L'Espill. Número 5. Primavera 1980

JOAN-PERE

VILADECANS

(Barcelona, 1948) d’encà de la seua primera exposició, feta a Barcelona en 1969, ha participat en nombroses mostres individuals o col’lectives arreu del món. La seua obra, que ha travessat un complex trànsit de depuració en els elements pictiòrics, de simplificació, ha desvetllat l’atenció d’importants crítics i coneixedors de l’art, fins a convertir-lo en un dels pintors més destacats dels Països Catalans d’avui.

Dotat d’una notable sensibilitat poètica, com la seua pintura demostra, Viladecans ha connectat amb les inquietuds i els programes de les noves promocions literàries catalanes i ha collaborat amb diversos poetes joves en l’edició d’obres.

ELISEU

CLIMENT Editor

ISSN 0210 - 587 x Dipòsit legal v. 1.591- 1980 Impremta Nàcher Miracle, 7. València-3

EESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN

FUSTER

Secretari Francesc

Pérez Moragon

Edicions TRES

1 QUATRE

València Disseny Josep Hortolà

SUMAR1 ESTUDIS

1 ASSAIGS

TRADUIR: TRAIR? TRIAR Antoni Seva 9 L’EMPREMTA ROMANA A LA CIUTAT DE VALENCIA Vicenc M. Rosselló i Verger 2.5 PREMSA CLANDESTINA AL PAfS VALENCIA (1962-1977) Francesc Pérez Moragon 55 TEXTOS

LITERARIS

ESTOVALLA AMB ENGRUNES Josep Piera 97

INTERMEDI Rodolf Sirera 113 CRONIQUES

1 NOTES

APROXIMACIO A LA CRIS1 DE LA MEDICINA ACTUAL Joan F. Martínez Navarro 125 IMATGES

CRONICA

D’AMAND BLANQUER Adrià Miró 130

1 ACTES DEL PRIMER COLLOQI JI SOBRE EL PAÍS VALENCIA EN L’EPOCA MODERNA (PAU, 1978-1980) Sebastià García Martínez 137

JOSEP ESPASA,

IN MEMORZAM 143

CRONICA RESSENYES

CULTURAL 148 BIBLIOGRAFIQUES

157

LESPILL

T

RADUIR: TRAIR? TRIAR

AntmiSen

Q

UEDA tan redó l’adagi italià, cute el subscriuen amb semblant fermesa el crític sever i el lletriferit superficial.

«Traduttore, traditorew ha esdevingut un axioma davant el qual el traductor rigorós es creu obligat a justificar-se, i el matusser, a fer el distret. Massa unanimitat perquè la cosa siga tan senzilla. Senzilla, fins i tot, en el que té d’acusació. Posats a carregar les tintes, encara podríem afegir, a la llarga Ilista dels greuges, la impunitat del traductor-traidor, rares vegades denunciada, o denunciada en termes i en publicacions que difícilment arriben al públic lector. Llevat de les obres escrites en llengües acces* Vaig concebre aquest assaig com una digressió lliure i oberta, fruit d’anotacions mes o menys disperses, i no amb la pretensió de sustentar-hi tesis acadèmiques. Per això he prescindit de Yabundant bibliografia sobre teoria de la traducció, que podria ofegar la desitjada espontaneïtat. A voltes, certs llibres fan nosa. He usat els que tenia més a mà i m’ajudaven a apuntalar les meues reflexions.

9

sibles, iqui pot distingir l’or del llautó en una traducció del danès o del rus, i no diguem del xinès i d’altres idiomes exòtics? Comptant que tinguen l’original a mà, podran fer-ho els altres dos o tres especialistes en danès o en rus.

Deixe, amb molt de gust, la paraula a Diderot i a dos personatges seus: Bloculocus, erudit de la cort, i Mangogul, sulta de Banza -òbviament, m’abstinc de traduir-: «[Bloc.]-[. ..] mais je réserve ces phénomènes délicats pour le temps où je donnerai au public ma traduction de Philoxène [. . .] » [ Mang.]-Vous savez dones le grec ? . . . »-Moi, seigneur, point du tout. »-Ne m’avez-vous pas dit que vous traduisiez Philoxène, et qu’il avait écrit en grec? »-Oui, seigneur; mais il n’est pas nécessaire d’entendre une langue pour la traduire, puisque l’on ne traduit que pour des gens qui ne l’entendent point. »-Cela est merveilleux, dit le sultan; seigneur Bloculocus, traduisez donc le grec sans le savoir; je vous donne ma parole que je n’en dirai mot à personne, et je ne vous en honorerai pas moins singulièrement.2 l Traduir a ull -si l’encerte l’endevineno deixa de ser, al capdavall, un bon exercici d’imaginació, si es fa amb gracia. Sens dubte, aquesta mena d’operacions no es planteja sempre amb l’enjogassada i incisiva desimboltura que ens mostra Diderot. Darrere de les traduccions espúries -per ignorancia o per incúria-, sol haver-hi uns interessos gens subtils -i em limite a textos purament literaris, sense entrar en els històrics i documentals, que són figues d’un altre paner-: lotes aquestes operacions que es diuen best-sdíers, aprofitant avinenteses com ara la mort duna patum augusta o una serie televisiva. La gent es menja el que li tiren, i hi ha qui fa l’agost. No acuse: constate.

No menys nefast, i amb una tradició multisecular, és el procediment de les supressions -ud usum Delphinii de les perífrasis tan perifràstiques que, ni abocant-hi tota la imaginació de que el lector és capac, no s’hi podria trobar la més lleugera relació amb l’original. Aquest puritanisme victoria sorprèn, per exemple, en la traducció de l’ApocoZocintosi de Sèneca que R. Graves posa com a apèndix a les seues novelles sobre Claudi.2 La Fundació Bernat Metge té per costum de no pu' DIDEROT, Les bijoux indiscrets, París, Lib. Gén. Fran., 1972, p. 239. z Reproduiré, com a botó de mostra, un curt passatge de l’original sobre la mort de Claudi (IV, 3): «Vltima uox eius haec inter homines audita est, cum maiorem sonitum emisisset illa parte qua facilius loquebatur: ‘Vae me! puto, concacaui me’. quod an fecerit nescio. omnia certe concacauit.» No sé si les perífrasis es deuen al mateix Graves traductor o al traductor del traductor, cosa també possible, perquè resulta difícil d’admetre que Graves no estengués o tra-

10

.

EESPIU blicar la traducció dels passatges «escabrosos» -1’original sí-, omplint els buits amb asteriscos. No cree que això puga obeir a prejudicis morals, perquè tan «indecent» és una obscenitat en llatí o en grec com en català. Jo cree, més aviat, que això és un incentiu més de la casa per a estimular l’aprenentatge directe, a pèl, de les llengües clàssiques. Perquè, induyt per aquest subtil artifici, el prilmer que fa el lector és llancar-se de cap per desxifrar aquests famosos passatges. Totes aquestes manyes d’un puritanisme pansit i coent -signes dels temps-, ja és hora d’anar arraconant-les definitivament.

Els vers humanistes no s’han espantat mai ni de culs ni de vergues ni de figues. Compareu, si us plau, aquestes ranciors amb l’alegre vivacitat, amb la frescor juvenil que traspua la recent traducció del Facetiarum Zibev, de Poggio, probablement excel-lent, feta per F. de B. Mo11.3 Tots hi eixiríem guanyant.

Quan El Pardo era El Pardo i I’Opus vetlava per la nostra salvació eterna, calia acudir, per exemple, a clandestines i infectes traduccions sud-americanes per a llegir qualsevol autor reputat «llibertí»; ni que fos l’arnat i diví Marques.4 No val la pena d’insistirdhi: en tenim frese el record.

Més val aixo que res, sens dubte. Cada cultura dóna de si, en cada moment, el que pot donar. Pero l’afany, la necessitat d’assimilar-se les produccions de les altres cultures és tan urgent que no fóra just filar massa Prim, sempre, a l’hora de jutjar els resultats. Jo no blasmaria el pedestrisme ni les inexactituds del torsimany medieval -mig frarot o escrivent, mig humanistaque treballava sense els comodíssims diccionaris de que ara disposem i que havia de barallar-se ratlla a ratlla amb una llengua rudimentaria i rebeca. El seu intent és tan lloable com el del noucentista professoral: manllevar materials a-les altres cultures per a ajudar a bastir, o a eixamplar, la propia. Aquests empelts són imprescindibles en qualsevol estadi, perquè la cultura o és universal o no és. iQue eren infidels a l’original?

Sens dubte. No per això les seues traduccions deixen de tenir per a nosaltres -que no anem a cercar-hi cap precisió matemàtical’ingenu encant del primitiu. Per altra banda, i en general, compliren el seu objectiu.

Foren eficaces.

Des de principis del Setcents, la literatura francesa comenca a omplir-se de turbants i simitarres, de camells que van a Nínive, de jardins babilònics, de sultans i d’eunucs, de visirs de Bàssora, de palmeres i deserts, de serralls, de genis i mags, de Zadigs, d’usbeks i Baboucs -i de duís malament els versos sibillins amb que encapcala l’obra. Tal com els ha publicats Alianza Editorial són un absurd complet. Siga com siga, qui paga tants de trasbalsos és el lector perplex.

3 POGGIO,G., Llibue de facècies, Palma, Mo11 (Raixa), 1978. ’ Vegeu, com a mostra, el que diu el probablement excellent traductor de H. Miller, Jordi Arbonès, en el pròleg a la seua probablement excellent traducció de D. H. LAWRENCE,L’amant de Lady Chatterley, Barcelona, Proa, 1979.

ll

Mangoguls-.

Aquesta invasió de la Mitja Lluna, de 1’Orient sensual, que colpia la imaginació dels illustrats i que, hàbilment manipulada, esdevenia espill grotesc del món francès contemporani en mans de Voltaires, Montesquieus i Diderots, difícilment podria explicar-se sense la traducció de Les nzil i unu nits feta per Antoine Galland. Tanmateix, no cree que Galland puga ser proposat com a model de traductors rigorosos, segons diuen. De tant en tant, resumeix o talla simplement una descripció massa detallista o omet una escena crua o salta uns versos massa subtils per als seus coneixements d’àrab. Mostra els àrabs als francesos -diu ell mateix«avec toute la circonspection que demandait la délicatesse de notre langue et de notre tempw. Peoner de I’arabisme, traduïa amb elegancia per a I’aristocràcia versallesca. Un h’ome que obrí un món tan suggestiu als illustrats, que contribuí a eixamplar l’horitzó -massa, si no exclusivament, europeudel seu temps, iel Ilancarem a les tenebres exteriors perquè li fallava I’àrab o perquè s’avenia als gustos del seu món?

Així, dones -m’objectaran, potser-, iqueda justificada tota traducció, per barroera o imaginaria que siga? iVa igual una traducció de Carles Riba que la d’un obscur lletraferit o la dún traductor ocasional a tant la pagina ? De cap manera. Més aviat afirmaré tot el contrari.

Pero, abans que res, calia salvar el valor documental de tota traducció, especiallment de les allunyades en el temps, així com apuntar l’àmplia autonomia respecte a l’original que poden adquirir algunes i la gran productivitat que poden arribar a atènyer com a obres en si.

Traducció no és un terme equívoc. Els qui, en la docencia, dediquem una bona part del nostre temps a l’exercici de la traducció sentim parlar sovint els alumnes, i també els autors de manuals, de «traducció literal», «literaria», «poètica», etc. Com si la traducció literal d’un text literari pogués no ser literaria; com si la pretensió poètica dún traductor li donas patent de cors per a fer i desfer. En el fons, els qui sostenen aquestes distincions creuen que l’única traducció autentica és la literal, paraula per paraula, frase per frase, pero que aquesta no passa de ser un exercici pedestre, cantellut i poc intelligible; que, al contrari, qui fa una traducció «literaria» o «poètica» forcosament ha de falsejar el sentit de l’original, sobretot en els passos difícils. Posades així les coses, assetjat per aquest doble perill, el traductor no té més remei que esdevenir traïdor. No negue la part de raó -no gaire àmpliad’aquest punt de vista. Pero trobe aquest fals dilema, a més de simplista, nociu en les seues conseqüències.

Perquè, òbviament, se’n desprèn un corol-lari: com la bona traducció és impossible, com inevitablement hom esdevindrà traïdor, traduïm de qualsevol manera, tant se val.

Hi ha, amb tot, qui addueix, a favor d’aquest punt de vista, pero més elaborat, raons d’un pes indubtable.

Cada llengua és un sistema únic, amb camps semàntics específics, amb estructures sintàctiques no 12

.

IESPILL intercanviables, amb procediments no equiparables de composició de mots, etc. Cada llengua representa una concepció peculiar del món i, dones, és intraduïble.

Aquestes afirmacions solen fer-se girant els ulls en blanc i amb el to de veu reservat a les veritats dogmàtiques. ¿Què voleu que us diga? Dites així, sense distincions ni matisos, fan de mal sentir en boca dels qui tenen una concepció positivista, ja no dic materialista, del món. ¿Com es pot sostenir la «unitat del genere huma» i, alhora, una radical irreductibilitat de les llengües? iCorn es pot tenir una concepció materialista de la historia i una d’idealista del Ilenguatge? Aquestes afirmacions, taxatives, en bloc, són inadmissibles i misticoides.

Cal plantejar el problema en termes racionals. Entre paraules o estructures de llengua i Ilengua pot haver-hi correspondencia total o nulla, amb una amplíssima gamma intermedia de correspondències parcials, parallelismes, similituds, etc. Sense que es puga establir una constant invariable, com si diguésselm: el català té un 1.5 per 100 de propi i exclusiu i un 85 per 100 d’universal -si tingués sentit aplicar l’estadística a aquestes qüestions-.

El grau major o menor de similitud obeirà al parentiu lingüístic, a la semblanca de civilitzacions, de medis geogràfics, d’estructures socials, etc. Jo no veig cap motiu en contra de l’equivalència plena del mot que designa la «terra» en les Ilengües neollatines. La collocació del verb ilatíi de l’alemany subordinat, a final de frase, és sistemàtica i no implica cap violencia en el trasllat a altres llengües. En l’extrem contrari, sempre ensopegarem -per matisos de significació o pel «color» dels motsen la traducció del francès esprit, de l’anglès spleen, com del català seny -per posar exemples tòpics-, etc.; és envejable la lleugeresa del castellà CUYO, comparable a l’eficàcia del nostre cal o prou. Encara són més característiques les frases fetes -incloent-hi la paremiologia-: molt sovint cal establir el parallelisme en altres Ilengües metafòricament; o hi manca per complet o, traduït, perdria forca. Trets tan característics de cada Ilengua, ningú no dubta a usar-los directament: no traduim summum ius, summa iniuria; la mateixa expressió traduttore, traditore, posada en una llengua no romànica, quedaria esbravada.

Els exemples podrien multiplicar-se indefinidament.

En l’ensenyament de cada llengua entra sempre un repertori escolàstic de receptes que resolen mecànicament les dificultats més habituals del tipus ich reise gern, «m’agrada viatjar», i no <cjo viatge amb gust». Des dún altra perspectiva, Miquel Dolc -sens dubte qui més mèrits ha fet, entre els catalans vius, per a ser considerat mestre de traductorsha publicat, fa poc, un concís estudi 5 en que adverteix dels errors en que sol caure el traductor precipitat que es deixa endur per la semblanca ’ «Traducció i interpretació dels íica Catafana, 2 (1979), pp. 103-111.

escriptors

13

Ilatinw,

Tveballs

de Sociolingüís-

visual dels mots, per intuïcions enganyoses, o el traductor capriciós que es creu autoritzat a fer i desfer en formes, grups semàntics i estructures sintàctiques.

Al meu entendre, bona part de les dificultats de traducció desapareix quan s’ha superat aquella concepció grollera de les llengües -la que, sense anar més lluny, veiem tan sovint reflectida a la premsa i no diguem a la radio i a la televisi&segons la qual basta anar substituint un mot per un altre, sense més, com van venint.

Les Ilengües es corresponen globalment -siga dit sense menysestimar les dificultats objectives, que no són poques-, bé de manera directa, bé amb recursos paratlels. Que el traductor no sàpia trobar les correspondències, ja és una altra qüestió. Només un petit nombre de mots o jocs de paraules -anava a dir caíemboursseran irreductibles: si no hi ha cap eixida plausible, si el traductor no sap o no pot sortir-se’n, fara bé d’acudir a la nota a peu de pagina.

Per tant, la distinció escolàstica entre traducció «literal», «literaria», etcètera, esta mancada d’un fonament real. De classes de traducció, només, només n’hi ha una: la traducció fidel. Quan dic fidel, vull dir íntegra. Que atenga tant al contingut com a l’estil; que no reflectesca només «que» diu l’original, sinó també «com» ho diu.

Ja sé que dir això és, gairebé, com no dir res. Si ens haguéssem de limitar al Ilenguatge denotatiu, ja en tindríem prou: un tractat de botar-rica, una gasetilla, no exigeixen gaires requisits. Ara: quan ens remuntem a nivells poètics, quan el Ilenguatge esdevé no solament mitjà, sinó objecte en si, les coses es compliquen.

Perquè traduir un poema prosaicament no és traduir fidelment, íntegrament.

LLes coses es compliquen per fets purament de llengua ? Només en la mesura en que la llengua constitueix la materia primera de la poesia. La dificultat ve de la complexitat inherent al fenomen poètic, que pot plantejar-se des de pressupostos místics o racionals.

Em guardaré molt d’entrar, ara, en l’esbarzerar de la gènesi i de la naturalesa del fenomen poètic. Tots tenim carnes i podem córrer i saltar. Només l’atleta, si s’ha preparat durament, té prou ale per a emprendre un marató o agilitat per a fer giravolts prodigiosos.

El poeta és l’atleta. L’habilitat manipuladora del llenguatge, l’impuls creador de nous signes, el salconduit per a travessar totes les fronteres són condicions indispensables -no interessa ací si són suficientsperquè el poeta puga ser considerat com a tal. Entre el vianant melsut i el corredor alat hi ha una diferencia de grau, d’aptituds i d’entrenament, no un abisme diví. Almenys, a mi, em costaria molt de determinar quan un escrit deixa de ser prosa i comenca a ser poesia. Amb el sol coneixement profund dels mecanismes lingüístics i dels recurso:; de les dues llengües de que es tracte, es pot entrar molt endins -i les darreres pagines de I’estudi de Dolc, on es passa insensiblement de llengua a estil, en són una provadel terreny que solem considerar estrictament poètic. Els límits -lIengua, estil, poesiasón, cal reconèixer-ho, difusos.

14

u?sPlLL Quant a les dificultats estrictament lingüístiques de la traducció d’un poema, cal cercar-les en allò que és més perifèric en la llengua, pero no en la poesia: en els factors fònics. Les paraules no solament signifiquen: també sonen. Poden formar assonàncies, dissonancies, construir ritmes.. . Són música. El bon poeta, a més, lligarà sentit i so. ¿Pot fer-ho el traductor?

Amb enginy i paciencia, sí. Cada llengua compta amb els seus recursos fònics: amb una certa habilitat, es poden trobar mecanismes compensatoris.

No sempre, sens dubte. Es aleshores que el traductor es veurà empes a decantar-se per la «lletra» o per la «música» -a «trair», si voleu, la «lletra» 0 la «música».

Fora d’això, els problemes de traducció són del tot equiparables als problemes d’interpretació.

Píndar, Horaci, Valéry, qui siga, son difícils de traduir, pero no solament pel seu grec, llatí...: també per als grecs, romans . . . eren difícils d’entendre.

En general, es pot dir que, sota una mala traducció, hi ha fonamentalment una mala interpretació.

Arribar al fons d’un poema és ardu: no basta conèixer un sistema lingüístic determina& ni que siga el propi.

En la frontera mateixa de la correcció -lingüística i interpretativacal situar la major part de les traduccions corrents. Em referesc a les traduccions exegètiques, que, si bé no manquen dúna certa utilitat diguem-ne escolar, no poden ser considerades sinó com meres aproximacions al text, i no autentiques traduccions.

Es pretén amb elles -dubte que s’aconseguesca de veritattransmetre el contingut de I’original, pero a costa, sovint, d’entrar a sac en la forma. Tal expressió condensada és dissolta en una perífrasi; tal suggeriment es converteix en una afirmació pelada: tal concepte subtil desapareix sense deixar rastre.. . En els casos més aguts, hi regna la imprecisió capriciosa.

Hi sura, en general, una retòrica de segon ordre i, en tot cas, estranya a l’autor traduït.

En tindrem prou amb un exemple pres de 1’Hercuíes furens de Sèneca (vv. 533 i SS.): «Intrauit Scythiae multiuagas domos et gentes patriis sedibus hospitas, calcauitque freti terga rigentia et mutis tacitum litoribus mare. illic dura carent aequora fluctibus, et qua plena vates carbasa tenderant, intonsis teritur semita Sarmatis. stat pontus, uicibus mobilis annuis, nauem nunc facilis, nunc equitem pati.»

535

540

L’editor-traductor d’una de les colleccions de clàssics més conegudes, León Herrmann6 tradueix així: «Il pénétra dans les tentes des Scythes nomades, chez ces nations 6 L. A.

SÉNEQUE,

Tuagédies,

París,

Les Belles

15

Lettres,

1925-1964.

EESPILL qui sont comme étrangères dans leur propre contrée; il foula la surface glacée des flots, la mer muette aux rives silencieuses. La, l’onde durcie est sans vagues et le lieu où les vaisseaux tendaient leurs voiles gonflées est devenu un sentier creusé par les Sarmates velus. Suivant la saison la mer est alternativement mobile et immobile, propre à porter tantôt des navires et tantôt des cavaliers.» ¿Per que aquestes tentes, ¿Per que atribuir el nomadisme als només suggerides a l’original? escites i no a les seues «cases»? ¿Per que aquest esvaït swfuce que anorrea la metàfora? ¿Per que, sobretot, aquest bunyol de suivant Za saison la mer est altevnativement mobile et immobile’?

Poc té a envejar a Herrmann -a qui segueix sovint amb més fidelitat que al mateix Sènecael nostre Llorenc Riber en la seua traducció castellana: 7 «El entró en las errantes viviendas de la Escita [sic] y de unos pueblos que son peregrinos en su patria; holló el piélago cuajado en hielo y el mar rígido y silente en riberas taciturnas.

Allí no ondea la onda empedernida, y el sitio en donde los bateles tendían las velas llenas es ahora una vereda trillada por los Sármatas vellosos. En aura alternativa el mar es móvil o inmóvil, accesible ora al navío, ora al jinete.» Cal reconèixer, pero, que els bunyols del canonge solen ser més florits. Això de l’aura alternativa i, encara més, això de ondea la onda empedernida té molt de mèrit.’

Cree que no peque d’immodest si preferesc la meua traducció inèdita: «Va endinsar-se en les cases errants d’Escítia, en el poble foraster al terrer dels pares, va trepitjar el Ilom glacat del pèlag i la mar silenciosa de ribes mudes. Allí, les dures aigües no tenen marors, i per on els vaixells desplegaven les veles inflades, petgen llur sendera els sàrmates grenyuts. S’hi detura I’onada o es mou amb els tombs de l’any, ara planera per a la nau, ara per al genet.» També hi trobe alguna cosa que no m’acaba de fer el pes, pero cree haver evitat aquella superficialitat banal, aquella superfluïtat gratuita que, si s’allarguen per tota I’obra, la desvirtuen per complet, i que són filles del mínim esforc dissimulat amb oripells gastats.

Traduir és un ofici dur. Si em permeteu l’exageració -1’exageració és un privilegi dels poetes que bé poden reclamar alguna vegada els ’ L. A. SÉNECA, Tragedias completas, Madrid, Aguilar, 1961. ‘ No professe cap mama particular envers Mn. Riber, pero m’irriten les seues arbtirarietats, de mal gust i massa freqüents.

No cree ser injust amb ell.

Perquè es veja que no parle per parlar, adduiré uns exemples més -i en podria posar moltíssims-: Hercules furens 1186: tacita sic abeant mala («tant de bo que, callant-los, passen aquests mals»); Riber: «Pasen así los males, tan callando» (un homenatge, extemporani, a J. Manrique?).

Troades 503: succede tumulo, nate («entra en la tomba, fil1 meu»); Riber: «Entra en la tumba, dulce manojuelo» (coentor digna duna ursulina).

Troades 267: superbus altius memet tuli («amb sobergueria, jo m’he captingut altivament»); Riber: «soberbio, me encaramé en hombros de mí mismo» (prodigi gimnàstic inaudit).

16

traductors-, llevat de l’argument, iquè fa el poeta que no faca el traductor? La diferència està en I’àmplia llibertat de moviments de l’autor, que es pot permetre les llicències que li abellesquen, que es pot beneficiar de determinades troballes felices. El traductor no: per a ell, tot -encerts, errades, Ilicències, refinaments, barroeriesesdevé llei. La traducció és una art obligatòria.

D’ací es deriva -i passeu-me la digressióla immensa utilitat que reporta l’exercici de la traducció a l’escriptor.

En un país com el nostre, on I’estudi de la llengua es fa a corre-cuita i per compromís, on hom s’acontenta amb quatre regles d’ortografia, un vocabulari bàsic i uns quants tics, on, fins i tot, hi ha qui converteix la manca de recursos propis en antifabrisme estrident i qui confon la imprecisió amb «llenguatge poètic», no hi ha remei més saludable que la pràctica de la traducció. Traduir obliga a passar per la pedra: la traducció és una escola d’escriptors.

Ja sé que no pot qui vol, que, en general, qui es dedica a la traducció ho fa com a gagne-pain transitori.

Un ofici tan ruïnós no dóna per a més. Perquè traduir bé, a més de difícil, és lentíssim.

Ara com ara, s’hi poden dedicar els notaris retira& algun plan@ de la rama borda dels Rotschild i, tot xarrupant dos ditets d’arowzes, algun monjo de Montserrat, que, a més, es guanya així un Iloc distingit al cel, ben a la vora de sant Jeroni. Deixem-ho córrer.

Sens dubte, el nioment més delicat per al bon traductor, aquel1 en què, per un no res, pot encertar-la de ple o errar-la de mig a mig, és el moment previ d’establir l’orientació, el punt de vista, la connexió entre el món i el temps de l’autor i els seus propis. Aixb és especialment difícil quan es tracta d’autors remots, en el temps o en l’espai -quan hi ha una diferència de civilització, en definitiva-.

Nosaltres podem enllacar sense obstacles substancials amb la sensibilitat i amb la concepció del món que pot tenir un novellista francès contemporani, per exemple -faig aquesta afirmació en general, sense pretendre equiparar un Camus a un Céline-.

Amb els japonesos contemporanis.. ., ja és una altra cosa. ¿Amb un poeta xinès del segle v, amb Esquil, amb Cató el Vell.. . ? Fins i tot: ¿gui és més estrany a nosaltres -qui necessita més de traducció, és a dir, d’interpretació-, Ausiàs March o Baudelaire?

Si hem d’interpretar Ausiàs March, hem de fer un salt en el temps; si és Baudelaire, en la Ilengua; si és Esquil, en el temps i en la Ilengua. Esquil, Horaci, Dante, Shakespeare, Montaigne, traduïts, ihan d’esdevenir contemporanis nostres, han de parlar el cata15 en què, més o menys, ens entenem nosaltres? (Ho poden fer? ¿No hauria de ser al revés? ¿La literatura catalana no s’hauria de conformar, per a sempre més, amb la traducció del Decamepon de Sant Cugat, del 1429, pràcticament contemporània de l’original? ¿Hauríem de donar a un Ronsard la llengua d’un Roís de Corella? Només tinc notícia indirecta de tours de forte sembhts: & de IA.& Faraudo, traductor en català «medieval» de Rabelais i retraductor d’Anselm Tur17

ja és dir, ja-.

Sens dubte, aquesta marrada comportaria meda -que unes dificultats suplementàries, fins i tot donant per suposat el domini, per part del traductor, de la llengua del moment històric triat: a les dificultats d’interpretació, caldria afegir-hi les del maneig d’una llengua en un estadi que, per definició, ja no admet retocs ni violencies, perquè esta definitivament fixada; i les de la, més que problemàtica, intellecció per part del lector. Per altra banda, ihauríem de renunciar a traduir autors que no han pogut tenir cap correspondencia amb cap estadi del català? ¿O els n’hauríem d’assignar una, establint una mena de canon? ¿Traduiríem els lírics arcaics grecs a I’estil provenga1 dels trobadors?

Un procediment tan singular, original i refinat com el de Faraudo no és cap disbarat, en principi.

En casos on la correspondencia no fos violenta, si el traductor sabés moure’s hàbilment en la llengua triada i el lector instruït el pogués seguir, si no en resultas un Ilenguatge artifkiós, postís.. . -són moltes les condicions-, fóra potser la manera més exacta de traduir un autor antic. El lector català actual es veuria transportat, com l’italià o el francès, a un món que és altre també en la Ilengua. Plantejat al revés: a un lector dún Bernat Metge, dún Martorell, traduïts, se li escapa tot aquel1 regust, aquel1 encant que sabem apreciar nosaltres en la llengua medieval, i en el m6n que aquesta reflecteix, pel fet mateix de ser-ho. Ara bé, generalitzar aquesta proposta és absurd. Per tant. . .

Per tant tota traducció dún autor antic és un anacronisme: un anacronisme inevitable: i una cosa semblant -un anatopismeocorre amb un autor d’una cultura estranya, encara que siga contemporani.

Com els salts en el temps són atzarosos, el traductor, perillant de caure en el buit, només es salvara si calcula amb exactitud els seus moviments. De la hipòtesi inicial arranquen les virtuts o els vicis de la traducció. Traduir és triar.

M’imagine que tot bon traductor, quan emprèn la seua obra, esta animat per un desig inconscient: el de donar una versió definitiva; no una traducció qualsevol, sinó Za traducció.

Pero, també, el traductor és conscient, alhora, que aquest anhel és inabastable, que la seua obra sera, per forca, provisional.

Ni Galland podia deixar de ser versallesc ni Riba noucentista.

1 no té sentit criticar això com una traïció, perquè qui ho fes incorreria, el1 també, en el mateix pecat que pretén censurar: el de situar-se, illusòriament, fora del temps.

En el pròleg a la segona versió de I’Odissea, Riba es mostra molt escrupolós: tot són esculls; li ve una mena de temor religiós, de por de profanar un text tan venerable. «Arrencada de la seva forma única, exacta, acabada, absoluta, la magna entitat poètica ha estat feta relativa a un altre temperament, a un altre fi, a un altre Iloc, a una altra època, a una altra llengua, a un altre concepte de la mateixa poesia.»

En boca de Riba, poeta i hellenista, aquestes paraules només poden ser interpretades com un oblit -per aquel1 anhel de donar la versió 18

momentani, metòdic, del caràcter equívoc de l’obra litedefinitiva-, Aria. No hi ha obres absolutes. Que les obres literàries perden amb el temps, en traure-les del seu context, ho admet tothom. Jo no cree que es puguen fer afirmacions tan rotundes.

Els xiquets romans es familiaritzaven, ja de cagonets, amb les gestes dels herois homèrics, amb les velleïtats amatòries del pare dels déus i dels homes: hi aprenien les beceroles. ¿Com els podia sorprendre igual que a nosaltres la materia de les Metamorfosis d’ovidi? Probablement, un roma hi captaria ressonàncies, alksions, matisos que a nosaltres ens passen desapercebuts, pero no dubte que també se li escaparien, per massa sabudes o pel que siga, d’altres significacions que potser nosaltres -ni que siga pel pur pas del tempsestem en millors condicions de captar. ¿Que el que nosaltres hi veiem no era el que pretenia Ovidi? ~1 qui sap el que compta exactament que pretenia Ovidi ? No es tracta d’Ovidi: són les seues paraules, sobre les quals el1 va perdre el domini, per a bé o per a mal, en haver escandit el darrer hexàmetre. Només el destinatari directe de la creació, i encara!, pot entendre l’autor de manera inequívoca, fidel, sense ombres ni malentesos.

Els altres ja s’hi esforcen. Per això acuden a l’intermediari: a I’intèrpret, al traductor.

Cada època, cada país, els seus. Perquè cada època llegeix dúna manera particular els antics -que és com dir que cada època té els seus clàssics-.

També les traduccions envelleixen.

E. Valentí va escriure, amb la claredat d’idees i d’expressió que el caracteritzaven, unes pagines esplendides sobre la segona versió de l’O&ssea de Riba.9 Hi recorda «l’aire d’impacient torbació» que prenia Riba en esmentar-li la seua primera, «arcaica», Odissea. Hi fa ressaltar, sobretot, l’enorme esforc de comprensió -diguem-ne, si ho preferiu, intellecció poètica-, la dura prova que s’imposà Riba en voler, nu, sense bagatges, fer-se seu el mite homèric -un esforc que va més enllà dels tombs decisius que havia donat la cultura catalana entre la primera versió, del 1919, del poeta jove, i la del mestre del 1948.

L’erudició i el domini de I’idioma tingueren, sens dubte, un pes important en l’empresa, pero això no fóra res -hauria donat només una versió «correcta»sense aquel1 esforG inicial, sense el rigor en la tris entre els diversos camins que podia haver pres i sense la disciplina que se’n derivava.

Causa meravella de veure com dos insignes poetes contemporanis, Riba i Quasimodo -aquest, només vuit anys més joveadopten, en posar-se a traduir els mateixos autors (Homer, Eurípides), punts de vista tan contraris en qüestions fonamentals, com ara la metrica i l’estil.

Riba ha de traduir en vers -«tota poesia [ . . .1 és en la vew-, en el mateix vers de l’original: «moviment i economia, fórmules i formes i ’ Vmwrf

FIOL, E., Els

Curial, 1973, pp. 83-99.

clàssics

i Ia literatura

catalana

moderna,

Barcelona,

relacions, tot en l’estil homèric és condicionat per l’hexàmetre: tot sur-t del seu ritme i va amb ell i s’evidencia i passa en ell. [. . .l molts dels elements poètics de I’estil, i certament els més característics, apareixeran trossejats i absurds en un vers que no tingui una ponderació i un desplegament similars als de l’hexàmetre».

Quasimodo, en canvi -tot i que usa un hexàmetre particular, Iliure, en les antologies de les Geòugiques i de I’Odisseu-, es mostra contrari a aquest procediment, perquè els poetes de l’antiguitat, «confiats a les aventures de versificació d’hellenistes fins i tot insignes, ens han arribat amb l’exactitud dels nombres, això sí, pero sense el cant»; lo «la mètrica és una mesura convencional» per a l’expressió lírica; convencional i externa: «Imitar la mètrica, i, encara pitjor, el virtuosisme de la rima dóna un plaer geomètric als ~11s: és un fet purament visual»; si a mà ve, prefereix els hendecasíllabs italians, que «són sempre els mòduls amagats que condueixen el discurs dramàtic, epigramàtic o líric».l’ No menys difereixen en la qüestió de l’estil. Quasimodo, quan tradueix, llegeix «amb el propi Ilenguatge, millor dit, amb el propi estil».

1 argumenta: «els poetes grecs amb llur sintaxi i Ilur estil [. . .1 no podien canviar el meu llenguatge.

Es cert, en canvi, el contrari.

Jo he donat el meu llenguatge a Safo, a Alceu [. . .]. Si Tasso hagués traduït els Livici Gveci, hauria reflectit en Safo 1’ ‘estil’ d’dminta o de la GerusaZemme».

Riba, al contrari, insisteix en la necessitat de crear-se un estil, de «córrer a voga i a vela llengua propia enllà, deixant-se dur per la forca del text. Perquè el traductor ha de lliurar-se sense reserves al moviment poètic [ . ..l en funció de la Ilengua a la qual tradueix, pero no sotmetent-se a l’estil que imposi ella, sinó creant en ella un estil. Amb els mots, sempre gastats, ‘de la tribu’, crear un estil; és el que ja fa tot poeta per superar la relativitat amb que la comuna llengua el vol trair».

Fóra un error prendre al peu de la lletra aquestes discrepàncies entre Riba i Quasimodo.

Ben mirat, el que hi ha al fons, en lún i en l’altre, és un afany renovador, que en el segon es tradueix en antiacademicisme, perquè vol deslliurar-se de la tradició classicista italialo Les cites de Riba procedeixen del pròleg a la segona versió de I’Odissea (Barcelona, Alpha, 1953); les de Quasimodo, d’E1 poeta, el polític i altres assaigs, Barcelona, Llibres de Sinera, 1968, pp. 55-56, 62-70, 74-77 -i em do1 haver hagut de valer-me d’una traducció tan poc recomanable. ” Evidentment, aquestes afirmacions de Quasimodo són molt discutibles.

Tan convencional pot resultar un hendecasíllab banal com un hexàmetre banal.

Per altra banda, si l’hendecasíhab consagrat és un instrument apte, no hem de renunciar per això a noves temptatives mètriques, per molt estranyes que puguen semblar. Brahms i Listz van adaptar en «hendecasíRabs» el folklore magiar, pero la música europea ha guanyat molt, en harmonies i en ritmes, amb l’escriptura més fidel, en «hexàmetres», de Béla Bartók i Zoltán Kodály.

La historia de l’hexàmetre és la historia de les seues successives adaptacions.

Qualsevol música pot ser assimilada amb una facilitat admirable: per al nord-americà blanc mitja resulta més familiar Duke Ellington que Mozart.

20

na, amb un llast de servituds a l’estil ja fixat, impersonal, de les traduccions dels clàssics i a la «mètrica imitativa», la qual, una volta aclimatada -anteriors a Quasimodo, hi ha, almenys, dues versions italianes de 1’Eneicía en hexàmetres, per exemple-, només exigeix un cert «ofici» de versificador.

Per aixb vol donar la seua veu als poetes antics, per damunt d’artificis mètrics. Riba, al contrari, mancat d’un «prebost d’Eton», duna tradició classicista immediata, i lliure d’una llengua encotillada, fara una proposta nova -susceptible de ser considerada l’inici duna tradició-, basada en una determinada literalitat -que de fet significa l’eliminació de l’intermediarii en un assaig, ara ja madur, de l’hexàmetre «en una època de crisi per al vers sillàbic regular». Al capdavall, la pretensió de tots dos és la mateixa: arribar directament als antics i trasplantar-los, també directament, a la propia epoca.

Riba i Quasimodo coincideixen a assenyalar la màxima dificultat de la traducció poètica en la necessitat de conjuminar, amb el respecte estricte al contingut, I’estil i els fenomens purament fònics (musicals) del llenguatge.

Aquests darrers són irrenunciables en una poesia per a ser recitada -no llegida-, d’acord amb la tradició.12 1 tornem a una qüestió que només he apuntat més amunt. Un vers d’Homer, de qui siga, és intraduible «si, tenint en compte el so, harmonia o dissonància d’aquest vers, es vol reproduir en una altra llengua, a més de l’ímpetu del mot simple, el mateix ‘temps’ musical i verbal» (Quasimodo).

Per a traduir l’intraduïble, caldrà, en canviar «el pes respectiu de les paraules, veure de no augmentar ni disminuir notablement la massa de les representacions, de no treure-les gaire de llur ordre de metre, d’harmonies imitatives, d’equívocs, totes aquelles tan escollides ressonàncies dels mots, les diamantines síntesis d’imatge [ . ..]B (Riba). Acudiré a un vers famós per a illustrar-ho.

En referir-se a la bonior de les abelles a la bardissa, que invita al son, diu Virgili: l3 «saepe leui somnum suadebit inire susurro». El traductor, a més de valorar cada mot per la seua qualitat i en el context i de donar-ne una equivalencia, com més ajustada millar, en la seua Ilengua, haurà de provar a bastir un hexàmetre -0 un altre tipus de vers-, sense deixar de recollir el zum-zum de les abelles, insinuat en l’original amb la insistencia en les sibilants. Si no ho fa així, el traductor deixarà perdre la sonoritat plena de l’original, el convertir&, en una «opera sense música». 1, encara, a l2 Resulta sorprenent com s’ha salvat la poesia del costum, relativament modern -pero amb precedents molt antics, que es remunten, segons diuen, a sant Ambròs de Mila-, de llegir sense pronunciar. Els poetes segueixen escrivint per a ser recitats, pero rarament ho són -si no és que algú els posa música-.

A tot estirar, el lector va evocant, amb més o menys atenció, els sons que els signes escrits li fan presents. D’aquest fil tan prim pengen prop de tres millenaris de retòrica. ¿Es produirà mai un «gir copernicà»? iEls calligrames, posem per cas, seran l’alternativa? Pero si van ser els alexandrins qui els van inventar! l3 Buc. 1, 5.5.

21

U-

EESPIU

traduir en vers, no són pocs els qui s’hi atreveixen -forcant molt el sentit, i fins i tot convertint-lo en un pàllid i Ilunyà reflex de l’original-.

Perb aixb no ho és tot: cal atendre també a la qualitat dels sons, que no és cap detall secundari. En I’exemple que hem posat: si l’alliteració ja és un recurs conegut en qualsevol llengua, és encara més característic del llatí -sobretot entesa com a repetició del mateix fonema inicial de paraules consecutivesi no es pot passar per alt.

Dit d’una altra manera: la musicalitat d’un vers depèn, per una banda, del nombre (ritme sillbbic, quantitatiu o accentual) i, per una altra, de l’harmonia.

Ja és difícil lligar cada un d’aquests elements amb la fidelitat al sentit: no diguem tots dos. Sovint el traductor es veurà obligat a triar-ne un dels dos -i, en aquest cas, triar-ne un vol dir renunciar a l’altre. El resultat d’atendre especialment al ritme significarà un descoloriment de les harmonies; el d’atendre només a aquestes serà una coixesa en la distribució dels accents o de l’element rítmic que siga. Arribats ací, però no abans, sí que reconec la «traïció» del traductor, inevitable moltes voltes, en la teoria i en la pràctica.

El traductor conscienciós intentar& compensar fins allà on puga, però el que és impossible és impossible.

Hi adduiré dos exemples de signe contrari.

Molt prop del passatge que he comentat més amunt, Sèneca, referint-se a les aigües estagnants dels Inferns, posa aquest magnífic asclepiadeu menor (v. 554): «stat pigro pelagus gurpite languidum».14 Herrmann tradueix, amb contenció: «l’eau stagnante y croupit sur le gouffre noirâtre».

Riber, sense manies: «rígido y muerto aquel mar, está inmóvil y tendido sobre el abismo perezoso». Calia, sobretot, recollir l’abundància de guturals, que no pot ser casual, i, si era possible, l’altra alliteració, tan llatina, de principi de paraula. Després de diverses provatures, vaig arribar a la següent traducció: «s’hi entolla, llangorosa, l’aigua en el gorg peresós». Més tard, vaig canviar d’idea: per una banda, la repetició de fonemes «entolla llangorosa» -amb què pretenia donar un equivalent a l’alliteració inicial pigro pelagusem va parèixer una cacofonia; per altra banda, havia fet trampa en l’al+literació de guturals, perquè gorg sona gouc -i, per tant, de les cinc gg de l’original, només en recollia tres. Canviant «gorg» pel seu quasi-sinònim «gorga» tenia el problema gairebé resolt; pero aleshores m’eixia una rima inoportuna: «llangorosan, «peresosa». Finalment em vaig decantar per aquesta solució: «s’hi detura, llangorosa, l’aigua en la gorga emperesida».

No és una solució perfecta, però sí plausible, des del la meua trapunt de vista harmònic.

Ara bé -i ací volia arribar-, ducció, que ve a tenir, casualment, un ritme més o menys trocaic, dista ‘+ Passe per alt, ací, una qiiestió de crítica textual: uns llegeixen pigro (ccperes&.*) i altres nigro («negre»). Jo he triat la primera lli& -com fa Herrmann en I’edició, però no en la traducció-, perquè m’ha semblat preferible des del punt de vista crític, encara que l’altra m’hauria facilitat moltíssim el problema de traducció que comentem.

22

CESPILL molt de la simetria rítmica perfecta de l’asclepiadeu menor.

Si les traduccions en prosa -que no han de ser, per forca, prosaiquesperden en ritme, les traduccions en vers corren el peri11 d’empobrir-se en els altres aspectes fonics. Virgili, en descriure la tempestat que es desencadena sobre I’estol troià en desfermar Eol els vents, al Ilibre 1 de I’Elzeida, no dubta a fer gala del seu ric arsenal sonor: «Haec ubi dicta, cauom conuersa cuspide montem inpulit in latus: ac uenti uelut agmine facto, qua data porta ruont et terras turbine perflant. [...l et uastos uoluont ad litora fluctus insequitur clamorque uirum stridorque rudentum.»

Comparem la traducció de Llorenc Riber (R), en decasíllabs, Dolc en hexàmetres (Dh) i en prosa (Dp): ls R:

81

86 i les de

«Tals paraules dites, a l’impuls de la punta de son ceptre tomba a un flanc la còncava muntanya: i al punt els vents, com en ramada indòcil, aboquen-se vers on els daren porta, i amb terbolins de pols omplen la terra.

C...l trametent vastes ondes a la riba.

Clams de nauxers i escruiximent Dh:

de cardes.»

«Tal havent dit, refereix amb la llanca el flanc de la serra concava. Els vents, formats en columna, ataquen la porta que se% ha obert i bufen dins un terbolí per la terra.

C...l i fan rodar les ones ingents damunt Amb el cruixit dels cables es mescla Dp:

els ribatges. el desori dels homes.»

«Tot just hagué parlat, ferí pel flanc, capgirant la pica, la muntanya balmada: i els vents, com arrengats en columna, es precipiten per la porta que s’obre i bufen arreu dins un terbolí per les terres. [ . ..] i fan rodar onades enormes cap a les ribes. Es mesclen la cridòria dels homes i l’estridor de les escotes.»

Riber mostra, una vegada més, la manca de rigor (supressions, afegits, perífrasis) a que ens té acostumats; hi ha versos redons -virgilians?-, pero cap reflex de la sonoritat virgiliana.

Dolc és més precís en prosa, pero la gran semblanca de la traducció en vers demostra la ductilitat l5 Respectivament: F. B. Metge,

Barcelona, Ed. Catalana, 1917; Ibid.,

1972.

23

Alpha,

1958;

Ibfd.,

de l’hexàmetre, ja domesticat, en les seues mans. No obstant això, manquen en totes dues els homoeoteleuta del vers 87 i les al&teracions del 82; la del vers 81 apareix només en prosa; terras turbine està recollit en totes dues, pero em sembla més eficac, sonorament, la solució en prosa per al vers 83 -el qual, a més, també hi té ritme dactílici la del 86.

Aquestes dificultats -i, en general, totespoden salvar-se més o menys amb l’ajuda dels mecanismes compensatoris que el traductor pot enginyar: de la riquesa imaginativa, de l’afany, de la traca i de la gracia que hi pose dependrà la qualitat final de la seua obra. L’hàbil maneig d’aquests mecanismes compensatoris constitueix la llibertat del traductor: estreta Ilibertat que es sosté en un equilibri d’elements, en el coneixement de les dues llengües i de l’estil de l’autor, etc., pero que només es justifica per l’enfocament global, per l’enorme esforc de comprensió fet pel traductor en la tria inicial. Si això no és creació, si aixòl no implica originalitat . . . Així, una bona traducció deixa de ser un succedani i arriba a adquirir, amb tota justícia, valor en si, fins i tot independent de I’original: no la menysprea, sinó que l’admira més, qui sap apreciar també els valors de I’original i pot mesurar-ne amb més exactitud les dificultats.

ANTONI SEVA

24

L

I

EMPREMTA ROMANA A LA CIUTAT DE VALi?NCIA

Mcenc; M. Rosselló i Verga

N

0 HI ha cap dubte de la romanitat de Valentia, encara que no fóra per altra raó que el nom triomfalista i d’accentuada nissaga militar que ostenta fa més de dos mil anys. Existeixen, a més a més, uns pocs i concisos textos clàssics -que caldrà comentari unes esquifides troballes arqueològiques en clara convergencia amb ells. Pero en I’ordit urbà amb prou feines s’albira cap tret de planejament i, d’una possible o probable tanca de muralles, ben poc, per no dir no res.

Dos treballs recents (WIEGELS, 1974; ESTEVE, 1978) han tornat a revifar una serie de qüestions que, malgrat que hi havia qui les creien resoltes, romanen lluny d’estar totalment closes.

25

LESPILL EL PROBLEMA

DE LA FUNDAC

EL TEXT DE TITUS LIVI

Un passatge

de la Períoca 55, citat i recitat pels cronistes regnícoles a considerar Valencia com un subproducte de la guerra de Roma amb els lusitans (anys 154-138 a. C.), originada en la fam de terra que els obliga a esdevenir lladres de bestiar: «Iunius Brutus cos. in Hispania is, qui sub Viriatho militauerant, agros et oppidum dedit, quod uocatum est Valentia.»

Un oppidum o indret fortificat, proper a la gola del Túria, a l’altre cap de món del teatre bèllic, acolliria els soldats, més sembla vencuts que vencedors; el fort o població, hom l’anomenà Valentia.

Tot i amb això, no ha faltat la discordia a l’hora de la localització.

Valencia de Alcántara, a l’Extremadura, tingué alguns valedors com H. SIMON (1962) i també foren tretes a collació altres ciutats del mateix nom, pero de menys executòria.

MOMMSEN (1881), en canvi, encapcala els partidaris de Valencia del Túria, seguit per GALSTERER (1971) i GARCIA BELLIDO (1972), citant només autors no valencians.

La controversia és implicada amb la interpretació de su& Viriatho, a primera vista incongruent, si hom no li atorga sentit temporal, i que conduïa fàcilment a una altra Valencia. Nogensmenys, ha quedat eliminada (FLETCHER, 1953; TARRADELL, 1962; WIEGELS, 1974) aquesta comoda solucio; la Vakntia de la Períoca és la del litoral oriental de la península: les altres no remunten enllà duna ascendencia medieval.

Qui, l’any 138 a. C., va promoure la colonització o establiment que hom havia promés als lusitans fou el consol Dècim Iunius Brutus, com a delegat o successor de Quint Servili Cepió. Tant un com l’altre tenien comandament a la Hispania UIterior, pero no a la província Citerior on era el suposat assentament.

Si hom cercava la llunyania -la deportacióa terres remotes de les operacions guerreres, no sembla tan lògic ni assenyat establir soldats, experimentats i només addictes per forca a Roma, en un lloc estratègic, com Valentia, que controlava el país i el camí litorals, i ensems un focus important de subsistències (PEREIRA, 1979). La consideració estratègica no podia escapar al sentit pràctic d’un cònsol i les circumstàncies posteriors la confirmarien en la guerra sertoriana, a la qual la ciutat -0 vilaesdevingué un punt clau, conquistat i perdut per Pompeu. ¿No tindria, seixanta-dos anys abans, el mateix valor?

Tampoc no era coherent del tot malgastar el nom de Valentia per a uns facinerosos vencuts i deportats. Texts i monedes del segle I a. C. són inconcussos quant a la denominació de la ciutat en aquel1 temps i no hi ha el més lleu indici a la península ibèrica de cap altra amb el mateix nom. Cap colonia de peregrins tingué mai un nom tan grandiloqüent; si el 123-122 a. C. s’esdevingué la fundació a Mallorca de (PLA, 1962), ve a ser la base per

26

Palma i Pollentia (STRABO, 3, .5, l), s’acomplí com a Italica -noms tots insignesamb pobladors romans i itàlics (WIEGELS, 1974). El recurs, de menys categoria, al cognom del general victoriós, més corrent en aquestes avinenteses de fundacions peregrines, hauria estat preferible.

Per a WIEGELS és evident que VaZentia fou fundada per a soldats de la guerra de Viriat, «cal suposar que primer com a colonia llatina», per tal com és difícil d’afirmar la seua existencia abans del 138 a. C. El despropòsit històric d’«un exèrcit esdevingut ciutat» (ESTEVE, 1978) s’agreuja amb les connotacions dels vencuts en una rendició sens quarter. La inversemblanca duna quinta columna, per molt desarmada que estigués, assentada en un lloc clau i fort, persisteix i, sens dubte, no pot ésser palliada amb les puerils similituds fonètiques que va invocar qualque vegada N. P. GÓMEZ SERRANO. La incongruencia augmenta si hom admet una colonia des de l’arrancada fundacional; minva -però no desapareixsi el caràcter colonial és posterior i/o acceptem una segona deductio de ciutadans romans el segle I a. C., com féu GALSTEREB (1971) (PEREIRA, 1979).

Els textos parallels ---LO convergents?de Diodor Sícul (33, 1, 4) i Appià (Iber., 75, 320 SS.), procedents d’una línia tradicional (Posidoni) distinta de les fonts analítiques de Livi (ESTEVE, 1978, pp. 138 SS.), esmenten concessions de terres. Diodor diu que «en el tràmit preparatori [del tractat imposat per Cepió] els concedí [a l’host de Viriatl un territori i una ciutat (Xwpav XCCL ~okv) per a assentar-s’hi».

Appià, tot i que es fa un embolic amb Sagunt, Cartagena i el Betis, coincideix en la concessió de terres. Hom no pot deixar de considerar el paraljelisme de les expressions de Diodor i de Livi (agros et oppidum). La identificació d’objectius, cronologia, pobladors i indrets poden encara deixar qualque escletxa a la interpretació i la crítica.

UN NUCLI PREEXISTENT?

Presos en compte els testimonis de Diodor i Appià, els no lusitans queden exclosos de l’atorgament de terres i poblat, pero la seua identificació i localització pot passar per diverses coordenades.

Una problemàtica Tyris, basada quasibé exclusivament en el Periple de Rufus Festus Avienus, i defensada per erudits localistes, fou ja descartada per SCHULTEN (1935 i 1955), corroborat més tard per FLETCHER (1953 i 1962).

Encara que l’absoluta possibilitat d’un nucli indígena preexistent no pot ésser negada, no hi ha cap referencia textual que hi alludesca i tampoc ho suggereix, en principi, l’estil ibèric de poblament.

ESCLAPÉS (1738), amb mala literatura i sense arguments, suposa que Cneu Escipió hauria trobat una ciutat alcada; el prestigiós nom dels Escipions sembla que enlluernà altres erudits i, entre ells, ESTEVE (1978, p. 30) que albira un oppidum bastit per aquells, devers 212 a. C., com a 27

avancada davant del peri11 meridional.

Aquest possible fortí de la segona guerra púnica, quelcom obsolet, seria elegit per a establir-hi els viriatins.

Aquesta superposició de fundacions, encara podria ser substituida per emplacaments diferents o status jurídics sobrevinguts.

VETERANIET VETERES La condició jurídica dels assentats no és especificada als textos cofou d’entrada per als lusitans, compneguts. Si la ciutat -0 llogarettaríem amb una colonia peregrina (TARRADELL, GALSTERER)o amb una colonia llatina (MOMMSEN,KORNEMANN) i, si hi hagués hagut una modificació de status el segle I a. C., hom podria parlar de colonia romana (GALSTERER).Si arranquem duna colonització romana, pot tractar-se d’una colonia ab initio (SCHULTEN)o d’una comunitat peregrina (SALMON),si hom no admet igualment la posterior instauració de la colonia romana abans de l’any 60 a. C. (GARCÍA BELLIDO, 1972). Aquest plantejament de WIEGELSno el comparteix ESTEVE,que rònegament es refereix a una ciuitas foederatu et Ziberu, excloent la colonia pel seu caràcter defensiu.

Una ara i set inscripcions dels segles II i III p. C. (PEREIRA, 1979), com la que hi ha encastada a la facana de la Mare de Déu dels Desemparats (làm. 1), amb l’expressió Vuíentini ueteuani et ueteves o uterque ordo VaZentizorunz, han donat peu a interpretacions per a tots els gustos (FLETCHER,1962, p. 52). Si bé és difícil endevinar en rètols tan tardans cap referencia a la colonització prístina, o siga una deductio de soldats de Viriat (ueteres) i una altra segona de romans excombatents en la guerra de Sertori (ueteuani; WIEGELS, 1974), hom ha cercat altres entroncaments: habitants primitius (ueteres) i llicenciats (ueterani) assentats amb l’erecció colonial devers el 71 a. C. (ESTEVE,1978).

D’aco hom ha passat tot dret a una conjectural refundació (FLETCHER, 1962, p. 86) sobre una ciutat conquistada, i tal vegada destruida, per Pompeu l’any 75. El dualisme de ciutats -a l’espai en lloc del tempscancellaria més dún problema pendent.

Brutohiga ja va temptar GÓMEZSERRANO (1929 a. p. 78) que arriba a situar-la pel barri de Morvedre.

Diverses reflexions historiques i estratègiques suggeriren a WIEGELS de buscar una altra ciutat per als soldats assentats per D. 1. Brutus i fins i tot de dubtar de la fiabilitat de la Períoca 55, com fa PEREIRA. La notícia de Brutohiga prové del camp numismàtic i el més lleu saber etimològic destria clarament que en la seua formació entra el cognom Brutus i la desinencia -&rigu celtibèrica, per tant lusitànica.

Altres indicis d’Esteve de Bizanci i del tipus monetari apunten vers el litoral valencia meridional.

Els viriatins -en aquesta hipòtesi prou etèriaforen establerts enfora de llurs terres d’origen, en una zona sense

28

CESPILL importancia estratègica ni peri11 per a Roma, precisament pel consol Brutus. D’aquesta manera Valentia queda lliure per a colonia de romans i itàlics. Aquests veterans romans i itàlics adoptaren encunyacions familiars de la gens Fabia a la qual pertanyia Brutus, idea que mai no se’ls hauria acudit als lusitans. Valentia i Brutobriga haurien estat ambdues fundades en la mateixa data, 138 a. C., segura per l’assentament dels deportats.

Una confusió de la Períoca o de Livi mateix explicaria la resta (WIEGELS, 1974).

ESTEVE creu que els camps assignats als lusitans -entorn d’una ciutat ètnicament dobleestarien situats entre el migjorn de Valencia i el barranc de Torrent; un agev mensura comprehensus per extremitatem, és a dir, sense subdividir, que es contraposaria als camps centuriats de la Séquia de Monteada, suara estudiats per CANO (1974), els quals pertanyerien als soldats romans Ilicenciats.

LES TROBALLES ROMANES

«Dissortadament les excavacions efectuades al casc ve11 de la ciutat no han estat mai publicades, i a més a més hom ha desaprofitat bones ocasions de conéixer un poc l’aspecte i la urbanística ‘de la ciutat romana, quan hi ha hagut la possibilitat d’excavar una àrea extensa, com ha estat actualment el cas de les obres de reforma de la placa de la Mare de Déu en els anys 1974-1975.» També «es perdé I’ocasió d’excavar l’emplacament de la cúria romana -pel que semblaquan varen bastir el nou Palau de l’Arquebisbe» (LLOBREGAT, 1977). Afegiria jo que encara ara hi ha bones possibilitats de comprovar o refusar hipòtesis a les illetes d’entorn de la placa dels Crespins, on ja fa un pare11 d’anys la majoria d’edificis són enderrocats i els solars són vacants.

Nicolau Primitiu GÓMEZ SERRANO (1929-1932), aprofitant l’establiment de la xàrcia telefònica (1926) i, llavors, del clavegueram (1927-1928), seguí amb millor intenció que èxit les fresses arqueològiques i comprovà amb honradesa i desencís com es desfeia alguna de les seues hipòtesis i com curtejaven les proves fermes de la ciutat romana en una capa arqueològica molt irregular, d’un gruix de pocs centímetres a 6 metres.

La conclusió de l’autor (1932) de no haver assolit més que el nivel1 visigòtic, malgrat els 5 metres d’excavació, pot ésser exagerada si se generalitza, sobretot, als tossals; la migradesa de les troballes el degué induir a la seua desqualificació.

Tampoc no aparegué material ibèric.

Amb relativa freqüència han sorgit restes ceràmiques al subsol de I’àrea compresa entre la Generalitat, la placa de la Reina, 1’Almudí i el carrer de Samaniego. El Servei Municipal d’Excavacions conserva una notable colrlecció de ceràmiques que estan per estudiar. En concret als fonaments de la facana del palau de 1’Arquebisbe al carrer de la Barcella, hom trobà abundosa ceràmica, així com a l’excavació més amplia 29

(600 m”) de la placa de la Mare de Déu, on aparegué un nivel1 imperial a uns -3 m. i el republicà a uns 4 m. (amb ceràmica campaniana); el nivel1 estèril comencava a 4’30 o 4’50 m. (TARRADELL, 1962 a). La ceràmica campaniana a i b de Lamboglia, que ix sobre la capa estèril que recobreix restes esporàdiques del Brome, pertany als anys 150-100 a. C. i presenta un acusat parallelisme amb els estrats profunds de Pollentia, fundada el 123 a. C. (TARRADELL, 1962 b). La sigihta és assignada als segles I-V de la nostra era. Ha estat trobada als voltants del Salvador, carrer de Nàquera, devora trossos d’àmfora al carrer del Salvador, al cantó de 1’Almudí i a les sepultures del mateix carrer. Un fragment de dollium fou extret al Triquet de Cavallers, cantonada de Sant Tomas; tegulae al carrer del Salvador i placa de I’Almoina; un atovó quadrat prop de la Sénia. Tanmateix, bona part d’aquests materials no eren in situ i, endemés, damunt d’un paviment de Iloses de calcari blavenc (GÓMEZ, 1931 a).

Les més antigues lapides localitzades solen ser del segle I o II d. C. (BELTRAN, 1962), pero Ilur cacera i destrucció han passat etapes molt actives. Escolano refereix que Joan de Salaia o Celaia, rector antierasmista de la Universitat, ordena el 1518 que hom fes desaparéixer un lot de «pedres romanes», soterrant-les en els fonaments dels pilars del pont dels Serrans. El posterior episodi de l’arquebisbe Aliaga fent picar i esborrar les lapides de la Seu (1565) només té parallels amb algun iconoclasta del quitrà, molt recent. Els segles següents la cosa canviaria, pero el cabdal perdut pot haver estat considerable.

Els encontorns de la catedral i la quartera han proporcionat prou peces, entre les quals destaquen les lloses epigrafiques del carrer de I’Almudí on una lapida romana trobada el 1807 a set metres de profunditat podria acreditar el nivel1 republicà que sempre hauria de topar-se, segons G~MIZZ SERRANO (1931 a) a més de 4 m. de fons. L’ara de la placa de Sant Llorenc, descolgada el 1851, correspon al segle III i duu la llegenda de Valentini ueterani et ueteres, a més de la sobreinscripció PX mngis (LLOBREGAT, 1977). Potser la troballa recent més monumental siga la desenterrada, a -7 m., de la confluencia placa de la Reina i el carrer del Miquelet (PEREIRA, 1979), allusiva a una catàstrofe o derrota (segle I d. C.).

Monedes tardanes -segle IV- aparegueren en el carrer del Triquet de Cavallers, entre la Generalitat-Cavallers-Ferros de la Ciutat-Batlia i en la cruïlla Serrans-Palomino, la majoria imperials.

Les autòctones, molt primerenques, foren encunyades entre 123 i 75 a. C. i responen a un pur estil roma i a uns magistrats romano-itàlics, no gaire d’acord amb un estrat fundacional lusità (WIEGELS, 1974).

Les arts sumptuàries han deixat molt poc rastre. Al carrer del Governador Vell 5, en les excavacions del refugi antiaeri, aparegué una base de columna a -2’5 m. i una altra a la placa de Cisneros a -1’5 m.

En la creuera Ramón y Cajal-Sant Vicent, extramurs del tot i no gens 30

.

EESPILL lluny de la Roqueta, entre 3’5 i 4 m. de profunditat, fou extret un petit bronze de Zeus siríac (GÓMEZ, 1941). A anàleg habitat extraurbà pertanyeria l’estàtua de magistrat (la «Palletera») trobada al subsòl del Collegi del Patriarca, així com el mosaic «de la Medusa», desenterrat del carrer del Rellotge Vell (TAFCRADELL, 1962 a), el del carrer de Moratín, aparegut el 1942, i l’immediat de la placa de la Pilota, localitzat en 1788 a -1’5 m. (LLOBREGAT, 1974). Aquest darrer és atribuït al segle II d. C. i, com els altres, a una villa periurbana.

El melic de les troballes ha estat el que GÓMEZ SERRANO (1931 a) anomenà «Valencia visigòtica».

Entre el Seminari i l’església del Salvador hom trobà basaments de columna, un capitel1 i Ilosats. En arribar pel carrer del Salvador al del Pes de la Farina, murs de pedrimor-

Fig.

l.-Situació

de València

en re!acló

amb la difluencia En ratllat. la ciutat

del Túria, romana

segons

Gómez

Serrano

i Houston.

ter, fragments d’àmfora i en un nivel1 condicionat per la Séquia de Na Rovella, i una serie de lapides, exhumades el 1770, que contenen l’epitafi dún bisbe desconegut corresponent al segle VI (LLOBREGAT, 1977).

Els fonaments de I’Almudí, considerats romans per qualcú pel seu opus 31

EESPILL incertunz poc típic, han donat trossos de campaniana i de tegula a les immediacions.

En la placa de I’Almoina sorgiren les restes de la basílica del segle VI i hi ha referències del segle XVII sobre les ruines romanes exhumades en construir el temple de la Mare de Déu. Davall l’arc que uneix la seu amb I’església de la Verge dels Desemparats isqué una de les inscripcions de uetevuni et ueteres. G&wz SERRANO (1931 a) arriba a estendre el gran temple cristià «visigòtic» des de la placa de 1’Almoina al carrer dels Trinitaris. Els llosats de pedra blavenca de les Alcubles es repeteixen en diversos indrets: carrer de Nàquera, carrer del Palau, entre el dels Sabaters i la placa de Cisneros, Mur de Santa Anna, carrer de Chapí (vora Sant Esteve), etc. Finalment, la densitat de troballes ateny certa importancia als voltants de la Generalitat, sobretot en l’actual jardí contigu.

En l’estudi de HOUSTON (1949), tot reprenent anteriors idees de SALVAI)(IR (1876) i d’altres erudits, hom presenta un valuós esquema (fig. 1) del possible emplacament del nucli roma en un esperó clarament delimitat per la difluencia o meanper la isohipsa de 15 m. i -a major distanciadre del Túria. La densitat de troballes (dades de J. Llorca i de N. P. Gómez) suggereix a l’esmentat autor una zona nuclear coincident amb el que anomena recinte roma «tradicional», pero amb un altre sector quelcom més lax, si bé important, en la part meridional ‘del clos musulmà cenyit per la diiluència o pròxim a les seues voreres. Les troballes i excavacions posteriors recalquen la categoria de la zona nuclear i fins i tot permeten de fitar-la amb bastant aproximació.

Concretament, en I’excavació del Laboratori d’llrqueologia de la Universitat hom pogué comprovar la ruptura al S del carrer de la Punyaleria i, anys abans, amb ocasió de l’apertura de refugis antiaeris, no se travessaren més que capes estèrils de sediments fluvials en la cruïlla Sant Vicent-Periodista Azzati, Ribalta-Llanterna-Sant Vicent, en el carrer d’En Bany 32-34, en la placa de l’Encarnació, en l’embocadura carrer Alt-Ripalda, en la placa del Carme i en els tres refugis de la Gran Via Germanies-Marqués del Túria (GÓMEZ SERRANO, 1941). Quan els nivells assolits foren més profunds no va augmentar la densitat de les troballes.

Per ventura la conclusió més important és la de la concordanca dels textos allusius a la fundació del 138 a. C. i les ceràmiques que han destacat TARRADELL i WIEGELS. L’EMPLACAMENT

FLUVIAL

La Via Herculea, després Augusta, havia de travessar per forca el riu Túria no gaire lluny de l’emplacament urbà, aleshores actual o futur.

1 el pas convenia fer-lo per I’indret mes fàcil -gual?o menys perillós, sempre comptant amb el domini expedit del cap de pont. No és Forassenyat pensar en un oppidum, determinat per aquesta propia defensa o control.

32

Lh.

I.-Una de les set inscripcions on Cs alludida I’existència de dos EOSSOSo parts de la comunitat de ciutadans, Valentini ueterani et ueteres. Pertany al segle II o ttt p.C. i avui està encastada a la faqata de I’esgkia de la Mare de Dh. (Foto: SIP)

LES DEDUCCIONS DEL RELLEU

No deixa de ser un risc, en ciutats de vella historia, pretenir una reconstrucció precisa del relleu pre-urbà. Els alluvions antròpics poden ultrapassar els 5 o 10 m. i òbviament no tenen per que estar escamla sedimentació antropògena és la més capritxosa, pats uniformement; i les referències a un creixement indiscriminat de 4 m. (ESTEVE, 1978) a tot el solar urbà antic són inadmissibles.

Determinats enrunaments i destruccions poden redundar en terraplenaments -no sempre voluntarisque alteren la fesomia originaria.

Per exemple, la baixada de Sant Francesc (a I’àmbit del ve11 convent d’on eixiria l’actual placa del País Valencia) era un tàlveg que unia la placa dels Caixers amb la de Sant Francesc, i fou reblit d’1’5 o 2 m. d’enderrocs i trossam devers el 1929 (GÓMEZ, 1929 b).

La topografia de principis de segle (ÉSTEVE, 1978; fig. 8) revela quatre o cinc suaus eminències a més de 16 metres sobre el nivel1 del mar, totes dins el cabdell més antic, excepte l’esquena d’ase del carrer de Cavallers. La més alta se centra en la cruïlla Pujada del Toleda-Rellotge Ve11 (gairebé 17 metres en un punt on ha estat postulada una acrbpolis); una segona coincideix amb la placa de Cisneros i les altres són al carrer del Salvador i Historiador Chabàs; el Tossalet -contra el que hom ha ditno es correspon amb un cabec, sinó, a tot estirar, amb un desnivel1 vers els 12 o 13 metres d’altitud.

L’àrea que ultrapassa els 15 metres d’altitud constitueix una especie d’apendix en forma de pera, el peduncle de la qual se solda, mitjancant les places ‘de l’Espart, Sant Jaume i el Tossal, al triangle més massís dels carrers de Quart i Corona i passeig de la Petxina.

ESTEVE (1978, p. 167) ha maldat per restablir les corbes de nivel1 les quals, grosso vlzodo, coincideixen amb les més senzilles de HOUSTON (1949) pero no amb les del mapa militar l/lO.OOO. La vella suggerència d’un emplacament insular, refermat per SALES (1760) i especialment per RODRIGO (1922, pp. 19-21) esdevé més versemblant a causa de les depressions de tirat còncau cap a llevant que envolten el recinte islàmic de la ciutat. Efectivament el jac de 13 metres que segueix el carrer de les Blanqueries -activitat que precisava abundor d’aiguaté el seu melic en el de les Roques, des d’on gira cap al carrer Baix per a interrompre’s al Tossal, punt que supera els 15 metres. Nogensmenys, vers migjorn, reapareix el caixer cap a la Bosseria i la placa del Mercat (12 metres) per a arribar a la clotada de menys d’ll metres al carrer Moratín i placa del País Valencia, i torcer a ENE per Barques-Pintor Sorolla fins a l’antiga Ciutadella. Entre el Parterre, la Glorieta i la placa de Tetuan queda configurada una notable depressió allargada, per sota els 10 metres d’altitud, separada de l’actual caixer del riu per una mota a 12 o 13 metres. L’alludida depressió té -0 teniala seua obertura vers l’est per la placa del Marqués d’Estella.

El Barranc de la 33

EESPILL Ciutadella histkica

(GÓMEZ, 1929 a) o dels Predicadors

que hom

podria

és una boirosa amb l’accident descrit.

relacionar

referència

de laTrinitat

Fig. P.-Reconstrucci6 el posslble meandre,

del relleu preurbA de València, segons dadas d’Esteve. difluhcia o vall, cenyit a la muralla islàmica.

(M = Mercat; distilncia de les corbes de nivell: 1 metre

Hi +

destaca clarament = Catedral).

Equi-

ELS ARGUMENTS LITERARIS

El pascatge de Salrlusti (Hist., 2, 54) ha estat tragat del riu Túria diferent de l’actual, baldament 34

adduït en pro d’un els autors (RODRIGO,

EEPILL NEBOT, GÓMEZ, TARRADELL, ESTEVE) no estiguen d’acord en la interpreet dextrum flumen Turiam quod Vatació: «. . . inter laeua moenium lentiam paruo interuallo praeterfluit. ..» «Entre les muralles a l’esquerra i a la dreta el riu Túria que corre a poca distància per davant València.. . » s’hi desenvolupà una acció de guerra de Pompeu devers l’any 75 a. C. Aquest espai obert, caldria buscar-lo -si es vol prendre a l’esmentat triangle de la Glorieta-Sant el text ad pedem litteraeDomènec-Ciutadella, al Pla del Remei i tot, o a qualsevol indret del posterior espai urbà iskmic cenyit pel meandre i fora de l’oppidum.

Efectivament, segons d’on miràs l’informador de Sallusti, hi hauria un riu «a la dreta», o siga, pel Mercat i la Boatella. La traducció proposada per NEBOT (1902) sembla exigir els dos bracos coexisten& un de dret i el de l’esquerra (GÓMEZ, 1932), cosa que Sablusti no esmenta.

La vigència del meandre o difluència de la Boatella podria ser reforcada amb el manyuclat text del Periple, . ..praestringit amnis Tyris oppidum Tyuin (Avien., 1482), si no fos per la seua discutible veracitat i nebulosa procedència, car és justa la significació del verb utilitzat, «passar fregant», «cenyir».

ESCLAPÉS (1738) mobilitzà el text de la làpida desapareguda de la Porta Sucronensis (HÜBNER, CIL, II, 3747), en el sentit que els romans, judicant perillós el llit envoltant per mor de les revingudes, el desviaren per l’actual curs, després de comprar el terreny, *esto es lo mas verosímil, y querer desmentir esta transmutacion, dexará de ser verdadera averiguacion, y será enmarañada crítica:, (1805: p. 10). Hom no pot deixar d’admetre el caràcter forcat de la lectura, perb la hipbtesi no és rebutjable i hi tornarem.

Resta encara, quant a I’assumpte tractat, un text de la Crònica d’En Jaume 1 (cap. 110): «... e nos fom en la rambla, entre Reyal e la torra [del Temple?] e descavalcam.»

Es referiria, segons ESTEVE (1978), a l’espai final de la difluència i a la rambla, la dels Predicadors, transsumpte de l’antic caixer del riu o de la difluència.

EL TESTIMONI DELS VALLS Tot i que aquesta qiiestió serà tractada al següent capítol, en repassar el possible trajecte de les muralles, cal fer avinent ací que el recorregut dels Valls, esdevinguts després clavegueres cobertes -fenomen analeg a la ciutat de Múrcia (ROSSELL~CANO, 1975)- és un indici molt probable de la difluència, o del meandre del riu Túria, cenyit a la vella ciutat. Un venerable text (LLOP, 1675, p. 265) ens assabenta que: «La Fàbrica del Val1 major de la present Ciutat té son principi des de lo carrer dit del Alfòndech [Alt i Baix, ara], junt al Hospital dit del Rey, fins la muralla nova que està entre el Portal dels Iuheus [placa del Picadero], y el de la mar» i que hi desguassaven escorrenties, séquies mares, la de Na Rovella, etc.

35

El segle XVIII subsistien al val1 de la Boatella o del Mercat «algunas escalerillas de muchos escalones [. ..] à semejanza de las que hay en los pretiles del rio: mayor evidencia nos hacen dos ojos o arcadas de puente de piñonada, que están en la calle de Calabazas, en cuyo suelo tiene corriente un arroyuelo de agua clara y saludable» (ESCLAPÉS, 1738).

Una de les mes enginyoses hipò’tesis de GÓMEZ SERRANO (1931 b) és la reconstrucció en l’Apuv2t XX1 (fig. 3) del pas per la placa de l’Espart, Caldereries i Tossal, d’un aqüeducte elevat que devia travessar el val1 i la Séquia de Na Rovella -subterranis ja en l’edat mitjanai el «brac dret» del riu Túria (Túri, diu ell). La sobreeixida fantasia de l’autor comptava, sens dubte, amb alguns estalons reals en situar el llit fluvial a uns 10 metres per sota el possible aqüeducte que passàs el tàlveg originari.

,J-*

m....

-...

+ocaocluol *. mahomelane ” romOo

Flg. 3.4econstruccl6 ideal del pas del brac drat del Túris a la placa da I’Espart, segons Gómez Serrano (1931 b). A) Nivel1 de I’Bpoca actual; 8) Nivel1 de I’època sarraïna; C) Nivel1 de I’època romana; D) Pont roma; E) Aqüeducte roma; F) Mur sarraí que hi roman: G) Torre sarraïna: H) Vall Vell: 1) Almenara de la s6quia al Vall; J) SBquia de Na Rovella; K) Muralla sarraïna: L) Brac dret del riu Túria

MEANDRFJ,

DIFLUENCIA,

La radical per la placa

ILLA,

PmfNsuLA

afirmació d’Escr&%s que abans dels romans el del Mercat, la basa en els cronistes (BEUTER, DIAGO, BALLESTER) i en evidents vestigis que haurien recolzat cament de meandre, d’altra banda molt suggestiu i sostenible dades actuals. Una paretota antiquíssima descoberta en 1787, cavacions per a obrir el nou carrer del Beat Bono, contigu

36

riu corria ESCOLANO,

un emplaamb les en fer exal Jardí

Fig. 4.-Hipòtesis sobre el curs primitiu del Túria. [A: Hipòtesi de I’illa fluvial. 6: Hipòtesi del meandre.)

En vacos fins, I’Obra de Murs i Valls (amp¡&).

Línia de tratos gruixats: carrers de Quart i Sant Vicent.

En puntejst.

Brees par damunt dels 16 m. 8.n.m. M = Mercat; + = Catedral

EESPILL Botànic, fou considerada com a resta de l’obra de desviació del riu; consistia en una forta i ampla riba que hom tingué per ampit de l’anterior riu, en sentit oblicu al carrer (SALVADOR, 1876, p. 25). Fora d’acò, no hi ha cap document ni testimoni històric sobre l’obertura d’un caixer artificial o tallada entre l’indret del pont de Serrans i el del Real o el de la Passareha, pero’ la regularitat del tracat (sens dubte accentuada per la Fabrica de Murs i Valls del segle XVI) i els parallels amb altres ciutats com Sevilla i Múrcia, ben documentats, reforcen la hipòtesi.

La teoria de la difluencia arrenglera la majoria de partidaris.

Segons RODRIGO (1922, pp. 19 SS.), el riu es bifurcava després de la Petxina, al temps que rebia el barranc d’Endolca (o Aldonca) -des de Paterna i Benimàmet per Marxalenes-, en dos bracos. La divisió -admetpodia ser un poc més avall: o pel solar del Museu,’ convent de Sant Josep i Partidor del Carme, o des de les Blanqueries, Moret-Pare d’orfens, seguint en ambdos casos el carrer baix. Aquest hauria estat el brac major que anava pel repetit trajecte de les Caldereries, Mercat (on les covetes de Sant Joan donen testimoni de l’antic nivell), placa dels Caixers, carrer de les Barques, etc. (fig. 4). Una altra divagació a l’altura del Temple, sembla que deixava enmig Sant Domènec, pero la construcció dúna riba o «malecó» en la rambla dels Predicadors per a evitar que les aigües girassen cap al caixer de la dreta, suposa ja una preponderancia del curs actual.

No repetiré ací els arguments toponímics de les Barques i del barri dels Pescadors, prou coneguts (GÓMEZ, 1932), pero sí que cal recordar que la sedimentació alternada d’arenes i graves, entre sostres d’argila, casa perfectament amb un mecanisme de riuades en el curs difluent -0 meandritzant-.

L’esmentat bra9, segons GÓMEZ SERRANO, ja no passava pel Tossal en temps islàmics perquè, en cas contrari, no hi hauria hagut fretura de Valls; fins i tot en temps romans admet la possibilitat de funcionar només en les revingudes.

HOUSTON (1949) es pronuncia igualment per la difluencia estacional i una evolució d’illa a península.

Hidrologicament la condició insular no sembla gaire estable: recordem el cas d’Alzira, en vies d’estudi per J. MATEU. La configuració peninsular -també manejadaadmet una situació natural o artificial.

GÓMEZ SERRANO, una vegada comprovat el relleu coincident amb un caixer fluvial, defengué una topografia peninsular amb un istme al Tossal, a 9 metres per damunt el llit, molt alterat per la urbanització.

Des del NW, és a dir, del camí de Quart, arribarien dues barrancades difluents, una a SE (Mercat), l’altra vers NE (carrers Baix i de les Roques) que desembocarien al col-lector principal. ’ Abona aquesta idea l’existència del Clot d’En Tous, documentat al segle XVI, indret on bastiren el convent de .Sant Felip i ara tanquen aproximadament els carrers de Guillem de Castro, Lepanto, Quart i la placa de Sant Sebastià.

38

EESPILL La «peninsularitat» artificial recorre al tal1 de la difluencia a l’indret anomenat avui el Tossal, o en altre lloc no concretat.

SALVADOR (1876) recull la tradició erudita d’una desviació romana o posterior del riu pel seu actual llit, pero és RODRIGO (1922) qui, recolzat en un text de SALES * (1760) s’inclina per I’obstrucció artificial del Ilit de la dreta, immediatament després de la fundació romana de Brutus, i. l’eixampla del caixer del N; completa l’argumentació contraposant «rambla» i «riu», com a «llit eventual» (que seria el d’ara) i «meandre», a base de la documentació (RODRIGO, 1922, p. 34).

ESTEVE ha admes inconcussament la construcció d’un «terraplè» a la placa de Sant Jaume, abans del segle XI (?) per a tancar el pas a les riuades, afegint-hi una peregrina explicació del melic o depressió del carrer de les Roques. Malgrat tot, tallar o derivar el riu hauria estat més Iògic a la mateixa difluencia, sense deixar bracos morts. Les suposades ribes o motes no son més que rebliments dels corresponents llits per necessitat de la rasant dels carrers.

LA MURALLA,

UN INTERROGANT

A L’AIRE

Per a posar, d’antuvi, les coses en el seu punt esdevé imprescindible repassar els testimonis monumentals i documentals referents als retintes de la ciutat anteriors al segle XIV, en els quals poden haver-hi interferències i superposicions.

EL CLOS ISLAMIC

La constatació que les muralles expugnades per Jaume 1 no eren anteriors als musulmans no exclou la hipotesi d’un ah-e recinte visigòtic, imperial o republicà, o de qualque coincidencia entre ells. La descripció antiga més completa del clos musulmà que conec és la d’ORTf (1740) arran del cinqué centenari de la Conquista; la seguirem dúna manera compendiosa.

El tram Temple-porta de Serrans persisteix en la muralla d’En Pere el Cerimoniós; d’allí passava per la carnisseria dels Roters (on subsistia el 1738 una torre i pany, cases 2 i 4 del dit carrer, segons CHABAS), travessava el carrer del mateix nom (torrella del forn), discorria per la dreta del carrer de Santa Eulalia i arribava a la torre de 1’Hostal de 1’Angel que encara perdura. El circuït continuava pel Forn Cremat, Sagrari de Santa Creu, illeta frontera al Forn Cremat, portal de Valldigna de muralla musul(una torrella) i carrer de Salines: aquest fragment * uEadem romana tempestate per dextrum Urbis conspectum, trum flumen, ubi modo cernimus mare versus deductum est.»

39

sic jam sinis-

mana ha estat estudiat per Mitjavila i Rieta i es troba representat al plano1 de TOSCA (1704).

Una inflexió, després de travessar el carrer de Cavallers i els Quatre Cantons de la Caldereria, conduïa al portal d’Al&ntera (branca i gorronwu conservada el 1738), deixava de part de dins el carrer de les Danses, travessava la placeta i prosseguia per la paret de la dreta tallant el carrer de Cordellats i la Llotja fins arribar a la Porta Nova. D’allí creuava el carrer Nou (avui Mantes), el del Trenc, i seguia la facana interior de Serrallers o Manyans. Ací possiblement avancaven a l’exterior -entre el carrer de Carabasses i la placa dels Caixers, on fou alcat el primer «gratacels» de Valencia (14 pisos, cantó Maria CristinaSant Vicent)les defenses d’una porta múltiple, potser en recolze de la Boatella (G6wz, 1930 b).

Vers SE el mur eixia al carrer de Sant Vicent pel costat de l’hostal Fondo i a l’altra voravia pel forn de la Boatella (trast de muralla el 1738), deixava a l’esquerra les cases de la placa de la Pilota fins al carrer de Corredores (avui Moratín, torrelles), i atenyia el portalet de Barcelonina; tallava el carrer en angle recte cap a llevant i en corba englobava la placeta sense eixida a l’esquena del collegi de Sant Jordi, per a travessar el carrer dels Transits. Darrere la Casa del Centenar descrivia una corba per les cases del carrer de les Barques (o del Val1 Cobert; torrella), carrer de les Granotes, enfront del de la Morera que travessava, així com I’illa de cases immediata (mur i torres), collegi de Sant Tomas i Universitat.

Passava el carrer de la Nau pel forn, i seguia per les cases de la llargaruda placa o Val1 Cobert de 1’Olivera (aproximadament Comèdies).

Travessava perpendicularment el carrer de la Mar per la placa de la Congregació, deixant de part de dins l’hospital de Pobres Sacerdots (torre) a I’esquerra del Triquet de Cavallers; passava pel Forn del Vidre per a torcer al NW i anar a morir al palau del Temple on precisament hom trobà en 1929 vestigis d’una torre rodona al peu de la facana septentrional.

El trajecte descrit no difereix més que lleugerament del seguit per la majoria d’autors, basats en un croquis d’EscLA@s, autor contemporani d’ORTf. Les barbacanes, si de cas existien en tot o part del retinte, tindrien sis o set metres d’amplària (GÓMEZ, 1929 b).

ELS VALLS

La fantasia germànica de Beuter adscrigué a la ciutat romana de recinte rodonenc, sis clavegueres per les quals hom podia cavalcar; les atribuïa a Escipió, que ni més ni menys també havia construït I’AIbufera.. . Tot i la seua inanitat, la idea va calar fons en els erudits que assajaren de rastrejar en el sistema medieval de Valls o fossats coberts.

40

Aquests Valls devien tenir -habitualment o esporàdicaaigua i, malgrat que llur finalitat originaria fóra defensiva, els varen cobrir tardanament amb volta d’atovó, esdevenint colkctors o clavegueres (cf. els Vaks de Múrcia, ap. ROSSELLÓ-CANO, 1975).

Maians ja s’encarregà de recalcar l’indiscutible origen musulmà de les esmentades clavegueres, negant i tot la romanitat de la que discorria per la desapareguda església de Sant Tomas (Cabillers, Avellanes, Palau) que Beuter i Teixidor l’hi havien considerat perquè tenia a la volta un fragment de lapida amb la inscripció caste2Zum. Precisament l’ús constructiu del fragment demostra el contrari: es el mateix val1 que hom torna a trobar al carrer d’Aparisi Guijarro i que conflueix amb el de la placa de Sant Vicent Ferrer (GÓMEZ, 1929 a i b).

El Val1 Major passava per l’actual carrer de Sant Ferran, seguint el caixer hipotètic del ve11 riu per a introduir-se pel carrer de les Barques o del Val1 Cobert (TOSCA, 1704) recollir el Vallet (Porte11 de Sant Jordi), continuar vers el Val1 Cobert de 1’Olivera (carrer de les Comèdies) i trobar-se amb els valls citats anteriorment.

Es gairebé superflu insistir en el caràcter envoltant d’aquests Valls respecte a la muralla musulmana (fig. 7).

ELS HIPOTkTICS RECINTES PRE-ISLbfICS ESCOLANO (1610, IV, col. 750), encara que sembla referir-se a la muralla musulmana del segle XIII, no li dóna més que 1.000 passes de perímetre al mur primitiu, sense concretar-ne mes. El recinte coincident descrit per ESCLAPÉS (1738), considerat «primera planta de esta Ciudad, ora sea desde sus primeros cimentadores, ora sea desde la reedificacion de Gneyo Scipion» i dotat de set portes, no es més que el clos islàmic que repeteix en el seu trajecte i un poc més en el dibuix la minuciosa descripció d'ORTÍ (1740), escrita el mateix 1738.

El canonge CORTÉS Y LÓPEZ (1842) opinava que la ciutat tingué el seu primer assentament al tossal que es forma des del carrer del Miracle fins a la placa de la Mare de Déu i des de les Plateries fins a la Pujada del Toledà. Sens altre recolzament fa córrer la muralla «des dels Banys de l’Almiral1 al carrer del Baró de Petrés, per la placa de Sant Esteve, carrer de l’Almudí, assolint la Casa Consistorial [Generalitat], al carrer del Rellotge Vell, Portal del Toledà, travessant el carrer de Saragossa al de Cabillers i al del Miracle i acabar als mateixos Banys». Entre la raconada del Rellotge Ve11 i la Pujada del Toledà senyala la presencia d’un are i restes d’una torre que hom ha assignat després a la ciutadella romana.

Vicent SALVADOR I MONSERRAT, Marqués de Crui’lles (1876) repeteix en bona part el circuït anterior (E i N), pero el seu plkiol no s’ajusta al carreratge i, a més a més, incorpora per migjorn l’espai fins al carrer

41

CESPILL

de la Mar enfront de Santa Tecla. Assigna en aquest suposat perímetre fundacional uns 830 metres de mm i una superfície de prop de 16.550 m2, pero aquesta última xifra és probablement una errada d’impremta en comptes de 46.550 m*, com corregeix C. NAVARRO (C. Llombart, 1887, p. 37) sense citar-lo. Aquest autor enumera els carrers que grosso modo s’avenen amb el tracat de CORTÉS i -exceptuada la protuberhncia del S- amb un gràfic anònim que hom troba a 1’Arxiu Municipal sobre un exemplar imprés del plano1 de TOSCA. Un segon recinte «construit per Sertori» hauria arribat, segons NAVARRO, a la Reconquista.

G. Ros (1929) publica un croquis en un modest article on atribueix, segons sembla, a determinats panys de muralla islàmica, una executòria romana, seguint Beuter a través de Martínez Aloy i Chabàs, a la rodalia del portal de Valldigna.

Bs probablement GÓMEZ SERRANO (19291931) qui es va aproximar al problema amb un major bagatge arqueològic, tot i que arribas, potser, a conclusions prematures o prejutjades.

En el recorregut del clavegueram considera moderns -és a dir, inte-

Fig. ã.-Dlversaa (1567). 4) Arxlu

hlpòtosls Municipal.

sobra la muralla romana.

1) Cortks (1842). 2) Salvador 5) Ambit romb segonr G6mez Serrano (1929.32). 6) Esteve extensló màxlma de la ciutat romana, amb el 5

42

(1876).

(1978).

3) Navarro 7) Probable

grats a la muralla d’En Pere el Cerimoniósels murs de pinyonat de la placa del Poeta Llorente i encontorns, mentre donava una referkncia de torre musulmana al carrer del Governador Ve11 (1929 a). Al carrer deis Trinitaris, un poc a 1’E del Seminari, fou descobert un gruixat mur de pedrimorter, amb altres restes pròximes ja esmentades en un altre lloc. Al de Sant LlorenC, una altra paret i torre adjunta, la base de la qual quedava per sota els 5 metres de profunditat.

Cent metres a l’W, al carrer de Nàquera, davant la desapareguda església dels Camils, un mur d’1’30 metres d’amplada podria ser, en paraules de N. Primitiu, un cloïment anterior a I’islàmic, encara que no li vegé continuïtat.

Aquest autor no fa gaire cabal de la suposada torre localitzada a la placa de Manises (cf. SALES, 1746, apud ESTEVE, 1978, pp. 229 SS.) i tampoc dels abundants paretons del carrer de Cavallers, devora la Generalitat, conjunt que aleshores no podia sospitar.

Subaix del Miquelet havien aparegut alguns fragments de sigillata i heZ2enistica al costat de murs no gaire profunds. A la costa del Palau destaca un tros de mur que descarta per la seua escassa fondària, i un altre que emparenta pel seu aparell amb el pre-islàmic del carrer de Nàquera. Fa avinent que no hi ha indicis de Valls romans.

Tot i amb això, ESTEW (1978) ha enllacat arbitràriament troballes i altres indicis, atribuint a GÓMEZ SERRANO un circuit que mai -que jo sàpigano va acotar. Es més, ja el 1929 dubtava i tot de l’existència de muralla romana. «Els murs romans, si han existit, que ho dubtem, deuen tindre llurs fonaments per baix del pis visigòtic del Salvador, es dir, més aval1 dels quatre metres» (G~MFx, 1931 a). «Nosaltres havem tret el convenciment de que la Valencia d’avans dels sarrains, no deuria de tindre muralles després de l’època d’August i aquesta, de prou, no l’havem alcancada, ja que dubtem si haurem aplegat al paviment romà, tot i havent esfondrat tro a mes dels cinc metres en el jussol d’algunes vies.» L’autor acaba amb el seu pintoresc i desigual llenguatge concloent que hi hagué recinte romà abans d’August i que la ciutat, els segles dels bàrbars, no en necessità (GÓMEZ, 1931 b).

En un article de 1977 vaig defensar, amb no massa convicció, un recinte hipotètic fundat gairebé exclusivament en consideracions de geometria o, més ben dit, de carreratge. La seua cursa (fig. 6) pel N era: Samaniego, places de Nules i de Crespins, Salvador i Estret de I’AImudí; el flanc E: placa de Sant Lluís Bertran, Sant Esteve i Avellanes; pel S: Cabillers, Punyaleria, Bany dels Pavesos i en I’W: Cuines i Sant Bartomeu.

Coincidia en quasibé tres quartes parts amb el recinte atribuït per ESTEVE a GÓMEZ SERRANO, i I’existència del qual, als flanes S i W -almenys-, en qualque època medieval i/o antiga és inqüestionable.

ESTEVE (1978) formula també la seua hipòtesi, els fonaments de la qual no són gaire consistents: unes restes de panys de muralla, de romanitat no demostrada ni de molt, tres dubtoses torres circulars (el Temple i Sant Bartomeu), el mur septentrional de I’edifici del Temple,

43

CESPU base de tota una construcció geomètrica d’una meticulositat digna de resultats millors; un no menys hipotètic castellum d’aigües a la Porta Sucvonensis i, simètric amb aquell, un baluard avancat entre Triquet de Cavallers, placa de la Congregació i Governador Vell, que faria el Iímit oriental del recinte de l’oppidum.

La coincidencia del costat SW amb altres delimitacions ressenyades contrasta amb el gratuït tracat del pany septentrional rectilini, de gairebé 500 metres (fig. 5).

Fig. 6.-Tracats sense corregir.

suposats (KK =

dels eixos kardo; DD

/ recinte romans de Valància.

El fons correspon al pl&nol de Tosca = decumanus.

Les Iínies de punts indiquen una altra possibilltat alternativa)

44

CESPU Des del punt de vista estratègic no resultaria convincent deixar fora del recinte una eminència (16 m.) com la ubicada entre el carrer de Serrans i Sant Llorenc, la qual hauria pogut contrarestar la suposada UYX de Rellotge Vell. No cree que els principis de la poliorcètica puguen exigir o justificar davallar fins a milionèssimes de metre als patrons urbanístics i a escorcollar les fraccions duodecimals de Z = 498’8 m. -que naturalment donen molt de joci l’angle c3 = 19” 28’ 16” i tota la seua parentela.

L’allotjament dúna legió pot autoritzar la transposició de castuum a oppidum, però no les subtilitats geomètriques per a resultats tan inconsistents.

Unes muralles tan repensades, no haurien durat més?

Potser no estaria fora de lloc comparar la torre del Temple amb la murciana torre del Caramajul, també angular i enderrocada el segle XVIII (ROSSELLMANO, 1975) i qualque vegada considerada «romana», malgrat el seu caràcter i nom islàmic, però per un altre costat cal recordar que els templers solien bastir llurs pràpies fortificacions.

La poliorcètica vitruviana passà als bizantins i d’ells als àrabs; la barbacana introdueix, per tant, un terme de confusió més, car si és una creació bizantina, és més versemblant que la «muralla» dels Trinitaris siga &-ab que no romana republicana (TORRES BALBAS, Crónica 29, 1964, pp. 475 SS.).

«Mai no s’han trobat restes de muralla[ . . .] fundacional[ . . .l, tampoc hi ha el menor indici de muralla en època imperial malgrat que, sens dubte, a la primera època degué tenir-ne» (TARRADELL, 1962 a). La suposició de SCHULTEN (Sertorio, B, 1949, p. 121), segons la qual València ocupà un quadrat de 600 per 600 metres, no té la menor base arqueoIògica, i els indicis romans advoquen per una extensió prou menor, com hem vist. Tampoc no estava murada la ciutat el segle III d. C., tal volta per l’ombra de Saguntum, molt absorbent fins al segle IV. Un possible recinte defensiu del segle VI ha estat deduyt i referit a València a partir dún text contemporani: @Hic miro maris insolam munimine sepsit...», o siga, «va voltar una illa marítima, d’admirable fortalesa», frase que -fins i tot, admesa la hipòtesi de la difluència del esdevé difícilment aplicable a la ciutat (LLOBREGAT, 1977). ¿Hi riuhavia hagut abans o hi hagué després una destrucció o abandó de les muralles?

Una pregunta, per ara, mala de contestar.

Resta una última -i probableexplicació de les tanques o traces de recinte de la vella ciutat musulmana.

Pot tractar-se de recintes parcials o sectorials interiors dúna medina o alcassaba; més aviat de la darrera.

Els muri ueteres dels documents medievals poden no tenir res de romans i de fet, abans de la muralla de 1356, hom parla de «murs antics i nous». Un petit detall que suggereix la possibilitat dún recinte secundari interior és el nom del carrer «de la Traició» (avui Entenca), localitzat en moltes ciutats emmurallades àrabs d’Espanya, prop d’una poterna o porte11 de les muralles (TORRES, 1971).

45

LESPILL EL RECTANGLE

DE L'ALChSER

La posició de l’alcàsser musulmà no és assumpte resolt, com veurem després, encara que podria coincidir amb un grup d’illetes quadrangular de 115 per 83 metres i orientat de N a S, tancat pels carrers de Navellos, Unió, Salvador i Almudí, placa de Mon i carrer de Corts (o Cors de la Mare de Déu). Cal reconéixer que el costat de Navellos ha estat regularitzat modernament i que, a més a més, vers 1’E hom distingeix un

JO

Fig. 7.-Els succossiur recintes romana tardana o alto-medieval.

n

murals de València.

1) Arsa de la possible fundació romana. 2) Ciutat 3) Muralla àrab del segle XIII. 4) Recinte de 1356. (Carreratge simp!ificat)

46

altre sector urbà geometritzat entre els carrers dels Trinitaris, Temple i Almirall-placa de Sant Esteve-placa de Sant Lluís Bertran-carrer de I’Almudí. El rectangle al-ludit és, fet i fet, I’únic conjunt regular i ortogonal que hom pot destriar al casc més antic de Valencia; la seua prolongació oriental, per contra, presenta trets evidentment islàmics (colzes als carrers, atzucacs, replaces, etc.). Siga el que siga de la seua destinació, el conjunt centrat a la placeta dels Crespins pot haver estat el nucli dúna ciutat quelcom més desplaGada al N del que la majoria d’autors havien conjecturat.

Les troballes romanes imperials de I’alludit sector podrien reforcar l’asserció. Sense menystenir el que de miratge geomètric pot haver-hi en la consideració de les mides, el conjunt podria assimilar-se a un rectangle de 3 per 2 actus i, amb bona voluntat, rastrejar una previa divisió en sis illes de cases, un fenomen anàleg se sospita igualment a la ciutat de Múrcia (ROSSELLÓ-CANO, 1974). ¿Estaria fortificat ab initio el petit reducte? En pla molt hipotètic, diguem que la cita de SaHusti (Hist., 2, 54) -únic text explícit que parla de murallespodria ser aplicat a l’esmentat nucli.

EL CARRERATGE

1 LES VIES

D’ACCÉS

Altres ciutats de prosapia romana més o menyo reconeguda ostenten un tracat de carrers en escaquer o vagament ortogonals, suport dúna trama hipodàmica.

A la nostra Valencia les empremtes són mínimes i cal considerar-les amb la maxima precaució.

EL CARRERATGE Si reculem a la planta urbana de TOSCA (1704), un colp rectificades les seues distorsions més o menys considerables (fig. 8) a base dels moderns plànols taquimètrics, i movent-nos a I’espai del casc antic centrat a l’Almudí, amb un radi de 250 metres, sorgeixen dues meitats quelcom diferenciades.

La del sud, bastant irregular en grossària de les illetes i sense cap orientació predominant als carrers, contrasta amb la meitat septentrional que mostra algunes alineacions WNW-ESE i NNE-SSW més repetides.

La discontinuïtat dels eixos, l’abundor de colzes i placetes, així com de culs-de-sac, té en ambdós casos totes les característiques de la ciutat islàmica. Els trams més llargs o més bons d’enllacar s’ajusten a les direccions esmentades: placa de Manises-BatliaCorts-Almudí-Almirall; placa de Cisneros-Sant Lloren9Unió; ViriatSabaters; Trinitaris, etc., i Mur de Santa Anna-placa de Sant LlorencNavellos; carrer del Salvador; Serrans-Sant Bartomeu, etc.

Tot plegat -junt amb els indicis arqueologicsés ben poc per a deduir conclusions lògiques, encara que hom considere que precisament 47

la Catedral i l’alcàsser musulmà ració del primitiu planejament.

hagin

estat els responsables

de l’alte-

EL KARDO, EL DECUMANUS 1 EL FbRUM

No han mancat autors -i jo, un entre ellsque s’han llancat amb optimisme a la identificació dels eixos de la ciutat romana. Per ventura és una tasca ociosa, atesos els antecedents que fins ara hem vist.

N’hi ha que s’avenen a situar el fòrum a l’encreuament de KK i DD en la Basílica de la Mare de Déu (TARRADELL, 1962 a) o al jardí de la Generalitat (SAN VALERO, 1962). Aquesta posició central es basa en les troballes epigràfiques -no en el text, sinó en la seua relativa abundancia-.

TARRADELL identifica, a més a més, el decuwzanus amb el carrer de Cavallers. Més enllà va SANCHIS GUARNER (1976) en consignar al seu plano1 25 una «estructura hipotètica de la ciutat romana», amb el forum en el temple de la Mare de Déu dels Desemparats, la basilica a la Seu, un kardo Salvador-Miquelet-Saragossa i un decumanus Palau-Cavallers, no precisament rectilinis, tot i que grosserament perpendiculars.

El kardo hauria d’enllacar la Porta Saguntina amb la Sucronensis, cap de les dues no localitzades, i podria anar entre els carrers del Salvador i Navellos, llavors pels del Miquelet i Saragossa i el decumanus pels carrers del Palau i Cavallers (ROSSELLÓ, 1976). Una segona hipòtesi amb la cru~lla fonamental al carrer de la Figuereta (precursor de Navellos) es representa a la figura 6.

Amb un major bagatge documental i tècnic afronta l’afer ESTEVE (1978) pero els seus resultats tampoc no semblen gaire plausibles des del punt que es basen en una construcció ideal que no té gaire esment del carreratge actual i menys encara del de 1704. Les elucubracions tan meticuloses en la qüestió d’angles exactíssimament mesurats donen un únic angle espuri: l’encreuament KK-DD que no és precisament ortogonal.

Els eixos amb prou feines s’ajusten amb algun altre carrer que el del Salvador (KK) i el de Cavallers (DD) i l’autor no es capfica per llur continuïtat, pero sí per enfilar el casteIZum superposat a la Porta Sucronensis i la via de Quart.

LES VIES DE PENETRA&

1 ELS PONTS

Ens és conegut el tracat de la via romana del N al seu pas per la centuriació de la Séquia de Monteada (CANO, 1974), on el kurdo s’identifica amb la carretera de Barcelona que, segles passats, desembocava a la ciutat pel pont de Serrans. Tanmateix, hom no pot eliminar la possibilitat d’un enllac anterior o posterior mitjancant el qual anas a parar, pel tradicional CUYY~Yd’Alboraia, al pont de la Trinitat.

La Viu Augusta,

48

LAM. II.-La

part NE de la ciutat, contigua al riu (hom hi veu el Pont de la Trinitat), engloba les possibles ubicacions de la Valtncia romana. Comproveu-hi els recintes descrits a les figures del text i la presència d’alguns carrers ortogonals, prop de YAlmudí (per damunt l’ombra negra quadrada del centre). (Foto: Escota d’Arquitectura)

EESPILL pel S, siga el que siga de la Porta Stlcro~ensis, podria coincidir amb la vella carretera que discorre per Benetússer, Massanassa i Catarroja, emergint de la ciutat des del carrer de Sant Vicent. Ara, l’arrancada urbana resulta difícil de concretar dins el dèdal de carrerons que precediren l’actual placa de Saragossa-la Reina; tal vegada l’enllac s’establí a través del carrer de Campaners i la seua prolongació cap a la Boatella.

El camí més expedit en el viari actual i del segle XVII era el carrer de Quart, el tracat del qual persisteix exactament a partir del carrer de Cavallers. En canvi, una possible eixida oriental no està gens clara, ja que la porta Bãb Ibn Sajar, a més de ser islàmica, no presenta un tracat ortodox. El laberint de carrerons, que serveix a ESTEVE fins i tot per a localitzar preteses portes romanes, no respon al model urbanístic d’aquests, a tot estirar a les regles poliorcètiques bizantines o millor musulmanes.

Tota aquesta qüestió podria ser enfocada d’una manera diferent partint de la hipòtesi del meandre fluvial sense el Uit de VE, per tal com aleshores el problema del pont es trasllada a la Boatella, és a dir, a la vella placa dels Caixers, avui entreforc Sant Vicent-Maria Cristina i, secundàriament al susdit Tossal per a l’eixida de l’oest. Dels ponts actuals, en la hipòtesi insular o de la difluència, admeses i tot les condicions d’avui, només poden interessar-nos els de la Trinitat (1402) i el de Serrans, refet en 1518 (LLOP, 1675).

L’ALCASSER: UNA POBRA HIPOTESI FINAL

La ubicació de l’alcàsser musulmà s’atribueix a dos punts: uns autors, per exemple Huici, Tarradell, el situen al solar del Palau episcopal, tal volta seguint la Primera Crónica General (ed. Menéndez Pidal, p. 585 b) que collocava la mesquita aljama i l’alcàsser a la mateixa placa. D’altres autors (GÓMEZ, 1930 a) l’ubiquen a les immediacions de 1’Almudí (N i W), posició que, si per una part queda 2 metres més aval1 que la suposada UYX o ciutadella, en canvi ocupa pràcticament el centre del recinte ovoidal.

E’s fonaments localitzats per GÓMEZ SERRANO poden ser assignats a una fortalesa, «alcàsser sarraí» i fins i tot anterior. Alguna base documental contribuiria a recalzar la idea, com és ara la donació a Dona Teresa Gil de Vidaure per part d’En Jaume 1, o els documents cristians que situen l’alcàsser en les cases del Rei Llop (Ibn Mardanis), davant el Palau; endemés alguns detalls biogràfics dels «reis sequiers», esdevinguts prop de la porta d’al-Warrãq = Porta dels Catalans = pont de fusta = de la Trinitat (BARCELÓ, 1977) militen en el mateix sentit.

El quadrilàter suara esmentat, de 115 per 83 metres, és identificable amb l’alcàsser i, com vàrem dir, l’únic reducte urbà mitjanament ortogonal ajustable a possibles eixos hipodàmics, fins i tot connectat amb 49

un La No la

pont de la Trinitat, antic, si bé no sembIa el de major executoria. connexió amb la via de I’W no és difícil, i amb la del S, possible. gosaria identificar-lo amb l’oppidtrm de la Períoca; pero brinde idea als investigadors.

La ciutat de Valencia ha travessat destruccions i períodes de decadencia en que arriba á perdre fins i tot el nom, per a anomenar-se Madînat al-turâb, «ciutat del fang», abans de la conquista catalana.

Sobrevisqué, vegeta o renasqué, tal vegada, sobre la pols i la ruina d’una insignificant ciutat romana enfosquida per la seua veina Sagunt.

Dues o tres destruccions poden haver alterat, no sols l’entramat dels carrers, sino el mateix solar, on a més a més la colossal obra de «Murs i Valls» en la seua actuació secular pogué camuflar importants trets.

El recinte ovoide (fig. 8) d’ll hectàrees té un aire totalment me-

Fig. 8.-Hipòterls sobra al tracat viarl. 1) Clos baix-medieval o islamic anterior.

2) Rectangle centrat a la placa dels Crespins. probablement romh. 3) Altres alineacions quasib6 ortogonals.

(El carreratge bhsic 6s el de Tosca, 1704, rectificat i restituït amb un taquim&tric modern)

50

dieval, encara que pot ésser més antic -si no n’és partque l’isl&mic preconitzat pels cronistes regnícoles (49 hectàrees). Aleshores el conjunt arrumbat més o menys sobre el carrer dels Trinitaris, amb l’«alcàsser», podria ser, o bé un residu de planejament romà, o bé un element assimilable a l’alcassaba o medina islàmica en posició perifèrica comparable al Qasr-al-Qabir de Múrcia. Encara restaria un quadrilàter adjacent per l’oest, el format pels carrers Serrans-Sabaters-Navellos-Sant Jaume-placa de Manises, que, cas d’imposar-se l’entrada pel pont principal i l’eix centuriat del nord, cobraria una major bel-ligerància.

Càbales i elucubracions, o poca cosa més.

VXCENC M. ROSSELL~ I VERGER

BIBLIOGRAFIA BARCEL~

TORRES, M. del Carmen

mica de Valencia».

(1977): «Algunas notas sobre la ciudad isl& a D. José M.” Lacarra. Universidad de Za-

Homenaje

ragoza. Vol. II, pp. 175-186.

VILLAGRASA, Pío (1962) : «Lo que dicen las lápidas y las monedas valencianas en relación con la ciudad y sus orígenes., Dos mil cien atios de Valencia. Val+ncia, Ateneu Mercantil, 164 pp., cf. pp. 175-186.

BELTRÁN

Gabriel M. (1974): «Sobre una posible centuriatio en el regadío de la Acequia de Monteada (Valencia).> Estudios sobre centuriaciones romanas en España. Universidad Autónoma de Madrid, 15.5 pp., cf. pp. 115-127.

CASTELL MAIQUES, Vicente (1970) : «De la Valencia romana. Algunas precisiones geo-históricas.> Bol. Soc. Castellon. Cult., t. 46, pp. 272-296.

CORTÉS ‘Y LÓPEZ, Miguel (1842): UArkeología o antigüedades de Valencia., Bol. enciclopédico de la Soc. Amigos País, 1. València, pp. 285 SS. CANO GARCfA,

ESCLAPÉSDE GUILLÓ, Pasqual (1738): Resumen historial de la fundación y antigüedad de la ciudad de Valencia de los Edetanos ó del Cid. Valencia,

J. Estévan, .1805*. 164 pp. + apéndice a la primera edició).

ESTEVE FORRIOL, José (1978):

Valencia,

València. 301 pp. + 4 encarts FLETCHER, Domingo (1953) : <cLa Soc. Castellon. de Cultura, t.

FLETCHERVALLS, Domingo (1962): lentia romana.» Dos mil cien

de A.S.N. xxi pp. (que no figura fundación

romana.

Universitat

de

+ VI Iàms. f. t.

Tyris

ibérica

y la Valentia

romana.»

Bol.

29, pp. 291-300.

«El problema de la Tyris ibérica y la VaCf. pp. 43-58.

años...

GALSTERER,Harmut (1971): «Untersuchungen zum römischen Städtewesen auf der Iberischen Halbinse1.a Madrider Forschungen, 8, pp. 12 SS. GARCfA BELLIDO, Antonio (1972) : «Valencia, colonia romana., Boletín Real Academia Historia, v. 169, pp. 247 SS.

51

EESPILL SERRANO], Nicolau Primitiu (1929 a) : «D’Arqueología.

Excavacions de Valèn,cia.» Anales del Centro de Cultura Valenciana, II, pp. 75-96; (1929 b): II, pp. 154-169; (1930 a): III, pp. 57-69; (1930 b): III, pp. 205212 + 2 làms. f. t.; (1931 a): IV, pp. 57-72; (1931 b): IV, pp. 137-160; (1932): V, pp. l-28. De tots els articles n’aparegué posteriorment una tirada conjunta.

[GÓMEZ

[GÓMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu] (1941) : Primigenius: «Arqueología de los refugios de Valencia.» Las Provincias. Almanaque para 1941. Valencia.

Cf. pp. 487-491.

GÓMEZ SERRANO, Nicolau Primitiu (1962): «Tyris, Valentia, Brutobria.»

Dos mil cien años. . . Cf. pp. 117-129.

J. M. (1949): «Urban Geography of Valencia. The regional development of a Huerta City.» Institute of British Geographers. Transactions and Papevs, pp. 19-35. London, 1951. Trad. castellana per A. López G6mez ap. Estudios Geográficos, 66 (1957), pp. 151-168.

HOUSTON,

Enrique A. (1974): «Un mosaico valenciano inédito, descrito por el Conde de Lumiares.» Homenaje a Guillermo Guastavino. Madrid, Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos. Cf. pp. 7784 + 2 làms. f. t.

LLOBREGAT, Enrie A. (1977): La primitiva cristiandat valenciana. Valencia, L’Estel. 159 pp.

LLOBREGAT,

(1675): De la institucio govern politich y juridich. . . de les fabriques vella dita de Murs e Valls y Noua dita del Riu.. . de Valencia, per lo Dr. Ioseph Lop. Valencia, Vilagrasa. 524 pp. + índexs sense numerar.

LLOP, Josep

LÓPEZ GÓMEZ, Antonio (1970): «Valencia, Alicante y Denia: gen romano.» Estudios Geográficos, pp. 651-660.

ciudades

de ori-

Carmel] (1887): ‘Constantino Llombart: Valencia antigua y moderna. Guía de forasteros. Valencia, P. Aguilar, 840 pp. + encart.

NEBOT PEIREZ, J. (1902): «Protohistoria valenciana.» Almanaque de «El Liberal,. Valencia. Cf. pp. 65 SS. [NAVARRO,

ORTf MAYOR, José Vicente (1740): Fiestas centenarias con que la... Ciudad de Valencia celebró en el día 9 de Octubre de 1738... su Chuistiana Conquista. Va&ncia, Bordazar, 508 pp.

MENAUT, Gerardo (1979): Inscripciones romanas de Valentia. Valencia, Servicio de Investigación Prehistórica. Serie Trabajos Varios, 64.

97 pp. + un plano1 f. t. + XLVI lamines f. t.

PLA BALLESTER, Enrique (1962) : «Los cronistas de Valencia y la fundación de la ciudad.» Papeles Labor. Arqueol. Valencia, 1, pp. 61-88.

PEREIRA

José (1922): Ensayo sobre topografía preurbana de VaTip. Rev. Arch., Bibliot. y Museos. 69 pp.

RODRIGO PERTEGÁS, José (1924): «La urbe valenciana en el siglo XIV.» IZZ Congrés d’Històvia de la Corona d’Avagó. Actes i Memòries, 1, pp. 279-374.

RODRIGO PERTEGAS,

lencia. Madrid,

52

Ros FILLOL, Godofredo (1929): «Valencia retrospectiva.

Restos de sus tres recintos amurallados.»

La Semana Gráfica (18.05.1929), año V, n. 149, 2 pp. s. n.

ROSSELL~ VERGER, V. M. (1976): «Murcia y Valencia. Evolución divergente de dos ciudades islamicas mediterráneas.»

Bol. R. Soc. Geográfica, CXIII (l-12), pp. 173-201.

ROSSELL~VERGER, V. M., i CANO GARcfA, G. M. (1974): «Un parcelario geornetrice cuestionable. La Huerta y ciudad de Murcia.» Estudios sobre centuriaciones romanas en España. Madrid, Universidad Autónoma, 155 pp.

Cf. pp. 83-90.

ROSSELL~ VERGER, Vicente M. i CANO GARCfA, Gabriel M. (1975): Evolución urbana de la ciudad de Murcia (831-1973). Ayuntamiento de Murcia. 200 pp.

SALES, A. (1760): Turice Marmor nuper effosum sive dissertatio critica de Valentino sodalitio Vernarum colentium ibidem. Auctore Augustino Salesio. Valentize apud Josephum Thomm. Lucas. MDCCLX. (Biblioteca Palau Arquebisbal.)

[SALVADORI MONTSERRAT,Vicent] (1876): Marqués de CruZles. Guía urbana de Valencia antigua y moderna. 1 452 pp. + encart; II 488 pp. + encart.

SANCHIS GUARNER, Manuel (1976): La ciutat de Valencia. Síntesi d’Història i Geografia urbana. Segona edició. València, Albatros. 602 pp.

SAN VALERO APARISI, Julián (1962) : «Valencia y el mundo romano.» Dos mil cien años... Cf. pp. 145-164.

TARRADELL,M. (1962 a): «Valencia, Ciudad romana: estado actual de los prob1emas.u Papeles Labor. Arqueol. Valencia, 1, pp. 5-34.

TARRADELLMATEU, Miguel (1962 b): «La fundación de Valencia.» Dos mil cien años... Cf. pp. 131-144.

TARRADELL,Miquel (1962 c): La fundacid de la ciutat de Valencia. Barcelona, Dalmau. 51 pp.

TARRADELLMATEU, Miquel (1978): Les ciutats romanes dels Països Catalans.

Barcelona, R. Academia de Bones Lletres. 72 pp. + 5 mapes f. t.

TORRES FONTES, Juan (1971): La Puerta de la Traición. Múrcia, Academia Alfonso X. 10 pp.

TOSCA,Tomas Vicent (1704): Valentia Edetanorum aliis Contestanorum, vulgo del Cid ichnographice delineata a Dre. Thoma Vincentio Tosca. (Original retolat en cata& i gravat en castellà.) Ajuntament de Valencia, 1970 i nombroses reedicions del gravat de 1705.

WIEGELS, Rainer (1974) : «Liv. Per. 55 und die Grundung Valentias.» Chiron, 4, pp. 153-176. «Liv. Per. 55 y la Fundación de Valentia., Trad. ap.

Arch. Prehist. Levant., XIV (1975), pp. 193-218.

Valencia, 14 d’octubre de 1978.

Son Ferriol, 31 de desembre de 1978.

53

EESPILL

P

REMSA CLANDESTINA AL PAÍS VALENCIA (19624977)” F rancesc Pérez Moragon

A

QUESTES notes, poc més que un catàleg comentat, estan redactades sobre materials recollits pel Centre d’Estudis i Documentació, de Valencia, i completades amb algunes, molt poques, consultes a fora.

Són, per tant, inevitablement incompletes, si bé tenen la pretensió d’obrir un camp d’investigació en aquest país, i la voluntat de cridar a la conservació i publicació de tota la documentació del període franquista, tant dún costat com de l’altre. * Aquest article forma part duna investigació més extensa que faig, becat per la Fundació Jaume Bofill. He de donar les gràcies, també, a Vicent Alvarez, Eliseu Climent, Carles Do&, Francisco Tortosa, Vicent Ventura, Ferran Zurriaga i, duna manera molt especial, a Manuel García, els quals m’han facilitat la consulta de periòdics i altres documents fonamentals per a la redacció del meu treball. El dedique, amistosament, a l’investigador de la premsa del país, Ricard Blasco.

En general, a banda les obres citades en les notes corresponents, n’he utilitzat les segiients: Amadeu FABREGAT: Partits pofítics al País Vaíencià, 2 ~01s. Valencia 55

Els límits d’aquests apunts, a més de la seua insuficiència, s6n els que el títol tracta de precisar. Hi ha, si de cas, un terme a aclarir: clandestina. Aquest innocent adjectiu expressa, ací, el que comunament sol expressar («oculta, feta secretament, com essent illícita>, per dir-ho amb Fabra) i té de més a més la connotació, lògica d’acord amb les circumstàncies de l’època en què aquests periòdics van aparéixer, d’antifranquista i democràtica.

Ara, els límits entre «clandestí», &legal» i «democràtic» han estat, de vegades, tan subtils en l’època anterior, que potser encara els utilitzem amb imprecisió.

Hi havia publicacions clarament democràtiques que apareixien sota una vaga cobertura legal (un club parroquial, una institució cultural, etc.);’ però, si al Règim li interessava, podien ràpidament ser jutjades com a illegals i, per tant, clandestines. En fi, he inclòs totes aquelles revistes aparegudes com a òrgan d’una institució o d’un corrent d’opinió clandestí i democràtic (queden per tant al marge les publicacions de grups falangistes dissidents i coses per l’estil) i el Ilenguatge de les quals no encobrís amb circumloquis sinó que proclamàs aquest origen.

He deixat de banda, tanmateix, l’enorme quantitat de butlletins universitaris, especialment abundants en la dècada de 1960, al voltant de les plataformes sindicals i parasindicals dels estudiants.

Els límits cronològics també demanen alguna explicació. En el seu final (1977) he dut l’estudi fins al moment en què una progressiva democratització anà legalitzant partits i grups cap a l’esquerra, fenomen que no coincideix ni amb la mort de Franco ni amb els primers passos de la monarquia.

L’inici és indubtablement més discutible.

He comencat a partir del primer periòdic que tenia ressenyat (1962) i això és una dada purament aleatoria. Potser no tant, al capdavall, si ens fixem en el fet que els primers anys de la dècada de 1960 marquen un cert tombant en la vida del franquisme.

1 tal vegada això es devia reflectir en l’aparició de nova premsa clandestina.

N’hi havia hagut abans, i ja --1976 i 1977; íd.: Converses

extraparlamentàries, València 1978; Josep P1c6: El moviment obrer al País Valenc% sota el franquisme, València 1977; Jesús SANZ: El movimiento obrero en el País Valenciano (1939-1976), València 1976; Ramón CHAO: Después de Franco, España, Madrid 1976; Víctor ALBA: El Partido ComuPartits nista en España, Barcelona 1979; div. aut.: Els grups politics a Catalunya. i programes, 2 vols. Barcelona 1976; Antonio SALA i Eduardo DURÁN: Crítica de la izquierda autoritaria en Cataluña.

1967-1974, París 1975; EQUIPODE ESTUDIO: Lucha política por el poder.

Grupos políticos en la actualidad, Madrid 1976; Josep M. COLOMER I CALSINA: Els estudiants de Barcelona sota el franquisme, 2 ~01s. Barcelona 1978; María Carmen GARCfA-NIETO i Javier M. DONÉZAR:La Esp@ia de Franco.

193911973, Madrid 1975. No existint cap història sobre el País

ValenciB durant el règim de Franco, se’n pot consultar la cronologia que publique en apèndix al volum de div. aut. País Valencià.

Geografia i història, València 1980, pp. 173-235.

I J& el cas, entre d’altres, d’A1 vent, Solc, Xzíquer, Escola, Concret, Terra Forta i, durant urm època, Diàleg. El tema de la premsa comarcal meneixeria un kstudi a banda.

56

en diré després el poc que sé, pero no em sembla arriscat de pensar que s’hi degué produir una solució de continuïtat.

Tots els periòdics que estudie són de nova creació, a partir de 1962, si bé uns pocs reprenen capcaleres històriques (Verdad, Fragua Social).

ANTECEDENTS El fet que bona part del País Valencia restas en l’àrea republicana hns a l’últim moment de la Guerra d’Espanya i que, per aquest motiu, s’hi haguessen concentrat importants nuclis de militants i dirigents de diverses organitzacions, va permetre a partits i sindicats de muntar un mínim aparell clandestí i, alhora, de reconstituir-se ràpidament a les presons i als camps de concentració.

La Segona Guerra Mundial era alhora una previsió probable i una esperanca; calia, dones, preparar, a través d’una nova intervenció d’altres Estats, o a través del que fos, la reaparició del règim republicà.

Així, la propaganda havia de jugar un paper decisiu en el manteniment de la solidaritat entre els vencuts i de la seua illusió en una victoria possible, més o menys pròxima.

Les organitzacions derrotades havien controlat fins feia poc aparells d’impressió importants.

Es logic que haguessen procurat salvar oportunament maquines simples, estocs de paper, tipus i altres materials d’impremta, que serien utilitzats amb més o menys celeritat, en la mesura que disposassen de les persones i de la seguretat suficient per a utilitzar-los.

Es el que va succeir al Principat i, supose, ací.

La bibliografia local sobre aquel1 primer període de resistencia és duna migradesa gairebé desesperant. Aprofitant-ne les engrunes podem treure’n alguna notícia útil, per si i com a indici. A les presons i als camps hi va haver, des del primer moment, butlletins manuscrits que circulaven amb totes les cauteles escaients. Guardia Abella n’anomena dos, publicats a Sant Miquel dels Reis, entorn de 1942 (CNT i FIJL) i ens informa que a la mateixa presó circulava premsa clandestina, introduïda des de l’exterior.2 També en 1942 apareixia a València un butlletí mecanografiat (cinc o sis números) redactat per militants del PCE, entre els quals l’arquitecte Carles Llorens i Castillo i José Orozco Muñoz (conegut després com a crític literari amb el pseudònim de José Domingo); estava especialment dedicat a denunciar els abusos econòmics del règim franquista, més o menys encoberts per la demagogia dels je-

2

GUARDIA

ABELLA,

trevistas con militantes

Conversaciones sobre el movimiento de la CNT, Madrid 1978, p. 10.

Isidre:

57

obrero. En-

atenció a la labor propagandística, solien tenir multicopistes (a vegades de doble foli) i alguns dels seus manifests assolien un tiratge de 15.000 exemplars. ” L’Agrupación Guerrillera de Levante va editar, almenys entre 1946 i 1950, El Guerrillero, que solia dur el subtítol «editado en las montañas levantinas», per bé que de vegades s’imprimís a Valencia. Feien també Ataque, «con 10 ó 12 hojas por ejemplar, ~610 ‘para guerrilleros’, con normas sobre el trabajo político a realizar y La Voz del Campo, con destino a los medios rurales exclusivamente».

També reproduïen a ciclostil Mundo Obrero.12 D’altra banda, hom feia circular pel país periòdics antifranquistes impresos a la resta de 1’Estat i, sobretot, a l’exterior.13 Aquests antecedents, molt incomplets, permeten en tot cas encetar el tema. Hi ha el buit entre 1950 i 1960, en que també degué haver una certa activitat periodística, tot i que molt probablement reduïda a fer circular o a reproduir revistes de fora. El PCE feia circular Mundo Obrero, cal pensar que molt restringidament, ja que successius comités provincials de Valencia, i el regional, foren detinguts en 1954, 1956, 1959 i 1962, pel que fa a aquest període. l4 D’altra banda, en setembre de 1950, el partit fou declarat illegal a I’Estat francés i això degué afegir noves dificultats al pas de propaganda per la frontera pirinenca.

1962. SOCIALISME

NACIONALISTA

La historia del Partit Socialista Valencia és un tema a estudiar i sobre el qual s’ha escrit fins ara d’una manera massa inconcreta.”

Va tenir els seus orígens en un grup d’estudiants que prengué el nom de Moviment Social de Catalunya (en l’argot polític, la «mosca») en el curs acadèmic 1960-61 i que van tenir una notable activitat contra el SEU a la Universitat de Valencia, sobretot a través de I’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV) creada en 1962. Un procés de canvi ideològic i el creixement del grup donaren pas a la seu conversió en Acció Socialista Valenciana, a finals de 1963. Una assemblea ‘general ”

AGUADO

ShNCHEZ,

Francisco:

El

maquis

en sus documentos,

Madrid

1976,

p. 205. en España, p. 389; en pp. 256, 193 i 577 reprodueix alguns de cobertes d’aquestes publicacions. l3 Mundo Obrero, CNT, Reconquista de España, Patria y Ejército, et& Víctor Alba (op. cit., p. 46) informa que uns paquets d’exemplars del número de FORCA dedicat a la mort de Lluís Companys (1940) foren enviats a València.

I’ «Antonio Palomares, secretario general del PCPVr>, Cal Dir 3 (10 abril 1977), p. 4. ls Div. ayt.: Partir Socialista del País VaZencià, Valkncia 1977, pp. 10-12. Les dades que utilitze provenen, sobretot, del text mecanografiat Informe que tracta de I’estratègia del PSI/, s. d. ‘*

AGUADO:

El maquis

facsimils incomplets

59

IIESPILL de militants (uns quaranta), l’octubre de 1964, decidí constituir-se com a partit, amb el nom de Partit Socialista Valencia (PSV), que va treballar en la creació de 1’Alianca Sindical Obrera i que va adquirir una certa solidesa. Si no vaig errat, fou en 1969 que una bona part de la militancia va signar una carta A tots els nostves companys i va deixar el partit, per una serie de discrepàncies tant amb el seu ideari com amb el sistema de funcionament intern.16 Els discrepants van ingressar individualment en altres formacions polítiques; de la resta, alguns també se n’anaren, per a dedicar-se a tasques culturals o professionals.

D’altres, tanmateix, van continuar emprant el nom col-lectiu de PSV, almenys fins al 1970.”

El primer òrgan d’aquesta formació canviant fou Lhita, «butlleti informatiu del País Valencia» publicat a «un lloc del Psis Valencia» com es repetia en cada número, amb un aire conspiratiu que avui ens sembla una mica ingenu. N’aparegueren sis números -els dos primers

sense numerarentre gener i novembre de 1962. El periòdic defensava uns Països Catalans «independents, forts i europeus», en una línia nacionalista de caire democràtic, humanista (cites de Joan Xx111, SaintExupéry, Jean Monnet) i d’un socialisme molt incipient.

Dedica articles al Congrés de Munic, a les vagues d’Astúries (que al País Valencià havien tingut, entre altres conseqüències, la de les detencions d’Eugeni Boscà, Jaume Pérez Montaner, Francesc Codonyer i M&rius Garcia Bonafé, amics dels redactors de Lluita) ” i als perills i beneficis, per als Països Catalans, de la integració a 1’Europa comunitària.

La revista tenia un tiratge dúns 200 exemplars, repartits sobretot per correu.

L’enviament d’un dels números al catedràtic de dret Diego Sevilla Anl6 Vicent Alvarez (FABREGAT:Converses extraparlamentàries, p. 89) afirma que fou «pràcticament el 50 per 100 de la militancia» que deixà el PSV. La carta alludida, que conec gracies a ell, esta firmada amb dos noms de guerra i nou sigles d’altres militants. *’ Josep V. MARQUÉS,en el pròleg al llibre collectiu CZase obrera y cuestión nacional (Madrid 1978), afirma: «El antiguo PSV que en los últimos años había llevado una labor muy modesta se disuelve a fines de 1970.» Pel seu compte, a Elx, un sector del partit va continuar utilitzant el nom de I’organització pel mateix temps. Mundo Obrero any XL, n. 19 (27 novembre 1970) reprodueix un comunicat conjunt del PSV i el PCE d’aquella ciutat, i parla d’unes octavetes signades per ells i les Joventuts Comunistes d’Espanya. ” Els detinguts pertanyien al PCE. Els redactors de Lhita van llancar també una octaveta, signada amb el nom fictici d’Acci6 Nacionalista Valenciana, demanant la solidaritat amb ells.

60

EESPILL drés va provocar una breu i interessant polèmica entre ell i Joan Fuster, a les pagines de Levante, diari del Movimiento.”

Pero, el «butlletí del Partit Socialista Valencia» fou Esquerm, del qual sols he vist exemplars, sense numeració, corresponents a abril i i comentaris sobre juny-agost de 1967. ‘O Contenen, sobretot, informació

’ I----.. , _ll__._,l____<_

--..____-_ _-_._,

-__-_-_ _ .--._...

.---.-.-“_.._ -

_..-

-_,_<._ -..._

._CI___...___.__,_..

_...-“.

-_-

..-... s.s..“.<.L..._..,_...” _... .““.._

.-..-<--

__-.-

-

----.--.. . ___ <._.-

-.-’ _L-(

SOCIAL.ISTA VALENCIA DEL PAR!?IT BUTLLET! I -_-w---. __ ,<.1_--__.__- _-_._.<. m ,961 -..-.--s--wI.____._ .-___ .-,,-__ _.__-- ...___.< ^_..._._,,.-... ._"_._ .._...._.<. ..__. ._. _.._._.--._ _.__... ._..-- <..-.--___".-.-_.. --

f il _- 1

conflictes laborals i universitaris; també, denúncies de la corrupció de la burocracia franquista i una nota sobre el vint-i-cinc aniversari de I’assassinat de I’ex-rector de la Universitat de Valencia Joan B. Peset.

EL COMUNISME

ORTODOX

1 UNA DISSIDENCIA

En gener de 1968 va aparéixer Qué hacer, «órgano del Comité Provincial de Valencia del P. Comunista de España». Tanmateix, es tractava d’un intent (com altres que veurem en aquest article) d’apoderar-se de les sigles d’un partit sobre la base d’una escissió. En aquest cas, cree, la que adopta el nom de Partit Comunista d’Espanya (internacional).

El primer número de Qué hacer contenia un editorial denunciant el revisionisme soviètic i una llarga «Declaración política de la Comisión Central del Partido Comunista de España», datada el mateix gener. En abril va aparéixer el segon número, últim que he vist. Duia extensos comentaris sobre el Primer de Maig, la universitat, l’antiimperialisme i la necessitat de la violencia revolucionaria.

També, un article de controversia amb l’òrgan del PCE a la universitat, Lluitu.

En efecte, l’organització universitaria (primerament anomenada ucomité d’estudiants») del PCE a Valencia, publicava aquest periòdic, del l9 L’article de SEVILLA (22 de desembre de 1962) està reproduït en L’Avenq 5 (Barcelona, setembre 1977), pp. 43-44. Cal recordar que tot seguit es va promoure el conegut atac contra Fuster, que en 1962 havia publicat Nosaltres els valencians, Qiiestió de norns i El País Valenciano. m Una alarma injustificada va motivar la destrucció, pels mateixos militants, de bona part dels arxius del PSV.

61

IiESPILL qual només ‘he vist números esparsos entre el 4 (maig de 1968) *l i el 20 (abril-maig de 1973), així com un número especial sense data, dedicat al «aumento de tasas y otras medidas del Ministerio de Educación y Ciencia» i una declaració de l’organisme editor, amb la capcalera de la revista. Publica extraordinaris dedicats a Euskadi, arran del procés de Burgos (desembre de 1970) al quaranta aniversari de la Segona República i a altres fets. Lluita, que malgrat el seu nom estava redactat

quasi exclusivament en castellà, no limita les seues pagines als temes del moviment estudiantil, sinó que publica nombrosos articles sobre temes de política de 1’Estat (MATESA, la llei sindical, les organitzacions democràtiques de soldats, l’amnistia, l’antiimperialisme) i a l’explicació de les posicions del partit (el Pacte per la Llibertat, 1’Alianca de les Forces del Treball i de la Cultura, el 84 Congrés del PCE) i d’altres qüestions.

L’òrgan de l’autèntic Comité Provincial de Valencia del PCE va iniciar la seua segona època en julio1 de 1968 amb un editorial, «Verdad reaparece», que comencava amb aquestes paraules: «Enlazando con su s u n cfl 1 h -, ORIANOUt CQMITEpROVlKl!l

anterior Vevdad cesante

DEL MRTIUO COMIFIISTACE ESPANA EN VKEHCIA

Subida~de wtcbrrer.

D rdgtaen ;y lo.9 profesio... iorturea de wchachos De-la prensa legal Profesores no nkmerati.ti El &saradkJribes (ia auerk Noviniento dé enseRa& Grecia, i La'besjis fascis$I La FORO. - 'Eh 0rrf01."

JUNIO DE 1973

'No 23

I

tarea informativa -interrumpida al terminar la guerra civil-, reaparece, en esta su segunda época, como fiel reflejo de la inlucha que nuestro Partido ha venido desarrollando en Valencia

” El número 4 indica «año l». Supose, dones, que la revista degué aparéixer a comencaments de 1968. Com es pot veure més avall, YOPI va publicar també alguns números de Lluita (1973) utilitzant la mateixa capcalera i seguint-ne la numeració.

62

por la causa de la Revolución Socialista.» ** La seua aparició, al principi, fou molt espaciada, potser com a resultat de la important caiguda de membres i dirigents del partit que es va produir en octubre de 1968.

El número 3 és de marc del 1969; el 4, de desembre de 1970; el 5, de febrer de I’any següent; a partir, més o menys, del 9, es fa més regular.

N’he vist números esparsos fins al 67 (desembre de 1976) ja com a organ del comité provincial del Partit Comunista del Pafs Valencia, el mateix mes en que s’havia acordat, en la primera conferencia del PCE al País Valencia, el canvi de nom.

Verdad publicava inormacions sobre conflictes obrers i estudiantils i, sobretot, treballs de discussió política i d’explicació de la línia del PCE, que ofereixen un bon material d’estudi. També edita números monogràfics sobre temes destacatsF3

LES COMISSIONS

OBRERES

Les Comissions Obreres foren fundades a Valencia en desembre de 1966, en una sessió realitzada a Lo Rat-Penat.24 No em consta que publicassen cap butlletí propi fins al 1969. D’aquest any he vist un exemplar, sense numeració, de Libertad.

Ja molt posteriorment he vist exemplars de dues revistes que s’atribueixen la representació d’aquest sindicat. Un Boletín Informativo de las Comisiones Obreras de Valencia, del qual conec el número 2 (setembre de 1972) i un Boletín de Comisiones Obreras, del qual només un número especial contra la repressió, possiblement del mateix temps.

Tal vegada eren publicacions de sectors radicalitzats de CCOO, lligats a grups d’extrema esquerra i que volien utilitzar com a propi el nom de la central. Les Comissions Obreres del Metal1 publicaven, potser a finals de 1972, un altre butlletí que sols conec per una cita d’altra publicacióP z Tanmateix, ja hem llegit l’afirmació d’kcaray, segons el qual Verdad havia continuat durant la immediata postguerra. Ho confirma Vicent Aguilera Cerni en declarar que en aquella època ell, amb Bartrina i d’altres membres del PCE, editaren el periòdic. Vegeu Rafael MARf: «Vicente Aguilera Cerni», Cal Dir 70 (20 novembre 1978) p. 36. Sobre el Verdad publicat en 19361939, vegeu l’article que li dedica Ricard BLASCO a la Gran enciclopedia de la región valenciana, s. v. eVerdad*.

Za El PCE va publicar en Alacant Viento del pueblo, des de 1971, segons Cerdán (op. cit., p. 105). No n’he pogut veure cap exemplar. u Sobre la fundació de CC00 al país, a més dels llibres citats de SANZ i de Prcó, vegeu Jesús SANZ: «El día que se fundaron en Valencia Comisiones Obreras», Cal Dir 74 (21 desembre 1978), pp. 40-41. *5 «El boletín que necesitan las CCOO», Proletario 6 (febrer 1973), pp. 9-10; l’article parla dels intents d’apropiació de les sigles de la central sindical, per alguns sectors.

63

ANTIIMPERIALISME

UNIVERSITARI

El 2.5 de marc de 1968 es va donar a conéixer el Comité Antiimperialista de la Universitat de Valencia, amb el llancament d’un manifest titulat «Vietnam está aquí». Entre altres activitats va realitzar una revista oral sobre el tema, a la Facultat de Filosofia i Lletres i una projeccio d’Entue el ce1 i la teva, de Jori Ivens, i de Hanoi sota les bombes, de W. Burchett, a 1’Escola d’Enginyers Agrònoms.

Amb data de 1’1 de marc del mateix any, el Comité va publicar el primer número (i cree que únic) de Boletin Vietnam que recollia el programa del FNA i diversos escrits sobre la lluita d’aquell poble contra l’imperialisme.

L’existència d’una nodrida colonia d’estudiants àrabs a la universitat de Valencia, amb activitats i organitzacions polítiques pròpies (les més radicals foren durament reprimides pel govern espanyol) dona ací un especial ressò als problemes derivats de la guerra dels Sis Dies, en juny de 1967. Entre els grups polítics actuants ací hi havia el Front Popular i Democràtic per a l’alliberament de Palestina (FPDLP), el qual publica, amb la col-laboració material d’alguns comunistes valencians independents, El Fedayín, revista de la qual sols he vist el número 2, sense data, publicat vers l’estiu de 1969. Conté articles sobre els partits d’esquerra antisionistes a Israel, manifests del Front, una entrevista amb un dels seus Iíders en Amman i altres textos.

INTENTS L’AVANTGUARDA

DE

CONSTRUIR REVOLUCIONARIA

La radicalització de sectors importants de la joventut arreu del món capitalista va collocar en primera línia la necessitat de construir unes noves avantguardes, per damunt i en contra de les tradicionals.

El PCE va conéixer, des de 1964, diverses escissions, les més importants de les quals foren les que donaren lloc al PCE(m-1) i al PCE(i), amb una serie de subseqüències que no entra en el meu propòsit de tractar ací. Dún altre costat, i sense dependencia de filiació amb el PCE, sinó amb altres grups (especialment cristians) van aparéixer altres projectes d’avantguarda, en perpetua disputa entre ells i amb uns graus de sectarització més acusats pel fet que havien d’actuar en la clandestinitat i contra una dictadura.

Un d’aquests intents fou el del grup d’estudiants i treballadors (cree que procedents de l’apostolat catòlic) que va comentar la publicació de Tribuna Obrera, amb el subtítol «periòdic obrer del País Valencia» tot i que, en general, estava redactat en castellà. El grup, després d’una evolució ideològica que el va acostar al socialisme marxista, dona Uni64

LESPILL ficació Comunista; la fusió d’UC amb el Moviment Comunista base que publicava Komunistak (i que ja havia adoptat el nom de Movimiento Comunista de España) es va produir en setembre de 1972 i va donar lloc al MCE dels darrers anys.

Tribuna Obrera va comentar a eixir en 1969. N’he vist números del 6 (en novembre d’aquell any) al 12 (del mateix mes de l’any següent). A banda noticiaris prou extensos sobre el moviment obrer de I’Estat i ben especialment del País Valencia, la revista destacava els temes antiimperialistes (Cuba, la penetració nord-americana a 1’Estat espanyol, etc.), els d’organització de l’avantguarda política i sindical, els afers del règim franquista (la participació de 1’Opus en el govern, el Seguro Obligatorio de Enfermedad, etc.). El número 10 commemorava el naixement de Lenin. El 12 duia un suplement contenint el seu article «Sobre las huelgas», amb notes de la redacció. Tribuna Obrera qualificava de reformista la línia seguida per la direcció de Comissions Obreres, defensava la insurrecció armada com a «punto clave de la revolución» 27 i, fet i fet, adoptava davant totes les qüestions una línia revolucionaria radical.

El mateix grup edita Rojo, revista que, tot i estar adrecada especialment a la universitat, plantejava una discussió més general. SOIS n’he vist el número 3, de maig de 1970. Conté el sumari següent: «iQué hacer en la universidad?», «El último trimestre», «Naturaleza de las vanguardias », «Cómo empezar en la universidad», «Construcción del PDP» [Partit del Proletariatl i un llarg fragment de Qué hacer, de Lenin. Es tractava d’una publicació teòrica i de debat, encaminada a organitzar nuclis de comunistes cap a la formació d’un nou partit marxista leninista.

El mateix grup, ja convertit en Unificació Comunista, va llancar en juny de 1972 el seu «órgano central », titulat La Causa del Pueblo. L’editorial de presentació explica així l’evolució: «Cuando la organización de Tribuna Obrera surgió, hace más de dos años, también se proponía la lucha contra el revisionismo carrillista y la construcción del Partido del Proletariado.

Sin embargo T. 0. no estaba armada con el pensamiento mao tsetung (sic), y mantenía una línea ambigua y vacilante, que fue la causa de importantes errores en nuestros dos años de u «Aclaraciones acerca del anterior artículo sobre CCOO», Tribuna Obrera (‘novembre 1970), pp. 5-9. No he pogut consultar el número ll de la revista. ”

alucha económica y lucha política», Tribuna

65

Obrera

10 (abril

12

1970), p. 13.

LESPlLL práctica, y que no podía conducir a la liberación de nuestra clase y de todo el pueblo.»

En efecte, UC es proposava la reconstrucció del partit revolucionari reprenent la línia del PCE des d’abans de Carrillo. No debades la coberta del primer número duu el retrat de José Díaz. Es repetia així un procés que ja havien fet abans el PCE(m-1) i el PCE(i), els quals ja havien reclamat l’herència del PCE de la Segona República i de la Guerra d’Espanya. UC també assumia els ensenyaments de Mao *’ i insistia en el caràcter antifeixista i antiimperialista de la seua proposta.

El número 4 (setembre de 1972) anunciava la unió amb el MCE; 29 el subtítol era ja «portavoz de la organización del País Valenciano del Movimiento Comunista de España (Unificación Comunista)».

Tanmateix, no sembla que la línia del partit varias fonamentalment?’

A partir del número 8, el periodic passà a dir-se La Causa del Poble; ja abans havia publicat diversos treballs en català.3l L’editorial del número 13 (setembre de 1974) es titulava «Pels drets polítics del poble valencia! :, i defensava el dret d’autodeterminació per al país. En el número 23 (9-21976) s’anunciava que el partit es deia ja Moviment Comunista del País Valencia.

Després la revista tingué distints formats.

Almenys el número 38 (setembre de 1977) ja apareixia amb dipbsit legal. Lültim número que he vist és el 53, 20 de maig de 1980. La durada d’aquesta publicació fa molt difícil de resumir-ne el contingut.

Al marge els temes apuntats, La Causa del Poble conté abundant informació política i laris de tots els paises

i pobles

boral del país, articles sobre les lluites als barris, contra la central nuclear de Cofrents, la privatització del Saler, la destrucció de l’antic llit del riu Túria, etc. Publica alguns suplements i números monografics.

Ia aE pensamiento Mao Tse-Tung, marxismo-leninismo de nuestro tiempos, pp. 10-14. *9 Nom que havia adoptat el grup base Komunistak. Una part d’UC, pero, va mantenir les sigles, segons sembla. L’estiu de 1975 es va unir a Federación de Comunistas (1968) de Madrid, donant lloc a Unificación Comunista de España.

M Vegeu el duríssim article «La mesa democràtica del País Valenciano: una traición al pueblo», La Causa deí Pueblo 7 (febrer-marc 1973), pp. 45, sobre la creació de la primera Taula Democràtica. El MCE fou després membre del Consell Democràtic i de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals. ” Atenent alguna crítica, hom va tendir progressivament a donar els textos en les dues versions, catalana i castellana, acarades. Ja cap al final de la publicació, algun número va tenir edicions separades dels dos idiomes. ibíd.,

66

EESPILL Els Comités d’Estudiants Socialistes (CES) publicaren Comunicado, revista de la qual sols he vist el número 2, de maig de 1972. Si bé, confessa, no és «el órgano político del grupo y en consecuencia no recoge nuestros avances estratégicos y tácticos», permet una certa anàlisi de les posicions generals dels Comités, que van tenir una notable influència a la universitat de València. Aquest número conté un estudi sobre «Perspectivas actuales del CES», un altre sobre el Primer de Maig d’aquell any a la ciutat i un darrer sobre la situació del moviment universitari, en el qual els autors veien tres concepcions divergents: la democràtica, l’avantguardista i l’anticapitalista, que és l’adoptada pels CES. En la introducció es diu: «continuaremos publicando la revista Arma dirigida a las masas de la Universidad».

Sobre aquesta publicació parlarem més endavant.

Una altra organització d’avantguarda fou Bandera Roja, que prenia el seu nom dúna revista publicada a Barcelona per un grup de quadres, sobretot intellectuals, escindits del PSUC i del PCE(i), des del 1968. En 1970, havent-hi entrat militants procedents del PCE i del PCE(m-1), adoptaren el nom d’organització Comunista (Bandera Roja). A València, OC aparegué cap al 1972, amb universitaris i professionals, alguns dels quals separats del PCE. A la Universitat, BR publicà Boletín Conzunista. N’he vist el número 2, datable cap a l’abril o maig de 1973.

Conté informacions sobre les lluites universitàries del districte, el moviment d’estudiants d’Ensenyament Mitjà (cronologia de les accions de marc i abril), els comités de curs i sobre els fets de Sant Adrià, de Besòs en abril d’aquell any, en què un obrer fou mort per la policia.

D’un altre costat, les resolucions del VIII Congrés del PCE, celebrat en 1972,32 provocaren en l’organització del partit a València una escissió de relativa importància, en la qual prengueren part membres del comité provincial. 33 S’anomenà Oposición de Izquierda del PCE (OPI) i ja més recentment Partit Comunista dels Treballadors.

Pretengué mantenir com a propi l’òrgan universitari comunista, Lluitu, fins i tot seguint-ne la numeració i altres aspectes formals, amb la publicació del número 20, en abril de 1972, i amb el subtítol «portavoz de la organización universitaria de la Oposición de Izquierda del PCE». A banda informacions sobre les lluites estudiantils i una nota commemorant la proclamació de la Segona República, aquest Lhita donava un comunicat del comité d’estudiants del PCE anunciant que s’adheria a I’OPI. N’aparegué almenys un altre número, el 21. L’intent dels escindits fou dejZ Vegeu Santiago CARRILLO:Hacia Za libertad, París 1972, i diverses edicions clandestines; i VIII Congreso del Partido Comunista de España. Bucarest 1972.

La resolució política, també, a Mundo Obrero, any XLII, n. 16 (13 octubre 1972), pp. 48.

33 LIuita 19 (marc 1973), pp. 5-9, va publicar algunes crítiques de militan& («Carlos Rojas», «José Balaguer», «Juan y Amparo») a les resolucions. «Carlos Rojas» les qualificava de «clara manifestación de infantilismo derechista».

67

nunciat en el número 20 del Lluita oficial, en abril-maig, amb una «Declaración del Comité de Estudiantes del FCE» que acabava invitant els separats a reconsiderar la seua actitud i a retornar al partit.

Un altre grup que comen& a publicar Ilavors fou Germania Socialista, si bé era anterior. GS va nàixer entre els darrers mesos de 1970 i el primers de 1971, «como un grupo experimental que se define por la revolución socialista y contra todo pacto de clases, que propone crear frentes de lucha en todos los puntos de opresión capitalista (consumo, mujer, barrios, etc.) y que más o menos intuitivamente percibe la cuestión nacional como algo importante y marcado por una línea de clase».34 Fosteriorment, unit amb grups semblants de la resta de l’Estat, esdevingué Moviment d’alliberament Comunista.

La primera revista de Germania Socialista fou Bloc Roig, per a les seccions no obreres del grup, amb els subtítols següents: «Per la incorporació de tècnics, llauradors, estudiants, etc., a un front pel socialisme», «revista per a impulsar organitzacions de Iluita anticapitalista en els sectors no explotadors (ensenyants, estudiants, professionals...)» i, mes sovint, «per la

Germania Socialis

ta

construcció duna alternativa comunista al País Valencia».

N’he vist números solts entre el primer, de marc de 1973, i una reedició del 7, datada l’estiu de 1976 i amb l’advertiment que la primera edició era de 1’1 de maig del mateix any. BZoc Roig publicava articles sobre les lluites dels estudiants (el 2 esta dedicat íntegrament a la selectivitat) i dels camperols (el 5 conté la segona part d’un llarg estudi sobre «La qüestió agraria al País Valencia»; no n”he aconseguit la primera), sobre el significat de classe de l’oposició antifranquista, etc. El numero 7, també monogràfic, és un extens estudi (60 pagines) sobre el problema nacional del País Valencià.35 Una altra publicació de Germania Socialista fou Ho Volem Tof, ufulls de combat ideologic comunista».

N’he vist 10 números, apareguts entre novembre de 1975 i abril de 1976. Era bilingüe, amb els 3’ MARQUÉS,Josep V.: op. cit., p. 19.

35 Aquest estudi s’ha publicat després legalment, traduït, amb pròleg de J. V. Marqués, que n’era un dels autors, amb Vicent Martí i d’altres. Vegeu nota 16.

68

&ESPILL textos catalans i castellans encarats, i cada tramesa tenia un contingut monogràfic: la monarquia, la mort de Franco, l’atur, unes declaracions de José Solís, ministre de Treball, el Sahara, la manifestació del 16 de gener de 1976 a Valencia (tot criticant el Consell i la Junta que l’havien

Soclolista

convocada), un homenatge a la vaga de la construcció i del metal1 (a banda un breu text, el número conté un seguit de dibuixos allusius), la mort de l’obrer Teófilo del Valle a Elda i el servei militar son els temes tractats.

En novembre de 1974 aparegué el número 1 d’Octubre Rojo, «órgano del comité del País Valenciano de la Organización de Izquierda Comunista de España». 36 N’he vist fins al 22, del 12 de febrer de 1977, i un exemplar, sense número ni data (posterior al referèndum de la reforma política) que anuncia: «Hoy inicia el periódico Octubre Rojo una nueva época en su ya larga andadura en el ruedo político del Psis Valenciano.

Desde ahora irá incluido en el periódico Revolución, de nuestro Comité Ejecutivo Central. » No he vist cap altre número d’aquesta segona època, que degué durar poc, ja que la primera quinzena de juny de 1977 aparegué El Curreu, del qual parle més avall.

La revista permet seguir la política de I’OICE davant una serie de qüestions: postula el boicot a les eleccions sindicals de 1975, l’oposició a les plataformes unitàries («no son órganos de contra-poder, sino plataformas para situarse en mejores condiciones para el Pacto con el sector reformista del Gobierno»); exigí la dissolució dels cossos repressius, d’acord amb una consigna Ilavors molt estesa; rebutjà «la fórmula dels estatuts d’autonomia, perquè són un pacte de classes [ . . .I les aspiracions que tenim a que se’ns reconega la nostra existencia diferenciada com a poble, només poden trobar sortida en la solució anticapitalista i revolucionaria dels nostres poblemes.» ‘( Posteriorment es va subtitular «Periódico de la Organización de Izquierda Comunista de España en el País Valenciano».

69

lIESPILL No he aconseguit de veure cap número d’E1 Comunista, revista de Bandera Roja que degué aparéixer cap a 1973, segons es desprén de l’editorial que encapcala el número 1 de la seua segona època (1978) ja en la legalitat. Aquest mateix número duu un facsímil reduït de la coberta del 20 del primer període, amb data de 17 de novembre de 1977.

La Lliga Comunista Revolucionaria-ETA(V1 Assemblea) edita Rojo, com a organ del seu comité local de Valencia, ciutat on sempre ha tingut més arrelament en aquest país. En conec el número 6 de l’any 2, que correspon a l’abril de 1976. Incloïa una declaració sobre 1’1 de maig d’aquell any i informacions sobre les Comissions Obreres del Metal1 i del Textil, així com altres textos sobre temes obrers.

EN L’ESTELA DEL PCE(M-L) Als efectes d’aquest article i tot establint-hi una certa distorsió en la classificació cronologica i temàtica que he adoptat, m’ha semblat útil d’agrupar totes les publicacions que, podriem dir, es troben en l’òrbita del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) i que, pel seu nombre permeten establir un nucli a part. He deixat per a un altre capítol, tanmateix, les de Convenció Republicana.

El PCE(m-1) es va constituir en 1964, a partir duna escissió del PCE que s’emmarca, mundialment, en el trencament ideologic creat entre la URSS i la República Popular Xinesa, i plasmat primerament, si fa no fa, en la Conferencia Internacional de Partits Comunistes de novembre de 1960. El partit va arrelar aviat al País Valencia, tant a Valencia com en certes comarques.

Mai no ha publicat un òrgan central d’àmbit regional si bé, a través d’organitzacions relacionades amb ell, ha estat un productor fera de publicacions clandestines.

El periòdic del partit, Vanguardia Obueru, primer mensual i des de gener de 1976 setmanal, ha tingut de vegades edicions propies del País Valencia on, cap a 1977 i segons declaracions d’un representant del partit, se’n rewora 10.000 exemplars».37 La xifra és possiblepartien setmanalment ment exagerada, pero cal recollir-la.

En gener de 1971, el PCE(m-1) va crear el Comité Coordinador proFRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic).

En gener de 1974 se celebra la Conferencia Nacional [espanyola] de Proclamació del FRAP, presidida per Julio Alvarez de Vayo.

La primera publicació que es pot situar, em sembla, en aquesta orbita és OCA, de l’organització de Comités Antiimperialistes, que va aparéixer en octubre de 1969. El document fundacional dels Comités eixí en setembre, encapcalat amb les següents consignes: « iPor la independencia nacional y la democracia popular! iFuera los yanquis de Esn En FABREGAT:Converses extuaparlamentàries,

70

p. 128.

EESPILL paña! iMuera la dictadura de la oligarquía proimperialista! » Els caracteritzava com «una organización de masas, democràtica de abajo arriba, clandestina, revolucionaria».

38 He vist números de la revista fins al 4, de gener de 1970, i dos sense numerar, corresponents a maig i junyagost del mateix any. També, un exemplar de Ctladernos OCA, datat en marc de 1970 i titulat « i Por una organización sindical-revolucionaria de los estudiantes valencianos! », amb documents de la Federació d’Estudiants Demòcrates d’Euskadi i de la FUDE. OCA publicava articles sobre lluites obreres a 1’Estat espanyol, la resistencia al Viet-nam, els Black Panther, etc. El seu antiimperialisme era igualment contrari als EEUU com a la URSS. Es interessant l’escrit aPaís, pueblo y oligarquía valencianos», que informava dels vincles de nombrosos empresaris valencians amb l’imperialisme ianqui i denunciava qualsevol intent d’encobrir-se sota fórmules nacionalistes.

Aquest escrit se situa dins de la polèmica, tan debatuda, sobre la possibilitat d’una burgesia nacionalista al País Valencià.3g El Comité Regional de les Agrupacions de Joves Comunistes (marxistes-leninistes) de Valencia publicava Estre2h.z Roja. N’he vist tan sols el número 8, de febrer de 1971, que, en l’editorial, assegura que les últimes setmanes havien suposat un considerable augment de l’organitzaci&; contenia també consells per al treball polític dels joves comunistes al camp i a la universitat, un article sobre cultura popular, noticiari, dades sobre les comunes xineses i altres escrits.

Una altra organització sectorial era la Unión Popular de Mujeres (UPM) de Valencia, que publica Igualdad.

N’he pogut consultar el número 4, de febrer-marc del 1971, i un altre, sense número ni data (potser gener del mateix any) amb un editorial titulat «La UPM contra Nixonu.

El 4 donava notícia de la constitució del comité pro-FRAP a Valencia, amb participació d’OS0, PCE(m-1), Agrupació de Joves Comunistes (m-l), UPM i Unió Popular Camperola (UPC) de Sagunt i comarca. Igualdad ressenyava també lluites ciutadanes (campanya contra els autobusos, a Valencia) i obreres (Feycu) i pretenia lligar les dones a la lluita antifeixista a través dels seus problemes.

Universidad Popular, «órgano de la UDE», va traure el seu primer quadern en marc de 1971. La Unió Democràtica d’Estudiants, deia l’editorial, «ha surgido de la necesidad que tenemos los estudiantes valencianos de dotarnos de un instrumento para la defensa de nuestros intereses democráticos frente a la creciente opresión académica y politica a que nos somete la dictadura franquista y en especial sus representantes en la Universidad» i s’oposava absolutament a la resurrecció j8 Plataforma provisional para la organización de Comith Antiimperialistas, s. l., setembre 1969, pp. 3-4. j9 OCA 4 (gener 1970), pp. 1-2. L’article està molt relacionat amb I’extens dos. sier La oligarquia proimperialista valenciana publicat pel Comité Regional de València del PCE(m-1) en dues edicions: maig i, ampliada, novembre de 1970.

71

del Sindicat Democràtic.

D’Uíziversidad Popular he vist aquest sol número, que conté l’editorial, diverses notícies, un article reivindicant la unió dels estudiants amb els obrers, un poema de Brecht i una Ilarga crítica de I’actuació del «reformisme» en la universitat.

Nova Germania, membre del Comité pro-FRAP, s’autodefinia com «un front democràtic valencia» i, alhora, com una «organització revolucionaria en la que lluiten gent de diverses ideologies (socialistes, republicans, anarquitzants, cristians, etc.) units tots per raons del seu antifeixisme, del seu antiimperialisme i del seu valencianisme» i com «una organització popular que vol mobilitzar al poble treballador, llauradors, obrers, estudiants, petits comerciants, etc., a través dels greus problemes que hui té plantejats, contra l’enemic comú: el centrulisme frunquista i l’imperialisme amevicà». Proposava «com a solució una vegada derrocat el feixisme i despatxat I’imperialisme, la República Popular i Federativa».w Nova Germania publicà Fu21 d’lnformació del País Valencià, un foli ciclostilat i en català, amb notícies sobre Imites obreres i de barri (Mercavalència).

El número 1, de novembre-desembre de 1972, conté un ampli comentari sobre 1’Aplec del País Valencia d’aquell any, que pro-

= =

NOVA

GERÍYANIA

GENER-73

NQ2,-

r

VO& enfrontaments amb la policia i que fou durament reprimit abans d’iniciar-se la hipotètica marxa al Puig. N’he vist també el número 2, de gener del 1973.

Nova Germania edita un butlletí amb el mateix nom de l’organització. N’he vist únicament el número 3, de setembre de 1972, que conté, entre altres textos, un llarg article sobre idioma i cultura, i un abundant noticiari.

Crexell cita el número 1 de l’any tres de la revista, aparegut en marc de 1974, amb un editorial que deia: «la Nova Germania va ser perseguida ferocment i els seus militants desconnectats com a * <Nova Germania és un front democràtic valencià», Nova Germania 3 (setembre 1972), p. 5.

72

conseqüència de I’augment 1973. Uns nous companys

de la repressió hem arreplegat

operat a partir de maig I’herència seua[ . ..]».‘l

de

En 1972 van aparéixer, impulsades en bona part pel FRAP, les Comissions Populars a les comarques de la Ribera i de la Marina i al Camp de Túria. Ribera Popular, «portavoz de las Comisiones Populares de la comarca», publica el seu primer número l’octubre d’aquell any.

Contenia comentaris i notícies sobre l’augment de l’emigració a la ve-

CUMISYLUNS EDPULARS DE LA

1 DE LA MA!!NA

rema occitana, els problemes escolars a Alzira, una qüestió sanitària a Xàtiva, etc. La revista -ignore si en van eixir més númeroses convertí en La Veu Popdar, «revista de las Comisiones Populares de la ”

CREXELL,Joan: Premsa catalana clandestina. 19704977, Barcelona 1977, p. 74. reduyt de la coberta.

A la p. 75, facsímil

73

CESPILL Ribera y de la Marina» (subtítol en català a partir del segon número).

El primer sortí al carrer sense data, cap a gener de 1973. N’he vist fins al 3, de marc del mateix any. La Veu PopIar, amb nombrosos articles en catala, mantenia una línia semblant a la seua predecessora, denunciant irregularitats, abusos de les autoritats civils, problemes laborals, etc.

Cree que cal agrupar ací, també, Lucha Obrera, òrgan de les Comissions Obreres Unitàries de la Ribera. Lünica referencia que en tinc és una ressenya a La Causa del Pueblo: «el passat mes de setembre, les Comissions Obreres [Unitàries] han tret el primer número de Lucha Obrera que sera el seu portaveu.

Com senyalen al seu editorial, el seu objectiu és impulsar la lluita organitzada i denunciar als opressors de la classe obrera i el poble, i ho fan solidaris amb la gran empenta que estan donant al moviment obrer els seus companys de tota Espanya amb l’afany de conquerir la justícia i la llibertat que ens nega la oligarquia amb el seu Estat feixiste sostinguts [sic] per el imperialisme nordamericà» :2 Tampoc no he vist cap exemplar de Lucha, butlletí de les Comissions Obreres i Populars del Port de Sagunt, el primer número del qual, de novembre de 1972, apareix ressenyat en un altre periòdic obrer, que reprodueix fragments de l’editorial.”

Vientos del Pueblo, «órgano de las Juntas Pro-FRAP de artistas e intelectuales de Valencia», pretenia seguir «una tradición cultural revolucionaria que viene de Octubre, El Mono Am2 y Nueva Cultura, que se prolonga hasta nuestros días y que no morirá jamás. Luchamos contra toda manifestación cultural burguesa, contra tinglados reformistas seudorrevolucionarios, contra todo tipo de cultura que no combata la explotación de la clase obrera y del campesinado y la opresión que sufre nuestro pueblo, contra toda expresión artística que no sea revolucionaria estética y políticamente».@ N’he vist tan sols el número 2, que conté, entre altres textos, un manifest contra el triomf feixista a Xile, una salutació al 1 Congrés del PCE(m-1), fragments d’Espuña en el corazón, de Neruda, i una notícia sobre els Premis Octubre d’aquell any que, amb un poema anonim A 2’1 de una& de 1973, son les úniques collaboracions en català.

L’Oposició Sindical Obrera (OSO), membre del FRAP, publicava Emarzcipución.

Sols n’he vist un número, corresponent a una data posterior a julio1 de 1974, i un altre de marc de 1977. Contenen comentaris i notícies sobre conflictes laborals a diversos 110~s del País Valencia.

Finalment, em cal parlar d’APEP, publicació que prenia el seu nom +I .La nova premssa [sic] dels pobles de la Riberas, La CUUSU del Pueblo 5 (OO . tubre 1972), p. 12.

4’ «Nuevo periódico. P. Sagunto. Lucha%, Unión y Lucha 5 (novembre-desembre 1972), p. 10. u «La herencia que prolongamos », Vientos del Pueblo 2 (desembre 1973), p. 9.

74

de I’Agencia de Prensa Española Popular, la qual es definia com «una agencia de noticias al servicio del pueblo y la revolución española»,” editava un butlletí internacional setmanalment, en quatre idiomes, i butlletins «en todas las regiones y países de España». Era un muntatge

l

agencia de prensa espaho popular

-

10 ptas

l

en contraposició a 1’Agència Popular Informativa (API), que publicava un butlletí d’abast estatal des de 1972.46 D’APEP he vist diversos exemplars de I’edició del País Valencia, amb notícies en català i castellà, especialment sobre el moviment obrer, les activitats de les diverses organitzacions del FRAP, etc., datats entre el febrer i el juny de 1976.

L’AGITACIÓ

PER SECTORS

Les diverses avantguardes polítiques nascudes entorn de 1970 puI& caven revistes dedicades a I’agitació de sectors susceptibles de ser incorporats a la Iluita revolucionaria.

D’altres vegades, aquests mateixos sectors produïen la seua propia premsa, sense que siga fàcil d’establir en quina mesura no responia, més o menys, amagadament, a les directrius dúna determinada avantguarda.

Barricada, revista universitaria de Valencia, publica el seu primer número en octubre de 1971. N’he vist també el 3, sense data (l’editorial és del 5 de gener de 1973). Redactada íntegrament en castellà, atacava el PCE, la LCR, la UML, BR i, al capdavall, tots els grups polítics que treballaven en el moviment estudiantil.

Propugnava la creació i la coordinació de Comités de Curs, «comités donde estén representadas todas las tendencias de Za oposición, que agrupen a todos los estudiantes que conscientemente se han unido a las luchas del curso 71-72 y que, al mismo tiempo, arraiguen entre las masas. Solo de esta forma es posible que el ME [Moviment Estudiantil] salga del bache en que entro».” ti APEP «Boletín del P,aís Valencikw del 2 al 10 de febrer de 1976, p. 6. (d CREXELL: op. cit., pp. 116-117 i 174-175. *T Joan PARRELL: «La organización. Del Sindicato Democrático a las nuevas formas de organización», Barricada 1 (octubre 1972), s. p.

75

D’altra banda, propugnava la unitat d’acció amb el moviment obrer?& Feia propaganda de premsa marxista revolucionaria: International Socialism, Cahiers du Communisme de Conseils, Révolution Internationale, Socialist Worker i Lutte Ouvrière.

Per la seua part, la Unió de Marxistes Leninistes tenia com a “portavoz universitario» la revista Arma. N’he vist els números del 4 (dues edicions d’octubre de 1972) al 6, datat al febrer de 1973. La «Presentación» del 4 adverteix: «con el comienzo del curso 1972-73 surge de nuevo ARMA. Nuestros objetivos son idénticos a los del año pasado: orientar y unificar los esfuerzos estudiantiles en pro de la creación de un movimiento estudiantil masivo con características revolucionarias. Así como contribuir a la construcción de su imprescindible dirección política: el partido marxista leninista de la clase obrera [ . . .l Por razones internas del grupo que edita Arma, ésta ha aparecido hasta hoy anónima y con periodicidad irregular.

A partir de este número, Arma se convierte en el portavoz para la universidad de Unión de Marxistas Leninistas (antes CES)».

Arma publicava articles contra la Llei General d’Educació, sobre la Iluita dels professors no numeraris (PNN), la selectivitat i altres temes del moviment estudiantil d’aquell temps. El número 6, pero, encapcalat amb els titulars «Contra la represión franquista. ilibertad para CaiAbajo los consejos de guerra contra los macho y sus compañeros! trabajadores de la Bazán! » esta dedicat exclusivament a aquestes qiiestions obreres i, entre altres escrits, contenia una definició i una defensa de CCOO. Cree que es pot afirmar que Claritat era, encara que no ho digués, una publicació del PCE a Valencia. No era una revista d’agitació sinó que, pel to de les coRaboracions, la selecció de temes i la longitud dels articles estava adrecada a universitaris i professionals, dins de la po-

lítica preconitzada pel partit sobre 1’Alianca de les Forces del Treball i de la Cultura com a motor del canvi polític a 1’Estat espanyol. Malgrat el seu nom, estava redactada íntegrament en castellà, fins al punt que ‘I *iPor

qué ~610 el proletariado

puede ofrecernos una alternativa?»,

cada 3, s. d., pp. 1622.

76

Barri-

EESPUL en el número de febrer de 1972 publicava l’acord fundacional de l’Assemblea de Catalunya amb l’advertència «traducido del catalán». Entre els articles podem citar «El compromiso de la ciencia contra la ley Villar», «Notas para una sociología de los movimientos profesionales» de S. Albarracín (pseudonim d’Ernest García i García), «Algunas reflexiones sobre el problema de los líderes» i «Análisis de la lucha de los PNN». N’he vist un exemplar de febrer de 1972, sense numeració, i els números 4, de setembre-octubre, i 5, de novembre-desembre del mateix any. aPeriódico para la creación, extensión y fortalecimiento de Comisiones Obreras», se subtitulava UYti& y Lucha. D’aquesta publicació n‘he vist sols el número 5, de novembre-desembre de 1972. Duu un editorial sobre com havien de ser les CC00 (unitàries, clandestines, democràtiques, combatives i permanents) i deia: «las Comisiones Obreras de Valencia no son todavía fuertes, hay mucho camino por recorrer para que lo sean. Existen varias ramas que aunque están coordinadas, son tan débiles que su coordinación no es efectiva». Publicava també noticies i comentaris sobre Iluites d’empresa (Pepsi-Cola, Caolita, Matosa, Mercavalencia, Mocholí) i de sector (Metall).

Era una publicació del MCE, encara que no ho advertia, i va aparéixer «desde mediados de 1972 hasta abril de 1973».“’ Fou objecte de dures critiques per part de la Lliga Comunista Revolucionaria, la qual, entre altres coses, retreia que s’encobrís quin partit l’editava.JO La LCR, pel seu costat, publicava Pwletauio, «portavoz de los obreros organizados en torno a la Liga Comunista Revolucionaria».

Aquest partit existia al País Valencia des de la seua fundació arreu de 1’Estat (1971), per evolució del grup Comunismo (1970), que provenia del Frente de Liberación Popular, del Front Obrer de Catalunya i d’Euzkadiko Sozialisten Batasuna. Amb la mateixa capcalera apareixien periòdics a Madrid, Barcelona, el Baix Llobregat, el Valles, Biscaia i Nade Valencia he vist exemplars numevarra, almenys. De Proletario rats des del 3 (octubre de 1972) fins al 10 (juny de l’any següent), mes un d’especial sobre les vagues del Port de Sagunt, datat en setembre de 1972. Publicava notícies i comentaris sobre Iluites obreres al País Valencia (la Fe, Serra Menera) i la resta de 1’Estat (Vigo, Sant Adrià de Besos, Seat de Barcelona, etc.) així com d’altres de política general (la revolució indo-xinesa, la repressió franquista).

El número 5 és un especial sobre les Comissions Obreres; 51 el 8, sobre Sant Adrià de Be” «Autocrítka en torno a ‘Unión y Lucha’», La Causa del Pueblo 10 (marcabril 1974), pp. 10-11. *’ E. B.: «,Sobre la ‘tendencia revolucionaria’ de ‘Unión y Lucha’», Proletario 3 (octubre 1972), pp. 6-10; «El boletín que necesitan las CCOO», Proletario 6 (febrer 1973), p. 10.

5L La posició, Ilavors, de la LCR respecte de Comissions està exposada en el fullet Por qué deben luchar las Comisiones Obreras. Los 9 puntos que propone la Liga Comunista Revolucionaria, signat pel Buró Polític 1’1 de desembre de 1972.

77

sos, on la Guardia Civil havia mort l’obrer de Fecsa Manuel Fernández Márquez. En diverses ocasions va propugnar l’aparició de premsa propia de les CCOO. El número 6 (febrer de 1973) incloïa una octaveta que denunciava la publicació dún Proletario número 4 -amb un article sobre el conveni provincial del Metal1 i un altre sobre la revolució vietnamitacom a edició del grup «Encrucijada,, escindit de la LCR i que, òbviament, tractava d’apoderar-se de la capcalera del periòdic.

No conec, pero, aquestes edicions.

Una altra publicació d’aquell temps eren els Cuadernos Batalla Obrera, subtitulats «instrumento para la lucha obrera en el País Valenciano». N”he vist només el número 3 (maig de 1972). Porta el títol general de «Acción sindical y organización política» i conté unes extenses reflexions entorn de «la necesidad de organizaciones unitarias en las empresas. La necesidad de la unidad sindical. La necesidad de la acción política, a través de grupos políticos. La necesidad de que ello confluya en el partido revolucionario, hoy aún inexistente, que sólo será posible desde la elevación del nivel general de lucha y organización de la clase obrera».

Hi havia també suplements de BataZZa Obrera. N’he vist 1’1 i el 2. i el El primer es titula «Para la lucha obrera en el País Valenciano» segon, «Cómo estudiar una empresa para desarrollar la lucha obrera».

Amanecer Obrero es deia «periódico destinado a la creación, fortalecimiento y extensión de las organizaciones obreras del Polígono Fuente del Jarro» (polígon industrial del terme de Paterna, 1’Horta). En conec només el primer número, sense data (entorn de 1972). Denunciava problemes dels treballadors en algunes empreses de la zona, des dúna optica anticapitalista molt radical.

Especialment interessant és La Veu del Camp, «butlletí democràtic del camp valencia», que va aparéixer en julio1 de 1972. Lültim número vist és el 4, d’abril de I’any següent. El primer editorial declarava que la revista volia convertir-se en la premsa dels llauradors valencians.

BUTLLETI DEMOCRATIC CAMP VALENCIA

DEL

Redactada quasi exclusivament en català, oferia nombroses cions sobre problemes de l’agricultura del país, la corrupció

78

informade l’admi-

EESPILL nistració, Mercavalència, 1’Autopista del Mediterrani, etc. Els articles tenien un bon nivel1 teòric i utilitzaven bones fonts d’informació.5’ bis Germania Socialista llanca, en febrer de 1973, el primer número de Poder Obver, únic que he vist. Es tracta d’un gros quadern (23 folis) imprés a una cara, en cata& i castellà que, al marge de les declaracions d’intencions («Presentació», «De que parlara Poder Obrern) conté una anàlisi sobre «El moment de la lluita obrera al País Valencia», informacions sobre lluites al Principat, preses del butlletí API, i ací. També, comentaris sobre escola, sexe i classe obrera i altres qüestions.

Els Estudiants Anticapitalistes d’Ensenyament Mitjà publicaren Ver, Oír y No CaZZar, del qual he vist el primer número, publicat a Valencia el setembre de 1974. Conté textos sobre l’ensenyament i la ciencia en la societat capitalista, l’autoritarisme, els darrers conflictes obrers al país, un article contra la institució de delegats de curs i, finalment, un aplrleg de Bertolt Brecht.

També a Valencia, les Plataformes Anticapitalistes feien Asamblea Obrera, periòdic del qual només he pogut consultar números esparsos entre el 7 (octubre de 1974) i el 17 (juny de 1976) així com un extraordinari de febrer del darrer any, sobre la vaga de la construcció.

Les Plataformes Anticapitalistes existien a 1’Estat des de 1971. Asamblea Obrera duia abundant informació sobre conflictes laborals al país i comentaris sobre la situació del capitalisme mundial, el paper de 1’Estat en la societat capitalista, l’atur obrer, la pujada dels preus, etc. Propugnava la formació d’assemblees de fabrica que, a través duna assemblea de delegats (per damunt dels sindicats) confluís en un Congrés Obrer Constituent «formado por delegados elegidos en asambleas de fábricas, tajos y centros de trabajo, donde se decida la forma de organización que desea la mayoría de los trabajadores.

Los anticapitalistas propondremos y defenderemos el que los trabajadores se organicen MO en sindicatos, ni tampoco en un sindicato único, y si en una sola organización estable, democrática, unitaria y anticapitalista, una autoorganización política de clase».”

Escuela elz lucha era un butlletí dels Ensenyants Anticapitalistes.

El primer fascicle és de setembre de 1974. Situava l’escola en el conjunt de contradiccions de la societat capitalista, contra la qual calia lluitar.

Aquest número estava destinat a explicar, bàsicament, els problemes de la gratuïtat de l’ensenyament.

El segon, de desembre, versava sobre l’ordenanca laboral tot just apareguda, que regulava les relacions entre els empresaris i els treballadors de l’ensenyament.

Les Plataformes de Treballadors Anticapitalistes de Castelló publicaven el seu organ, La Plana Obrera, per primera vegada l’agost de 51bis Francisco Tortosa m’indica que La Veu del Camp era una publicació del PCE. ” «A la unidad en la práctica », Asamblea Obrera 17 (juny 1976), p. 5.

79

IIESPILL 1974. El mes següent va sortir el número 2, últim que he vist. Exposaven notícies i anàlisis sobre lluites a fàbriques d’aquelles comarques i llargues explicacions teòriques sobre les plataformes d’actuació del grup editor.

Amb el títol Plana Obrera, «prensa obrera de las Plataformas Anticapitalistas de la Plana», he vist un exemplar de juny de 1976, que parla sobre la conflictivitat a la indústria del Metal1 i la vaga en una fàbrica de taulells ceràmics.

Comissions Obreres d’Empresa i Plataformes Anticapitalistes del Port de Sagunt eren les editores d’Ofensiva Obrera, periòdic que sols conec pel número 3, d’abril (potser de 1975), amb informes i valoracions sobre lluites a diverses empreses (SADE, Entrecanales, Nervión) del Port. Propugnaven el boicot a les eleccions sindicals.

També del Port de Sagunt era Avance Anticapitalista, que se subtitulava «prensa obrera de las Plataformas y Comisiones Obreras Anticapitalistas».

N’he vist un exemplar, sense número ni data, monogrtic sobre una vaga a la IV Planta siderúrgica, de maig-juny de potser 1975.

HueIga, «órgano de plataformas y COE del País Valenciano», va aparéixer en setembre de 1974. Aquest primer número, únic que conec, publicava comunicats d’aquestes organitzacions.

Gallo Rojo, revista de la qual sols he vist el número 9, datable a principis de 1976, prenia el seu nom dúna cansó molt popular en els ambients antifranquistes durant la dictadura i en reproduia, a la capcalera, una estrofa. Aquest número dóna notícia dúna manifestació a1 barri dels Orriols, a València, en demanda de semàfors, de la tortura de Francisco Téllez, obrer de Santa Coloma de Gramenet i del procés de dretització a Portugal, així com d’altres temes, des d’un punt de vista d’esquerra radical.

També dIEstudiantes Anticapitalistas he vist un sol exemplar, el corresponent a l’abril de 1976. El sumari conté escrits sobre les lluites a les instaklacions universitàries de la Fonteta de Sant Lluís, a València, la vaga de Vitòria, durament reprimida per la policia, i la necessitat d’imposar el control de la universitat fins acabar amb la universitat burgesa.

Finalment he de parlar de Revista Obveua, que es publicà en 1976 si bé cap dels dos números que conec no porta data. El primer duu, a

80

la coberta, fotografies dels esdeveniments de Vitoria. A l’interior, a més de nombroses informacions sobre vagues al país i a la resta de I’Estat i del món, hi ha un editorial reivindicant la lluita autòaoma del proletariat (que oposa a la lluita sindical). L’editorial del 2 afirmava: «esta revista nació de una necesidad: valorar críticamente la gran experiencia

UWANO DE LAS JUVENTUDE &OM;yISTAS'DE . . , A,ño I l Num 3

VALENCIA 20

PtaS

de huelgas que vivimos tanto en Valencia como en España durante los 3 primeros meses de 1976» i tot seguit explicava les seues finalitats.

A més del noticiari, portava un article sobre 1’1 de maig, un altre criticant la presencia de Comissions Obreres a Coordinació Democràtica i, encara, un altre atacant aquest darrer organisme unitari d’una part de l’oposició.

De Llibeutat, òrgan de les Joventuts Comunistes de Valencia (Unión de Juventudes Comunistas de España), he vist el número 3 de l’any 1 (1975) i, ja convertides en Joventuts Comunistes del ‘País Valencià, el

número 7 de l’any 3, nova època, datable dos mesos abans de les eleccions de 1977. Jove Germania publica Aplec. El número 0 és de finals de 1976 o principis de 1977. N’he vist també el 2 (julio1 1977).

81

UN INCfS

CARLISTA

Dins del procés de separació entre el carlisme «tradicionalista» i el que, seguint Carles Hug de Borbó va adoptar posicions socialitzants i, en tot cas, democratiques, aquesta segona tendencia, ben viva al País Valencià, on el Partit Carlista va estar al costat de les altres forces democràtiques en plataformes de coordinació i altres activitats, es va expressar un temps a la revista legal Aparisi Guijarro.

També, en publicacions com Senyeru, «boletín carlista de información», del qual he vist el número 4, datat en juny de 1969 i que, entre altres textos, conté un article favorable al llibre Mosaltres eZs valencians, de Joan Fuster.

REO1Ol?AL DE& CARLISME; VALENCIA Aquest sector va publicar també Terva Feuma, que se subtitulava «butlletí regional del carlisme valencia». En conec els números del 2 al 4, de febrer a abril de 1973. Les notícies del País Valencia, en català, hi ocupen un lloc ampli. Tevua Ferma remarcava el caràcter «furista» del carlisme i feia propaganda a favor de la vertebració del partit en assemblees populars.

Donava notícies sobre el moviment obrer a 1’Estat espanyol, comentaris contra l’agressió imperialista a Xile, contra I’OTAN, contra les altres dictadures europees de l’època, etc. S’hi recomanava reiteradament la subscripció a Esfuerzo Común, de Saragossa.53 Fora dels límits d’aquest article, he vist el número 2 (novembre 1979) de la segona època de Terru Fevmu, amb el subtítol «federalisme, socialisme, autogesti&, on s’anuncià la dimissió de Carles Hug com a president del Partit Carlista.

I3 Sobre Esfuerzo común i la seua significació, vegeu Josep Carles Nosotros los carlistas, Madrid 1977, pp. 51-56.

82

CLEMENTE:

FULLS

ESPECIALS

PAf S VALENCIA

El Servei d’Informació Català publica a Barcelona, des de setembre de 1972, el butlletí informatiu Avui. N’aparegueren trenta-nou números fins el julio1 de 1976.” La collecció omple vora nou-centes pagines, entre documents i números normals. Tenia redacció autònoma al País Valencia, les notícies del qual hi s& abundants.

Fins a tal punt que hom va Ilancar uns Fulls Especids País ~laZenc&, impresos també al Principat, com a suplement del butlletí.55 N’he vist tres trameses: novembre de 1974, desembre del mateix any i febrer del següent. Contenen una rica informació política i cultural, comentaris d’actualitat i reprodueixen manifestos i propaganda de distints grups. Després d’aquests tres números, les pagines valencianes foren reintegrades al cos normal de la revista.

REORGANITZACI6

SOCIALISTA

La desaparició del PSV del panorama polític valencia hi va deixar un buit que, organitzativament, va tardar uns anys a omplir-se.

En aquest sentit van actuar parallelament, i sovint amb divergències greus, l’intent de construir un nou partit socialista valencia i, d’altre cantó, la revitalització del PSOE, a partir dels problemes en la direcció sorgits, sobretot, des del XII Congrés a Tolosa de Llenguadoc, en que Rodolf Llopis fou destituït i, més encara, del XIII Congrés, celebrat a Suresnes en octubre de 1974, en que fou elegit secretari general Felipe González.

A mitjan 1972 es van crear a Valencia els Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS), que es definien com «una convergencia de socialistes valencians que amb llibertat de pensament i flexibilitat d’organització treballen per l’establiment de les llibertats democràtiques i el socialisme al País Valencia» i que relegaven Iüs de la denominació de partit, amb el que aquest ús comportava, «a circumstàncies més obertes, on siga possible una militancia suficient i un funcionament democràtic com escau al que la paraula partit significa». En julio1 de 1973, els GARS es convertiren en Partit Socialista del País Valencia. Aquest PSPV va publicar com a butlletí propi dos números d’El Pable Valencià, sense data, i que foren distribuïts, respectivament, el gener i l’octubre de 1975. La revista s’oposà a la Junta Democràtica instahada a Valencia i a l’abandonament; pel PSOE, de. la Conferencia Socialista Ibèrica (creada pel setembre de 1974), institució que el PSPV va impulsar.

Duia també informacions i comentaris sobre fets polítics, sindicals i culturals del País Valencia. El mateix PSPV fou I’editor d’un Butlletí d’Informació, 5J CREXELL: op. cit., pp. 64-66.

55 Zbíd., pp. 126-127. :

83

IBPILL del qual he vist un exemplar de desembre de 1975. En octubre any s’havia signat el document d’acord entre aquest partit, els tes Valencians Independents, Reconstrucció Socialista del País i Agrupament Socialista Valencia. Convergencia Socialista del

d’aquell SocialisValencia País Va-

EL POBLE VALENCIA lencià es dona a conèixer públicament en el transcurs d’una roda de premsa celebrada en gener de 1976 i va publicar, amb el nom de la nova organització, uns fulls informatius, els primers mesos de 1976.

Entre 1’1 i el 2 (abril) hi ha un número especial, sense numeració, datat en marc, exclusivament dedicat a la constitució de la Federació de Partits Socialistes. La revista tenia un contingut i un format semblant al d’EZ Poble Valen& anterior.

En juny de 1976, CSPV passà a anomenar-se PSPV (en pro& de convergencia).

Aquest partit va traure cinc números de la segona època d’E2 PobZe Valencià, fins a gener de 1977.

N’he vist només el 4, datat en novembre de l’any anterior, i que conté informació sobre la vida interna de l’organització i de la FPS, l’atur obrer, la IV Planta siderúrgica, les centrals nuclears i temes militars, entre altres. També va traure almenys dos números de Fulla del Camp, sobre temes agraris.

EL POBLE VALENCh i= l

Portaveu delPartitSocialista delPaisValench NL7~IIIEpoca~50ctubre1977~Preu15Ptes, 84

Amb la legalització dels PSPV en marc de 1977, reaparegué El Pable v&ertcià, amb un número 6 de la segona època, datat 1’1-15 de maig.

Aquesta última etapa de la revista arriba, pel que conec, fins al número 20 (del 15-30 de juny de 1978) en que s’informava de la Constitució del PSPV-PSOE. Per la seua banda, el PSOE havia tret Avant en juliol-agost de 1975, com a «órgano de la Federación Socialista del País Valenciano (PSOE).

Comité de Valencia». Després va utilitzar el subtítol «Socialisme i Ilibertat. Portaveu de la Federació Socialista del País Valencia (PSOE)».

AVANT

mm

rociali~me

i Ilibertat

.-

WRTAVEUDELA FEDERACIO SOCIMt!iTADEL PAISVALENCIAt r. SJI. E.1 N’he vist fins al número 5 (julio1 de 1976). La revista estava redactada en castellà i català, feia propaganda de les posicions del partit contra el PSOE de Rodolf Llopis, el PSPV (en convergencia), la Llei d’Associació Política, els governs d’Arias Navarro i el primer de Suárez, etc. Publica també treballs sobre figures del socialisme espanyol (Besteiro, Negrín) o la historia del partit al País Valencia. He pogut veure també el número 1 de la tercera època, datat el 29 de febrer de 1977, amb el PSOE ja legal. Recentment, amb motiu de I’abandó per part del PSPVPSOE del Consell preautonòmic valencia, s’ha publicat un número 0 d’Avant, i s’anuncià que apareixerà esporàdicament, quan les circumstàncies ho demanen.

CONVENCIÓ

REPUBLICANA

La proclamació, en marc de 1976, de la Convenció Republicana dels Pobles d’Espanya fou seguida al País Valencia immediatament per la creació de filials locals. A mitjan setembre es va constituir la Convenció Republicana de la Marina, que publica Marina Republicana. N’he vist dos números, sense numeració ni data, pero que corresponen 1’1 a novembre de 1976 i el 2 a febrer de 1977. L’exemplar d’aquest últim que conec correspon a una segona edició de 400 exemplars, segons s’hi adverteix. Era bilingüe. Contenia articles de propaganda republicana i un noticiari comarcal.

A la mateixa tendencia responia Marina Alta Republicana, òrgan de la Convenció d’aquella comarca. N’he vist sols el número 3, corresponent a marc, supose que de 1977.

85

El 21 de novembre de 1976, amb assistència de delegats del PCE(m-l), FRAP, OSO, UPC, FUDE, UPM, AFAPP i altres sigles de la mateixa significació, es va constituir la Convenció Republicana del País Valencia. Assistiren com a observadors representants del PSAN i d’OCE (BR) i 1’OPI envià una adhesió a l’acte. La Convenció va editar Alternativa Republicana.

N’he vist els tres primers números, apareguts entre

febrer i agost de 1977. El segon era un extra dedicat a les Falles. La llengua utilitzada era quasi exclusivament el català. Publica articles sobre el dret del País Valencia a l’autodeterminació, la repressió de la postguerra, la central nuclear de Cofrents, la cultura popular i d’altres temes. També, comunicats de l’organització editora i notícies sobre el moviment obrer i polític del País ValenciàT5 bis

CNT 1 FA1 La Confederació Nacional del Treball i la Federació Anarquista Ibèrica, així com les Joventuts Libertàries i Dones Lliures foren organitzacions potents i arrelades al País Valencia d’abans de 1939. La CNT va continuar ben activa, ací, després de la derrota republicana.

En el periode que tracte, pero, si exceptuem algun atemptat incruent atribuit a uelementos anarquistas», sembla que aquesta activitat fou molt minvada i, en algunes èpoques, del tot inexistent.

En 1972, tanmateix, es va reconstituir a Valencia la Federació Local de la CNT la qual, amb el canvi de règim, va conéixer una certa embranzida entre els treballadors i també com a pol d’atracció per a un sector juvenil anarquista o anarquitzant, que repetia així un fenomen ja constatat a d’altres països d’Europa a finals de la dècada anterior.

El 10 d’agost de 1976 va aparéixer el número 1 de la quarta època ssbis Convenció Republicana ha estat legalitzada en 1980. A la p. ll de Tricolor 1 (Madrid, 15 marc- abril 1980) hi ha, com a illustració, fragments de facsímils d’un número 4 i un extra del Butlletí informatiu de Convenció Republicana de Cullera, datats respectivament en febrer de 1980 i desembre de l’any anterior.

86

de Fragua SociaZ,56 amb els subtítols «Organo de la Confederación Regional del Trabajo» i «Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo de España». Duia un llarg editorial sobre la situació del capitalisme, dades sobre la Unión Naval de Levante, comentaris sobre Comissions Obreres, l’amnistia i les activitats confederals.

El número 2, últim que conec, datat el 20 d’agost del mateix any, reivindicava la unitat d’acció per al moviment obrer, tot oposant-se a la creació d’un organisme o Congrés Obrer permanent.

Incloïa també comentaris sobre el frac& del trencament democràtic, les eleccions de Portugal i altres fets.

Una altra publicació del mateix signe era La Emancipación SociaZ, «portavoz comarcal de la Hoya de Buñol», del qual sols he pogut veure el número 2 (desembre de 1976), en que es parla de l’obra teatral Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de Maria Aurelia Capmany i Xavier Romeu, els conflictes fabrils de la comarca (tot i que inclou un informe sobre Manises), etc.

De Saht, publicació de la FA1 de Valencia, he vist el número 3 (marc de 1977), amb coberta i editorial dedicats al tercer aniversari de la mort de Salvador Puig Antich; escrits sobre I’amnistia, l’autogestió, la universitat, l’any internacional de la dona i d’altres. També, un número extraordinari, sense número ni data (maig de 1977) dedicat al

quaranta aniversari dels Fets de Maig de 1937. En la seua edició collaboraven, segons adverteix l’extraordinari, les Joventuts Libertàries del País Valencià, els sindicats del Metall, de la Construcció,, d’Indústries Químiques i d’Estibadors Portuaris de la CNT-AIT i la Federació local de Quart de Poblet, d’aquesta central. Conté una abundant selecció documental sobre els esdeveniments commemorats.

LA DIFÍCIL

TRANSIGIÓ

El procés polític obert a I’Estat espanyol amb la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, va suposar una progressiva adaptació de la legislació, en diversos aspectes, al sistema democràtic que es pretenia implantar.

El frac& d’una banda, de les associacions polítiques precoj6 Sobre la primera kpoca de Fragua Social vegeu l’article de Ricard Blasco a Gran enciclopedia de la región valenciana, s. v. «Fragua Social».

87

nitzades per Arias Navarro, i duna altra, el dels projectes de trencament institucional pretesos per les forces democràtiques, va anar acompanyat amb una, paulatina sortida dels partits polítics a la llum, a través de comunicats, rodes de premsa, declaracions de líders, etc. També paulatinament, a mesura que s’arribava a l’enfortiment de la reforma, els partits polítics comentaren a ser legalitzats.

Això va tenir el seu reflex a la premsa. Aparegueren noves publicacions, la major part de vida.molt curta, i molt sovint com a reforcament de la propaganda per als successius comicis. Algunes d’aquestes publicacions aparegueren, primer, de manera clandestina, després dugueren dipòsit legal i finalment acabaren integrant-se en la legalitat de premsa vigent.

El primer partit que pogué aparéixer a la Ilum pública va ser, probablement, Unió Democràtica del País Valencia.

L’organització havia nascut en 1962-1963, a la universitat, amb el nom d’Unió Democràtica del. Pable Valencia i una orientació democristiana i fortament nacionalista. Molt posteriorment, es va ampliar amb I’ingrés de grups de distint origen i de la mateixa tendencia genèrica. En maig de 1976 va celebrar el seu Tercer Congrés, en un ambient de semi-permissivitat.

Fou en aquest darrer període que va publicar Acció, «fulles d’informació permanent dels militants d’Unió Democràtica del País Valencia».

Sols n’he vist el número 6, de la segona quinzena d’abril de 1976. Després d’un editorial titulat «La impotencia dels reformistes», publicava un solt recomanant la lectura del diari Avui, tot just aparegut, notícies del partit i de la democracia cristiana internacional, una declaració de I’Equip Demàcrata Cristià de 1’Estat espanyol i altres textoss El Comité del País Valencia de la LCR(IV Internacional) tenia Amunt com a portaveu; en conec el número 3 de I’any 1, datat la segona quinzena de marc de 1977, i una edició especial amb notes prèvies a les eleccions legislatives d’aquell any, en que aquest partit va formar part de la candidatura Front per la Unitat dels Treballadors.

Contenen escrits sobre l’autonomia valenciana, la legalització dels partits obrers i nacionalistes revolucionaris, per unes falles populars, i sobre altres temes. ” La Gran enciclopedia de la región valenciana, s. v. aUnió Democràtica del País. Valencià» publica un facsímil reduït de la coberta del número 22 d’rlcció, datat el 29 de maig de 1977.

EESPILL La LCR publica a Valencia, en maig-juny de 1976, el número trabajadores en Zucha, monogràfic sobre la vaga d’hospitals.

1 de

PROUTARIS DE TOTS ELS PAISOS m

Portaveu

k

del

LI iga

Comit6

del

Pa55

Comunista

1

Valenci&

Revolucionaria

(IV Internacional

Any I - na 3 - 2 quincena

marc

-

preu

de la

1

.-

-

10 pesetes

El Moviment d’alliberament Comunista té el seu origen en la fusió de Germania Socialista amb grups coincidents de la resta de 1’Estat.

Tema com a òrgan la «revista d’intervenció política» Temps de Lluita, I

tllb%mp&::4!fh

0

0

revista

Moviment

d’intervencio’

d’Alliberament

polit ica

Comunista

de la qual he pogut llegir el número 3 (setembre de 1977). Conté un sol i extens article, en versions catalana i castellana, sobre una vaga del calcat a Elda, Petrer i altres poblacions del sud del país.

El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, fundat al Principat en 1969, va comentar a funcionar al País Valencia en 1974. El seu òrgan d’informació, Lluita,58 aparegut en 1969, va aconseguir una notable difusió al País Valencia, sobre el qual donava moltes notícies. En maig de 1977 va comentar a publicar la «revista de debat i d’informació política de la comarca de l’Horta», Eines. N’he pogut veure fins el número 3, de julio1 del mateix any. Redactada íntegrament en català, Eines tenia el to habitual en un periòdic de partit, amb notícies i comentaris sobre temes de la comarca en que es difonia i d’altres 5a CREXELL: op. cit., pp. 108-109.

89

REVI!hA

DE

DEBA’!’

1 D’INFORMACl6

POLíTICA DE LA CaMARCA

DB

L’HDRTA

generals del país (l’anticatalanisme, vagues universitàries, qüestió nacional, etc.). El número 3, especial de la segona Escola d’Estiu del País Valencia, tractava problemes de l’àmbit docent.

El Partit Comunista del País Valencia, un mes abans de la seua legalització, va llancar el número OO de Cal Dir, 1’1 de marc de 1977.

L’editorial comencava dient: «Esta revista neix, encara extra-legalment, pero amb una fonamentada convicció de pròxima legalitat.»

La publicació té un notable interés; va sortir amb diversos formats i dues èpoques distintes, fins a marc de 1979, amb el seu número 79. En la seua redacció hi va haver, entre d’altres, Ernest García, Doro Balaguer, Enrie

CALDIR .

Cerdán Tato, Manuel García, Emili Martí, Josep Mestre i Moltó, Gustau Muñoz, Jenaro Talens, Joan Oleza, el Collectiu Gómez Nadal, Josep Gandia, Manuel Peris, F. Segundo i Jesús Sanz.

EZ Curuer, &rgan del comité de direcció política de l’organització d’Esquerra Comunista del País Valencia», va traure el seu primer quadern amb data de 1’1 al 15 de juny de 1977. Duia dipòsit legal, pero no estava registrat com a publicació perikhca.

L’OEC, d’altra banda, encara no estava legalitzada. Aixb va donar Iloc a una denúncia contra Vicent Alvarez, com a responsable del periòdic. N’he vist números solts fins al 7 (especial del 25 d’abril de 1978), amb distints formats. En el 2 s’indicava que el tiratge era de 5.000 exemplars.

EI Carrer publicava notícies de lluites obreres i cíviques, alguns articles sobre temes culturals i comentaris i documents sobre la vida interna i la política del partit.

Per la seua part, les Joventuts de I’OEC publicaren Jove en Lluita.

El primer número, sense data, va eixir devers julio1 de 1977 i anunciava 90

un tiratge de 5.000 exemplars.

Hom podia subscriure’s al despatx de l’advocat laboralista Vicent Alvarez, segons indicava el butlletí de subscripció. El sumari contenia articles, en català i castellà, sobre la Ilibertat sexual, els problemes de la dona, l’opressió nacional al país, la unitat

ORCAN DEL COMlTt DE DlRECCn6 POLiTlCA DE L~ORGANITWC16

D’ESQUERRACOMUNISTA AL PAtS VALENCIb.

OTC.

lingüística catalana i d’altres temes semblants.

Reproduïa un còmic sobre l’atac estalinista contra el POUM en 1937, i la desaparició d’Andreu Nin. Ignore si en van aparéixer més números.

L’Organització Revolucionaria de Treballadors era un grup nascut en 1970, a partir de I’Associació Sindical de Treballadors (1963) per evolució des del sindicalisme catòlic al marxisme-leninisme i el pensament de Mao Tse-tung. Al País Valencia va tenir com a nucli inicial la Unió de Marxistes Leninistes, que s’integrà en ORT arran d’una conferencia celebrada la primavera de 1976, després d’una serie de contactes iniciats

DELA ~I2mcN

mzv0LUcMApieTRBBAJADORES.

I

Año1

H=2

Enero 1977

l’any anterior.

Publica a Valencia Ara, «órgano del Comité del País Valenciano de la ORT». N’he vist només el número 2 (gener de 1977), que duu la inscripció d’especial. Esta dedicat a notícies i consignes sobre les lluites obreres del moviment (Elcano, Ford, Construcció).

91

La Unió de Joventuts Maoistes al País Valencia, branca juvenil de I’ORT, publica AZbada Roja. En conec tan sols el número 14 de l’any 1 [octubre de 19771, que conté diversos articles especialment dedicats al 9 d’octubre.

PORTAVEU

DE LA UN10

DE JOVFNTUTS

MAOISTES

AL

PAIS

VALENCIA

El Comité del País Valencia de les Joventuts d’unificació d’Espanya tragué el 15 de marc de 1977 el número 1 d’Unió

0

Comunista i Lluita.

La Veu deis Jóvens era la «revista en el País Valencia» de la Jove Guardia Roja, les Joventuts del PTE. N’he vist el número de julio1 de 1976. aovsNs revista

joven

en el Psis

valencib

de la

guardia roja ===,$-

Acció Comunista, grup aparegut en 196.5, mai no va tenir una relativa implantació al País Valencia, si bé els seus periòdics Acción COL munista i Voz Obrera, editats fora de l’Estat, comptaven ací amb un nucli de lectors, sobretot universitaris, que en alguns casos s’organitzaven entorn d’AC. Veu Obreva, que se subtitulava «portaveu d’Acció va publicar el seu primer número, únic Comunista al País Valencia», que conec, en abril-maig de 1977. Propugnava la formació d’un front 92

LESPILL obrer per a les eleccions del 15 de juny d’aquell any, demanava l’amnistia total (i la llibertat, a Polonia, del celebre opositor Jacek Kuron), criticava el PCE, a qui atribuya «el complet abandó no sols de quansevol [sic] principi revolucionari -això la direcció del PCE ho ha fet ja fa molt tempssinó duna trajectoria conseqüentment democràtica», a canvi de la seua legalització pel govern Suárez. Duia també un ampli reportatge sobre els fets de maig de 1937.

Un títol semblant, La Veu Obrera, encapcalava l’òrgan del comité nacional del País Valencia, del Partit Comunista dels Treballadors.

El primer número, amb notícies de les eleccions de juny de 1977, estava redactat en català i castellà; demanava la unitat de les forces d’esquerra valencianes per a futures eleccions, ja que en aquelles -que el PCT qualificava de no democràtiquesno s’havia aconseguit.

93

TEXTOS LITERARIS

STO~LLA E AMBENGRUNES

Josep Piera

De Bruticia, inèdit 97

LESPILL

Ll

ADRUCS d’espant criden el gaudi mentre els mots esperes la gent passeja i pren el sol el moraduix et creix damunt la taula l’eixorc silenci blanc clivellaparets nues d’humits algeps dún fred antic 0 foc o muda Ilàgrima.

99

E

anuncia

NRENOU diàlegs.

de cortines

Sons d’absència vencuda pel desig, ombres amigues, cossos del somni, arcàngels de pell dúctil, veniu, passeu, entreu, us espera l’habitacle del goig, companys objectes, parets com portes, refugi càlid.

La paraula a punt com un pitxer amb com menja damunt taula, com licor en cristall, com una mà oferent.

dàlies,

Avant, avant qui siga, avant . . .

100

C

OLPIT d’herències amargues i de records plaents d’agulles cerques senderes sens petja amagatalls de 110~ verdes carenes que una milotxa trenca

101

d’alegria.

CESPILL

Q

UI EM visita

o qui crida?

i La realitat real suggeridora, motle treballat per mans sàvies i mortes, o l’ombra sobre el blanc, l’esquena sempre oculta?

Ambdues

abracades

pel meu llambrec

102

sorprès.

U

LLALS de peixos suggerents fugen al tkte sinuós de la paraula.

Entre les mans el fred com un collar de perles al col1 més estimat.

Remor perenne de mars que bressolen Bolquers de teranyines.

Escolta la foscor

de la música

estàtua

cortada.

que interpretar

intentes.

F

ORCES fosques que em visiteu amics inesperats ambaixadors del mar, veniu, genets del deler sobre la música, focs d’artifici dins coves submarines, imants del dia de la festa.

Sols s’escriu

aquesta

esperances.

Quan un ritme de núvols encete la victbria, meló d’alger amb crit vermell, cantaran els galls l’anunci de l’inici, el poble ballarà d’alegria en la placa, les fonts esgotaran quin silenci de claustre.

Brindem

el foc que ara ens fa vius.

105

nit sobtada,

ESPILL

B

ANCALS llaurats pluja i semenca al jac fan fang són sang llurs llars de daus dormits vi volen de clos llaüt preludi.

107

al sol fecund

d’abril

EESPILL

V

OLAR entre la boira arcĂ ngel nu de marbre dolc!

108

Ll

EGIREU el missatrze sota la closca de sons de l’escriptura, lentament cap endins de la gruta, llacs miralls de ningú, i els signes esborrats d’anhels ja terra, fondàries fosques, hi trobareu, orfes d’imatges.

109

entrareu

ALMENT un llamp melodiós ones, barrancs i cingles profundíssims, escrius el fet de viure sens mesura, la Iluent i fèrtil terra de l’instant.

Omplir Omplir Omplir Omplir

de de de de

fum vent crits blaus

els pulmons del present. els globus de la festa.

I’esquena del silenci. el col1 de la follia.

Com un desert que li brosten palmeres, o estovalles després d’àpat intens, el ful1 insòlit sempre del poema, gest de combat, antic, resum darrer.

110

travessa

RodoKSima

T

1

NTERIOR d’una nau d’una gran fabrica.

Doble porta metàllica al centre de la paret del fons, amb una porta petita practicable.

En aquest mateix mur, grans finestrals de vidres translúcids, protegits per la part de fora amb reixes. La paret de l’esquerra presenta una porta gran, d’acer, amb rodes i combinació, com les cambres de seguretat dels bancs.

A l’angle del mateix costa& una taula de despatx vella, coberta de papers i fobjectes d’escriptori, i una

butaca. La part dreta de Sescenari esta gairebé tota ocupada per caixes irregularment distribuïdes, entre les quals s’ha obert un espai que recorda una mena de cambra dormitori.

Aquesta cambra esta moblada amb un llit de campanya, una cadira vella i un espill que descansa sobre una caixa, damunt la qual hi ha també una palangana i un gerro. Hom veu robes de dona descuradament penjades de les caixes, i d’altres esteses en un fil. Entre aquest conjunt de caixes hi ha 113

un pas que duu a una porta petita, placada sobre el mur de la dreta.

En un. cantó del mateix costat, una taula feta amb caixes d’embalar, i d’altres que hi serveixen de cadires.

Una tuina improvisada, amb un foguer portàtil, una tina amb sigua, un cànter, perols, plats, llaunes de conserva, botelles, etc. Tot el conjunt presenta un aspecte general de decadencia, de brutícia i desordre. La DONA dorm, vestida, sobre el llit de campanya. Un quinqué de petroli, a la taula de despatx, és l’única illuminació de l’escena. Són les últimes hores de la nit, ja quasi a punt de trencar l’alba. De temps en temps hom sent enrenou fora, més enllà de la porta metàllica i de les finestres enreixades.

Són, de tota manera, sorolls discrets, cauts, allunyats, pero tanmateix suficientment continus com per esdevenir preocupants.

Colps. Algun crit. Xerrades de persones invisibles, moviments d’algun objecte pesat, arrossegat amb esforc, i, després, el silenci. Llarga pausa. Es veu rodar, lentament, la maneta de la porta cuirassada de l’esquerra, i se sent el bruit que fan els mecanismes de la combinació en soltar-se. La porta sobre. Entra el DOCTOR, el qual, una vegada dins la cambra, s’apressa a tancar altra volta la porta, amb molta cura: manilla i combinació són revisats atentament per l’home. El DOCTOR, vestit impecablement, molt ben pentinat, no duu, tanmateix, fet el nus de la corbata.

Mira la DONA, que sembla dormir.

Després d’una pausa comenca a caminar, lentament, en silenci, cap a la porta principal del fons. La DONA, de sobte, s’aixeca del llit.

Duu en la mà dreta una pistola petita, que ha tret de sota el matalàs, on 1ámagava.

DONA

Ningú

no surt

d’aquesta

cambra.

DOCTOR

(Aturant-se, pero sense girar-se cap a la DONA. Amb paciencia.) Vam fer un pacte. Un pacte, mentre duras la malaltia.. . Te’n recordes?

DONA

Aquel1 pacte el considere cancehat.

(Fa l’acció de disparar, pero la pistola esta descarregada.

Se sent únicament un «clic» inofensiu. El DocTOR no es mou. La DONA retrocedeix, sorpresa.) Aleshores.. .

DOCTOR

El carregador esta dins, així com la resta de la munició. (Es gira.) A la cambra cuirassada...

(Marxa cap a la taula de despatx, mentre va fent-se el nus de la corbata. Seu a la butaca. Amb falsa amabilitat.)

Faries millar dormint.. .

DONA

(Llancant, amb terra.) Dormint?

rabia,

la pistola

a

DOCTOR

Hem de tenir paciencia. No deixarnos dominar pels nervis.. .

DONA

(Enfurida.)

Paciencia!

(Esclatant.)

Oh! T’odie, t’odie, t’odie! (Cau a terra, amb un sanglot estrany i perllongat. Hi resta encongida, tremolant, com esgotada.)

DOCTOR

(Suaument.)

T’excites, i això, en les nostres circumstàncies.. . (Satura.

114

CESPU Un bruit rnés fort que els altres se sent prop de la porta. La DONA no es mou. Pausa.) La joventut és perillosa. La inexperiència ens fa actuar, de vegades, amb excessiva confianca en les nostres forces. La realitat és sempre inferior als nostres somnis. Hauries de saber-ho.

Per altra banda... Oh, però no ens enganyem!

El teu ha estat un matrimoni de conveniències.

No sé per què m’entossudesc a repetir-te aquestes coses. (La DONA aixeca el rostre, i es queda mirant, fixament, el DOCTOR.) Potser et desagrada parlar-ne? (L’horne es posa dempeus.

Encén una cigart-eta i s’adreca a un dels finestrals.)

Els sents? No trigaran massa a trobar la manera d’esfondrar-nos les portes. (L’home ha quedat d’esquena. La DONA comenta a incorporar-se, en silenci.)

Tant s’hi val! Al capdavall, potser serà millor per a nosaltres. Sacaba la comèdia, i retornem al nostre lloc. (La DONA corre en direcció a la porta cuirassada. L%ome, sense demostrar sorpresa, va ràpidament cap a ella, i la subjecta d’un brac.

La lluita és breu, inútil. Quan la DONA se’n deslliura, queda d’esquena a la porta de seguretat, enfrontada amb el seu enemic.) No m’agrada que vulgues actuar pel teu compte, sense tenir-ne jo coneixement.

DONA

(Enèrgica, però sense convicció.)

Vaig a entrar-hi!

Cal que ho veja amb els meus propis ~11s.

DOCTOR

Ah, no, no... Les meues condicions són també respectables.

DONA

(Amenacadora.)

Vull

la combina-

ció!

El mecanisme

de la porta..

.!

DOCTOR

(Tallant-la, segur d’ell mate ix. } . ..Que jo no et diré mai.

DONA

(Encaran&s’hi.)

Hi ha d’altres procediments, a més de la pistola!

DOCTOR

(Somriu.)

Haurem de vigilar-nos, tots dos, molt més estretament, d’ara endavant. Molt bé. 1 això, quina cosa canvia?

DONA

Et mataré. Jure que ho faré algun dia, quan menys t’ho esperes...

DOCTOR

No cree temps.

que

ens

quede

massa

DONA

No et fa por, morir?

DOCTOR

És clar que em fa por. Però sé que si t’arrisques a.. . Vull dir, siga com siga, la meua mort seria també la teua. Matar-me és el suicidi per a tu. Perquè així, entén-me bé.. . Perquè així mai no podries saber què hi ha... (corregint-se) què passa a l’altre costat d’aqueixa porta. (Lentament, mirant la DONA amb intensitat estranya.) Imagina’t... que jo no t’hagués dit la veritat. Que ell, el teu marit, en compte d’agreujarse en la seua malaltia, estava, pel contrari, guarint-se a poc a poc. 1, de sobte . . . . un dia . . . . aqueixa porta s’obre.. .

115

DONA

(Retrocedint, emporuguida.)

Calla!

(Els dos personatges han canviat el seu lloc. Ara és el DOCTOR qui té la porta d’esquena.) Això’ és mentida! Tu l’atens.. . Tu ets el seu metge. . . Tu saps que esta acabant-se...

DOCTOR

Potser sí, o potser no. (Pausa. De sobte, l’home esclata a riure.) Veus?

A mi m’interessa que seguesca vivint.. . (Contenint-se. De nou seriós.)

Pero jo no hi puc fer res. Jo no tinc entre les meues mans els designis.. . les claus de la vida i la mort.. . 1 els homes, tots els homes, han de morir, més aviat o més tard. (Pausa.

Transició. Amb una mica de fatiga ey la veu.) De tota manera (fa un gest vague amb la mà.) nosaltres no som enemics. Hem deixat de tenir, únicament, interessos comuns.

Per això, a tu et faria tant ara de poder parlamentar amb ells. . . (Girant el cap vers la porta del fòrum.)

Prometre sempre és fàcil. Diries que a tu també et va enganyar el teu marit. Que te trobes molt més pròxima a ells del que alguns es pensaven. Que ara, una vegada desaparegut ell, no té sentit fer-vos la guerra. Diàleg i tot això: vosaltres sempre podríeu arribar a un punt d’acord. Els oferiries unes condicions aparentment més avantatjoses. 1 que? D’una manera o d’altra, res no hauria canviat.

DONA

Mentre el1 continue possible negociar.

vivint,

és im-

imatge. (Pausa. Retirant-se de la porta, i tornant cap a la taula de despatx. Novament augmenten els sorolls de Sexterior.

L’home i la DONA no semblen adonar-se’n.)

Al cap i a la fi vas pujar al seu carro massa tard. Jo havia estat apareIlant-li els cavalls quan tu encara ni alcaves un pam. 1 quan tu el vas conéixer, vas saber enlluernar-lo amb molta astúcia. (Tallant la protesta de la DONA.) Oh, no! Això ja no em preocupa.

De tota manera, calia que així fos. El1 no podia cedir. Pero era necessari cedir perque la fabrica continuas funcionant, perque la vida continuas funcionant també. Altres cediran per ell: la mort esdevinguda arma. A través teu, que faras el que el1 no pot fer sense deixar de ser allò que d’ell ha fet la historia, ell continuara vivint.

Continuara detenint el poder, que és la seua única manera possible de viure. 1 tu, pobre infelic, pensaras que les teues mans han obrat el miracle.

DONA

Molt bé. (Creua l’escena, decidida.

Es dirigeix a la part on s’amunteguen les caixes. Encén el foguer, i posa a calfar un pot amb aigua.

Després va recollint la roba estesa, que llanca descuradament sobre el seu llit.) Tot això és xerrameca. Jo em trobe entre dues aigües, pero tu vas irremissiblement a la deriva. (L’home s’arronsa d’espatles, sense contestar.)

El conseller àulic del seu estimat director-propietari (Fa un gest amb el cap, referint-se als de fora.) és una de les persones al cap de les quals han posat prez els nostres amics.

DOCTOR

Ets sincera, ara, i aixb sempre pot ser considerat en el futur com un beau gest. Cal curar molt la teua

DOCTOR

(Riu.). Senyor, quina injustícia!

(Transic.ió.)

Entre dues aigües, sí.

116

Millor encara: com en un intermedi de ballet. Els intermedis no són duradors.

La gent comenta els esdeveniments del primer acte, i, mentrestant, fuma tranquihament la seua cigarreta. Sonen els avisos, i la representació segueix. Una altra vegada a fosques.

DONA (Assenyalant la porta.) Jo no l’he feta com és. Això’ tu, i els teus companys.

DOCTOR El teu pare, els teus avis. . . Quanta gent coneguda.. . !

DONA Cadas& banda.

de nosaltres

és un món a

DOCTOR Un temple a banda, pero en tots la mateixa religió. (Mentre par-lava ha anat fullejant un gt-uixut llibre de registre que és sobre la taula de despatx.)

Ens manquen repostos del model 14-A. La serie S-25, pel contrari, esta completa. (Mirant la DONA, amb to greu.) Ho sabies?

(Pausa breu.) La vida ha de continuar.

DONA (Com qui rep un colp insospitat.

Espantada.)

No digues això!

DOCTOR (Assenyalant amb el cap la porta cuirassada.)

Sé qui ho ha fet, per-ò no ho diré mai. (La DONAmira l’home, sense donar-ne crèdit.) 12s l’hora dels relleus. Qui ha acceptat el seu joc una vegada, ja mai no podrà sortir-se’n.

(Avanca una mica més cap a la DONA.Aquesta retrocedeix, aterrada, i en la seua precipitació fa caure el pot de l’aigua bullent sobre el peu. La DONAllanca un crit.)

T’has fet mal? (La DONAseu al llit, tractant d’agafar-se el peu amb les mans.) Deixa’m veure. No és res.

Les mitges t’han protegit una mica.

Et posaré una pomada, i un apòsit lleuger. (Va cap a la seua taula, i en regira els calaixos.) És estrany. Pensava que m’hi hauria de quedar alguna cosa. Hauré d’entrar-hi (Assenyalant la porta cuirassada.) i agafar més material de farmaciola.

(Discretament, amb un moviment rapid, pren la pistola que havia quedat en terra, i la guarda a la butxaca. Va cap a la porta cuirassada, marca la combinació, l’obre, i surt d’escena, tancant al seu darrere.)

DONA (Pausa. Descoratjada.) s’ensorra.. .

DONA La fabrica

DOCTOR Les fabriques no s’ensorren mai.

Tenim srocks emmagatzemats que poden satisfer la demanda molt de temps. Per aixo, no et preocupes.

(Pausa. Tunca el llibre. Avanca cap la DONA. Suaument.)

Jo tinc confianca en tu.

(Immediatament que el DOCTOR desapareix, s’aixeca rapida. Va cap a la porta petita del fòrum. Escolta amb l’orella apegada a la porta. Hi fa sonar tres colps suaus, als quals responen des de fora. Obre tot seguit. Entra, oom una ombra, un home jove, amb les robes i els cabells en desordre. La DONA tunca silenciosament.)

No he pogut ferho abans . . .

117

DONA

JOVE He estat a punt de desmaiar-me...

(Baixa la veu.) No podia esperar més temps.. .

No parles

Som enemics, els de fora.

tu i jo! Jo estic amb DONA

1 bé.. .?

(Mirant-lo, amb llàstima.)

Pel que comprove, no haurà estat una entrevista gaire encoratjadora.

Que passà? Ja no els agraden els teus versos? 0 és que resulta que no saben llegir? (Riu.) És comic això.

Tota la teua vida escrivint-los missatges, i no són capacos ni d’entendre el teu codi!

JOVE

(Amb rancúnia sobtada.) He fet el que volies! No hi ha prou.. . ?

DONA

Escolta’m, per favor.. . (Mirant Za porta cuirassada.) Ací no. Podríem comprometre’ns.

Vine amb mi.. .

(L’agafa de la mà. El JOVE es resisteix una mica, de manera infantil,) Vine. Estem tots en perill.. . (El condueix a la part dreta de Sescena, al lloc on el conjunt de caixes fa una mena de corredor, que s’obre a la porta petita d’aquest costat.) Des d’ací podem veure l’altra porta.

JOVE

Entenen, com a mínim, que jo no forme part del vostre grup.

DONA

Pero tampoc del seu. Tu tens un despatx propi, i no t’embrutes les mans, com fan ells. Escolta...

(Transició. Conciliadora.)

No sigues ximple. La fabrica ha de continuar funcionant.

0 ens salvem tots, 0 ens afonem tots: no hi ha cap altra sortida. La situació ha arribat al límit.

Accepte les vostres condicions, en principi.

Després caldrà negociar-les amb calma.

Jovn (Seguint la direcció de la mirada de la DONA.) Encara...?

DONA

Encara, sí. Pero això’ no té molta importancia.

1 tu?

JOVE (Mirant la DONA, angoixat, d’esclatar en plor.) He fet calia, veritat? He fet el que No podia haver obrat d’altra

1 per que no?

JOVE

DONA

(Ansiosa.)

tan fort.

Jovn Ells diuen que les nostres cions són poca cosa.. .

a punt el que calia... forma.

DONA

(Indiferent.)

1 que esperaves? Tenir la consciencia tranquilla?

Ja ho has vist. Ja has comprovat que no es pot abandonar la nau tan fàcilment.

JOVE No son la mateixa nau, la teua i la meua!

condi-

DONA

Tu els pots convéncer que això és únicament el primer pas. Després s’aniran fent a poc a poc més concessions. Pero han de tornar al treball. (Tallant la rèplica de l’altre.)

No, no ara. Jo no els demane això.

Em pose en el seu lloc. Tracte de comprendre els seus punts de vista. únicament vull el seu compromís de continuar la producció.

118

EESPIU Quan jo en seré la directora, viaran les coses. . .

can-

JOVE (Esforcant-se per creure.) fos veritat.. .

ques, quan s’hi produesquen.

1 ara, acabem el nostre assumpte. No ens queda gaire temps. Els ho has dit.. . tot?

Si aixo

JOVE Si.

DONA (Enèrgica.)

DONA

Ha de ser veritat!

Les seues condicions..

.?

JOVE Necessite tranquillitat acabar la meua obra.

per

JOVE

poder Desconfien.

Doctor.

Volen

que els lliures

el

DONA DONA

1 tots.

JOVE Estic perdent la inspiració. de quin tema escriure.

No sé

DONA Els teus versos sempre seran extraordinaris. Veuràs com, quan tot acò arribe a terme, podràs treballar en pau. Crearem un departament de literatura a la fabrica.

D’acord. (Mirant la porta cuirassada, que comenca a abrir-se.) Amaga’t.- (Li assenjala la porta pe tita de la dreta. El JOVE dubta.)

Jove Com sé que no em Iliuraràs

a ell?

DONA T’he donat

la meua

paraula.

JOVE Jovn Un departament

.. . ?

DONA

Completament dràs dedicar-te t’agrade.

subvencionat.

Poa fer allò que més JOVE

Amb llibertat?

DONA Amb llibertat.

Sense intervenció de la direcció.

Acceptarem les críti-

(DescontroZat.) Pero’ jo he d’arriscar-me. Ho faig per mi i per ells...

(Corre cap a la porta. Arriba just al moment que aquesta s’obre, i resta amagat al darrere.)

DOCTOR (Entrant, amb un petit maletí a la mà esquerra. Després d’una pausa molt llarga. Mirant la DONA al rostre, i amb una veu sense inflexions.)

El teu marit ha mort. (La DONA, amb una reacció violenta, arranca a córrer també en direcció a la porta gran del fòrum.) Ara sóc jo qui 119

EESPILL diu que aquella porta no sobre.

(Trau de la butxaca la pistola.)

Aquesta volta la pistola sí que esta carregada. En conseqüència, la partida és meua. (El JOVEsurt de darrere la porta cuirassada, i agafa el DOCTOR per l’esquena. Amb la lluita, la pistola cau a terra. La DONAla pren, abans que l’altre puga reaccionar.)

JOVE Molt bé. (Contenint-se.

A la DONA.) Has compromés la teua paraula de Iliurar-nos-el.

DONA 1 la compliré. (La llum de l’alba va fent-se cada vegada més intensa.)

Obre de bat a bat les portes. De seguida.

DONA Ho sent, pero has tornat car-te. (Pel JOVE.)Solta’l.

a equivo-

JOVE (Emocionat.)

DOCTOR (Retrocede& El JOVE, lliure, se situa darrere de la DONA.)Molt bé.

Al capdavall, resulta que els teus enemics es canvien de bàndol. Es una manera molt bruta de guanyar les guerres, pero sempre s’ha fet així, des que aquest món es món.

Et felicite per la teua astúcia. (Sarcàstic, al JOVE.)Li dedicara, potser, el seu proxim llibre de poemes? 0 li ha fet ella ja l’oferiment dún departament de creació literaria?

JOVE (Irat.)

Calle!

D’entre dos mals n’hem d’escollir el menys dolent.

Alguna cosa hem avancat, malgrat tot, seguint aquesta tàctica.

DOCTOR Admirable. parella.

Fareu

una

magnífica

DONA Fes el que et dic, de pressa. 1 avisa els teus companys que tot ha acabat ja, i que el meu marit ha mort.

(El JOVEva a les portes del fòrum, i treballosament les obre. La claredat sobtada entra violentament en la cambra.) Quan tornes amb ells, compon el teu millor poema: el convertirem en un himne que commemore el dia de l’alliberament.

JOVE (Des de la porta.) allò que acaba... mort.

cap a ell.) Vaig a...

a tot a la

No, Un himne a tot allò que ara comenca.. . (El JOVEassenteix amb el cap, i surt, ple d’energia, per les portes obertes.)

DOCTOR Un himne a la vida. Fa bonic. (Transitió. Inexpressiu.)

Em lliuraràs?

DONA (Contenint-lo,) No li faces cas. Esta vencut. Vo1 provocar-te per tal de guanyar temps.

Un himne, Un himne

DONA

JOVE (Avangant

Les portes?

DONA (Llancant-li la pistola, que l’altre agafa al val.) Surt per la porta de 120

la dreta. D’allí, per les teulades, al magatzem i després a les cotxeres.

DOCTOR

Gràcies.

(Per la pistola.)

Sabré obrir-me camí. (Va cap a la porta de la dreta. Abans de sortir.) Has actuat de manera raonable.

Vull pensar que no es tracta dún gest caritatiu per la teua banda. M’equivoque?

DONA

En aquest món, no hi ha Iloc per als sentiments. Algun dia encara et puc necessitar.

DOCTOR

DONA

Sera de mètrica perfecta, puc assegurar-t’ho.

(Els sorolls de fora augnzenten violentament.

La DONA mira cap a l’enterior.)

DOCTOR

Els avisos, els sents? L’intermedi s’acaba, i comenca el segon acte.

(Mima l’acció, mentre parla.) Apaga la teua cigarreta abans d’entrar.

Esta prohibit fumar dins de la sala.

(Surt. Els crits augmenten, de manera esporàdica.

La DONA obre la mà esquerra, i deixa caure a terra les bales de la pistola, i es queda, silenciosament, observant com roden i s’aturen a la fi.)

D’això estic ben segur, amiga meua. (A punt de sortir.) M’agradaria haver sentit el seu poema. Segurament sera de mètrica perfecta.

Sincerament que ho sent.

FOSC Valencia. Abril 1977.

Abril 1980.

121

APROXIMACIÓ

A LA CRISI Joan Ferran

DE LA MEDICINA

Martínez

L’estudi de l’evolució de la mortalitat del segle actual reflecteix uns canvis que poden ser interpretats com una prova dels nivells atesos per la tecnologia medica. Pero una aproximació a la problemàtica sanitaria palesa una realitat diferent, que s’inicia els anys setanta, i que es caracteritza per la seua conflictivitat, tant en les relacions de producció com en les actituds dels usuaris.

Els principals canvis del patró epidemiològic s’observen, fonamentalment, en la disminució de la mortalitat infecciosa (en menor importancia en la seua morbilitat) i, per tant, en la mortalitat infantil, especialment en la postneonatal i la preescolar, així com en l’increment de l’esperanca de vida en nàixer com a conseqüència d’aquests canvis. És clar que davant aquesta situació tots hauríem de sentir-nos satisfets en disposar d’una Medicina suposadament eficient. No és això, pero, el que s’esdevé, per tal

ACTUAL

Navarro

com la conflictivitat assenyalada palesa les profundes contradiccions que té el sistema capitalista.

Es a dir, els canvis són més aviat conseqüència de les transformacions en la formació social que de l’eficiència de la Medicina i la Sanitat.

El fet real és que la malaltia va indicant els efectes que el medi físic i social té sobre la persona, tot convertint la malaltia i les institucions creades per al seu control, en quelcom extraordinàriament sensible a les contradiccions del sistema capitalista, en el nostre cas.

La sensibilitat ve donada a la Sanitat per: 1) el sistema d’emmalaltir que ve configurat per la formació social, tot reflectint el patró epidemiològic amb les seues contradiccions; 2) el desenvolupament de la ciencia medica burgesa, caracteritzada pel Positivisme i el Mecanicisme, que limita l’eficàcia de I’atenció medica a la cronificació de la malaltia; 3) el sistema sanitari és una estructura de classe que reflecteix els interessos i les con125

LESPILL tradiccions de la burgesia com a classe dominant; 4) hi ha importants diferencies entre els coneixements científics, incorporats en l’aplicació de la metodologia científica burgesa, i I’«experiència» com a forma d’expressió cultural de les classes populars. Entre aquestes hi ha importants interrelacions.

EL PROCÉS D'EMMALALTIR COM A FACTOR DE CRIS1

La recerca duna interpretació del procés d’emmalaltir que ens permeta d’identificar els elements etiològics, així com el context global de la producció de les malalties, es un procés històric configurat per la percepció de la malaltia, la interacció dels diferents factors de risc i la cultura del grup social.

La cultura i la ciencia burgesa han desenvolupat una interpretació del procés d’emmalaltir basant-se en la importancia dels elements biològics sobre els socials, i en l’associació de fenòmens, com a responsables de la xarxa de causalitat que produirà la malaltia, actuant en un sentit lineal. La conseqüència immediata d’aquesta actitud és una projecció individual de la malaltia, en la qual es responsabilitza la persona del seu estat de salut, mitjancant els conceptes de factor de risc (tabac, alcohol, dieta, etc.) i la substitució de la interpretació unicausal per la multicausal, pero respectant la independencia de les diferents variables, les quals van lligades per associacions més o menys indirectes (NAVARRO, V., 1980).

Els fets més evidents d’aquesta actitud han estat, primerament, l’elaboració de la Teoria del Contagi (STALLYBRAS, 1930) basada en l’especificitat -etiològica, immuno-

lògica, clínica i epidemiologicade la malaltia infecciosa, i la identificació dels factors primaris de la transmissió de la malaltia -vehiele de transmissió i hoste-.

Posteriorment ha estat ampliada a les malalties no transmissibles tot identificant l’especificitat amb els factors de risc i ampliant la simplicitat dels factors primaris amb la complexitat de la multicausalitat.

En segon lloc, hom ha limitat l’Epidemiologia a l’estudi individual de les malalties, tot evitant així la possibilitat d’una formulació integral del procés d’emmalaltir, per la qual cosa ha quedat red& a una funció de recerca etiologica dins duna concepció biologista de tipus mecanicista i positivista.

Per a nosaltres, ja ho hem dit, la malaltia apareix produïda per la formació social. I?S a dir, és la resposta biològica de l’home a l’agressió ambienta! històricament configurada.

Per tant, el procés d’emmalaltir és un sistema complex constituït per les relacions de producció, el grau de desenvolupament dels sistemes productius i la cultura del grup social dominant.

Factors aquests que en configurar l’espai social, l’aplicació d’una tecnologia i les relacions socials, són responsables del patró epidemiològic prevalent, el qual mostrara les contradiccions internes de la formació social.

Efectivament, generalitzant, el procés social ve caracteritzat per: 1) Un intens grau d’urbanització com a resultat de les noves relacions de producció.

L’estructura urbana es caracteritza per la incorporació d’elements energètics (fòssils i radioactius), elements nutrients (aigua i aliments) i produc-

126

tes residuals (aigua, solids i partícules atmosfèriques), necessàries per a funcions biologiques (prògies de les persones), d’adaptació (activitats pròpies per a la modificació ambiental necessària per a garantir la supervivencia), de producció (com a activitat dirigida a l’obtenció de béns materials que garantesquen l’adaptació), de relació (referida especialment a les relacions de producció), i les de comunicació, destacant especialment les de transport.

2) La industrialització dels sistemes productius, fenomen aquest que suposa: a) passar d’una agricultura de cicle natural que utilitzava productes degradables, a una agricultura subsidiaria de la industria i consumidora de productes no degradables, que alteren no sols la composició del sol agrícola, sinó també la qualitat dels aliments en introduir-hi els elements; b) passar dúna indústria que utilitzava energia natural (eòlica, animal, hidràulica) per a la tracció i transmissió de l’energia (electricitat), a una indústria que utilitza energia fòssil i, cada vegada més, energia radioactiva, per tal d’obtenir més potencia. L’efecte immediat és una important alteració ambiental de I’aigua i de l’aire.

3) Les relacions socials, que són les responsables del diferent grau de benestar que frueix la població. En efecte, la possibilitat de cobrir les necessitats d’ordre material o biològic -habitatge, aliment i vestits-, d’ordre cultural -el dret d’accés a l’ed.ucació-, i de conservació de la integritat personal, tant com a conseqüència del procés de treball com del procés social, no és igual per a totes les

classes, ja que depenen de la formació social.

Les relacions que s’estableixen entre aquests tres factors configuren el patró epidemiològic i llur distribució social, de faisó que l’estudi de la prevalenca de les malalties ens palesa les contradiccions de la formació social, especialment en ésser desigual I’exposició dels factors de risc derivats de l’ambient.

Per això, l’aplicació de les normes de control, basades en la concepció positivista i mecanicista, no són suficients en emprar els criteris individualtizadors de la medicina preventiva, l’educació sanitària i la legislació per a reduir els efectes ambientals i/o la progressió de la malaltia.

Es a dir, si el mecanisme de producció de la malaltia és integral, només un sistema basat en una acció integral podrà controlar el procés d’emmalaltir.

LA

CRONIFICACIÓ

Una altra de les característiques més importants del canvi observades en la malaltia és la que es refereix a la seua duració. Es a dir, una anàlisi de la patologia habitual en qualsevol consultori mèdic ens palesa un predomini de les malalties no transmissibles i amb un llarg procés d’evolució.

Fa anys, per contra, la cosa normal era atendre una patologia infecciosa de curta duració.

Les condicions en les quals el metge i el malalt establiran una relatió terapèutica són possiblement la principal. causa d’aquesta cronificació, ja que es modifica la historia natural de la malaltia, des d’un punt de mira orgànic; pero, com que no es modifiquen les con127

dicions ambientals, la malaltia continua progressant, encara que dúna manera més lenta. A més, els recursos terapèutics actuals tenen possibilitats limitades de fer regressar la malaltia i, per tant, d’esdevenir- novament sa.

Realment les possibilitats de regressió d’una malaltia mitjancant un tractament terapèutic no són moltes i, en principi, afecten fonamentalment la malaltia infecciosa, 0 -encara que no és igualla susceptible de tractament quirúrgic, restant, per tant, I’eficàcia limitada.

Això exigeix una prolongada relatió metge-malalt que en l’aspecte científic es basa en una forta tendencia al reduccionisme, derivada del mecanicisme, i que té com a resultat un increment de l’especialització medica, de la tecnologia i de l’establiment dúna terapia reparadora, entesa com la necessitat de restablir l’equilibri intern perdut.

Per tant, la institucionalització de la relació metge-malalt és un fet que va a jugar un paper predominant.

Sera la concepció que té la burgesia, com a classe social dominant, del procés d’emmalaltir i, per tant, del restabliment de la salut, la responsable de la dependencia que s’estableix entre el metge, el malalt, la institució i la terapèutica, situació aquesta que condueix a un cercle tancat. La impossibilitat d’aplicar uns criteris terapèutics que intervinguen més directament sobre l’ambient del malat fa que es trenque tota possibilitat dúna relatió curativa, i es perd també la visió de la malaltia com un procés únic.

A partir d’aquest moment, I’em128

fasi es posa al fet d’aconseguir d’habituar el malalt a viure amb la seua malaltia, és a dir, a adaptar el seu estat disminuït en el medi ambient, és la rehabilitació, que es configura així com el darrer intent de l’atenció medica, davant el frac& de la medicina per a controlar la producció de la malaltia.

EL SISTEMA SANITARI COM A ESTRUCTURA DE CLASSE El procés de formació de la medicina científica es caracteritza pel seu caràcter de classe, el qual ha exigit la seua transformació en un model «industrial» a partir del tradicional model artesanal. Es a dir, s’ha passat d’una relació metge-malalt directa, amb la utilització de la palpació, percussió i auscultació, com a mitjans de diagnòstic, a una relació indirecta basada en la intervenció, cada vegada majo,, d’una tecnologia diagnostica i terapèutica que exigeix costoses installacions, financades per companyies privades d’assegurances o per I’Estat.

Aquest procés ha incidit directament en el caràcter del metge, que ha passat d’ésser un petit burgés a transformar-se en un intellectual orgànic de la burgesia. En cap cas no ha suposat un canvi revolucionari en la Medicina. Tot al contrari, s’ha enfortit la dependència que té aquesta disciplina de la ideologia burgesa.

1 així mateix s’han incrementat les seues contradiccions .

Les principals característiques d’aquest Sistema Sanitari són: a) La consideració que la malaltia és un desequilibri intern de l’organisme limita la seua actuació

LESPILL a la identificació d’agents etiològics i de factors de risc d’acció individual. La importancia del paper dels factors collectius es limita a situacions concretes, especialment algunes malalties infeccioses. b) El predomini de l’atenció de la medicina reparadora, derivada de la necessitat d’actuació sobre les causes immediates.

En aquest cas és el restabliment de la «normalitat» biolòmgica. c) La prevenció de la malaltia és, tanmateix, quelcom individual.

Per tant, I’actuació en aquest camp es refereix a I’establiment d’una estructura paral-lela en medicina preventiva. Es a dir, consisteix a aplicar les tècniques diagnostiques per a la identificació precoc de signes i símptomes preclínics, i a aplicar mesures terapèutiques per a controlar la progressió de la malaltia.

Hi tenen especial interés les modificacions de les pautes de vida individual. Aquesta concepció exigeix una xarxa de medicina preventiva paral-lela a la reparadora.

No contempla, dones, el control de la producció de la malaltia, sinó el control de la progressió de la malaltia en l’home, aïllat del seu ambient. d) Cada vegada més exigeix la intervenció de I’Estat en materia sanitaria, com a conseqüència de la consolidació del salari social, que esdevé així un instrument més per al control de la classe treballadora. Aquesta intervenció és conseqüència de la necessitat que té el capital d’envair totes les esferes de la vida social, així com de rectificar la pèrdua de benestar ocasionat pel procés d’acumulació capitalista (NAVARRO, V., 1978).

Així dones, el Sistema Sanitari queda encarregat de corregir les insuficiències creades pel desenvolupament capitalista mitjancant la

ideologia burgesa.

Les contradiccions que aco provoca limita considerablement la seua eficacia.

LA DIALiXTICA

CIhNCIA-CULTURA

Finalment hem d’assenyalar la diferent percepció de la malaltia que tenen tant la classe dominant com la dominada.

Per a la primera, com a classe, la percepció de la malaltia és, com ja hem dit, la desviació de la normalitat i el desequilibri, expressat d’acord amb els criteris que configuren la ciencia burgesa.

Per a la segona, la malaltia s’entén com l’experiència, que es reconeix com un procés a voltes inespecífic, que es caracteritza per una sensació de malestar; o bé específic, amb manifestacions subclíniques, que es poden objectivar científicament.

En la medicina burgesa domina la percepció de la malaltia basada en esquemes científics, amb un rebuig de l’«experiència» com una manera de comprendre l’estat del malalt. Aquest fet porta a un ciar enfrontament, encara que hi ha una llinda d’intercomunicació continuada, que es pot identificar com una expressió més de la Iluita de classes.

És a dir, la identificació de la malaltia es fa en relació amb els interessos del grup social dominant, que no valora mai l’«experiència» com a forma de detectar la malaltia per les classes populars.

Aquesta relació és més evident en la patologia laboral, tot i que la podem trobar en qualsevulla decisió de política sanitaria, en la qual predominen, fonamentalment, els interessos de la burgesia expressats en una major atenció a la medici129

na reparadora, que es, com sabem, individualista, tecnocràtica i alienant, pero que mai no qüestiona el sistema d’emmalaltir, sinó que, al contrari, el manté.

L’expressió més dramàtica d’aquesta situació es dona a nivel1 individual en la relació metge-malalt, que es transforma en un diàleg infructuós i crispa& on domina fonamentalment la relació de classes que s’estableix, i en la qual el metge es al servei de la classe dominant.

CONCLLJSJC)

La crisi, dones, de la medicina actual ve produïda per la crisi del sistema social que I’ha configurada, i es palesa en tots els seus aspectes, com un conflicte més de classe.

La conseqüència es un grau creixent d’ineficiència, que no pot ésser millorat, si hom no introdueix elements totals de canvi, que ens porten al disseny dún sistema sanitari basat en el procés d’emmalaltir, és a dir, en el concepte de salut, en comptes del de malaltia, com s’esdevé en els sistemes sanitaris basats en la medicina reparadora.

Així mateix, la superació de l’actual model científic que ens porte a la consideració de la malaltia com un procés dialèctic i valore l’expe-

IMATGES

LLIC6

DE PARfS

Ens vam conéixer a París durant la tardor del 1959. Amb un opulent bagatge d’ilhrsions i de projectes, Amand Blanquer arribava tot just a la capital francesa. Era P

-.

_

-*

,

~

I/

i

BIBLIOGRAFIA

et al.: Medicina

ALOISI

Barcelona,

Fontanella,

y sociedad,

1972.

et al: Cambio social y crisis sanitaria, Madrid, Ayuso, 1975.

BERLINGUER, G.: Malaria urbana, PaALVAREZ

rís, Villalar,

1978.

A. et al.: Vers une antimedicine?

París, La Neuf, 1972.

BOURGUIGNON,

BROCKINGTON, F.: La salud en el mun-

do, Buenos Aires, EUDEBA, 1964.

CARO, Guy: La medicina impugnada,

Barcelona, Laia, 1969.

COE,M. R.: Sociología de la Medicina, Madrid, Alianza Editorial, 1973.

COMITÉ D’ACTION SANTE: Médicine, París, Maspero, 1968.

G. E. R. M.: Pour une politique de la santé, Brussel-les, La Revue Nouvelle, 1971.

NAVARRO, V.: La medicina bajo el capitalismo, Madrid, Grijalbo, 1978.

POLACK, J. C.: La médicine

du capital,

Paris, Maspero F., 1972.

Sanitaria (dos SONIS, A.: Medicina volums), Buenos Aires, El Ateneo, 1971 i 1976.

D’AMAND Adrià

LA NECESShUA

riència com una altra expressió de la percepció de la malaltia.

Només així podrem disposar dún sistema sanitari que responga a les necessitats reals de la nostra coHectivitat.

BLANQUER

Miró un jove de vint-i-quatre anys, amb tot de somriures i cordialitat, animat per la voluntat tenac d’exercir la música amb una vocació entranyable. Encara recorde, en la imatge d’aquell primer encontre, la seua

--

130

-..

_

cara animada i sorpresa. Vingué a veure’m a l’hotel, prop de la placa de la República, un hotel molt modest on també alenava i vivia d’ensonyaments un altre compositor alco%, gran amic: Carles Palacio, que s’havia donat a conéixer durant la guerra, amb cancons exaltades com ara Las compañías de acero.

Aviat Blanquer ens contaminà el seu entusiasme.

Ens va parlar d’un quintet per a instruments de vent que li havien seleccionat per al festival de Colonia -i que duia sota el brac en una gravació gairebé inaudible-, de les Ilicons d’Olivier Messiaen al Conservatori; dels seus balbuceigs en el francés, dels seus projectes de casament, dels comuns amics d’Alcoi.. .

L’arribada d’Amand Blanquer a París coincidí amb un moment clau.

Els concerts públics (inenarrables audicions amb Blanquer al Teatre dels Champs Elysées, amb localitats per a estudiant en que només pagàvem el segell de control) tractaven de subratllar la significació artística dels grans desapareguts recents. Arthur Honegger i Florent Schmitt. Amb ells s’esfumaven els darrers regusts d’un lirisme noble i robust, d’herència beethoveniana.

Pero també era, d’altra banda, el moment en que apareixien en escena les noves tècniques revolucionàries. Comencava a parlar-se de música electrònica i de música aleatòria, de Stockhausen, de Boulez, de Cage, de Xenakis...

Edgar Varèse, el fonamental, sortia de la seua batalla fosca per tal de reclamar la llibertat total de la música. Un any abans (19.58), a 1’Exposició Universal de Brusselles, I’estrena del Poema electrònic de Varèse feia a miques tota la retòrica musical. Són també aquells anys els de I’activi-

tat de sapa del Domaine Musical amb una veritable guerra freda entre els partidaris del serialisme i els hereus de Debussy.

Podem imaginar-nos el desconcert i confusió d’un jove provincia que surt, a més a més, del marasme conformista de la postguerra espanyola.

1, tanmateix, Blanquer havia donat proves d’un esperit arriscat i original ja en les seues primícies musicals.

Pero el contrast resultava massa vehement.

Allò que potser salva el nostre biografiat dún esquincament fou la disciplina de claredat i eficacia dels seus mestres Daniel Lesur en la Schola Cantorum -resolt enemic dels efectes fàcils i dels excessosi Olivier Messiaen, en el Conservatori, de qui Blanquer aprén que la mesura en I’audàcia d’expressió no esta en contradicció amb’ el refinament espiritual.

Dels meus contactes amb Blanquer a París serve algunes imatges que la distancia ha ennoblit. Recorde un saborós passeig que comencà en el pintoresc bistvot de la Tia Caterina a Montmartre, davant un got de sangonós beaujolais i que acaba en l’aristocràtic ambient del parc Monceau, amb els seus peristils i els seus cignes. Ho recorde bé, allò, perquè la meua intenció consistia a extraure-li una serie d’opinions a fi de confeccionar una entrevista que aparegué, en efecte, per aquells dies. Hi vam parlar de tot: del dodecafonisme («Només hi ha veritable art en I’acte de crear la primera ‘serie’; la resta de I’obra es veu més o menys obligada a desenvolupar aquesta primera idea»); de música concreta, de la utilització de sons naturals purs, de les possibilitats del jazz dins de la música simfònica.. . Fou una xerrada inoblidable. _

131

.,

Altres vegades venia al nostre Hotel de Nancy, convidat a sopar per mi 0 per Carles Palacio. Sempre hi havia un punt interessant a discutir, una anècdota per contar.

Blanquer aparegué de bel1 nou per París en la reapertura del cm-s 1960. Pero aquesta volta no hi venia tot sol. S’havia casat amb una xica alcoiana, Rosa Maria. El Ministeri d’Educació Nacional, a la vista de les excellents qualificacions obtingudes, li havia concedit una beca. La parella s’havia installat als Champs Elysées, pero, atenció! , en una chambve de bonne, d’exigües proporcions, que evoca escenes de La Bohème.

Era una època de fervors juvenils i teníem davant tot el futur.

Amand estudia, llig, investiga, treballa aferrissadament.

D’aquell temps són les delicades «peces per a piano», les «cancons marineres» sobre textos d’Alberti, una melodia per a violí i piano que seria estrenada per Joan Sanabras i Claude Dargier, el concert per a violí i orquestra, etc. Traca també, en el període de París, les Iínies fonamentals del seu concert per a fagot i orquestra de torda, peca cabdal de que ja parlarem més detingudament.

PRIMERS

PASOS

I EPISODIS

Volem donar un salt arrere -un salt de vint anys- per poder explicar-nos les motivacions i ciments que van fer possible l’eclosió d’aquest gran talent musical. Amand Blanquer naix a Alcoi el 5 de febrer de 1935. El fet de nàixer a Alcoi és -musicalment parlantforca positiu. Una ciutat de 60.000 habitants, que ni tan sols és capital de província (és a dir, que no gaudeix de molts crèdits oficials) i que OS-

tenta una orquestra simfonica, algunes corals i escolanies, quatre bandes de música, una orquestra de pols i pua, etc., és mes aviat un estimulant.

En el vestíbul de la Casa de la Cultura, un hom es troba amb la sorpresa que de les dotze efígies d’alcoians representatius que hi són, set almenys -la meitat més un- pertanyen al terreny musical: compositors, intèrprets, cantants. Acò pot fer-nos reflexionarhi.

La família d’Amand és de molt modesta condició.

Tampoc no és favorable la seua salut. Llargues convalescències a 1’Alqueria de Poble Nou li fan conéixer la soledat i la introversió.

Allí vivia un amiguet que li deien Daniel i que tenia una guitarra.

Tots dos cantaven i s’esplaiaven amb el so dels seus acords incipients.

En una entrevista amb un periodista de Las PYOvincias afirmaria anys després: «cree que la meua actitud i la meua obra sempre estaran marcades per les vivències de la meua infantesa».

Després fou la tornada a Alcoi.

L’atenció sollícita de son pare l’estimularia a acudir a les classes de solfa de la banda «La Primitiva», seu de la «fila» dels Abenserraigs.

Aviat aprengué el flautí i donava goig de veure aquel1 somrient jovence11 de tretze anys desfilant vestit de moro amb el seu flamant iris-. trument.

Més tard tocaria la trompa. Per tot acò no és estrany que el seu opus n.’ 1 siga un passodoble alcoià, fet als quinze anys i titulat El festeret, molt en consonància amb el seu ambient.

De 1950 a 1954, any en que marxa a Valencia per tal de cursar-hi estudis (gràcies a una subvenció de 1’Ajuntament i a un a,jut de la tenda de teixits on treballava), tot és música festera alcoiana: passo132

dobles que tenen noms d’amics i personatges d’Alcoi. Com a excepció podria passar un ingenu poema simfònic, Fiesta gitana, que li va estrenar en 1953 la banda «La Primitiva».

A Valencia, la seua formació en el Conservatori fou dirigida principalment per Manuel Palau. Lliurement estudia composició amb Asins Arbó. Sort que Blanquer es refugia en la torre d’ivori de l’estudi infatigable i perseverant perque l’ambient musical de la València dels anys cinquanta no era el més adequat per a la formació dún creador. Per tal d’ajudar-se econòmicament, dirigeix bandes de pobies dels voltants, com la de Godelleta, Aldaia, Bunyol i fins i tot la de Llíria, que comptava amb un noble historial.

Blanquer els imposa músiques vives, de candent contemporaneïtat.

En un dels concursos de julio1 de Valencia, obté per a la banda de Llíria un ressonant bit amb la Petruska de Stravinskij.

La primera obra «en la que se entrevé un compositor de altura», com indicava el periòdic alcoià Ciudad el gener de 1956, és la Suite blanca, feta a Valencia en 1955.

Tenia quatre temps: «El sueño del ogro», «La marcha del soldadito de plomo », «El castillo blanco» i «El bosque encantado».

L’obra fou estrenada el desembre de 1956 per l’orquestra Simfònica de Valencia.

Tots els crítics valencians se n’ocuparen amb entusiasme. Per a López Chavarri, de Las Provincias, la composició «estaba impregnada de acentuado modernismo», Enrique Goma exalcava en el Levante «la paleta orquestal, agradable y varia en color»; el crític de Jornada afirmava que la suite «obedecía a criterios contemporáneos».

Una con-

seqüència se’n dedueix: Blanquer no era un conformista que s’avingués a les receptes tradicionals.

La segona gran obra, ja solida i definitiva, és la Sinfonietta, que obtindria l’accèssit al Premio Nacional de Música de 1958. No s’estrenaria a Valencia fins el 1962, sota la batuta de Juli Ribelles. La Sinfoniettu resulta molt clàssica i molt moderna alhora, plena d’optimisme i de nervi, de color orquestral i alé poètic, malgrat la simplicitat de la seua concepció. L’humor fi de l’aZ2e gro contrasta amb l’apassionat lirisme dels cvescendfos del segon temps, o amb l’empenta viva i suggestivament rítmica del final. La Sinfonietta mereixeria anys després, en novembre de 1973, figurar en el programa de l’orquesta Nacional de España.

VIATGES PER EUROPA 1 ACTIVITATS

PROFESSIONALS

De l’estada a París, n’hem parlat extensament, pero no hi acaba el seu periple artístic. El 1963 guanya per oposició la pensió de YAcadèmia de Belles Arts a Roma. En la Ciutat Eterna resideix dos anys i treballa amb Goffredo Petrassi, mestre en la frontera de l’atonal i el serial. Rep també els consells dels clàssics de la música d’avantguarda Luigi Dellapiccola i Luigi Nono. A Roma, escriu la Sonatina per u violí i piano, el Tríptico de Juventud, sobre textos d’Amado Nervo, per a quatre veus blanques i L’infant de les quatre estacions, per a soprano i piano, poemes de Maria Beneyto, cancons d’una intensa expressivitat en el diàleg entre la veu i el piano. De vegades substitueix la melodia per un recitat lliure.

A Siena seguiria els cursos d’es133

tiu de 1’Acadèmia Internacional, i a Munic, on viuria durant algun temps, prendria contacte amb les troballes més recents de les noves cabrioles d’avantguarda, sense perdre, pero, l’objectivitat ni la serenitat.

En tornar al País, i ja disposat a fixar la seua residencia a València, és nomenat catedràtic interí de Contrapunt i Fuga al Conservatori; el 1966 guanyaria, per oposició, aquesta càtedra en propietat.

El 1969 obté la càtedra de Composicio. De llavors encà ha viscut lligat als quefers i perspectives del Conservatori de Valencia; n’exercí la direcció des de 1971 a 1976. En aquest període es van projectar i comentar les obres del nou edifici; s’hi crearen noves especialitats musicals com ara la d’orgue, Clavecí, Direcció de Cor, Musicologia; es convoca el Premi Manuel Palau; s’establí una Càtedra Ambulant per a l’estudi dels instruments de corda, etc.

A la seua labor estrictament docent cal afegir la publicació de la seua Técnica del Contrapunto (IReal Musical, Madrid, 1975), Ilibre fonamental en el seu genere, resultat de la beca que la Fundació March li atorgà per tal que estudias l’evolució de les noves tècniques contrapuntístiques.

SELECCI6

D’OBRES

Acarar-se amb I’obra de Blanquer és errar en un univers multiforme, pletòric: peces per a piano 0 per a piano i cant; concerts per a guitarra, clarinet, fagot, tuba, trompa, violí; composicions per a violoncel o contrabaix; obres per a conjunts de cambra, suites simfòniques, cantates, música coral, música per a banda. . . Ens en caldria una catalogació completa. Lla134

vors ens adonaríem de la importància, en robustesa i extensió, de la música «blanquerina».

Aquesta adjectivació, «blanquerina», li la va donar López Chavarri en l’estrena de la seua primerenca Suite Blanca.

Inventar Ilavors un adjectiu em va semblar fora de lloc. L’elenc del jove Blanquer era bastant reduït.

Pero avui, amb la distancia i els avatars d’una biografia, resulta un poc més oportú.

En aquest món intrincat, dubte a aventurar els meus passos per l’obvia raó que en desconec aspectes fonamentals.

Me n’han arribat mostres esplèndides, en aquest racó de París, a través de tintes magnètiques i cassettes. Pero la meua visió ha de ser fragmentaria, incompleta i partidista, ja que un hom sempre tria allò que més agudament l’ha impressionat.

Faig dones uns comentaris a una selecció més o menys subjectiva.

Esperem que algun dia apareixerà una monografia, que abracarà totes les facetes del nostre compositor.

Comencem pel sorprenent Coticert per a fagot i orquestra de torda, fet el 1962 i editat a París per Gérard Billaudot, i obra de la meua preferencia i que més interés té per a mi. Confessem que un concert per a fagot ja és d’entrada una cosa insòlita.

El fagot ens suggereix la veu de l’avi de Pere i el 120~ de Prokofiev o els primers compassos de la Consagració de la primavera, de Stravinskij.

Pero un concert fet per a fagot és una obra que demana un alt virtuosisme del intèrpret.

La peca s’estrenà en els festivals d’Estrasburg de 1975, en el marc suggeridor de l’església romànica d’ottmarsheim de Mulhouse. Hi actuà com a fagotista el cèlebre Maurice Allard, professor d’aquest instrument en el Conser-

vatori de París. Encara que els tretze instruments de l’orquestra són tractats com a autentiques parts solistes, el fagot sempre ocupa un primer pla, adés lluminós i viu, adés majestuós i patètic, adés capriciós i ple d’humor (els tres temps). . . La composició resulta sobretot una veritable obra maestra de complexitat contrapuntística.

Jo no sé per que de vegades hom pensa que el fagot és grotesc en els greus i esmorteït 0 sense lluentor en els aguts. El concert de Blanquer és una clara demostració de l’expressivitat d’aquest instrument.

Tinc notícia dúna altra peca de Blanquer, una Sonata per u clurinet i fagot (1979), mostra evident de l’afecte del compositor alcoià per aquest instrument, que també fa un important paper en el Divertimento giocoso, de 1973, i en el Tema i variacions per a quintet de vent, de 1959.

Una obra d’aquesta època -1963que jutgem de m,axim interés són les Variacions per a piano, obra que fou estrenada el 1973 pel pianista Perfecto García Chornet.

Basades en un tema de caràcter atonal, i malgrat la rigorositat amb que s’hi estructuren totes les variacions, es presten a l’esperit d’improvisació.

Per a l’oient potser resulten excessivament tècniques, pero no cap dubte que plantegen problemes interessants.

De 1965 data la Simfonia muntanyenca, premi Joan Senent de la Caixa d’Estalvis de Valencia, obra de gran alé. «Blanquer aconsegueix d’arrabassar a la naturalesa una part de les seues vibracions còsmiques», comenta el poeta Joan Valls entusiasmat.

No coneixem l’obra (que pel seu contingut és més aviat una suite simfonica), pero vist el sistema d’escriptura de Blanquer

pressentim que es tracta més aviat d’una composició per a música de cambra o per a les masses corals.

Es clar; la meua opinió és una pura intuïció i no té valor crític. Els tres moviments es titulen «El clam de les muntanyes», «Nocturn dels cantils en pau» i «Als cims d’Aitana».

El 1971 escriu el Concert per a banda (premi Villa de Madrid de 1971), que fou estrenat a Madrid per la Banda Municipal que dirigí Rodrigo A. de Santiago, el 5 d’octubre de 1972, i, poc després, el 15 de desembre del mateix any, interpretat a Valencia per la Banda Municipal d’aquesta ciutat, dirigida per Josep Ferriz. La intenció primordial de Blanquer era de dignificar la banda, que sempre ha estat considerada -segons la seua opinió«com la germana menuda de l’orquestra».

La banda s’ha nodrit generalment de transcripcions.

El designi de Blanquer no era el de fer una «disfressa» sinó un vestit a mida: tractar cada família instrumental com a veritable solista i estructurar-ho tot en una síntesi atrevida en que l’harmonia, el timbre i el ritme hi fossen els elements fonamentals.

L’estreta familiaritat amb les bandes de música del País Valencia (hi havia viscut durant la seua joventut) l’havia instruït sobre les possibilitats d’aprofitar al màxim els instruments de vent, tot considerant-los en alt grau de virtuosisme.

El Divertiment,o giocoso és de 1972. Es tracta d’una obra per a flauta, oboe, clarinet, trompa i fagot. Insistim en l’apassionament de Blanquer pels instruments de vent. ¿Hi podríem veure una reminiscencia dels primers instruments que conegué a la banda d’Alcoì quan era adolescent?

L’adjectiu giocoso li serveix per tal de mos135

trar tota una gamma de matisos que van de l’humor burlesc al més tendre sentimentalisme.

Malgrat el rigor amb que l’ha compost, un hom té la impressió d’improvisació, del fet que hi ha com un alegre huppening on els instrumentistes poden plantejar-se formulacions virtuosistes.

Tot el conjunt resulta d’un color entusiasmant.

Una altra de les obres que jutgem fonamentals és el Conceut per a guitarra i orquestra, en homenatge a Juan Ramón Jiménez, escrit en 1974 i estrenat en 1975 a Ciutat de Palma, a càrrec del guitarrista Gabriel Estarellas.

En aquest concert, Blanquer sorteja tant el fàcil andalusisme com el lirisme pàllid dels «jardines de otoño» en que podria caure glossant el mateix Juan Ramón. Temes de pregona finesa, emmarcat dins d’unes noves tècniques contemporànies, fugen d’abocar-se en el «populisme» superficial.

Una inspirada originalitat crea el llenguatge musical més adequat per tal d’aprofundir en l’esperit de Platero y yo, que és, al cap i a la fi; el Juan Ramón que s’hi enfoca. Comptat i debatut,, es tracta d’una composició forca elaborada, que costa a l’autor més de dos anys de treball.

De l’any 1974 -any fecundíssim: el primer concert de cambra, les tres peces breus per a flauta, clarinet i fagot; l’arranjament molt personal de dues nadales de Pradas, compositor del segle XVIII, etés el Cuaderno de Monócèteravay, quartet de cardes, contribució emotiva a l’homenatge a Azorín.

L’obra li fou encomanada per Radio Nacional de España i interpretada pel Cuarteto Clásico de RTVE. Es un prodigi de tècnica contrapuntística en la qual les idees temàtiques queden suggerides per

fragments, com una «suma d’unitats sonores disposades en un ordre temporal, basades en una cèllula temàtica, un motiu popular 0 un estil fugat», segons explicacions del mateix autor. Som en el domini de la sensibilitat azoriniana del «temps», del detallisme minuciós, del detall poètic, de l’estil nerviós i fraccionat del creador de Superrealismo. Obra sobretot d’ambientació, hi ha una identificació perfecta entre estil i esperit, que mostren en Blanquer una gran preparació de lectures.

Molt recentment, el 19 de gener de 1980, tingué lloc al Teatro Real de Madrid l’estrena de la Cantata de Nadal, sobre textos escrits per Joan Valls. Es tracta duna compositió de gran envergadura, per a cor mixt (que interpreta el de Radiotelevisión Española), un altre de veus infantils (l’escolania de Nuestra Señora del Remedio, regida per César Sánchez), tres solistes: Conchita Carpintero, soprano; Rafael Endériz, tenor; i Fausto G. Puertas, baix; i l’orquesta Sinfónica de RTVE, dirigida per Enrie García Asensio.

Blanquer havia estat temptat més duna vegada pel tema de Nadal (un Tríptic nadalenc havia rebut en 1971 el premi de 1’Institut d’Estudis Alacantins; La Nit de Nadal per a quatre veus mixtes fou escrita en 1977 i un Retablo de Navidad, sobre temes populars asturians fou estrenat a Oviedo l’abril de 1979). Pero és en aquesta obra, grandiosa per l’alé i la monumentalitat, on l’autor alcoià ateny una més gran emoció. Lloem, en primer lloc, la perfecta imbricació amb el text del poeta, tot donant a l’esperit de cada situació l’expressió escaient sense que la massa orquestral faca perdre ni una sola

136

CESPILL paraula.

En segon lloc, ha sabut evitar els tòpics nadalencs, eliminant evocacions folkloriques de fàcil tractament.

La cantata es presenta com una crida universal a la pau («Creu de pau volem sempre... >>) i I’emoció que presideix tots els seus moviments se subratlla per la forca expressiva de la música, d’una gran claredat i una acuradíssima instrumentació.

«La obra -diu Fernández Cidequidista del vanguardismo a ultranza y la creación de corte conservadora. » Es aquest just mig la regla d’or que podria definir no solament la Cantata de Nadal sinó tota la creació musical d’Amand Blanquer.

Evitar cabrioles inútils i desballes-

taments, i parlar alhora un llenguatge renovador i contemporani.

Ningú com el mateix autor no ha clarificat aquesta posició en unes declaracions que féu el 1973: «De manera conscient, no casual 0 fortuïta, adopte i adapte a la meua conveniencia i predilecció el llenguatge sonor en curs, i I’ordene en un nive11 personal sorgit de la meua complexitat humana més radical i sincera. Per aixb, dins de la meua àrea d’influència, vaig collint motius d’inspiració allà on els trobe. Puc ben bé dir que les meues orientacions creadores s’encarnen en allò que hi és imprescindible: la melodia, el ritme, l’harmonia, el timbre i l’estructura formal.»

CRONICA 1 ACTES DEL PRIMER COL.LOQUI SOBRE EL PAÍS VALENCIA EN L’iZPOCA MODERNA (PAU, 19784980) Sebastià

García Martínez

Amb la cura i delicadesa que li riques i president de la Universitat són característiques, Gràfiques So- de Bordeus III; i encara un altre ler acaba d’editar (28 de marc de -Les rapports de la vicomté de 1980) les Actes du 1.“’ Colloque SUY Béarn et des pays de la Couronnè les Pays Valencien a l’époque mod’Aragon au moyen-âgedel mederne (Economie, Culture et Sociédievalista Pierre Tucoo-Chala, dité), que va tenir lloc a Pau del 21 rector de Pirenaica, el qual va real 23 d’abril de 1978. Es tracta dún cordar els lligams histories (polívolum de 400 pagines que recull tics i economics) que hi ha entre el les comunicacions presentades a la vescomtat de Béarn, i Pau, la cadita reunió científica i que van prepital, amb els països de la Corona cedides d’un text breu de Daniel d’Aragó.

Levier, president de la Universitat En l’àmbit de la historiografia hispànica, la Universitat de Pau de Pau i del País de 1’Adour i d’un altre, titulat Valence dans la Couevoca -indefectiblementels colronne d’Aragon, del gran hispanisloquis organitzats pel professor ta Joseph Pérez -la família del Tuñón de Lara per tal de debatre-hi qual té la seua arre1 a Bocairent-, problemes d’Historia Contemporàdirector de la Maison des Pays Ibénia i que aquests colloquis han 137

LESPILL constituït durant alguns anys -a l’empar del prestigi gairebé mític i del boom editorial de l’historiacom una Meca per a dor exiliatno pocs especialistes dels segles XIX i xx de tot 1’Estat espanyol.

En les darreres edicions, pero, la densitat i altura científica d’aquestes trobades ha decaigut clarament per diverses circumstàncies que no és el cas de detallar ací.

Al marge de l’empresa protagonitzada per Tuñón, si bé en la mateixa Universitat, se celebra fa dos anys el dit coRoqui, esdeveniment d’indubtable trascendencia en ordre a la potenciació historiogràfica del País Valencia, tot i que -a diferencia de les diatribes particularistes, soflames pseudo-historiques i epístoles catalanòfobesa penes trobà ressò en els periodics locals.

La idea original sorgí a partir dels contactes mantinguts pels professors Jean Mouyen i Francois Suréles seues investigacions da -per sobre la sociologia teatral valenciana dels segles XVII i XVIIIamb el Departament d’Historia Moderna de la Universitat de Valencia. L’organització fou assumida pel Centre de Recherches Hispaniques de la Universitat de Pau, que comptà amb el suport del prestigiós Centre National de la Recherche Scientifique, sota la fórmula de 1.“’ CoZZoque sur les territoires de la Coutonne d’dragon.

Certament, l’interés de Mouyen i Suréda per la nostra historia no Cs un cas excepcional entre els investigadors francesos; pel contrari, la consciencia i progressiu creixement de la branca de l’hispanisme gal envers el País Valencia va fer pensar, fa uns mesos, en la formació dún grup específic de valencianistes dins de l’associació que aplega els hispanistes france-

sos. Encara que només es tracta d’un projecte, no deixa de ser significativa la mateixa formulació, i més si tenim en compte allo, que l’hispanisme gal -intelIigentment estimulat per institucions com la madrilenya Casa de Velázquezha significat i significa en l’àmbit de la cultura i de la historia espanyoles.

Pero amb independencia d’acò, l’elecció del tema valencia (i encara: la seua etapa de la modernitat) responia a raons més profundes.

En efecte, no és casual que el primer colloqui hispano-francés sobre els territoris que integraren la Corona d’Aragó baja versat al voltant d’un dels països la Historia Moderna del qual ha enregistrat avan90s més considerables durant els anys seixanta i setanta, relacionats en gran part amb el magisteri exercit per Joan Regla. Durant el seu fecund sojorn a Valencia (19591972), el gran historiador gironí, a més a més de continuar i ampliar els seus estudis monogràfics, interpretacions i síntesis sobre el nostre passat, aporta una visió de conjunt de la Historia del País, coherent i oberta, que ultrapassava les limitacions de la historiografia tradicional -enquistada en el marc medieval o plena d’evidents insuficiències metodologiquesi superava d’altres intents, plausibles pero no del tot rigorosos. A profunditzar en aquesta Iínia ha coRaborat i continua collaborant el treball dún grup nombrós de deixebles i ajudants del plorat mestre.

Es tractava, dones, de convocar els valencianistes, hispanistes i historiadors francesos interessats en la modernitat, i llurs collegues catalans i valencians, per tal d’exposar i debatre comunicacions científiques que, sota un mateix signe

138

-el País Valencia en 1’Edat Moderna-, responguessen a un triple (i amplíssim) tractament temàtic: Economia, ,Cultura, Societat. 1, en efecte, van acudir-hi professors i investigadors de la Universitat de Bordeus III (F. López, J. Pérez), Casa de Velázquez (J. P. Le Flem), Universitats de Nancy II (J. Guil-al); Pau (0. Baulny, J. Delfaud, Ch. Desplat, J. P. Labatut, J. Mouyen, F. Suréda, P. Tucoo-Chala) i Tolosa le Mirail (B. Bennassar, A. Gallego), i també J. Casey, de la Universitat britànica d’East Anglia (Norwich).

D’aquesta banda dels Pirineus anaren membres de les Universitats de Barcelona (E. Belenguer, R. García ‘Cárcel), Autonoma de Barcelona (J. L. Hernández Marco, P. Molas) i Valencia, tant del Departament d’Historia del Dret (V. Graullera, M.” F. Mancebo, M. Peset) com del Departament d’Història Moderna (S. Albinyana, R. Benítez, M.” V. García Esteve, S. García Martínez, V. Gil, L. J. Guia, T. M. Hernández Sempere, A. Mestre, 1. Morant, C. Moroder, J. M. Palop, M.’ C. Pérez Aparicio, E. Salvador, C. Valero).

El comencament del colloqui fou el 21 d’abril de 1978, de matí, a 1’Amfiteatre 1 de la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de Pau, on els professors Suréda i Mouyen van donar la benvinguda als assistents en el transcurs d’un acte on hi havia els presidents de les Universitats de Pau i Bordeus III, el cònsol d’Espanya, el degà de la Facultat de Lletres i els també professors Tucoo-Chala i Barrère. Tot seguit s’inicià la primera sessió científica, presidida per Tuñón de Lara, sobre el tema «La Illustració valenciana,, amb dues comunicacions, d’Antonio Mestre i Francois 139

López. La intervenció de Mestre, centrada en el «fons Maians» i els corrents interpretatius actuals de la Illustració espanyola, constitui una visió sintètica de les seues investigacions particulars i d’altres treballs sobre la qiiestió. Va exposar la necessitat d’esgrimir una interpretació pluralista -i no pas monolíticadel moviment illustrat; assenyalà els factors diferencials del sector valencia i precisa les connotacions de la intercomunicació amb Europa. Pel que fa al professor López, aquest subratlla en una breu comunicació -amb la precisió i delicadesa que li són habitualsels factors especfficament valencians en el Ilarg pro& de la Illustració hispànica, tot parant atenció especial en els inicis de la Pre-Illustració valenciana -època de la primera reacció antibarrocai en I’entroncament del degà Martí i del jove Maians amb I’humanisme cristià i el pensament més obert i fecund del segle setze.

La sessió de la vesprada, moderada pel professor Molas, aplegà cinc comunicacions que responien al tema «Humanisme i Universitat». André Gallego, màxim especialista en Juan Lorenzo Palmireno (sobre el qual presentaria, el gener de 1980, una magnífica tesi doctoral a la seua Universitat de Tolosa le Mirail) i bon coneixedor de 1’Estudi General durant el segle XVI, hi aporta un documentat treball sobre la reforma de les classes de gramàtica en el període 1561-1589. A partir dels antecedents, l’autor analitza la constitució post-salaiana de 1561, la refundició de 1563 i els avatars de les contra-classes després de 1577, i n’assenyalà les característiques i I’impacte en l’auge humanístic de la segona meitat del segle. Sebastià García, en canvi,

LESPILL estudia la introducció de l’hellenisme en la Universitat de Valencia fins el 1550 i apunta una tradició que, tot partint de Nebrija, hauria de conduir (a través de Strany, SaValls i Ledesma) a la culminació que va suposar Pere Joan Nunyes.

La consideració d’aquesta trajectòria, pero, es vertebrà amb la problemàtica global de 1’Estudi: primers temps, repercussions de les Germanies, creació de la càtedra de Grec, rectorat de Salaia, marginació d’Oliver i titànics esforcos de Ledesma -en els anys trenta i quarantaper tal de consolidar l’humanisme en contraposició als «bàrbars». En la Iínia d’altres meritoris treballs seus, Philippe Berger enfoca el tema «Développement et évolution de la libraire à Valence à l’époque de la Renaissance» utilitzant com a font bàsica els registres de la «taxa reial» de 1513, 1528, 1542, 1547 i 1552. Acò li permeté de tratar un suggestiu quadre de la tipologia i evolució dels llibreters locals, Ilur status econbmico-social i ubicació en la topografia urbana.

L’aportació de Ricard García Cárcel -«Riberismo y antirriberismo en la Iglesia valenciana del siglo XVI»-, que responia exactament al seu títol, provoca un animat debat sobre la caracterització dels conceptes «riberisme» i «antiriberisme», esbossats potser precipitadament.

En qualsevol cas, l’autor va preferir no incloure-la en l’edició de les actes. Maria Peset, finalment, presenta una comunicació sobre els estudiants de la Universitat valenciana en el XVIII, interessant tant a nivel1 del contingut com per les implicacions metodològiques, i evidentment congruent amb les seues investigacions i síntesis sobre aquesta institució a Espanya durant els segles XVIII i XIX.

Establí la «dimensió» de la Universitat de Valencia -a partir del recompte de l’alumnaten comparació amb la d’altres 110~s de la península; I’escassa dependencia respecte de la conjuntura econòmica, les variacions del nombre d’estudiants i els fets que les motivaven, el «malthusianisme illustrat» i la distribució per Facultats.

El 22 d’abril es dedica íntegrament a exposar i discutir problemes de tipus econòmic i social. De matí, en sessió que presidí el professor Joseph Pérez, Jacqueline Guiral parla sobre «Les gens de mer à Valencia, fin XV”, début XVI”,, detallant la procedencia geogràfica, l’origen social i la qualificació professional de la bigarrada gent de mar, la política marítima de la ciutat de Valencia i la Iluita contra la pirateria.

En absència d’Ernest Belenguer (que al dia següent havia d’arreplegar a Barcelona, a mans del president Tarradellas, el premi Jaume 1 concedit al seu llibre València en la crisi del segle XV), Salvador Albinyana defensa la comunicació que el primer havia presentat sobre el creixement de Valencia i les seues dificultats financeres; problemàtica general i interpretativa del segle XV valencia; control polític (virregnat, subd jecció del municipi) i economicofinancer (racionalat) per part de Ferran el Catòlic; i préstecs de la ciutat al monarca. Emília Salvador féu l’estudi sobre el memorial enviat per Vicent Vilaragut a Felip IV amb la pretensió d’incrementar les rendes del Real Patrimonio (1634), la resposta del sobirà i el frac& de l’arbitri. Rafael Benítez, amb documentació del monestir de Santa Maria del Puig, s’ocupà d’aspectes relatius a l’evolució agraria de l’Horta en la primera meitat del se-

LESPILL gle XVIII i aporta unes primeres dades sobre producció i consum.

En una sintètica i clarificadora intervenció -pont reflexiu entre investigacions pròpies anteriors i d’altres en preparacióPere Molas enfoca el tema crucial de la burgesia valenciana del XVIII, dins d’un procés històric més ampli (ja que abastava en part els segles XVI i XVII), des d’un àmbit triple (institucional, social, economic) i analitzant amb perspicacia els distints grups burgesos i I’evolució d’aquests grups durant el primer terc del segle XIX. A la vesprada hom continua el tractament d’aquesta temàtica socio-econòmica, centrada ara en el segle XVIII i moderada pel professor Bartolomé Bennassar.

Josep Miquel Palop dibuixà un atractiu status questionis de les crisis agràries al País Valencia, tot explicitant-ne les fonts, els estudis de conjuntura, la vivencia urbana de les crisis i les seues manifestacions en l’ãmbit rural. Dissortadament, i per motius que se’ns escapen, I’autor desistí de la publicació en les Actes del colloqui. James Casey, basantse principalment en el cens de 1724 per a Gandia de 1’Arxiu Histkic Nacional, traca l’«anatomia de la riquesa» d’aquesta ciutat, senyorívola i agrícola, i disseccionà, amb precisió i profunditat, la seua estructura economice-social i la distribució de les rendes rurals i urbanes. Josep Lluís Hernández Marco presenta una reflexió metodològica sobre el procés d’industrialització del País Valencia en que assenyalava -a proposit d’finguerala importancia dels llibres padrons de riquesa de l’equivalent com a font per a l’estudi de la propietat, treball i rendes, i elabora un model per al tractament d’aquesta docu-

mentació.

Pere Molas, en una segona comunicació titulada «Militares y togados en la Valencia borbónica», subratllà el caràcter militar de la Nova Planta amb l’afirmació que no fou el sistema de govern castellà el que s’imposà «sin la menor diferencia en nada», sinó un règim forca mediatitzat per l’autoritat militar.

Això es va palesar tant en l’evolució del municipi a partir del 1707, sota el control dels governadors militars, com en la transformació de la Cancelleria en Reial Acord sota la presidencia dún capità general (1716). L’anàlisi sociològica d’aquests darrers i de llur contrapunt -la classe togadavan rematar aquesta interessant aportació.

Oliver Baulny parla «A propos de l’émigration des Pyrénéens à Castellon à la fin du XVIII’ siècle, remarques concernent les structures sociales du Béarn sous 1’Ancien Régime», treball que connectava histbricament una zona del País Valencia amb el Bearn a l’època ja indicada.

Telesfor-Marcial Hernández Sempere destaca -en tractar la inscripció de censos d’Alcala de la Riberala trascendència del crèdit privat en el camp valencia durant el segle XVIII, analitzant el caràcter d’aquests censos en funció de quatre variables (renda, termini fix, duració del contracte, naturalesa o especies), i també el de llur tipologia (censos redimibles, emfitèutics i debitoris) i trets específics.

El 23 d’abril, darrer dia del colloqui, es dedica a l’estudi del bloc de comunicacions que responia al tema «Violencia y picardía en Valencia y el Bearn en los siglos XVII y XVIII». Durant la sessió matinal, presidida pel professor García Martínez, Bartolomé Bennassar delectà l’auditori en exposar «Un cas de pi141

IXSPILL caresque vécu à Valencia au xvrre siècle: le trigame Martín Escribano», episodi exhumat dels registres inquisitorials que I’autor coneix àmpliament.

Aquest interessant trebah, que acarava problemes de picaresca i sexualitat en la societat valenciana del Barroc, no ha estat publicat, pero, a les Actes corresponents. Isabel Morant, per la seua banda, s’ocupà del comportament antifeudal dels vassalls del duc de Gandia al llarg del segle XVIII, diferenciant I’oposició dels camperols (lluita contra les prestacions senyorials al marquesat de Llombai en funció de la resistencia al fet de continuar pagant-les després de la reactualització que s’hi produí amb l$pulsió dels moriscos) de l’acti-també contrariadels sectors privilegiats (lluita pel control dels càrrecs municipals a Gandia, en funció de la negativa al manteniment del poder jurisdiccional a mans de la noblesa, ja que això pressuposava el control dels ajuntaments).

L’aportació de Christian Desplat --«Des crimes, des délits et de la société en Béarn à la fin du XVIII’ sièclewsignifica, dúna banda, un buit pregon en aquesta temàtica i les seues concrecions geogràfico-temporals, i, d’altre, una important contribució metodològica al tractament de la sociologia de la criminalitat susceptible de ser aplicada en altres àrees i moments de 1’Antic Règim.

La sessió vespertina del dia 23, moderada pel professor Peset Reig, dona lloc a les quatre darreres comunicacions, que incidien en la mateixa problemàtica que les exposades al mati. Lluís-Julia Guia precisa les connexions entre el bandolerisme valencia i la guerra de Catalunya (1640-1652) i destaca la projeccio social i política d’aquest fe-

nomen, tan important a la València del Barroc, la seua tipologia i espesses xàrcies en l’àmbit urbà i rural, la política repressiva virreinal, i la imbricació desestabilitzadora del bandidatge en el context de la lluita de la monarquia dels Austries per tal d’aixafar la Revolta Catalana. Vicent Graullera analitzà el contorn d’un grup poc estudiat en l’espectre de la marginalitat social dels segles XVI i XVII: les prostitutes de la capital, concentrades al bordell, i una exposició minuciosa de la seua ubicació, personal (regent, prostitutes, hostalers), vida en el recinte, llicències d’exercici i de sortida, assistència medica, comportament durant les festivitats i formes de remissió (cases de penedides, matrimoni).

Maria Carme Pérez Aparicio aporta un altre dels treballs que l’han configurada com a la millor coneixedora del conflicte successori al País Valencia: l’ordre públic sota Felip V en els anys crftics 1700-1713, en que el seu manteniment exigia de reprimir el bandidatge i les reivindicacions antisenyorials; els primers brots austracistes i -després de 1707- les colles de miquelets.

La comunicació de Francois Suréda -KA propos de la représentation de ‘comedias de bandoleros’ sous le regne de Philippe V»va posar de relleu la trascendencia i fonts de la sociologia teatral a la Valencia del XVIII i plantejà amb agudesa l’èxit d’aquestes peces (sobretot: uEl bandido más honrado y que tuvo mejor fin, Mateo Vicente Benet,), l’anàlisi del qual li permeté de plasmar una explicació convincent sb cio-historica de la figura del bandoler, sovint idealitzat i rescatat pel «poder».

Des del punt de vista cientffic, i considerant l’alt nivel1 i rigor

142

aconseguits, aquest primer Collotres. Com ja he dit, l’edició s’ha qui sobre el País Valencia en l’èporealitzat a Valencia, als tallers de ca moderna constituí, dones, un Gr&fiques Soler. èxit complet, atribuible en primer Així dones, aquestes Actes du lloc a la serietat, eficacia i entusias1.” Colloque sur le Pays Valencien me amb que fou planificat i orgaà l’époque moderne, alhora que nitzat pels professors Mouyen i Su- impliquen un reconeixement euroréda. La varietat temàtica de les peu del nivel1 atés en el camp de comunicacions presentades no obs- la Historia Moderna valenciana, tava el fet que no fossen extensasignifiquen, elles mateixes, un ment debatudes avanc considerable en el coneixe-i amb contundencia en ocasions-, si bé és veriment i comprensió dún ampli tram tat que aquestes intervencions del nostre passat que va des de orals, encara que gravades, no s’han Ferran el CatiYic fins la crisi de I’Antic Règim. En aquest sentit, impogut publicar ja que haurien allargassat (i encarit) notablement I’edipliquen la culminació -per araduna serie de publicacions dedició de les Actes. Tal com s’esdevé en aquesta mena de reunions, els cades específicament a aquesta tascontactes personals, a dins i fora ca, com ho són la revista Estudis de les sessions, enriquiren en gran (núms. 1-7, 1972-1978; núm. 8, en premsa) i la serie Monografías y mesura els assistents, i s’aconseguí plenament un dels grans objectius Fuentes (núms. 1-12, 1971-1977; núdel colloqui: la connexió entre els mero 13, en premsa), fundades pel historiadors d’una banda i altra professor Regla i continuades pel dels Pirineus interessats en la HisDepartament d’Història Moderna de la Universitat de València~; o bé toria valenciana de 1’Edat Moderna. de gran part d’altres textos collectius com ara «Estudios sobre el ReiHi havia el problema de la impressió de les Actes, que fou assuno de Valencia» (núm. 5 déls Cuadernos de Historia.

Anexos de la mit per la Universitat de Pau i per la Maison des Pays Ibériques, mitRevista Hispania. Madrid, 1975, 522 pàgs.), els dos volums d’Homenaje jancant la qualificàció del colloqui com a *despesa d’interés científic» al Dr. D. Juan Reglà Campistol (Valencia, 1975) i el tercer volum (Edad (creada fa un any) i una subvenció del Centre National de la RecherModerna) de les actes del Primer del País Vache Scientifique, primera de les Congreso de Historia atorgades a Pau a una manifestalenciano (Valencia, 1976, 854 pàci d’aquestes dins l’àmbit de Lle- gines).

JOSEP

ESPASA,

El 23 de marc de 1980 va morir a Dénia el doctor en teologia i canonge de la catedral de Valencia, Josep Espasa i Signes. Amb aques-

«IN

MEMORIAM»

tes notes, en les quals han participat amics i collaboradors seus, L’ESPILL vol retre-li un senzill record.

143

LESF'ILL Constitucions que, en la seua brevetat, resumien la filosofia pedagòSegons les dades recollides per gica de les universitats d’Alcalà i de Emili Marín, Josep Espasa va nàiSalamanca: autoritat democràticaxer a Dénia el 9 de gener de 1914; ment elegida; obediencia racional, el seu pare era llaurador a jornal, llibertat en un règim d’estudi creai la seua mare, fornera. En 1929 va dor i de pacífica convivèncial; capíingressar com a becari al Collegi tol cohegial en el qual el vot de la de la Presentació i Sant Tomas de majoria crea les normes i les deroVillanueva, de Valencia.

En 1933, ga i on l’exercici de l’autoritat és marxà al CoRegi Espanyol de Ro- jutjat, aprovat 0 censurat, tot imma, per doctorar-s’hi en teologia, pedint qualsevol arbitrarietat [ . . .] . amb una tesi sobre Gregori de VaEn resum, Tomas de Villanueva lencia. Ordenat capellà en 1937, fou pretenia, amb aquest Collegi i després castrense de l’exèrcit de aquesta disciplina, formar ‘homes Franco. Passats uns mesos com a sencers’. rector de Benifallim en 1940 fou »Aquest Collegi va tenir en Esnomenat professor d’Histììria Eclepasa un defensor decidit. Aquest siàstica del seminari de Valencia: en 1945, rector del Collegi de la Pre- sistema pedagògic va arribar a formar part de la seua mateixa persosentació i catedràtic de Teologia nalitat intellectual i humana.

Dogmàtica del seminari esmentat. »Espasa no va ser mai un adocEn 1950, després dúnes oposicions amb un paraaccidentades, per les quals va per- trinador moralitzant, digma inamobible que calgués indre la càtedra, assolí una canongia. culcar a tothom.

Creia en la funció Fou professor de religió de la faeducativa del di,aleg. Tot i que ell cultat de Filosofia i Lletres (1951mai no es va proposar com a mo1965). En setembre de 1971, els seus no va imitar del per a ningú -mai superiors el van dimitir com a recun model fixat-, la fidelitat a la tor de Sant Tomas. Vuit anys més propia consciencia era la premissa tard deixà totes les seues activitats fonamental dels seus ensenyaoficials i es va retirar a Dénia. En ments.

Quan la seua fe, la seua rejulio1 de 1976, diverses entitats i personalitats del País Valencia li ligiositat i la seua doctrina van entrar, per la seua progressiva maduvan dedicar un homenatge.

Fou ració, en conflicte amb la jerarquia membre de la Junta Consultiva local, va preferir la fidelitat a la d’Acció Cultural del País Valencia. propia consciencia, malgrat les ini les amargors que EDUCADOR comprensions això li va proporcionar, fins a la marginació més lamentable i comA collegis religiosos i a les institucions esmentades, Josep Espasa pleta.» va actuar com a educador. Potser Vicent Ventura, amic personal on més intensament va exercir d’Espasa, ha tractat així aquesta aquesta funció fou al Collegi de situació: «és el Collegi de Sant TOSant Tomas. Francesc Asensi, que mas el que va causar-li més dolor. en fou vice-rector, ha escrit: Un dolor d’aquells que acaben per «Aquest Collegi Major -pretriferir de mort. Jo voldria breument dentí en el seu origen i en la seua deixar constancia del que vaig ser testimoni al llarg d’anys, perquè trajectòriaes regia per unes BIOGRAFIA

144

IiESPILL segurament es tracta d’aspectes difícils d’albirar, des de la perspectiva dels que van ser deixebles seus.

Deixebles malgré Iui, cal dir, perque el canonge creia que ningú no és deixeble ni mestre de ningú, i cadascú és suficient per a assumir la propia personalitat.

Es el que va intentar, sense ser comprés sempre, amb els collegials que tenia encomanats. Ho anirien descobrint a poc a poc, quan, després, acudien a el1 per a plantejar-li els seus dubtes sobre la seua situació en una Església que no podia acollir les actituds a que havien arribat. 1 ell va ser el qui va exposar a les instàncies corresponents la conved niència que no fossen retinguts més enllà de la seua voluntat.

Un dia va dir-me que -pensavahavia fracassat com a ‘educador’ --les cometes corresponen al seu somriure ironic que havia de pronunciar paraules tan definitòries-, ja que la majoria dels collegials havien deixat de ser sacerdots. Vaig dir-li que, al meu parer, el que passava era tot al contrari.

Els havia suscitat l’afany de ser lliures i, quan ja ho havia aconseguit, s’havien pres la llibertat de deixar de ser allò que, evidentment, no volien continuar sent.»

L'HOME «En Espasa -ha escrit Josep Iborrano hi havia cap barrera entre l’home i el seu estat religiós.

0 per dir-ho d’una altra manera: ser sacerdot era la seua manera de ser home. Això’ contrastava amb tants d’eclesiàstics dels quals es podria dir que ser homes és la seua manera de ser capellans. Aquesta ‘manera’ -aquesta mascaraels feia -0 els fa- estranys i actors. És un paper bo per a la comedia, amb un valor entés.

»La manera d’entendre el pare Espasa la seua vocació, el feia respectuós i cordial amb tots, creients i no creients. 1 tolerant.

Tant és així que mai no el vaig veure maniobrar -i subratlle la paraulaper a convertir ningú. Això, li hauria semblat innoble.»

Era d’un tarannà difícil d’adaptar, en 1’Església del moment al país. Vicent Ventura ho ha descrit així: «Formulacions com les del pare Espasa eren ben arriscades i més encara si es pertanyia al cos eclesiàstic que exercia un indubtable poder social i que volia mantenir-lo fos com fos. Es ben lògic que a un home així no se li permetés d’explicar al Seminari qualsevol assignatura. El peri11 de contagi que segurament emanaria de la seua Ilicó més decisiva -la de la Ilibertat que cadascú s’ha de prendre sense esperar que ningú no li el convertia en un subla donejecte realment perillós. El professor Espasa havia de ser allò que se’n diu ara conflictiu.»

Era un home de fe. Ventura el recorda així, des que el va conéixer: «Tantes vegades com el vaig sentir parlar del tema, fins i tot en converses personals, sempre a la meua demanda i sempre iniciant la conversa amb un somriure vagament irònic, com del qui no creu que les paraules d’altri tinguen massa importancia per a aquel1 que no ha fet l’esforc de cercar-les en si mateix. Hi havia dues coses que es podia concloure: que la fe no apareixia i desapareixia segons quin fóra l’estat de gracia o de pecat de cadascú, perquè es tractava de quelcom no racionalitzable i que era, si més no, temerari d’afirmar qui en tenia ni qui no, perquè no hi havia sistema per a mesurar-la; depenia de Déu. En tot cas, un indici 145

en podien ser les obres, la qual cosa permetia de suposar que els qui semblaven no tenir-la -0 ells mateixos ho creien així-, pero que mai no deien una cosa per una altra ni cometien injustícies, potser sí que la tenien. Pero, no estava tan clar que la tinguessen els qui constantment es confessaven cristians malgrat que la seua conducta era difícilment identificable amb la fe que deien professar.

Dir aixo llavors, era enfrontar-se amb el convencionalisme religiós i civil vigent, quan la religió sortia al carrer en missions multitudinàries, amb centenars d’imatges de verges i de crists, concentrades totes al centre de la ciutat.»

tava cap sentit pejoratiu, com podria esdevenir en les ciències tècniques. No es tracta de la simple repetició, publicació i trivialització de les investigacions de laboratori o les elucubracions dels savis. Es --diguem-ho amb les seues parauaclarir les veritats fonamentals de la fe i assenyalar el possible camí per ajudar a esbrinar totes les altres. 1 mitjancant això, despertar la consciencia cristiana perque assumeixi la responsabilitat de la seva fe i pugui viure-la sense dissimulacions ni vergonyes [ . . . ] . Caldra, dones, un.a seriosa reflexió sobre les qüestions cristianes i llurs exigències’. »Tot això ho feia amb un mètoL'OBRA ESCRITA I EL PENSAMENT de molt clar. Primer aprofundia, Raimon Gastó ha analitzat les amb tota objectivitat, en l’anàlisi obres d’Espasa. «Aquest títol dún d’alguna de les veritats de fe més dels seus llibres -Fazse jamen ts i fonamentals, per a projectar desvevitats cristianes (1969)podria prés la llum allí descoberta cap als servir-nos per a qualificar l’objecaspectes més concrets, polèmics i tiu que indubtablement Espasa va actuals. perseguir en tots els seus treballs »La fina ironia del seu estil, usade teologia. da discretament, li permeté analitzar de manera incisiva aquells as»Bé podem considerar-lo com un testimoni lúcid en el procés de pectes humans que, per subtils, esi a clarificació que han seguit les es- capen sempre al racionalisme les polèmiques ideològiques.

Aspecglésies cristianes els últims anys, en confrontació amb la ciencia i la tes humans que, d’altra banda, recultura modernes.

Tant aquel1 lli- sulten decisius per a comprendre bre com Què ca2 cyewe (1976) te- les realitats en que es desenvolupa nen la grandesa i les limitacions de la fe cristiana. ser el resutlat dún esforc d’estudi »El realisme de les seues obseren solitari. A la seua base hi ha un vacions apareix sovint en les anècconeixement ampli de les investigadotes i comparacions que utilitza, cions històrico-crítiques actuals so- tant per a la interpretació dels pasbre la Bíblia i de la millor teologia satges bíblics antics com per a l’acentro-europea, present al Concili nàlisi de les situacions humanes Vaticà II. actuals. Els qui l’hem conegut sabem que això ha estat possible grà»El seu intent, com ell mateix com la seua, afirmava en un dels pròlegs, era de cies a una personalitat solidaria i arrelada en el pable.» fer ‘un llibre de divulgació, adrecat al gran poble de cristians i no 1, finalment, Gascó es planteja pas als especialistes’. Ben entés que dues qüestions.

La primera: «Si aquests llibres els hagués escrit en divulgar, en aquest cas, no compor146

castellà, d’haurien tingut una millor acollida entre els teblegs valencians? Probablement sí.» 1, en segon Iloc: «¿per què se li va negar el dret a la docència, primer com a professor de teolo ia i després com a rector del Co !fJegi de Sant Tomàs? Els seus llibres ens donen clarament, almenys, una resposta: evidentment, i sense necessitat d’establir cap comparació que no beneficiaria molta gent, això no va poder ser perquè la seua qualitat científica fos escassa, ni per inadaptació pastoral o per sospites d’heterodòxia, i menys encara per manca d’autèntica fe cristiana i amor a l’Església».

F. Asensi ha descrit així la metodologia d’Espasa: «A través dels escripturistes i teûlegs més representatius, de qualsevol confessió que fossen, va estudiar l’Evangeli, buscant el sentit originari del missatge de Crist. Això va suposar-li desmuntar mites i estructures, superar prejudicis i abandonar hàbits; renunciar, al capdavall, a un món del qual el1 mateix formava part.

Els seus llibres mostren aquesta preocupació i tracten de contagiar aquesta saludable inquietud, però queden molt curts. Personalment, ell havia arribat més Iluny. »Aquest sentit crític i objectiu en la recerca de tota veritat, fou una altra de les seues constants.

Escèptic per convicció, es qüestionava constantment, i ensenyava els altres a qüestionar qualsevol dog matisme, de qualsevol origen o procedència.»

En efecte, Espasa era un home conscienciós en la preparació dels seus escrits, però, sobretot, en la fonamentació del seu pensament.

V. Ventura recorda una anècdota ben definitòria: «No fa molt temps,

en tornar d’uns reconeixements mèdics que li varen fer en profunditat, va passar a la meua casa de Llíria, com tantes vegades ho havia fet, un cap de setmana. D’allí vaig portar-lo a Dénia; anava carregat de llibres teològics d’adquisitió recent, tants que em van semblar excessius, atés l’estat de la seua salut. Li ho vaig dir i em respongué: ‘Mira: o s’ha de tenir una fe simple, que no demana llegir res, o si s’ha de llegir per comprendre la fe d’alguna manera, no es pot llegir poc; s’ha de llegir molt’.»

1 continua Ventura: «Jo no voldria, però, en donar aquest testimoni, que ningú no se l’imaginàs com un inteljectual en el sentit habitual del terme. En la mesura que llegia i reflexionava, i escrivia -menys, probablement, del que hauria d’haver escritera un intellectual. Però no ho era en la intenció i, conseqüentment, no ho era en l’aparenca.»

A Espasa, perb, li agradaven les converses intellectuals i les tertúlies. J. Iborra ho recorda així: «El vaig conéixer i tractar en les tertúlies que es feien a casa d’alguns amics, o al mateix Collegi de Sant Tomàs. Molts d’ells eren catòlics, per6 s’hi respirava un clima que no era I’habitual en aquest país. Comentàvem llibres, pintures, o escoltàvem els primers microsolcs d’obres de Bach, de Vivaldi o del gregorià de Solesmes. És una Ilàstima que no s’haja escrit una memòria d’aquell grup que va tenir, en la dècada dels cinquanta, sobretot, la seua importància.

Perquè era una colla insòlita, empeltada del millar de l’espiritualitat francesa d’aquell moment, quan els laics comencaven a tenir un cert protagonisme en la vida de I’Església. Res a veure amb el catoli147

cisme miop i tridentí que es veia per aquí, comencant pel Seminari, on un Aranguren o un Laín eren segrestats. Acabe de citar uns noms que evoquen un poc la mentalitat d’aquells amics. Pero caldria citarne d’altres més decisius: Bernanos i Mauriac, Léon Bloy i Maritain, Chesterton i Graham Green. Merton i Papini.. . 1 Karl Barth. Per descomptat, eren lectors de la revista

a sentir-se temptat per qualsevol forma tràgica o subjectiva de viure la religió. Ni el misticisme ni la verba apologètico-escolàstica no eren el seu flac. 1 això que en diem ‘Iliure examen’ en ell simplement era una actitud raonable i independent.

Escèptica, també. Pero el seu escepticisme traduïa, paradoxalment, la distancia amb que la seua mateixa fe el situava davant les coses. Una fe profunda, sense complicacions gratuïtes, en la qual afirmava alhora el sentit diví i huma de l’existència. »En el nostre tracte de tants anys, va haver-hi, sobretot, afecte i respecte. Ens sentíem còmodes amb ell perquè era un home del nostre país, fidel a la seua terra, a les seues conviccions i a la seua vida. En aquesta fidelitat, que el1 practica amb una naturalitat admirable, es troba, cree, la clau de la seua personalitat.

Que tant vàrem estimar.»

El Ciervo.

»El pare Espasa no era estrany a la introducció d’aquests corrents.

Pero cree que no se’ls prenia tan seriosament com els seus amics.

No era home d’entusiasmes ni etiquetes: la moderació era un tret bàsic de la seua naturalesa. Això li permetia fins i tot de ser audac. De vegades li déiem cordialment: ‘Don Josep, vosté és un protestant’.

El1 responia amb una rialla divertida.

No se sentia tocat per la impertinencia, perquè no hi havia ningú més allunyat de l’esperit protestant que ell. Era massa mediterrani per

CRONICA CULTURAL XVI

CONGR~ INTERNACIONAL DE LINGüfSTICA A CIUTAT DE MALLORCA

A primeries d’abril passat es van realitzar a Ciutat de Mallorca les tasques del XVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, en les quals van participar prop d’un miler d’especialistes, s’hi llegiren més de dues-centes comunicacions i es van celebrar quatre sessions plenàries i sis taules rodones. Entre els actes, hi hagué I’assemblea de la Société de Linguistique Romane, organit-

zadora d’aquests congressos, en la qual va ser elegit com a nou president per als pròxims tres anys I’illustre investigador romanés Eugène Coseriu; com a vice-president, el professor Pfister Roncaglia.

Com calia esperar, el congrés va donar un especial interés als problemes de la Ilengua catalana. Una de les taules rodones fou dedicada a debatre el present i el futur del nostre idioma: aquesta taula aprova per aclamació el text següent: «Tots els membres participants a la taula rodona ‘Present i futur de la

148

EESPILL Ilengua catalana’, presidida pel senyor Hilty (Zuric) i integrada per Badia i Margarit (Barcelona), Kremnitz (Münster), Pitarch (Valencia) i Wandruszka (Salzburg), en el XVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romànica, celebrat a la Ciutat de Mallorca, ratifiquen en tots els seus termes el document del V Colloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, celebrat a Andorra e4 1979, aprovat per unanimitat a l’assemblea ordinaria de 1’Associació de Llengua i Literatura Catalanes, celebrada amb motiu del mateix colloqui, document que declara textualment: 1) que es congratulen de la promulgació dels reials decrets que introdueixen l’estudi de la Ilengua catalana dins del sistema d’ensenyament dels diferents Països Catalans i obren unes possibilitats reals de normalització de la Ilengua i la cultura catalanes després del Ilarg període d’opressió que la mantenien reduïda a I’ús colloquial. 2) Que temen que els termes en que ha estat redactat el reial decret referent al País Valencia -que parla en tot moment de ‘llengua valenciana’i el títol del de les illes Balears -que fa referencia a la ‘modalitat insular de la Ilengua catalana’- puguin introduir elements de confusió que obstaculitzin el procés mateix de normalització.

3) Que, com a especialistes en la materia, prescindint de tota consideració política, se senten obligats a declarar: a) Que la llengua catalana: tal com és reconegut per les academies i les personalitats científiques d’arreu del món, compren dins 1’Estat espanyol l’àmbit territorial de les illes Balears, el País Valencia i el Principat de Catalunya, a més d’una franja lingüísti’ca del territori aragonès. b) Que perquè sigui possible la normalització de la Ilengua d’aquests territoris, cal ensenyar una modalitat de llengua valida per a tots ells i apta per a les manifestacions culturals i administratives a tots els nivells. c) Que tot tipus d’ensenyament fet amb mètodes pedagògics adequats no constitueix cap amenaca per a les diferents varietats locals i sociolectals, sino que precisament pot

contribuir a potenciar-les. d) Que cal que totes les àrees lingüístiques tinguin un protagonisme actiu en el procés de normalització (tal com l’han tingut en els altres moments crucials de la historia lingüística catalana) i participin directament en la planificació lingüística i en l’elaboració de les directrius pedagògiques. Per a això és indispensable que tant els programes didàctics com els processos de selecció del professorat siguin elaborats coordinadament per representants científicament qualificats de totes les terres de parla catalana que tinguin titularitat única i validesa acadèmica per a tot el territori, tal com succeeix en tota llengua de cultura, car estem segurs que només així la llengua catalana es veurà lliure d’obstacles en la seva normalització i podrà donar fruits esplendorosos que la seva tradició secular i la seva abundant producció literaria actual permeten d’esperar. »En fer nostra aquesta declaració, expressem també el desig que el progrés en la normalització de la llengua catalana abasti, a més de l’ensenyament, els mitjans de comunica&, els usos administratius i totes aquelles funcions públiques indispensables per a la vida d’un idioma.»

També el nou president de la Société de Linguistique Romane, senyor Coseriu, que és un bon coneixedor del nostre idioma, va alludir aquestes qüestions en el seu discurs de clausura: «Quan dic catalans, dic catalans del Principat, catalans valencians i catalans balears; dic tots els catalans dels Països Catalans.»

D’altra banda, lingüistes procedents de les més diverses universitats del món feren públic un escrit en que es deia: «Els romanistes sotasignats, aplegats al XVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, manifesten Ilur satisfacció pels avances darrerament obtinguts en el procés de normalització de la llengua catala-

149

na amb la creació de nous centres d’investigació, la incorporació de la Ilengua als diversos nivells de I’ensenyament, l’increment de la producció bibliogràfica i d’altres manifestacions culturals, per bé que no encara en la proporció escaient als mit.ians de comunicació social. S’oposen, tanmateix, als intents de secessió idiomàtica que propugnen al País Valencia certs grups de pressió, per raons desproveïdes de base cientifica. El catala, com qualsevol llengna, té una estructura definida i els romanistes del XVI Congrés consideren rebutjables aquests intents de fragmentació lingüística.»

Del País Valencia van assistir al Congrés els senyors Sanchis Guarner, Vicent Pitarch, Antoni Ferrand0 i Jaume Pérez Montaner.

Comptarà també amb un Consell Assessor constituït per deu per sones. De moment, pero, s’esperen noves reunions i converses per tal d’estructurar i donar vida a aquest Institut de Filologia Valenciana.

LA INSTITUCIÓ ALFONS EL MAGNANIM, RENOVADA

La Institució Alfons el Magnànim és una entitat cultural, de caràcter acadèmic, creada per la Diputació de Valencia en 1947. Pretenia impulsar la investigació en diverses direccions, si bé, pels escassos recursos amb que estigué dotada, i per altres diverses raons, només algunes de les seues seccions arribaren a tenir un funcionament normal i continuat.

Amb l’entrada de les autoritats democràtiques en la corporació local, s’ha impulsat un canvi en la Institució, en tres sentits: major dotació econòmica i d’infrastructura, renovació en els carrecs dirigents i llancament de nous projectes. Com a president ha estat nomenat el qui ho és de la Diputació, senyor Girona Rubio, i com a director tècnic, Josep Picó López.

L‘INSTITUT DE FILOLOGIA VALENCIANA

El 4 de maig passat hi hagué l’acte inaugural d’aquesta entitat els objectius fonamentals de la qual són, a grans trets, la normalització lingüística i cultural del Psis Valencia, amb la presencia del director general d’ordenació Acadèmi ca, doctor Gandia; de I’alcalde de Valencia, Ricard Pérez Casado; president de la Diputació de Valencia, Manuel Girona; vice-rectors i degans de la Universitat de Valencia. Aquesta presentació pública de 1’Institut coincidí amb el nomenament oficial del professor Manuzl Sa.nchis Guarner -que n’és cl directorcom a degà de la Facultat de Filologia de Valencia.

La constitució de 1’Institut ja havia estat aprovada pel llavors Ministeri d’Educació i Ciencia l’any 1978, pero és enguany que ha superat tots els tràmits legals, que compta amb un director nomenat oficialment i que pot publicar al Butlletí Oficial els seus treballs.

«ESTUDIS D'HISTbRIA CONTEMPORANIA DEL PAÍS VALENCIA»

El departament d’Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Historia de Valencia va publicar en 1979 el número 1 de I’anuari Estudis d’Història Contemporhia del País Valencià, dirigit per Alfons Cucó, i que té com a encarregada de secretaria Empar Alvarez, i com a membres del conse11 de redacció, Joan Brines, Teresa Carnero, Pedro Ruiz i Maria Lluïsa Villora. Esta dividit en tres

150

«regirn senyorial i revoapartats: lució burgesa», «burgesia i obrerisme» i «material».

Entre els treballs publicats cal citar els següents: «El règim senyorial valencia en vespres de la seua dissolució», d’Empar Blesa; «Carlismo y revolución burguesa en el sur del País Valenciano», de Jesús Millán: «La burguesía valenciana y su participación en la financiación de la guerra de Cuba y Puerto Rico», de M. Fernanda Mancebo i Elena Hernández, «Introducció a la geografia electoral del País Valencià. (Les eleccions de juny de 1977)», de Josep Castelló, i «Classe dominant i actituds nacionals al País Valencia (18751930)», d’A. Cucó, J. A. Martínez Serrano i Vicent Soler, entre altres.

«QUADERNS DE CULTURA DE SUECA» En marc va aparéixer el primer volum de Quaderns de cultura de Sueca, miscellània d’histbria local que compta amb un consell de redacció format per Fermi Cortés, Manuel Chaqués, Josep Lluís Fos, Antoni Furió, Joan Fuster i Salvador Vendrell, i que pretén aportar materials per al coneixement d’aquella ciutat de la Ribera Baixa, amb els recursos dels estudis econòmics, urbanístics, geogràfics, històrics, sociologics, etc.

Aquest primer quadern conté els treballs següents: «Un exemple d’economia domestica de principis del xv&. L’administració d’una tutela. Sueca 1412-27~, d’Enric Guinot i A. Furió; «El mustassaf de la vila de Cullera», de Francesc Giner; «La societat suecana segons el cens de 1834», de J. L. Fos; «Riela: l’estructura de la propietat agraria en la segona meitat del segle XIX (un estudi d’història agraria)», de S. Vendrell i Francesc Capellino; «Da-

des per a l’estudi de l’estructura social i economica de Sueca (1922)», de S. Vendrell i Salvador Carbonell; «Catàleg-regesta del fons local de la secció de pergamins de 1’Arxiu Municipal de Sueca», de Josepa Cortés i A. Furia; «Inventari de 1’Arxiu de protocols notarial de Sueca, de l’època foral», de J. L. Fos i «L’ensayo, de Bernat i Baldoví», de Fermí Cortés.

Amb aquesta primera sortida, Quaderns es mostra com un bon model de publicació a imitar en altres comarques i poblacions del país.

«GENERALITAD GeneraZitat, revista publicada per la Diputació de Valencia, va aparéixer en 1962 i dura fins 1966.

Amb data de 26 d’abril d’enguany n’ha aparegut el número zero de la segona època, que marca una nova línia per a aquests quaderns que, a partir d’ara, tindran una periodicitat quinzenal, com a butlletí informatiu de la Diputació i de la Institució Alfons el Magnànim. N’és director Joan-Antoni Calabuig. « TRELLAT »: Amb data de la primavera d’enguany ha eixit el número 1 de la revista de crítica cultural i política, TreZIat, la qual, s’afirma en l’editorial, «naix com un projecte, alhora modest i ambiciós, per a contribuir a l’elaboració de les bases duna renovació cultural i nacional i és el resultat de l’esforc comú d’un grup de persones situades per formació, experiencia i conviccions en I’àmbit del que, per entendre’ns, anomenem 1’esquerra.w Aquest primer quadern conté, entre altres, les collaboracions se1.51

LESPILL güents: «Contra el pessimisme (al voltant de la crisi valenciana)», de Gustau Muñoz; «La crisi orgànica del moviment obrer (balanc de tres anys de legalitat)», de Ramir Reig; «Lletres de pintors), de Rafe1 Solbes i Joan A. Toledo; «Tres notes sobre cultura nacional», de Doro Balaguer i «Les dones donen valor», de Josep Renau.

Trellat, que compta amb un disseny ben acurat, de Rafael Ramírez Blanco, apareixerà trimestralment.

PREMIS PROMETEO DE LITERATURA Convocats per l’editorial Prometeo i 1’Ajuntament de Valencia, es fallaren el passat mes de febrer, durant el transcurs d’un sopar a la Llotja, els premis «Blasco Ibáñez» i «Gules» (de novella i poesia en castellà, respectivament) i «Jaume Roig», «Jordi de Sant Jordi», «Malva-rosa» i «Fontana Rosa», en catala.

El «Blasco Ibáñez», que feia la XV convocatoria, el guanyà Pedro Vergés, de la República Dominicana, amb la seua novella Sólo cenizas hallarás. El jurat el presidí Juan Gil Albert.

El «Gules», de poesia, que es convocava per segona vegada, fou guanyat per Los devaneos de Erato, obra d’Ana Rosseti; Maria Beneyto en presidí el jurat.

Joan Jesús Pla, amb el seu No fiqueu llorer sobre el meu nom, guanyà el «Malva-rosa» de cantes; el president del jurat era Vicent Franch. El «Jordi de Sant Jordi», de poesia en cata&, fou guanyat per Josep Palomero i la seua Crònica Carnal. El jurat el presidia el també poeta Jaume Pérez Montaner.

El premi «Jaume Roig» fou atorgat a Isa Tròlec per la seua novella

Be2 i BabeZ. El jurat d’aquest premi el presidí Enrie Valor. Finalment, el sociòleg i escriptor Josep Vicent Marqués guanyà el premi d’assaig «Fontana Rosa», amb el seu treball No és natural.

PREMIS VALENCIA Jaume Pérez Montaner és el guanyador d’aquest premi en la modalitat de poesia pel seu llibre Museu de cendra. Havia publicat ja un altre llibre, Adveniment de Z’odi, en la collecció de poesia de Tres i Quatre i reculls de poemes a diverses publicacions com ara Septimomiau, Llombriu, Lletres de Canvi. Finalment, en collaboració amb Isabel Robles, havia donat a conéixer unes traduccions al catala d’e. cummings, poeta nord-america gairebé desconegut entre nosaltres, a la revista Cairel El premi de teatre fou, per altra banda, declarat desert perquè el jurat -Ricard Avellan, Enrie Llovet, Rodolf Sirera, Josep Gandia Casimiro, Antoni Tordera, Guillem Jordi Graells i Joan Antoni Calabuigconsidera que cap de les vint-i-dues obres presentades no podia aspirar-hi.

Es la tercera vegada que acò s’esdevé. Els components del jurat explicaren la seua decisió en base a la voluntat de mantenir la dignitat del premi i p.roposaven a la Diputació la reconsideració del plantejament de la convocatoria amb el fi de poderhi incloure noves dimensions del fet teatral que eventualment completen un text. Es referien, és clar, a la possibilitat que el «teatre» es pogués desenvolupar en el seu camp d’acció: la representació.

Queda, dones, en l’aire la proposta dels components d’aquest .jurat de redactar unes noves bases

152

EESPILL per al Premi

Valencia

de Teatre.

en els debats semblea.

i decisions.

de l’as-

1 PREMIS LITERARIS DE CASTALLA ART I AMNISTIA

Enguany s’han convocat per primera vegada els premis «Foia de Castalla», de poesia, i «Enrie Valor i Vives» per a obres de narrativa. Els jurats -Marc Granell, luís Alpera i Emili Rodríguez Bernabeu, de poesia; Enrie Valor, Josep Lluís Seguí i Eliseu Climent, de narrativapremiaren l’escriptor Vicent Escrivà per la seua obra Narracions de Macolim i el poeta gironí Joan M. Puigvert pel seu Quadeun de manuscrits a sota veu.

Durant la segona quinzena d’abril i primers dies de maig s’exposà a la Sala Parpalló, de Valencia, una mostra collectiva d’obres d’artistes valencians, organitzada per Amnestv International, amb la collabora& de la Diputació, l’Ajuntament i Acció Cultural del País Valencia, i que tenia com a tema principal l’amnistia als països on existeh la repressió política, religiosa o cultural.

Entre els participants a I’exposició, uns cinquanta, IV ENCONTRE D’ESCRIPTORS citem els noms d’Alfaro, Anzo, ArEN LLENGUA CATALANA mengol, Boix, Carme Calvo, Castejón, A. Cremades, Equip Crònica, Del 2 al 4 de maig se celebra a Genovés, Heras, Jarque, Michavila, Ciutat de Mallorca, amb visites a Hernández Mompó, Pérez Contel, altres 110~s de I’illa, el IV EnconM. Navarro, Martí Quinto, J. A. Totre d’Escriptors en Llengua Cataledo, Yturralde, Eva Mus i Antoni lana, organitzat per 1’Associació Miró. d’Escriptors.

El primer es féu a Gandia, en 1976, sota la presidènEXPOSICI~ DE JOAN DE JOANES cia de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés; el segon, en 1977, va tenir Joan de Joanes és sens dubte lloc a Mallorca, presidit per Franun dels grans pintors del segle XVI cesc de B. Moll, Maria Aurelia Capvalencia. Amb motiu del quart cenmany i Goncal Castelló; el tercer, tenari de la seua mort (1579), es a Barcelona, en el marc de les Priva aplegar a Madrid, sota el patromeres Jornades del Llibre Catala. cini de la Direcció General del PaAquest quart Encontre ha estat pa- trimoni Artístic, Arxius i Museus, trocinat per les Conselleries d’Edudel Ministeri de Cultura, una excació i de Cultura de la Generalitat tensa mostra de la seua obra. Desde Catalunya i del Consell General prés va venir a Valencia, a les insInterinsular; l’ajuntament de Ciutallacions del Museu de Belles Arts. tat de Mallorca, la Fundació del L’exposició comprenia setanta-set Congrés de Cultura Catalana i la obres i sumava, a les del pintor Caixa de Pensìons de Catalunya i commemorat, les d’altres, coneguts Balears.

0 anònims, que n’emmarcaven I’època: Vicent Macip (pare de I’arEntre els escriptors valencians tista), Vicent Joanes (fil1 de l’artisparticipants en aquestes sessions ta), fra Nicolau Borras, Miquel de treball cal citar Andreu Morell, Josep Lluís Seguí, Josep Lluís Bo- Joan Porta, Vicent Requena, Cristofor Llorens, Joan de Sarinyena. net, Josep Piera i Josep Lozano, tots Les obres exposades procedien de els quals prengueren part activa 153

diversos fons dels Paises Catalans, de Madrid i de Galícia, i representaven, amb escreix, gran part de la pintura de Joan de Joanes i les diferents etapes de la seua producció. Citem-ne, per exemple, la Sagrada Familia, Tríptic de la Cuucifixió, El Salvador, de l’església de Sant Nicolau, Alfons el Magnànim, La Verge de la Llet del Museu del Patriarca, Les noces místiques del Venerable Anyes, L’Angel Custodi del Regne, Sant Vicent Ferrer i Sant Vicent Màrtir, etc.

La gran importància que aquesta exposició ha tingut és precisament la d’oferir-nos una nova imatge del pintor en base a una aproximació crítica i extensa a la seua obra. 1 és la primera vegada que s’hi fa, a casa nostra, una exposició de Joan de Joanes amb tant de rigor: un catàleg molt acurat que ens introdueix en l’art de Joanes (la seua revisió i actualització, cro; nologia i trajectòria de la seua pintura) dins el marc del Renaixement valencia, amb important material bibliogràfic i descripció tècnica de cada un dels quadres exposats;, uns plantejaments de divulgació -la guia didàctica preparada pel Collectiu Mestre Ripollben avinguts amb els supòsits crítics dels promotors (Felip Garín, Carles Soler, Josep Albi, Ramon Rodríguez Culebras, Rosa García Brage, Jaume Estevan Senís, Margarida Llorens Herrero).

Tot sobre la base de la revalorització de l’obra de Joan de Joanes a través de la consideració crítica d’algun aspecte que caldrà tenir en compte: el fetitxisme que ha presidit sempre la imatge pública d’aquest pintor (precisament per la manca d’exposicions representatives i d’informació adequada en relació als 110~s on’ actualment es troba la seua obra, etcètera).

EXPOSICI~

D'OBRES

DE PICASSO

Una interessant mostra de l’obra gràfica original de Picasso, realitzada entre 1930 i 1971, s’ha exposat al Museu de Belles Arts de Valencia del 9 al 25 de maig, amb el patrocini del Ministeri de Cultura i la Direcció General del Patrimoni Artístic, Arxius i Museus.

La mostra abraca quaranta-un anys de la vida de l’artista.

Amb tot i amb aixo, hi ha una coincidència en alguns dels temes tractats; que es repeteixen a través dels anys : els motius d’inspiració greco-llatina (bacanals, Minotaure ferit, Minotaure moribund, Homenatge a Baco, diversos dibuixos de faunes, etc.); els relacionats amb la creació artística (escultors, models, pintors: Rembrandt davant la paleta, 1934, la serie de dibuixos Degas i dones, 1971); La violació (1931), La violació (1934); diversos retrats (el de César Vallejo, per exemple) i autoretrats.

Altres vegades es tracta d’una serie d’obres que giren al voltant d’un mateix tema i que foren realitzades en la mateixa època. Aquest és el cas de la serie La Celestina (1968).

Tot i que, sobretot als dibuixos dels primers anys que ateny la mostra, hi ha un predomini del corbisme, és a dir, la preponderància de la línia corba, l’exposició ha donat una mostra molt amplia si consideràvem la diversitat de tècniques (en Faunes i cabra o Dues dones davan la finestra, de 1959, Picasso utilitzà el color), i la diversitat, no solament dels temes, sinó també de la manera de tractar-los.

CIENCIA I TECNOLOGIA EN LA HISTORIA VALENCIANA

Amb el nom genèric de «Ciencia i tecnologia en la historia valencia-

154

EESPlLL na» s’agruparen una serie de conferencies de Thomas S. Glick, Víctor Navarro i Eugenio Portela que tingueren Iloc a 1’Aula Magna de la Universitat del 1.5 al 28 d’abril. Es el primer cicle de conferencies que s’organitza al voltant d’aquesta temàtica, i per això l’inerés que han despertat.

Els temes tractats van ser: «Tecnología hidráulica en el período islámico», «La tècnica de regs a la baixa edat mitjana», «La Historia Natural en el segle XVIII», «La recepción del darwinismo», a càrrec de Thomas S. Glick; «Ciencies físico-matemàtiques als segles xv1 i XVII» i «‘Ciencies físico-matemàtiques al segle XVIII», per Víctor Navarro; «Las ciencias clínicas en el XVIII», i «Las ciencias químicas en el siglo XIX», a càrrec d’Eugenio Portela.

Aquest cicle de conferencies ha estat organitzat per «Cultura Universitaria Popular», de la Universitat de Valencia.

EN

LES L’bfBIT

Aquest

LLENGÜES NACIONALS DE L’ADMINISTRACI6

és el nom d’una serie que s’han realitzat els dies 5, 6 i 7 de maig al Palau de la Generalitat a iniciativa del Servei d’Estudis i Planificació Social de la Presidencia de la Diputació de Valencia i en els quals s’han exposat els problemes generals de les llengües en els distints àmbits lingüístics. Rafael Lluís Ninyoles en fou coordinador; Xuan Xosé Sánchez i Xosé Luis García Arias, per Astúries; en representació d’Euskadi,

de contactes

José Juan González de Txabarri i Luis Alberto Aranberri; del Principat, Ramon Torrens Rappard i Jaume Sánchez Isac; Bertomeu Colom de les Illes; Xesús Alonso Montero i Manuel Conde Ramírez, per Galícia; i Lluís Aguiló, Santiago Cortés, Empar Marco, Adolf Sanmartí, Joan Tormo i Dolors Torres, pel País Valencia.

S’hi aborda la problemàtica de la normalització de la llengua a l’Administració, des de perspectives diverses, pero partint sempre d’un informe de la situació a cada àrea lingüística.

Les conclusions més importants van ser les que se situaven al voltant de la necessitat duna planificació lingüística que abastas les següents mesures: difusió social de la Ilengua mitjancant l’organització de cursos entre els funcionaris, elaboració d’estudis lexicogràfics sobre conceptes administratius, establiment d’un pla d’intercanvis periòdics d’informaciól entre les comunitats interessades, preparació dún projecte de redacció i publicació de formularis especialitzats, fixament d’un pla d’actuacions periòdiques en règim de seminari sobre metodologia i rea+ litzacions, creació d’un Servei d’Assessorament Lingüístic, i, finalment, foment de les mesures que faran possible la supressió de la traducció com a element essencial en la normalització administrativa de les llengües nacionals.

S’hi palesà, finalment, la urgent necessitat de dotació econòmica, material i humana adequada, i la continuïtat d’aquestes reunions en altres 110~s de 1’Estat.

155

Josep LOZANO,Crim de germania. Premi Andròmina 1979, V.alència, E. Climent editor, 1980, 248 pagines. sDesitjo que el lector s’assegui a taula amb el mateix gust que ho he fet jo..., Aquestes paraules de Pere Calders, a més de desitjar que «l’amfitrió, l’autor, pugui rebre la reconeixenca de molts comensals, donen pas, com a pròleg, a la lectura de Crim de germania de Josep Lozano.

Lectura d’un àpat, banquet literari, que s’inicia amb el relat, o fragment narratiu, titulat «El banquet». Banquet, o més aviat «sumptuosa festa», que la reina-virreina úrsula Germana de Foix ordena, i que el narrador descriu.

Certament, la narració del banquet (d’«El banquet») és prolixa, acurada, i ordenada, per bé que amb un cert barroquisme, com correspon a un apat reial: «...vins grecs, vins de Súria, de Candia, calabresas )); «. .volses d’amor, artalets, canyelons, fogasses, tortells, gingebres.. .»; n...polls tendres a l’ast i a l’aiguarròs, guatles, tartugat, vede& de llet, perdius...»; «...gínjols, cidres, magranes, moscateh, pomes i carabassa al forn».

Festa que es vol fer arribar també al poble de Valencia, per tal que «anas oblidant, entre músiques i danses, els d,arrers anys de negra re-

pressió» (és a dir, la mort de centenars d’agermanats pel «crim de germania i unió popular,).

Festa, així mateix, i no cal dir que principalment, perquè «la virreina s’alliberàs d’aquella obsessió que la mort, cuc filaner, ‘anava encerclantla en un capo11 de xàvegues finíssimew.

Festa, banquet, dones, per a amagar la mort (dels agermanats, és a dir, dels representants duna coilectivitat), i per a amagar l’amenaca de la mort individual, personal: la de Germana de Foix.

Divertiments (justes, corrandes de bous, jocs de canyes), i sobretot les menjades (les ja esmentades per a la virreina i els seus convidats, i les «sopes de pa eixut» per al poble), com a forma d’encobriment de la mort causada, com a sortilegi contra la mort temuda.

Excessos, despeses (d’aliment, a l’esbarjo), que tracten d’allunyar la mort. L,a prolixitat, l’acurament, el minuciós orde nament de la narració es correspon, així, i ens monstra, la funció del banquet que descriu. La mort, malgrat tot, malgrat els artificis decoratius (els ornaments del palau, els vestits de la virreina, les alimares que ornen els carrers de la ciutat) i gastronòmics, és rere la festa; en certa mida, en un cert sentit, és la mort el suport de I’àpat, la seua causa i el resultat final. Com morts són els seus assistents.

159

Com, la mort, travessa tota l’obra Crim de germania.

Perquè a l’àpat de la virreina només acaben assistint «morts» (els agermanats executats: Vicent Peris, l’Encobert, Esteve Urgelles, Caro el Sucrer, el capità Agulló, el capità Estellés, Joan Lloren9 i Guillem Sorolla, entre molts altres), convertint-se així en «la festa dels mortsm, celebranthi la mort, «la que sempre guanya». mateix El menjar («carn d’anyell innocentn) que la virreina es disposa a ingerir mostra tot seguit la seua descompositió (la seua mort), i de la mort naixen mosques que al seu torn devoraran (donaran mort) a l’amfitriona i protagonista principal del banquet.

Contra l’ocultament de la mort, es mostra, actua, la propia mort; i de la mort -dels morts-, com umosquer de masques», sorgeix la vida: reviuen, al text, els personatges que foren morts.

El narrador, ací, deixa el relat de l’apat mortal, del banquet de la mort, per tal de contar la vida dels morts.. .

La vida -i la mortd’Antoni Navarro, l’Encobert; la mort -i la vidade Vicent Peris; les memòries de Felip Quzman; documents sobre els fets de la negra Corbina; les lletres de mossén Adrià; les fitxes dels personatges protagonistes de les Germanies. Hi ha, també, la relació del debat on es decideix la revolta dels agermanats, que dura a

EESPILL la mort els insurrectes al crit de «Visca la Germania».

Antoni Navarro -a la narració «El Rei Encobert»somnia la seua mort, i aquesta es produeix d’acord amb el seu somni. Pero més enllà de la mort -després de ser decanitat-.

I’Encobert obrirà els ulls i es riurà «perquè tot allò ja ho havia viscut una altra volta, en un altre temps».

La mort se somnia -és un somni-, i la vida és quelcom que ja s’ha viscut. La mort, narrada per endavant; i el mort se sent com revivint allò viscut -narratprèviament.

També Vicent Peris (a «La mort de Vicent Peris»), davant de la mort, de la seua imminent mort, ho veu tot «com un malson estranyíssim», i li vénen al pensament «els episodis d’aquella malhaurada i justa guerra, que el poble perdia d’una manera irremeiable». És a dir, la causa de la desfeta collectiva i de la mort individual.

Resten les paraules, susceptibles de ser -0 nocregudes: «I conten que I’endemà, aquel1 dia, i només aquel1 dia, a l’alba, el nom de Vicent Peris va córrer de boca en boca. 1 que les oïdes dels agermanats que restaven -els amagats, els fugits i els tancats a les càrcers- s’ompliren dels ressons de les paraules d’Eiximenis que en l’hora darrera havia pronunciat el cabdill de la Germania. ‘Regnarà per tot el món la JustíI

cia Popular...’ 1 alguns s’ho cregueren.»

Com de la negra Corbina, «acusada de nigromancia i enemiga de la República Cristiana)>, resten els documents escrits (declaracions de testimonis, l’acta de l’interrogatori a l’acusada, poemes dirigits a aquesta) que la mostren com a culpable de ser «fembra pecadriu».

Com, també, la vida de Felip Quzman és un relat escrit per el1 mateix i traduit per un magistrat.

Paraules escrites -finalmentés el relat amorós, de records i desitjos -de la memoria i el desig en la paraula, en l’escripturaque es troba ‘a les «Lletres a l’absent» que signa mossén Adrià.

Lletres, relat, a un absent, que no les arribara a rebre ni a llegir. Lletres i relat, dones, de l’absència, o més aviat contra l’absència, contra la mort. L’amor -la seua escripturacontra la mort. La mort que, precisament, ha tractat d’acabar amb l’amor (amb «el nostre amor, nefand crim, pecat contra natura. 1 quina és la nostra natura?», diu, escriu, el remitent), i que dóna inici a l’escriptura amorosa («Amorós acarone el teu cos de porpra...»), íntima («Escric tot acò per a tu i per a mi mateix.. .>>),del record («Et recorde nítid. 1 ara, en aquest instant, voldria guardar-te a resguard de la usura del temps que, a poc a poquet, va desfigurant-te amb el ritme 160

implacable dels dies»), del desig («Ets per a mi com una quimera, com un deliri, com un somni enfebrat del qual no vull allunyar-me.. .>>).

Si la mort, obrint el llibre amb «El banquet», posava en moviment l’escriptura, l’amor tanca el cos textual, aquest Crim de germania, amb una escriptura, aquestes «Lletres a l’absent», que es mou contra la mort.

Josep-Lluís

Immaculada Demetri

Seguí

AGUILAR, Valencia, editor, 1980,

Ribes,

E. Climent 220 pàgs.

Dins l’escassíssima bibliografia sobre l’arquitectura valenciana, els treballs de Giménez-Llorens (1970) i de Trinitat Simó (1973) dedicaven uns amplis comentaris a l’aportació de Ribes a la wenovació modernista» valenciana, que serien els antecedents del llibre d’Immaculada Aguilar que ara ens ocupa.

Els primers presentaven un hàbil esquema del seu pensament,’ i Trini Simó, dins l’anàlisi de la seua obra, ens introduia en un Ribes «inmerso en su tiempo [ . ..] aunque siempre entre un racionalismo y una espontaneidad, entre un individualismo y una colaboración».z Era una actitud hereva de la revisió del Moviment Modern que, al voltant de Casabella-Conti-

CESPU, nuitá i sota la tutela d’Ernesto Rogers, reconciliava arquitectura moderna i historia, entenent «el present [coml una creació original que lluny de desintegrar la història, la unifica en un sentiment de continuïtat on el passat es projecta en l’esdevenir actual i aquest es recompon arrelant en els fets anteriors»: i ressenyada per Oriol Bohisubratllant gas quan, «l’esforc de continuItat cultural», comentava que «Italia ha arribat a polèmiques més fortes i arriscades sobretot perque la devoció cap al passat [ . ..] ha arribat fins a 1’Art Nouveau», afegint: «el Neo-Liberty ha estat l’escàndol de l’última generació italiana»?

Foren plantejaments que donaren com a resultats la casa del carrer Carulla (Martorell-Bohigas-Mackay, Barcelona 1965) o, més prop de nosaltres, a Valencia, les vivendes del carrer Carcaixent (Emili Giménez, 1966) .

En l’actualitat l’anàlisi de l’obra de Demetri Ribes que ens presenta Immaculada Aguilar, basantFoucault Rossi Gagat que ambdós massa superficialment) i Calvo Serraller, ens interessa en tant que lectura duna modernitat que porta a plantejar les noves intervencions amb uns pressupòsits que, sense trencament amb la tradició, absorbeixen elements elaborats per les avantguardes del moment.

Aquest apropament a actituds no avanguardis-

tes, com l>autora comenta, abunda en «el paso de una historiografía más interesada por los procesos de largo alcance y por las condiciones, no sólo de producción del conocimiento, sino también por los procesos de su distribución y consumo»? És des d’aquest enfocament com podem analitzar les nostres ciutats i el seu desenvolupament, on les aventures avantguardistes, sense oblidar la seua decisiva aportació, tan sols es reflecteixen en interpretacions més 0 menys afortunades.

Des d’aquest punt de vista, la claredat de plantejament de Ribes i l’amplitud tipològica del seu repertori construït, s’ofereixen com a illustradors d’unes actituds ja assajades a Europa i que formalitzen les noves ciutats sorgides de l’ímpetu desenrotllista, que, des de la quarta dècada del segle passat, provoca l’enderrocament de les muralles i el planejament de les noves urbs amb una reutilització dels nuclis antics i una estructuració d’unes eixamples on 1’Art Nouveau, el Classicisme, com a principi ordenador més que com a estil, el Romanticisme nacionalista i el vernacular, expliciten la ideologia de la classe dominant en la construcció d’un nou ordre.

Si cenyir-se al fet arquitectònic ens permet una serena anàlisi lilològica de la producció de Ribes, com pretén l’autora, no podem, pero, tot recordant al D’Ors de la Renaixenca que coneix

161

I’arquitecte en els seus anys d’estudiant a Barcelona, que «les formes arquitectòniques d’una època determinada de la Historia estan en funció de les seues formes polítiques». Ampliant més la idea, afegiríem amb Giorgio Grassi que «di fatto l’architettura fa i conti anzitutto con sé stessa, cioè con i suoi caratteri sense oblidar specifici», que «allo stesso tempo fa anche i conti con l’incarico sociale che le è proprio».

La frase següent d’Immaculada Aguilar ens introdueix així en la producció de Demetri Ribes: 4’obra de Ribes és especialment interessant per la diversitat dels campsimpuls que se’ns van obrint a través de la seua lectura: a part les qualitats específiques de l’obra arquitectònica, dins la qual trobarem les seues diferents actituds estilístiques, veurem les interrelacions d<aquesta obra amb l’urbanisme [. . .], les diverses tècniques constructives, en especial el formigó armat i la seua activitat dins la Societat Colom-Ribes, la relació enginyeria-arquitectura, l’actitud teòrica a voltes en discordancia amb la practica arquitectònica 1.. .] l’activitat social a través dels collegis d’arquitectes, tant de Madrid com de Valencia.. .» (pàgina 23).

Les seues actituds estiIístiques, l’atenció a l’urbanisme (la ciutat i el monument), les tècniques constructives i l?actitud teòrica, són els quatre punts que subratllem per

CESPILL a centrar aquest comentari. Tant l’apartat primer com l’últim queden englobats al capítol que l’autora encapcala amb el tito1 massa restrictiu (0 massa ampli) de Biografia.

Situat Ribes dins del complex espai englobat sota I’epígraf de «renovació modernista», assumeix, partint de les innovacions d’Ott0 Wagner (fermament anclades dins el canon de l’arquitectura classicista i acadèmica), una actitud eclèctica possibilitadora de les respostes lingüístiques que la nova situació social demana i, just aquest tardívol fluir del moviment modernista, s’enfronta amb una postura ja coneguda a l’àmbit europeu: la recerca duna arquitectura nacional.

Un tercer element apareix en el discurs de l’arquitecte, que cristallitza en el proto-racionalisme dels magatzems Ernesto Ferrer, tot assumint el corrent reduccionista del Sezessionstil (coneguda l’exposició de Jossef Hoffmann i Koloman Moser de 1901, amb dissenys vienesos i anglesos de Mackintosh i Ashbee), amb la postura similar pero de diferent origen (l’eclecticisme de Choisy i Guadet, en especial I’arrel acadèmica d’aquest últim), que es personalitza en Perret amb el qual coincidí també en la seua actitud envers el nou material com era el formigó.

Repassades les «seues actituds estilístiques», trobarem en les escoles on estudia i les ciutats on viu les arrels d’aquestes idees.

He citat el D’Ors de la Renaixenca per introduir la Barcelona que coneix Ribes, estudiant de ciències i arquitectura, en la qual vol formalitzar el seu poder la burgesia reforcada arran de la Restauració, que vol expressar-se a través de les reformes urbanes plantejades.

Com explica Ignasi Sola-Morales, si l’historicisme en un primer moment aporta alternatives al ve11 neoclassicisme, l’eclecticisme és l’actitud valida que en aquesta situació confirma tant la Ilibertat creadora de l’arquitecte com la possibilitat de donar una més amplia resposta a les noves necessitats, aportant amb I’alliberament dels codis una majo, funcionalitat i capacitat expressives a Itarquitectura.

El modernisme que amb el seu comp de fouet fustiga els llenguatges obsolets per a les noves exigències sera «el gust de la burgesia moderna, Iliure de perjudicis i entusiasta del progrés industrial al qual considera com un privilegi intellectual seu que comporta certes responsabilitats socials»,* burgesia que troba en el seu àmbit nacional la raó econòmica de la seua existencia?

Un professor de Ribes a l’escola de Barcelona, Lluís Domènech i Montaner personifica aquesta situació, ja expressada en part en l’article aparegut en la Renaixenca en 1878, titulat «en busca de una arquitectura nacional»; plantejaments que en la seua labor docent es re-

162

sumeixen no sols en «una formació universalista amb solides i actualitzades bases compositives històriques i tècniques, sinó també I’alliberament d’una cultura rebuda de segona 0 tercera mà», cristallitzant la seua aportació en la formació dels nous arquitectes en «la realització d’un cert projecte d’arquitectura amb personalitat propia»,‘” explicitat a través de projectes d’edificis públics civils, expressió de la nova situació política i social.

Tot diferent és I’ambient que Madrid ofereix a Ribes quan s’hi installa l’any 1896, i on romandra fins 1912, en que es trasllada definitivament a Valencia. L’escola de Madrid, alliberada de YAcadèmia des de la seua creació en 1845, es troba en ple rebutjament del classicisme acadèmic i imbuïda d’historicisme, al qual no són estranyes les doctrines de Viollet le Duc, tant pel que fa al medievalisme com a la utilització racional dels sistemes constructius. Influencia que també es dóna a Barcelona, tenint en compte la incidencia de les teories de Viollet a Europa.

Malgrat el desenvolupament de Madrid com a capital de l’Estat, l’absència d’una burgesia com I’ha definida Argan, i la manca duna indústria su. port dels materials i els oficis que es posen al servei dels nous professionals podrien explicar, entre altres causes, 1.a quasi total absència d’Art Nouveau, que tan sols

IiESPILL ofereix la seua constancia en composicions neo-barroques, amb la inclusió d’algun element, o la distorsió gratuita d’altres.

Així i tot, és a Madrid on Ribes té coneixement de la Sezession vienesa. Tot i ser aquesta «una influencia más bien teórica suministró pocas que obras claramente demostrativas de estas modalidades»,” la coherent actitud de Ribes, manifestada en les seues obres, permet establir la relació citada al comencament, per la qual, igual que Wagner, I’assumpció del nou estil no li obliga a trencar totalment amb la tradició, possibilitant-li, amb aquesta modernitat moderada que diria Tomas Llorens, en canvi, una evolució progressiva cap a doctrines que si no porten, com deia Bohigas, de Domènech a la Fagus Werke, sí que ho farien des de les simplificacions vieneses a través d’un academicisme (d’origen Wagner o Guadet) a un pre-racionalisme de tipus perretià.

La coherencia de Ribes es confirma, en aquesta línia, en la polèmica amb Rucabado entorn al castissisme que imperava per Madrid, recolzat per l’esperit noventayochista Els escrits de l’arquitecte valencia, punt pobrement tractat en el llibre que ens ocupa, apunten a la idea de Yarquitectura moderna «filla i hereva de totes les passades [que] s’alcava per damunt de totes enjoiada amb els tresors d’aquelles i amb els de la industria i de la ciencia per

ella mateixa adquirits»,‘2 és a dir, «practiques libèrrimes» menyspreades per Rucabado quan defén «el único arte que para nuestro sentimentalismo y apreci,ación artística puede tener características de abolengo español».”

Pel que fa al castissisme o historicisme en la producció de I’arquitecte (pensem en l’asil de la Marquesa de Sant Joaquim o l’edifici de Correus a Castelló, per cert que ,amb certa relació en planta en l’ordenació del vestíbul central i la ubicació de l’escala principal amb la Postsparkasse wagneriana) cal esmentar el repertori d’estils que apareixen en Pequeñas Monografías de Arte al consell de redacció de les quals es trobava Ribes: a més d’estudis d’edificis històrics, algun signat per Lampérez, ens trobem des de xalets montañeses de Rucabado fins al comentari al Garage Ponthieu de l’arquitecte Perset (sic) a càrrec de Rob Malle&Stevens, edificis clarament acadèmics amb modernistes o historicistes valencians (dels seus companys Peris-Ferrando, Mora, etc.), catalans i del Liberty italià (estil també fustigat pels nacionalistes italians).

Resumint, un eclecticisme que absorbeix el corrent modernista, passant pels diferents sistemes, fins arribar al pre-racionalisme on la simplificació decorativa es sintetitza de tal forma que «no apareix aquí cap element afegit, ni és necessari per a l’obra d’art, com no és

163

necessari ner a la bellessa del cos huma adornar-lo amb tatuatges i vestidures».”

En el capítol dedicat a l’estació del Nord, un dels més complets i interessants del llibre, l’autora exposa, junt amb una exhaustiva informació del procés de disseny i de construcció de l’edifici, la creació del nou centre urbà amb el qual es situa en estreta relació, sense oblidar el símbol de progrés que suposava aleshores el ferrocarril, i més en una ciutat com València, decantada definitivament com a centre de serveis.

Podem entendre l’Estació com el monument que la burgesia liberal valenciana es construeix com .a símbol de la seua ideologia, relacionant-lo amb el nou centre ciutadà (la placa de Castelar, que ella mateixa comenca a delinear), a través d’un eix al final del qual sorgeix, acadèmicament, l’edifici com a fita representativa dels nous continguts urbans.

El llenguatge de l’edifici recull les inquietuds formals del Sezessionstil tot i que la seua composició, tal com s’esdevenia urbanísticament, assoleix una rigidesa que la simplicitat i la claredat estructural amb que es desenvolupada no fan sin6 subratllar.

Si la composició simètrica i axial no permet cap digressió, tampoc la Gessamkunswerk que es sintetitza en allò que Tafuri anomena «continuïtat formal del modernis-

CESPILL me que sota manyositats de l’eclecticisme s’ofereix com a estructura acabadan IS distrau de la composició acadèmica reflectida en l’ordenació de COSOS laterals sobreeixint de la línia de facana junt amb el central, que clàssicament ha d’emmarcar l’accés, pero que Ribes massissa posteriorment deixant oberts sols els espais intermedis.

L’esmentada continuïtat formal ens introdueix en l’interés de Ribes per les arts aplicades, en les quals l’arquitecte assumeix el paper orquestrador de tots els oficis que intervenen en l’obra, connectant el treball artesanal amb les noves exigències que la realitat planteja. Aquesta racionalització dels procediments tradicionals, junt amb la utilització dels nous materials al servei de les noves funcions socials, son el resultat de la «reconquista de una totalidad» l6 expressada en el programa de la nova ciutat.

En el capítol d’Habitatges interessaria fer esment d’apartats que Aguilar no desenvolupa, i la inclusió dels quals hauria enriquit la important informació que el llibre que ens ocupa aporta.

Llàstima, dones, que el planteig tipològic no haja estat més profund, tenint en compte la revisió tipoIògica modernista que els canvis urbans i el progrés donaren.

Podríem establir una mena de subclassificació que aniria des de l’aportació al llenguatge de la vivenda unifamiliar -si n’hi ha en aquella dissortada obra

junt al mar-, el tema de la vivenda suburbana (carrer Arnau) amb el planteig tipològic que s’observa en totes les obres d’aquest tipus plantejades als suburbis va(recordem les lenci,ans obres dIAlmenar, Ferreres, Donderis, etc.); el tipus de vivenda urbana del casc antic (l’obra d’Adrecadors); a I’aportaci tipològica modernista per excellència en aquest tema, el tipus de vivenda per als eixamples, que s’arrossegarà fins als nostres dies. Una acurada anàlisi en aquest sentit, altra apassionant per banda, ultrapassaria l’àmbit d’aquest comentari.

La involució conservadora de la burgesia, vencut el cosmopolitisme romàntic de que par-lava Fuster, per l’oligarquia rural, ha reduït el camp d’acció de l’arquitecte pràcticament al camp de la vivenda, al moment d’arribar Ribes a Valèncid l’any 1912.

D’altra banda, el mcdernisme comenca a ser rebutjat, i Francesc Mora, en el seu discurs d’ingres en l’Acadèmia, l’any 1916, torna 1.a vista «al clasicismo en todas las arquitecturasn enfront del modernisme «en su carencia de severidad y su abundante e inmotivada decoración» (al mateix temps, acabava l’obra del mercat de Colom, dins d’un acurat modernisme).”

Aquesta reacció és general en tota Europa abans de la Gran Guerra i es justifica enfront de certs desvariejaments amateuristes en la pro-

164

ducció d’objectes; per això, en general, aquest retorn al professionalisme, un tornar a un sistema de composició capac de donar resposta a tots els temes que es plantegen des de I’edifici públic a la vivenda unifamiliar, des de I’arquitectura de vivendes a la industrial.

Realment, la recerca d’aquest nou estil dins Sarre1 acadèmica i amb l’esperit eclèctic del moment, que ja hem esmentat, és la lectura amb la qual m’agradaria ,acabar aquest comentari, tot intentant mostrar la coherencia i maduresa de Ribes, en una línia imaginaria que tracaríem des de l’edifici de la Gran ViaRussafa, el del carrer Pérez Pujol i els magatzems d’Ernesto Ferrer.

Es l’evolució d’un modernisme esquemàtic de tipus wagnerià ja esmentat, amb els detalls renaixentistes i francesos que ens recorden sempre l’acadèmia; el pas a una estructuració més clara de I’edifici on, amb restes Sezession i Mackintosh, s’endevina una reducció cap a la geometria, que encara no rebutja la morfologia modernista, com caldria per a definir-lo de proto-racionalista en el sentit de Renato de FUSCO,” i la manifestació, en l’últim dels tres edificis, duna clara ordenació, expressió de la síntesi d’uns nous plantejaments amb el control dels nous mautilitzats, Ilenterials guatge inclòs en el corp r 0 t o-racionalista rent que, de l’Art Nouveau,

«rifiutó la morfologia e ne attua una notevole riduzione alla geometria».

La trama estructural, la geometria, el ritme de buits, són els termes en que desenvolupa l’edifici.

L’ímica concessió decorativa és la greca del taulellet de remat (decorativisme al qual no seria alié Chicago o Sullivan).

L’única indecisió, la porta descentralitzada en una inevitabilitat marcada per l’estructuració en buits parells de la facana.

La nova classe social ascendent, el sector terassumirà ràpidaciari, ment el control de la ciutat de Valènciat9 El nou llenguatge que cercara per expressar-se, el traurà de les avantguardes europees: «se asistía de portal en portal, a la agonía de los últimos órdenes clásicos usados en la época. Y donde el portal había sido desechado, por afanes de modernidad, la columna se iba arrimando a la pared, empotrándose en ella, inútil, sin entablamento que sostener, acabando por diluirse en el cemento que se cerraba sobre lo sorbido».?0 Pero en 1922, Demetri Ribes, talment l’antítesi de Teseu, utilitza el fil d’Ariadna per a lligar la nova arquitectura al Minotaure clàssic.

Manuel

Portaceli

NOTES ’

GIMÉNEZ,

E.;

LLORENS

T.: «Imagen de la ciudad de Valencia», Hogar y

Arquitectura, 1970, p, 103.

núm.

86,

’ SIM6 T.: La arquitectura de la renovación urbana en Valencia, Valencia, Albatros, 1973, pàgina 209. z ROGERS, E.: Las preexistencias ambientales y los temas prácticos contemporáneos, Milà 1954; publicat en La experiencia de la Arquitectura, Buenos Aires, 1965, p. 135.

4 BONGAS, 0.: Barcelona: entre el Pla Cerda i el barraquisme, Barcelona, Ed. 62, 1963.

5 SOLA-MORALES, IgnaArquitecturas Bis, %tm. 27, 1979, p. 28.

6 Ponencia llegida per Giorgio Grassi en el 1 Simpòsium Internacional sobre «Arquitectura i Ciutat: avantgmrda i continuitat», Valencia, abril 1980. ’ SOLA-MORALES, Igna*. &toricismo contra &odernismon, Lotus 22, Mil&, 1979.

8 ARGAN, G. C.: El arte moderno, Valencia, Fdo. Torres, 1976, p. 244.

9 SOLA-MORALES, Ignasi: Vid. l’article esmentat, on enfoca molt clarament aquests conceptes.

Commelo Exposició morativa del Centenari de IÍEscola d’Arquitectura de Barcelona, Barce lona, 1973, p. 73.

‘* GoNzhmz

AMEzQUETA,

«La arquitectura madrileña del ochocientos».

Hogar y Arquitectura, 1969. ” En busca de una arnacional», quitectura Lluís Domènech i Montaner. l3 RUCABADO, Leonardo: aLa tradición de la arquitectura», La Construcción Moderna, 1917. ” RIBES, D.: «Orientaciones para el resurgimiento de una arquitecA.:

165

tura nacional», ponencia del Congrés d’Arquitectes de 1915, publicada en Arquitectura y Construcción, 1918.

Is DAL Co, F.; TAFURI, M.: Arquitectura contemporánea, Madrid, Aguilar, 1978, p. 113. l6 fd. ibíd., p. 220. ” MORA, Francisco: La Arquitectura contemporánea en Valencia, discurso de ingreso en la Academia de Bellas Artes, Valencia 1916, recollit al llibre de T. Simó citat, p. 253.

II DE FUSCO, Renato: S toria dell’architettura contemporanea, Roma 1975, p. 141. l9 En aquest sentit és interessant el llibre de M.a Jesús Teixidor, Funciones y desarrollo urbano de Valencia, 1976.

M CARPENTIER, A 1ej o : El ocaso.

Treballs de Sociolingüística Catalana, vol. 3, Valencia, E. Climent editor, 1980, 160 pags.

Un dels fenòmens més sorprenents de la cultura catalana actual es el décalage entre les seues profundes anomalies culturals i lingüístiques, d’una banda, i el nombre i brillantor de publicacions periòdiques, per I,altra: entre aquesies bastara esmentar Bis Marges, Randa o L’Espill, per no citar-ne d’altres més especialitzades: rreballs de Sociolingüística Catalana (TSC), per exemple.

Ara, ifins a quin punt pot sobtar realment el

LESPILL rigor científic de TSC com a producte d’una societat conflictiva i culturalment desfeta com la catalana?

En el cas específic de la sociolingüística, aquella contradicció no sols es dilueix; ben al contrari, els estudiosos del ram hi han aportat explicacions convincents: l’auge de la sociolingüística catalana s’ex. plica precisament per una profunda «passió» i «compromís» (A. M. Badia) envers una situació de profund conflicte lingüístic en la propia societat.

L’any 1977 aparegué el primer volum de TSC, programats -tot i no haver-ho anunciatcom a publicació anual.

La fallida del 1978 no pot repetir-se més. Aquel1 volum 1 va recollir les contribucions de sociolingüística catalana al VIIIe Congrés Mundial de Sociologia, celebrat a Toronto tres anys enrera.

Per a nosaltres, el Congres de Toronto tingué incidències notables, compte fet que constituí la primera ocasió de presentar en un fbrum internacional la naixent sociolingüística catalana, la qual alhora hi sentí la conveniencia de dotar-se d’alguna institució amb funcions bàsicament coordinadores: el Grup Catala de Sociolingüísticl (GCS), responsable dels TSC. Els TSC-3 (Valencia, 1980) incorporen un pare11 de novetats respecte dels dos volums precedents: el comunicat de premsa en que el GCS es definia públicament so-

bre la nova alternativa de política lingüística, i la inauguració de la secció «Selecció de lectures». Unint la seva veu a les mobilitzacions i declaracions públiques de diversos àmbits docents i sectors socials dels Paisos Catalans, especialment del País Valencia, el GCS emeté, el 30-11-79, un comunicat de premsa denunciant el projecte d’Ordre ministerial que havia de regular el «Decret de bilingüisme» (3-879) del País Valencia.

A banda de l’esmentat comunicat i de l’estudi que ocupa «Selecció de lecturew, quatre són les investigacions que integren els TSC-3, les quals passo ara a ressenyar: a) ús i alternanca de llengiies en grups de joves d’un barri de Barcelona: Sant Andreu de Palomar constitueix la part central de la tesi de Llicenciatura (1978) d’He. lena Calsamiglia i Empar Tuson, i alhora el treball bàsic del volum de referencia, per les dimensions i rigor de l’estudi, així com per l’apare11 bibliogràfic exhibit.

En la primera part, les autores passen revista als conceptes sociolingüístics que els hi han de servir de base: ús lingüístic, llengües en contacte, conflicte lingüístic, bilingüisme, diglòssia, comunitat de parla, repertori verbal, fet comunicatiu, situació, competència comunicativa i actitud davant Sidioma.

La segona part ens descriu la metodologia i els resultats de la investiga-

166

ci6. El camp investigat -grups de joves de la barriada barcelonina de Sant Andreu de Palomarens ofereix un model d’àmbit d’ús lingüístic no institucionalitzat: aEn els grups que hem observat no hem trobat alternanca de llengua de tipus situacional.

El context en que es donen les relacions informals no exigeix l’ús duna llengua concreta.»

«On hi ha contacte entre catalanoparlants i castellanoparlants hem trobat alteranca a causa del receptor per part dels catalanoparlants al castellà, lamb una regularitat que ens fa pensar en un tipus de norma implícita, que es realitza espontaniament i de manera conscient; aquesta norma és una conseqüència del fet que el castellà hagi dominat la majoria dels àmbits.

Aquesta situació de fet ha creat uns hàbits de comportament lingüístic que fan que els castellanoparlants considerin com un fet normal (com un dret implfcit) que els parlin en castellà, i que els catalanoparlants considerin com un fet not= mal (gairebé com una obligació implfcita) el passar a parlar castellà.

Ara bé, encara que la persistencia d’aquests hàbits es fa palesa en cl comportament dels grups, el que hem observat, tant en el seu comportament efectiu com en les postures i actituds manifestades durant les converses formals i les entrevistes, és que no és una situacib estable, sin6 que esta en un procés de

LESPILL canvi I’orientació del qual és la següent: 1) Els catalanoparlants se senten amb més ‘dret’ d’expressar-se en català.

2) Els castellanoparlants, o bé s’autoafirmen com a no catalans, o bé desitgen integrar-se.»

L’estudi de Calsamiglia-Tuson, capdavanter, a casa nostra, en l’etnografia de la comunicació, obre nous camins d’investigació per a la sociolingüística catalana. Com a síntesi global, en podem transcriure el següent fragment: «Tots els tipus d’alternanca que trobem en els grups observats reflecteixen clarament la situació diglòssica [ .. ] . Nogensmenys, actualment la situació socio-política, el clima de consciencia na. cional i les perspectives de legislació dins un marc autonòmic fan pensar que es va produint un procés de canvi de normes (aquí situem l’inici de canvi que es dóna en els grups observats) que per tal que tingués efectivitat hauria d’anar iniciat per les institucions i recolzat per la conscienciació lingüística collectiva.» b) Miquel Pueyo s’ha sentit atret per una nova via d’investigació en la sociolingüística catalana, amb el seu estudi Vikings i pagesos: una batussa continuada.

Assaig per a un estudi de les refacions interdialectals en català.

Hi entén per «relacions interdialectals» les inter. influències vigents dins diversos àmbits dialectals a l’hora de configurar els criteris amb que

els catalans definim el propi idioma. L’assaig de Pueyo és una primera mostra de les seves indagacions en aquesta parcella sociolingüística, parcella que, per a ell, exigeix avui atenció acurada i urgent, donat que «la consideració del fenomen de les relacions interdialectals esdevé una necessitat previa inelludible, a l’hora d’encetar una cada vegada menys inajornable planificacló lingüística, de transcendencia vital per al futur i supervivencia de la nostra lIengua».

Per a aquestes investigacions, Pueyo adopta la tècnica matchedguise de Lambert, consistent en l’enregistrament de mostres lingüístiques de di. versos dialectes, mitjancant les quals hom provoca que els individus de l’àmbit dialectal objecte d’estudi defineixin la seva específica concepció de l’idioma.

L’autor ens hi avanca unes primeres valoracions, en base a dades parcials disponibles d’un vast programa de treball 8 en curs, circumscrit Lleida: «Tots els enquestats caracteritzen el lleidata com un parlar molt tancat, eixut, correcto y claro, brusc, ràpid, contundent, concís.. . Això

fa que se li atribueixin qualitats de tipus moral, tundent, con&...

Això fa que se li atribueixin qualitats de tipus moral, com honest, natural, ciós, espontani,

no artififranc.. .

que -per poc que ens esforcemveurem que coincideixen, mutatis mutandis, amb els qualifica-

167

tius que la mitologia ruralista aplica al pagèsk Tots els lleidatans «de nivel1 lingüístic baix i d’edat madura», «defensen vigorosament la seva manera de parlar, malgrat que patentitzin, desPr& sentiments d’inferioritat lingüística en altres camps, que intenten compensar amb una alta valoració -diguem-ne moral o metafísicade la seva parla».

Entorn de prejudicis idiomàtics, així com de llurs correlatius mites compensatoris, la literatura sociolingüística catalana disposa de treballs encomiables (Aracil, Ninyoles), especialment referits al cas valencia.

Tan sols ens resta esperar que M. Pueyo enllesteixi el seu projecte i ens en comuniqui els re sultats definitius. c) Amb l’ajuda dels alumnes en practiques (abril-maig 1979) del departament de Filològiques de PEscola de Mestres de la UAB de Sant Cugat, Gentil Puig va dirigir una Enquesta de seguiment i control cret d’incorporació català al sistema tiu de Catalunya,

del Dedel educa-

els resultats de la qual publica en aquest volum que ens ocupa. Al número 3 de L’ESPILL, Josep Pitarch publica els resultats de l’aplicació al País Valencia del «I Pla Experimental per a I’ensenyament del valencia», experiencia estroncada per la política de I’actual Conselleria responsable, politica que, no me’n puc pas estar de confessar-ho,

considero abominable.

A causa de les seves limitacions, en Gentil va haver de reduir el seu camp d’anàlisi als Centres escolars d’EGB dins I’àmbit territorial de la «provínciau de Barcelona. La mostra, de tota manera, és forca significativa, donat que «aquest àmbit representa nogensmenys prop del 80 per 100 de la població escolar d’EGB de tot Catalunya i el 70 per 100 dels centres escolars del Principat».

Per sectors, ha sondejat tant centres estatals (40 %), com religiosos (29 %) i privats (31 %); i per comai-ques, el 43 O/ dels Centres estudiats pertanyen a Barcelona capital, mentre que l’altre 57 % es distribueix entre la resta del territori «provincial».

El Decret en qüestió, 2.09211978 de 23 de juny, aparegué publicat en el B.O.E. del 2-9-78, i 1’0.

M. que el desenvolupava, 1’11-9-78, en vespres precisament de l’inici del curs escolar: «Les dates s6n significatives de la voluntat obstruccionista del MEC.» Malgrat algunes deficiències -que el mateix autor s’ha proposat de rectificar en futures indagacions-, la metodologia i els resultats de I’enquesta resulten correctes i summament oportuns.

Per tal de precisar la realitat sociolingüística escolar a la qual s’adrecava la reglamentació educativa en qüestió, l’enquesta partia d’uns sondeigs, alguns resultats dels quals (tots ells referits, es clar, al perfode

abril-maig 79), paga la pena de reproduir: La llengua vehicular de les escoles és: a) en un 26 % majoritàriament catalana; b) en un 57 %,, majoritàriament castellana: i c) compartida per ambdós idiomes, en el 17 % restant.

El professorat és: a) majoritàriament bilingüe actiu (és a dir, catalanoparlant) en un 35 %; b) majoritàriament castellanoparlant, en un 51 %; c) en un 10 OXJde Centres, el professorat es troba en proporcions equivalents de bilingües actius i monolingües castellanoparlants; i d) el 4 % restant No sap/No contesta.

Els aíumnes són: a) majoritài-iament catalanoparlants, en un 33 %; b) majoritàriament castellanoparlants, en un 45’6%; c) en un 20% de centres, els alumnes es troben en proporcions equivalents de majoritàriament catalanoparlants i majoritàriament castellanoparlants; i d) 1’1’4 % restant NS/NC. Aquests han estat els resultats globals d’aplicació del Decret de catala, segons Gentil Puig, distribuïts per etapes: 1.” etapa d’EGB: «És al primer nivel1 d’EGB on menys català s’ha fet: 28’5 % no n’han fet en contra del 14’5 al 5.a nivell. També es pot veure que és el nivel1 on menys s’ha aplicat el decret de català (3 hores per setmana): només el 28’5 % ho han fet en contra del 40 % al 5.e nivel1 d’EGB.» 2.’ etapa d’E#GB: «Pel que fa a la segona etapa

168

d’EGB, el 54 % dels centres (un 44 % amb 3 hores setmanals i un 10 % amb 4 hores) compleixen amb les orientacions del decret de català que indica 3 hores setmanals.

Si hi afegim el 18’5 % dels centres que fan 2 hores, ens dona un 72’5 70 (54 % + 18’5 %).>> «De fet, durant aquest any escolar 1978-79, s’ha progressat molt, si considerem que abans de la promulgació del Decret de Català, només el 20 % aproximadament dels centres escolars feien catala; actualment, n’hi ha un 72’50 %, percentatge que representa una progressió del 52’50 %. ES un pas endavant considerable.» d) Certes mostres de signes fònics emprats en la relació home-bestia han figurat tradicionalment en repertoris lexicogràfics.

Jordi Bernadó i Francesc Prat n’han asinvestigació saj at una des de les coordenades sociolingüístiques (Sobre els signes fònics usats en les relacions home-bèslia), la qual constitueix una altra notable aportació als TSC-3. Han circumscrit la recollida de materials a l’àmbit territorial d’Abella de la Conca (Pallars Jussa), Andorra, Celrà (Gironès), La Bisbal (Baix Emporda) i Tremp (Pallars JUSsà). El resultat ha estat I’inventari de 14 signes, més uns quants noms propis atribuits a bèsties, reclams de caca, d’altres sons especials, xiulets, renecs i frases estereotipades, elements tots ells

usats en la relació homebestia.

Els autors hi complementen la investigació amb d’altres 31 signes, vigents en diverses localitats del domini lingüístic català, extrets del Diccionari catal¿&valencià-balear (Alcover-Moll) i dels repertoris de Joan Amades, Vocabulari dels Pastors i Vocabulari dels vells oficis de transport i llurs derivats.

A tall de conclusió, Bernadó i Prat proposen: cca)La majoria dels signes fonics que considerem vocatius són imitacions poc desfigurades, que són usats en la relació home adult-infant [ ...] b) La majoria de formes imperatives són imitacions molt impures i no s’usen en la relació home-heme.» e) Els TSC-3 enceten el nou apartat «Selecció de lectures» amb la traducció d’un estudi original en alemany, La sociolingüística catalana, elaborat per Georg Kremnitz com a introducció a la seva obra Sprachen im Konflikt Theorie und Praxis der katalanischen Soziolinguisten (Tübingen, 1979), recull de textos sociolingüístics de Ll. V. Aracil, A. M. Badia, D. J. Bernadó, R. Ll. Ninyoles, G. Puig, J. Torres i F. Vallverdú. Kremnitz, professor a la universitat de Münster, és un prestigiós occitanista i catalanòfil, membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. fis realment admirable la informació tan precisa, amplia i coherent que hi

exhibeix el professor de Münster sobre la sociolingüística catalana, així com les seves valoracions, agudes i encertades. Amb tot i això, em permeto de retreure-li ací, ‘a l’entranyable amic Georg, la seva candidesa en témer alguna revenja lingüística anticastellana, recalzada en una utòpica hegemonia política ( ?! ) catalanista.

Unes tals prevencions, que hom detecta darrerament en alguns catalanòfils, només poden ésser imaginables des de l’altra banda del món, com a fruit d’un distanciament profund de l’encara (!) dramàtica realitat lingüística que suporta la comunitat catalana.

Repeteixo que, malgrat el lapsus ressenyat, la presentació que de la sociolingüística catalana fa G. Kremnitz a la comunitat germànica es magnífica, prova de la seva passió per la cultura dels PP. CC i alhora dels seus coneixements de la sociolingüística americana i europea. Un estudi com La sociolingüística catalana de Kremnitz bé mereixerà una major difusió fins i tot entre el públic català.

Ni cal dir que la sola publicació dels Treballs de sociolingüística catalana justifica a bastament la pervivencia dels GCS. El Grup, adherit al Research Committee on Sociolinguistics i incardinat dins 1’Institut dEstudis Catalans, esta integrat per 17 membres de totes les latituds dels PP. CC.: 10, del Principat; 4, del País Valencià;

169

2, de Catalunya Nord, i 1, de les Illes. Les reunions solen efectuar-se a Barcelona i la seva publicació, els TSC, es editada per Eliseu Climent a Valencia, dins Tres i Quatre. Aprofito I’avinentesa per declarar que, per sobre de qualsevol contrarietat editorial, la conjuntura catalana present exigeix que els TSC s’editin indefectiblement a Valencia. La Fundació uJaume Bofill» exercita sobre el Grup un encomiable mecenatge.

Per cloure aquestes notes, redactades des del País Valencia, tornem a la denúncia que el GCS va fer del projecte d’Ordre ministerial que hauria de regular l’ús del català en els àmbits educatius valencians, denúncia que dissortadament manté avui plena vigència, i de la qual, dones, en reproduïm el punt 4): «Que perquè la política educativa que reclama el País Valencia sigui operativa cal que la població escolar valenciana domini a tots els nivells l’ús del catala.»

Vicent Pitarch

Isa TR~LEC: Bel i Babel, premi Jaume Roig 1980, Valencia, Prometeo, 1980, 200 pàgs.

La temàtica sexual que en Ramona Rosbif i en Mari Catúfols figurava com una obsessió latent, ara, en Bel i Babel és objecte d’un tractament

explícit, centrat en la peripecia d’un homosexual que decideix ser, del tot, una dona. Com en les seues primeres novelles, trobem en Isa Tròlec una tendencia, que en diríem intervencionista, a contar la seua historia amb recursos arbitraris que funcionen com un joc de significants més que no pas com mitjans especificament narratius. Vull dir que Fautor es refusa a adoptar el tradicional rol de narrador. Prefereix organitzar la seua historia com un puzzle de textos curts i formalment diferents -apunts d’un dietari, versos, petites escenes dialogades, cartes, confessions davant un psicoterapeuta, enquestes..

La novekla comenca reproduint un qüestionari sobre la vida sexual i acaba amb un altre sobre l’homosexualisme.

Ara, si ens preguntem qui es fa càrrec, com a narrador, de la historia, qui ha reunit tots aquests faríem una materials, pregunta desplacada, perque Isa Tròlec no se’n preocupa. De vegades, sabem que parla el personatge -les notes del seu dietari, o els reports que fa a la clínica, per exemple-. D’altres, per contra, no sabem qui es fa responsable del que llegim. El personatge és introduït en comentar la novella, contestant un qüestionari sobre la vida sexual. 0 ens assabentem de les seues dades personals mitjancant una simple fitxa. Mes endavant ens trobem amb un examen grafològic de

l’escriptura del personatge.. . Amb aquests expedients, Isa Tròlec accentua, des del punt de mira de la narració, el caire excèntric de la seua novella. 1, de més a més, el seu irrealisme. Perquè Bel i Babel és un seguit d’instancies que configuren la problemàtica de I’homosexual i, més en particular, la seua peripècia moral. Bel reivindica la seua condició tot assumint fins a les últimes conseqüències la seua diferencia. Pero en el seu projecte de ser -i felip ment- una dona, s’hi debat contra la confusió i biològica, sentimental social en que es troba.

L’ajut que busca en la psicoterapia no el trau de les seues dificultats. Després de tres anys de tractament, es gira contra el metge i contra els seus mètodes. El psicoanalitzat acaba posant en qüestió el psicoanalista, que se li revela com un xarlata més al servei de la «dominació masclista».

REstic farta -1i diu- de furgar i furgar explicacions a tot, quan potser moltes coses siguen més senzilles.» Bel creu en la vida i en la possibilitat de viure la seua amb la mateixa normalitat que la dels altres -0 de les altres-. Pero sap també que això no sera possible mentre hi haja marginats. Es així com es descobreix solidari dels colonitzats contra els colons, dels immigrats contra els rics del país on van, de la dona contra el mascle. En el fons, s’hi qüestiona el poder al qual es troba lligat el

170

sexe. Bel aprén que sense les altres Ilibertats, la sexual no és possible.

La novella, pero, no és sols una denúncia contra la societat. El que hi compta, sobre tot, és el testimoni directe duna temptativa desesperada i amarga d’acomplir la seua vida amb joia.

Veiem Bel tractant d’escapar a la seua neurosi, a la seua soledat, anotant i datant escrupolosament els seus sentiments, els seus judicis, els seus records. 1 proclamant el seu impuls de ser felic: n’és penyora, sembla, la música de Satie, que l’acompanya des de la seua infantesa.

Fastiguejat i melancòlic, viu el seu itinerari personal -d’Alger a Europa passant per la Marinacom un aprenentatge a la recerca de la seua llibertat i del seu equilibri: Bel vol trobar sense subterfugis ni mistificacions, un lloc entre els homes i les dones.

D’alguna manera, a costa de frustracions i d’una gran obstinació, acaba aconseguint-ho. Un modest i precari happy end, que no deixa de tenir un valor exemplar.

El lector, al llarg de la novella, se’n fa càrrec.

Isa Tràlec el posa en situació de provar la forca dels seus prejudicis.

Com ho fa en l’última pàgina de la novella amb un qüestionari que pot servir-li de test, de mesura, de les seues resistències i repressions personals.

Josep Iborra

EESPILL Oliba de la foscúria, Valencia, E. Climent editor, 1980, 64 pàgs.

Andreu

MORELL:

E mi 1i Rodríguez-Bernabeu, en presentar òliáa de la foscúfia, titulava les seves paraules -alhora que qualificava el llibrecom «poesia de la inconsciencia».

Efectivament, duna lectura atenta se’n desprén una valoració semblant: l’irrealisme, de vegades amb característiques tendents a l’onirisme, és present en la majo, part dels poemes; i aquesta imposició temàtica provoca l’ús d’una estructuració formal que, per ésser coherent amb els continguts temàtics, esdevé màximament flexibilitzada, de tal manera que no solament el vers manca de metre i rima -6s a dir, hi abunda el vers lliure-, sinó que internament al vers ens trobem amb fenòmens insòlits com l’absència d’objecte directe per a un verb transitiu -0 de subjecte, segons la lectura que en fem: «solquen els bruixots / entre palmeres escarnellew (VI)-.

Aquesta flexibilitat amb que són tractats els pos mes és la causa també que en alguna composició, sense canviar aparentment ni el temps de l’acció, ni el subjecte, canvie, incomprensiblement, el temps verbal i el mode, passant d’uns subjuntius a un imperatiu (o indicatiu): uque el teu neguit / no duga l’arc de sant martí a l’esque-

na / ni bufe repetits coets des de les copes r’ ‘ans referma...» (III). En algun altre cas, l’absència explícita del subjecte de l’acció dificulta la comprensió i, conseqiientment, el lector no pot dotar de sentit el text -la qual cosa sempre és un merit, si el poeta el que pretenia era, justament, deixar la seva comunicació màximament esvaida: «Iliga temps a l’urpa humitat de la foscor, (VII)-.

D’aquest vers, se’n poden fer també altres lectures, que no suposen -com jo- que el temps verbal siga imperatiu; llavors seríem front a un vers dominat per l’hipèrtabon, i el temps verbal hauria de considerar-se en indicatiu; les diferents lectures atribuirien a «temps» o «humitat», funció de subjecte; en ambdós casos hauríem d’estimar algun dels dos mots -el que no fos subjectecom un objecte directe, amb un verb transitiu o tornaríem a trabar-nos («lligar») sense complement acusatiu (o be «temps lliga humitat a la urpa de la foscor»; o bé «humitat lliga temps.. .>>>.

Una quarta possibilitat: podem considerar «humitat de la foscor» com aposició d>«urpa», car si deixem el vers mancat de l’afectació de l’hipèrbaton i no ordenem els seus elements, d’alguna manera hem de justificar la presencia de dos substantius seguits: «urpa» i «humitat». Aquestes aparents incongruències formals han estat buscades conscientment pel poeta,

171

segons la impressió que he tret de la lectura, perque són els afectes formals d’un recurs estilístic que ja ens advertia Rodríguez-Bernabeu en el pròleg: l’escriptura automàtica, que tant va caracteritzar els avantguardistes dels anys 20, i que fou un recurs definitivament establert pel surrealisme. Aquesta «escriptura automàtica» justifica potser les possibles anormalitats sintàctiques que adés observàvem, com justifica, això sí, que el discurs resulte sovint incoherent -és a dir, «irrealista», si voleuper la concatenació d’idees que no conserven entre sí sinó una lògica subjectiva: «tot ple de lluentors / al bel1 mig de la tenebra / l’aigua de cristal1 i glac / Seco brandant veus a l’entranya / parets desconegudes a l’arquitectura / te m p s nascut />>(XX). Altres vegades, en canvi, el discurs esdevé lògic i fins i tot narratiu: «la terra m’embruta el tacte / m’embussa l’obscuritat de l’espai / amb aquesta hipnòtica lluna de guix lluent / que corromp el paisatge enrarit / sense vents ni volums» (XxX1).

El treball formal aconsegueix, en algun poema, determmades qualitats que l’aparten del to «avantguardista» general, connectant algunes composicions amb determinats recursos duna preceptiva més clàssica; així ocorre, per exemple, en els poemes XXVI-XXX, on els efectes sonors produïts per la rima acusen un intent de formalitza-

ció, que ha hagut de mesurar i controlar el Ilenguatge, ben al contrari del que passa amb l’«automatisme» d’altres composicions. 1 els recursos clàssics: trobem antítesis conceptuals: «i aquest verger florit n’és un desert» (XXVI), «amb el jove alé de tots els segles» (XXIV), «espumes glacades» (XIX); antítesis lèxiques: «‘desfés-te’n fets., .» (VI); alliteracions: «hi trobe mans i noms» (XIV), «en pujar difícil Puig» (XV); anadiplosis: «i es fan més verdes les nines quan Ilevant / lleven ombres...»

(XxX111); «per desconegudes coves que hi fan caliu / i fan caliu aquesta matinada...»

(XI); epanadiplosis: «tornades de vehicles tornen» (XXII), «i l’espill deixa d’ésser l’espill» (XX); personificació: «penyasegats i serralades parlen» (IV). El ritme intern és motivat en ocasions per la repetició de versos complets, de mots, o de paraules del mateix lexema o de la mateixa fa«amb mília semàntica: llum d’estels abraca estels acústics, (IX), «amb batecs de llavis abasta hores / on els segles son instants de l’aigua / amples hores d’anorreades transparències / i minuts del sol.. .» (IX), «la que val ací és la norma / l’estadística l’últim elapé la norma / la normàtica de la conducta dins les hores / mentre hi jugues amb estranyes espurnes pels segonw (XV); la repetició de determinades estructures sintàctiques és també un element rít-

mic: «i el foc / i el fum / i les poquetes guspires» (XX), «i tot es groc com una tardor / i tot és com una fulla groga /» (XXV), «per aquest antre de reflexos / per aquesta joia de l’escuma / per aquest enyor abrusa» que «i l’excrement i ww, la llavor s’estimen / i estels i humitats s’estimem (XXXI).

De tots aquests recursos, pero, n’excelleixen tres que són els que principalment contribueixen al fet que els poemes siguen temàticament molt esvaïts i confusos, d’acord amb el surrealisme dominant i I’escriptura generalment «automàtica» a que ahudia: 1) els mots són usats molt polisèmicament: «després d’aquest temps el temps t’emboira» (VI); 2) hi ha una gran abundancia de construccions regides per l’hipèrbaton: uplatges asprívoles banya / la mar d’un temps» (VIII), «quan de Ilum el sol era una festa» (XXIX), «on l’espasa dels segles el sol calent / el troba humit com una malifeta» (XXVIII); 3) hi ha un imperi absolut de la metafora irreal: «el rostre de la nit em furta ales» (III), «recargola els estris de les hores» (VI), uplatges endinsades / de geniva encetada per la sorra» (IX), etc. Encara podríem afegir dues altres característiques que poden dificultar que el lector dote de sentit el text: la rara predilecció que el poeta mostra per mots que no són usuals ni tan sols en el Ilenguatge literari -a vegades, deter-

172

minats mots semblen haver estat ubicats en contextos on esdevenen contradictoris o, almenys, inversemblants: «pel silenci mai no plora l’ala» (XVIII), «quan els volcans saben de la incandescent frenopatia» (XXXIV)-, i la concentració excessiva de I’expressió, quan diversos substantius són reunits en un sol vers: «el temps (comú) l’ardat el Ilop l’esglai! » (XXVI), «i el bosc l’horari el món i les raons» (XXVIII). La manca de signes de puntuació contribueix encara més, com és obvi, a la creació d’aquest món en que només podem moure’ns per les sensacions que des de la lectura d’aquests versos no-conscients ens arriben.

Temàticament el llibre presenta una característica que el converteix en un poemari amb connotacions barroques: hi trobem, efectivament, una obsessió pel temps, que apareix constantment, al llarg dels poemes, com un factor temàtic que dota els versos d’unitat.

Es un dels pocs temes que s’hi veuen clars, a causa de la complexitat formal amb que More11 configura la seva poesia.

Altres motius temàtics, com potser ho siguen la reflexió sobre la mateixa oració, poden trobar-se mediatitzats per la idea obsessiva de reflexionar sobre el temps. Així, si interpretem com una reflexió sobre la creació el vers «el batec de Ilum enfonsa tota Iletra», immediatament el temps ho medi,atitzarà: «dins

aquesta cabana humida de les hores», i confondra el poeta pel que fa a la seva objectivitat temporal, de tal manera que exclamara: «o a trenc de dia sóc a l’horabaixa?» (versos 12, 13 i 16 de 1). El temps és inseparable d’un indeterminat subjecte, no necessàriament personal, car «coll» pot estar usat en qualsevol dels seus significats: «pel teu coll rascleja el temps» (IV). El tema del barroc, el temps que passa inexorablement: «no hi ha temps a perdre / i tot el temps del món expectes / i en passa / i s’esdevé / i COmenta un altre segle / per al llibre dels teus fets / i acaba el sillogisme» (XIX), o «i tot ho emplena / aquesta cega transparencia de les hores / que escapca els ulIs?* (XX). El temps és a vegades un temps metafísic: «en un espai de temps sense minuts» (XXII), rar per la seva constitució 0 pels treballs que origina: aexdifícil aquest pecte temps» (XXIV). El pas del temps també crea una dialèctica constant de canvis: «perquè jo ja no sóc jo / si no hi soc desfet / ni l’espai es l’espai / . . / damunt el cenotafi de les hores / damunt d’,aquesta desfeta de segons / damunt el centre de la panxa / d’aquest melic del temps» (XXV). El subjecte que observa, i que pateix aquest recorregut temporal, i que el mateix temps crea i origina, es així uguerrer del tempw, tal com s’explicita en un

poema-clau, el XIX: «les teues armes / llums dels segons imprevisibles / . . . / per a un futur consum incert / hores irresoltes de babau / mar del temps quan sacsejava». El poema finalitza, també, amb la clau del títol del poemari: «per tant ets guerrer del temps / bliba diürna / òliba de la foscúria». El subjecte, el poeta, el guerrer del temps, és l’«òliba de la foscúria», tant de la nit -pensament lògic en duna Miba tractar-se (element metafòric)com del dia, on també el temps esdevé inexorable trànsfuga. A vegades, una determinada lectura ens fara pensar que hi ha una identificació, a més, entre el temps i l’òliba de la foscúria: «i senderes i lluernes s’esdevenen un malson / per al fetge d’aquest gos que és el temps / i l’òliba de la foscúria» (XxX11).

El temps és, dins aquest conceptualment context b ‘ar r o c , aniquilador de presents i també de futurs: «i passa el temps / i ja no hi ha més hoscos sagrats en aquest temps» (XxX111). El passat esdevé, així, cadàver del1 mateix: «quan el temps moria a poc a poc / per a esdevenir l’històric cadàver vivent i pútrid» (XXXIV). Finalment, es produeix una identificaci entre el subjecte que reflexiona, el poeta, i el temps: tots dos són un sol ésser, que coincideix amb l’òliba de la foscúria: u...del jo tot sol / l’òliba de la foscúria / . ..perquè a cau d’orella / dins l’òliba de la foscú-

173

ria / has sentit l’immòbil cant del buit».

Dliba de la foscúria és una reflexió obsessiva sobre el temps, i l’autor ja ens ho advertia en les seves paraules preliminars. Cadascú és «un d’infern» de trosset temps interior, que patim, amb tot el llast que el mateix temps ens ha produït. Andreu Morell, poeta del sud, ha escrit uns versos de reflexió trascendent.

Potser hagués calgut que haguessen estat, tamb$ . uns versos més intelbgrbles.

Només això, pero: potser. Una llengua literària té tot el dret a ésser enigmàtica, per-ò no sé si altres drets li reclamen altres treballs. El poeta té les eines.

Josep Palomero

Diccionavi de Za literatura catalana.

Sota la di-

recció de Joaquim MOlas i Josep Massot i MunBarcelona, Editaner. cions 62, 1979, 768 pàgines.

Que la redacció d’aquesta obra no ha estat una tasca fàcil ni regular queda ben provat en el resum de la seua historia que obre el pròleg.

Catorze anys de treballs, interromputs en diverses ocasions i per distintes causes, canvis en 1.a direcció, aparició duna obra que podia fer inútil la del Diccionari (la Gran enciclopèdia

catalana,

1969...), mutacions

en el

tema tractat (aparicib de nous autors i noves obres, canvis de perspectiva en algunes investigacions, etcètera) s6n factors que han repercutit en el resultat final del projecte.

1 la repercussió, m’apresse a dir la meua opini6, no ha estat del tot favorable. Resulta fàcil detectar en aquesta obra, malgrat la durada de la seua redacció, una exagerada urgencia per enllestir-la i donar-la al públic. 1, és clar, una obra d’aquesta ambició i d’aquest cost, no es fàcil que ningú no la torne a emprendre en un temps pròxim ni que permeta una ràpida segona edici que done peu a eliminar-ne els defectes.

Molt possiblement hi havia raons de tipus econòmic que pesaren decisivament en la voluutat dels editors perque el Diccionari aparegués ja, sense allargar 1.a replega de dades ni l’elaboraci (o reelaboració) d’articles.

En ti, ja tenim el Diccionari entre les mans i ens n’hem de congratular, perquè l’obra, com pensen els seus promotors, no es ni de bon tros, sobrera. Ben al contrari, té una gran utilitat, i alguns dels seus articles contenen novetats importants.

Si de cas, pensant en aquella possible segona edició mes o menys Ilunyana i situant-me en el punt de vista del lector valencia, per al qual aquest diccionari pot ser útil, em extremament caldria fer alguns sub-

ratllats, que exposaré ordenats en alguns blocs distints, tal com he anat fent-los en una lectura massa ràpida.

En primer lloc, hi ha un problema de coherència, que no queda obvidt amb una advertencia al pròleg. És el que afecta a la inclusió d’autors dels Països Catalans que chan escrit en llatí, en occità, en castellà 0 fins i tot, en algun cas especial, en italia». ¿I per que no en francés? Pero, en fi, també se’ns adverteix que «a partir de la Renaixenca, en principi només són inclosos els qui han escrit poc 0 molt en catala».

Pense que aquesta estranya distinció cronològica pesa greument sobre l’obra. Si els escriptors que utilitzaren tots aquells idiomes havien de ser inclosos, calia fer-ho per a tota la nostra historia. 0 no haver-ne posat cap. Resulta sorprenent trabar-se amb un Blasco Ibáñez, que va escriure unes poques coses en cata% (i ben irrellevants d’altra banda) o amb un Jaume Balmes (potser exclusivament per la seua Conversa d’un pagès de la muntanya sobre lo papa, 1842) i no

trobar un Azorín o un Gabriel Miró.

La polèmica sobre que és literatura catalana i que no ho és té un desenvolupament prou extens i potser no ha estat resolta amb una síntesi de les posicions. El que resulta innegable és que el criteri seguit al Diccionari no contribueix gens a donar-li una sortida eficac. Sobretot quan no

174

ha estat aplicat amb suficient energia. iA que ve, si no, la presencia de Venceslau Ayguals d’Izco (1801-1873)?

Més greu és l’absència d’un bon nombre d’escriptors, que han publicat moltes 0 algunes obres en català i sobre els quals no hi ha pràcticament menció. Sense eixir del País Valencia ni del segle XX, he advertit la falta dels noms que done desordenats, segons he anat buscant-los: Enric Navarro i Borras, Manuel González Martí, Josep Mascare11 i Gosp, Leopold Martínez Vidal, Maximilià Thous i Llorens, Carmelina SánchezCutillas, Joan Francesc Mira, Emili Rodríguez Bernabeu, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Francesc Carreres i de Calatayud, Joan B. Mengual, Josep Piera, Josep Ll. Seguí, Lluís Navarro, Joaquim García Girona, Francesc Csballero i Muñoz, Antoni Igual i Ubeda, Jordi Valor i Serra, Rafael Martí Orbe&, Faust Her, nàndez Casajuana, Josep Peris Celda. Martí Domínguez, Maria Ibars, Miquel Peris Segarra, etc.

La nomina és suflcientment important per a tenir-la en compte. 1 més encara atenent el fet que el Diciconari no entra en distincions de qualitat, ni pot entrar-hi.

La mateixa absència trobem en les revistes literàries. Un Diccionari que dedica un article al setmanari Destino que, certament, durant una bona etapa, ha dedicat especial atenció a la literatura catalana, jcom

pot oblidar Taula

de Lletres VaZencianes, La Reptíblica de les Lletres, Esclat o Nostra NoveHa?

1 seguint amb la premsa, bé esta que es parle de Las Provincias, pero, (per que oblidar El Pueblo o El lenciano,

Mercantil

Va-

per exemple? {O, més encara, l’almanac de Las Provincias, que sí que té un contingut literari suficientment important?

1 en aquest capítol encara cal afegir que l’article referent al periodic Lo Rut-Penat barreja d’una manera absolutament caotica, i amb errors, dos periòdics que no tenien mes relació que la identitat del nom.

Entre les editorials trobe a faltar, per no allargar la llista, Sicania, L’Este1 (1928-1936) i Lletres Valencianes.

Anant després a detalls d’articles presents trobe també errors i mancances que caldria esmenar en una altra edició. A tal1 d’exemple en citaré els següents. El volum IV de la Bibliografía de la lengua valenciana de Ribelles Comín fou publicat el 1978 i abasta només el segle XIX. Tant X. Casp com M. Adlert tenen

obres posteriors a les ressenyades, que caldria haver citat. Hauria estat oportú recordar que Teodor Llorente i Faltó traduí Rondalles de mossén A. M. Alcover al castellà.

Per cert, que s’atribueix a Llorente un Recull de noticies

i

impressions

(1932) absolutament fantàstic. Quan es parla d’Almela i Vives fóra interessant d’esmentar els seus treballs sobre literatura valenciana, ja que tractem d’un diccionari de literatura. El Cant de la Sibil*la ha estat recentment recuperat a la ciutat de Valencia, on de fa alguns anys es canta a l’església de la Companyia. En l’article que es dedica a aquest poema no hi ha cap referencia al País Valencia i ni tan sols és esmentat el treball de Sanchis Guarner sobre el tema. En l’article folklore no hi ha més notícia valenciana que I’esment de la Rondalla de rondalles de fra Lluís Galiana. En I’article dedicat a Lluís Guarner convindria parlar dels seus importants treballs sobre Vicent Venceslau Estanislau de Querol.

Kostka Vayo morí el 1864. L’article valenciana prosa només recull la

175

teoria que aquesta expressió es referís al catala ampullos d’uns certs escriptors valencians del final del segle XV i co mencament del XVI. És ben sabut, i caldria dirho, que n’hi ha que pensen que el terme alludia, mes aviat, al nom de la llengua. La bibliografia de l’article sobre Blasco Ibáñez quedaria mes arrodonida amb la inclusió de Blasco Ibáñez i Vulència (1929) de Juli Just.

El poeta Bodria no és Bòdria. València (18871903) de Teodor Llorente i Olivares no és una historia «de la ciutat nadiua* del poeta, sinó una guia, i una historia, del País Valencia. La fundació de Taula de Lletres Valencianes (1927-1930) no és deguda a Bernat Artola i Carles Salvador, com s’assegura en I’article dedicat a aquest darrer; ni tan sols cree que Artola collaboras amb gaire assiduïtat a la revista.

Per les raons que siga, dones, el Diccionari ha aparegut amb un greu dèficit de notícies referides al País Valencia, deficit que resulta difícilment excusable.

Francesc

Pérez

Moragon

curial Eulàlia El trentisme

Vega

a Catalunya. Divergències en la CNT (1930-1933)

Biblioteca

Xavier

de Cultura

Catalana,

Arbós i Antoni

Franco Biblioteca

Puigsec

Catalana,

Enciclopèdic

Enciclopèdia Dirigida

43

i I’espanyolisme

de Cultura

Petit Curial

ideològiques

manual

44

Ihstrat

en 1 volum

per Max Cahner

bruc, 144 _ barcekwz-37

t. 258 8101

i 207 13 40

NOVETATS

A L’ABAST

La nova poesia catalana Joaquim Jaume Collecció

«Llibres

a l’abastu

Marco Pont

155, 342 pags.

Després d’un estudi inicial, on s’analitza l’evolució històrica de la poesia al nostre país i es defineixen els trets generals que han sorgit des de l’esgotament del «realisme crític» fins avui, els autors han seleccionat quinze poetes illustratius d’aquest canvi. Cada autor figura acompanyat d’unes notes bibliogràfiques i sobre la seva poètica, així com duna mostra representativa de la seva obra.

Signes,

llengua

Sebastià

i cultura

Serrano

. III Premi «Xarxa» d’assaig.

Collecció <cLlibres a l’abast» 154, 176 pàgs.

Un llibre de propòsits i de propostes. Els propòsits són prou importants: primerament, reflexionar sobre la cultura i sobre la cultura catalana; segonament, desenvolupar una practica literaria per a descobrir els secrets de l’art de fer novelles. Hi ha, també, diferents propostes semiòtiques per a interpretar la nostra cultura i fer, alhora, la vida més agradable. És un llibre ple de vida, ple d’afectes, on els teoremes fan I’amor amb la senyora Literatura.

Aproximació

crítica

a la sociolingüística

Francesc Collecció

«Llibres

catalana

Vallverdú

a l’abast» 152, 248 pàgs.

Un balanc dels estudis sobre ciencia i societat als Paisos Catalans: s’inclouen una aproximació teòrica a temes com ara el bilingüisme! la diglòssia, el conflicte lingüístic, la normalització i l’assimilació lingüístiques i, també, una anàlisi dels diferents mètodes i enfocaments utilitzats en les principals contribucions catalanes als temes referits. L’obra conté, aixi mateix, una extensa bibliografia sobre sociologia lingüística.

Edicions 62 Tel. 216 OO62

Provenca 278 Barcelona (8)

COLLECCI6

ELS NOSTRES

CLk3SICS

Furs de València a cura de Germà

Sermons

Colon

i Arcadi

de Sant Vicent

Ferrer

a cura de J. Sanchis

Poesies d’Ausiàs

Sivera

García

i Gret Schib

March

a cura de Pere Bohigas

Llibre

de les dones de Jaume Roig

a cura de F. Almela

Editorial Carrer

Joan Sebastià

i Vives

Barcino Bach,

13. Barcelona

(21) .

revista

cle literatura

Director: Eduard J. Verger Consell de redacció: Adolf Beltran, Josep-Lluís Bonet, Marc Granell, Josep Piera, Josep-Lluís Seguí hItim, 1: J. Piera: Tres poemes. 1. Mora: Mar (1, 2, 3). P. Gomila: Quatre poemes. E. X. Jaqués: La persecució. P. P. Pasolini: Sis poemes de <fTrasumanar e organizzar» (trad. S. Jàfer). J.-Ll. Seguí: Notes a «Una practica eròtica de l’escriptura».

J. Brossa: El pescador. V. Escrivà: Del «brau» d’dusiàs Marc a l’animalogia poètica valenciana actuul (I).

Núm. 2: Cremades i Arlandis: Na Mamelluda.

G. Jaén: Pòrtic de la Gloria. J. M. Monjo: Primavera d’hivern.

M. Rodríguez Castelló: S’amotinen els mots. A. Beltran: Nocturnal sis. e.e. cummings: Sis poewzes (trad. 1. Robles i J. Pérez Montaner).

A. Carpi: Avantguarda de por. J. Pont: Notes a l’obra poètica d’A. Rafols Casamada. V. Escrivà: Del «brau» d’Ausiàs Marc a l’animalogia poètica valenciana actual (II).

Núm.

3: M. de Renzi: Sis cercles. R. Ventura: A un gadget. J. Navarro: A4ussol a les ruïnes. J.-Ll. Seguí: JustinelJuliette.

R. Pinyol: Una conversa amb les arrels. S. Mallarmé: Homenatges i Túmuls (trad. E. J. Verger). A. Broch: Dues notes sobre la novella dels setanta.

V. Escrivà: Del «brau» d’Ausiàs Marc a l’animalogia poètica valenciana actual (III).

Núm.

4: A. Serra: La nit i els estels de la gloria franquista.

J. Albertí: C. Aguado: La luxuriosa nit d’Ouranoupolis.

R. Matoses: The Golden Age. C. E. Ferreiro: Sis poemes de «Longa noite de pedra» (trad. A. Beltran). J. Piera: De poesia, i d’ara. P. Rosselló: L’element autobiogràfic en la narrativa de Baltasar Porcel. V. Escrivà: Del «hrau» d’Ausiàs Marc a l’animalogia poètica valenciana actual (IV).

Cutis.

Subscripció per sis números: 1.000 ptes., mitjancant taló bancari, gir postal o contra reembossament

Redacció i subscripcions: Comte de Salvatierra, 41 VALENCIA-4