dir el que segueix: A «La Vanguardia Española» de Barcelona del dimarts 29 de juny de 1971, es publicava un article signat pel lletrat Joaquim Hospital Rodés, el qual sostenia, al seu article, la tesi que jo exposava a la meua carta. Deia: «Por contra, el art. 192 del Reglamento de 1928 dispuso que se permiten los nombres regionales o extranjeros. Ahora bien, mantuvo la prohibición de nombres extravagantes». I donava com a cites legals actuals les contingudes al «Boletín de Información del Ministerio de Justicia» de 15 de juny, que jo vaig consultar (posteriorment a la meua carta). I efectivament, l'Il·lustríssim Senyor Director G e n e r a l dels Registres, en la Resolució que versa sobre el nom «MAIDER» deia: «El respeto a arraigadas tradiciones familiares que ha inspirado el Reglamento de 1928, que acoge los nombres regionales sin necesidad de traducción al castellano». Açò ho diu la Direcció General dels Registres. I repetesc que digué «sin necesidad de traducción al castellano». Però afegí unes paraules que ometé el Sr. Hospital i que m'induiren a error: «Cuando la misma no sea usual». Quant la dita traducció no siga usual se n'entra en el marge de la prova. I eixa dóna molta feina (vegeu el cas de MAIDER al número dit del Butlletí d'Informació del Ministeri de Justícia). Amb les rectificacions del senyor Marquet i aquest aclariment, crec que açò ja queda resolt. I moltes gràcies al senyor Marquet.

MISSER

L'ADVOCAT

LA MATA DE JONC Sr. Director: Distingit amic: Solament comentar un comentari aparegut a la nostra Revista al número 25 del mes de novembre. Té tota la raó en la lamentació de la seua carta, l'amic Robert Moroder. El desagra'íment d'alguns artistes envers l'Ateneu M e r c a n t i l , és humà, potser normal per allò que «mós menjat no guanya amistat». Però si es fixa atentament als papers de Tomàs Llorens a GORG, no fan més que evidenciar objectivament les opinions d'uns artistes i les conclusions venen donades per les manifestacions dels propis pintors enquesta ts. Està clar, que dintre l'ermot cultural i artístic, que plana a València actual, i que és un fet que ve repetint-se des de fa 30 anys, l'Ateneu Mercantil assenyala un oasi d'inquietud que intenta de r e m o u r e la bassa d'immovilisme que aclapara tota activitat cultural per defora d'un p r o v i n c i a n i s m e castellanitzat que erosiona l'ambient. L'ensulsiada a plom dels espectacles teatrals n'és una bona mostra, la fuita present cap altres llocs de les «élites» artístiques i intel·lectual una altra. GORG i el seu col·laborador Tomàs Llorens, no fan més que marcar unes conclusions d'uns entrevistats, que a més a més, són prou descoratjadores, sobre tot allò que resulta del tema Societat i Cultura Valenciana. Crec que tant GORG, com Llorens, no són responsables de res i pense que fins ara la revista malda per enlairar sempre tot allò que respon a una activitat valenciana, cercant el que ens uneix i foragitant el que ens separa. No oblidem el que Muntaner en la seua Crònica deia, «L'eximpli de la mata de jonc», norma de conducta per a tots els que llegim i propaguem GORG. Molt agraït, resta ben seu

GONÇAL CASTELLÓ (Madrid) EL PREMI «CAFÉ MARFIL» I LA PREMSA D'ALACANT Hem rebut des d'Alacant, mercès a la gentilesa del roca-

fortà resident a la germana ciutat, Josep Àngel Pascual Tecles, un exemplar del diari «Primera pagina», del dia disset de novembre, en el qual es publica una carta-article signada pel senyor Rubén Sempere i Coves. Tracta el senyor Sempere sobre el premi «Café Marfil» i l'exclusió de la nostra llengua d'aquest concurs; ens posa de relleu l'actual estat cultural del nostre País —el premi «Café Marfil» n'és una prova— i que es desconeixen massa coses de la cultura nostra i fàcilment s'accepten tòpics sense reflexionar i en realitat es viu en una gran confusió. Estem d'acord amb Sempere. Per desgràcia al País Valencià manquem dels necessaris mitjans d'informació per tal d'assabentar-nos de tot allò que cal saber sobre la nostra terra, la nostra llengua i la nostra Història. Les escoles no ho ensenyen, la premsa no s'hi fà ressò, fins i tot sembla que ho desconeix també. Al capdavall, això no és pas cosa que els importe molt puix vivim en una societat de consum on l'únic que interessa són els diners. La cultura? Pocs saben què és. I gran nombre de persones amb estudis i títols universitaris també ignoren els més elementals conceptes de la seua terra, del seu País. Els qui devien donar al poble llum ho fan al contrari i com el poble imita les actituds dels burgesos, resulta que la incultura regna pertot arreu. I després diran que són valencians i fan un servei a la cultura. Tal és el cas, ens diu el senyor Sempere, dels organitzadors del premi «Café-Marfil». Ells han exclòs capriciosa ment la nostra llengua del concurs.

Per què? El senyor Sempere i Coves diu que aquests senyors pensen que es justifiquen d'haver-ne exclòs del «Premi Café Marfil» la llengua del País Valencià, dient que l'única llengua admesa és la nacional. Volen dir —segueix l'articulista— que la llengua del nostre País no és espanyola, o que no és Espanya el país del qui aquesta llengua nostra és expressió natural? Ja ens diu l'autor de la carta que el que li cal a la nostra cultura és una vida normal i no subordinada. D'acord, però, quan ho veurem? Quan hi haurà escoles que ensenyen el que deuen ensenyar? I és així, desgraciadament, que el poble mostra una manca de consciència, una despreocupació quasi total i la burgesia més encara i són els burgesos els qui s'encarreguen de f o m e n t a r aquest allunyament dels problemes del nostre País i en comptes de fer llum fan fum. On anirem a parar? Només ens resta felicitar el senyor Rubén Sempere i Coves pel seu estupend comentari aparegut a «Primera Página» ensems que ens alegrem que la premsa en llengua castellana de la nostra germana ciutat d'Alacant, haja acollit a les seues pàgines els temes de la cultura del País Valencià, cosa que no fan altres d i a r i s . I com no, agraïm sincerament a Josep Àngel Pasqual Tecles, de Rocafort, la seua amabilitat de trametre'ns el diari, gentilesa gràcies a la qual hem pogut d'assabentarnos de les interessants opinions del senyor Sempere.

ALBERT

PÉREZ MARCO

(Rocafort)

ACLARIMENT Nota de la Direcció. — Al darrer número, i a la secció Cartes al Director, n'hi havia una signada per En ROBERT MORODER ; la carta no duia en la seua capçalera el títol indicatiu del seu contingut, ni portava l'avant-signatura de SECRETARI GENERAL DE 1/ATENEU MERCANTIL, concepte en el qual ens fou tramesa ; això feia fàcil la confusió, i li llevava la importància que tenia, ja que el lector podia pensar que era una manifestació personal i no la contestació de l'Entitat que representava. Lamentem molt de debò aquestes deficiències i més tractant-se d'aquesta Societat per la importància cultural que ha assolit al nostre País, per la qual cosa rectifiquem i aclarim gustosament.

EDITORIAL LES AMARGORS I ELS DESVERGONYIMENTS D'UNA PROGRAMACIÓ EN LA NOSTRA LLENGUA A T.V. Un dels misteris, dels molts misteris, que mai no comprendrem és aqueix del circuit tancat per al Principat i les Balears del programa en la nostra llengua que emet cada quinzena Televisió Espanyola. Però del «tancament», és clar. Els valencians ens quedem, una vegada més, discriminats per ves tu a saber quines sagrades raons donades per algun senyor ben assenyat als cercles decisius madrilenys. Ací, al País Valencià, ens hem quedat, «Teatre Català». Una pena. «Mare Nostrum» és una espècie de «Todo» (algú es recorda de «Todo»?), en català i en casolà. Però, no avancem juís. «Teatre Català» és (vol ésser!) això, teatre i català. Tot això, d'una banda. És a dir, constatem la inexistència de programació en la televisió oficial per al nostre país en la nostra llengua, que com hem dit entra en el terreny dels misteris, terreny força dificultós de travessar per fantasmagòric. D'una altra, i ja no es tracta de cap insidiós misteri, constatem que a Madrid la gent va adonant-se de l'existència d'unes realitats diverses dintre la Península a més de Portugal. Quelcom d'això ha fet una revista que tots considerem premsa madrilenya, sobre un dels problemes que té aqueixa realitat anomenada Països Catalans: la programació a T. V. Concretament, parlem d'un article de José L. M. Ibáñez en un dels darrers números, sobre el programa «Mare Nostrum». Bàsicament, J. L. M. Ibáñez ha volgut deixar sobre el paper les diferents posicions sobre el problema. L'intent ha quedat prou bé. Els valencians podem assistir a la discussió com espectadors interessats: el problema només ens afecta per

omissió. Que hi parle la gent del Principat i les Illes que al capdavall són els qui coneixen l'afer per activa. Joan Segarra, escriptor i col·laborador de «Tele/exprés», comença amb aquesta claror definitòria: «La tele no és nostra». De l'espai televisiu opina: «Mare Nostrum falseja la realitat catalana. De tothom és sabut que en castellà no poden dir-se determinades coses. Exactament passa en català, només que en aquest cas tot queda agreujat pel problema de l'anomenat catalanisme, que surt com una bèstia monstruos. Així, doncs, "Mare Nostrum" dóna una imatge de la realitat catalana desafaiçonada: d'una banda, perquè informa i no tracta els problemes; d'altra banda, ni tan sols aquesta informació és honrada ja que està seleccionada segons uns criteris molt parcials... »D'aquesta manera es crea una imatge de festa major amb temes sense problemàtica, amb olors triomfalistes. Per a nosaltres és un insult, i jo no sóc partidari de jugar al possibilisme: preferesc que no existesca cap programa en català abans que siguen de determinades formes. Perquè açò no pot anomenar-se possibilisme, ans ofensa, ofensa consentida.» Queda clar que no podem dir de Joan que no té idees concises tocant al cas. Però ell continua, continua parlant i afegeix que d'agradar només pot agradar a la gent senzilla, gran, a qui el fet d'oir parlar en català per la televisió ja els suposa un «shock». Racionalment no li veu, però, defensa possible. El problema de la subsistència del programa el veu en funció de la incapacitat de reacció de la persona i de les entitats, i açò ja és problema estrictament polític. Afegim, amb Sagarra, Per contra, José Maria Lladó, guionista del programa, es defensa i defensa el pro-

grama així. Comença per acceptar les crítiques (ell diu que tota obra humana és objecte de crítiques), però només les crítiques dels benintencionats; de la resta, dels ressentits —fixeu-vos en les parauletes— i detractors sistemàtics, «ni caso» —diu. El senyor Lladó assenyala tot seguit: «... En "Mare Nostrum" tractem de resumir els aspectes destacats de la vida catalana. Però incloure en seixanta minuts la múltiple activitat catalana és com pretendre posar la Mediterrània dintre d'una bassa...». Parla de pressions per totes les bandes: que si hom desitja un programa informatiu, que si hom desitja un programa polèmic, altres el desitgen cultural. I es demana: «¿Todo a la vez y en una hora?». No ho veu possible el senyor guionista. Diu que s'hi parla de tot el que es pot... però que per aquest motiu queden moltes coses i problemes en Caire. A José María Rodríguez Méndez el coneixeran bastants lectors de GORG. És madrileny, però arrelat a Barcelona, assimilat, diríem nosaltres, d'una manera ben alliçonadora. Col·laborador del «Noticiero», autor del llibre «Los Teleadictos». Diu: «És un problema profund. El programa, sens dubte, no està menat culturalment, és a dir, que mitjançant ell mateix no es deixa veure la possibilitat de l'existència d'una cultura catalana... Jo diria que està fet conjunturalment: d'una banda, ve a ésser un "paño de lágrimas", perquè vol satisfer certs malenconies del catalanisme; d'altra, és una coartada de les moltes que Televisió Espanyola practica, el fi de les quals és aparentar una p r e o c u p a c i ó per determinats aspectes culturals...». Omnium Cultural el coneixem tots els qui d'alguna manera estem interessats pel fatigós caminar de la nostra cultura. Una associació típicament barcelonina que cerca una normalització cultural a tots nivells. Prototipus de bel·ligerància possibilista. Jaume Planas és membre d'Omnium i dóna el seu parer a J. L. Ibáñez: «Omnium Cultural ha gestionat per millorar la situació del proqrama. Hem convidat fins i tot Televisió Espanyola als nostres actes literaris com la Festa de Santa Llúcia, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, etc. Mai no ha vingut ni tan sols excusat la seua assistència... La pobresa del progra-

ma no crec que es deu als realitzadors, ans a l'orientació, a la política regional practicada per Televisió Espanyola, que mai no exposaria el risc de tractar temes polèmics». «Omnium —diu el senyor Planas— no pot aprovar un determinat espai en català entre altres raons perquè els responsables de Televisió Espanyola prescindeixen de la realitat cultural catalana». Rosa Maria Calaf és el segon quionista. Ella també passa a defensar el proorama de la seaüent forma: «Les crítiques adverses a "Mare Nostrum" són, en part, sense fonament, i sempre referides, no a la realització, sinó a la seua existència: aspecte complicat que a mi, com a professional, no m'interessa... El proctrama pretén ésser un "magazine" que tinga com a base —sense oblidar l'aspecte cultural— els reportatges sobre fets curiosos... En definitiva, "Mare Nostrum" està preparat per uns redactors que... depenen de llur director... i de les directrius generals de Televisió Espanyola». El crític de literatura catalana del «Brusi» Josep Faulí ens diu que el proqrama és fals, que no tracta els veritables aspectes de la vida catalana. Aauest senvor és més «possibilista» que Joan de Sagarra i, malgrat reconèixer que és injusta aquesta situació, no és resoldria —pensa— la injustícia llevant «Mare Nostrum». Per a ell, acò és el primer graó d'una escala molt llarga. Assenyala aue «Televisió Espanyola fuig de la solució més encertada: crear un canal en català. En lloc d'açò, posa un pegat i aprofita per emetre en llengua catalana una hora en la qual no hi ha programació, cosa que vol dir clarament aue és un mal moment». Des d'una òptica valenciana, tot el que acabem d'escriure ací damunt ens suposa una barreja d'encoratjament i de tristesa. Encoratjament, pel camí que encara ens queda fins arribar a qraons més alts en l'escala de la normalització de la mà d'aaueixos indrets més avançats —almenvs, en la lluita— de la nostra comunitat que són el Principat i les Illes. Tristesa perquè el contevt en què ens desenvolupem ens fa pensar que el camí serà lent i dificultós i que només la sorpresa podria accelerar-lo. VICENT SOLER

DUES REFLEXIONS SOBRE EL MOMENT ACTUAL PRIMERA: ELS NOVÍSSIMS MANDARINS 0 L'INTEL·LECTUAL DE MODA

En el transcurs de l'última dècada això que en diem el món intel·lectual ha conegut una evolució notòria. La renovació, en certs sectors, no ha deixat d'ésser un fet perfectament real, i qualsevol persona un poc desperta ha pogut constatar com, en aquests anys, desfilava a pas lleuger una ampla cavalcada de tendències molt diferents. Els estils intel·lectuals s'han succeït, en efecte, amb una celeritat insòlita, de forma bigarrada, amena, caòtica. Dins el marc institucional, unes especialitats han fet fortuna •—d'altres s'han arruïnat. L'auge d'algunes ciències i tècniques de significació tan heterogènia com la sociologia, la lingüística, les relacions públiques i la psicologia industrial o la informàtica, ha llençat un cert aire implosiu damunt l'ambient intel·lectual anterior. En aqueix temps s'han estrenat artistes joves i filòsofs venerables. I s'han posat en voga una quantitat de «novetats» més o menys difuntes, però que eren encara capaces de presentar batalla i de polemitzar amb la nostra circumstància. Atzars del relativisme. En tot cas, la recepció de nous enfocaments i de nous estils de pensament, potenciada per un aperturisme relatiu i per la ingestió voluntariosa de traduccions, ha estat acompanyada per un procés de positiva emulació, que de vegades adoptava formes d'animosa disputa, de vistent tensió intel·lectual. És potser prompte encara per a poder jutjar fins a quin punt han profunditzat aquests canvis, 1 en quina mesura aqueixa tensió i aqueix estímul podran traduir-se eficaçment en la construcció de nous hàbits de pensament. No sabem amb claredat quan s'acaba una moda —la de l'estructuralisme, posem per cas— i quan comença un bon hàbit de treball —com de pensar i afrontar-se amb la realitat amb un fonament més racional. Serà prudent d'atenir-se a les conseqüències. I per cert : algun dia es comprovarà oportunament qui va usar el nom de la ciència en va, administrant-lo com a bandera publicitària. DIALÈCTICA O CANVI DE JAQUETA?

Un hom se sorprèn molt de veres quan contempla la trajectòria d'aqueixes figures que, en tan curts anys, i en una carrera mental increïble, han sabut transitar de la metafísica orteguiana al positivisme lògic, de la filologia xovinista a la crítica literària, flirtejant amb la sociologia, l'estructuralisme, el conductisme i la lingüística, per a terminar en l'acollidor esteticisme d'una «esquerra divina», massa humana per a ésser realment d'«esquerra». No negaré jo l'inapreciable virtut de la ductilitat. Però no confonguem la dialèctica amb el canvi de jaqueta. Si bé ens hi fixem, veurem que l'esnob comparteix, i sobretot, exhibeix, «allò nou», siga el que siga, amb el dogmatisme del

neòfit i amb la presumpció del nouveau riche. Per tant : la distància que hi ha entre l'intel·lectual honest, prompte a la renovació, i l'esnob és la que hi ha entre l'autenticitat i l'arrogància : la que hi ha entre una actitud de fidelitat a les pròpies conviccions, disposta a la superació, i el vistent salt del trapecista per a qui allò més fonamental és moure's allà dalt, a la vista del públic. Un hom es pregunta, si en aqueixos casos, és la pressa per fer oblidar la seua militància intel·lectual anterior el que ha justificat el sobreexcés de propaganda o és, al contrari, el desig de propaganda el que justificava realment una versatilitat tan prodigiosa Siga com siga, la invariable rigidesa amb la qual veem defensar la «nova» tendència científica, ens sembla sospitosament anticientífica. L'esnob, siga quisvulla la visió que proclama, fulmina amb anatemes el discrepant —perquè la seua posició és insegura—, amb la qual cosa s'acosta a l'intellectual de tall estàtic, la posició del qual es veu igualment amenaçada per les dissidències. I quan es contempla algun d'aqueixos còmics personatges, un hom torna a demanar-se si no caldrà, com deia Lampedusa, que canvie tot perquè no canvie res. SEGONA: ELS BUSCADORS DE TÍTOLS

Considerem aquests canvis culturals des d'un altre angle. No hi ha dubte que l'adaptació d'una societat a les condicions modernes comprèn, en el terreny de l'educació general, qüestions molt difícils. L'adquisició de noves habilitats tècniques és part d'aqueix procés d'adaptació. La modernització comporta el domini cada vegada més especialitzat dels «coneixements aplicables» que han d'ésser absorbits pels futurs experts. I l'habilitat d'aquests es fa cada volta més concreta i, també, més acrítica. Amb tot això, s'ha fet també més concret el mètode de selecció i les finalitats que inspiren l'aprenentatge. EL TÍTOL, COM A MITJÀ DE SELECCIÓ

En ell mateix, el mitjà de seleccionar els candidats a les noves professions té una antiguitat considerable : és el sistema de «títols acadèmics». Allò que modifica de vegades el modern procés de comunicació de coneixements, i que li imprimeix un caràcter particular, és el ritme accelerat, la forma i la suma d'ensenyament trasmés. No hi ha res a lamentar en la democratització de l'ensenyament i en l'acceleració del procés educatiu a totes les capes socials. L'educació universal i obligatòria és alguna cosa en la qual han cregut des d'antic tots aquells qui s'han oposat al monopoli del poder polític i cultural per part de la «gent educada», la selecció de la qual actuava, tanmateix, d'acord amb tres principis intercanviables : cultura, rang i renda. El sistema de títols acadèmics, instaurat pel règim de l'exèrcit prussià com a salvaguarda contra el nepotisme, va substituir en principi les categories tradicio-

nals de selecció de càrrecs socials per un mètode més democràtic i objectiu Però, a la vegada, l'exagerada insistència en l'aspecte pràctic del coneixement acreditat pel títol anava a alterar profundament les finalitats més característiques de tot procés educatiu : la maduresa intel·lectual adquirida al llarg de l'aprenentatge, l'estímul en la recerca d'un coneixement més ample que, en el llenguatge dels vells filòsofs, transformava la «saviesa» en una disposició distinta de la pura «habilitat». El nou sistema creà, doncs, un altre tipus de diferenciació : hi hauria posseidor de títols i hi hauria persones sense títols. El títol identifica un coneixement aplicable dins les lleis del mercat. Però, també, el títol «pot» convertjr-se en un succedani d'un coneixement pressumpte. LA BUROCRATITZACIÓ DEL CONEIXEMENT

La tendència vers una burocratització del coneixement, servida instrumentalment per la insistència en el document acreditatiu, es fa cada vegada més extensiva. L'organització a gran escala demana un personal titular, que acomplesca funcions perfectament «objectives» i que posseesca la suma exacta de coneixements utilitaris prescrits. Cada vegada més, hom tendeix a contemplar l'interés fix de l'activitat mental, perquè la recerca del «saber» —i en definitiva, l'iüimitat estímul intel·lectual— també s'oposa cada vegada més al desig de seguretat que inspira el buscador de títols. I es ací on entra el joc de la «societat de consum». La proliferació de sistemes de preparació ràpida de titulars es torna competitiva i especuladora. Els graduats per algun d'aqueixos mitjans expeditius paga, amb la seua butxaca i amb la seua intel·ligència prudentment aconsellats, la substanciosa expectativa d'ésser absorbits promptaments per la burocràcia privada, per les professions en auge, etc. Resumiré : el mètode eixampla la seguretat futura a canvi de reduir el seu camp d'interessos mentals. En la seua pràctica extrema, hom pensa que la persecució d'aqueix títol circulant aparella una pressumpció legítima ; la «incorporació» literal del coneixement al títol —per una mena de metafísica mercantil— opera de tal forma que, per a molts, l'essencial serà el títol a exhibir, i l'accidental la formació acreditada. El seu funcionament s'assimila, doncs, al dels títols valors del mercat. De tot això, en resulta la venda a la menuda de paquets estàndard de coneixements. Coneixements la cotització dels quals en borsa és, d'altra banda, tan insegura que fóra poc raonable de demanar més d'allò «funcionalment» exigit. Cosa que, tot plegat, deixa poc marge per a discrepar i innovar. L'àrea de pensament independent o crític resta dràsticament restringida per a donar pas a un nou tipus d'escolasticisme dels experts. L'economia particular dels sistemes de preparació fulminant fomentarà una marea de consumidors en el mercat del coneixement a la menuda. Sols aquells situats en la cresta de l'ona bursátil copsaran la titulació cobejada, mitjançant la recepta substanciosa. RAFAEL LL. NINYOLES

FILOSOFIA I/O CIÈNCIA EN MARXA (ma non tropo) Els dies 11, 12 i 13 de novembre, i a la Facultat de Filosofia de la ciutat de València, ha tingut lloc el «III SIMPOSIO DE LÓGICA Y FILOSOFIA DE LA CIENCIA», organitzat pel departament corresponent de la dita Facultat. Foren comunicades 19 ponències (puig Laín, Lledó i Bueno no presentaren les seues ; per diferents raons cadascú) que donaren lloc a les corresponents preguntes i respostes. La primera sorpresa per als organitzadors i els ponents fou l'assistència massiva del públic, universitari i para-universitari, que obligà sovint a convertir en assemblea el que estava previst com a treball de seminari. La segona sorpresa fou la retirada de Bueno, a propòsit d'una decisió apareguda el septembre en el Butlletí oficial contra un professor d'Institut, i la discussió pública del cas, i el comunicat dels ponents, llegit a tots, i enviat a l'autoritat competent, per una llibertat de càtedra i ensenyament, aplicada ara a un cas particular. Segons els organitzadors i els ponents, s'ha donat en el simpòsium un enfrontament entre analítics i dialèctics, cosa previsible puix dominava l'assistència dels representants de les dites tendències. La meua sorpresa particular és una altra : el plantejament d'una activitat oficial a València obliga/implica unes decisions respecte a un fet explosiu, la Llengua dels valencians. En aquest simpòsium el buit ha estat total, tot i tractar-se de Lingüística, Dialèctica, o fer referència en aqueix avanç del llibre a publicar de Función Social de la Filosofia, Instituciones Filosóficas... Tot tenint en compte els prejudicis oficials i privats de tota la Península envers la Llengua Catalana, aquesta hi ha tingut un Eclipsi, un buit escandalós. Fins i tot, en la conferència sobre la Sociologia, tingué a bé Amando de Miguel oblidar la «Sociologia de les llengües», que ací te representants autoritzats. El Sr. Garrido i el Sr Blasco, als qui he fet els avinents preguntats, asseguren que endavant i a la revista «Teorema» sortiran treballs en català. El sentit i el tetnpo de la marxa caldria sempre veure'ls explícits; sospitem dels aplaçaments «sine die».

R. VENTURA

HA MORT EN NICOLAU! Sí, carissitn lector, ha mort En Nicolau Primitiu. El representant més qualificat de la patriarcalitat valenciana, l'esperança més raonable, amable i sincera de la promoció del nostre poble cap a fites europees. L'aglutinant de les energies cíviques de l'autèntica i actual València. Això era En Nicolau quan fa pocs anys assolí simultàniament els càrrecs de President de Lo Rat Penat, Degà del Centre de Cultura Valenciana i, per conscripció, cap dels Cronistes del Reialme. Perquè En Nicolau tingué l'encert incommensurable d'inspirar confiança als més humils estaments culturals del nostre poble sense despertar sospites d'intolerància o sectarisme als més progressistes que postulaven la catalanitat activa i militant del País Valencià. En Nicolau posà en circulació entre nosaltres la consigna: "catalans, valencians, mallorquins, treballeu cadascú pel vostre compte que ja ens trobarem". I és que el temps no era, en la recuperació valenciana entrevista pel nostre patrici, element determinant. No debades visqué quasi un segle. El més important era "treballar, persistir, esperar". Treballar elevant la cultura del poble. Persistir, que suposa mantenir en una mateixa drecera, en una unitat de propòsits, aqueix treball, aqueix esforç col·lectiu, evitant la postrado, l'estancament, el cansanci i àdhuc tota mena de veleïtats. I, darrerament, esperar, açò és, tenir confiança en la capacitat de reacció del poble, en l'eficàcia dels seus valors comunitaris. Era separatista En Nicolau? El nostre patrici defugia i es defensavi d'aqueixa imputació nascuda de la intolerància. No acceptava la bona fe dels qui abusaven massa d'aqueix mot. El desig de veure estructurada la seua pàtria espanyola de manera que els pobles que la formaven assoliren una mateixa igualtat d'oportunitats, no ho estimava sectarisme. I ens feia observar que sovint aqueixa imputació de separatisme venia dels que, efectivament, practicaven una u altra forma de sectarisme. Per a Don Nicolau, Espanya era una unitat subjecta a l'Europa per l'espina dorsal pirenaica. La pirenopenínsula era, a l'ensems, la projecció d'una primitiva talasocràcia ibero-sicana, una civilització marítima que relacionà als pobles bascoligurs, càntabres, galaico-portuguesos, andalusos, càtalo-valencians o pròpiament ibers, la qual civilització evità el contacte amb les terres selvàtiques de l'interior incorporades molt després al fenomen històric. Per al nostre patrici cada poble tenia els seus elements propis d'expressió i de perfeccionament humà, elements que no negaven, ans, afirmaven les grans unitats, al present, la unitat pirenopeninsular —Portugal és tan Espanya com Castella o Catalunya— la unitat mediterrània, la unitat europea, però acceptant, ensems, les estructures orgàniques que determinaren els fets històrics, socials, culturals, geogràfics, i per tant el País Valencià, la Bacàvia és a dir, el conjunt dels pobles baleo-catalo-valencians— com així també la comunitat bilingüe de la Corona d'Aragó.

En l'organigrama d'En Nicolau cabien totes les forces d'ordre —fins la força pública— i mai no anà contra ningú, ans bé a favor de quelcom sempre. Tot sentiment noble, digne, generós, tingué cabuda a la seua àmplia ortodòxia. Home d'una modèstia i d'una integritat moral socràtica, exercia el seu magisteri preguntant, suggerint, llumenant idees com el filòsof d'Atenes. La seua vida —obtinguda una posició econòmica bàsica fon una dedicació total a l'estudi, a la investigació. El seu modest suport acadèmic fon ultracompensat amb molts decennis d'estudi, de lletra menuda, arribant familiaritzar-se amb les disciplines més àrdues i consumant valuoses investigacions a la paleografia, la toponímia, l'arqueologia en general, essent molt interessants també, per suggerents, els seus treballs sobre filologia, molt particularment els relatius a la gestació de la llengua valenciana i postulant amb els seus arguments l'existència d'un substràtum filològic netament valencià que mai no s'oposà a la unitat de la llengua càtalo-valenciana-balear. Per a Don Nicolau la llengua literària era una. Els parlars populars n'eren variacions dialectals, i en aquest punt tant els catalans com els valencians i els mallorquins o baleàrics parlaven dialectes de la llengua literària comú. Heus ací una mostra de la seua activitat: "Economia Popular Valenciana i Paleolingüística". "De Paleitoponímia Valenciana Pseudo-Arab". "Alacant i Benacantil". "L'Ora Marítima arriba al Reialme". "Els Gymnetes i La Marina". "Estudi sobre Godella". "Toponímia del término de una población". "Neotoponimia. Introducció a l'estudi de la toponímia". "Sicània antiquària". "Arqueologia de las altas vertientes comunes al Túria y al Tajo". "Guerras de Aníbal preparatorias del sitio de Saguntum". "Recordances de Sant Vicent Ferrer". "Una mina d'argent-viu a València ciutat". "Contribución al estudio de la protohistoria mítica de los ibero sicanos". "Contribución al estudio toponímico de la Ora Marítima de Rufo Festo Avieno". "D'Arqueologia. Excavacions de València". "Resum dels treballs de la Secció d'Antropologia i Prehistòria" (Del Centre de Cultura Valenciana). "De Paleotoponímia. Pintarrajes"'. "Contribución al estudio de la Prehistoria valenciana". "Las secciones de Toponimia y Paleotoponímia, y de Arqueología y Prehistoria". En Nicolau era un eutèntic Senyor. Sa casa una institució cultural oberta a tots els estudiosos, a tots els inquiets, a tots els preocupats. Aplegà llibres a milers i fitxes a centenars de milers. Recorreguè la seua pàtria valenciana de dalt a baix, consultà als més vells de pobles i llogarets dignificant la tradició oral com a font inexhaurible de dades, els quals fraguaren en treballs i aportacions als estudis dels especialistes. Però quelcom més tenim a afegir. Emparats bàsicament al prestigi d'En Nicolau i estimulats pel seu personal exemple, organitzàrem à València els Cronistes del Regne. En Nicolau als seus vuitanta anys ens acompanyà a

Castelló i Alacant i el seu prestigi ens obrí de bat en bat les portes de les institucions culturals de les províncies germanes. Amb el nostre patrici anàrem a Madrid al cap d'una representació de cronistes valencians que prestigià al Congrés Nacional de ¡957. Amb Don Nicolau fundàrem la revista "Sicania" —emanació de la seua empresa editorial— que ens donà possibilitats i experièn cies per a sostindré cinc anys la nostra "Valencia Cultural". I creiem que actualment la revista "GORG" en un grau més enllà de maduresa cívica i de permissions político-administratives, respira també l'exemple d'En Nicolau.

En resum: un gran valencià inspirador d'una Nova Renaixença. Però també un gran espanyol que conreà les tres llengües principals del patri' moni idiomàtic hispànic: el castellà, el portugués i el català. Amb els lusitans mantingué, a més a més, relacions comercials que fomentaren la gran indústria de maquinària agrícola que creà el seu pare En Domènec Gómez i continuen dignament els seus fills. En Nicolau Primitiu, a la vostra llaor prest. Requiescat in pace. VICENT BADIA I MARÍN

III CONCURS INFANTIL JOANOT MARTORELL El dissabte dia 27 es va reunir el jurat del Concurs Infantil Joanot Martorell, per tal de donar la qualificació definitiva als treballs presentats i triar 30 redaccions i 6 dibuixos. Quedant guanyadors els xiquets, escoles i mestres que a continuació relacionen.

Paquita Roselló. València. Esc. Rodríguez F. Sònia Zaragoza. Silla. Institut de Silla. PREMIS DE DIBUIX De 8 a 10 anys

C. Valero. València. Esc. Rodríguez Fornos. Josep Ferris. Aldaia. Centro de Artes y Oficios. M.» T. Tberner. Aldaia. C. de Artes y Oficios.

PREMIS DE REDACCIÓ De 8 a 9 anys

Isabel Balaguer. València. Escola Tramuntana. Ximo Balaguer. València. Escola Tramuntana. Carme Blasco. Simat. Escola P. Sant Miquel. Encarna Cañada. València. Esc. Rodríguez F. Toni Marco. València. Escola Tramuntana. S. Pastor. Castelló. Esc. Annexa a la Normal. Guido Pitarch. Albal. Escola Tramuntana. M.a V. Ripoll. Simat. Esc. P. Sant Miquel. Immaculada Tarin. València. Esc. Tramuntana. C. Valero. València. Esc. Rodríguez Fornos. De 10 a 11 anys a

M. B. Garrigues. València. Esc. Rodríguez F. Salvador Brines. Simat. Esc. Nac. Cervantes. Josep Burguera. Simat. Esc. P. Sant Miquel. Elisa Casanova. Simat. Esc. P. Sant Miquel. M.a Carme García. València. Rosa Ruiz. Simat. Escola Nacional Cervantes. Joan C. Martí. Agullent. Escola Nacional. Manoli Nevado. Torrent. Esc. Lope de Vega. E. Nomdedéu. Castelló. Esc. Axa. a Normal. J. Pascual Ros. Torrent. Col·legi Monte Sión. De 12 a 14 anys

J. Josep Alcolea. Burjassot. Escola Nacional. Joan A. Castelló. Cullera. Col. Domingo Savio. Meravella Gonçalbes. Alacant. Bernat Guinart. Simat. Esc. P. Sant Miquel. Carme Muñoz. Torrent. Esc. Lope de Vega. J. Narciso Gil. Alcàsser. Institut de Silla. Josep Oltra. Ribarroja. Collegi Domingo Savio. Enric Pastor. Elx. Club amics de la Unesco.

MENCIÓ ESPECIAL V. Martínez. València. Esc. Rodríguez Fornos. De 11 a 14 anys

J. C. Bellvert. València. Col. S. Pere Pascual. Cèlia Granero. València. E. Rodríguez Fornos. S. Santandreu. Aldaia. C. de Artes y Oficios. MENCIÓ ESPECIAL Enric Mínguez Cervera. València. PREMIS A ESCOLES

1. 2. 3.

Col·legi Domingo Savio. València. Annexa a la Normal. Castelló de la Plana. Escola Tramuntana. El Vedat-València.

PREMIS PER A MESTRES

1. 2. 3.

Sebastià Garcia Mut. Simat de Valldigna. Pilar Peris. València. Marina Zaragoza. Silla.

El Festival de repartiment de premis se celebrarà el 19 de desembre al saló d'actes de l'Ateneu Mercantil. Advertiment a les falles. — Els premis per a falles queden deserts degut a la manca de participació. Per aquesta raó, els tres xiquets fallers concursants, veuran incrementat el seu premi individual, ja que han estat ells, i no pas les falles, els qui han fet l'esforç. Del 6 al 19 de desembre, estarà oberta l'exposició de treballs als locals de la Societat Coral aEl Micalet», carrer Guillem de Castro, 75, menys els diumenges.

comentaris i fragments PUBLICAT PER UNA EDITORIAL VALENCIANA

LENIN I LA FILOSOFIA LOUIS ALTHUSSER. Traducció de Vicent Raga. Quaderns 3 i 4. València, 1970. 81 pàgines. Preu: 50 pessetes.

La Societat F r a n c e s a de Filosofia convidà la mateixa pràctica filosòfica tradicional allò que Louis Althusser, el filòsof que en Pour Marx és posat en tela de judici en el plantejament presentà una interpretació tan radicalment nova de Lenin. com discutida del marxisme, a oferir la comuniAra bé : ¿no s'inscriu el mateix Lenin en allò cació que és reproduïda en aquest llibre. que s'anomena la filosofia marxista f Aquí recorRes menys semblant a una comunicació, en el da Althusser les discussions existents, dins el sentit convencional del terme, feta per a un con- camp del marxisme sobre allò que cal entendre grés de filòsofs. Althusser començà qüestionant el per filosofia marxista. Marx ens digué en la 11.a sentit que pot tenir la comunicació filosòfica com tesi sobre Feuerbach, allò que els filòsofs no han a tal acte de comunicació, és a dir, preguntant-se fet sinó interpretar el món; es tracta de transsi la filosofia, quant a tal, té alguna cosa de subs formar-lo. Però després d'això, Marx no es detantiu que comunicar. Conscient que la mateixa dicà a fer una filosofia nova, sinó a fundar una expressió comunicació filosòfica, hauria fet riure nova ciència : la ciència de la història o maLenin, es proposa precisament comentar aquest terialisme històric. Per una altra banda, cal fer riure de Lenin, que és per ell només una tesi. unes constatacions sobre les condicions en què Si Lenin no entra en el joc de fer filosofia com la s'han operat en la història les revolucions filofan els filòsofs, és obvi que no té cabuda una sòfiques importants : a) sempre coincideixen amb dissertació sobre la filosofia de Lenin, sinó de la constitució de noves ciències com a cossos teòLenin sobre la filosofia. Es tractarà, doncs, d'una rics independents, b) Es presenten com a efectes dissertació metafilosòfica, és a dir, que parlarà retardáis de les revolucions científiques, com si no de qüestions filosòfiques, sinó que farà de la fossen un eco reflexiu de l'impacte d'aquestes filosofia mateixa l'objecte del seu discurs. darreres en les estructures del pensament. D'ací Ara bé : si per a parlar de la filosofia ens en es deriven algunes conclusions tocant a la filoeixim fora de la filosofia, és a dir, si ja no podem sofia marxista en concret : a) Caldrà que siga parlar dins la filosofia, ¿des de quins supòsits provocada per la constitució del marxisme com anem a parlar-ne? Des dels supòsits d'un polític, a ciència de la història; b) aquests efectes es més concretament, d'un dirigent polític proletari deixaran sentir en retard; c) això no obstant, que ha menat a terme la revolució més important es pot preveure que alguns elements teòrics del de la història contemporània. La filosofia univer- que hauria d'ésser aquesta nova filosofia, es trositària, que només està sensibilitzada a allò que ben ja en funcionament en el mateix desenvolu«esdevé» en el món tancat de les seues subtile- pament de la ciència marxista : concretament a ses, no ha donat bel·ligerància a Lenin. Remarca el Capital. Per sorprenent que ens semble, si que en les polèmiques epistemològiques de Ma- s'accepta els plantejaments althusserians, la filoterialisme i empiriocriticisme Lenin es mou amb sofia marxista encara està per nàixer. Cal situar un instrumental conceptual tose, una mica out, les aportacions filosòfiques de Lenin, que en són emprat en autors precrítics en la mida en què l'objecte del segon capítol del llibre, dins d'aquest eren prekantians com Berkeley i Diderot... Però context. no és això el que en darrera instància la filosofia Lenin fa seua la concepció d'Engels, que fa universitària no li perdona, sinó una cosa que li de la història de la filosofia la història d'una lluita resulta més difícil de digerir : el fet que siga secular entre dues tendències: l'idealisme i el

materialisme, la qual cosa és una forma de dir, ni més ni menys, que la filosofia no té vertaderament historia. Una reiteració indefinida del joc entre tendències antagòniques, que alternen els seus discursos amb variacions que mai no arriben a modificar les posicions essencials, és allò menys paregut a una història que hom puga pensar. És l'esdeveniment del no-res. Allò que posa en evidència la manca d'objecte de la filosofia. No pot donar-se la novetat ni el progrés del coneixement allà on no es tracta de demostrar unes tesis sinó de prendre unes posicions, o refutar-ne una altra. Aquest és el cas de la polèmica materialisme-idealisme : les posicions respectives de la matèria i l'esperit com a element primari i element secundari, tant en la constitució darrera de la realitat com en la relació de coneixement, no depenen de —impossibles— demostracions objectives, sinó com d'opcions bàsiques, preses amb major o menor càrrega de sofisticació on els arguments són en definitiva secundaris. Una situació com aquesta és inexplicable per la referència exclusiva de la filosofia a la ciència. Com que la clau d'aquest fet menys es pot trobar en raons internes al mateix domini de la filosofia —ja hem vist que no és un domin» substantiu—, haurem de buscar-la en un altre lloc. Althusser, en arribar a aquest punt, interroga la mateixa pràctica filosòfica de Lenin.

senyalava la relació entre la filosofia i la ciència ? En l'articulació precisa d'ambdues tesis fonamentals consisteix, segon Althusser, l'aportació bàsica de Lenin : la filosofia representaria la política... davant les ciències; i viceversa, la filosofia representaria la dentificitat en la política, davant les classes compromeses en la lluita de classes. Tenim d'aquesta forma més bé un replantejament de la pràctica de la filosofia que no una filosofia nova. A la ciència marxista de la història li devem, de retruc, aquest replantejament. Les tesis d'Althusser són suggestives i originals. Encara que discutibles, tenen el mèrit d'oferir alternatives viables a interpretacions i glosses tòpiques dels clàssics marxistes. Considerem que la publicació d'aquest llibret i l'escaient de la traducció al català constitueixen una notable aportació a la nostra cultura. CÈLIA AMORÓS

En el capítol Lenin i la pràctica filosòfica, Althusser pren com a punt de referència la funció de la filosofia com a consistent a traçar una línia de demarcació entre el científic i l'ideològic, tal com va ser concebuda pel mateix Lenin. Justament en aquest traçat es defineixen les tendències bàsiques enfrontades : materialisme i idealisme rebutgen el seu adversari respectiu del costat de l'ideològic, allò que posa en evidència que aquesta demarcació es fa sempre des d'una presa de posició. D'altra banda, en la mida en què el traçat filosòfic incideix sobre el cos dels coneixements científics, els quals sí que tenen pròpiament una història, en la filosofia es produeix també una història com a efecte de retruc, en el desplaçament sempre replantejat de les línies del front filosòfic. Només queda una qüestió pendent : la raó última de les preses de posició des de les quals s'imposen aquestes delimitacions. Althusser respon en l'últim capítol, titulat significativament La presa de partit en filosofia: Que la filosofia responga, en darrera instància, a una presa de posició política radical, és a dir, al nivell de la lluita de classes és quelcom que lafilosofiamateixa mai no podrà reconèixer. Ara bé, ¿com s'articula aquesta tesi amb la precedent que as-

AUTOADHESIUS Davant la proliferació de diversos autoadhesius amb faltes de menor i major calibre, preguem als creadors i editors d'aquests que procuren corregirlos, i a tal efecte els brindem el nostre ajut gratuït i desinteressat. Atentament al seu servei.

NOTES PER A UNA SOCIOLOGIA DE LA POBRESA EN EL PENSAMENT DE JOAN A Salvador Giner, peoner de la tasca sociològica als Països Catalans i pregon estudiós del pensament social i polític. Ja des de les nostres lectures, una mica llunyanes, dels escrits de Josué de Castro ens van preocupar a nivell sociològic els estudis sobre aquests greus problemes que han estat presents en totes les conjuntures històriques i en qualsevol ubiqüació geogràfica : la fam i la pobresa. Els llibres del malaguanyat antropòleg Oscar Lewis, el magnífic treball sobre la vellesa de Simone de Beauvoir, les consideracions sobre la pobresa voluntàriament acceptada dels hippies com desafiament a la societat opulenta actualitzen en les nostres investigacions sociològiques una antiga qüestió molt rebregada, sobretot de la Patrística ençà, i respecte de la qual Joan Lluís Vives va manifestar tan pregon neguit de cristià, de filòsof i, senzillament, d'home. Si al nostre interés per una sociologia de la pobresa (avui connectada a temes més amplis : lluita de classes, imperialisme i colonialisme, explotacions econòmiques...), addicionem una simpatia personal envers la figura i les doctrines del gran humanista valencià, la motivació d'aquest modest article creiem que roman plenament justificada FIDELITAT CRISTIANA I AUSTERITAT ECONÒMICA No és moment per aprofundir en els treballs d'Américo Castro i de J. M. de Palacio respecte als processos inquisitorials que va patir la família de Vives. Ens remetem ara a un magnífic estudi del problema realitzat pel professor Sanchis i Guarner (1). Deixant de banda la possible condició de l'humanista com jueu convers, que el pare fos processat el 1520 per judaïtzant i cremat viu el 1524, i que a la mare, Blanquina March (parenta, sembla, del poeta Ansias), se l'incoàs un procés contra sa memòria i fama als vint anys de morta, tot confiscant-li l'herència deixada als fills i essent exhumat el seu cadàver per a cremar-lo en públic, el cert és que aquestes lúgubres adversitats no deixaren rastre en aqueixa pregona fidelitat que el filòsof sempre tingué de sa condició de cristià i de valencià. Sempre deixà entreveure una equilibrada estoicitat front a les contrarietats i misèries, tan abundoses al llarg de sa vida. Si aquests tètrics esdeveniments l'obligaren a deixar València i temps després a no acceptar la càtedra de la Universitat castellana d'Alcalà de Henares (vacant per la mort d'Antonio de Nebrija) incòlumes van romandre el seu «valencianisme» (coneixia i escrivia tant el llatí com el català) i el seu sincer esperit de cristià (un cris-

tianisme gens momificat ni corcat per «sutilezas escolásticas», per egoismes o orgulls personals o per estretors particularistes). Sense assenyalar aquests caràcters que omplen la vida i l'obra de Vives, creiem que no pot comprendre's autènticament tota la possible validesa i vigència del seu pensament en general o de qualsevol aspecte concret de les seves doctrines. En una època com la renaixentista de transformacions i canvis pregons, el nostre humanista va saber obrir-se a les noves neguitoses realitats, però trepitjant segur, fent l'exemple d'home fidel a les seves conviccions i criteris que sempre va intentar actualitzar. Aquesta lliçó d'intel·lectual sincer i consegüent amb les idees pròpies, mental i pràcticament, i d'home de vida sense taca, equilibrada i austera, justifica per ella mateixa la seva permanència i el fet que avui encara resulte interessant estudiar la seva abundosa obra. Vives no va viure una existència regalada ; sa condició de filòsof li va costar molts sacrificis i penalitats, puix, no sempre la fama i la bona opinió dels altres marxen plegades a la possessió d'una certa seguretat econòmica. Als patiments motivats per la manca de diners se li afegiren les malalties. A Lovaina, ens confessa que menjava, amb gran inconvenient per a l'estómac, peix podrit. En lletres al seu amic Erasme de Rotterdam li prega, de vegades, que demane diners a l'editor Froben de Basilea amb el fi de posar remei als estretors que passava en iviure en temps cruels i en un lloc on són grans les despeses, i escasses les utilitats que hom obté amb les lletres». L'activitat professional i docent de Vives va consistir principalment a tenir càrrecs de preceptor : de Guillaume de Croy, nebot del senyor de Chièvres, ministre de Carles V, per exemple, i també va viure de pensions que li passaren els monarques : Enric VIII, Caterina d'Aragó, i, després, el mateix emperador Carles V. No fou mai llausanger ni es lliurà a fer valdré el seu prestigi intel·lectual per a conspirar mesquinament en l'obteniment de penyores i honors. Sens dubte, aquesta virtut li privà de beneficis i èxits segurs : ésser preceptor dels néts del Duc d'Alba (el dominic Sever li va jugar al respecte una feina prou dolenta) o de Ferran, l'arxiduc d'Àustria. La seva estada a Oxford tampoc no li suposà una absoluta seguretat econòmica. I anys després, Caterina d'Aragó li privaria de la pensió en no haver-se prestat l'humanista a participar en el joc, com advocat seu, en el tèrbol afer relatiu a

LLUÍS VIVES l'anul·lament matrimonial intentat per Enric VIII a fi de poder-se casar amb l'Anna Bolena. Al final del 1530 escriu a l'eramista Juan de Vergara (un dels més interessats en que Vives ocupés la càtedra de la Universitat «complutense») : «Jo mateix no comprenc com he pogut subsistir durant aquests tres anys darrers» (fou el 1528 quan la reina Caterina li privà de la pensió). També en un altre escrit assenyala que està reduït a la misèria. I la pensió que després Carles V li feu acceptar, per una quantitat no major de cinc-cents ducats, segons l'humanista, solament servia per a atendre més o menys la meitat de les seves despeses (2). «DE SUBVENTIONE PAUPERUM» És interessant quan un escriptor aprofundeix en un tema determinat saber com li han anat les coses en aqueix aspecte en sa vida privada. I encara que qualsevol doctrina pot posseir una validesa independentment de la praxis particular de qui la predica, és molt més eficient qui sap predicar, en principi —Lluís Vives en aquesta avinentesa— amb l'exemple, més que limitant-se a escriure tractats sobre qualsevol virtut o dogmatitzar en pla de «tout savant». Vives va sentir el problema de la pobresa en tota sa pregona agudesa social, en un temps en que els contrastaments econòmics eren forts (capitalisme i pauperisme), però, també ho va experimentar en la seva pròpia carn, en la seva existència quotidiana. És l'intel·lectual pur (fent aleshores sociologia empírica i descriptiva a la seva manera, d'acord amb un mètode inductiu i d'observació que després preconitzaria Bacon de Verulami) i, també, l'home que fa testimoni públic i privat de les misèries humanes.

renaixentista (pensem en les famoses «Corts dels miracles» i en la descripció que de la vida dels captaires i els gitanos fa Víctor Hugo a la seva famosa novel·la «Notre-Dame de Paris») degué de sentir-se a la ciutat flamenca molt pregonament. D'ací, que l'obra de Vives no posseesca un caràcter exclusivament teòric. És cert que en la primera part abunden les consideracions filosòfiques amb fonament en parers d'autors greco-llatins ^ de pensadors cristians, però amenades (serà tasca de la segona part) a una praxis, a l'exposició d'un projecte, anomenent-lo, així, «de lege ferenda», on estableix les normes i procediments a seguir per a una bona, convenient i eficaç política de beneficiència, segons les circumstàncies concretes d'aquell moment en la vida de la ciutat. La caritat, sens dubte, aumenta la sociabilitat. És una idea típica del pensament cristià. Però, Vives adverteix la necessitat de secularitzar la caritat (activitat estatal i no ja tan sols de l'Església) c o n v e r t i n t - l a en «beneficiència». Cal, doncs, menar i regular els «socors». ORÍGEN DE LA POBRESA La pobresa és un mal i la causa de tots els mals, no és sinó el pecat original. El pas que els primers pares fan de «l'estat d'innocència» a «l'estat de natura caiguda» determina per a un cristià com Vives l'existència de totes les desgràcies que pateixen els homes i els pobles. Si aquest mal pot sempre sobrevindre'üs, cal, àdhuc quan tot va bé econòmicament, acostu-

El 1526, va publicar a la ciutat de Bruges —en aqueix Flandes «espanyol» va sentir per aquesta ciutat tant de vinculament com per la nadiua València— un petit tractat titulat «De subventione pauperum» (en edicions castellanes : «Tratado del socorro de los pobres»). Va dedicar l'obra als cònsols i senat d'aqueixa ciutat flamenca, molt hospitalària i estimada per ell. Dins la dedicatòria exposa precisament les causes que el menaren a tocar el tema : «Les necessitats de molts d'ells (parla dels seus conciutadans de Bruges) m'obligaren a escriure els mitjans amb els quals crec hom els pot socórrer; afer que a Anglaterra m'havia pregat que comencés ja fa temps el senyor Pratense, el vostre Prefecte, que pensa celosament i ininterrompuda com déu en el bé públic d'aquesta ciutat» (3). Sembla que, a Bruges, hi havia una nombrosa quantitat de pobres. Aquesta xacra tan típicament

mar-se a l'austeritat i sobrietat. L'antropologia de la misèria humana es fonamenta, de bell antuvi, en Lluís Vives, en un autèntic ascetisme de renunciament al luxe i al superflu. La idea fou ja assenyalada en la Patrística : l'acumulació de riqueses (o de capitals) és sempre cosa de lladres. A la manera dels místics del Siglo de Oro considerarà la vida com una mort contínua. Els aliments no tindran pas altre valor que de mantenir en peu aquest edifici ensorrable en qualsevol moment que és el cos humà. Aprofundint més, ens ofereix com a causes de pobresa que obeeixen a l'atzar : la pèrdua de salut, les guerres i desgràcies físiques, el despecegament dels patrimonis, i com causes morals, la manca de cultura i el fet de no seguir els consells dels mestres virtuosos. La seva concepció antropològica resulta en algunes frases, de vegades, enterament masoquista. L'home és de tots els animals el qui menys val per ell mateix. És estranya aquesta infravaloració en una època en la qual el teocentrisme se substitueix pel antropocentrisme i per la moral de l'èxit. No té res d'estrany, tanmateix, que des d'una consideració teològica justifique també la condició de pobre, que degué ésser horrible aleshores, com un juí diví. Déu priva a certs homes de la possessió de bens a fi que no els usen dolentament. Per a Vives la natura de l'almoina no és, només, material, és, en un sentit ampli, qualsevol altre mitjà que vaja en ajut de la misèria humana. Més que donar diners, l'important és coadjuvar a la virtut de Paltre, donar l'almoina del bé de la raó i la virtut. L'aristocratisme intel·lectual de Vives oblida una evidència tan gran com és el «primum vivere, deinde philosophare». El mateix Sant Tomàs opinava que hom no podia ésser virtuós —ni molt menys, savi—- sense un mínim de comoditat i de benestar materials. Encara que, és clar, al llarg de la Història eremites i cenobites, posem per exemple, i d'altres molts, a la força i no pas per devoció, ens han donat exemple de virtut amb l'estómac ben buit i el cos reduït a la pell i l'os. MENYSPREU DE L'ECONÒMIC Per a Vives, que no era un economista, la bona solució dels problemes econòmics es reduia de moment a una educació correcta. L'important per a ell és donar consells. En la jerarquia dels beneficis que els homes podem fer-nos, el darrer graó és el diner. Però també cal donar-ne. En allò que no està d'acord és que, per a donar a uns, caiga llevar a uns altres. El «statu quo» dels drets reals és, per al pensament cristià, sagrat : inamovible. Vives exhorta a fi que cadascú done el que li sobra, però els canvis d'estructures i les alteracions violentes a un obsés del pacifisme com era ell li horroritzaven. La violència no és lícita ni tan sols quan té com finalitat l'exercici de la caritat. D'ací, que aquestes consideracions (solució que en un ordre subjetiu proposa Vives) es desconnecten en molt amb aqueixa «política de beneficiència» a la que fa després referència en la segona part del «De snbventione pauperum». Pel

moment tot escau en l'exercici individual de l'amor a l'altre. Solució de caritat, i no pas de justícia (almenys, entesa aquesta modernament). Indubtablement molts capítols d'aquest tractat de Vives constitueixen un document social, molt valuós per als historiadors, sobre la conducta i manifestacions públiques dels pobres, en especial, d'aquesta abundosa picaresca que existia a la ciutat de Bruges. No és que Vives com cristià menyspree els pobres, però, sí vexa el seu esperit «elitista» d'intel·lectual la manera que tenen de comportar-se. No cerca la causa política i socio-econòmica d'aquesta indigència tan infrahumana, pintada amb colors tan vius. La pobresa és per a Vives una «gran taca», una «fètida apostema». Però, qui és el causant de tot allò? Exclusivament, el pecat original ? Vives confesa : «Jo no sé el que succeix a Flandes, ni ho procure saber, lliurat del tot al meus estudis» (4). Aquest allunyament del mundanal soroll és un defecte greu que potser invalide metodològicament en gran part el magnífic estudi que l'humanista realitzà sobre la pobresa, si bé en l'exaltació que fa del treball ultrapasse els escriptors mercantilistes obsessionats per la moneda més que pel treball com a font de riquesa. I no manquen els seus consells als pobres. Els anima dient que la pobresa és un obsequi de Déu, un senyal del seu amor, a diferència dels calvinistes que poc després ens diran que la riquesa és signe de predestinament diví (5). Recórrer al ben sabut providencialisme que els liris estan millor vestits que Salomó i que els ocells s'alimenten sense sembrar (Vives insisteix molt en aquestes paraules evangèliques) contrasta amb la moral de l'èxit, l'auge de la burgesia i el mercantilisme que bullien en les ciutats llavors, .T cavall de l'edat mitjana i la moderna. En breu, per a un esperit com el de Vives, encara que es queixés del peix passat que menjava a Lovaina, l'espiritual era la base i l'econòmic la superestructura. Diu : «Quina follia tan gran és pensar que la vida consisteix només en el diner i el pa!». ACTITUD DELS GOVERNANTS DAVANT LA POBRESA El simple caràcter de senzilla divulgació d'un aspecte molt concret del pensament de Vives ens obliga, en aquesta avinentesa, a prescindir d'una referència al seu concepte sobre els bens comuns i l'atac contra els anabaptistes en l'opuscle «De comunione rerum, ad germanos inferiores» (6). Preferim continuar dintre del «De subventione pauperum». Si la primera part oferia consells per a una praxis individual que solucionés la pobresa, al llibre segon del «De subventione...» s'apunten normes per a una praxis de tipus polític. Ajudar els necessitats per part dels governants és, de primer, una bona i assenyalada estratègia. Les classes dominants no deuen excedir-se, però, en el despecegament a fi que els oprimits no se subleven. Sense pobres s'evitarà el contagi de malalties, les guerres civils, i desapareixerà aqueixa part inútil de la ciutat composta generalment per lladres i prostitutes. Vives proposa com solució el treball, però no ofereix uns sistemes de reedu-

cació d'aquests marginats. Malgrat que, aquests sistemes, evidentment, al llarg de la Història han estat sempre més funests que la mateixa malaltia. En alguns punts peca Vives d'idealista i ingenu, en lamentar-se que els captaires siguen ignorants, desvergonyits en captar i que no confessen ni combreguen. En el que Vives sí que es mostra més avançat és assenyalant mesures concretes per a posar remei a la pobresa. De la mateixa manera que en la «polis» es renoven les coses materials i canvia l'estructura urbana arquitectònica, caldria renovar també «aquella primera distribució dels diners que amb la cursa dels temps ha rebut danys de moltes menes». Fins aleshores hom havia utilitzat mesures com disminuir els tributs, lliurar als pobres els camps comuns per a llur conreu i distribuir públicament els diners d'algun sobrant (tot això més o menys dintre de la clásica i consabuda política del «panem et circenses»), però, l'humanista valencià postula d'altres remeis més útils i permanents. De primer, recollida i padró de pobres, d'aquells que viuen en hospitals (malalts, necessitats, expòsits, folls, cecs), que van a captar públicament i que són pobres en llurs cases. Tot controlant la pobresa creu que s'hi podrà posar remei, i insisteix que cal incorporar els pobres a la vida social ensinistrant-los en un ofici, segons llurs inclinacions i facilitats per a aprendre'l. Vives desitja que ningú no estiga ociós. Àdhuc els cecs poden treballar. «... Ningú no hi ha tan invàlid que li manquen del tot les forces per a fer quelcom». S'investigarà respecte dels casos de follia i es controlarà fermament les quantitats per a atendre aquestes despeses. El mètode per a resoldre el problema no deixa d'ésser més empíric. Els qüestors anomenats pel magistrat en realitat hauran de realitzar ni més ni menys que una recerca sociològica de la pobresa. Vives confia en que una bona administració resoldrà el problema. Fins i tot és optimista. Creu que els diners per a portar a terme aquests projectes sobraran. Si s'efectua un compte de les rendes anyals dels hospitals i dels hospicis haurà probablement diners per als pobres que són dintre i per als de fora. «... Són tan grans les riqueses dels hospitals!» (n'estava veritablement informat el Vives ? Perquè si dita afirmació és autèntica, quant havien de robar les persones que dirigien els hospitals!). Una política d'austeritat : supressió de convits, regals, aparatositats solemnes... ajudarà molt a aquest sanejament econòmic per a que els pressupostos corresponents puguen contribuir a posar remei a la pobresa. I, a més a més, caldrà preocupar-se dels captius, empresonats per deutes, malalts, afectats per calamitats i donzelles pobres (per a que no perguen la virginitat) i, també, dels vergonyants, vinguts a menys, als quals un orgull classista i aristocràtic posa fre a sol·licitar, ahir i avui, l'ajut dels altres. És quasi a la fi del tractat quan Vives, suposant que reprovaran aquestes noves constitucions, ens dóna una definició del pobre, com d'almoina havia fet al començament. «Pobre no és sols el que no té diners, o que en té pocs, ans, qualsevol que estiga privat de forces al cos, o de la sanitat,

enginy i juí...». I també, «el que reb o a l'hospital o hospici, o en sa pobre cabana, un curt sosteniment no adquirit amb el seu treball o indústria, sinó enterament pel benefici dels altres». El senat de Bruges ha de salvar els pobres fins i tot contra llur voluntat, puix Vives suposa que molts no voldran que hom els trega de la misèria (?). Desapareguent la pobresa subsistiran les desigualtats socials i econòmiques, però, segons Vives, hi haurà més concòrdia. Pobres i rics s'estimaran (! ?) i s'estalviarà aqueix desagradable espectacle de la malaltia, d'úlceres pestilents, d'olors dolentes que a les esglésies, on són els pobres, produeixen vòmits i remenen els budells. Aquestes disquisicions i projectes si per a Bruges romangueren en pura discussió teorètica (desconeixem si s'hi van aplicar o no) almenys tingueren una certa influència pràctica. Moltes idees de Vives es van recollir en un reglament per a socórrer els pobres publicat pels magistrats municipals d'Iprés. I també van influir a l'Anglaterra. El professor i sociòleg Salvador Giner opina que Vives va abordar el tema de la pobresa amb arguments molt interessants, i el doctor Corts Grau, bon coneixedor del pensament de l'humanista, assenyala que el «De subventione pauperum» és tot un programa de política social i suposa una reacció «contra certes tendències de casta, que s'obrin pas en els medis paganitzants del Renaixement» (7). Encara que Vives siga susceptible de desmitificació com tot clàssic, considerem que dins d'una tasca de renovament cultural i de revisió crítica la cultura del País Valencià no pot deixar de conèixer i d'integrar en l'actualitat la interessant vida i obra del docte humanista. S. SALCEDO (1) Manuel Sanchis Guarner: «La ascendencia judaica de Juan Luis Vives», a «Revista valenciana de Filologia», Volum VI - Núm. 4 (1959-1962), pàgs. 333 i següents. (2) F. Almela i Vives: «Joan Lluís Vives». Editorial Barcino. Barcelona, 1936 (en especial, la primera part referent a la vida del filòsof). (3) Per al present article i per a un treball més extens sobre «Comentaris actuals al pensament social de Joan Lliíís Vives» hem consultat la traducció del «De subventione pauperum» («Tratado del socorro de los pobres») en l'edició publicada per editorial Prometeo que reedità la traducció al castellà feta pel doctor Juan de Gonzalo Nieto e Ivarra, impresa a València el 1781 per primera vegada. (4) «Tratado del socorro de los pobres» (edició citada), pàg. 127. (5) Salvador Giner: «Historia del pensamiento social». Ediciones Ariel. Barcelona, 1967. Epígraf sobre «La moral económica del calvinismo», pàgs. 189 i següents. (6) Sobre aquesta qüestió vegeu: F. Almela i Vives: op. cit., pàgs. 44 i següents. També, malgrat el seu reaccionarisme i invalidesa per a comprendre actualment el pensament de Vives, del P. Juan Bautista Gomis, O. F. M.: «Criterio social de Luis Vives». C.S.I.C. Madrid, 1946, pàgs. 183 i següents. (7) Salvador Giner: op. cit. pàg. 157, i José Corts Grau: «Historia de la Filosofía del Derecho», Volum I (segona edició). Editora Nacional. Madrid, 1968, pàgina 428.

HIPP1ES I CONTRACÜLTÜRA A VALENCIÀ? (¡ II) «.Quina esfinx de ciment i alumini els va rebentar els cranis i els va devorar els cervells i llur imaginació?

problemes ; futbol i d'altres espectacles de masses, revistes absurdes, cinema i teatre de migradíssima qualitat...

¡Moloch on el pensament és pura mecànica! ¡Moloch la sang del qual és el diner que flueix' ¡Moloch els dits del qual són deu exèrcits! ¡Moloch el si del qual és una dinamo caníbal! ¡Moloch l'orella del qual és un cadafal fumejant!}! (Alien Ginsberg : «Howl», II)

FONTS DE CULTURA

Tot i que els anomenats (auto-anomenats) «hippies a u t è n t i c s » manifesten un menyspreu molt significatiu envers la cultura oficial i també envers els universitaris, i gairebé diríem que molt al mode paulí, característic del cristianisme primerenc, la saviesa resulte una vanitat que ens aparta de la recerca de la il·luminació, la veritat i la felicitat (la realització del «paradís» a la Terra, «ací i ara») en reconeixen la importància, però d'una cultura, és clar, no pas entesa com a erudició ni assimilada memorísticament dins d'unes fàbriques (les Universitats i els Col·legis) que l'única cosa que fan és preparar tecnòcrates deshumanitzats i sovint inexperts que dels quals, després, la societat tecnològica i del consum es val i utilitza com titelles al seu servei. Una cultura en el seu sentit ample i autèntic com a posició de l'ésser humà front als problemes de la vida i la mort és acceptada en tot el seu valor desalienant i alliberador. De tota manera l'autodidactisme i l'experiència individual (la Universitat del carrer o els camins del món, diria William Saroyan) resulten per a ells més eficaços que l'aula universitària o el laboratori. «Allí —ens diu un hippy andarás— no m'ensenyarien el que cerque i em cal aprendre». Tot rebutjant, doncs, la cultura manipulada i imposta per la supraestructura estatal i tota la gasòfia oferida pels mass media. No té res d'estrany que en atenir-se a la cultura que avui està al nostre abast, hagen assenyalat que podria ésser alliberadora i de vegades pot esser-ho, però realment no deixa pas, d'alienar, per tal com a la societat on vivim la cultura és «mercaderia» que hom compra i hom ven com qualsevol altre objecte de consum. No estan només mercantilitzades dins procés de producció les coses materials. Per a ells el pitjor són les especulacions econòmiques a què es veuen sotmesos la ment i els sentiments humans. Adverteixen que som molt lluny d'una autèntica cultura popular. Fins i tot ho consideren una utopia, car fomentar la ignorancia és una de les principals estratègies al llarg de la història de les élites que ostenten el poder. El domini s'intensifica a mesura que proporcionalment augmenta la incultura i la vacuïtat. El pop dels mass media és, precisament, anti-cultura : serials televisius que preconitzen la violència i deformen els

Ens limitarem a fer una classificació d'autors. Entre filòsofs i pensadors els més coneguts són Eric Fromm, Bertrand Russell, Aldous Huxley, Jean-Paul Sartre, Albert Camus i per a algun que comença a llegir els leaders de la contracultura : Alian W. Watts, Herbert Marcuse, poetes beatniks (especialment Alien Ginsberg i Jack Kerouac)... Altres esmentats : Marx, Witold Gombrowicz, Kierkegaard, Teilhard de Chardin, Suzuki, Wilheim Reich, Jung («Psicologia i alquímia» és un llibre predilecte de molts hippies), Freud, Pavlov i també Confuci, així com obres sobre Igoa, budisme Zen i filosofia oriental. En l'actualitat hom observa un interés envers el llibre d'ora eles més antic del mon : «I Xing», publicat no fa pas gaire. Novel·listes i poetes : García Márquez, Vargas Llosa, Terenci Moix, Marqués de Sade, Bertold Brecht, Pablo Neruda, Miguel Hernández, Salvador Espriu, Hermán Hesse i F. N. Dostoievski. Com podem veure un llibre que inicia a la contracultura tan interessant com el de Theodore Roszak resulta pràcticament desconegut. Els hippies no acostumen a consumir llibres. Es fan préstecs els uns als altres. La presència d'universitaris ha volgut culturitzar quelcom l'ambient i posar incipientment de moda aquests autors suara esmentats, fent coneixença dels moviments «beatnik» i «nova cultura». Com desconfien de la dolenta premsa que té el hippisme i ignoren quins són els leaders intel·lectuals als USA, existia fins no fa massa temps una reacció en llegir obres sobre el moviment. Recordem ara que un noi que es considera quasi el «fondateur» del hippisme a València ens va esmentar el seu desmenjament i escepticisme quan vam intentar fer-li préstec per a que el llegirà «El llibre hippie» de Jerry Hopkins. Desconeixia que aquest llibre no és sinó una antologia de premsa «underground» del hippisme californià. Temia que fos un llibre reaccionari i deformant que es limités senzillament a atacar el consum de drogues i l'esterilitat de la marginació jovenívola. LES ARTS

Consideren gairebé tots els enquestats que l'Art és l'expressió cultural més alliberadora, potser perquè també és la que millor plasma el subjetivisme d'un hom. És lògic, car el moviment hippy implica un complet respecte a la persona humana en la seva individualitat més totalitzadora. El hippie odia objectivar-se i tem la massi-

ficació. Rebutgen la societat però també són tímids front a ella i la seva combativitat és migrada si entenem aquesta com a un activisme. Prediquen amb l'exemple d'una manera estàtica i passiva. No són neguitossos en fer proselitisme. Àdhuc entre ells la comunicació consisteix en un ésser junt al veí tot respectant la seva condició i realització humana, però, sense utilitzar excessivament el llenguatge o qualsevol altra semiologia. El consum de droga, en especial els «trips» psicodèlics amb l'àcid lisèrgic atansen a la comunicació d'un «misticisme còsmic» (disolució en l'infinit o, com deia sense drogar-se Rabindranah Tagore, l'infinit tancat en el cor). La càrrega semàntica de les paraules resulta aleshores quelcom innocu. La comunicació amb un objecte insignificant o amb la Natura («naturans» i «naturata» a la manera d'un Giordano Bruno) pot ésser més interessant que perorar analíticament i racional amb un amic. L'alliberament de no tenir por a l'irracional, la síntesi, l'ultrapassament de la dialèctica, la immersió en el Tot..., la vida com autèntica creació artística. «Tot el que és art em plau», va respondre un estudiant de Ciències Econòmiques simpatitzant del hippisme. Art entès també d'una manera «ampla». «Una sortida de sol front al mar és més artístic" que tot el Museu del Louvre». Nogensmenys, existeix una predilecció vers el Greco, Piero delia Francesca, Miquel Àngel, Da Vinci... i dels moderns, Dalí, el surrealisme (atrau l'anarquisme d'aquest moviment), Pau Picasso, Modigliani, el nostre Joan Miró i gairebé esmentat per tothom Van Gogh (les simpaties del hippisme envers aquest home genial creiem que obeeix més aviat envers l'atractiu de sa persona i sa vida que envers sa pintura). Escultura i arquitectura són pràcticament desconegudes. No hi ha hagut en l'enquesta referències a cap escultor ni moviment arquitectònic. MÚSICA

És, de totes les arts, aquella per la qual tenen predilecció. Si el llibre de la Vida és la gran font informativa del hippie i el seu rebutjament de tota aprehensió cultural que implique esforç analítico-racional és palès, resulta perfectament lògica aquesta predilecció. A la música hom no la llegeix pas ni hom no la mira, senzillament hom

l'escolta. I el so hom el sent més que no pas altra cosa. Un «viatge» suposa disoldre's en aquesta gran música del cosmos de la qual parlen ja els pitagòrics. Reconeixen llurs entrebancs i manca de preparació general a tot el jovent per ineducació en aquest aspecte des de ben petits ençà, però, no rebutgen pas la música clàssica. Tanmateix, les preferències s'adrecen vers la música «folk» o la «pop» i vers cantants o conjunts com els Beatles, Bob Dylan i Donovan. També el jazz i blues, negro-espirituals en particular, i el «soul» gaudeixen de llurs predileccions. Podem afegir també els Rolling Stones, Joan Baez, Pau Riba, Ray Charles, José Feliciano, Hendrix... N'hi hagué qui esmentà el Raimon i el Serrat. Ravi Shinkar 0 una música con la de «Hair» va romandre en l'oblit encara que no fos per desconeixença dins l'ambient. Prou d'entre ells saben «jouer la guitarre» i la flauta i, és clar, els «bongos» i el «birimbà». Llur parer és que la cançó i la música en general és un mitjà de vegades prou eficaç de comunicació. «Sovint, amb les paraules tot sol —ens deia un noi— hom no pot expressar el que porta dintre. Cal, llavors, la música». «Hi ha cançons que expressen un mitssatge per a tota la Humanitat», han assenyalat també. La música i les paraules cantades posseeixen una eficàcia semiològica major que un discurs o una lliçó acadèmica. «Estem ja farts d'oir parlar i que diguin coses que després no acompleixen». Pel que respecta al ball podem dir que no gaudeix de molta simpatia degut al fet que els clubs de la societat de consum l'han mercantilitzat convertint-lo en un factor alienant més per a reprimir la joventut actual. Els hippies prefereixen la dansa com manifestació folklòrica o fins 1 tot com a espectacle. Sobre el ball algú ens va dir que és «una mena de cercar l'estètica i l'alliberació», però entre la resta dels enquestats les opinions són contràries : «No em cal ballar per a tindré emocions sexuals» ; «el ball és una evasió, quelcom de negatiu» ; tel ball no té funció, la dansa, sí». «Una forma de contacte entre gents a les que "això" les plau» ; «forma farisaica d'una societat repressora del sexe per donar-se el "lote" sense escandalitzar, com esdevindria si un home i una dona s'abraçaren

LLIBRE D'ALTAR CICLE A. (complet) (Preu 100 pts.) Oferim als nostres germans, imprès a ciclostil, en la nostra llengua i en un sol fascicle, tot el text corresponent al LLIBRE D'ALTAR Cicle A. Adaptació, a la nostra llengua, del «Nou Missal Romà» (encara no publicat.) Inclou de l'Advent de 1971 a la fi de 1972, amb tots els Prefacis nous. Santoral i Misses de Difunts. Aquest Llibre d'altar i el Leccionari festiu (d'immediata publicació) no ha de faltar a cap de les nostres parròquies ni a les esglésies on celebren l'Eucaristia amb participació del nostre Poble.! Comandes : Mossèn Lluís Alcon Edo. Habilitació del clero. Mossèn Vicent Sorribes i Gramatge. Rocafort. l'Administració de Gorg Colom 58. València-4. la Llibreria de Sant Pau. Plaça de Saragossa (abans de la Reina.) i a la Llibreria Manantial-Carrer de la Pau 7. València. VICENT SORRIBES

Point» «Morgan, un cas clínic», «West side story», «El colleccionista», «Les margarides», «La madriguera»... Només un enquestat ha esmentat, no perquè li p l a g u e s s i n sinó pel neguit envers un cinema que presenta, encara que deformant d'una manera brutalment deUusòria i reaccionària, els problemes del jovent, pel·lícules com «Infern a Sunset street», «Passaport a la follia», «Les trompetes de l'Apocalipsi» i «Els àngels de l'infern». Per contra, «El President» es va projectar a València la temporada darrera enmig de la major indiferència i menyspreu de gairebé tots els sectors jovenívols. Ni tan sols l'atractiu de Cristopher Jones en el seu «rol» de déu suprem del «Poder jove» va despertar entusiasme en les «fans» musicòmans. De la televisió una frase d'un dels enquestats resulta bastant significativa : «Res més alienant no ha pogut inventar-se». Hom la ignora en general. Tan sols les pel·lícules dels cicles del dimarts i dijous i del cinema-club en UHF dels diumenges solen despertar interés, a més dels dibuixos animats. PREMSA I PUBLICITAT

en ple carrer durant els tres minuts que sol durar les circumvolucions d'un disc.»... CINEMA I TELEVISIÓ

Prescindim en aquesta avinentesa de referències al teatre, puix no gaudeix de moltes predileccions. Es desconeix tant el clàssic com el d'avantguarda, però allò obeeix a un fenomen més general que ara no és pas moment per a parlar i, és clar, a l'excessiu preu de les entrades, aspecte al que han fet referència els enquestats. I teatre de qualitat poc pot veure's al llarg de la temporada no ja pels joves ni tan sols pels adults, a no ser que ens contentem amb la «lumpencultura» de les obres d'Alfonso Paso o de Juan José Alonso Millán. Entre els films preferits ens han esmentat : «Yellow submarine», «El setè segell», «Deu i el diable a la terra del sol», «Fahrenheit 451», «Ciutadà Kane», «El compromís», «El servent», «Repulsió», «Els oblidats», «Llúcia», «El cuirassat Potemkin», «Bonnie and Clyde», «La solitud del corredor de fons», «Una història inmortal», «Petúlia», «Golfus de Roma», «Jules et Jim», «2001 : una odissea en l'espai», «Un home anomenat cavall» (pel seu valor etnològic i la simpatia dels hippies envers els indis americans, com minoria marginada i oprimida pel poder blanc), «Zabriskie

La lectura dels periòdics i revistes tan sols afecta al grup b) i a alguns elements del grup a), anomenats en la primera part de aquest article. La resta té menys interés puix sols indirectament té a veure amb el hippisme. Són, doncs, universitaris addictes a tal moviment els que han subministrat dades perquè pugam conèixer les revistes més llegides per aquest tipus de joventut, però, podem esmentar que són conclusions que afecten a gran part de la joventut universitària en general. La revista «Triunfo» és la que desperta més interés, després va «Destino», «índice», «Oriflama», «GORG», el còmic «Drácula» i «Mortadelo y Filemón» (els hippies menys culturitzats senten inclinació envers els «còmics»). Pel que respecta a diaris, gairebé no en lleigen. Tan sols en algun cas s'ha esmentat «La Vanguardia» i el «Tele/express», de Barcelona. De premsa local, res. Açò resulta lògic, car els telediaris supleixen en uns minuts la possible necessitat d'una informació mínima, i sempre en una generació educada en els mitjants audio-visuals la petita pantalla estalvia una lectura la major part dels cops fatigosa i inútil. Algú va contestar en aquest punt : «Llegir diaris, per a què ? Ja sabem més o menys el que ens diran...» Pel que fa a la publicitat s'ha manifestat en enquestats una feroç animadversió front a ella, advertint molt bé que no és més que l'art utilitzat per la societat de consum per a seduir i cretinitzar les masses. Les respostes són molt significatives : —«És un producte de la societat en que vivim». —«Un mitjà per a enriquir-se». —«Una mena de massificar la gent». —«Cada cop l'odie més. És una mena de cosificació».

—«Negativa i alienant». —«Un arma mortífera». —«Una aberració de la societat de consum». —«Un mitjà de capar la persona». •—«És el perfecte rentat de cervell». —«És un bon mètode per a enganyar els altres» . —«Considere indecent el crear necessitats en gent que no podrà satisfer-les. I la publicitat ofereix paradissos sense discriminació de sous. La considero funesta. És l'artífex, alhora que senyera, de la societat de consum».

SOBRE LES NOVES CULTURES Cal parlar de lluita per una nova cultura...» Antoni GRAMSCI: «Cultura i literatura» Edicions 62. Barcelona, 1966. 297 pàgines, 275 pessetes.

CONCLUSIONS

Els resultats obtinguts no fan sinó evidenciar que el possible hippisme valencià implicaria l'existència d'una incipient «subcultura jovenívola» amb certs retocs de contracultura. Creiem que aquesta posició contraculturista no existeix pel l'únic fet d'oposar-se a la societat de consum creada pel neocapitalisme. Cal un coneixement i una adhesió a la ideologia hippy que molt feblement s'observa a València. Hom coneix coses d'haver-les oït algun cop, transmeses per una tradició oral de pelegrins en marxa que, al capdavall, és rudimentària, confusa i retarda molt el fet d'estar ben informat. Es parla amb els hippies estrangers, però no és sol llegir llibres sobre tal moviment i sobre contracultura, almenys, pels que es consideren la élite a València. En aquest cas la cultura no apareix (a diferència de Califòrnia) com una contracultura. No s'oposen a la societat, senzillament es marginen i fugen d'ella covardment, creant llurs grupets i clans prou impermeables a l'exterior, utilitzant un «argot» molt simple i rudimentari i demostrant la més absoluta manca de cambativitat i activisme. Esperen ingènuament •—en realitat són optimistes i tenen gran fe— que el món forçosament ha de canviar vers aqueixa «utopia» on tothom serà feliç. Però ignoren els mitjans per a assolir aqueix «paradís». I no crec que els hippies valencians estan fent, a la manera de Norman O. Brown, 0 a llur manera tot simplement, cap «revolució mística» ni caminant vers una «meta-política». En realitat, arrosseguen una existència tan monòtona i alienant com els «integrats» d'aqueixa societat que tan justament odien i ataquen, i no es sostreuen a cap dels condicionaments externs que solen imposar-nos les estructures socio-econòmiques en les que vivim. Ho vulguen o no, viuen en la «polis» i en la «polis» l'activitat de l'ésser humà sols pot ésser abans que res «política» i no precisament mística; social i no individualista, 1 encara que considerem que els «trips» són aventures molt suggestives per a l'esperit, cal intentar resoldre els problemes «ara i ací», en les tres dimensions de la geometria clàssica, i no oblidarnos d'allò per a llençar-nos a l'aventura particular de cercar noves dimensions. 5. SALCEDO

Propugnada des de les revistes que ell dirigí ("Avanti" i "Ordine Nuovo") i des dels quaderns escrits a la presó on va morir després d'onze anys d'estada, a l'edat de quaranta-sis, sota el règim de Mussolini, aquesta nova cultura, malgrat els anys que lluità per imposar-se al món, té certament alguns punts de comú amb una altra nova cultura, anomenada "contracultura" també, els principals promotors de la qual són els hippies i derivats. Ambdues propugnen la no validesa de la cultura establerta. Ambdues, per tant, lluiten per imposar-se, i, naturalment, són considerades "enemigues" per Z'establishment. És a dir: els punts comuns entre la cultura socialista, la contracultura hippy, es redueixen més o menys, al "compàs d'espera" a què estan sotmesos. Les altres coincidències existents (rebutjament de la guerra, per exemple), són degudes a motius diferents, i, per tant, les mateixes coincidències són en la majoria dels casos, aparents. Gramsci, intel·lectual en la pràctica sota un règim feixista per excel·lència, situat al bell mig i contra unes circumstàncies brutalment clares, propugnà una cultura que part de l'actual generació rebutja sense conéixer-la, és a dir, sense haver arribat a veure-la imposada al seu país. Aquesta gent, oposa a un art popular, un art underground, a una praxis coherent amb les necessitats de la col·lectivitat, un misticisme irracional que comporta una revolució individualista amb finalitats metafísiques. La nova cultura oposa en definitiva a una revolució de classe-econòmica, una revolució (?) de classe ideològica, puix els propugnadors de la contracultura, nova classe que bé podríem anomenar progressia, troben llurs lligams en pures ideologies, i no en unes reivindicacions econòmiques clares. La progressia recluta la majoria del seus membres als països més desenvolupats, just on el socialisme, avui per avui, sembla més llunyà. I és en aquests països, els Estats Units sobretot, on poden trobar-se els seus intel·lectuals més qualificats. Des dels precursors "beat" com Alien Ginsberg o Lawrence Ferlinghetti, coneguts pel llurs poemes principalment, fins a Alan Watts

SOBRE LES NOVES CULTURES (un recull d'assaigs d'aquest autor ha aparegut en castellà sota el Mol d' "El Gran Mándala"), passant per Norman Brown o Paul Goldman, per citar només gent de lletres, són un clar exponent de la importància d'aquest nou moviment. Car, segons Gramsci, «un nou grup social entrat a la vida històrica amb una actitud hegemònica, amb una seguretat en ell mateix que abans no tenia, no pot deixar de suscitar en el seu interior personalitats que abans no haurien trobat la força suficient per a expressar-se completament en un cert sentit..» I naturalment, aquestes personalitats impulsen cap avant el grup social que ha fet possible la seua aparició a la vida pública. Pensem per exemple en el "desapegament" del valencianisme als anys seixantes, és a dir, en la presa de consciència per part d'una col·lectivitat, i en les figures que es consagren definitivament com a "leaders" o portantveus d'aquest grup (cas de Joan Fuster), o simplement, apareixen de colp (cas de Raimon). La progressia catalana, té, al meu entendre, un poeta important al seu catàleg: Pau Riba. Intenta consagrar un filòsof irracionalista i amic de les "espantades", com Rafael el Gallo: Eugeni Trias, que, sens dubte, sentint-se sol en l'àrdua tasca de construir una nova filosofia, intenta de llançar, com a filòsof també, a Xavier Rubert de Ventós, autor d'una «teoria de la sensibilitat» (Edicions 62) que molt bé podria haver-se titulat "Teoria de la nova sensibilitat". En Unies generals, i superades aquelles coincidències que assenyalaven al principi, la nova cultura socialista, i la contracultura de la progressia, són antagòniques. Moltes de les manifestacions d'aquesta última, són clarament velles formes burgeses disfressades de modernitat. I la ideologia que les sustenta és clarament incompatible amb la nova cultura que aquí apuntem. Aquesta, posem per cas, propugna la col·lectivització de la terra. Aquella opta per la creació de petites comunes tendents a autoabastir-se. D'altra banda, la contracultura mai no arriba a agafar el bou per les banyes, ans bé es queda sempre en l'epidermis del problema. Dels problemes de la industrialització li interessa la contaminació atmosfèrica. Davant el problema que suposa viure en les monstruoses aglomeracions urbanes, opta per combatre el camp, al camp. Enfront de l'acció, presenta l'alternativa immobilista de la no col·laboració, i les seues manifestacions artístiques, preocupades massa sovint per "épater le bourgois", es queden sovint en simples "boutades", cosa de què, a més, se senten molt satisfets. D'altra banda, la pervivència d'aquesta nova classe, pel seu tipie (i envejable) modus vivendi, no més resulta possible allí on el desenvolupament

econòmic ha creat nombrosos llocs de treball susceptibles de proporcionar uns ingressos importants en un curt espai de temps, ser abandonats després, però sempre amb la seguretat que quan faran falta diners podran tornar a ser ocupats (sinó els mateixos llocs, d'altres semblants). Cosa impossible, per exemple, a la península ibèrica. En realitat, la contracultura sembla més aïna una etapa posterior de la nova cultura socialista. Es pot pensar que, solucionats per la via revolucionària els problemes que avui tenen plantejades les masses, i que no intenten resoldre'ls precisament cantant "Hare krisna, Hare krisna" (veure Tupamaros, o Black Panthers, per exemple), aleshores hom podria dedicar-se a meditar com un buda o a conrear margarides, o negar-se a fer el servei militar si encara no estava abolit. Però mentrestant, tot això sembla una positura esteticista, i que denota una rara habilitat per a l'escapisme. No cal dir que d'aquí a proclamar una guerra santa contra les barbes i les melenes, va un abisme. Car de la mateixa manera, els qui porten melena podrien dedicar-se a perseguir els calbs o els qui no els creix la barba. Cal respectar la gent, i és precisament en nom d'aquest respecte, d'un a la col·lectivitat, entès en un sentit més profund que el de les modes de vestir-se, posem per cas, que sembla, si més no, inútil d'intentar canviar un status consagrat amb paragrafades amoroses i "batalles de flors". Si jo fos general, en compte d'irritar-me o de preocupar-me, em divertiria davant aquestes manifestacions, la bona fe de les quals no es pot mai posar en tela de judici. Tanmateix, cal remarcar els aspectes força antirepressius que aquesta contracultura implica. La llibertat sexual, l'anticonvencionàlisme en vestir, una alegria davant la vida molt notable, són coses que des de la perspectiva del senyor Gramsci i els seus companys no arriba a entendre's del tot. Però el problema és cóm aconseguir aquestes llibertats en una societat repressiva. Naturalment, la solució per via personal d'algunes situacions, no vol dir gran cosa. El problema no és proclamar la llibertat sexual: és aconseguir-la en un país de col·legis de monges i arribada a casa abans de les deu, i problemes per a obtenir la "pilule", i educació sexual inexistent, i matrimonis "de penalty", i etc., etc., etc. Per utilitzar una frase bén tòpica, el problema rau en les estructures. I jo, personalment, entre Gramsci i Alan Watts, entre D ella Volpe o Abarsino, em quede amb els primers termes de les comparacions, amb una nova cultura que, pel que sembla, ja esdevé vella. Sóc conservador...

TOMÀS RIBERA

TENA

TAULA de Novetats

ENTRE CATALUNYA I ARAGÓ Xavier Fàbregas

Editorial Selecta, volum 444. Barcelona, 1971. 242 pàgines, ¡70 pessetes. En un País com el nostre, «un Pals que mai no hem fet», la quantitat de problemes per resoldre, encara que políticament fàcils de solució, és tan ingent que, a vegades, som incapaços de sintetitzar-los o catalogar-los. Dins d'ells, els d'àmbit geogràfico-lingüístic, i/o sociolingüística restringida a unes terres concretes, representen uns —ni «més» ni «menys»— d'urgència immediata. Doncs, Xavier Fàbregas, en un llibre titulat ENTRE CATALUNYA I ARAGÓ. Viatge per la frontera de la llengua, ens —es— passeja per la comarca de Matarranya, a l'altre costat dels Ports de Morella ; un territori d'idioma català, que, a una mala, hauria de ser comprés en la «província» de Tarragona, però que pertany, a efectes d'imprés oficial i geografia de batxillerat —o com se'n diga ara—, a la «provincia» de Terol. De fet, ja sabem que els «catalans» del Principat gaudeixen d'un avantatge paralingüístic que nosaltres, catalans de València, no tenim : si a les terres que formen les «quatre províncies del Principat» la frontera de l'idioma ultrapassa la provincial —i açò ja demostra com és aquesta de falsa i inútil, objectivament parlant—, donantlos a llur personalitat idiomàtica una coherència de poble «complet», al País Valencià ens ocorre totalment a l'inrevés. Així, nosaltres, tenim la línia idiomàtica castellana dins la zona tri-provincial que forma el País ; encara que en alguns casos, com Requena i Villena, l'abús ha estat massa flagrant

per descarat i absurd; mancat d' «arguments» històrics que l'avalassen... Però el fet és aquest i no altre. Hi ha catalans a 1'«altra» banda de la ratlla provincial pel Principat, i tenim castellans dins mateix de la ratlla provincial del País Valencià. Sense comptar les zones com la comarca de Sogorb, la Serranía, i la Canal de Navarrés, «tan valencianes d'història», malgrat parlar castellà, com la Safor o la Plana de Castelló; diuen. Un tema, sí, per explicar al públic, veritablement. Tota aquesta història preliminar ha vingut al cas perquè al llibre de Fàbregas hom insinua el que pensen aquests homes de frontera, tan a prop i tan endins de la influència castellana —aragonesa, per aquest costat. Què diuen, diu el llibre, aquests habitants d'una comarca catalana a totes passades —la del riu Matarranya— inclosa cent anys ja dins els límits de Terol —ara diríem que ni tan sols l'Aragó, ben mirat. El llibre és la crònica d'un viatge sense massa preocupacions per la notícia històrica estricta i detallada. És, més, l'atmosfera creada a través de les planes quan els viatgers circulen a peu pels camins i pobles —Nonasp, Favara, Maella, Calaceit, Cretes, Torre del Comte, La Vall del Tormo, Vall-de-roures, Pena-roja de Tastavins, Montroig...— objecte del llibre. El llibre, sense ser allò dels llibres viatgers del Cela d'última hora quan el títol no t'explica si el text és un viatge al Pirineu o a Medina Sidonia, no acaba de ser el que, al meu gust, hauria pogut arribar a significar en la prosa viatgera, poètica, sí, i descriptiva de la situació actual i més inaplacable amb la nostra literatura i els problemes del País que representa : un

llibre a l'estil dels de Pla, vaja!, m'hauria agradat. ENTRE CATALUNYA I ARAGÓ és un llibre que es llegeix tot d'una tirada, té moments emocionants —per exemple, la televisió d'un partit de futbol entre el Barcelona i el Madrid, en un bar de Maella, i les reaccions del públic : data sociològica que ací, entre nosaltres, «tantes» ideologies descobreix ; i no és minsa l'observació, no : «aprenen» un paisatge bonic i nostre els qui no l'hem vist al natural, comprovem com parla aquella gent —potser, un retret al llibre, els barcelonismes se li escapen, a l'autor, i traeixen la llengua transcrita d'aquells habitants—, i ens obre, finalment, la coneixença d'una comarca decisiva —per la proximitat de la Vall-de-roures a Alcanyís més que no a Tortosa— de la catalanitat. Un bon llibre de Xavier Fàbregas del qual autor sabem que ja s'ha visitat, també, les terres frontereres de Múrcia. JOSEP-LLU1S FOS MARTI PSICOANÀLISI I POLÍTICA Herbert Marcuse

L'Escorpí, Ed. 62. 81 pàgs., 50 ptes.

El desenvolupament de la teoria freudiana dels instints en la sena vessant política és un punt fonamental en la ideologia de Marcnse. La llibertat, el poder, la cultura, són temes permanents dins la seua obra que resulten aquí particularment definitoris, en tant que permeten una aproximació a la dinàmica psicologia política de l'autor. La substitució del «principi del plaer» pel sense itàliques a la vegada que suposa l'evolució de l'instint animal a <á'ego organitzat* (Eros i civi-

lització), configura la història com una connexió que abraça natura i esperit. La història esdevé en ella mateixa un Poder, un Poder que és efectiu tant en les tendències de l'individu (objectius, propòsits, esforços) com enllà on li és donada la possibilitat de realitzar aquestes tendències, es a dir, a la Política (Marcuse la defineix així : «La societat caiguda en mans del poder i identificada amb ell»). Així doncs, comença a éseer l'existència individual una existència mutilada, ja que la Política representa l'evolució traum à t i c a individual —onto gènesi— en el seu correlat d'espècie —füogènesi—. És la pràctica individual aquella que desenvolupa, defineix i canvia les institucions socials bàsiques, apareixent a l h o r a una paradoxal possibilitat de llibertat com a conseqüència de l'alliberament de l'Ego que, a instàncies del Super-ego («Complex d'Edip») supera la regressió instintiva de Minerva a la matèria inorgànica i pressuposa l'expansió lliure d'Eros ; i la societat repressora, que sustituint el pare (Super-ego) condueix, limita i ompli les necessitats de l'individu en emprar un vast procés tecnològic que controla les urgències d'una llibertat posada per ella, o més exactament, d'una llibertat im-posada fins i tot mitjançant la Cultura. Tot esdevé quan Eros —força revolucionària, creadora, mòbil— roman unida a un creixent desenvolupament tecnològic de la societat i situa l'actual estadi històric front a un canvi qualitatiu, tot i començant amb la superació del treball al·lienat envers un treball-foc. I Què és allò que fa d'aquesta p o s s i b i l i t a t real i racional una possibilitat utòpica ? Indubtablement, el statu-quo i el reemplaçament d'allò r a c i o n a l per l'irracional. El tabú i una forma social irracional representada a la conciencia de l'individu com a r a c i o n a l presideixen l'actual estadi històric. Front a una possibilitat, cada cop més reduïda, d'ultrapassar la utopia. fis així que apareix de sobte una nova paradoxa: la llibertat, caiguda en el present estadi històric de Poder, és perfectament vulnerable. La creació del «Su-

per-ego» a instàncies de l'tldt presuposa ja una violació de la lliure determinació de l'individu que conclou en el complex aparell de dominació democràtic o totalitari (segons que la repressió sia suau i subtil o brusca i descarada, diria Marcuse). Si la història de la cultura havia afirmat en el regne de les necessitats vitals la llibertat humana com a trascendencia i sublimació, avui les escletxes d'aquesta concepció al «tercer món» esdevenen l'única força revolucionària. GABRIEL A. TOMÀS MILLOREM EL LLENGUATGE Enric Valor

Edit. GORG. València, 1971. 359 pàgs., 200 ptes. L'activitat intel·lectual d'Enric Valor és prou coneguda per a que ens aturem en aquestes pàgines a fer-ne una explicació d e t a l l a d a . El llibre que ens ocupa, Millorem el llenguatge, va referit a l'Enric Valor gramàtic. Així doncs, deixant de banda la seua producció específicament literària (L'ambició d'Aleix, Meravelles i picardies, Rondalles valencianes...) Enric Valor és, sens dubte, un dels homes que més ha treballat per tal de c o n s e g u i r la desitjada normalització de la nostra llengua. Aquest autor enriquí ja la bibliografia llingüística amb el seu «Curso de lengua valenciana» —de propera aparició en llengua catalana— al qual oferia, amb un didactisme senzill adpatat al context, tota una normativa i una guia necessària un correcte aprenentatge de la llengua. Ara, amb Millorem el per aquells qui volguessen fer llenguatge, ens proporciona una obra notablement empírica per tal com, tot i que hi parteix de les dades concretes de l'entorn, és a dir dels vicis lingüístics més constantment remarcats a la nostra parla quotidiana, invita al lector no pas a un aprenentatge metòdic, fred i rutinari sinó més aviat a la correcció d'una sèrie de motius gramaticals que, de vegades per ignorància, de vegades pel costum adquirit, dificulten l'assoliment d'una parla que, si bé ha d'ésser flexible, no ha d'estar

mancada d'aquest mínim desitjable de puresa i unitat. Parlar ací d'encerts o d'errors en plantejament gramatical bàsic seria prou superflu. Enric Valor és una autoritat en la matèria. És per això que voldria c o n s i d e r a r , més que no els criteris gramaticals —lluny d'altra banda de qualsevol heterodòxia—, l'evident obertura de la Taula de qüestions encetades. Fora de l'obligat rigorisme de tota gramàtica, la lectura de Millorem el llenguatge no exigeix la progressió consecutiva d'un capítol a l'altre. Tanmateix cada qüestió abordada vol ésser una aproximació aclaridora alhora que el mitjà necessari per tal d'accedir a més complexes consideracions, a recercar aquestes en d'altres textos més a l'abast, gairebé exc l u s i u , de l'especialista. Així doncs, com bé diu Josep Giner al pròleg, el llibre de Valor no és pas una gramàtica. A mi personalment, en utilitzar Millorem el llenguatge, em fa la pregona impressió que potser hom no parla tan pèsimament com de vegades, potser per desesperançar-nos i llençarnos al desistiment, ens han dit. En aquest sentit Millorem el llenguatge em comunica un cert o p t i m i s m e . No estem, doncs, tan malament. Tot i que semble paradoxal el fet de l'edició d'un llibre com aquest n'és una prova. A. F. ELS XIQUETS I LA CIRCULACIÓ Joan J. Senent Anaya

Editorial GORG. València, 1971. 96 pàgs., 50 ptes. Una autèntica normalització de la llengua —aspecte englobador d'una sèrie d'anormalitats de la plena vigència— exigeix una reflexió sobre el futur. En aquest aspecte, l'educació de la infantesa en la nostra llengua és, evidentment, una necessitat urgent. Els xiquets i la circulació esdevé una interessant aportació a la bibliografia catalana, col·laborant a l ' i n c r e m e n t dels llibres de text en català i omplint, d'altra banda, un buit fins ara existent en la literatura escolar. La circulació i els seus problemes són aspectes quotidians amb els quals s'enfronten els

habitants de la urbs. Diverses c a m p a n y e s i l'existència de parcs i n f a n t i l s de tràfec han col·laborat a la n o r m a l i t z a c i ó d'aquest problema. El llibre de Joan J. Senent és una mostra excel·lent de mitjà didàctic completament adaptat a la mentalitat de l'infant. Ajustat a les normes i temes de la Direcció General d'Ensenyament Primari i b à s i c a m e n t muntat amb gràfics explicatius i il·lustracions a tot color, Els xiquets i la circulació és un llibre «dedicat als xiquets per tal que aprènguen fàcilment a circular segons les normes reguladores del transita. A. F.

UN AMOR DE SWANN Marcel Proust

(Traducció: J. Bofill i Ferro) Edicions Proa. Barcelona, 1971. 326 pàgines. 195 pessetes.

VINT-I-CINC ANYS DE CRÍTICA (1925-49) Jaume Bofill i Ferro

Premi Josep Yxart 1958. Selecta. Barcelona, 1971. 201 pàgines. Amb Proust al C e n t e n a r i (1871-1971), cal esdevenir gelós com Swann, amb aqueixa gelosia que Swann portava al seu amor per Odette, malgrat que no era «ei seu estil de donay,, en el seu treball sobre el Ver Meer de Delft —un quadre del qual provocaria un dia la mort de Bergotte— i nogensmenys a les seues relacions del Faubourg St. Germain —el mon plus ultra» social francés— i tanmateix es tracta del zel recalcitrant, analògic, inductiu, generatlitzador qne permetia al narrador —la figura marc de tota «À la Recherche du Temps Perdu»— assolir les operacions alquímiques del significat, del desemmascarament, del record i del significant, amb aquell particular objecte propi : les seues relacions —i no està malament recordar Marx, «cadascú és les seues relacions»— les quals provoquen i procuren l'estructura de les estructures arreu de l'obra. Una de les oposicions c a p i t a l s , però que solament tenen un s e n t i t i un valor dins el sistema total, és N a r r a d o r / S w a n n , personatge aquest dels més predominants

al llarg de l'obra. Cosa aquesta que no passa desapercebuda a Jaume Bofill i Ferro —cosí de Guerau de Liost, a qui tant estimava —quan es veié forçat a triar un fragment per donar-lo a les premses: i trià «UN AMOUR DE SWANN». Aquesta tria —començada cap al 1928 (l'obra de P r o u s t a s s o l i a aparèixer l'any 1927) i publicada el 1932— té implícits uns riscs que el temps ha distorsionat monstruosament. Observem els aspectes quantitatius y qualitatius d'aquesta traducció i descobrirem —no sense disgust— això mateix. Cal passar ara al darrer aspecte de la qüestió : çés o no és aquesta traducció un clàssic de debò? Això obliga a plantejar-se el fet base : què és traduir? Ho d e i x a r e m c ó r r e r malauradament. Sospite que es veritat que Bofill i Ferro era «capaç de captar les subtileses d'una manera d'escriure aleshores tan nova» (Serrahima dixit) i potser que pels seus estudis a la «Bernat Metge»» va reeixir en triar vocabulari, en disposar els sintagmes, en ordenar la puntuació, en medir el període ; però —i com que l'Art té també aquella idestriable vessant lúdica— no es gaudeix igual que amb el text original (no és cap fetitxisme cultural). Sembla que de vegades el «to» és ja un altre, i que el Bofill i Ferro era capaç de escriure articles més proustianament que creia, però en la traducció està encossetat (l'excés de zel potser). Remarquem també que *s dóna a hores d'ara una diferent perspectiva per a llegir a Proust i la traducció de Bofill i Ferro. La valoració sòcio-lingüística dels termes («chic», «smart») es fa des de una perspectiva irreconcialiable amb la d'En Jaume B. i F. I això implica que aquest —dins la seua particular lectura d'«À la Recherche...»— feia una certa i «sui generis» lectura del que traduïa al català. El que ell tenia al davant no era ni tota la Llengua (un impossible segons de Saussure) ni tan sols tota la Parla. A més de l'operació de donar significat als termes. Ell s'ho veia des de una burgesia aristocratitzant, germanitzada (i «Junker» seria un terme il·luminador) .

En canvi, altre era el cas de Proust, que treballava l'obra a partir d'una societat diferent i des de la particularitat única d'ell mateix. Car la pràctica que Proust tenia del dia i la nit era tan diferent fins i tot a la de un burgès inactiu i intel·lectual, tanmateix havia davallat ja tants cercles del infern social, el que la societat burgesa amaga —però no pot eliminar—, havia invertit el seu ritme vital definitivament després de la tornada del sanatori (Foucault tindria una raó vegada més, i el sentit de la paraula literària vindria de la follia) i finalment, la seua Transvaloració era tan definitiva, en estètica, en sexualitat, etc., que no és sinó amb gran esforç que es pot avui entendre. I Jaume Bofill i Ferro, re ductor, a n i h i l a t pels atreviments de Proust, s'atrevia en el seu article II (de la «Selecta») i en alguna frase del I, a esmenar-li la pàgina a la Weltangshaung de Proust. Es tractava dels límits ideològics conjunturals d'una classe i dels seus artistes orgànics. R. VENTURA

MÈLIA

LLIBRES NOVELLS Enric Valor: Millorem el Llenguatge. Editorial GORG. València, 1971. 367 pàgines, 200 ptes. Joan J. Senent Anaya: Els xiquets i la circulació. Editorial GORG. València, 1971. 96 pàgs., 60 ptes. Vicent A. Estellés: La clau que obri tots els panys. Premi «València» de Literatura-Poesia. 1958. Diputació Prov. de València. 1971. 170 pàgs., 200 ptes. Vicent A. Estellés: Llibre de meravelles. Edit. L'Estel. València, 1971. 140 pàgs., 75 ptes. Joan Coiomines: Entre la multitud. Els llibre de l'Ossa Menor. Ed. Proa. Barcelona, 1971. 41 pàgs. Josep M.» Espinas: Combat de nit. 2. a edició. B i b l i o t e c a «A tot ventn. Edicions Proa. Barcelona, 1971. 247 pàgs. Rosa M.a A r q u i m b a u : Quaranta anys perduts. El Club del Novel·listes. Club Editor. Barcelona, 1971. 190 pàgs., 1S0 ptes. Herbert Marcuse: Per una nova definició de la cultura. L'Escorpí. Ed. 62. Barcelona, 1971. 76 pàgines, 50 ptes. Piero Balestro: Sexe i persona. Collecció Blanquerna. Ed. 62. Barcelona, 1971. 188 pàgs., 180 ptes.

GUARDAMAR, SENTINELLA AVANÇADA Lector amic, si sents la curiositat de conèixer l'últim poble que al Sud del nostre País parla la nostra llengua, malgrat tots els inconvenients ; si encara no has arribat o no tens la possibilitat de fer-ho, jo et convide que m'acompanyes en aquests curtes línies. Be tothom és sabut que el nom complet del poble és Guardamar del Segura, dit així per estar situat vora el riu del mateix nom, que després de passar per darrere del poble es desvia més d'un quilòmetre, fent curves i racons fins a la mar, i deixa a la seua esquerra la riquíssima horta i, a la dreta, la formosa pineda, que tan justa fama li ha donat. Cal suposar, fidel lector, que si véns a Guardamar ho fases baixant del Nord. fis lògic. Si no ho fos jo t'ho aconsellaria. Així rebries la millor sensació, tant de paisatge com per adonar-te que arribes, més que a l'últim poble de la nostra parla, a un illot avançat dintre terra de parla castellan, com sentinella que per millor guaita avança i se sosté enlairat en un turó, en altre temps castell, del qual encara en queden algunes muralles mig enderrocades. Si la continuïtat geogràfica de la nostra llengua ve ininterrompuda des del Roselló fins al Baix "Vinalopó per la costa, va a trencar-se justament passat La Marina, últim poble de la comarca, i solament en l'espai dels 5 quilòmetres d'horta que allunyen La Marina de Guardamar. Aquest últim poble, com a guerrer que es defensa en la seua posició enlairada, ha continuat i continua mantenint la nostra llengua, amb modismes propis, i barreja d'unes poques paraules castellanes, obligada condició de tot poble fronterer. ¿Deu haver-hi exemple més lloable que el de l'Alguer quant a fidelitat a una llengua ? Ben segur que no. Per çò mateix a ningú no se li acudiria culpar els algueresos de barrejar en el seu parlar català —ells en diuen alguerès—, paraules italianes i sardes. Crec que lluny d'ésser un defecte cal considerar-ho una prova més de fidelitat. En tenim la demostració en el fet ben palés que, a l'Alguer, avui, hi ha potser el doble del nombre de gent de parla catalana que quan va ésser abandonat per l'exèrcit espanyol en anys ja ben llunyans. PECULIARITATS FONÈTIQUES

Tampoc, a Guardamar, li tenim res a retreure Ben al contrari : són dignes de lloança la seua fidelitat lingüística, per més que els pobles valencians dels voltants dignen que quan Jesucrist anava pel món dient a cada poble la llengua que havia de parlar, arribat que fou a l'antic pont de fusta sobre el riu que dóna pas a Guardamar, vist que era vell i tremolava al pas dels vehicles, després de temptejar-lo amb el peu i no gosant a passar-hi, digué : «D'ací me'n torne. Parleu com us vinga en gana».

Abundant sobre el tema, haig de dir en defensa dels fills de Guardamar que, quan jo era petit, em xocava la barreja de paraules castellanes que afegien al seu parlar. Avui em meravella i complau que encara diguen les mateixes poques paraules castellanes de llavors. Ni una més. A Elx, dissortadament, els qui encara parlen valencià, van afegint, cada vegada, més paraules castellanes sense adonar-se'n, i no parlem d'alguns nous rics d'última fornada, els qui, no sabem si pel vertigen de la velocitat del cotxe propi o els comptes corrents als bancs, fa que els semble que el valencià és una llengua massa estreta per als seus fills, als quals els parlen en un mal castellà... mentres els pares enraonen entre ells en valencià. L'espectacle seria ridícul i xocant alhora si en realitat no fos calamitós. Ja posats a analitzar les peculiaritats del valencià de Guardamar, haig d'afegir que fonèticament gaudeix de les característiques pròpies del parlat al Camp d'Elx. La riquesa de vocabulari —jo millor diria la pobresa— ve a ésser semblant també. No cal afegir que una de les peculiaritats pròpies és la manca en la pronunciació de la lletra d en la darrera síl·laba d'alguns mots, i així se'n diu «escuellar» per escudellar, «monea» per moneda, «Naal» per Nadal, etc. En alguns mots, pocs en realitat, substitueixen la «o» per «a», i així diuen «nau» per nou —xifra—, «aus» per ous, «bau» per bou —quan no diuen «toro». En realitat, pacient lector, ja deus haver vist que les excepcions, relativament, són poques. És calumniós a plena llum que els pobles veïns de Guardamar diguen que allà es tapen «amb mitja manta baix i mitja "ensima"», volent exagerar la barreja castellana. Donant-se a Guardamar la circumstància de no haver-hi indústria ni cap tradició d'artesania, sinó que ha viscut sempre de l'horta i la pesca, cal suposar que al llarg de la seua història moderna no ha rebut immigració que haja alterat essencialment la seua població d'ençà que fou inclosa a la Corona d'Aragó. I així ens serà útil conèixer els cognoms que predominen al poble, els quals, sens dubte, palesen una neta superioritat d'origen català. De cognoms castellans hi ha principalment Pérez, García, Martínez i Rodríguez. De catalans, Aldeguer, Rastoll, Verdú, Pons, Perelló, Puigcerver, Viudes, Guilabert, Gisbert, Feliu, Andreu, Ballester, Gnillamó, Jover, Senent, etc. EL CARÀCTER D'UN POBLE FRONTERER

Ja havem parlat a corre-cuita de les modalitats dialectals i forçoses excepcions en el parlar del poble de Guardamar. ¿I què direm del seu caràcter? Per força sembla que també ha de diferenciar-se d'altres pobles valencians, situat com

està just on es junten dues llengües i, de fet, una quasi divisió etnográfica entre les regions murciana i valenciana. Efectivament, quan es tracta a fons la gent, hom s'adona que aquell punt d'humor i ironia que distingeix en general els valencians, hi és més fluix. Com si diguéssem que la sal manca una mica. Haig de palesar abans de seguir endavant que les característiques més acusades d'aquest poble són l'extrema noblesa de caràcter, la senzillesa i honradesa. Hi ha, però, un toc especial al seu caràcter no fàcil de definir. Quelcom els distingeix de qualsevol altre poble valencià dels voltants i que, posats a esbrinar-ho no ho sabríem fer amb tota exactitud, i acabaríem exclamant: —«Són coses dels guardamarers»—. Diguem-ne, doncs, per arriscar una definició més o menys encertada, que és una ingènua i ben intencionada forma de concebre i fer les coses que, de vegades, els duu a situacions en què qualsevol poble valencià ja hi posaria, de bon segur, una mica de sal i àdhuc pebre pel seu compte. És quelcom tan subtil i delicat de definir que estime més adient exposar algun exemple verídic, i que el lector en traga les conclusions que crega més encertades : Hi érem •—ja fa alguns anys— en presència de les processons de Setmana Santa, ocasió bona perquè aquell poble demostràs la seua veritable devoció, exempta de tot fingiment. Les confraries —no és un cas únic—, anaven a veure qui ho feia millor i —per què no dir-ho ?— a veure també si es lluía cadascuna més que les altres. Un dels «passos», amb bona llum de bateries, anava retardant el pas, com sense voler, amb la sana intenció que el «pas» de darrere, amb llums de ciris, les esgotàs. Els de darrere, que se n'adonen, prenen la determinació de passar-li al davant i aviven el pas, fent cursa. Advertits de la maniobra els de llum segura, en el silenci de la nit se sent la veu forta i enardida d'un encaputxat dels que arrossegaven el «pas», que diu al campany de davant : «Xè, Malico, navega que ens guanya el Nazareno h.

EL TURISME PRESENT

Si no coneixes Guardamar i els seus voltants, lector amic, espere que ho pugues veure algun dia. Et meravellarà la riquíssima horta de terra baixa que té a les espatles, i en dic espatles amb tota propietat, perquè Guardamar mira, no cal dir, a la mar, situat com està el poble al cim d'un pujol, el qual es decanta suaument fins a trobar la formosa platja. A més de la bellesa de la seua situació i voltants, té l'avantatge d'estar isolada de la humitat de l'horta i al recer dels vents gelats de Ponent i Nord a l'hivern. N'és un altre avantatge, i no petit, que la posició enlairada del poble el beneficia de les brises fresques a l'estiu. Capítol a part mereix la seua pineda, entre el poble i la mar, cobrint la fina i voladissa sorra. Aquesta pineda s'estén des de La Marina fins a La Mata, passant per Guardamar, amb un re corregut aproximat de 17 qms., sols trencat pel pas del riu. El bosc fou plantat a partir de l'any 1905 amb l'exclusiu objecte de defensar pobles i terres de la invasió de la sorra. Forçat és, arribats que som a aquest punt,

parlar del turisme, avui tant de moda. Djguem-ne en favor de Guardamar que el té, i ben acreditat, sense esforçar-se pràcticament gens. La gent forastera ve sense ésser cridada, o, si voleu que us ho diga d'una altra forma, sense fer cap mena de reclam publicitari. Crec que això ho diu tot. Abans he dit que el poble ha viscut sempre —i viu— del conreu de la terra i la pesca, de vegades i amb freqüència alternant totes dues activitats. El bon guardamarer igual conrearia els riquíssims melons que li han donat tanta fama, com es fica a la mar aigua al pit, per a tirar de la xarxa d'arrossegament. Els sistemes de pesca principals són : d'arrossegament, en què de major a menor i pel mateix sistema podem comptar : el «bolitxó» o «xàbega» —en italià «chiabega» parla d'un origen comú—, de gran envergadura on han d'estirar d'ambdós caps de corda uns 30 pescadors. Li segueix en grandària el dit «reclam», on cal tirar de les cordes uns 10 a 12 homes. Després vé la xarxa curta i manejable per dos homes, que se'n diu «peseta». Aquesta última és, com es pot suposar, de tipus esportiu o familiar. He sentit de veres veure desaparèixer, potser per sempre més, la «xàbega». Era el sistema més típic i vistós, el de més caràcter. La vista del seu arrossegament per a treure la xarxa era, a més emocionant per contemplar l'enorme quantitat de peix saltant sobre la sorra, la gran cridòria de tots els pescadors —una altra variant del seu caràcter—, animant-se els uns als altres a que estirassen més fort, com si cadascú no ho sabia de sobres. Imagineu per un moment aquell aldarull i u que altre : «Tira «raconyo», que ve peix!». La indumentària dels pescadors cridava l'atenció a primer colp d'ull : descalços, amb una faixa roja o blava, gorra voluminosa i molts d'ells ni tan sols portaven calçotets. És clar que això era abans que el turisme ho envaís tot i esborràs tant de tipisme, tradicions i caràcter propi dels pobles. Us preguntareu ¿per què la gorra voluminosa i tots portaven faixa, àdhuc si anaven nuets de cintura avall ? És ben senzill : a dintre la gorra duien el tabac i llumins perquè no se'ls mullassen ; la faixa, a més d'abrigar-los els ronyons, feia el bon paper per a guardar-se algun peix gros o de millor qualitat, que s'enduien a casa a part del que bonament els pertocava. No podem passar per alt la pesca del Uagostí, de gran qualitat, si bé últimament ha vingut molt a menys, donat que el riu cada vegada duu menys aigua en ésser retinguda als pantans, i el Uagostí generalment acudeix a les bocanes dels rius i platges properes i això feia que fossen molt buscats a les costes de Guardamar i La Marina. Hem de fer obligat esment de l'angula, pescada a la bocana del riu, degut al seu instint de pujar sempre corrent amunt de les aigües dolces. Hi ha també i de no poca importància el sistema de pesca dit «mamparra», o de llum, per a la sardina principalment, i altres menys importants. Totes les quals, com el bosc i el noble tracte amb la gent, t'agradarà, lector amic, com conèixer de prop aquest poble que admire, per ésser com l'Alguer, «fidelíssim» al nostre parlar.

H. AMORÓS

JOSEP FERRATER MORA: L'ASSALT MORE LÚDIC AL Per culpa d'una lectura empobridora ¡ immadura d'un text de Marx (sí, precisament aquell de «la Filosofia ha mort») mirava sempre amb certa distanciado d'absurd el panorama espanyol i especialment el local de la Filosofia, lligada o no a l'Ensenyament (Mitjà i Universitari), com si em trobàs davant d'una mòmia de fira (fetitxe cultural i pretext d'un joc doble: enganyar/deixar-se enganyar) 0 escoltant un moribund que testava «in articulo mortis». Althusser i Kosic aconseguiren esoatlar aquest clixé i procurar-me . un punt de partida, una base sòlida (v. p. e. «Lenin i la Filosofia»). Enfront de l'anunci del «III Simposio de Lógica y Filosofía de la Ciencia» amb el subtítol indagador de «Filosofía y Ciencia en el pensamiento español contemporáneo (1960-1970)» copsava un desafiament implícit, particular i públic, avui, ací. Josep Ferrater Mora presidia honorable i honoríficament aquest simpòsium. Sobre aquest, i amb ell, es centrà en part (a més de l'assistència a les comunicacions i polèmiques, i d'altres interviu) el meu particular desafiament. La projecció escrita —aquest interviu— és una part i no precisament autònoma d'un intent d'apropament 1 manipulació del que prou metafòricament diria Camp filosòfic o Galàxia filosòfica. Com a rudimentari punt de partida mínim, jo proposaria una frase de Ferrater Mora en «Indagaciones sobre el lenguaje»: «los problemas cambian, pero la sensación de seguir en un laberinto permanece». —Vosté que té práctica en això de fer fitxes bio-bibliogràfiques, façam la misericòrdia de facilitar-me la seua pròpia. —Bé que ho pots mirar a qualsevol indret, no? (En l'Albertí Biogràfic p. 200, hi és aquesta fitxa. Cal remarcar: n. a Barcelona 1912. Estudia filosofia a B a r c e l o n a mateix. S'exilià el 1939. Bastant de temps a França, Cuba, Xile. Col·laboracions en diverses revistes catalanes de exili. Publicacions en anglès, francés, castellà i català. Treballa en el Bryn Mawr College, Pennsylvania, EE. UU.) Ferrater Mora estava realment preocupat pel meu mètode de gravado, a la «maniera Paparazzi», mentre cercàvem un taxi pels jardins. A dins del taxi, a l'Hotel A. mateix. —¿Ha col·laborat vostè a l'Organització del simpòsium o simplement n'és el President d'Honor? —No. A mi, em va demanar que fes de presidencia i que llegís una comunicació. El simpòsium ha estat organitzat pel Departamento de Lógica de Filosofía de la Ciencia de la Universitat de Valencia. —¿Al simpòsium hi havia aquells filòsofs que vostè coneixia abans, o més bé d'altres?

—Algun n'hi havia dels que m'eren coneguts; altres sols els coneixia de nom. A més, al simpòsium hi havia científics: Ferraté, d Arquitectura de Barcelona; Dou, de Física de Madrid... No ha estat de cap manera un simpòsium exclusivament de filòsofs —Quina mena de relació manté amb el CAMP de la Filosofia: sia mfjançant llibres, sia per comunicació directa amb els productors dels productes que es donen Ja com a filosòfics? —Això de tot, eh! La més normal es fa per llibres i articles; he mantingut també relacions personals en reunions com aquesta. —¿I la relació que sol mantenir amb els alumnes com a professor? —Bona, bona relació. Allà, les classes són reduïdes; fem treball de seminari amb 10-15 alumnes, i no calen exàmens; s'ha parlat amb ells: se sap com són. ¿I no entropessa amb sorpreses com la que s'ha donat al simpòsium? —Home! Als EE. UU. és clar que sí. S'han donat ocasions de bastant exitació. Recordé que, fa dos anys i pel motiu de la guerra a Vietnam, fou demanada una vaga de 8 dies, i les classes

CONCEPTE foren suspeses i hi hagué manifestacions. S'hi matà aquells tres estudiants. No és una bassa d'oli, no! —¿S'adscriuria vostè en alguna Escola filosòfica? —No. I no n'agrada parlar d'escoles filosòfiques. Dins de mi, d'un temps ençà, és clar, he mantingut una mena de confrontació entre diverses tendències filosòfiques. Per l'estil del que ha passat al simpòsium entre Filosofia Analítica i Dialèctica. Remarca ia meua simpatia per la Filosofia Analítica. Això no vol dir que la Dialèctica no tinga mèrits; seria discutible, però té el seu interés. I a més, aquestes denominacions no diuen res, són prou vagament analítiques.

E[ professor Ferrater Mora, durant la seua actuació com a pressident del Simpòsium.

—Al Programa hi ha anomenada l'Escola de Barcelona. ¿Hi està relacionat o hi manté relacions? —No sé si hi ha pròpiament dit Escola de Barcelona. Quina Escola de Barcelona? No sé ni perquè anomena I Escola de Barcelona. A Barcelona si hi ha un senyor que fa escultures, es parla d'escola, i si es parla de cine, i ara de filosofia, ... Tot perquè viuen a Barcelona. Es tracta d'una denominació molt equívoca. —D'altra banda, ha llegit vostè Trias? —Ah! N'he llegit alguna cosa, no gaire; n'he llegit un petit llibre seu, he llegit algun article; però desconec la major part dels seus llibres. —¿Aquesta manca es deu a prejudicis especials o a la feina? —No. És clar que tenia una mica de feina, però això no vol dir que no el considere digne de llegir; tinc algunes coses seues i pense llegirne més. No donaria abast a tot el que n'ix de les premses, és clar. —A més de llegir els llibres que apareixen com de filosofia, ¿sol vostè llegir altres escrits buscant filosofia (fent una lectura filosòfica, com és possible en Sartre p. e.) o quelcom diferent? —Sí. La millor filosofia és no llegir massa llibres filosòfics. Parle del coneixement de les Ciències, de la Lingüística o de la Literatura en general, lectures que poden donar lloc a noves idees filosòfiques que d'altra banda no sortirien. —Va practicar la filosofia abans del 36? —Escriure? No. Vaig acabar la carrera i va arribar la Guerra Civil. Acabada la guerra, me'n vaig anar a l'estranger. Els meus treballs han estat redactats fora, i els primers sortiren al estranger. (L'Albertí ens aclareix: «Coctel de Verdad». Madrid, 1935; «Les formes de Vida Catalana», 1944; «El llibre del Sentit», Santiago de Xile, 1948.)

—¿Manté vostè comunicació òptima o correcta a amb les produccions de les Editores Catalanes, per una banda com a lector, d'altra banda com a possible publicador? —Sí. Com a lector, encara que llegesc en català menys que si romanès aquí, com tampoc no llegesc tant en castellà. Llegesc alguna cosa en català, però, em cal confessar-ho, no pas excessivament. Darrerament el «Diari» de Joan Fuster. Relacions amb les editores catalanes, sí que n'hi tinc. He publicat en «Selecta», «Raixa», «62»... Açò del català és una cosa força complicada. Jo, moltes coses, les escric en anglès, en francés un poc, moltes les he escrites en espanyol, i en català sembla que no escric. Però un senyor féu una bibliografia meua i, fins jo mateix, tots en fórem sorpresos. Solament en «Germanor», una revista catalana en Xile, trobàrem 40 articles; jo tinc molts més articles, una pila d'articles que he anat convertint després en llibres i en altres articles. (Tornem a l'Albertí: col·laborà a la «Revista de Catalunya», en el període parisenc d'aquesta —1947—v a «Recull Literari», i ja a Xile, a «Germanor»; després, «La Filosofia en el Món d'avui», 1965, ¡ «L'Home i els mots», «Una mica de tot», 1961, llibres.) —¿La seua anada als EE. UU. fou una mena d'exili voluntari o un cas de «Deportació Cultural» (Brain-drag)? —No. Jo ensenyava a la Universitat de Xile (6 anys) i em donaren una beca Guggenheim. Finalment, em quedí una mica per atzar (!). —¿A quin tipus d'editores ¡ a quin tipus de revistes publica als EE. UU.? —A les universitàries. Yale U. P., Califòrnia U. P., Boston. Però, més aviat, a les revistes professionals i especialitzades. Llur abast és purament professional; les tirades, limitades. Són revistes filosòfiques que van a mans de la gent que treballa en el camp.

—Ací, ¿no l¡ han proposat publicar ara les seues Obres Completes? —No. I tampoc no considere necessari ni convenient publicar O. C ; «Revista de Occidente» publica unes Obres Selectes, amb un criteri d'inclusió meu, algunes de les coses que em semblava dolents, més publicables. (L'Albertí dóna: «Diccionario de Filosofía», «Unamuno: bosquejo de una filosofia», «Ortega y Gasset: etapas de una filosofia», «El Ser y la Muerte: bosquejo de filosofia integracionista».) —Anem a les fonts. ¿Al seu llibre «La Filosofia Actual», l'odre d'exposició pressuposa una especial perspectiva filosòfica, d una específica estructuració? —Sí, en certa manera sí. El llibre consisteix en una mena de descripció; tanmateix s'hi parla de la filosofia com d'una Anàlisi de Conceptes. I més, quan al final del capítol I, parle de la situació de la filosofia actual. Sembla que sí que hi ha una perspectiva filosòfica. I com que parle d'allò que «la filosofia pot ésser», s'entén «com és» per a mi, la filosofia. Nogensmenys, es pot entendre de diverses maneres el que sia filosofia. —Donat l'enverinat nus que mantenen les d i ferents llengües a la Península, hi ha una certa sensibilització pel tema, encara que entrebancs fotudíssims per al seu estudi franc. També vostè ha prestat una acurada atenció al tema. Recordé «Indagaciones sobre el lenguaje» i «L'home i els mots». Quines són les diferents i oposades postures filosòfiques i estrictament lingüístiques respecte al tema i a l'objecte? —Aquest assumpte és molt complicat avui en dia. En primer lloc, ni ha una Filosofia Lingüística; per altra banda, hi ha una Filosofia de la Lingüística, i hi ha, finalment, l'examen dels pressupòsits bàsics de l'anàlisi lingüística. Es pot parlar d'unes posicions lingüístiques enfront d ' a l t r e s p. I.; però sempre dins la Lingüística mateixa; així, es parla de I Estructuralisme i de la Gramàtica Transformacional. Em sembla força absurd parlar de tendències filosòfiques lingüístiques. —Va per a 50 anys (des de Propp i altres) que, sia la Crítica, sia l'Antropologia, tracten d'extraure de la Lingüística uns mètodes, i d'aplicarlos als seus camps. És aquesta la clàssica Heteronomia? La Recerca d'una Ciència de les Ciències? De la Meta-Estructura? —Sí. No. Dels Mètodes estructurals? Originàriament eren lingüístics, veritat? L'estructuralisme és antic, ja fa més de 30-35 anys del seu desbocament. El que no diré és que aqueixa siga tanmateix una aplicació (en la Crítica, en la Antropologia) d'aquests mètodes estructurals. Cal

PER

ALS

sempre remarcar que la Concepció Estructural va aparèixer a la Lingüística abans que en cap altra disciplina, abans per tant que en l'Antropologia, de què, ara, se'n parla tant. —¿Ha prestat especial atenció a l'Escola de Jakobson, qui ha desaparegut l'11 d'octubre, i estimen tant Lévi-Strauss, i R. Barthes? —No. Per què a I Escola de Jakobson? L'Escola de Roman Jakobson és una escola molt interesant, però no pas l'única de la qual es pugua parlar, i no sé si es pot parlar d'una escola de Jakobson. Jakobson ha estat un gran lingüista, però d'aqueixa pretesa Escola no poden parlar com parlem de Lingüística Estructural o de Lingüística Transformacional. —Caminem a recules. Entre les seues lectures cap Foucaul? —Francament, no. Vaig començar a llegir «Les Mots et les Choses» i em semblava una mica enfarfegada. Les meues apetències filosòfiques tendeixen envers unes filosofies d'un tipus més clar. —¿Copsa que ara potser és l'hora de la tornada de Nietzche? —Se n'ha parlat bastant. Se'n tornen a editar els llibres. Són aquestes coses que passen de tant en tant, que es redescobreixen perquè tenen elements força interessants, que de sobte tornen a sortir, jo no sé per què. Fenòmens que s'hauria d'estudiar, indagar-ne les causes, puix cal descobrir-ne les raons. —Sade, per exemple? —Sade, també. Nogensmenys deuen haver-hi causes més específiques d'aquesta banda. Perquè Sade... De Sadel Doncs una mica es va revaloritzar, perquè es pensava que era bastant pornogràfic; anys després es va veure que ell, volia anihilar, arribar fins a l'extrem de l'Anihilació; i, aleshores, això té un cert interés. ¿Quina mena de concepció i d'Estructura mental es té, quan es vol desemmascarar-ho tot, absolutament tot? Sade és una mica el resultat d'aquesta voluntat de desemmascarament total. —Una qüestió impertinent: ¿es descobriria vostè en una novel·la de Llorenç Villalonga, com estant-hi inscrit a manera de personatge? —No sé, no. He llegit una sola novel·la de Llorenç Villalonga! «Bearn». —«Bearn»! S¡ em permet recolzar-me en Ortega, diria que hi veig en els seus personatges (els de Llorenç Villalonga) com un tarannà que sembla la vera faç corresponent a una transcripció escrita de la seua Màscara, no? R. VENTURA MELIÀ

METGES

Comuniquem a tots els metges i estudiants del 6.è curs de Medicina, que si volen rebre gratuïtament els llibres de la col·lecció «Monografies Mèdiques», ho facen saber al Dr. Joaquim Ramis i Coris. C/. Cerinyola, 17. BARCELONA-6.

la ven dels altre* • la ven dels altres ALVARO DOMECQ, PARE

EL «LOURDES» DEL GENERAL DE GAULLE

«Després de mi, serà Lourdes». La profecia del general De Gaulle a les vespres de la seva mort, fa un any i dies, s'ha acomplert. «Hom vendrà la grandesa («la grandeur») en forma de medalletes, banderetes, creus de Lorena de guirlatxé», afegia el qui fou president de França. Al primer aniversari de la mort, hom pot dir que la profecia s'ha acomplert. «L'Express» informa que tots els diumenges uns cinc-mil visitants es traslladen a Colombey-deux-Eglises, aprofitant el passeig turístic de fi de setmana. Hi ha tot un recorregut ritual : pas per l'església on els De Gaulle conserven llur banc ; el moment de silenci davant el sepulcre al petit cementen on descansen les despulles del gran home ; i un tímid (Nuevo Diario) passeig en direcció a la Boisserie, l'última residència del desaparegut : només a certa distància es poden veure els grans arbres que volten la casa, perquè la guàrdia posada allí el 1958 segueix MARIO ANTOLIN, A ALCOI impedint que els curiosos s'hi acosten massa. «Al centre del cementeri —escriu "L'Express"—, baix «El V.è Cicle de Teatre Actual ha començat... una creu, s'amunteguen els rams de flors i ex-vots, La notícia, encara despullada de la multitud de com al peu de les estàtues dels sants. Una d'aquesconnotacions —culturals, emotives, fins i tot he- tes plaques de mármol proclama : "A un saint roiques—• que l'acompanyen, implica ja un inter- homme" (A un sant home).» rogant. La presència física de les personalitats, (Destino) ¿ implica el començament d'una atenció més intensa al llarg esforç cultural de La Cassola per part de l'Administració ? I la veritat és que, amb PERSÈPOLIS major o menor optimisme, aquesta era la preEl ministre iraní senyor Alam ha donat a cogunta que rondejava molts pensaments i molts nèixer la xifra oficial de les despeses ocasionades cors escènics, els xicots que es reuniren a la Casa amb motiu de la celebració dels dos mil cin-cents Municipal de Cultura per escoltar a Mario An- anys de la fundació de l'Imperi persa per Cirus tolín, vell peoner del teatre universitari i en el Gran. Segon els seus càlculs, s'han gastat dos l'actualitat subdirector general de Teatre. Però milions de dòlars (140 milions de pessetes) en la Mario Antolín, desprès que el seu homònim Mario creació dels llocs indispensables per a l'organitS i l v e s t r e hagués definit, amb precisió, l'abast zació de les festes, transports internacionals i incultural i existencial del teatre, com a manifes- teriors dels caps d'Estat i dels tres-cents iranòlegs tació de consciència, situà el problema en una assistents als actes, serveis de recepció, cambreperspectiva distinta, asseverant amistosament que res, allotjaments de periodistes, instal·lacions escaldria oblidar-nos del seu càrrec per entrar jun- pecials per a la Premsa, desfilada, etc. Solament tament, de la mà i sense protocols, per l'embrollat la desfilada costa 200.000 dòlars (14 milions de camí de la problemàtica del teatre espanyol. pessetes). Per als transports interiors s'adquiriren 800 autobusos i 400 cotxes particulars. El campaI així fou. Bo, així fou en principi. Perquè a ment de les tendes que albergaren el caps d'Estat mesura que Mario Antolín caminava per l'espinós i invitats, costà aproximadament uns sis milions camí dels problemes del teatre a Espanya, el calor de dòlars (420 milions de pessetes)... En total es mateix dels problemes produia ramalades d'inse- gastaren 15 milions de dòlars (uns 1.050 milions guretat en els oients. La disertació venia a cons- de pessetes), suma que representa el 0'25 per cent tituir una evidència : cal un estudi pregon i cohe- del pressupost anyal de l'Iran». rent de la problemàtica teatral espanyola, eludint (Blanco y Negro) les contradiccions —com poguera ésser, per exemple, acompanyar l'afirmació del caràcter social, de mijà de comunicació de masses, amb una deL'EMIGRACIÓ DELS METGES fensa de la lliure empresa ; o utilitzar un esquema quantitatiu de la cultura per concloure en una Resultat d'una enquesta entre metges espanyols manifestació anticlassista—• valorant amb tota pre- emigrats, realitzada per «Tribuna Médica». cisió la realitat i les seues possibilitats i, sens dubte, sense caure en la generalització dels proCauses: blemes o de llurs aspectes parcials.» 1.a Absència de mitjans i dotació tècnica i científica suficient. 2.a Manca de perspectiva de promoció. (Ernesto Contreras. Información)

Jo crec que el camp deu ésser, principalment, per a qui el treballa... Però cal matisar, distingir... El camp necessita moltes coses : capital, direcció, treball manual... I cal saber el que pertany a cadascú... Realment, el que passa és que el treballador manual ha d'ésser compensat en la mateixa mida que un treballador industrial, cosa que generalment no s'esdevé. «Açò ha de dir-se clar : al camp no hi cap tanta gent. El camp, necessàriament, ha ésser rendable, perquè si no ho és, no interessa, no serveix. Llavors, és clar, amb la industrialització, amb la vinguda de la maquinària, sobra gent al camp.»

la veu dels altres • la veu dels altres 3. a Baix nivell de les Universitats espanyoles, en ordre a fomentar la vocació investigadora dels alumnes. 4.a Dotacions econòmiques insuficients. 5.a Manca d'una política sanitària nacional. 6.a Manca de possibilitats per assolir un òptim ensinistrament hospitalari, traduïdes en la falta d'hospitals, i la necesitat de recórrer, per manca de places, al discutit sistema d'oposicions. 7.a Manca d'oportunitats per als qui volien obrir-se camí com metges pràctics. 8.a Excessiva proliferació d'interessos creats. 9.a Tentadores ofertes de l'exterior. Perquè no tornen?

1.a Per contar amb unes condicions de treball que, ben segur, no trobarien a Espanya. 2.a Per disposar d'una dedicació plena, que els dóna garantia i serenitat professional. 3. a Perquè la medicina espanyola continua patint de molt baixes remuneracions. 4.a Per disconformitat amb el sistema d'oposicions. 5. a Per por de la pluriocupació. 6.a Pels escassos mitjans que Espanya dedica encara a la investigació, cosa que dificulta l'estat actual de llurs treballs. 7.a Per haver creat íntims lligams socials amb el nou medi ambient (en molts de casos, matrimoni, fills, etcètera).

consolidació de valors autòctons, terrals, i expansió cap a un món més obert, avui ja planetari. L'Església, per la seva banda, reclama jerarquies espiritualment ben encarnades, com Òliba, pel que en sabem, en els condicionaments de la societat coetània. També el nom de l'abat-bisbe comtal, símbol de pau en la justícia, ha impulsat darrerament entre nosaltres un moviment religiós i cívic de reconciliació nacional, fraterna. Sembla que podem preguntar-nos si, al fons de les centúries, a través de tots els parèntesis d'amnèsia col·lectiva, no preval un fil més aviat continu d'Oliba ençà. Són moltes les coses que, al voltant sobretot de Montserrat, la seva obra màxima imprevisible, encara ara ens en fan sensible la presència. Qui sap si, bo i recordant Òliba al cap de mil anys, no hauríem de parlar, millor, dels mil anys d'Oliba!». (Serra d'Or)

UNIVERSITAT «Ciències, Medicina, Filosofia i Lletres, Política i Econòmiques són les carreres universitàries preferides pels estudiants espanyols, en tant que Dret i Farmàcia tendeixen cap una estabilització de llur alumnat. Veterinària registra un lleuger augment. A les Escoles Tècniques, Arquitectura i Telecomunicació són les més sol·licitades pels estudiants. Les dades estadístiques referides als dos últims cursos, xifren el total d'universitaris espanyols ESPANYA I LA C. E. E. en 170.000. Les xifres corresponents a cursos anEl senyor Cembrero —funcionari de la Direcció teriors assenyalen que els 100.000 estudiants s'asGeneral de Premsa i Informació de les Comuni- soliren al curs 1963-64. Com a referència indicarem tats Europees— explica la finalitat de les Comu- que el 1943 hi havia 41.000 universitaris, el 1923 nitats Europees destacant que no són pas unes hi havia una matrícula de 44.700 i el 1920 de passes intermitges per a una futura unió política 27.000 alumnes. europea. En aquest sentit i sense deixar de tenir La «mortaldat» estudiantil —percentatge dels en compte els problemes econòmics, la clau de que acaben llurs estudis en relació als que comentota incorporació a l'Europa dels Sis és política, çaren— segueix essent elevada, aplegant en alguper tal com les comunitats europees, segons el nes carreres al 80 por 100. Tractat de Roma, exigeixen a tot país tercer que Fa vint anys acabaren llurs estudis universitinga un règim polític comparable per poder optar taris un total de 5.140 persones. En el curs 1968-69 a una plena incorporació. eixiren de les aules 2.88 metges, 1.768 llicenciats Es referí després al ja immediat ingrés d'An- en Filosofia i Lletres, 1.485 en Ciències, 1.378 en glaterra en les Comunitats, fent una breu història Dret, 782 en Política —la Facultat amb major de l'apropament anglès a Europa. Insistí en l'exis- nombre d'abandonaments—, 745 en Farmàcia i tència de la disjuntiva amb o sense Europa, i 64 en Veterinària. afirmà que solament cap allò primer, puix viure Les xifres més altes dels qui acabaren en Esal marge de Europa és caure en un aïllament coles Tècniques corresponen a enginyers indusincompatible amb el món modern. trials (758) i a Arquitectura (297). Madrid continua essent el districte de major (Conferència. Las Provincias) població estudiantil. Les xifres aproximatives de l'alumnat per a l'actual curs acadèmic indiquen un total de 82.000 alumnes ; dels quals 54.000 en ELS MIL ANYS D'OLIBA la Universitat Complutense, 6.500 en l'Autònoma Ara, a mil anys del naixement de l'abat-bisbe i la resta en la Politècnica. En la Universitat Òliba, bellament etiquetat als museus evocatius Complutense el passat curs augmentà en un 10'3 com a Pare de la pàtria, els historiadors troben per 100 el número de matricula en relació al curs afinitats entre la nostra època i la seva. Temps anterior.» trasbalsats, de crisi creadora, amb una comesa de (Informaciones)

la veu dels altres • la veu dels altres UNIVERSITAT DE VALENCIA Durant l'acte inaugural del present curs universitari, fou llegida la memòria del curs anterior... Hi havia un punt allí enumerat sobre el qual volem cridar l'atenció : ens referim a la insuficiència del professorat, o a les dificultats amb què es troben per poder desenrotllar una positiva labor docent. Són molts els centres, sobretot entre els de nova creació, en la plantilla dels quals és a penes inexistent el professorat numerari. En la Facultat d'Econòmiques, per exemple, hi ha encara moltes càtedres i adjunties per cobrir que són regentades en l'actualitat per un quadre competent de professors als quals en res no afavoreix la situació d'interinitat en que es troben ; en la Universitat Politècnica aquesta situació és encara més generalitzada, i s'ha aplegat a l'extrem, per exemple, de finalitzar la carrera la primera promoció d'arquitectes i no comptar l'Escola més que amb un sol professor numerari, que és el que fa els oficis de director. Si hom afegeix l'estretor de mitjans amb què funcionen els departaments i les càtedres de la majoria dels centres, es comprendrà la raó que assisteix a tots aquells qui denuncien el desgavell docent i la manca d'eficàcia existents als nostres centres d'ensenyament superior.

EL CATALÀ ASIGNATURA OBLIGATÒRIA EN PERIODISME (BARCELONA) Avui —24 novembre— han començat les classes en la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma. Es tracta dels alumnes que escolliren l'opció A, és a dir, cursar els estudis de periodisme a través de la Facultat de Filosofia i Lletres de la citada Universitat. Encara no es coneix la data en que començaran els cursos de periodisme pròpiament dits. Els alumnes matriculats a través l'opció A son quaranta-sis. Les asignatures a cursar obligatòriament en aquest primer curs són : Llengua Espanyola, Geografia, Història General de l'Art, Història d'Espanya i Llengua Catalana. A més, existeix una altra asignatura, Redacció, de la qual hom no sap quan començaran les classes. (Tele-expres)

PINILLOS: PSICOLOGIA

«La Psicologia pot ésser utilitzada per part de Vestablishment, però no és quelcom específic d'aquesta ciència. Ocorre simplement que tot allò científic i cultural té repercussions enormes, fet C. E. U. D'ALACANT que explica la intervenció dels Estats ; el mal és que aquesta intervenció pot matar la gallina Des de l'anunci de creació de noves universi- dels ous d'or, però açò és molt difícil d'evitar. tats durant el III Pla de Desenvolupament, s'ha La cultura com sector indepenent de la vida soviscut en certs ambients de la capital alacantina cial tingué un cert "status" d'autonomia amb al una amarga desil·lusió... Al citat anunci, seguí liberalisme, com el tingué el capitalisme en els una quasi indignada reacció, participant organis- inicis, pero desprès... es torna quelcom massa mes oficials i nombroses entitats. Aquesta reacció important. ha culminat amb una visita al ministre d'Educació i Ciència, presidida pel governador civil, el Els problemes de la Psicologia no són els mapresident de la Diputació i l'alcalde d'Alacant. teixos que els de l'assistència psiquiàtrica. Els Hom expressà al senyor Villar Palasí que la in- nostres els dividiria en dos grans apartats : els quietud primera, en no haver-se creat la Univer- d'ordre docent i els d'ordre professional. En el sitat d'Alacant, havia quedat atemperada en co- primer destaca el desbordament del professorat néixer-se posteriorment que es preveia la creació per part del gran número d'alumnes assolit en poc de Facultats. Pel que sembla, el ministre respon- de temps. Per això, hom pot afirmar que el progué que el seu Departament només havia previst fessorat és irregular i improvisat : s'ha començat de fer-se càrrec de la Facultat de Ciències, que massa de pressa. En l'ordre professional pot dir-se era la de major cost; que la creació de la Fa- que no hi ha ni un esbós del paper que pot jugar cultat de Filosofia i Lletres, pel que a costos es el psicòleg a la nostra societat, ara i ací. Pot refereix, no és inviable, bé que resulte de major afirmar-se que el psicòleg no té entitat social, hi dificultat pel moment; i que respecte a l'altra ha qui diu fins i tot que això de la Psicologia és petició, l'elevació a Facultat de l'Escola Superior cosa d'aficcionats... En la confusió creada, l'inde Ciències Empresarials —que regenten els je- trusisme esdevé un dels problemes socials més suïtes— l'adequació més convenient de la qual seriosos, sobretot si hom té en compte que es serà la de Facultat delegada de la corresponent manca de nivell seriós d'investigació, formació del Politècnic de València. Així, doncs, durant professional i exigència. Hi ha persones, hi ha el III Pla de Desenvolupament, només serà creada grups ; però el "status", quant més, s'està encara a Alacant la Facultat de Ciències. perfilant.» (Tele-expres)

(Tele-expres)

Amadeu Fabregat

DE LES LLETRES

mort, gens èpica, de la Dama serà excusa i motiu d'una gran carnavalada. Aquesta mort esdevindrà símbol no pas per recurs a l'abstracteambigu, sinó per la forta concretesa i la tipificació de què gaudeix cada personatge. L'esquema iniciat abraça, com a leit motiv, una societat a la plena decadència de modes i costums més que no pas d'una abundància econòmica impossible de decantar en la seua inexistència. És un món d'hipoteca i senyoriu que, soscavant per la Història, va quedant vell i endarrerit. Al seu entorn, un petit univers de dissenters: artistes, El magnífic mallorquí és un escriptor jogui- pseudo-intel·lectuals, snobs..., que insinuant-se ja naire. L'obra novel·lística de Llorenç Villalonga a Mort... oficiaran de motiu contrapuntístic a L'hees nodreix d'uns trets i d'unes circumstàncies reva de Dona Obdulia. Vora a aquesta oposició que, en conjunt, ofereixen al lector la bàsica coherència que configura un univers literari : el món —dues decadències excloent-se mútuament— una de Bearn i la decadència —no tan daurada com acumulació de petits i bàsics detalls : els garcaricaturesca— de l'aristocràcia rural mallorquina, buixos nobiliaris («... els Bearns: eren tan antics És dintre aquest món que els personatges cre- i venien de tan amunt que no es podia saber d'on branten tot tipus de llei cronològica i àdhuc lò- venien...»), el secret de família —gairebé sempre gica. Els éssers villalongians, en continu passeig cambra misteriosa—, els prejudicis socials... Si Llorenç Villalonga ha intentat alguna ved'una novella a l'altra, poden morir i reaparèixer. Tanmateix, un esbós arraconat en qualsevol gada l'anàlisi crític de les causes d'una decadèncapítol esdevindrà potser el germen de tot un cia —cosa que jo dubte— val a dir que els prollarg discurs. També es dóna, però, la continuïtat pòsits se li han revoltat. A la seua novel·lística argumental i d'algun personatge al llarg de les hi ha acidesa i s'hi arriba fins i tot a l'esperpent («... les senyoretes de Gradolí, lletges i quarandiverses novel·les. El de Bearn és un món d'un dinamisme anàrquic, la qual cosa contribueix a tones, esquelètiques, anèmiques, repulsives, rela consideració de Villalonga com a autor des- mugaven en un racó...-o), ara bé, el conjunt resta preocupat. D'una despreocupació no pas delibe- ben lluny d'ésser la formulació angoixosa d'una rada. D'aquí també el que, trencant amb les situació desesperada. La seua és una escriptura convencions de l'escriptura novel·lística, faça el de recreació. Recreació d'una decadència mitjannarrador, explícitament, referències externes reve- çant la literatura, que permet deformar irònicaladores del caràcter fictici d'aquest gènere alhora ment la realitat alhora que reproduir una suma que, distanciant, s'allunya del mite de la identi- de tares i enyors a la recerca de l'evasió. Sempre ficació per part del lector («... degut a una sèrie roman, per part de l'autor, una espurna de tende causes que ja s'enumeren en un altre volum dresa i tolerància al bell mig de totes les possibles del Club dels Novel·listes...v). acrituds. Joan Sales al pròleg de Bearn explica Ens trobem, doncs, enfront d'un novellista el el repudi de què Villalonga feu objecte a Mort mòbil de l'escriptura del qual és simplement el de Dama. Prejudicis de consciència. L'escriptor, plaer de la creació. I ja és sabut com els plaers a la maduresa, reconeix l'encís d'aquest món —la senzills són tel darrer refugi de les ànimes com- douceur de vivre— o almenys, en el seu escepticisme, sap reconèixer la veritat fora dels esqueplicades». mes. No en calia, però, el repudi. Tampoc la condemna no fou tan clara. EL MÓN DE BEARN Potser l'autor confiava, amb Bearn, porgar petQui no ha viscut a França abans de la Revo- cats d'altra banda mai comesos. Bearn és la novella de Mallorca, un cant a la decadència de lució, no té veritable idea de la dolcesa de viureu l'aristocràcia rural. Una veritable peça mestra de (Talleyrand). Mort de Dama (1), que desencadenà l'escàndol la literatura peninsular contemporània. «A Bearn, de la classe social mallorquina que s'hi veia juspeix i carn...» tament retratada —i paradoxalement immortalitzada— inicia l'esquema obert de tants desenvo- també la contradicció hi és present. Tot Bearn lupaments posteriors. La narració ve estructurada és una llarga lletra del capellà Don Joan motitot i partint del nucli central, l'agonia de Dona vada per la mort dels senyors. La prosa de Don Obdulia de Montacada que, morosament aturada Joan, ingènua i senzilla, és utilitzada com a opoper l'autor, permet de fer una sèrie de fugides sició aclaridora de les pròpies idees de l'autor narratives esbrinadores de totes les xafarderies i expressades mitjançant la seua projecció literària, decadències d'una societat que no pot reeixir. La Don Toni de Bearn.

lletaferits

LLORENÇ VILLALONGA, SENYOR DE BEARN

Hi ha quelcom de màgic al món de Bearn. De mode semblant a Cent anys de soletat, el matrimoni entre parents —Don Toni i la seua esposa, talment com els senyors Villalonga, són cosins origina la fi del llinatge directe. Màgiques són també les reaccions d'alguns personatges sempre a la recerca de l'analogia i la conexió, tot la qual cosa desemboca en una teoria del senyoriu, feta d'un pur irracionalisme no exent, com tots els assalts a la raó, d'una certa mística. De la relació Bearn-El guepard (2) (Bearn és anterior a la novel·la del príncep de Lampedusa) pot afirmar-se que ha estat el mateix Villalonga, sens dubte fascinat per aquesta obra, qui més ha divulgat l'estranya semblança entre ambdues novelles. Un estudi detallat retorna a cada una de les dues novel·les la seua evident independència. Els barons de Bearn, projecció sublimada de Villalonga i la seua muller, són les figures centrals d'un paradís que s'enfonsa («... perquè en aquest món no hi ha més paradisos que els perduts. ..»). Don Toni és una síntesi de contraris, una paradoxa activa : racionalista amb inclinacions al lirisme, estima el progrés alhora que es nodreix del record, vesteix hàbit franciscà amb perruca divuitesca. El seu capteniment de filòsof sovint sofista, provoca dubtes a l'observador. La baronesa de Bearn està construïda, com molts personatges proustians, de petits detalls i de subtileses. Harmoniosa i captinguda, esdevé el més bell exponent d'una poètica desintegració. Sempre ben retratada, fins i tot quant desvia la seua virtut, quedà això com un refinament senyorívol que subjuga l'autor. La seua magnificència la situa devora la tipificació a què es veuen sotmesos d'altres personatges villalongians. Dintre aquesta tipificació cauen metges —Villalonga estudià Psiquatria a París— i polítics. Uns i altres no en surten ben parats, víctimes sempre de les més forassenyades actuacions («... als polítics no se'ls retira mai. Són com els lloros... Arribà, com a bon dictador, a desvariejar en nom de Déu»). Bearn és una reflexió poètica, mitificació ben conscient d'una negativitat que en el seu encís —un temps deturat, un anacronisme fornit d'apariència i superficialitat— queda, al damunt del paper, redimida, transformada i feta elegia.

emprat com a contrapunt del puritanisme local. Les descripcions d'aquesta mena d'underground mallorquí ens recorden sovint les més Uuentes pàgines de Desdejuni a can Tiffanis. Les oposicions assenyalen també l'antic mite de la inconsciència com a màxima forma de vitalitat : un Xim de Bearn, camperol i ple d'energia, enfront d'una Alícia Dillon tendra, intel·ligent i frustrada. On és el proustianisme de Llorenç Villalonga? Jo diria que es tracta d'un proustià "in corpore et anima" tot i mancat de serietat. Tan sincer que ni tan sols es preocupa d'imitar P r o u s t . L'obra de Villalonga, més espontània, d'una construcció menys artificiosa, està mancada de la morositat descriptiva de A la recherche du temps perdu. La connexió amb el francés queda plasmada per diversos sistemes : cita a Proust —Proust criatura villalongiana— i als seus personatges en diverses ocasions. Coneix la teoria proustiana del temps recobrat, però, més que aplicar-la directament, ho fa a través d'alguns personatges (per exemple, Don Toni de Bearn o el narrador de «L'àngel rebel», en tots dos casos projeccions de l'escriptor) que en escriure les seues memòries persegueixen el temps perdut i no renuncien mai al dret al record (Don Toni de Bearn : «Era tard per a repetir, però no per a recordar. Ja no necessitava Dfi Xitna, sinó la seua imatge: les Memòries, el refugi de Bearn, una ploma, tinta i papen). No cal oblidar tampoc com un dels dos pastitxos proustians recollits a "El lledoner de la clastra", "Marcel Proust intenta vendre un de Dion Bouton" és una peça mestra d'enginy i perspicàcia. PARÒDIA I AMBIGÜETAT

Un tercer contacte amb Proust seria la caricaturització —lleugera, subtil i perillosa— de trets i situacions proustians. Hi ha nombroses recreacions de nuclis temàtics característics de la Recherche adobats amb un estil pròpiament villa

LLORENÇ VILLALONGA, MARCEL PROUST I UNA CUPLETISTA DEL PARAL·LEL

A la cambra de l'agonia Dona Obdália de Montacada, en el fons libidinosa i populatxera, allibera amb el record i la paraula llargs anys de repressió. Sens dubte per freudians imperatius deixa la seua fortuna a Violeta de Palma, cupletista del Paral·lel barceloní i ovella negra dels Montcada que, gràcies a l'herència «es comprarà un dol apoteòsic». Així doncs, el personatge secundari de Mort... esdevé, com sovint ocorre dins la novellística de Villalonga, protagonista d'un altra novel·la, L'hereva de Dona Obdulia. L'entorn és el mateix : el lirisme de Bearn i la ironia finíssima de Mort... El ritme accelerat d'aquesta, deixa pas a una sèrie de tiempos lentos on la mirada de l'escriptor, a hores d'ara més madura llisca suaument al damunt de l'univers bearnés. A L'hereva fa un ample desenvolupament de Valtra decadència, un món snob i pseudo-intellectual

Llorenç Villalonga

longià. Enfront d'una escriptura amb voluntat de transcripció —Proust—, la del mallorquí és una literatura de l'artifici, teatral i teatralitzant. I el conreu de l'ambigüetat cau dins aquest aspecte : «¿És carn o peix?... Potser es tracta d'un guisat de serpent». MERCÈ LINYAN, VALENCIANA A LONDRES «¿Noi o noia?— interrogà somrient. De New Malden ens arriba la novella prime¿Què importa el sexe, madame?». renca d'una valenciana. Mercè Linyan —corresVillalonga ha estat el primer a la nostra no- ponsal de GORG a Londres— ha publicat L'Eros vel·lística a encetar el tema de l'homosexualitat de Piccadilly Circus al Club del Novel·listes. —masculina i femenina— amb abundància i conNascuda a Canals —comarca de Xàtiva— resitinuïtat. El tractament, però, tal i com hem as- deix a Anglaterra des de fa quinze anys. L'Eros... senyalat, deixa el tema fora de l'abast de tot s'ocupa, tot i barrejant les dades autobiogràfiques, realisme i el cobreix d'una sofisticació poc fre- de la vida de Mary, una valenciana casada i afinqüent a les nostres lletres. A despit d'aquells que, cada a Londres que, en divorciar-se del seu marit per evident ignorància, consideren l'autor com a esdevindrà desarrelada i inestable, fent contacte clàssic vivent cal afirmar la presència d'un peri- amb els hippies i el món de la droga. llós i saludable enfant terrible. I més d'un se La novel·la de Mercè Linyan gaudeix d'un estil n'ha aprofitat impunement. acurat, acadèmic i obertament asèptic. L'enyoEn conjunt, doncs, les obres de Villalonga rança de la seua terra queda traduïda en un lirisofereixen tota una galeria d'invertits sexuals, me evocador que fa remembrança dels petits esd'ambigües sospites, de situacions forassenyades... deveniments de la seua vida catalana. La nostàlgia gairebé sempre com a retaule de fons de l'acció és el motor inicial i bàsic d'aquesta novel·la, esprincipal. L'autor afavoreix l'equívoc alhora que, crita amb espontaneïtat i una adequada manca de mesura i d'equilibri en justa correspondència escèptic, l'adoba amb ironia i tolerància. Les figures femenines són de més gran consis- amb les situacions, una mica desballestades, de tència que els homes. Tant és axí que com sol la trama. esdevenir en Proust, l'home és presentat sovint com a objecte des de l'òptica femenina estant. LES CAMPANES JA NO TOQUEN No pas, però, l'home de món o l'intel·lectual sinó, Edicions Proa acaba de publicar Per qui toquen també molt proustianament, el valet, el camperol, les campanes d'Ernest Hemingway, novella que l'assistent... inconsciència i erotisme plegats sota molts llegirem d'amagatois en l'edició Sudameri la inevitable tipificació que origina en ocasions cana de preu exorbitant. Una novella més sobre una fina paròdia: la descripció de l'home assenyala guerra d'Espanya, publicada a 1940 (és a dir, la aquest bé com a ésser «alt, esvelt i ros com un seguint la tònica de l'oportunisme encetat per ocell de luxe», bé com a mascle mancat de cervell. Blasco amb Los cuatro jinetes del Apocalipsis). Vora els personatges, algunes de disquisicions, Una mica endarrerida aquesta edició en català gens ortodoxes i sovint mofetes, al damunt la d'una novel·la que ens mantingué —prou literàsexualitat. riament— en la rebel·lió pels volts dels anys cinA tL'àngel rebeh (3) —narració curta i fina quanta. Compensant almenys amb aquesta tasca paròdia de les novel·les al damunt de l'ambigüi- extraliterària una qualitat novel·lística dubtosa ' tat— es desenvolupa el problema d'una atracció prou en entredit. feta de_ paternalisme —desig de continuïtat—, pigmalionisme i fantasia narcissista. Tendra sàtira ELS «QUATRE QUARTETS» EN CATALÀ de l'adolescent sartrià, que en la seua inmaduEls famosos poemes de T. S. Eliot, editats resa anuncia ja la mort del usenyoriu*. Aquest adolescent, Fio la Vigne —del qual se sospita aquest any per Enlace en versió bilingüe anglèsprojecció d'un jove i conegut escriptor tcatalà castellà de V. Gaos, havien estat ja traduïts i de Mallorcan— reapareix a «La Lulu», la darrera publicats en català l'any 65, any de la mort novella de Villalonga, que constitueix un inte- d'Eliot. L'autor dels Quatre Quartets ha estat una ressant exercici : la conversió de la xafarderia en personalitat discutida. Els seus poemes, considecategoria literària —la qual cosa no és nova a rats com els més importants de la poesia metala novel·lística de l'autor—. El macarró, l'amis- física anglesa des del segle XVIII, són fruit d'una tançada, l'unisexe..., són tractats amb una poca- versificació palesament elaborada, en justa corresvergonya tan sana com inversemblant. Gens pre- pondència a una teoria prèvia. Tot i això, cada tenciosament. Sense altra intenció que el plaer poema roman lligat a l'experiència viva de l'autor. que de l'escriptura es dedueix per a qui, com Lluís M. Aragó feu una correcta versió cataLorenç Villalonga, necessita fixar i bescanviar lana dels Quatre Quartets, editada a Ciutat de els records. Palma per Daedalus (Col·lecció La Sínia, de poesia). Com a pròleg, una aproximació de R. B. Tate. Recomanem la versió catalana d'una obra-fita a l'història dels moviments poètics. (1) Club dels Novel·listes ha publicat les vuit no-

la galàxia de gutenberg

vel·les llargues de LI. Villalonga. (2) Trad. pel mateix Villalonga i editada al «Club dels Novel·listes. (3) «L'àngel rebel» i ((El lledoner de la clastra» han estat editats per «Bibl. Raixa». Ed. Moll. Mallorca.

INFAME, INFAME TURBA

En la línia del llibre alka-seltzer —atractivament pedant i d'amable presentació— tan conreat darrerament per algunes editorials barcelonines,

ha publicat Lumen Infame Turba, recull d'intervius fetes a una selecció, d'allò més parcialista i desequilibrada, de figures del món literari peninsular. Hi són presents vuit dels nueve novísimos fills de Castellet. Entre els participants, sis publiquen també en català. I en total vint-i-sis personatges exhibeixen acurades fotografies acompanyades de curriculum vitae. Les boutades, els despropòsits i, és clar, el refinament alta-cultura que envolta les d e c l a r a c i o n s d'aquesta turba, contribueixen a una lectura tan àgil com intrascendent. SEIX BARRAL EDITARÀ EN CATALÀ

Aquesta editorial reanudará aviat la col·lecció Víctor Seix, única que Seix-Barral publicava en català. Dedicada a l'edició de textos importants sobre temes lingüístics, es preparen, pel moment, tres títols importants : Ei llentguatge, de Bloomfield, en traducció de Gabriel Ferrater. Aportació lèxica de Josep Carner a la llengua literària catalana de Loreto Tusquets, i finalment, La tragèdia i la teoria del drama, assaig d'Elder Olson.

poesia SOBRE LA «POESIA REALISTA» Al número pròxim passat d'aquesta revista —GORG, octubre, 1971— han aparegut dos comentaris, d'autor i perspectiva molt diferent, que coincidien, però, amb certs judicis de valor sobre la poesia realista al País Valencià —mort, o no nat, literari sobre el qual s'especula... La veritat és que tant l'un —l'amic Escrivà— com l'altre —l'admirat poeta balear Josep Maria Llompart— segueixen distint camí en llurs exposicions i conclusions i no sabrien, ara, com els he poguts encaixar en aquestes ratlles tots dos alhora. De l'article sobre l'Alpera, de J. M.a Llompart, ens ha sorprès una afirmació que potser fins i tot tinga raó si ens atenem als fets : «Cal, advertir, emperò, que la poesia valenciana "protestatària" —millor fóra dir-ne, senzillament, "realista"— no ha tingut la continuïtat que caldria esperar. I això no ha estat per cap mena d'esgotament ni de deserció ideològica, sinó pel progressiu abandonament de l'expressió poètica per part de molts dels seus representants més qualificats». Aquest paràgraf, aplicat a l'Antologia de poetes universitaris valencians de 1962, és exacte. Ja no ho és tant si el referim a l'Antologia de la Poesia Realista Valenciana, de 1966, d'Alpera, per manca d'informació, suposem, de l'autor. I arriba, totalment, a l'absurd i a la ignorància més possible si diguéssem que el corrobora l'escrit de Vicent Escrivà. Havia dit abans que «potser fins i tot tinga raó si ens atenem als fets» —i tinga raó el crític o comentarista del fet poètic realista valencià, afegim ara— perquè, argument prou impor-

tant, aquell és el material de què disposa, i ells, crítics i comentaristes, de la poesia publicada, en la major part dels casos, s'hi refien. Comprenem que és molt difícil, quan no fins impossible, seguir un altre mòdul de treball. Gosaríem admetre que la poesia «és» quan ix a la llum pública i no la paperassa de versos, realistes o jocfloralescos, que potser descobriríem l'any set mil doscents! Però resulta que sí que existeix una poesia realista i/o moderna i/o actual al País Valencià. Aguanteu les campanes : sense oblidar qui, què i com la fa. I que sí que existeix aquesta poesia compromesa, indubtablement, amb el destí i la lluita del País, i que és de molt millor qualitat que no la jocfloralesca i malmesa poesia-molí-devent que vergonya tindríem encara de col·locar-li l'adjectivació als versolaris de festes. I ara se m'acudeix una pregunta : els lloats i extraordinaris trobadors medievals, ¿no feien poesia de Jocs Florals i tan digna com qualsevol? í s clar, que la poesia actual i/o posterior a l'Antologia universitària, «encara» no ha eixit a la llum ni és del domini «públic» —cinc-cents exemplars d'edició normal se n'arriben a imprimir, d'un llibre de poesia : és perquè no deixàssem mai de trepitjar terra quan s'intenta canviar el món des d'un llibret de versos...— si no és en antologies, les dues que conec jo, parcials, bilingües —català i anglès—, editades als Estats Units. Una el 1968 i l'altra el 1970. Deu haver-hi algú, sobretot qui haja format part de jurats als concursos literaris, que ens podria informar més documentadament de tota aquesta producció actual de poemes. Personalment, ho he intentat de fer en llibres inèdits, en part, encara ; i n'he llegida molta d'underground d'acceptable qualitat i de la més ortodoxa base realista com manen els cànons, no publicada fins ara per raons editorials. També m'agradaria aclarir que aquesta poesia realista, o no tant, és factible de publicació perquè els autors, en la major part dels casos, han dit el que volien dir de tal manera que els ho deixassen dir si mai ho havien de publicar; el qual aclariment significa que no arribem a l'àrea del pamflet ni molt menys. I no que el rebutgem. A més : quan he dit la paraula underground m'hi referia més aviat a que molts interessats en el fet poètic la coneixen, aquesta poesia, que no a la seua situació subterrània a posta. Doncs bé : subscric un per un tots els apartats que puguen retraure's de Fuster opinant en aquesta —i tantes més!— qüestió. Però veig, d'altre costat, la relació que pot haver-hi entre uns poemes —-realistes, surrealistes, o planetaris !— premiats en un concurs de jurat solvent i la manca d'empenta-editorial-producte-de-la-societat-dominant, que diu Vicent Escrivà a l'article de GORG. I la resta, la resta de tot l'article aquell, és literatura... I no, precisament, «realista», sinó, seguint la seua adjectivació, d'estable, d'estable abandonat fins i tot. Perquè, a part de la «boutade» —que m'ha fet gràcia i tot; que conste—, no és això el que cal al País. Desgraciadament. JOSEP-LLUIS FOS MARTÍ

PEDAGÒGIQUES Conversa a proposi del llibre:

MODERNITZAR L'ESCOLA Autors: CELESTIN FREINET i R. SALENGROS Editorial ESTELA.

Barcelona, 1971. 75 pàgines, 35 ptes.

És aquest un llibre de gran utilitat que ajuda a fer allò que el seu títol indica : modernitzar l'escola. I és aquesta una qüestió que preocupa i de vegades arriba a angoixar un bon nombre de De vegades no se sap ben bé en què consisteix un autèntic canvi de l'escola, o, si se sap, hom no sap com fer-ho. És per aquesta raó que el llibre resulta doblement interessant; perquè escrit per uns mestres que han viscut l'escola pública, ens hi proposen uns mitjans alhora que ens mostré situacions en les quals, per la manca de condicions materials, és impossible i ineficaç qualsevol canvi. Però vegem-ne alguns paràgrafs : L'escola ha fet com aquelles empreses que, un temps, fabricaven manualment olles de terrissa i que no han volgut canviar ni el mode de fabricació ni el ritme de treball ni la producció. I les olles de Terrissa ja no es venen d'ençà que l'alumini ha conquerit el mercat... Es deixa de fer olles. Provaran de modernitzar-se. ... També cal que l'escola es modernitze. ... Fet i fet, l'escola ja no és allò que era fa cinquanta anys: els mètodes de treball han evolucionat, i fins els manuals i tot s'han modernitzat amb les seues pàgines de coloraines que en fan com llibres de premi permanents. A propòsit d'aquestes notes he conversat amb uns companys, mestres a Mislata, dels cursos 7é i 8é, és a dir dels darrers anys de Primària : Roser Santolària i Salvador Lull. ROSER. — Evidentment, si cal que l'escola canvie, cal canviar d'utillatge. Hi haurà d'haver màquines d ' e s c r i u r e , de calcular. Hi haurà d'haver laboratoris per a investigar, per a descobrir. Hi haurà d'haver plantes i animals... I els útils de treball continuen sent primordialment el llapis i el paper. CARME.—Per exemple, ara s'estudia per mitjà de fitxes ; però de fet aquestes fitxes són elaborades per unes editorials, els mestres s'hi vinculen com abans es vinculaven als llibres de text, i veritablement continua u t i l i t z a n t - s e fonamentalment el llapis i el paper. SALVADOR. — Podríem els mestres fer un altre tipus de fitxes més d'acord amb les modernes e x i g è n c i e s i amb les

nostres classes, però, a la manca de temps per a fer-ho, unim el que, de m o m e n t , no en sabem. ROSER. — Per a açò caldria el treball en equip dels mestres. C A R M E . — L e s fitxes són útils en determinades circumstàncies, però no ho són tot. Cal que l'escola isca a la vida, conega el món que l'envolta, que els xiquets facen investigacions d'ambient... SALVADOR.—Sí; a propòsit d'açò, recordé que les teues alumnes, Roser, van estar un dia fent entrevistes, i no va voler respondre'ls quasi ningú ; no pogueren fer els estudis que es proposaven. ROSER. — De tota manera és bo que s'adonen que el medi no està acostumat a considerar

l'escola com a pròpia, i que reflexionen sobre això. SALVADOR. — Sí; i mentrestant es va fent camí en aquest sentit. ROSER. — Per comprendre el món cal veure'l, viure'l. SALVADOR. — De vegades sorgeixen problemes; per exemple els mestres no coneixem el medi que els xiquets estudien ; aleshores poden fernos preguntes que no sabem contestar. ROSER. — És que cal que canvie el concepte tradicional del mestre, el mestre de «jo ho sé tot». El mestre és un treballador que busca juntament amb els xiquets, que investiga i evoluciona com ells. SALVADOR. — Sí, però els xiquets han d'anar a d q u i r i n t aquest concepte del mestre des dels primers anys ; si no, després, el menystenen i no capten vertaderament que la missió del mestre no és la de ser un pou de ciència, sinó la d'ajudar-los en la investigació i en la recerca. ROSER. — És clar, els últims anys d'escola no donen temps de fer la instrucció que cal i donar una visió del món, fomentar la creació i l'expressió del xiquet i aprovar els exàmens de certificat. Cal que tot comencé abans. CARME.— Quant a la manipulació del material, ¿hen observat vosaltres també que els xiquets són maldestres, que ho trenquen tot ? ROSER. — És clar, mai no han estat acostumats a manipular-ne, ni hi ha condicions adequades, de la mateixa manera que mai no han estat acostumats a participar en les decisions de la classe. Aleshores, quan ho fan, ho fan amb hinabilitat i v i o l e n t a m e n t , quasi amb venjança. C A R M E . — A més a més, per aqueixes raons que dius, no estan acostumats a considerar l'escola i l'utillatge que hi ha, com a propi; per això s'hi produeix una manca de responsabilització.

ROSER.— Per tal de sentirse «grup», hi pot ajudar tenir un fons de diners en comú. CARME. — Sí, però, de moment, hi s o r g e i x e n bastants p r o b l e m e s , perquè l'educació sempre ha fomentat l'individualisme. R O S E R . — Aquests problemes sol solucionar-los el mateix grup. CARME. — Sí, però no oblides que l'educació és un procés i que en un any no es resolen massa coses. ROSER.—D'acord, i aqueix any es perd temps. Ara bé ; si a la classe hi ha mitjans que ajuden a la integració, a la participació en el món de l'escola, anirem més de pressa. CARME.—Sense oblidar les condicions materials que ens calen. Jo, per exemple, tinc 41 xiquetes. El local és una planta baixa amb espai suficient per a la classe, però amb poca llum. Tenim l'elèctrica e n c e s a cada matí i quasi cada vesprada. R O S E R . — J o també tinc encesa la llum elèctrica tot el dia i també estic en una planta baixa. Tinc 36 xiquetes, però em manquen taules i cadires. S A L V A D O R . — M i r a ! , jo tinc 35 xiquets i 32 taules ben acostadetes en una planta baixa amb la corresponent llum elèctrica. ROSER- — Ja veus ; jo, a vegades, voldria que no armassen soroll; però què vas a fer quan dues o tres xiquetes es disputen la propietat d'una mateixa cadira? tEstem a favor de la bona orientació (professional i d'estudis) dels alumnes, i de la reorientado en curs dels estudis. I tothom sap com és de delicada aquesta feina, ja que el menut no té autèntica consciència dels propis gustos i, sobretot, de les pròpies forces fins ben entrada l'adolescència, o siga, cap a setze anys* (pàg. 66). ROSER. — Ara mateix estic pensant en les meues alumnes del curs passat. N'hi ha tres que segueixen batxillerat. Una que estudia i treballa, altres tres fan taquigrafía i mecanografia i la resta treballen a indústries, sobretot de la confecció, excepte alguna que encara no ha trobat treball. Realment cap de totes elles no ha tingut opció, ni s'ha plantejat massa allò que volia fer. Necessitaven

treballar i han agafat allò que han trobat. SALVADOR.—Hi ha alguns mestres que van fer uns cursets d'orientació p r o f e s s i o n a l . Alguns xiquets de la meua classe solen acudir al taller de fusteria que dirigeix un d'aquests mestres. C A R M E . — En són pocs, aquestos mestres. De tota manera, açò no em sembla vàlid ; únicament ajuda al fet que els xiquets coneguen, una i només, una professió. No orienta en absolut. R O S E R . — J o vaig fer, fa tres anys, un curset d'especialització per als cursos setè i vuitè de P r i m à r i a i hi vam tractar l'orientació professional d'una manera teòrica. C A R M E . — D'aquests cursets que parles, se'n van fer un any, no ?, o dos, i mai més no se'n han tornat a fer. ROSER. — Sí, i després no va eixir cap disposició reguladora de tot açò; és a dir, el fet de ser especialista de setè i vuitè no vol dir que jo estiga legalment habilitada per a ser m e s t r a d'aquests graus. Una altra cosa : jo em vaig especialitzar en c i è n c i e s . Uns altres mestres, en lletres ; doncs bé : jo continué donant totes les matèries. C A R M E . — L a Nova Llei exigeix molts especialistes en el segon cicle d'Educació General Bàsica. Al bo i millor, ara et r e c o n e i x e n legalment aquell Curset. C A R M E . — Vosaltres, com jo, teniu molts xiquets immigrats a la classe. Se senten valencians ? R O S E R . — J o hi veig una evolució. Les que xiquetes han nascut ací, encara que els seus pares no són valencians, se senten valencianes. Les altres, les que han nascut fora, s'hi van sentint amb el temps. CARME.—A la meua classe, passa igual. Ara bé, el fet de sentir-se valencianes no vol dir que se senten vinculades a una cultura valenciana. R O S E R . — Bs que ací a Mislata no hi ha cap vida cultural. Tin en compte que l'any 40 hi havia 4.000 habitants i ara n'hi ha 20.000. És açò un conglomerat de cases i gent sense cap personalitat ni cohesió. Hi ha, és clar, persones que par-

Ien la nostra llengua, però en són minoria. SALVADOR. — A la mena classe hi ha sols un xiquet de parla valenciana. CARME.— A la meua classe són una quarta part les de parla valenciana, però n'hi ha moltes més que encara que habitualment no la parlen, la saben, i totes tenen interés a aprendrela. Lògicament, la qüestió a les nostres classes no es pot presentar com es presenta als pobles de la Ribera, o als de la Marina, per exemple. ROSER.— Si els mestres estiguessen sensibilitzats de cara al problema, es produiria més aviat una integració dels nens immigrants. SALVADOR. — Però hi ha encara mestres que són contraris a tota manifestació de cultura valenciana. CARME. — I és una llàstima. La qüestió de la immigració és ampla i hauria de tractar-se des d'altres plantejaments, sobretot l'econòmic ; però és una llàstima que l'escola no servesca de pont entre dues cultures, i no mostré la valoració i e! respecte que cal per a totes dues. Jo puc dir-vos que si vaig començar a ensenyar la nostra llengua a xiquetes de la meua classe, va ser perquè precisament una d'Albacete, amb l'aprovació de totes les altres, m'ho va demanar. Modernitzar l'escola: vet ací una qüestió candent. R. Salengros, al darrer capítol del llibre, es planteja el fracàs en l'ensenyament secundari precisament d'aquells alumnes que han viscut p i t j o r s condicions socials. Perquè hi hagi eficiència en l'obra de democratització dels estudis, cal que n'hi hagi també en l'obra d'educació. Això és particularment veritat pel que fa a l'educació de base, la formació primera anomenada escola primària, que ha de donar a tothom l'oportunitat de descobrir i cultivar la pròpia personalitat, els propis gustos, fins i tot les aptituds més concretes; no s'ha de realitzar dins un clos: ha de sortir de la vida per tornar a la vida com defensava Decroly; ha de tenir present el contingut del pensament i no el seu embolcall o la seua etiqueta. C. MIQUEL

Teatre TEORIA D'UN TEATRE VALENCIÀ (II) A l'últim número deixàvem delimitades les possibilitats immediates del teatre com a sistema de comunicació social de la més ampla audiència per contraposició a d'altres —no pas per exclussió—, dins del nostre específic context sociocultural. Hi dèiem també que teatre valencià significava una opció «totalitzadora» en tant en quant no es tractava sols d'una mera ellecció lingüística, sinó de l'adopció conscient i conseqüent d'un compromís amb la història —passat, present, futur— del nostre poble, realitzada per mitjà d'un art determinat, el teatre. Hi ha però, el perill de pensar que, quan parlem d'ellecció ens referim tan sols a un problema idiomàtic. ï>s a dir, que estem defensant un teatre en valencià, per contraposició a un teatre en castellà, reduint la discussió a uns extrems de simplisme patrioter de Comissió de Falla. O d'altra manera, que l'idioma determina, per se, una actitud específica davant dels nostres problemes co ma poble. Òbviament aqueixa és la línia de menor resistència, botant de pedra a pedra per sobre el riu de la lògica científica : l'ordre de causa i efecte és invertit en benefici de l'immobilisme social i cultural de la nostra gent. Però qui aplega a la llengua pel recte camí d'una investigació conscient de la realitat que ens circunda, ha de comprendre forçosament que el compromís idiomàtic no és altra cosa que la conseqüència d'un compromís anterior, el compromís amb la nostra història, sobre tot amb l'altra història, la que hem de fer, la que estem fent cada dia. Perquè avui al nostre País, qui accepte una positura progressiva —i no parle sols al camp de la cultura— ha de tenir en compte que la llengua té un sentit molt més que filològic, social... és quasi un segell de classe. Així, dues positures queden clarament determinades : la d'aquells qui pensen que sols es tracta de «fer-ho en valencià» (amb dues altres «sub-positures», la dels qui empren la llengua com a portadora-conservadora dels valors popularistes i pseudofolklòrics del País i la gent valenciana —barraqueta, idil·li hortícola, taronger, i horta dolça i feliç—, i la dels qui «tradueixen» les seues angoixes metafísiques i «èlituoses» a la llengua majoritària i la dels qui pensem que en tractar de fer un teatre compromès amb la nostra circumstància, en tractar de fer un teatre per a

les masses, hem d'aprendre d'elles la seua llengua, que és la nostra i ens havien fet oblidar, la seua vertadera tradició, la seua problemàtica, i, en fi, conèixer tot aqueix trellat de mites imposats, de falsos símbols, i d'inventades virtuts, defectes, i característiques ètniques, geogràfiques, socials i culturals que el concepte de poble comporta. El teatre, però, està en crisi, diuen. Un cert teatre està en crisi. Un teatre que a nosaltres no ens interessa gens ni mica. Després del boom dels teatres independents, l'experiència ens demostra que tot hi era un joc de saló, una opció davant del teatre «estatuït». Malgrat tot encara resta —espere— l'altre... El teatre dependent. El teatre al servei d'una classe, del qual parlarem en altra ocassió. RODOLF SIRERA (C. E. T.)

FETS I NOTÍCIES •*• Hem rebut el programa del «Vè Cicle de Teatre Actual», que organitza a Alcoi el grup de Teatre «La Cassola». El d'aquest any compta amb les següents representacions : «El Auto del Hombre», pel Grup «Teatro Libre de la Universidad Complutense» de Madrid, sobre textos de Calderón, «Las Euménides» d'íísquil, pel Grup «Ditirambo, de la R. E. d'Art Dramàtic, de Madrid, «Tener una ventana», d'Ubiesco, pel Grup «Zeta», de Madrid, «El Juego de Dos», de Ramiro Oliveros, pel Grup «Nasto», de Madrid, i «Un informe para una Academia», de Kafka, i «El Pupilo quiere ser Tutor» de Peter Hanke, pel Grup Experimental Gòmez-Fitzi d'Hamburg. També hi ha un recital poètic de Núria Espert, i diverses conferències, a càrrec de Mario Antolín, Llovet, Salvat, Monleón, Ramiro Oliveros i Domènech. El Cicle s'estén del 22 de Novembre al 5 de Desembre. A causa de les dates, quan aquest número de «Gorg» isca al carrer ja haurà acabat el Cicle, i la noticia, dones, no té altre valor que de recordatori. Més avant parlarem d'aquesta desigual mostra, la major part de les representacions de la qual estem podent veure-les a València, al C. E. M. Sols destacar l'absència de grups que

no siguen de Madrid, i la de la propia «Cassola». Cap d'obra, tampoc, en la nostra llengua. •je Agraïm a "Studio" que ens trametés invitacions per a "Danza Ritual para una ejecución" de Hanley, pel "Pequeño Teatro" de Madrid. Bon treball d'interpretació per a una obra sense cap d'interés. • Una obra valenciana «Homenatge a Florentí Montfort», de Rodolf Sirera, ha obtingut el Premi Especial del Jurat al «I Premi de Teatre "Ciutat d'Alcoi"». L'obra guanyadora va ésser «Las planchadoras», de Martínez Mediero, de Badajoz. • Felicitem al Senyor Ricard Blasco per la seua •molt interessant "Lletra de convit" del passat número de Setembre. Les divergències, però, no són absolutament irreconciliables, i, per altra part, aconsellem al Senyor Blasco el divertit joc de "llegir entre línies", i veurà com si que es diuen aqueixes coses. A més a més, pensem repetir-les molt més clarament des d'aquesta Secció. Satisfet, arat ic Comentaris sentits a l'eixida de la representació de l'Ateneu ("La Patti de Peixcadors" i "Les xiques de í J Entresuelo"J: "A mi m'agrada molt el teatre valencià, perquè fan unes xarrades amb una gràcia,,,,", o aquest altre: "L'obreta (Les xiques de ¿'Entresuelo,) està molt bé, perquè tracta un problema real: el que costa casar bé les filles, eh, senyor X...1".

BIBLIOGRAFIA «EL TEATRE CONTEMPORANI» Ricard Salvat

(Dos volums) l.er Volum. — "El teatre és un arma? — De Piscator a Espriu". 300 pàgines. Preu: 230 ptes. 2.n Volum.—"El teatre és una ètica?—De Ionesco a Brecht". 334 pàgines. Preu: 245 pessetes. Col·lecció a l'abast núms. 39 i 40. Edicions 62. Barcelona, 1966. Preu total dels dos volums: 675 pessetes. A la nostra primera col·laboració recomanàvem un llibre de tècnica teatral, el de Fernando Wagner. Dins el número passat indicarem un de teoria, particularment pròxim a nosaltres, el «Per una acció teatral» de Feliu Formosa. I ara, seguint la nostra línia d'oferir-vos el que considerem una mínima bibliografia bàsica, en aplegar al camp, sempre de necessari coneixements, de la història del teatre, volem atraure la vostra atenció sobre aquest extens i documentat treball de Ricard Salvat, tot i deplorant que el seu preu global no estiga precisament a l'abast de totes les butxaques. De tota manera, si penseu anar preparant una biblioteca de textos fonamentals, el llibre de Salvat hi és, malgrat els cinc anys que té ja de vida, un element indispensable.

ENQUESTA Nom del Grup. — GRUP DE TEATRE DEL CLUB JOVENTUT. Lloc i adreça. — X I X O N A (Alacant), Avinguda José Antonio, 21. Apartat de Correus 15. Data de la fundació. — Encara que fon fundat l'any 1964, es va inscriure al Registre Nacional de Teatre de Cambra o Assaig i Agrupacions Escèniques No Professionals el 26-XII-69. Entitat d'on depenen. — CLUB JOVENTUT. Qualificació del Grup. — T e a t r e d'Aficionats. Nombre de membres. — Vint-i-cinc. Organització administrativa i tècnica del grup.—L'organització administrativa depèn exclusivament de la del Club, i en quant a la tècnica, el grup està compost d'un director escènic, equip de realització (3 ó 4 membres) i un delegat coordinador d'activitats. Té un lloc estable d'assaigs i actuacions ? D'assaigs, sí. D'actuacions, no. Grau de dedicació i hores setmanals de treball. — En quant al primer, depèn de les circumstàncies de la representació. Venen dedicant-se unes cinc hores a la setmana per als assaigs. Mitjans de subsistència econòmica.—Els del Club. Espectacles realitzats: 1965 «Melocotón e n almíbar», de M i g u e l Miura. Xixona. 1968 «En la ardiente oscuridad», d'Antonio Buero Vallejo. Xixona. 1968 «El genio alegre», dels H e r m a n o s Quintero. Xixona. 1969 «La casa d e Bernarda Alba», d e Federico García Lorca. Xixona i Ibi. 1969 «Susana quiere ser decente», de Jorge Llopis. Xixona. 1970 «Prohibido suicidarse e n primavera», de Alejandro Casona. Xixona. 1970 «Barracó 62», de Joan Alfons Gil Albors. Xixona. 1971 «Bodas de Sangre», de Federico García Lorca. Xixona. 1971 «Los intereses creados», de Jacinto Benavente. Xixona. 1971 «Retorn», de Joan Alfons Gil Albors. Alacant i Xixona. E n preparació : «Grita, Galileo», d e Juan Alfonso Gil Albors. Experiències obtingudes del seu contacte amb el públic. — Els gèneres que arriben a la gent són e l drama i la comèdia clàssica, s i b é les pretensions del Grup van cap a u n teatre amb u n marcat interès cultural i formatiu.

ECONOMIA

per

F. V I D A L

L'EMIGRACIÓ A CASA NOSTRA L'EMIGRACIÓ VALENCIANA

Si fins ara eren el jornaler i el petit propietari els emigrants, aquest any han començat a ésser-ho homes d'un altre sector fins avui confortable : el del propietari mitjà. Era el dels llauradors de bon passar, les taronjes dels quals garantien bons ingressos. Les gelades arrasaren els pressuposts, possiblement per uns quants anys i heus ací els nostres homes en el dolorós camí de l'emigració. París —amb molts de milers de valencians—, Alemanya, Suïssa, Holanda, Anglaterra, Austràlia han estat i continuen essent ruta per a molts dels nostres emigrants «econòmics». La magnificència del vergel levantino —lo de levantino una llàstima, clar— ha posat una cortina de fum, en primer lloc per a nosaltres mateixos, fent-nos impensable un fet que tenia plena realitat i plena especulació a València. Si surgirá un «film» de denúncia de la picaresca i l'explotació que ha anat a lloms de l'emigració primera (la dels anys 60), tindria de començar per les rudimentàries línies d'autobusos internacionals surgides ací mateix. (Salvador Moreno. Delegat diocesà de Migració. «Levante»). LA MIGRACIÓ A VALÈNCIA: UN FENOMEN QUE CAL ACLARIR

València és una de les províncies que presenta un saldo favorable entre els que hi venen a instal·lar-se i els qui es dirigeixen fora, a la recerca d'horitzons més oberts. L'emigració al estranger és considerable, com pot apreciar-se al quadre següent : EMIGRACIÓ A L'EXTERIOR (Dades oficials) Any 1964 1965 1967 1968 1969

València

Espanya

5.877 2.024 1.052 4.459 4.732

126.403 95.930 45.169 86.104 100.840

% València 4'6 2'1 2'3 5'2 4'7

Sol interpretar-se l'èxode com la fugida dels camperols joves de les zones del secà cap a d'altres llocs del litoral i de l'extranger. Tanmateix, l'èxode és més considerable a les zones poblades del litoral. Esdevé que l'èxode de les poblacions arrosseres i t a r o n g e r e s es veu disfressat per l'afluència a elles d'altres agricultors de comarques amb menys possibilitats. Ara bé, el tipus d'emigració dins el qual domina València dins el conjunt nacional és en el

temporal. En 1969, emigraren a França per a treballar molt durament en la verema i en l'arrossar del sud del país veí 106.428 treballadors agrícoles de temporada. La major part de l'emigració temporal està formada per valencians, els quals, d'aquesta manera consegueixen uns estalvis per a poder continuar arrossegant a les seves comarques d'origen una activitat agrícola marcada pel l'atur encobert. (Font de Mora. «Tria») L'EMIGRACIÓ ENS DESQUALIFICA LABORALMENT

Així, doncs, un 36'7 % dels emigrants valencians són població econòmicament activa, i d'aquest percentatge convé destacar la importància quantitativa dels administratius i dels obrers qualificats, i per llur importància qualitativa, l'emigració de tècnics i d'experts (un 3'8 per cent del total dels emigrants actius). Les conseqüències que se'n deriven són molt greus i prou conegudes : empobriment de la qualificació de la nostra mà d'obra, escassedat de quadres tècnics mitjans, etcètera, la qual cosa posa en relleu una vegada més les insuficiències de la nostra industrialització, i els defectes de base de l'estructura agrícola valenciana, que no permet una ocupació exhaustiva de la mà d'obra especialitzada.(Pérez Casado. — «Estructura econòmica del País Valencià»)

PREUS DEL SÒL INDUSTRIAL L'àrea metropolitana de València —almenys fins al ràdio de 15 quilòmetres— i l'eix del Vinalopó, són les dues zones del país on existeixen vertaderes tensions de preus dels terrenys industrials, i on, de més a més, l'espai físic de la indústria és disputat pel creixement urbà, per la demanda de sòl edificable. Consideració a part mereixen les zones turístiques de la costa : Benidorm, les dues Marines, Cullera, Benicàssim. Ací, l'alt valor del sòl industrial és un reflex de la demanda per a usos turístics. Un cas paral·lel l'ofereixen la R i b e r a A l t a —l'Alcúdia de Carlet, Carlet—, però qui hi competeix amb una incipient industrialització és el regadiu citrícola. Finalment, en un context semblant s'inscriu el valor del sòl industrial a les grans ciutats del país : Alacant, Castelló de la Plana, Gandia. La demanda de sòl edificable hi juga el mateix paper que el turisme i l'estiueig o els cítrics i l'horta baixa.

El nucli format per Nules, Vila-real, Borriana i Castelló de la Plana, dóna preus alts, bé que no tant com els del Vinalopó. En aquesta àrea, l'economia citrícola comparteix la seua primacia amb un impuls industrial notable, especialment a la zona que s'endinsa en el rerapaís immediat : la seua empenta, ara per ara, no és encara comparable amb la del Sud. 1/'existència d'amples espais-reserva, en direcció a l'Alcalatén per exemple, hi esmorteix la tensió dels preus. Al Baix Maestrat, al Nord mateix del País Valencià, s'hi ha desenvolupat, de fa temps, una original polarització de l'activitat industrial. Benicarló, i en grau menor, Vinaròs, són seu d'una aglomeració industrial puixant, de característiques molt definides. Els preus del sòl destinat a usos industrials hi atenyen màxims de 1.000 a 1.500 pessetes metre quadrat. L'existència, igual que a les Planes, d'un espai-reserva al rerapaís fa que la tensió no hi siga massa gran. El secà, la muntanya interior, les hortes allunyades de tot corrent industrialitzador —Oriola, per exemple—, registren els valors mínims. La hipòtesi del desequilibri intra-regional es veu així novament confirmada. ALGUNS PREUS MÀXIMS. Pts./m 2 Regió d'Alacant Elx Alacant Benidorm La Vila-joiosa Calp Benissa

3.500 3.000 1.000 1.000 1.000 1.000

Regió d'Alcoi-Gandia Pedreguer Cocentaina

1.500 500

Alcoi Biar Ibi Albaida Ontinyent Gandia

600 1.000 1.000 1.000 1.000 1.950

Regió de València Cullera L'Alcúdia de Carlet Carlet Alzira Albalat dels Sorells Massamagrell Meliana València Benissanó Sagunt

1.000 2.400 2.405 1.267 3.412 3.900 7.800 9.750 1.200 1.000

Regió de Castelló Borriana La Vila-real Castelló de la Plana Benicàssim Tírig Benicarló Vinaròs

1.500 1.000 3.000 1.200 120 1-500 1.000

Regió de Requena-Sogorb Sogorb Aiora Anna

500 600 800

Regió d'Oriola Elda Monfort Oriola

2.500 200 1000

(«Els preus del sòl industrial». — Ricard Pérez Casado i Jaume Avella Roig. — B. I. C.)

I CURSET DE FORMACIÓ DE MESTRES Estem contents de poder comunicar els darrers aspectes concrets del primer Curset de Formació de mestres de la nostra llengua. Lloc : Universitat de València : FACULTAT DE DRET. Passeig al Mar. Dates : Dies 17, 18, 19, 20, 21, 24, 25, 26, 27, i 28 de gener. Hora : Des de les 7'45 a les 9'30 de la vesprada. Professor : Francesc Codonyer, llicenciat en Filosofia i Lletres. Metodologia : Tal com anunciàvem en la circular anterior, cada sessió constarà de dues parts. La primera part, de 45 minuts de duració, contindrà aspectes gramaticals. La segona part, també de 45 minuts, tractarà aspectes diversos referents a la nostra vida cultural. Hi seran tractades qüestions de :

Lingüística i d'alires aspectes de la ciència, per Josep Blasco, professor de Lògica del Llenguatge a la Facultat de Filosofia i Lletres, Vicent Hervas, professor de Literatura a la Facultat de Filosofia i Lletres, i per Tomàs Llorens. Història, per Alfons Cucó, prof. d'Història Contemporània de la Facultat de Filosofia i Lletres i Vicent Pitarch, professor de l'Institut d'Onda. Sociologia de l'idioma, per Josep Vt. Marqués, professor de Sociologia de la Facultat d'Econòmiques i Rafael Ninyoles, sociòleg. Metodologia de l'idioma, per un equip d'ensenyants. Les inscripcions es fan al SECRETARIAT PER A L'ENSENYAMENT DE L'IDIOMA, carrer Moratín 15 pta. 8, a les vesprades. El preu és de 100 pessetes i les places són limitades.

«ELS TREMISI «ElS CX)NCURSOS CONVOCATÒRIES CASTELLÓ DE LA PLANA

El Grup Castellonenc d'Estudis Catalans (Club d'Estudiants) ens ha enviat la convocatòria dels seus premis d'enguanv, que és la següent : III PREMI «POMPEU FABRA - 1971»

Al millor conjunt de tres guions radiofònics de tema lliure, amb durada mínima de 10 minuts i màxima de 30 minuts. El Premi està dotat amb 3.000 pessetes. II PREMI «CARLES SALVADOR - 1971»

A la millor carta al Director apareguda en publicacions periòdiques o llegida en emissions radiofòniques, durant l'any 1971. El Premi està dotat amb 1.500 pessetes. I PREMI «BERNAT ARTOLA - 1971»

A la millor composició poètica de tema i metre lliures. El Premi està dotat amb 500 pessetes. BASES GENERALS : Els treballs que vulguen optar a qualsevol d'aquests premis hauran d'ésser inèdits, escrits necessàriament en català enviats per escrit abans del 31 de gener de 1972 a GRUP CASTELLONENC D'ESTUDIS Comissió d'Acció Cultural Apartat de correus 207. CASTELLÓ DE LA PLANA

L'adjudicació d'aquests premis serà decidida per un jurat integrat per membres del Grup Castellonenc d'Estudis. Els Premis seran indivisibles i el veredicte definitiu serà donat a conèixer el 15 de febrer de 1972. Els treballs premiats restaran de propietat del Grup Castellonenc d'Estudis i els no premiats seran retornats dins els primers 30 dies, a partir del veredicte, si així ho fan constar expressament els autors. PREMI «LES ILLES D'OR» INSTITUÏT PER LLIBRES MALLORCA BASES 1.» El Premi «Les Illes d'Or» 1972 serà concedit a una novel·la breu o conjunt de narracions, originals, inèdites i escrites en llengua catalana. 2.a Hi poden concórrer tots els escriptors balears o residents a les nostres illes, l'edat dels quals no sobrepasse els trenta anys. 3. a El premi està dotat per Llibres Mallorca amb 10.000 pessetes. L'obra premiada serà, a més, publicada per l'Editorial Moll dins la col·lecció «Les Illes d'Or», i es posarà a la venda el dia 23 d'abril (Festa del Llibre) de 1972. 4.a L'import del premi no es deduirà dels drets d'autor, els quals seran abonats per l'editorial esmentada, segons els exemplars efectivament venuts, a raó del 10 % sobre el preu de venda del llibre.

5.a L'extensió dels originals no serà superior a 120 folis tamany holandés mecanografiats a doble espai, ni inferior a 100 folis de les mateixes característiques. 6.a Els originals es presentaran per triplicat a Llibres Mallorca (Fortuny, 13. Palma). El termini d'admissió quedarà clos dia 15 de gener de 1972, a les set i mitja del vespre. S'admetran els que s'hagin dipositat a Correus amb anterioritat a dia 16 del mateix mes i any. 7.a En els originals figurarà el nom, data i lloc de naixement i domicili de l'autor. No s'admetran els que es presentin amb pseudònim o sense fer constar aquelles dades. 8.a Constituiran el jurat la senyoreta Anna Moll i els senyors Bertomeu Fiol, Andreu Murillo, Miquel Àngel Riera i Marià Villangómez. 9.a El premi serà indivisible, si bé el jurat podrà recomanar a l'Editorial Moll la publicació d'aquelles obres no premiades que, a parer seu, reunesquen mèrits suficients. El jurat podrà declarar desert el premi. 10.a L'adjudicació es farà el dia 15 de febrer de 1972, en el curs d'un acte que se celebrarà en el lloc que oportunament serà donat a conèixer. 11.a La concurrència a aquest concurs suposa l'acceptació de les bases precedents.

VEREDICTES CONCURS LITERARI «SUM»

L'Associació de Practicants Escriptors i Artistes de Barcelona, en el transcurs del seu sopar commemoratiu del XIII aniversari, va donar a conèixer el veredicte del I Concurs Literari SUM organitzat per la dita entitat. Primer premi, al treball «El candil» original de Mercè Torróme. Segon premi, al treball «La nostra germana Àfrica», original de Blanca Ballesteros i Alexandre Amorós, en col·laboració. Tercer premi, al treball «Imatge viva del Monestir de Sant Cugat del Vallès», original de Pietat Campmajó i Tornabell. Foren concedits, ademes, dos accèssits. El jurat el formaven Jordi Rubió i Carner com a president; Josep Fernández, Josep Llirinós, Francesc T. Vera, Manuel de Guzmán com a vocals, i Ernest Corral i Coll del Ram com a secretaris.

ALZIRA: Classes de valencià

El proper mes de desembre comença un II Curs de Valencià dirigit per En Josep Bauset i que es cel·lebrarà els divendres al saló d'actes d'aquest Club.

NOTICIARI * NOTICIARI J. G. CATURLA • ANTONI BRU • M.a DOLORS CORTEY • R. ESTEVE=CASANOVA TOMÀS RIBERA • RICARD CERRADA • AMAND PICÓ

ALACANT El dia 27 d'octubre i organitzat per la Càtedra de Llengua i Literatura Valenciana, es donà un recital de poesia a càrrec del recentment guanyador del Premi Ausiàs March : Emili Rodríguez Bernabeu. El poeta ens recità poemes dels seus llibres «Poemes de la fi», «La platja» i «La ciutat de la platja». Darrerament ens donà a conèixer poemes del seu llibre inèdit, encara, «La catacumba» . En acabar, hi hagué un col·loqui, al qual el poeta ens va explicar els punts essencials de la seua poesia : l'home, l'home marginat, l'home a la ciutat... Premi «Carlos Arruches»

El X Premi «Carlos Arniches» 1972 de l'Ajuntament d'Alacant tindrà, e n g u a n y , una novetat : la convocatòria serà estesa a obres en valencià. Enhorabona a l'Ajuntament El periodista que, al diari Información, donava la notícia, en pensa que és un pas molt important (d'acord), però afegeix unes opinions personals com aquestes : «acierto... entre otras razones, porque el teatro dicho en valenciano tiene una gracia muy especial. Como ocurre con muchos chistes.» ELX Dins els cicles culturals que com cada any organitzarà el «Club d'Amics de la UNESCO» per desenvolupar-los durant els finals de la tardor del present any, així com a l'hivern i primavera vinents, hi haurà un curs de conferències al qual intervindran excel·lides personalitats de l'actual panorama intel·lectual dels Països Catalans i molt especialment del nostre País Valencià. Hem sentit a dir que hi participaran, entre d'altres conferenciants, Alfons Cucó, Ricard Pérez Casado, Vicent Miquel i Diego, i Vicent Andrés Estellés. També sembla

que hi haurà possibilitat d'uns col·loquis, que podran esdevenir ben fruitosos, entre Ricard Salvat i membres dels diversos grups teatrals que rauen a Elx, així com amb socis del Club que s'interessen pels problemes del teatre ; hom compta amb la promesa, feta per Ricard Salvat, de desplaçar-se a Elx 5 encara amb la manifestació del molt interés que hi té. Esperem que no hi haja entrebancs. Els cursets de llengua

Hom treballa afanyadament, al suara esmentat local social d'Elx, en la preparació dels pròxims cursets de llengua que, com per costum, hi tindran lloc. Sembla que en aquests propvinents cursets serà intentada, tot c e r c a n t l'eficàcia, una major simplificació dels ensenyaments, procurant de fer aprendre de llegir i escriure el millor possible tots els assistents i bandear-ne els castellanismes, tant morfològics com sintàctics, que més han arrelat al llenguatge col·loquial d'Elx.

rectament en la l l e n g u a del nostre poble : i vet aquí un distanciament entre aquest fet i l'actitud mantinguda pel «Grup d'Elx», de d e s e m b r e passat ençà, en apartar-se del camí mamprés pel grup abans, un camí que, a les comarques del Sud, de tan migrades presències intel·lectuals (i prou que ens dol d'haver de dir-ho) aprofitarà per a anar despertant la gent adormida, com ho està fent a les comarques centrals i septentrionals el clar sentit de responsabilitat davant el país que té la nostra intel·lectualitat de tais indrets. Sixto és membre del «Grup d'Elx». ¿Significa aquesta actitud de respecte al seu poble (i de servei al seu poble, diguemho) una actitud isolada i personal o bé el resultat d'un examen de c o n s c i è n c i a fet pel grup? Temem que més aïna serà allò primer i que no aprofitarà pràcticament per a res. I prou que voldríem que això no fos pas cert.

ALCOI Exposició individual de Sixto

Després de tant de temps que Sixto no havia fet cap exposició, ara ha reaparegut exposant en un lloc diguem-ne ben innusitat, per no dir ben estrany : en una perruqueria de senyores. I així, mentrimentres a les clientes els adoben els cabells, hom pot contemplar-hi l'obra d'en Sixto penjada entre senyora i senyora o bé damunt de llurs caps. Això podrà bé fer-nos reflexionar, perquè, gairebé segurament, tot no són ganes d'espaterrar i les coses van per un altre cantó que no és la sola i simple gana d'esbalair la gent. No és pas missió del corresponsal fer cap crítica d'art, i per això se n'absté. El que cal que remarque, perquè això sí que deu interessar als lectors de G O R G , és que Sixto ha anunciat la seua exposició amb uns cartells redactats ben cor-

Ja hi ha guanyador del primer premi de Teatre «Ciutat d'Alcoi». El passat dissabte dia 6, es va reunir el Jurat per emetre el veredicte sobre l'obra premiada, d'entre 76 presentades al concurs. El guanyador va ésser Manuel Martínez Mediero, de Badajoz, en la seua obra «Las Planchadoras» escrita en castellà. Degut a la seua qualitat, va ésser concedit un premi especial, a Rodolf Sirera i Turó, de València, que va presentar l'obra «Homenatge a Florentí Monfort», escrita aquesta en català. Culturals

Aquesta primera setmana de novembre ens ha sorprès a uns pocs, una sèrie d'actes a celebrar tots en la Casa de la Cultura d'aquesta Ciutat. I dic això de la sorpresa a uns pocs, perquè la majoria encara no ho saben, i aquestes ratlles estan

NOTICIARI escrites el segon dia dels esmentats actes. ¿ Falla organitzativa, silenci provocat?... I ja en el comentari, direm que es tracta d'un e s m e n t a t Manifest Cultural Alacantí. En principi és molt interessant, ja que agafa manifestacions de diferents classes, des de escenificacions t e a t r a l s de poemes, fins a recitals poètics, passant per recitals de música Folk, col·loquis de música progressiva, teatrals, etc. Cal dir, en primer lloc, que aquest Manifest ha estat muntat per primera vegada i ací a Alcoi, més com experiment o experiència, que com una manifestació ben definida de línia. Per aquest motiu, els falliments s'han definit de forma si no total sí en part. En les conclusions finals, un d'aquests que hem vist com més clar, ha estat la part propagandística o divulgadora dels actes fets, la pobresa de la qual ha fet per redundància una pobríssima assistència de gent en la majoria dels actes-conferències. En descàrrec dels organitzadors, queda la precipitació, la qual no s'ha pogut evitar per una sèrie de circumstàncies que van quedar clares. Així i tot i referint-nos al Manifest de forma general, hem vist amb sinceritat un saldo netament positiu, per tal com tant els temes com els conferenciants han estat marcats per una classe de cultura totalment alliberada, cosa a q u e s t a que queda cada v e g a d a menys a l'abast del que molts es pensen. Efectivament, i en aquest Alcoi de tanta tradició i fets actuals en el camp de la Cultura, si ens parem a pensar, veurem l'encarrilament (ben dirigit, tot s'ha de dir) en què ens porten de forma continuada. Dintre les conferències de variades temàtiques que s'han donat, hem de felicitar-nos els pocs que hi vam acudir a la que sota el títol de «La Cultura, El Poble i La Crítica», va donar Ernest Contreras. No cal enganyar-se : el que va dir és la pura veritat, encara que la solució siga en l'aire. Van haver-hi r e c i t a l s , un d'ells poètic, a càrrec de Joan

NOVA CANÇÓ DISCOS

NOUS

L'amic Frigola de "Concèntric" ens assabenta dels nous discos dels cantants de l'editora, que més semblaren ocupar-se de la difusió dels seus artistes. Entre ells, tenim el primer disc de Llorens Torres, guanyador de la primera edició de "Promoció de noves veus". Els components del "Tricicle", dels que ja hem parlat en GORG, tornen ara en un estil, segons diuen, totalment renovat. També Teresa Rebull, Falsterbo-3 i "Els Xipis" tindran aviat nous discos. OVIDI, CANTANT-ACIOR Ovidi Montllor, de qui tant se'n pot dir cantant-actor com actor-cantant, ha fet algunes actuacions a Barcelona acompanyantse per un grup musical. Així pot tenir les mans lliures ; no li cal companyar-se a la guitarra, i pot actuar a «nivell d'actor», com a ell li agrada. I a nosaltres ens agradaria veure'l aviat per ací en aquesta nova mena d'actuacions. MÉS SOBRE El darrer disc de M.a del Mar Bonet, que encara no hem pogut oïr, està situat la primera setmana de novembre al n.° 28 de la llista de "Supervenías". No hem pogut oir aquest nou disc —diem—, perquè les novetats discogràfiques triguen molt a arribar. Fa unes setmanes el diari barceloní "Tele/Expres" publicava una nota del corresponsal de València, fent-se portaveu de les nostres queixes envers les editores del Principat. Però sembla que, de totes elles, només "Concèntric" llig els diaris barcelonins. ¿ És que "Bocaccio Record's", nova editora de la Bonet, tans sols es dedica als membres de la "gauche divine"? XIXONA El passat 11 d'octubre tingué lloc als salons del Club Joventut d'aquesta localitat, l'actuació de Lluís Garrigàs i Francesc Arques, ambdós xixonencs, els quals, sota la denominació de "Paco i Lluís", ens oferiren una sèrie de composicions seues, recopilades en la gran majoria de velles cançons del poble que ells, sens dubte, han revitalitzat fent recordatori de les lletres (que ja restaven oblidades pel jovent) i incorporant una nova música basada en la tonada en què fins ara havien estat cantades. ESTRENA DE «RETORN A LA NIT» A ALACANT Com estava anunciat, el Grup de Teatre del Club Joventut estrenà el proppassat 31 d'octubre al Teatre Principal d'Alacant, l'obra de l'autor alcoià, Gil Albors, «Retorn a la nit». Aquesta representació, emmarcada dins el III Cicle de Teatre Alacantí, organitzat per l'Institut d'Estudis Alacantins, ha constituït una prova de foc per aquest grup que, fins ara, havia limitat les seues eixides únicament a la propera vila d'Ibi on va representar dos anys enrere «La casa de Bernarda Alba», de García Lorca. Una prova de foc, com dèiem, que en l'opinió del públic fou superada amb èxit tant per l'excel·lent actuació de Pili Planelles en la interpretació del personatge central com per als restants actors, Tere Girones, Vicent Alcaraz, Antoni Bernabeu, Lluís Lunares i Gaspar Llorens, dirigits per Josep Eduard López Mira amb l'ajut de Francesc Jiménez. No ens agradaren —tot s'ha de dir— alguns detalls secundaris, com la confecció de cartells i programes anunciadors on la llengua en que havia estat escrita i representada l'obra —la llengua dels xixonencs, no cal dir-ho— fou completament ignorada i sols en un dels opuscles de mà es feia una petita referència encara que mal escrita. Tampoc fou curada com calia la pronúncia correcta.

NOTICIARI Valls (un dels pocs actes que van omplir el local), en el qual va quedar demostrat de nou, la perfecta tècnica p o è t i c a que utilitza. Un altre de m ú s i c a Folk per Francesc Moisés, que, de certa forma, ens va sorprendre favorablement, ja que va eliminar les cançons folklòriques que li coneixíem en el seu repertori, i en aquest es va centrar bàsicament en poemes d'Espriu, Pere Quart i Salvat Papasseit. Llàstima que a l'últim del recital, es perdés de forma tan lamentable en una sèrie de cançons de «poc trellat». (L'opinió és purament personal). Al final de tots els actes de cada un d'ells, s'han cellebrat uns col·loquis, durant els quals em sentit preguntes i respostes, més o menys encertades i fins i tot alguna destrellatada, com la pregunta que van fer no recordé exactament si al «Grup Lasser» de poesia o al de «La Pedrada» (tots dos alacantins), sobre si no tenien en el seu repertori cap cosa en valencià, a la qual van contestar dient que no, perquè per desgràcia eren d'«lAlicante», com si volguessen donar a entendre de forma implícita que Alacant no té rés a veure en el País Valencià. En fi, això és una anècdota que no té cap afinitat amb la missió d'aquest Manifest Cultural A l a c a n t í , o almenys així ho creem. Pictòriques

De nou és notícia el pintor alcoià Antoni Miró, que en el seu desdoblament a què ens té acostumats dintre de la seua activitat, ens anuncia, per a aquest mes de novembre, la seua participació en l'exposició que en homenatge a Picasso es fa en el «Club d'Amics de la UNESCO», d'Alacant, en companyia d'altres. Per altra banda, exposició en la «Galleria B. H. Córner» de Londres en el Grand Prix Internationale. I finalment en la «Verein Berliner Künstler» de Berlín sota el nom de FEMINA-70. També tenim un jove pintor alcoià, que en aquest mes està fent una exposició a base de dibuixos. Es tracta d'Eduard i

NOTICIES DE BARCELONA EXPOSICIONS PICASSO Amb motiu del 90 aniversari de Picasso se celebra una importantíssima exposició de pintures i obra gràfica a la Galería Gaspar. Al mateix temps, i en uns grans magatzems, sota el nom d'vArte en Europa* se'ns presenta una extensa mostra d'escultura i obra gràfica d'acreditats artistes europeus. A destacar entre l'obra exposada, un interesantíssim gravat de la primera època de Giorgio de Chirico i altres de Max Ernst. I presidint, l'obra picassiana, amb una força, una personalitat, que ressalta poderosament entre la resta de l'obra exposada. Ah!, i l'oportunitat d'adquirir una litografia de Picasso per 15.000 pessetes (250 eixemplar de tiratge). «EL RETAULE DEL FLAUTISTA». VUIT MESOS D'ÈXIT

«El Retaule del Flautista», de Jordi Teixidor, duu ja vuit mesos a l'escenari del C. A. P. S. A., interpretada per la companyia de Jordi Teixidor. Teatre amb clares arrels brechtianes (i populars per tant), ha sabut recollir una sèrie de temes importants sota una forma alegre, desimbolta, i amb una força crítica poc comuna. La gent se'n riu sense parar al llarg de tota l'obra, en la qual els artistes canten, ballen (fins i tot un tango increïble) i van desmuntant com aquell que no vol, els mecanismes del poder, de l'explotació, de la misèria. Un detall important : l'obra, «s'entén» sense necessitat d'haver estudiat teoria teatral a Polònia ni haver-se llegit gruixuts llibrots sobre «distanciament»... No estaria gens malament que algun dia la companyia es deixàs caure per València. L'èxit n'està assegurat... DE LA CULTURA A BARCELONA

Sembla indubtable que Barcelona és, almenys en línies generals, la ciutat «culturalment» més forta de la Península. Des de les temporades d'òpera i «ballet» clàssic que tots els anys tenen lloc al arxifamós Liceu, passant per la Setmana de Cine en Color, Festival Internacional de Jazz i altres moltes activitats que ara no cal esmentar, proporcionen a la ciutat un aspecte cultural «brillant». Brillant, i tot allò que brilla ja sabem que no és precisament que ho meresca... O, per dir-ho d'una altra manera, ¿ què signifiquen totes aquestes activitats en una ciutat de tres milions d'habitants ? Ben poca cosa, si a més tenim en compte el caràcter discriminatori de la majoria d'aquests espectacles. I no ens estem referint a l'obligació de disfressar-se per assistir, còmodament assegut al pati de butaques, a la representació de «Rigoletto» o qualsevol altra història cantada a base de pulmó i gola. Al «galliner» del Liceu la gent va vestida amb normalitat. El problema és un altre : a l'òpera, al jazz o a les inefables setmanes de cinema en colorets, el problema són, com ja haureu imaginat, els preus exorbitants que cal pagar per a sentir tocar el piano a Duke EHington, veure com es passeja despullada Catherine Jourdan al film «L'Éden et après» de Robbe Grillet, etc., etc., etc.. L'entrada més barata per a sentir cantar Mahalia Jackson a Santa Maria del Mar, costava tres-centes pessetes, i que açò siga com un botó de mostra... Tanmateix, no devem clamar al cel per aquestes «injustícies». És natural que així siga. Totes aquestes combinacions culturals es munten amb els diners de la burgesia, i gairebé mai no existeix l'ajut oficial. I que jo sàpia, la burgesia és una classe essencialment negociant. És natural que intente fer diners amb la cultura. Al capdavall es tracta d'un producte tan comercial com qualsevol altre. Hi ha, però, a Barcelona —pels barris perifèrics— grups de teatre més o menys popular, gent que es llança al carrer cambra en mà intentant fer un cinema popular, i sens dubte gent que canta coses populars. Però, en aquest aspecte, i excepció feta de la cançó, la cultura popular, a Barcelona, com a qualsevol

NOTICIARI exposa en un club local de la ciutat. CRÒNICA DE LES ILLES El jove i conegut escriptor Antoni Serra (aires de visionari i barbes de profeta) és el Director Literari de la Llibreria Tous, que ara estrena nou local ; i, per cel·lebrar-lo, ha organitzat «La setmana del llibre editat a Mallorca». Vuit dies de col·loquis apassionats, d'exposició de la problemàtica socioeconómica de les Illes i d'enceses discussions de tot caire, en el grup minoritari de gent interessada amb el tema. Novel·listes, poetes, editors i periodistes han exposat llurs punts de vista i deixat constància de l'actual panorama literari com també d'un conjunt de qüestions diverses. Un problema candent a les Illes —i a la resta de terres de p a r l a catalana, naturalment— és el bilingüisme, i fou l'esca dels debats més animats. També es parlà de les poques editorials existents a Mallorca. L'organitzador de la «Setmana» volia un apropament de lletraferits i, a l m e n y s físicament, ho ha aconseguit. En faltaren pocs a la crida, i la llista dels que hi acudiren és més que convincent de la importància de la «Setmana». Diversitat de tendències i d'estils, gent del tipus tradicional, gent amb por de definir-se, i força joventut, amb el magnífic inconformisme de la pròpia seguretat plena d'esperances. SOLLANA El dia 31 d'octubre, adherint-se a la cadena d'homenatges que se li feren per tot el món, en una de les sales del Club «el Nostre Món» de Sollana, inauguràrem una modesta e x p o s i c i ó de reproduccions i llibres sobre l'obra del genial pintor. Conseguírem reunir 125 obres, amb les q u a l s poguérem representar totes les èpoques per les que passà l'obra del p i n t o r . Amb allò volíem oferir a la gent una visió de l'obra de l'artista, de tal manera que «Picasso» no els sone tan sols de nom.

altre lloc de la Península, es troba encara a la Prehistòria. La qual cosa, tampoc no ens ha d'estranyar, si tenim en compte qui són els qui han de fer l'autèntica cultura popular, i en quines condicions es troben, quina consciència de grup tenen, etc. Ah!, i amb les poques pessetes amb què compten, cosa importantíssima. No ens deixem portar per miratges : Barcelona és una ciutat amb força cultura... Amb una determinada cultura, per un determinat tipus de gent. / la resta, és literatura... ...I CULTURA AL PRINCIPAT Però, afortunadament, hi ha una altra cultura, una cultura que, malgrat ser absolutament "normal", ben bé podríem qualificar d'underground. Underground perquè es mou fora d'ajuts oficials, com pot, i quan pot, què enclou tota una sèrie d'aspectes molt menys brillants que un concert de jazz, possetn per cas, però tal volta més importants. Ens referim a la cultura de l'excursionisme, dels butlletins comarcals, dels aplecs, dels grups de teatre amateur, de la gent que cambra a la mà, es llança al carrer per filmar en 8 mm. allò que millor li sembla i els seus coneixements tècnics li permeten. Aquesta cultura, repetim, ens sembla importantíssima pel que té d'espontani, de voluntat per preservar una cultura personal, pròpia, on no són possibles —per mancar de sentit—• snobismes, triomfalismes i altres històries tan correntes dins la cultura oficial-comercial. Tal volta molts pensen que l'excursionisme, per exemple, no té res de cultural, que es tracta simplement d'un esport, i res més d'això. Però l'excursionisme ben entès —i ens consta que afortunadament hi ha cada vegada més grups conscients de la tasca a realitzar—, és molt més que un passeig pel camp. Suposa una sèrie de coneixements previs, a ampliar en aquestes sortides al camp, amb els quals hom gaudeix plenament de la natura, i amb l'estudi d'aquesta, s'aporta un servei a la societat. Els estudis geogràfics, geològics, espeleològics, botànics, etc., a Catalunya, deuen molt als esforçats grups que, amb mitjans modestíssims generalment, però amb optimisme i voluntat de ferro, han fet possible, continuen fent-lo, el coneixement a fons d'una terra. 1 el mateix podríem dir dels grups de teatre amateur, dels grups corals, etc., que pels rabals de Barcelona, per qualsevol poble del Principat, allà on el veïnat no disposa de mitjans econòmics com per a estar culturalment "à la pàge", amb més voluntat que coneixements, fan el que poden, i de vegades ho fan molt bé, muntant obres de teatre, cantant, ballant, o qualsevol altra cosa que puga dignificar les hores d'oci. I de totes aquestes activitats, trobareu puntual referència als cada dia més nombrosos butlletins comarcals, on, a més, els joves amb aficions literàries, poden esplaiar-se, anar fent pràctiques, comunicar en definitiva les seues inquietuds. Cultura aquesta gairebé anònima, gens brillant, però, gràcies a la qual encara és possible de mantenir les esperances. Cultura realitzada per una gent que mai no surt fotografiada a les grans revistes, ni crec que ho pretenen. Cultura en definitiva marginada, que oposa una lluita titànica al televisor i a la pel·liculeta fada, just on el televisor i el cinema de barri són pràcticament els únics mitjans suposadament proveïdors de cultura, d'una cultura que tots coneixem... Però no cal enganyar-se: no és aquesta la situació ideal, ni molt menys. Perquè, en la majoria dels casos, si un esforçat grup s'atreveix a muntar Brecht a qualsevol poble, aquest atreviment és degut, més que res, al fet que les companyies que en altres llocs fan teatre amb coneixement de causa, mai no s'han d'acostar per unes contrades on, segur, el viatge no els resultaria rendable. I, ¿no deu ser que els organismes oficials haurien de preocupar-se una mica més perquè tothom, visca on visca i dispose dels diners que dispose, tinga un accés normal a una cultura digna...?

ÂŠ faximil edicions digitals 2006