Arguments l'estel. Número 1. València 1974. El País Valencià 1931-1939 by Faximil Edicions Digitals

www.faximil.com

EL PAÍS VALENCIÀ: 1931-1939

www.faximil.com

Arguments 1

www.faximil.com

R. V. Pérez Casado M. García Bonafé X. Paniagua T. Llorens J.-V. Marqués V. Arrue E. Lluch A. Cucó A. Alvarez

R. Aracil I. Molas J. Iborra

Arguments 1 L'ESTEL València, 1974

www.faximil.com

EL PAÍS VALENCIÀ: 1931 -1939

Volum a cura d'A. Cucó, M. Garcia Bonafè, E. Lluch i X. Paniagua. Consell Assessor: J. LI. Blasco, A. Cucó, J. Fuster, M. Garcia Bonafè, T. Llorens, E. Lluch, J.-V. Marquès, X. Paniagua i R. V. Pérez Casado.

R. V. Pérez Casado, M. Garcia Bonafè, R. Aracil, X. Paniagua, T. Llorens, J.-V. Marquès, I. Molas, V. Arrue, E. Lluch, A. Cucó, A. Alvarez i J. Iborra.

I. S.B.N.: 84-85104-26-9 Dipòsit legal: V. 1717 -1974

www.faximil.com

Impremta FERMAR. Sant Josep de la Muntanya, 8. - València-8 (1974)

I N D E X

Pàgina

La crisi dels anys trenta al País Valencià. Una primera aproximació, per RICARD V. PÉREZ CASADO

Alcoi i la guerra civil: les col·lectivitzacions, per R. ARACIL MARTÍ i M. GARCIA BONAFÈ

El problema de la terra a Sueca, per R. ARACIL MARTÍ i M. GARCIA BONAFÈ

Introducció a l'obra d'Higinio Noja Ruiz, per XAVIER PANIAGUA

El moviment modern i el racionalisme a l'arquitectura i l'urbanisme valencians, per TOMÀS LLORENS . . .

Derecha Regional Valenciana: les condicions de possibilitat d'un grup polític, per JOSEP-VICENT MARQUÉS

El Govern d'Ignasi Villalonga de la Generalitat de Catalunya, per ISIDRE MOLAS

...

131

L'ambient electoral durant les eleccions de febrer de 1936, per VICENT ARRUE I ASENSI

...

157

La primera Facultat de Ciències Econòmiques de València (1937), per ERNEST LLUCH

...

173

Sobre la creació d'una infraestructura cultural valenciana. Nota del període 1936-1939, per ALFONS CUCÓ

179

El problema nacional a "Nueva Cultura", per A. ÀLVAREZ

185

La poesia política valenciana 1930-1939, per JOSEP IBORRA

191

www.faximil.com

LA CRISI DELS ANYS TRENTA AL PAÍS VALENCIÀ UNA PRIMERA APROXIMACIÓ PER

RICARD PÉREZ CASADO

Crisi econòmica, és clar. Els altres aspectes del terrabastall dels trenta al País Valencià ja són escatits, o, com a mínim, plantejats en aquest mateix número per d'altres companys destres en la seua matèria respectiva. D'on es dedueix que m'hauré de centrar en un sol aspecte, l'econòmic. No m'estaré, tanmateix, de fer les "excursions" que pense necessàries a d'altres aspectes —també parcials, per això— que condicionen en bona mida els avatars d'aquesta economia durant el període al qual, obligatòriament i voluntàriament ens hem volgut referir: 1931-1939. I açò, almenys, per dues raons: l'una perquè no en sabem —no en sé, jo mateix— prou sobre l'economia del País Valencià durant el període en qüestió; l'altra perquè, com és obvi, els lligams entre economia i política són molt més estrets del que voldrien alguns teòrics obsolets, i sortosament en decadència. Una tercera raó, més discutible, però, és que es tracta d'un període opinable de la nostra història recent, i escassament estudiat des del punt de vista valencià d'una manera total; un període, a més, que ens afecta a tots, d'una manera o d'una altra, i que fins a un cert punt ens "explica". Finalment vull destacar un aspecte que considere del màxim interès: 1931-1939, quant a economia, s'assembla extraordinàriament a qualsevol altre període de l'economia del País Valencià des que es posà en marxa el sistema citrícola a finals del segle xix fins als anys seixanta del nostre segle; en aquest període hi va haver una crisi més "grossa", si es vol, però de les mateixes característiques que les precedents i de les que seguiren. El contexte espanyol, dins www.faximil.com

el qual es produí —contexte polític i econòmic—, i l'internacional sí que ho foren de diferents, però amb el que respecta a l'interior del país la resposta fou idèntica, i els resultats iguals, insistesc. El terreny en el que em mouré és bellugadís i discutible: d'hipòtesis, se'n diu. Cap període de l'economia d'aquest país ha merescut més poca atenció que el lapse de temps, fonamental altrament, que s'escola entre els anys vint i trenta del segle xx. L'efervescència política —si em permeteu l'expressió—, els grans debats constitucionals que afectaven el conjunt espanyol han fixat l'atenció dels estudiosos de la història recent de l'estat espanyol. Molt poca, d'economia, ha estat objecte d'estudi, almenys fins temps molt propers a nosaltres (1). Si ens referíem al País Valencià, l'aportació és nul·la; només els papers de l'època, minsos i sovint menyspreables des d'un punt de vista de crítica moderna, ens proporcionen qualque referència d'un dels períodes més animats de l'economia "moderna" d'aquest país. No resulta estrany, doncs, que d'antuvi puga dir que tractaré d'hipòtesis per explicar el que fou l'economia d'aquest país entre 1931 i 1939. Poques dades fiables, poca documentació rigorosa, sobre el període. Els escarafalls anticlericals o clericals, els remeis casolans, arbitristes, ocuparen bona part del temps dels caps pensants d'aquest país durant la II República. Les trinxeres i els bombardeigs feren la resta entre juliol del 1936 i abril del 1939. Un primer plantejament del tema és la definició —per hipòtesi a verificar, clar està— del sistema econòmic valencià durant el període estudiat. Des del meu punt de vista pot definir-se com economia colonial d'exportació. Dit així, l'expressió d'aquesta hipòtesi exigeix una explicació, perquè molt bé podria donar-se el cas d'una interpretació excessivament actual i desconnectada del que tracta de

www.faximil.com

(1) L'excepció per excel·lència és la de BRICALL, J. M.: Política econòmica de la Generalitat (1936-1939). 1. Evolució i formes de la producció industrial, Barcelona, 1970. Els "clàssics" en l'estudi del període hi dediquen un espai ben minso al "problema econòmic" dins la II República, i molt menor encara durant la Guerra Civil, limitant-se a repetir tòpics com l'encertada política presupostària dels governs Azana, o les mesures monetàries del 1932. Incloc entre els "clàssics", per suposat, a Brenan, Thomas, Carr, Jackson, BrouéTémine, etc, sempre interessats pels "esdeveniments" político-militars, malgrat llurs declaracions de principis. Fins i tot, en tractar d'un problema on el plantejament econòmic hauria d'haver tingut un pes específic notable, la Reforma Agrària, Malefakis s'hi dedica més aviat a l'estudi jurídico-polític fonamentalment, deixant de banda plantejaments econòmics que haurien ajudat potser a copsar l'abast del problema com un tot.

definir. En primer lloc hom no està parlant d'una economia a l'estil de Kenya o de la Cuba precastrista. Hom està parlant d'una economia que s'hi assembla pels productes i pel comportament enfront de les crisis internacionals, però només això. Perquè una de les característiques d'aquestes economies és l'elevat grau de concentració de la propietat... en mans de posseïdors aliens al país en qüestió. No és aquest el tret característic de l'economia valenciana, on, per contra, la terra és dels indígenes i, a més, està molt fragmentada. Té en comú una cosa: les produccions es venen als països desenvolupats, en concret a l'occident d'Europa, fins el punt de ser aquest tret un dels diferencials de l'economia del País Valencià respecte de la resta d'Espanya (2). Aclarim que aquesta característica ha continuat vigent fins fa molt poc de temps en la vessant agrícola, i que només la transformació industrial ha bescanviat els productes, però no el fet de la vinculació d'aquesta economia als mercats exteriors a l'estat espanyol (3). La tradició internacional d'aquest país, en l'aspecte econòmic, mostra una admirable continuïtat. Entre 1920 i 1930 el model de creixement adoptat espontàniament pels valencians a mitjans del segle xix assoleix els seus màxims. Encara avui 1928 serà recordat com la fita culminant d'una edat d'or, la culminació d'una agricultura "fecunda" (4) i pròspera.

www.faximil.com

(2) Fet que no escapava, fins i tot, a observadors poc sospitosos de nacionalisme econòmic valencià, com M. DE TORRES: "La agricultura valenciana y la solidaridad econòmica nacional", dins el cicle de conferències organitzat a Madrid per la Unión Econòmica el 1934. Cfr. "Solidaridad econòmica nacional. Cicló de conferencias sobre la aportación de diferentes regiones espanolas a la economia nacional", s. 1. (Madrid), 1934, obra sobre la que tornaré més tard. La Unión Econòmica fou l'organització conservadora dels "interessos" d'una certa burgesia que es féu solidària arran del bienni negre. (3) Tema aquest sobre el que venim treballant alguns companys, i sobre el qual ja és possible establir alguns fets per a la dècada 1960-1970. Per exemple, la participació de la indústria a la formació del producte valencià ja ha superat àmpliament a l'agricultura; la mà d'obra ocupada per la indústria és majoritària (al voltant del 40 % per al 1970). I el que és més important per al meu raonament: les exportacions industrials suposen més del 70 % de totes les exportacions de la província d'Alacant, la més industrialitzada en termes relatius de les tres demarcacions administratives valencianes. (4) Malgrat que el 1926, enmig de la febre de prosperitat, ja calgué la convocatòria d'una conferència nacional taronjaire per a "resoldre" certs problemes relacionats amb els fletaments —maneig de l'exportació de cítrics per part dels armadors— i l'ordenació de l'exportació: qualitats, tamanys, etc, front a la novella competència dels països nous productors: Palestina, Algèria, etc.

Semblava consolidar-se l'opció agrícola —citrícola i arrossaire— front a l'opció industrial que feia pensar l'acumulació prèvia setcentista (5). El fet és que, quan tot just s'encetava la tercera dècada del segle xx podia afirmar-se a través d'un acurat estudi estadístic que la taxa de nupcialitat d'aquest país depenia en més d'un 80 %, com a mínim, de la marxa de les collites (6) (!). El que ens situa, clarament, front a un sistema d'economia agrària... d'exportació, en el nostre cas, com veurem més endavant. Perquè, a més, per bé que {considerada) Espana en conjunto, el 31 % de su producción agrària depende, en sus preciós, de la exportación (...) en Valencià (País Valencià) supone el 68 % (7). El problema agrari valencià difícilment podia entendre's en termes espanyols, en termes de cereals, destinats al consum interior. Una economia d'exportació agrària, doncs. I amb dos productes bàsics, prepotents, gairebé exclusius: taronja i arròs. Què hi fa una indústria de segona fila com la d'Alcoi? O les

(6)

TORRES, M. DE: op. i loc. cit., pp. 32-33.

(7)

Ibídem. 10

www.faximil.com

(5) El tema de la industrialització del País Valencià, al nivell que permeten les dades disponibles, ha estat discutit àmpliament per GIRALT, E.: "Antecedents històrics", a l'Estructura Econòmica del País Valencià, vol. I, València, 1970; i fou objecte d'una esmolada participació de J. Nadal al I Congrés d'Història del País Valencià, València, abril del 1971. Recordem que els arguments d'E. Giralt són en síntesi: cost excessiu de l'operació desamortitzadora, fallida dels instruments financers, i fuita dels capitals, a través de la desamortització, de la banca aliena i de l'absentisme dels grans propietaris, aspecte aquest ja destacat per Cavanilles al segle xvm. J. Nadal, a la seua comunicació a l'esmentat Congrés insistia en la manca d'indústries de capçalera, resultat de la inanitat en primeres matèries del País Valencià, destacant-hi la manca d'una indústria siderúrgica, i insistia també en el migrat desenvolupament, per no dir regressió, de les indústries transformadores, tèxtils fonamentalment. La "polèmica" entre ambdós autors em sembla que se n'ha eixit de mare. Ni l'atribuït optimisme d'en Giralt, ni el també atribuït pessimisme de J. Nadal contribueixen excessivament a una explicació dels perquè de la no industrialització. Els esforços i les reeixides industrials i financeres no foren minses, fins i tot durant el període ascendent dels cítrics i l'arròs. Cfr. Ensayos sobre la economia espanola a mediados del siglo XIX, Servicio de Estudiós del Banco de Espana, Madrid, 1970, en especial pp. 126 i ss., per exemple. Sens dubte influïren aquests factors i d'altres en la no industrialització decimonònica del País Valencià. Tanmateix els models de desenvolupament no solen ser unívocs i únics, afortunadament per als països endarrerits. El mateix cas del País Valencià, a la dècada dels seixanta del segle xx, n'és un bon exemple...

esperances dipositades en la siderúrgia de Sagunt? (8). O l'artesanat de la fusta-moble front a la preponderància dels cítrics i l'arròs? (9). Ben poca cosa, malgrat les visions optimistes i un tant descompassades del moment (10). La marxa de l'economia d'aquest país la regien, com d'altra banda fins el 1960, els cítrics i en segon lloc l'arròs. I els cítrics i l'arròs funcionaven amb l'economia dels països europeus fonamentalment, per no dir en exclusiva, també com fins ara. Adreçat al mercat interior o a les "colònies" —el Marroc— el tèxtil alcoià s'enfrontava a la competència del Principat amb unes estructures endarrerides, quedant-se els mercats més pobres, marginals. La siderúrgia de Sagunt a penes si garantia els salaris dels seus obrers. La resta, a la fi, no passava de simples obradors artesans, tret de la construcció naval, seu d'un activíssim moviment obrer, però amb dificultats derivades —com és lògic— de la Gran Crisi. La magnitud de les repercusions de la Gran Crisi, al País Valencià, ve definida, doncs, per la fallida dels dos grans conreus, que determinaven la vida econòmica del país. Per la fallida de llurs exportacions, per ser més exactes. Algunes dades ens ajudaran a copsar-hi l'abast de la caiguda, als anys trenta, dels dos conreus bàsics. QUADRE 1

VOLUM I VALOR DE LES EXPORTACIONS ESPANYOLES D'ARRÒS ![ TARONGES, 1920-1935 Any

1920 1921 1922 1923 1924

Taronges Milers de Milers de pessetes or quintars

214'9 361'7 334'2 384'2 559'0

2.579'3 8.681'6 8.355'2 9.604'0 13.974'1

Arròs Milers de Milers de pessetes or quintars

45'7 55'1 20'6 56'5 43'8

1.963'6 4.244'5 1.379'3 3.784'9 2.933'9

(8) Un meritori treball sobre la siderúrgica de Sagunt és CERCÓS, M. A.: "La Siderúrgica del Medilerrdneo", tesina per a la llicenciatura en Història Contemporània, a la Fac. de Lletres de València. És una recopilació de dades fonamental (inèdita). (9) 43.000 obrers industrials (1933) front a més d'1'8 milions d'habitants... 10) El cas més curiós de l'arbitrisme de nou encuny el constitueix l'enciclopèdia tècnico-econòmica amb què es despenjà un enginyer valencià, 11

www.faximil.com

JOSEP BELLVER MUSTIELES, el 1933, on no hi ha problema que no tinga la

Any

Taronges Milers de Milers de pessetes or quintars

Arròs Milers de Milers de pessetes or quintars

1925 1926 1927 1928

595'5 597'5 517'1 715'5

17.866'2 17.924'8 15.512'2 21.865'4

37'7 53'5 44'5 49'8

2.145'7 2.568'7 2.930'6 3.272'6

1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935

660'6 903'8 7127 734'2 815'0 737'1 583'6

19.818'9 27.113'5 14.968'8 14.377'8 13.888'9 10.918'0 8.662'5

32'6 47'3 31'5 32'9

1.662'8 2.408'8 889'5 825'7 177'2 551'4 421'5

7'1

38'2 23'2

Font: Banc d'Espanya, Serveis d'Estudis. Inèdit. Madrid, 1970-72

El quadre precedent i els gràfics 1, 2 i 3, il·lustren a bastament el moviment de la crisi del sector capdavanter de l'economia valenciana, del qual, en últim extrem, depenien tots els altres, com ja hem dit adés. La pendent cap a la catàstrofe és ben palesa, dins el sector agrícola (11). Matisem, però, les dades que s'hi reflecteixen al quadre 1, i els gràfics que s'hi connecten. En primer lloc a partir dels preus mitjans obtinguts per cada producte ja que com pot comprovar-se valor i quantitats no es corresponen temporalment; i en segon lloc perquè una petita elaboració ens permet d'esbrinar la rendabilitat neta del sector per a la nostra economia durant l'època que estudiem.

www.faximil.com

seua solució. Cfr. BELLVER MUSTIELES, J.: "Esbozo de la futura economia valenciana. Recopilación de la conferencia pronunciada por D..., en el salón consistorial del Excmo. Ayuntamiento de la ciudad el dia 24 de junio de 1933, València, 1933. Un deliri, amb alguna apreciació real inapreciable, avalada pels blasquistes dominants aleshores a la ciutat i "província"... (11) Les dades que utilitze al quadre 1 i gràfics esmentats al texte es refereixen a tota Espanya. Convindrà recordar que al període estudiat els dos conreus valencians bàsics suposaven al voltant del 75 % de la producció espanyola d'arròs —i gairebé el 100 % del volum de les exportacions—, i un 85 % de la producció de taronges —i també gairebé el 100 % de les exportacions—. Cfr. PÉREZ CASADO, R.: "Agricultura", a l'Estructura Econòmica del País Valencià, València, 1970, vol. I, pp. 285 i 293.

www.faximil.com

QUADRE

PREUS MITJANS OBTINGUTS A L'EXPORTACIÓ DE CÍTRICS I ARRÒS, 1920-1935

Any

Preus mitjans anuals en pessetes or per quintar Arròs Tarongers

1920 1921 1922 1923 1924

12'00 24'00 25'00 24'99 24'99

42'96 77'03 66'95 66'98 66'98

1925 1926 1927 1928 1929

30'00 29'99 29'99 30'55 30'00

56'89 48'01 65'85 65'71 51'00

1930 1931 1932 1933 1934

29'99 21'00 19'58 17'04 14'81

50'92 28'23 29'09 24'95 14'43

1935

14'84

18'16

Font: Banc d'Espanya, Servei d'Estudis. Madrid, 1970 (inèdit i elaboració pròpia)

www.faximil.com

Com pot observar-s'hi el descens de l'arròs és més ràpid i assoleix nivells molt més baixos als del punt de partida —la postguerra del 1914-18— que no les taronges. La mise en culture dels grans designis mussolinians ens privaran del mercat italià; l'arribada de l'arròs colonial farà el mateix amb el cas francès, un altre bon client. De tota manera el que m'interessa retenir és el descens de la rendabilitat, d'aquesta agricultura —mesurat en termes d'ingrès mitjà per quintar exportat— durant el període estudiat, mesura que si bé barroera ens indica l'abast de l'empobriment valencià durant l'època, amb les conseqüències previsibles.

L'element monetari —pertorbador en diran alguns— hi intervé al nivell del no decreixement tan ràpid dels cítrics. La paritat del signe monetari espanyol serà favorable a les exportacions de cítrics, centrades llavors sobre el Regne Unit (12). Afegim-hi, però, un factor de pertorbació addicional, el demogràfic. Hem afirmat la dependència del sistema econòmic valencià d'un sector predominant, l'agricultura d'exportació, cítrics i arròs. Ambdós són conreus temporers, generadors de força de treball excedentària. L'empenta del capitalisme europeu en la dècada dels vint, i fins i tot abans, absorbí aquesta mà d'obra excedentària (13) i alleujà al camp valencià del problema dels aturs temporals en bona mida. L'embat de la Gran Crisi féu retornar als nostres emigrants, àdhuc de forma rapidíssima. Llur retorn coincidí —lògicament— amb la retracció dels mercats compradors de cítrics i arròs. La situació fou especialment insuportable a les comarques arrossaires, on les repercussions de la crisi internacional es feren sentir abans i de manera més profunda que als cítrics, arribant-hi als extrems insospitats del 1933, que reflecteixen els quadres i gràfics inclosos en aquest treball. El retorn d'emigrants no ha estat xifrat amb precisió (14). D'acord, però, amb testimoniatges directes fou prou important com per a suposar addicions considerables de mà d'obra a la ja resident al país en un moment de crisi econòmica global. La radicalització del camperolat valencià el 1936 —inclosos els petits propietaris— no degué ser aliena a la doble situació que li plantejava la crisi de l'economia exportadora i el retorn d'importants efectius migratoris, addició de mà d'obra, insistim, en un moment que era especialment inoportú un augment de l'oferta de treball. El recurs a l'emigració després de la victòria militar de 1939 no fou possible fins el anys 50 i ha estat aprofitat fins avui per gran nombre dels nostres conciutadans (15). La crisi dels dos conreus bàsics s'accentuà a partir del 1933, (12) En aquest sentit es manifesta el deixeble de Flores de Lemus, ja esmentat, M. de Torres: op. i loc. cit., annexes, pp. 50 i ss. (13) NADAL, J.: La población espanola (siglos XVI a XX)", Barcelona, 1966, pp. 170 i ss. (14) Ibídem. (15) Veg. GARCÍA FERNÀNDEZ, J.: "La emigración exterior de Espana", Barcelona, 1965. I, també, SÀNCHEZ LÓPEZ, F.: "Emigración espanola a Europa", Madrid, 1969; ambdues per a períodes més propers a nosaltres.

www.faximil.com

0 més concretament a partir de la Conferència Imperial del Regne Unit i els Dominis, celebrada a Ottawa a la tardor del 1932. En enderrocar d'un cop el lliurecanvisme britànic no solament es cloïa una època de les relacions econòmiques internacionals i del pensament econòmic que s'hi arraulia, sinó que entrava en joc una nova manera d'entendre aquestes relacions. Per a un país com el valencià, vinculat a l'economia europea, i britànica en particular, el xoc fou brutal. En donar preferència als productes de l'Imperi britànic se'ns tancava un mercat fonamental. I l'exemple britànic fou seguit per altres països, clients també de les nostres produccions, dins Europa. La caiguda fou, però, menys acusada per als cítrics, producte del que s'hi havia creat un hàbit de consum força arrelat, i del que no disposaven amb abundància les colònies britàniques —les plantacions palestines o xipriotes eren, llavors, incipients i de producció insignificant—. De tota manera era l'anunci del final. Recapitulem el panorama econòmic durant els anys "pacífics" de la II República espanyola al País Valencià. Una economia agrària d'exportació, sustentada en la taronja i l'arròs; una indústria adreçada al consum local o, a tot estirar, cap a les àrees deprimides de l'estat i les "colònies"; una indústria sempre familiar, artesanal; uns nuclis urbans de caràcter mercader —Alacant n'és, a l'època, el cas més esclatant—; àmplies àrees d'emigració —a la zona citrícola 1 arrossaire, als secans de la Marina, pertot arreu. I un sistema financer a penes si indígena, sempre detractor de capitals (16), malgrat els entusiasmes injustificats (17). Tots aquests trets caracteritzen plenament una economia subdesenvolupada, al sentit d'A. O. Hirschman (18). Aquesta fou l'herència amb què ensopegà el nou règim polític sortit del triomf electoral d'abril del 1931 —triomf majoritari en aquest país—. Aquesta fou la panoràmica amb què s'enfrontaren els (16) No sóc jo qui ho diu. Veg. VILLALONGA, I.: "El actual momento de la economia valenciana y su relación con el conjunto de la economia espanola", conferència pronunciada a Madrid el juny del 1934. Cfr. "Solidaridad econòmica nacional...", op. cit., p. 118. És, sense dubte, una opinió autoritzada... (17)

Com, per exemple, el cas ja citat de BELLVER MUSTIELES, J.: op. cit.,

p. 280, on troba que el 1934 és l'any màgic en que s'han creuat l'estrela blasquista al poder amb el Banc de València... (18) HIRSCHMAN, A. O.: "La estratègia del desarrollo económico", Mèxic, 1961, passim. www.faximil.com

nostres conciutadans dels anys trenta. Convindrà que repassem quines foren, en síntesi, les actituds i la traducció política dels fets fins ací reflectits. Els plantejaments polítics de la crisi a penes si passaren dels planys i tingueren gairebé sempre un acusat caràcter de fervorosa protesta patriòtico-espanyola. Un marcat tint sucursalista, per emprar la feliç expressió fusteriana. Bona prova d'això ens la proporciona la citació següent, que es fa eco d'un sentir general (dels "tarongeros"): "Por todas paries hemos recogido la misma impresión: el remedio, el estimulo o la acción, han de venir de arriba; solo el Gobierno o un advenimiento mesiànico (!!) podrían organizar y defender este negocio tan trascendente para la Economia nacional" (19). Crec que queda prou clar, sobretot si tenim en compte que es tracta d'un llibre publicat sota els auspicis de l'Ajuntament de València i les Cambres Agrícola i de Comerç, i sota l'advocació de don Ricard Samper... D'ací als planys dels anys seixanta n'hi ha ben poca cosa. No hi ha dubte que la substitució de l'anàlisi i l'exigència pel prec, el miracle, és un camí que condueix al menfotisme o el pessimisme més exacerbat. I d'ací a les posicions dretanes només n'hi ha un pas, que molts, davant del conflicte civil, donaren. Tanmateix, quan es produïa la reclamació, l'exigència —pel que sembla arrauxada— la resposta de l'Estat espanyol ha estat ben clara sempre: ja s'ho faran, a València, amb les seues taronges (20). L'Estat com a ens aliè als valencians troba en aquesta expressió, i la posterior acceptació per part dels valencians, el grau més elevat del sucursalisme més mansoi dels valencians. (19)

Cfr.

BELLVER MUSTIELES, J.:

op.

cit.,

205.

(20) És el cas de la resposta de M. Azana, que pot elevar-se, amb les salvetats de persones i moments, a la categoria de paradigma. Val la pena de reproduir una citació completa. Diu així: "Hoy ha habido (21 d'abril del 1933) Consejo en la Presidència (...) Hemos hablado de la cuestión naranjera, en la que nadie tiene razón. Habituados a ganar el oro a chorros, las primeras dificultades procedentes de la crisis universal, y que hasta ahora no sentían (els "tarongeros") les enfurecen. Una comisión de diputados y alcaldes valencianos que recibí en el Congreso hace quince d'ias, trajo la pretensión de que Espaha imponga (subratllat a l'original) su criterio a Inglaterra para que suprimiese los derechos de importación sobre la naranja. "—Muy bien —le dije—, le daré a Ud. el mando de la Armada Invencible. Los valencianos hacen de esto cuestión política. Y algunos, argumento valencianista. AZANA, M.: "Memorias políticas y de guerra", en Obras Completas, IV, p. 492. Mèxic, 1966-68.

www.faximil.com

L'esclat revolucionari del 1936 capgirarà per complet la situació immediata precedent. Només un treball pacient de recopilació de dades disperses permetrà de fer-se una idea del que fou l'evolució de l'economia valenciana durant els trenta-dos mesos llargs que durà el conflicte a la major part del País Valencià. L'afluència de nous immigrants —els "refugiats" dels fronts de combat— plantejà, sense dubte, nombrosos problemes d'economia urbana: habitatge, treball, etcètera. Dins d'aquest mateix volum hem pogut veure com s'organitzava la producció a algunes localitats (21). De testimoni directe tenim idea de com fou possible la continuïtat de les exportacions taronjaires des d'Alzira (22), Sagunt, Borriana, als mercats tradicionals i a d'altres que les novelles aliances imposaven, l'URSS, per exemple. Sense dades verificables pot afirmar-se que la guerra civil suposà una empenta considerable per al conreu de l'arròs, cereal de primera necessitat del que disposaven, durant una bona part del conflicte, només els republicans (23). De la mateixa manera que funcionen a ple rendiment les fàbriques d'Alcoi i d'altres indrets. La transformació de l'economia valenciana en una economia de guerra, però, és un tema sobre el que no existeixen a penes dades a l'abast, i ni de molt encara estudis. L'aplec de monografies sobre el tema és una tasca suggerent sobre la que ja tornarem més tard. L'abril del 1939 suposà, com en tantes altres coses, una nova era per a l'economia d'aquest país. Un impasse del que no es refarà, en l'aspecte econòmic tan sols, fins els anys cinquanta, quan s'extingeixen les darreres espurnes de la II Guerra Mundial. Quan revife aquest sistema econòmic ho farà en termes molt semblants —en quant a estructura i comportament— als anys precedents a la Gran Crisi. D'ací que puga afirmar-se una continuïtat que tan sols l'esclat industrialitzador de la darrera dècada ha començat a trencar.

www.faximil.com

(21) Alcoi i Sueca. Vegeu els articles M. Garcia Bonafé i J. Aracil. (22) Sota control dels sindicats UGT, majoritàriament. S'hi respectà la petita propietat i s'organitzaren cooperatives amb la participació dels bracers. Hi existeixen comptabilitats, sovint rudimentàries, però que poden permetre reconstruir l'evolució al llarg de la Guerra Civil. (23) En zona ocupada, justament, s'hi posaren en marxa a gran escala els arrossars del delta del Guadalquivir. Cfr. PÉREZ CASADO, R.: "Agricultura", a l'Estructura Econòmica del País Valencià, València, 1970, vol. I, p. 292.

www.faximil.com

ALCOI I LA GUERRA CIVIL: LES COL·LECTIVITZACIONS PER

RAFAEL ARACIL

MARTÍ

MÀRIUS GARCIA BONAFÈ

Analitzarem al present treball les diverses respostes que, en l'aspecte econòmic, Alcoi donà a la desorganització causada per l'esclat de la guerra civil. És, sense dubte, el fet més important la col·lectivització de la indústria i, per açò, ens detindrem quelcom més en la seua observació. Veurem, també, entre altres coses, el projecte pel que devia regir-se l'agricultura a Alcoi. CAIXA ESPECIAL

El moviment del 18 de juliol originà a la República una situació excepcional, forçada. Per a sortir d'ella necessitava, a tota ultrança, arbitrar els medis oportuns per assolir una defensa ràpida, una adequada ordenació dels recursos necessaris per sostenir la població civil, evitant la paralització del treball, organitzant les indústries amb relació als serveis de guerra, regulant tot el possible, l'abastiment d'aliments de primera necessitat i establint les mides que tendiren a ordenar llur distribució i consum. La realització d'aquests supòsits era absolutament impracticable sense el concurs del poble. És a aquest nivell que sorgiren, a escala espanyola, els Comitès Revolucionaris de Defensa. Constituït a Alcoi l'esmentat comitè, tractà aquest d'evitar la paralització del moviment industrial, objectiu principal de la seua actuació; assegurar la defensa de la població allunyant el perill de les operacions militars; garantir l'abastiment de la localitat i, a més, procurar la continuació dels serveis públics.

www.faximil.com

La consecució d'aquests fins no podia dependre, econòmicament, dels ingressos municipals ni de les subvencions estatals, insuficients per a sufragar les despeses necessàries. El comitè revolucionari local, prescindint de procediments ordinaris, organitzà la dita Caixa Especial, a base d'aportacions individuals de caràcter extraordinari; dites aportacions foren unes vegades espontànies, altres sol·licitades a les persones benestants de la ciutat i, també, producte de les sancions imposades als elements sospitosos de parcialitat política o ideològica. La Caixa Especial fou administrada pel Comitè Revolucionari. Amb els seus fons s'organitzà, primer, una columna de voluntaris alcoians que operà a la província de Còrdova; va fer front, a l'ensems, als milions d'evacuats que, des de Castella i Andalusia, aplegaven a aquesta ciutat. Amb motiu d'aquestes despeses extraordinàries, la Caixa apel·là a una recaptació que seria la fonamental des d'ara: rebia el 5 % de tots els sous i jornals que s'estipendiaven a la localitat. Aquest recurs, que deixà un bon remanent a la "Caixa", fou utilitzat durant 9 mesos, fins que el govern republicà creà les Juntes Locals de Refugiats i arbitrà les línies apropiades per a llur provisió. Objectius de la Caixa foren, a més a més, els hospitals de sang; l'aprovisionament de la ciutat; l'ensenyança primària, en el camp de la qual la creació de noves escoles fou el motor primordial (abans de començada la guerra funcionaven 36 escoles. En octubre del 1937 existien ja 110). No obstant tot l'exposat, el més important de les despeses sufragades per l'esmentada Caixa foren els préstecs a les indústries socialitzades, préstecs que, en algun cas, evitaren llur paralització. A més d'açò, la Caixa Municipal ingressà, al seu pressupost ordinari, la quantitat de 250.000 pessetes procedents de la Caixa Especial. Quantitat aquesta que després, en ésser dissolt el Comitè de Defensa i desaparèixer la Caixa Especial, en començar l'any 1938, calia retornar a la Caixa de Reparacions de la República, al través del seu director general, Amar del Rosal. LA COL·LECTIVITZACIÓ DE LA INDÚSTRIA

La ràpida organització de la Federació Local de Sindicats d'Indústria fou el trampolí per a la nova estructuració de l'economia

www.faximil.com

alcoiana. La secretaria fou ocupada per Àngel Ferrer i, a partir d'ací, es crearen una sèrie de nous departaments: político-social, amb tres delegats representants de F. A. I.-JJ. LL.; Propaganda i Premsa, amb altres tres delegats; Defensa, amb tres delegats més; i el Departament d'Economia i Estadística, que des del primer dia fou dirigit per Amand Jordà. Es creà la Comissió Local d'Abastiments, que anul·là el comerç particular distribuint tot el consum d'Alcoi. Els antics sindicats s'acoblaren als sindicats d'Indústria de la Siderometal·lúrgica, Agrícola, Costa, Alimentació, Sanitat, Assistència Social, Productes Químics Higiene i Condícia, Administració i Distribució, Ensenyança, Tèxtil i Anexos, Espectacles Públics i Arts Gràfiques. Les petites seccions s'enquadraven en Indústries Vàries. Es creà, ensems, un Consell Local d'Ensenyança U. G. T.-C. N. T., les despeses dels quals eren subvencionades per una quota mensual de 30 cèntims, aportada per tots els treballadors. Una cooperativa d'abastiment d'inspiració cenetista, fou creada en 1937 amb la col·laboració de metal·lúrgia, tèxtil, alimentació, espectacles públics, arts gràfiques, marroquineria, venedors ambulants i Sindicat de la Pell. L'objectiu, en suma, de la Federació Local de Sindicats, era aplegar a centralitzar, en tots els aspectes, l'economia. Aquesta intenció fou el seu major assoliment al Primer Congrés de Sindicats Tèxtils i Fabrils de Llevant, però ja ens ocuparem d'açò, encara que breument, al seu temps degut. Una de les preocupacions de la Federació Local de Sindicats era legalitzar les incautacions de les diverses indústries. A propòsit d'açò una circular del Comitè Nacional de la C. N. T., Secció d'Economia, afirma que si bé no hi ha res legislat a favor, tampoc ho hi ha en contra i, per altra banda, aconsella acollir-se a "formas secundarías de legalizacióri", tals com "visados y anotaciones de registro, puestos en nombre de los Comitès Ejecutivos del Frente Popular de los primeros meses del movimiento". Són també de jure un reconeixement indirecte els llocs, en qualsevol data posterior al 18 de juliol, per "Consejerías Municipales o Provinciales, o por Ayuntamientos, o Comitès Locales del Frente Popular Antifascista, o Gobiernos Civiles, o Diputaciones Provinciales, o Comisiones Gestoras Provin-

ciales y, en general, por cualesquiera organismos que hayan ejercido o ejerzan autoridad oficial (1). A un mes escàs del 18 de juliol, s'inicien les col·lectivitzacions. Amb data 17 d'agost del 1936 s'alça acta de socialització de la indústria metal·lúrgica. El 27 d'agost la de la indústria del cartó; el 14 de setembre s'unificà la indústria tèxtil i el mateix dia inicià les seues funcions la indústria alcoiana socialitzada de metal·listeria; la indústria de llauneria i derivats ho va fer en 20 d'octubre, i en febrer del 1937, després de les experiències negatives del Comitè de Control format als primers dies de setembre del 1936, es col·lectivitzà la indústria paperera. Entre totes aquestes indústries, a les que hauria d'afegir-se, entre altres, espectacles públics, arts gràfiques i construcció, és la indústria tèxtil la més important de la ciutat. Vegem breument la seua organització : Teixits: Filats: Gèneres de punt: Borres: Tints: Aprests i acabats: Magatzems de draps:

43 11 25 24 6 7 13

Els efectius de la indústria s'enquadraven com segueix: Obrers

Directors

6.452

Encarregats 316

Tècnics 55

Oficines Magatzem

Total

276

7.172

A partir d'ací s'establiren sis seccions: Secció tècnics (Directors, encarregats i tècnics)

444

Secció cardes

Secció teixits

Secció acabats

Secció filats

Secció gèneres de punt

508

2.355

1.061

926

1582

(1) C. N. T. Comitè Nacional, Secció d'Economia: "La socialización y la legislarien de las incautaciones", València, 10-VII-1937. www.faximil.com

Funcionaren 129 comitès de fàbrica, un per Col·lectiva, formats per un obrer, per secció i torn. Entre, ells s'elegia el Comitè Directiu i d'aquest, la Comissió Tècnica de Control Tèxtil, màxima personalitat jurídica dins aquesta indústria. La indústria tèxtil s'organitzà a partir del préstec que el Comitè Revolucionari de Defensa li va fer (1.050.000 pessetes) i, en abril del 1937, havia ja assolit un equilibri en Caixa que li va permetre iniciar el seu desenvolupament normal (2). La centralització de la indústria a nivell regional, es tractà en un congrés celebrat a Alcoi el 31 de juliol i 1 d'agost del 1937, d'on sortiria un Consell Regulador de la Indústria Tèxtil i Fabril de Llevant (3). Hi assistiren 20 delegats representant 12 pobles del País Valencià i uns 13.000 afiliats. La indústria metal·lúrgica era el 1936 una indústria a la deriva. La seua especialització —maquinària agrícola i indústria paperera— i les darreres vagues (una de les més importants fou dita de les quaranta-quatre hores, que es mantingué durant quatre mesos) acabaren amb sa potència econòmica. A partir de la seua socialització, la indústria es reestructurà de la següent manera: — Secció tècnica. Composta pels tècnics i delineants. Amb un director per cada taller, que de comú acord amb els comitès de taller controlen la producció en tots els seus aspectes. A més, un director per cada foneria amb els seus corresponents Comitès de Control de la producció. — Secció administrativa. Integrada per un departament de comp(2) Pot ser una mostra de la solidesa assolida pel Sindicat de la Indústria Tèxtil i Fabril el fet de què, a finals de l'any 1937, oferí cooperar amb 2.000.000 de pessetes a l'establiment a Alcoi d'un Institut de Segona Ensenyança per a obrers, un Politècnic i un Centre d'Investigació Industrial. Quan el Ministeri d'Instrucció, en data 7-XII-37, encarregà a una comissió l'estudi sobre el terreny de les possibilitats de tal empresa, la U. G. T. oferí l'edifici on devia instal·lar-se l'Institut. El decret de creació dels instituts per a obrers es donà en 21 de novembre del 1936, i el primer dels esmentats centres fou fundat a València el 24 de novembre del mateix any ("Butlletí d'Informació Cultural del M. d'I. Pública", Barcelona, núm. 1, del 15-11-1938). (3)

Veure ARACIL MARTÍ, BERNABÉ MESTRE, GARCÍA BONAFÉ: El primer

www.faximil.com

Congrés Regional de Sindicats Tèxtils i Fabrils de Llevant. I Congrés d'Història del País Valencià, València, 1971. En aquest treball es tracta més de prop la indústria tèxtil coHectivitzada i el citat congrés.

tabilitat general i parcial (dels diversos tallers) es dividia, simplement, en COBRAMENTS i DESPESES. — Secció comercial. Formada pels departaments de: — Compres i abastiments de primeres matèries (hi té al seu càrrec els respectius magatzems). — Facturació (hi té al seu càrrec magatzems de màquines i peces manufacturades). —- Vendes (inclosos els viatjants corresponents). —• Propaganda en general. — Consell directiu. Està compost per 10 vocals, que representen a tècnics, directors de tallers, directors de foneries, secció administrativa, secció comercial, comitè del sindicat del ram de la metal·lúrgia. El consell estava presidit, en aquestes dates, per Gonçal Bou, que, ensems, tenia al seu càrrec el Comitè Regional de la Federació Siderometal·lúrgica. Des del primer moment la indústria metal·lúrgica socialitzada estudià i portà a la pràctica la transformació dels seus medis de treball, aprofitant quants elements disposava per endreçar-los en la producció bèl·lica. I així, fou la primera indústria civil del país que obtingué la foneria acerada per aplicar-la a la foneria d'obusos de canó, construint-hi, seguidament, divers material per a les fàbriques de guerra: premses per punxonar projectils d'acer; màquines per a l'elaboració d'explosius, aparells auxiliars d'òptica militar; màquines d'allisar i ratllar canons de fusell, etc. Cal fer constar la favorable disposició de molts patrons que, des del primer moment, col·laboraren a la col·lectivització de la indústria metal·lúrgica. Alguns d'ells quedaren incorporats al consell directiu en qualitat d'assessors; en aquest sentit, per exemple, la raó social Rodes Germans oferí el seu crèdit en el Banc d'Espanya (que ascendia a 500.000 ptes.) a la indústria col·lectivitzada. Tot açò, crèdit i experiència industrial, coadjuvà al creixement aconseguit en el ritme productiu i, en setembre del 1937, ja adquirits els nous cubilots i les modernes instal·lacions de decapat, pneumàtica i comprovació de projectils, havia augmentat la producció en un 60 % amb relació a l'any anterior (sense abandonar la construcció de maquinària agrícola i sense oblidar les necessitats de la indústria tèxtil i paperera). www.faximil.com

Respecte a la resta de les col·lectivitzacions, les dades en són escasses (4), però algunes xifres disperses ens donen una idea del que va ocórrer. Papeleras Colectivizadas, per exemple, va trametre al front, en menys de 10 mesos, 15.000 caixes de 100 llibrets de paper de fumar cadascuna, pèr un valor de 70.000 pessetes. La producció de llibrets a finals del 1937, s'hi pot xifrar en 1.000.000 diaris; la producció de paper en general ultrapassa els 600.000 Kg.; l'exportació aplegava a les 150.000 pessetes mensuals (sostenint-se al nivell anterior a la col·lectivització); el valor total de quant es trobava sota la direcció de Papeleras Colectivizadas ascendia als 42 milions de pessetes. Els Espectàculos Públicos de Alcoy Colectivizados han pogut rebaixar els preus de les entrades, en cinema, de l'25 pessetes a 0'75 i, en teatre, de 5 pessetes a 2'50-3 pessetes per butaca. Alhora els ajornalats han vist augmentar el sou diari de 2'25 pessetes a 8'60 pessetes. EL CONSELL ECONÒMIC POLÍTIC I SOCIAL

El 4 d'octubre del 1936 es crea a Alcoi el C. E. P. S., puix que "provocado el derrumbamiento del sistema económico-político, que se detentaba antes..., urge establecer un nuevo modo económico, político y social para conllevar la situación que se nos ha impuesto. De todos es sabido que el Standard de productos manufacturados es la riqueza econòmica de nuestra ciudad y el procurar la venta de estos generós es garantia de prosperidad y bienestar de mas de 40.000 personas que dependen directa o indirectamente de la situación que a ello se le dé" (5). Al dictamen s'interpreta clarament l'interés per donar una representació majoritària a les dues tendències dominants (C. N. T.-U. G. T.) en la vida política local. El Consell, doncs, estava format per 18 delegats; 7 dels sindicats de la C. N. T.; 6 de la U. G. T.; 2 anarco-sindicalistes; 2 marxistes; 1 republicà d'esquerres.

www.faximil.com

(4) A l'Arxiu Municipal hi ha una gran quantitat de documentació..., a jutjar pel seu volum. No obstant, després d'ordenat i seleccionat el material, ens hem trobat amb una sèrie de dades disperses, fragmentàries i molt difícils de reconstruir. (5) Informe pel que ha de regir-se el C. E. P. S. aprovat en plenària de Sindicats i entitats específiques el dia 4 d'octubre del 1936. Alcoi, 1937 (document mecanografiat), p. 1.

El Consell, que havia de regir tota mena d'activitats de la vida local, organitzà les seues funcions entre departaments, amb les seccions necessàries a cadascú d'ells: a) Departament d'Hisenda, Administració i Impostos, Indústria, Agricultura, Comerç, Abastiments, Comunicacions i Transports i Estadística. b) Departament d'Ordre Públic, Defensa, Obres Públiques i Col·locació Obrera. c) Departament de Sanitat, Assistència Social, Ensenyança, Propaganda i Premsa. Cada departament estarà integrat per un responsable del Consell i per tants auxiliars tècnics com necessite la secció (aquests seran nomenats pels sindicats afectes i les organitzacions específiques). Les funcions pràctiques del primer departament eren, d'acord amb els Comitès de Control, com organitzar la producció, la importació i el consum. El segon departament tenia al seu càrrec eís interessos morals i materials de la comunitat, l'organització de les forces necessàries per a la defensa interior i exterior, procurant, d'acord amb els sindicats, l'absorció dels obrers sense treball. El departament tercer atenia la cultura, sanitat i ajut als desvalguts, menors necessitats, segurs socials i propaganda general. L'intercanvi de productes amb l'exterior era primordial per al Consell, perquè, en les dates de la seua constitució preocupava la sortida de diner en efectiu. Per altra banda, els sindicats acceptaven la deliberació del Consell en aquells punts que afectaven els interessos col·lectius. L'economia dels sindicats, així mateix, quedava supeditada als interessos generals de les indústries. Dies després de la seua creació, el 16 d'octubre, es convoca una reunió del Consell per arbitrar els medis "y poder atajar de manera enèrgica los perjuicios del actual desbarajuste económico ocasionado por la desorganización y mala ordenación de algunas industriós..." (6). S'acorda, doncs, segons proposició del Sindicat Tèxtil, la constitució d'una comissió assessora del C. E. P. S., formada per un representant de cadascú dels Sindicats de Metal·lúrgia, Tèxtil, Fusta, Banca, Edificació. Un mes després, el terrabastall econòmic

www.faximil.com

(6) Actes del C. E. P. S. (C. N. T. - U. G. T.), 16-X-1936, Arxiu Municipal.

continua. El Consell tracta, per tots els mitjans, d'unificar l'acció de tot el que es refereix a la producció i comerç exterior i considera, a més a més, una necessitat urgent unificar o nivellar els jornals en totes les indústries. No hi ha dubte que aquest organisme contribuí en gran mida a la normalització de la indústria alcoiana, normalització abastada als primers mesos de l'any 1937. A més, el departament d'agricultura (C. N. T.-U. G. T.) del C. E. P. S. confeccionà un projecte per organitzar l'agricultura local, que veurem a continuació. ORGANITZACIÓ DE L'AGRICULTURA

De les 54.625 fanecades de terra de conreu a Alcoi, només 4.137 en són d'horta. En general, la pobra qualitat de la terra de llaurança exigeix un conreu intensiu per poder produir el suficient i compensar les despeses que l'any agrícola reporta. La comissió encarregada del projecte realitzà una sèrie d'entrevistes i trobades als dos sectors que componien, majoritàriament, el cens d'agricultors de la localitat: bracers i mitgers; les dades obtingudes foren tingudes molt en compte a l'hora d'organitzar la col·lectivització agrícola. El conreu del total de les terres corria a càrrec, el 1936, de 1.007 treballadors. D'ells hi havia 162 dones i 99 invàlids (7). El pressupost per a jornals, en un any agrícola, ascendia a 1.895.844 pessetes i les despeses totals de l'any, inclosos els adobs, llavors, despeses generals, etc, ultrapassaven les 500.000 pessetes. El terreny productiu quedà dividit en 19 partides (existents ja abans de la col·lectivització) (8), que s'administraven lliurement, però el control absolut i la direcció de la producció corria a càrrec

www.faximil.com

(7) L'Institut de Reforma Agrària, amb data 14-11-35, realitzà un cens de camperols que donà les següents dades: — Camperols que no posseeixen ni llauren terres (jornalers, pastors...): 59. — Propietaris que abonen menys de 50 pessetes anuals de contribució: 30. — Arrendataris o parcers que exploten menys de 10 hectàrees de secà o 1 de regadiu: 118. Incloent-hi les famílies, el nombre total de persones és de 827. Hi ha, doncs, una diferència de 180 persones menys al cens de l'I. R. A. (8) Són les següents: Barxell, Polop Alt, Polop Baix, Canal Alta, Canal Baixa, Sant Benet Alt, Sant Benet Baix, Regadiu, Llacunes, Mascarelles, Pagos, Rambla Alta, Cotes Altes, Cotes Baixes, Riquer Alt, Riquer Baix, Mariola, Salt-Terres.

del Comitè Central. Per últim, per evitar els esforços aïllats, es creà la Cooperativa Agrícola. Vegem cadascú d'aquests organismes:

www.faximil.com

a) El Comitè Central Agrícola. Dirigeix, globalment, la producció amb plena responsabilitat i amplària de funcions. La seua missió és la d'estudiar els plans agrícoles de l'any (la forma de dur-los a la pràctica), la repoblació forestal, la intensificació de la cria del ramat... Procura proporcionar els mitjans econòmics indispensables concertant empréstecs, operacions de crèdit i finances. Està format pel conseller delegat del Departament d'Agricultura (membre del Consell Econòmic i Polític Social); pel secretari del mateix departament; pels delegats polítics o de relacions de les 19 partides i per quants tècnics es necessiten per llur assessorament. b) Els Comitès de Partides. S'hi componen dels tres membres següents: — Delegat administratiu. — Delegat tècnic o pràctic. — Delegat polític o de relacions. Les funcions del primer són les de portar el compte de tots els productes collits per la partida, de todes les despeses i ingressos i, a més, li incumbeixen els treballs destinats a finalitats culturals, esportives o recreatives. El delegat tècnic confecciona anualment el pla agrícola a seguir per la partida. Per últim, el delegat polític té com a missió registrar el control absolut de tots els assumptes de la secció i, a més de representar la Partida en el Comitè Central Agrícola, procurarà "por cuantos medios estén a su alcance, el que exista la concordancia y armorúa necesarias para el buen desenvolvimiento de la nueva estructuración que los acontecimientos de caràcter social y político imponen al proletariado agricultor". Les eleccions de delegats per als comitès de partidey s'havien de realitzar democràticament en assemblea general del veïns que treballaven en ella. c) La Cooperativa Agrícola del terme municipal d'Alcoi. S'hi constitueix amb la finalitat de lligar els esforços i, amb el mínim d'exigències, aconseguir els màxims resultats; el reunir

al seu si tot el cabal productiu de l'agricultura alcoiana serà la base d'una millor organització, distribució i consum dels productes extrets a la terra. Els treballs necessaris per a la recol·lecció de la collita, els realitzen independentment cadascuna de les partides, però, verificada la recol·lecció, les partides posaran tota la seua producció a disposició de la Cooperativa. Aquesta compta amb els magatzems generals indispensables. Tota mena d'elaboracions, com vi, oli, conserves i derivats de l'agricultura i ramaderia, s'hi realitza en comú per compte de la Cooperativa que, per altra banda, fa l'estadística dels productes necessaris per a l'abastiment de la ciutat. La direcció de l'entitat estarà a càrrec d'un consell compost pels delegats administratius de les 19 partides, els quals, lliurement, nomenaran entre ells al president (que, ensems, serà delegat en el Comitè Central Agrícola). La comptabilitat i administració serà duta per un tècnic de fora de la col·lectivitat. Hem vist com, en el referent a l'agricultura, la nova estructuració és més bé tímida. Tal vegada les mides extremes no foren necessàries, degut, per una banda, a què la distribució de la propietat agrícola no era excessivament dolenta i, per altra, degut, també, a que el nombre de mitgers, arrendataris, camperols pobres i camperols sense terres no era, en absolut, elevat. Considerem, a més a més, que el problema agrícola de la localitat era mínim, en comparança, sobretot, amb la població industrial.

FONTS UTILITZADES

www.faximil.com

A banda de les esmentades al text s'han consultat: — Memòria de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil (C. N. T. - A. I. T.), Alcoi, 1937. — Actes de les diverses col·lectivitzacions (documents mecanografiats), Alcoi, 1936, Arxiu Municipal. — Actes de la Cooperativa d'Abastiment (manuscrit), 25-V-1937 al 28-IV1938, Arxiu Municipal. — Indústries Metal·lúrgiques Alcoianes Socialitzades (C. N. T. - A. I. T.), àlbum gràfic editat pel Consell Directiu d'aquesta indústria, Alcoi, 1937. — "Mi Revista", núm. 26, de l-XI-1937, Barcelona.

www.faximil.com

EL PROBLEMA DE LA TERRA A SUECA PER

RAFAEL ARACIL MARTI i

MÀRIUS GARCIA BONAFÈ

Abans d'iniciar la descripció de les col·lectivitzacions, o reformes agràries, dutes a terme a Sueca durant la guerra civil, ens sembla necessari exposar alguns aspectes característics de la situació social a l'esmentat poble, el que portà el camperolatge a reformar la propietat agrària. La documentació sobre la qual s'ha realitzat aquest treball, degut a les circumstàncies de tothom conegudes, no era tol l'abundosa i complexa que haguéssem volgut. A part d'alguns periòdics de la guerra, la font fonamental consultada ha estat el manuscrit de Y"Acta de Constitución de la Comisión Administradora de Agricultores del Termino Municipal de Sueca", que s'hi conserva a l'Arxiu Municipal de Sueca. Segons un article aparegut al diari local "Mosaico", al seu número 85, de 23 de maig del 1936, les xifres d'atur a Sueca han evolucionat de la següent forma, als dos darrers anys anteriors a l'esclat de la guerra civil: 1934: — Novembre — Desembre

925 954

1935: Gener Febrer Març Abril Maig Juny

1.005 1.009 1.007 1.007 954 576 35 www.faximil.com

— — — — — —

— — — — —

Juliol Agost Setembre Octubre Novembre

576 954 No cap 1.087 1.170

No obstant, com assenyala l'autor de l'esmentat article "cualquiera que conozca la realidad de Sueca podrà comprobar la inexactitud de muchas de estàs cifras". Segons càlculs del mateix periodista, publicats al número següent de "Mosaico", el nombre d'aturats assolí, per aqueixes dates, els 11.224. Per sa banda, l'Ajuntament, conscient del greu perill que allò suposava, en sessió celebrada el 28 d'abril de 1936, prengué l'acord de "fijar un reparto extraordinario de una peseta y diez céntimos por hanegada para allegar fondos, con destino a remediar el paro forzoso de la ciudad". Als mesos anteriors al 18 de juliol, Sueca travessava uns moments difícils. Desconeixem, desgraciadament, la reacció del camperolatge en temps immediatament posteriors a l'esclat de juliol; si hem de creure l'afirmat pel manifest signat per un grup de camperols el 25 de maig del 1935 (1), la conseqüència lògica al fet seria la revolució social; no obstant, el punt important, és a dir, com s'adreçà aquesta revolució social al camp de Sueca, des de juliol del 36 fins el 4 de gener del 1937, no ho sabem. Vegem, doncs, d'analitzar les actes de l'abans esmentada Comissió Administradora d'Agricultors..., les quals s'inicien el 4 de gener del 1937 i acaben el 20 de gener del 1939. El 4 de gener es reunien a l'Ajuntament els representants del Sindicat d'Oficis Diversos (secció de camperols, de la C. N. T.), del Partit Comunista, de la U. G. T., del Partit Sindicalista i d'Esquerra Republicana, sota la presidència de l'Alcalde de la ciutat. Els sis representants, u per partit, foren nomenats per llurs organitzacions en virtut dels acords presos en assemblea conjunta a la que assistiren tots els grups abans esmentats. Una de les primeres mides preses per la Comissió (el 14 de gener), fou nomenar un membre que servirà d'enllaç entre els Bancs de la localitat i la recent constituïda Comissió. A la mateixa sessió i "como único medio de evitar el paro campesino tan agudo en esta (1) "A los trabajadores de Sueca y en particular a los campesinos", "Tierra y Libertad", núm. 4, 25-V-1935. www.faximil.com

www.faximil.com

población". En una reunió posterior (3 de febrer), s'assenyala que els crèdits als camperols han estat subdividits en crèdits mensuals, per atendre les necessitats familiars, i en crèdits per al conreu dels camps; els crèdits seran abonats pels quatre Bancs de la ciutat. Com s'hi veu, en aquests primers temps, no s'al·ludeix en absolut a incautacions i col·lectivitzacions, s'hi limiten a finançar, mitjançant els Bancs, simplement; no s'hi creu, tampoc, necessari, recórrer als crèdits que proporcione l'Estat, es movilitzarà el numerari existent a Sueca procedent de la venda de l'arròs, però sense aplegar a incautar-se de l'esmentat diner, ja que serà posteriorment reintegrat als seus legítims propietaris. S'hi tracta, doncs, d'una tímida reforma agrària —no pot parlar-se, en absolut, de col·lectivització o socialització— que tendeix a respectar la propietat privada, que sol·licita el voluntari ajut dels Bancs, que s'incauta de diner que promet, naturalment, retornar; no res semblant a l'ocorregut a les col·lectivitats anarquistes d'Aragó, a l'afany per col·lectivitzar que s'apoderà dels camperols andalusos o manxecs que estaven esperant el "regne" vàries dècades. És evident que, a les zones esmentades, existia una majoria anarco-sindicalista; a Sueca l'únic representant de la C. N. T. era un més dels membres de la Comissió tan heterogèniament formada. La reforma agrària (així va assenyalada al llibre d'actes de la Comissió) "ha estado motivada como respuesta a la situación caòtica de los Comitès que rigieron los destinos del pueblo durante los primeros meses de la Revolución" (2). Per això l'Ajuntament fou reorganitzat i es desferen aquells comitès. Segons l'opinió de la Comissió, reflectida a les actes, l'actuació dels desfets Comitès havia estat totalment ineficaç, i els problemes econòmics i socials s'agreujaren degut a la desorganització existent, l'alarma i inseguretat dels béns i de les collites, i la manca d'estímul del camperolatge. La reorganització de l'administració de la ciutat i els comentaris crítics de l'actuació dels comitès sortits de la crisi de juliol no hi pot ser explicada sinó al través de les complicades circumstàncies per les que travessava, llavors, la zona republicana en general; no és aventurat, no obstant, parlar d'una marxa enrera a Sueca, d'un fre posat a la col·lectivització, però, açò, seria sempre una simple hipòtesi degut a l'estat en què es troba la historiografia al País Valencià. (2) Sessió del 4 de febrer de 1937.

Al predomini de la C. N. T. al camp de Sueca durant els mesos que van des de juliol del 36 a gener del 1937 seguí, igual que per a tota la zona republicana, una visible decadència que redundava en benefici del P. C ; si la C. N. T. conservava la seua hegemonia a les zones industrials catalana i valenciana —observem el cas d'Alcoi, tractat a un altre article d'aquesta mateixa revista— és evident que la seua desorganització, observable a les zones camperoles del País, en l'expropiació i ajusticiament dels propietaris, no va resoldre en absolut el problema camperol. Resulta, òbviament paradoxal, que estigués present un membre de la C. N. T., juntament amb els altres partits polítics que havien fet marxa enrere en la revolució social sorgida en juliol, i que, a més, fos aquest mateix membre qui actués com a president de la Comissió que, a partir de gener del 1937, s'encarregà de modificar a Sueca la reforma agrària duta a terme, fins aquest moment, pels anarquistes. Significava allò l'abandó de les positures dogmàtiques anarquistes? Hi remet a un major grau de politització de la Confederació local? Tinguem en compte, no obstant, que sent Sueca una ciutat de petits propietaris, la influència del P. C, la consigna del qual era el respecte a la petita propietat, aniria en augment fins neutralitzar, possiblement, la influència cenetista. Aprofitant el decret del 7 d'octubre del 1936 es constituí a Sueca la Junta Qualificadora que treballà en la declaració d'individus facciosos; a l'ensems l'Ajuntament popular tracta de solucionar el problema de l'atur forçós estretament lligat al de la distribució de la terra; però, davant les dificultats que ofereix l'aplicació de l'esmentat decret {"por ser los tramites lentos y la situación apremianté"), la Comissió Administradora acorda un pla, proposat per l'Ajuntament Popular i la Junta Qualificadora, el qual sotmet a la consideració del Ministre d'Agricultura. L'esmentat pla, que fou rebut "con manijestaciones encomiàsticas de los técnicos" (3), s'hi titula "Proyecto para la parcelación y reparto del termino de Sueca" i del qual trascrivim les parts més característiques, car il·lustren bé la reforma agrària suecana. Es sol·licita del Ministeri d'Agricultura, en resum, els següents punts: 1. Procedir a la parcel·lació i repartiment de les terres d'aquells 38

www.faximil.com

(3) Sessió del 4 de febrer de 1937.

propietaris declarats facciosos i que estan compresos al decret del 7 d'octubre, mentre duren els tràmits burocràtics i, naturalment, a reserva d'ulteriors veredictes que dicte el Ministeri. 2. Repartir les terres d'aquells propietaris no declarats facciosos, que estan enquadrats a les organitzacions del Front Popular i que, voluntàriament, cedeixen les terres que ultrapassen els límits de tres hectàrees fixat pel decret. 3. Procedir al repartiment de les terres aconseguides entre els qui les sol·liciten, en lots de fins tres hectàrees que seran treballades col·lectiva o individualment, a voluntat, procurant que s'unesquen per unitat de batedora (unes 150 hectàrees). 4. Ja que el valor de la collita a cambra, o encara pendent, és adscrita a la terra perquè d'ella procedeix i a ella ha de tornar, es sol·licita que puga ser mobilitzada en forma de préstec als assentats. Aquestes són, doncs, les formes que adquiriria la reforma agrària a Sueca, les quals foren unànimement aprovades per totes les forces antifeixistes enquadrades al Front Popular i a les dues Centrals Sindicals. Aquest plantejament del problema de la terra és, en l'opinió de la Comissió Administradora, l'únic que pot evitar l'atur forçós i, a l'ensems, abaratir la producció "satisfaciendo el anhelo unànime de los campesinos". Potser haja estat, l'ansietat dels camperols, davant l'agut problema del treball, el que obligà les diverses forces polítiques de Sueca, i sobretot la C. N. T., combatre el problema de la terra d'una forma més realista que utòpica i, a la fi, més practicable. Calmats ja els ànims es començà a parcel·lar i repartir la terra i, a l'ensems, es completava la tasca amb un estudi de les necessitats financeres de la comunitat mitjançant un recompte del cens camperol. Les dades resumides són les següents: Famílies camperoles Necessitats familiars Necessitats de conreu

3.000.000 pts. 6.000.000 pts. 3.000.000 pts.

www.faximil.com

S'hi calculà que l'existència a cambra era d'uns 20 a 25 milions

de Kgs. d'arròs, el valor del qual podia ser d'uns 7 milions de pessetes. Faltaven, doncs, dos milions de pessetes per sufragar les despeses totals; per emplenar el dèficit es confià en el crèdit agrícola. La comissió administradora, donada l'escassesa de recursos, s'hi fa càrrec del producte de les vendes de l'arròs i de la seua ordenada distribució mitjançant fitxes de crèdit. Amb açò s'evitava l'ocultació 0 el balafiament de l'arròs i podria, inclús, no ser necessari recórrer als socors de l'Estat. Sembla que aquestes mides produïren resultats immediats en extingir-se l'atur i els camperols es dedicaren ja per complet a l'enllestiment de llurs parcel·les. Els lots de parcel·les s'hi confeccionaren atenent-se a la deguda proporció entre terres primerenques 1 tardanes, llunyanes i properes, altes i pregones. Els lots foren adjudicats en sorteig públic entre els qui havien sol·licitat terres, donant a cada família una porció d'acord amb els seus braços útils i amb el rendiment amatent a les seues necessitats; per altra banda, i açò és una prova més de què la reforma no pretenia esglaiar ningú, abans dels sorteigs foren convocats els propietaris i arrendataris de terres arrosseres per a què triaren les parcel·les que desitjaven, dintre els límits assenyalats per la Comissió Administradora. La Comissió prengué l'acord —important per les seues conseqüències, com veurem més endavant— de respectar les terres treballades, en propietat o arrendament, pels petits camperols dels termes confrontants a Sueca, equiparant-los en tot als propis veïns de Sueca; intenten coordinar els interessos dels veïns de Sueca i els dels pobles propers, "a fin de aumentar la cordialidad existente en bien de la producción y de la causa antifascistd" (4). No obstant, aquest intent cordial, políticament correcte, ensopegarà amb dificultats en negar-se el poble de Riola, seguit per Cullera i Fortaleny, a respectar les terres dels veïns de Sueca enclavades en llurs respectius termes municipals. Hi ha, no obstant, alguns pobles, com Algemesí i Favareta, que s'adhereixen al proposat per Sueca. La negativa dels altres pobles a cooperar posa en perill —segons paraules del president de la Comissió— la reforma agrària de Sueca, "pues si no podemos contar con las tierras de esos términos nos veremos abocados a un conflicto gravísimo por no contar con tierras suficientes para nuestros campesinos" (5). De bell nou l'escassesa de documentació

www.faximil.com

(4) Sessió del 10 de febrer de 1937. (5) ídem, nota 4.

priva de formar-se una idea exacta de les causes per les quals alguns pobles es neguen a cooperar amb Sueca o, en darrer terme, a accedir a les raonables demandes de la comissió administradora. Seria, si de cas, un reflectiment de les dissensions polítiques que tant abundaren durant la nostra guerra civil? No és aventurat pensar que les circumstàncies eren massa greus per a què les rivalitats de la política local poguessen sorgir, però no gosem assegurarho plenament (6). Després de la parcel·lació de les terres i el seu immediat repartiment, es confereix llibertat absoluta a l'agricultor per a què trie el sistema d'explotació que vulga. En aquest sentit s'hi reconeixeren jurídicament, amb plena autonomia, les següents col·lectivitats, les quals podien usar dels beneficis que la Comissió repartia: — — — — —

Col·lectivitat Col·lectivitat Col·lectivitat Col·lectivitat Col·lectivitat

Sindical C. N. T.-F. A. I., de Sueca. de Camperols U. G. T., Mareny Barraquetes. de Camperols U. G. T., Mareny de Vilxes. de Camperols "El Progreso" U. G. T., de Sueca. Federació Camperola, de Sueca (7).

Totes les col·lectivitats, encara que dintre llur autonomia, eren fiscalitzades per la Comissió Administradora. El problema més greu amb que s'enfrontà l'esmentada Comissió fou, com queda dit, l'actitud hostil que els pobles propers mantigueren. L'assumpte era força delicat, ja que les terres situades als termes veïns i conreades pels suecans eren moltes. No sols, aquests pobles, van veure amb ulls dolents la nova estructuració de la propietat camperola a Sueca, sinó que, a més, Riola no dubtà "en atropellar las normas mas elementales de la convivència social, ya que se ha incautado de todas las tierras después de haberse incautado ilegalmente de todas las cosechas, incluso las pertenecientes a los individuos mas modestos, hijos muchos de ellos del mismo pueblo de Riola... La conducta incomprensible de estos pueblos nos crea una situación sobremanera difícil por sernos absolutamente necesarías para nuestros campesinos las

www.faximil.com

(6) Potser puga servir d'indicació el fet de què, en abril de 1936, els veïns de Fortaleny i Riola tenien prohibit treballar al terme de Sueca, el qual havia estat motivat per una mida anàloga adoptada per Riola i Fortaleny ("Mosaico", 26 d'abril i 9 de maig de 1936). (7) Sessió del 24 de febrer de 1937.

veintitantas mil hanegadas de que nos han desposeído" (8). En general, els pobles afectats per la reforma de Sueca, no escolten els requeriments de la Comissió sobre la necessitat de col·laborar amb ella en la distribució de terres, enclavades al terme de Sueca, i conreades per veïns d'altres poblacions. Malgrat aquestes dificultats, la reforma agrària a Sueca segueix avant resolent els problemes de tràmit burocràtic i fent front a la carència d'adobs i fertilitzants. En març es concedeix un préstec a la Cooperativa d'Esquerra Republicana (9) per a la compra d'adobs. Es fa evident un alt grau de solidaritat entre els diversos sectors polítics locals davant l'espinosa qüestió del camp que, a la resta de l'Espanya republicana, enfronta les diverses organitzacions. En la sessió del 27 de març d'aquest mateix any la Comissió decideix trametre un escrit als diferents municipis de l'horta per a què, amb la fi de coordinar els interessos en el referent a la reforma agrària realitzada a Sueca, es nomenen dos representants per municipi, degudament autoritzats pel Consell Municipal, per a què es personen a Sueca el dia 1 d'abril i duguen la llista de les fanecades que els veïns de cada poble treballen al terme municipal de Sueca. En la següent sessió (10) es donà compte de la reunió celebrada, en la qual "se propuso se encargaran de cultivar algunas parcelas de tierra arrozal situadas dentro de nuestro termino, en cantidad proporcional a las que antiguamente trabajaban" els diversos pobles convocats. Gairebé tots els presents, excepte els delegats de La Punta, Castellar, Font de Sant Lluís i La Torre, els quals volien treballar les mateixes parcel·les que l'any anterior o no treballar-ne cap. Veiem, doncs, com Sueca troba una sèrie d'obstacles per realitzar la seua reforma agrària en l'actitud dels pobles veïns; les actes no en són, desgraciadament, tan explícites que puguen formar-nos una idea del trasfons d'aquest violent enfrontament. Per altra banda, el problema quedarà sense resoldre i, si el hi hagué, els detalls posteriors ja no es reflectiran a les actes. Sorgeix, per aquestes dates, el greu problema dels fertilitzants i es sol·licita, per a llur consecució i repartiment, l'ajut dels antics comerciants d'adobs. Per a l'esmentat repartiment s'ha comptat,

www.faximil.com

(8) Sessió del 3 de març de 1937. (9) Sessió del 17 de març de 1937. (10) Sessió del 21 d'abril de 1937.

a més, amb la bona disposició de les organitzacions sindicals i de la Federació Camperola que ha cedit a la Comissió les quantitats d'adobs que li concedeix el Ministeri d'Agricultura; a l'ensems, es gestiona als Bancs locals la concessió d'un crèdit, ja que el Ministeri exigeix el pagament previ per retirar la mercaderia. El crèdit ensopega amb dificultats per una sola raó: La Comissió, per aquestes dates, encara no ha estat oficialment reconeguda (11), encara que ve funcionant com entitat oficial, segons l'Institut de Reforma Agrària, del Consell d'Administració de Finques Rústiques lncautades, havent-se fet càrrec fins aquest moment, en allò referent a propietats d'individus declarats rebels, d'unes 22.000 hectàrees incautades pel Comité Agrícola Local (12). Per ajudar a les tasques de la plantà de l'arròs, s'hi concedeix una ajut extraordinari de deu pessetes per fanecada de terra arrossera, quantitat que els agricultors han cobrat directament dels Bancs. A través de les actes de la Comissió s'evidencia que la reforma agrària a Sueca ha comptat amb la coHaboració -abnegada, segons paraules de la Comissió- de tots els camperols sense excepció. En la sessió de 30 de juny del 1937 es ret compte de les terres d'arrosserars que no han estat posades en conreu, sobretot per haver-se'n anat llurs propietaris quan s'iniciava la plantació, i de les mides que s'han de prendre per ocupar el major nombre possible de terres. Aquestes mides, en essència, són les següents: 1.

2. 3.

Que es faça una relació de les terres abandonades i que aquelles que siguen susceptibles de donar rendiment efectiu siguen conreades directament per la Comissió. Adjudicar ja, des d'ara, les terres sense conreu entre els agricultors que les sol,liciten per a l'any pròxim. Procedir immediatament a retirar el crèdit que tinguen concedit aquells agricultors que no hagen conreat llurs parceHes, a banda de proposar a les autoritats la sanció a la que s'hagen fet acreedors.

En la sessió següent (13) s'assenyala, que totes les parceHes que han quedat incultes en la present temporada són, tan sols, 1.623. Sessió del 15 de maig de 1937. !dem. Sessió del 15 de juliol de 1937.

www.faximil.com

(11) (12) (13)

Davant aquesta xifra, el president resalta el "esfuerzo realizado por los campesinos de Sueca, que han cultivado casi todas las parcelas del termino municipal, ya que la mayor parte de las tierras sin cultivar pertenecen a la zona dejada al cuidado de los pueblos vecinos, pues, solo Massanassa, ha dejado sin plantar mas de 400 hanegadas". L'actitud del camperolatge de Sueca contrasta notablement amb l'observada per la resta de la zona arrossera; ja que, com indica la mateixa acta, "pueblos como Cullera han dejado abandonadas cerca de 10.000 hanegadas de tierras, la mayor parte de las cultivadas, en anos anteriores, por los campesinos de Sueca". Quasi un any després d'haver-se creat la Comissió Administradora, el balanç de la reforma agrària a Sueca no pot ser més satisfactori. En setembre del 1937 visitaren la ciutat el ministre d'Agricultura, Vicent Uribe, el subsecretari, Adolf Vàzquez, i el director general d'Agricultura, senyor Azzati, quedant "sumamente complacidos por el esfuerzo realizado por el pueblo de Sueca" (14). En efecte, segons es desprèn de l'acta del 3 de gener del 1938, la Comissió Administradora ha complit totalment els seus objectius en haver aconseguit la plantació i recol·lecció de l'arròs en la totalitat del terme municipal; en haver reintegrat ja, en gran part, les quantitats en efectiu, reteses a la seua caixa, als acreedors i, per altra banda, les quantitats prestades per la Comissió van sent normalment retornades, el que permetrà el compliment exacte de tots els compromisos contrets per la Comissió; a més, hi haurà que afegir la total resolució del problema social agrari a Sueca. La importància que tingué la disciplina del camperolatge sueca per a la realització dels objectius traçats fou enorme. Una mostra d'açò la tenim en la resolució del problema plantejat amb motiu de la plantació de l'arròs. El darrer diumenge de maig del 1938, amb motiu "de la efervescència actual de la zona arrocera ante la 'plantà'" (15). el Sindicat Arrosser convocà una assemblea a Algemesí; a l'esmentat acte hi assistiren, amb representació oficial, Ramon Sanç, per Esquerra Republicana; Josep Verdaguer, pel Partit Sindicalista; Rafael Iranzo, pel Sindicat Arrosser; Lafuente, pel secretari de la U. G. T., i Joan Navarro, pel Sindicat de Camperols de

www.faximil.com

(14) Sessió del 27 de setembre de 1937. (15) "La gran asamblea arrocera del domingo en Algemesí", "Mosaico", núm. 93, de 28-V-1938.

la C. N. T. En la reunió es traçà l'objectiu de plantar totes les terres, car això equival a "disminuir la importación y poder destinar las divisas a la adquisición de otros elementos de guerra indispensables para conseguir el triunjo. Ademds, si llegarà el caso de otra guerra mas amplia, no podríamos esperar el auxilio exterior, porque cada cual necesitaria las fuerzas para sí, y nosotros debemos abastecernos en la mayor medida posible" (16). Els objectius, a més, no són econòmics, sinó clarament polítics i, no cal dir-ho, així fou entès pels camperols de Sueca. A partir, doncs, d'aquest moment la reforma agrària sembla ja consolidada; les actes sols ja parlen de detalls tècnics i d'algunes dificultats sorgides amb altres organismes locals. El dia 20 de gener del 1939, les actes acaben: la fi de la reforma agrària no estava, tampoc, massa lluny.

www.faximil.com

(16) ídem.

www.faximil.com

INTRODUCCIÓ A L'OBRA D'HIGINIO NOJA RUIZ PER

XAVIER PANIAGUA

I Val la pena, per a una autèntica comprensió d'una realitat històrica, servir-nos de fonts que no estan descrivint directament una situació determinada, però que són reveladores d'una ideologia que està estretament influint i interpretant un entorn històric concret. L'anarquisme, com una concepció de la lluita obrera i com uns resultats obtinguts a través d'aquesta, ha tingut treballs de diversa índole —encara que no tants com caldria—, però l'anarquisme, com una interpretació i justificació teòrica d'eixa lluita i de les lliçons dels seus resultats pràctics, quasi no ha rebut cap atenció, ni tan sols pels especialistes dedicats a l'estudi de les doctrines polítiques. I amb això no ens estem referint als grans teòrics universals de l'anarquisme que establiren les bases generals d'anàlisi d'interpretar i transformar la realitat on es viu, sinó a aquells altres que s'enfrontaren amb problemes concrets als quals calia donar, des d'una perspectiva anarquista, algun tipus de solució. Molts dels llibres i articles que aparegueren a les innombrables publicacions àcrates durant tot el primer terç del segle XX, i especialment durant la II República, estigueren dirigits a la discussió i solució de la forma com els anarquistes concebien les bases organitzatives d'una societat llibertària, i aquestes discussions no tenien un caràcter gratuït, acadèmic i minoritari, sinó que responien al que les masses anarquistes sentien com un problema propi. Si el que havien dit Bakunin o Kropotkin, era considerat com els pilars essencials per a entendre la societat llibertària, calia adaptar llurs conclusions als problemes quotidians que es plantejaven. La II República espanyola, per les condicions polítiques i socials que proporcionà, va agilitzar al màxim la discussió sobre la forma

www.faximil.com

d'organització llibertària. En aquest context és on podem enquadrar a figures com Higinio Noja Ruiz, anarquista que procurà mitjançant les seues publicacions canalitzar la problemàtica en la qual el moviment llibertari estava immers. Higinio Noja Ruiz va nàixer el 1896 a Nerva —Huelva—. Treballà de miner i des dels seus anys de joventut, tingué una afecció molt acusada per la lectura, convertint-se aviat en un d'aquells militants, freqüents a Andalusia, que anaven de poble en poble predicant "l'ideal renovador de l'Acràcia". Díaz del Moral ens dóna testimoni d'aquesta tasca: "Ademàs de estos provincianos —es refereix a Còrdova—, los propagandistas forasteros, Higinio Noja, David Díaz y Aquilino Medina, residentes en Pueblonuevo del Terrible, publicaron folletos sindicalistas en la biblioteca "Renovación Proletària", que tenia su domicilio en dicha villa. En ella colaboraron anarquistas y sindicalistas de los mas renombrados de Espana" (1). "A los veintiún anos, Higinio Noja Ruiz —diu Cano Carrillo— era ya un elemento destacado del Movimiento Libertarío, encarnado en la Conjederación Nacional del Trabajo. Ejercía de profesor racionalista y alternaba estàs funciones con las de periodista, escrítor y conferenciante" (2). Però la maduresa intel·lectual d'Higinio Noja es desenrotllà al País Valencià, on va viure fins a la seua mort, esdevinguda a València el 2 de febrer del 1972. Fou principalment en aquesta ciutat on desenvolupà la seua capacitat literària i assagista. "En Alginet, pueblo de las cercanías de Valencià, ejerció de maestro desde el ano 1930 al 1934, volviendo a la capital para instalarse en ella definitivamente y colaborar en la revista 'Estudiós' " (3). Higinio Noja va ser, sens dubte, un dels pilars d'aquesta revista —que per ella mateixa mereixeria un estudi—, que adquirí gran difusió entre els militants i simpatitzants de l'anarquisme. "Estudiós", com explica Cano Carrillo, amic de Noja, té les seues arrels en el grup que treballava al setmanari "Redención", d'Alcoi. Al començament, la revista sorgeix com un suplement del setmanari i posteriorment s'independitza, mudant-se a València on pren el nom (1) DÍAZ DEL MORAL: "Historia de las agitaciones campesinas andaluzas", Madrid, 1967, pp. 379-380. (2) CANO CARRILLO: "Higinio Noja Ruiz", "Cenit", gener, febrer, març 1972, núm. 201. CANO CARRILLO: op.

cit.,

p. 5.698.

www.faximil.com

(3)

d"'Estudios". Tot això ocorria en la dictadura de Primo de Rivera, època on la majoria dels diaris i publicacions àcrates havien estat suspeses i considerada il·legal llur difusió. "Solo para la Argentina salían veinticinco mil ejemplares..." (4). Col·laboraren en ella escriptors llibertaris com Isaac Puente, Gaston Leval, Martínez Rizo, el Dr. Fèlix Martí Ibànez, etc, que contribuïren a fer d'"Estudios" la revista àcrata, potser més important del País Valencià. Partint d'aquest context personal de Noja cap preguntar-se quina va ser la seua aportació a l'anarquisme; i per a això, cal començar per aclarir que hom no pot parlar, en l'època on Noja desenrotllà la seua activitat teòrica i literària d'un anarquisme únic i amb una concepció més o menys unitària de les realitzacions socials i econòmiques de la futura societat. Durant la II República espanyola poden sistematitzar-se dues postures fonamentals dintre de l'anarquisme (5) que havien estat gestant-se durant tot el segle: ens trobem amb els anarquistes "purs", aquells que pensen que 1'"Anarquia" no té que estar regida per cap programa organitzatiu establert per anticipat, sinó que les masses llibertàries han de ser les que a cada moment vagen organitzant-se. Són els acèrrims defensors del municipi com l'única entitat representativa, i parteixen fonamentalment d'una estructura econòmica rural a l'hora de concebre la futura societat. D'una altra banda, Fanarcosindicalisme reivindica per al sindicat el model organitzatiu de la societat que deu sorgir després de la desaparició del capitalisme. Els anarquistes "purs" no consideraven que el sindicat fóra la peça essencial del funcionament de la societat llibertària i en aquest sentit acusaven als sindicalistes de transgredir els principis anarquistes. Malgrat tot, el buit teòric en el que l'anarquisme es trobava era ben patent. En un món on el predomini agrícola era molt superior a les zones industrialitzades, però on la transformació, encara que lenta, d'aquest desfasament en algunes zones d'Espanya produí una situació que el moviment llibertari tingué que afrontar: el de la societat industrial, no servia ja l'espontaneisme d'un Urales com a únic mitjà de construir quelcom de nou, ni tampoc convencia massa un sindicalisme pur, que tenia el perill de crear una (4)

CANO CARRILLO: op. cit.,

p. 5.699.

(5) ANTONIO ELORZA: "La utopia anarquista bajo la Segunda República", "Revista de Trabajo", Madrid, 1970, núm. 32. www.faximil.com

burocràcia permanent que en realitat vindria a substituir a l'Estat. És indubtable que les masses anarquistes, els homes de base, es trobaran sense saber amb seguretat quin seria el pla a seguir després de la revolució, i d'això es fa ressò el consultori de la "Revista Blanca", publicació que es pot enquadrar clarament dins de l'anarquisme pur, així, per exemple, els lectors interroguen sobre problemes de caràcter pràctic: "iCómo se desarrollaràn los transportes urbanos en un régimen comunista anarquista?" "^Cómo se solucionarà el problema monetario en la sociedad anarquista?" "Después de la instauración del comunismo libertario, iqué se hace con los pequenos propietarios campesinos, caso de que se opongan a la cooperación?" (6). Pecaríem de mecanisme esquemàtic si aplicàrem el dualisme anarquisme pur-anarcosindicalisme al País Valencià. Així, podria dir-se que el camp valencià era fonamentalment anarquista, puix que hi hagueren alçaments d'importància proclamant el comunisme llibertari —Sollana, Pedralba, Bugarra...— al llarg de la II República; mentre que les ciutats de València i Alacant tindrien predomini de sindicalistes, recordant-se en aquest sentit que fou aquí on més quallaren els sindicats d'oposició a partir del manifest dels trenta. Ens manquen, per a afirmar açò, una sèrie de monografies que ens aclareixquen el grau d'industrialització del País Valencià i la contextura econòmica del binomi ciutat-camp durant la II República, així com el paper que representaren els sindicats trentistes en la lluita obrera i el grau de penetració de la U. G. T. i del partit socialista (7). Dins de les polèmiques que es susciten en els medis llibertaris defensant una o altra tendència sobre el que cal que siga la futura societat revolucionària, estan aquells —els menys— que pretenen partir, per a defensar o rebatre una determinada concepció, de les condicions reals en les que es viu, és a dir, tractaran, dins de llurs limitacions intel·lectuals, d'aproximar-se a les estructures econòmiques i socials on es troben. Homes com Gaston Leval, Higinio Noja i posteriorment Abad de Santillan, es plantejaren els problemes (6) JAVIER PANIAGUA: "LOS anarquistas en la II República espanola. Anàlisis del Consultorio General de la Revista Blanca", tesi de llicenciatura, València, 1970. (7) Veure AIFONS CUCÓ: "Sobre el anarcosindicalismo valenciana", "Saitabi", XXII, 1972. www.faximil.com

econòmics del moment i comptant amb ells cercarien la manera de què el comunisme llibertari pogués instaurar-se. És per açò, Higinio Noja un cas especial entre els anarquistes. La seua preocupació per conèixer els mecanismes reals de l'economia espanyola, i partint del seu desenvolupament tractar de programar el que la revolució deu de realitzar, és quelcom poc freqüent en l'anarquisme, massa preocupat en qüestions teòriques apriorístiques: "Clam que seria absurdo tratar 'a priori' un plan completo de organización y pretender que se realizara enteramente a toda costa. La organización de la nueva Sociedad se hallarà condicionada indudablemente por circunstancias de lugar y tiempo, y todo plan que forjemos ha de ojrecer la sujiciente elasticidad para ajustarse a la índole de esas circunstancias. Lo que no puede o no debe hacerse es actuar sin orden ni concierto, y a eso equivaldria embarcarse en la aventura, sin elaborar un plan preciso, claro, sencillo y viable" (8). Hi ha, com es pot apreciar pel text, en Noja una postura clara contra l'espontaneisme, i també contra els programes elaborats "a priori", sense contar en la realitat on es viu. Aspecte en el que insistirà sovint en els seus treballs (9). És imprescindible, doncs, que l'anarquisme sàpia a on va i puga portar als seus militants quelcom més que una visió de les calamitats del capitalisme i un mode de lluita obrera: "Tengo a la vista numerosas cartas de camaradas de diversos puntos de la península y en todas late la misma interrogación angustiosa: '(Qué hacer?' En algunas de estàs misivas advierto con dolor que la desconfianza en lo que a las dotes organizadoras de nuestros militantes se refiere, arrastra a muchos de estos amigos desconocidos a aceptar como un mal menor el establecimiento con caràcter transitorio de una dictadura roja. Esto acusa, claro està, poca consistència en las convicciones, però también es una con(8)

HIGINIO NOJA RUIZ: "Hacia una organización social", València, 1932.

pàgina 72. HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 74.

51 www.faximil.com

(9)

secuencia de lo poco que nos cuidamos de las cuestiones de organización" (10). En aquest sentit Noja insisteix en que cal acabar amb el concepte místic de la revolució que tenen molts anarquistes. El revolucionarisme, com a panacea de tots els problemes socials, era molt freqüent als medis àcrates. El primer era portar a terme la revolució, destruir les actuals estructures socials, i després la capacitat creadora del poble aniria construint a poc a poc les noves bases de la futura societat (11). No és possible, pensa Noja, instaurar d'un dia per a l'altre una societat que visca en comunisme-Uibertari, sinó que a aquesta cal arribar anant pas per pas. El comunisme-Uibertari és un ideal de finalidad que cal anar construint dia a dia, i per això no dubta en proposar imitando a los profesionales de la política (12) un programa mínim de realitzacions immediates, que consistiria fonamentalment en el lliurament al poble dels mitjans de producció, i de canvi per a què aquest puga organitzar la producció, la distribució i el consum. Encara que quan arriba el moment de concretar com deuria portar-se a terme aquesta organització, Noja s'inclina per una postura clarament sindicalista, i així el model organitzatiu que defensa està pres de les concepcions que mantenia Pierre Bernard, secretari llavors de l'A. I. T. Ell mateix confessa: "A este respecto son muy interesantes los ensayos que viene publicando Pierre Bernard en la revista 'Orto', de Valencià...-' (13). i afirma que: "(...) tanto para organizar la revolucion como para asegurar su triunfo, el medio mas indicado es robustecer los sindicatos y aumentar la potencialidad de la C. N. T. Todo lo concerniente a la producción, la distribución y el consu(10)

HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 74.

(11) (12)

Veure HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 77. Veure HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., pp. 78-79.

(13)

HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 90.

www.faximil.com

mo deberà estar en manos de los sindicatos, convertidos en cooperativas de productores" (14). Però aquesta postura sindicalista no està sustentada d'una manera abstracta, com l'única forma que té l'anarquisme davant la societat industrial, si no vol caure en formes comunalistes que poden resultar utòpiques i desfasades del món contemporani, sinó a partir d'un estudi de les condicions econòmiques en les que s'està vivint. Per a Noja, el mode de producció capitalista ja no té cap possibilitat de vida; està irremeiablement destinat a la destrucció: "El sistema capitalista ha dado de sí cuanto podia dar y no puede hacer frente a las necesidades humanas ni reformarse para procurar salir del callejón sin salida en que se halla encerrado" (15). i la seua destrucció, i en açò Noja és absolutament determinista, està condicionada per la seua pròpia estructura: "Naturalmente no ha determinado ese fin la crítica demoledora de que ha sido objeto el inicuo sistema desde su mismo albor. Un sistema que se ajusta y responde con aproximada exactitud a las necesidades de la època en que està en vigor, puede resistir a pie firme todas las críticas, en tanto responda a las necesidades que determinaron su instauración" (16). Partint d'aquesta premissa Noja analitzarà la situació econòmica en la que es troba Espanya durant la II República, perquè és, pensa, coneixent el grau del seu desenvolupament com és possible aventurar-nos a mesurar la capacitat de les forces productives per a realitzar la revolució i quins han de ser els problemes que hagen d'anar resolent-se en el procés revolucionari. En aquest sentit el seu llibre "La revolución actual espanola" (17), que complementarà a "Hacia una nueva organización social", estudia en diferents capí(14) (15) (16)

HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 89. HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 12. HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 13.

(17)

HIGINIO NOJA RUIZ: "La revolución actual espanola", València, 1937.

www.faximil.com

tols "La cuestión agrària en Espafía", "El problema industrial" i "Combustibles y Carburantes", perquè, com afirma Noja: "Toda persona que se interese por el estudio de las realidades sociales ha de convenir en que la política gira actualmente alrededor de los problemas económicos" (18). El treball de "La revolución actual espanola" està en estreta relació amb un altre llibre: "Problemas económicos de la Revolución Social espanola" (19), de Gaston Leval, i encara que el nostre propòsit no siga endinsar-nos en l'anàlisi del contingut i comparació d'ambdues obres cal donar testimoniatge d'una preocupació, dintre dels medis llibertaris de la II República, per les qüestions de l'estructura econòmica, preocupació que en aquests casos es canalitzà a través del grup que dirigia la revista i l'editorial "Estudiós". Malgrat això, el coneixement de la realitat econòmica no porta a Higinio Noja a una posició d'esperar a què maduren les condicions en què la revolució s'ha de desenrotllar. El seu no és un sindicalisme reformista, pretén tot just que la realitat sobre la que s'ha d'actuar siga coneguda correctament: "(•••) No ha faltado quien suponga que nosotros creemos que para efectuar la revolución social en Espafía es preciso que se nivele la balanza de nuestro comercio internacional. Es decir, en tanto no compremos tanto como vendemos no debemos intentar nada serio en el sentido revolucionario, y eso es absurdo (...). Lo significativo (...) es que somos un país que importa màquinas de todas clases en una cantidad igual a su consumo, lo que prueba que no las manufacturamos y que las materias necesarias para nuestra indústria tèxtil y fabril las recibimos casi en su totalidad del exterior. Esto, cuando se ha de contar con la seguridad de un bloqueo riguroso en medio del desbarajuste económico que ha de suceder a la revolución, no debe echarse en olvido. Y prueba que si en la agricultura es dudoso nos podamos bastar a sí propios, en indústria es absolutamente (18)

HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p.

(19) GASTÓN LEVAL: "Problemas económicos de la Revolución Social espanola", València, 1932. www.faximil.com

cierto que no nos bastamos ni con mucho. Es doloroso, pero cierto. Nuestros productos manufacturados no pueden competir ni en bondad ni en baratura con sus similares en otros países de progreso industrial más completo. El utillaje de nuestra industria como igualmente su organización y desarrollo van a la zaga de los pueblos más atrasados del mundo civilizado (...). Este atraso no constituye un obstáculo insuperable para la transformación social que propiciamos, pero representa un serio escollo que únicamente puede salvarse conociendo y estudiando la manera mejor de hacerle desaparecer (...). ¿Quiere decir esto que renunciamos por ahora a nuestros más claros ideales? De ninguna manera. Esto quiere decir que debemos meditar serenamente, atraernos el concurso de los técnicos, llevar nuestro ideario a la población de los campos, ver desde ya de hallar una solución armónica, aceptable a los problemas que ha de plantearse la próxima revolución" (20). Perquè per a Noja, i açò és una cosa en la que insisteix, cal contar amb totes les forces proletàries i amb tots aquells que estan disposats a acabar amb els privilegis de la societat de classes; d'aquí la seua crida per a atraernos el concurso de los técnicos, cercant per tots els mitjans apartar els sectarismes que apareguen, perquè això solament pot conduir a l'extermini del procés revolucionari: "La revolución social no podrá hacerla en España ni en ningún país un grupo aislado. Toda revolución es un movimiento de masas, pero la revolución social, por lo mismo que debe subvertirlo todo y procurar la transformación radical y profunda de la sociedad hasta sus raíces más hondas, necesita más del apoyo y del entusiasmo consciente de la multitud. En la actualidad hay muchas cosas en quiebra (...). Para que la multitud actúe es preciso tener en cuenta el mundo que siguen sus sentimientos y, sobre todo, conocer a fondo sus necesidades (...); la masa se encoge de hombros cuando se le habla en nombre de una idea (...). Desea, ante todo, vivir, porque ello es lo esénHIGINIO NOJA RUIZ: "Hacia una organización...",

pp. 57-59. www.faximil.com

(20)

cial, y desea vivir bien (...). Las ideas triunfan en cuanto ofrecen de realizables, cuando han sido comprendidas y se ha posibilitado la creación de un medio propicio a su ensayo. Suponer que el anarquismo, comunismo o el socialismo pueden triunfar y realizarse íntegramente de golpe y porrazo, de la noche a la mañana, en virtud de un golpe de audacia de la mayoría es un error. El triunfo de la calle es sólo un episodio de la revolución. Después empieza lo delicado y difícil, cuando hay que empezar la labor de creación, haciendo, no lo que consigamos de antemano en lo que podemos llamar contenido programático de nuestro ideal, sino lo que humanamente se pueda, que no será ni con mucho la que se desea y lo que se considera justo, necesario y bueno, que no es lo mismo teorizar que realizar (21). Hi ha, com es veu, una clarividència, poc freqüent, per altra banda, entre els anarquistes de la II República espanyola, sobre el que deu ser un moviment de masses revolucionan i amb els factors que aquest deu comptar. Però, sobretot, en Noja compta el desig de què es porte a terme una aliança entre totes les forces obreres, perquè entén que sense unitat en l'acció i en els objectius més clars és impossible construir una societat revolucionària.

n Fins ara solament hem destacat l'aspecte del pensament d'Higinio Noja, que gira entorn a com deu actuar i organitzar-se el moviment revolucionari," però la seua obra té major amplitud. Hi compta molt la seua activitat com a mestre de l'escola racionalista, fet que tal vegada haja influït per a què, des de la seua joventut, dedicas part de la seua capacitat intel·lectual a escriure novelles que ensenyen, a través d'un senzill argument, la veritat de l'ideal llibertari. La tasca literària ha estat una de les més usades per l'anarquisme per a propagar les seues teories, i també la menys estudiada. Obres com "Los galeotes del amor", "Los sombríos", "Como el caballo de Atila", "El azote implacable" i "Un puente sobre el HIGINIO NOJA RUIZ: "La revolución actual...", pp. 83-85.

56 www.faximil.com

(21)

abismo", representen un treball literari important, que fan de Noja un dels novel·listes anarquistes més destacats. Juntament amb açò es destaquen també nombrosos fulletons i articles periodístics, varis d'aquestos estan dedicats a les col·lectivitzacions valencianes, que realitzaren a partir de la guerra civil. Testimoni que sens dubte té un gran valor, perquè el fenomen col·lectivitzador representa l'intent de portar a terme els ideals de socialització dels mitjans de producció, comptant amb el consentiment de la major part de les organitzacions obreres, al mateix temps que implicava una determinada estructura i distribució de la producció. S'havia obert, d'aquesta manera, el camí de l'organització que Noja pensava? "Con todos sus errores —diria el febrer de 1937— las bases reguladoras aprobadas por el consejo de economia de Valencià, bien analizadas, ofrecen un contenido revolucionario serio" (22). Al llarg de la guerra civil Noja incidiria en el problema de les col·lectivitzacions. Els fulletons "Labor constructiva en el campo" i "Los consejos de economia" (23) estarien dedicats a analitzar les conseqüències immediates de l'organització que les col·lectivitats crearen, posant sempre de relleu el seu caràcter antisectari, i destacant-hi la importància de la unitat. "No es fàcil hallar un punto de coincidència en matèria ideològica en el cual podamos todos convivir en buena armonía. Cada cual cree que su ideal es el mas acertado y no se siente dispuesto a estudiar con desapasionamiento y a comprender distinguiéndola, la parte de bondad que indudablemente contiene el ideal del que no aprecia las cosas desde su mismo plano. En todo idealista, a poco que se analice, se encuentra un sectario. Hay, sin embargo, un punto de capital importància en el cual podemos coincidir y actuar sin renir los hombres de todas las ideologías. Este punto lo constituyen los factores económicos. Los pro(22) (23)

HIGINIO NOJA RUIZ: "Bases reguladoras", "Estudiós", febrer 1937. HIGINIO NOJA RUIZ: "LOS consejos de economia", publicación del

www.faximil.com

Consejo Regional de Levante, sense data, pp. 5-6.

blemas que plantea la economía no pueden resolverse aplicando a rajatabla un criterio doctrinario. Se trata de cosas concretas y que a todos los componentes sociales interesan por igual (...). El sentido práctico del proletariado español vio esto con claridad desde los primeros días del movimiento..." (23). Referint-se al Consell d'Economia de València insisteix en aquestos aspectes: "El Consejo de Economía de Valencia dictó unas bases reguladoras sobre colectivizaciones y controles, cuyo mérito no fue debidamente estimado por las mismas organizaciones que le dieron vida. En estas bases se procuró esquivar cuanto pudiera conceptuarse condición sectaria. Esencialmente revolucionaria, inteligentemente aplicadas hubieran puesto la economía en manos de los productores directos, abriendo amplia vía a los más audaces experimentos y respetando el interés individual del pequeño propietario en cuanto éste no lesione abiertamente los intereses generales de la colectividad (...). El Consejo de Economía de Valencia, representación directa de los trabajadores auténticos encuadrados en las centrales sindicales que en España representan a la casi totalidad de los obreros organizados, situó el problema en su justo medio. Toda junción de producción y de distribución debía ser intervenida por la clase obrera organizada" (24). Sense dubte l'obra d'Higinio Noja ha tingut unes dimensions dins del moviment llibertari que mereixerien ser tingudes en compte a l'hora de profunditzar en el que l'anarquisme ha representat a Espanya, i més concretament al País Valencià, perquè, com diu Abad de Santillan, Noja fou "un escritor libertario que sabía mirar a su alrededor y más allá de la hora que pasa" (25).

(24)

HIGINIO NOJA RUIZ: "Labor constructiva en el campo", Ediciones

Libre-Estudio, València, sense data, p. 7. (25)

DIEGO ABAD DE SANTILLÁN:

"Contribución a la Historia del

Mo-

vimiento Obrero", México, 1965, t. III, p. 59.

www.faximil.com

EL MOVIMENT MODERN I EL RACIONALISME A L'ARQUITECTURA I L'URBANISME VALENCIANS PER

TOMÀS LLORENS 1.

DELIMITACIONS

Els límits cronològics del camp del present estudi són aproximadament els anys 1930 i 1936. La primera d'aquestes fites és purament convencional i no justificada per cap marca massa significativa al curs dels esdeveniments. Els petits fets que prepararen o indiquen la difusió del racionalisme venien produint-se ja des dels darrers anys 20. D'altra banda, la proclamació de la República a l'Estat Espanyol l'any 1931 no tingué, ja ho veurem després, cap incidència immediata al camp de l'arquitectura, ni, cosa que resulta ja més sorprenent, al de l'urbanisme. He pres, doncs, l'any 1930 per pura comoditat en l'estudi de les fonts documentals. Pel que fa a la data de tancament, l'any 1936, ve imposada evidentment per la guerra que, per un costat, gairebé paralitzà l'activitat constructiva i, per un altre, va canviar radicalment el caràcter de les fonts documentals adients (gairebé totes les utilitzades al present treball s'estronquen l'any 1936). El propòsit del treball és l'estudi de la difusió del moviment modern a l'arquitectura i l'urbanisme valencians. L'expressió "moviment modern" és ambigua. La van posar en circulació els crítics i teòrics militants per tal de dessignar l'avantguarda arquitectònica europea de les dècades segona i tercera del segle, una avantguarda localitzada principalment als Països Baixos, França, els països de llengua alemanya i les ciutats russes; a la fi de la tercera dècada i durant els anys trenta aquesta avantguarda s'estén a Anglaterra, Catalunya, Japó, Amèrica, etc. Històricament aquesta avantguarda es caracteritzaria per una actitud deliberada de trencament o "revolució" formal, recolzada sobre un reviscolament de les velles tradi-

www.faximil.com

cions doctrinals del funcionalisme i el racionalisme. Però aquesta caracterització és ambigua: Els contemporanis, i especialment els arquitectes i crítics "militants", subratllaren els aspectes doctrinals, per tal com subministraven les armes retòriques necessàries en el context polèmic propi de l'avantguarda; la lògica interna d'aquests aspectes doctrinals portava a la negació de l'estil i a la il·lusió d'una arquitectura ahistòrica, vàlida segons criteris universals i absoluts. Els crítics i els historiadors actuals, per contra, han minvat la importància de l'element doctrinal, assenyalant-ne les arrels històriques —com en el cas del llibre de Peter Collins (1965), de la lectura del qual hom trau la impressió que els avantguardistes del moviment modern no van afegir pràcticament res de nou al racionalisme i al funcionalisme dels segles xvm i xix— i han subratllat els aspectes estilístics —com en el cas del llibre de R. Banham (1960), escrit tot ell sota l'advocació de la frase d'A. Colquhoun segons la qual "allò que distingeix l'arquitectura moderna és un nou sentit de l'espai i l'estètica de la màquina"—, històricament lligada a una època —com diu G. Broadbent (1972): "For make no mistake, this architecture is expressive, forlik bobbed hair, the bowler hat, traditional jazz, the cocktail and the Charleston, it nou presents some highly potent symbols of 1920's attitudes"—. El "Moviment Modern", tal com en parlaré al present estudi, serà, doncs, només això: les actituds de renovació i trencament amb el passat manifestades pels arquitectes valencians i la seua clientela o el cercle especial als anys 30. Una sèrie de factors històrics i socials, que descriuré més endavant, fan que a València, com a la resta de la Península, la renovació i el trencament coincideixen amb els anys de la República; són també els mateixos factors històrics i socials que en determinen l'abast restringit i les peculiaritats locals. Estilísticament, la renovació i el trencament s'evidencien en la difusió d'una sèrie de sistemes d'expressió arquitectònica, que podríem referir a: — El funcionalisme i el racionalisme constructiu. — El sistema Art-Déco. — L'organicisme i el vernacularisme holandès, de tipus Wendingen. — L'estilisme internacional modern, tal com es manifesta, per exemple, a les construccions de Mendelsohn als voltants de www.faximil.com

1930 i als models difosos per la revista "Moderne Bauformeri".

Un conjunt poc coherent des d'un punt de vista doctrinal, molts elements dels qual serien probablement rebutjats pels "autèntics avantguardistes" del moviment modern, però que, sobretot a València, defineixen conjuntament l'època i són el resultat d'unes mateixes circumstàncies històriques. 2.

EL MOVIMENT MODERN A LA PENÍNSULA

Les històries generals de l'arquitectura espanyola d'aquest període —Flores (1961) i Bohigas (1970), fonamentalment— l'han estudiat justament des d'aquest punt de vista de F"autèntica avantguarda". Val a dir que han concentrat la seua atenció sobre la constitució i vicissituds de petits cercles professionals, que responen a la tipologia sòcio-cultural de l'avantguardisme artístic internacional. Una tipologia que podríem definir per les següents característiques: — Ser grups minoritaris dins del sector professional. — Rebutjar polèmicament tota l'arquitectura vigent i presentar les seues propostes com un trencament radical amb el passat immediat. — Considerar aquest trencament (estilístic) com un índex, un resultat o una causa de l'aparició d'unes condicions socials i culturals radicalment noves. — Realitzar obres d'intenció paradigmàtica, promeses "del que haurà de ser l'arquitectura en el futur", més que no pas respostes a problemes de la realitat immediata. — Un grau elevat de conceptualització (elaboració doctrinal justificant la producció arquitectònica) i d'intel·lectualització (els arquitectes s'expressen cada vegada més per escrit, es multipliquen les revistes professionals, etc). — Mantenir relacions intenses amb els cercles avantguardistes d'altres països.

www.faximil.com

Pel que fa a Espanya una "autèntica avantguarda" no es va produir més que a Madrid (al voltant de la revista "Arquitectura") i a Barcelona (al voltant del grup "Gatpac"). A València no se'n

www.faximil.com

va produir l'avantguarda. Però, paral·lelament a l'avantguarda arquitectònica, mantenint unes relacions complexes amb ella, es van produir per tota la península (als nuclis urbans més importants) una sèrie de transformacions que van canviar en profunditat la pràctica arquitectònica, tant pel que fa a les condicions d'exercici professional com pel que fa als nous condicionaments imposats per les transformacions urbanes i els canvis de gust estètic. Aquest gran moviment, que ha contribuït de manera decisiva a la configuració de les ciutats en les que ara vivim, no ha estat l'objecte de cap estudi de conjunt pel que fa a la Península. El present escrit intenta encetar el tema, proposant algunes hipòtesis sobre l'orientació general del moviment a València. No es tracta, però, més que d'un assaig provisional i no d'un estudi concloent. El tema imposa unes condicions metodològiques molt diferents de les que són habituals en la història de l'arquitectura que avui es practica. Només l'elaboració estadística d'unes sèries completes de dades —o d'unes mostres representatives, si l'estructura d'aquestes sèries es suficientment coneguda— pot validar o invalidar d'una manera concloent unes hipòtesis que són, en definitiva, d'una naturalesa sociològica. Per exemple, i pel que fa d'una manera estricta, als canvis de gust estètic en l'arquitectura, hagués fet falta: a) la seriació cronològica de les dades que figuren a les llicències d'obra concedides per l'Ajuntament —i que figuren a l'Arxiu Municipal, però sense fitxar i ordenades de manera que resulta molt difícil treballar amb elles—; b) l'elaboració de sèries de descripcions detallades d'edificis, normalitzades de manera de poder-les sotmetre a tècniques d'anàlisi —per exemple, l'anàlisi de components principals—; una elaboració que demana el treball d'un petit equip d'observadors ben entrenats. Aquestes condicions no s'han pogut reunir en l'actual ocasió. Però, amb la interrelació estreta que es dóna entre sectors socials i culturals, que són camp d'estudi d'especialistes diferents, és convenient moltes vegades oferir els resultats provisionals d'una simple exploració, un poc intuïtiva, dels fets que es registren en un dels sectors, per tal de fer possible l'elaboració d'unes interpretacions generals, que poden contribuir a fer més eficient el treball de tots; fins i tot, per una espècie de feed-back, en el mateix sector en el qual no s'ha fet més que una primera exploració.

Aquesta és, en definitiva, la principal justificació del llibre col·lectiu, que el lector té ara entre les mans. 3.

EL MARC SÒCIO-CULTURAL DE L'ARQUITECTURA I L'URBANISME

3.1.

Creixement territorial i demogràfic de la ciutat. Evolució de les funcions urbanes

La introducció del llenguatge del moviment modern a l'arquitectura valenciana es va produir sota l'empenta d'un fort creixement urbà. Territorialment la ciutat va créixer concèntricament, però amb una preferència marcada cap a l'est, continuant així l'orientació de l'expansió urbana del xix —Llorens (1968)—. A la Fig. 1 he assenyalat les noves zones ocupades per la ciutat en el període 1930-36. Començant per la zona de màxim creixement i donant la volta al perímetre urbà en el sentit de les agulles del rellotge, les noves zones ocupades poden caracteritzar-se esquemàticament de la següent manera:

www.faximil.com

1. Continuació de l'Eixampla Zona Est, entre la Gran Via Marqués del Túria i l'Avinguda Victòria Eugènia (avui, José Antonio). Trama viària ortogonal tipus Cerdà. Construccions residencials destinades a la burgesia alta i mitjana, edificis de sis a vuit plantes. Ocupació successiva i homogènia de terrenys d'horta, gairebé sense edificacions preexistents. 2. Russafa. Englobament definitiu de l'antic nucli urbà de Russafa. Construccions residencials destinades a la burgesia mitjana i baixa. Edificis de cinc a sis plantes. 3. Barri de Jerusalem i Gran Via (actualment de Ramon y Cajal). S'acaba de construir el barri de Jerusalem, edificat ja en gran part en el primer quart de segle. Trama viària ortogonal corresponent a l'Eixampla Sud. Construccions residencials i comercials destinades a la burgesia mitjana i baixa. Edificis de cinc a sis plantes. 4. Continuació de l'Eixampla Sud a les dues vores de la Gran Via (actualment de Ferran el Catòlic). La Gran Via, pro-

jectada ja des de final del segle passat, encara no ha estat totalment oberta en el període 1930-36. La trama viària ortogonal de l'Eixampla es veu sotmesa a moltes deformacions. Construccions principalment residencials destinades a la burgesia mitjana i baixa. Edificis de quatre a vuit plantes. S'ocupa, d'una manera irregular i amb uns criteris urbanístics heterogenis, una àmplia zona suburbial i d'horta, ja parcialment ocupada per instal·lacions industrials i residències del proletariat, tallada per les línies ferroviàries i creuada per diversos camins d'eixida de la ciutat. 5. Segona Eixampla (Zona Nord) i Barri de Sagunt, a l'altre costat del riu. Es construeix una zona molt petita segons la trama viària de l'Eixampla. S'ocupen parcialment amb construccions disperses zones ja parcialment construïdes des de finals del segle xix pròximes als camins d'eixida de la ciutat i a l'antic Barri de Sagunt (d'origen medieval). Construccions residencials destinades a la baixa burgesia (que rarament ultrapassen les quatre plantes) i al proletariat (una o dues plantes). Construccions industrials i comercials. 6. Ciutat-Jardí i Zona de l'Exposició. Construcció d'una superfície mínima segons el projecte de Ciutat-Jardí (comentat més endavant). Construccions disperses de quatre a sis plantes a l'Albereda, destinades a residència de la burgesia mitjana. 7. Nuclis perifèrics. Els pobles perifèrics de Benimaclet, el Cabanyal, el Grau, Natzaret, Patraix, Mislata i Benicalap s'ocupen i s'eixamplen amb construccions disperses destinades a residència del proletariat (edificis generalment d'una sola planta) o a residències de la baixa burgesia (edificis d'una o dues plantes que tenen, de vegades, un petit jardí). A això cal afegir la influència urbana sobre els pobles de terra endins, a cavall entre el secà i l'horta, que s'eixamplen d'una manera més o menys massissa, amb edificis destinats a segona residència —"villes" o "xalets" d'estiu— de la burgesia mitjana o alta: Godella, Burjassot —ja parcialment orientats cap a aquesta funció urbana des de començaments de segle— Benimàmet i Paterna i les zones residencials de la Canyada i el Vedat de Torrent.

www.faximil.com

Aquesta expansió territorial es correspon amb una forta empenta demogràfica, reflexada per la taula núm. 1 i el gràfic de la figura 2. TAULA

1915 1920 1925 1930 1931 1933

211.776 243.730 303.125 320.195 336.394 376.679

("Pressupost... 1929", p. 294) ("Memòria... 1932", p. 115) ("Memòria... 1933", p. 126)

C.ràlic de l'ooluci.i dC la població de València ciulal

1930 1931

1933 1935

www.faximil.com

Any

NÚM.

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE VALÈNCIA-CIUTAT (Habitants de fet) Habitants Font d'informació

El gràfic ens mostra un creixement molt accentuat del 1921 al 1925, un descens en la taxa de creixement per als anys 1925-1930 i una altra pendent encara més accentuada de creixement per al període dels primers anys de la República (fins al 31 de desembre de 1933). Per a fer una idea d'allò que representen les xifres de la taula només caldrà dir que, malgrat el descens de 1926-1930, l'increment de població de la ciutat de València —76.465 habitants— és superior al creixement vegetatiu de la població de tot el País Valencià per a la mateixa dècada —66.411 habitants, segons Pérez Casado (1970), p. 98. Això vol dir, evidentment, que la ciutat de València va constituir en aquells anys un fort centre d'atracció d'immigrants. Una atracció que només pot explicar-se a partir de la hipòtesi d'uns canvis bastant ràpids en l'estructura econòmica de la ciutat —en les seues funcions urbanes, si ho mirem des del punt de vista del conjunt del País—. No tenim dades per a afirmar amb seguretat si aquests canvis es deuen a una expansió fonamentalment deguda al sector secundari o al sector terciari, però els indicis semblen més aviat indicar que haurà estat aquest darrer sector el que haurà conegut una expansió més ràpida. En certa manera podríem dir que l'expansió urbana dels anys de la República es correspon amb un cert "boom" de la funció de la ciutat com a capital comercial del País. Les dades que hem pogut recollir —evolució de les quantitats previstes en els pressuposts municipals com a recaptacions en concepte dels drets d'obertura de nous establiments— no donen més que una confirmació prou indirecta d'aquesta hipòtesi. Cal, a més, considerar-les amb una certa reserva, ja que segons la "Memòria... 1932" l'Ajuntament havia descurat, en els anys anteriors a 1930, aquesta font d'ingressos. Però, de tota manera, pense que el gràfic de la Fig. 3 pot expressar, d'una manera més o menys exagerada, aquesta evolució de les funcions urbanes de València-ciutat. El creixement de la ciutat i el canvi o l'evolució de les seues funcions urbanes van repercutir sobre l'arquitectura del període 1930-36 almenys de dues maneres: Per un increment de la demanda de la construcció i per un canvi en l'estructura social —i, per consegüent,

www.faximil.com

FIGURA

Evolució de les quantitats previstes en els pressuposts municipals com a recaptació en concepte de drets d'obertura de nous establiments comercials (*)

1925

1926

1927

1928

1929

1930

1931

1932

1933

1934

1935

(•) Font: "Presupuestos..." (1925-1935). Els anys 1931 i 1934 no es va elaborar pressupost, i el municipi es va regir simplement pel pressupost de l'any anterior. L'any 1936 no es va publicar pressupost (o almenys no va estar recollit per la Biblioteca Municipal).

en el gust estètic— d'aquesta demanda. Me limitaré ara a examinar el primer d'aquests factors.

www.faximil.com

No hi ha cap estudi que detalle l'increment de la construcció a València durant el període 1930-36. L'examen complet de les llicèn-

cies d'obra que es conserven a l'Arxiu Municipal podria proporcionar unes sèries, pel que fa als metres quadrats edificats i pel que fa al valor pressupostat de les obres. Unes xifres que no serien exactes (sobretot pel que fa a les darreres), però serien prou indicatives. Com que els mitjans de realització del present estudi no m'han permès realitzar aquest tipus de treball, presentaré una sèrie més indirectament relacionada amb el fenomen, però molt més fàcil d'obtenir: les quantitats previstes als pressuposts municipals com a recaptació en concepte d'honoraris per la concessió de llicències de construcció. Les dades es presenten a la taula núm. 2 i al gràfic de la figura 4. TAULA NÚM.

HONORARIS PER LA CONCESSIÓ DE LLICÈNCIES MUNICIPALS DE CONSTRUCCIÓ Any

Eixampla (pessetes)

Resta (pessetes)

Total (pessetes)

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1932 1933 1935

13.700 156.000 156.000 165.000 160.000 179.000 255.000 200.000 150.000

250.000 300.000 300.000 300.000 325.000 350.000 700.000 500.000 420.000

263.700 456.000 456.000 465.000 485.000 529.000 955.000 700.000 570.000

Font: "Presupuestos..." (1925-1935). Els anys 1931 i 1934 no es va elaborar pressupost. L'any 1936 no es va publicar

Es pot veure que, d'una manera aproximada, l'empenta demogràfica i l'evolució de la construcció segueixen línies prou semblants. Per més que no he pogut trobar dades equivalents a aquestes per a la resta de la península, pel que fa a València, les dades exposades no confirmen de cap manera l'opinió atribuïda per Bohigas (1970) a un dels arquitectes madrilenys més coneguts aleshores, Zuazo: "'(Cómo van ustedes a hablar de la arquitectura de la República si

www.faximil.com

1926

1927

1928

1929

1930

1931

1932

1933

1934

1935

www.faximil.com

1925

de les funcions urbanes de València-ciutat en el sentit del desenvolupament del sector terciari. Empenta demogràfica i constructiva, aparició —o creixement important— d'un nou sector social —que, amb una analogia més o menys fidel, podríem considerar com el dels white collar— són, doncs, les dues característiques que, des de la base sòcio-econòmica, semblen condicionar la introducció de l'arquitectura "racionalista" a València, una arquitectura quantitativament important (encara avui) en la configuració de la imatge de la ciutat, per més que segurament "impura" des del punt de vista dels racionalistes de l'avantguarda. Però la relació entre les condicions de base i la producció d'arquitectura no és directa. Ve mediatitzada per l'estructura del poder polític, i per altres factors superestructurals, dels quals, el més important és, potser, la ideologia dels arquitectes. Exposaré a continuació els resultats de les meues exploracions en un sector de l'estructura política —el que té una incidència més directa sobre l'arquitectura—, la gestió urbanística municipal, i parlaré després del grup social dels arquitectes i de la seua ideologia. 3.2. La gestió urbanística republicana 3.2.1. Els organismes municipals de gestió urbanística: Orientació política La proclamació de la República a l'Estat Espanyol el 14 d'abril del 1931 representa per a molts sectors de la vida peninsular un esdeveniment històric de primer ordre. La primera pregunta que lògicament hom podria fer seria, doncs, la de quin va ser l'impacte d'aquest esdeveniment sobre la gestió urbanística de València. La gestió urbanística depenia, des de la implantació de l'Estatut Municipal a l'època de la Dictadura, de l'Ajuntament pel que fa a les decisions quotidianes. La intervenció del govern era necessària per a l'aprovació dels grans plans urbanístics; el govern tenia, a més, un instrument de control sobre l'Ajuntament molt eficaç en l'aprovació anual del pressupost municipal. En definitiva, l'àmbit de la gestió urbanística era molt restringit. Per un costat l'elaboració dels grans plans de conjunt —que reswww.faximil.com

ponien a la tipologia legal de plans d'eixampla, de remodelació i altres (generalment plans parcials)—. Aquesta planificació es concretava normativament en el traçat viari (amb la consegüent possibilitat per a l'Ajuntament de demanar l'expropiació dels terrenys destinats a via pública), en la determinació del nombre de plantes —o de l'altura total en metres— dels edificis, i, potser, en algunes altres condicions de tipus estètic, expressades d'una manera més aviat vaga. Per un altre costat, en haver entrat en vigència el Pla corresponent, el Municipi quedava encarregat de practicar les expropiacions i de realitzar les obres públiques necessàries (construcció de les voreres, construcció de les clavegueres, pavimentació de les calçades) segons els recursos econòmics li ho permeteren i sota el control del Govern mitjançant l'aprovació de les consegüents consignacions pressupostàries. Finalment la construcció, pròpiament parlant, restava en mans de la iniciativa privada. El Municipi controlava l'ajust entre aquesta iniciativa privada i el pla urbanístic per mitjà de la concessió de les llicències de construcció, necessàries no solament per als nous edificis, sinó també per a les obres de reforma. Els plans urbanístics vigents a València durant el període 1930-36 eren:

www.faximil.com

d) El pla de remodelació —de la zona antiga— elaborat per Aymamí l'any 1908 i modificat per Goerlich l'any 1928. b) El pla d'Eixampla, segons la formulació de Mora del 1907, en la darrera versió, del mateix Mora, del 1927. c) Diversos plans parcials per a les zones no afectades pels plans anteriors. Entre ells hi havia els plans número 1 i número 2, per a zones d'influència urbana, el pla corresponent al projecte del passeig de València al Mar —"CiutatJardí" des de la reformulació del 1925— l'origen del qual es remuntava a les darreries del segle anterior, i diversos petits plans d'ordenació urbana, proposats per la iniciativa privada i aprovats per l'Ajuntament. Alguns d'aquests plans podien modificar la zona de l'Eixampla, sempre que es tractés de modificacions d'un abast considerat pel Municipi com de poca importància.

El període 1930-36 no va canviar pràcticament res de tota aquesta planificació. Va afegir-hi solament l'aprovació del pla núm. 3, d'influència urbana —elaborat a l'època de la Dictadura, i de poc abast territorial— (1) una nova formulació de la Ciutat-Jardí —que comentaré més endavant— i l'aprovació d'uns quants plans parcials d'iniciativa privada. Pel que fa a les realitzacions dels plans, la gestió municipal descansava totalment sobre el treball de dues comissions, amb unes atribucions similars, però amb una àrea territorial de competència diferent. La Comissió dita de "Fomento", continuació de "Policia de la Edificación" (que funcionava ja al segle xix), i la Comissió de l'Eixampla, creada l'any 1907, en ser aprovat el pla de Mora, l'actuació de la qual es regia cada any per un pressupost extraordinari, separat del pressupost municipal ordinari. Formaven part d'aquestes comissions, en qualitat de membres, consellers designats per l'Ajuntament, tècnics municipals i representants de la propietat (propietaris de solars o de cases). En constituir-se el primer Ajuntament republicà l'any 1931 van canviar naturalment la majoria dels consellers. Però resulta sorprenent comprovar que els membres de les comissions de "Fomento" i de l'Eixampla van canviar relativament poc, i no tan sols pel que fa als consellers, sinó també pel que fa als representants de la propietat. (Segons hom pot veure a la introducció de la "Memòria..., 1932".) Per a aquest estudi només he pogut fer una exploració molt superficial de les actes de les dites comissions. La conclusió que n'he tret, de tota manera és que la política urbanística del Municipi només va canviar, amb referència al període de la Dictadura, en el sentit d'una empenta considerablement menor respecte a les inversions i realitzacions d'obres públiques. De fet les realitzacions més importants del període 1930-36 semblen ser les següents —Giménez i Llorens (1972) a)—: a) En la remodelació urbana: — Les obres de monumentalització de la plaça d'Emili (1) Aquest Pla, aprovat per l'Ajuntament en sessió de 30-111-1932, afectava un conjunt de 19 illes situades en la zona del Camí del Cementeri, en les proximitats del pas a nivell del ferrocarril de València a Alberic, i un altre conjunt més petit —i que no ha arribat a realitzar se— a l'altre costat de la ciutat, per la zona del Camí de Vera, prop de les Cambres Becassi. www.faximil.com

www.faximil.com

Castelar (avui dita del Caudillo) segons el projecte neobarroc i castissista elaborat per Goerlich l'any 1929. — Pel que fa a la iniciativa privada la construcció d'edificis administratius o residencials per a l'alta burgesia, principalment als voltants de la plaça d'Emili Castelar, el carrer Marqués de Sotelo i, d'una manera més dispersa, la resta de la part sud i est de la zona antiga. En la concessió de les llicències la política municipal sembla dominada fonamentalment per les mateixes preocupacions monumentalistes —cosa que s'evidencia a les deliberacions corresponents a alguns edificis de la plaça d'Emili Castelar, per exemple— i la mateixa permissivitat despreocupada enfront de la massificació del nucli urbà —les noves construccions generalment dupliquen com a mínim el volum anterior, i això sense que s'arribe a realitzar cap de les reformes viàries previstes al Pla d'Aymamí— que caracteritzen la gestió municipal de l'època de la Dictadura. b) Pel que fa al pla de l'Eixampla, la iniciativa es troba totalment en mans de la propietat privada. No solament en la construcció dels edificis; també a la configuració de la mateixa trama viària —principalment, pel que fa a la zona sud—: A part de les rectificacions degudes a pressions de propietaris i constructors, però sense que n'haja quedat constància documental, de manera que figuren com a decissions d'iniciativa municipal, es van aprovar en el període 1930-36 nou plans parcials d'urbanització proposats per particulars i que afectaven aproximadament unes seixanta illes. Generalment es tracta de construccions de caràcter especulatiu, destinades a residència de la baixa burgesia o del proletariat. La més important d'aquestes urbanitzacions parcials —aprovada, però, a l'any 1927— va ser la proposada pel comte de Torrefiel al nord de la ciutat (fig. 1) fora dels límits de l'Eixampla. c) La construcció d'algunes instal·lacions urbanes, de les quals la més important va ser la continuació de les obres de clavegueres i asfaltat (substituint l'antic empedrat d'adoquins) començades sota l'administració del Marquès de Sotelo a l'època de la Dictadura. Una altra instal·lació anecdòticament signifi-

cativa va ser la dels primers semàfors urbans a començaments de l'any 1931. L'abast real de la gestió urbanística del període es pot trobar reflexada en l'evolució dels pressuposts municipals i de les partides destinades a obres públiques. TAULA NÚM. 3

EVOLUCIÓ DELS PRESSUPOSTS MUNICIPALS (2) Any

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935 1936

Pressupost ordinari

Pressupost Eixampla

Total

Pessetes/ habitant

17.277.876'87 115.848'50 17.393.725'37 19.066.343'41 1.287.713*79 20.354.057'20 19.569.936'43 1.167.183'00 20.737.119'43 20.259.609'05 1.198.71 l'OO 21.458.320'05 19.525.292'78 1.335.027'00 20.860.319'78 21.958.893'31 1.439.761'00 23.398.654'31 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior) 25.777.541'66 1.966.207'00 27.743.748'16 26.826.917'16 2.306.579'79 29.133.496'95 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior) 27.965.147'86 2.604.484'69 30.569.632'55 (pressupost no publicat)

57'38

73'07 77'34

Si comparem aquestes dades amb les de la Taula núm. 1 veurem que el creixement brut del pressupost municipal correspon simplement a l'evolució demogràfica. Les xifres més indicatives són les de la darrera columna —pessetes/habitant— elaborades a partir de les dades demogràfiques de la Taula núm. 1. Si reduírem aquestes xifres a pessetes constants obtindríem segurament un índex de com l'adveniment de la República no va tenir pràcticament cap incidència, abans de 1936, sobre el pressupost municipal en el seu conjunt. Però, pel que fa al present estudi, el que més ens interessa és l'evolució de les inversions municipals en obres públiques.

www.faximil.com

(2) Dades elaborades a partir dels "Presupuestos..." (1925-1935).

TAULA NÚM.

Any

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935 1936

EVOLUCIÓ DE LES INVERSIONS MUNICIPALS EN OBRES PÚBLIQUES Pressupost Pressupost ordinari Eixampla Total

2.323.682'73 74.570'75 2.111.191'47 652.427'88 2.361.191*47 505.339'09 2.743.909'82 447.354*42 1.871.159*16 816.103*76 2.623.422*50 802.835*98 (es va prorrogar el pressupost de 2.284.858*66 987.323*00 2.446.492*66 980.245*22 (es va prorrogar el pressupost de 1.236.266*00 1.501.630*00 (no es va publicar el pressupost)

2.398.253'49 2.763.619'35 2.866.530'56 3.191.264*24 2.687.262*92 3.425.258*48 l'any anterior) 3.272.181*66 3.426.737*88 l'any anterior) 2.737.896*00

sobre

total del pressupost

13'7 13*6 13*8 14*7 12*8 14*6 11*8 11*7 8*9

Aquesta taula ha estat elaborada sumant les xifres corresponents als conceptes de: A) Edificis, B) Jardins, C) Vies públiques, D) Expropiacions per a obertura i eixampla de vies públiques. Convindrà presentar per separat l'evolució de cadascun d'aquests aspectes. TAULA NÚM.

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935 1936

514.808 179.025 304.025 406.030 206.025 241.025 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior) 199.030 448.655 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior) 52.555 (no es va publicar el pressupost) 77

2'9 0'8 l'4 1*9 0*9 l'O 0*7 1*4 0*1

www.faximil.com

Any

EVOLUCIÓ DE LES INVERSIONS MUNICIPALS EN EDIFICIS MUNICIPALS % sobre Pressupost Total

TAULA NÚM.

EVOLUCIÓ DE LES INVERSIONS MUNICIPALS EN JARDINS % sobre total del pressupost

Any

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935 1936

441.882'00 530.729'00 557.729'00 552.106'10 463.728'00 555.824'00 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior) 587.633'00 609.369'50 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior) 351.326'OO (no es va publicar el pressupost)

TAULA NÚM.

2'5 2'5 2'6 2'6 2'2 2'3 2'1 2'0 I'l

EVOLUCIÓ DE LES INVERSION MUNICIPALS EN OBRES DE VIES PÚBLIQUES

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935 1936

Pressupost Eixampla

Total

1.035.416'25 39.285'38 1.074.701'63 1.004.701'25 496.155'58 1.500.856'83 1.092.701'25 367.322'91 1.460.024'16 1.429.037'50 447.354'42 1.876.391'92 902.406'16 590.797'56 1.493.203'72 1.355.429'10 404.417'99 1.759.847'09 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior) 1.234.195'66 540.000'00 1.774.195'66 1.134.468'16 420.000'00 1.554.468'16 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior) 672.885'00 1.096.630'00 1.769.515'00 (no es va publicar pressupost)

% sobre total del pressupost

6'1 7'4 7'1 8'7 7'1 7'0 6'4 5'3 5'8

78 www.faximil.com

Any

Pressupost ordinari

TAULA NÚM.

EVOLUCIÓ DE LES INVERSIONS MUNICIPALS EN LES INDEMNITZACIONS DE LES EXPROPIACIONS PRACTICADES PER A OBERTURA I EIXAMPLA DE VIES PÚBLIQUES

Any

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935 1936

Pressupost ordinari

Pressupost eixampla

331.576'48 35.285'38 396.736'22 496.155'58 406.736'22 367.322'91 356.736'22 447.354'42 299.000'00 590.797'56 471.144'40 404.417'99 (es va prorrogar el pressupost de 264.000'00 540.000'00 254.000.00 560.245'22 (es va prorrogar el pressupost de 159.500'00 405.000'00 (no es va publicar el pressupost)

Total

366.861'86 892.891'80 774.059'13 804.090'64 889.797'56 875.562'39 l'any anterior) 804.000'00 814.245'22 l'any anterior) 564.500'00

% sobre total del pressupost

2'1 4'4 3'7 3'7 4'2 3'7 2'9 2'7 l'8

www.faximil.com

Examinant aquestes xifres es veu que allò que a la Taula núm. 3 es presentava com una continuïtat de l'època de la Dictadura —considerant el pressupost municipal "per capità"— és en realitat, si considerem en particular la gestió urbanística, un pas endarrere. En el darrer any de la República del qual tenim dades (1935) el percentatge de les inversions urbanístiques municipals sobre el total del pressupost no va arribar a les 2/3 parts del percentatge corresponent a l'any 1928. L'examen de les taules corresponents als conceptes desglossats confirma aquesta interpretació: l'actitud purament defensiva de les autoritats municipals s'evidencia en la disminució de les consignacions destinades a plans ja en marxa des de l'època de la Dictadura (eixampla i pavimentació de carrers), però sobretot en el retallament dràstic de les despeses de caràcter menys urgent: jardins, edificis. Si comparem aquestes dades sobre la gestió urbanística amb les que abans he exposat referents a l'evolució demogràfica i de la construcció particular, tenim la imatge d'una ciutat que s'enfronta en els anys de la República a un considerable "boom" urbà, regida per

unes autoritats que manifesten, davant les circumstàncies, una mentalitat més conservadora que les pròpies autoritats de l'època de la Dictadura —l'evolució de les quantitats pressupostades per a subvencionar les expropiacions municipals, tal com la presenta la Taula número 8 és un índex prou clar d'aquest conservadurisme. Això vol dir que, malgrat el blasquisme d'aquestes autoritats municipals, en definitiva la classe dirigent de la ciutat no havia canviat des de l'època de l'Exposició —o, si es vol, des de l'establiment de la Restauració—; només s'havia anat fent cada vegada més conservadora. I, ja que he parlat de "mentalitat", potser convindrà il·lustrar la ideologia d'aquesta classe dirigent tal com es manifesta precisament en un text urbanístic: el projecte de Ciutat-Jardí elaborat l'any 1931 per l'arquitecte municipal J. Pedrós. 3.2.2.

La ideologia urbanística de la classe dirigent: El projecte de Ciutat-Jardí

En altres ocasions m'he referit ja al projecte del passeig de València al Mar —Llorens (1968), Giménez i Llorens (1972), a)— denominat, des de l'any 1925, "Ciutat-Jardí". En el seu caràcter de "text" retòric —en el sentit de què, pel seu utopisme, és un projecte elaborat, més per a què se'n parle que de cara a una realització previsible— és un exemple privilegiat de com el "discurs" urbanístic és en definitiva un "discurs" ideològic, una manifestació superestructural de l'estructura de classes de la societat. La primera versió del projecte va ser aprovada per una llei de 30-9-1893. El projecte afectava una faixa de 33 metres d'amplada i 3.250 metres de llargària, que s'estenia des del parc dels Vivers, en direcció a llevant, cap a la platja de la Malvarrosa. L'amplada es dividia en tres faixes paral·leles, de 100 metres cadascuna, destinades: la central a via i jardins públics ("passeig"), i les laterals a la construcció de "villes" voltades d'amplis jardins (50 x 100 ms.), que tenien que haver estat ocupats pel patriciat urbà. Però el patriciat, en definitiva, no es va decidir a passar a l'altre costat del riu, i l'any 1925 l'Ajuntament, per tal d'activar el projecte, el va re-interpretar d'acord amb l'esperit "social" de l'època. Tot i respectant el "passeig" central és va planejar una nova divisió de les faixes laterals, partides ara longitudinalment per un carrer de 12 metres d'ample, en parcel·les prou més petites destinades a www.faximil.com

la construcció de "cases barates" —val a dir acollides a la Llei de "casas baratas" del 1904— (3). Que el projecte seguia sent utòpic ho demostra el fet de que sis anys més tard —segons "Ciudad Jardín (1931)"— encara no s'havia construït cap casa i només s'havia realitzat la instal·lació de rastells i clavegueres corresponents a dues illes (de les 56 que figuraven al projecte). El projecte de 1931, degut a l'arquitecte municipal Josep Pedrós introduïa, sobre la base del plantejament del 1925, una modificació que temptava d'acabar amb aquesta situació d'inèrcia. No sé fins a quin punt l'Ajuntament va arribar a considerar-lo com una cosa realitzable; en tot cas, ací analitzaré el projecte de Pedrós amb el propòsit exclusiu d'explicitar l'element retòric del tipus de discurs urbanístic propi de l'època a València. Des del punt de vista físic la idea central del projecte era la re-parcel·lació del passeig central. Deixant per a via pública dues faixes de 30 metres cadascuna a les vores del passeig, quedava encara al centre una altra faixa de 40 metres, que es podria parcel·lar i vendre per a que hi fossen construïdes —a una escala més reduïda— les famoses "villes" —ara es dien "xalets" destinades al patriciat— ara nomenat "classe acomodada" o "alta sociedad". Des del punt de vista financer Pedrós comptava amb què l'Ajuntament donés en concessió tot el projecte a una empresa privada. Aquesta expropiaria i realitzaria les obres; per a recuperar la inversió vendria a preu controlat les parcel·les de les faixes laterals (destinades a cases barates) i a preu lliure les de la zona central. Des del punt de vista estilístic, l'academicisme barrejat amb neocastissisme propi de l'època de la Dictadura —Giménez i Llorens (1970)— es reflexava en la disposició general en planta de tot el projecte que es desenrotlla a partir d'un eix longitudinal de simetria "animat" per una enorme plaça circular situada en el mig de l'eix i un conjunt monumental, que fa de capçalera, en l'extrem més pròxim a la platja. Molt acadèmica és també l'olímpica insensibilitat que tot el projecte manifesta per les "preexistències ambientals" de la zona, tant pel que fa al paisatge i valor simbòlic social d'alguns llocs (ferrocarrils elèctrics populars, zona proletària del Cabanyal...) com pel que fa a condicionaments més materials (proximitat dels

www.faximil.com

(3) Aquesta disposició en planta és la que finalment ha decidit la configuració de la part avui realitzada del Passeig.

tallers de la línia de ferrocarril d'Aragó, micro-clima d'una de les zones més baixes de l'horta, camins rurals, sèquies...). Però, des del punt de vista estilístic també, cal advertir que el mateix arquitecte, Pedrós, va projectar poc després unes cases unifamiliars (4) precisament a les dues úniques illes urbanitzades del passeig, i que el seu llenguatge arquitectònic no tenia res que veure amb l'academicisme castissista dominant cinc o sis anys endarrere, en l'època de Primo de Rivera. De fet es tracta d'una arquitectura quasi-racionalista —pels materials i per la concepció general de la casa— amb una ornamentació arts-déco prou definida. És important advertir que aquestes cases es troben a la faixa destinada a "cases barates" i que el client va ser una cooperativa de periodistes. Ja que he parlat d'ornamentació i tornant al projecte urbanístic cal dir que Pedrós proposava un projecte d'ordenances prou minuciós on el tema de l'ornamentació tenia el seu lloc. L'article 34 expressament establia: "En todas las construcciones que se realicen en esta zona se procurarà el màximo de ornato y armonía de las fachadas, dentro de los estilos sencillos y económicos adaptables a la índole de las construcciones, pudiendo el Ayuntamienío rechazar aquellos proyectos que a juicio de los técnicos municipales desdigan o afeen notablemente el conjunto de las construcciones. Estando íntimamente ligado el ornato o aspecto de la fachada con la categoria y precio de la construcción se fija un presupuesto mínimo para las mismas en cada grupo de la Ciudad Jardín. En el prímero —la zona central i les façanes a les dues vies centrals— el presupuesto serà de 20.000 pesetas en total como mínimo. En el segundo grupo —les illes laterals— el presupuesto serà de 12.000 pesetas en total. En el tercero —façanes als dos carrers exteriors— serà como mínimo de 6.000 pesetas." No cal comentar ací l'aspecte terriblement anacrònic que aquestes consideracions tenen si les comparem amb els escrits funcionalistes que pels mateixos anys es publicaven a "AC", la revista del "Gatcpac". Però hi ha una altra qüestió que val la pena subratllar. El "Butlletí del Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Zona de València" publicava periòdicament per les mateixes dates uns pressuposts orientatius sobre els preus de les construccions en general i, a més, els pressuposts de tots els projectes que els arquitectes anaven pre-

www.faximil.com

(4) Avui conegudes pel nom de "xalets dels periodistes".

www.faximil.com

sentant per al seu visat. A partir d'aquestes dades sembla que el pressupost Standard per a una casa unifamiliar de les que es construïen per a ser llogades al proletariat (per exemple, per les zones suburbials) —devia ser, més o menys, d'unes 3.000 pessetes— la meitat aproximadament del mínim establert per les ordenances de Pedrós. Cal interpretar que amb això s'excloïa deliberadament de la Ciutat-Jardí al proletariat? Em sembla que no es tracta d'una exclusió deliberada. La Memòria introductòria al projecte conclou amb aquestes paraules: (es tracta "...de una de las obras mas grandes con que nuestra ciudad ha de engalanarse y uno de los bienes mayores que el pueblo valenciano habrà recibido del Municipio, pues se da nacinüento a una nueva ciudad en la que encontraràn albergue las familias modestos, los obreros, la clase media y la alta sociedad, toda vez que con esta nueva distribución de los solares se da cabida a todos los tipos de construcción, unificàndose así bajo un mismo fin y en un mismo lugar sano y bello a todas las closes sociales, lo que ha de ser de gran transcendència para el cada vez mas delicado problema social". Un preu de cost de 6.000 pessetes implicava un lloguer d'unes 30 pessetes mensuals, val a dir un lloguer de classe mitja... en la realitat; però la Ciutat-Jardí no era la realitat: era la cristal·lització de les aspiracions de la clase dominant, una utopia, la imatge de la ciutat ideal, un discurs retòric, en definitiva. Si el comparem, com a peça ideològica, amb el primitiu projecte del passeig de València al Mar —també ideològic (potser a un nivell més inconscient) per tal com era també utòpic— es poden apreciar unes diferències que revelen la història en profunditat de la classe dominant de València des de l'època de la Restauració fins l'època de la República. Un text que ja he comentat en un altre escrit —Llorens (1969)— descriu —per més que de segona mà, ja que en realitat es tracta d'un text tardà— l'esperit de la primera època: el passeig com un immens jardí "(•••) en el que se pueda respirar el aire puro y oxigenado (...i exigit pel fet que...) el camino del Graó, su puerto y sus playas no pueden considerarse como verdadero paseo, pues sabido es que el extraordinario número de carros que diariamente lo transitan hace incomodo y molesto el libre paso de los carruajes" —"Guia... (1909)"—. En primer lloc es pot constatar una diferència de to. Del to de

l'esperança utòpica del "algun dia serà realitat" es passa al to de "si no ens en preocupem, mai no arribarem a fer-ho" (5). Aquesta diferència afecta a la manera de considerar cadascun dels aspectes. Per exemple, el criteri de la viabilitat. La funció del passeig de 100 metres d'amplada en el primer projecte era pura i simplement "el libre paso de los carruajes" —el patriciat s'imaginava representant el seu paper calcat del de la burgesia parisenca en l'escenari del Bois de Boulogne de la Belle Epoque—. L'any 1931 ja no es parla de "carruajes" —ni d'Hispano-Suizas—, la viabilitat es converteix en un tema molt més "neutral"; Pedrós argumenta que si el camí del Grau, amb els seus 30 metres d'amplada és suficient per a suportar tot el trànsit del Port, dues vies de 30 metres cadascuna seran més que suficients per a unes necessitats de trànsit molt menors -—i al·ludeix a la baixa densitat urbana del projecte, a l'estretor del Pont del Real que actuaria com a coll de botella per al trànsit procedent del nucli urbà, etc. La mateixa explicació té, naturalment, la considerable reducció del format de les parcel·les. Però la diferència fonamental correspon al tipus de societat dessignada per l'escenari urbà somniat. En la primera versió el projecte és un "passeig"; el patriciat urbà s'hi imagina sol. En la versió de la República es tracta d'una "ciutat"; el patriciat s'hi imagina com a eix i clau d'una estructura jeràrquica, protagonista d'un joc a plusieurs.

En un altre lloc he considerat, des d'un punt de vista més aviat teòric, el concepte de "marc de referència" social com a clau semàntica de qualsevol sistema de significació estètica —i més especialment en el cas de l'arquitectura, Llorens (1972) c)—. Referintme a aquella elaboració teòrica, diria ara que el marc de referència del primer projecte de passeig era la burgesia auto-imaginant-se com a comunitat virtualment universal: la situació social del burgès com a paradigma del ser social de l'home en general. Als anys de la República el marc de referència és plural. La burgesia com a comunitat separada i distingida delimitada a l'interior de la comunitat global il·limitada —el principi d'organització segons una estructura escalonada és constitutivament il·limitat—.

www.faximil.com

(5) "Calculando que de esta forma la realización total del proyecto duraria infinidad de anos y considerando la urgente necesidad de darle una solución mas ràpida..." - Ciudad Jardín... (1931).

www.faximil.com

De fet no és la primera vegada que a València, en la ideologia urbanística, apareix el pluralisme social. Segons ha posat de relleu Trinitat Simó en trobem ja un primer exemple en el cas de la remodelació urbana d'Aymamí, de l'any 1908, en el projecte de l'avinguda del Real (també utòpica i mai realitzada). És significatiu el fet que aquell projecte fos calorosament respatllat per la premsa blasquista; també era blasquista l'administració municipal dels primers anys de la República. Però hi ha una diferència de to. En el cas de l'avinguda del Real la visió social pluralista s'acompanya connotativament d'unes referències —on ressona l'eco de Balzac— a "la complejidad humana en toda su riqueza y variedad". En el cas de la Ciutat-Jardí l'estructuració jeràrquica passa a primer terme i les connotacions —les referències al "cada vez mas delicado problema social" són molt més pragmàtiques i menys literàries. Aquestes diferències constatables en els sistemes estilístics. El primer projecte està encara totalment impregnat pel llenguatge urbanístic romàntico-modernista. El projecte de 1931 és fonamentalment acadèmic. Havent de significar un marc de referència caracteritzat per la separació social, l'arquitecte torna, naturalment, al sistema barroc —cristal·litzat per l'ensenyament acadèmic— dels eixos de simetria com a llocs simbòlicament privilegiats de les alineacions urbanístiques monumentals dominades pel principi de la perspectiva —com en el cas de la capçalera del passeig i de la gran plaça circular— de la diferenciació estricta entre "construcció" i "ornamentació" —portadora, aquesta darrera, dels valors simbòlics—, etcètera. La utilització, pel mateix Pedrós, del llenguatge arts-déco en les cases que va construir a la zona confirma tota aquesta interpretació. Per un costat, en superposar-se sobre l'esquema conceptual bàsic de la dicotomia construcció-ornamentació, es converteix en una variant del sistema academicista. Per un altre costat, testimonia la concepció pluralista del marc de referència social. La presència de la nova classe social dels white collar, portadora de la modernitat i del nou estil de vida urbà era reconeguda per la classe dominant, que admetia el seu gust estètic específic com a vàlid... veient-lo des d'un punt de vista que el convertia en una variant del sistema academicista. El procés històric subjacent a aquestes transformacions de la superestructura és ben conegut. La classe dominant valenciana, defi-

www.faximil.com

nida ja a començaments del segle com una espècie de burgesia o pseudo-burgesia de propietaris agrícoles, pacta i es mimetitza amb la classe que detenta el poder polític central a l'Estat espanyol. Enfront de la progressiva politització del proletariat del País adopta unes actituds cada vegada més conservadores en la segona dècada i acaba per identificar-se totalment amb el règim polític de la Dictadura en la tercera dècada. Mentrestant es van produint alguns canvis en les formes de producció, es desenvolupa essencialment el sector terciari, la ciutat de València creix ràpidament i els problemes urbanístics —carències de l'equipament infraestructural urbà, necessitat urgent de noves cases— acompanyats per l'especulació en la construcció, són cada vegada més importants; en un medi social on la propietat immobiliària és el signe gairebé universal de poder i prestigi, aquesta especulació es presenta amb una virulència especial i domina absolutament la gestió política municipal. El canvi dramàtic de les estructures polítiques centrals de l'Estat el 14 d'abril del 1931 no canvia les estructures socials bàsiques del País —ni altera la gestió urbanística municipal en la seua realitat material— però incideix sobre les superestructures ideològiques contribuint a fer cristal·litzar una certa imatge de les conseqüències socials dels processos esdevinguts en les formes de producció; la ideologia urbanística de la classe dominant revela ja clarament un marc de referència social diferent del de començament de segle. La burgesia que va protagonitzar la renovació urbana a finals del xix simplement ignorava les altres classes socials, el seu marc de referència era homogeni; la classe dominant dels primers anys de la República, conservadora i en actitud defensiva enfront de les altres clases socials, se les imagina, en el discurs retòric de la seua "ciutat ideal", com a integrades pacíficament i sotmeses a l'interior d'una estructura social jeràrquica i estable. Mentrestant, en el nivell del gust estètic i com a conseqüència de les mateixes transformacions sòcio-econòmiques, el llenguatge arquitectònic homogeni de la Dictadura decreix ràpidament enfront de la pluralitat de nous llenguatges, més o menys lligats amb Yinternational style. Però la classe dominant, en reconèixer-los i acceptar-los (al costat de l'academicisme de la Dictadura) els re-interpreta semànticament segons el seu propi marc de referència social, convertint-los, en definitiva, en noves variants del sistema academicista de significació estètica.

3.3.

Els arquitectes i la seua ideologia (6)

Les transformacions econòmiques i socials dels anys de la Dictadura van canviar radicalment la professió d'arquitecte. L'arquitecte del segle xi^c era encara una figura híbrida, que calcava per un costat la imatge, heretada de la societat senyorial, del "gran artista oficial" al servei de l'Estat, mentres per un altre anava adaptantse al "rol" de professió liberal que la nova societat burgesa li demanava. La creació de les Escoles d'Arquitectura, a Madrid, l'any 1854, i a Barcelona, l'any 1870, va constituir un pas important en el camí d'aquesta adaptació; comparant-los amb l'educació tradicional de Belles Arts és pot advertir en els nous programes d'estudi dels arquitectes un increment considerable pel que fa a les matèries tècniques una transformació necessària per a la integració de la professió en el desenvolupament tècnic i econòmic del xix. De totes les maneres, les primeres generacions van ser poc nombroses i, de fet, els arquitectes intervenien en una proporció molt petita del total dels edificis construïts, especialment si prescindim de Madrid i Barcelona. La major part de les construccions quedaven de fet encara en les mans dels mestres d'obres titulats —amb títol lliurat per les escoles de Belles Arts, generalment. La primera conquesta legal dels arquitectes va ser el R. D. de 8 de gener de 1870, que en el seu article tercer excloïa de la competència dels mestres d'obres els edificis públics (pel seu ús o pel seu finançament). A la darrera dècada del segle xix les noves promocions d'arquitectes comencen a fer-se més nombroses. A València l'impacte de les promocions eixides (de Madrid o Barcelona) entre 1897 i 1908 —(17 arquitectes en total per a València)— va produir l'eclosió del Modernisme. La segona dècada va produir menys arquitectes —(7 en total)—, però els anys de la Dictadura i els primers de la República van conèixer una expansió sens precedents. L'Associació Professional tenia 28 membres l'any 1921, 23 dels quals residien a València-ciutat —segons la relació nominal publicada en "Asociación... (1921)", pp. 5-8. El Col·legi Oficial comptava, en juliol de 1933, amb 51 col·legiats residents a València-ciutat —segons la relació nominal publicada en el "Bcoazv", 1, pp. 7-9—

www.faximil.com

(6) Una part de les dades i les conclusions d'aquest apartat reprodueixen les de l'article de Giménez i Llorens (1972) b).

i amb 62 en 1935 —segons "Bcoazv"—. Mentrestant, la figura del mestre d'obres s'havia convertit en una reminiscència arcaica. El "Bcoazv", 1, p. 9, només en nomena un, en 1933, facultat pel seu títol per a fer projectes i construir edificis (exclusivament privats). És indubtable que el creixement quantitatiu, les transformacions tècniques i els canvis en l'estructura econòmica del sector de la construcció van crear a tota la Península la demanda que explica el creixement demogràfic de la professió, i que, tot plegat, va ser una condició prèvia per a l'aparició de les avantguardes racionalistes i la difusió de Yiníernational style. El primer d'aquests dos efectes, el fenomen avantguardista, no es va produir més que en Madrid i Barcelona. La seua absència en València es pot explicar per dos motius: a) l'estructura social general del País i la consegüent mentalitat de la seua classe dominant —que ja he il·lustrat en l'apartat anterior—; b) l'absència d'una escola d'arquitectura a Valènciaciutat —un fet relacionat també, en definitiva, amb l'estructura social—, amb el consegüent nivell, prou més baix, d'intel·lectualització dels professionals, que, en entrar en contacte amb la pràctica de l'arquitectura, quedaven aïllats dels centres de producció teòrica. El relatiu allau demogràfic de la professió i les noves condicions del sector econòmic de la construcció van provocar, en les noves generacions eixides els anys vint, un fort esperit corporatiu, que va cristallizar, en el nivell jurídic, en la constitució dels Col·legis Professionals, i, en el nivell simbòlic, en la construcció de tota una doctrina —no molt nova pel seu contingut, que arrela en la producció teòrica del xrX, però sí pel que fa a la seua difusió i al seu caràcter polèmic— de l'arquitecte com a renovador de la societat i protagonista del progrés històric —almenys des d'un punt de vista tècnic i cultural—. En les societats urbanes on el medi sòcio-cultural ho permetia aquestes representacions simbòliques col·lectives van donar com a sub-producte minoritari —i molt condicionat pel fet que les seues intencions de transcendència cultural fossen lligades a l'herència de l'antic status artístic dels arquitectes, malgrat totes les declaracions en contra dels leaders del moviment— l'avantguarda, amb les seues manifestacions programàtiques, les seues publicacions especialitzades, etcètera. A València l'avantguarda no es va produir, però sí tots els altres fenòmens lligats a la renovació de la professió. www.faximil.com

En primer lloc, el Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Zona de València —"Coazv" (7)—, constituït el 31 de juliol del 1930. Tant la Comissió per a la redacció dels Estatuts, com la primera Junta de Govern, constituïda el 10 de juliol del 1931, es trobaven completament dominades pels arquitectes de la nova generació, amb títol posterior a 1923 gairebé tots. En llegir les actes de la Comissió d'Estatuts és fàcil veure com les discusions les portaven, sobretot, els arquitectes més joves: Rieta, Artal, Fungairino, Liern, Pecourt, etcètera... Els mateixos que van importar les fórmules de l'arquitectura internacional. Pecourt especialment és un personatge significatiu. Estudiant encara a Barcelona, i a punt d'obtenir el títol, va participar, amb un projecta fet en col·laboració amb C. Alzamora (Fig. 6) en la històrica exposició de les Galeries Dalmau, amb la qual el "Gatcpac" va obrir-se a la vida pública catalana. En instal·lar-se a València portava, segons sembla, el projecte de constituir una secció valenciana del "Gatcpac" (l'agrupació, a nivell del conjunt espanyol, promoguda pel grup català, o "Gatcpac"), però el projecte no va arribar a quallar per causa del poc ressò de la idea entre el cercles valencians. Com ja he dit abans, València no era terreny per a l'avantguarda. L'acció dels arquitectes de la nova generació es va centrar, doncs, exclusivament en la formació del nou esperit corporatiu. En certa manera van ser ells els que van estrenar la imatge de l'arquitecte que encara avui configura la professió. El seu instrument més visible va ser una publicació: el "Boletín del Colegio Oficial de Arquitectos de la Zona de Valencià!'' —"Bcoazv"—, portat, en la seua primera època, per Pecourt i Liern. El "Bcoazv" era una publicació molt diferent de les publicacions avantguardistes contemporànies seues. Era una publicació interna del Col·legi, destinada als seus afiliats, i creada per a comunicar, fonamentalment, informació d'interés professional. La doctrina que la impregna no va més enllà, pel que fa al nivell de sofisticació i elaboració ideològica, de la simple i manifesta defensa dels interessos corporatius. Els paràgrafs següents, extrets d'un comentari editorial del primer número, en són una mostra molt característica: "(...) con otras muchas ideas se enzarza nuestra 'propiedad' del

www.faximil.com

(7) La "zona" incloïa —i encara avui inclou—, a més del País, les províncies d'Albacete i Múrcia.

titulo de arquitecto, y el primer hecho que quisiera destacar (8) es que nuestro titulo solo es nuestro en tanto en cuanto que es de los demàs que nos utüizan como tales profesionales (...). Yo quisiera en estàs líneas contribuir a formar esa conciencia profesional, porque, sin pesimismos ni optimismos, solo teniendo en cuenta que para esa incrustación es preciso la maduración del tiempo, como éste es escaso, aún no està formada nuestra nueva conciencia profesional (...). Es preciso seguir luchando y esparcir luz sobre el hecho social de nuestra colegiación; però no solo sobre nosotros mismos (...) es màs importante esparcir esa luz sobre nuestros colaboradores en la construcción: propietarios, obreros, constructores (...). Es preciso decir al propietario (...): 'Si usted elimina al arquitecto éste surgirà siempre con otro nombre y con menos garanúas para usted, cobràndose otros honorarios màs caros (nadie trabaja gratis y todos queremos la mayor ganancia, però el arquitecto tiene un límite para esta y un control y una responsabilidad para su trabajo), y si usted, por una capacidad especial, pudiera sustituirle directamente, se pagaria a sí mismo, pues en su tiempo, que antes empleaba en otro trabajo, supone dinero y envuelve la idea de honorarios (...).' üebe decírsele al constructor: 'Necesitas y te conviene el arquitecto porque necesitas un juez imparcial (...).' Debe decírsele al obrero: 'Soy como tú, otro obrero; mis intereses merecen como los tuyos, un màximo respeto; no soy un factor de encarecimiento de la construcción, al contrario, debò ser un democratizador, un racionalizador y un estudioso de su incrementación, y si bien es cierto que gano mas dinero que tú, mi índice de vida es forzosamente mayor, pues para mi son instrumentos de trabajo, como para ti la llana, los viajes, libros, revistas, etc,'." Bcoazv, 1, pp. 16-17. Els tipus dominants de textos publicats pel "Bcoazv" són, per ordre d'importància —segons una avaluació aproximativa—, els següents: 1. 2. 3.

Textos jurídics. Circulars del propi Col·legi i actes dels seus organismes, disposicions legals, reglaments tècnics, etc. Comentaris i cròniques sobre la vida del Col·legi: viatges col·lectius, notícies necrològiques, etc. Comentaris —alguns d'ells editorials— sobre el "rol" pro-

(8) L'article no va signat, malgrat estar redactat en primera persona. www.faximil.com

fessional dels arquitectes: per exemple, el text abans citat 0 les discussions sobre les atribucions dels aparelladors. 4. Notícia d'algun projecte d'algun dels arquitectes afiliats al Col·legi considerat com a digne de menció. És significatiu que aquestes notícies no van aparèixer més que a la primera època. Sembla, a jutjar-ho per l'editorial que obri la segona època —amb una interrupció de més d'un any— l'any 1933, que aquesta "selecció" va molestar a molts afiliats, que desitjaven una publicació segurament menys "doctrinal" 1 més "purament professional" —si és que era possible—. 5. Algun breu article de divulgació tècnica i econòmica. 6. Algun comentari sobre el "rol" social de l'arquitecte. (Només en la primera època.) Dominen dos temes: les funcions urbanístiques dels arquitectes en les petites poblacions rurals, i el tema de l'habitat rural, que comentaré més endavant. 7. Algun comentari que al·ludeix al llenguatge arquitectònic del moviment modern. Ütil per a constatar els sistemes dominants d'idees estètiques.

www.faximil.com

És fàcil veure com aquesta enumeració confirma el fet que la nova generació es va dedicar exclusivament a la configuració de la nova imatge de la professió. Fonamentalment, pel que fa als seus aspectes jurídics i tècnics —apartats 1), 3), 4) i 5); mínimament pel que fa als aspectes del "rol" social —apartats 6) i 7)— i cultural —apartats 4) i 7)—. Pel que fa a aquest darrer aspecte, el punt crític, naturalment, és el de l'admissió del moviment modern. El pes demogràfic de les noves generacions i les exigències tècniques i econòmiques de l'expansió de la construcció havien decidit ja de tota manera la qüestió en el terreny dels fets. Les dues actituds enfrontades —potencialment, ja que no va arribar a produir-se una confrontació directa— corresponien a la nova i a la vella generació —aquesta darrera era la dels arquitectes modernistes "convertits" posteriorment a l'academicisme. Com a manifestació típica d'aquesta darrera actitud hi ha un text de Mora, el més significatiu dels arquitectes valencians de la Dictadura, president, als anys de la República, del Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes a Madrid. Mora, donant proves de saber adaptar-se a la nova època concedeix —"Bcoazv", 18, 29-33— que

www.faximil.com

la "simplicitat moderna" és superior a "l'excés d'ornaments", però acaba per argumentar que aquella simplicitat no pot ser vàlidament apreciada i utilitzada més que pels arquitectes que hagen adquirit ja prèviament un domini total dels "principis de l'ornamentació clàssica", ja que l'arquitectura és, abans que res, una creació artística, etc... En definitiva, allò que Mora expressa és una actitud superficialment conciliadora, per sota de la qual naveguen els tòpics més buits del més buit academicisme. L'actitud de la nova generació es manifesta en un breu escrit de J. B. Villa Pedroso (títol de l'any 1932) publicat en el "Bcoazv", 4, p. 11, en defensa del moviment modern. Per a Villa Pedroso la justificació i el mèrit principal del moviment modern consisteix en haver substituït les antigues preocupacions artístiques per les noves de la funcionalitat; justament per això, diu ell, el moviment modern no pot reduir-se a un llenguatge arquitectònic deliberat. Una conclusió ambigua (per més que cal adonar-se'n de que aquesta ambigüitat teòrica es troba en tots els textos doctrinals importants del moviment modern). Si la considerem en el contexte valencià aquesta declaració té tot l'aspecte de ser l'expressió d'una actitud moderada, que tracta d'evitar la polèmica, gràcies justament a una allunyada indiferència pel que fa als diferents sistemes estètics de les avantguardes europees de l'època. El tema de l'habitat rural esmentat abans és probablement el més interessant des d'un punt de vista teòric dels temes estudiats pels joves arquitectes valencians dels primers anys 30. Esmentaré ací especialment un projecte urbanístic de Pecourt, publicat pel "Bcoazv", que mostra un indubtable aire de família amb les concepcions contemporànies del "Gatcpac", pel que fa a la combinació d'un plantejament clarament funcionalista amb una preocupació també evident per respectar i recuperar la tipologia de l'arquitectura rural adaptada al medi geogràfic i cultural. És important, tanmateix, tenir en compte dues restriccions importants pel que fa a aquest tema de l'habitat rural. La primera, que el motiu principal de l'interés que despertava era l'estrictament pragmàtic de buscar noves eixides per a una professió sotmesa a un creixement demogràfic important. Els aspectes relacionats amb el tema que reben una atenció més constant en el "Bcoazv" són els que es refereixen a la reglamentació de les atribucions dels arquitectes municipals dels pobles rurals —un camp de treball

pràcticament verge, fins aleshores, per als arquitectes. La segona restricció es refereix a la ideologia subjacent en el plantejament del problema. La indicació més clara pel que fa a aquest punt és la reproducció —en el "Bcoazv", 3, 14-14— d'un article d'A. Vàzquez Humasque —publicat inicialment en la revista "Arquitectos Municipales", de Madrid— que, en denunciar la necessitat de posar remei a la situació desastrosa de l'habitat rural, proclamava que "este remedio ha de encaminarse en el sentido de estimular la actividad privada" i proposava com a instruments exclusius d'actuació la desgravació fiscal, els préstecs del Banc Hipotecari i del Servei Nacional de Crèdit Agrícola... i una fiscalització especial per part dels arquitectes municipals, als quals era necessari augmentar les atribucions. El text del "Bcoavz", que presenta el luminoso article de Vàzquez Humasque —sense signar, però escrit probablement per Liern o Pecourt— recolza la seua oportunitat en l'argument de què "la esencia de lo espanol està en el campo", afirmació que justifica amb els exemples de "las figuras gloriosos del Alcalde de Zalamea, Alonso Quijano y Sancho Panza". Com a conclusió de tot el que hem vist sobre la ideologia dels arquitectes valencians dels anys de la República es pot afirmar que:

www.faximil.com

1. Són conscients de ser un grup nou dins del marc de la societat valenciana. Un grup que ha de lluitar per a trobar el lloc de la seua inserció. Tenint en compte les possibilitats derivades del seu "rol" anterior (un híbrid d'"artistes públics", tècnics i professionals lliberals) es decideixen per accentuar els dos darrers aspectes (tècnics i professionals lliberals) que correspondrien a la imatge d'una societat ca-i pitalista lliberal clàssica. 2. Com que la societat valenciana dels anys 20 i 30 no és una societat lliberal clàssica, els arquitectes, per un costat, accentuen el caràcter propagandístic de la seua imatge social —publicació del "Bcoazv", "presència" cívica dels arquitectes a través del Col·legi i dels organismes administratius, ideologia tecnicista i finalment adopció de fórmules estereotipades del moviment modern—; mentres, per un altre tempten d'adaptar el seu comportament professional a la realitat social —estricta limitació a temes professionals, actitud estètica conciliadora en lloc de l'actitud polèmica

pròpia de les avantguardes—, aprofitant les transformacions que els beneficien —creixement de la construcció, transformacions tècniques de la indústria de la construcció, que fan cada vegada més aconsellable la presència dels arquitectes, urbanització creixent de la societat, creixement dels white collar amb un gust estètic propi. 3. Aquesta adaptació suposa l'adhesió a la ideologia social de la pseudo-burgesia dominant —el pluralisme social jeràrquic, que es veu, per exemple, en l'editorial del núm. 1 del "Bcoazv", que he comentat adés— i el rebutjament de qualsevol actitud política revolucionària (9). Des del punt de vista estètic aquesta ideologia es reflexa en l'adopció de les fórmules estilístiques procedents d'algunes de les tendències més conegudes dels moviments d'avantguarda contemporanis, però extraient-les del context doctrinal que les feia polèmiques, i sotmetent-les a un sistema estètic de base —patent, sobretot, en les "lleis de composició" de les façanes— que continua sent acadèmic. En el fons el marc de referència social que constitueix el contingut semàntic de tot el llenguatge arquitectònic dels anys de la República és el mateix que el de l'època de la Dictadura, amb unes certes matisacions que s'orienten cap a l'accentuació dels aspectes que subratllen més la ideologia de la integració funcional de les classes socials que la de la integració per autoritat. Des del punt de vista de la tipologia bàsica dels edificis les transformacions respecte de la tipologia de l'època de la Dictadura són molt petites; característica que recorda bastant el que va passar amb l'adopció del modernisme a començaments del segle. I aquesta és justament la darrera observació que volia fer en aquest escrit: les dues renovacions importants pel que fa a la tipologia, que marquen la història urbana contemporània de València, corresponen a dos (9) Un índex molt significatiu el constitueix l'impacte demogràfic de la guerra civil sobre el grup dels arquitectes. Els 62 arquitectes residents a València en 1935 (darrera llista abans de la guerra) es converteixen en 91 l'any 1943 (primera llista després de la guerra). De les 7 baixes que he pogut comptar, només una (Artal) es pot atribuir, segons sembla, a l'exili polític de la postguerra. No s'han publicat, pel que jo sé, xifres globals sobre l'impacte de la guerra en el conjunt dels arquitectes espanyols, però aquestes dades contrasten amb les llargues llistes d'arquitectes de Barcelona i de Madrid exiliats publicades per C. Flores (1960).

www.faximil.com

sistemes de base —el de l'eclecticisme de finals del segle xix i el de la Dictadura— que, considerats des del punt de vista del panorama europeu, són reaccionaris; per un altre costat, els dos moviments d'obertura pel que fa a les corrents progressives europees contemporànies —el modernisme, als voltants de l'any 1900, i el moviment modern, als voltants de l'any 1930— van tenir unes conseqüències extenses, però superficials, sobre la configuració arquitectònica de la ciutat.

BIBLIOGRAFIA "Asociación..." (1921): "Asociación de Arquitectos de Valencià 1921", València, Tipografia Bhagas, sense data. BANHAM, REYNER (1960): "Theory and Design in the Firts Machine Agé", Londres, The Architectural Press, 1960. BCOAZV: "Bolet'm del Colegio Oficial de Arquitectos de la Zona de Valencià, València, 1933-35. BOHIGAS, ORIOL (1970): "Arquitectura espanola de la Segunda República", Barcelona, Tusquets, 1970. BROADBENT, GEOFFREY (1972): "The Deep Structures of Architecture", comunicació presentada al symposium Arquitectura, Historia y Teoria de los Signos, Castelldefels, març 1972. "Ciudad Jardín" (1931): Projecte presentat a l'Ajuntament de València per l'arquitecte municipal J. Pedrós, Arxiu Històric del Col·legi Oficial d'Arquitectes de València. COLLINS, PETER (1965): "Changing Ideals in Modern Architecture, 1750-1950", Londres, Faber and Faber, 1965. FLORES, CARLOS (1961): "Arquitectura espanola contemporànea", Madrid, Aguilar, 1961. GIMÉNEZ, EMILI, i LLORENS, TOMÀS (1970): "La imagen de la ciudad, Valen-

cià", "Hogar y Arquitectura", núm. 86 (gener-febrer 1970), pp. 13-14. GIMÉNEZ, EMILI, i LLORENS, TOMÀS (1972 d): "Notas sobre la planificación

urbana en Valencià durante los afios de la Segunda República", "Hogar y Arquitectura", núm. 99 (març-abril 1972), pp. 11-16. GIMÉNEZ, EMILI, i LLORENS, TOMÀS (1972 b): "Notas sobre la arquitectura

www.faximil.com

valenciana durante la Segunda República", "Hogar y Arquitectura", núm. 99 (març-abril 1972), pp. 17-21). "Guia..." (1909): "Guia de Valencià editada con motivo del II Congreso de la Asociación para el Progreso de las Ciencias", València, 1909. LLORENS, TOMÀS (1968): "La renovació modernista a València en l'urbanisme", Serra d'Or, 103 (abril 1968), pp. 97-101. LLORENS, TOMÀS (1972): "El lenguaje de la arquitectura en el marco urbano", CAU, 14 (juliol-agost 1972), pp. 42-49.

"Memòria..." (1932): "Memòria de los trabajos en que ha intervenido la Secretaria General del Excmo. Ayuntamiento de Valencià", València, Tip. La Gutenberg, 1932. PÉREZ CASADO, RICARD:

"Demografia", en L'estructura econòmica del País

Valencià, (E. Lluch, direcció tècnica), València, L'Estel, 1970, vol. I, pp. 69-116. "Presupuestos... (1925-1935)": "Presupuesto ordinario de gastos e ingresos y el especial del ensanche para el ano 1925, íd., per a 1926, 1927, etc, València, 1925-35. SIMÓ, TRINI: "La arquitectura de la renovación urbana en Valencià", València, Albatros Ediciones, 1973.

www.faximil.com

DERECHA REGIONAL VALENCIANA LES CONDICIONS DE POSSIBILITAT D'UN GRUP POLÍTIC PER

JOSEP VICENT MARQUÉS

El període de la II República presenta al País Valencià dos gran fenòmens polítics: d'un costat, la crisi del republicanisme històric amb la subsegüent reorganització de l'esquerra no obrera (1) entorn d'Izquierda Republicana; d'altre costat, l'expansió de Derecha Regional Valenciana (DRV) fins a constituir no ja l'organització més important de la dreta, sinó, a més, una força política quasi majoritària a escala del país. Sobre aquest segon fenomen tractarem ací. Els incentius per a l'estudi de DRV són diversos. A escala espanyola es podria plantejar el joc de similituds i diferències entre DRV i els seus correligionaris de la CEDA o el propi paper (2) de DRV en el sorgiment de la CEDA. Això, però, la relació entre DRV i la seua àrea, el País Valencià, ens permet, particularment, la indagació de les correspondències entre un grup polític i la societat concreta on surt i es desenvolupa. Si exceptuem els petits grups valencianistes DRV és l'únic partit polític estrictament valencià i no reduït a escala provincial. D'aquí que ens permetesca, partint d'aqueixa delimitació geogràfica precisa no sols l'aproximació a la societat valenciana, sinó també, i per la mateixa raó, abordar pro(1) El qualificatiu d'esquerra "no obrera" ve dirigit a obviar el problema d'optar entre anomenar-la "esquerra burgesa" o "esquerra petit burgesa", quan ambdós qualificatius serien correctes o incorrectes segons consideràrem la seua base social (més prompte petit burgesa) o la seua tipificació políticoideològica (entre burgesa i petit burgesa). (2) El paper de Lucia i per tant de DRV en la iniciativa i formació de la CEDA és major que el que es podria creure d'una lectura, per exemple, del llibre de Gil Robles "No fue posible la paz"- En el propi llibre de Lucia és ja explicat el projecte i és a una assemblea de la DRV on es llança la iniciativa concreta. Per cert, a presència de Gil Robles.

www.faximil.com

blemes sociològics generals, com són el de les condicions de possibilitat dels grups polítics majoritaris i dintre seu el paper dels líders i les élites polítiques o la renovació de les fórmules polítiques en moments de crisi. Dir que DRV fou un grup de dretes o el grup conservador més important del període no és dir-ne res, a menys que ens plantegem per què en un moment històric determinat el grup bàsic de dretes és DRV i no un grup monàrquic o feixista. Cal veure per què la burgesia valenciana opta per un grup com DRV —i opta bé, en la mida que aquest grup es revela capaç de disputar a l'esquerra l'hegemonia electoral. Cal també aproximar-se a les causes de què aqueix grup, DRV, obtingués amples adhesions extra-burgeses. Un mínim de correspondència entre les característiques bàsiques de DRV i les de la societat valenciana hauria de ser buscat per a explicar aquests fenòmens i amb això haurem entrat en una problemàtica metodològica: què cal saber sobre les relacions entre els grups polítics i la societat global i a través de quin esquema conceptual? Un estudi de DRV hauria de comprendre l'anàlisi dels seus plantejaments polítics i orígens doctrinals, el de les seues preses de posició davant els esdeveniments més significatius del període, a més de l'aproximació a la base social dels seus dirigents, membres i voltants, etc... La nostra intenció en aquest article es limita a un problema diferent. Intentarem d'esbossar un esquema de relacions o correspondències entre tres nivells: el problema de la crisi política de les forces conservadores a escala espanyola, les condicions sòcioeconòmiques del País Valencià i algunes característiques generals de DRV. Aquest esquema de relacions és el camp on es pot indagar el problema que ací ens ocupa: les condicions de possibilitat dels grups polítics: Per què DRV és un grup polític viable durant un període determinat? Per què unes determinades forces socials adopten, conscient o inconscientment, un instrument polític que no és l'únic possible? I, d'altra banda, per què en una determinada societat un quaranta per cent dels votants es pronuncia per un grup, en aquest cas DRV? No ens interessa ací la reconstrucció de la seqüència dels fets, sinó les condicions socials de possibilitat global d'aquests fets. La reconstrucció de la seqüència dels fets és anterior i posterior a la tasca que en aquest treball ens assignem. Sense una mínima assumpció de dades històriques no és possible construir l'esquema que ací

ens proposem, però alhora l'esquema permet reemprendre la recol·lecció de dades històriques amb una significativitat incrementada pel propi esquema. Un fet comença a ser explicable a partir del moment que encaixa en un camp de intel·legibilitat, camp de intel·ligibilitat que, evidentment, es construeix amb base a determinats fets i conceptes. En suma, es tracta de no donar com a explicació dels fets el seu simple caràcter de fets, de no dir que les coses passaren perquè passaren. En aquest cas es tracta de fugir d'afirmar que DRV fou a un punt de guanyar les eleccions perquè va traure quasi tants vots com el Front Popular, o que era el grup majoritari de dretes perquè els altres eren més petits; exemples caricaturescs, si es vol, però que ens adverteixen del perill de privilegiar les dades pel seu caràter fàctic, atribuint-les un poder auto-explicatiu. Els fets són explicables en la mesura en què poden derivar-se de condicions de possibilitat. Ací es tracta de construir, sobre la base d'unes dades sòcioeconòmiques i polítiques generals del període, un esquema de possibilitat de les fórmules organitzatives polítiques que ens permeta explicar l'auge i expansió social de DRV. Malgrat la seua referència a uns fets determinats, el caràcter d'aquest treball és més aviat conceptual-metodològic; pretén inscriure's en la construcció d'una sociologia política i no pròpiament en les tasques historiogràfiques, tot i que, és clar, qualsevol divisió tallant seria ingènua. Les crítiques que esperem les desitjaríem, per tant, més dirigides a la validesa de l'esquema interpretatiu que no als buits d'informació. UN NAIXEMENT PRECOÇ

www.faximil.com

DRV és la primera, en el temps, de les organitzacions polítiques que confluiran a la CEDA. Aquest element és particularment significatiu perquè la diferència de dates deixa entre mig la caiguda de la Monarquia. "Acción Popular" i les seues entitats afins són una resposta a la República. DRV, almenys a nivell de projecte inicial, és una resposta a la crisi de la Dictadura i, per tant, de tota la Monarquia de la Restauració. "Acción Popular" i CEDA tindran un caràcter defensiu. DRV és encara una mostra d'iniciativa per part de la dreta. Òbviament, la pròpia crisi de la Dictadura és percebuda per DRV com una amenaça: però és encara una amenaça solament i, per tant, res-

pondre a ella és, quant menys, un acte de previsió, un acte d'iniciativa. Què hi ha en aquesta anticipació? Solament una manifestació de caràcter excepcional per part d'un home, Lluís Lucia? Al sociòleg li molesta donar aquest tipus d'explicacions i preferiria trobar algunes dades en la societat valenciana que ajuden a entendre el fet. El 29 de gener del 1930 el "Diario de Valencià'1'' anuncia en primera pàgina que s'ha posat a la venda el llibre del seu director, Lluís Lucia, "En estàs horas de transición". L'obra porta com a subtítol: "Hacia una política de principios cristianos, de ajirmación de soberanías sociales y de preocupación por las realidades regionales." Aquesta primera pàgina anuncia la caiguda del general Primo de Rivera. Quaranta dies més tard coincidiran aproximadament les dates de quatre fenòmens polítics: la crisi provincial del Partido conservador (3), el sorgiment públic de la DRV sobre les bases ideològiques del llibre de Lucia (4), unes declaracions de Ignasi Villalonga al diari "Las Provincias" propugnant el regionalisme (5), i la mort a París del dictador. El moment pot ser definit com de consciència de crisi. Possiblement els homes que emprenen algunes tasques de renovació no sospiten tot l'abast de la crisi, en particular que la pròpia institució monàrquica està condemnada a mort. Ara bé, hi ha una evident captació de què els instruments polítics han de ser canviats. I n'hi ha més: la voluntat de canviar-los, en un moment en què la crisi no és una bancarrota total. Si ara recordem que els homes de la República foren més tard sorpresos per l'èxit del 12 d'abril podrem valorar més el caràcter anticipatori del sorgiment del DRV i del plantejament de Lluís Lucia, que cal datar abans, durant la redacció del seu llibre. (3) Dimissió del president, C. Hernàndez Làzaro, i substitució per J. B. Valldecabres. La Voz Valenciana, 5 de març de 1930. (4) Constituïda oficialment el 9 de març. (5) El 7 de març. Villalonga parla a dos nivells: com a valencianista genèric i com a home que es situa dintre el centre. ("Reconozco que si el valencianismo es ideal muy fecundo no puede ser único, y por ello he deseado que aquellos que lo sintieran dentro de los sectores políticos denominados convencionalmente derecha, izquierda y centro, se agrupasen resueltamente para defenderlo e implantarlo conservando en todo lo demas su plena libertad de acción. Por mi parte milito en el centro.") No confondre aquestes declaracions amb les publicades el 25 de gener del mateix any a La Voz Valenciana.

www.faximil.com

100

PER

QUÈ A VALÈNCIA

Si DRV prefigura la futura CEDA, la futura forma majoritària de l'instrument polític conservador, aleshores és a València on naix la reorganització de les forces de dreta. Per què? Són solament conjectures, però podem apostar per un naixement perifèric. Hom diria que a Madrid no hi ha la suficient distància òptica, la suficient percepció de les diferències entre "societat civil" i "Estat". Hom podria afegir que els problemes polítics es veuen agreujats per una certa marginació. En una època en què la burgesia descobreix la no neutralitat, la no innocuïtat de l'Estat, l'etern tema de la burocràcia madrilenya, les estèrils anades a Madrid, cobren el seu valor determinat. De la perifèria surt una gran iniciativa de renovació conservadora: el Centro Constitucional, impulsat per Cambó i la Lliga, que Isidre Molas ha estudiat recentment (6). La referència a aquesta experiència és necessària. Concretament, el seu fracàs significarà el relleu de Catalunya en la iniciativa conservadora a escala de l'Estat Espanyol i la possibilitat de que altres assaigs com DRV-CEDA passen a omplir si no exactament el buit d'aquesta experiència sí almenys el paper genèric d'instrument conservador majoritari. Isidre Molas ha vist així el seu fracàs.: "La proclamación de la República hundió el proyecto camboniano, que se basaba en el continuismo. La reconstrucción de un nuevo partido conservador, a partir del núcleo inicial y vertebrador de la Lliga y reuniendo a su alrededor mauristas, católicos y regionalistas espanoles, desaparecía de golpe. La huída de los dirigentes regionalistas, la ruptura de la alianza, el cambio total de los planteamientos politicos destrozan la última posibilidad històrica de la Lliga Regionalista, y de la burguesía catalana, de dirigir el Estado EspanoV (7).

101

www.faximil.com

(6) ISIDRE MOLAS: "El catalanismo hegemónico. Cambó y el Centro Constitucional", Barcelona, 1972. A. REDONDO (abans esbossat a Serra d'Or, novembre 1970). Igualment a I. MOLAS: Lliga Catalana, Barcelona, 1972, Edicions 62, vol. I, pp. 167 i ss. (7) "El catalanismo hegemónico...", pp. 30-31.

El fracàs de l'experiència cal veure'l, al nostre entendre, en la seua pròpia conjunturalitat que accentua eixe continuisme assenyalat per Molas. Hom té la impressió de què la captació del sentit de la crisi és menor a Cambó que a Lucia. Com després explicitarem, la necessitat del partit de masses és, en aquesta conjuntura, decisiva. El Centro Constitucional no passà de ser l'intent de sumar a una organització de masses (la Lliga) un conjunt de notables, que, a més, eren polítics cremats. El canvi de marc polític que suposà la República invalidava l'experiència, conjuntural i precipitada. Més embrionària, però més en la línia del que avui anomenaríem "treball de base", DRV aconsegueix salvar el trauma del 12 d'abril. La seua pròpia debilitat al 1931 li permet l'èxit posterior (8). La Lliga serà, però, l'única organització admirada per Lluís Lucia i una referència inevitable. Més enllà de qualsevol determinisme precipitat, ens conformarem amb establir per què era possible a València el sorgiment de la futura fórmula majoritària de la dreta. Tal possibilitat la veiem en un doble sentit. D'un costat, com a possibilitat general de renovació política; és a dir, possibilitat de que qualsevol fórmula política nova és, doncs, al País Valencià. D'altre, com a possibilitat de què sorgís al País Valencià precisament la fórmula concreta que després seria majoritària al conjunt de l'Estat Espanyol. La doble resposta que donem a aquesta doble qüestió és, en síntesi, la següent: l'eufòria econòmica que venia travessant el País Valencià creava les condicions propícies a una iniciativa política qualsevol. Les pròpies característiques de la fórmula CEDA, com a úniques característiques possibles d'un grup majoritari, trobaven al País Valencià unes bases socials especialment possibilitadores, és a dir, que es pot establir una seqüència entre a) pre-requisits polítics d'un nou grup majoritari; b) adequació de la CEDA a eixos prerequisits, i c) dades socials del País Valencià com a possibilitadores de les notes essencials de DRV-CEDA. Junt a açò cal assenyalar el paper de Lluís Lucia, no tant o no sols com a líder, sinó com a legitimador teòric.

102

www.faximil.com

(8) La reacció de DRV davant el fracàs electoral del 12 d'abril fou irada, en veure l'escàs entusiasme monàrquic dels sectors acomodats. L'article de Lucia, el dia 14, al "Diario de Valencià" es titula significativament "jYa no mas defender lo que no merece ser defendido!" L'experiència "monàrquica" de DRV no pogué ser més efímera.

L'EUFÒRIA ECONÒMICA COM A POSSIBILITADORA

No estem en condicions de fer un esbós econòmic del període immediatament anterior. Per al nostre propòsit ens basta, però, amb manipular una mena d'indicadors sòcio-econòmics rudimentaris. Aquests indicadors ens porten a considerar els anys vint com un període de prosperitat econòmica socialment significativa; és a dir, que, al marge d'una qualificació estrictament econòmica del període, aquest revela eufòria a les classes dominants, probablement amb base real. A cavall entre els negocis i la política es situa aquell terreny prepolític, que són les institucions empresarials i les revistes econòmiques, indicadores de consciència de classe burgesa o almenys d'una superació de l'individualisme absentista. Doncs, bé, en aquesta direcció trobem, centrant-nos a l'any 1928 (9): a) Es publiquen a València les següents revistes econòmiques: "Los Mercados" (agrícola); "Boletín de la Càmara de Comercio"; "Acción Vitícola" (portaveu de la Unión de Viticultores de Levanté); "La Agricultura" (agrícola i comercial); "Boletín Arrocero"; "La Voz del Comercio"; "Valencià Atracción" (propaganda i turisme); "Vida Corporativa" (òrgan del "Colegio Oficial de Agentes Comerciales de Valencià"); "Boletín General del Ganadero y del Agricultor"; "El Agrario Levantino" (òrgan de la "Càmara Oficial Agrícola"); "Anales" (trimestral, òrgan de la "Caja de Previsión Social del Reino de Valencià"), i "Boletín de la Càmara Oficial Pasera de Levanté". Algunes d'aquestes publicacions són quinzenals. Més significatiu encara és que, fora de les dues primeres, totes han nascut durant la Dictadura i les cinc darreres tenen menys de dos anys d'existència al 1928 (10). b) A V'Unión Nacional de la Exportación Agrícola", que té sols quatre anys de vida, són valencians: el president honorari (Carles Sarthou), el secretari general (Lluís Garcia Guijarro, que jugarà un important paper a la Derecha Regional),

103

www.faximil.com

(9) Triem aquest any perquè lògicament és l'antecedent més immediat de l'elaboració per Lucia del seu llibre i perquè ens permet obviar el problema de la crisi del 29. (10) Elaboració sobre Almanaque "Las Provincias", 1929, pp. 137-141.

els dos vice-presidents, el tresorer i set dels catorze vocals. (A banda de València hi són representades Borriana, Alzira, Castelló i Dénia) (11). c) La "Càmara de Comercio" té com a president a Ignasi Villalonga, connectat amb un Banco de Valencià, que ha estrenat edifici l'any anterior i posa ara als seus anuncis "integrado por elementos valencianos". La "Càmara" produeix la impressió d'un organisme viu, que està present i dialoga amb l'Administració, fent durant l'any 52 gestions davant seu (12). d) L'empresariat agrícola es mou. El president de la "Càmara Oficial Agrícola" és elegit representant de totes les cambres al Comitè Central del Crédito Agrícola. Aquesta cambra en té tres seccions autònomes (Unión de Viticultores, Federación de Productores de Naranjas i Unión de Agricultores Arroceros). Es crea el Consorcio Arrocero i els taronjaires s'hi oposen amb èxit als intents d'organització e intervencionisme estatal: dues actituds distintes, que tradueixen respectivament la crisi de l'arròs i el bon moment taronjaire, amb el que la flexibilitat de posició envers l'aparell estatal es fa manifesta (13). e) Per recolzar el projecte d'autopista Madrid-Conca-València es fa un míting aprofitant l'arribada el 4 de febrer del comitè central de l'obra. El teatre Principal s'ompli de gent, que hi va per invitació. Parlen, entre altres, Mariano Gómez i Villalonga. Els seus discursos despertaron gran entusiasmo... repletos de un sano valencianismo y de una gran amargura, porque nunca fue debidamente atendida Valencià de los Poderes Públicos (14). f) Projectes urbanístics: l'avinguda de l'Oest, el sanejament de l'Albufera i la Devesa (Se construirà en esta el aeropuerto y un hipódromo de invierno, uniéndose a la capital por medio de un paseo marítimo de 17 kilómetros de longitud, todo el balcón sobre el Mediterràneo) (15). (11) Ídem, pp. 431-432. (12) Ídem, pp. 339-342. (13) Ídem, pp. 401-404. (14) ídem, p. 51. (15) ídem, p. 122. El lector notarà correspondències amb el 1972, que interpretarà lliurement. www.faximil.com

104

En podríem adduir altres notes (com la creació el 1930 del Centro de Estudiós Económicos Valencianos), però no substituirien la necessitat d'estudis econòmics del període i creiem que les notes apuntades poden justificar la qualificació del període immediatament anterior al naixement de DRV com un moment en què les forces econòmiques locals manifesten una vitalitat col·lectiva i no una mera presència individualitzada. Organitzades i amb experiència de relació amb el poder públic, hi eren preparades per a una eventual aventura política (16). Cal fer, però, una puntualitzacio que ens dóna la pista sobre el caràcter de la classe dominant. HIPÒTESI SOBRE LA CLASSE DOMINANT

Una observació entroncada amb les anteriors ens permet situar el protagonista social de la renovació política de la dreta al País Valencià. Dèiem que la Càmara de Comercio havia fet, el 1928, 52 gestions davant els poders públics. El nom oficial de l'entitat és i era Càmara Oficial de Comercio, Indústria y Navegación. Calia suposar aleshores que la defensa dels interessos industrials seria una de les seues funcions. Doncs bé, solament 5 d'eixes 52 gestions tenen un caràcter pròpiament industrial; altres 2 tenen caràcter industrial i comercial; 21 són purament comercials, 11 s'hi refereixen a transports i, finalment, n'hi ha 13 gestions vàries, de les que solament alguna és connexa amb la indústria al mateix temps que amb el comerç. Aquest desinterès per la indústria per part de l'organisme únic que semblava competent, s'afegirà a la manca de publicacions industrials, existència d'altres institucions patronals agrícoles, etc. No és, aleshores, arriscat suposar que la classe dominant al País Valencià fóra definible com burgesia agrícola-comercial. Aquesta definició suposa un conjunt d'afirmacions: 1. Hi havia una classe dominant, en la mesura en què operativament es manifestava cara a les classes dominades (con-

105

www.faximil.com

(16) El problema de la posterior crisi econòmica del País no afecta a la nostra hipòtesi. Posada en marxa la renovació política en un moment d'eufòria econòmica, la crisi sobrevinent accentuaria la consciència d'interessos específics utilitzant precisament uns instruments creats durant l'eufòria.

flicte laboral, etc), cara al poder públic i cara a ella mateixa (indicis d'activitat conjunta). 2. Aquesta classe dominant era de natura burgesa, en la mida en què no era aristocràtica (l'aristocràcia podria resultar un dels seus sectors) ni petit burgesa (el seu volum d'operacions econòmiques i la presència d'elements financers la distancien netament). 3. Aquesta classe era agrícola-comercial, en la mida en què resulta ser la indústria poc important en termes absoluts i relatius i l'activitat agrícola i la comercial es veien connexes mitjançant la importància d'una exportació de productes agraris. L'exacta relació entre terratinents, mitjans propietaris, exportadors i comerciants en general, no ha estat encara estudiada. Provisionalment, però, nosaltres considerarem que constituïen un bloc burgès on no eren poques les coincidències d'interessos i d'on en principi es pot afirmar en general que constituïen una classe dominant desinteressada per la indústria, poc depenent de la resta de l'Estat Espanyol com a mercat, lliurecanvista, poc favorable a la intervenció estatal a l'economia i que contemplava el govern central sols com garant de l'ordre i dispensador de favors poc propici als valencians. L'articulació d'aquesta classe amb els sectors dominants a la resta d'àrees de l'Estat Espanyol és un altre punt sobre el que caldria investigar. Provisionalment, però considerarem que no hi ha raó aparent per a considerar la relació especialment conflictiva (17). Basada la classe dominant espanyola en la propietat de la terra i essent per tant predominantment agrària hom podria parlar d'una plataforma comuna, malgrat l'índole acusadament comercial que presentava la classe dominant valenciana. En aquest punt, la diferència amb la burgesia del Principat és evident i potser no siga casual que l'home més pròxim a la Lliga fóra Villalonga, un financer i no un terratinent. Des de la participació valenciana a la proclamació d'Alfons XII la història del període és la història d'un no enfrontament entre la burgesia agrícola-comercial valenciana i la

106

www.faximil.com

(17) Sempre utilitzant com a paradigma el clàssic enfrontament entre la burgesia catalana i els sectors oligàrquics castellans. No neguem en absolut una conflictivitat menor, fruit dels diferents tipus d'agricultura existents per sota.

classe dominant de les terres castellanes. La crisi del 17, precisament per la gravetat de les seues repercussions econòmiques al País Valencià, pot ser una data clau per a revelar els modestos límits de la indignació de la classe dominant valenciana. Solament un estudi de les bases sòcio-econòmiques del republicanisme ens podria aportar més llum sobre la qüestió si descobrís alguna relació més enllà de l'opció ideològica (per exemple, entre burgesos blasquistes i interessos econòmics específics). El fet és que hi ha una classe dominant no massa conflictiva amb els sectors dominants a l'Estat Espanyol, que es conformaria amb influir en la política comercial exterior, que té queixes i peticions, però no un programa sustentat per interessos contraposats i que per aquests anys travessa una eufòria sòcio-econòmica que li permet de fer una contribució a la renovació de les fórmules polítiques de la dreta a escala espanyola. PRE-REQUISITS D'UN GRUP NOU DE DRETA

107

www.faximil.com

Caiguda la Dictadura les possibilitats de renovació de les formacions polítiques conservadores apunten en direccions ben determinades. Podem parlar de pre-requisits; és a dir, problemes previs que devia resoldre qualsevol formació política de dreta per a tenir alguna possibilitat d'èxit. Però abans caldrà que expliquem què volem dir amb això de "la dreta". "La Dreta" és ací un terme que utilitzem temptativament i amb la finalitat de tendir un pont entre el nivell estrictament sòcioeconòmic i el nivell polític, sense cap tendència a la hipòstasi. Les capes dominants —aristocràcia, terratinents, burgesies, capital financer— es mouen per aquesta època en un terreny delimitat per dues tasques polítiques: liquidar els elements socials i polítics que a la societat espanyola hi queden de l'Antic Règim o feudalisme i evitar una revolució proletària. El que anomenem Dreta és el conjunt de forces disposades a fer la segona tasca en detriment de la primera o, a major abundament, a fer la segona i evitar curosament que hom faça la primera. Les forces socials del l'Antic Règim, però també les burgesies i el capital financer en la mesura en què estaven disposades a sacrificar els seus eventuals interessos respecte a una societat completament burgesa a canvi d'assegurar la contenció de la classe treballadora, són en principi allò que constitueix "La

Dreta". En segon lloc, "La Dreta" inclou els elements disposats a actuar políticament en idèntic sentit per raons ideològiques com, molt notòriament, la quasi totalitat dels catòlics, poc avinents a la idea d'una democràcia liberal (18). "L'Esquerra" és, dintre aquest esquema conceptual, el conjunt de forces disposades a liquidar els elements de l'Antic Règim, fins i tot amb els riscs implicats en demanar l'ajut d'elements proletaris. Òbviament, els elements proletaris són també esquerra, per altra via. "El Centre" pot ser definit com el conjunt d'elements que no entenen la situació, que se'n surten del moment històric, bé siga intentant donar per feta la liquidació de les deixalles de l'Antic Règim, bé pretenent que Dreta i Esquerra els deixen a ells governar en virtut de la seua assenyada moderació (19). Dreta, Esquerra i Centre no són, doncs, ni capes socials, ni idees, ni classificacions de partits, sinó el punt de contacte entre l'estructura social i les possibles actuacions polítiques d'eixe moment històric. La Dreta —d'ara endavant ho posarem amb majúscules— es troba al 1930 sense fórmules polítiques, en el sentit doble de formes institucionals i de formes d'organització política. L'Esquerra és una amenaça en les seues dues formes, esquerra burgesa i esquerra proletària. Què era el que li calia fer a aquest conjunt heterogeni, però ben delimitat, de forces socials? Al marge del problema del seu grau de deliberació sembla evident que les opcions de La Dreta no eren il·limitades i poden ser qualificades, a posteriori, com a prerequisits. Si la CEDA arribà a competir amb l'Esquerra en un terreny que ja no era el seu fou perquè s'ajustava a aqueixos prerequisits, i si DRV s'anticipà a la CEDA és perquè algunes dades de la societat valenciana permetien especialment l'aparició i desenrotllament d'un grup que complirà eixos pre-requisits potser en un grau major que el de la CEDA en conjunt. Quins eren aquests límits aquestes condicions de possibilitat? (18) El que normalment s'anomena Reacció seria en aquest esquema sols un sector de la dreta, al menys transigent, bé fora per interessos econòmics, bé fora per raons estrictament ideològiques. (19) Traduït a nivell de grups polítics, aquesta definició ens porta a considerar com a tal "centre" als radicals, mauristes, i alcalazamoristes, o a l'intent de Portela. La Lliga i el Partit Nacional Basc, que sovint són considerats com a centre en el sentit convencional del terme, en realitat responen a les peculiars situacions d'Euzkadi i Catalunya i al propi pes de la variable "problema nacional".

www.faximil.com

108

1. Devia reclutar els seus dirigents, o almenys una bona part, entre un sector nou. Cremats els vells polítics conservadors liberals i també un cert tipus de conservador (l'home de la Unión Patriòtica); les possibilitats semblaven apuntar cap a nous homes de negoci o cap als dirigents confessionals, com capacitats més viables. 2. La nova formació política devia ser de masses, donat que ja solament amb masses podia La Dreta disputar el poder a les organitzacions de masses de L'Esquerra. Les velles organitzacions de quadres hi tenien poques possibilitats. 3. La necessitat de masses implicava com a pre-requisit un mínim d'indiferentisme respecte a l'opció monarquia-república. 4. La mateixa necessitat de masses obligava a la recerca d'un mínim de generalització d'interessos. És a dir, si tota classe dominant presenta els seus interessos com a interessos comuns, quan té que enquadrar masses necessita un mínim de realitat parcial en què basar aqueixa comunitat d'interessos que diu defensar. 5. El pre-requisit anterior, i l'èxit com a antecedent de la Lliga, semblaven apuntar cap a un elevat component de regionalisme en la fórmula política que tingués èxit. 6. En general, l'ambigüitat li seria absolutament necessària a tal formació política, com a única garantia de reclutament de masses, en el sentit de què ni un caràcter marcadament demòcrata-liberal, ni un regionalisme que apuntarà cap al nacionalisme, podien aplegar el suficient nombre d'adherents. Creiem que aquestes notes, que després serien distintives de la CEDA, es donaren a la DRV amb major força, degut a les peculiars circumstàncies del País Valencià i que açò és el que explica en definitiva per què la fórmula política de la reorganització de La Dreta naix a València. Revisem la DRV a la llum d'aquests pre-requisits. UNS DIRIGENTS CATÒLICS I EL CATOLICISME COM A PRIMERA ORGANITZACIÓ DEL CONSENS

109

www.faximil.com

Al llarg de tota l'obra de Lucia, que serveix com a primer text

de DRV (20), hom respira una motivació predominantment religiosa, des dels seus propis subtítols. Autor de poesia mística (21), Lucia constituirà alhora el símbol i el líder del grup. És l'home nou que pot renovar la política de La Dreta precisament perquè és nou, precisament perquè no està implicat en la vella política de dreta. Amb Lucia, altres homes d'acció catòlica proporcionaren a La Dreta l'eix dirigent entorn del qual constituir una nova formació política. Després ja vindran els cacics, els homes de sempre, els detentadors de poder econòmic; però la necessitat per a La Dreta d'oferir una imatge nova ja haurà estat possibilitada per l'existència d'un nucli extret d'una nova provinença: els homes entorn de l'Església (22). El caràcter confessional de la crida de Lucia ens posa sobre la pista del paper aglutinant polític del catolicisme. Amb les seues paraules: "A todos los hombres de buena voluntad, a todos los patriotas, a todos los católicos, a todos los vanguardistas. Y sobre todo a vosotros, juventudes de hoy... (he aquí que ha llegado la hora de) la afirmación, acción, dijerenciación. Unión (jundamentada en la) afirmación de unos mismos principios y en la moral de unas mismas conductas. (No de) principios vagos e indeterminados. Sinó afirmación de normas de doctrina y de procedimientos concretos. (No son las nuestras) afirmaciones dogmàticas (sinó) afirmaciones de hombres. (Somos católicos, però) no decimos (que los demàs no lo sean)... (Y porque sabemos que son muchos los que profesan ese) mismo creer, mismo sentir, ese mismo obrar, levantamos hoy esta bandera de la confesionalidad política. (No quiere esa bandera... Quiere, en fin, hombres) /que sean hombres!... (para los que nos sigan) nuestra gratitud de hombres; (para los que enfrente o al (20) De fet, tota la part estrictament política del llibre passà íntegra a texts oficials. (21) Vide "Salterio de mis homs", publicat pòstumament, València, 1953. (22) L'altra possible cantera, la dels homes de negocis, tindrà un cert paper, que ens proposem investigar en altre moment. Un exportador i diplomàtic distingit, Garcia Guijarro, o un patró progressiu i catòlic, Gadea, tindran també la seua importància. No s'oblide que la renovació política burgesa va també per una altra via: la renovació del blasquisme, en la que seran presents interessants maniobres de sectors burgesos. www.faximil.com

110

lado queden, nuestro) respeto de caballeros (y nuestra caridad de crístianos) (23). Doncs bé, es tracta d'un partit de catòlics (almenys com a projecte explícit), no d'un partit d'inspiració catòlica que cride als que, no compartint les creences religioses, coincidesquen en el programa polític. La vigència política de la divisió entre catòlics i no catòlics és, per a Lucia, una evidència plena. Sindicalistes, republicans, socialistes i liberals, diu Lucia que "...podran renir sus querellas, però apareceràn unidos como una pina cuando se trate de defender todo lo que sea laicismo y de combatir todo lo que sea religión, que ellos llaman clericalismo" (24). L'apel·lació a sectors d'ordre no confessionals sols vindrà després, quan s'accepte l'aliança circumstancial de DRV amb aquelles organitzacions que defensen determinats principis. Aquesta norma, votada en assemblees posteriors, exigia, però, que les organitzacions no confessionals en qüestió defensaren el règim de Concordat (25) i apareixia "en segona convocatòria", després de l'apel·lació a l'aliança amb altres organitzacions confessionals. El partit no sols és confessional, sinó traducció política de la posició religiosa. Diu Lucia: "...si queremos los católicos que nuestras ideas prevalezcan en la idea de la organización del Estado: una disciplina; una organización; un partido político —ipo.ro, qué huir del nombre si no tiene otro?—... (26). Al problema de renovació política de La Dreta s'hi superposa

(23) Síntesi del primer capítol del llibre de Lucia "En estàs horas de transiciórí", València, 1930, El "Diario de Valencià", pp. 9-14. La síntesi està construïda amb base a les paraules i frases subratllades per l'autor. Les frases entre parèntesi són igualment de Lucia. El subratllat actual és nostre. (24)

LL. LUCIA, op.

cit,

77.

(25) "Derecha Regional Valenciana. Su historia. Su ideario. Su tàctica. Su obra. Su organización", València, 1933. LL. LUCIA, op. cit.,

77.

111

www.faximil.com

(26)

el problema del ralliement, de la incorporació dels catòlics a la política del liberalisme, facilitant aquest la resolució d'aquell. D'ací naix una de les mostres més interessants que coneixem del dualisme entre home polític i classe a la qual serveix, entre motivacions individuals i funcions socials. El que per a Lucia i la seua gent és incorporació a la vida pública com a acte religiós, esdevé objectivament renovació de l'èlite política de La Dreta. La pròpia honestedat del polític catòlic és condició de possibilitat de salvar-li la papereta a les forces socialment dominants. Els camins individuals i els camins de les classes socials són sempre diferents, però sempre lligats; ni es pot reduir el paper del dirigent a pura combinació d'astúcia amb interessos de classe ni es pot liquidar el terreny de classe en què es mou el projecte individual del líder i que en definitiva marca els límits del seu èxit i del seu fracàs. Complit aquest pre-requisit, el de renovació dels quadres, la forma concreta com s'instrumenta -—els polítics confessionals— servirà a més per a ajudar a obtenir les masses que altre pre-requisit demana: La garantia religiosa dels dirigents servirà per a obtenir adhesions entre sectors que no podrien ser incorporats per La Dreta amb altres motivacions, ja que tindrien interessos econòmics divergents. El vot de la dona o del catòlic pobre esdevenen possibles per a la nova formació de dreta. UN PARTIT DE MASSES

Des del seu origen, DRV es configura com un partit que vol eixir de les formes típiques de la política de dreta: els cercles d'iniciats, les tertúlies de notables, el banquet polític. Quan s'inaugura el domicili social hi ha declaracions ben explícites al respecte: "Se quiere huir del Casino propiamente tal. Lo preponderante debe ser y serà la labor política" (27). S'estableixen en el segon pis oficines electorals que funcionaran permanentemente y con personal fijo y retribuido (28). Clara superació de la forma intermitent de fer política pròpia dels partits "Diario de Valencià", 9 de març de 1930. ídem, ídem. 112 www.faximil.com

(27) (28)

de quadres. Més significatiu és encara el desig de fer un partit amb afiliats. Òbviament n'hi ha vacil·lacions, però el propòsit és clar. La quota mensual serà de 5 a 25 pessetes; amb caràcter excepcional les persones modestes podran pagar menys de 5, però sempre més de 2 pessetes. Això no obstant, la quota és percebuda com un obstacle a la massificació del partit, i es fan nous esforços per ampliar la base. En efecte, els qui essent manifestament pobres actuen com a interventors podran acudir gratuïtament al local, tots podran, finalment, figurar-hi com a adherits encara que no siguen cotitzants (29). Un altre tret significatiu el constitueix que per les mateixes dates Lucia rebutja la proposta d'un banquet-homenatge a la seua persona. "jVamos a empezar gastàndonos cinco o diez mil pesetas en un banquete?" es pregunta Lucia, amb criteris pragmàtico-polítics més enllà de la pura modèstia personal. La contraproposta de Lucia serà encara més significativa: invertir aqueixos diners en contractar un teatre per a què es cèlebre un míting al que puga anar tothom sense pagar. La visió de Lucia del partit de masses, del partit policlassista, és ben explícita. La idea del míting popular, de masses, devia ser nova per als homes de dreta (30). Pel demés, tota la història de DRV serà la història de la constitució d'un partit de nou tipus, d'un partit de masses amb forta densitat organitzativa. Des de la intensa vida de les associacions locals o de les seccions femenines (Acción Cívica de ta Mujer) al fet de què ja al moment de sorgir el 1930 s'organitze amb quatre secretariats (electoral, administratiu, de propaganda i econòmicosocial) (31). Masses, però, no significa necessàriament assimilació de l'esperit democràtic de la revolució burgesa. L'acte de posar en marxa una organització que haurà de competir en batalles electorals sobre una base d'implantació massiva no pot liquidar les pròpies concep(29) ídem, dies 12 i 13 de març de 1930, respectivament. (30) Ídem, dies 9 i 11. (31) Sobre la dinàmica de DRV com a partit de masses, vegeu el treball de JOAQUIM TOMÀS VILLARROYA: "La campana de la Derecha Regional Va-

113

www.faximil.com

lenciana en las elecciones de 1933", "Saitabi", XIV, València, 1964.

cions jeràrquiques i paternalistes de La Dreta. Pocs paràgrafs tan reveladors com aquell en què el "Diario de Valencià" dóna notícia de la marxa de l'afiliació femenina. Entre les moltes dones adherides... "Figuran las mas distinguidas damas que siempre destacan en las Asociaciones Católicas... "Però no solo las personas de posición han respondido al llamamiento. Ante nosotros tenemos hoy un alto ejemplo de ciudadanía y de concepto de los deberes sociales de una mujer del pueblo: es un boletín de una criada de servicio —Ana Valiente— que ofrenda una cuota mensual de dos pesetas. jQué lección mas hermosa y consoladora! jOjalà sea aprendida y secundada por muchas!" (32). (Els subratllats són nostres.) El paràgraf, al marge de tota ironia "camp", ofereix una extraordinària barreja d'elements Antic Règim i elements democràtics. Es parla de ciudadanía, però al mateix temps de deberes. La gent de diners és definida com gent de posición (visió estàtica de la societat). Hi ha elements religiosos, com aqueixa impressionant qualificació de la quota com ofrenda. El pueblo no és ací el nom de la col·lectivitat política (visió democràtica) sinó el de la gent de baix, sense posició (visió aristocràtica, jeràrquica). Finalment, aquesta anècdota és consoladora, amb el que s'apunta via llenguatge religiós (consolador = moralment exemplaritzant) a la idea de reparació social: front a la ingratitud, el desviament de les masses, una lliçó moral: encara hi ha esperances, no tot el poble està perdut. Llenguatge religiós i ambigüitat entre visió democràtica i visió jeràrquica de la societat: un signe de DRV i de les seues pròpies condicions de viabilitat com a grup majoritari de la dreta. MONARQUIA O REPÚBLICA

Englobar a les forces conservadores i atraure masses requeria una certa indefinició respecte a Monarquia o República. Definir-se vigorosament monàrquic o vigorosament republicà hagués estat una "Diario de Valencià", 14 de març de 1930. 114 www.faximil.com

(32)

115

www.faximil.com

forma de reduir el propi àmbit de reclutament polític. Per això DRV naix monàrquica quan encara hi ha monarquia i accepta amb escasses reserves la República quan aquesta esdevé. S'articula en aquest punt perfectament el conjunt de nivells: la necessitat general a l'Estat Espanyol d'un partit indiferentista s'acompleix al País Valencià més plenament, mitjançant DRV, en virtut d'especials característiques de la societat valenciana. La seua viabilitat teòricopolítica, la coherència de la incoherència, ve donada pel caràcter religiós de la convocatòria política i la pròpia coherència del pensament de Lluís Lucia. En efecte, al País Valencià hom no ha pogut constatar un particular entusiasme per la monarquia alfonsina. Si alguna cosa en sabem sobre la política del País és que el republicanisme era fort i que sectors rurals i catòlics eren carlins. La monarquia alfonsina IOU cosa de l'oligarquia caciquil tradicional, més que no de la totalitat de la classe dominant; doncs bé, aquesta era precisament l'èlite política que calia substituir. Fracassats els cacics, fracassava també la seua fórmula institucional. Quedaven, front a front, republicans i carlins. I un bon nombre d'indiferents. L'indiferentisme pragmàtic, o, per dir-ho d'alguna forma típica, el "meninfotista", són actituds polítiques de dubtosa presentabilitat. Calia un indiferentisme teòric, i sols una política confessional podia donar a l'indiferentisme un estatut teòric-ideològic i, amb ell, decòrum-polític. Solament en nom de la defensa de principis d'una jerarquia axiològica major (la fe, la civilització cristiana, la família, els drets de l'Església, etc), la no qüestió prèvia de formes de govern passa d'oportunisme a essencialisme. de necessitat política a, per dir-ho amb terminologia de Lucia, política de principios. És impossible no constatar la vinculació ideològico-emocional entre catolicisme i monarquisme, precisament en la mesura en què són dues instàncies invariants —l'Altar i el Tron— de la matriu ideològica de l'Antic Règim. Doncs bé, del que es tracta és de superar la intransigència respecte al liberalisme, al Nou Règim; el que es tracta és de la tornada dels catòlics a la lluita política, la fi de l'abstencionisme. Davant aquesta motivació històrica, la coimplicació monarquia-catolicisme es dissol. El segon terme cobra autonomia. De sobte, el catòlic recorda l'accidentalitat de les formes de govern respecte al dogma i la moral social. En la mesura en

què no percebeix la política com a immanència, el polític catòlic pot arribar a relativitzar allò que externament és el nivell simbòlic màxim de la política: la forma de govern. Però això sols pot fer-ho el polític catòlic, l'home que surt a la política per una motivació ètica o ideològica i que per això pot en aqueixes circumstàncies donar a la classe dominant l'instrument de recanvi que necessita. Exactament, Lluís Lucia. Tots els elements biogràfics de Lucia hi apunten. Ha estat carií. Seguint a Mella ha trencat amb el pretenent per haver trobat inconseqüent l'actitud d'aquest. La línia política s'ha imposat sobre el legitimisme: hi ha ací un clar precedent del seu deslligament d'apriorismes monàrquics. Finalment, el progressiu desvetlament d'una vocació a la defensa política d'interessos catòlics, el portarà a l'indiferentisme, però sempre per camins religiosos. Al 1933, Lluís Lucia declara: "Yo vi un dia caer una corona y una cruz. Quise coger las dos cosas, porque vi lo que ello significaba para el porvenir de Espana. No pude coger la corona y cogí la cruz. Con eso me basta" (33). Òbviament, DRV naix com a monàrquica, però en el seu mateix plantejament hi era present el germen d'una actitud indiferentista. El principi xxiv dels enunciats per Lucia al seu llibre diu: "En principio nos son indiferentes, como católicos, todas las formas de gobierno." Ara bé, es consideren en el deure de defensar el règim monàrquic per: "Responder a la tradición y al sentir de la nación espanola." "Su honda raigambre en la conciencia nacional." "Su estabilidad." "La tendència marcadamente anticristiana de sus enemigos" (34). (33) Declaracions de Lluís Lucia a J. Aparicio Albinana, en La Voz Valenciana, 14 de març de 1933. (34) "En estàs horas de transición", p. 98. www.faximil.com

116

Aquest paràgraf és enormement condicionador del monarquisme. De les quatre raons, la darrera és absolutament exterior a la monarquia. Les altres tres quedarien seriosament afectades quan es proclamarà la República. Podria parlar-se d'estabilitat? On era el sentir de la nació? No s'havia demostrat fins a quin punt era de trencable aqueixa tradició? Si en principi es partia de l'indiferentisme i les argumentacions a favor de la defensa de la monarquia depenien tant del simple fet de què la monarquia era vigent, no resultava particularment fàcil passar a posicions d'acatament de la República? Molt més fàcil que d'altres formacions polítiques de dreta. Complit el deure de "defendre el règim monàrquic" a les eleccions del 12 d'abril, la missió estava acabada (35). No calia, doncs, grans canvis teòrics per a passar a una posició quasi "republicana" una vegada proclamada la República. Amb el mateix principi xxiv, DRV canvià de posició: "Dadme agua pura del pozo de Jacob —deia Lucia—, agua pura de principios, agua pura de justícia social, que yo beberé en cualquier tiesto de càntaro viejo aunque tenga la forma de gorro frigió" (36). L'indiferentisme catòlic, la vinculació a la jerarquia eclesiàstica (que donava la consigna d'acatament al nou règim) dels dirigents de DRV, es correspondrien amb el carlisme, el republicanisme o l'indiferentisme no teoritzat dels seguidors. Ací trobem de nou la relació entre les característiques de la societat valenciana i l'èxit de DRV. Amb sentits diferents, hi convergien la nova élite, els detentadors de poder econòmic (disposats a salvar el poder econòmic al marge del signe institucional) i les masses no esquerranes d'un País marcadament no alfonsí. INTERESSOS AGRARIS COM A INTERESSOS COMUNS

Quan la política esdevé de masses, la necessitat de la classe o bloc dominant de presentar els seus interessos com a interessos

117

www.faximil.com

(35) Article de Lucia del 14 d'abril, ja citat. L'endemà un altre article de Lucia acata expressament la República (que "ha salido de las urnas electorales como expresión de una voluntat de la nacióri"). (36) Declaracions a J. Aparicio, abans citades.

comuns s'acreix. Els grups polítics amb vocació majoritària han d'atendre al problema d'obtenir adhesions entre classes populars 0 dominades. Ja no s'espera d'aquestes classes la tradicional aquiescència a una política feta pels senyors com a indiscutida consagració del seu poder econòmic. Ara li cal a La Dreta obtenir adhesions: com a mínim, l'acció de votar per les dretes en lloc de per les esquerres, 1 per això li cal convèncer a aquestes classes o capes populars de l'existència d'una comunitat d'interessos. El feixisme, una de les formes del partit de masses, resol el problema per l'apel·lació a uns insteressos supraempírics i supraindividuals de la nació que, precisament per no ser verificables ni particularitzables, poden semblar comuns. La noció de bé comú, plataforma teòrica de La Dreta confessional, necessita definició i concreció. Es tracta de trobar una certa base empírica a la comunitat d'interessos postulada. Un país capitalista en expansió pot trobar en l'aventura colonial la base de consens en què recolzar el lideratge de la classe dominant. L'ambigua estructura econòmica de l'Estat Espanyol possibilitava en general situar la hipotètica comunitat d'interessos en el terreny de l'agricultura. Pels anys trenta existia el mínim d'indústria i concentració financera per a què parlar de defensa d'interessos agraris tingués un cert sentit i no fóra una pura redundància com hagués estat si tots els interessos fossen agraris. Al mateix temps, la base agrícola era suficientment predominant encara com per a què entorn a interessos agrícoles es pogués tractar d'agrupar a una bona porció de la població (37). Era a la referència agrícola on La Dreta podia trobar els materials econòmics per a una versió específica del postulat dels interessos comuns. Òbviament, a la indústria la conflictivitat social era més manifesta i el nombre de persones implicades menor (38). La mediació ideològica, clau entre postulació d'uns interessos comuns i identificació voluntària de La Dreta amb els interessos agraris, la trobarem en el mite de la postergació del camp. Mite té ací un sentit raonablement tècnic, gairebé estricte. Al marge dels (37) Una correlació significativa és la menor implantació de DRV a les comarques alacantines que a les castellonenques i centrals, corresponent-se globalment amb un major pes de la indústria a aquelles. (38) Precisament als llocs com Andalusia, on la conflictivitat camperola n'era més acusada, la CEDA fou més dèbil a nivell de masses. www.faximil.com

118

signes reals de postergació, l'afirmació "el camp està essent desatès" té una funcionalitat molt exactament mítica. El mite és reconstrucció, reharmonització de dades disperses i dissonants. Si el camp estava postergat, aleshores tots, des del gran propietari al jornaler, estaven postergats. El món social era susceptible de ser re-interpretat míticament, eliminant el problema de la lluita de classes. L'harmonia d'interessos cobrava un valor combatiu, la cohesió postulada es reforçava amb la referència a un "alter" (indústria-finança-govern), facilitant el sorgiment d'una dinàmica in-group/out-group, una congelació de rivalitats internes per referència a l'enemic exterior; tal com el nacionalisme o el colonialisme en altres circumstàncies socials. Així, l'agrarisme de la CEDA prendria el caràcter específic de "dejensa de los intereses agrarios". Defensa, és a dir, resposta a una agressió per molt que eixa agressió fóra bàsicament el propi procés històric del capitalisme amb la seua marxa cap a formes industrials de producció i formes urbanes de vida (39). El sorgiment precoç de la DRV al País Valencià demana l'anàlisi d'aquest punt. La tesi agrarista podia tenir més viabilitat al País València que a altres zones, precisament per ser al País Valencià on es podia constatar més clarament una preponderància d'interessos agraris i una certa estructura poc conflictiva del camp. Evidentment, el País Valencià d'aleshores tenia ja elements industrials, i la fragmentació de la propietat o, en general, la poca conflictivitat sols eren tals comparades amb les zones latifundistes. Això, però, mentre a Andalusia plantejar com a policlassistes els interessos agraris hagués estat una grandíssima broma, al País Valencià hi era una exageració més creïble. País aleshores agrícola i d'agricultura pròspera, l'agrarisme esdevenia més viable, però en particular a través d'un major realisme del mite de la postergació. Parlar de postergació dels interessos dels cerealistes castellans hi era una cosa completament distinta de parlar de la postergació dels interessos agrícoles valencians. La major prosperitat i agressivitat comercial de l'agricultura valenciana feia en els moments de crisi o dificultat resultar més palesa la desatenció. No és aquesta ocasió per a analitzar la ideologia agrarista al País

119

interessants com el de la pròpies conseqüències del "Historia y conciencia de 1969. www.faximil.com

(39) Qüestió que ens remet a fenòmens tan freqüent negativa de la burgesia a assumir les procés històric que ella impulsa. Vide LUKACS: clases", capítol "La conciencia de clases", Mèxic,

Valencià. Avui, essent inequívoca la major dinamicitat del sector secundari, encara és perceptible a dreta i esquerra que els valencians es veuen com un país agrícola. A major abundament, durant els anys 30, una visió del País com a agrícola, i més encara un projecte de reivindicacionisme agrícola, en podia ser enormement popular en el sentit precís de què La Dreta, presentant-se com a agrarista, podia obtenir eixe tipus d'adhesions populars que segons el nostre plantejament necessitava. En particular, si la defensa d'interessos agraris venia unida —i així era— a plantejaments "regionalistes", de forma que es fusionaven ambdues línies d'obtenció de consens. Plantejar la igualtat "País Valencià = interessos agraris" era una simplificació que avui qualificaríem d'aberrant o almenys de miop, però així s'aconseguia reforçar l'àmbit popular de la convocatòria (en la mesura en què l'agrarisme es concretava a nivells regionals) i beneficiar l'agrarisme de l'anuència dels sectors menys exigents i explícits del valencianisme. Quaranta anys més tard, encara avui trobem certa benvolença per part d'alguns medis valencianistes d'esquerra envers al sector taronjaire exportador, manifestant amb això la capacitat engendradora de consens policlassista de l'agrarisme. Necessitada als anys trenta La Dreta espanyola de recórrer a l'agrarisme per necessitat de base popular, era al País Valencià on la mitologia agrària, sense deixar de ser mitològica, mantenia una major adequació a la infraestructura, esdevenint més pròpiament una ideologia creïble, socialment viable. La lectura de l'obra política de Lluís Lucia ens permet reconstruir el procés d'aquesta adequació, perquè, en Lucia, tot el que no és confessional és agrari, segons l'agricultura valenciana dominant. L'antiestatisme de Lucia té la seua arrel en la doctrina social de l'Església, però té el seu marc de referència en una agricultura d'exportació lliurecanvista i acostumada a no rebre sinó desatencions del govern central. En eixe menyspreu per la intervenció estatal, Lucia i els seus amics podrien ser acompanyats per bona part dels camperols, mitjans i petits. La Dreta obtenia així una base pragmàtica i no purament ideològica de consens. Inútil buscar en Lucia i en la DRV un programa d'actuació industrial o industrialitzadora. No hi és. El capítol econòmic del llibre de Lucia —"Hacia una política de realidades valencianas"— registra amb energia i brillantesa desatencions del Govern i problemes, però sempre problemes relaciowww.faximil.com

120

nats amb l'agricultura. Contraposa interessos agraris valencians amb interessos industrials extravalencians (acer, nitrogen), exigeix solució als problemes de transport (els ports, el ferrocarril), sempre amb referència a les dificultats de l'exportació, i quan tracta el problema de la falta d'habitatges el relaciona amb la qüestió agrària. Aquest darrer punt ens sembla significatiu. Segons Lucia falten cases i per això no acudeixen immigrants; escasseja la mà d'obra i pugen els salaris. Aleshores, "El jenómeno repercute inmediata y jatalmente como una carga mas sobre la economia y la 'paz agrària' (entrecomillat nostre) valenciana; porque a mayor necesidad de nombres y menos hombres, mas subido salario y menos directa e íntima relación entre el patrono que rige cada dia al obrero que el azar le brinda y el obrero que se entrega también a la disputa de la plazuela" (40). L'òptica patronal de Lucia és evident i ací li juga una mala passada, fent-lo contradir-se. Lògicament, a major quantitat de mà d'obra, més "disputa de plazuela". Continua: "Y es a esa falta de brazos, falta de brazos por falta de casas, a la que se debe la exagerada inflación de los jornales en determinadas épocas de màxima labor; el peligrosísimo aflojamiento de los lazos obrero-patronales, que tan propicio deja el espirítu del propietario a toda venganza y el del jornalero a toda propaganda de subversión y violència; y la ausencia de firmeza en la bolsa del trabajo, tan característica de nuestras zonas privilegiadas, donde el termómetro del cambio marca cada dia el grado que se le antoja, con grave daho de duenos y servidores, que no saben nunca al apuntar el alba de cada dia ni qué es lo que van a gastar ni qué lo que van a ganar..." (41). Aquestes dues cites ens revelen: a) (40)

L'òptica agrarista de Lucia que li fa parlar de nou del camp a propòsit dels habitacles. LL. LUCIA: op.

cit.,

121.

121

www.faximil.com

(41) ídem, pp. 121, 122.

b) El desig de mostrar els interessos agraris com a interessos comuns —tal com venim sostenint— que li porta a l'embolicat raonament sobre com la manca de braços perjudica a patrons i treballadors. c) La imatge idíl·lica del camp, típica del pensament conservador ("directa e íntima relación", "lazos obrero-patronales"), que no troba més obstacle per a ser real que l'escassesa d'habitacles per culpa de la desatenció estatal. La relació entre els interessos agraris i els regionals —d'altra banda— troba aquesta formulació rotunda: "5/ una región hay en Espana que por la riqueza de su suelo pueda hacerse la ilusión de que se basta a sí misma, es Valencià" "Si una región existe cuyos intereses económicos aparezcan contrapuestos a los intereses generales de Espana, esa región es Valencià" (42). Finalment cal considerar que als llocs on DRV ensopega o tem ensopegar amb reticències localistes o provincianes respecte a l'adjectiu "Valenciana" del seu nom i decideix substituir-lo, tria l'adjectiu "Agracia". Precisament perquè aqueixa substitució és una substitució pragmàtica cobra més significació la paraula triada. Òbviament, devíem de considerar que la paraula "agrària" despertava més identificació i consens que cap altra. UN REGIONALISME "BEN ENTÈS"

Diversos factors configuraven una tendència de la política majoritària de dretes cap a les formes menys conflictives de regionalisme; bàsicament cap a aquella fórmula en què regionalisme s'identifica amb defensa dels interessos econòmics de la regió, abandonant tota perspectiva cívica o patriòtica. No es tracta tant de què a La Dreta li calgués "fer-se" regionalista com de què un tipus de regionalisme pogués proporcionar certes oportunitats de completar la nova fórmula política.

122

www.faximil.com

(42) ídem, p. 102.

123

www.faximil.com

A la necessitat de fer el mínim de concessions amb què oposar-s'hi al regionalisme o nacionalisme d'esquerra, s'unia un evident procés de crisi de l'Estat. Si d'un costat La Dreta necessitava presentar com a alternativa un regionalisme "ben entès", d'altre quedava oberta la porta a tot tipus de revisió de l'Estat, perquè la pròpia Dreta es veia submergida en una etapa constituent per la crisi de les institucions polítiques. Bàsicament, el regionalisme —un regionalisme moderat i economicista— li oferia a La Dreta la possibilitat de situar en un terreny més pròxim i específic la comunitat d'interessos, l'harmonia entre classes de què intentaria convèncer als voltants de capes o classes populars. Bona part del que hem dit sobre l'apel·lació a la comunitat dels interessos agraris és aplicable a aquesta apel·lació a altres interessos: els interessos regionals. La mitificació de la postergació del camp troba el seu paral·lel en la mitificació de la postergació de cada "regió" concreta. És evident que per a aquesta operació no servia qualsevol regionalisme. Calia un regionalisme depurat de tota afirmació de caire nacionalista o nacionalitari i que equiparàs totes les àrees diferenciades de l'Estat Espanyol, fent tan "regió" al País Valencià com a Extremadura. Solament accentuant el costat econòmic es podia plantejar la qüestió còmodament. Regionalisme seria defensa dels interessos de la regió, però a més, interessos preexistents i en absolut interessos potencials en el sentit, per exemple, d'una òptica desenrotllista. No es tractava de llançar un projecte de transformació regional, sinó estrictament de defensar el que ja hi existia. La coherència interna com a pensament conservador es manifestava en la clara correspondència entre defensa de Vstatu quo social i defensa de Vstatu quo regional. En aquest sentit el regionalisme de La Dreta seria simplement un altre immobilisme. Al País Valencià aquesta operació era més viable que a altres llocs. Precisament perquè una problemàtica nacional hi era latent. Hi havia, doncs, el suficient component diferenciador i la suficientment poca consciència cívica com per a què un pseudoregionalisme pogués atraure masses. Si aqueix pseudoregionalisme es situava a nivell econòmic, enllaçat amb l'agrarisme, la possibilitat d'èxit augmentava. Finalment, l'escassa comprensió del problema nacional per l'esquerra hi afegia una garantia addicional. Volem dir senzillament que un petit propietari, sentimentalment valencianista, podia votar

a DRV en la mida en què els seus boirosos esquemes respecte al País i els seus interessos agrícoles es corresponien amb un programa de defensa dels interessos agrícola-regionals. El nivell més bé implícit de la consciència valencianista i la constatació d'una desatenció madrilenya per la taronja no s'avenien mal amb la DRV, des de l'òptica d'una incorrecta comprensió de la lluita de classes en el camp. Per a explicar aquest punt, el pensament de Lucia n'és també la mediació indispensable. No es tracta de què aqueix regionalisme banalitzat fóra una astuta maquinació de l'"establishment". La pròpia burgesia agrícola-comercial professava aqueixa ideologia, o, almenys, part dels seus membres. Diversos elements eren presents i calia alguna corretja de transmissió entre ells, com també una legitimació teòrica, una explicitació política que fóra tan moderada en el seu regionalisme com les circumstàncies requerien. Lucia anava a proporcionar-la. El regionalisme de Lucia es composava de tres elements: d) b) c)

La teoria de la via regional de la reconstrucció del partit espanyol. La teoria de les sobiranies socials. La crítica de la desatenció del govern central.

Cap d'aquests elements era una afirmació valencianista, ni tampoc ho era el seu conjunt, però tots tres podien proporcionar la base teòrica d'aqueix regionalisme moderat i reduït a defensa d'interessos econòmics. "Nada, pues, de grandes partidos jormados en Madrid, con modelo invariable para todos. Nada de traje de percha, ni de uniforme único para vestir a todas las regiones espafíolas." "Preocupémonos de crear grandes organizaciones regionales y hagàmoslo adaptando su constitución interna al caràcter singular de cada uno de nuestros pueblos y procurando en los programas ofrendar a la opinión, con seriós estudiós, y al lado de las grandes afirmaciones doctrinales, solución a las necesidades y a los problemas candentes de aquéllos" (43).

124

www.faximil.com

(43) Ídem, p. 81.

Note el lector al final del paràgraf transcrit com enllaçava l'element "via regional d'organització política" amb l'element "regionalisme economicista". Ara bé, malgrat es proclame la diferència entre els pobles, el partit regional no és un principi, una premisa deduïda de la personalitat col·lectiva del País Valencià, sinó una etapa, una via pragmàtica cap al partit espanyol: "Porque lo amamos, porque lo deseamos vivamente, porque lo queremos fuerte y duradero, somos por hoy contrarios al gran partido nacional" (44). "Y... cuanto mayor sea el prestigio regional de estàs agrupaciones politicas que propugnamos, mayor serà el prestigio del gran partido nacional que por su jederación se forme" (45). El capítol ho diu ben explícitament: "Primero los grandes partidos regionales", i no hi ha en aquest punt cap expressa menció del País Valencià. La qualificació sòcio-política de la regió, en Lucia, remet a la teoria de les sobiranies socials i amb ella a la problemàtica de la relació del pensament de Lucia amb Mella i en general amb el pensament conservador, tema en el que no entrarem ara. La insuficiència de la família, cèl·lula social primera, condueix al naixement del municipi, la d'aquest al de la regió i la d'aquesta a la nació: "Grupos de municipios, unidos naturalmente por su localización, por la convivència històrica y por la identidad de raza, de lengua y de creencias, para satisfacer necesidades que les son comunes, han engendrado la región... "Las regiones, por causas anàlogas y para cumplir fines de coordinación que les son superiores, han creado la nación" (46). D'ací naix: "...el derecho que municipios y regiones tienen a que ídem, p. 80. ídem, p. 82. ídem, p. 87.

125

www.faximil.com

(44) (45) (46)

sean respetados y reconocidos por el Estado su derecho, sus costumbres y su lengua, sin perjuicio del castellano..." {Al). Aquest esquema teòric ve a donar forma a una insatisfacció: la produïda per la desatenció dels poders públics a l'economia valenciana vista fonamentalment com a economia d'exportació. La bellicositat de Lucia en el capítol que dedica a glossar-les, destaca poderosament. I l'entroncament d'aquesta qüestió amb la de la via regional a la construcció del partit espanyol es fa ben explícita. No hi ha retrets a la classe dominant, és clar; la causa de la marginació valenciana es troba en l'organització dels partits: "El àrbol de los partidos està plantado a la inversa. Debía tener sus raíces en Valencià y sus ramas en Madrid, y tiene sus raíces en Madrid y sus ramas en Valencià... (Els polítics valencians) no son hombres que exigen, son mendigos que imploran... Porque los que van al Ayuntamiento, atados a un partido nacional..., sin el temor a la responsabilidad que pudiera exigiries una Valencià políticamente organizada, pasan por aquél sin otra preocupación que la de servir al jefe y a los amigos..." (48). Aquestes manifestacions tan elementals de regionalisme obtindrien, però, l'adhesió de milers de valencians foscament indignats amb "Madrid", confusament conscients de la seua personalitat com a poble, proporcionant així a "La Dreta" unes bases de massa. AMBIGÜITAT

La CEDA era ambigua en molts conceptes, i en eixa ambigüitat estava la seua possibilitat d'arribar a portar una nombrosa minoria a les Corts. Certs exercicis de lamentació acostumen a ser fets des d'una òptica liberal: si tots haguessen estat com Giménez Fernàndez o com Lucia, si la CEDA hagués estat més resoltament republicana, si hagués estat una democràcia cristiana... Des d'altres punts de vista se li faria el retret de si hagués estat més dura, més monàrquica, menys contemplativa... L'exercici no pot ser més il·lusori. La possiídem, p. 91. Ídem, p. 126.

126 www.faximil.com

(47) (48)

bilitat d'aplegar unes masses de votants depenia estretament d'una ambigüitat. La monarquia era viva en sectors catòlics i en sectors caciquils. Els propis plantejaments de doctrina política de l'Església revelaven una oscil·lació entre l'acceptació del parlamentarisme i el pur corporativisme, i la religió era un instrument de cohesió social irrenunciable... L'ambigüitat podrà ser vista com un defecte o com una mostra d'astúcia, però era, sociològicament, un requisit de viabilitat, l'única possibilitat per a La Dreta de construir un partit de masses. L'arrel està evidentment en les pròpies contradiccions de la burgesia espanyola. Globalment considerada, la burgesia es veu marcada per una irresolució dels comptes pendents amb l'Antic Règim i per un enfocament amb el proletariat que li obliga a congelar aqueixos comptes pendents. Potser a la Desamortització, interpretada com a primera fase del procés de fusió de burgesia amb aristocràcia en el comú terreny de la propietat agrícola, hi estiga la clau d'aqueixa impotència de la burgesia per a caminar per vies resoltament democràtico-liberals. Un proletariat agrícola fortament polititzat i una classe obrera incipient, però prou organitzada, li espantava més que les traves al seu desenvolupament que pogueren significar les hipoteques polítiques de l'Antic Règim. D'ací que la política burgesa —excepte a Catalunya— no fóra mai cosa de burgesos, sinó de petits burgesos (49). La burgesia apareix submergida en allò que hem anomenat "La Dreta", el conjunt de forces que o no desitgen en absolut que es liquiden els elements político-socials de caire feudal o no estan disposats a arriscar-se, per tal de fer-lo, a despertar una revolució proletària. Òbviament, a un conjunt de forces terratinents i burgeses, acompanyades per elements que són de dreta per via ideològica, no se li pot demanar coherència ni formulacions precises. En particular quan el marc de la batalla política són unes eleccions que per a guanyar-les necessita obtenir un cert consens popular. Demanar-li a la CEDA un resolt antiliberalisme o la restauració monàrquica és no entendre que la CEDA era exactament el moment possibilista de La Dreta, i les seues característiques, les úniques que li podien fer plantejar-se l'anar "a por los trescientos" donades unes determinades dades socials. Demanar-li a la CEDA una coherència

127

www.faximil.com

(49) És el mateix problema de la nota 1.

cristiano-demòcrata hagués estat tan impensable, donat el marc sòcio-polític, que de fet ningú li ho demanà aleshores. Aquesta ambigüitat té al cas de DRV no poques especificacions. DRV pot ser considerada com a més liberal que la CEDA; de fet, també recollí malgrat el vell enfrontament, vots procedents de la crisi del blasquisme, pel que sembla que el desplaçament del vot no devia ser un acte absolutament traumàtic, però DRV no és tampoc un partit demòcrata-liberal (50). L'ambigüitat de DRV té la seua màxima representació en la seua actitud respecte al País. Regional o regionalista s'hi oposa a l'Estatut amb tota mena de subterfugis. A banda de la concreta actuació obstruccionista de DRV respecte a l'Estatut, les seues declaracions explícites són, en elles mateixes, d'una prodigiosa ambigüitat. Els set punts oficials s'obrin amb dues declaracions de signe positiu: "1. DRV desea y reclama un estatuto regional. "2. DRV es absolutamente contraria a un estatuto provincial..." A continuació apareixien les reserves i obscuritats: "3. DRV, que anhela ver el estatuto en la gobernación de su pàtria, quisiera verlo antes en la conciencia de su pueblo." És a dir: "no estem encara preparats". Per a més obscuritat, sembla que tot es posterga a la revisió constitucional: "4. DRV aspira a ver plasmados en el estatuto regional todos los puntos de su programa, y por ello encamina sus esfuerzos hacia una reforma constitucional que haga posible su aspiración" (51). (50) En efecte, hom pot constatar, analitzant els resultats electorals del 1936 per municipis, que DRV obté vots que sols poden provenir del blasquisme. Si DRV hagués estat percebuda com a monàrquica o antiliberal, aquest desplaçament del vot hagués estat més difícil. Un republicà desorientat i gelós de la propietat privada podia, doncs, canviar el seu vot a DRV sense majors problemes, tot i que la majoria es decantà cap al Front Popular. (51) "Derecha Regional Valenciana...", op. cit., www.faximil.com

128

No cal insistir-hi. L'ambigüitat respecte a la qüestió del País es fa oportunisme quan per a no ferir susceptibilitats es substitueix el nom DRV per Derecha Regional Agrària a les organitzación de la província d'Alacant i altres llocs (52). Trobaríem ambigüitat als textes de Lucia, però l'ambigüitat és sobretot visible a nivell del funcionament global del grup. Hom podia votar a DRV per ser un partit que volia la justícia social des d'una perspectiva catòlica i per ser el partit defensor de la propietat que oferia més garanties. Hom podia votar a DRV per ser petit propietari agrícola i per ser industrial més sensible a la solidaritat patronal que no a un dinamisme empresarial que hagués exigit posicions més inequívocament liberals..., etc... A les ja citades declaracions a J. Aparicio Albinana, Lucia diu: "Decimos que es preciso que acabe este régimen capitalista y que todos, con tenacidad, sin atropellos ni locuras, vayamos construyendo una nueva conciencia para crear una nueva sociedad..." Però DRV té el seu primer local a un edifici de la família Villalonga, i el seu òrgan, "Diario de Valencià", serà l'únic diari que es publique durant la vaga de desembre del 1930. Amb aquesta ocasió es farà una subscripció pro aguinaldo dels treballadors de l'empresa: entre els donants, abundants títols nobiliaris..., etc. CONCLUSIÓ

Derecha Regional Valenciana s'anticipa en la fórmula política que permetrà a les forces conservadores —La Dreta— disputar les majories a les esquerres burgeses i obreres per la via democràtica. Aquesta anticipació i el caràcter renyit de les eleccions del 33 i 36, on DRV recull bona part dels vots, ens fan preguntar-nos sobre les condicions de possibilitat d'un grup polític de dreta que òbviament rep més vots que interessos econòmics reals defèn. Externament es tracta d'esbrinar per què és al País Valencià on qualla abans la fórmula. Pensem que, essent-li necessari a La

129

www.faximil.com

(52) L'actuació concreta de DRV fou, però, poc ambigua: clarament hostil a l'Estatut. Sobre aquest punt vegeu A. Cucó: "El valencianisme polític", València, 1971, especialment pp. 410 i ss.

Dreta un partit nou, de masses, de dirigents catòlics, indiferent a la forma de govern, agrarista, moderadament regionalista i ambigu, l'estructura social del País Valencià possibilitava especialment aqueixes característiques i l'eufòria econòmica estimulava a intentar l'aventura. Internament es tracta d'esbrinar per què homes i dones no terratinents ni burgesos votaven en tan gran proporció a DRV. Pensem que l'adequació de DRV a les circumstàncies del País Valencià era la màxima que un partit de dreta podia presentar. L'articulació dels elements constitutius de la fórmula DRV-CEDA deu molt a la figura de Lluís Lucia, a qui la història donà el paper de catalitzador i de legitimador teòric d'un moment de La Dreta, al marge de la seua honestedat o més bé de la seua irreductibilitat als interessos sòcio-econòmics als que objectivament va servir. Una altra qüestió era la de la viabilitat de l'experiment. La guerra civil i, amb ella, l'inici d'altres formes polítiques de La Dreta i altres processos socio-econòmics, ens diuen ben clar quins eren els límits de l'aventura DRV-CEDA. No són aquestes notes ni un estudi de les posicions polítiques de DRV (hi ha molts aspectes que no hi hem tocat) ni tampoc de l'estructura social del grup i els seus votants. Han volgut ser tan sols uns apunts sobre les condicions de possibilitat dels grups polítics i sobre el problema de per què un conjunt dominant adopta en un moment un determinat instrument polític. Indirectament també ho són sobre la instrumentalització de l'home polític o l'èlite política per les classes dominants. A més d'u li semblaran aquestes notes massa benèvoles per a DRV; és clar que podíem haver reflectit amb major energia i extensió incoherències i actituds reaccionàries. Ara bé, si no assenyalem els "aspectes positius", els instruments de la presentabilitat política de La Dreta, com podem entendre que milers de persones la votaren? L'anàlisi dels mecanismes d'obtenció de consens és, en qualsevol cas, una necessitat per a la comprensió crítica dels fenòmens polítics.

www.faximil.com

130

EL GOVERN D'IGNASI VILLALONGA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (25 DE NOVEMBRE - 14 DE DESEMBRE DEL 1935) PER

ISIDRE MOLAS

L'aixecament del Govern de la Generalitat el 6 d'octubre del 1934 permeté l'ofensiva de les forces polítiques espanyoles oposades a l'autonomia de Catalunya, les quals trobaren l'oportunitat per a llançar una intensa campanya contra la concepció mateixa d'Estat integral i en pro de l'Estat unitari. A les Corts, els diputats monàrquics, a través d'Honorio Maura, insistiren en la necessitat de la derogació de l'Estatut de Catalunya. El tema suscità una viva polèmica, en especial durant els mesos de novembre i desembre. Finalment, el govern radical-cedista s'orientà, no sense friccions, vers la suspensió de l'Estatut català d'autonomia. Aquesta fou aprovada per les Corts el 14 de desembre del 1934, i la Llei fou promulgada el 2 de gener del 1935. No es derogava ni es modificava l'Estatut; simplement es suspenia. S'inicià així un període d'interinitat, que duraria fins les eleccions de 16 de febrer del 1936. Les institucions de la Catalunya autònoma no havien estat dissoltes, però no els era possible d'actuar. En aquestes circumstàncies, Antoni Martínez Domingo, diputat de Lliga Catalana i vice-president del Parlament de Catalunya, com a màxima jerarquia política de l'organització particular catalana, interposà el 19 de gener davant el Tribunal de Garanties Constitucionals un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei del 2 de gener. Això venia a coronar l'activitat d'oposició parlamentària i legal a les limitacions de l'autonomia catalana, menada per Lliga Catalana. Admès el recurs el 14 de desembre del 1935, quan el Tribunal de Garanties Constitucionals fallà en favor del recurrent (març del www.faximil.com

131

1936), hom havia entrat ja en una nova fase, marcada pel triomf electoral del Front Popular i per una nova relació de forces polítiques que havia retornat la direcció de la Generalitat a l'Esquerra Republicana de Catalunya. El debat a les Corts sobre el futur polític de l'autonomia catalana fou viu i l'ofensiva dels sectors monàrquics vigorosa. Llurs raonaments incidien en amplis sectors del cedisme, poc favorables a una concepció de l'Estat espanyol compatible amb les autonomies polítiques. Els intents conciliadors dels radicals i la posició del centre parlamentari poc favorables a la derogació o modificació de l'Estatut barraven les possibilitats de qualsevol canvi essencial. La posició potenciada aleshores per la CEDA fou la suspensió temporal de l'Estatut, fórmula que acabà imposant-se. "Según ajirmé en la Càmara el 6 de diciembre", recorda J. M. Gil-Robles, "lo que procedia era recoger las atribuciones transjeridas y retenerlas durante el tiempo que senalara el Parlamento, en uso de las atribuciones soberanas" (1). Però això, reconeixia ell mateix, "en la pràctica, significaba prescindir del Estatuto, aunque sin la acritud y violència de una declaración de ese genero" (2). La suspensió de l'Estatut català d'autonomia obria un període d'interinitat i oferia un camí, per bé que sinuós, vers un cert tipus de normalització. En aquesta via el Govern de la República nomenà a Manuel Portela Valladares governador general de Catalunya, que prengué possessió del seu càrrec el 10 de gener del 1935 i que passà a assumir les funcions que fins aleshores havia vingut realitzant el comandament militar en virtut de l'estat de guerra. La crisi política de finals de març del 1935, la tensió de la CEDA amb el Partit Radical a rel de la qüestió dels indults, i la formació d'un govern radical extraparlamentari el 3 d'abril, obriren un nou període del règim transitori. Manuel Portela fou nomenat llavors ministre de la Governació i hagué de deixar el seu càrrec de Catalunya. Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona i cap dels radicals, s'ocupà de les funcions administratives de la Generalitat, i Sànchez Ocana, cap de la Quarta Divisió, s'encarregà dels serveis d'ordre públic (3). (1)

JOSÉ MARÍA G I L ROBLES:

"NO fue posible la paz", Esplugues de

Llobregat (Ariel), 1968, p. 154. (2)

J. M. G I L ROBLES: "NO fue posible la paz", p. 155.

132

www.faximil.com

(3) Aleshores hom parlava de forma insistent de Josep Estadella, dirigent radical català, com a substitut de M. Portela.

133

www.faximil.com

La situació catalana començà a desglaçar-se i el 12 d'abril el Govern aprovà un decret pel qual es retornaven a la Generalitat de Catalunya els serveis que li havien estat retirats, a excepció dels d'Ordre Públic. L'endemà s'aixecà l'estat de guerra i poc després fou nomenat governador general de Catalunya i president de la Generalitat Joan Pich i Pon (23 d'abril del 1935). S'inicià aleshores una etapa d'organització de la interinitat, que s'encaminà en dues direccions: a) substitució de les comissions gestores municipals pels antics ajuntaments, convenientment depurats, en la mesura del possible; b) nomenament del primer Consell de la Generalitat en la nova etapa amb una composició política d'equilibri i sense cap relació amb el Parlament de Catalunya. El 30 d'abril Joan Pich i Pon nomenà cinc consellers: Lluís Duran i Ventosa, Joan Vallès i Pujals, Alfred Sedó i Peris-Mencheta, Pere Huguet i Puigderrajols, i Fèlix Escalas i Chamení. Els dos primers representaven Lliga Catalana; els dos següents, el Partit Republicà Radical, i Fèlix Escalas era nomenat en qualitat de tècnic. Ensems anuncià que corresponien dues conselleries a Acció Popular Catalana (CEDA), però que aquesta no havia nomenat encara les persones que l'havien de representar. El dia 2 de maig es reuniren els nous consellers i es repartiren les carteres: Escalas s'encarregà de Finances; Duran, de Cultura, i Huguet, de Sanitat. I s'acordà que més endavant s'assignarien Obres Públiques i Agricultura i Economia entre Vallès i Sedó. Finalment, el 15 de maig, constituït ja el dia 6 el nou govern Lerroux-Gil Robles, quedaren nomenats els dos consellers cedistes: Lluís Jover i Nunell (Governació) i Àngel Torrens i Dalmau (Treball). El dia 18, finalment, es cobriren dues noves conselleries amb elements tècnics: Raül Roviralta i Astoul s'encarregà d'Assistència Social, i Josep Lluís de Prat i de Lezcano, de Justícia. La formació de les comissions gestores, en un principi, i, després, el nomenament dels ajuntaments permeteren als grups que dirigien la política espanyola (radicals i cedistes) adquirir un auge considerable a Catalunya en incorporar considerables sectors polítics locals, poc definits en el camp ideològic o disposats sempre al sacrifici d'exercir funcions de govern. Els canvis de partit foren freqüents a finals del 1934 i començaments del 1935, cosa que denuncià reiteradament

la Lliga, conscient del perill que això significava per a la unitat dels sectors conservadors sota la seua direcció (4). L'aliança entre els radicals i la CEDA, establerta a nivell general, a Catalunya havia de tenir en compte l'existència de Lliga Catalana com a tradicional partit majoritari dins la dreta, posició refrendada pel sufragi. L'aliança tripartita a Catalunya no resultava massa harmònica i les tensions hi eren constants, en bona part producte de les topades entre els homes de la Lliga i els cedistes. El procés, lent, però sòlidament seguit, de cohesió de La Dreta, al voltant de la direcció de Lliga Catalana, que assumia les funcions de partit hegemònic, començava a esberlar-se com a conseqüència de l'orientació que s'imposava a la liquidació dels fets d'octubre. El reforçament de la dèbil posició del Partit Radical o l'impuls de la nova Acció Popular Catalana, creada el novembre del 1934 en part amb elements procedents de la Lliga, posaven en perill la unitat aconseguida a través del treballat domini de Lliga Catalana sobre les altres formacions polítiques i de l'adopció del seu programa com a programa més extés i seguit pels sectors conservadors. Des d'un altre punt de vista, la liquidació dels fets d'octubre accentuà la tendència iniciada arran els resultats electorals assolits per les esquerres el 19 de novembre del 1933 i de la mort de Francesc Macià, vers la unitat de totes les forces republicanes en un front reformista, dirigit per l'Esquerra Republicana de Catalunya. I que, plasmat en les aliances electorals de cara a les eleccions municipals del 14 de gener del 1934, es consolidaria el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya, en el qual ingressarien també els diversos partits socialistes i comunistes. Aquests, d'altra banda, iniciarien amb més intensitat i decisió que anys abans un procés de reagrupació, procés complexe i de vegades contradictori que culminà amb la formació del POUM i, més tard, del PSUC en un intent d'oferir una alternativa "política" a la direcció confederal. En resum, el segon any, que el periodista conservador Salvador

(4) "El panorama que aquests tres últims mesos hem vist a Catalunya és el següent: baixes dels partits caiguts, altes dels partits triomfants i, sobretot als pobles petits, traspassos d'entitats en bloc, que, sucumbit el partit on fins llavors havien militat es passen al triomfant, als que ara remenen les cireres" (Gonçal: El camins del catalanisme, "El Temps", (Valls), 1-II-1935).

www.faximil.com

134

Canals qualificava de "bienni estèril" (5), portà a Catalunya una divisió de les forces de dreta i la corresponent lluita entre les diverses organitzacions per a adquirir-ne la direcció; i portà també una consolidació de la convergència de les forces d'esquerra sota un programa de democràcia política, autonomia catalana i reforma social. La progressiva destrucció de l'aliança radical-cedista com a instrument de govern, la manca d'una política conservadora a llarg termini que no fos exclusivament contra-revolucionària, posaren els elements polítics de base perquè els escàndols parlamentaris que afectaren el Partit Radical i que l'invalidaren com a element dirigent d'un govern de concentració facilitassen la liquidació del període, a través de la dissolució de les Corts, sense que s'hagués arribat a evidenciar cap resultat positiu, procedent de l'aplicació d'un programa creador de govern. LA

CRISI DEL PARTIT RADICAL

Proclamada la República, explica J. M. Gil Robles, "el partido radical aparecía integrado por miembros de tres distintas procedencias: la vieja guardià lerrouxista, continuadora de la ideologia y, sobre todo, de las normas administrativas de los radicales de Barcelona; los republicanos de abolengo que se integraban en el partido que consideraban entonces de mayor solera dentro del nuevo régimen; y otros muchos elementos conservadores de procedència diversa, incorporados al caer la Monarquia al grupo que representaba en el campo republicano un cierto sentido moderado, en comparación, al menos, con el extremismo de quienes empezaron a llamarse republicanos de izquierda" (6). Però l'escàndol de l'estraperlo fou l'inici de la darrera davallada del Partit Republicà Radical com a partit de govern. Les votacions parlamentàries condemnaren diverses personalitats del partit (entre les quals Sigfrid Blasco, dirigent del Partit d'Unió Republicana Autonomista de València), i tacaren a la resta amb el fang de les acusacions. Tot això feu esclatar les tensions entre els diversos sectors del (5) SALVADOR CANALS: "El bienio estèril. Errores de la derecha. Extravíos en el centro. Despreocupación a la izquierda. Perspectivas electorales", Madrid (Tip. Artística), 1936, 192 pp. J. M. G I L ROBLES: "NO fue posible la paz", p. 162.

135

www.faximil.com

(6)

partit i forçà a la direcció, representada per la minoria parlamentària, a la reunió d'una assemblea nacional (7), que el mateix Lerroux anuncià per a abans de finals d'any, en concordància amb el comú sentir dels diputats (8). El pes de l'orientació general del partit fou ara assumit per Santiago Alba, l'ex-ministre liberal, elevat per Lerroux a segona figura del partit, en ésser elegit president de les Corts. Joan Pich i Pon, dirigent suprem, com ja hem dit, del radicalisme català, seriosament tocat per l'escàndol, dimití els càrrecs de governador general de Catalunya i president de la Generalitat, així com el d'alcalde de Barcelona (octubre del 1935), per bé que seguí ocupant la direcció catalana del Partit Radical. El procés de reorganització iniciat el 10 de novembre, tindria un gir radical després de la reunió de la Comissió organitzadora del Partit el dia 21 del mateix mes, en què, entre d'altres coses, es decidí: "Declarar disueltos los organismos directivos del Partido Radical en Cataluna", així com "tomar igual medida con la organización de Madrid" (9). Ultra la pèrdua de la direcció política governamental de Catalunya, l'escàndol significà també l'enfrontament entre les dues tendències principals del Partit i, concretament a Catalunya, el predomini de la línia moderada, allunyada de tota picaresca administrativa i orientada vers un centre-dreta. Aquesta línia a Catalunya quedava representada en especial per Alfred Sedó. Apartada així l'antiga direcció, Daniel Riu i Periquet passà a presidir el Consell Regional. Però, de tota manera, no sembla que a rel dels escàndols es produeixen un nombre important de baixes. Jaume Polo afirmava el 10 de novembre que ni un comitè ni un particular havien desertat. El portelisme no aconseguí d'engegar a Catalunya, i sembla que només Eduard Batalla i Cunillera s'hi abocà, després de la dissolució dels comitès dirigents radicals (10). De tota manera, l'orientació albista no aconseguí d'imposar la seua llei i, en moltes circumscripcions, el sector més esquerrà del partit impulsà una conducta electoral per a les votacions del 16 de febrer del 1936 de caràcter centrista: Castelló, Orense, Las Palmas, Càceres, etc. A Catalunya el partit acceptà l'aliança amb totes les (7) "Renovación" (Barcelona), 7-XI-1935. (8) "Renovación", 8-XI-1935. L'Assemblea es celebrà el 22 de desembre del 1935. (9) "Renovación", 22-XI-1935. (10)

EDUARDO BATALLA CUNILLERA: "Mis memorias y mi lucha (Viajes,

política y negocios), Barcelona (L'Estampa), 1936, 278 pp.

www.faximil.com

136

forces de dreta, englobades dins el Front Català d'Ordre. Així presentà candidats a quatre de les cinc circumscripcions: Alexandre Lerroux, Jaume Polo, Ramon Barbat, Jaume Busquets (11). Només a Lleida no presentà candidat dins el Front. Allí, però, Daniel Riu, el president regional del Partit, es presentà en solitari front les dues llistes en competència, encara que fou àmpliament derrotat, cosa que el determinà a dimitir la presidència (12). EL NOMENAMENT D'IGNASI VILLALONGA COM PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

La dimissió de Joan Pich i Pon de tots els càrrecs de govern plantejà el problema de la designació d'un nou governador general i president de la Generalitat de Catalunya. En un principi es parlà de no mantenir els dos càrrecs acumulats en una mateixa persona, però de seguida s'adoptà el criteri de mantenir la mateixa tendència anterior: el president de la Generalitat i el governador general de Catalunya serien una mateixa persona. En una posició contrària, Antoni Royo Villanova defensava la separació entre els dos càrrecs i opinava que el president de la Generalitat hauria d'ésser un català, però el governador general de Catalunya hauria d'ésser una persona no catalana. Així els catalans sentirien seu el president, i l'Estat espanyol tindria la seguretat que el poder efectiu de govern no tornaria a ésser en mans catalanes (13). La idea no prosperà, però. La decisió de concentrar en una mateixa persona els càrrecs de governador general i de president de la Generalitat dificultava les negociacions, perquè calia trobar una personalitat afecta a les tendències de la majoria, que fos admissible alhora per les diverses i diferenciades forces que l'integraven. Des de finals d'octubre hi hagueren negociacions entre els dirigents polítics de les diverses (11) "Las Noticias" (Barcelona), 24-1-1936, dóna la referència de la reunió del Ple municipal de Barcelona del Partit Radical per tal de decidir si havia d'anar-se a les eleccions conjuntament amb els partits de dreta. En la votació triomfà la tendència afirmativa per 53 vots contra 8. En la mateixa reunió, però, Daniel Riu anuncià que ell es presentaria en solitari per la circumscripció de Lleida, al marge de la llista de dretes. (12) Presentà la dimissió com a conseqüència de l'escassa votació assolida (4.636 sufragis), que ell atribuí al fet d'haver estat desautoritzada la seua candidatura per A. Lerroux ("La Noche", Barcelona, 21-11-1936). Josep M. Sarra Clara el substituí en la presidència del partit ("La Noche", 24-11-1936). (13) "La Veu de Catalunya" (Barcelona), 20-XI-1935. www.faximil.com

137

faccions del govern. En un primer moment aparegué el nom d'Ignasi Villalonga, però aviat s'abandonà. Fins i tot, Pere Rahola, ministre de Lliga Catalana, declarà de forma oberta que el càrrec "recauria en una persona que no milita en la política", encara que insistia que no podia dir res més (14). L'afer no es presentava gens senzill, perquè el nomenament anava aparellat amb el tema de la provisió de l'Alcaldia de Barcelona, que també havia deixat vacant J. Pich i Pon. La Lliga pugnava pel nomenament d'un alcalde afecte, com a únic partit de la majoria que gaudia d'un suport electoral demostrat el 14 de gener del 1934. Resultava evident que els dirigents radicals quedaven, almenys de moment, impossibilitats d'aspirar a substituir el seu cap regional. L'escàndol havia deixat al partit en mala situació, per bé que forçava fins al final la resolució de les tensions internes. Però exclòs el Partit Radical, l'elecció era o bé un polític no català afecte a la majoria o bé un home de la Lliga. Un representant d'Acció Popular hauria estat forçar, i enverinar, massa les coses. Foren diversos els noms de la Lliga que sonaren, amb major 0 menor intensitat, per a ocupar el càrrec: Felip Rodés, Joaquim Cabot, J. Puig i Cadafalch, el comte de Güell. També es parlà d'una solució basada en un apolític, com Sales, l'ambaixador d'Espanya al Brasil, o Ramon de Montagut, pare d'un dels dirigents de les JAP catalanes (15). Però el nomenament es complicava, com hem apuntat, per les pressions de la Lliga per tal que fos nomenat un alcalde de Barcelona afecte a la seua disciplina. Antoni Martínez-Domingo sonà primer per al càrrec; més tard sorgiren els noms de Lluís Duran i Ventosa, conseller de la Generalitat i cap de la política municipal, 1 de J. Codolà i Gualdo, que fins i tot hi hagué qui els presentà com antitètics (16). "El Temps", periòdic d'Unió Democràtica de Catalunya, indicava que la Lliga cercava algú per al càrrec de president de la Generalitat que sense ésser del partit en fos pròxim, persona que es

138

www.faximil.com

(14) "La Publicitat" (Barcelona), l-XI-1935. (15) Fins i tot, J. M. Xicota li féu una entrevista per aquest motiu: jSerà designat el senyor Ramon de Montagut governador general de Catalunya?, "La Publicitat", 13-XI-1935. (16) Per a aquest tema la font ("La Publicitat") no és massa segura per la seua tendència a detectar en qualsevol moment rivalitats interiors dins Lliga Catalana.

qualificava d'"amfibi" (17). Així podria, deia, seguir reivindicant l'alcaldia i evitar la preponderància d'un altre partit a la Generalitat. Concretant més les preferències de la Lliga, "La Tribuna", de Lleida (18), informava que aquesta defensava per a la presidència de la Generalitat una terna de noms: Antoni Martínez-Domingo, vice-president del Parlament de Catalunya, ex-alcalde de Barcelona 1 destacat dirigent catòlic; Ramon Coll i Rodés, que havia retornat a Lliga Catalana seguint la ruta marcada per J. Bofill i Mates; i Ignasi Villalonga, de la Dreta Regional Valenciana (CEDA), simpatitzant de sempre amb el catalanisme cambonià. Les negociacions foren llargues: durant uns vint dies no s'arribà a cap acord. La pugna evidencià la manca de coherència política del gabinet. Descartades al final totes les alternatives presentades només quedà viable la candidatura Villalonga, que gaudia, alhora, del recolzament cedista i del de la Lliga. Després del dictamen favorable de Pere Rahola sobre la compatibilitat entre el càrrec de governador general i el de diputat, que la direcció de la CEDA no volia que perdés, el decret de nomenament passà al Cap de l'Estat, que el signà el 19 de novembre (19). L'assumpte, per bé que difícil i incòmode, no deuria, però, despertar cap enfrontament passional entre les diverses tendències al si del govern, car tant José Maria Gil Robles com Joaquín Chapaprieta, ministre de la Guerra i cap de govern, respectivament, en aquells moments, ignoren el tema en llurs Memòries (20). Ignasi Villalonga i Villalba, el nou governador general i president de la Generalitat de Catalunya, havia nascut a la ciutat de València el 13 de juliol del 1895. Seguidor de les tesis de Cambó sobre la reforma regionalista d'Espanya, fundà i dirigí durant molts anys la Unió Valencianista, organització del valencianisme conser(17) "El Temps" (Barcelona), 16-XI-1935. (18) "La Tribuna" (Lleida), 13-XI-1935. (19) Decret publicat en el "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya" (Barcelona), 22-XI-1935. El nomenament, fet en virtut de la Llei de 2 de gener del 1935, no podia tenir una validesa superior a l'any. (20)

ÍCfr. J. M. G I L ROBLES: "NO fue posible la paz", ja cit., i JOAQUTN

139

www.faximil.com

CHAPAPRIETA TORREGROSA: "La paz fue posible. Memorias de un político, Esplugues de Llobregat (Ariel), 1971, 436 pp.; amb un estudi preliminar de CARLOS SECO SERRANO sobre "Chapaprieta: un técnico anterior a la tecnocràcia (pp. 17-109), on es segueixen les crisis governamentals de finals del 1935. Sobre aquest extrem, cfr. també JESÚS PABÓN: "Cambó", vol. II, 2.a part, Barcelona (Alpha), 1969, esp. pp. 452-465.

vador sortida al voltant de la campanya per l'Espanya gran. Convertit en important financer, a través del Banc de València, ingressà quan la República dins la Dreta Regional Valenciana, deixant al davant de la Unió Valencianista al seu amic i col·laborador econòmic Joaquim Reig. El 1933 tots dos serien elegits diputats a les Corts de la República: J. Reig, dins la llista de Lliga Catalana, per la ciutat de Barcelona, i Ignasi Villalonga, per Castelló com a cedista, circumscripció que el tornaria a elegir el 1936. Repercussions polítiques del nomenament La rebuda del nomenament d'Ignasi Villalonga com a president de la Generalitat per part de Lliga Catalana fou molt bona. Era un dels noms proposats pel partit. A punt de produir-se el nomenament, "La Veu de Catalunya" havia de desmentir que Lluís Duran, el conseller de Cultura, s'hagués avançat a donar la notícia. "L'única cosa que digué per compte propi fou la de trobar satisfactòria la notícia, en el cas d'ésser confirmada, pel coneixement que el Sr. Villalonga té dels problemes de Catalunya (21). L'endemà, coneguda ja la notícia, "La Veu" confirmava la predisposició a favor del nomenament, en afirmar que aquest "ha estat ben rebut a la nostra terra" (22). I precisava: "Mereixedor de la confiança del Govern de la República, ho és també de la confiança de Catalunya. Tenim l'esperança, per no dir la seguretat, que farà tot el possible per justificar-la" (23). I confirmant encara més aquesta posició, uns dies després Francesc Cambó, en unes declaracions, afirmava: "Sóc contrari al règim transitori; però mentre duri, ningú no és més indicat que el Sr. Villalonga per a ocupar el Govern general de Catalunya" (24). Més matisats i recelosos es mostraren d'altres òrgans de premsa de La Dreta. "El Correo Catalàn", de tendència carlina, assenyalava: "Su apreciable amistad con el Sr. Cambó, lejos de ser en este particular una ventaja, pudiese ser un inconveniente que le hubiese tehido su visión de Cataluna con un especial y particular colorido Aclariment, "La Veu de Editorial. El governador 20-XI-1935. Editorial. El governador 20-XI-1935. "La Veu de Catalunya",

Catalunya", 19-XI-1935. general de Catalunya, "La Veu de Catageneral de Catalunya, "La Veu de Cata24-XI-1935. 140 www.faximil.com

(21) (22) lunya", (23) lunya", (24)

que le sirviera de prejuicio para conocer el verdadero color de la región y sus problemas" (25). I el "Diario de Barcelona", encara més reservat i desconfiat, deia comentant un text de "La Veu de Catalunya: "Medítense los ditirambos del diario regionalista y roguemos a Dios que el nuevo Gobernador no confunda las 'aspiraciones' de nuestro pueblo con las de un simple partido" (26). "Renovacióri", l'òrgan radical, trigà molts dies a reaccionar davant el nomenament, i quan ho féu, després del discurs de presa de possessió, també s'expressà amb reserves: "El discurso del senor Villalonga puede ser considerado como el de un catalanista ajiliado al partido que preside el senor Gil Robles, que ha llegado a Barcelona bajo el peso de una honda preocupación: desbancar. Y a fe que lo ha logrado. Prat de la Riba, Cambó, Ventosa y Calvell en sus tiempos juveniles, no hubieran desdenado la oración del senor Villalonga" (27). I acaba el comentari qualificant el discurs com "a todas luces recargado de tendència" (28). Més radical en l'expressió, i en el fons, fou una nota de "Derecha de Cataluna", el partit monàrquic alfonsí, en què aquesta "se cree en el deber de hacer pública su mas sincera protesta de que haya recaído el nombramiento en persona que voto en contra de la pròpia Ley a la que debe su autoridad, ya que una ley que no se siente no puede admitirse que se interprete con aquella comprensión que coordina el sentimiento de la pròpia convicción con la materialidad de sus regulaciones" (29). Des d'un altre angle, "La Publicitat" i "La Humanitat", òrgans, respectivament, d'Acció Catalana Republicana i d'Esquerra Republicana de Catalunya, atacaren també el nomenament. "La Publicitat" adduïa la inutilitat de la coexistència dels càrrecs de president de la Generalitat i de governador general de Catalunya, i atacava la Lliga per l'ajut dispensat a la solució (30). "La Humanitat" insistia també en el tema de la responsabilitat de la Lliga

141

www.faximil.com

(25) "El Correo Catalàn" (Barcelona), 20-XI-1935. (26) "Diario de Barcelona" (Barcelona), 21-XI-1935. (27) Editorial. La actualidad política, "Renovación", 26-XI-1935. (28) Editorial. La actualidad política, "Renovación", 26-XI-1935. (29) "Diario de Barcelona", l-XII-1935. (30) Càrrecs repetits, "La Publicitat", 21-XI-1935. En Una claudicació sense excusa afirma: "És una paradoxa ben significativa el fet que un partit que ha tingut la consecució de l'autonomia com a objectiu primordial de les seves activitats polítiques s'ajupi a les imposicions d'una llei que ell mateix denuncia com a inconstitucional, i faci alguna cosa pitjor encara: posar al

com a punt fonamental: "En aquesta llarga carta de greuges que Catalunya ha de presentar un dia a la Lliga, podem afegir-hi avui aquesta del nomenament de Villalonga, cooperació vergonyosa d'un partit català a la suspensió de l'Estatut i al manteniment de l'estat d'excepció" (31). Llur positura, obertament contrària, no era gens imprevisible, per bé que l'afirmació que Villalonga havia qualificat el català com a dialecte (32), cosa que el polític valencià hagué de desmentir (33), s'allunya bastant d'un to de mesura. "El Temps" expressà també la seua disconformitat: "Creiem que el senyor Cambó ha fet un trist favor al seu amic senyor Villalonga, en obligar-lo a jugar-se el seu prestigi valencianista en una aventura que no pot contribuir de cap manera a refermar-lo" (34). "El Diluvio1", republicà d'esquerres de tendències més aviat federals, es mostrava menys dur amb el nou governador, que deia: "Viene a regir al pueblo catalàn en las circunstancias mas desventajosas. Y mucho harà el diputado a Cortes cedista senor Villalonga —que es ya nuestro flamante gobernador— si no deja amargós recuerdos de su actuación en Cataluna" (35). I encara més: després de la presa de possessió, afirmava: "Si con la misma serenidad de que ayer dio prueba, libre de prejuicios, exento de egoísmos partidistas, coadyuva a la pacijicación de los espíritus aquí tan subvertidos y prepara el ràpido retorno de Cataluna al régimen autonomista, podrà con legitimo orgullo volverse a su incomparable tierra valenciana, pues aquí no dejarà mas que recuerdos de carino y gratitud" (36). lloc de la màxima representació catalana una persona que per honorable que sigui i per mèrits que pugui tenir no és ciutadà de Barcelona ni pot ésser elector de Catalunya" ("La Publicitat", 20-XI-1935). (31) Un greuge més, "La Humanitat" (Barcelona), 21-XI-1935. (32) "La Publicitat" i "La Humanitat", 20-XI-1935. L'endemà, Antoni Rovira i Virgili, atesa la personalitat del nou governador, dubta que mai ho hagués pogut dir (El senyor Vilallonga (sic)) ("La Humanitat", 21-XI-1935). La rebuda del nomenament feta pel valencianisme no fou tampoc massa bona, almenys la de l'Agrupació Valencianista Republicana, d'orientació esquerrana (cfr. ALFONS CUCÓ: El valencianisme polític, València, Garbí, 1971, pp. 442-443, on reprodueix un document de l'A. V. R. criticant el nomenament i l'autenticitat del valencianisme de Villalonga). (33) El desmentit es publicà a la premsa del 21-XI-1935. (34) "El Temps" (Barcelona), 23-XI-1935. (35) "Crònica diària. Advertencias al nuevo gobernador", "El Diluvio", (Barcelona), 20-XI-1935. (36) "Crònica diària. El nuevo gobernador general de Cataluna", "El Diluvio", 26-XI-1935. www.faximil.com

142

En general, doncs, a Catalunya, oposició dins els sectors republicans i catalanistes; desconfiança en els grups de dreta, i franca oposició dins els sectors monàrquics i anti-catalanistes. Però tot plegat, sense passió, amb una certa atonia i indiferència per part de tothom. La indiferència vingué només trencada per l'actuació del diputat a Corts per l'Esquerra Republicana de Catalunya, Josep A. Trabal, en l'acte de presa de possessió del nou governador general. Ignasi Villalonga, "que havia estat rebut a Barcelona amb solemnitats semblants a les de l'entrada d'un bisbe nou", segons expressió d'Amadeu Hurtado (37), havia pronunciat ja el seu discurs en català. Aleshores avançà cap a l'estrada J. A. Trabal, i començà a expressar la seua protesta perquè una llei d'excepció, que qualificà d'anticonstitucional, havia possibilitat el nomenament d'un president de la Generalitat al marge del sufragi popular. Es creà una certa confusió, i quan Villalonga es disposava a contestar-li, després d'imposar uns moments de calma, Trabal es retirà. L'acte de caràcter individual més que expressió d'un pla polític col·lectiu, si bé provocà un rebombori considerable, no tingué repercussions directes dins les esferes de la, si més no, alta política local. LA FORMACIÓ DEL CONSELL VILLALONGA

Després d'haver pres possessió del seu càrrec el 25 de novembre, dos dies després, el 27, Ignasi Villalonga feia públic el nou Consell de la Generalitat, la composició del qual esclatà com una bomba dins el món polític. El nou governador general, malgrat ésser diputat afecte a la CEDA i un dels dirigents de la Dreta Regional Valenciana, anuncià un govern format sense cap dels elements d'aquesta força política a Catalunya, amb la qual cosa trencava l'estabilitat forjada al voltant de l'aliança entre radicals, cedistes i Lliga Catalana. Resultava clar que s'havia produït una topada entre el nou president de la Generalitat i els dirigents d'Acció Popular Catalana. El nou Consell quedà format de la següent manera: Presidència, i Justícia i Dret: Ignasi Villalonga i Villalba; Agricultura i Economia: Alfred Sedó i Peris-Mencheta; Sanitat i Assistència Social: Ramon Barbat i Miracle, que amb caràcter interí ocupava també

143

del

meu

www.faximil.com

(37) AMADEU HURTADO: Quaranta anys d'advocat. Història temps, vol. II, Esplugues de Llobregat (Ariel), 1967, p. 366.

Treball; Cultura: Lluís Duran i Ventosa; Obres Públiques: Joan Vallès i Pujals; Hisenda i, interinament, Governació: Fèlix Escalas i Chamení (38). La Lliga mantenia, per tant, les mateixes carteres que en l'anterior Consell, amb els mateixos consellers (Lluís Duran, J. Vallès i Pujals). El Partit Radical mantenia també les mateixes carteres, excepte, naturalment, la Presidència, però Ramon Barbat, un enginyer tarragoní, substituïa al Dr. Huguet. Quedaven fora del Consell els dos representants de la CEDA i dos dels tres consellers (Raül Roviralta i Josep Lluís de Prat) que havien estat nomenats com a tècnics per Joan Pich i Pon. Fèlix Escalas, afiliat a Lliga Catalana, seguia mantenint el seu lloc com a tècnic. Acció Popular Catalana no era al Consell, però en canvi les dues carteres que li corresponien quedaven de moment acumulades de forma interina a d'altres consellers, en espera de trobar una solució a l'enfrontament entre Ignasi Villalonga i el grup cedista català. El mateix Villalonga, en una nota donada a la publicitat, ho indicava: "Com podeu veure per la llista dels consellers no hi figura ningú d'Acció Popular Catalana, la qual cosa és per a mi una veritable contrarietat. No obstant, no he volgut proveir definitivament els Departaments que jo havia reservat a l'esmentat partit, amb la confiança que una meditació més llarga farà possible que sigui trobat el camí per tal que Acció Popular Catalana, amb tot el seu prestigi i tot el seu relleu, pugui continuar col·laborant en les difícils tasques del Govern de Catalunya" (39). I al final de la nota repetia: "Jo espero que aviat el Govern de la Generalitat que avui es constitueix s'ampliarà amb la representació autoritzada d'Acció Popular, per a la qual cosa li són reservats Departaments que interinament seran exercits per alguns dels consellers recentment nomenats" (40). Quina fou la causa de l'enfrontament? Ignasi Villalonga l'expressa així: "El motiu de la no participació d'Acció Popular Catalana al Govern no és d'ordre personal; vull dir que respecte a cap de les persones que formaven el Govern dimissionari ni dels possibles candidats que havien de succeir-los, no hi ha hagut la més petita desconsideració, i menys hom pot parlar de vet de cap mena, sense "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", 28-XI-1935. "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935. "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935. 144

www.faximil.com

(38) (39) (40)

que hi hagués un motiu provat, que cap partit no m'ha formulat i que jo no hauria admès. L'únic que hi ha hagut ha estat una discrepància amb el cap d'Acció Popular, senyor Cirera, estimat amic meu i correligionari, respecte a la manera com jo interpreto les atribucions del càrrec. Jo no em considero mandatari de cap partit; jo estic designat pel Govern de la República. (...) Respecte a quins Departaments he d'exercir jo directament i quins he d'atribuir als respectius partits, guardant sempre la ponderació de forces entre ell, crec que és funció indeclinable, que he d'exercir" (41). Aquest era, efectivament, el major punt de fricció entre el cedisme català i Villalonga. El nou president s'encarregava directament de la Conselleria de Justícia i Dret, que havia estat portada fins aquell moment per Josep Lluís de Prat, amb caràcter de tècnic, per bé que estigués afiliat a Acció Popular Catalana. La sortida de Prat del Consell dreçà l'oposició de J. Cirera i Voltà, cap de la CEDA a Catalunya, que volia mantenir-lo al lloc. Un periodista li havia preguntat a Villalonga si pensava adjudicar-se de forma definitiva la Conselleria de Justícia, i aquell li havia contestat: "Sí, amb caràcter definitiu, dintre el que es pot dir definitiu en política" (42). Però J. Cirera, com a mesura de pressió per tal de mantenir l'antic conseller al seu lloc, es negà a donar cap nom per a formar part del nou Consell (43). En el fons, el problema era, doncs, de noms. Però també era l'expressió d'una prova de força entre el president i el seu partit a Catalunya, sobre el caràcter que calia donar a l'actuació de la Generalitat. Villalonga explicava: "Respecte a les persones és evident que han de comptar amb la doble confiança del partit que representen i la meva personal, i per això he demanat als esmentats senyors llistes de noms de llurs correligionaris a fi de triar jo lliurement. D'aquesta manera ho han fet el senyor Duran i el senyor Sedó; però el senyor Cirera, en virtut d'un criteri que respecto, però que no comparteixo, ha entès que la designació de les persones que havien d'exercir les Conselleries en nom del seu partit havia

145

www.faximil.com

(41) "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935. (42) "L'Instant" (Barcelona), 27-XI-1935. (43) Per unanimitat s'acordà solidaritzar-se en absolut amb l'actuació del cap regional, Josep Cirera i Voltà, i ratificar-li una vegada més la seua adhesió i la plena confiança per les gestions realitzades en bé del partit i dels interessos generals de Catalunya i Espanya", nota d'Acció Popular Catalana, "La Publicitat", 28-XI-1935.

d'ésser feta per ell mateix, com a cap. Jo no he pogut admetre aquest criteri incompatible, al meu entendre, amb el prestigi i les prerrogatives del president de la Generalitat, i aquest és el motiu pel qual el senyor Cirera, de moment, no ha volgut donar la collaboració dels seus amics" (44). El to utilitzat per Villalonga era més aviat suau, però ferm, i no donava motius al dubte: De Prat es quedava sense Conselleria i ell personalment no estava disposat a acceptar imposicions de l'organització cedista catalana. Tal com havia declarat a Madrid, en tenir notícies del nomenament: "Jo no procediré com a home de partit, sinó com una autoritat imparcial i respectuosa amb la llei i amb els drets ciutadans", perquè "penso exercir el càrrec amb absoluta neutralitat entre els partits catalans" (45). "La Veu de Catalunya" aprofità naturalment per atacar Acció Popular, amb qui la Lliga tenia des de la fundació d'aquella una picabaralla constant: "El que és incomprensible —i judica definitivament tota una direcció de partit— és que hagin estat precisament els més obligats a obrar amb el màxim desinterès els qui han intentat d'obstaculitzar l'obra patriòtica del senyor Villalonga. No hom concep que un partit nou pretengui de salvar el país, donant a entendre que només confia de tenir adeptes lluitant perquè obtinguin càrrecs i jugant-s'ho tot per una qüestió d'un nomenament" (46). De tota manera, l'acord havia de produir-se en un termini relativament curt. Ni a Acció Popular li interessava un marginament voluntari entre un governador general del propi partit, ni a Villalonga li interessava de provocar un conflicte dins el seu partit, ni actuar en contra seua a Catalunya. Calia trobar una solució. Un govern presidit per un cedista sense participació d'Acció Popular Catalana només podia pensar-se com a situació transitòria. I, efectivament, tres dies després, el 30 de novembre, s'arribava a l'acord, que venia a resoldre l'estranya situació. Fèlix Escalas presentava la dimissió (47) i entraven en el nou Consell els dos antics consellers d'Acció Popular: Lluís Jover i Nunell i Àngel Torrens i Dalmau. El Consell quedava, doncs, format per: Presidència i Justícia i Dret: Ignasi Villalonga; Finances, Economia i "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935. "La Veu de Catalunya", 20-XI-1935. "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935. "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", l-XII-1935. 146

www.faximil.com

(44) (45) (46) (47)

Agricultura: Alfred Sedó; Sanitat i Assistència Social: Ramon Barbat; Cultura: Lluís Duran i Ventosa; Obres Públiques: Joan Vallès i Pujals; Governació: Lluís Jover i Nunell; Treball: Àngel Torrens (48). Els consellers tècnics quedaven definitivament eliminats, amb la desaparició d'Escalas, i es constituïa el Consell plenament polític i de composició equilibrada: dos radicals, dos cedistes i dos de la Lliga. Amb això, Acció Popular havia aconseguit equilibrar la seua relació amb la Lliga. D'una forma directa el mateix partit ho reconeixia: "Propuesta por el gobernador general de Cataluna y presidente de la Generalidad, una reorganización del Consejo directivo que, manteniendo la ponderación debida entre las fuerzas políticas que constituyen la coalición gubernamental, deja salvadas la dignidad de nuestro partido y en el buen lugar merecido a todos sus hombres, ha creído debía aceptar" (49). Acceptava la nova fórmula de compromís, basada en la supressió dels consellers tècnics, "a pesar de que esto representaba el que dejase de colaborar en el Gobierno de la Generalidad, junto con los senores Roviralta y Escalas que tanto celo e inteligencia habían puesto en su obra, el senor De Prat, cuya actuación ha merecido, en todos los momentos, la aprobación del partido y de la opinión que ha podido darse cuenta de su actividad y espíritu de justícia en el cumplimiento de su misión" (50). Inquirit en una entrevista el líder cedista sobre si creia que havia guanyat o perdut en el resultat de la crisi, aquell contestà: "Jo només he de respondre que ara, en el Govern de la Generalitat hi ha una ponderació de forces en relació als partits polítics. Si el que es volia era això, que hi hagués aquesta ponderació, no hi ha cap dubte que hem guanyat. Si no era això el que hom pretenia, no hem guanyat ni perdut" (51). LA POLÍTICA DEL GOVERN DE VILLALONGA

El Consell presidit per Villalonga durà poc temps i, per tant, desenrotllà una activitat més aviat escassa, presidida per problemes "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", l-XII-1935. "Diario de Barcelona", l-XII-1935. "Diario de Barcelona", l-XII-1935. "L'Instant", 2-XII-1935. 147

www.faximil.com

(48) (49) (50) (51)

polítics interns: de primer, la pugna amb Acció Popular; després, la crisi del govern central conjugada amb el fracassat intent de J. M. Gil Robles de passar a dirigir el país. El programa de govern, en el fons, no fou massa explicitat, ni es modificaren massa les línies de conducta anterior. Les primeres declaracions fetes a la premsa per Villalonga potser són les que vénen a situar millor la seua figura dins la política catalana. L'orientació a prendre, digué, ha d'expressar la voluntat "de exquisita neutralidad entre los partidos catalanes y el deseo de que las contiendas se diriman entre ellos en un ambiente de absoluta imparcialidad y dentro de la ley" (52). El no autoconsiderar-se home de tendència, sinó un delegat del govern (i d'un govern de coalició) presidí tota la seua curta gestió, però sobretot determinà el seu comportament en la crisi dels primers dies d'exercici del càrrec. Els seus plans personals no hi quedaren mai massa explicitats, encara que s'emmotlaven en la fidelitat a la trajectòria de tota la vida (53). De tota manera, sí es definí sobre alguns punts fonamentals de la vida política catalana, concretament sobre la suspensió de l'autonomia. Ultra no haver votat en el seu dia la Llei de suspensió de l'autonomia catalana, sobre aquest punt es definí en diverses ocasions. "No desconozco", digué, "que se trata de un régimen excepcional y transitorio. Aspiración de aquella región ha de ser que se le dote de un régimen definitivo que garantice la integridad de Espana però que dé a Cataluna satisjaccion en la gobernación de sus intereses específicos" (54). I en una entrevista feta per J. M.a Xicota digué sobre el retorn a la normalitat autonòmica: "Tal com està la situació no hi ha altra sortida que la convocatòria d'unes eleccions generals, precedides de les eleccions municipals" (55). Després de les eleccions generals es realitzarien unes per al Parlament de- Catalunya. Vet aquí tot un programa vers la normalització. I en el discurs de presa de possessió del seu càrrec fou encara més explícit: "Jo no hauria de parlar de programa, perquè estem en un règim transitori i així el programa es concreta en mi en una aspiració, ço és, que el meu mandat duri ben poc i pugui en deixar "Diario de Barcelona", 20-XI-1935. "Diario de Barcelona", 2O-XI-1935. "Diario de Barcelona", 20-XI-1935. J. M. XICOTA: Una conversa amb el senyor Villalonga, "La Pu27-XI-1935. 148

www.faximil.com

(52) (53) (54) (55) blicitat",

aquest càrrec lliurar-lo a un que hagi sortit del sufragi del vostre poble" (56). Primer punt, explícitament formulat, Ignasi Villalonga és partidari d'un final ràpid del règim interí i del retorn a l'autonomia, prèvies eleccions. Anant més enllà, senyalava: "El meu programa comprèn el respecte a la vostra cultura. ^Com no he d'estimar la vostra cultura, si d'ençà de tants anys he lluitat per ella? I en aquest punt he de fer un aclariment. Jo no he pogut parlar de dialecte perquè fa vint anys que conec perfectament les aspiracions de Catalunya i estic molt ben assabentat dels anhels del seu idioma. (...) Tot el contrari seria fer una traïció als meus sentiments, a la meva cultura i a l'exemple de tota la meva vida política" (57). Des d'altres angles, només trobem l'anunci de la formalització del traspàs de serveis d'obres públiques i una vaga al·lusió al "problema social" (58): "Quant a la qüestió obrerista, les meves teories són avançades, i partidari de totes aquelles reivindicacions que no van aparellades amb la catàstrofe i amb l'anarquia" (59). Tret, doncs, de la reiterada declaració favorable a la represa de la vida política en una Catalunya autònoma, poca cosa més fou explicitada com a programa de govern. La primera, almenys la més vissible, de les característiques del nou Consell fou la reducció del nombre de consellers. Dels nou consellers més el president es passa ara als sis consellers més el president, seguint possiblement la tendència a la reducció dels càrrecs polítics i a l'austeritat administrativa predicada per J. Chapaprieta. Això es realitza acumulant els departaments amb poques funcions a d'altres. Una altra característica externa fou la tendència del Consell a "sortir" de Barcelona. Ultra els viatges dels consellers, costum ja adquirit abans, ara comença una tendència a reunir el Consell fora de la capital catalana, cercant possiblement la satisfacció dels grups "particularistes". Així, el 12 de desembre el Consell s'anà a reunir a la ciutat de Lleida. El més important de tots els fets que s'esdevingueren en les esferes del poder autònom durant el període de Villalonga fou el "La "La "La "La

Veu Veu Veu Veu

de de de de

Catalunya", Catalunya", Catalunya", Catalunya",

26-XI-1935. 26-XI-1935. 26-XI-1935. 26-XI-1935. 149

www.faximil.com

(56) (57) (58) (59)

traspàs de serveis d'Obres Públiques. "Dintre de poc", anuncià en l'acte de presa de possessió Villalonga, "ens visitarà el sots-secretari d'Obres Públiques, que vindrà a formalitzar i fer lliurament dels serveis traspassats d'aquell ram" (60). El traspàs de serveis es consumà el dia 1 de desembre i forní a la Generalitat el volum més important de matèries. De tota manera, la continuïtat del conseller encarregat del Departament permeté que no es produïssen rectificacions importants en els plans i els treballs del període anterior (61). La Conselleria de Cultura dictà durant les tres setmanes de govern Villalonga disposicions noves que tampoc no trencaren ni alteraren la línia d'actuació anterior (62). Fonamentalment, a part d'encomanar a l'Institut d'Estudis Catalans una monografia sobre el Palau de la Generalitat, dues foren les disposicions donades en aquest període: d) la subvenció a la companyia de teatre català Enric Lluelles (63), i b) la creació del "Premi Prat de la Riba" per al millor llibre sobre educació i formació cívica. Lentament seguí la tendència a re-obrir alguns centres polítics i s'alçaren algunes suspensions de periòdics, però en el terreny de la vida política poc podia introduir-s'hi el governador general, car havia de comptar amb el delegat general d'Ordre Públic, Santiago Martín Bàguenas, cap superior de la policia de Madrid i nomenat per al càrrec pel ministre de Governació. El boicot de les esquerres contra la renovació del carnet electoral, com a acte de protesta per la suspensió de l'autonomia, continuà, malgrat els esforços de Villalonga (64), i quan el Consell entrà en crisi la qüestió encara no havia estat resolta. LA CRISI POLÍTICA

Els escàndols de l'estraperlo i després de l'afer Nombela enfon(60)

"La Veu de Catalunya", 26-XI-1935.

(61)

Cfr. J. COSTA I DEU i JOAN ROVIRA: Joan Vallès i Pujols a la Con-

selleria d'Obres Públiques de la Generalitat. Reportatge de l'obra que ha de transformar Catalunya, Barcelona (Llibreria Verdaguer), 1936, 212 pp. (62)

LLUÍS DURAN I VENTOSA: Cinc decrets de la Generalitat. Les es-

150

www.faximil.com

sències del catalanisme i l'acció de govern, Barcelona (Llibreria Puig Alfonso), 1936, 73 pp. (63) Cfr. una crítica de MÀRIUS GIFREDA: Dels premis de la Generalitat. El meu Don Lluís i el Sr. Duran, "Mirador" (Barcelona), 5-XII-1935. (64) "La Veu de Catalunya", 4-XII-1935.

saren el Partit Radical com a partit de govern i, tal com ja hem dit, sobretot l'invalidaren com a eix d'una coalició centre-dreta. La CEDA, d'altra banda, pel fet mateix del seu accidentalisme en opinió de la Presidència de la República, no era convenient que realitzàs aquesta funció d'eix, sense una més àmplia base electoral. Si les Corts havien de seguir, eliminat el Partit Radical i negant-se la CEDA a qualsevol altra solució que no fos la formació de govern, només quedava una alternativa: la promoció d'un polític d'una formació minoritària que pogués rebre l'ajut, actiu i passiu, de tots els grups de l'antiga majoria o, en cas de fracàs per aquest camí, que es disposàs a governar amb les Corts tancades durant un temps i preparàs la convocatòria de noves eleccions, car aleshores la dissolució seria inevitable. Quan sobrevingué la crisi dins el segon govern Chapaprieta, degut a la negativa cedista de mantenir una posició de segona fila, la dimissió del ministeri comportava clarament el plantejament del problema. "La CEDA, per boca dels seus homes i per mitjà de la seva premsa, no admetia sinó dues solucions a la crisi: el poder a Gil Robles o la dissolució", explicava Francesc Cambó (65). En un principi, sembla que el president de la República, Niceto Alcalà-Zamora, intentà d'evitar el dilema, vorejant-lo. De primer provà amb Martínez de Velasco, però no pogué seguir per aquesta via, després d'unes declaracions clarament d'oposició de Santiago Alba, president de les Corts. La disjuntiva plantejada per la CEDA no tenia escapatòria. I davant la disjuntiva el president de la República optà per la dissolució, en considerar que per a donar el poder a la CEDA deuria ésser ratificat abans per l'electorat. I per tal d'anar a la dissolució, amb un cert pes del centre polític, captrencat després de l'esbalçament radical, intentà de promocionar una força centrista, capaç de reunir els diversos grups republicans moderats i les restes de Partit Radical. Encarregà així la formació de govern a Miguel Maura, a Joaquín Chapaprieta i, finalment, de forma mancomunada, a Manuel Portela Valladares i Miguel Maura. La reacció d'aquest darrer simplificà la decisió, i l'hàbil polític gallec, amb un fort regust de l'etapa caciquil, fou l'encarregat de formar govern (66) i de bastir a correcuita una força política de centre, que

151

www.faximil.com

(65) Declaracions de F. Cambó, "La Veu de Catalunya", 17-XII-1935. (66) El nou Govern, format el 14 de desembre del 1935, amb caràcter extra-parlamentari, estava integrat per: Manuel Portela Valladares (Presi-

en un primer moment semblà emmirallar a la Lliga, per a apartar-se'n tot seguit, abans d'acabar l'any. En estavellar-se la coalició radical-cedista, la CEDA quedà marginada del poder. La posició poc contemporitzadora amb la solució de la crisi que mantingué el partit de la dreta espanyola havia de tenir necessàriament una repercusió a Catalunya i havia d'afectar a la coalició imperant a la Generalitat i a la majoria dels ajuntaments catalans. Especialment havia d'afectar a la figura del governador general i president de la Generalitat, Ignasi Villalonga, que immediatament de conegut el final de la crisi política presentà la dimissió. Així, el mateix dissabte dia 14 de desembre, Villalonga dimití el seu càrrec i apressà al nou cap de govern que designàs un substitut, per tal de transmetre-li els poders i poder marxar aquella mateixa nit cap a València. La ruptura política, doncs, era intensa, com intensa i àspera havia estat la tramitació de la crisi. Interinament el Govern nomenà al president de la Comissió Jurídica Assessora, Joan Maluquer i Viladot, antic diputat i senador monàrquic, que havia estat president de la Diputació de Barcelona en el moment de proclamació de la República, i que amb posterioritat havia ingressat a Lliga Catalana (67). Tal com era costum, els consellers presentaren llur dimissió al nou president, però en la forma en què aquesta es produí s'evidencià ja la diferent reacció dels tres partits davant la crisi. Joan Vallès, per exemple, anuncià que ell i Lluís Duran presentarien la dimissió quan fos nomenat el nou president, reflexe clar de la positura de col·laboració amb el primer govern Portela per part de Lliga Catalana; J. Barbat i A. Sedó presentaren la dimissió a J. Maluquer, però els regidors radicals es mantingueren en llurs llocs; els cedistes, en canvi, a més de presentar la dimissió, anunciaren que no pensaven formar part del Consell en un futur immediat, i tots els regidors nomenats al marge del sufragi popular dimitiren llurs càrrecs. Dos dies després, el 16 de desembre, Joan Maluquer entregà els poders a Fèlix Escalas i Chamení, que passaria a constituir un dència i Governació), J. Martínez de Velasco (Estat), Alfredo Martínez (Justícia, Treball i Sanitat), general Molero (Guerra), almirall Salas (Marina), Joaquín Chapaprieta (Hisenda), Manuel Becerra (Instrucció Pública), Cirilo del Río (Obres Públiques), J. de Pablo Blanco (Agricultura), Pere Rahola (sense cartera). CEDA i radicals es mantenien al marge del nou Govern; J. de Pablo i M. Becerra hi participaven a títol personal. (67) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", 15-XII-1935. www.faximil.com

152

nou Consell, integrat exclusivament per afiliats a Lliga Catalana. A més a més de Joan Vallès i Pujals i Lluís Duran i Ventosa, que es mantingueren en llurs càrrecs, foren nomenats ara consellers: Alexandre Gallart i Folch (Treball) (68) i Antoni de Sabates i Vila (Hisenda, Economia i Agricultura) (69). Més tard seria nomenat Felip Bertran i Güell per al Departament de Sanitat i Assistència Social (70). La ruptura política de la coalició tripartita combinada amb la participació de Lliga Catalana al govern i la seua posició favorable a l'articulació d'una força centrista, li asseguraren una preeminència a Catalunya i la seguretat que, des de dalt, no se li intentaria destruir l'hegemonia política dins els sectors conservadors. Quan Pere Rahola sorti del govern Portela, les posicions estaran adquirides, i el segon govern Portela només podrà confirmar el predomini total de Lliga Catalana a Catalunya. Predomini de gran importància perquè tota l'actuació política s'orienta cap a unes eleccions generals. El predomini de la Lliga i la retirada d'Acció Popular de tots els llocs per als que havien estat nomenats facilità la resolució del ja vell plet entre les dues forces polítiques al voltant de la provissió de l'Alcaldia de Barcelona. Ramon Coll i Rodés, advocat afiliat a Lliga Catalana i col·laborador de Fèlix Escalas al Banc Urquijo català, fou nomenat nou alcalde de Barcelona. Des que J. Pich i Pon abandonà l'Alcaldia, la Lliga i Acció Popular havien estat enfrontant-se al respecte. La Lliga exigia un alcalde del seu partit, perquè la seua minoria era l'única que estava respatlada pels sufragis dels ciutadans. Acció Popular, en canvi, opinava que l'elecció havia d'efectuar-se entre els regidors, encara que aquests no fossen els elegits democràticament pels barcelonesos. "A Valls i Taberner sempre li havia fet il·lusió ser alcalde de la capital catalana. I sembla que aquest seu desig es va veure com-

(68) Cfr. el judici favorable sobre Alexandre Gallart publicat al periòdic de la Unió Socialista de Catalunya: M. S.: Com l'anell al dit, "Justícia Social" (Barcelona), 21-XII-1935. (69) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", 21-XII-1935. (70) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", 8-1-1936. Sobre la seua actuació al davant de la Conselleria, cfr. FELIP BERTRAN I GÜELL: Els

serveis de Sanitat i Assistència Social de Catalunya. Reports i impressions del meu pas per la Conselleria de la Generalitat encarregada d'aquests serveis, Barcelona (Llibreria Verdaguer), 1936, 305 pp. www.faximil.com

153

partit per la Lliga" (71). El fet d'haver estat inclòs el darrer de la llista presentada pel partit a les eleccions municipals del 14 de gener del 1934 sembla un indici revelador d'aquesta afirmació. A aquest desig, a finals del 1935, també vingué a afegir-s'hi Acció Popular. El revisionisme teòric de Ferran Valls, el seu catolicisme militant, les estretes relacions mantingudes amb alguns dirigents de la CEDA de Madrid i, fins i tot, les col·laboracions a "El Debaté", li donaven una certa orientació que el feia aparèixer prop del cedisme, encara que en cap moment hagués arribat a trencar amb el seu partit. Quan Fèlix Escalas hagué d'ésser sacrificat a finals de novembre per tal que es pogués establir l'aliança tripartita, la Lliga postulà perquè hom el nomenàs alcalde, en compensació. Passat el primer moment i esllanguida la situació, súbitament Acció Popular proposà la candidatura de Ferran Valls, que no havia sorgit fins aleshores. En una nota oficiosa del partit hom afirmava que "el senor Jaumar de Bojarull, en tres ocasiones diferentes, los días 4, 5 y 6 del corriente, en el despacho de la Alcaldia, ofreció a los senores Coll y Rodés y Calderó, representantes de la minoria de Lliga Catalana en el Ayuntamiento, que la minoria de Acción Popular Catalana estaba dispuesta a dar sus votos para la elección de alcalde en favor del senor Valls y Taberner, respondiendo los mismos que podria llegarse a un acuerdo a base de otro nombre, que (...) no pudo ser aceptado" (72). La Lliga, naturalment, s'encrespà per la publicitat donada a les negociacions, en especial al nom, cosa que com a partit el posava en una situació delicada. La solució de la crisi vingué a resoldre la situació de la forma ja esmentada, sense ulteriors estridències. A partir d'aquest moment, Lliga Catalana restaria com la força majoritària de govern a Catalunya, en combinació en algunes localitats amb els elements radicals, seriosament afectats pels problemes generals, lloc que seguiria ocupant durant tota la campanya de les eleccions de febrer del 1936. Quan el triomf de les esquerres permetia la reconstrucció de les institucions autònomes, la Lliga seguirà mantenint la seua posició de partit majoritari dins la dreta i accentuarà (71)

J. A. PARPAL i JOSEP M. LLADÓ: Ferran Valls i Taberner, Esplu-

154

www.faximil.com

gues de Llobregat (Ariel), 1970, p. 195. (72) "Diario de Barcelona", 15-XII-1935.

155

www.faximil.com

la seua tendència a representar un paper d'oposició legal i parlamentària, d'orientació cap al centre. L'intent de forçar l'estructuració d'un partit de dretes que desbordàs a la Lliga, sense enfrontar-se directament amb el sistema polític republicà, tenia a Catalunya un espai polític reduït, que només podia ampliar-se amb un impuls donat des del poder combinat amb una lluita aferrissada i sense treva contra Lliga Catalana. I per tant introduint un element de divisió, fonda, dins els elements i els sectors dretans. L'escissió del flanc més extrem de la Lliga i la formació d'una organització apart, utilitzant l'impuls que podia rebre des de Madrid, i l'enverinament de la situació del camp català havia estat a punt de desequilibrar la reconstrucció política de les forces de la dreta catalana, creada treballosament a partir del 1931 a través de la imposició de Lliga Catalana com a partit d'alternativa. L'actuació imparcial d'Ignasi Villalonga en les tres setmanes que estigué al davant de la Generalitat impedí que el cedisme català imposàs un desequilibri que podia crear una divisió insalvable dins els sectors conservadors catalans. La retirada del cedisme amb la crisi de desembre de tots els centres de poder a Catalunya impedí la consolidació de la seua força i permeté la consolidació de la Lliga. Així, les eleccions de febrer foren acarades per la dreta amb una certa unitat i un comandament unificat, assumit per Lliga Catalana, que amb el govern Villalonga i després amb el govern Escalas aconseguí de deturar les divisions de la dreta, l'avanç d'Acció Popular i tornà a recuperar la posició capdavantera del conservadorisme català.

www.faximil.com

L'AMBIENT ELECTORAL DURANT LES ELECCIONS DE FEBRER DEL 1936 PER

VICENT ARRUE I ASENSI

El pacte electoral de les esquerres espanyoles del 1936 ha estat —i ho està encara— objecte de múltiples interpretacions. Un dels aspectes més debatuts és el referent a la campanya electoral, campanya que, al parer d'alguns historiadors, va estar caracteritzada per una inusitada violència. Pel que respecta al País Valencià, el mateix Javier Tusell i els seus col·laboradors, dintre la seua obra general sobre les eleccions del Front Popular a tota Espanya ("Las elecciones del Frente Popular", Cuadernos para el Dialogo, Madrid, 1971), ha escrit: "En la región valenciana la campana electoral se va a desarrollar con una intensidad que, en mas de una ocasión, desembocarà en franca violència. Esta violència se registrarà tanto contra las personas como contra las instituciones de diferentes ideologías. Periódicos de izquierdas incendiados ("Las Provincias", 6-II-36), monumentos religiosos destruidos ("Las Provincias", 4-II-36), amenazas con armas de fuego ("El Liberal", 4-II-36), altercados callejeros ("El Liberal", 4-II-36), seran las consecuencias lógicas de este clima de violència que impera en la región valenciana en los días próximos a las elecciones" (p. 247 del v. I). Malgrat aquesta opinió, i d'altres que n'exposarem més endavant, nosaltres creiem que la campanya electoral va transcórrer, tenint en compte les especials característiques que concurrien a les eleccions del 36, sense que l'ordre públic fóra alterat per cap incident greu irreparable en tot el País Valencià. L'ambient, sí, va estar tens per rivalitats dels grups, per l'apassionament lògic del moment. En general, la violència que es va practicar fou la verbal, la del periòdic, la del pamflet. Però, la tranquil·litat era quasi absoluta. Alguna baralla, algun altercat que, possiblement, de no haver-se

www.faximil.com

157

produït per posar un cartell o per alçar el puny en alt, podia haverse originat per qualsevol futilesa. Sols que en el primer cas els periòdics ho publicaven, cadascú donant la versió que afavoria la seua línia política. En primer lloc, durant tot el temps que va durar la campanya electoral, és de destacar que, a tot el País Valencià, la normalitat laboral va estar total. Només es registrà una vaga de vint-i-quatre hores al port de València com protesta per l'aplicació d'un decret relatiu a la llei d'accidents (1). INCIDENTS A LA UNIVERSITAT

El primer "conflicte" de la campanya electoral es va registrar a la Universitat de València, el 20 de gener, i "obedece a una espècie de tàctica preelectoral, impuesta a sus juventudes por los partidos de Acción Popular, Falange y Renovación Espanola..." (2). A les mateixes dates es produeixen incidents de tipus semblant al que estudiarem a Madrid, Sevilla i Barcelona. En el cas de València, l'incident en si està mancat d'importància, però és útil el seu estudi per quant, a través de les reaccions que va provocar, ens permet conèixer la reacció dels diferents grups que existien a la Universitat. "El dia 20 de enero un reducido grupo promovido por la 'Asociación Escolar Tradicionalista' (A. E. T.), 'Federación Nacional de Estudiantes Católicos' (F. N. E. C), 'Sindicato Espanol Universitario' (S. E. U.) y estudiantes 'Independientes' irrumpió en el claustro del edificio central de la universidad y ha enarbolado, protegidos ostensiblemente por pistoleros profesionales, una pancarta en la que se leía: 'Abajo el separatismo', '/Viva Espaha!', dando gritos contra la autonomia de la Universidad de Barcelona. Ello dio lugar a unas colisiones entre los estudiantes, llegando los alborotadores a esgrimir porras y pistolas. Acudió la fuerza de Asalto y el Rector ordeno el cierre de la Facultad" (3). "El Mercantil Valenciano", 11 febrer 1936, p. 3. "El Mercantil Valenciano", 21 gener 1936, p. 1. "Diario de Valencià", 21 gener 1936, p. 3. "Diario de Valencià", 24 gener 1936, p. 3. 158 www.faximil.com

(1) (2) (3)

A l'endemà, la F. U. E. (Federación Universitària Escolar), el secretari de la qual era Luis Pérez, publicava una manifest "protestando de la presencia en la Universidad de pistoleros y provocadores profesionales", i, mantenint un cop més la seua posició apolítica i de defensa dels interessos professsionals dels estudiants, convidava a tots els estudiants a què assistiren a classe (4). Per la seua banda, la U. E. A. (Unión Estudiantil Antifascista) manifestava: "La U. E. A... quiere marcar su posición ante estos hechos: 1° Identificarnos plena y absolutamente con los estudiantes catalanes que luchan por sus reivindicaciones profesionales. 2." (...). 3." Protestar de la intolerable orden de cierre de clases dada por el Rector a propuesta de los Decanos de Derecho y Ciencias, jirmante, por cierto, el primero, de un manijiesto de 'Renovación Espanola'. 4." Indicar que si se mantiene hoy esta intolerable maniobra fascista y es ayudada nuevamente por algun decano o profesor, tomaremos las medidas oportunas del caso demostrando al mismo tiempo quiénes son los verdaderos enemigos de la Universidad espanola. 5." Reconocer a F. U. E. como única Asociacion Profesional que puede orientar a los estudiantes. 6." Defender las libertades democràticas dentro y fuera de la Universidad, y luchar junto al Frente Popular por la defensa de la paz, la cultura y la libertad" (5). Novament es van registrar uns incidents el dia 24, provocats pels mateixos elements responsables dels anteriors; penetraren dins el claustre i avalotaren de tal manera al pati, mentre s'estaven fent les classes, que els estudiants de la U. E. A., de la F. U. E. i altres molts —ja previnguis— els van fer front (6). El dia 23 la F. U. E. (7) i el 25 l'Agrupació Valencianista Escolar (A. V. E.) feien dues declaracions en català adherint-se als estudiants de Catalunya i demanant l'autonomia de la Universitat de València (8). "El "El "El "El "El

Mercantil Mercantil Mercantil Mercantil Mercantil

Valenciano" Valenciano" Valenciano" Valenciano" Valenciano"

21 21 25 25 23

gener gener gener gener gener

159

1936, 1936, 1936, 1936, 1936,

p. p. p. p. p.

3. 3. 3. 3. 3. www.faximil.com

(4) (5) (6) (7) (8)

Els de F. R. E. C, presidits per Rafael Calvo; S. E. U., per M. Lloret; A. E. T., per Ildefonso Sànchez, i un grup representat per Lluís Lleó, "acordaron secundar una huelga indefinida en Valencià hasta la resolución del problema universitario catalàn, sin que se hirieran los sentimientos patrióticos espanoles...'" (9). La vaga no va estar secundada pels estudiants. La F. U. E. donà ordre d'assistir a les classes. Ja no va haver més alteracions de la normalitat acadèmica a la Universitat, ni durant la campanya electoral, que portà als elements del Front Popular al poder, ni posteriorment. LA REPOSICIÓ D'AJUNTAMENTS

Com a conseqüència dels esdeveniments d'octubre van ésser destituïts a Espanya quasi un dotze per cent dels ajuntaments d'elecció popular i al seu lloc s'arbitraren comissions gestores dessignades pels governadors del "bieni dretista". Tot just dissoltes les Corts es plantejà el problema de retornar aquells ajuntaments populars. Portela Valladares va prometre a les esquerres que retornaria aquells ajuntaments contra els que no s'hagués incoat expedient de tipus administratiu o local. És clar que la fórmula emprada en les destitucions, en la majoria dels casos, fou, precisament, incoar aquests expedients. Al País Valencià havia molts ajuntaments en aquestes condicions: Alacant, Pego, Oriola, Elx, Elda, Mutxamel, Vila-joiosa, quasi tot el districte d'Albaida, Xàtiva, Gandia, València, Castelló i Borriana... És a dir, els ajuntaments de, pràcticament totes, les ciutats més importants. L'interés en què aquests ajuntaments foren restituïts durant la campanya electoral era gran en tots els sectors de l'esquerra. Però el govern de Portela retardava l'afer: li convenia mantenir les comissions anomenades, estant un percentatge molt gran d'elles en mans de centristes i dretistes. No obstant, quan Portela va veure els problemes que se li presentaven a Alacant per aconseguir la candidatura "centre-dretista", decidí reposar els ajuntaments d'Alacant, Alcoi i Oriola, els regidors dels quals eren destacats membres de l'esquerra per espantar a la D. R. V. i forçar-la a acceptar tres portelistes a la seua candidatura. L'esquerra no sospità la maniobra i va acollir la "Diario de Valencià", 24 gener 1936, p. 4. 160

www.faximil.com

(9)

restitució dels ajuntaments citats com un èxit. Però foren les "classes populars", si hem de creure els diaris, qui amb més entusiasme van rebre la notícia de la reposició de l'ajuntament d'elecció popular el dia 28 de gener. "Solo ante el anuncio de que ese dia iban a ser repuestas las autoridades municipales de elección popular se concentro en la plaza de la República de Alicante una ingente muchedumbre que fue disuelta pacíficamente por la juerza pública" (10). Finalment, a l'endemà, l'alcalde popular Lorenzo Carbonell Santacruz ocupava el seu càrrec amb el recolzament popular (11). El reposat alcalde parlà al poble concentrat a l'Ajuntament i, segons els diaris dretistes d'Alacant ("Mas", "Diario de Alicante"), va fer-ho en tons moderats i circumspectes. No obstant, dos dies més tard, "Ya", l'important diari catòlic madrileny, ressenyava el seu discurs afirmant que Carbonell va dir: "Hemos sido repuestos. Se ha hecho justícia. Hoy no es dia de hacer nada. El 16 de febrero, a ser duehos de la calle, a imponerse i a impedir que voten las mujeres, los beatos y las monjas. El 17 no quedarà en Alicante una cabeza de derechas sobre los hombros" (12). D'altres periòdics reproduïren la imputació de "Ya", deformant-la encara més. Açò sorgia com una clara maniobra amb finalitats electorals. Hi havia més que de sobres per a què D. R. V. acceptarà les condicions de Portela. Aquest un cop va tenir en llista els seus tres partidaris destituí, probablemnet per exigències de D. R. V., als citats ajuntaments d'Alcoi, Oriola i Alacant, reposant les comissions gestores que havia destituït uns dies abans. La destitució provocà un escàndol fenomenal. Tant va estar així, que la Gestora d'Alcoi, integrada per radicals, dimitiren dels seus càrrecs (13). "El "El "El "El

Mercantil Valenciana", 29 Mercantil Valenciano", 30 Luchador", 3 febrer 1936, Mercantil Valenciano", 16 161

gener 1936, p. 10. gener 1936, p. 10. p. 1. febrer 1936, p. 14. www.faximil.com

(10) (11) (12) (13)

L'ACTUACIÓ GOVERNATIVA

Un cop els partits resolgueren els escons que els corresponien i el treball específic que cadascú havia de realitzar en la campanya propagandística, aquesta va anar creixent en intensitat. Ja des del començament de la mateixa els respectius delegats del govern central en les capitals administratives del País Valencià reiteraren les ordres "prohibiendo el uso de emblemas, banderas y uniformes en los mitines, conferencias y en toda clase de manijestaciones". Es prohibia l'ús de la ràdio "para dar noticias de mitines'", anunciar "candidaturas y manifiestos, a no ser que de estos últimos se haya dado permiso expreso" en els governs civils. Està prohibida "la propaganda política y comercial en avión"; així mateix es va prohibir a tots els pobles "ta colocación de altavoces en las calles para retransmitir actos públicos" (14). La propaganda electoral restava, per tant, reduïda als periòdics, a les octavilles, als mítings i a l'agitació personal. Les mides governatives van ser equitatives. Si la dreta, amb els grans recursos financers que disponia, es va veure més afectada per no poder utilitzar la ràdio i l'avió, l'esquerra fou privada de desplegar les seues joventuts uniformades que exercien una suggestiva atracció. Les mides, però, contribuïren en gran mida a què l'ordre públic es mantingués durant la campanya. Existeixen repetides queixes per part dels representants oficials del Front Popular entorn dels abusos comesos pels agents governatius, "cacheando reiterada e infructuosamente a los elementos izquierdistas y obreros, mientras los elementos derechistas pueden usar armas" (15). També, "ante la pasividad de las autoridades que padecemos —comenta el corresponsal a Oriola d'"El Luchador"—, el dia 18 llego a nuestra ciudad un camión de los insultantes pasquines de color rojo que la CEDA fijó días pasados en Madrid y que fueron ordenados retirar por la Dirección General de Seguridad. Las jachadas de los edificios estan llenas de estos pasquines... mientras que no pocos ciudadanos pasan por la prevención municipal por vitorear a la República y hacer propaganda electoral de izquierdas" (16). També es retreia al Govern el canvi de governadors. Així, el governador de Castelló, senyor Salvadores, va ser traslladat a Pa"El Mercantil Valenciana", 21 febrer 1936, p. 3. "El Mercantil Valenciano", 5 febrer 1936, p. 5. "El Luchador", 20 gener 1936, p. 2., i 22 gener, p. 2. 162 www.faximil.com

(14) (15) (16)

lència, i el de Palència, Raimundo Vidal, vingué a Castelló (17). S'exerciren pressions per a què el governador de València, senyor Ribes, fos traslladat "para facilitar ciertas conveniencias electorales" i restarà sense cobrir el govern de València fins passades les eleccions (18). LES

SUPOSADES ALTERACIONS DE L'ORDRE PÚBLIC

Preferim, abans de centrar-nos en l'aspecte ideològic que presenta la campanya, fer una exhaustiva enumeració de tots els incidents que hem pogut enregistrar en la premsa valenciana de totes les tendències. Ens limitarem a ressenyar-los, i el lector podrà jutjar que ni pel seu número, ni per la seua gravetat, deurien ser citats. Però com que posteriorment s'ha adduït amb freqüència que "se llego a las elecciones... entre un desorden general y un desbordamiento de todos los crímenes e instintos revolucionarios (19), o que "el resultado fue muy discutido y no cabé duda que se obtuvo... por medio de violencias..." (20), convé que vejam, almenys en el País Valencià, quins foren en conjunt. Citem cronològicament: 23-1-1936:

Llistes electorals arrancades o trencades a Alacant. Al sobre d'elles l'encuny de "Dios, Pàtria y Rey" (21). 28-1-1936: Explosió d'un petard a Pego, en casa de l'alcalde, davant l'anunci de què anava a ser reposat l'ajuntament popular. Explosió d'un petard al carrer de Francesc Sempere de València (22). Dos ferits lleus de D. R. V. a la Font de la Figuera, al finalitzar un míting (23). 31-1-1936: Diversos detinguts, a Nules, al produir-se una baralla entre dos grups que col·locaven pasquins de propaganda electoral (24). (17) "Heraldo de Castellolí", 6 febrer 1936, p. 2. (18) "El Mercantil Valenciana", 31 gener 1936, p. 3. (19) Ruiz AMADO, RAMON: "Compendio de Historia de Espana", Barcelona, 1942, 17 ed., plana 244. (20) COMELLAS, J. L.: "Historia de Espana moderna y contemporànea", Rialp, Madrid, 1968, 2. a ed., plana 65. (21) "El Luchador", 23 gener 1936, p. 1. (22) "El Mercantil Valenciano", 29 gener 1936. p. 3. (23) "El Mercantil Valenciano", 28 gener 1936, p. 3. (24) "República", 31 gener 1936, p. 3. www.faximil.com

163

4-2-1936:

Esclata una bomba en el domicili de D. R. V. de Villar del Arzobispo (25). 5-2-1936: Un artefacte esclata dins un forn del carrer dels Tomassos en València (26). En Alacant n'hi hagué un altercat entre diversos transeünts i un grup que arrancava pasquins de propaganda esquerrana. Un xiquet de nou anys resultà amb ferides greus. També a Alacant, al Mercat d'Abastiments, un lloc de mercancies fou destrossat pel públic quan la mestressa d'aquest va insultar uns xiquets asturians (27). El doctor Josep Izquierdo, afiliat a U. R., fou ferit per un tret que li féu Josep Aparici Peiró amb el que mantenia una discussió política en Xeresa (28). 6-2-1936: Sis feixistes incendien la redacció d'"E7 Luchador". S'aconsegueix salvar les màquines, però les pèrdues foren notables. S'ha detingut a Tomàs Aznar, Josep Moreno i Francesc Giron (29). 11-2-1936: Un guàrdia de Seguretat fou ferit a València per un grup que es dedicava a posar-hi cartells electorals de la "Federacion de Trabajadores de la Ensenanza" (30). 13-2-1936: Al llogaret d'Els Isidres s'ha detingut al metge Josep Franco Muela per insultar l'alcalde, i a Miracle Càrcer Gonzàlez, per amenaçar de mort el capellà. Donat l'ambient hostil regnant dins el llogaret, el capellà l'abandonà per evitar alteracions de l'ordre públic (31). Tres ferits a Elx en un enfrontament entre diferents grups (32). 14-2-1936: Ferit lleu en Les Carolines d'Alacant mentre col·locava cartells (33). És a dir, que a tot el País Valencià la premsa (i cal tenir en compte que durant la campanya hom va gaudir de llibertat) sols

164

www.faximil.com

(25) "El Mercantil Valenciana", 5 febrer 1936, p. 5. (26) "El Mercantil Valenciano", 5 febrer 1936, p. 5. (27) "El Dia", 6 febrer 1936, p. 2. (28) "El Luchador", 5 febrer 1936, p. 2. (29) "El Mercantil Valenciano", 5 febrer 1936, p. 2. (30) "El Mercantil Valenciano", 11 febrer 1936, p. 11. (31) "El Mercantil Valenciano", 13 febrer 1936, p. 3. (32) "El Dia", 13 febrer 1936, p. 4. (33) "El Dia", 14 febrer 1936, p. 4.

ens dóna referències de CATORZE incidents, registrant-se tan sols en sis d'ells ferits, dels quals únicament dos de certa gravetat. La dreta va promoure quatre d'aquests incidents —els més aparatosos— i l'esquerra altres quatre. En els casos restants no està clar quins van ser els promotors. Catorze incidents en una campanya d'aquestes característiques, a tot el llarg del mes de durada, sense que es produís cap mort, ens permet de concloure que el nivell de maduresa democràtica del poble valencià fou molt elevat, i sobretot s'invalida amb això, almenys, insistim, per al País Valencià, que aquestes eleccions es produïren dins un clima caòtic i de violència extremada. Però, hi havia elements interessats en crear un ambient psicològic de malestar que afavoria als seus interessos. Possiblement un dels casos més clars siga el d'una companyia d'assegurances que anunciava als periòdics d'Alacant, a mitja plana, la creació d'una assegurança electoral: "Para garantizar los riesgos que con motivo de las próximas elecciones puedan producirse, LA PRESERVATICE ha establecido una póliza individual electoral, en la que garantiza a todas las personas que tomen parte en la contienda" ("El Luchador", 12-2-1936). PRESSIÓ SOBRE ELS ELECTORS

Més interessant resulta analitzar la pressió que s'exercia damunt els electors i que indubtablement hauria de repercutir sobre el resultat. Uns i altres grups s'acusaven mútuament d'exercir aquestes pressions, però la pressió era exercida, fonamentalment, pels qui tenien el poder material o moral. Així són freqüents els patrons que amenacen els seus obrers "con no daries trabajo si votan a las izquierdas" (34); les entitats benèfiques desenrotllaren una gran activitat per tots els pobles, distribuint als necessitats "mantas, bonos y otras cosas de primera necesidad para que se les diera el sufragio a ellos {L·s derechas)" (35). En Callosa de Segura es va donar el cas de què el president de la Comissió Gestora amenaçà "a un grupo considerable de invàlidos que dedicaban sus actividades a rifas callejeras con retiraries el permiso que les dio para poder rifar si no votan a las derechas" (36). "El Luchador", 11 gener 1936, p. 2, i 23 gener 1936, p. 2. "El Mercantil Valenciano", 22 març 1936, p. 6. "El Luchador", 11 febrer 1936, p. 1. 165

www.faximil.com

(34) (35) (36)

Al mateix nivell de pressió sobre les consciències havia que situar-hi els continus cridaments de les jerarquies eclesiàstiques, que obertament combregaven amb la candidatura antirevolucionària. A la catedral i a les esglésies, en vespres de la diada electoral, s'ordenà la celebració "por la religión y por la pàtria ... de un solemne TRIDUO" (37). El bisbe de Tortosa (diòcesi de la qual depenia gran part de Castelló i seminari en el qual estudiaven els de la diòcesi de Sogorb) publicava el dia 11 una circular "para que los sacerdotes pronuncien oraciones durante la misa PRO QUAUMQUE TRIBULATIONE PRO NEGRAND", devent expondre's el Sagrament després de la missa principal, i s'"organizaràn Vía-Crucis que continuaran hasta que se constituya el nuevo Parlamento: El Prelado dirige un llamamiento a todos los militantes de la Iglesia para que coadyuven al triunjo de la verdad, en estos momentos en que la Iglesia y nuestra Pàtria se hallan privadas de sacratísimos derechos" (38). Després d'aquestes circulars, i junt amb elles, els periòdics de dretes hi publicaven editorials del següent tipus: "Nadie que se precie de católico puede llamarse a engano. La voz del episcopado espanol se ha alzado... contra el peligro de la hora presente. Es inminente el riesgo de la cultura catòlica si por una mal entendida independència personal o política no se siguen las normas impuestas por los gestores católicos de la política nacional...'''' (39). El periòdic "El Dia" (13 de febrer del 1936), en la mateixa pàgina que la cita anterior, extracta els següents textes pontificis: "No està permitido a nadie permanecer inactivo cuando la religión o el interès publico estan en peligro" (Pius Xè). "Cooperar con la pròpia conducta o con la pròpia abstencion a la ruina del orden social con la esperanza de que nazca de tal catàstrofe una condición de cosas mejores, seria actitud reprobable que por sus fatales efectos se reduciría casi a traición para con la religión y con la pàtria" (Pius Xlè), i amb grans titulars deia: "Sin temor a que nos desmientan podemos afirmar: que no es cierto que las autoridades eclesiàsticas pongan reparos a que los católicos voten la candidatura del senor Senante Martínez." Nemesio Tever, cap provincial de Castelló de la Comunión Carlista feia públic que "votaria al frente contrarrevolucionario, siguiendo

"Diario de Valencià", 11 febrer 1936, p. 1. "Heraldo de Castellolí", 11 febrer 1936, p. 1. "Diario de Valencià", 8 febrer 1936, p. 1. 166 www.faximil.com

(37) (38) (39)

las normas e intrucciones de la Iglesia, tan luminosamente expuestas por el cardenal primado en su elocuente pastoral" (40). LA PROPAGANDA

Una autèntica guerra de pasquins es començà pertot arreu: "Pasquines y más pasquines con léxicos, máximas y estadísticas, audaces e ingeniosos. En Castellón, en las calles de Colón, González Chermá y otras, se colocaron carteles gigantes con la efigie de Gil Robles" (41). A Alacant, Los bufalandios implantaren els seus humorístics cartells, amb la complaença del poble i la irritació de les dretes. En un d'ells, "el consabido Gafe o Jefe huye como una exhalación de un grupo de izquierdistas cuyas intenciones para con el Gafe no eran amables, a juzgar por los garrotes que esgrimen. Se titulaba el cartel: ¡A por él!" (42). Derecha Regional Valenciana fou la primera en iniciar la publicació dels cartells: dracs amb llengües viperines, fe^ rotges llops famèlics s'abatien sobre pures damisel·les, i retortes i antiestètiques "corbelles" i martells inundaven amb sang i trencaven en mil trossos la "pell de brau"... La consigna de Gil Robles, en termes negatius: "Contra la Revolución y sus cómplices.'" Les octavilles acomplien també un important paper. Malauradament són els documents que difícilment arriben a les mans de l'investigador i sols indirectament hem pogut tenir accés al texte de les mateixes. Luciano de Texonera, des de Castelló, ens dóna el texte d'una: "Las izquierdas lanzan a la voracidad de las criadas de servir unas hojitas rojas que dicen: 'La casa en que vives no debe ser de tus amos, sino tuya, porque en ella trabajas. Para conseguirlo vota la candidatura revolucionaria.' " (43). EL NACIONALISME VALENCIÀ DURANT LA CAMPANYA

La diferenciació valenciana amb respecte de la resta de la Península exercí un paper important en la propaganda electoral. Els partits valencianistes insistiren en què "... el nostre País Valencià té dret a demanar l'autonomia", i que està fora de dubtes que molts dels vots que es sumaren al Front Popular precedien d'aquells hòmens "Heraldo de Castellón", 15 febrer 1936, p. 1. "Heraldo de Castellón", 11 febrer 1936, p. 1. "El Luchador", 12 febrer 1936, p. 1. "República", 5 febrer 1936, p. 1. 167

www.faximil.com

(40) (41) (42) (43)

que esperaven que "...els seus representants en el futur Parlament" iniciaren la campanya per conduir al reconeixement de les llibertats del poble valencià, ja que les esquerres serien lleials al que havien promès en el seu Manifest (44). Pere Cardona, des de les pàgines d'"£7 Mercantil Valenciano", posa de relleu la incomprensió vers qualsevol moviment de "reivindicació autonòmica o simplement de descentralització administrativa" (45), i, com els unitaristes ataquen, en aquesta ocasió com una arma electoral, l'autonomia de Catalunya, Euzkadi, Galícia o del País Valencià, "calificàndola burdamente de separatismo". Però, hi ha que reconèixer que no es va donar a la campanya un distintiu obertament valencianista o fonamentalment nacionalista. No s'aconseguí, en aquest sentit, la intensitat registrada a Catalunya o a Euzkadi. Cert que s'insistí, per part d'"Esquerra Valenciana", 0 de "Nova Germania", en què el triomf electoral esquerrà suposaria que el País Valencià, amb una riquesa econòmica bàsicament agrícola i amb una estructura orgànica de característiques familiars 1 cooperativistes, podria aconseguir allò que era essencial per la seua expansió, és a dir: "...mercats assolits per tractats de comerç, port franc, reducció de tarifes i volum de vehicles, flets d'intercanvi..." (46); però tot allò foren al·licients que no sembla tingueren massa ressò entre la burgesia valenciana del moment, que més que interessar-se pel control i pel desenvolupament econòmic del País s'acontentava amb els anàrquics beneficis que li donava l'agricultura i el comerç i es sotmetia a les directrius emanades de Madrid. L'AMANYAMENT DE LES CANDIDATURES

Mancant uns dies per als comicis electorals augmenten les acusacions que dretes i esquerres es fan respectivament d'intercalar-hi noms propis a les candidatures dels adversaris. Les primeres pàgines dels periòdics, amb gran caràcters, adverteixen als electors que al dipositar-hi el vot comproven que la seua candidatura no ha estat amanyada. S'insisteix que no hi ha que esborrar cap nom de les candidatures, que hi ha que votar-les íntegres.

168

www.faximil.com

(44) PÉREZ, MANUEL: La lleialtat de les esquerres ("El Luchador", 7 febrer 1936, p. 1). (45) PERE CARDONA: El separatisme, arma electoral ("El Mercantil Valenciano", 8 febrer 1936, p. 6). (46) "El Mercantil Valenciano", 29 gener 1936, p. 6.

Així, per exemple, a la primera pàgina d'"El Luchador", d'Alacant, el dia 13 apareixia (47): "CANDIDATURAS AMANADAS: /Alerta, elector! Las derechas, desaprensivas, reporten candidaturas jalseadas, intercalando nombres suyos entre los nuestros. ELECTOR DE IZQUIERDAS, antes de depositar tu voto, cerciorate de que tu candidatura no ha sido amanada por las derechas." Per la seua banda, "El Mercantil Valenciano" (13-2-1936, p. 6) publicava el següent: "Han sido lanzadas por ahí numerosas candidaturas en las que se mezclan nombres de candidatos del Frente Popular con nombres de autonomistas. El Comitè Electoral ordena terminantemente que cuantas candidaturas de esas caigan en manos de hombres del Frente Popular sean destruidas inmediatamente. El Frente Popular y sus candidatos no autorizan ni toleran otra candidatura que la suya íntegra: la que publica íntegramente en primera pàgina EL MERCANTIL VALENCIANO. Que nadie se deje enganar ni sorprender. jijHay que votar nuestra candidatura íntegramente!!! Lo demàs son maniobras de quienes no saben a qué martingalas agarrarse para salvarse de una derrota cierta." "Las Provincias", en les instruccions que dóna als lectors el mateix dia de la celebració de la disputa, insisteix (48): "Votad 'íntegra' la candidatura contrart•evolucionaria. Cada nombre que tachéis o que sustituyàis es un voto que dais a los revolucionarios y no lograréis que salga el sustituto." Igualment, al "Mercantil Valenciano" es fa insistència en què no hi ha que esborrar cap nom de la candidatura del Front Popular: "ATENCIÓN A LAS MANIOBRAS: ;No hay que tachar ningún nombre! Insistimos en la orden terminante a todos "El Luchador", 13 febrer 1936, p. 1. "Las Provincias", 16 febrer 1936, p. 1. 169 www.faximil.com

{Al) (48)

los correligionarios y simpatizantes del Frente Popular sobre la absoluta necesidad de votar íntegramente la candidatura del Frente sin tachar ningún nombre. De ello depende el triunfo. Y como nuestros enemigos lo saben, siguen confeccionando candidaturas compuestas. ¡Ni una tachadura, ciudadano! ¡Ni una tachadura! ¡Hay que votar íntegramente la candidatura!" (49). Sembla indubtable que a alguns pobles els partits presentaren les seues candidatures incloent-hi algun nom del bàndol oposat. A aquest respecte, el diari "República", de Castelló, ens dóna el següent testimoni: "Niegan unos y otros mescolanzas, pero los que estamos en el secreto podríamos probarlo porque tenemos testimonio de ello. Izquierdistas que tachan a los suyos e incluyen a legitimistas; cedistas que tachan alguno y añaden otro de grupos de idearios opuestos, o sea, de izquierdas; pueblos donde queriendo quedar bien con todos votan un candidato de cada grupo, pel que és difícil preveure el resultat de les eleccions, segons l'articulista, a tota la circumscripció de Castelló, degut precisament a aquesta "gran variedad de candidaturas y nombres entremezclados que circulan por muchos pueblos", i és més, segueix, serà degut a açò "que no nos salva nadie de la segunda vuelta" {"República", 12-2-1936, pàgina 2). A Alacant, dretes i esquerres acusaven de repartir candidatures del bàndol oposat correctes, però "...con pie de imprenta, lo que las hace inválidas" (50). Però no cregam que el País Valencià constitueix per açò una excepció dins el panorama general de les eleccions del Front Popular. Aquesta campanya alarmista s'estava donant a tota Espanya. Les denúncies "...por una parte conducían a conquistar las simpatías de los electores, reprochando la deshonestidad política del adversario, y, por otra, a evitar la real infiltración de un candidato opuesto que hiciera imprimir listas incluyéndose entre los que suponía que "El Mercantil Valenciano", 15 febrer 1936, p. 6. "£7 Día", 15 febrer 1936, p. 1. 170 www.faximil.com

(49) (50)

iban a obtener el triunfó" (51). Era també un medi efectiu de mantenir l'atenció i l'interés dels electors. No obstant, tot aquest problema d'amanyament fraudulent de les candidatures no creem tinguera una repercussió important en el resultat final de l'escrutini, fins al punt que fóra per açò que es tingués d'anar a una segona volta, com s'afirma a "República". A tot cas el que sí influí fou l'esborrament de noms realitzada pels propis electors, com pot comprovar-se en una anàlisi del resultat final de les eleccions. LA

DOCUMENTACIÓ PERSONAL ELECTORAL

El problema de la identificació dels electors, que a Barcelona "...se convirtió en el centro técnico-jurídico de la grave cuestion política entre derechas e izquierdas" (52), no afectà substancialment al País Valencià. El document oficial d'identitat de l'època era la "cèdula personal", però un document qualsevol d'identificació personal, com el "carnet" militar, la partida de naixement, el passaport, la partida de matrimoni, la tarja de correus..., era prou per testimoniar la personalitat de l'elector. En darrer cas, era suficient la garantia de dos testics. La votació devia fer-se a la secció que incloguera el domicili de l'elector, a les llistes oficials del qual havia de figurar-hi. El problema de la identificació resultava fàcil als pobles i ciutats menudes. Sols a les grans urbs es plantejava aquest problema: la possibilitat de votar en fals emparant-se en el desconeixement que es dóna entre els mateixos veïns d'un carrer. Allò era possible perquè les llistes del cens electoral no estaven actualitzades, i, utilitzant un document d'identitat fals, es podia votar per una persona inclosa dins una llista de la secció i que hagués mort, canviant de domicili o es sabés que no anava a votar. El problema per tant residia en aconseguir una cèdula d'identificació falsa. Doncs bé, a València-ciutat es dóna l'acusació que "se han retirado ilegalmente cédulas personales con miras a violar la pureza de la pròxima contienda electoral". La denúncia la formula Pere Vargas, qui en nom d'Esquerra Republicana "...estima procedente manifestar que en las ojicinas (51) GONZÀLEZ CASANOVA, J. A.: "Elecciones en Barcelona (1931-1936)", Technos, Madrid, 1969, p. 73. (52) Id., pp. 74-77. www.faximil.com

171

expendedoras de cédulas personales, cuya central está montada en la calle del Milagro, número 9, deben obrar los registros en que se reseñan las que diariamente se expiden y las hojas originales con arreglo a cuyas declaraciones deben extenderse; y que en el correspondiente negociado de la Excma. Diputación de Valencia consta el empadronamiento de cédulas efectuado en 1935, por si hubiera lugar a comprobar que si además de las cédulas pertenecientes a inscritos en dicho padrón, se han expedido también cédulas a nombre de personas no comprendidas en el citado empadronamiento..." (53). El president de la Diputado, en Joan Bort, afiliat al PURA, respon ràpidament que "...se ha apresurado a practicar, directamente, las gestiones necesarias... (y) de ello resulta... que durante dicho lapso de tiempo se han expedido 500 cédulas personales... (y) que no existe corruptela alguna..." (54). És a dir, que l'única acusado que hem pogut trobar-hi al País Valencià entorn de la falsificació de cèdules personals d'identificació personal prové de les esquerres, cosa lògica, d'altra banda, si tenim en compte que els ressorts de l'administració del País havien estat en mans de les dretes o dels autonomistes des del 1933. ELS MÍTINGS

L'activitat política, conforme s'acostaven les eleccions, augmentava per tot el País. Els mítings se multiplicaven a les grans ciutats, i els candidats d'un i d'altre bàndol viatjaven activament des del Cénia fins al Segura. S'organitzaven en teatres o sales de cinema. Quan el personatge que intervenia era un membre destacat de la política nacional es feien retransmissions a d'altres locals. Els qui no podien veure'l al saló on parlava podien "escoltar-lo" en altre lloc, ja que, segons les disposicions oficials de propaganda sorgides dels diferents governs civils, estava prohibida la retransmissió radiofònica dels mítings o conferències de propaganda electoral. La D. R. V., gràcies als seus mitjans econòmics, feia retransmissions telefòniques d'un gran abast. El discurs de Gil Robles del dia 15 de febrer, vespra de les eleccions, va poder-se escoltar-hi a més de 400 ciutats de la Península. Tot el País Valencià estigué en connexió directa per fil telefònic, als locals de D. R. V. de València-capital, Xàtiva, Gandia, Godella, Torrent, Castelló, Vila-real, Alacant, etc. "El Mercantil Valenciano", 8 febrer 1936, p. 3. "El Mercantil Valenciano", 9 febrer 1936, p. 3. 172 www.faximil.com

(53) (54)

LA PRIMERA FACULTAT DE CIÈNCIES ECCONÒMIQUES DE VALÈNCIA (1937) PER

ERNEST LLUCH

En acabar el curs 1970-1971 ha eixit la que ha estat considerada com la primera promoció d'economistes formats a la Universitat de València. Dita així, l'afirmació és certa, però en cap cas ha estat recordat que a finals del curs 1942-1943 hagués eixit la primera promoció si hagués estat un altre el signe final de la guerra civil. En la recent història de la Universitat de València pareix que les transformacions hagudes durant la República i en plena guerra civil no haguessen existit (1) quan en les mateixes publicacions de la Universitat d'aquells anys ja queden reflexades algunes de les modicacions de les seues estructures. Enumerem molt breument la creació d'un "Centre d'Estudis Històrics del País Valencià" i l'establiment de nous plans per a les Facultats de Ciències Jurídiques, Polítiques i Econòmiques, de Medicina i parcialment per a les Seccions de CiènExactes i Físiques (2). Des del punt de vista d'aquesta nota ens interessa el que fa referència especialment a la constitució dels estudis universitaris d'Economia Política, i creiem que a ells se'ls hi aplica ben especialment aqueixes paraules de la Junta de Govern de la Universitat referents a què era una innovació ja sentida: "No han permitido las angustiosas exigencias de la guerra trotar con sosiego el problema de la ensenanza en todos sus aspectos, però la Universidad ha tenido la satisfacción de ver convertidas en realidad algunas de sus aspiraciones, en lo que se refiere a la organización (1) El millor exemple d'aquesta actitud és el "Bosquejo histórico de la Universidad de Valencià", a "Universidad de Valencià. Memòria del curso 1970-71", Secretaria General, València, 1971, pp. 11-16. (2) Sobre les reformes veure: "Anales de la Universidad de Valencià", segona època, núm. 1, València, 1937, pp. I-XII.

www.faximil.com

173

de los estudiós" (3). L'aspiració en el nostre cas concret era realment una mica llunyana i creiem necessari de plantejar-la. ZUMALACÀRREGUI, FACULTAT D'ECONOMIA I AUTONOMIA UNIVERSITÀRIA (1919-1922)

Fou Josep Maria Zumalacàrregui i Prat catedràtic d'Economia Política i Hisenda Pública durant més de trenta anys i Rector (19301931), qui per primera vegada (a tota la Universitat espanyola?) demanà la instauració d'una Facultat d'Economia a la nostra Universitat, dins d'un ambient propici a aquests plantejaments, car s'estava discutint alhora l'establiment de l'Autonomia Universitària que permetria d'introduir modificacions d'aquest tipus (3). En el discurs de referència (4), Zumalacàrregui parteix de què "... el Estado, sordo y ciego a ese brotar de nuevas ramas que jorman cada dia especialidades variadísimas, mantiene triste, seco y aislado, el tronco anejo y medio seco de la càtedra única de Economia y Hacienda..." (5). Des de la seua base eminentment paretiana, encara que bon coneixedor de Schmoller (6), escriu que hi ha "una obsesión casi única jurídica y social en Francia y Espana" (7). El problema que es presentava a la Universitat amb els estudis econòmics el jutjava tan important que, després de reintegrar a la Universitat els (3) "Aiiales de la Vniversidad de Valencià", vol. 2.°, 1921-1922, quadern 10, "Documentos referentes a la autonomia universitària y su implantación en la Vniversidad de Valencià", València, 1922. La Universitat valenciana fou una de les poques que intentà aprofitar el decret d'Autonomia de Silió (17 d'abril del 1919), que fou suspès per Prado Palacios i definitivament per la Dictadura (veure PERE BOSCH-GIMPERA: ha Universitat i Catalunya, Barcelona, Ed. 62, pp. 49-50). Seria molt interessant estudiar el cas asturià, interessant per molts conceptes, del que coneixem un texte suggestiu, ISAAC GALCERAN CIFUENTES: "Del estudio en las Universidades de la Economia Política" , discurs llegit a l'apertura del curs del 1918 al 1919 a la Universitat d'Oviedo, Tip. Sucessor d'A. Brid, 1918. (4)

JOSÉ M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT: "Misión de la Vniversidad en la

vida econòmica contemporànea", discurs llegit a la solemne inauguració de curs de la Universitat Literària de València por el Dr. D..., catedràtic a la Facultat de Dret (1919 al 1920), València, 1919. (5)

JOSÉ M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT:

"Misión de la

Vniversidad...",

pàgina 23. (6) Per a una autobiografia intel·lectual creiem que el millor és José M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT:a "Del equilibrio económico a la econométricd". a "Anales de Economia", l. època, núms. 49-60, 1953-1955. (7)

JOSÉ M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT:

"Misión de la

Universidad...",

pàgina 90.

www.faximil.com

174

estudis tècnics, "la segunda de las grandes refonnas necesarias es reunir y organizar todos los estudiós económicos, y conexos con la Economia, que suelen andar repartidos entre todas las Facultades, y aun en ensenanzas ajenas en Espana a la Universidad" (8). Aquest procés de reunió i reorganització havia de crear una "Facultat d'Economia" la qual havia d'estar, a més, lligada al País Valencià i constituir l'element primer d'una, encara ara, renovació pedagògica. Almenys, així ens sembla que es pot deduir, entre d'altres, del següent passatge: "La solución mejor, a mi entender, es la constitución de una Facultat exclusivamente de ciencias económicas, que dé la ensenanza amplísima de todo su contenido, incluyendo el mayor número posible de especialidades y, desde luego, las que mas interesen a cada región. Sus programas debían ser muy flexibles, permitiendo, dentro de ciertas reglas generales, que cada alumno se hiciese su plan de estudiós personal, siempre, naturalmente, con el consejo y dirección de los profesores, però respetando sus iniciativas, aptitudes y vocación. Esto no es un sueho. Es sencillamente lo que se hace ya en muchas grandes universidades con resultados inmejorables'''' (9). Darrere d'aquesta llarga cita hi ha, a més a més, la intenció que les assignatures no econòmiques siguen cursades a d'altres Facultats. La proposta de Zumalacarregui caigué al buit i hem de suposar que la interrupció dels projectes d'Autonomia Universitària el 1923 no havia d'ésser en absolut aliena a aquest fet (10). LA FACULTAT DE CIÈNCIES JURÍDIQUES, POLÍTIQUES I ECONÒMIQUES (1937)

El pla de la Secció de Ciències Econòmiques que havia de traduir la reforma adoptada fou el següent (11): (8)

JOSÉ M. ZUMALACARREGUI Y PRAT:

"Misión de la Universidad...'",

pàgina 88. (9)

JOSÉ M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT:

"Misión de la

Universidad...",

175

www.faximil.com

pàgina 90. (10) El mateix Zumalacàrregui escrigué que a finals de la Dictadura estigué a punt de ser fundada una Facultat d'Economia a Madrid ("La Facultad de Ciencias Económicas y el sentido de la Universidad", a "Anales de Economia", l. a època, núms. 49-60, p. 157. Segons Juan Velarde havia estat publicat el 1933 a la revista "Norma"). (11) "Anales de la Universidad de Valencià, 2. a època, núm. 1, 1937, pàgina VIII.

Curs preparatori Història de la Cultura Matemàtica Econòmica Història Contemporània d'Espanya

Quart semestre Història econòmica d'Espanya Cicles Econòmics Hisenda Pública (II) Política Econòmica Cinquè semestre

Primer semestre

Teoria i Formes de l'Economia Planificada Comptabilitat Política Monetària

Introducció a la Ciència del Dret Curs General d'Economia Geografia Econòmica Estadística

Sisè semestre Economia i Política Agrària Política Comercial Economia d'Empreses

Segon semestre Història Econòmica (I) Història del Dret Espanyol Dret Administratiu Teoria del Mercat i dels Preus

Setè semestre Política Industrial Política Social Mètodes Estadístics Octau semestre

Tercer semestre Història Econòmica (II) Diners i Crèdit Hisenda (I) Dret Mercantil i Canviari

Dret Econòmic Política de Transports Història de les Doctrines Econòmiques

Del conjunt podem dir que es tracta d'una autèntica Facultat d'Economia sense els additius comercials que tindria la de la postguerra. Algunes disciplines demostren el moment històric que havia donat llum a la Facultat: l'atenció a la planificació en pot ser una mostra. D'altra banda hi ha, ens sembla, la influència de Zumalacàrregui, com ho mostren almenys dues assignatures: Història de la Cultura i Política dels Transports (12), malgrat que, donada la seua (12) De l'interés de Zumalacàrregui sobre els transports veure JUAN VELARDE FUERTES: "Presentación" a "Facultad de Ciencias Políticas, Económicas y Comerciales de Madrid: XXV Aniversario", "Anales de Economia", 3. a època, gener-desembre de 1969, núms. 1-4.

www.faximil.com

176

ideologia, no devia ser a València. En resum direm que el programa és molt coherent i personalment opine que molt millor que el que seria adoptat per a les Facultats d'Econòmiques de la postguerra. La desaparició de la Facultat el 1939 amb els 28 anys de retard que significà per als estudis econòmics al País Valencià és, per això mateix, tant més lamentable. La mateixa comparació de la reforma valenciana amb la que tingué lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona no ens fa modificar aquest judici tan positiu. Els estudis econòmics estaven a Barcelona centrats a la Facultat de Dret i Ciències Econòmiques i Socials, però sense gaire autonomia, car els dos primers cursos eren comuns i, a més, amb una sola assignatura econòmica, mentre que amb prou feines eren majoria les econòmiques al "grup de ciències econòmiques" (13). I Economia Teòrica Història de les Doctrines Econòmiques Ciència i Legislació Financeres Dret Mercantil Dret Canònic

II Economia Aplicada Estadística Política Social Legislació del Treball Dret Internacional Públic i Privat Filosofia del Dret

La introducció de noves matèries, com Economia Dirigida, Política Monetària i Bancària i Finances Públiques (14), no ens sembla que millore el panorama i que li lleve l'aspecte francès de la fórmula adoptada (15). En tot cas, dues innovacions, les de València i Barcelona, que seguiren l'advers camí dels canvis polítics que les impulsaren.

177

www.faximil.com

(13) Anuari 1934-1935. Universitat de Barcelona. Tipografia Occitana, Barcelona, 1934, p. 241. En l'exemplar que faig servir hi ha inclosa una fulla solta que diu: "suspesa la vida normal de la UNIVERSITAT de BARCELONA per Decret de ler. de novembre del 1934, quedaren pràcticament interrompudes les actitvitats culturals de què foren objecte del present Anuari. Restablerta, però, per Decret del Govern de la República de 24 de febrer de l'any actual, l'autonomia d'aquesta UNIVERSITAT en reprendre el ritme abandonat aleshores..." (14) Anuari 1934-1935..., pp. 250-251. (15) Evidentment, en el cas de la valenciana ens trobem amb un programa on sembla que està superada la dicotomia marginalisme/escola històrica i que si alguna cosa rebutja és el pes de les disciplines jurídiques "a la francesa".

www.faximil.com

SOBRE LA CREACIÓ D'UNA INFRAESTRUCTURA CULTURAL VALENCIANA NOTA DEL PERÍODE 1936-1939 PER

ALFONS CUCÓ

Malgrat els greus problemes que en tots els ordres implicà la guerra civil espanyola, durant aquells anys es produïren al País València interessants iniciatives culturals que no van obtenir —per raó de les difícils circumstàncies— massa ressò i que han passat molt desapercebudes, tot i que significaven una clara superació de plantejaments anteriors. Ernest Lluch estudia en aquest mateix volum la creació l'any 1937 de la primera Facultat de Ciències Econòmiques de València. Aquell any es produïa igualment la fundació de dues institucions culturals de gran volada: l'Institut d'Estudis Valencians —creat pel Consell Provincial Valencià— i el "Centro de Estudiós Históricos del País Valenciano", adscrit a la Universitat de València. La creació de l'Institut d'Estudis Valencians fou impulsada per la Conselleria de Cultura del Consell Provincial Valencià —organisme que vingué a substituir les funcions de l'extingida Diputació Provincial de València— i especialment pel seu cap, Francesc Bosch Morata, membre del Partit Valencianista d'Esquerra. A la Memòria fundacional de l'Entitat, signada pel propi Bosch Morata, es feia veure la necessitat de crear i potenciar una infraestructura cultural autòctona, que la incompleta Renaixença local —dedicada, puntualitzava Bosch, a la "poètica intrascendent de les figures imaginatives o descripcions sentimentals"— no havia facilitat. Per tot això, afegia l'autor de la Memòria, "aprèmia la rectificació, a més, per facilitar i orientar la nostra clara renaixença, per exigències ineludibles de la realitat dinàmica que estem vivint necessitada

www.faximil.com

179

d'organismes serenament orientadors i meticulosament analítics que, recollint el nostre tresor clàssic, el salven i el posen al dia; que descobrint cultura, l'entreguen a la civilització; que depurant i acurant la nostra llengua, l'habiliten definitivament com a vehicle natural de la cultura valenciana; que per la investigació científica metoditzada, organitze una poderosíssima col·laboració social per a la seua aplicació a les arts, a les indústries i a totes les activitats de la vida moderna; que estudiant els fenòmens econòmics del País Valencià —producció, circulació, distribució, consum, etc.— produeixca el benestar d'un poble..." (1). La llarga cita precedent mostra de forma ben significativa les intencions bàsiques dels creadors de l'Institut d'Estudis Valencians, a les que, en tot cas, caldria afegir —com la mateixa Memòria especifica— que l'Institut "a més de fer ciència, serà estímul vigorós de la consciència valenciana, desvetlant el sentiment íntim de la seua existència, la inquietud de la seua personalitat" (2). D'acord amb aquestes perspectives inicials, el Consell Provincial Valencià, per unanimitat, emitia un decret, el 9 de febrer del 1937, pel qual es creava l'Institut d'Estudis Valencians. Al moment de la seua creació, l'Institut s'iniciava amb quatre seccions, com puntualitzava l'article primer del citat decret (3). La Històrico-Arqueològica, que "entendrà en la publicació d'obres de caràcter històric i arqueològic en el més ample sentit de la paraula: excavacions, viatges d'exploració, estudi i formació de Museus i Biblioteques, etc". La Secció Filològica que "s'ocuparà de l'estudi i conreu de la llengua valenciana en tots els aspectes, en les varietats comarcals i unitat literària". La Secció de Ciències, que es "dedicarà a la investigació científica i entendrà en la direcció tècnica d'institucions, laboratoris, societats, etc, de caràcter científic que depenguen o cree el Consell Provincial de València; a més de l'edició d'obres de caràcter científic". La darrera Secció, la d'Estudis Econòmics, s'ocuparia, pel seu compte, "de la investigació i estudi dels problemes econòmics del País Valencià. A més de la publicació de revistes monogràfiques, fullets, estadístiques, etc, intensificant l'intercanvi amb organismes similars ibèrics i estrangers". (1)

INSTITUT D'ESTUDIS VALENCIANS: Memòria. — Membres. — Regla-

ment interior, Tip. Artística, València, 1937, p. 8. (2) Ibidem, p. 15. (3) Ibidem, p. 20. www.faximil.com

180

El decret fundacional preveia, per altra banda, que cadascuna d'aquestes Seccions constaria de cinc membres (4), d'entre els quals s'elegiria un director de Secció. L'Institut, pel seu compte, seria regit en un torn rotatiu de sis mesos de duració, per cada un dels directors de secció. El citat decret disposava que tant el Museu de Prehistòria i la seua Biblioteca com el Servei d'Investigació Prehistòrica de l'antiga Diputació Provincial de València, quedassen adscrits al nou Institut. Igualment el "Centro de Estudiós Económicos Valencianos" passava a integrar la Secció d'Estudis Econòmics de l'Institut. Al mateix temps, i adscrita a la Secció Filològica, es creava la "Biblioteca del País Valencià", iniciada amb els fons bibliogràfics de l'antiga Diputació Provincial. Posteriorment es confeccionà el Reglament intern de l'Institut, i es procedí a l'elecció dels càrrecs directius de l'Entitat. El doctor Josep Puche i Alvarez, rector de la Universitat de València, fou anomenat president de l'Institut d'Estudis Valencians; el senyor Carles Salvador i Gimeno, secretari general, i el senyor Josep Feo i Garcia, Tresorer. La fundació de l'Institut, tot i això, fou qualificada per Emili G. Nadal —designat, per altra banda, membre de la nova entitat— con un tant precipitada i optimista. L'autor es preguntava sobre la situació d'altres organismes culturals, formalment no integrats encara en l'Institut, com el "Centro de Cultura Valenciana" o la Societat Castellonenca de Cultura (5). I urgia en la necessitat d'es-

181

www.faximil.com

(4) Foren designats membres de l'Institut els següents senyors: Secció Històrico-Arqueològica: Isidre Ballester Tormo, Domènec Fletxer i Valls, Felip Mateu i Llopis; Lluís Querol Roso, Emili Gómez Nadal; Secció Filològica: Lluís Gonzalvo París, Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador Gimeno, Francesc Almela i Vives, Bernat Artola i Tomàs; Secció de Ciències: Josep Puche Alvarez, Modest Quilis, Robert Feo Garcia, Joaquim Bernat Castelló, Emili Moròder Sala; Secció d'Estudis Econòmics: Rafael Font de Mora, Lluís Guillem Guardiola, Josep Oliag Càceres, Vicent Tomàs i Pérez, Marín Civera Martínez (idem, pp. 26-27). (5) No cal dir que les notícies que tenim sobre l'evolució de les entitats culturals valencianes durant la guerra civil són molt escasses o de vegades nul·les. De tota manera, en ocasions s'hi produïren fets espectaculars, que no han estat enregistrats pels erudits corresponents. Aquest seria el cas de Lo Rat Penat, societat "ocupada" pels socis "contestataris" que destituïren la Junta Directiva, un cop començada la guerra civil, substituint-la per una altra, "ja que es tractava d'elements que per la seua filiació política anterior són desafectes al règim" (vegeu "El Mercantil Valenciana", núm. 23.620, 14 agost 1936).

tablir relacions de col·laboració amb altres organismes culturals catalans similars (6). Però aquesta necessitat era també compartida pels dirigents de l'Institut. Prova d'això seria l'entrevista que tingué lloc a Barcelona entre Pompeu Fabra i una delegació valenciana encapçalada pel conseller de Cultura, Francesc Bosch Morata, i el vice-rector de la Universitat de València, professor Lluís Gonzalvo. En aquesta reunió "trataron de los trabajos realizados por el Institut d'Estudis Catalans, cambiando impresiones sobre el desenvolvimiento en favor de la cultura catalana (al País Valencià)" (7). El "Centro de Estudiós Históricos del País Valenciano" nasqué com a conseqüència de l'escrit que la Junta de Govern de la Universitat de València dirigí al ministre d'Instrucció Pública per a què restés adscrit a la Universitat el Col·legi del Patriarca. D'acord amb aquesta petició, el Ministeri publicà un decret, al preàmbul del qual es deia: "El antiguo Colegio del Patriarca de Valencià, incautado hoy por la Universidad, posee uno de los Archivos mas ricos en documentos de interès para la Historia del Reino de Valencià. La circunstancia de haber sido en otros tiempos esta fundación del Beato Juan de Ribera, llamado Real Colegio del Patriarca, antiguo Colegio Mayor de Valencià, y el hecho de encontrarse este edificio en situación muy pròxima a la Universidad, permitiendo sus amplios locales, previas las obras de adaptación que sean necesarias, la instalación en ellos del Archivo General del Reino de Valencià, concentrando así documentación històrica de gran interès, hoy en peligro de dispersión y junto a estos fondos documentales una Biblioteca històrica complementaria, así como salas de lectura para el publico, seminarios de trabajo, etc, aconsejan el eficaz aprovechamiento de todas estàs posibilidades mediante la creación de un Centro de Estudiós Históricos del País Valenciano, adscrito a la Universidad Literària de Valencià y abierto a todos los interesados en investigar y conocer el pasado histórico del pueblo valenciano" (8). En conseqüència, l'article primer de l'esmentat decret creava el Centre d'Estudis Històrics del País Valencià, adscrit a la Universitat de València. La seua finalitat —segons disposava l'article (6) NADAL, EMILI G.: L'Institut d'Estudis Valencians, "Nueva Cultura", any 3, núm. 3, maig 1937. (7) "Adelante", núm. 74, 28 abril 1937. (8) "Anales de la Universidad de Valencià", 2. a època, núm. 1, Gràficas Vives Mora (intervenguda), València, 1937, pp. III i TV.

www.faximil.com

182

segon— seria "la investigación del pasado histórico del País Valenciano, mediante la creación y sostenimiento de los necesarios seminarios de trabajo, así como la divulgacion de la Historia de Valencià en todas las manifestaciones de su cultura, mediante la celebración de cursos y conferencias, organización de exposiciones de arte, continuación de la tradición musical del antiguo Colegio del Patriarca, aprovechando su valioso archivo musicogràfico, etc." (9). El mateix decret, en altres articles complementaris, especificava que el nou Centre vindria a substituir en tots els seus drets a la Junta Administradora de l'antic Col·legi del Patriarca i podria reivindicar els bens que havien integrat el patrimoni d'aquesta fundació. Integrarien la Junta del Patronat del Centre d'Estudis Històrics del País Valencià, el rector de la Universitat de València —en qualitat de president—, un representant del Consell de Cultura de cada un del Consells Provincials de València, Alacant i Castelló, dos catedràtics d'Història de la Facultat de Filosofia i Lletres i un catedràtic de la Facultat de Dret —tots ells designats per la Junta de Govern de la Universitat— i un funcionari del Cos d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs designat per la Direcció General de Belles Arts. També formarien part d'aquesta Junta el director i el secretari del Centre. El darrer article del decret puntualitzava les funcions pròpies de la Junta del Patronat, que hauria d'elaborar un pressupost econòmic, formular propostes de personal tècnic i auxiliar, i procedir a la redacció d'un Reglament intern de la nova Institució. "Se han cumplido —assenyalaven, els "Anales de la Universidad de Valencià"— los términos preliminares del Decreto anterior, y en el transcurso del ano próximo se pondrà en vigor la totalidad de su contenido" (10). Lògicament les condicions derivades del conflicte civil no ho farien possible.

183

www.faximil.com

(9) lbidem. (10) lbidem.

www.faximil.com

EL PROBLEMA NACIONAL A "NUEVA

CULTURA"

PER

A. ALVAREZ

El primer número d'aquesta revista fou publicat al mes de febrer del 1935, i aparegueren mensualment números durant els anys 1936 i 1937. No sabem exactament la data en què va deixar de publicar-se, tot i que per referències, fou, però, durant l'any 1938. Els redactors de "Nueva Cultura" publicaven amb aquest mateix nom una altra revista dedicada al camp. De la darrera tan sols n'hem pogut veure un número, per la qual cosa que ens resulta impossible d'informar sobre la seua periodicitat i direcció (1). El comitè de redacció estava integrat per: Louis Aragón i Jean Francois, a París; Ramon Sender, Ogier Preteceille, César Arconada, Eusebio G. Luengo i A. Bazàn, a Madrid; Antonio Olivares, Rodrigo Fonseca i Agustín Puértolas, a Barcelona; Àngel Gaos, José Renau i Miguel Alejandro, a València; Fuentes Calderas, Antonio Precio i Alvarez Heyer, a Sevilla; Francisco Armengot, Antonio Blanca i J. Sànchez Bohórquez, a Alacant (2). Al començament, la revista tingué com a principals animadors al grup d'Unión de Escritores y Artistas Proletarios, "entitat marxista que havia nascut a impuls del moviment dels intel·lectuals comunistes europeus, i més directament, de la francesa Association d'Ecrivains et Artistes Révolutionnaires, que animava Louis Aragón" (3). Amb la proclamació del Front Popular, aquesta entitat dóna lloc a un moviment anti-feixista, que qualla en la creació de l'Aliança en Defensa de la Cultura, amb seu no sols a Espanya, sinó també a diversos països europeus. Cal constatar-hi, pel que respecta a (1) "Nueva cultura para el campo", València, desembre del 1936, núm. 2. (2) "Nueva cultura", València, agost-setembre del 1935, núm. 6. (3) Cucó, ALFONS: El valencianisme polític 1874-1936, València, 1971, pàgina 256.

www.faximil.com

185

Espanya, que ambdós grups coexistiren i fins i tot col·laboraren, independentment l'un de l'altre, a la revista "Nueva Cultura". Nogensmenys, tot fa pensar que els dos grups en realitat estaven formats per la mateixa gent i llurs posicions eren afins. Aviat proliferaren aquests grups d'orientació frontista a les ciutats més importants, essent de destacar l'existència al País Valencià d'un circumscrit a València i d'un altre a Alacant. Del darrer en tenim una carta apareguda a "Nueva Cultura''' en la que s'exposen les seues reivindicacions i posicions (4). A les darreries del 1935 VAsociación de Intelectuales para la Defensa de la Cultura publicà un manifest adreçat als intel·lectuals, escriptors i tècnics i als amics de la cultura. El comentari que fa "Nueva Cultura" a aquest manifest és breu; hom pot observar fàcilment, però, quines són les seues directrius: "Els mots d'ordre contra la guerra, contra tota regressió, per la defensa de la cultura i la llibertat, són els nostres" (5). "Nueva Cultura" portarà una intensa campanya en defensa de la cultura i dels seus valors ètics: "Nuestra 'Nueva Cultura' busca, en primer termino, encontrar y definir el punto de referència necesario, la piedra angular de la sociedad: el HOMBRE. Si alguna servidumbre nos imponemos vis a vis a cualquier falaz inde(4) L'esmentada carta va signada per: "Melchor Aracil, Francisco Armengot, Julio Badenas, José Carlos Bellido, Antonio Blanca, Santiago Blanco, Ernesto Cantó, Gastón Castelló, J. R. Clemente, Antonio Eulogio, Juan Francés, E. Galipienso, J. Gonzàlez Prieto, M. Gonzàlez Santana, J. Guardiola, Antonio Ibàfíez, Renato Ibàfiez, José Juan Pérez, José M. a Llobregat, Rafael Millà, Vicente Masí, José Sànchez Bohórquez, Emilio Varela, Antonio Guardiola i Miguel Villalta". Los intelectuales antijascistas de Alicante escriben a "Nueva Cultura", "Nueva Cultura", agost-setembre 1935, núm. 6. (5) A aquest manifest s'adheririen els següents noms: "J. Serra Hunter, J. Miratvilles, Lluís Capdevila, Joan Puig i Ferrater, Granier Barrera, Josep Lluís Sert, Josep Pinyol, L. Cervera, Mateu de Soto, A. Rovira i Virgili, J. Carner Ribalta, Emili Mira, Frederic Garcia Lorca, M. Viladrich (Madrid), L. Aymamí, Ventalló, Margarita Xirgu, J. Xirau, Càndid Luanco, Enric Palau, Manuel Gales, Enric Casanovas, Manolo Hugué, E. Bosch Roger, Josep Coll i Mas, Maria Baldó de Torres, F. Martí Alpera, Marià Rexach, Josep Maria Marqués-Puig, Antoni Riera, Dolors Palau, Josep Grauger, Just Cabot, Rafael Moragas, Rivas Cheriff. NADAL, E.: De cara al sol de Llevant. Associació intel·lectual per la defensa de la cultura, "Nueva Cultura", gener 1936, núm. 10. www.faximil.com

186

pendencia o subrepticia servidumbre, es la servidumbre al Hombre en lo que de esencia tiene: su CONDICION HUMANA" (6). Es tracta de redescobrir l'home que sota l'opressió i la tirania es troba enfonsat en la incultura i el fanatisme. La missió serà, en primer lloc, d'unificar la lluita contra l'enemic comú i lligar tots els esforços per a salvar el que n'hi ha d'aprofitable de la cultura del passat i imprimir a la cultura del present un moviment vital i humà vers endavant, cap a noves formes d'expressió i contingut. Aquesta és la missió concreta que ha d'assumir l'Aliança en Defensa de la Cultura. El problema de les minories nacionals té el seu punt de partença en aquesta nova visió humanista, que amb el temps anirà adoptant noves perspectives cada vegada més madures i amb una base teòrica. Seria obvi tractar de justificar la importància del tema, bé que és imprescindible destacar el fet de què "Nueva Cultura" representa l'opinió d'un grup polític molt concret com és el Partit Comunista d'Espanya, i que com a tal anirà definint-se respecte entorn al País Valencià. Presentar-lo com un moviment purament tàctic o fruit d'unes iniciatives individuals, no té en aquests moments cap base. Els membres que elaboraven l'esmentada revista no ens permeten de dubtar-ho: : "Tots els que prenen part a l'entorn d'aquesta revista —fent-la i propagant-la— en la gran creuada en favor d'una cultura impregnada d'un sentit de dignitat humana i de fecunda saba popular, reconeguem com una de les tasques urgents que s'hi posen davant de tots, la del recobrament i l'enfortiment d'aquells nuclis nacionals que vénen patint des de fa segles una de les pitjors formes de l'opressió imperialista: la de l'esperit i la cultura autòctona" (7). Des d'un punt de vista purament teòric, el nacionalisme a la Península es tradueix en una sèrie de realitats històrico-culturals, amb (6) "Manifiesto electoral de Nueva Cultura", "Nueva Cultura", gener 1936, número extraordinari 10 bis. (7) De cara al sol de llevant. Cop d'ull sobre una minoria nacional. "Nueva Cultura", desembre 1935, núm. 9. www.faximil.com

187

personalitat pròpia que són acceptades sens cap dubte, per "Nueva Cultura". Tanmateix, aquesta actitud es decantà d'una forma més activa pel que respecta als països de parla catalana. Les seues causes cal buscar-les d'una banda, en considerar el "hecho catalàn" com "uno de los problemas mas agudos e importantes de la vida espanola del momento", ja que cap reivindicació nacional no pot mostrar-se tan aguda com aquesta; i d'altre lloc "quizàs la de mas peso es que "Nueva Cultura" es una revista del País y sus colaboradores viven y trabajan dentro de esta àrea que forma una entidad espiritual" (8). Aquesta comunitat de parla catalana estarà formada per: "Alguer de Sardenya, Les illes Balears, el País Valencià, la Catalunya Aragonesa, Andorra, Catalunya i el Roselló, acoblen sis milions d'éssers humans que parlen una sola llengua i que clamen per una cultura que siga la plasmació de la seua espiritualitat en creixença i que a l'ensems estiga colmada d'un ressò d'humanitat que l'hi permeta unir-se a tots els pobles de l'ample món que treballen per una fórmula nova de vida" (9). Generalment, les minories nacionals patiran les conseqüències d'assimilació dels règims capitalistes, que exerceixen llur acció no sols al pla politic i econòmic, sinó també al cultural: "Els Estats capitalistes tendeixen a l'imperialisme i a esclavitzar les nacionalitats sobre les quals claven les urpes. Destrueixen l'idioma, la cultura i els costums de les tals nacionalitats per poder triomfar" (10). Com repulsa a aquesta acció de l'uniformisme cultural, sorgiran uns moviments nacionalistes al llarg dels segles xix i xx. Açò no serà més que el resultat del naixement dels grups burgesos amb uns interessos econòmics propis, que potencien una acció traduïda en aixecades i organitzacions nacionalistes. Al País Valencià (11) aquest (8) Ibid., desembre 1935, núm. 9. (9) Ibid., desembre 1935, núm. 9. (10) L'alliberament del nostre poble, "Nueva Cultura" para el campo, desembre 1936, núm. 2. (11) Veure Cucó, A.: El valencianisme polític 1874-1936, València, 1971.

www.faximil.com

188

moviment presentarà unes característiques pròpies, que són, sense dubte, una traducció de les seues particularitats estructurals. Una economia centrada en la producció agrària per a l'exportació i una indústria en una etapa de desenvolupament endarrerida; tot això crearà una burgesia que viu abocada a un sucursalisme no tan sols polític i econòmic, sinó, a més a més, cultural. Tanmateix a les darreries dels segle xix, i durant el segle xx existeixen una sèrie d'intents menats a crear un moviment de caràcter nacionalista. Aquests intents són, però, majoritàriament un reflex de l'acció duta a terme pels grups organitzats catalans, i troba sempre l'oposició d'alguns partits o grups valencians. "Nueva Cultura" és conscient de la feblesa que presenta aquest moviment al País "que no ha arribat ni de lluny al grau necessari de consciència autòctona" (12). D'altra banda, també s'esmenta a la revista l'actitud de les diferents classes socials davant el problema regional: "El llaurador i els proletaris valencians han conservat valentament el propi idioma; les clases mitjanes han anat perdent-lo (...). Els rics, els burgesos valencians, s'aliaren amb la burgesia enemiga (...)" (13). "La forma d'abordar el problema —segons "Nueva Cultura"— és una Constitució, sobre la base del dret d'autodeterminació, que mantinga una estreta unió econòmica i militar amb una independència amplíssima i una llibertat completa de desenvolupament de totes les cultures nacionals (14). Com a conseqüència de la necessitat d'una política orgànica al camp cultural del País Valencià, sorgeix el mes d'abril de 1937 l'Institut d'Estudis Valencians. Anys enrera, el 1914, s'havia assajat donar forma a una institució semblant, però en aquella ocasió no esdevingué realitat (15). Ara amb la creació de l'Institut s'assajava

189

www.faximil.com

(12) De cara al sol de llevant. Una làctica colonial, "Nueva Cultura", desembre 1935, núm. 9. (13) L'alliberament del nostre poble, "Nueva Cultura" para el campo, desembre 1936, núm. 2. (14) Veure article de Emili Nadal a "Nueva Cultura", abril 1937, any III, núm. 2. (15) Cucó, A.: El valencianisme polític 1874-1936, València, 1971, pp. 100-107.

de coordinar i consolidar les institucions culturals del País. Amb aquest motiu es va estructurar en quatre seccions: Històrico-arqueologica, filològica, científica i econòmica. En realitat, la seua vida hagué de sofrir les conseqüències d'un país en guerra, pel que resulta molt difícil acomplir el programa proposat: "Fins ara, el sol nucli d'estudiosos valencians amb què compta el recén-nat Institut és l'acoblat en el Servei d'Investigació Prehistòrica (...)" (16). Per tota aquesta sèrie de fets "Nueva Cultura" considerà força prematur la creació de l'Institut que deuria haver sorgit d'una forma més evolutiva i més lentament per anar, així, creant coordinacions i organismes, segons la marxa del seu desenvolupament. Finalment cal fer constar que l'actitud adoptada pel partit polític inspirador de "Nueva Cultura" deu d'ésser emmarcada dintre de tot un moviment general dirigit a donar una estructura institucional a aquestes realitats històrico-culturals, que tenen llur seu en la Península Ibèrica. Moviment que es veurà frustrat de bell nou, com a conseqüència de la situació política que travessa la nostra Península.

190

www.faximil.com

(16) NADAL, EMILI: País Valencià, L'Institut d'Estudis Valencians, "Nueva Cultura", maig 1937, any III, núm. 3.

LA POESIA POLÍTICA VALENCIANA 1930-1939 PER

JOSEP IBORRA

La dècada dels trenta constitueix una de les etapes més agitades i tenses de la història europea. S'hi viu un moment de crispació general. L'alta temperatura política d'aquells anys es dóna també a Espanya i d'una forma que arribà fins al deliri. La caiguda de la Dictadura obre pas a una República que allibera totes les forces polítiques, les quals hi troben l'oportunitat i el motiu per radicalitzar-se i enfrontar-se. Però la guerra no significarà, a la zona republicana, la fi d'aquest "climax" polític; més aviat serà un element més de discòrdia. Davant una situació d'aquest tipus en què la política tenia una presència tan intensa i total es podria pensar que els poetes —en tant que poetes— havien d'acusar necessàriament aquest "pathos". I més encara els poetes del País Valencià, donat que en ells —concretament en aquells que escrivien en català— incidia un altre factor, com era la reivindicació col·lectiva. Però, malgrat la concurrència de totes aquestes circumstàncies, cal dir, ja, d'entrada, que no es pot parlar d'una poesia política valenciana. En línies generals, els nostres poetes nowan utilitzar el vers com un mitjà d'expressió política. Si haguéssem d'inferir algun tret de la situació del moment a partir dels poemes que van escriure no ens assabentaríem gairebé de res. Aquesta marginació de la poesia valenciana dels problemes del seu temps ens pot semblar una estranya incongruència. Tanmateix, hom no pot dir que la poesia valenciana d'aquells anys constitueixca una aberrant excepció en comparació amb la poesia d'altres literatures. El to general no és precisament polític. És el moment de les temptatives avantguardistes, de la poesia pura, del joc verbal i de la recerca de la metàfora. El grup poètic, que aleshores domina la poesia castellana, està representat per la generació del 27, que fa de Góngora el seu mestre. La política no hi juga cap paper. La

www.faximil.com

191

192

www.faximil.com

poesia del Principat també està embolicada amb aquests corrents de poesia més o menys hermètica, més o menys pura, però sempre al marge de la situació política que aleshores es vivia: "Lírica de cambra", en diria Riba (la cosa va canviar una mica a partir de la guerra civil, com veurem més endavant). A França domina Valéry, a l'Anglaterra, l'Elliot... En realitat, només certes temptatives dels surrealistes —recordem que "le surrealisme au service de la révolution" va ésser un fracàs— i sobretot els poetes de la banda marxista —de Maiaikoski fins a Brecht— hi tenen una decisiva intenció política. Més encara, la poesia es fa programàticament política. La prova es va constatar vàlida i temptadora i alguns poetes es van decidir a abandonar llur torre d'ivori a partir de l'últim conflicte mundial. Abans d'aquesta voluntat de connectar-se amb la realitat històrica, la poesia política l'hauríem de cercar en els poetes menors, anònims o pràcticament desconeguts. I això d'una manera circumstancial i esporàdica. En última instància no hi ha hagut altra poesia política que la que ha fet, i de vegades cantat, el poble. Poesia dolenta? Poesia fàcil i anecdòtica? Això ja és una altra qüestió. El fet és que els poetes amb pretensions l'han desdenyada. Llevat de certs moments d'exaltació patriòtica del dinou, els poetes des que hom proclamà la doctrina de "l'art per Fart" i d'altres afins, han cercat un món poètic clos i autònom. Ara bé, aquesta poesia, política marginal i subalterna a la Poesia amb majúscula, tampoc no és fàcil de trobar al País Valencià. Per raons òbvies. El fervor nacionalista, per exemple, no era viscut pel poble, i restava en estat latent. La publicació d'uns versets polítics en català, tampoc no era massa factible, perquè el poble estava enquadrat dins organitzacions que utilitzaven el castellà. Només la circulació oral o, a tot cas, el llibret de falla aportaria alguna cosa en aquest sentit. Quan s'enceta la dècada dels trenta, la poesia valenciana està agafant empenta, no solament perquè el seu to general s'eleva, sinó també perquè s'eixampla considerablement la plantilla dels qui s'hi dediquen. L'aparició de dues revistes de qualitat com "Taula de la poesia" i "La República de les lletres" és un senyal significatiu del nivell al que s'ha arribat. Als poetes que Joan Fuster agrupa en la generació de 1909 (Duran de València, Bayarri, Jacint M. Mustieles, D. Martínez Ferrando) s'hi van afegint d'altres que, o bé depuren aquesta tradició o bé s'embarquen en noves provatures,

constituint-se —sempre segons Fuster— en una mena d'avantguarda (1). Tots aquells poetes viuran els anys decisius de la República i de la Guerra Civil. Però, tal i com hem assenyalat, no van ser sensibles, a l'hora d'escriure els seus poemes, a la carregada atmosfera política que respiraven. Ni el tradicionalisme poètic d'uns, ni l'avantguardisme dels altres, tractà d'acostar-se a la realitat social i a la seua problemàtica. Els tradicionalistes es volien fidels a una poesia centrada en l'emoció del paisatge, o, més generalment, en la idealització de la vida rural. Això, i les previsibles efusions líriques entorn a la Pàtria, l'Amor i la Religió. Els avantguardistes intentaren renovar aquesta estètica i en proposaren una altra més inhibida de l'anècdota i del paisatge" (Carles Salvador) amb més substància metafòrica i sensible a una temàtica i uns ritmes inspirats en la vida urbana. En el fons, oposaven al forçat la màquina, i el jazz a la cançó popular. Ara bé, en principi, sembla que una poesia girada cap a la ciutat havia de carregar-se més fàcilment de tensions polítiques i socials. Però, en realitat, aquesta estètica s'evadia tant de la problemàtica urbana com l'altra ho feia de la rural. La ciutat constituïa un espectacle per a explorar poèticament, tal com ho era la Naturalesa per als poetes tradicionals. Si els avantguardistes parlaven de la màquina no era per veure-hi cap conflicte social. Era només el seu ritme, la seua música, allò que els atreia. Notem que pensaven més en la màquina "made in U. S. A." —que veien desguitarrada i sorollosa com el jazz— que no pas en la màquina "made in U. R. S. S". Hi veien només la possibilitat d'una nova retòrica i no d'una nova funció de la poesia. En aplegar Carles Salvador —al títol d'uns articles— els mots "maquinisme", "jazz" i "poesia pura", barrava completament el camí a una poesia de contingut social i polític. Tots dos, doncs, els tradicionalistes i els avantguardistes, se n'evadien. Practicaven una mateixa idea de la poesia: la poesia com un món autònom. Aquesta idea, però, havia de condicionar i Limitar més els poetes valencians, la majoria dels quals eren poetes "amateurs", que exercien la poesia d'una manera molt circumstancial i esporàdica, i amb més reverència que preparació intel·lectual. Això els feia tenir una idea una mica "beata" de la poesia: la poesia era

193

www.faximil.com

(1) Antologia de la Poesia Valenciana, tria i pròleg de Joan Fuster, E. Selecta, Barcelona, 1956.

una cosa, diguem-ne, sublim, que exigia rentar-se les mans i posar entre parèntesi la vida quotidiana. Una mena de puríssim i dominical oasi, un objecte, de dedicació excepcional. Aquests condicionaments personals agreujaren les dificultats d'un accés a la poesia política. No tracte en absolut de disminuir aquests poetes nostres. Mai no els agrairem prou que, almenys ells, li donassen a la llengua una possibilitat d'expressió artística. Però tot això pesa a l'hora de valorar-los i de preguntar-nos per què van ser tan impermeables a la societat del seu temps. Ara bé, tot plegat, havien d'estar més a prop de la política els poetes tradicionalistes que els avantguardistes. En definitiva, la poesia d'aquells era més "impura" i estava, per definició, més lligada a la Pàtria, la terra o la tradició, tòpics que no per això deixaren de tenir alguna relació amb realitats concretes, i comportaren almenys una postura d'autoafirmació col·lectiva. Ja Duran de València, en la seua polèmica amb els avantguardistes, havia enumerat, el 1928, un seguit de disjuntives amb les quals es feia entreveure, en favor de la poesia tradicional, una opció que, a diferència de l'avantguardista, es vinculava a motius més humans o més "realistes": "Abaix l'anti-art, el fonògraf, el jazz i el coktail. Visca el nostre poble, la política, la cançó popular i el vi de la terra" (2). El mot "política" hi surt. I ell va ser-hi al capdavall, fidel: només ell, com veurem, va escriure uns poemes en defensa de la democràcia quan la guerra ja es veia perduda. I entre els poetes tradicionals trobarem també un escriptor, company de generació de Duran, que es pot considerar com el poeta més "militant" —amb totes les limitacions— de la poesia valenciana d'aquella època. Em refereixc, ai las! a Josep M.a Bayarri. Josep M.a Bayarri presenta, en una part de la seua obra, una dimensió que podem qualificar de política. Ell és un poeta que resta fidel als tres temes tòpics de la poesia llorentina: "Pàtria, amor i fe." Explícitament ho afirmarà així. Ara bé, cantar la Pàtria, tot i tenir un valor polític en la mesura que comporta una afirmació dels valors d'una col·lectivitat, no sempre va més enllà de la pura exaltació lírica. No és la mateixa cosa que cante la Pàtria un poeta francès, per exemple, que no pas un poeta català. En aquest sentit, YOda d'Aribau, té, naturalment, un indiscutible valor polític. Bayarri, com Cit. per Fuster, ibid. 194

www.faximil.com

(2)

altres poetes d'aquells anys, va escriure el seu —els seus— inevitables poemes patriòtics. Ara bé, ell fa una altra cosa, més concreta, en molts dels seus versos de tipus patriòtic. Bayarri —aquesta és la diferència— decanta el tema des de la problemàtica de la seua comunitat. I això sí que és ja susceptible de ser qualificat amb el terme "polític". Cantar purament i simplement les excel·lències de la pròpia terra o de la pròpia llengua, evocar un passat gloriós, etc, podria tenir el seu valor polític, però no arriba a ser una poesia política. Tanmateix —com fa Bayarri de vegades— cantar explícitament les aspiracions de la Pàtria, referir-se a situacions que la condicionen negativament, veure-la no com una entitat platònica, sinó com una realitat concreta, això ja constitueix una poesia amb intenció política. En Bayarri apareix formulada d'una manera inequívoca i, fins a tot, agressiva. El llibre València, València, València, n'és un bon testimoni (3). Hi ha també evocacions tòpiques -—no purament nostàlgiques, però— com Almansa, la Senyera, l'altar, Sant Jordi i Sant Vicent Ferrer. Però la tradició hi és evocada com una arma de combat, com una invitació a l'acció. Senyalem més encara, que aquell llibre, on hi ha l'obsessió tossuda d'un ressorgiment de València, està significativament dedicat "A la joventut nacionalista valenciana...". El 1936 publicà un petit quadern —una mena de catecisme per a infants— amb el títol "Versos per als chiquets valencians", on podem trobar mostres molt significatives d'aquesta actitud de Bayarri (4). La seua postura la podem constatar també, de tant en tant, per exemple, en "El Vers Valencià", una revista de poesia que Bayarri va començar a publicar el 1934. En el primer número ens anuncia en una mena de manifest que El Vers seria, entre altres coses, "cristià", "casolà", "universal", "ben valencià". en gràcia de Poesia i amb la conscient alegria d'anar resseguint el viure per una cultura lliure, valencians! (5). (3)

JOSEP MARIA BAYARRI: València, València, València, p. 101, Consell

valencià de publicacions. (4)

JOSEP MARIA BAYARRI:

Versos per als chiquets valencians, Ed. El

Vers Valencià, València, 1936. (5) El Vers Valencià, núm. 1, València, 15 juny 1934. www.faximil.com

195

Aquesta promesa, però, es mantindrà només de tant en tant, d'una manera prou incidental. Si repassem els diferents números hi trobarem un to general jocfioralesc que domina embafadorament. Poques coses justificarien considerar aquesta publicació com un instrument de combat "per una cultura lliure valenciana". "El Vers Valencià" —en la figura de Bayarri— és prodiga incansablement en "reverències" a regines de jocs florals o a poetes amics. Hi trobarem també poemes guardonats amb la flor natural, una secció habitual "Or vell" —dedicada a la publicació de textos clàssics— i, amb abundància els inevitables poemes amorosos, paisatgistes, festius i, fins i tot, anuncis en vers del sabó "EL SOL"... Però també molts poemes patriòtics que, de vegades, tenen un propòsit més específic. Per exemple, en el número dedicat al rei Jaume I (6) hi trobem, entre altres col·laboracions que no es queden solament en un cant a la Pàtria, a més d'una ben llarga del mateix Bayarri, la titulada "Rebeldía", de Cebrian Ibor. El número de I'l de maig del 1935 presenta una portada que és un cartell recordant la data d'Almansa. Hom pensa que es tracta, almenys ara, d'un número monogràfic reivindicatiu. Doncs, no. Llevat d'uns versos de Josep Monmeneu, hi trobarem, fins i tot, un poema dedicat al dia del primer combregar d'una xiqueta... Tot plegat, doncs, "El Vers Valencià" travessà aquells anys borrascosos amb la Senyera desplegada, sense sortir, però, de la seua closca, llevat de fer alguna visita lírica a alguna senyoreta coronada regina. Només he trobat un poema, datat a Barcelona, el 8 d'octubre del 1934, i signat per Bem-Ogra, que s'hi lamenta, sense prendre partit, de les violències que aquells dies s'hi produïren. Bayarri era de dreta, però, almenys, s'hauria pogut esperar, en una publicació periòdica que es volia militant, alguna reacció —de dreta, clar— davant els esdeveniments d'aquells anys. La realitat, tanmateix, és que el seu propi nacionalisme estava hipotecat per un ultraconservadurisme casolà i religiós i per un desinterès polític concret. Una reacció de la dreta davant els fets polítics que aleshores es produïen la trobaríem a les dècimes que Josep M.a Esteve (Pep) publicà diàriament a les pàgines del "Diario de Valencià" durant l'any 31. L'autor les arreplegà en un lübre, "Les dècimes del dia", (6) Ibid., núm. 8, octubre 1934. www.faximil.com

196

amb un pròleg de Lluís Lucia i uns versos de Josep M.a Bayarri (7). Cada dia, Pep, en deu versos, comentava algun esdeveniment polític, que es produïa dins l'àmbit espanyol o municipal. El to és satíric 0 festiu en la línia de l'humor popular valencià, tal com es pot trobar en un llibret de falla. I l'objectiu —sobretot a partir de les eleccions que portaren la República— és, naturalment, ridiculitzar el nou règim, acusant-lo d'incompetent, deshonest i, en definitiva, de deixar les coses pitjor que abans: Resulta que els pobres han de seguir treballant, que els impostos s'han de seguir pagant, que els governants són uns lladres, que la República prohibeix en nom de la llibertat, etc. Per aquest dietari hi desfilen Troski i Macià, Ortega i Gasset —"qui el vol?"— i Unamuno —"Una mona!"—, i don Sigfrido 1 Prieto, i molts més, com es pot suposar. Tots se'n surten malament, llevat, és clar, dels candidats de la Dreta Regional i de Calvo Sotelo —"l'acusat acusador"—. El mateix Parlament sembla una "Peixcateria". El dietari ens recorda vagues, incidents electorals, un dia de Corpus, "que no és Corpus", la desídia dels valencians davant l'Estatut, etc. Com una mostra d'aquest repertori citaré la dècima que li dedicà a Alcalà Zamora el dia 7 d'agost: EL "TUPÉ" D'ALCALÀ ZAMORA El president és notable. Diu que mai claudicarà el Govern, que ha fet i fa una obra... insuperable (!!). I que es /deu lo condemnable a enemics de torva traça... Així parla el qui fracassa. I els parats? I el malestar? I no saber governar? Home... vaja-se'n a casa! De la banda de l'esquerra, els poetes no van, que jo sàpia, cultivar cap mena de poesia política. Ni tan sols va sortir l'equivalent JOSEP MARIA ESTEVE (PEP): Les dècimes del dia, València, 1932.

197

www.faximil.com

(7)

de Pep en cap diari esquerrà. Ara bé, mentre s'acostava la guerra civil es va produir a l'Espanya republicana una mena de mobilització dels poetes que es consideraven políticament anti-feixistes. L'esclafit de la guerra els va posar ineludiblement el fet polític. Molts poetes que no havien sortit mai del seu món poètic empraren el vers com un mitjà d'atac, de defensa o de testimoni. A Madrid, la "Sección de Literatura de la Alianza de los Intelectuales", havia reunit tots els poetes per a col·laborar en la redacció d'un "Romancero de la guerra civil". La primera sèrie va sortir el novembre de 1936. A Barcelona, l'any 1937, aparegué un recull —Escriptors de la Revolució— amb col·laboracions de poetes. A València..., a València, no conec cap empresa semblant. La guerra més aviat hi significà una interrupció en la publicació de versos i, en general, de llibres en català. El balanç el fa Carles Salvador: "Els dos anys de guerra i de revoltes actuals... són dos anys quasi perduts per a la literatura valenciana. Què s'ha pogut publicar? Dues obres minses d'obra poètica que han circulat poc (8). No té res d'estrany això. València esdevenia, apressadament, la capital de la República espanyola. Això vol dir que, a diferència de Barcelona, aquesta capitalitat l'havia de pagar "en castellà". El progressiu trasllat de Madrid i València no podia afavorir cap empresa editorial —ni res— a València. Carles Salvador no deixa de consignar-ho a l'hora de fer una explicació de la manca de publicacions en el nostre idioma. D'una banda, hi havia "els preus elevadíssims que han assolit el paper i la ma d'impremta"; de l'altra, resultava que les edicions valencianes "no han tingut l'ajut dels organismes oficials" (9). Dels dos llibres de versos que es van publicar en els dos primers anys de la guerra civil, l'un és del mateix Carles Salvador: "Elogi de la vagància i una cua" (10). La segona part del llibret —la cua— està integrada per "5 poemes de la guerra". Tampoc no hi trobem cap presa de posició política. És el tema de la guerra el que sol·licita l'atenció del poeta, però no els ideals que hi estaven en joc. En una nota introductòria, Carles Salvador es fa càrrec de la (8) J. CALPE DE SABINO: Rialles i plors, pròleg de Carles Salvador, València, 1938. (9) lbid. (10) CARLES SALVADOR: Elogi de la vagància i una cua, senyal de Navarro i Borràs, Col·lecció Espiga, 1937.

www.faximil.com

198

nova situació del poeta en aquell moment: la guerra. Però es tracta d'una guerra vista d'una manera impersonal i abstracta, de qualsevol guerra. Allò que colpeix l'ànima del poeta és el que la guerra té "d'humà i d'anti-humà". Del poema Propaganda mural són els següents versos: Folla follia de cartells: coloraines desdibuixades, punys, ferramentes i fusells, banderoles humanitzades... Una altra aportació a aquesta temàtica, imposada pels esdeveniments, és el recull "Guerra, Victòria, Demà", de Miquel Duran de València (11). Duu la data del 9 d'octubre de l'any 1938 i el següent peu: "VII Centenari de la Liberació de València i fundació del País Valencià". Els versos de Duran —el poeta tradicionalista— tenen un to molt diferent del que hem trobat a Carles Salvador —el poeta avantguardista—. La guerra que canta Duran és una guerra ben concreta. En aquest recull exalta les virtuts dels qui combaten i els valors que defensen.

(11)

MIQUEL DURAN DE VALÈNCIA: Guerra, Victòria, Demà, Ed. de Cul-

199

www.faximil.com

tura Popular, València, 1938.