Gorg Revista Bibliogràfica. Número 28. Febrer-Març 1972 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista. No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o països, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili. GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que puguen cabre en l'espai limitat de què disposem. No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions.

UN MESTRE Estimats senyors: M'adrece a vostès per a demanar-los en primer lloc 10 autoadhesius per a cotxe de «Visca el País Valencià»; 5 de «Estimem la nostra llengua» i 5 de «Parlem valencià a...» L'import l'enviaré per gir postal. A l h o r a vull dir-los també que ací, a Simat, des del dia dinou d'aquest mes done classe de valencià a un grup de vinti-nou joves, xics i xiques, entre disset i vint-i-tres anys. Són tres dies a la setmana durant hora i mitja. Pensem que duren fins la meitat del mes d'abril. Usem la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador. L'ensenyament el done en la meua classe de l'Escola Parroquial Sant Miquel. Àdhuc vull dir-los que des de la primera setmana de gener done classe de valencià, mitja hora diària, als nens del Cinquò Curs d'E. G. B., i Sisè de Primària, amb un total de

trenta-vuit xiquets i xiquetes. Gastem el Faristol que guanyà en el Concurs de Joanot Mastorell. I alguns s'han comprat vocabulari dels seus estalvis. La classe la faig a l'hora del recreu i és voluntària, i es queden tots. Vull, per últim, fer-los saber que a Dénia es fa des del dia de Nadal missa en valencià diumenges i festes, dita pel pare Climent Payà, d'Alcoi, a l'església de Sant Antoni a les 11'15 h. L'assistència és prou nombrosa. Hi ha un grup de joves, quinze, que han format un grup de folk i canten en valencià a totes les misses. El motiu que jo els done aquesta notícia és que sóc de Dénia, encara que treballe com a mestre a Simat, i hi participe en el grup de folk, ja que els diumenges sóc aquí. Fins una altra ocasió. Ben cordialment,

SEBASTIÀ GARCIA MUT (Simat de Valldigna)

CARTA AL DIRECTOR Sr. Director: M'agradaria que em publiqués aquest escrit, agraïda a la bestreta, li felicite per aquesta magnífica revista, que tan bé actua en defensa de la nostra llengua. I parlant de cultura, jo cree que en els moments actuals, el mitjà més afectiu de propagació i perfeccionament de la nostra cultura és el llibre (malgrat la ràdio, la televisió, i el cinema pels fets circumstancials de tots coneguts) però cal fer-se una pregunta ¿El llibre, avui, és assequible a totes les butxaques? jo crec que no, i cal estudiar-ho ben bé, per això seria molt interessant de veure si es podia posar en pràctica el que fan algunes editorials importants, com és SALVAT mitjançant la publicació de llibres en fascicles setmanals, amb això els compradors i per desembossaments molts petits, aconseguiria llibres d'uns preus desorbitants, però de gran qualitat literària, que és el més important. Una altra manera de propagar el llibre, jo crec que és la creació d'un CERCLE DE LECTORS, format pels subscriptors, els quals pagant una quota mensual, és a dir, una espècie de crèdit, comprarían llibres i discos. M'agradaria si hi ha algú xic o xica, que conega els valencians es reunisquen i facen experiències relatives a la defensa de la nostra cultura m'ho comunicaren, d'ésser així, podeu escriure'm a: Sense res més, atentamente us saluda,

ROSA FAS FERRANDIS (València) CULTURA EN RUTA Estimat i admirat senyor: Li envio una notícia per si creu convenient publicar-la en l'apartat de la seva revista NOTICIARI. «Durant els dies 22/25 del mes de gener ha visitat les localitats de Vinaròs i Benicarló el camió de «CULTURA EN RUTA» de «l'OMNIUM CULTURAL» que té per finalitat la promoció del llibre i el disc catalans.

La missió del camió era fer un sondeig en aquestes dues poblacions del Baix Maestrat per estudiar la possibilitat, per a més avant, d'arribar a tot arreu del País Valencià. D u r a n t aquests 4 dies s'han venut 59 llibres d'assaig, 53 novel·les, 21 gramàtiques, 16 llibres d'història, 13 de teatre, 8 diccionaris i 7 llibres infantils. Entre els llibres de temes valencians més venuts, en cal destacar en primer lloc «Taronja i caos econòmic». El llibre més venut editat per una editorial valenciana és «Lenin i la Filosofia» seguit pel ja citat anteriorment «Taronja i caos econòmic». Esperem que aquesta visita no sigua un fet esporàdic i que «l'OMNIUM CULTURAL» visite d'ara en endavant, les poblacions del País Valencià tan necessitat d'aquesta, diguem-ne, «propaganda cultural del poble». Donant-li les gràcies, em quedo a la seva disposició.

/. F. SANZ I SOLÉ (Vinaròs) LLAURADORS EN CALÇOTETS Sr. Director: Al número 26 d'aqueixa entranyable Revista anomenada GORG, apareix una lletra signada per PEP, tot i comentant «La portada d'un llibre». Mai no ha estat seriós jutgar a primer cop d'ull. PEP va veure a un aparador un llibret «amb l'aspecte de gramàtica». Bé, però si s'hagués fixat, a banda del títol LLEGIR I ESCRIURE, hi ha un subtítol on es Mig BECEROLES VALENCIANES. Això li hauria suggerit el que és: «un llibret perquè els infants aprenguen a llegir i escriure». I si en lloc d'associar-ne idees absurdes hagués fullejat el modest quadern, que solament té el preu de 25 ptes., s'hauria adonat que els dibuixos de la portada, com els altres cent i escaig de dintre el text, han estat fets de la mateixa mà, la de l'autor ( 1 ) , que ha estat mestre de xiquets durant més de mig segle, i ha cregut convenient de donar-los aqueix caràcter esquematitzat en creure'l més pedagògic i fins comprensible a les ments infantils. Aquesta, que hom pot creure que siga

la meua particular opinió, li serà fàcil de comprovar solament en obrir un llibret. El senyor PEP, hauria d'haver comprés que un dibuix més 0 menys encertat a una portada no autoritza ningú a malparlar. Les crítiques, han d'ésser tothora constructives, Sense eixir de casa en tenim un d'exemple en GORG. Els primers exemplars de la Revista van aparèixer amb un tipus de portada que —a alguns— els semblava antiquat... que no deia res. I la Direcció de l'esmentada publicació —amb molta de saviesa— rectificà i fins 1 tot ho va dir. Si a la vista d'aquelles portades «antiquades», se n'hagués fet burla, deixant d'adquirir la Revista, potser la venda se n'hauria ressentit i hui no fóra el que és. Però no se'n pot demanar mesura de qui «per associació d'idees» es posa a desbarrar, tot i retraure el «baturrisme», «l'idioma d'asfalt» i per a «agricultors cultes», un «idioma de senyors i de senyores»... «I prou de llauradors en calçotets!» ¿De debò algú creu culpables als llauradors que la nostra llengua haja desmerescut i per conseqüència no siga un idioma culte? Una llengua —la que siga— serà més culta com més d'estima se li tinga; com més se la conree i més s'hi parle i s'escriga en ella. No hi ha llengües especials «per a senyors i senyores» ni per a «agricultors cultes», ni tampoc per a ferroviaris, lleters, ministres, futbolistes o toreros. Gràcies a Déu i als nostres llauradors «en» calçotets, i als de la brusa negra, i a la gent de la mar i de la muntanya, els nostres filòlegs i tota la gent estudiosa té a les mans una llengua viva i vigorosa, que és la valenciana, i un patró que és la catalana. Amb eixos elements cal eixir endavant si tothom ens ho proposem. I com en aquelles velles històries contades pels nostres avis, el fill del Rei serà retrobat amb plena vigor i joventut. Sols gràcies a uns llenyataires que el van recollir en un bosc inhòspit, nu i ganyolant de fam i de fred, i el curaren i el mantingueren, fón possible el

miracle; quan per la seua sort i la del seu Regne fón retrobat... ¿què hagués desitjat el senyor PEP, que aquells llenyataires li n'haguessen ensenyat de matemàtiques i de llatí? Els «senyors» que abandonaren una llengua i la traïren no poden tirar mai en cara que fóra emprada per a parlar amb el ruc, si venia de cas. Car —i ampliant allò que hem dit abans— tampoc no hi ha llengües especials per a parlar amb els reis o amb els rucs. «I prou de llauradors en calçotets»... PEP, calçotets en porten tots els hòmens i al damunt els pantalons. Com el llaurador de la portada.

E. FORCADA (Castelló de la Plana) (1) ENRIC SOLER GODES. «Llegir i Escriure». Beceroles Valencianes. 96 pàgs. 128 dibuixos. Premi «Carles Salvador» dels Cursos de Llengua Valenciana a l'any 1964. Edició patrocinada per «Lo Rat-Penat». Oferta de G O R G : Octubre 1971.

UNA DOCTRINA PONTIFICIA QUE ÉS MASSA OBLIGADA I FORÇA INTERESSANT Sr. Director de GORG: Us pregue que publiqueu en cartes al Director els següents textos pontificis de l'Encíclica «QUADRAGESIMO A N N O » , a propòsit de la carta del Pare Riutort apareguda a la revista del mes passat: És indubtable... que, de resultes de l'evolució de les condions socials força coses que abans es demanaven a associacions de menor abast ja no poden ésser acompides sinó per col·lectivitats poderoses. No per això és menys indiscutible que no seria rebedora de canviar ni de somoure aquest principi tan greu de Filosofia social: d'igual manera que no es pot pendre a particulars, per transferir-les a la comunitat, les atribucions que ells són capaços d'exercir per llur sola iniciativa i llurs mitjans propis, s eria també cometre una injustícia, a l'hora que pertorbar d'una manera molt nociva l'ordre social de retirar als grups d'ordre inferior per

confiar-les a una comunitat més vasta i d'un rang més elevat, les funcions que són capaços d'acomplir per ells mateixos». «L'objecte natural de tota intervenció en matèria social és ajudar els membres del cos social, no pas destruir-los ni absorbir-los». Cedesca, doncs, l'autoritat als grups de rang inferior ia cura dels afers de menor importància en què el seu esforç es dispersaria excessivament; i aleshores podrà acomplir més lliurement, més poderosament i més eficaçment les funcions pertanyents a ella sola, per tal com ella sola pot exercir-les: dirigir, vigilar, estimular, contenir, segons ho comporten I e s circumstàncies ho exigisca la necessitat. Estigueu-ne, doncs, els governants ben persuadits: com més perfectament serà realitzat l'ordre jeràrquic del diversos grups segons aquell principi de la funció supletòria de tota collectivitat, major serà l'autoritat i el poder social, més feliç i pròsper l'estat dels negocis públics. Tot açò convé que ho medite i ho pose en pràctica el Poble Espanyol que rumbeja tant del seu catolicisme. Puix sols els individus de gran cultura o de gran caràcter, que influeixen serenament sobre els altres, mereixen el nom de «personalitats»; sols els llenguatges que el geni dels qui els parlen o escriuen enriqueix perfecciona per poder expressar les realitats de l'esperit mereixen el nom de llengües. Així mateix, sols els pobles que per mitjà d'una cultura forta i d'un esperit adult i autòcton, afirmen llurs personalitats inconfusibles enmig dels altres i exerceixen una influència pacífica mereixen el nom de nacionalitats.

Tot açò és una perfecció que s'adquireix amb esforç i que val la pena de treballar per aconseguir-la. L a intolerància que tants estralls ha causat, siga substituïda, no pas per la tolerància —concepte molestos que sobreentén el mal en el proïsme— sinó pel respecte i, si som cristians per l'Amor.

VICENT SORRIBES I GRAMATGE (Rocafort) OFERIMENT Sr. Director: Em plau d'oferir-vos les meues capacitats com a Intèrpret Jurat de català, amb capacitats de legalitzar traduccions i documents en català. Considere convenient d'informar-vos que sóc un dels escassíssims Traductors-lntèrprets, pel Ministeri d'Assumptes Exteriors, amb capacitat i facultat de legalitzar traduccions del català, idioma que oficialment ha cobrat categoria d'un temps ençà. Vos saluda ben atentament,

/. CANDELA P. D.—Tinc la firma legalitzada per a més idiomes. Ordre 1 de juliol 1971. «Boletín del Ministerio de Asuntos Exteriores». Nomenament en favor meu com a traductor de català.

ELS PÀRVULS Sr. Director: Cap allà l'any 1930 es publicà a València un llibre de narraciones infantils, i el traductor es lamentava de la manca de narracions i contes que tenien els nens valencians; en el pròleg ens deia que, als països nórdicos d'Europa, els xiquets tenen llur món, amb tots els detalls d'ambient creats

A C L A R I M E N T Per dificultats d'administració, el pressent núm. 28 cobreix els mesos de febrer i març. Com que la suscripció és per 12 números (i no per a un any) això no ocasionarà cap perjudici econòmic per als nostres suscriptors, als que agraïm la seua fidelitat a la Revista.

per a les ments infantils: joguines, mobles, barquetes, balancins, llibres, pintures, llums, cançons, contes, etc. I aquell home, davant la gran preocupació dels pares per l'esdevenidor dels fills del futur, plorà i va recordar la immensa tragèdia dels seus nens, que vivien allà en les solejades terres del sud. Ara i ací s'ha estrenat una nova llei d'educació! I se'ns ha obert una porta; la porta d'un jardí ple de plantes i flors de rares fragàncies i místics colors. I començarem? Ho haurem de fer pels nostres petits; per l'educació preescolar, pels pàrvuls. Pobres pàrvuls valencians! Estan òrfens de cançons, de contes, del parlar de la mestra. Sabem que una escola de pàrvuls no reemplaça uns bons pares, però aquesta vida de presses, el treball, les hores s'escolen rabents, la manca de temps fa que hi haja tan pocs bons pares! I bones parvulistes, n'hi ha? Sí, és clar que sí, però, per desgràcia, en són poques les que volen treballar per l'infant, les que temen amor al nen, les que saben respectar la personalitat del xiquet. Quan el pàrvul entra als quatre anys a l'escola, ja ha adquirit un terç dels seus coneixements, però, ai las!, han de començar de bell nou, aprendre un idioma desconegut (que no seria problema si no li suprimiren el seu), pensar que el d'ell no és res, fer-se una nova composició de vida, tornar a compondre l'escala, tornar a nàixer quan ja es viu, etc. Quina pena, quina congoixa dóna de sentir als pàrvuls valencians cantar allò de: «Al levantar una lancha...». O quan ingènuament d i u e n : «Bacó, Quesús, Rejos...» i la mestra els diu: «Borricos». I els mestres d'allà comenten: «En este pueblo son todos unos retrasados mentales». Demanem respecte a la naturalesa, a l'ànima, a la persona del xiquet. Sembla aquesta visió massa obscura?, massa pessimista? Però en quina proporció és veritat? No ho sabem! I al pas que anem no ho sabrem mai. El que sí que sabem de cert és que hi ha, en açò dels pàrvuls, dues categories: «Els valencians» i «Los valencia-

nos». El greu problema, la tragèdia és per «als valencians». Els altres, en un noranta nou coma noranta nou per cent, no se'n saben res. I també hi ha parvularis magnífics on els xiquets ho tenen tot i àdhuc aprenen més d'un idioma. Per contraposició n'hi ha... els mestres conscients ja ho saben... hi ha un gris que espanta. Fins quan?

BERNAT

LA HISTÒRIA DELS COLORS Distingit amic: Li agrairé que tingui la gentilesa de publicar en la Revista GORG de la seva direcció.

la carta que segueix, pregant-li que en lloc del meu nom en posi qualsevol d'altre per ex. Josep Vergés, Barcelona. Sr. Director: M'ha commogut la «Carta al Director» de Francesc Bru de Canals, a GORG del mes de desembre, i cal que el seu bon sentit i realisme s'obri camí per a escampar la boira que ennuvola la clara visió de les coses a molts bons valencians no informats o el que és pitjor malèvolament informats. La història dels «colors adulterats» és gairebé increïble. Amb gràcies a la bestreta, el saludo atentament,

JOSEP VERGÉS (Barcelona)

MISSES EN LLENGUA VERNACLA Gràcies a l'ajut rebut tenim les següents dades envers les misses en valencià: • Alcoi (en Santa Maria) a les 10'30. • Borriana (en Maria Auxiliadora, dels Salesians) a les 11. • Carpesa: a les 11. • Gandia (Escoles Pies): a les 11. • El Tremolar/Oliveral (en Sant Martí de Porres): els dissabtes i vespres de festa, a les 19'30. • L'Eliana (Parròquia de la Verge del Carme): a les 10. • Les Useres: totes. • Montserrat d'Alcalà: a les 12'30. • Rocafort: a les 7'30, i cantada a les 9'30. • Sollana (Santa Maria Magdalena): a les 19'30. • Tirig: a les 11 i a les 19'30. Dissabtes i vespres, a hora variable. • Torrent: en la Sagrada Família a les 9, i en Mont-Sió (Pares Caputxins) a les 10. « Vila-Real: (en Santa Isabel) a les 10'30, i la vespertina. No tenim notícies de l'hora de les misses de: Benilloba, Vall d'Ebre, Albalat de la Ribera, Algemesí, Alfarrasí, Alberic, Alginet, Alzira, Beniparrell, Bellreguard, Benissuera, B e n i m u s l e m , Borbotó, Fontanars, Llauri, Massanasa, Massalavés, Piles, Sueca, Vallada, Xàtiva i Xaraco. N'hi han més? A València s'han incorporat en gener de 1972, Sant Andreu, i la Mare de Déu del Remei, i a la capital són ja 14 misses en valencià.

GUZMÁN

EDITORIAL METÁFORA DE LES EDITORIALS VALENCIANES Ho hem sentit dir els qui no ho sabérem de primera mà, com era de difícil i costós fa una trentena d'anys de publicar cap llibre en l'idioma nostre. Per tot: manca d'escriptors, de lectors que responguessen amb llur suport econòmic a l'empresa; limitació temàtica i paperassa de legalitzacions. Solament la fidelitat conscient i inconscient del poble servant-lo i la d'uns intel·lectuals enllaçant amb les noves generacions va fer possible un finíssim fil de continuïtat. En la primera dècada d'aquesta trentena d'anys post-bèl·lics que comentem, deixades de banda les al·lusions i les il·lusions polítiques, les publicacions editorials al País giraren sobre poesia, narrativa, i algun rebrot d'assaig histórico - romàntic. L'àmbit dels jocs florals (si repassàssem ara la llista dels últims vint-i-cinc o trenta mantenidors que tingueren...!) i una modesta, casolana i artesanal projecció editorial de les capelletes literàries, «ompliren» el buit cultural. La flama s'hi mantenia encesa. Perquè, ni les classes socials ni les institucions dirigents (?) de cap manera no s'adonaren del moment històric ni treballaren per tal de crear-hi llur clima adient.

convincent; no ens traguem les culpes de damunt per aconsolar-nos-en.) Ningú no va dir que el vehicle idiomàtic del nostre poble hauria de ser el nostre propi idioma —una lapal·lissada, sí—; que aquest vehicle s'hauria de nodrir de la llengua viva, depurada, popular, usada a tots els nivells i en tots els mitjans; que hi havia hagut una unitat enllà l'Ebre decisiva de restablir per a la nostra col·lectivitat...; etcètera. ¿Quan, sinó des del segle XVIII, s'havia arribat a comptar menor nombre de gent al País que no sabés escriure amb correció el català que pels anys cinquantes? I, ara per ara, qui no sap escriure i llegir català, poques idees clares tindrà sobre la nostra qüestió. Jo ho sent.

El to de la «literatura» nascuda aleshores, doncs, es caracteritzà per l'exaltació i l'exultació idiomàtica: s'hi tractava abans de res, i més que tot, de mantenir el cultiu minoritari/literari de l'idioma, de normalitzar-lo a nivell superestructural. Vull dir que solament s'intentava de salvar-lo com a vehicle exquisit de cultura d'un poble que es veia —i es veu, no ens enganyàssem!— imposat a rebre-la en un altre idioma que no el seu. (intermedi: no pensàssem mai que «ningú» ens done res debades. Traduït: les coses, totes, que aconseguirem seran les que exigirem amb l'energia necessària, indomable,

Hem d'arribar als anys seixantes per començar a distingir posicions. Les editorials valencianes sorgides arran d'aquestes dates «pateixen» la febra del temps, en un moment determinat i fins en una certa mesura: hi havia més cridadissa que no fets o conviccions, i, a la fi, passada la pallóla de la joventut, molts en deserten quan més ¡ntel·lectualots semblaven, o s'ho creien. D'on les editorials, que van passar de les poesies i les vides de sant Vicent i Jaume I als estudis sobre Marx o les monografies més especialitzades sobre tal o tal tema, van quedar-se amb açò d'ara: dels dos mil llibres d'una

Doncs, bé: sotmès a l'ús d'infrallengua amb finalitats domèstiques o planyívoles i enyoradisses culturalitats —i no era poc, hem de reconéixer-ho—, amb això s'acontentaven. Potser en aquells temps no es podia fer més ni llurs capdavanters, mentalitzats en una classe, ho arribaven a desitjar. Tot era tot i res alhora, per dir-ho d'alguna manera, i sense citar noms.

edició se'n vénen set-cents, si som fins i tot optimistes en el recompte? O GORG: dels dos milions llargs d'habitants del País, ¿quants es compren l'única revista en el nostre idioma? Aleshores, la cridadissa, l'exaltació idiomàtica que ara i adés oïm, què? A vegades, és cert, ha estat comprensible tot aquest estat de coses degut a la manca d'obertura necessària per poder establir més profitosos diàlegs. La revalorització lingüística ha arribat a tant que tothom n'ha pres pal de la bandera. Fins i tot els menys insospitables: l'OJE, organitzant concursos literaris, per exemple. Perquè, si fins ara, com abans, el fet d'escriure el nostre idioma, d'esgrimir-lo, comportava una actitud dialèctica, una clara posició cívica, a poc a poc aquesta situació canvia. Si l'idioma esdevenia un «cos revolucionari», abans, engolit per l'establishment n'era una vulgar i simple moda, frívola, ara. I aquesta moda de l'idioma que no serveix per a telefonar i sí per a vendre la moda «pub», trau el verí al seu cultiu; per donar, precisament, impressió de normalitat: final de l'intermedi segon. Hem de reconsiderar, doncs, la positura de la reivindicació idiomàtica sense hipotecar-la a cap grup: ni als qui cofois amb els enlluernadors avantatges primerencs s'ha dormirien en un atzucat, ni als qui la consideren l'últim punt del programa. Ja sabem que en les condicions actuals, el primer problema és la conscienciació col·lectiva, l'obligació de la paràfrasi en uns diàlegs que s'haurien de distingir, altrament, per llur concreció i claredat. Per exemple: ¿el fet de permetre'ns unes classes vernacles a l'Institut, Universitat o escola, soluciona cap problema? O, millor, l'adorm? Què és tot això sense una premsa, ràdio, televisió, ensenyament —no de l'idioma, si no amb l'idioma— a tots els nivells? I més coses. Res. Aquestes almoines deuen alegrar i atipar molta gent: no les hem de menystenir. Car ¿solucionaria cap problema el fet de no tenir aquests camins permesos? Doncs més val això que no una pedra a l'ull. Però deuen haver-ne qui desitgem molt més. Aleshores, que

una senyoreta castellanista publique uns versos en valencià; que certa persona —o -litat— diga et i ut; que... etcètera, no ens pot fer dormir tranquils. Perquè, al mateix temps, un vulgar partit de futbol és transmès via satèl·lit en un altre idioma que no el nostre i tothom, patuatitzant-se, s'hi emociona. Per això, el paper de l'idioma ha de ser únicament el de vehicle de la comunitat. I per part de les editorials hom ha de sospesar quina mercaderia fabriquen i a qui i com la volen vendre. Ara per ara, ¿quants llibres per a un no-iniciat —tenint en compte que la «circumstància» ens obliga a presentar una alta xifra d'analfabets adults i amb una (de) formació bàsica costosament vencible— poden oferir les editorials valencianes que pel tema i l'enfocament puguen digerir-se/dirigir-se amb facilitat a tothom qui comença? No volem a vegades ensenyar a llegir amb l'Espriu de l'Esther? És clar que no donaríem les culpes a les editorials, perquè si uns senyors volen aprendre coses que no saben hauran d'exigir-les, demanar-les pels conductes que tinguen a l'abast. La mercaderia editorial, com tot producte llençat al públic, ha de saber compaginar l'art i el mercat, l'intel·lectual i el negociant—o polític—. Quin remei queda...? El públic lector que volem sostraure'ns l'alienació que patim hem d'exigir i orientar amb els nostres gustos la tasca caritativa —a hores d'ara ho és però que molt!— que significa l'esforç editorial valencià. Sabrem, així, tots, a què atenir-nos. Ens caldrien més diners, producció poètica, narrativa, assagista, investigadora. Però no isquem d'òrbita mentre fora d'aquesta no ens puguem mantenir...; tractem de planificar el que hi ha, d'ordenar el que ara per ara podem fer, encetem un diàleg per veure per on anem i volem anar. Ens cal, encara, molta informació bàsica per arribar a fer, a actuar, d'una manera potablement eficaç. Però si d'un llibre inèdit, original, interessant, se'n vénen set-cents... JOSEP LLUÏS FOS MARTI

EL GRAMÀTIC EDUARD ARTELLS I BOVER (1903-1971) Quan vaig conèixer el senyor Artells, ja feia dies —anys— que jo espigolava com podia en el camp de la llengua per fer la meva coixinereta de gra. No sabia, aleshores, que fos un «mestre», que fos el «mestre» que era. No sé si havia passat el mateix a d'altres, però el primer pensament que em vingué quan me'l p r e s e n t a r e n , fou : «aquest homenet ?!» Com si ell pressentís l'efecte que produïa, les seues paraules primeres eren breus, dèbils, tímides ; un aire de bonhomia les acompanyava, però, i començàveu a sentir simpatia per «l'homenet». Després us anàveu adonant d'allò de «la bona confitura». No vaig ser, de fet, alumna del senyor Artells. Vull dir que no vaig ser-ne abans de fer, jo mateixa, el meu aprenentatge de mestra. Després, sí. Fou en un curs per a professors, al CIC. En aquell curs, on ens donà lliçons sàvies i clares, a mi em va sorprendre encara en ell allò que semblava una manca de seguretat, i que no era sinó una gran modèstia i un respecte sincer en vers uns professors novells que teníem dret a judicar-lo. D'aquesta modèstia, molts se n'aprofitaven. Se n'aprofitaven per col·locar-se en un primer pla, que ell no havia pretès mai i que no li calia, perquè la feina feta, i ben feta, parlava per ell. I els del primer pla acabaven recorrent, una hora o altra, al senyor Artells : «Com ho resoleu, vós, això? Perquè jo, en aquest cas, crec que...» Una manera ben humana, al capdavall, de dissimular el dubte i, sovint, la ignorància. La resposta del senyor Artells a tots aquests dubtes —gramaticals i de llengua, és clar— era sempre una asseveració suau, de mestre que té por de fer el savi. Sovint, una mica per murrieria i una mica per delicadesa, afegia a la seua lliçoneta algun comentari humorístic, que desarmava. Tant com temia de fer el savi ell, l'enutjaven els qui el feien, els de cervell «enravenat». Per això es trobava bé entre els seus deixebles : eren una mica la seua gent, el seu poble, la seua família. Molts d'ells, prou que se n'adonaven. També se'n devien adonar els assistents a la jove Universitat d'Estiu de Prada —rossellonesos o no— que encara no el coneixien i que tingueren

l'avinentesa de fer-hi amistat o de seguir els seus cursets. Aquests cursets de la Universitat de Prada eren per a ell una mena de festa major. Eren, en part, les seues vacances. Imagineu-vos, una festa major i unes vacances en què li tocava, una vegada més, de treballar! Però en el seu apostolat, de l'any 1931 ençà, havia passat prou experiències, dolces i amargues —segurament més amargues que dolces—, perquè l'esperit de sacrifici pogués venir-li de nou. I per això, perquè no li venia de nou, era més un goig que un sacrifici. En aquella època —1931 i anys següents— E d u a r d A r t e l l s formava part del departament d'Extensió d'Ensenyament Tècnic de la Generalitat de Catalunya. Pocs anys abans havia iniciat els primers contactes amb Pompeu Fabra, i n'esdevindria l'alumne fidel. El 1932 començà el seu treball de corrector a l'oficina de revisió d'originals de l'Institut d'Estudis Catalans, un treball que, continuat amb les dificultats consegüents en els anys de silenci de la post-guerra, ja no deixaria. Si la dedicació intensa i fervorosa a la depuració de textos catalans convertí Eduard Artells en capdavanter de correctors, la seua vocació pedagògica i els nombrosos cursets de gramàtica catalana que professà en feren el mestre de les noves promocions. Malauradament, el seu mestratge l'absorbí massa perquè pogués deixar-nos gaires obres escrites. De totes elles, però —Vocabulari catalàcastellà, Castellà-català, tres reculls de Lectures escollides, algunes traduccions—, el conjunt d'articles escrits a «Serra d'Or» durant més de deu anys en la secció Llenguatge i Gramàtica, i que darrerament l'Editorial Barcino ha publicat en un llibre de dos volumets, constitueix el treball més interessant com a eina pedagògica i de consulta. Aquesta ha estat l'obra d'un mestre, d'un home que estimava el país i la seua llengua. Potser aquest mateix amor, de vegades dolorós, o altres angoixes de la vida, li feien dir baixet, en moments de desencís : «Què hi farem, si el món és ple de gebre !» I vet aquí que ara fa un any que ens va deixar, enmig de la «nostra» gebre... Una gebre que caldrà fondre, entre tots, amb el caliu del seu record i de la seu obra. ROSER LATORRE

UNA «FRONTERA» AL PAÍS VALENCIA La "frontera" no és un concepte periclitat, al País Valencia. Per a la gent que hi viu, a "la frontera", és un terme que els defineix, que el senten i que el practiquen. I, cal reconéxer-lo, el concepte, tot i adaptant una terminologia ianqui del segle passat, és cert: si no un far west ens trobem front a un far south, amb una "frontera"... que, daltra banda, és la frontera, no ho oblidem. Quins en són, els trets definitoris? En primer lloc una sensació: l'economia, la gent, fins i tot el paisatge, estan canviant sota els peus i els ulls del visitant. D'un dia a l'altre, d'una visita a l'altra, el canvi és constatable, visible. En segon lloc, l'empenta de les activitats noves, novíssimes: tot té l'aire d'haver-se estrenat ahir mateix; en tercer lloc, la innovació permanent, que va lligada amb l'anterior. La innovació permanent i la rapidesa del canvi: econòmic, social. Frontera i llunyania, gairebé sinònims. En termes estrictament econòmics llunyania dels problemes. No n'hi ha, de tarongers a Elx, ni a Elda, ni a Villena: en tot cas una altra agricultura, l'agricultura de formes, també, californianes —raïm de Nadal, l'Aledo, tomàquets itinerants...—, i dic californianes referint-me, clar està, a les formes anomenades normalment capitalistes d'explotació de la terra. Les normals, front al patriarcalismes i les gerontocràcies imperants en el conreu de la terra a d'altres indrets del país. Tampoc en això no es queden enrera la gent del far south. Llunyania, doncs, per als ciutadans valenciano-citrícoles, per als polítics i màgics de la política merca-comunera de les taronges. I, tanmateix és un canvi que està produint-se pertot al País Valencià, amb major o menor intensitat, d'una manera o una altra, però que fa exclamar als interessats allò que "tots som uns" —exclamació possiblement expressada en castellà, però que ja ens val—, o que, sense cap necessitat d'exclamació, els fets ho demostren: tamany de les empreses, comportament davant del mercat, desigs, i realitats, de mercat exterior, dinàmica de

creiximent ràpid, innovació, imitació fins i tot. Sobretot, el canvi d'una societat agrícola i rural —subratlle— a una societat industrial que ja és urbana: Elx, Elda, Villena, amb el seu desordre urbanístic, són ciutats de primera magnitud dins el País Valencià, una mica ciutats-bolets si es vol, però ciutats modernes. El creixement econòmic és innegable: les comarques del Vinalopó, d'Elx a Villena, recullen el 1970 el 10 % de la població valenciana; el 1950 aquesta proporció era només del 7 %. L'any 1969 podia estimarse que el valor de les exportacions de sabates suposava el 20 % de les exportacions totals valencianes, amb tot i cítrics. I no és tota l'activitat desplegada per aquestes comarques. El creixement industrial no s'ha aturat amb les sabates. Connectades amb el calcer noves ocupacions i activitats surten per tot arreu: embalatge, disseny, tints, etc. O fan aparició noves indústries tot just a causa de la mateixa concentració industrial, aprofitant les economies d'escala que suposa la concentració d'efectius humans considerables, i barats... La industrialització, doncs, és un fet observable a nivell físic, condiciona el ritme de vida de les ciutats i en determina la fesomia. Com s'ha produït aquest fenomen? D'entrada aclariré que s'ha produït sense directrius prèvies. Més aviat malgrat que amb l'ajut de. En això la coincidència amb la resta del país és absoluta, no cal dir-ho. I ho ha fet una gent que ahir només encara feien vida de pagès o de transportista —amb ases o amb camions, tant se val. El descobriment foren les sabates, el mercat, els Estats Units, l'avantatge, la mà d'obra (recordem que en un parell de sabates el cost de la mà d'obra suposa, per ara, un 40% del cost total...). Població abundosa, mà d'obra barata i fàcilment qualificable per causa de la seua habilitat, manca de perspectives en d'altres sectors, i gent atrevida per a la innovació. La combinació tingué efectes. Perquè, a més, no és, o no fou als inicis, massa difícil de trobar els capitals necessaris per a Vanen-

cada: la intensitat de capital a les sabates és molt baixa, ja que amb 100-150 000 pessetes pot tindre's un lloc de treball creat; i no solament això: hi havia el treball familiar, vertadera forma d'acumulació prèvia que ja funcionava a d'altres indrets del país. Tot plegat permetia d'arribar ràpidament a uns nivells acceptables pel que fa a les dimensions de les factories. I encara cal d'afegir un factor explicatiu: el cicle productiu i comercial de la sabata és molt curt, d'entre dos i cinc mesos, cosa que permet un ajust molt àgil dels recursos financiers, i que permet d'introduir les modificacions adients en un termini relativament molt breu, amb el que l'adaptació al mercat es fa gairebé automàtica. Finalment, donada la baixa intensitat de capital, l'amortització d'aquest pot realitzar-se també breument, el que permet, en un moment donat, la retirada del sector sense pèrdues excessives, almenys per als empresaris... El model de desenvolupament seguit a aquesta zona del País Valencià, bé qus, aclarim-ho, no d'una manera uniforme, ni, per supost, explícita, pot ajustar-se al següent esquema: — tria d'un sector capdavanter: la sabata. La tria es justificava, ex post, pels raonaments ja assenyalats. — l'acumulació prèvia es basa en la utiliztació intensiva de la mà d'obra familiar, o fins i tot en operacions de tipus especulatiu: venda de solars en ciutats en expansió. — engegat el procés, a causa de l'esperit innovador-imitador, fan aparició els efectes multiplicadors que, a més, diversifiquen les produccions industrials. — en aquest últim estadi fan acte de presència inversions exteriors a la zona. Una de les raons, a part de les derivades de la rendabilitat de la sabata, és la connexió d'aquesta als mercats internacionals, en especial els Estats Units. Un model bastant simple de com pot produir-se el creixement a partir d'unes bases estrictament pobres, migradíssimes. Ja hi tornarem sobre el tema en una altra ocasió. RICARD PÉREZ CASADO

EL LLIBRE DE TOTHOM El llibre que hauria d'estar a totes les cases i tothom hauria de llegir una mica cada dia, és el llibre dels Evangelis. En tenim diverses versions; potser les més assequibles siguen la de Montserrat i la de Mossèn Ramon Roca. En qüestions de parer o de sentiment religiós, si s'esdevé un desacoïd, llegir un capítol de l'Evangeli serveix de diapasó, i és més simple i eficaç que no fóra cap argument dialèctic. Després de llegir, per exemple, l'excel·lent història de Manuel J. Ardit. «La Inquisició al País Valencià», amb els processos del llòbrec tribunal, les delacions, sentències, confiscacions i fogueíes, no hi ha com una pàgina de l'Evangeli per a esbaldir l'esperit i mantenir-hi la raó i la calma. En un conflicte social de lluita de classes, per a entendre i assaborir la veritable germanor dels homes; en els conflictes familiars on l'amor sembla que s'apague; en les ruptures de les amistats, per a reviscolar les flames que s'extingien; en les ambicions dels Estats genocides; en tots aquests desgavells que sovintegen en la vida, no hi ha com l'Evangeli per a dur-nos sempre a l'amor generosa envers tots els homes, amics o enemics, per a avenir les nacions grans o xiques, llunes o veïnes. Com fou predit en el seu temps, l'Evangeli s'ha d'esténdre a tot el món, i avui ja s'és estés a una bona part seua, la més civilitzada. Bs, doncs, el llibre més influent, conegut i difós. ¿No és, doncs, per deixadesa que gent que es diu cristiana, no el tinga per lectura habitual? Cal llegir l'Evangeli i ensems acollir-lo integralment. Aquells que no prenen de la seua doctrina sinó la part que els sembla, viuen dins la societat com a paràsits, gràcies a aquells que eu saben acollir millor; com el disbauxat que vivoteja gràcies a aquells que no ho són. Si tothom ho fos, el viure social es descompondría i s'acabaria com acabà en l'antiga Roma imperial. L'Evangeli ens indica clarament l'esmena. L'Evangeli ens allibera i alhora ens agermana. La vida plena i lluiré només prové de l'Evangeli acollit sense reserves. Ordena totes les notres amors i amistats; ens guia en tota mena d'activitats, tant aquelles que tenim per greus, com aquelles que tenim per frívoles: només per l'Evangeli totes elles poden donar bon fruit. JOSEP M.«

CAPDEVILA

comentaris i fragments LA INMIGRACIÓ AL PAÍS VALENCIA (i III)

UNA MICA D'HISTÒRIA El cert és que a l'antiga Corona d'Aragó, les circumstàncies socials i polítiques del seu principal fonament polític, el Principat de Catalunya, revertiran immediatament sobre el País Valencià. No tan així les de l'Aragó mateix, que vivia en un règim econòmic exclusivament camperol i precapitalista en el sentit més arcaic: feudal; no comptava com a força social i econòmica amb una burgesia potent : només disposava d'un incipient artesanat. Tot i ésser l'Aragó el primer iniciador de la reconquesta del País Valencià, en un intent per a acostar-se a la mar i obtenir una sortida directa als seus productes, sense necessitat d'acudir a la via de l'Ebre —catalana—, o a més de la via de l'Ebre, i de tallar tota expansió cap al Sud de la bel·licosa burgesia catalana, en la mateixa mesura que Castella havia tallat la de Navarra, Lleó i l'Aragó mateix, en una constant que apareix al llarg dels 800 anys de reconquesta peninsular, a manera d'un na veure qui arriba abans», entrebancant-se els uns als altres, no serà l'Aragó qui incorporarà definitivament el País Valencià a la Corona catalano-aragonesa, ni serà tampoc qui més fornirà la personalitat del nou regne cristià, sinó la burgesia catalana. Una burgesia que se servirà del progrés demogràfic del Principat per a inundar —bé que siga de manera inconscient— un País Valencià ric, musulmà i atractiu. Ni que siga fugint de la fam que, tot sovint, regnarà al Principat com a conseqüència del sistema político-econòmic establert. El Principat de Catalunya, amb una estructura social camperola en la base (no oblidem que el 85 % de la població ho era), disposava d'una plataforma mercantil-capitalista, agrupada a les ciutats riberenques i marítimes, i patia uns daltabaixos crítics que el portaven, en una mena de ziga-zaga,

de fruir una prosperitat fins i tot refinada a veritables crisis conjunturals, de les quals només un petit nombre de comarques se'n deslliuraven i no sempre. LA BURGESIA MEDIEVAL CATALANA

La societat mercantil-capitalista catalana, iniciada en un règim feudal aviat ultrapassat, s'imposà a la Corona d'Aragó, de manera més o menys efectiva, i a la Mediterrània, tot recolzant-se en una població densa —la més densa de la Península. Aquesta burgesia comerciava en productes agrícoles i en manufactures i serà parella de la de les ciutats nord-italianes i precursora de la que més tard es configuraria al nord i al centre d'Europa (Flandes, Holanda, les ciutats hanseàtiques, etcètera). Com diu Pierre Vilar, la burgesia catalana compta amb uns factors de considerable importància, amb els quals no compten les ciutats italianes : una riquesa en homes del rerapaís català, una extensió territorial d'aquest molt superior i una gran extensió de costes. Efectivament, mentre Venècia o Gènova veuen molt reduïda la seua base d'expansió, el Principat apareix al seu costat com un espai immens i densament poblat. L'extensió de costes, que es veurà molt augmentada amb la incorporació a la catalanitat de les Illes i del País Valencià, contribuirà a expansionar durant prou de temps el comerç i a distribuir-lo. Barcelona no és metròpoli única, com ho són Venècia, Pisa o Gènova. El comerç barceloní —seguesc Pierre Vilar— als segles x m , xiv i xv és molt inferior al de Venècia, Gènova i àdhuc Marsella, condensa menys la riquesa en una sola ciutat. Barcelona, València, Palma, Tortosa, Tarragona, i nombrosos ports, sobretot de la Costa Brava i fins i tot d'enllà els Pirineus, exerceixen

una intensa activitat mercantil i, al costat de l'amenaçada Marina valenciana, fan que el total del comerç català siga, en algunes èpoques, superior al de les famoses ciutats italianes. PERILLS EXTERNS

Successivament, apareixen una sèrie de perills externs que amenacen aquesta incipient estructura capitalista : a) la Mallorca mora s'alça com a cau de la pirateria, i la burgesia insta incansablement la seua conquesta, catalanització i transformació en base mercantil i marinera; b) el Califat de Còrdova domina encara amples i riques terres peninsulars, afavoreix la pirateria morisca i perd contínuament territoris a mans dels cristians del nord. La burgesia catalana insta també l'assestament d'un fort colp de gràcia a les taifes musulmanes que surten de les ruïnes califals. Mentre les nobleses castellana i aragonesa es mouen contra el musulmà per interessos classistes, feudals, militars o polítics, la burgesia catalana ho fa per motius fonamentalment econòmics. La perllongació del sistema sòcio-polític català a les terres musulmanes conquerides, Mallorques i País Valencià, mitjantçant una repoblació catalana que és exclusiva a les primeres i bàsica al segon, ho palesa indefugiblement. El pacte establert entre la burgesia i el monarca catalano-aragonés s'oposa tossudament fins i tot per les armes —recordem les guerres de la Unió— al sistema feudal aragonés.

Vall de l'Ebre, Vallderoures i el Montsià, serà també lleidatana una considerable massa de colons que van al País Valencià, en un període que s'estén a centúries. Els catalans de la costa prefereixen les Illes i la Mediterrània en general (intents de colonització de Sardenya, Sicília, Atenes i Neopàtria). Aquelles «fams» eren degudes en part a les males collites i en part al que avui anomenem crisis conjunturals del sistema capitalista, prou normals dins aquest sistema, que, en la seua variant mercantil, no era altra cosa que un capitalisme primitiu i rude. Però mentre Mallorca, necessària ruta mercantil, es repoblava de manera més regular, el País Valencià es repoblava a onades, per una població interior catalana que patia més els efectes de les crisis. Quan la crisi havia cessat, el corrent immigratori català gairebé s'interrompia, per a recomençar anys després amb una altra «fam». La immigració aragonesa, en canvi, supeditada molt més a les necessitats poblacionals dels senyors de la terra, presentava, en certa mesura, una constant; la poca densitat demogràfica de l'Aragó pròpiament dit, no permetia tanmateix desplaçaments massius. Tant la repoblació catalana com l'aragonesa fou lenta (Joan Fuster, «Nosaltres els Valencians»). El 1272, trenta anys després de la reconquesta, encara no hi havia al nou regne de València més de 30.000 cristians, enfront de 150.000 moros. Cal que vinga la «fam» de 1333 per tal que hom aprecie un augment considerable de població catalana al País Valencià. Hom calcula que en el

PERILLS INTERNS

Però uns altres perills amenacen de dins estant el sistema econòmico-polític català: les crisis. L'equilibri econòmic de cara a l'interior és feble. Anys d'abundància alternen amb anys d'escassesa, al camp. Quant al comerç, qualsevol esdeveniment polític és capaç de fer entrar en crisi la Llotja, i les precaucions militars són, al capdavall, poques. Ni la professió de les armes, que es prestigia considerablement i que esdevé un instrument mercenari en mans de la burgesia —recordem els almogàvers— és suficient en els moments de depressió econòmica per a absorbir una massa de població considerable, que, en els moments d'eufòria, esclata en un elevat creixement vegetatiu. I així, cada crisi, cada «fam», com se'n diu aleshores, comporta una trista i nombrosa emigració Particularment, determinades contrades a c u s e n immediatament la més petita regressió econòmica : les de l'interior muntanyenc. A la costa, el mateix comerç i la facilitat de comunicacions ajuden a anivellar la depressió, però l'interior del Principat, d'estructures gairebé exclusivament agràries (Berguedà, Ossona, Priorat, Barberà, Segarra, les pirinenques, Noguera, Segrià i Urgell) acusen l'impacte de manera greu. La conquesta de la Vall de l'Ebre posa a mans del litoral català els productes agrícoles aragonesos, que, pel riu i a través de Tortosa, arribaran a costos més baixos. Les comarques lleidatanes, que aporten la major partida de colonitzadors a la Vall de l'Ebre, es veuen aïllades, sense comunicacions efectives amb el litoral i entren en una llarga època de regressió. Repoblada fonamentalment per lleitadans la

transcurs d'aquest any no menys de 35.000 lleidatans i tortosins s'instal·laren al País Valencià. I la de 1347-51, acompanyada de la «pesta negra», hi abocà no menys de 40.000 immigrants més procedents de tot el Principat. Les lluites amb França devastaven els comtats fronterers del nord i ocasionaven una fugida de població cap a les riques terres del sud, valencianes, o les insulars. Un d'aquests foragitats seria un dia Ramon Muntaner. EMIGRAR PER A REPOBLAR

El repoblament a onades deixava molts buits entre una i una altra i produïa conseqüències greus de cara a la integració valenciana en el món català i de cara a l'economia del País Valencià. Si, per una part, l'afluència massiva d'un sol any alterava l'equilibri demogràfic del País Valencià, i creava greus problemes (bandolerisme, friccions amb els moriscos), per una altra, la consciència catalana del País no acabava de fornir-se, perquè una vegada interrompuda l'onada immigratòria, s'esllangueïa el vincle, de tal manera que l'onada següent trobava uns colons ja ben arrelats al País. Les catàstrofes del Principat als segles xiv i xv troben ja un País Valencià regularment poblat, pròsper i desitjós de substituir el Principat no solament en la direcció del mon català, ans també de tota la Confederació catalanoaragonesa. Ho demostrarà plenament al segle xv. L'any 1521, serà definitivament enfonsat també el País Valencià per Carles I. En línies generals, hom pot afirmar que des del 1333 («lo mal any primer») el Principat pateix al llarg del segle xiv una sèrie de greus catàstrofes que el duen a gairebé total ruïna econòmica i demogràfica. No es tracta solament de l'emigració, que deltna la població (Manuel Riu comenta : «En los Estados de la Corona de Aragón, la población del Reino de Valencia era de unos 200.000 habitantes —hacia el 1272— y los cristianos no sumaban más allá de 30.000. En Murcia, los repobladores catalanes y aragoneses fueron unos 10.000. Cataluña, que contaba con unos 500.000 quedó reducida con la expansión mediterránea, ya antes de la peste negra de ¡348, a unos 400.000 habitantes ; Aragón contaba unos 210.000 y Mallorca unos 45.000»). Ara, a més de l'emigració —pèrdues enormes de població, que va al País Valencià, a les Illes i a diversos indrets de la Mediterrània— vénen les pestes. S'acaba l'expansió dels segles xii i XIII i esdevé una depressió bàrbara, a cavall dels xiv i xv, que es perllonga als xvi i xvn. La població, com diu Pierre Vilar, disminueix a dos terços de l'eufòrica expansió demogràfica del segle XIII de manera alarmant. Començà la sagnia per l'expansió comercial i militar, seguí per l'emigració i el repoblament i acabà per la mortalitat desmesurada i excepcional dels segles xiv i xv. Potser la darrera immigració important procedent del Principat l'ocasionà la guerra dels remenees, a darreries del segle xv, de greus efectes econòmics i demogràfics (acaba per arruinar completament el País) però de magnífics efectes socials sobretot de cara a l'esdevenidor. Guerra que es veuria reproduïda al País Valencià i a les Illes l'any 1521 amb les Germanies, dissortadament es-

clafades de manera brutal, sense assentar les bases d'una futura reestructuració social. Mentre la immigració aragonesa cap al País Valencià continua amb una relativa constància, sense daltabaixos, la catalana s'interromp definitivament a darreries del segle xv. Joan Fuster assenyala encara la participació d'alguns catalans immigrats a la revolta de les Germanies, però no devia ésser ja una aportació massiva. És d'assenyalar, finalment, que durant els segles XIII i xiv s'instal·len al País Valencià algunes colònies d'estrangers (francesos i italians, sobretot) i de jueus. Fins el segle xv, al País Valencià, pròsper i prometedor, s'hi va instal·lant a poc a poc el major nombre de jueus de la Confederació catalano-aragonesa. Al Principat, quan comencen les catàstrofes del xiv i a les del xv, són bàrbarament perseguits : el 22 de maig de 1348, en plena pesta i fam, són assassinats a Barcelona centenars de jueus i el fet es repeteix el dia 29. APOGEU I DECANTAMENT VALENCIANS

El segon, seria la revolta de les Germanies, el 1521. I el tercer que segueix en importància, és l'expulsió dels moriscos l'any 1609. D'ençà del 1521, el País Valencià se suma lentament a la depressió econòmica que arrossega el Principat. Des de 1396-97 fins a 1521, el País Valencià, no hi ha dubte, és la representació més genuïna de la catalanitat i València és l'efectiu Cap i Casal dels Països Catalans ; ella dirigeix en gran mesura la política de la Confederació catalano-aragonesa ; ella presideix el màxim esplendor cultural de la llengua catalana ; ella és el braç més ric i afalagador dels països abanderats amb les quatre barres. El 1521 s'acaba tot. El 1609 resol el problema morisc, però, de cara a l'economia del País, els efectes són tràgics. Trigarà molt a refer-se'n. El segle XVII encara veu una curta repoblació mallorquina de certs indrets abandonats pels moriscos. Si a partir de 1609, la població és exclusivament cristiana (els descendents dels immigrats catalans i aragonesos), el seu creixement és majoritàriament vegetatiu al llarg de tota la centúria, malgrat que l'Aragó continué enviant un feble corrent migratori. Després de la Guerra de Successió, i al llarg del segle XVIII, el País Valencià reacciona, com el Principat, i assoleix una formidable recuperació ja estudiada per Pérez i Casado, Giralt, Nadal, Sostres, i fins i tot el vell Cavanilles. Aleshores, es va incrementant l'aportació aragonesa, que no cessarà fins els nostres dies. El Principat ja no enviarà mai més masses d'emigrants cap al País Valencià. El Principat, a l'inrevès, a darreries del segle xix començarà a atreure immigració castellana, per primera vegada en la història, en quantitat apreciable, que arribarà a xifres desconcertants als nostres dies. En el mateix segle xix s'incrementarà també la immigració castellana al País Valencià, que anirà, a l'ensems, in crescendo fins als nostres dies. DOMÈNEC VALLS I MASSIP

TERENCI MOIX DEU EX-MÀQUINA FRONT ALS SEUS MÓNS Irreversiblement seguim a l'aguait des que una tarda hivernal aparegué Terenci Moix a València amb l'any nou del 69, que tantes sorpreses ens guardava, coincidint amb la publicació-llançament-èxit del seu llibre «Els Còmics», que venia, encara que en una conjuntura paradoxal, al nostre ajut, com ho feien Gasea i Lara, i Eco, i com ho farien després Guarner o dés de sempre venia fent Zumga, per tal de col·laborar a la recerca d'uns materials estètics ¡ ideològics, això ensems, produïts pels MassMedia de la Galàxia Gutemberg o de la Galàxia Lumière, i que en la nostra beneïda ignorància supina ens havien organitzat el gust i el pensament, en part, des de la més remota infantesa, la immediata adolescència i fins i tot en el nostre problemàtic temps actual d'adults via la maduresa, en la qual podíem acceptar conscientment i airadament també eixe ajut d'en Terenci a partir de la tarda hivernal, potser posant-hi massa esperances, algunes boiroses, i tamateix amb òbvia ignorància del que anava a donar-nos de si, immediatament, Terenci Moix, tota la seua carrera de novel·lista devers la mestria necessària.

El que Terenci i jo li donem, mediatitzat per l'espai en blanc lliure, pels entrebancs ideològics, entra com un element quelcom coherent en la cadena oberta i en el sistema dins el qual el lector fa les seues interpretacions i lectures preferides, sistema que dóna o no sentit als mots, a les frases, al conjunt. D'ací la responsabilitat particular del lector, menestral de la seua lectura isolada solament en aparença, car tot el que sap ho ha rebut, i tot el que no sap, bé ho ha perdut, bé li ha estat impossible d'adquiri-ho, per paleses raons que a ell li semblen fosques, o menys fosques, depèn de quin lector.

El diàleg que s'ha establert va ell també fent-se complex i sistemàtic com l'Obra d'en Moix, i abraça no sols els seus llibres i els seus articles, les seues declaracions, les opinions més diverses, les crítiques, ans també ara, després del meu darrer «L'espai literari ocupat pels Mites» dedicat al «Terenci del Nil», una interviu o una entrevista que rectificarà en part i complementarà, o potser s'afegirà més confussionisticament. Crec, però, que no serà així. Segons una mínima teoria de jocs l'interviu se m'imposava tot sol per diversos factors, un d'ells, la meua voluntat d'anar-hi més lluny. És per això que tot escoltant-me la cinta magnetofónica, el cassette, sembla com si Terenci s'hagués pres un emètic i el resultat fos aquest vòmit confessional del seu raonament tossudament íntim, més 0 menys secret, part de l'autofagocitació en silenci que és la reflexió continuada, desapercebuda o ignorada o pressuposta.

—¿Terenci, quin bé o quin mal, quin servei en definitiva et fa a tú la Crítica, els crítics, les crítiques?

Força que s'hauran de reconèixer els materials inassimilables o inadmissibles, alguns tòxics 1 virulents; en aquesta recerca l'entrevistador deixa amb llibertat —no massa—• al lector, l'abandona, per tal que ell i ell sol, trie i fabrique les seues defenses mínimes, i això sense cap àngel de la Guarda. Al lector els seus riscs.

Aquestes són, no hi ha cap dubte, opinions d'en Terenci, però, solament una part restringida de les seues opinions. Aquestes són unes quantes de les preguntes que li vaig fer, vull dir, mostrant una carta, que jo faig una tria, però no massa sistemàtica, encara que un punt sí.

COM ENTRAR-LI A LA FERA FEROTGE

—En algun cas aïllat, parlo de les crítiques que m'han fet a un nivell particular i privat J. Molas, M.a Aurèlia Capmany, i les que han fet des dels diaris i les revistes Conte o March, Gimferrer i Rico i Rodon, com veus, uns casos molt concrets, sí que m'han servit per tal de veure alguns defectes considerables. D'altra banda tota la crítica és un parany publicitari, ni més ni menys. Potser una crítica feta per Lukacs m'hagués servit més, però, s'ha mort sense tenir temps per fer-la; i qui diu Luckacs, diu Barthés, cadascú al seu nivell. La crítica, per exemple, que a GORG feu l'Amadeu Fabregat sobre «El dia que va morir Marilyn» resultava francament aclaridora i deia moltes coses. La meua devoció a la crítica és nul·la, jo no miro les pàgines dels suplements literaris per recercar si parlen de mí, i més rarament per tal de veure com va la «Polèmica Cultural»

tinc una petita pretensió, a saber, la de mantenirme tot d'allò més allunyat del parany, en la mesura que això és possible a un senyor que és productor d'aqueixa maleïda Indústria Cultural. (Pretensió i bona voluntat que mai no haguéssim cregut possible en Terenci, però que creiem inviable, un subterfugi dolent. En som de desconfiats!). (Podríem parlar-ne del Número d'en Terenci, potser això abelliria al lector, que sempre ha estat mal-pensat). —¿Qui és el teu Pigmalió? —Jo sóc el meu Pigmalió, absolut i complet. TERENCI EX-NIHILO AL PARANY —Com arriba Terenci Moix a ser novel·lista esems un novel-liste que ven les seues novel·les bastant bé? —Com Terenci Moix, desconec el altres casos, primer escriu el manuscrit de «El dia que va morir» i amb ell sota el braç li cal anar dos anys d'editora en editora sense trobar qui li'l publique, i com després, quan guanya el I er Premi Josep Pla totes les editores volen la seua novel·la, potser ié moltes explicacions, una d'elles, que Terenci Moix a pagat el seu preu a la Indústria Cultural fent un «número», el qual és ja vell, es tracta de fer el paper «d'enfant terrible».

Terenci: Sóc fill de Sans duc les males sangs i les tares de la llibertat

que m'havien dat els meus pares...

al País, si n'hi ha, i tinc de dir-ho: va prou malament. (Els lectors de GORG ja estaven avisats sobre aquest punt de les opinions moixianes, però, ara ja tenim aquells noms, aquella llista que jo li exigia a Moix, seguim però ignorant què vol Terenci Moix dels Mètodes crítics, tot i que li veem una certa a-crítica adoració dels crítics de gran prestigi, un, Lukacs, d'esquerra i sistematitzant, l'altre, Barthés, estr'ucturatista i semiòleg de mànega ampla). —¡A que penses el mateix o pitjor de les entrevistes! —I tant! Això sí, suposo que en alguns casos pot donar una obra d'Art, cosa que depèn segurament del tàndem entrevístador-entrevistat-lector. Però, a mi, d'obra d'Art ho dic fort, mai me n'han fet cap. Llàstima! En general també per a mi l'entrevista té un interés publicitari i res més. El que fa es projectar, en un determinat moment i amb més o menys dificultats, una corta «imatge» meua, un espantall de reclam, un anunci, fent per tant la promoció d'un «número» del qua jo sóc l'únic creador responsable. Aquest «número» que és l'única concessió meua al «tinglado» de la Indústria Cultural, sobre la qual

—¿Potser donant els elements per tal que es pugui crear un nou mite en un país que no té altra cosa que mites? —Tota la meua carrera extra-literària està basada en l'adaptació cassolana de la producció de mites a Holliwood. I això perquè jo sé que es publicaran i es vendran els meus llibres si el darrer s'ha venut, i si no paren de parlar-ne de mi arreu. Això gràcies als meus «números» al Tele-Estel, defenent pel·lícules amb «llit total» o «literatura del Sade», com a obres mestres a més. Per parlar de coses angleses, o per vestir —ho diu M.a Aurèlia— provocativament. I millor, potser, per un cert cinisme mai aconseguit del tot. I perquè vaig organitzar el show Moix, quan el llibre dels Còmics, amb tothom, Marsillach i Espriu, G. Cuervo i Serena Vergano, i un llarg, etc. En fi sé crear una cadena de fets. Moda, premi, polèmica, escàndol... Ho faig tot perquè sóc vanitós d'acord, però també per tal de vendre en un país on tot fenia publicitat menys la Literatura. (Com sospitàvem el tinglado de la Indústria Cultural no perdona ningú, ans s'aprofita de tothom, i pareix el contrari). ¿A LA RECERCA D'UNA NOVEL LÍSTICA? MONÒLEG DE DEBÒ — A més de vendre les teues novel·les, les escrius. ¿Com fa Terenci Moix un llibre? Com fas i desfàs fins que es publica? —Quasi tots els meus llibres es gesten o neixen a partir de la meua «recherche» (recer-

ca). Potser a partir d'una idea com «Món Mascle», o a partir també d'un encàrrec, com «El Sadismo de nuestra infancia». La «Torre dels Vicis» l'agués fet igual, encara que mai no hauria obtingut cap premi. «El dia que va morir M» neix amb tots els dubtes d'un novel·lista que acaba de llegir Joyce i inserta un monòleg interior dins d'un altre monòleg interior. Ara sembla que això, mancava de Lògica estructural. No és el meu millor llibre encara que ho diguen. I no el volien publicar saps, però, donaren treball en Destino, quan llegiren la versió en castellà. Vergés creia en mi, en el meu futur, i demanava que escrigués en català, fixat, jo no sabia escriure en català. L'havia parlat tota la vida a casa, però com que totes les meues experiències, subculturals o un punt culturals, foren en castellà, com que els febeos, els llibres, els cines, el col·legi, tot era en castellà, jo, sense conciencia de poble cultural, escrivia en castellà. Ja no sé quantes versions de la «Marilyn» vaig fer, tres o quatre... Si «Món Mascle» neix d'una idea és perquè n'hi ha una sèrie de coses que m'excitaven des de petit, unes Místiques que estranyament coincidien amb les Mftiques i Místiques Feixistes. N'hi ha a més un problema de remordiment polític i s'hi veu. Com d'altra banda, com tu ho dius, també surt en «Terenci del Nil». Llibre en què jo volia escriure solament del meu Egipte i claudico, faig de guia nocturna... I estan els personatges, crear un personatge literari és apassionant i jo m'estimo el que m'apassiona, després ve la reflexió i la raó i l'ordre, el que ara recerco, però primer i per a mi és imprescindible, està la Passió. Els personatges es distingueixen dualment, per oposicions socials i ideològiques, pels trets psicològics, sí, però, per una càrrega cultural que pesa i que duen al damunt, o que els envolta. D'ací les descripcions. Tu saps quin «Món» descrivia al «Món mascle», una barreja de tota la cultura arquitectònica europea, doncs ara, en «La Increada consciència de la Raça «m'invento un Port-Cerrat» on n'hi ha tota l'Història catalana i una mica més. Des de els primers grecs fins a la «gauche divine»... (Terenci m'ho explica tot, no sé bé quants fulls de descripcions fatídiques; Núria Espert, que n'ha llegit les proves diu que això és «cinema»... Jo que penso en la novel·la francesa de Alain Robbe Grillet, o en els films de Resnais, o en la novel·la maleïda «Maldita» de Raymon Roussel, crec que Terenci va mijananament lluny, que utilitza els signes de la sintaxi arquitectural però que els amuntega, que ignora les seues relacions històriques, encara que del Modern estil sàpiga tot el vocabulari, ¡ tinga un munt de llibres... perquè la literatura no es solament això, el vell problema de descriure ¡ crear...) —¿Arribaries a matar per una novel·la teua? —Sí. L'única cosa que m'ho impediria seria la por al càstig. No tindria cap remordiment. Però sóc tan covard, sóc un neuròtic de la covardia... —Què et feien llegir?

de petit un gran terror a créixer, ser gran, ser major. Tenia un complex de la «constel·lació Peter Pan». El meu pare comprava Patufet, per qüestió de la seua pròpia recerca, però jo no podia amb la seua estètica. Preferia la «colección CADETE» amb «Mujercitas» i «Hombrecitos». Després «L'Atlàntida». En la de Verdaguer en vaig desil·lusionar perquè no sortia Antinea. M'apassionava pels «Móns Perduts». Fou quan dibuixava «Mòmies» i taüts egipcis en la llibreta. Però les meues primeres experiències diguem-ne eròtiques eren les idealitzacions de tipus Mític de «Quo Vadis» i «Fabiola». Els torments dels cosos bells eren la meua paradoxa més inquietant. M'identificava, no com a víctima o com a botxí, ans com «voyeur». (Ho coneixíem una mica per «El sadismo de nuestra infancia», on tanta gent ha vist les arrels de la seua educació para-ideològica. Però com que aquest camí ens duria molt lluny, enllà d'on el lector vol anar-hi, ho deixem córrer, com és ja el nostre costum, i passem a veure l'ordre del dia.)

LA MEITAT D'UNA DOLENTA VERITAT —Tu dius que «El dia que va morir Marilyn» fou un acte polític. ¿S'acaba allí la política d'un autor? —La novel·la depèn de la Vida Política de l'escritpor. I dels sentiments polítics del autor. L'autor pot escriure sobre la soledat i fer política: «L'etranger» de Camus. En l'art es reflecteix el despotisme, encara que com a buit. En l'art n'hi han problemes d'organització econòmica i política, problemes salarials i problemes sindicals, problemes de censura, d'interessos. Però tot roman mig fet. I subsiteixen les dificultats i els entrebancs. El problema del canvi és molt important per a qui escriu. La Societat està podrideta i cau. Aquest canvi tombaria Mites, ídols, potser el meu... Per tal de vendre certs llibres més i no més fotonovel·les cal que tot canvie, tot. Mentres, venen les evolucions, les personals, les generacionals, les conjunturals. Jo tracte en les editorials de tenir un cert control del que faig, és una maniobra de tàctica, un remanent del meu gust menestral, res de l'alt re món. D'altres controls que s'imposen, vist com de mal que van tantes editores són més problemàtiques. Les editores no saben què triar —trien uns lectors que no tenen N.P.I.— no saben reeditar a temps, no saben fer publicitat. El mercat és quasi de riure. Fixat que en català i de «La Marilyn» quan anava pels 6.000 exemplars n'havia venut més que del «Sadismo» aquest era un best-seller castellà. Caram! Ai! els canvis, clar... (Terenci seguia, continuava, continua. Sense aturarse. El lector pot també mirar i veure, escoltar, recercar, sense mai parar, canviar p. e. Ai! els canvis, clar!)

—Contes de Nadal, jo plorava molt. Jo tenia

R. VENTURA MÈLIA

¿ON ES TROBA LA NARRATIVA VALENCIANA ACTUAL? M. Sanchis Guarner, al seu llibre «Renaixença al País Valencià», declara: "i és ben sabut que, per a escriure novel·les o treballs erudits en una prosa digna, cal tenir un domini de la llengua literària molt més pregon, ampli i matisat que per a compondre poemes" (1). Efectivament, un poema es pot escriure a cops de diccionari sense tindré massa coneixements del català. Almenys, un cert tipus de poemes, els jocfloralescs, per eixemple, i que deuen suposar almenys un vuitanta per cent del total de la pfoducció poètica del País Valencià. D'altra banda, el poeta sempre pot trobar alguna persona (rara avis) que domine la gramàtica de debò, i que per «fer país», per amistat, o pel que siga, li apanye la gramàtica. La maniobra és perillosa, no cal dir-ho. El poeta s'exposa a que el gramàtic, a banda de corregir-li errors d'ortografia, sintaxi, etc., li vulga arrenjar també els versos. En darrera instància la culpa seria de tots dos: del gramàtic per passar-se'n de la ratlla, i del poeta per no saber prou gramàtica. Ara bé: qui és l'atrevit que amb uns coneixements esquifits del català escrit, es llança a omplir dos-cents o tres-cents fulls? És molt probable que ningú no gose de fer-ho, car, a banda del que declarava Sanchis-Guarner, què passaria en agafar la novel·la suposada un editor, un corrector? El deficient coneixement de la nostra llengua: aquesta podria ser la raó més immediata de la INEXISTÈNCIA d'una novel·la valenciana actual. Naturalment, estem referint-nos sempre a hipotètics escriptors, a gent que alguna vegada en la seua vida han pensat escriure alguna cosa, alguna novel·la, algun conte. No cal dir que sí n'hi ha gent amb prou coneixements de gíamàtica: n'hi ha, com Xavier Casp, Vicent - Andreu Estellés, etc. Però aquests són poetes, i se'ls pot demanar que escriguen novel·les en comptes de poesia, com no es pot demanar a un ferrer que esdevingua fuster. I és que, a banda dels desconeixements gramaticals, a banda de tots els problemes que puga representar el desconeixement de l'idioma, hi ha a casa nostra d'altres dificultats per a un desenvolupament, almenys digne, de la narrativa valenciana. La novel·la, mentre no es demostré el contrari, és un gènere burgès. Feta per gent procedent de la bufgesia (si n'hi ha excepcions, si de vegades els novel·listes són burgesos «desclassats», açò no vol dir res. En darrera instància, els novel·listes han rebut tots una formació burgesa), va destinada a la burgesia. Entenguem-nos: com ja s'ha dit moltes vegades, «burgesia» vol dir més que «gent rica». Al País Valencià, de gent

rica, entre taronjaires, alguns industrials i comerciants, etc., n'hi ha molta, però els burgesos són gairebé inexistents. En darrera instància, serien uns burgesos culturalment «no practicants», amb «falsa consciència». I d'aquesta gent, no es pot esperar que escriguen novel·la, ni en català ni en castellà. Car, els nostres rics, son una classe passiva, a remolc de la bufgesia castellana, no tenen res a dir sobre el món en què viuen, manquen de capacitat crítica i molt sovint són incapaços de resoldre els seus propis problemes (cosa que podem comprobar a través, per eixemple, l'«Estructura econòmica del País Valencià', «Taronja i caos econòmic», etc.), semblen abandonar-se a una mena de fatalisme inhibidor, entre altres moltes coses, de les seues tasques culturals. I per llegir i escriure novelles, cal precisament tot el contrari, car una novel·la feflexa, critica, reflexiona tot un món. El novel·lista, és sempre una persona interessant i interessada a fer-li creure als altres allò que ell es creu. Dit d'una altra manera, per escriure una novel·la, cal tenir unes conviccions, i també cal tenir-les per llegir-la. Si ai'a afegim que hom depren a escriure escrivint, però també i fonamentalment llegint, tal vegada quedarà ja ben palesa la nostra afirmació inicial, doncs, existeix al País Valencià un públic lectof prou ampli i documentat com per a que faça possible l'aparició d'uns autors importants? Per escriure una novel·la, cal tenir temps, molt de temps. I el temps lliure és patrimoni de la burgesia. En el cas de dedicar-se a escriure, és absolutament normal que ho faça per a la gent de la seua classe. En el darrer dels casos, mai no arribarà a sostreure's d'una sèrie de condicionaments culturals, entre els que cal remarcar l'idioma en què parla, que faran dels seus llibfes una obra, sempre, de classe. Encara que moltes vegades siga una crítica més o menys explícita al seu mitjà social, sempre estarà feta des del seu punt de vista, repetim, de classe, per la qual cosa no ens ha d'estranyar que la seua audiencia, major o menor segons la càrrega —qualitativa i quantitativa— de la crítica, la trobe entre els elements de la burgesia. Certament, la encafa-per-néixer narrativa valenciana actual, ha de sortir de la gent jove, i amb una formació que de no ser autodidacta, rebrà en les institucions burgueses. L'hipotètic novel·lista valencià, es trobarà, a més, amb una manca d'antecedents quasi total. Maria Beneyto, Enric Valof sobretot, ens obliguen a escriure «quasi» total, i no «total». De la universitat, burgesa «per se», han sortit els assagistes valencians actuals. El que molts d'ells no s'identifiquen amb la seua classe (llegim per convençer-nos «El valencianisme polític», d'Alfons Cucó) és força alentador. Tanmateix, l'assaig, i l'assaig històric sobretot, permet una distanciació de cata al tema

EL VIATGE DEL SR. LAÍN Com a totes les cultures peninsulars, a la de Madrid va existir també una literatura «vernacla». Les seues diferències amb les altres serien dos: una, subsegüent a ello que «ampla es Castella», és a dir la de tractar els restants pobles sota un prisma de líric castissisme central; i també d'ésser cronològicament posterior a similars moviments. La famosa «Generació del 98» és el precedent més clar d'aquesta literatura d i rigida a entendre la realitat peninsular... des de la «calle de Alcalá». Apèndix legítim seu es el grapat d'escriptors, dels inicis del nostre segle, preocupats pel misteri convivencial de l'Estat que ens integra. Ortega i Gasset és el nom mes conegut d'eixa generació posterior, i a ell hauríem d'afegir els d'Américo Castro, Sánchez Albornoz —com historiadors—, i els de Julián Marías o Laín Entralgo. Laín ha publicat ara un petit llibre (1) que, com tots els del gènere, ha constituït un autèntic «best-seller», especialment per als universitaris dels primers cursos i el públic de cultura «enciclopèdica», tan nombrós encara... I és que —també encara— alguns apel·latius esdevenen per a molts termes cal explicar. En el llibre, Lain pretén —es la seua obligació el elegir tan atractiu títol— donar, amb acurat i conegut estil, una nova visió del problema. El trajecte és ample i fet en formes que ens recorden molt les visions paisatgístiques orteguianes i, fins i tot, d'en Ridruejo o de Víctor de la Serna. És natural. L'itinerant escriptor té aturades espectaculars a Castella, País Basc o Catalunya, i passa ràpidament per altres estacions que per a ell són d'un segon ordre. Al País Valencià, concretament, li dedica unes dotze ratlles en un to circumstancial, quasi de compromís. Per què aquesta posició?; per què aquesta actitud de menyspreu del Sr. Laín? L'autor va conèixer València als voltants de l'any 1940, crítica època d'eufòries postbèHiques i afirmacions lingüístiques, i racials, de totalitat monolítica hispànica. Naturalment era aquell un temps de difícils objectivismes, però ¿i després?. Possiblement al Sr. Laín no l'interessa ni molt ni poc la realitat valenciana.

molt major que la del novel·lista, creador «absolut» d'una situació. Tanmateix, tot és possible en aquesta terra nostra. Si ha estat possible un Fuster, un Raimon, una «nova pintura», també ha d'ésser-ho una nova narrativa. Cal, això sí, que com Fuster, Raimon, o els neorealistes de la pintuía al país, miren amb els ulls ben oberts, partiquen pràcticament de zero, i sobretot, gau-

Per a ell el País és un híbrid castellàcatalà sense cap específic. Ja és molt significativa la seua insistència en el «eje UtielRequena-Villena-Morovar», i en la distinció acusada de caràcters: «jocundidad vital, llaneza y tendencia a la expresión barroca» a l'horta; «finura y sutileza» a les terres d'Alacant. Una indubtable pretensió de negar unitat al País presideix el seu escrit. No existeix tampoc cap referència seriosa als antecedents de formació i realitat valencianes. Àdhuc, a la fi de les seues escasses ratlles, el Sr. Laín fa aquesta inesperada, improcedent, manifestació respecte al nostre estil de vida: «difiere no poco del catalán, pese a la similitud de la lengua». El divorci entre la intel·lectualitat del centre i la perifèrica s'hi manté. Açò és clar, i greu. Però, de tota aquesta frivolitat, n'és sols responsable la «¡ntelligentsia» madrilenya?. Pensem que no del tot. D'entre la sencera constel·lació de pobles peninsulars, a qualsevol escriptor li pot interessar —és lògic— únicament els de més forta personalitat, no antiga: present. I, quina és la personalitat actual del País?. Quin és el seu exercici quitidià de reafirmado com a poble? Un escriptor forani —qualsevol— que no siga massa exigent amb la seua feina, ¿què pot parlar d'una comunitat com la nostra que ja sols és un record —per a la minoria que recorda— i un apassionant projecte per a la mateixa minoria?. No res. D'un País amb provada vocació mimètica; amagat sota una classe burgesa norectora mancada, fins i tot, d'interés per cercar la seua pròpia diferenciació territorialclassista; fins i tot en automitificacions f o l kloristes... tan sols un autèntic intel·lectual podria trobar motiu de preocupació indagatoria, àdhuc en un llibre de «viatges i paisatges» com aquest que comentem. Però aquest no és el cas —de moment— del Sr. Laín; i ho sentim de veres, les ocasions perdudes són sempre una tristesa.

EVARIST OLCINA (1)

«A QUE LLAMAMOS ESPAÑA-, Pedro Laín Estralgo. Edit. Espasa-Calpe. Colección Austral. Madrid, 1971. 157 págs.

desquen d'una forta capacitat de crítica. Si a més tenen l'imaginació d'Ausias March, els novel·listes - valencians - per - aparèixer, tenen editor segur.

TOMÀS RIBERA (1) M. Sanchis Guarner: .La Renaixença al País Valencià», pàg. 65. Edicions 62, Col.leció 3 I 4, València, 1968.

DE L'ENCLAUSTRAMENT A L'ACCIÓ RESPONSABLE "Estan buits els llocs del món, però el cor de l'home ho és tot." "Posa't a la banda dels qui lluiten per una forma humana de viure." (Paraules de "None but the lonely heart", filme de Clifford Odets). A En Fèlix Martí i En Jordi Porta amb agraïment. Ens trobem davant d'un vell problema. En totes les èpoques hi ha hagut gent interessada a escriure sobre l'avorriment. En anys més pròxims —des de la dècada dels cinquentes— la literatura existencial el teatre i el cinema se n'han fet ressò força acusadament, de problemes tais com la solitud, l'angoixa o el tedi de l'home contemporani. No és pas qüestió, a hores d'ara, d'abordar si certa temàtica existencialista ha perdut vigor o, al contrari, està més en auge que mai, tot i amb terminologia diferent a la d'un Heidegger, un Sartre o un Camus (1). Ens interessa fer de l'avorriment objecte d'estudi només en quant que constitueix avui un important apartat de la Psicologia social, i en la realitat una malaltia autènticament col·lectiva ,malgrat totes les dissimulacions per a encobrir-lo.

AGROR I CLAUSTROFÒBIA Resulta paradoxal que el primer tractament científic de l'avoriment faci referència a la vida conventual. Si el desenvolupament de la interioritat i la recerca de vies unitives amb la divinitat constitueixen la finalitat de l'existència monàstica, cóm és que ja al segle V els monjos patien aquest mal? Les causes poden ésser múltiples. El cert és que els frares s'avorrien. Sobre aquest tema va tractar Cassià en son «De institutis caenobiodum et de octo principalium vitiorum remediis». Si estem plenament convençuts que l'home és un ésser sociable i que el veritable desenvolupament de la peísona humana tan sols s'assoleix comuntàriament cosa que és quelcom més que viure religiosament en comunitat), no té gens d'estrany que la monotonia de trobar-se tancat en una cella, engabiat i reduint al mínim les percepcions sensorials, produesca avorriment, neurosi i tot l'hagut i per haver-ne. Tampoc no és ara moment per a discutir la viabilitat i eficàcia de la vida contemplativa religiosa. Però, si natural és viure en sociabilitat (diguem que «total»), com tantes evgades se'ns ha dit, sobretot per a escriptors religiosos, el que cal fer és no aïllar-se, ans estar plegat als

altres, essent-los útil i amant-los activament i no pas en abstracte. És cert que també la vida social i multitudinària produeix a voltes repulsió (en aquest cas, mastodòntica). Però immers en una sociabilitat activa i cooperant a una reforma o destrucció d'estructures alienants sempre hi ha més possibilitats d'escapar a l'avorriment que, al contfari, marginant-se i trancat-se entre quatre parets. No res més estúpid que fugir del món, del dimoni o de la carn; aqueixes coses sóm nosaltres mateixos, i consideraf-les monstruoses és, comprat i debatut, conseqüència de totes les deformacions produïdes per la funesta educació opressiva i generadora de tares i traumes que hem rebut des de petits. Erudits i filòsofs des d'Isidor de Sevilla fins a Tomàs d'Aquino s'ocuparen d'escriure sobre l'avorriment, però, no cal dir-ho, van exposar el problema sense aprofundir en causes socials, sense dir quelcom tan senzill com que tota la font de les preocupacions, els temors, les tensions i el tedi no és pas altía que les estructures sòcioeconòmiques (el terme no hi era de moda, però podien haver emprat un altre de semblant) en què hom viu. No cal dir que l'avorriment (tristitia saeculi en deien els escolàstics) no és pas un luxe, ans una desgràcia. Patrimoni tant de rics com de pobres ,i no cal dir-ho, de la soferta classe mitjana als nostres dies. Però, sens dubte, sempre tenen més possibilitats els pobres (l'alienació i el condicionaments son més grans) d'avorrir-se que els poderosos, encara que hom ens digui que Nerón s'avorria i per açò va cremar Roma, o recordem que el Calígula camusià, en tenir-lo tot, demanava la lluna, o que a Lluís XV no tenint prou amb madame Pompadouí, sol·licitava del marquès de Sade, llavors molt jove, que li organistzàs orgies espaterrants.

LA LLANGOR I L'.ESPLIN»

Recordo una definició força coenta que del íomanticisme ens va donar, ja fa anys, un professor de literatura: «Exaltació del jo en un desmai d'absències i malenconies». De debo eren histèrics perduts els romàntics? O més aviat eren uns escapistes de la realitat cap a un idealisme quintaessenciat o cap a móns del passat o terres remotes? L'atracció per l'arqueologia, l'edat mitjana, l'orientalisme, els pobles salvatges (l'exòtic, el primitiu i el passat), fins a quin punt prova, com s'ha volgut sostindré, que n'eren, d'avor rits? Més aviat desil·lusionats, i no tots arrossegaven lluí llangor en pla estrictament individual. El suïcidi de Larra, per exemple, és una mort

força polititzada. Quant al cas del suïcidi del jove Werther, caldria demanar-li a Goethe certs aclariments (2). Quelcom molt diferent de la Uangof romàntica és F«esplin» dels nostres dies. Philipp Lersch ho definit com «la conducta mitjançant la qual l'individu creu oferir una aparença interessant posant de manifest com d'avorrit i indiferent li deixa tot el que els altres consideren important. L'«esplin» és, o bé l'expressió d'una necessitat d'estimació que es tradueix en una desvalorització dels altres, 0 bé s'origina quan la capacitat vivencial d'un home està disminuïda o adormida, constitucionalmen o per defectuosa educació, però sense que el displicent incapaç d'afectes es reconega culpable d'allò, ans que el falseja, tot atribuïnt-ho a una incapacitat del món per satisfeí les selectes exigències que a una incapacitat del món per satisfer les selectes exigències que s'atribueix» (3). De primer, va estar de moda jugar a fer-se el dur. El "star-system" hollywoodense ens va proporcionar una variada gamma de mites, des de Humphrey Bogart o Burt Lancaster fins el Marlon Brando o Kirk Douglas. La crisi del machismo i les tendències «unisex» atansen a una positura que fins el moment present havia estat exclusivament femenina: la indiferència o el fer-se l'interessant (com estilística vital). És una mena d'esnobisme molt eficaç, perquè realment no és sinó una autodefensa front a l'hostilitat del medi ambient, una forma freda y pacífica (?) d'agressivitat. Una volta em digueren: «La indiferència és l'únic que mata» (4). El consum imposa un fluctuant i ràpid canvi de modes i «modes». Res més còmode que considerar «passadet» i «démodé» allò que no s'ha provat gaire o que ni tan sols s'ha tingut temps a conèixer. Desmitificar i evitar la idolatria alienant (l'entenem com a histèrica i exaltada admiració) és important, però perdre totalment la capacitat admirativa resulta ja defortnació greu i patològica. Àdhuc en la convivència més íntima i privada l'afectivitat precisa anar tot plegada amb el respecte i la valoració, fins i tot en haver destruït tots els convencionalismes de la hipocresia burgesa. Estimar de debò suposa valoíar i admirar. I tan sols la capacitat d'admiració bé que acompanyada de rigor científic, pot crear obres importants i autèntica cultura. La somnolència, el decaïment, la indiferència, el menyspreu o el cinisme no són pas actituds alliberadores, sinó més aviat, deformacions psíquiques. I si en una societat cretinitzada i massificada en un gregarisme brutal el que cal fer és fomentar la creativitat i els impulsos vitals, estúpid procediment és pretendíe sobresortir o salvar-se de la crema en fer-se l'interessant i en creure's enllà del bé 1 del mal. Abans, de molt poques persones —i importants certament—• se'n deia que eren «divines» (encara que haurien de discutir peíquè ho eren personatges com els faraons, els emperadors romans, el marquès de Sade, Sarah Bernhaídt o la Greta Garbo). Avui que el «snobisme» no és sinó un fals remei front a la vida tan avorrida i tan desesperada que ens ofereix la societat actual, és molt líaíga la llista dels que pretenen «divinitzar-se» o consisten que un grupet d'amics els divinitzen. Fer uns quants «numerets» o origina-

La conscienciació culturitzada

La inèrcia sostificada

litats, o jugar, amb l'esquena ben coberta, a escandalitzar no eximeix pas d'ésser allò al que la vida ens redueix: pobres diables, o humans ben vulgars. La ridícula actitud de la sainetesca «divina melindrosa», el constant sentit de l'humor, el cinisme i el desvaloritzar tot, no ens enganyen, obeeixen a ressentiments, frustracions ' a una intensa amargor. En una primera fase abunden les queixes i lamentacions. Sovint escolten frases com aquestes: «La vida és una estafa» o «Al planeta Ter'ra és perd malaudarament el temps». Queixes sense referències a les causes que motiven el que ho estem passant dolent o mediocrement. Després ve ja la immersió en la passivitat o excitar-se amb jocs puerils de tota mena. Els poetes del «dolce stil nuovo» també es preocuparen per l'avorriment. Fíancesco Petrarca recomanava un bon remei que resulta molt actual per als practicants del «splin»: l'amor. Serà

actual són com la llumeneta del conte ("anda que andarás, que nunca llegarás"). í$s molt fàcil de morir-se sense haver pagat ni la meitat de les lletres de canvi que es deuen. L'home s'afecciona a combatfe i a competir, a esgotar energies en el bel·Iicisme. Hom cerca coses que ens vampiritzen i que, un com obtingudes, no satisfagan ni en llur ús ni en llur consum. El repòs, la pau i l'oci no s'entenen com temps creador i feliç, sinó com vagància detestable i mare de tota mena de vicis. Així deformat l'home, es crea problemes quan no en té i actua imitant el gos de l'hortolà: «ni viu ni deixa viure». Des de ben petits estem acostumats a veure en els «còmics» i en els contes el mal que s'ho passen els herois abans d'arribar al conegut final del "fueron felices y comieron perdices" (5). Zorba el grec, en un excés de vitalitat, dirà al seu amic l'intel·lectual: «Viure es tirar al dfet i amplir-se de problemes».

una veritat tan sabuda que dir-la resulta una bajanada, però l'amor (enteneu el terme en el seu sentit més ampli) és sempre una força estimulant i operativa. Si bé, de vegades, ens drogue amb ingènues esperances, proporciona també il·lusions i alegria de viure. Per contra, el que s'avorreix no estima. EL TEMPS PASSA, PERÒ PESA

Tot i que als zoològics àdhuc les feres semblen molt avorrides i amb llur agressivitat anul·lada, el cert és que a banda de la racionalitat, l'home es diferencia dels animals en que s'avoríeix. L'avoríeiment es va trasmetre dels dees a l'home i va anar estenent-se fins afectar tota la humanitat. Molt literàriament assenyala Soren Kierkegaard en un conegut i citat passatge: «En el principi era l'avorriment. Primerament s'avorrien els déus. Aleshores van crear l'home. Després s'avorria Adam i hagué de posar-li una Eva al costat. Més tard s'avorrien Adam i Eva en família. Darrerament, la humanitat sencera. I quan fou construïda la torre de Babel, l'avorriment era tan gran com la torre mateixa». La superestructura estatal reglamentant la vida humana imposa unes metes, obliga unes conductes determinades, plaguin o desplaguin. L'home comença la cufsa, pensa que alguna vegada arribarà a la fi, que lluitant assolirà el repòs (en termes més colossals, el "si vis pacem, para bellum" d'Hugo Grocio). Però les metes de la societat

Front al «cada dia, el seu afany», la societat obliga a destruir el present, a deglutir-lo sense gairebé mastegar-lo. Com assenyalava Pascal, ens movem obsessivament entre la nostàlgia del passat i el desig del futur (d'il·lusoris móns millors). El temps passa, sens dubte, però pesa quan no es fa del present una anella segura entre passat i futur. Ni «qualsevol temps passat fou millor» ni tampoc no podem caure en la vana esperança que el futur ha de ser bellíssim. La lluita, la tensió entre el repòs i el moviment, és necessària. No vivim en l'Arcàdia feliç. Per'o lluitar amb clarividència és quelcom molt diferent del nihilisme autodestructiu o de] constant sentiment de tragèdia i catàstrofe. El temps passa, però no pesa per a qui és «guerriller de la vida» i amb una mística existencial i, segons les possibilitats de la seva conjuntura històrica, intenta de fer quelcom pels altres i per les futures generacions. En breu, contribueix a edificar una «ciutat secular» justa, solidària i humana. La resta són farfutalles. S. SALCEDO 1. Podríem citar encara que es tracta d'obres prou conegudes, La nàusea, de Jean-Paul Sartre, i «Él mito de Sísifo, La caiguda o els relats de L'exili i el regne, de Albert Camus, pel que fa a manifestacions literàries. En teatre, cal recordar necessàriament Tothom esperant Godot, de Samuel Beckett, i en cinema, la trilogia sobre la incomunicació del realitzador Michelangelo Antonioni (La nit, L'aventura i L'eclipsi). 2. Sobre la significació del romanticisme resulta força interessant consultar Manifiesto romántico, de Víctor Hugo (Ediciones Península. Barcelona, 1971), més que res, la introducció de Henri de Saint-Denis. 3. La citació surt comentada a un curt, pero molt clarificador opuscle de Carlos Díaz, titulat Aburrimiento y sociedad (Editorial ZYX. Madrid, 1970), en especial, l'epígraf Estructura psicológica del aburrido. 4. La indiferència, com el sentiment del menyspreu, són una constant als personatges d'Alberto Moravia, fins i tot donen títol a alguna de les seves novel.las (Els indiferents o El menyspreu). També pot ser interessant llegir les primeres pàgines de L'avorriment (La noia). Les novel.les de Françoise Sagan, així mateix, refleixant, en especial, ambients d'alta burgesia exposen un clímax on la tristesa, la indiferència i l'avorriment acompleixen la seva funció destructiva. 5. Fent referència, per exemple, al tebeo espanyo!, es pot consultar la segona part de Los còmics (arte para el consumo y formas pop), de Terenci Moix (Llibres de Sinera, S. A. Barcelona, 1968), especialment els epígrafs Ser apóstol o mártir acaso i Los placeres de la cámara de torturas.

LLENGUA ENVERS SOCIETAT:

RAFAEL LLUÍS NINYOLES Una certa perspectiva ens permet en aquests noments de jutgar gran part de les transformacions operades al llarg de la dècada del seixanta. Cap que plantegem una qüestió prèvia: el dubtós cientifisme —per no dir "el nul cienfifisme"— que, dissortadament, tant al país com a escala peninsular presideix la labor de molts pseudo-intel·lectuals apuntats frívolament a certs temes i matèries recentment transplantats a la Península. No hi ha dubte pel que fa a un plantejament a nivell científic, que la passada dècada suposà mundialment el naixement de noves ideologies i cultures i també l'aparició i el desenvolupament de determinades ciències que sembla que s'han posat de moda com' qualsevol altre objecte pregonat a tot vent dins la societat de consum. Podríem, per exemple, referir-nos a la biologia o a l'economia o fins i tot a la psicologia, però resulta més significatiu que ens centrem en la Sociologia. El sociòleg al nostre país no prové d'una Facultat especialitzada en ciència social, sinó d'aqueixa "cocktelera" que s'anomena Ciències Polítiques (si hom té el privilegi d'ésser de o d'anar a Madrid, únic lloc en què tal Facultat existeix) o de carreres com Dret, Lletres o Econòmiques, on l'estudi dels problemes socials i de la temàtica sociològica es relega a una accidentada i fugaç situació d'últim ordre. Front a aqueixes innovacions i "aggiornamenti" culturals, la "intelligentsia" conservadora, ha reaccionat, no cal dir-ho, molt malament. No creem que aquesta actitud "carquista" (existent també en alguns sectors culturals del País) siga creditora de cap comentari. La cultura és tot el contrari d'una mòmia embalsamada "per saecula saeculorum,", sinó que és una dinàmica totalitzadora i polivalent, oberta, abans que tot, a situacions concretes i bollint dins la "cojuntura històrica" del moment. Quan no és així, tot esdevé una successió de "travellings" vers el passat o una sacralització d'un determinat "statu quo" cultural com a categoria perenne. Resulta, en canvi, mès significatiu de remarcar el vici oposat; la funesta onada d'arribistes que s'apunten a l'última moda intel·lectual o a la ciència més "nova" del moment, com si ens trobàrem en un supermercat, i això amb frivolitat, desconeixement de la metodologia o, el que és pitjor, amb la ignorància més supina i la incompetència més rellevant. Abans tothom escrivia poemes o somniava presentar a un premi literari la seua novel·leta per a anar per casa o s'escoltava el conegut dit "tot espanyol és llicenciat en Dret, mentre no es demostré el contrari". Avui —i no creem incórrer en cap hipèrbole— estem vivint la "moda sociològica" i també la "moda lingüística" o l'estructural (encara que cabria demanar-se qui de debò ha estudiat a fons sociologia o coneix bé l'estructuralisme). Això quant a pseudo-intel·lectuals que a nivell de grup o de grupet converteixen la cultura en pura frivolitat i passatemps. Quant a l'aspecte docent, no ens queda més que suportar la conversió de la ciència i del saber en pures mercaderies, però una cosa és que tot es mercantilitze en la societat- actual i una altra molt distinta que eh productes culturals de font universitària siguen, molt sovint, un aliment putrefacte, escleròtic i propi per a ocasionar una inevitable tuberculosi mental i un evident requistisme anímic. Són prou coneguts (no s'enganya els altres fàcilment) casos de persones ostentant un títol docent en aquestes ciències de moda a què hem fet referència, que mai no han escrit un simple article monogràfic ni es preocupen allò més mínim de la investigació o el que és ja gravíssim, manquen fins i tot d'una formació a base d'uns quants bons manuals generals ben apresos. Llevades escassíssimes excepcions, si s'hagués d'examinar a nivell d'alumnat a aquests buròcrates i arribistes de les matèries avui de moda en una Facultat de Ciències socials estrangera, inevitablement rebrien la qualificació de suspens. —Vostè no sols és un bon coneixedor de la problemàtica sociològica, sinó, sobretot, un especialista en certes branques molt escassament conegudes a la Península. Ens estem referint, no cal dir-ho, a la sociologia del coneixement i a la sociolingüística, ¿podria explicar-nos com s'operà la seua vocació i accés a aqueixes ciències?

del coneixement. Pense que aquesta és prèvia a tot intent de concreció dins la sociologia. El meu interés paral·lel per la sociolingüística deriva de la mateixa dialèctica dels fets. Resulta perfectament lògic que un investigador social s'oriente a una determinada branca des de la seua pròpia experiència. El sociòleg, en últim terme, també ha de ser una «bèstia social».

—Va ser en començar els meus estudis, sobre l'any 1961. Llavors ensenyava sociologia en la Facultat de Dret el professor Murillo Ferrol. Ell va desvetllar en el meu cas l'interés per l'estudi d'aqueixa matèria. Vaig treballar primerament en la sociologia

—Tenim entes que a vostè l'interessa molt una ciència que avui té molta actualitat: la psicologia social. —Efectivament. Una part de la sociologia del coneixement s'orienta vers la psicologia social. —Creem que més que una enumeració infor-

versió castellana, en la col·lecció de sociologia d'Editorial Tecnos. —Podia donar-nos alguna informació sobre aquest Centre Internacional que acaba de citar. —El Centre està ubiqüat a la Universitat Laval, a Quebec. Constitueix, com vostès saben, un dels punts més actius d'investigació sociopolítica i sociolingüística. Precisament aqueix Centre, amb col·laboració amb l'Association International de Science Politique, ha organitzat del 27 al 31 de març un congrés sobre un tema d'excepcional importància: «Els Estats muntilingües, problemes i solucions». A aqueix congrés assistirem 25 especialistes de tot el món. Entre ells, puc citar els noms de Robert Le Page, Joshua A. Fishman, Guy Heraud, Heinz Kloss, Dankwart A. Rusfow... El 28 de març exposaré la n.eua comunicació en dit congrés sobre els problemes de la diglòssia i les ideologies lingüístiques a Espanya. D'esquerra a dreta: R. LI. Ninyoles, S. Salcedo i V. Oller

mativa de la seua producció sociològica seria molt interessant que es referís a la seua evolució intel·lectual dins aquestes ciències socials que cultiva des de fa anys. —El meu primer llibre, «L'opinió pública» obeeix a una motivació concreta, com és la d'haver estudiat amb Murillo Ferrol, el millor especialista que hi ha a la península de sociologia política. Respecte a «Conflicte lingüístic valencià» i «Idioma i prejudici», ja he intentat de dir abans que no pretenc de fer sociologia formal ni metafísica. Vaig desenvolupant el meu treball d'acord amb els problemes del temps i de la societat en que visc. Jo primer m'he concretat molt. L'indispensable. Pense presentar un treball nou sobre la sociolingüística en general, perquè no hi ha pràcticament bibliografia en aquesta matèria. —¿Té vostè connexió amb algun grup generacional dins la societat valenciana? —Sí. Exactament amb una generació d'universitaris, en gran part provinent del Col·legi dels Jesuïtes. El grup va emergir a la dècada dels seixanta...

—Per cert, recordem haver llegit en una en trevista efectuada al Sr. Sanchis Guarner que, preguntant-li sobre sociolingüística i psicolingüística, afirmà que aqueixes ciències són «una mica Ciència-ficció», és a dir, un futur tan llunyà on sembla que ara com ara no s'ho val que ningú s'hi interesse. ¿Què opina vostè davant una afirmació com l'esmentada que tant de estupor a causat en determinats ambients intel·lectuals? (1). —Quant a la psicolingüísfica, como que no sóc especialista en aquesta matèria, li preguntaré a Robert Le Page. Estic segur que l'interessarà molt aqueixa opinió. Pel que fa a la sociolingüística ja saben vostès que es tracta d'una ciència nova, sorgida també als començos de la passada dècada. Es més: els treballs sociolingüístics circulen tan sols a nivell d'especialistes —majorment en còpies mimeogràfiques— i no es troben traduïts ni al català ni al castellà, a excepció d'un article de Hymes i poca cosa més. L'existència d'un congrés internacional sobre bilingüisme de tal envergadura com el referit suposa —súpose— el caràcter «científic» i l'existència «real» d'aquestes ciències, que disten de ser, en el moment actual, una odissea espacial a projectar per a l'any 2001.

—Sens dubte, la projecció social i cultural d'aqueix grup és evident des de fa temps. Vostè, creiem, es refereix a persones com Alfons Cucó, Manuel Ardit, Josep V. Marqués, Eliseu Climent... Un intel·lectual compromès amb la cultura del país té autèntica necessitat de proposar-se seriosament una projecció sobre la gent. ¿Però quina és la seua i la de la seua obra?

—Per cert, insistint en l'entrevista efectuada al Sr. Sanchis Guarner, és opinió no sols de tal professor sinó d'altres intel·lectuals dins la cultura dels Països Catalans, que degut a l'indubtable retard científic que patim i a la molta feina que hi ha encara a fer, el que abans que tot hauria de fer-se, a més de seguir en la bretxa de la filologia, és una història de la llengua.

—Sovint done conferències. Però, a l'hora d'escriure, no ho faig pensant en un públic concret, d'un nivell concret. La sociologia i en especial la sociolingüística interessen, quan interessen, tan sols a minories. No obstant això, no em va això de la sociologia esotèrica. Mire, malgrat tots els condicionaments, la major difusió social. L'edició d'«ldioma i prejudici» està esgotada pràcticament en pocs mesos. Aquest llibre i «Conflicte lingüístic valencià», apareixeran en versió francesa a càrrec del «Centre International de Recherches sur le Bilingüisme» i en

—Sí, sí, aplaúdese el projecte. Però sí que em veig en la necessitat, també, de dir que la Sociolingüística afronta avui una doble indiferència. Per una banda, els sociòlegs s'obliden que els individus «parlen». I els lingüistes obliden que els individuos «viuen» en societat. S'oblida que en certes problemàtiques, les interrelacions de les ciències són necessàries. Tota sociologia té una dimensió històrica. Una història de la llengua és cosa que ha de fer-se, i compet no sols a l'historiador, sinó a l'historiador que compte amb un bagatge sociolingüístic.

—Aleshores, si existeix tant per part de la intelligentsia conservadora com per part dels intel·lectuals que es fiquen l'etiqueta de «progres» una desconfiança respecte a la sociolingüística, ¿com veu l'esdevenidor de tal camp d'estudis als països catalans i també a escala espanyola? —Em sembla que corre la mateixa sort que la sociologia en general. No corre millor sort. Primer, falta un autèntic estímul. No es pot «per saltum mortalem» votar com un trapecista circens de la metafísica o de la simple literatura a la sociologia. I de la sociologia a la sociolingüística. Jo he insistit que un dels instruments de la sociologia, l'enquesta, no acaba de conjurar els perills d'una ment metafísica de tan rància tradició en la península. Em permet una altra observació, l'encís dels termes «sociologia de...» no acredita per ell mateix la bondat intrínseca del producte que s'anuncia. —Disculpe'ns la insistència, però la seua resposta evidencia de veritat un profund pessimisme sobre el futur de la sociologia i concretament de la sociolingüística? —Vostès no ignoren que vivim en un país en què el treball en les ciències socials es troba condicionat per una mastodòntica tradició de signe conservador. De tota manera, no pretenc d'afirmar la inviabilitat de «tota» la sociologia. Cap esperar en un futur pròxim l'elaboració d'una sociologia «empírica», seguint certa tradició conservadora i peculiar. La «practicallity» de Nord-Amèrica. Es tractarà d'una sociologia que escamotejarà els problemes socials i que serà deglutida i integrada pel sistema. Sociologia per a ús i consum burocràtic, majorment. Descartem la sociologia crítica, alternativa a l'anterior. Ens queda, doncs, una «tercera via», que no condueix enlloc. Vull dir: l'augment d'una literatura sobre la sociologia i d'obres que no seran més que un refregit de la ciència sociològica convencional. —L'estudi del bilingüisme i de la diglòssia, per centrar-nos ara en la problemàtica examinada per vostè ocupa una consideració fonamental en el seua obra; nosaltres hem llegit que Francesc Vallverdú, en un llibre recent «Sociología y lengua en la literatura catalana» opinà en contra seua que el Principat no existeix diglòssia, sinó tan sols un simple bilingüisme funcional, a diferència del Rosselló o del País Valencià, ¿està vostè d'acord amb aquesta afirmació? (2). Qui m'haja llegit sap que la diglòssia és un fet comú, en graus diversos, a tot el domini de llengua catalana. Afirmar que no hi ha tal fet és molt senzill. Però sostinc que tal afirmació implica «la càrrega de la prova». En el llibre que vostès diuen, l'autor tindria raó si no hagués provat minuciosament tot el contrari del que sembla la seua conclusió. És a dir, la inexistència de la diglòssia. L'autor tindria raó dic, si lothom estigués d'acord amb ell que al Principat no existeix de fet una immensa majoria que, encara que parlen català no el saben escriure, que no ha estudiat el seu idioma, i que suporta els «mass media» en castellà i no pas en català.

Anuncis, lectures, pel·lícules... Dir que la llengua catalana és una llegua «de relació» amb la resta d'España és erroni. Si «el problema» és aqueix, jo no veig on està el problema. Ja vaig dir en una ocasió que parlar de bilingüisme sense diglòssia als Països Catalans —i al Principat també— es com parlar de Hamlet sense el príncep de Dinamarca. (3). Deixant de banda el valor indicatiu d'aquesta conversa amb Rafael Lluís Ninyoles, ens trobem abocats a una necessitat urgent de responsabilitat intel·lectual. Recordem que ja Plató afirmava que la vertadera saviesa es troba ben allunyada del camí que condueix a la plaça pública, i no és que pretenguem de dir que el saber ha de ser aristocràtic i «elitista», però si que és alguna cosa molt distinta d'allò que es fa —i s'hi d i u — en ridícules tertúlies a la violette o en sofisticades criptes d'esquisida sensibilitat o també mitjançant «cotilleos» i intrigues oficials o amb demagògies improvisades per tal d'arrimar-se al sol que més caifa. S. SALCEDO amb la col·laboració de J. CLIMENT i V. OLLER (1) Cfr. «Manuel Sanchis Guarner: en actiu», entrevista efectuada per Rafael Ventura, i publicada en el núm. 27 de GORG (gener 1972), pp. 23-25. (2) Francesc Vallverdú: 'Sociologia y lengua en la literatura catalana». Edicusa, Madrid, 1971, pp. 99-100, nota 17. (3) Per a aprofundir en les situacions de bilingüisme i diglòssia, aconsellem el lector la consulta de Conflicte lingüistic valencià i Idioma i Prejudici, de Rafael Lluís Ninyoles.

PI DE LA SERRA,

PROFESSIONAL DE LA CANCO Quan ja l'entrevista finalitzava, quan Pi de la Serra se'n tornava a l'escenari per a preparar l'última funció de la nit, el cantant em deia: —Jo sóc un profesional. Des de fa set o vuit anys, tot en mi gira una mica al voltant de la cançó. La cosa quedava enterament aclarida. Perquè jo em pregunta, sempre un poc des de fora d'aquest món de la cançó —fans inclosos—, si el cantant «engagé» era o no com qualsevol altre cantant dels que van per ací o per allà, i en quina mida es diferenciava. La conversa —per cosa de les circumstàncies del moment— s'havia desenrotllat del mode més familiar, més íntim i més típic. Al «camerino» diguem-ne, però no el «camerino del divo». Aquell petit despatx més s'assemblava a un petit habitacle, potser la cuina d'una de tantes cases. El cantant, el terme de la funció de la vesprada, un poc gripós no havia volgut eixir al carrer, i la seua muller li havia preparat un entrepà, que ell deglutia mentre que anàvem xerrant. —El món de l'espectacle —que em diu— és un món molt malament vist. Hi ha molta prostitució i moltes altres coses. Ho porta el mateix espectacle. Per exemple, en la teva professió de periodisme potser no és massa fàcil fer diners de pressa. Per contra, en la cançó, els diners són ràpids. Si el cantant no té consciència política, acaba completament prostituït. Jo, per la meua banda, faig cançons per ofici, faig cançons com podria fer pans. A més a més, en general, estic fotut. Pi de la Serra va venir a València l'últim cap de setmana del mes de gener. El dilluns cantaria a Sueca, i se'n tornaria a Barcelona. Un tour més llarg tenia previst per a finals de febrer. Començaria per Alicant, s'allargaria a Múrcia i continuaria, de retorn, per Pego, Montserrat, Cullera i València. —Hi ha gent —continua dient-me entre mos i mos a l'entrepà— que canta pensani que està als Estats Units. T'haig dit que canto com podria fer de forner. Ara bé, canto; i perquè penso d'una certa manera i la cançó ho fa viable, el meu mode de pensar es reflexa al meu treball. La cançó, però, tampoc ha de ser pas una cosa «engagé». Ara, ens troben a unes circumstàncies que la fan obligada i surt. Cantar en català —continua— ja és un cert fet significatiu. No pots oblidar-te de les coses que passen; i totes aquestes coses comporten de la teva banda una certa presa de posició. La cançó, cal dir-ho ben clar, tampoc no apanya pas res. La cançó és per passar l'estona. Però és la meva feina i l'haig de fer, i l'haig de fer al meu mode i l'haig de fer jo, i l'haig de fer sense prostituir-me en el treball. Nogensmenys, la cançó entra dins l'espectacle. Quan surto als focus, faig coses teatrals perquè sóc

un home de teatre. Això no s'ha d'oblidar. El públic reacciona davant el cantant. Si desafino 0 toco malament, em xiularan, encara que cante a Marx. Açò, ser professional, és el més important. La temàtica —ja n'hem parlat de quina manera— també n'és obligada. La temàtica existeix i, hom pense o no, sempre és significativa. Però la meva temàtica influeix, com a més, en un 50 per cent del públic. La gent reacciona perquè el teu problema és el d'ell. El ruc és qui pensa que açò canvia les coses, i el que se n'aprofita, d'aquesta ficció. El que no es pot fer és enganyar la gent. Enganyar la gent és el més fotuf. Tots els cantants —i no en vull donar de noms— que fan pagar 500 pessetes d'entrada, la seva mamella més principal és SudAmèrica, i a Sud-Amèrica fan el revolucionari d'extrema esquerra, perquè, si no fos així, no tindrien gent; i diuen que «a veces, hay que dejar la canción para tomar el fusil». Quan parlem, jo dic una «estona» i Pi de la Serra en diu un «rato». Jo sóc de la Vall d'Alba 1 Pi de la Serra de la Barceloneta. Els papers estan canviats. Jo li pregunto —així ho diuen un poc més amunt del meu poble, dins mateix el País Valencià, cosa que potser oblide algun corrector de llenguatge de la ciutat de València: —¿Alguns dels vocables, la teva pronunciació, són un impediment per al públic d'aquestes terres catalanes del sur? —La meva experiència pels pobles del País Valencià és molt positiva. Des de Vinaròs fins a Elx, he cantat a Castelló de la Plana, Onda, Alberic, l'Alcúdia de Carlet, Alcoi i en molts altres pobles; potser una vintena. A la ciutat de València, des de fa quatre anys que vinc a finals de gener. Et parlo d'una experiència concreta i d'una certa amplitud. Jo parlo el català de la Barceloneta, que és dels pitjors. I sí, existeix una dificultat en la manera de parlar aquest català meu dins els pobles de la banda de València. Però se'n salva. El salvo procurant vocalitzar més que a Barcelona, i també mitjanf certs comentaris aclaridors de certes paraules que podríem considerar estranyes o menys corrents a aquesta banda del domini lingüístic català. En cap cas representa açò una barrera; quan més una petita dificultat. Ara bé, tampoc no hem d'oblidar que la gent del dissabte a la farda o la nit va simplement a un espectacle per passar l'estona. I d'açò, ja n'hem parlat abans. D'aquest públic una minoria em coneix. Una altra cosa és impensable, perquè caldria que jo i d'altres com jo tinguéssem la publicitat que dóna la televisió i els altres mitjans de difusió, i no és així. La gran majoria del públic va simplement a vore un espectacle, un espectacle del qual potser li han parlat. El cantant, com a professional de la cançó, ha d'oferir aquest espectacle que se li

demana i pel que hom ha pagat. D'altra banda, també jo funcione en les meves actuacions dintre de marc del principi de la demanda i l'oferta. Si el que et lloga té diners, em paguen allò que demano i es concerta. Així, per exemple, quan canto a Barcelona o a la Costa Brava. Si no en té, anem al tant per cent, arriscant-nos tots dos. Pi de la Serra va presentar a valència sis noves cançons, recentment gravades. «A Caspella», «Verda» i altres jocs de paraules continuen una trajectòria ben seva. Des d'altre punt de vista,

la manera de les noves cançons encaixa més dins dels motlles populars de la cançó d'avui, del que resulta una cançó més animada i que arriba més a la gent. Pegant-li, pegant-li a la guitarra, se li va trencar una corda. Mentre que l'apanyava, anava xerrant i xerrant, per abreujar el temps. Un del públic cridà: —Menos divismo! Al que Pi de la Serra contestà: —No és «divismo», home, és la corda. ROURES MARÇÀ

LO RAT-PENAT: SECCIÓ D'ALUMNES I EX-ALUMNES Amb el motiu d'haver-se creat la secció d'alumnes i ex-alumnes dels cursos de Llengua i Literatura LO RAT-PENAT per iniciativa d'un grup de deixebles del curs oral 1971-72, iniciativa a la qual es van adherir tots els assistents a les classes, aquesta entitat, es complau a comunicar-ho i ensems convidar a tots els del curs per coírespondència així com als ex-alumnes d'una i altra modalitat que vulguen participar en els afers que aquesta nova secció, regida exclusivament pels propis deixebles, ha començat. Les adhesions i sol·licituds d'informació d'interessats, dirigin-les a Lo Rat-Penat. Secció d'alumnes i ex-alumnes. Plaça Manises 3. València-3. PROGRAMA ler. Investigació, estudi i posterior comunicació de totes les facetes de la vida de València (Ciutat) en l'última època històrica. 2on. Finit, d'un mode exhaustiu aquest estudi, ampliació de l'àmbit del mateix a les ciutats d'Alacant i Castelló, cer'cant-ne la col·laboració d'estudiants i entitats culturals de les dites ciutats; complementar aquests estudis amb els dels pobles per tal que en done una visió general del total panorama del País Valencià en la dita època. (1931 a 1971). 3er. Fomentar i emparar la investigació i l'estudi de qualssevol altres matèries, primordialment, les d'àmbit universal i d'interés cultural i humà amb la col·laboració de les entitats nacional i internacionals que en caiga. 4è. Organització de conferències i col·loquis amb les personalitats del món cultural, de la nostra àrea, de major relleu. 5è. Formació de tota classe de grups, per a la pràctica de tot tipus d'activitats culturals. (Teatre, música, etc.).

TAULA de Novetats

UNA CULTURA EN CRISI Joaquim Molas

Ed. 62. Barcelona, 1971. 90 pàgines, 50 pessetes. A Destino del 7 de març de 1970 Joaquim Molas deia : «jo em c o n s i d e r o un racionalista crític». Home català d'una generació que ha estat estudiada pel seu amic i component Albert Manent, es fa una pregunta capital, que en resumeix moltes altres, g a i r e b é totes les restants : «la generació continua, tots continuem. Cap a on?». Arribar a produir aquesta pregunta pressuposa tota una pràctica del treball, uns interessos reals a destriar, una decidida voluntat de fer el que cal per transformar el que es puga, i més que res l'articulació de la seua peripècia personal en un conjunt que la determina, però que ell també pot fer moure (de vegades només conmoure). El que cristal·litza aquí és la gran qüestió del que farem i amb quines tàctiques i per quina estratègia. No n'és un redescobriment, no es dóna com a tal, sinó que s'assumeix teòricament el resultat de tantes fatigues conscients ensems que aquelles d'allò més inconscients. Sabent que és una pregunta que tants d'altres s'han fet i encara hauran de fer-se sempre i que cadascú l'assumeix com una v a r i a n t o una traducció, realitzada en la conjuntura pertinent. Potser part de la contestació (perquè n'admet) la trobaríem en els seus propis treballs o així mateix en els dels altres homes de la seua generació ; amb preocupacions confluents (fins i tot enverinadament contradictòries). Car no baldament es produeix un munt d'obres tan útils i de vegades prou descartianament clarificadores com les qne du davant/darrera Joa-

quim Molas, aquest tipus nostre d'intel·lectual orgànic, aplicat la major part de v e g a d e s , que empra a b u n d o s e s i meritoses tècniques. Val la pena repassar la seua tasca fins avui : «Literatura Catalana antiga», «Els corrents literaris», «Poesia catalana del segle xx», «Poesia neoclàssica i preromànica», i ara «Una Cultura en CRISI», recull d ' a r t i c l e s apareguts a Serra D'or, Oriflama i Destino (el que ja informa prou de les condicions de la seua producció i del seu abast). Hi descobrin (amb cura) els modes punyents per on fa sang (rebenta) la problemàtica d'avantguarda (sovint vellíssima). I gran part del que Molas remarca és el que caldrà tenir en compte per anar resolent-los, s u p e r a n t ; passant als nous nivells, potser més arriscats, més acuciants i més capitals encara, ¿ per què no ? Decisius. El que en canvi crec que és un tòpic en Molas és la seua visió r e l a t i v a m e n t neutra i tranquil·litzadora de les altres cultures (p. e. la francesa) que ell veu m a s s a globalment i —com dir—, per damunt damunt. Contràriament crec que aquests casos són semblants al de la Cultura Catalana (amb les diferències notòries) però amb g r e u s antinòmies irresolubles feliçment, i potser l'únic que en podem dir és que s'hi produeix una acumulació més ràpida (quantitativament i finalment qualitativa) però que allí també (no podia ser menys ja que els mecanismes del poder són interdependents) les estructures més endarrerides són les més protegides, enlairades i defensades violentament si arriba el cas. No hi ha cap Cultura europea (i bé se sap de les americanes i de les africanes) on no es puga trobar grups minoritaris i no tan minoritaris

que pateixen sense veure la fi d'aquesta agonia. Quan es llegeix el llibre de Joaquim Molas, les nafres comencen de bell nou a sagnar, però això també tot d'una veem quant hem après de profitós i quant més estem d e c i d i t s a mantenir-nos ferms i convençuts, a prop del nostre punt dolç. R. VENTURA MEL·IA JOSEP PLA

Les hores.

Barcelona. Edic. Destino, 1971. 513 pàgs. Obra completa (XX). 400 ptes. Em fa la impressió que són pocs, molts pocs, per cert i per desgràcia, els joves valencians que han llegit l'obra de Josep Pla; el cronista més important —intensament i extensament, o, qualitativament i quantitativament— de la cultura catalana de tots els temps. I si no l'han llegida, que en tinguen, almenys, una idea cabdal o aproximada del que significa aquest corpus monumental de lletra impresa «referida i explicada» a Catalunya per un català —Catalunya, i, català, en l'ampli sentit de la paraula; tal com nosaltres, vosaltres i jo, l'entenem també. Ja sé que l'aparició successiva dels volums de l'obra completa de l'escriptor de Llofriu no ajuda massa —ni tampoc no des-ajuda, diguem-ho— a l'adquisició d'un mínim de dades i referències sobre el significat de tot aquest món de Pla, i nostfe. I no hi ajuda perquè l'obfa de Josep Pla presenta un primer problema de síntesi quan hom n'intenta l'estudi ni tan sols que fos temàtic. O no l'estudi: simplement, la coneixença per temes d'una mostra variada de la prosa d'aquest escriptor. I, a

més a més, el preu —normal, val a dir-ho també— de cada volum multiplicat pel nombre dels apareguts ja fins ara —han arribat al volum 20, que vol dir, més de 10.000 pàgines, i és menys de la meitat encara del que eixirà a les llibreries. Cinquanta anys escrivint, escrivintnos, descrivint-nos, descrivints'hi...— complica l'aproximació que les butxaques subdesenvolupades dels joves valencians podrien abastar-ne si tinguessen ganes i interés. Per tot això, anem a admetre-ho, que els joves tinguen solament una idea «honesta i vaga» de la veritable importància d'aquest intel·lectual. M'imagine que tothom, ací, en té la convicció que Pla és un home decisiu dins les nostres lletres, pefò sense arribar a capsar l'abast de l'asseveració. 1, resulta que l'obra de Josep Pla és vària: des de la vida dels pardals a la de l'església catalana; de la política del seu temps, les arts o la culinària dels pagesos fins a Raimon, Torras i Bages o Gaudí o la descripció minuciosa del seu país de La Bisbal o Madrid, o Rússia o Elx o l'Amèrica del Sud... Hi ha, per exemple, també, la sèrie dels HOMENOTS, aiguafort ràpid i pregon, veritable antologia del periodiste que ell, Pla, és, d'una llarga fila de persones dispars i significatives de la vida catalana d'ara i d'abans i d'ací i d'allí. Aquest volum 20è, acabat d'aparèixer, que m'ha esperonat l'escriptura, pertany a la sèrie de llibres seus en els quals, a través d'uns articles que comenten el pas del temps (les hores...), ameníssims i divertits, narra la seua crònica personal de les coses que veu. Una mostfa: «Va plovent. Es el mes d'abril. Tota la naturalesa que tinc davant els ulls es torna viva i alça les orelles de la felicitat: els arbres, les herbes, les collites, els planters de pèsols i faves. Aquesta corba del procés que puja i baixa em fa pensar en el paraigua, en la roda, en la pipa, en els gats, en els pantalons, en el general Franco, com a objectes absolutament decisius i acabats» (Les hores, pàg. 185). Un llibre que podria servir per a l'introducció en el públic valencià jo el construiria amb

els HOMENOTS de Pla referits a Blasco Ibañez (El dinar de Montecarlo o les tribulacions de Blasco Ibañez), i a Joan Fuster, algunes pàgines a Raimon, i unes quantes coses més de quan ell, el senyor Pla, ha visitat Sueca anava a dir, perdoneu, perquè en sóc indígena, o, el País. fosep-Lluís Fos Martí CARTES IMPERTINENTS M.a Aurèlia Capmany

Editorial Raixa. Mallorca. 177 pàgs., 80 ptes. Francament deliciós aquest llibre de M.a Aurèlia Campmany. Deliciós i alhora estrany. Es un llibre que atrau per la seua originalitat gairebé des del començament. Fins i tot el títol —una mica situat en la tradició de les grans escriptores—, amb la seua referència epistolar, que, segons veu la mateixa autora, era clàssica i gairebé exclusiva manifestació literària de l'escriptor-dona, sembla tenir una barreja de melangia pre-romàntica il·lustrada o postromàntica immediata, i d'insolència moderna, trituradora de mites i de «tabús». Cartas i imnertinència fan un bon títol per a un llibre que, tanmateix, no té res a veure amb les sentimentals, rosades, innocents, plorinyoses, infantils i intranscendents epístoles de les precursores literàries del feminisme intel·lectual. Cartes sí, però insolents, dignes, justes i valentes. Cartes sí, però transcedentals i madures. Cartes sí, però cartes lliures. Cartes desproveïdes de l'anguniós i artificial estil literari d'unes peoneres més preocupades per la forma que pel contingut, més preocupades per donar-li un aspecte «dolç» a l'obra literarària que no un aspecte seriós (no sé per què, un grapat de generacions anteriors a nosaltres ens han volgut fer creure i s'han volgut convèncer que «dolç» i «femení» són dos qualificatius convergents, francament sinònims. La Campmany, no s'està de la forma. Es deixa de banda tot encasellament que no faça honor a la brevetat i a la claredat. I a mi, personalment, m'entusiasma un estil literari que acomplesca aquests dos encasellaments, però cap més.

Aleshores, la personalitat de l'autora es desborda sense mesures inútils. M'agrada l'estil de la Campmany: concís, lacerant, rude. Un estil d'ample i ambiciós contingut. Amb les seues cartes ve a destruir les cartes femenines d'altres temps. Amb el mot segueix una periclitada i intranscendent tradició, però amb la intenció i l'efecte de destruir-la. No sabem si ho aconseguirà, però l'intent és remarcable. Ss una evident contestació a càrrec d'una ploma àgil que rellisca desordenadament, pàgina rere pàgina, i descobreix amb rudesa amagatalls profunds de l'ànima femenina pràcticament inèdits. Resten lluny les construccions dolces i rosades. Resten lluny les ambivalents i embolicades frases, els artificials rodeigs, les vagues queixes, que cap lector no aconseguia d'entendre. Cada mot de la Capmany, cada carta destil·la vida pertot arreu. L'obrera, la burgesia, la intel·lectual, la mestressa, la idealista van desfilant per l'escenari d'una vida crua, que ens recorda contínuament l'autor, els personatges i el lector, que vivim, que som i que som i que som i vivim així. Fins i tot els personatges històrics, protagonistes d'altres èpoques, se'ns apareixen per primera vegada com a tipus femenins d'acusada humanitat, lluny alhora de la grolleria i de l'acurada intranscendencia, del blanc mantell amb que una obscena mentalitat d'altres èpoques intentava d'amagar la realitat d'una vida femenina banal i incòmoda, allunyava ensems de la queixa sofisticada i del tenebrós món de la hipocresia que pretén fer viure homes i dones més sobre els núvols que sobre la terra. Les cartes de la Campmany són crits d'angúnia rotunds; són bocins de realitats fotografiats i comprimits, bocins d'una societat plagada de defectes que no es dóna gaire pressa a posar-hi remei, però al cap i a la fi d'una societat que, a diferència de la d'altres èpoques no molt llunyanes, ha après a nomenar cada cosa amb el seu nom i es troba una mica més predisposada a r e c o n è i x e r aquests defectes i a parlar-ne. La Campmany és una mag-

nífica escritora de la nostra hora. Es un dels nostres grans valors literaris. A part les obíes que ja té publicades, voldríem des d'aquestes modestes planes retre-li un merescut homenatge per la magnífica adaptació del «Tirant lo Blanch», recentment escenificada. «Cartes impertinents» és una nova passa endavant en la línia seguida peí l'autora, i ens congratula de pensar que les tradicionals «cartes femenines» han estat definitivament desades a l'habitació dels trastos vells. . DOMÈNECH VALLS

CRÒNICA Ramon Muntaner. Joan Fuster.

Pròleg

Alianza Editorial. Madrid. 700 pàgs., 100 ptes. Hi ha un moment resplendent per a les literatures romàniques que correspon sempre —i sovint coincideix— amb la constitució d'un país. D'ací el seu valor documental per a qualsevol tipus d'estudi general 0 especialitzat, d'ací també aquella sobrecàrrega carismàtica que solen tenir aquests papers que resten presa fàcil dels esforços demagògics d'un present crític. Ben pensat, tots el moments d'una producció literària tenen a veure amb el fer i desfer del País i dels Països. Quan el temps de la destrucció ha arribat en literatura, és també el temps dels grans esforços incorporadors de la massa —ara amagada— que contenen i serven les peces dites clàssiques (despectivament o no, tan se val). Els novel·listes 1 els poetes més innovadors fan aquesta feina —aquest estraperlo— de recercar en la literatura més antiga —tan arcaica que quasi no és literatura— les troballes que oferiran com prístines creacions. L'oblit i la memòria íetroactius i mútuament eficaços hauran salvat el passat. Si la Crònica de Jaume I, si la Crònica de Desclot van davant i són meravelloses, magma de fets, anècdotes i llengua viva, la Crònica de Muntaner és un pas endavant que, amb mèrits propis i característiques diferents, remata la historiografia més fresca i antiga. Inscriu Muntaner els fets que ha viscut, el seu passat. Tot allò que ha esdevingut Història col·lec-

tiva (altrament no seria pas, Història), ja que en el moment precís l'autor estava a l'avantgarda del Temps. Nascut a Parelada el 1265, destruït el poble pels almogàvers quan la invasió de Felip III de França, fou llançat per totes les terres catalanes, peninsulars, insulars, italianes i arribà fins i tot a l'Imperi de Bizanci. Gràcies a ell, que ho escriví a Xirivella, tenim l'únic d o c u m e t occidental d'aquell m o m e n t d'expansió marítima, econòmica i imperialista. Un món en guerra. La dificultat de viure i l'acceptació de tot el que la Providència prepara, són testificades per Muntaner, que fa del seu llibre un cant a la Institució de la Monarquia i a la Dinastia del moment per tal de servar el que havia guanyat i amb gran visió del futur. Muntaner és un encisador prosista que compromet a la bestreta la seva obra —fins i tot la seua poesia— per fer-ne sempre un arma. Al servei d'uns interessos de classe que pfedominen en un país en un moment concret històric. Després, és clar, vénen les lectures (fou un llibre d'èxit, traduït a totes les llengües romàniques), els treballs crítics, les utilizacions literàries (Joanot Martorell fou el primer, R. J. Sender el darrer), o les adhesions oportunes (Joan Fuster al pròleg d'aquesta edició), i les notes de compromís: p. e. aquesta. R. VENTURA MELIÀ

LOS CATALANES DE HOY Baltasar Porcel.

433 pàgs., 120 ptes. Ed. Seix Barral. Bibl. Breve de Bolsillo. Barcelona. Baltasar Porcel és un literat fecund. El mallorquí porta ben a dintre la follia de l'escriptura. Una vocació canalitzada a través del periodisme, l'assaig, el teatre i la novel·la. Porcel és, ben palesament, un professional de la lletra. Un professional, però, gens asèptic. De la seua tasca en podem deduir un esbós intencional: l'atracció que sobre Fautor d'Andratx ejefceixen les ideologies anarquistes i, més concretament, l'anarquisme de Bakunin.

Los catalanes de hoy és un recull de 18 entrevistes fetes a destacades personalitats d e l s Països Catalans, que aparegueren ja a la revista Serra D'Or. El llibre està orientat amb una intenció divulgatòria, de donar a conèixer un ample sector cultural que supera l'abast, més o menys reduït, del nostre marc contextual. Miró i Pau Casals, Tàpies i Espriu... són indiscutiblement allò que, per entendren's, anomenem cims de cultura. I ho són a dintre i fora de casa. Falta, però, molta gent. Gent jove que promet. El llibre està dedicat als menys discutibles, i la tira és prou coherent i intencionada. Com bé diu l'autor al pròleg: "...el llibre són tots el qui estan... lamento, però, que no hi siguen a ell tots el qui són. Front a propòsits extraliteraris el recull és vàlid: el lector no català —i més d'un català despistat— rebrà un informe que indueix a la meditació: la prova palesa que aquí, a la cantonada, hi ha una altra cultura, una altre poble. La tècnica emprada per Pofcel a les seues entrevistes és prou manifesta. Súpose que mitjançant centenars de confrontacions serà, a hores d'ara, un dels més assabentats, empíricament parlant, de la nostra realitat. Com a gran esbrinador ha conegut —i nosaltres també, gràcies a ell— tota mena de xafarderies. Comença la seua indagació tot i partint d'agudes descripcions físiques (el paisatge, l'entorn, el rostre...). És incisiu i condueix el personatge allà on vol. Això m'ha desagradat en ocasions. Ell, Baltasar Porcel, és sempíe tan important com l'entrevistat. I d'una manera o d'altra el judici final cau implacable damunt la víctima. Dos valencians al recull. No cal dir de qui es tracta. Dissortadament la xifra no anat en augment (ni tampoc, gràcies a Deu, ha minvat). Raimon i Fuster suporten bé l'entrevista. Saben que no en sortiran malparats. Les declaracions del entrevistats fan palesos els diversos tarannàs d'aquestos catalans d'excepció. Hi és l'agudesa d'en Ferrater. L'esprit d'en Villalonga (diu Porcel: ja sap que jo el tinc per un, diguem-ne, reaccionari. A la qual cosa res-

pon el novel·lista: Oh, eixa és una qüestió de geometría... i tu no en saps massa). El monaquisme d'en Ramon d'Abadal... La conclusió final és potser pessimista. Com bé diu l'autor al pròleg, allò català és un ideal inacabat i, ara per ara, una realitat sovint trencada. Tot i això aquí q u e d e n aquestos noms. I llur obra. Los catalanes de hoy (alguns catalans d'avui): un "who is who" dirigit per la batuta porcelesca. I atenint-nos a la quantitat de paperassa e d i t a d a —data aquesta sovint determinant— manquen dos noms: Terenci Moix i... Baltasar Porcel. A tots dos i als altres els esperem al proper volum, anunciat ja, en v. o. catalana i íntegra, Catalans d'avui. A. F.

LA NOSTRA SERRA DE MARIOLA I LA SEVA LLEGENDA BIMIL.LENÀRIA Jordi Valor i Serra.

Impremta Hispànica Alcoiana, S. L. - Venerable Ridaura, 22 -ALCOI. Un llibre aparegut no fa gaife en aquella industriosa ciutat del nostre migjorn i que ha vingut a plenar un buit que ja notava la gent excursionista de les nostres contrades és aquest del cual aía informem al lector. La famosa serralada que es separteixen amb germanor les dues províncies d'Alacant i València, és en ell estudiada amb l'afecte de bon coneixedor pel seu autor que la té trepitjada des dels ja llunyans temps de la seva jovenesa fins quasi bé als temps actuals. La llunyana llegenda del temps dels romans, amb la màrtir figura de Sextus Màrius i la seva famosa filla que donà nom a la Serralada —nom avui tan viu com fa dos mil anys—, ens suggestiona. El llibre ve escrit amb galania i atfactiu i es llegeix tot d'una, com les altres cosetes que conté sobre el Pirineu —deliciós episodi a l'Alta Ribagorça— Sant Jordi i els tipus i baladrers del folklore alcoià del 1920. Vuit p à g i n e s en paper «couché» embelleixen l'exemplar amb interessants fotogra-

fies de la bellíssima serranía, amb reproduccions de llenços clàssics de pintura dels herois de la llegenda —Mariola, el seu pare, la pantera, etc.— i vàries vinyetes a ploma dels més interessants monuments arquitectònics del passat alcoià. Ens interessa de fer constar que la ciutat alcoiana és l'única de la província alacantina que de tant en quant dóna a llum algun llibre en la nostra llengua. Ah, i alguns escrits dels alcoians —J o r d i Valor, Joan Valls, Adrià Espí i ara del docte Cronista d'Alcoi Roger Sanchis i Llorens, incorporat novellament al conreu del nostre català— que ara inclou la Revista de l'Institut d'Estudis Alacantins.

OM Disc EDIGSA-PCM 1005 SG STEREO/MONO En el món de la cançó catalana, aquest grup musical anomenat OM, era conegut més que res, per la seua contribució com a arranjadors musicals o bé com a músics d'acompanyament a algunes de les gravacions fetes, per Isidor, Pau Riba, Pi dea la Serra, Ovidi Montllor, M. del Mar Bonet... També havíem parlat d'ells per llur contribució amb dos temes instrumentals a I'L. P. "La Música Progressiva a Catalunya", i també algun membre del grup havia gravat en solitari un disc "senzill", no molt conegut entre nosaltres. Més tard OM va gravar un L. P. amb quatre peces instrumentals que van donar molt que parlar i que tingué un ampli èxit. Ara, i amb un llenguatge més popular, però amb la mateixa qualitat que en aquell L. P., aquest grup ens ofereix els temes "Vindrà la llum" sobre un poema de Joan Vergés, i cantat per Jordi Soler, i l'instrumental "Waiting of Godet", ha col·laborat tocant les maraques i fent cors Pi de la Serra. La primera cançó que ens parla d'una llum i una pau que han de vindré, per a tots als qui ens consta ser germans, té un ritme molt modern, i ja ha estat molt ben classificada a alguns "hit-parades", la segona sembla més bé un "diverttimento" dels membres del grup però que pot servir per a que

també els qui escoltem la cançó ens ho passem molt bé. Finalmente, i per a aquells als qui interesse saber com està format el grup OM, direm que els seus membres són Jordi Soler, ànima del grup, guitarra i veus, Martí Soler, guitarra, Manuel Elias, baix i Pete Hodgkinson a la bateria. OM és un grup que s'ha preocupat des de sempre d'anar millorant la música de les nostres cançons dins d'una línia progressiva i de la màxima actualitat, i açò és el que tanta falta li feia a la cançó catalana, un grup que fera música "pop" com demanava un lector de GORG, al número de Novembre. R.

ESTEVE-CASANOVA

LLIBRES NOVELLS Enric Valor: Millorem el llenguatge. Editorial GORG. València. 367 pàgines, 200 ptes. Lluís Alpera: Trencats versos d'agost. Ajuntament de Gandia. 42 pàgs. Vicent Andrés Estellés: La clau que obri tots els panys. D i p u t a c i ó Provincial de València. 170 pàgines, 200 ptes. Alexandre Cirici: Mirà llegit. Llibres a l'abast. Edicions 62. Barcelona. 188 pàgs., 195 ptes. Joan J. Senent Anaya: Els xiquets i la circulació. Editorial GORG. València. % pàgs., 60 ptes. Estanislau Torres: La batalla de l'Ebre. Nova Terra. Barcelona. 256 pàgs., 160 ptes. Josep Pla: Les hores (Obra comp'.eta, XX). Edicions D e s t i n o . Barcelona. 614 pàgs., 400 ptes. Jordi Coca: £¡5 Lluïsos. Edicions 62. Col·lecció El Balancí. Barcelona. 156 pàgs., 120 ptes. Joseph Fletcher: Ética de situació. Llibres del Nopal. Edicions Ariel. Barcelona. 256 pàgs., 180 ptes. Stuart Gilbert: "Ulises" de Joyce. Ed. Siglo XXI. Madrid. 417 pàgines, 300 pies. Cuadernos para el Dialogo: Anuario político español. Ed. Cuadernos para el diálogo. Madrid. 870 pàgines, 600 ptes. Arxiu Vidal i Barraquer: Església i Estat a la segona República Espanyola 1931/1936. 2 t. Edició a cura de M. Batllori i V. M. Arbeloa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. Barcelona. 558 pàgines, 800 ptes. Ramon Planas: La terra té camins. Club de's novel·listes. Barcelona. 304 pàgs., 150 ptes. Tomàs Roig i Llop: Noves siluetes epigramàtiques. Llibre de butxaca. Editorial Pòrtic. Barcelona. 160 pàgs., 175 ptes.

Amadeu Fabregat

DE LES LLETRES

lletraferits JOAN FUSTER, ENTRE EL MITE I LA DESVIRTUACIÓ —¿No creus tu que a base de citar-lo sempre, acabarem fent d'ell un mite, un clàssic de debò? —No. És que ho és. (D'una entrevista amb Raimon, GORG n.° 25) A hores d'ara esdevé lleugerament soporífera la consideració de les publicacions fusterianes des de la clàssica perspectiva del xovinisme reduccionista i la prüfessió de fe inquebrantable envers el primer autor del País Valencià. Estic segur que Joan Fuster ha d'ésser el primer en engegat' el badall front de tanta benevolència feta lletra. Deixant de banda les traques humitoses d'algun espontani taronjaire la crítica especializtada —tres o quatre noms...— sol ésser dolça i ben disposada amb els esciits d'en Fuster. No cal dir que no entren en aquest còmput la nombrosa quantitat de gent que l'autor ha aconseguit irritar. Aquests, però, no han llegit Fuster. Emparats en l'estèril irracionalisme de les dretes, feien catagòrica negocio d'una actitut i d'un capteniment històricament fonamentas, tot i cercant amb llur comportament la salvaguarda d'uns interessos prou coneguts i definits. S'esdevé, a més a més, que la crítica de llibres catalans gaudeix, entre nosaltres, d'un status especial que podríem qualificar de proteccionisme intern. Bs a dir que en el context d'una cultura no alienada respecte dels condicionaments reals, l'actual circumstància forçadament ha d'originar una crítica anòmala, d'excepció. D'acord amb aquest pressupòsit ens trobem que: a) El crític decideix no fer esment de les obres insalvables. No és aquesta una actitut pròpiament nostra. Respon més aviat a una teoria crítica. L'esnob i intel·ligent Susan Sontag digué quelcom de semblant. Monteserrat Roig, a Tele/ Express, es decantava també en aquest sentit. b) Quan la tasca professional de crític —jornaler de la ploma— coacciona a parlar-ne de mediocres i/o abominables productes, sempre es pot escollir la via diplomàtica del comentari-quereduït-a-1'enumeració-no-compromet-gairebé-a-res.

Veure, per exemple, alguns collages crítics de la revista Serra D'Or. Són poques les ocasions que les nostres lletres ofereixen per a l'aplicació de mòduls crítics menys cenyits: obres com Bearn i La plaça del diamant són perfectament exportables. Però junt a aquests digníssims productes pul·lula una gruixuda quantitat de fullaraca literària, l'edició de la qual ha estat possibilitada per les urgències i improvisacions de la conjuntura històrica dels darrers anys. A banda d'aquest condicionament, més o menys autoimposat, hi són presents, d'una forma palesa, els interessos econòmics de les editorials, massa propers als mitjans crítics per tal que aquests pugn adreçar-se a una tasca mínimament objectiva. El cas és que fins ara, i amb una bona quantitat de papeíassa editada, cap representant de la crítica literària amb majúscules ha gosat capbussar-se, amb esperit tanmateix crític, dintre les pàgines preparades de tant i tant "clàssic" Temps, però, arribarà en què es diguen coses d'allò més suculentes del senyor Pla (ara ja es diuen, però, no s'escriuen). Temps arribarà també en què es parlarà d'Espriu amb una precaució assenyaladora de graus majors de coneixença... I que passarà quan la crítica —feta ja investigació— arribe a enfrontar-se amb les obres del lletraferit valencià? Puc anticipar que els entrebancs en seran molts. En primer lloc intervindrà la qualitat volantinera i dispersa d'allò que, per a entendren's, anomenem assaig, i que tant prolíficament ha practicat el sueca. Podrà el crític cercar dades temàtiques aglutinants: la voluntat de poble de l'autor en serà una, tot i que sempre romandran nuclis aïllats fora del seu abast. I de bona part dels treballs periodístics de l'autor? Caldrà fer consideració a banda de tanta lletra feta per a la supervivència, de tant d'article refusable ple de buidor y no poques vegades d'una lleugeresa maniquea? A més a més, tot i considerant l'estil com allò que literàriament defineix un autor, es trobarà la crítica amb una forta dificultat: serà molt difícil destriar, momentàniament, allò literari d'allò "sociològic" per tal de procedir a l'anàlisi. Caldrà garbellar el producte de les seves causes i conseqüències, fortament inserides " recíproques amb aquest sistema. Així, a hores d'ara, el mot "fusteria" assenyala —com a claríssim exemple d'aquest mutu inseriment— un hipotètic estil literari ensems que una actitui cívica. I és que sovint s'ha esdevingut que un sector prou ample dels seus lectors a força d'ésser fusterians en aquesta segona acepció, han reduït

Fuster ensems que han malversat una parcel·la de la realitat de l'home-escriptor de Sueca S'ha fet bona utilizatció del just pamflet de circunstancies però ha estat escàs el reconeiximent envers les bones llums d'alguns textos (El descrèdit de la realitat (1), per exemple, la tesi del qual veuríem després contestada al Llibre Primer de la Teoria de la Sensibilitat de Rubert de Ventós (2), la prosa consistent i magnífica d'altres (el Diari (3), o els treballs que fan palesa la ferma coneixença de l'autor al camp de la poesia i la història posem per cas. Quan la crítica s'acare amb l'obra d'en Fusteí deixarà de mesurar-la en virtut d'allò que ara impera a les consideracions sobre la seua obra. No pensem, doncs, que aquesta manca de pretensió —argúcia literària sovint emprada— que Fuster col·loca com a pòrtic —implícit o no— del seus escrits, puga ésser quelcom justificador. Ni tampoc que la tasca diguem-ne, social, arribe a servir de contrapunt estabilitzador de deficiències pròpiament escrituràries. No es tracta en aquestes línies de disminuir el valor hipotètic d'una activitat. Molt al contrari. Sols proposem un raonament aclaridor alhora que assenyalem amb intenció la part menys estrepitosa de l'obra d'en Joan Fuster. Aquella que sobreviurà als escrits més intrínsecament conjunturals, tot i que possiblement gràcies a ells. Es vulga o no, Joan Fuster és, a més a més, un escriptor alhora que un estudiós de la cultura. Del mite a la desvirtuado. Perquè ha estat justament el qualificatiu d'assagista el símbol de l'altra reducció a que ha estat sotmès Fuster. Aquesta paraula —assagista— sugereix la idea d'una mena de bestiola literària trivialitzadora en continu pariment gutenbergià. Han estat els funcionaris oficials de la cultura, sense distinció de tendències i amb les excepcions habituals, els qui han menyspreat la qualitat intel·lectual —científica— de les investigacions d'en Fuster. I amb aquesta devirtuació l'autor ret tribut a la seua condició de no ésser un especialista en un camp cultural ben delimitat. Ss cosa greu en alguns mitjans encarcaradament "intel-lectuls", tenir ampla coneixença de la literatura, de la història ensems i, a més a més, produir llibres, ¿s cosa greu també en aquestes capelletes, enllaçar el fet del rigor amb I'«escàndol» de la bona prosa i l'estil acurat. Tot i això l'examen desapassionat i crític de l'obra de Joan Fuster està per fer (4). I és clar que el sorgiment d'aquesta i d'altres crítiques serà una indicació evident. Perquè aniran lligades al bona o mala marxa dels Països envers llur consolidació interna i externa. Ha sortit al mercat el tercer volum de les Obres Completes de Fuster (5). Ni la circumstància del moment es propícia, ni el lloc —GORG— l'adequat, ni tampoc l'autor d'aquest article resulta el més escaient per als propòsits crítics esbossats. Una vegada més en parlem —donem notícia— d'un retall. L'estudi de l'obra fusteriana —no m'atreveisc a dir-ne "corpus"— roman aplaçat. Dedicat a la traducció d'«El País Valenciano» aquest Viatge al País Valencià presenta també uns articles que modifiquen alguns punts de

l'edició castellana de Destino. Ofereix, a més a més, unes notres sobre Blasco, Azorín i P. Peris Mencheta. Res de nou podem afegir al les impresions que al seu temps suscità "El País Valenciano". Algun dia —així ens ho ha promès l'autor— dedicarà un volum a les resonàncies sociològiques d'aquest i d'altres llibres. A l'esfereiment que sorprengué el confiat i bon comprador d'aquella "guia turística" il·lustrada de Destino. Discutible, però, l'apèndix dedicat a Azorín. Sembla que l'argumentació hi ha alguna que altra estrompassada no lògica. Jo afirmaria que es tracta d'una fal·làcia prou localitzable. Pretén l'autor d'aplicar-se el compte a la seva obra pensada i escrita en llengua castellana? Volem suposar que les facetes diverses d'en Fuster no romandran molt de temps sense justícia crítica. A. F. (1) Joan Fuster, El descrèdit de la realitat, Ed. Raixa. Palma de Mallorca. Hi ha traducció castellana, «El descrédito de la realidad». Ed. Seix Barral. Barna. (2) X. Rubert de Ventos, Teoria de la Sensibilitat, Edicions 62, Llibres a l'abast, 2 volums. Barcelona. Hi ha traducció castellana, .Teoria de la sensibilidad». Ed. Península. Barna. (3) Joan Fuster, Diari, Obres Completes, Volum 2, Edicions 62. Barcelona. (4) A l'hora de redactar aquestes línies no conec encara el treball de E. Ferrer i Solivares, «Joan Fuster, un il·lustrat del segle XX». (5) Joan Fuster, Obres Completes, Volum 3. Viatqe al País Valencià. Edicions 62. Barcelona.

la galaxia de gutenberg TUSQUETS, L'HETERODÒXIA Tusguets editor ha sotmès uns sectofs de públic prou ampli i homogeneïzat al continu bombardeig del text cultural d'atractiva presentació i reduïda extensió. Els quaderns de Tusguets han aconseguit d'instal·lar-se entre els lectors a força d'ésser tant inèdits com manejables des de la perspectiva del consum. A mode de píndoles valuoses aquestos llibrets transmeten indiscutiblement una interessantíssima informació alhofa que, entronitzats al mercat literari, coadjuven a la cerimònia de la dispersió. Cultura dosificada en pàgines denses i àdhuc importants. Dintre el joc mercantil del llibre de butxaca, els quaderns de Tusquets presenten textos antològics alhora que restes editorials d'autors a hores d'ara clàssics: Giacomo foyce és un volum de 46 pàgines, edició bilingüe d'un text inèdit de Joyce, on l'autor narra la seua atracció eíòtica envers una jove jueva, alumna seua a Trieste. Miss Zilphia Gant és una novella curta de William Faulkner, de 46 pàgines i que no havia estat reimpressa als USA des de 1932... Els quaderns de Tusquets solen tenir de 40 a 100 pàgines i es presenten en polides cobertes de tonalitats àuries o d'argent. Recent és encara el número de CAU dedicat al disseny gràfic, així com la polèmica sostinguda a Triunfo al llarg

d uns números. Enric Satué, que col·laborà a l'esmentat número de CAU és el responsable de la maqueta d'aquests quaderns. I així, mentre la civilizatció de la imagee va desgastant i reduint la nostra capacitat d'ésser sorpresos visualment, apareiexn —una mica colpidors i fora, pel moment, de l'habitual codificació visual emprada als mitjans editorials— els quaderns de Tusquets La polèmica del disseny ha esdevingut en ocasions una qüestió gairebé ètica: és aquest recobriment formal una intensificació de l'aparença que desvirtua seriosament la qualitat intel·lectual del producte? No col·labora aquest superdesenvolupament de la image a la conversió del llibre en un objecte més del mercat? Altres vegades s'ha fet referència a la relació estructura formal-contingut i tema, tractant de cercar la justificació del fort expandiment de la imatge en la correspondència d'aquesta amb la qualitat temàtica del text. Això permet en oca* sions de visualitzar també el text, tot eixamplant el contingut a la forma física del text. Cas de Historia secreta de una novela, on Vargas Llosa explica com fou concebuda La casa verde. Doncs bé, si verda és la casa, vert és també el color de la tinta emprada. Un llibre escrit en vert. _ El problema es complex i la complexitat rau més en la relació contigut-presentació formal que no pas en la lícita receíca de noves imatges. El problema del disseny en el cas dels quaderns de Tusquets sorgeix en tant que fa referència a il·lustració d'un producte fet per a la reflexió. No hi ha cap dubte sobre el condicionament que aquest disseny gràfic, en quan que forma, imposa. No és pas exactament el mateix llegir Becket 3 Tusquets que a una paupérrima i gens acurada edició sud-americana. A l'excepcionalitat del disseny s'uneix la tria extraordinària d'autors editats. Tots gairebé aglutinables dintre una mateixa perspectiva (l'espurna de la genialitat, l'aguda qualitat del "dissenter" o la nova lluentor del maleït-rei vindicat...: Henry James, Malcom Lowry, Andre Gide, Robbe-Grillet, James Joyce, William Faulker, Octavio Paz... Acabo de rebre el, a hores d'ara, famós, pòster que Tusquets ha editat en homenatge a la seva sèrie "Los Heterodoxos". Més aviat es tracta d'un fecull gràfic de figures que foren temporalment i històrica heterodoxos. Poc té a veure, si trenquen amb la perspectiva històrica, l'heterodòxia de Cervantes amb la d'Antonin Artaud. I m'imagine que en el mateix cas es troben Karl Marx i Marilyn Moníoe. Ens preguntem, però, quines serien les conseqüències si el caire "epatant", lluent i digerible de les de la maqueta del quaderns de Tusquets s'eixamplarà a totes les editorials. Creem que el lector cauria en la més immediata anorfeació. El disseny emprat per Tusquets té una justificació. L'únic gran perill d'aquests quaderns és aquesta forta invitació a ésser imitats que propugnen cadascú dels seus volums. A. F.

CRÒNIQUES, CRÒNIQUES 1. En una entrevista concedida a "La Vanguardia", X. Rubert de Ventós afirmaba el ïefor-

çament de la sensibilitat com a una de les barreres més fortes a oposar als formidables apararells dels sistemes totalitaris. La qüestió, no cal dif-ho, no és nova. 2. Un corrent, mancat ja de novetat, anomenat camp aparegué fa uns anys com a part integrant d'una nova sensibilitat. El seu sorgiment fou gairebé paral·lel a l'auge del text teòric sobre crítica cultural i cultuïa de masses. L'endarreriment retardà també l'arribada d'aquest fenomen (Ara, pel exemple, TVE s'encarrega feixugament de difondre un camp desvirtuat i fals, pura simplificació reduccionista de l'abast del terme). Quan a la Península els "mass-media" s'encarreguen de la promoció del "camp", aquest fenomen ha deixat de dominar a les esferes de l'estranger on feu furor. Aquesta nova sensibilitat, a hores d'ara una mica passada, tendia a elevar a objecte d'estudi els mini-fenòmens així com a revaloritzar, com a subjectes de fruïció estètica, formes que abans havien estat menypreades sota l'intencionat malentès de l'escissió alta culturacultura popular. Caldria estudiat1, però, fins a quin punt l'acceptació de les formes camp i d'altres derivades són o no sinceres. L'autèntica fruïció indica un progrés als nivells de la sensibilitat i del coneiximent. Un eixamplament del món envoltant a llegir i a gaudir. Aquest és el cas —prou generalitzat a Favantgarda cultuïal— de veure el camp com a sensibilitat de recanvi dintre el conjunt dispers d'actituts i posicions secundàries a adoptar (i no com a modus informant de tota una estètica —d'una ètica del comportament— tal i com s'esdevé en amples sectors dels homosexuals classe-mitjana). Tot això ve a propòsit de dos llibres de Ed. Lumen: Hollywood Stories, de Terenci Moix, i U. S. A., d'Angel Zúñiga. Ambdós relaciona bles en tant que els autors son dos adietes d'aquesta nova sensibilitat. Si Zúñiga fou el primer a parlar-ne del camp entre nosaltres, Terenci contribuí majorment a la seua divulgació. D'Angel Zúñiga diu Roman Gubern al pròleg: "Zúñiga neix literàriament... com insòlita excrecencia cultural i insolent desafiament al mediocríssim ermot dels anys quaranta. En aquest marc desolador... anà enfilant, amb els seus articles i els seus llibres, una estètica del quotidià i una teoria de la superficialitat —la qual cosa no significa superficial—, acomplint millor que ningú allò que Goethe demanava als esperits superiors: fer perdurable allò fugaç". Moix encetà amb "Los Còmics" i "El sadismo de nuestra infancia" el tema de l'explotació literària del passat, tot i adobant aquesta recerca d'una neorromàntica nostàlgia. Cal dir que l'autor ha fet us i abús de la qüestió. Ell ha estat la praxis conscient i intencionada del mode de fer de Zúñiga. Tots dos amants del cinema, el llibre d'en Moix s'adreça exclusivament a aquest món hollywoodià en la seua vessant "camp" (Rodolfo Valentino, Jeannet MacDonald...) o de mites darrers (Marilyn, James Dean...). Moix és molt més parcial i apassionat que Zúñiga. Les cròniques s'integíen en la seua vida i en la resta de la seua obra novel·lística. Val a dir que aquests mi-

tes ho són en tant que foren objecte del Moix adolescent. Parla, doncs, des del passat que el configurà. I això es fa sentir. La memòria és la protagonista de Hollywood Stories més que no pas les intrínseques virtuts dels personatges recfeats. A. F.

poesia LA MÉS JOVE POESIA VALENCIANA L'Ajuntament de Gandia acaba de traure a les llibíeries uns quants dels últims premis (1) de poesia que sota el nom d'Ausias March té l'honor de patrocinar i organitzar anualment. I que ja compta amb participants tan considerables com els poetes Pere Quart (guanyador l'any 1961 d'aquest mateix premi amb l'importantíssim llibre-clau de la poesia catalana més actual titulat Vacances Pagades; «mostra important d'una poesia tampoc estrictament lírica», d'idees «no gens líriques, molt poc evasives i, en una paraula, representatives de la dolorosa realitat quotidiana, expressada en una llengua quotidiana adolorida també, irònica o satírica, d'acord amb l'humor del poeta» (2), Vicent Andrés Estellés, etc. Un bon exemple, en definitiva, de participació poètica i d'organització davant tants organismes de l'administració local que solament funcionen «culturalment» a nivell folkloriciste o esportívo-futboler.

eixir de tot açò. M'hi disculpe: en aquesta llista no deuen estar tots els qui són encara que són tots els qui estan. Això, sí: les seues tendències oscil·len dins d'una poesia narrativa, intimista, amorosa, problematitzadora del País i la llengua, fins a la protesta i l'argument dialèctic de les situacions d'opressió concretes. Algun llamp de sarcasme, més d'indignació, tot amb innegables influències de la poètica d'Espriu o Quart, en uns casos, i Brecht o Brossa, en d'altres. En^ molt pocs exemples dels que conec s'enceta l'experimentació més o menys radical del llenguatge —com els anglesos o, entíe nosaltres, Brossa _ i Foix cadascun pel seu compte—, conseqüència directa de la manca de riquesa expressiva, i potser, d'un declara intent de contacte immediat amb el lector possible posseïdoí d'una llengua castellanitzada i justeta. Tot açò són, ja ho sé, vaguetats i imprecisions davant algunes mostres caigudes a les meues mans. La comparació amb la poesia-cançó dels Raimon, Oyidi, l'oscil·lant Albero, el populista Estop, els joves Els Sols, ens uniria per una banda amb aquests poetes i per l'altra ens apartaria sensiblement; en definitiva, producte de la immaduresa i l'obra tot just començada en quasi tots els casos dels esmentats. Cantants i cantants-poetes, tots plegats.

Tornant-hi. Domènec Canet i yallés, autor de dos llibres publicats, que jo sàpiga, fins ata, ha de passar per ser el poeta més representat l'altre seria Lozano, amb un llibre publicat; i li seguiríem en la classificació els qui hem estat traduïts parcialment a les dues antologies americanes...—, però, potser, no el més representatiu de la generació seua. Ell ha viscut, o viu encara —no ho sé, tampoc—, a Alemanya; ignore dedicant-s'hi a què. La seua poesia, narrativa, intimista, explica l'absurditat d'un món que, ell, el poeta, «L'eixorc d'home que sóc ara», no acaba d'entendre. La seua lluita personal, tocada de vivències existencials «volent, en un darrer1 i fals esforç, justificar-me a mi mateix», no acaba d'aclarir-se «quin és el significat exacte que té D'aquests llibres suara esmentats volem ^ co- el temps», «quan només la solitud m'acompanmentar els del jove poeta de Carcaixent Domènec yava». Poesia amorosa, poesia intimista, poesia Canet Vallés guanyador per dues vegades con- intrapersonal, descriptiva a vegades de paisatges secutives —el 1969 i el 1970— d'aquest impor- llunyans a l'esperit del poeta; vers lliufe, idioma net i normal com el d'un home de Carcaixent tant premi poètic del País Valencià. —per dir un poble—. Segurament, sols el conec de íeferències i bastant imprecises, Domènec Canet és un jove poeLlibres interessant tots, dos, sense petites dita de la veneració posterior, una mica per l'edat ferències de l'un a l'altre en quan a una evolució i un molt per l'aparició en públic, a la dels jo- conceptual del pensament de l'autor, potser pel ves poetes de l'Antologia Universitària del 1962. curt espai de temps trancorregut entre llur comGeneració, aquesta de l'Antologia, ara ja total- posició. No oblidem que els llibres, premiats en ment difunta si n'exceptuem els casos singulafs anys successius, semblen també escrits com tot d'Alpera i Rodriguez-Bernabeu. Aquesta altra un cos únic. Com un discurs molt més ampli generació mig a mig fer que podríem anomenar que no ho sembla la mecànica del premi i «del setanta» ha tingut fins ara ben poques oportunitas de mostrar-se a uns seus hipotètics i pos- l'edició. JOSEP-LLU1S FOS MARTI sibles lectors i crítics i, ara per ara, a l'hora de referenciar-la ens hem de basar amb la coneixença noticiada per la consecució d'algun premi (1) AMB CANSERA, AMB DESENGANY. Premi «Auslàs als concursos que solen celebrar-se a les ciutats March 1969. Editat i Patrocinat per l'Excm. Ajuntament de d'Alcoli o Gandia, o en premis atorgats per Gandia. 1971. DES DEL MEU EXILI VOLUNTARI, (escrit a terres del Principat a la participació valenciana. Frankfurt i Bergen l'hivern del 1969). Premi «Ausias March» 1970. Editat i Patrocinat per l'Excm. Ajuntament Aquesta generació del setanta, encara, podria de Gandia. 1971. incloure noms com els de Franch, Huguet, Lo- Autor: Domènec Canet i Vallés. zano, Rodenas, Mora, Avellán, l'esmentat Canet, (2) Poesia catalana del segle XX. Castellet Molas, jo mateix, i no sé, no sé, què eixirà del que pot Edicions 62. Col·lecció a l'abast, núm. 3. Barcelona, 1963.

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE MÉS SOBRE LA LLENGUA A L'ESCOLA En el n.° 128-130 de VIDA ESCOLAR (revista que reben tots els mestres d'Espanya), corresponent als mesos abriljuny 1971, i que va arribar a les escoles en novembre, conté unes noves orientacions pedagògiques notificades en el B.O.E. del 2-VII-1971, per disposició en la que es prorroguen i completen les orientacions pedagògiques per a l'E. G B. Contenen aquestes n o v e s orientacions els aspetces que es refereixen a la segona etapa de l'E. G. B. Però hi ha un apartat refeíent a les llengües vernacles, del qual transcrivim alguns paràgrafs: «Al llarg de tot el sistema educatiu pot contemplar-se la possibilitat del conreu de les llengües natives que enriqueixen el patrimoni de la cultura nacional.» «En el cas que el xiquet no sàpiga castellà convé partir de la pfòpia llengua nativa per tal d'iniciar-lo en la lectura i escriptura de la llengua nacional. Trànsit gradual que li permetrà conjuntament expressar-se per escrit en ambdues llengües». I afegeix: «Encara cal realitzar acurades investigacions per al més eficaç aprenentatge de la llengua nacional en les zones bilingües. En l'E. G. B. el cultiu de la llengua vernacla pot iniciar-se programant-la com una de les activitats optatives. L'objectiu seria aconseguir una acurada expressió en el vocabulari i en les estructures gramaticals de la llengua col·loquial. En ulteriors nivells s'ha de procurar que l'expressió assolisca precisió i bellesa literària. Donat que la situació varia notablement d'unes zones a al-

tres i encara a vegades entre els centres docents de la mateixa localitat, per tal d'adaptar-se a la situació real i llurs exigències pedagògiques, convé iniciar alguna d'aquestes possibilitats a títol d'assaig, així com les investigacions que permeten conjuntament, en les zones bilingües, el més eficaç aprenentatge de la llengua nacional i el cultiu de la llengua vernacla. Previ informe de la inspecció técnica, en els Centres on les circumstàncies ho aconsellen, la Direcció del mateix organitzarà amb caràcter experimental, classes de llengua vernacla.» Evidentment, contrasta la precaució que es pren abans de dicidir l'ensenyament de les llengües no oficials i la precipitació amb que s'han abordat les reformes educatives corresponents a la nova Llei. ELS MESTRES En la revista EL MAGISTERIO ESPAÑOL del 15 de gener de 1972 es publica una lletra amb el títol «No podemos esperar» que entre altres coses diu el següent: «...No ignorem que el nostre coeficient del 3'6 s'aplicarà totalment en 1975 per a la qual data ens trobarem novament desfasats respecte als sou-cost de les coses. ...Tots sabem que la nostra Mutualitat no cobreix les despeses de les medicines que consumim en les nostres malalties. ...També està al nostre abast comprendre la situació desastrosa de la indemnització per casa. Qualsevol lloguer resta molt lluny de poder-se pagar amb el que en percibim. ...Ens adonem dels retards

en els pagaments per residència als mestres de Las Palmas; de la insignificant quantitat que s'ens dona per despeses de desplaçament als Centres de Col·laboració; dels retards en el cobrament dels Complements...» D'altra banda, al diari LAS PROVINCIAS del 21 de gener de 1972, en «Revista de prensa», publica uns interrogants de Diógenes en «Pueblo», que a continuació transcrivim: «Els mestres nacionals de Madrid tenen pendents algunes peticions formulades davant la Delegació Provincial madrilenya d'Educació i Ciència. Tais com unificació de salaris; revisió de l'actual Mutualitat, en t a n t l'Estat no es faça càrrec de la Seguretat Social dels seus funcionaris; elevació del coeficient multiplicador del sou i de la base reguladora del mateix, etc. Fins i tot que l'ensenyament general bàsic ha de ser donat per mestres i llicenciats amb el sou idèntic als professors no numeraris de batxillerat unificat i polivalent. P e r ò sembla que passa el temps i ningú no diu res. En aquest respecte l'Associació de pares d'alumnes del Col·legi Nacional de «NUESTRA SEÑORA DE LA CONCEPCIÓN», ha presentat un escrit davant del delegat provincial d'Educació i Ciència solidaritzant-se amb les peticions formulades pels mestres. Perquè com molt bé diuen, «tot allò que afecte a l'educació dels nostres fills afecta també als pares tant com als alumnes», identificant-se plenament amb la seua positura ja que el dret que tenen els seus fills a una educació gratuïta i de qualitat és «objectiu» comú de pares i professors, i impossible de realitzar si aquests no porten una vida digna i poden desenvolupar plenament llur personalitat».

BIBLIOCRÜFIfl EL NEN I L'ALTRE Ramon Canals ¡ Pere Darder. 175 pàgines.

EL NEN I L'ALTRE va guanyar el premi «Antoni Balmanya», atorgat la nit de Santa Llúcia, l'any 1965. El fet d'havef estat escrit fa set anys, no li resta actualitat a aquest llibre que presenta l'aspecte social del nen com a base de l'educació i no, com un apartat més o com un punt d'arribada. EL NEN I L'ALTRE conté tres parts. En la primera es refereix a «La dimensió social en l'ésser humà i en el nostre món», on s'hi tracta el desenvolupament de l'infant i les relacions entre la dimensió social i la dimensió individual, desenvolupant entre altíes coses la qüestió «autoafirmació i autoritat», desenvolupament un tant ambigu, car en concedir a l'autoritat una funció ordenadora, i en afirmar que «En tot autoritarisme educatiu, hi so-

bra anscendentalisme i hi manca sentit de l'humor», no resta clar, on acaba, per als autors, l'autoritarisme educatiu i on comença l'autoritat que ells veuen necessària per al nen. En la segona part s'hi tracta del «Procés de socialització. Agents de socialització», considerant com a tais agents: la família, l'escola i els grups de companys. Plantejament que, pef bé que en la nostra societat és vàlid, potser hauria calgut que els autors examinassen aquests a g e n t s socialitzadors amb una visió de futur. Aleshores, tal vegada canviaria el paper que els hi condeixen.

NOTÍCIES Ens ha arribat la circular n.o 3 del SECRETARIAT PER A L'ENSENYAMENT DE L'IDIOMA. Amb molt bona presentació, conté qüestions tan importants com: «Una experiència en l'ensenyament de la llengua», i «Documents per a l'estudi de

l'idioma», a més de notícies, comentaris i lletres de comunicants que, en diferents aspectes, resulten interessants al lector. Ens alegra assabentar-nos de les activitats que aquest Secretariat organitza. Enguany ha estat declarat ANY INTERNACIONAL DEL LLIBRE. Bo seïà que els educadors aprofitem aquesta avinentesa per tal de fomentar la lectura. Evidentment la lectura amb esperit crític i selectiu. Bo seria també que els llibres per a infants fossen més barats. Quan aquest número de GORG a r r i b e als lectors, s'haurà realitzat ja el curset de llengua per a formació de mestres, que ha organitzat el «Secretariat per a l'ensenyament de l'Idioma». Al més de Gener es va fealitzar a Alcoi i esperem que no tardarà molt en fer-se a Castelló. Tots de la mateixa durada, 10 dies, desitgem que hagen estat ben profitosos.

ELS PREMIS «AUSIAS MARCH» DE GANDIA GORG-DISTRIBUCIÓ disposa dels exemplars dels esmentats corresponents als anys següents:

Premis

1963

Ayer han florecido los papeles donde escribí tu nombre, de Luis López Anglada.

1965

Los años y las sombras, de Carlos Murciano.

1966

L'inventari clement, de V. A. Estellés, i Libro de Félix, de Félix Ros.

1968

Cantar de la veu novella, de V. R. Fausto Manzano, i De aquí no se va nadie, de Leopoldo de Luis.

1969

Amb cansera, amb desengany, de Domènec Canet Vallés, i Cárcel de la libertad, de Juan A. Villacañas.

1970

Des del meu exili voluntari, de Domènec Canet, i Pedregal, de César Simón. I també: 1969

Premi V Centenari «Joanet Martorell»: Trencats versos d'agost, de Lluís Alpera.

Les comandes d'aquests llibres poden fer-se utilitzant la tarja adjunta a la revista. Cada exemplar té un preu de 50 ptes.

El dia 26 de gener es va inaugurar, a la galeria "Salom", una exposició d'Albert Ràfols Casamada. Ràfols és un dels tres o quatre noms més importants de la pintura catalana actual. Cirici, en el seu llibre "L'art català contemporani" l'assimila al que ell anomena la "generació del mig" ("del mig" entre la generació del "Dau al Set", iniciadora de l'avantguarda després del 1939, i la generació que ha protagonitzat els nous moviments d'avantguarda els anys 60). Paral·lelament a la de creació artística, Ràfols ha vingut desenvolupant des de fa molts anys una activitat pedagògica com a professor i director de l'Escola d'Art i Disseny Elisava, i, posteriorment, com a director de l'Escola de Disseny Eina, activitat que l'ha fet llegir i reflexionar molt sobre els problemes de l'art dels nostres dies. Tot plegat fa d'ell un dels interlocutors més interessants per a la nostra secció, de manera que he aprofitat la seua estada a València per a fer-li una entrevista. TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

ALBERT RÀFOLS CASAMADA

LLORENS: —¿Què et sembla si, per a començaï, ens parles de les característiques per les quals, d'una activitat artística, se'n pot dir que és d'avantguarda? RÀFOLS: —La característica bàsica de l'actitud d'avantguarda és el seu sentit crític enfront de totes les convencions socials. Posar en crisi les coses, tal com ens vénen donades. Aleshores, una obra d'art, per a ser d'avantguarda, ha de funcionar com una proposta de transformació; la novetat és una de les seues característiques bàsiques. LL.: —Però dir d'una obra d'art que és d'avantguarda és també una maneía de classificar. Implica, doncs, una convenció. R.: —L'únic de semblant a una convenció —la característica que permet de classificar una obra d'art com avantguardista— és aquest sentit crític. No n'hi ha d'altra —sí és que d'això en vols dir una convenció—. L'avantguarda sempre evoluciona; almenys pel que fa al llenguatge. Determinades actituds teòriques bàsiques poden mantenir-se vàlides per un cert temps. Però, pel que fa al llenguatge l'evolució, la lluita contra tot allò establert, ha de ser continua. Jo diria que hi ha tres aspectes en aquesta lluita: • la relació de l'obra amb el món exterior, el seu entorn social i cultural •

la relació de l'obra amb el món interior de l'artista • el llenguatge de l'obra en relació als llenguatges artístics establerts. LL.: —Em sembla que aquesta divisió tripartita és qüestionable. ¿Penses que podria dir-se d'un artista d'avantguarda que treballa exclusivament per a donar testimoni de la seua «biografia individual», o per a transformar el llenguatge artístic, i que tot això podria no tenir res a veure amb el primer aspecte, el de la relació entre l'obra i el seu entorn social? R.: —No vull dir això. És indubtable que els tret, aspectes van junts. Necessàriament. Però es pot posar l'èmfasi —segons el moment històric i segons l'artista— en un aspecte o en l'altre. LL.: —De tota manera no acabe de veure clar com configures la relació de l'obra d'art amb

el món exterior, per un costat, i amb això que anomes el món interior, per un altre. R.: —L'artista reb informació del món exterior —cultural i social— la transforma. Ezra Pound deia que l'artista era com l'antena de la societat; capta els canvis, que han començat ja, en el món exterior abans que la majoria se n'hagi adonat encara. Per això es produeix aquest desfasament característic entre l'art d'avantguarda i el públic del seu moment. LL.: —¿No és això tornar a la vella doctrina del triangle de Kandisky?... Vull dir l'afirmació de Kandisky que l'evolució històrica és una línia de progrés cap a l'«espiritualitat» per on la Humanitat va avançant «en triangle»: uns pocs al cap, molts a la base. R.: —No, això no és el que jo volia dir. No és amb un allunyament d'allò que Kandinsky anomenava "la base" com es pot fer un autèntic art d'avantguarda. L'artista ha d'estar com més lluny possible de les abstraccions culturals —"espirituals"— i el més prop possible de la realitat immediata. És per això que l'art pot i ha de fer-se polític. LL.: —Aquest és un altre tema ¿Què en penses de la politització de l'art? R.: —Bé... Va haver un temps, fa uns anys, en què hom pensava que, per a acomplir una funció política, l'art havia de ser d'alguna manera com un testimoni directe d'un esdeveniment polític. Aquesta doctrina presentava moltes dificultads —l'abast real del públic artístic, etc.— i el tema de la politització s'ha desacreditat entre molts artistes joves. Però l'art pot ser polític sense necessitat de fer aquell "testimoni directe". Una obra d'art autèntica sempre reflecteix l'estructura social i és, d'una manera o altra, una denúncia de les seues injustícies. LL.: —Però ¿com es posa, això, a l'interior d'una obra d'art? R.: —Es una qüestió d'honradesa de l'artista. De fidelitat al substràtum d'on treu tot el contingut de les seues obres. —LL.: —Vejam si ho Uigue tot, ara. Abans has parlat que l'art d'avantguarda és sempre crític enfront de les convencions socials. Pel que acabes de dir, la seua manera de ser crític és de sensibilitzar-se davant els conflictes (i les injustí-

cies) que es produeixen com a conseqüència d'aquestes convencions, val a dir, l'estructura social com un tot (incloent-hi les convencions «culturals»), i, aleshores, proposar quelcom de nou, de diferent enfront d'aquesta estructura. L'art seria quelcom de semblant a una actitud permanent de crítica i de renovació en el terreny ètic. R.: —SÍ, és això. L'art autèntic és sempre, fonamentalment, un exercici d'ètica critica LL.: —Bé... ¿Què et sembla si ho deixem així i baixem de les abstracions teòriques a alguns aspectes més concrets? ¿Com es troba l'avantguarda pictòrica avui a Espanya? R.: —Hi ha tres centres ben definits, Barcelona, Madrid i València. A banda d'aquests centres, es produeixen també manifestacions aïllades en d'altres llocs, com al País Basc, Sevilla. . LL.: —¿I què penses d'aquest «centre»: València? R.: —¿Ho dius amb ironia? A Barcelona seguim amb molt d'interés l'evolució de l'avantguarda valenciana. LL.: —Potser sí. Però tu parles pensant en el món dels artistes. Pel que fa al públic —i al mercat—• l'art valencià no ha trobat fins ara a Barcelona un escenari molt propici. R.: —Aquesta temporada s'han vist dues exposicions d'artistes valencians que han fet molta impressió a Barcelona. La de l'Equip Crònica al Col·legi d'Arquitectes, i la de Boix, Heras i Armengol a la galeria Adrià. Totes dues han tingut molts visitants i han estat molt comentades. LL.: —Sí. Sembla que és així. Però fins ara no ho era. R.: —A Barcelona hem passat per uns anys en els quals l'interès per la pintura —i el mercat— han estat molt apagats. Però a partir de la temporada passada, i d'aquesta, sobretot, s'ha produït una reanimació molt marcada. LL.: —¿Quin públic la protagonitza, aquesta reanimació? R.: —No es tracta dels vells col·leccionistes clàssics. És un públic nou. Hi ha molts universitaris: estudiants o llicenciats joves. LL.: Sí. Tothom parla d'aquest públic nou. Per cert ¿quins efectes penses que pot tenir aquest canvi de públic? Hi ha certes novetats importants a la vida artística que potser tenen relació amb aquest canvi... M'explicaré: Les avantguardes clàssiques del segle XX han estat fins ara fenòmens localitzats a unes ciutats determinades. El Dadaisme, per exemple, es va produir primer a Zürich, després (de passada) a Barcelona i a New York, finalment a París, Berlín, Hannoyer, etc. Tots els artistes dadaistes es coneixien entre ells, eren, per dir-ho així, un cercle tancat i definit. Per una altra part, a París per exemple, el Dadaisme no es va produis fins que el Cubisme i el Futurisme no s'havien esgotat, i, en començar el Surrealisme, el Dadaisme va desaparèixer. Avui les tendències artístiques són quelcom molt més generalitzat i difícil de localitzar geogràficament. Per una altra part, a cada centre important de vida urbana es pot veufe un panorama de tendències, que «coexisteixen» simultàniament, i que reflecteix, d'una manera més o menys completa, el panorama general. .. R.: —Sí. -És veritat això. I hi ha, a més, un

A. Ràfols Casamada. «Reportatge». 1971

altre fenomen més notable. És fàcil trobar, per exemple a Barcelona, un grup d'artistes que comencen a fer el mateix tipus d'art d'avantguarda que un altre grup d'artistes de Londres, de Milà o de Califòrnia... I comencen tots, més o menys, simultàniament, sense que es pugui dir que hi hagi un centre iniciador d'on hagin irradiat les influències. LL.: •—¿I quins factors socials penses que l'han determinat, aquest canvi? R.: —Potser el més important és l'expansió de la vida urbana. Les ciutats ja no són illes, s'han dissolt en unes grans xarxes (cada vegada més internacionals) de vida urbana. Pel que fa a l'art, els canals de comunicació s'han multiplicat rapidíssimament. I un aspecte molt important d'aquesta comunicació són els viatges: viatjar és més barat, més fàcil i molt més freqüent que abans. Les ocasions de confrontar personalment les idees i les experiències són molt més nombroses. LL.: —Però aquesta multiplicació dels canals de comunicació, aquesta expansió massiva de la cultura urbana ¿No va acompanyada també, segons diuen, d'un augment del nivell de repressió? R.: —-Sí. Et nivell de repressió és avui més alt que mai. I el nivell de llibertat també. És una cosa que no acabe d'entendre; cada vegada hi ha més coacció, més limitacions; però, per un altre costat, l'alliberament és també cada dia més evident. Com si la vida no es pogués ofegar —per dir-ho d'una manera que sembla tòpica—. LL.: —¿I si anem per parts, per a veure d'aclarir-ho un poc? Sembla que hi ha dos aspectes: per un costat una repressió deliberada,

atribuïble a decisions polítiques de l'establishment; per un altre costat, una repressió, segons diuen, difosa, implícita, en el caràcter mateix dels mitjans de comunicació de massa. Anem a la primera. ¿No hi ha un cert desplaçament del front de lluita? Vull dir: els temes clàssics de les reivindacions polítiques no semblen avui interessat1 tant com abans: en certa manera la repressió hauria triomfat en aquest sector —no pel camí del càstig directe, sinó més aviat pel camí del «subornament» de les masses—; d'alties temes nous, en canvi s'estan plantejant cada dia amb més força i amb més consciència revolucionària. ¿Penses que el tema clàssic de la lluita política, el del control de l'Estat hauria passat un poc a segon teíme, enfront d'aquests temes nous? R.: —No ho sé. Però sí que és veritat que pense que són aquests segons aspectes els que més importen. Els aspectes considerats clàssicament com a ètics... La revolució ha de proposar-se, fonamentalment, canviar I home. —LL.: Caldria feí moltes precisions... Pero potser valdrà més que ho deixem, ara. ¿I què em dius de l'altra repressió, la repressió «implícita» en els mitjans de comunicació de massa? R.: —No crec en això, jo. El mitjà és neutral. Si els mitjans de comunicació de masses no ho semblen ara per ara, és per causa dels continguts. Si aquests canviaren, si els mitjans de comunicació de massa puguessin reflectir i difondre tota l'activitat de creació cultural —en el sentit més ample de la paraula— de la Societat, serien uns mitjans formidables d'alliberament, i no de repressió. LL.: —Sí, però el problema és com... Però ja estem altra vegada en el terreny de les idees generals. Tornem a les concrecions ¿Com descriuries el panorama de les tendències d'avantguarda avui a Espanya? R.: —Jo diria que hi ha quatre o cinc plantejaments principals: a) L'art com a actitud: Em referesc a l'ari pobre, l'obra efímera, etc. Comença sorgir un moviment important a Barcelona en aquest sentit. b) Per un altre costat, els artistes que consideren que l'obra d'art, en la seua concepció tradicional, és encara un mitjà vàlid de crítica ètica. Són els artistes de l'avantguarda clàssica: Tàpies, Guinovart, Saura, etc. c) Dins aquest sector d'alguna manera, però amb una concepció completament diferent del llenguatge artístic, hi ha la tendència representada, sobretot, per l'avantguarda valenciana, especialment l'Equip Crònica. d) Hi ha un altre plantejament, lligat amb el primer, que consistiria en l'eliminació completa de l'obra d'art... l'art conceptual, que està molt estès a Nord-Amèrica. A Espanya aquesta tendència encara no ha començat... LL.: —¿I l'art d'experimentació visual? R.: —Em sembla que el seu interés és fonamental un interès didàctic, i en la mesura en que es pot aplicar. Al disseny, industrial o gràfic, per exemple. LL.: —I, pel que fa als aspectes institucionals ¿Com veus la situació espanyola? R.: —Retardada, evidentment. Falten mitjans de comunicació. No hi ha, per eixemple, cap revista especialitzada... Institucionalment continua per inèrcia, la situació le fa uns anys... Pel que

fa a la crítica, cal dir també que es troba a un nivell molt rudimentari. LL.: —¿I el mercat? R.: —Ss clar, les clàssiques fórmules han entrat en crisi. Per a substituir-les hi ha, per un costat la proposta de les obres efímeres, la desaparició de l'obra, etc.; per un altre costat, la multiplicació (obres de sèrie, etc.). Però hi han també moltes dificultads en aquestes propostes. La multiplicació és interessant, però no sembla solucionar massa coses... No sé quina podria ser la solució en les circustàncies actuals. LL.: —Potser les dificultads vénen d'una condició prèvia. Que la relació espectador-obra s'estableix com una relació de possessió. I possessió d'un bé canòmicament valuós, a més a més. R.: —L'ideal seria que les obres d'art no foren susceptibles d'apropiació privada. Que els artistes puguessin treballar, en certa manera, como l'investigador teòric en la Universitat, que el seu producte fóra un producte socialitzat, de propietat pública. Això possibilitaria, per un altre costat, l'aplicació massiva dels resultats d'aquest treball a tots els aspectes del medi ambient i de les comunicacions socials. —LL.: Però això implicaria una societat completament diferent: unes altres institucions econòmiques i polítiques; i, no cal dir-ho, un altre tipus d'Estat. R.: —Evidentment. LL.: —Tornem, doncs, a un tema que hem discutit abans... ¿Potseí certes reivindicacions «clàssiques» de la lluita política no han perdut llur vigència? T. LL.

NOTICIARI Estem en plena temporada. L'avantguarda valenciana triomfa (fora de València). A València tenim de tot. Què més volem? * Història, per eixemple, a la Galeria Galanis, en una exposició feta amb uns quants paperets i unes poques teles de Sorolla, tot pràcticament desconegut, procedent de col·leccions particulars. Per cert, que la Història no semblava ser el que més els interessava als de la Galeria, ja que no hi havia ni una sola data, ni una sola explicació de què repíesentava tot allò per a la cultura valenciana. Pel que fa a l'èxit comercial, en canvi, no hem cregut que calia preguntar-los res... * Perquè mentrestant hem descobert que el nom de Sorolla podia esdevenir allò que els tècnics en diuen un "suport publicitari". —Un suport publicitari era, per exemple, la Montse per al conyac Soberano: una imatge que transfereix al producte comercial una sèrie de qualitats (joventut, somriure, ulls blaus, virginitat, "catxonderia", etc.) per a fer-lo més desitjable—. En aquest cas, un anunci a tota plana de la nostra premsa diària pregonava "Este es el Sorolla que le ofrecemos... El Edificio Sorolla" (això darrer en lletres molt més xicotetes). •k Més Història al Museu d'Art Contemp... —perdó: al Museu Provincial de Belles Arts—. Una exposició d'Art Maya organitzada per la

«Dirección General de Bellas Artes» i per l'«Instituto de Cultura Hispánica». I és que això de la «Cultura Hispánica» sempre s'ha caracteritzat pel seu abast ecumènic i el seu respecte a les diversitats nacionals. Pau Fornès, que ha exposat a principis de febrer en la Galeria Nike (una casa que s'està especialitzant en l'amable història pictòrica de la nostra València pfovinciana actual). Coloms (pardals sagrats mediterranis), vaixells i d'altres ingredients culinaris d'una pintura brillant, sensual i sàvia: ho escriu Jaume Vidal Alcover al catàleg i ho repeteix oficialment la Galeria Nike en el «Levante» i «Las Provincias». Ens diu també l'iHustre escriptor català que l'aítista en qüestió, pel seu aspecte, igual podria ser un prescador grec que un torero andalús. Aquesta afirmació la Galeria la il·lustra amb una fotografia que demostra que el Vidal Alcover no diu les coses per dir-les. * Això dels pescadors grecs deu estar de moda. A un cartell publicitari d'un film (que no he vist) hi havia una escena eròtica —...no tant, és clar— en la qual ell li diu a ella "¿Es usted la esposa de un pescador griego o de un aviador esquinal?" (...d'això de l'aviador esquimal no n'estic molt segur, ara). Una frase memorable en els anals de l'erotologia. I Carlos Sentí, en fer a "Levante" la crítica de l'exposició Fornès, torna a agafar-ho i explica que l'artista, en fer-se a la mar, com un pescador grec, la xarxa, la treu tota plena de peixos de colors, i explica també que després els tira, i no sé quantes coses més, totes boniques. ¿Qui hauria dit que el Sentí i el Vidal Alcover s'haurien de posar d'acord d'aquesta manera? I és que els camins de la crítica d'art, com els del Senyor, són imprevisibles. * A la mateixa Galeria Nike, que fa les exposicions molt ràpides, hi havia hagut, abans de la de Fornès, una exposició d'Aurora Valero. Una exposició, si no memorable, bona almenys per a fef memòria: 10 anys de pintura, des de l'expressionisme inicial fins a les investigacions formals dels darrers anys, com a membre del grup «Antes del Arte» (un grup que ja no existeix, com el seu propi nom ho indica). * Una altra sala on les exposicions son molt ràpides és la del "Circulo de Bellas Artes". Tan ràpides que no hi ha manera de recordarles: podríem dir-ne exposicions immemorables. (¿O no serà qüestió de rapidesa?). * Per cert, que el president d'aquesta entitat (i ex-degà del Col·legi d'Arquitectes, i ex-arquitecte municipal, i d'altres coses), Salvador Pascual, va donar una conferència el dia 10 de febrer. No hi vaig poder anar i em dol. El títol era, més o menys, "Las ciudades-monstruo ¿Será Valencia una de ellas?", tema del qual el conferenciant en deu saber una entona llarga, ja que, justament ell, és l'autor d'una bona quantitat (¿un centenar?, ¿o, potser, molts més?) dels edificis de la nostfa ciutat. Els assistents a la conferència, fins i tot els de memòria curta, hauran pogut veure (ja que l'acte fou a l'Ateneu) una bona il·lustració del que allí es deia en l'edifici situat a la cantonada de la Plaça del Caudillo amb el Carrer de les Barques.

*• També vaig anar a una altra conferència (i ja està bé): El 28 de gener, a la Galeria Salom, Corredor-Matheos, va parlar d'art. El títol era, justament, "Art ¿Per a què?". Als qui, en llegir aquest títol, puguen sentir-se neguitosos de no haver-hi estat, voldria advertir-los que no es va arribar (tampoc aquesta vegada) a trobar la solució definitiva. * També a Barcelona, festa majof el 28 de gener. A la Galeria Adrià Joan Fuster va presentar una carpeta de serigrafies de Boix, Heras i Armengol —Fuster n'és també l'autor del text—. Hi va anar Raimon —que havia escrit el text del catàleg de l'exposició—, Castellet i més gent. A la M. Lluïsa Borràs, li va semblar bé aquesta vegada, i va escriure al Destino parlant de «los novísimos catalanes» —molt bo, això de «los novísimos» ¿no?. Tambe hi va anar Joan de Sagarra, que escriví al Tele-Expres dient que havia quedat molt impressionat pel porc d'Armengol, el pardal de Boix i l'ou d'Heras. Després d'això a l'exposició hi va anar tanta gent que no hi cabien. (Ja ho havíem escrit al número anterior de GORG. Boix, Heras i Armengol estan en plena forma). * Els seus compatriotes valencians ho podran veure en una doble exposició a inaugurar el 19 de febrer al Col·legi d'Arquitectes i a la Galeria Salom. * Del 15 de gener al 15 de febrer, Yturralde ha exposat en la «Sala de Cultura de la Caja de Ahorros de Navarra» (a Pamplona, natufalment), i ha aprofitat l'ocasió per publicar un text manifest explicació de les seues intencions en fer allò de les «figures impossibles». * A la capital d'Espanya, amb motiu de l'exposició de l'Equip Crònica a la Galeria Juana Mordó, els "Guerrilleros de Cristo Rey" han fet, com escau al seu nom, un acte de desgreuge. Han escrit a les parets del carrer: "VIVA FELIPE IV". Al costat del desgreuge hi figuraven també alguns greuges (dirigits a l'Equip Crònica). Però no eren tan originals. * En compensació (o potser no) la Galeria Val i 30 ens ha oferit, en gener i febrer, dues exposicions de dos artistes madrilenys, José Guerrero i Amalia Avia, nats a Granada i Santa Cruz de la Zarza (Toledo) respectivamente. Dues exposicions molt diferents. Gueïrero viu a New York i fa pintura americana: aquesta exposició era tota de llumins: uns grans llumins gegantins plens de colorets. Com si els hagués pintat el mateix Rothko en persona. M'han agradat: és una pintura molt ben pintada. Amalia Avia és un eixemple de com alguns pintors madrilenys aplicaven a la pintura la doctrina literària de Sastre (D. Alfonso): el resultat es pot batejar: realisme social-poètico-castissista. Pel que fa la pintura no es pot dir el mateix que de la de Guerrero. * / parlant d'una altra cosa. El Banc de València ens amenaça amb créixer. El missatge verbal-visual té la seua ambigüitat, però sembla que l'amenaça es concreta en que l'edifici del carrer Pintor Sorolla augmentarà de volum fins arribar a ser tan alt com el "Fadrí" de Castelló. Caldrà pensar d'anar-se'n a viure a una altra ciutat. T. LL.

ECONOMIA

per

F. VIDAL

TARONJA I COMUNITAT ECONÓMICA EUROPEA «PROTECCIONISME» I DEFENSA DE LA TERRA — Per a un país «tercer», respecte de la Comunitat Econòmica Europea, com és Espanya, hi ha una qüestió que s'ha convertit en tema quasi quotidià de denúncia, com és el sistema d'ajut a l'agricultura institucionalitzat a l'àmbit comunitari. Tal sistema sol ésser interpretat entre nosaltres com un simple «proteccionisme». Sense pretendre pfesentar cap originalitat, encara a risc de jugar la basa difícil que suposa opinar contra un parer generalitzat, crec que és convenient presentar un altre enfocament de la qüestió. Una raó suficient per açò n'és la necessitat que tots els nostres agricultofs sàpien que, a uns altres llocs, l'agricultura té una altra consideració, i que aqueixa consideració la tindria forçosament la nostra agricultura si Espanya entrara a formar part de la Comunitat Econòmica Europea, i la podria tenir ara si el Govern la implantas. — Es pregunta Tamames, ¿quin és el fonament dels sistemes d'ajut a l'agricultura que, a diferència d'altres sectors econòmics, sembla estar necessitada d'ajuts econòmics de tota mena, com són els financers, fiscals, subvencions, preus de manteniment, etcètera? I es contesta: «Això es degut al fet prou clar que no obstant haver augmentat en els últims lustres les similituds entre les explotacions agrícoles i la producció industrial, eixamplant-se així la zona de problemes econòmics comuns a ambdues activitats, el cert és que avui —i probablement així seguirà en un futur àdhuc prou llunyà— encara eixisteixen importants diferències qualitatives en llur funcionament econòmic». — Diguem, simplement, que a la Comunitat Econòmica Europea hom pretén, d'una part, aconseguir una vertadera i total Unió Econòmica, i d'altra, que les rendes de la terra i els salaris de llurs treballadors assolisquen el mateix nivell que en d'altres sectors, l'industrial o el de serveis. Precisament perquè aquest sistema funciona i perquè costa moltíssims diners, no pot admetre's que vinga destruït per una oferta estrangera que ho afone tot. Aquesta defensa de la terra, quan els altres sectors econòmics podrien, amb llur puixança, destruir l'agricultura i arruïnar l'agricultor —ací, entre nosaltres ja n'hi ha de queixes—, és l'essència de l'autèntic problema de la terra avui. Però, a més a més, a l'àmbit de la Comunitat Econòmica Europea se li ha donat un sentit molt diferent fespecte de les mides que per ací coneixem, puix aquesta política de garantia va lligada a una altra a llarg termini de «reforma agrària» —però seriosament—, a fi que les despeses que ara s'efec-

tuen —i que tant costen als països els problemes agraris dels quals són menors o quasi nuls— acabe un dia. El que també és prou diferent del que per ací passa, quan uns preus de garantia, beneficiosos potser per alguns, perpetuen situacions anquilosades i irrendables peí al conjunt dels ciutadans o contribuents de l'Estat, amb perjudici també de la mateixa agricultura i de la major part dels llauradors, petits propietaris. (Vidal.—«Valencia-fruits». Selecció)

EXEMPLE DE GARANTIA: C.E.E. •—• Per a determinats productes hortofrutícoles, per exemple, coliflors, tomates, taronges, mandarines, llimes, raïm, pataques, peres, préssecs, el Consell de Ministres de la CEE fixa anualment, abans del començament de la campanya, un preu base i un preu de compra. — Els preus base i els preus de compra són vàlids per al conjunt de la Comunitat, per a cada campanya de comercialització o per a períodes en què aquesta es divideix, en funció dels períodes de producció i comercialització. Els preus base actuen com preus indicatius o preus guia, i marquen la pauta general a seguir per la resta dels preus; por la seua banda, els preus d'intervenció o de compra estan concebuts per a fer front a les situacions difícils, quan el productor troba dificultats en la venda dels seus productes en el mercat a preus normals, de manera que pot acudií aleshores als distints organismes estatals o interprofessionals establerts per a practicar els preus d'intervenció o de compra. — Els Estats membres vigilen estretament els preus de base als centres de comercialització més importants, comunicant diariamente a la Comissió de la CEE la marxa d'aquests. En el cas que per a un producte determinat i per a algun dels mercats representatius —els que comercialitzen una part considerable de la producció al llarg de la campanya el preu d'aquest producte estiga durant tres dies successius per davall del preu d'intervenció o de compra augmentat en un 15 per cent del preu de base, la Comissió declara immediatament el mercat d'aqueix producte en situació de crisi. Una volta declarada la crisi, les organitzacions de productors o associacions d'aquestes organitzacions suspenen la venda del producte subministrat pels socis. Al mateix temps, concedeixen als productes una indemnització —a mode de preu de retirada del mercat—. Les organitzacions comuniquen al Estat membre en qüestió, i aquest a la Comissió, la llista dels productes als que s'aplica la retirada, el nivell de preus previstos i practicats en l'operació, així com el període du-

rant el qual s'estima que caldrà que siga aplicat, i el destí dels productes retirats. — En principi, la finançació de les mesures de retirada hom la fa a càrrec a un Fons d'intefvenció constituït pels productors associats. Aquest fons es manté a base de deduccions que habitualment s'efectuen dels ingressos percebuts pels productes posats a la venda per la pròpia organització. Ulteriorment, els Estats membres poden atorgar una compensació financera igual al valor del que les organitzacions de productors han pagat per les quantitats retirades del mercat durant un període que comença des del dia en que s'ha declarat la situació de crisi fins que deixa de persistir tal situació. L'existència de crisi acaba oficialment quan durant tres dies successius el preu del pfoducte al mercat és igual o major que el preu de compra més el 15 per cent del preu de base indicatiu. — El valor1 de compensació durant el període de «situació crítica» es calcula multiplicant les quantitats retirades del mercat pel preu de retirada o compensació pagat als agricultors, augmentat en un 5 per cent del preu base. En tot cas, la compensació estatal a les organitzacions de productor's no pot ultrapassar el 90 per cent de les despeses d'aquestes com a compensació als productors. — Els Estats membres també poden intervenir directament —mitjançant d'organismes designats a l'efecte— quan el preu d'un producte determinat en algun dels mercats representatius se situa sota el preu de compra —en els cas examinat anteriorment si les organitzacions de productors no fan front a la situació, se'n faria càrrec directament l'Estat— durant tres dies successius. En aqueix cas, els , organismes estatals compren totes les quantitats de productes oferits al preu d'intervenció. Però, cal aclarir que a la CEE hi ha una tendència molt marcada a que els Estats intervinguen cada vegada menys, a fi de reduir en allò possible l'expansió burocràtica, i d'anar introduint paulatinament entre els agricultors la mentalitat que els seus sectors han de ser pràcticament autogovernats, almenys fins a uns certs límits. — La defensa comunitària front a l'exterior es practica a través d'una sèrie de mecanismes concrets. El punt de partida és el pïeu indicatiu, que marca el nivell a que han de situar-se els preus dels productes importats per a poder entrar a la Comunitat Econòmica Europea. Tais productes poden, eventualment, gíavar-se amb drets compensatoris, segons el casos, per a que efectivament llurs preus finals no queden sota els preus indicatius comunitaris. — El preu d'interVenció és fixa, amb relació al preu indicatiu, al voltant d'un 90 per cent d'aquest. Els preus indicatius i d'intervenció es fixen amb suficient antelació abans de la campanya següent. D'aquesta forma, els agricultors poden establir el seu propi pla de producció amb ple coneixement de causa. — Els preus que regeixen en la gran majoria dels productes són superiors als del mercat mundial. Fins al present els controls de producció són pràcticament inexistents. Els excedents de producció es corregeixen subvencionant als agricultors i col·locant els excedents en l'exterior als

preus mundials, que en general són molt inferiors als preus de mercat comunitari. El sistema d'ajut i subsidis ha suposat en l'any 1969 peí1 a la Comunitat un cost de 1.800 milions de dòlars. — La integració comunitària del sector agrari està molt avançada; els reglaments comuns cobreixen avui prop del 90 per cent de la producció agrícola comunitària. (Tamames.—«Sistemas de apoyo a la agricultura». Selecció).

EL CAS ESPANYOL No d'altíe mode caldria fer-ho a l'hora de plantejar la intervenció del FORPPA al sector citrícola. Perquè el FORPPA, actuant en funció de garantia, deuria no ja pal·liar —ho fa?—, sinó preveure automàticament la impossibilitat que la CEE ens pugues llevar les preferències aranzelàries. Açò, per a començar una política de garantia, és l'elemental. I dic per començar, perquè, en justícia, una política de garantia dels productes agraris hauria de ser aquella que assegurés al llaurador el mateix nivell de vida que en la indústria o els serveis, com fa el FEOGA a la Comunitat Econòmica Europea. Però, per a començar, ací bastaria assegurant la rendabilitat; en tot cas, els costos de producció. Si la garantia del FORPPA aplegàs a cobrir aquests costos, potser podrien combinar-se les coses de forma que en cap cas ens vérem privats de les preferències aranzelàries. I açò hauria d'estar institucionalitzat i reglamentat. A l'àmbit de la Comunitat Econòmica Europea les garanties de rendabilitat de la terra tenen un funcionament automàtic i una administració camperola. Però el nostre sistema de garantia a través del FORPPA no sols està desconnectat del problema que el provoca —els preus de referència del Mercat Comú—, sinó que, a més, els preus que s'arbitren estan, com tots saben, per1 sota dels costos de producció. D'aquest mode no hi ha supost per als preus en el camp, i, comprant com s'ha comprat en tantes ocasions, potser la pèrdua de les preferències aranzelàries no arrape massa certes butxaques; però, així, hom mata la gallina. (Vidal.—«Valencia-fruits»)

AMPLIACIÓ DE LA C.E.E. Amb l'ampliació de la Comunitat Ecòmica Europea —de sis a deu països—, a nosaltres se'ns privarà d'un mercat al que teníem entrada lliure i, a més a més, se'ns aplicarà el Reglament 23 en vuit països importadors. Però, a més de perdre avantatges a països com Escandinàvia i Anglaterra, perdrem el peu d'igualtat que ara teníem als mateixos amb els països del Nord d'Àfrica, que paguen el 4 per cent al Mercat Comú, mentre nosaltres paguem el 12. Cal destacar la necessitat d'establir un preu mínim per a la taronja —mida complementària de les de d'exportació—, que coincidesca amb el resultat d'aplicar els preus de referència de la Comunitat Econòmica Europea a la taronja en arbre; amb la doble finalitat, d'assegurar un rendiment normal a la producció citrícola i d'evitar que es venga la taronja al Mercat Comú a preus que imposaren l'aplicació de sancions». (García-Caro, Sánchez de León. «Valencia-fruits »).

Teatre TEORIA D'UN TEATRE VALENCIA (I) i 3 Quan hom parla amb algun home de teatre del Principat, els problemes terminologies que es pïesenten, dins la mateixa conversa, semblen de vegades irresolubles: per a ell l'adopció d» la llengua és un fet podíem dir-ne tel·lúric... Hi ha una evolució «normal», una adscripció a positures majoritàries... Les classes posseïdores i les desposseïdes no utilitzen «ab initio» llengües difefents, per tant que el seu desenvolupament com a tais classes socials ha anat paral·lel al fet d'una Renaixença conscientment assumida. (No cal tampoc éssef massa idealistes; no sols va haver-hi una aprehensió per motius merament supraestructurals, és clar, sinó que caldria analitzar les altres motivacions, les econòmiques, posem per casPerò tant s'hi val. El cert és que va succeir d'aquesta manera, i no pas d'altra). Però a casa nostra l'evoluçió va ésser tota diferent. La nostra magra burgesia va jugat la carta del Uiurecanvi i de la taronja, anihilant les possibilitats d'un desenvolupament industrial irreversible. I en lloc d'ésser un element progressiu al moment on aquest progressisme era necessari, va rebutjar aquestes possibilitats, en nom del guany immediat i l'immobiliste. Aquest espectre social signarà el futur de la nostra cultura, segellant-la amb motlles arcaïtzants i pairalistes. És la sublimació de les virtuts «agrícoles» del nostre poble, tal i com és volia que aquest fóra, en benefici d'uns determinats interessos econòmics. El pes específic d'aquesta elecció dins els context de la Restauració d'Alfons XII i Cánovas del Castillo resta evident, i molts historiadors l'han assenyalat de mode correcte. El treball dels lletraferits, correntment homes de les capes mitjanes de la societat, al servei de les classes dirigents, és, però, massa sovint separat de les seues coordenades històriques. I el teatre no podia ser-hi una excepció. Els brots de conscienciació política van ésser silenciats de bell antuvi, i homes com Escalante van ésser assimilats, és a dir, neutralitzats, des del mateix moment de la seua naixença. Als moments de democràcia política —deia algú— hi ha crítica política; als moments d'autoritarisme reaccionari, la crítica esdevé critica dels costums... i quasi sempre, element d'aquiescència als valors considerats com a immutables, és a dir, passa a ser element de conservació, es fa conservadora. Calia, doncs, per una banda, mantenir l'status sociocultural; per l'altra, construir universos ideals, sublimar les virtuts dites com a «tradi-

cionals» per a aconseguir que a poc a poc anassen fent solc, fins el moment en què hom no pogués destriar el que hi havia d'autèntic i d'imposat. El teatre va quedar exclusivament reduït a manifestacions urbanes, per mig de les quals la separació entre camp i ciutat es fés nítida i irrevocable. Calia defensar reductes econòmics, velles casones de pro, on hom cobrava les rendes de la terra, o els interessos dels seus capitals. I és així que el teatre, guanyat pel localisme escleròtic, hi va assolir l'èxit. L'epigonisme d'Escalante va ser una càrrega feixuga, que hem hagut de suportar molt de temps. Hi havia també de l'altre teatre, l'idíl·lic, que parlava als homes de la vila de les virtuts seculars dels pescadors de l'Albufera, i de la delícia de l'all tendre i l'arròs «comme il faut» i per «in aeternis». fis clar que, en aquest sentit, podem dir que hi ha hagut una evident falsificació, una ignominiosa manipulació dels fets culturals, en benefici de l'aquiescència social a un determinat sistema de valors. I una tradició —dolenta— de la qual no és gens fàcil deslliurar-se. Per altre costat, tampoc les classes dirigents del País no ultrapassaren la dualitat lingüística. Seguiren utilitzant el castellà —o acceptaren el castellà, segons els casos—, com a llengua culta, deixant la llengua del poble per a d'altres objectius. La negativa a integrar el nostre món cultural al de la resta dels Països Catalans és conseqüència de fets polítics i econòmics més complexos que no pas la mera reticència patriotera, i dels quals no és aquest el lloc adequat per a parlar-ne. El cert és que ara per ara l'elecció lingüística al nostre País esdevé, ineHudiblement, presa de positura sociopolítica, ultra el simple fet cultural. L'intel·lectual català pot utilitzar la llengua, sense que açò signifique obligadament l'adscripció a determinades accions progressives. A casa nostra, l'elecció té un altre caire. El teatre «en» català ha resultat consubstancial a determinats modes i a determinada ideologia: capes mitjanes de les ciutats —presentacions falleres, miracles de Sant Vicent, fogueres de Sant Joan, etc..—, sainets de costums, o com a màxim «teatre —escassísim— en valencià» (és a dir, en valencià com a mera elecció lingüística —Gil Albors, posem per cas...—). Encara hom ens demana «obretes» en valencià, o «peces de riure's»... Com és evident que aquests no són els nostres objectius, el camí és clarament un altre.

Per molt que hom vulga, no és possible «normalitzar» la situació des de dins —normalització que nosaltres no cerquem ara per ara com objectiu primer—, sinó exercir una pregona labor de crítica, de destrucció crítica, és claf, per a construir-hi una altra cultura, autòctona i universal alhora, i per a la que els suposts seran, ideològicament i estètica, força diferents. Hi ha algunes possibilitats que prompte pugam veure a València, i potser a alguns pobles de la contornada, dos o tres grups del Principat. Ara per ara, no passa de ser un intent. També hom parla de la propera vinguda desi JOGLARS a «Studio», amb el seu últim espectacle Hem llegit «Dansa de Vetllatori», l'espectacle de Manolo Molins, del qual donàvem referència al passat número. Es tracta, potser, del text més important que hom ha fet als últims temps sobre la història del nostre País, i un decisiu punt de partida per a tot treball teatral futur, compromès amb la nostra realitat com a poble. RODOLF SIRERA

FETS I NOTÍCIES • El Senyor Rafael Sena ens tramet una comunicació, sota el títol de "LES FALLES CONTINUEN FOMENTANT EL NOSTRE CADUC TEATRE", el text de la qual reproduïm gustosos: "Com sempre a l'igual que fa 20, 30, 40 anys. Algunes Comissions falleres —la festa de la ciutat de València (no del País Valencià, alerta)—, per tal de fer "quelcom" per la nostra cultura, fan acte de presència en teatres "dominicals", que entre setmana lloguen els seus locals als "promotors", que, quasi sempre acompanyat d'alguna peça en castellà s'ha de "quedar bé" amb tots, diuen...) ens representen el tan superat i polsós teatre de començament de segle, i que tant de "bé" va fer a la nostra cultura. Tal vegada és que no troben a l'abast unes millors comèdies, o potser, per tanta tradició, ni se'n preocupen...? El mal és que aquests "Cuadros Artísticos", en compte de fomentar la sensibilitat cultural del poble, el que fan és... el "Quadre". I fins a quan, em pregunte...?". • Tenim notícies que a la Biblioteca de Teatre de Barcelona, alguns universitaris joves del País treballen una tesi de llicenciatura sobre la Història del Teatíe yalencià. Si això assolirà l'èxit, tindríem, per primera vegada, una eina treball, fins ara inexistent, i força necessària.

BIBLIOGRAFIA LA EXPRESIÓN CORPORAL DEL COMEDIANTE Jan Doat. Cuadernos de EUDEBA, n.° 6.

Editorial Universitaria de Buenos Aires. Tercera Edició. Setembre de 1965. 52 pàgines. Preu: 50 pessetes. «Si comparem una obra dramàtica amb una simfonia —el comediant actua sota les ordres del director d'escena (director de l'orquestra)— hom pot dir que el comediant és alhora l'instrumentista i l'instrument: instrumentista perquè tra-

dueix, per mig de la seua intel·ligència, la seua sensibilitat i el seu sentit artístic un text escrit, de la mateixa manera que el músic tradueix la seua partitura; instrument perquè sols pot expressar-se amb la seua veu, la seua mímica i els moviments del seu cos. Quant un home exposa davant d'altres homes una acció fictícia, per mig d'aquests tres elements, hi ha teatre. Si un d'aquests elements desapareix, sols resta el que hom diu recitació, pantomima o dansa. Totes les grans obres dramàtiques de tot temps, i de tots els països, requereixen aquest joc integral. No pot existir gran comediant que no sàpiga servir-se alhora del cos, el rostre i la veu.» La formació continuada de l'actor, la recerca constant de noves possibilitats expressives, adequades al treball que hom realitza, ha de ser tasca exigible i continuada dins grups de teatre jove. A aquest nivell, i com a primer esglaó, pot ser-vos útil el quadern didàctic que presentem. Hi aprendreu a utilitzar el vostre cos, a fer-lo «expressiu», i a solucionar els petits —i grans— problemes tècnics que la representació física d'un determinat personatge comporta.

ENQUESTA Nom del Grup.—«LA CASTANYA I TOTHOM». Lloc i adreça.—Apartat 36 (PELAGUS), PEGO (Alacant). Data de la fundació.—Abril de 1971. Entitat d'on depenen.—Clubs Juvenils «UNIÓ DE TOTS» i «SEGLE VINT» de Pego. Qualificació del Grup.—Teatre d'Aficionats. Nombre de Membres.—Vint-i-cincOrganització administrativa i tècnica del grup.—En aquests aspectes anem un poc desorganitzats, però així ens entenem. De les actuacions —sempre a un preu molt econòmic, al voltant de les 15 pessetes— traem uns diners que dediquem per a cobrir es despeses, i per a d'altres activitats dels Clubs. Quant a la part tècnica, la realitzem entre tots els components; cadascú pot donar les seues idees que, si ens pareixen bones a tots, es porten a la pràctica. No hi tenim uns càrrecs definits i vitalicis, sinó que aquests s'adapten a les necessitats de cada obra, segons les aptituds de cadascú. Té un lloc estable d'assaigs i actuacions?.—Sí. Grau de dedicació i hores setmanals de treball.—Gran part dels membres som fora, estudiant. Així doncs, solem treballar els finals de setmana durant 3-4 hores (no tots els finals de setmana, i moltes voltes no tots els membres), i també en vacances, és clar. Mitjans de subsistència econòmica.—Ingressos per actuacions. En cas de necessitat ens ajudarien els Clubs. Espectacles realitzats.—«Castañuela 71»

(Passa a la pàg. següent)

«ELS CREMIS I «ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES EXTRACTE DE LES BASES DE LA II EDICIÓ DEL CONCURS «PROMOCIÓ DE NOVES VEUS» 1. Poden participar tots els que canten en llengua catalana a condició de no tenir cap disc gravat. 2. Tots els concursants es comprometen a fer una gravació de les cançons que presenten, a fi d'ésser transmesa per una emissora de radio. 3. Les sessions es celebraran a La Cova del Drac, obertes al públic, els dissabtes i diumenges a les set de la vesprada, intervenint cada setmana els mateixos concursants en les dues sessions. 4. El jurat, la composició del qual es farà pública en el moment oportú, valorarà setmanalment la interpretació dels concursants corresponents, tenint en compte també el vot del públic. 5. El jmat es reserva el dret de declarar desert el premi d'enguany. 6. II Promoció de Noves Veus, a través de la seva Comissió permanent i el seu jurat, es compromet a gravar un disc del cantant o grup guanyador, a la vegada que, si ho creu de debò oportú, farà gestions perquè graven discos també els altres cantats o grups participants. 7. A part de la gravació del disc al guanyador, n'hi hauran també per a gunyador i finalistes, premis en metàl·lic, trofeus i obsequis, la quantitat dels quals es farà pública en moment oportú. 8. Per a més informació: / / Promoció de Noves Veus, C/. Muntaner, 45, 2on., 1.a (Sr. Frigola) La Cova del Drac, C/. Tuset, 30. Barcelona. PREMI «CONSOL COLEU 1972»

Es convoca por setena vegada el premi «Consol Colell» de poesia, que serà atorgat a un recull de poesies d'autor inèdit. El premi «Consol Colell» és donat amb 5.000 ptes. Els treballs, inèdits, mecanografiats i en llengua catalana, hauran d'esser lliufats per duplicat i signats per l'autor, indicar l'edat i l'adreça exacta, a Josep Grau i Colell, Laboratoriumstr. 5. 8400-Winterthur (Suïssa), fins el dia 15 de maig del 1972. Els organitzadors del premi es reserven el drets de publicació dels treballs presentats al concurs. PREMI «CARLES CARDÓ» DE SUÏSSA 1972

Es convoca per sisena vegada el premi «Carles Cardó» de Suïssa, que sera atorgat a una obra catalana d'assaig o bé a un treball sobre els Països Catalans (pot ésser també una traducció del català) a una de les quatre llengües nacionals suïsses. L'extensió mínima serà de 50 holandesos. El premi «Carles Cardó» és dotat amb 1.000 francs suïssos. L'import del premi presuposa la cessió dels drets d'edició que pugui percebre l'autor, fins al tiratge de 2.000 exemplarts.

Els treballs seran lliurats mecanografiats i per duplicat a Josep Gfau i Colell, Laboratoriumstr. 5. 8400-Winterthur (Suïssa), fins el dia 15 de maig del 1972.

VEREDICTES PREMI «CARLES CARDÓ» DE SUÏSSA

El premi «Carles Cardó» de Suïssa, destinat a guardonar un treball d'assaig o una traducció del català a una de les quatre llengües nacionals suïses, ha estat declarat desert per la poca vàlua dels treballs presentats.

(Ve de pàg. anterior)

(en castellà). 5 representacions: Pego (2), Murla, L'Atzúvia i Pedreguer. Experiències obtingudes del seu contacte amb el públic.—Com podeu veure, hem actuat en localitats no molt grans, en les que l'únic tipus de teatre al que han tingut accés és al clàssic, en el sentit més ample de la paraula. Presentar nosaltres un tipus de teatre nou amb un muntatge obert, ha provocat certa confusió, que en un principi ha donat lloc a comentaris com «açò és teatre o circus?», però que darrerament ha acabat agradant i ficant-se dins del públic àmpliament. L'obra ha agradat, però el seu missatge ha arribat sols a una minoria més sensibilitzada. Ens hem adonat que al públic li agrada més que píesenciar l'espectacle, participar-hi. Això ho hem aconseguit baixant al pati de butaques, i dient el text al públic d'una forma directa. Hem vist un públic ansiós de veure coses noves i al que cal anar donant-li-les. Ens hem adonat que l'única manera de poder dir certes coses al poble és per mig del teatre, i pensem que és l'element més poderós de comunicació de que disposem. Problemes principals que troba al seu treball, i solucions que proposa.—El nostre principal problema se centra en la dificultat de treballar més a sovint, degut a les raons abans dites d'allunyament dels membres. Naturalment en tenim d'altres problemes, inherents a tot grup que comença. Voleu afegir alguna cosa més?.—Hem fet una obra en castellà perquè era una obra particularíssima, que trobàvem que era bona per a començar, a causa de les seues possibilitats escèniques. Ara ja estem llençats i més preparats par a començar a treballar en la nostra llengua. Així doncs, estem preparant el muntatge d'«El RETAULE DEL FLAUTISTA», i tenim d'altres projectes, com cursets de teoría i pràctica dramàtica, i d'altres activitats pròximes al teatre, com la música, cançó, etc.

NOTICIARI • NOTICIARI JOSEP VICENS

ANTONI BRU . R. ESTEVE=CASANOVA • SALVADOR SALCEDO • TOMÀS RIBERA

VALÈNCIA

ISMAEL VALLÉS

NOVA CANÇÓ

Un extraordinari cicle pel que han passat ja els professors Alfonso Cucó i Brines Blasco. Per aquest mes de febrer hi ha anunciada la intervenció d'Ernest Lluch i Rafael Lluís Ninyoles —col·laboradors de GORG—, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover i el Premi Josep Pla d'enguany, el mallorquí Gabriel Janer Manila. Per a març i abril es compta amb la intervenció de V. Andrés Estellés, que llegirà els seus poemes, així com d'altres col·laboradors d'aquesta revista, Tomàs Llorens, que parlarà de l'art actual al País Valencià, i Rodolf Sirera, que centrarà el seu col·loqui sobre el tema «El teatre valencià i el teatre en valencià».

ALACANT Des que van acabar les vacances de Nadal han començat les classes de català a la UNESCO d'aquesta c i u t a t . L'acollida és acceptable i n'esperem més. Han començat, de bell nou, les classes de català, que havien estat suspeses per les vacances nadalenques, a la Normal de Magisteri. El Curs es compon de Gramàtica i Introducció a la problemàtica i cultufa catalana. L'assistència és creixent.

PEGO El dia 16 de gener, invitat pels dos clubs culturals pegolins Vicent Ventura va parlar al Saló Cultural sobre un tema —TARONJA: PROBLEMA ECONÒMIC AL PAÍS VALENCIÀ del que parla molt la prensa darrerament. El lloc era ple, majoria de gent vella interessada i als quals els picava de prop (potser massa prop) el problema taronjaire. Entre les coses que va dir Vicent c a p destacar

PARLEM D E . . . LLUÍS LLACH

Llach es notícia, i és notícia per moltes i diverses reaons. En primer lloc, és notícia perquè ja porta any i mig, més o menys, sense editar en disc noves cançons en les terres peninsulars. En segon lloc, és notícia perquè a França, d'altres també ho han tingut de fer, ha tret un disc amb una cançó ja coneguda ací: «Somni» i amb una de nova, que es diu «Bon Senyor». També és notícia per les seues actuacions per terres franceses, fa poc va actuar a la Mutualité de París, davant d'un públic format per més de 2.500 personnes, aquesta actuació estava organitzada per les diverses comunitats culturals que viuen a França (catalans, bascos, accitans, corsos, bretons). I ara, Lluís es notícia perquè ha estat entíe nosaltres dos dies per a fer unes actuacions a la sala STUDIO. La darrera actuació de Llach a València sembla que va ser aquest estiu, i ja teníem ganes de tornar a sentir al Lluís en les seues noves cançons, si és que podíem sentir-lo, ja se sap, que de vegades, fins i tot cançons gravades en disc no podem sentií-les en els recitals. Era dissabte per la vesprada, el local ple de gent, un públic divers en el qual predominava la joventut femenina, potser captivades per la «vis atractiva» del cantat. Ara ja, als recitals de «cançó», ja no som els «amics i coneguts» de sempre els qui anem, cosa que ens dóna foïça i optimisme. A l'hofa anunciada, o potser amb deu minuts de retard, apreix Llach per la porta dels fons del escenari, porta dues guitarres, a cada cançó utilitzarà més tard l'escaient, el conjunt que l'acompanyava darrerament ha estat reduït, ara l'acompanyen la guitarrista que ho feia abans i una xica que acompanya amb cors algunes cançons, mentres que a d'altres fa acompanyaments amb instruments de percussió. Com quasi sempre comença Llach cantant «Se'n va content», després va cantant i cantant d'altres cançons, fins arribar a «El bandoler» amb la qual tanca la primera part del recital. En aquesta primera part, no ens va oferir cap cançó nova, i de les que va cantar podem destacar-ne «Res no ha acabat» i «Aquell vaixell». En la segona part, que començà amb «el dia», va cantar vuit cançons, d'elles quatre noves, al públic li va agradaí molt «La gallineta», potser per la ironia que destil·la i per algunes de les seues frases, i també «les 50 estreles», en aquesta cançó Llach ens canta el que li diu un saldat que és a la guerra a la seua estimada (avui també he disparat mil bales i porte el cor ferit per mil mirades... qui m'ha donat el dret de la matança, qui del fusell m'ha fet unes balances») açò diu aquesta cançó de Llach, una gran cançó com una altra que trobàrem de menys, aquella que diu «on vas amb les banderes i els avions, i tot el cercle de canons i apuntes a al meu poble». En fi, hem trobat, un Llach que cada dia que passa va a més, ens hem trobat amb un gran cantant, i esperem amb deler les seues noves cançons editadas en disc, per a poder sentif-les sempre que ens vinga en gana.

QUE PASSA AMB ENRIC ORTEGA? Durant el premi revelació organitzat per la Casa Catalunya es ya proclamar als quatïe vents que el cantant guanyador registraria un disc i actuaria arreu de les nostres comarques amb la cançó com a missatge.

aquestes: Cal la cooperacióassociació per produir millor i assumir la comercialització. El nivell de consum ha arribat al cim i la producció no s'ha aturat cal i reduir el producte cítric, solament deu créixer, per lògica, però als llocs on les despeses de cultiu siguen mínimes. Pense que cal fer indústries. Serà millor, s e r à pitjor, serà..., el cas és que des de fa uns quants dies Pego ja no és cap de Partit Judicial. Des de la primera formació en províncies Pego ho va ser. Ara perteny al partit Judicial de Dénia, hi havien 15 partits ara en són doncs, 14. Pense que això, és un dels molts errors que es fan arreu les terres valencianes en quant a divisions administratives. Hom reconeix l'existència d'un Marquesat de Dénia (Rosselló Verger —El Litoral Valencià— L'Estel), però també d'una subcomarca Les valls de Pego (pel mateix autor) Mala ha estat la resposta al I CONCURS LITERARI PELAGUS, sols han estat rebudes per la redacció uns quinze treballs; el veredicte és el següent: Resten desserts els premis de Creació i Investigació, i han guanyat els premis de Redacció (de 8 fins 12 anys) Eduard Bordes i Sánchez amb la redacció: «yiSITA AL CASTILLC», i Vicent Oltra Màs amb el treball «LAS CRUCES DE NUESTRAS MONTAÑAS».

OLIVA Des del 13 de novembre passat ve celebrant-se en l'Institut d'Ensenyament Mitjà un Curs de Llengua i Cultura Valenciana, inclòs en el departament d'activitats culturals, i organitzat per un grup de joves. El curs, setmanal, és obert al públic, per bé que la majoria dels assistents són estudiants de l'Institut. Les classes de Gramàtica estan a càrrec de Josep Malonda i Josep Sendra. A més, el curs es completa amb conferències, audicions, recitals, etc.

Encara no tenim ni notícies del que ha passat amb el premi revelació ni del registrament del disc ni tampoc de les actuacions. Vam preguntar a Enric i ni tan sols li han comunicat res. On són les promeses de la Casa Catalunya llançades a tots els assistents a la vetlla de final en què, a més, ens van cobrar l'entrada? Enric Ortega, i a banda de tot açò, malgrat que en sis mesos ningú no l'ha cridat per a fer recitals, segueix treballant les seues cançons i eixamplant el seu repertori, qualsevol interessat l'actuació d'Enric pot adreçarse directament a ell a Enric Ortega i Pi - Deports, 5-3-6.a - SEDAVÍ (València)

NOTÍCIES DE CATALUNYA BELLPUIG, CIUTAT PUBILLA DE LA SARDANA 1972

Catalunya ja té enguany «Ciutat Pubilla». Es tracta de Bellpuig d'Urgell, on amb tal motiu ha estat elegida la Pubilla Universal de la Sardana, honor que ha recaigut en la simpàtica senyoreta Maria Consol i Giribert, el candidat presentat per la colla «Tres Turons». Hem dit «candidat» car l'elecció de la Pubilla és una veritable elecció en la qual voten democràticament tots els habitants de Bellpuig, triant la senyoreta que creuen ha de representar millor1 els valors sardanístics entorn dels quals tenen lloc les importants manifestacions culturals a la ciutat Pubilla, i arreu el Principat. No dubtem l'escaient d'aquesta elecció, tant per la persona elegida com pel sistema emprat, tan ayunyat dels anomenaments «a dit» de tantes pubilles i regines. Enhorabona a Bellpuig d'Urgell i a la seva Pubilla Universal de la Sardana. GIRONA: CONVOCATORIA DEL PREMI "CONSOLAT DEL MAR" Amb una dotació de 50.000 ptes.; ha estat convocat per segon any consecutiu el premi "Consolat del Mar", patrocinat per la "Cámara Oficial de Comercio e Industria" de Girona. Poden optar al premi totes les obres, escrites en català o castellà, que estudien aspectes d'economia política, història, etc., sota una òptica eminentment econòmica, i referides a Girona o les seves comarques. El plac d'admissió de les obres finalitza el proper dia 28 de febrer, i el jurat donarà a conèixer el seu veredicte durant el mes d'abril. MOLINS DE REI: EN FAVOR D'UN PONT

Una vegada més, l'Administració sembla disposada a carregarse una importantíssima obra d'art. I una vegada més, nombrosos particulars i moltes entitats oposen raonadament el seu parer en aquesta ocasió, per a intentar salvar el pont de Molins de Rei, obra capital de l'enginyeria militar del segle XVIII. A banda dels particulars, d'aquelles persones de Molins, Barcelona, etc., que s'oposen a que el pont siga dinamitat, la Real Academia de San Jorge, de Barcelona, el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, la Càtedra d'Història de la Arquitectura, etc., intenten guanyar una autèntica batalla contra rellotge, doncs, a hores d'ara, l'Administració no ha fet marxa enrera i el pont pot ser dinamitat dintre un parell de dies. Quan aquestes ratlles surten al carrer1, aquesta història de «suspense» ja s'haurà acabat, per a bé o per a mal (esperem que per a bé). Nosaltres deixem constància de la cívica actitud que està aglutinant tants d'esforços pef conservar una mostra significativa del nostre patrimoni cultural. Unes dades per la història: el pont va ser construït en temps de Carles III, entre els anys 1764 i 1768. Havia acomplert, doncs, més de dos-cents anys. La colossal obra va ser projectada per l'enginyer Don Pedro Martín Cermeño, al qual se li deuen també els projectes del barri marítim de Barcelona, més conegut sota el nom de «la Barceloneta», de l'església de Sant Miquel del

El passat 29 de desembre va tenir lloc al Centre Olívense una conferència de Vicent Franch sobre el tema «La Mentalitat Rural». Estudià la influència de les estructures socioeconòmiques sobre la manera de pensar i actuar del camperol valencià. El 29 de febrer se celebrà un recital de Folk a l'Institut. Actuaren el grup de l'Institut, el Grup de la Font d'En Carroç i «Tothom», de Pego. ELX La vinguda a Elx de Ricard Salvat a finals del mes de novembre i la interessantíssima i dilatada conversa que al llub d'Amics de la UNESCO va tenir amb un bon estol de membres de les agrupacions teatrals «La Farsa» i «La Caràtula», conversa que va ser reflectida amb molt encertades observacions en un extens article que el director de l'Escola d'Art Dramàtic de Barcelona va publicar al diari barceloní «Tele-Expres», ha produït, potser com la més important fins aía de les seues seqüeles, un seguit de reunions d'estudi al local social de «La Caràtula», a les quals han assistit també, en qualitat d'invitats, alguns membres del club d'Amics de la UNESCO; i d'elles i dels animats col·loquis que s'hi esdevenen ve produïnt-se un desvetllament de la consciència de país i un interés per la problemàtica del poble valencià, i molt especialment pel que fa a les qüestions específicament teatrals i a llur mode de percutir1 en la consciència del poble i de repercutir en la seua continuïtat, que esperem que donarà els seus fruits congrus en passant no molt de temps. * ** El començament dels cursets de llengua també ens arribarà enguany amb cert retard i sense que hi haja hagut cap primera sèrie com l'any passat l'havia ja haguda en la temporada que som. Per tal de vèncer les dificultats sorgides en aquesta qüestió, ha estat formada al Club d'Amics de la UNESCO, lloc ja tradicional dels cursets, una comissió que els enllestirà tot aprofitant els treballs que ja havien estat fets i les experiències congriades en anteriors

Port, i de les Rambles. El pont, de Molins està considerat pels entesos com una de les obres més significatives i colossals de Fengiyeria militar del segle XVIII, d'altra banda no gens abundants. FIGUERES: EXPOSICIÓ DE TAPES DE W. C. Com sona: a la inquieta i inquietant Galeria Vallés, s'exposa a Figueres una colecció particular de tapes de W. C. Però, aquestes tapes, tenen quelcom de particular: han estat pintades per artistes catalans i extrangers, entre els quals es troben noms tan coneguts com els d'Elena Paredes, Caralto, Evarist Vallés, Joan Roca, Massot, etc. Esperem que els fabricants de sanitaris prenguen nota, i eixemple... BARCELONA: EXPOSICIÓ DE BOIX, HERAS, I ARMENGOL

A la Galeria Adrià, nou atentat contra el bon gust i les tranquil·les consciències. Nova mostra de Boix, Heras, i Armengol. Ens han pintat pacientment, curant tots els detalls, això sí, que «s'entenguen» les figures, els seus fantasmes, que són els nostres, doncs tots vivim sota el mateix cel. Els fantasmes dels que no ens agfada aquest cel, i aquesta terra damunt la qual vivim. A més, a través d'aquests quadres, podem confirmar (hi està pintat molt clar) el que tots sospitàvem: la mateixa mà que li dóna calor a un ocell, pot assassinar-lo. Tan sols n'hi ha una diferència: l'ocell d'un quadre el veiem viu, l'ocell de l'altre quadre, està mort. La mà, és la mateixa, pintada exactament igual. Nosaltres, endevinem, però, un acte de violència. O, sota aquest cel, damunt aquesta terra, podem acceptar que l'ocell ha passat a millor vida de mort natural? Podem veure també uns homes molt ben empaquetats i lligats. El treball, ha estat perfecte, fins i tot endevinem sota els enyoltoris la silueta dels seus barrets. Un treball perfecte, repetim: com el que realitzen eixes delicioses dependentes de les «boutiques». I aquests homes, per què han estat nugats i empaquetats? Tal vegada estan destinats a l'exportació com les taronges, com els emigrants? O és que així, ben embolicats, estaran més tranquils? Una cosa és certa: un home nugat i (curosament) embolicat, ha de trobar força dificultats a l'hora de prendre una decisió. Però ací no s'acaba tot: també n'hi ha quadres que ens parlen dels porcs; literalment podem vore uns porcs molt nets, molt greixuts, baixant per l'escala d'un memorable palau. Si algú no li troba sentit, que vaja a vore «l'Angel Extertninador» d'en Buñuel, hi vora un ramat de borrecs entrant a una església. Tal vegada li trobarà més sentit als porcs, i als borrecs. N'hi ha també falcons amb cara de pocs amics, de tindré molta mala bava, i quadres que representen això, un quadre en què no hi ha res pintat. N'hi ha plàtans fets amb plàstic, de

DEMANEN INFORMACIÓ SOBRE ART VALENCIÀ Estudiants del darrer curs d'Arquitectura de l'Escola de València treballen sobre l'origen de la porta del Palau (romànica) de la seu de València, i demanen informació sobre qualsevol punt que els puga ajudar en la feina. Adreceu-vos, per favor a: Víctor Iñurria - Carrera Malilla, 25

anys, així com la col·laboració que serà possible dels professors que fins ara els havien menat i als quals per raons o de salut o de treball afecten les dificultats esmentades. També hi ha programat un curs intensiu de formació de mestres de català en coordinació amb el Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma, que hi ha a la capital del País Valencià. A l'Esbart Elx-Folk li ha estat proposat per la Universitat de Múrcia d'anar per fer-hi una actuació. El convit ha estat acceptat en principi per l'Esbart i només festa fixar-ne la data, quan és redactat aquest noticiari; tanmateix sembla que serà acceptada la de dissabte 5 de febrer, assenyalada com a bona per l'Esbart. Hom està fent una bona i delicada labor amb aquests grups d'infants, cada cop més nombrosos, que sovintegen el Club d'Amics de la UNESCO a Elx. Per primera participar al concurs Joanot Martorell organitzat per la societat coral «El Micajet» de la ciutat de València i un d'ells, Enric Pastor va obtenir un dels premis de redacció que s'hi atorgaren. Una nota a remarcar fou la participació d'uns quants xiquets immigrats dels qui estan aprenent la nostra llengua al C.A.U. Una altra de les activitats programades per a aquests infants al Club d'Amics de la UNESCO ha estat el campionat de tenis de taula anomenat «I Trofeu Nadal», amb valuosos pfemis que duien inscripcions en el nostre idioma, com cal quan hom malda per la nostra normalització idiomàtica. S'hi varen classificar: primer, Huedo; segon, Ruffo i tercer, Medina. Diumenge dia 30 de gener aquests grups d'infants feren una excursió a la Penya de la Mina, al terme de la Romana de Tarafa (Valls de Vinalopó). Hom intenta de fer-los conèixer la terra i la gent de les comarques del seu país més pròximes i, si fos possible, totes les del País Valencià i les altres terres catalanes.

dimensions impossibles. N'hi ha molts, moltíssims fantasmes a través dels quals assistim a una reflexió de la realitat més immediata, però que de vegades, molt sovint, amaga com pot mentides i violències, paranys que en aquesta ocasió Boix, Heras i Armengol, venen de descobrir-nos. Encara que hagen d'atentar contra el bon gust, contra les tranquil·les consciències. ELS JOGLARS: NOU ESPECTACLE Al teatre C. A. P. S. A., i alternant amb l'infatigable "Retaule del Plautiste", té lloc aquests dies un espectacle insòlit protagonitzat pels Joglars. Insòlit per vàries raons. En primer lloc perquè, acostumats al gris, gairebé negre panorama teatral barceloní, el "Cruel Urbris" que ens ofereixen aquests joglars amb gran èxit confirmen el que ja dèiem respecte al "Retaule del Plautiste": el públic va al teatre si val la pena anar-hi. El públic, no és tan bèstia com massa sovint es pretén. Per què doncs els empresaris s'encaboten a programar espectacles mediocres. Els Joglars han aconseguit el que semblava impossible, animar l'ambient teatral de la ciutat. Per altra banda, insòlit també ens resulta, acostumats a tanta mediocritat, a tanta manca de professionalitat per companyies que s'animonen professionals, la preparació d'aquest grup de mim, que ens sembla admirable. Per als Joglars, cada muscle, cada tendó, cada os, no té secrets: a través d'ells s'expresen al escenari, ens mostren unes històries obertes, claríssimes, que de vegades fan riure del públic tant pel que ens expressen com per la forma d'expresar-ho. Però, els Joglars demanen l'atenció, fins i tot l'esforç comprensiu del públic. Tal volta per això, de vegades el seu discurs esdevé tancat, de difícil interpretació. A destacar en aquest nou espectacle, l'aparició, ben integrada en la tècnica del mim, de les parules, i una major importància concedida a la música, so, etc. Amb aquests nous elements, i l'experiència mímica dels Joglars, cal esperar quelcom realment important dels seus pròxims muntatges. HAN ESTAT DICTAMINATS ELS PREMIS «ORIFLAMA AVENTURA»

El primer premi del concurs «Oriflama Aventura» per a reportatges ha estat guanyat per Wenceslau Rambla i Pasqual Montoliu, de Vil·lareal dels Infants (La Palma de Castelló). El jurat ha concedit també tres accésits als següents reportatges: «Aproximació a dues comarques d'Andalusia», signat per Maria Pilar Massana, Roser Villata, Lluís Calderer i Lluís Massana, de Berga; «Noi, d'on ets?», de l'autor Antoni Monas Ferré, de Sabadell; «Un camp pioner, del «Grup Pioner de Bonyola», Mallorca. El jurat, considerant la qualitat de molts altres treballs presentats, ha aconsellat la publicació d'alguns més, a més dels premiats.

ADVERTIMENT ALS JOVES POETES VALENCIANS

Editorial L'Estel prepara la «Segona Antologia de Poesia Universitària Valenciana». Amb aquesta intenció preguem als joves poetes valencians la tramesa d'originals per tal de procedir a la selecció. Els enviaments poden fer-se a l'adreça de GORG, consignant en el sobre: Antologia Universitària de Poesia. Els originals caldrà enviar-los per duplicat. Per a més informació dirigir-se a la mateixa adreça.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006