L'Espill. Número 3. Tardor 1979

ANDREU

ALFARO

(Valencia, 1929) és un dels grans renovador-s de l’art al País Valencia de la segona meitat del segle xx.

Es autor dúna gran quantitat d’obres, moltes d’elles integrades al paisatge de diverses ciutats: Valencia, Barcelona, San Juan de Puerto Rico, Mülheim, Bonn, etc., o en coheccions particulars.

Andreu Alfaro, home al servei dels Pâisos Catalans, ha vist algunes de les seues escultures convertides en emblemes de molts anhels i de moltes reivindicacions.

ELISEU

CLIMENT Editor

ISSN 0210 - 587 X Dipòsit legal V. - 2.686 - 1979 Impremta Nàcher Miracle, 7. València-3

EESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN

FUSTER

Secretari Francesc

Pérez i Moragon

Edicions TRES

1 QUATRE

València Disseny Josep Hortoh

SUMAR1 ESTUDIS

LfNIA,

ESPAI,

1 ASSAIGS

MOVIMENT, TEXTURA 1 FIGURA EN L’OBRA D’ALFARO Tomàs Llorens 9 PER A UNA SOCIOLOGIA DE LA LITERATURA AL PAIS VALENCIA Joan Oleza 25 L’AFFAIRE DREYFUS A VALENCIA: BLASCO IBAÑEZ Jean Vayssière 47

ESTRUCTURA 1 CRIS1 DEL SISTEMA SENYORIAL AL PAfS VALENCIA Manuel Ardit, Carme García, Isabel Morant i Pere Ruiz 59 TEXTOS LITERARIS GETSEMANf Josep-Lluís Bonet 91 SANT

VICENT ES RECONCILIA AMB EL SEU FUTUR Josep Gandia Casimiro 105 CRONIQUES 1 NOTES 1 PLA EXPERIMENTAL PER A L’ENSENYAMENT DEL VALENCIA: UNA VIS16 CRfTICA Josep-Lluís Pitarch 115 LITERATURA AUTONOMICA VALENCIANA RECENT: NOTICIA 1 COMENTAR1 Gustau Muñoz 122 LA GENERACIO DEL 70: UNA NOVA NARRATIVA AL PAIS VALENCIA Josep Iborra 130 HISTORIA 1 FILOSOFIA DE LA UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU Pere Verdaguer 141 VICENT LLORENS: NOTES D’UNA BIOGRAFIA Francesc Pérez Moragon 148 CRONICA RESSENYES

CULTURAL 155

BIBLIOGRAFIQUES 159

ESPILL

L

ÍNIA, EsAI, MOVIMEN’I’, TEXTURA 1 FIGURA EN L’OBRA DALFARO

LfNIA

L

A QUANTITAT i poder del disseny -diu L. B. Alberti en De Re resideixen enterament a disposar i a combinar exactament i correcta les línies i els angles de que es compon I’aspecte de l’edifici., El dibuix de l’arquitecte té com a referencia un objecte físic que encara no existeix. Les seues línies (i els angles, seguint Alberti) funcionen com a indicacions, en darrer terme com a prescripcions, per a l’executor material. Si vol copsar-ne el sentit, el destinatari ha de subrogar-se d’alguna manera en el rol de l’executor; per a ell, el dibuix és transitiu (com ho són els tracos i les formes tipogrtiques dún text escrit per a qui el llig).

La transitivitat del dibuix del pintor és problemàtica.

0 de distinta naturalesa. La seua referencia és un objecte o una figura que, en certa manera, ja existeix pràriament (encara que haja de buscar-la) en la visió («mental», si es vol) del pintor. D’alguna manera; perquè, en un

Aedificatoria-

9

altre sentit, l’objecte o la figura existeixen només en l’acte de la seua representació.

L’execució material coincideix amb la representació, i el destinatari no és cap altre que el mateix pintor (o l’espectador que es subroga en el seu lloc).

D’entre totes les operacions associades amb l’activitat de pintar, la del dibuix és la que més contribueix al coneixement de l’objecte. La línia escriu, o descriu (o circumscriu, com deia Miquel Angel) allò que els clàssics anomenaven el «concepte»; allò que, com ara diríem, es troba mes allunyat o menys determinat per la fisiologia en la percepció de I’objecte. Al mateix temps, pero, la línia no sols capta i representa, sinó que executa materialment l’objecte, tot determinant la seua entitat sobre la superfície del paper o del llenc. La superfície plana es constitueix, així, en còmplice instrumental del moment en que coincideixen aprehensió, execució i representació.

La funció de la línia en escultura és més complexa.

Com en la pintura (i en contrast amb l’arquitectura), el seu objecte preexisteix, d’alguna manera, en la visió de l’escultor.

En aquest sentit, l’escultura es representació, i el dibuix escultòric (i el seu instrument, la línia) és, com en el cas de la pintura, l’operació que comporta major càrrega cognitiva i que més contribueix a I’aprehensió de l’objecte. Tanmateix, I’escultura participa molt més que la pintura del desdoblament entre representació i execució material que és propi de l’arquitectura.

Per convenció establerta, aquest desdoblament de les operacions associades amb l’activitat d’esculpir es projecta en un desdoblament de les classes de productes que en resulten. En escultura, 1’0~~s és, sobretot, segons aquella convenció, l’objecte físic, tridimensional.

La resta son projectes (com en arquitectura).

Es clar que també en pintura hi ha projectes (fins i tot projectes a l’oli); tanmateix, l’atribució del status de projecte al producte dibuixat (o pintat) és excepcional, i l’evolució històrica que ha conduït l’art contemporani ha tendit a fer-la cada vegada més excepcional.

En escultura, en canvi, la presumpció juga en sentit invers: tot allò que surt de la mà de l’escultor sense que arribe a materialitzar-se en la concreció física de l’objecte escultòric convencional (i els dibuixos en primer lloc) és, en principi, projecte, i l’evolució històrica que ha conduït l’art contemporani ha tendit a accentuar aquesta presumpció.

En molts casos aquest esquema classificatori comporta problemes d’interpretació.

Penseu, per exemple, el corpus de dibuixos de Juli González. Alguns d’ells -els que es poden relacionar amb obres acabades i conegudessemblen respondre indubtablement a la categoria de projectes. En l’altre extrem es troba un grup, per al qual el qualificatiu d’uapuntw sembla també convenir raonablement (i es tracta d’una categoria que, tot i estar vinculada sobretot al moment d’aprehensió de l’objecte, escultors i pintors comparteixen, segons tradicio establerta, amb igual dret). ¿Què hem de dir, pero, de la resta? ison 10

LESPILL «estudis», «esbossos» . . . ? La vinculació d’aquests dibuixos de Juli González amb l’etapa preparatoria d’un opus definitiu és prou dubtosa. El dibuix és, en alguns casos, representació literal, o gairebé, d’una obra executada anteriorment -per exemple, algun dibuix, datat el 1934, de la Gran Maternitat del Museu d’Estocolm-.

En molts casos és possible situar-lo «en el cicle» (abans o després) d’un optas (definitiu?)

-per exemple, el grup nombrós de dibuixos que poden relacionar-se amb la Montserrat, una bona part dels quals són posteriors a 1937-. Pero la categoria mateixa de «cicle» és prou borrosa, i no solament perquè els mateixos dibuixos no siguen clars quant a l’«abans» i al «despres» en relació a l’opus que constitueix el seu suposat centre, sino perquè els límits són indefinibles. ¿Pertanyen o no pertanyen al «cicle de la Montserrat» alguns dibuixos de camperoles de 1906-1909, o de 1942, el darrer any de la vida de l’artista? ~0 algunes mascares dels anys 1930-1936, o dels anys 1939-1941?

Tanmateix, tot i mirar-los com a opus autonoms, aquests dibuixos són dibuixos d’escultor, no de pintor. La superfície no conspira, o gairebé, amb la línia en el nivel1 de l’execució; reté sempre alguna cosa de la transparencia i de la transitivitat del dibuix d’arquitecte, s’esfuma en la seua presencia física (fins i tot quan l’artista la treballa a l’aiguada, o amb hachures) per fer pas a la presencia suggerida, representada (gairebé «prescrita», com diríem en el cas dels dibuixos d’arquitecte) d’un objecte irreductible a la bidimensionalitat del paper.

Els dibuixos dels comencaments de la carrera artística d’Alfaro ja anuncien, dins el to menor que, indubtablement, els és propi, la seua orientació cap a la problemàtica de l’escultura.

La reducció de la figura a un trae fluid i continuat, una operació elaborada i tipificada en la tradició de la pintura moderna (penseu en Picasso, o en Matisse, per e::emple, els dibuixos dels quals, difosos a 1’Estat espanyol els anys cinquanta, influiren, sense cap dubte, sobre Alfaro en el seu període de formtició), tendeix a funcionar en aquests dibuixos duna forma no del tot pictòrica.

Vegeu, per exemple, el tractament dels escor9os, on la línia demana a l’espectador que reconstruesca no la imatge, sinó la corporeïtat -gairebé com en un alcat arquitectònicde l’objecte de la representació.

De fet, algun d’aquests dibuixos acaba corporeïtzant-se literalment, pero, amb aixo, allò que encara hi havia de promesa en el dibuix com a obra menor acaba ofegant-se en la trivialitat de l’objecte decoratiu. refrendat pel mercatsembla conUn cert consens establert -i venir que els dibuixos d’escultor són sempre, irremeiablement, obra menor. 1, potser, hom pot acceptar que són sempre, si es vol, subproductes. Pero no en el sentit que és costum d’interpretar-los, és a dir, com a etapes en el procés (de projecte) que precedeix i prepara l’opus pròpiament escultòric.

Vistos així, és a dir, com a pures indicacions per a l’execució material d’un objecte corpori -com, per exemple, ho 11

CESPILL s6n certs «documents» d’artistes conceptuals en els nostres dies-, resulten, en allò que suggereixen, decepcionants en molts casos. Són, en canvi, molt més interessants si es prenen com a manifestacions indirectes -no «aplicacions» o «illustracions»de la funció de la Iínia en l’activitat d’esculpir.

Però considerant aquesta funció a la inversa de com és habitual de fer-ho. Prenent I’escultura, això és, no com a corporeïtzació de la Iínia dibuixada (sobre el paper), sinó com a resultat dúna mena de dibuix en tres dimensions, per dir-ho així, en el qual la línia és ja (i no simplement remet a) l’execució material.

Les obres que Alfaro realitzà els darrers anys cinquanta i primers seixanta, durant el període de la seua vinculació amb el grup Parpalló, ilkstren perfectament aquest salt amb què l’artista entra de ple en la problematica de l’escultura moderna.

La funció de la línia en escultura toca, ací, una problemàtica més general, a la qual hom pot apropar-se per un altre camí. Així com la major part dels edificis tenen una escala definida, que pràcticament salta a la vista en els dibuixos (fins i tot quan se’ls examina a través del mitjà, molt més inadequat, de la fotografia), l’escala de les escultures és generalment incerta, i resulta gairebé sempre impossible inferir-la a partir de dibuixos o fotografies.

Fins i tot quan ens trobem davant una obra realitzada «definitivament», aquesta ambigüitat d’escala sura com una aura entorn de l’objecte, tot imbuint-lo dúna certa qualitat d’«esbós» o «còpia». Tornaré més endavant sobre aquesta problemàtica de la representació en escultura.

Però, ja que la Iínia és, per a les «arts del disseny» (segons les anomenava Vasari), I’agent principal d’allò que hi ha de cognició o de representació, no ha de sorprendre’ns que la problemàtica de la representació es trobe implicada en la funció complexa que la línia juga en escultura.

Des de Brancusi a Juli González, des de Gabo fins a Calder, l’escultura del segle xx pot veure’s a través d’aquesta problemàtica de la línia en la seua doble funció: operació de representació, d’una banda; operació de materialització física d’un objecte corporal, de I’altra. Però la problemàtica és més antiga. Em limitaré a recordar, en aquest sentit, una observació de Pope-Hennessy sobre I’estil de Miquel Angel. En les seues escultures, fins i tot (o sobretot) les que estan completament acabades, el senyal del cisell en el seu recorregut indica que I’escultor l’emprava, no sols com a instrument per a «eliminar el material sobrer», segons I’expressió d’un cèlebre madrigal escrit (amb un altre propòsit) pel propi Miquel Angel, sinó per a oonstvuir sobre el marbre i en tres dimensions -és a dir, mitjancant el moviment i direcció de les línies, com un dibuixant amb el llapis sobre el paper en dues dimensionsla superfície del modelat. Era la línia, el resultat de l’acció del cisell sobre el material, el recurs en què en darrera instància l’escultor dipositava la seua esperanca d’assolir aquella veritat 12

de l’objecte, tan difícil de percebre amb la vista, i que evocava encara els seus darrers dies, quan, gairebé cec, recorria incansablement amb els dits el tors del Belvedere.

ESPAI/MOVIMENT iA que es refereix Alberti, en el passatge citat abans, quan parla de línies i d’angles? Es clar que les línies dún pintor formen, o poden formar, angles sobre la superfície de la representació.

Pero això no introdueix propiament un nou principi d’operació.

En el context doctrinal del neoplasticisme de Mondrian, per exemple, la línia constitueix el recurs fonamental de la pintura, per tal com, en dividir la superfície, estableix una relució formal entre les parts en que la divideix. Les relacions entre les línies mateixes (els seus angles) constitueixen només una altra aplicació recursiva del mateix principi.

Bs raonable de suposar que els angles en que pensava Alberti es refereixen a un principi diferent.

Un principi que, tal com el context ens suggereix, és, per a Alberti, específic de l’arquitectura i indissociable de la funció de la línia en l’execució tridimensional de l’objecte arquitectònic.

Un edifici és un cos que s’estén tridimensionalment en l’espai. Si els angles que esmenta el passatge citat responen a una propietat específica de l’arquitectura (en tant que distinta de la pintura), aquesta propietat és precisament el seu caràcter tridimensional.

Per a Alberti, el recurs mitjancant el qual la tridimensionalitat de I’edifici es concreta en «angles,>> en l’operació de disseny és, com tothom sap, la perspectiva.

«Prendre els angles» dún edifici consisteix a establir l’esquema de la seua representació perspectiva; i a l’inrevés, els angles dibuixats en el disseny perspectiu d’un objecte arquitectònic són prescripcions per a la seua execució material en allò que I’objecte té de disposició espacial.

Tanmateix, així com és possible esgotar l’essència d’un edifici clàssic en la seua representació perspectiva -almenys en aquells aspectes pels quals l’opus pot subsumir-se en la doctrina del classicisme arquitectonic-, la representació perspectiva de l’opus escultòric -encara en el cas de l’escultura clàssica (si és que hom pot parlar de classicisme en escultura en el mateix sentit en que hom parla d’arquitectura o de pintura clàssica)roman exterior, i no arriba ni tan sols a tocar el nucli de la seua percepció estètica. Aixo és cert, també, en obres que, com les pietats de Miquel Angel, es caracteritzen per una intensa frontalitat (com és cert, també, d’alguna manera, de l’arquitectura barroca, en la mesura que participa de l’escultura).

La temptativa espectacular de Brunelleschi d’introduir la perspectiva en l’escultura, via el baix-relleu, en el concurs per a les portes del Baptisteri de Florencia, fou, tal com els seus contemporanis saberen justipreciar, un 13

EESPILL experiment fracassat. 1 ni tan sols en el relleu neoclàssic -ni tan sols en les seues representacions dibuixades (penseu, per exemple, en Flaxman)hi ha lloc per a la perspectiva.

La perspectiva implica un punt de vista fix; l’escultura demana un espectador en moviment.

Així com la línia compleix en escultura, tal com hem vist, una funció complexa, que participa de la transitivitat del dibuix arquitectònic i de la intransitivitat del dibuix pictòric, així també l’angle (o la corba) en escultura, desvinculat del sistema de la perspectiva, es regeix per una barreja semblant de transitivitat i d’intransitivitat.

Influeix en la natura representativa de l’objecte, per tal com suggereix i determina la seua disposició espacial, i afecta I’operació de la seua execució material, perquè demana un espectador que, amb el seu moviment en relació a I’objecte, reproduesca, d’alguna manera, el de I’escultor en el seu treball -almenys en relació a aquells moments en el procés del treball en els quals la contemplació predomina gairebé sobre la lluita amb el material, i on el component de l’execució material, per tant, gairebé es fon amb el de la representació.

Cal dir ací que la introducció a 1’Estat espanyol dels anys cinquanta de la problemàtica de l’escultura moderna en termes de la relació entre angle, espai i moviment és deguda a Oteiza. Arran d’aquesta problemàtica, que descobreix en la seua joventut en bona mesura a través de la seua admiració envers Oteiza, Alfaro canalitzarà el seu interés en dues dimensions dominants, i les desenrotllarà talment que es reforcen mútuament.

D’una altra banda maldarà a accentuar, en la disposició espacial de l’escultura -en els seus «angles»el dinamisme perceptiu que es genera amb el moviment de l’espectador.

La intenció d’accentuar màximament el contrapunt entre aquests dos moviments, el que correspon al nivell de l’execució material i el que suggereix, en la seua disposició física, I’objecte, constitueix una de les preocupacions dominants de I’escultura d’Alfaro.

Valeriano Bozal i Víctor Nieto escrigueren ja en els anys seixanta prou sobre aquest dinamisme espacial de l’escultura d’Alfaro i no vaig a detenir-me ara més en aquest punt.

D’altra banda procurara expressar, com a propietat inherevrt a Ia &a, aquel1 «principi d’angularitat» que es troba implicit en la recerca del dinamisme espacial.

El primer grup dobres que illustra aquesta orientació el constitueixen les planxes tallades dels primers anys seixanta. El tall és, en principi, una línia en una superfície. Tractant-se d’escultura, tanmateix, el seu efecte no es limita al nivel1 de la representació pura, sinó que afecta la condició física de l’objecte.

1 és gràcies a això que genera virtualment, quan l’operació material de vinclar la planxa el conver«en contrapunts teix en «angle», la disposició espacial i el dinamisme al qual m’he referit al paràgraf anterior.

Una variació interessant 14

LESPU d’aquest tema es produeix quan les dues operacions -tallar i doblegar- es redueixen a una de sola i la línia es materialitza com a aresta de l’angle del doblegat.

Un altre grup d’obres que comenca vers 1964 illustra una altra aproximació diferent a aquesta problemàtica.

L’operació hi implica (com en les obres realitzades durant el període de vinculació al grup Parpalló) la materialització literal de la línia. Tanmateix es tracta de peces extremadament simples, en les quals és precisament el fet que el cos de I’escultura s’haja reduït literalment a la materialització de la línia el que permet la simplificació; ja que gràcies a l’economia en elements 0 «parts», i, conseqüentment, en articulacions 0 composició, el moviment suggerit, inherent a la disposició espacial d’aquestes «parts», es transfereix directament, sense mediacions, al nivel1 de la representació i per tant no necessita de recolzaments o d’accentuacions auxiliars (com les de les superfícies corbes en les planxes tallades). En conseqüència, el segon tipus de moviment, el que, en contrapunt amb l’anterior, hom. demana. a l’espectador al llarg de la percepció, es sotmet a una simplificació semblant, de manera que en molts casos es redueix i es polaritza en dues fases fortament privilegiades: la visió frontal i la que segueix una direcció perpendicular a la frontal, per exemple.

En el Monument a Z’Amor, que constitueix al meu entendre la peca més perfecta d’aquest grup, el contrapunt entre els dos moviments es concentra en un estricte para1lelisme i I’obra ateny així aquel1 consumat equilibri entre els elements dispars de la imatge i de la presencia física de l’objecte, de la representació i de l’execució material, que constitueix una qualitat tan difícil d’assolir i tan estranya de trobar en escultura.

En un tercer grup, el moviment inherent a la disposició espacial de l’objecte es troba suggerit, com en les planxes tallades, per una línia virtual.

D’altra banda, pero, com en el segon grup, les parts o constituents físics de la composició són també pràcticament virtuals, com a resultat del fet que la seua execució material es troba totalment confiada a la línia. En alguna obra com Tothom, hom pot veure el procés de transició entre aquest grup i l’anterior: la multiplicació de les Iínies que materialitzen el moviment de la disposició espacial reforca, duna banda, el suggeriment dúna prolongació virtual, mentre que inicia, d’altra banda, una mena de materialització de les parts que en les obres més senzilles del grup anterior eren purament virtuals.

Aquesta materialització, o quasi materialització, tanmateix, és fonamentalment perceptiva, i es troba determinada, per tant, per la mateixa forma del moviment virtual que -en el nivel1 de la representació perceptivaregeix la disposició espacial de I’objecte en el seu conjunt.

Així, en el subgrup de les «generatrius», que constitueixen les obres mes conegudes d’aquest grup, el moviment de rotació i de desplacament que constitueix el factor dominant de la disposició espacial es 15

també el que determina la quasi materialització perceptiva dels elements o parts de la composició.

Per tal d’ésser consistent amb aquesta accentuació del caràcter perceptiu dels elements de la composició, Alfaro desmaterialitza al màxim en aquestes obres el procés mateix de l’execució material. Allò que l’escultor hi fa (materialment) és disposar els «angles » d’unes « línies », l’execució material de les quals es el resultat d’un procés industrial independent, un dutum exterior al qual s’ajusta el seu treball. Aquesta integració entre quefer material artístic i quefer industrial, que constitueix un dels seus trets més importants ha estat prou comentat ja per la crítica -jo mateix ho he fet en algun escrit anterior(i pel mateix Alfaro) i no vaig ara a detenirm’hi més.

TEXTURA L’accentuació dels factors perceptius i dels factors que tenen relació amb el moviment, condueix a una problematica que té conseqüències importants quant a les operacions teòriques de l’art modern i també, d’altra banda, quant al lloc de l’escultura en la seua relació amb la pintura i l’arquitectura.

Les reflexions contingudes en els dos primers apartats d’aquest escrit semblen suggerir que l’escultura ocupa un lloc intermedi entre la pintura i l’arquitectura.

Vull dir ara que les relacions entre aquestes tres arts no són tan senzilles. Penseu en l’escultura de Medardo Rosso, per exemple (un exemple que no és probable que desvetlle grans entusiasmes avui dia, pero que serveix perfectament per a ilkrstrar el meu problema).

Si la separació entre els valors cromàtics suggerits en el nivel1 de la repvesentació i els colors executats sobre el llene, que constitueix un dels principis fonamentals de la pintura impressionista, es concep com a distancia en un eix que tingués, com a pols oposats, uvirtual» veysus «materiala -0 «imatge» (com més propia de la pintura) veysus «execució material» de l’objecte (com més propia de l’arquitectura)-, l’escultura de Rosso es trobarà, pel que fa als suggeriments de color i de llum, no en un lloc intermedi entre la pintura i l’arquitectura, sinó en un lloc més distant del pol de l’«execució material, -més proxim per tant del pol del «virtual»que és la propia pintura (impressionista en aquest cas). El mateix podríem dir, amb les matisacions pertinents, ja que el cas hi és més complex, del modelat de Rodin; i tot seguint la mateixa línia de reflexió, no seria difícil de reconèixer en aquesta orientació cap al suggerit perceptualment, per contrast amb la concreció corpòria de l’objecte executat materialment, un dels fils que recorren el desenvolupament de l’escultura moderna.

Penseu en Brancusi (en el qual la qualitat cromàtica suggerida pel modelat s’oposaria a la poètica impressionista en la mateixa direcció -i 16

potser duna forma més radicalque la pintura fauve -Matisse, per exempl+), en Gabo, en Calder (jno són els valors cromàtics dels seus mòbils més «illusionístics», més «virtuals» i menys «corporis» que els de la pintura de Miró, per exemple?), etc. En els nostres dies aquesta dialèctica entre la qualitat virtual, gairebé purament «mental», de la imatge, i la qualitat material, física, de l’objecte executat constitueix una de les línies de recerca de l’art minimal i postminiíutal; seria difícil, pero, de trobar un exemple més contundent que els extraordinaris relleus lluminosos que Eusebi Sempere exposà a París el 1955, en els quals és precisament la qualitat material, física, de l’objecte executat (la llum) la que l’empeny, quan se’1 considera com a representació, cap al pol del virtual, més enllà dels Iímits de la sensació «natural», en el domini gairebé del purament conceptual.

El tractament del color en l’escultura d’Alfaro respon a un enfoca, ment semblant. No es tracta dún color de pintor. El mateix Alfaro sol dir que, no podent-se fiar del seu propi judici perceptiu -no podent-hi actuar com un pintor actuariaen aquest domini, ha d’arribar al color mitjancant un procediment «objectiu», independent de les respostes «naturals» de la percepció; per superposició sistemàtica de tintes, per exemple -un grup d’estudis sobre .paper, o el grup de petits estudis tridimensionals en metacrilat, donen testimoni d’aquest mecanismeo de Iínies -algunes obres recents, emparentades amb el grup de les generatrius, o els estudis de composició vertical que l’autor sol anomenar «escales».

Sobretot és qüestió ‘d’enfocament, de la manera de plantejar el problema. Ja que, segons hem vist a la fi de l’apartat anterior, I’artista havia arribat, en el desenrotllament de les possibilitats escultòriques de la línia, a separar l’execució material i el caràcter perceptual en les parts o elements de la composició, el mateix principi podia ésser aplicat al color.

Només que ací hom arriba al resultat, per dir-ho així, des d’un altre costat; no des ‘de la banda de la recerca, sinó des de la banda de la troballa.

La «desmaterialització» de les parts de la composició, l’accentuació del seu caràcter d’«imatge» a càrrec de la seua corporeïtat física, és fruit del desenrotllament sistemàtic dels principis de línia, espai i moviment que he comentat més amunt. Tanmateix, aquest caràcter d’imatge, considerat en el1 mateix, com a troballa, presenta una qualitat nova -IU textum- que no sembla relacionar-se amb allò que, amb termes de Conrad Fiedler, podríem anomenar la forma artística de la percepció escultorica.

Per la forma en que és plantejada, la temàtica del color en l’escultura d’Alfaro és un cas particular de la temàtica de la textura. 1 a la mateixa temàtica poden referir-se també els efectes de cmetisme visual («òptic» segons el lleig nom que es posa de moda a mitjan dels anys seixanta) que l’emparenten amb un ample corrent de les arts visuals que es desenrotllà a partir de les darreries dels quaranta.

17

EESPILL Mes encara, els exemples als quals m’he referit abans, pertanyents a la tradició de l’escultura moderna ens permeten també de relacionar la temàtica del «cromatisme virtual» amb la temàtica, més general, de la textura, i de reconèixer-hi un dels trets fonamentals de l’escultura moderna.

Em plauria que quedas ben clar que vull dir amb això. Les categories historiogràfiques o crítiques solen prendre freqüentment en les arts visuals com a punt de partida alguna característica tècnica fàcil de reconèixer a primer top d’ull -atenebrisme», «cubisme», «informalisme», « tachisme», etc.-. Mentre hom les entenga com a simple expedient per a la classificació de les obres, aquestes categories que de vegades resulten còmodes no tenen per que crear dificultats especials -pero tampoc no ens diuen molt-.

Si, pel contrari, hom les pren com a criteri per tal d’enten&e les mateixes obres, és molt probable que generen confusions i cal sotmetre-les a un examen minuciós, ja que potser la característica tècnica seleccionada com a criteri siga deguda a un simple c<efecte d’observació» i resulte totalment aliena a les obres, pel que fa als factors intrínsecs de la seua gènesi. Quan faig referencia a la rellevància de la textura com a criteri característic de l’escultura moderna, la meua intenció és de proposar-la, en termes d’hipbtesi, almenys, com a categoria fbplicativa en el sentit fort, i no com a simple expedient descriptiu o classificatori.

Més encara, intente apuntar amb això a una característica fonamental (i escassament observada), no solament de I’escultura, sinó de les altres arts visuals i, en general, de I’avantguarda de cadascun dels seus diversos dominis. Penseu, per exemple, en els estadis de desenrotllament de la pintura cubista, en el pas del dodecafonisme madur a la primera música de John Cage, en el pas del Retrat de Z’artista adolescent a l’lllisses, i de I’UZisses al Finnegan’s Wake en la novelhstica de Joyce, etc. En tots aquests exemples i en molts d’altres que hom podria adduir, hom pot veure com la percepció parcial tendeix a subrogar-se a la percepció total de I’opus i a assumir les seues funcions comunicatives (o almenys les mes importants, les que estableixen i permeten de reconèixer, des de la primera mirada, la seua identitat individual). l2s cert que el concepte de «textura» que aquests exemples suggereixen no es, a primer top d’ull, unívoc. «Textura», en el sentit físic del terme, com quan hom parla d’escultura, no és el mateix que «text.uran en el sentit de tractament del discurs narratiu, com en les novelles de Joyce. En ambdós casos el terme implica una metàfora i resta per demostrar que les direccions dels desplacaments de sentit que la metafora opera en cada cas convergesquen o puguen englobar-se dintre un sentit general tmitari.

No em puc detenir ací en aquest problema; em conformaré a suposar que la preocupació per la textura (en un sentit físic) que he assenyalat com a característica de léscultura moderna funciona (tot i que no s’hi esgoten les seues funcions estètiques) 18

EESPILL ey1 ressonància, per dir-ho així, amb la preocupació per la textura (com a principi operatiu general) que caracteritza la posició teorica de les avantguardes en l’art del nostre segle.

FIGURA La preocupació per la textura revela una de les paradoxes fonamentals de la condició d’avantguarda, constitueix una mena de sollicitació permanent com a resultat de la qual l’avantguarda acaba negant els seus propis principis. Si hom segueix qualsevol de les línies teòricodoctrinals que recorren l’art modern, hom arriba sempre a un moment en el qual, després haver quedat perfilades les opcions que nega la Iínia elegida, després d’haver quedat definits críticament els seus límits, per dir-ho així, de cara a fora, l’esforc d’aquells que desenrotllen aquesta Iínia s’adreca, per expressar-ho amb la mateixa imatge, de cara a dins.

-i hi empre el terme en el sentit que súsa És el moment constructiu en teoria del coneixement, com quan hom parla dúna posició constructivista en lògica, en matemàtiques 0 en física (un sentit que pot, per tant, aplicar-se també per exemple al surrealisme, encara que segons un altre ús del terme, més habitual entre els crítics i historiadors de l’art del nostre segle, el surrealisme se situaria a les antípodes de tot ~constructivisme~ j.

L’empresa de l’avantguarda se centra, en aqueix moment constructiu, en la definició dún objecte específic com a objecte formal d’un sistema consistent en regles i procediments per a I’aprehensió (o producció epistemològica) d’aquest mateix objecte. L’empresa de l’avantguarda s’assembla així, en allò que anomene ací moment constructiu, a I’empresa de creació dún llenguatge artificial; i com en els llenguatges artificials, l’operació bàsica consisteix en la invenció d’un repertori Ièxic definit per un criteri uniforme de producció -per exemple, les «relacions entre Iíniew del neoplasticisme, la serie dels dotze tons en la música dodecafònica, etc.

L’objecte formal es defineix com a immanent al mateix sistema.

L’opus no té cap altre contingut ni parla de cap altra cosa que del mateix sistema. Llavors, pero, la relació de l’opus amb el sistema no és tant una relació semantica propiament dita com una relació indexical; l’opus, més que aparlar del » seu objecte, l’exhibeisc, talment el fum indica el foc per ostensió, o, més precisament, com una mostru indica la qualitat del teixit al qual pertany.

D’altra banda, I’absència d’un criteri de confrontació semàntica, la immanència de l’objecte al sistema, fa que el criteri de producció dels elements del repertori es propose com a estrictament arbitrari.

Res no deté el creador al llarg del procés recursiu d’anàlisi mitjancant el qual obte eventualment el repertori.

El procés és, per ell mateix, indefinit, i la detenció, .necessària per a iniciar eventualment la creació de l’opus, 19

-la natura del qual dependrà, és clar, ocorrerà en un ptmt arbitrari de la direcció en que s’haja embarcat l’anàlisi. Pero típicament cada nova temptativa conduirà a un repertori les unitats del qual seran mes i més elementals.

Així per exemple, 1’UZisses es dete en el nivel1 de l’estructura microestilística i sintàctica del discurs narratiu, mentre que el Finnegun’s Wake es detindrà en el nivel1 de l’estructura morfologica dels elements mateixos del discurs, els monemes lingüístics-.

I la restricció que demana la uniformitat del criteri de producció del repertori Ièxic, al costat d’aquesta tendencia a que les seues unitats siguen cada vegada més simples i elementals, contribueix també al fet que l’estructura de l’opus es reduesca cada vegada més a una t&twu.

Ara bé, si examinem aquest procés a la Ilum de les intencions que presidien allò que mes amunt he anomenat moment crític de l’avantguarda, hom observara com aquest resultat contradiu aquelles intencions. Allò que justificava la definició de l’objecte com a estrictament immanent al sistema era l’aspiració d’eliminar els «malentesos» en la comunicació artística -la motivació original de tots els moviments d’avantguarda sembla haver estat la intenció d’eliminar les «males maneres. d’entendre I’art (la pintura, l’escultura, la poesia) que resultaven d’aquells enfocaments que referien llurs objectes a sistemes exteriors al mateix art-, la voluntat d’aconseguir el màxim de transpurència en l’opus, de manera que aquest exhibesca solament i exclusiva el sistema des del qual es produeix. Pero a la fi, el sistema, com a arbitrari, s’evapora darrera l’opus i aquest queda red& en la seua t&turització a pura opacitat.

He dit abans que la problemàtica de la textura, en el sentit més aviat físic que té el terme en escultura, podia considerar-se com una mena de ressonància d’aquesta altra problemàtica de la textura entesa com a sollicitació inherent a la condició d’avantguarda.

La intenció d’accentuar el caràcter d’imatge en la percepció de I’opus escultòric, en detriment de la seua corporeitat física, una intenció en la qual semblen resoldre’s els productes més típics de I’art cinètic dels anys seixanta, condueix a uns resultats d’alguna manera paradoxals.

En Iloc d’avancar (mes enllà de la pintura) en I’eix «virtual»/«material», d’avancar, dones, cap a la «representació» dún objecte preexisten& com he dit al principi d’aquest escrit (tot citant obliquament Leonardo), en la visió mental de I’artista, l’opus, convertit ara en textura, resta confinat al domini del material, tot i que de manera diversa, duna materialitat en la qual el treball d’execució, el testimoni de la intenció de l’escultor de crear un objecte físic individualitzat per la disposició corporal de les seues parts (per la seua figura, en el sentit físic del terme) s’ha esvaït .

Sembla, dones, que la tensió interna entre els factors que defineixen la hibridesa de l’escultura es irrenunciable, i que la temptativa de privilegiar allò que hi ha d’imatge o de representació, tot eliminant o ama20

gant allò que hi ha d’execució material, no sols falseja el caràcter material de l’objecte, sinó que acaba anullant-lo també com a representació.

Ja he explicat en l’apartat anterior com I’escultura d’Alfaro acut -adés sota l’espècie de color, adés sota la de cinetisme visuala aqueixa sohicitació textual que recorre el desenvolupament de l’escultura del nostre segle. Pero la textura en les obres d’Alfaro es troba contrarrestada, subordinada a un principi irreductible a ella, que és el que governa la composició de l’optrs com a objecte físic en la seua execució material.

Un principi que es pot anomenar principi de figurativitat.

La categoria de figura pot ser entesa de diverses maneres. En la tradició teòrica de les arts visuals poden distingir-se dues accepcions distintes: una, més pròxima al sentit que té el terme en el llenguatge quotidià, i que pot ser descrit com el conjunt de característiques que individualitzen, com a objecte percebut i representat, l’objecte al qual I’obra d’art fa referencia -típicament, segons lüs conservat en la tradició didàctica de les Escoles de Belles Arts, la figura humana-.

Una altra, propera a la tradició de la retorica, que podria ser descrita com a unitat o element tipus, investit d’un determinat poder d’atraure l’atenci de l’espectador i que vehicula, o és responsable per la forca de convicció (l’«esplendor», per emprar un terme clàssic) del discurs en algunes condicions.

Alberti en el seu tractat De Pictuva s’esforca a abracar aquestes dues accepcions dintre un model teoric unitari basat en la comparació de la pintura amb la poesia. Una temptativa en certa manera semblant pot trobar-se en els comencaments de la modernitat, en Wölfflin, en la concepció que hi ha sota la seua famosa distinció entre els principis d’organització de la forma del Renaixement i els del Barroc. Segons aquesta concepció, la forca de convicció amb la qual una determinada organització formal actua sobre l’espectador passa per un procés d’identificació del mateix espectador, en el seu propi cos, amb la disposició corporal de I’objecte contemplat.

A la llum del que hem dit més amunt quant a la identificació per la qual l’espectador reprodueix, en els moviments de la seua percepció, els moviments de l’artista en I’execució material de l’objecte, la concepció de Wölfflin sembla particularment adequada en el cas de l’escultura. En la meua opinió resultaria també particularment ihuminadora per tal de copsar aquest aspecte figuratiu que constitueix la clau darrera de l’escultura d’Alfaro.

La funció de les figures en l’escultura d’Alfaro (o en general, en les arts visuals) no s’esgota amb això. Hi ha també referències a configuracions naturals (ales, moviments del mar, moviments del foc, l’abracada humana...) o artificials (logotips en el sentit més ampli del terme). Es tracta propiament de condensacions polisemàntiques en el sentit que Della Volpe donava al terme.

21

1 és aquesta funció polisemàntica la que pot servir-nos de pont per passar del domini de la figurativitat, com a propietat inherent en l’organització física de l’op~s, a l’altre domini que, segons he dit abans, es trobava en ressonància amb aquest; el que es palesa en la problemàtica de la textura com a sollicitació inherent a la condició d’avantguarda.

Postulada l’absència d’un criteri de confrontació semàn tica -ho he dit més amuntres no deté el creador al llarg del procés recursiu d’anàlisi mitjancant el qual estableix els elements del seu repertori. Pero si, contra la prioritat de la textura, hom postula la prioritat de la figura, les figures com a nuclis de condensació polisemàntica indiquen un nivel1 on el procés d’anàlisi tendeix naturalment a dete nir-se. Constitueixen ponts «naturals», portes mitjancant les quals el creador pot sortir del sistema, de manera que els elements del sistema funcionen alhora com a indexs (en relació al sistema) i com a icones i simbo2s (en relació al que es troba fora del sistema). Contra l’avantguarda cal afirmar -i les obres d’Alfaro són, en aquest sentit, antiavantque aquesta dimensió d’estranyament o d’alteritat -d’higuardistesbridesa en el sentit més literalés més fonamental en la cristallització de l’optrs que la dimensió de sistematicitat o especificitat.

Per això és impossible determinar a priori -com la tradició estètica kantiana, de la qual les avantguardes en darrer terme deriven, havia cregutel nivel1 en que la funció estètica de l’art (d’un art determinat, o d’un determinat opus) és estable i troba el seu fonament.

L’artista no opera com el creador d’una llengua artificial -segons el paradigma favorit de l’avantguardasinó com I’orador que es mou estratègicament entre els nusos de l’ambigüitat del llenguatge natural, tot establint associacions, vincles i oposicions entre les figures que, en un estat més 0 menys potencial, hi troba, i el forca que diga allò que, per ell, es resisteix a dir. La historia de les arts ha anat individualitzant-se per mitjà per exemple, els perde « famílies de llengües» -en la ficció narrativa, sonatges o caràcters de la novel-la tradicional-, certs nivells preferencials de condensació semàntica. Per a l’artista, aquests nivells -híbrids ja per ells mateixos, determinats pel context, més que per una estructura sistemàtica internasón un punt de partida; pero en la creació de l’optrs individual haurà d’anar sempre més enllà -en la direcció d’una major hibridesa-, ja que la significació estètica només pot sorgir eventualment per una mena de tensió diferencial respecte dels nivells establerts de condensació semàntica -en l’Ulisses, per exemple, la tensió entre la manipulació estilístico-sintàctica del discurs narratiu, i el nivel1 dels caràcters o personatges (com en la novella tradicional), que és l’objecte de la violencia d’aquella manipulació i sense el qual la manipulació mateixa no tindria sentit.

Es el moment de recapitular.

Les consideracions que he fet al llarg dels tres primers apartats d’aquest escrit han estat una temptativa de delinear el sistema elaborat o descobert pacientment per Alfaro durant 22

IIESPlLL tot el seu desenrotllament d’escultor.

Deliberadament he tractat de mantenir-me dintre els termes de la tradició teòrica puvovisibilis que hi ha a sota de l’escultura moderna a la qual pertany Alfaro. En el quart apartat he tractat de mostrar els límits del sistema, la necessitat d’apellar a un principi de figurativitat que és irreductible a i d’alguna manera nega el sistema, si hom vol arribar a copsar la individualitat de cada obra, presa per ella mateixa.

Aquest principi de figurativitat pot ésser entés com un are que posa en relació les dues característiques que més contribueixen a singularitzar la situació d’Alfaro en l’escultura contemporània.

En un nivell, es recalza sobre l’èmfasi en l’estructura corpòria de l’objecte, com a resultat del treball material de l’escultor.

En un altre nivell, en l’obertura semàntica, la hibridesa constitucional per la qual l’opus remet a alguna cosa exterior al sistema des del qual ha estat constrult: a la historia.

«Tot és historia», ha dit Alfaro en una ocasió, tot referint-se a la seua escultura.

1 s’hi referia no sols a la historia de l’escultura -1’escultura grega, per exemple, que constitueix un dels punts de referencia preferits per l’artista-, sinó també i sobretot a la historia dels seus contemporanis -les passions, els desigs i aspiracions, la seducció per la bellesa dels homes amb els quals conviu i que es troben a prop d’ell.

TOMAS LLORENS

23

P

ER A UNA SOCIOLOGIA DE LA LITERATURA AL PAÍS VALENCIA

L

I

ANY 1975, un grup d’estudiants entusiastes i jo vàrem encetar un treball que, en aquells moments, ningú de nosaltres no hauria valorat mes en112 de l’acompliment dúna exigencia cívica: comentar a preparar la post-dictadura, el moment en que s’obririen les expectatives autonòmiques, el substanciós gir que la universitat es veuria obligada a donar per a posar-se a disposició d’una hipotètica Generalitat.

1 tot això, des del nostre -en teoria, no massa utilitarisector d’activitat: l’ensenyament de la Literatura a la Universitat de Valencia. El futurible gloriós moment exigiria -sens dubtetota una acumulació de dades, documentació i estudis parcials, sobre la situació de la nostra literatura i les expectatives de la seua normalització i desenvolupament: aquel1 banc de dades, en definitiva, que tota planificació cultural necessita com a suport. A mesura que el temps passà, que evoluciona la situació estatal, que el país pitjà a fons el pedal de l’accelerador de la seua 25

propia historia, va anar fent-se més i més palesa la necessitat d’eixamallò que calia elaborar no era tant un banc plar els plantejaments: de dades com el disseny d’una Sociologia Literaria del País Valencia.

Des d’aleshores hem anat fent camí, amb moltes dificultats, manipulant el nostre voluntarisme -a falta dún financament escaient, no hi havia molta més cosa a manipular-, i canviant contínuament, per això mateix, de collaboradors -estudiants, professors d’instituts i d’escoles CL’EGB, amics, etc.-.

El primer esborrany d’aquesta sociologia va eixir a debat en la 1 Escola d’Estiu del País Valencia i en la Universitat Catalana de Prada, l’any 1975. Ha madurat posteriorment en els meus cursets de doctorat de la Facultat de Filologia.

A hores d’ara, es troba a punt de l’espenta definitiva -la del financament, amb la qual comptarem, segons sembla-, una de les qüestions claus d’aquesta sociologia: l’anàlisi global dels comportaments lingüístics i lectors de la població del País. Al mateix temps, i amb la collaboració d’altres companys, hom esta donant els darrers toes a un llibre sobre la produccio literaria al País Valencia, de 1960 en& Amb la realització d’slquests treballs, una sociologia de la nostra literatura comenca a deixar de ser una utopia i, fins i tot, a aparéixer com un objectiu a l’abast.

L’article que segueix suposa un disseny global de les línies mestres d’una Sociologia de la Literatura al País Valencia (els problemes específics que troba, les necessitats a que pot donar resposta, etc.), alhora que una primera elaboració duna tipologia de l’escriptor d’aquestes contrades.

DOS MODELS

DE SOCIOLOGIA

DE LA LITERATURA

Una Sociologia de la Literatura ha apuntat, des dels seus- origens, en dues direccions: 1) La sociologia del fet Ziterari, és a dir, del funciomment literari, lligant aquest fenomen a la superestructura ideologica duna formacio social donada, tal com s’encarna en els aparells ideologics d’Estat i en el sistema institucional: des de I’aparell de poder (delegacions ministerials, diputacions i ajuntaments, en el nostre cas), passant pel sistema educatiu (de l’escola preescolar privada fins a la universitat), per les entitats culturals públiques i privades, per la dotació i funcionament de biblioteques i arxius, per l’organització institucionalitzada de festes i premis, pels mitjans de producció cultural (editorials, diaris i revistes, impremtes, radio i televisió) i de distribució (distribuïdores, circuits de locals, etc.), fins arribar als serveis culturals privats en petita escala: la llibreria, el quiosc, el cine-club. Pero lligant també el fenomen literari al seu cicle de producció, consum i reproducció: des de les condicions de producció de l’escriptor (origen de classe, resituació 26

ESPU actual, status professional i econòmic, procedencia geogràfica i grau d’integració en el seu entorn actual, llengua, nivel1 de prestigi social de l’ofici d’escriure. ..), passant pels canals de producció i difusió al seu abast (possibilitats d’accedir-hi, tipus de canals, llengua que s’hi parla), per les instàncies d’autoritat literaria (universitat, crítica, premis...), per la situació correlativa d’ambdues llengues tant a nivel1 material com ideològic, per la relació amb altres literatures (francesa, anglo-americana.. .) i amb la propia tradició literaria, fins arribar al problema clau del mercat literari, del gust dominant i del públic (grau de consolidació d’un públic lector en cadascuna de les dues llengues, tipus socio-econòmic del públic real, expectatives de creixement del públic o capacitat de determinades capes i grups socials per a incorporar-se al status de públic lector -joves, dones, classe obrera, camperolatamb un pes específic, grups portadors del gust dominant, insi tàncies d’influència i de receptibilitat, tipologia de les preferències i dels diversos gusts del públic, estratificació del concepte de públic, etc).

Es evident que tota aquesta problemàtica del funcionament del fet Literatura no és, funciona», segons els partidaris d’aquest li terari -«La tipus de sociologiaes troba afectada, al País Valencia, per dos problemes fonamentals que la travessen de dalt a baix: d’una banda, la coexistencia de dues literatures (en català i en castellà) i els problemes que se’n deriven; i de l’altra, la quasi inexistencia d’un fet literari articulat a nivel1 de país i, per tant, tots els problemes que planteja la concentració d’una gran part d’aquest fet en l’àrea metropolitana de Valencia, la precarietat de l’activitat i de l’estructura institucional literaria a les comarques, la desconnexió de gairebé tot l’àmbit provincial alacantí i, en definitiva, els diferents trets que, des dún punt de vista territorial, presenta el fet literari al país.

2) Al costat de la sociologia del fet literari, i en clara bifurcació, trobem la sociologia dels textos literaris: en aquest cas deixem d’interrogar-nos sobre el funcionament del fenomen literari com a fet social per a centrar tota l’atenció en els textos particulars i en la seua interrelació.

Cada text és considerat com una estructura significativa, i els problemes que hi són pertinents passen a ser: ide quina manera el text modela la societat en la qual s’ha produït? iQuina és la seua posició davant la ideologia dominant? ~1 davant de les ideologies dominades, ascendents o en decadencia? ¿Quin és el seu paper en la tradició lingüístico-literaria que reconeix com a propia? Les seues estructures formals i significatives, jcom s’articulen?

LQuines són les seues característiques específicament literàries? iQuina concepció del públic pressuposa? ¿Què pressuposa pel que fa a la vida, l’amor, la religió, el poder, les classes socials, la nacionalitat, la literatura, el medi ambient o la societat en el seu conjunt? iCorn és «usat» tal 0 tal altre text per la crítica? {Quina és la seua repercussió ideològica i literaria? iCorn s’enfronta a la llengua? > 27

LA LITERATURA AVUI, AL PAfS

CATALANA, VALENCIA

Si el tipus 1 suposa una sociologia de la producció i el consum literaris en una formació social determinada, que produeix i consumeix, entre altres objectes, productes literaris, el tipus 2 suposa una sociologia del text literari com a objecte socialment específic, és a dir, estetic. Ambdues perspectives, si bé històricament s’han situat com alternatives (a causa de la disjuntiva de fons que suposaven les seues concepcions, tant del text com del discurs literaris), no són teòricament -des duna reformulació de la teoria, és clarincompatibles.

Es més, personalment cree que, en les condicions molt particulars en les quals ens trobem al país -compromesos com estem en un objectiu històric, com és la consolidació del nostre retrobament cultural i la seua transformació en un projecte radicalment comunitari per no és suficient la tasca acomplerta del diagnòstic, als anys propers-, a treballar en el sentit de les per fonamental que siga; cal comentar expectatives latents desvetlades per l’anàlisi de la realitat, tratar les línies d’acció que poden potenciar la realització d’aquestes expectatives i, finalment, valorar críticament la resposta que estem donant, a hores d’ara, a aquestes expectatives: la Literatura té al país una missió històrica -per grandiloqüent que puga semblar aquesta declaració-, la mateixa que ha tingut en els grans moments de les crisis espentar el procés ascendent de la cultura en llengua històriques: catalana, lligat molt específicament al procés ascendent de les capes populars.

Ajudar a articular aquest nou bloc històric -amb característiques de classe (com l’alianca de les forces de la cultura i del treball), pero tambe amb característiques nacionals-, capac d’exercir l’hegemonia cultural i ideològica, àdhuc des de posicions no dominants en l’aparell de poder. Nodrir-lo d’objectius aglutinants; abastar-lo de motors ideològics; proposar-li, ja des d’ara, uns models estètics amb capacitat d’identificabilitat, per als diversos grups i capes socials, i amb projecció progressiva (no es tracta simplement de recuperar el folklore, sinó d’absorbir-lo des d’una nova perspectiva, de re-llegir-lo i de re-interpretarlo des de la sensibilitat i els pressupòsits mentals del nou bloc històric, amb la seua dimensió urbana i industrial), una projecció lligada a un concepte de cultura nacional-popular, l’estructura dominant del qual haurà de trencar necessàriament amb la concepció tradicional (burgesa) de la cultura, per més que siga capac de readaptar-ne els elements més positius (pero no la perspectiva des de la qual s’ha articulat històricament: l’individualisme, bé transcendental, bé positivista).

Els escriptors, en una etapa de canvi i de pregona transformació social, estan obligats a definir-se. 1 aquells que se senten Iligats orgànicament, o afectiva, als interessos del nou bloc ascendent, hauran de 28

passar lògicament des d’una situació, que hom podria qualificar d’administració i gestió dels béns culturals heretats (que provenen de l’únic model cultural plenament articulat, el de la burgesia, per mes que els 40 anys de feixisme hagen amagat la dimensió de classe de la cultura estètica que hem heretat, i hagen permés que la simple defensa de la Cultura, amb majúscules, tingués una connotació progressista); des d’una situació, en la qual els escriptors són bàsicament els funcionaris d’un sistema de formes i de valors estètics que renoven permanentment, pero reproduint-lo en els seus esquemes últims, a una situació en la qual recobren el paper dirigent dels grans períodes de transició històrica (el Renaixement, el Romanticisme, el primer Realisme...), en els quals les classes ascendents no tenien encara un sistema ideològic establert i coherent, una concepció del món articulada i completa, unes regles de joc estètiques definides, un model d’anàlisi i explicació de la realitat, i reclamaren les aportacions dels seus intellectuals (des de la Religió o la Ciencia, fins a la Literatura), perquè d’aquestes aportacions depenia, en bona mesura, la propia cohesió del bloc.

La literatura, al País Valencia, ha de participar en aquest paper d’avantguarda.

Es la seua responsabilitat.

L’actitud d’autocomplaenca pel simple fet d’escriure en català, l’elogi indiscriminat i obligat del crític davant dún Ilibre escrit en català, propi de I’etapa precedent, per motius obvis, han de deixar pas a una valoració crítica de la nostra literatura, exigint responsabilitats davant de les necessitats i les expectatives d’un públic lector en formació i en situació encara precaria, pero latent en l’accelerat moviment del nostre projecte nacional. La mateixa idea, tan generalitzada, de la Literatura com a discurs inútil, com a activitat intransitiva, com a fet estètic i transhistòric, no tacat per la realitat (0 la conseqüència, més astuta, que no pot canviar les seues condicions de producció i recepció, si no es produeix abans una transformació del conjunt social), és una idea Iligada a la concepcib burgesa de la cultura com «un valor universal, no sotmés a les lleis vulgars que regulen la realitat material», que no admet la concepció de qualsevol acte de producció estètica com a resultat d’una praxi sobre la realitat.

A aquesta concepció, que entén la literatura com la forma més sofisticada d’interpretar subjectivament el man, haurem d’aprendre a oposar-li la concepció d’una literatura que pretén de transformar-lo.

Per aquestes raons ens sembla tan necessària avui una sociologia del tipus 2, els resultats de la qual haurien de ser contrastats amb els de la sociologia del tipus 1. En definitiva, tal com la concebem, una Sociologia de la Literatura al País Valencia suposa un programa de tres fases: 1.“) La interpretació del creixement cultural i literari des de les primeries de la dècada dels seixanta, constatant-ne les caracteristiques i, molt especialment, els desajustaments produYts, tant en el marc dels 29

productes literaris -la poesia, el teatre o l’assaig, varen desenganxar més aviat que no la novellacom en el de la infraestructura -mentre creixia considerablement la dotació de llibreries per tot el País, i es transformava el concepte mateix de llibreria, I’oferta industrial de Ilibres, revistes o diaris, romania estancada, quan no travessava moments de regressió-, o entre infraestructura i producció -un ben exemple l’aporta el teatre: la multiplicació, sorprenent, de muntatges i representacions entre 1970 i 1974 enmig d’una continuada i esfereidora precarietat de les condicions de producció i distribució teatrals: locals, financament, circuits comercials, legislació sobre les representacions.. .

2.“) La descripció i explicació de l’actual estructura cultural i literaria del País Valencia, d’acord amb les línies esbossades en la sociologia del tipus 1, que permeta d’aprehendre els trets bàsics (lingüístics, i dibuixar, a territorials, socials, productius.. . ) del nostre fet literari més, el programa d’una política de planificació.

Aquesta política hauria d’emprendre, a més de la normalització lingüística a tots els nivells (condició bàsica de qualsevol altra activitat), el reconeixement de I’interés públic, i l’ajut conseqüent, de determinades entitats i activitats literàries, l’assessorament i la coordinació de tota la xarxa de premis literaris municipals, la redefinició dels grans premis de. financament públic, la reforma dels plans d’estudi de tot el sistema educatiu (valorant adequadament la literatura catalana), l’elaboració dún pla de biblioteques i arxius, la promoció de la producció editorial en catala, la utilització dels mitjans de comunicació públics per a difondre i popularitzar la nostra literatura, el recolzament a fórmules cooperatives d’edicio, de distribució, d’explotació de locals, el foment de les iniciatives teatrals (tallers, cooperatives, escoles) i la conveniencia o no de crear un Teatre Nacional Valencia (tot i que no m’agrada aquest titol), la coordinació de la política pública a nivel1 de país, una especial atenció per tal de potenciar la descentralització de I’activitat literaria, i la plena i específica incorporació de les comarques a aquesta activitat.

3.“) L’anàlisi de la producció literaria en català al País, per tal de definir les seues característiques, tant estètiques com sociologiques, contrastant-les amb les característiques de l’actual públic lector i les expectatives del conjunt de la població, i permetent que aquells escriptors o crítics, que ho desitgen, se situen en una perspectiva integradora (la qual cosa no suposa, de cap manera, fórmules programatiques, receptes o qualsevol altre tipus de dirigisme literari; una perspectiva de treball no prefigura les formes concretes de la seua realització).

UNA TIPOLOGIA

DELS

ESCRIPTORS

L’any 1976, un equip d’estudiants de segon curs va passar, a escriptors valencians, una mena de test, que no suposava una llista tancada 30

de preguntes, ni tan sois la formulació explícita d’aquestes. Es possible que, en els resultats, puga haver influit la manca d’experiència professional deis estudiants o la manca de plena representativitat de la mostra (alguns escriptors no volgueren contestar, a altres no arribaren); també és possible que alguns deis enquestats haja canviat d’opinió d’aleshores en@, o que els estudiants no arreplegassen amb tota la precisió adient les respostes. En qualsevol cas, i tenint en compte que no es tracta més que d’una primera mostra destinada a formular una hipòtesi -que hauria de ser posada a prova en un major nombre de casos-, i que la nostra anàlisi es mou generalment forca allunyada del detall concret, per tal de dibuixar els grans -i només els granseixos d’una tipologia de l’escriptor al País, cree que varen fer un bon treball i que les 14 enquestes que jo vaig seleccionar (per les garanties que oferien) permeten aquesta primera elaboració tipològica.

L’ESCRIPTOR,

COM A FET SOCIOL~GIC

Entre els 14 enquestats manquen alguns noms realment representatius (Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Miquel Peris i Segarra, Emili Rodríguez Bernabeu, Lluís Apera, Amadeu Fabregat, Rodolf Sirera, etc.), sobretot els noms més caracteritzats entre les posicions conservadores (la mostra peca de «progre»).

De totes maneres, aqueils que respongueren formen part, tots, deis noms més importants de la literatura en català al País Valencia.

Les primeres constatacions parlen per eiles mateixes: la immensa majoria té el lloc de treball a Valencia (és cert que incideix en aquesta constatació la poca quantitat d’enquestes realitzades fora de l’àrea metropolitana, pero no és menys cert que una exploració més extensiva donaria el mateix resultat, amb poques variacions).

Desequilibrada situació que, si bé és perfectament explicable per les condicions de precarietat de la nostra infraestructura literaria (concentrada en bona mesura a Valencia), contrasta amb un fet cada dia més observable, tant en els ambients intellectuals (un percentatge molt alt d’escriptors i de gent de teatre procedeix de les comarques) com en la propia producció literaria (de les nou novelles que, des del 1974, han estat produïdes en el marc de la -per fi- nova novekla valenciana, vuit narren bàsicament sobre espais comarcals: El bou de foc, Els cucs de seda, Dentadura postissa, Matèria de Bretanya, Ramona Rosbif, Mari Catúfols, Això diu que era i Rondalla del t-etorn. Només Assaigs d’aproximació a «Falles folles fetes focu és una novella d’àrea metropolitana).

Tot això reflecteix fins a quin punt les comarques són avui un poderós motor de la renaixenca literaria, i fins a quin punt, igualment, aquesta font nodridora, de caire comarcal, podria ser agostada per la «normalització» d’un centralisme monopolitzador.

Es forca significativa, en aquest 31

sentit, l’escassa presencia de les comarques, tant entre els escriptors com entre les obres en llengua castellana al País Valencia.

Una segona constatació era la desproporció, en 1976, entre poetes i assagistes per un costat, i novel-listes i escriptors teatrals per l’altre.

La incorporació, posterior al 76, de nous novellistes (Isa Trolec, Rafael Ferrando, Josep Piera, Vicent Franch, Ferran Cremades) ha millorat la situació de la novel-la (encara que també han aparegut nous poetes, i en major quantitat que novellistes).

El teatre continua en una situació de precarietat.

La situació de la novella en castellà és més greu: hi més novellistes (deixem a part el problema de la ha, segurament, qualitat), pero molt més heterogenis generacionalment, alhora que estilística, i res semblant a un moviment jove de renovació: Gil Albert, E. Nácher, E. Cerdán Tato, J. L. Aguirre, N. Ramírez, P. de la Peña, V. Orenga, A. Prometeo...).

El mateix passa amb el teatre. La poesia, en canvi, ha experimentat, en els últims anys, una poderosa empenta jove.

La importancia del factor jove és avui indubtable en totes dues literatures, tot i que les piràmides d’edat difereixen significativament.

En la literatura castellana pqdem trobar percentatges equilibrats en cadascun dels nivells de la piràmide, i la presencia dels joves menors de 30 anys no és excessivament desproporcionada.

En la literatura catalana, el cim (majors de 56 anys) esta ben nodrit, apareix el collapse entre els 50 i els 40 anys, i s’eixampla la base poderosament entre els 35 i els 26, i àdhuc entre els 26 i els 20. En la literatura en castellà -pràcticament sense dirigents madurs, incontestats a nivel1 de país (caldria subratllar, pero, el prestigi tarda de Juan Gil Albert)-, els mecanismes de reproducció literaria funcionen plenament (l’àmplia base jove de la piràmide ho demostra), moguts per motors situats, fonamentalment, entre els 40 i els 30 anys. En la literatura en català destaca el prestigi, de vegades mític, dels escriptors degans, i l’impuls (en l’altre pol de la escala generacional) dels escriptors més joves. Entre aquests dos pols, evidentment, hi ha tota una generació (avui entre els 45 i els 3.5 anys) que ha jugat un paper històric en la recuperació cultural, pero que I’ha jugat més a partir de l’assaig, l’ensenyament o la política, que no a partir de la literatura creativa (tampoc el cim no es caracteritza per I’especificitat literaria: Enrie Valor, Carmelina Sánchez-Cutillas i pocs més).

En aquest sentit, molt probablement, una piràmide dels intellectuals (en sentit ampli) que, al País Valencia, han fet de la recuperació lingüística un objectiu prioritari tindria un caràcter marcadament ideològic dels 35 anys cap a dalt, i més especialitzat (amb un major pes de I’activitat literaria) dels 35 cap a baix. També molt probablement, una mostra exhaustiva de la literatura creativa al país, de la guerra en@, ens mostraria que els corrents de renovació literaria han passat, al llarg dels anys 60, per la literatura en castellà (hi ha, és clar, excep32

cions: cap més palesa que la de V. Andrés Estellés), i que és en les darreries dels 60 i al llarg dels 70 quan la literatura en català inicia de la conservació de formes literàries un canvi qualitatiu important: arcaïtzants a una dinàmica d’avantguarda.

Si la major part dels escriptors de parla castellana que vàrem enquestar reconeixien provenir de classe burgesa (potser, una mostra mes ampla donaria un resultat divers), dels catorze escriptors de llengua catalana enquestats, onze reconeixien procedir de diverses capes populars -sis de la petita burgesia, quatre de la classe treballadora (un d’ells, duna família de Ilauradors esdevinguts obrers), un de menestralsi tres només es reconeixen provinents dúnes capes mitgesaltes, no tant pel fet de ser propietaris com per les professions liberals dels pares. La constatació, si es confirmas sobre una mostra major, és forca significativa pel que fa al component, molt específicament popular, en la literatura catalana feta al País Valencia.

La procedencia geogràfica dels pares és majoritàriament valenciana: en el cas dels escriptors en castellà, un 27 O/o havia nascut fora, i gairebé tots ells tenien ascendencia directa forània; només dos (Juli Leal, de pare immigrant de Conca, i Carmelina Sánchez-Cutillas, de mare procedent de Cartagena) tenen una ascendencia directa i parcial aliena al país.

Per activitats professionals, destaquen els ensenyants: M. Sanchis Guarner, Joan F. Mira, Joan Navarro, Juli Leal, Enrie Sebastià, Manuel Molins i Josep Lluís Sirera (aleshores, estudiant).

La resta ofereix una gran dispersió: treballadors, els membres del grup Plujal; professional assalariat, D. Canet; estudian& Marc Granell; home de negocis, Joan V. Cubedo (de L’Entaulat); mestressa, Carmelina Sánchez-Cutillas.

Dos declaren que viuen de la ploma: Joan Fuster i Enrie Valor. En el moment de passar l’enquesta, Josep Gandia Casimiro treballava en una editorial.

L’ESCRIPTOR COY A INTEL'LECTUAL

*

Entre les enquestes contestades pels escriptors en llengua castellana es podien distingir quatre concepcions, relativament pures, de la funció de l’intellectual en la seua societat. * Aquestes ratlles utilitzen un concepte d’intellectual que s’acosta molt al de xforca de la cultura»: l’intelkctual es un producte del principi de la divisió social del treball, i apareix com l’encarregat (per la classe que domina la societat, o per qualsevol altra classe, o àdhuc per algun grup social determinat) de les relacions superestructurals del seu àmbit, és a dir, de la producció ideològica, del manteniment, gestió, expansió i reproducció d’aquestes relacions superestructurals. No es, dones, una definició tradicional, ni té l’amplitud de la definició gramsciana. 12s obvi, d’altra banda, que en aquesta caracterització cap tota una serie de subtipus:

33

La primera definia I’intellectual en un sentit qualificable de liberal, és a dir, com a dipositari d’una cultura (o ciencia, o coneixements) acumulada al llarg dels segles i que administra com a membre d’un grup social reduït (élite espiritual en uns casos, simples especialistes en els més moderats), no lligat a cap classe; els interessos d’aquest intellectual són de tipus vocacional, no socio-economics, i no es troba plenament identificat amb una realitat deshumanitzadora, tecnificada, mecanitzada o de masses. El seu treball, en tot cas, té la missió de transmetre la cultura que administra, i orientar amb ella el conjunt de la societat (la humanitat).

Un segon cas seria el dels escriptors automarginats o maleits, els quals se situen davant de la realitat social com si es tractàs duna forca hostil i no reconeixen cap utilitat a l’intellectual -«veu que clama en el desert»el qual no representa ningú i, en el millor dels casos, resulta una entkat excèntrica, conscientment revulsiva i epatant.

Un tercer cas és el dels dissidents: intellectuals que qualifiquen de pecat original la vinculació a una classe, la burgesia, contra la qual se rebellen, per-ò’ sense alternatives.

Posar-se al servei de la classe antagònica (el proletariat), trencar amb la cultura rebuda, no sols és una utopia en les actuals condicions, sinó que, a més, se senten incapacos i pensen que seria un gest gratuït i inútil. Agafats en la seua contradicció, de la qual són plenament conscients, troben, com a única via d’eixida, una postura de denúncia i testimoni, un treball de desalienació collectiva.

La quarta concepció és la d’aquells que es defineixen com a trebaIladors de la cultura. L’intellectual pertany a un grup social creat per la divisió social del treball, i sobre aquest grup opera un procés d’assalariament que l’extrau progressivament de la seua vinculació (com a gestors ideològics) a la classe dominant i l’acosta a les classes treballadores. En la presa de consciencia (que no es dóna de forma homogènia en tot el grup) d’aquest procés de transformació troben la seua funció com a intellectuals orgànics del bloc popular: el qüestionament de la cultura dominant i l’elaboració de noves propostes culturals adequades als interessos de les capes populars.

Al capdavall, I’aportació ideològica per a la substitució del model social capitalista pel socialista.

Els termes de les caracteritzacions precedents han estat trets de les pròpies paraules dels enquestats i no constitueixen, de cap manera, una elaboració científica.

Pero, a partir d’aquests termes, podem organitzar tot un sistema de trets distintius, articulats mitjancant una serie d’oposicions estructurals, que permeta definir amb un cert rigor des del professional liberal fins a I’artista independent o el psicòleg d’empresa.

Per tant, tot el que segueix no s’ha d’entendre com a relacionat amb l’activitat específica de l’escriptor literari (subtipus de I’intellectual), ni amb la funció àmplia de l’intellectual. L’aspecte professional de l’activitat específicament literaria, i la seua anàlisi sociològica, ceran objecte d’un altre treball.

34

el tipus bàsics de concepció de la funció intellectual.

En aquesta primera aproximació, resultaria massa aventurat reduir els trets a oposicions binàries i establir tot el conjunt de regles generatives adients, pero és indubtable que una mostra més representativa i un test més acurat permetrien la definició d’una gramàtica de la funció intellectual.

De moment, i a la vista dels nostres materials, ens limitarem a segmentar el camp de les opinions rebudes, seguint l’esquema característic de la comunicació.

Distingirem, per tant -en la concepció de la funció de l’intellectual, entesa com un conjunt o frase-, els subconjunts (sememes) següents: 1. El Destinador (l’inteklectual mateix), que pot ser contemplat com a membre integrant d’un grup social diferenciat, en el sentit de no Iligat als interessos d’una classe social determinada ( +De); o com a no integrat en cap grup social diferenciat (-De), bé perquè hom el relaciona directament amb una classe social, que és considerada el seu emmarcament pertinent (-De& bé perquè hom l’exclou de qualsevol emmarcament de grup o de classe (-De,).

Hi ha un últim cas: aquel1 intellectual que es defineix com a membre dún grup social, originàriament arrelat en una classe social (la burgesia o la petita burgesia), pero que sofreix un procés de desclassament i acostament a una nova classe (el proletariat); ja que el procés és gradual, contradictori i desigual al llarg del grup social, no podem considerar aquest cas com un subgrup de ( +De), sinó com aquel1 subconjunt en el qual es neutrali tza transitòriament -i mentre no culmine el procésel tret distintiu de “grup social desclassat» i el de «cIasse social determinada» (*De).

Es evident que, en alguns individus d’aquest subconjunt, ens trobarem més pròxims a (+De) que no a (-De& en altres, serem més a prop d’una definició de tipus (-De& i, finalment, en altres els caldria ja una caracterització (-De,).

Considerats conjuntament, em sembla que la definició més escaient és la de (*De).

2. El Missatge: allò que l’intellectual comunica (cultura, ciencia, coneixements, literatura.. ., encarnats en obres -textsconcretes). Cal distingir, per un costat, cultura com a valor no problematitzat, definit en abstracte o pressuposant el caràcter evident del seu concepte; la cultura, en aquest cas, roman deslligada de quasevol marca de classe, és universal i patrimoni de la humanitat sencera (+M).

Per un altre costat, aquells que entenen la cultura d’una formació social determinada com a cultura de la classe dominant (-M) i que, en conseqüència, l’accepten (-MI), la critiquen per tal de millorar-la (-Mz), la refusen sense alternatives (-MJ) o intenten substituir-la per una altra que siga representativa dels interessos i de les expectatives d’una de les classes socials dominades (-M4).

3. El Destinatari.

Ha de quedar perfectament clar que el concepte de destinatari -en el cas dels escriptors en llengua catalana i de «literatura creativa»no és identificable amb el concepte de public. Una cosa és el públic, al qual es dirigeixen específicament, com a especia35

i una altra cosa, ben diferent, el destinatari listes del quefer literari; social que assumeixen, no en tant que especialistes, sinó en tant que intellectuals.

El concepte subjectiu del públic literari ha de ser considerat en el marc d’una sociologia de la professió literaria.

En el cas del Destinatari, distingirem: la tasca intellectual esta dirigida, bé a la «human.itat», sense més explicitacions (+Di), bé a un grup o classe social (-Di), que pot ser el propi grup dels productors de missatges culturals (-DiI), una classe social o fracció específiques (-Di& o tot un bloc de grups, capes, fraccions i classes socials (-Dis).

4.’ El Canal, a través del qual es realitza el treball intellectual consistent a transmetre missatges (culturals, científics, ideologics, etc.) a un destinatari; en una paraula, la via organitzativa de la comunicació.

Aquesta pot ser concebuda com una via individual, independent de qualsevol associació, grup de pressió, partit polític, etc. ( +Ca), o com una via collectiva, que exigeix una praxi organica en un cert nivell, una «organització social« (-Ca).

En aquest últim cas, resulta de gran interés distingir entre aquells qui creuen que una forma massa orgànica -i especialment si és políticade la praxi coarta la llibertat de l’intel-lectual (-Ca,), i aquells qui, contràriament, pensen que el compromís intel-lectual pot enriquir-se amb la praxi política organitzada (-Ca,).

5. El Codi, mitjancant el qual la comunicació es fa possible, en permetre que Destinador i Destinatari es troben en possessió d’un mateix sistema ,de producció i interpretació dels missatges. Aquest es, possiblement, l’aspecte més complex i menys formalitzable (per la dificultat de precisar-ne les dades, així com pel fet que compromet el sistema sencer de les relacions socials) de la funció de l’intellectual.

Hi distingirem, únicament, dues posicions: la d’aquells qui pensen que el codi funciona sense interferències i que la comunicació Destinador-Destinatari s’hi produeix fluidament (sense pèrdua d’informació en el pro&) i, per tant, amb un nivel1 de màxima rendibilitat per a l’esforc de l’intellectual (+Co); i la d’aquells qui, ben al contrari, troben que la comunicació, en la formació social valenciana, no funciona correctament, sinó que es troba obstaculitzada per tota una serie d’interferències, a causa de les quals el Destinatari elegit no pot interpretar (de vegades perquè no sap, de vegades perquè no la rep, de vegades perquè la rep malament) adequadament la comunicació emesa (-Co).

6. Per últim, l’objectiu pragmàtic (en el sentit de la teoria de la comunicació) perseguit pel treball de l’intellectual.

Podríem establir ací una primera gran oposició: el perfeccionament de l’actual model de societat (+0) o el seu qüestionament (-0) bé des de l’escepticisme i el nihilisme (-01) bé des de la perspectiva de la seua transformació i substitució per un de nou (-02).

Totes les posicions admeten opcionalment (no obligatòriament) l’afegit de l’autorealització personal (0').

Transcrivim en forma d’arbre tot el sistema descrit (esquema 1).

36

La concepció que alguns intellectuals tenen de la funció intellectual queda, d’aquesta manera, definida com una frase de sis membres obligatoris, cada un dels quals és desenvolupable en una serie de trets distintius que formen estructures semàntiques.

Es obvi que una elaboració amb major riquesa de dades hauria de conduir a la formulatió explícita de les regles que permetrien de combinar tots els trets distintius, per tal de generar totes les concepcions possibles i suprimir aquelles impossibles o absurdes (una regla de selecció hauria de prohibir, per exemple, la generació d’una concepció com FI + (-De,) (-M3) (-DiI) (-Caz) (-Co) (-OI), perquè teòricament sembla prou absurd que algú conceba (+> la funció intel-lectual (FI) com el treball d’un intellectual insolidari (-De& amb un concepte purament negatiu de la cultura dominant (-Mj) -dirigit únicament i exclusiva als proels quals, a més, no disposen de la capacitat pis destinadors (-Di’, d’absorbir i d’interpretar el seu missatge (-Co)-i amb un objectiu revulsiu (-OI), i que tot això ho faca des d’una praxi collectiva plena (-Ca,), establint sobre bases fermes la tipologia de la funció intellectual.

Si ara tornem al punt de partida i observem la classificació que, com a hipòtesi, s’establia dels intellectuals de parla castellana, podem assegurar que es tracta d’una classificació intuitiva en quatre tipus purs.

La concepció íibera2 tindria l’arbre que consta a l’esquema número 2.

ESQUEMA

2

Concepció liberal

De

M

Di

1 (4-M) l 1 (+De)

AA

(+Di)

(t Ca)

En ella hi hauria

(--Cd

(+Co)

(-Co)

i

cta

(0’)

una part invariable, comuna a tot el tipus [( +De) «Els intellectuals componen una elite social, independent de les classes, que assumeix la Cultura de la Humanitat per tal de transmetre-li-la i, d’aquesta manera, perfeccionar-la.»

1 una part variable que diferencia diversos subtipus: «La llibertat de l’intellectual, necessària per a la seua funció, es veu compromesa per qualsevol tipus de praxi organitzativa» (+Ca). 0: «La llibertat de l’intellectual, neces-

(+M) (SDi) (+O)l:

38

LESPILL sària per a la seua funció, requereix formes organitzatives de treball per tal de fer-la més productiva, pero no admet la militancia política, ja que coarta aquesta llibertat» (-Ca,).

1: «L’orientació que l’intellectual exerceix sobre el conjunt de la Humanitat és acceptada per aquesta, la qual premia els intellectuals amb el reconeixement social del seu treball» ( +Co). 0: «L’orientació que l’intellectual exerceix sobre el conjunt de la Humanitat no sempre és assumida per aquesta, sinó que s’hi produeixen interferències, desajustaments i incomprensions, per diverses causes (intolerancia i fanatisme, alienació, censura, massificació, ignorancia.. .)x (-Co).

Les concepcions dissident, malei’da i del treballador de la cultura, consten als esquemes núms. 3, 4 i 5, respectivament.

ESQUEMA Concepció

(+De)

(-Da)

(-ib)

(-Md

dissiden t

(-Di*)

( fea)

ESQUEMA Concepció

De

M

3

(-Ca4

(-Co)

C-02)

co

0

(0’)

4

malei’da

Di

Ca

1 _ _(-MI) l _ _(-DiI) l _ (+ca) I 1 _(-01) l (O')_ - (-Da) (-co) 39

CESPILL ESQUEMA Concepció

M

De

A (2 De)

(-De:)

1

(-MO

del treballador

Di

5 de la cultura

Ca

1

1

(-Di,)

(-caz)

CO

1

(-Co)

0

l

C-02)

(0’)

Dones be, entre els escriptors valencians enyuestats apareixen amb tota claredat una sèrie de característiques significatives.

Reproduint l’arbre de conjunt, i adjuntant a cada terminal els noms dels escriptors tal com ells s’autodefineixen, obtenim l’esquema 6.

Dos grups es diferencien clarament pel que fa a la concepció del Destinador, del Missatge, del Destinatari i de l’objectiu.

Per un costat, un concepte de la cultura com a valor universal (ciencia en el cas de Sanchis Guarner; literatura en els de D. Canet, M. Granel1 i J. Leal), creada, mantenida i reproduyda per un grup social especialitzat, amb interessos vocacionals i genèricament cívics. Aquest assumeix un objectiu d’orientació, perfeccionament o millorament de la humanitat, la qual té, en conseqüència, un paper passiu, receptor, respecte a aquest treball.

En aquesta posició trobaríem Sanchis Guarner, entre els escriptors degans, i Doménec Canet i Juli Leal, entre els joves. Dues variants significatives són les d’Enric Valor, que difereix en la condició del Destinador (no hi ha un grup social diferenciat d’intellectuals; el1 es considera immers en el poble i formant part de les capes populars), i de Marc Granel1 (que, si bé acceptaria teòricament l’objectiu de transformar la societat (-OZ), no creu que l’inteHectua1, i encara menys l’escriptor, siga un instrument adequat per a assolir-ho; a tot estirar, té una funció d’avantguarda i conscienciació, pero no respecte a les classes socials que la poden transformar, perquè aquestes estan aïllades de la tasca dels intellectuals).

En tot cas és molt significatiu observar com en cap d’ells no es dóna el model pur: ( +De) ( +M) ( +Di) ( +Ca) (+Co) (-i-O>. P ro b a bl ement, l’explicació deu estar en el caràcter pregonament compromés, crític, de l’intellectual davant un Destinatari ignorant, alienat per la manipulació a que ha estat sotmés, i oprimit en la utilització dels seus codis lingüístics i nacionals; això comporta tota mena de desajustaments, entre l’intellectual i la comunitat social, que han de ser acarats de manera compromesa i crítica per l’intellectual.

40

CESPILL Heus ací, com a exemple, el cas de Sanchis Guarner, el qual subratlla l’acorralament de l’home de «lletres» en una societat profundament mecanitzada; davant d’aquesta situació, proclama el deure d’aprofundir el compromís de I’intellectual (malgrat l’oposició de la societat), per tal de perfeccionar la humanitat amb el seu esforc (esforc de rigor, basat en la solvencia científica, així com en l’esperit de tolerancia).

Subratlla després el compromís amb l’època i analitza el cas del País Valencia («una de les comunitats pitjor estructurades intelIectualment»), que ignora o àdhuc persegueix els seus intellectuals més autèntics i penja medalles dels pits més inútils, i on els 110~s dirigents sovintegen en mans d’«intelIectuals» incompetents i, en últim terme, manipulats pel poder polític.

L’altre grup troba la seua homogeneitat en una concepció de la cultura (la ciencia, la literatura...) impregnada pels interessos de classe: la cultura mai no és innocentment universal, ni s’escriu amb majúscules, sinó que esta lligada a la tasca de dominació dúnes classes socials sobre les altres; la qual cosa motiva que aquells intellectuals que han pres posició al costat de les classes dominades contemplen llur treball com un treball, per una banda, de desalienació d’aquestes capes respecte a la cultura dominant, posant-la en qüestió; i, per I’altra, d’elaboració de noves propostes culturals (i en general, d’una concepció global nova de la cultura), que responguen als interessos i les expectatives de les classes dominades.

Aquest grup troba la seua homogeneïtat en una concepció del Destinatari com a bloc format per allò que hom anomena «capes populars»; en una concepció, en definitiva, d’un Objectiu pragmàtic de transformació de I’actual societat capitalista i la seua substitució per un model (poc especificat) socialista.

Aquest grup presenta, tanmateix, dues variants en la concepció del Destinador.

Uns se situen, simplement, com a membres indiferenciats de les capes populars (Valor, Cubedo), o àdhuc d’una classe específica: la treballadora (Molins).

Altres, en canvi, subratllen el procés de desclassament del grup social dels intellectuals (l’origen del qual se situa generalment en la petita burgesia, pero funcionalment al servei de la burgesia) i d’acostament (tant per raons objectives -en tant que productors de plusvàlua i, per tant, explotatscom per raons subjectivoideolàgiques) a les classes populars, a la recerca de reclassament, procés dialèctic i ple de dificultats: J. Ll. Sirera, Sebastià, Mira, el grup Pluja, o Gandia Casimiro es trobarien en aquesta posició.

Els quatre conceptes esmentats suposen un bloc mental que estructura dues grans opcions oposades. No passa el mateix amb els dos conceptes restants, Canal i Codi, en el primer dels quals constatem canvis de posició individual, i en el segon, posicions proximes a la unanimitat.

Referint-nos al concepte Canal, Sánchez-Cutillas, Navarro i Canet, contemplen una via de praxi individual.

Sanchis Guarner és I’únic que afirma la necessitat de formes d’organització (els intellec42

CESPILL tuals haurien d’esdevenir un grup de pressió, basat en I’esperit d’equip, la tolerancia i la solvencia científica), per tal de multiplicar l’operativitat social de llur treball, pero, alhora, considera restrictiva per a la Ilibertat intellectual la militancia política.

Els altres (Valor, Fuster, Granell, J. Ll. Sirera, Sebastià, Gandia Casimiro, Mira, el grup Pluja, Leal i Molins) no sols afirmen la dimensió essencialment política de l’activitat intellectual, i específicament de la literaria, sinó que fins i tot -i al marge de la seua situació de militancia o no militancia organitzadahi reconeixen, bé una necessitat, bé una conveniencia, bé un enriquiment, tot subratllant la necessària relació de flexibilitat amb les ortodòxies doctrinals.

En el Codi -exceptuant el cas ben curiós d’Enric Valor (*El poblc valencia estima l’escriptor, respecta l’intehectual.. . »), per al qual la comunicació intehectual-poble no presenta sinó problemes tècnics (la circumstancial falta. d’alfabetització i de preparació cultural del públic específicament literari de parla catalana)-, la resta és unànime a subratllar les dificultats de la comunicació.

En general, les interferències de en lüs del Codi són de tres tipus: la manca d’una infraestructura producció i reproducció, de difusió i consum de cultura en cata& al País (insuficiencia de canals i manca d’estructuració i projecció del codi); la situació ambigua de l’intellectual en les relacions de classe, per una banda, i, per l’altra, l’exclusió de les capes populars del consum cultural més sofisticat (elitisme del codi i articulació del mateix a diferents nivells socials d’interpretació), coincideixen a obstaculitzar la convergencia d’intellectuals i capes populars; el factor «sobreafegit» i «SObredeterminant» de l’opressió cultural del català, que incorpora noves i peculiars interferències a la comunicació, reduint encara més als sectors intellectuals, progresistes i altament ideologitzats, el consum cultural en català (codi oprimit).

No cal remarcar com aquesta contradicció entre un destinatari popular, al qual orienten la seua concepció de la funció intel-lectual la majoria dels enquestats, i la capacitat d’arribada efectiva a aquest destinatari, assoleix característiques dramàtiques al País Valencia.

Al marge de la tipologització en els dos grans grups esmentats -que en principi podrien acostar-se (encara que amb variants significatives) als tipus purs de la concepció liberal (d’arrel orteguiana) i de la concepció del treballador de la cultura-, resulta molt significatiu el fet que, entre els catorze enquestats, no aparega res semblant al tipus del «dissidentB, i més significativa encara la manca de postures automarginades. Es cert que, entre els escriptors joves, Juli Leal proclama la seua admiració per la literatura maleïda, pero la seua concepció de l’intellectual esta molt lluny d’una praxi automarginada; Joan Navarro i Doménec Canet (els dos enquestats més atípics, més irregulars en les respostes donades) tenen alguns trets característics dels escriptors «maleits», pero se separen del tipus.en el seu conjunt. Entre els escriptors 43

CESPILL degans, la consciencia d’una marginació social emergeix de temps en temps amb forca, pero mai no és assumida i transformada en automarginació; àdhuc l’èmfasi posat en la dimensió constructiva de l’activitat intellectual per un Sanchis Guarner o per un Joan Fuster (aquest, sovint, mitjancant la ironia, el sarcasme 0 un molt peculiar escepticisme parcial) no deixa dubtes al respecte. La denúncia de la marginació no és tant la denúncia de la marginació dels intellectuals com la denuncia de l’opressió d’una cultura sencera, la qual representen.

Si una ampliació, amb d’altres casos, d’aquesta prospecció confirmava aquesta absencia de concepcions dissidents o automarginades, es podria generalitzar la constatació i arribar a conclusions forca significatives en una cultura renaixent.

L'ESCRIPTOR COM A IDE~LEG: ALGUNS TRETS

No pretenem ara examinar en profunditat els tipus ideològics d’escriptors valencians.

Ens manquen materials.

Pero el que sí que farem sera aprofitar la informació residual transmesa per les enquestes respecte a alguns elements ideològics.

En 1976, els escriptors valencians es definien, respecte a la seua consciencia de nacionalitat, en dos grans grups: aquells que se sentien integrants duna nacionalitat amb àmbit de Països Catalans (Fuster, Valor, Mira, Navarro, Molins, Granell, grup Pluja) i aquells altres que definien com a nacionalitat propia el País Valencia (Sebastià, Leal, Gandia Casimiro, J. Ll. Sirera, Cubedo), afirmant les especials relacions de germanor amb els altres països catalans. Entre els dos grups se situava la postura matisadíssima de Sanchis Guarner, el qual, si bé no creia en el binomi nacionalitat/llengua i reconeixia la manca de consciencia de catalanitat del poble valencia, se sentia subjectivament formant part duna cultura catalana comuna, base duna nacionalitat catalana. D’altra banda, Sanchis Guarner es definia en contra dúna concepció tancada de les nacionalitats.

Un cas a banda era el de Canet, el qual, des de la seua emigració, es definia com a home sense nacionalitat, ja que encara no existia la nacionalitat catalana; tanmateix, calia anar cap a ella. Lünica excepció, a l’hora de definir-se amb claredat sobre aquest problema, fou la de Carmelina Sánchez-Cutillas: «Al País Valencia estem dins un cove [. . .] No cree que el País Valencia siga una comunitat, ni tan sols lingüística; potser, demà, sí.»

Una prospecció més amplia ens donaria, sens dubte, una major varietat de posicions; cal no oblidar aquells que hi ha darrere de termes com «regió», «regne» o àdhuc, més modernament, «nació», i que s6n intellectuals, sens dubte, i ben orgànics.

44

LESPILL En 1976, els catorze escriptors eren unànimes a l’hora de reivindicar l’autonomia i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, tot i que en matisaven l’aplicació.

Respecte a la problemàtica del País Valencia, és interesant de subratllar les diferencies amb els escriptors en llengua castellana, tot i tenint en compte, per a no caure en simplificacions, que, entre els qui respongueren, estaven millar representades les posicions conservadores (era una mostra menys «progre»).

Entre ells es podien distingir tres blocs.

1. La posició més conservadora: Vicente Ramos, per exemple, no dubtava respecte a la Iiengua dels valencians (el «valencia») i, per a ell, el concepte de País era un concepte segregacionista, que no es corresponia, ni historicament ni geogrticament, amb la realitat del regne que funda Jaume 1. Veia amb reserves l’autonomia, i el concepte d’autodeterminació romania fora dels seus plantejaments.

2. Un bloc atípic, despreocupat del problema, que no semblava analitzar-lo en els termes més generalitzats: Vicente Gaos reconeixia no estar al corrent del problema, ni interessar-s’hi massa; a E. Nácher l’autodeterminació «me trae sin cuidado»; per a G. Carnero, aquestes qüestions són massa complexes i delicades, i pressuposen coneixements profunds (polítics, sociològics, histories) que un poeta Iíric, com ara ell, no domina.

3. Escriptors com E. Cerdán Tato, J. L. Aguirre, P. de la Peña i R. Arias es pronunciaven en termes similars als dels escriptors en català del grup 2: reconeixement del caràcter nacional del País Valencia (accentuant-hi I’aspecte que es tracta dún procés obert -propi de la realitat canviant del País-, que hauria de culminar en una plena definició nacional), reivindicació de l’autonomia i del dret a l’autodeterminació (encara aue poc precisat), etc.

En la qüestió religiosa apareixien també diferencies significatives.

Entre els escriptors en castellà, la major part dels quals es declaraven agnòstics o ateus, era notoria la poca importancia que donaven al problema (àdhuc en els pocs casos d’aquells que es reconeixien catòlics); declaraven estar desinformats o despreocupats sobre la situació i el paper de I’Església al País Valencia, la qual tenia, segons ells, una incidencia ideologica i social cada dia menor, Només uns pocs hi reservaven dures paraules, pel seu recolzament al poder establert, per la ideologització reaccionaria del poble a través de l’escola... (E. Cerdan Tato, P. de la Peña, E. Nácher); pero es mostraven comprensius respecte als canvis produïts en les darreres dècades. Entre els escriptors en català no existeix aquesta tebiesa: sovintegen les acusacions molt dures contra la religió i el paper de 1’Esglesia valenciana, i en molt poques ocasions s’hi refereixen a certs canvis; que consideren positius.

Quasi tots, també, es defineixen ateus o agnostics, exceptuant Carmelina Sánchez-Cutillas o D. Canet, el qucl es declara catolic no practicant.

Joan Navarro diu creure en la transmigra& de les animes.

45

LESPILL Pràcticament unànime és també l’opció socialista -en els seus diversos tipusque reconeixen com a propia. Des duna socialdemocràcia nòrdica (Sanchis Guarner, Canet), passant pel socialisme autogestionari (Navarro), fins als comunistes, inclòs un comunisme tercermundista (grup Pluja). L’excepció és, novament, Carmelina Sánchez-Cutillas: «De política, no en vull opinar; des del Compromis de Casp que no m’interessa.»

La forma d’Estat amb més audiencia és la federal (en dues versions: País Valencia federat amb la resta de l’Estat, i Paises Catalans federats amb 1’Estat); tanmateix, quatre dels enquestats opten per una independencia nacional dels Països Catalans. L’anècdota prové, en aquest cas, de Joan Francesc Mira, el qual es diu partidari duna Federació de Repúbliques Autonomiques Socialistes Europees.

Una bella idea per a acabar aquesta llanda.

JOAN OLEZA

Valencia,

46

julio1

1978

LESPILL

/

DREYFUS” L ‘i%FFAIRE AVALENCIA: BLASCO IBÁÑEZ

JeanVayssière

E

L NATURALISME francés i Émile Zola, el qual, segons els de fora, l’encarnà més vivament i més profundament, van tenir durant els 20 darrers anys del segle XIX una influencia incontestable sobre bastants escriptors espanyols, alguns de molt importants: Josep Martínez Ruiz, més conegut pel pseudònim d’«Azorín», la novellista cap de fila del naturalisme espanyol, Emilia Pardo Bazán, i el tumultuós escrip tor, periodista i home polític de Valencia, Vicent Blasco Ibáñez. Cal afegir-hi el prolífic i sovint emocionant Benito Pérez Galdós, per més que, al nostre parer, estiga bastant més influenciat per Balzac.

Acò és indubtable.

Tanmateix, fins i tot Blasco Ibáñez, que fou motejat per a tota la vida (amb admiració o amb enveja?) (uel Zola espanyol», va dir que no n’era més que un pàllid admirador i imitador sobre el pla literari, i critica obertament I’aspecte sistemàtic de la teoria de Zola. Escriu 47

el 1918, en una carta al millor crític espanyol del moment, Julio Cejador: «Yo, en mis primeras novelas, sufrí de un modo considerable la influencia de Zola [ . . . ] Cuando publiqué mis primeras obras, las encontraron semejantes a las de las obras zolescas y me clasificaron para siempre [ . ..] Yo, para muchos, escriba lo que escriba, y aunque sufra mi existencia literaria las más radicales evoluciones, siempre seré “el Zola español” [. . .] Yo admiro a Zola, envidio muchas de sus páginas, me enorgullecería ser el autor de las muchedumbres de Germimd y de la descripción del jardín del Paradou; pero a pesar de esta admiración, reconozco que ahora, en plena madurez, me quedan muy pocos puntos de contacto con mi antiguo ídolo. Apoyó Zola toda su obra principalmente en una teoría “científica”, la de la herencia fisiológica, y esta teoría, al derrumbarse en parte se ha llevado detrás las afirmaciones más graves de su labor intelectual.. . » 1 Heus ací, en efecte, l’escissió entre Zola i els seus admiradors espanyols: tots li admiren el geni literari, tots li copien la manera de treballar, la meticulosa observació de la realitat. Pérez Galdós, com ell, es mescla anònimament entre la gentada madrilenya; Azorín i Blasco Ibáñez anotaran en llibretetes els detalls tècnics o viscuts que mes tard reproduiran en llurs obres. Pero tots també li critiquen aquella sistematització, siga científica, siga mòrbida i exageradament ubiolbgica» o pessimista: «Allò que critique no és l’observació pacient, meticulosa, exacta,, que és la marca profunda de l’escola francesa moderna; pero desaprove la tria sistemaka de temes repugnants [ . ..] i, sobretot [. ..], l’eterna solemnitat i tristesa, les celles arrufades constantment, la manca de cap nota alegre», escriu Emilia Pardo Bazán, prou lluny, pero, de ser una puritana.2 En el pla literari hi ha una certa admiració, matisada, en els escriptors espanyols, per l’abra de Zola, pel geni del novellista.

El reconeixen com a model incontestable, malgrat certes reticències.

Pero ipassa el mateix amb l’home públic, el que va posar tot el seu crèdit en la balanca per defensar una causa que jutjava justa?

Cal reconéixer que no ! Els literats espanyols, exclusivament intellectuals, no intervindran en aquesta qüestió, tret d’un, potser perquè es també periodista, home polític, diputat d’esquerra en les Cortsl; sens dubte, perquè porta en ell, espontàniament, l’entusiasme i la generositat; i perquè, en el diari El Pueblo, on és director i redactor, alia literatura i compromís en la vida pública. El1 és, en efecte, molt més que l’autor universalment conegut d’allò que el1 mateix anomenarà una es’ &arta a Julio Cejador», reproduïda íntegrament a: Emilio GASC~ CONTELL, Genio y Figura de Vicente Blasco Ibáñez, agitador, aventurero y novelista, Afrodisio Aguado, Madrid 1957. * Un viaje de novios, Madrid, Pueyo, 1919. Hem traduït el text de la versió francesa que apareix a l’original. (Nota del traductor.)

48

panyolada: Sangre y arena. Blasco Ibáñez, al corrent de I’«affaire Dreyfus», va obrar en conseqüència.

El revoltós diputat de Valencia, bestia negra dels monàrquics i dels conservadors de la ciutat i de la província, va estar exiliat en julio1 del 1890 per haver organitzat i dut a terme una manifestació contra el primer ministre conservador, Cánovas del Castillo, en visita oficial a la ciutat de Valencia. Escollirà Franca, i París, i s’hi estar& un any. Quan tornara de l’exili, ja haurà llancat el primer diari, La Bandera Federal, que aviat s’afonà. Coneix bé la presó de la ciutat de Valencia, ja que hi ha fet freqüents sojorns a causa de certs articles violents contra el govern. El 27 de juny del 1894 va organitzar una important manifestació de do1 davant el consolat francés, en homenatge al president Sadi-Carnot, que havia estat assassinat la vespra. El seguici ha corregut els carrers de la ciutat amb molta calma i amb un pregon silenci, i davant del consolat va recollir les signatures de milers de valencians?

Blasco declara solemnement que veu com a propis els problemes de la República Francesa. Finalment, el 12 de novembre de 1894 isqué, de les premses del carrer d’en Joan d’ãustria núm. 14, el primer número del seu nou diari, EZ Pueblo, subtitulat «Diario Repblicano de Valencia». El pintor Joaquim Sorolla va fer un cartel1 per a anunciar-ne l’eixida, on es veia la Ilibertat, amb un barret frigi, cantant els encants del diari!

Des d’aleshores, Blasco va repartir la seua vida entre la política i el «seu» diari. Aquest es pretenia un diari de progrés, d’esperit europeu -«europeu» en l’atmosfera de l’època, és a dir, francés-, ben al contrari de la resta de publicacions valencianes d’aquell moment: Las Provincias (que encara existeix) i El Mercantil.

A més de l’editorial (generalment signada pel director), dels ecos locals, de les rúbriques polítiques i artístiques, hi publica dues series literàries: EZ Cuento del Diu, on apareixen, al costat dels cantes de Blasco, els de nombrosos autors francesos: Daudet, Maupassant, France, Zola, Catulle Mendès, Paul Marguerite, Jean Richepin i, a mes, un fulletó, en general de gran valor, tret d’obres dels grans novellistes contemporanis.

El primer va ser Arroz y tartana, de Blasco. El segon seria.. . L’Assommoir, de Zola (traduït, Lu tubemu).

Després, sota el títol general de Galeria PopuIav, hi inclogué una serie d’articles biogrtics consagrats als grans personatges de la humanitat.

Perquè EZ Pueblo, segons la idea de Blasco, tenia per missió profunda, a més de la informació lliure de pressions, la difusi6 de la cultura entre el poble, que li ha donat el nom. Aquesta cultura és fonamentalment republicana i, consegüentment, té la base essencial en la historia de Franca després de la Revolucio del 1789. Jutgeu-ho: el 26 de novembre del 1897, Danton obria la serie.

«A la voz de aquel joven abogado, de fealdad sublime y voz tonante de ’ J. Ll. 1970.

LEÓN

ROCA,

BZusco Ibáñez: pdtica

49

i petiodisme,

València,

Tres

i Qua&e,

EESPILL profeta, toda la Francia sierva y envilecida cesó de estar de rodillas ante los reyes y púsose de pie., ’ El 15 de desembre, Beethoven; el 23 de gener del 1898, Émile Zola; el 28, Lamartine; El 2 de febrer, Wagner; el 22 d’octubre, Michelet.

Hi haurà després Maupassant, Camille Desmoulins, Gambetta.. .

Pero ja haurà acabat la campanya que Blasco llanca per fer costat a Zola en l’«affaire Dreyfus), campanya que és el nostre propòsit.

Els lectórs d’E2 Pueblo estaven acostumats a sentir parlar de l’escriptor francés. Així, quan, el 13 de gener de 1898, aparegué a L’Aurove la carta oberta («J’accuse») de Zola, es van assabentar immediatament de l’empresa d’aquest home, el qual coneixien bé. Cap altre diari de la península no va reflectir amb tanta vehemencia (dedicada tota a la defensa de Zola) i amb tants de detalls el clima de passió que regnava a Franca. El valencia mitjà esdevingué, de simple lector interessat com era, admirador apassionat de l’escriptor, i es va adherir a la causa que aquest defensava, sota l’impuls rude de Blasco. «Don Vicent» va incitar aquesta causa, fent-la trontollar una miqueta, potser, pero amb bones intencions, en un article aparegut una setmana després de la «carta oberta». Es tracta d’«El heroísmo de Zolan, que reproduïm tot seguit in eztenso.’

Es asombrosa la fidelidad con que se repiten los hechos históricos a través del tiempo.

A fines del pasado siglo, los grandes escritores, olvidando momentáneamente ai arte, dedicaron sus plumas a la defensa de la humanidad, a combatir los absurdos que la deshonraban, preparando con esto el advenimiento de la gran revolución.

Hoy, en el crepúsculo vespertino de nuestro siglo, ocurre lo mismo. El conde León Tolstoy, el gigante de la novela, desprecia las glorias literarias, los éxitos artísticos, y se convierte en campesino, predicando con el ejemplo ia vuelta a la primitiva simplicidad cristiana, la propaganda de un anarquismo de ia mansedumbre y la sencillez, único medio de lavar la corrupción presente y que la humanidad sea feliz.

Edmundo de Amicis, el genio de Italia, olvida sus versos, sus sentidas relaciones de viajes, sus conmovedoras novelas, para dedicarse en cuerpo y alma a la propaganda socialista, a la santa obra de Ia defensa de los humildes, a la regeneración de las clases jornaleras, confundiéndose con los desheredados, abdicando sus prestigios de artista sublime, para ser obscuro bracero en la empresa de la reivindicación de los de abajo.

Y Zola, el Dante de nuestro siglo, el autor de inmortales epopeyas que son otras tantas páginas arrancadas del libro de la vida, la primera personalidad de los tiempos presentes, el hombre feliz que es rico por su trabajo y admirado por los pueblos, arroja bienestar, fortuna y tranquilidad por la 4 El Pueblo, 26 de novembre de 1897. Danton sera el pseudònim adoptat per Blasco quan s’baw& adherit a la logia francma&ica de Madrid. ’ El Pueblo, 20 de gener del 1898.

50

EESPIU ventana, se juega de un golpe sus millones y su popularidad, todo por defender a un infeliz a quien cree inocente, porque su alma honrada no puede transigir con la absurda equivocación de todo un pueblo, equivocación que sirve para que un hombre agonice allá abajo, encerrado en una jaula, bajo el mortal sol de los trópicos.

El populacho patriotero le insulta; la juventud reaccionaria pide su cabeza; los oficiales del ejército le desafían; la prensa venal arroja sobre su cabeza cascadas de cieno, y él, que todo lo expone por defender a un inocente a quien no ha visto nunca, contesta con sencillez sublime: «No; no puedo dormir, no puedo vivir tranquilo pensando en ese ser que sufre allá abajo víctima de la estupidez y las preocupaciones, y de cuya culpabilidad no estoy convencido.» iSublime Zola! Ni los filósofos griegos, ni los primitivos cristianos, ni nadie en el mundo se ha atrevido a tener un valor semejante ni a exponer tanto por la justicia y el derecho. obras inmortales Era popular y hoy piden su cabeza; escribía tranquilo en el cariñoso ambiente del hogar y ahora se ve procesado y casi en las puertas de la cárcel; todo porque su alma grande no puede transigir con la injusticia ni con la brutalidad de la fuerza; porque como Tolstoy y como Amicis no puede comerse tranquilo lo que su arte le produce, sabiendo que una gran parte de la humanidad gime en la miseria, y no puede dormir oyendo los gemidos de la inocencia que arañan su alma. ilocos! iQuijotes! [Visionarios!

- grita el brutal egoísmo de la mayoría, adoradora entusiasta de los hechos consumados e incapaz de sacrificar la punta de una uña por el bien de los semejantes. ilocos, sí! Pero con la sublime locura de Francisco de Asís y del héroe creado por Cervantes; locos de bondad, de amor a la verdad y la justicia, y con accesos de santa indignación contra las brutalidades de la época.

Silbad a Zola, honrada canalla de sanos principios, que dais siempre como bueno e indiscutible lo que hace la autoridad por ser esta actitud la más cómoda, la que menos obliga a reflexionar, la que permite hacer la vida tranquila y egoísta del esquimal, aislado con los suyos dentro de la cabaña, sin preocuparse del vecino; silbad a Zola, jóvenes estudiantes amamantados por el placer sin alegría, generación corrompida en un barrio latino que es un cementerio desde que no sopla sobre él el viento de las generosas aspiraciones revolucionarias, elemento negativo sin fuerzas para mirar al porvenir y caído en brazos del jesuitismo, que le adormece entonando la enervante canción del misticismo a la moderna; silbad todos al genio, al gran carácter; pero el que se considere con su alma más generosa, con un corazón más puro, que arroje la primera piedra.

Entusiasma y enardece el valor de ese hombre extraordinario.

Esquilo desafiando desde la escena de Atenas el fanatismo de sus conciudadanos con el Prometeo encadenado, Sócrates muriendo tranquilo en defensa de la verdad, Víctor Hugo arrostrando las iras de la reacción europea, que le respetaba como poeta y le escupía como revolucionario, son dignos hermanos de ese Zola que se subleva ante una sociedad donde todo se discute y sin embargo se juzga infalible al hombre con uniforme; donde se vuelve la espalda hasta a los dogmas más antiguos y se besa con reverente devoción la empuñadura del sable.

51

IXSPILL Todos los días se hacen públicas las equivocaciones de los tribunales civiles. ¿Es que los consejos de guerra no pueden equivocarse? ¿Es que el militar sabe más y es más infalible que el juez? ¿Son acaso incapaces de error los que juzgaron a Dreyfus? ¿No resultan absurdos esos secretos de Estado (tan secretos que tal vez no contengan nada) y que a pesar de su importancia estaban en manos de un simple capitán? ¿No es significativo que Dreyfus sea judío y que los que mayor empeño mostraron en condenarle y ahora se revuelven contra los que le defienden, son santurrones y muchedumbre atacada del fanatismo religioso y del patriotero?

Todo esto lo ha dicho Zola en innumerables artículos, coreados por los rugidos de rabia de las turbas, como si el número valiera algo ante el genio, como si cien mil aulllidos de imbécil valieran más que la palabra de un grande hombre; y cansado Zola de esa lucha en la que se bate cuerpo a cuerpo contra una nación ciega, ha lanzado por fin su dardo más fuerte, el famoso J’ucuse, ese documento dirigido al presidente de la República y en el cual señala uno por uno a todos los que por fanatismo, por pasión o por conveniencia, han intervenido en la condena de un inocente. El método experimental tantas veces empleado en sus novelas, lo ha aplicado a los personajes de esta tragedia de la vida, retratándolos de cuerpo entero en su famosa protesta.

Grite cuanto quiera la Francia bulliciosa contra Zola. La mayor gloria

de esa nación es hoy tener hombres como Zola, que con su valiente actitud acreditan el heroísmo francés.

En el crepúsculo del siglo, al extinguirse éste como sol que se hunde en el ocaso, la figura que más se destaca, es la de Zola. Esos insultos, esos rugidos de indignación

forman

en torno

de su cabeza una aureola

a los celajes de oro y rosa del crepúsculo,

semejante

digna corona de un héroe.

Cal reparar en una cosa. Bs clar que alguns, avui, trobaran exagerada la hipèrbole, la frase massa redundar& el lirisme massa fàcil. Nosaltres ens n’hem sobtat, també. Però, a més del desfasament de vuitanta anys que ens separen de l’època en que Blasco escrivia aquest homenatge, a més de la desorientació a que menen el vigor i l’entusiasme, típicament valencians, a qui no els coneix, cal també -cal, sobretotconsiderar el públic a qui s’adreca i l’estil en que va estar voluntàriament escrit. Els lectors d’E2 PuebZo eren burgesos «revolucionaris»,6 és a dir, intellectuals i liberals, però també menestrals, botiguers i el poble.

Un amic de Blasco, jove admirador llavors, i avui ja d’edat, ens ha confirrnat de viva veu ara el que havia declarat en una conferencia pronunciada a 1’Institut d’Espanya de Londres, el 7 i 1’11 de marc de 1958: «En el taller de conservació dels tramvies on jo treballava alesdivuit anys- érem vora quaranta obrers. Només dos comhores -tenis praven el diari de Blasco, que valia cinc cèntims; els altres s’estaven de 6 aRevolucionaria, en l’Espanya d’aleshores, no té res a veure amb el sentit del 1789 o... d’avui. Vo1 dir simplement republicà i antimonàrquic. Parallelament, durant la guerra civil del 1936-1939, tots els republicans seran anomenats urojos,, pels insurrectes nacionalistes.

52

IlESPILL fer-ho, perquè eren analfabets o perquè no podien pagar-ne el preu. A -a les vuitels treballadors ens aplegàvem.

Al I’hora d’esmorzar mig d’un grup d’una vintena, jo llegia el diari en veu alta mentre esmorzaven.

Quan llegia un article de Blasco, l’audiència creixia notablement.. . » ’ Aquesta barreja d’admiradors de tota mena, el «blasquisme», un moviment polític que, a Valencia, alguns encara recorden i assumeixen, exigia del director d’EZ Pueblo un estil que agradas, punyent, sense fine ses inútils, i Blasco, desitjant convéncer i difondre la cultura «popular-p, ho comprenia i s’hi adaptava forca bé. A més, hi havia l’eloqüència: «Don Vicent», en aquella època, era tan periodista i «tribú» polític com escriptor, si més no. Fem servir el mot «tribú» perquè li escau perfectament a aquel1 gegant del 1898, pelut i panxut, amb veu de tro, terror de la gent del poder. No cal, dones, sorprendre’s gens ni miqueta dels «excessos» dels seus articles, que tenen sobre el públic d’aleshores un impacte innegable.

Després d’«El heroísmo de Zola», Blasco publica, el 22 de gener, «Si Zola fuera español.. . », estudi sarcàstic de les reaccions que les seues novelles haurien produit a Espanya. La conclusió no deixa de ser amarga: «Sería en el seno de una oficina o amarrado a la noria de un periódico el muchacho listo que promete pero que nunca da, y cada vez que sintiera el impulso de hacer algo sonreiría con tristeza y desaliento, contemplando su público. iEscribir! iY para quién?...»

El 23 de gener completa la serie amb un llarg article que ompli tota la primera plana del diari, en la serie «Galeria Popular», dedicat a Émile Zola.

Quin fou el resultat d’aquesta campanya sobre el públic valencia?

A imatge de qui l’havia engrescada. Blasco llanca, tot seguit, la idea d’un missatge de solidaritat amb l’escriptor francés. El signaran, pensa, «alguns escriptors i artistes».

La notícia s’escampa per la ciutat. La gent hi acudeix. Han de posar al hall d’EZ Pueblo quatre taules cobertes de fulls sobre les quals s’alinearan. . . 32.000 signatures!

Un grup d’enquadernadors relliga gratuytament aquests fulls amb una portada d’ivori; uns altres la cisellen; un orfebre hi ficarà lletres d’argent; els pintors adornaran les pagines d’aquarelles; el 15 de febrer ho adrecen tot a Zola. Quan Blasco se’1 trobarà en 1902, el novellista francés li dirà com l’ha colpit aquest senyal espontani d’amistat dúna ciutat que el1

’ Es tracta de «Pigmalión*, periodista i escriptor, cronista valen& de radio.

Realment li deien Josep Melià. Vegeu el seu recull de conferències, Blasco Ibáñez, novelista, Valencia 1967. «Pigmaliónr>, que va ser una de les figures més importants de la ciutat, visqué -ingratitud humanaconstatar en una visita que li férem.

53

en la misèria mc% completa. Ho vam

coneixia

només per les taronges, dún poble que el coneixia i l’admirava vist mai.8 Seguiran altres articles, la llista dels quals publiquem en annex.

Quatre anys mes tard, Blasco fa realitat un dels seus somnis: visita «el mestre», el seu ído1 de joventut.

Els lectors d’E2 Puebío, no ca.l dir-ho, tindran el privilegi de llegir la relació d’aquesta entrevista.

L’article comenca -no oblidem que esta destinat als lectors d’EZ Pueblo, poc familiaritzats amb Parísamb la descripció dels entorns del domicili de Zola, 21 rue de BruxeZZes. Blasco i el també diputat Rodrigo Soriano entren a casa del mestre... sense haver-lo

Había oído hablar de un Zola poco comunicativo, encastillado en su frialdad altanera, contemplando el mundo desde lo alto de su torre de marfil, y veía junto a mi un señor casi joven y fuerte, a pesar de sus sesenta y dos años, con la mirada alegre, hablando con una vivacidad que muchas veces da a su voz una agudeza de chillido, haciendo rodar maquinalmente las gruesas sortijas de su meñique, y acariciándose la melena gris, fuerte y puntiaguda en torno de la frente, enorme, descomunal, sobrehumana, que parece abrumar con su paso las facciones, dándolas un lejano perfil de caricatura.

Los grandes hombres se humanizan descendiendo a la calle para tomar parte en las luchas del momento. El Víctor Hugo anterior a 1848, solemne como un oráculo, majestuoso como un semidiós, rodeado de una pequeña iglesia de elegidos, en nada se parece al viejo republicano de blanca barba que, después de pasar por las barricadas del 2 de diciembre y las amarguras del destierro, fue el abuelo bandadoso de los niños y los pobres de París. El Zola enfurruñado y cerdoso de otros tiempos, no existe; y tras las ruidosas sesiones de su proceso, la agresión del camino de Versalles y las rudas batallas para poner «la verdad en marcha, queda un hombre triste ante la humana estupidez, que recibe con sonrisa bondadosa a los que llegan hasta él rompiendo el cerco del chautrinismo irritado.

Nos hablaba de su famosa casa de Medán, diciendo que había preferido venir a París para recibir nuestra visita.

-El ferrocarril pasa lejos del pueblo: hay que seguir un camino vecinal muy malo.. . y con estas lluvias. . .

Yo oía su voz como al través de una nube. El estudio se poblaba rápidamente de seres: todo un pueblo, todo un mundo animado por fantástica vida, penetraba por las góticas vidrieras, se filtraba por los tapices, pasaba por entre los cortinajes sin moverlos: ante mis ojos desfilaban el ministro Rougon, con su dorada casaca; Sacard el intrigante, con su sonrisa de explotador sin entrañas; el atormentado pintor de L’Oevre y la lavandera de L’Assomoir; la irritada muchedumbre de Germinal y el resignado rebaño rojo y azul de La Debacle; todos los innumerables personajes de la epopeya zolesca; y yo contemplaba con religiosa admiración la mano cuadrada, de * Aquest àlbum deu tanmateix figurar en algun lloc en els arxius dãmile Zola: avui és introbable. Fóra del mes alt interés, tant des del pum de vista de la recerca francesa com de la hispànica.

54

IIESPILL floja piel, que había sacado de la nada tantos seres; mano omnipotente, que en aquel momento, con la nerviosidad de la inacción, afirmaba los lentes sobre la gruesa nariz o se perdía entre los mechones de la cabellera entrecana.

-Amo al pueblo español como a todos los paises latinos, y me interesa mucho su suerte. llástima que por desconocer el idioma no pueda seguir más de cerca sus progresos! Sé bien que hay una España moderna que trabaja y estudia y sigue el movimiento europeo. El día que abandone las letras para descansar, como los tenderos que se retiran de su establecimiento, iré a España. Yo viajo poco: el hábito del trabajo regular y continuo, me hace sentir miedo a los viajes. Mi mujer va a Italia todos los años: yo ~610 he estado allá una vez para documentarme cuando escribí Roma, y otra vez en Inglaterra, huyendo de la agitación nacionalista. No me atrae la España pintoresca y monumental: después de lo que escribieron Merimée, Dumas y Gautier, poco queda que decir; pero deseo ver Barcelona, Valencia, Bilbao, la España revolucionaria y moderna, que tan cariñosamente me animó durante mi lucha por la Justicia.. . Vuestro país tiene un hermoso porvenir.

Libre de guerras por la pérdida de las colonias, puede dedicarse tranquilamente a su educación. Sufre como Francia y todos los países latinos, dos males históricos: el clericalismo y el militarismo; pero esto se cura con el tiempo y la instrucción.

Reconcentró su pensamiento un instante y añadió con viveza: -Los pueblos latinos aun pueden ser como en otros tiempos los directores de la humanidad.

Se han apartado de su camino y de ahí la decadencia. El Norte impera por la fuerza. Queremos imitarle esforzándonos por conseguir su importancia militar y nos sacrificamos inútilmente, sin otra esperanza que la de ser vencidos. No: los meridionales debemos ser grandes por el pensamiento. ¿Ellos tienen la fuerza? pues nosotros la idea: oponiendo la escuela para todos al cuartel para todos, veríamos quien vencía. . . No soy contrario a la existencia del ejército como han supuesto mis enemigos.

Para que Francia cumpla su misión de guiar a la humanidad con el pensamiento, precisa ante todo que exista, qu,e tenga un ejército que la guarde; pero de esto al militarismo imperante, a soñar en conquistas, va mucho. Yo quiero un ejército para la conservación del país, no para la accibn exterior.

Gastamos la mayor parte de nuestra fortuna ‘en preparativos de guerra, y la nación decae, y se interrumpe la serie de pensadores que hizo universal la gloria de Francia. Si fuéramos grandes por el pensamiento, nuestra propaganda penetraría en el Norte, desmenuzando las bases de esas monarquías enormes, de esos imperios góticos, eterna amenaza de la libertad humana, y el triunfo sería nuestro al derribarlas sin que ellas se diesen cuenta.

Habló de su ensueño, de una confederación de los pueblos latinos, constituidos en repúblicas y libres para siempre de las cadenas históricas, e insensiblemente fue cayendo en el recuerdo de la cuestión Dreyfus. Aquf la voz perdió su agudo tono de clarín, sus ojos se tornaron opacos y se contrajeron los surcos de su frente.

-Nos engañamos -dijo con tristeza-.

Creímos que el pueblo era mas ilustrado e independiente. Al ver el pafs lanzado en la injusticia por los reaccionarios, nos decíamos con ciego optimismo: «El pobre pueblo no conoce 55

LESPILL la Verdad: el día que se la mostremos vendrá a ella...» Y al enseñarle la Verdad ya saben ustedes lo que hizo.

Hablaba con un tono dulce y resignado que hacía más imponente su tristeza, y al evocar el recuerdo de aquella lucha sin entrañas, creía yo que iba a estallar de nuevo en la vecina calle el vocerío del populacho, pidiendo la muerte del más grande de los franceses y que entre el rodar de los carruajes sonaba otra vez el grito de los vendedores callejeros pregonando papeles con toda clase de infamias contra Zola y su familia.

Para alejar tristes recuerdos hablamos de sus futuras obras.

-Después de Fecundidad y Trabajo había comenzado Justicia y llevaba escrita una tercera parte. Pero el andamiaje de Justicia es el proceso Dreyfus y este asunto se halla muy caliente en el recuerdo de todos para que no suscite de nuevo la cuestión del militarismo, creando un ambiente de pasión en torno de la novela. He preferido dejar Justicia para el final de la serie y ahora escribo Verdad, una novela sobre la enseñanza, atacando la intrusión de los religiosos en las escuelas. El proceso del hermano Flaminio sirve de fondo a la obra, y en ‘ella pretendo demostrar lo absurdo que es someter la enseñanza a hombres perturbados por una castidad forzada. 1La instrucción! lE1 único recurso de la humanidad para salvarse de los conflictos que hoy la agobian! . . .

Hablamos después de los novelistas extranjeros; hizo grandes elogios del traductor Ilerelle, por haber dado a conocer en Francia, primero a los autores italianos y ahora a los españoles; recordó con entusiasmo su corto viaje a San Sebastián, hace algunos años, cuando le sirvió de acompañante y guía Rodrigo Soriano, y al despedirnos, después de recibir de sus manos un retrato con cariñosa dedicatoria, nos acompañó hasta la puerta de la calle.

-Digan ustedes a todos los que en España trabajan revolucionariamente, tanto de pensamiento como de acción, que estoy con ellos. Soy viejo, mi obra va a terminar; pero mi pluma y mi esfuerzo están al servicio de mis hermanos de raza.

En la escalera nos detuvimos ante un relieve enorme de madera pintada: un pedazo de altar con un obispo a caballo, espada en mano, atacando a la morisma.

-Es de origen español -dijo el novelista sonriendo-.

España no ha cambiado mucho. Los obispos aun esgrimen la espada y ustedes ocupan ahora el puesto de los moros.

Al despedirnos en el portal, su voz tomó una entonación enérgica.

-Valor y constancia para la lucha. «La Verdad está en marcha y nadie la detendrá». Ustedes, que son jóvenes, verán realizarse muchos ensueños.

Al sentir su mano entre las mías, experimenté el irresistible impulso de la adoración, y trémulo, sin saber lo que hacía, me incliné, besándola rápidamente. Su delicadeza le hizo permanecer impasible para no aumentar mi turbación; pero al levantar la vista encontré su mirada, una mirada que aún la veo, que la veré siempre.

Salí a la calle con paso inseguro, zumbándome los oídos, atolondrado por la emoción, y por última vez miramos el cerrado hotel, ante cuyas ventanas lanzaban hace dos años sus rugidos de muerte los grupos inconscien56

l%PlLL tes azuzados por ciertos escritores, que encuentran cionalismo una fama que les negaron las letras.

en la invención

del na-

El primer d’octubre d’aquest mateix any, el diari, de dol, anunciara «La muerte de Zola». El 6, una solemne vetlada fúnebre és organitzada al teatre Pizarro, sota la presidencia de Blasco Ibáñez. El 23, El Pueblo publica en primera p,agina un missatge de solidaritat d’Anatole France, on aquest súneix al do1 des lectors valencians.

El 12 de novembre, finalment, ix per primera vegada la publicació, en fulletó, de la novella pòstuma de Zola: Vérité.

5 d’octubre del 1924: pelegrinatge anual a Médan, per celebrar el 226 aniversari de la mort d’Émile Zola. Le Quotidien del 6 descriu, en primera pagina a tres columnes, com presideix «le grand romancier espagnol Vicente Blasco Ibáñez, condamné dans son pays comme Zola dans le nôtre pour les luttes courageuses qu’il mène centre la tyrannie et le fanatisme».

L’Excelsior del mateix dia el representa de peu, amb el cap descobert, escoltant Marcel Batillat que llig el discurs que Blasco ha escrit en francés per a l’ocasió, pero que no ha gosat de llegir el1 mateix, a causa de l’esborronador accent. Blasco torna a les fonts de la seua joventut. Quan accepta l’honor que li proposen, ja fa anys que ha provat que era un dels més sincers i actius admiradors d’Émile Zola?

JEAN VAYSSIERE Universitat de Dijon (Traduït al català per Amadeu Viana)

p Llista dels articles dedica& a Emile Zola en EZ Ptleblo: 4 setembre 1897 .....................

Zola y la Academia. (Critica Zola per voler entrar on estan els seus «enemics*.)

13 setembre 1897 .....................

El sapo. (Ahusió al que deu menjar-se cada matí en Ilegir la premsa.)

2 gener 1898 ... ... ... ...............

El hombre aislado es más fuerte.

20 gener 1898 ...... ..................

El heroísmo de Zola.

22 gener 1898 ......... ... ... .........

Si Zola fuese español ...

23 gener 1898 .................. ......

Galería Popular: Emilio Zola.

15 febrer 1898 ........................

A los valencianos: mensaje a Zola.

17 febrer 1898 ........................

Zola, su esposa y Labori.

2.5 febrer 1898 ........................

Arístides, Esquilo y Zola.

26 febrer 1898 ... ... ...................

A los enemigos de Zola.

3 setembre 1898 .....................

El triunfo de Zola.

27 abril 1902 ........................

Una visita a Zola.

1 octubre 1902 ........................

La muerte de Zola.

4 abril 1904 ...........................

La herencia de Zola.

57

LESPILL

E

STR‘I JCTITRA 1 CRIS1 DEL Ri?XGIMSENYORIAL AI, PAÍS VALENCIii

Ardit, Carme García, IsatxlMorant i E-eRuiz Man-A

EVOLUCI6

E

HISTORICA: 1 GUERRA

EXPULSIO DELS DE SUCCESSIõ

MORISCOS

L SENYORIU valencia, tal com se’ns presenta configurat al segle XVIII, arrela en dos esdeveniments de màxima importancia per a tota la historia del País Valencia: l’expulsió dels moriscos i la guerra de Successió.

Es aquest un fet comunament acceptat per tots els historiadors, que no defuig, al nostre parer, tota la complexa problemàtica de gestació del règim senyorial valencià des del segle XIII al XVI. Ara com ara, però, ens manquen els corresponents estudis monogrtics sobre tan ampli període de temps. Tot allò que hom puga dir del funciona-

lIESPI ment i evolució de la institució senyorial abans del segle XVII cau en el camp de les simples conjectures.

Sense voler procedir a una anàlisi exhaustiva, partirem, dones, dels dos esdeveniments esmentats.

Tant l’un com l’altre emmarquen tot un període de profunda crisi econòmica, social i política, de la qual són, alhora, causa i efecte.

L’expulsió dels moriscos (1609), com han demostrat Eugeni Císcar i James Casey, no trenca cap món rural «pròsper, rendible i pacífica.

Continua, simplement -per bé que amb unes conseqüències molt particulars-, la crisi que comencava a gestar-se en la societat valenciana entre 1580 i 1600, després de la conjuntura alcista general del segle XVI. Els símptomes d’aquesta crisi són molts i diversos: des dels primers indicis d’una regressió demogràfica fins l’augment de l’escalada inflacionista, passant per l’increment del bandolerisme.

N’hi ha, pero, un que ens interessa especialment: la crisi del règim senyorial.

Quina era la situació dels senyorius valencians a finals del segle XVI? Dos elements permeten detectar-ne clarament la situació: la renda feudal i els conflictes socials.

La renda feudal s’hi nodria de diversos conceptes, no sempre homologables d’un senyoriu a l’altre. D’ací la dificultat de qualsevol anàlisi comparativa.

Per damunt d’aquesta dificultat, pero, sembla clar que les rendes dels senyors minvaven considerablement, bé de manera absoluta, bé de manera relativa, fruit de la forta inflació. De més a més, tota una altra serie de factors contribuïen a la deterioració general: - Dificultats administratives i d’organització en el marc del mateix senyoriu.

- Abundancia de censos en diners desvaloritzats per la inflació.

- Escassa consideració, en el conjunt de la renda, dels censos en especie o particions, la comercialització dels quals hauria pogut aprofitar-se de l’alca dels preus.

Davant d’aquesta situació, els senyors optaren per dues solucions de signe divers: els préstecs (problema dels censals) i la pressió sobre els vassalls, generadora de conflictes socials -més aguts als 110~s poblats per moriscos que als de cristians vellsque tendiren a generalitzar-se a finals de segle. Al centre de la pressió senyorial hi ha uns objectius clars: revalorització i actualització de tota una serie de prestacions que l’tds, el costum i pactes posteriors als establiments originaris han desvirtuat, redu o anullat.

Intent de convertir els censos en diners en censos en especie. Exigencia, algunes vegades, de més i nous serveis personals, etc. Objectius clarament contestats pels camperols amb revoltes i plets.

No és difícil, per això, arribar a comprendre les atractives possibilitats que s’oferien a la noblesa amb l’expulsió dels moriscos. Refractaria en un primer moment a aquesta solució, per tal com suposava 69

desposseir-la d’uns vassalls fins un cert punt més dòcils que els cristians vells, va saber veure clarament com podia ser d’avantjós per als seus objectius de vertebrar els senyorius sobre bases noves i més rendibles. Intencionadament obviem, ara i ací, les múltiples i complexes causes que menaren a l’expulsió de la minoria morisca. Ens sembla, tanmateix, fora de tot dubte, que crea la conjuntura propícia per tal de procedir a una refeudalització del País, a fi de muntar BX novo un -fins a cert puntnou règim senyorial que es mantindrà fins la crisi de 1’Antic Regim.

L’estructura d’aquest regim senyorial sera analitzada més endavant.

Per ara resumirem, simplement, sobre quines bases derivades de l’expulsió s’assentà: - Consolidació, en la persona del senyor, del domini directe i de l’útil.

- Les terres franques de moriscos vassalls passaren a llurs senyors. bé que lent i desorganitzatprocés de repo- Un ampli -per blació possibilità que els senyors assentassen vassalls en els seus dominis, sobre bases més fermes i segures, i actualitzar les rendes i prestacions al seu favor.

Aquestes noves condicions imposades i plasmades en les cartes pobles feren sorgir, al llarg del segle XVII, nous brots de protesta per par-t dels nous repobladors; protesta que s’aguditzaria cap a finals de segle i que esdevindria rebellió en 1693 -la Segona Germania, estudiada per Sebastià García Martínez-, tot enllacant, pràcticament sense solució de continuïtat, amb la guerra de Successió.

Es aquest ambient de revolta antisenyorial, tantes vegades manifestada com reprimida, que explica en gran part -com ha demostrat Carme Pérez Apariciol’adhesió de les masses camperoles valencianes a la causa de l’arxiduc Carles contra el recentment entronitzat Borbó, Felip V. Es tracta d’un aspecte sense el qual és impossible de comprendre el caràcter de guerra civil i de jucquerie que assolí, al País Valencia, allò que, en un principi, es presentava com una simple contesa entre potencies estrangeres.

A les files austracistes s’aplegaren també molts sectors de comerciants, guiats per la rivalitat comercial amb Franca.

Aquesta unió camperols-comerciants-austracistes fou molt clara, posem per cas, a la Marina i molts ports de mar com Dénia, Vinaròs i Benicarló. Creiem, tanmateix, que estudis més localitzats geogràficament hauran de seguir aprofundint en aquest aspecte de summa transcendencia.

En un altre sentit, també fou clara l’adhesió, a la causa borbònica, de la petita i gran noblesa. Impulsades per motivacions potser distintes, aquestes dues fraccions jugaren la carta del centralisme com a alternativa política a uns furs i unes institucions que entrebancaven, en un moment de crisi del feudalisme i de necessària reconversió, els seus interessos econòmics.

61

Uns mesos després de la batalla d’Almansa, exactament el 29 de juny de 1707, foren abolits per decret els furs de Valencia. Les reformes administratives i polítiques, enmig dúna general crisi economica i política, no s’hi farien notar, tanmateix, fins la dècada dels vint. La seua aplicació constitueix tot un capítol de tensions i resistències, darrere les quals anirien perfilant-se els vencedors i els vencuts de la guerra.

L’antiga oligarquia ciutadana, quan veié suprimits els furs i privilegis municipals, fou la primera, amb els camperols, a sofrir els efectes de la nova situació. La resolució reial de 1723, que responsabilitzava els «dueños de los lugares» dels nomenaments dels oficials de «SUS pueblos» sense passar pel tràmit d’aprovació dels Capítols Generals o del Reial Acord, suposava un clar augment del poder jurisdiccional de la gran noblesa, amb el consegüent acreixement de drets i rendes. Des dún altre punt de vista, les alienacions del Patrimoni Reial, com a forma de compensar l’incondicional ajut dels senyors a la causa borbònica, reforcà i consolida les seues possessions. Citem, només a mena d’exemple, l’alienació del valuós estat de I’Albufera a favor del comte de les Torres.

Podem parlar, dones, també en aquest cas, d’un procés de refez&lització del País Valencia. Tanmateix, no acaben ací les conseqüències d’aquesta guerra. Hem dit que la petita noblesa s’havia adherit també a la causa borbonica.

Aquesta petita noblesa i els sectors burgesos seran les principals forces dinamitzadores de tot el procés de creixe ment economic del segle XVIII. L’abolició dels privilegis forals i les posteriors mesures lliurecanvistes i reformistes en materia de comer-9 encoratgen l’establiment de practiques contractuals al camp, capaces d’alliberar un excedent agrícola comercialitzable molt més gran. Un nou tipus de propietari -burgesos, cavallers, sectors de l’Esglésiaque dirigir& Iültima i definitiva envestida contra el règim senyorial.

Un resultat, per tant, upurentment contradictori, pero només en la mesura en que ho era la formació social en transició del segle XVIII i el reajust del feudalisme sota els auspicis de la nova dinastia.

CONFIGURACI6 1 EXTENSI6 DEL REGIM SENYORIAL VALENCIA Configurat en l’època moderna arran dels dos esdeveniments abans esmentats, el règim senyorial valencia se’ns presenta, al llindar del segle XIX, amb una extensicj i una intensitat que mancaven en altres àmbits de la península ibèrica.

Parlar de règim senyorial implica parlar de feudulisme en un dels aspectes mes determinants i configuradors d’aquest mode de producció.

D’aquí la importancia d’establir-ne, d’una banda, les característiques i estructura, i, de l’altra, la distribució geogràfico-espacial.

Vegem ara aquest darrer aspecte.

62

L’extensió i amplitud dels senyorius valencians té l’origen en les progressives i importants alienacions del Patrimoni Reial, efectuades després de la crisi del segle xv (Reis Catòlics) -sobretot durant l’època i després de la guerra de Successió (Felip V). La prodels Austriesporció entre pobles de senyoriu i pobles de reialenc és un índex molt significatiu.

Segons Vicent 1. Franco (Noticia de la actual población del reino de Valencia. . ., 1804) eren de reialenc un total aproximat de 78 pobles, xifra no molt distant de la que ens ofereix E. Lluch per a 1818: 89 de reialenc i 471 de senyoriu («Pueblos de realengo y de señorío en el Reino de Valencia en 1818», a Anales del Centro de Cultura Valenciana, XIV, 1946).

Geogràficament no sembla confirmar-se la doble dicotomia zones costaneres-reialenc/interior-senyoriu, amb totes les implicacions que hom ha volgut traure d’aquest fet, en el sentit d’oposar un litoral (desenvolupat i protoburgés o burgés) a unes comarques interiors marcades fonamentalment per les relacions socials feudals. La realitat és . més rica i complexa del que un simple criteri geogràfic permet de veure.

El predomini del senyoriu laic sobre l’eclesiàstic, i fins i tot el dels ordes militars, és aclaparador; hi destaquen els grans dominis de les poderoses cases castellanes com la d’Altamira-Astorga (marquesat d’Elx des de 1780), casa ducal d’Híjar (L’Alcalatén), ducs d’Osuna (ducat de Gandia), ducs de Medinaceli (Dénia, la Val1 d’Uixó, Sogorb, etc.), ducs de YInfantado (Alberic, Aiora...), etc. Entre la noblesa regnícola destacaven el marqués de Bèlgida, el comte de Cervelló, el marqués d’Ariza (amb importants possessions a la Marina) i, sobretot, el marqués de Dosaigües.

Els dominis de 1’Orde Militar de Montesa (incorporats a la Corona des de finals del segle XVI) s’estenien pràcticament per tot 1’Alt i Baix Maestrat.

Traduida aquesta realitat en xifres, tenim que, segons Canga Argüelles, el total de l’aportació del País Valencia al conjunt dels drets feudals i dominicals de tot 1’Estat espanyol s’aproximava al 50 %; en concret, 40 milions de reals, d’un total de 82.

Tanmateix, aquests aspectes -extensió i amplitud de les càrregues feudalsno esgoten la visió del règim senyorial. Primerament, perque no considerem que hom puga establir una relació mecànica entre tots dos, i, en segon lloc, perquè no podem perdre de vista una serie de fets, com ara: - Que més important que parlar del total de la renda feudal (aspecte, aquest, en el qual sempre ens mouríem a base d’aproximacions) és establir-ne la quantia i l’evolució als distints senyorius.

Es gairebé segur que, vist així el problema, i deixant 63

de banda generalitzacions massa perilloses, les situacions se’ns presentaran molt distintes d’un domini a l’altre, dins del Pais Valencia.

- Que, fins i tot dins d’un mateix senyoriu, la persistencia i l’amplitud dels drets feudals no impedeixen el desenvolupament de noves relacions de producció -i, per tant, de propietatque possibiliten el sorgiment de noves capes socials directament interessades en l’abolició del sistema feudal.

Per damunt de simplificacions i de conclusions massa apressades, el règim senyorial valencia se’ns presenta amb tota la seua atractiva i complexa realitat. La llarga tradició de revolta camperola és un índex inapreciable per a mesurar o valorar-ne la duresa. Tanmateix, hem de defugir el tòpic d’un totpoderós senyor davant d’un campero1 miserable i aixafat per les càrregues feudals. En primer Iloc, perquè la potencia economica del senyor valencia pot ser més que discutible si la comparem amb la dels senyors castellans i andalusos, que havien aconseguit una introducció majo,, en els seus dominis, dels sistemes d’arrendament a mitjà i curt termini. 1 en segon Iloc, perquè, després de les reles del segle XVIII-, aguaita sempre la insvoltes camperoles -sobretot trumentalització d’aquests moviments per part dúnes classes socials, els interessos de les quals coincideixen només fins un cert punt amb els del camperolat, classes que, evidentment, sorgeixen de les mateixes entranyes del sistema feudal.

ESTRUCTURA

DEL RÉGIM

SENYORIAL

Si fem abstracció de les diverses formes que presenta el senyoriu rural al País Valencia, tant geogràficament com en la seua evolució durant els segles XVII i XVIII, podem arribar a una síntesi dels seus trets principals: es a dir, presentar provisòriament el que en diem

l’estmctura.

Tot el conjunt de relacions socials -econòmiques principalment, pero no de manera únicaque constitueixen l’estructura del règim senyorial estan articulades a l’entorn d’això que entenem per caràcter essencial de l’esmentat sistema: fer possible una coerció extraeconbmica sobre els productors, de forma molt directa, múltiple i constant, per tal d’aconseguir la major part de l’excedent econàmic en benefici de I’aristocràcia senyorial, la classe dominant de la societat feudal.

El caracter dxtraeconòmic de la coerció permet d’entendre la importancia que té la jurisdicció en mans dels senyors en el règim senyorial, independentment del fet que l’exercici d’aquesta reporte una quantia de renda major o menor. A grans trets, és ben cert que la jurisdicció, com a font d’ingressos econòmics, gairebé no tenia importancia en el conjunt de la renda senyorial. Pero, malgrat tot -i tenint 64

present encara que, segons els senyorius, aquesta jurisdiccio estava, si fa no fa, compartida amb el poder monàrquic suprem i amb institucions tan importants com l’església-, resulta fonamental de remarcar que el poder senyorial jurisdiccional era el factor estructural decisiu de cohesió que permetia la conversació i la reproducció del règim senyorial en la seua totalitat.

El poder jurisdiccional convertia els senyors en areietons», i els senyorius en vertaders «estats». De fet, el poder jurisdiccional implicava detenir la justícia en primera instancia, i això, en la majoria dels casos, era definitiu per a la població del senyoriu.

La jurisdicció comprenia tant les causes civils com les criminals, encara que la monarquia retalla prou la prerrogativa dels senyors, sobretot en aquestes darreres. Amb uns tribunals locals i comarcals en mans del senyor, la justícia restava totalment mediatitzada per l’interés senyorial, la qual cosa, com ja s’encarregaren de denunciar els pobles, convertia uns tribunals parcials en un instrument fonamental de l’aristocràcia per a imposar les exaccions corresponents, per a evitar, 0 reprimir si de cas, qualsevol conat de resistencia dels pobles i, al capdavall, per a establir el conjunt de relacions socials que trobem en el règim senyorial. Podem afirmar que la justícia senyorial, amb el consegiient respecte, temor i parcialitat que emanava, feia possible l’existència del règim senyorial i era l’element fonamental de la seua estructura.

Gràcies al poder jurídico-polític dels senyors, era mantingut un sistema de rendes d’origen i de justificació molt diverses. També s’hi presenta una dificultat, pel fet que el propi desenrotllament del règim senyorial ha anat introduint noves rendes, les quals intenten ser presentades pels senyors, durant l’edat moderna, com el resultat de contractes Iliurement establerts. No cal dubtar que aquests contractes existeixen i que obeeixen a la dissolució dels principis polítics i ideologics que eren l’essència del ve11 feudalisme, així com al sorgiment d’una nova actitud econòmica. Pero el manteniment, fins el 1811, de Za jurisdicció senyorial i la constatació de la baralla existent en el XVIII valencia entre pobles i senyors pels drets jurisdiccionals d’aquests segons, mostra que, per damunt de la introducció progressiva de noves relacions contractuals, la jurisdicció rebia una importancia encara essencial per al manteniment del règim senyorial; aturava la seua descomposició definitiva, cada volta més evident, a mesura que anaven imposant-se les noves relacions socials.

El senyoriu emmarcava espacialment i política, la percepción d’un conjunt de rendes, Z’administració de les quals demanava el personal corresponent d’assalariats a les ordres del senyor. Quan la casa nobiliaria era prou rica i poderosa com per a disposar de molts senyorius, I’administració d’aquests presentava una certa complexitat, i canviava alhora d’una aristocracia a l’altra. Els senyors posseïen pobles isolats, contrades senceres, i fins i tot algunes cases nobiliàries tenien 65

LESPIU un administrador general al País Valencia, tot centralitzant en el principal del seus senyorius I’administració de la resta: naixen, aixf, els «llocs» de senyoriu, les baronies, els comtats, els marquesats i ducats, i en el cas de reialencs o d’ordes militars, les batlies, amb els respectius encarregats.

Les rendes percebudes en les administracions de cada senyoriu eren molt variades.

La seua classificació es presta a diversos criteris.

Un d’aquests atendria la fovma material de percebre cadascuna de les rendes: al País Valencia la majoria eren percebudes en diners (censos, monopolis i, fins i tot, una part del delme), si bé a grans trets el delme i la partició de fruits eren cobrats en especie. No coneixem cap cas de renda en treball, a la manera de les antigues coweus medievals encara en ús en 1’Europa de l’est, pero aixb no suposa que haja desaparegut el caire extraeconòmic en les dues primeres formes de renda. Quant al termini convingut per a percebre cadascuna de les rendes senyorials, la majoria eren cobrades anualment en dates significatives economicament (Sant Joan en juny, Nadal, etc.), tot i que n’hi havia algunes que eren percebudes en dos i en tres terminis anuals.

Tanmateix, cal fer una classificació un xic més explícita que les anteriors.

Hom ha utilitzat freqüentment un criteri de divisió de les rendes, que obeeix a la situació particular del senyoriu castellà, pero que resulta inadequat per al senyoriu valencia: rendes jurisdiccionals i d’origen real (derivades de la jurisdicció i/o de drets reals alienats en part), rendes territorials o pairals (derivades de la propietat de la terra) i rendes d’origen feudovassallàtic (se’n reconeix l’escassa importancia i l’anacronisme medieval).

L’evolució històrica del senyoriu valencia i l’especificitat de I’origen i desenrotllament de les relacions feudaIs al Psis VaZencià fan, al nostre parer, molt confús un criteri com I’esmentat suara. En el cas de bona part de les rendes, resulta impossible esbrinar si deriven de l’ús de la jurisdicció -alienada o no-, del reconeixement d’alguna forma primitiva o desenvolupada de vassallatge, o d’un establiment pairal. Al País Valencia, jurisdicció i terra van generalment confosos en l’edat moderna i no en trau l’entrellat una tal distinció.

En comptes duna classificació com I’anterior, proposem la següent: a) Rendes que procedeixen de Z’exercici directe de la jurisdicció, com penes o multes pecuniàries en especie o en diners, embargaments, requises, etc.; tot això, per diversos motius relacionats amb la transgressió de la jurisdicció senyorial establerta sobre els pobles. b) Regalies i monopolis: en virtut de la seua qualitat de reietó de la contrada, el senyor tenia la facultat -bé perquè l’havia comprada al rei, bé perquè la n’havia obtinguda per diferents raonsd’imposar uns drets i percebre unes rendes, de forma exclusiva; això’ comportava la prohibició declarada a qualsevol altre de tenir-les i el monopoli senyo rial absolut d’aquestes. Les regalies i els monopolis s’establien: 66

-

Sobre instruments de mesura, pesada, volum, etc.

Sobre els intercanvis i negocis comercials realitzats en el senyoriu (duana territorial, l’existència de la qual s’ha comprovat durant tot el XVIII a Elx; drets de portes en 110~s distints; cises especials sobre el vi, aiguardent, peix, etc., que a vegades el ~6 nyor emprava temporalment a l’ajuntament, a falta de apropis%).

- Sobre l’aigua de rec, els rius, monts, deveses, albuferes, siguael senyor en l’únic amo de molls, erms, etc.; tot aixo convertia la llenya, pastures, herbes, aigua, animals de caca, pekos, minerals, etc., que es trobaven dins el terme del senyoriu corresponent.

Aquestes regalies i monopolis obligaven els vassalls a establir condicions amb el senyor per la seua utilització.

Per regla general, el senyor arrendava a curt termini el dret exclusiu i prohibitiu corresponent (a l’any; cada dos, quatre o més anys, dividits en terminis anuals) i, en alguns casos, fins i tot establia una relació emfitèutica sobre aquests béns.

Els arrendataris gaudien del monopoli exclusiu i esdevenien un grup especialment privilegiat localment. c) Rendes derivades d’un règim de tinenca de la terra molt particular i històricament fonamental al Principat, al País Valencia i a les Illes Balears, com era l’emfiteusi.

L’emfiteusi es presentava com una relació contractual establerta i recollida en un document, no entre dues persones físiques a termini definit, sinó entre dos individus que representen dues entitats impersonals: la casa senyorial -i, per tant, un determinat patrimoni senyorial vinculati la família camperola.

En virtut d’aquesta relació establerta i recollida en un document d’establiment (capbreu), la casa nobiliaria alienava del patrimoni solament el domini útil de la terra que passava a la família llauradora.

Ella gaudia de lúsdefruit de la parceHa corresponent, pero sota determinades condicions, que eren comunes i explícites a tots els documents d’establiment emfitèutic: - El pagament periòdic d’un cens, que podia ser una quantitat fixa (generalment diners), a la qual s’afegia freqüentment la partició de fruits o cens en especie proporcional al volum de la collita (osciHant-ne la quantia segons zones i cultius).

- La fadiga, o obligació del llaurador de soHicitar un per-n& al senyor en cas de transmissió, bescanvi o alienació del domini útil, amb la prioritat del senyor corresponent.

- Lluïsme o dècima: el fet d’haver de pagar, en tots aquests casos, un tant per cent del valor de la terra del senyor, que va anar sent fkat en un 10 per 100 en les vendes. (Quan el domini útil estava vinculat o amortitzat, es pagava un lluïsme cada quinze anys, conegut com quindeni).

Un semblant contracte permetia al senyor, a mes d’establir la renda que li pertocava, de mantenir un dret de propietat sobre aquella, un 67

dret que no alienava i que anomenaven domini directe. L’emfiteusi es presenta com una forma molt especial de propietat compartida, propia d’unes estructures de transició que havien evolucionat al País Valencia de forma molt distinta de com ho feren a Castella. Un semblant sistema s’establí no solament amb famílies camperoles, sin6 que tambe va servir per a fixar unes relacions de dependencia o vassallatge amb altres capes feudals, respecte al titular del senyoriu. Apareixen, aixi, com a detentors del domini útil de la terra i lligats a les obligacions esment.ades, no únicament llauradors vassalls, sin6 igualment altres vassalls de la importancia social de la noblesa valenciana o de 1’Església; i, fins i tot, es donen casos de senyors jurisdiccionals que posseeixen el domini útil de terres, el domini directe de les quals, pero, esta en mans dún altre senyor, sota el qual es troben aquestes terres. Tota la xarxa de relacions de signe clarament feudal s’amaga en la institució de l’emfiteusi i diversifica la categoria social de l’emfiteuta, falsament considera& de vegades, com un simple camperol. Hi ha una serie de situacions intermedies entre el senyor que frueix del domini directe i el campero1 que posseeix l’usdefruit de la terra. d) Una important renda senyorial era la part del delme que li pertocava rebre en els senyorius i que és coneguda com terc delme (2/9 del delme), el qual solia ser cobrat pel senyor, tot acudint a diverses justificacions.

El delme no era, originàriament, una renda propiament senyorial, sinó eclesiàstica i es tractava d’un impost en especie proporcional al volum de la collita: aproximadament l/lO d’aquesta; per això el nom. Durant la conquesta, la monarquia es va fer amb la tercera part d’aquest impost -dedicat, en principi, a sufragar les necessitats i despeses del clericatper a fer front a les despeses d’una guerra que 1’Església considerava com una croada contra els heretges. D’aquesta manera, un terc d’aquest delme escapava al clericat per a esdevenir una important renda del major dels senyors: el rei. Adés per imitació dels reietons, adés (la majoria de vegades) com a conseqüència d’alieb nacions patrimonials per part de la reialesa posterior a la conquesta, l’esmentada renda passà a ser tinguda pel titular del senyoriu, el qual, a més a més, en moltes comarques era lünic capac de sufragar la complicada administració que comportava la percepció del delme. Així, el senyor esdevingué co-perceptor i administrador d’una renda tan important com era el delme, sent fins i tot en molts pobles Iünic perceptor de delmes, en conflicte amb 1’Església. Alhora, la vigilancia de l’administració senyorial tractava d’imposar-los allà on les esbancades camperoles reeixien a fructificar (delmes novals). Els delmes eren cobrats, adés directament a través d’administradors, adés arrendant el cobrament per una quantitat fixa de diners, i deixant a l’arrendador la forma directa de cobrar-los als camperols. e) Finalment, la renda senyorial tenia un component, diferent segons els senyorius i l’època, que no resta inclòs en la relació anterior: 68

els rèdits per préstecs dineraris realitzats pels senyorsl; propietats subjectes a censos reservatius, on s’havia produït una alienació completa de la propietat i el senyor posseïa tan sols un document acreditatiu de la cessió que li permetia cobrar un cens fix; propietats privades del senyor on, al contrari del sistema anterior i a diferencia de l’emfiteusi, s’establien arrendaments a curt terme, etc.

La majoria d’aquestes rendes estaven vinculades patrimonialment, segons el concepte de propietat feudal. Al País Valencia, la vinculació i el pupillatge senyorial, establert sobre els senyorius de l’aristocràcia, era legalment compatible, des dels furs valencians, amb el sistema emfitèutic, a diferencia d’allò’ que va imposar-se a Castella després de la crisi del segle XIV, tal com ha estudiat Clavero. Es produïa així al País Valencia una veritable alienació, en la practica, de la propietat senyorial vinculada, tot i que aquesta s’amagava sota la consideració que només era el domini útil alk alienat. Cal veure encara si aquest fet, decisiu per a la revolució burgesa, suposava el reconeixement dúna situació anterior completament original, el resultat d’una particular visió del feudalisme per part de la monarquia catalana-aragonesa de la baixa Edat Mitjana o l’efecte dún procés anterior; encara no esta resolt. Tanmateix, s’apunta la hipotesi, cada volta més convincent, que una tal relació afeblí enormement el règim senyorial i dificulta l’intent de l’aristocràcia de senyorius durant la revolució de fer dels seus senyorius la propietat privada al País Valencia.

La quantia de les rendes, i el pes específic de cadascuna d’elles, permet realment saber si el règim senyorial tingué la duresa que tradicionalment li ha estat assignada al País Valencia o pel contrari no ho va ser tant, tal com estudis recents podrien indicar. Cal tenir una major coneixenca de la realitat senyorial valenciana abans de generalitzar-ne una conclusió.

La indubtable existencia de terres franques d’imposts senyorials -encara que subjectes nominalment al domini senyorial-; la devuZuació progressiva dels censos enfitèutics durant el segle XVIII; les dificultuts udwrinistratives del senyor i els seus subordinats per a dur un control rigorós dels cupbreus i nous establiments, amb els accidents corresponents que els llancaven a perdre o els perdien, simplement; la propia dificultat d’exercir un control absolut jurisdiccional, a mesura que entre batles, regidors, jutges, administradors, etc., van sorgint interessos contraposats als del senyor, i els pobles van organitzant millor la resistencia legal, pledejant constantment i dirigint-se als tribunals de justícia reals (Audiencia, Suprem Consell, etc.); tots aquests factors tenen més pes a l’hora d’explicar la «feblesa» del règim senyorial valencià, que cap suposada actitud voluntàriament paternalista dels senyors. Altrament, la purtició de fruits, els delmes i els monopolis senyorials, tenien un carácter molt més greujós i resultaven cada volta mes insuportables, com testimonien les revoltes antisenyorials del segle XVIII i de principis del XIX. 69

LESPILL També resulta evident que, pels motius ja esmentats, una part important de l’excedent econòmic no anava al senyor, sinó que quedava en mans d’intermediaris i nobles locals, entre els quals va anar configurant-se l’oligarquia local. La quantificació exacta d’aquesta part d’excedent és un treball que encara esta per fer.

En la baralla per l’excedent s’originen les tensions socials desestabilitzadores del règim senyorial, les quals a la llarga conduiran a la desestructuració i a la seua liquidació. definitiva en el segle XIX. El règim senyorial valencia presenta en el segle XVIII una estructura inestable, precisament per l’agudització de les tensions.

Això no vol dir, tanmateix, que no fossen útils ja els tradicionals mecanismes senyorials de conservació i de reproducció del règim: en primer lloc, la monarquia absoluta proporcionava el marc general legal, institucional i repressiu, per al seu manteniment, i això per damunt d’esporàdiques contradiccions internes; a més de l’Estat, l’aristocràcia de senyorius disposava de mitjans econòmics (pensions, préstecs, etc.) i polítics (influencia cortesana, concessió de favors), que feia servir per a guanyar-se un sector de l’oligarquia dels pobles senyorials, tant laica com eclesiàstica; cal afegir-hi l’ajut que el senyor donava a les corporacions locals que estaven mancades de recursos suficients, les gratificacions als subordinats i les almoines i obres de cwitat que esporàdicament o regularment intentaven d’alleujar l’estat de miseria d’una gran part de la població.

Uns i altres mecanismes per a esmortir les tensions internes tenien una clara finalitat dissuasòria i eren un factor fonamental d’estabilització. En molts dels casos suposaven una política senyorial que pretenia retallar el poder econòmic de l’oligarquia local, especialment a mesura que aquesta va configurant-se com a classe oposada al senyor, i així desenvolupar un proteccionisme paternalista envers el camperolat pobre.

Aixì, explica la clientela miserable amb que, a vegades, compta el règim senyorial i l’antipatia que desperta entre un sector de l’oligarquia local.

En aquest sentit, també jugà un important paper la superioritat social i ideològica de l’aristocràcia senyorial i el prestigi que va tenir durant prou de temps, encomanat a nivel1 popular a través d’ostentoses cerimònies on es manifestava simbòlicament l’enorme poder dels senyors i de l’Església, que sovint els feia costat: presa de possessió del senyoriu, visites del senyor o d’algun membre de la família, celebracions d’esdeveniments rellevants que afectaven els senyors, profusió d’escuts i d’altres símbols senyorials de cap a cap del poble -alguns tan efectius com aquells tendents a fer veure que el senyor era senyor d’«hoYcu y ctlchillo» del pobleetc. Aquestes cerimònies contribuïen a mantenir el domini senyorial i a impedir que se’n parlas, i arrodonien unes despeses senyorials considerables.

Les quantitats que l’administracio senyorial havia de dedicar precisament a evitar que s’aguditzassen les tensions socials -entre pagaments a la monarquia, pensions a l’oligar70

quia local, almoines, obres de caritat, despeses municipals i derivades de la jurisdicció i cerimònies de tot tipusexpliquen, en bona part dels casos, que el senyor no obtingués dels seus senyorius sino una renda molt minsa, la qual cosa esta en relació amb l’evident ruYna de moltes cases senyorials durant els segles XVIII i XIX. Aquestes despeses resultaren costoses per al senyor, pero eren imprescindibles com a mecanismes anivelladors de les tensions estructurals originàries del règim senyorial, creixents amb el desenrotllament de les /orces productives.

I és, potser, la constatació que, malgrat tot, les tensions anaven agreujant-se, alhora que el senyoriu s’afonava en el deute, allò que va configurar la idea que tal volta podien assentar-se les bases dúna explotació senyorial distinta, menys complicada i mes rendible, que substituís la tradicional del senyoriu.

CONTRADICCIONS:

CLASSES

1 GRUPS SOCIALS

En pagines anteriors, en analitzar les relacions econbmiques existents al País Valencia, hem posat de manifest les dificultats que amaga l’esmentada anàlisi, atesa la complicació que adopten les relacions de producció en una societat, com la del XVIII, en procés de transició cap al capitalisme (on s’han produït canvis pregons en I’estructura econòmica i social, encara que continue sent dominant una estructura que s’arrela en el sistema feudal).

Aquest caràcter de transició comporta una serie de dificultats a l’hora d’efectuar una anàlisi que siga explicativa de l’heterogènia realitat social amb que ens trobem.

En primer lloc, una concepció exclusivament estamentalista de la societat feudal ha impedit l’anàlisi dels grups, o classes socials existents, al si dels diferents estaments.

Per altra banda, l’ús de conceptes propis del capitalisme per a definir les distintes classes socials existents en la societat feudal pot resultar enganyós, perquè les classes del mode de producció feudal no poden ser les mateixes que les classes que hi ha en un sistema capitalista. Cal, dones, precisar adequadament els termes emprats en classificar les classes socials de 1’Antic Règim.

Regine Robin, en un treball forca aclaridor sobre la societat francesa anterior al 1789, ha intentat emprendre aquesta problemàtica, assenyalant, entre altres coses, una serie d’aspectes que defineixen i caracteritzen com cal les classes socials de la Franca de I’Antic Règim. N’agafem algunes notes que, al nostre parer, poden ajudar-nos a fer I’anàlisi de la burgesia en una societat de transició on les relacions capitalistes són encara novelles. Per a aquesta autora, la burgesia en una societat feudal té les següents característiques: 71

LESPILL -

-

És una classe social, l’estatut jurídic de la qual és el de la plebs.

Aquesta classe social, tant en el camp com en la ciutat, agrupà totes aquelles famílies situades en posició de dominació econòmica en l’esfera de les relacions capitalistes (encara que el mode de producció capitalista no havia assolit encara l’estadi de la reproducció ampliada).

Es una classe antagonista dels privilegiats en la mesura que postula un altre aparell d’Estat i, a la llarga, amb trencament, un altre marc productiu, tot i que aquesta burgesia pot integrarse molt bé en el sistema senyorial, escapolint-se de la seua esfera i entrant en l’esfera de la noblesa rendista funcionària i senyorial.

Escapant-se de la seua esfera, reforca aquest tipus original d’imbricació de relacions socials que constitueixen la societat de 1’Antic Règim. Restant-hi, atempten contra ell.

En aquest concepte de burgesia no queden incloses totes aquelles famílies que obtenen les seues rendes a base de mantenir relacions d’explotació pròpies del sistema feudal: famílies detentores de drets feudals, mestres de gremis, arrendataris d’imposts estatals o de drets feudals. Tampoc no inclou els grans propietaris de terres que viuen de les seues rendes i que, per això, no estan immersos completament en les formes del benefici capitalista.

Cal considerar tota aquesta classe de terratinents rendistes i altres individus vinculats econòmicament al sistema feudal d’explotació com un grup a part, al qual Regine Robin anomena «burgesia antic règim».

Es una classe, essencial en la societat de 1’Antic Règim, que tingué un paper polític d’importància quan es va plantejar obertament la crisi del sistema feudal.

Amb aquests raonaments previs respecte dúna sèrie de caractenstiques generals sobre la burgesia en una societat feudal, pretenem introduir la qüestió de la burgesia al País Valencià al segle XVIII. 1 aquest punt resulta problemàtic per diverses raons: en primer lloc, els estudis que posseïm sobre el règim senyorial al País Valencià se centren bàsicament en l’anàlisi de les relacions sòcio-econòmiques existents entre els distints senyors feudals (laics o eclesiàstics) i els seus vassalls de senyoriu, i sabem molt poc sobre les relacions que, a nivel1 econbmic, estableixen els distints grups socials entre si. Relacions que, com veurem, existeixen i que, en nombroses ocasions, superen el marc de l’estructura econbmica senyorial. Aquesta mancanca de dades, d’alguna manera, ens obliga a pensar en la necessitat de superar les dificultats que amaga el coneixement del comportament econòmic, social i polític dels grups socials que no formen part o no estan directament relacionats amb la classe dominant.

Cal, dones, complementar l’estudi de les fonts d’origen senyorial, que reflecteixen bàsicament aspectes referents a la classe feudal, 72

amb la utilitzacio d’altres fonts que permeten una anàlisi sòcio-econòmica mes completa (els arxius municipals que solen oferir-ne dades).

Una altra qüestió, que ha vingut problematitzant l’anàlisi de la SOcietat valenciana durant 1’Antic Règim, ha estat el supòsit, un POC unilateral, que l’extensió i vigencia que el règim senyorial tingué al País Valencia va impedir& el normal desenrotllament de la burgesia.

Una analisi profunda d’aquestes qüestions, fonamentada en fonts de distint signe, ens esta permetent de fer algunes matisacions pel que fa a la importancia de la renda senyorial i a la distribució de l’excedent agrari entre les distintes classes socials del País Valencia. Malgrat que els estudis existents sobre l’estructura de la propietat agraria i sobre la distribució de la renda són encara novells, sí ens deixen observar que: -La renda obtinguda per la noblesa de senyorius varia dúns 110~s a uns altres i, freqüentment, la seua importancia, a nivel1 quantitatiu, és més minsa del que cabria esperar, atés el manteniment dels drets feudals (pagines arrere hem intentat subratllar els factors que explicarien la degradació de la renda feudal en alguns senyorius).

- Els pagaments feudals no repecutien igualment en l’economia dels vassalls senyorials. Les prestacions significaven una càrrega seriosa per a la feble economia del petit campero1 i, sobretot, repercutiren negativament en l’estalvi dels camperols emfiteutes que repoblaren les terres que havien estat dels moriscos. En canvi, els pagaments feudals eren molt menys pesats per a tots aquells camperols posseïdors de terres al4odials o per als emfiteutes establerts des de temps immemorial, ja que, als establiments antics, els censos eren insignificants i moltes terres eren franques de partició.

-El manteniment de les estructures feudals no impedí que un reduït, si bé important, nombre de famílies consolidassen una solida positió econòmica al segle XVIII. L’avinentesa alcista del segle afavorí els propietaris amb excedents comercialitzables.

Per altra banda, l’anàlisi de les relacions de producció existents tant al camp com a l’artesanat, evidencien que al segle XVIII alguns importants propietaris de terres o negociants estableixen, amb altres sectors de la població, relacions econòmiques que apunten cap al capitalisme (heus ací el cas dels artesans privilegiats, terratinents que ocupen assalariats, comerciants.. . ). Pero cal tenir en compte que, en una societat encara feudal com és la del XVIII, les relacions de tipus capitalista necessàriament han de ser novelles, i no ha de resultar estrany que llur desenvolupament siga minso.

Per això, els burgesos -en el sentit estricte del terme (referit unicament a tots aquells individus que mantenen relacions d’explotació de tipus capitalista)són encara un grup numèricament petit en la societat valenciana del XVIII. Encara que, com veurem despres, donat que la burgesia és en aquests moments una classe social en forma&, la seua importancia numèrica és només relativa, perquè esta en vies de desenvolupar-se àrnpliament.

73

CESPIIL Molt més important fou, al segle XVIII, el grup social que podem considerar com «burgesia antic règim», format, al País Valencia, per propietaris rendistes, comerciants monopolistes, mestres de gremis, arrendataris de drets senyorials i d’impostos estatals, procuradors generals i administradors de les grans cases feudals...

Aquest grup social, en el XVIII, resta encara economicament lligat a relacions de producció pròpies del sistema feudal o, com en el cas dels arrendataris de drets feudals, s’enriqueixen per la seua participació en la renda feudal. A pesar de la seua vinculació al sistema, no s’està de potenciar entre les seues files un cert esperit de benefici capitalista i un cert interés pels negocis burgesos, ni impedeix que, més a llarg terme, una part d’aquesta «burgesia antic règim» esdevinga una part de la burgesia capitalista.

El comportament social i econòmic de la burgesia valenciana del XVIII, i concretament l’assimilació que féu dels valors i formes de vida pròpies de l’aristocràcia valenciana feudal, amb massa freqüència, ha estat interpretat com un símptoma de la debilitat d’aquesta burgesia, debilitat que suposaria la manca de criteris burgesos i la inexistencia d’uns interessos de classe definits, enfront dels interessos de la classe feudal dominant.

Al nostre parer, aquest plantejament no té en compte que, en el feudalisme, la burgesia no és una classe social ja completament formada i plenament definida, sino que és una classe social encara en formació; es a dir que, vista des dúna perspectiva dinàmica, crea les condicions per a la seua existencia com a classe i es pretén classe dominant. De més a més, cal adonar-se que la composició de la burgesia varia d’un lloc a un altre en relació amb els múltiples factors que condicionen el seu desenrotllament, com són ara el grau de penetració capitalista, les conjuntures econòmiques, la major o menor permeabilitat social que imposa la societat aristocràtica i jeràrquica.

Aquest doble caràcter, de classe social en formació i d’heterogeneïtat, explica que, encara que ens referim a la societat de 1’Antic Regirn, parlem de burgesia, ja que hi ha trets comuns i peculiars i hi trobem diversos comportaments burgesos, econòmics, socials i polítics, derivats tant de la diversitat dels negocis i interessos com de l’oscillació de l’avinentesa històrica.

El caràcter de transició de la societat valenciana del XVIII explicaria la composició i el peculiar comportament de la burgesia valenciana d’aquest segle. Aquests punts no són atípics ni contradictoris si tenim en compte que les estructures feudals continuen condicionant el desenvolupament socio-econòmic del País i que la penetració capitalista és encara novella, cosa que no afavoreix un creixement espectacular de la burgesia.

Val a dir ací que l’interés dels burgesos valencians per esdevenir rendistes, i l’assimilació que algunes famílies varen fer dels valors 74

ESPILL propis de la classe feudal, no significaren en absolut que la burgesia valenciana estigués mancada d’interessos econòmics concrets. 1 prova d’aixo és que, en el XVIII (sobretot la segona meitat), gran part de la burgesia valenciana s’enfrontava al sistema feudal en la mesura que el manteniment de les estructures de 1’Antic Règim suposava un entrebanc per al desenrotllament de les activitats economiques d’aquesta el control senyorial sobre la terra impedeix als rics proburgesia: pietaris de disposar lliurement d’ella, els monopolis de duanes i drets de portes traven els negocis burgesos, les prestacions feudals impedeixen als terratinents una. acumulació major d’excedents, els drets jurisdiccionals impossibiliten a les oligarquies ciutadanes el control dels càrrecs municipals.

Malgrat aquestes característiques generals que presenta la burgesia valenciana del XVIII, volem ara referir-nos expressament a la petita burgesia com a grup social amb característiques propies. Aquesta burgesia menor estava formada per una serie de fabricants que invertien els capitals en terres, propietaris emfiteutes d’alguna importancia, comerciants intermediaris i petits negociants en general. La seua característica principal és no perdre la condició de propietaris llauradors.

L’acumulació de capital és feble, i generalment no se’ls permet la integració en la classe feudal; ‘tampoc no solen formar part dels ajuntaments, ja que els càrrecs municipals són monopolitzats per l’oligarquia terratinent i comercial i pels membres de la petita noblesa integrada en aquesta oligarquia.

En el cas de la seua intervenció en el municipi, ho fan després de les reformes de Carles III com a diputats del comú i síndics personers.

Cada volta més, les activitats econòmiques d’aquest grup social apareixen unides a les estructures del mercat i al lliure joc econòmic, entropessant constantment amb la reglamentació feudal, dels privilegis de la qual no participen, cosa que els fa convertir-se en ferms opositors al sistema.

Malgrat les dificultats que amaga, no volem estar-nos de fer allusió ací a un grup social complicat i heterogeni, compost per totes aquelles famílies que no tenien mitjans propis de subsistencia, i els minsos ingressos que tenen colloquen la seua economia a nivel1 de supervivencia: camperols sense terra, oficials i aprenents dels gremis, oficis no agremiats, criats, pobres.. .

Sabem molt poc sobre l’estructura mental de les capes populars de 1’Antic Règim. Els seus interessos econòmics pateixen una certa ambigiiitat, per la qual cosa resulta arriscat de llancar interpretacions sobre les motivacions que impulsaren certes actituds socio-polítiques.

En línies generals, al País Valencia observem, entre els membres que formen aquest grup social, una certa indefinicio davant de les qüestions polítiques que s’hi plantegen.

De fet, davant les accions antisenyorials empreses per la burgesia i el camperolat, les classes populars 75

^

.

CESPILL no sempre s’hi sentiren identificades.

Molts d’aquests individus restaren al marge de la problemàtica senyorial; en ocasions, fins i tot, VOtaren en les Juntes Generals a favor del senyor feudal; en altres ocasions, pero, aquest grup social constituí una forca de xoc espontània en les revoltes de caire antifeudal.

Finalment ens referirem al camperolat, i duna manera específica, ja que és important en la societat feudal, de clar predomini rural. En realitat, el camperolat del segle XVIII participa i esta immers en distints tipus de relacions socials, pero val a dir que, per damunt de les diferencies internes (que no són poques), es presenta com collectivament afectat per les prestacions seculars que la classe feudal exerceix sobre ell.

Al País Valencia, sota la capa de camperols privilegiats a que hem al-ludit en parlar de la burgesia, la gran massa del camperolat estava formada per petits propietaris que participen de certes característiques comunes.

Encara que no sempre són propietaris absoluts de la terra que treballen, en posseeixen el domini útil, i també la resta de mitjans per a la producció agrícola amb que subsisteixen.

Treballen les explotacions fonamentalment com una unitat familiar, pricipalment a base de treball de tots els membres de la família, dones i tot.

En l’escala inferior del grup campero1 hi havia el camperolat sense terres: arrendataris o jornalers de la gran burgesia terratinent.

La figura de l’arrendatari fou numèricament important a l’horta de Valencia; els propietaris de terres eren veins acomodats de la ciutat, la qual exercia un pesat domini sobre els petits arrendataris de l’horta.

Els drets feudals afectaven, en major o menor grau, tot el grup camperol, obligat a mantenir, mitjancant les prestacions imposades, la classe feudal privilegiada.

Aixo, en certa manera, explica el fet que la lluita contra les estructures de 1’Antic Règim als senyorius valencians es plantege bàsicament com una Iluita del camperolat contra el règim senyorial (component fonamental del sistema feudal). Una lluita antisenyorial on va participar amb més o menys forca tot el camperolat en general, pero on van jugar un paper decisiu els propietaris privilegiats o allò que hem convingut d’anomenar el camperolat benestant.

La classe senyorial, detentora de drets feudals, estava composta bàsicament per dues fraccions diferents, que al segle XVIII mostren ja interessos diferenciats.

Al País Valencia, l’origen divers dels senyorius contribueix a explicar les diferencies existents al si del grup nobiliari.

El grans senyorius nobiliaris, quasi sense excepció, són d’origen tarda; es formaren arran de les vendes i donacions fetes pels reis de la casa d’kstria a la gran noblesa castellana i, en menor mesura, a la noblesa valenciana Aquestes grans famílies, a qui no podem considerar en el cim del poder polític i econòmic, havien rebut del monarca l’alta jurisdicció, el mer i mixt imperi, i, amb això, obtingueren també la potestat per a 76

CESPILL cobrar drets feudals als seus vassalls. Per tot això, esdevingueren els reietons dels seus estats.

Sota aquesta gran noblesa, hi havia al País Valencia una noblesa menor, també detentora de drets senyorials, si bé generalment no tenien jurisdicció, i depenent alhora d’un altre senyor jurisdiccional o del rei, segons on estiguessen ubicades les seues possessions. L’origen d’aquests petits senyorius no jurisdiccionals és, sens dubte, anterior a la formació dels grans senyorius de que ja hem parlat, i molts d’ells es van deure a les donacions de terres fetes per la monarquia catalana-aragonesa després de la conquesta entre les gents que collaboraren en l’empresa o repoblaren les terres.

En resum, podem dir que dins de l’estament nobiliari, al costat de la gran noblesa jurisdiccional, existia una petita noblesa local que considerem amb poder econòmic i participant d’un cert poder polític. Els seus límits, per baix es confonen amb els de la burgesia que intenta ennoblir-se o que ha assolit certa preeminencia en el municipi (ciutadans honrats) i, per dalt, es confonen amb els de la gran aristocracia jurisdiccional.

Presenten, així mateix, comportaments aparentment contradictoris, i al si d’aquesta noblesa local hi ha un doble procés d’empobriment o d’enriquiment.

Tenen un comportament feudal pel que fa a un concepte rendista de la propietat, pero també amb certes manifestacions capitalistes: interés pels cultius, millores en el rendiment, manteniment de relacions amb el comer-c d’importació/exportació.

Membres d’aquestes famílies participaran directament en activitats mercantils i en inversions de terres, fins fer-se amb grans fortunes i amb propietats agràries que en algun cas exploten dins de coordenades capitalistes: abandonen l’emfiteusi feudal que substitueixen per arrendaments a curt termini, contractació d’assalariats, interés per la comercialització dels seus productes.

Generalment, i sobretot en la primera meitat del segle XVIII, existí un cert enteniment entre aquesta petita noblesa de caràcter feudal i els grans senyors jurisdiccionals.

En els 110~s que pertocaven al ducat de Gandia, el duc d’Osuna reclutava, entre els membres de la noblesa menor o de la gran burgesia, els seus collaboradors, els quals solia collocar al front de l’ajuntament.

Pero aquest inicial enteniment no es mantingué als llarg de tot el segle, com ho demostra el fet que els membres de la petita noblesa, que abans havien collaborat estretament amb el poder senyorial, comenten a mostrar ara actituds de refús. Són freqüents els casos en que individus de la petita noblesa local s’alien amb els burgesos i promouen, conjuntament, accions encaminades a cercar tant el poder polític com l’econòmic de les grans cases senyorials.

D’altra banda, al País Valencia, i diferentment del que passa en altres 110~sde 1’Estat espanyol, el pes específic de l’Esgl&ia, com a detentora de senyorius jurisdiccionals, fou molt menor que el de la noblesa, tot 77

i que algunes altes jerarquies eclesiàstiques han de ser considerades com a formant part de la classe feudal privilegiada, pel fet de ser senyors jurisdiccionals i percebre prestacions feudals.

Pero, de més a més, I’Església, com a institució, té dret a percebre del camperolat tota una serie de drets feudals, justificats en l’origen per l’assistència espiritual que aquesta presta a cada individu de la societat.

No obstant la vinculació de 1’Església al sistema feudal, l’actitud política del clericat hi oferia sensibles diferencies.

Davant la crisi del règim senyorial, l’actitud intransigent de l’abat de la Valldigna, per posar un exemple significatiu de senyoriu eclesiàstic, no es diferenciava gens dels grans senyors valencians. En canvi, els intents reformistes de la burgesia valenciana trobaren el suport d’altres jerarquies eclesiastiques, no directament detenidores de drets feudals.

Pel que fa al comportament socio-polític del baix i mitjà clericat, considerant la penúria de coneixements, és poc el que podem dir, si no és la necessitat de distingir entre el comportament del clericat secular i el del regular, i tenir en compte la tradicional oposició d’aquell als drets senyorials, i el suport que alguns elements mostraren a les reivindicacions camperoles.

ELS CONFLICTES LA

VIA

ANTI-SENYORIALS PACfFICA

Sebastià Garcia Martínez, en el seu Ilibre Els fonaments de2 Psis VaZencià modem, va posar de manifest que la recuperació econòmica iniciada ací en les darreres dècades del XVIII contribuí a crear les condicions favorables per al replantejament de la qüestió senyorial, com ho evidencia el considerable augment de plets judicials entre els vassalls de senyoriu i els senyors feudals.

En els senyorius valencians, els rics propietaris es beneficiaren ampliament de l’alca dels preus i de les rendes, estengueren els cultius, introduïren noves produccions i les comercialitzaren.

Aquests canvis a nivel1 econòmic, sens dubte, contribuïren a fomentar la consciencia anti-senyorial entre els propietaris privilegiats, principals competidors de la classe feudal en el repartiment dels beneficis de la terra.

Simultàniament, l’alca dels preus i de les rendes origina una reacció senyorial. La revalorització de la terra ocasiona que els senyors exigissen més escrupulosament els seus drets, els ampliassen, s’entestassen a mantenir prestacions d’origen immemoriable i fessen nous capbreus.

Aquestes exigencies no van fer sinó agreujar l’enfrontament amb el camperolat emfiteuta.

78

lIESPI Les exaccions senyorials no eren només excessives, sinó evidentment injustes, ja que qui no treballava la terra s’enduia comodament substanciosos guanys. Aquesta injustícia va ser plantejada primerament en el pla legal, i els pobles incoaren nombrosos plets, tot tractant de reduir les prestacions i drets senyorials. En alguns llocs, els vassalls s’embarcaren en el llarg camí dels plets d’incorporació a la corona.

Finalment, les contradiccions derivades del manteniment de les estructures senyorials es plantejaren a nivel1 polític: calia acabar amb els privilegis de la classe feudal. La distancia entre el plet menut i l’atac frontal al sistema feudal es recorregué en pocs anys i hi contribuí, sens dubte, la desfavorable avinentesa del regnat de Carles IV. L’àmplia documentació que hi ha al voltant de plets ens permet d’apreciar la importancia i extensió que al País Valencia atenyé l’oposició al règim senyorial. 1 era difícil de trobar algun poble de senyoriu on, en algun moment del XVIII o en les primeres dècades del XIX, no es plantejassen litigis contra els drets feudals. Normalment, els vassalls solien pledejar quan tenien notícies de la illegalitat dels drets que pagaven, o simplement quan consideraven les prestacions exigides com abusives o passades. De vegades eren els mateixos senyors feudals els qui, a través dels seus administradors, havien d’assistir a 1’Audiència davant la resistencia del camperolat a satisfer determinades regalies.

Assenyalarem alguns conflictes com a exemple significatiu de la resistencia dels pobles al manteniment dels privilegis feudals i de la seua lluita contra el que consideraven abusos senyorials.

En 1789, la Jana entaulà plet contra el Maestrat de Montesa perquè no reconeixia el dret que aquest deia tenir sobre les almàsseres, allegant que el 1709 el rei els n’havia concedit la llibertat.

Per les mateixes dates, els veïns de Monover seguien plet amb el duc d’Híjar per motius semblants.

Freqüentment, els emfiteutes es negaven a continuar pagant al senyor feudal allo pactat en les cartes de repoblació, allegant que les càrregues eren excessives i perjudicaven en gran manera l’economia de la població camperola: els veïns de l’Alcora, en 1791, es negaven a pagar les particions de fruits per considerar abusius els pactes fets arran de l’expulsió de moriscos. En 1770, l’ajuntament de Nàquera, a petició del veïnat, seguia plet amb el baró del lloc, contra les pretensions d’aquest d’exigir en les noves terres esbancades particions superiors a la vuitena part de la collita.

En 1770, els pobles del Marquesat de Llombai recorregueren davant 1’Audiència de Valencia, perque l’amo territorial, el duc d’osuna, presentàs els títols pels quals cobrava, des de feia alguns anys, el dret de quintar, a més d’«altres crescuts tributs que indegudament de nou els ha imposat i exigeix».

El baró de Llaurí, en 1790, prohibí als veïns tallar llenya en el terme, 79

CESPILL sense el corresponent permís, quan, segons els veïns, feia molts anys que els habitants de la Baronia havien gastat llenya per a les seues necessitats.

En 177.5 tornen els problemes entre la comunitat del Monestir de la Valldigna i els veïns de Tavernes, Simat i Benifairó, els quals aquesta volta expressaren l’oposició a les noves ordenances preteses pel monestir i que els impedien la Iliure comercialització del vi. Els plets hi continuaran fins a l’extinció del monestir.

Limitacions d’espai no ens permeten de continuar insistint en els innombrables exemples coneguts que manifesten l’existència d’un elevat grau de conflictivitat social en els senyorius valencians. únicament esmentarem, com a exemple significatiu, la utilització que els pobles feren de les lleis que sobre incorporació a la corona del patrimoni real alienat van ser dictades per la monarquia illustrada del XVIII. El moviment incorporacionista va créixer notablement a partir del regnat de Carles III, i el van dirigir davant els consells de Castella i Hisenda els seus propis fiscals, especialment el comte de Campomanes i D. Francisco Carrasco de la Torre, marqués de la Corona. Aquesta nova orientació política va ser aprofitada pels pobles, que, en saber que el poder els feia costat, s’embarcaren en el llarg i difícil camí dels plets de reversió. En aquells casos, molt freqüents, de senyorius alienats per preu, el rei podia fer servir el seu dret inherent de tempteig o retracte, reembossant al senyor territorial la quantitat que havien pagat els seus antecessors. La demanda, en aquest cas, la iniciaven els pobles reunits a iniciativa dún veí o d’un grup, en consell obert (Junta General, en el cas del País Valencia).

En Gandia, el duc d’osuna, segons els veïns, cobrava prestacions indegudes o d’origen dubtós; la ciutat havia alienat al duc les cises del vi i del peix, a condició que aquest pagas als regidors i altres oficis de l’ajuntament allò que aquel1 no havia complit, malgrat continuar cobrant les cises, fins i tot la del peix, suprimida el 1783; el terc-delme de les verdures, dret de paner i el de les garrofes, l’exigia el doble del pacte; cobrava el mwabati i la Ilicencia per a sollicitar la venda de terres sense títol per a fer-ho; exigia la vuitena de fruits en terres franques, fent-se costat en capbreus que es van fer sense la deguda autorització.

En la segona meitat del XVIII apareix consolidat a Gandia un grup anti-senyorial que, en 1876, promovia un plet d’incorporació a la corona. Aquest grup opositor addueix en els seus escrits de protesta que «la parcialitat» amb que el duc de Gandia atorga els càrrecs municipals és la causa principal de la comissió dels abusos denunciats.

Per això volen incorporar-se EL la corona i que siga Sa Majestat qui governe en aquells 110~s i trie els Ajuntaments entre els veïns menys parcials.

El plet d’incorporació a la corona de la vila d’Alberic, senyoriu del duc de IInfantado, fou un dels més importants i coneguts d’entre aquells 80

CESPILL que sostingué el poble valencia del XVIII. Hi contribuiren prou factor-s: la publicitat que en dona a les Corts de Càdis el valencia Antoni Lloret, natural d’Alberic i membre de la família d’advocats encarregada del cas; els escrits en favor. de la incorporació d’alguns prestigiosos juristes; la llarga durada del plet; el fet de dirigir-se contra una de les cases nobiliàries més poderoses de 1’Estat espanyol i estar animat per un grup de rics emfiteutes de precoc activisme revolucionari (com veurem, després Alberic va ser el centre motor de la jacquerie del 1801).

El plet va ser iniciat per Alberic en 1764, pero la petició fou rebutjada pels fiscals del Consell d’Hisenda fins I’any 1787, en que decidiren iniciar el procés d’incorporació d’Alberic a la Corona. El plet s’allargà extraordinàriament a conseqüència de les nombroses allegacions de la casa ducal i dels vaivens polítics del regnat de Ferran VII. Finalment, en 1836, el Tribunal Suprem dicta sentencia favorable, declarant haver lloc per a la reversió d’Alberic a la Corona, mitjancant el pagament de la quantitat per la qual el poble havia estat alienat.

Molts altres pobles del País Valencia pretengueren durant el XVIII ser incorporats a la corona; entre ells, Aiora, Castalla, els tres pobles del Marquesat de Llombai (Llombai, Catadau i Alfarb), Cullera, Elx, Onil, Aielo de Malferit, Bunyol, Dénia, Orpesa, etc. L’èxit d’aquests plets sempre fou incert, i els èxits parcials no guardaren correspondencia amb l’esforc economic desplegat pels pobles. La majoria dels plets que s’iniciaven no arribaven al final, considerant les traves de tot tipus que se% hi oposava (despeses copiases, complexitat del procés, resistències i obstruccions dutes a terme per la influent noblesa reial), i els qui aconseguiren de sortejar els esculls difícilment obtingueren sentències favorables.

Quasi sense excepció en els pobles i ciutats senyorials al llarg del segle aniran generalitzant-se i prenent cos una serie de grups socials que la documentació defineix com «faccions realistew o «faccions antisenyorialw.

Aquests grups d’oposició estigueren animats i dirigits per importants propietaris burgesos. Encara que, lbgicament, en les accions antifeudals estigueren també implicades persones pertanyents a classes i grups socials diversos; des d’individus pertanyents a la petita noblesa local, passant per la gran burgesia terratinent i de negocis, la petita burgesia i el camperolat emfiteuta en general.

L’eco que el moviment antifeudal trobà en la majoria dels pobles evidencia l’existència duna problemàtica que afectava majoritàriament la població. Les reivindicacions presentades pels pobles tenen un abast ampli i complex i no es limiten a replegar la secular protesta del camperolat emfiteuta contra els censos i particions feudals. Hi apareixen, a més a més, l’oposició contra els monopolis, duanes i altres regalies contestades per les traves que aques«en règim prohibitiu i privatiw, tes imposen a la lliure competencia i al desenvolupament dels negocis.

1 sobretot, aquestes protestes evidencien l’oposició de les oligarquies

ciutadanes al control que els feudals exerceixen als ajuntaments, control que els senyors fan servir per garantir el manteniment dels seus drets.

Pero la Iluita contra el règim senyorial no sempre es canalitzà a través dels tribunals de justícia, sinó que tingué una doble manifestació: d’un costat, la reivindicació pacífica seguint les vies legals establertes, i de I’altre, els pobles optaren per la via violenta de la revolta, encara que, Iògicament, una forma de lluita no excloïa l’altra i en molts 110~s es donaren totes dues alhora; i freqüentment els fracassos davant dels tribunals o el trencament de l’enteniment entre els vassalls i els representants senyorials foren les espurnes que encengueren els motins.

LA

VIA

VIOLENTA

Els avalots

del 1766

La via reivindicativa pacífica contra el règim senyorial esclatà, en ocasions, en revolta violenta. Els motins de I’any 1766 foren els primers del segle XVIII, després de la derrota austracista, pero el desassossec camperol, crònic al País Valencia d’encà de I’expulsió dels moriscos, ja havia donat Iloc en altres èpoques a esdeveniments semblants: així, tenim la Segona Germania (1693) i la mateixa guerra de Successió, que fou en bona mesura una guerra agrària.

El motí del 1766, que tingué el seu epicentre a la ciutat d’Elx, és el millor conegut, gracies a diverses investigacions molt recents. A mes a més, ofereix un enorme interés, ja que palesà les contradiccions estructurals de 1’Antic Règim, alhora que mostrà l’inici de la formació duna classe burgesa, que, com ja ha estat examinat, provenia de diverses capes socials existents al si del règim feudal. Aquesta classe burgesa en formació fou protagonista destacada del conflicte, pero de tota manera en la seua gènesi i en el seu desenvolupament intervingueren molts altres factors.

Durant la dècada dels anys 60 del segle XVIII, Elx travessà una crisi econòmica complexa. Per un costat, es succeiren diverses males collites de blat i d’oli entre els anys agrícoles 1762-1763 i 17651766; respecte a I’oli, cal destacar que era un conreu fonamental d’exportació, destinat a la fabricació de sabó. La crisi, a més d’agrícola, fou, dones, també de caràcter comercial, a causa de la brusca davallada dels preus de l’oli des de l’any 1762. La burgesia iIlicitana en formació, que havia aconseguit de situar amb profit els seus excedents en el mercat, sentí els efectes de la crisi doblement: es veié afectada per la crisi agrícola i comercial directament (en les seues terres i en els seus negocis d’exportació), i també de manera indirecta, a través dels arrendaments de botigues i de delmes, que s’havien fet a preus molt alts en els anys d’eufòria econòmica.

82

EESPILL Pero aquesta burgesia incipient no era una classe monolítica, i al seu si coexistien tensions entre agricultors i comercian& amb interessos sovint oposats. Així s’esdevenia amb l’afer del lliure comerc dels grans, la barrella i l’oli -que finalment s’aconseguí-, que afavoria la burgesia comercial, els gran terratinents i també el duc d’Arcos, senyor d’Elx, els quals així podien situar els seus excedents al mercat en condicions favorables. Pero al mateix temps -i aquesta circumstància complica encara més l’esquema-, una part de la burgesia terratinent (sovint amb títol nobiliari) era ferotgement oposada al règim senyorial, que era el seu competidor més directe. Així mateix, aquesta capa social comencava a introduir formes capitalistes de producció -com els arrendaments a curt termini o la privatització de béns comunals-, i es trobava oposada a les capes socials inferiors, abocades a proletaritzar-se.

L’increment de la pressió senyorial del duc d’Arcos des del 1752, tendent a augmentar els seus ingressos, acusa aquestes contradiccions.

La conjuntura de crisi dels anys 60 aguditzà les tensions d’origen estructural que hem ressenyat. A la ruma de la burgesia agrícola i comercial s’afegí l’empobriment dels jornalers, petits agricultors i artesans.

Aquesta fou la situació que conduí al motí.

Les revoltes valencianes del 1766 formaren part, a nivel1 hispànic, dún conjunt més ampli que afecta molts altres territoris peninsulars, i que és conegut amb el nom del motí que tingué lloc a Madrid el dia 23 de marc, dit de Squilacce. L’avalot de la vila d’Elx comencà el dia 13 d’abril, concretament amb la protesta dels jornalers del raval de Sant Joan contra l’arrendament de la casa farinera, un dels monopolis senyorials. Aquesta primera protesta es generalitzà durant el mateix matí a d’altres monopolis senyorials, tot adherint-se a la revolta l’artesanat i la petita burgesia. En la placa major, i davant de les autoritats, els amotinats concretaren les seues reivindicacions demanant la venda lliure de tots els queviures, la supressió dels arbitris municipals i de la duana senyorial i el repartiment del producte de les terres dites dels Saladars (considerades com a propies del municipi) entre els pobres i d’altres. Per la vesprada, el motí s’incrementà amb noves adhesions, i varen afegir-se d’altres importants peticions: la supressió de l’Ajuntament de Sant Joan i l’annexió del raval a la vila d’Elx, pero, sobretot, la incorporació d’Elx a la Corona, deslligant-se de tota dependencia respecte al duc d’Arcos. L’alcalde Jaume Alamo -segons digué després, pressionat per la multituddeclara solemnement la incorporació de la vila a la Corona.

El dia següent, 14 d’abril, els avalotats es cuidaren que s’acomplissen totes les reivindicacions que havien aconseguit.

Així abaixaren el preu del pa, es féu nova crida de l’arrendament de la carn també a preus més baixos, i l’administrador senyorial lliurà les claus de l’armari on es guardaven els papers relatius al pagament de les rendes senyorials.

Durant els dies posteriors, els amotinats arrancaren tots els escuts d’ar-

mes del senyor, s’apropiaren de l’aigua de la séquia de Marxena -que era propietat del duc-, declarant-la lliure, i prengueren possessió del castell de Santa Pola i de 1’Albufera.

L’oligarquia local, encapcalada per Alamo, comen& a separar-se en aquest moment del motí, en veure com es radicalitzava perillosament.

El dia 22 d’abril la revolta atenyé el seu punt àlgid en estendre’s a les localitats de Crevillent (també senyoria del duc d’Arcos), Albatera (del marqués de Dosaigües), Novelda i, fins i tot, a pobles de reialenc, com Almoradí.

L’Audiència de la ciutat de Valencia nomenà comissionat Felip Mussoles, el qual s’establí a Montfort, Iloc on acudiren diversos membres de la noblesa i de la classe de ciutadans, entre ells el mateix alcalde Alamo, i fins i tot alguns «plebeus» que desitjaven negociar una solució moderada.

Davant del jutge Mussoles, la noblesa il-licitana acaba per adoptar una postura obertament contraria al motí, oferint vida i hisenda en defensa del rei i del seu delegat. Nobles i cavallers s’encarregaren personalment de la formació de rondes armades, esdevenint els primers artífexs de la repressió. El 3 de maig es feren les primeres detencions, que continuaren els dies següents; en total foren preses quaranta-set persones (22 jornalers, 6 sabaters, 2 soguers, 2 teixidors i 15 d’oficis diversos).

Els jornalers i artesans acabaren esdevenint víctimes de la repressió, mentre la classe mitjana se n’alliberava.

El 6 de maig tota I’obra de la revolta era anullada, i foren restitituïdes al duc totes les regalies, drets i rendes de que havia estat desposseït. El dia 7 es reposava I’ajuntament del raval de Sant Joan. L’operació repressiva, que continua els mesos següents, dona Iloc a una manifestació popular, el dia 8 d’agost, que no serví sinó perquè es fessen noves detencions.

El motí illicità del 1766 fou, primordialment, un motí de subsistències, que tingué com a objectiu primari la rebaixa dels preus del blat i de la carn. Pero no fou això només. La crisi que el motiva era, al mateix temps, una crisi de subsistències i una crisi comercial.

D’ací es deriva que ja des del seu inici s’hi integraren diverses reivindicacions petit-burgeses a favor de la Ilibertat de comerc, i finalment, la vesprada del dia 13 d’abril, la demanda d’incorporació d’Elx a la Corona, recolzada per la burgesia i la noblesa menor local. Pero, en el posterior desenvolupament de la revolta, aquest caràcter quedaria aviat eclipsat pel protagonisme dels jornalers i els artesans, que donarien a la revolta un caire més radical. Especialment els jornalers no Iluitaven tan sols per la rebaixa dels preus i per la incorporació a la Corona, sinó que anaven també contra la via de transició al capitalisme que s’estava imposant, via que, alhora que feia sorgir un proletariat rural cada vegada més nombrós, acumulava la terra en molt poques mans. Per aquesta ra6, la noblesa i la burgesia d’Elx acabaren separant-se del motí, i finalment collaboraren activament en la seua repressió.

84

KESPILL La revolta

agrària

del 1801

La jacquerie del mes de setembre de l’any 1801 tingué un caràcter diferent, pero també és cert que la coneixem pitjor, i és probable que n’ignorem aspectes essencials. En la base de la revolta hi hagué, igual que el 1766, una motivació alimentaria: els alts preus del blat, i també una pèssima collita d’arros, aspecte important si tenim en compte que la jacquerie tingué com a escenari fonamental la Ribera Alta, en aquella època important zona arrossera.

Ja el mes anterior, agost, havia esclatat a la ciutat de Valencia un aldarull en protesta contra la formació d’unes Milícies Provincials, fetes pel sistema de quinta, no utilitzat fins aleshores al País Valencia. En aquella ocasió els llauradors de 1’Horta havien intervingut activament en la revolta, circumstància que li dona un cert caràcter de sublevació camperola.

Es molt probable que els mateixos factors que produi’ren el motí del mes d’agost foren també a l’origen de la jacquerie de setembre. El desassossec campero1 sembla que fou aprofitat per la burgesia rural, tot donant-li contingut antisenyorial, concretament contra les contribucions i pagaments als senyors feudals. Els primers avalots tingueren lloc a Catarroja i Alberic el 17 de setembre. Els dies posteriors, els tumults s’estengueren rapidament: el 18, tingueren lloc a AlcLintera, Beneixida i Càrcer; el 20, a Sollana, 1’Alcúdia de Crespins, Alginet, Guadassuar, Silla, Beniparrell i Alcàsser; el 21, novament a Alginet i, també, a Senyera, Carlet i Benimodo; el 22, a Benifaiá, el 23, a Tous; el 24, a Antella, Llombai, Alfarb, Alboraia i 1’Alcora; el 25, a Sagunt i a Otos; el 27, a Llocnou d’En Fenollet i a Estivella; 1’1 d’octubre, a Albalat de la Ribera; i el 2, un segon avalot a Catarroja, que és l’últim de que tenim notícia. Aquests són tan sols aquells dels quals coneixem la data, pero n’hi hagué també a moltes altres localitats, aproximadament cinquanta pobles.

En tots els casos els motins antisenyorials se cenyiren a una morfologia pràcticament idèntica. Durant la nit, quan ja tothom era al llit, entrava en els pobles una colla d’homes, amb el vestit típic de l’Horta, i armats, tocant tambors i caragols. Despertaven els veins -molt especialment els regidors, alcaldes, agutzirs i l’arrendador o administrador senyorial-, i els congregaven a la placa. Allí el cap del moti, que es feia anomenar Pep de Worta, llegia una crida prohibint, sota pena de mort, que es pagassen les particions de fruits, i així mateix ordenava que es retornassen les particions ja fetes. En algunes ocasions el repartiment de les particions ja pagades es realitzava immediatament després d’assaltar el magatzem senyorial; també, en molts casos, es picaren els escuts i, fins i tot, es cremaren els papers dels arxius dominicals. En alguns pobles, part dels revoltosos romangueren durant uns dies, procurant que es complissen les seues exigències. En d’altres, el motí es reduí a la manifestació nocturna.

Pero en tots els pobles els llauradors deixaren de pagar les particions.

85

En molts casos esta documentada la participació de la burgesia agraria local. A 1’Alcúdia de Crespins, l’alcalde Josep Dauder dirigí personalment l’assalt al magatzem senyorial. A Senyera, Isidre Bellver i altres llauradors rics pagaren els amotinadors.

A l’Alcora, el principal cap de motí fou Francesc Gastó, hisendat amb gran fortuna.

A Otos, es distingí Felip Alfonso, llaurador ric i organitzador de l’avalot en aquesta localitat, el qual havia entrat en contacte amb hisendats de Bellús, Albaida i Navarrés, que oferien sumes molt considerables perque Pep de Z’Horta i els seus homes anassen en aquells pobles. El principal dirigent dels motins d’Alberic, Maria Alpont, tenia amics «de peluca y polvos y cincuenta mil pesos de hacienda», segons digué un testimoni. Pero això és, pràcticament, tot el que sabem. El jutge especial que dugué endavant les diligencies, Miguel de Mendinueta, no pogué o no volgué descobrir el fons de la qüestió.

D’ací que la versió de la revolta que ha arribat fins a nosaltres siga la d’un motí de desheretats, amb característiques més primitives encara que les de l’avalot illicità del 1766. Aquest primitivisme, que l’aproxima a la morfologia d’algunes revoltes camperoles britàniques del segle XVIII, es féu patent en la importancia que els amotinats donaren a la simbologia (nocturnitat, teatralitat -disfresses de llauradors de I’horta, tambors, toe del caragol-) i, especialment, a la figura de Pep de ‘Harta. Molts contemporanis -i entre ells el propi jutge comissionat, Mendinueta-, pensaren que es tractava d’un personatge real, pero després de Ilargues investigacions s’adonaren que es tractava d’una figura imaginaria, una especie de cuptain Swing valencia.

En els primers moments, 1’Audiència valenciana, pressionada per la noblesa, practica les investigacions i judicis, tot actuant amb gran duresa. Les presons de la ciutat de Valencia s’ompliren aviat, i el 5 de novembre foren penjats Cristòfol Briz, Miquel Tejedor, Joan Ortega i Josep Ortega, capturats a Llocnou d’En Fenollet; i, amb ells, Maria Besí i Barbera, pels avalots de Càrcer, Beneixida, Alcàntera i Alberic, i Francesc López, pels de Llombai.

Eren els primers que encapcalaven una repressió que podia haver estat sagnant. Per tal d’evitar el vessament de sang que es preparava, es publica una Reial Ordre de 12 de novembre, segons la qual quedaven indultats tots aquells que no haguessen estat caps de motí; i, el 19, Miguel de Mendinueta era nomenat jutge comissionat per a entendre en la causa dels avalots. Aquest magistrat rebaixà totes les penes imposades per I’Audiència i, encara que aquestes continuaren sent nombroses i dures, ho foren de presó o bandejament, i cap, de mort.

El

futur

Les tensions presents al camp valencia es manifestaren novament, a comencaments del segle XIX, durant la guerra del Francés, que torna a adquirir el caire de guerra agraria antisenyorial que ja havia tingut 86

EESPILL la de Successió. A les Corts de Cadis, els diputats valencians defensaren els plantejaments mes radicals, pero les seues reivindicacions no foren ateses, ja que la major part dels parlamentaris tenien una visió c<castellana» de la qüestió senyorial.

A Castella, la supressió dels senyorius deixava els senyors feudals propietaris dels seus patrimonis, com ja ho havien estat abans; pero, al País Valencia -com a Catalunya 0 a les Illes-, la generalització de l’emfiteusi feia inaplicable aquest model, i els propietaris útils seguiran maldant per la consecució de la propietat plena, cosa que donara caràcter específic a la transició del feudalisme al capitalisme al País Valencia. Pero aquest ja no es el tema del present article.

MANUEL ARDIT LUCAS CARIME ~m~f.4 M~NERRIS ISABEL MORANT DEUSA PERE RUIZ TORRES

87

G

ETSEMANÍ

Josep-LhIís .

B onet

A Lluís Bonet,

per la seva passió.

A la seva memòria.

. . .en comptes

de bellesa, el senyal dâ&#x20AC;&#x2122;una cremada.

IsaĂŻes III, 24.

EESPILL

G

ETSEMANÍ

L

A GARRIGA és de vidre, arrossega cabells i ocells tebis a dalt la muntanya que jo no puc veure; les torres quan giren, sobre els fruits i els ors desconeguts; i a tu et dedico aquesta set d’animal que rodola runar avall, les escopetes i els olis i els fums grocs, girant lentament: ara es veu lúll que copsa tots els cossos i les aigües, i ara la mà que porta el moviment de les muntanyes, i ara.. . -Quelcom semblant baixava cap a nosaltres; els cercles de l’àliga, rodes lunars a l’aguait, el carro és blanc i l’auriga de pedra i els seus ulls -oh els seus ~11s: corona encesa l’eix de la mort. 1 el temps és aquest fum, que l’àliga vogeix: cercles, verins. Les torres que fa moure oh la vella bastida relliscant sota el fum, lentament enfonsant-se, em fan mal aquests peus, en els rius del silenci 9.5

-caient vessant avall, barrancs avall, roent, incendi etern dels dubtes, oh pobres mans colleccionadores de navalletes pobres esquenes que recolzeu als murs rellotges que us taquen les mans de quitrà; amb un estremiment a les plomes del tudó, rodolant a les sospalmes una pluja daurada; i no ens diràs el nom, alt dolor, sentinella -les torres que vogeix, oh mare, oh mare indiferent, quan giren sobre els ors i els fruits desconeguts, quan feien la figura de la passió.

Cabells cremats l’amor, girava lentament -anells daurats de l’anima, aspre segell de l’alba, aspra mare de foc en el blau que fumeja.

96

L

I

II

ESTACIO és eternament un ull; núvols i espills, rellisca eternament; -ara ens fa plorar mar-c, i tot rehisca: les teves mans fent un vol de paons, la mar damunt la pollancreda; -ens sotja. Ens acull dins l’espill; de vora a vora, clapoteig d’ones; sota aquest are hem travessat les aigües, dormo fins a la vesprada i a mitjanit salpem.

Flors enceses, enceses! , d’or pur a la garriga, i llet escumejant a l’altra banda, pruneres fins a badar els cors! 8; i ens ajupíem -vine amb mi, veuràs els meus ulls sota l’aigua; i ens ajupíem vora el gorg, espills, cremant dins l’ull de I’aigua. Vine, veuràs.. . ; núvols i espills, no cossos, 97

ni cabells ni llavis, núvols, aigües, sense temps.

i espills,

dins la roda de les

Dins I’aigua sabonosa -vas que recull les Ilàgrimes i l’ombra; quan es va despullar; en la imatge el perfum, un estoig amb els arbres d’abril -m’has tacat, m’has ferit; passió dels creients, no té una magnolia la seva bellesa.

1 a sota d’aquesta aigua no hi ha ulls, no hi ha ulls, rostres sense ulls, de flames, sota aquesta aigua, i l’home no coneix el seu temps, quan em feries. *

*

*

Oh Missenyora sota les magnòlies, les terrasses d’or per on passejàvem!

Oh Missenyora les terrasses d’or! . ..l. aquest riu de cendra. On les pires dels nostres cors, focs antics a la riba on els coloms, ulls, becs i peus de brases, neu que endn les eixorques falgueres, pasturaven maragdes; ara cendra sota l’aigua pudent: -i tu, riu mort, vetla’m aquest somni.

Oh Missenyora, vos que cremàveu I’enteniment.

Jo us volia encular, vós em fugfeu sota la ressuada mortalla dels llencols; rialleta de boja, rialleta. Us mofàveu de mi. Jo us esquincava. La roda de les aigües em segrestava els ulIs. Les boques adherides. La gran bagassa damunt de moltes aigües asseguda. Oh desolat mira11 de la memoria!

Jo, de ser esquincat -tu, d’esquincar-me. *

*

*

1 ara abril s’enfosqueix enllà dels arbres, dels seus ulls la memoria de pluja, del seu cos que arrapava un gat el1 sempre torna, entre el foc i les cruel; -mireu-lo, aigües. Rere les cortinetes del cafè -adéu, roses de brasa, dolors ardents que un riu orb esborrava! , jugàvem a entelar amb I’alè els vidres. Adéu, petits malalts, columnetes de fum. Núvols i espills, accepta’m aquest cos. Adéu, adéu, la imatge.

98

III -

J

OSEP! Josep!

Els meus ulls sota í’sigua.

Vas que recull ‘lesllàgrimes -Josep!

Josep!

Els meus 141s sota l’aigua.

Oh Senyor, oh Senyor! , Cremeu Cremeu Cremeu Cremeu

aquests aquests aquests aquests

ossos, ossos, ossos, ossos.

99

i l’ombra.

IV

A

QUEST, dones, havent sopat, eixí. Va dir-nos: Veniu -amb ulls eixuts encara. Jo pensava: els meus ulls, els meus ~11s. 1 aquest va dir-nos: Oh Senyor, crema’m -els meus ulls rebentats, la meva mort. 1 eixirem, muts, hi havia qui badallava darrere meu, i jo seguia una ombra que plorava.

-Josep!

Josep!

Vaig mirar endavant. Oh Senyor, crema’m.

1 es deixà caure damunt les pedres, i grinyolava: Tinc por, tinc por; el calze del vertigen -somicant com un gos. *

*

101

*

LESPILL El llit on jeies, amb cobricel de flames, damunt les flames, amb ombres d’àngels. Ells et besaven, amb doleos ulls més que maragdes -neu dins la neu; el llit on jeies, germana meva.

El llit on jeies, a la banda de l’ombra, dins les teves parpelles 1’Oceà amb els seus gels, immensos blocs erràtics.

1 els llavis marbre, i el coixí ardent.

-Quan esclatà el migdia d’estiu a la finestra. Cremat, cremat, així viuria; mort, i cremat, dins un somni de flames!

Oh somni, dins un son vingut del cel, Oh somni!

Dins la brasa del ce1 Oh mare no t’esqueixes oh no et trenques!

Oh somni!

Una mica de fum, Uns quants ossos.

1 ara, morts, deixeu-me. Si voleu, allunyeu aquest espill de mi. El llit on jeies. Deixeu-me. Ells dormen, i la rosada s’uneix a les llàgrimes; oh si voleu, deixeu-me!

El llit

on jeies, d’esquena meva. I ara dels àngels.

Zer xam, zer xam Hu! > hu!

Deixeu-me!

-somicant com un gos.

a mi. Germana

*

*

meva, germana

*

Ens enrosquem, ens enrosquem fins al centre de la nostra mort.

Les cuixes amb camèlies.. .

Cadàvers que hom exhibeix a mitjan festí.

Oh Senyor, crema’m, oh Senyor, crema’m, oh mare indiferent!

Cremeu aquests ossos, Cremeu aquests ossos, Cremeu aquests ossos, Cremeu aquests ossos.

102

NOTES * Cadàvers

que hom exhibeix...

DE QUINCEY, Confessions d’un anglès menjador d’opi. piria de profundis, 1. La visita a la germana morta. * El llit on jeies...

MONTAIGNE, Assaigs, llibre 1, cap. XX: «Ainsi faisaient Egyptiens, qui, au milieu de leurs festins, et parmi meilleure chère, faisaient apporter l’anatomie sèche corps d’homme mort, pour servir d’avertissement conviéss.

103

Sus-

les leur dún aux

ANT VICENT S ES RECONCILIA AMI3 EL SEU IXJTUR”

Josep Gandia

u ESCENARI esta dividit en tres espais diferents, situats a diversos nivells d’altura i profunditat, i tanmateix relacionats tant pel que fa als accessos de l’un a Saltre -mitjancant rampes-, com en la seua simultanei’tat temporal i funcionalitat dramàtica.

En el primer dels espais escènics, un grup de xiquets, situats damunt d’un entaulat, representara un frag-

Casimiro

ment del «miracle» Detin-te en I’aire (1929), de Josep Peris Celda.

En el segon dels espais hi ha una estructura metaRica amb els elements necessaris per a suggerir una obra en construcció; damunt es troben dos manobres en actitud de treball. El tercer espai esta dominat per una imatge en gran tamany, fortament illuminada, de la platja i el castell de Peníscola, en

* Aquesta obra va obtenir el premi r<Ignasi Iglésiaw la Llengua Catalana celebrats a Ginebra en 1972.

105

en els Jocs Florals de

gil xiquet, Vicent Ferrer, cambrer de professió, accepta els hàbits de frare a fi de jugar amb nosaltres al piadós intent de reconciliar sant Vicent Ferrer amb el seu futur incert. (L’ACTOR SANT VICENT s’acosta al NARRADOR.Aquest li cedeix el lloc i l’altre es presenta al públic.)

ACTOR SANT VICENT

la part baixa de la qual s’endevinen, en penombra, els volums d’un grup de banyistes. Junt a aquesta foto hi ha un llene on es projectaran diverses imatges.

L’actor adult que interpretara el paper de Sant Vicent Ferrer es canvia les seues robes quotidianes per l’hàbit de frare, s’arregla una perruca, es maquilla, ajudat per alguns dels collaboradors en el muntatge. Al seu voltant es donen els últims toes a l’entaulat on s’està a punt de representar el «miracle»: els xiquets assagen, el director escènic corregeix tons i situa els grups, els foquistes proven diversos colors i la intensitat de les llums.

Fons de veus, bonior, escarrassamen t.

El narrador demana silenci i, quan ho aconsegueix, se’n va cap al públic.

NARRADOR No sense vergonya per l’encoberta usurpació del paper a un frà-

Cavallers!

Ací estic jo, famolenc i sense un sacre, puix no es pot fer el miracle sense la salutació.

Diran que no és de ra6 que me trobe ací mesclat en un terreny tan sagrat com el que anem a descriure.

Pero és precís fer-los riure lo mateix que l’any passat.

(L’ACTOR SANT VICENT es retira.)

NARRADOR Les exigencies del turisme poden incloure, com es el cas que presenciem, plaers més sofisticats que aquells que proporcionen el sol 0 la gastronomia.

Si es poden comprar productes del present, si es pot comprar el present, si es pot hipotecar el futur, ¿per que privarse del passat ? No cal sinó forwr una mica la memoria, desempolsar antics papers, ensenyar als nostres fills a ser bufons a mes de cambrers i, signar amb rancis noms el pretext, a canvi de divises. (El NARRADOR es retira. A l’entadat els Xiquets c,omencen la seua actuació.

Els XIQUETS 1.“’ i 2.O” estan situats en una bastida d’obra. Apareix el XIQUET SANT VICENT acompanyat d’altres dos xiquets més.)

106

CESPU XIQUET PRIMER

No sigues cabut. Mentides és lo que inventa la gent. ¿Tu has vist a algú fer miracles i menys en estos temps?

El miracle el fem nosaltres vivint amb lo que guanyem.

Senyor! Senyor! Perdoneu-lo, que no sáp el que es diu!

Anem, que sent ací un pes! (al COY) Prepararé l’equipatge i me n’aniré.

XIQUET PRIMER

Bon viatge.

No torne per ací més.

XIQUET SEGON

XIQUET SANT VICENT

Es que conten unes coses del pare Vicent Ferrer. ..!

Anem. Que Déu el perdone igual que el perdone jo.

XIQUET PRIMER

Martingales per a viure sense fer-ne un brot de res.

(En l’estructura metàNica els dos MANOBRESfan una pausa per a esmorzar. Un d’ells llegeix les noticies d’un ful1 de diari que li ha servit per a embolicau l’entrepà.)

XIQUET PRIMER

Acò que és? El cap em salta!

Ai! Em muic! La llum em falta!

Auxilia’m, pare Ferrer!

XIQUET SANT VICENT

Què és això?

MANOBRE PRIMER

XIQUET TERCER

Es va a ferir!

No sigues cabut. Mentides és lo que inventa la gent. ¿Tu has vist a algú fer miracles i menys en estos temps?

El miracle el fem nosaltres vivint amb lo que guanyem.

(A l’entaulat els XIQUETS continuen representant el «miracle».)

XIQUET QUART

Ha caigut!

XIQUET PRIMER

Si em muic, angelets al cel.

Els que a eixa idea s’aferren ningun sant els illumina i a Valencia 0 a la Xina al que se mor el soterren.

XIQUET SANT VICENT

El mal en ton cor fa niu.

Germans en Déu, consoleu-lo!

107

XIQUET TERCER

Salve-lo!

XIQUET SANT VICENT

XICHJET SEGON

1 es matara!

XIQUET SANT VICENT

Detin-te en l’aire, germà!

(El xiquet primer roda per la bastida i cau fora. També pot ferse com si es trencas el tau& de la bastida. Simultàniament a la frase «Detinte en l’aire, germà!», el xiquet primer queda suspés en l’aire, be per mig d’una torda a la qual es subjectarà am& un cinturó en un ganxo, o bé pel procediment de deixar caure un ninot vestit igual que el personatge, mitjancant unes grues adossades a la bastida. Admiració de tots en veure realitzat el «miracle». La caiguda pot realitzarse successivament per tots els procediments exposats. En qualsevol cas, hi ha un moment de la caiguda en que s’apaguen tots els llums, i apareix projectada en un llene pròxim al públic una imatge «congelada» de la caiguda del xiquet primer.

Després s’encenen novament els llums.)

Ho tinc prohibit.

Pero que es quede parat ha fet el nostre Senyor.

Anem a dir-li al prior que salve a eixe desgraciat.

(En l’espai situat al voltant de l’estructura metàllica, Z’ACTORSANT VICENT assaja repetidament la frase «Detin-te en l’aire, germa!j>, sense aconseguir el to desitjat per TACTOR DIRECTOR, que perd la paciencia.

Es produeixen alguns «gags». Al seu voltant, un equip d’ajudants i collaboradors contemplen, avorrits, l’assaig. Els actors adults MANOBRES estan asseguts tranquilament a la bastida que penja d’una de les peces de l’estructura metàNica, a una certa altura del sol; festegen amb unes senyoretes; fan brometa i comeneen a balancejar-se.

A sota, altres proven l’efectivitat de la lona, el llit elàstic, 9 qualsevol altre mitjà emprat per tal d’evitar el dany en la caiguda.)

ACTOR SANT VICENT

(En segon terme.)

Detin-te en l’aire, Detin-te en l’aire, Detin-te en l’aire,

germà! germà! germà!

NA-R

(Al públic.) Per a la reconciliaci amb el seu futur incert, sant Vicent havia elegit el sainet «Detinte en l’aire», en que els seus miraculosos atributs es palesaven amb particular lluïment.

1, d’aquesta ma108

LESPILL nera, malgrat que el ferm entestament del pare Vicent comptava amb l’oposició i l’escepticisme d’alguns actors, la voluntat dels quals escapa de vegades a les previsions dels dramaturgs, ningú no podrà impedir-nos gaudir del plebeu plaer de l’anacronisme.

(El MANOBRB PRIMER, en la bastida que penja de l’estructura metaMica, balancejant-se, fa un moviment fals, vacilla, i cau.

En el llene situat al caire de l’escenari es projecta un breu film amb aquesta caiguda al ralentí.)

ACTOR

Detin-te

SANT VICENT

en l’aire,

germà!

ACTOR DIRECTOR D'ESCENA

Congeleu!

Congeleu!

(En el llene es projecta una foto fixa d’un moment de la caiguda del MANOBRE

PRIMER.)

ACTOR DIRECTOR

Repetiu!

D'ESCENA

Repetiu!

(En el llene es projecta la caiguda al ralentí del XIQUET PRIMER.)

es projecta, també retrocés, la filmació del MANOBRE PRIMER fixa fins l’instant cident. Alhora que dos retrocessos, el rigeix al públic.)

NARRADOR

Segons la tradició, el prior, enemic acèrrim del culte a la personalitat, no té en compte la seua prohibició i el miracle es consuma.

(En el llery es projecta una foto fixa d’un moment de la caiguda del MANOBRE PRIMER. Aquesta pro jecció es manté mentre parla el NARRADOR. Alhora, els components del grup teatral abandonen lentament l’escenari en penombra.)

Imagineu, pero, la possibilitat que el prior, entestat en el formalisme de la seua prohibició, no hagués deixat via lliure a la segona part del miracle, i el malaventurat manobre hagués continuat per sempre allà, d’aquella manera, suspés, atrapat, detingut en el temps i l’espai, estrany a la historia, insignifi-

ACTOR SANT VICENT

Detin-te

en l’aire,

ACTOR DIRECTOR

Congeleu!

en ralentí i en de la caiguda des de la foto anterior a l’aces projecten els NARRADOR es di-

germà!

D'ESCENA

Congeleu!

(En el Ilenc es projecta la foto fixa d’un moment de la caiguda del XIQUET PRIMER. Partint d’aquesta foto es projecta, en ralentí i en retrocés, la filmació de la caiguda del XIQU~T PRIMER, f ins l’instant anterior a l’accident.

Immediatament 109

cant com l’estret badal1 pel qual es veurà transcórrer, instant a instant, sempre la mateixa imatge detinguda, fossilitzat, tan sols útil alguna vegada per a gaudi de turistes. (En el llene es projecta el «flash» repetit d’una «imatge-postal» tòpica de sant Vicent. L'ACTOR SANT VICENT puja per l’estructura metàllica fins la bastida, es balanceja, i cau. En el 1lenC es projecta en ralentí aquesta caiguda de ~'ACTOR SANT VICENT. A continuació es projecta la foto fixa d’un moment de la caiguda.)

Benaventurosament, aquest és el dia en que sant Vicent ha pres la decisió de reconciliar-se .amb el seu futur, tot canviant-hi el paper a un simple manobre a fi de poder viure la seua impossible aventura.

(En el llene es projecten successivament: la caiguda en ralentí de I'ACTOR SANT VICENT; un breu film amb imatges de públic teatral en la mateixa sala on es represente l’obra; diverses imatges del rostre de ~ÁCTOR SANT VICENT.) Des de la seua trona a la imatge congelada, sant Vicent es veu en vostés com en un mirall. Un públic també atrapat, detingut, suspés en el temps i l’espai, estrany a la historia, insignificant com l’estret badall pel qual veu transcórrer, instant a instant, sempre la mateixa imatge detinguda, fossilitzat, tan sols útil alguna vegada per a gaudi de turistes. (En el llene es projecta en ralentí i en «retrocés» la caigu-

da de ~'ACTORSANT VICENT des de la foto fixa fins el comenGament de l’accident. L'ACTOR SANT VICENT, situat en la part més elevada de l’estructura metàllica, baixa virolentament i amb certes dificultats per les barres, i es dirigeix corrents cap al llene.)

Benaventurosament, aquest és el dia en que sant Vicent ha pres la decisió de reconciliar-se amb el seu futur incert. (L'ACTOR SANT VICENT, en el transcurs de la seua boja carrera, esquinGa el llene, passa a través del mare d’aquest i, sense deixar de córrer, crida dirigint-se al públic, amb agressivitat progressiva, textos dels sermons «Fira II [Post Octavam Ascensionisln i «Fira VII [Post Ascensionem]».

Els BANYISTES situats en l’espai corresponent a la simulada platja de Peníscola el contemplen amb perplexitat i fati comentaris en anglés referents al pintoresquisme del personatge. Els BANYISTES demanen a Z'ACTOR SANT VICENT que es deixe fotografiar.

Aquest es resisteix i, perseguit pels altres, baixa al pati de butaques. Els BANYISTES animen el públic a perseguir ~'ACTOR SANT VICENT. Tots ixen de la sala i, ja en el carrer, davant l’entrada de la sala, Z'ACTOR SANT VICENT continua recitant a crits els textos dels sermons. En l’escenari es pot fer caure el teló.)

110

Josep GANDIA I CASIMIRO

1 PLA EXPERIMENTAL DEL VALENCIA:

PER A L’ENSENYAMENT UNA VIS16 CRfTICA

Josep Lluís Pitarch Amb aquesta nota pretenc oferir una informació de primera mà sobre el planteig i el desenvolupament d’una interessant experiència recent en I’ensenyament del català al nostre País, experiència en la qual vaig intervenir activament com a cap del Gabinet Tècnic per la Normalització i Foment del Valencià, de la primera Conselleria d’Educació del País Valencih. Vull agrair a Antoni Marzo el seu ajut en l’establiment del material estadístic que utilitze.

El curs 1978-79 oferí la sorpresa, als valencians preocupats per l’ensenyament del català a l’escola, de veure ateses, encara que tímidament, part de les seues reivindicacions.

En octubre de 1978 la Conselleria d’Educació, de la qual era titular JosepLluís Barceló i Rodríguez,* anuncia

un 1 Pla Experimental per a YEnsenyament del Valencia, en el qual podrien participar tots els centres escolars CL’EGB (a la segona etapa), BUP i FP primer grau (al primer curs) .

El Pla Experimental no acomplia, en absolut, les exigencies que, des de l’angle nacionalista, s’havien formulat tantes vegades, ni, de bon tros, els mínims que qualsevol programa de les institucions culturals i professionals interessades per l’ensenyament, o les centrals sindicals, reivindicaven.

Pero el Pla Experimental era l’única alternativa si hom volia avancar-se al futur Decret de Bilingüisme: aixb o res, d’immediat.

Evidentment, calia aprofitar l’ocasio. Calia acceptar aquesta oferta, malgrat que, a més d’altres inconvenients, presentava unes dificultats bu-

* A més del conseller Barceló, l’equip de la Conselleria estava format per: Sebastià García Martínez, director general d’Ensenyament Mitjà i Universitari; JosepLluís Sorribes Mur, director general d’EGB i Ensenyaments Especials; Enrie Alcaraz Varó, secretari general Itècnic, i jo mateix.

115

rocràtiques que entrebancaven, ja iniciat el curs escolar, la seua aplicació. Pero, a falta d’altres possibilitats i refiant-se, com explicava la convocatoria, de la seua provisionalitat, en tant que no trigaria gaire a ser publicat el corresponent Decret de Bilingüisme per al País Valencia, 114 centres (I’EGB, 27 de BUP i 9 de FP sollicitaren participar.

D’altres s’excusaven, i no sense rao, ja que no podien reorganitzar tota la programacio del centre i superar tots els requisits que exigia el Pla, pero prometien participar-hi el pròxim curs.

Naturalment, el Pla no estava pensat, per part del Ministeri, que tingués una major amplitud, ja que sols s’atorgaven 45 dotacions de professors d’EGB per a tot el País, ll per a FP i 20 per a BUP; en total, 76 dotacions.

Malgrat la precarietat del plantejament del Ministeri i de les dificultats burocràtiques, un total de 24.592 alumnes han estudiat català aquest curs, distribuïts segons consta al quadre número 1:

2.-PERCENTATGES D’ALUMNES ESCOLARITZATS EGB

BVP

FP Total

Castelló . . . . 26 % 44 % 8 % 26 % Valencia . . . . 18 % 39 % 9 % 19 % Alacant . , . . 7% 9% 7% País Valen& . 16 % 31 % 8 % Font: Dades del ServicioNacional de Estadística, 1977.

Els problemes tècnics que tota la improvisació, en aquest terreny, comportava, s’anaven resolent, amb més o menys coklaboració per part dels organismes del Ministeri, a causa de la feble infraestructura de la Conselleria, i en general del Consell del P. V. en aquells moments. Es natural deduir que era pel fet que el Conseller militava al partit del Govern que els problemes no fossen majors. Pero uns altres problemes, no tècnics, comentaren d’immediat: els polítics.

Era d’esperar que, malgrat la discreció amb que hom actuava, I’eterna qüestió de noms havia de fer protestar les societats i colles d’individus que mantenen, permanentment, l.-NOMBRE D’ALUMNES DEL la polèmica del cata&valencia.

Lo PL4 EXPERIMENTAL Rat-Penat féu arribar a les escoles del País una circular, datada el 10 d’ocEGB BUP FP Total ___tubre de 1978, en que acusava el Pla dels escoCastelló . . . . 3.555 738 85 4.378 d’intent de catalanització Valencia . , . . 13.013 3.499 538 17.050 lars valencians, atacava 1’Institut de Alacant . . . . 2.763 401 3.164 Ciències de l’Educació, el Dr. Sanchis P. Valen& . 19.331 4.638 623 24.592 Guarner; titlava el Pla d’antidemocràtic per no haver comptat amb aqueFont: Conselleriad’Educaci6del P. V.: Butlleti lla societat, etc. Segurament aquesde 23-IV-1979. ta trista circular degué influir en algun director escolar, fins a fer-lo deal Pla. Aquestes xifres signifiquen que el sistir de participar percentatge d’alumnes escolaritzats Maniobres localitzades en algunes en l’ensenyament valencia -respecte poblacions (Novelda, Massanassa, I’Alcúdia de Carlet i Valencia, concredels 2/3 del total d’alumnes de cada província, que grosso modo poden tament), en que estaven implicats cocorrespondre als alumnes de les co- neguts militants de partits d’extrema marques catalanoparlants-, és el se- dreta, es varen poder neutralitzar gràcies, especialment, a la discreció güent:

116

amb que actuaren, en tot moment, el professorat del Pla Experimental i alguns claustres, directors i associacions de pares d’alumnes.

AVALUACI~

DEL PLA EXPERIMENTAL

El Pla s’havia d’avaluar, en acabar l’any acadèmic, en tant que serviria per a la seua propia continuïtat i ampliació, com s’havia previst, fins que no es publicas el Decret de Bilingüisme, del qual el Pla no era més que un assaig.

Els resultats d’aquesta avaluació, en resum, i a part les dades referents a alumnes i centres donades abans, son les següents: 1. Respecte als Centres, cal afegir que a sis escoles d’illacant no fou possible introduir el Pla per una absurda decisió del Delegat del Ministeri que pretenia que fossen traslladats, en novembre i des d’altres poblacions, sis professors contractats a principi de curs i per a altres disciplines, en Iloc de procedir a contractar professors aturats, com havien fet els delegats de Valencia i Castelló.

2. Sobre les titulacions de cata% dels professors, el 84 per 100 dels d’EGB tenien fets els tres nivells dels cursos de «Lingüística valenciana i la seua didàctica» de I’ICE de la Universitat Literaria de Valencia; el 92 per 100 dels de BUP tenien aquest nivel1 o eren llicenciats en Filologia Catalana; i el 100 per 100 de FP havien cursat els tres nivells.

El 10 per 100 dels d’EGB tenien fets sols dos nivells dels cursos de 1’ICE; el 4 per 100 sols tenien fet el primer nivell; i el 2 per 100 d’EGB i el 8 per 100 de BUP tenien altres títols o havien d’obtenir els de 1’ICE d’immediat.

En tot cas, pero, els professors contractats especialment per a impartir aquesta disciplina tenien la maxima titulació, i sols s’acceptà com

a professors del Pla amb titulacions menors aquells professors dels propis claustres dels centres que així ho sollicitaven.

Naturalment, tots els professors contractats per a BUP i FP eren Ilicenciats, especialment de Filologia, i els professors contractats per a EGB eren mestres o llicenciats.

3. Pel que respecta a la dedicació del professorat, tan sols el 6 per 100 del d’EGB, el 23 per 100 de BUP i el 1 per 100 de FP feia exclusivament classes de catala; la resta compartien aquesta disciplina amb d’altres, especialment de l’àrea de llengua.

4. Els alumnes podien sollicitar l’exempció, cosa que sols féu un 5 per 100 de l’alumnat d’EGB, el 1’6 per 100 de BUP i el 0’25 per 100 de FP. Per a la resta, el català era una nova assignatura, amb els mateixos drets que qualsevol altra, que havien d’aprovar.

Inicialment, un 75 per 100 de l’alumnat manifestà una gran expectació per la novetat, i sols un 16 per 100 mostrà clarament la seua satisfacció perquè aquest fet coincidia amb les seues inquietuds polítiques; un 9 per 100 considera que aquestes classes servirien per a la seua integració a la nova realitat sòcio-cultural, en el cas dels immigrats.

Obviament, calia motivar els alumnes i utilitzar, en aquest sentit, tots els mitjans a l’abast i tots els arguments: raons socio-polítiques, metodes de pedagogia activa, activitats txtraescolars, un tracte especial amb els alumnes castellanoparlants, etc. Encara que, en contra d’aquests intents, les qüestions tècniques referents a horaris, paternes, «autoritzacionsn manca de material, alguna inexperiència per part del professorat i un medi, desinteressat o hostil de vegades, havien de fer mes difícil la marxa del Pla. Pel que afecta al material didàctic utilitzat, la Conselleria, per mitja de 1.17

EESPILL I’ICE de la Universitat Literaria i sota el seu control, encomanaria a un equip de professors experimentats en l’ensenyament del català la confecció d’apunts que, al llarg del curs es convertirien en Ilibres que la Conselleria pretenia editar (Conreu Z per a EGB, i Conreu ZZ per a BUP i FP).’ La Conselleria lliurava aquest material als alumnes del Pla en fascicles. També es podien utilitzar altres textos i material complementari, la relació dels quals és la següent: Vocabu2ari.

F. Ferrer Pastor (Valencia, 1960 i SS.).

Faristol. Lluís López del Castillo i Pilar Bayés (Barcelona, 1966).

Veles i vents. Ferran Zurriaga i Manuel Boix (Valencia, 1974).

Els vents del mdn. Pere Riutort i altres (Valencia, 1974 i ss.).

Pany i chau. Honorat Ros i Alfons Llorens (Castelló de la Plana, 1977).

Som. Llengua i literatura.

Joan F. Mira (Valencia, 1974 i SS.).

Gramàtica valenciana. Carles Salvador (Valencia, 1951 i SS.).

PREVISIONS

PER AL CURS 1979-80

Amb aquestes dades, i d’altres que la Conselleria havia obtingut mitjancant una enquesta Iliurada a tots els centres del País, els resultats de la qual oferim a continuació, s’havia de posar en marxa per al curs 1979-80 el Decret de Bilingüisme, amb la subsegiient Ordre Ministerial, o, en el seu defecte, el II Pla Experimental.

Amb l’enquesta hom tractava de conéixer en quins centres es feien classes de català o d’altres activitats en catala, o es tractaven temes referits a la historia i cultura del País, si comptaven o no amb professorat preparat per a

dur a efecte aquestes classes i activitats, i el percentatge d’alumnes catalanoparlants (vegeu el quadre número 3).

De I’estudi d’aquests resultats hom podia treure unes primeres conclusions no massa encoratjadores d’entrada. Com, per exemple, la falta de resposta per part de més de la meitat dels centres. Estudiar els motius pels quals l’enquesta no obtingué la resposta necessària ens explicaria, potser, moltes coses, especialment pel que fa a la ideologia de molts dels directors escolars d’aquest Pais, que eren els encarregats de complimentar-la. Cal encara observar que 33 centres dels que participaven al Pla tampoc no enviaren les seues respostes.

Solament han complimentat l’enquesta més del 50 per 100 dels centres estatals a ll comarques, cinc de les quals són de parla castellana.

Saproximen a aquest percentatge altres sis comarques, una d’elles casteIlanoparlant.

Pel que fa als centres privats, solament de la Marina Alta ha respost el 50 per 100; altres quatre comarques superen el 30 per 100, i la resta es manté amb uns percentatges molt baixos.

Del total de 773 centres que contestaven a l’enquesta, solament 375 manifestaven impartir classes de/en cata12 o fer activitats relacionades amb la historia i cultura del País, malgrat que sols 187 centres disposaven de professorat correctament pra parat per a aquesta tasca.

Un aspecte molt interessant es el dels percentatges d’alumnes catalanoparlants.

Dues comarques, I’Alcalatén i els Ports, tenen 100 per 100 d’alumnes catalanoparlants.

Entre el 85 i el 99 per 100 estan la Ribera

L Son autors d’aquests Ilibres -inacabats per decisió de l’actual conseller d’Educació, Peris Soler- els segiients professors: Adela Costa i Remei Miralles, de Cont-eu ZZ; i Empar Arenas, Fina Mesquida, Marisa Lacuesta, Manuel Civera, Francesca Gimeno i Carme Miquel, de Conretl 1.

118

Baixa, la Costera, la Val1 d’Albaida i el Comtat. Entre un 70 i un 84 per 100, el Baix Maestrat, el Camp de Túria, la Ribera Alta, la Safor i la Marina Alta. Entre un 55 i un 69 per 100, la Plana Baixa i la Marina Baixa. Entre un 40 i un 54 per 100, la Plana Alta. La resta de les comarques ofereix uns percentatges molt baixos, i entre elles 1’Horta amb un 31 per 100, 1’Alcoià amb un 34 per 100, PAlacantí amb un 28 per 100, i les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó amb un 26 per 100.

Com a casos especials, cal assenyalar la Foia de Bunyol i 1’Alt Vinalopó, on els percentatges de catalanoparlants (15’5 per 100 i 9 per 100, respectivament) cal atribuir-los a l’afluència d’alumnes de comarques veïnes.

També és forca significatiu observar que, normalment, els percentatges d’alumnes catalanoparlants als centres privats son superiors 0 quasi iguals als dels centres estatals en 12 de les comarques catalanoparlants del País, mentre que solament al Camp de Morvedre (Port de Sagunt), I’Horta (especialment Valencia), la Val1 d’Albaida, 1’Alacanti (Alacant) i el Baix Vinalopó (Elx), les diferències són més grans, a favor dels castellanoparlants; sobretot a 1’Alacanti.

El cas de la comarca de 1’Alt Palància s’explica pel fet que a Sogorb funciona el seminari de la diòcesi SogorbCastelló, on estudien molts alumnes de comarques catalanoparlants.

A finals del curs acadèmic, la Conselleria decidia enviar un qüestionari a tots els centres escolars del Pais per tal d’obtenir informació dels seus projectes respecte al següent curs escolar. Hom preveia que, després de l’experiència del 1 Pla, i a partir de la informació que els centres havien rebut al llarg del curs, molts altres considerarien la possibilitat d’introduir d’alguna manera I’ensenyament

del catala, o en català, als seus programes escolars, com tambe l’ensenyament de la geografia i la historia del País Valencia.

1 no sols això: en aquest qüestionari també es tractava de saber en quins centres s’ensenyava en catala altres matèries dels programes escolars, com matemàtiques, geografia, etcètera. 1 s’hi induIa, en certa manera, a fer-ho en cas contrari.

Aquest qüestionari, pero, ha estat Iliurat d’una manera molt anòmala, i només la provincia de Castelló el va rebre dins del curs escolar; per dificultats tècniques, a les províncies d’Alacant i Valencia no havia estat enviat encara en el moment del canvi de Conseller, el qual ordena la suspensió de totes les gestions enllestides durant I’etapa anterior.

Malgrat això -i encara per una decisió mes anòmala-, posteriorment, quan els centres havien comencat les vacances escolars, la ConseIleria ordenava l’enviament de la resta dels qüestionaris.

Evidentment, una situació anòmala prova una gestió, també, anòmala.

LA

INTRRRUPCIÓ

DELS

PROJBCTBS

El canvi de Conseller, motivat per I’actitud que des del primer moment havia mantingut Barceló respecte a la llengua i els senyals d’identitat del País Valencia, ha significat la interrupció d’una serie de projectes ja enllestits. Pel que fa a la llengua, en el moment d’acabar aquesta crònica una greu decisió del nou equip de la Conselleria en el sentit d’aturar el Pla Experimental, amb l’excusa de la recent publicació del Decret de Bilingüisme (de 3 d’agost de 1979. Y<B. 0. E., 23/8), i l’apropament a Lo Rat Penat i I’Acadèmia de Cultura Valenciana, que mantenen actituds hostils i combatives contra les institucions cientifiques i les persones que adme119

ten la unitat de la llengua catalana, ha provocat un moviment de repulsa entre les institucions culturals, professionals, centrals sindicals i associacions d’ensenyants, que s’han afa-

LITERATURA

nyat a rebutjar qualsevol plantejament tergiversador i confusionista, com és el cas del Decret de Bilingüisme, i han publicat un important document sobre el tema.

AUTONbMICA VALENCIAKA NOTÍCIA 1 COMENTAR1

RECENT:

Gustau Muñoz l?s certament lamentable haver d’encetar aquesta breu panoràmica dels textos i treballs elaborats recentment al voltant del tema autonòmic valencia sense comptar encara amb el text que lògicament hauria de ser la culminació dels estudis i projectes fins ara enllestits. M’estic referint, és clar, a I’absència encara (estiu de 1979) d’un projecte d’estatut d’autonomia elaborat d’acord amb els mecanismes que assenyala la Constitució en el seu article 151, unitàriament pels representants elegits pel poble valencia i a punt per seguir els mateixos tràmits (mes intricats en el nostre cas) que els projectes del País Base i de Catalunya. Contra tota Iògica política superficial, i contra l’esperit i la Iletra del Compromís Autonòmic (signat el 9 d’octubre de 1978), les forces parlamentàries valencianes no han arribat a un acord urdtari i sols han aconseguit, de moment, paralitzar el Consell, no clarificar sense ambigüitats la qüestió de la iniciativa autonòmica i, en definitiva, dificultar extraordinàriament la dinàmica unitaria i massiva necessària per salvar els obstacles -no menyspreablesque l’esmentat article 151 posa a la consecució d’un estatut de caràcter polític per a una nacionalitat uno històricam (!) com el País Valencia. En principi cal esperar que

aquest estat de coses siga superat -amb sort ho sera al moment de publicació d’aquestes línies-, perquè el desgast i les tensions que introduiria la no obtenció «per culpa nostra» de l’autonomia serien imprevisibles; pero això és una cosa que ningú -vista l’evolució recent de la política valencianano podria assegurar ara com ara.

Aconseguir un projecte d’estatut acceptat per totes les forces polítiques i assumit per la majoria de forces socials i de ciutadans i llest per a ser negociat a Madrid és, en les nostres coordenades actuals, una aspiració urgent que culminaria la tradició dels nostres esforcos autonòmies. Una tradició que té dos moments clarament distingibles: el període dels anys trenta i els cinc darrers anys. Als anys trenta, quan hi havia també possibilitats objectives d’assolir una organització autònoma del País, varen elaborar-se quatre projectes d’estatut: un en 1931 i tres en 1937. Cap d’ells no pot dir-se un projecte reeixit ni tècnicament ni políticament. També cal assenyalar, així mateix, que mancaren en aquells anys els instruments de coneixement de la realitat valenciana necessaris per a posar en marxa un projecte rigorós d’autogovern, sense que això signifique en absolut que l’element

122

principal d’aquesta posta en marxa no siga la voluntat política i la maduresa cívica, elements possiblement encara menys presents en aquel1 temps.

En un moment clau del nostre passat immediat (1975), aquella tradició estatutaria no reeixida als anys trenta va ser actualitzada per la comissió redactora de l’anomenat Estatut d’Elx amb un avantprojecte que situava en un text articulat els problemes clau de tot estatut i els específics de l’organització del futur autònom dels valencians. Redactat en absència d’un marc constitucional i en absència fins i tot d’unes Iínies mestres de la immediata estructuració de l’Estat, en uns moments en que s’esperaven grans i decisius canvis, I’Estatut d’Elx -que formula amb rigor formal una posició de clara arre1 nacionalistava tenir la virtualitat d’encetar el més recent debat autonòmic, de servir de model a elaboracions posteriors i de marcar la pauta quant als objectius d’autogovern a assolir.

En el període actual encara no tenim, ja s’ha dit, I’Estatut, pero tenim molts estatuts. Ja en donarem notícia més endavant. Ara bé, el que possiblement distingeix aquest període del republicà és -junt a una major maduresa nacional, tot i que ben relativala presencia d’un ample conjunt de treballs i estudis que vinculen el coneixement de parcel-les concretes de la realitat social i econbmica valenciana amb la projecció del principi autonòmic.

Això suposa l’existència en tots els àmbits -de la sanitat a l’ensenyament, de I’economia a l’administració públicad’uns equips humans d’experts i especialistes identificats amb I’autonomia, que farien possible el funcionament immediat d’unes institucions i duna administració valencianes amb sostres considerables de competències.

Tanmateix, el problema fonamental per al País Valencia segueix sent la vinculació entre Estatut i reconstrucció nacional. Si el president Garaicoetxea ha pogut afirmar que l’Estatut base possibilitarà que la consciencia nacional siga cada vegada més forta per reconstruir així la nació basca (vegeu Ef país, 19 julio1 1979) i si pocs dubtes pot haver-hi de la inspiració fortament nacional de la represa institucional al Principat, en el nostre cas l’estructura i trajectòria de les forces polítiques dominants, que expressen sens dubte importants realitats socials (aspecte respecte del qual és convenient no enganyar-se), fan que al País siga fonamental no confiar tan sols en I’Estatut com I’instrument que solucionara els nostres problemes d’índole nacional, els problemes de la nostra configuració com a poble conscient d’ell mateix. Caldrà molt d’esforc encara i molts anys de treball en la societat civil, la cultura i la ideologia per transformar les estructures i actituds que generen els elements de disgregació civil que ens entrebanquen per a esdevenir plenament nació.

LITERATURA AUTONÓMICARECENT El que segueix es una notícia i un comentari d’una selecció no exhaustiva, pero representativa, del material elaborat al voltant de la qiiestió autonòmica en els darrers cinc anys.

Ubres

generals

José A. NOGUERAPUCHOL: Un País Valenciano autónomo en una España democrática, Valencia, 1977. És aquest un llibre important que ha de perdurar, sens dubte, com a document i referencia d’un moment de la nostra historia recent. Pel que fa al seu nucli pròpiament autonbmic, hi ha una delimitació del marc general d’articulació d’un estatut d’au-

123

CESPILL tonomia, una descripció del seu contingut i estructura. L’autor s’interessa més per la determinació i enumeració de temes i problemes que per una definició concreta sobre cadascun d’ells. S’ha acusat aquest llibre d’asèpsia (aparent) pel que fa a la qüestió nacional. Prescindint de la presencia en el1 de veritables definicions respecte de qüestions fonamentals, la insistencia en la projecció cap al futur i el realisme del seu plantejament (en un moment en que l’evolució política general no estava encara gens clara) fan del llibre de Noguera un text extremadament útil i actual, enllestit amb rigor jurídic, amb una clara percepció de les coses tal com són i amb una atenció constant per l’estructuració del País Valencia de cara a un autogovern d’àmplies competències. La gran preocupacio per les qüestions concretes d’infraestructura administrativa i tècnica, per I’articulació d’entitats i organismes a escala de País i per l’elaboració de polítiques valencianes a tots els nivells (hi ha un catàleg a tal1 d’incitació així com una explícita invitació als partits polítics valencians a la concreció en l’apartat sobre «Un programa de govern per al País Valencia»), fan d’aquest llibre peoner en I’exigència de rigor en el tractament de les realitats concretes que han de configurar l’autonomia possible.

Ll. AGUILA, V. FRANCH, M. MmrfNEZ: Volem I’Estatut! Una autonomia possible per al País Valen&&, pròleg de Manuel Broseta Pont, Valencia, 1978.

Aquest llibre esta escrit també abans de la Constitució, pero en un moment de major definició política (finals de 1977). Presenta un venta11 molt ample de temes i qüestions respecte de la historia i el present polític del País Valencia, la distinció teòrico-practica entre federalisme i auto-

nomia, i sobretot un estudi detallat dels principis estatutaris: idioma i cultura, ciutadania, drets polítics, territori, distribució de les competències, organització del poder autònom, hisenda i relacions amb I’Estat i altres comunitats, amb comentaris i anàlisis de les solucions prèviament proposades i, de vegades, amb propostes pròpies i originals. L’estudi es clou amb una consideració de I’autonomia provisional i el trànsit cap a l’autonomia, clarament superats per la creació del Consell i pel que se’n diu a la Constitució, i amb unes «Bases per a un possible estatut d’autonomia» que concreten el desenvolupament anterior. El Ilibre, en definitiva, és de gran utilitat pedagògica, malgrat tenir una estructura una mica desballestada, i conserva l’interés no obstant haver estat superat en moltes qüestions per l’evolució dels esdeveniments.

Jove Cambra de Valencia, L’autonomia del País Valen.& i la seua aplicació pràctica, Valencia, 1978.

Les 626 pagines d’aquest llibre configuren el projecte més ambiciós de concreció de les transformacions que implica, sector per sector, una autonomia efectiva en l’economia, la vida social, l’administració i les institucions de caràcter polític del País.

No és el menor dels seus mèrits, de tota manera, el fet que s’hi aplegassen en Ia seua realització un total de 99 professionals valencians. El resultat és un conjunt d’estudis i de materials, de valor per forca heterogeni, que combinen l’aproximació a la situació actual de cada sector amb propostes acurades d’organització autònoma en el marc d’un autogovern valencia d’ampla autonomia, democràtic, progressista, integrat (desapareixen les províncies) i interiorment descentralitzat.

El llibre s’articula en tres apartats fonamentals: institu-

124

cions polítiques, economia pública i institucions administratives i culturals, descentralització del poder autonòmic. El primer és breu i se centra bàsicament (per no reiterar projectes ja elaborats, probablement, ja que encara no s’havia promulgat la Constitució al temps de la seua redacció) en unes bases polítiques de l’autonomia i de l’autonomia provisional, bases aquestes que després no tingueren, desgraciadament, gens d’inlluència en el decret que instituí el Consell. El nucli de I’estudi és al segon apartat, que analitza els següents sectors i institucions: Hisenda, Agricultura, Habitatge, Obres Públiques i Urbanisme, Comerc exterior, Sanitat, Informació i Cultura (Premsa, Cinema, Arts Plàstiques, Televisió, Radio, Teatre), Institut Nacional d’Indústria, Institut Nacional d’Estadística, Institut de Crèdit Oficial, Indústria, Ensenyament.

El darrer apartat, dedicat a la descentralització interior del poder autònom valencia és probablement modèlic per la cura en el coneixement de la realitat i el rigor i caràcter innovador de les propostes que inclou. Sense cap mena de dubte, el treball patrocinat per la Jove Cambra continuara tenint durant tot un període de temps utilitat i interés al moment de l’articulació practica de l’autogovern valencia i de I’efectiva assumpció de les competències que I’Estatut d’Autonomia puga, a qualsevol nivell, guanyar per al País.

Malauradament, encara no hi hem arribat.

Projectes

d’estatut

d’autonomia

Entre el 1937 i el 1975 no s’enllesteix, ‘i per raons obvies, cap projecte estatutari. Del 1975 encà shan redactat un mínim de 9 projectes d’estatut.

Inaugura la nova etapa 1’Estatut d’E1.x (1975), al qual ens hem referit adés, seguit el 1976 per 1’Estatut del Consell (1976), projecte redactat sobre la base

de l’anterior tot eliminant-ne algunes arestes «nacionalistes» i que fou aprovat (amb l’abstenció important del PSOE) per aquella plataforma unitaria (el Consell Democràtic del País Valencia) amb voluntat que fos «el marc jurídico-polític del Govern Provisional del País Valencia» des del dia mateix del trencament democràtic. Amb 1’Estatut d’Elx comparteix una forta assumpció de la propia sobirania, una important inspiració nacionalista i una reivindicació, sense inhibicions, de competències i atribucions. Josep Lluís Blasco (a EZs esta-

tuts d’autonomia

del País Valencià,

Barcelona, 1977) ha analitzat alguns aspectes d’aquests estatuts tot comparant-los amb els quatre de l’època republicana. Igualment han estat objecte d’anàlisi per Ll. Aguiló, V. Franch i M. Martínez a Volem l’Estatut! (pàgs. 47-51). En qualsevol cas, val a dir que ambdós estatuts han marcat un paradigma respecte del que calia que fos un estatut modern i acceptable en el present al País (estatut polític i no merament administratiu, democràtic, obert a la normalització nacional) i que la seua mera existencia ha condicionat els projectes i reivindicacions posteriors.

En aquest sentit, 1’Estatut d’Elx ha acomplert en gran mesura els objectius que la seua comissió redactora li va assignar, encara que és ben probable que la clausula retòrica que al proleg de l’estatut indica que es donaria per satisfeta tot i que la redacció definitiva del projecte d’estatut valencia «no salvés ni tan sols un dels seus articles» esdevinga realitat.

L’evolució de la conjuntura política a 1’Estat espanyol i al País Valencia va esperonar les forces polítiques a una definició més concreta respecte del tema estatutari. La manifestació massiva del 9 d’octubre de 1977 acaba de disipar qualsevol dubte sobre la capacitat de la reivindicació autonò-

125

IIESPIU mica per arribar a les més amples masses de ciutadans. Aquel1 historie esdeveniment va accelerar la consecutió de l’autonomia provisional, amb el decret de 17 de marc de 1978 que aprovava el règim de preautonomia i la creació del Consell del País Valencia, fet que tingué tres efectes immediats: eliminar qualsevol ambigüitat sobre I’àmbit territorial del País Valencia i la personalitat política d’aquest; impulsar una nova dinàmica autòctona de les forces polítiques; apropar aquestes forces a les realitats administratives de les estructures econòmiques i socials del País. La redacció i aprovació definitiva de la Constitució de 1’Estat acaba de donar l’impuls a l’elaboració, per part dels diferents partits, dels projectes d’estatut, ara ja amb un text constitucional (o amb el seu esborrany en alguns casos) com a marc de referencia. És en aquest context que han aparegut els avantprojectes d’ORT (1978), del PTPV (octubre 1978) i l’anomenat Estatut de MoreZla (desembre 1978) elaborat per l’«Equip Francesc Eiximeniss, del qual formen part els autors de les bases estatutàries publicades a VoZem I’Estatut! ja citat. Aquest estatut ha esdevingut, de nou, model i referencia per a la confecció d’altres, per la seua redacció acurada i tècnica. Tanmateix, cal dir que preveu l’existència de la província (i no intenta salvar l’obstacle constitucional mitjancant un procediment com el del Projecte d’Estatut de Catalunya, per exemple), que no esmenta la possibilitat de convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes i que, en general, quant als sostres de competències i d’autogovern hauria de ser reexaminat a la llum de la satisfactoria negociació de 1’Estatut del País Base.

Durant els primers mesos de 1979 enviaren al registre obert per la Pre-

sidencia del Consell projectes d’estatut els següents partits: MCPV-OEC, Partit Carlí, UDPV, URV i la Ll. C. R. Alguns d’aquests projectes son més constructius i realistes que no d’altres, que són bàsicament reafirmacions ideològiques. De tota manera, la practica de fer projectes sembla ara tancada a l’espera d’encetar l’única via oberta de moment, la constitucional, que els partits majoritaris encara no han comencat, paradoxalment, a transitar, mentre que Euskadi i Catalunya -i possiblement Galicia i Andalusiapotser puguen gaudir ben aviat d’un règim d’autonomia plena.

Programes ude governn o de polltica sectorial del partits politics La creació d’un àmbit específic de competències polítiques i administratives a escala de País Valencia estimula, evidentment, la formulació de polítiques per part dels partits valencians. Més encara: tot i que no arribas a existir aquest àmbit, els partits valencians haurien de lluitar per imposar polítiques valencianes als organismes existents i, en qualsevol cas, a les institucions subsistents d’administració local (ajuntaments, diputacions). Això ha estat desigualment comprés pels diferents partits, be a causa en definitiva de la seua ideologia, per la seua immaduresa o com a efecte de les inèrcies que entrebanquen el seu ple desenvolupament.

En qualsevol cas, la reivindicació del marc específic i la formulació de polítiques especifiques valencianes ha avancat des de gairebé zero en 1975 fins a l’actualitat. Així, alguns partits han fet públiques les seues polítiques valencianes. Sense massa articulatió ni operativitat en general, cal especificar. 1 és que resulta difícil per als nostres partits superar l’estadi en que encara es confia, com a propos-

126

tes serioses i valides, en les elaborades pels seus aparells a escala d’Estat espanyol. També és un fet que, enduts per altres preocupacions, les propostes que formulen els nostres partits estan massa sovint carregades de voluntarisme, quan no d’un estrany academicisme o, en el pol oposat, d’amateurisme.

Llegint alguns papers elaborats ací, hom arriba a tenir la sensació que la política valenciana és -0 en tot cas hauria de ser- una altra cosa. Un bon exemple del venta11 de possibilitats en aquest improvisació, sentit -immaduresa, desatenció a l’especificitat valenciana- l’ofereix el volum Cultura y poIítica (Valencia, 1976), en el qual un conjunt de partits -alguns ja inexistents, d’altres irrellevants, d’altres unificatsexpliquen la seua política cultural. El Programa per a un gatiern vulencià (Valencia, 1978) es un conjunt de polítiques sectorials elaborades per socialistes lligats a l’antic PSPV, la major part dels quals és avui al PSOE. No es tracta d’un programa de partit (el llibre va estar elaborat en el marc del Centre d’Estudis Socialistes) i, per tant, no compromet més que individualment o a escala de grup. Tot i que aporta idees interessants i suggeridores, hi ha un excés de genericitat i, en ocasions, escassa vinculació amb la realitat.

Ara bé, l’esperit mateix que anima aquest treball és molt significatiu de com moltes vegades compromís explícit amb el País i formulació duna estricta i efectiva política valenciana van estretament lligats. El Partit Comunista del País Valencia va celebrar el seu 1 Congrés, constituent, el gener de 1979, on va aprovar un conjunt de tesis polítiques generals i especifiques sectorials que configuren un autèntic -per bé que desigualprograma valencia. Fins ara han estat publicades les Tesis polítiques (Valencia, 1979), que contenen una

anàlisi de la qüestió valenciana com a qüestió nacional i una afirmació de la vinculació entre aquesta i l’objectiu autonòmic, i s’anuncia la publicació de les tesis sectorials. Els altres dos grans partits (PSOE-PV i UCD) manquen, ara com ara, d’tm programa valencia estructurat i accessible a l’opinió pública, tot i que la seua actuació en política general i en les conselleries ha deixat entreveure amb claredat la seua orientació. Nogensmenys, no cree exagerat assenyalar que això no és suficient.

Trebulls

sectorials

El millor conjunt de treballs sectorials es conté en l’estudi ja citat de la Jove Cambra. Tanmateix, no manquen d’altres estudis parcials de qualitat. El Congrés de Cultura Catalana (1976-1977) va promoure la formació de grups de treball per a l’anàlisi de parceHes de la nostra realitat que, tot i no tenir I’objectiu especific d’avancar propostes d’organització de l’autonomia, foren molt estimulants per a la practica del treball en equip i amb un camp d’estudi -el País- clarament delimitat.

A partir d’aquells materials s’han fet d’altres treballs i s’han projectat objectius autonòmics. En general, en els diversos sectors professionals, l’expectativa creada pel canvi democràtic i la immediatesa duna situació d’autogovern, estimula la formació de grups de treball per a l’anàlisi i programació en la democracia i l’autonomia dels respectius sectors. Molts dels treballs que citem a continuació (i dels que no citem) provenen d’aquella expectativa, d’aquell moment d’efervescència i renovació.

En el camp de l’ensenyament (a banda de l’estudi que conté el volum editat per la Jove Cambra) han estat fonamentals les escoles d’estiu (1976, 1977, 1978,1979) que, en les seues conclusions, sempre han incorporat re-

127

comanacions relatives a l’ensenyament en l’autonomia.

L’exigència de rigor envers la llengua, de la seua oficialitat, de la seua plena integració en l’ensenyament, la competencia exclusiva de la Generalitat en aquesta materia, han estat sempre reivindicacions assumides pels ensenyants que hi han participat. Fins ara han estat editades les Conclusions de la l.= escola d’estiu del País Valencià (València, 1977), i les Conclusions de la 2.a escola d’estiu del País Valencià (Valencia, 1978). Les «Conclusions de la 3.” escola d’estiu» foren presentades 1’11 de gener de 1979, en exemplar mecanografiat, al registre del Consell del País Valencia. Les Jornades de Bilingüisme organitzades per l’Institut de Ciències de 1’Educació de la Universitat de Valencia, el 1978, també foren ocasió per a la presentació de ponències concretes i operatives relatives a la normalització del nostre idioma a l’ensenyament (en particular les ponències de Daniel Gil; E. Aguilar, Remei Miralles, V. Moliner, Caterina Sola; Agustí Ventura; V. Simbor, S. Jàfer; Vicent Pitarch, JOsep Palomero), que estan editades a Jornadas de Bilingüismo.

Peníscola 1978 (Valencia, 1979). En relació amb el tema més general de la política lingüística, cal assenyalar els treballs de Rafael Ll. Ninyoles, tot i que encara és pendent l’ampla tasca de preparació i planificació que sols podrà enllestir-se amb el recolzament del poder públic autònom.

Pel que fa a la sanitat cal esmentar (entre altres) un treball de gran qualitat del Dr. Martínez Navarro, EStructura i malaltia: una alternativa sanitària per al País Valencià (València, 1978), representatiu de la tasca d’anàlisi i formulació d’alternatives que duu a terme un equip nombrós de metges valencians, i que en base a un estudi de la realitat sanitaria del País -caracteritzat per l’ús duna

metodologia absolutament rigorosaproposa una «Ilei de bases de sanitat» a promulgar pel Parlament Valencia.

En fi, en l’aspecte concret del financament de l’autonomia hi ha alguns materials d’interés al llibre La financiación de las autonomías (Valencia, 1979), que arreplega les ponències d’un simposium sobre el tema organitzat per la Conselleria d’Economia i Hisenda en temps del conseller Xavier Aguirre.

En general, el treball sectorial ha estat intens pero escassament articulat. Tan sols el projecte de la Jove Cambra establí criteris d’unificació i harmonització en la preparació d’alternatives per a redrecar en I’autonomia el conjunt de les nostres institucions i estructures econòmiques, socials i polítiques.

Papers, documents, estudis de les Conselleries En l’etapa anterior, el Consell va jugar un paper, malauradament curt i gens planificat, en el coneixement i aproximació a la nostra realitat. Sens dubte, I’impuls que suposava la dotació, tot i que minsa, humana i financera de la nostra primera institució, va ser un estímul per a la realització de treballs preparatoris de l’autonomia. Alguns d’ells han estat editats; d’altres romanen inèdits. Entre els editats cal esmentar: Conselleria de Sanitat, Hacia un óptimo bienestar físico, mental y social en el País Valenciano (Valencia, 1979), i Conselleria de Treball, Paro y fuerza de trabajo en el País Valenciano (Valencia, 1979). Cal dir que les conselleries s’han beneficiat, en la posta en marxa dels seus treballs, del fons de reflexió i anàlisi de l’etapa immediatament anterior, així com del capital huma de les noves generacions de professionals formats en el marc de la lluita per la democracia i I’autonomia.

128

LESPIU De tota manera, el Consell no ha fet mai un balanc general dels seus treballs preparatoris de l’autonomia ni, tampoc, cap pla de conjunt d’aquests treballs. Cree també que no deixa de ser significatiu un fet: la major part d’aquests treballs han fet servir el castellà, desaprofitant així una bona ocasió d’impulsar la normalització.

Ara bé, en la nova etapa monocolor ucedista de monopoli de les conselleries amb competències, hi ha signes preocupants de trencament amb aquesta mínima política constructiva del Consell. A agreujar encara més la situació ve la retirada, per part d’UCD, dels seus consellers més competents de l’anterior etapa (Aguirre i Barceló).

CLOENDA

Les conclusions d’aquesta panoràmica necessàriament breu i superficial són, en aquestes altures, paleses. És prioritari arribar a un bon text estatutari que gaudesca d’un ample recolzament per a negociar amb Madrid. Tenim importants estudis sectorials i, allò més important, equips d’experts per a posar en marxa una administració propia amb un contingut democràtic i avancat i en un marc d’àmplia autonomia.

Per diferents raons, els partits polítics no han arribat a la formulació coherent de propostes de política valenciana, a la redacció de programes concrets per a la seua popularització i debat. Tanmateix, la gran quantitat de treball fet en el coneixement de la realitat i en la programació autonòmica és un important factor tant en aquest sentit com en el de la instrumentació

practica de l’autonomia.

Així, el problema clau del País és el polític: de I’estructura i funcionament del sistema de partits polítics, de les actituds de fons en les diferents classes i sectors socials, de I’acord o el conflicte entre els grans partits. Sense voler dubtar de la voluntat autonomista de ningú, a hores d’ara és evident que cal augmentar la pressió ideològica i popular per I’autonomia per tal d’aconseguir un efecte: que els partits (o determinats partits) vegen un major cost -a tots els nivells- no fent una decidida política autonomista que fent-la. Reproduir, en altres paraules, la situació de 1976 i de gran part de 1977. Sols així avancarem cap a l’autonomia.

Sols així, també, sera possible continuar el treball d’anàlisi i programació dut a terme en el marc del Consell i de les polítiques dels partits i forces socials i cíviques.

En qualsevol cas, la literatura autonòmica recent constitueix ja, de fet, un element constitutiu de la realitat política. Perque hi ha una dada que és impossible menystenir: en la seua totalitat esta redactada en base a la hipòtesi (que és una exigencia) d’una ampla autonomia de caràcter polític com a base per a la reconstrucció nacional del nostre poble. La forca política que pretengués negar 0 retallar aquest nivel1 autonòmic 0 justificar (per motius de «realisme* o d’altres) la seua rebaixa, s’hauria d’enfrontar amb la generació que ha produït aquesta literatura, la generació de la lluita per la democracia i l’autonomia del País Valencia.

129

LA GENERACIÓ

DEL 70: UKA NOVA AL PAÍS VALENCIA

NARRATIVA

Josep Iborra En comentar la dècada del 70, la creació literaria al País Valencia no presentava cap mostra de recuperaci en el camp de la novel-la i de la La sostenien, esporàdicapoesia. ment, escriptors de promocions anteriors: tot plegat era ben poca cosa.

La renovació, el nou impuls, només podia arribar per la banda dels joves, pero aquests no donaven massa senyals de vida. Alguns havien comencat a fer una mica de soro11 a la revista Gong. Tanmateix, la resposta de les noves quintes seguia sent una possibilitat que trigava a concretar-se en llibres.

Fou en aquests anys d’expectativa i de perplexitat quan Fuster va fer un toe d’atenció a propòsit de la novel-la. Fuster va constatar com una «carencia singular» la manca d’una novellística propia al País Valencia, i es preguntava sobre les possibles causes d’aquest fenomen. La «carència» resultava, de mes a més, inquietant perquè, en la mesura que comportava una manca de tradició -calia, en tot cas, remuntar-se als clàssics- feia problemàtica la seua superació.

La reacció, pero, s’hi va produir.

Amadeu Fabregat, que amb la seua antologia Carn fresca, dona a conéixer els nous poetes -inèditsvalencians, va publicar Assaig d’aproximació a «Falles folles fetes foc» (1974). Era la primera mostra duna nova narrativa valenciana que avui, al cap de cinc anys, compta ja amb una dotzena Ilarga d’obres. La majoria d’elles han sortit dels «Premis Octubre, -duna importancia decisiva en

la nostra vida literariai han estat publicades per «Tres i Quatre,. D’altres han estat premiades a Barcelona, o han trobat algun recurs per a ser editades a Valencia.

L’obra d’Amadeu Fabregat és important -cal subratllar-ho ja araperquè va obrir al País Valencia una nova perspectiva en la qual es poden situar, per un costat 0 altre, la major part de les novelles que hi han aparegut després.

Totes aquestes obres tenen un aire de família: responen a una nova sensibilitat, la duna generació d’escriptors que, nascuts entorn al 1945, podríem anomenar del 70. Hi formen part, a mes de Fabregat, Rafael Ferrand0 i Lluís Fernández, Cremades Arlandis i Josep Piera, Gandia Casimiro i J. Ll. Seguí, J. B. Mengua1 (Isa Tròlec) i Isabel Clara Simó.

Els altres escriptors que s’han donat a conéixer també com a novellistes (Francesc Mira, Josep Rausell, Carmelina Sánchez-Cutillas, Goncal Castelló, etc.) pertanyen a promocions literàries anteriors. Les seues obres responen a plantejaments diferents als de la generació del 70. Nàixer abans del 1940 -només uns pocs significava no particianys abanspar -en els seus primers vint anysd’una experiencia decisiva per a una joventut que va viure una postguerra més benigna -econòmicament i culturalmenti que va ser «educada,, de ple, pels mass media, tan importants per a aquesta generació.

Pero, sobretot, era el temps en que la joventut, de San Francisco a Praga, protagonitzà, d’una manera més

130

LESPILL 0 menys real 0 vicaria, un moviment de rebellió moral -més que política- contra la seua societat, contra el «sistema», denunciat com repressiu i alienant. 1 en que s’inventà un nou món per a ella: indumentàries, mites, ideologies, músiques, drogues, pornografies.. . Amb diferents etiquetes contraculturals 0 paraculturals, aquests productes circularen amb relativa facilitat. El mateix «sistema* hi contribuya. El fet és que en poc temps es configura un estil de vida entre els joves, que disposaven d’un ampli repertori de mitjans per «realitzar-se». L’autostop, per exemple, favorí el nomadisme d’uns barbuts que han passejat la seua indiferencia 0 els seus somnis per carreteres 0 ciutats. Era una forma de singularitzarse, d’alliberar-se de la societat del «papá». La consigna general era «fer l’amor, no la guerra» -ni tampoc un ofici...

Aquestes condicions generacionals havien d’influir necessàriament en I’escriptor jove, en la seua manera de pensar i de sentir, i, sobretot, en la manera de viure socialment el seu paper. Retorna la bohemia literaria.

La imatge de l’escriptor com un intellectual amb corbata, seriós i responsable, engagé i adaptat -a la forca, clar-, producte d’una vida literaria i civil molt dura, comenca a trontollar.

Fou Terenci Moix qui jubila aquest rol de I’escriptor. El dia que, a les acaballes dels seixanta, es passejà pels carrers de Barcelona amb una indumentaria extravagant, anuncia l’esperit d’una nova generació d’escriptors que veuran en el refús de les formes burgeses de vida una motivació del seu comportament i de la seua escriptura. Els primers llibres de Terenci eren això -no sense escàndol, que el1 mateix volgué provocar-: el relat d’una revolta generacional, les «confessions d’un fil1 del segle», o de la seua «decada», a la

recerca de la seua propia identitat.

1 contra els tabús socials.

S’hi assajava així una nova versió de la «bohemia literaria» en la qual l’escriptor, des del romanticisme, ha vist una dimensió de la seua condició d’artista i una forma de singularitzarse. Amb aquesta actitud, s’esborren les fronteres entre l’art i la vida, perque tots dos són viscuts per ell com una mateixa aventura moral: autorealitzar-se, entre la nostalgia i la revolta, experimentar amb la seua pròpia vida burxat pel desig de felicitat i pel dolor del frac&. És la sensibilitat decandentista esteticista: «modernista», vaja.

En el pla de la narrativa, aquesta orientació difícilment podia afavorir el propòsit d’escriure una novella, entesa com a relat d’una realitat objectiva, com una «historia». Com que els interessos dels joves novellistes graviten sobre el seu desarrelament social i moral, la societat -en la seua realitat quotidiana i concretano s’hi troba representada, sinó, en tot cas, posada en qüestió, «refusada».

Aquesta situació és anàloga, en alguns dels seus aspectes basics, temàtics i formals, a la del «modernisme» finisecular que inicia la dissolució de la novella tradicional.

Els novellistes catalans, pero, encara en conservaren en les seues obres, més en uns casos que en altres, la carcassa. La influència del «naturalisme» que encara hi pesava, ho permetia. Ara, pero, la novella ha passat per un procés tan intens de descomposició, que pot ser ja qualsevol cosa: fins i tot una maniobra destinada fonamentalment a destruir-la. La nova narrativa catalana no ha arriba& en general, a aquests extrems, pero fabrica una escriptura amb aquesta òptica. En aquest sentit, les obres de Terenci -particularment EE dia que va morir Marilyn, per tot el que hi ha de crònica social- han estat «superades» pels escriptors que 131

IBPILL l’han seguit. De totes formes, en el fons, tots fan la novella de la seua «educació sentimental».

En general, pense que les consideracions generals que acabe de fer es poden aplicar a la nova narrativa catalana, globalment considerada com a expressió d’un fet generacional.

Afortunadament, això és ja possible perquè hi ha una sincronia literaria en la nova novellística del País Valencia, de les Illes i del Principat.

Caldria verificar, amb una anàlisi detallada d’aquestes obres, fins a quin punt s’acosten 0 se separen en els seus plantejaments.

Ara, pero, m’he de limitar als autors valencians, objecte d’aquesta nota. Pel que fa a la nova novellística valenciana es pot dir que presenta molts trets comuns.

Hi ha, d’entrada, l’«irrealisme~ que ja he assenyalat abans. No hi trobarem la narració -amb uns procediments o altres, més o menys tradicionals- de la peripecia d’uns personatges en un marc concret social, temporal i geogràfic. A penes s’hi obre una finestra a un paisatge urbà o rural. Son novellistes que no han gosat d’escriure -hi ha pel mig el refús de Valéryque «la marquise sortit à cinq heures». S’installen en una mena de cambra obscura per tal de revelar i recompondre de diferents maneres una experiencia subjectiva.

La ficció hi funciona com una forma trucada, i truncada, de posar en joc la memoria o d’illustrar un sentiment de la vida. De la vida d’uns joves -protagonistes d’aquestes novellestocats pel «mal* del seu segle, rebels i decadents. L’erotisme i la violencia, el pessimisme i el frac& -la fugida i el suïcidi-, l’esteticisme «camp» i l’ús d’elements «pop» apareixen amb dosis més o menys diluïdes en aquestes obres.

Naturalment, hi ha diferencies profundes entre aquests autors. En línies generals, hi ha, d’una banda, les

novelles de temàtica generacional (Fabregat, Ferrando, Fernández, Cremades i Piera), i de l’altra, les que l’eviten centrant-se en una construcció més tancada del món que s’ha triat (Gandia Casimiro i J. Ll. Seguí) o en la imaginació d’una societat del passat, rural (Isa Tròlec).

Pel que fa a la novella de temàtica generacional, Assaig d’aproximació a «Falles folles fetes foc» (1974) d’bmadeu Fabregat n’és una obra pionera. Es tracta d’una «novella,, -un «assaig d’aproximació»sobre una obra -«Falles folles fetes foc»- que hi és presentada alhora com un «assaig,, una «obra de teatre, i, també, com la «novella» duna generació.

L’autor d’aquesta mítica obra és un personatge que ha passat per totes les experiències estètiques i morals del seu temps en les diferents etapes de la seua vida i que acaba fugint de la Ciutat. Com l’heroi d’Onades sobre una roca deserta, de Terenci Moix, acompleix el seu periple romàntic confrontant-se amb la Historia de la seua collectivitat.

Pero Fabregat no el presenta directament, sino ellípticament com un mitjà de subratllarne la dimensió mftica.

Clar que, en el fons, no sabem qui es. Fabregat juga amb la identitat i la «realitat» dels seus personatges i de la mateixa historia que conta. El personatge-narrador és un amic íntim, inseparable i quasi bessó, del protagonista, pero també I’heroi mateix i, al capdavall, «Amadeu Fabregat mostrant la seua mascara a la fi del volum». La mateixa «Obra» objecte del seu discurs, és en realitat, aquest discurs que apareix, per altra part, com una novella enviada a un concurs literari i, fins i tot, citada, com ja publicada, amb peu d’imprenta i data. 12s un recurs aquest sovint utilitzat pels nous narradors valencians per tal de subratllar la dimensió fictícia del relat. Fabregat se’n fa càr-

132

IIESPILL rec quan ens parla dels «ardits més tòpics i rebregats de la literatura contemporània». Pero, al marge d’aquests procediments que convenia assenyalar-hi, l’obra de Fabregat és important pel que té de testimoni duna sensibilitat generacional, de l’estat d’esperit d’uns joves tocats ja, en la Valencia provinciana dels setanta, per les inquietuds i els estils de la joventut europea, alhora que es troben amb un «dèficit de patria». En Assaig d’aproximació a «Falles folles fetes foc», hi ha, de fet, el conflicte entre aquests dos «descobriments».

El que Fabregat ens conta, en el fons, és I’experiència d’uns joves encarats amb el problema de compaginar el compromís moral que exigia la fidelitat al seu País i l’esteticisme d’una c<modernitat» que els desarrelava moralment. D’una banda, la dificultat de retrobar-se collectivament en una societat frustrada i mediocre, i de l’altra, la dificultat, compartida per la joventut de tot arreu, per trobar el seu propi centre de gravetat. «Volíem ÉSSER amb unes majúscules indestructibles», ens diu l’autor, burxat per una nostalgia profunda. Pero aquesta voluntat es trobava compromesa pels dos costats. L’autor ho subratlla tot posant l’èmfasi en la possibilitat exaltant que representava el camí que portava als propis orígens històrics: el camí que, en el relat de Fabregat, emprén el seu heroi i que es traduirà en una obra «cabdal», «definitiva*, com la suprema expressió d’una identitat recobrada. Pero ni el protagonista d’aquesta operació, ni l’escollida minoria que havia llegit la seua obra, ni el mateix personatge que evoca l’episodi, no acabaran per assumir l’opció nacional que, almenys de moment, tant els havia enlluernat. L’heroi es deslliga de la seua obra i, com a bon fil1 romàntic del seu temps, acomplirà el seu pelegrinatge per les autopistes i ciutats europees. Hi ha

guanyat l’esteticisme, la decadencia, el frac& final. La seua fugida, comenta el narrador, «té l’aire d’un suïcidi, i potser és -qui ho sapnombs això,. Quant a la minoria que ha llegit l’obra -les «primeres capelletes contraculturals»-, retorna a la seua mandra, incapac d’assumir les seues responsabilitats «cíviques». Cree que val la pena citar aquest fragment, revelador d’una situació moral: «l’evidència reconeguda de l’engatjament, exigit per la luciditat del llibre, pero que malament podíem assumir, puix que anàvem tots marcats a bastanca, per anys i anys d’acomodatici escepticisme, de creències a mitjan fer al llarg d’una vida òrfena de conviccions. Dèficit de “patria”, de “memoria”». 1 dèficit de llengua -de la pròpia llenguaque Fabregat constata i incorpora al seu relat: «T’arribaran, dones, aquests fulls, passats pel tamís del corrector, ben assèptics i esmenats de totes les errades íntimes, vull dir, gramaticals que la Historia imposà.. . ».

13s evident que Fabregat trenca totalment amb els plantejaments tradicionals -casolans i anacrònicsde la narrativa valenciana, i amb l’esperit «popular» que l’animava. En va fer una bona «falla» per treure’n una flama nova, «folla». Una nova manera de veure i sentir la Ciutat, que presenta com objecte d’una experiencia exaltant, com un fet clau en la història de la sensibilitat duna generació.

Per primera vegada en la nostra literatura, Valencia es constitueix en un catalitzador de la imaginació poètica, en un mite nou. Enfront de la tòpica i provinciana visió de la Ciutat, Fabregat ens conta com «a top d’alguns corrents -europeusd’avantguarda, se’ns aparegué com un miracle que calia servar i enaltir: com una summa d’art i de vida.. .».

Mentre Fabregat se concentra en un discurs apassionat i lúcid sobre

133

LESPILL una experiencia generacional, comentant-la, pero no contant-la, Ferrand0 l’escenifica en Això diu que era...

(1978), pero sense fer-la tampoc objecte directe d’un relat. Se’n fuig per la tangent de la utopia des de la qual evoca un passat històric ja «superat».

A les acaballes dels cinquanta s’ha produït un moviment independentista a la Val1 d’Alfàndec, al qual s’afegeixen altres comarques, de «Salses a Guardamar»; és el nou Estat dels «Països Lliures de la Mediterrània».

Qui ho conta, un actor de cine, vol fer, vint anys més tard, una novella i una pellícula, sobre uns personatges que van viure aquests fets. Els «Països» han desbancat Hollywood en la producció cinematogràfica (hi ha en això evidentment, una referencia a un fet històric: els rodatges de films realitzats per aquestes terres).

A la novella de Ferrand0 el cine és no solament una part substancial de I’experiència d’una generació, sinó un ingredient material i formal de l’obra, que Ferrand0 presenta en la primera plana del llibre, com si fos el cartel1 d’una pellícula. 1 I’escriu utilitzant recursos del guió cinematogràfic o com un diari de rodatge. De fet és una mena de muntatge «pop»: fragments «refets» de pellícules famoses refetes, cartes, diàlegs, retalls de la novella que el narrador esta escrivint sobre el seu passat, texts de cancons -des del bolero de Machín fins a Bob Dylan, passant pels cuplets de Sara Montiel-, reproduccions d’anuncis d’un cinema de poble amb el clàssic «programa doble»... Els materials gràfics que illustren la novella -posters o foografies de pellícules encapcalant els diferents capítolscontribueixen també a evocar aquest món.

En resulta un bricolage de realitat i ficció: ens trobem altra vegada amb un tema característic de la narrativa valenciana: el propòsit de sub-

vertir les parts realistes de la novella, de reflectir el mateix procés de creació: la pellícula es roda en el «plató», pero aquest també és fictici, . etcètera; les diferents histories s’hi interfereixen, s’hi superposen; la identitat dels personatges es dissol. El protagonista ambiguament anomenat JO, que viu la seua historia amb gent del cine, és i no és Rosita de Lima, el personatge de la novella que esta escrivint. La qual Rosita és i no és un altre personatge -Miquel.. .-. Aquest passat «prehistòric» -personal i collectiuque el tortura dóna a Això diu que era... la seua nota més auténtica: «Em fa por enfrontar-me amb la seua tragedia amb el patetisme visceral de tots els personatges que l’envoltaren. Amb l’alegria i I’amargor de l’època que visqueren». . . Una tragèdia que es resol amb la mort, el suïcidi.

En el fons, Això diu que era.. és el relat d’una experiencia viscuda pels que han sofert -com ens diu I’autor en la solapa del llibredues dictadures : «la de Valhcia, tres: Castellón, Valencia y Alicante i la de HoIlywood». Hi ha també, travessant-la, la nostalgia duna adolescencia perduda, la peripecia sentimental d’uns joves que han decidit viure-la sense cap tabú sexual. Amb el seu passat, amb el nostre passat, Ferrand0 ha fet també una falla grotesca i barroca, en que I’autor ha convocat tota una generació revoltada, amb els seus llibres, els seus aplecs, les seues cancons, les seues ires...

L’arzavquista nu (1979), de Lluís Fernández, és també una «composició generacional» ara centrada bàsicament en la revolta homosexual. La novella és un mosaic de diferents materials: retalls de premsa, telegrames, i cartes que uns quants corresponsals envien des de Valencia a un company seu installat a Amsterdam.

D’aquest personatge a penes si en sa-

LESPILL bem res: aparentment és sols el destinatari d’uns papers. Tanmateix, absent de la novella, n’és, en el fons, el «protagonista».

La seua presencia, virtual, radica no solament en el fet que constitueix el punt de convergencia de les notícies i confessions dels seus amics sinó, sobretot, perquè ha esdevingut per a ells un mite.

L’Aureli és un altre fil1 del segle, un altre desarrelat, perseguit pels seus somnis i les seues frustracions -i també, sembla, per la policia-.

Aquest personatge és un símbol generacional, l’heroi que, com en Terenci i Fabregat, ha hagut de fugir per arribar al fons de la seua aventura personal: la decisió -última pagina de la seua «educació sentimental»de suïcidar-se. Aquesta última plana és, precisament, la primera -el pròlegde la novel-la. El que hi segueix és el paquet de papers que li han arribat durant l’any que ha viscut a Amsterdam.

Tota aquesta correspondencia és la crònica d’un ghetto gay, contada per uns quants personatges que en formen part. Hi parlen de les dificultats i de l’orgull de ser el que són, de la seua soledat i de la seua joia, dels seus amors romàntics i de les seues experiències sexuals.. . Aquestes veus -les seues cartes- es mouen en dos registres diferents que s’entrecreuen al llarg de la novella: el de la «marieta sense estudis», que treballa en un magatzem o en una botiga, i relata els seus amors més 0 menys rutinaris -«les amigues, les festes, les estacions, tot tret d’un calendari provincial»amb un to colloquial i desimbolt. L’altre, el dels seus companys -tots es coneixen i es troben en un lloc 0 altre- «intellectuals» angoixats i neurbtics, obsessionats per les seues experiències sexuals. El seu estil no té la ingenuitat de l’altre, perb el seu llenguatge no deixa de ser dialectal, sobretot quan parla del sexe. Al cap-

davall, el llenguatge del cos, del seu comportament sexual, ha estat confina& generalment, al dialecte.

Lluís Fernández, que invoca en la seua obra, la «nostra gosadia pornogràfica mediterrània», s’installa en aquesta tradició nostra i la reescriu en el marc de la «revolució sexual», que ha «vulgaritzat» Sade i tot un filó de papers pornogràfics oblidats o amagats; que ha barrejat Marx i Freud i ha posat en circulació programes i moviments en defensa de les minories sexuals oprimides.

A l’obra de Lluís Fernández, aquests elements apareixen mes 0 menys dossificats i encarnats pels diferents personatges.

D’entrada, tots viuen la nostalgia dels «artistes del temps gloriós de Hollywood, el mític i perdut». El porten tant a la sang que, sovint, quan volen descriure una situació o un tipus, ho fan referint-se al món del cinema. Un exemple: «és com la Joan Grawford, quan baixa l’escala del seu bar.. . » (Aquest recurs es troba, també, molt utilitzat, en Això diu que era...) Hi ha qui porta a la cartera una fotografia de la Susan Hayward, o qui es commou amb una pellícula de Clark Gable... Pero també qui s’inventa telefilms eròtics o l’amor amb un «bingo-sexy» o amb el mànec de l’aspirador...

1 qui el fa, contraculturalment, en una esglèsia on toquen Mozart o en un teatre mentre Tristany i Isolda canten el seu duo de l’amor i de la mort.

L’erotisme és viscut i pensat per un personatge de la novel-la, com un absolut, com un «excés». Les reflexions d’aquest «anarquista nu* constitueixen una mena de fo11 manifest contra la cultura actual -“pur raylite»i una defensa de la imaginació i de la perversitat. Cal fer, escriu, dels nostres cossos «panflets pornolingüístics», i de la pornografia, la «parafilosofia de la corrupció» i el

135

LESPILL generador d’un «art violenta). 1 aprofitar la tecnologia per tal de potenciar i eixamplar el desig del cos, convertint-lo en una maquina de plaer i destrucció...

Pero «l’art és innocent»...

La sensibilitat modernista ha trobat en L’anarquista nu una brillant expressió. El barroquisme torturat i exultant, el plaer i la violencia, el nu i el postís, el pintoresquisme i la satisfacció, el rime2 i les llàgrimes, són trets d’aquesta mena de fantasia “pop», amb el Miquelet com a teló de fons. Perquè Valencia -i el Paíshi són presents amb tonalitats i colors del seu esperit, en la seua topografia i en el seu destí històric. 1 no manca -com a les novelles de Fabregat i de Ferrandola invectiva contra una Ciutat que no ha sabut estar a l’altura de la seua missió: «Ai, Valencia, capital de l’oblit». L’marquista nu també ha deixat lloc per a una falla -un «filó»- amb revolta nacionalista, «geperudeta», «himno» i tot l’embolic valencia.. .

«Tenim set. Una nova generació.

Mirem endavant. Escopim el cos que trafica, el cos que viola. Escopim foc». Cremades Arlandis amb Col1 de serps (1978), ha intentat escriure el poema de la seua generació, del seu gran somni de la llibertat enfront de la greu realitat del «sistema». Són els dos temes majors de Coll de serps, que els desenvolupa, en contrapunt, àmpliament i profusament, en diferents variacions i tonalitats. En aquesta «partitura», a penes si podem reconéixer els personatges i la trama de les seues peripècies, que hi apareixen només en la seua evocació i paràfrasi. A la novella, «algú» parla, desvetllat, dins els quatre murs d’una caserna, entre el toe de silenci i el de diana. «Demà» afusellaran un soldat, un company, que ha gosat assassinar un general. La veu del narrador, pero, oscilla, excèntrica, en l’espai i el

temps, sense una identitat definida.

Diu «jo» o «nosaltres» o «ell». 0 diu simplement, la «nostra generació».

Perquè ella és el subjecte del seu discurs, que conta i, sobretot, canta la seua voluntat de ser plenament. 12s ella la protagonista del «galop d’una passió indesxifrable que tothom diu llibertat», sense la qual «no tenia sentit res». No en té el món actual que la nega amb la injustícia i la violencia institucionalitzades.

Amb un estil líric i pamfletari, imatjat i sovint simbòlic -«oronelles», «voltors», «marbre», «tren», «serp»- Cremades illustra i orquestra el conflicte entre el desig de viure, d’autorealitzar-se plenament, i una societat repressiva que engarjola l’home entre «quatre murs». D’aquests espais tancats, Co21 de serps en presenta diferents figures: la caserna, embrutidora i alienant, amb els seus «carros de combate» que apunten «amb els seus canons de llibertat i la ventura del seu poble, del nostre pable». El seminari, un altre aparell d’ensinistrament ideològic, on s’ensenyen les regles d’una llengua morta, pero no la viva d’un País. 1 la família, i l’escola, i el manicomi.. . És amb tot això que cal trencar: «allibera%, allibera’t.. . tots els espantalls havien desaparegut per a ell, “redempció”! era el seu poema profund, el seu crit, crit total. ..». A Co22 de serps, hi trobem l’objecció de consciencia contra el servei militar i la fugida de la llar, el desig de violencia «contra totes les idoles que atrapen la nostra generació» i la nostalgia de la infantesa o del Paradís futur. 0 l’impuls per cercar-se en la bohemia de l’artista del barri del Carme -«el meu propi escenari, la meua principal atmosfera d’existència, de realització»-, amb teatres i bars, l’alcohol, l’amor i la droga. L’enclau, a Valencia, de la «modernitat* ha trobat en aquesta novella una imatge.

136

IiESPILL Josep Piera amb la seua Rondalla del uetorn (1978) ha escrit també una composició generacional organitzada en tres cicles de tres capítols, que corresponen a nivells diferents de la memoria.

Hi ha, en primer lloc, el pla del present, el del personatge-escriptor, que retorna de l’exili, disposat a escriure una novella sobre la guerra civil del seu poble. Des del punt de mira narratiu, aquest personatge és presentat bàsicament en un monòleg en primera, i més a sovint, en segona persona. Amb aquestes veus rememora el seu propi passat alhora que parla sobre la narració que porta entre mans, i les seues relacions amb la memoria, la ficció i el llenguatge.

Aquest és el registre més específicament líric de la novella, expressat de vegades en forma d’un pur poema en prosa.

Un altre pla de la novella esta constituït pels records que conserven alguns supervivents de la guerra civil a Gandia. L’entrevista és la tècnica que ara utilitza l’autor. Amb les seues preguntes provoca un relat de fets dramàtics tal com foren viscuts per aquests testimonis.

Hi ha, finalment, l’evocació d’una infantesa (la dels anys del franquisme triomfant).

Piera la presenta com un món quasi abolit, immobilitzat i llunyà. En aquesta visió del passat, l’autor utilitza materials de la tultura popular -rondalles, canconso dels media -còmics, films-.

Ho fa, pero, en tant que formen part de l’experiència dels infants, girats vers l’imaginari. El viuen amb la mateixa disposició que escolten els relats dels seus pares sobre la guerra i la postguerra.

En contrapunt amb la rondalla, la historia esdevé llegenda i, tot plegat, queda només la realitat del relat, de la paraula, que Piera vol immemorial.

Isa Tròlec s’ha sentit atret, romànticament, pel petit món rural del nostre País. No perquè hi trobe el testimoni duna vida més «natural» i més «felic», com sol creure l’home civilitzat seguint el clixé rousseaunià.

Al contrari, el que el punt de mira modern li fa veure-hi és una vida solitaria i miserable, aberrant i frustrada. A Ramona Rosbif (1976), un poble -ucases blanques. Dones de negre.

Mocadors al cap»amb els carrers sense asfaltar, sense aigua corrent ni WC, analfabet i primitiu amb una fonda atrotinada i un casino amb «cortinetes de canya». L’alcalde, el rector, el metge... i l’atarantada «Ramona» que hi ha caigut des de Londres. El món de Mari Catúfols (1978) és encara més rudimentari: una cala solitaria, una caseta amb objectes «pre-industrials) -n’és un museu-, tres personatges, una nina, un «banqualet». . .

Ara bé, Isa Tròlec no presenta aquestes imatges com una contrafigura de la societat del «progrés», més felic. Per a ell, la societat moderna és, més aviat, el món de la soledat i de la frustració.

En el fons, és això el que hi ha en les seues novelles. Si les ha situades en les coordenades d’una societat upre-industrial», és, cree, perquè hi ha trobat una forma de revelar la soledat de l’home d’avui.

Aquest viu «comunicat» per tots els costats: viu en grans aglomeracions urbanes, utilitza cotxes, trens, aparells de radio o de TV. Tanmateix viu sol, infelic. Isa Tròlec en cerca una imatge punyent en el marc d’una vida primitiva i simple. De vegades, els dos registres es superposen explícitament: el lleter del poble de Ramona canta i li agrada, «al1 the lonely peopie» sense entendre la lletra d’aquesta cantó actual; la dona de l’alcalde va a «desalienar-se» a la capital «ahenada». . . El procediment d’Isa Tròlec es manifesta més despullat a Muri

137

Catúfols, en que el món d’una xiqueta «incomunicada», acompanyada només pels seus pares i una nina, fa d’amplificador de la nostra soledat més amagada, interior.

Aquesta maniobra no deixa de ser una mistificació: una xiqueta real vivint en les condicions de Mari Catúfols no sentiria -no se sentiria, ben miratla seua existencia com aquest personatge. Pero, naturalment l’autor no ha tingut cap propòsit «realista», si ha reconstruït uns escenaris «tipies» que responen a unes condicions de vida que s’han donat -0 es donen encarade fet, és per projectar-hi la seua subjectivitat, el seu sentiment de la vida moderna.

Isa Tròlec ha construït Ramona Rosbif amb elements de la nostra tradició popular. D’una banda sembla un sainet, no solament per l’abundància de diàlegs sinó, també, per les acotacions de tipus escènic que hi fa l’autor. Per un altre, en tant que relat, sembla una auca o una llarga «tira>, a trossos, que ens conta la historia de Ramona i de la gent del seu poble.

L’ús de frases curtes, separades per punts i blancs tipogràfics, pero unides sovint, amb partícules illatives que dona a la narració un moviment embalat i sincopat. Aquesta disposició escampada del text es reprodueix entre els diferents trossos, petits capítols sense títol, i no numerats, com tampoc no ho estan les pàgines.

El llenguatge -col-loquialacosta també Ramona Rosbif a la literatura popular. Pero se’n separa en la mesura que el nostre autor ho fa deliberadament i en funció de la seua visió de la vida. En aquest punt caldria pensar, més aviat, en Vicent A. Estellés. En tots dos hi ha la realitat quotidiana -«dialectal», de «POble»-, el sexe i la mort, la soledat i

la humiliació: el sainet no amaga la condició humana -infrahumana, en el fons- ni les connotacions lingüístiques, culturals i socials del mitjà social que presenta.

Un esteticisme retocat inspira la concepció de Mari Catúfols. Isa Trb lec l’ha posat fins i tot en la compositió material del llibre: diferents tipus de Iletra, el contrast de tintes -verda i vermella-, els variats arranjaments tipogràfics, etc., reforcen els elements simbòlics de la historia. Isa Tròlec ha retallat amb tendresa el seu personatge. Amagat darrere d’ell, hi parla com un ventríloc, amb una veu de falset. Mentre a Ramona Rosbif l’ús de la frase curta dóna un moviment sacsejat a la narració, ara fa que el discurs en primera persona de Mari Catúfols bategue amb el ritme fatigat i melancòlic de la seua vida monòtona i destituïda. Per a aquesta criatura innocent i desconcertada, tot el que hi ha més en115 del seu petit món, és una cosa confusa i llunyana. No en sap res, com tampoc no sap contar més de trenta. El que hi conta resulta suggestiu, no sols pel retrat commovedor que fa d’ella mateixa, o pel lirisme decantat de la seua narració, sinó pel repertori d’objectes, casolans, frases populars i tradicions que circulen en els seus records.

La «realitat» tan poc festejada en les obres anteriors, troba la seua mínima expressió en la novella de Gandia Casimiro i, sobretot, en les de JOsep Lluís Seguí. Tots dos entenen el relat com un text tancat en el1 mateix, en el centre del qual se situa l’escriptor acomplint la seua operació d’imaginar i d’escriure. Presentar la ficció explícitament com a tal és una característica que ja hem assenyalat en Fabregat, per exemple, o en Ferrando. Tanmateix, era sols un ingredient que no tsllava els lligams -fluixosde les seues novelles amb

138

el món. En Gandia i en Seguí, hi ha el propòsit -de clausurar la narració en ella mateixa i d’abolir qualsevol referencia a una altra realitat. S’hi utilitzen, naturalment «referents», pero aquests són, només, materials de possibles combinacions imaginàries. Amb aquests escriptors, el no~wxu roman ha entrat d’alguna manera en la nostra narrativa.

Dentadura postissa (1975), de Gandia Casimiro, encara conserva algunes referències clares i concretes a la realitat. L’acció s’esdevé en un poble d’una «zona de transició dels recaus muntanyosos a la Ribera taronjaire».

1 els seus «personatges* pertanyen a una classe social definida -ben acomodada-.

Hi ha, fins i tot, al4usions històriques -el «centralisme» castell&, els «rojos»...-.

Pero no pretén contar-nos això, sinó recompondre-ho amb altres elements -onírics, populars o extrets de la paraliteraturad’acord amb unes regles: les que utilitza el personatge-narrador per jugar la sena partida -sempre fracassada i recomencada de noucontra uns personatges que viuen la comedia de la «falsa sensatesa del sentit comú».

El seu propòsit és subvertir amb I’imaginari -un ucop baixules relacions quotidianes, desordenar-les i reordenar-les en el relat que escriu, en el tapís que teixeix. «Teixo i escric, desteixo i esborro. Pero no sé si escric el que visc 0 visc segons escric.> Mentre ho fa, els esdeveniments s’hi metamorfosen, els objectes són ambigus i els personatges intercanvien les seues mascares. La maniobra en revela associacions latents -sovint eròtiqueshipocresies, repressions, «oblits» culpables.. .

1 sobretot, que som «cadàvers», un «femer». La cerimònia del banquet que conta Dentadura postissa ho iklustra: uns personatges buits, inconscients de la seua mort, consumeixen uns plats. Al final, sobre la

taula, «deixalles», «residus». És la conclusió d’un procés que havia comencat amb una recepta de tuina citada integralment en el text.

Al capdavall, resta la ficció, «tui: nada» i «servida». El narrador l’ha improvisada, com fa Panet quan toca el seu fiscorn i perd sempre -fatalmentel pas.

Josep Lluís Seguí és, entre els nostres escriptors, el més «cosmopolita». Podria haver escrit els seus llibres a Londres, a París o en qualsevol altre lloc. No hi poden1 trobar cap referencia que ens indique on se situen les seues «històries». Seguí les construeix en uns espais imaginaris, tancats i sense finestres. El seu propòsit no és de representar una realitat, sinó «realitzar» una representació: un ritual, que té les seues regles d’acord amb les quals s’acompleix i es repeteix indefinidament.

A l’origen de les novelles de Seguí hi ha una obra d’art o un llibre que desencadena i programa la cerimònia imaginaria. La historia que conta Espai d’un ritual (1978) -sis amigues s’apleguen una tarda, per celebrar una festa al pis d’una d’ellesés sols un pretext per a posar en acció un joc, un ritual. N’és un motiu central el quadre de Rubens -Les filles de Leucipque hi ha al saló de l’anfitriona, i que reprodueix, reflectit a l’espill, la portada del llibre. En torn al tema del quadre -rapte i violació- s’organitza el funcionament de la narració que el reitera reproduintlo de diferents formes: com un mite clàssic, com record d’una visita a la pinacoteca de Munich, com fragment d’una guia artística, com una copia, o com una escena possiblement viscuda, en el passat, o en un somni, pels personatges...

1, al final del llibre, com una bacanal que viuen les sis dones representant l’escena de la pintura de Rubens.

L’erotisme, que a Espai d’un ri139

CESPILL tual funciona com una mena de camp magnètic en que graviten els gests i les paraules dels personatges, es tradueix a Diari de borde11 (1979) en el ritual de la cpornografia».

Ara és el llibre o la illustració eròtics els qui marquen la pauta. El personatgenarrador, funcionari d’una biblioteca, llegeix un relat -un anònim del XVIIIde violacions, incests i assassinats . . . Un vellet s’adorm damunt Les metamorfosis d’Ovidi, o tracta d’escalfar-se amb 1’Avs amandi. 1 una noia repassa una historia illustrada de l’erotisme. A Diari de bordell, la imaginació del sexe es produeix i reprodueix amb moltes variants: el llibre pornogràfic, el barri xinés, la reproducció litogràfica de la Ziseuse de Henner, els espills que reflecteixen nueses i orgasmes. . . 0 el gravat d’un acte sexual s’anima davant els ulls del protagonista que s’hi «introdueix» com a partenaire.

Aquest udiari de bordell» es dobla amb el «diari de a bord» de l’escriptor escrivint, l’altra cara que el reprodueix. Seguí desenvolupa les relacions metafòriques entre l’acte eròtic i l’acte d’escruire: pagina en blanc / cos nu; desig d’escriure / desig sexual.. . aEls mateixos rituals, els de l’escriptura i els de l’amor», amb un comencament -despullarse- i un final: la mort del desig. Tot, pero, ho tornara a comentar.. .

Si Diari de borde11 esta dedicat per l’autor a Bataille. De màscares negves (1979) constitueix un homenatge als escriptors de la «novella negra,. Aquesta narració curta vé a ser com un pastiche en miniatura del man de Chandler o Hammet. Ara és la «cerimònia» d’aquests personatges -«rosses platinadesu, gangstersi dels seus escenaris, el que Seguí ha volgut areproduir» en el seu divertimento.

Encara que Isabel Clara Simó pertany cronològicament a la generació

del 70, el seu recull de cantes, És quan miro que hi veig clar (1979), no respon als plantejaments dels altres narradors valencians. Se’n separa, sobretot, perquè no s’installa en una experiencia subjectiva, per tal de construir-se un món tancat 0 per rememorar una peripecia generacional. El primer conte del llibre -«Engruna de res»-, que d’alguna manera la conta, resulta significatiu per Ia manera de tractar-la: n’és una crònica en els seus aspectes més normals i quotidians, en el marc de la vida d’una família. 12s cert que es podrien citar alguns trets «moderns» en aquesta narració: el refús del servei militar o els parèntesis que l’autora hi intercala sobre els procediments lògicomatemàtics.

Pero el que compta en aquesta historia, com en les altres del Ilibre, és el propòsit de mirar la vida. de la gent -és la primera condició per weure-hi clar»- i de relatar objectivament el que hi ha vist. L’autora, pero, no s’esborra del seu relat: hi és, precisament, en la seua mirada: inquisitiva, irònica, tendra. La trobem sobretot en les dues narracions llargues del recull: «Historia exemplar de Marina, donzella de I’Olleria» i «L’airet de la matinada».

Són dues histories paralleles: la primera, conta la vida «exemplar» d’una burgeseta de poble que s’aferma reaccionant davant duna situació difícil i acaba convertida en una «gran dama», a Madrid; en la segona, una dona que ha viscut el destí humil i humiliant d’una vida rutinaria i grisa, de casada, «reacciona», ja vídua i vella.. . Fracassa, pero, patèticament, en el seu projecte de ser una mica felic.

Isabel Clara Simó, valenciana, s’ha trobat com a escriptora entrant en la tradició de la narrativa femenina del Principat. Al costat de Mercè Rodoreda, de Maria Aurelia Capmany, de Montserrat Roig.. .

140

LESPILL La vetla d’En Pere Ruixes (1978) és un recull de cantes: s’hi inclouen la narració de Vicent Franch, que obtingué el primer premi Malvarrosa, i els cinc primers accèssits (Gaspar Jaén i Urban, Isa Tròlec, Goncal Castelló, Josep Enrie Gonga i Miquel Peris). El conte d’Isa Tròlec esta escrit amb l’estil característic d’aquest escriptor. Els altres relats constitueixen un retorn sorprenent a la rondalla i al costumisme. «Sorprenent» si tenim en compte que els seus autors són,

HISTbRJA

en general, joves. En aquest sentit, el conte de Vicent Franch, resulta significatiu pel seu propòsit de pastar un llenguatge amb modismes populars. Gaspar Jaén conta un tema popular amb una prosa barroca, que inclou localismes de la seua comarca (el Baix Vinalopó). Josep Enrie Gonga participa amb una rondalla fantàstica, i Goncal Castelló evoca el temps dels «roders». Només Miquel Peris ha confeccionat una historia que s’aparta de la temàtica popular.

1 FILOSOFIA CATALANA

DE LA UNIVERSITAT D’ESTIU

Pere Verdaguer La Universitat Catalana d’Estiu va ser assajada el 1968 i encetada el 1969 en un ambient d’improvisació característic de l’època. El Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC) havia realitzat poc temps després de la seva creació, durant la mateixa dècada i bastant regularment, un marc de reflexió i de treball: les Diades d’Estudi del Setembre. Es feien a Perpinyà, a 1’Hotel Pams, i consistien en tres, quatre o cinc dies de conferencies i colloquis que duraven del matí a la nit. Una atenció especial hi era dedicada a la promoció de la llengua, de la literatura, de la historia, pero hom no hi defugia pas el debat sobre qüestions candents. Hom hi feia exposició de llibres i subscripcions a les revistes. Els organitzadors procuraven de no aïllar el Rosselló, per una banda dels altres Països Catalans (hom demanava conferencies a Francesc Vallverdú, a Joaquim Maluquer.. .), per l’altra d’Occitània (hom invitava Robert Lafont, IU Roqueta...). El 1966 va ser possible de fer coincidir les diades del setembre

del GREC amb el seminari anual occita que es va desenrotllar al collegi de Tuïr, cosa que va fer explotar una crisi latent en el si de l’associació.

Els elements felibrencs que s’havien integrat en el GREC veien amb mals ulls 1’Institut d’Estudis Occitans, de tendències esquerranes, organitzador dels seminaris. Ja havien estat reticents per les primeres Diades d’Estudi del Setembre, on no havien participat mai. Els feia por en particular una certa dinàmica i la voluntat estatutaria de conscienciació de les masses a la problemàtica catalana.

Havien suportat mal l’organització pel GREC del primer gran recital de nova canco al Teatre Municipal de Perpinyà amb els cantants (progressistes) rossellonesos al costat dels Setze Jutges i de Raimon. El dinamisme de l’entitat havia, en canvi, atret un grup de jovent que en part a conseqüència de la crisi, aviat constituiria el Grup Cultural de la Joventut Catalana (GCJC) i el qual havia de provocar reaccions en cadena.

Aquestes experiències permeten de

141

comprendre com va néixer i com es va materialitzar la Universitat Catalana d’Estiu el 1968. El GREC, amb la crisi que va succeir al seminari de Tuïr, s’acordava un temps de reflexió i de reorganització.

Semblava, en efecte, que les Diades d’Estudi havien donat tot el que podien donar de si i que s’arriscaven, persistint, a esdevenir rutinàries i inoperants.

Hom s’havia esforcat també de descentralitzar-les, organitzant per exemple una diada a Ceret i una altra a Prada.

Pero les possibilitats eren minses.

Les vagues i el gran remenament del maig 1968 van crear noves condicions d’acció. Noves capes de jovent descobrien, a la Sorbona i a fora, barrejats amb d’altres, els problemes de les minories ètniques hexagonals i comentaren a assumir-los. El GCJC era particularment sensible a l’agitació i va organitzar durant l’estiu de 1968 una cascada d’exposicions de llibres seguides de debats on avancava davant d’un públic poc nombrós i sorprès unes reivindicacions catalanistes radicals i on acusava durament el centralisme francès. Aquest jovent, completament privat de mitjans i practicant una improvisació sistematica, va voler reprendre la fórmula de les diades d’estudi del setembre, descentralitzades. Va demanar al GREC de respondre de la part material i va organitzar una serie de conferencies i de manifestacions que van tenir per marc I’ajuntament de Prada i el collegi de la vila. En aquel1 moment molts joves eren estudiants a Montpeller i tenien molta relació amb els occitans de I’IEO i grups mes polititzats, cosa que explica la proporció important de conferenciants vinguts del Llenguadoc veí.

L’èxit popular de les Diades de Prada va ser modest, i semblava que aquesta fórmula d’acció havia de ser definitivament abandonada. Pero aleshores va sorgir una idea nova. El 1968

havien florit una mica arreu universitats crítiques. Hom anomenava així uns encontres més aviat informals on la relació pedagògica era transformada, on la informació mútua i el contacte dominaven.

El 1969 es va caracteritzar pel famós referèndum sobre el senat i la regionalització que va acabar el regnat de De Gaulle. A Perpinyà diverses manifestacions unitàries (a la Casa Paira1 del Castillet, a la sala Aragó de 1’Ajuntament) havien mostrat l’interès de la població i dels intellectuals pel problema d’una regionalització autentica del Rosselló.

Hom s’havia posat d’acord sobre el fet que una veritable regionalització ací havia de tenir compte de l’especificitat del país i havia de significar en particular l’ensenyament del català a les escoles. Pero era visible que el referèndum era una qüestió de confianca que posava De Gaulle i la resposta només podia ser ambigua, ja que associava indissolublement els poders del senat i el problema de la regionalització.

Dit d’una altra manera, el problema de la regionalització era escamotejat.

El GREC, dones, va creure que una acció positiva consistia a fornir un marc de reflexió fora de les passions polítiques que falsificaven el debat. L’actualitat proporcionava un mitjà de dinamització de la població, nou en relació amb les Diades del setembre. EIs progressos realitzats per l’opinió permetien una forma més ambiciosa: el règim d’internat en un liceu (és a dir, un institut) que Lluís Monestier, batlle de Prada, posava a la disposició dels organitzadors.

El GCJC va ser un coorganitzador conven9ut. Hom es va posar d’acord sobre el tema, «El Rosselló avui i demà». 1 per tal de no descartar elements fecundants, hom va obrir la participació als catalans del sud de la frontera.

Entre setanta i vuitanta persones

142

LESPILL es van inscriure 0 es van presentar el dia de l’obertura, i la manifestació es desenrotllà en un clima d’informalitat i de vacances d’agradable record. Sortosament la intendencia del liceu s’ocupava, per un preu més que mòdic (deu francs de pensió completa diaria el 1969, sense matrfcula ni res, suma que havia de pagar tothom, fins els mateixos organitzadors! ).

L’única secció feia una reunió democràtica cada dia, havent dinat, al curs de la qual hom modificava, si convenia, el programa i al curs de la qual I’intercanvi d’opinions era complet.

Espectacles de qualitat (Manicomi d’estiu, de Jaume Vidal Alcover, muntat per Anton Codina, per exemple), i excursions variades (a Sant Martí de Canigó, per exemple) van subratllar aquella primera Universitat Catalana d’Estiu que va deixar un enorme desig de retrobar-se un altre any.

L’Enric Larreula va dibuixar una auca molt simpàtica que dóna un bon testimoniatge de la dècada. No es va avancar massa, cal confessar-ho, en la coneixenca teòrica del problema, pero hom va poder xuclar durant aquells pocs dies forces per tal de dinamitzar I’acció durant I’any.

El principi ,de la celebració d’una UCE el 1970 era decidit. El GCJC va preferir abandonar tota la responsabilitat organitzadora al GREC, pero nasqueren unes oposicions basades sobre el fet que el jovent volia accentuar el caràcter informal de la manifestació (algú havia proposat fins i tot el tema «Eros i civilitzación, inspirat d’un títol d’Herbert Marcuse, el filòsof de I’hora). En una reunió de joves a Sant Miquel de Cuixà uns grups havien acusat el GREC de voler crear una universitat burgesa. La idea dominant va ser, en realitat, que calia donar un caràcter seriós, encara que estival, a la manifestació pradenca. Hi havia de totes maneres un límit a la informalitat que no es PO-

dia passar si hom volia acollir-se en un lloc tan còmode i tan generosament posat a la disposició dels organitzadors com el liceu de Prada (la generositat era del batlle, no de l’administració acadèmica copropietaria del liceu). Per altra banda la voluntat d’actualització que havia presidit a totes les manifestacions aconsellava un reforcament de la seriositat. En efecte, aquel1 any el ministre de 1’Educació Nacional, Edgar Faure, havia fet una reforma de l’ensenyament superior, que era de considerar.

Deia, en particular, que les universitats havien de ser concurrencials i ben arrelades a la regió per tal d’afavorir-ne el desenvolupament econòmic. Això, al Rosselló, es podia interpretar molt favorablement: si el Centre Universitari volia ser concurrencial havia de desenvolupar un ensenyament del cata12 i una recerca sobre cultura catalana de nivel1 nacional i fins internacional.

Cap més universitat a Franca no gaudia d’una implantació millor que la perpinyanesa, al bressol de Catalunya i en continuJtat territorial amb els Paises Catalans del sud. Per altra banda el departament dels Pirineus Orientals té problemes econòmics específics, lligats en bona part als del Principat i del País Valencia: el desenvolupament econòmic de les terres catalanes de I’Hexàgon no podia prescindir de la qüestió catalana.

En aquesta conjuntura el GREC proposava que el Centre Universitari de Perpinyà esdevingués bilingüe, i organitzava a Prada un model d’universitat temporània amb quatre seccions: dues de Iletres i dues de ciències. A Prada, reforcant el caràcter acadèmic i el rigor de l’ensenyament, hom havia de demostrar que era possible de fer a Perpinyà una Unitat d’Ensenyament i de Recerca (una facultat) de llengua i civilització catalana amb cara i ~11s. Hom invita

143

dones professors prestigiosos i grans personalitats (per exemple, Salvador Espriu i Raimon). Fins i tot hom demana conferencies a Alfred Sauvy, demògraf rossellonès mundialment conegut i que representa una autoritat a París, i Guy Héraud, professor de la Universitat d’Estrasburg cèlebre per les seves posicions sobre els problemes de les minories ètniques.

Aquesta posició el GREC la va determinar després de moltes reunions.

Va ser, repetim-ho, durament criticada per un sector del jovent que va provocar, durant la manifestació a Prada, moments d’intensa tensió fins que hom va celebrar una assemblea general on la situació va ser clarament exposada per uns i per altres als participants (uns cent cinquanta), entre els quals hi havia ja una bona proporció de catalans del Principat que ignoraven les dades exactes del problema.

El tercer any, el 1971, no s’havia produït cap fet nou, pero la UCE, pel seu mateix desenvolupament, indicava la línia a seguir. El nombre de rossellonesos interessats per un seminari de treball i d’intercanvi no augmentava sensiblement (hi havia caps nous, estudiants que volien preparar un examen, fer un treball, alguna tesi) i en canvi els participants del sud, sobretot del Principat, trobaven a Prada condicions de Iliure expressió que no existien a casa seva pel fet del franquisme.

Prada es transformava ràpidament en un pulmó d’aireig intellectual, un lloc d’encontre privilegiat. 1 a mesura que aquest aspecte es desenrotllaria els rossellonesos es trobarien cada vegada més La necessària multipliminoritaris. cació de les seccions (les classes més grans no poden contenir més d’un centenar de persones) i I’enriquiment de la temàtica, la creació de seccions d’alt prestigi (com la de medicina, la de física de les altes energies, etc.)

feia una mica de por a una població local sense cultura catalana i que era induïda a pensar que la manifestació pradenca era destinada a especialistes.

Cal confessar que la política del GREC justificava aquesta darrera interpretació, la qual no tenia pas únicament efectes negatius. El menyshavia estat assupreu oficial -que mit, a la llarga, per la població autòctonade la nostra llengua i ,de la nostra cultura, absentes de l’escola, havia de ser denunciat. La millar manera era demostrar que en català hom no feia pas solament historia, arqueologia 0 filologia, que les ciències més actuals podien emprar com a vehicle el català. Els articles propagandístics de cara a la premsa també eren destinats a fer valer aquest valor científic i humanístic, aquesta actualitat.

1 hom pot assegurar que hom ha aconseguit de modificar I’opinió general sobre aquest punt.

Hi havia una altra raó que aconsellava una alta exigencia al nivel1 de l’estudi i dels cursos, del rigor dels programes i dels horaris. 1 era que la importancia relativa dels participants vinguts del sud justificava la interpretació tendenciosa i declarada de l’autoritat local, sempre vigilant i desitjosa de prohibir la UCE, segons la qual aquesta manifestació era organitzada essencialment per tal d’acollir els antifranquistes «espanyolsp. Aquesta afirmació s’afegia a les altres segons les quals es tractava duna universitat separatista, comunista, etc. En aquestes circumstàncies era, és evident, oportú de reforcar el caràcter estrictament docent de la UCE, les seccions de la qual han treballat sempre -en principialmenys quatre hores diàries. Dins el mateix esperit hom havia acollit una secció internacional de polemologia, muntada per I’Institut de Polemolo-

144

EESPIU gia de Barcelona i amb la participació del francès Gaston Bothoul, protegit per diversos ministeris. La secció va ser fortament criticada pels participants més radicals i va provocar una crisi gairebé general.

La celebritat de la UCE de Prada va créixer ràpidament, de manera que la participació augmentava regularment en progressió geomètrica de ra6 gairebé igual a dos: 300 el 1971, 400 el 1972, 600 el 1973, 1.000 el 1974, 1.500 (en dues tandes) el 1975. La uPrada d’estiu,, com l’anomenaven familiarment els estudiants, s’aprofitava de -i contribuïa a- la radicalització de la lluita antifranquista els darrers anys del règim. Gràcies a la llibertat de moviment que permetia la llei francesa, molta gent, de partit o no, s’hi citava; hom hi celebrava moltes reunions que difícilment s’haguessin pogut fer a I’interior i, sobretot, per a la massa dels participants, els partits -tots Slegals a la Pell de Braupodien presentar el seu programa al curs de mítings organitzats al gimnas.

Tots els grups podien presentar-hi i vendre els llibres i periòdics on s’exposaven les doctrines i les posicions respectives. Prada, com han dit molts, constituïa aleshores per a molta gent, una escola política.

Els responsables legals, la gent del GREC, havien compres que els pertocava un paper històric a nivel1 de Països Catalans, i no s’escoltaven les crítiques d’aquells que els acusaven de sacrificar l’animació a nivel1 local, rossellonès. Aquests responsables havien tanmateix de vigilar per tal que les iniciatives dels grups militants no provoquessin la destrucció del marc que permetia no solament a la cultura catalana de viure lliurement durant nombroses hores al dia, sinó també la simple informació política d’uns estudiants (majoritaris, contràriament al que podria semblar) poc al corrent de les coses en aquest do-

mini. Entre els mateixos militants hom observava dues coses considerades pels organitzadors com a negatives: la voluntat d’obtenir a Prada i a través de Prada alguna cosa concreta directament utilitzable en la lluita; unes illusions sobre les possibilitats d’acció d’una manifestació tolerada amb reticencia. Dos moments van ser durs a aquest respecte, l’un el 1972 i l’altre el 1975. El primer va ser degut al fet que al curs duna assemblea una proporció important dels participants va decidir que la UCE s’havia d’adherir a I’Assemblea de Catalunya per una banda, i que havia de demanar a 1’Assemblea d’ampliarse integrant tots els Pakos Catalans per l’altra. Els responsables rossellonesos es van mantenir ferms sobre el punt que la UCE, acohida al règim de la llei del 1901, no podia prendre posicions politiques, i menys encara si es tractava de posicions de política internacional.

Sembla que els fets els van donar raó, perquè el govern francès va dissoldre pocs mesos després entitats basques, bretones i fins una entitat catalana de Besiers, i això evidentment per donar satisfacció a pressions ibèriques.

L’altre moment dur es va produir al curs ,de la UCE més multitudinària i de més tensió de tota la serie: l’agost del 1975. Va arribar a Prada la notícia de les condemnacions a mort pronunciades pels tribunals franquistes, i el vespre justament on un grup valencia representava El supercaminal al gimnàs. La funció va ser interrompuda per l’anunci de la proclamació de l’estat d’excepció.

Algú va proposar d’interrompre la representació a manera de protesta, pero el director de la companyia va fer observar molt justament que l’estat d’excepció no venia pas de nou i que la celebració de la UCE en conjunt constituïa un enorme gest de protesta. La tensió va provocar pin145

tades a I’interior ,del liceu i pintades per les facanes d’una vintena de cases a Prada (aquestes darreres eren l’obra d’elements exterior-s a la UCE, com es va saber posteriorment).

J,‘Ajuntament de Prada, en l’absència de Lluís Monestier, es va alarmar i hom va poder comprovar que a l’interior del Consell Municipal de Prada la Universitat no comptava pas solament amics. Disset partits polítics, units en una comissió, van proposar la interrupció de la tasca docent i la transformació de la UCE en assemblea. El GREC va informar que ell assumiria la seva tasca fos quina fos la decisió presa per l’assemblea, pero que dubtava que l’autoritat acadèmica que deixava els locals del liceu continués en la seva actitud tolerant si es comprovava que la UCE no era cap manifestació simplement 0 essencialment universitaria.

Els estudiants, consultats democràticament, van optar en gran proporció per la continuació dels cursos, fet que confirma el que dèiem mes amunt sobre la feble representativitat dels partits entre els participants.

Paralielament a l’augment numèric dels participants, és important de remarcar que es va iniciar un desvetllament mallorquí i sobretot valencia remarcable. Des del comencament hom havia volgut que Prada fos un Iloc d’encontre dels Paises Catalans, pero fins al 1973 I’èxit de la manifestació era sobretot degut al Principat.

Mallorquins i valencians venien, pero eren simplement unes dotzenes. A partir del 1973, i gràcies en particular a un treball sistematic realitzat pel Secretariat de l’Ensenyament de I’Idioma i, més esporàdicament, per 1’Obra Cultural Balear, la representació valenciana i mallorquina es va acostar a la xifra que la demografia respectiva dels països permetia de considerar com a justa. Els mallorquins van ser tms vuitanta el

1975 i els valencians prop de dos-centscinquanta! (vegeu quadre).

VALENCIANS A LA

ASSISTENTS

aUCE»

Alumnes

AP2y 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979

. .. . .. ... ... ... ... ...

.. . . .. . .. . .. . .. . .. . ..

.. . . .. . .. . .. .. . .. . . ..

... .. . .. . .. . ... .. . .. .

... ... ... .. . .. . .. . .. .

10 125

255

191 56 33 102 Font: Llistes d’inscripció del Secretariat de 1’Ensenyament de l’I,dioma. Cal indicar que no tots els valencians s’hi inscriuen necessàriament; n’hi ha que estudien o exerceixen una professió en altres Ilocs, especialment a Barcelona. Aquestes xifres caldria dones augmentar-les, amb una mitjana de 20 alumnes més per any a partir, sobretot, de 1974.

Una de les funcions que hom ambicionava per Prada es realitzava: unes seccions d’estudis valencians i de Països Catalans permetien la formació d’un nombre no negligible de joves d’aquests paises on la lluita era més dura i més difícil que al Principat.

D’altra banda, cal citar l’extensa i important participació de professors valencians. Entre altres, els següents: Vicent Soler, Josep Guia, Alfons Cuc6, Joan F. Mira, Josep Lluís Blasco, Lluís Aguiló Lúcia, Josep Ll. Sirera, Vicent Martínez Sancho, Vicent Ventura, Maria Conca, Ricard Pérez Casado, Joan Soler, Josep M. Aulló, etc.

Volem subratllar que en la nova circumstància ens sembla fonamental que Prada compleixi encara mes que en el passat la funció de lloc d’encontre dels Paises Catalans.

Hem de parlar ara, i abans de

146

KESPILL fixar noves perspectives, de la fase de distensió inaugurada el 1976 i accentuada el 1977. Mort Franco i encetada una certa democratització, s’acabava una de les funcions que havien marcat la màxima expansió de la UCE: la d’escola política i de Iloc de Iliure debat de qüestions prohibides. Alguns, que reduïen pràcticament la UCE a aquesta funció, en pronosticaven la mort. La breu historia que n’hem fet ací mostra que aquesta concepció és completament falsa i que la manifestació estival havia tingut d’altres motivacions anteriorment, cosa que suggereix evidentment que també en pot tenir després. Salvador Giner, prenent el bastó per l’altre cap, remarcava amb justesa en un article que l’èxit duna universitat d’estiu catalana era assegurat pel sol fet que les manifestacions d’aquest tipus es multipliquen a Europa, i que es desenvolupen les que ja existien.

Nosaltres opinem que a més a més una universitat catalana d’estiu té raons específiques de mantenir-se i de desenvolupar-se, de ser útil. 1 és que pot transformar-se en un instrument de recuperació lingüística i cultural del qual els nostres Països Catalans tenen un gran menester després de quaranta anys de franquisme. A més del fet que el seu caràcter obert i popular no pot ser assumit per cap universitat normal. Hem parlat a les primeres pagines de l’acusació d’universitat burgesa formulada contra Prada per certs joves rossellonesos els primers anys. Les universitats for9osament burgeses dels nostres paises d’occident tenen una funci6: formar els intellectuals que permetin la continuació del mateix tipus de societat. Hom hi prepara carreres i hom en surt amb diplomes. A Prada hom no hi ha lliurat mai diplomes i hom no hi ha preparat mai carreres.

A penes si dona temps per desvetllar certes inquietuds o aportar una infor-

macio de base. El caràcter inicial d’universitat crítica s’ha conservat sempre, i els responsables I’han sotmes ella mateixa constantment 8 crítica per tal d’adaptar-la any rera any a una conjuntura fluctuant, fortament evolutiva.

Per altra banda, si mentre hom feia país clandestinament, hom tenia temps de fer avancar la idea de Paisos Catalans, ara que cadas& es bat per la seva autonomia 0 la seva preautonomia, ara que hi ha problemes específics de governament, una tasca precisa, uns problemes urgents, hi ha un perill: que hom deixi per a més tard l’estudi dels problemes comuns al conjunt dels Pai’sos Catalans. Cal, dones, servar un marc on realitzar cada any una important, amplia i cordial trobada.

Una trobada crítica, també. Cal que les coses siguin dites, i a vegades amb vehemencia, i cal conviure alguns dies per tal de conèixer-se millar. Cal dedicar una decada a I’estudi comú de la problemàtica respectiva i a la reflexió que condueixi a un aprofundiment teòric de la qüestió. 1 a més d’aquesta trobada pancatalana, la UCE pot dinamitzar,’ amb sessions locals repartides durant I’any, les diverses comarques.

Això va comentar el 1976 amb la celebració d’una tongada a Vic entre dues tongades a Prada (en conjunt la participació va ser aproximadament com el 1975: uns mil cinc-cents estudiants); La tongada de Vic va ser justament una tongada comarcal, que va animar essencialment I’Osona, i en aquest sentit I’experiència va ser ben demostrativa.

El 1977 la desmobilització general i d’altres causes: el caràcter tarda de la informació i dels programes, les dificultats d’inscripció, la desvalorització de la pesseta, etc., van provocar un descens considerable de la freqüentació: setcentes persones en dues tongades, una a Vic i una a Prada. Eren, al nos-

147

tre entendre, universitats de transició.

L’organitzador, en efecte, el GREC, va considerar des del 1976 que la situació política havia canviat i permetia una reestructuració.

Durant els anys en que era perillós ,d’ocupar-se de la UCE en el territori espanyol, l’entitat rossellonesa s’havia fet càrrec de tot, cosa que representava un esforc esgotador si hom considera la migradesa dels mitjans (una subvenció de cinquanta mil pessetes de l’Omnium per a un pressupost que es va acostar, el 1975, als set milions de pessetes!) i la demograíia del país (tres-cents mil habitants).

Fins aleshores s’havia fet càrrec de tot, amb l’ajuda de les entitats que hem assenyalat i la d’un cert nombre de persones del sud (com Irene Peypoch i Joan Ané). Per altra banda no era democràtic que el GREC decidfs en darrer terme, encara que ho hagués consultat amb els caps de secció i els nombrosos intellectuals addictes de tot arreu.

Des del 1976, dones, hom va procurar de crear una estructura organitzativa a Barcelona. Hom la desitjava amplia pero a la practica es va reduir a un nucli més convencut i mes actiu. El 1977, durant la UCE de l’agost, el GREC va provocar diverses

VICENT

LLORENS:

reunions de professors i d’alumnes a Prada per tal d’exposar la seva decisió d’abandonar la responsabilitat de la manifestació a un organisme pancatalà, es a dir, on fossin integrats els diversos Països Catalans, i ben representatiu de tots els corrents ideològics i de totes les disciplines intellectuals. Un embrió va ser creat a Prada mateix sota la forma d’un coordinador i d’un representant per cada país. La seva missió havia de consistir a crear ràpidament l’estructura àmplia que hem dit. A les primeres reunions convocades a Barcelona hom es va posar d’acord per a la creació d’una entitat (o d’una fundació) a tres nivells: un patronat obert al qual podrien adherir-se tots els intellectuals que així ho desitgessin; un collectiu operacional limitat, 0 sigui un executiu amb poders d’iniciativa que s’ocuparia de fer programes i inscripcions, d’organitzar manifestacions, etcètera; un cos d’adherents en nombre també illimitat que pagarien una quota la qual els donaria dret a una revista d’informació de les activitats i potser a alguna altra publicació sobre els treballs duts a terme. Les reunions s’havien de fer de manera descentralitzada les unes (a Valencia, a Mallorca, al Principat), conjuntes les altres.

NOTES

D’UNA

BIOGRAFIA

Francesc Pérez i Moragon L’exili valencia de 1939 és un episodi més, encara sense dilucidar, de la nostra historia contemporània.

A través de les obres generals, pero, podem drecar una llista, provisional i incompleta, de noms, la simple lectura de la qual ja ens mostra la importància, quantitativa i qualitativa,

d’aquella ejecció: catedràtics i professors (Ots i Capdequí, Gómez Nadal, Puig Espert, Joan Sapiña, Medina Echavarria, Royo Gómez, Pere Mayoral, Rafael Altamira), músics (òscar Esplà), erudits (Ferran Llorca i Die), artistes (Josep Renau, Enrie Climent, Alfred Just, Antoni Bernad, Er148

nest Guasp, Lalo Muñoz, Manuela Ballester, Gori Muñoz), poetes (Juli Mateu, Bernat Clariana, Gil-Albert, Angelí Castanyer, Eduard Buïl), comediògrafs (Josep Castanyer, Felip Melia), periodistes (Frederic Miñana, Eduard Bort Vela, Juli Just, Carles Esplà, Artur Perucho, Brauli Solsona, Julia Gómez «Gorkín», Josep Bolea), economistes (Marí Civera), crítics (Joan Chabàs), promotors de cultura (Gaietà Huguet i Segarra), advocats i magistrats (Alvar Pascual Leone, Josep Miquel Ilario, Rafael Supervia, Josep Mingarro, Joan Botella i Asensi), metges (Joan Moròder Muedra, Francesc Bosch i Morata, Vicent Ridaura, Darios Marcos), qufmies (Josep Sánchez Vázquez), militars (Vicent Rojo Lluch), etc. N’hi ha molts mes, sens dubte. I això sense afegir-hi els qui van poder eixir despres d’una estada, mes o menys llarga, a les presons dels vencedors: el poeta Pla i Beltran o els artistes Manuel Monleón, Antoni Ballester i Francesc Badia, per exemple. Persones de molt diversa adscripció política i ideològica i d’activitats més &rn. plies del que puc indicar en aquesta enumeració purament enunciativa.

Ni cal dir, tampoc, que moltes d’aquestes persones vivien fora del País Valencia ja abans de la guerra, formant part d’una permanent marxa intellectual (sobretot cap a Madrid) que dura alguns segles i que potser just ara comenca a decréixer.

Hi ha hagut també, és clar, allò que se sol anomenar l’exili interior, que forcà tants intellectuals al silenci total o parcial, a la recerca de canals subterranis o tangencials per a poder parlar, d’una manera o altra, de tot allò que els vencedors no volien que es digués.

Tot això, caldrà que algú ho repasse i ho investigue amb bona documentació a I’abast. 1 amb calma.

Pero es, o m’ho sembla, un bon prin-

cipi per a aquesta nota, una mica apressada i d’emergència, sobre Vicent Llorens.

En aparéixer el número l-2 de L’ESPILL, els qui fem la revista vam redactar una llista, curta, de persones que l’havien de rebre, be perquè poguessen veure el sentit de la publicació, i interessar-se per algun dels articles, bé perquè se sentissen incitades a collaborar-hi.

El professor Llorens n’era un dels dels primers noms; teníem la pretensió que un dia o altre ens voldria donar un escrit seu. L’exemplar de la revista degué arribar a Xalans poc abans que el1 morís.

RESUM BIOGRAFIC

Vicent Llorens i Castillo va nàixer a Valencia en 1906. A la nostra universitat es Ilicencià en Filosofia i Lletres; a la de Madrid, es doctora.

En la seua època d’estudiant féu amistat amb una serie de persones remarcables, en ambients nacionalistes, republicans i d’esquerres. La seua firma va figurar en una protesta collectiva contra la «proclamació» de 1’Himno de la Exposición com a Himno oficial de la región valenciana (1925), durant la dictadura de Primo de Rivera. Altres signants eren, per exemple, Juli Just, Adolf Pizcueta, Eduard Ranch, Artur Perucho, Carles Salvador, Renan Azzati, Francesc Caballero i Muñoz, Josep Balaguer, Francesc Soto i Mas, Josep-Maria Bayarri.

Acabats els estudis, Américo Castro li proporciona un lectorat de castellà a Gènova. En 1930 va marxar a Colonia, amb una pensió de la Junta de Ampliación de Estudios. Alla, per iniciativa del famós romanista Leo Spitzer, autor d’importants estudis sobre el nostre idioma, va fer un curs de Ilengua catalana. Artur Perucho, que al mateix temps en féu un altre a Marburg, reportava en un article

149

LESPILL cialista Obrero Español, del qual era coetani que Llorens fou qui va triar en la creació de el text de lectura per a tots dos ci- militant. Intervingué les Milícies de la Cultura. Assolí el cles: Pinya de TOSU,de Joaquim Ruygrau de sergent. Fou intèrpret d’Esra. Des d’Alemanya collabora a EI Mercantil Valenciano. L’estada cons- tat Major (entre altres, serví de traductor al líder de la socialdemocràtituí, sens dubte, una etapa important cia austríaca Julius Deutch). en, diríem, l’educació política de Llorens. El1 mateix ha contat que, en els Amb la derrota republicana, passà seus anys d’estudiant, no hi havia a Franca. A París, per recomanació costum de parlar sobre la Inquisició de Deutch, treballà en un comité i que, fins i tot, quan Marcel Bataid’ajuda als ex-combatents, sostingut llon, en els seus primers estudis so- principalment pels laboristes britabre la literatura religiosa del XVI s’hi nics. Després, fracassat un primer inreferia necessariament, la referencia tent de mamar a Amèrica (Mèxic), no era ben vista. 1 ,diu Llorens que treballà en l’oficina de premsa del el1 mateix «no era entonces excepServicio de Evacuación de Republición a la regla; pero más tarde llegó canos Españoles (SERE), gràcies a a ser testigo inmediato de aconteciun seu amic, també valencia, el pemientos que por su naturaleza y magriodista i diputat Frederic Martínez nitud bastaban para alterar ideas y Miñana.

-convicciones arraigadas. A las puerEl 2.5 d’octubre de 1939 embarca tas de la universidad de Colonia vio cap a Santo Domingo amb la seua -quemar, entre desfiles, himnos y dis- esposa, en una expedició de vora trescursos triunfales, obras maestras de cents refugiats. El1 mateix, en Memola literatura alemana». Més encara, rias de una emigracidn.

Santo Doen 1933, poc després que Hitler prenmingo 1939-1945, va fer la historia del gués el poder, i desfermada la cam- viatge i de la seua estada en aquel1 panya antisemita, Spitzer fou destipaís, i la dels seus companys d’exili. tuït de la seua càtedra universitaria.

Havien escapat duna dictadura i anaAlguns lectors estrangers -entre ells ren a caure en una altra; s‘havien René Maheu, futur director de la salvat de 1’Estat espanyol de Franco UNESCO, i Llorensrenunciaren als i del francés de Hitler-Petain, i anaseus càrrecs. En retornar a Madrid, ren a desembarcar en un territori sotPedro Salinas convida Llorens a ocu- més al règim tirànic de Trujillo. El par un lloc en la nova secció de litemateix Llorens, retrospectivament, va ratura contemporània que el poeta extreure la moral d’aquella experiència: «Hostil, indiferente dirigia al Centro de Estudios Históo bien disricos. Allà treballà, quasi fins a la puesto, algo puede aprender el emiguerra d’Espanya, primer amb José grado del país en que se establece María Quiroga Pla i després amb Gui- más o menos provisionalmente.

Vida, llermo de Torre. També participa en literatura, instituciones políticas llegan quizá a interesarle y a influir en les tasques de 1’Escuela Internacional Plurilingüe, una interessant ex- él. Así ocurrió en el pasado con los periencia pedagògica creada per José liberales españoles que encontraron Pero iqué adCastillejo, secretari de la Junta de refugio en Inglaterra. miración, preguntará el lector, podfa Ampliación de Estudios.

Durant la guerra d’Espanya, estisentir un republicano español por la ominosa tiranía de un Trujillo?

Yo gué plenament al costat de la Repúdiría, sin embargo, que de ella sacablica. En julio1 de 1936 s’incorporà a un batalló organitzat pel Partido So- ron no pocos una provechosa lección.

150

»Puede que ninguno de nosotros, con alguna rara excepción, hubiera sido capaz de definir la libertad como concepto político; pero creo que muchos acabaron sintiéndola como realidad humana imprescindible. »Nadie tuvo que enseñarnos, tras una guerra civil como la española, que la prosperidad de unos pocos es la medida del bienestar general. Nadie tampoco había de revelarnos que lo más degradante para la dignidad humana es la falta de libertad. Pero si estas verdades elementales necesitaban acaso confirmación, el contacto con la vida pública dominicana de entonces nos la ofreció directa y plenamente.»

La citació; potser massa extensa, situa bona part del pensament polftic de Llorens.

A Santo Domingo, fou «catedràtic especialu de la universitat (en una ocasió estigué a punt de perdre el càrrec, acusat de ser el cap de l’antitrujillisme dels exiliats a la universitat) i, quan el sou va perdre importancia, gràcies a la inflació produïda per l’entrada en guerra del país contra I’Eix, fou professor de 1’Escola ‘Normal femenina. Allà (i després a Puerto Rico) pogué anar refent la seua biblioteca. Publica articles i dona conferencies sobre literatura colonial i compila una antologia literària, per commemorar el centenari de la República Dominicana.

Passà després a Puerto Rico, igualment com a professor. Després, als Estats Units, treballa a les universitats John Hopkins (Baltimore), Stony Brok (Nova York) i a la de Princeton, on substituí a la càtedra Américo Castro. Incidentalment, fou conferenciant a Mèxic i en altres 110~s.

Els anys de docencia als Estats Units foren els més fructífers de la vida de Llorens, com després veurem. L’organització universitaria nord-america-

na («La Universidad me paga hasta las fotocopias», escrivia a Eduard Ranch, en 1949) li dona les facilitats que necessitava per a un treball com el seu: minuciós, detallista i exigent.

Es va nacionalitzar nord-americà.

Des que va poder (1954), va fer vitges més o menys periòdics al País Valencia.

Els contactes epistolars amb amics de la seua joventut (Ranch, Pizcueta) o amb la seua família s’havien mantingut en tot moment. bbviament, se sentia interessat per la situació a 1’Estat espanyol.

Em sembla particularment illustratiu d’aquests contactes l’extens informe que en 1952 va enviar-li el seu germà, Carles Llorens, titulat La dictadura en los años cuarenta.

Jubilat a Princeton, es va lnstallar a Xalans, poble al qual estava Iligat per la seua familia materna.

A la Fundació March de Madrid (1979) dona tres conferencies: La huella de los índices inquisitoriúles (segles del XVI al XVIII), La España ilustrada i Consecuencias de una guerra civil (la de 1936-1939). A la Societat Econòmica d’Amics del País de Valencia en dona una: La Institución Libre de Enseñanza i La emigración de 1939.

Amb una beca de la Fundacib March, havia redactat, i fou el seu últim treball extens, un estudi llarg sobre el Romanticisme.

Morí a Valencia el 5 de julio1 de 1979.

L’OBRA

La gran obra de Llorens fou, sens dubte, Liberales y románticos.

Una emigración española en Inglaterra (1823-1834), en que estudia les activitats de tot tipus d’un grapat d’emigrats liberals que s’installà a Gran Bretanya arran la restauració de l’absolutisme en la monarquia hispanica de Ferran VII, ajudat per l’exèrcit

151

IiESPILL del duc dIAngulema. Aparegué a Mèxic en 1954; en 1968 es publica a Madrid una segona edició avui exhauri‘da; sembla que la tercera esta a punt de sortir.

Memorias de una emigración. Santo Domingo, 1939-1945 (Barcelona, 1975) recull una gran quantitat de dades, quasi totes de primera mà, sobre els treballs del grup ‘d’exiliats que, com Llorens, s’installaren sota el règim de Trujillo fugint del franquisme i de 1’Europa en guerra. Hom ha assenyalat, encertadament, que Sobra testimonieja una prodigiosa memoria de l’autor i una notable gracia expositiva. Jo hi afegiria l’habilitat per a recollir anècdotes, moltes d’elles viscudes davant seu, i la destresa d’alguns retrats.

José Luis Abellán, editor d’una obra collectiva certament important, El exilio español de 1939 (Madrid, 1976-78), la posa sota «lo que pudiéramos llamar el patrocinio moral» de Vicent Llorens el qual, d’altra banda, en redacta el primer volum, que consta de dues parts: una introducció històrica, amb el recompte de les emigracions ideològiques de 1’Estat espanyol des de l’expulsió dels jueus (1492) i un treball monogràfic d’un centenar de pagines sobre l’emigració republicana de 1939. Aquesta segona part, sobretot, és el resultat d’un gran esforc erudit, de sistematització i d’investigació, mantingut durant molts anys i del qual ja havien aparegut resums 0 fragments en articles.

L’escriptor andalús José María Blanco White (1775-1841), heterodox, exiliat a Anglaterra mitja vida (18101841) atragué durant un quart de segle l’atenció de Llorens, el qual va dedicar-li diversos treballs, aplegà materials nombrosos per a fer-ne un llibre que no arriba a redactar (a la universitat de Princeton es conserven diversos textos inèdits de Blanco, pot-

ser conduïts allà per Llorens) i en publica dos volums de textos escollits. Blanco és un personatge ben suggerent i no debades ha merescut una amplia bibliografia que continua augmentant.

Per que Llorens s’hi fixa tant? Els manuscrits eren a Princeton abans que Llorens arribas? Els va dur ell, d’una manera o altra? No ho sé. Pero, un estudi assenyat sobre Llorens haurà d’explicar per que es va produir aquesta predilecció.

Finalment, conec altres dos llibres de Llorens publicats a Madrid: Literatura, historia, política (1967) i Aspectos sociales de la literatura española (1974), que recullen treballs esparsos de l’autor sobre diversos temes. Sense entrar en el seu comentari, sí que considere interessant recollir ací el fet que és justament en aquests volums que trobem la clau de la visió històrica de Llorens i fins i tot una certa explicació sobre la seua persistent predilecció per uns determinats temes. Hi ha també una serie de comentaris centrals o marginals sobre allò que podríem anomenar «la condició del desterrat» i que són producte, indubtablement, tant de les suggestions de la lectura (de Salinas, de Rafael Alberti, dIAmérico Castro, de Blanco White, etc.) com de la propia experiencia de l’autor, el qual, en Alemanya “y en otras partes conoció luego la persecución política, la delación personal y la represión ideológica como parte de un sistema organizado para subyugar al discrepante o aniquilarlo. Dondequiera que ello se produjo el temor acabó con la confianza y el aire libre se transformó en una atmósfera opresiva. Al volver luego la mirada atrás y repasar la historia española, ya no era posible [per a Llorens] satisfacerse con los textos corrientes; a lo sumo cobraban casi más autoridad por lo que callaban que por lo que decían. Si las diversas formas de coer-

152

ción estatal han tenido en nuestro tiempo las consecuencias que todos sabemos, icómo suponer que otras fundadas en los mismos o semejantes principios dejaran de producir efecto alguno en el pasado?.

Especialment interessant és el seu article El retorno del desterrado (inicialment publicat a Mèxic en 1948) en que, a través de textos d’Espronceda, Cernuda, Alberti, Meléndez Valdés, Unamuno, el Dante, Victor Balaguer i molts altres poetes, analitza la situació de l’exiliat. Tot el paper traspua un pessimisme profund i inconsolable, que potser té la seua més dramàtica concreció en aquesta frase: «el hombre que padeció viviendo desvinculado en tierra ajena, acaba por sentirse desterrado otra vez y en su propia tierra», si hi retorna.

Sols en certs textos d’aquests dos volums i, naturalment, en Memorias de una emigración es troben comentaris immediats de Llorens, personals, viscuts, autobiogràfics.

De la lectura de tots aquests volums es desprén una certa imatge sobre l’autor, amb tres caires: l’exigència en el treball, sempre minuciós; la bonhomia fonamental que apareix en els judicis sobre les persones, de manera permanent i, finalment, l’amor irrenunciat a la Ilibertat.

Els seus estudis mantenen sempre una referencia transparent a la revolta per la llibertat, a la repressió i a la insurgència tossuda de la Ilibertat, entesa com un valor moral d’acord amb els postulats que Europa heretà de la Revolució francesa i corregida amb la reivindicació del benestar material per a tothom. És la línia de la socialdemocracia i no debades Carles Llorens ha pogut apuntar que el seu germà es decantava, en un cert temps, per la línia d’Indalecio Prieto, dintre del venta11 de tendències del socialisme espanyol. Llorens és sempre benèvol amb els seus personatges; quan no en pot

dir bé, simplement fa balan9 de les seues activitats. Quan parla dels liberals del XIX, com quan refereix les vicisituds dels seus companys d’exili, Llorens és un testimoni seré, lleugerament irbnic, sempre bonhomiós.

En els seus papers no podem trobar, ni tan sols, cap dicteri excessivament directe contra Ferran VII, contra Franco, contra Hitler o contra Trujillo. Pero Llorens estava contra els tres dictadors, i ho mostrà amb les seues actituds i, retrospectivament -per això redacta la crònica dels seus opositors- contra Ferran VII. No resulta difícil imaginar que Llorens, en elegir els seus temes, feia una opció política.

D’acord amb les seues concepcions, el1 havia fet la tria d’una Espanya contra l’altra (seguint el joc d’oposicions tan utilitzat per una tradició ideològica en la qual, fatalment, Llorens s’imbricà). És I’autor d’un cens dramàtic en el qual ell mateix esta ficat, i de forma inexorable.

Entre els historiadors nascuts al País Valencia a principis d’aquest segle, Llorens és el més important, A la universitat valenciana del seu temps hi hagué una serie, llarga, d’alumnes, que podien haver renovat la historiografia local i. que, certament, n’emprengueren la renovació.

La polarització política durant la Segona República i la guerra d’Espawa, amb les seues conseqüències, desviaren, frustraren o retallaren l’obra d’unes promocions que s’havien iniciat a I’activitat historiogràfica entre el final de la dictadura de Primo de Rivera i els inicis de la República. Les biografies i les bibliografies d’aquells historiadors mostren massa bé que el tal1 de la guerra fou profund: Emili Gómez Nadal (1907), Antoni Igual Ubeda (1907), Francesc Carreres i de Calatayud (1911), Manuel Sanchis Guarner (1911), Julia San Valero (1913), Doménec Fletcher (1912), Felip Mateu i Llopis (1901).

153

De tots ells, només Gómez Nadal i Llorens s’exiliaren, i encara el primer hagué d’abandonar la seua carrera acadèmica.

En prologar les Memorias de una emigración, Llorens va escriure: uQuienes nacimos en los primeros años de este siglo hemos presenciado acontecimientos verdaderamente decisivos en el curso de la historia. Resulta sobrecogedor que- en el corto espacio de una vida humana se hayan producido dos guerras mundiales, la revolución rusa, el nacional-socialismo alemán, la guerra de España, la desaparición del Imperio británico, el triunfo del comunismo chino, etc.»

En efecte, el1 va viure una època de profundes convulsions. De vista va poder conéixer la dictadura de Primo, el govern dretà de Brüning, que governà a colps de decrets extraordinaris i dissolgué el Reichstag, l’ascens de Hitler, la Segona República, la guerra d’Espanya, la declaració de guerra a Franca, la dictadura feroc de Trujillo, la revolta universitaria als EEUU i els efectes allà de la guerra de Vietnam.. . En cada moment sabe estar a l’altura de les circumstàncies.

Si la seua obra d’historiador sembla guiada per la maxima de Spinoza, «ni plorar ni riure: comprendre,, la seua vida sembla inspirada en el mateix principi, amb la sola excepció d’un fet comprensible pero inacceptable: la destrucció de la llibertat.

Pero si Llorens és l’historiador més important que ha produït aquest país en la primera part del segle, la seua tasca no té res a veure amb el pais. Els mecanismes de la maquinària acadèmica de I’Estat espanyol, primer, i l’exili després, ens feren perdre aquesta personalitat valuosa.

El jove universitari que s’escrivia en català amb els seus amics, que feia classe de cata% a Alemanya i que coneixia la nostra literatura almenys per a destacar els valors de Pinya de

rosa, queda aviat immers en una altra òrbita de pensament i de llengua, .en un àmbit de referències totalment distint. 1 no per culpa d’ell, sens dubte. Encara quan .tornà a residir entre nosaltres, practicament ningú -a comentar per la universitatse li acosta., Era, pràcticament,. un desconegut. 1 això ja no té cap mena de remei. La pèrdua física del professor Llorens podran lamentar-la els seus deixebles de Santo Domingo, de Puerto Rico o dels Estats Units, entre els quals va deixar, segons tots els testimonis, un record ben grat; podran lamentar-la els estudiosos de la literatura castellana o de la historia del liberalisme en el XIX; i tots els interessats en les vicissituds de l’emigració republicana de 1939. Els valencians, en tant que valencians vàrem perdre, fa molts anys, el dret a parlar de Vicent Llorens com si fos nostre. El país és així, la nostra historia recent és així i I’únic que podem fer, ara, és impedir, en la mesura de les nostres possibilitats, que aquestes pèrdues desoladores es repetesquen.

En parlar de la discontinuïtat cultural determinada per l’expulsió d’intellectuals en 1939, el1 mateix escrivia: c<El contacto personal entre maestro y discípulo, la observación del problema concreto, no puede ser nunca sustituido por libros.» Aquesta observació, totalment exacta, resulta encara més certa si I’apliquem a Llorens, de qui Ricardo Gullón ha escrit: «la cátedra le atraía más que el libro, la conversación más que la escritura».

1 així devia ser, perquè l’obra escrita de Llorens, que és important per la seua qualitat, no és gaire extensa.

Tanmateix, això és el que ens en queda: els Ilibres: els ja publicats i aquel1 altre sobre el romanticisme, que esperem amb el més gran interés. 1 els articles esparsos 0 els papers inèdits i útils que caldria posar -aviat a. la disposició del públic inte-

.I54

ressat. Tot plegat conforma una vida intellectual àvida i difícil i, encara,

una devoció mai traida per la llibertat individual i collectiva.

CRbNICA CULTURAL 1 ENCONTRE DE POESIA CATALANA

Els dies 26 i 27 de maig va tenir lloc a Elx (Baix Vinalopó) el Primer Encontre de Poesia Catalana, organitzat pel grup Alcúdia de literatura, amb diversos patrocinis oficials i privats.

En el transcurs dels actes prengueren part el batle de la ciutat, el llavors conseller de Cultura Josep Bevi& i els escriptors Vicenc Altaió, Joan Brossa, Xavier Bru de Sala, Llompart, Josep Piera, Emili Rodrfguez Bernabeu, Vicent Andrés Estellés i Pere Gomila, entre altres.

INDUMENTARIA

TRADICIONAL DEL PAfS

De 1’11 al 24 de juny estigué oberta, a Valencia, una ben interessant mostra d’indumentària tradicional valenciana, organitzada pel grup Alimara, de la Societat Coral El Micalet.

L’exposició recollia, adequadament ordenades, les peces més característiques del vestuari a diverses comarques. La mostra fa pensar, una vegada més, en la urgent necessitat de crear un museu d’etnografia valenciana, que impedesca la dispersió i fins la desaparició dels materials.

PREMIS LITERARIS

D'ALBERIC

Els premis literaris d’blberic corresponents a 1979 foren concedits als autors i les obres següents. Premi aVicent Jacint Pérez,: Alberic i la hita contra Napoleó, de Manuel Olmos Gil; Premi de poesia «Badenes Dalmaw, a Josep Giner: Variacions

al voltant d’un engany reprimit amb lobotomies; Premi «Jaume I», a Eduard Soleriestruch: Jaum~ Z i les dones; Premi «Rafael Comenge,, de narrativa, a Andreu Sotorra: Amb l’empremta de les pues glacades; el Premi «RaFael Chalver* fou adjudicat a l’obra L’alternativa nuclear al País Valencià.

PREMI ARNICHES

El IV Premi Arniches per a obres teatrals en cata%, organitzat per l’ajuntament d’Alacant, fou declarat desert. El jurat, compost per Joan Fuster, Lluís Alpera, Manuel Molins, Moisés Pérez Coterillo i A. González, sota la presidencia de Josep-Lluís Lassaleta, batle de la ciutat, decidí recomanar a 1’Ajuntament que ajudàs al muntatge de l’obra La dictadura del plutoni, de la qual és autor Antoni Amorós.

ARTUR BALLESTER: OBRA GRAFICA DE GUERRA

Entre maig i juny s’efectuà a Valencia una exposició de l’obra gr&fica de guerra (1936-1939) realitzada per l’artista Artur Ballester i Marco (n.

Valencia 1892). Ballester, famós durant el primer terc del segle com a portadista i illustrador («El cuento del dumenge,, «Cervantes,, «Prometeo», etc.) ha travessat durant tota la postguerra un penós període de silenci que tot just comen@ a trencar-se cap al 1976.

L’exposició es realitzà a la galeria «Val i 30~; comprenia cartells de di-

155

versos formats, dibuixos i una collecció de targetes editades pel Ministeri de Comunicacions de la República.

Del cartel1 El País Valencià a Z’avantguarda d’lbèria s’ha fet una edició de 100 exemplars a serigrafia.

Actuà com a coordinador general Manuel García. Amb motiu de la mostra es publica un interessant catàleg amb articles de Josep Termes i Manuel García.

JOSEP-LLUfS

BARCEL~:

HOMENATGE

Organitzat pel Club Jaume 1, el 9 de julio1 se celebra a Valencia un homenatge a Josep-Lluís Barceló, exconseller d’Educaci6, per la seua gesti6 en aquest departament.

Hi prengueren part diverses personalitats de la vida política, empresarial i cultural del país i els van rebre nombroses adhesions, entre les quals la del president del Consell, Josep-Lluis AlbiAana.

DECRET

DE BILINGUISME

El Boletín Oficial del Estado publica el 23 d’agost el text del Decret de 3 d’agost, pel qual es regula la incorporació del català al sistema d’ensenyament del País Valencia.

Trenta-set entitats es reuniren a l’ajuntament ‘de Valencia, l’onze de setembre, i decidiren elevar un escrit al Consell i al Ministeri d’Educació exposant Ies seues reserves. El document diu així: Les entitats culturals i pedagògiques que signem, preocupades en tot moment per la normalització lingüística del País Valencia, reunides a 1Ajuntament de Valencia el dia 11 de setembre de 1979, ens dirigim a l’opinió pública, al Consell preautonòmic i al Ministeri d’Educaci6, per a fer-los presents les següents consideracions.

Reconeixem, d’acord amb la Romanística de tot el man, que el valencia es una variant regional de la llengua catalana. Aquesta unitat idiomàtica ha estat i és reconeguda per tots els lingüistes :156

valencians, des que en 1932, a Castello de la Plana, nombrosos escriptors i entitats (entre altres Lluís Fullana, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, la Societat Castellonenca de Cultura, Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana), signaren les Normes Ortogràfiques que l’acceptaven. Només els últims temps han aparegut intents secessionistes, perjudicials per al desvetlament cultural del País Valencia.

D’altra banda, aquesta unitat fou reconeguda pel Consell Preautonòmic i d’acord amb ella es .van orientar les directrius de la Conselleria d’Educació durant el primer Govern Autonòmic. En el mateix sentit cal recordar l’lnforme sobre la llengua del País Valencià, publicat per tots els departaments de la Facultat de Filologia de la Universitat Literaria de Valencia.

El 23 d’agost del 1979 s’ha publicat un Reial Decret sobre regulació de la incorporació de la llengua valenciana a l’ensenyament. Entenem que amb aquest nom es vol indicar la nostra variant de la llengua catalana.

Considerem, pero, confús que el text no ho explicite, tal com ho fa el Decret de bilingüisme de Balears, que disposa l’ensenyament del català atenent prioritàriament les variants regionals. Expressant-se en idèntiques formes, el Decret hauria contribuit a desfer l’estat de confusionisme creat.

A fi que aquest i altres equívocs del Decret siguen superats amb l’oportuna ordre ministerial i,. sobretot, amb la finalitat de contribun a la plena normalització lingüística i cultural del País Valencia, que només s’aconseguirà quan tot l’ensenyament es faca en la llengua de la comunitat, demanem enèrgicament la màxima atenció a les consideracions següents: - Considerem absolutament inacceptable la disposició transitoria segona que retarda fins el curs 1980-81 I’aplicació del Decret. En primer lloc, perquè això discrimina els valencians respecte dels ciutadans de Galícia, Euskadi, Catalunya i Balears, els decrets de bilingüisme dels quals s’apliquen immediatament. En segon lloc perquè ja comptem amb prou professorat i prou qualificat per a iniciar la realització del Decret des d’ara. Finalment, perquè aquesta disposició transitoria contribueix a agreujar el ja difíci1 problema de I’atur de l’ensenyament del País Valencia.

-En tant que no s’aplique aquest Decret considerem absolutament neces-

sària -la continuïtat i ampliació del Pla Departament de Lingüística Valenciana Experimental iniciat per l’anterior Con- de la Facultat de Filosofia i Lletres seller d’Educació. Sols així es faria efec- d’hlacant; ICE de la Universitat Literària; ICE de la Universitat Politècnica; tiva la norma del Decret que preconitza la gradualitat en la introducció de l’en- Centre d’Alzira de la Universidad Nacional de Educación a Distancia; STE, senyament del valencia. La interrupció del Pla (que ja comptava amb 25.000 USO, CCOO, UGT, AOA, SU, CSUT, CNT; deixebles) fins l’aplicació del Decret su- Collegi de Llicenciats de Valencia i Alacant;-Accio Cultural del País Valencia; posa un buit inexplicable i enormement Centre Carles Salvador; Secretariats de perjudicial.

-Tal com es fa amb les altres ma- 1’Ensenyament de 1’Idioma de Valencia, tèries de l’ensenyament, el valencia hau- Alacant i Castelló; Fundació Huguet; Fundació Renau; Societat Castellonenrà d’ésser impartit per professionals: llicenciats o professors d’EGB que comp- ca de Cultura; Gestora de regidors d’Ajuntament del País Valencia; Associaten amb la titulació addient regulada per la Universitat a través del seu Ins- ció d’Ensenyants Valencians; Institut de Renovació Pedagògica; Secretariat titut de Filologia Valenciana. de 1’Ensenyament del Valencia als col- El Decret ens discrimina novament legis religiosos; UTECO de l’ensenyani en grau inqualificable, quan fa volunca; Seminari de Llengua i Cultura del taria l’ensenyanca del valencia, mentre País Valencia: Cooneratiu que els Decrets corresponents d’Euska- d’Escola Popular; Moviment Collectius de Mestres di. Galícia. Catalunva i Balears fan obli- de la Costera, la Marina, la Safor i el gatori l’en’senyameñt de les llengiies res- Baix Vinalopó; Associació Borrianenca pectives. de Cultura.

- És incongruent que a l’article segon no s’anomene la incorporació del PREMI REI EN PEIRB valencia al sistema d’ensenyament del BUP mentre que a I’article quart es El 16 de juny se celebra a Castelló parla de la creació de càtedres de llen- de la Plana I’acte d’adjudicació del gua i literatura valencianes al BatxiPremi Rei En Peire, convocat pel Cerilerat.

Occitano-Català.

- Especialment insatisfactòria és la cle d’Agermanament qüestió de les Escoles de Formació del Hi hagué parlaments dels senyors Professorat d’EGB, per a les quals el Amorós, Muntaner i Pasqual, LlomDecret sols contemnla la nossibilitat de part, Lafont i Sanchis Guarner. El crear-hi càtedres de Ilengua i cultura valencianes, quan I’aconseguiment de la premi per a obres catalanes fou connormalització lingüística a l’escola passa cedit a I’escriptor Esteve Albert; el inevitablement per la creació d’un prodestinat a obres occitanes fou declafessorat perfectament preparat i això rat desert. Com a preàmbul, i en un només és possible en aquells centres. local de la Caixa d’Estalvis de CasDemanem que progressivament s’introduesca el valencia amb plena normalitat telló s’havia celebrat una projecció i per a totes les matèries d’estudi en de pellícules catalanes i occitanes i aquestes Escoles Universitàries. conferencies dels professors Lafont -L’article seté crea una comissió (de la Universitat de Montpeller) i mixta Administració-Consell encarregada de confeccionar o supervisar el ma- Sanchis Guarner (de la de Valencia). terial didàctic. Exposem que les Asso- L’endemà, un grup nombrós dels asciacions de professionals de l’ensenya- sistents al premi realitzaren una exment hi estiguen representades de ple cursió en que visitaren el Museu d’Art dret. de Vilafamés, PenísPer tal de vetlar perquè aquestes exi- Contemporani gències, plenament justes, siguen ateses, cola i el seu castell, i Vinaròs, on foconstituïm una coordinadora permaren rebuts pel batle i diversos renent de les nostres entitats i ner a inigidors. ciar esforcos cap a I’aconseguiment d’una escola plenament valenciana.

IV ESCOLA D’ESTIU Signen: Institut Valencia de Filologia; Facultat de Filologia de la UniverDel 2 al 8 de julio1 es va realitzar sitat de Valencia; Departament de Filoa Valencia i Dénia la IV Escola d’Eslogia del CUC de Castelló de la Plana;

157

tiu del País Valencia, organitzada pels coRectius de mestres de la Marina, la Safor, la Ribera i el Baix Vinalopó, 1’Institut de Renovació Pedagbgica, el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular, el Secretariat de l’Ensenyament de YIdioma i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament, amb la collaboració de diverses institucions acadèmiques i culturals.

Com a tema general es tractà sobre l’ensenyament i l’autonomia.

Hi hagué 79 cursos a Valencia, i 44 a Dénia. L’acte de clausura es va celebrar a Alcoi. El nombre d’assistents fou de 1.700.

D’altra banda, s’ha publicat un fullet que conté les ConcZusions de la III

Escola d’Estiu

MALLORCA:

del País Valencih.

cata%, de Mallorca. La matrícula fou de 180 inscripcions. Dels Països Catalans: 90 illencs, 48 del Principat, 14 valencians, 2 rossellonesos i 1 de la Ribagorca. La resta dels aIumnes eren europeus i nord-americans.

Entre el professorat hi havia Francesc de B. Moll, Josep M. Llompart, Aina Moll, Joan Veny, Joan Sola, Sanchis Guarner, Vicent Pitarch, Xavier Paniagua, Cerda i d’altres. La temàtica dels cursos era referida, sobretot, a historia, Ilengua i lingüística catalanes, amb altres sessions sobre folklore, ecologia i diversos temes mes. Com a complement de les classes hom realitzà recitals de música i poesia, exhibicions folklòriques, representacions de teatre i de mim, excursions per I’illa i altres activitats d’interés.

CURSOS D'ESTIU

Entre el 25 de juny i el 13 de julio1 van tenir Iloc els cursos d’estiu de

158

EESPILL Sebastià SERRANO, Lingüística i qiiestió nacional. Premi Octubre «Joan Fustera 1978. València, E. Climent editor, 1979.

173 pàgs.

Per qui, com l’autor d’aquesta recensió, s’ha sentit preocupat des de sempre a donar una orientació marxista a l’estudi dels problemes sociolingüístics, la publicació del llibre de Sebastib Serrano ha de ser saludada com un veritable esdeveniment. En efecte, en aquest cas no es tracta ja de discutir algunes qüestions puntuals que han preocupat els teòrics del marxisme -com havia fet, per exemple, jo en els meus llibres ‘-, sinó d’una anàlisi completa de les aportaciom marxistes a la teoria lingüística. Serrano justifica, d’entrada, la seva perspectiva dient que es mou «en un espai de tres dimensions que, naturalment, són les dimensions del meu món: una dimensi6 és la lingüística, una altra és la qüestió nacional, i una tercera, la marxista, (p. ll). Aquesta triple dimensió és allb que distingeix Lingüística i qüestió nacional d’altres anàlisis existents sobre el tema, com per exemple la de dos joves sociolingüistes francesos, Marcellesi i Gardin: també de filiació marxista: malgrat que Serrano es mostra molt infltit per Yorientació d’aquests autors -els passos dels quals en alguns punts segueix literalment-, hi ha un aspecte en el qual dis-

crepa d’ells i és precisament el de la qiiestió nacional, tema en què Marcellesi i Gardin, com a bons ahexagonalsn, de mostren moltes incomprensions.

Lingüística i qüestid nacional -assaig amb què Serrano va guanyar el darrer premi «Joan Fusterté una introducció, on l’autor explica els motius que l’han impulsat a escriure aquest llibre, i cinc capítols d’extensió i importancia desiguals. L’enunciat dels capítols dóna una idea prou clara de l’interès de l’obra: (1) Llengua i nació en la filosofia del llenguatge i l’etnolingüística; (2) El marxisme i els problemes de la llengua; (3) El marrisme: una alternativa lingüística a la qüestió nacional; (4) La intervenció de Stalin en matèria lingüística; i (5) Llengua i superestructura.3 El primer capítol (pp.

19-40) és una bona expositió de les teories lingüístiques de Herder i Humboldt, de Trier i Weisgerber, de Sapir i Whorf. Serrano segueix, en aquesta exposició, les pautes de Marcellesi i Gardin, però se n’aparta en algun moment, com quan remarca que «la llengua és element decisiu a l’hora de configurar una comunitat com a poble o com a nació, (p. 40). De tota manera, potser hauria calgut d’incloure una crítica de les idees de Bemstein (acodi elaboratm, «codi restringit») i la seva incidència en l’escolarització, que tant d’interès han desvet-

161

llat entre els investigadors marxistes.’

Més breu 6s el capítol segon (pp. 41-58), on es recullen les escasses referències a problemes lingüístics de Marx, Engels i Lafargue, així com les observacions dels austromarxistes (Bauer, Kautsky, Renner). També en aquest capítol Serrano té en compte l’exposició de Marcellesi i Gardin, de se la qual, tanmateix, separa en dos punts: en la inclusió dels austromarxistes -que aquells semblen ignorar- i en la marxista interpretació que dóna de la llengua com a utret distintiu bb sic del concepte de nacióa i de la unitat lingüística com a «condició necessària però no suficient per a l’existència d’una nación (p. 54), interpretació que no veiem assumida per Marcellesi i Gardin.

Amb el capítol tercer (pp. 59-122) entrem en la part més original i atractiva de l’obra de Serrano. Aquí utilitza materials de primera mà -Serrano sap rus i n3 es limita, per tant, a !a biblicgrafia habtual sobre el tema, com Marcel?esi i Gardin- per presygltarnos amb detall les docde trines lingüístiques Nicolai 1. Marr, que tanta influència van tenir a la Unió Soviètica fins l’any 1950. Per a Serrano, les teories lingüístiques de Marr -que considera d’interès en molts aspectes- es van imposar amb l’auge de l’estalinisme, perquè foren «un intent de resoldre -de dissoldre, podríem dirla

ESPILL qüestió nacional, que des del primer moment afecta el règim sorgit de la Revolució» (p. 77). En efecte, mentre que a la primera etapa de la Revolució, els lingüistes i els etnòlegs soviètics es dedicaren plenament a la tasca de normalitzar les nombroses llengües que hi havia a l’antic imperi tsarista, algunes de les quals no tenien ni tan sols alfabet, aquesta política lingüística fou rectificada, a l’època estalinista, amb vista a una gradual i a penes velada russificació (pp. 64-65).

En aquest sentit, la doctrina de Marr, pel seu plantejament «internacionalista» i per l’atribuci& del caràcter classista a les llengües, era útil a l’estalinisme, «perquè convenia a la política general de l’Estat, perquè intentava superar per via ideològica el problema de les nacionalitatw (p.

90). Aquesta utilitat del marrisme per a Stalin es concreta, segons Serrano, en els punts següents: a) tenia un caràcter internacionalista, és a dir, es resistia a establir lligams entre llengua i nacionalitat; b) era aplicable a un estat plurinacional; c) era compatible amb l’objectiu final duna sociô tat sense classes; d) afavoria el desenvolupament del rus, que Marr considerava la llengua mes «evolucionada» de la URSS; e) adesqualificava» les llengües de les nacions mes conflictives, com les del Caucas, caracteritzades com a llengües «residuals» o «primitivew (pp. 108-109).

L’hegemonia del marrisme, pero, fou transitoria. Unes altres raons polítiques i culturals, diferents de les que l’havien encimbellat, es concitaren a les acaballes de la dècada dels anys 40 contra els dogmes de Marr. Algunes d’aquestes raons foren: aj la qüesti6 nacional no havia estat apaivagada i calgué replantejar la política lingüística; b) es féu necessari de desenvolupar considerablement els mètodes de descripció de la llengua, objectiu per al qual el marrisme s’havia mostrat ineficac; c) l’increment del nombre dEstats socialistes exigia ser més respectuosos amb els nous aliats i les seves llengües, algunes de les quals, com l’hongarès, eren «primitives» per a Marr; d) els avencos internacionals en la tècnica de la comunicació POsaren les bases per a una investigació lingüística mes rigorosa, descarregada dels dogmes fantasiosos del marrisme (pp.

120-122).

Heus aquí algunes de les condicions que propiciaren, segons Serrano, la intervenció de Stalin en la famosa polèmica lingüística de Pravda (1950), de la qual es dóna amplia referencia en el capítol quart (pp. 123158). També en aquesta ocasió Serrano treballa en profunditat i sintetitza les principals línies de la polèmica, alguna de les quals escapa a Marcs llesi i Gardin. Si be aques ta polèmica fou molt divulgada per Europa i Amèrica tan bon punt es

162

produí, cal dir que no se’n féu, en general, una valoració seriosa: en aquest sentit, l’esforc de Serrano es un dels pocs intents de discussió realment rigorosa a l’area occidental.

La intervenció de Stalin en la polèmica entre marristes i antimarristes es produí quan aquesta comencava a enverinarse. Els arguments de Stalin foren el següents: en primer lloc, nega que la Ilengua sigui una supraestructura, com pretenia Marr, perquè no es engendrada per la base socioeconòmica; la llengua, com a mitjà de relació, pot servir tant a una societat com a una altra, perquè la necessiten totes les classes socials. En segon lloc, i lligat amb això, la llengua no té un caràcter de classe -diu Stalin contra Marr-, ja que les llengües nacionals al llarg de la historia són llengües comunes a tot el poble. En tercer lloc, la llengua, com a tret fonamental de la nacionalitat, neix i es desenvolupa amb el naixement i el desenvolupament de la societat; pero, diferentment de la supraestructura, pràcticament no varia, excepte en el lèxic. Finalment, Stalin aplaudeix la iniciativa de Pravda a encetar la polemica, de la qual espera una saludable influencia per a la lingüística soviètica, massa entrebancada per una uincreible confusió d’ideesp. En resum, I’article de Stalin representa, en paraules de Serrano, «la desautorització total i absoluta

del marrisme» (p. 151).

Una de les qüestions essencials que suscita la intervenció de Stalin fou la de la relació entre llengua i suprastructura, que el1 va despatxar de Semanera expeditiva: rrano dedica a aquest problema el darrer capítol de la seva obra (pp.

159-168). Amb molt d’encert, el nostre autor critica el simplisme del plantejament de Stalin, el qual dóna per suposat que la noció de suprastructura és intangible.

Tot i acceptar les línies generals de la crítica antimarrista de Stalin, Serrano considera «que la teoria de Marr obria unes perspectives que no han estat ben aprofitades» (p.

162). Examina, en efecte, el control que la classe dominant té del codi lingüístic i conclou que, d’alguna manera, «la llengua i els altres codis tenen ‘un caràcter de classe’» (p.

163), per la qual cosa no pot donar la raó a Stalin «quan afirma que mai una classe no pot aprofitar-se de la llengua en benefici propi i en contra d’una altra classe» (p.

166).

En aquesta discussió hauria estat molt interessant que Serrano hagués tingut en compte altres crítiques que s’han fet als plantejaments de Stalin. Una de les més interessants és, segurament, la del lingüista italià Giacomo Devoto.6 Com a mostra, vegem aquest punt central de la crítica de Devoto a Stalin: «La llengua és una supraestructura, que neix exclusivament a través d’un

procés natural de sedimentació a ritme molt lent, i que es desenvolupa sempre en relació -pero sempre en retard- amb el desenvolupament de la base, [per la qual cosa1 la llengua no és pròpiament classista, pero acusa unes conseqiiències de les diferencies entre les classes socials.»’ Per això, Devoto creu que l’objecció de Stalin a Marr «hauria de ser atenuada i reduïda a acusació més aviat de simplisme que de veritable error» (p. 7). Tot seguit analitza el problema del procés de la convergencia o la divergència de les llengües i considera que, en aquest, punt, Stalin és més assenyat que Marr, el qual dogmatitzava sobre una ineluctable tendencia a l’acostament (que, per cert, el mateix Stalin havia defensat anys enrera). Pero, en canvi, hi ha tres aspectes de la crítica de Stalin a Marr que Devoto discuteix: a) La distinció entre llengua i pensament: «Si de debo Marr distingia entre llengua i pensament més que no ho fa Stalin o els lingüistes tradicionals, no per això s’ha de considerar un idealista o un desviacionista respecte als esquemes de Marx* (p.

10). b) La preferencia de la semkntica sobre la gramàtica demostrada per Marr és una opció legítima (pp. 10-11). c) Stalin, en fi, s’equivoca quan, en defensar la gramàtica, afirma que és el resultat d’un llarg treball d’abstracció del pensament huma (p. 11).

163

Devoto, tanmateix, reconeix uns mèrits en la intervenció de Stalin, el qual afirma unes veritats innegables: en primer lloc, no és cert que la llengua sigui íntegrament classista; en segon lloc, les estructures gramaticals, precisament perquè són les més refractàries a canvis externs, són les que més proven a favor o en contra duna relació de parentiu lingüístic; en tercer lloc, el vocabulari no pot ser pres com un bloc monolític, i cal distingir entre xfons» i «patrimoni» lexicals; en quart lloc, l’encreuament de Ilengües té una gran importancia, pero mai no es fa com a barreja a parts iguals, ja que correntment n’hi ha una que preval sobre l’altra; i en cinquè lloc, la valoració que Stalin fa de la gramàtica comparada és oportuna (pp. 12-13).

Em sembla que valia la pena de resumir les idees de Devoto sobre la famosa polèmica Stalinl marristes, perquè completen l’interessant treball de Serrano, a part alguns que aclareixen dels seus punts no gaire debatuts. En definitiva, aquestes puntualitzacions no fan sinó confirmar que Lingüística i qüestió nacional és un llibre prou ric en idees i en informació per a obrir una discussió fructífera en un camp de la lingüística i de la sociolingüística fins ara massa desates a les nostres latituds.

NOTES ’ Vegeu, per exemple,

L’escriptor

catalh

i el pro-

blema de la llengua (Barcelona, 1.” ed., 1968), pp.

28-30; Dues llengües: dues funcions?

(Barcelona, 1: ed., 1970), pp. 11-13; El fet lingüístic com a fet social (Barcelona, 1.” ed.,

1973, pp. 9-11, 34-35, 113. ’ J. B. IMARCELLESI/B.

GARDIN. Introduction sociolihguistique,

a la

París:

Larousse, 1974. ’ Serrano utilitza «superestructura», mentre que personalment prefereixo «suprastructura», de formació equivalent a «infrastructura» (enregistrat per la GEC, en contra també de la forma «infraestructura» de Serrano). D’altra banda, he remarcat que en el capítol darrer, Serrano introdueix erroniament el terme «infrastructura» com a sinònim de «base», consagrat per la tradició marxista. ’ MARCELLESI i GARDIN, op. cit., dediquen a l’obra de Bernstein divuit pàgines (pp. 158-175), i Norbert DITTMAR, Sociolinguistics (trad. anglesa, Londres: Edward Arnold, 1976) en dedica prop de cent (pp. 4-101).

5 La Columbia University va publicar una traducció de tots els articles apareguts a Pravda poc després de la polèmica: The Soviet Controversy,

Linguistic

dir. E. J. Simmons, Nova York: Hing’s Crown Press, 1951, 98 PP. 6 STALIN, Il e la lingutstica.

marxismo

Prefazione di Giacomo Devoto.

Milà: Feltrinelli, 1968, 104 pp. ’ Aquesta traducció no la imnroviso ara: la reprodueixo del meu llibre

El fet linaüístic com a fet ‘social, p. 10, on per

primera vegada apareixia a casa nostra un comen-

tari sobre la critica Devoto a Stalin.

tor i fa pensar que ens trobem davant l’última paraula sobre el tema.

No m’atreviré jo a tant Francesc Vallverdú dir. El món dels documents és tan complex que sempre ens en pot eixir un de nou que conPere M.” ORTS I BOSCH, firme 0 infirme tota una Història de la Senyera al ben estructurada hipòte País Valencià, Valencia. si, pero no cree equivoE. Climent editor, 1979, car-me si afirme que la 279 pàgs. recerca duta a terme per Orts és completa i difícilment millorable, i vaJa Cs ben sorprenent ja això per davant com que en un temps que ha a testimoniatge admiradissortadament perdut el tiu. gust per les minúcies heSota el tito1 del llibre ràldiques i vexillològis’acullen bastants matèques, sovint tan apassiories diverses bo i que nants, histèriques lluites totes relacionades amb el de rebombori, que dismateix tema. Moltes tetrauen l’opinió popular nen, a mes, entitat pi-òper tal que no es fique pia, i podrien perfectaen autèntics problemes ment constituir estudis que farien la guitza a més independents, com són de quatre, han portat als els capítols dedicats als mitjans de comunicació escuts i segells dels reis i a la vida ciutadana valencians, o a les ban-essencialment de la deres de les ciutats i viciutat de Valencia- una les. No cal dir que les querella inane, duta amb informacions que aquests els termes més inadecapítols proporcionen quats, i sense gens de són essencials en el dessentit històric o científic. envolupament del tema Tanmateix ja és una primordial i sense elles bona sort que P. M. Orts, no podríem abastar-lo en que ens havia regalat tota la seua extensió i amb estudis històrics interessantíssims sobre Alaamb tota la intensitat cant o la Vila Joiosa, haque ens cal des duna ja mamprès la feina de perspectiva científica. Perque cal no oblidar que ficar-se a l’estudi de la bandera i les banderes va-enfront de l’opinió colencianes. 1 això amb un muna que fa de les banmètode, rigor i minucia deres motiu de referènsitat, que fan del seu llidum o de gresca de carrer- el seu estudi consbre una mina de riquístitueix una branca de les sima informació, no tan anomenades ciències sols sobre el tema cabda1 de l’estudi, sinó sobre auxiliars de la historia, multitud de temes collai demana investigadors especialitzats. Ja és ben terals, servits amb una ritrist que els estudis d’hisquesa d’informació i de tòria queden massa sofonts documentàries que arriba a atabalar el lecvint en mans ignares que --

164

de

CESPILL es passegen pel camp de la bibliografia amb plomes alienes, sense que hi haja un organisme que defense els historiadors autèntics contra els pirates recopiadors de Ilibres, sense citar mai la font, naturalment. 1 això confon el públic no perit que, arrossegat per la idolatria divuitesca de la lletra impressa, s’empassa igualment qualsevol pamflet a l’estil dels que publica Murta que un estudi seriós, concedint a tots dos la mateixa belligerància en materia J2s aquesta d’història. una brega que els historiadors autentics tenen avui perduda d’antuvi.

Esperem millors temps.. .

Evidentment no caldrà dir que tot aquest exabrupte pro& de la trista evidencia que un llibre com aquest, al qual trobem la darrera paraula sobre el tema, sera -indubtablementignorat o, el que és pitjor, tergiversat pels habituals cagallons de la historia que tant sovintegen a certs llocs, organismes, i institucions. Pero deixem de banda aquesta trista realitat i passem al comentari de l’estudi de P. M. Orts, que es l’interessant en aquest moment.

Pense que cal distingir dos grups de problemes al si del llibre. Sera l’un tot allo que envolta la historia i avatars de la senyera del senyor rei.

Sera l’altre la historia (trista, per cert, en les seues etapes més modernes) de la senyera de la ciutat de Valencia. Bo i que l’autor demostrara la identitat d’ambdues i

la mistificació recent de la segona, no és menys cert que el problema es planteja popularment en aquests nivells i es aquí on cal arribar a una anàlisi. Efectivament hi ha confusió popular una molt gran en tot el que fa referencia a l’anomenada pels documents antics senyera del senyor rei i de la ciutat. Sobretot quan hom creu que la senyera de la ciutat és l’espúria que hom veu a 1’Arxiu de 1’Ajuntament de la capital com es demostra al llarg del volum.

A poc a poc, segle a segle, document per document, exhaurint els registres d’arxius, l’autor ens va donant les referències exactes i demostratives de com la senyera del senyor rei i de la ciutat es sempre una reproducció fidedigna del apenó de la conquesta» que avui es al Museu de historia de la ciutat i que abans, fins al XIX s’havia guardat al santuari de Sant Vicent de la Roqueta. Hom ha parlat darrerament que era aquesta una bandera de rendició, feta pels habitants musulmans de la ciutat i no la bandera reial. es cert: el venerable penó va ser posat com a signe de rendició a la porta de la muralla que es deia, segons Lamarca, d’Alí Bufat Mulai, i avui del Temple, devora l’església del Temple, junt a Govern Civil.

Pero no es menys cert, segons el Llibre dels Feits que el rei la reconegué com a propia i, agenollat, plorà. No ens cal major evidencia. Així dones, la bandera que la ciutat uti-

165

litzava tenia una forma peculiar, més ampla en la part de Pasta i abocellada cap a la cua, que era prou més estreta, i presentava quatre cantons 0 angles en la tela.

Això es un detall molt significatiu per a l’estudi del cerimonial amb que era treta de la casa de la ciutat, i al temps ens de mostra que era idèntica en forma al penó de la conquesta que avui es conserva, fet malbé en la part de la cua, pero que ens permet imaginar la forma completa amb l’ajut de pintures murals com les del castell d’Alcanyís.

Efectivament, al llarg dels segles, i sobretot en cadascun d’ells l’any del centenari de la conquesta, es treia la senyera amb tota cerimònia. En el tercer centenari, ¡538, el Llibre de Memòries (1308-1644) explica: «darrere los magnífics Jurats anaven los nobles, cavallers e ciutadans seguent convidats per lo Síndic de Valencia e de part dels magnífics Justícia e Jurats per acompanyar la processó e Senyera real de la ciutat e s6n los següents: Misser Francés Ros, don Pere Lluís Sanz, don Geroni Centelles, Misser Cosme Abat, doctors i advocats de la Ciutat, portant les puntes de l’estandarh, que lògicament eren quatre, puix que quatre homes eren qui les portaven.

Aquest fet es repeteix, i al llibre s’hi dona complida explicació i adducció de textos d’època en cadascun dels centenaris, àdhuc en el segle XVIII,

CESPILL a quatre dies com qui diu de la pèrdua dels furs, i sobretot en 1838, en que la crònica dels actes del centenari explica clarament que la bandera que es tragué «es de cuatro telas estrechas de seda carmesí, sobre otras de gasa de oro». Aquest es l’últim centenari celebrat amb tota la magnificència, i com podem veure, fins fa segle i mig escàs la bandera de la ciutat era la de quatre pals de gules sobre camper d’or.

D’on ix el blau? La pridocumera referencia mental per a la compra de tela blava a fi de reparar o fer nova la bandera que el temps havia fet malbé és del 1503, i també apareix per primera vegada el nom del Rat Penat per a substituir el que iins aleshores havia estat nomenat drac alat o vibra, és a dir, la cimera de l’elm de Pere el l’explicació Cerimonios; es pot veure a la història de Beuter, que en 1538, poc de temps després de la compra de seda groga, roja i blava per a la senyera explica textualment: «Trau-se la bandera real de les venturoses i celestials insígnies d’Aragó: les quatre barres de sang en lo camper d’or, i la creu blanca en los fullatges blaus amb la devisa del rat penat».

Ja no hi ha dubte: el teixit blau serveix per a fabricar el llambrequí de l’elm que rematava l’asta de la senyera, que és justament blau amb la creu patent i fixada de Sobrarbe com veiem a totes les representacions de l’elm de Pere el Ceri-

moniós. Encara ara ens queda una memoria mal entesa pero existent en el floc de teles triangulars que penjen sota l’elm amb el rat penat que remata l’asta de la senyera amb blau conservada a l’brxiu municipal.

D’altra banda l’estudi de la factura de la senyera feta el 1503, que l’autor fa amb tota cura de detalls és ben revelador: la bandera es descriu com a bandera real d’or i flama, les onces de fil de seda groga i blava que s’utilitzen en el teixit tenen una funció ben diversa que la que habitualment hom creu. No em puc extendre en una ressenya a comentar punt per punt aquesta important qüestió que al llibre ocupa de la pagina 119 a la 131. No vull més que deixar clar com allí es demostra amb tota evidència que no hi hagué franja i que la suposada corona que avui es considera com a pretext de la franja no és tampoc cap corona, sin6 un dibuix decoratiu d’estil gòtic flamíger, que -com molt encertadament assenyala l’autores torna a posar de moda durant la segona meitat del segle passat.

El 1876, en celebrar-se el centenari de la mort del rei Jaume es tragué en processó la senyera juntament amb d’altres records històrics que varen ser exposats en la Llotja.

Sorprenentment, les cròniques coetànies diuen que portaven els faldons de la bandera dos cavallers. Que s’havia fet de la senyera amb quatre

166

faldons o angles que encara el 1838 es tragué?

1 un segon detall que es pot veure al llarg de les descripcions i referències que l’autor aporta: la Senyera antiga tenia les franjes vermelles molt més estretes que les daurades. Ara en canvi, segons demostren les litografies de l’època, la senyera que apareix té la mateixa amplària de franges rojes i daurades, dues puntes llargues, i un augment per la part de l’asta d’una llista roja i una de més ampla, blava, amb una decoració de florons de lis o cosa pareguda.

Ací l’autor satura i es planteja les hipòtesis d’on havia pogut eixir aquesta senyera estranya.

Una, la refecció i retalls que sofrí la senyera antiga, per estar molt destrossada, en 1845, del que hi ha prova ja que hom repartí bocins de la seua tela, dels quals l’autor en conserva un, i un altre és a la Biblioteca Víctor Balaguer, de Vilanova i La Geltrú. Una altra, que fos l’antiga del centenar de la ploma, que era documentalment distinta de la de la ciutat, i que pogué rebre l’afegitó blau amb flor-s de lis en homenatge a la dinastia borbònica. De fet, a principi de segle, Martínez Aloy la considera com a obra d’estil del segle XVIII. Tamb6 estudia la hipotetica corona que hi ha sobre la franja blava, per arribar a la conclusió que no ho és, ja que la corona reial que la ciutat afegí a les seues armes quan va ser distingida amb el títol de coronada,

era a la part superior de Pasta i posteriorment li van estar afegits l’elm i la cimera del drac. No era lògic heraldicament una segona corona en la tela, quan la senyera de la ciutat es distingia precisament per ‘aquest remat de l’asta que feia que hom li donas en conjunt el nom, a tota la senyera, del Rat Penat. Vull ací recordar el fet que quan Alacant, en temps de Carles II rebé uns privilegis als quals s’havia oposat la ciutat de Valencia, els alacantins s’avalotaren cridant «muira el Rat Penat (símbol de la ciutat de Valencia) i visca la senyera”. Prova mes que Púnica diferència entre la senyera del regne i de la ciutat de Valencia era l’afegitó de l’elm, la corona, el drac alat i els llambrequins blaus folrats de roig. Encara al 1885 Teodor Llo rente, en poemes dedicats a la senyera, no esmenta més que el roig, l’or i el ratpenat, i el mateix fa encara Constantí Llombart i d’altres autors posteriors. Els testimoniatges d’aquest segle en els quals només figuren les quatre barres arriben a ser aclaparadors.

Trobe que l’estudi de P. M. Orts és complet i difícilment refutable: la massa de documentació deixa tots els dubtes resolts i qualsevol lector honest no podrà menys de reconéixer, juntament amb la bondat de l’estudi, l’evidència que la se nyera dels reis de València i la senyera de la ciutat eren idèntiques: quatre franjes estretes ver-

me11 carmesí sobre camper d’or, afegint la de la ciutat tot l’ornament de la punta de I’asta amb elm, corona, drac alat (dit rat penat) i mantellet o llambrequins blaus, folrats de verme11 amb la creu blanca. Tant de bo que la historia palesament manifesta en aquest estudi cabdal siga vencedora a la fi d’aquesta absurda i histèrica lluita que enfronta amb males arts uns valencians contra uns altres.

Enrie

A. Llobregat

Germà COLON: La llerzgua catalana en els seus textos. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1978, 2 volums. 1 vol, 280 pàgines; II vol., 204 pàgines.

L’obra, valuosa i extensa, del professor Germà Colon (Castelló de la Plana, 1928) és dissortadament poc coneguda entre nosaltres, si exceptuem d’aquest desconeixement els reduYts nuclis d’especialistes que hi ha al País Valencia. 1, tanmateix, el doctor Colon és el filòleg més important que el País Valencia de la postguerra ha donat. Cursa estudis de filologia romanica a les universitats de Barcelona, Lovaina i Zuric. Durant molts anys ha estat redactor del Franzäsisches Etymologisches Wörterbuch i col-

laborador de diverses publicacions especialitzades.

Catedràtic de la Universitat de Basilea (1963),

167

es membre destacat de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. J% especialment remarcable la seua edició crítica dels Furs de Vafència (el primer volum aparegué a Barcelona en 1970) en curs de publicació, feta en collaboració amb l’especialista en dret valencia Arcadi García.

El coneixement a que alludíem és producte de molts factors: l’allunyament físic, l’escassa atenció que el País Valencia dedica als estudis filologics (malgrat certes aparentes banals) i tambe, en bona mesura, el fet que la major part dels treballs del doctor Colon han aparegut esparsos a diverses publicacions difícilment abastables, fins i tot per al lector interesles sat (exceptuem-ne seues collaboracions al benemèrit butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura). Potser és per aixb que en poc temps han aparegut dos importants reculls d’escrits seus. En 1976, El léxico catalán en la Romania (Madrid, Gredos) i en 1978 els dos volums que ara ressenyem.

La present obra, mes que una obra de conjunt es un recull d’articles publicats en revistes espe cialitzades o en actes de congressos de lingüística, encara que també n’hi ha algun d’inèdit. J?s ja COStum en els investigadors fer de tant en tant un recull dels articles que tenen publicats de forma dispersa i fer-ne una edició conjunta. Pero el fet d’ésser articles solts 30

CESPILL li lleva unitat a l’obra en conjunt, ja que tots els treballs tenen dos denominadors comuns: el primer la llengua catalana a l’estudi de diversos aspectes de la qual estan dedicats tots els articles. i segon la manera d’enfocar els estudis, sempre basant-se en els documents escrits, tot fugint d’especulacions de laboratori i reforcant cada afirmació amb el text corresponent.

El llibre esta dividit en sis capítols, atenent a sis aspectes diferents de l’estudi de la llengua: El primer capítol tracta del nom de la llengua, tot analitzant els noms que els catalans donaven a la propia llengua durant l’edat mitjana. Estu dia. i analitza cada deno., des del mmacio, rowzalt,,n vulgar, pia, fins el nom de llemosí i la confusió de la llengua catalana amb la d’oc. En el segon article d’aquest apartat parla dels noms «regionals» que ha rebut la llengua, especialment del de valencià; estudi qx conté un interés especia: per raons obvies. 13s ZSpecialment interessant el pròleg de don Enrie de Villena al seu tractat dels dotze treballs d’Hèrcules, del qual esta copiat literalment el prbleg del Tirant.

En el segon capítol tracta alguns dels problemes pendents. El primer article el dedica a la lexicografia: fa un inventari de les obres realitzades, tot comentant-les i fent. ne una anàlisi crítica, després exposa tota la tasca que queda encara

per fer dins d’aquest camp, on si bé comptem amb uns materials importants, també són moltes les necessitats que encara tenim. El sc-gon article parla del catala i de l’occità, llengues veïnes, molt relacionades, i fa veure com és d’important Ilur estudi recíproc per esbrinar molts dels seus problemes. Al tercer article fa un estudi del sistema vigesimal -manera de comptar prenent com a unitat el número 20- en català i algunes llengües veïnes, article que demostra la interdependencia catalano-occitana de que ha parlat en l’article precedent.

El tercer apartat està dedicat a la crítica textual. En aquesta part es barreja la crítica pura ment textual amb el comentari d’alguns aspectes lingüístics concrets d’algunes de les obres mes imoprtants del catala medieval. En el primer article tracta del mot anedó de la Crònica de Ramon Muntaner, i en fa un estudi històric, tot comparar-n les diverses transcripcions existents.

El segon article tracta del Viatge al Purgatori de Sant Patrici, ascrit per Ramon Perellós, i estudia els problemes cronològics i de fonts que planteja l’existència de dos textos, un de llenguadocía i un altre de catala.

Després de fer una expositió de l’estat de la qüesti6, Colon esbossa la seua postura. En el tercer article estudia un passatge del Llibre de Fortuna e Prudència de Bernat Metge (versos 68-77) i fa veu-

168

re com una reinterpretacib d’alguns dels mots dels passatges poden fer canviar la significació d’aquest. El quart article tracta del mot refrany en algunes poesies en catala aprovencalat i, davant les versions donades pels diversos editors -Montoiiu, Pagès i Riquer-, en proposa una d’alternativa per arribar a una major comprensió dels textos. En els articles cinqué i sisé fa un estudi de les condicions que s’han d’acomplir per a una bona edició del Llibre del consolat de mar, i dóna un fragment com a mostra d’edició.

També hi fa un estudi sobre el còmit en el mateix llibre. En el capítol seté parla d’un aspecte estilístic de la traducció catalana medieval del Decameron, concretament la construcció que consisteix en l’ús doble d’rm mateix verb catala, allà on l’original solament presenta un verb. Després de donar un bon seguit d’exemples, intenta analitzar les causes i donar-hi una explicació. En l’article vuité intenta d’aclarir un passatge del Jeu de la feuilté (original francés del segle XIII) amb l’ajut d’unes dades catalanes. En el darrer article d’aquest capítol parla de l’orde de la Garrotera que apareix en el Tirant i en el Trihunfo de les dones de J. Roís de Corella, buscant la relatió entre ambdós i intenta d’averiguar les fonts, basar&se també en altres documents.

El quart capítol -primer del volum II- est8

CESPIL dedicat a les Notes Lexicals. En aquest apartat tracta els següents mots i expressions: 1) Sempre, en relació amb el provencal antic desé; 2) L’expressió llevar de carrera; 3) el llatí escolàstic synderesis, catala senderi; 4) L’expressió anar a tresntly-ta; 5) el català antic conglap ‘calamarsa’; i 6) el francés vignette, catala vinyeta.

El capítol cinqué el dedica a l’onomàstica. El primer article -el mes extens- parla del nom de fonts del poeta Ausiãs March. Després de fer una exposició exhaustiva de I’estat de la qüestió i de les opinions dels distints estudiosos que s’han ocupat del tema, fa palesa la seua postura (Ausiàs), en favor de la qual fa una densa argumentació. El segon article el dedica al topònim Garamoixdn.

El darrer capítol esta dedicat a la morfosintaxi.

Els dos articles estan dedicats als problemes que planteja el perfet perifràstic català avado + infinitiw El primer fa un estudi de l’evolució de l’esmentada construcció en català. El segon fa un estudi comparatiu de la mateixa construcció en català, francés i provencal.

En resum, el Ilibre de Colon es una aportació important a l’estudi de la llengua catalana -especialment pel que fa a l’estudi de la historia inter-. El llibre es amé de Kgir, sobretot per la gran quantitat de textos que conté, ja que, com hem dit al principi, Ger-

mà Colon reforca cada afirmació amb nombroses proves documentals, la qual cosa justifica plenament el títol de I’obra.

Jeremies Barberà

Clementina

Martí

RODENAS

:

Banca i industrialització.

El cas valencià 1840-1880.

Valencia: Eliseu Climent, editor (collecció Biblioteca d’Estudis i Investigacions de Tres i Quatre, núm. l), 1978.

En la pagina 13 del llibre hi ha -una nota de l’editor en que explica les intencions de la nova collecció de llibres titulada *Biblioteca d’Estudis i Investigacions» -i aquest llibre de la Ródenas n’és el primer númerode la següent manera: «En la ‘Biblioteca’ apareixeran una serie de treballs extensos i rigorosos sobre la historia. Peconomia, l’árt, la geógralia, la historia literaria i cultural del País Valencia 1.. .l Estem segurs que amb ells s’aconseguirà un miIlor coneixement de la nostra realitat present i passada, en el camí de la nostra recuperació.» NO tenim cap dubte que el llibre que passem a comentar acompleix a bastament aquestes pretensions editorials.

Clementina Ródenas fa un avanc important en l’aclariment del comportament del capital valencia durant el segle XIX. Des dels primers escrits de Fuster i Giralt al respecte, hi ha hagut un cert

169

interés de saber quines han estat les raons de l’endarreriment industrial del nostre país en relació a, per exemple, Euskadi 0 Catalunya.

S’havia assenyalat, de bel1 antuvi, que el drs natge de capitals cap a l’agricultura i cap a l’exterior eren raons mes que suficients per a fer fracassar qualsevol pro& industrialitzador.

Deu anys d’investigació per part d’economistes i historiadors comenten a deixar clar que la qüestió és, si més no, molt més complexa. Ródenas hi posa el seu granet d’arena tot demostrant que fins avancats els anys seixanta no s’hi veu cap desviació de capitals a Yagricultura i que fins la crisi bancaria del 66 no existeix un real saldo creditor valencia en les relacions financeres amb la resta de 1’Estat espanyol. Pel contrari, els diversos intermediaris financers que s’hi creen durant el període d’estudi invertiran bàsicament en l’àmbit del país. Cal, pero, fer palés que l’autora estudia només els casos dels intermediar% financers creats a la ciutat de Valencia. És evident que no ens trobem davant el cas de la banca mixta que a Prússia, i mes tard a Itàlia, impulsa directament la industrialització, arribant-hi a dominar els consells d’administració de les empreses mes importants. Pero es que, a la península, això nomes ho trobem a Euskadi. A Catalunya, l’altre exemple, tampoc la banca no inter-

vingué decisivament en l’impuls d’iniciatives in dustrials. 1 és que s’ha convingut a assenyalar com el model prussià nomes ha estat possible sobre una base industrial preexistent i quan aquesta indústria era pesant.

L’autora fa una detallada incursió en les iniciatives financeres i econòmiques de les caixes d’estalvi, societats de gir i banca, i de les societats de crèdit valencianes, tot trobant-ne ben poques que foren de caire «productiw.

La primera entitat estudiada és la Caixa d’Estalvis de Valencia. Una institució frustrada per la incapacitat de collocar els capitals. La iniciativa havia partit de la Reial Societat Econòmica d’Amies del País, que sorgeix el 1831 i es materialitza el 1842. En ser l’únic establiment de crèdit existent a Valencia, i nomes dedicat a la inversió dels fons als préstecs realitzats pel Mont de Pietat, hagué de mantenir gran part dels dipbsits esterilitzats. Després d’un curtissim boom al voltant de l’exercici del 1846, dos anys mes tard ja entra en estat agònic, de manera que 1’Econòmica cedeix la tutela de la Caixa a la Societat Valenciana de Foment, l’any 1851. Res no canvia, pero, en els criteris de la utilització dels fons. Un decret que obliga a la inversió en Deute Públic d’aquests fons provoca una crisi de conllanca que agreuja encara més la seua situació des de l’any 1853 en que l’esmen-

tat decret entra en vigor.

L’epidèmia del còlera i la crisi política acompanyen aquest declivi de la Caixa. Una dècada després, i sense sortir d’una activitat letàrgica, la caixa acaba en la insolvencia.

A partir del 1867, I’entitat ja nomes s’ocuparia de liquidar operacions vencudes. La Caixa d’EstaE vis inaugurada el 12 de maig de 1878 nasqué de les cendres d’aquella frustrada institució. Així ho fa notar Antoni Rodrfguez de Cepeda, director de l’Econòmica, en l’acte d’inauguració: avalencia C...l instaló 1...1 Caja de Ahorros y Monte de Piedad 1...l Causas de todos conocidas y que sólo conviene recordar para precaverlas en adelante, obligaron a aquel piadoso establecimiento a cerrar sus exhaustas arcas durante algunos anos, hasta que renacido y vivificado nuevamente por el celo de la misma Sociedad EEconbmical E. . .1 vuelve a abrir sus puertas.»

La Caixa a banda, les finances valencianes d’aquest període tenen grans institucions característiques: la Societat Valenciana de Crèdit i Foment, la Societat de Crèdit Valencia i la sucursal del Banc d’Espanya. Acabada la primera guerra carlina, I’economia havia entrat en una fase expansiva.

L’ac ti tud inhibicionista de la Caixa origina aviat un projecte de banc d’emissió el 1845. Fins el 1856 la legalitat no permetrà de sortir-se’n, del monopoli d’emissió del Banc de San Fernando.

170

En conseqüència, la iniciativa valenciana -ja en mans del futur marqués de Campo- crea una societat de gir i banca: la Societat Valenciana de Foment. Una autentica banca mixta que atén particularment els negocis del senyor Campo: Societat d’Aigües Potables de Valencia, la Societat del Ferrocarril d’Almansa-València-Tarragona, la Societat Central Espanyola de Crèdit, béns immobiliaris, etc. Darrere de l’entitat hi ha la vella oligarquia local, formada per comerciants, terratinents, i capital urba. NO dubtarà a pactar amb Madrid, quan hom decideix d’installar la primera sucursal del Banc dEspanya a Valencia. Tenen com a portaveu el periòdic La Opinidn, que esdevindrà aviat Las Provincias, i mantenen un enfrontament sistemàtic amb l’altra iniciativa fila nancera valenciana: Societat de Crèdit Valencia, que representava el grup industrialista i COmercial-liberal prop dels interessos del Crèdit Mo biliari Espanyol. Aquesta segona entitat es crea en 1858, amb I’antecedent de la Societat Valenciana d’Assegurances Marítimes. El 1860 ja havia creat, simptomàticament, una sucursal a Alcoi. El seu principal negoci sera la construcció del port del Grau, afer aconseguit en llarg i contundent enfrontament amb els homes de Campo. El diari que tenia darrere era el Diario Mercantil Valenciano.

Un cert sentiment anti-

LESPILL centralista valencia es conreat pels homes del Crèdit Valencia per raó de la sistemàtica interferencia de Madrid en els afers valencians, particularment en tot allò que fa referencia a les relacions Diputació-Govern Central en la construcció del port. De més a més, és aquest grup qui es veu més afectat per la implantació de la sucursal del Banc d’Espanya, i fou la seua primera intenció crear un banc d’emissió.

De fet, l’ambient amb que és rebuda la sucursal del Banc d’Espanya no pot ser més aspre. El capital valencia s<hi oposarà tot negant-se a subscriure’n accions. L’única ajuda que va rebre fou, insistim, la de Josep Campo.

1 això, malgrat que la sucursal tenía una politica displicent amb la totalitat de les entitats creditícies valencianes (el 1859, la Valenciana es transformava també en una societat de crèdit i, de forma semblant al Crèdit Valencia, posa en circulació obligacions a curt termini, autèntics bitllets de banc). En recurs, la displicencia concretada en la prohibició a les entitats creditícies d’emissió d’aquestes obligacions a curt termini i la indolència en la facilitació de liquidesa fan de la sucursal del Banc d’Espanya una estranya entitat aliena al desenvolupament econòmic valencia. Clementina Ródenas analitza igualment els negocis més importants de totes dues entitats creditícies valencianes. La Valenciana, bàsicament el de la

Societat de Conducció d’Aigües Potables de la ciutat de Valencia, i a partir de les darreries dels quaranta, el ferrocarril, en particular el València-Almansa-Tarragona. El Crèdit Valencia, la construcció del port de Valencia.

El 1864, es van crear dues noves societats de crèdit a Valencia: la Caixa Mercantil Valenciana i el Crèdit Mercantil Valencia. Totes dues com a succedànies de bancs hipotecaris, una mena de bancs que el govern de Madrid no estava disposat a permetre. En qualsevol cas, llur importància era molt minsa respecte a les altres que s’han estudiat.

La crisi del 1866 significa l’ensorrament de la banca autòctona valenciana. Moltes en son les causes. En primer Iloc, cal posar de relleu que la crisi esta bastant generalitzada arreu. Les celebres cues de la Plaza de la Leña palesaven la crisi de fiduciari que hi havia a nivel1 d’Estat. A Valencia cal afegir-hi les dificultats insuperables de la Societat del Ferrocarril, de la Societat Central Espanyola de Crèdit -I’altre gran negoci de Campo-, la congelació de I’activitat del port de Grau. A Valencia, remarca Ródenas, no hi hagué suspensrons de pagaments ni fallides de les societats de crèdit, pero en la dècada dels anys seixanta, anaren desapareixent una a una les societats de crèdit valencianes. Tanma171

teix, el que és important no és el caràcter espectacular o no de Ilur desfeta, sinó els efectes a llarg termini. De fet, després dels ràpids episodis del Banc Peninsular Ultramarí, el Banc Regional Valencia i el Banc Provincial Valencia, ja no es podrà parlar de banca valenciana fins a 1927, amb la compra del Banc de Valencia pel capital local. Per acabarho d’adobar, és justament durant la crisi del 1866 que la sucursal del Banc d’Espanya comenca a drenar capitals cap a Madrid, tenint en comp te l’anguniosa situació financera de 1’Estat.

El Ilibre ‘de Clementina Ródenas és, dones, de lectura obligada per a tots aquells encuriosits per la polèmica sobre la no industrialització del País Valencia, i esdevé, evidentment, una important pedra de la paret de la historiografia contemporània valenciana. Darrere del Ilibre hi ha una bona pila de mesos de treball -la tesi doctoral de l’autorai un mètode senzill d’exposició que en fa atractiva la lectura. Tot, pero, enmig d’una gratificant oxigenació teòrica del paper dels intermediaris financers en els processos de desenvolupament econòmic a l’Europa del moment.

Vicent Soler

IIESPILL Ricard BLASCO: Poesia política valenciana. De la Monarquia absoluta a la Segona República (18021938), Valencia: E. Climent editor, 1979.

L’interés de Ricard Blasco pel nostre passat, i en especial per tot el que fa referencia als segles XIX i XX, és de tots conegut i la seua obra pacient i constant de recuperació històrica ha anat plasmant-se en nombrosos treballs i articles, des de les seues imprescindibles collaboracions a la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana als seus més recents estudis publicats a CAvenc o en aquesta mateixa revista, 0 la seua senzilla i encertada visir5 de la Història del País Valencih acabada de publicar per Almudín.

El llibre que ara tenim a les mans, Poesia política valenciana, és una mostra eminent d’aquesta dedicació, una aportacid basica per al coneixement del nostre passat, tant des del punt de vista històric com literari i f.ilològic. Es tracta, pensem -en la línia de l’antologia de J. RodríguezPuértolas i Lluís Alpera, Poesia i societat a l’Edat Mitjanaduna primera entrega que aviat sera completada (i així ens ho indica l’autor en el pròleg) amb un volum de les poesies polítiques produïdes en el llarg període que va de les Germanies a l’esfóndrament de l’Antic Règim i un altre que recollirà les abundoses

composicions patriòtiques valencianes d’encà la Renaixenca. Amb tota aquesta tasca tindrem una visió completa de la poesia popular i política al País Valencia. De moment comptem ja amb aquesta antologia que s’estén des de l’any 1802 al 1938. Com diu Ricard Blasco, aquestes dates representen el pas de l’anonimat d’un poble al seu protagonisme; el procés de desvetlament i presa de consciencia del poble valencia en el cami del seu alliberament.

Cent trenta-sis anys quallats d’esdeveniments polítics de tota mena, a favor o en contra del progrés, amb l’esperanca d’un futur millor o amb la por de qui vol eternitzar el passat, i sempre, reaccionant a les diverses opcions socials i polítiques, la veu del poble o, si mes no, la d’aquells que en determinats moments històrics volen erigir-se en portaveus del poble. Poesia popular? No es ara el moment d’escatir el que aquesta expressió significa; poesia escrita pel poble, des del poble o per al poble; poesia dirigida al consum diari i multitudinari en periòdics, setmanaris o fulls solts; poesia ignorada, per regla general, pels manuals i les histories de la literatura. De fet, una bona part dels poemes ara recollits s6n anònims 0 escrits per escriptors del poble o amb decidida voluntat d’inserir-s’hi o amb la pretensió de manipular-lo, que de tot hi ha. 1 tots ells escrits en la nostra llengua, I’única

172

que realmente podia arribar a la majoria dels valencians, amb els vulgarismes i barbarismes propis de l’epoca i de les circumstàncies.

Com és logic en tota antologia, hi ha omissions, degudes en mes d’un cas a l’excessiva extensió d’algunes peces susceptibles d’ésser antologades o a les mateixes dificultats en la recerca dels materials. Així, el gros del recull esta conformat per poesies publicades al cap i casal, mentre que la representació d’altres zones del País, si n’exceptuem Gandia, Elx i Alacant, resta molt disminuida. Tot i això, és un gran encert de l’antòleg el fet de recollir tota mena de poesia política, conservadora i liberal, de dreta i esquerra, i sobretot el fet d’omplir pràcticament tots els principals períodes històrics des de principis del segle XIX a la Segona República.

Aquest procés de presa de consciencia del poble, del qual ens parla R. Blasco, i que es palesa mes i més al llarg del recull, s’inicia amb tres poe mes anònims sobre la visita a Valencia del rei Carles IV i la seua família. Poesies oficialistes i de lloanca, escrites amb tota seguretat per lletraferits, sobretot la primera, un sonet en monosillabs, ens fan retrocedir als temps de 1’Antic Regim, al vassallatge, a la submissió: «Fa la gent amb gran gust Ctot lo que deu per son Rei, lo més alt Cde tot lo m6n...*

És una època en vies d’extinció i no es el poble submís i ensopit el qui parla. El poble desperta a la veu pública i a la política, forcat potser per les circumstàncies, uns pocs anys després amb la invasió napoleònica i és llavors quan es multipliquen els plecs polítics i patriòtics contra els francesos. La majoria d’ells anònims, alguns dautor conegut, com la «dècima» ací recollida de Ma,nuel Civera «el Fideuern.

Aquest mateix autor i un altre colloquier, Vicent Clèrigues «el Boloniou, omplin amb els seus colloquis el trienni constitucional. Ricard Blasco assenyala la importancia d’aquests autors en la creació d’un corrent d’opinió favorable a les idees liberals i el paper de precursos del periodisme valencia, continuat i desenvolupat després per Josep Maria Bonilla des de les pagines d’E1 Mole. L’èxit dels colloquis «entre Saro Perrengue i el Doctor Cudol», de Manuel Civera, és confirmat per llurs repetides reimpressions i potser més encara pel fet que la reacció absolutista se n’aprofite dels populars personatges per a tractar de desacreditar els liberals. És el cas de la «Conversació tercera dècima» entre Saro Perrengue i el Doctor Cudol, atribtüda a fra Lluís Navarro.

Josep Maria Bonilla és l’autor mes àmpliament representat en tota l’antologia, tant pel nombre de poesies recollides com per l’extensió en el temps de la seua obra. Efecti-

vament, al llarg dels trenta anys i escaig que van de la Regencia de Maria Cristina a la Revolució del 68, Bonilla es dedica a atacar els carlins, els moderats o els progressistes, a assenyalar amb el dit els culpables de la caòtica situació política i administrativa.

O’Donnell, Narváez, ‘Gonzblez Brabo, sor Patrocinio, Sartorius, etc., sempre procurant la plena informació del poble i defensant posicions inconformistes i políticament avancades. Fundador del primer periòdic en catala, El Mole, autèntic guadiana de la crítica política i la informñció, que sota diversos noms, lluitant contra la censura i les prohibicions, aguanta fins l’any 1870, Bonilla i la seua obra periodística estan demanant un estudi seriós que no cap dubte ens ajudaria a comprendre millor el nostre Vuitcents. Contrastant amb l’actitud sempre crítica de Bonilla, l’antologia ens ofereix per al mateix període dos poemes anònims de caire oficialista: un d’ells, probablement del comte de Ripalda, dedicat a lloar el trist matrimoni de la reina Isabel II amb Francisco de Asís; l’altre és una mostra de l’exaltat patrioterisme tan corrent contra el moro, segons ens conta J. Caro Baroja, al voltant de la guerra hispano-marroquí de 1860.

El període revolucionari de la Gloriosa i la Primera República esta representat per poemes federalistes i contra els carlins, entre ells un frag-

173

ment

de l’obra

Honor

valencià,

teatral de Josep Barreda i Pasqual. De l’època de la Restauració són quatre poemes de crítica política i social de Constantí Llombart. dedicats especialment contra el Marqués de Campo. L’autèntica poesia social en defensa dels treballadors i en contra de la política vigent i de tot el sistema és, com a tot arreu, d’inspiració anarco-comunista. Blasco hi recull set poemes anonims d’El Chornaler, el primer setmanari obrer aparegut al País Valencia en la llengua autòctona, publicat des de desembre de 1883 a juny de 1884.

Són poemes que denuncien la situació de la classe treballadora, tot expressant la necessitat de la revolució: «Obri el ulls, treballador, no estigues tan encantat.

Fixa’t que contínuament ens estan xuplant la sang els burgesos que sols miCren l’ambició seua saciar.. » escriu un obrer alcoià. 1 d’un altre poema titolat «La revolució vindraB és aquesta dècima: «Despatxen-nos dels taCllers als que associats estiCgam; facen que es muiguen de Cfam famílies d’honrats obrers: els anarquistes sincers, que a milers es conten ja, no mai els uarredraràa els «paros» ni les przIsons, inútils persecucions.

La revolució vindrà..

El llarg període comprés entre principis de

segle i la Segona República tan sols recull unes poques poesies, la majoria d’elles carlines.

Així esdeveniments impor tants com l’aparició del valencianisme polític, les conseqiiències de la Setmana Tràgica i les guerres del Marroc, la Primera Guerra Mundial, la crisi de 1917 o la Dictadura no hi són reflectits.

Ultra dificultats pròpies les d’aquest tipus d’antologia o la possible absència d’inspiració popular sobre aques t s esdeveniments, cal assenyalar el propòsit de Ricard Blasco de donar-hi mes espai a la República i la Guerra. Efectivament, a aquest període corresponen els trenta-nou poemes darrers del llibre.

Els vint primers son d’inspiració dretana, publicats majoritàriament a la premsa influïda per la Dreta Regional Valenciana i escrits sobretot per Josep Maria Esteve Victoria.

La resta dels poemes, a favor de la República i del Front Popular, foren publicats a El Obrero, d’Elx, El País Valencià, La República de les Lletres, Nueva Cultura i al Ilibre de Miquel Duran de Valencia, Guerra, victòria, demà. Precisament es clou el recull amb dos poemes d’aquest autor que ens mostren la politització assolida, junt amb les mostres de Pla i Beltran i Josep González Mir, per la poesia culta valenciana.

En la vessant popular destaquen els dos poemes d’Almela i Vives, del Ilibret de falles Els enemics del poble, a l’infern, i les crí-

tiques socials de «Canta ria* publicades al periòdic illicità El Obrero.

Cent dinou poesies en total que ens fan viure de manera gairebé directa les esperances i les contradiccions dels nostres avantpassats, amb l’ajut de les notes explicatòries -un altre gran encert de I’antòlegque mai no tracten de substituir la lectura directa i sense prevencions dels poemes, sinó de situar cada obra en la seua circumstància concreta.

Un Ilibre, en resum, que ens ofereix una meditació o les eines per a una meditació «sobre la nostra gent, les seues idees i la sew parla dins d’un concret període històricn.

Jaume

Pérez

Montaner

Alfons ideologia

Cucó: Sobre la blasquista: un assaig d’aproximació.

Valencia: E. Climent editor, 1979, 112 pags.

Des que les ciutats europees han anat adqui. rint forca social i expan. sió territorial al llarg d’un procés que comprén la desintegració del feudalisme i el naixement del capitalisme, tenen per si mateix unes característiques històriques peculiars.

Produeixen fenòmens propis, inassimi. lables en uns altres en torns; en tot cas exporten com si fos una moda les seues peculiaritats.

Hi ha ciutats per a tots -ja ho diuen els estudiosos

174

de l’urbanisme: industrials camperoles, de descans, religioses, administratives i un llarg etcèterai totes elles creen les seues manifestacions socials, artístiques i po:ítiques d’acord amb el seu món. Segons el paper que juguen en el context d’un país, la seua influencia adquirir& una dimensió nacional, regional 0 comarcal.

Moltes urbs es moren en elles mateixes perquè les seues classes socials no tenen cap poder per tal d’imposar un distintiu, i el seu provincialisme viu a expenses d’importacions de les grans capitals.

No es pot entendre la dinàmica social contemporània de Valencia, capital, sense el blasquisme. Vicent Blasco Ibáñez es inimaginable com a producte polític en un altre entorn; el seu patrimoni ideològic i la seua practica política estan ancorats a la ciutat de Valencia, a L’Horta i poc més. Blasco, per sobre les discutibles connotacions amb el lerrouxisme del Principat, va desencadenar un moviment de major forca i arrelament, no limitant-se històricament, com aquell, a dessignar un comportament polític enfront de les reivindicacions nacionals.

Si hom estudia el fenomen del blasquisme com ho fa Alfons Cucó en Sobre la ideologia blasquista. Un assaig d’aproxirnació es pot comprendre moltes coses del País Valencia actual, perquè encara esta latent en la societat valenciana, forma part del seu patrimoni

.

LESPU cultural que pertany posiblement a una estructura socio-econòmica que va morint-se amb l’empenta de la industrialització i de l’avanc en la integració política del País. És clar que no es manifesta com a partit organitzat, ni tan sols com a forca ideologica cohesionada, sin6 com un tipus de comportament, una actitud de les classes mitjanes, indefinides, de la petita o mitjana burgesia de funcionaris i administratius, sense un passat històric assumit, mancant de bases intellectuals pròpies que facen possible uns criteris de classe, ja que no saben amb exactitud quins són els seus punts de referencia.

L’anàlisi feta per Cucó és clarificadora, i encara que no és definitiva en l’estudi d’un moviment no massa investigat fins ara, constitueix una peca imprescindible per tal de compondre el trencaclosques que fou el blasquisme. En efecte, la seua forca ideologica ens mostra uns angles contradictoris: el verbalisme revolucionari dels primers temps en que la República i l’anticlericalisme es barregen amb la defensa literaria de les reivindicacions obreres amb allusions fins i tot a la revolta armada. Ser blasquista ha quedat així en el record de molts valencians com una mostra de radicalisme màxim on predominaven grans generalitats teòriques en la majoria de les vegades i sense coherencia doctrinal. Producte de la di-

fusió d’idees matrius com república federal, autonomia, llibertat religiosa, progrés moral, creenca en l’avanc científic, etc., tot el qual 6s assimilat sense continguts específics i que a mesura que les conjuntures històriques obliguen a una definició, apareix sense cap mascara una practica clarament dretana que anii-à incrementant-se progressivament fins la II República.

En aquest sentit cal destacar dos capítols. El de les «relacions amb el moviment obrern analitza com el jove Blasco a finals del segle XIX adopta en l’òrgan blasquista, La Bandera Federal, una fraseologia pseudorevolucionària, defensant els drets dels obrers amb la promesa que la República Federal solucionara tots els problemes una vegada haja triomfat, pero sense aclarir de quina forma la conflictivitat social i la futura societat ordenaran les relacions economiques. És per això que resulta comprensible que diferents capes socials s’adscriguessen momentàniament a la idea: un cert tipus de proletariat industrial, petits comerciants, mitjans llauradors, tot un món de difícil definició com és una complexa societat fonamentalment agraria pero amb un nucli comercial com és la ciutat de Valencia, amb un escàs desenvolupament industrial i on una burgesia agraria dedicada als negocis de l’expansió ciutadana no adquireix plantejaments ideològics ni polítics pro-

175

pis. És a dir, una societat escassament culta les classes dirigents de la qual no dediquen cap atenció a la reflexi6 respecte de la realitat en que viuen. Per tant, el difús anarquisme de finals del XIX tindrà indubtablement punts de coincidencia amb el moviment blasquista, els quals aniran desapareixent en estructurar-se l’anarco-sindicalisme en la CNT. Tal com diu Cucó, «El tema mereix, sens dubte, una investigació monogrUica que hauria d’indagar, entre altres coses, les raons de l’abundant presencia d’autors anarquistes a les cases editorials relacionades amb el blasquisme, de comprovar, com ob. serva Max Aub, si a comencament del nostre segle, destacats anarquistes havien passat al blasquisme convertint-se en ula brigada de choque del partido». L’enfrontament amb els socialistes queda tanmateix clar des del principi. Aquests, encara que minoritaris en el panorama polític valencia, varen atacar sense mesura la mutabilitat de les postures polítiques de Blasco, pero no varen aprofundir en l.‘analisi del fenomen, es limitaren a descriure el comportament polític blasquista.

En «L’oligarquia dels grups i el camí vers la dreta» s’estudia la trajectoria del moviment que des del trencament del caciquisme electoral de la Restauració a Valencia -i aquest és el seu aspecte més positiu- va adquirint, a mesura que transcorre el segle XX, la

IIESPILL perspectiva d’un grup clarament de dretes amb I’assentament i l’ampliació de la maquinaria politica gràcies als esforcos d’un personatge forca desconcertant com fou Fèlix Azzati, fil1 d’immigrants italians establerts a Valencia en «una botigueta de reparació de paraigüew. Aquesta no es una actitud inèdita en la historia, i en l’època contemporània hi ha hagut persones i grups que han jugat un paper semblant en un altre context. Ens vénen a la memoria, amb totes les diferencies i el distanciament que es vulga, figures com la del francés Pierre Lava1 el qual, d’un socialisme radical, arriba a col-laborar amb els nazis des del govern Petain. Hi ha una frontera, indefinida moltes vegades, entre actituds d’esquerra i de dretes quan el bagatge ideològic esta sostingut en un verbalisme sense continguts específics, adaptant-se als interessos de les oligarquies dirigents del partit i quan les masses que les mantenen no tenen quasi mai una posició definida en el context de les classes socials.

En aquest sentit, és ne-

cessari remarcar que el blasquisme també donarà fenbmens contradictoris. Si la major part virara cap a la dreta, hi ha exemples, com membres de la familia Azzati, que adoptaran en el temps postures d’esquerra.

Per això I’autonomisme blasquista arriba poc més enllà del regionalisme bien entendido del qual tant s’ha parlat els últims anys. No aporta cap conhguració de la societat valenciana ni, es clar, del País -una altra qüestió és la de la seua aportació literariaque s’artitule en el republicanisme federalista propugnat. Les reivindicacions nacionals es veuen com un producte reaccionari, medieval i clerical, en una perspectiva idèntica a la de l’oligarquia espanyolista de la Restauraci6, perquè per damunt de tot calia sentir-se universal, és a dir, espanyol. 1 Cs des d’aquest punt de vista establert pels de la generació del 98 que s’invalida qualsevol altra forma d’organització de I’Estat espanyol, com podien ser les comunitats autonòmiques.

Per tant el seu federalisme queda sempre emmar-

176

cat dins de la preocupació per mantenir Sespe rit de la llibertat per sobre provincianismes o moviments arqueològics, tal com titllava Azzati el naixent valencianisme polític. Era una forma d’impedir -conscientment o inconscient, aquest es tot un altre problemala presa de consciencia del poble valencia, i en tot cas posaria en marxa l’anticatalanisme com a únic element integrador de la personalitat històrica de la societat en que vivien, cosa que, bé ho sabem, perdura fins els nostres dies.

El treball de Cucó contribueix per tant a desentranyar un dels episodis més peculiars de la nostra historia contemporània, i significa una aportació important per al desmantellament dels comportaments blasquistes que encara amenacen la societat valenciana, amb aquel1 guapismogansterismo que imposava en temps de Blasco la disciplina del partit republica, en un to d’agressivitat vers els contrincants polítics o ideològics.

Xavier Paniagua