Gorg Revista Bibliogràfica. Número 27. Gener 1972 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista. No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o països, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili. GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que puguen cabre en l'espai limitat de què disposem. No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions.

QUEIXES Sr. Director: Amics. S e m p r e que compre algun llibre, és fixant-me en les resenves que porten revistes com GORG, Serra D'Or, ORIFLAMA, etc., mes quasi sempre les adquireixo a la primera llibreria que trobo, quasi mai la mateixa, i així ajudar que no es diga que les llibreries no tenen o tenen pocs llibres en la nostra llengua perquè no els hi demanen. Però fins avui no havia parat esment al que m'ha succeït. Havia llegit la resenya a Serra D'Or i a GORG aquest portava el detall de l'editorial, etc., i el preu, sobretot el preu, i a més segurament per error el portava dues vegades: EDICIONS (BIBLIOTECA A TOT VENT) 90 pessetes. Sota mateix, tornava a repetir-se: 197 pàgines noranta pessetes. Vet aquí que l'endemà vaig anar a Tarragona, i a una llibreria molt d'anomenada i molt cèntrica vaig adquirir el llibre LA MORT A VENÈCIA. Una vegada enbolicat i a les meves mans demano per pagar-lo i, es-

balaïu-vos, el preu era de 115 pésetes, cent quinze, veint-i-cinc pessetes més que el preu que GORG marcava segons la casa editora. No vaig gosar rebutjar-lo i me'l vaig endur pagant les cent quinze pessetes. Are bé; penso jo: ¿Qui estava equivocat si és que era una equivocació? GORG amb el preu de 90 pessetes, o la llibreria amb les vinti-cinc pessetes de més que GORG o Edicions Proa. Si com súpose a la llibreria es van aprofitar de la que creien la meua ignorància, no és estrany que els nostres llibres no es venguin massa, vist els abusos que es deuen fer amb els preus. ¿Per què les editorials no posen el preu de venda al públic imprès com fan d'altres i evitarien equivocacions i abusos? Tothon sabria el veritable preu de venda i no hi hauria errors per part de ningú i algun llibreter que volgués abusar no podria ni al mateix temps no causaria cap mal a la nostra reduïda producció. Atmt. JOAN TOMÀS PLANA La Riera (Tarragona)

«GORG» AL SERVEI DELS SEUS LECTORS Sr. Director: Ens ha complagut granment l'aparició de l'anunci dels Cursets de Català que organitza el Grup Excursionista, a la vostra estimada revista. És una prova fefaent de l'interés que sempre a demostrat GORG per a la promoció de la cultura nostrada, i és una prova també de la germanor que hi ha, o hi hauria d'haver, entre els països de parla catalana, vers la consecució d'unes fites concretes i d'uns drets llargament reinvindicats. No defalliu en els vostres propòsits i en els vostres anhels, que són els de tots nosaltres, amics del País Valencià, necessitem com mai, que la unió sia ben sòlida a les Illes, al Rosselló, a València ¡ a Catalunya. L'Orfeó Gracienc i el seu Grup Excursionista estarà sempre al vostre costat, teniu —ja ho hem manifestat en darreres ocasions— aquí, uns amics de veritat. Us regraciem, una vegada més per la inquietud que demostreu en tot moment per la nostra entitat que és la vostra, no cal dir-ho. Us saluda ben cordialment, en nom del Consell Directiu,

A. CASULLERAS FONTOBA President del G.E.O.G. ESTIMA AL PAÍS Sr. Director: Li pregue que tinga a bé publicar aquestes lletres, si la digna direcció vostra les creu apropiades o convenients per a ésser publicades. De la meua part em resta donar-li les gràcies anticipades. Li escric aquesta carta, amb el fi que posant una mica d'esforç cadascú, fem alguna cosa pel nostre aimat País, en el qual hem nascut. Ho escric en el sentit que fem els possibles per tal que «torne a nàixer» a Espanya i a tota Europa, la personalitat lingüistico-cultural que ha tingut el País Valencià durant l'etapa de Joanot Martorell i Ausias March, tan florida ; gran. Al contrari veem ara una personalitat molt oblidada i no reconeguda.

Ens diuen (que conste que a voltes som nosaltres) Levante, Sureste (a Alacant), o alguna que altra barbaritat, que no són fruit més que d'una pèrdua de la personalitat regional. Referint-se a la nostra aimada parla, ens han dit en la cara que el valencià ni és una llengua ni és res, sinó un bast parlar de la baixa societat, cosa en què no estic d'acord. Ens han humiliat privant-nos del circuit tancat de TVE, en català, limitant-lo només a Catalunya i les Illes. Si no adoptem unes mides, el valencià, i amb ell la cultura i persona'itat que sempre ha tingut el poble valencià desapareixeran. On es nota més és a Alacant província que per cert rep més influència i pressió d'altres cultures. Jo trobe que la nostra parla, com qualsevol altra, es mereix un respecte i una aira; encara estem a temps d'alçar-la i donar-li el lloc que li cal tindré dins la gran Espanya. Realcem la nostra llengua catalano-valenciana, que han parlat els nostres pares i que devem seguir parlant nosaltres. S'acomiada

JOAN FRANCESC PÉREZ SAVAL (Callosa d'En Sarrià) PARLA UN ESTUDIANT Sr. Director: Sóc un estudiant c a t a l à —del Principat— resident a València per motiu del meus estudis, i ha estat amb veritable alegria que he acollit l'arribada a les meves mans d'una manera casual, de dos exemplars de la seva revista. És creença general al Principat — i crec que n'és un dels motius principals la manca de contacte del desconeixement de molt del que es refereix als països germans— que el manteniment de la cultura catalana, sostinguda amb penes i treballs al Principat, és en canvi causa perduda al els País Valencià. D'aquesta opinió participava jo també, i no m'estranya puix que per un cantó el temps de la meva estança en terres valencianas és de moment poc, i per altra banda la meva residència és a València-capital i no crec que aquesta sigui l'exponent d'allò més valencià

i d'allò més català que hi ha al país germà. No cal dir, dons, amb quina avidesa m'he empassat, com qui diu, el contingut dels dits exemplars de la revista GORG. És veritablement encoratjador de comprovar, com el fenomen de la nova Renaixença —ja més avançat al Principat— té una continuació en la resta dels Països Catalans, i de comprovar com cada dia som més els qui estem disposats a contribuir amb el nostre esforç, reflectits en una parla, en una cultura i en uns costums, que no estem disposats a deixar perdre malgrat els esforçs, que per aconseguir-ho, fan i han fet alguns sectors. Felicitats, doncs, per tot el que representa la seva revista: l'afany de salvar una cultura i la unió i germanor dels Països Catalans. Com diu la cançó: «Tots junts vencerem...». Quedo des d'ara com a fidel lector de la seva revista i a la seva disposició per contribuir en tot el que pugui a defensar allò que estimem. Atentament,

XAVIER OLIVER (València) UN TESTIMONI Senyor Director: Fa algun temps que tenia necessitat d'escriure aquesta carta dirigida a tots els lectors i als qui s'interessen per tot el relacionat amb la nostra llengua i cultura. Doncs bé, com es natural jo llisc i rellisc les cartes i conserve la quantitat de problemes que voldríem solucionar, que devem fer, que devíem fer, per què no es fa açò o altra cosa. Tot em pareix molt bé, però tot no consisteix en «devem» o «podíem», jo supose que entre els qui «demanem o volem», algún serà industrial i vinc a dir-ho per açò. Jo fa més de tres anys que estic fent els xecs en valencià, pressuposts, factures, i algunes lletres de canvi, quasi tot en valencià (a excepció d'alguns que sé que són castellans i de segur que no em van a entendre), les capçaleres de les meues factures i parts de diari, estan en valencià o siga el 90% està en el meu despatx en valencià. Resumint, si els costums fan

lleis, perquè no comencem tan suaument a fer-ne un? Els meus proveïdors, i els bancs que jo treballe, ja no em pregunten com a primeries si la factura o el xec està en «francés» o siga ja ho troben normal. Jo sé que molts pensaran, però si jo no sé gens de valencià?, per a això, tinc una resposta; més val mal que res, i si no que li ho pregunten al Sr. Senent, o al Sr. Valor, o al Sr. Mira, i voran con comencí, i com he prosperat, ¿que faig faltes? En fem en castellà que ens l'han posat a gavarrot i martell, com no en tenim que fer en valencià que ens l'han negat? Tinc a afegir, i ho confesse que tots els xecs que jo he fet, me'ls han agafat, tant en centres oficials com en Bancs, però algunes vegades (en centres oficials) els he fet en castellà, plorant-me el cor per no tindré ganes de disgusts, perquè n'he tingut. Jo sé que molts començaran al principi amb dubtes i amb vacil·lacions, però us dic, quan comenceu ja no voldreu parar i si no ja m'ho direu; i no oblidem que un país, com haureu vist, no en desfà de seguida, però també costa molt de refer-se.

V. GAYA (València)

MES SOBRE MARIA DEL MAR Sr. Director: Certament els camins de la nostra cançó, no han estat fàcils en aquests vuit o deu anys de la seua història. Això ha estat causa que alguns dels seus membres o han deixat de cantar (de vegades per manca de temps), desil·lusionats perquè el seu esforç no s'ha vist correspost, o s'han comercialitzat o abandonat el camí que seguien en un principi. Els millors han continuat. Doncs bé, sempre he estat d'acord amb les opinions del comentarista de «Cançó Catalana» de la seva digna revista, però en el número del passat mes d'octubre, he llegit unes informacions sobre M.» del Mar Bonet en les quals crec que s'ha precipitat una mica; crec que caldria esperar un xic de temps abans de dir, com a fet consumat, que aquesta noia ha

abandonat el camí que seguia fins ara. Ací, a Barcelona, no tenim notícia que canti, ara, en castellà, francés, etc. Si el que s'ha equivocat sóc jo, vos pregue queem perdoneu.

RAMON PUIG (Barcelona) EL SACERDOT I LA LLENGUA DEL POBLE Sr. Director: En el GORG de desembre apareix una carta d'en Josep M.a Verdeguer, qui amb un optimisme sense fonament, o, una innocència perillosa ens enumera les activitats del Seminari que preparen els futurs sacerdots a «actuar als nostres pobles». Certament hi ha algun progrés que explique, si no que justifique, el to triomfal d'una enumeració de realitats tan esquinfides; segons pareix ja no està prohibit al seminari parlar privadament la nostra llengua, ni cap seminarista escolta seriosament les anticonciliars recomanacions de l'anterior Arquebisbe respecte a la litúrgia en la llengua del poble (el d'ara no ha dit ni pruna, que ja és dir). Però vejam l'enumeració que motiva aquesta lletra i analitzem-la realísticament. a) «DESDE L'ANY PASSAT ES FA MISSA EN LA LLENGUA DEL POBLE ELS DISSABTES» I jo em pregunte: això és formatiu? o, bé deforma els futurs sacerdots donant-los a entendre que la missa en la nostra llengua ha de ser una cosa anecdòtica i de dies sense importància i que podem suprimir quan hi naja forasters? No hauria de ser, ben al contrari, la nostra llengua l'expressió litúrgica normal als nostres pobles i en conseqüència al centre on els sacerdots es formen? Els nostres sacerdots han de procurar el retrobament espiritual del nostre poble per l'autenticitat? o bé ha de continuar el secular genocidi del que l'església és en bona part responsable en gràcia d'una discutible i malentesa finor? No és una vergonya la positura del nostre clergat, massivament hostil a les directrius del Concili en aquest terreny?

Si els nostres bisbes i sacerdots actuaren a França, els parlarien en castellà? b) «UNA CLASSE, EXTRAESCOLAR DE LA NOSTRA LLENGUA, SETMANAL I LLIURE». Si analfabet és la persona que no sap llegir i escriure la seua llengua i és una vergonya que un capellà siga analfabet, potser no és just que la classe siga extra, setmanal i lliure. És que els capellans que es neguen a fer la litúrgia en la nostra llengua tenen alguna raó autèntica que no siga la incapacitat total de parla-la i escriure-la correctament? c) «HEM F O R M A T UN GRUP DE FOLK». Està bé, però hi ha que conrear la llengua en tots els altres aspectes i recordar que tot i ser molt important l'idioma és sols un element en el retrobament del nostre poble per a cadascú, per als demés i per a Déu. Per cert, crec que hi ha un seminarista que canta amb un cert èxit i fins i tot actua fora del seminari i àdhuc ha trobat sucosos comentaris a la prempsa local. Jo em pregunte: El permís per a fer les actuacions, els comentaris... seria tot igual si no cantara en castellà? No podria el nostre amic provar-ho? A, B, C... tres i no molt justificadament n'han fet falta per a enumerar les activitats que preparen els sacerdots per als nostres pobles. El sacerdot necessita d e l'idioma per a proclamar la paraula de Déu i la seua vida n'haurà de ser exemple, començant per les virtuts humanes, entre elles el respecte als drets del poble que pretén acostar a Déu. La conciencia de poble que no vol morir, en el nostre seminari, no és una almoina que ens puguen donar per caritat, és un dret que en justícia no ens poden negar. Per tot açò encoratge a Josep M.* Verdeguer a ser un poc més exigent. Cordialment.

VICENT FAUS Sacerdot Escolapi MEA CULPA? Senyor Director: Acaba d'arribar a les meues mans, el número corresponden! al més de desembre, i en obrirlo, com sempre ho faig, per la

secció de Cartes al Director, hi veig una titulada EN DEFENSA DE M.a DEL MAR, que crec que dec contestar per deixar alguns punts una mica més clars. Dita caria, signada de Barcelona estant pels senyors Obrador i Barceló, ha estat dictada per la indignació creixent» que els va produir un article meu parlant sobre M.* del Mar Bonet, publicat el passat octubre. En aquell article més a menys jo em «limitava» a donar notícies sobre unes declaracions fetes per la Bonet a diversos mitjans de comunicació, i també a dir que ens «arribava» la notícia a través d'un diari de València de la presentació de noves cançons de M.a del Mar en unes altres llengües diferents al català. Ja he dit, que que jo NO vaig donar la notícia que M.a del Mar cantés en llengua diferent al català, ans bé, jo VAIG DIR, que «Las Provincias» ens assabentava d'aquest fet. He de confessar, que jo vaig ser el primer sorprès en llegir que M.a del Mar cantava en una altra llengua, i, que en part vaig escriure l'article objecte de la polèmica amb l'ànim que algú refutés com a falsa la notícia donada per «Las Provincias», potser l'únic en que em vaig excedir una mica va ser en allò de dir «un altre membre de la cançó catalana que abandona la lluita», així que per aquestes' paraules entone el «mea culpa» a llaor de tots els senyors ofesos, malgrat pensar que qui renega d'una cançó com «Què volen aquesta gent», mai ha començat una lluita i, per tant mai no podrà abadonar-la. Els signants de la lletra en defensa de M.a del Mar, veuen dues possibilitats per explicar el meu petit article. La primera, en què se m'acusa de desconèixer totalment les activitats de M.a del Mar, i la seua actitud vital, al temps que també de muntar amb prejudicis una teoria, crec que ha quedat quasi aclarida al paràgraf anterior. I, dic «quasi», per que ja he entonat el «mea culpa», repecte a la teoria, ara bé, en el que no estic totalment d'acord és en allò de «total desconeixement» de les activitats i de l'actitud vital de M.a del Mar, puix sóc de la opinió que les actituds vitals d'una persona tenen un reflex en les seues diguem-ne

aparicions públiques als «massmedia», i aquestes actituds son les que em feren escriure aquelles paraules. La segona possibilitat, és d'acusarme de tenir una «mala llet impressionant» i unes «dots profètiques». En quant al primer terme confesse que sí, en tinc molta de «mala llet», però també és veritat que en l'article en qüestió no anava adreçada contra M.a del Mar, sinó contra «alguns mitjans de difusió». De tenir « d o t s p r o f è t i c s » . . . què diré! Jo pense que no es tractava d'expressar, dins d'allò lliurement que puc, el meu pensament, pensament q u e era, és i serà el mateix, ja que açò, «llibertat de pensament», és l'única cosa que tinc com a meua amb plena TOTALITAT. Finalment, diré, que he rellegit moltes vegades el meu article, i he de dir que no he trobat enlloc els greus insults de què m'acusen els senyors Obrador i Barceló, als que mai ha intentat d'ofendre com a mallorquins un català de València, com jo em considere. Atentamente.

R. ESTEVE-CASANOVA (València) IGNORÀNCIA Senyor Director: Prou vegades he intentat d'escriure a la seua secció «Cartes al Director» de la nostra revista però altres tantes he desistit amb la meua ignorància d'expressarme en el nostre idioma, en el qual em considere un perfectíssim analfabet. La lectura de la carta signada pel Sr. Brú, de Canals, inserida en el properpassat GORG de Desembre sota el títol «Colors Adulterats», amb la qual posa de manifest la ignorància d'un tal botiguer de València m'ha decidit per fi a

escriure amb l'ajut del Vocabulari d'En Francesc Ferrer que adquirí fa algun temps. El cas del botiguer del Sr. Brú no és, per desgràcia, l ' ú n i c . Jo tinc l'atreviment d'assegurar que el 80 % o més de tots nosaltres podríem acompanyar-lo (encapçalats pel qui escriu aquestes lletres) sense temor a lamentar que s'acomplexara— per la nostra saviesa. A tots, de petits, ens han explicat a l'escola el significat de tot el conjunt de l'escut nacional, més... què és del nostre? Què significa o què representa, per exemple, lo rat penat amb les ales obertes dalt de l'escut? Açò amb tota la resta cal aprende-ho de forma extraoficial, cosa que, per desgràcia, sempre es deixa per a l'endemà o s'acaba a m b l'oblit. Conseqüència de tot açò: el cas succeït amb el botiguer esmentat abans (general) i àdhuc mes dolorós, el recent succeït amb el premi del «Café Marfil». Indica el Sr. Brú que, «...a València la gran majoria dels fills no tenen ¡dea del perquè de la Senyera», també açò és una trista realitat que nostra revista pot pal·liar servint de portaveu, en primer lloc a tots aquells que per la seua ignorància necessitem ajut i després a tots els que per aquests mitjans poden comunicar llur coneixements amb una qüestió que a tots tant ens interessa. Aprofite l'avinantesa i solicite de qui tinga coneixença a les preguntes esmentades les fai saber amb la seguritat que ajudarà a evitar la repetició de casos com el del botiguer del Sr. Brú. Sincerament agraït a GORG, portaveu nostre.

JOAN VERDÚ (Ibi)

NOTA DE LA REDACCIÓ AGRAÏM TOTES LES FELICITACIONS REBUDES AQUEST NADAL, I CORRESPONEM CORDIALMENT TOTS ELS DESIGS I BENAURANCES QUE ENS HAN FET AMICS I LECTORS PER A L'ANY 1972.

EDITORIAL

REGIONALITZACIO? El senyor Meilan sostenia que els moviments regionals segueixen una participació més lleial en els òrgans de gestió respecte dels assumptes públics, una major repartició territorial i una gestió més eficaç dels serveis de participació pública, encara que el problema —afirmava— no es pot reduir sense més ui més a una mera qüestió d'eficàcia o ineficàcia. Com a alternativa per a Espanya, el conferenciant proposava que l'ideal regionalista no és l'autarquia i sí dur al màxim el desenvolupament de les seues possibilitats. (Tele/expres)

El fenomen de la moda es troba present en les més variades manifestacions de la vida dels pobles. I sens dubte la política no hi constitueix una excepció. Unes idees que en determinats moments són considerades vitandes, comencen de sobte a «dur-se» i ningú no vol deixar de considerar-se el seu més esforçat campió. Els exemples podrien m u l t i p l i c a r - s e . Qui, avui, no s'autotitula demòcrata? qui, en canvi, accepta el qualificatiu abans tan prestigiós de colonitzador?... Allò que fou un honor, s'amaga amb pudor, quan no se'n renega, i allò que circulà clandestinament, es reivindicat com si «tota la vida» hom ho hagués defensat. Una d'aquestes modes és la regionalització. En temps no gaire allunyats, qualsevol al·lusió àdhuc velada a mots, que no a idees, semblants, desvetlava la sospita d'atemptar contra la nostra «sagrada i intangible» unitat «entre els homes i les terres d'Espanya». Hom considerava que amagava qui sap quines ocultes intencions, quan hom no la denunciava com obertament subversiva. Avui, en canvi, encara que segueixen existint els eterns suspicaços (també en les modes hi ha els qui no vesteixen «a la pàge»), no és elegant definir-se com a centralista, i des de les més conspícues i segures talaies hom saluda la regionalització «com un dels camins més idonis per a sortir del subdesenvolupament». Estem citant el catedràtic de Dret Administratiu i secretari general tècnic de la presidència del Govern Sr. Meilan Gil, un dels més brillants i prometedors «joves valors» del nostre equip de govern, en el recentíssim discurs que pronuncià en l'avi-

nentesa de l'obriment de curs en l'escola d'Administració Local. Segons la referència que en la premsa diària n'hem pogut llegir, el Sr. Meilan considera que el problema regional «pot trobar una eficaç resposta des de la perspectiva dinàmica del desenvolupament» tenint com a objectiu aconseguir, sempre segons la mateixa referència, «una major participació dels espanyols en el desenvolupament i en la distribució de la riquesa», i acaba la cita el cronista amb l'afirmació posada en boca de l'orador, que la qüestió regional pot escometre's «amb possibilitats operatives» en el II Pla de Desenvolupament. Descartant el llenguatge tecnocràtic (una altra moda sobre la qual cabria reflexionar i sobre la qual cosa en alguna ocasió hi tornarem), sorgeix d'aquestes manifestacions una pregunta i n g è n u a : ¿de quin regionalisme o regionalització està parlant el Sr. Meilan? Perquè allò que deduïm del resum que de la seua conferència facilita l'agència Cifra, és que tan «dinàmic» i «operatiu» plantejament busca sobretot aconseguir una organització territorial més adequada i una gestió més eficaç dels serveis públics. És lluny del nostre ànim minimitzar aquests objectius i menys encara estimar indiferent una o altra organització del territori. És possible que queden pocs defensors del statu quo administratiu actual que no es pronuncien per una reordenació del territori de l'Estat, per a permetre una maior eficàcia en l'obra administrativa. Però la nostra ingènua pregunta seaueix en peu: És això resoldre la «qüestió reaional»?; la regionalització aue postulen els qui pensen com el Sr. Meilan, ¿és allò

que el país o almenys els sectors sensibles davant el problema estan esperant? (nova observado: cal anar «a la moda», però sense exagerar: observeu com s'eludeix curosament al llarg del discurs el terme «regionalisme» potser per més comprometedor, i s'utilitzen mots semblants però més suaus —regionalitzacio, qüestió regional», etc. Anem, minifalda però no massa curta...)- Sens dubte no resulta fàcil bussejar en llenguatge tan sibil li com el que avui és ús en les nostres altes esferes, i per bé que en algun passatge del discurs se'ns diu que el problema no pot reduir-se a una mera qüestió d'eficàcia o ineficàcia, no veem al llarg del discurs res que realment puga respondre a allò que en esferes menys altes entenem per problemàtica regional (cal que fugim també nosaltres de l'«isme»). ¿On és per exemple el reconeixement d'un autèntic pluralisme regional en què les distintes regions es puguen donar a si mateixes els òrgans de governs que responguen a la seua peculiar idiosincràsia? quin marge d'autonomia pròpia es pensa que van a tenir aqueixes regions? quina autèntica participació popular va a existir en els òrgans regionals de govern que s'establesquen si és que se n'estableix cap? I, sobretot, la preaunta més important: a quina reqionalització anem? ¿a una mera reestructuració técnico-administrativa del oaís sobre base més àmplia que la província, o a una autèntica consideració política del problema que súpose un reconeixement de la reaió com a organisme intermedi entre l'individu i l'Estat a banda dels tradicionals? Si per regionalitzacio entenem allò que es desprèn del discurs que comentem i en general d'un corrent molt difós en aquests moments entre els responsables dels nostres plans de desenvolupament, cosa que fa (dit de passada) secundari detenir-se en aauest o en aquell tevt puix els d'anuesta línia de pensament podrien multipHear-se, sols estem davant una descentralització de funcions aue, des de dalt, fvstabler* el noder central oer t^l aue In seua actuació siqa més eficaç. O dit en altres termes més elementals: estem davant el centralisme de sempre amb un abillament exterior posat al dia. Una veqada més s'ha fet el sempitern esforç que

tot canvie per tal que tot seguesca igual. Però el fet indiscutible que a Espanya existeixen les regions amb uns problemes econòmics, lingüístics, socials, culturals i tots quants etcèteres v u l g u e n posar-se que impliquen en el seu conjunt això que anomenem «fet diferencial», quedarà inabordat. O el que és pitjor: escamotejat. I no es diga que un plantejament amb dimensió netament política és impossible en el nostre país amb la legislació actual nostra. Entenc com a plantejament netament polític, aquell que articule unes regions amb funció dins el nostre país no com a simples òrgans perifèrics del poder central, ni tan sols com a centres de decisions als quals dit poder central hagués delegat la seua competència, sinó amb facultats pròpies atribuïdes per una llei fonamental que, a més, establiria l'estructura del govern regional, els llocs del qual serien representatius baldament fos pels camins de la representació orgànica. El nostre sistema constitucional és un sistema obert que permet afegir a les lleis fonamentals actuals, altres lleis d'idèntic rang. Plasmar en una llei fonamental les línies mestres de la nostra estructura regional és, trobe, l'única forma faedora d'intentar una solució més profunda que la simplement tecnocràtica als nostres problemes regionals. Veure en la regionalitzacio un simple problema de desenvolupament econòmic, encara que hom el vestesca amb els abillaments més luxosos i s'hi empren frases com la que persegueix «una millora quantitativa de l ' i n d i v i d u que potencie l'equilibri i l'equitat» o altres belleses per un estil, no és més que merament anar a la moda, cosa que pot encloure a més a més un altre gravíssim perill: si hom no vol veure les possibilitats que un autèntic regionalisme té dins el nostre sistema i aprofitant les possibilitats que aquest ens ofrena, estem fomentant positures molt més extremistes que facen renàixer fantasmes possiblement ja superats i els fets diferencials trobassen via d'expressió adient, però que en qualsevol moment poden presentar aqueixa «cara ferrenva» oue no es fa desaparèixer amb frases brillants ni amb estadístiques enlluernadores. SERAFÍ RfOS MINGARRO

ELS ESTUDIS CATALANS A NORD-AMÈRICA L'estiu proppassat foren moltes les gents de la Plana i Horta de València que quedaren una mica estranyats davant un senyor, amb molta aparença d'estranger, que els parlava en català, i molt ben parlat. I,a nostra gent creu que la llengua continua essent un tinglado domèstic, a tot estirar, que només serveix per a ús exclusiu entre pares i fills (i encara amb moltíssimes restriccions). No resulta, per tant, incomprensible l'estranyesa de les nostres persones enfront un estranger que parla i que sap de la nostra llengua. N'era el professor Milton M. Azevedo, que ensenya a la Universitat d'Ithaca, Nova Jork, U. S. A., un curs de lingüística sincrònica del portugués. El Pfsor. Azevedo ens dona una petita mostra dels estudis de la llengua catalana als Estats Units, que publiquem a continuació i que es demostrativa del grau d'interés per la nostra llengua a tots els indrets del món. /. H. Durant un viatge d'estudis a Catalunya, l'estiu passat, vaig tenir el plaer de dir a molta gent que els estudis catalans als Estats Units, encara que no siguen tan desenvolupats com els d'altres llengües romàniques, ocupen nogensmenys una posició de relativa importància a més d'una dotzena de universitats dintre les més importantes del país. No cal fer aquí un contrast entre aquesta situació i la que encara vigeix —lamentablement— als Països Catalans, i que és massa coneguda de tothom. Vull fer només uns quants comentaris sobre el que es fa en aquest costat de l'oceà, per tal que els lectors es puguen fer una idea de 1'interés que aquí existeix per la cultura catalana (1).

Washington, D. C , té tres cursos : introducció a la llengua i a la literatura catalanes, prosa i poesia catalanes de l'Edat Mitjana, i literatura catalana contemporània. I a Indiana University, a Bloomington, n'hi ha quatre cursos : llengua, literatura moderna, lingüística i literatura antiga.

I/es possibilitats reals de cada universitat a vegades van més allà del que fa suposar la descripció dels cursos operits. A Corneli University, per exemple, l'únic curs regular recentment ensenyat va ésser el del Prof. Dr. Robert A. Hall, Jr., anomenat «Tòpics regionals de lingüística romànica», en el qual, durant la primavera del 1971, es va fer una anàlisi lingüística del català i del Els estudis catalans a Nord-Amèrica es fan no- provençal. D'altre costat, una part del curs d'hismés a nivell universitari, vol dir, dins el context tòria de les llengües romàniques, ensenyat el més ample dels estudis de llengües romàniques. 1970-1971 pel Prof. Dr. Frederick B. Agard, va Cal afegir que, degut al c a r à c t e r extremament ésser dedicada al desenvolupament diacrònic de flexible de l'estructura de les universitats nord- la llengua catalana. Així i tot, aquesta universitat americanes i canadenques, la majoria de les as- té els mitjans necessaris per tal que hom puga signatures són facultatives, o siga, hom ha de fer estudiar el català sota qualsevol punt de vista : el cert nombre de cursos dins la seua àrea d'especia- laboratori de llengües modernes té una col·lecció lització, però les combinacions possibles dels cur- de bandes magnètiques (2) per a exercicis de prosos oferits per qualsevol departament són nombro- nunciació, la biblioteca central té una secció massa ses, de manera que dos estudiants de lingüística atualitzada de lingüística i literatura catalanes, romànica, per exemple, encara que estudien al i hi ha professors competents per a donar als mateix departament, no han pas de fer necessària- estudiants interessats tota l'orientació que caiga. ment els mateixos cursos. Això és particularment D'altre costat, hi ha altres dotze universitats notable al nivell de post-graduació, al qual cada estudiant segueix un programa d'estudis per així als Estats Units i una al Canadà que tenen plànols dir individualitzat, organitzat per ell mateix amb per a oferir cursos de català en el futur proper. l'orientació d'un comité de professors-orientadors. Doncs, és perfectament correcte de dir que els estudis de català a Nord-Amèrica semblen tenir una tendència a desenvolupar-se. Ara bé : dins aquesta perspectiva, hi ha actualment dotze universitats als Estats Units i dues MILTON M. AZEVEDO altres al Canadà on hom pot fer cursos de llengua, Corneli University, Ithaca, N. Y., E. U. A. lingüística i literatura catalanes. No totes aquestes institucions ofereixen les mateixes possibilitats, és clar. N'hi ha algunes (com la Universitat de (1) Aquesta notícia ha estat basada sobre una enCalifòrnia a Berkeley i la de British Colúmbia a questa realitzada pel Prof. John H. Miller, del departaVancouver, per exemple) on la instrucció en català ment de llengües i literatures clàssiques i romàniques de existeix a la disposició dels estudiants, encara la Michigan State University. que, de moment, no es feien cursos regulares. N'hi (2) Lectures Escollides, d'en Joan Triadú, seHeccioha d'altres que ofereixen programes més desen- nades i gravades pel Prof. Dr. A. Badia i Margarit, quan volupats : la Catholic University of America, a ensenyava a l'Universitat de Wisconsin a Madison.

L'AGRICULTURA ALPAÍS VALENCIA: UNA SEGONA DESAMORTITZACIÓ? L'any ¡970 es publicava a València, i finalment!, l'Estructura Econòmica del País Valencià (l), un llibre important malgrat tot i malgrat que m'estiga lleig de dir-ho, ja que en certa mida en sóc autor —coautor, és clar. Hi trobàvem a l'inici l'aportació del professor Giralt. No caldrà que ara el presente... El que si que m'interessa és retenir, de la seua aportació, l'anàlisi que fa del fenomen desamortitzador al país, i això, no cal dir-ho, no amb ànim d'aprofundir en l'estudi del segle XIX, ni molt menys amb la intenció de polemitzar amb tan illustre mestre i amic. Només em valdré del seu escrit i dels seus suggeriments tocant a açò, per a considerar un present més pròxim, el nostre —si és que mai hi ha hagut un tall radical, definitiu, entre passat i present. Assenyala Giralt que els efectes més directes de la "gran operació" desamortitzadora al País Valencià són, d'una banda, la gran i gravíssima exportació de capitals —la terra posada en venda fou taxada originalment en 92'2 milions de rals i rematada en 252 milions de rals (2) a tot el país. Exportació o drenatge, com vulgueu, que es canalitzà enfora, a causa tant de l'estat central com de propietaris que no vivien al país, absentistes (3). D'entre les conseqüències n'hi ha una que m'interessa, insistesc, molt en especial: aquest transvasament gegantí hipotecàVacnmulació prèvia en el sentit smithtià, que s'havia produït al llarg de l'esclat del setcents valencià. I l'hipotecà sobretot de cara a la transformació industrial del país. No entraré ara en la consideració de si hauria estat altrament l'esdevenidor del país en cas de no haver-hi desamortització. La meua hipòtesi, la que ara sotmet a discussió, consideració, anàlisi o meditació —tant se val— és que, al període ¡950-1970, immediat a la primera reconstrucció de la postguerra europea, al bell mig de la represa econòmica de la citricultura, s'ha produït, al País Valencià, una segona desamortització. No, justament, a nivell de traspassos

de propietat —i n'hi ha hagut, i molts!— sinó, i ací trobe el punt de comparació, a nivell dels efectes. D'efectes semblants, és clar. Aquests efectes, que tot seguit tractaré de resumir, s'han produït dins un àrea concreta del pals, cal precisar-ho-, entre el Lluent de Castelló i el Montgó, és a dir, dins l'àrea en què es conreen cítrics i arròs. La precisió era necessària per si algú encara pensava que tot el país eren tarongers i arròs... Entre 1950 i 1970 assistim a la represa de la mania soterradora de l'estalviador valencià, i no solament de l'estalviador rural, agrícola. I dic soterradora perquè la inversió en citricultura consisteix justament en l'enterrament d'actius en la bonificació i transformació d'erms i secans en plantacions de cítrics. Però aquesta mania i les seues dimensions no ens haurien de capficar si, almenys, s'acomplien aquestes condicions: primer, eren l'única alternativa, i segon, i potser més important, eren les més rendables, tant per els individus —no oblidem l'ortodòxia del sistema...— i I o per a la collectivitat a un termini mitjà i llarg. No és, no ha estat, aquest el cas. I no ho ha estat perquè no és ja, la citricultura, una activitat rendable per als productors, per a certs productors que són la majoria, ni ho és per a la col·lectivitat que viu entre el Sénia i el Segura. I això per dues raons. Pel que fa als productors, des del moment que als inicis de la dècada dels seixanta començaren a percebre un preu de venda inferior al cost de producció (4). Pel que fa al país, a part d'aplicar el raonament precedent a nivell global —cosa que es tradueix en una exportació de renda (5)—, cal aplicar un raonament utilitzat universalment en analitzar el problemes del subdesenvolupament Aquest raonament pot resumir-se dient que tot país productor de matèries primeres o productes agraris s'enfronta a una baixa tendencia! dels preus de les seues produccions, 0, en altres termes, que la seua relació amb els països industrials se situa en el camp de

la dependència més estricta respecte dels països que ens són clients, i col·locaria el País Valencià entre els rengles de les anomenades economies colonials d'exportació... almenys pel que ja a les comarques productores de cítrics i arròs. Com a tot país amb aquestes característiques, priven les activitats que, en una certa terminologia relativament a l'ús, s'han anomenat paràsites. Especulació del sòl, comerç i intercanvi, banca comercial, atractiu de les inversions amb resultats a molt curt termini, en són els trets (6). Res doncs que s'assemble a la creació d'una base econòmica més sòlida, a una alternativa més a llarg termini que assegure la supervivència del sistema econòmic i social. Aquestes, a més, són la resultant més directa del fenomen "enterrador" que es produí entre 1950 i 1970 al país. Com també ho és, de resultant, el dilema en què es troben molts conciutadans nostres: l'atur, dit pietosament temporer, i l'emigració. En altres paraules. La segona desamortització, la del segle XX, ha tornat a plantejar la qüestió industrial. Des del punt de vista que ací sostinc, els efectes de la inversió massiva en terres ha impossibilitat en gran mesura, i especialment a les comarques centrals, la creació d'aqueixos industrials alternatius a un monocultiu que ara se'ns revela ineficaç, encara que per a alguns siga rendable, i molt! Podem, per tant, parlar d'una segona desamortització? En tot cas és una qüestió oberta, de les moltes que tenim els valencians. RICARD PÉREZ CASADO (1) L'Estructura econòmica del País Valencià, l'Estel, València, 1970. (2) Giralt, E. ((Antecedents històrics», ¡n op. cit. p. 30, vol. I. (3) Els antecedents absentistes ja el trobem a Cavanilles, A. J. : Observacions sobre la Història Natural, Geografia, etc. Vol. I, pp. 13 i ss. (i) Aquesta afirmació es desprèn d'un estudi en curs de publicació referent al tema dels cítrics que ha elaborat Gabinet Sigma, al qua! pertany i que publicarà la Confederació de Caixes d'Estalvi. Les sèries de preus analitzades, i que han percebut els agricultors, van sempre per sota dels costos de producció. Això és degut, sobretot, a la forta incidència en el cost de producció de la renda de la terra, encara que, a nivell internacional, els preus són estables i/o decreixents fins i tot sense deflacionar... (o) Segons les dades de l'estudi citat a la nota anterior, aquesta exporlació pot xifrar-se en 1.000-1.500 milions de ptes/any entre 1960-70. (6) Hirschman, A. O. La estrategia del desarrollo económico, Mèxic, 1970, passim, però esp. pp. 32 i es.

MEDITACIONS EN VEU ALTA Per a tots aquells qui creem, de vegades, estar representant el paper de «xauvinistes de tribu» en les esbatussades ideològiques que sovint hem de tenir, és quasi morbós recordar com van els afers de la nostra cultura per arreu del món. Llegir (1) qüe la nostra llengua és tractada en paritat al castellà o l'italià en certes universitats alemanyes ; que a Tokio o Sindey, allà als antípodes, s'ensenya el català ; que als Estats Units, al Canadà, a Suïssa, a França, a Anglaterra, als Països Socialistes, a Itàlia, a Holanda, als Països Escandinaus gaudeix d'un prestigi insospitat els estudis de i en la nostra llengua, i que açò esdevinga amb una llengua que no frueix de cap oficialitat —el cas d'Andorra no hi pot comptar—, que d'alguna manera —i de moltes— és escombrada institucionalment allí on té sentit la seva plena normalització (llegiu l'editorial de R. LI. Ninyoles del passat novembre), i que entra en el cens de les llengües minoritàries (com el suec, o l'holandés, o el lituà, o el norueg, o el danés...), és reconfortant. I si afegirem que el 1911 un alemany, el senyor B. Shàdel, havia creat ja a Hamburg la primera escola filològica catalana i que avui, 1972, fets d'aquest caire són més que rars, per exemple, al nostre País, hom podria explicar, a més a més, moltes coses. I som conscients del caràcter merament i n s t r u m e n t a l de l'idioma. La meditació d'aquestes quantificacions, a nivell lingüístic només, té sentit en l'anormal conjuntura socio-política que no dóna per a més. Això quede clar. Que la gent tinga present la nostra llengua als antípodes és, en definitiva, haver-los fet arribar l'unic que, malauradament, a un primer nivell, ens identifica. I açò, sobretot per als qui la minimització de les qüestions nacionals és la solució dels problemes, pot resultar molt enutjós. Moltíssim. Si més no, recomanem la lectura de la resposta que el senyor Fraga Iribarne, professor de Dret Polític i director general d'una empresa del ram de la cervesa, fa al Porcel al «Destino» del 4 de desembre darrer sobre aquest tema. Més o menys, segons el professor esmentat, les cultures perifèriques són t r e n c a c a p s decadents i «lumpen» que via el «bilingüismo» desapareixeran un dia no pas tardà. Trobem que declaracions d'aquest tipus i quantificacions com les de dalt fan bufar necessàriament un vent aclaridor sobre les nostres ments de persones immerses en el fosc moment històric en què vivim. Meditacions que ens agranen el camí i faciliten la comprensió de molts fets concrets. VICENT SOLER (1)

«Tele/expres», Barcelona, 5-IX-71 i 4-XII-71. «Vida Nova», Montpeller, setembre del 71.

LECTURES DELS NOSTRES AUTORS MEDIEVALS En premsa ja el treball aquest de Josep M.* Capdevila, ens arriba la notícia de la seua tnort. Siga aquesta publicació com un homenatge de GORG a aquell que tant va treballar per la cultura dels pobles catalans, i que amb tant d'entusiasme col·laborà des del primer moment en aquestes pàgines, distingint-nos amb la seua signatura. Descanse en pau, Josep M.a Capdevila, i que el seu testimoni siga present entre nosaltres. No cal que el bon públic lector s'allunye de plementària amb el tractadet que Ramon titula les obres dels nostres autors antics com si no les «Arbre de filosofia d'amor», títol típic de Ramon pogués entendre i fossen només reservades els que en l'organisme de cada estudi científic, solia erudits per una mena de privilegi. Justament el veure la forma orgànica dels arbres, amb ser català, segles a través, ha tingut uns canvis tan arrels, soca, branques i fulles. Aquest místic era lleus, que qualsevol en pot llegir les obres anti- també un rodamón. I això es ben avenia amb el gues com si fossen d'ahir. Permeteu-me un mo- seu deler d'aconseguir totes les coneixences, tota ment aquella flaca que tenim els vells de recordar la ciència del seu temps. En forma narrativa com amb gaudi les coses dels dies de l'adolescència. una mena de novel·la, en el «Fèlix de les meraA penes batxiller als Escolapis, sense cap prepa- velles» ens conta com el jove Fèlix se'n va a ració especial, o millor, amb una preparació de- seguir món amb un deler científic lul·lià. Hi abunficient, i sense diccionaris, que aleshores no en den els exemples per a exposar i resoldre les qüesteníem, llegia i comprenia sense dificultat de cap tions més variades de moral i de vida pràctica. mena, la crònica de Jaume I i el «Llibre de conTambé un tema del dia en aquell segle x n i , templació». Avui, amb diccionaris i guies de tota era l'apologia de la fe catòlica enfront de la relimena, quina excusa pot haver-hi ? gió de Mahoma i la dels jueus. Un altre Ramon Cada literatura, per rica que siga, té una mitja contemporani seu, també e m i n e n t , més vellet, dotzena d'obres bàsiques, d'autors que formen un Sant Ramon de Penyafort, d'aquells agrupaments de mestres com els que confessor de reis, veiem aplegats a l'Escola d'Atenes de Rafael. de reis i de papes, De les lletres antigues catalanes, caldria posar- com diu la cançó popular, havia demanat a Sant hi de seguida la crònica del rei Jaume i la de Tomàs Aquinés que escrivís una apologia del caRamon Muntaner. A la primera podem veure-hi tolicisme enfront de les altres dues religions vila formació del nostre país, acomplit amb Mallorca gents i conegudes. L'Aquinés escrigué la «Summa i amb València. I cal posar-hi la crònica d'en contra gentes». Muntaner, no solament per la saboria del seu També Ramon escrigué el «Llibre del Gentil i estil net i popular, sinó per la gran llargada his- els tres savis». Figura un gentil, sense cap relitòrica que hi és referida. És com una conversa gió, que voldria tenir-ne una, i per a escollir-la familiar entorn de bona partida d'història de la bé, aprofita l'avinentesa de conèixer tres savis nostra terra amb les seues velles glòries i a penes amics, un de catòlic, un de mahometà i un de amb cap fallida. Tingué la ventura d'escriure la jueu. Per tal de complaure'l, convenen d'exposar-li crònica d'una època gloriosa. la religió d'aquesta manera : en allò que les tres L'obra de Ramon Llull, contemporània de la religions concorden, per exemple, en l'existència d'en Muntaner —tots dos, de petits, veieren el d'un Déu creador de cel i terra, un dels savis rei Jaume—, a més del seu pensament filosòfic, n'adoctrinarà Gentil ; i en allò que difereixen, ens mostra la riquesa de la parla amb les seues cada savi hi dirà la seua, i el Gentil que es depossibilitats sorprenents i variades. Quan els te- cante a qui el convença.Un altre llibre lul·lià és mes de filosofia i de teologia es dilucidaven i el «Blanquerna», on Ramon exposa, també en debatien arreu d'Europa en llatí, Ramon se servia forma novel·lada, els varis estats i vocacions d'hode la seva parla nativa, que aleshores, amb el mes i dones, des de la soltería i el matrimoni i, prestigi que li venia dels trobadors, era entene- passant per les prelacies, fins a la vida ermitana dora a qualsevol persona culta, i es veia bella i a Miramar on li fa escriure el llibre místic d'Amic i d'Amat. clara com la llum del dia. La vastitud de l'obra lul·liana sembla que deUn altre gran autor antic és el gironí Francesc mane una paciència i un temps com només en Eiximenis, frare de l'ordre franciscà, que morí tenen els erudits. Mes ¿quins llibres hi escolli- bisbe d'Elma el 1409. Tracta de teoria política rem per a qui es vulga iniciar a la coneixença de amb un esperit catalanesc, contrari a qualsevol la nostra literatura antiga? De primer, la seua forma d'absolutisme i de tirania. Escriurà en viobra fonamental, que és el «Llibre de contempla- gílies d'aquell Renaixement que, llevada Anglació». Per a la gent de totes les terres catalanes, terra que se'n defensà, estenia com una taca d'oli aquesta obra és allò que la Divina Comèdia és els principis del poder diví de les monarquies i per a la gent d'Itàlia. Aquesta obra que té tants dels privilegis, que s'acabaria amb l'esclat de la capítols com dies té l'any, acaba amb el llibre Revolució francesa. Eiximenis té el «Regiment cinquè, partit entre l'amor i l'oració, que es com- de la cosa pública», dedicat als jurats de València.

Carmesina arriba a un paroxisme sentimental, no té la vivor i la gràcia còmica de l'estil d'en Martorell, També a València i contemporani d'en Martorell, el metge Jaume Roig escrivia el «Llibre de les dones», en milers de versos aparellats de quael XVII francès. tre síl·labes. Bs un prodigi d'habilitat el moviment Com un replanet on reposar-hi, tenim el llibre de vida que dóna amb aquell vers a les historietes que Bernat Metge escrigué en defensa pròpia per i contalles, maledicències, invectives i pregàries. les intrigues polítiques de palau, «El somni», ple És un llibre d'història viva. Miquel dels Sants de vida dins els seus termes varis, i on es debat Oliver va dedicar-li un bell article en sortir-ne pintorescament el plet dels vicis de les dones, l'edició crítica de Roc Chabàs a València el 1905. A la mateixa València s'oïen els sermons de afegint-hi els dels homes, que Metge retrau en rèplica a les inculpacions misògines que Boccaci Sant Vicent Ferrer. A cada sermó, després de la indicació del tema i una cita adient de l'Escriphavia posades de moda. tura, seguia una aplicació a la vida pràctica, on Després vénen les grans novelles de cavalle- sovint retreia els vicis, els mals costums, les ries, el «Tirant lo Blanc» i el «Curial i Guelfa». hipocresies de tota mena de gent, de joves i vells, La primera és una burla de la cavalleria que pre- de rics i de pobres, de llecs i de clergues. cedí les d'Ariosto i de Cervantes. L'Ariosto en Afegin-hi alguna poesia de Jordi de Sant Jordi prenia arguments i Cervantes en fa l'elogi en llavis del senyor rector d'aquell poblet de la Manxa. i algunes d'Ausias March, tan profundes en obAls cavallers altívols de València, no els plaïa ni servacions sobre l'amor o algun tema de moral, poc ni gaire, que un curial d'un estament burgès com eixutes de sentiment de la natura —quina els jutgàs, i preferien resoldre llurs diferències diferència amb Ramon Llull!— de manera que els amb les armes, posant-hi l'aparat públic de lle- seus càntics no diríem que són dictats en aquella tres de batalla i de jutges de camp, per la qual horta descrita per Eiximenis en oferir el seu «Recosa fins acudien al rei d'Anglaterra, bé que, de giment de la cosa pública» als Jurats de València. Veus aquí una mitja dotzena de lectures bàsifet, mai la sang no arribava al riu, perquè sempre solia venir una dilació que evitava la lluita cruen- ques antigues, i estem segurs que la resta seguiria ta. Martorell tenia una fantasia i una vis còmica per si sola. Primer, perquè els llibres fan cadena ; verbal, que encara avui ens fa riure. El seu con- i després perquè la saboria d'aquesta mitja dottinuador, que prosseguí la novel·la des de mitjà zena ens hauria deixada la llepolia de gustar les capítol CCXCV fins al darrer, l'imita, però el seu que romanien al marge. estil més correcte i que en morir la princesa JOSEP M.» CAPDEVILA L'estil d'Eiximenis és d'una maduresa que expressa les doctrines més subtils de la filosofia planerament, i a vegades amb una ironia i una gràcia que les fan seguir sense fatiga. Quan descriu un vici o un capteniment hipòcrita, hi dibuixa uns retrats dins el gust que estigué de moda en

«ESCLAFAMUNTANYES»,

IDIOMA I PREJUDICI Un llibre indispensable sobre la problemàtica cultural i sociològica dels valencians

«DON JOAN DE LA PANARRA», «L'ALBARDER DE COCENTAINA» i altres personatges mítics de les muntanyes meridionals valencianes, dins el seu marc poètic i les seues a v e n t u r e s meravelloses, podeu trobar-los al

II volum de

MERAVELLES I PICARDIES Biblioteca Raixa - 83 — Editorial Moll

d'Enric Valor,

Palma de Mallorca, 1971. 182 pàgines. 80 pessetes.

editat per L'ESTEL, València, 1970

comentaris

i fragments ELS PREUS DEL SÒL INDUSTRIAL SL PAÍS VALENCIÀ Ricard Pérez Casado i Jaume Avella Roig (Gabinet Sigma): Banco Industrial de Cataluña, València, 1971, 32 pp. més 5 gràfics plegables

La «fam d'indústria» és sens dubte el tret que caracteritza el moment econòmic del País Valencià. Les incipients —per manca de mitjans de difusió— polèmiques sobre si ja ha arrelat un cert creixement o si bé encara la igualtat País = taronja continua essent certa, si no han pogut ultrapassar el llindar dels «amics i coneguts» creiem que comença a fer-ho. Precisament la nombrosa assistència a una conferència de Pérez Casado donada amb motiu de la presentació del llibret comentat és demostració d'aquest interés ja obert. Si volem començar a estudiar el problema és indiscutible que una de les variables principals és la del preu dels terrenys industrials i la informació que pugui existir sobre la disponibilitat de sòl preparat el que han estudiat Pérez Casado i Avella. Deixarem avui de comentar la segona part per a examinar el que està en el cor de l'intrincat mercat de terrenys : el preu. Que el mercat és complicat no cal demostrar-ho i per si fes falta transcriurem un anunci aparegut a «La Vanguardia Española» del 18 de novembre de 1971 : «Terrenos industriales en la mejor zona de Valencia capital. Totalmente urbanizados y con servicios completos para cualquier instalación industrial o comercial. Idóneos también para Empresas de Distribución por su lindante situación con la capital. Precio muy razonable. Por favor, rogamos escriban sólo Empresas o Comerciantes muy interesados al: Apartado número de Zaragoza*. És a dir que és des de Saragossa d'on són oferits terrenys a Barcelona de València. Si es creu que augmentar la claredat d'aquest mercat pot ajudar a l'arrelament de noves indústries, el fullet ha d'ésser rebut positivament.

Aquesta rebuda positiva ho ha d'ésser encara més si tenim en compte que, fins on arriben els nostres coneixements, la recerca d'informació ha estat duta a terme d'una manera molt escrupulosa. On possiblement els escrúpols han estat excessius és a treure algunes conclusions. Evidentment Pérez Casado i, pel que sembla, també el seu novell company són partidaris de màxima documentació i una rigorositat total en treure conclusions, eliminant tot el que pugui ser imaginatiu, en el mal sentit de la paraula. D'aquesta manera sembla inscriure's dintre de la línia d'un grup d'investigadors tais com Bricall o Termes que volen allunyar-se totalment de l'assagisme i de les conclusions precipitades. A l'altre costat hi hauria qui amb documentació de segona ma arriben a moltes conclusions molt més tancades com és el cas de Solé Tura o de Jutglar (aquest amb l'excepció de la seua valuosa tesi sobre Pi i Margall). Si el problema fos de triar no hi hauria qüestió, però el magnífic programa d'investigació presentat en la seua col·laboració a L'Estructura Econòmica del País Valencià per Emili Giralt és la millor mostra de que s'ha de trencar aquella dicotomia. Així doncs una molt lloable, per un costat, actitud pot ser l'única ombra en el en conjunt magnífic treball d'un dels més seriosos i prolífics joves investigadors. Passem ara a formular-nos en base al material que presenta el fullet tres preguntes que semblen fonamentals : A) ¿ Els alts preus del sòl agrícola quedan reflexats en els industrials i per tant constitueixen un fre ?, B) ¿El fenomen de la concentració de 600.000 habitants a València-capital origina un augment del cost del sòl urbà que reper-

cuteix també en un excessiu preu dels terrenys industrials ? i C) ¿És relativament baix el nivell de preus al País el que pot atraure inversions forànies. Contestarem la primera pregunta, comparant els preus anotats per Pérez Casado i Avella Puig amb els que amb Joan Gaspar hem trobat en un treball en període de publicació al Principat. Cal afegir que en el moment de publicació del treball valencià encara no disposàvem de sèries completes per el Principat. Per a dur a terme, amb tota provisionalitat el nostre propòsit, hem comparat unes poblaciones taronjaires amb d'altres de fruita dolça (pera, poma i préssec), malgrat que ara publiquem solament un nombre reduït d'observacions comparades : Fruita agre Alzira Borriana Carcaixent Nules

Fruita dolça Balaguer Lleida Mollerussa

Preu màxim sòl industrial (m2) 1.267 1.500 240 1.500

ptes. ptes. ptes. ptes.

Preu màxim sòl industrial (m2) 260 ptes. 520 ptes. 260 ptes.

Malgrat que en tots dos grups hi ha regadius dedicats a fruites semblantment rendables cal dir que la influència de la fanegada de cítrics és molt més elevada que la de la vessana de l'Urgell. Podem suposar que aquestes medicions són sempre discutibles, però el que és indiscutible és que introduint totes les correccions que caiguessin no fariem més que disminuir lleugerament la diferència. Així, doncs, l'alt preu de la terra dedicada als cítrics és una barrera al desenrotllament industrial. Abans de contestar la segona pregunta cal dir que aqueixa gran diferència no es dona entre municipis arrossers :

Arròs

Preu màxim sòl industrial (m2)

Sueca Sollana Amposta Iva Cava

300 216 260 280

ptes. ptes. ptes. ptes.

La conclusió sembla, doncs, que per aquest cantó no hi ha sobrevaloració relativa del preu del sòl, mentre que en el primer és molt gran àdhuc si ho comparem amb els eixamples urbans de Balaguer i Mollerussa (494 ptes. i 1.040 ptes.), en el cas de l'arròs la semblança és frapant. Pel que respecta als nuclis urbans de València i Barcelona (considerant dintre d'aquesta el seu continuum urbà) el quadre bàsic és el següent : Preu màxim sòl industrial (m2) València Camí Real 7.500 Carretera Barna. 9.750 Pista de Silla 3.900 Benimàmet 2.142 Campanar 1.560 Castellar 1.950 Pista d'Ademús 390 Barcelona Vernada Poble Nou Zona Franca Sant Andreu-Sagrera L'Hospitalet de Llobregat Esplugues de Llobregat Badalona Sant Just Desvern Santa Coloma de Gramanet

8.320 6.500 5.200 5.200 7.150 7.800 3.250 2.600

Sempre dintre les reserves pròpies en utilitzar estadístiques creiem que podem treure la conclusió que en el nucli de les dues ciutats més grans dels Països catalans els preus són semblants però que a la mateixa distància dels respectius centres el preus són molt més favorables a la ciutat de València. ¿Caldrà contestar la tercera pregunta?. En part ja ho hem fet i, en una altra ens caldria disposar de dades per al País del preu de la fanegada de què malhauradament encara no disposem. Tot i açò crec que cal conduir provisionalment que el País Valencià té un avantatge comparatiu pel que fa referència al cost del sòl industrial respecte al Principat de Catalunya. La diferència, emperò no és prou grossa, per a que serveixi com a estimulant si no hi ha una política activa del sòl o millor dit dels polígons industrials. Potser hem anat més lluny de la simple ressenya, però en tot cas això és sempre un mèrit causat pel paper de referència.

Anunci publicitari aparegut a «La Vanguardia».

ERNEST

LLUC

UNA DECEPCIÓ MÉS?

BALANÇ DEL SEGON SÍNODE DE BISBES «.Indubtablement, el resultat de la reunió sinodal ha estat positiu i s'haurà de reflectir en la vida i en la marxa de l'Església...» (Ecclesia, n.° 1567; 13 nov. 1971). Nosaltres, a la vista del desenvolupament del Sínode, de les intervencions dels Pares, poques vegades a l'altura de les circumstàncies, i del que ha esdevingut la mateixa Institució Sinodal, pura assemblea informativa del Papa, no creem que haja estat positiu i menys que influesca en la vida de l'Església. Perquè si influeix en el sentit que temem, apanyats anem. N'estem senzillament decepcionáis, defraudats i cansats d'esperar. Roma ja no pot ser la solució dels problemes. És possible que mai no ho haja estat. Aquest pessimisme no és solament nostre. El Cardenal Wright manifestà el seu, en una de les darreres assemblees, amb aquestes paraules : «Estic temptat de defugir tota reunió de Bisbes. No he vist mai un Concili que tingués un final gaudiós. Més aviat, produeix un acreixement de mals». Allò bo del cas és que aquestes mateixes paraules ja van ser dites l'any 381 per Gregori Naciancé, president del primer Concili de Constantinoble. El pessimisme enfront de les institucions eclesials i la seua eficàcia, ja ve de molt lluny. Duem a aquestes línies, resumint, el balanç que ens fa del Sínode Henri Fesquet. La seua informació a «Le Monde», ha estat, sens dubte, més àmplia, panoràmica i obectiva, que la facilitada per altres mitjans informatius. FALTA DE REPRESENTATIVITAT

Una de les grans debilitats d'aquest Sínode —són paraules del mateix Fesquet— ha estat la seua no-representativitat. Els Pares, en general, no han tingut el compte prioritari d'escoltar vertaderament les reivindicacions (a vegades exagerades, a vegades amargues, però sempre autèntiques) dels seus sacerdots i laics. Han perdut el contacte amb la base. Així ho ha denunciat René Laurentin : «La fossa s'eixampla entre els quadres jeràrquics i les comunitats cristianes més vives». Dissortadament aquesta és la situació de moltes Esglésies. La nostra no hi és excepció, sinó tot al contrari. No per posar-se enfront i lluny de la base, s'està més prop de Déu. De continuar així, la jerarquia es quedarà sola. Són ja nombroses les petites comunitats a les quals, per a viure en cristià, no els calen temples ni jerarques ; tenen prou amb «viure» en esperit i en veritat.

FALTA DE LLIBERTAT

També és aquesta una de les notes qualificadores que empra Fesquet per al Sínode : «Falta d'una vertadera i àmplia llibertat d'expressió». Tots sabem els fets : ha bastat la intervenció d'un membre de la Cúria Romana per a anul·lar les esmenes presentades pels Pares ; s'han redactat nous textos, com ha succeït amb el document sobre l'ordenació eventual d'homes casats, sense tenir en compte el parer d'aquells. Monsenyor Enríquez Giménez va declarar : «La comissió (que presidia el Cardenal Hoeffner, designat ad hoc pel Papa) ha bloquejat totes les esmenes que anaven en sentit contrari al text». Una semblant «manifasseria curial» ha posat de mal humor tant la dreta com l'esquerra. Aquesta obscura situació, «greu» (cons. Samuel Gaumain, Txad), ha estat plàsticament denunciada per móns. Ndayen (Rep. Centro-africana) : «Jo no he fet milers de quilòmetres per venir a ballar la tarantel·la a Roma». Com hom hi veu, no sols els laics són menors d'edat en l'Església. SOBRE ELS SACERDOTS

Ja és tradició en l'Església Llatina de parlar i decidir sobre problemes tot ignorant els interessats. Per una vegada més que haja ocorregut, no anem a quixar-nos-en. Els sacerdots, els qui tan directament els concernien els debats, han hagut d'acontentar-se de ser purs observadors. I no açò solament. El Sínode ha ignorat els estudis teològics més recents, alguns ben notables per cert. Una carta dirigida al Pare Le Guillou, un dels experts més influents del Sínode sobre la qüestió del sacerdoci, diu entre altres coses : «Tenim la convicció que tota una part de la investigació teològica actual, i sobretot una experiència pastoral viscuda per la base, tant a l'Àfrica i Amèrica Llatina o a comunitats d'Europa, no ha trobat aquí la seua expressió. Aquest document és alhora restrictiu, tímid i tradicional en el sentit estret d'aquest mot. El desacord i malcontentament seran grans entre molts sacerdots que no comprendran com una sola escola teològica ha pogut monopolitzar el treball del Sínode». El Sínode ha retornat a Trento, Concili de Contrarreforma, des del text del Vaticà II. Aquesta marxa arrere, aquesta manca de perspectiva i fe en els signes dels temps, tan cars a Joan XXIII,

difícilment és perdonable. S'hi ha posat de manifest que la majoria dels Pares presents no han assimilat encara el Vaticà II. Malgrat tot, hi ha hagut veus dignes : el Cardenal Suenens, com ara. La seua actitud atrevida i sincera és d'agrair. No transcrivim les seues intervencions ni declaracions a la premsa, per ser conegudes. Ho farem d'un document poc conegut per la premsa espanyola i que creem molt significatiu. Ens referim al signat pels Bisbes delegats de la Conferència Episcopal del Canadà, monsenyor Gran d'Oslo i el Cardenal Alfrink, primat d'Holanda. Diu així : «El document sobre el sacerdoci no correspon ni a les peticions expressades per un nombre de Pares, ni a allò que esperaven els mateixos sacerdots. El pensament que hi és exposat es troba generalment a la defensiva, desconfiant. No és de tal naturalesa que suscite iniciativa, compromís ni esperança, tan necessaris en aquesta època de crisi. El paper del sacerdot al món és tractat d'un manera indigna, tant en la part doctrinal com en la pràctica, La manera en què el text parla del celibat, convida a sèries reserves. A fi d'explotar millor la grandesa de la continencia, aquest document multiplica de manera exagerada les raons de conveniència, fins a l'extrem de posar en dubte la qualitat del sacerdoci conferit a homes casats. Deplorem que aquest text tracte sense consideració, en mitja línia, la tradició oriental sobre aquest punt. Vaticà II ha parlat de manera diferent. Bs molt de témer que un text d'aquest to faça minva en l'Església, i no ajude de manera vàlida als sacerdots en la crisi seriosa que ells travessen a molts països del món. El document sobre el qual se'ns invita a votar, és de tal mena que desacreditarà la Institució Sinodal». I no s'equivocaven. SOBRE L'ORDENACIÓ D'HOMES CASATS

La majoria s'han inclinat per un «refús». ¿No significa això —es demana Fesquet— que el Sínode està integrat majoritàriament per Pares conservadors que no s'han adonat del canvi social i espiritual del matrimoni, i que s'han aferrat a la teologia que van aprendre en la seua joventut? Sobre la qüestió que ens ocupa, el Superior General dels Pares Blancs la veu així : «L'Assemblea ha fet prova d'una «angoixa neuròtica», com si el fet de casar-se constituís un risc de contaminació per al sacerdot». L'afirmació del Pare Theo Van Asten es comenta tota sola. SOBRE LA JUSTICIA EN EL MÓN

Els Pares han refusat seguir monsenyor Torrella Cascante, bisbe català, vice-president de la Comissió Pontifícia «Justitia et Pax». El grup que aquest bisbe catalitzava, havia proposat condenacions explícites de certes situacions intolerables, és a dir, una llista de països presents en l'ànim de tots. Una vegada més, la diplomàcia vaticana ha ofegat el profetisme, la missió del qual és d'assenyalar amb el dit tot allò que en el món tradueix el pecat dels homes.

Això no obstant, i per primera vegada, els Pares han pres clara consciència que la vella teoria de la guerra justa, aplicada a la situació internacional, és un mite. Més val això que res. ASPECTES POSITIUS

A pesar de tot, i com qualsevol cosa, el Sínode ha tingut també els seus aspectes positius. Els enumerem tot seguit: Els Pares s'han adonat que el provincianisme no té cap eixida. Aquest Sínode els haurà aprofitat com un curset d'iniciació internacional. De grat o de mal grat, també han constatat la desigualtat i diversitat quantitativa i qualitativa de les Esglésies. La uniformitat romana és una ficció insostenible. Cada Església té dret a la seua veritat existencial, i a solucionar els seus problemes i subvenir a les pròpies necessitats segons la seua peculiar idiosincràsia. Han emergit de manera irresistible problemes que, altre temps, eren tabú : Per exemple, el paper de la dona en l'Església. Tocant a açò, s'han apercebut també que la injustícia feta actualment a les religioses i als laics és anacrònica. Volem esperar, con Henri Fesqnet, que el pròxim sínode siga ja del «poble de Déu», on participen religiosos i laics, homes i dones, sacerdots, i no sols a títol de muts observadors, sinó com a membres de veu i vot. Tant de bo hi assistesquen també ortodoxos, anglicans, protestants i ateus. Tan sols així s'eixamplaria el cercle de la família a tots els homes de bona voluntat, tan estimats per Joan XXIII, que els va dedicar les seues encícliques. D'ON VINDRÀ LA RENOVACIÓ?

«Si els bisbes aplegats a Roma —escriu un estudiant catòlic a Operació Sínode— sabessen a quin punt la nostra generació és indiferent, no certament a l'Evangeli de Jesucrist, sinó als seus representants institucionals, pot ser que modificarien la seua actitud...» «Es dramàtic constatar •—afirma un seminarista de Roma— que el caps de les nostres Esglésies no tenen res a dir als homes d'avui». Aquests testimoniatges són compartits per molta més gent que la jerarquia es pensa. Ningú no espera que la renovació vinga de dalt. Són els cristians de la base els qui desitgen i provoquen aqueixa transformació. Como en certa ocasió escrivia Hans Küng, la renovació actual es farà, poc més o menys, sense o contra la jerarquia. Els bisbes —contestats a just títol per sacerdots i fidels, a causa de la seua esclerosi— hauran d'abandonar les seues torres d'ivori i tocar la realitat ; adonar-se que han de rebre més que donar ; i que l'autoritat de l'Evangeli és de servei, i no de prestigi. Per a molts aquest Sínode ha palesat la decadència irremeiable de les Institucions eclesiàstiques. «Sic trànsit gloria mundi...!» No cal lamentar-se'n, sinó tornar, com volia Joan XXIII, als orígens. TORDI MARCO

EL MARROC I LES ANGOIXES D'UNA AGRICULTURA AGRESSIVA RUMORS, NERVIOSISME I SILENCI OFICIAL

L'assumpte del transport de taronja de Marroc a través de la nostra península ha vingut cuejant des de fa uns anys. Parlem de taronja quan en realitat es tracta d'una sèrie de productes agrícoles, un dels quals, de gran trascendencia per a la nostra economia, és la tomata. Fa més d'un més vàrem veure la situació sumament candent. Per casualitat, mentres el ministre d'Agricultura de Marroc, Sr. Yorio, es trobava a Espanya i era objecte d'una hospitalitat increïblement amable per part del nostre ministre d'Agricultura, Sr. Allende, ens trobàvem nosaltres al Marroc. Allí poguérem conversar amb certes persones i llegir els titulars triomfalistes de la premsa que, pràcticament donava per fet, l'anhelat pas peninsular. La nostra obligació era alçar la llebre, i amb aqueixa finalitat publicàrem a I'«A ctualitat Econòmica» un comentari emparat pel titular «Exportaciones Agrícolas marroquís a través de España». Fa uns dies, davant l'anunci oficiós de la signatura de l'acord, insistirem en la mateixa revista, indicant que la notícia havia caigut a València com una bomba i que pensàvem que es tractava d'un globus-sonda per a comprovar la reacció dels afectats. Ens equivocàvem. Sembla que els tarongers, en general, i els valencians, en particular, som considerats incapaços de reaccionar i no mereixem tan sols aqueix tanteig tan conegut que es porta a terme quan un assumpte pot provocar la reacció airada dels afectats. (Levante 8/12 De moment es desconeix encara quina serà la r e a c c i ó dels representants dels agricultors valencians, en el cas que es confirmaren els rumors. De tota manera, i comptant amb les dades que ens proporciona l'experiència, ens atrevim a vaticinar que l'actitud d'oposició no arribaria a ésser ni radical, ni oberta ni compartida amb la base. El llaurador es troba a una gran distància real dels homes que el representen, i les seues preocupacions, les seues angoixes i la necessària radicalitat dels seues plantejaments no han trobat encara ressò en les actuacions dels seus representants. A les comarques agrícoles del país no hi ha cosa que més es trobe a faltar que la presència d'homes amb capacitat de convocatòria, en contacte continu amb el llaurador i patint les seues mateixes angoixes, i que sàpiguen i vulguen erigir-se en els seus portaveus. Al camp valencià li manquen líders que sàpiguen lluitar a tots els nivells per a vèncer les dificultats dels mercats, i per a no deixar-se doblegar per les maniobres de la competència ; de continuar així les coses, sense una actuació pública de decidida defensa de la classe llauradora, no hauria de passar molt de temps per a que l'agricultura valenciana desembocarà en la ruïna, acorralada per la competència. ¿ Serà aquest assumpte del tractat hispano-

marroquí la gota que farà vessar el got d'aigua i Tant de bo que ens equivocarem, però creem que no seria agradable per a ningú veure els llauradors valencians a les portes de la desesperació i de l'asfíxia. Tele I exprés 6/12 No volíem creure-ho. Pero ha resultat que sí. Que l'acord sobre tal assumpte existeix fa ja mes i mig! Que fou signat pels ministres d'Agricultura dels dos països, patrocinat i estimulat —el costat espanyol— pel nostre ministre d'Exteriors, Sr. López Bravo, i seguit del silenci més absolut, en assumpte tan capital i significatiu, en contrast amb les campanes al vol i titulars de premsa a moltes columnes —¡les hemeroteques canten!-— que sonen o es veuen cada volta que es signen negociacions infinitament menys importants, i a voltes gens importants, a Brusseles o a qualsevol altre lloc d'Amèrica, Àfrica, Àsia o Oceania. Ja el 13 de maig de l'any en curs se signà l'acord general basat en el desig dels Governs espanyol i marroquí ade promoure els seus intercanvis comercials, d'estimular les seues relacions econòmiques i de desenrotllar llur cooperació en tots els sectors.». I ara, millor dit, fa mes i mig, el 15 d'Octubre de 1.971 se signà a Madrid un acord desenrotllant el citat acord anterior de maig, un acord pel que es reforça aqueixa cooperació en matèria agrícola en els diversos punts que afecten la canya de sucre, associació comú per a l'explotació d'una empresa de ramaderia, etc. El punt 4 diu així: «Canalització i trànsit dels productes marroquís a través d'Espanya». ¿A través d'Espanya? ¿Per carretera? ¿Per ferrocarril ? ¿ Pels dos mitjans f Res no s'hi diu, a l'acord. Res no ha dit l'Administració ni el Sindicat Nacional de Fruits, almenys fins les primeres hores del matí del dijous en que escribim aquestes ratlles. Valencia-fruits 5/12 ¿ Què hi ha sobre el trànsit, per carretera o ferrocarrils espanyols, de taronja i d'altres productes hortofrutícoles de Marroc? A l'hora d'escriure aquestes ratlles el silenci «oficial» és absolut, donant lloc a que augmenten les preocupacions, la incertesa i els rumors. Seguim, doncs, en el Limbe o Si d'Abraham. Perquè donada la trascendencia i incongruència de l'assumpte no són suficients les «filtracions» (tolerades ?, insinuades ?) que s'han produït a nivell provincial, amb un evident dèficit de personalitat. El tema ha sonat en el Sindicat de Fruits, en el Consejo Sindical Provincial i, segurament, en el si de la Cambra Agrària. Fins i tot ens diuen que s'han posat telegrames a Madrid palesant la preocupació creixent que l'assumpte ha despertat en el camp i en el comerç exportador. Una de les raons en què majorment recolzen les mesures restrictives a les exportacions en aug-

ment, es la de l'embussament de mercancía que es produeix en frontera. I/escassesa de vagons apropiats per a l'exportació espanyola crea no poques voltes tensions entre la demanda de transport ferroviari i els qui no poden atendre-la. No hi ha, doncs, flexibilitat de sobres ni per carretera ni per ferrovia per a la taronja espanyola en molts dies o etapes d'auge exportador. ¡ I es concedeix autorització per al trànsit per sol peninsular de les collites de Marroc! ¿ A canvi de què, es pregunta lògicament la gent i ens preguntem tots? Perquè, com diu el proverbi valencià, «debades ningún frare pega cabotades». ¿ Quin avantatge per a Espanya, o per algun grup o interés determinat, farà explicable i raonable aqueixa concessió del govern espanyol a l'agricultura marroquí ? i Altes raons patriòtiques ? ¿ Per què, si es així, aqueix silenci absolut en un país tan ric en campanes? ¿Algun jaciment miner? ¿El propi negoci d'uns t r a n s p o r t s arxi-rentables ? I, si aqueix trànsit produeix beneficis per a Espanya o per alguns espanyols, ¿no arribarà quelcom a la Taronja espanyola que apareix, mentres no es revele el poc comprensible assumpte, com la víctima propiciatòria d'aquest liolocauste injustificable..., injustificat almenys?. Vassumpte deu tindré simpatitzants —¿ desinteressats ? _ àdhuc ací a València. S'ha escrit i publicat que era inevitable. ¿Per què inevitable? S'ha donat com a explicació que aquí està França que deixa passar la nostra taronja camí dels mercats europeus del nord. Impudorós sofisma. ¿O és que França té taronges, com Espanya, qué es encara l'exportador major de cítrics del mon, amb una competència en Europa per part de països que tenen preferències aranzelàries en el Mercat Comú sobre nosaltres, per haver estat colònies franceses, que és el cas marroquí ? Espanya, com a país europeu, si s'atén al Tractat de Roma, pot tmdre una preferència sobre els països que no són europeus, com a país associat i, a la fi, membre. Si no és així, la causa no està, ni molt menys, en la taronja ni en les zones espanyoles que la produeixen. I com a epíleg de tot això (del desemparament europeista en que col·loca les nostres exportacions agrícoles el quasi còmic, si no fora dramàtic, tractat preferencial ; del desemparament de tot ajut —el del transport, com té la taronja italiana, el de propaganda com tenen els cítrics d'Israel i Marroc, IVasociacionista» amb Europa, com Turquia, etc.) ara s'obsequia a la Taronja Espanyola amb el penjant, amb el moníssim pendent marroquí, encara tancadet en el estoig del secret oficial. Valencia-fndts 12/12 REACCIONS DE PROTESTA FORMAL PER PART D'ALGUNS ORGANISMES

El Sr. De Miguel, després de puntualitzar que amb aquesta iniciativa no anava a solucionar-se el dèficit de la Renfe i que Transfesa s'ha declarat contrària a l'acord, digué que aquest era inconstitucional i que, de prosperar, donaria lloc a les oportunes interpel·lacions al Govern, àdhuc al recurs de contrafur. La noticia, com és lògic, ha caigut en el si d'un ambient caldejat tant per la marxa de la campanya com per les ombrívoles •perspectives que s'acosten i, sobretot, pels rumors i comentaris que l'han precedit. No pot sorpren-

dre, doncs, que els interessos del camp i del comerç —en tants aspectes divergents— s'hagen unit com una pinya a l'hora de demanar mesures radicals. Diguem també, sense ànim de desquiciar els fets, que les conseqüències previsibles no es limitaran als telegrames de repulsa que es cursen a Madrid. El malestar és profund, degut, com queda apuntat, a la marxa de la campanya, amargada per la pèrdua de les preferències duaneres del Mercat Comú, la precària rendabilitat del cultiu i l'abatiment general que es percebeix en determinats sectors de la citricultura. Informaciones 3/12 Davant la gravetat dels problemes que haurien de plantejar-se, al moment de posar-se en pràctica l'acord subscrit pel ministre d'Agricultura el dia 15 d'Octubre, és lògic que els sectors interessats facen arribar la seua veu de protesta davant les autoritats responsables. A l'acord d'oposició adoptat a la darrera reunió de la Comissió Reguladora de Cítrics, cal sumar el del Comité Ejecutiu del Sindicat Nacional de Fruits i Productes Hortícoles que fou donat a conèixer en tota la premsa nacional. I a més, i en una línia més acostada a la base, previsiblemente més perjudicada, cal fer menció de l'acord adoptat en el ple de l'Ajuntament de Carcaixent, d'oberta oposició a l'entrada de productes marroquís. La Vanguardia Española 15/12

L'altre dia valoràrem la reacció de l'alcalde de Carcaixent, Sr. Crespo. El Sr. Crespo, que al capdavall ha estat designat per al lloc que ocupa pel Govern, asenyala un camí a aquells que han estat elegits democràticament. Un camí que s'eixampla, per al procuradors a Corts d'elecció familiar i sindical. El sistema permet des del prec fins a la interpel·lació. Una interpel·lació que sabé utilitzar amb decisió, fermesa i lleialtat als seus compromisos polítics l'actual ministre d'Agricultura durant la seua anterior etapa sindical. No es tracta de reptar ningú, però ara anem a vore la categoria dels nostres polítics locals. Levante 8/12 De sobte ens arriba la notícia que l'Ajuntament de Carcaixent ha pres l'acord en un recent ple de dirigir escrits a les autoritats provincials i nacionals, manifestant la seua total disconformitat amb l'acord de cooperació subscrit pel ministre d'Agricultura amb el seu col·lega marroquí. La iniciativa conté una reconfortant esperança, dins l'estat actual de desistiment que a nivell local es viu en la majoria de comarques valencianes. ¿Per què els Ajuntaments, sobretot els que en la Plana, la Ribera, o en la Safor tenen als seus veïns pendents de les vicisituds de la taronja, i sense altres mitjans de vida, per què aquests Ajuntaments no han de manifestar llur opinió davant un problema de tanta gravetat ? ¿ Potser els seus edils no han de preocuparse per la salut econòmica dels seus veïns, a banda de procurar-los escoles i clavegueram ? l'Ajuntament de Carcaixent ha obert un camí, i els llauradors mal faran si no aconseguiesen de llurs corporacions, de llurs representants a les Germandats, a les Cooperatives o als diferents organismes agrícoles, i dels procuradors familiars i sindicals a Corts, que manifesten davant del Govern la preocupació i el desassossegament que els afligeix. Tele/expres 19/12 El dimecres, al palau de la Generalitat, els procuradors a Corts, en una reunió de treball, han abordat els temes de llur competència i que guarden relació amb els projectes de llei avui en estudi a les Cort, entre altres, el Plan de Desarrollo, Presupuestos y Seguridad Social. Ensems, s'han ocupat dels problemes que afecten directament la nostra província, dedicant una atenció molt preferent als greus problemes que es poden plantejar a la nostra producció hortofrutícola, i especialment als cítrics, amb motiu de l'eventual acord d'autorització de trànsit per territori espanyol de mercaderies marroquís, així com les dificultats cada cop més agudes, plantejades per la política proteccionista del Mercat Comú. A tal efecte, s'acordà unànimement de realitzar les oportunes gestions davant dels Ministeris competents. (Nota remesa a la premsa local Doncs si en un assumpte de tanta trascendèn eia com aquest hispano-marroquí, que afecta no sols a la nostra economia nacional, sinó a la nostra geografia física peninsular i la seua possible vulnerabilitat, en general, i particularment a milers d'espanyols enquadrats en una llar, un poble, una ocupació o professió, no s'ha produït

cap contacte del Govern abans o immediatament després d'ésser signat tan important acord, ¿ què pinten aquí, a l'hora de la veritat, la Família, el Sindicat i el Municipi ? ¿O és que les Lleis Fonamentis es prenen a benefici d'inventari per aquells que majorment deurien considerar-les ? Valencia-fruits 19/12 ¿EL PAS DE LES TARONGES DEL MARROC ÉS U N FET IRREVERSIBLE?

El pas de les taronges del Marroc per Espanya, ¿ és un fet irreversible ? El Ministre d'Agricultura conestà afirmativament aquesta pregunta que li vaig formular, en la seua acostumada roda de premsa mensual, celebrada avui dijous dia 16 de Desembre. Ens trobem, doncs, davant un fet incontrovertible. Les taronges marroquís circularan per territori espanyol indefectiblement. ¿ Gràcies a qui f El Ministre d'Agricultura Sr. Allende, no ha volgut prendre més responsabilitat, com a titular del seu departament, que de procurar per tots els mitjans que aqueix inevitable pas de la fruita marroquí per les nostres vies i carreteres perjudique el menys possible als nostres agricultors. És a dir, el Ministeri d'Agricultura que aquest acord, al qual sembla ser aliè, no siga perjudicial per a la nostra agricultura horto-frutícola. Aquest informador va voler precisar més les causes d'aquest acord i formulà la següent pregunta: —¿ Quines compensacions obtindrà l'agricultura espanyola, en especial la hortofrutícola, davant aquesta concessió del pas de la fruta marroquí pel nostre territori? En altres paraules, ¿va a haver de sacrificar-se una volta més, l'agricultura en benefici d'altres sectors de l'economia nacional, per exemple l'explotació comercialització dels fosfats del Sahara? —No. Existeix l'acord de negociar. Ja vorem qué es el que surt de la negociació. Abans no se'n poden precisar les conseqüències. Poc més poguérem saber sobre el famós cas de les taronges del Marroc en trànsit per Espanya. Existeix una negociació i no és convenient interferir la mateixa amb declaracions, digué el ministre; en qualsevol cas, la taronja marroquí circularà pel nostre territori. I el que està en estudi i negociació són les condicions. Valencia-fruits 19/12 ¿ Quina deu ser inexcusablement la reacció de l'Administració ? Havem mantingut el criteri en repetides ocasions que cal seguir exportant sense deixar forats a la penetració dels competidors. Llavors, la cosa és clara. Si política ha estat la decisió de deixar passar els productes pel nostre país, aqueixa mateixa política exigeix de l'Administració una instrumentació de cobertura davant la dita situació que ens permetesca de seguir exportant. Però és que la qüestió és molt més ampla, i té un àmbit de importància distinta. Són tots els productes agrícoles els que es veuen afectats per la mesura. Admeses, si es vol, les motivacions que han portat l'Administració a l'acord, aquesta té que cobrir un forat amb normes d'ajut substancial que porten als nostres productes a no perdre les possibilitats geogràfiques amb les que compta. Las Provincias 28/12

Devem aclarir-li al lector que no existeix acord definitiu, però que, de tota manera, aquest pot arribar a ser un fet. No fa falta ser massa espavilat per adonar-se que l'acord dependrà en gran manera del que el Sindicat de Fruits vulga, o si es vol matissar més, del que els seus elements més qualificats admitixquen. L'assumpte sembla quedar relegat als seus aspectes comercials, després de la posició del ministre d'Agricultura, Sr. Allende. Levante 22/12 Seguidament don Vicent Castellano Sabater informà de les conseqüències que inevitablement es produirien en l'economia agrària nacional, i especialment en la de València, en el cas que es permetés el transport de productes hortofrutícoles marroquís pel nostre sòl. «La rapidesa del transport terrestre —va dir— constitueix avui l'única defensa per a prolongar les nostres campanyes d'exportació i permetre l'arribada dels nostres productes peridors als mercats europeus en condicions de qualitat difícilment assequibles per als que tenen de realitzar el transport per via marítima. La nostra difícil i discriminada situació respecte al Mercat Comú, front als avantatges de què gaudeix avui Marroc, es veuria greument afectada d'efectuar-se l'acord de cooperació sense altres contrapartides favorables als sectors agraris interessats. No es pot sacrificar el sector agrícola (tomates, agris, fruites, etc.) en aquest aspecte que ha aconseguit ressons d'indignació entre tots els agricultors, obrers i empresaris, i exportadors, sota pena d'exposar-se a greus alteracions. (nota remesa a la premsa local) «Només, quan s'aconseguesca una coordinació en la política exportadora d'Espanya i Marroc, podrem solucionar el problema del trànsit dels productes d'aquest país pel nostre sòh ha declarat don Julio de Miguel, president de l'Agrupació Sindical d'Agris, i president de la Unió d'Empresaris del Sindicat de Fruits i ProductesHortícoles. «.És indispensable, doncs, que en les reunions que han de celebrar-se abans del mes de març, tinga lloc una prèvia declaració de positures entre l'Administració i els sectors interessats. Com a procurador del sector, en el cas que siga oblidat el meu nom en aquesta tasca ingrata, em veuria obligat a interpel·lar en les Corts al Govern perquè aclarís aquests punts». La Vanguardia Española 19/12 «A nosaltres ens han arribat —deia el Sr. de Miguel en una extensa carta remesa a la premsa— còpies del telegrames dirigits per Assumptes Exteriores a diversos organismes agrícoles de la regió levantina, el text dels quals a continuació reproduïm : "Su telegrama fecha de ayer, podemos informarle no ha sido suscrita ninguna disposición relativa al tránsito mercancías marroquíes por España, se trata cuestión que está en estudio, en colaboración este Ministerio con los de Agricultura y Comercio, en decisión que se adopte, se tendrán en cuenta puntos de vista sec-

tor productor e intereses españoles. Firmado : López Bravo". Es contradiu aquest text amb el caràcter irreversible que interpretava el nostre ministre d'Agricultura, i al que vaig al·ludir en unes declaracions publicades per l'agència Logos, i reiterem el nostre desig com a representant a Corts del sector, d'estar present en les conversacions que van a iniciar-se sobre aquest tema, encara que això siga una feina ingrata». (nota remesa a la premsa local) CONSIDERACIONS FINALS A L'ESPERA DE NOUS ESDEVENIMENTS

Davant els fets que es venen succedint —dins i fora de les nostres fronteres— posant cada volta més en precari la situació de la nostra agricultura, es fa imprescindible una acció coordinada de tots els estaments, socials i econòmics, d'entitats i procuradors del País Valencià amb el fi de fer arribar a les altes esferes del Poder Central la urgent necessitat que tenim d'associar-nos definitivament amb la Comunitat Econòmica Europea, única forma de mitigar, en un gran percentatge, els mals que en venen afligint des de fa anys. Sobretot després de les darreres declaracions del ministre Comisan del Pla de Desenvolupament, Sr. López Rodó, segons les quals: <tNo existeix cap obstacle que impedesca la nostra entrada al Mercat Comú». En resum, les declaracions del Sr. De Miguel ens han agradat per tal com han sabut expressar clarament, a l'opinió pública espanyola, alguns dels greus problemes que el pas de la taronja marroquí suposa per als agricultors i comerciants. Però ens han decepcionat perquè sembla deduirs'hi que el pas d'aqueixa taronja és quelcom que encara no s'ha decidit. I no és així, com hem vist. Per tant pensa u que el que cal fer és anticipar-se als esdeveniments i no esperar al mes de març a veure com se va a portar a efecte aqueix trànsit de fruita. Cal començar a exigir ja, ara mateix, les màximes garanties. Cal demanar aclaracions sobre aspectes que no estan clars. 1 això, en la meua opinió i en contra del que diu el Sr. De Miguel, sense esperar a veure si a ú el criden o no el criden, si s'obliden o no del seu nom. Cal anticiparse als esdeveniments, com dic. 1 en molts casos es convenient, àdhuc, provocar-los. Deixantnos portar pet tot el que succedint-se hem arribat on havem arribat. ¿ És que potser necessitem més encara per a poder retrobar-nos a nosaltres mateix t ¿No ha arribat el moment que Valencia demostré que ha cobrat conciencia de la gravetat i la urgencia d'alguns dels seus problemes vitals f Valencia-fruits 26/12 Mal és el panorama que es presenta. Pèssim. I tot s'arreglaria si aquest país fora associat de la C. E. E. Llavors la seua producció seria comunitària i no exterior a ella. Seria moltíssim menys preocupant que arribés taronja de Califòrnia a Europa i podria passar la fruita marroquí per Espanya. ¿ A què esperem si no hi han problemes polítics essent així que el Tractat d'Associació és indiscutiblement més avantatjós que el Preferencial ? Valencia-fruits 26/12

la veu dels altres • la veu dels altres COL·LECCIÓ DE LLIBRES SOBRE FREINET En un diari mural d'una escola andorrana es podia llegir no fa molt : «Jo critico en Guillem perquè s'enfila als arbres ; en Ribas perquè es fa pipí al pati; en Ribas perquè fa tonteries » «Jo felicito el Ribas perquè a (sic) millorat la lletra i és més simpàtic.» «Jo proposo que estudiem Egypte ; que estudiem Àfrica ; els animals salvatges ; que estudiem un mes perquè una setmana és poc ; que la Cristina no sigui l'encarregada de tot.» «Jo he fet llengua , jo he fet matemàtiques», etc.

del boxejador o el cantant que guanya milions amb una nit triomfal...» En sistema corporativista

Es tracta, doncs, d'adaptar els diferents sistemes pedagògics moderns, per tal que el xiquet puga tenir les màximes possibilitats de desenvolupar la seua creativitat. Un dels aspectes més importants és que la classe avança en sistema cooperativista. ÍCs u m societat, en la qual cada xiquet es responsabilitza d'una cosa, i tot és comú. «C'est une pedagogie de la reussite, pas de l'echec.» A l'escola tradiNo es tracta d'un joc, ni les «bretolades acu- cional hi ha xiquets bons i xiquets roïns. D'entre setes» a les quals estàvem acostumats, des del els primers eixirà l'«élite» que possiblement s'a«ximple qui llija açò» a l'«Antoni és una xiqueta» profitarà dels segons. En Freinet existeixen totes dels nostres temps d'alumne en col·legi autoritari. les alternatives possibles per tal que el xiquet Es tracta d'una petita part d'un mètode peda- trie lliurement. Mai no n'hi ha un millor que gògic que ve de l'Estat veí a través del seu inicia- l'altre. dor Cèlestin Freinet. Un mètode revolucionari en Al quadre que hem citat anteriorment d'una què el mestre no té altre objectiu que conduir escola andorrana, allí els xiquets apunten sota de tota la classe, en règim cooperativista, a ser cada apartat, «jo critico», «jo felicito», «jo proquelcom així com una societat perfecta, en la poso» i «jo he fet», les seues apetències, les seues qual tots els individus —alumnes i professor— crítiques. Les crítiques s'airegen en púsiguen totalment lliures. No es tracta d'una uto- blic, sense agressivitats, després comenta, i el xiquet pia. A França l'Estat no sols ho accepta, sinó pren consciència d'aquellses aspectes personals que que el seu ministre d'Educació ho propaga a no agraden als altres. Diríem que és com un través de la TV. mètode de psicologia de grup. —Mes a mes, cada xiquet es responsabilitza en públic dels seus estudis, a través d'uns quaUna col·lecció de llibres dres que són exposats. A través dels seus treballs i estudis, es van confeccionant els llibres de la A Barcelona ja existeix alguna escola d'aquest classe, i el xiquet deixa d'ésser una màquina retipus, tot i que de moment en són molt poques. tentiva a les explicacions del professor, per a Ara ha saltat al primer pla de l'actualitat amb convertir-se en un membre actuant del procés la iniciació d'una col·lecció de llibres que publica pedagogie. Cadascú aprèn al seu mode, no exisuna editorial. Es tracta de la «Biblioteca d'Escola teix competència, tant sols concurrència Moderna», amb dos llibres : «Modernitzar l'escola» i «Les invarietats pedagògiques». Els dos del citat Cèlestin Freinet. Així mateix i del ma- Els textos lliures teix autor s'han publicat els següents llibres : Dintre d'aquest procés, existeix un apartat «Paràboles per a una pedagogia popular» i «Els mètodes naturals : I) L'aprenentatge de la llen- anomenat «text lliure». Amb els millors textos gua, II) L'aprenentatge del dibuix». L'editorial escrits, prèvia votació de tothom, es confecciona en qüestió presenta aquesta nova col·lecció a tra- un llibre. De l'exemplar de febrer de 1971 de vés d'una roda de premsa amb la participació de l'escola andorrana, i firmat per Conxita Roca, quatre mestres de l'Estat veí, que segueixen el una xiqueta de nou anys, traduïm del francés el seu text lliure titulat «inspiration» : «De vegades mètode de 1'«Escola Moderna», de Freinet. tinc idees per a escriure textos, però de vegades, —Freinet fou un mestre rural, amb molt po- no em vénen. La neu, el vent, la pluja, no m'insques possibilitats materials, i que intentà portar piren massa. La moda, els bebés, la música, tama la pràctica les grans teories pedagògiques. No poc. Sovint entre en còlera i em pose a cridar : es tracta d'un sistema, sinó d'una pràctica. Des Hi!, hi!, hi!, h i ! Aleshores la meua germana de Rabelais, Montaigne i Rousseau, fins a De- Elisabet va i em diu : Conxita, per què crides ? clory, Montessori, Makarenko, Blonskif, Cousinet, És que, saps ?, no tinc idees per a escriure textos Ferrière, etc. I ell ho aplicà a la pedagogia po- lliures. I per què no escrius un text sobre mi ? pular sota el següent lema : «Educació significa Per què no ? Mira, és una idea, però avui el meu desenvolupament total de la persona, creixement, text lliure ja està acabat». Com aquest text poi mai acumulació de coneixements o simple pre- dríem mostrar-ne molts més. S'imaginen si haparació tècnica.» Deia als mestres : «Vosaltres guéssem presentat açò a la classe de redacció del dieu als xiquets : aprengueu les lliçons i us col·legi ? fareu homes. Però ells tenen l'exemple obsessiu (TELE/expres)

la ven dels altres • la veu dels altres DOCUMENT EPISCOPAL <s.A ningú no pot sorprendre que l'Església, per a ser fidel a l'Evangeli de Jesús, se responsabilitze a fons en la contracció de la pau entre els homes i els pobles. Posar-se al davant, el recent Sínode dels Bisbes, els problemes de la justícia al món, és una bona prova de fins en quin punt l'Església té consciència d'aquesta responsabilitat i de que el problema de la justícia és avui el més greu i important que afligeix la Humanitat». Així es manifesta la Comissió Nacional «Justícia i Pau» en un document fet públic amb motiu de la celebració de la V Jornada Mundial de la Pau. En referir-se a quan existeix una situació de pau, el Document de la Comissió Nacional «Justícia i Pau» —que presideix en representació de l'Episcopat Espanyol, monsenyor Rafael González Moralejo, bisbe de Huelva, afirma : «.En realitat no existeix una situació de pau, per manca d'una autèntica justícia, quan la realització integral de la persona humana es limita al desenrotllament dels ciutadans dins el camp merament econòmic; quan no existeixen suficients garanties de treball que eviten —dins el possible— l'atur real o encobert; quan hom acudeix a l'expedient de l'emigració massiva com el mitjà de reajustament dels sectors econòmics o per a l'obtenció de divises estrangeres; quan hom no forneix una real igualtat d'oportunitats en l'accès a la cultura i en la reconeixença del dret dels pares per escollir l'escola per a llurs fills; quan no s'arbitra una sincera igualtat jurídica de tots els espanyols davant les lleis. Hom atempta contra la pau si són introduïdes entre els ciutadans discriminacions injustes per raons polítiques, socials, d'ètnia o de llengua. La pau corre un risc evident si el desenvolupament econòmic tot i elevar el nivell absolut, augmenta les desigualtats econòmiques en compte de disminuir-les. El fet d'acudir sovint a restriccions legals, a mesures d'excepció, a jurisdiccions especials, que només en condicions d'anormalitat serien justificables, obliga a pensar que la nostra pau és malaltissa car demana tantes cures i tan excepcionals.». El document acaba amb al·lusions a la dimensió teològica de la justícia i a la necessitat de treballar per la justícia. (La Vanguardia) BALANÇ DE L'ANY 1971 Les conclusions poden referir-se a temes de caràcter més general, relacionats amb nostre entorn i circumstàncies que ens envolten. L'assumpte més greu per a nosaltres els valencians, serà sobre la realitat actual i vital del nostre País. Un any que fuig, i que deixa de vegades mals records i moltes esperances mancades. Caldria fer veure els aspectes econòmics i culturals

donat que el polític no s'ha de tractar ací per raons òbvies. Un any més escolat al País Valencià i la davallada econòmica que ens era evident molt abans, s'ha afermat amb més claredat. Les estadístiques ho diuen, la renda per «càpita» no augmenta com caldria, l'emigració continua, la insuficiència industrial és innegable, els tradicionals conreus bàsics, fins ara, de la nostra economia, tomben cap a baix, amb perspectives descoratjadores, la taronja està malalta i el seu guariment subordinada a la hipotètica entrada al Mercat Comú amb qualitat de membre de Dret. Per aquest cantó, els núvols dels dies que vindran són ben negres. L'altre suport, el turisme, les perspectives són menys dolentes, però com sempre, és un fet conjuntural, subjecte a influències estranyes que fugen del nostre control i no podem dominar. En l'aspecte cultural, de tots és sabut, és tema força conegut. La nostra cultura vernacla i popular és negligida i oblidada. El valencià, la nostra antiga parla, està al mig del carrer, sense defensa, inerme. Sense escoles, sense segon ensenyament, sense Universitat, sense ràdio, sense televisió, sense cinema i teatre, sense diaris. La pressió que suporta és desmesurada, colossal. Som una cultura minoritària, quasi marginada, amb perill de desaparició si no es prenen mesures revificants. El balanç als dos punts esmentats no és aixecar l'ànim. El desert cultural vernacle i la davallada econòmica, són fets evidents, que marxen units, que cal mostrar, penedir-se'n i fer propòsit d'esmena. Cal alertar i preparar a aquelles minories, que en un esdevenidor podrien orientar el País. És un treball nostre de cada dia, conscienciar els joves, fer conèixer un passat que ha de planar tanmateix sobre les nostres idees d'avui, cap a una claredat de futur, la frontera d'un avenir de País quallat, tot d'una peça. (Ciudad) Gandia VALÈNCIA: CRISI AL COL·LEGI MAJOR «SANTO TOMÁS DE VILLANUEVA» Quatre alumnes del Col·legi Major «Santo Tomás de Villanueva» han estat expulsats tant del Col·legi com del seminari diocesà, amb la qual cosa s'han reactivat algunes tensions que en els darrers anys hom observa al si de l'Església valenciana, en la qual cada dia es fa més evident la cristal·lització de dues tendències caracteritzades per la seua fidelitat bé siga a l'estructura, o bé a la base. Com cabia esperar, aqueixos fets han galvanitzat els ànims d'un ample sector del clero, el qual ja va pronunciar-se a propòsit de l'anomenament dels dos bisbes auxiliars. En aquella avinentesa, va ésser significativa la dimissió de sis membres del Consell del Presbiteri i sengles cartes de protesta subscrites per nombrosos seminaristes i per 70 sacerdots, respectivament. Tant

la veu dels altres • la veu dels altres els uns com els altres hi demanaven que els anomenaments reflectiren els c o r r e n t s d'opinió que animaven el marc diocesà. La crisi del Collegi «Santo Tomás de Villanueva» demostra, a judici d'aquest sector, que només hi prosperà el corrent més autoritari. (Informaciones)

molt rics, o uns quants alts funcionaris, poden realment participar. Democràcia és un sistema polític en el qual els elements decisius són fornits per consultes electorals freqüents i autèntiques». (Declaracions publicades pels periòdics El Ideal Gallego i Ferrol Diario.)

«HIPPIES» I BURGESIA Després de les llargues melenes, els peus descalços, la barba apostòlica, les teles cridaneres i gastades, els collars i amulets, els «hippies» complementen llur indumentària amb el tatuatge indi. El calvinisme feu que la moda passarà de l'home a la dona. Quan ja érem quasi acostumats als seus magdalènics cabells, als seus «texanos» bruts, a les seues ulleres de velleta, a les seues botes de moltíssimes llegües, a la simbiosi d'home i guitarra, als seus sacs de dormir i al «ponxos» de colorins, els «hippies» s'han proposat altra vegada de sorprendre'ns. D'ara endavant aniran tatuats. Amb aquest nou detall, la indumentària llur posa un definitiu escac i mat a la serietat del vestit burgès. Perquè en realitat, serietat en el vestit i burgesia van, per als «hippies», estretament units, i volen rebentar els valors que aquells teixits * colors simbolitzen.» (Ya) OPINIONS DE FRAGA SOBRE EL MATEIX TEMA «Per a que Espanya s'incorpore totalment a Europa i al Mercat Comú, cal, en primer lloc, prendre l'assumpte seriosament, i assumir l'empresa amb totes les conseqüències. S'ha de donar a l'assumpte una màxima prioritat, i posar-hi els nostres millors homes. I negociar-ho tot —àdhuc allò polític— també seriosament. lis obvi que qualsevol sistema representatiu sense associacions polítiques per a utilitzar els seus canals, és un engany. Només uns pocs homes

ÀREA METROPOLITANA Hi ha urbanistes que veuen clar com haurien d'anar les coses. Crec que «l'Àrea Metropolitana» hauria d'ésser una confederació de municipis. La presidiria un consell general on fóra representat cada municipi, i del consell general se'n podria derivar una comissió directiva, elegida democràticament. Ara hom organitza allò que en diuen la «gran àrea metropolitana», amb la idea de mantenir la primacia de Barcelona. El nom mateix ja ho diu, i crec que caldria trobar-ne un altre. Per quins set sous Terrassa i Sabadell haurien de vore amb bons ulls aquest centralisme ? Una estructura administrativa c o n f e d e r a l es podria adaptar bé a tota la zona compresa des del Vendrell fins al Tordera. D'altra banda, hauríem de pensar que aquesta zona només és una part de Catalunya i que, per tant, caldria no concentrar-hi tots els esforços Als anys trenta parlàvem de la Catalunya-Ciutat. Expressàvem així la voluntat, que encara em sembla vàlida, de promoure la urbanització del país sencer. Ara, més que mai, cal fer un estudi a fons de totes les comarques de Catalunya. Cal estudiar les possibilitats de la terra amb els homes que hi viuen o que hi podrien viure, però això és impossible sense un plantejament polític de fons i sense un esperit abassegador. Moltes persones que avui tenen càrrecs ja se n'adonen, però... Potser podria ser-hi un començament l'elaboració del mapa de Catalunya que hom fa ara per iniciativa de la Diputació. No ho sé. Potser sí!».

(Pau Vila. Serra d'or)

M. SANCHIS GUARNER EN ACTIU —Quant de temps està Vostè al País Vavalencianista republicana», que tenien tots ells, lencià? sectorialment, algunes ¡dees clares. També els —Jo vaig nàixer ací, el que passa és que universitaris formaven part, però no eren movihe estat des de l'any 43 a l'any 60 a Mallorca ments «estricto sensu» universitaris. . disset anys, però treballava amb el Moll, en el —Va estar també becat a l'estranger. Quins diccionari català-valencià-balear, i continuava articles o llibres preparà. treballant en la llengua del País. Abans també —Generalment articles, els llibres els han havia estat molt de temps fora, tot just acabats publicat ací. El llibre que vaig fer més de cara els estudis d'Història de València, feia cap a al gran públic f o u una gramàtica, publicada Madrid per tal de fer Filosofia i Lletres, d'altra l'any 49. Escrita pels anys 42, es fea tornàveu banda he estat a l'estranger, després vingué la de la problemàtica vigent a València l'any 36. guerra i encara la post-guerra. Resumint falte de És a dir, és un llibre que ara està una mica desValència des de l'any 30 al 60. fasat. Ara la problemàtica ha canviat, moltes manies que hi eren al ambient han desaparegut. En—Quin fou el seu primer treball en Filocara que substancialment res no ha canviat. Allò logia? —La primera cosa que vaig publicar fou era una Gramàtica escrita de cara als valencians. Va semblar que els valencians aceptaríem millor «Análisis Fonética de la pronunciación valenuna unificació amb el Català si es partia des de ciana literaria», publicat encara en companyia València que no des de Barcelona, semblant a de Navarro Tomàs en la Revista de Filologia una imposició. Partint de València passava per Espanyola, l'any 32, crec, no ho recordé... En un retrobament. la mateixa revista vaig publicar un treball exclusivament meu, sobre el parlar APIXAT. La —¿Tenia vostè en compte els treballs de primera edició de «La Llengua dels Valencians» Pompeu Fabra? és de l'any 32. —La doctrina fabrista sempre ha calgut tenir—¿Va col·laborar de seguida a les polèmila en compte. La doctrina fabrista és la doctrina ques del País? científica, i cal partir dels seus postulats encara —Sí, sí. Era encara un estudiant quan vaig que es poden rectificar certs detalls. És encara tenir a vore en algunes polèmiques, i code vigència permanent. No n'hi ha un dilema mençaren a dir-me l'àcrata catalanista, això l'any del tipus Fabristes - antifabristes, sinó, o Fabra 30 ó 31. o el caos. Les actituts antifabristes son actituts anticientífiques. —¿És d'esperar la creació del Departament de Romàniques ací a València? —¿Des de quin any perteny vostè al Institut —En la Facultat, la Junta de Govern, ho ha d'Estudis Catalans? demanat diverses vegades, els alumnes, l'any —Va ésser al 59 que m'anomenaren membre. passat, van fer una arreplega de firmes i en —¿Contra qui? van arreplegar unes 800 i n'hageren arreplegat —No sé si havia algú per a qui jo no fos més. Però, tot això és paper mullat, perquè grat, no importa. Ara, ací en València he sabut queda ofegat en la inèrcia burocràtica, i ni que 15 consellers han votat en contra meua, se fa ni es veuen perspectives favorables, semperò ignore els seus noms, i no m'importa bla que n'hi ha algú a qui no agrada. tampoc. —Cap a quin any arriben els seus treballs a —¿Quina és la tasca d'un membre de l'Insassolir una certa autonomia científica, una persotitut? nalitat propia? —Demà matí me'n vaig a Barcelona. Cal assistir a les sessions, on decidim les adicions —La independència de criteri la tenia ja al diccionari, les esmenes, i altres activitats d i des d'un principi, fins i tot des de que estava estudiant. Llavors ja tenia les coses prou clares, verses filològiques com publicacions de revistes, és a dir, no he hagut de fer grans rectificacions. promoció d'estudis, en f i , la tasca de tota AcaN'hi havia una colla d'estudiants valencianistes dèmia en actiu. Reduït a un lema seria quelcom així com «donar-normes-per-al-conreu-de-la-Llenque ja teníem, respecte a la obligatorietat de l'Idioma el sentiment de fidelitat a l'Idioma de gua». la nostra Comunitat, i també sobre quin era —Darrerament proliferen les Gramàtiques, aquest idioma, ja teníem les idees clares. Ara, mentres no se'n reediten, esmenades o no. ¿Vol val a dir, que quan jo era estudiant, pels trenta, dir això que cap d'elles ha fet autoritat? els que teníem les ¡dees clares érem una minoria —No, no és exactament això. Vam estar molt molt exigua. de temps sense Gramàtiques, perquè no hi havia —¿Sempre universitària o extrauniversitàrla llibertat per a publicar-les. Ara la Lingüística també? està en un moment de renovació, després de —N'hi havia alguns que no eren d'universortir l'Estructuralisme, ja tenim gramàtiques casitaris i que també tenien les idees clares alestalanes estructuralistes. També, i ara, s'ensenya hores. I en general, n'hi havia un sector del el Català al Principat en les escoles, i n'hi han valencianisme, el de «Taula de les lletres vaalguns que son catalans de naixença però que lencianes», el de «L'Estel», el de «L'Agrupació els interessa aprendre la llengua, cal doncs, que

s'escriguen llibres per aquesta gent. En realitat no crec que n'hi haja pròpiament cap excés. N'hi ha gramàtiques per infants, per adults, per a universitaris, i fins i tot d'eixos de ¿quiereusted-aprender-el-catalán-en-10-días? —Els seus treballs d'Història son independents del seus treballs filològics o uns i altres es complementen? —Sempre m'hagradat l'Història a mí. A més de filòleg soc una mica historiador. D'altra banda, la meua formació lingüística, a l'escola de Menéndez i Pidal, és l'Escola Culturalista, és a dir, per a mi la Llengua és un fet històricocultural. No es pot fer mai història de la Llengua desconeguent la Història del País. A l'escola gairebé tothom eren també historiadors: Menéndez Pidal, Américo Castro. —¿Les seues aportacions històriques donen lloc a polèmiques axí com les seues lingüístiques? —No, perquè en matèria d'Història la gent no té ¡dees preconcebudes. La Història sempre dona respostes per als problemes que tenim ara, almenys et diu que-ha-passat, i quines han estat les conseqüències de determinades actituts. Aquí a València, durant molt de temps i encara ara, per bé que ja no tant, la gent pateix uns prejudicis motivats per la manca d'adhesió a la Llengua pròpia, i com sempre que no pot n'hi hauré patriotisme de debò apareix l'orgull nacional o local. —¿Creu vostè que aquest perjudicis són prejudicis de classe o més bé que estan difosos arreu dels estrates i classes del País? —No crec que siguin classistas, més bé serien conseqüència de la falta de Cultura, en primer terme, i en segon terme d'eixe orgull que significa una desconfiança barrejada d'enveja, ho crec massa complicat per a dir-ho en dos paraules. —Sembla doncs que en la seua família tots fan cap a les Lletres. —El germà de mon pare era el canonge Sanchis Civera, que fou una personalitat, per la part de ma mare també he oncle que ha estat literat. —No fa gaire es presentà per a Cronista de la Ciutat. ¿Quin és el paper d'un Cronista? —Són unes funcions mal definides perquè en realitat és un càrrec honorífic, la importància del càrrec la dóna la persona que ha estat anomenada, i depèn també del cas que li faça la Corporació. De vegades el Cronista existeix i no fa res. I alguns altres fan més. Ací, aquest assumpte es va polititzar i com que jo, de mèrits polítics, no n'he tinc cap, van decidir donar-me carabassa. Ara, és un càrrec que jo no havia demanat, que me l'oferiren en nom de l'alcalde. I el que jo lamente fou la votació secreta que feren, on tots coneixien en canvi el meu nom. —¿Qué feu Almela i Vives com a Cronista de la Ciutat? —Va publicar aquell libre: «Valencia y su Reino». És un llibre, en fi, que ha tingut una gran acceptació, perquè ha satisfet a un sector de la ciutat que, troben que els va dir allò que els dits sectors es agradava que digués. —¿Que digué, el que deia Escolano: la mejor tierra del mundo? —Això ja se sap, la gent vol exaltacions,

apologies, però no és això el que Almela i Vives es proposa exactament. —Quan es pot dir que surt després de la guerra una certa història o una escola d'historiadors al País Valencià? —Després de la guerra n'hi hagué un moment molt interessant, que fou el de la colla que capitanejava Manolo Dualde, que va morir, ara, aquella colla, a la que pertanyien una sèrie de xicots ben preparats, es va dispersar. Són Gual Camarena, Camarena Maiques, Alvaro Santamaría, Roca Traver, Piles, Martínez Ortiz, un equip que semblava destinat a fer grans coses, s'han dispersat i han perdut coherència, ara, han fet aportacions importants, al Cinquè Congrés de la Corona d'Aragó, aquella colla va presentar estudis bons. —L'aparició d'economistes valencians ha incidit ja en la història que es fa. —Ha començat a incidir i probablement incidirà més en un immediat futur. Ja saben que des de l'any 50 l'Història es fa fonamentalment Història Econòmica. I això a València es fa cada dia més. —De quan en quan alguna de les Ciències lingüístiques son de moda, estan a l'avantguarda, sia per nous descobriments, per difusió dels treballs, per organització. Hi ha alguna ara? Per ex. la Sociolingüística, com la Psicolingüística. —La Sociolingüística, com la Psicolingüística per ara son una mica Ciència-Ficció, es diu que són el futur, que la lingüística en el futur serà això, però, en el moment actual, encara tenim molta feina a fer, no sols en el camp estructuralista sino també en el camp culturalista. La Lingüística Catalana no té ara per ara una bona Història de la Llengua, tenim un parell de gramàtiques històriques bones, la de Badia i la de Moll, però no eixa Història. En el camp estructuralista n'hi han coses fetes, així com en el camp Sociologia, però encara queda molt a fer. —De les generacions que han passat per vostè alguna té eixa coherència desitjable? Treballen i publiquen... —És una de les coses que lamente de veres: la gran penúria de vocacions filològiques a València, en realitat només tinc un sol deixeble, un sol alumne dedicat plenament a la lingüística catalana, que es Lluís Alpera. No he assolit tenir-ne més. En realitat els valencians que ens dediquem a la Lingüística som pocs: un que està en Suïssa, un malalt. Ferris que es dedica més al llatí i al grec, un bon gramàtic, Enric Valor, i pare vostè de comptar. No hi han vocacions de lingüistes joves. És una de les desgràcies grans que tenim al país. Un panorama una mica negre. I això que ho he intentat amb diversos i diverses. Jo estic convençut que hi ha futur. Crec que hi ha futur professional. —A la Conferència sobre Lluís Vives vostè denosta sobre els prejudicis antijueus del poble espanyol, creu vostè que existeix encara? —Sí. Encara té vigència en certes esferes. —Vostè que ha observat no sols aquests prejudicis antijues remanents sinó també altres potser en contestarà una hipòtesi. En «Els pobles valencians parlen els uns dels altres», que vostè

dedica als prejudicis comarcals o locals, creu que romanen com una estructura inconscient 0 que desapareixen tot simplement. —Era una arreplega de motius de la Cultura Popular que refectien, sí, un estat d'ànim ara, va produint-se un canvi de mentalitat. En primer terme perquè, allò correspon a l'organització tradicional agrícola del País, en la que els pobles constituïen unas unitats, unes comunitats, si no tancades, sí amb un esperit de solidaritat molt marcat, i sempre la manera d'afirmar la pròpia unitat és remarcar la diferència respecte al veí. Tradicionalmente ha existit la desconfiança i la burla entre pobles. —Com creu vostè que s'interrelacionan al País Valencià al públic lector, els escriptors, els editors... —En primer lloc cal determinar quin és el nostre públic. Un, el més antic, digne d'altra banda de tot el respecte, que diríem conversos, perquè manifesten sempre l'excés de zel, compren i potser no Iligen, vets a saber perquè, però ajuden sempre. Altres que passen com a lectors en la seua joventut, com si es tractàs d'una enfermetat, que obliden després. I ara amb Gorg potser puga crear-se a la llarga un públic que passe de la lectura de la revista a la dels llibres, encara que sols els de més èxit. Quant a les Editorials jo diria que editen poc, és clar, en part per motius econòmics, donada la seua dispersió desaconsellable, i també per manca d'escriptors. Hi ha molt poca gent que escriga, i menys coses interessants. No cal oblidar que la llengua és un mitjà i no un fi, és a dir, que les obres deuen tenir un valor propi, per allò que comuniquen. El millor servei a la llengua és publicar eixos Hibres en vernacle que diuen les coses que interessen, sobre els problemes actuals, deuen interessar als valencianistes, sí, però també als valencians en general. Hem de superar aquella época en què tots els valencianistes compraven tots els llibres. El poble valencià, que no té especial amor a la llengua, accepta els llibres valencians si tracten de temes valencians o si són de autors consagrats. Un llibre i tot de tam científic, ben traduït 1 actual pot no donar resultat. Cal pensar en el públic que pot trobar. A Barcelona és diferent, allà la gent ja ha superat aquesta etapa, i potser la llengua és una com una altra qualsevol. I també un preu sempre major al castellà i al francés dificulta la venda. El mercat de llibres a València és un mercat pobre. —¿I com és que proliferen las llibreries, petites això sí? —Ah! —La qualitat i quantitat es distribueix en les piràmides de població inversament proporcional, i això per grups i classes. ¿No creu que la piràmide de lectors de València és com invertida, amb una particularitat. És a dir, entre la massa camperola obrera, roman l'analfabetisme, tan sia en castellà com en català, després hi ha un munt de gent amb una escolarització dolenta que necessitaria d'un reciclament per tal de llegir encara que siga els diaris en castellà, coneguent el vocabulari periodístic, ple sempre de monstruositats i importacions i pseudotraduccions i dobles sentits. Després un reduït per-

centatge de gent amb ensenyament mitjà acabat que pot llegir en castellà i alguns sembla que ho fan, però sempre romanen consumidors de la literatura consum, premis, estan lliurats a tots els timos. Darrera uns grups més qualificats, minoria d'aquest ensenyament mitjà o universitari fins i tot que llegeixen en valencià, de quan en quan, i solament un percentatge mínim que l'escriuen professionalment. Doncs el lector de Gorg mai no podrà ésser eixe desqualificat senyor que es creu, sinó, com a mínim, les noves promocions que ixen de l'ensenyament general bàsic, no? —Ho resoldria una estadística ben feta. Aquesta escolarització canviarà les coses. Però cal arribar a temps per a que vinguen al valencià i no al castellà. És un públic que cal conquerir, defensar. —£1 nostre problema, és per a qui editar ara, i a qui preparar. N'hi ha qui creu en que tot és qüestió d'abaixar nivells. —Jo no crec mai en les disminucions de la qualitat, mai he estat d'accord. La revista Gorg pot servir per a eixe descobriment als instituts de la Cultura autònoma, i també, en part a la universitat. Però el problema autèntic és que li podem donar a aquest públic? Per cada llibre publicat a les llengües majoritàries n'hi han 10 escrits. ¿I entre nosaltres? —Creu vostè en una unificació dels esforços editorials? —Una diversificació editorial sols està justificada si tant el públic com els autors estan diversificats, però aquí, que en totes publiquen els mateixos autors, no veig la necessitat. Tots tractem els mateixos temes, amb els mateixos autors, i el mateix públic. —Potser tot acabarà tancant alguns la «paraeta». —Únicament arribarem a triumfar plenament quan la llengua s'ensenye obligatòriament. Eixa és la clau que obri tots els panys.

RAFAEL VENTURA

TAULA deNovetats

PROSPERIDAD EN CRISIS:

Crítica del keynesianismo Joseph M. Gillman

Ed. Anagrama. Barcelona, 1971. 358 pagines. Els anys de la p o s g u e r r a mundial han enlluernat conciencies i intel·ligències per l'obligada acceptació d'un s i s t e m a econòmic cavalcant a ritme insospitat i fent apariències de definitiu reajustament. Les taxes d'acumulament de capital, l'immillorable acomoda ment de la col·locació i el nivell relatiu de preus, les expectatives empresarials inequívoques, donaven lloc a l'abundament de panegírics del capitalisme sobretot enfront de l'alternativa —el socialisme— que a passes gegantines esdevenia cada cop més atractiva. L'assimilació de la doctrina de Keynes —acabament apressat de l'etapa romantico-individ u a l i s t a del capitalisme liberal— semblava el remei escaient i definitiu, més o menys, <da clau que obriria tots els panys» per a la posteritat econòmica. Nogensmenys, la «nova economia», eufòricament parida, carregà aviat amb el mort de panacea universal i tardà poc a patir símptomes d'impotència. El 1965 podria marcar la fita de l ' u n i v e r s a l reconeixement d'aqueixa impotència. El desordre monetari actual no és més que la part darrera d'un decrèpit procés generat molt abans. El senyor Gillman té el mèrit d'haver entrat en la literatura de la «crisi del neo-sistema» abans d'aquesta data. Poca gent, malgrat l'escolament dels fets —quatre crisis en una vintena d'anys— no volia acceptar el caràcter cojuntural de les solucions neixcudes a l'ombra de la crisi del 29. Després, ja n'hagut bastants d'economistes

que s'han apuntat a aquesta literatura : potser el que hi haja ara és una inflació d'autors en aquest camp de la teoria econòmica. I hem d'acceptar, alhora, que no han estat els economistes marxistes els qui han abundat en el tema, almenys, des del prisma post-keynesià. Els marxistes s'havien detés, i llur acostament teòric explicatiu a la nova realitat d'un capitalisme monopolista allunyat d'aquell qui estudiés el propi Karl Marx es feia cada cop més feble. Baran, Swezy i el mateix Gillman poden ésser excepcions. El llibre que analitzem estudia detingudament, amb una instrumentació dócil del concepte d'excedent, les raons de l'aparent equilibri del sistema en els anys següents al 45. Ens posa en relleu l'extraordinària i m p o r t à n c i a que per als Estats Units —país hegemònic en l'àrea capitalista i força determinant de la marxa de la resta— té la disparitat creixent entre el nou excedent social i les possibilitats d'inversió productiva. I és cas que té lloc en la resta del països en avançat estat de desenvolupament, potser no pas en la mateixa mesura però sí amb les mateixes c a r a c t e r í s t i q u e s . Els armaments, amb l'exquisida i subtil provocació de la «guerra freda» front al fantasmagòric enemic «comunistes, plenen en percentatges insospitats el capítol de l'excedent social no productiu. La marxa del Sistema depèn cada cop més de l'ús improductiu del capital no invertible.

Aquest ús improductiu disminueix la gravetat de les depressions —la «seguretat social» està pensada en termes d ' i n s t r u m e n t equilibrador en les èpoques crítiques— i mena a una «impasse» evident. L'alternativa, molt ortodòxiament keynesià, és : la militarització

de l'economia o l'economia del benestar. És la inclusió de noves variables, creixents en importància, com la col·locació, les que rectifiquen el model i comporten noves hipòtesis de treball. El miratge del plena col·locació en les dues dècades dels quarantes i cinquantes recolzat com era en les despesses estatals militars, fa que els treballadors —americans fonamentalment—• hagen «caigut» en la necessitat de fer propi l'interés de la guerra. Els avantatges polítiques per a la classe dominant són òbvies : neix un vincle d'unió de totes les classes socials al voltant de la «our way of Ufe*. Tots plegats per la salvaguarda del sistema capitalista. En altres paraules, es tracta de debilitar el poder de la classe obrera esclavitzant-la, llavors, a la classe burgesa (recordem, si més no, les manifestacions, no massa llunyanes en el temps, dels treballadors nou-yorkins pro guerra del Vietnam). L'alternativa, és a dir, l'economia del benestar (l'excedent social invertit en ensenyament, sanitat, estatge, etc., a llarg terme afebliria el poder real de la classe dominant en afeblir ensems les «diferències» entre ella i els explotats. I açò —l'exemple de la temptativa del President Johnson fa uns anys— no convé, als posseidors del poder i conseqüentment és «sortida» força problemàtica. La qüestió que es podrà fer l'obrer del país desenvolupat serà : Còm podem tenir pau i treball alhora? Només un règim feixista podrà contestar positivament dins de l'esquema capitalista puix «gaudeix» dels i n s t r u m e n t s extra-econòmics suficients per a mantenir la dominació de la burgesia en tot cas. Com veiem, el tema que

Gillman desenvolupa en el llibre és força suggerent pensant, sobretot, que no s'esgota en el més amunt apuntat, sinó que molts d'altres temes corren davant del lector amb el denominador comú sempre de 1'interés i l'actualitat. Les observacions fetes per al seu país poden d'alguna manera extrapolar-se, reduint matisos i interferències directes, a la nostra circumstància socio-política : q ü e s t i ó que sobre poder ésser important no ho és tant com la de que tinga lloc inexcusablement en d'altres indrets de forta hegemonia imperialista. Aconsellar llegir el llibre és obligació que fem amb molt de gust. V. S. INICIACIÓ A LA POESIA DE SALVADOR ESPRIU J. M. Castellet

Edicions 62, «Llibres a l'abast». Barcelona 1971. 173 pàgines, 160 pessetes. Fou J o a n F u s t e r qui ens obrí els ulls davant l'espill esglaiador de la poesia d'Espriu; després, el fervor i la fidelitat ens han estat centuplicáis i, encara que mai no oblidarem l'angoixa que p a t í r e m davant les autèntiques dificultats d'una lectura d ' B s p r i u responsable, ara, les donem per ben endurades. Tot i això que la lectura d'Bspriu es pot dur a terme amb les minses armes personals d'un lector assidu de poesia, fóra un «foll obliti> d'ignorar les aportacions dels crítics (de Fuster mateix, de Molas, de M.a Aurèlia Capmany, de Josep Pla, i de J. M. Castellet) per a aprofundir i eixamplar les nostres lectures, i aquest recent treball (1970) de J. M. Castellet sembla vingut per a encimbellar-les. Ni crític de diari ni de revista, ni investigador erudit o teòric, J. M. Castellet que es reclama com «assagista-» (cosa que ha fet sovint també Fuster) té una fulgurant executòria dins el camp de l'assaig sobre literatura (fàcil llacuna entre nosaltres). Del seu quefer ha declarat a Saladrigas : «escribo al ritmo con que voy aprendiendo». Això li ha costat menyspreus i burletes que Pobliguen

a e x p l i c a r - s e explícitament : «hay obras que por sus peculiaridades reclaman un método específicamente sociológico, mientras otras lo exigen estructural 0 formal» (també a Saladrigas 1 a Destino). Potser mínimament i en e s q u e m a haurem d'acceptar el que ens diu Serrahima de les noves escoles de crítica: «solen resoldre un determinat aspecte —quan el resolen—, però, en general, pel camí d'abandonar-ne d'altres». El llibre de Castellet és en esquema així : —Justificació : Castellet recapitula amb cura i amb acuïtat la seua experiència de crític i especialment la seua relació amb l'obra de Espriu i les produccions darreres de la crítica a Europa i Estats Units. La seua descoberta del Sistema Espriu i d'alguns del seus elements, però, també el seu fracàs primer del que escaparà mijançant una renovació del seu propi mètode i l'aplicació de fet per primera vegada a la poesia d'Espriu. Aquestes innovacions venen de Barthes, Frye, Levy-Strauss i d'altres, dels qui manllevant-se termes, conceptes i tècniques, es fan un mètode seu. Amb modèstia capciosa diu : «aquesta petita peripècia intel·lectual». —Descripció : Els diferents llibres d'Espriu són reduïts a una seqüència temàtica i d'altra d'elements estructurals ; així mateix apareixen les interrelacions (dins cada llibre i entre els diferents llibres) i secundàriament es perfilen les que basteix en el seu mètode de m a n e r a que cap part del llibre de Castellet no és tampoc autònoma ni té cap utilitat lliurada a si mateixa, íís aquí on, amb l'ajut de Mounin, arriba a introduir un terme mediador, «indici», que crec té molt de futur i serà força discutit per p a r a - e s t r u c t u r a l i manca de relació amb tots els altres elements d'aquest sistema on tot es deu a les relacions. —Recomposició : Amb la precedent plataforma es recerca l'articulació de l'Obra en unes seqüències culturals. Si les relacions amb el passat són d o n a d e s seriosament, la relació amb un present manca d'aquest tret (sols s'indica de p a s s a d a quelcom amb Sartre, Becket i Kafka) i

fins i tot, estant davant un conjunt obert encara que numerable, ens agradaria veure un dia l'oposició Poe/Espriu. Malgrat tot, l'anàlisi dels mites té manca de sistema, cosa que hauria estat capital. —Una «reflexió sobre el món-» : Aquesta tercera part es posada una vegada que s'ha dut a terme el simulacre de la mimesi que ara és la crítica. El que ben tost notem a faltar, és la llibertat absoluta del crític per mostrar tot el que és el NO-DIT de la poesia espriuana, i també la culminació d'aquesta litúrgia nova d'alçar els vels. Potser és que en la crítica també «es reflecteix el despotisme del poder» (Moix) i malgrat tot la mateixa estructura que fa obscura la poesia d'Espriu, fa incompleta la tasca del crític. Semblen factors que no tenen solució en la literatura. Vicent Andrés i Estellés ho ha remarcat : «(...) no disposem encara de paraules per a dir certes coses. O no les volem dir.» R. VENTURA MELIÀ PER UNA ESTRATÈGIA SINDICAL de A. C. Comin

Ed. 62 L'Escorpí 1970.—50 ptes. El treball que comentem se situa en la perspectiva de com elaborar una estratègia en la lluita sindical que responga als interessos històrics de la classe treballadora, i a les condicions potencials de l ' a c t u a l situació econòmica i institucional d'Espanya. Comin ens fa unes consideracions que ens aproximen als problemes del món del treball, i intenta a c l a r i r l'actual problemàtica reivindicativa iniciant un debat o discussió d'extraordinari interés per al ciutatà interessat pels problemes col·lectius i socials, al temps que assaja d'inserir la pràctica reivindicativa en unes perspectives de futur. El llibre, e s c r i t entre els anys 69 i 70, s'inicia amb l'anàlisi del que s'ha anomenat «miracle espanyol», mirant l'altra cara del desenvolupament capitalista, i com el creixement econòmic va a c o m p a n y a t d'uns costos socials considerables, d'unes condicions de treball i de vida més aviat precàries per als qui suporten a espatles l'es-

mentat creixement : els obrers. El conflicte és el tema del segon assaig del text; la seua aparició vinculada als convenis col·lectius respon a una lògica inevitable del sistema ; les teninevitable del sistema ; les tensions provocades per les reivindicacions obreres, la majoria de les vegades estrictament salarials, constitueixen un fenomen important p u i x e v i d e n c i e n l'augment de la consciència de classe del món del treball, una consciència cada v e g a d a més militant. L'acció r e i v i n d i c a t i v a en l'empresa és el nucli fonamental de la tensió capital i treball, així i tot n'esgota el camp de treball. La classe treballadora va a f e r m a n t - s e , va prenent consciència de les seus aspiracions actuals, intenta formar els seus instruments ; tanmateix cal que busquen els camins perquè aqueixa consciència siga mes combativa i qualificada. Es tractarà d'una estratègia d'objectius que ataquen directament els fonaments de l'actual organització social, de les seus tècniques d'organització del treball, de lluitar pel control obrer a les discussions salarials ultrapassant les seus limitacions. Comin clarament ens incita a una estratègia reivindicativa estretament arrelada a una alternativa de profunda transformació social, i uns objectius fonamentals que demana una autèntica civilització del treball. Considerem, doncs, que el lector preocupat per les qüestions del moviment obrer i la lluita sindical trobaran interessants suggerències i incitacions en el text que comentem. La seua lectura amb un cert esperit crític ens sembla molt positiva. V. A. MOLTA ROBA I POC SABÓ Premi «Víctor Català» 1970 Montserrat Roig

Editorial SELECTA. Barcelona, 1971. 190 pàgines, 120 pessetes. Aquesta «novetat» que ja no ho és tant, ve endarrerida per raons ben alienes al recensor. Bé. Aquesta escriptora amb cara d'escèptica que us trobareu a la solapa del llibre, nasqué a Barcelona l'any 1946. Als vint-i-dos

anys, rep la llicenciatura en filologia hispànica, que possiblement li arredoniria l'escepticisme, dic jo. I comença d'escriure des de molt abans, perquè ella és partidària de la professionalització de l'escriptor, cosa que va en contra tot escepticisme «ut sic», encara que jo trobe açò com una broma concomitant a tot escepticisme, ben estudiat el cas de la vigència de la nostra cultura... El llibre que presentem, té un valor literari de testimoniatge dels anys de Facultat i de vida i rebolica estudiantil universitària. I interés. L'interés que naix de veure en lletres d'impremta uns fets que sabem vius, que critiquem de paraula i els quals convé de reflectir per escrit. Així ens buidem de repressions interiors i de complexos socials. Res té, doncs, d'estranyar que la primera edició s'esgotàs tan ràpidament i no ens a r r i b a s al País quan calia... Els contes —tretze— són curtets, i el llibre es llig en un nom. Risc : llegir-lo sense adelitar-nos-en assaborint la frescor espontània i que ens deixem esvarar damunt les pàgines ben sargides amb uns girs populars veritablement autèntics. Cal llegir-lo sense presses de rosari de l'aurora... Hi ha certa unitat evidentment «accidental» ben portada per l'escriptora amb una mostra d'allò que la crítica primerenca de l'obra va anomenar «noves tècniques narratives», i que ens ha agradat molt, amb una sorpresa molt «sorprenent» en una de les narracions. Aquestes ens donen una visió, encertada, dels nyiqui-nyiqui d'una societat barcelonina de preguerra i postguerra, aconseguida. Voldria parlar ací de Mercè Rodoreda de Pere Calders i ho faria en el sentit ben estricte que la Montserrat Roig se'ns presenta com una escriptora ben arrelada dins la millor tradició narrativa catalana contemporània. I ho dic, au. A més d'un aspecte crític, trobem una «mitificació» —tota feina de desmitificació comporta una mitificació, em sembla que diu Manuel Cruells— de la personalitat actual de les noves generacions barcelonines. Ací m'hauria a g r a d a t d'escriure : «catalanes», vull dir a nivell ge-

neral de «poble», incloen-hi el País ; però no puc, perquè encara no ha sorgit la Montserrat Roig c a t a l a n a anestricta que assumesca aquest quefer novellístic desponcellador de l'ensopiment del P a í s a nivell de «poble»... Problemes com el de Déu ; tabús sexuals ; trobades i tecs de germanor «made in gai saber» ; la fugida dels fills de la llar p a t e r n a . . . Hi trauen llur closca més d'una vegada. Els «nous catalans» i els problemes d'inserció en la nova societat es reflecteixen al conte «De com una criada de l'Eixampla intenta descarxofar-se a la nostra estimada Barcelona», que és d'antologia, al nostre parer de no especialistes. Tot això, adobat amb un esperit nou de desmitificació que explica «l'èxit esclatant» que ha obtingut la primera edició. A aquesta xicota, a Monserrat Roig, li agraesc que haja escrit un llibre com el present. T a m b é li d e m a n e m des de GORG que compre tot el sabó que puga i ens done ben rentades totes les bugadasses que encara romanen ocultes. Calia escriure allò que ella ha escrit i calia escriure-ho com ella ha sabut : amb deseiximent i encertat estil. I amb aqueix humour que sembla collit al TIRANT, encara que ha confessat ella a SERRA D'OR que no ha aprofundit l'estudi dels clàssics. VICENT ESCRIVÀ CALIFORNIA TRIP Maria J. Ragué Arias

Editorial Kairós. Ensayo. Barcelona, 1971. 199 pàgs., 150 pessetes. Coneguérem M.a J. Ragué al llarg de la seua estada d'un dia a València. Amb ella i Lluís t i n g u é r e m la nostra jornada contracuUurista que finalitzà en un sopar vegetarià —d'allò més underground— de nefastes conseqüències per a l'estómac d'algun company. A hores d'ara M.a J. Ragué és ben coneguda. Amb la seua tornada dels EE. Uü. publicà a diverses revistes i periòdics i, fins fa poc, —ara ha retornat als Estats Units— ha comptat amb una columna diària a «Tele/Express».

(íCalifornia Trip-* ha estat un llibre de moda. Prou justament puix que, d'altra banda, oferia tots els ingredients necessaris per a merèixer un cert interés en sector prou diversificats. El llibre de M.a J. Ragué és una mica —salvant les distàncies i servant les relacions— fill petit d'nEl nacimiento de una contracultura-n, l'obra famosa de T. Roszak. Aquest exposa les causes i motivacions que presideixen el sorgimeut de la nova cultura. M.a J. Ragué ha defugit la teorizatció tot i escollint la suma d'experiències concretes en forma d'entrevistes a individus de vegades prou diferents —almenys en apariencia—: Alan Watts, i dos premis N o b e l s —Christopher Alexander i C r e e d e n c e Clearwater... Un valor testimonial a d o p t a t amb l'estil assolit a B e r k e l e y per l'autora. Deixant de banda una consideració g l o b a l i polemitzant s o b r e la contracultura (fin a quin punt no es sinó un altra cultura?, no es tracta per atzar d'un beatífic esdeveniment amb pretensions de ruptura?...) cal admetre l'interés informatiu i l'amenitat d'aquest llibre. No sols s'ha aplicat l'autora a l'entrevista amb l'humanista sinó que també ha fet incursions al camp científic : els capítols dedicats a La Ment i a La Física en són un exemple. «.California Trip-n conjuga l'estil periodístic amb la nota personal. Tanmateix la composició interna del llibre (entrevistes i anotacions entrecreuades amb paràgrafs punyents, dades definitòries o cites de procedència diversa...) permet una lectura accessible i oberta. A. F. RONDALLA DE RONDALLES Edicions L'Estel. Collecció LLETRA MENUDA. Sueca, 1971. Dins l'Editorial L'Estel ha eixit una nova col·lecció amb el nom de LLETRA MENUDA, el primer títol de la qual és una reedició de la Rondalla de Rondalles. Des de la Decadència (segle xvi...) a la Pre-renaixença (segle xix...), i valga la punt u a l i t z a c i ó de les dates més

aviat per a no aclarir exactament res de tot açò, les nostres lletres van v i u r e una època d'esterilitat, indigència, i opressions, que, si creguessem en miracles, podríem entendre-ho sense perplexitats. Com diuen les històries literàries, de Roíç de Corella (mort pel 1500) a Llorente (mort el 1911) —ja em faig càrrec, ja, de l'exemplet—, la continuïtat cultural del País existia ara i adés amb l'edició d'un diccionari llargament despistat ; o la d'una novel·leta ; o, fins i tot, d'un Elogi del pet —escrit per un capellà, sí—; o una poesieta o uns col·loquis o diarets ; o... ; el poble valencià no ha estat mai prou capaç per suicidar-se, i, ara, avui, encara s'ha de resoldre la qüestió del seu to be or no to be. Reprenent el fil, la Rondalla de Rondalles, transcrita per fra Lluís Galiana, fill d'Ontinyent, i editada per la tasca amateur del notari Carles Ros —1820; g. a D., el nostre País sempre ha tingut, si més no, maniàtics contra la uniformització imposada/tan ben acceptada—, representa una mostra de literatura popular construida en una llengua feta a girs, fresca, rica, enigmàtica. Solament per això, ja valdria la pena de llegir-la, la Rondalla. I no és aquest consell meu ni passatisme ni esperit camp del que tant corre arreu —com la bacona solta per una casa ; per posar també una metàfora camp... L'edició, per la tècnica del ofset, ens ha donat un llibret de presentació ben acceptable, i és un poc, diguéssem, l'intent d'editar mostres, introbables al mercat, de temes curiosos i més o menys significatius del nostre àmbit cultural ; al mateix temps podria passar com una edició de bibliòfil, però en pobret, assequible per tots els conceptes a les butxaques del públic. Potser ; no sé si m'enganye en alguna cosa. Llibre interessant, de totes maneres, on el lector trobarà una llengua càlida, riquíssima, plena de matisos, d'una lectura entretinguda, agradable, per a un passatemps ben agradós. Per últim, la Rondalla de Rondalles ha eixit de les màquines de la Imprempta Palacios, de Sueca. Col·lecció LLETRA MENUDA, núm. 1, repetesc...

EL TRICICLE Disc CONCÈNTRIC 45.719-A Les tres "rodes" del TRICICLE s'han tornat a posar en marxa dins el camp de la producció discogràfica, ja que les seues actuacions en directe no havien minvat, des d'aquell primer disc de LA VACA SUÏSSA, ja comentat en aquestes mateixes pàgines de GORG. Doncs bé, els tres germans RODA havien anat amuntegant actuacions a diversos indrets, i tot açò els ha servit com una mena d'experiència per a aquest segon disc "senzill" amb noves cançons molt més interessants que no les del primer. En aques segon disc, que va ser presentat a la ràdio i premsa el 20 d'octubre a Les Flors del Poble Sec, amb unes paraules de Maria Aurèlia Campany, EL TRICICLE ens ofereix la "CANÇÓ LIRONA" sobre un poema de Joan Oliver i el "POEMA FOLK" amb lletra de Joan Verges. Hem trobat un TRICICLE renovat, amb dues cançons d'un gran ritme i amb uns bons arranjaments musicals, acompanyant unes bones lletres dels dos poetes esmentats abans. Així, per la portada del disc, podem veure també que la POPULARITAT dels germans RODA és gran, ja que per a la seua portada han posat molts "amics i coneguts", als quals es pot conèixer gràcies al paper amb les lletres de les cançons que acompanya al disc. Que continuen les tres "Rodes" del TRICICLE rodant molt de temps, i esperem que algun dia vinguen per ací, per tal de poder veure la seua actuació personal, ja que ens han dit que millora en molt als discos, i no és que el disc siga dolent... cal escoltar-lo. R.

ESTEVE-CASANOVA

Per raons alienes a la secció d'Art, aquesta va veure's interrompuda el mes passat. A fi de poder donar una informació una mica sistemàtica de les millors reposicions que es fan València (d'altra banda, no podem permetre'ns el luxe de silenciar les figures d'interès que passen per València, ciutat) o d'algun esdeveniment d'interès, hem inclòs ací algun article que va ésser destinat al número anterior. Ens excusen per aquestes notícies, donades amb retard.

TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

L'ESCULTURA D'ANDREU ALFARO I LA PLAÇA PARREV DE NUREMBERG

En mesos passats vam donar la notícia sobre aquest projecte ja realitat: trenta escultors foren elegits en el Simpòsium Urbà de Nür'emberg presidit per un representant de la Galeria Defet, un altre de l'Ajuntament i el Director del Museu d'Art Contemporani. Les despeses anaven a càrrec de l'Ajuntament i de vàries empreses privades, les escultures havien d'ésser realitzades en assequible contacte de l'artista amb la gent, i el destí de les obres era un lloc públic de la ciutat. El projecte tractava, doncs, de prendre tot el caràcter possible d'esdeveniment ciutadà comunitari. La realitat, però, és un altra. ¿Per què va a crearse de sobte, uns focus artístics d'interès que siguen vertaderament comuns si ni el que ja l'obra ni qui la contempla no viuen sobre

estructures mentals favorables a aquest canvi? El cert, però, és que estem en un moment en què la necessitat d'intercanvi, d'interrelació i de comunicació conscient entre els uns i els altres és cada cop més exigent, àdhuc quan el resultat siga a nivell d'utopia o a nivell minoritari, i que aquesta necessitat no és quelcom de provisori o de moda sinó que parteix de bàsiques exigències socials que no far'an més que créixer amb el temps (pensem en l'evolució actual del teatre que exigeix el màxim de participació dels espectadors, en els llenguatges directíssims de certs artistes «Pop», en el «Happening», en els intents d'alguns museus com el d'Art Contemporani de París o de Basilea, on els plantejaments d'algunes exposicions han estat dirigits per la idea d'integració, interdependència amb el públic, pensem també en l'actual concepte artístic d'«obra oberta»). Els plantejaments d'Andreu Alfaro també van en aqueix sentit: En descriure les seues experiències a Nüremberg explicava: "L'escultura està al cantó del carrer amb la plaça i junt a un pas de transeünts i una parada de tranvies (...) la plaça ésé molt lletja (...) però el lloc, lleig i difícil, m'agradà des del principi doncs l'escultura es convertia ràpidament en parte de la ciutat i serà usada i viscuda per tota la gent (...) S'ha dit que és un arbre de l'any 2.000 i crec que realment té quelcom d'arbre; no pas d'un arbre del bosc, o del camp, o d'un passeig, però si és allò que un arbre és una plaça, en un espai on es personalitza perquè assenyala el lloc o hi serveix de referència".

BOIX ARMENGOL i HERAS A BARCELONA: MOU RELLANÇAMENT És ben conegut (Cirici, entre altres, n'ha parlat en diverses ocasions) el valor de l'aportació que Boix, Armengol i Heras feren a la renovació de la pintura valenciana l'any 64. Posteriorment, l'empenta jovenívola del moment inicial semblà anar diluïnt-se per causa d'una certa dis-

gfegació del grup i d'una certa inseguretat dels plantejaments teòrics. Però l'any passat al mes d'abril, una excel·lent exposició al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona fou com la promesa d'un nou rellançament, promesa confirmada ara per una exposició a la galeria Adrià de Baícelona, que serà, probablement una de les més interessants de la temporada. Juntament amb l'exposició s'ha presentat al públic una nova carpeta de serigrafies amb text de Joan Fuster. Com que les obres (i les serigrafies) tornaran a València per a ser exposades a la Galeria Salom el mes de febrer, escriurem per al proòxim número de GORG un comentari sobre el moment actual de Boix, Armengol i Heras.

DESCONTENTAMENT GENERAL EN L'ENSENYAMENT DE BELLES ARTS Les conclusions sobre aquest tema (aparegudes ja en el número de GORG del mes d'octubre) resultant de l'enquesta duta a terme durant diversos mesos a diferents artistes valencians, eren precises, uniformes i resoltes: l'ensenyament no servia, estava desconnectat de les exigències de la vida actual i la informació que es rebia semblava dormir en els llorers marcits del món de la tradició acadèmica. El seu Director, també enquestat, i únic que no se sumava a aquestes protestes, eludia una contestació directa, si els lectors recorden, dient que «l'Escola no podia garantitzar la producció de genis», amb la qual cosa responia indirectament però implícita, a un imaginari «contestatari». Però la notícia és ara molt mésé general; fins «Las Provincias», al seu número del 21 de novembre, ens dóna informació sobre l'assumpte dient que a Madrid «un esbart d'artistes plàstics, professionals i professors d'art alguns d'eÜs» han dirigit un escrit al senyor Pérez Embid, de la Direcció General de Belles Arts, on, a més de presentaï-li alguns problemes específics de la seua Escola, li parlaven de «la situació caòtica en què es troba l'actual ensenyament de les arts plàstiques».

JUAN PONÇ EN «VAL I 30» En el mes de novembre, Joan Ponç en Sala Salom, i Gerardo Rueda en Val i 30. Es pot dir que la de Ponç va ésser la més interessant d'aquest mes. Deixeble d'Elias Rogent i un dels més importants collaboradoís de la revista «Dau al Set», la seua pintura continua, dins una poesia imaginativa i sensible, plena d'un matís remarcablement subrealista... També fou interessant l'exposició de Gerardo Rueda en què un món subtil, mult culte i molt llunyà (massa llunyà i massa «culte» potser) se'ns hi presentava.

FRANCESC ARTIGAU EN GALERIA SALOM Francesc Artigau en galeria Salom. Tintura de certs records «fauvistes» quant a línies i colors. Artigau continua expressant les seues idees amb unes imatges expressives i fortes en les qual el sarcasme contra la societat de consum és una temàtica insistent.

LA IDEALITZACIÓ COMERCIAL DE LA REALITAT «Joan de Ribera Berenguer, que és un pintor extraordinari, no fa de l'art un subproducte de la bellesa captivadora, sinó una transfiguració d'una realitat modesta». «Las Provincias». José Ombuena Dimecres, 24 novembíe 1971 Dietario personal El novembre pictòric valencià es troba d'enhorabona. Algunes de les nostres sales d'exposició s'han vist concorregudíssimes durant part d'aquest mes; em referesc a les sales en què es va exposar la pintura de Ribera Berenguer i Pedro Cámara. També han tingut un èxit de crítica (la crítica artística dels nostres periòdics locals, és clar) i de venda (àdhuc en la de P. Cámara, segurament pensant en el client i per tal que aquest no concebis falses il·lusions frustrades, es va haver de posar en la paret una llarga llista d'obres ja venudes que anava acreixent-se dia a dia). Ambdues exposicions convergien en un mateix punt (i que conste que no tracte ni d'igualarles ni de fer-ne una anàlisi exhaustiva de cadascuna d'elles, sinó simplement de fer ressaltar aquesta convergència): s'adobava la realitat, hom la "sublimava" i hom la transformava. En Ribera Berenguer a base d'un patetisme esqueixat de fulletó no desproveït d'un caire eròtic que el feia encara més suggestiu; en P. Cámara, molt menys imaginatiu, a base d'una pseudo-rusticitat de cromo. L'un amb una literatura patètica i tràgica fonamentada en la pobresa i la desolació (però no tant, puix un dels seus entusiasmats crítics, davant la sensació que el pintor és capaç d'encomanar-nos el seu "amor a allò que és humil i desvalgut", també ens fa comprendre que la realitat no és tan lletja com la "pinten" puix davant un quadre d'una pobra noia pensarosa i sola, entre cassons i cebes ens diu que, tot i "respectant la seua íntegra personalitat, la fa objecte d'una transfiguració resplendent"), Valtre amenarant temes camperols, en els quals, vora cistelles amb clavells i cabassos amb aviram, es repeteixen, exactes des de fa anys, ordenadíssims, simplicíssims i boniquíssims masos ahistòrics i impersonals. Deia que convergien en un mateix punt i açò és potser allò que jo volia ressaltar, no ja el gust personal dels pintors o un judici qualitatiu sobre ells, sinó l'entusiàstica acollença que té aquest tipus de "crònica" a la nostra ciutat. La realitat s'agrada de ser tractada com una espècie de contalla, falsificada, i sobretot (i d'aquí es deriva el seu principal èxit comercial) hom li ha tret, en adornar-la, el seu caire viu de denúncia. En una paraula: hom l'ha convertida en quelcom d'assequible al visitant que cerca un quadre "bonic" i "decoratiu" amb què ornar el seu menjador o la seua saleta. T. S.

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES «SERIE ARCHIVO HISTÓRICO SOBRE HISTORIA URBANA DE BARCELONA», NUM. 1 (CUADERNOS DE ARQUITECTURA Y URBANISMO, NUM. 80). 80 PP. PREU, 80 PTS. La revista Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, editada pel Col·legi Oficial d'Afquitectes de Catalunya ha començat una sèrie dedicada a la Historia urbana de Barcelona. Anuncia la intenció de fer una publicació semestral amb les darreres investigacions realitzades dins el marc dels programes de l'Arxiu Històric d'Urbanisme, Arquitectura i Disseny (AHUAD), organisme creat l'any 1969 en el Col·legi d'Arquitectes per iniciativa d'Oriol Bohigas, que en fou primer director. Aquest n.° 1 conté una secció de notes d'actualitat, una tualitat, una secció de notes bibliogràfiques i quatre articles: 1. Salvador Tarragó: "Barcelona según el Catastro de 1717-19". Ès una descripció de la distribució de cases i botigues per una part; de la població (composició familiar, criats i clergues, població laboral) per una altra part, en el moment del primer Catastre realitzat després del Decret de Nova Planta. El treball està orientat amb criteris estrictament quantitatius i va acompanyat per abundants taules analítiques i croquis de distribució geogràfica. 2. Marina López-Ramon: "Barcelona entre el urbanismo barroco y la revolución industrial". És una primera aproximació al problema de l'evolució urbana de Barcelona al siglo XVIII, novament replantejat a partir dels coneixements aportats per la historiogíafia econòmica i social els darrers deu anys (Giralt, Nadal, Fontana, Anés, etc.). Els aspectes centrals de l'estudi són: una evaluació de la política municipal d'urbanització en el moment-clau de l'expansió urbana (1766-1780), i l'evaluació del paper de la iniciativa privada en el mateix període. El treball va seguit d'un apèndix documental molt interessant. 3. Francesc Roca: "Cebrià Montoliu i la ciència cívica". Un assaig sobre l'obra de Cebrià de Montoliu (1873-1923), el més important teòric català d'urbanisme després de Cerdà, introductor a Catalunya de les doctrines reformistes de la darreria del siglo XIX anglès, i especialment de l'escola d'Ebenezer Howard, Raymond Unwin i Patrick Geddes, amb les típiques preocupacions pels temes de la ciutat-jardí, les propos-

tes higienistes de control de l'habitat i el tema de l'evolució orgànica de les ciutats. 4. Carme Massana: "Los Anuarios Estadísticos de la Ciudad de Barcelona (1907-1923). Una descripció i anàlisi d'alguns aspectes especialment interessant del contingut d'aquesta importantíssima font d'infortnació sobre l'evolució de la ciutat a començaments del nostre segle. Finalment, el n.° conté també una guia, escrita per Joan Tarrús Gaiter, de l'arquitectura de Rafael Massó i Valentí (1880-1935), un dels representants més significatius de l'arquitectura modernista catalana. íís important subratllar que aquesta publicació trenca amb la pobresa metodològica i teòrica de la historiografia d'arquitectura i urbanisme habitual a la Península, gràcies a la incorporació de coneixements, tècniques de investigació i orientacions procedents dels sectors més clàssics i desenvolupats de la història social i econòmica. Per als qui considerem que la història urbana està destinada a jugar un paper fonamental en la configuració d'aquella història total, aspiració dels historiadors més progressius d'avui, es tracta, doncs, d'un esdeveniment de primera importància. Més important encara pel fet que només presenta els priméis resultats d'un treball sistemàtic, iniciat amb intenció de continuïtat per l'AHUAD del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Una institució d'aquest tipus, consagrada a la investigació de l'evolució de les ciutats del nostre País, i aquest és un exemple que hauria de ser tema de reflexió per a tantes institucions que podrien i haurien de preocuparse'n (com per exemple, el mateix Col·legi d'Arquitectes de València, l'Ajuntament, la Diputació Provincial, la Facultad de Filosofia, l'Escola d'Arquitectura, etc.). JOSEP MÈLIA: "Joan Miró". Ed. Dopesa. Madrid, 1971. (96 pp., abundants fotografies en blanc i negre. Preu, 60 pts.). Una biografia destinada al gran públic, escrita per Josep Melià amb la seua agilitat i penetració característiques. Una novetat interessant d'aquest llibre és la insistència de l'autor a subratllar el paper simbòlic de la figura de Miró en la reconstrucció de la cultura catalana. El llibre més recomanable, avui, per a qui vulga començar a conèixer Joan Miró. T. LL.

ATENEU MERCANTIL. VEREDICTE DEL JURAT DEL CONCURS LLUÍS VIVES Reunit el Jurat, Comissió de Cultura de l'Ateneu Mercantil, per tal de qualificar els treballs presentats al concurs periodístic amb motiu de l'homenatge tributat per la Societat a Joan Lluís Vives, després d'examinats els distints treballs apareguts a la premsa, i que hi han concorregut d'acord amb les bases publicades el seu dia, s'acordà, per unanimitat adjudicar1 el primer premi, dotat amb 5.000 ptes., al treball titulat "Notes per a una sociologia de la pobresa en el pensament de Joan Lluís Vives", del qual resultà autor En Salvador Salcedo López, i que fou publicat a la revista GORG del mes de desembre. Tanmateix, s'acordà de concedir l'accèssit, dotat amb 3.000 ptes., al treball publicat a "Las Provincias" el dia 19 de desembre de 1971, anomenat "Juan Luis Vives Valentino", del qual resultà autor En Jesús Alonso Santandíeu, i tenint en compte els mèrits que reuneix el treball signat per En Lluís Ballester Segura, publicat a «Las Provincias» el 19 de desembre, i titulat "Luis Vives, el español más universal de su época", s'acordà concedir-li un premi similar a l'accèssit dotat amb 3.000 ptes.

Amadeu Fabregat

DE LES LLETRES

assaig OFF-OFF POÉTICA DISPERSA DE LA CRÍTICA CULTURAL Bis catòlics reaccionaris francesos de després de la Revolució —De Maitre, De Bonald, Le Bon— varen ésser els primers a encetar aquesta Uarguíssima tradició intel·lectual basada en la dicotomia elite/massa. V. Pareto, a Italia, va portar aquestes teories al terreny de la sociologia política, afavorint la ideologia feixista. Ortega, però, fou el primer en esquinçar-se les vestimentes en sintetitzar els trets fonamentals de l'esmentada d i c o t o m i a : la cultura de masses, infame i bestial, amenaçava les essències acumulades de segles i segles de sacrosanta cultura. No cal, però, imitar l'exquisit filòsof en l'esquinçament de vestidures front de les seues teories sobre massa i massificació. Els seus judicis, situats ben inequívocament dintre una trajectòria històrica, serviren per encetar polèmica. A hores d'ara, crítics i sociòlegs de la cultura tan divulgats com Susan Sontag, Dwight MacDonald, Arbasino i d'altres, fan esment del filòsof castellà. Front a qualsevol mena de solució és obligatòria la recurrència als orígens de la polèmica, i a Ortega D'Ortega a Umberto Eco. Necessàriament cal també a Eco, amb alguna modificació ja assenyalada per ell mateix al seu esquema utilitari sobre apocalíptics i integrats. A l'apocalíptic d'avui no li fa basarda el fenomen de la cultura de masses. De tota la sèrie de prejudicis i pecats que el definiren sols l'hi en resta un : l'apocalíptic segueix nodrint-se de textos sobre la cultura de masses. L'integrat, aquell que digereix productes pròpiament pertanyents a la minasscuit», connecta democràcia amb massificació cultural. El problema dels nivells (alta cultura-cultura mitjana-cultura de masses) es presenta sovint a l'integrat com la maledicció elitista de l'època Uns i altres van perdent, però, llur radicalitat. El joc de la cultura ha convertit l'estratificació rígida dels nivells en una estructura flexible i lúdica, plena d'impensats esdeveniments. h'apocalíptic, des de la seua primària definició feta d'intransigència i seriositat, acaba interes-

sant-se pels misteris del «subv i les manifestacions refinadament «.camp». I no ja en qualitat d'estudis —la sociologia com a pretext és cosa sovint emprada— d'un fenomen cultural, sinó com a pura presència davant unes estructures abans inconegudes o menyspreades, L'apocalíptic fineix coquetejant amb alguna que altra integració. El «camp», per exemple, esdevé una sensibilitat de recanvi, ventallola d'escapada de l'encarcarament abatidor de l'alta cultura. I els nivells de cultura, si bé ens han servit per a una primera aproximació, van evidenciant també fenòmens de pas i intercanvi d'una estructura a l'altra. Un gràfic explicatiu constaria de multitud de fletxes en diversos sentits. La interrelació és dinàmica i continuada : des de la sofisticació dels signes referencials de la cultura de masses (alguns poemes de Vázquez Maontalban, per exemple) fins als intents d'apropiament de les estructures ja assimilades de la mmass-culh per tal de retornar-les al gran públic amb un contingut —significat— diferent i contestatari. Tot ve a propòsit de dos textos que acabe de llegir. Dos textos, diguem-ne, apocalíptics: OffOff d'Alberto Arbasino, i Vuelve, Dr. Caligari, de Donald Bartheleme (1). Tots dos relacionats amb una mateixa perspectiva cultural. El primer es una reflexió densa i sistemàtica sobre els fenòmens culturals, la problemàtica dels nivells, la indústria de la cultura... Una prova més de com l'activitat anomenada «.crítica de la cultura* va aconseguint espais abans reservats a l'activitat creativa. El cas, però, de Off-Off no està mancat de creativitat. Off-Off és la darrera complicació del text de crítica cultural. Tot el didactisme cartesià abans conegut és indispensable per tal de resseguir les pàgines d'una obra brillant, producte de luxe, lluç que es mossega la cua. Perquè Off-Off podria ésser jutjada amb la mateixa lleugeresa joguinera de moltes de les hipòtesis i asseveracions que ens ofereix Arbasino. Els camins, però, de l'ortodòxia no són pas aplicables a Off-Off. Poques vegades he vist a l'extensió d'una pàgina tanta referència cultural amuntegada. Com als films de Godard, com moltes obres de l'avantguarda, Off-Off és un arxiu desordenat que proporciona sovint el plaer de l'identificació. Llegit amb voluntat d'aprendre pot resultar d'una pedanteria gens suportable. El llibre d'Arbasino és una construcció apassionant bastida amb materials que són reflexions disperses sobre la crítica de la cultura. A força de lluentor i ambigüitat aconsegueix d'ésser això : gairebé un text informal. Un llibre on la tradicional crítica de la cultura es resol en desordre, insolència i agudesa. On Alberto Arbasino ens atabala contínuament amb un doll de signes culturals. Vuelve, Dr. Caligari, títol al·lusiu al caràcter

experimental del text (la literatura com a laboratori), bé podria ésser un de tants llibres esmentats a Off-Off. Tots dos llibres fan us dels materials de la cultura mitjana —amid-cult»—. Bl llibre de Donald fa, diríem, una utilització en primer grau: defugint la fredor formalista del «nouveau roman», ens imbueix de ple dintre un oceà vertiginós d'objectes i frases tòpiques. L'experimentalisme de Bartheleme explota al màxim el condicionament nmid-culU mitjançant l'ironia i la sàtira. Aquest fictici univers, fet d'imitació de l'alta cultura, definit per pseudos i trivializacions pretensioses, és emprat aquí com objecte d'una obra avantguardista. Off-Off opera a un segon nivell: els materials del «mid-cult» són també presents a través de les teorizacions a que han estat sotmesos en conjunt. Tot i això les referències s'eixamplen a tots els nivells de cultura. Les contalles de Vuelve... són la projecció d'un cervell sotmès al bombardeig progressiu de la desvirtuadora, però potent, màquina del «.mid-cult». El cosmos de l'imitació roman, doncs, desintegrat per l'inflació de signes i l'acumulació de tècniques apopyt. La de Donald Bartheleme és una escriptura que descompon l'esdeveniment quotidià alhora que deforma tota mena de realitats. Dos textos que precisen d'una lectura. A.

(1) «Off-Off». A'.berto Arbasino. Editorial Anagrama. Barcelona. 1971. ((Vuelve, Dr. Caligari». Donald Barfheleme. Editorial Anagrama. Barcelona. 1971.

la galàxia de gutenberg JORDI PÀMIAS, PREMI «MÀRIUS TORRES DE POESIA CATALANA»

Al Palau de Vidre del Sicoris Club de Lleida, els joves de l'Esbart Màrius Torres organitzaren aquest segon premi. El jurat estaba integrat per Artur Vives, Alvar Valls, Joan Colomines, Guillem Viladot, Manuel de Pedrolo, Zoraida Burgos guanyadora del I Premi M. Torres, i Víctor Siurana, que actuà com a secretari. En Jordi Pàmias és professor de Llengua i Literatura castellanes a l'Institut de Lleida i de Llengua catalana a la recent creada Facultat de Filosofia i Lletres. En la festa de les Lletres Catalanes a Ripoll es feu amb el Premi Salvat Papasseit per el seu recull anomenat Poemes de la meva casa. Al llarg de la velada actuaren dos cantants, Antoni Abad, nat a Lleida i Aí.a del Mar Bonet. Abans de finalitzar l'acte es convocà el III Premi Màrius Torres de Poesia Catalana. EL MERCAT LITERARI CATALÀ

Novelles que, ara per ara, no llegirem: dues de Manuel de Pedrolo, Estat d'excepció i Un amor fora ciutat, aquesta darrera sobre el tema de l'homosexualitat. Altres dues d'en Terenci Moix, El sexe dels àngels (what will be, will be...) i el Premi Prudenci Bertrana, La increada consciència de la raça,

on l'autor —a hores d'ara a Madrid— desenvolupa una mena de versió barcelonina de l'argument que Visconti emprà a La caduta degli D ei, tot i substituir la relació mare-fül per l'altra de pare-fill. EL MERCAT LITERARI CATALÀ (BIS)

De la solapa del llibre de Rosa M.a Arquimbau, Quaranta anys perduts (Club dels Novel·listes) : «... l'evolució d'una modisteta barcelonina que als catorze anys havia obert els ulls enlluernada a la claror d'un inoblidable dia d'abril... retrobem Pexmodisteta, filla d'uns porters de la Ronda de Sant Antoni, convertida en una celebritat de l'alta costura barcelonina. La despreocupació amb que «la Vidal» compagina la seva condició d'àrbitre de la moda de l'alta societat amb una commovedora fidelitat al record dels seus orígens proletaris se'ns fa tant més simpàtica com menys té l'aire d'una lliçó (ni de moral edificant ni de lluita de classes): constata tot simplement que de cara al negoci li aniria millor ser filla d'un príncep rus exilat, però no ho és, ni ganes.».

poesia A PROPÒSIT D'EN V. FRANCH Estarà la nostra literatura condemnada per sempre més a aqueixa esgotadora osciUació entre el realisme polític i l'art per l'art? És que no pot ocupar un lloc d'equilibri en aquest món? Roland Barthes. La poesia realista que neix del nostre status actual es fonamenta en uns a prioris ben sentats : 1. Retratar o teoritzar la realitat de l'entorn, ara i ací. 2. Servir de vehicle de comunicació per tal de, mostrant els elements d'aquesta realitat —retratada i teoritzada en quant que negativa— provocar conscienciacions i, en darrer cas, accions. La pretensió del missatge —més o menys concret— i del didactisme és inherent a aquesta poesia. I aquestes pretensions han de cercar l'equilibri amb allò que, intuïtivament o no, en diem poesia. Claretat i ambigüitat són dades envoltants que ballen la corda fluixa d'aquestos versos fills del dèficit i de la pobresa del context. Sovint s'esdevé que, en aquest mecanisme, el foc polític anorrea la forma pròpiament poètica. La poesia s'esfuma, doncs, al bell mig d'uns escrits plens de fredor i difícils per a la lectura. On el poeta, militant, compromès, i armat de bones intencions, cau en la trampa de creure que : 1. Allò que hom anomena forma poètica o bé revolució formal, és una estructura no política. La qual cosa condueix a l'equívoc de creure que un canvi de sensibilitat no té pas res a veure amb la política. 2. Els seus versos, versos que diuen i expliciten, findran una utilitat funcional més ampla

que no aquells altres poemes closos anomenats menyspreadament formalistes o joguiners. A aquest poeta li semblarà política la denúncia, sovint pamfletària, amb disfressa poètica. No li semblarà tal, posem per cas, la destrucció del llenguatge o la trencada formal. Bis continguts —o l'estil que equilibra forma-contingut— podran ésser revolucionaris. No així la forta presència de la forma o l'excessiva estilització. Això, dirà, són experimentalismes. Ací, al País, la poesia realista d'ara fa palesa una anormalitat i un endarreriment respecte al Principat, a la Península i, no cal ni dir-ho, a Europa. En quant al funcionalisme en sóc una mica escèptic. Potser aquests poetes —sovint inèdits— que es veien obligats, per motius de mala conciencia, al realisme d e n u n c i a t , acomplirien millor la llur tasca, el llurs afanys, per uns altres camins que no fossen aquests de dir forçadament, d'expressar-se en versos migrats de poesia. La poesia al capdavall implica una certa alienació. Qui no se'n vulga fer càrrec val més que no escriga. Qui no sàpiga, per motius de conciencia abandonar-se mínimament a l'alenada del vers, sempre pot escollir d'altres camins. Ara bé, el realisme, el bon realisme, té una tasca a acomplir a l'evolució de les formes poètiques. Com el figurativisme en d'altres arts. La sensibilitat e n d o r m i d a cal despertar-la a cops d'explicacions i d ' a c l a r i m e n t s . Sols després d'aquest primer pas podem arribar a la bastida d'estructures més ambigües i acuradament formalistes. Es així, doncs, que veig en aquest realisme, a banda de la innegable maduresa poètica que rarament sovinteja els seus versos, una tasca extra-poètica concreta alhora que, acomplint un rol més genèric, contribueix en el seu estadi històric al desenvolupament de la sensibilitat. Voldria sortir al pas d'aquells que, potser per evident mala intenció— puguen pensar que faig una lleugera crítica al realisme poètic des d'els seus fonaments i a prioris. No es tracta d'això. Expose simplement que bona part de la jove fornada literària que integra aquest corrent al País, sol ésser tan realista com poc poètica. I de vegades ni una cosa ni l'altra. I no és que em semble restrictiu l'ús del poema. La lletra —com la resta, com res— no és sagrada. Però les pretensions a la qualitat, a la poesia, si que ho són, de distorsionadores. Tot això ve a propòsit del llibre de Vicent Franch, A l'altra vora del riu. L'autor a força de coartar l'imaginació en benefici de l'afany de dir i de manifestar, ha caigut al terme mitjà de la mediocritat i el fracàs: defugint allò que sens dubte considera vel·leïtats formalistes (o intimistes) i amb voluntat de didactisme, ha fet uns poemes gens poètics. Ni aconsegueix fer bons versos ni tampoc la seua poesia és utilitzable com a pamflet agitador. Tot i això, en llegir Vicent Franch hom creu entreveure un futur poeta. Un poeta, però, poc realista a desgrat del seu esforç. Els versos de A l'altra vora del riu son hermètics però no bells. Espurneja la poesia però també sovinteja la inconveniència que ens llança fora de tot possible clímax. Els versos esdevenen així d'una hibridesa gens lleugera. El talant realista-aclaridor de l'autor (i m'estic ben bé d'anomenar poesia realista el conjunt del

llibre) és fa palés a les 12 cites (12 cites per a 21 poemes) que presideixen l'obra. El didactisme que Vicent Franch no assoleix roman mínimament equilibrat front al lector amb el parany de la cita. I així llegint A l'altra vora del riu ens quedem amb un recull de mencions. Allò que menys es recorda, per inconsistent i trencada, és la pròpia creació de l'autor. No comprenc, d'altra banda, aquesta pretensió del Sr. Franch dins el seu «autopròleg» : es tracta d'un llibre «poc poètic» (d'acord! !) i «massa directe» (¿ ?). Jo més aviat diria que A l'altra vora del riu ni és poètic (serà aqueixa una qualitat alienant per al Sr. Franch?), ni és directe. És senzillament l'apuntament d'un futurible i la constatació d'un text inutilitzable en qualsevol direcció. Teoritzar a hores d'ara demanant als nostres poetes (que n'hi ha) formalisme i avantguarda seria una bajanada. No crec tampoc en la genialitat aïllada. Un corrent literari vigorosa és fruit d'una conjuntura i d'unes interrelacions. És un producte del context saludable i actualitzat del qual no disposem. Hi ha un bon realisme. I cal emprar-lo per a dir i canviar. Hi ha, també, la sinceritat del poeta i el fluir de l'imaginació. Totes dues coses no cal reprimir-les. Possiblement el Sr. Franch ens hagués estat molt més útil seguint poètiques menys empresonades, més lliurement formalistes. Si alguns versos del seu llibre m'han semblat acceptables, han estat aquells on l'autor semblava o b l i d a r - s e de la coacció auto-imposada per un malentès. Aquest antic malentès que presideix el dualisme de la forma per la forma i Vart denunciat. Perquè al capdavall la poètica realista, com les altres poètiques, només serveix per fer evolucionar... la poesia. I sols a la llarga —mediatament— amb els altres esdeveniments de la superestructura, aconseguirà, potser, incidir en la realitat real de cada dia. Quan el poeta-de-les-bones-intencions no aconsegueix de fer bona poesia realista. Quan el realisme poètic no es això —ni és realisme ni es poesia—, cal cercar uns altres mitjans més directes i honrats. Acomplidors tanmateix de la bona voluntat d'alliberament cívic i polític del aspirant a poeta. La resta sí que són vel·leïtats. A. F.

«LLIBRE DE MERAVELLES», ELS POEMES DE VALÈNCIA Rilke, a la seua correspondència amb Kappus, considera el periodisme com a professió irreal, negadora de l'existència de tot art i castradora poèticament per a tot aquell que fos poeta i periodista ensems. Avui, a València, un periodista és gran poeta i, a més a més, la seua personalitat artística és influïda per aquesta professió injustament menyspreada. Tot i que, evidentment, existeixen moltes

deiferències entre les concepcions poètiques de R. M. Rilke i V. A. Estellés. La poesia d'Estellés naix d'uns voltants, el món quotidià que sent, viu i contempla. De tota l'obra publicada per aquest poeta sols conec, a banda del «.Llibre de meravelles» (1), «L'inventari Clement» (2) (Premi Ausias March 1966 i llibre de qualitat inferior al que tenim entre mans) i «La clau que obri tots els panys» (3), al qual dedicarem un altre comentari. Pense que els motius d'aquesta inferioritat de aLJinventari Clement» caldria cercar-los en tota la sèrie de circumstàncies repressores que envolten i condicionen un premi literari, puix que no pas a la natural evolució que tot artista té al llarg de la seua obra, ja que l'autor ens di en una petita introducció al «Llibre de meravelles»: «Aquest volum és el primer d'un cicle de quatre, el qual vaig titular "Els manuscrits de Burassot". Escrit tot el cicle entre les darreries de 1956 i la primavera del 1958...» Personalment, la poesia d'Estellés m'agrada. És ensorradora d'una moral repressiva i oficial. Es emocionant, viva i sincera, tot i que de vegades la seua emoció esdevinga melodramàtica en alguns dels millors poemes. Em passa, però, com amb molta d'altra poesia actual. Sí, m'emociona, però la sent com una poesia de vell. És a dir, el món d'un vell, el món frustrat d'un vell. La paraula vell participa de dos aspectes de la condició humana : un de positiu, la maduresa, i un altre de negatiu, la frustració. A més d'un tercer que seria la fusió dels dos anteriors. Aquest darrer aspecte seria l'exacte per tal de qualificar la poesia d'Estellés : maduresa artística dins una estètica de la frustració. La poesia d'Estellés, poesia existencial, poesia amorosa, poesia de ciutat (com s'anomena la poesia de Baudelaire) és, como tota la poesia realista que es va fer a la Península pels voltants del 50, una poesia de la frustració, degut al fet que aquesta realitat era, i és, castradora i angoixant. La poesia d'Estellés naix d'unes imatges, d'un records obsessius, de les vivències —en aquest cas col·lectives— d'una infantesa i adolescència (material poètic per excel·lència segons Pavese) fonamentalment viscudes. D'ací l'emoció i, per tant, la veritable poesia. Però és una emoció existencialment depressora. I l'angoixa és en la vida. Encara no n'hi ha prou? Es just trobar-la també als poemes?. Mirar el carrer, mirar la realitat, és mirar la frustració; per això Estelles que com «un de tants» canta les coses i la gent per dins i per fora del seu racó humà : València i el seu paisatge ciutadà, no pot més que escriure aquests poemes, siguen vistos des d'un ull satíric i irònic («.Teoria i pràctica de la flor natural») o des d'una mirada nostàlgica i tendra («Els amants», «L'estampeta», «Crim»...). Per això ha deixat de fer Ègloges, com ell mateix diu, i ha deixat de comprendre a J. R. Giménez, i també el vers tan discutit de J. Guillén, «El mundo está bien hecho», que ens dóna al seu poema «Silenci». Avui dolorosament es diu a ell mateix : «Animal de records, lent i trist animal / ja no vius, sols recordes». I recorda València, llocs i carrers de València, llocs de sang i metralla, llocs d'amor i plaer, llocs

PREMI JOSEP

GABRIEL JA Aquesta entrevista amb Gabriel Janer assoleix a hores d'ara gran actualitat. Com ja serà de la coneixença dels nostres lectors, el novel·lista mallorquí ha obtingut el "Premi Josep Pla" per la seua obra "Els Alicorns". En números successius donarem completa informació sobre aquest jove autor i la novel·la premiada. Gabriel Janer Manila és un dels valors joves que ha passat de promesa a realitat en un temps record. Premi de novel·la Ciutat de Palma amb «L'abisme» l'any 1967. Ara Premi Víctor Català per narracions amb «El cementiri de les roses». L'any passat va publicar la novella «El silenci». I ara «Han plogut panteres». Als baixos de la llibreria Tous de Palma, Maria Aurèlia Campmany i Josep Maria Llompart en feren la presentació, amb gran assistència de públic. Vam citar-lo per l'andemà.

de guerra i post-guerra. Llocs de frustració. La frustració de tots el qui varen viure i patir aquell temps castrador de crims i moniatos. La poesia d'Estellés té, per damunt l'estil que caracteritza la seua generació, una tendresa, una visió amorosa i personal que, individualitza el col·lectiu i confereix humanitat, sentiment i qualitat al pema, és a dir, tot allò que manca als esquemes tancats de la poesia realista. És la poesia d'un home, d'un temps i d'una història. Dos poemes per a parlar-ne a banda. Un «Cos mortal», és una enumeració de noms que em recorda un poema de Neruda —«Como era España»—. Si el del recent Nobel era una cadena de noms de poblets espanyols i batalles civils, el d'Estellés és una llista de noms de carrers de la València amada ; tots dos em deixen fred : si no vaig viure la guerra, tampoc no hi visc a València ciutat. Un altre, anomenat «Crònica Especial» em fa pensar (no parle d'influències) en Vázquez Montalbán i el seu poema «Concha Piquer». De tot el llibre escolliria, però, quatre poemes : «Els amants», «L'estampeta», «Ací», «Epistolari 1945», «També». Si els lectors en prefereixen altres, quedarà demostrada una de les virtuts de la poesia. FERRAN ROS (1) ((Llibre de meravelles». V. A. Estellés. L'Este!. València, 1971 (2) «L'inventari Clement)». V. A. Estellés. Premi Ausias March 1966. Editat per L'Excm. Ajuntament de Gandia, 1971. (3) ((La c'au que obri tots els panys». V. A. Estellés. Premi València 1958. Diputació Provincial de València. 1971.

PLA

NER MANILA Gabriel Janer Manila és home de complexió forta, de dents molt blanques i ulls molt negres. Sembla cuirassat de seguretats, tot i que les mans acusen la seva gran sensibilitat. Comencem. —¿ La vostra biografia ? —Vaig nàixer a Algaida (Mallorca) l'any 1940. Sóc mestre nacional i llicenciat en filosofia i lletres (secció de pedagogia) per la Universitat de Barcelona. De molt jove vaig estrenar algunes obres teatrals que ara em semblen de poca importància. La. meva primera novella "L'abisme", en obtenir el Premi Ciutat de Palma, va donar-me una empenta per a seguir el camí.

—Naturalment, "retallar" quelcom és una mutilació que moltes vegades esguerra una obra ben acabada. —¿Penseu que és preferible un bon argument defectuosament escrit o una perfecció gramatical amb argument carent de valor ?

—El premi «Víctor Català» l'heu obtingut amb un llibre titulat «El cementiri de les roses». Parleu-me d'ell. —Es tracta de tres novelles curtes i tres contes que omplen dues-centes pàgines. Se'n pot dir la història de cinc fustracions, perquè als protagonistes se'ls hi ha rebutjat quelcom que desitjaven en un moment determinat.

—Per mi l'estil té molta importància i l'argument també. Per tant opino que cal vigilar ambdues coses per obtenir l'interés del lector que vulgui saber "què passa" i "com es diu el què passa".

—¿Per què aquest títol d'«El cementiri de les roses» ? —Encara que no correspon a cap de les narracions i és títol general, va agradar-me. És d'un poema del poeta mallorquí Gabriel Mesquida. De moment em semblava una mica "femení" i no em decidia. Afortunadament, sembla que vaig encertar-ho, perquè agrada.

—L'altre dia una important figura de les lletres mallorquines va dir que, respecte a Catalunya, eren com els escriptors sudamericans respecte a la literatura castellana. Personalment crec que constituïm una aportació important a la llengua comú i que la nostra aportació té valor.

—¿ Que penseu dels escriptor mallorquins, valencians i catalans actuals, de la nova ona i de les velles glòries ? —Penso que cal conéixer-nos més els uns als altres. Jo tinc un gran respecte i admiració per les plomes ja consagrades i crec que de la seva experiència en podem aprofitar moltes coses. De la gent nova, i de les seves obres en sóc optimista perquè la seva diversitat d'estils dóna nova saba a les nostres lletres. De Catalunya, València i Balears va sortint una nova aportació novel·lística molt important. —¿ Teniu predilecció per algun autor determinat ? —Per més d'un. De la meva llengua puc donar-vos els noms de: Rodoreda, Villalonga, Pedrolo, M. A. Campmany... Dels de fora: Faulkner, Camús i molts d'altres que ara no recordo. —Parlem de problemes de censura. ¿Sou de l'opinió que la literatura actual seria millor si no existís la censura ?

—i Qué penseu dels nous escriptors de les Illes ?

—Finalment. El vostres propòsits. —Treballo força. Tinc una novella no publicada encara. "Els alicorns" que és un experiment orientat cap a una evolució i a uns experiments que van del realisme psicològic al màgic. Mentre l'escrivia m'ho passava molt bé i m'agradava més i més. Voldria —i tinc esperances— que en publicar-se, els llegidors siguin de la mateixa opinió. En acomiadar-nos de Gabriel Janer Manila ens van venir a la memòria unes paraules escoltades la nit de Santa Llúcia a la sortida del Palau de Congressos a Barcelona, després de la Vetllada Literària. Era l'opinió d'un conegut home de lletres amb força anys a l'esquena. —«Aquesta joventut de cabells llargs i barbes de profeta, val més que no sembla... escriuen bé i tenen idees noves... la nostra llengua té el previndre assegurat.» Efectivament, és una esperança amb poderosos fonaments. M.a DOLORS CORTEY Palma de Mallorca, desembre 1971

PEDAGÒGIQUES MARTORELL, LLIBRES I ESCOLES És el 18 de desembre. En la Societat Coral EL MICALET, en una aula improvisada per a les classes de «ballet» es troba l'exposició de treballs del III CONCURS I N F A N T I L JOANOT MARTORELL. Però avui hi ha també un munt de caixes amb llibres, p a p e r s , paquets. Hi ha unes persones que emboliquen, e n g a n x e n etiquetes, omplen caixes. Aquestes persones són : el Sr. Enric, Ximo Mora, Tarín i la Carme Ruiz, —muller d'aquest—, més algun altre espontani. Si algú de vosaltres és mai un d'aquests espontanis, el Tarin en veure-vos vos dirà : «Va, fica "cello" ahí que estàs enjogassat». Vos mirarà amb uns càndids ulls blaus, farà un innocent somrís i és així com vos haurà obligat a treballar. Però més val que ens expliquen el perquè de tots aquests llibres i paperots. CARME RUIZ.—Demà és el repartiment de premis. Estem preparant deu premis per a cada grup d'edats (en total 42) més un paquet per a cada nen participant i per a cada mestre. —¿ Que contenen els premis ? CARME RUIZ. — Una màquina de fotografiar, un llibre d'«El F a r i s t o l » , un llibret de contes editat per nosaltres, un àlbum de L'INFANTIL i tres revistes infantils. ¿I els paquets de tots els participants no premiats? CARME R U I Z . — P e r als xiquets d'onze a catorze anys un «Faristol», dues revistes infantils i un petit resum del que ha estat enguany el Concurs.

Per als de vuit a deu anys, en lloc del «Faristol» el llibre de contes editat pel Concurs. —Quants llibres en total? CARME R. — 735 llibres per a xiquets, 1.500 revistes infantils i 92 llibres per a mestres i escoles. —¿ Quina es la finalitat del Concurs ? Tarin, que malgrat tenir el cabell roig, continúa amb la seua cara d'innocència no és home parlador. —«Xica, —em diu— deixa'ns treballar que volem a c a b a r prompte per a anar a vore el Lluís Llac que actua aquesta nit». Però la seua dona és més complaent. CARME RUIZ.—Mira, volem ajudar a que els nans coneguen i s'interessen per la nostra cultura. —¿ Per quins mitjans ? Per fi el Tarin vol parlar. TARÍN. — Els temes de les redaccions solen ser motiu de reflexió sobre qüestions pròpies. D'altra banda pensem que és ja una motivació per a que els

xiquets es posen a escriure en la nostra llengua i per a que els mestres els ho proposen, els ho diguen. A més a més, l'any passat i enguany hem editat uns llibrets, perquè en l'edició de llibre infantil no em negaràs que anem prou mancats. —¿ Vos trobeu amb problemes amb això de l'edició de llibres ? CARME R. — Principalment l'econòmic perquè el tiratge és menut i el cost és greu. TARIN. — A més a més ens hem de buscar l'escriptor, el dibuixant, l'editor. Hem de buscar-ho tot i ens manca temps per a tot. També deu ser un problema, que no se'n cuide de tot això una persona especialitzada, TARÍN. — Clar, perquè d'aquesta manera no hi ha una coordinació entre tots els aspectes de l'edició del llibre. —Ja que haveu parlat de diners, ¿podríeu donar-me el pressupost del Concurs? CARME R. — Entre despeses de p a p e r e r i a , impremta,

I CURS DE FORMACIÓ DE MESTRES El Curset de formació de mestres que organitza el «Secretariat per a l'ensenyament de l'idioma», serà definitivament del 7 al 18 de Febrer. Les inscripcions es fan al «Secretariat per a l'ensenyament de l'idioma», Moratín 15 - 8.a - València.

viatges, segells, relacions públiques, instàncies i permissos, premis, llibres, fotocòpies i fotografies del festival, mà d'obra, curset per correspondència etc., puja a 210.000 ptes. —Que no són poques, i ¿ com se subvenciona? T A R I N . — Pren, mira ací la llista de col·laboradors d'enguany. —L·lisc en un fullet: Caixa d'Estalvis de València, Exma. Diputació de València, Fundació Huguet de Castelló, Fundació Bofill de Barcelona, Ajuntament d'Almassora, Teide S. A., Junta Central Fallera, Joan Mateu de Barcelona, Vicent d'Alacant, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Llibreria 3 i 4, Concret Llibres, Banc de València. —¿ Vosaltres penseu que és veritablement eficaç el Concurs? TARÍN.— El Concurs en ell mateix no ho és. Si tot consisteix en que els nans facen a l'any una redacció en valencià i prou, ja podem tornar-nos-en. CARME R. — Pero hi ha més coses. Enguany per exemple tindrà una continuïtat amb un curset per correspondència per a nens a partir dels 10 anys. T A R Í N . —El Concurs, ho tornem a dir, és un m o t i u . L'edició i repartiment de llibres, el festival infantil en català, la correspondència que mantenim amb escoles i mestres creen tot un clima que esperem, és de conscienciació cap a la nostra realitat. El problema està en que no existeix una normalització. La nostra llengua no s'usa a les escoles no s'aprèn a llegir i escriure en ella. Si hagués una situació de normalització el Concurs no caldria. —Jo conec algunes xiquetes que han començat a fer-se una biblioteca de llibres en català, gràcies al Concurs. —¿ Quin ha estat fins ara el criteri dels jurats per tal de valorar els treballs? T A R Í N . — Valorar l'espontaneïtat dels nans. En les redaccions, l ' o r t o g r a f i a no s'ha valorat perquè en la situació actual són ben pocs els xiquets que sàpiguen escriure. Els ju-

rats d'aquests tres anys, han valorat la creativitat i han desqualificat aquells t r e b a l l s que tenien la perfecció dels adults, perquè eren fets per adults. Una observació que s'ha fet a través del Concurs és que els treballs fets pels xiquets de 8 a 10 anys, tenen m o l t a més qualitat que no els dels de 12 a 14. Com més grans pitjor ho fan i és perquè l'escola, en lloc de fer possible la creativitat, en general el que ha fet és reprimir-la. Això em sembla. —A mi també. I ara que el Tarín i la seua dona, Ximo Mora i el senyor Enric, se n'hauran anat a veure Lluís Llac, jo vaig a fer una mica d'història del Concurs: L'any 1969 l ' o r g a n i t z a la Falla de St. Josep de la Muntanya-Terol per tal d'afegir-se a l ' h o m e n a t g e que es fa a JOANOT MARTORELL en el 500 a n i v e r s a r i . Hi participen més d'un miler de xiquets en dibuix i a vora 300 en redacció. L'any 1970 l ' o r g a n i t z a la

Falla P i n t o r S t o l z - B u r g o s . Aquest any per tal de participar en el Concurs de dibuix, cal fer-ho en el de redacció. Hi arriben 644 redaccions i 635 dibuixos. L'any 1971 han concursat al voltant de 700 xiquets. Ha estat organitzat per la Societat Coral EL MICALET. El C o n c u r s s'ha popularitzat. Als xiquets els agrada participar-hi, els agrada el Festival Infantil que amenitza cada any el grup PUTXINEL·LIS CLACA. El Concurs té uns objectius clars. Cada any ha estat una entitat diferent qui l'ha organitzat, pero els seus objectius no s'han desvirtuat. I és aquesta autonomia dins les entitats organitzadores la que els seus organitzadors, s e m b l a , volen c o n t i n u a r tenint, perquè els mitjans per tal d'aconseguir els objectius que es proposen són molt concrets. C. MIQUEL

LLIBRE D'ALTAR CICLE A. (complet) i Leccionari Cicle A. Per a als Senyors Sacerdots. (Urgent i Interessant.) De bell nou, oferim als nostres germans, imprès a ciclostil, en la nostra llengua i en un sol fascicle tot el text corresponent al LLIBRE D'ALTAR Cicle A. Aquest text és una adaptació a la nostra llengua, del «Nou Missal Romà» (encara no publicada per altres llengües peninsulars.) Inclou també tots els Prefacis nous, Santoral molt complet i Misses de Difunts. A més a més tenim a la vostra disposició EL LECCIONARI DOMINICAL i FESTIU. Cicle A. Aquest LLIBRE D'ALTAR i LECCIONARI CICLE A. no ha de faltar a cap de les nostres parròquies, ni tampoc a les esglésies on celebren l'Eucaristia amb participació del nostre Poble.!. COMANDES : Mossèn Lluís Alcon Edo. Habilitació del Clero. Palau Arquebisbal ; Mossèn Vicent Sorribes Gramatge. Rocafort (—pot servir-vos els llibres a reemborsament—) Administració de Gorg. Colom 58. València 4. La Llibreria de Sant Pau (Plaça de Saragossa (Abans de la Reina.) La Llibreria Manantial carrer de la Pau 7. Llibreria Tres Quatre : Pérez Bayer 7. València. N. B. Si no els trobàveu a les Llibreries per haver-se esgotat demaneu-los als Dipòsits : Mn. Sorribes Rocafort. Mn Luís Alcón. Habilitació del Clero. València. Francesc Borja Banyuls Marqués Des Aigües - 5 a 6 Tel. 22-59-33-València. Vicent Soribes Gramatge Rocafort

Teatre

TEORIA D'UN TEATRE VALENCIÀ Per manca d'espai, ens hem vist obligats a ajornar, fins el pròxim número, l'article corresponent a aquesta sèrie.

CONSULTES * Contestem al grup «La Castanya i Tothom» de Pego, per carta, sobre problemes de legalització del grup i permisos d'actuació. "*" Al Senyor Fermí Martínez Sánchez, del Pinós, Alacant, que ens demana el títol de dos o1 tres espectacles que consideren interessants per a treballar per un grup d'estudiants de llengua catalana; li recomanem, a falta d'una col·lecció teatral específicament nostra, la que ressenyem en aquest mateix, número. Per a sol·licituds d'exemplars, adreceu-vos al Servei de Llibreria de GORG Ap. F. D. núm. 5, València, o a la Llibreria «Tres i Quatre», Pérez Bayer, 7, València. De totes les maneres, voldríem atraure l'atenció del Senyor Martínez Sánchez sobres aquestes paraules de Xavier Fàbregas: "Un teatre que plantege a l'actor i a l'espectador la realitat de la seua vida quotidiana. Que ¡'inquiete, que li faça descobrir la injustícia, que denuncie. NO HA DE MARCAR TEMES NI OBRES; cada grup, segons la realitat del seu barri, del seu poble o del seu públic, ha de programar les seues actuacions". (D'una entrevista publicada a «Yorick». JuliolAgost de 1970).

vencions, el migrat ressò que el seu treball troba, etc.. La conversa, però, va centrar-se, i va fer-se tensa i interessant quan va tractar-se el problema de la llengua. Em ba donar la impressió que tots viuen una mica estrets per aquest problema, i no saben con resoldre'l. La majoria parla en valencià; s'expressen, però, amb més fluïdesa en castellà. Mentre uns semblaven preocupats per trobar una tradició genuïna, uns altres preferien crear un repertori que fos definit ideològicament i estètica". — Manolo Molins, i el seu «Teatro Club 49», que van començar a treballar a Alfara del Patriarca, fa ja alguns anys, tractant de fer un teatre compromès amb la seua realitat històrica, i que ens van sorprendre molt favorablement aquest estiu amb el seu "Dies Irae", preparen un espectacle en valencià, el títol provisional del qual és "Danses de Vetllatori", i que veurem algun dia, si això fós possible.

BIBLIOGRAFIA

«EL GALLINER» Sèrie de teatre de la Col·lecció "L'Escorpí". Edicions 62. Barcelona. Preu habitual de cada volum: 50 pessetes. Títols publicats: 1. Feliu Formosa: «Cel·la 44» (Cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller)» (exhaurit). 2. Jordi Bordas: «La terra es belluga» (Premi FETS I NOTÍCIES Crítica 1970 de Teatre de «Serra d'Or»). — Encertada reflexió la que es fa Ricard Sal3. Jordi Teixidor: «El retaule del flautista» vat a "Tele/exprés" de 30 de novembre ("Apro(Premi Josep. M. de Sagarfa 1968). ximación a algunos grupos de teatro indepen4. Ramon Gomis: «La petita història d'un hodiente de la provincia de Alicante"), d'aquesta me qualsevol» (Premi Joan Santamaría 1970). manera: 5. Feliu Formosa: «L'encens i la carn». "El Club d'Amics de la UNESCO d'Elx em 6. Josep M. Bonet i Jornet: «Marc i Jofre, o la va demanar que tingués un canvi d'impressions fortuna dels alquimistes». amb els representats dels grups teatrals de la dita 7. Arnold Weskeí: «La cuina». ciutat. Vam estar parlant durant tres hores, i es 8. Manuel de Pedrolo: «Darrera versió, per posà de manifest una àmplia problemàtica. En ara». van parlar de la dificultad que els grups d'Elx 9. Gerhart Hauptmann: «Els Teixidors». tenen per a aprendre l'ofici teatral. Ni València 10. Alfred Badia: «Una Croada». ni Alacant campten amb una mínima escola de 11. Joan Brossa: «Calç i rajoles». teatre. L'autor jove, o director del País Valencià, En preparació: no sap com aprendre a orientar-se dins el difícil Caron de Béaumarchais: «La diada boja o Les món del teatre. Hom va parlar de la possibilitat noces de Fígaro». d'organitzar cursets pilots com els que tenen lloc, Josep M. Benet i Jornet: «Befenàveu a les fosactualment, a Perpinyà. Tpts estàvem preocupats ques» (Premi Ciutat de Sabadell, 1971). per les dificultats econòmiques, la manca de sub- Màxim Gorki: «Els baixos fons».

ENQUESTA Nom del Grup. — «LA SIMPATIA». Lloc i adeça. — BIAR (Alacant), carrer Calvo Sotelo, 57. Data de la fundació. — Agost de Í969. Entitat de què depenen. — Forma part del Grup «Simpatia» de Biar. Qualificació del Grup. — Teatre d'aficionats. Nombre

de membres. — 14-22 actors;

1 Director; 1 Apuntador; 1 Traspunt; 1 Tècnic en il·luminació. Els altres elements tècnics con a càrrec de tot el grup. Organització administrativa i tècnica del Grup.—Com depèn del Club, és aquest el que s'encarrega de la part administrativa del Grup de Teatre. La part tècnica correspon al Director, el qual cufa de supervisar les obres a representar, i a alguns dels actors, els quals, els primers dies, dirigeixen els assaigs, per tal d'anar depurant i polint les obres, de manera que després, el Director, en dues setmanes, puga donar-los forma definitiva. A les dites set manes és escollida per tots l'escenografia, il·luminació, vestuaris, maquillatges i data d'actuació. Té un lloc estable d'assaigs i actuacions?.— Sí, Posseïm el Teatre Parroquial, que és la seu del Club, on es fan els assaigs finals, i les representacions. També utilitzem, per a alguns assaigs, un local que ens facilita gentilment la «Caja de Ahorros del Sureste de España». Grau de dedicació i hores setmales de treball. — Al cap de l'any es representen de dues a tfes obres; hi han mesos sense teatre, els d'estiu i hivern. Quan es prepara una obra, des del moment que es reparteixen els papers fins que es representa, passa un mes, durant el qual es treballa d'aquesta manera: una setmana per a l'estudi dels papers (cada actor dedica el temps que pot, o creu necessari, al seu personatge); la segona, assaig entre els mateixos actors, per a aprendre i perfeccionar l'obra (assaigs d'una hora a una hora i mitja); la tercera i quarta setmana, assaigs amb el Director (d'una hora i mitja a dues cada dia. Cal tenir en compte que els diumenges i festius, el temps de dedicació es duplicada), i també que, posat que el Club té una secció de teatre infantil, que fins el moment ha presentat ja dos espectacles, els principals dels actors major's, que són els que la dirigeixen, han de dedicar una gran part del seu temps als més menuts). Mitjans de subsistència econòmica. — Dependim d'un Club de Socis, per la qual raó no tenim cap problema en aquest aspecte.

Espectacles realitzats. — Correntment, i en aquests pobles petits, la preferència d'obres és pràcticament la comèdia més còmica que siga possible, i, pef això, les nostres són dins aquesta línia. En la nostra llengua no hem representat més que una obra, però en tenim d'altres en projecte. La feta ha estat «Nelo Bacora», dues voltes presentada a Biar. D'altres: «La señorita de Trévelez», de Carlos Arniches (Biar, Banyeres i Ibi). «La cigüeña dijo sí», de Carlos Llopis (Biar, Banyeres). «Un drama de Calderón», de Muñoz Seca i Pérez Fernández (Biar —dues representacions—, i Ibi). «Lección de Historia», de Muñoz Seca (Biar). «Cambio de Suerte», de los Hermanos Alvarez Quintero (Biar). «Don Armando Gresca», de Adrián Ortega (Biar). Diversos sainets i comedietes per a festivals, un d'ells en valencià: «Una xica en missa de dotze», representat també a Canyada. Experiències obtingudes del seu contacte amb el públic.— Del públic local hem tret que, malgrat ésser tots els actors coneguts, quan no familiars, no es perdona una fallada, perquè es tracta d'un públic molt entès, al qual el teatre, que quasi mai no ha faltat a Biaf, li ve de tradició. Ells, després, al carrer, critiquen les errades, i lloen les virtuts, i si es dóna el cas que una obra es representa dues vegades, la gent torna una altfa volta a veure-la, i en aquesta segona atenen més als detall que al mateix sentit de l'obra. És per això pel que, per a representar al nostre poble, s'haja de preparar-ho tot al màxim. Tanmateix, del públic de les altres dues localitats que més hem fíeqüentat —Ibi i Banyeres, i una mica menys Canyada—, sols els més entesos, o els qui fan o han fet teatre, estan pendents dels moviments i les errades dels actors. En general, però, el públic és mé comprensiu, té el riure més obert, i comprèn millor als actoís. És per això que als actors els agrada més representar fora del nostre poble. Problemes principals que troba al seu treball, i solucions que proposa. — Potser el major problema és el retraïment a actuar per par d'alguns dels joves, per causa del públic local: la poí al fracàs, el mal concepte entre els seus païsans... Podria pal·liar-se el problema per l'intercanvi entre (Passa a la pag. següent)

ECONOMIA ATURADA Importa distingir quatre tipus d'aturada. Primer, l'aturada friccional, que és la d'aquelles persones que havent cessat voluntàriament en un treball estan buscant-ne un altre. Aquesta és una aturada normal, perfectament compatible amb la idea de plena ocupació; és el famós dos per cent nord-americà, considerat com a quota mínima. Aquesta atufada augmentarà quan l'oferta de col·locacions disminuesca, fenomen que s'esdevé en èpoques de recessió. Però, a més, existeix l'aturada estructural, degut a la reestructuració de empreses que no poden contractar els homes disponibles perquè no posseeixen les qualitats actuals requerides; o és el cas de l'aturada estacional com ocorre al camp durant els mesos en què no es pot treballar. Aquest tipus d'aturada, l'estructural, no es pot atacar amb mesures conjunturals, sinó que, per tal de superar-lo, cal replantejar des de l'origen, a través d'una formació general bàsica, programes d'educació... Un tercer tipus d'aturada és l'encoberta, que és la de les persones que estan sub-ocupades, rendint per davall de llur capacitat, produint molt poc de valor afegit i amb salaris molt baixos; aquesta aturada la formarien aquelles persones que avui no formen part de la població activa o laboral perquè no té suficient atractiu posar-se a treballar; és el cas de moltes dones, les quals, si els salaris pujaren, entrarien a formar part dels rengles dels treballadors, provocant augments en les quotes de desocupació. I finalment, l'últim tipus d'aturada és ocasionat per una demanda dèbil o insuficient. És molt important distingir aquests quatre tipus d'aturada si hom vol programar una política adient. Perquè una política expansionista farà disminuir l'últim tipus de d'aturada, però, en canvi, no influirà en l'estructural. Aleshores, hom distingeix a Espanya aquests tipus?... Doncs no. Les xifres sempre es refereixen al quart, el que s'esdevé per una demanda débil o insuficient. La quantitat d'aturada actual no es coneixia des del 1961, degut a l'estabilització; després

(Ve de la pàg. anterior)

els pobles. Així, el treball tindria també un major interés. Igualment seria molt productiu un certamen de teatre d'aficionats en valencià, per comarques o zones més caracteritzades, celebrat de mode rotatiu. I també, eufsets per correspondència de teatre, per

per

F. VIDAL

sols en 1968 s'alcançà una situació pareguda. En xifres absolutes, la mitja mensual de 1968 fou de 246.000 aturats; ara ja hen ultrapassat els 254.000 Aquest augment començà a ésser progressiu des del mes de juliol de 1970; i fou en gener de 1971 quan es registrà el major índex mensual, ja que els mesos de gener sempfe són perjudicials per a l'ocupació. D'ací que l'actual situació puga agreujar-se encara més als pròxims dies. Naturalment, a més de referir-se les expressades xifres al quart tipus d'aturada, tampoc no contabilitzen els emigrants. Segons una recent informació d'agència, hi ha al estranger uns tres milions d'espanyols treballant, cosa que equival a un deu per cent no de la població activa sinó de la total; de l'activa, en representa el vint-i-cinc per cent. I ací sí que ens tfobem a la quota més alta. El seu retorn agreujaria l'aturada. —Hom preveu al III Pla el retorn dels emigrants? —Ho ignore, encara que potser sí. Almenys les xifres que s'estimen com aument de la població activa per al pròxim decenni són de 3.500.000 persones; açò vol dir que la taxa de participació de la població activa en el total haurà augmentat, i el que és curiós, aquesta taxa, que era de 38'6, baixà al 38'2 el 1960, i torna a baixar fins el 38 el 1970. En canvi, per al 1980, segons aquelles dades, s'elevarà al 40'6, i serà la primera vegada que esdevinga en quaranta anys. ¿Està motivat per un retorn dels emigrants?, potser. Perquè en el decenni 1960-70 s'incorporaren a la població activa només 1.200.000 persones, és a dif, la meitat d'aqueixes 2.300.000 previstes per al 1980. (Entrevista amb el professor Jané Sola. "Tele - exprés")

L'ATURADA AL CAMP VALENCIÀ La Cambra Oficial Sindical Agrària de València, en un informe conjuntuíal de final d'any, ha qualificat el 1971 com el pitjor de l'últim quinquenni per al camp valencià. Només en danys ocasionats per les gelades de principis d'any i de

als qui, pel seu treball, o per manca de mitjans econòmics, no poden assistir a Escoles d'Art Dramàtic. Voleu afegir alguna cosa més?. — Sols, i potser és molt important, l'interés que tenim de conèixer textos teatrals en la nostra llengua, així com llibreries o editorials on adreçar-se.

març, així com per les torrencials pluges de la tardor, les pèrdues estimades s'eleven a uns 5.000 milions en el primer cas i a uns 1.100 en el segon. D'aquesta situació en derivà una agreujament del sector laboral, que és el que justifica qualificar l'any que ara acaba como el pitjor de l'últim quinquenni. Però la Cambra considera que en el cas provincial s'observa cada vegada de manera més acusada una tendència a la descoHocació total per llargues temporades, i la d'una sub-ocupació que es manté durant quasi tot l'any, el que afecta a molt amplis sectors de la població camperola assalariada. Junt a aquest factor, s'assenyala l'atonia de les modestes economies dels treballadors autònoms. I ambdós factors condueixen d'una forma paulatina a un gíeu estat d'inestabilitat laboral, que s'aguditza tan prompte com apareixen crisis al mercat dels productes agrícoles o esdevenen calamitats climatològiques. En analitzar aquesta tendència l'aturada, hom assenyala per la seua incidència en les possibilitats de col·locació, les següents circumstàncies: Generalització dels destalls a totes les comafques, especialment en les feines de la collita, amb desestimació de tota la població activa amb menors possibilitats de rendiment per edat o capacitat física; la utilització progressiva de maquinària, especialment a les feines de l'arròs, roturacions i encara cultius comuns; la insuficient col·locació i falta de mobilització dels recursos locals en obres públiques o d'interés comunal; l'escassa inversió dels fons públics d'aturada obrera, sense que, per altra banda, els recursos propis de la Seguretat Social que a València poguessen ésser arbitrats aquest any, hagen aconseguit l'eficàcia desitjable, donada llur escassa quantia; la paulatina disminució de les obres de transformació que venien realitzant-se en anys precedents, com a conseqüència de l'atonia constant respecte a les inversions de capital als medis rurals; com incidència en aquest any, les citades catàstrofes climatològiques, que ocasionaren les gelades una aturada de més de 27.000 treballadors, i en les pluges de la tardor, 24.000, xifra aquesta que representa el 30 per cent del cens.

les exigències del mercat que ja no consumeix un article barat característic dels telers alcoians d'altres èpoques. Però Alcoi té una diversificació industrial que li ha permès de supeíar altres crisis, la del papel de fumar, per exemple. A més a més, a l'Alcoià, a Ibi, Onil, Tibi, Castalla, Banyeres, etc., hi ha d'altres indústries en expansió. Especialment la de joguines. — A Dénia hi havia indústria de joguines que no va créixer i que, al contrari, va minvar quan, substituint les vinyes de secà, foíen plantats tarongers a l'aigua del Verger. La local era escassa i massa salada per a conreus agrícoles. Ara hi ha una certa empenta industrial que manté les fàbriques de joguines que queden i en crea de noves al ram de l'alimentació, mentfe que, com a contrast, tanca, per complicades raons administratives, una fàbrica de ciment. — Caldria parlar extensament d'Ontinyent on la indústria és exclusivament de mantes —prestigioses mantes que abasten tot el mercat espanyol i que exporten—, però que ja produeix d'altíes tèxtils per a la llar i on la iniciativa jove de gent d'empenta ha implantat una indústria moderníssima de disseny i una altra d'estampats per a servir les necessitats de la rodalia, des d'Alcoi fins a Albaida. — Es curiós observar con la continuïtat industrial, especialment tèxtil, que comença a Alcoi i continua per Cocentaina, Bocairent, etc., fins a Ontinyent, acaba a Albaida, on hi ha possibilitats de reg, i quan arribem a una ciutat com Xàtiva ja no trobem l'empenta industrial, sinó un predomini claríssim de l'agricultura. És clar que hi ha excepcions, com són ara l'Alcúdia de Crespins i Canals, on actualment hi ha una indústria tèxtil —i la previa de filatures— d'una certa importància, però cal que observen el fet curiós que el que allí s'estén no és la indústria, sinó l'agricultura. — La temptació de comparar els casos de Morella i d'Alcoi és difícil de resistir. Cal dir, però, que les dades no en són homegènies. Alcoi té, sens dubte, millors condicions que Morella. Ara bé, si malgrat tot, i en unes condicions semblants a les de Morella, la indústria tèxtil ha reeixit a Vilafranca, ¿no hauríem de pensar en circunstan(Vidal Soriano. "Tele-expres") cies alienes a les condicions del medi físic? Hauríem de pensar en tot el que representa, per exemple, el fet que encara estigen en peu les muralles INDÚSTRIES de Morella, gairebé senceres. DEL PAÍS VALENCIÀ — A la Costera, hi ha els nuclis industrials — La gent de les comarques altes de la regió de Canals i l'Alcúdia de Crespins, esmentats d'Alcoi-Gandia, o feia indústria o emigrava cap a abans, però el ritme de creixement no és ràpid, encara que les indústries siguen importants. No la vora de la mar. Va fer indústria, continua fent-la, supera les crisis, atreu emigrants i té una se n'hi installen de noves, i això no vol dir que renda per càpita de les mes elevades del país, en- l'alternativa industrial és força més lenta que la decandència de l'agricultura. La indústria de la cara que estiga per sota la mitjana espanyola. comarca —la d'Alcúdia de Crespins i la de Ca— La indústria tèxtil de l'Alcoià ha passat nals—, és especialment de filats i de generes de per moments crítics que esàt superant... Com punt; pot ser té l'origen en les llanes de la ramaque, probablement, aquesta no havia estat mai la deria que avans hi havia a les terres altes més dedicació dels avantpassats dels alcoians d'avui pròximes. Siga com siga, és una indústria que no —els qui van mecanitzar els telers primitius i creix. Hi ha unes quantes fàbriques de mobles a els qui es revoltaren perquè la transformació es la Llosa de Ranes, i també, de mobles de vimet, feia a càrrec seu i els deixava sense treball, i a la zona més alta, a Moixent, a Vallada i a la provocaren la primera vaga revolucionària de la Font de la Figuera. història peninsular— els d'ara van superant la crisi i van adaptant-se a la nova tecnologia i a (Vicent Ventura. "Serra d'or")

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES II PREMI «FERRER DE VALLMOLL» 1. Per l'Institut de Segon Ensenyament de Sueca, es convoca el II premi «Ferrer de Vallmoll» a un treball en prosa catalana (valenciana) de tema i extensió lliure. 2. Els concursants, menors de 18 anys, faran constar nom i domicilio en el treball, que poden enviar abans del dia 31 de gener de 1972. 3. Un jurat format per professors atorgarà els premis: PRIMER PREMI, de 1.000 ptes. (valor en llibres). ACCÉSIT, de 500 ptas. (valor en llibres). 4. Tota la correspondència sobre el Concurs haurà de presentar-se a 1TNSTITUT NACIONAL DE SEGON ENSENYAMENT DE SUECA, indicant en el sobre «per al II premi «FERRER DE VALLMOLL». L'OBRA DEL BALLET POPULAR Premi «JOSEP COLL I LLIGORA. 1971»

dotat amb 10.000 pessetes per la Fundació Coll, a la millor composició per a Cobla, original, de tema lliure, la interpretació de la qual siga d'un mínim de deu minuts de durada. A L'ESTUDI HISTÒRIC, LITERARI o MUSICAL Seían presos en consideració els treballs apareguts durant l'any 1971, en publicacions periòdiques o circumstancials, que siguen tramesos per llurs autors o editors. AL GUIÓ RADIOFÒNIC

Per a optar a aquest Premi cal que siga tramés un assortiment de sis guions radiats l'any 1971, per cada un dels programes de les emissores concursants. El premi serà atorgat doblement a l'emissora i a la persona o entitat, autors dels guions. Per a més infortnació: Secretaria de l'OBRA DEL BALLET POPULAR, c. Montcada, 20, pral., Palau Dalmases, BARCELONA-3, abans del 29 de febrer de 1972.

VEREDICTES PREMI SERRA D'OR Entre els treballs rebuts per Serra D'Or en resposta a la seva crida als lectors joves, mitjançant la qual els invitava a enviar-li treballs sobre un escriptor català o un aspecte de la cultura catalana durante els darrers trenta anys, Joan-Anton Benach, Maria-Auíèlia Capmany, Alexandre Cirici, Ernest Lluch, Joan Oliver, Oriol Pi de Cabanyes i Jordi Sarsanedas n'han escollit tres que Serra D'Or publicarà i pagarà a raó de 10.000 ptes. el primer, 5.000 el segon i 3.000 el tercer. Són, per ordre:

«Joan Fuster, un il.lustíat del segle XX», d'Enric Ferrer i Solivares, de Gandia. «Joan Brossa, Notes», de Jordi Coca, de Barcelona. «Gaziel, una fita en el record», d'Eugeni Molero i Pujós, de Vilanova i la Geltrú. JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA A BRUSSEL·LES, CELEBRATS EL MES D'OCTUBRE PROP-PASSAT Montepío de Montserrat, Consell Català 1 i Europa Unida. No s'adjudiquen per manca de concursants. Carner n.° 2, Prat de la Riba, Jaume Serra Hunter, Ignasi Iglesias i La Sardana. No s'adjudiquen per manca de qualitat i adequació de les obres presentades. Flor natural, dotat amb 10.000 ptes., a Cançó d'amor tardoral, d'Ambrosi Carrión. Englantina d'or, a Carta d'amor, d'Albert Junyent. Viola d'or i argent, a El meu Déu, de Màrius Sampere. Josep Carner n.° 1, a Aportació lèxica de Josep Carner a la llengua literaria catalana, de Loreto Busquets. Pompeu Fabra, a Els mots i les coses. Vocabulari fonamental de la llengua catalana, a «Enric Serra» (pseudònim). President Companys, a Jaume Aiguader, de Josep M. Poblet. Pau Casals, a Raimon, l'home que canta, d'Eugeni Molero. President Macià, a Triangle de sàtires (poesia), d'Esteve Masdéu, i a Per l'educació de l'home del demà en un temps de crisi, d'Ildefons Lobo. Antoni Rovira i Virgili, a 78 hores d'història catalana, de Joan Pelegrí. August Pi i Sunyer, al treball sobre filosofia del llenguatge que du per lema «Tot allò que pot ésser expressat, pot ésser clarament expressat», de Carles-Ulisses Moulines. Pau Claris, a Els pagesos i senyors del Pla d'Urgell en l'època de Ferran el Catòlic, d'Antoni Bach. Salvador Albert, a Gaziel vis per ell mateix, d'Eugeni Molero. Consell català n.° 2, a Memòria dels Jocs Florals celebrats a Marsella el 1967, de Francesc Vallverdú. Anglo-catalan Society, a la versió catalana del poema anglès Gog de Ted Hughes, d'Eduard Feliu. Fastenrath, a versió de l'Antígona de Salvador Espriu al neerlandés, de Bob de Nijs. NOTA: Els set mantenidors d'aquests Jocs Florals han estat: Antoni M. Badia i Margarit, Marià Manent, Maurici Serrahima, Joan Colomines, Josep M. Castellet, Elsa Dehennin-Galle i Josep Faulí.

NOTICIARI • NOTICIARI J. GONZÁLEZ CATURLA . EMILI SEMPERE • TOMÀS RIBERA • RAMON SENA R. ESTEVE CASANOVA . DID1N PUIG • A. SÁNCHEZ PANTOJA

ALACANT

NOVA CANÇÓ

El dia 9 es féu l'obertura d'un Curset de Llengua a la Normal de Magisteri «Concepción Arenal». L'assistència hi és prou nombrosa puix són molts els alumnes que s'hi interessen tant dels pobles com de la capital. A l'Institut Femení d'Ensenyament Mitjà començaren el dia 13 les classes de llengua valenciana que dona el professor de Llatí Sr. Ventufa. Esperem que l'exemple cresca i s'estenga als altres Instituts, car sabem que hi ha molts xics del «Jorge Juan» que s'interessen al Curset. En aquests moments sabem que hom pensa organitzar un curset de 11 e n g u a al Club d'Amics de la Unesco d'Alacant. Però no està confifmat.

NOUS DISCOS Con sempre, en arribar Nadal tots, a quasi tots, els nostres cantants trauem un nou disc, gran o menut al mercat. Ja ens han arribat els discos petits de LA TRINCA, EL TRICICLE, TAPIMAN, OM i FLASTERBBO. També sabem, encara que no ens han arribat, que hi ha un L. P. de Maria del Mar Bonet, que segons ens han dit ha estat gravat a París, i ha costat molts diners, però segons diuen els qui han escoltat les noves cançons de Maria del Mar, valia la pena la inversió. I per a dins d'unes setmanes ens anuncien un L. P. amb la història de Catalunya cantada per Guillermina Motta, LA TRINCA i uns cors, i un nou L. P. de LA TRINCA, amb cançons quasi-infantils. El que fa falta és que tota aquesta activitat de gravacions discogràfiques continué durant tot l'any que anem a començar. Poc a poc, ja anirem comentat tets aquets discos en la secció de crítica. EL «PRIMER PALAU» D'OVIDI

El dia 24 del novembre, va tenir lloc el «primer Palau» d'Ovidi Montllor, en realitat va ser un «Palau a dos», ja que va cantar acompanyat per Maria del Mar Bonet, que ja el daírer estiu havia cantat al mateix lloc acompanyat al francés-grec Georges Moustaky. El recital dels dos cantats va ser un èxit total.

COCENTAINA Amb les festes de Moros i Cristians, en commemoració del nostre patró Sant Pol, es celebra la missa major o dels festers, de tanta tradició i bellesa com les mateixes festes i en la que participen totes les filades. Abans de començar la missa, amb gran sorpresa per a mi, s'anuncià que seria celebrada amb valencià. Com a preludi s'assajaíen alguns càntics. Per ser la primera vegada, no tots en sabien les respostes o seguir els càntics. En canvi, va resultar un èxit, ja que s'estableix un diàleg més directe i profund entre el celebrant i els feligresos, arran de la llengua vernacla, que és en definitiva la que emprem habitualment com a mitjà d'expressió al poble, i no amb la fredor que representa la llengua oficial, ja que som de parla valenciana. fes una experiència digna de tenir-se en compte, perquè del que en un principi s'hagués pogut recelar1, per ser una innovació o per la reacció dels feligresos, va ser acceptat amb tota naturalitat i goig. Per tant, aquesta missa, que

«THE BEATLES CIRCUS» A VALÈNCIA Del 25 de desembre al 6 de gener, als locals de «Cobacho» (carreí Cocinas, 5) s'ha exposat un interessant museu dedicat al mite jovenívol més significatiu dels daríers anys: els Beatles. Ha estat organitzat admirablement per «The Official Beatles Fan Club», els directius del qual —joves inquiets i oberts a tota preocupació cultural— són Xavier i Ignasi Belda, Botas Pilan, Ferran Barrachina i Xavier Sanchis, anant a càrrec de Ferrán Buchó la direcció artística. Collages, pòsters, llibres i més de mil fotografies i reports de la prensa mundial, així com molts d'altres objectes i curiositats concernents als Beatles, han constituït un marc acollidor per a sessions cinematogràfiques (pel·lícules inèdites i diapositives) i per a audicions musicals (en directe a càrrec de «Deíek and Dòminos», i, no cal dir-ho, tota l'ampla discografia dels Beatles, fins i tot discs inèdits al nostre País). En la clausura del museu es van regalar als assistents fotos i postéis i se subhastaren alguns dels interessants objectes exposats. Dita clausura va tenir tan sols un valor simbòlic, ja que la diíectiva de «The Official Beatles Fan Club» i els seus dinàmics col·laboradors pensen programar freqüents activitats culturals i musicals. L'assistència ha estat nombrosa, especialment per les vesprades. Cal destacar l'absència de joventut universitària en aquestes activitats de cultuía underground, quan precisament havien d'ésser els intel·lectuals els qui més les havien de recolzar amb llur col·laboració i presència. Dignes d'elogi són aquests joves que, a banda d'atendre llurs activitats estudiantils, saben organitzar cultura per compte propi, amb escassos mitjans i mifant de fer tots partícips.

se celebra per la primera vegada a la nostra vila de Cocentaina en un 8 d'agost, en llengua valenciana (la del poble), no es quede en «flor d'una dia» i aquesta grata experiència de bons resultats, i siga seguida de misses periòdiques, així com de totes les altres cerimònies litúrgiques, ensenyament del catecisme als xiquets en llengua vernacla. Ja que tanta tinta ha fet córrer el Concili, caldria posar a la pràctica, les seues recomanacions.

SUECA. — Recital de Lluís Llach i Els Sols Organitzat pels alumnes de Llengua Catalana (Valenciana) "Isabel de Villena" de l'Institut d'ensenyança mitja de la capital de la Ribera Baixa i amb la col·laboració dels "Amics de la Cançó" el passat 22 de desembre es va celebrar un magnífic acte en què el gironí Llach va donar mostres del seu persolíssim estil davant d'un públic eminentment jovenívol que el va palesar, mostrant clarament la comprensió dels seus interessants missatges. La reaparició des populars "Sols" també va ser molt comentada ja que dintre de la faceta de conjunt són complets i en aquesta nova etapa estan a un nivell d'una qualitat molt estimable. Esperem sorpreses d'aquest simpàtic grup. Bé per la gent de Sueca; però ens preguntem; Es possible donar més recital d'aquesta qualitat en més pobles del nostre País? Tot depèn dels organitzadors, això és clar.

ROCAFORT Dia a dia, interpretació darrerre interpretació, l'actual Cor Parroquial de Rocafort, que sempre canta en valencià, ha complert el segon aniversari. Aquest grat esdeveniment va tenir lloc la passada nit de Nadal, amb la intepretació de la tradicional «Missa del Gall», oficiada t a m b é en la nostra llengua, com diàriament és celebrat a la nostra parròquia el sant sacrifici. Amb tal motiu, des d'aquestes columnes felicitem entusiàsticament aquests joves rocafortans, sobretot el nostre estimat organista Ferran Muñoz i Nebot, per l'encomiable labor realitzada durant l'esmentat període, ensems que desitgem que continuen un grapat més d'anys en la seua dedicació al cant litúrgic valencià en bé de la nostra llengua i cultura. Ànim, companys!

LA NOSTRA CANÇÓ ARRIBA A LA BARRIADA DE LA MALVARROSA

ALBALAT El passat dia 4 de desembre va tenir lloc al Club XÚQUER d'aquesta vila, l'actuació del Grup de Folk d'Alberic. Per seí la primera vegada que se celebra en la vila riberenca una actuació d'aquesta mena, el Grup agradà força i s'ha parlat bastant i molt bé en tot el poble de la seua actuació. Açò demostra que en les coses ben fetes, organitzades i sobre tot donant la dignitat i serietat que mereixen les nostr'ades, l'èxit és segur.

El moviment de la cançó, la cantada en la llengua del poble, ha arribar a tots els llocs per tal de manifestar a tothom les reivindicacions de la nostra cultura. Així a una barriada de la ciutat de València, al costat del mar, la Malvarrosa, poblada totalment per gent obrera i en gran part immigrada d'altres localitats de la Península, l'Asociació de Caps de Família i als seus locals va tindré l'encert d'organitzar un recital en que col·laboraren desinteressadament el concertista de guitarra J. Pijoan i els cantants Gabi de Burjassot, Pep Simó d'Oliva, Manuel Miralles de Xàtiva, Els Sols de Sueca i Joan Bosch de València. L'èxit ho demostraren els aplaudiments amb què el públic va premiar donant a entendre la seua completa integració en els problemes de la nostra cultura, que és la d'ells. BURJASSOT.—Actuació dels "Amics de la Cançó" Al teatre del Centre Catòlic d'aquesta vila de la comarca de l'Horta, famosa pels seus històrics Sitges, es va celebrar al passat mes de novembre un recital en el qual pregueren part^ d'una forma personalíssima Els Sols de Sueca, Josep Ricós de València i "Nous Brots de Picassent. Els quals varen iniciar la temporada d'activitats que donaren els joves d'aquesta popular localitat. Esperem coses interessants. MANISES. — Recital de Folk Al teatre Patronat i ple d'un públic molt entusiasta es va organitzar un nou recital de cançó catalana, aquesta vegada va ser íntegrament protagonitzat per grups de Folk, en que intervengueren Aigües Blaves de València, Nous Brots de Picassent, que varen ser premiats i el Grup de Folk-Manises.

CASTELLÓ Organitzat pel Club d'Estudiants de Castelló de La Plana i amb la col·laboració de la càtedra d'Història de l'Institut Francesc Ribalta, ha estat donat un interessant cicle de confe-

rències al saló d'actes de l'esmentat Institut. El dia 25-XI va dissertar Josep Maria Trullén sobfe His tòria del País Valencià des de les Germanies fins a mitjan segle XIX. Va continuar el 30 del mateix mes, Alfons Cucó, des de mitjan segle XIX fins a la guerra civil espanyola. El 2-XII Albert Gascó va exposar la «Situació Econòmica del País Valencià». Va clausurar el cicle Joan Francesc Mira amb una intefessant exposició del tema «Societat, llengua i cultura al País Valencià». Cal remarcar del cicle d'enguany la nodrida assistència, que ha superat àmpliament la d'edicions anteriors, la qual cosa ha donat gran animació als col·loquis que han seguit a cada parlament. • • * A Ràdio Popular de La Plana i amb la col·laboració del Grup Castellonenc d'Estudis, continua l'emissió normal de dos programes setmanals en llengua nostra: «Entre amics» (programa musical) i «Nosaltres els Valencians» (emissió degana de la radiodifusió en llengua nostra, al País Valencià, que dóna un interessant panorama de la nostra vida cultural i de l'actualitat sòcio-econòmica). La primera d'aquestes audicions està en antena tos cada dijous a les 23 horas i la segona cada diumenge a les 14 hores.

DÉNIA Des del dia quatre de desembre passat funciona als locals del susdit centre un curs de llengua. L'organització d'aquestes classes corre a càrrec del competent professor de literatura Joan Ivafs, personalitat molt significada i amb profunda preocupació pels problemes del País Valencià. El curs no ha estat dedicat tan sols als alumnes de l'Institut. Les classes han vingut desenvolupant-se amb gran eficàcia i nombrosa assistència tant de joves com d'adults.

FESTA MAJOR A SUÏSSA Els catalans residents a la Confederació Helvètica, varen organitzar una molt simpàtica Festa Major el dia 3 d'octubre.

TORNA PAU RIBA Pau Riba, que s'havia retirat a Eivissa a fer meditacions i a gravar un nou L. P. amb mètodes "directes" ha tornat a la vida musical amb una sèrie de recitals per terres barcelonines. Segons ens han dit, sembla que Pau continua com sempre, i també sembla que en les seues noves cançons dóna més importància a la música que a la importància de les lletres. Esperem sentir les noves cançons de Pau Riba, per a poder formar un judici personal de la nova etapa del cantat més irritant de la nostra discografia.

NOTÍCIES DE BARCELONA EXPOSICIÓ DE PERICH, CHUMY CHUMEZ I CESC. A la galeria Adrià de Barcelona ha tingut lloc una de les millors exposicions que aquest any s'han vist a Barcelona (i s'han vist de molt bones). Tres grans humoristes, dos "clàssics", —Chumy Chúmez i Cese— i un de novell, el Perich. Tanmateix, aquesta colectiva de l'humor, de l'humor reflexiu, negre, desesperat, presenta unes característiques força comunes als tres autors, malgrat que tots guarden una personalitat pròpia. En Chumy Chúmez —autor, a més, d'aquella estupenda pel·lícula titulada "La edad de piedra", amb el seu dibuix de traç gros, simplificat al màxim, és l'home que ataca brutalment els "barrets de copa", —símbol evidestíssim—, i reflexa ara amb ironia, fins i tot amb una mica de poesia— tota la tragèdia del camperol lligat a una terra gairebé erma, i a un latifundista amb l'esmentat "barret de copa". En Cese, que quan vol, independentment de la broma, aconsegueix un dibuix d'extraordinària qualitat, és l'altra cara de la moneda: si Chumy Chúmez denuncia els qui oprimeixen, Cese denuncia els "homes de la boina", els oprimits. Però, la brutalitat del primer, és corresposta i complementada per una tendresa, per una comprensió dels seus personatges, que, de retruc, en fer-los tan humans, aguditza les seves misèries. El Perich, darrera revelació de l'humorisme peninsular, és l'home de la brofegada. Amb un dibuix molt semblant al del francés Sine, i amb una tradició "bèstia" que s'arrela en Pitarra i altres, se'n fot de tot el diví i l'humà. Mite que cau en mans del Perich, mite que cau del seu pedestal. Ja hem dit de passada alguna de les característiques comunes d'aquests tres humoristes: la reflexió sobre la realitat, sobre els aspectes més repressius de la realitat, la constant de l'humor negre, i la desesperació. Desesperació d'aquell que no es cansa de dibuixar, de dir les coses tan clares com es poden dir, i que tanmateix, veu que tot continua igual. De totes maneres, els qui hem tingut la sort d'assistir a aquesta exposició, hem sortit "reconfortats", com si a través d'aquells dibuixos també nosaltres, espectadors, participaren de la mala intenció còsmica, purificadora, de la qual gaudeixen aquest tres grans humoristes. PREMI PER A «L'OLIBA»

La magnífica campanya realitzada pel grup de teatre infantil L'OIiba, de al qual és director Francesc Mello Germás ve de ser reconeguda pels organismes oficials. En efecte, «L'OIiba», ha estat guafdonada amb el Premi Nacional de Teatre. Esperem que «L'OIiba» continué amb la mateixa línia que fins ara, i que s'anime a sortir del Principat. De segur que al País Valencià i les Illes, obtindria entre la gent menuda el mateix èxit que per aquestes contrades. SABADELL: INAUGURACIÓ D'UNA BIBLIOTECA En la barriada de Can Puigjaner, a Sabadell, acaba d'inaugurar-se una biblioteca popular amb un fons inicial de mil cincents volums. Aquesta biblioteca, una de les vin-i-set que la Dipu-

El lloc escollit fou Berna com a centre del país i per millor facilitar el desplaçament a tothom. El local fou el prestigiós Kursaal, conjunt vestíssim de sales per a espectacles, restaurants, bars, terrasses i jardins, amb una meravellosa panoràmica al riu, la vila-vella i als majestuosos Alps befnesos. L'organització va dirigir-la «Casa Nostra», agrupació de gent de parla catalana a Suïssa. Varen colaborar-hi les quatre delegacions establertes ens diferentes capitals del país; cada una curà una part de la Festa, i el tot va fer un programa complet, variat i amb molt de gust a Festa Major com se celebren tradicionalment arreu de Catalunya.

VALÈNCIA Uns joves del País varen tindré la feliç idea de celebrar recitals als Col·legis Majors per arribar directament als joves estudiants que es troben en València cursant les seues carreres. Concretament al CM. La Concepció, ha estat el primer en la que prengueren part d'una forma d e s i n t e r e s s a d a Joan Bosch de València, Els Tres de Gandia-Elx i Els Sols de Sueca, tots remarcaren les seues qualitats interpretatives. * ** Definitivament aquest és el títol que porta e n c a p ç a l a r à l'espectacle musical que estan muntant el grup d'Iniciació al Teatre Musical «Amics de la Cançó» dels noms que hi pendran part podem anticipar l'actuació de J. J. Masó, Encarna, Els Sols, Iv'Equip de ValènciaFolk, Empar, Joan Bosch, Gènit i Pere Pau que munta la coreografia, la coordinació és a càrrec de Rafael Sena, col·laborador de GORG... Però, quant serà l'estrena ?

ALCOI Ens anuncien que el dia 21 d'aquest Gener, començarà un Curset del nostre idioma, enfocat i dirigit per als mestres, el qual tindrà una duració de mes i mig aproximadament, donant-se les classes els dimarts i divendres de cada setmana a les 8'15 hores de la vesprada en el mateix local Social del Club. Les classes aniran a càrrec d'En Camil Pascual.

tació Provincial de Barcelona ha creat als darrers anys, li permetrà al populós barri sabadellenc d'entrar en contacte amb els llibres dels autors peninsulars més importants, tant els clàssics com els moderns. Benvinguda siga aquesta biblioteca, i quantes més vinguen, millor. LA NIT DE SANTA LLÚCIA

Al Palau de les Nacions de Montjuïc i en el transcurs d'una festa tristona i desballestada, les lletres catalanes trobaren la nit de Santa Llúcia els seus representants anyals. La concessió del premi Sant Jordi per a novella va recaure en un autor consagrat: Vicenç Riera Llorca, el celebrat autor de «Tots tres surten per l'Otzama». Riera Llorca, després d'una llarga estada a Mèxic, ha tornat a casa, on ja era ben conegut. En aquesta ocasió, sembla que no hi ha possibilitat de plagi. La novel·la guanyadora, recreació dels fets del sis d'octubre de 1934 (almenys això me contà Joan Fuster), pot convertir-se en un best-seller donat l'interés del tema. El Víctor Català per narracions curtes, el va guanyar amb l'obra «el cementiri de les roses» en Gabriel Janer, un dels representants del que podríem anomenar «nova escola mallorquina» (Baltasar Porcel, Guillem Frontera, etc.). L'altra notícia destacable de la Nit de Santa Llúcia és d'haver-se declarat desert el premi Folch i Torres per a literatura infantil, cosa que bé podria ser un índex de la manca d'interés que els escriptors mostren per aquest camp importantíssim, ja que és precisament a la infantesa quan hom se sensibilitza de cara a la literatuía. UNA ALTRA NIT CULTURAL: Premis Josep Pla i Nadal Als salons del Ritz, la nit del sis de gener, noucentes-cinquanta persones, és a dir, "el tout Espanya", esperen sopant asseguts en cent-vint-i-set taules servides per noranta cambrers i sis maitres, que els jurats donen a conèixer els resultats de les seves votacions. Per la seva part, en Néstor Lujan declarava uns dies abans que, generalment, a l'hora del sopar, ja se sap qui és el guanyador. Però cal donar-li emoció al tinglado (afegim nosaltres) Quan escrivim aquesta crònica, fa tan sols uns minuts que es coneixen els resultats: el Nadal se'n va a Sevilla. El guanyador, un tinent d'alcalde i sub-director del "Correo de Andalucía". Aquesta és la seva primera novel·la; el titol de l'obra, "el Cuajaron", llança un nou nom de la narrativa castellana. Que siga per a bé. El Josep Pla, ha estat guanyat pel ja esmentat Gabriel Janer que pel que es veu aquesta temporada va a per totes: en un mes, dos premis. Enhorabona. Amb "els Alicorns", en Janer ha derrotat a una autèntica figura de les lletres catalanes: ni més ni menys que a Alexandre Cirici Pellicer, finalista amb la seva obra "nen, no t'enfilis". L'OPERA PROGRESSISTA

Per a que no es diga que la burguesía catalana no és liberal, l'empresa del Liceu programa tots els anys una o dues òperes «progressistes». L'any passat fou «Fundació, decadència i mort de la ciutat de Mahagony», de Bertold Brecrít i Kurt Weil. Tant l'obra en ella mateixa com el seu muntatge resulta massa indigesta per al públic habitual del Liceu. Les reaccions que va produir en Brecht, ens fon pensar que l'òpera «progre» d'enguany, «Passió grega», del xec Bohuslan Martinu, resultarà no-tan-progre. Mentres arriba l'hora de pfesenciar l'espectacle, assistim al que ens ofereixen a la sortida del Liceu els habituals de butaca. Ès d'una elegància «divina»... DE NOU, ELS JOGLARS Al teatre C.A.P.S.A., on per les vesprades continua programant-se "el Retaule del Flautista" (i van deu mesos...), per les nits els Joglars presenten la seva darrera creació "cruel ubris", de la qual parlarem amb detall el pròxim número.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006