Arguments l'estel. Número 3. València 1977. Fet nacional i cambi social al País Valencià by Faximil Edicions Digitals

Arguments

l'estel

Fet nacional i canvi social al País Valencià RAFEL JUAN ERNEST LLUCH JOAN F. MIRA XAVIER PANIAGUA FRANCESC PÉREZ JOSEP PICÓ JOAQUIM PRATS FRANCESC ROCA JOAN ROMERO

València 1977

cde.uv.es

DOLORS BRAMON BERNARDI CABRER JOSEP M. CARRERAS ARTUR COLORADO ALFONS CUCÓ JOSEPA CUCÓ EUGENI GIRAL JOAN A. IBARRA JOSEP IBORRA

Arguments 1 El País Valencià. 1931-1939

cde.uv.es

Arguments 2 Crisi i modernització al País Valencià

FET NACIONAL I CANVI SOCIAL AL PAÍS VALENCIÀ

cde.uv.es

Arguments 3

cde.uv.es

D. Bramon, B. Cabrer, J. M. Carreras, A. Colorado, A. Cucó, J. Cucó, E. Giral, J. A. Ibarra, J. Iborra, R. Juan, E. Lluch, J. F. Mira, X. Paniagua, F. Pérez, J. Picó, J. Prats, F. Roca, J. Romero

FET NACIONAL I CANVI SOCIAL AL PAÍS VALENCIÀ

cde.uv.es

Arguments 3 L'ESTEL València, 1977

Consell de Redacció: A. Cucó, J. Fuster, M. Garcia Bonafè, T. Llorens, E. Lluch, X. Paniagua i V. Soler.

D. Bramon, B. Cabrer, J. M. Carreras, A. Colorado, A. Cucó, J. Cucó, E. Giral, J. A. Ibarra, J. Iborra, R. Juan, Ernest Lluch, J. F. Mira, X. Paniagua, F. Pérez, J. Picó, J. Prats, F. Roca i J. Romero.

I. S. B.N.: 84-85104-03-X Dipòsit legal: V. 2546-1977

cde.uv.es

Impremta FERMAR - Sant Josep de la Muntanya, 8 - València-8 (1977)

INDEX

Pàgina Nació i regió als Països Catalans: economia política, estructures territorials i ideologies, per JOSEP M. CARRERAS, EUGENI GIRAL, ERNEST LLUCH i FRANCESC ROCA

Dinàmica dels Països Catalans: una perspectiva valenciana, per A L FONS Cucó

La Reconquesta valenciana i els orígens del problema morisc, per DOLORS BRAMON

La novel·la al País Valencià, per JOSEP IBORRA

Artistes i intel·lectuals valencians en la República (revistes culturals i activitat editorial a la València republicana), per ARTUR COLORADO CASTELLARY

105

Chabàs, antecedent tímid d'una reivindicació actual. A la primera Escola d'Estiu (autoritzada) del País Valencià, per FRANCESC PÉREZ I MORAGON

121

Notes per a l'estudi dels orígens del moviment obrer al País Valencià (1868-1909), per JOAN ROMERO I GONZALEZ

127

Proteccionisme i classe dominant en el País Valencià. 1900-1970, per JOSEP PICÓ

145

La industrialització i el calçat al País Valencià. Anàlisi quantitativa dels models de producció d'Itàlia i de l'Estat espanyol, per BERNARDÍ CABRER BORRÀS i JOAN ANTONI IBARRA

161

El canvi econòmic, l'estratificació social i el poder polític a una localitat de la Ribera Baixa del Xúquer, per JOSEPA CUCÓ GINER.

173

Sobre mobilitat social i "consciència de classe" a les comunitats rurals valencianes, per JOAN F. MIRA

191

De Pagro-indústria "regional" a l'agro-indústria "política": una estratègia per a l'agricultura i el consum alimentaris, per RAFEL JUAN I FENOLLAR

209

cde.uv.es

Pàgina L'ensenyament de la Història i la qüestió nacional, per XAVIER PANIAGUA i JOAQUIM PRATS

221

La problemàtica de l'Estatut valencià durant la guerra civil: el projecte d'Unió Republicana, per ALFONS CUCÓ

227

cde.uv.es

NACIÓ I REGIÓ ALS PAÏSOS CATALANS: ECONOMIA POLÍTICA, ESTRUCTURES TERRITORIALS I IDEOLOGIES 1 PER

JOSEP M. CARRERAS, EUGENI GIRAL, ERNEST LLUCH i FRANCESC ROCA

I. PER UNA TEORIA GENERAL DE LA NACIÓ. LES APORTACIONS DE M. HROCH, E. HOBSBAWM, R. LAFONT, M. KIDRON I T. NAIRN

És molt difícil d'escriure sobre els Països Catalans. La manca de papers globals és gairebé total, i, evidentment, l'objectiu d'aquest no va més enllà d'intentar donar uns elements d'una teoria general d'interpretació de la nació que ajudi a comprendre millor la realitat així com aportar alguns fets concrets sobre el paper de l'economia política, de les estructures territorials i les ideologies. Els Països Catalans plantegen els mateixos problemes que els de qualsevol nació. I és sabut que no existeix encara una teoria general satisfactòria. Un marxista ha escrit que «la teoria del nacionalisme representa el gran fracàs històric del marxisme» (T. Nairn), malgrat que «el nacionalisme és probablement el fenomen més poderós de la nostra centúria i del qual la importància continua creixent» (E. Hobsbawm). Per aquesta raó és tota una teoria la que cal bastir, reconstruir. No solament perquè una de les més en voga, la de Lenin-Stalin, «és ben sabut que... Aquest escrit és la base de les ponències presentades a l'Encontre de Ciències Socials de Perpinyà (19-21-111-76) i a les Jornades-Debat sobre els Països Catalans a Barcelona (12-13-X-76), així com dels cursos que donàrem a les Universitats Catalanes d'Estiu a Vic i a Prada l'estiu del 1976. Rellegides les notes, el seu caràcter fragmentari és prou clar, però ens sembla que han estat útils per a la discussió i que poden ésser inserides en un discurs més llarg que volem acabar.

cde.uv.es

(són treballs) fets en polèmica i discussió» (R. Pelejero), sinó perquè molts dels seus elements poden ser discutibles. Així, dir que «la idea de Països Catalans és una reminiscència de la ideologia imperialista de la gran burgesia catalana», o bé contestar a la pregunta de què es pensa del terme «Països Catalans» «crec que és cert sector de la burgesia catalana que vol fer una política expansionista», és ignorar: d), que la burgesia catalana no és la que impulsa l'expansió de «la idea»; b), el mercat espanyol està format fa molt de temps i, per tant, hom pot vendre teixits —el que han fet— i posar bancs —el que ha fet la gran banca basca i madrilenya—, i c), no hi ha pistes per creure que la gran burgesia catalana vulgui i/o pugui fer una reserva d'un mercat més petit. El ressorgiment dels Països Catalans i llurs diversitats nacionals està estretament lligat i és paral·lel a tot un conjunt de «vivificacions nacionals i tensions regionals» (M. Kidron) que tenen un lligam amb les «nacions prohibides» (S. Salvi), amb el «colonialisme interior» (R. Lafont) i amb una difusió de cultura que ens ha possibilitat als pobles oprimits «conèixer-nos» (Vicens Vives). Aquestes noves realitats s'han donat en una fase de capitalisme on el marc de les seves fraccions burgeses que tenen real poder de decisió és ja l'internacional. I és a partir d'aquí d'on hom pot entendre el perquè de què els actuals moviments nacionals a l'Europa Occidental siguin anticapitalistes. Un altre perquè seria el de l'actual capitalisme, on l'estat nacionalment opressor ha anat confonent-se amb el gran capital fins formar un sol cos. Això és el que explicaria que els darrers anys a l'Europa Occidental han aparegut més tendències cap a la fragmentació dels estats pel ressorgiment de les nacions oprimides que cap a la construcció d'una supranació.

II. LA «BASE D'UNA NACIONALITAT» I LA DESTRUCCIÓ DE LES ESTRUCTURES POLÍTIQUES

Encara que no sigui l'objecte central del nostre treball, sí que n'és un punt de partida indiscutible la preexistència d'uns trets comuns. Diguem-ho amb Pierre Vilar: «Als Països Catalans hi ha una unitat de llengua, de cultura i d'història. Existeix la base d'una nacionalitat des d'Alacant fins a Perpinyà.» I és l'existència d'aquesta base sobre la qual actuen, valoritzant-la i transformant-la, una sèrie de causes

cde.uv.es

que provoquen uns efectes que no es donarien si aquesta base no existís. La unitat lingüística, cultural i històrica va acompanyada d'una tradició autonòmica de cadascun dels Països Catalans, el que és un tret que adjectiva profundament tota la seva història. Per els Països Catalans és precís considerar com a clau, després de les Germanies (E. Duran) i de la Guerra dels Segadors (Fèlix Cucurull), el període entre 1707 i 1716, en el que foren destruïdes les estructures polítiques de la Corona d'Aragó. I no solament perquè fossin destruïdes, sinó perquè això suposava l'inici d'un període on l'opressió nacional seria molt dura. El Consell de Castella, el nom ja diu la cosa, serà l'encarregat de dosificar la repressió en la gran part dels Països Catalans que depenien de la monarquia absolutista espanyola. La resistència durant el Set-cents ha estat molt superior a la que durant molts anys s'ha dit, tant si ho medim pels projectes no centralistes que són proposats des del Principat, País Valencià o Mallorca, com si ho fem per la contínua vigilància de la que el sistema de multes que era aplicat el 1784 a la ciutat d'Alacant a qui parlés català fos on fos —només és un exemple—. Catalunya del Nord, que havia rebut ja amb anterioritat tota la duresa nacionalista de la monarquia absoluta francesa (J. Sanabre), la continuarà rebent (P. Verdaguer). Només a Menorca, lligada a Anglaterra, la llengua serà oficial, el que serà una de les raons que quedi accentuada la diferenciació entre les Illes (J. Carbonell). Aquest ràpid recordatori permet almenys de fixar alguns punts. El primer, el de recordar que la formació de les bases de la nacionalitat és anterior a l'aparició de la burgesia industrial i, en general, a la revolució burgesa (A. Gramsci, M. Garcia Bonafè), i que aquesta nació no és explicada en si mateixa sinó en dialèctica amb les nacions o estats dominants. A l'igual que tot home dominat (proletari, serv) només és definit en relació amb l'home dominant (burgès, senyor feudal) (E. Thompson), en els estudis de les nacions l'anàlisi ha d'ésser establerta en els mateixos termes. A més a més, cal cercar i recercar durant els períodes de «consciència nacional fosca» (J. V. Marquès, P. Vilar) quins són els «ressorts del silenci». Uns ressorts lligats a unes estructures socials pre o semi-industrials que expressen un catalanisme pre-burgès i contingut, subratllem-ho, dins d'un marc opressiu, però dintre del qual els intel·lectuals ja han iniciat el seu procés de transformisme. Assenyalem, per últim, que els estats dominadors externs havien originat, originaven o originarien un procés d'expansió

cde.uv.es

exterior que quan finalitzaria, des del 1898 fins als 1960, tindria com a conseqüència un debilitament del «colonialisme interior» (R. Lafont). III.

LA «REVOLUCIÓ DUAL» I LA SEVA DIFUSIÓ DESIGUAL PELS PAÏSOS CATALANS

Tot el que hem dit fins ara cal relacionar-ho amb els profunds canvis que anirà estenent la «revolució dual» i la seva difusió. <Aquesta doble revolució, la més bé política francesa i la revolució industrial anglesa, (són) com el doble cràter d'un amplíssim volcà regional» (E. J. Hobsbawm). I per aquesta influència canviaran les condicions generals de producció, que comprenen l'entorn nacional, l'ètnia, les influències històriques i una diferenciació vertical de forces i relacions de producció idèntiques que formen societats diferents i més tard nacions (Karl Marx). Uns processos als que Gellner anomenarà de «modernització de la societat» i sobre els que es basarà el «nou nacionalisme». El llarg i desigual procés de difusió serà llarg. I llarg perquè mentre que les idees de llibertat, igualtat, fraternitat i progrés que havia parit la Revolució Francesa, i que havia transformat els subjectes en ciutadans, no siguin plenament realitzades, la tasca del nacionalisme tampoc quedarà exhaurit (Eugene Kamenka), i perquè les superacions i les contradiccions de la Revolució Industrial, amb les seves conseqüències centralitzadores i estatitzants, disten d'haver-se estès. En el cas dels Països Catalans és prou evident com és lent l'avenç de la democràcia. Per altra banda, el desenvolupament econòmic serà desigual tant en el conjunt de la societat com en la diferenciació territorial. Aquelles «condicions generals de producció» només arrelaran en unes àrees del Principat —la regió de Barcelona i les valls d'alguns rius (P. Vilar)—, en els «porus industrials del País Valencià» (Màrius Garcia Bonafè) i de Mallorca (Bertomeu Barceló) i en l'anglesa Menorca. D'aquí s'originarà una polèmica fonamental entre el proteccionisme i el lliurecanvisme i entre la industrialització, el món rural i el centralisme. Els elements de la polèmica només seran entesos si són col·locats en un marc més ampli que vagi més enllà dels fets econòmics. No hi ha menys catalanisme al Camp o al Baix Empordà perquè eren lliurecanvistes que a Barcelona o a Terrassa que eren

cde.uv.es

proteccionistes. El procés és prou més complexe, car una part del País Valencià més àmplia del que es pensa era proteccionista, mentre que una part també considerable del Principat era lliurecanvista (R. Perpinyà Grau). No està en el simple esquema lliurecanvi-protecció l'explicació del problema, sinó en les transformacions en el mode de producció que actuen en general però que arriben amb profundes especificitats i retards pel territori dels Països Catalans. Ni tota la indústria és igualment proteccionista i n'hi ha de lliurecanvista, ni tota l'agricultura és lliurecanvista. Però anant més a fons caldrà comprovar com la penetració del capitalisme es dóna per vies diferents i per tant les noves estructures de classes són també prou distintes. Un exemple ho pot ser el que al País Valencià la introducció del capitalisme fos més primerenca a l'agricultura que a l'artesania. A més a més caldrà tenir en compte com aquestes diferenciacions a l'espai valencià tenen uns retards al seu interior, com ho mostra el que una agricultura on ja hi ha penetrat el capitalisme sigui compatible amb una estructura de la propietat pràcticament heretada del règim feudal i que no quedarà definitivament modificada fins a finals del segle passat, començaments d'aquest. Hi és en aquest retard on trobarem una de les explicacions del tardà arrelament del nacionalisme al País Valencià. Per un altre costat, també és prou evident que quan les «condicions generals de producció» i l'avenç en la conquesta de la llibertat queden afermades durant els anys 60, és quan per primera vegada des de la Guerra de Successió els lligams comunitaris afloren. El que la revolució fos dual i no única mostra la manca de correspondència exacta i la complexitat del procés entre transformacions del mode de producció i transformació política nacional. Si la Revolució Francesa va suposar que els ciutadans poguessin auto-determinar-se individualment, és normal que amb l'extensió del gran vent de la llibertat els pobles oprimits hi vagin afegint la reivindicació de les seves llibertats col·lectives. A mesura que la democràcia era aprofundida pel republicanisme, pel federalisme i pel socialisme, les reivindicacions anaren prenent un primer pla. Uns processos que cal relacionar-los amb els que estan passant a nivell de tot l'Estat i al joc específic que tindrà en cada moment la classe dominant de la nació oprimida dins del poder estatal. Tot variarà si vol trencar a aquest darrer per a ocupar-lo o bé si hi vol pactar. Abans de continuar amb el paper de la burgesia voldríem reproduir un texte de Vilar

cde.uv.es

(1976) on reelabora les posicions de Termes i que són un bon exemple del complicat teixit que caldrà anar destriant: «Segons Termes, a començaments del segle xix el desig d'un Estat Català és protagonitzat pel poble, més que no per la burgesia. Jo crec que això és veritat, perquè es donava una conjunció entre l'oposició i el nacionalisme. I l'oposició era en efecte més obrera que burgesa. Era una oposició de classe. La industrialització no els semblava favorable. Però tampoc, clar, la centralització. Aquesta oposició es manifestava, al camp, amb el carlisme i, a la ciutat, amb l'obrerisme.» Per una comprensió més global del nacionalisme caldrà, doncs, a més a més de la consideració de l'afonament de les velles relacions socials substituïdes per unes de noves, junt amb un desenvolupament de les forces productives, la participació activa i massiva de les classes populars amb tots els alts-i-baixos històrics de la nostra història. L'experiència històrica també ens diu que caldrà resseguir les formacions polítiques que han anat representant a aquestes classes populars. Quina ha estat l'estructura de forces socials que relacionades amb una base nacional forjada durant segles que ha fet néixer el nacionalisme polític? Evidentment l'explicació fonamentada en dos factors: una burgesia industrial i un mercat, no sembla del tot satisfactòria. «El nou nacionalisme... reflectia (a més a més de les germandats nacional-revolucionàries) també moltes poderoses forces que emergeixen en sentit polític en la dècada 1830-1840, com a resultat de la doble revolució. Les més poderoses de totes eren el descontent dels petits terratinents i camperols i l'aparició en molts països d'una classe mitja i fins i tot d'una classe mitja nacional, amb uns portantveus que eren gairebé sempre els intel·lectuals» (E. Hobsbawm, 1962). Voldríem aquí subratllar que estem parlant de «nou nacionalisme», pel que no ens definim sobre moviments anteriors i d'altres característiques. El principal canvi serà la nova estructura de classes, que provoca el «fenomen més important del segle xix», el desarrelament que trenca amb totes les velles tradicions. «Quan una societat se sent perduda, s'agrupa al voltant del que té d'inalienable, la seva identitat cultural. Hi cerca el mitjà de reconquerir un futur. No comprèn bé el que pot per si mateixa, més que quan es situa allà on és més que en si, amb les seves úniques forces, però amb totes les seves forces» (Robert Lafont, 1977). Desarrelament i alliberament jurídic alhora permeten anar avançant cap a una societat on l'autocentrament sigui complet. El camí més habitual pot ser una industrialització generalitzada sense

cde.uv.es

que estigui fonamentalment dislocada pel capital estranger i pel capital comercial i l'estructura agrària hagi abandonat la major part dels trets feudals. Hobsbawm, emperò, ens adverteix de què els comerciants i els industrials només en algun cas excepcional no es col·loquen a Europa al front dels moviments nacionalistes. Els més petits mercats que els hi podia proporcionar una futura independència nacional eren raó suficient per una participació tan minsa o fins i tot negativa. Altres plantejaments més recents van en el mateix sentit, com és el cas de les conclusions de M. Hroch després d'estudiar els moviments nacionals dels xecs, eslovacs, noruecs, finesos, estonians, lituans i flamencs. Aquestes conclusions són: 1), el joc dels intel·lectuals en una progressiva ampliació i difusió; 2), àrees en les quals hi ha una indústria o una pre-indústria de petit tamany d'importància central i amb un mercat proper; 3), la part més fèrtil del territori; 4), una producció agrària distribuïda per mitjà de mercats locals i pels que arriba a mercats més llunyans, i 5), zones on ha arribat l'impacte de la civilització d'una societat industrial neixent. En resum, una societat de canvi social intermedi» (M. Hroch, 1968). Una anàlisi detinguda de les lluites camperoles més destacades d'aquest segle —Mèxic, Rússia, Xina, Vietnam, Algèria i Cuba— no solament confirma els punts de vista de Hobsbawm, sinó també els de Hroch. Els camperols «intermedis» i especialment els qui estan en zones perifèriques i són propietaris de les seves terres són els qui, al disposar d'un poder tàctic notori, emprendran el centre de la lluita. Diferències ètniques o perifèriques, l'allunyament de l'estat i el fet de què en les famílies camperoles d'aquest tipus no abandonaren enterament la terra, pel que continuaran en contacte amb els qui han anat a treballar a la indústria, amb la gran influència que això suposa, són factors que enforteixen els iniciadors de les revoltes (E. Wolf). No caldrà afegir que els treballadors industrials tindran també poder tàctic tal com no el tenen els camperols sense terres. Si atenem a les tres posicions hi veurem una sèrie de punts plenament coincidents i que donen unes estructures de classes socials que és ben evident que en els Països Catalans han tingut un desenvolupament prou divers per no dir molt divers. A manca d'ulteriors aprofundiments, sembla prou evident que una generalització d'aquestes condicions no és sinó un fenomen que no succeeix fins a dècades molt recents. Malgrat tot, cal que sigui establert UD marc general de

cde.uv.es

com aquests canvis —que no poden reduir-se a la lluita lliurecanvi contra protecció— han anat penetrant per les nostres terres. IV.

DE LA BURGESIA PROGRESSIVA (PRAT DE LA RIBA) A LA BURGESIA (VENTOSA, VlLLALONGA, MARCH): DE LA GREATER CATALONIA AL PAÍS V A L E N C I X - C A T A L À

Al Vuit-cents les formacions polítiques de les classes populars catalanes (el carlisme, el federalisme) tenen un paper central en el manteniment de la consciència nacional-popular, que Termes (1974) ha explicat repetidament. L'espanyolisme de la burgesia industrial de la regió (en formació) de Barcelona també és prou conegut (vegeu, per exemple, Ardiaca, 1961-1963). Des del 1901, i sobretot amb la conjuntura creada per la primera guerra mundial, el partit industrial català assaja la formació d'un bloc històric en un territori més gran que el de la regió de Barcelona. De fet, la creació d'un bloc urbà dominant —amb la vocació d'esdevenir dominant si més no— és un projecte madurat entre el Pla Jaussely de 1905 i el conjunt de polítiques sectorials que s'articulen en el model de la Gross-Barcelona de 1914 (descrit a Roca, 1976). El salt de la regió de Barcelona a un espai territorial més ampli (el Principat) es produeix amb el pla sexennal de la Mancomunitat que es formalitza el 1920. A través d'aquest pla, el partit industrial assaja la integració i transformació capitalista d'un territori prou ampli, utilitzant, per a això, el sector públic mancomunal, que és l'embrió d'un possible estat català. Ara bé, en un primer moment Prat pensava en la transformació de tota la nacionalitat catalana. En una «qüestió de noms» de 1907 que titulà, en anglès, Greater Catalonia feia notar que «si de moltes nacions no hi ha res més que la suggestió d'una paraula, Itàlia, per exemple, també hi ha realitats sense paraula que les representi, hi ha pobles, hi ha nacionalitats sense nom nacional...» (Prat, 1907). És el nostre cas, és clar. Al costat d'aquesta «qüestió de noms», però, hi ha altres observacions interessants: primer, a El cas de València explica l'arrelament de l'anarquisme a València, com a Barcelona (i als Marsella, Dublí, Milà, Kiev, Varsòvia, que cita), pel fet d'ésser «terres amb individualitat nacional, més o menys vigorosament pròpia, que viuen

cde.uv.es

dintre l'organització i l'ambient polític i social d'una altra nacionalitat més poderosa o més afortunada, àrbitre i directora de l'Estat, creat a imatge i semblança seva» (Prat, 1904). Segon, a La unitat de Catalunya assenyala que «a Mallorca varen ser els primers d'entreveure, en l'albada mateixa de la nostra Renaixença, que tots érem uns i que una era la llengua que parlàvem» (Prat, 1906). A desgrat, però, d'aquesta unitat de les terres catalanes que es manifesta, en negatiu, en l'absència d'estat (i d'escola i de llibre) i, en positiu, en la unitat de la llengua descoberta pels intellectuals mallorquins, la Greater Catalonia de Prat no arribaria mai a un inici d'articulació interna. Per què? De fet, la no-difusió de la industrialització de la regió de Barcelona, deguda a la crisi que segueix, i de la qual encara cal esbrinar les causes, a la guerra mundial, no crea les bases materials del projecte. Al País Valencià dominen els partits agraris. A Mallorca, la burgesia piratesca, típica de les fases inicials del capitalisme. Així, de fet el prodigiós Joan March és més «un condottiero» que «un capitalista» (Lluch, 1963), que durant la República seria capaç d'inspirar un Estatut d'autonomia per a Mallorca, i, després del 1939, de fer-se amo d'una empresa elèctrica clau, la «Barcelona Traction». Aquestes burgesies accentuarien el valencianisme (i, sovint, la «valencianidad») i el mallorquinisme, lligats sempre a un vague espanyolisme, per tal de reforçar el seu poder local. I, també és clar, per a dissimular ideològicament el seu fracàs econòmic de cara al seu propi país. Les xifres de l'emigració del País Valencià i de Mallorca ho demostren a bastament. Al Principat, en especial a la regió de Barcelona, la creació de llocs de treball a la indústria motivarà el fenomen contrari, la immigració. Si mallorquins i valencians s'haguessin sentit «catalans», haguessin demanat el mateix que tenien els catalans del Principat: treball i salaris industrials (i per uns quants, beneficis industrials). Amb la República, el partit industrial perd —pensem que definitivament— la seva hegemonia política i cultural al Principat. Fins i tot allò que havia utilitzat Maurín per a definir-lo: la voluntat inPrat recorda, també, els lligams específics entre Catalunya i Occitània, i fins i tot, parla, en passat, d'"aquella Nació immensa, aquell aplec de pobles que es podien entendre els uns amb els altres i que des de València s'estenien per la Mediterrània fins al Rosc i les estribacions dels Alps..." (1904 b), que als anys 30 serien anomenats —una altra "qüestió de noms"— Països d'Oc.

cde.uv.es

dustrialitzadora canvia de mans. Qui parla ara de realitzar una «revolució agrària i industrial, alhora», de «l'electrificació integral de Catalunya», qui convoca la C. A. I. R. N. (Conferència per a l'aprofitament industrial dels recursos naturals), no és la Lliga, sinó els sindicats i els partits obrers (socialistes i comunistes). El nou ministre econòmic del govern central ja no és Cambó: ara és Peiró.3 En aquest context, el partit industrial (que sempre havia inclòs sectors importants de la propietat agrària que la Mancomunitat havia contribuït a fer més productiva, més capitalista) inicia una operació política d'un cert interès: l'acostament a les burgesies agràries i comercials de València i de Mallorca. Ventosa i Calvell i Ignasi Villalonga són les figures polítiques de l'operació: el 1933, en un viatge conjunt a Mallorca, del que «La Veu de Catalunya» es fa ressò, descobreixen, de sobte, la llengua comuna i el passat unitari. El que Prat no havia aconseguit partint de la indústria, és assajat ara per Ventosa, en funció dels interessos comuns dels grups lligats a la renda de la terra. L'economista reusenc radicat a València Perpinyà Grau teoritzarà amb èxit aquests nous plantejaments. Perpinyà distingeix entre «els grups econòmics Català i Valencià-Català» (Perpinyà, 1932). El grup català és el del port de Barcelona i el seu hinterland (la regió de Barcelona de Vilar, 1929, doncs). És, segons Perpinyà, un grup industrial amb un mercat únic: el de l'interior de l'Estat Espanyol. El grup valencià-català correspon al País Valencià i a «les regions catalanes d'economia amb característiques valencianes, Girona, Lleida i, especialment, Tarragona». És un grup agrari basat en un mercat exterior, partidari, doncs, a diferència del grup català, del lliurecanvisme. Així, la prosperitat del grup català dependrà, en gran part, de la demanda del grup valencià-català, que es troba determinada pel mercat internacional. Només amb la col·laboració més estreta dels dos grups, del que Perpinyà anomena «País Valencià-Català», hom podrà endegar el creixement del conjunt, car «si València no exporta, Catalunya no treballarà», diu resumint Perpinyà. I, a més, «les orientacions econòmiques que es prenguin per aquesta llenca mediterrània de l'antiga confederació catalano-aragonesa han d'ésser determinants per a l'economia de la Península» (íd.). El paper de l'exportació agrària fóra, doncs, decisiu, i, al darrera d'aquesta ex-

Sobre la literatura econòmica dels anys 30, vegeu Artal-Gasch-MassanaRoca, 1976.

cde.uv.es

portació, hi hauria unes burgesies agràrio-comercials en el camí d'una integració, amb el rerafons de la comunitat lingüística i cultural. V.

EL MOVIMENT OBRER SOBRE L'EIX BARCELONA-VALÈNCIA

L'horitzó d'un «País Valencià-Català», bastit per les burgesies noindustrials de l'antic Principat, del País Valencià, de Mallorca, tenia, és clar, una finalitat: aïllar la regió urbana de Barcelona (en la qual el bloc urbà creat pel partit industrial estava en crisi), car les classes populars, amb els treballadors de la indústria al davant, hi bastien una nova hegemonia. De fet, retorns al camp propiciats per certs nuclis de la CNT (Leval, 1932; Montseny, 1933; Toryho, 1935) a banda, la majoria dins el moviment obrer i popular hauria subscrit que, en el fons, «el pleito que el advenimiento de la República trata de resolver (és) el aprovechamiento de las condiciones industriales de nuestro país, relegadas a lugar secundario por la burguesía agrícola dominante hasta ayer» (Fornells, 1932). Ara bé, aquest intent d'aïllar la regió de Barcelona i, alhora, el projecte d'industrialització dirigit per les classes populars va fer fallida. Raons? En primer lloc, els inicis d'una reforma agrària a nivell de tot l'Estat Espanyol, per molt moderada que fos, per molt insuficients que fossin els seus plantejaments, posava en qüestió les expectatives de les rendes del sòl agrari. Ventosa i Calvell ho va veure de seguida prou clar i es dedicà a combatre la reforma (1932). I no hi feia res que el model adoptat, per a ser generalitzat, fos un model tan suau com el model valencià que intentava Pasqual Carrión de traslladar a la totalitat de la Península, i que es basava en la petita propietat. (Model que Carrión lligava al desenvolupament de cooperatives i cellers com els construïts per la Mancomunitat a la regió de Tarragona i a la regió de l'Ebre.) Una segona raó: les relacions entre els treballadors valencians i catalans, entre els treballadors urbans i els treballadors del camp, a través del seu sindicat comú, la CNT, eren prou estretes, prou profundes, perquè l'aïllament de Barcelona no fos possible. Això fou sempre clar i, així, per exemple, analitzant els fets del Dinou de Juliol a la revista «Timón» es deia: «existe un paralelismo: el hecho de ser Cataluna y Levante el eje sindical mayoritario y al mismo tiempo donde el

cde.uv.es

movimiento subversivo y el militarismo espanol se condenó al fracaso en 24 horas» («Timón», 1938). Si passem dels sindicats als partits hom troba coses semblants. El partit comunista, tot cercant un espai polític propi no ocupat (Togliatti, 1936), hauria nascut simultàniament a terres de Lleida (Maurín) i de l'Horta de València (amb Hilari Arlandis). El partit sindicalista es recolzà, alternativament, en Barcelona i València. Els canvis entre aquestes dues ciutats de les redaccions de les seves publicacions periòdiques en serien una prova. I, durant la guerra, per exemple, Marí Civera, el número dos del partit, membre de la Secció d'Estudis Econòmics de l'Institut d'Estudis Valencians, proposarà l'ampliació de l'experiència del Consell de Catalunya a altres àmbits territorials. (El mateix faria Joan Peiró o Serra i Moret, des d'una altra perspectiva, i ja a l'exili, en 1942.) De fet, si existia una divisió profunda, a nivell popular, aquesta divisió era una altra. Maurín deia que «/a división de la clase obrera con sus dos centros antagónicos, Madrid y Barcelona, es en ultimo termino la proyección sobre la clase trabajadora de una Espana burguesa bipartita: la Espana agrària y la Espana industrials (1932). El País Valencià s'arrengleraria, sobretot durant la guerra, amb Barcelona per dues raons: la de què existia una petita indústria relativament important, com recordava Perpinyà, i, en segon lloc, per l'hostilitat vers un estat llunyà segurament absent.

VI.

NACIONALISME, CULTURA I INTEL·LECTUALS: LA TESI DE M . HROCH

Un estudiós montenegrí ha escrit: «el nacionalisme és primàriament un fenomen cultural, encara que pot, i sovint ho fa, prendre una forma política» (J. Plamenatz). Un paper, el de la cultura i el dels intel·lectuals, que és almenys tan decisiu del que ha estat pel socialisme. «El progrés de les escoles i universitats dóna la mesura del nacionalisme, com les escoles i, sobretot, les universitats es convertiran en els seus paladins més ferms» (E. Hobsbawm, 1962). Naturalment no estem identificant nacionalisme amb els lletrats, perquè és evident que les masses s'identificaven com a russes o com a catalanes quan havien de tenir un enfrontament amb d'altres societats. Fins i tot, al nivell més elemental això és bàsic perquè «la condició

cde.uv.es

prèvia d'una ciutadania efectiva i plena és l'alfabetització» (E. Gellner, 1964). La comunicació hi ha d'estar basada (Karl Deutsch, 1953). M. Hroch serà també aquí decisiu al dividir els moviments nacionalistes en tres fases. La fase A està centrada en un grup d'intel·lectuals sense gran influència o àdhuc sense molta ambició en assolir un recolzament de les masses. La segona fase, la B, veu com un grup de patriotes o d'almogàvers difonen ja sistemàticament la «idea nacional» però sense que hagi penetrat amb tota la seva extensió a les masses, mentre que a la fase C aquesta penetració serà ja un element essencial de qualsevol moviment polític. I els intel·lectuals que jugaran aquests papers estaran lligats amb els tipus d'àrees que abans hem definit i que tenen com a característica nova que arriben a les universitats provenint d'unes classes socials que fins aleshores no hi havien pogut treure el nas. L'educació en termes generals accentuarà aquest paper i la densitat de poblacions amb escoles serà una variable ben significativa, encara que no totes les àrees ben escolaritzades desenvoluparan una intensa activitat nacional. L'aplicació d'aquest model a la nostra realitat sembla prou fàcil. Així, per exemple, homes tan decisius com G. Alomar, E. Prat de la Riba o Joan Fuster surten d'una universitat, però provenen de l'estricta classe mitja. La corona dels patriotes també tindrà el mateix origen. Entre nosaltres la tasca dels intel·lectuals tindrà una evidència directa en la constatació de la unitat de llengua, cultura i història. Però són els d'origen més popular que començaran a fer el salt cap a formulacions polítiques. Estem pensant en el català Roca i Farreras (Fèlix Cucurull), nacionalista federal i socialista, que el 1873 escrivia, al mateix temps que els sectors progressistes mallorquins (Gregori Mir, 1976), demanant un Estat català ampli. Constantí Llombart, amb molta més timidesa, treballava des de València, mentre que el mallorquí Lluís Martí estava definit en una posició més radical. Pels darrers anys caldrà ampliar la tesi de Hroch a una quarta fase, la D, que tingués en compte el procés d'assalarització que han sofert els ensenyants i els professionals i que ha fet que no solament tinguin importància com a fabricants i comerciants d'ideologies, sinó també com a moviment social. La simple referència de la importància del «nou proletariat intel·lectual» en la recent difusió dels Països Catalans és tan evident que no cal ni subratllar-la. L'oblidada història intel·lectual —idealista pel materialisme groller— caldrà tornar-la a refer o més simplement fer-la. Els qui por-

cde.uv.es

taren la Universitat de Barcelona a Cervera sabien més bé el que feien. Per un altre costat, la decadència de la Universitat valenciana a finals del Set-cents caldrà interpretar-la, per molt que estiguem d'acord amb el pessimisme d'Adam Smith, sobre la influència universitària en l'aparició de la nova societat. En conseqüència, l'anàlisi del teixit intel·lectual és bàsic sota la nova llum de l'estudi del nacionalisme: des dels treballs de Miquel Batllori i Antoni Mestre fins a l'examen de la teoria i la pràctica d'un Joan Fuster al Sud o d'un Pere Verdaguer al Nord. La tensió i el lligam entre camp i ciutat tindrà una importància decisiva al reflectir la relació dialèctica entre la cultura urbana més lligada a la internacional que dirigeix el seu impacte (alienador o desalienador) sobre el mitjà rural.

VII.

LA REVOLUCIÓ CAPITALISTA ALS PP. CC. (1960-1973): CREIXEMENT SALVATGE I DESIGUALTATS TERRITORIALS EN ABSÈNCIA DE L'ESTAT

Un tema essencial és el dels perquès de l'arrelament, més o menys fort però a un ritme ràpid, del concepte de Països Catalans que ha tingut lloc durant la dècada dels seixanta i l'actual. Una primera resposta ha de provenir del fet de l'onada de creixement capitalista des del final de la II Guerra Mundial fins a 1973, que ha originat, al mateix temps, unes demandes que el sistema econòmic no pot satisfer. Aquestes demandes estaven condicionades per la concentració territorial desigual, que ha deixat al marge Catalunya del Nord i que ha creat unes necessitats socials —urbanístiques, sanitàries, d'ensenyament, etc.— que no són satisfetes en bona part per la succió de recursos que fa l'Estat. En el cas de Catalunya del Nord queda constatat que la llunyania de l'eix lotaringi no és combatuda per manca d'instruments polítics; però a més a més de la consciència d'endarreriment, hi ha la de què la resta de Catalunya ha experimentat per ells un creixement inesperat. Efectivament, els Països Catalans de més avall de la frontera havien vist com la seva estructura econòmica i social havia sofert una autèntica transformació. La indústria catalana, a l'hora que creixia, s'escampava per parts noves de Catalunya i també eren enfortits els nuclis menorquins i àdhuc mallorquins i arrelava la industrialització sobre nuclis preexistents però amb una nova força a tot el llarg del País Valencià. El turisme havia de transfor-

cde.uv.es

mar també una estructura relativament estàtica com la mallorquina i a d'altres zones catalanes i valencianes. Però, a més a més, aquest creixement coincidia amb la incapacitat del capitalisme de satisfer aquelles necessitats socials, però també amb un pes negatiu del sector públic que ho feia ben difícil. Tant el Principat (J. Ros, E. Gasch) com el País Valencià (J. Pérez, J. Mafé, V. Soler) i les Illes tenien uns grans dèficits que només compartien amb Euzkadi i no amb Madrid, i la mateixa immigració es veu d'aquesta manera explotada per un problema nacional que, almenys des d'aquest moment, ja és seu, Examinem ara dos aspectes peculiars (tot posant en qüestió la santíssima trinitat de l'homogeneïtzació, la polarització i la regió-programa) d'aquest creixement, d'aquestes transformacions: el de les estructures territorials i el dels intercanvis sobre l'espai.

VIII. CRÍTICA A LA UTILITAT DELS CRITERIS D'HOMOGENEÏTZACIÓ I POLARITZACIÓ EN LA DEFINICIÓ DELS PAÏSOS CATALANS

No hi ha dubte que els factors econòmics són a la base de l'arrelament del concepte de Països Catalans, però no de la forma que alguns voldrien veure, de l'estructura econòmica a través de l'aplicació mecanicista dels criteris d'homogeneïtzació o polarització encunyats per l'«economia regional». Pel que fa al primer concepte hem de dir d'antuvi que pot ésser una eina per al plantejament físic o sectorial del territori, però difícilment una raó per definir una regió i menys un país. Des del punt de vista de l'estructura econòmica és evident que els Països Catalans no formen un conjunt homogeni. Precisament quan s'ha aplicat aquest criteri ha donat com a resultat zones que trencaven les nostres unitats. Pensem en les regions agrícoles homogènies (Vall de l'Ebre, Levante, etcètera) o d'estructura econòmica semblant (Pirineu) que han anat definint diversos organismes de l'Estat Espanyol. Tampoc a nivell geogràfic (ponència de Max Canher i comunicació de Cassases i C. Carreras a les Jornades de Debat sobre els Països Catalans) sembla existir aquesta regió natural, sinó que, pel contrari, la característica més remarcable sembla la varietat del territori. Un dels autors més preocupat per la justificació des del punt de vista de l'estructura econòmica, de la unitat dels Països Catalans

cde.uv.es

(Maluquer), remarca com la característica específica de dita estructura la seva diversificació. Però anant encara més lluny podem dir que aquesta homogeneïtat no es dóna tampoc a nivell de cada un dels països. Difícilment podrem trobar per Catalunya, el País Valencià o les Balears un factor d'homogeneïtat a nivell econòmic-territorial. El que en tot cas podríem dir és que l'evolució del sistema capitalista, especialment pel seu caràcter industrial, està fent més unitàries les condicions generals de producció de què es parla al començament de la ponència; però d'aquest aspecte en parlarem a l'apartat següent. Un altre camí clàssic de cara a definir l'existència d'una unitat econòmica és fer servir la idea de polarització, és a dir, els Països Catalans serien un conjunt d'unitats heterogènies lligades per relacions econòmiques que es tradueixen en fluxes de diversos tipus (migracions temporals, transport de productes manufacturats, agrícoles, primeres matèries, etc, serveis, corrents financers, etc). Aquest concepte que en principi pot semblar útil per a assenyalar una unitat en cada un dels Països Catalans no sembla donar gaire llum a l'hora de definir unes relacions globals entre tots ells. Assenyalem, però, la insuficiència d'anàlisis referents al comportament de funcions econòmiques específiques, tot i que en aquest camp els treballs en curs del GET i d'equips semblants que treballen els altres Països permeten de pensar que aviat disposarem d'informació que complementi el que disposem sobre les estructures de les àrees comercials (Casas Torres, Solé i Ribé: Atlas Comercial de Espanà). És molt difícil mesurar les relacions a través de fluxes, especialment a través de fluxes integrats, i per això es pot pensar que són rellevants les enquestes de tràfec per carreteres, de moment insuficients. En primer lloc seria convenient confirmar la hipòtesi de què Barcelona, València, Perpinyà o Ciutat de Palma, directament o mitjançant nuclis de tamany mitjà, són centres polaritzadors de bona part de les relacions existents a cada un dels seus països. Sembla evident, si més no, que el procés d'industrialització i concentració ha fet augmentar en cada cas de forma considerable i distinta el pes d'aquestes capitals i dels seus hinterlands més pròxims. Després faria falta veure quin sentit tenen els fluxes a nivell del conjunt de països. No sembla que l'àrea d'influència de les esmentades capitals ens puguin donar una definició vàlida, ja que, per una banda, no influeixen sobre la totalitat del territori, però, el que és

cde.uv.es

més important, per molts punts s'estén a gran part de l'Estat Espanyol o de la C. E. E. Que quedi clar que això no nega l'existència de relacions molt fortes de tipus econòmic; però cal tenir en compte que aquestes relacions no són exclusives i per tant diferenciadores. Segurament l'absència de nuclis urbans d'importància comparable als dels Països Catalans en els territoris pròxims emmascara unes relacions que avui apareixen com a confoses. Pensem que la disparitat existent entre Osca i Lleida ve a donar com a resultat quelcom molt diferent del que resulta de la proximitat de Múrcia sobre Alacant. Per altra banda, seria equivocat menysprear la influència unificadora de cadascun dels territoris operada per la ja llarga existència de les «províncies», tot i que aquesta influència esdevindria encara més palpable si els seus òrgans de gestió haguessin superat la seva crònica insuficiència de recursos. Per aquest camí entraríem en la definició de les regions programa, de tipus voluntarista. En aquest marc limitat tenen expressió fenòmens que en alguns moments han estat representats com a molt significatius: el pretès «leridanismo» (Hernàndez Palmes) o el «tortosianisme» (Bayerri), i que són tan sols mixtificacions ideològiques per a justificar i donar continuïtat a franges de la burgesia local que es veuen arreconades pel creixement econòmic generalitzat (Maravall). S'ha argumentat que el desenvolupament econòmic ha portat un augment d'integració entre les diferents àrees geogràfiques i que «la ràpida evolució econòmica d'aquests darrers decennis ha fet més per la unitat econòmica dels Països Catalans que tots els segles de real comunitat catalana, amb independència nacional o sota sobiranies alienes» (Muntaner). Un altre factor d'unitat és el de què, formant part de l'àmbit mediterrà, la proximitat als centres europeus genera un altre efecte homogeneïtzador: el que provoquen els fluxes turístics. L'estructura turística de la Costa Brava tendeix a ésser repetida a tot el llarg del litoral català (Barbaza). Però aquests factors, tot i ésser evidents, no es limiten al territori dels Països Catalans. El fenomen és més complicat, ja que, si per una banda, les dades que examinarem a continuació semblen confirmar que estem lluny encara de què, en base a les relacions econòmiques aquí examinades, puguem treure la conclusió de què l'economia ens obliga a l'estudi col·lectiu dels Països Catalans, per l'altre es poden detectar una sèrie de processos comuns (compartits, però, amb altres parts de l'Estat)

cde.uv.es

que permeten i fan útil, de cara a una futura política econòmica, aquesta consideració global. Tan sols quatre dades per recolzar l'afirmació anterior. Si considerem el creixement de la població podem veure al llarg del segle que les taxes de creixement han estat diferents. Prenent com a base 100 l'any 1900, a l'any 1970 el Principat tenia un índex 250, el País Valencià 176 i les Illes 171. Les taxes de creixement han estat, però, més semblants en períodes més recents; per exemple, entre 1960 i 1970 les taxes han estat del 37'24 i 26 per 100 per al Principat, el País Valencià i les Illes, respectivament. Els trets d'homogeneïtat en aquest cas no vindrien per la comparació de les taxes entre els components, sinó pel fet de què aquestes taxes han estat assolides en moments en què més de mitja Península s'estava despoblant i que per tant en cada un dels tres casos el seu pes dintre el total de població de l'Estat ha estat creixent, passant el total del 20 % el 1900 al 26 % en 1970. Un fet similar el podem trobar si considerem la població activa com reflex de l'estructura econòmica general. A part les diferències absolutes, trobem la següent distribució percentual:

Principat País Valencià Illes Estat Espanyol

Agricultura 9'4 20'1 19'0 25'1

Indústria ATS 32'3 20'4 36'1

Construcció i serveis 48'1 47*6 60'6 38'8

Podem veure la diferència estructural actualment existent entre els tres països, que encara quedaria més clara si tinguéssim en compte les diferències de productivitat. En el Principat la base és terciària i secundària; al País Valencià l'agricultura té un major pes que al Principat i la indústria menor, i a les Illes hi ha una forta preponderància dels serveis. Però en els tres països l'agricultura emplea proporcionalment menys persones actives que al total de l'Estat i, per altra banda, el terciari (tot i les diferents coses que pot significar) n'emplea més. Únicament el grau d'empleu industrial podria ésser considerat com un factor d'heterogeneïtat tant interior com respecte a la resta de l'Estat. Finalment podem considerar el nivell de renda. A nivell absolut

cde.uv.es

trobem, com en el cas de la població, que si bé existeixen grans diferències en la renda global de cada país, tots comparteixen la característica de tenir en el seu territori punts d'aglomeració i creixement. Aquesta característica és compartida amb un nombre molt petit d'altres zones de l'Estat Espanyol. Pel que fa a la renda per habitant ens trobem (Banc de Bilbao, 1973) amb el següent ventall: Principat, 127.695, Illes, 120.009; País Valencià, 99.931. En aquest cas les diferències s'estableixen entre el País Valencià i la resta. També aquí podíem trobar un caràcter homogeneïtzador en el fet de què tots tres països estan per sobre de la mitjana espanyola. En aquest cas ens trobem un fet molt significatiu i que és important de remarcar: en el País Valencià hi ha dues «províncies» que estan per sota de la mitjana espanyola. Això denota un fet més general: el de què a mida que anem disminuint el tamany de les àrees d'estudi augmenta l'heterogeneïtat i, el que és més important, cada cop una part més important del territori dels Països Catalans canviaria de categoria. És a dir, deixaria de pertànyer a les zones amb població creixent, concentració de renda, pes de la indústria i els serveis i nivell de vida superior a la mitjana per entrar en el grup majoritari en l'Estat Espanyol de les zones despoblades, sense creixement i ingressos baixos. Fins no fa gaire temps s'havia prestat molt poca atenció als fenòmens territorials de tipus dual que es produeixen en el si de cada un dels Països Catalans: plana rossellonesa i litoral muntanya a Catalunya del Nord; concentració urbana barcelonesa-resta de Catalunya; franja costera amb aprofitament de regadiu-secà interior al País Valencià; diferenciacions i oposicions insulars a les Illes. Aquest fet queda molt reflexat en la distribució de la població i la seva agrupació urbana.

IX. LES ESTRUCTURES TERRITORIALS: EL REPLEGAMENT DE LA XARXA URBANA

La divisió del treball característica del capitalisme té un reflex territorial clar. El paper que li corresponia jugar a l'Estat Espanyol era molt adequat a les possibilitats industrials del Principat, que va saber-ho aprofitar ràpidament, establint unes diferències estructurals que encara es mantenen. Però que tendeixen a disminuir per la re-

cde.uv.es

conversió prou ràpida de la indústria artesanal al País Valencià i amb molta menys intensitat a les Illes. Aquest procés venia reforçat per la posició geogràfica, la més propera, junt amb Euzkadi, al centre econòmic europeu, i també per l'existència de la façana marítima, que suposava unes certes economies externes per les indústries. Per altra banda, el tamany i poder adquisitiu del mercat local fornia les economies d'aglomeració necessàries per començar o continuar la pauta marcada pel sistema econòmic, de la producció i venda de béns de consum a gran escala. Això va suposar la necessitat de passar d'àmbits locals o comarcals a altres nivells superiors i es traduí, en termes territorials, en la desarticulació de la xarxa urbana existent, reforçant unes poques línies o eixos i deixant gran part del territori en condicions molt precàries per un futur desenvolupament. En alguns llocs això succeí per motius clars de manca de recursos de tot tipus (humans, naturals, etcètera); però en la major part de comarques l'única raó de l'abandó és la impossibilitat de competir amb centres de producció més grans. Les economies d'escala industrial, la competència, menada per la maximització del benefici econòmic individual i una situació en què no cal tenir cura dels costos socials que es produeixen, donen lloc a l'establiment d'una nova distribució de la població i dels nuclis urbans. És desenvolupant uns corredors, assolint altes densitats de població, amb assentaments urbans de gran tamany comunicats per mitjans de comunicació moderns, que, per altra banda, comporten que els altres espais del territori es quedin cada cop més buits i amb un nivell d'accessibilitat més dolent. En els moments actuals ens trobem que per als barcelonins els hi és més fàcil arribar a les ciutats de Perpinyà, València o Ciutat de Mallorca que a moltes de les comarques del Principat; això, que pocs anys enrera no era cert, és sens dubte un dels canvis més importants que s'han produït en l'estructura territorial dels Països Catalans; però la seva interpretació pot ésser diversa. Aquests mitjans de comunicació han estat especialment dedicats a la millora de les condicions de producció de determinats centres o zones productives industrials; la resta de necessitats a càrrec de l'administració pública tenen avui en dia uns grans dèficits. S'ha produït el fet paradoxal que les mateixes obres que reclamava el sistema productiu per homogeneïtzar el territori, des del punt de vista del

cde.uv.es

mercat, i per especialitzar-lo, des del punt de vista de la producció, obres que en el cas de les autopistes són clars exemples del capitalisme monopolista de l'Estat en el que estem, són al mateix temps un element vertebrador evident dels Països Catalans (tot i destrossant parts importants dels mateixos). Tornant a la qüestió, ens sembla veure que les possibles característiques d'unitat des del punt de vista econòmic vindrien donades per la similitud dels efectes que el desenvolupament del capitalisme i l'actuació de l'Estat Espanyol han tingut tant en el territori com en l'economia. El model de creixement industrial-capitalista que ha estat vigent en els últims vint anys ha produït uns efectes molt determinats, amb una característica sobresortint: els desequilibris. Desequilibris a tots els nivells: personals, sectorials i territorials. Això ha comportat, per una banda, una crisi i liquidació d'una bona part de les estructures pre-existents en gran part del territori i, per l'altra, la concentració de les noves activitats, de les persones, del capital i del poder en uns espais molt reduïts. Als Països Catalans això s'ha donat a tot arreu de forma prou evident. Al Principat, per exemple, a la primera meitat del segle xix no s'havia produït encara el fenomen de la macrocefàlia barcelonina, almenys amb les característiques d'avui o les que ja assenyalava Vandellòs al 1935 com un fet cabdal en la decadència demogràfica de Catalunya. Al País Valencià, un reflex del fenomen concentrador ens el dóna l'augment del percentatge dels habitants de ciutats més grans de 10.000, que ha passat en els últims trenta anys de poc més del quaranta al seixanta-cinc per cent. Finalment hi ha un tercer efecte, que és el de què aquesta concentració i urbanització s'ha produït bàsicament al llarg de la franja costera. La possibilitat cada cop més gran de les noves indústries de triar la seva localització i poder aprofitar les economies de situació i aglomeració és l'explicació principal d'aquest fenomen, en el que hi ha influït també el contacte amb zones de producció agrícola o factors fins ara poc considerats, com la proximitat a les platges, el clima, etc. Com ja s'ha mencionat, l'eix principal de lligam, sensiblement paral·lel a la costa de Salses a Guardamar, ha vingut reforçat per altres activitats econòmiques prou importants, com pot ésser l'agricultura cítrica al País Valencià i el fenomen més recent del turisme.

cde.uv.es

Ja des d'abans del segle xvm es detecta una major densitat de població al litoral que a les comarques de l'interior; però el grau de diferència no tenia res a veure amb el d'ara. D'aquest gran eix litoral en surten d'altres per a comunicar principalment amb altres zones de concentració de l'Estat, com és el cas de Madrid o d'Euskadi. Aquests eixos de lligam poden potenciar fins a un cert punt el creixement al llarg del seu trajecte, al trobar nuclis de població de tamany suficient. Pensem en el lligam de l'àrea metropolitana barcelonina amb Madrid i Euskadi per Lleida i Saragossa. En el cas de l'eix ciutat de ValènciaMadrid el desenvolupament sembla encara més difícil, precisament per la manca de punts intermitjos de tamany suficient i perquè els fluxes són quantitativament molt inferiors. Queda com un altre eix important el de connexió entre Tarragona i el nord per Lleida i Saragossa, que tot just se'l comença a dotar ara d'una carretera adequada (encara que de peatge). La potencialitat d'aquest eix pot venir reforçada per la seva proximitat a l'Ebre, que suposa les possibilitats més importants d'aigua existents a tots els Països Catalans, i per la producció energètica que es localitza a aquesta zona. Aquests lligams forts comporten, però, cada cop més la gran dificultat de pensar en esquemes de desenvolupament alternatius, plantejats des de fa molts anys, considerant de forma conjunta i complementària tot el territori. Pensem en el Regional Planning dels germans Rubió o en la idea de Catalunya-ciutat que tenia Pau Vila. A més s'han generat uns nivells de dèficit en els equipaments de tot tipus (escolar, sanitari, transport, etc), sens dubte derivats de l'aglomeració que de forma tan ràpida s'ha produït. Igualment ens trobem amb problemes en matèria de contaminació de l'aire i l'aigua, desaprofitament i manca alhora d'un mateix recurs (vivendes, escoles, carreteres, terres de conreu, etc), i també amb moviments migratoris en una escala que comporten tot tipus de problemes, tant per la societat d'on surten com per la que els rep. Un factor important en l'origen de molts d'aquests problemes és el paper subordinat que ha jugat l'agricultura, que ha fet evident les diferències camp-ciutat. Finalment, altres característiques del període han estat: l'especulació del sòl urbà i la indisciplina urbanística, que han ajudat de forma important a deteriorar les condicions de vida urbanes. Tots aquests fenòmens han estat soferts de forma similar en tots els Països Catalans. De la mateixa manera que s'ha definit una «Ca-

cde.uv.es

talunya pobra», es podria definir un «País Valencià pobre» i una zona de les Illes relativament empobrida. Les demandes de les associacions de veïns de Barcelona, València o Ciutat són molt similars. Lògicament, també tenen les mateixes característiques les persones que es beneficien d'aquests processos, ja sigui per les plusvàlues del sòl o pels beneficis de negocis de caire més especulatiu que estrictament productiu. Per altra banda, també hi trobem similituds en les insuficients respostes que es donen per part dels diversos òrgans de l'administració al plantejar aquests problemes. Són respostes que vénen a més a més del mateix punt geogràfic, de la mateixa mentalitat centralista i anticatalana i que està fora de qualsevol tipus de control per part dels ciutadans. És aquest seguit de similituds per on podríem veure els trets d'unió dels Països Catalans: per la unitat dels seus greuges i de les solucions polítiques necessàries. Aquest camí ens sembla més clar que el de cercar similituds d'estructures econòmiques o bé perquè una carretera molt més ampla que la d'abans hagi estat construïda de dalt a baix dels nostres països continentals, malgrat la importància que aquests processos unitaris tenen. X.

CANVIS ECONÒMICS I LÍMITS GEOGRÀFICS

Són excepcionals els treballs econòmics que prenen com a base els Països Catalans com un conjunt al marge de l'estudi peoner de Maluquer. En realitat, quan han estat tractats els aspectes econòmics dels Països Catalans, si bé han estat presos conjuntament, el tractament concret ha estat fet per separat i per autors diferents. A més a més hi havia el retardament dels estudis econòmics fora del Principat, situació que ha començat a millorar al País Valencià però que encara és la tònica de les Illes i de Catalunya del Nord. Però, cal insistir-hi, la immensa majoria dels treballs es limiten una mica massa mecànicament als estrictes límits de cadascun dels països. Poden assenyalar-se alguns trets caracteritzadors dels treballs que ben segur caldrà superar en el futur si es vol avançar en el coneixement de la realitat. Hi ha una total absència de referències sobre la possible existència d'un àmbit més ampli que el de cadascun dels països que corresponguès als dels Països Catalans; es passa massa ràpidament del nivell estatal al «regional» en el més curt sentit del

cde.uv.es

terme. La inexistència d'anàlisis globals (taules input-output, base econòmica, jerarquies urbanes, etc.) comparables entre tots els països és un altre indubtable factor d'ignorància. Tan sols en comptats treballs s'insinua alguna relació entre parelles de països (Moll, Trias Fargas), encara que no es vagi massa enllà per insuficiències de formulació teòrica o, el que és més freqüent, per deficiències d'informació. Val a dir que predominantment es fa referència a la influència d'un de més desenvolupat, i en general industrialitzat, sobre els territoris veïns. No sempre, però, queden clares aquestes relacions, ni que siguin més complexes que les que deriven de constituir-ne un mercat i, per tant, que siguin diferents de les que s'estableixen amb d'altres mercats abastits, i que ja es pot suposar són molt més amplis que els Països Catalans. Pensem que els àmbits tinguts en compte vénen determinats, una mica massa pragmàticament, per les disponibilitats d'estadístiques, el que els fa coincidir amb les divisions administratives existents i que en general tenen poc sentit econòmic. En canvi els treballs subregionals i sobretot els comarcals acostumen a aportar més elements per a bastir una reflexió global coherent. A ben segur que si la tradició nacionalista comarcalista n'explica l'abundor, també n'explica aquesta utilitat. Pel que fa a l'interior dels Països Catalans, existeix també aquesta mateixa indefinició entre cadascun d'ells, però això pot ésser considerat com un reforçament del teixit que forma l'economia d'aquests països. Per altra banda, la construcció d'infraestructures, generalment necessitat ineludible per al desenvolupament de les indústries (i del turisme) localitzades al llarg de la zona continental costera dels Països Catalans, reforça i reforçarà encara més en un futur immediat les relacions econòmiques entre els mateixos. En aquest mateix sentit podem considerar d'una manera especial les connexions que seran establertes a través de l'autopista que formarà el «carrer major dels Països Catalans» (Sardà Dexeus), tals com l'eliminació de la manca de comunicació ràpida entre Alacant i València, la plataforma fronterera estatal, etc; la millora de la xarxa ferroviària amb l'extensió possible de l'amplada europea; els transvasaments de l'Ebre a un i l'altre costat; les centrals nuclears; les refineries de petroli de Castelló i Tarragona, etc. Un paper considerable el poden tenir també la instal·lació d'indústries a Catalunya del Nord i la de les indústries multinacionals com la siderúrgia de Sagunt i la «Ford» d'Almussafes.

cde.uv.es

En general podem dir que amb l'augment del grau de desenvolupament industrial (i turístic) han crescut les relacions existents entre la mediterrània catalana i per tant de les zones més desenvolupades dels Països Catalans, però cal tenir també en compte que en alguns casos ha quedat també desdibuixada la frontera econòmica d'aquests Països amb algun dels de la resta de l'Estat. Tot això en un procés de creixent relació, una relació de dependència, amb les zones capitalistes més avançades. Efectivament, molts dels treballs posen de manifest l'existència de relacions prou diverses a l'interior de cadascun dels països i entre ells. De vegades unes relacions que depenen de què sobre unes bases físiques similars, com és el cas de l'Empordà o del Rosselló, han actuat polítiques econòmiques del tot diverses que les han convertit a les d'un costat en planes cerealístiques mentre que a les de l'altre en una horta de «primeurs», tot provocant migracions de catalans dels dos costats. Per una altra banda, fenòmens del mateix tipus han fet complementàries a les dues Cerdanyes, tal com ha posat de relleu Pau Vila. També ens trobem amb una munió de casos en els que les relacions econòmiques no queden trencades per les fronteres «naturals», dels que en citarem uns quants exemples. Així, l'economia andorrana depèn del mercat català. L'únic mercat ribagorçà, com passa a la Llitera, gravita en definitiva sobre Lleida, la qual està ampliant el seu raig d'influència fins abarcar actualment 51 municipis de les «províncies» de Saragossa i Osca. Per sota de les relacions comercials hi ha també l'extensió seguint el Cinca de la regió fruitera del Segrià-Urgell, que quedaria reforçada si els regadius aragonesos fossin portats a terme. D'una forma paral·lela ens trobem amb què tant el litoral del nord castellonenc està girat cap el Principat com tot el Maestrat. Cal també subratllar que el procés de difusió de la indústria, amb tot el que comporta de canvis en l'estructura de classes, és un factor d'homogeneïtzació. Això és ben clar que en la transformació de la indústria artesanal, que havia persistit tossudament, que ha tingut lloc al País Valencià, però en absolut comparable amb les mancances sentides a Mallorca. El cas de Catalunya del Nord, amb tot el que representa la presa de consciència d'endarreriment i de desindustrialització, ocupa una plaça ben típica en les causes del renaixement de la immensa major part dels nacionalismes oprimits europeus. En el cas del País Valencià el creixement industrial ha estat multipolar, el

cde.uv.es

que ha tingut com a conseqüència l'augment de l'esborrament de les divisòries provincials, tal com passa a la regió Alcoi-Gandia-Xàtiva, tal com ha mostrat S. Vercher. També hem citat el paper que de forma general ha tingut el turisme en les costes. Els aspectes positius no poden ésser subvalorats, però tampoc les limitacions, tal com mostra ben clarament el cas de laboratori que són les Illes. La dependència exterior per mitjà dels «tours operators» n'és l'aspecte més vistent i decisiu. Per altra banda, si el turisme és també un factor d'homogeneïtzació, no poden menystenir-se evidents diversitats, conseqüència de fets històrics i d'una geografia no igualitària. Tal com ja hem dit, l'absència, fora del cas de Múrcia, de nuclis urbans d'importància considerable als existents als Països Catalans en tota la seva corona exterior, té un doble efecte: per un costat fa confoses les relacions i, per tant, fa difícil la delimitació de les fronteres econòmiques, mentre que, per un altre costat, accentua el buit o desert pel que estan voltats externament els nostres països. Les tendències fins ara observades no pensem que estiguin en procés de variació, sinó de continuïtat.

XI.

ELS INTEL·LECTUALS I LA REIDENTIFICACIÓ NACIONAL A LA POSTGUERRA

L'opressió cultural i política era tan evident, que la llibertat permet ja una certa expressió; els intel·lectuals portaren a terme una autèntica tasca de reidentificació nacional. Un procés que sovint torna a néixer més des de la perifèria —Joan Fuster, des de Sueca; Pere Verdaguer, des de Perpinyà; Moll i Melià, des de Ciutat de Mallorca— que des del centre. No és que no hi hagin intel·lectuals com Vicens i Vives (i no cal oblidar-ne d'altres com Joan Ballester, Alexandre Cirici i Max Canher) que treballin des del centre, tal com hi havia hagut Prat de la Riba o Corominas; però els perifèrics, com abans Alomar, Jaume i Maurin, hi tenen, pensem, un paper més crucial. La necessitat d'un recolzament en un centre on el nacionalisme havia assolit a arribar a l'auto-govern i a la maduresa era i és evident i no per sucursalisme. Aquesta perifèria és prou diferent, i així la lluita autonòmica al País Valencià, sobre una base lingüística molt més

cde.uv.es

feble, per un conjunt de canvis econòmics i socials, però també intellectuals, ha anat, sembla, més endavant que a les Illes. El paper dels intel·lectuals no ha passat solament pels seus mitjans tradicionals —llibres, articles i conferències—, sinó que n'ha adquirit de nous. Bons exemples en són la Universitat Catalana d'Estiu de Pere Verdaguer, l'Escola d'Estiu Rosa Sensat de Marta Mata, el Secretariat de la Llengua d'Eliseu Climent, l'Obra Cultural Balear de Climent Garau i el mateix Òmnium Cultural. L'assalarització dels intel·lectuals, que havien crescut a més a més en nombre, els porta a la defensa de la llengua i de la cultura catalanes, al mateix temps que tenia lloc l'ascens civil d'àmplies capes de població. D'aquesta manera, aquestes lluites s'ajuntaven i es barrejaven amb els conflictes urbans, les reivindicacions sindicals, les pressions per les llibertats nacionals de tot tipus, etc. Unes lluites que sovint ajuntaven els treballadors amb la petita burgesia en un tipus d'aliança del que pot esdevenir un bloc nacional-popular. La identificació real i viscuda a bastament durant prop de quaranta anys entre feixisme, amb opressió nacional i centralisme, ha quallat entre les grans masses de població. Si els intel·lectuals han estat en primera línia, tampoc no cal oblidar que sovint, davant del fet de què els Països Catalans no són una realitat nacional acabada, alguns d'ells han accentuat el seu caràcter recent o bé li han concedit una importància absolutament menor. Així, els historiadors universitaris han vist com una part important d'ells quedava al marge de la qüestió. Tot i fer aquesta observació, no cal oblidar les raons de fet que poden abonar aquesta actitud absentista: problemes de manca de mecanismes per a explicar el problema nacional als immigrants, les comarques castellanes del País Valencià i, fins i tot, capes populars al País Valencià i a les Illes renitents per atavismes i manques d'informació, però amb reticències difícils d'eliminar, al marge de les abusives excursions històriques massa divulgades. Si la situació és dinàmica i davant d'ella cal tenir una actitud activa, caldrà assenyalar, encara que sigui breument, quins són els camins per on dirigir políticament el procés. XII. ELS PAÏSOS CATALANS, COM UNA «REVOLUCIÓ DE LA MAJORIA»

Joan Fuster, en el pròleg a Els mallorquins, de Josep Melià, ha recordat la diversitat dels Països Catalans i el perill tant d'impa-

cde.uv.es

ciències com de timideses o inèrcies. Una diversitat que comprovem quotidianament tant a nivell de consciència com de la pràctica política, malgrat els importants avenços haguts. Si els avenços que ja hi ha hagut han d'ésser superats, ho han d'ésser mitjançant l'articulació dels grans partits existents i interessats en la «revolució de la majoria» (F. Engels), si no volem que tot plegat quedi en una franja social, pura però reduïda. Amb això ni subvalorem la tasca d'intellectuals o grups d'intel·lectuals ni tampoc el de formacions polítiques reduïdes i punxants, però que no poden assumir, encara que sí contribuir valuosament i insubstituïblement al procés, unes reivindicacions que volem majoritàries. La nostra posició està basada en què les posicions polítiques han anat variant a una gran rapidesa les seues postures. Fa poc, un intel·lectual català pertanyent al grup comunista més nombrós ja es preguntava: «iper què hem d'excloure l'eventualitat que, en un futur més o menys pròxim, es reconstitueixi una nova Confederació catalana independentment de la forma concreta de lligam que s'estableixi amb la resta de l'Estat Espanyol (o de l'Estat Francès)?» (Ramon Roig). Pel cantó socialista ja hi ha hagut l'inici d'establiment de lligams permanents, establint un model que ha anat essent adoptat. Unes articulacions que hauran de tractar de les polítiques lingüístiques i culturals, però també de la discussió de les estratègies democràtiques, sindicals i socialistes. La implantació d'aquestes articulacions naturalment haurà de tenir en compte les diferències i lliures voluntats de cadascun dels països, però també haurà d'anar fixant un procés de característiques unificants democràticament establertes. Sempre caldrà tenir en compte que qualsevol avenç, si ha d'ésser irreversible, ha d'estar basat en l'arrelament de la consciència nacional a cadascun dels països per separat. Si aquest ha d'ésser el sentit polític general, el contingut també es desprèn de l'anàlisi que hem fet al llarg de tot l'escrit. Uneix sobretot, hem escrit, la semblança dels problemes plantejats pel desenvolupament del capitalisme. Les desigualtats, els desarrelaments, les insuficiències públiques, els desequilibris territorials i els retardaments són els problemes que esperen i han de tenir resposta. Resposta a través d'un programa àmpliament assumible per obrers industrials, classes mitges productives, camperols, empleats, etc, i pel que els estatuts d'autonomia, oberts per col·laboracions, han d'ésser les eines de treball imprescindibles.

cde.uv.es

DINÀMICA DELS PAÏSOS CATALANS: UNA PERSPECTIVA VALENCIANA * PER

ALFONS CUCÓ

Al llarg dels anys trenta, el valencianisme va atènyer un grau de maduresa fins aleshores desconegut i això en una doble vessant: al terreny cultural —on s'arribava a la normalització ortogràfica aplicant les directrius fabristes i s'encetava una ambiciosa tasca d'expansió i orientació— i al terreny polític, amb l'afiançament numèric i doctrinal de diversos grups, amb l'augment d'influència sobre partits i organitzacions democràtiques i esquerranes, i, també, amb la lenta però clara superació per aquesta mateixa esquerra del prejudici anticatala. Aquesta darrera afirmació requereix, probablement, una petita explicació prèvia. Des de l'aparició dels primers corrents valencianistes als àmbits culturals i polítics sorgiren també, de forma més o menys paral·lela, actituds que —tot i ser de vegades d'orígens diversos confluïen en una oposició rotunda i irreductible a considerar, d'una banda, que la llengua i la cultura característiques del País Valencià eren comunes a la resta dels Països Catalans i, per l'altra, a admetre qualsevol mena de plantejament que d'una o d'altra forma pogués fer convergir políticament a les diverses terres catalanes. Dins d'aquesta perspectiva s'instal·laven, en primer lloc, el valencianisme regnícola i el ratpenatisme —estrats en principi diferents, però amb evidents interconnexions— que amb un patriotisme de campanar, un ardent i ensucrat localisme i, ben sovint, amb un xovinisme bel·licós, s'aferraven al mite compensatori d'una «llengua valenciana» Ponència presentada al I Encontre de Ciències Socials dels Països Catalans, celebrat a Perpinyà el març del 1976.

cde.uv.es

i d'una «cultura valenciana» enteses com a diferents i oposades a la llengua i cultura catalanes. El seu pes específic dins el minoritari moviment valencianista tendí a minvar amb els anys —a mesura que aparegueren les primeres promocions valencianistes que trepitjaven la universitat. Des del punt de vista polític, aquests corrents provenien normalment de la dreta i ben sovint de l'extrema dreta. El seu exemple més emblemàtic és segurament el poeta catòlic Josep Maria Bayarri, autor d'«El perill català», títol ben significatiu i que pot considerar-se un clàssic de la matèria. Però, en realitat, l'anticatalanisme al País Valencià —i al llarg de tota l'època contemporània— ha estat repetidament utilitzat com la fórmula més eficaç per defensar Ystatu quo establert, i com la millor recepta per mantenir el centralisme, el sucursalisme i el xovinisme espanyolista. De fet, la primera resposta històrica de la classe dominant valenciana al repte inicial de la Renaixença havia estat la folklorització dels continguts culturals i polítics que la pròpia Renaixença comportava. Aquesta manipulació ideològica de la Renaixença al País Valencià conduiria a la pura exaltació regionaloide —forma encoberta i, de vegades, descarada de filocentralisme— que ve a simbolitzar-se i encarnar-se en la trajectòria de Lo Rat Penat, «societat d'aimadors de les glòries valencianes». L'anticatalanisme era una segona línia de foc. Quan a l'inici del segle xx començaren a afiançar-se entre nosaltres els primers nuclis valencianistes que adoptaven una òptica crítica envers la realitat del país i que postulaven alhora tant la cooficialitat de l'idioma com alguna fórmula d'autogovern, l'anticatalanisme més virulent es desfermà. És cert que aquest anticatalanisme es mantenia latent des dels primers ressons de la Renaixença —i nombrosos testimonis podrien certificarho—, però és l'inici del valencianisme polític el que l'estimula i l'engresca. L'anticatalanisme és, doncs, al seu origen, una ideologia defensiva, i de defensa —d'autodefensa— de la classe dominant. El caràcter jacobí del republicanisme blasquista, la seua primerenca i profunda relació amb el radicalisme lerrouxista anticatalà, fa que tampoc per la vessant «democràtica» es presentaren autèntiques alternatives al plantejament centralista auspiciat per les classes dominants. Més encara: per tots dos costats es coincidia en una mateixa

cde.uv.es

i inequívoca línia política: la coincidència dels dos sectors entranyava un bloqueig gairebé complet de qualsevol iniciativa encaminada a trencar Ystatus establert al País Valencià de la Restauració. Seguint aquesta perspectiva, els grans diaris —republicans i conservadors— començaren una llarga campanya, no interrompuda de fet fins als nostres dies, de creació del perfecte maniqueu. Això és: la imatge d'una «Catalunya» devoradora i hostil a tots els nivells. En l'econòmic, caricaturitzant l'antagonisme entre el proteccionisme de la indústria (sempre catalana) i el lliurecanvisme de l'agricultura (sempre valenciana). Des del punt de vista cultural, tractant d'erigir una llengua «llemosina» o «valenciana» —utilitzada sempre en un sentit de llengua B, per a emprar el vocabulari dels sòcio-lingüistes— front a la llengua catalana comuna. Al terreny polític, presentant l'espectre de l'«imperialisme català», que cobeja la subjecció colonial de València. Val a dir que a força de temps i d'insistència, alguns d'aquests tòpics han anat calant de forma notable entre nombrosos sectors de la burgesia i la petita burgesia, confirmant un cop més el judici de Marx de com les idees dominants són sempre les idees de la classe dominant. Abans de la II República espanyola, els avanços positius que podien anar arrapant els petits nuclis valencianistes a aquest «bloc dominant» valencià foren ben escassos, i en més d'una ocasió foren congelats i/o desviats per l'oligarquia establerta. Un cas molt visible fou l'intent de creació, l'any 1915, d'un Institut d'Estudis Valencians, amb una missió normalitzadora de la llengua i la cultura del País, similar al del seu homònim del Principat. La iniciativa fou ben aviat manipulada i el projectat Institut convertit en un «Centro de Cultura Valenciana», provincial i provincià, que al llarg de vora mig segle de teòric funcionament s'ha distingit per un inequívoc sentit de la vanitat social —tots els membres de la institució, valga l'exemple, ostenten la qualitat de «Director» perquè cap d'ells vol ser «dirigit»—, per la superficialitat científica i, és clar, per una obsessió anticatalanista. Significativament la creació d'un Institut d'Estudis Valencians solament fou possible en les difícils i dramàtiques dates de la guerra civil. Aquesta panoràmica general pot considerar-se substancialment vàlida fins a l'inici del règim de la II República espanyola. De tota manera, caldria consignar l'aparició, arran del 1917, d'una dreta va-

cde.uv.es

lencianista que es presenta com una alternativa a la trajectòria política habitual de la classe dominant al País Valencià. Procedia, resumint, d'opcions polítiques ben pròximes a les de la Lliga Regionalista i al pensament de Prat de la Riba i Cambó entorn de l'Espanya gran. Tot i que l'actuació d'Unió Valencianista i del seu líder, el financer Ignasi Villalonga, no aconseguiren canviar totalment el comportament polític de la classe dominant valenciana, ni tan sols en el sentit vacil·lant que presideix la trajectòria de la Lliga, contribuí a afluixar la sempiterna tibantor anticatalanista de la dreta valenciana. En aquest sentit apareixeran, a darreries dels anys vint i començament dels trenta, senyals inequívocs d'un pensament més «il·lustrat» entre la dreta del País Valencià, que reconeixerà —en paraules de Teodor Llorente Falcó— la unitat de la llengua, o la noció de «complementareïtat» de les economies catalana i valenciana que llançà el Centre d'Estudis Econòmics Valencians, el que permetria als diaris del País —«Las Provincias» inclòs— parlar del «bloque (econòmic) catalano-valenciano». També a les mateixes dates s'avançava substancialment en la llarga marxa cap a una certa normalització de la llengua del País. En primer lloc calia una normalització ortogràfica. Després d'una prolongada i confusa etapa de caos ortogràfic —que de fet no és més que una conseqüència del caos nacional i cultural en el que el País es debatia— s'arriba a l'adopció, l'any 1932, d'un ortografia unificada, seguint les normes de Pompeu Fabra i de l'Institut d'Estudis Catalans. A més a més, aparexien per primera vegada al País Valencià, als darrers anys vint i als anys trenta, una sèrie de revistes i publicacions que ja superaven el clos dialectal i el pintoresquisme literari, com ara la «Taula de les Lletres Valencianes» o «La República de les Lletres». El secessionisme cultural semblava superat al País Valencià. La gran qüestió de l'Estatut d'Autonomia és, sense dubte, una de les qüestions primordials de la vida política valenciana a l'època de la II República espanyola. Com és sabut, entorn del problema de l'Estatut es formarien ben aviat dues aliances perfectament delimitades: l'eix Derecha Regional-blasquistes, per un costat (responent òbviament a l'acoblament CEDA-Partit Radical a nivell de l'Estat espanyol), i la conjunció centre esquerra, amb valencianistes republicans, republicans azanistes i similars, socialistes del PSOE i, posteriorment, comunistes i sindicalistes pestanistes.

cde.uv.es

Aquesta nova estructuració de la política valenciana entorn del debat estatutari permet diferents consideracions. En primer lloc, considerar com l'anticatalanisme continuà representant, durant aquests anys, un important factor antiestatutista. Protagonitzat de forma singular pel radicalisme blasquista, les posicions anticatalanistes passen des d'aquest moment a ser una actitud política dretana. Això és: la combativitat anticatalanista del blasquisme en etapes anteriors —breument: 1907-1923— estava instrumentada en nom d'una posició teòricament a l'esquerra i adreçada contra posicions presentades com a conservadores (filocambonistes). En canvi, als anys trenta, l'anticatalanisme blasquista es projectarà contra concepcions polítiques a la seua esquerra, o siga, contra l'Esquerra Republicana de Catalunya i grups homologables valencians, i en nom d'uns pressupòsits de fet conservadors i antirepublicans. En altres paraules, es vol dir que, en definitiva, l'anticatalanisme blasquista descobreix així la seua autèntica significació de posició simplement anticatalana (i per tant antivalenciana) de grup polític xovinista i espanyolista. A partir d'aquest moment, l'anticatalanisme deixarà pràcticament de ser operatiu per als grups polítics situats a l'esquerra dels radicals blasquistes. O, si es vol, l'esquerra inicia un clar procés de superació de les actituds anticatalanistes. El fet es farà ben evident, per exemple, a l'agitada confrontació interna que presideix la qüestió estatutària valenciana, ja als anys de la guerra civil espanyola. Quan arran del 18 de Juliol del 1936 es trenca de nou la unanimitat de l'esquerra respecte a l'oportunitat de l'Estatut valencià i del seu abast —unanimitat aconseguida i vertebrada a l'interior del Front Popular al període febrer-juliol del 1936— ja no apareixerà en la polèmica el fantasma de l'anticatalanisme que a èpoques anteriors havia emergit com una autèntica bomba de fum: per tal d'emmascarar la veritable qüestió a debatre. El debat entorn a l'Estatut Valencià durant la guerra civil serà un debat, de fet, entre opcions revolucionàries i opcions socialment moderades. Però ningú ja no evocarà, com argument decisiu llançat al cap de l'adversari, l'estar al servei d'alguna internacional masònico-catalanista. Insistim: des de l'esquerra començava a superarse el prejudici anticatalanista. Per altra banda, el valencianisme polític —les seues distintes corrents— iniciava una aproximació —aproximació mútua, val a dir-

cde.uv.es

ho— amb els grups homònims de més enllà de l'Ebre. De fet, i a èpoques anteriors, difícilment s'havia pogut ultrapassar el terreny de la identitat cultural i lingüística, i això sempre amb grans dificultats i entre polèmiques més o menys sorolloses. Des del punt de vista estrictament polític tot havia quedat reduït a declaracions pancatalanistes emanades de personalitats individuals —Eduard Martínez Ferrando, Adolf Pizcueta, Carles Salvador, etc.— però que, en definitiva, havia quedat marginat de les declaracions polítiques dels grups valencianistes. Això va ocórrer a la important Declaració Valencianista de 1918 i en d'altres posteriors, malgrat que en aquella es suggeria que «l'Estat Valencià podrà mancomunar-se, per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació (espanyola), si ho estima convenient, conservant íntegra la seua personalitat». Evidentment l'al·lusió a les altres terres catalanes quedava palesa, malgrat la timidesa del plantejament. De tota manera, l'aspecte predominant fou, sense dubte, el de defugir la qüestió per tal de no dividir el moviment valencianista. És evident també, per altra banda, que els greus problemes que, posteriorment, l'Estatut d'Autonomia hauria de comportar —per la tàctica obstruccionista i provincialista del blasquisme i de la Derecha Regional— preocupà de forma absorbent als dirigents valencianistes. En tot cas, les nul·les possibilitats de federació de regions autònomes consagrada per l'article 13 de la Constitució de la II República emmarcava encara negativament aquesta problemàtica. Però si no al terreny dels principis ideològics, als anys trenta s'avançà ben positivament a determinats nivells de la pràctica política. En primer lloc, amb l'explícita declaració per part de grups republicans valencianistes sobre la comuna identitat històrica, lingüística i cultural de les diverses terres catalanes. En aquest sentit es manifestarien des del setmanari «El País Valencià», òrgan oficiós del Partit Valencianista d'Esquerra. Per la seua banda, Esquerra Valenciana establia estrets contactes amb el seu homònim del Principat per mitjà de contactes dirigits respectivament per Vicent Marco Miranda i Jaume Aiguader. Una certa culminació d'aquests contactes s'esdevindria amb l'ingrés de Marco Miranda —diputat a Corts de la ciutat de València arran de les eleccions de febrer del 36— dins la minoria parlamentària d'Esquerra Catalana.

cde.uv.es

Altra dada ben significativa seria la sovintejada aparició a la revista comunista «Nueva Cultura» de col·laboracions on la identitat històrica i cultural de les terres catalanes era conreada i defensada ben explícitament. Emili G. Nadal, un dels motors de l'acostament de «Nueva Cultura» a les coordenades bàsiques del País, feia referència en aquest sentit a la necessitat que l'Institut d'Estudis Valencians —vella aspiració valencianista des de primeries de segle, aconseguida en plena guerra civil— es posés ràpidament en relació amb altres institucions similars de «La resta del territori nacional (Catalunya, Balears, Rosselló)». Solament els anarquistes, o, més ben dit, determinats nuclis anarquistes, mantenien encara supervivències ja clarament anacròniques d'un anticatalanisme regionaloide, potser com a supervivència de plantejaments heretats del republicanisme blasquista. Però es tractava, sembla, del darrer vestigi d'uns prejudicis periclitats, que la pròpia planificació cultural esbossada als mateixos anys de la guerra civil hauria clarificat ben aviat en altres circumstàncies.

Ningú no ha fet encara, i comença ja a ser ineludible de fer, un balanç ni tan sols provisional del que significà per al País Valencià, en general, i per al valencianisme polític, en particular, la victòria de les tropes del general Franco. Evidentment no és aquest el lloc d'encetar una aproximació al tema, però caldrà de tota manera començar afirmant que l'entrada de l'exèrcit vencedor significà, òbviament, el col·lapse total de la trajectòria valencianista no solament, és clar, en la seua vessant política, sinó també en la cultural. En canvi, i de forma ben significativa, el ratpenatisme folklòric era respectat i inclús encoratjat: el general Aranda, capità general de València, visitava Lo Rat Penat pel juliol del 1939, on era homenatjat. L'exèrcit conqueridor rebia els ditirambes ratpenatistes i era comparat a les hosts del rei Jaume: «Del Nord vingueren amb la roja creu de Sant Jordi al pit, les hosts victorioses de Jaume I, i del Nord també, vingueren amb la roja creu de Sant Jaume al pit, les hosts victorioses de Franco en un matí de sol i alegria de viure...» Per al poeta ratpenatista, el general era el «modern Sant Jordi de l'Espanya eterna / Capdill invicte, aniquilà el Dragó, / i atra vegada brilla la llanterna / que, amb foc de llar, encén la Tradició».

cde.uv.es

Mentres el ratpenatisme i el folklorisme provincial iniciaven un vol escleròtic recolzat en la superestructura política, el valencianisme quedava totalment desmantellat fins a tal punt que pràcticament no en quedava ni la memòria. Abolides les seues incipients conquestes culturals —l'Institut, el Centre d'Estudis Històrics del País Valencià—; els seus dirigents afusellats —Enric Bastit—, empresonats —Sanchis Guarner— o a l'exili exterior —Castanyer, Huguet, Bosch Morata— o interior. Caldrà recordar, en aquest darrer sentit, el cas de Vicent Marco Miranda, mort l'any 1947 —després de vuit anys de reclussió a casa seua, sense veure el sol—, l'enterrament del qual, al cementiri civil, fou probablement la primera manifestació cívica i valencianista als anys quaranta. Paral·lelament la vida cultural en català desapareixia de fet. Les publicacions unitàries valencianes entre 1939 i 1945 no arriben a vint volums, alguns dels quals són reimpressions de clàssics medievals, i la resta paquets de versos —única forma tolerable d'escriure la nostra llengua— els quals, en diverses ocasions, hagueren de portar títols bilingües (cf. «Volar», «La inquietud en calma»). El panorama, doncs, encara que comú en diversos aspectes a la resta dels Països Catalans, adquiria en territori valencià un caràcter singularment dramàtic. Estava en greu perill, inclús, la supervivència de la llengua escrita. La superficialitat, el folklorisme, el floralisme, amenaçaven en convertir de nou l'idioma del País en un patués. Calgué esmerçar molts esforços per evitar-ho. És clar que en aquest marc general, catastròfic i catacumbari, les relacions culturals —no cal dir les polítiques, car sols senyorejà la política dels vencedors— dels nostres països s'hi afluixaven, seguint la trajectòria habitual dels anys de decadència, i es retornava de nou a la incomunicació i a Yapartheid regional. Un vell lluitador de la unitat lingüistico-cultural com Manuel Sanchis Guarner havia d'escriure a la seua «Gramàtica Valenciana» —publicada l'any 1950, i escrita en bona part als anys precedents en situació poc còmoda— que acceptava «per raons polítiques» la denominació de llengua valenciana, tot i que —afegia— «això no vol dir en cap manera que la llengua dels valencians siga una cosa distinta, sinó una modalitat regional, de la mateixa llengua parlada a Catalunya, Mallorca i atres indrets». Era, però, un fet ben significatiu de la prudència, extrema i obligada, que marcava l'actuació dels escassos partidaris de la unitat lingüístico-

cde.uv.es

cultural. S'iniciava, de tota manera, un camí per deixar enrere el tenebrós món dels anys quaranta, món definit per la repressió de la dictadura i per l'encimbellament de les formes vernaculars de petainisme —ratpenatisme i similars—, totes dues, no cal dir-ho, enemigues frontals del retrobament de la nostra identitat com a poble. Als inicis de la dècada dels cinquanta apareixien les primeres obres de Joan Fuster, un tipus d'intel·lectual que sense dubte representa un fenomen nou al País Valencià, que implicaren la instauració d'unes coordenades inèdites entre nosaltres. L'any 1956, en un llarg i importantíssim pròleg que encapçalava una antologia de poetas valencians moderns, Fuster escrivia: «.poesia valenciana no significa ni pot significar altra cosa que poesia catalana del País Valencià». La posterior obra de Fuster desenvoluparà aquesta perspectiva, traslladant l'òptica des del terreny estrictament literari al cívic i polític. Nosaltres, els valencians, l'obra màxima que fins ara ens ha deixat Fuster en aquest sentit, era una indagació introspectiva del que havíem estat i del que érem els valencians com a poble, un repàs agut i intel·ligent de la nostra trajectòria nacional i històrica. La conclusió de Fuster era neta i esmolada: «si el País Valencià... vol salvaguardar la seua personalitat ha d'ésser preservant-se fidel a la seua catalanitat bàsica». Perquè l'autor entenia que «un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seua pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble. Cada un dels nostres països n'és un fragment: o, millor, un membre. La història i la geografia —la societat particular que formem— ens dóna una fisonomia matisada i complementària, i el conjunt té, i en un moment de plenitud normal el tindria amb admirable justesa, un perfecte equilibri en tots els ordres de la vida col·lectiva». És clar que aquesta posició, clara i enèrgica però alhora equilibrada i flexible, marcà una actitud que voldria qualificar d'històrica, tant per les adhesions que implicà com per les reaccions que desvetllà dins i fora dels límits del territori valencià. D'adhesions, ben notòries: al País Valencià enceta una línia que de fet culmina, ara per ara, al manifest «Nosaltres, ciutadans del País Valencià», que signaven —entre pressions, denúncies i multes governatives— vora cinquanta mil valencians a la primavera del 1975. Fora del País Valencià, la incitació fusteriana afermà ben substancialment l'incipient plantejament ideològic d'alguns intel·lectuals del Principat que, com és el

cde.uv.es

cas de Jaume Vicens i Vives, havien començat a veure la necessitat de superar la tradició secessionista de la decadència i arribar a una consideració global del problema català. Val a dir que, històricament, han estat els catalans «perifèrics» els més vitalment preocupats pel tema —que emergia a cada instant, a qualsevol debat intel·lectual i/o cívic—, mentre que, en general, els catalans del Principat —potser per la major fermesa i cohesió del seu sistema polític i de la seua societat civil— sovint s'acontentaven amb referències generalitzades, i poc operatives, centrades de forma gairebé exclusiva entorn del món de la llengua i la literatura. Això, em sembla, ha estat una realitat ben evident fins fa realment quatre dies. Hi han hagut pioners, naturalment. Deixeu-me citar, almenys, els noms de Josep M. de Casacuberta, d'Alexandre Cirici, de Max Canher, entre d'altres. També sembla clar, però, que la pràctica política dels darrers quinze anys mostra com ha crescut i com està creixent la identitat entre les classes populars de les Illes, del País Valencià i del Principat de Catalunya. Cada cop ha esdevingut menys satisfactori —i per a sectors d'opinió ben diversos— creure que —com escrivia la revista «Nous Horitzons» el 1961— «el procés històric ha determinat la formació de la nació catalana en un territori concret: el de l'antic Principat, és a dir, el de les quatre «províncies» de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. En aquest territori concret es donen tots els elements característics de la nació. Segons la coneguda definició de Stalin —continuava el text— podem dir que Catalunya és una comunitat estable, formada històricament sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada en les particularitats de la cultura nacional». «Els nacionalistes catalans —afegia "Nous Horitzons"— pretenen que València, les Balears i la Catalunya francesa són part de la nació catalana perquè parlen català i perquè van pertànyer a un Estat català. Aquesta concepció revela la naturalesa imperialista del nacionalisme burgès català». Fins ací la cita de «Nous Horitzons». Pensem, pel contrari, que l'explicació dels Països Catalans no pot ser la referència a la necessitat de la formació del mercat i a la burgesia, referències marcades per un signe clarament economicista i stalinista. Sembla evident el fet que la burgesia «catalana» veu els seus teixits des de fa molts anys a tots els altres Països Catalans i és, probablement, això el que ha marcat en gran mesura el seu escàs interès per

cde.uv.es

la qüestió. En aquest sentit, i el 1967, Jordi Solé Tura hauria de matisar, referint-se a la que ell denomina «primera expansió» del catalanisme burgès —i que s'adreçaria en primer lloc envers els països de llengua catalana, que «aquesta primera expansió no s'ha d'entendre, però, com una simple traducció del principi econòmic de 'nous i més importants mercats'», i tractava ja de trobar formulacions més correctes. Cal comentar que, curiosament, un dels leit-motivs exhibits a València pel furibund anticatalanisme local ha estat precisament l'obsessió per un hipotètic afany expansionista/imperialista de la burgesia catalana. Això ha estat una constant, tant abans de la guerra civil —bàsicament pel costat del lerrouxisme blasquista— com posteriorment. «Burguesía y separatismo» (1962) és el significatiu títol d'un article gairebé «històric» del conegut escriptor franquista Diego Sevilla Andrés, on, entre altres coses, l'il·lustre autor de la Historia política de la zona roja escrivia que «la plutocracia barcelonesa... ha puesto, desde hace luengos anos, sus ojos en Valencià». Tretze anys després José Ombuena, bandera màxima de l'anticatalanisme i del bunkerisme provincial, advertia als seus lectors que: «la operación de forja 'dels Països' tiene dos vertientes y, de las dos, quizà no sea la lingüística la mas importante en estos momentos de despegue económico valenciano. Està también la econòmica. A la planificación econòmica del 'país' (sic) debe corresponder la simultànea planificación econòmica del 'territorio' (sic), ambas en la misma dirección... Se le puede dar 'acento' (sic) a un lenguaje y se le puede dar 'acento' (sic) a una economia». Era el moment en que la Ford —empresa que, com tothom sap, té la seu central a l'Empordà— s'instal·lava en Almussafes.

Intentaré, per últim, una capitulació final. La gran commoció de la revolució francesa, que trencà per a sempre la vinculació dels súbdits amb la Corona, creà l'impuls renovador de les modernes formes de nacionalisme, de federalisme i de socialisme. Les noves llibertats i els nous objectius polítics socials i nacionals serien assumits cada vegada amb més vigor per les diferents classes populars. Els intel·lectuals, que a partir d'ara no provindrien solament de la classe dominant, començarien a ser especialment conscients de l'opressió cultural i lingüística, que aviat es lligarien a l'opressió econòmica i social dels

cde.uv.es

nostres països, que amb dinàmiques històriques diferents —amb un «tempo» històric distint— van convergint en plantejaments cada vegada més estrets derivats d'una problemàtica general cada cop més comuna. Front a aquesta realitat, la classe dominant —agrupada entorn a la dictadura— s'ha esforçat i s'esforça en impedir el procés de retrobament d'identitat dels nostres països i, pel que respecta al cas valencià, en desviar i manipular l'impuls popular cap a l'explicitació de la consciència nacional. És en aquest sentit que hom a declarat que, avui, els valencianistes no catalanistes no són valencianistes, són solament un subproducte del folklore. No es pot, però, liquidar la problemàtica complexa del camí cap a una vertebració dels Països Catalans, amb unes referències genèriques a la llengua i a la cultura. Evidentment s'ha de treballar, en primer lloc, per la normalització d'aquestes realitats bàsiques que compartim tots els nostres països, mitjançant el reconeixement de l'oficialitat del català, l'èxit del Congrés de Cultura Catalana, la Universitat Catalana d'Estiu, etc. Un segon nivell, que condueix a l'inalienable dret a l'autodeterminació dels Països Catalans, passa per l'establiment de tres estatuts d'autonomia diferents però amb la defensa d'articulats comuns —sobretot al terreny lingüístic i cultural— i possibilitat de mancomunació per a competències estatutàries concretes i, inclús, de confederació o federació dels països autònoms, en un procés «des de baix» en el que no siguen cremades etapes de forma ingènua i/o provocadora, com serien les derivades de l'aplicació «in toto» d'un extremisme infantil del nacionalisme. Al mateix temps és evident que caldrà caminar en la construcció, per una banda, d'una anàlisi teòrica i política d'un «model» a nivell de Països Catalans, mentre que es porta a terme una coordinació i, posteriorment, una estratègia unitària de cada una de les diverses famílies polítiques dels Països Catalans. Solament així, amb una estratègia realista i operativa cap a la futura unitat de tots els catalans, entenem viable la llarga marxa cap a la superació de la nostra decadència com a poble. Com advertia Fuster en el pròleg d'Els Mallorquins de Melià: «Els Països Catalans... constitueixen un cos social homogeni des de molts punts de vista, començant per la llengua i per tot el que la llengua comporta.

cde.uv.es

També és clar que només amb la restauració d'una consciència 'unitària' dels Països Catalans podrem, uns i altres..., sentir-nos 'normals' en un esdevenidor desitjable. Però al mateix temps convé deixar ben insistit que les diferències 'internes', entre les nostres regions, són igualment marcades i tenen uns efectes no menys determinats. Voler-ho ignorar seria tan estúpid com absurd. Tot això són obvietats. Aquestes obvietats, però, la 'unitària' i la 'diferencial', solen ser deformades sovint per malentesos puerils. Hi ha 'regionalistes' recalcitrants, suspicaços, que ja s'imaginen víctimes anticipades d'una 'absorció' maligna. Simètricament, hi ha uns 'almogàvers' precipitats que creuen que, si 'tots som uns', la Greater Catalonia és una cosa expeditiva i fàcil. Totes dues em semblen improcedents: improcedent la por localista, improcedent la impaciència unificadora.» Joan Fuster díxit, i jo en sóc ben d'acord.

cde.uv.es

LA RECONQUESTA VALENCIANA I ELS ORÍGENS DEL PROBLEMA MORISC PER

DOLORS BRAMON

Davant del nombre i de la importància dels treballs d'història que s'han ocupat del problema morisc, des de Janer,1 Lea,2 Boronat,3 Halperin Donghi4 i Lapeyre5 fins a Fuster ° i Regla,7 ens sembla justificat l'intent d'esbrinar quins foren els seus orígens, aspecte, fins ara, poc tractat. De cap manera no ens proposem un estudi exhaustiu de la problemàtica mudèjar.8 Simplement volem assenyalar que, al costat de la valuosa i abundant literatura que tracta dels moriscs, i més espeJANER, FLORENCIO: Condición social de los moriscos de Espana, causas de su expulsión y consecuencias que esta produjo en el orden económico y político, Madrid, 1857. LEA, HENRY CHARLES: The Moriscos of Spain; their conversion and expulsion, Philadelphia, 1901, i New York,2 1968. BORONAT Y BARRACHINA, PASCUAL: LOS moriscos espanoles y su expulsión,

estudio histórico-crítico, 2 vols., Valencià, 1901. HALPERIN DONGHI, TULIO: Un conflicto nacional: moriscos y cristianos

viejos en Valencià, "Cuadernos de Historia de Espana" (Buenos Aires), XXIV-XXV (1955), 5-115, i XXV-XXVI (1957), 82-250, i Recouvrements de civilisation; les morisques du royaume de Valence au XVI siècle, "Annales, economies, sociétés, civilisations" (Paris), XI (1956), 154-182. LAPEYRE, HENRY: Géographie de l'Espagne morisque, París, 1959. FUSTER, JOAN: Poetes, moriscos i capellans, l'Estel, València, 1962. REGLA CAMPISTOL, JUAN: Estudiós sobre los moriscos, Ariel, Esplugues de Llobregat, 1974. Malgrat que la documentació coetània no utilitza aquest terme, i encara que ja ha estat tractat aquest problema de nomenclatura (vid. ARGEMÍ D'ABADAL, ROSER: Els tagarins a la Ribera d'Ebre al segle XIII, tesi de llicenciatura, inèdita, Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1972, pp. 1-2), creiem millor anomenar mudèjar al musulmà que viu a

cde.uv.es

cialment de les pertorbacions econòmiques i demogràfiques que plantejà la seua expulsió, és molt precària la que analitza els inicis d'aquest problema: quines foren les característiques per les que es gesta i es portà a terme la reconquesta valenciana; com, i precisament per aquestes mateixes característiques, amb la creació del Regne de València, canvià l'estructura superior del país però no la massa de població; com les dues comunitats, cristiana i mudèjar, s'organitzaren paral·lela i independentment dins del nou regne; quina proporció demogràfica hi hagué entre ambdues; quines foren les seues interrelacions, àdhuc culturals, etc. I podríem seguir enumerant multitud d'aspectes d'aquest problema. Diem això perquè, si bé abunden les monografies, més o menys valuoses, sobre diversos aspectes del mudejarisme valencià,9 no hi ha, ara per ara, cap visió de conjunt, si terra cristiana. No ens hem decidit per la denominació de tagarí, que proposa Argemí, perquè sembla que l'argument de pes per adoptar-la és referit més concretament als musulmans originaris de Tarragona. El mudèjar, un cop convertit al cristianisme, es transforma en morisc. El baptisme forçós i massiu dels mudèjars de l'actual País Valencià tingué lloc durant la Germania i immediatament després de la Pragmàtica del 1525 (vid. ESCOLANO, GASPAR: Dècades de la insigne y coronada ciudad y Rey no de Valencià, ed. por J. B. Perales, València, 1878-1880, segunda parte, libro décimo, col. 1581). RODRIGO PERTEGÀS, JOSÉ: La moreria de Valencià, ensayo de descripción

topogràfico-histórica de la misma, "Boletín de la Real Acadèmia de la Historia" (Madrid), LXXXVI (1925), 229-251. MATEU Y LLOPIS, FELIPE: Nòmina de los musulmanes de las montanas de Coll de Rates del Reino de Valencià en 1409, "Al-Andalus" (Madrid-Granada), VI (1942), 299-335, i La repoblación musulmana del reino de Valencià en el siglo XIII y las monedas de íipo almohade, "Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura" (Castellón), XXVIII (1952), 29-34. GARCÍA Y GARCÍA, HONORIO: Estado económico-social de los vasallos en la gobernación foral de Castellón, Vic, 1943. PILES ROS, LEOPOLDO: La situación social de los moros de realengo en la Valencià del siglo XIV, "Estudiós de Historia Social de Espafia", (Madrid), I (1949), 225-274. GUAL CAMARENA, MIGUEL: Mudéjares valencianos, aportaciones para su estudio, "Saitabi" (Valencià), VII (1949), 165-199, i Los mudéjares valencianos en la època del Magnànimo, "IV Congrés d'Història de la Corona d'Aragó" (Palma de Mallorca), 1959, 467-494. GARCÍA SANZ,, ARCADIO: Mudéjares y moriscos en Castellón, "Boletín de

la Sociedad Castellonense de Cultura" (Castellón), XXVIII (1952), 94-114. ROCA TRAVER, FRANCISCO A.: Un siglo de vida mudèjar en la Valencià

medieval (1238-1338), "Estudiós de Edad Media de la Corona de Aragón" (Zaragoza), V (1952), 115-208. ARRIBAS PALAU, MARIANO: Musulmanes de

Valencià apresados cerca de Ibiza, Tetuàn, 1955. GRAU MONSERRAT, M A NUEL: Mudéjares castellonenses, "Boletín de la Real Acadèmia de Buenas Letras de Barcelona" (Barcelona), XXIX (1961-1962), 251-275. MARTÍNEZ FERRANDO, JESÚS ERNESTO: Estado actual de los estudiós sobre la repoblación de los territorios de la Corona de Aragón (s. XII al XIV), "VII Con-

cde.uv.es

exceptuem la prometedora sèrie del professor Burns.10 El segon dels tres volums apareguts d'aquesta sèrie u serà el punt de partida de què ens servirem bàsicament per a desenvolupar aquest article. LA RECONQUESTA VALENCIANA

Repassem breument els esdeveniments de la conquesta del País.12 Una bona part de l'èxit de Jaume I fou degut a la seua intervenció a les picabaralles dels musulmans. Així aconseguí, sense lluita, un bon tros de territori. La conquesta pròpiament dita s'inicià amb la presa d'Ares i Morella (1232). El setge de Borriana (1233) permeté l'evacuació de la població islàmica: 7.032 moros, entre homes i dones, en sortiren cap a la zona encara musulmana. Segueix immediatament la capitulació de Peníscola, Xivert, Cervera, Polpís, Castelló, Borriol, Coves de Vinromà, Alcalatén i Vilafamés (1233). Fins a la ciutat de València cap altre avanç cristià no dóna peu per suposar més expulsions de moros. A la capital, el setge i capitulació permeté l'eixida dels seus habitants, amb tots els béns mobles, i l'estipulació dels tractats pertinents amb els nous senyors als qui volgueren romandre-hi. Després de les conquestes de Cullera, Bairén i Alzira, única-

greso de Historia de la Corona de Aragón" (1-6 octubre 1962, Barcelona), 3 vols., I, 143-184. LÓPEZ ELUM, PEDRÓ: Apresamiento y venta de moros cautivos por "acaptar" sin licencia, "Al-Andalus" (Madrid-Granada), XXXIV (1969), 329-380. GLICK, THOMAS F.: Irrigation and Society in Medieval Valencià, Cambridge, Mass., 1970. GARCIA CÀRCEL, RICARD, i CISCAR PALLARÈS, EDUARD: Moriscos i agermanats, L'Estel, València, 1974. UBIETO

BURNS, ROBERT IGNATIUS S. I.: The Crusader Kingdom of Valencià: Re-

construction on a Thirteenth-Century Frontier, Cambridge, Mass., Harvard University Press, 1967; Islam under the Crusaders: Colonial survival in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencià, Princeton, Princeton University Press, 1973, i Medieval Colonialism. Postcrusade Exploitation of Islàmic Valencià, Princeton, Princeton University Press, 1975. Així mateix anuncia la propera publicació de The Crusader-Muslim Predicament: Colonial Confrontation in the Conquered Kingdom of Valencià. Aprofitem el resum inicial de Gual a Mudéjares valencianos..., "Saitabi", VII, 166. 51 cde.uv.es

ARTETA, ANTONIO: Orígenes del Reino de Valencià. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, Anubar, València, 1975. Al marge dels seus nombrosos articles apareguts, des del 1960, a "Speculum", "Annales, economies, sociétés, civil isation" o a 1'"American Historical Review".

ment Xàtiva i Biar ofereixen resistència, més la segona que la primera, però les circumstàncies aconsellaren la capitulació. Com veiem, la tàctica 12bis seguida per Don Jaume, juntament amb la seua proverbial diplomàcia, li permeteren anar guanyant terreny sense destruccions fonamentals; però, a la seua vegada, les capitulacions l'obligaren a un respecte general de vida, religió, institucions i propietats de la població que s'entregava. Com diu Fuster,13 preveien una decorosa àrea de llibertat per als vençuts. Si el fet de la conquesta no representà grans problemes, altrament hem de dir respecte a la colonització del nou regne.14 En menys de quinze anys (1232-1244) s'havia emparat de tot el territori; els setges (Borriana i València) havien permès l'expulsió, no total, dels pobladors i la seua substitució per cristians, però a la resta, els musulmans romangueren com una comunitat gairebé intacta, gaudint d'extensos privilegis. Aquest fet, com veurem, repercutirà a la futura història del país des d'aquest moment.

LES CONDICIONS

Per què concedí tant Jaume I? La primera meitat del segle xm no es caracteritzà pas per la tolerància: era la generació de les guerres albigeses i de la inquisició medieval. Per altra banda, tampoc la corona catalano-aragonesa era tan forta com per poder-se plantejar l'administració i la repoblació de tan vast territori. Un dels problemes immediats a la conquesta fou, precisament, la manca de potencial demogràfic per intentar una empresa d'aital envergadura. Una primera resposta pot ésser la necessitat, per part de la corona, d'acabar la reconquesta i de procurar-se, mitjançant la concessió de privilegis, el contentament i la fidelitat de la població sotmesa. A més a més, com assenyala el mateix Jaume I, hi havia precedents. Els 12 bis Vegeu el suggestiu article de BURNS, R. I., S. J.: How to end a Crusader: Techniques for Making Peace in the Thirteenth-century Kingdom of Valencià, "Military Affairs. The Journal of military history, including theory and technology" Kansas, 1971, pp. 142-148. 13 FUSTER, JOAN: Poetes, moriscos i capellans, 81. Vid. FONT Y RIUS, JOSÉ MARÍA: "La reconquista y repoblación de Levante

y Múrcia", La Reconquista espanola y la repoblación del país, conferencias del curso celebrado en Jaca en agosto de 1947, CSIC, Zaragoza, 1951. 52 cde.uv.es

seus avantpassats havien fet el mateix abans: «sarraïns havia molts en nostra terra, e antigament... els havia tengut nostre llinatge en Aragó e en Catalunya, e nós en lo Regne de Mallorques... e tots tenien la llei sua tan bé com si fossen en terra de sarraïns».15 Per altra banda, ben poques alternatives tenia el monarca quan es plantejà la reorganització del territori que ara ens ocupa. Si assenyalà un precedent a la seua pròpia dinastia, no és menys significativa l'actitud que havia adoptat el Cid en disposar la seua entrada a la València acabada de conquerir per les seues mainades: «Los moros e las moras / vender non los podremos que los descabeçemos / nada non ganaremos; cojamos los de dentro / ca en senorio tenemos posaremos en sus casas / e dellos nos serviremos.» 16 A una època i a una societat eminentment agrícola, el que constituïa el capital era el nombre de braços disponibles per treballar la terra. Per això subscrivim la interpretació de Fuster, segons la qual els moros es quedaren no per una mena de liberalisme generós, per part del Conqueridor, sinó per «pura necessitat material»,17 i més encara quan és palesa la poca afluència de repobladors cristians que respongueren a la invitació reial: el novembre del 1270 Jaume I es plany a la ciutat de Barcelona de què només haguessen acudit al nou regne 30.000 cristians, quan hom en calculava 100.000 com al mínim necessari.18 En aquest sentit, hem d'assenyalar que la majoria dels privilegis concedits de bell nou a la població musulmana són de tipus laboral, com, per exemple, el fet que puguen treballar durant determinades festes cristianes (1258, ratificat per Pere el Gran i, el 1290, pel seu fill, Alfons el Franc). Fins i tot, quan, al segle xvi, es converteixen, es disposà que el calendari no fóra per ells tan carregat de festes religioses com pels cristians vells: calia que treballaren els

16 17 18

Llibre dels Feyís, cap. 437, in Les quatre grans cròniques: Jaume 1, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere 111, revisió del text, pròlegs i notes per Ferran Soldevila, Ed. Selecta, Barcelona, 1971. Poema de mio Cid, edited with introduction and notes by Colin Smith, Oxford at the Clarendon Press, 1972, cantar I, núm. 31. FUSTER, JOAN: Nosaltres els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962. HUICI [MIRANDA], A[MBROSIO]: Colección Diplomàtica de laime 1 el Con-

quistador, València, 1923, vol. III, II part. doc. núm. 1.341. 53 cde.uv.es

dies de festa per poder fer front als nombrosos tributs a què estaven obligats. En aquest mateix sentit, fins i tot l'expulsió (1609) es farà el setembre, acomplit l'any agrícola, excepte pel canyamel i l'arròs.19 El que pogueren conservar les seues institucions, vista la desproporció numèrica, no precisa cap comentari. EL CANVI DE TÀCTICA I LA REACCIÓ POPULAR

Això no obstant, arribarà un moment que aquest predomini demogràfic 20 s'acabarà: la immigració cristiana, encara que lenta, fou continuada. Si hi afegim la prou coneguda crisi general del segle xiv amb les mortaldats de la pesta negra 21 es trencarà l'equilibri establert i s'aguditzaran les rivalitats econòmiques al camperolat, tot accentuant-hi les tensions socials.21bis El mudèjar apareix aleshores com el més típic vassall fidel al sistema feudal, com el «servil esquirol» 22 i temut competidor de qualsevol immigrant cristià. En general els mudèjars quedaren majoritàriament inclosos a les terres de senyoriu: el rei, per premiar l'ajuda rebuda per part dels 19

Vid H A L P E R I N D O N G H I : Un conflicto...,

133, 53 i 1 9 1 .

Es difícil d'establir q u a n es produí el canvi de la desproporció numèrica a favor d e la població cristiana. G u a l (Los mudéjares en la època del Magnànimo, 469) estima la població mora del segle xm quatre o cinc vegades superior a la cristiana, malgrat el reconeixement de la manca de dades que permetin afirmacions rotundes. Fuster {Poetes, moriscos..., 82) sosté per a la mateixa època que "el nombre de cristians... vinguts a establir-se en terres valencianes era pràcticament insignificant... i... Si en anys successius la immigració... va augmentar, també l'anexió de les comarques meridionals —fins a Oriola— realitzada el 1305 per Jaume II va eixamplar el cens dels musulmans inclosos en la jurisdicció valenciana". Sobrequés (Historia social de Espana y Amèrica, Barcelona, 1957, vol II, 410) afirmà que a finals del xv la xifra de moros valencians no baixaria dels 160.000, i Regla (id. id., vol III, 141) estimà un 34 per 100 de moriscs al segle xvi. 21 Vid. RUBIO, AGUSTÍN: Estudiós sobre la peste negra. Valencià, Siglo XIV, tesi de llicenciatura, inèdita, Universidad de Valencià, Facultad de Filosofia y Letras, València, 1971. 21 bis El pare Bums (Social Riots on the Christian-Moslem Frontier (ThirteenthCentury Valencià), "American Historical Review", LXVI (1960-61), 400) apunta com el fet que els primers avalots generals s'iniciessin al final del regnat de Jaume I podria ésser degut a què els repobladors ja hagueren assolit un nombre suficient per a emprendre accions pel seu compte. 22 Segons expressió de Ricard Garcia Càrcel: La revuelta morisca de Espadàn, Al-Andalus" (Madrid-Granada), XLI (1976), 122-146.

cde.uv.es

nobles durant la conquesta, havia hagut de donar-los terres ja poblades per tal que la recompensa tinguera un valor immediat. Com ja ha estat repetidament dit als abans esmentats treballs sobre el tema 23 —i creiem que ara no cal insistir-hi—, les condicions dels mudèjars de terres de realenc eren prou millors que a les de la noblesa terratinent. Per aquest motiu s'establí un corrent migratori des dels llocs de senyoriu cap a les moreries reials, sobretot a partir del segle xv. Les conseqüents protestes dels senyors, que veien així disminuir els seus ingressos tributaris, aconseguiren d'augmentar els entrebancs per impedir l'abandó de llurs terres. Les repetides disposicions prohibitives, emperò, sovint eren transgredides mitjançant el pagament de determinada quantitat al senyor afectat. En aquest sentit Halperin Donghi24 s'estranya de què, malgrat aquest continuat corrent migratori dels moros de senyoriu cap a terres de realenc, el 1565 només uns centenars de focs sobre 20.000 siguin de terres de realenc. Creiem que, molt possiblement, aquesta desproporció és deguda, en bona part, a la desaparició de la moreria de la capital: si ja li va costar de refer-se (malgrat la reconstrucció de les cases, el reconeixement dels antics privilegis i la concessió de moratòria indefinida pels deutes contrets pels seus moradors) després de l'assalt del 1455, la tumultuosa actuació dels agermanats l'anorreà definitivament. Veiem, doncs, com la tolerància anà variant (o millor dit, minvant) en augmentar el nombre dels repobladors i els perills que comporta una massa políticament, social i religiosa difícil d'assimilar. Dins del quadre esbossat sorgeixen dues tendències a la societat cristiana: l'una, filomusulmana, contrària a qualsevol mena de mesures discriminants i de conversions massives darrera el salpàs, serà representada pels senyors de llocs no realencs,2S on (no cal imaginar positures altruistes)

Vid. especialment PILES ROS, LEOPOLDO: La situación social..., "Estudiós de Historia Social de Espafia", I (1949). HALPERIN DONGHI: Un conflicto...,

50.

Pel que fa a la poca oposició manifestada pels senyors enfront del decret d'expulsió, vid. CASEY, JAMES: La situación econòmica de la nobleza valenciana en vísperas de la expulsión de los moriscos, en "Homenaje al Dr. D. Juan Regla Campistol", Facultad de Filosofia y Letras, València, 1975, vol I, 515-527, on demostra —ja ho havia apuntat Halperin Donghi— que la noblesa valenciana havia entrat en una etapa de forta estretor econòmica ja abans de l'expulsió. La possibilitat de canviar de colons agrícoles amb la marxa dels moriscs motivà, en general, la col·laboració final de la noblesa a la disposició reial.

cde.uv.es

els mudèjars constitueixen mà d'obra barata i ben poc exigent,26 i, l'altra, antimusulmana, integrada per les masses ciutadanes i pels eclesiàstics, que portaran el seu extremisme al dilema bateig o mort durant la Germania (1519-1526). EL RECEL CRISTIÀ

Si fins aquí ja hem ressenyat l'absoluta necessitat que hom tingué de conservar l'antiga població musulmana, ara hem d'assenyalar, també, que la seva permanència al País fou considerada sempre com un cos estrany. Un cos estrany i heterogeni que feia nosa i que, donat el seu accentuat caràcter endogàmic i el seu índex de creixement (l'Islam, teòricament, no admet el celibat),27 va anar creant problemes de gran complexitat i de difícil solució. Un d'ells va ésser, sens dubte, el recel cristià, confesat o no, vers aquesta població no assimilada, vers la seva preeminència demogràfica i, sobretot, vers els possibles lligams que els pogueren unir amb els seus correligionaris a la mateixa península 28 o les cada vegada més nombroses incursions marítimes en forma de cors. Segons l'Audiència valenciana "de dia y de noche estavan sobre sus tierras y heredades sustentàndose con solo part de sevada, miel, passos o higos..." (Audiència a S. M. en 11 de mayo de 1610, A. C. A., Cons. Ar., llig. 211, II, doc. 15, citat per Halperin Donghi: Un conflicto..., 48, núm. 10). Ultra aquesta minsa dieta, tampoc no gastaven massa per vestir. Una altra mostra, treta també d'Halperin (p. 64), és l'opinió d'un virrei de València, que els considera més lligats que els esclaus: "Beven un jarro de agua, y comen un puno de passos, todo lo demas es para sus senores, y para traer a vender a Valencià o por el reyno". "Entre ellos no hay castidad, ni entran en religión ni ellos ni ellas: todos se casan, todos multiplican, porque el vivir sobriamente aumenta las causas de la generación", M. DE CERVANTES: Novelas ejemplares, Coloquio de los perros, Ed. de "La Lectura", Madrid, 1917, t. II, 318 (citat per HALPERIN DONGHI, Un conflicto..., 75). Vegeu aquí i també per a la nota anterior les opinions d'AZNAR DE CARDONA (Expulsion justificada de los Moriscos Espanoles. Y suma de las excellencias christianas de nuestro Rey D. Felipe Tercero deste nombre, compuesta por ..., Huesca, 1610) per Aragó, exposades àmpliament a HALPERIN DONGHI i que seran vàlides també pel Regne de València. Qualsevol incident revifava aquest temor a una possible aliança nassarita. Els jurats de la ciutat de València, per exemple, excusaren llur retard en castigar els "incitadors e principals culpables de.l.svaïment e robament de la juheria", al·legant que per "lo rumor dels moros de Granada e per conseqüent dels de la terra qui. staven sollevats per occasió dels esvaïments

cde.uv.es

A què responen, si no, les diverses mesures discriminants establertes al llarg dels segles xin, xiv i xv? En citarem algunes, a tall d'exemple, i avancem que a les mateixes disposicions ja s'assenyala el seu caràcter preventiu: a) El 1279, cinc anys després de la concessió de la carta pobla de Vila-Reial, fundació de nova planta, Pere el Gran va fer una crida a la població mora dels pobles limítrofs amb Múrcia —Castalla i Biar— «sens dubte per allunyar-la de la zona fronterera».29 b) El dia del Corpus del 1455 tingué lloc un avalot contra la moreria de València. La historiografia coetània 30 la interpreta com una conseqüència del pànic que s'emparà de la ciutat davant l'amenaça d'una possible invasió musulmana, que hauria estat la revenja de l'assalt i saqueig ocorregut quatre dies abans.31 S'explica que el tumult s'inicià quan: «...en la dita ciutat fonch multiplicada una comuna veu e gran crit, dient que moros venien a la dita ciutat e açò subitament fon entès ésser companya de moros los quals venien per pendre la dita ciutat...» 32 de les juheries del Regne ... havien haüt a trametre per les moreries del Regne alcuns xristians e moros de bona condició per a ssuavar e assossegar los dits moros" (6 d'agost del 1391. Arxiu Municipal de València, Manual de Consells, 19 A, f. 252 v.). FONT Y RIUS, JOSÉ MARÍA: op. cit., p. 102. Vegeu també FERRER NAVARRO,

RAMON: Un fundación de Jai/ne I: Villarreal, "Estudiós de Edad Media de la Corona de Aragón" (Zaragoza), X (1975), 403-407. Dietari del Capellà d'Anfós el Magnànim, Introducció, notes i transcripció per JOSEP SANCHIS I SIVERA, Acción Bibliogràfica Valenciana, València,

1932, 194, i Libre de Memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e regne de Valencià (1308-1644) ab una introducció i notes, per SALVADOR CARRERES ZACARÉS, Acción

Bibliogràfica

Valenciana, València, 1930, 2 vols., 596-697. Vegeu també la documentació reproduïda als articles esmentats a la nota següent. Vid. DANVILA Y COLLADO, MANUEL: Saco de la moreria de Valencià en 1455, "El Archivo" (València), III (1889), 124-129; ARDIT LUCAS, MANUEL:

El asalto a la moreria de Valencià en el ano 1455, "Ligarzas" (València), II (1970), 127-139; GUAL CAMARENA, MIGUEL: LOS mudéjares valencianos

en la època del Magnànimo..., 479, i KÜCHLER, WINFRIED: Besteuerung der Juden und Mauren in der Lardern der Krone Aragons Wàhrend des 15. Jahrhunderts, "Gesammelte Aufsatze zur Kulturgeschichte Spaniens" (Münster) XXIV (1968), 227-256. De l'apèndix documental (A.M.V., Cartes Reals, tom. I, ff. 183-187) reproduït a KÜCHLER, ob cit. 253.

cde.uv.es

La reacció cristiana no es féu esperar i «...en un instant hy hagué 15 milia homens tots en armes que de una part fon cosa de veure y de altra posa gran terror...» 33 Com diu Gual,34 dos-cents anys després de la conquesta encara tenien força els mudèjars per llançar-se contra les muralles de la ciutat, si hem de donar crèdit a la por manifestada pels cristians aquell dia! Més tard encara es manté la por a una possible revolta morisca: l'enemic acèrrim dels moriscs, el dominic Jaume Bleda, els imagina35 baixant de les muntanyes armats amb les agulles de teixir espardenyes. En el mateix sentit, quan Fuster analitza la lluita empresa per les autoritats valencianes al llarg del segle xvi contra l'ús de l'algaravia 3B assenyala que37 «la desconfiança espontània envers un idioma que no es comprèn, es doblava amb el recel de sospitar que aquell idioma, precisament, o la seua intelligibilitat per als cristians, servia per ocultar o tramitar maquinacions espantoses contra la república». c) Les diverses ordinacions gremials concedides als oficis de l'actual País Valencià estipulen nombroses restriccions contra la població mudèjar (i el mateix podríem dir respecte de la minoria jueva).38 Com a clar exponent dels entrebancs amb els que topava tot individu no cristià en voler aprendre i exercir qualsevol ofici citarem un capítol inclòs a les ordenances con-

Libre

GUAL

37 38

CAMARENA,

576. MIGUEL:

LOS mudéjares

valencianos

la època

del

Magnànimo..., 479. Carta de Fray Jaime Bleda escrita del convento de predicadores de Valencià a 10 de abril de 1605 elevada a S. M., r e p r o d u ï d a a BORONAT Y B A R R A C H I NA, PASCUAL: op. cit., vol. II, 450 (Archivo General de Simancas, Secretaria de Estado, llig. 212). Aprofitem haver-nos referit a la llengua dels moriscs valencians per sortir al pas a la teoria, iniciada per Carreras Candi (Geografia General del Reino de Valencià, I, 577-585) i ressuscitada amb escreix el 1975, segons la qual els musulmans de València no haurien parlat àrab sinó un romanç del qual s'hauria derivat el pretès valencià actual. Segons els partidaris de l'autoctonia de la llengua valenciana, quan haurien après l'algaravia els moros del país? Vegeu "Una llengua, dues llengües, tres llengües" a PERE SISÈ: Pèls i senyals, Tres i Quatre, València, 1977, 17-47. F U S T E R , J O A N : Poetes, moriscos i capellans, 1 1 1 . Sobre la discriminació sòcio-religiosa als gremis valencians estem preparant la tesi doctoral. 58

cde.uv.es

de Memòries...,

cedides al gremi de fusters de la ciutat de València a la segona meitat del segle xv, que diu: «...el Maestro, si tiene esclavos moros o judíos, no les ensenarà el oficio —excepto usar de sierra— para que si recuperan la libertad y marchan a tierra de infieles, no puedan contribuir a la construcción de naves que ataquen a los crístianos» ,39 donat que es relaciona íntimament amb el ja esmentat perill de col·laboracionisme amb el cors.40 De la mateixa manera que a l'apartat anterior, aquest recel continua i es manté fins al moment de l'expulsió: el 1560, quan els algerins ataquen Cullera, s'expandeix per la capital el rumor que el raval de Russafa ja ha caigut a mans dels africans.41 El doctor Regla ja assenyalà 42 la possible constitució d'una «quinta columna» per apart dels moriscs en les lluites mediterrànies entre els imperis hispànic i otomà, així com també en les pressions dels hugonots francesos al Pirineu. En aquest mateix sentit, qualsevol paper escrit en àrab —possible portador d'un missatge d'ultramar— era analitzat curosament.43

EL FINAL DE LA CRISI

La població musulmana de l'actual País Valencià es mantingué aferrissadament fidel a l'Islam 44 malgrat que el context general no els PILES ROS, LEOPOLDO: Apuntes para la historia económico-social de Valencià durante el siglo XV, Ayuntamiento de Valencià, València, 1969, 95. Com a mostra de la cura amb què hom vigilava la costa valenciana a aquesta època, vegeu A. M. V., Manuel de Consells, 93 A, sense foliar, "Hordinacions per a la guarda y seguretat de la costa de la mar". DIAGO, FRANCISCO: Apuntamientos recogidos por el P. M. Fr. Francisco Diego O. P. para continuar los anales del Reyno de Valencià desde el Rey Pedró III hasta Felipe II, València, 1636-1642, citat per HALPERIN DONGHI: Un conflicto..., 108. REGLA CAMPISTOL, JUAN: Estudiós sobre los moriscos, II," La cuestión

morisca y la coyuntura internacional en tiempos de Felipe II", 195-218. HALPERIN DONGHI (op. cit., 88) recull un divertit afer del 1524: l'abat de Valldigna confiscà un d'aquests enigmàtics papers, que s'afanyà a fer traduir i descobrí que contenia la recepta d'un ungüent contra la tinya. Sembla que les conversions foren molt minoritàries i prou sovint insinceres cde.uv.es

ajudava, sinó ans bé al contrari.44bis L'Església havia de considerar-se pràcticament impotent davant d'una fidelitat tan sòlida com perllongada: en són prova la munió de memorials i d'informes evacuats per tal d'aconseguir la conversió efectiva i en els quals s'adopten, o es pretenen d'adoptar, una i altra vegada les mateixes mesures. Aquesta consciència de fracàs, com ja ha assenyalat García Arenal,45 resta palesa a un dels memorials lliurats des de Madrid a València: «tPrirneramente es sumamente necesario que aqueüos a quien toca procurar esta conversión se persuadan que no es imposible...» No mancaven pas raons per explicar aquest pessimisme: el morisc disfrutava del recurs de dissimular la seua pràctica de l'Islam 46 si la seua seguretat personal ho requeria, cosa evident a l'època i al lloc que ens ocupa. Ultra el recolzament teològic,47 diverses jatawà 47 bis n'actualitzaren la vigència a les circumstàncies concretes de la Península.48 Molt probablement el fracàs de la resistència oposada pels moriscs de Benaguassil i de la Serra de l'Espadà4i) donaria un nou impuls a

{Vid. BURNS, ROBERT I., S. J.: lourney from Islam: Incipient cultural transition in the Conquered Kingdom of Valencià (1240-1280), "Speculum", XXXV (1960), 337-356). Pel que fa a la conversió general i obligada per la Pragmàtica del 1525, una vegada presa per part de les autoritats eclesiàstiques la resolució d'estimar vàlids els baptismes ja efectuats, els moriscs utilitzaren subterfugis, més o menys legalistes, per tal de no considerar-se afectats. Pel fet d'haver estat batejats en manada, alguns d'ells al·legaren "que no les havia tocado el agua que en comun les hechavan" (Vid. BORONAT: op. cit., II, 494). 44 b i s A la pràctica, però, sembla que els prejudicis dels cristians envers la població sarraïna englobaven tant als musulmans com als nous convertits (Vegeu BURNS, ROBERT IGNATIUS, S. J.: Social Riots on the Christian-Moslem

Frontier: Thirteenth-Century Valencià, "American Historical Review", LXVI

46 47 47 48

(1960-61), 378-400). GARCÍA ARENAL, MERCEDES: 1975, 1 1 6 .

LOS Moriscos,

Editora

Nacional,

Madrid,

Vid Encyclopédie de l'Islam, Brill, Leiden, 1913-1938, sub voce takiya. Vid El Cordn, traducción, introducción y notas de JUAN VERNET, Editorial Planeta, Barcelona, 1963, 16, 108/106. bis Les jatawà són consultes sobre determinat punt del dret civil o religiós islàmic. Les respostes, evacuades per un muftí, tenen valor legal. Vid la fatwa evacuada el 1563 pel mutfí d'Orà i reproduïda a GARCÍA ARENAL, MERCEDES: op cit., 44-45. V i d R U L L V I L L A R , B A L T A S A R : La rebelión

de lo moriscos

en la sierra

Espadàn y sus castillos, "Anales del Centro de Cultura Valenciana" (Valèn60 cde.uv.es

la pràctica de la taqiya. Àdhuc la noblesa cristiana —amb més bona fe que ortodòxia— els recomanaria més d'una vegada de recórrer-hi, com ho mostra el següent consell donat als revoltats a l'Aragó: «emprended que os es permitido el hazer demostraçion de Christianos y baptizaros guardando el coraçon para Mahoma...».50 Naturalment, aquest problema tan insòlit a un cristianisme curull de màrtirs no podia pas passar desapercebut a les autoritats eclesiàstiques. L'Església valenciana, almenys, n'era conscient: «ei cosa llana y certissima que todos los moros de Espana y fuera delia, por tradicions de unos a otros y por la doctrina y ensenamiento de sus alfaquíes y maestros, tienen entre ellos por fee que si por escusar alguna violència o por temor de alguna pena resciven el baptismo de los christianos o confiesan a ihuxpo o hacen alguna obra christiana, no ofenden a mahoma si en sus corazones le creen, aman y adoran haciendo en secreto sus ceremonias...».51 A més a més, si ja anteriorment havien estat iniciats intents d'expulsió, basats principalment en el fet religiós,52 aquesta fidelitat a l'Islam palesava, una altra vegada, que el morisc, com a comunitat, no renunciaria a la seva consciència de grup. I aquesta consciència de grup, que s'expressava, entre d'altres maneres, pel manteniment de la religió, havia d'entrar en qüestió forçosament amb el caràcter imperial de la «Catholica Monarquia». eia), 2." època, 44 (1960), 54-57, i GARCÍA CÀRCEL, RICARDO: La revuelta

morisca de Espaddn, "Al-Andalus" (Madrid-Granada), XLI (1976), 121-146. F R . M A R C O S D E GUADALAJARA: Justa expulsión de los moriscos de Espana, Pamplona, 1619, citat per HARVEY, L. P.: Crypto-lslam in Sixteenth Ceníury Spain, "Actas del Primer Congreso de Estudiós Arabes e Islàmicos", Córdoba, 1962, 163-178; Madrid 1964, 170. Del "Parescer de Don Martin de Salvatierra, obispo de Segorbe del estado en que estan los moriscos de Valencià", reproduït a BORONAT: op. cit., I, 619. En aquest sentit, és molt significativa l'argumentació que féu Ramon Despont, bisbe de València (1289-1312), en exposar les raons per sol·licitar l'expulsió dels mudèjars (i presentades més tard a Benet XII), fonamentades, essencialment, en l'existència a la seva diòcesi de moltes més mesquites que esglésies (Vid BURNS: Islam under the Crusaders..., 205). 61

cde.uv.es

Per la seva banda, aquesta comunitat dissident, que entorpia la consecució de la unitat nacional, també era conscient dels perills que comportava la seva actitud. Ultra altres intents, més o menys atinats,53 de mantenir-se com a un grup específic —encara que marginat— (cosa que pot semblar estranya des de la perspectiva del nostre temps), hem d'assenyalar la sol·licitud feta pels moriscs valencians a Enric IV de França el 1602 per tal d'ésser-hi acollits sota el mateix status que els protestants.54 Amb tot això només podem concloure amb la inviabilitat de la continuació morisca al país i subscrivim la interpretació de Braudel quan explica l'expulsió com a l'única eixida lògica —donat l'esperit de l'època— davant el fracàs dels intents de conversió i d'assimilació: «L'Espagne l'a jait [l'expulsió] non par haine ratiale (laquelle semble presque absente dans cette lutte), mais par haine de civilization, par haine de religion. Et l'explosion de sa haine, l'expulsion, est l'aveu de son impuissance.»55

Vid BEINART, JAIM: iCuàndo llegaron los judíos a Espana?, "Estudiós", Instituto Central de Relaciones Culturales Israel-Iberoamérica, Espana y Portugal, Buenos Aires, 1962, 16-18. Beinart hi esmenta un seguit de troballes apòcrifes, obra dels moriscs de Granada, que serien imitació del mètode emprat a mitjan segle xv per la comunitat jueva per tal d'evitar la seva expulsió. Aquest mètode probatori, enginyat per tal de congraciar-se amb el grup dominant, era encaminat a donar un caràcter providencialista a la presència musulmana a la Península, on el cristianisme hauria estat introduït pels àrabs. Com a mostra del ressò que tingueren a l'actual País Valencià aquestes troballes senhacionalistes, vegeu la refutació que féu d'una d'elles (restes d'uns sants que haurien estat cremats vius en temps de Neró, entre els quals destacaven les relíquies de Sant Tesifó, d'origen àrab i que havia tingut el nom d'Ibnatar abans de la seva conversió al cristianisme) el bisbe de Sogorb Joan Baptista Pérez Rubert en el "Parescer del Obispo de Segorbe Juan Bautista Pérez sobre las planchas de plomo que se han hallado en Granada, escritas con nombres de algunos santos este ano 1595", reproduïda a VILLANUEVA, JOAQUÍN LORENZO: Viage literario a las Iglesias de Espana, Madrid, reimpressió del 1902. vol. III, 259-280. CARDAILLAC, LOUIS: Morisques et protestants, "Al-Andalus" (Madrid-Granada), XXXVI (1971), 45. BRAUDEL, FERNAND: La Méditerranée et le monde méditerranéen à l'époque de Philippe II, París, 1949, 592-593, citat per REGLA: Estudiós sobre los moriscos, 45.

cde.uv.es

LA NOVEL LA AL PAÍS VALENCIÀ * PER

JOSEP IBORRA

Si algú pretengués de reviure un moment de la societat valenciana actual amb la lectura d'una novel·la no en trobaria cap que li permetés realitzar satisfactòriament aquesta operació. Els escriptors valencians, aquest és el fet, no s'han ocupat, ni en català ni en castellà, de representar novel·lescament un aspecte o altre de la nostra vida social. Ben mirat, ni tan sols se'n podria dir que hagin escrit «novelles» amb un mínim de solvència o de regularitat. En general, els nostres autors no han passat la condició d'«amateurs», quan no de simples «espontanis». Els ha mancat vocació i, sobretot, un cert «savoir faire». Allò que en la majoria dels casos els ha mogut a escriure una novel·la no ha estat una motivació profunda, sinó qualsevol estímul circumstancial: el reclam d'un premi literari, o l'oportunitat —rara— de ser editat, o simplement la decisió de provar les seves forces en un tema que han considerat notable... Poques novel·les —poc «novel·les», a més— i, sobretot, cegues a la realitat valenciana. El mal, però, és que això es pot dir no solament d'aquests últims trenta anys, sinó també —Blasco Ibàfíez a part— de tota la nostra història literària des que, a principis del segle passat, la novella es va constituir en un gènere dominant. Aquest és el fet, que no sóc jo el primer en assenyalar. Ja Joan Fuster, a «Serra d'Or», va obrir un interrogant a propòsit del buit —«una carència singular», en diu— que ha deixat la manca de novelAquest text no és una simple traducció al català del treball que, amb el mateix títol, publicà la "Revista de la Universitat Complutense" (vol. XXIV, Madrid, 1975). Aprofitant l'ocasió que m'ha brindat "Arguments", l'he ampliat i, en gran part, reelaborat. En aquest sentit, la nova versió s'ha pogut beneficiar d'unes útils indicacions de Joan Fuster —que ara li agraeixo— i de l'article que Ricard Blasco ha escrit, sobre la novella, a la Gran Enciclopèdia de la Región Valenciana.

cde.uv.es

les en les lletres valencianes. Tot seguit, Tomàs Ribera en proposava a «Gorg» una ràpida explicació: aquest «lapsus» ve a dir-hi, s'hauria de carregar al compte d'una societat que, com la nostra, no ha tingut una burgesia. Finalment, Ventura Melià ha parlat també del problema en algun article però amb una intenció més aviat reivindicativa: el buit, segons ell, no seria tan gran com es pretén... És cert que no comptem encara amb cap estudi, particular o de conjunt, sobre la narrativa valenciana, però aquesta «carència» no posa en qüestió la que ara ens ocupa. En tot cas, les monografies que caldria escriure ajudarien a trobar una explicació del problema, però no pas a negar-lo. D'explicació, ara per ara, no en tenim cap que sigui consistent. Se'n poden presentar moltes, massa i tot, i aquest és el mal. Perquè el que ens cal és trobar-ne una que funcione com una solució específica i concreta. Adduir, per exemple, que no hem tingut una burgesia, no resulta decisiu. La novel·la russa no respon exactament a aquesta exigència. Parlar de les moltes peripècies que ha patit la nostra història col·lectiva —una literatura interrompuda, la castellanització de les classes dominants, la dialectització de la llengua, etc.—, tampoc no ens treu de dubtes. Els escriptors del Principat, i els de les mateixes illes, en els últims anys, han superat tots aquests obstacles. Sense comptar que en castellà tampoc no s'han escrit massa novelles «valencianes». O afirmar que és una qüestió de psicologia col·lectiva: això seria tallar el nuc... He d'admetre, d'entrada, que jo no tinc cap tesi que defensar. El propòsit d'aquest treball és, més aviat, seguir el fil de la història de la nostra narrativa des del segon terç del segle dinou per tractar de veure, en cada una de les seves etapes, els factors negatius que hi van entrar en joc. En tot cas, el que podria afirmar ara és que aquests factors han contribuït a fer difícil una presa de consciència de la pròpia realitat, bloquejant així la possibilitat de transcriure-la en un món imaginari.

L'OPORTUNITAT ROMÀNTICA

Durant el primer terç del segle xix es difonen per Europa els nous ideals propugnats pel romanticisme i el nacionalisme. És en aquest temps també quan la novel·la moderna amb autors com Cha-

cde.uv.es

teaubriand, W. Scott, Dickens, Gogol, Balzac, etc, guanya posicions que la fan ocupar un lloc de privilegi en la literatura europea. El triomf de la burgesia és també el de la novel·la. La subversió de la tradicional jerarquia de les classes socials trobà la seva traducció literària en la que trastocà l'ordre dels gèneres literaris. La novel·la que hi ocupava una posició marginal o aberrant, s'hi va situar com un gènere capdavanter. En aquesta banda dels Pirineus, tanmateix, la novel·la acusà un retard considerable. L'aportació espanyola és mediocre i pobra. Montesinos arribà a dir que "de Cervantes se pasa directamente a Bòhol de Faber". Apurant més la constatació d'aquest dèficit caldria esperar la dècada dels setanta, quan Pérez Galdós va publicar les seves primeres obres. Aleshores han escrit ja tota la seva obra, o part d'ella, Balzac i Stendhal, Dickens i Gogol, Hugo i Flaubert... El problema que hem plantejat a propòsit de la novel·la valenciana afecta a tota la Península. Ens trobem amb el fet que, a diferència del que va passar en els altres països europeus, no s'hi posen els fonaments de la novel·la moderna. Ja el 1837, Fernàndez de los Ríos acusava aquesta anomalia: «{Por qué yace desatendida y desdenada la novela en la Pàtria de Quevedo y de Cervantes? iSerà que la índole del genio espanol no se acomoda fàcilmente a las condiciones de este genero de escritos? <Nos faltan por ventura, ya en el estado presente de nuestra sociedad, ya en nuestra historia, ya finalmente en nuestras creencias, los elementos necesarios para la obra del novelista? iPor qué? pues, no se escriben novelas en Espafía?». Aquest testimoni —i encara se'n podrien aportar d'altres— revela una situació desfasada en l'estat de les lletres castellanes. En realitat, al marge d'aquestes lamentacions, la novel·la no va merèixer en l'etapa romàntica cap atenció especial. Les polèmiques literàries de l'època es centraven preferentment entorn a la poesia i al teatre. En quedar-hi al marge la novella, es perpetuava l'esquema de la preceptiva tradicional. Hom seguia considerant aquest gènere com inferior. Hi contribuïa el tipus d'obres que circulaven habitualment, en general moltes traduccions d'autors extravagants i una aportació indígena que les tenia com a model. Però això no acaba d'explicar el menyspreu general del crítics, donat que podien conèixer, traduïdes o no, obres de més categoria. Crec que hi havia en aquesta actitud un vell reflex, un prejudici que els impedia mirar la novel·la amb més interès. D'acord

cde.uv.es

amb la seva formació escolar habitual, en la qual dominava la retòrica clàssica, només es van interessar en les innovacions romàntiques que posaven en qüestió les idees sobre els gèneres tradicionals. La novel·la, considerada d'entrada com un subproducte de la literatura, quedà condemnada com un entreteniment propi de gent inculta o de senyoretes neuròtiques. Aquesta és, almenys, la situació que reflecteixen els testimonis de l'època i que, a finals del segle, encara no s'havia superat. Blasco Ibàfiez, per exemple, es queixa del desprestigi que afectava la novel·la: «Aquí leer novelas es indicio de cabezas ligeras, de escasa formalidad.» I afegeix aquesta important precisió: «iVo ya en la clase humilde (...) sinó entre los que intervienen en la vida pública y tienen sus pretensiones.-» D'aquesta actitud, denunciada per Blasco, van ser responsables els autors i els crítics que no saberen fer-se càrrec, en general, de la revolució literària del seu temps, i només hi van veure —tant en el que n'acceptaren com en el que en rebutjaren— els aspectes més superficials i falsos. El romanticisme espanyol fou un «quid pro quo» i acabà aviat, segons A. Peers, amb un eclecticisme que esquivava les més fecundes exigències —i conseqüències— del romanticisme europeu. La novel·la —i moltes més coses— no arribà a madurar. J. I. Ferreras ha tractat de demostrar que la producció de novelles en aquesta època fou molt més important del que han cregut els historiadors de la literatura. Però el que demostra ben mirat és que fou molt més abundant la fabricació de novel·les sense pretensions literàries. I cal dir que València hi va contribuir considerablement. L'activitat editorial va estar notablement representada per noms valencians, especialment per Mariano Cabrerizo, que van donar a conèixer obres d'autors aleshores molt populars a Europa com Ann Radorif, d'Arlincourt, W. Scott, Byron, madam Stàl... Fins i tot va haver-hi qui com Cabrerizo o el llibreter Salvador Faulí obriren «gabinets de lectura» que contribuïren a difondre el gust per la novel·la. Entorn al 1830 en concentra la producció dels novel·listes valencians. Durant els vint anys que seguiren a aquesta mena de «boom» la quantitat de novel·les publicades fou relativament molt inferior. Cal observar, a més, que la major part dels autors de la primera tongada no apareixen amb nous títols. Tots aquests novel·listes segueixen la moda de la novel·la popular tal com funcionava a França durant la tercera dècada del dinou: la

cde.uv.es

novel·la sentimental, més o menys moralitzant, la novel·la anomenada «gòtica» («roman noir») i la novella històrica. I encara caldria afegirhi la modalitat «gai», de Pigault-Lebrun, algunes obres del qual van ser adaptades per Lluís Monfort. Però mentre que, aviat, aquests productes van ser reelaborats i superats en mans d'escriptors com W. Scott, Balzac o Dickens, els novel·listes valencians no solament es plegaren als esquemes «Standard», sinó que, fins i tot, els rebaixaren encara més. No va haver-hi, durant l'etapa romàntica, cap intenció de donar una major consistència literària a les seves produccions. Els escriptors més cultes, que s'haurien pogut proposar tasques una mica més ambicioses, tampoc no en van sentir la temptació. Vicent Salvà, per exemple, que pels anys trenta es passeja, exiliat, per París i Londres i que podia estar més al corrent de la vida literària europea, a l'hora de proposar unes regles per a la novel·la es situa a l'extrem oposat dels programes que tractaven de donar-li una major dignitat. Mentre que alguns tractaven de combinar i equilibrar la peripècia històrica i la pintura social, la narració i el diàleg, Salvà només es preocupa per l'acció. En el seu pròleg a Irene i Clara o la madre imperiosa, diu que la novel·la «debe estar escrita con tal artijicio que la acción progrese sin cèsar por manera que a cada capitulo, a cada pàgina y a cada clàusula, si es posible, se dé un paso hacia la trama y su desenlace. Los interlocutores han de estar por lo mismo en continuo movimiento y no distraerse a discursos, observaciones o diàlogos, que no concurran a este objeto primario». Don Mariano Cabrerizo havia dit el mateix d'una manera més expeditiva: «la novela viene a ser una màquina elèctrica que el novelista dispone conforme necesitan los lectores para que reciban un sacudimiento mas o menos fuerte...» Eren aquestes opinions, tota una invitació a escriure fulletons, a mantenir-se al marge d'altres exigències estètiques que poguessin redimir literàriament la novel la de masses. En la mesura que els nostres novel·listes no se les van proposar, difícilment podien fixar-se en la seva pròpia realitat social. La vida «històrica» o la «sentimental» —i més encara la «negra»— no podien accedir-hi tal com les van entendre: com «màquinas eléctricas». Quant a la novel·la històrica —la tendència dominant—, sense la pretensió de recuperar un tros de vida del passat, els nostres autors es van embarcar en els temes més pintorescos, falsos o extravagants.

cde.uv.es

L'alacantí Jorge Whassington, educat a Anglaterra, ens donarà obres com El serrano de las Alpujarras, Bernardo del Carpio; Vicent Salvà, La bruja (un atac contra la Cúria Romana); García Bahamonde, Xicotensal, príncipe americano; Isidoro Villarroya, Marcilla y Segura, o los amanies de Teruel... Els autors posteriors a aquesta producció dels anys 30, van seguir si fa no fa pels mateixos camins: Rico y Amat publicà, el 1843, El castillo de Elda; un altre alacantí, Pastor Roca, La Cruz y la Calavera, o los subterràneos de la Inquisición, i, fins i tot, una novella sobre la revolució francesa del 1848 (La República roja o los obreros de París); Pardo Costa va publicar set novelles entre 1846 (Raquel) i 1853 (Zelim Almanzor o los moriscos valencianos). La història més acostada a l'època d'aquests novel·listes no va ser a penes explotada: Francisco Brotons va escriure, a més d'un relat sobre el cop de Riego, Las ruinas de Santa Engràcia o el sitio de Zaragoza; Pasqual Pérez, La amnistia cristiana o el solitario de los Pirineos, i Guijarro Ripoll, Teodora, heroïna de Aragón. La majoria d'aquests autors, però, no estaven vinculats a la vida social i cultural del País Valencià, sinó a Madrid. Per això cal ara centrar la qüestió de la novella en el marc de la «intelligentsia» de València capital, que aleshores era un centre romàntic molt important, tant pel seu moviment editorial com pels seus cenacles i revistes. Hi va dominar més el romanticisme francès —cosmopolita i liberal— que no pas l'anglès. Més, per dir-ho amb dos noms, Chateaubriand que Walter Scott. Aquesta tria, potser encaixava millor amb una societat que com la valenciana tenia uns vincles socials fluixos i una memòria col·lectiva esborrada. Aquesta dimensió subjectivista o individualista del romanticisme valencià el diferencia del de Catalunya i, més encara, del d'alguns països europeus en els quals el ferment nacionalista tingué un paper considerable. En ells hi hagué un impuls per reivindicar la pròpia personalitat. Posseïdors d'una llengua i d'una tradició autòctones estaven dominats per una aristocràcia políticament compromesa amb l'Estat dominant, la llengua del qual utilitzaven com llengua de cultura. El romanticisme va servir, així, per a alliberar i movilitzar les energies d'aquests pobles, que trobaren en els seus intel·lectuals —professors i funcionaris en la seva majoria— uns guies. Ells van ressuscitar el folklore musical i literari, van elaborar gramàtiques, diccionaris i llibres de text per a l'ensenyament del poble, etc.

cde.uv.es

També a València trobem en aquells anys, i en condicions similars, un grup d'intel·lectuals liberals vinculats a les Escoles Pies. Entorn a aquest centre es relacionaven els homes de la generació romàntica valenciana. Pasqual Pérez, Arolas i Vicent Boix hi van exercir com professors de gran prestigi. Altres, com Lamarca i Bonilla, són funcionaris, o llibreters importants, com Cabrerizo i Josep d'Orga. Els podem trobar, a més, reunits en diferents empreses periodístiques amb les quals animaven la vida cultural valenciana. Però aquests intel·lectuals —l'extracció popular o burgesa—, installats en una societat que en la seva majoria no parlava la llengua oficial, no van adoptar l'actitud reivindicativa de les minories rectores dels petits països europeus. Acceptaren la llengua de l'aristocràcia i no van sentir la necessitat de recuperar la llengua del poble. I tanmateix, no havien d'esforçar-se gaire per a fer peu en una tradició pròpia, perquè, a diferència d'altres grups nacionals europeus, disposaven d'una herència cultural important. Aquesta inhibició del romanticisme valencià va ser, crec, decisiva, perquè es va deixar passar l'oportunitat històrica de trencar la corfa que oprimia la personalitat dels valencians i d'educar la burgesia i el poble amb els nous ideals. Els nostres intel·lectuals, però, preferiren desgastar-se en lluites polítiques i en polèmiques literàries de poca trascendència. La major part del que van escriure —en castellà, clar— era una desconcertant barreja de composicions líriques, tragèdies clàssiques, drames romàntics i papers d'erudició. En català només redactaren textos satírics i versos. Quant a la novel·la, el «mal de siècle» que Chateaubriand havia encomanat als nostres escriptors, no es va traduir cap obra. Ni René, ni menys encara Y Adolf, de Constant (se n'havia fet, a València, una traducció en 1817), no van estimular temptatives semblants. Una sensibilitat massa exaltada, covada en lectures i afavorida pel mateix desarrelament social dels nostres escriptors, els va divorciar de la seva societat. El seu subjectivisme, buit de tot contingut social concret, esdevingué extravagant i extremat quan no els va portar a la follia com en el cas d'Arolas. Aquests escriptors, sense l'incentiu d'una motivació connectada amb el seu propi món, fan l'efecte d'unes víctimes, provincianes, de la literatura. El protagonista d'una novella de Cosca Vayo (Voyleano, o la exaltación de las pasiones) veu en

cde.uv.es

les novelles la causa del seu tumult interior: una «peste de la juventud», segons l'opinió d'un altre personatge de la mateixa obra. La novel·la subjectiva demanava un esforç de classificació i d'expressió que no es va fer. Dins d'aquesta modalitat només trobem una narració en vers d'Arolas (La sílfide del acueducto) sobre els amors d'un monjo, i una novella epistolar de Boix (El amor en el claustro 0 Eduardo y Adelaida) en què es tracta el mateix tema. La modalitat «històrica» va donar més títols, però tampoc no tenen el seu centre de gravetat en la història valenciana. Els seus autors no van seguir el bon consell de Walter Scott: els temes a tractar no havien d'estar massa allunyats del present ni massa acostats a ell per tal que la representació novel·lesca resultés més familiar al lector. No és això el que trobem en les novelles «històriques» de Cosca Vayo 1 de Pasqual Pérez. El primer —que havia escrit Las aventuras de un elegante, sobre els costums de la València del seu temps— es remuntà a una història anterior a la fundació del Regne de València (La conquista de Valencià por el Cid, Los expatriados o Zulema y Gazull) o s'inspirà en una història forastera (Juana y Enrique, reyes de Castilla, Gracia, o la doncella de Limberg, El hombre invisible, o las ruinas de Munsterhall). Fins i tot va escriure una novella purament gòtica (El panteón de Scianella o la urna sangrienta). L'equivalent valencià de l'«Escòcia» de Walter Scott no era, naturalment, possible dins el marc espiritual del romanticisme valencià. Només ja més tard —anunciant la Renaixença— Vicent Boix es va encarrilar dins una imaginació més històrica i nacional. El 1844 va publicar una Historia del Reino de Valencià, i entre 1849 i 1867 donà a conèixer quatre novelles, més acostades a la línia de Scott: El encubierto de Valencià, La corona de espinós, La campana de la Unión i Omus-al-Quiram o la expulsión de los moriscos. Però el temps de la novel·la històrica ja havia passat. I el que és pitjor: el període Constituent de la novella moderna s'havia tancat sense que s'hagués escrit ni una obra vàlida que servís de punt de referència per als possibles novel·listes futurs. No hi hagué, entre nosaltres, una cosa com El Capot, de Gogol (per citar el cas rus, que no comptava fins aleshores amb una narrativa en prosa), del qual haguessin pogut dir, com Turgèniev en nom de la seva generació, que tots hi havien sortit. La mateixa novel·lística espanyola acusaria també en el seu destí històric la manca d'una novella «mare».

cde.uv.es

L'OPORTUNITAT DEL REALISME

Amb el fracàs de la revolució del 1848 s'obre una nova etapa en la història d'Europa. Acabats i revisats els ideals romàntics es propagà una concepció positivista i realista de la vida que va trobar en la novel·la la seva corresponent expressió. Tot servint-se de diferents fórmules estètiques i amb resultats de valor desigual —Champleury, naturalment, no és Flaubert—, la novel·la va renovar la gran tradició de l'etapa anterior. Els escriptors valencians, però, no van ser sensibles a les noves exigències dels temps. Els nous models, tampoc ara, no van temptar ningú. Ni tan sols la novel·la que havien legat els grans autors romàntics, quan ja l'havien poguda conèixer millor, no aconseguí estimular cap provatura similar. Balzac, en definitiva, encara seguia vigent... En canvi, van continuar movent-se en la línia de la novella de consum, més actualitzada, ara sí, per les novetats que s'hi produïen. Feval, Paul de Kock i, sobretot, E. Sue van encantar més els narradors valencians. Exclusivament: i aquest és el mal. Per això, el nou període que ara anem a repassar —el realisme— constitueix un marc un poc convencional i extrínsec en relació a la nostra història literària, donat que no passà de ser, en el millor dels casos, una modalitat superficial o costumista. Substancialment, la novel·la valenciana va gravitar entorn al melodrama pseudo-històric, social o sentimental. I a gosades que va ser abundant aquesta producció, quasi tota ella fabricada des de Madrid o des d'Alacant. Encara que nascut amb el segle, Aygual de Izco enceta la seva producció com seguidor d'una nova modalitat del «roman noin —el populisme romàntic de Sue— a partir del 1845 (Maria o la hija del jornalero). Aygual havia fundat a Madrid, junt als seus païsans Bernat i Baldoví i Josep Maria Bonilla, una editorial en la qual va publicar obres liberals i anticlericals, i on va inaugurar el sistema de la novel·la €por entregas-». A l'obra citada que Sue prologà i traduí, en van seguir d'altres que tingueren un gran èxit. El relevà del seu pedestal un altre valencià, Pérez Escrich, uns trenta anys més jove que Aygual, com autor de fulletons sentimentals i moralitzants: més de cinquanta en va escriure: El pan de los pobres, La hermosura del alma... Alacant va ser un centre important en la fabricació i difusió d'aquesta novella industrial. Hi hagué fecunds cultivadors del fulletó

cde.uv.es

com José Mufioz Maldonado, Juan Vila y Blanco (fundador del «Liceo Artístico» d'Alacant, publicà mitja dotzena d'obres en un any), Eleuterio Llogriu, Eduardo Zamora. A més, a Alacant —com ho ha assenyalat Ricard Blasco— hi hagué tants d'afeccionats a aquest tipus de novel·les, que entre 1867 i 1899 s'hi van editar moltes obres de Dumas pare, Xavier de Montepiu, Paul de Kock... La llista dels novel·listes alacantins, no estrictament fulletonistes, és molt llarga. Alguns d'ells arribaren a acostar-se una mica al realisme, però en la seva modalitat sentimental i pintoresca. D'altres continuaren el melodrama històric. Dins l'últim quart de segle —i per tant, amb el naturalisme ja en expansió— he comptabilitzat, en el repertori de R. Blasco, catorze autors amb més d'una obra (Jover Pierron, Sevilla Linares, José Escalambre, Manuel Casal Gómez, Francisco de Asís Cabrera, Luis Cano vas Martínez...) i catorze amb un sol títol (Rafael Fenollar, Pascual Riesgo, Mariano Pina, Mercedes Gutiérrez del Valle...). València, capital, compta amb una nòmina més curta: Peregrín García publicà en el fulletó del «Diario Mercantil», del qual era director, algunes novel·les de caràcter històric y costumista. Al mateix periòdic publicà les seves novel·les Rafael Blasco. Més prolífics van ser Manuel Palo —un carlista, catedràtic de la Universitat de València—, Jacint Labaila i Fèlix Pizcueta. D'aquests dos últims en parlarem després en tractar de la Renaixença, de la qual van ser uns destacats personatges. Ara, de tota aquesta producció no ha quedat res que pugui surar encara. Res a veure amb la realitat del País menys encara amb la novel la com Déu mana. Tot s'ho va menjar el dimoni de la imaginació més banal i gratuïta. Entre tants autors ni un sol va tocar de peus a terra. No hi ha una novel·lística pròpia del País Valencià, però el fulletó, en qualsevol modalitat —rosa, blanca o negra—, hi va tenii una pàtria prolífica. I encara no he acabat amb aquesta història... Tanmateix —i torne a insistir-hi— eren els anys d'or de la novella europea, concretament del realisme i del naturalisme. La realitat no va dir res —o ells no van saber escoltar-la— quan aquesta era invocada programàticament, com un objectiu. Els nostres novel·listes —amb l'excepció de Blasco Ibàfiez, com ja veurem— s'hi van girar d'esquena. Després ho continuarien fent quan la novella europea entrà en crisi, a la recerca d'altres fórmules i d'altres «realitats». Però

cde.uv.es

encara que això només va traumatitzar l'avantguarda de la novella, podria d'alguna manera no fer tan estrany aquest refús valencià davant la pròpia realitat. De moment, però, aquest es donava quan ella era una consigna bàsica. Més encara en la seva versió «regionalista», que, per altra banda, venia a coincidir a València amb el moviment de la Renaixença, que comportava, almenys en principi, una presa de consciència de la pròpia realitat. Però malgrat que hi havia totes aquestes circumstàncies favorables es practicà sistemàticament l'evasió... Per què? Sembla, d'entrada, com si els valencians, ignorants o alienats de la seva comunitat com a tal no poguessin trobar-la interessant, estimulant. O que hi havia algunes interferències decisives entre ells i ella, de forma que sense poder connectar-hi, aquesta no els pogués dir res. Joan Fuster, a propòsit del problema de la nostra novel·la, ha escrit que hi ha en els valencians «una mena de repugnància, o de por, a enfrontar-se amb les pròpies imatges». Pense que per aquest cantó van els trets. O potser caldria parlar prèviament d'indiferència. Els valencians han viscut en una espècie de provincianisme somnàmbul, desmemoriats, desarrelats i, per tant, indiferents respecte de les seves coses. Una d'elles, i bàsica, era la llengua del País. Mirar-la amb indiferència —o amb «repugnància»— ja comportava automàticament —perquè n'era solidària— no poder fixar-se en la realitat que amb ella estava substancialment «parlada». I això era un obstacle per a contar-la. No vull dir que en castellà no fos possible de fer-ho, però sí que resultava «difícil». Algú —com Blasco Ibànez— podia sortirse'n, però, en general, constituïa, d'entrada, un problema que a molts havia de desanimar si és que arribaven a plantejar-se'l. No podia resultar còmode, normal, passar —o posar— les pròpies imatges a un altre registre lingüístic. En conseqüència, les «probabilitats» perquè apareguessin novel·listes disposats a superar la dificultat havien de ser escasses. I més encara si pensem que això suposava, a més, un interès, un impuls, per donar una representació de la seva societat. Hi havia, però, la dissociació viscuda entre realitat —en català—, per una banda, i cultura —alta o baixa— en castellà, per l'altra. Per tant, era d'esperar que els nostres escriptors preferien l'irrealisme o el convencionalisme: era el que, en castellà, podien fer sense massa complicacions.

cde.uv.es

Clar, hi havia la possibilitat d'escriure una novella en català, com van tractar de fer-ho els escriptors del Principat. Però això ja comportava una valoració de la llengua. La Renaixença hi va fer cap, però, aleshores, la indiferència es va traduir en «repugnància». I, de novelles, no en va escriure cap. Aquesta actitud negativa —tossudament negativa— dels valencians front a la seva realitat els ha privat, crec, de comunicar-hi, de sentir-se'n creadorament estimulats. Una tal disposició —o millor, indisposició— espiritual és la premissa de tanta esterilitat i de tantes inhibicions com hem patit. La novel·la n'és una més, entre altres. Pel que respecta a aquesta, deu haverhi, naturalment, alguna causa específica, concreta, que explique la seva indigència entre nosaltres. Però d'entrada hi ha aquest pressupòsit general: la incapacitat per a reaccionar positivament davant un món propi i per tant de veure-hi res substancial, interessant. La imaginació —tot el mecanisme creador— així bloquejada no hi podia trobar la seva possibilitat de cristalització. Com la Renaixença va servir de reactiu o de «test» per a confessar integralment aquesta alèrgia, serà convenient, crec, parar-s'hi una mica. LES REFUGNÀNCIES DE LA RENAIXENÇA

El 1859 es celebrà a València una festa poètica presidida pel mallorquí Marià Aguiló i en la qual van participar, com autors premiats, Víctor Balaguer i Teodor Llorente. Aquest acte —que acusava amb retard el moviment renaixentista de Catalunya— fou possible gràcies a la influència personal d'Aguiló sobre alguns joves valencians com Llorente i Wenceslau Querol. Vint anys més tard s'establiren a València els «Jocs Florals». L'arc de la Renaixença comprèn uns trenta anys, des del 1859 —data de l'al·ludit certamen— fins a les acaballes del segle dinou. A la promoció de Llorente, constituïda per homes com Querol, Labaila, Pizcueta, etc. —tots nascuts a la dècada del 30—, s'hi van afegir les promocions de les dues dècades següents. La segona va aportar, sobretot, l'important nom de Constantí Llombart, fundador de «Lo

cde.uv.es

Rat Penat» (1878). La tercera representa l'última ona, ja molt dèbil, de la «renaixença» llorentina. Aquests escriptors van arrencar amb el saldo negatiu de l'anterior generació romàntica, que encara els va sobreviure uns anys més amb alguns dels seus homes. Però, llevat de Vicent Boix, ja no feren cap paper digne de destacar. Boix, que havia donat una direcció històrica, com ja hem vist, al seu treball, la va poder continuar fins el 1880, data de la seva mort. Ell, ha dit Fuster, «consumà la conversió del Romanticisme en Renaixença». De totes formes, el marc sòciocultural d'aquesta ja no era el seu i s'hi va moure un poc desplaçat i neutralitzat. Ara ja no existeix aquella «intelligentzia» de professors i funcionaris de la generació anterior, sinó que es tracta, sobretot, de «kulaks» —terratinents—, algun comerciant i un grup d'acòlits d'extracció humil que graviten, hipotecats, entorn a aquells. Vagament romàntics, practicaren un positivisme estret —la «sensatez», vaja, que és el mot que sempre ha tingut a punt «Las Provincias», fundada per Llorente— per a dissimular el seu conservadurisme de classe. La Renaixença que representaren aquests «seniores» va servir, almenys, per a fer patent un desajust moral col·lectiu. Perquè aculada a treure les conseqüències que se'n derivaven cara a la pròpia realitat —la pròpia identitat— s'hi resistiren. Com bons neuròtics, s'hi van fer forts i no van voler reconèixer el caràcter conflictiu, incoherent, de la personalitat «valenciana» tal com ells la volien entendre. Els seus mateixos interessos de clase —com veurem— feien aquests prohoms més impermeables a una presa de consciència d'acord amb la realitat del País. I la seva influència ajudà també a bloquejar aquest procés en altres que, sense tenir-los, Llombart, per exemple, estaven més en condicions de superar el trauma col·lectiu. La Renaixença valenciana, en conseqüència, es pot definir per una sèrie de refusos i «repugnàncies» a prolongar i aprofundir el començament de l'autoconsciència, que aquest moviment comportava, de la pròpia personalitat. I això en diferents plans: 1) Refús a assumir el passat dels valencians: el van declarar d'entrada, mort. Aquesta posició era més tancada que la de Vicent Boix, perquè mentre aquest es lamentava romànticament davant la pròpia història desapareguda, els homes de la Renaixença es negaren explícitament —positivament— a veure-hi res viu i a declarar-la cancel·lada. Boix cantava:

cde.uv.es

«Vullc plorar sobre la història d'altres temps desapareguts i fer clams i clams aguts en llaor d'aquella glòria.» Llorente, en canvi, escriu un sec epitafi, que és, alhora, un refús integral d'aquest passat: «Mes no vullgau que tornen de nou los antics segles, puix morts estan per sempre los Jaumes i els Borrells

De venerats sepulcres, no remogam les cendres. El «clam» de Boix encara tenia una virtut viva. El pessimisme que hi havia traduïa, almenys, una exaltació moral que podia donar lloc a altres opcions. Però Llorente es limita a constatar —sense una llàgrima— que no hi ha res a fer. Pitjor encara: que cal no intentar res. «No vullgam» diu als qui en tenien un principi de voluntat, i a ell mateix si n'havia sentit la temptació. «No remogam», no furguem els orígens de la nostra personalitat: és la «repugnància» del neuròtic que es nega també a remoure res dins d'ell. Així, només signes morts van veure, en el passat, els historiadors d'aquest període. Sense l'alè romàntic de Boix, no van passar de ser uns erudits —bons— que treballaren amb criteris estrictament positivistes i objectivament, desinteressadament. Si no fa com si estudiessin la civilització etrusca. En la mesura que el passat era vist sense una intenció «renaixentista», és a dir, com clausurat integralment, no s'hi van acostar amb cap hipòtesi, amb cap problema. Això sols hauria estat possible des d'una consciència del present, en tant que formant part d'una mateixa història. Amb raó ha escrit Fuster d'aquests historiadors —i dels qui els van després— que «tant com els encantava tot el que fos medieval, els horroritzava tot el que era contemporani». Ben entès que una cosa i l'altra eren l'expressió d'una mateixa actitud: l'horror a remoure la història, a seguir-ne el fil —per a ells s'havia trencat segles enrera— fins al seu propi temps. No hi havia cap fil a seguir. Ni a continuar-lo cara el futur: i això ens porta el segon refús.

cde.uv.es

2) La Renaixença es negà a polititzar-se. Si el passat es declarava mort, aleshores no tenia cap sentit la voluntat de recuperar i restaurar una personalitat desballestada. No hi veien res que tingués una possibilitat de vida, de resurrecció. Clar, en dir que els Jaumes i els Borrells estaven definitivament soterrats feien trampa perquè posaven en el mateix sac —o en la mateixa tomba— coses evidentment acabades i d'altres que es mantenien ben vives, com ara la llengua. La història hauria pogut utilitzar-se per a justificar i plantejar una Renaixença autèntica. Ells, però, se'n van servir per a bloquejar-la. Els textos que Alfons Cucó ha citat en el seu Valencianisme polític, a propòsit d'aquest període, hi podem veure de quina manera més cruda i inequívoca van manifestar els «seniores» valencians el seu refús a fer una cosa semblant al que es tractava d'assolir desde Barcelona. Llorente, per exemple, es preguntava: «£En esta restauración va envuelta alguna conspirarien?». Només de pensar-hi, Llorente ja tremolava. I com parlar de Renaixença comportava, necessàriament, d'alguna manera, l'afirmació de la pròpia personalitat, no tenien més remei que sortir al pas per a desfer l'equívoc. Jacint Labaila, per exemple, dirà sense embuts que ell no ha cregut mai en la «resurrecció d'una nacionalitat» (la valenciana) que ni volia, ni vull, ni voldré mai... «Mai oblide que sóc espanyol, mai, i m'enorgullix de ser-ho.» Ell pensava exactament igual com altres que, dins o fora de la Renaixença, es resistien obstinadament a ser el que eren. I sempre el mateix argument: la mort del passat. I una mateixa por: «Mas un peligro veo y por él gimo.» Ara qui gemecava, en castellà, era Juan Janini, en un llarg poema que és un «test» de l'espanyolisme d'aquells patriotes «valencians» espantats per la «quimera» d'una possible renaixença que no volien: «En nombre de la pàtria, yo os conjuro No golpeéis su combatido muro... No os expreséis de tan diversos modos, Dejad esa quimera, Y a Espana, nuestra madre, hermanos todos, Hablemos todos en igual manera.-»

cde.uv.es

3) Perquè també hi havia, naturalment, el refús a restaurar, encara que només fos això, la pròpia llengua i la pròpia literatura. Ben mirat era en aquest pla on s'insinuava la «política», perquè fins i tot els homes de la Renaixença, més decidits, com Llombart, a posar-la efectivament en marxa, no ho feien en termes estrictament polítics. Però el sol fet de voler usar el català, encara que fos amb la més pura innocència, ja comportava una posició perillosa. I com que més o menys alguns ho intentaven —al capdavall, podem parlar avui d'una Renaixença— calia mirar també aquestes temptatives amb desconfiança, amb por. No fos que, com resava la frase que Llombart va posar per lema a «Lo Rat Penat» —«pel fil traurem lo cabdell»—, s'hi arribés efectivament. Escriure uns versets era, en principi, cosa bona. Però això —«el primer paso», com deia Janini— era en el fons un terror» que podia portar a una «senda peligrosa». En conseqüència, el mateix ús literari de la llengua —la possible literatura— quedava declarat en quarantena. Labaila digué a «Lo Rat Penat»: «Nos ha costat massa realitzar la unitat nacional, fer una Espanya, per a què en capritxos o gusts literaris procurem desfer-la.» Aquesta declaració és lluminosa, com un sol. «Capritxos i gusts literaris»! Totes les connotacions semàntiques que comporta no poden ser més escaients per a configurar el significat bàsic de la nostra Renaixença literària: la inconstància, la manca d'una motivació profunda, la inconsistència, l'aberració... Escriure en «valencià» —dir-ne «català» hauria estat impensable— podia ser una cosa tolerable, en certs casos i fins un cert punt. Blasmable, però, en passar-se'n de la ratlla. I, en el fons, si el resultat tenia algun valor, també lamentable. No hi havia qui es queixava que Llorente hagués escrit els seus versos en català? Quan més gran hauria estat la seva glòria d'haver-los fet en castellà! Hi havia, doncs, una contradicció en la Renaixença d'aquells «kulaks» que, posats a parir, no tenien cap inconvenient en negar-la o renegar-la fins i tot en el pla estrictament literari. Alienats, però coherents, això sí. Amb aquestes premisses no pot tenir cap sentit demanar, en aquell temps, una novel·la en català. Això ja no hauria estat susceptible de ser qualificat com «capritxo», tolerable. Una novel·la en català! Ni pensar-ho! Ni hi van pensar. La veritat és que tampoc no va entrar en els projectes dels homes de la corda de Llombart. Eren pocs i estaven massa desarmats i controlats per a somniar en luxes.

cde.uv.es

Resulta curiós, però, un treball que va escriure Tramoyeres (La literatura llemosina dins lo progrés provincial) que Llombart va utilitzar com a pròleg a la seva obra Los fills de la Morta Viva, pel significatiu «lapsus» que hi ha en relació a la novel·la. Tramoyeres, per primera vegada, s'hi atreveix a comparar el cas del seu País amb altres de semblants representats per les minories nacionals europees, tot afirmant que el nostre renaixement no es redueix a una «pura curiositat», sinó a l'afirmació de «l'esperit nacional». Des d'aquest punt de mira propugna la necessitat de fer-se càrrec de «totes les necessitats de la vida». Però quan passa a concretar-les s'oblida, sorprenentment, de la novella: «Tot quant siga objecte de l'activitat provincial, està dins del seu domini. La perfecció de la llengua, lo teatro, la conservació de les tradicions, l'estudi del dret foral, les organitzacions forals, l'economia, la pintura, l'educació popular i la música deuen ser objecte d'estudi, de renovació.» El programa, naturalment, no pretén ser exhaustiu; Tramoyeres només tracta de recordar una sèrie de punts importants. Però la referència a la novel·la hi manca: precisament en la seva gran època. Ara bé, si d'aquest text no se'n pot fer un argument, revela almenys que la novel·la no comptava en el repàs de tot el que calia fer. No era una cosa que tenia a la punta de la llengua. 4) I encara caldria parlar d'una altra forma de refús, en el pla estètic, en la mesura que les novetats literàries podien comportar un perill per al conservadurisme que practicaven sistemàticament els homes de la Renaixença. En Llorente, per exemple, la por és una constant en la seva biografia intel·lectual. Quan uns poetes valencians es van sentir atrets per una temàtica diferent de la que ella havia conreat, s'apressa a manifestar la seva alarma: «Oh, juvenils poetes, que heu de ser nostra glòria! Quin verí los cors vostres ompli i emponçonya?» Llorente no hi acusa solament un malestar estètic sinó que vol sortir al pas de preocupacions que adulteraven la realitat que ell volia porgada de tot «verí». I u es pregunta quina hauria estat la seva reacció davant uns novel·listes que s'haguessin mirat, en «valencià» amb una estètica naturalista o simplement realista, la societat «idíllica» que ell volia conservar. Segurament «mutatis mutandis» hauria repetit, el mateix que Menéndez y Pelayo va escriure en el pròleg al

cde.uv.es

Llibret de Versos, del mateix Llorente, a propòsit d'un teatre en vernacle: aquest havia de ser «per riure» i no ficar-hi, com feien els autors catalans, problemes ni tesis. Tampoc Llorente, ni la seva societat, no haurien aprovat mai un teatre, ni una poesia, ni una novella amb pretensions. També l'estètica havia de ser vigilada: rebutjar-ne tot el que fos una manera de qüestionar les més pures essències valencianes. Tot plegat, doncs —i a la vista de totes aquestes repugnàncies— , el grup dominant de la Renaixença bloquejà l'impuls que Llombart, principalment, pretengué animar, i practicà un simulacre de «valenciania», un joc que no era innocent. En el pla cultural conreà la poesia de «jocs florals», aplaudí en el teatre el «joguet» —«per riure»— o es dedicà en castellà al hobby de la història. Finestres cegues, o en tot cas obertes a realitats inofensives i marginals. El mateix ús que s'hi feia del vernacle era una falsa finestra, una manera de desvirtuarlo, d'especialitzar-lo en dialectes anormals que no poguessin provocar cap inquietud. Els poetes —trobadors, instal·lats en un subjectivisme retòric i trivial— van elaborar un llenguatge arcaic i arbitrari al servei de tòpics repetits incansablement, pàtria, amor, fe. Es marginava així la realitat, la llengua que en formava part. «Las muchachitas de entonces —ha escrit Llorente Falcó— no entendían aquella jerga lemosina que ni siquiera se parecía al lenguaje valenciano que ellas hablaban en sus casas de campo y escuchaban en la calle.-» Tant se val que «las muchachitas de entonces» ni el públic en general no hi entenguessin res. Pitjor hauria estat un qualsevol paregut amb la realitat. El «joguet còmic» va practicar una estratègia equivalent. Escalante —l'autor més important— procedia del poble i era un liberal. Però el trobem apuntat a la tertúlia de Llorente, i servint —com ho ha apuntat Lluís Aracil— a la seva classe, la dominant. Almenys el sainet, per les seves pròpies exigències, hauria pogut proporcionar una finestra oberta —encara que limitada— a la societat valenciana i suplir així d'alguna manera la manca de novelles. Almenys la realitat, a nivell popular de la llengua, hauria pogut estar una cosa vàlida. Per al sainetista això era més viable que per a l'hipotètic novel·lista. Aquest havia d'elaborar un llenguatge per a narrar o descriure, amb totes les dificultats que això comportava. En canvi, l'autor de «joguets» no havia de fer altra cosa que transcriure la llengua parlada. El resultat,

cde.uv.es

però, va ser, en aquest sentit, no solament molt limitat, sinó fals: va fabricar un dialecte «sui generis». Si els poetes «felibres» s'havien forjat una llengua de catacumba, els autors d'aquest teatre popular n'inventaren una d'altra per a provocar el «riure». Amb aquest fi van deformar deliberadament la llengua del poble, i en van fer una «especialitat», un «cocktaih bilingüe. I no solament perquè els personatges utilitzaven dues llengües, sinó també per una abusiva contaminació d'una per l'altra, barrejant-les o trabucant mots. La maniobra —aconseguir uns efectes còmics— anava més enllà de parlar un «castellano estropeado», com deia Unamuno. Tot el muntatge verbal hi contribuïa amb eficàcia, a més, és clar, de les situacions i els tipus. El públic, naturalment, reia, i a costa d'ell mateix, de la seva pròpia llengua. Però no se n'adonava. I els nostres respectables «burgesos» s'ho podien mirar completament relaxats i aplaudien satisfets. De protestes, cap. Només Llombart, tan indulgent en els seus judicis crítics, va dir dels autors d'aquells jocs —amb l'excepció d'Escalante— que no feien altra cosa que portar a les taules «mamarrachos». La mateixa llengua, però, ja ho era. Els mateixos autors no deixaven de marcar la distància entre llengua de cultura —normal— i llengua de «joc»: les acotacions i altres parts accessòries del sainet les escrivien, generalment, en castellà. I per suposat les dedicatòries que en feien a un actor o a la pròpia senyora..., la dissociació quedava així ben clara: no ja una dedicatòria, sinó més encara, un llibre de assaig, una novel·la o un llibre d'història eren impensables en català. El reflexe inhibitori encara dura, malgrat tot el que ja s'ha fet per reduir-lo. Amb la conseqüent «repugnància» de la València «oficial». 5) Un altre refús, encara, a nivell infraestructural: la classe dominant valenciana va deixar de costat —i seguirà amb aquesta actitud durant tota la primera part del xx— la revolució industrial —una altra realitat— ja consolidada en molts països i en la mateixa Catalunya. S'obstinà, pel contrari, a introduir millores en el camp i en veure-hi la seva revolució econòmica. Com ha dit Emili Giralt, s'hi van enterrar molts de diners i molts esforços. La poca indústria que hi havia al País Valencià— la seda sobretot— quedà desmuntada per la plaga que sofrí la morera, i pel seu mateix anacronisme. Els treballadors que van quedar parats a conseqüència d'aquest desastre no pogueren canviar d'ofici per animar un nou creixement industrial, sinó per enderro-

cde.uv.es

car les muralles que encara tancaven la ciutat de València (1866). La nostra «burgesia» s'entestà en la seva opció rural, que trobà en els tarongers un nou estímul. Llorente Falcó escriu en les seves Memorias de un setentón: «ser agricultor se tenia a gala entonces entre el sefíorío». Però també hi trobaven la seva font d'ingressos: «la classe aristocràtica y la burguesa viven principalmente del campo». I com «vivían del campo» estaven molt interessats en retenir una mà d'obra que, amb la instal·lació de fàbriques, se'ls hauria escapat. Això és encara avui una realitat en molts pobles importants del País. Aquest marc sòcio-econòmic també té la seva importància a l'hora de plantejar el problema de la nostra novel·lística, donat que hi ha relació entre industrialisme i novel·la. Aquesta va prendre el seu impuls precisament a l'Anglaterra del divuit on començà també la revolució industrial i es propagà a altres països, sobretot França, que la seguiren pel camí del maquinisme. La industrialització comportava l'expansió dels primitius nuclis urbans i l'existència d'un nou mercat de lectors que trobava en la novel·la la possibilitat de satisfer la seva necessitat d'evasió. Un major accés a l'ensenyament ampliava la base del públic que podia així absorbir una oferta variada, en gusts i exigències, de la indústria novel·lística. València, en girar-se d'esquena a aquests canvis, mantingué durant molt de temps el seu caràcter de ciutat rural i conservadora. Entorn al 1872, la seva població no sobrepassava els 100.000 habitants, xifra que no arribarà a doblar fins el 1900. I el 60 % del cens són analfabets. Si hi sumem la població que de fet no llegia o limitava les seves lectures a papers solts o novel·les barates, queda ben poca cosa perquè es pugui parlar d'un possible mercat. La demanda de novel les per part d'una minoria més selecta quedava satisfeta per traduccions o per les obres que ja els servien els autors espanyols. Per tots els costats que mirem la nostra Renaixença —i acabe ja esta llarga digressió— se'ns apareix limitada i taponada per refusos i inhibicions d'un abast evidentment classista. El fil ideològic passa sense dificultat pel forat de l'agulla: els seus interessos de classe. La defensa de la «personalitat valenciana» la van fer els seus prohoms amb un doble objectiu: per una banda, cara al poder central que ells representaven en la «província» per a esgrimir una «diferència» per tal d'aconseguir el que es calia —sense alçar la veu, naturalment— i, per l'altra, cara al poble, per a dissimular la barrera de classe que els

cde.uv.es

hi separava, marcada a més pel castellà que usaven fora de les seves relacions amb ell. En conseqüència tot això s'havia de traduir també front a Catalunya: els «seniores» valencians oposaren, en bloc, la seva particular renaixença i les seves «taronges», als «draps de Sabadell» i al renaixement polític i cultural català... Amb aquestes coordenades la frustració col·lectiva, en tots els ordres, era inevitable.

EL CAS DE BLASCO IBÀNEZ

Blasco Ibànez va nàixer el 1867, un any abans de la «Gloriosa». Encara adolescent, ja tenia tractes amb alguns protagonistes d'aquesta revolució i, aviat, es va fer notar en la vida pública per les seves inquietuds polítiques i literàries. Era evident que aquest jove, ben dotat, tenia al davant un futur prometedor. El seu destí, però, no va ser coherent ja que no va quallar en una possibilitat determinada. Hauria pogut ser un gran polític perquè en tenia, com ho demostrà, la vocació, i la cosa no passà d'un curt ï sorollós episodi de la seva vida. S'hauria pogut convertir en el gran escriptor que necessitava la «Renaixença» valenciana, però, després de connectar-hi, se'n va desinteressar. Hauria pogut ser el gran novellista en castellà del País, però tampoc no prosperà en aquest sentit, després de les cinc novel·les del «cicle valencià». El novel·lista que Blasco portava dins d'ell no aconseguí obrir-se un camí reial i es va perdre —a la seva manera i de diferents maneres— en una literatura convencional. Per això crec que estudiar el seu cas significa verificar l'abast dels factors que hem assenyalat com desfavorables per a la novel·lística valenciana. La producció literària de Blasco va començar estimulada per Constantí Llombart, fundador de «Lo Rat Penat». Al calendari d'aquesta societat publicà, el 1883 —tenia setze anys—, la seva primera narració en català: La Torre de la Boatella. Un any més tard, i en la mateixa revista, n'aparegué una d'altra, Fathimah. Les dues narracions evoquen episodis de la València musulmana. Lo darrer esforç —que guanyà un accèssit als Jocs Florals— s'ocupava ja d'un tema —un episodi de les «Germanias»— que havia de resultar suggestiu per al jove revolucionari. Aquesta peça havia restat inèdita fins que Alfons Cucó la publicà

cde.uv.es

junt amb les abans citades i una d'altra més posterior: En la porta del cel. Cal dir que aquestes narracions encara tenen interès perquè —sobretot les dues últimes— estan escrites amb temperament i traça. En català, però, Blasco ja no en va donar cap mostra més. En morir Llombart, trencà amb la Renaixença, que, definitivament monopolitzada pel grup conservador de Llorente, ja no podia tenir cap atractiu per al republicà Blasco: «Lo Rat Penat» esdevingué el «Murciélago alevoso». A partir del 1888 va publicar en pocs anys unes quantes novelles. Algunes, com Romeu el guerrillero, de caràcter històric. D'altres, Adiós a Schubert, Mademoiselle Norma, s'orienten cap al realisme. Aleshores hi havia plantejada en les lletres castellanes la polèmica sobre el naturalisme, la «cuestión palpitante», com la batejà la Pardo Bazàn. Doncs bé, en aquest clima Llorente escrigué una «Crònica sobre el movimiento literario valenciano en 1888» —que va aparèixer en la Espaha moderna— en què parla precisament de la nova orientació que seguien les dues novelles de Blasco. En aquestes obres, escriu, el seu autor s'aparta de «las narraciones históricas y legendarias para buscar en la sociedad contemporànea sus argumentos y sus personajes». Ignoro si Blasco havia llegit ja les novel·les de la Pardo Bazàn i de «Clarín». El fet, però, és que Llorente pren les seves distàncies davant el realisme que apuntava en les obres de l'escriptor valencià. En referir-se a M. Norma, per exemple, diu que està «impregnada de ese "calor de humanidad" que ahora se busca en la novela y que parece que todo lo que cuenta lo "haya vivido el autor", como hoy se dice». Expressions tan innocents com les que Llorente mateix posa entre cometes resulten xocants ja en aquells anys que el realisme estava a punt de jubilar-se. La voluntat de realisme, la passió per la realitat, no entrava en els propòsits del pontífex de la Renaixença, ni en els de la societat que ell representava. Llorente s'inquieta —una vegada més!— davant un Blasco massa decidit per la via moderna i li desitja que pinte «tipos y costumbres mas decorosas que las de aquella actriz de lupanar». Amb aquesta confiança afirma: «es seguro que Blasco ha de producir novelas exquisitas». «Exquisitas»: tot un adjectiu que tancava la porta a la novel·la en ple naturalisme. Ni tan sols li parlà, en tant que «renaixentista», per a desitjar-li que omplís el buit de la novel·la regionalista valenciana... De moment Blasco no va seguir el consell de Llorente ni tampoc

cde.uv.es

el programa de Zola. El que va fer és emprendre la via del fulletó, a la manera d'Aygual de Izco, amb unes obres de caràcter republicà i anticlerical com jViva la República!, La Arana negra. En aquesta última tornà a publicar, en un apèndix, La Mónita, antijesuítica que ja havia donat a conèixer el seu paisà Aygual... L'estància de Blasco a París, on conegué Zola, el va desviar, afortunadament, de continuar pel camí del fulletó. Entre 1894 i 1902 publicà Arroz y tartana, Flor de Mayo, La Barraca, Entre naranjos i Cahas y barro. Per primera vegada en la història de la novel·la valenciana Blasco va reflectir-hi la realitat que tenia davant els ulls. Com havia estat possible aquesta audàcia? Però, també, per què Blasco tancà aviat aquest cicle valencià per a passar, com digué, a «otras cosas»? La nostra novella visqué en Blasco Ibànez la prova de foc de les seves possibilitats i no en va resistir la prova. La novel·la és, crec, bàsicament, una representació de la vida. Ara bé, perquè aquesta representació tingui consistència cal que hi entrin en joc interessos i motivacions de caràcter crític i estètic. És aquest punt de mira crític —conservador o progressista— el que fa de la imaginació novel·lesca una activitat coherent i un mitjà d'accés a la realitat. I el que permet al novel·lista veure un sentit en els fets i una possibilitat d'organitzar-lo en un món. Hem vist que aquest punt de mira davant la pròpia realitat no funcionava entre els valencians. La classe conservadora —que podia exercir-lo—, ficada en la seva closca rural, ni tan sols tenia l'oportunitat d'oposar-se, per exemple, a les innovacions i conseqüències d'un industrialisme que no es va produir. La dinàmica social i econòmica de València era molt limitada. Els intel·lectuals més liberals gravitaven en el cercle conservador que era la ideologia dominant. També ells tenien els seus horts de tarongers i es lligaven així al món rural. Tot aquest bloc social estava a la defensiva i preferia tancar els ulls. Hi havia també els republicans, però aleshores constituïen una massa incoherent i revoltosa centrada en una actitud frenèticament antimonàrquica i anticlerical. Quan Blasco entra en l'escena política valenciana el republicanisme autòcton es troba fatigat i desorientat. Aviat es va convertir en líder d'aquest grup, aconseguint trencar la calma d'aquella València de finals de segle. Blasco es convertí en poc temps en el primer intel·lectual liberal que no es va deixar absorbir per la classe conservadora, que va veure en ell una mena de «out-

cde.uv.es

sider», o de «dimoni», en termes ben pensants. Des de les pàgines de «El Pueblo» —que ell va fundar per a disposar d'un instrument de combat— inquietà i avalota la societat valenciana. Aquesta actitud rebel, no mediatitzada ja per les forces tradicionals i pels seus reflexos inhibicionistes, li van permetre, en principi, una visió independent i crítica. I com, a més, tenia pasta de novel·lista, concurrien en ell les condicions necessàries per a crear un món imaginari encara inèdit entre nosaltres. Contra aquesta hipotètica obra conspiraren unes condicions objectives i unes limitacions subjectives, no alienes a aquelles. Blasco era això que se'n diu «una força de la naturalesa», dotat d'un gran temperament i d'una poderosa energia. La seva naturalesa recorda la de Balzac. Com aquest, era un tipus fantasiós, genial i vulgar alhora, que es va embolicar en especulacions financeres. Balzac tractà d'explotar unes mines per a enriquir-se i Blasco va fundar unes colònies a l'Argentina. Tots dos —que començaren pel fulletó—• s'embarcaren en negocis editorials. Fins i tot, Blasco tingué, com el novel·lista francès, la seva «polaca» que tractaria de corregir i polir els seus modals. Però Balzac acabà tancant-se en el seu gabinet com un monjo, i Blasco, després de la seva aventura política i financera, acabà instal·lant-se a la «Còte-d'Azur», com un senyoret desplaçat i mistificat, envoltat d'una fama sospitosa. Escriure novelles no fou per a ell —malgrat la seva obra tan extensa— l'objectiu primordial. El mateix Blasco confessà que escriureles era una forma més d'actuar: «Fo soy un hombre que vive y, ademàs, cuando le queda tiempo para ello, escribe por una necesidad imperiosa de su cerebro.^ Aquest «ademàsD, aquest marge que es reservava com a novel·lista en la seva vida, presenta un Blasco, de fet, dissociat, contradictori. Perquè ell, es veia també com un narrador nat, posseït pel dimoni de la fabulació: «De nacer yo en un país salvaje, sin libros, sin escritura, tengo la certeza que caminaria jornadas enteras para ir a contarle a otro hombre las historias que se me ocurriese imaginar en mi soledad.» Però Blasco no volgué —o no pogué— limitar-se i concentrar-se en la seva tasca de novel·lista, no solament perquè es refusà a assumir integralment la seva vocació literària, sinó també perquè —i n'era una conseqüència— es deixà portar pel seu instint, refiant-se en els seus dons naturals. <tZola —afirmà— era un reflexivo en literatura y yo soy un impulsivo.y En dir això —i sense lamentar-se'n— no veia com es separava dels

cde.uv.es

grans mestres de la novella: perdia en acceptar-se només com un «impulsivo» la possibilitat de configurar el seu propi univers: «El que verdaderamente es novelista —li escrivia a Cejador— posee una imaginación semejante a una màquina fotogràfica, con el objeíivo siempre abierto. Con la misma inconsciència de la màquina, sin enterarse de ello, recoge en la vida ordinària fisonomías, gestos...* Es tota una confessió que revela els poders de Blasco, però també les seves limitacions: perquè, a més, calia orientar, seleccionar, muntar el treball de la «màquina» d'acord amb algun propòsit o programa. La postura crítica de Blasco va sofrir els mateixos defectes que la seva vocació literària, i contribuí a espatllar-la també. De la mateixa manera que es negà a reflexionar sobre el seu ofici —parle, naturalment, de la reflexió que acompanya la creació—, tampoc no va fer de la seva actitud contestatària una forma de comprendre la societat en què vivia. Es comportà igualment com un «impulsivo», i això no el va deixar veure el que tenia al seu davant. L'esquematisme doctrinal que el guiava —uns ideals jacobins— el projectà sobre la vida municipal de València, i no el deixà explorar sistemàticament la realitat valenciana. Un home com Blasco que adorava, per exemple, la idea de llibertat —per a ell un objectiu primordial— no va tenir la menor idea de les llibertats concretes i col·lectives del seu poble. Tota la seva fabulosa energia es va perdre en lluites locals i en projectes enormes que demostren fins a quin punt vivia en els núvols. Una mostra n'és el seu somni —no podia ser un pla— de convertir València en una Atenes moderna. Per començar quan parlava al poble, la gent li pregava de fer-ho en «valencià»... Tanmateix va escriure les novel·les «valencianes»: que són precisament la part de l'obra de Blasco en què hi ha la feliç conjunció de la seva imaginació creadora i de la visió d'unes realitats socials: €con la misma inconsciència de la màquina», ara ben encarada, aconseguí captar les imatges més completes i fidels. El fet, però, que no continués per aquest camí demostra fins a quin punt van ser aquestes obres una contingència, un fruit d'un impuls més. El mateix Blasco confessà que havia tancat el cicle valencià de les seves novel·les perquè el filó havia quedat esgotat... El que havia passat, més bé, és que s'havia trencat l'impuls, sol·licitat per nous interessos. U no pot creure que aquell Blasco, que tan intensament havia viscut entre els valencians, que tantes coses sabia d'ells, pogués dir que havia acabat

cde.uv.es

amb un «filón» que, ben mirat, havia començat només a explotar i que abandonà quan anava a entrar en la seva maduresa. Sense un plantejament clar, reflexiu, la tasca de Blasco com a novel·lista i com a polític s'havia de frustrar. De la mateixa manera que tancà el cicle valencià de les seves novel·les, plegà també en el camp de la política. I abandonà, encara jove, València. Encara que afirmà sempre —i sincerament— el seu amor per València va trencarhi els seus vincles i va considerar com un temps perdut el seu episodi valencià: «jCuànto he hecho el loco allí!», s'exclamà anys més tard... Li va fallar la seva societat i Blasco en fou víctima. Les frustracions i incoherències que he assenyalat com «subjectives» traduïen, potser, les insuficiències objectives en què es va moure. Una societat anormal no li va permetre de ser un novel·lista —o un polític— normal. Les primeres novel·les —incloent-hi les «bones»— les va escriure entre la major indiferència general, que només una operació editorial planejada a França —la traducció de La Barraca— va trencar. Sense aquesta promoció feta des de fora, Blasco estava condemnat a ser solament per als valencians un agitador, temut o venerat, però no un novel·lista. No ho va ser ni tan sols entre els seus correligionaris, sense comptar els qui no sabien llegir. «Mis bravos lectores del diario —escrivia el 1925 a propòsit de La Barraca— solo pensaban en el triunfo de la República.» No existia un públic que pogués estimular-lo amb la seva atenció. Als seus «bravos lectores», digué, «no podían interesarles gran cosa unas luchas entre huérjanos, rústicos personajes que ellos contemplaban de cerca a todas horas». També Blasco s'hi va desinteressar i cansar. Sense un compromís amb el seu País, sense un projecte coherent, no podia tenir les defenses morals necessàries per a resistir una València cada vegada més desballestada i mesquina que no estava a l'altura de les seves ambicions. Ni aquestes a l'altura de les necessitats més concretes i específiques del País. I tots van perdre en aquest «quid pro quo»: Blasco emigrà i, després de passar per les seves novel·les espanyoles, es convertí en un escriptor «cosmopolita» i sofisticat. En el fons —d'una altra manera, clar— tornava a la paraliteratura, amb els ulls posats, ara, en Hollywood... Ni tan sols ens donà les «memòries» que Anatole France li demanava. El món que Blasco portava dins quedà inèdit.

cde.uv.es

LA PROVÍNCIA OBERTA

Durant la primera meitat del nou segle el País Valencià mantindrà la seva infraestructura basada en el camp i en l'exportació de productes agrícoles, especialment la taronja, cada vegada més conreada. València, però, alhora que creixia i renovava la seva façana urbana, esdevenia més provinciana i indefinida. Per una banda, s'accentúa l'emigració de les classes més acomodades cap a Madrid, el seu punt ideal de residència. Hi troben l'oportunitat d'una vida social més suggestiva, de gestionar els seus afers o d'intal lar-se en l'alta administració. Terratinents molts d'ells, veuen en les seves finques valencianes el sòlid recolzament del seu «status» i una base per a caciquejar. Del País en diran la «terreta», tòpic interessat i sentimental del seu «patriotisme» localista que afirmen en ocasió de qualsevol solemnitat. I que tracten de demostrar amb els «favors» personals o públics que, de Madrid estant, poden obtenir per als seus paisans. Amb les seves «influències» aquests personatges facilitaven, a més, l'emigració dels nostres artistes i dels nostres intel·lectuals poc disposats a restar en una societat que se'n despreocupava. Es creà així la convicció, que Ignasi Villalonga acabaria formulant com una tesi, que els valencians necessiten ser trasplantats per a donar rendiment. Se'n va donar, però, una versió més popular —«.valencianos que triunfan»— que no solament amagava la nota depriment del fet, sinó que tenia —i segueix tenint— un to triomfalista i autosatisfet... Aquesta tendència a fugir de València no era una novetat, però cal dir que fins aquest moment havia existit una major vinculació entre el País i les seves classes rectores. Els intel·lectuals valencians encara havien pogut mantenir un cert nivell cultural animant associacions i publicacions de diferent índole. Tot això, ara, anà perdent consistència i les grans «figures», a escala local si es vol, ja no hi estan presents, Després de l'espantada de Blasco Ibàfiez i de la mort de Llorente, ja no circula per València cap nom equivalent. Per altra banda, la capital es ruralitzada encara més amb l'arribada de moltes famílies dels pobles, també interessades en elevar el seu «status». Sense tradició cultural no podien aportar res que pogués compensar el buit que havien deixat les «élites» trasplantades. Per

cde.uv.es

acabar-ho d'espatllar el corrent immigratori castellano-parlant col·laborava no solament amb la seva indigència cultural, sinó amb l'element pertorbador de la seva llengua pròpia: s'accentuava així el ja secular procés de castellanització del País. La llengua autòctona perdia defenses quan el que calia era guanyar posicions. La «província», doncs, s'obre, per afeblir-se culturalment i cívicament. Un símptoma significatiu: les regulars i tradicionals representacions d'òpera comencen a extingir-se. De tant en tant, els valencians acusaven, queixant-se'n, aquest clima de decadència. El 1909, per exemple, Peyró afirma que «Valentia, la región levantina, en el mapa intelectual no existe». I, naturalment, hom mirava els progressos de Catalunya com un punt de referència obligat. Mirada aquesta que patia d'estrabisme perquè girava també cap a Madrid. Aquest desajust no permetia el plantejament coherent d'una recuperació pròpia, sinó només el rampell patriòtic —manicomialment «particularista»— que fugia del foc —Barcelona— per caure en les brases —Madrid—. Un botó de mostra: Peyró, després de fer la constatació més amunt citada, no se li va ocórrer altra cosa que convocar una assemblea que estaria integrada per grans valencians —que havien triomfat a Madrid— amb el propòsit de posar en marxa una Universitat lliure, que s'encarregaria també de confeccionar un diccionari i una gramàtica «en llemosín». La llista dels convocats és sensacional: García Sanchiz, Gabriel Miró, Azorín, Blasco Ibàfíez, Rafael Altamira... Tots ells escriptors en castellà i poc coneixedors o interessats en el tema. No figuren, però, en la «convocatòria» cap dels filòlegs «catalans» o mallorquins que no feien altra cosa que treballar en aquest camp: almenys com «observadors» alguna cosa útil haurien pogut aportar a la magna obra «llemosina»... Era igual, però. Es tractava només —com ha estat habitual entre nosaltres— d'afirmarse amb una traca verbal gairebé sempre disparada per conjurar unes responsabilitats que la presència del «model» català posava inquietantment al descobert. Aquestes responsabilitats les van assumir, com pogueren, els nous grups de «valencianistes» que començaren a funcionar a principis de segle. El seu compromís significava un refús de l'absentisme dels nostres intel·lectuals i una voluntat de resistir la creixent provincialització del País. En aquest sentit tractaren d'una manera cada vegada més decidida i definida de superar el gran dèficit que la Renaixença havia

cde.uv.es

legat a les noves promocions, així com les seves seqüeles «ratpenatistes ». En El valencianisme polític d'Alfons Cucó es pot trobar la història de les diferents temptatives que feren aquests joves per tal de despertar la consciència nacional dels valencians i de posar en marxa una cultura pròpia. Era un combat desigual contra la dimissió i el sucursalisme tant de l'esquerra com de la dreta. I contra l'anticatalanisme de tots, perquè les posicions que ara mantenien els joves s'acostaven a l'àmbit català, cosa naturalment inevitable si es volia una sincera i coherent represa de la pròpia personalitat. Contra corrent van progressar en el camí de definir políticament i cultural al País i d'acostar els diferents partits sota una consigna comuna valenciana. Dins aquest marc general cal repassar ara la narrativa valenciana. Ho faré en dues etapes: la primera des de principis del xx fins a la dictadura i la segona des d'aquest episodi fins la guerra civil del 36. a) En unes condicions socials i culturals tan poc favorables com les que acabem de veure, la novel·la, en castellà o en català, no pogué remuntar la pobra tradició que arrossegava. Hi incidia de més a més, el començament de la crisi de la novel·la europea, crisi que qüestionava l'herència del dinou i la portava a cercar nous camins. Naturalment, aquests canvis es produïren en els fronts d'avantguarda, però, de totes formes, hi ha una certa desorientació general entre els nous novel·listes. A València l'herència de Blasco Ibànez va donar poc de sí. Molt superficial fou la seva influència en els escriptors que tractaven d'imitar-lo. Avui ningú no recorda ja els noms d'Ismael Rizo, Ramon Trilles, Ricardo Agrasot, Tomàs Orts, Vicente Pla, etc. Tota aquesta producció, en castellà, pertany a la primera dècada del xx. Més continuada fou la producció de Manuel Ciges Aparicio, que entre 1905 i 1932 publicà unes quantes novel·les de denúncia social. En aquesta data aparegué també una obra, escrita molt abans, de Rafael Comenge (El roder Micalet Mars) sobre el bandolerisme valencià, un tema que —com tants d'altres— es va deixar Blasco Ibàflez per novel·lar... Molta més importància tenia en aquest moment en les lletres castellanes el modernisme, que professava una estètica més apropiada per als poetes que per als novel·listes. Els escriptors valencians més importants, com Azorín i Gabriel Miró, desvinculats del seu País, es van trobar a gust practicant una literatura en què els jocs d'estil tenien

cde.uv.es

una importància primordial. Els llibres d'Azorín —les «novel·les» almenys— no tenen res a veure ni en aquest pla amb la realitat valenciana. Només Superrealismo i alguna cosa més en són una excepció. Gabriel Miró, un altre emigrat, primer a Barcelona i després —era la seva obsessió— a Madrid, va centrar la temàtica de les seves obres en les terres alacantines. Ara el qui hi domina és l'exercici verbal aplicat, sobretot al paisatge. Aquest, però, està tractat més poèticament que realísticament. Són paisatges excessivament subjectius: més sentits i somniats que no pas vistos. Amb aquesta actitud les seves pseudonovel·les encara que «alacantines» podien ser escrites en castellà —almenys pel que respecta a les centrades en comarques de parla catalana— sense gaires problemes, donat que la realitat hi és només al·ludida o eludida. L'artifici decadent té en el «charlista» Federico García Sanchiz el seu exponent en novel·les que van des de Por tierra fragosa (1906) fins Playa dormida (1957). El famós historiador Rafael Altamira es dedicà també a la narrativa, en la qual evoca paisatges i costums de la seva terra alacantina (Cuentos de Levante, Cuadros alicantinos, Cuentos de mi tierra, etc). La línia del fulletó —ja en decadència— encara es troba representada per autors valencians, com «Alvaro Carrillo» (pseudònim de Rafael del Arco) i, sobretot, per Luis de Val, successor de Pérez Escrich. Rafael Pérez y Pérez que s'estrenà en la novel·la «rosa» amb La senora (1914), es faria aviat molt popular. Pel que respecta a la narrativa en català, cal dir que és en aquest període quan comença a ser assajada per uns i altres, i amb més o menys fortuna. Limitada fins aleshores a la premsa satírica, i a pesar del pes que aquesta seguia tenint encara, hi hagué intents per escaparhi. La direcció més generalment seguida fou la «costumista» i trobà en Salvador Guinot la seva expressió més depurada. Un segon corrent, més prim, el podem situar dins el «modernisme», representat especialment per Eduard López Chavarri. Pel que fa a la primera tendència cal dir que no tots els escriptors eren estrictament «costumistes». Alguns d'ells tractaven, més aviat, de seguir Blasco Ibàfiez. Ara, de fet, com no tenien massa ambicions literàries —per manca d'una autèntica vocació o d'una adequada formació—, no van passar d'un regionalisme anecdòtic i superficial. «Cos-

cde.uv.es

tumista» al capdavall, encara que hi hagués la nota «realista» o fins i tot «naturalista». I és que, a més, hi havia, pel mig, afavorint el reflex «costumista», el problema de la llengua. Sense una llengua gramaticalment normalitzada no resultava fàcil d'elaborar una narrativa normal, oberta a diferents temptatives. La Renaixença —ho hem vist ja— va fer ben poca cosa per a crear una llengua literària. No ho era ni el «llemosí» dels poetes, ni el «dialecte» del «joguet» o dels papers festius. En conseqüència hi hagué un condicionament recíproc entre llenguatge colloquial i temàtica «costumista». Aquesta obligava a servir-se del dialecte de la mateixa manera que aquest inclinava l'escriptor a gravitar cap als aspectes «típics» popularistes. La necessitat de deslligar aquesta associació fatal només podia ser sentida des d'unes exigències de cultura. Però els «cultes» emigraven o seguien tributaris del seu castellà. Sense una llengua normal es va elaborar una narrativa que no podia fer-se càrrec de la realitat normal. El «dialecte» en determinava per ell mateix una visió dialectal, fins i tot en aquells autors que es proposaven ser «realistes». I si deliberadament volien ocupar-se de temes «populars» no veien la manera d'evitar el llenguatge bastard d'aquest gènere. Hi ha un testimoni explícit en aquest últim sentit. En un «Rahonament lliterari» que Sanmartin i Aguirre va escriure a manera d'epíleg d'un recull de papers satírics en prosa i en vers (Jagants y nanos), exposa els seus dubtes gramaticals com escriptor. «Si adoptava —diu— per complet el llemosí-valencià, m'esposava sense voler, a caure en lo arcaisme; mentres, per lo contrari, si ab l'ortografia castellana, adoptava el valencià que huy se parla, plagat de barbarismes per la ignorància filològica del poble castellaniçat ademés (...) tenia forçosament el perill de resultar antiliterari.» Sanmartin, per evitar aquests dos extrems, es declara «eclectich». Incoherentment eclèctic. Perquè, d'una banda, afirma que utilitzarà mots antics que ja s'han perdut, i de l'altra, n'evitarà uns quants perquè «desdihuen de treballs llaujers, com son generalment els festius». I així adverteix: «no he volgut escriure, per exemple, altre per atre, Església per Iglesia, nosaltres per nosatros, fins per hasta, nengú per ningú, oblit per olvit, etc, etc, que son com, ab verdadera propietat devia haverlos escrit». El «rahonament» s'hi perd: amb aquest criteri, l'«eclecticisme» acaba sent il·lusori en favor

cde.uv.es

del «valencià que huy se parla», amb algunes incrustacions arcaiques 0 capricioses. Naturalment aquests «procediments» tan personals i arbitraris no eren els que calia seguir per normalitzar la llengua. I encara hi havia un prejudici fatal que feia impossible d'arribar-hi. Quan Sanmartin i Aguirre va bandejar els mots adés citats, ho fa no solament per les exigències d'un gènere —el «festiu»—, sinó perquè «podrien parèixer als lectors (...) un tant catalaniçats». Amb aquest argument no hi havia manera d'arribar enlloc. Com normalitzar la nostra llengua sense que resulte catalana? Era la quadratura del cercle. Encara avui, hi ha qui s'hi calfa el cap... Amb bones intencions, però curtes de vista, a la manera de Sanmartin i Aguirre, la llengua literària no podia sortir del seu «impasse». 1 amb ella la narrativa, que quedava així condemnada, en principi, a ser només una suma de «treballs llaujers». Tanmateix hi hagué el propòsit, amb totes les limitacions ja esmentades, de tirar endavant. En 1908, Lluís Bernat encetà la publicació de «El cuento del Dumenche» per tal d'estimular la creació i la lectura entre els valencians. En aquest setmanari Bernat defensà, en contra de Llorente, la neccessitat d'utilitzar una llengua més viva que la dels poetes, poc llegible. El 1904 havia publicat ja una novel·la, Caciquisme roig, en la qual tracta de contar les rivalitats entre blasquistes i sorianistes, que tant d'enrenou van armar en la València de començaments de segle. Publicà també alguna narració curta i una altra novel la (Nit de novios). «El Cuento del Dumenche» es trencà amb el número 51. Els últims ja eren «joguets còmics». Una col·lecció semblant la va treure a llum en 1910. Morales Sanmartin, amb el nom de «El Cuento valencià», hi va publicar obres de Tolstoi, Narcís Oller i Pérez Galdós. Morales Sanmartin publicà també algunes narracions (Cadireta d'Or, Idil·lis llevantins, La primera flor) vagament «naturalistes». Els títols de les obres que escrigué en castellà recorden més Blasco Ibàríez: Racimo de horca, El Espectro, La alcaldesa, etc. Altres col·leccions que es sumaren a les ja esmentades: «Rondalles valencianes» (1912), «El cuento del dissabte» (1914), «El cuento nou» (1915). La més important, però, fou «El Cuento del dumenche», que Vicent M. Carceller sostingué des del 1914 fins el 1921, amb un total de 366 números. Navarro Cabanes ens informa que la «joventut valencianista desde 1919 puja el to literari de la publicació, que no fon acceptat per el públic, acostumat a les chavacaneries». Per aquest

cde.uv.es

costat també el públic obligava l'escriptor al dialecte i amb ell a la «chavacaneria». Costava de remuntar així el «to literari». L'intent més reeixit per dignificar al costumisme correspon a Salvador Guinot, amb les Escenes castellonenques (1905). «Se trata —ha escrit Ricard Blasco— de una narrativa colorista y vibrante, de intensa jrescura, que enlaza con mejor tradición clàsica, sin renunciar a una càlida palpitación popular.» Més tard, com ja veurem, Castelló donaria nous escriptors que van seguir la fórmula de Guinot. El costumisme tingué també a Alacant alguns representants: Joaquim Amo escrigué unes «estampes del vell Monòver» amb el títol de Canyissades; E. García Martínez, Cap d'Estopa; Rodolfo de Salazar, Remediets i Francisqueta, i Abelardo L. Teruel, La rià. Tots aquests títols aparegueren en la primera dècada del segle. Recordaré també, per tancar aquest apartat, les obres de V. Navarro Reig (La pau dels pollets, 1913); Francesc Ombuena (Lletres valencianes, 1914); J. Ruiz de Lihory (Cuentos i llegendes regionals, 1918) i F. Puig Espert (Nits d'hivern, 1919). El segon corrent —el «modernista»— representava estèticament l'extrem oposat al «costumisme» tradicional. Entre els dos quedava inèdita tota una àmplia gama de la realitat. El marge «costumista», en un sentit estricte, estava constituït per tot allò que resultava «típic», excepcional, i, de més a més, a punt de ser esborrat pels canvis socials. Precisament és el propòsit de fixar-ho per escrit abans que desaparegués el que portà alguns escriptors a ocupar-se'n. El «modernisme», per la seva part, més preocupat per construir una prosa «artística» o per copsar una visió suggestiva i fragmentària de les coses, esquivava la representació directa de la realitat quotidiana. Els dos extrems podien, però, tocar-se per algunes bandes: la tendència a construir «quadres», per exemple, o el refús de l'industrialisme... Tanmateix entre nosaltres, aquesta possible conjunció, sense una adequada elaboració amb les tècniques «modernistes», va caure més del costat tradicional «costumisme». Qui hi va escapar amb més fortuna fou Eduard López Chavarri. El 1907 publicà Cuentos lírics, amb un pròleg de Santiago Russinyol, que apadrinava significativament aquesta temptativa valenciana. Hi presenta López Chavarri com un militant d'allò que per a Russinyol era l'essència del modernisme: la rebel·lia, l'inconformisme individualista. «Quan es va aixecar —diu— aquella bandera que van començar a dir-ne modernisme, ell va ser un dels

cde.uv.es

"abanderados" y ara que fins les planxadores y els barbers y les castanyeres tenen tendes modernistes, ha deixat la senyera a casa y només la trau els dies de festa.» Clar, Russinyol parla pensant més en Barcelona. Perquè a València el modernisme no va arribar a quallar ni entre les classes altes. Wagner, també predicat per López Chavarri, no havia entusiasmat gaire els valencians. Tampoc el modernisme en art no arribà a ser gran cosa. Pel que respecta a la nostra literatura, el mateix Russinyol hi assenyalava el buit: «A València, ahont només s'ha escrit en vers, o en broma, o p'el teatre, posar-se a escriure en prosa seria es una gran rebelió.» D'alguna manera així era. Els contes del recull de López Chavarri comportaven en general —algunes d'aquestes narracions són encara costumistes— un altre to i més ambició literària: l'humor grotesc, el lirisme, la pinzellada impressionista, l'intimisme... La mateixa formació musical de López Chavarri hi contribuïa de vegades molt concretament en la mateixa composició d'algunes peces («Sonata curta», per exemple). López Chavarri encara es va superar —des del punt de mira formal— amb el següent llibre, De l'horta i de la montanya (1916), en el qual, amb una prosa nerviosa, treballada, tracta d'expressar les imatges —paisatges i pobles— que troba en els seus itineraris. Hi ha no solament un toc emotiu en la manera de pintar el que veu, sinó una imaginació que tracta de transfigurar-ho, de vegades fantàsticament («El combat de les boires»). Hi ha també com un «leit-motiv» típicament modernista: la censura de la vida urbana. Ja de regrés de la seva excursió, el viatger retroba, mentre s'acosta a la ciutat, els seus desavantatges. Així acaba el recull pròpiament dit, perquè el volum es clou amb una llarga narració que és una mena de drama rural (Flor de Taronger). Cal dir també en favor d'aquest llibre que està escrit amb una llengua gramaticalment prou acostada a la dels escriptors de Catalunya, en aquell moment. Cal dir també que aquesta obra inaugurava el catàleg de la «Biblioteca València», dirigida per Miquel Duran i Tortajada, i editada a Barcelona. Aquesta col·lecció, ben presentada, s'anunciava amb un programa ambiciós: publicar cada dos mesos un volum «d'autors valencians i estrangers de literatura —novela, contes, poesia—, història, filosofia, ciències, art, etc, escrits tots en llengua valenciana». Hi aparegueren només alguns títols, entre ells una traducció de La Barraca, de Blasco Ibànez.

cde.uv.es

Al modernisme pertany també l'obra de Gonzàlez Martí, que contribuí a divulgar el nou moviment amb la seva revista lmpresiones (1908-1909). Publicà Els novios de la penya verda (1914) i una sèrie de narracions que recollí anys després amb el títol de Contes del pla i de la muntanya. Més o menys dins aquest corrent van publicar algunes narracions —entre 1908 i 1909— Joan Ruano, Francesc Valls, Amadeu Legua i Francesc Povo. Una mica posterior són Daniel Martínez Ferrando, Jacint Maria Mustieles, Navarro Borràs, Tomàs i Martí, Puig Espert, Gascó Contell, Ferrandis Agulló, Martínez Sabater. .. b) Els anys de la dictadura van ser un parèntesi negatiu per a la vida política i cultural a València. Amb la caiguda de Primo de Rivera s'encetà una etapa molt activa en el procés organitzador de la nostra personalitat. Entre 1927 i 1930 aparegué una publicació de gran qualitat: Taula de lletres valencianes, que va ser seguida d'altres, igualment notables, La República de les lletres, El Camí, etc. La llengua literària —el problema seguia pendent— trobà per fi l'oportunitat de comptar amb unes normes, en l'encontre que van tenir els escriptors valencians a Castelló el 1932. S'hi acordà seguir la reforma de Pompeu Fabra, adaptada a les peculiaritats pròpies. El nivell cultural del valencianisme s'elevà considerablement. Hi ha una major incorporació d'universitaris, cosa que afavorí un to general més responsable. En general, el seu treball es va repartir entre la política, la poesia, l'erudició i les empreses de difusió cultural. La necessitat d'estimular els narradors valencians va portar a un grup d'escriptors (Adolf Pizcueta, Hernàndez Casajuana, Duran i Tortajada, Bolea, Almela i Vives) a crear una plataforma editorial que els donés a conèixer. Volien també —com abans Lluís Bernat— acostumar el públic valencià a llegir en la seva llengua, cosa que els va portar a una dubtosa estratègia sobre l'ortografia que calia usar. Per exemple, escriure primer Nostra Novela —era el nom general de la col·lecció— amb ela senzilla, i després Nostra Novel·la, amb ela doble, era portar massa lluny la seva prudència... El primer títol —La volta del rosinyol, de Maximilià Thous— aparegué el 1930 i l'últim —El maniquí d'Argila, de Carles Salvador— el 1931. En total 60 obres —curtes— de diferents autors: Lluís Guarner, Carreres de Calatayud, Eduard Buil, Martí Orberà, J. Vento, Ferrandis Luna, Llorente Falcó, etcètera. Hi col·laborà també Lluís de Val, que, enriquit ja amb els

cde.uv.es

seus fulletons, s'havia retirat a València, on es comprà un palau. Alguns d'aquests escriptors com Carles Salvador i Almela i Vives havien publicat ja anteriorment algunes narracions. En general es tracta d'una narrativa més preocupada ja per la forma que de vegades acusa, fins i tot, preocupacions avantguardistes. Era ja, des del punt de mira literari, un progrés respecte de l'etapa anterior. Ara, aquestes obres no eren ni per la seva intenció, ni per la seva extensió, «novel·les». Entre les més llargues es pot citar Icar o la impotència (1930), d'Artur Perucho, i El cavaller del dubte (1933), de Francesc Carreres de Calatayud. Els escriptors de Castelló van seguir la via «costumista» de Salvador Guinot amb molta dignitat: A. Sànchez Gozalbo (Bolangem de dimonis, 1931), Josep Pasqual Tirado (Tomba Tossals, del 1930, i De la meua garbera, del 1935), Lluís Sales (Fontrobada, 1932). Però el narrador valencià realment important d'aquesta època fou Ernest Martínez Ferrando. Resident a Barcelona, la seva narrativa no incideix directament en la realitat valenciana, tot i que sempre s'hi va trobar vinculat espiritualment. Només d'aquesta manera, remota, està present València en la seva producció literària que encetà amb Les llunyanies suggestives, el 1918, i que continuà amb altres narracions (algunes represes en nous llibres, com Primavera inquieta i El petit Rovira). A més d'una novel·la (Una dona s'atura en el camí, 1935), publicà a L'Estel abans de morir el recull L'altre geperut (1963). L'anàlisi d'aquesta producció requeriria un espai que no cap en aquest repàs panoràmic. Joan Fuster, però, ja n'ha fet unes puntualitzacions bàsiques. En castellà Juan Chabàs Martí i Juan Gil-Albert prolongaven amb les seves obres el lirisme de Miró. UNA NOVA ETAPA

Els anys que seguiren la guerra civil van ser molt difícils per a les lletres castellanes, i més encara per a les catalanes, amb una llengua perseguida. El País Valencià, en particular, tardà molt en recuperar-se del trauma en tots els aspectes. El seu índex de creixement econòmic i demogràfic fou, comparativament amb la resta d'Espanya, prou baix. L'agricultura seguia dominant i aviat començà la febre de

cde.uv.es

la taronja que trobà una situació molt favorable. Això i el turisme —que alterà profundament la fesomia del litoral valencià— constituïren les més grosses fonts d'ingressos. La indústria, concentrada només en alguns nuclis, començà a espavilar-se ja avançada la dècada dels seixanta. No comptem —ni en castellà ni en català— amb cap novel la que ens permeta de retrobar la peripècia valenciana d'aquests anys. Era potser difícil de vèncer l'atonia cultural que el franquisme afavorí pertot arreu i que a València s'havia de sentir particularment. Mai no ens hem sentit els valencians tan «provincians» com en aquest moment. La dimissió general, el conformisme i la resignació feien veure la realitat valenciana com una cosa «insubstancial», sense interès. Per altra part, les noves promocions no trobaven altres mitjans de cultura que els proporcionats des de l'Estat i l'Església, en íntima col·laboració. Ben pocs podien escapar-hi. La tònica general de la novel·la valenciana es pot trobar en els premis que per a aquesta modalitat creà la Diputació de València a partir del 1950. Les novel·les guanyadores no han tingut cap ressò donat que no passaven de ser el resultat, combinat, d'una iniciativa burocràtica i d'uns concursants que, en general, sabien que si podien escriure els fulls reglamentaris acabarien, amb paciència, per guanyar el premi. Això suposava, a més, plegar-se a una supercensura que ben poca realitat podia deixar passar pel seu filtre. De totes formes, la manca d'un àgil mecanisme editorial, no ha contribuït gens a promocionar aquestes obres que no arribaren a entrar en els circuits normals del mercat de llibres. En marge d'aquesta plataforma, la llista de novel·listes valencians en castellà —en general amb una o dues obres— és prou llarga. Pocs —com José Luis Aguirre, S. L. León Roca, Maria Beneyto— han escrit o publicat al País les seves novel·les. Ültimament, Juan GilAlbert ha aconseguit una àmplia audiència. La majoria d'ells, però, s'han mogut «extra muros» més o menys integrats en la cultura castellana de Madrid o Barcelona o han tingut la seva residència a l'estranger. Les seves obres, per tant, no tenen una temàtica valenciana. La producció literària en català trigà en recuperar-se del trauma de la guerra. Calia començar, altra vegada, de nou i en contra d'unes circumstàncies adverses. No solament les empreses del temps de la República quedaven desmantellades. També els homes que les van

cde.uv.es

animar quedaren fora de joc per una raó o altra, incloent-hi els «canvis de camisa». Xavier Casp i Miquel Adlert crearen l'editorial «Torre» per a estimular la creació en català. En pocs anys la col·lecció «L'Espiga» estirà prometedorament el seu catàleg de títols. En general, eren llibres de versos. Hi havia també alguns reculls de contes. En la seva editorial Miquel Adlert publicà una novella (7 la pau), i Xavier Casp un recull de contes (Proses en carn). En 1958 aparegué el Recull de contes valencians, amb un pròleg de Joan Fuster, en què confessa que li havia costat dos anys per reunir-ne el material. Fuster hi assenyalava els factors que dificultaven l'aparició d'una narrativa valenciana posant de relleu les considerables dificultats que alteraven, a València, el circuit escriptor-editor-públic. El 1962 es produeix al País Valencià un esdeveniment capital per a la nostra cultura amb l'aparició de dos llibres de Joan Fuster, Nosaltres els valencians i El País valenciano (aquest a la sèrie de «guies» de «Destino»). Especialment en la primera obra hi planteja, per primera vegada des de la Renaixença, d'una manera global la problemàtica dels valencians. En aquestes obres, d'una factura intel·lectual impecable i sense precedents, Fuster raonà el cas «valencià» —a través de la seva història i de la seva geografia— i marcà clarament les premisses a partir de les quals calia que els seus paisans s'havien de plantejar el destí dels seu País si no volien ser esborrats, en tant que col·lectivitat, del mapa. N'era una, la indefugible connexió amb els altres pobles catalans. L'afirmació d'aquesta catalanitat ja s'havia fet anteriorment, amb més o menys reserves, d'una manera més aviat programàtica. Fuster, ara, en feia objecte d'una integral i coherent reflexió. Això era «massa» per als sectors espanyolistes i «ratpenatistes» de la capital. Es van sentir «tocats» per aquest desafiament sorprenent i hi van reaccionar amb una grosseria i una violència memorables. Totes les inhibicions, totes les «repugnàncies» que abans he assenyalat, van esclatar histèricament. El «perill català» tornà a ser passejat —Catalunya o l'obsessió culpable dels valencians— i el responsable de tant de nerviosisme fou cremat, en efígie, en les falles d'aquell any... Calia aquesta llarga —o curta— referència a Fuster, perquè les conseqüències de la seva reflexió han estat considerables per a la mobilització del País. A partir d'ell, i per dir-ho ràpidament, es va

cde.uv.es

100

obrir pas una acció, cada vegada més decidida, sota una consigna comuna: acabar amb el provincianisme, normalitzar, en tots els aspectes, la realitat valenciana. Les obres que Fuster seguí publicant —assaigs— eren ja, en aquest sentit, per la riquesa i varietat de temes, per la llengua clara i flexible amb què en parlava, i pel volum considerable que adquiria, una referència tangible i exemplar. De moment, aquest estímul es va notar més en la fabricació de monografies sobre diferents aspectes de la realitat valenciana i en l'acció «cívica» —una paraula clau, aleshores— que no pas en el camp de la creació. Aquesta va ser continuada bàsicament en el camp de la narrativa per autors de la generació anterior. «Sicania» —l'editorial que mantingué Nicolau Primitiu— donà a conèixer una gran part d'aquesta producció, encara condicionada per la temàtica i les convencions de la tradició popular anterior. Hi publicaren reculls de contes: E. Soler i Estruch, Josep Mascarell, Vicent Monzó, Jordi Valor, etcètera. Van escriure novel·les per a «Sicània» Maria Ibars (Vides planes i L'últim serv), Beatriu Civera (Entre el Cel i la Terra i Una vida com una altra, i, un recent recull, Vides alienes) i Antoni Igual (Delers de jovença). «L'Estel» i la «Castellonenca» van afavorir igualment aquest tipus de narrativa valenciana. En la primera van aparèixer els volums de Rondalles valencianes, d'Enric Valor (que publicà també a part una novel·la, L'ambició d'Aleix); Els valencians de secà, de Gaetà Huguet; La gent que viu al món, de Maria Beneyto (autora igualment de La dona forta); Els horts, de Martín Domínguez... De la «Castellonenca» podem citar el recull d'Enric Forcada Cavallers, falta o bona? Tot aquest bloc, malgrat les reserves de diferents tipus que s'hi puguin fer, té, en unes obres més que en altres, el seu interès. Al capdavall aquests escriptors ompliren el buit que els joves durant aquests anys havien deixat. Mentrestant, però, madurava la seva incorporació al País. Ells partien de zero, començant pel coneixement gramatical de la seva llengua. A poc a poc l'obra de Fuster i les energies que es van mobilitzar van permetre un clima cultural més obert, estimulant, i una mica més confortable. Començava de ser més possible una cosa tan bàsica com l'accés als instruments necessaris per a l'ensenyament de la llengua: gramàtiques, diccionaris. Alguns es fabricaren a València (Sanchis Guarner, Enric Valor, Carles Salvador, Ferrer Pastor).

cde.uv.es

101

Altres han arribat de Catalunya o les Illes. De més a més, en normalitzar-se la connexió cultural amb la resta dels Països Catalans, el camp de lectures s'ha ampliat considerablement. Aquest contacte habitual amb una variada i estimulant producció literària era absolutament necessària per a suscitar vocacions ambicioses culturalment. Sense l'hàbit de lectures en català, equivalents a les que podrien fer en altres països, era difícil de superar els vells condicionaments. Per a la creació de novel·les, això era decisiu. Carles Salvador, pels anys trenta, atribuïa la feblesa de la nostra narrativa a «la pobresa de llenguatge:», que, segons ell, anava lligada a «la pobresa d'imaginació». Si una cosa s'ha vist clara en la primera tongada dels narradors valencians que han sortit dels «Premis Octubre» és precisament una alliberació de la imaginació provocada per una major riquesa del llenguatge. Això ha estat possible per una ampliació de lectures i curiositats en la pròpia llengua —i en altres— que ha permès de connectar amb la novel·lística més variada i actual. I, més encara, perquè, sense complexes, s'han encarat amb la realitat concreta en què viuen i l'han mirada des d'unes exigències ben concretes. En conseqüència, ja no l'han sentida com insignificant, per provinciana. Al contrari, «les pròpies imatges» davant les quals, segons Fuster, els valencians han reaccionat amb «por o repugnància», han començat a esdevenir interessants. Amb fórmules estètiques diferents, els tres guanyadors de F«Andròmina» coincideixen en aquesta intenció de furgar en la substància de la realitat valenciana, en trobar-hi, fins i tot en els seus elements folklòrics, una dimensió mítica. Falles folles fetes foc, d'Amadeu Fabregat, és un discurs insistent, reprès una i altra vegada, com doblant verbalment un castell de focs d'artifici, sobre el destí de la seva col·lectivitat. Els cucs de seda, de J. Francesc Mira, amb una tècnica realista esmolada i concisa ens dóna la traducció d'unes experiències desencantades i desmoralitzades de l'adolescència de postguerra. En El bou de foc —finalista del «Pla»— Mira construeix un món semblant entorn a un mite popular. Carmelina SànchezCutillas, que havia publicat anteriorment algun llibre de versos, ha construït en la seva Matèria de Bretanya un bell enfilall de records d'infantesa. No és tracta, però, d'una prosa poètica més. Hi ha la vida quotidiana d'un poble de la Marina de la preguerra, presentada a través d'una memòria esborrada, però que, de tant en tant il·lumina aquell món i el denuncia. Sorprenentment, aquest passat personal de

cde.uv.es

102

la protagonista acaba obrint-se al passat històric i legendari més remot. També procedent dels «Octubre», encara que no hi va ser premiada, és la novella de Casimir Gandia Dentadura postissa. Representa l'intent de construir, de contestar, una realitat amb procediments que es serveixen d'elements onírics... Aquestes últimes mostres de la nostra narrativa representen un començament molt prometedor si les circumstàncies hi ajuden. És la difícil esperança...

cde.uv.es

103

cde.uv.es

ARTISTES I INTEL·LECTUALS VALENCIANS EN LA REPUBLICÀ (REVISTES CULTURALS I ACTIVITAT EDITORIAL A LA VALÈNCIA REPUBLICANA) PER

ARTUR COLORADO CASTELLARY

CULTURA OFICIAL I CULTURA REAL

La idea dominant sobre l'Espanya republicana en el pla artístic i cultural és de paralització i obscuritat, de ruptura amb els avanços aconseguits en etapes anteriors. Idea indubtablement deguda a una visió oficial del moment històric i a un oblit dels seus evidents guanys.1 Colgada sota les prohibicions, confinada al desconeixement i retirada dels temes d'estudi, per la manca d'accés directe als materials i a les fonts, en gran part destruïts, és escandalosa i inadmissible la mancança d'informació sobre l'esmentada etapa. Tanmateix, avui assistim a un innombrable esforç per rescatar de l'ombra la nostra avantguarda artística i cultural, aquella que vagarejava, en la major part dels casos, amb veritable brillantor, allà pels És digne d'esment, pel que té d'evident en aquest sentit, l'article de V. CALVO-ACACIO: El arte literario en Valencià (1936-1939), "Almanaque de 'Las Provincias', 1940": "Muchos de nuestros llamados intelectuales —jóvenes en su mayoría—, inscriíos o no en partidos políticos avanzados, creyeron que era signo de selección, de superioridad, deshispanizarse, unirse a las demagogias, destruir la espiritualidad ciudadana, renegar de lo tradicional, burlarse de todo sentimiento patriótico, familiar, religioso, y en sus producciones procuraron inspirarse en tan disolventes postulados. El advenimiento de la República contribuyó mucho a la fàcil labor destructora de los referidos escritores, que al acrecer su rango en el nuevo régimen, intensificaran su obra, haciéndola mas procaz y expansiva."

cde.uv.es

105

anys trenta, al panorama espanyol. Donar-nos a conèixer, a les generacions posteriors a la guerra, els artistes i intel·lectuals que ens precediren és esforç que devem a institucions privades i a la privada activitat dels qui, alçant crostes d'obscurantisme i intransigència, lluiten per fer tornar a la llum ço que no és altra cosa que el nostre patrimoni cultural, durant anys marginat.2 Aquesta operació-rescat demostra, d'una banda, la inoperància i desinterès dels organismes oficials de la cultura per desentelar una etapa i informar d'uns homes que militaren i combatiren en la «otra Espana», i, de l'altra, l'existència d'una cultura oficial dirigida enfront d'una cultura real, de l'altra cultura. Degut a aquestes evidents raons, a la desaparició de gran nombre d'obres i documentació, a la dificultat d'accés a la informació, i a l'absència d'estudis, les opinions sobre aquesta important etapa no poden ser ni completes ni fermes. A la València republicana la labor cultural i artística fou intensa i brillant. Des de la proclamació de la República, i encara més durant la Guerra Civil, el País Valencià s'erigí en una de les nacionalitats de la Península de major activitat en aquest camp. Des d'aleshores no hem conegut tal proliferació de revistes culturals i polítiques, diaris, organismes i institucions, associacions d'artistes i intel·lectuals, editorials, etc. Tal és el calibre de la vida cultural valenciana i del seu arrelament popular. Aquest auge cultural no pot ésser entès si no és immers en la República, que facilità, amb les seues llibertats democràtiques, la posta en discussió i en pràctica de tendències que fins aqueix moment hom havia coartat i que sorgiran ara lliurement i espontània, d'acord amb el moviment polític. És el canvi polític i l'agudització de la lluita de classes el que explica aquest fenomen insòlit; és dintre d'aquest marc on es donarà de forma completa una simbiosi de les avantguardes culturals amb les reals necessitats del poble valencià. Procés que culminarà en la guerra, durant la qual València apareixerà com el focus més important de l'anomenada zona republicana.

Ha estat important la labor de recuperació desenvolupada, a més d'algun estudiós com ara F. Caudet, pels organismes tals com la "Fundación Alberto" i, darrerament, el "Col·lectiu d'Artistes Plàstics del País Valencià", de cartellistes, pintors i intel·lectuals de la República.

cde.uv.es

106

II.

D E «ESTUDIÓS» A «NUEVA CULTURA»

La sola existència d'una multitud d'editorials i revistes de caire cultural i polític palesa a bastament la labor ingent desenvolupada per artistes i intel·lectuals i l'interès popular per aquesta, donada la seua difusió. En més de dues dotzenes podem comptabilitzar-les des de la proclamació de la República. Algunes de curta vida, d'altres de dilatada activitat. La primera en aparèixer cronològicament és la «revista eclèctica» «Estudiós», que, tot i datar d'abans de la República, pren la seua pròpia i vertadera orientació a partir d'aquesta, i prosseguirà mensualment la seua labor fins plena guerra (1937). Són els seus animadors gràfics els artistes Monleón i l'«èpicament únic» 3 Josep Renau, veritable centre i creador de l'activitat cultural valenciana, fins al seu exili en 1939. Introductor a Espanya de la tècnica del foto-missatge, labor en la qual ha donat mostres d'extraordinària mestria i originalitat.4 Col·laboren a «Estudiós», revista de caire àcrata, els escriptors libertaris Ramiro Latorre, Gastón Leval, Isaac Puente, Martínez Rizo, Lacerda de Mourà, el doctor Remartínez i especialment el dirigent anarquista Higinio Noja, un dels seus principals impulsors,5 i junt amb ells els estrangers M. Deauville i Henri Barbusse. 3 4

ALEXANDRE CIRICI: L'Art Català Contemporani, Barcelona, 1970. Per a conèixer l'activitat de Josep Renau fins al seu exili, primer en Mèxic i més tard a Alemanya Oriental, no existeix cap treball monogràfic. Tanmateix, és avui un dels pintors més reivindicat i recuperat de l'oblit imposat. Remetem el lector interessat a l'obra de CIRICI (nota 3) i a l'article del mateix autor: Josep Renau i el discurs del Fotomuntatge, "Serra d'Or", núm. 186, Barcelona, 15 de març 1975, i al de JUAN ANTONIO HORMIGÓN:

107

cde.uv.es

Del fotomontaje al arte comunal, "Triunfo", núm. 619, 10 agost 1974. També tracten de Renau les obres de VALERIANO BOZAL: El realismo plàstico en Espana de 1900 a 1936, Barcelona, 1967, i El realismo entre el desarrollo y el subdesarrollo, Madrid, 1966, entre altres. "Higinio Noja va ser, sens dubte, un dels pilars d'aquesta revista —que per ella mateixa mereixeria un estudi—, que adquirí gran difusió entre els militants i simpatizants de l'anarquisme. "Estudiós", com explica Cano Carrillo, amic de Noja, té les seues arrels en el grup que treballava al setmanari "Redención", d'Alcoi. Al començament, la revista sorgeix com un suplement del setmanari i posteriorment s'independitza, mudant-se a València, on pren el nom d'"Estudios". XAVIER PANIAGUA: Introducció a l'obra d'Higinio Noja Ruiz, "Arguments", núm. 1, València, 1974, p. 48.

La seua difusió fou extraordinària (abastà els 70.000 exemplars) i va arribar a ser la revista anarquista, junt amb la catalana «Revista Blanca», més important de l'Estat republicà. La seua temàtica era molt ampla: la situació política del moment, el moviment sindicalista i la divulgació cultural, econòmica i científica, on es destaca especialment els de problemàtica educativa, religiosa i sexual, a la que tan afeccionats eren els anarquistes, al costat de la propaganda de les pràctiques naturistes. Amb Renau apareix també com a gran animador del pensament cultural valencià Marín Civera, que dirigí l'editorial «Cuadernos de Cultura», que tingué cinc anys de vida (1930-1934). Aquesta publicació va editar un gran nombre de quaderns i llibres d'autors estrangers i espanyols, destacant les obres d'Àngel Pestafia, Ramon J. Sender, Montero Díaz, Andreu Nin, el doctor Luis Huerta, Gonzalo de Reparaz, J. Gil-Albert i el mateix Marín Civera. De periodicitat quinzenal, «Cuadernos de Cultura» aplegà, amb caràcter divulgador, tota la temàtica, des de la política i economia fins al dret, la religió, l'art, etcètera. També aquí treballaren com a portadistes els artistes Monleón i Renau. També Marín Civera va dirigir «una de las revistas mas importantes del socialismo espanoh e: la publicació mensual «Orto». En ella col·laboraren, a més dels ja citats Renau i Monleón amb dibuixos i fotomuntatges, artistes estrangers de la talla de K. Kollwitz, Grosz i M. Luce, Linger, que van influir notablement en el desenvolupament a València i Espanya del realisme social i polític. Al seu costat escriuen Àngel Pestafia, Sender, Montero Díaz, Nin, Julio Noguera, Dos Passos, Cornelissen, Pierre Ganivet, etc. Per a comprendre l'actitud que caracteritza «Orto» ens bastarà la seua pròpia presentació: «Ante el formidable estremecimiento que agita el mundo y vista la necesidad en que se encuentran las nuevas fuerzas sociales de poseer un órgano supervisor que descubra el horizonte y anuncie la nueva aurora, hemos pensado publicar esta revista mensual, la cual se dedicarà por entero a la critica analítica de la sociedad actual y a la preparación, a la VALERIANO BOZAL: El realismo pldslico en Espana de 1900 a 1936, Barcelona, 1967, p. 140.

cde.uv.es

108

construcción del nuevo edificio que pugna por levantarse.» 7 Després de fer «un llamamiento a los intelectuales del mundo... para que se unan a nosotros en este BLOQUE OBRERO INTELECTUAL (B. O. I.), y faciliten con su conocimiento el alumbramiento de una sociedad mas justa...», llança el seu objectiu últim: «pretendemos hacer un hombre nuevo para una sociedad «Meva».8 Encara que de curta vida (1932-1934), la revista «Orto» va ser de gran importància i la primera de la seua categoria de totes les publicacions a l'Espanya republicana, tant per l'altura i qualitat de les seues col·laboracions com pel seu valor de relacionar i unificar un ampli nombre d'intel·lectuals, de molt diverses tendències, en un afany comú. Mantenint un objectiu de servir de vehicle a una labor de divulgació cultural, obrí les seues portes a tots els artistes i intellectuals revolucionaris sense importar llur posició política. L'any 1935 comença a publicar-se una altra gran revista, «Nueva Cultura», creada i potenciada pel Partit Comunista. De clara tendència marxista, propugnava una cultura proletària al servei del poble que desterràs la ja decrèpita cultura burgesa. Fou l'instrument de lluita cultural de la U. E. A. P. (Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris), lligada a l'europea Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris (A. E. A. R.), organisme creat a París i dirigit per Henri Barbusse i Paul Vaillant-Couturier. Al seu començament la revista va haver de ser sufragada per la butxaca de Renau, però més tard arribà a autofinançar-se, abastant la xifra de 15.000 exemplars. Allò que d'antuvi sorgí com un intent d'un grup d'intel·lectuals valencians de respondre amb el seu compromís cultural al moment històric, ben prompte esdevingué la revista marxista de major difusió i prestigi de l'Estat espanyol. El promotor i veritable animador de la revista va ser Renau, que novament apareix com a centre de l'activitat cultural valenciana. Junt amb ell treballaren, des del començament de «Nueva Cultura», Francesc Carreno, Àngel Gaos, Juan Renau, Pasqual Pla, Gómez Nadal, etcètera. Al comitè de redacció participaven gent de tots els indrets: des de París, Louis Aragón i Jean François; Sender, Preteceille, Arconada..., des de Madrid, i d'altres des de Barcelona, Sevilla i Alacant. Presentació d"'Orto", Revista de Documentación Social, des de les pàgines de "Cuadernos de Cultura". Ibídem.

cde.uv.es

109

A València apareixien Àngel Gaos, Josep Renau i Miguel Alejandro. La U. E. A. P., que havia nascut el 1934 al caliu dels esdeveniments revolucionaris de l'octubre asturià, va donar lloc a València a la creació, com en moltes altres ciutats, d'un moviment intel·lectual antifascista d'abast europeu que quallà en 1935 en l'entitat «Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura». Sota l'impuls promotor de Renau i Gómez Nadal, l'«Aliança d'Intel·lectuals» acull al seu si un sector de pintors i intel·lectuals valencianistes provinents d'«Acció d'Art», organisme pròxim al «Partit Valencianista d'Esquerra».0 «Nova Cultura» es convertí ara en el portaveu d'aquesta nova associació. El grup que realitzava «Nueva Cultura» no va reduir la seua activitat a la revista, sinó que conreà altres camps de la cultura a més de la labor editorial: el cine-club «Cine Studio Popular», i des del 1936 llançà altres quaderns anomenats «Nueva Cultura para el Campo», que, com indica llur titular, estaven dedicats als camperols i als problemes del camp. Ai costat de totes aquestes publicacions n'apareixen d'altres en llengua castellana, també a València, de marcat interès: «Tensor», dirigida per Ramon J. Sender; «El Buque Rojo», revista creada pel grup que més tard llançaria «Hora de Espana» (Gil-Albert, Ramon Gaya, etc.) junt amb els pintors Rodríguez Luna i Miguel Prieto;10 la revista anarquista «Libre Estudio», que també desenvolupà una activitat editorial en «Biblioteca Literària»; la «Revista vegetarianonaturista "Helios"», la catòlica «Contemporànea», i l'editorial de divulgació científica, també d'orientació catòlica, «Biblioteca Científica Popular de Cuestiones Actuales». Depenent d'organismes culturals es publicaven revistes com ara «Anales del Centro de Cultura Valenciana», de caire moderat, que deixà de funcionar als anys de guerra i que continua des del 1940 fins als nostres dies. «El Ateneo Popular», nom que va adoptar durant la guerra l'Ateneu Mercantil pel seu caire republicà, va publicar el seu propi «Boletín de actividades culturales del consejo directivo y consejos autónomos». Aquesta darrera publicació ofereix un gran interès per la informació precisa i detallada que dóna de cadascuna de

Vid. ALFONS CUCÓ: Estatutismo y Valencianisme), València, 1976, p. 53. Citada al pròleg de F. Caudet a "Hora de Espana (Antologia)", Madrid, 1975. 110 cde.uv.es

9 10

les activitats que dugueren a terme els consells autònoms de l'Ateneu, que cobrien totes les parcel·les de la cultura.11 Un dels consells autònoms que desenrotllà una major activitat va ser sens dubte el d'Arts Plàstiques, del qual era president Adolf Batlles,12 que realitzà diverses exposicions com ara la de Pedró Guillén i la del «pintor de la revolución» Borràs Casanova,13 i una exposició permanent titulada Museo Biogràfico Contemporàneo, per al que demanava a tots els pintors valencians una obra i una autobiografia. III.

LES REVISTES D'OBEDIÈNCIA VALENCIANISTA

D'aquestes publicacions a què ens hem referit anteriorment devem diferenciar aquelles altres que van tenir un marcat caire valencianista. Les primeres, si tractaven el problema nacional o l'art i la cultura valencians, ho feien de forma secundària i el seu objectiu de difusió era abastar tot l'Estat republicà. Les segones tenien un entroncament real i quasi exclusiu amb la problemàtica del País Valencià i a ell dedicaven tota la seua atenció en tots els seus aspectes. A l'inici del 1930, Lluís Guarner i Àngel Climent començaren l'edició del «Cuento Valencià», però no passaren d'uns pocs números. De la mateixa època (1930-31), l'editora «Nostra Novel·la», des de les mateixes pautes que l'anterior, publica obres narratives curtes d'autors valencians en sa pròpia llengua. Com la mateixa editora indica, «la tasca mampresa i realisada d'editar una publicació com Nostra Novel·la, de caràcter literari i popular, que done a conèixer els valors intelectuals de nostra terra, necessita novament de la seua ajuda (...) per a propaganda i expandiment de la nostra llengua i de la nostra literatura».14 Concretament, els distints consells autònoms eren: d'Arts Plàstiques, Ciències, Cultura i Art Musical, Economia, Excursions i deports, Filatèlia i Numismàtica, Justícia, Literatura, Meteorologia i Sociologia. Era el director de l'Ateneu Enrique Bastit i els seus vice-presidents José Feo, Adolfo Batlles i Juan Hurtado ("Boletín del Ateneo Popular Valenciano", enero 1938). Els artistes que integraven aquesta secció eren: Pedró Guillem, José Arnau, Vicente Beltran, Ramon Cabrelles, J. J. Barreira, Tadeo Villalba, José Merced, Peris Brell, Peris Aragó, etc. Crítica de l'exposició d'Antonio Igual-Úbeda, "Boletín del Ateneo Popular Valenciano", València, abril 1938. Diu de Borràs Casanova que la seua pintura és "de tesis, trascendental, popular y antifascista". Butlletí de subscripció de "Nostra Novella", València, novembre 1930.

cde.uv.es

111

L'entusiasme de Casajuana, Enrique Duran Tortajada i José Bolea va permetre aquesta excel·lent edició. Posaren en llur labor una especial atenció en la selecció de les obres i en llur correcció ortogràfica. En aquest darrer aspecte va ser Almela i Vives el qui s'ocupà de depurar lèxicament i ortogràfica els textos, i en cada número apareixien per al lector normes de correcció ortogràfica. Els autors publicats són de categoria molt desigual, destacant-hi Maximilià Thous, F. García Sanchiz, Carles Salvador, Josep Torrent, Lluís Guarner, Francesc Almela i Vives, Emili Fornet, etc. Però l'interés de «Nostra Novel·la» no sols radica en el literari, on donà mostres de potenciació de nous valors amb la institució d'un concurs de premis literaris, sinó també en els seus col·laboradors gràfics, aplegantse en ella els millors artistes valencians: Vercher, J. Mateu, Renau, F. Carreno, Pertegàs, Manolita i Antoni Ballester, Pérez Contell... En assolir els seixanta números, «Nostra Novel·la», que pertany a la secció de literatura del Cercle de Belles Arts, ha de tancar les seues portes per dèficit econòmic, malgrat l'ajut prestat per l'Ajuntament i la Diputació, «que amb la seua generositat han prolongat la vida de la revista».15 Dintre la mateixa preocupació i amb el mateix objectiu va aparèixer «Lletres Valencianes», publicació periòdica dirigida per l'escriptor Morante Borràs, que donà a conèixer les principals produccions d'autors dramàtics valencians. De marcat caire cultural i valencianista, apareix el 1934 la revista «La República de les Lletres» (Quaderns de Literatura, Art i Política: València), que tingué un progressiu compromís polític als albors de la guerra,16 i que responia en gran manera al Partit Valencianista d'Es"Nostra Novel·la", núm. 60, València, 1931. Miquel Duran de València, director de la publicació, diu: "En el primer número de LA REPUBLICÀ DE LES LLETRES i en l'article de presentació, parlàvem, referint-nos a l'aspecte purament literari del nostre programa, de la voluntat de constituir la Confederació de Repúbliques literàries d'Ibèria. I remarcàvem que les lletres i l'art no poden deslligar-se de la vida política d'un país, que als pobles que renaixen o als països que es transformen, les lletres, les arts, la cultura, enforteixen o debiliten llurs constitucions polítiques. "Aquell nostre programa purament espiritual, que no traspassava l'òrbita literària i artística, es converteix avui en un ideari polític. Aquella Confederació de Repúbliques literàries d'Ibèria pot transformar-se en una Confederació de Repúbliques o Estats ibèrics, nova estructura política d'Espanya." MIQUEL DURAN DE VALÈNCIA: Confederació de Repúbliques o Estats Ibèrics,

"La República de les Lletres", núm. 8, abril-juny 1936. 112 cde.uv.es

15 16

querra. Les seues pàgines apleguen una àmplia temàtica amb una marcada actitud culturalista: valencianisme polític, poesia, contes, art, temes de cultura valenciana, folklore, costums i aspectes diversos del País Valencià. Amb periodicitat trimestral, continua en la seua activitat fins juny del 1936, quan es planteja nous propòsits més ambiciosos d'abast editorialista. Es converteix llavors la revista, en la seua segona època, en números en forma de llibre de caràcter monogràfic, i llança tres col·leccions de llibres: «El Llibre Popular», col·lecció de fascicles de divulgació i propaganda valencianista i de caràcter literari popular; la «Col·lecció Sembra», i la biblioteca «La República de les Lletres>, especialment dedicada a la literatura. La mateixa revista, ja al cap de la seua primera època, defineix els seus propòsits: «La seua obra (de la "República de les Lletres"), de conreu i enaltiment de les nostres lletres i les nostres arts, de defensa del nostre patrimoni espiritual, de depuració, unificació i dignificació del nostre idioma, de noble política valencianista i liberal, ha estat considerada i elogiada al País Valencià, a Catalunya, a la resta de la península i a l'estranger (...). Col·laboren en aquesta obra de cultura valenciana i de divulgació i propaganda valencianista, els més prestigiosos escriptors de la nostra terra».17 Aquests col·laboradors van des del seu director, Miquel Duran, de València,18 fins a Lluís Guarner, Nicolau Primitiu, Martí de Riquer, Carles Salvador, Martínez Ferrando, Domènec Fletcher, etc. El 1934 l'escultor i poeta Josep Maria Bayarri crea i dirigeix la publicació poètica «El Vers Valencià», intentant cobrir amb ella tres objectius: per una banda, editar els poetes ja coneguts junt amb els nous valors, al mateix temps que donar a conèixer produccions poc conegudes dels clàssics valencians, i finalment traduir al català poetes estrangers. També Josep Maria Bayarri fundarà i dirigirà, a partir del 1935, l'única revista valenciana especialitzada en art: «Ribalta», amb el sotstítol «Revista Valenciana d'Art», la qual, encara que de tendència moderada i catòlica, dóna notícia dels principals esdeveniments, dintre les arts plàstiques, del moment. A «La República de les Lletres» hem d'afegir un bon nombre de "La República de les Lletres", núm. 8, abril-juny 1936, p. 32. Nom que utilitzava als seus articles l'escriptor Miquel Duran i Tortajada. 113 cde.uv.es

17 18

revistes de caire nacionalista, moltes d'elles depenents d'organismes culturals o polítics. El setmanari «Avant», valencianista i republicà, depenent de l'Agrupació Valencianista Republicana. El també setmanari «País Valencià» (1935), que aplega els col·laboradors d'«Avant» quan aquest desapareix, que són en gran part els qui escriuen en «La República de les Lletres». «Acció Valenciana», revista depenent de l'entitat universitària de caràcter valencianista i cultural Acció Cultural Valenciana; la postura apolítica d'aquest organisme el dugué a durar poc de temps en els crítics moments dels anys trenta.19 L'entitat cultural valencianista PROA (Consell de Cultura i Relacions Valencianes), de què fou president Nicolau Primitiu, va publicar el seu propi butlletí titulat «Timó», que tenia com a objectius, a més de ser portaveu de l'organisme de què partia, la informació del moviment nacionalista, notes gramaticals valencianes, propaganda valencianista, etc. PROA pretenia, com a organisme político-cultural, coordinar totes les activitats dels valencianistes sense importar les directrius i tendències polítiques.20 Afegim-ne ja, per tal de finalitzar aquest apretat repàs de les publicacions en català i de caire nacionalista, d'altres com ara «Cultura Valenciana», de l'Acadèmia Valencianista, «Taula de Poesia», «El Camí» i l'editorial «L'Estel», que dugué a terme un important paper en l'elevació de la llengua i en l'aplicació de normes ortogràfiques, així com també en una extensa labor de difusió de la nostra literatura. IV.

CULTURA I GUERRA CIVIL

El començament de la guerra va aturar el normal desenvolupament d'algunes de les revistes i de la vida cultural espanyola. Però, "Acció Cultural Valenciana pot ser considerat, per tant, un grup apolític. Únicament els problemes culturals o estrictament universitaris i la qüestió nacional estigueren presents en les seues preocupacions." ALFONS CUCÓ: El Valencianisme Polític, València, 1971, p. 197. "La necessitat de coordinar els esforços valencianistes en l'aspecte patriòtic i cultural ens mou a constituir una entitat semblant a les que han propulsat atres moviments nacionalistes triomfants. Tindrà com a directrius essencials tots aquells principis en els quals coincidixen les entitats i individus que integren el moviment valencianista i que podríem resumir breument en l'afirmació de la personalitat valenciana en el doble aspecte de la llengua i del dret al propi govern." PROA (Consell de Cultura i Relacions Valencianes), una nova entitat valencianista, "La República de les Lletres", núm. 4, abril-juny 1935, p. 26.

cde.uv.es

114

en altres casos, com en «Nueva Cultura», suposà un major compromís amb el crucial moment històric. La creixent presa de consciència de la intel·lectualitat implicà, a nivell estatal, l'adhesió de gran part d'ella a la causa republicana i d'una posta al servei de la cultura per al poble. Aquesta actitud, i la comuna dèria de la intel·lectualitat valenciana d'orientació marxista, donà origen a la segona època de «Nueva Cultura» (març del 1937), que tingué, al mateix temps que una major participació d'intel·lectuals i artistes de variades tendències, un arrelament real en els problemes de la lluita. En aquest aspecte és important fer referència a la realització a València, en agost del 1937, del Congrés d'Escriptors, davant del qual es va llegir el que constitueix el document més important de l'avantguarda artística durant la guerra: la «Ponència Col·lectiva», signada per artistes, escriptors i poetes.21 En ella s'hi posen els fonaments teòrics de la pràctica artística al servei de la realitat immediata: «En las trincheras se baté, de seguro, la gente que tiene nuestra misma edad, en mucha mayor proporción que otra cualquiera. Y si por el momento nosotros no estamos allí, no quiere esto decir que no hayamos estado unos, que no vayamos a estar de modo inmediato otros, y que no hayamos vivido todos, en plena, consciente, disciplinada e incondicional actividad, los dramàticos momentos de nuestra lucha. (...) tenemos, no ya un derecho, sinó que nos consideramos con el deber ineludible de interpretar, con nuestro pensamiento y sentimiento, el pensar y el sentir de esa juventud que se baté en las trincheras.» " Els autors de la Ponència, després de definir la revolució, no com a simple forma o símbol, «sinó que representa un contenido vivísimamente concreto, un sentido del hombre absoluto, e incluso unas cateEn concret aplega les signatures de Sànchez Barbudo, Antonio Aparicio, Àngel Gaos, Serrano Plaja, A. Souto, Emilio Prados, Eduardo Vicente, Juan Gil-Albert, Herrera Petere, Lorenzo Varela, Miguel Hernàndez, Miguel Prieto i Ramon Gaya. "Ponència Colectiva" presentada i llegida per A. Serrano Plaja al "Congrés d'Escriptors" de València en agost del 1937.

cde.uv.es

115

gorías, perfectamente definidas como puntos de referencia de su esencialidad», donen la seua visió de l'art al servei d'aqueixa revolució: «para que un arte pueda llamarse con verdad revolucionario, ha de referirse a ese contenido esencial, implicando todas y cada una de esas categorías en todos y cada uno de sus momentos de expresión». I afegeixen: «Nosotros declaramos que nuestra máxima aspiración es la de expresar fundamentalmente esa realidad, con la que nos sentimos de acuerdo poética, política y filosóficamente.» 23 En gener del 1937, i amb duració fins les acaballes del 1938, es crea a Valencia la revista cultural de major prestigi i difusió a l'Espanya de la guerra civil, «Hora de España». Encara que radica a Valencia i mes tard a Barcelona, els seus fundadors no tots son valencians: Rafael Dieste, Antonio Sánchez Barbudo, Ramón Gaya i el magnífic poeta valencia Juan Gil-Albert, que va ser-ne el secretari quan la revista passá a Barcelona. Exceptuant Dieste i Gil-Albert, els fundadors eren joves escriptors que comencaven, ais quals s'uniren rápidament noms de gran solvencia —Alberti, Machado, Bergamín, Cernuda, Emilio Prados, León Felipe, etc.— que formaren part del consell de collaboració. L'objectiu que «Hora de España» mantenía era el de servir de mitjá i plataforma d'expressió de la «vida intelectual o de creación artística en medio del conflicto».-'1 A les seues pagines participaren tant en castellá com en cátala autors de totes les tendéncies i edats, i va estar oberta a tots aquells que mantingueren una postura compromesa amb el moment polític. Els lligams del grup d'«Hora de España» amb la contesa, amb els seus combatents, foren molt estrets. Vegem com el mateix Sánchez Barbudo, que es va mobilitzar com un soldat mes, expressa aquesta idea al número 7 de la revista: «Nosotros creemos en la eficacia, en la necesidad de un arte de propaganda, y para ayudar a este arte que sirva a la lucha, a la guerra, debemos poner todos nuestros conocimientos y medios técnicos, lo mismo que en otro momento podelbídem. Veg. el magnífic treball i selecció realitzat per F. CAUDET: "Hora de España (Antología)", Madrid, 1975.

cde.uv.es

116

mos combatir con las armas de fuego de los demás soldados... Tomamos partido porque no queremos que lo que está pasando en España pase ante nuestros ojos indiferentes o lejanos. Porque creemos en la verdad objetiva de esta idea, que es hoy la del pueblo español, la de todo el pueblo libre (...)• Pero nuestra actitud de apoyo a la causa del pueblo ha de ser constante, de una línea clara y responsable; apoyo desde dentro y sin remilgos.» V.

CONCLUSIONS

L'objectiu d'aquest treball no és la relació mes o menys exhaustiva de revistes, butlletins, collaboradors literaris o gráfics, sino, en la mesura possible, la realització d'unes conclusions, d'una primera aproximació d'análisi que ens servesca per conéixer amb major profunditat la importancia de l'activitat desenvolupada per aqüestes publicacions i llurs realitzadors a la Valencia republicana. No es tracta d'obtenir una recuperació mes o menys oportunista d'uns artistes, d'uns intellectuals o d'unes obres oblidades, ni tampoc de mamprendre un inventad esteticista d'obres o productes artístics d'una etapa determinada. Perseguim fer els primers passos d'una análisi d'un art i d'una labor intel lectual de guerra i al servei de la guerra. Fou la intensa labor que realitzaren els intellectuals i artistes republicans, de tendéncies molt variades, en un afany d'investigació i culturalització, el que va produir aquesta gran abundancia de publicacions, junt amb la potenciació i financament de diverses institucions i organismes culturáis, de partits polítics i sindicáis obreres. Tanmateix, la immensa majoria d'elles teñen un carácter no partidista, i hi participaven collaboradors de totes les tendéncies democrátiques i independents en un afany comú. Llur arrelament popular és manifest, ja no sois por la quantitat de les distintes revistes, sino especialment per l'elevat nombre de llur tiratge. Tanmateix, no tot va ser així; alguna en va desaparéixer, bé per teñir carácter minoritari bé per manca de recursos económics. L'abast exacte de llur difusió seria difícil de fixar, pero cal suposar que aplegaría els intellectuals i una amplia avantguarda obrera (en molts casos hi son collaboradors dirigents sindicalistes).

cde.uv.es

117

Com a una primera proposta de classificació podríem diferenciar aquelles revistes d'informació general («Orto», «Estudiós»), la temàtica de les quals comprèn tota la problemàtica del moment, des dels temes polítics, econòmics i sindicals, passant pels de caire cultural, fins als de medicina de divulgació, comptant moltes d'elles amb una important secció dedicada a consultori de lectors. D'aquest primer tipus se'n diferencien aquelles altres de caire específicament cultural, on els altres aspectes resten pràcticament marginats («Acció Valenciana», «La Taula de la Poesia», «El Vers Valencià», «Ribalta»...); les de caràcter nacionalista («Avant», «La República de les Lletres»...) i en darrer lloc els butlletins sufragats per centres i organismes culturals i polítics («Timó»...), dels que el fi principal era coadjuvar-hi a les tasques i afanys d'aquests. No totes les revistes posseïen una mateixa preocupació pel moment polític en què eren immerses. Així, s'hi destaquen aquelles com ara «Estudiós», «Orto», «Nueva Cultura», «La República de les Lletres», amb un evident engalzament amb la situació política, social i econòmica del moment, enfront d'aquelles altres, com ara «Anales del Centro de Cultura Valenciana» (on col·laborà gent lligada a la Dreta Regional Valenciana), les esteticistes i moderades «El Vers Valencià» i «Ribalta», que mantenint una actitud culturalista s'inhibien de qualsevol altra problemàtica. L'activitat que varen desenvolupar els pintors no fou escassa. Participaren en tots els fronts culturals, unes voltes amb les exposicions de llurs pintures, d'altres amb cartells de propaganda política (Ballester, Renau), amb murals i monuments propagandístics; els més eren portadistes, il·lustradors o grafistes de les revistes (Manolita Ballester, Francesc Carrefio, Renau, Manuel Monleón...). Els organismes i institucions dels professionals de les arts visuals (Acció d'Art, U.E.A.P., Sala Blava, Taller de Artés Plàsticas, Consell Autònom d'Arts Plàstiques de l'Ateneu Popular) perseguien un doble objectiu: defensar llurs interessos professionals i ésser un mitjà de recerca de solucions col·lectives a llur pràctica artística i ideològica. També abundaven els organismes d'extensió i divulgació cultural, i desenvolupaven una intensa labor: PROA (Consell de Cultura i Relacions Valencianes), Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, Acció Valenciana, Agrupació Valencianista Escolar, Ateneo Popular Valenciano, Centre d'Actuació Valencianista, Lo Rat Penat, etcètera.

cde.uv.es

118

El valencianisme polític suposà una base ideològica capaç i laboriosa de potenciació cultural. La recuperació dels clàssics, la divulgació de normes ortogràfiques, la revalorització de la llengua, l'estudi dels temes culturals, folklòrics i de costums del País, la creació de plataformes culturals que traguessen de l'ombra els nous valors..., foren, entre d'altres, activitats que tota institució o organisme valencianista va fer seues. L'època no va estar exempta d'importants polèmiques culturals. Concretament, la República va servir d'escenari d'una de les més trascendentals dins de la història de les nostres arts plàstiques: entre el caràcter revolucionari del surrealisme i el realisme, polèmica que la guerra liquidà en favor del segon d'aquests. A les pàgines d'«Hora de Espana» sorgí un altre conflicte entre dos pintors, José Renau i Ramon Gaya, sobre la pràctica pictòrica del cartellisme i dels pintors.25 L'arribada de la República va suposar una necessària preocupació social per part dels intel·lectuals espanyols i, en molts casos, l'abraçada a la causa revolucionària. No podia entendre's una pràctica intel·lectual sense una pràctica política, sense una defensa dels ideals del poble i, per tant, una posta al servei de les seues inquietuds, de les seues necessitats. La guerra obligà, encara més, àdhuc els indecisos, a la presa de partit. Ja era impossible i inacceptable la postura marginal, la inhibició. Llur immensa majoria va formar part de la causa republicana. D'aquesta seua actitud política deriva la labor desenvolupada a les revistes i a d'altres camps de la cultura. El moviment d'artistes es trobà a si mateix en la guerra civil i amb l'art de guerra descobrí la funció social d'aquest. El mateix combat va depurar les tendències avantguardistes no acordants amb la situació, i les polèmiques existents es fongueren en un progressiu compromís amb el quotidià, amb els problemes específics de la lluita al front i a la reraguarda. Foren les llibertats polítiques allò que va permetre i va potenciar l'activitat dels artistes i intel·lectuals republicans. No podríem entendre aquesta labor difusora de cultura si no és dintre el brou de cultiu que va suposar la República democràtica. Qualsevulla estudi que es realitze sobre la València republicana Veg. núms. 1, 2 i 3 d'"Hora de Espana", on es dóna un intercanvi de parers entre aquests dos pintors.

cde.uv.es

119

deurà tenir molt en compte aquests artistes i intel·lectuals i l'existència i contingut d'aquestes publicacions. L'interés d'aquestes últimes radica no sols en llur manifesta quantitat, sinó en llur qualitat i característiques, en llur valor documental, artístic, cultural, polític i humà.

cde.uv.es

120

CHABÀS, ANTECEDENT TÍMID D'UNA REIVINDICACIÓ ACTUAL. A LA PRIMERA ESCOLA D'ESTIU (AUTORITZADA) DEL PAÍS VALENCIÀ PER

FRANCESC PÉREZ I MORAGON

En els estudis sobre la reivindicació idiomàtica, sobre allò que se'n diu la Renaixença, sobre la literatura catalana al País Valencià del xix i del xx, hi manca sovint un nom que potser tindria més drets que d'altres a aparèixer. Es tracta de Roc Chabàs i Llorens (1844-1912).x És cert que hom el cita sempre amb respecte, com a erudit i com a historiador, però em sembla que mai no s'han investigat les seues relacions amb un ambient en què es renovava l'interés per la cultura del País. I tanmateix ell va tenir relació amb Jaume Massó i Torrents i amb «L'avenç»; hi publicà la millor edició crítica de VSpill de Jacme Roig (1905), i també una part de l'obra sota el títol Laors de la Verge Maria (1904); féu dues edicions (1901) de la Brama dels llauradors; estudià els sermons de Sant Vicent Ferrer; i, tot comptat, féu professions ben vives d'amor a l'idioma que almenys el situaven per damunt d'altres erudits valencians coetanis que, com ell, escriviren sempre o gairebé sempre en castellà, però que sols

A banda les referències dels diccionaris, l'únic intent, frustrat, de biografia de l'autor és ELÍAS OLMOS CANALDA: Biobibliografía del M. I. Sr. Doc-

tor D. Roque Chabàs y Llorens, València, 1951. Hi ha també notícies a "Almanaque de 'Las Provincias' para 1913", p. 307; JOSEP SANCHIS SIVE-

RA: La diòcesis valentina, València, 1920, t. I, pp. 14-15; i en les edicions posteriors de la seua Historia de Dénia (1874). El Centre de Cultura Valenciana li dedicà el volum VI (1945) dels seus "Anales".

cde.uv.es

121

veieren el català com un perill (si era el del Principat) o com una relíquia arqueològica (si era el del País Valencià).2 Són de Chabàs aquests mots: «des de que vaig nàixer he tingut a molt plaer el parlar la llengua que, sortint del llemosí com a rama del provençal, vingué catalana al ser barrejats (bandejats?) los sarraïns (...) ara no sé què dir, al vore-la tan desfigurada». I també «no nos faltan inspirados poetas que en casteUano escriban sentidos versos; pew mas nos deleitamos escuchando sus endechas en materna lengua». No convé exagerar, és clar, i Chabàs rebutjava el «regionalismo cismàtico», creia «providencial la unión de Castilla y Aragón, necesaria en la edad moderna, que tiende a la formación de grandes estados», i, per fer-ho curt, mostrava una posició davant el problema igual a la de Llorente, Tramoyeres i la resta.3 A banda d'altres qüestions que caldria estudiar, hi ha un text poc conegut de Chabàs que potser no desconvé exhumar ara, quan la reivindicació «català a l'escola» ha quedat assumida en l'oficialitat del català. Es tracta d'una sèrie de cinc articles d'ell, publicats a la seua revista «El archivo» (1886-93), sota el títol La ensenanza de la gramàtica castellana en las escuelas del Reino de Valencià* En primer lloc cal destacar el fet que Chabàs hi diu que té preparats els materials «para escribir un libro que sirviera de texto en las escuelas de los pueblos donde se habla el valenciano», però que només n'escrigué alguns capítols, distret per altres obligacions. «Làstima que otras personas con mas saber y datos no puedan hacerlo, pues es de suma necesidad.» El motiu és ben clar: «Nuestros ninos aprenden la gramàtica castellana; però no el casteUano. Se les puede aplicar aquello del vene-

Chabàs, el 1883, sol·licità una reunió de Lo Rat Penat per a tractar de l'elaboració d'un diccionari valencià-castellà. Sobre la qüestió escrivia a T. Llorente: "Tengo mucho interès en que se haga y les propuse ayudarles si lo hacían, o hacerlo yo si me ayudaban. Convinieron en hacerlo, se nombró una comisión y 'tableau'. Nada mas sé. Es làstima que quede así la cosa." Demanava també que Llorente utilitzés la seua "ilustración en dicha sociedad" per a animar els socis a treballar. Sense èxit. Vegeu Epistolari Llorente, Barcelona, 1928, vol. I, p. 109. Vegeu Roc CHABÀS: Nuestro regionalismo, a "El archivo", t. III (1888-89), pp. 281-286. Article escrit en resposta a una crònica de "La Renaixensa" de Barcelona sobre els Jocs Florals de València, on Chabàs havia parlat. La sèrie es troba al tom. I (1886-87) de la revista, pp. 57, 59, 65-66, 73-74, 81-83 i 89-91. He actualitzat l'ortografia. 122 cde.uv.es

rable Pedró Esteve: "Són com les fotges de l'Albufera que tot lo dia estan en l'aigua, i quan se n'ixen no en trauen gota». Pasan la juventud estudiando gramàtica castellana y concluyen los ahos de la primera ensehanza sin saber castellano ni gramàtica.-» Aquesta frase, del 1886, corrobora opinions anteriors del mateix segle i, al capdavall, no fa sinó comentar les dades que tenim sobre l'analfabetisme al País Valencià del xix. En 1887 no sabia llegir un 78'5 % de la població censada valenciana.5 I les opinions de Chabàs es referien, precisament, als alfabetitzats o, almenys, als qui anant a escola es posaven en situació de ser-ne. No cal dir que per a Chabàs «el uso del dialecto es un grande obstàculo para el progreso», i que tots els qui viuen a l'Estat espanyol tenen «necesidad imprescindible» de saber parlar el castellà: «El idioma oficial en Espaha es el castellano, y así es que en el se publican las leyes, se escriben los contratos e imprimen los libros; en castellano explican los catedràticos en las aulas, los predicadores en el púlpito y los maestros en las escuelas; el castellano es en el extranjero el lenguaje espanol.» Chabàs no podia veure que aquesta situació no era irreversible, com no ho veien d'altres valencians contemporanis seus. Tanmateix, més realista que d'altres, detectava l'oposició existent entre aquest desideràtum i l'autèntica situació. Probablement, influïa en aquesta diferència de visió el fet que Chabàs vivís encara en una població rural i marinera (Dénia), on el problema es presentaria molt més punyent que a València o Barcelona. Així, continuava escrivint: «La ley de instrucción pública va mas allà: cree seguramente que todos los espanoles son Castellanos, y quiere que en todas las escuelas de la nación se ensene la gramàtica de la lengua castellana. Esto es un absurdo, pues este precepto, tal como suena, no es posible ponerlo en pràctica donde la generalidad de los que concurren a la escuela hablan un idioma, que no sea el castellano. La gramàtica de una lenPrenc la dada de RICARD PÉREZ CASADO: "L'ensenyament al País Valencià", dins L'estructura econòmica del País Valencià, València, 1970, vol. II, p. 326.

cde.uv.es

123

gua versa sobre un hecho concreto, de aquí que sea imposible el estudio del mismo cuando le falta la base de su existència.-» Al País Valencià «como los nihos solo saben el dialecto peculiar de esta región, no pueden comprender un tecnicismo, que no corresponde al valenciano, mayormente si, como es regular, el maestro hace su explicación en castellano, idioma extrano para el los». Chabàs veia en aquesta situació l'origen del retard i ignorància «que existe en el reino de Valencià». L'abundància de població rural, a la qual no podia fàcilment arribar «la acción de los agentes encargados de difundir la instrucción», n'era una altra causa. Essent per a ell el castellà l'única via factible d'entrada a la cultura per als valencians, considerava que hi havia un defecte capital en la llei: «donde manda que se ensehe la gramàtica castellana, debería anadir: "y allí donde se hable algun dialecto, los maestros enseharàn antes a los nihos el idioma oficial"». És a dir, calia ensenyar primer l'idioma foraster que embolicar-se amb la seua gramàtica. Considerava que es trobaven en un atzucac, car ni tan sols a les ciutats, on era major Fus del castellà, posseïen els infants suficient cabal de paraules castellanes per a entrar directament a l'ensenyament tal com les lleis proposaven. Un problema suplementari era que: «El maestro actualmente no tiene medios ni estudiós oficiales para poder con facilidad vèncer el grande inconveniente del dialecto. Y digo estudiós oficiales para expresar que muchos maestros, si no han estudiado mas que las asignaturas oficiales, apenas conoceràn la gramàtica castellana, però no el castellano con perfección, a no ser que hayan vivido en donde éste es el lenguaje vulgar. Si por el contrario el maestro es castellano, ignora la correspondència con el valenciano y tenemos el mismo inconveniente. Unos y otros ignoran la gramàtica valenciana, base necesaria para aprender el otro idioma: por màs que trabajen, nunca haràn cosa de provecho.» Tot això anava en perjudici dels infants, perquè «se les deben remover todos los obstàculos, pues apenas tropiezan con ellos decae su animo y huyen del estudio. (Cuàntas inteligencias, tal vez privile-

cde.uv.es

124

giadas, estén incultas, sin otra causa mas que esta!*. Només per això ja es trobaven en posició d'avantatge els escolars castellans, afegia. Ell deduïa que l'única manera d'obviar la dificultat era que, primerament, els infants sabessen «leer y escribir el valenciano», amb la qual cosa els seria després fàcil de trobar la correspondència amb el castellà que «calia» ensenyar-los. «Sin este estudio comparativo nada se fiarà», dictaminava, perquè «el orden rigurosamente lógico seria empezar por leer y escribir el valenciano, aprender su gramàtica y luego el castellano y la suya». Ara bé, si es considerava que això allargaria massa el període d'ensenyament, caldria proposar un sistema d'estudi comparat de la gramàtica de les dues llengües «con multitud de ejemplos y temas en ambos idiomas». El mètode empíric ja s'havia assajat i no donava resultat. Com a prova proposava de sentir com parlaven el castellà els valencians que ho feien; «en las ciudades llega a ser moda, però, /Dios miol, qué barbaridades se dicen! jQué pocos son los que hablan correctamenteh Així, era necessari, primer, que els mestres aprenguessen l'idioma del País i, després, que l'utilitzassen per a ensenyar castellà als alumnes. Però, de gramàtica d'aquella llengua «ni hasta hoy ninguna escrita, ni buena ni mala». Era necessari, doncs, escriure un llibre que servís per a resoldre el conflicte. L'autor possible havia de trobar dos obstacles principals: la varietat de diferències lèxiques i de pronunciació de l'idioma entre diversos llocs del País i la manca en aquell moment d'una ortografia. Ell s'inclinava a escriure aquest llibre en castellà, per bé que reconeixia que aquesta elecció podia resultar absurda, atès que anava dirigit a persones que no el parlaven. Calia, a més a més, defugir els arcaismes, però també el «lenguaje chabacano»: «se ha de usar el lenguaje vulgar, però depurado, hasta allí donde sea menester, sin desfigurarlo». Malgrat les dificultats que el projecte presentava, ell mateix, a la vista de la seua necessitat, n'havia aplegat els materials i preparat l'esbós, tot consultant persones competents. Aquest esbós el presenta amb prou detalls i orientacions, en les quals cal destacar que sempre prima l'interés per la instrumentalització del vernacle de cara a l'ensenyament del castellà, sense que Chabàs considerés el català del País sinó com un obstacle a vèncer. Per a l'ús del text establia tres categories d'alumnes, segons les dificultats que per edat i altres motius els pogués presentar: «los que

cde.uv.es

125

aprenden a leer el valenciano-»; els qui «sabiendo leer el valenciano, nada saben del Castellanos, i, finalment, els qui «han hecho los ejercicios anteriores, conocen ya las palabras en ambos idiomas y saben sus accidentes». Fet i fet, doncs, es tractava d'un esbós molt complet del que podia ser un text útil; si s'hagués posat en pràctica no hi ha dubte que hauria representat una funció importantíssima, i no precisament per a la finalitat que mossèn Chabàs es proposava. Ell no podia anar més enllà i els qui coneixen la biografia ho comprendran perfectament. Aquests articles tenen el mèrit, tanmateix, de presentar, des del punt de vista del pur sentit comú, un problema greu i persistent. A més a més, la seua idea havia de trobar més incomprensió que adhesió. Ell mateix repetia, posteriorment, a la seua revista, que del text proposat «tiene escritos algunos capítulos y preparado el estudio de otros. Algo se podria hacer viribus unitis; creemos haber dado el ejemplo-».6 Exemple que, no cal dir-ho, trigaria molt a ser seguit.

Roc CHABÀS: Obras para el estudio del valenciano, dins "El archivo", t. II (1887-88), p. 91.

cde.uv.es

126

NOTES PER A L'ESTUDI DELS ORÍGENS DEL MOVIMENT OBRER AL PAÍS VALENCIÀ (1868 - 1909) PER

JOAN ROMERO I GONZÀLEZ

Un dels primers punts a considerar, a l'hora de fer un esbós sobre l'origen i desenrotllament del moviment obrer i camperol valencià, ha de ser forçosament el que es refereix al ritme lent que caracteritzà, d'una banda, el seu procés industrialitzador i, de l'altra, la situació que el camp travessava. La historiografia econòmica no ha realitzat encara treballs profunds sobre el període; d'una forma molt resumida podríem dir que existia, a l'agricultura, uns nuclis progressius entorn del vi, l'arròs i la comercialització de la pansa, amb participació, moltes vegades, de capital estranger. Però la situació, parlant en termes generals, era d'una agricultura amb forts residus feudals i en què la manca de vies de comunicació i la política de les velles classes dominants feien que l'articulació del mercat fos molt dèbil. Junt a una agricultura endarrerida hi havia unes indústries constituïdes per uns esquitxos aïllats (València, Alcoi, Sagunt, Elx, Ontinyent, la Vall d'Uixó), uns «oasis industrials», en paraules de M. Garcia Bonafè, que foren la conseqüència d'una intensificació de la indústria rural a temps parcial, segurament provocada pel fet que els avanços de l'agricultura eren desiguals en el pla regional i perquè a les àrees menys favorables per a la producció agrícola, la concentració de les manufactures a domicili ja existents es plasmà en uns

cde.uv.es

127

centres industrials (Baix Vinalopó, Alcoi, etc.),1 uns nuclis que havien aconseguit desembarassar-se de les limitacions que imposava una agricultura pobra i endarrerida. Una estructura d'aquest tipus havia donat lloc a la formació d'unes classes socials atomitzades i plenes de complexitat. D'una banda, l'aristocràcia financera i terratinent; d'altra, una classe mitja composta d'arrendataris i agricultors acomodats que conreen la seua terra i, en part, també l'arrenden. Els rangs superiors de la classe mitja són constituïts per les professions liberals, propietaris de terres que no les treballen ells mateixos, comerciants, etc. Entre la classe mitja i baixa es troben tots els tipus d'artesans. Hi ha després els petits parcers, els camperols sense terra, els quals sovint ni tan sols no posseïen els mitjans de producció necessaris i s'havien de contractar com a jornalers. Finalment, el modern proletariat fabril, que constitueix una petita part encara, lligat als nuclis industrials que adés hem citat i que seran els qui constituesquen la base principal d'un esquifit moviment obrer que ara començarà a desenvolupar-se, com veurem tot seguit. Des del 1840 al 1860 només hi hagué al País Valencià uns embrions de sindicació. Aquestes societats prenien la forma de societats de resistència i ajuda mútua. Els primers nuclis obrers organitzats radicaren a València i Alcoi, però mancaven encara d'un programa teòric obrerista, per causa fonamentalment de la gran força que tenia el cooperativisme en aquestes dècades dels seixanta i setanta.2 En aquests primers passos, prestarien el seu ajut a les idees de Pi i Margall, molt adequades, d'altra banda, pel seu pensament contrari a la concentració de la propietat de la terra, a les indústries monopolístiques i a les facilitats creditícies en mans dels grans financers, per a calar en una estructura econòmica com la valenciana, que tendia vers la creació d'una classe camperola de petits terratinents, junt a petites indústries regides per cooperatives obreres unides per federacions lliures. Això no obstant, el fracàs del federalisme republicà, en 1868-70, la insinceritat de les promeses setembrines i la manca d'èxit dels motins contra les lleves de soldats, van contribuir en gran mesura al procés ARACIL, R., i GARCIA BONAFÈ, M.: Industrialització al País Valencià (el

cas d'Alcoi), Col·lecció Tres i Quatre, València, 1974, p. 125. Vegeu també l'article d'E. J. JONES: "LOS orígenes agrícolas en la indústria", dins Agricultura y desarrollo del capitalismo, Ed. Alberto Corazón, Madrid, 1974, pp. 303-341. TERMES ARDEVOL, J.: Anarquismo y sindicalismo en Espana. La Primera Internacional (1868-1881), Ariel, Barcelona, 1971.

cde.uv.es

128

de despolitització de la classe obrera i col·laboraren a empènyer l'obrerisme vers l'odi contra l'Estat, vers el menyspreu als homes públics i la desconfiança en l'acció política. A Madrid, darrere la visita de Fanelli, un nucli reduït del proletariat madrileny trencà amb els partits burgesos i llançà un manifest adreçat als obrers espanyols que podem qualificar com el punt d'arrencada d'un nou procés per a les classes treballadores.3 A la crida respondrien, entre d'altres, societats obreres establertes a València i Alcoi. S'organitzà a València la Secció Central, amb un total de 23 societats i uns 2.000 afiliats, la qual va convocar la celebració d'un congrés obrer. Es celebrà a Barcelona, en 1870, i hi van acudir delegats d'Alcoi i de València,4 per bé que el nombre de representats fos molt reduït.5 Tanmateix, el procés de creixement seria continu fins 1881; així ens ho mostren les xifres de federats donades a la Conferència de València i als congressos posteriors de Saragossa i de Còrdova. En aquest darrer trobem tres federacions locals: Alcoi, València i Cocentania; 6 es prengué la mesura de dissoldre el Consell Federal, transformant-lo en una Comissió Federal d'Estadística i Correspondència, que residiria justament a Alcoi, i la relació de la qual amb la sublevació cantonal seria, més endavant, directa. A través de les jornades del Cantó, esclatarien d'una manera clara les relacions de classe i, en observar els esdeveniments d'aquells dies, es manifesta clarament una important diferenciació: la classe obrera de la ciutat i del camp va negar el seu ajut a la petita burgesia, que no trigà a sotsobrar. La lluita de classes es va plantejar amb tota la seua dimensió; el cas d'Alcoi en seria l'exponent més elevat: a més a més d'aconseguir la primera vaga general en una població d'imporA banda els clàssics sobre el tema, és interessant consultar l'article de GIOVANNI PAOLO BIAGIONI: "La Federazione regionale spagnola dell'AIL

e la política", dins Anarchismo e socialismo in Itàlia (1872-1892), Editori Riuniti, Roma, 1973, pp. 252-292. Cfr. igualment l'article de LEO VALIANI en la mateixa obra: "Consideracione su l'anarchismo e marxismo in Itàlia e in Europa dopo la conferenza de Rimini". MORA, FRANCISCO: El movimiento socialista y societario en Espana durante el siglo XIX, dins "Revista de trabajo", núm. 3, 1968, p. 206. Segons ens confirma PÉREZ PUJOL, E.: La cuestión social en Espana, València, 1872, p. 206: "solo habían en Valencià secciones internacionales en dos oficiós: el de fundidores y el de cerrajeros". Una presència gairebé insignificant per tant. TERMES, L: op. cit., pp. 154-155. Alcoi era el centre més important, amb prou diferència (2.591 federats); València en tenia una xifra menor (1.120) i Cocentaina 310 elements.

cde.uv.es

129

tància industrial, la Internacional féu un intent revolucionari i substituí l'ajuntament burgès.7 A més a més d'aquests nuclis obrers, políticament conscienciats i representants d'un nou tipus de sindicalisme, més combatiu i eficaç, existien al País Valencià diverses societats obreres no adscrites a l'A. I. T., a Agost, Banyeres de Mariola i Castelló de la Plana. D'altra part, durant tot l'any 1873 esclataren vagues a diferents localitats (Montcada de l'Horta, Morella, Manises, Alzira, València) i es registraren successos de major gravetat a «Alcoy, Cocentaina, Benilloba y Jàtiva».8 De març a juliol, uns 11.500 treballadors es van declarar en vaga, i si bé les notícies de conflictes al camp són poques, sabem d'un intent de repartiment de terres a Fuente Sauco, i reunions de camperols a Godella, Burjassot i Campanar. A partir d'ací, i fins 1881, la Internacional sofriria una brutal repressió, després del colp d'Estat de gener del 1874, per bé que serà en aquest lapse que s'aniran configurant, en la clandestinitat, les distintes tendències que trobarem després en el moviment obrer: socialisme, anarquisme, cristianisme social i moviment societari. Tendències totes que s'aniran desenrotllant paulatinament, seguint un procés paral·lel a les transformacions de les relacions de producció en l'economia valenciana. Es pot afirmar que durant els darrers vint o trenta anys del segle passat, les relacions de producció sofriren al País Valencià una profunda transformació. El desenvolupament capitalista de l'agricultura 9 i els inicis d'una evolució industrial, comportaren un canvi, si no radical almenys significatiu. El terratinent agrícola, el comerciant, l'industrial, es troben cada vegada més dominats per la força del mercat; el camperol independent, que per aquest impuls es veu transformat Sobre el tema del cantonalisme hi ha diversos estudis que, des d'una òptica distinta, ens proporcionen una visió prou completa. Ens referim a Termes, Engels, ja clàssics, i també a l'article de MARIA VICTÒRIA GOBERNA: El

cantonalismo en el País Valenciano, dins "Primer Congreso de Historia del País Valenciano", v. IV, València, 1974, pp. 463-470. NETTLAU, MAX: Impresiones sobre el desarrollo del soçialismo en Espana, dins "Revista de trabajo", núm. 3, 1968, p. 238. Les revoltes camperoles, estudiades per Alfons Cucó, que es desenvoluparen durant els anys 1878-1879, ultra l'interés que presenten com a moviment social i polític, emmarcat dins la tipologia de "rebel·lions primitives" emprada per E. J. Hobsbawm, ens demostren que, després de la Desamortització, la substitució dels antics estaments privilegiats per una burgesia terratinent, introduí en les relacions de producció en el camp unes exigències econòmiques als arrendataris superiors a les que tenien abans.

cde.uv.es

130

en jornaler, o l'artesà, que d'una activitat artesanal va passant al règim de la fàbrica, tots es veuen arrossegats per aquesta nova activitat que donarà lloc a la creació de nous problemes i de noves actituds. Sobre una estructura econòmica complexa, però que assenta les bases del futur procés industrialitzador, es superposa un entrellat complicat de classes i capes socials, que d'acord amb els seus interessos particulars busca alternatives; mentre la burgesia s'alia, amb armes polítiques i ideològiques, amb la vella classe dominant, la petita burgesia, la massa dels camperols i artesans, el proletariat de la indústria, expressaran, a través de la lluita política i social, la seua pròpia ideologia que els enfronta a les velles classes dominants de la Restauració.10 Això no obstant, la classe mitja, que rere la pèrdua de les colònies va estar en condicions d'adoptar unes concepcions liberals, no ho féu així; privada d'una real consciència de classe, acabarà per assumir un paper purament gregari, convertint-se en un simple instrument de l'estratègia general de l'oligarquia. D'altra banda, les classes treballadores, malgrat la seua progressiva presència, no constituïen encara, des de cap punt de vista, una important amenaça política i social. Els progressos de les organitzacions obreres foren lents i hagueren de fer front, a més a més, a la presència dels republicans, d'un costat, i, de l'altre, a la gran expansió del catolicisme social pel camp valencià. Vaig a concretar a continuació una mica més el desenrotllament dels corrents socialistes i anarquistes, així com l'evolució del moviment social iniciat pel P. Antoni Vicent. Les relacions dels partits republicans amb les masses treballadores hauran de ser objecte d'un treball futur, conscients que el moviment obrer valencià no podrà ser explicat completament fins que aquest tema no haja estat tractat en tota la seua profunditat. II Els orígens del Partit Socialista al País Valencià es remunten a les dates del seu congrés fundacional, al qual assistiren representacions de València i Xàtiva. Els anys següents, les representacions s'estenien a Elx i Alacant. La implantació, per tant, era més aviat Segons Termes, en 1881 hi havia a tot el País Valencià sols cinc localitats on existien federacions de la Internacional. No obstant, durant aquest mateix 131 cde.uv.es

dèbil; aquestes agrupacions duien una vida lànguida i, llevat d'excepcions —Elx, per exemple—, amb poc arrelament en el si de les classes treballadores, intentant fer de la jornada del primer de maig una bandera que fos símbol dels treballadors, sense aconseguir-ho. Sent conseqüents des del principi amb la seua política reformista, totalment desvinculada dels interessos populars, posaren en pràctica la seua política electoral, presentant candidatures per a diputats a Corts a València, Xàtiva i Alacant-Elx, en 1895 i 1896, amb resultats insignificants quant al nombre de vots. Aquest primer socialisme fins 1909 (any en què es produí l'anomenada conjunció republicano-socialista) es caracteritzava pel manteniment d'una postura de crítica devers els partits monàrquics, concretament cap el carlisme que encara subsistia, si bé de forma molt dèbil, en algunes zones del Nord del País Valencià. Més atenció dedicaven a combatre els republicans, que suposaven un gran competidor per la forta implantació del blasquisme i el sorianisme dins de la classe treballadora; acusaven Blasco Ibàfiez i Soriano d'«aventureros de la política burguesa... que arrastran a las masas obreras... y son un engafío para los anhelos del pueblo trabajador».11 Es caracteritzaven, finalment, per un profund antianarquisme, com ho mostren els articles de Pablo Iglesias en aquests anys.12 Fou a les comarques valencianes meridionals que el socialisme s'estengué de forma més ràpida, sobretot al Baix Vinalopó i a Alcoi. En uns pocs anys —relacionat estretament amb la crisi que travessava aleshores la indústria espardenyera— les societats obreres d'inspiració socialista s'estengueren per tota la província d'Alacant. La «Revista Socialista» publicava en 1903 unes dades interessants sobre això, assenyalant Alcoi, Elx, Novelda, Dénia i Alacant com els punts on comptaven amb més força.13 Amb això es feia palès el que he remarcat adés: fou entorn d'aquests nuclis industrials i vinculat a

12 13

AGRUPACIÓN SOCIALISTA DE VALENCIÀ: LOS socialistas y la república bur-

guesa, València, 1903, p. 7. IGLESIAS, P.: El socialismo en Espana. Artículos en la prensa socialista y liberal (1870-1925), Ed. Ayuso, Madrid, 1975, pp. 201 i ss. "Revista socialista" de 1903. Citat en "Revista de trabajo", núm. 3, 1968, p. 290. 132

cde.uv.es

any tingué lloc la creació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, comptant un any després amb dotze federacions locals al País Valencià, esteses per les comarques de la Foia de Bunyol, la Ribera Baixa, la Ribera Alta, la Vall d'Albaida i el Comtat.

un proletariat que encara tenia prou d'artesà, però que aviat deixaria de ser-ho per a passar a convertir-se en un proletariat de fàbrica, on el PSOE i la UGT trobaren un desenrotllament apreciable dins la província —no és cap casualitat que les agrupacions socialistes es trobassen a Alcoi, Alacant, Elx, Crevillent i Villena. A la província de València, la implantació era molt menor i pràcticament quedava reduïda a Xàtixa, Gandia i la mateixa capital. Finalment, a Castelló tenien alguna presència a Vinaròs, Benicarló, Castelló de la Plana i sobretot a la Vall d'Uixó, entorn a la indústria espardenyera que amb una certa importància s'havia desenvolupat en aquesta localitat.14 De l'evolució de la UGT tenim dades més concretes, segons podem veure en el quadre I: QUADRE I

UNIÓ GENERAL DE TREBALLADORS. RESUM DE SECCIONS I FEDERATS (1 octubre 1904) Província d'Alacant Província de Castelló Província de València

Seccions 34 5 8

Federats 6.642 691 980

(febrer 1905) Província d'Alacant Província de Castelló Província de València

34 6 8

6.709 754 917

(abril 1907) Província d'Alacant Província de Castelló Província de València

14 3 6

1.459 115 586

(març 1908) Província d'Alacant Província de Castelló Província de València

12 2 7

1.508 78 565

Font: "Boletín del Instituto de Reformas Sociales", t. I, juliol 1904-juny 1905, p. 767; t. III, pp. 914-915; t. IV, juliol del 1908-juny 1909, sense paginar. En els dies 23 i 24 de juliol del 1905 es celebrà a València el Congrés Constituent de la Federació d'Agrupacions Socialistes de la Región Valen133 cde.uv.es

És possible que poguem completar la visió que ofereix el quadre I si constatem que Alacant era, en xifres absolutes, la tercera província de l'Estat espanyol quant al nombre de militants, després de Madrid i Biscaia. Fins novembre del 1909 es pot dir que la línia del PSOE no varià, en línies generals.15 Darrere l'aliança amb els republicans i amb el suport electoral que aquests suposaven, van aparèixer els primers regidors municipals socialistes, a Alacant, Alcoi i Elx.le Al capdavall i per a concloure aquest punt, podem afirmar que l'expansió del socialisme en aquests anys —jo diria que fins ben entrat el segle— és més aviat modesta i molt localitzada en aquells punts on existia una base industrial.17 El camp, salvades les excepcions, seria un adversari molt dur per als socialistes. Algun autor, a l'hora de trobar una explicació vàlida, l'ha volguda trobar exclusivament en la mateixa estructura i línia política del PSOE; un socialisme que, influenciat directament per la interpretació guesdista del marxisme, difonia una temàtica difícil d'assimilar per un públic escassament preparat,18 amb un nivell polític molt baix. Una organització amb una estructura centralitzada, amb unes directrius que, elaborades des de Madrid, no ciana ("Boletín del Instituto de Reformas Sociales, t. II, 1905-1906, p 166). La Federació quedà constituïda per les agrupacions de Castelló de la Plana, la Vall d'Uixó, el Poble Nou de la Mar, València, Xàtiva, Gandia, Alcoi, Alacant, Elx, Crevillent, Villena i Almansa ("El radical", núm. 1.864, 21 d'abril del 1908). En les quatre sessions que es celebraren es discutí i s'aprovà el reglament de la Federació, acordant-se que el seu Comitè Central residís a Alacant. El segon Congrés, celebrat a Elx en maig del 1906, estava format per les representacions d'Alcoi, Alacant, Crevillent, Xàtiva i València, acordant-se assenyalar Elx com a residència del Comitè Regional. Segons ens informa un setmanari d'Elx, l'agrupació de València estava representada per Sanchis, la de Xàtiva per Díaz, Alcoi per Baya, Crevillent per Galdó i Alacant per Montserrat; Sala per la Joventut Socialista d'Alacant i Vives i Barceló pel "Comitè Regional" d'Elx ("La indústria y el pueblo", núm. 67, 26 de maig del 1906). La prova la tenim en el fet que sis mesos abans d'allò que hom anomena conjunció republicano-socialista, l'Agrupació Socialista de València feia una crida als seus afiliats perquè en les eleccions municipals votassen en blanc i no als candidats republicans ("Las Provincias", núm. 15.564, 29 d'abril del 1909). FRANCH BENAVENT, S.: Notes sobre l'origen del P.S.O.E. al sud del País Valencià, dins "Primer Congreso de Historia del País Valenciano", v. IV, València, 1974, p. 585. No és casualitat que a tota la província d'Alacant només hi hagués agrupacions a Alcoi, Alacant, Villena, Crevillent i Elx. CATALINAS, J. L.: Pablo Iglesias, cincuenta anos después, dins "Zona abierta", núm. 7, 1976, p. 127.

cde.uv.es

134

responien la majoria de les vegades a les necessitats concretes dels treballadors del País Valencià.19 Crec tanmateix que la raó explicativa del fenomen no cal buscarla ací. És evident que això pogué contribuir en certa mesura, però una sola ullada al desenvolupament del socialisme a la resta de l'Europa industrial durant aquests anys,20 ens permet de constatar que unes organitzacions amb uns plantejaments semblants, englobaven en els seus rengles un gran nombre de treballadors, fins al punt que en alguns d'aquests països, l'origen de classe de més del 70 % dels seus militants era proletari. Marx, en algun lloc, diu, referint-se a un període de la nostra història anterior a aquest, que en Espanya hi havia més capellans que obrers; s'hi referia a l'absència d'un proletariat nombrós. El mateix podem dir ací: el peculiar desenrotllament de les estructures capitalistes del País Valencià 21 no possibilità el naixement d'un proletariat industrial, d'una part, degut (en mots de Hobsbawm) a la lentitud amb què es va desenvolupar una indústria moderna a gran escala, i d'una altra, a l'estructura del camp valencià. Podem acabar aplicant els mots del mateix Hobsbawm sobre la Península Ibèrica al País Valencià, afirmant que «el socialisme fou insignificant des d'un punt de vista electoral, i restà ideològicament secundari respecte del moviment anarquista, de l'anarco-sindicalisme, o del radicalisme republicà».22

Sols hem de veure el programa municipal elaborat per l'Agrupació Socialista de València en 1903, per a constatar el fet que no són reivindicacions específiques les que l'opuscle contempla; ben bé podia ser un programa municipal de Saragossa, La Corunya o qualsevol altra capital de l'Estat espanyol. Cfr.:

AGRUPACIÓN SOCIALISTA DE VALENCIÀ: op. cit., p. 20.

Es pot consultar, per tal de completar aquest punt, l'article d'E. J. HOBSBAWM: La difusion del marxismo (1890-1905), dins "Studi storici", abril juny 1974, núm. 2, pp. 241-269. D'igual manera, per a completar el tema i poder continuar així les línies mestres per les quals es mou el moviment obrer en aquests primers anys del segle, es pot consultar l'article de LEO VALIANI, Le mouvement socialiste en Europe après 1914, dins "XIII Congrés International des Sciencies Històriques", Moscou, 1970. El País Valencià superà la crisi de finals de segle —l'arrossar es veié afectat d'una dura crisi; tanmateix, la taronja i la vinya es trobaven en una franca expansió—, però £ho féu conservant i protegint els seus defectes econòmics, augmentant la seua desorganització estructural, com segons sembla —ho afirma Robert Lafont— va ocórrer al Llenguadoc en unes condicions molt semblants? Cf. LAFONT, ROBERT: La revolución regionalista, Ariel, Barcelona, 1975, p. 176. N'hi ha versió catalana de Manuel Cruells: La revolució regionalista, Col·lecció d'Aportació Catalana, Barcelona, 1968. op. cit., 254.

135 cde.uv.es

HOBSBAWM, E. J.: La difusione...,

III El moviment anarquista continuà primer entorn de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, rellançant de nou l'acció sindical. En el cinquè congrés després de la seua creació, celebrat a València, acordaren la dissolució —donades les fortes tensions creades en el seu si entre els vells militants de formació bakuninista i els simpatitzants del comunisme anarquista de Kropotkin i Malatesta— i la creació de l'organització anarquista de la Regió Espanyola. Al País, les línies generals poden quedar resumides en els termes que ho feia la premsa anarquista local, quan el diari «El chornaler», en 1883, escrivia que «l'anarquia es la negació de tota organisasió, política, sivil, militar o relichosa. Es tota sosietat que estiga despojà de mando, domini o autoritat... La unitat d'una organisasió obrera anarquic-colectivista es la secsió d'ofisi, esta se reunix en asamblea una 0 dos vegaes a la semana».-:! Es pronunciaven i lluitaven, a més a més, per la unió de tots els treballadors en el seu combat contra la injustícia social,24 cridant la classe obrera contra qualsevol col·laboració amb els burgesos, refusant l'alternativa estatal d'integració a les Cases del Poble que foren fundades a València i Alacant en 1903, 1 que estaven ben controlades pels republicans.25 Això quedarà plasmat en aquests anys en un tipus de rebel·lió desordenada i incoherent. El sentiment de rebel·lió es farà sentir cada cop més, amb l'afluència a la ciutat dels nous treballadors del camp, encara que les escasses ciutats industrials valencianes, i el poc desenvolupament de la ciutat de València, no poden absorbir tot el corrent migratori que sortirà cap a l'Àfrica, el Principat i una mica més tard cap a Sudamèrica. Però sols era un sentiment de rebel·lió que conduïa a manifestacions espontànies i sense cap mena de lligam entre obrers i camperols. No es pot evitar, en arribar a aquest punt, de fer una comparació, mutatis mutandis, amb el moviment populista rus, estudiat magistral"El chornaler", València, núm. 2, 29 de desembre del 1883. He conservat la grafia original. "El chornaler", núm. 25, 7 de juny del 1884; "La víctima del trabajo", València, núm. 4, 15 de febrer del 1890; "Humanidad libre", València, número 1, 1 de febrer del 1902. "Juventud", València, núm. 7, 15 de febrer del 1903.

cde.uv.es

136

ment en l'obra de Franco Venturi;2e crec que es pot confirmar l'existència d'unes característiques comunes entre la ideologia i la praxis de l'anarquisme espanyol i el moviment anruista de la Rússia de les acaballes del segle xix. El cas italià cal estudiar-lo igualment amb deteniment, per bé que hi existí una gran diferència amb l'espanyol: aquella ideologia difusa de l'anarquisme que presentava com a alternativa la úiquidazione sociale» —en mots d'Enzo Santarelli—, no va trobar a Itàlia la forma de concretar-se en un moviment durador i renovador; al contrari, en algunes àrees de l'Estat espanyol seria l'anarquisme la ideologia que el proletariat, en immensa majoria, abracés, i que prolongà la seu influència durant molt de temps. Pel que fa al País Valencià, sembla evident que en el lapse que va del 1895 fins 1906, l'anarquisme experimentà clars progressos, especialment al camp. En els darrers anys del segle, darrere la gran repressió exercida sobre ells, es produí una gran atomització, sent la base de l'organització els comitès locals. La premsa assenyala l'existència d'una Federació Regional, però pense que era més un desig que no una realitat. El que es constata és l'existència d'un gran aïllament entre les distintes localitats, fins i tot entre les més properes, perquè, d'una altra manera, ^com s'explica que la important vaga de teixidors d'Alcoi, durant l'estiu del 1895, que afectà més de 1 500 obrers i en la qual la participació anarquista fou important, no tingués repercussions almenys en alguna altra localitat pròxima? Excepció feta de les federacions locals d'Alcoi i de València,27 la resta de grups anarquistes es limitava a donar una resposta davant fets concrets que que es presentassen, aliant-se tàcticament molt sovint amb militants de la UGT, de cara a accions immediates. Al camp, l'expansió és inqüestionable, si bé sense que es produís una clara aliança entre camp i ciutat.28 A partir d'ací i sobretot des del 1910, rere la fundació

VENTURI, FRANCO: El populismo ruso, "Revista de Occidente", Madrid, 1975. Cfr. especialment la introducció i els capítols II, VII, XIII, XVII i XIX. Pense que el mateix terme populisme, de reacció col·lectiva davant una mutació social, es podria ben bé emprar en parlar de l'anarquisme valencià. Les darreres investigacions d'historiadors italians —Sigfrido Sozzi, per exemple— parlen a més a més de moviment interclassista, atenent l'origen de classe dels seus militants. "El chornaler", núm. 10, 23 de febrer del 1884. Un clar exemple del que hem exposat el tenim en la conferència d'obrers agrícoles celebrada en 1908 a Alzira, d'inspiració anarquista, a la qual assistiren representacions de 28 pobles. S'hi decidiria l'adhesió a Soli-

cde.uv.es

137

de la CNT, el creixement seria ininterromput, al temps que la seua presència hegemònica, fins la Segona República. Ja va dir Andreu Nin que la base explicativa calia trobar-la en l'estructura social. En el cas del País Valencià, l'expansió de l'anarquisme no es pot entendre sense relacionar-la amb el problema agrari, amb les relacions de producció existents al camp valencià. En aquelles zones on la parceria no esdevingué —com diu Santarelli— un progressiu i orgànic desenvolupament d'un proletariat agrícola de massa, subsistien les velles formes de producció amb relacions socials antiquades, i les poques indústries existents (dirigides paternalment, degut al seu creixent origen artesà) estaven escampades en un medi preferentment agrícola, l'anarquisme representava la via contradictòria i primitiva del desenvolupament del moviment obrer, que superaria la seua condició de minoria quan aconseguís entendre i posar la qüestió agrària en termes d'aliança i com a problema polític general/9 Per aquesta raó, el moviment anarquista valencià, durant llargs anys, haurà de quedar basat sobre una majoria de jornalers, artesans, oficinistes, treballadors no separats completament de la terra, i no sobre un modern proletariat de fàbrica. L'escassa concentració de la indústria i la lenta penetració del capitalisme en l'agricultura valenciana són els condicionants d'aquesta evolució del moviment obrer.

IV Ha quedat palès que socialisme i anarquisme o anarco-sindicalisme tenien una implantació encara reduïda, i que la seua presència no és encara eficaç sobre la vida política del País Valencià. Tanmateix, a poc a poc, la pressió de la classe obrera es fa sentir ja des de finals del segle xix (distintes vagues en 1882, mítings anarquistes i manifestacions per la jornada de vuit hores, etc.) i sobretot amb l'entrada del nou segle (vaga general a València [1902], vaga general a Elx [1903], vaga quasi general a Vinaròs i de fàbriques de la indústria espardenyera a la Vall d'Uixó [1904], les importants vagues del tèxtil a Crevillent i Alcoi [1907], fins a desembocar en la campanya de manidaritat Obrera; cfr. MANUEL BUENACASA: El movimienío obrero espanol, París, 1966, p. 47. SANTARELLI, ENZO: // socialismo anarchico in Itàlia, Feltrinelli, Milà, 1959. 138 cde.uv.es

festacions contra la guerra del Marroc, llançada en 1909).30 El nivell de combativitat del moviment obrer i camperol no assolia encara els límits que arribaria uns anys més tard, segons es pot constatar en el gràfic I, però la classe dominant sí que té present la seua creixent activitat i ben aviat intentaria posar dics que poguessen contenir o canalitzar aquesta pressió creixent: d'una banda, els partits republicans, que foren, directament o indirectament, uns bons aliats en aconseguir atraure's amplis sectors de les masses treballadores, i d'una altra, potenciant el sindicalisme catòlic del pare Antoni Vicent, que jugà un paper de primer ordre, sobretot al camp. L'actuació dels cercles catòlics en el si de la societat valenciana passaria des de la seua fundació fins 1910 per tres moments distints: en un primer moment coincident amb els primers anys d'activitat del cercle, això és, dècades setanta i vuitanta del segle passat. La postura dels cercles en aquest període és la de refutar les doctrines socialistes (el pare Vicent entenia per socialisme qualsevol actitud de matís revolucionari), però sense oferir una alternativa clara, limitant-se a afirmar els principis religiosos destinats a aconseguir el mutu enteniment entre les classes socials. Una segona etapa, durant la darrera dècada del segle xix, caracteritza el catolicisme social per la proclamació del principi d'agremiació i la funció mediadora dels cercles, com a societat composta d'obrers i patrons, per a la solució dels conflictes socials. És el moment que els cercles assolirien possiblement un auge més gran. Finalment, als començaments del segle xx, els cercles declinen un xic el seu entusiasme per la solució dels problemes socials, darrere l'experiència negativa anterior. És l'època del fracàs del principi d'agremiació, perquè ni el cercle no havia adoptat una organització gremial efectiva ni tal principi no tindria virtualitat en aqueixa època. En aquests anys, la majoria dels cercles limitaven la seua actuació a procurar una solució pacífica i justa en els conflictes socials; es tractava d'una acció merament moral, que conduïa, la major part de les vegades, a la indiferència, a la inutilitat de les seues gestions. No vaig a fer un estudi detallat del moviment de vagues en aquests anys perquè n'existeix molta informació a la premsa local i perquè crec que no n'és el moment, però considere interessant d'assenyalar almenys que aquesta escalada progressiva d'agitació obrera estava indissolublement vinculada a la crisi de l'agricultura i la indústria durant aquests anys a tot el País Valencià.

cde.uv.es

139

7905

79/0

7975

7920

Gràfic I Vagues importants amb dades completes al País Valencià, 1905-1922 1, prov. de València; 2, prov. d'Alacant; 3, prov. de Castelló Font: Institut de Reformes Socials: Estadística de huelgas, anys 1905 a 1922.

cde.uv.es

140

Les influències principals per a l'engegament d'aquests cercles catòlics tenien dos orígens: d'una banda, com el mateix P. Vicent assenyala en la seua obra, dels cercles catòlics francesos, de les obres catòliques que sorgiren a Bèlgica i Alemanya i del cercle catòlic que s'havia fundat a Alcoi en 1872.31 D'altra banda, l'encíclica Rerum novarum?'1 El gremi era una «asociación de personas del mismo oficio —patronos y obreros— o de una misma profesión liberal, que se proporiia la defensa de los intereses, el honor profesional y el bienestar moral i material de sus individuos» P Podem dir, com a balanç de l'obra del jesuïta valencià, que Socialismo y anarquismo no contenia ni una sola idea original i estava fosa en un rígid motlle medieval: la pobresa era conseqüència del pecat original, la teologia la ciència social bàsica, etc. Al capdavall, l'obra del P. Vicent era una traducció de les encícliques de Lleó XIII a través dels congressos catòlics francesos, materialitzada en els cercles catòlics d'obrers (finançats en una part molt important pels patrons) i en els Congressos Catòlics. La seua labor incessant a partir del 1889 aconseguí, en un període relativament curt, que el nombre de cercles fos elevat a les diòcesis d'Oriola, Sogorb i València. En l'Assemblea de les corporacions catòlico-obreres d'Espanya, celebrada a València el 1893, «asistieron representantes de noventa y ocho Obras correspondientes a ochenta y ocho poblaciones de las que la mayoría pertenecían a la diòcesis de Valencià, con cuarenta instituciones... Otras poblaciones que también enviaron delegados fueron: Alicante... Orihuela... y Segorbe. Enviaron adhesión a la Asamblea los Circulos de Callosa de Segura, Llosa de Ranes...».3* A la diòcesi de València, concretament, els quaranta cercles i vint-i-set patronats suposaven uns 16.000 socis, dels quals —i això és un detall molt important— uns 3.000 eren protectors, que volia dir no obrers. El cercle de València havia organitzat gremis de fusters, obrers de vila i de l'art del ferro, iniciant també en alguns cercles la fundació de cooperatives, que serien la base sobre la qual es muntaria als pobles els sindicats agrícoles. Ja a l'Assemblea citada

32 33

Seguim en aquest punt la tesi mantinguda per E. LA PARRA en la seua tesi de llicenciatura inèdita: El movimienío social cristiano en Alcoy, Facultat de Filosofia i Lletres de València. VICENT, A.: Socialismo y anarquismo. València, pp. 249 i ss. LLORENS, MONTSERRAT: El P. A. Vicent S. I. (1837-1912). Notas sobre el desarrollo de la acción social catòlica en Espana, dins "Estudiós de Historia Moderna", Universitat de Barcelona, t. IV, 1954, p. 403. VICENT, A.:

op.

cit.,

285.

141 cde.uv.es

del 1893 hi assistiren les Cooperatives d'Ontinyent i d'Albaida.35 Dos anys més tard, en 1895, València tenia 73 cercles amb més de 20.000 socis; Oriola i Sogorb registraven un desenvolupament molt menor. La força d'aquests cercles era per tant importantíssima a València, sobretot si tenim en compte que la xifra total de socis a tot l'Estat espanyol era de 30.000. La diferència entre la diòcesi de València i la resta era abismal, especialment si considerem que la segona diòcesi en importància era Tortosa (que incloïa terres valencianes) i ja només tenia 10 cercles, amb menys de 2.500 socis. En parlar del tercer moment en què dividíem el desenvolupament dels cercles catòlics, cal assenyalar que ací es tanca efectivament un capítol de la història del sindicalisme catòlic, però se n'obre un altre més important amb el començament de la creació dels Sindicats Agrícoles (6 de gener del 1906), «para fomentar el espíritu rural, dijundir la cooperación y acudir de un modo eficaz a llenar los servicios necesarios para salvar la agricultura»,30 és a dir, per a la concessió d'un tipus d'avantatges en un País Valencià on el petit camperol tenia tants problemes de comercialització, de finançament i fins i tot d'adquisició de llavor, sempre sota l'amenaça de la proletarització, i on una gran massa de llauradors pertanyia justament a aquesta capa social. El País Valencià era un terreny perfectament adobat per a l'expansió dels Sindicats Agrícoles. No és casualitat que entre totes les províncies andaluses no reunissen un nombre de sindicats igual al que havia solament a la província de València. Era lògic, per tant, que un servei de Caixes Rurals, Caixes d'Estalvi, Cooperatives i Socors Mutus que afavorien la concessió d'uns crèdits necessaris i fins i tot facilitaven l'adquisició d'eines i llavors, fos necessàriament atractiu per a aquests, senzillament perquè aquests serveis no estaven creats per l'Estat, no existien i aquesta era l'única forma d'obtenir-los. No obstant, davall d'aquesta legislació, d'aquests indubtables avantatges, cal buscar els clars interessos de la patronal que, per mitjà d'aquest sindicalisme catòlic, intentava de neutralitzar els avanços de l'anarco-sindicalisme al camp valencià. Interessos de les fortes oligarquies caciquils que era a qui aquest tipus de sindicat beneficiava en realitat, i no per cap altra raó hi donaven suport.

LLORENS, M.: LLORENS, M.:

op. cit., p. 413. op. cit., p. 417.

142 cde.uv.es

El País Valencià presentà sempre unes àrees on els sindicats es varen crear amb més intensitat, coincidint justament amb les àrees d'implantació de l'anarco-sindicalisme. Tindria una distinta gradació a les tres províncies; València era, amb molta diferència, la província amb major nombre de sindicats formats, fonamentalment a les comarques del Camp de Túria, Camp de Morvedre, l'Horta, Ribera Alta, Ribera Baixa, la Safor, la Costera i la Vall d'Albaida. Les províncies d'Alacant i Castelló tenien una implantació molt inferior. En 1909 tindria lloc la creació de la Federació de Sindicats Catòlics, sobre una base agrària, centrada sobretot en el petit i mitjà propietari, amb què pràcticament estaven molt ben posades les bases per la creació, tres anys després, de la Federació Nacional CatòlicoAgrària, on el País Valencià continuà sent un dels exponents més rellevants d'aquest tipus de sindicació mixta de patrons i obrers enmig d'una «harmonia social» inexistent encobridora de la vertadera lluita de classes. Queden molts problemes a tractar. Solament llegint els treballs de Hobsbawm,37 Thompson o Stephano Merli,38 ens adonem de les llacunes immenses que encara ens queden per a omplir: cal treballar temes relacionats amb els processos de transformació de l'estructura econòmica del País, de finals de segle; cal fer una història de la geografia i estructura del moviment camperol a la manera, per exemple, del que la G. Procacci per a una zona d'Itàlia.39 A un nivell més concret, estan per a fer monografies locals sobre moviment obrer, un estudi seriós de vida de la classe obrera: legislació social, treball de dones i infants —que al País Valencià assolí de vegades cotes alarmants—, nivells salarials, treball nocturn, etc. Tot això enllaçat a les característiques peculiars de l'empresa industrial del País, així com de l'estructura de la terra. Cal, igualment, com assenyala L. Dal Pane,40 l'estudi de la població activa amb totes les seues implicacions, i un llarg etcètera. NÚNIZ, LORENZO: La acción social agrària en Espana. Memòria estadística de las entidades agrícolas y pecuarias en 1° abril de 1923, Madrid, 1923, p. 159. HOBSBAWM, E. J.: Història del treball i ideologia, dins "Recerques", número 5, Barcelona, 1975, pp. 7-20. MERLI, STEFANO: Proletariato di fàbrica e capitalismo industriale. 11 caso italiano, 1880-1900, La nuova Itàlia, Florència, 1972-73. PROCACCI, G.: Geografia e structura del movimento contadino delia Valle Padana nel suo periodo formativo (1901-1906), in "Studi storici", mim. 1, 1964, pp. 41-200. És igualment molt important, a l'hora de suggerir coses

cde.uv.es

143

Jo espere que el meu propòsit en escriure aquestes ratlles, que no era cap altre que el de «trencar el gel» perquè s'inicien més treballs d'investigació sobre el tema, es veja coronat per l'èxit. Si és així, el meu objectiu haurà quedat acomplert amb escreix.

noves des del punt de vista metodològic, l'obra publicada per l'Institut Feltrinelli: Lotte agrarie in Itàlia: la Federacione nacionale dei lavoraíori delia terra (1901-1926), Feltrinelli, Milà, 1960. DAL PANE, LUIGI: "Aspectos históricos de la actitud de los trabajadores frente al progreso técnico y a las transformaciones de las organizaciones de la producción", dins MOMIGLIANO, FRANCO: LOS fraudes de la productividad, Nova Terra, Barcelona, 1968, p. 115.

cde.uv.es

144

PROTECCIONISME I CLASSE DOMINANT EN EL PAÍS VALENCIÀ. 1900-1970 PER

JOSEP PICÓ

ESTAT ESPANYOL En febrer del 1974, en plena crisi de la dictadura franquista, Amando de Miguel, catedràtic de sociologia de la Facultat de Ciències Econòmiques de València, pronunciava una conferència en l'Ateneu Mercantil sobre la postura lacrimògeno-mendicant de la burgesia valenciana envers Madrid. La tesi d'Amando de Miguel afirmava, al capdavall, que aquesta postura de ploricó de empresaris i burgesos no s'adeia amb el progressiu desenvolupament econòmic valencià, a partir, sobretot, dels anys 60, sinó que més aviat es tractava de l'expressió d'una classe que tractava de no ésser exclosa dels «favors» de Madrid, en un país en què Madrid ho és tot i on tothom és afectat per les decisions d'aquest. Entre els portaveus d'aquest lamentacionisme ficava Amando de Miguel en Joan Fuster, en Vicent Ventura, en Garcia Bonafè i d'altres. La conferència tingué una resposta, en el mateix local, a càrrec d'en Vicent Ventura, conegut periodista i polític valencià, qui volgué fer veure al sociòleg com aquest lamentacionisme trobava la seva justificació, més que en la manca de creixement quantitatiu —per tothom reconegut—, en un desig d'autonomia local. D'ací que el concepte «lacrimògeno-mendicant» tingués en tot moment significats distints per a ambdós oradors, ço que impedí la posterior comprensió mútua. Per a Amando de Miguel, els «captaires» són la burgesia local o els seus portaveus, els quals lamenten en favor d'aquesta les desatencions del poder central, fenomen que en major o menor grau fa extensible a

cde.uv.es

145

la burgesia del Principat i a totes les burgesies sucursalistes. Per a en Ventura, no obstant, els mendicants són, d'una banda, la classe dominant i els seus portaveus, però, de l'altra —en la qual s'inclou ell mateix—, tots aquells que es queixen al poder central per la seva actitud totalitària i per les conseqüències socials, no particulars o de classe, que se'n deriven. En aquests últims, l'oposició a la política absolutista de Madrid inclou, de retruc, una crítica a la burgesia acèfala local. La discussió té rel històrica, i ha ocupat ja moltes pàgines, no havent-se arribat mai a cap solució per la senzilla raó que implica un problema de poder, de classes dominants i dominades, d'oligarquies nacionals i burgesies locals. En aquestes pàgines tractaré de clarificar la polèmica. A fi d'aconseguir-ho, em basaré en alguns textos que ens donaran testimoni de quina ha estat la política econòmica de Madrid respecte a València, que tanta literatura lamentacionista aixecà, i quina fou també la resposta d'ambdós moviments —la burgesia valenciana i els autonomistes— davant l'oligarquia espanyola assentada en la capital de l'Estat espanyol. ELS FINALS DEL SEGLE XIX

Hom ha pensat, durant molt de temps, que la política econòmica valenciana, basada en l'exportació de la taronja, vi i arròs fonamentalment, ha estat lliurecanvista, en contra, per tant, del proteccionisme de l'oligarquia castellana. Però aquesta afirmació necessita moltes matisacions. A fi de situar-nos una mica, cal dir en primer lloc que les lluites proteccionistes-lliurecanvistes del centre i la perifèria acabaren en un pacte proteccionista durant la penúltima dècada del segle passat,1 quan ja el Uiurecanvisme no tenia massa sentit degut a la desaparició dels mercats internacionals. Efectivament, la pèrdua de les colònies reduí considerablement la clientela dels interessos industrials i agrícoles perifèrics, sobretot dels del Principat de Catalunya, els quals buscaran S. ROLDAN, J. L. GARCÍA DELGADO y J. MUNOZ: La consolidación del capi-

talismo en Espana, Confederación de la Caja de Ahorros, tom I, Madrid, 1973, p. 21.

cde.uv.es

146

des d'aleshores, amb el proteccionisme, l'aliança del centre polític, i giraran els ulls quasi exclusivament cap al mercat interior. Aquesta pèrdua de les colònies arrossegà la desaparició de la banca catalana (Banco Hispano-Colonial), i de retop repercutí en València, el comissionat de la qual Frederic Trénor exportava (1898) bastants productes agrícoles mitjançant aquesta entitat bancària com a suport financer. La pèrdua de les colònies possibilità d'altra banda, després de molts anys, que el govern concentrés la seva atenció política en els problemes de l'interior, afavorint els interessos agraris de l'oligarquia dominant, la qual pactà amb els interessos industrials perifèrics. Com ja he dit en un altre lloc,2 ací el gran perdedor fou la perifèria agrícola, és a dir, el País Valencià fonamentalment, el qual, desproveït d'indústria, lluita per uns interessos agraris que mai no atrauran l'atenció del poder central, preocupat sobretot per la política restauradora, els seus interessos cerealistes i el control de les indústries basca i del Principat a través dels quatre grans bancs assentats a Madrid: el Banco de Bilbao, el Banco de Vizcaya, el Espanol de Crédito i el Hispano Americano. Aquest és precisament el moment en què Madrid diferenciarà clarament el seu tracte respecte a les burgesies del Principat i valenciana. Amb la primera, sense perdre'n mai les regnes, tindrà un tracte respectuós, d'afalacs i coqueteig, conscient, que posseeix una tradició i infraestructura industrial gens menyspreables, que entren dins el cercle dels seus interessos, i que en tot cas cal tenir en compte dintre dels corrents socials i polítics de l'Estat. Amb la segona, més feble i molt menys imprescindible, estableix la seva pròpia política econòmica, sense contemplacions, tractant de protegir sempre els seus interessos. Aquesta protecció sense traves dels seus interessos a través de la política dels impostos, les tarifes ferroviàries, la construcció de la xarxa de carreteres, la distribució del pressupost nacional, etc, és la que directament i indirecta afectarà l'economia valenciana i motivarà una contínua lletania de lamentacions per part tant de la burgesia local —base de la crítica d'Amando de Miguel—, la qual afectarà en els seus interessos econòmics, com per part d'un grup d'autonomistes, els J. Picó: Empresario e industrialización: el caso valenciano, Tecnos, Madrid, 1976.

cde.uv.es

147

quals, més que invocar favors econòmics en actitud lacrimògenomendicant, tal com la classe dominant feia, exigien una autonomia real —tesi d'en Ventura—, postura reivindicativa que anava més enllà de mesures conjunturals. La conducta dels primers partia d'una actitud submisa, basada en la seva impotència econòmica i política. La dels segons, pel contrari, de la consciència d'una idiosincràsia pròpia, fruit d'una estructura econòmica que podia donar lloc al replantejament de posicions reivindicatives solidàries. Ara bé, si els primers —la burgesia agrària i financera— eren un grup nombrós i amb cert poder real, els segons no deixaven d'ésser grups més reduïts, artesans i petits burgesos, entre els quals figuraren sempre els intel·lectuals de la ploma.

L'ARRÒS I LA TARONJA DEMANEN PROTECCIÓ

Els primers en començar a demanar favors a Madrid foren els arrossers, contínuament implorant la protecció per als seus productes. La pèrdua de l'important mercat de les Antilles, el descens de la qualitat, però sobretot la dificultat dels nostres arrossers, donats els seus alts costos, a entrar en els mercats estrangers, als quals acudien arrossos molt més barats, encara que de pitjor qualitat,3 féu que es dirigiren repetides vegades a Madrid demanant solució als seus problemes. En el cas de la taronja, la nostra política fou lliurecanvista. Ara bé, en els moments de crisi tarongera, que foren molts, el proteccionisme dels valencians es referí quasi sempre al capítol de les tarifes ferroviàries, primes d'exportació, facilitats per a la importació d'adobs, etcètera. En 1915, un dels moments més difícils, el senador Polo i Peyrolón resumiria en una petició moltes de les eternes reivindicacions per a la solució del problema taronger: «.a) rebajar las tarifas jerroviarias para cualquier cantidad exportada y no solo si llega a 5.000 kilogramos. M. L. VILLORIA: Sobre la libre introducción del arroz en Valencià, I Congreso de Historia del País Valenciano, abril 1971, vol. IV, Universitat de València, 1974, pp. 167-177.

cde.uv.es

148

»b)

»c)

»d)

que el gobierno conceda parte de los 27 millones destinados a primas de la exportación para rebajar los fletes. supresión o rebaja del impuesto de tonelaje (muchas empresas extranjeras que comercian con América, donde pudieran encontrar mercados los productos valencianos, no hacen escala en Valencia por el impuesto de tonelaje). que se unifiquen las tarifas de ferrocarriles de Valencia con las de Barcelona y Alicante, pues estas poblaciones por no sabemos qué privilegios, las tienen más baratas.» *

Mes endavant, el 1917, torna a repetir-se una de tantes lamentacions proteccionistes per manca d'adobs, que transcrivim peí seu estil peculiar: «Una vez más y van mil Valencia ha sido abandonada por los poderes públicos. »7Vo sólo la crisis está afectando hondamente al producto naranja por los bajísimos precios de tres cosechas consecutivas; la crisis más aguda y sensible es la ocasionada por la falta de cianuro de sodio y potásico para combatir las plagas, tanto es así que son ya muchos millares de naranjos los que han tenido que arrancarse. vEsta riqueza desaparecida, hubiera sido fácil conservarla si el gobierno hubiera atendido las acertadas y oportunas medidas propuestas por la Cámara Agrícola Oficial y el Consejo de Fomento.» 5 És curios observar que la major parí de les lamentacions proteccionistes les hem trobades escrites a «Las Provincias», plataforma pública deis colliters, que constituien la burgesia agraria mes estática i conservadora. Els comerciants-intermediaris se n'aprofitaren sempre d'aquest estatisme per a «progressar» en els seus propis negocis, i aconseguiren d'implantar la seva política personal en el món taronger.

"Las Provincias", 14-2-1915, p. 1. "Las Provincias", 8-5-1917, p. 1. 149 cde.uv.es

ELS EFECTES DEL PROTECCIONISME EN EL PAÍS VALENCIÀ

a) Els mitjans de transport: ferrocarril i carreteres A part el proteccionisme que l'economia valenciana exigí en certs moments de crisi, també hagué de patir les conseqüències proteccionistes de la política castellana. En el cas de la política ferroviària caldria distingir dos capítols: el destinat a mercaderies i el destinat a passatgers. Pel que fa a les mercaderies, València fou declarada a finals del segle passat de primer ordre en quant a distribució dels impostos, fonamentant-se en la inauguració d'un ferrocarril que la uniria amb les províncies de l'interior de l'Estat espanyol. Però aquest ferrocarril trigà molt a ésser construït, i finalment, una vegada llest, el preu de las seves tarifes en desaconsellà la utilització. Aquesta política central de tarifes ferroviàries perjudicà constantment València en favor d'altres ports i ciutats, i no cal subratllar ací la importància que el capítol dels transports tenia per al País Valencià, dedicat quasi exclusivament al comerç. Aquest fou un dels principals motius perquè el transport de la taronja en tren no comencés fins al 1923.6 Ja el 1903 els exportadors de fruites de la Ribera i de l'Horta es queixen de les tarifes ferroviàries, que consideren oneroses,7 i el 1908 el diari «Mercantil» presentava estadístiques demostrant que el transport de la taronja era atroçment car.8 D'aquesta discriminació tarifària no se n'escapaven ni tan sols els productes de primera necessitat. Des de València (productora d'arròs) a Valladolid (productora de blat) costava 73 pessetes la tona d'arròs i 37 la de blat.9 El proteccionisme «mesetari» s'hi palesa bé, i en ell podem veure les conseqüències de pertànyer a la perifèria i no participar en el poder central. Aquest proteccionisme centralista, que damnificava els interessos R. FONT DE MORA: El naranjo, su cultivo, explotación y comercio, EspasaCalpe, Madrid, 1954, p. 371. "El Mercantil", núm. 12.460 (2-8-1903). "El Mercantil", núm. 14.140 (9-3-1908). "Las Provincias", núm. 16.559 (30-1-1912).

cde.uv.es

150

valencians en gairebé tots els seus espectes, podem comprovar-lo també en el transport de passatgers: «Si nadie puede desmentir que Valencià queda postergada en todo cuanto se rejiere a mejoras que dependen del gobierno, nadie puede tampoco dudar de que Valencià està pésimamente servida por las Companías de Madrid-Zaragoza-Alicante y del Norte. »Hace dos ahos se tardaba en ir de Valencià a Sevilla 20 horas, con la nueva modificación se tardan 30 horas. Para ir de Madrid a Valencià hace también dos ahos se tardaba 12'30 horas, hoy se emplean 14 horas.» 10 El mateix diari «El Mercantil» desmostrava, amb dades de la Memòria de la Companyia, que en les despeses València estava sempre en l'últim lloc, mentre que en ingressos per a la Companyia figurava entre els primers.11 Però no es quedava ací la denúncia del diari, el qual declarava pocs dies després: «Las Companías de Ferrocarriles del Norte y MadridZaragoza-Alicante parece ser que se hayan propuesto aislar al Levante de Espaha del resto de Europa, pues mientras en todas las demàs líneas generales de Espaha estan mejorando los trenes en todos los sentidos, atrayendo por allí a los miles de extranjeros que al cabo del aho vienen a nuestro país, en Valencià y el Levante no se observa el menor progreso. •>>El dia que los representantes de Levante tengan influencias y energías bastantes para obligar a las Companías a que organicen mejor sus servicios, Valencià entrarà a formar parte del circuito descrito por las líneas de preferència para los turistas, y al cabo del aho quedaran muchos miles de duros en la comarca.» 12 Així mateix, aquesta política ferroviària s'ampliava a les carreteres "El Mercantil", núm. 13.557 (4-8-1906). "El Mercantil", núm. 13.558 (5-8-1906). "El Mercantil", núm. 13.564 (11-8-1906). 151 cde.uv.es

10 11 12

i camins veïnals. En el pressupost general de l'Estat del 1907 el Ministeri de Foment assignà 1.250.000 pessetes a camins veïnals de nova construcció, i en la seva distribució València ocupava el darrer lloc, i en la dotació general de carreteres de tot l'Estat espanyol el 1909 València n'ocupava el penúltim, corresponent l'últim a Castelló,1'5 que quasi sempre acompanyava a la capital en l'oblit centralista, ocupant Alacant, pel contrari, un lloc molt anterior per constituir el port natural de Madrid, on l'oligarquia tingué sempre uns interessos majors. A aquests testimonis se'n poden afegir d'altres nombrosos: «En el plan de ferrocarriles secundarios con garantia del 5 % durante 99 ahos las provincias valencianas quedaron postergadas. Al hacer la ley de comunicaciones telefónicas se destinaron muchos millones però no hubo un solo céntimo para construir la línea de Levante por Albacete hasta Valencià, Alicante, Múrcia y Cartagena, sin embargo en la de Madrid-Zaragoza-Barcelona había dos líneas. »Las subvenciones que el Estado entregaba a la Compahïa Trasatlàntica proceden en gran parte de Valencià, no obstante los buques subvencionados pasaban por Valencià sin hacer escala. Entre Valencià y Baleares no hay ninguna línea ràpida, por lo que los viajeros de Madrid a Baleares han de ir por Barcelona a pesar de estar mas lejos.» 14 Heus ací una curiosa estadística del 1910 que ens detalla amb més veracitat l'exactitud de les seves afirmacions: 15 Santander Superfície Habitants Contribució en pessetes Inversions en carreteres

5.460 276.000 2.086.000 1.085.000

Oviedo Semblant a València 600.000 4.309.000 2.301.000

València 10.461 820.000 10.704.000 725.000

Veiem, doncs, suficientment demostrats els efectes del proteccionisme central pel que es refereix a la política dels mitjans de transport. "El Mercantil", nútn. 14.504 (10-3-1909). "Las Provincias", núm. 16.554 (22-1-1912). "Las Provincias", núm. 16.559 (27-1-1912). 152 cde.uv.es

13 14 15

b) Impostos, pressupostos i obres públiques Existia, i ha existit sempre, un fort desequilibri entre els impostos que paguem i els beneficis que en rebem. Aquest desequilibri fou denunciat públicament força vegades: «El régimen del regionalismo administrativo en que vivimos es del todo fatal para Valencià. Se estudiaron varios pantanos en Espaha; el gobierno se propuso llevarlos a buen fin y consiguió en presupuesto cuatro millones. » Vino el caciquismo, influyó cerca del ministro y la mayor parte de aquellas obras se la han llevado unos como el de la Pena, en Huesca, 300.500 pesetas, otros 200.000 i 150.000 los menos. »A Valencià para el pantano de Buseo, que en gran parte hace la comunidad de regantes del Túria, no le han alcanzado mas que la mísera cantidad de 39.000 pesetas.» 16 Les lamentacions se succeeixen contínuament: «Valencià paga por toda clase de contribuciones que recauda la Delegación de Hacienda 53 millones. Hay que anadir los muchos impuestos que paga Valencià en Madrid, que son: el impuesto que de las cinco líneas de la Companía del Norte tiene en la provincià, los del Banco de Espaha, de las Compahías arrendatarias de tabaco, de fósforos, de explosivos, etc, y los impuestos de utilidades de las mismas que ingresan directamente en la Tesorería Central. Sumando todas estàs contribuciones e impuestos da un total de 60 millones, que es lo que paga nuestra provincià. »Lo que el Estado gasta en la misma es 20 millones. De esta cantidad hay que rebajar 2.800.000 pesetas a que ascienden las pensiones de las closes pasivas que estan domiciliadas en la provincià. Los intereses de la Deuda Pública. Lo que cuesta el mantenimiento de las Aduanas, que estan ya inclui"El Mercantil", núm. 13.885 (2-8-1907). 153

cde.uv.es

das como gasto nacional. El gasto de la Comandància de Carabineros, Correos y Telégrafos, todo lo cual asciende a mas de 15 millones. Pues bien: gastando el Estado en la provincià de Valencià 15 millones, representando este gasto un 40 % del gasto total del presupuesto general, corresponderían otros 18 millones, o sea el 60 % del presupuesto, para las atenciones generales del Estado. »Es decir que debiera pagar la provincià 15 millones mas 18 millones: total 33 millones. »Pero como Valencià en vez de pagar esta cantidad paga 60 millones, resulta que el Estado despoja todos los anos a la provincià de Valencià 27 millones de pesetas, que aquél se lleva a las regiones de los grandes caciques para hacer canales, caminos, grandes reformas y obras de toda naturaleza, mientras que Valencià està completamente abandonada.-» 17 I anys més tard, les mateixes queixes: «No cesa aquí el gran abuso que los gobiernos estan cometiendo en Valencià. Se va a emitir un empréstito de 320 millones de los que se destinaran a canales y pantanos 105 en seis anos, a los que hay que anadir el presupuesto ordinario que ascenderà a 60 millones, icómo se invertiran estos millones? »El P.N.A. abarca cuatro categorías: la primera supone 24.086.000 pesetas de los que a Valencià corresponden 544.000 pesetas, mientras que hay provincias que se van a llevar hasta 4 y 5 millones; la segunda 3.274.000 pesetas, de los que a Valencià corresponderà la asignacion al pantano de Azuébar, que al no tener cuantía fijada hace témer con fundamento que seguirà como hasta hoy; y la cuarta, 56.458.000 pesetas, no fijando la cuantía que se invertirà para cada obra, però cabé suponer que Valencià obtendrà poco.» 18 «Resumiendo; en estos seis anos a Valencià y Castellón, de los 160 millones que se han de invertir, les corresponde

"El Mercantil", núm. 13.892 (5-7-1907). "Las Provincias", núm. 16.270 (5-4-1911). 154 cde.uv.es

pagar 12, que si se invirtiesen en las mismas provincias habria sujiciente para terminar todos los canales y pantanos proyectados.» 19 D'altres capítols, que ara no enumerarem per a no fer-nos pesats, quedaven també afectats. Destaquem-ne solament, per la seva relevància, el de l'ensenyament: «En cuanto a la ensenanza de la agricultura a Valencià le correspondían para todos sus gastos 28.000 pesetas, mientras que Madrid, que solo producia trigo y mal terreno, tenia 140.275 pesetas anuales.t- 20

E L S AUTONOMISTES I L'ESTAT

Aquestes i altres notícies del mateix caire apareixien sovint a la premsa local, però a dins d'aquest to lamentacionista hom ha pogut distingir sempre clarament la queixa que demana protecció de la queixa que exigeix reivindicació d'autonomia. Aquesta reivindicació d'autonomia, en clara dependència amb el moviment valencianista, havia tingut com a iniciador polític en Constantí Llombart, 21 i més tard quallaria en l'organització política València Nova, 22 fins al punt que el 1907, en una assemblea regionalista valenciana convocada por aquesta societat, s'arriba a las següents conclusions: <tl") Reclamar i aconseguir l'autonomia dels municipis i de la Regió Valenciana. T»2.°") Estudiar i defensar les solucions agrícoles més convenients o aplicables a la nostra comarca. »3.") Reclamar el dret dels valencians a expressar-se en el seu idioma en els actes judicials i notarials, tot exigint als

" L a s Provincias", n ú m . 16.276 (11-4-1911). " L a s Provincias", n ú m . 16.499 (28-4-1911). A . C u c ó : El valencianisme polític, 1874-1936, València, 1971, p . 2 5 . M . A . F A B R A : Valencianisme i economia: Ignasi Villalonga (1895-1973), "Arguments", 2, L'Estel, València 1975, pp. 59-81. 155 cde.uv.es

19 20 21 22

funcionaris públics de tota mena que coneguin i parlin la llengua valenciana.»23 No és menys significatiu que el mateix «Almanaque de Las Provincias» afegeixi: «Hasta ahora esta Sociedad no ha hecho nada.» «Las Provincias» d'en Teodor Llorente no tingueren massa simpaties mai amb els grups valencianistes. Amb tot, aquests moviments d'inspiració catalana continuaren la seva lluita, i el 1918 constitueixen la Unió Valencianista Regional,24 en la que figuraren noms tan importants com Ignasi Villalonga. Aquests grups en general estigueren constituïts, com apunta M. A. Fabra,25 per la petita burgesia, artesans i joves intel·lectuals, que anaren més enllà del lamentacionisme burgès en proposar clarament una autonomia valenciana que trenqués la dependència administrativa i salvaguardés uns interessos que veien perjudicats pertot arreu. Però es trobaren combatuts no solament per l'Estat, sinó per tot el corrent republicà de Blasco Ibàflez, pregonament antivalencianista, el qual aconseguí de neutralitzar llur força practicant una política totalment equivocada. València quedà així dividida en autonomistes i blasquistes, sense que cap d'ambdós grups aconseguís d'unir la classe dominant, ço que provocà que causaren poc impacte en Madrid, al qual sempre afavoriren totes les divisions regionals. Així, l'Estat mai no féu cas d'uns ni d'altres, ni més tard dels representants polítics de la burgesia valenciana. Així ens ho demostra el mateix Lluís Lucia, exponent de la C. E. D.A., amb aquestes paraules, quan, durant la crisi tarongera de la primera guerra mundial i després d'aquesta, els valencians acudiren al govern per a remeiar llurs mals econòmics: «ricos y pobres se dirigieron a Madrid confiados en que el gobierno daria una resolución favorable a nuestros intereses. Y iqué contesto el gobierno? Primero habla un presidente del Consejo de Ministros: "mientras duren estàs circunstancias podrían arrancar los naranjos y dedicar las tierras

"Almanaque de 'Las Provincias', 1908-1909", pp. 147-148. "Almanaque de 'Las Provincias', 1918", p. 49. M. A. FABRA: op. cit.,

60.

156 cde.uv.es

23 M

a otros cultivos". El buen señor creía sin duda que el naranjo se siembra a voleo y se recoge con hoces. Segundo, habla un ministro de Hacienda; « y lo peor es que la subida del precio del azúcar viene a agravar el conflicto naranjero". Pensaba el ilustre hacendista que la naranja no puede comerse sin azúcar. Y esta meditación nos dice que el desconocimiento que de nuestras cosas y de nuestros intereses hay en Madrid es absoluto.» 2e I mes endavant, ja en 1930, ens diu el mateix Lucia: «teníamos aquí una industria floreciente como pocas de extracción de aceite de semilla. Pero llegó el día en que también el gobierno quiso proteger la producción olivarera nacional..., y por real decreto ordenó el cierre de todas la fábricas de aceites de semilla de España, es decir, de todas las fábricas de aceites de semillas de Valencia, ya que en Valencia estaban la casi totalidad de ellas concentradas. »¿Por qué ese despego del Poder Público de todos los regímenes respecto de Valencia? Por una razón muy sencilla, porque Valencia ha perdido en la vida política toda su personalidad.» 2T En ac.ó tenia Lucia tota la rao. Ara, quan i per qué havia perdut «Valencia» en la vida política tota la seva personalitat? Aquesta pregunta és molt difícil de respondre. El cert és que durant la segona meitat del segle xix i tot el que va del xx el País Valencia, o millor dit, els valencians, mai no tingueren personalitat política, és a dir, identificació propia amb el País i capacitat per a qué aquesta identificado tingues poder davant unes altres instáncies polítiques. Aquest desdibuixament polític es reflexa clarament en l'ús continu del genéric «Levante» per a designar el País Valencia, i l'actitud submisa deis seus portaveus burgesos, els quals lamentaven constantment Uur carácter sucursalista amb frases implorants: «Valencia ha sido abandonada por los poderes públicos», «Valencia queda postergada», L. LUCIA: Problemas regionales. Valencia ante la guerra. "Diario de Valencia", Valencia, 1917, pp. 12-13. L. LUCIA: En estas horas de transición, hacia una política de..., "Diario de Valencia", Valencia, 1930, pp. 113-126.

cde.uv.es

157

«el Levante no tiene influencias ni energías suficientes...», etcètera, aparegudes contínuament als diaris valencians. LA POSTGUERRA

Després del parèntesi de la guerra civil, i quan comença la societat espanyola, i amb ella la valenciana, a recuperar el seu ritme normal en la vida econòmica, tornen novament les lamentacions proteccionistes procedents tant de la burgesia rural com de la industrial, lamentacions que constituïren la ideologia justificadora de llur pròpia conducta. El sector agrícola, incapaç de plantejar una acció reivindicativa, es queixa de la crisi tarongera per la falta de mercats i sobretot pel tancament del Mercat Comú. Fins a tal punt, que l'alcalde de Carcaixent, Julià Crespo Fayos, quan el febrer del 1975 presentà la seva dimissió com a membre del Comitè de Gestió per a l'Exportació de Productes Cítrics, arribà a afirmar: «A València que Espanya no s'integri plenament en Europa li va costant de tres a cinc-mil milions de pessetes l'any en concepte de drets arancelaris.» 28 Ninguna acció, ninguna polèmica, ninguna lluita no suscitaren aquestes paraules. És una queixa resignada, passiva, que a priori accepta la seva situació econòmica i política. Aquesta ideologia lamentacionista té la seva màxima expressió burgesa en les conferències que l'Institut Social Empresarial organitzà l'any 1969, tribuna a la qual tingueren accés molts dels principals representants polítics de la localitat. J. A. Perelló, procurador en Corts en aquells dies, declararia en una d'elles: «Por su parte la Administración espahola puede y debe actuar despejando una sèrie de factores de incertidumbre o suprimiendo trabas que dificulten o graven este sector económico (el taronger) o adoptando medidas de promoción de esta fuente de riqueza. Y no solo me refiero a la presión fiscal, que por tratarse de un sector primordialmente exportador me parece excesiva, pienso también en otras que deberían abocar en una mayor agilización de los tramites previos a "Las Provincias", 2-2-1975. 158 cde.uv.es

las salidas de las naranjas a los países consumidores, però pienso muy jundamentalmente en la posición ante el Mercado Común y ante el resto de los demàs países, sobre todo los que de alguna manera van a decidir el nuevo sistema de pagos internacionales.» 29 El mateix president de la Cambra de Comerç valenciana, J. A. Noguera de Roig, lamentarà l'abandó administratiu respecte a València : tEn Valencià contamos con 207 kilómetros de carreteras por cada 100.000 habitantes, cuando la media nacional es de 413. Relacionàndolo con la renta provincial nos encontramos con que por cada 1.000 millones de pesetas de renta disponemos de 87'7 kilómetros, siendo la media nacional en este caso de 189'3 kilómetros. »En ferrocarriles las proporciones son similares. En cuanto al servicio telefónico Valencià se encuentra bastante alejada de las provincias de cabeza, y a la altura de la media nacional solo en cuanto al número de teléfonos por habitante. En Valencià, según los últimos datos que conozco, existen 88 teléfonos por cada 1.000 habitantes, dando la media nacional 86.-» 30 Un repàs a aquest cicle de conferències i a d'altres articles i escrits en la premsa local ens donarien una idea de la repetivitat d'aquestes lamentacions, que inclouen també a l'Administració municipal, sobretot pel que es refereix a les facilitats que ha donat a les empreses multinacionals i ha negat a la indústria autòctona. A què és deguda aquesta actitud plorinyosa de la burgesia valenciana davant l'Administració durant tot aquest temps? És un problema de debilitat econòmica? És realment el resultat del proteccionisme centralista? És una justificació a la seva inoperància i feblesa? O hi ha una mica de tot? Sembla prou clar que aquesta actitud lamentacionista considerada J. A. PERELLÓ: El subdesarrollo económico valenciano, en "Economia Valenciana", cicló de conferencias del I. S. E., València, 1969, p. 27. J. A. NOGUERA DE ROIG: El empresario y el subdesarrollo industrial valenciano, en "Economia Valenciana", op. cit., p. 122.

cde.uv.es

159

ja patrimoni de la ideologia burgesa valenciana, siga quin siga el moment econòmic, inclou un fet real: la manca de poder econòmic que potencie un poder polític capaç d'oposar-se a la política econòmica del centre; però inclou també una actitud conformista i submisa, actitud burgesa que en la postguerra s'estén a la indústria i que mai no es replanteja l'actitud de resposta reivindicativa. La dominació del centre s'accepta com ve donada i no es qüestiona mai. En aquest marc tenen llur explicació la passivitat de la classe dominant, la seva impotència, l'individualisme i tots els defectes i mals que se li atribueixen. Sembla clar també, però, que les queixes dels grups valencianistes, tant a principis de segle com després de la guerra civil, han tingut poc a veure amb els portaveus de la burgesia local, i les seves crítiques, que no podien fer altra cosa, han atacat tradicionalment dos fronts: l'Estat i la burgesia local. És a dir que s'han oposat rotundament a l'actitud gregària del País Valencià, actitud no connatural, sinó amb dues causes ben conegudes: la primera, el domini de l'oligarquia central, que ha governat sempre amb fortes mesures restrictives i repressives, aprofitant una estructura econòmica agrícola i industrial que ajudava en tot moment als seus propòsits; i, la segona, el consentiment i capacitat dels valencians a suportar-la, o al que és el mateix: la manca de resposta durant un període històric (llevat del temps de la República) en què no hi hagué mai una consciència de País consolidada. Ara s'explica millor la crítica dels autonomistes a Amando de Miguel. Aquest anà a l'Ateneu (centre significatiu de la burgesia valenciana) per a dir als burgesos que no tenien per què queixar-se si l'economia valenciana des dels anys 60 anava en bona hora, i criticantlos una ideologia lamentacionista pròpia del ric de poble. Però cometé un error incloent entre els lacrimògeno-mendicants bona part dels intel·lectuals i crítics valencianistes (Fuster, Ventura, etc), quan la tasca crítica d'aquests darrers constitueix una lamentació, sí, però de contingut radicalment diferent a la dels altres; és a dir: que mai aquests intel·lectuals valencians no s'erigiren en portaveus de la burgesia del seu propi País, sinó que, pel contrari, sempre reivindicaren quelcom que els burgesos no foren mai capaços de conquistar.

cde.uv.es

160

LA INDUSTRIALITZACIÓ I EL CALÇAT AL PAÍS VALENCIÀ. ANÀLISI QUANTITATIVA DELS MODELS DE PRODUCCIÓ D'ITÀLIA I DE L'ESTAT ESPANYOL PER

BERNARDÍ CABRER BORRÀS JOAN ANTONI IBARRA

Una de les polèmiques que als darrers anys ha tingut més audiència entre els economistes, historiadors, geògrafs, etc, endins del País Valencià, ha estat en explicar-se'n el perquè de l'endarreriment industrial del País.1 L'hipnotisme que representava la terra per als capitals, immobilitzant-los, es traslladà a interpretacions d'aleshores, guaitant fit a fit "l'horta" —com a comarca i com a objecte de l'activitat productiva— contemplant a aquesta zona i sector com a tot l'únic pervindre del País Valencià. Aquest impasse interpretatiu es trencà quan ja a l'any 1973 ens adonem que la terra ha perdut el status privilegiat dels anys anteriors,2 i, tanmateix, la petita i mitjana indústria, aquella marginada, mancada de competitivitat, etc, segons les opinions corrents, representa el 38'3 % de la producció neta del País Valencià i ocupa el 41'3 % de la població treballadora.3 Quin ha estat el procés de canvi, quin el model de desenvolupament? El fet de què aparegueren els primers escrits constatant l'exisVeure un resum sintètic d'aquestes diverses interpretacions a La via valenciana, d'Ernest Lluch, Ed. E. Climent, València, 1976, pp. 29-34. Aquestes opinions ja eren comentades anteriorment; vejau a mode d'exemple PÉREZ CASADO, R., i AVEIXÀ ROIG, J.: Els preus del sòl industrial al

País Valencià, Banc Industrial de Catalunya, 1971. Banc de Bilbao: Renta Nacional de Espaha y su distribución provincià!, any 1973.

cde.uv.es

161

tència d'activitats industrials, que, si per una banda no hi havien sabut estructurar-se'n d'un mode ortodoxe,4 ens demostren que no són anecdòtiques i marginals 5 com havien estat comentades. El pes de la industrialització valenciana està fonamentat en una indústria lleugera i de tècnica no massa avançada.8 El creixement del sector industrial s'evidencia a la taula número 1, on vegem que les tres macromagnituds bàsiques per a l'estudi de qualsevol economia han crescut per al País Valencià més que per a la resta industrial de l'Estat Espanyol. TAULA

ÍNDEX DEL CREIXEMENT INDUSTRIAL (1962 = 100) Anys 1962 1964 1967 1969 1971 1973

Valor producció P.V. E.E.

P.V.

100

151*1 224'5 300'8 374'4 590'5

141'7 207'7 260'6 315'3 473'4

158'9 244*7 336'3 443'5 711*1

B. E.E. 100 145'5 213*5 277*0 356*7 532*6

Ocupació P. V. E.E. 100 112*1 139*0 125*0 133*1 181*4

100 104*8 110*4 113*6 119*8 142*7

E.E. = Estat Espanyol P.V. = País Valencià Font: R. PÉREZ CASADO i J. A. YBARRA: La pequena

i mediana

empresa

el contexío de la industrialización del País Valenciano, PYMEV, Valencià, 1976, en curs de publicació.

L'especialització industrial del País Valencià ha anat dirigida cap a la producció d'aquells "béns de consum i 'refinats' que ocupen posicions marginals a les economies capitalistes, necessaris, però, per a la vida social".7 Ens referim com a mode ortodoxe a aquelles teories que expliquen el procés d'industrialització partint de què deu existir una indústria base o industrialitzadora —capaç d'industrialitzar— alhora que és necessari un capital per a invertir "ad hoc". Vejau J. GOMARA DALLO: Estudio Demogràfica de la Indústria en Elche, Alacant, 1958; R. ARACIL i M. GARCÍA BONAFÉ: Industrialització al País Valencià. El cas d'Alcoi, València, 1974; J. M. BERNABÉ MAESTRE, Indús-

tria i Subdesenvolupament al País Valencià, Mallorca, 1975, entre altres. M. SÀNCHEZ AYUSO: Pròleg al Estudio Económico. Región Valenciana, Indubàn. València, 1975. E. LLUCH: "Tamano de empresa y País Valenciano", p. 146, a Estudio..., Indubàn.

cde.uv.es

162

Endinsant-nos per veure quins subsectors industrials han estat el suport d'aquest creixement observem a la taula número 2, per als anys 1962 i 1973, en percentatges, la participació de cadascú dels subsectors industrials del País Valencià, en valor de la seua producció, respecte de l'Estat Espanyol, alhora que constatem quins han tingut una dinamicitat major. TAULA

D1NAMICITAT SUBSECTORIAL INDUSTRIAL DEL PAÍS VALENCIÀ RESPECTE DE L'ESTAT ESPANYOL Subsectors

1962

1973

Mineria Edificació, obres públiques Aigua, gas, electricitat Alimentació Tèxtil Cuir, calçat, confecció Fusta, suro Paper, prensa, arts gràfiques Química Ceràmica, vidre, cement Metàl·liques bàsiques Transformats metàl·lics TOTAL INDUSTRIAL

2'10 6'57 6'43 7'53 10'14 14'76 12'95 9'57 5'12 13*17 7'80 4'54 7'67

l'69 10'35 5'48 7'80 11'46 24'61 19'43 6'62 7'80 1473 6'43

Font: R.

PÉREZ CASADO i J.

—0'22 l'99 0'50 0'14 0'69 5*18 3'41 —1'55 1*41 0'82 —0'72 0'97 l'OO

6'39 9'57 YBARRA: op.

Subsectorial Sectorial

cit.

Deduïm que com a subsectors bàsics d'aquesta industrialització han estat els de la sabata, el moble i la construcció, però no podem oblidar que els "efectes encadenats i de difusió" 8 que han generat aquests sectors a nivell espaial i a altres subsectors d'endins del País Valencià han estat, són i poden arribar a tenir una importància rellevant. Pensem sols que la química i els transformats metàl·lics, que en 1962 representaven el 15'38 % de la producció total, en valor del País Valencià, han passat en 1973 a ésser el 26'19 %.9 És ben sabut que a hores d'ara un d'aquests subsectors bàsics per HlRSCHMAN, A. O.: La estratègia del desarrollo cconómico, F. C. E., Mèxic, 1970, pp. 187 i ss. Banc de Bilbao, elaboració pròpia.

cde.uv.es

163

a la nostra economia, com és el calçat, està situat a l'economia mundial a un dels primers llocs, almenys a nivell d'exportació, ja que, com ho demostren els resultats de la taula número 3, on es representa l'evolució de les exportacions del calçat a USA —principal mercat mundial—, observem que entre Itàlia i l'Estat Espanyol abasteixen les necessitats d'importació de sabates de pell nordamericanes en un 60 %. TAULA

Anys

EXPORTACIÓ DEL CALÇAT A USA (en % del valor total) 1969 1971

Itàlia Estat Espanyol Brasil Resta del món

50'8 19'3

46'2 20'8

0'3

4'1

29'6

28'9

1973 37'6 21'6 10'2 30'6

Font: Elaboració pròpia a partir d'ONU i Centre de Comerç Internacional.10

L'objectiu que ens hem marcat a aquest treball és el d'estudiar quantitativament la realitat econòmica, italiana i espanyola, a les distintes estructures productives i de comercialització del subsector calçat; fem, doncs, una comparació estadística-econòmica entre els dos productors-exportadors de sabates més importants del món; així tractarem quines són les diferències i convergències que puguen haver-hi, dins de les limitacions que ens donen les xifres utilitzades. Abans de començar amb el tractament quantitatiu volem descriure breument quina ha estat l'evolució de les estructcres productives dels dos països: a) Per a l'Estat Espanyol. Les tradicionals estructures productives espardenyeres i de fabricació de sabates de pell, que ja al llarg de la fi del segle xix i del primer terç del nostre havien protagonitzat una industrialització,11 amb tot el que comporta el terme a les formes, modes i relacions de producció a la societat, havien restat aturades al llarg de les dues dècades autàrtiques de la postguerra civil. Aquest període consolidà el sector d'estructures apropiades per al mercat intern, però l'aïllament internacional al qual foren sotmeses 10

Citat per F. Sintes Obrador a El sector de la piel y los países en vías de desarrollo, COCIN, Alacant, 1976, p. 24.

BERNABÉ MAESTRE, J. M.:

op. cit.,

pp. 65-88.

cde.uv.es

164

les impossibilità el poder continuar aquella dinàmica evolutiva que havien tinguda anys abans. Després del Pla d'Estabilització, el sector, amb tecnologia endarrerida, sense xarxes comercials pròpies, amb modelatges i marques de fabricació imposades pels mateixos compradors, etc, comença la gran etapa expansiva —que el professor Bernabé anomena "segona industrialització"—, ancorant-se aquesta en un creixement de la demanda interna, el que comporta que s'augmente la producció, alhora que reverteix a una elevació dels beneficis empresarials a curt termini. Aquestes expectatives de benefici fan que als primers anys d'aquest període proliferen les instal·lacions de fabriquetes muntades quasi únicament amb capital humà —l'amo, la seua dona i algun amic, treballador alhora a una altra fàbrica on hi estava donat d'alta a la Seguretat Social—, finançant-se aquestes petites unitats productives amb estalvis, crèdits a proveïdors i l'evasió fiscal que podien fer. El treball domiciliari, molt generalitzat,12 caracteritzat per feines que s'emporten o els porten a les famílies per a fer a les seues cases, evadint els pagaments de segurs i vacances, al mateix temps que a l'instant que cal més mà d'obra, s'amplia aquest sistema de treball, i quan no, s'elimina. L'efecte per a l'empresari amb aquest sistema de treball és molt beneficiós, ja que a certes èpoques de l'any necessita més mà d'obra —llavors recorreix a ampliar la rodalia del treball a domicili— i a altres, pel contrari, deu aturar un poc la producció. La comercialització no era preocupant a un primer moment, i sols cap a 1967-68, quan el mercat peninsular planteja problemes per saturació i competència, el mercat exterior es revela com a tota la solució. Els països desenvolupats són els compradors de la sabata espanyola, ja que la majoria d'ells són deficitaris, tenint una estructura productiva amb grans plantes —productives per a grans tirades en sèrie, però arrendables, fabricant una diversitat de models, que són precisament els que exigeix el seu mercat— i amb salaris elevats, front als pagats a l'Estat Espanyol, com es veu en la taula número 4.

BERNABÉ MAESTRE, i. M.: La indústria del calzado en el Valle del Vinalopó, Dept. de Geografia de la Universitat de València, 1976. S'ha arribat a constatar treball a domicili que portava una fàbrica de sabates instal·lada a Elda (Alacant) fins a Baza (Granada), on els salaris són més baixos que a la rodalia natural que tenen els pobles sabaters de la Vall del Vinalopó.

cde.uv.es

165

TAULA

Anys

SALARIS PAGATS A LA INDÚSTRIA MANUFACTURERA (expressats en dòlar/hora)

1967__1968

Alemanya Estats Units Estat Espanyol Itàlia França

l'18 2'83 0'41 0'68 0'68

1969

l'2O 3'01 0'45 0'71 0'77

_1970 l'47 3'19 0'49 0'78 077

_1971

l'66 3'36 0'57 0'97 0'85

2'08 3'56 0'68 1*18 l'80

1972—1973 2'26 3'01 0'82 l'35 l'14

2'97 4'07 )'l8 nd l'5O

Font: Elaboració pròpia a partir de The Growth of World lndustry, O.N., Nova York, 1973, i "Monthly, Bulletin of Statistics".

La major competència generada, per una part, dins de les fronteres peninsulars i, per altra, a nivell internacional —afluència al mercat sabater de països com Brasil, Taiwan, amb avantatges comparatius majors que els oferts per la sabata espanyola per als països desenvolupats— ha fet que als darrers anys es produïren uns canvis significatius al nostre sector. Així, la recerca d'economies d'escala ha estat l'efecte més estès als darrers anys. La reinversió de beneficis —que creixien— és la font més sovint utilitzada per a augmentar la mecanització de les plantes i així disminuir els costos (veure taula número 5). TAULA

Anys

INVERSIÓ PER AMPLIACIÓ AL CALÇAT (milions de pessetes) Font de finançament (en pe•rcentatges) Total Crèdit Oficial Autofinanciació Crèdit Privat

1971 1972 1973 1974

296'9 422'0 374'7 420'8

81 78 66 70

12 — 12 16

5 20 22 12

Font: Servei Sindical d'Estadística. Enquestes Sector Industrial.

L'altre efecte que s'ha produït al sector és el de cercar la planta productiva de dimensió òptima a la situació econòmica actual, on, sense plantejar-se la producció de grans sèries, sí que es puguen fer sistemas de cronometratge, cadenes de producció més llargues, etc, amb l'oportú creixement de la productivitat i dels beneficis.

cde.uv.es

166

A la taula número 6 es constata aquest efecte de trobament de les plantes productives òptimes, ja que, com vegem, ha disminuït el nombre de fàbriques, alhora que han augmentat els obrers ocupats al sector, i precisament les plantes que més han augmentat en nombre i en obrers empleats han estat les mitjanes (entre 51 i 290 obrers); són aquestes les que dins de les coordenades del capitalisme espanyol actual han passat a protagonitzar gran part de la problemàtica que se li planteja al sector. TAULA

EVOLUCIÓ DE LES EMPRESES SEGONS T A M A N Y (en %)

1ND EX Anys 1962 1969 1973

5 100 79'6 68'3

71 A M A N Y 6-50 51-250 E O E O

251 O

34*4 3*3 iei 100 0'4 19'3 44*2 0'5 17'6 6*0 30'3 111*6 9'4 35*6 49*4 124'5 0'7 18*2 Index de creixement: 1962 = 100 E = nombre d'empreses O = personal ocupat

Font: S. S. E.: Estadisticas

de Producción

Industrial.

42*1 45'3 42*0

1-5 E

61'9 49*3 40'5

11*9 6*8 4'2

Elaboració pròpia.

b) Per a Itàlia. La importància d'Itàlia a l'economia mundial dins del sector manufacturer del calçat està confirmada per ser el primer exportador mundial, tant al nombre de parells com al volum monetari.13 La situació que avui té comença a desenrotllar-se quan al període post-bèl·Iic, 1945-50, aparegueren fàbriques menudes, no sols de sabates, sinó de manufactures en general, elaborant béns de consum prop de les grans ciutats italianes i abastint-les d'aquest tipus de productes. Així ens diu Housel: "...des centres comme Praío, proche de Florence, cità dranante..., Vigevance, la capitales de chaussure, située à trentè kilomètres au sud de Milan, et Carpi, à vingt kilomètres au nord de Modène, premua an moins de vingt ans capitale de la bonneterie, ont cannu dapuis la fin de la seconde guerre mondiale des taux d'acroissement parmi les plus elevés de l'Italie".1* O. C. D. E.: L'industrie des cuirs et peaux et de chaussure, 1971-72, París, 1973. HOUSSEL, J. P.: Ésser des vil·les manufacturières de l'habillement et industrialisation spontanée datis "L'Italie du Milieu", a "Revue de Geographie de Lyon", 1972, p. 361.

cde.uv.es

167

Al desenvolupament de l'economia italiana, en general, i del sector calçat, en particular, la influència de la petita i mitjana indústria, nascuda de "l'iniziativa imprenditoriale", sembla que ha estat fonamental, i avui continua mantenint els pilars de l'economia.15 El naixement i desenvolupament d'aquestes indústries espontànies tingué característiques semblants a les comentades per al cas espanyol; així, arrelant-se a una infraestructura artesana i pre-existent, "...le boom qu'ont connu ces trois villes manufacturières représente pour elles, un second àge, marqué par la mise au travail d'une main-d'ouvre d'origine agricole et par l'exportation vers le pays riches d'une partie de la production".1B L'autofinanciació, el procés de tecnificació, el treball a temps parcial, són alhora característiques semblants entre el calçat italià de 1950-60 i l'espanyol de 1960-70. El període d'expansió arriba fins als anys 70, entrant en una forta crisi a la dècada nostra, que culmina l'any 1973 en una baixa de la producció i l'exportació.17 S'inicia una sèrie de canvis i reestructuracions 18 que són els que estan configurant al sector italià a hores d'ara. Entre ells estan: l'ampliació del mercat intern; diversificació dels exteriors (açò fou potenciat per la seua situació com a membre de la CEE); introducció de producció en sèrie, invertint grans masses de capital augmentant la productivitat i permetent així fer front a les alces salarials sense disminuir els beneficis; aparició al sector d'empreses dedicades solament a certes activitats del procés productiu; especialització tècnica (acadèmia de modelistes, estudis de tecnificació de la producció); investigacions en matèries primeres de substitució; transformació de part de la indústria, dedicant-se a la fabricació de maquinària, disseny, productes químics, serveis, etc. Descrites ja, encara que superficialment, les dues estructures productives, procedim a la seua quantificació (veure taules números 7 i 8). Per a desenrotllar els models estadístics-econòmics, establim una relació lineal —l'hem elegida aquesta relació per a simplificar el càlcul; però, no necessàriament deu d'estar aquesta la seua relació real— en-

17 18

Veure La Piccola e la Media Indústria Nelle Crisi dell'Economia Italiana, 2 vols., Editori Riuniti-Istituto Gramsci, Roma, 1975. HOUSSEL, J. P.:

op cit.,

366.

Veure més endavant quan es parla d'aquestes macromagnituds. Les idees bàsiques de la reestructuració estan preses de Relazione del Presidenta sull'ettività dell'Asociacizione all'Assemblea Generale Ordinària, A. N. C. I., Milà, abril 1975. 168 cde.uv.es

tre la producció de calçat amb la renda, les exportacions de sabata, l'avantatge monetari comparatiu i els preus relatius de venda de la sabata entre l'Estat Espanyol-Itàlia i viceversa. Considerem a l'avantatge monetari comparatiu com a la prevalença purament monetària d'un comprador nord-americà per a poder comprar una sabata espanyola (o italiana) induït pel tipus de canvi dòlar/ pesseta (o dòlar/llira) i de l'augment del nivell de vida USA. Un cop estimats els paràmetres pel procediment dels mínims quadrats lineals, les equacions han restat establides del següent mode: 19 Itàlia:

Producció = — 47'2379 + 2'0708 renda + 8'0420 exportació — (150'7041) (0'60001) (0'1558) — 0'1268 avant. mont. — 5'420 preu (l'4466) (0'3168) amb un coeficient de determinació R2 = 0'9798. Estat Espanyol: Producció = 165'5449 + 0'9994 renda + O'l308 exportació — (51'3480) (0'2666) (0'0238) — 0'7315 avant. mont. + 0'9016 preu (0'5999) (0'2977) amb un coeficient de determinació R- = 0'9914. Comparant ambdós models s'evidencia: La producció de calçat italià està determinada al 75 % de la renda; per al cas espanyol aquesta determinació fixada per la renda tan sols és d'un 36 %; llavors podem afirmar que la influència que exerceix el nivell de renda és positiva per a Itàlia, mentrestant que a l'Estat Espanyol és negativa. Aquesta variable hagués estat transformada si haguéssem considerat les exportacions encobertes als respectius països, ja que són més elevades a l'Estat Espanyol les visites turístiques que a l'Italià. Agraïm la col·laboració de Francesc Garzón i d'Alfons Munoz, de la Companyia Hidroelèctrica (València), que han fetes possibles aquestes estimacions.

cde.uv.es

169

TAULA

DADES PER A ITÀLIA Renda mil milions llires

Exportació milions llires

Avantatge monetari Index

Preu Itàlia/ Preu Esp.

A nys

Producció mils parells

1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974

157.500 189.500 233.300 272.000 319.500 329.500 353.900 363.707 338.850 363.982

33.682 36.460 40.189 43.431 47.820 53.270 57.270 62.927 73.380 87.923

116.208 160.122 195.752 260.656 334.883 376.657 410.283 476.224 487.232 657.752

98'83 ÏOO'OO 1O3'25 106'25 111,19 119'60 124'95 124'26 125'86 139'49

ÏOO'OO 76'38 74'03

índex

6934 67'87 54'84 63.32 82'39 75'36 86'92

Fonts: The Growth of World Industry; A.N.C. /., Statistical Yearbook; "Monthly Bulletin of Statistics"; Informe Económico del Banco de Bilbao. TAULA .

8 D A D E S PER A L'ESTAT

Anys 1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974

Producció mils parells 55.558 65.129 69.010 82.504 91.502 93.591 131.121 134.385 127.589 130.298

Renda mil milions pessetes

ESPANYOL

Exportació milions pessetes

Avantatge monetari índex

854 1.112 2.410 4.696 7.021 7.600 12.509 17.109 16.022 20.284

98'04 ÏOO'OO 103.30 124'13 129'96 137'77 140-43 140-47 131'16 137.40

1.118 1.275 1.401 1.552 1.708 1.908 2.170 2.549 3.050 4.455

Preu E. Esp/ Preu Itàlia

índex ÏOO'OO 130-92 135'07 144'21 147'34 163'97 157'93 121'38 13270 115'04

Fonts: The Growth of World Industry; INEXCOOP; Informe Económico del Banco de Bilbao; estadisticas de comercio exterior; anuarios estadísticos; 1. N. E.; "Monthly Bulletin of Statistics"; A. N. C. I.

Les altres variables exògenes són més rellevants al cas espanyol que a l'italià. Així tenim que els preus per a l'Estat espanyol representen un

cde.uv.es

170

33 %, front al 20 % a l'italià, a més de què la influència dels preus a aquest darrer país és negativa. L'avantatge monetari comparatiu tan sols influeix amb el 5 % a la producció del calçat italià, certament pobre si ho considerem front a què a l'Estat espanyol és d'un 26 %. Resumint direm que: al cas italià la renda és l'única variable que té veritable importància a la determinació de la producció de calçat; 20 per al cas espanyol la situació és força distinta, ja que la renda, com les exportacions i els preus relatius, són significatius a la producció de calçat.21 Podem assegurar que les estructures productives dels dos Estats són diferents, ja que Itàlia poseeix un mercat intern que determina la producció, mentrestant que per a l'Estat espanyol no existeix aquesta autonomia a la producció, a l'estar induïda per les exportacions i fonamentada a una política exportadora motivada per la baratura dels preus. Es veu empíricament que el sector sabater espanyol està en mans estrangeres.

Aquesta afirmació està recolzada mitjançant la comprovació de les variables emprant la "t" de Student, on hem obtés resultats positius tan sols per a renda, amb un nivell o límit de confiança del 0'99 %. Veure nota 20. 171 cde.uv.es

cde.uv.es

EL CANVI ECONÒMIC, L'ESTRATIFICACIÓ SOCIAL I EL PODER POLÍTIC A UNA LOCALITAT DE LA RIBERA BAIXA DEL XÚQUER PER

JOSEPA CUCÓ GINER

Al present treball analitzarem el procés de la transformació de l'estructura sòcio-econòmica d'una localitat de la Ribera Baixa del Xúquer a partir de la meitat dels anys cinquanta, i les repercussions que aquest canvi té dintre l'estructura política local. En línies generals, aquest fenomen es pot reduir als següents fets, alguns dels quals tractarem en profunditat en pàgines posteriors: a) Per una banda, i dintre el marc d'una estructura de propietat molt dividida i molt parcellada, en aquest període de temps s'hi produeix una neta substitució dels cultius, que queden reduïts a l'arròs i al taronger, el qual coincideix amb una modernització dels instruments i de les tècniques de producció. b) D'una altra banda, aquests tres factors, junt amb l'alça dels costos de producció i el manteniment dels preus agrícoles, donen lloc a una disminució de la població activa agrícola i molt especialment a una proletarització del petit i mitjà llaurador. c) Com a conseqüència d'aquest procés es produirà una homogeneïtzació de l'estratificació i del status social de la comunitat. d) Finalment, dintre d'aquest estat de coses, d'afebliment de la posició del camperol front a la societat global, un nou estrat social en formació farà sorgir a l'interior de la comunitat una sèrie de conflictes que són el reflex de la desigualtat d'accés als centres de poder i decisió.

cde.uv.es

173

EL CANVI ECONÒMIC

Relacionada amb aquest cúmul de transformacions precedents es va produir a Aigüesfermes,1 com a gran part del País Valencià, una proletarització del petit agricultor.2 En la nostra comunitat aquesta proletarització no va significar un canvi de sector ocupacional, car el que ha passat és que: «...avui, encara que tinga un home 20 fanecades d'hort, va a collir taronja tot l'any.» Aquest fet és doblement important si tenim en compte que, en primer lloc, un 73 % del total de les explotacions del terme tenen una superfície inferior a les 10 fanecades (1 hectàrea = 12 fanecades). En segon lloc cal fer notar que el 1970, el 69 % del total de la població activa masculina es dedicava a l'agricultura, i que sis anys més tard encara es dediquen a aquest sector productiu més de la meitat dels homes del poble. Això ens porta a constatar que la majoria de llauradors d'Aigüesfermes ho són a temps parcial i augmenten els seus ingressos llogant-se com jornalers. Com dèiem al principi d'aquest article, l'existència de tal fenomen s'explica per l'augment continuat dels costos de producció i l'estancament dels marges de benefici del llaurador. Al mateix temps, la disminució dels preus de la terra va permetre als obrers agrícoles, que s'havien vist afavorits per l'alça dels salaris i la gran demanda de mà d'obra per a la collita de la taronja, comprar algunes parcel·les de tarongers, el que va dividir més encara l'estructura de la propietat i, doncs, el resultat és el que hem vist abans. L'emigració, que ha estat una constant al llarg del present segle a la nostra comunitat, va disminuir. Com a conseqüència de tots aquestos factors el nivell de vida del poble augmentà, car la crisi del propietari agrícola no és la crisi del treballador, i l'estratificació social va tendir a homogeneïtzar-se. 1. L'augment dels costos de producció Com senyala E. Bono, «...la diferència entre ingressos i costos que afecta als cítrics ha minvat extraordinàriament, ja que els preus de El topònim d'"Aigüesfermes" i alguns altres noms no són els autèntics, com és habitual en els estudis antropològics. E. LLUCH: La via valenciana, Ed. Eliseu Climent, València, 1976, p. 64.

cde.uv.es

174

venda en l'exterior —i de compra a l'agricultor per tant— quasi no han variat des del 1969, mentre que el cost de producció s'ha més que triplicat».3 Per una part, els costos d'entreteniment dels horts ha augmentat molt: en primer lloc, tan sols entre 1964 i 1975 el preu dels adobs va pujar en un 30 %. En segon lloc, els costos en insecticides i pesticides s'han incrementat no tan sols per l'augment dels preus, sinó especialment per la proliferació de les plagues del camp: «el cost de l'hort és avui la polvoritzada. Abans..., amb una polvoritzada, en fèiem una o dues per a la 'serpeta' (ja n'hi havia prou) i avui es coneix de tot...» «...és que avui la dificultat que n'hi ha és que tenim un 300 % més de plagues que abans.» Finalment, l'augment dels jornals agrícoles ha estat també considerable. Al temps que augmentaven els costos de producció, el marge de beneficis minvà, i el petit i mitjà agricultor es va veure obligat a llogar la seva força de treball per a completar els ingressos familiars: «(Abans) els jornals eren molt baixets i la taronja anava —una comparança— a 50 pessetes l'arrova, i el jornal seria 20 ó 25 pessetes, i el tio que tenia 15 ó 20 fanecades d'hort pues treia 40 ó 50.000 duros i solucionava el problema, pues... que et diré jo, en 10 ó 15.000 pessetes treballava els horts. Però avui ja no, avui van tots a collir taronja o a l'almacent.» 2.

La relació entre els costos i els beneficis agrícoles

La diferència entre costos i beneficis d'un camp d'arròs i un hort de tarongers és molt gran; sobretot en aquest últim és molt difícil construir un model perquè, per una banda, els costos depenen molt de les plagues, i, per l'altra, els beneficis depenen molt de la varietat de la taronja, dels agents climàtics, etc..., i sobretot de la situació de l'exportació de la taronja al Mercat Comú. Les relacions que presentarem a continuació varen ser fetes en E. BONO, V. M. ROSSELLÓ VERGER: La Banca al País Valencià, Ed. l'Estel,

València, 1973, p. 22.

cde.uv.es

175

octubre del 1975, i fins a juny del 1976 els preus de venda de la taronja han tingut uns altibaixos molt grans. Per terme mitjà, els costos anuals d'una fanecada de tarongers era, en aquell moment, la següent: Adob Polvoritzades Esporgar, traure la llenya i cremar-la Costs en mà d'obra Regar Impost de "limpia i monda" Impost de la Germandat Contribució i altres costos Total costos

1.800 pessetes 2.500 1.500 " 1.000 " 200 130 " 50 " 500 " 7.680

Tenint en compte que per terme mig una fanecada de tarongers produeix unes 200 arroves i que el preu de les taronges oscil·lava entre 50 i 200 pessetes l'arrova, segons les varietats, podem dir que el preu mig per arrova seria a Aigüesfermes de 60 pessetes. És a dir, que el benefici brut seria d'unes 12.000 pessetes. Deduint els costos, el benefici net quedaria en 4.320 pessetes per fanecada. En el conreu de l'arròs, la relació entre costos i beneficis també varia molt segons aquest siga plantat o barrejat (és a dir, sembrat al vol). Si l'arròs és plantat els costos anuals d'una fanecada d'arròs serien els següents: Passar ganxois i gàbies 100 garbes de planter Transportar, escampar el planter i plantar Adob Birbar Escampar l'adob Segar l'arròs (a màquina) Secar l'arròs Impostos, contribucions, Germandat i sequiatge. Total costos

360 pessetes 800 850 " 1.000 1.000 100 " 1.000 200 680 " 5.990

Si una fanecada d'arròs produeix de 500 a 600 quilograms d'arròs, i el preu d'aquest era en la temporada 1974-1975 de 12 a 14 pessetes

cde.uv.es

176

el quilo, veiem que per terme mig el benefici brut anual per una fanecada d'arròs seria de 7.150 pessetes. Si l'arròs és barrejat els costos del planter, de transportar-lo i d'escampar-lo desapareixen, és a dir, que n'hi ha 1.650 pessetes menys de cost, a les quals tenim que afegir 411 pessetes de l'arròs de llavor, del port i de la sembra. En resum, podem dir que el benefici net anual per fanecada és de 1.160 pessetes si l'arròs és plantat, i de 2.399 pessetes si aquest és barrejat. Tenint en compte que 3/4 de les explotacions del terme tenen una talla inferior a les 10 fanecades, i que aquella varia molt segons es tracte d'arrossars o d'horts de tarongers,4 veiem que el benefici que poden traure els llauradors d'aquestes explotacions és insuficient per a portar endavant una família. Encara ficant la talla mitja a 10 fanecades, la renda anual que produiria seria molt petita: 43.000 pessetes d'un hort de tarongers i 23.999 d'una explotació d'arrossar. Ni tan sols una explotació de 20 fanecades permet avui «viure de lo seu». Com conseqüència, tots aquells llauradors que tenien explotacions de menys de 20 fanecades es varen veure obligats a cercar altres fonts d'ingressos. Si tenim en compte que, d'una banda, la mecanització del conreu de l'arròs és quasi completa, i que per tant no es necessita mà d'obra assalariada ni per al barrejat de l'arròs (operació que ha substituït la tradicional plantada) ni per a la sega d'aquest, i que, per l'altra banda, hom està aplicant la tecnologia més moderna al conreu de la taronja, arribem al fet de la quasi desaparició del jornal tradicional, que tan sols es manté en algunes operacions agrícoles, com birbar, encanyar, regar... A què es dedica, doncs, aquesta mà d'obra? Deixant a banda la disminució de la població agrícola activa, que si bé no ha estat massa important quantitativament sí ho ha estat qualitativament, en quant que són els més joves els qui han deixat el camp, la indústria, inexistent en la zona, no podia absorbir aquesta mà d'obra a no ser que es produirà una emigració cap a altres zones més industrialitzades. La gran «panacea» va ser la important demanda de mà d'obra per a la Així, podem dir que, per terme mig, en l'arrossar una explotació comprèn l'44 parcel·les i que cada parcel·la té una superfície mitja de 9'54 fanecades. Pel contrari, una explotació de tarongers comprèn 2'01 parcel·les, les quals tenen una superfície mitja de 2'94 fanecades.

cde.uv.es

177

collita de la taronja, produïda per l'extensió del conreu, la diversificació de les seues varietats i la importància dels circuits comercials. En la nostra comunitat, la substitució del treball dels arrossars per aquest últim sembla prou clara: «La plantada (de l'arròs) és ara el collir taronja. En la plantada va encara tot el poble a collir taronja.» 3.

La disminució del preu de la terra i la situació dels jornalers

Els salaris relativament alts i la disminució del preu de la terra permeteren que molts jornalers i/o petits llauradors invertiren els seus estalvis comprant menudes parcel·les de tarongers. En els últims anys el preu de la terra agrícola va baixar considerablement: «Quan ens partírem les terres, un hort d'ací de... (el terme) el posàrem, com a cosa nostra, sense cap protesta, tots, —xe, mira, posem açò aixina, lo altre aixina—. Això ho posarem a 100.000 pessetes (la fanecada), molt més baix (del preu real). Pues al cap de tres anys ho venguérem a 50.000 pessetes (la fanecada).» Aquesta conjuntura va ser aprofitada per alguns jornalers que, mitjançant els seus propis estalvis i amb l'ajuda de préstecs, normalment de familiars o en últim terme bancaris, varen adquirir petites parcel·les de tarongers, el qual tamany oscil·lava entre 1 i 5 fanecades. En abril del 1976 el preu de la terra agrícola havia tornat a alcançar xifres astronòmiques i alguns jornalers veien aquest fenomen com «...el final d'una època molt bona per al treballador», donat que els salaris continuaven igual al temps que el preu de la terra havia pujat molt. Això significava que aquesta quedava fora del seu abast. El que sembla cert és que la situació del jornaler, malgrat els avantatges de què gaudeix actualment, és prou inestable. D'una banda, aquest jornaler o collidor de taronja no té ni un treball fix ni continu: «...Per molt que treballe, treballarà 200 dies com màxim; perquè tens els diumenges que no és treballa, després molts dies que no hi ha feina, després vénen els dies que plou...» Per una altra banda, la situació del jornaler-petit propietari no és gens envejable segons opinió generalitzada: «el jornaler que té el

cde.uv.es

178

jornal segur està millor que el llaurador...», «...los que tienen pocas

o ninguna hanegada viven mejor que los que tienen unas veinte, pues no se tienen que preocupar de nada (mentre que els segons) tienen muchos gastos, también van al jornal y después tienen que trabajar lo suyo-». Tot seguit analitzarem com tots aquests canvis econòmics han influït en l'estratificació interna de la comunitat. L'ESTRATIFICACIÓ SOCIAL

El fet de què ens trobem davant d'un gran grup de jornalers-petits llauradors, dintre del qual es troben inclosos la major part dels propietaris agrícoles d'Aigüesfermes, que depenen cada vegada més d'un salari com a mig de subsistència, ens porta a constatar l'existència d'una homogeneïtzació creixent a la nostra comunitat, homogeneïtzació que podem situar a dos nivells íntimament relacionats, econòmic i de status social. Per una banda, la desaparició de les desigualtats econòmiques es deu a la coincidència de diversos factors: a), la propietat de la terra és, de fet, comuna a la major part de les famílies, car un de cada quatre habitants del poble tenen una explotació; b), els ingressos obtinguts de les petites i mitjanes explotacions són insuficients; c), s'imposa, doncs, el cercar una altra font d'ingressos, la qual serà el jornal agrícola (collida de la taronja); d), tot això dóna lloc a una igualació del nivell de les rendes familiars. D'una altra banda, la desaparició de les desigualtats de status social s'ha produït pels següents fets: a), la possessió de la terra ha deixat de ser, sempre a nivell dels petits i mitjans propietaris, una única font de prestigi; b), al mateix temps s'ha revaloritzat el fet d'anar a jornal, car aquest treball el fa una major part de la població masculina adulta i, per tant, el ser jornaler ha deixat de constituir un símptoma d'inferior condició social; c), la capacitat de treball ha adquirit un important valor social, tant a nivell individual com a nivell de la comunitat: així, per exemple, els homes d'Aigüesfermes es vanten de ser més treballadors que els dels pobles veïns: «els hòmens treballen (ací) 8 i 9 hores, mentre que... (citen una població veïna), per exemple, acaben el jornal a migdia i ja no treballen més; en canvi

cde.uv.es

179

en Aigüesfermes treballen també per la vesprada»; d), tot açò ens porta a afirmar que en l'actualitat el status s'adquireix més que s'hereta, el qual provoca una gran mobilitat social.5 «...Vull dir que en alguna època pues s'han distinguit sempre en els pobles..., sempre hi havia 8 ó 10 que es distinguien i es perquè la collita deixava més al patrono i avui ja està més equilibrat... Avui s'obliguen a treballar, perquè ací n'hi ha famílies que estan en bona posició i sin embargo van tot l'hivern a collir taronja, ell i els fills. És que abans, no ho sé, o és que deixava molt més una fanecada de terra...» «...Francament, ací hi ha pobres, pobres no (n'hi ha). Ara el qui té la desgràcia de tindré quatre o cinc xiquets xicotets... Però el que té dos o tres fills que treballen, pues a viure bé, bé de veritat... Per a viure sense treballar té que tindré u molt... Es té que moure u per a viure...» Una vegada delimitat aquest gran grup de jornalers-petits propietaris cal demanar-se qui queda fora d'aquesta categoria. Per a poder desglossar aquest nou grup social farem, en un principi, un estudi de casos per a passar després a analitzar-los: CAS NÜM. U "És l'amo del 'Casino'. En la vida ha treballat ni per a d'ell ni per a ningú. És d'una família rica; els pares ja eren rics, com uns caciques. Dels germans, u viu a... (i té també) tres germanes solterones riques... Els milions no van xorrant-los. Normalment este home llogava gent; ara amb les màquines necessita menys mà d'obra...; tindrà més de 50 fanecades en total." CAS NÚM. DOS "Ha vingut de Sevilla. Serà el més ric del poble. Ha arreplegat 20 ó 25 milions de pessetes de vendre les terres en Sevilla i ha comprat ací 50 fanecades d'hort i 50 d'arròs... Sa mare era de família prou bé i el pare va anar a treballar de servent a casa de la dona. S'enamoraren i es casaren; ell adquirí talent i se n'anaren a Sevilla. Va fer, el pare, una gran fortuna. Han continuat els fills". CAS NÜM. TRES "(Germà de l'anterior)... és l'ünic que no ha anat a Sevilla; està BALANDIER, G.: Anthropo-logiques, PUF, París, 1974, p. 123. 180 cde.uv.es

molt ric; 50 fanecades. Està empadronat ací, però viu a... (cita un poble veí)." CASOS NÚMS. QUATRE I CINC "(Els germans Genoll) no són de família rica, s'han fet rics després, fent-se càrrec del treball de grans finques, com a procuradors i... varen escomençar a comprar (terres). El més ric és Jaume, tindrà 200 fanecades d'arròs, en propietat i arrendades, i d'horta unes 50. Enric té 50 fanecades de taronger; tampoc treballa per a ningú; de vegades fa de corredor de taronja; ni tampoc va a treballar les seues terres." CAS NÜM. SIS "Té molta terra i molta maquinària, més de 50 fanecades d'hort i 50 més en arrendament en altres termes. Ha anat fent-se de poquitiu; és un home molt listo: en quan ha vist una nova màquina s'ha fet amb ella... Ell treballa la terra lo mateix que dos fills jóvens; treballen amb les màquines però a cavar no van... Té també un almacent d'abonos." CAS NÜM. SET "Té ara lo menos 50 fanecades d'hort i d'arròs lo menos 50, però s'ho ha fet ell i va a treballar al camp. Ha segut molt treballador. Té tres fills molt treballadors; entre tots han fet munto." CAS NÜM. VUIT "Els pares eren molt rics, però ha quedat repartit entre els fills i ara estan prou bé... Té 200 ó 300 fanecades d'arròs, 50 d'ell i les altres arrendades. D'hort, lo menos 50. Ell i els fills també treballen en el camp." CAS NÜM. NOU "Té unes 30 fanecades d'hort i dos o tres cases. Va eixir del no-res."

De l'anàlisi d'aquest conjunt de casos podem establir el següent: i), a tots aquests individus se'ls qualifica de rics perquè posseeixen un nombre de fanecades prou superior al que es considera com corrent, i, excepte en un cas (número 9), tots tenen com a mínim 50 fanecades de terra; ii), l'origen de la propietat de les terres els ve: o bé de l'herència familiar (casos números 1 i 8), que algunes vegades s'ha vist augmentada considerablement (casos números 2 i 3), o bé de l'esforç personal unit a una sèrie de qualitats individuals: emprenedor (casos números 4 i 5), llest (cas número 6) i treballador (cas número 7); cal remarcar el fet de què es valora positivament l'ajuda dels fills

cde.uv.es

181

(casos números 6 i 7); iif), apareix una important distinció qualitativa: s'insisteix en el fet de què cap d'ells va a jornal, sinó que mentre uns viuen de rendes, quedant exclòs tot tipus de treball físic (casos números 1, 2, 3 i 4), els altres treballen únicament allò seu. Volem posar de relleu l'escassa importància, sempre referint-nos als casos citats anteriorment, d'individus pertanyents a «famílies riques velles», les quals han detentat fins una època no massa llunyana un indubtable poder polític i social dintre de la comunitat. Les causes de la desaparició del seu poder són molt complexes; tanmateix, volem apuntar que a aquest respecte ha influït no tan sols el sistema d'herència bilateral o cognàtica dominant, sinó també la desaparició d'una estratègia matrimonial, la meta de la qual seria la conservació, a través d'aliances matrimonials avantatjoses, de la posició privilegiada d'aquestes famílies. Tornant a l'anàlisi anterior, davant la utilització sistemàtica de la categoria ric i de la gran quantitat de variables que entren dintre la seua composició, vàrem insistir en què ens definiren qui era ric. Les respostes són sumament aclaridores: «Ric és el que té una indústria o moltes fanecades i té molts empleats al seu ordre. Això en Aigüesfermes no existeix... Ric ací és el que destaca més en les terres, té més nombre de fanecades i que es veja que no treballa ell, que té llogats... Ací no han hagut rics-rics.» «En Aigüesfermes no hi ha més que dues persones que puguen viure de rendes, u d'ells... (cita el cas número 6).» Aquestes darreres respostes ens porten a concloure que dintre del grup de rics existeix una ampla gradació que comprèn tant els rics en el sentit estricte de la paraula, els quals es caracteritzen per tenir més de 100 fanecades treballades per jornalers i no pel propietari, que es limita a vigilar les finques i viu de rendes, com als que ho són, però en grau inferior. Aquests últims es caracteritzarien per tenir unes 50 fanecades, treballades pel mateix propietari, ajudat pels fills o per jornalers; en tot cas, aquest no anirà mai a treballar per a altres amos. En resum, podem afirmar finalment que ens trobem davant d'«una

cde.uv.es

182

comunitat bastant homogènia de propietaris rurals»," dintre la qual podem distingir dos estrats fonamentals: els jornalers-petits llauradors i els rics. La separació entre els dos ens ve donada per la diferència en el nombre de fanecades i pel distint grau de dependència del jornal com a mig de subsistència, que és totalment nul en els rics. El pas d'un estrat a l'altre es realitza insensiblement a través de l'ampla gradació dels petits propietaris agrícoles i d'un altre estrat en formació, encara lligat a l'agricultura, composat per botiguers, paletes, etc..., alguns de llurs representants han fet sorgir dintre de la comunitat «des coupures et des conflits qui expriment la dynamique de leurs systèmes d'inégalité et de domination» 7 i que tractarem a continuació. EL PODER POLÍTIC

Acabada la guerra civil, i durant més de 20 anys, la passivitat i la submissió a l'ordre establert, motivat per l'apoliticisme creixent i el desconeixement i/o falta d'alternatives,8 caracteritzaren l'actitud de la majoria de la gent d'Aigüesfermes, que es va mantenir al marge de l'exercici del poder. Tanmateix, aquest conformisme i aquest costum de submissió no aconseguiren fer desaparèixer un cert marge d'autonomia del sistema social camperol; 9 així, quan els representants del poder local intentaren apoderar-se d'una de les poques institucions que encara controlava el llaurador, la Comunitat de Regants, sortí un moviment de defensa i de reivindicació de aquella. Cal assenyalar el fet de què si un de cada quatre habitants d'Aigüesfermes té una explotació, això vol dir que la majoria de la gent es sent concernida per qualsevol problema que afecte la terra. Resulta paradògic que el conflicte entre llauradors i alcaldia aparega quan aquesta és ocupada successivament per dues persones estranyes a l'agricultura. Cal remarcar que sembla prou freqüent al País Valencià, almenys en els darrers anys, que el càrrec d'alcalde J. F. MIRA: Un estudi d'Antropologia Social al País Valencià: Vallalta i Miralcamp, Ed. 62, Barcelona, 1974, p. 34. G. BALANDIER: op cit, p. 150. G. BALANDIER: op. cit., 1974, p.

233.

PÉREZ DÍAZ, V.: Pueblos y closes sociales en el campo espahol, Ed. Siglo XXI, Madrid, 1974, p. 25.

cde.uv.es

183

d'alguns pobles agrícoles siga ocupat per individus l'activitat privada dels quals és essencialment no-agrícola. 1. L'Oposició L'estratègia de la primera autoritat municipal tendent a centralitzar mitjançant l'ajuntament l'administració de les aigües dels regs, quan aquestes estaven regides per una institució autònoma que tenia unes ordenances pròpies des del segle passat, fa sorgir dintre la comunitat una «Oposició», la meta de la qual és en principi ben concreta: impedir que els interessos dels llauradors foren governats per persones alienes a l'agricultura. Dintre aquest moviment podem diferenciar dos tipus de contestació: d'una banda, el veïnat es nega a acceptar l'ordre que li és imposada: «si els alcaldes diuen que no tenen ordenances, tampoc tenen dret per a regir les quotes d'aigua. L'única solució era no pagaries». Podem considerar aquest tipus de contestació com de resistència passiva, el que no impedeix una radicalització cada vegada més gran que arribà fins afrontar els perjudicis econòmics que comportà el plet judicial del 1968 (l'alcalde demanà en juí a quatre veïns per «impago* de les quotes de sequiatge). D'una altra banda, alguns llauradors intenten controlar l'ordre existent des de l'interior de la corporació municipal. «La gent començà a veure en quina forma es menjava això i començà a prendre part en les eleccions a concejal.» Aquest fet implica no tan sols una presa de posició dels llauradors que es presentaven candidats, sinó que una part de la població estava disposada a participar activament recolzant-los amb llur vot. De fet, 1964 va suposar un trencament amb l'atonia electoral dels anys precedents. A partir d'aquest moment, les eleccions a concejals seran l'eix al voltant del qual girarà la política interna de la comunitat. Això suposa un moviment cíclic de recrudescència dels conflictes, car durant la renovació triennal de la meitat dels concejals cadascuna de les dues faccions, «l'Oposició» i «els de l'alcalde», intentarà copar les vacants per a obtenir la majoria en el Ple Municipal. El fet de què la major part de candidats de l'Oposició pertanyen al terç de representació sindical ha produït l'enfrontament de dues institucions oficials, la Germandat de Llauradors i l'Ajuntament. Donat que els concejals partidaris incondicionals de l'alcalde pertanyen al terç de representació d'entitats econòmiques..., fa que la

cde.uv.es

184

lluita es centre en l'elecció dels representants dels caps de família, on pot votar una part important de la població. La gran conflictivitat interna a què s'arriba durant aquestes eleccions és molt gran (reflex d'això és el procés per úrregularidades electorales» contra tres concejals de l'ajuntament d'Aigiiesfermes, que tingué lloc en el Jutjat de Primera Instància d'Alzira en 1967), i el que guanye un dels dos bàndols dependrà, d'una part, de les pressions i, de l'altra, de la força de les reivindicacions de l'Oposició. L'actuació d'aquesta última continua, encara que sembla que ha desaparegut el motiu que la va fer nàixer; és a dir, el problema de l'administració dels regs: «L'Oposició continua mentre no estiguen ben fetes les coses. Si jo no estic en l'ajuntament no ho podem saber. N'hi ha coses que no estan clares.» 2.

«Els de l'alcalde»

Fins ací hem vist les causes que portaren als llauradors a constituir-se com un grup de pressió oposat a les actuacions dels alcaldes; no obstant, l'actuació d'aquests resulta inexplicable si hom la considera com una acció individual sense el suport d'una part de la població en allò que es refereix a l'elecció dels concejals. Això ens porta a demanar-nos com es formà el bàndol de l'alcalde i quin tipus de relacions existeixen dintre el seu si. L'alcalde actual ocupa aquest càrrec des de fa onze anys; el seu germà és a hores d'ara el jutge de pau. Precedentment, tots dos havien estat regidors de l'ajuntament. Aquest darrer no atribueix llurs càrrecs tan sols a la seua vàlua personal, sinó que, pel contrari, dóna força al fet de què es tracta de l'esforç d'un grup, d'una colla d'amics que s'ha mantingut unida després de la guerra. En les seues xarrades, i a través d'exemples concrets, el jutge deixa veure que, en primer lloc, la colla d'amics té un fort sentiment de grup. En segon lloc considera la seua colla com més capacitada que la resta dels homes per a acomplir els càrrecs públics, donat que des de la seua joventut s'han preocupat activament dels problemes de la comunitat i d'ampliar dintre el possible la seua cultura. Finalment podem dir que la seua existència com a grup ha estat sancionada pel poble que els designa per un malnom col·lectiu, «els coll-dur». Aquestes relacions de grup, específicament internes, ^poden ser

cde.uv.es

185

englobades dintre d'altres incloent el parentiu i que tinguen com meta l'exercici del poder? A l'abordar aquesta qüestió distingirem dos aspectes fortament interrelacionats: a), els alcaldes i les seues relacions amb l'exterior, i, b), llurs relacions a l'interior de la comunitat. Durant els quatre primers anys de postguerra l'alcaldia fou ocupada successivament per dos veïns del poble que havien participat més o menys activament en la «part nacional»; és a dir, que en aquest període es confia el govern local a persones indiscutiblement adictes al «règim». Posteriorment, i al llarg dels trenta darrers anys, el càrrec d'alcalde ha estat portat per tres individus entre els quals existeix una clara relació de parentiu, com es pot comprovar en el gràfic següent:

1. 2. 3. 4. 5.

Pere Gallart, alcalde des del 1945 fins 1956. Mateu Marqués, alcalde des del 1956 fins 1965. Teodor Mas, alcalde des del 1965 fins 1976. Valentí Mas, jutge de pau. Joan Costa, personatge important a València.

Pere Gallart és oncle de Joan Costa i sogre de Mateu Marqués, la dona del qual és cosina germana de la dona de Teodor Mas. Aquesta parentela restringida pren contacte amb la societat global mitjançant Joan Costa, cosí germà de la dona de Mateu Marqués, personatge influent que gaudeix d'un indubtable prestigi a la capital per haver ocupat una sèrie d'importants càrrecs públics. La seua influència en el nomenament dels alcaldes d'Aigüesfermes és un fet absolutament indemostrable, però no per això deixa de ser una possibilitat i, el que és més important, una font d'elucubracions per algunes persones que o bé pertanyen a la comunitat o bé es troben lligades a aquesta per diverses circumstàncies. Per aquests, el nomenament dels

cde.uv.es

186

dos primers alcaldes de la postguerra és una conseqüència lògica de la contesa, el mateix que la designació dels tres darrers és el fruit de la influència de Joan Costa. Hem vist com un grup basat en relacions d'amistat i parentiu ha aconseguit d'integrar-se en el mecanisme que assegura l'accés al poder i als privilegis que porta inherents el govern municipal. Però, aquest nucli dirigent resultà insuficient quan es desencadenà el conflicte a l'interior de la comunitat, a causa de la divergència d'interessos dels llauradors i dels representants del poder central. Des d'aquest moment, l'important era no perdre el control del Consell Municipal. Com a conseqüència, «els de l'alcalde» desplegaren una variada estratègia electoral amb el fi de guanyar una majoria de vots. Tot aquest complex mecanisme ha donat lloc a la formació d'una clientela que permet al grup que detenta el poder polític «maintenir le statu-quo en contròllant les forces antagonistes qui pourraient remettre en question le consensus»;10 clientela que es manté fidel a canvi dels favors atorgats, car, com bé diu A. Morel, el poder no pot mantenir-se sense un procés d'intercanvi.11

CONCLUSIONS

Al llarg d'aquestes fulles hem vist breument com al temps que es produïen tota una sèrie de transformacions sòcio-econòmiques al poble sortia dintre d'aquest un conflicte que el dividia en dues faccions antagòniques. Sembla que l'agricultura, considerada no tan sols com un sector productiu, sinó molt especialment com un mode de vida, és l'eix entorn al qual s'entreteixen els conflictes de la comunitat. Ací l'autonomia d'una de les institucions més arrelades en els camperols és ficada en entredit; la independència de l'administració de les aigües dels regs es veu amenaçada per un poder que els llauradors no controlen, car aquests no dominen ja ni les relacions de producció ni molt menys el poder local. Al temps que l'homogeneïtzació creixent de la societat feia que i

A. MOREL: Pouvoirs et ideologies au sein d'un village picard hier et aujourd'hui, en Annales, núm. 1, 1975, p. 175. 187

cde.uv.es

els llauradors rics veieren minvat a poc a poc el seu status privilegiat, després d'haver perdut un poder econòmic i polític que havien detentat, sense cap tipus d'excepció, en èpoques no massa llunyanes, començà a formar-se un nou estrat social, del qual sortirà un grup que, basant-se en relacions de parentiu i d'amistat, ocupa el poder local i fa sortir al seu voltant una nova clientela. Aquest grup sembla reunir les dues característiques d'una facció política: «...Premièrement, les membres ne coopèrent pas parce-qu'ils ont une idéologie commune que leur coopération servirà. Deuxième, Us soní reclutés pour un leader avec lequel Us ont une relation transactionnelle.·» 12 En la lluita dels dos bàndols actuals n'hi ha una clara desigualtat en la relació de forces, la qual s'explica en part per l'existència d'un poder central que impedeix el joc polític entre les dues faccions. Tots els indicis ens porten a suposar que certs representants del poder central no ignoren l'existència d'aquest conflicte a la nostra comunitat. E. Wolf ens proporciona una possible explicació quan diu que en les situacions caracteritzades per una distribució diferencial del poder, els poders superiors i els més petits poden realitzar aliances informals per a assegurar les seues relacions i per a evitar que apareguen averiguacions des de l'exterior o competicions des de l'interior.13 L'actual dissolució del petit llaurador, la seua proletarització i la pèrdua del seu poder polític estan en relació amb l'eliminació d'aquelles relacions de producció que ja no corresponen a les forces de producció en desenvolupament, el que implica, doncs, la substitució d'una classe en el poder per l'altra.14 Creiem que podem afirmar que tot aquest procés està íntimament lligat amb les formes que pren el mode de producció capitalista en el seu desenrotllament, el qual no transforma sinó poc a poc els anteriors modes de producció en funció amb llurs pròpies exigències.15 Malgrat que les transformacions sòcio-econòmiques que s'han produït a la

14 15

F. G. BAYLEY: Les regles du jeu politique, PUF, Paris, 1971. E. WOLF: Kinship, Friendship and Patron-Client Relations in Complex Societies, en BANTON editor; The Social Anthropology of Complex Societies, Tavistock Publications, Londres, 1966, p. 17. R. STAVENHAGEN: Las closes sociales en las sociedades agrarias, Ed. Siglo XXI, México, 1971, p. 37. M. JOLLIVET: "Sociétes Rurales et Capitalisme" en Jollivet et Mendras; Les collectivités Rurals jrançaises, Armand Collin, París, 1974, tomo II, pàgina 245. 188

cde.uv.es

nostra comunitat estan induïdes per l'impacte, cada vegada major, de la societat global, podem afirmar que a Aigüesfermes l'apropiació del poder polític s'ha vist mediatitzada a través de les relacions de parentiu.10

L. LEVI-STRAUSS: Pouvoir municipal et parenté dans un village bourgignon, en "Annales", núm. 1, 1975, p. 159.

cde.uv.es

189

cde.uv.es

SOBRE MOBILITAT SOCIAL I «CONSCIÈNCIA DE CLASSE» A LES COMUNITATS RURALS VALENCIANES PER

JOAN F. MIRA

Aquest treball, tal com ara es presenta a la publicació, no és un treball autònom ni és —em sembla— plenament comprensible per ell mateix. I això per dues raons: la primera, perquè la forçada limitació de les pàgines disponibles m'ha fet prescindir d'una primera part on quedaven d'alguna manera descrites les categories (estrats, classes) que definien al si de les comunitats rurals valencianes una situació tradicional a partir de la qual es produeix el canvi; i la segona, perquè, en definitiva, publique ací una part d'un capítol d'un treball molt més ampli sobre l'estructura i crisi de la societat valenciana rural. Però en qüestió de publicacions ja se sap que les coses van com van. He d'aclarir, d'entrada, que ací parle exactament de comunitats rurals: vull dir que no faig anàlisi a escala d'una societat global, per molt agrària que siga o haja estat; i que no entren en el compte les ciutats i les viles o pobles grans, per molta gent que hi treballe al camp. La segona part, sobre «consciència de classe» (i ho pose a propòsit entre cometes, perquè tampoc no és ben bé això), fa poc més que aprofitar els resultats d'una enquesta que vaig preparar i dirigir en 1973, i que complementa, em sembla que útilment, la part sobre mobilitat social. Aquest «poc més», en tot cas, serviria per posar en guàrdia contra alguns determinismes excessivament ingenus, imprudents o simplistes.

cde.uv.es

191

TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I MOBILITAT

SOCIAL

Canvis demogràfics i estratificació En treballs anteriors he observat repetidament que evolució demogràfica i transformacions econòmiques eren, en la història recent de la societat rural valenciana, dos processos paral·lels que evolucionen en relació mútua i estreta. Tenint això en compte, ens serà possible ara d'aïllar provisionalment la variable demogràfica, per tal d'observarne les possibles correlacions amb, o la possible incidència sobre, els canvis en l'estratificació social de les comunitats. En primer lloc, el simple creixement vegetatiu, dins el sistema d'herència igualitària general al camp valencià —exceptuant casos aïllats—, ha hagut de resultar forçosament en una reducció progressiva de l'extensió de la propietat mitjana per família; reducció que té efectes diferents als diferents nivells: a) Les grans propietats, de rics forts o de «senyors», sovint s'han dividit de manera que, simplement, han deixat de ser «grans». Fins i tot, en la major part de les comarques on els senyors havien aplicat el sistema d'hereu únic o de millora, aquest sistema deixa de ser utilitzat al llarg del primer terç del segle actual, amb la parcial excepció de Morella. En tot cas, probablement caldria situar devers 1910-1920 el moment en què, sobretot a les comarques de secà, els marges de tolerància del sistema d'equilibri tradicional (població-recursos-sistema social) es veuen desbordats; doncs bé, és justament a partir d'aquests mateixos anys que comença ja a trontollar la posició dels senyors i els «rics d'abans»: la divisió de moltes de les grans propietats que els definien és perfectament comprovable. I això, malgrat l'esforç de l'estrat superior per limitar el nombre de fills, i en conseqüència limitar els efectes —inevitables a la llarga— de la divisió de l'herència. Només un nombre petit, cada cop més reduït, aconsegueix de mantenir-se en posició destacada: en molts pobles, el joc d'emigració o decadència dels «rics sobrers» i les reagrupacions a través de la política matrimonial han deixat el total de representants

cde.uv.es

192

d'aquest estrat en un nombre tan limitat (dos o tres, o un sol), que es pot considerar desaparegut. A banda que sovint la situació real d'aquests «supervivents» és ben poc envejada. Tanmateix, a les zones d'expansió del taronger, la reducció de la propietat mitjana en extensió ha anat moltes vegades més que compensada per la transformació dels secans, limítrofes o no, en regadiu. b) A l'extrem oposat, la fertilitat dels «pobres» ha estat, almenys durant les tres o quatre darreres generacions, molt superior a la dels rics. Tant, que un nombre elevat de fills era considerat símbol i representació de pobresa. La descendència prolífica, per tant, empentava un nombre creixent de petits propietaris, i de fills de masovers o d'arrendataris, a la situació de jornalers sense, o pràcticament sense, terra. El simple joc d'aquest factor, doncs, hagués provocat una alteració del perfil de la piràmide dels estrats, cada cop més ampla per la base i més estreta pel cim. Aquest factor, però —el creixement vegetatiu i les diferències de fertilitat—, no jugava sol. Hi entrava també l'emigració: una emigració selectiva, que ha afectat també, justament, la base i el cim de la piràmide. Jornalers sense, o amb molt poca, terra dels pobles de muntanya i de secà pobre formen el cos de les primeres onades emigratòries. I a les planes litorals i taronjaires, pels anys de crisi al voltant de la Gran Guerra, són també jornalers la major part dels emigrants. Així, en la major part dels pobles, i especialment als pobles petits i de secà, l'emigració de jornalers deixa un buit que ja no tornarà a ser omplert: després de la desaparició d'aquesta àmplia massa proletaritzada, la condició i el lloc dels nous assalariats no tornarà a ser la mateixa. De fet, la progressiva escassetat de la mà d'obra assalariada és un dels factors que han alleugerit les seves condicions d'explotació extrema: l'oferta de treball agrícola disminueix, i augmenten proporcionalment les seves exigències. D'altra banda, els fills de senyors o de rics —que, en conjunt, trobaven progressivament més difícil el manteniment de llur situació al poble—, quan no es van resignar a un descens de nivell social i econòmic, van optar també per l'emigració. Una carrera o una professió liberal, en els casos millors, o bé una simple ocupació administrativa, han estat generalment la sortida al seu abast. A partir d'ales-

cde.uv.es

193

hores, si bé molts d'aquests fills de rics emigrats continuen en la possessió de les seves terres, o almenys d'una part, la seva presència al poble és ja marginal i esporàdica. Com sempre, el fenomen és més visible al secà, on les rendes d'una propietat ja reduïda per divisió d'herències, i no explotada directament (o fins i tot mig abandonada), queden sovint en no-res o fins i tot en resultats negatius. L'emigració, així mateix, ha deixat una quantitat variable de terres disponibles, amb el resultat de diverses formes de redistribució: grans propietats fragmentades que així han pogut ser comprades per masovers (cas freqüent a Morella i a l'Alt Maestrat) o per propietaris mitjans; parcel·les de jornalers i de petits propietaris emigrats que han passat a mans dels qui es queden; reabsorció d'herències dividides, que es tornen a concentrar en el fill que resta al poble; grans finques comprades per rics «nous» amb capitals d'origen extra-agrari, etcètera. L'antiga aspiració a posseir terra ha pogut així ser satisfeta..., justament quan la possessió de la terra deixava de ser una necessitat econòmica i la base per l'adquisició de status més alts. Crisis agràries i mobilitat social Les crisis agràries són certament un fenomen reiterat, i gairebé una constant, en la història contemporània del País Valencià, i la decadència d'uns conreus o la introducció i expansió d'uns altres han tingut cada vegada repercussions més o menys fortes sobre l'estratificació social dels espais rurals afectats, si més no per la ruïna d'uns i la prosperitat d'uns altres. Mai, però, el sistema en conjunt havia quedat tan radicalment transformat com durant els últims decennis: la renda de la terra havia estat, malgrat els alts i baixos, un factor permanent de continuïtat i ara, simplement, ha deixat de ser-ho. Donada la seva base geogràfica, l'estructura de la propietat i la configuració dels conreus, l'agricultura valenciana només ha pogut produir uns beneficis satisfactoris —en termes de renda per al propietari— a condició de mantenir una baixa remuneració de la força de treball: el baix consum del petit llaurador autònom, i el més baix encara del jornaler, era la condició d'una diferència d'ingressos a favor dels propietaris més forts. Ara bé, el creixement econòmic general ha imposat una elevació dels nivells de consum —provocada per la més alta productivitat i remuneració de les activitats no-agràries, i arribada més tard al camp—

cde.uv.es

194

molt superior als increments de productivitat per unitat de superfície agrària. Aquest increment en els nivells de consum és fet possible, doncs, únicament a través d'un descens de la població activa agrícola (per emigració o per pas a una altra activitat), o per una redistribució de la renda agrària en benefici relatiu de la força de treball, i en detriment de la renda-benefici del propietari com a tal. Les innovacions tecnològiques —amb l'eventual augment de productivitat per unitat de treball— no alteren, sinó que completen, aquest quadre. De fet, tots dos fenòmens s'han produït: A les comarques de secà, el despoblament o la industrialització local, segons els casos, han anat paral·lels a una crisi profunda de l'agricultura tradicional: abandonament de terres inaccessibles a la mecanització, depreciació total de productes en altre temps bàsics (com la garrofa), impossibilitat de mantenir un sistema agrari d'autosubsistòncia local en comarques de muntanya, etc. El resultat, tot plegat, ha estat la desvalorització de la terra com a font de renda, i la virtual desaparició, per tant, de la vella classe de propietaris explotadors no-actius. Els «senyors» de la terra han deixat d'existir: han emigrat o, en ocasions, sobreviuen a base de vendre finca darrera finca. Els «rics» han seguit un camí semblant, o bé han hagut de posar-se a treballar directament la seva terra. Al mateix temps, l'expansió de conreus com l'ametler, els fruiters o el raïm de taula, fan que l'esforç i la iniciativa puguen de vegades ser compensats: així, el «ric» d'ara és més aviat un agricultor pròsper (bé que d'una prosperitat poc estable, en general), que ha sabut adaptar-se a procediments d'explotació moderns, que posseeix maquinària suficient i que treballa personalment tota la seva terra. Aquest tipus de llaurador de secà no és necessàriament el descendent d'un «ric d'abans»: és més sovint un petit o mitjà propietari, o un masover, que ha comprat o ha llogat més terra, que ha innovat en conreus i en tecnologia, i que de vegades augmenta els seus ingressos treballant per altri amb el seu tractor. Als pobles de regadiu, especialment de taronger, l'evolució ha estat comparable en molts aspectes: en primer lloc, perquè l'expansió de la superfície regada ha significat l'accés de molts antics jornalerspetits propietaris a la cobejada possessió d'unes fanecades de taronger. En aquests pobles també (parlant sempre de comunitats estrictament rurals) l'existència d'una massa de jornalers sense més recursos que els propis braços, és més aviat un fenomen del passat immediat.

cde.uv.es

195

I alhora, l'evolució de les rendes salarials ha reduït, fins de vegades anul·lar-la, la distància entre treballadors i propietaris mitjans, almenys en termes d'ingressos nets i de nivells de consum. El propietari d'un parell o tres d'hectàrees que fa quinze o vint anys podia «anar al casino» (és a dir, podia donar a fer tota la feina, i esperar uns beneficis segurs i suficients), en l'actualitat ha d'anar a treballar ell també, o s'ha de menjar els estalvis acumulats. El propietari fort —generalment de residència urbana— encara pot mantenir la seva posició superior, a més curta distància, tot acceptant una disminució relativa substancial dels seus beneficis, i reduint la intensitat de les atencions a l'hort per tal sobretot d'estalviar jornals. Fet i fet, el treball dels horts absorbeix cada vegada menys mà d'obra, i ocupa per tant un nombre inferior de jornalers al llarg de l'any. I aquests actuen ja sovint a manera d'especialistes independents (per podar, fumigar, llaurar a màquina...), amb petita maquinària pròpia, que són extremadament sol·licitats, cosa que s'esdevé també a les zones d'hortalisses. Una gran part dels qui treballen actualment durant sis o vuit mesos en la recol·lecció de la fruita, són ara petits propietaris rurals, que obtenen d'aquest treball uns beneficis superiors als de les seves terres pròpies, i una capacitat d'estalvi que els permet d'elevar substancialment els seus standards de vida; i això, malgrat que les condicions del treball no són ni de bon tros acceptables. Al seu costat hi ha un proletariat agrícola de residència urbana o semi-urbana (homes i dones que surten «a collir» cada dia de Castelló, de Vila-real, d'Alzira o de Carcaixent); però aquest és un altre problema, que afecta només marginalment l'estratificació interna de les comunitats rurals. En definitiva, doncs, aquella tendència de les comunitats rurals a configurar-se com una piràmide d'ampla base de jornalers i petit cim de rics i senyors ha quedat totalment esgotada per la sola combinació de les transformacions demogràfiques i agràries. I la capacitat d'adaptació a les situacions noves és el factor que juga ara en el sentit de noves diferenciacions. Sovint, però, no són les transformacions agràries les que hi tenen el paper més important. Activitats extra-agràries i nous estrats Si el prestigi i el poder inherents a la propietat de la terra són

cde.uv.es

196

factors, com hem vist, d'intensitat descendent, en la mateixa mesura n'apareixen i es desenvolupen uns altres de paral·lels, derivats de l'expansió de noves activitats econòmiques. És un fenomen òbviament més radical i visible en aquells llocs on s'ha produït una ràpida implantació industrial —o turística— in situ, i on, en conseqüència, el trasbals ha estat més accelerat i profund. Tanmateix, manifestacions més o menys intenses poden ser observades gairebé en qualsevol comunitat. A les comunitats de base estrictament agrària (el nombre de les quals, en tot cas, es redueix progressivament), la simple expansió general de la circulació monetària, de la tecnologia aplicada, de les comunicacions i dels serveis, hi juga un paper important en aquest sentit. Els pobles, grans i petits, sempre han tingut un nombre d'«especialistes» no agrícoles residents, per baixa que fos la capacitat local de consum i d'utilització dels seus serveis. Aquests «especialistes», però, eren generalment escassos en nombre i ocupaven una posició generalment baixa, i de vegades marginal, en l'estratificació local. Ara bé, entre el taverner i l'amo del bar modernitzat, entre la ferreria i el taller de reparacions mecàniques, entre la botiga de queviures i l'autoservei, entre el manyà i l'electricista-venedor d'electrodomèstics, entre el traginer de carro i el transportista de camió, etc, hi ha una distància sovint considerable. En primer lloc, es tracta ara de feines considerades més «dignes» o més «netes», més noves i de vegades amb el prestigi afegit de la tècnica; en tot cas, són activitats que han assolit un caràcter «urbà» i «modern» que les distingeix tant de les dels seus antecessors tradicionals com del treball de la terra. En segon lloc, tant l'increment i perspectiva del negoci o activitat com el benefici que produeix és també en general notablement superior. En qualsevol nucli per damunt dels 500 habitants —i que no estiga en aquest sentit completament satellitzat per la immediata proximitat d'una vila o poble molt més important com a centre comercial i de serveis— el creixement d'aquest sector d'«especialistes» i la seva consolidació i prosperitat relativa és potser el factor més visible, al costat de la davallada dels «rics d'abans», en la reorganització dels estrats socials. Cal recordar que parlem ara dels pobles d'economia essencialment agrària: als altres, l'expansió del sector de serveis és també un factor important, però secundari. En qualsevol cas, quan el volum de població i el desenvolupament econòmic són una mica més alts que als petits poblets agrícoles, la importància local de comerciants i altres especialistes augmenta en

cde.uv.es

197

una proporció molt superior. En un poble de tipus mitjà quant a població i estructura econòmica, com Sant Mateu (2.200 habitants, 44 % de p. a. agrària), hi ha en 1974 més de vuitanta establiments oberts al públic; vint-i-cinc d'alimentació, deu de vestit, vuit bars, cinc d'electrodomèstics, dos de mobles, tres garatges i una gasolinera, dos de materials de construcció, dos d'adobs i pinsos, sis perruqueries, dues sabateries, estanc, ball, cine, rellotgeria...; afegint-hi els metges, mestres, empleats de banca i administratius, guàrdies civils i rurals, transportistes, electricistes, etc, la població activa del sector terciari arriba a superar el 30 % del total. En conjunt, es tracta d'un bloc ascendent, amb una gradació o estratificació interna, que se superposa o s'incrusta sobre l'estratificació original de base agrària (sense comptar ara els empresaris i empleats industrials); i el seu esglaó superior arriba a substituir parcialment el corresponent anterior de propietaris forts. Els efectes de la difusió industrial sobre el sistema d'estratificació cal considerar-los, d'entrada, tenint en compte els diversos camins pels quals aquesta influència industrial arriba a les comunitats rurals: pot significar l'aparició d'empresaris industrials d'origen local, o la instal·lació de fàbriques amb capital i direcció externes, o quedar-se en la simple atracció de mà d'obra rural que es desplaça cada dia a treballar fora del seu poble. En el primer cas, els empresaris locals són indefectiblement el grup ascendent més dinàmic, i tendeixen a constituir un nou estrat superior en substitució, i gairebé sempre per damunt, de l'antic grup de senyors o de rics (amb els quals sovint acaben per establir lligams familiars). La seva ascensió econòmica —a partir generalment d'un obrador de terrissa, d'una fusteria, d'uns telers...—, de vegades molt ràpida, i els protagonistes de la qual són encara els mateixos que la van iniciar, no ha arribat a crear encara unes distàncies «socials», de prestigi o de tracte, que aïllen el nou grup superior del bloc d'on ha sortit. A més a més, aquest tipus de fabricant —o constructor— rural difícilment ha esdevingut un gran empresari: d'una banda, doncs, el nombre d'obrers de la seva empresa és encara reduït, i les seves relacions amb ells són encara personals i directes (que no vol dir sempre «cordials»: els casos d'explotació extrema en aquesta mena de petites empreses no són massa rars); i, d'altra banda, l'especialització interna del treball industrial hi és encara limitada, almenys pel que fa a les seves implicacions jeràrquiques.

cde.uv.es

198

Aquesta especialització i diferenciació jeràrquica es produeix ja en les empreses més grans (generalment de capital urbà, o en tot cas no local), on a continuació del gerent i dels tècnics superiors, generalment forasters, i que es troben al marge de la comunitat, es desenvolupa un nivell intermedi d'administratius, tècnics i especialistes, encarregats, capatassos, etc, que poden ser d'origen i residència local, i per damunt del bloc d'obrers no qualificats. En aquest cas, les relacions intracomunitàries de signe igualitari es veuen afectades per la superposició d'unes relacions laborals que impliquen autoritat i jerarquia dins l'estructura del treball industrial. Les oportunitats de mobilitat en aquesta nova escala reorienten per força els criteris de definició dels nous estrats: el sou que hom guanya, el càrrec o el lloc ocupat, la qualificació professional o, en el cas dels empresaris, l'ampliació del taller, el nombre d'obrers de la fàbrica, etc, esdevenen factors més importants que no pas l'extracció familiar. La incidència d'aquests factors sobre l'estratificació a escala local és molt menys forta, però, quan la seva aplicació es realitza fora de la pròpia comunitat: els treballadors industrials que es desplacen fora del poble, per prop que siga el lloc de treball, dissocien automàticament les seves relacions comunitàries de les seves relacions laborals (podran ser peons, administratius o encarregats, però ja no ho són dins del mateix poble i en relació a gent del mateix poble); de tal manera que el nou igualitarisme de la seva condició comuna no es troba tan afectat per les diferenciacions objectives internes d'aquesta condició. De tota manera, les distincions que hem fet entre tres tipus d'incidència de l'activitat industrial sobre la mobilitat social no són sempre mútuament exclusives. Pot haver-hi pobles on pràcticament la totalitat dels obrers i empleats industrials treballen a l'exterior (els obrers de Tales a Onda, els de Fondeguilla a Vall d'Uixó...), i d'altres on gairebé tothom treballa a les fàbriques del poble mateix (Figueroles d'Alcalatén, Alfarrassí, Benigànim, Onil...). N'hi ha també d'altres, però, on les diverses situacions que hem analitzat coexisteixen: a Atzeneta d'Albaida, per exemple, una part dels ocupats en la indústria es desplacen cada dia a les fàbriques d'Albaida, uns altres treballen en algunes fàbriques petites d'origen i capital local, i uns altres ho fan en indústries més fortes de direcció i capital forasters installades al mateix poble. I al costat de tots aquests, de més a més, hi ha els qui s'ocupen en treball domèstic de tipus artesanal (en aquest cas

cde.uv.es

199

l'espart), o per compte d'empreses de confecció tèxtil o de plàstics. Quan es produeixen aquestes situacions complexes, les diferències ocupacionals afecten només efectivament, en termes de modificació dels estrats, una proporció reduïda de la comunitat (empresaris, tècnics, administratius superiors...); mentre el bloc més ampli de la població pot presentar diferències internes constatables en termes d'ingressos econòmics, però escasses en termes de status i de poder. Quant a les repercussions de l'expansió del turisme, en algunes comarques tenen característiques paral·leles als de la difusió industrial, sobretot considerant que l'activitat constructora hi ocupa un lloc semblant al que en altres llocs són les fàbriques: quan aquesta activitat constructora es desenvolupa dins l'àrea de les mateixes comunitats rurals (com La Nucia o Alfàs del Pi, per no parlar de casos que han desbordat completament el marc rural), es produeixen noves escales de diferenciació al capdamunt de les quals es troben els empresaris de la construcció locals: mentre que als pobles més interiors dins aquesta àrea d'influència, el desplaçament diari o setmanal d'obrers de la construcció cap a la costa produeix un efecte d'anivellament dins la pròpia comunitat. Evolució dels status i factors de mobilitat Les petites comunitats agràries tradicionals, en aquest cas les valencianes, no han de ser considerades com a sistemes socials inalterables i immòbils al llarg del temps, i menys des del punt de vista de l'estratificació social. Tanmateix, és cert que els marges de tolerància hi eren estrets, i les possibilitats d'evolució interna i autoengendrada, reduïdes: els llocs a ocupar eren sensiblement els mateixos una generació darrera l'altra, i el contingut de les relacions que els definien, també. D'altra banda, la major part dels individus hi tenen un lloc assignat indefugiblement, i la major part dels llocs estan assignats per endavant als individus que els han d'ocupar. En tot cas, cada generació trobava els status ja substancialment definits; i, concretament, en l'aspecte que ara ens interessa, els que es referien al sistema d'estratificació: tothom sabia què havia significat, què significava i què continuaria significant ser «senyor», o «ric», o jornaler, masover o petit arrendatari. I de la mateixa manera que els compartiments es reproduïen socialment, es reproduïen també físicament al seu si els individus que els havien d'ocupar,

cde.uv.es

200

essent les oportunitats de mobilitat ascendent més escasses que a la inversa, i més com més s'accentuava la saturació demogràfica i la pressió sobre la terra: senyors i rics havien d'expel·lir necessàriament del si del grup els elements sobrers, amenaça per la mateixa existència del grup en tant que diferenciat o privilegiat, i —en situació d'impossible expansió econòmica, i de població creixent— la mateixa pressió cap avall es reproduïa en cada esglaó. Remuntar el corrent, sense sortir del quadre local, era, doncs, pràcticament irrealitzable: només els qui sortien fora (l'emigrant que feia diners, el fill de pobre que estudiava de capellà o de mestre, el jornaler de temporada que arribava a estalviar per comprar terra...) podien eventualment superar els condicionaments d'una base de partida desfavorable. Aquesta situació tradicional de predomini absolut dels status adscrits continua vigent en la mateixa mesura en què es mantinga la base agrària local que n'era el fonament. I encara en aquests casos, hem vist com les transformacions d'aquesta mateixa base agrària alteraven el seu caràcter tradicional, com alteren i afebleixen de retruc el predomini i el contingut dels status heretats: disminueixen les probalititats de mantenir tal qual una posició «alta» de la família d'origen, i disminueixen també les barreres per superar una posició original «baixa». La terra, l'herència i el llinatge, com a criteris d'adscripció i de definició de status, van cedint el lloc a la rendabilitat de l'explotació, a l'eficaç utilització de maquinària, a la capacitat d'adaptació i a l'esforç personal, que determinen situacions d'èxit i de prestigi, i l'adquisició de status nous i diferents sobre aquesta nova base. D'altra banda, aquest procés és interferit, o fins i tot completament substituït, per la intervenció de les activitats no-agràries i pels factors d'origen extern i urbà. Quan el predomini d'aquestes activitats i d'aquests factors és total, el descens de poder, de prestigi i de nivell de status afecta globalment tots els agricultors: «els llauradors es queden els darrers de tots», dit amb l'èmfasi d'una inexacta generalització. Ara bé, les noves activitats són sempre oportunitat de mobilitat ascendent: el petit empresari decidit, el tècnic en reparacions elèctriques, l'empleat de la caixa d'estalvis local, etc, guanyen —en termes d'èxit personal, de prestigi del lloc ocupat, d'efectes de l'augment d'ingressos...— en la mateixa mesura en què perden els representants d'una situació que hom considera «superada».

cde.uv.es

201

CLASSES SOCIALS I LIDERATGE

Hem assenyalat més amunt que el sistema tradicional d'estratificació basat sobre la propietat de la terra, i amb característiques de classe més o menys clares, es trobava en procés de desintegració, o bé completament desintegrat —sempre a escala de comunitat rural. I també que al seu lloc comença a refer-se'n un altre, més o menys consolidat, sobre la base de les noves condicions esconòmiques locals i generals. Ara bé, una cosa és que objectivament estiga refent-se una nova divisió de classes (tan forta o més, de vegades, que l'anterior, en els casos en què està lligada a les relacions industrials), i una altra que s'haja desenvolupat una consciència definida d'aquesta situació: en la definició del sistema local, almenys a efectes de consciència expressa i de terminologia, juguen tant els factors objectius que donen lloc a les noves relacions com l'aïllament cultural o el que podríem anomenar «incomunicació ideològica»..., coses no menys objectives. Una enquesta realitzada en dos pobles representatius de tipus bàsics ens servirà per il·lustrar aquest fenomen. Dels dos pobles escollits, un (Llucena) correspon al tipus de secà/muntanya agrícolament regressiu, compensat per un fort desenvolupament industrial comarcal, i en part també local; l'altre (Torreblanca), al tipus de comunitat agrària de plana litoral transformada —policultiu fruitahortalisses— i progressiva, complementat amb activitats industrials i turístiques. Al moment de l'enquesta, més del 50 % de la població activa de Llucena treballava en la indústria, i més del 50 % de la població activa de Torreblanca ho feia en l'agricultura (proporcions reals, no censals). L'enquesta va dirigida a un univers d'homes, caps de família. Des d'un punt de vista «objectiu», és a dir, considerant alguns indicadors que determinen la configuració de grups homogenis (com: propietat, treball assalariat, ingressos, etc), potser no seria massa difícil la diferenciació i definició de les classes socials en els dos pobles considerats. El que més ens interessa ara, però, és l'aplicació del concepte de «classe social subjectiva», per la seva utilitat com a revelador de discrepàncies. En aquest sentit és molt simptomàtica la constatació que precisament a Llucena, on l'existència tradicional de parceria a les masies, i ara el treball industrial al poble mateix i a

cde.uv.es

202

d'altres de la comarca, «haurien d'haver» servit de base per una clara «consciència» de les classes, les respostes indiquen exactament el contrari. El relatiu aïllament cultural i el caràcter arcaïtzant de les relacions socials fan que la transformació de les condicions objectives encara no hagen tingut una plena contrapartida a escala subjectiva. Mentre que a Torreblanca, on la universalitat de la propietat de la terra com a base econòmica i el predomini de la petita explotació més o menys rendable, haurien d'accentuar una consciència d'uniformitat, és pel contrari més forta la «consciència» de l'existència de classes socials: a Torreblanca, malgrat l'escassa importància de la indústria, la comunitat és més oberta, més permeable i més «moderna». En concret, aquests són els resultats de la pregunta: «Quantes classes socials diria vostè que hi ha en aquest poble?»:

No cap Una Dues Tres Més de tres No sap No contesta

Torreblanca

Llucena

5 14 38 19 4 18 1

20 3 15 3 — 48 9

O siga que a Llucena un 80 % dels entrevistats no manifestava en absolut una idea, ni aproximada, de l'existència o del significat de les classes socials: a banda els qui «no saben» —és a dir, no arriben a comprendre el significat de la pregunta, o s'hi inhibeixen— i els qui no contesten, hi ha el 20 % que engloba tot el poble en una sola «classe». Tan sols el 18 % respon que existeixen dues o tres classes socials, mentre que aquesta resposta —indubtablement més concreta i objectiva— és donada pel 57 % dels entrevistats a Torreblanca. Aquestes proporcions, i el seu probable significat, queden confirmades per les respostes a la pregunta: «Quines són les classes socials més importants en aquest poble?», classificades pels criteris en què es basa la resposta:

cde.uv.es

203

Criteri estratificacional " ocupacional " econòmic " de prestigi No contesten

Torreblanca

Llucena

15 37 19 2 27

2 16 3 — 77

El 77 % dels qui no contesten, a Llucena, correspon de manera bastant aproximada als qui consideràvem «no conscients» en base al quadre anterior. És interessant, d'altra banda, observar com a Torreblanca predomina la consideració del criteri ocupacional com a bàsic en una comunitat on la part més gran són agricultors, i es consideren iguals en tant que tals, mentre que consideren «per damunt» les autoritats, els professionals i la «gent de carrera» en general. Certament, el mateix criteri és el que predomina també a Llucena entre l'escàs nombre dels qui contesten. Tanmateix, quan arriba l'hora de reflexionar sobre la pròpia situació en una escala de superioritat i inferioritat donada, les respostes d'auto-posició s'aproximen molt més, en tots dos pobles, a les característiques generals de la seva situació objectiva. És a dir que el fet que a Llucena hom no manifeste una consciència generalitzada de l'existència de classes socials, no vol dir que no sàpien el lloc relatiu que concretament ocupen. I a Torreblanca, la mateixa difusió de la propietat agrària efectiva intensifica la consciència de classe «mitjana». Heus ací les respostes a la pregunta: «Entre les classes alta, mitjana i obrera d'aquest poble, en quina es situaria vostè?»:

Alta Mitja Obrera No sap No contesta

Torreblanca

Llucena

1 47 46 1 4

1 17 62 8 11

Observen, tanmateix, que, malgrat el caràcter concret de la pregunta (que no obliga a una reflexió generalitzadora), el percentatge

cde.uv.es

204

dels qui «no saben» o no contesten continua sent molt superior a Llucena. L'observació més important, però, és que a la mateixa Llucena, mentre un 77 % no es manifestaven capaços d'establir cap criteri per a la divisió de classes, un 66 % s'autoclassifica com a pertanyents a la classe obrera. En aquesta mateixa línia d'inhibició o de resistència també a Llucena és superior la proporció dels qui «no saben» quan hom els pregunta per les relacions entre les classes (dins, cal dir-ho, de la tendència general de respondre a l'entrevistador que aquestes relacions són «bones», i per tant sense atribuir cap valor especial a les altes proporcions de conformisme aparent). Les relacions entre classes són:

Normals, bones Hi ha diferències No sap, no contesta

Torreblanca

Llucena

87 6 4

75 2 21

Aquesta tendència a expressar conformisme general, o a no manifestar insatisfacció, cal relacionar-la amb una certa consciència de progrés personal; és a dir, que les condicions generals en què hom es troba han millorat. Aquesta consciència de progrés personal és, com calia esperar, lleugerament superior a Torreblanca que a Llucena. Cal tenir present, però, que una gran part dels qui realment haguessen pogut estar més malament a Llucena ja se n'havien escapat per l'emigració. Altrament, les diferències en la resposta haguessen estat probablement més grans. En aquest punt, les contestacions són: (Situació personal actual comparant-la amb la dels pares:)

Millor Pitjor Igual

Torreblanca

Llucena

75 4 21

65 8 26

(Situació personal actual comparant-la amb els temps en què va començar a treballar:)

cde.uv.es

205

Millor Pitjor Igual

Torreblanca

Llucena

68 5 26

61 9 28

Fet i fet, una certa satisfacció per la millora de les condicions personals de vida —més forta entre la gent gran— i una consciència poc clara del significat objectiu de les diferències de classe semblen fets extensibles al conjunt de les comunitats rurals valencianes. Que aquests fenòmens siguen més acusats o menys depèn potser de les diferents situacions de comunicació o tancament, de modernitat o arcaisme, tant i sovint més que de l'evolució recent de la base econòmica. Almenys fins ara. Un altre aspecte de les relacions socials, directament relacionat amb l'estratificació, és el dels criteris de prestigi que determinen la valoració de la importància relativa dels membres de la comunitat. Fet í fet, status, prestigi i poder no poden ser dissociats: la «importància» va lligada al poder, siga polític, religiós, o pel càrrec ocupat o la funció coberta. Les respostes a la pregunta «Quines són les persones més importants del poble? són:

L'alcalde Un ex alcalde Les autoritats, els de l'Ajuntament El secretari La guàrdia civil El jutge, el notari El metge Els mestres El capellà Els rics, els propietaris, comerciants

Torreblanca

Llucena

50 1

42 —

11 1 4 9 37 4 9

4 3 6 5 18 1 12

cde.uv.es

206

Les persones més cultes Les persones més honrades ... Els treballadors Tots, el poble No sap, no contesta

Torreblanca

Llucena

8 1 3 1 9

5 3 1 11 30

El predomini dels criteris d'autoritat i posició-càrrec és aclaparador. I no es tracta certament d'unes respostes específiques d'uns pobles concrets: més que no pas correspondre a factors particulars, les mateixes proporcions, o equivalents en tot cas, es repeteixen en pobles de condicions semblants. Pot ser revelador, de tota manera, el fet que el poble que hem considerat més «modern» i on la gent oferia respostes més a prop de les condicions objectives, també reflecteix la mateixa diferència quant a la valoració de la «importància» real de les persones o grups: l'alcalde i l'Ajuntament són citats amb alguna insistència més a Torreblanca (61 %) que a Llucena (46 %). De la mateixa manera, el metge va per davant del capellà en proporció molt superior a Torreblanca que a Llucena. I comprovem una vegada més que en aquest darrer poble, un 30 % (al qual caldria afegir en realitat un altre 11 % dels qui responen que «tot el poble») no es troba en condicions de donar cap resposta, o s'inhibeix davant la pregunta. En qualsevol cas, quan la pregunta es repeteix, demanant qui és la persona més «important» del poble, els resultats tornen a ser similars: tornen a destacar en proporció semblant les autoritats i els càrrecs, i a Llucena un 37 % no contesta o no sap (més un 10 % que respon «ningú»), contra un 11 % únicament a Torreblanca. En aquest context resulta comprensible la visió de l'autoritat com una cosa remota, aliena i inaccessible; i hom pot esperar-ne igualment una visió dels afers col·lectius com quelcom que es troba fora del camp d'accés de la gent comuna, «no important». En aquest sentit van les respostes a la pregunta: «Creu vostè que les coses del poble les decideixen entre uns pocs, i és inútil intentar participar?»:

cde.uv.es

207

D'acord En desacord No sap No contesta

Torreblanca

Llucena

63 34 1 1

43 40 4 12

El fet que a Llucena hi haja un percentatge inferior de respostes que estan d'acord amb l'enunciat de la pregunta no vol dir certament que aquesta proporció corresponga a una situació de fet més positiva en el sentit de la participació, sinó una consciència menor d'un fet generalment real, i una major incidència de criteris moralsvaloratius. Perquè, de fet, quan la pregunta es fa en termes directes i personals, que impliquen una consideració més immediata de la participació en els afers col·lectius, les proporcions canvien. Les respostes a la pregunta: «Li agradaria a vostè participar en els assumptes públics del poble, o preferiria deixar que aquestes coses les resolguessen els qui ho entenen i s'hi dediquen?», són:

Li agradaria participar Prefereix deixar-les per a uns altres No sap, no contesta

Torreblanca

Llucena

78 1

88 4

De tota manera, l'expressió d'inhibició davant els afers col·lectius és ben clara. Si el lideratge social i polític és vist com una posició de distanciament respecte al comú del poble, i els camins d'accés a aquesta posició de lideratge són considerats impracticables o inexistents, aquesta reacció de rebuig és perfectament coherent. El poder és vist com una exclusiva dels notables, dels «importants», dels qui en definitiva l'exerceixen; i la responsabilitat dels afers comunitaris és vista com una exclusiva del poder. I en una situació fluida, de transició ràpida d'un sistema social a un altre (com és el cas de Llucena, més agudament que el de Torreblanca), i que tanmateix no ha produït encara una readaptació dels instruments i dels mecanismes de poder, és lògic que s'intensifique la reacció cap a l'individualisme, el familisme i la inhibició.

cde.uv.es

208

DE L'AGRO-INDÜSTRIA «REGIONAL» A L'AGRO-INDÜSTRIA «POLÍTICA»: UNA ESTRATÈGIA PER A L'AGRICULTURA I EL CONSUM ALIMENTARIS PER

RAFEL JUAN I FENOLLAR

Dintre una societat a la qual el procés d'industrialització i urbanització capitalistes marquen l'evolució sòcio-econòmica, parlar de l'agricultura i del consum —a seques—, sense tenir en compte la situació de dependència i dominació en què s'hi troben, significa el no voler o el no poder donar solucions a aquesta situació. En efecte, l'agricultura, en la seua adaptació en aquest procés, necessita, cada vegada més, del sector industrial, tant per a produir (maquinària, adobs, insecticides, etc.) com per a vendre allò que produeix (indústries de transformació i de distribució); per la seua banda, el consumidor s'encontra impotent dintre d'un procés alienador, per tal com no el controla ni el domina amb arreglament a les seues necessitats. L'agricultor i el consumidor s'hi troben per la seua disgregació en condicions d'inferioritat de cara al món de la producció. Aquesta inferioritat no pot ésser remediada mitjançant una acció individual. Per tot això, considerem que sols amb una anàlisi que tingués en compte la inserció de l'agricultura i del consum dintre el procés d'industrialització i d'urbanització en creixença, es poden albirar les solucions possibles i la necessitat d'una acció col·lectiva. L'«agro-indústria» o «sistema agro-industrial» seria, doncs, segons el nostre pensar, la forma més operativa d'apropar-nos a la problemàtica agrícola i alimentària actuals.1 Però, £com hem d'enfocar l'estudi de l'«agro-indústria»? Ací solament analitzarem les vessants alimentàries de l'agricultura i el consum. 209

cde.uv.es

1. En primer lloc cal aclarir els conceptes. Per agro-indústria hem d'entendre un sistema de producció, transformació i distribució dels productes alimentaris per a satisfer les necessitats de la nutrició d'una societat inserida dintre un procés cada vegada més creixent d'industrialització i d'urbanització. Doncs, el sistema agro-industrial seria format pels següents subsistemes: Subsistema I

Indústries que subministren "inputs" per a l'agricultura2

Agricultura

Subsistema II

Subsistema III

Indústries de transformació i distribució d'aliments

Subsistema IV

Consumidor 4

Val a dir que el procés de formació de l'agro-indústria s'enceta i es desenvolupa en la mesura en què l'agricultura i la cultura alimentària s'adapten al procés d'industrialització d'un país. Així, l'agricultura, d'ésser un sector dominant i «productor directe», passa a ésser un sector dominat i subministrador de «matèria prima alimentícia» per a les indústries de transformació; és a dir, integrada dintre el si de la indústria a la qual compra per a produir i a la que ven allò que Adobs, maquinària, pinsos i farratges, serveis, insecticides, etc. Per agricultura entenem la totalitat del sector primari, és a dir, els productes del camp, de la ramaderia, de la cacera i de la pesquera. Als estudis que fins ara hem trobat no es té en compte el consumidor com a una de les parts del sistema agro-industrial. Doncs, difícilment podria ésser l'objectiu final com afirmaven.

cde.uv.es

210

produeix. Per l'altra banda, hom observa un consum cada vegada més creixent dels productes alimentaris transformats, motivat per un canvi dels usos i costums alimentaris per la incorporació i assimilació progressives en el consumidor dels modes de vida i producció urbanoindustrials. 2. Tenint en compte allò que hem dit, una agro-indústria «nacional» es dedicaria a mesurar aquestes tendències: — Els inputs industrials de l'agricultura. Val a dir, la dependència de l'agricultura de les indústries subministradores d'adobs, maquinàries, pinsos, etc. — Els inputs agrícoles de les indústries de transformació alimentàries. És a dir, la dependència de l'agricultura de les indústries per a vendre els seus productes. — Proporció dels productes alimenticis transformats en la utilització alimentícia final, és a dir, el canvi de la cultura alimentícia i l'assimilació pel consumidor dels productes agro-industrials com a components de la seua alimentació diària. Per al conjunt de l'Estat espanyol, l'anàlisi d'aquestes tendències ve a senyalar-nos una agro-indústria en una fase encara embrionària i confosa. Efectivament, per a finals de la dècada dels 60 les tendències indicades les trobaven en la següent situació: Consum alimentari final Productes agrícoles bruts Productes alimenticis transformats

Producció agrícola disponible Compres de l'agricultura a altres sectors Vendes de l'agricultura a les indústries alimentícies

1954

1957

1962

1966

100 41 59

100 50 50

100 44 56

100 29 71

1954

1957

1962

1966

100

Font: "Tablas Input-Output de la Economia Espanola", Organización Sindical Espanola, Madrid.

Val a dir: que si bé en 1966 es comprova clarament una preponderància dels productes agrícoles transformats (agro-industrials) sobre

cde.uv.es

211

els que es presenten a consum en la seua forma natural, tanmateix, aquest símptoma que semblaria definitiu no va acompanyat ni per un augment clar de les compres de l'agricultura a altres sectors per a produir-hi més ni per una alça significativa de les vendes agrícoles a les indústries de transformació. Resumim: tota aquesta sèrie de tendències que suara hem presentat amb faisó somera i que han estat indistintament esmerçades per a determinar en quina mida es pot parlar d'agro-indústria per al conjunt d'un Estat, no són més que aproximacions —en el cas aquest, quantitatives i temporals— que no tenen capacitat per a abarcar tota la diversitat i tota la complexitat de les condicions sòcio-econòmiques que concorren —que és el nostre cas— en l'Estat espanyol. 3. Haver de salvar aquest entrebanc ens imposava el canvi d'anàlisi. Per a expressar aqueixa realitat agro-industrial «espanyola» tan heterogènia, i per tant necessitada d'una aproximació «regional», caldria veure les causes de la formació de l'agro-indústria i determinar-hi en quin estat de desenrotllament es troben en cadascuna de les províncies (unitat d'estudi que consideraven més operativa... per ara). Després —segons els resultats— n'establiríem les diferents «zones agro-industrials» que coexisteixen en l'Estat espanyol. És allò que jo anomene agro-indústria «regional», la qual he estudiat i definit per al cas «espanyol» en un treball precedent (veure les indicacions bibliogràfiques). Aleshores, les causes i subcauses de la formació de l'agroindústria que hem considerat com més significatives són les següents: CAUSES

SUBCAUSES

1.* Adaptació de l'agricultura al procés d'industrialització

1.1. Importància de l'agricultura en el take off del procés d'industrialització de la "zona". 1.2. Millora de les estructures agràries i augment del progrés tècnic i de la mecanització, 1.3. Importància de la intervenció de l'Estat. 1.4. Transferència de mà d'obra agrària als altres sectors. 2.1.

212 cde.uv.es

2." Procés creixent d'urbanització

Desenvolupament de les formes modernes de distribució alimentària. 2.2. Procés creixent de concentració urbana, 2.3. Arribada de les migracions interiors i del turisme. 2.4. Augment de la població activa femenina.

CAUSES

SUBCAUSES Augment de la renda per càpita i millora de la seua distribució. 3.2. Millor habitatge per a la major part de la població. 3.3. Nivells cada vegada majors d'educació i formació. 3.4. Utilització corrent dels electrodomèstics i de l'automòbil privat. 3.1.

3." Millora del nivell de vida

4.1. 4." Desenvolupament de les indústries alimentàries

Procés d'industrialització en una fase avançada

' ^' 4.4.

Existencia

d'una agricultura moderna, Modernització de la cultura alimentària. Assimilació i acceptació del fenomen agroindustrial.

És palès que aquestes causes i subcauses s'hi troben mútuament interrelacionades i per tant formant un model/1 bastit el qual facilitaria el treball present i futur per a una investigació molt més a fons de tots aquells elements que —pense— són decisius. De l'estudi de la situació d'aquestes causes i subcauses per a cadascuna de les províncies espanyoles, aquestes han romàs definides a través del càlcul d'un «grau d'interés agro-industrial». Les esmentades causes deuen de trobar-se presents —en una faisó equilibrada— per a què s'hi puga parlar d'agro-indústria en una província, ja que en representen els pilars damunt els quals es basa el sistema agroindustrial : — L'agricultura (subsistema II) com a subministrador de matèria alimentícia es troba representada per la causa 1." (que hem El centre del qual —en el nostre cas— seria la formació de l'agro-indústria (augment del consum dels productes alimentaris transformats); el funcionament d'aquest model seria: les subcauses provoquen i fomenten les causes respectives i aquestes darreres faciliten directament —segons el nostre entendre— la formació i desenvolupament de l'agro-indústria en un lloc concret. Per altra banda, és clar que aquest moviment del model —una vegada en marxa— no sols és de la perifèria cap al centre; ans també en el cens contrari i entre les causes i subcauses lateralment (v. g., entre les causes 1." i 2.a, entre la 2.' i 3.", entre la 3.* i 4.*, i entre la 4." i la 1."; entre les subcauses 2.4 i 3.4, 2.3 i 1.4, 1.2 i 4.2, 2.1 i 3.1 i 3.4..., etc.

cde.uv.es

213

convingut anomenar «adaptació de l'agricultura al procés d'industrialització»). En el que respecta a aquesta causa, el grau d'interés agro-industrial el calculem a través de la importància o no de la transferència de mà d'obra agrícola, de la producció agrícola mateixa i de la seua diversificació, del parcel lament, la irrigació i les altres inversions (subsistema I) i sengles amortitzacions. — Les indústries alimentàries (subsistema III), com a transformadores de la «matèria prima alimentícia» i proveïdores d'aliments, són representades per la causa 4." (que hem denominat «desenvolupament de les indústries alimentàries»), i el qual grau d'interés agro-industrial li vindrà determinat pel nombre i importància de les referides indústries, així com de les indústries «perifèriques immediates» (relacionades indirectament amb el fenomen agro-industrial, el qual fomenten i afavoreixen). V. g., indústries d'electrodomèstics, del paper, de l'embalatge de substàncies i productes químics... — Per a final, el consumidor (subsistema IV), que necessita,6 «exigeix» i demana els productes alimentaris transformats, es troba representat per les causes 2." i 3.' (que hem convingut en anomenar «creixent procés d'urbanització» —el qual grau d'interés agro-industrial ens ve donat per la importància de les migracions interiors, de la concentració urbana i de la distribució comercial alimentària— i «millora del nivell de vida», respectivament, la qual anirà amidada segons la importància del consum dels béns presos com a representatius del nivell de vida i de la distribució, evolució i extensió de les rendes per càpita). Realment aquestes columnes es poden simplificar-hi en dues, si diem que les dues primeres fan referència a l'«oferta agro-industrial» i la tercera a la «demanda agro-industrial». Dins aquest sentit no podem parlar d'agro-indústria en una província on, per exemple, l'oferta estiga molt important, mentre que la demanada estiga dèbil o inexistent, o viceversa. És ben palès que el no tenir les dues equilibrades suposa una agro-indústria amb moltes dificultats per al seu desenvoLa dita "necessitat" no serà mentre el desenvolupament polític del consumidor com a ciutadà i com a treballador no l'hi permeta de dominar i de controlar el sistema productiu i comercial.

cde.uv.es

214

lupament a posteriori, mentre no estiga pas integrada i, doncs, depenga del desenvolupament d'una altra província o «zona». En classificar les 50 províncies de l'Estat espanyol, segons la importància dels llurs respectius «graus d'interés agro-industrial», n'obtindrem el següent quadre: Alava (3) Albacete (4) Alacant (1) Almeria (4) Àvila (4) Badajós (2) Les Illes (2) Barcelona (1) Burgos (2) Càceres (3) Cadis (2) Castelló (3) Ciutat R. (3)

Còrdova (2) Corunya (1) Conca (4) Girona (2) Granada (2) Guadalajara (4) Guipúscoa (2) Huelva (4) Osca (3) Jaén (3) León (2) Lleida (2) Logronyo (3)

Lugo (4) Madrid (1) Màlaga (2) Múrcia (1) Navarra (2) Orense (4) Oviedo (1) Palència (4) Palmes (3) Pontevedra (2) Salamanca (4) Santa Creu (3) Santander (3)

Segòvia (4) Sevilla (1) Sòria (4) Tarragona (1) Terol (4) Toledo (3) València (1) Valladolid (2) Biscaia (2) Samora (4) Saragossa (1)

(1) Les quatre esmentades causes s'hi troben desenvolupades harmònicament. Es a dir, si el grau d'interés agro-industrial global és superior a la mitja nacional per províncies. (2) Una o dues de les causes esmentades són molt importants, la qual cosa dóna lloc a una agro-indústria "inharmònicament" desenvolupada, és a dir, que el grau d'interés agro-industrial global és superior a la mitja nacional per províncies, a despit que alguns dels graus obtesos separadament no siga superior a la seua respectiva mitja. (3) Les quatre causes analitzades de la formació de l'agro-indústria s'hi troben "poc desenvolupades" (agro-indústria embrionària), però amb molt clares possibilitats de desenvolupar-se'n mitjançant la favorable situació d'una de les causes estudiades mentre tant no estiga en molt mal lloc la situació de la resta de les altres causes. (4) Les quatre causes s'hi troben "molt poc desenvolupades" i amb molt poques de perspectives dintre de la fase actual del capitalisme espanyol. En aquest cas, no es pot parlar ni de l'existència ni de la viabilitat d'una agro-indústria ("desert agro-industrial"). Els graus d'interés agro-industrial que hem calculat són netament inferiors a les mitjanes nacionals per províncies.

Després d'haver realitzat aquesta anàlisi «causal-espacial» de l'agroindústria» queda clara la impossibilitat de parlar-hi d'una fase agroindustrial com a representativa del conjunt de l'Estat espanyol i per tant la necessitat d'un estudi desagregat (regional?). La diversitat de les situacions que ens apareixen parlen per elles mateixa: mentre per a unes províncies hem considerat que existeix una agro-indústria des-

cde.uv.es

215

envolupada (estiga aquesta o no harmònica), per a unes altres els símptomes que detectaríem tan sols ens permetrien parlar-ne de l'existència d'una agro-indústria embrionària; finalment, per a una zona que abraçarà 14 províncies, hem establert que no s'hi pot parlar d'una agro-indústria pròpia i viable si teníem en compte el desenvolupament tan feble en què s'hi troben les causes que hem convingut que intervenen en la formació de l'agro-indústria. Cal argumentar que àdhuc per a les províncies en una mateixa fase de desenvolupament agro-industrial una comparança entre totes elles ens donaria també una diversitat en les situacions. En unes altres paraules: hauríem d'establir un sistema agro-industrial per a cadascuna de les províncies, o per a cadascuna de les comarques. Admetent aquest procediment, però, no es tindria en compte que les 50 províncies (o llurs comarques) es troben en una situació d'interdependència i interacció mútues, no tan sols per tal com pertanyen a un mateix Estat; ans també, i sobretot, per les llurs proximitat geogràfica, similitud física, cultural i històrica, i condicions sòcio-econòmiques de funcionament, reproducció i transformació específiques que existeixen enire algunes d'elles. Si teníem en compte aquestes relacions i condicionants, i rera l'anàlisi causal-espacial realitzat, el sistema «regional» de l'agroindústria espanyola té les següents característiques: — Els nusos principals serien la «zona» gallega (el detonadoraglutinador de la qual seria la Corunya), la «zona» bascocantàbrica (sense un detonador-aglutinador clarament determinat), la «zona» mediterràneo-catalana (amb varis detonadorsaglutinadors importants en Barcelona, Tarragona, València i Alacant), la «zona» bètica (amb Sevilla com a detonador-aglutinador), la «zona» aragonesa (amb Saragossa com a detonador-aglutinador i amb un róle de pont entre la «zona» bascocantàbrica i la mediterràneo-catalana), i com a centre geogràfic del sistema Madrid, junyit a la resta per León, Valladolid, Ciutat Reial, Toledo i Burgos, però voltat d'un «desert» agroindustrial (el que ens fa pensar que Madrid com a nus no comunique la seua puixança agro-industrial a l'entorn immediat pel seu caràcter eminentment consumidor). — És palès un major desenvolupament agro-industrial a la «zona» mediterràneo-catalana per la seua gran puixança detonadora-

cde.uv.es

216

aglutinadora i el seu equilibri com a oferent i demandant agro-industrial. Pel que fa a les «zones» gallega, bètica i aragonesa, els símptomes seran ben contraris. En la «zona» bascocantàbrica es dóna un desequilibri degut a que la importància agro-industrial de la «zona» va repartida entre Oviedo (que es el detonador «productor») i Biscaia-Guipúscoa (que constitueixen el aglutinador «consumidor»). — La «zona» canària, per la seua situació geogràfica i les seues característiques específiques, constitueix un especial apèndix d'aquest sistema. — Finalment, i segons les «zones», hi ha una certa especialització en determinades produccions agro-industrials, la qual especialització respon —d'una manera global— a la proximitat de la matèria prima alimentícia (subsistema II) i al seu caràcter exportador (v. g., conserves vegetals i productes de confiteria a València i Alacant; oli d'oliva i vi d'exportació en la «zona» bètica; conserves de peix a la «zona» basco-cantàbrica; tabac a les Illes Canàries; producció càrnica en Extremadura; etc...). Per altra banda, i d'una manera general, és cert també que observem una certa localització massiva dels diversos subsectors agro-alimentaris als grans nusos detonadors-aglutinadors assenyalats, tot això amb una importància no tan sols del tipus local, ans ben palesament del tipus «regional». Els subsectors del pa i de la farina s'hi troben molt repartits a tot arreu de la geografia de l'Estat espanyol, baldament tans sols amb una importància local-provincial. Veiem, doncs, que l'anàlisi agro-industrial «nacional» (globalcomptable-temporal) devia estar superat, ja que no podia servir d'ajuda real a una presa de decisió política per tal com considerava l'agroindústria com una cosa homogènia i per tant amb solucions globals (falsament neutres) per tot el conjunt de l'Estat espanyol. Si hem intentat definir-hi un sistema «regional» era per a permetre l'examen comparatiu dels diferenciats agrupaments agro-industrials en competència pels recursos i consumidors agro-industrials, i així n'identificarem més fàcilment els punts de conflicte o d'incompatibilitat en el moment d'establir o determinar les polítiques agro-industrials. 4. Arribats a aquest punt, per a superar el determinisme dels diferents nivells de creixença econòmica i dels desiguals repartiments

cde.uv.es

217

dels recursos —tant físics com humans— que donaren lloc a les actuals tendències agro-industrials i la seua variada distribució espacial dintre de l'Estat espanyol, hauríem d'introduir-nos en allò que hem denomitat «agro-indústria política», i que en seria la línia de perfeccionament de les anàlisis fins ara realitzades. L'esmentada agro-indústria política em pense que tan sols és realitzable dins un marc interdisciplinari d'estudi i sempre amb la perspectiva d'un enfocament de «baix per amunt», de manera a no solament millor agafar la realitat, ans —sobretot— reflectir-hi les necessitats i delers de les gents (en el nostre cas els agricultors i els consumidors —subsistemes II i IV— immersos en un procés agroindustrial que els domina), i així encarrilar millor les exigències que se'n deriven. Aquestes tan solament poden ésser encarrilades i possibles a través d'un desenvolupament polític. Val a dir, mitjançant la mobilització dels interessats, dintre la praxi i la participació polítiques. Dins d'aquesta òptica, la praxi i participació polítiques esmentades ens donarien les coordenades i els límits operatius per al nostre anàlisi de l'agro-indústria. Així, el que abans hem anomenat «zones» (amb cometes) es convertirien en països, regions... A aquest tipus d'anàlisi ens duu la incapacitat de l'aproximació macro-de-dalt-a-baix per a captar-hi (i, per tant, per a mobilitzar-hi) la importància de les diferències tant de l'entorn físic com de les estructures sòcio-econòmiques de les comunitats i dels específics centres de producció i així com també de les necessitats latents o clarament expressades de llurs sengles poblacions. En el procés agro-industrial generat pel desenvolupament (modode-producció) capitalista, la comunitat rural (centre productor agrícola per excel·lència = subsistema II) i el consumidor urbà (unitat de consum agro-industrial per excel·lència = subsistema IV) es troben en una situació perifèrica doblement depenent. Per a la primera, s'hi tracta d'una agricultura englobada dintre un procés d'industrialització del que depèn cada vegada més per a produir (dependència amb el subsistema I) i per a vendre allò que en produeix (dependència amb el subsistema III), que deixen als agricultors en una situació tant de «proletaris en reserva» per al sector industrial-urbà com de «proletaris amb terra», en el millor dels casos. Pel que fa al segon, per un costat no participa en la presa de decisions al seu lloc de treball, i per l'altre en el moment de consumir ens presenta a la compra passivament i individual.

cde.uv.es

218

L'única forma de superar-ne aquesta dependència ho estaria l'adopció de formes col·lectives d'actuació. Pel que fa a l'agricultura, les esmentades formes col·lectives no es limitarien pas a la producció agrícola, ans també acostant-se al màxim al consumidor, es a dir, realitzant ella mateixa els transformats (cooperatives de producció i comercialització, combinats agro-industrials, etc...)- Per la seua banda, el consumidor deu evitar al màxim el presentar-se a la compra individualment (associacions de veïns, economats, cooperatives de compra, etcètera). Per a plantejar aquestes formes col·lectives s'imposa l'ànàlisi «de-baix-per-amunt» de cada unitat dintre el seu propi marc i el seu propi nivell de lluita de classes, de lluita rural i de lluita urbana. Fins ara hom ha donat primacia a una lluita política recolzada en una lluita de classe que uniformava els trets productius i de convivència del mitjà rural i del mitjà urbà. Per una altra banda, repetim que aquesta anàlisi de-baix-per-amunt deu d'estar realitzada en el marc d'un equip d'investigadors socials (historiadors, antropòlegs, sociòlegs, geògrafs, economistes, agrònoms, etcètera) i amb una òptica política, és a dir, basada no solament en la re-organització de les dades recollides, ans —i fonamentalment— l'exegesi de les voluntats i opinions emeses pel grup analitzat tant des de dins com des de fora de les formes de manifestació i participació que permeteix el desenvolupament polític existent. Els resultats així obtinguts (ja estructurats) cal presentar-los a discussió i aplicació pels interessats mateix.

cde.uv.es

219

INDICACIONS BIBLIOGRÀFIQUES SAMIR AMIN & KOSTAS VERGOPOULOS: La Question Paysannc et le Capitalisme,

Ed. Anthropos-Idep., París, 1974. MANUEL CASTELLS: Luttes urbaines et pouvoir politique, P. C. Maspero, París, 1975. JOSEPA CUCÓ, ALBERTO GALVÀN, RAFEL JUAN i MANUEL LORENZO: Las condi-

ciones de funcionamiento, reproduction y transformation de la Isla del Hierro, Facultat de Filosofia i Lletres de la Laguna, 1975 (inèdit). J. H. DAVIS: A Concept of Agribusiness, Boston, Harvard University Press, 1957. PAUL HOUEE: Les Etapes du Développement Rural, Ed. Ouvrières, París, 1970, 2 toms. RAFEL JUAN: Evolution du secteur agricole et alimentaire espagnol: la formation de l'agro-industrie dans l'Espagne contemporaine, tesi doctorat 3." cicle. Facultat Ciències Econòmiques Montpeler, 1975 (inèdit). BERNARD LAMBERT: Les paysans dans la lutte des classes, Ed., du Seuil, París, 1970. Louis MALASSIS: Agriculture et Développement: le stade de l'Agro-lndustrie, Document intern. Institut Agronomic Mediterrani de Montpeler, 1972-1973 (policopiat). HENRI MENDRAS & YVES TAVERNER (sota la direcció de): Terre, pay sana, et

politique. Structures agraircs, systèmes polítiques et polítiques agrícoles, París, SEDEIS, 1969, 2 toms. (futuribili).

cde.uv.es

220

L'ENSENYAMENT DE LA HISTÒRIA I LA QÜESTIÓ NACIONAL PER

XAVIER PANIAGUA i

JOAQUIM PRATS

No consisteix sols en afirmar que la Història en els nivells de l'Ensenyança General Bàsica i Mitjana ha d'atendre a què el xic comprenga els fets del passat i del present, en contraposició al que s'ha entès per ensenyament tradicional d'un aprenentatge de fets i circumstàncies sense connexió; i tampoc no pot quedar-se en la voluntat de què l'alumne no reba una història ideologitzada des de la perspectiva de la defensa d'uns interessos totalitaris, com ha ocorregut en el franquisme. El problema és més complex i podem enfocar-ho en dos nivells: 1." L'alternativa concreta que s'ha d'adoptar a un ensenyament de la Història actual que no reprodueixca els defectes anteriors i represente una superació de la dialèctica professor-progressista professor-reaccionari. 2.°° La situació peculiar del País Valencià, com fet nacional, amb una cultura i llengua que no són les utilitzades normalment en el procés didàctic de les escoles, col·legis o instituts.

En llur immensa majoria els professors d'Història estan d'acord en afirmar que la seua assignatura no deu de limitar-se a una mera exposició de fets més o menys connectats, el mateix que s'accepta la necessitat de presentar certa objectivitat per a no repetir els tòpics

cde.uv.es

221

de l'exaltació dels valors eterns d'Espanya; però en la pràctica concreta de la classe diària la situació ha canviat ben poca cosa. Primer, perquè l'estructura de la classe roman invariable: el professor s'ompli la boca de paraules i tracta d'explicar els temes del programa oficial, mentre els alumnes reben amb absoluta passivitat les seues ensenyances magistrals, trencada sols de vegades davant un esporàdic comentari d'un text o l'elaboració de mapes; i, segon, perquè en força casos els continguts estan congelats a l'època en la qual el docent va acabar els seus estudis sense que hi haja hagut una adaptació a les noves investigacions, el que indubtablement provoca unes concepcions històriques endarrerides que porten a reproduir tòpics com que pel nord hi entraren els celtes, pel sud els ibers, es van ajuntar i nasqueren els celtíbers. La importància del reciclatge a mestres i llicenciats és fonamental; el que les investigacions universitàries no resten emmagatzemades en els cercles restringits d'especialistes i traspassen amb la suficient fluïdesa els altres nivells de l'ensenyament representa una raresa prioritària per a fer funcionar un sistema educatiu. Però tot no es resol amb una adaptació de continguts; és necessari plantejar la classe amb estructura diferent a la mera acceptació per part de l'alumne d'allò que el professor li presenta, encara que aquest realitze les seues explicacions a base de «forces productives» o «relacions de producció». Estarem reproduint els mateixos defectes de l'ensenyament tradicional si ens limitem sols a substituir una interpretació tradicional per altra més moderna, i sobretot tenint en compte que en molts casos el professor tendeix a simplificar les explicacions perquè creu que d'aquesta manera arriba amb molta més facilitat a l'alumne. En aquest sentit és quan es veu la necessitat del canvi en l'estructura de la classe que supose l'abandonament de l'esquema de passivitat en el qual l'alumne es veu envoltat i açò condiciona l'elaboració del treball en equip, on puga reproduir-se el procés d'elaboració en la interpretació dels fets històrics del propi alumne. Tot açò no és sols una mera aspiració ideal, sinó que pot concretar-se ^ en la disposició de les taules en l'aula i en el material de treball, per a què El grup d'Història de l'I. C. E. de la Universitat Literària de València "Germania 75" tracta d'adaptar aquestes idees mitjançant un sistema que ha suposat l'alteració de la mecànica de la classe i l'elaboració dels continguts a nivell de primer de B. U. P.

cde.uv.es

222

puguen constituir-se equips de 4, 6, 8 membres, a través dels quals es produeixquen la discussió i l'aprenentatge entre els alumnes d'aquelles qüestions d'anàlisi proposades davant els documents que se'ls presenta. Qüestions que abasten des de l'estudi de precisió terminològica d'un text, l'elaboració i interpretació de gràfics i estadístiques, la posició personal de l'alumne davant un tema o la relació amb el seu món concret. Així, davant la presentació de dos textos representatius dels enfrontaments entre el pensament científic naixent del segle xvn i les postures reaccionàries, dogmàtiques, tradicionals, els alumnes deuran d'analitzar les conseqüències d'ambdues actituds: a)

«Perquè, en fi, estem desperts o estem dormits nosaltres mai no devem deixar-nos persuadir més que per l'evidència de la nostra raó, i de cap manera per la nostra imaginació o pels nostres sentits» (Descartes). b) «Mentre que en totes bandes s'afanyen els prínceps cristians en combatre amb les armes els enemics de la fe catòlica, també s'encontren escriptors que, moguts pel seu zel, es consagren a refutar les opinions dels innovadors, o a invocar i armar la protesta de les lleis contra la seua persona, per a què escarmentats amb els rigors dels càstigs i l'exquisit dels suplicis, s'esporugueixen amb la por quan no res pot amb ells l'amor del que és bo» (Manual d'Inquisidors, 1558). Se'ls preguntarà que comparen les dues postures, precisant el que defensen una i altra, després, que cerquen les conseqüències que comporta cadascuna de les dues interpretacions en la realitat social, i si encara persisteixen en l'actualitat cadascuna de les dues opcions. Es pretén d'aquesta manera que a nivell de grup penetren en el procés de lluites ideològiques de la transició del feudalisme al capitalisme, procurant que puguen aplicar els coneixements adquirits a situacions noves, distintes de les estudiades.2 No es tracta, naturalment, de què els alumnes a partir de la documentació presentada arriben a les conclusions teòriques que Vejau BLOOM: Taxonomia Aires, 1972.

de los Objelivos de la Educación, Buenos 223 cde.uv.es

formulen els professionals de la Història. La ciència és acumulativa, i si el doctor Fleming descobrí la penicilina, no pot pretendre's que els estudiants la descobreixquen ells per ells una altra vegada. Però una cosa és açò i una altra és que ens limitem a transmetre uns coneixements amb l'absoluta passivitat de l'alumne. En aquest sentit, el que es reprodueixquen els mecanismes lògics que han portat a una i altra conclusió als historiadors és sempre un element d'aprenentatge fonamental, que pot rompre amb els esquemes clàssics d'ensenyament de les ciències socials. Però dins d'aquesta nova alternativa de la classe, que en principi suposa un canvi profund en la metodologia de l'aprenentatge, no pot caure's en un «pedagogisme verbalista» amb principis molt abstractes i de poca eficàcia real, el mateix que existeix la necessitat d'especificar quin tipus d'història és la que ha de transmetre's. I açò és d'una importància capital, perquè creiem que no consisteix en dir que ha d'impartir-se una Història on es demostre que els rics són dolents i els pobres tenen tota la raó i que, per tant, s'ha de cercar que l'alumne prenga partit per la situació. Els simplismes en la ciència són nefasts, i historiar és una activitat científica mentre no es redueixca a uns pocs esquemes deformadors de la realitat, i aquesta és sempre massa complexa per a sotmetre-la a línies rígides d'interpretació. És fals el que tingam que esforçar-nos en simplificar els fets i les explicacions causals dels mateixos de cara a uns alumnes perquè així podran entendre millor: confondre claredat amb simplicitat és un error freqüent que cometen els docents. En principi, sempre que la qüestió estudiada es presente amb la suficient diafanitat, els alumnes poden arribar a entendre-la, i per això és important, per a l'objectivització de la ciència a nivell pedagògic, que s'imparteixquen totes les opcions possibles dins de la investigació històrica, sense que això represente que el professor no puga exposar i defensar la seua. II Però aquesta alternativa pedagògica no tindrà ningun valor si no s'aborda la qüestió de fons: la situació de l'alumne dins del procés educatiu, d'acord amb la seua ubicació cultural, i en el cas del País Valencià, el que els alumnes que utilitzen normalment el català en

cde.uv.es

224

totes llurs relacions socials, d'intimitat familiar i en el seu procés de pensament, no reben l'ensenyament en el seu mateix idioma. No anem a estendre-nos ací en un problema suficientment analitzat pels sociolingüistes; destacarem tan sols el fet del tipus d'Història que s'imparteix als alumnes d'E. G. B. i B. U. P.: una Història desconnectada de la realitat social i política de l'alumne, que desconeix el procés del País Valencià i que parteix d'uns motles unitaris de l'evolució històrica de la Península Ibèrica. Si molts dels llibres de text no reprodueixen ja els tòpics historiogràfics a què ens tenia acostumats el xovinisme espanyolista de glòries passades, encara en el fons es manté el temor a abordar la complexitat nacional, i, encara que no s'al·ludeix ja a la por dels separatismes, com en els vells manuals de la postguerra,3 es posterguen les anàlisis de les qüestions de les distintes nacionalitats i la seua individualitat històrica. És curiós que, per exemple, un llibre de text recent de tercer de B. U. P.4 referent a la matèria de Geografia i Història d'Espanya, escrit en València, en el tema dedicat a la Segona República, en l'apartat que denominen els seus autors —sengles catedràtics d'I. N. B., per altra banda— «el problema regionalista», no s'alludeixca als projectes d'estatuts d'autonomia elaborats en el País Valencià. No estem proposant amb això que els alumnes no deguen estudiar una Història Universal i d'Espanya, sinó que els programes que s'elaboren aborden, dins del context dels estudis, com qüestió primordial l'evolució política, social i econòmica del seu País, i això no serà possible si no se configuren organismes autònoms que puguen planificar en completa democràcia no sols els programes, sinó les solucions pedagògiques que puguen ésser adequades al tipus de realitat social existent, i en això els partits democràtics valencians tenen una responsabilitat històrica fonamental, per quant la seua inhibició o interès pot fer que les opcions educatives connecten o s'allunyen de la situació en què viuen els alumnes del País Valencià. Un exemple del que diem podria ésser el següent: "Por eso la República (...) (ademàs de ser eso: República —es decir, antimonarquía—) era anticatólica, antimilitar y separatista. La República era, en todo, el triunfo de la antiEspaíía." Manual de Historia de Espana, segundo grado, Instituto de Espana, 1939, Aldus, S. A. de Artés Gràficas, Santander. ROBERT FERRANDO i MARIA LLUÏSA GALIANA: Geografia e Historia de Ter-

cero de BUP, Edit. Bello, València, 1977.

cde.uv.es

225

cde.uv.es

LA PROBLEMÀTICA DE L'ESTATUT VALENCIÀ DURANT LA GUERRA CIVIL: EL PROJECTE D'UNIÓ REPUBLICANA PER

ALFONS CUCÓ

El document que segueix és l'últim —segons les nostres notícies— d'una sèrie d'avantprojectes autonòmics valencians elaborats als anys trenta per diverses forces sòcio-polítiques valencianes i que hem anat estudiant darrerament.1 Es tracta d'un text redactat per la Unió Republicana Nacional, com a document intern del partit: com a ponència que devia ser discutida a un Congrés «provincial» del grup. No ens consta, però, que el dit Congrés arribés a realitzar-se. Malgrat tot és evident que el fet de la publicació del Projecte pel diari «El Pueblo», òrgan valencià de la Unió Republicana durant alguns mesos de la guerra civil, treu al text el seu caràcter de document intern, per convertir-lo en una nova alternativa política per tal de resoldre la qüestió autonòmica valenciana. Una primera observació caldria fer entorn al significat polític de la Unió Republicana Nacional. És 'sabut que, tal i com ha comentat Per a l'Avantprojecte d'Estatut de la Regió Valenciana, del 1931, vegeu Cucó, ALFONS: El valencianisme polític (1874-1936), Garbí, València, 1971, i MOLAS, ISIDRE: Les institucions polítiques del País Valencià segons l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de juliol de 1931, en "I Congreso de Historia del País Valenciano", IV, Universitat de València, 1974. Per al Proyecto de Bases para el Estatuto del País Valenciano presentada por la C.N.T. de Valencià, del 1937, vegeu Cucó, ALFONS: L'anarco-sindicalisme i l'Estatut d'Autonomia del País Valencià (1936-1939)", en "Recerques", núm. 2, Ariel, Barcelona, 1972. Per a l'Avantprojecte d'Estatut de la Regió Valenciana, del 1937, vegeu Cucó, ALFONS: La problemàtica de l'Estatut Valencià durant la guerra civil: l'Avantprojecte d'Esquerra Valenciana (1937), en "I Congreso de Historia del País Valenciano", IV, Universitat de València, 1974. Vegeu igualment, sobre el tema de l'Estatut valencià a la guerra civil, Cucó, ALFONS: Estatutismo y Valencianismo, Fernando Torres Editor, València, 1976. 227

cde.uv.es

Jackson, aquest partit s'havia caracteritzat per constituir l'ala més dretana del Front Popular, a nivell general espanyol.2 En canvi, al País Valencià —malgrat el risc que suposa afirmar-ho en absència d'estudis monogràfics— ens inclinaríem a introduir certes matisacions. En primer lloc, per l'origen polític d'alguns destacats membres del seu aparell dirigent. És el cas de Fernando Valera important inspirador del projecte autonòmic que comentem, qui havent format part del republicanisme blasquista es decidí, ja el maig del 1931, a encapçalar el radical-socialisme valencià, organitzant el grup amb un caràcter «autonòmico-federal».3 Convé destacar també que dins del radicalsocialisme valencià s'acoblaren sectors federalistes que rebutjaven les posicions polítiques blasquistes. Al míting estatutista d'Alzira, el novembre del 1932, on Valera fou un destacat orador, farien voleiar encara banderes revolucionàries de la Primera República.4 Aquests trets distingien sense dubte, des del punt de vista polític, els membres valencians de la Unió Republicana dels seus correligionaris de la resta de l'Estat. El Projecte d'Estatut d'Autonomia que ens ocupa posa en relleu a més, les simpaties del grup per sectors moderats del sindicalisme, lluny —escrivien els autors del text— «de las minorías de los mas audaces y de los mas violentos», i, en aquest sentit, es declaraven partidaris de la construcció d'un sindicalisme unitari basat, d'una banda, en la professió i no en la ideologia i, d'altra, en un funcionament plenament democràtic —«es decir, que su dirección proceda de sujragio igual y secreto de los trabajadores sindicados». Demòcrates radicals d'origen federalista, defensors d'un sindicat unitari, autònom i democràtic, els republicans de la Unió elaboraven el seu Projecte d'Estatut d'Autonomia del País Valencià en el context d'un evident enfrontament entre unes opcions revolucionàries i unes altres partidàries de la permanència de l'estructura política liberal. La seua perspectiva fou la de cercar un difícil equilibri entre aquestes dues alternatives mantenint, d'un costat, les formes parlamentàries, però fent dels sindicats —al mateix temps— una important font de poder. JACKSON, GABRIEL: La República Espanola y la guerra civil, Princeton U. P., Mèxic, 1967, p. 209. Vegeu Manifiesto del Partido Republicana Radical-Socialista de Valencià, Imp. La Gutemberg, València, 1931. "El Mercantil Valenciano", núm 22.464, 29 novembre 1932.

cde.uv.es

228

El projecte estatutari intenta, a més, respectar amb escrupulositat el marc constitucional vigent —la legalitat de la República— pel que ateny al tema de les competències, i recorda en aquest sentit les facultats reservades per l'Estat en ordre a la legislació i execució de les lleis per mitjà dels seus òrgans en divuit competències distintes, i com existeixen al mateix temps altres tretze categories de competències la legislació de les quals correspon a l'Estat, mentre que l'execució pot atribuir-se a les regions autònomes. De tota manera, els autors del Projecte n'eren ben conscients dels canvis fonamentals operats com a conseqüència de la pròpia guerra civil i que, de fet, tals canvis podien implicar àdhuc una reforma de la Constitució de la República. I en aquest sentit postulaven per una modificació del tema de les competències, que donés entrada al País autònom en l'àmbit de la legislació entorn a les expropiacions i, en general, a la tsocialización de riquezas y empresos económicas», com expressament assenyala el preàmbul del Projecte. Tot això venia a significar, en el context sòcio-polític del moment, un recolzament de les posicions cenetistes. Dins d'allò que el text anomena les bases de la futura «estructura política del Estado autónomo» assenyalem, pel que respecta a la configuració del poder, el respecte a la clàssica divisió de poders, però amb característiques i peculiaritats que convé tenir presents. El legislatiu, per la seua banda, seria integrat per dos tipus d'organismes: l'Assemblea Legislativa i un Consell Econòmic. Encara que el text no és massa explícit al respecte —perquè considera que posteriorment devia promulgar-se una Constitució interna del País Valencià, on vindria la reglamentació de les línies generals que l'Estatut presenta, sembla suggerir que l'Assemblea seria elegida per sufragi universal, malgrat que es dispose que el cens electoral «serà Censo de trabajadores, clasijicados por profesiones y oficiós». El Consell Econòmic, encarregat de «promover leyes sociales y económicas», deuria ser un organisme plenament composat per representació d'origen sindical. De tota manera es considerava que aquesta preponderància del poder sindical solament seria factible en les condicions d'unitat sindical abans esmentades. Pel que respecta al poder executiu, el text solament assenyala l'existència d'un president del País autònom, elegit per un període de cinc anys prorrogables a un segon mandat d'idèntica durada, d'acord amb normes a fixar per la constitució interna dle País Valencià.

cde.uv.es

229

Probablement caldrà qualificar d'original l'estructuració del poder judicial previst pel Projecte de la Unió Republicana, que el feia dependre dels sindicats i, territorialment, l'articulava en les divisions comarcals del País autònom. En efecte, es preveia que les mancomunitats comarcals —integrades pels representants sindicals— elegirien un «justícia» per comarca, formant-se d'aquesta manera un Consell de Justícia encapçalat pel «justícia major de València», votat entre els membres del dit Consell. D'aquest organisme i del seu president dependrien jutges, tribunals i jurats, i així mateix determinades atribucions especials com el vetllar per la constitucionalitat de les lleis i ser competents en les responsabilitats en les quals pogués incórrer el president del País Valencià, sempre a instàncies dels organismes legislatius. En conclusió, el projecte elaborat per Unió Republicana Nacional intentava, d'alguna manera, establir pont entre les bases autonòmiques presentades per la CNT i concepcions liberals com les subscrites a l'avantprojecte signat per Esquerra Valenciana. L'agitat marc general del moment i la pugna pel poder dels partits polítics majoritaris tampoc no el farien viable.

cde.uv.es

230

PROYECTO DE ESTATUTO DE AUTONOMÍA PARA EL PAÍS VALENCIANO PREÁMBULO El Estatuto de Autonomía no es todavía la constitución interna del País Valenciano, sino tan solo la delimitación de competencias entre los poderes nacional y regional, y el establecimiento de las bases en que habrá de fundamentarse la estructura política del Estado autónomo. Parecería innecesario aclarar que la autonomía no es la independencia, si no sucediese que muchas gentes no distinguen entre ambos conceptos. Un país autónomo es libre para regirse solamente en el ámbito de las actividades que no pertenecen a la nación. Aunque instauráramos una república federal, ya partiendo de Estados previamente independientes, ya por una reorganización interna del Estado Nacional, en todo caso, habría que reservar a la nación una serie de competencias que fueran como el esqueleto de la misma y garantía de equilibrio e igual trato oara todos los países confederados. En lo económico, en lo social, en lo político, en lo religioso, la nación ha de tener ciertas atribuciones universales a las que se supeditan los egoísmos particularistas de los distintos países que la integran. Y de no ser así no habría autonomía, sino independencia, separación, desmembramiento de España. La Constitución de la República reserva para los órganos del Estado la facultad exclusiva de legislar y ejecutar por medio de sus órganos dieciocho clases de competencias distintas. Existen, además, otras trece categorías de competencias cuya legislación corresponde al Estado, siendo atribuible la ejecución a las regiones. Todas las demás competencias que no se enumeran en los artículos 14 y 15 de la República pueden ser atribuidas por medio del Estatuto al País autónomo. Esta división tripartita de competencias, fue una concesión que arrancaron los federales, a propuesta de Fernando Valera, al espíritu centralista de los elementos más influyentes que redactaron aquella Constitución. En realidad, la verdadera autonomía reclama que las facultades necesarias para integrar la unidad nacional, sean plenamente reservadas al Estado, y las que no, también plenamente otorgadas a las regiones. Lo contrario, es

cde.uv.es

231

decir, dejar zonas nebulosas de competencia ambigua, equivale a plantear el germen de una serie de conflictos entre poderes, como el famoso de las leyes de cultivos en los tiempos de Samper, de los cuales nada bueno puede recoger la paz pública; creemos que, en este sentido, tendrá que ser reformada un día la Constitución, para recoger realidades creadas por la guerra. No vemos, ciertamente, en qué razón de carácter general y desinteresado pueda fundamentarse la limitación de la capacidad legislativa de los países autónomos en materias como las siguientes: legislación penal, legislación civil respecto a las formas de matrimonio, ordenación de registros e hipotecas, leyes sociales y su ejecución, leyes sanitarias, seguros, leyes de expropiación y socialización de riquezas y empresas económicas. La realidad revolucionaria ha demostrado cuan flaca era la doctrina centralista en muchas de estas materias. Por otra parte, la tradición española venía demostrando la superioridad del fuero particular sobre el nacional en la mayor parte de estas materias, principalmente las que atañen a la familia y a la propiedad. TERRITORIALIDAD. — Juzgamos que, por el momento, harto haremos con lograr la autonomía del País Valenciano. Complicar el problema con la pretensión de ampliar el territorio regional, valdría tanto como aplazar indefinidamente la implantación del Estatuto. Las comarcas colindantes que deseen incorporarse, podrán solicitarlo en su día, mediante plebiscito. REGIÓNALIDAD. — En las Constituyentes anduvieron buscando los diputados un vocablo que expresase la cualidad de ciudadanos de una región. "Se adquirirá la ... de catalán." Nacionalidad, decían, no puede ser porque tanto valdría como declarar nación independiente a Cataluña. Ciudadanía tampoco, ni vecindad, por no ser apropiado el vocablo. Sin embargo, la técnica del lenguaje es bien sencilla: si de Nación viene nacionalidad; de ciudad, ciudadanía; de "vicus" (aldea o lugar), vecino; lógico es que de país venga paisanidad, y de región regionalidad. En general creemos que deben concederse todas las garantías y franquicias por igual a regionales y forasteros; pero que los "derechos políticos" no deben ser otorgados más que a los que hayan adquirido la regionalidad, sea por nacimiento, sea por residencia continuada. El que no tiene vínculos afectivos y económicos en una tierra, no puede amarla ni menos gobernarla. DERECHOS Y DEBERES POLÍTICOS. — Los de la Constitución de la República. Las regiones no pueden limitar las garantías individuales, aunque sí ampliarlas y mejorarlas. PODERES DEL PAÍS. — Todos deben tener origen democrático. Juzgamos, sin embargo, que no es necesario en todos los casos el sistema del sufragio universal directo, igual y secreto. El elemento social era el hombre en la economía familiar de los países rurales; no puede serlo ya en la economía de nuestra revolución. Por eso somos partidarios de que sean fuente de alguno de los poderes regionales, los sindicatos. Pero para ello son precisas dos condiciones: Primera: Que el sin-

cde.uv.es

232

dicato "sea único" por la profesión y no por la idea o doctrina. Segunda: Que el sindicato "sea democrático", es decir, que su dirección proceda de sufragio igual y secreto de los trabajadores sindicados. Si ha de haber varios sindicatos, según las ideologías políticas de los trabajadores, entonces más valdría conservar el sufragio universal y el sistema de partidos políticos, puesto que no existe la preparación mínima para un régimen sindical. Si el sindicato no es único, habrá que declararlo libre, con la consiguiente atomización e ineficacia del sistema. Si cada sindicato ha de ser, por otra parte, un feudo autónomo donde gobiernen las minorías de los más audaces y violentos, entonces, tampoco vale la pena de ensayar métodos de antemano condenados al caciquismo y a la tiranía. Por todas esta? razones, juzgamos que el hecho de considerar al sindicato como fuente de poder, ha de ir precedido de una estructura sindical única de los trabajadores, con arreglo a las normas democráticas establecidas en la ley y en la costumbre. Nosotros no podemos más que aconsejar lo que es una claridad meridiana. El hacer no está en nuestras manos, en cuanto partido político, sino en las de los sindicatos obreros. Los poderes han de limitarse entre sí, de forma que ninguno absorba a los demás, facilitando el tránsito a la tiranía. PODER LEGISLATIVO. — Constará de una Asamblea Legislativa y de un Consejo Económico, constituido por las representaciones corporativas de la federación de sindicatos y por las directas de los sindicatos comarcales. Interesa que la ley se inspire a un mismo tiempo en la voluntad individual y social de los ciudadanos. Todo otro sistema resulta incompleto, pues que olvida uno de los dos términos esenciales de la vida civilizada: el hombre o la sociedad. De propósito dejamos sin precisar el procedimiento para elegir estos organismos, así como su funcionamiento y renovación, limitándonos a establecer los principios esenciales que presiden su constitución, dejando en plena libertad al futuro organismo constituyente de la región, para que los desarrolle. PODER EIECUTIVO. — De tipo presidencialista. Con libertad de acción y con responsabilidad. Elegido por sufragio universal, directo y secreto de los trabajadores, para cinco años improrrogables. No podrá ser sustituido sino por transgresión del Estatuto o extralimitación de Poder, mediante declaración del Consejo de Justicia de la región, demandada por el poder legislativo. Un poder ejecutivo inestable condena a los pueblos a sufrir la más absoluta ineficacia gubernamental. Gobernar es hacer, y para hacer se necesita continuidad en la obra. La inestabilidad de los gobiernos es un eterno tejer y destejer, que no conduce a nada práctico. El Gobierno debe tener origen popular, debe ser responsable de su gestión; pero mientras sea Gobierno hay que dotarle de la confianza y libertad de movimientos que se necesita para que pueda realizar una gestión útil y eficaz.

cde.uv.es

233

EL PODER JUDICIAL. — De fuente popular en cuanto tal poder. Estará constituido por los justicias, uno en representación de cada una de las comarcas en que se ha dividido el territorio regional y personificado en el justicia mayor de Valencia. La fuente de elección serán las mancomunidades comarcales, constituidas por la representación de los sindicatos de trabajadores. Todo el mecanismo de la justicia —tribunales, magistrados, jueces— estará presidido por el justicia mayor, sin ingerencia del poder ejecutivo. Tendrá el justicia mayor la facultad de votar ( = ¿vetar?) las leyes y los decretos anticonstitucionales, suspendiendo temporalmente su ejecución. También dependerá del justicia la prisión preventiva, para lo cual se fundarán los establecimientos especiales complementarios. HACIENDA REGIONAL. — No hay verdadera autonomía sin base fiscal y económica. Tanto el municipio como la región deben disponer de impuestos de su competencia exclusiva. Nosotros creemos que deben corresponder al Estado las fuentes tributarias que nacen del ejercicio de una función nacional: renta de aduanas, contribución sobre la renta ("income"), pagos del Estado, aportación de las regiones a los gastos generales de la deuda anterior a 1937, etcétera. A los organismos autónomos debe ser atribuida la contribución territorial (rústica y urbana), la industrial, la de minas, derechos de transmisión, timbre regional, etc., etc. Dentro de las posibilidades que ofrece nuestra Constitución, procuraremos en este proyecto de Estatuto acercarnos lo más posible a esa doctrina propia de un sistema federal. TÍTULO I

TERRITORIALIDAD Art. 1. Valencia se constituye por el presente Estatuto como región autónoma de la República Española. Art. 2. El territorio del País Valenciano es el de los términos municipales de las provincias de Alicante, Castellón y Valencia. Art. 3. Cualquier territorio limítrofe podrá solicitar su agregación a la región valenciana, mediante los requisitos que las leyes generales de la República establezcan. TÍTULO II

REGIONALIDAD Art. 4. Disfrutarán el derecho de la regionalidad valenciana: a) Los que lo tengan por naturaleza y no hayan adquirido vecindad en otro territorio de la República.

cde.uv.es

234

Los demàs espanoles que lo adquieran por vecindad en algun municicipio de Valencià.

Art. 5. Los espanoles tendràn en Valencià todos los derechos y deberes de ciudadanía que les confiere la Constitucion de la República y los regionales, ademàs de los que les concedan las leyes del País Valenciano. Art. 6. El idioma valenciano serà lengua oficial, al igual que el castellano, en los organismos de caràcter regional. En las relaciones oficiales de Valencià con los demàs territorios de Espana, así como con la República, serà lengua oficial la castellana. En la esfera municipal y en las relaciones de la región con los municipios, privarà el idioma que en cada uno de ellos se hable. Todos los ciudadanos tendràn derecho a dirigirse a los organismos regionales en cualquiera de ambos idiomas, así como a solicitar que las notificaciones les sean redactadas en cualquiera de ellos o en los dos a la vez. Los fedatarios públicos de Valencià expediran la traducción al castellano de los documentos redactados originariamente en lengua valenciana, cuando hubieren de surtir efecto fuera del territorio regional o en las comarcas de habla castellana de la región. Art. 7. Se emplearà indistintamente en la instrucción pública el castellano o el valenciano, según sea la costumbre de la comarca, siendo obligatorio en la escuela primària el uso de ambos idiomas en las de habla valenciana. La Universidad de Valencià serà autònoma en su gestión docente, administrativa y econòmica, tanto respecto al Estado como a la región, dentro siempre de los limites sefialados por los artículos 48 y 49 de la Constitucion de la República. TÍTULO III

PODER REGIONAL Art. 8. El poder emana del pueblo, que lo ejercerà directamente por medio del sufragio universal y representativamente por los organismos politicos y sindicales de la región, con arreglo a las leyes. El censo electoral, serà censo de trabajadores, clasificados por profesiones y oficiós. Art. 9. Las funciones del poder seran tres: legislativa, ejecutiva y judicial. La Constitucion del País Valenciano y sus leyes propias ordenaran su funcionamiento y organización, dentro de los limites senalados por la Constitucion de la República y por el presente Estatuto. Art. 10. La función legislativa serà ejercida por una Asamblea elegida con arreglo a la ley orgànica del País Valenciano. Se reunirà en las fechas que ella misma determine. No podrà ser suspendida en sus funciones. Los legisladores gozaràn las mismas garantías de inmunidad que los diputados de la nación espanola.

cde.uv.es

235

No se podrán exigir tributos, ni justificar gastos, ni comprometer el crédito del País Valenciano en nombre de la región, sin ley previamente votada por este organismo. Existirá un segundo organismo legislador: el Consejo Económico, compuesto por las representaciones corporativas de las federaciones de sindicatos, y por las directas que eligieren los sindicatos comarcales. Esta asamblea corporativa estará dividida en secciones de industrias y oficios, con sus asesorías técnicas respectivas. Tendrá facultad para promover leyes sociales y económicas, informará las de todo género que se tramiten por la Asamblea legislativa, antes de su definitiva aprobación, y fiscalizará la aplicación por los demás organismos de la región autónoma de las leyes económico-sociales. La ley regulará el funcionamiento, elección, competencias y relaciones de la Asamblea legislativa y del Consejo Económico. Art. 11. El presidente del País Valenciano desempeñará las funciones ejecutivas del Poder, personificará a la región, la representará especialmente en sus relaciones con los organismos de la República, siendo a la vez ejecutor y representante de la misma dentro de la jurisdicción territorial de Valencia en todas las funciones que no se hallen comprendidas en el artículo 14 de la Constitución. Será elegido para cinco años, conforme a las normas que señale la ley orgánica del País Valenciano, y podrá ser reelegido por una sola vez para un segundo mandato. Art. 12. La función judicial corresponderá al justicia mayor de Valencia, que presidirá el Consejo de Justicia, uno por cada comarca, los cuales elegirán de su seno al presidente. Los justicias serán elegidos con carácter vitalicio por cada una de las comarcas, entre una terna que propondrá la mancomunidad comarcal correspondiente, constituida por representantes de los sindicatos de trabajadores. La ley determinará las circunstancias facultativas y de especialización que hayan de concurrir en los candidatos. La administración de justicia será independiente del poder ejecutivo. El justicia mayor de Valencia nombrará y separará a los jueces y constituirá los tribunales y jurados, ajustándose a las leyes votadas por la Asamblea legislativa. El justicia podrá votar ( = ¿vetar?) por anticonstitucionales las leyes que lo fueren, suspendiendo su ejecución hasta que fueren nuevamente examinadas y votadas por las Cortes. Asimismo, el Consejo de Justicias entenderá en la responsabilidad del Presidente del País Valenciano, correspondiendo la acusación a la Asamblea legislativa. Dependerá del Justicia Mayor la prisión preventiva, para lo cual se crearán las instituciones especiales que corresponda.

cde.uv.es

236

TÍTULO IV

COMPETENCIAS DEL PAÍS VALENCIANO Art. 13. Corresponde al País Valenciano la ejecución, dentro de su territorio, de las leyes de la República en las materias siguientes: a) La legislación penal, social y mercantil. b) Forma del matrimonio, ordenación de registros e hipotecas, regulación de los estatutos personal, real y formal, para coordinar y resolver conflictos entre las diferentes legislaciones civiles de España. c) Propiedad intelectual e industrial. d) Eficacia de los comunicados oficiales y documentos políticos. e) Pesos y medidas. f) Régimen minero. g) Ferrocarriles, carreteras, canales, teléfonos y puertos de carácter general, quedando a salvo para el Estado la reversión y policía de los primeros y la ejecución directa que pueda reservarse. h) Régimen de seguros generales y sociales, i) Legislación de aguas, caza y pesca fluvial. j) Régimen de Prensa, asociaciones, reuniones y espectáculos públicos, k) Derechos de expropiación, salvo las facultades del Estado, para ejecutar por sí sus obras peculiares. I) Socialización de riquezas naturales y empresas económicas. II) Servicios de aviación civil y radiodifusión. Art. 14. Corresponde al País Valenciano la legislación complementaria y la ejecución directa con arreglo a las bases mínimas establecidas por las leyes de la República, con la inspección del Estado en su caso, de las siguientes competencias: a)

Montes, agricultura, ganadería, defensa de la riqueza y coordinación de la economía nacional. Creación y fomento de la riqueza pública y privada. b) Legislación interior. c) Propiedad regional y facultades que puedan ser atribuidas a la región en materia de socialización de riquezas naturales y empresas económicas. d) Ordenación del Derecho Civil en las materias no reservadas al Estado en el artículo 12 de la Constitución. e) Obligaciones contractuales. f) La instrucción pública.

cde.uv.es

237

Art. 15. Corresponde al País Valenciano la legislación exclusiva y la ejecución directa en las materias siguientes:

c) d)

e) f) g) h) i)

j) k) I) II) m) n)

Estatuto municipal, organización comarcal y división territorial de Valencia, otorgando la autonomía a los municipios en los servicios de carácter local. La administración de justicia, reservándose al Estado la organización y funcionamiento del Ministerio fiscal, con arreglo a las leyes generales de la República. En actos de las autoridades regionales realzados ( = ¿realizados?) ejerciendo funciones cuya regulación legal corresponda a la República, podrá interponerse recurso de casación o el que permitan las leyes generales, contra las sentencias que dictaren los tribunales de Valencia. Ordenación del ejercicio de la fe pública, nombramiento de registradores de la propiedad y notarios. Policía y orden interior de Valencia, excepto las facultades reservadas al Estado en los apartados 4 y 16 del artículo 14 de la Constitución de la República. El Estado podrá intervenir en el orden interior de Valencia, ya a requerimiento del Presidente de la Región o cuando estime comprometido el interés general o la seguridad de la República. Corresponde exclusivamente al Estado la declaración del estado de guerra. Las escuelas técnicas especiales, las de oficios y las de reeducación profesional. Los ferrocarriles, caminos, canales, puertos y demás obras públicas de interés regional. Régimen de sindicatos y cooperativas, mutualidades, pósitos, cajas de ahorro, previsión social, política y acción social agraria. Beneficiencia, protección a la infancia y tribunales de menores. Turismo, conservación de monumentos, defensa del patrimonio artístico de Valencia, el cual no podrá ser enajenado ni llevado fuera de 1? región sin acuerdo de la Asamblea legislativa. Presupuestos, Tesorería, impuestos y deuda de la región valenciana. Censo y estadística regional. Ordenación de transportes y comunicaciones interiores y conducción de la energía eléctrica. Régimen jurídico de la vivienda. Establecimientos penitenciarios, organización y régimen de los mismos, Todas las que en lo sucesivo le transfiera el Estado, ya por decisión propia o a solicitud de la región autónoma.

238 cde.uv.es

TÍTULO V

DE LOS CONFLICTOS DE JURISDICCION Art. 16. Las cuestiones de competència que se susciten entre el Estado y la región autònoma, seran sometidas a resolución del organismo que corresponda, con arreglo a la Constitución y a las leyes de la República. Art. 17. Las leyes vigentes de la República se aplicaran con caràcter de derecho supletorio en las materias de competència regional, siempre que no contradigan el sentido de la legislación valenciana. TÍTULO VI

HACIENDA Art. 18. Constituye el patrimonio del País Valenciano: a) Los bienes, impuestos, tasas, derechos y fundaciones que pertenecían a las antiguas Diputaciones de Alicante, Castellón y Valencià. b) Los bienes de uso publico situados en territorios regionales y destinados a servicios del Estado y los derechos del mismo, que sean transferidos por el presente Estatuto a la región autònoma. c) El producto de los impuestos que le cede el Estado y las participaciones y compensaciones que le sean reconocidos a la región valenciana para cubrir el coste de los servicios descentralizados. d) Los bienes procedentes de herencias intestadas a que se refiere el articulo 956 del Código Civil, cuando el causante tuviere reconocida la regionalidad valenciana con arreglo al presente Estatuto. e) El importe de las nuevas contribuciones y el que resultaré de una nueva organización fiscal de la hacienda autònoma. Art. 19. Tanto el Estado como la región valenciana respetaràn las actuales fuentes de ingresos de las haciendas locales, sin gravarlas con nuevas imposiciones. La región podrà, no obstante, ampliar la autonomia de los municipios cediéndoles juntamente con los servicios, los bienes y derechos propios que sean necesarios para su ejecución. Art. 20. El País Valenciano contribuirà a soportar las cargas del Estado con el producto de las contribuciones, impuestos, arbitrios, derechos, propiedades y rentas que con caràcter general senalen las leyes económicas de la República, excepto las que fueren transferidas expresamente para constituir la hacienda de la región autònoma. Art. 21. La Hacienda de la República cede al País Valenciano las siguientes contribuciones e impuestos:

cde.uv.es

239

b) c) d) e) f) g)

La contribución territorial, rústica y urbana, con los recargos que pesan sobre la misma, con la obligación de abonar a los ayuntamientos las participaciones que les corresponden. La contribución territorial y sus recargos, con la misma obligación antes expresada respecto al destino de los mismos. El importe del cànon de superfície y el impuesto que gravan las explotaciones mineras. El 20 por 100 de propios y el 10 por 100 de aprovechamientos forestales que correspondían al Estado. El 10 por 100 de pesas y medidas. El 5 por 100 de administración y cobranza. El producto del impuesto del Timbre regional, en los documentos, escrituras, servicios de comunicaciones, etc, que hayan de realizarse o surtir efecto dentro de la jurisdicción territorial del país autónomo. El producto del impuesto de pagos de la región, conservando el Estado únicamente el derecho a gravar por este concepto los que verifique la Hacienda de la República.

Art. 22. Si el Estado transformarà su sistema tributario, cambiando las bases de imposición o modificando los tipos impositivos y cuotas, concederà a la región valenciana las compensaciones que proceda, ya sea a favor o en contra, por medio de ley votada por las Cortes de la República. Art. 23. Cuando el Estado emita obligaciones con el designio de crear o mejorar servicios transferidos a la región valenciana, recibirà esta en compensación una parte del producto de la nueva emisión, que sea proporcional a la relación que existe entre la población de Valencià y la total de Espafía. Art. 24. La Hacienda regional recaudarà sus propios ingresos, impuestos y demàs arbitrios. La Hacienda de la República verificarà también directamente la recaudación de los que correspondan dentro del territorio autónomo. pudiendo transferir total o parcialmente esta función a la Hacienda regional, previo convenio por cinco anos, revocable, y con el premio que se haya consignado en los presupuestos generales del Estado.

TrruLO VII MODIFICACION DEL ESTATUTO Art. 25. El presente Estatuto podrà ser modificado por las Cortes de la República con el voto favorable de las dos terceras partes de diputados en ejercicio del cargo, a iniciativa del gobierno de la República o a petición del País Valenciano, cumpliéndose en este caso los requisitos que sefiala el articulo 12 de la Constitución. No seran necesarios los "quòrums" establecidos, cuando

cde.uv.es

240

se trate de transferir competencias que no se hallen esencialmente reservadas al Estado por la Constitución. TÍTULO VIII

DISPOSICIONES TRANSITORIAS Art. 26. En el plazo de treinta días a partir de la promulgación del presente Estatuto, se constituirá por disposición del Gobierno de la República, una junta de adaptación de servicios compuesta de siete delegados designados: tres, por el Gobierno; uno, por cada uno de los consejos provinciales de Alicante, Castellón y Valencia, y otro, que actuará de Presidente, designado por el que lo sea del Tribunal de Garantías de la República. Los acuerdos de esta Junta sólo serán válidos cuando reúnan los votos de cinco delegados. En los casos en que no se haya obtenido este "quorum", la resolución será sometida al Presidente de las Cortes. Art. 27. La Junta de adaptación de servicios: a)

Determinará la extensión de los que hayan de ser transpasados a la región valenciana. b) Formará el inventario de bienes, derechos y funciones que habiendo pertenecido hasta el presente al Estado, deben ser confiados en lo sucesivo a la región, así como el procedimiento para hacer la transmisión. c) Evaluará presupuestariamente el gasto anual de los servicios descentralizados y también el importe de las contribuciones y tributos cedidos a la región valenciana por el Estado, proponiendo las compensaciones pertinentes. d) Dictarán las normas para adaptar las situaciones actuales de los funcionarios de dichos servicios, a las que se creen por el presente Estatuto. e) Efectuará el traspaso de funciones a los organismos políticos y administrativos de la región valenciana. Art. 28. El personal que pase a depender de la Generalidad, gozará por lo menos de los mismos derechos que le están reconocidos por el Estado, incluso los de carácter pasivo. Art. 29. Juntamente con los servicios pasarán a poder de la región los archivos, documentos, bienes, enseres y edificios de las correspondientes dependencias y oficinas que eran del Estado. Art. 30. Mientras esté en vigor la actual concesión de la Compañía Telefónica Nacional de España, los Poderes de la región valenciana no tendrán sobre ella otras atribuciones que las que ejerce el Estado sobre la misma, en el territorio valenciano.

cde.uv.es

241

TÍTULO IX EL PERIODO CONSTITUYENTE DE LA REGIÓN VALENCIANA Art. 31. Dentro de los siete días a contar desde la promulgación del presente Estatuto, el Gobierno de la República nombrará una Junta compuesta por un delegado elegido por el Consejo provincial de cada una de las tres provincias de Alicante, Castellón y Valencia, instituyéndola como triunvirato encargado de constituir el País Valenciano. Presidirá esta Junta el triunvirato ( = ¿triunviro?) de Valencia, que asumirá la presidencia de la misma, a los fines concretos del presente título. Todas las autoridades estarán obligadas a prestarle las asistencias que reclamara en el cumplimiento de su cometido. Art. 32. El triunvirato de Valencia ( = ¿del País Valenciano?), a contar desde la fecha de su designación, convocará en el plazo de treinta días a elecciones de diputados de la Asamblea legislativa del País Valenciano. Estas elecciones serán por sufragio universal, directo, y secreto, y la representación proporcional por cociente variable. Art. 33. A los fines de la elección de la Asamblea legislativa se dividirá el territorio de la región en las siguientes circumscripciones: ciudad de Valencia, provincia de Valencia, Castellón y Alicante. Corresponderá elegir a cada circunscripción un diputado por cada veinte mil habitantes. Regirán en estas elecciones los pretextos ( = ¿preceptos?) vigentes en las leyes electorales de la República, en lo que no se opongan al contenido del presente Estatuto. Art. 34. La Asamblea legislativa de la región valenciana, redactará su propio Reglamento y votará la ley orgánica de Valencia, la cual será promulgada por el triunviro presidente, y no contendrá precepto alguno contrario a la Constitución ni al Estatuto. Art. 35. Con arreglo a lo que sea establecido en la ley orgánica de la región valenciana, serán elegidos los organismos ejecutivos, legislativo y judicial que previene el presente Estatuto, procediéndose inmediatamente a dejar constituida la región autónoma y a entrar en funciones todos los organismos, desde cuyo momento quedará automáticamente disuelto el triunvirato a que hace referencia el presente título. [Proyecto de Estatuto de Autonomía para el País Valenciano. (Ponencia que se discutirá en el próximo Congreso provincial de Unión Republicana Nacional), "El Pueblo", núm. 15. 208, 5 marc 1937.]

cde.uv.es

242

cde.uv.es