JOAN
GENOW?S
(Valencia 1930) és un dels pintors valencians més importants de l’època actual. Fou membre del Grup Parpalló (1956). Després d’una etapa informalista, aborda un estil neofigurativista en el qual fa intervenir una especial preocupació per la bellesa plàstica, amb un agut desig de denúncia social. En les seues obres apareixen ben sovint enormes multituds humanes enfrontades a petits grups que representen, inequívocament, el poder polític i social, En ocasions, el tema ve donat en una serie d’escenes que ofereixen una concatenació de situacions. Hi ha pintures de Genovés a diversos i importants museus arreu del món. Reproduida, a voltes, per sistemes mecànics, com a cartell, tingué una presencia emblemàtica en accions de resistencia antifranquista.
ELISEU
CLIMENT Editor
ISSN 0210 - 587 x Dipòsit legal V. - 2.686 - 1979 Impremta Nàcher Mirade, 7 - València3
ICESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN
FUSTER
Secretari France%
Pérez i Moragon
Edicions TRES
1 QUATRE
Valencia Disseny Josep Hortolh
SUMAR1 EDITORIAL 7 ESTUDIS
AFORISMES
TIRANT
1 ASSAIGS
SENSE TRANSCENDENCIA Joan Fuster 15
LO BLANC, L’HEROI Alan Yates
AMBIGU
23
LA LLENGUA DE L’ADMINISTRACI6 ECLESIASTICA (PAfS VALENCIA, SEGLES XVII-XVIII) Vicent Pitarch 41 LA RECERCA AL PAÍS VALENCIA F. Bujosa, Amand García, A. Martínez Andreu, V. Martínez Sancho, V. Navarro, E. Portela, C. Sola i Collectiu La Ribera 77
EL TREBALL DE LA DONA AL PAfS VALENCIA (1940-1970) Isabel Morant i Damià Molla 89
TEXTOS
TRES
-LITElWRIS
POEMES D’HENRI en versió de Salvador 109
MICHAUX Jafer
SYMPOSION Eduard J. Verger 133 FLAUTES D’AIGUA Isa Tròlec 141 EL
SUMRIURE DELS Joan F. Mira 155 CRONIQUES
DOFINS
1 NOTES
DELS LIMITS 1 DE LA DENSITAT DE LA %RENAIXENCA» VALENCIANA Ricard Blasco 165 SITUACIÓ ACTUAL DE LA MûSICA AL PAfS VALENCIA Josep Doménech Part 178 HISTORIA DE L’ART CONTEMPORANI AL PAIS VALENCIA M.” Vicenta Pastor Ibáñez 182 ASSEMBLEA D’INTELLECTUALS, ARTISTES 1 PROFESSIONALS DEL PAIS VALENCIA 184 EL DISCURS ARTISTIC D’ARTUR BALLESTER Manuel García i García 187 DOMINGO Francesc
TORRES MAESO Pérez i Moragon 193 CRONICA CULTURAL 198
RESSENYES
BIBLIOGRAFIQUES
203
IXSPILL
E L
DITORIAL
/
ESPILL no és una revista d’informació, d’agitació o de formació ideologica; tampoc no és un lloc en que calga repetir cap mena d’obvietats. Que els valencians -els qui no hi hem renunciatparlem cata& és un fet reconegut i acceptat per qualsevol persona que posseesca una mínima claredat mental i un elemental bagatge de cultura. Que els valencians parlem cata& és un fet lingüístic i històric plenament comprovable i que es troba enunciat en qualsevol manual escolar fet sense prejudicis anticientífics. L’ESPILL, ja ho déiem quan encetàvem el nostre ,primer número, «declina, per principi, 7
l!EsPlLL la temptació d’entrar en les polèmiques atrabiliàries i esttipides que la tipografia local ha fomentat en els últims temps». Perquè la formulació d’aquest propòsit fos completa, potser ens hauria calgut declarar quins interessos serveix, inequívocament, aquesta «tipografia local» que només s’expressa, i així es delata, en castellà, tot i que compta amb una quadrilla de mor-os amigos pagats per a escriure un «valencia» que descendeix, per línia directíssima, d’algunes momentànies fantasies del pare Lluís Fullana i d’algunes permanents extravagàncies del poeta Josep Maria Bayarri. Ja fa sis anys que una determinada gent propaga la idea que el valencia és una Ilengua distinta de la catalana. Això dit, és clar, amb molts matisos: des del qui parla del «tronco común» fins al qui se’n va als mossàrabs. Que l’atac siga Ilarg, que siga tan avorridament llarg, respon a dos motius plenament establerts. El primer és que els valencians, amb la peripecia democràtica pel mig, es resisteixen notablement a empassar-se la consigna. 1 el segon reposa sobre la convicció, d’arrels ideològiques ben determinades, que una mentida, si es repeteix incessantment i amb una formulatió sempre igual, acaba convertint-se en veritat. L’episodi és llarg i, per moltes raons, haurà de donar materia d’estudi i tema de perplexitat als sociolingüistes i als historiadors futurs. En aquesta vicissitud hi ha hagut tota mena d’alternances i d’anècdotes -fins i tot hi ha biografies polítiques i literàries que són pura anècdota-. Darrerament, pero, s’ha ,produit un intent d’oficialitzar en l’ensenyament del valencia a les escoles una serie d’aberracions absolutament intolerables. Darrere aquest intent hi ha alguns ex-catalanistes, algun erudit provincia i, pagant la maniobra, que no és barata, uns pocs aventurers de la política provinents del Movimiento, del carlisme més ultramuntà i més trabucaire, del 8
feixisme espanyol pur i simple i, en un cas, de la Junta Democràtica. L'ESPILL segueix fidel al seu primer propòsit i, per tant, no entra en la polèmica atrabiliaria i estúpida. Contar determinades coses, reproduir certs escrits, publicar algunes fotografies, relatar la vida i els miracles d’aquest o de l’altre, són coses que desdenyem pero que no oblidem. El País Valencia -és a dir, la majoria dels valenciansha suportat ofensives més grosses que les que tenen ara com a protagonistes excessius els senyors A, B, C, M o R -i el lector ja fara seguir cada sigla amb la rastellera de lletres que completen cada cognom, tot sabent que algunes inicials poden identificar més duna persona i que, en tot cas, no hi posem totes les lletres capitals que podríem posar-. El País Valencia és pobre, dissortat i inerme, pero això’ no vol dir que els valencians no tinguem resistencia. Ni vol dir, és clar, que no siguem capacos d’advertir, com cada ciutada ‘ho adverteix, que A, B, C, M o R són al mateix temps els factors de la nostra miseria, de la nostra dissort, de la nostra inermitat i, ja que parlem de llengües, de la castellanització que patim: armada, brutal, conscient, meditada i repressora o, ja que juguem amb les inicials: arbitraria, bestia, cotitzada, ministerial i repugnant. No cal seguir. L'ESPILL ix cada trimestre contra tot això i contra algunes coses més, totes elles correlatives, que ja vam advertir al davantal del nostre fascicle primer. No calia que ho advertíssem, pero si ds partidaris d’un País Valencia «valencianet» i folklòric arriben a tant com volen arribar, ja va bé que nosaltres els qualifiquem amb quatre mots benignes, i que insinuem, encara que no cal, la Iínia que fem nostra: la de la unitat de la llengua catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. 1 en aquesta línia ens trobem amb la companyia confortable de Carles Salvador, de Miquel Duran, dels Teodors Llorente (pare i fin), de López Chavarri, dels tres Martínez Ferrando, de Gómez Nadal, de Salvador Guinot i de tota la So9
cietat Castellonenca de Cultura, de Jacint Mustieles, de Navarro Borràs..., amb la companyia exigent i estimulant de tots els qui abans, ara i demà, se situen a favor d’un País Valencià més digne, més culte i, per més català, més valencià.
10
A
FORISMES SENSE TRANSCENDENCIA
Joan,Fuster
.A
QUESTES notes, breus, de vegades epigramàtiques, són una continuació del Ilibre ConseZZs, pvovevbis i insolències, que vaig publicar l’any 1968. En tinc moltes més en cartera. N’he fet una tria precipitada, i no voldria que ningú la interpretés, aquesta, com particularment significativa. Elaborar un aforisme sol ser una operació lenta, costosa en rectificacions, perplexa en ratificacions, responsable dels matisos d’una o altra paraula. Es un «genere literari» arcaic i poc vistós, pero que em fascina. Són uns ucaps de paper, més, que solament aspiren a tenir I’interès d’un «punt de vista» personal. iContradictori? Potser sí, potser no. 1 no m’importa.
SOM homes après a ser-ne.
per-que ens hem criat
15
entre
homes,
i, poc o molt,
hem
L’UNIC tu, 0 més.
consol
de ser mortal
és que els altres
DECADENCIA del «ci&me».-Abans, veies els gossos copular pel carrer.
LA POR gairebé
una
sempre
LES ORTODOXIES, amarga sensació
per jueu,
QUAN comences nant un favor.
UN amor
Spinoza
LA filosofia moderna vol dir: sóc, existeixo?
de saber
amb
massa temps
Basta
o d’hora,
i Kafka,
una conversa
que dura
NO cal ser ingrat.
tard
o la malenconia,
entre
en tant,
com
als pobles,
és voluntaria.
els «sistemes», de claustrofobia.
HI HA la tristesa, brem tot.
JUEU
de tant
ho són tant
algú,
necessita
acaben
que mai
em quedo
amb
produint
no ho sa-
Spinoza.
de fet ja li estas dema-
un altre
nom.
ser sincer.
és dialectal. Ah! 16
«Cogito,
evgo SUWZ». *Surn*,
iquè
NINGU
EN
no té idees «propies»;
general,
una
obstinació
sol ser molt
L’ENVEJA
LA SOLA cosa reprobable tracta d’una mort prematura. que sigui realment prematura
d’amics
GUARDA’T
en tot cas, en té algunes
també
pot
convertir-se
de «fixes».
en argument.
clarivident.
del suïcidi és que gairebé sempre es 1, ben mirat, iés que hi ha alguna mort ? Tothom es mor massa tard.
que se’t puguin
convertir
en enemics.
Ells ja
saben com ets.
«TAMBÉ
vocat
quan
TOTS
l’error té el seu mèrit,, deia Voltaire. 1, si estava ho afirmava, no feia sinó abonar una evidencia.
som una mica
NO et refiïs
impostors:
per exemple,
quan
Ten&&
a donar-te
de la teva consciència.
diem
equi-
«jo».
la raó.
¿QUE o qui sóc jo? Deia Alain: «Cette unité Iogique de moimême. ..». Potser sí. Pero a condició que inclogui el reuma, el complex d’Edip, l’orgasme.. .
Virgili avui, o Shakespeare, sera ja un anacronisme?
LLEGIR
jno
17
o el mateix
Proust,
o Miller,
LBPILL de menors» ? Probablement, «corromput» no esdevindrà
¿«CORRUPCI6 sigui degudament
NO oblideu ni perdoneu les haguéssiu rebudes.
les injúries.
QUE ningú no s’enganyi: tinatge. Jo en sóc partidari,
SI Wittgenstein no serveix haurà servit Wittgenstein?
dic «no»,
QUAN
fins que un menor adult.
Feu, senzillament,
l’acompliment de la llibertat sigui dit de passada.
per a «abolir»
la filosofia,
no
com si no
és el lliber-
¿per a que
ia que dic «sí»?
MEMORIES-Un dia -1’únic dia que vam parlar d’aquestes coses-, don Vicent Alfaro em feia observar: «Si vostè bé ho mira, Blasco Ibáñez, en les seues novelles, no ha presentat mai cap valencia que no siga aproximativament un fil1 de puta.. .» Tema de tesi doctoral, en efecte.
¿UN mot Hi ha tantes
UNA
per a cada cosa. 3 Els diccionaris serien «coses» que ni tan sols són coses!
manera
PARLAR
de venjar-se
del món
ja és exagerar. 18
és fabricar
fills.
interminables.
LA perfecció
NO es pot
també
és una obra
ser persuasiu
de misericordia.
sense una mica
HISTORIA de I’avt.-El que Miquel Angel i esculpir eren pius i ous. Les seves mamelles ja són una estricta desgracia.
NO val la pena de ser orgullós:
¿QUE divertireu.
diuen?
Tant
se val!
de perfídia.
sabia i volia ben pintar femenines, per exemple,
cansa molt,
Poseu-hi
ÉS la conclusió a que he arribat: i són les faltes d’ortografia.
això.
objeccions.
només
Si més no,
hi ha un «pecat
us
mortal»,
«SIGUES qui ets», deia no sé quin clàssic, que els humanistes han repetit com a consigna. Bé. Intentem-ho. De tota manera, no podríem ser una altra cosa.
LA vida -i no únicament la humanaés, per dir-ho així, una gran barrabassada teològica. Ja ho entendrà qui ho vulgui entendre.
ESTA bé, això de ser estoic. de tard en tard.
Pero a estones
19
només, i, si és possible,
HAN inventat aprofitar-te’n.
dún
¿HEU dit?
vist
la hipocresia,
una
jno?
Dones
cosa més misteriosa
faries
malament
que un dit?
de no
¿O que lúngla
TOTES les divinitats han estat inventades per a fotre l’home. 1 6s l’home qui les ha inventades. D’encà del Paleolític, la paranoia és la «condició humana». Karl Marx no evadia la regla. 0
els milers, o milions i milions d’espècies ECOLOGIA .-LI i vegetals, que s’han extingit abans de l’aparició del primer dustrial?
animals fum in-
0
LES neurastènies, ben administrades, sempre bon resultat. La poesia lírica, per exemple.
han
donat
un cert
0
TINC dret a ser com sóc, ni que només sigui perquè m’han així. 1 aquest és el problema, si tu tens la mateixa pretensió.
parit
0
LA música el rock. Pero,
és una conspiració contra ¿ha existit mai el silenci?
el silenci,
sigui
Bach,
sigui
0
popular no és una blasf& «ES més lleig que Déu... » L’expressió mia: és un comparatiu, una referencia a magnituds absolutes.. . 0
LA rosa, sense la literatura
que li ha caigut 20
a sobre,
nom+s
seria-
una col petita, insípida i de colors s’esvairia. Josep Pla s’equivocava.
enganyadors.
El perfum,
TOT és incert. Posem, per exemple, que, cada matí, ens mirem a l’espill. 0 les senyores quan es maquillen.
en afeitar-nos, ¿Qui és qui?
«CON tu ausencia y veinte reales / un duro mi pecho cara diuen que Campoamor no era un gran poeta!
CONTRA
Boileaw-Abans
de pensar,
aprèn
a la tuina,
gana.»
1 en-
a escriure. Joan FUSTJZR
21
T
IRANT LO BLANC, L’HEROI AMBIGU*
AlanYates
«Resting on psychologic signs alone, it’s a high application of the intel1igence.n Henry James, The Sacred Fount.
L
Llosa
A CARTA
ens donà
una
de batalla demostració
por
Tirant
inspirada
lo Blanc de Mario Vargas que «este libro no es una
* Aquest article tingué els seus orígens en una conferencia donada al Collegi d’arquitectes de Valencia durant la celebració dels VII Premis Octubre (1978). Una versió en anglès ha sortit al volum d’homenatge Hispanic Studies in Honour of Frank Pierce (Sheffield, 1980). Vull fer constar el meu agraiment a Cristina Badosa per l’esfor9 i el bon gust que ha esmercat a preparar un esbós de traducció del text anglès que m’ha servit de base per a la present redacció.
23
curiosidad arqueológica sino una ficción moderna».’ De Ilavors en& pero, la bibliografia sobre el Tirant sembla haver entrat en un període de treva.2 Es possible, paradoxalment, que l’argumentació brillant i la convicció mateixa adduïdes per l’home de lletres peruà hagin fet callar altres comentaristes potencials, dissuadint-los de consolidar o matisar les Iínies fonamentals del seu assaig, o d’ampliar alguns toes d’interpretació que hi apareixen com a intuïcions fugaces o suggestions aïllades. Concretament, una de les coses principals que ha quedat pendent és un examen acurat i detallat dún dels ressorts més essencials de la novella, materia de reflexió ineluctable per a qui vulgui explicar la vitalitat perenne d’aquest clàssic valencia: la presentació del mateix protagonista epònim. El celebrat «realisme» de Tirant 20 Hanc, indestriable Ide l’humorisme en la complexa intencionalitat i la forca imaginativa de l’obra, aboca en la concepció de l’heroi, en una perspectiva sobre la personalitat i la conducta humanes, que (el tòpic és inevitable) s’antitipa a segles d’evolució en l’art de la narrativa. Centrarem la nostra atenció en les aventures de Tirant a Grecia (capítols 115-299)3 perquè és en aquesta part central que la noveha s’obre en totes les seves facetes i, inseparable d’això, que la caracterització de Tirant pren volada, trencant el motlle que havia de formar encara una serie d’herois cavallerescos dkma consistencia psicològica, segons els mots de Vargas Llosa, no gaire més complexa que la de llurs cavalls. Tirant esdevé un «heroi problemàtic» en el sentit modern després d’enamorar-se de Carmesina en arribar a Constantinoble (118), quan 1’Amor i la Guerra comenten a interferir, quan, així que el1 comenta a perdre el seu aplom i autodomini, es crea una tensió entre la seva vida pública i privada. Trobem ara no solament que presenciem una acció sinó també que estem involucrats en els efectes d’un comportament, entes com a funció duna conflictiva motivació interna. El simple descobriment que, en el fons, Tirant no és més que un home de carn i ossos obre un gran do11 d’implicacions creatives. I Pròleg a Tirant lo Bfanc, trad. J. F. Vidal Jové (Madrid, 1969), pp. 9-41. Convé recordar que Dámaso Alonso ja va arribar a la mateixa conclusió, per camins distints pero amb una perspicacia crítica i uns mètodes igualment impressionants, en «Tirant lo Blanc, novela moderna», recollit dins el seu llibre Primavera temprana de la literatura europea (Madrid, 1961), pp. 201-253. 2 L’expectació .expressada per Joaquim Molas, «El cas Tirantu, dins Una cultura en crisi (Barcelona, 1971), fonamentada en gran part en la importancia seminal dels citats treballs de Vargas Llosa i Dámaso Alonso, ens ha de semblar avui massa optimista. 3 Totes les citacions del Th-ant provenen de l’edició de Martí de Riquer publicada a la «Biblioteca Breve de Bolsillo» de Seix Barral (Barcelona, 1969). Les referències entre parentesis corresponen a la numeració dels capítols d’aquesta edició. ’ Vargas Llosa, pp. 2835, dóna una analisi magistral dlaquest episodi, considerat com un dels principals ucràters actius» de la .noveIla. Vegeu la definició citada a la nostra nota 17.
24
Hem de reconèixer d’entrada que estem tractant uns efectes específics del notori racionalisme o nou esperit positivista -tan ben diagque caracteritza el Tirunt i el distingeix nosticat per Dámaso Alonsodels libros de caballería. L’abolició gairebé total de les perspectives fantàstiques, màgiques i sobrenaturals assenta els peus del protagonista en una terra ben ferma. El caràcter i les gestes de Tirant són excepcionals, pero Ilur escala és humana i se’ns expliquen constantment amb mires a la factibilitat («E la major virtut que té és que li dura molt l’alè.. . » [73, i llavors 521; «Lo seu treball e lo poc dormir és cosa admirable» [145]1; «E si no fossen estades les seues fels armes, el1 fóra es pot permetre fins i tot de mort aquella vegada» [ 1571.) L’autor jugar irònicament (i amb un augment d’efecte realista) amb la idea que la realitat pot ésser més estranya, més increïble que la ficció: «Gloriejava’s el1 i los seus que acò era estat més obra divinal que humanal» (133); «fon lo més‘ admirat home del món e creia que Tirant la sua natura més se mostrava angèlica que humana» (316). L’aristocràtic Martorell, partícip actiu en el denominat Troubadour Revival, se’ns presenta com un cas arquetípic, per temperament i ideologia, d’aquell impuls de voler explorar, en la vida i en la literatura, la viabilitat i pertinència d’un ideal, el de la cavalleria, ressuscitada i aplicada a les condicions del món real.5 La versemblanca li era, dones, un interès pregon, on es confonia l’especulació ètica amb una determinalda forma de resegons la perpresentació literària. L’ideal mateix -wish-fulJilment, cepció de Riquer, reiterada per W. J. Entwistle 6- s’articula en l’estructura global del Tirant; justifica la curiosa amalgama històrica i l’anacronisme múltiple del món on es mouen els caràcters; explica el concepte de l’heroi de mítica ascendència arturiana que és alhora un cap d’exèrcit modern. La novella ve determinada per la voluntat de plasmar una imatge del cavaller perfecte en els caires complementaris d’home d’armes i de gentlenzan cristià -«valentíssim capità e virtuós cavaller» (133), «cavaller valerós, complit de totes virtuts» (146)-- i al mateix temps d’insistir en la possibilitat versemblant del model. Per a Martorell, escrivint un segle i mig abans que Cervantes, no es tractava 5 No cal embrancar-nos ací en l’obscura qüestió de la contribució de Martí Joan de Galba a la redacció del Tirant, ja que el tema no afecta gens la perspectiva ni els arguments d’aquest paper. Sobre la vida i els temps de Martorell, vegeu el pròleg de Riquer a l’edició citada, pp. 7-22, i, per a una informació complementària, el pròleg a la seva edició de 1’Editorial Selecta (Barcelona, 1947), pp. 11-59, i la seva Història de la literatura cataZarza, vol. II (Barcelona, 1965), pp. 632-652. Els detalls s’han de situar dins el panorama general descrit per Id., Caballeros andantes españoles (Madrid, 1967), J. Huizinga, The Waning of the Middle dges (1924; utilitzo l’edició Peregine, Harmondsworth, 1978) i R. Boase, The Troubadour Reviva1 (Londres, 1978). La tesi d’aquest darrer treball perd molt pel fet de fer cas omís del Tirant com a exemple distintiu del fenomen que investiga. 6 «Tirant lo Blanch and the social order of the end of the 15th centuryp, Estudis Romànics, II (1949-50), pp. 149.164. 25
pas de desacreditar la cavalleria o de rebutjar el status qtlo del móln medieval sinó de plantejar-se seriosament, si bé amb un prejudici afirmatiu, la qüestió de fins a quin punt aquests valors eren adaptables a l’escepticisme, al racionalisme i a la perspectiva dún nou temps presa no ja sub specie aeternitatis sinó sub specie humanitatis. Quan Tirant és pregat pel Rei de Sicília, en nom de 1’Emperador grec, de correr a salvar la Cristiandat -«que per mitjà de la vostra cavalleria, e fiant d’aquella, no sia desposseït de la sua imperial senyoria»el cavaller respon a aquesta mostra de fe incondicional en les seves qualitats i capacitats sobrehumanes amb un modest «Empero, senyor, jo no puc fer sinó tant com un heme» (116). El diàleg esta situat estratègicament com un preludi a les aventures gregues, i els dos punts de vista a partir d’ara estaran en constant interacció. Duna banda, la idealització de la cavalleria i la identificació amb el seu esperit, expressades en el text entre la mitologia i els detalls decoratius minuciosos: de l’altra, l’esforc de relacionar tot això amb una realitat d’escala i dimensions humanes. Tota l’acció de la novella esta equilibrada entre I’especulació i l’experiència: I’heroi ha de viure amb la seva vulnerabilitat d’home de carn i ossos. « iE no li fallen mals ni treballs a Tirant! » (236), diu 1’Emperador del seu campió, que nosaltres descobrim com a individu prou malastruc, amb una tendencia a la hipocondria. Els dolors i les ferides de Tirant («hui tot lo dia tinc gran dolor de ventrell» C1311, «En a9ò vingué 1’Emperador e demanà al Capita com estava de les nafres, e Tirant respòs que una poca de febre s’hi era mesclada: -E ab lo anar pens seran alterades» [ 1671) el seu caminar ranc («Tirant anava cascun dia millorant, que ab una crossa podia per la cambra anar» [2581), el detall de la caiguda (a cambra lenta) duna escala (161) o del seu cava11 (163), l’ensopegada que li torna a malmetre la cama ja trencada (290), els embolics dins I’habitació de la Princesa i les fugides ignominioses (189, 233 ff.): els detalls circumstancials són acumulats expressament per a definir les limitacions patèticament humanes del protagonista. L’humor provocat per la discrepancia ironica entre l’ideal i la seva personificació, fins i tot si a voltes (com en les escenes de cambra) es converteix com per combustió espontània en pura farsa, no és pas ni gratuit ni, com s’ha pretès, incongruent.7 Quan el Prior de Sant Joan elogia expansivament la valentia de Tirant i la significació transcendent de la seva missió (wostra mercè tostemps pren lo major peri11 per obtenir la major honor, volent emitar los antics gloriosos cavallers la fama dels quals jamés porà preterir...» [el subratllat és meul), el cavaller no pot més que encongir-se i remugar el seu agraïment «ab tan gran ’ Vegeu E. C. Riley, Cervante’s Theory of the Novel (Oxford, 1962), pp. 2425. A. Torres, El realismo del «Tirant lo Blanch» y su influencia en el «Quijote» (Barcelona, 1979), pp. 111-122 i passim, no ofereix més que un tractament superficial d’aquest i altres aspectes claus de la noveHa. 26
EESPILL fatiga que no podia parlar per lo gran dolor que tenia al cap» (140). La juxtaposició dramàtica parla per ella mateixa, i és una de tantes variacions del mateix motiu dominant d’aquesta part de la novel-la. L’acumulació d’aquests toes de behaviourism sembla pensada per a posar a prova i orientar ensems les reaccions del lector, estimulant una atenció al matís subtil i una estreta implicació en I’acció dramàtica que l’ajuden a suportar els passatges alternants de retòrica formal i decorativa, els quals adquireixen -si ho mirem bé- una considerable dimensió d’ironia diguem-ne marginal. Un vocabulari crític relacionat amb els avances creatius dels últims cent anys (objectivitat, intimitat psicològica, punt de vista, veure narrar YS. sentir narrar, desdoblament interior, etc., etc.) se’ns fa necessari per a descriure la complexitat del funcionament de la narrativa de Martorell, especialment en aquest aspecte de revelació espontània del caràcter a través de l’acció i el diàleg. L’episodi del «somni» de Plaerdemavida al castell de Malveí (162-3), on una experiència dramàtica crucial és esmicolada i refeta a través de la perspectiva i de la personalitat dún testimoni que nosaltres (juntament amb els altres personatges implicats) sabem que fingeix ésser poc fiable, sembla accentuar la illusió creada que la vida autor-roma dels caràcters continua més enllà dels fets narrats.B Referint-nos específicament a Tirant, es’ creen la mateixa profunditat de perspectiva i el mateix sentit d’existència autonoma a mesura que la imatge idealitzada del protagonista és modificada (pero na abolida) mentre la seva presència es va consolidant a través de l’observació directa i indirecta. La reputació del cavaller («lo millor cavaller de tots» [116]) arriba a Constantinoble abans que ell i és confirmada des del principi pel resum de les seves gestes fins aquest moment («Aprés llegiren tots los actes e veren per obra Tirant ésser lo millor cavaller de tots» [119]) i després per les primeres impressions produïdes entre les dames de la cort («Veig-lo cortes e afable més que tot altre», etc. I: 1191). La seva actuació en el camp de batalla justifica la seva reputació pública i professional («digueren que jamés havien vist tan singular capita» [133]), pero I’Emperador ja ha detectat que el seu estrany comportament social és el símptoma d’algun malestar íntim («Jo tinc gran dubte que aquest cavaller no tinga en si alguna gran passió» [125]), la causa del qual atribueix d’una manera equivocada -segons veiem nosaltres-, pero característica, a l’enyoranca o a la por. Altres observadors també s’han fkat amb perplexitat en l’estranyesa de les reaccions de Tirant: «E tots los seus estaven admirats del mal comport de Tirant» (121); «e sens dir res volta les espatles e ana-se’n a la sua posada. Tots estigueren admirats del continent que fet havia Tirant» (125). Les causes pregones i els vertaders efectes de la «passió» de Tirant no són percebuts més que per aquells personatges (Carmesina i Plaer’ Aquest incident és el segon dels «cràters actiuw analitzats per Vargas Llosa, pp. 36-41.
27
demavida especialment) que penetren la seva vida íntima, i llavors, dúna manera més completa, a través d’ells, per nosaltres els lectors, en la intimitat de la lectura. Un dels principals eixos estructurals i temàtics d’aquesta part de la noveHa és l’enllacament dúna serie .d’opinions relatades sobre la persona/personalitat de Tirant, des dels elogis que :el Conestable li’n fa a I’Emperador en el capítol 145 («lo més singular capità que en lo món sia .estat ni cree sera,), passant ,pel magnífic gir irònic de la revelació innocent etzibada pel captiu Galan@ de com Tirant és vist als ~111s de I’enemic («un diable de francès .és vengut capità dels grecs, que totes les batalles los venc... .mas lo seu nom és lleig e vil, per co com Tirant vol dir usurpador de béns o, més .propi parlant, lladre», etc. [1631), fins a les insolències de Plaerdemavida incitant l’heroi a la violencia en la seva campanya per a conquerir la Princesa. Insisteix que «s’hi té a mesclar una poca de -forca» (214), contrastant desdenyosament i impúdica el seu valor en el camp de -batalla amb la seva timidesa i impotencia en el llit. Mentre .prova d!infondre-li el foc necessari, dispara tres vegades una insinuació que toca el viu de la vulnerabilitat secreta de Tirant, la qual se’ns defineix inequívocament com una libido deficient: (Capita, senyor, icorn sou nafrat de la virtut de paciencia! . . . iE per un no-res que ma senyora vos ha &t, estau ja desmaiat? En les forts batalles sou vós un animós lleó e tostemps sou vencedor, ie temeu una senyora sola...?» (214); «així com sou valentíssim e virtuós ‘en lo camp, és mester que ho siau en lo llit» (225); Tirant cau finalment en allò que ella li vol ensenyar, després i desorientat en el que l’ha deixat, «en camisa e descalc», desemparat fose palau, obligat així a afrontar-se a ell mateix «Per la mia fe -dix Tirant-, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor... Prec-vos que em porteu prestament al llit de ma senyora» (233). El gran capità, la ilktstre figura pública, és un acomplexat; el gran mestre en les relacions públiques és un desastre en les seves pròpies relacions personals. Reconeixem de seguilda el tipus (sempre ens agrada de pensar que els nostres ídols poden tenir els peus de fang). Segurament no ens esperàvem, pero, d’encontrar-lo en una obra del xv, ni de veure-l’hi retratat amb una tècnica tan madura. La nostra penetració gradual en la vida íntima del protagonista s’ha desenvolupat, com si diguéssim naturalment, pari pussu amb el procés del seu propi autoconeixement, fins al punt que podem simpatitzar incondicionalment amb la seva exasperació quan proclama: « iOh adversa ‘fortuna! ¿En que t’he jo ofesa, .que en les batalles me fas ésser victoriós e triümfant, e en amar só lo més malfadat home que jamés naixqués?» (283). La reticencia de l’autor i la seva manipulatió de les perspectives són tals que ens trobem implicats en la &ció, reaccionant d’una manera anàloga de com interpretem situacions ,de -la vida real. Com observa Vargas .Llo.sa, l’ambigüitat -«ese elemento prité una funció primordial en la construccio i .el vativo de lo humano»28
sosteniment d’aquesta ficció. Així, basant-nos en una apreciació del caràcter significativament ambigu del protagonista -procés que presuposa una concentració detinguda en el text amb una consciencia adequada del seu contextesdevé necessari modificar l’opinió que veu en el Tirunt una ambigüitat desconcertant: «ene of the most disconcertingly ambiguous novels of chivahy ever written» (Riley, pp. 24-25; el subratllat és meu). Havent-se aturat a un pèl de consumar el seu amor per Carmesina («Tirant despullat s’era mes al seu costat e treballava ab l’artelleria per entrar en lo castell» [2801), perquè ha cedit novament a les súpliques d’ella, la seva conducta és l’objecte de dues interpretacions radicalment divergents: «-Mal bé hi meta Déu! -dix Plaerdemavida-. Vostra altesa n’ha lo plaer, e Tirant lo delit, e jo n’he lo pecat; mas tant me do1 com no s’és fet, que de rabia pense morir. iDeixau-lo’m veure al flac e abatut cavaller, e veureu que li diré! Que jamés faré res per ell, ans li nouré en tot lo que a mi sera possible. -Per la mia fe -dix la donzella de Montblanc-, el1 ha usat fer gran virtut com a vdevttissim e cortès cavder que el1 és, que més ha estimat perdre son delit que enujar a ma senyora.» (281; el subratllat és meu.) El fet és que cada un d’aquests punts de vista independents és mig encertat. Si ens preguntem primer que signifiquen en llur inreracció i, Ilavors, com és que tenim aquest grau de Ilibertat d’interpretació,, sensc que cap intervenció autorial directa hi interfereixi, ens aproximzm a una definició de l’originalitat del Tirant, tant en la seva temàtica com en la seva retòvica narrativa. L’ambigüitat creadora de la nostra noveha, sigui quina sigui la proporció d’improvisació o de pura intuïció artística que l’hagi originada, no és ni esporàdica ni incoordinada en els seus efectes. Alla on això es demostra millor és en l’entrellacament de proves contradictories sobre la motivació de Tirant, que ressalta d’aquesta secció central de l’obra, com un dels tdiversos fils que lliguen ensems les seves dimensibns militar i psicològica, cavalleresca i cortesana. Dúna manera aparentment espontània es produeixen dubtes sobre la veritable naturalesa de I’ambició de l’heroi, i, com que l’únic mitjà que tenim de comprovar-la és la narració «objectiva» del seu comportament, trobem nova- ) ment que hem d’interpretar els fets com si es tractés duna situacio / de la vida real i que així som portats a prendre per descomptada la consistencia verídica de la. narració mateixa. La presencia de Tirant a Grecia desperta naturalment sospites i enveges xovinistes entre l’establistiment militar local. El tema es dramatitza en el conflicte entre Tirant i el perfidiós Duc de Macedonia, que intenta desacreditar els estrangers enviant missatges calumniosos a 1’Emperador: «vós haveu volgut desagraduar vostres capitans e vassalls, e dar-ho als estrangers 29
de mala fama, hòmens en res coneguts que de vils condicions porten Ilur sobrevesta» (141). Al nivel1 del festeig a Carmesina, aquesta està afectada per les mateixes temences xenòfobes, complicades pel seu compromís afectiu i per lóbsessió de preservar la seva virginitat (obsessió complicada encara més per la confusió de factors personals i polítics). Els Ilargs discursos que fa en els capítols 209 i 216 revelen com esta atribolada per la barreja inextricable d’interessos d’estat, emocions bàsiques i impulsos psicològics més subtils: «no és trobada fermetat en l’amor dels estrangers, qui prestament ve e molt prestament se’n va», «aquel1 que justament me pensava que devia amar, e jo l’amava en extrem grau per los grans beneficis que d’ell esperava rebre la corona de I’Imperi grec... aquest havia a senyorejar la mia persona e tot l’Imperi», etc., etc. Tals preocupacions i manies (tan ben manipulades més endavant per la Viuda Reposada: «¿Com pots consentir que un home estranger se’n porte la despulla de la virginitat de Carmesina?» [227, i també 2151) expliquen els canvis sobtats en la temperatura eròtica de Carmesina i la fluctuació violenta de la seva actitud envers Tirant. El que és interessant aquí no és tan sols que l’autor faci veure que els altres personatges admetin dubtes respecte a I’honradesa de Tirant sinó que -cosa molt més refinadaels transfereixi al mateix lector, introduint en el text detalls que deixen oberta i viva la incertesa. Després de les primeres victòries militars, Tirant arenga els seus soldats i declara: «E si vencem, magnífics senyors, tot 1’Imperi sera nostre» (156). Aquí i més endavant quan comenta, «Si Diafebus hagués fet lo que jo li havia manat.. . de tot I’Imperi poguera ésser senyor» (157), sembla que es refereixi al tema del terreny recuperat. Pero I’expressió és ambigua, i aquesta ambigüitat jno enclourà una relliscada inconscient per part de Tirant? Altres detalls ens inclinen a creme en aquesta possibilitat. Tirant alludeix directament a la seva ambició quan rebutja els honors que li han ofert i fa el seu vot cavalleresc, «jamés pendré títol negú, tant com la vida m’acompanyarà, sinó emperador o no res» (161). En la bullícia provocada després que Tirant ha estat sorprès a la cambra de Carmesina, Diafebus declara que no vacillaria a matar 1’Emperador per salvar el seu company, «e aprés, Tirant o jo fóra estat emperador» (233). El mateix Emperador potser sondeja deliberadament la integritat del seu campió quan diu, mofant-se’n, «No sé que us esperau! Si desijau que jo us done lo meu imperi, no en facau compte, que jo el m’he mester» (233). La profecia èpica, la caracterització imaginativa i múltiples capes d’ironia estan barrejades en el desenvolupament delicat d’aquest tema. iSer& Carmesina tan sols un peó en els designis de I’aventurer per a portar a terme una ambició extravagant? La planxa de Galancó ens dóna una versió obviament desfigurada d’aquesta idea: «Com haurà vencudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matara l’Emperador, car així ho acostumen de fer los francesos, molt mala gent! E vós veureu que si molt lo deixen viure los tures e los crestians, 30
el1 se fara emperador.» (163) Fins i tot quan hem descomptat tota la hipèrbole, penso, queda una lleu sospita, una prova circumstancial més que ens inclina a simpatitzar amb els dubtes de la Princesa respecte a l’honradesa de les intencions de Tirant.9 Que això sigui un efecte conscientment provocat per l’autor, sembla demostrar-se en una revelatió directa del pensament del cavaller durant les seves esposalles secretes: «En alegria de goig inefable fon posada l’ànima de Tirant com se véu en camí per poder posseir la corona de 1’Imperi grec per mitjà de les novelles esposalles.» (272) 0 bé l’autor/narrador creu efectivament això (i en aquest cas no fa sinó reaccionar, igual que el lector, davant l’autonomia del personatge, basant-se exclusivament en l’evidència externa), o bé afecta de creure-ho per tal de sostenir I’ambigüitat suggestiva. Sigui com sigui, aquest detall i la serie de perspectives que suscita, assenyalen de nou la subtilitat reactiva que ofereix -anava a dir, que imposauna lectura amatent a percebre l’entrellat psicològic de la narració. Plaerdemavida demostra una altra vegada la seva comprensió pregona del caràcter de Tirant quan invoca la seva suposada o sospitada ambició per tal d’incitar-lo a l’acció amorosa: «Feu lo que us dic, e dar-vos he vida segura e us faré portar la corona de 1’Imperi grec.» (232) La seva fe en Tirant li permet d’adoptar aquesta postura. Ella, perspicac com sempre en aquest assumpte, veu que ells dos s’avenen idealment i que llur enllac, que significaria l’admissió de Tirant a la dinastia imperial, és una solució perfecta tant pel que fa a la qüestió política com a la qüestió personal. A 1’Emperador li ho etziba en públic (229) pero encara no té més forca o convicció que la dúna expressió del punt de vista peculiar de la donzella. Sembla que és una altra de les seves «follies», desvergonyides i aparentment malicioses, que els altres personatges consideren o bé mortificants o bé divertides. No és sinó fins molt més endavant, després de les aventures al Nord d’hfrica, on Tirant demostra tant la seva fidelitat envers Carmesina com l’altruisme de la seva ambició de creuat, que ens confirma quanta raó tenia Plaerdemavida. Tirant guanya el premi doble de la virginitat de Carmesina (wencé la batalla e per forca d’armes entra en lo castell» [4361) i els honors polítics que això comportava (cta la senyoria vostra no resta sinó de rebre la possessió e domini de tot 1’Imperi com a patrimoni vostre» [4511). Això no obstant, encara ha de negar-se a acceptar que YEmperador renuncii a favor seu la corona imperial (452) perquè es fonguin definitivament els últims dubtes sobre l’autèntica motivació de Tirant. La qüestió del sexe en el Timnt 20 Blunc, com ja hem vist, no pot ésser eliminada de cap consideració de les qualitats singulars d’aquesta novella. La tensió fonamental i constant entre l’evocació acurada d’un 9 «Més estimaria el1 ésser rei que no tocar-me així com tu fas», diu ella en el capítol 231, creient que l’altre ocupant del seu llit és Plaerdemavida quan de fet
és el mateix Tirant. L’heroi, així, té una altra visió d’ell mateix vist per altri.
31
man cortes& i el que Joan Fuster descriu com les seves «amenitats genials» ha estat un objecte freqüent de contemplació fascinada (si bé de vegades amb rubors puritans). lo Es tracta, de fet, duna altra dimensió d’ambigüitat, que, Iluny de significar incongruencia o confusió de propòsits artístics, s’ha de veure com ajustada a les línies consistents, de tema i de caracterització, que acabem de considerar. La novel-la de Martorell és una demostració viva de com el codi de la Cortesia, en tant que model, idealitzat pero amb tot fins a cert punt operatiu, de comportament social, era el corollari ètic dels valors de la Cavalleria. El context vital de tot aixo és evidentment el que ens descriu el famós llibre de Huizinga ” i el que darrerament ha estat particularitzat per Roger Boase.12 De fet, la nostra comprensió del Troubadouv Reviva2 guanyaria, quantitativament i qualitativa, dún examen rigorós i minuciós del Tirant com a font primaria del fenomen, font imprescindible que curiosament sembla desconèixer l’esmentat Boase. Ací no podem sinó apuntar de passada la qüestió i esbossar-ne la relació amb el tema específic que ens ocupa. Observem com el Th-ant emmiralla constantment les coincidències i les estretes connexions entre les esferes de la Cavalleria i de la Cortesia. Ho compendia la pontificació benèvola i mig ingenua de 1’Emperador sobre la formalitat social: «Per cert jamés se féu en lo món negun bon fet d’armes si per amor no es fes» (133), «gentil cosa és com a les donzelles plaen oir les cavalleries que los bons fan» ( 145).13 La mateixa correlació íntima entre el camp de batalla i el saló o la cambra esta representada, a un extrem, per la basta terminologia de caserna emprada per a designar les funcions sexuals, i, a l’altre, esta simbolitzada formalment en el torneig en tant que activitat guerrera, ”
Vegeu F. Pierce, «The role ol sex in the Tirant
nics X (1962), pp. 291-300. II The Waning of the Middle
lo Elanc»,
Estudis
Romà-
Ages, especialment els caps. 8 i 9. lZ «The troubadour reviva1 in late medieval Spain was a conservative reaction to social crisis by those who belonged, or were affiliated, to a powerful, expanding and belligerent aristocracy; the crisis was produced by a discrepancy between social theory and social reality which could never be resolved, because the theory was based on the belief in a divinely preordained system of social stratification Revival, pp. 7-8. El Tirant in which change was inconceivable»: The Troubadour s’ha de considerar, com ja hem insinuat, com un intent seriós i importan& coherent amb l’experiència de l’autor i amb els seus horitzons, de resoldre aquesta contradicció entre la teoria i la realitat socials. És clar, pero, que al cap i a la fi la resolució només es podia realitzar per wish-fulfilment, en una representacio imaginativa, és a dir, en una ficció realista. l3 Quan s’imposen, pero, les realitats urgents de la guerra, a Tirant, que s’excusa per perdre el temps amb les dames, li engega aMal deport e negre tenim! . . . Cové que tingam consell, que és de gran necessitat» (131). Més endavant perd completament la paciencia i rebutja bruscament totes les formalitats cortesanes: «Vine, Pràxidis..., vés a ma filla e digues-li que cride al Capità, e diga-h que. ella lo prega que el1 dega prestament partir per anar al camp, car moltes vegades s’esdevé que los cavallers jóvens fan més per les donzelles que per hom mateix» (269).
32
LESPILL ara domesticada i socialment ritualitzada, les minúcies de la qual són relatades, Ilargament i amb autèntica afecció (189, per exemple) al llarg del Tirad. Aquesta mateixa imatge reflectida de la vida i la mentalitat medievals informa també les línies mestres de l’estructura narrativa, en el moviment alternant entre l’escenari militar i el corte.& (un handicap potencial que l’autor sap transformar en avantatge estètic 14) i llaI4 L’estructura global del Tirant mereix un estudi a part. Hem de remarcar, tanmateix, en la secció que ací ens ocupa, com els motius temàtics i teòrics s6n plasmats en el disseny de la composició, especialment en el contrapunt que s’hi manté entre l’esfera cortesana (trama social i psicologica) i la cavalleresca (trama militar). El festeig amb Carmesina comenca en l’interval produIt per l’ajornament de la sortida inicial de Tirant cap al camp de batalla, quan el1 es dedica a les activitats molt necessàries de l’avituallament, els preparatius militars i el reforcament de la moral civil. La separació dels dos amants crea, durant un cert temps, tensió dramàtica i suspens (observi’s el paper important dels missatgers en el capítol 141), pero el recurs d’anar alternant I’enfocament narratiu (#Deixem-los estar e vejam que s’hi fa en lo camp», etc.) a la fi esdevé fox-cada i monòtona (en el 154 sembla fins i tot que al narrador se li embolica la trota d’aquest procediment). Així Martorell deixa (és a dir, fa) convergir els dos punts focals, d’una manera completament natural, disposant les coses perquè la cort es traslladi al camp de batalla, prenent cura alhora de justificar la motivació psicologica dels interessats. 1 és precisament en aquest punt que la narració sembla prendre una nova embranzida de vitalitat (segona batalla, episodi de GaIan@, represa del festeig, somni de Plaerdemavida i totes les seves conseqüències: 157-164). A partir d’ací, la mateixa lògica dels esdeveniments que ha portat Carmesina al costat de Tirant i que ha posat en la mateixa òrbita 1’Amor i la Guerra, ja no deixarà que se separin fins al final d’aquesta secció, quan s’ha esgotat tot el potencial de la situació (I’afer entre I’Emperadriu i Hipòlit essent-ne la culminació, pero també en certa manera una divagació marginal), de manera que el lector no se sent decepcionat quan canvia I’escenari i comenten les aventures al Nord d’hfrica. Abans d’això, hi ha molt d’artifici literari pero cap artihcialitat visible en la cohesió del cos narratiu: remarquem la importancia de les ferides de Tirant (i les seves recaigudes sovintejades, degudes a accidents cortesans i no militars) i duna Ilarga treva en la coordinació versemblant de la trama. A partir del capítol 218 sovintegen les referències a la imminència del retorn de Th-ant cap a Ia batalla (que de fet no es realitza mai), recurs que combina i’expectació del lector amb una coartada convincent del personatge. Mentrestant, a mesura que s’intensifiquen el drama privat de l’heroi i les altres intrigues cortesanes, les coses van malament per als Cristians en el teatre de la guerra, i hom arriba al punt de sospitar que Tirant falta al seu deure fent el mala&. Ja abans Carmesina havia intentat de fer-li anteposar la Guerra a l’Amor (172); ara 1’Emperador reitera la seva impaciencia amb el gandulejar del seu campió (2$4,, 269, 281), i, en una rara intervenció directa, fins i tot el narrador l’acusa de neghgencia professional («E no desijava ni pensava molt en anar a la guerra, mas son desig era pogués haver plaer complet de sa senyora, e la guerra quisvulla la fes. E per semblant causa los virtuosos cavallers són decebuts per extrema e desaforada amor, la qual acosturna moltes voltes tolre lo seny als hòmens savis» [258]). Amb aquest eco explícit de pressentiments expressats al comencament de l’aventura grega discernim que el moviment cíclic dels esdeveniments conté un element didàctic discret, inserit en el procés total que despulla de la imatge del protagonista les capes d’aparenca i de convencionalitat. Val la pena d’observar que la coherencia de contingut i estructura d’aquesta part del Tira& esta caracteritzada no tant per la «poesia de I’entrellacament» medieval (vegeu E. Vinaver, The Rise of Romance, Oxford, 1971) com per un disseny narratiu més aristotèlic o «modernn que es con33
vors en el gir inspiradíssim de fer coincidir, ambdues esferes quan, en un moviment generat aparentment duna manera espontània, com produït per la lògica dels esdeveniments, la cort grega es trashalda al castell de Malveí (155 ff.). Pregonament imbuxt pel corrent del XV de revalorització de les normes i valors medievals (cf. Ausiàs March, «Lleixant a part l’estil dels trobadors / qui, per escalf, traspassen veritat»), un dels ressorts fonamentals del Tirant és el seu contingut de desmitificació dels topoi de la Cortesia, especialment de l’amow couutois, i el reconeixement realista, joiosament desvergonyit, de la forca de la hbido en els afers humans. No es tracta, pero, duna rauxa desballestadora incontrolada. Al contrari, sembla com si el propòsit de l’autor fos el de definir precisament els límits reals de la convenció i de la formalitat. Quan Carmesina ofereix tres cabells del seu cap a Hipòlit perquè els porti a Tirant com una penyora amorosa, creient satisfer-lo amb aquest gest ritualitzat, el missatger irritat exclama: «-No em valla Déu... si jo los prenc, si ja no em dieu la significanca per que són estats més tres que quatre, que deu o vint. E com, senyora! , ipensa~vostra altesa que siam en lo temps antic, que usaven les gents de llei de gracia?. . . No, senyora, no, que aqueix temps ja és passat. Lo que mon senyor Tirant desija bé ho sé jo: que us pogués tenir en un llit nua 0 en camisa; posat cas que lo Ilit no fos perfumat, no s’hi daria res. Mas si la majestat vostra me dóna tres cabells en present a Tiran& no acostume jo tal cosa portar: trameteu-los-hi per altri. 0 diga’m vostra excel@ncia sots quina esperanca són eixits del vostre cap.» (251). Salta a la vista el positivisme, contrastant amb una rebutjada visió mítica o idealista, articulat pel personatge. El punt de vista predominant, pero, el punt de vista autorial que hi endevinem, en aquest aspecte com en el tractament de la Cavalleria, és més ric i matisat que el del pur iconoclasme. Els efectes satírics i burlescs no han d’enfosquir la seriositat i el comprometement amb que l’autor enfoca aquest tema. La desmitificació del comportament cortes& s’insereix en una perspectiva que vol mostrar d’una muneru redista la potencia i la seguretat dels mites mateixos -fins i tot quan es reconeixen com a tals 15- com centra en la interrelació
de la psicologia individual i I’acció unificada. Per a un resum útil de la distinció entre aquests «ordres imagmatius», vegeu Frank Pierce, Amadís de Gaula (Boston, 1976), pp. 46-56. ” Aquest, em sembla, és el sentit pregon de l’episodi de I’«aparició» del rei Artur i la fada Morgana (190 ff.), al qual s’han referit amb una certa perplexitat Riquer (pròleg a I’edició citada, pp. 60-61) i Vargas Llosa. El fet és que aquesta mascarada, la representació artificial d’un dels mites més potents de la societat medieval, és contada «com si fos totalment real» (Riquer) i constitueix així una manera de reproduir l’actitud dels personatges davant l’ideal, com a tal, que forma una part integral del seu món real. Hi endevinem, inevitablement, una
34
a guia oficial o ideal modèlic que una determinada Societat poguera assumir. Un dels grans encerts de Martorell (inseparable dels seus interessos ideològics) era haver demostrat que els mites per ells mateixos tenen una existencia objectiva: «Es la ideología oficial de un mundo, las convenciones religiosas, culturales, sociales y morales que la sociedad ha entronizado y legitimado (y que no son necesariamente en la práctica las convicciones de los individuos de esa sociedad, como la novela lo muestra, al describir conductas que contradicen las ideas que dicen profesar los personajes), la superestructura espiritual lo que se expresa en este nivel retórico en el que se sitúa por momentos la novela.» (Vargas Llosa, pp. 30-31). La disposició malaltissa i la hipocondria de Tirant -tema que va repetint-se al llarg de les aventures a Grecia, comencant pel joc de paraules «mal de mar / mal d’amar» (118, 119)constitueixen un recurs convincent de caracterització, i alhora una rebentada insidiosa d’un dels topics més arrossegats de la tradició trobadoresca (vegeu especialment 120, 131, 161, 234). La ficció demostra com el mite i la realitat es nodreixen recíprocament. La totalitat de la secció central de la novella esta emmarcada, molt significativament, en les línies d’ironia que connecten l’epitafi imaginari que Tirant es pronostica, «Ací jau Tivant lo Blanc, qui morí per molt amav» (129) i les circumstàncies vulgars de la seva mort real (467). Quan Tirant és tocat per la fletxa de Venus (118), l’experiència crua es posa en conflicte amb les convencions. En aquest punt Diafebus retorda les propies paraules de l’heroi de com la passió pot destruir la serenitat d’un cavaller («Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la en mans de vostre enemic, que us Ileixa ans perir que haver-vos mercè?»), i ací precisament rau el nucli de tot el drama consegüent. Fins ara Tirant ha sabut governar-se a el1 mateix i també ha demostrat el seu mestratge en la governació de la vida d’altres personatges, d’acord amb les normes cavalleresques o cortesanes (tema predominant dels episodis sicilians). Ara, el que va plasmant-se en el desenrotllament de la seva propia historia d’amor és un retrat en alt relleu de la personalitat vulnerable que s’amaga rera una aparenca de sumir /aire, seguretat i domini fàcil de tota l’etiqueta social. La passió de Tirant li produeix uns accessos irreprimibles d’energia eròtica, quan els seus instints a penes són refrenats per la formalitat retòrica a la qual normalment recorre, i llavors escomet: «-Tant és major virtut la vostra -dix Tirant-, e jo, senyora, no us demane sinó que I’altesa vostra me faca gracia que em doneu aqueixa camisa que portau, per co com vos és més acostada a la vostra preciosa carn, e jo ab les mies mans la puga despullar.» (132) ahsió a la situació del lector de l’obra, implicat com els personatges en una suspensió voluntària d’incredulitat davant la ficció. Aquest incident, un cas deliberat de «duplicació interior» narrativa, és dones un tros clau per a determinar les proporcions relatives d’elements «romàntics» i realistes en el Tirant.
3.5
IlESPILL «E com véu que se n’anava [Carmesinal e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posa-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocàli en lo lloc vedat, e la sua cama posa dins les sues cuixes.» (189) Aquest no és ni el cavaller perfecte ni el gentil seductor que en un determinat moment Tirant pretén d‘ésser.16 No és simplement, com constata Entwistle (art. cit., p. 8), que als caràcters de la novel-la els manca l’art de la conversació renaixentista. Les proposicions matusseres i les irrupcions de Tirant pertanyen a una autentica vivencia individual: traeixen una manca d’experiència i d’habilitat eròtiques, transformant el cavaller en un ésser patèticament «normal» i, diríem, més semblant als seus lectors que molts no ens voldríem confessar. Aquest procés d’abaixament (és a dir, d’humanització) de l’heroi comporta una certa crueltat, sobretot en la denúncia de la seva relativa incapacitat per a una de les activitats humanes més bàsiques i més intimes. La lamentació de Tirant -«en les batalles... victoriós e triümfant, e en amar... lo més malfadat home que jamés naixqués» (283)no és pas una postura romantica buida sinó l’expressió d’una autentica experiència personal que nosaltres hem compartit, dins i/o fora de la novella. L’autor de vegades sembla insistir amb un cert sadisme a posar el dit en la plaga de la ingenuïtat i la inhabilitat sexual del seu protagonista, com, per exemple, en la passivitat d’aquest, contrastada amb l’activitat frenètica de Diafebus, en el «somni» de Plaerdemavida, en la seva reacci beneita davant la coqueteria de Carmesina quan alhrdeix a la bona punteria del peu, ara ricament calcat, que li havia tocat «lo lloc vedat» (189); en les seves repetides evasions i les cortines de fum verbals quan Plaerdemavida l’empeny cap a l’acció (228, 231), o quan fa el paper de met davant l’oferta descaradament seductiva de la Viuda Reposada (266). Pero la mítica virilitat cavalleresca rep el top més anihilador quan Hipolit pren la veu del seu mestre ferit per la d’una dona -«Plore quisvulla -dix Hipòlit-, o dona o donzella, e faca son dol, puix no és mon senyor Tirant» (234)en un episodi que ens mostra un Tirant caigut a l’extrem més baix d’indignitat i de ridiculesa. Podem detectar així la inseguretat subjacent sota l’asseveració de Tirant, «Bé sou folls tots aquells qui amau». Li cal construir barreres a l’entorn de la seva debilitat secreta. Hi ha un tipus d’individu que exerceix la loquacitat erotica en una proporció quantitativament inversa a la practica, i Tirant n’és un (Plaerdemavida n’és un altre exemple, és clar, pero de mena diferent). Esgrimeix mots i fórmules altisonants quan el que demana l’ocasió és l’acció: fins i tot la mateixa Carmesina arriba momentàniament a empiparse de la seva eloqüencia vacua (210), i és aquest mateix tret que, en passos crítics, fa que Plaerdemavida pugi per les parets (228, 231). Les convencions de cortesia que Tirant invoca en aquests parlaments interminables li forneixen al l6 Vargas Llosa (pp. 18-19) observa molt encertadament,
tímido».
36
uen realidad
es un
protagonista una manera de refugiar-se de la propia insuficiencia. Si a voltes afloren l’instint o la passió baixa, i si el1 a voltes se’n troba afectat, Tirant nogensmenys no s’acontenta fins que pot tornar la seva vida sexual a les formalitats coincidents de la Cavalleria i de la Cortesia on se sent més segur (i que és on Carmesina també, per raons particulars, vol potrar les coses). Malda per mantenir els seus afers del cor dins els confins marcats pels clixés cortesans de les seves primeres declaracions (119, 120, 127, 129). Superficilament personifica els models de conducta duna cort que, formalitzant i accentuant els seus símptomes de repressió, esta adornada amb tapisseries d’histories d’amor clàssiques (118), esta obsessionada per la tradició arturiana i esta governada per un Emperador que creu romànticament que el jovent ben criat sap comportar-se com cal: «Cosa acostumada és que los cavallers jóvens llur delit és estar entre les dames .» (119) Tirant es troba en el seu element quan pot actuar segons la regla de I’etiqueta i de la cerimònia, bé sigui abandonant-se a l’esventada grandiloqüencia de la lletra de batalla (152), abillant-se amb tots els galons i insígnies (132), excelhnt en el torneig (189) -en tots els quals detalls abundants, segons ha demostrat Riquer, es reflecteix una part important de l’experiencia personal de Martorell-, insistint que Carmesina porti, com li escau, el títol correcte de Princesa (121) o simulant modestia i protestes abans de deixar-se convencer d’anar a la batalla com a campió oficial d’ella (151). Aquest darrer episodi, que lliga amb naturalitat perfecta els dos nivells d’acció de la novella, sintetitza molt clarament la visió original de l’autor, que ens descobreix la relació osmòtica entre la cortesia i la passió, la retòrica i la realitat. Cada pol d’aquestes binòmies és necessari a l’altre. Hi ha una petita escena encantadora en la qual Carmesina esta a punt d’espatllar la coartada, pensant que el seu pare ja sospita que la seva relació amb Tirant és quelcom més que el campionat ritual 0 el festeig cerimoniós: «-Carmesina, volen dir los meus cavallers Tirant ésser enamorat vostre. E ella, de vergonya torna tal com una rosa; e estigué per bon espai que no pogué respondre, com presa de temerosa vergonya.. . » Gairebé ens és oïble el sospir reconfortat que emet quan s’adona que la seva por era exagerada i que el seu pare no ha penetrat les aparentes formals per a reconèixer la veritat intima (veritat íntima que la reacció d’ella comunica indirectament a nosaltres els lectors): «...girà’s devers Estefania e dix-li: -No penses tu que m’haja restada gens de sang en la mia persona, car lo meu pensament fon que lo nostre fet no fos descobert.» (154) El mateix Tirant es sorprès sovint en aquesta tensió entre I’instint i el protocol, pero la seva reacció és sempre la de refugiar-se en la seguretat del darrer. La brusa que duna manera tan suggestiva demanà de treure del cos de Carmesina esdevé un survetemevtt simbòlic i l’ob37
jecte d’un altre vot cavalleresc ritual (132). La mateixa transferencia semiotica és encara més evident i dramaticament significativa en el cas de la sabata que Tirant ficà a l’entrecuix de la Princesa. Per comentar, l’episodi esta intercalat entre una llarguíssima discussio, en termes cortesos estereotipats, sobre els mèrits relatius de 1’Ardiment i la Saviesa (181-186) i les grans celebracions cerimonials en honor dels ambaixadors del Sultan, on s’apila una multitud de topoi cavallerescos (incloent-hi l’incitdent del rei Artur). El contrast entre l’artificialitat d’aquestes circumstàncies i l’espontaneïtat vital de l’escena que enquadren és accentuadíssim: després que llurs jocs sensuals han estat interromputs per l’arribada primer de 1’Emperadriu i llavors de l’Emperador, Carmesina avisa a l’amagat Tirant que no hi ha moros a la costa, «Besa’m e lleixa’m anar, car 1’Emperador m’esta esperant» (189), que és quan el cavaller frustrat fa el seu empait apassionat. Ara, pero, la conducta de Tirant canvia de sentit. Procedeix a fer-se brodar sumptuosament amb rubís i diamants el calcat que dona el top certer, i a portarlo com un emblema enigmàtic en la fastuosa cerimonia dels torneigs. L’objecte ha estat convertit duna representació d’un gest erotic impulsiu en un símbol cortes2 estilitzat, la formalització duna experiencia intima que només és accessible a aquells (incloent-hi el lector) que hi han participat. Tot el moviment d’aquesta secció narrativa (articulada, cal insistir, a l’entorn del canvi de significat de l’aspecte de la sabata, com a frontissa temàtica i estructural) exemplifica la coherencia de les forces, viscudes i imaginatives, que potencien lúnivers de ficció del Tirant, i alhora un tret consistent en la configuració psicològica del protagonista. En efecte, aquest capítol 189 té totes les qualitats de «cràter actiw dins la novella,” amb una càrrega Ide forca creativa tan intensa com el primer encontre dels amants o el somni de Plaerdemavida. «El culte a l’heroi en el crepuscle de 1’Edat Mitjana troba la seva expressió literaria en la biografia del cavaller perfecte», afirma Huizinga (p. 71), el qual ens mostra també el procés pel qual el cavaller feudal es fon en la figura del soldat modern. Es una observació molt oportuna que subratlla la conveniencia de veure el Tirant en el seu context exacte i total de finals del xv. Així mateix trobem frenada la tendència, fàcil pero fonamentalment equivocada, de mesurar anacrònicament les seves qualitats literàries segons un criteri condicionat pel Quixot. Ara bé, hi ha un sentit en que aquestes consideracions esdevenen tanmateix secundaries quan entrem sense prejudicis al món del Tirmt i participem directament en la seva reproducció dúnes constants essencials del caràcter i del comportament humans. Que sigui així és sens dubte una prova del status clàssic d’aquesta novel-la, com a creació que ha tingut l7 clAquellos puntos donde se registra una fuerte concentración de vivencias. Focos ígneos, derraman un flujo de energía hacia los episodios futuros y anteriores, impregnándolos de vitalidad cuando no la tienen, entonándolos cuando SUS vivencias son débiles»: Vargas Llosa, p. 28.
38
EESPILL i té un valor renovat a través d’èpoques successives. Era ja una època nova quan el Cape& de Cervantes declara que “por su estilo es éste el mejor libro del mundos. Si avui en fem eco, no podem fer-ho sinó a través d’una optica definida pels descobriments de la psicologia freudiana i per la nostra familiaritat amb la visió i les tècniques desenvolupades en un segle d’evolució de la moderna narrativa psicològica. Alan YATES
39
A LLENGUA L DE LADMINISTRACIÓ ECLESIASTICA (País Valencià, segles XVII-XVIII) <..
UN
ASPECTE
ILnt Pitarch
DE
LA
HISTORIA
L
DE
L’IDIOMA
ES NOTES presents pretenen constituir una contribució a la història de la llengua catalana, justament en l’època sens dubte més conflictiva lingüísticament -i, dones, més atractivai alhora més poc tractada: els segles XVII i XVIII. La meva indagació se circumscriu als límits del País Valencia i a una parcella ben concreta de I’idioma: el llenguatge administratiu emprat als registres eclesiàstics. No caldrà posar massa èmfasi en la transcendencia del paper de 1’Església en la nostra societat del Sis-cents i del Set-cents. Des de I’innominat mossèn rural fins als reverendíssims arquebisbes -alguns dels quals compartiren les seves preeminències apostoliques amb les prerro41
EESPILL gatives virreinals-, a través d’organismes tan ben muntats com les parròquies, els Ordes religiosos o la Inquisició, hi ha tota una omnipotent xarxa clerical que incideix, sense contemplacions, de la manera més absoluta -sovint ben «absolutista»en tota la societat. La incidencia de l’estament eclesiàstic en la trajectòria lingüística dels valencians per forca hagué de ser intensa, decisiva. Tant, que ara mateix no ens trobem en condicions d’avaluar-la amb una mínima correcció, mentre no disposem de monografies específiques que analitzen molts aspectes pendents d’estudi. El que jo em propose ara no té allò que diríem un atractiu especial (no solament el Ilenguatge burocràtic, sinó tota la ideologia que ha generat el burocratisme s’ha guanyat, sobretot en les comunitats sotmeses a dicteris forasters, les repulses més justificades); ara, la seva importancia és innegable. Tampoc no es tracta de comparar l’abast del Ilenguatge administratiu amb d’altres usos lingüístics emprats per l’Església, com ara, en els sermons i en la instrucció religiosa en general,’ en l’ensenyament, en la pastoral dels sagraments, en la regulació de la cantó popular i en el teatre, en el món editorial, etc. No pretenc de retrotraure dos-cents o tres-cents anys endarrere l’impacte actual de la gestió administrativa. Pero no em puc estar de reconéixer la incidencia que, en la nostra societat dels segles XVII-XVIII, havia de tenir la simple ressenya d’un bateig o d’un soterrar (ii qui no passava per la pica baptismal?), la rutinaria anotació (episodis diversos, elecció de càrrecs, festivitats, comptabilitat.. .) en els dietaris de les nombroses confraries, els formularis amb que es redactaven les Constitucions Sinodals o les resolucions de les Visites Pastorals, etc. Tota aquesta paperassa -amb l’idioma que la informavano podia passar desapercebuda dins la comunitat dels nostres avantpassats; adduir les limitacions de la capacitat lectora del públic d’aleshores tampoc no invalida la meva hipòtesi, perquè, com veurem, els papers administratius no sempre quedaven relegats a la foscor dels amius; ben sovint abastaven el gran públic.
PUNTUALITZACIONS
PRELIMINARS
Ja he advertit que ací limite la meva indagació al País Valencia i als segles XVII i XVIII. Un treball com el que em propose s’ha de basar fonamentalment en documentació d’arxius, sobretot eclesiàstics. Es ben sabut que els tals arxius, sobretot els parroquials, han arribat als nostres dies en unes condicions de greu incúria, degudes a circumstàncies ben diverses, en la major part dels casos producte de devastacions ab1 Tinc avancat el projecte de tesi doctoral sobre «La llengua de la predicació durant el barroc, al País Valencih. 42
EESPILL surdes. Sovint algunes fonts prou respectables segueixen pendents d’un tècnic que les catalogue. Ni cal dir que les meves recerques no han estat exhaustives -ni tan sols massa sistematiquessobre tot el material disponible; amb tot i això, cree que les mostres que en facilitaré poden acceptar-se com a prou indicatives. Hi ha una llacuna considerable que fins ara no he pogut cobrir: la consulta dels arxius de l’antic bisbat de Sogorb. El cas és que, pel que toca a la histò’ria del cata& els nostres arxius eclesiàstics no han estat fins ara gairebé aprofitats. Hi comptem amb una encomiable excepció, l’estudi de Francesc Carreras i Candi,’ el qual constitueix encara la font bàsica de referencia en els escassos treballs que han incidit sobre el nostre tema. La documentació fonamental en que m’he basat la constitueixen els Quinque libvi parroquials, les Visites Pastorals que els regents de les diòcesis efectuen a cada parroquia, alguns dietaris de Capítols catedralicis o ColJegials, o d’altres entitats religioses -confraries, per exemles Constitucions Sinodals pròpies de cada seu, i alguns docupie-, ments dispersos. No podem ignorar la distinta personalitat de les diverses diòcesis que es reparteixen el País Valencia, la qual incifdeix a més, de manera molt directa també, en els diversos tractaments que en cadascuna se li ha donat a la llengua. L’actual configuració territorial diocesana coincideix, amb lleugers retocs, amb els límits que ja tenia durant el Siscents i el Set-cents, tret del cas del modern bisbat de Sogorb-Castelló, constituit bàsicament per les possessions de l’antiga seu de Sogorb més la major part del territori valencia que figurava adscrit a la mitra de Tortosa. Val a dir que, encara avui, la zona nord del País Valencia (els Ports, 1’Alt i el Baix Maestrat) segueix incardinada a Tortosa eclesiàsticament. Tornant a l’època que ara ens ocupa, recordem que, mentre les diocesis d’Oriola i Sogorb, com també la de Mallorca, eren sufragànies de l’arquebisbat de Valencia, tota la regió de Castelló, a través de la seu de Tortosa, formava part, amb els bisbats del Principat, de la Província Tarraconense.
z «El Lenguaje Valenciano», dins Geografía General del Reino de VaZencia, vol. «Reino de Valencia,, Barcelona, s. d., pp. 551-764, sobretot 630-655. 3 Inventaris de baptismes, confirmacions, matrimonis, defuncions i excomunicacions; a partir de la segona meitat del segle XVI, aquests llibres solien confeccionar-se amb admirable escrupulositat. Cas ben extraordinari el constitueix la parròquia de Sant Feliu, de Girona, en I’arxiu de la qual no manca una sola partida de baptisme d’encà del 1511 (vegeu Jordi Nadal, La población españo2a. Siglos XVI a xx, Barcelona, Ariel, 19733,p. 20). En l’actualitat, aquestes fonts documentals forneixen materials de primera importància als estudis de demografi,a. 43
FONTS
DOCUMENTALS
ARQUEBISBAT DE VALENCIA
Durant 1’Edat Mitjana, València fou seu sufragània (1239-1492) de Tarragona; encara el 1548, l’arquebisbe Tomàs de Villanueva (1544-155.5) acceptà les Constitucions provincials tarraconenses 4 per a la seva diòcesi. Malgrat uns tals Iligams, el règim jurídic i pastoral del català en la Tarraconense no tingué cap repercussió en l’arxidiòcesi valentina, la qual, en el transcurs del segle XVI, es distancià progressivament de la seva antiga «província» eclesiàstica. Amb tota evidència aquesta manca de connexió hi fou ben ostensible t’encà de l’arquebisbe Joan de Ribera (1569-1611). 1.
Cons titucions
La legislació emanada de Concilis provincials i Sínodes diocesans de l’arxidiòcesi valentina es redactava únicament en llatí.5 El primer a alterar aquesta rutina fou l’arquebisbe Pedro de Urbina, sota el qual les Constitucions elaborades pel sínode de 1657 ja es redactaren en castellà.6 Al prììleg en trobem la següent justificació: «Se han impresso estas Constituciones en romance,7 porque ademas, que esse es ya el estilo de las mas Iglesias de España, no queden defraudados de su inteligencia los seglares, a quienes toca gran parte de su observancia.» * Sens dubte aquestes Constitucions marcaren una fita en la funcionalitat de la llengua arreu de l’arquebisbat de València. Un pare11 de detalls més ho corroboren: a) En el «Título 1. De Summa Trinitate» inventaria les parts fonamentals de la Doctrina Cristiana que han de saber els feligresos, tot redactant-les ey Uatí i en caste¿Zà, sense tenir-hi en compte per a res el català, i això en textos adrecats a la instrucció popular; b) Al Tit. IX, Const. IX, indica els formularis que han de ’ Vegeu Víctor SEBASTIAN IRANZO,La Institución Matrimonial en el Derecho Sinodal valentino, València, 1957, pp. 18-22. ' V. SEBASTIhN bANZ0, La InStítUCiÓn..., op. cit., pp. 27-31. En els inventaris de Marià AGUILÓ I FUSTER, Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, ed. facsímil de Curial, Barcelona-Sueca, 1977, i de Josep RIBELLES COMÚN, Bibliografía de la lengua valenciana, vol. II (segle XVI), Madrid, 1929, i vol. III (SS. XVII-XVIII), Madrid, 1939-1943, no es troba referència a cap versió catalana oficial impresa, ni global ni parcial, de Constitucions d’aquesta seu; cas diferent el constituiria l’obra que Ribelles (Bibliografía..., op. cit., vol. II, p. 298) cita amb un ?, del canonge Bernardí GÓMEZ MIEDES, Epítome de les Constitucions sinodals, Valkncia, 1582. Resten fora de l’àmbit del present treball els sagramentaris (vegeu RIBELLES, op. cit., vol. II, pp. 349-353), pel seu caràcter estrictament pastoral. ’ Constituciones Sinodales del Arqobispado de Valencia hechas por el Zlustmo. y Exmo. Señor D. Pr. Pedro de Urbina . . .. València, 1657. ’ Per a l’arquebisbe Urbina, «romance» equival ací a ucastellàP. ’ Constituciones . . .. op. cit., s. n.
44
servir de model per a les partides dels Qukzque Zibri; sobre la Ilengua específica d’aquestes partides, el Sínode no arriba a definir-se explícitament, com no ho faria mai cap altre Sínode. Pero el model de formulari que hi ofereixen les Constitucions d’Urbina és justament en castellà. La maniobra, val a dir-ho, fou ben sinuosa. Imposar-hi per decret el castellà constituïa una decisió contrafur, pero suggerir-ho de manera indirecta, a través del model redactat justament en aquesta llengua, era legalment ortodox. En tot cas, sabem que, després de la Nova Planta, alguns Visitaldors ’ es basaren precisament en el formulari d’Urbina -tot interpretant-lo a capriciper imposar obertament el castellà en els Quinque Zibri d’algunes parròquies (vg. infru, Albaida, Sant Pere, i Sant Martí, de Valencia). 2.
Visites
Pastor&
Dins l’arxidiòcesi de Valencia, els Llibres de Visites Pastorals més antics que he consultat corresponen al bisbat del patriarca Joan de Ribera (1569-1611); és sabut que el patriarca mena una intensa activitat, per ell mateix o per delegats seus, de control de les diverses parròquies del seu domini. Ací ens interessa remarcar que irremissiblement la redacció de les Visites es feia arreu de l’arxidiòcesi en castellà; costum que s’hi ha perpetuat fins avui mateix. No ens és fàcil copsar I’abast que la llengua cancelleresca dels Llibres de Visites tindria entre els feligresos de les diverses comarques. Hi ha, pero, un aspecte que hi pot ser illustratiu: les resolucions que prenia el Visitador havien de notificar-se públicament a tots els parroquians.” 1 bé, icorn es faria aquesta comunicació pública?; és a dir, {en quina llengua? Tan sols ens consta que el text de la Visita era castellà; dones, len podem pressuposar que el rector responsable de divulgar-lo, s’hi dedicaria, per simple comoditat a fer en públic una lectura rutinaria del text, o bé, l’aniria traduint a l’idioma de la parroquia? La resposta no 9 M. Sanchis Guarner interpreta erròniament que el castellà dels formularis «L’arquebisbe de Valencia fra Pedro de d’urbina fou imperatiu pertot arreu: Urbina, en el sínode valentí de 1657, dicta formularis nous per a les inscripcions en els registres parroquials, tots en castella només, els quals s’encarregaren els visitadors d’imposar per la diòcesi» (Els valencians i la llengua autòctona durant els SS. XVI, XVII i XVIII, Valencia, 1963, pp. 74-75. Io «Otrosi Proueyo y mando el dicho Sor. Visitador que el Rdo. Rector Regente la cura de dichas Rectorias el primer dia de fiesta y domingo que viene lea, publique e intime a los feligreses los Mandatos en esta visita contenidos al tiempo del offertorio en la missa mayor porque venga a noticia de todos y nadie pretenda ignorancia y ponga la intima dellos al pie desta visita la qual hara enquadernar en un libro...>, (Llibre de les Visites dels 110~s de la Val1 de Gallinera, s. n., Amiu Parroquial de Benissivà; Visita del 1578, pel delegat de l’arquebisbe Ribera, Dr. Francisco Mesa). Nota a peu de foli: «foren intimats los desus dits mandatos als Justicia y Jurats de la present val1 de gallinera ã iiij de maig del any 1578».
45
és tan senzilla com a primera vista pot semblar.” Fins a l’expulsió del 1609, sabem que el País Valencià comptava amb zones de població absolutament morisca, tret d’alguns membres dels consells municipals: iquina seria, dones, la Ilengua de les tals parròquies? Tenim ben documentat el refús general dels moriscos envers el romanc, tant cata12 com castell,&.12 Les meves prevencions envers l’idioma amb què el rector divulgava entre el poble les Visites no es redueixen a les parròquies morisques; no m’estranyaria gens que el castellà original dels Llibres de Visita es reproduís literalment en la lectura pública que en feia el rector. En la Visita a Cocentaina, del 10 de novembre de 1670, a càrrec de monsenyor Josep Barberà, delegat de l’arquebisbe Luis Alfonso de los Cameros, figura un edicte introductori -en castellà, com tota la Visitadel visitador, comminant tots els presents que li responguen a les preguntes que els hi farà; l’edicte el llegeix a la trona el secretari del visitador.13 Aquest darrer detall (la cerimònia, des del púlpit, de la lectura feta per tot un secretari, compenetrat amb el seu bisbe, foraster en la parròquia -sense les connotacions de veïnatge pròpies del vicarii que, a més, és destre en castellk -la Visita en qüestió consta de 176 (! ) fulls per ambdues cares-) em fa sospitar forca que el text castellà que conservem va passar literalment del manuscrit als parroquians del poble. A Cocentaina, i a moltes localitats més, és ben probable que el llenguatge burocràtic dels Llibres de Visites incidís directament sobre la gent del carrer.
3. Administració capitular Enfront del soli episcopal, els Capítols catedralicis gaudien de majors immunitats i privilegis que no pas les parròquies, fins el punt que sovint mitra i canonges protagonitzaren ardorosos plets a causa de litigis jurisdiccionals. Calia reportar ací aquests factors perquè foren decisius per a la consideració de què gaudí el català dins el Capítol de València. Si és correcte interpretar que el nostre idioma s’afermava dins el capítol catedralici en la mesura en què aquest escapava de jurisdiccions episcopals, Ilavors hi tindrem una prova més de I’alta res”
En
els llibres
de visites pastorals de l’arxidiòcesi valentina, la nota del de la «publicació » de la visita en ocasions està redactada en llatí, però és més freqüent en català o en castellà; depenia, és clar, del mossèn en qüestió, l2 En la següent visita, 9 d’abril de 1583, el visitador de la Val1 de Gallinera establia: «Primo: Proueyo y mando el dicho señor Visitador que 1. ..1 los Jurados contenidos en esta Visita [ . ..] bayan a Valencia, comparesciendo ante el dicho señor visitador, a dar quenta y descargo de los arrendamientos [. . .I Ileuando sus apocas y Cautelas en su descargo de manera que hagan fee y no en letra arábiga, lo qual hagan y cumplan so pena de cinquenta libras» (Llibre de les Visites..., op. cit., s. n.). l3 Arxiu Parroquial de Cocentaina, Vissita... del año de 1667.
rector fent testimoni
EESPILL ponsabilitat dels arquebisbes valencians en la castellanització dels seus dominis. No em consta que l’arquebisbe Andrés Mayoral Alonso de Mella (1737-1769), que fou tan expeditiu en la proscripció del català dels Quinque Zibui hagués pres cap determinació equivalent respecte de la . burocracia capitular. Cree que els canonges de les altres esglésies collegials (Gandia i Xàtiva, per exemple) tindrien concedides prerrogatives similars a les Idels reverends de la seu. En qualsevol cas, aquells (vegeu infra capítol de Xàtiva) no donaren al cata& el mateix suport que aconseguí dins el capítol de Valencia. Les actes capitulars de la seu es redactaren, en un principi l4 en llatí, el qual cedí el lloc al català, fins al 1771 en que fou substituït pel castellà. Tanmateix en els llibres de Fàbvica y Armavi, entre 1839 i 1847, torna a aparéixer el cataIal 4.
Administració
parroquial
4.01. COCENTAINA (el Comtat) Baptismes: el registre, iniciat el 1567, sempre tingué el català com a llengua exclusiva fins al 8 d’abril de 1691; a continuació hi alterna amb el castellà fins al 1708; no n’he consultat les vicissituds posteriors.* Dins dels folis corresponents al 1654 hi ha intercalada la següent anotació, deguda a l’arquebisbe Urbina: «En cuatro dias del mes Ide Setiembre de mil y seyscientos y cinquenta y Cuatro años el Ilmo. y Excmo. Sr. D. fray p” de Urbina Visito este libro de los Bapticados de el lugar de alcudia y mando al Ror. pressente y que por tiempo fuere de dho. lugar que en adelante escriba no solo el dia en que fue bapticado el niño sino tambien el dia en que nacio. Por ser assi conbiniente. Y que ponga el Calendario del dia y año por letra y no por numero de guarismo.. . Y para que haga fe mandamos que el Ror. o quien le Bapticare de licencia suya continue el firmar al fin de cada yten.» ” Confivmacions: la ressenya de les dues primeres confirmacions insl’ Actes y Provicions del Cupítof (1541-1552), notari Baltasar Benet Abella; Arxiu Metropolità de Valencia. ” La darrera acta capitular en cata% correspon al 15 de julio1 de 1771 i la primera en castella al 22 de julio1 de 1771. El canvi d’idioma en els protocols notarials de la Sagristia s’esdevingué el 1748, a càrrec de Joan Claver (ipodria ser degut a indicacions de l’arquebisbe Mayoral?). Vegeu F. CARRERAS I CANDI, op. cit., p. 642, notes 259-260. l6 Arxiu Parroquial de Cocentaina, Libro de los Bautizados de Ia Iglesia Pawoquia1 de la AIcudia de Cocentaina de principio a 2 de Abril del año 1623. El 13 de maig de 1691 hi aparegué la primera partida en castellà, mà del Dr. Josep Selfa, que substituí mossèn Roc Jover; Selfa només hi emprà el castellà fins que el 1701 fou reemplacat pel Dr. Gaspar Micó. ” Libro de los Bautizados . . . . op. cit., f. 22.
47
LESPILL crites (1646 i 1654) és en catala. ” Les següents fins al 1697 són en castellà. No he vist les del segle XVIII. Els llibres de Matriwzo~is (consultats fins al 1710) i de Defuncions (consultades fins al 1712) exhibeixen un procés idiomàtic parallel al dels Baptismes. El registre d’Excomunicacions només conté una partida (Francesc Margarit, excomunicat el 1625 i absolt dos anys després) i és en castellà. Els Quinque libri, dones, de Cocentaina es redactaven en català l’any 1712; en Idesconec els corresponents a èpoques posteriors. 4.02.
BENISSIVA
(la Marina
Alta)
Les partides dels Baptismes es ressenyen en català des del 1627, en que comenca l’inventari, fins al 16-5-1656; l9 a partir de 1’1-11-1656 (rector, mossèn Martí Mestre) totes les partides són en castellà fins al 1667, en que acaba el patracol consultat. El de Confirmacions és paraHe al corresponent de Cocentaina: la del 24 d’agost de 1644, conferida pel bisbe auxiliar Jacinto Minuarte, hi és assentada en català; la de 1’1 de juny de 1654, a càrrec de l’arquebisbe Urbina, té la introducció en castella (mà del secretari del bisbe), pero la nomina dels confirmats (mà del rector) en català. Els Matrimonis (1629-1667) 20 presenten notoria barreja de català i castellà. D’encà del 1656, el rector Martí Mestre s’hi decideix definitivament pel castellà. Les Defuncions (1629-1667) estan inventariades en castellà, tret dúna.” El Libro de Cos descomulgados. .. (1639-1643) només consta d’un foli, en catalk” Segons les dades anteriors, Benissivà, com tota la Val1 de Gallinera -que havia estat un fort reducte moriscmostra un index de casteIlanització precoc en els registres parroquials, a mitjan segle XVII. ” Arxiu Parroquial de Cocentaina, Libro de los Confirmados... que princio [sic] a 18 de Julio del ano Csicl 1646. A continuació de la confirmació de 1646, el rector Jeroni Barrachina insereix una nota en castellà, com en castellà es redacta la introducció de la ressenya de confirmacions del 1654 -conferida per Mayoral-, encara que la nomina dels confirmats consta en català: exemple, «Onofre fil1 de Pere Joan Giner y Maria Ricart». l9 Arxiu Parroquial de Benissivà. És curiosa la intercalació de dues partides, el 6 i el 13 de gener del 1636, fetes en castellà per fr. Juan Yuañes, el qual fins i tot s’hi permet d’esmenar-li el nom al rector que signava invariablement «Jaume Morales», no pas «Jaime» com pretengué el frare intrús. ‘O Una mateixa mà, la del rector mossèn Pere Albert, adés hi escriu en castellà, adés en català; fins i tot, el 1645 el rector Antoni Pi intercala mots catalans en una partida feta en castellà. Al foli 83 v. hi ha la nota ja coneguda de l’arquebisbe Urbina, a pesar de la qual els matrimonis segueixen redactant-se en català. ” En catala, corresponent al 1649 (f. 119 v.): «A 13 de giner fou soterrat en lo fosar..., ” Relligat amb Visites Pastorals, 1’Arxiu Parroquial de Benissivà conté un manuscrit catala, «Comensa la memoria dels morts del añy 1587...» el qual, a partir del 20 de maig 1588, inclou relacions de matrimonis, sempre en català; així mateix un Báculo Pastoral de la Parroquial de Benisivcì, ms. en castellà, iniciat el 1764 pel rector Josep Guillem.
48
IBPILL 4.03.
ALBAIDA
(la Val1 d’Albaida)
Contràriament a la Val1 de Gallinera, Albaida constitueix un clar exponent de la vigencia del català en l’administració eclesiàstica, molt més enllà de la Nova Planta. 1 encara el canvi d’idioma (1734) als seus registres parroquials (els Quinque Zibvi, iniciats 1’1 de novembre de 1564 sempre foren redactats indefectiblement en català) fou degut a una imposició de l’autoritat diocesana: «Pasado en Visita del año 1734 y mandó el Sr. Visitor. Genl. que en adelante se continuen los Bautismos a la letra y en la forma que dispone el Sínodo del Sr. Urbina.P ZJ Aquesta disposició amb les conseqüències que hi provoca (canvi d’idioma) bé mereix uns comentaris. Abans hem vist que les indicacions fetes a Cocentaina, el 1654, per Urbina en persona, referents a la redacció dels Quinque Zibri, no provocaren que en desaparegués el catala. Aquel1 mateix 1654, Urbina visitava també Albaida, on repetia les advertències consignades a Cocentaina; tampoc a Albaida, el 1654 (llavors encara no s’havien publicat les Constitucions sinodals d’urbina, 1657), la presencia de l’arquebisbe no alterava el procés de l’idioma. Tanmateix el Visitador de 1734, setanta-quatre anys després de publicades aquelles Constitucions, gosà interpretar-les de la manera més peregrina, tot atribuint-los una orientació que ni tan sols el seu principal responsable, l’arquebisbe Urbina, els va donar -possiblement perquè no pogué-: la proscripció del català. Amb tot i això, vull remarcar que al text que acabe de transcriure no consta explícitament la prohibició d’emprar el català, com si una tal decisió constituís encara, el 1734, alguna mena de tabú. Hauran de transcórrer uns anys més perquè l’arquebisbe Mayoral haja pait els escrúpols de carregar-se el català. 4.04.
EL PALOMAR (la Val1 d’Albaida)
La major part dels documents parroquials segle XVII: el LZibve de Fàbuicu comenca el en que es decideix pel castellà; el Llibve de esta tot en català. Tanmateix els Libro de Familia i Libro de la Cofradía del Santísimo XVIII, estan redactats en castelkz5
24 és en català, durant el 1687 en cata& fins al 1725 DobIes amortizades (1734) la Cofradía de la Sagrada Rosario, ambdós del segle
2S Arxiu Parroquial dIAlbaida. Una nota semblant apareix en cadascun dels A partir de l’anterior prescripció, aquests Ilibres es redacten en castellà: el rector Antoni Micó passara a figurar-hi com a «Antonio Micó». *’ Arxiu Parroquial del Palomar. l5 Dins d’un pergamí intitolat Libre de Amortisacions de la Església Parroquial del Palomar, figuren partides de baptismes, confirmacions i matrimonis, des del 1565 fins al 1631, en català. El Quinque Zibri deís batejats... comenca 1’1 de gener de 1627; acaba el 10 de gener de 1683; el 1631 (f. 1 r.) el vicari Miguel Calatayud redacta en castellà; poc a poc el1 mateix hi va barrejant cata%, castellà i llatí; així segueix l’inventari fins a la darrera partida. El 14 d’octubre de 1654 (f. 29 v.), l’arquebisbe Urbina hi anota la seva clausula coneguda. El Lfibre de confermats... conté les confirmacions del 1627 fins al 1697, habitualment redactat
Quinque libri.
49
4.05.
GANDIA
(la Safor)
Dels Quinqtle Zibri de la Collegiata es conserven Buptismes d’encà del 1540 i Matrimonis des del 1580. L’idioma usual és el català, encara que el castellà hi fa aparició forca precoc.% El 1570 irromp M” Barbera redactant partides disperses de bateigs en castellà, i això que el1 mateix abans hi emprava el català. Entre 1595-1602, apareix en els Quisque Zibvi la mà d’un tal «Vicente Castellón» (també «Castelló») que escriu així mateix en castellà. Tret d’aquests casos episodics, el català hi sera l’idioma exclusiu fins a mitjan segle XVIF; al darrer terc d’aquest segle, torna a abundar el castellà, de mà sobretot del vicari Dr. Vicent Gomes; a partir del 1682 el castellà és gairebé llengua exclusiva fins al 1708; del 1709 al 1737,27 els Quinqtle Zibri recuperen amb exclusivitat el català; en encetar un volum nou, el 1738, s’hi cedeix de sobte davant del castellà. 4.06. 4.06.1.
OLIVA
(la Safor)
Pavròquia
de Santa Maria
Baptismes: des de 1’1 de gener de 1624 fins al 3 d’octubre de 1744, clausula de assentats sempre en català. zs També hi figura l’esmentada l’arquebisbe Urbina (26 de maig de 1654), i encara una altra de similar d’una Visita de 1733tg cap de les quals impedí que el registre continuas confeccionant-se en el català de sempre. Ni tan sols en aquesta parròquia apareixen aquelles normes que imposaren el castellà a Albaida, en Visita del 1734. ¿El Visitador de Santa Maria d’oliva, el 1733, seria el mateix que visita, l’any següent, Albaida? Cas afirmatiu, ¿per que no tractaria ambdues parròquies amb idèntics criteris? Més encara: en en català, amb lleugeres vacillacions. Un altre volum dels Quinque Iibri del Palomar comenca el 1698 redactat en català; pero d’encà de 1’11 de novembre de 1731 canvia al castellà. M Segons les meves notes, el 10 de novembre de 1555: «A x de noviembre baptizaron un hijo de siluestre notari»: Arxiu de la Collegiata de Gandia, Llibre de Batejats de Gandia (1540-1555) f. 101 v. Tanmateix CARRERAS I CANDI, Geografía..., op. cit., p, 639, nota 246, data la primera partida de baptisme en castellà el 21 de desembre de 1551, corresponent justament al primer nét de sant Francesc de Borja, fil1 de Carles de Borja i de Magdalena Centelles. Remarque la connexió entre 1% del castellà i l’aristocràcia valenciana. I’ Cree que aquestes precisions clarifiquen les dades inconcretes que facilita CARRERAS I CANDI (Geografía.. ., op. cit., pp. 639640). També a l’Arxiu de la Collegiata de Gandia vaig fullejar el Cargo y descargo del Mayordomo desde Agosto de 1667 (Ilibre administratiu de l’Hospita1 que conté comptes fins al 1680) i esta redactat tot en castellà. *’ Una excepció curiosa, en castellà, el 10 de gener de N6. 29 «Y en estas, y las demas partidas del Quinque libri los añadidos y emendados salvense, y apruevense al fin de ellas, paraque no se dude; y escrivanse con cuidado, paraque facilmente se puedan leer en adelante. Assi lo mando el Obispo de Albarracin mi Sor. Visitador General de este Arzobispado», Libre dels Bategiats.. . comensant.. , MDCLVIII, f. 198: Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva.
50
LESPLLL tota aquesta situació discriminatoria, iquin paper hi faria l’autoritat del plebà d’Oliva? Fos com fos, el cas és que el català continuava fins i tot en l’administració de la parroquia de Santa Maria. El canvi al castellà hi arriba imposat per una ordre de l’arquebisbe Mayoral, en Visita del 1744: «Item: que se continuen las partidas en lengua castellana con la mayor claridad, y limpieza., 3o En la resta dels Quinque Zibri la vigencia del català fou idèntica a la descrita en el dels baptismes, així com la interdicció de continuar emprant-lo. Val a dir que, malgrat tot, els llibres Mà de misses seguiren redactant-se en català fins I’any 1784, sent racional el Dr. Josep Salelles; el 178.5 es passen al castellà, sent racional el Dr. «Pablo Berthomew, el qual ja ho havia estat en ocasions anteriors i llavors hi emprava el cata&. 4.06.2.
Pawòquia
de Sant Roc
Els Quinque libri consultats (1606-1652) segueixen, tots plegats, idèntic procés idiomàtic. Ens hi pot servir de mostra el de Baptismes: la seva llengua propia fou el català fins que el 1650, després d’algunes vacillacions,31 s’hi aclimata el castellà, tot i que, encara el 1652, hi trobem una partida ja obsoleta en cata&. Només contenen el registre duna sola confirmació (1644) i en català. Dins dúna mateixa localitat, Oliva, resulta sorprenent la disparitat tan notoria que exhibeix el català a la parroquia de moriscos (Sant Roc), duna banda, i a la de «cristians ve&» (Santa Maria), per l’altra; aquesta, a més, regentada per plebà, el qual, entre d’altres requisits, havia de comptar amb el de ser fil1 de la localitat. D’entrada interessa forca que retinguem el detall de la precocitat del castella en parròquies marisques; més endavant (vegeu 4) estarém en condicions de donar-ne alguna explicació . 4.07.
XATIVA (la Costera)
4.07.1. Capítol La documentació corresponent al segle XVII que esporàdicament hi vaig fullejar esta redactada, gairebé en exclusiva, en catala.3’ Els textos més significatius, des del punt de vista idiomàtic, són els de les Deter30 25 de setembre de 1744, Libre dels Bategiats..., op. cit., f. 249. ” Quinque Libri de S. Rock de Oliva, Arxiu Parroquial de Sant Roc. La primera partida en castellà la redacta (1 de setembre de 1650) (fray Antonio Segarra Religioso del Convento del Pino», s. n. 3t Arxiu Coklegial de Xàtiva. El patracol Del Capitol y Canonges y Ciutats de Xàtiva. Sobre Seu visitada esta Zg” en sede vacante (ms. de 1676) conté cartes de notaris síndics, habitualment en català, alguna en llatí i al final un parell en castellà, procedents de Valencia. El volum Visitadors del dret de amortizació inclou tres visites (1594, 1619 i 1674), totes en cata%.
51
CESPILL minacions Capitulars: val a dir que l’única Ilengua que empren és el catala; la darrera acta en aquest idioma que he pogut consultar correspon al 27 d’abril de 1735, en que acaba un volum; no hi vaig poder localitzar el volum corresponent a les actes successives (17351748), on ja es degué donar el canvi al castellà; en qualsevol cas, el volum d’actes que comenca el 4 de maig de 1748 esta redactat completament en castellà. 4iO7.2. Parròquia de la CoHegial Tal com s’esdevingué a Santa Maria d’Oliva, la parroquia de la Collegial de Xàtiva mantingué estricta fidelitat al catala, en els seus registres administratius, 33 fins que la voluntat de Mayoral hi acaba amb l’oficialitat de l’idioma, un any després que a Oliva (13 de julio1 de 1715), mitjancant un decret similar. Curiosament el llibre de confirmacions havia encetat lüs del castellà un mes abans. Fóra com a mínim curiós esbrinar les causes del tracte que el català meresqué per part de la Collegial de Gandia, forca diferent del que gaudí en la Collegial de Xàtiva; tal com hem vist, en aquella el procés castellanitzador es deixà sentir fins al punt que l’assumpció del castellà fou espontània, mentre que la de Xàtiva presenta un dels casos més ferms de fidelitat a l’idioma del país, només estroncada per imperatius forasters. 4.07.3.
Pauròquia
dels Sants Joans
Els llibres de Baptismes, Matrimonis i Defuncions s’hi inicien «a 28 de octubre 1609 en lo qual dia foren expellits los xrians nous y trasportats a Berberia y comenca la poblacio de xrians vells essent Rector Mosen Ion Baptiste Matheu preuere». 34 En les partides de baptismes, un tal Gfr. Silvestre», que després fins i tot s’autotransformaria en ufr. Silvestro de Alzira Predicador Capuchino», introduí el castellà des 33 Arxiu Collegial de Xàtiva: s’hi conserven llibres de baptismes a partir de 1599, de confirmacions des del 1620, i de matrimonis, excomunicacions i defuncions, des del 1622; al final del volum 4 dels Quinque libri figura la clausula de l’arquebisbe Urbina, i més endavant un decret de Mayoral, en visita de 13 de julio1 de 1745: <nIttem: que se tenga el mayor cuidado en la limpieza de este libro, i que, quando se huviesse de añadir, quitar, enmendar, poner entre renglones alguna diccion, o sillaba, se salve, o condene, poniendo al pie de la partida el valga o no valga, segun fuesse necessario, para que por esto no se dude de la legitimidad de la partida; poniendo todos los ittems en lengua Castellanan (Quinque libui, vol. 8: Llibre de bategos, f. 182 v.). Aquesta ordre s’inserí en els registres de defuncions i de matrimonis. A continuació, amb data 12 de julio1 de 1745 i 15 de julio1 de 1745 respectivament, figuren encara un pare11 de partides de bateig en catala, a les quals segueix la següent nota justificatòria: «Los dos Bautismos continuados en lengua Materna despues del antecedente mandato ha sido porque se hizieron mientras el presente libro estava en la secretaria de su Illma. y no se sabia aun su mandato» (Quinque libri, núm. 8, f. 183 r.). * Amiu Parroquial dels Sants Joans de Xàtiva, Memòria dels que fon Csicl bateiats
en la Parroquia -
de Sen Ion
del Arrabal
52
de Xativa...
del 23 de desembre de 1674 fins al 17 de novembre de 1698, en què acaba el Ilibre; aquest frare «Silvestre» féu la mateixa maniobra en el registre de matrimonis; el canvi havia estat introduït, un any abans (1673), en les partides de defuncions, per «Pedro Pérez». Vet-nos ací davant d’un altre cas de coincidència entre parrbquia morisca i penetració primerenca del castellà en l’administració. Remarquem, a més, que la marginació del català hi ve provocada per un capellà possiblement foraster (Pedro Pérez) i per un altre eclesiktic, aquest del país, però frare («fr. Silvestro de Alzira»). Confie que algun dia podrem provar que la presència, entre nosaltres, de mossens estrangers i de frares sense distinció de procedència contribuí en gran mesura a divulgar el castellà pel País Valencià. Potser resulte ja superflu d’insistir en la diferència del comportament lingüístic entre parròquies (una de moriscos i l’altra de cristians) de la mateixa ciutat, Xàtiva en aquest cas. 4.08.
VALENCIA (1’Horta)
4.08.1. Parròquia de Segons F. Carreras en els Quinque Zibri l’esmentada clàusula altre cas semblant en
Sant Pere i Candi, 35 la substitució del català pel castellà s’esdevindria el 1674, pretesament justificada en de les Constitucions de 16.57; ja en coneixem un la parròquia d’Albaida (vegeu 4.03).
4.08.2. Parròquia de Sant Martí El cata& que havia estat la llengua de l’administració d’aquesta parròquia, en fou erradicat mitjancant decret de l’arquebisbe Urbina, en Visita pastoral del 15 de gener de 1761: «el Idioma Castellano es el que en este tiempo se vssa regularmente en todos los Tribunales y para no dar lugar a interpretacion de partida vertida en castellano, de Bautismo, juzgamos por conveniente su vsso; Por tanto, Mandamos: Que en adelante se escrivan todas las partidas en lengua Castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en Valenciano».36 L’anterior resolució s’aplicà així mateix al conjunt dels Quinque libri. 4.08.3.
Parrbquia
de Sant Bartomeu
Sant Bartomeu, de València, constitueix un nou cas de parròquia que s’afermà en el català, per sobre de la Nova Planta, al qual només renunciaria sota la interdicció de la jerarquia eclesiàstica. Durant un breu parèntesi (1705-1717), els registres parroquials es redactaren en Is Geografía..
., op. cit.,
p. 639, nota 244. La darrera partida
en català està
datada el 6 de febrer de 1674; la primera en castellà, el 10 de febrer de 1674. Nota al marge: «Esta forma de escribir los bautismos es Sinodal, en 22 de Abril 1657». )6 Geografía..., op. cit., p. 642, nota 258.
53
LESPU castellà; pero hi fou necessari un perquè aquesta llengua s’hi imposàs
decret de Visita definitivament.”
pastoral
(1762)
4.08.4. Parròquia de Sant Joan del Mercat Encara que ignore els ayatars de la parroquia en mantenir el català als Quinque libri durant el Set-cents, tenim documentat, no solament que seguia emprant aquest idioma el 1742, sinó que, ben dins del segle XIX comptava amb un formulari imprès en català per certificar partides de baptismeP* 4.09,
MANISES (1’Horta)
És de doldre que l’inventari tan complet i ordenat que elabora Jose M.” Moreno Royo 3q de l’arxiu pa r r o q uial de Manises no especifique l’idioma de les fonts documentals exhibides; tan sols respecte del tom IV dels Quinque Zibri (1700-1728) adverteix que esta redactat en cata&; 4o la indicació és ben confusionària, donat que pot fer pressuposar que la resta de documents, molts dels quals fins i tot ressenya en castellà, estiguen en aquesta llengua. Ara, la vigencia del cata& als Quinque libri durant el 1728 ens permet de calcular que, en aquests registres, la llengua no s’alteraria fins a mitjan segle, segurament sota la coacció d’algun decret de Mayoral, tal com hem vist en d’altres parròquies. 4.10.
SERRA (Camp
de Túria)
Serra constitueix un cas més d’antic reducte de moriscos. Les dades que en tinc a mà sobre els Quisque Zibri (iniciats el 1619 a indicació 37 Geografía.. ., op. cit., p. 641, nota 254. La visita, efectuada sota el pontificat de Mayoral, fou el 24 de febrer de 1762. La primera partida que hi inaugurava la castellanització definitiva és del 20 de maig de 1762. 38 En el registre Instrumentos del Ayuntamiento de Valencia, del 1811, Manuel Ardit va trobar la següent certificació (el formulari estava imprès en lletres maEL INFRASCRIT ARCHIVER DE LA ESGLESIA PARROQUIAL DE SANT júscules): <<CERTIFIQUE JOAN DEL CUSTODIT SEGUENT.
MERCAT DE LA EN LO ARCHIU
PRESENT DE DITA
CIUTAT DE VALENCIA, ESGLESIA, ES TROBA
COM EN UN LIBER DE BATISMES, CONTINUAT UN ITEM DEL TENOR
»Dimecres en vint de Juny mil setcens quaranta y dos. Yo el Dr. Domingo Moron Vicari Bategi segons ritu de la Santa Mare Esglesia un fil1 de Blay Torres llaurador, y de Francisca Arnau, el cual ague noms Joseph, Mariano y Joan. Foren Padrins Joseph Grafion y Maria Beltront viuda de Padilla. Naixque a dilluns de dits. = Lo Dr. Domingo Moron Vicari de St. Joan. *EN ESGLESIA
FE DE LO QUAL EN 5 DE Janer
FAS,
FERME
Y
SELLE
LA
PRESENT
EN
LO
ARCHIU
DE
DITA
de 17 Cimprèsl 811 [manuscrit damuntl. lfirmat, rubricat i segellatl: Dr. Pedro Josef Gonel Pbro. Acho.» 3p uE Archivo Parroquial de San Juan Bautista, de Manises», Z Congreso de Historia del País Valenciano, vol. 1, pp. 491-507. * «SUS apuntes están todos en valenciano» («El Archivo Parroquial...», op. cit., p. 492.
54
de l’arquebisbe Aliaga) 41 són escasses, reduïdes als anys 1619-1679. La Ilengua absolutament predominant és el castellà, amb curts períodes de vigencia del català, sovint alternant amb el castellà; fins i tot hi ha alguna partida en llatí. Dissortadament ignore la identitat i procedència dels. escrivans responsables d’aquesta barreja idiomàtica. M’interessa simplement remarcar I’aparició i aclimatació tan primerenques del castellà en una parroquia ex-morisca. 4.11.
ENGUERA (la Canal
de Navarrés)
El 1572 es produí a Enguera la substitució del català pel castellà en els Quinque libri,” regint la parroquia Juan de Herrera, de I’Orde de Santiago d’uclés, al qual pertanyia la població. La documentació parroquial conservada del segle XVII és majoritàriament en castellà,” així com el volum dels Quinque Zibri (1637-1650). Tanmateix s’hi redactaren en català alguns quaderns i Ilibres dispersos, fonamentalment administratius, per tot el Sis-cents i encara a comencaments del segle XVIII; en aquest aspecte conserva un interès especial el patracol Estatutos y fundación de Za Cofradía del Rosario (fundada a les acaballes del segle XVI, per «fray Pedro Simon, prior dels Predicadors de Xàtiva»), patracol que, malgrat el títol, s’anà confeccionant normalment en Eatala, sobretot en el relat dels avatars de la confraria; cas simptomàtic el del frare fundador, el qual, en redactar-hi alguna anotació propia, s’emparava en el castellà.
BISBAT
D’ORIOLA
Oriola fou erigida en seu autònoma, disgregada del bisbat de Cartagena, per butlla de Pius IV, el 1564. Entre els motius que el document papal allega en constituir la nova diòcesi oriolana, figura l’especificitat idiomatica d’aquesta (és a dir, territori de domini lingüístic català) enfront de la resta de la jurisdicció de Cartagena. Reconec que la documentació que aportaré respecte d’aquest bisbat és escassa, massa fragmentaria i, dones, poc representativa. Com és sabut, en els nostres dies, la mitra d’Oriola ha experimentat noves adaptacions territorials (que no compten, logicament, en el present treball), tot constituint-se en bisbat d’oriola-Alacant.
4L Joan Ferran hh¿TfNEZ NAVARRO,«Estudi epidemològic de la mortditat infantil i preescolar a Serra, des de 1620 a 1679», 1 Congreso..., op. cit., VOI. III, pp. 361-370. 42 F. CARRERAS I CANDI, Geografía . . .. op. cit., p. 639, nota 240. )3 Arxiu Parroquial d’Enguera. Libro de Clausulas testamentarias.. . (1623-1779), Libro de las determinaciones del CZero... (1623-1818). 55
EESPILL 1.
Constitucions
Les Constitucions i Decrets del 1 Sínode diocesà d’oriola (1569) i del II (1600) es redactaren en llatí; pero les del III (1663) es decidiren pel castellà. Remarque el parallelisme d’aquest pro& idiomàtic amb el corresponent de l’arxidiòcesi de Valencia, la qual, tan sols sis anys (1657) abans que Oriola, s’havia decantat pel castellà en la redacció de les Constitucions.44 Com en el cas de Valencia, ni Aguiló 45 ni Ribelles Comín 46 ressenyén cap versió catalana. oficial impresa, ni global ni parcial, de Constitucions oriolanes, ni de cap altre document públic editat pels bisbes oriolans. 2.
Visites
Pas torals
Només he pogut fullejar Llibres de Visites en 1’Arxiu Capitular d’oriola i en el parroquial de Santa Maria d’Elx. Sobre aquestes dades, puc avancar que la llengua emprada en la redacció dels Llibres de Visites dins la seu oriolana divergeix forca de la corresponent a l’arxkliòcesi de Valencia. Per exemple, en Santa Maria d’Elx,47 les Visites, a partir de 1504, estan redactades en català fins que l’efectuada, 1’11 de novembre de 1607, pel bisbe fra Andreu Balaguer i Salvador (1605-1626, fil1 de la Jana -el Baix Maestrat-), ja es confecciona en castellà. Curiosament a 1’Arxiu Capitular d’Oriola vaig entropessar amb el text cata& d’una Visita del 2 de novembre de 1636, a càrrec del bisbe Joan García Artés (1636-1644, nascut a Oriola). Sobre dades tan escasses resulta arriscat de concloure que la llengua dels Llibres dz Visites pastorals de la dibcesi d’Oriola degué ser la u En realitat, al capdavall de les Constitucions de 1600 ja s’inclogueren unes ordinacions en castellà, segons aquest testimoni: «lo P” manda su s* Rma. que se guarde todo lo que en la segunda synodo de Orihuela esta ordenado assi las constituciones q estan en latin, como tambien las ordinaciones q a la postre della estan en Romance castellano. ..» (Visita Pastoral a Elx, ll de novembre de 1607, pel bisbe Andreu Balaguer. Arxiu de Santa Maria d’Elx). Com a nota indicativa per comprendre l’atmosfera idiomàtica dins les assemblees sinodals d’oriola, pot servir la referencia a uns documents dispersos de 1’Arxiu Capitular d’oriola, adrecats el 1600 per diverses parròquies al II Sínode diocesà: a) redactats en catala: Memorials de les parròquies de Vilafranquesa, Catral, Almoradí, Santa Maria d’Alacant, Santes Justa i Rufina dOriola, Guardamar, i dels Consells dAlacant i d’Elx, més 2 «Advertiments» de la CoNegial d’Alacant; b) redactats en castella: Memorials de les parròquies dElda, Albatera, Montfort, Sant Joan, Petrer, Oriola, Capdet i Memorial sobre moriscos, d’Elx. Sospite que aquest percentatge de textos en castellà, el 1600, no pot prendre’s com a exponent de la situació idiomàtica real d’aquells que els havien tramesos; més aviat deuen obeir -amb alguna excepció, per descomptata aquel1 ve11 mecanisme segons el qual un paper, pel simple fet d’adrecar-se a destinataris de fora de la localitat, fàcilment es redacta en castellà. De proves duna tal actitud en podríem adduir forca, i no precisament actuals tan sols. 45 Catálogo..., op. cit. +G Bibliografía..., op. cit. ” Ltibre de Visites de Sta. Maria de Elig, Arxiu Parroquial. 56
EESPILL catalana (amb alguna excepció, com la del 1607, en què el protagonista, per cert, a més de bisbe, era frare) fins a mitjan segle XVII. Amb bastant més probabilitat hom pot establir que, pels volts del 1650, els mateixos Ilibres es castellanitzarien definitivament. La datació proposada per a tal canvi no afecta tan sols aquests llibres, sinó que, com veurem, és aplicable a d’altres parcelles de I’administració eclesiàstica oriolana, si més no.4* El procés castellanitzador akludit ens ve confirmat pel text de les Visites de 1652, 1666, 1669, 1679, 1700, 1738.. .4g 3.
Adminis tració
capitular
Des de la fundació de la diûcesi i iíns a comencaments del segle XVIII, el Capítol d’oriola emprà com a llengües curialesques el català, el llatí i el castellà, per aquest ordre d’importància.5° El text segurament més ikstratiu del procés lingüístic que seguí el Capítol d’encà dels mateixos inicis del bisbat el constitueix el Dietari de les Resolucions,51 redactat pràcticament sempre en cata% fins a les aca‘( Considere del tot correcta la hipòtesi de Jesús Millan, segons la qual les greus crisis demogrtiques del 1648 foren determinants en les convulsions lingüístiques que afectaren Oriola i comarca al llarg de la segona meitat del Siscents: vegeu «Aproximació a l’estudi del canvi de llengua a la comarca d’Oriola», Serra d’Or, 1976, pp. 29-31. 49 El 9 de juny de 1652, visita del bisbe Lluís Crespí de Valldaura i Brizuega (1652-1658), nascut a València; secretari, aJuan Mañes». Visita del canonge Josep de la Torre i Orumbella, oriol&, sede vacante (secretari, «Joseph Yuañezw; de la Torre esdevindria mitrat d’aquest bisbat entre 1701 i 1712), el 17 de gener de 1666, a l’església collegial d’Alacant. Visita de uJuan Sor y Rodenesn, sede vacante, el 18 de julio1 de 1669 (secretari, «Alexandro Pasqual de Ochoa,) a la mateixa collegial. Visites del canonge «Antonio Damian Mira», sede vacante (secretari, «Gaspar Rodenas»), durant el 1679, a Novelda, Monòver, Elda, Petrer i Montfort. Visites del mateix any 1679, pel canonge «Juan Sor y Rodenes» (secretari, «Alexandro Pasqual») a Santa Maria d’Alacant, Mutxamel, Sant Joan i Busot. Visites del canonge «Joseph Ruiz y Villafranca», sede vacante, durant el 1700, a Albatera, Callosa, Coix i Benferri i, pel mateix visitador, el 1738, a Guardamar, la Daia, etc&era. Arxiu Capitular d’oriola. M Podem prenare’n per mostres documents com ara: Actes trets de la Gouernació cort de la Ciutat de Oriola sobre la posesio del Bisbat de aquella, ms. confeccionat el 1563, però que conté documents des del 1440; redactat en cata%, amb algun text llatí; el 1530 hi apareix el primer escrit en castellà; s’hi barregen documents en llatí, català i castellà, per aquest ordre d’importància. Cal tenir present que la seu d’oriola procedia de la desmembració de la de Cartagena. Llibre de memòries (dietari de 1554), confeccionat en català, amb textos dispersos llatins. Mano de auto del Ille. Cavdo. (1568-1590): hi predomina el llatí, i a continuació el català i el castellà. Mano de auto del Zllme. Cavdo. (1588-1598), semblant a l’anterior, però amb major preponderància del llatí. Mano de autos del Zlle. Cavdo. (15991619): hi predomina el català i, a continuació, el llatí; forca escàs el castellà. Arxiu C,apitular d’oriola. sI El primer volum consultat d’aquestes Resoluqions correspon al 1569; són ben escasses les ocasions en què el català hi és reemplacat per cap altre idioma; per exemple, el 1602, el *canónigo CoCar» hi redacta un ful1 en castellà.
BSPILL balles del 1703. En encetar el 1704, el Dietari inaugura llengua nova, sota el següent pretext: «Decreuerunt que el dietario [sic] y sus resoluciones de oi enadelante se alarguen en idioma Castellano, y assimismo quentas, y todo lo perteneciente al Gouierno de esta Sta. igla. en atencion ha auerse mudado a este idioma todo lo que se despacha en Sto. officio y curia eclesiastica y principalmente ser el estilo de todas las Stas. iglesias.» 52 El pretext per adoptar-hi el castellà («ser el estilo de todas las Stas. iglesias») potser tingués una certa base, que jo ara mateix desconec. El cas és que el Capítol catedralici de Valencia continuava, per aquesta època, considerant el català com a idioma oficial, tal com hem vist. Ara, també és cert que a nivel1 de solis episcopals, la castellanització era intensa, més aviat total, en la mateixa Valencia, Oriola, Sogorb i fins i tot Tortosa, cas més curiós encara (vegeu infm, 3.4.2, referencia al bisbe García Escalona). 1, per descomptat, hi jugava el pes global de les seus de I’Estat. 4.
Administració
4.1. 4.1 .l.
ORIOLA (Baix
Parròquia
parroquial Segura) del Salvador
Els registres de Baptismes -iniciats 1’1 de gener de 1578- 53 es redacten habitualment en cata& amb esporàdiques incursions d’alguna mà castellanitzant,54 fins al 1645, en que el castellà hi fa progressos notoris; al llarg del 1657 el català recula de manera aclaparadora fins que en desapareix totalment d’encà de 1’1 de juny de 1658. Idèntica trajectòria seguí, per exemple, el llibre de Matrimonis.
(16921707), f. 472 r. 53 Arxiu Parroquial del Salvador, Oriola, Llibre dels Batejats. s4 Ja el 29 de marc de 1579, hi figura Mn. Pedro Albacete escrivint en castellà; es curios que el mateix Albacete, el 1580, s’hi passara al català, pero posteriorment continuara en castellà. Un altre fenomen estrany el constitueix mossèn Bellot, el qual, tot i que habitualment redacta en català, un mateix dia (1 d’agost de 1601) estèn una partida en castellà i una altra en cata%. La llacuna de mossèn Bellot i les vacil-lacions de mossèn Albacete constitueixen les úniques curiositats a detectar en els tres volums que corresponen als anys 1578-1590, 1591-1601 i 16021614. Durant el període 16141632, hi continua la normalitat del catala, amb la sola vacillació, adés en català, adés en castellà, del beneficiat mossèn Fernández. Durant 1657, el català hi és emprat tan sols pel Dr. Agustí Ximeno, el qual, en encetar el següent volum (1658-1681) s’hi deixa véncer també pel castellà (6 de gener de 1658). Respecte dels Matrimonis, el 7 de gener de 16.58, el mateix mossèn Ximeno estèn la darrera partida en catala, i a continuació prossegufrà en castellà. Dos detalls curiosos: un tal mossèn Josep Martínez hi fara sobreviure algun temps més el català, que abandonara tanmateix dins el 1658; el 28 de julio1 de 1658, el Dr. Ximeno insistir-à amb una darrera partida en català. 52 Dietari...
58
EESPILL 4.1.2. Parròquia de Santa Justa A partir de les primeres partides de Baptismes consultades (1533) predomina el català, alternant amb alguna en castellà. Fins a les darreries del segle XVI, gairebé cada any presenta alguna partida castellana, sempre d’una mateixa mà, la qual més tard hi apareix també escrivint en català, idioma que, durant el primer terc del segle XVII hi sera exclusiu, fins que el 1632 un cape& nouvingut tornara a fer servir el castellà. La darrera partida en català és del 7 d’octubre de 1650.55 4.1.3. Parròquia de Sant Jaume Per tot el segle XVII, el llibre de Baptisnzes exhibeix trets parallels al de Santa Justa, amb un cas ben curiós de barreja idiomàtica.56 Les notes marginals sobre esdeveniments contemporanis són sempre assentades en catala. A les darreries del Cinc-cents no hi ha cap partida en castellà i el domini del català és absolut fins a la tercera dècada del segle XVII. Tret d’unes poques disperses (1617) les primeres partides en castellà tornen a aparèixer el 1629 i, més abundants, entre 1635-1638, mà dún sol capellà nou. El llibre corresponent a mitjan segle ha desaparegut. Si ara analitzem en conjunt les tres parròquies oriolanes adduïdes, hi observarem que els avatars lingüístics són idèntics a totes tres. El català fou el seu idioma normal d’administració fins als anys quaranta, substituït pel castellà, de manera rotunda, durant la dècada següent. Amb tot i això, la preeminencia del català als Quinque libri es compagina amb esporàdiques intromissions del castellà, fins produir l’exemple simptomàtic d’una partida elaborada amb la barreja d’ambdós idiomes alhora. Tenim documentat més d’un cas de capellans que hi feien servir, adés una llengua, adés l’altra. La substitució idiomàtica absoluta, que s’esdevé en aquests llibres pels anys cinquanta del Sis-cents, no hi ve explicada per cap raó. D’altra banda, tenim documentats els greus trasbalsos demogràfics que, a Oriola, produïren les pestes a finals dels anys quaranta. Més problemàtic resulta pretendre establir alguna relació entre les manifestacions del castellà en els registres parroquials i la realitat viva d’aquest idioma al carrer en aquella zona. La historia lingüística del Baix ‘Segura és encara un enigma. 5* Arxiu Parroquial de Santa Justa. Dec aquesta informació al meu amic Jesús Millan. Sb «Eodem die, et anno 17 d’agost de 1.5841 bategi yo Mos Llois Zapater un minyo secreto que por la honra de la madre no se escrive quien son los padres ague nom Salvador fon Padri Mestre Bernat Pons y la Padrina la filia de Rodrigo Martin atallador [ ?]. - Zapater», Baptismes, llibre III, f. 149. Arxiu Parroquial de Sant Jaume. La barreja d’ambdues llengües es pot trobar també en els Quinqme libri de la parroquia del Salvador: «El 24 de abril de 1650 cathequise un hijo de Miguel Sanchez y de Anna Martinez coniuges: Fonc nomenat segun func relacio la comare que el batecha Juan Segarra Llaurador, Juan, comp. Antoni Norma ciutada y Arma Maria Norma» (Arxiu Parroquial del Salvador, Oriola, Baptismes, llibre 6, f. 313). Informació així mateix facilitada per l’amic Jesús Millan, dOriola.
59
Per completar la visió del Baix Segura, poden servir encara unes notes disperses sobre alguna parroquia de la comarca. La data del canvi lingüístic a Almoradí fou el 1673. A Catral hom pot dir que la substitució idiomàtica es produí definitivament el 1656, malgrat que hi continua alguna partida dispersa en català. D’aquesta època no es conserva documentació a Callosa de Segura ni a Guardamar. Crevillent, poble de moriscos, presenta vacillacions des del 1591 (abans només s’hi emprava el català) fins al 1603; torna el cata% de bel1 nou fins 1617 en que es canvia al castellà, tot i que hi continue el mateix cape& mossèn Miquel Morant. A comencaments del Sis-cents, als Quinque Zibri de Crevillent figuren notes marginals en castellà, com ara, la notícia de l’expulsió dels moriscos?’ 4.2. 4.2.1.
ALACANT(1’Alacantí) Collegiata
de Sant Nicolau
Sense matisar gens, ni tan sols fer referencia al conjunt dels Quinque Zibri, F. Figueras Pacheco 58 informava que el registre dels batejats en aquesta parroquia es confecciona en català fins que el 23 de marc de 1740 hi aparegué la determinació contraria del bisbe Gómez de Terán, en els següents termes: «Visto y reconocido este Libro de Baptizados, etc. su Iglesia Colegial de Sn. Nicolás de esta Ciudad, mando que desde ahora en adelante se estiendan los motes en Idioma Castellano, con las expresiones y formalitdades prevenidas en las visitas antecedentes, con apercibimiento de que, por cada Mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que le hubiere escrito, en una libra de esta Moneda., 4.2.2. Parròquia de Santa Maria També a F. Figueras Pacheco 5g li devem la notícia segons la qual Santa Maria d’Alacant s’apuntaria al castellà abans que Sant Nicolau, així mateix sota la pressió d’un manament durant Visita efectuada, sede vacante, pel canonge d’oriola, Antonio Saurín Palmir y Verasteigui, el 8 de maig de 1738. 4.3.
ELX (Baix Vinalopó)
Tan sols tinc a mà una nota sobre el Libre de ordenacions de Santa Maria d’Elx, que abraca els anys 1560-1616: esta redactat en catala.@ 57 Aquestes notes les dec també a l’amabilitat de J. Millan. 58 Geografía General del Reino de Valencia, op. cit., volum uprovincia de Alicante,, p. 229. b Geografía . ... op. cit., «Provincia de Alicanteu, p. 230. «Haviendo visto los motes contenidos en el Libro Dixo estar en devida forma y mando se continuen en la misma Variando solo el Idioma escriviendolo en Castellano para obiar los inconvenientes que de lo ,contrario se pueden seguir.» 6o Arxiu Parroquial de Santa Maria, d’Elx.
60
Dels Memorials presentats al II Sínode oriol& (1600),6l dos procedien d’Elx, dels quals l’un era en català i l’altre (referent a moriscos) en castellà. Ignore si aquesta parròquia conserva encara els Quhque Zibvi de l’època que ací ens interessa. Ara, cree que no és massa agosarat de suposar que l’administració parroquial illicitana, almenys la de Santa Maria, degué continuar emprant el català fins que algun edicte -potser del mateix visitador que acudí a Santa Maria d’Alacant el 1738el prohibís. 4.4.
AIORA (la Val1 de Cofrents)
Els Quinque tibri consultats, que comenten el 1550, estan invariablement manuscrits en castellà.62 En la meva recerca -forca superficial, per certa l’arxiu parroquial, no hi vaig trobar petjades del pas del català, ni tan sols a nivel1 cancelleresc. Tanmateix F. Carreras i Candi indica que l’administració parroquial d’Aiora canvià el català pel castellà, el 1574, a indicació del primer bisbe d’oriola, Gregorio Gallo: *que se ordenen las escrituras con lengua castellana».ti
BISBAT DE SOGORB
A instància de Felip II, el papa Gregori XIII, mitjancant la butlla Regimini universalis Ecclesiae (21 de julio1 de 1577), instituí la seu de Sogorb, sobre territoris bàsicament desmembrats de la d’Albarrasí; en conseqüència, la nova demarcació, abans adscrita a l’àrea metropolitana de Saragossa, entrava a formar part de la de València. Val a dir que els límits de la seu de Sogorb foren reduïts, bàsicament compresos entre les comarques de 1’Alt Palància, els Serrans i el Racó d’Ademús. Era, dones, l’únic bisbat del País Valencià amb jurisdicció territorial circumscrita a la zona castellanoparlant,64 sense comptar amb una sola parroquia de llengua catalana. Considere que aquesta circumstància justifica que puguem considerar la diòcesi com a cas a part, si més no pel que toca a la història del català. Fins avui no he fet cap indagació en les fonts documentals de l’antiga seu de Sogorb sobre la situació lingüística. Les escasses referències que en tinc no m’autoritzen a emetre cap judici encara. Amb tot 61 Vegeu la nota 42.
6a Arxiu Parroquial d’Aiora. Val a dir que aquesta població s’incorporh al regne de València, al segle XIV, procede& de Castella, 63 Geografía.. .>op. cit., vol. «Reino de Valencia», p. 639, nota 242. 6’ Les seus d’oriola i València abracaven comarques d’ambdues zones lingiiístiques (curiosament dins l’arquebisbat de València figurava fins i tot 1’Alt Millars) mentre que l’única diòcesi amb jurisdicció sobre el País Valencià i de territori exclusivament catalanoparlant (excepció feta de Fanzara) fou la de Tortosa.
61
LESPILL i això sóc dels qui opinen que caldrà fer investigacions serioses sobre la historia lingüística d’aquelles comarques abans de decidir-nos a acceptar definitivament que el seu estat actual de castellanització arrenca dels inicis de la formació del País Valencia. Inversament al que s’esdevingué en la mitra de Valencia, la de Sogorb, durant el segle XVII, estigué en mans dún elevat percentatge de monsenyors valencians (d’altra banda, tots els bisbes sogorbins del Setcents foren castellans). Ara, aquesta particularitat no degué comptar massa de cara a una hipotètica vigencia del català al soli episcopal, a nivells més o menys oficials i ni tan sols simplement curialescos. Ens consta, d’altra banda, el considerable ascendent que tingué sobre alguns bisbes sogorbins 65 el Patriarca Ribera, aspecte que tampoc no encerte a avaluar pel que toca a les seves possibles repercussions sobre la política lingüística del bisbat. En qualsevol cas, hom desconeix cap manifestació del català en constitucions, decrets, edictes i altres documents oficials emanats de la mitra sogorbina.& Informacions de Carreras i Candi ens fan saber que el català s’immiscuí, entre algunes administracions d’aquesta seu, des de finals del segle XIV fins a mitjan segle XVII, pero de manera molt esporadica. 67 Segons el mateix autor, el canvi definitiu del català al castellà, en els Quinque Zibvi, es produiria en el darrer terc del Cinc-cents.ti
BISBAT DE TORTOSA
Els límits de la seu tortosina, durant l’època que ací analitze, baixaven per dins del País Valencia fins al sud de la Plana Baixa -Almenara i comprenien tota la regió de Castelló; les comarques veïnes inclosa-, castellanoparlants pertanyien, bé a la mitra de Valencia (Ah Millars), bé a la de Sogorb (Alt Palància). Així, dones, mentre les seus d’oriola i de Valencia incloïen comarques castellanoparlants i Sogorb estava inserida totalment dins territori lingüístic castellà, Tortosa era l’únic bisbat amb jurisdicció dins el País Valencia integrat per parròquies
65 En foren exemples molt clars sobretot Feliciano de Figueroa (1599-1609), Pere Ginés de Casanova (1610-1635) i Joan Bta. Pellicer (1636-1638): vegeu Ramon Robres, San Juan de Ribera, Barcelona, 1960, pàssim. ti M. AGUILA, Catálogo . . . . op. cif., i J. RIBELLES, Bibliografía . ... op. cit., tampoc no ressenyen cap text oficial del bisbat de Sogorb redactat en català. 67 Geografía . . .. op. cif., vol. «Reino de Valencia», pp. 639-640. 68 Un lapsus ha fet afirmar a CARRERAS I CANDI (Geografía..., op. cif.) que la darrera partida en català del registre de baptismes generals de Sogorb fou el 12 de febrer de 1573, segons la nota 241, i el mateix dia, pero del 1572, segons la nota 249.
62
catalanòfones exclusivament.6’ (La mateixa distribució eclesiàstica del país, amb els consegüents interessos i repercussions en tots els ordres, planteja estudis ben suggestius.) 1. Constitucions Segons M. Aguiló i J. Ribelles Comín,” l’edició de les Constitucions Sinodals del bisbat de Tortosa es feia en llatí i en català, aspecte de considerable importancia si atenem I’obligació de fer-les públiques entre la comunitat cristiana: «Segvexense les Constitvcions Provincials, Synodais antigues, y noues traduydes en vulgar, que se han de publicar cada any quatre voltes.» ” Constatem, dones, una primera peculiaritat -edició catalana de constitucionsdel bisbat dertusense, enfront dels restants bisbats del País Valencia. 2.
Visites
Pastorals
He tingut ocasió de consultar-ne les corresponents a les parroquies de Vilafranca del Maestrat (1’Alt Maestrat), Cabanes i Castelló de la Plana (Plana Alta) i Vila-real (Plana Baixa). L’estricte parallelisme en la trajectoria de la Ilengua que mostren aquests registres ens faculta per extraure’n conclusions valides per a tot el conjunt de la di¿kesi. Els Ilibres de Visites Pastorals posteriors a Trento es redactaven exclusivament en català fins a comencaments del segle XVIII. Tanmateix en alguna ocasió havien estat els mateixos rectors parroquials qui introduien tímidament el castellà en anotacions a les visites. Bs el cas, per exemple, del rector de Vilafranca del Maestrat, «Joachim Gil», que testifica, en castellà, la seva «publicació» de la visita del 1666.” A Vila69 En realitat, per motius que avui ens semblen estranyíssims, les diòcesis comptaren amb alguna parroquia allunyada del seu territon: així Fanzara (Ah
Millars), castellanoparlant, depenia de Tortosa; Betxí (Plana Baixa) estava adscrita al bisbat de’Tero1; Olocau del Rei (els Ports), a la seu de Saragossa (CARRERAS I CANDI, Geografía . . .. op. cit., p. 634). Bibliografia..., ‘O M. AGUILA, Catálogo . . . . op. cit., p. 129-130, i J. RIBELLES, op. cit., II, III. ” M. AGUILA, Catálogo..., op. cit., en ressenya dues edicions: la de Márquez de Prado (Valencia, 1616) que arreplega els sínodes d’Izquierdo (1575) i del mateix Márquez de Prado (1615), i la de Ros de Medrano (Tortosa, 1819) que recull els dos sínodes anteriors, més els d’Antolínez (1637), Fageda (1682)‘ Auther (1687 i 1696) i el Concili Provincial Tarraconense de 1727. ” «En 22 de Agosto de 1666 publique la presente vesita en el pulpito desta parrochial restando todo el pueblo y en particular los Srs. Jurados presentes, y dixeron que pondran mano a la obra de lo que S. Senoria Illm” manda y tambien los demas particulares cumpliran en su obligacion» (Libro de Visitas. Vilafvama, f. 86 v. Arxiu Parroquial). Inversament, després de la visita del 1714, redactada ja en castellà, el rector Dr. J. Bta. Cervelló hi posa la nota de publicació en català: «La present visita publiqui yo lo infrascrit en lo Pulpit...»; pero també el Dr. Cerve116 s’hi passaria al castellà, en ressenyar la seva publicació de la visita següent (1716); clar que aquesta visita tingué un especial relleu tocant a l’ús del català.
63
LESPU real es reproduiria aquesta moda, a càrrec del vicari «Juan de Croquelia», vint-i-set anys més tard (1693), quan encara el secretari del bisbe continuava assentant en català la ressenya de les visites.” El canvi, que seria definitiu, al castellà, imposat en aquests llibres, podem datar-lo amb precisió. Sabem que el responsable fou el bisbe Silvestre García Escalona (1700-1714) (un castellà entronitzat a Tortosa després que la seu acabava de ser governada durant trenta-set anys consecutius per bisbes catalans i que, d’altra banda, iniciaria el segle XVIII caracteritzat, en aquesta seu, per la seva submissió a prelats forasters) i que la decisió de substituir el català pel castellà comencà a regir-hi a mitjan 1704. El 4 de maig de 1704, García Escalona iniciava visita pastoral a Vila-real, on encara permetia d’anotar-la, al llibre corresponent, en el català de costum; és probable que aquesta visita precisament fos la darrera inscrita en català en la seu tortosina. Hi ha una característica a remarcar i és que el seu fragment final fou redactat en castellà, per una mà nova. El detall té la seva importància perquè ens permet de puntualitzar amb exactitud la maniobra del mitrat en el canvi idiomàtic, no solament en el registre de la parroquia vila-realenca, sinó segurament en els de la diòcesi sencera. Quatre mesos més tard (28 de setembre de 1704) a Vilafranca del Maestraty4 la Visita efectuada pel mateix bisbe García Escalona passava a inscriure’s també en castellà. No em vaig anotar quan es produí aquesta innovació en el llibre de Visites de Cabanes; 75 el corresponent a aquesta època de Castelló de la Plana76 ha desaparegut. Amb tot i això, continue pensant que les dades que ens faciliten Vila-real i Vilafranca del Maestrat són prou indicatives per establir la datació del canvi. Quins motius haurien provocat que una mateixa visita, la de Vila-real del 1704, fos la protagonista del pas d’una llengua a l’altra? Només ens consta que hi hagué substitució de l‘amanuense, secretari del bisbe. 3.
Administració parvoquia Els Quisque Zibri corresponents als segles XVII i XVIII, de Vila-real, han desaparegut; ignore la sort que hagen tingut els de Vilafranca del Maestrat; de Castelló de la Plana tan sols se’n conserven a partir de 73 Llibre de Visites del Clero de Villa-Real. dels Señor [sicl Obispos etta., Arxiu Municipal de Vila-real. D’altra banda, en aquest registre s’intercalen alguns memorials, consultes o resolucions, bé emanades del clero parroquial, bé procedents de la seu, els quals, entre 1632-1672, solen ser en castellà, mentre que entre 1680-1701 són en català; a partir del 1704 ho seran tots en castellà. ” Libro de Visitas. Vilafranca, Arxiu Parroquial de Vilafranca, f. 120 SS. ” Libro de Visitas (1580-1797), Arxiu Parroquial de Cabanes. ” Llibre de les visites fetes per los señors Bisbes de la ciutat y diòssessis de Tortosa (157%1693), Arxiu Municipal de Castelló de la Plana. Lògicament totes les
Visites d’aquest llibre figuren en català. Entre els memorials intercalats, algun està en castellà, sobretot si s’adrecaven al bisbe; tanmateix els dirigits al Capítol catedralici, sede vacante, solen ser en català; a finals del segle XVII sovintegen els
escrits en castellà. 64
LESPILL darreries del XVIII. Pero aquestes defkiències podem subsanar-les, pel que ací ens interessa i encara que només siga amb indicacions genèriques, amb les dades que ens aporten els llibres de Visites. 3.1.
VILA-REAL (Plana
Baixa)
El bisbe de Tortosa, Juan Miguélez de Mendaña Ossorio (1714-1716) en visita de 4 de novembre de 1714, imposava que la confecció dels Quinque libri es fes en castella:77 <Ordena y Manda su Ilma. al Vicario que oy es y en adelante fuere que todas las partidas en los libros de Bautismo Confirmacion, Matrimonios y entierros las continue en lengua Castellana para su mayor claridad y que ponga su firma al fin de cada una para que agan fé en los tribunales.. .» Malgrat tot, la llengua capitular del clergat vila-realenc continua sent la catalana, almenys durant algun temps.7” 3.2.
CABANES (Plana
Alta)
Els Quinque Zibri corresponents als anys 15651715 estan redactats en català.” No vaig consultar-ne el volum següent, que ara mateix ignosens dubte en aquest volum que comencaria el re si es, conserva; 1715 degué figurar, ben d’hora, la interdicció coneguda del bisbe Miguélez de Mendaña. 3.3.
VILAFRANCA DEL MAESTRAT
Dos anys després que a Vila-real, el mateix bisbe Miguélez de Mendaña ordenava a la parroquial de Vilafranca del Maestrat -visita del la substitució del català pel castellà, en els 13 d’agost de 171680Quinque Zibri, mitjancant una disposició gairebé literal a la transcrita per a aquella parroquia. 3.4.
CASTELL~ DE LA PLANA (Plana
Alta)
Lògicament la decisió de Miguélez imposant el castellà als Quinque libvi degué figurar en el llibre de Visites de Castelló de la Plana, per la mateixa època que he datat respecte de Vila-real i Vilafranca del Maestrat (1714-1716); ja he avancat que ni els registres de visita ni els n Llibre
de Visites
del Clero
de Villa-Real.
dels Señor
Obispos
etta., f. 288 v.,
Arxiu Municipal de Vila-real. ” En l’esmentat Llibre de Visites..., f. 306 r., figura un certificat adrecat al bisbe, en els termes següents: «Certifico, y hago fee Yo el infraescrito en nombre de Archivero del Clero de la Iglesia Parrochial de la Villa de Villarreal, como en el Libro donde se continuan las Determinaciones Capitulares del dicho Clero, se enquentra uno â los veinte y dos de octubre del presente Año 1716 el qual traducido fielmente de Valenciano, en Castellano, es como se sigue...» Arxiu Parroquial de Cabanes. da Libro de Visitas Vilafranca, f. 129 r.-v. Arxiu Parroquial.
ESBILL Quinque libvi d’aquells anys es conserven en la capital de la Plana. Ara, la sorpresa és considerable en descobrir que a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), el 1740, encara s’emprava el catala*’ i, més encara, que a la parroquia de Santa Maria es continuaven enregistrant els bateigs en català, pels anys 1766 i 1767,S2 costum que estroncà el bisbe don Bernardo Velarde y Velarde (1765-1779) durant la visita del 1767: «En la Villa de Castellon de la Plana a doze dias del mes de octubre de mil setecientos sesenta y siete años, el Ilm” Señor Dn. Bernardo Velarde Obp” de este Obispado de Tortosa [ . . .] visitó, vió, y reconoció este Libro de Bautismos, y sus partidas, y mandó q” en adelante todas las Partidas de Bautismos se pongan en lengua Castellana», sota pena de Ideu lliures.83 Una clausula similar, del mateix dia, figura en el Ilibre de Matrimonis.@ La sorpresa no acaba amb la verificació que el 1767 a Castelló de la Plana es redactaven els Quinque Zibri en català; malgrat la prohibició acabada d’esmentar (que, insistesc, no hi degué ser la primera, compte fet del precedent de Miguélez en d’altres parròquies), setze anys més tard, el bisbe don Pedro Cortés y Larraz (1780-1786), en visita de 23 de juny de 1783, interdia lüs del cata& novament en aquests llibres; referint-se expressament al de Defuncions insistia: «. . . en todos los [llibres parroquials] pertenecientes a la Iglesia, sugetos á Visita, [inscriure-ho] en Idioma Castellano, con apercibimiento de que seran multados, si no se observa á la letra este mandato.» *’ La prohibició prova clarament que el registre de defuncions encara es confeccionava en llengua catalana, el 1783; aspecte impossible de verificar, donat que el volum corresponent n’ha desaparegut.% Paga la pena de reportar ací un altre patracol parroquial, el Conte de la Confraria de les Animes de Purgatori...,8’ fundada el 1678; tots els seus assentaments (Càrrecs i Descàrrecs) s’hi anoten en català, des de l’inici -amb el breu parèntesi 1744-1748fins al 1785, és a dir, dos
_
81 Segons CARRERAS I CANDI, Geografía..., op. cit., p. 642, «en 4 Enero 1740, dejó el lenguaje valenciano Alcalá de Xisvert». 82 Arxiu Parroquial de Santa Maria, t. 15 de Bautismos, que compren els anys 1766-1771. 83 Bautismos, t. XV, ff. 72 v.-73 r. M Matrimonios, t. IV, ff. 213 v.-214 r. N’han desaparegut els llibres corresponents de confirmacions i de defuncions; el registre mes antic de defuncions que s’hi conserva és el t. II, que abraca els anys 1794-1799 i és tot en castellà. De casaments es conserva el t. 1 (1586-1690, exclusivament redactat en cata%), pero no els tt. II i III. B Una copia d’aquesta visita figura estranyament intercalada dins el t. XVIII del Libro de Bautismos (1782-1787), ff. 101-104; el fragment transcrit, ff. 103 v.-l04 r. 86 Vegeu nota 78. Els Baptismes d’aquests anys, t. XVIII, Libro de Bautismos, es redactaven invariablement en castellà. *’ Arxiu Municipal de Castelló de la Plana.
66
LESWLL anys després de la visita del bisbe Cortés y Larraz, el qual, per cert, també revisa aquest manuscrit. Sense donar-ne ra6, la redacció del llibre es decantà definitivament pel castellà l’esmentat any 1785. La recapitulació de les dades aportades en 3.4.2 i 3.4.3 posa de manifest que la llengua administrativa de la diòcesi de Tortosa fou invariablement la catalana durant tot eI segle XVIII, i així mateix que, d’encà de la Guerra de Successió, que culminaria tràgicament en la Nova Planta (1707, per al País Valen&), la llarga dinastia de prelats forasters menà una intensa política d’imposició del castellà dins la seu tortosina. L’iniciador fou el bisbe García Escalona, el qual, pel maig del 1704, decretà la,substitució lingüística en els Ilibres de visites pastorals. El seu successor, monsenyor Miguélez de Mendaña, hi donà un nou pas, en imposar, només accedir a la mitra (1714), el castellà en els QLtinque Zibri. Ara, malgrat aquesta disposició, tenim documentada una resistencia cíclica d’alguns clergues -a Alcalà de Xivert i Santa Maria de Castelló de la Plana, si més noenfront de la política castellanitzadora dels seus prelats, resistència que es manifestaria fins al 1783, en plena etapa “prerenaixentista» al País Valencià. No és gens arriscat pressuposar que investigacions acurades sobre diverses atdministracions dels arxius eclesiàstics ens descobririen interessants mostres de vigència del català al llarg de tot el Set-cents i, per descomptat, en èpoques posteriors.
AVALUACIONS
PROVISIONALS
Les dades que acabe d’oferir havien estat arreplegades mentre investigava uns altres aspectes distints als que ací he plantejat: vull advertir, amb això, que no responen a cap projecte d’estudiar expressament les vicissituds que el llenguatge de l’atdministració eclesiàstica Una indagació més sistemàtica haja sofert arreu del País Valencià. sobre el tema ens haurà de complementar prou més les notícies fins ara disponibles. Mentrestant les avaluacions que en podem fer hauran de considerar-se com a provisionals. D’entrada sembla prou evident que el tractament de la llengua seguí processos forca diferents en les diverses zones del País Valencià. A la parròquia d’Aiora (adscrita, d’altra banda, a la mitra d’oriola). el català ja no comptava, ni com a llenguatge cancelleresc, al darrer terc presenta un cas més problemàtic, del segle XVI. Enguera, tanmateix, similar potser al d’Oriola i, en general, al del Baix Segura. Pel que respecta a aquesta comarca, les recerques de Jesús Millán,@ que pro88 En 1’Arxiu Parroquial de Cabanes vaig entropessar amb una butlleta d’inscripció a I’arxiconfraria del SS. Sagrament, impresa tota en català, pels anys vint del present segle: «Arxiconfraria del SS. Sacrament. Establida a Gabanes l’any 1610 i restablida en la Missió del 1921.-D. .. . ha ingresat en esta arxiconfraria el dia de l’any 19. .. . - El Director., R9 «Aproximació a I’estudi...», op. cit.
67
meten descobrir-nos noves sorpreses, em tenen convencut que, fins a mitjan Sis-cents, la població oriolana era, en bona part, catalanoparlant. A les dades aportades, cal afegir un pare11 més de proves. El desembre del 1592, els canonges dOriola deliberaven sobre la conveniencia d’acceptar «un manual, o Ordinari per a la administracio dels Sacraments e altres coses y necessaries al gouern de les esglesiew que havia pubhcat la seu de Val&ncia,go tot «cotejantlo ab lo que nouament se te relacio que usen les esglesies de Castella». En capítol del dia 12 d’aquell mateix mes, fetes les gestions pertinents de confrontar el sagramentari valencia i el castellà esmentats, determinaren: «que hauien regonegut los dits manuals i quels parexia ques rebesen y acceptasen los que ha fet lo senyor Arquebisbe per estar molt complits y en llengua valencianan. 91 Ningú no pot negar el pes de la raó allegada a l’hora de considerar la vigencia del cata& en la seu d’oriola, a finals del segle XVI. L’altra prova es posterior: el 13 d’abril de 1624, Baltasar Boltes sollicitava als Justicia i Jurats d’Oriola -en memorial redactat en castellaque convocassen oposició pública a la càtedra de gramàtica de la ciutat, tot allegant irregularitats i incompetencia en la persona el professor alludit, mossèn Miencarregada llavors d’aquella materia; que1 Pons, s’hi defensa, en un altre memorial al consell -en català-; entre les refutacions que hi feia servir contra la proposta de Boltes, esgrimia la següent: «no dar lloch a que Un particular se atreueixca a solicitar la violacio de lloables costumes admeses per VS” e sos antecessors presertim no podentse legitimament presumir de dit Balthasar Boltes quod sit aliter de populo cum loquella eius manifestum faciat no esser de la present Republica puix parla ab llengua estrangera en la dita suplica contra la reuerencia que deuia a V” Sa,F2 A banda de casos aïllats com els anteriors, és obvi que el tractament de l’idioma seguí processos diversos segons les diferents diòcesis. Pero tampoc això no es pot generalitzar. D’entrada, cal distingir entre els senyors mitrats, per una banda (i encara fixar-ne diferencies ben substancials entre mandataris d’unes seus i d’altres) i el clergat ras, per l’altra. Sense oblidar un tercer estament, equidistant d’uns i d’altres, el constituyt pels canonges de les seues episcopals i de les diverses esglésies col-legials. En termes globals, canonges i capellans mostren una afecció al catala incomparablement superior a la dels corresponents bisbes. Per avaluar la conducta lingüística del clergat, cal de seguida fer-ne una distinció entre capellans i frares. Per tota una -pila de raons, que ací no ”
Deu ser amb
tota probabilitat el Manvale Valentinvm, ad ministranda, editat aquel1 mateix any pel patriarca Ribera, per M. AGuILó, Catálogo. .., op. cit., 109. ” Dietari de les Resoluqions... (1569-1608), f. 95 v. Arxiu Capitular ” Arxiu Municipal d’oriola, Llibre contestador, any 1624, f. 73 r.
Ecclesiae
tada per Jesús Millan.
68
Sacramenta
i ressenyat dOriola. Nota facili-
puc aportar, és inqüestionable el colossal paper que feren els ordes religiosos en conjunt (i no solament els jesuïtes) en la difusió del castellà arreu del País Valencia: val a dir que els frares autoctons s’hi diferenciaren ben poc dels seus col-legues forasters. El tema del clergat d’importaeió ens posa de seguida sobre un altre aspecte a considerar en el present estudi: les parròquies de moriscos. La problemàtica que plantegen no desaparegué amb l’expulsió general, el 1609, sinó que tingué evidents repercussions posteriors. Al llarg del segle XVII, les parròquies dels antics «ravals» continuen oferint certs trets diferenciadors al costat de les demarcacions de cristians vells. Alguns indicis, que no puc prendre encara com a concloents, em fan suposar que, després de l’expulsió, les parròquies de moriscos seguiren regentades per frares i capellans forasters, a causa potser de l’escassesa de recursos econòmics que les farien poc atractives al clergat diocesà indígena. L’obsessiu problema de la «catequització» dels moriscos havia provocat alteracions substancials en el règim eclesiàstic del país; salta a la vista les repercussions que hi tindria la butlla de Climent VIII (28 de febrer de 1597) facultant els bisbes per concedir rectories de moriscos a capellans de fora del regne. g3 Frares en general i capellans forasters són els incitadors a les provatures d’introducció del castellà en el règim administratiu de 1’Església. 1 si el clergat secular en conjunt dona mostres excellents d’impermeabilitat al procés castellanitzador, no hi ha dubte que els seus capdavanters en aquesta conducta foren, d’una banda, el nombrós exèrcit de capellans rurals i obscurs i, d’altra, algunes dignitats, com ara, plebans i pabordesY4 Els capítols catedralicis (l’oriolà continuara mantenint el català fins al 1704, quan ja feia probablement mig segle que l’idioma havia desaparegut dels carrers de la ciutat) constituiran un reducte notable de fidelitat a l’oficialitat de la llengua del país. Al vèrtex oposat es situen els solis episcopals. Arran de Ferran II el Cato& la monarquia dels Habsburg i encara més la Borbonica, situaran estratègicament a les nostres seus (sobretot al decisiu arquebisbat de Valencia) personatges significatius de la noblesa castellana, que vingueren ací a imposar la mentalitat neogòtica de 1’Església caspero descendent de gallees-, tellana. Les excepcions de Loaces -oriol&, -nascut al castell de Peralada, pero tan integrat en la de Rocabertí corona que fins i tot esdevingue virrei de Valencia-, o del gran borbòpassa practicament tota la seva regencia nic Folch de Cardona -que encaixaven perfectament dins l’estratègia cenarquebisbal a Madrid-, tralista. p3 P. LLORENS RAGA, Los moriscos y la parroquia de San Pedro de la ciudad de Segorbe, Sogorb, 1958, 10. p, Algun dia caldrà conèixer amb exactitud I’abast d’aquestes dignitats; pel que respecta a Santa Maria d’oliva, Ontinyent i Xàbia, sabem que una de les condicions per accedir al càrrec de plebà o paborde era haver nascut en la localitat. Tocant a la pabordia de Xàbia, vegeu «El Archivo,, 1, pp. 6243.
69
LESPILL De manera inequívoca durant el Sis-cents, els bisbes de Tortosa presenten un aire del tot original al costat de la resta dels bisbats valencians; trajectòria que, en bona mesura, estroncà monsenyor García Escalona, en comentar el segle XVIII i que, poc després, aprofun&ria el senyor Miguélez de Mendaña en prohibir el català en la redacció dels Quimpe Zibvi. Fins a la vespra, dones, de la Nova Planta, la mitra de Tortosa manté el català com a idioma oficial. No fou òbviament aquest el cas de les altres diòcesis. Per als arquebisbes de València, d’encà de Trento, el català no gaudí mai, en absolut, de cap prerrogativa d’oficialitat. El judici és dur, però no admet la més mínima indulgència. En la política castellanitzadora de la seu valentina, es guanyaren notori relleu els arquebisbes Joan de Ribera (15691611), Pedro de Urbina (1649-1658) i Andrés Mayoral (1737-1769), dos també l’arquebisbe Rocabertí dels quals foren, a més, virreis -com ( 1677-1699):5 Es clar que, fins a la Nova Planta, cap senyor mitrat no podia imposar el castellà dins el País Valencià, perquè una tal mesura hauria constituït delicte flagrant de contrafur. Però de recursos, massa que en disposaren per tal d’anar-hi exercint, de manera progressiva, intensa i sense miraments, la seva estratègia castellanista. Possibilitava la maniobra el ve11 (1328) fur alfonsí g6 que concedia dret a fer servir el castellà a qualsevol mandatari dins la seva pròpia jurisdicció; legalment, dones, als bisbes ningú no els podia impedir que tinguessen com a idioma oficial el castellà. Sol ser tòpica l’afirmació «No olvidemos que ha caracterizado siempre a la Iglesia católica su respeto a las lenguas regionales.» 97 Cal prendre, per&, un tal judici amb moltes cauteles; o, com a minim, haurem de ser ben reticents envers alll> que, entre els creients postconciliars, La suprema institució eclesiàstica, hom anomena «església institució». la mitra, al País Valencià, durant els darrers quatre-cents anys, ha actuat, idiomàticament si més no, d’esquena a la realitat popular, i mas9f De com havien arribat a proscriure el català fins i tot en les circumstàncies en què s’adrecaven ,al poble, en són eloqüent mostra les dades que ens forneixen op. cit.) i RIBELLES (Bibliografía..., op. cit.): del Ribera M. AGUILA (Catálogo..., arquebisbe només se’ns conserven editades un pare11 de crides (AGUIl.ó, op. cit., núms. 217, 1.646, 1.648, 1.650; RIBELLES, op. cit., II, pp. 528-529); curiosament, durant el seu virregnat, les crides en cata% foren un xic més nombroses (AGUILA, op. cit., núms, 1.669-1.673; RIBELLES, op. cit., III, pp. 126-128); el virrei Urbina encara rebaixà més el nombre de crides en cata% (RIBELLES, op. cit., III, pp. 190-191) i, en qualitat d’arquebisbe, tancà absolutament la ridícula escletxa que encara hi havia deixat oberta el patriarca; per a Rocabertí, tant arquebisbe com virrei, el català no existí com a idioma oficial, ni, per descomptat, en Mayoral (la seua reedició del Manuale, ressenyada per AGUILA, Catálogo..., op. cit., núm. III i RIBELLES, Bibliografía.. ,, op. cit., II, p. 351, entra dins el tractament de la llengua en usos sagramentals, no pas administratius). ” CARRERAS I CANDI, Geografía . . .. op. cit., p. 633. ” Zbíd., p. 638.
IlESPILL sa sovint obertament contra el poble. Per això resulta incomprensible que un coneixedor del tema, com fou Carreras i Candi, deixàs anar una sin embargo, poco frase tan lleugera com aquesta: «Tales disposiciones, influyeron en mantener el valenciano en los escritos y libros parroquiales».98 Les «tales disposiciones» emanades dels solis episcopals massa que deixaven sentir la seva influencia en els registres parroquials d’acord amb la intenció que mai no amagaren d’erradicar-ne el «valenciano»: els monsenyors Urbina, fins on pogué, i Mayoral, amb totes les cartes en la mà, a l’arxidiòcesi de Valencia, de la mateixa manera que Garcia Escalona i Miguélez de Mendaña, a la seu de Tortosa, o Gómez de Terán a la d’oriola, foren decisius en la castellanització definitiva de l’administració eclesiàstica al Set-cents. No solament en l’administració, per desgracia. J. Regla gg ja interpretava la incidencia eclesiàstica en el Compromís de Casp, com l’actuació de la Inquisició sota els Habsburg, com a fenomen lligat a la constant de 1’Església de «constantinitzar» (unificar) territoris sota una mateixa Corona. Que molts bisbes s’entronitzaren en les seus del País Valencia amb la comesa de reduir-nos a castellans cabdals, és cosa ben provada.lW 1 per aquest cantó actuaren en la mesura que pogueren. El Collegi del Patriarca, a la ciutat de Valencia -fundació com és ben sabut, de Joan de Riberaconstituí una mostra rotunda de la castellanització més brutal.*01 Josep Climent, en. tractar sobre l’obra del gran músic valencia siscentista, Joan Bta. Comes, conclou: «Ens fa pensar com de dura seria la prohibició del valencia a l’església, el fet de no trobar tan sols una obra escrita en valencia, ni de Comes, ni de cap altre dels mestres d’aleshores. Només per a la llengua del país deuria existir la prohibició, perquè sí que hi ha molts villancets dels que s’anomenen ‘negres’, que porten text en llengua que sembla, o pot semblar, estrangera., lo2 Sens dubte, el judici w Zbíd., p. 638. 99 J. REGLA, J. FUSTER,S. GARCfAMARTfNEZ, T. SIM& J. CLIMENT, Història del País Valen&, Edicions 62, Barcelona, vol. III, 1975, p. 15. lw Una mostra, forca eloqüent, espigolada entre moltes: en Visita pastoral a Vila-real, el 4 de novembre de 1714, el bisbe de Tortosa, don Juan Miguélez de Mendaña sanciona: «Auiendo atendido Su Illma. que en la Iglesia Parroquial de esta Villa se ha introducido el mal uso y corruptela de que el Subdiacono baje del altar a dar la paz a la Villa siendo esto no solo contra el Ceremonial romano y declaraciones de la Sagrada Congregacion de Ritus sino es contra el comun estilo y costumbre de casi todas las Iglesias de los reynos de Andalucia y Castilla...» (Llibre de Visites .. .. op. cit., f. 294 r. Amiu Municipal de Vila-real). Aquesta pretesa reducció de Vila-real «al estilo y costumbre, d’Andalusia i Castella ens remet inexorablement als plans polítics que li dicta abans a Felip IV l’inefable Olivares. Io1 Que tota la seva documentació estiga feta sobre la ignorancia mes majestuosa de l’idioma del país es tan SOISun de tants detalls. Josep Climent («La música valenciana del segle XVII» en Z Congreso..., op. cit., vol. III, p. 308) puntualitza que, en la capella del Collegi del Patriarca estava wedat per Constitució el cant en llengua vernacla». Io3 «La música valenciana del segle XVII», op. cit., p. 304.
71
pw dlexagerat per haver caigut en la temptació de generalitzar desmesuradament; amb tot i això ens posa sobre la pista de la política assimiladora lingüfstica exerdda des de les mitres sobre el País Valencià, durant el barroc. No deixa de ser simptomàtic que la prohibició del català no haja estat mai sancionada per cap constitució sinodal, en cap de les diòcesis deI País Valencià. Sabem que fou tasca ben personal dels bisbes (en tenim documentat, a més, un cas de canonge, sede vacante, visitador de Santa Maria d’klacant, el 1738: vegeu 3.2.4.2.2), executada en cada parroquia per separat. iSeria que la política assimilista de les mitres no trobaria sufkient suport en el clergat? Tindria la seva gracia que avui puguéssem verificar si, en les assemblees que constituïen els sínodes diocesans, mai es va plantejar la possibilitat de casteflanitzar per decret l”adm-inistració eclesiàstica. Ara per ara em sembla foqa significatiu que aquelles magnes assemblees diocesanes, on participaven clergues de distinta procedencia, amb veu i vot +dret que retallava, dones, poder al jerarca de la seu- no arribassen a pronunciar-se de manera explícita sobre la Ilengua dels registres oficials de la burocracia diocesana. Comptat i debatut, la responsabilitat dels bisbes en els processos irregulars que hagué de patir el catara dins la jurisdicció eclesiàstica no mereix indulgencia. Ara, carregar-los-la tota en exclusiva tampoc no fóra just; amb ells la compartir-en, encara que en proporcions ben distintes, un bon nombre d’entre els diversos estaments del clergat, sobretot de la clerecia urbana més à In page.
APORTAC
A LA «DECADENCIA»
Les bases jurídiques sobre que es sustentava la llengua catalana al País Valencià foren enderrocades per la Nova Planta (1707). Ràpidament l’administració civil hagué d’aclimatar-se a les noves exigencies. Tanmateix les oficines eclesiàstiques esdevingueren reductes de resistencia enfront dels nous intents de castellanització abassegadora. Cree que aquesta fidelitat dels clergues, que adquireix major relleu en comparar-la amb la conducta de la burocracia civil coetània, mereix remarcar-se. El cas és que la Nova Planta, malgrat la increïble ferocitat amb que tractà el País Valen& no aconseguí d’erradicar-ne l’idioma ni tan sols dels patracols que continuaven redactant-se, en un percentatge elevat, en institucions eclesiàstiques. Tenim documentat que el català seguí sent l’idioma oficial de la parroquia d’Albaida fins al 1734; de la de Santa Maria i de la Collegial, d’blacant, fins al 1738 i 1740, respectivament; de la parroquia d’Alcalà de Xiv&, fins al 1740; de la d’Oliva (Santa Maria), fins al 1744; de la CoRegia de Xàtiva, fins al 72
1745; de les parràquies de Sant Martí i de Sant Bartomeu, de Valencia, fins al 1761 i 1762, respectivament; del capítol catedralici de Valencia, fins al 1771; de la parroquia de Castelló de la Plana, fins al 1783; de la parroquia de Sant Joan del Mercat, de Valencia, fins a principis del segle x1x segurament . . . i encara, en tots aquests casos, el català ces.& no pas per Iliure decisió, sinó sota les interdiccions dels respectius prelats. El 1760, els diputats de l’antiga Corona d’Aragó presentaren a Carles III un «Memorial de greuges», el qual palesa el profund abast que havia assolit la reivindicació de les institucions forals i en concret la necessitat que tots els càrrecs eclesiàstics fossen autoctons; plantejament, val a dir-ho, íntimament connectat amb una clara reivindicació idiomàtica: «Fora d’aquestes lleis generals, n’hi ha una altra d’especial, i més poderosa, que obliga, a Catalunya, Valencia i Mallorca, que els bisbes, i els clergues de les parroquies, siguin oriünds o criats en aquestes regions. Perquè, segons hem dit, aquí es parla una llengua particular.» lo3 Pero la política de la Corona discorria per camins ben diversos, amb una decidida voluntat de l’assimilació a Castella tde tots els pobles de 1’Estat: «. . . y en Aragón se fue desterrando el Lemosino desde Fernando el Primero, contribuyendo esta uniformidad de lenguas à que los Procesos guarden más uniformidad en todo el Reyno, y à este efecto derogo, y anulo tadas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendara el mi Consejo à los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en Lengua Castellana~.l” Hi havia, dones, una política estatal forca explícita, pero alhora una resistencia bastant estesa. Malgrat les grosses deficiències de les meves recerques, podem constatar que un nombre considerable de Capítols catedralicis i de parròquies del País Valencia -ben signiiicatives, a més, pel pes específic dels seus municipis corresponents i per la seva distribució geogrticaseguiren emprant el català amb caràcter d’oficialitat fins ben avancat el segle XVIII. El testimoni de Carles Ros, que alguns poden haver interpretat com a excessivament magnànim envers el cata& fruit del patriotisme del notari de Valencia, a mi se’m presenta ara deficient i tot: «porque en tiempo passado se estendía todo en esta Ciudad, y Reyno, en su Materno Idioma: tanto en pluma, como en molde: y en el presente se usa en los Archivos de las Parroquiales de Valencia, libros de Bautismos, Confirmaciones, Mortuorios, y en algunos otros Escritos, aunque pocos».‘05 Forca més derrotista fou la impressió que ens lega J. V. Ortí Io) Vegeu Enrie MOREU REY, El «Memorial
de greuges» del 1760, Barcelona,
1968, p. 35.
‘@ Reial Cèdula de Carles III, de 23 de juny de 1768, «paregué en todo el Reyno se actùe, y enseñe en lengua Castellana», VI, apud Reales Cedulas de su Mag... dirigias a la Vniversidad de Cervera..., Cervera, 1772, pp. 68-70. ‘Os Breve Esplicación de las Cartillas Valencianas, València, s. d. (1750), p. 19. 73
EESPILL i Mayor. Io6 Des de l’optica de la il%.rstració era normal desenfocar la dinàmica del català, tot contribuint a alguns tbpics de la seva «decadència». Als estudiosos d’avui lo7 els pertoca d’anar dilucidant la situació objectiva de l’idioma durant aquells anys que encara a nosaltres ens semblen substancialment foscos. Tasca que no podrà assolir-se mentre no es vencen algunes prevencions que hi segueixen pesant. Cree que no s’ha valorat suficientment l’abast ni la significació que representava, dins la nostra socíetat siscentista i setcentista, la continuïtat del català en els registres administratius. Dels prejudicis estètics o literaris difícilment ens alliberem, ni tan sols quan pretenem fer historia estricta de la llengua; sovint el volum de producció «literaria» sol constituir-se en punt de referencia per avaluar la dinàmica global de l’itdioma dins la seva propia societat. Per aquest camí fàcilment es poden fer salts en el buit, com ara: si la literatura catalana que s’editava durant el barroc no superava cotes ridícules, seria perquè la mateixa Ilengua entrava en la propia agonia. Confondre els condicionaments de producció estilística amb la profunditat de la vitalitat de l’idioma al carrer és un error greu i prou freqüent, d’altra banda. Ningú no ignora que la castellanització al País Valencia no tingué cap consistencia (fora de certs reduïdíssims cercles) fins a les darreries del segle XIX. Això és massa sabut. Pero el que cal que coneguem així mateix és que I’idioma no es refugia exclusivament en la parla viva dels valencians, sinó que mantingué una certa vigencia també entre els papers. Ho acabem de veure: els capellans, prou capellans, seguiren aferrissats tossudament al català quan confeccionaven paperassa administrativa. Reconec que és arriscat avaluar la transcendencia d’una tal habitud, pero, com a mínim, alguna significació li haurem de concedir. ~Escriurien en català perquè l’escriptura castellana no se% feia familiar? La insinuació, de poder-se verificar adequadament, no s’hauria de menystenir quan pretenem suposar el grau de penetració del castellà en la societat valenciana del Set-cents. Al capdavall, ¿quin relleu se li pot atribuir a la pervivencia del català manuscrit durant el segle XVIII? L’interrogant replanteja, si més no, els termes de la «decadencia». D’entrada, conceptes com «decadencia» i «literaria» inclouen bones dosis de relativisme. Si posem com a punt de comparació el nostre segle XV o el Sis-cents casa la nostra producció estilística, des tellà, l’aplicació de «decadent» Io6 «Si se me culpa, que uso en la Dedicatoria de el Idioma materno, à tiempo que en los Archivos (especialmente en los de Seculares) todo se nota en Castellano, diré, que 21 mas de que es politica urbanidad hablar à cada uno en su Lengua propia...», del «Prologo», s. p. a Fiestas centenarias con que... Valencia celebró en el día 9 de octubre de 1738 la quinta Centuria de su Christiana Conquista, Valencia, 1740. Io7 Pel que respecta a la historia del català al País Valencia durant els segles XVI-XVIII, han estat decisives sobretot les publicacions de M. SANCHIS GUARNER i de Joan FUSTER; el darrer estudi fusterià sobre la materia, La decadència al País Valencid, Barcelona, Curial, 1976, constitueix una mostra de les diverses perspectives amb que encara haurem d’enfocar la «decadencia» per interpretar-la correctament.
LESPILL dels Austries fins a la Illustració, és completament precisa. 1 respecte del valor «literari», jon comenca i on acaba? El simple mecanisme d’eswiwe ja comporta decisions i artificis notòriament diferents de la simple rutina del parlar. Un poble pot no conrear literatura «culta» (i puntualitze I’adjectiu, perquè el fenomen literari és forca més complex) i alhora ser àgraf. Obviament no fou aquest el nostre cas, durant la «decadencia». La pervivencia de papers, en quantitats incalculables, redactats en català, constituïa, com a mínim, una prova irrefutable de la viabilitat de2 català escrit, sense oblidar, a més, el prestigi que sens dubte aquestes escriptures haurien de tenir en alguns ambients. 1 segurament palesa també una decidida voluntat d’oposició belligerant envers tota una superestructura que maldava per avassallar el país, a través de la castellanització idiomàtica, entre d’altres fórmules. Sospite que continuem patint el miratge de sobrevalorar el llenguatge imprès, amb el peri11 conseqüent de menysprear-ne d’altres formes que no tingueren la fortuna de l’accès als tòrculs; per descomptat, no ens hem preocupat massa d’indagar les causes que barraven el pas a la impremta al català. A fi de comptes, el volum de les edicions produïdes al País Valencià, durant els segles XVII-XVIII, amb els seus percentatges corresponents en castellà i en català, lluny de constituir cap exponent precís de la funcionalitat d’ambdues llengües ací, el que fa és descobrir-nos el profund desfasament predominant entre la realitat popular, per una banda, i les afeccions de l’oligarquia, per l’altra. La «literatura» que realment hagué d’aconseguir autèntic exit popular, perquè era lünica que responia de debo a les demandes del públic més vast (colloquis, raonaments...), narrant episodis, costums i fantasies, o bé fent brometa del ce1 i de la terra, no podia tenir un altre vehicle que el català, a casa nostra; i naturalment no es podia permetre cap més luxe que el plec manuscrit, o l’impres d’ínfim cost. Ni cal dir que aquesta literatura, absolutament de consum, tenia poques probabilitats de fer cap a les biblioteques que ens la conservarien per a la posteritat. Sobre aquesta «literatura de miseria» (que, en bona part, respon als mateixos mecanismes de la «literatura domestica» o underground dels arxius) persisteix l’exigència de majors reflexions que ens ajuden a clarificar-nos millor el panorama de la «decadènia». Com a recapitulació de les notes presents, hom pot proposar, en síntesi, els següents aspectes: 1) El llenguatge administratiu no rellexa la realitat idiomàtica, pero en constitueix un exponent que cal avaluar correctament. En la historia lingüística del País Valencia, la llengua de la burocracia eclesiàstica seguí avatars ben diversos. Els canvis d’idioma en ocasions semblen provocats per simples frivolitats; en d’altres, són imposats per dicteris de la jerarquia. 2) El tractament idiomàtic ofereix notables diferencies entre els
diversos bisbats; el de Tortosa representaria la màxima adequació a la realitat lingüística de la societat, així com el tde Sogorb. 3) El paper dels bisbes fou determinant en el procés castellanitzador, on excehiren sobretot els de l’arxidiòcesi de Valencia. 4) Com a contrapartida, els capítols catedralicis i el clergat obscur constitukn un fort reducte enfront de les maniobres assimilistes defs solis episcopals. 5) Els ordes religiosos i els capellans forasters esdevingueren fidels executors de la política lingüística dominant. 6) Les antigues demarcacions eclesiàstiques de moriscos exhibeixen índexs de castellanització forca precoces i intensos al costat de les jurisdiccions de «cristians vells». 7) Durant el segle XVII es produYren reajustaments idiomktics en la geografia del País Valencia, vigents fins avui: per una banda, hi hagué la castellanització d’algunes zones, com la comarca del Baix Segura; per l’altra, el català s’ensenyorejà de territoris tradicionalment arabitzants, arran de l’expulsió dels moriscos. 8) Notables parcel-les de l’administració eclesiàstica esdevingueren mes irreductibles a l’estratègia assimilista de la Nova Planta que no pas l’administració civil. 9) La farsa expansiva que manifestà la llengua catalana, dins el País Valencia, al Ilarg dels Sis-cents en ocupar vells dominis- moriscos, juntament amb la capacitat de resistencia que oferiren nombrosea parcelks de l’administració eclesiàstica, constitueixen dos factors que poden alterar els vells esquemes de la «decadencia», segons els quals l’idioma hi hauria sobreviscut en estat de letargia. Vicent
PITARCH I ALMEZA
ARECERCA LALPAÍSVALENCIA*
FB Martínez A.ti a,” kndreu,T! Sanctm, -VNavarro Brotons, E.Ehte l
hnand
&rcía,
i
PERSPECTIVA
HISTORICA
P
RESENTEM ací un esquema previ per a un estudi de I’activitat científica al País Valencia des de la Restauració fins a la Guerra Civil. Les recerques en aquest camp són pràcticament inexistents, excepció feta de la medicina del segle XIX, i no hi ha ni tan sols una historia de la Universitat Valenciana, a part de les velles de Velasco i Vilanova que, de més a més, no inclouen l’època citada. A partir de la mort de Ferran VII, amb el retorn dels exiliats libe* Aquest treball fou presentat a les Primeres Jornades ae la Recerca als Països Catalans (25, 26 i 27 de marc de 1977), però 1’Annex II ha estat actualitzat (novembre del 1979) per A. Martínez Andreu i V. Martínez Sancho.
rals, les majors facilitats per a la publicació de Ilibres i revistes i l’inici del programa de la burgesia moderada assistim a 1’Estat espanyol a una lenta recuperació de l’activitat científica, que a nivel1 institucional es concreta en les reformes de l’ensenyament universitari que culminen amb la creació de les Facultats de Ciències el 1857 (llei Moyano), creació de les Escoles especials d’Enginyeria, fundació de la ((Real Academia de Ciencias» de Madrid (1847), etc. Programa viciat, pero, pel caràcter centralista burocràtic de 1’Estat espanyol i pel colonialisme econòmic, tècnic i científic, característica dominant del relatiu desenvolupament industrial que es produirà en aquest segle. Malgrat tot, des de la Restauració fins a la Guerra Civil es va anar consolidant progressivament la recerca científica. Així I’any 1871 es crea la «Sociedad Española de Historia Natural»; l’any 1903, la de Física i Química; I’any 1906, l’«Asociación Española para el Progreso de las Ciencias». El 1907, la «Junta de Ampliación de Estudios» i l’Institut d’Estudis Catalans. Una Ilarga llista de noms donarien testimoni del relatiu relleu que en aquesta època tingueren les ciències a 1’Estat espanyol: Rey Pastor, Reyes Prósper, Comas i Sola, Ibáñez, Cabrera, Rodríguez González, Terrades, Monturiol, Torres Quevedo, Moles, Carracido, Rocasolano, Achucarro, Cajal, Turró, etc. Al País Valencia aquest ressorgiment de l’activitat científica es reflecteix al segle XIX en la tasca d’algunes figures de transició com Montserrat i Riutort, catedràtic de Química a la Universitat de Valencia, que fou el qui organitzà el laboratori de la Facultat de Ciencies; Joan Vilanova i Piera que dugué a terme importants investigacions sobre la geologia i I’agricultura del País Valencia; Pere Fuster i Galbis, que va donar impuls al desenvolupament de la farmacologia i la fisiologia, i Pelegrí Casanova i Ciurana, deixeble de Haeckel, introductor de l’evolucionisme darwinista. La institució científica més característica d’aquest període fou 1’Institut Mèdic Valencia, el butlletí del qual esdevingué una de les publicacions mediques més interessants de la península, un efica9 mitjà de difusió de les novetats europees de I’època i, al mateix temps, un reflex fidel de la vida medica valenciana. Tanmateix, cap a l’any 1890 1’Institut Mèdic Valencià deixà de ser una institució viva. En una primera anàlisi es pot afirmar que la dependencia respecte a Madrid i el doble colonialisme científic que això implicava, I’atractiu que el centre exercia sobre els nostres científics, l’escassa atenció que la classe dominant dedicava a la ciencia -d’acord amb el caràcter específic de la burgesia valencianadeterminaren de manera decisiva el desenvolupament de la investigació al País Valencia. A les primeres dècades del segle xx hi havia les següents facultats: Filosofia i Lletres, Dret, Ciències i Medicina. A la Facultat de Ciències només hi havia la secció de Químiques, amb un gabinet de Física i un laboratori de Química General. L’any 1921, dins l’ambient de reforma que vivia la Universitat (aparegué el 21 del maig del 1919 un decret declarant autòno78
LESPILL mes totes les universitats i donant-los poders per a organitzar-se; la Dictadura de Primo de Rivera anul-laria el règim d’autonomia) i aprofitant les conferencies que Rocasolano dona a Valencia, Lluís Bermejo Vida, aleshores catedràtic de Química, organitzà dos laboratoris de Química Orgànica i de Química Inorgànica. Com a annexos científics, la Facultat de Ciències comptava amb un Museu d’Historia Natural, l’excellent Jardí Botànic i l’observatori Astronòmic i Meteorològic fundat per Ignasi Tarazona l’any 1910. Les institucions científiques relacionades amb la Universitat eren: el Laboratori d’Hidrobiologia, la Secció Valenciana de la Societat Espanyola d’Història Natural, 1’Hospital Provincial, 1’Institut Mèdic Valencia, 1’Acadèmia de Medicina, 1’Institut Provincial d’Higiene i el Museu Paleontològic de Valencia (dirigit als seus primers anys per Eduard Bosch). A més, existien altres institucions docents, com ara l’lnstitut General i Tècnic, I’Escola Normal, 1’Escola Industrial, 1’Escola d’Arts i Oficis, 1’Escola de Nàutica i I’Escola de Comerc. Al camp de la medicina i la biologia, el relleu científic que aquestes disciplines aconseguiren a l’època d’esplendor de 1’Institut Mèdic Valencia no es pogué mantenir i la medicina valenciana es va veure enfrontada amb la seua realitat bàsica: el provincialisme, la impossibilitat de tenir personalitat i pes propi. A la darrera dècada del segle desaparegueren totes les institucions mediques precedents, entre elles l’Institut Mèdic Valencia, el seu butlletí i la seua Comissió de Vacunació i la important revista Crónica Médica. La recuperació posterior no ha estat encara degudament investigada, encara que en tot cas fou modesta i limitada a aspectes concrets. Les principals manifestacions foren: la Revista Valenciana de Ciencias Médicas dirigida per Faustí Barbera, interessant figura del valencianisme polític; I’activitat medico-social entorn a la Revista de Higiene y Tuberculosis; la Medicina VuZenciuna, dirigida pel pediatra Ramon Gómez Ferrer i sobretot la tercera època de la Crónica Médica, dirigida per Joan Peset Aleixandre. També caldria anotar la participació valenciana als congressos de metges de llengua catalana, celebrats de 1913 a 1936, el desé dels quals s’havia de celebrar a Valencia l’any 1938. En un altre àmbit de l’activitat científica com la química, el desenvolupament de la recerca fou, sens dubte, molt es&, encara que no ha estat estudiat. Nosaltres hem fet un primer sondeig mitjancant els Anules de Físicu y Quimicu, i hem trobat que els treballs de química efectuats a la Universitat de Valencia són pràcticament inexistents, llevat d’alguna rara excepció. L’únic autor que publicava amb certa regularitat era Léon Le Boucher, que realitzava les seues investigacions al laboratori químic de la Duana. L’any 1930 es constituí la Secció Valenciana de la Societat Espanyola de Física i Química. El nombre de socis passava dels vuitanta.
Aleshores. la secció valenciana celebra diverses reunions anuals consignades als annals, en les quals es discutien les ponències presentades pels socis, algunes de les quals foren publicades a la citada revista. En el IX Congrés Universal de Química Pura i Aplicatda celebrat a Madrid I’any 1934, Valencia va estar representada per A. Ipiens, J. Gastó i L. Le Boucher. A partir de 1916 comentaren a publicar-se els Anules del Instituto Genera2 y Técnico de Valencia. En aquesta revista, a més de treballs d’història, arqueologia, geografia i psicologia, hi ha una serie d’interessants estudis destinats al coneixement de la flora i fauna del País Valencia, biologia marina del golf de Valencia, Albufera, etc., molts d’ells realitzats al laboratori d’Hidrologia pel professorat de 1’Institut o per professors convidats, espanyols i estrangers. Caldrà estudiar també la labor de divulgació científica realitzada mitjancant revistes com Escuela Moderna, Estudios, Nueva Cultura, etc.
SITUACIO
ACTUAL
Davant el problema d’una anàlisi de la situació de la investigació «científica» que es fa ara al País Valencia, la idea original del grup de persones que presenta aquest treball va ser la de procedir a una replega de dades que ens permetés de fer-ne una avaluació tan objectiva com fos possible. Amb aquesta intenció va ser dissenyada una enquesta (vegeu l’annex 1) que va ser tramesa a tots els departaments universitaris i centres públics d’investigació; en total van ser enviades 90 enquestes de les quals han estat complimentades un total de 7. Amb això ja podem comentar a configurar el món en que ens movem. Defugim, pero, de fer una anàlisi de l’actitud que hi ha darrere d’aquesta collaboració tan minsa, anàlisi que seria ben sucosa per altra part! És evident, pero, que la recerca científica esta en la seua quasi totalitat concentrada als organismes públics: Universitat («Literàriax, (! ) i Politècnica); 1’Institut d’agroquímica i Tecnologia d’Aliments (CSIC); Institut d’Investigacions Citològiques (Caixa d’Estalvis); Centre Regional d’Investigacions i Desenvolupament Agrari (Ministeri d’agricultura) i un pare11 més de centres, a més de la investigació que hom puga fer a alguna institució sanitaria. Pel que respecta a la Universitat, la situació és pràcticament idèntica a la de qualsevol altra universitat de l’Estat, per tal com estan totes sota el mateix patró i amb estructures administratives semblants. És ja un tòpic afirmar que l’escassa investigació que hom fa a la Universitat esta allunyada tde les necessitats generals de 1’Estat; pero encara ho esta més de la realitat del lloc concret on radica la Universitat. Si ens donassen una relació dels títols de les tesis doctorals llegides
a les universitats, ien quants casos podríem localitzar geogrkíicament el Iloc on van estar publicades? 1 encara, iquantes han estat «publicades» veritablement? ZQuantes no són sinó un pur tràmit administratiu de la trajectòria professional de llurs autors i directors? En l’annex II presentem un estudi particularitzat al cas de la Facultat de Ciències de la Universitat Literaria de Valencia, La investigació a casa nostra no ha pogut desenvolupar-se fins assolir nivells ni tan sols mínimament satisfactoris, a causa fonamentalment de la inadequació de les estructures, o possiblement perquè aquestes estructures estan pensades per arribar en aquesta situació. Es obvi que la recerca ha de nàixer i desenrotllar-se dins d’ambients ben diferents de l’actual embolic d’escalafons, oposicions, trasllats i jubilacions. No es pot oblidar que la investigació ha de realitzar-se amb uns equips que es constituesquen, cresquen i evolucionen protegits per unes condicions d’estabilitat, garanties operatives, planificació racional i estructures flexibles, i sempre en funció d’uns interessos coincidents amb les necessitats concretes de la societat a la qual pertanyen. La comparació entre aquestes premisses fonamentals i les condicions en que es fa avui en dia la investigació no pot ser més depriment per a tots nosaltres. Pel que respecta als pressupostos, se sent dir molt sovint que el principal problema de la investigació és la manca de mitjans economics. En efecte, a 1’Estat espanyol pertoca actualment el darrer (o quasi) lloc en el runkivrg dels països europeus pel que respecta a inversions en investigació. Pero, de tota manera, aquest petit percentatge del PNB haurà suposat per a l’any 1976 uns vint mil milions de pessetes. Aquesta quantitat planteja tot seguit la qüestió de com i on és invertida, perque possiblement arribaríem a la conclusió que aquests diners són malgastats, i que limitar-se a incrementar el pressupost dedicat a la investigació no resoldria la situació. Es estrictament necessari, de més a més, procedir a un replantejament global del problema que garantesca que l’esforc que es realitze en aquest sentit revertesca sempre, a curt 0 llarg termini, a la societat. De tota manera hauríem de dir que la Universitat al País Valencia gaudeix dúna posició privilegiada, si se la compara amb el que respecta al CSIC, quant a dependencia forània de les línies d’investigació. El caràcter centralista del CSIC ha estat denunciat nombroses vegades, sense que mai no s’haja intentat una remodelació d’aquesta institució, creada a la fi de la guerra d’Espanya. Al País Valencia ens ha tocat, en el repartiment, un centre, 1’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA), a més d’algun «centre coordinat» (?); als valencians no ens deixa de sorprendre que 1’Institut «Arnau de Vilanova» estiga a Madrid i que 1’Institut de Física Corpuscular (IFIC) de Valencia estiga ara mateix en vies de desaparició per la decisió d’alguns senyors de Madrid. Una dada concreta: la «Comisión Asesora de Investigación Científica y Técnica» aprovà per a l’any 1975 una serie de projectes d’investigació 81
EESPILL per un total de 157 milions de pessetes, de les quals correspongueren al País Valencia zero pessetes davant els 104 milions a centres o persones radicades a Madrid (66 per 100 del total) o a 10 milions (6’4 per 100 del total) que s’autoadjudicà la comissió per «fer front a les despeses que originen les activitats i serveis» de la Comissió. Una altra curiositat a assenyalar és que malgrat la dependencia centralista de certs centres (per exemple I’IATA), a causa del fet que hi ha una plantilla estable de personal investigador valencia, les línies d’investigació estan molt més arrelades al país, que no pas les seguides a la Universitat, malgrat la teòrica independencia d’aquesta. Aquest fenomen creiem que és provocat, en part, pel flux continu de caps de departament i altres investigadors pertot arreu de 1’Estat espanyol, i també per la desconnexió quasi total de la Universitat respecte de la societat on esta inserida.
ANNEX
1
SITUACIÓ ACTUAL DE LA RECERCAAL PAÍS VALENCIA Per tal de disposar de dades objectives sobre la situació de la investigació oficial al camp de les ciències de la natura al País Valencia, hem preparat una enquesta i l’hem distribuïda entre els centres que potencialment podien fer algun tipus d’investigació. L’enquesta ha arribat a un total de 90 centres (83 càtedres universitàries i 7 instituts d’investigació). El percentatge de respostes obtingudes per via oficial ha estat molt baix (aproximadament 8 per 100). Tanmateix, atesa la disponibilitat d’informació complementaria suficient (memòries dels centres, annals de la Universitat, etc.) hi ha possibilitats d’obtenir una imatge de la nostra realitat científica valida per a encetar un debat públic -ja urgentsobre el tema. No podent presentar avui resultats d’aquesta enquesta, fem a continuació una breu exposició, amb conclusions provisionals, de la presencia actual del CSIC al País Valencia. Presència
del CSIC (ciències de la natura)
al País Valencià
Fins 1949 en que es crea el laboratori de Castelló de 1’Institut d’Investigacions Pesqueres, no hi hagué al País V8alencià cap centre depenent del CSIC. En 1950 aparegué el Departament de Química Vegetal que posteriorment es transformaria en I’actual Institut d’agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA). Tots dos centres pertanyien al desaparegut Patronat «Juan de la Cierva» del CSIC. Dins l’àmbit de les ciències de la natura, en l’actualitat, hi ha, a més dels suara esmentats, tres centres d’investigació integrats en I’organisme del Patronat «Alfonso el Sabio» en qualitat de «centros coordinados» i, en conseqüència, subvencionats només parcialment. Aquests són 1’Institut de Física Corpuscular (IFIC), 1’Institut d’Investigacions Citològiques i el Departament d’Anatomia i Patologia Medica. Com a detall anecdòtic, l’any 1976 el CSIC subvenciona 1’IFIC amb un total de sis-centes mil pessetes. 82
Al Pais Valencia, com a la resta de I’Estat espanyol, es distingeixen tres etapes ben diferenciades en el desenvolupament del CSIC: una inicial de creixement lent fins a 1965; una de desenvolupament relativament ràpid, a causa fonamentalment de les subvencions dels Plans de Desenvolupament, que dura fins al 1975; una darrera d’involució, en que es congela l’expansió del CSIC i es suprimeixen els Plans de Desenvolupament. Al País Valencia els efectius humans de la recerca en ciències de la natura, en centres més o menys Iligats al CSIC, comptabilitzaven el 1975 unes 165 persones, que es distribuïen per instituts de la següent manera: Plantilla IATA . . . . . . . . . . . . . , . . . . . . . . . . . . . 1. Pesqueres (Castelló) . . . . . . . . , IFIC . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. Citològiques . . . . . . . . . ,. . . . . . . . Anatomia i Patologia . . . . . . . . .
.. . . .. .. . ... .. .
. .. .. . .. . .. . .. .
. .. ... . .. . .. .. . . .. . .. . .. .... ..
Confracfafs
100 5 3 13 5
14 -! -
Becaris 5 3 5 2
Cal advertir que els tres darrers han pogut funcionar gràcies a la collaboració decisiva de diferents entitats alienes al CSIC. En el cas de l’IFIC, la Junta d’Energia Nuclear. En el de 1’Institut d’Investigacions Citològiques, la Caixa d’Estalvis de Valencia, l’entitat que el crea, el va desenrotllar i el manté amb subvencions regulars. Si s’analitza la distribució del personal pel que fa a la qualificació, el resultat referit als dos Centres pròpiament del CSIC (IATA i Investigacions Pesqueres) és el següent: Plantilla Contractats Becaris Titulats superiors . . . . . . . . . . . . Titulats tècnics especialistes . . . Auxiliars d’investigació . . . . . . . . . Administratius ... ... ... .. . .. . . .. Subalterns i jornalers . . , . . . . . .
.*. .. . . .. . .. ...
.. . ... .. ... ...
. .. ... ... ... ...
. .. ... ... ... .;.
29 9 39 14 ll
8 7 5 -
10 -
Com pot veure’s, la relació IAA/TS (enginyers tècnics + personal auxiliar + administratius/titulats superiors) és de 2’25, considerablement més elevada que el valor 1’8 admés com a òptim i típic de països d’alt grau de desenvolupament industrial. Aquesta relació per al conjunt del CSIC a nivel1 d’Estat espanyol és d’1’9. L’evolució observada durant els darrers quatre anys, en comptes de corregir aquesta situació deficitaria quant a personal amb títol superior, tendeix a agreujar-la. Així, mentre per una part la plantilla de titulats superiors en el quadrienni 1972-1976 no ha augmentat significativament (de 24 a 28), el nombre de contractats amb títol superior ha disminuyt dràsticament (de 40 a 8) com a conseqüència de la desaparició dels Plans de Desenvolupament oficials. Financament No es pot dir gran cosa perquè les dades escassegen. No obstan& les inversions del CSIC al País Valencia podien estimarse el 1975 en uns 125 milions 83
de pessetes. Aquesta xifra, comparada amb la dedicada al conjunt de 1’Estat espanyol (3.799 milions) representa el 3’25 per 100 del total. Si la comparacio es fa amb el pressupost global del Patronat «Juan de la Ciervan, s’obté un 5’8 per 100. En els camps concrets de la Ciencia i Tecnologia d’Aliments, Ciències Agràries i Recursos Biològics, el País Valencia rep el 9 per 100 del pressupost que el CSIC destina a nivel1 d’Estat espanyol, participació que sens dubte no respon ni a la importancia de I’aportació valenciana al conjunt de l’agricultura espanyola, ni a les necessitats de recerca creades per l’estancament i la crisi que des de fa anys travessen els nostres conreus tradicionals (cítrics, arr&, vinya, ametla, fruita, etc.). Aquesta situació no es modifica essencialment encara que s’incloga el pressupost i recursos dels distints centres que 1’INIA té establerts al País Valencia. Aquestes xifres d’inversió no es corresponen tampoc amb la importancia econòmica global del País Valencia (PV) dins 1’Estat espanyol (EE). Així, mentre la relació Producte Interior Brut (PV)/Producte Interior Brut (EE) és del 10 por 100, la relació corresponent d’inversions del CSIC en investigació científica (només ciències de la natura) és: CSIC (PV)/CSIC (EE) = = 3’29 por 100. Per una altra banda, mentre avui s’admet universalment que el pressupost de personal ha de ser de l’ordre ,del 60 per 100 ,del total (personal + equipament + manteniment, etc.) als centres del CSIC, aquest índex és per terme mitjà del 85 per 100. Aquesta xifra -malgrat que al País Valencià és una mica més baixa (aproximadament del 80 per lOO>- posa de manifest la insuficiencia de les dotacions destinades a l’execució dels programes científics, i pot crear greus dificultats al desenvolupament de les investigacions a mitjâ i Ilarg termini. Tasca investigadora En un examen preliminar, que caldra ampliar i aprofundir en futures co. municacions, destaquen els següents aspectes: manca de qualitat científica i insuficient connexió de la tasca investigadora amb la societat valenciana. La manca de qualitat científica és la resultant de múltiples causes entre les quals destaquem el caracter vitalici dels càrrecs, l’excés d’autodidactisme i la proliferació de línies de treball. Aquest darrer aspecte es manifesta clarament en la simple lectura de les memòries dels distints centres d’investigació, on resulta evident que cada investigador amb títol superior dirigeix una mitjana de dos projectes de recerca, sovint molt diferents. Aquesta situació provoca una excessiva dispersió de la tasca personal i una -ja habitualpluriespecialització dels científics, incompatible amb la creació de vertadera ciencia. La insuficient connexió de la ciencia amb la societat valenciana es detecta prou clarament a nivel1 dels sectors productius (al País Valencia el CSIC no té cap tipus d’investigació relativa als importants sectors industrials textil, ceràmica, mable, pell i calcer, joguets, etc.). A nivel1 de les necessitats populars, aquesta incomunicació i desconnexió són absolutes. És molt eloqüent -dins el problema de la defensa de la naturaque mentre el País Valencia posseeix un dels ecosistemes de més gran interés de tota 84
Europa (l’Albufera-Saler), la investigació sobre preservació del medi natural siga pràcticament inexistent entre nosaltres. 1 en parlar del Saler cal fer esment del problema ‘dels equipaments coldectius, paraula desconeguda als nostres laboratoris. Per a finalitzar, cal dir que tots aquests problemes i vicis fàcilment identificables en l’actual investigació científica al País Valencià no han estat diagnosticats ni corregits per les personalitats valencianes que en els darrers anys han ocupat a 1’Administració central alts càrrecs estretament vinculats a l’estructura de la màquina científica (Villar Palasí, Perelló, Mortes, Primo, Abril, etc.). És en un altra direcció en que cal actuar: la descentralització, l’autonomia, la gestió democràtica de la ciencia.
ANNEX
II
ALGUNES CONSIDERACIONS ENTORN DE LES TESIS DOCTORALS LLEGIDES A LES FACULTATS DE CZENCIES DE VALENCIA (Qufhmxm, Ffsmm, MATEMATIQUES I BIOL~GIQUES)
La primera tesi anotada al llibre de registre de títols de tesis data de l’any 1956, i fins 26 de novembre de 1979 n’hi ha registrades un total de 228. A la taula següent donem una relació per anys i Facultats. Els números entre parèntesis fan referencia als treballs relacionats amb el País Valencia.
Any
Qdmiques
1956 1957 1958 1959
1 2 -
1960 1961
-
1962 1963 1964 1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974
Físiques
Matemàtiques
1 1 -
2 (1)
1 -
4 (1) 3 1 1 2 (1) 2 5 (2) 6 8 3 10 3
(4)
(1) (2) (4) (1)
2 1 2 (1) 2 3 3 3 4 4 5 6 (1)
85
Biolbgiques
Total
-
-
1 3 1 -
-
-
-
. ..1 4 3
-
3 (1)
3 (1) 1 1 (1) 1 (1)
4 5 2 3 4 2 8 3 13 13 7 20 13
(1)
(1) (1) (2) (5) (1) (2) (5) (31
Químiques
AnY
1975 1976 1977 1978 1979
8 13 11 11 14
TOTAL
Fisiques
(2) (3) (1) (3)
110 (26)
Matemàtiques
6 (2) 6 (1) 7 5 1
4 6 1 3 6
63 (5)
28
BioZògiques
Tota2
4 5 7 3 2
(1) (2) (3)
22 (5) 30 (6) 26 (4) 22
(1)
23 (4)
27 (10)
228 (41)
NOTA: Les quatre Facultats actuals són el resultat de la subdivisió de l’antiga Facultat de Ciències (0. M. de 19-9-77, publicada al B.O.E. núm. 255, de 25-10-77). Anteriorment la Facultat de Ciencies estava subdividida en Seccions de: Químiques, Físiques, Matemàtiques (que comer@ a funcionar el curs 1966-1967) i Biològiques (que comer& a funcionar el curs : 1967-1968).
1. Facultat
de Químiques
S’hi han llegit un total de 110 tesis doctorals, de les quals només 26 (un 24 per 100) fan referencia a problemes específics del País Valencià. Totes aquestes ultimes tracten de temes agrícoles i en la seua quasi totalitat han estat fetes i dirigides a I’IATA (24 tesis). Els temes de les 26 tesis es reparteixen de la següent manera: Nombre
Tema d’estudi Arròs . . , . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Taronja . . . . . . . . . . . . . . . .;. . . . .*. Raim . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Orxata . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Productes d’horta . . . . . . . , . . . . Indústries de conserva . . . . . . . . . 2. Facultat
. .. ... . .. . .. .. . . ..
... ... ... ... ... .. .
. .. ... . .. ... . .. ...
... ... ... ... ... ...
de tesis
4 11 5 1 3 2
de Físiques
De les 63 tesis de Física que s’hi han llegit, només 5 fan referencia a aspectes ambientals del País Valencia. La distribució per temes és la següent: Tema d’estudi
Nombre
Gelades zona tarongera ... ... . .. . .. . .. ... . .. Contaminació radiactiva . .. ... . .. ... . .. ... ... Poklució atmosfèrica ... .. . . .. . .. .. . . .. ... . .. Cal ponen tal les tranger
de tesis 1 2 2
afegir que 24 de les tesis llegides (és a dir, un 38 per 100) corresal camp de la física nuclear, han utilitzat com a tècnica experimenemulsions nuclears, i han realitzat totes les experiències base a I’esa causa de la inexistencia de mitjans a I’Estat espanyol.
3. Facultat
de Matemàtiques
Cap .de les 28 tesis llegides no fa referencia totalitat són estudis de matemàtica pura. 86
al País VaIencià.
Gairebé la
4. Facultat
de Biològiques
De les 27 tesis que s’hi han llegit, cífics del País Valencia. La distribució
10 fan referencia és la següent:
Nombre
Tema d’estudi Contaminació Albufera . .. Conca de rius del país . . . Geologia rius (del país . . . Geologia aigües subterrànies Ornitocenosis dels tarongers Peu resistent taronger ... Aquesta última Conclusions
ha estat feta i dirigida
a problemes
. .. . .. . .. . .. .. . ... ... .. . . .. ... . . ... ... .. . ... ... ...
. .. . .. .. . . . . .. .*.
.. . ... .. . . .. ... ...
.. . ... .. . ... ... ...
espe-
de tesis
2 2 3 1 1 1
a 1’IATA.
respecte de les taules precedents
1. La recerca a les Facultats de Ciències esta molt deslligada de la realitat socio-econòmica del País Valencia. Descomptant les tesis de lIATA, només el 8 per 100 fan referencia al País Valencia. 2. La recerca esta basada només com a promoció social personal, com ho prova el fet de moure’s al ritme que li toca el Boletín Oficial del Estado. Anem a explicar aquesta conclusió: Fins l’any 1969 s’observa una certa regularitat: unes tres tesis per any. Durant els anys 1970-1971 es produeix un fort increment en l’activitat wientífica» (l’any 1971 es crea el Cos de Professorat Adjunt que exigeix per a I’ingrés el requisit de ser doctor). .Durant l’any 1972 hi ha abúlia investigadora. Afortunadament, el Ministeri convoca un concurs restringit per a ingressar al Cos d’ildjunts. Com a conseqüència ‘es registra un fort augment de la «vocació» investigadora als darrers mesos del 1972 i primers del 1973. Durant els anys 1974-1975 torna a haver-hi normalitat investigadora. Pero en setembre del 1975 surt un decret regulador de les oposicions a professorat adjunt que el Ministeri convoca a l’any següent (setembre de 1976) i que d’aleshores en& ja no ha deixat de convocar. Novament la recerca rep una injecció de moral, i amb tal eficacia que als últims cinc anys s’han llegit 123 tesis (el 54 per 100 del total). Amb una particularitat important: la mesura del Ministeri de convocar oposicions en quantitat ha influxt positivament en l’elevada «qualitat» de la recerca; d’aquestes 123 tesis, 120 (el 97’6 per 100) han estat premiades amb la màxima qualificació possible: Excellent cum Laude.
E
L TREBALL DE LA DONA AL PAÍS VALENCIii (1940-1970) Isabel Morant
Darni& Mollà
E
L 14 d’abril de 1931 tingué, sense cap mena de dubtes, múltiples significats per a tota la gent de 1’Estat espanyol. Aquesta nova etapa que s’obre amb la proclamació de la República possibilità, en primer lloc, una serie de canvis legislatius que afectaren de manera molt especial la dona. Per primera vegada fou possible la igualtat legal entre l’home i la dona. Les Corts Constituents, completant les primeres mesures del govern provisional (que decreta, entre altres coses, que les dones poguessen ser elegibles com a candidats a diputats en Corts), aprovaren una serie de lleis summament progressistes. De totes elles provocaren amplis debats la llei del divorci així com la que concedí a les dones el dret de vot. La llei del divorci aprovada, que comptà amb l’opositió de 1’Església i sectors catolics, permetia la dissolució del matrimoni a petició dels dos cònjuges o d’un d’ells. 89
EESPIU Per bé que el dret de la dona al sufragi era àmpliament reconegut pels diputats de la cambra, el projecte de llei comptà amb l’oposició de sectors republicans i radicals. Aquests temien concedir el vot a la dona, car la seua despolitització, a causa del seu tradicional aillament i a la influencia que la religió i 1’Església exercien sobre la població femenina, possibilitaria que els vots d’aquesta fossen preferentment conservadors. Pero per damunt de tot aco, Clara Campoamor defengué el dret de les dones i la llei fou aprovada. El govern de la Generalitat Catalana puntualitzà encara més sobre l’equiparació jurídica entre ambdós sexes així com sobre la igualtat dels cònjuges en el matrimoni, aprovant, en 1936, un decret que regularitzava l’avortament. Amb aco, la legislació catalana podia comptar-se entre les més avancades, no solament en la seua època, sinó també en l’actualitat, pel que respecta al reconeixement de la igualtat home-dona. Tanmateix, com assenyalava Margarita Nelken, aquestes lleis summament progressistes contrasten amb la mentalitat tradicional de la gent de l’època, pel que fa a la funció de la dona en la societat. La diputat socialista era conscient que l’endarreriment socio-cultural de la dona era conseqüencia lògica del conservadorisme de la societat. 1 aquest mateix conservadorisme estava en la base de la poca incidencia que el feminisme europeu tingué entre les dones de 1’Estat espanyol. Encara que des de 1919-1920 hi havia a 1’Estat espanyol una serie de grups feministes, les circumstàncies socio-polítiques sols possibilitaren un feminisme moderat amb incidencia limitada, en la major part dels casos, a una élite de dones intellectuals i polititzades.’ Pero malgrat tots aquests entrebancs, els canvis legislatius i el clima general de renovació social i ideologica que el nou règim republicà possibilità, marca una fita important en el camí cap a la transformació de l’estattls social de les dones. El significat polític que podia tenir el qüestionament, per part de les dones, del seu paper tradicional, fou immediatament captat per totes les forces polítiques, tant de dreta com d’esquerra. Prova d’això fou que la polèmica al voltant de la funció social de la dona fos present en tots els ambits de la vida política i social, en la premsa diaria, en les publicacions dels partits, en les xerrades i conferencies i en els programes polítics, etc. Sovint, aquest tema encenia vives polèmiques i postures oposades entre els sectors de la societat que s’oposaven a qualsevol canvi en la consideració social de la dona i les forces progressistes que posaven en qüestió el seu paper tradicional i propugnaven la necessitat que aquesta participas en la vida activa. 1 En 1918 es creà a Madrid 1’Asociación Nacional de Mujeres Españolas. S’hi federaren, en 1919, la Liga para el Progreso de la Mujer i la Sociedad Concepción Arenal, de València, així com La Mujer del Porvenir i la Progresiva Femenina, de Barcelona.
EESPILL Durant aquests anys es crearen nous organismes de dones, impulsats des de distintes concepcions ideològiques? La din,amica dels esdeveniments i les creixents tensions socials feien cada vegada més evident la importancia política de les dones i preveien el paper que aquestes podien acomplir davant els pròxims esdeveniments. 1 efectivament, després de l’esclat de la guerra civil, les dones no pogueren romandre al marge de la tragedia. A la zona republicana, partits polítics i organitzacions feministes donaren gran importancia a la mobilització de les dones, tot impulsant-les a ocupar 110~s de treball que els homes deixaren buits en ser mobilitzats. En la zona nacional, I’organització de les dones estigué a càrrec de la Secció Femenina de la Falange, que en qualsevol moment realitzà una tasca auxiliar de Iluita en el front, atenent hospitals, llavanderies, menjadors públics, encarregant-se de la propaganda, etc. Aquestes dones sempre tingueren ben present que foren les necessitats de la guerra les que els obligaren a sortir de les seues cases i que una vegada aconseguit el triomf de 1’Espanya de Franco la dona havia de tornar a les seues obligacions famjliars. Per això, i després de la victoria dels «nacionals», elles contribuïren eficacment en la campanya engegada pel nou règim per tal de tornar les dones a la llar.
ASPECTES
IDEOLOGICS
DE LA POSTGUERRA
(1940-1950)
No disposem dúna sociologia sistematitzada sobre la vida quotidiana i la funció social de la dona al País Valencia durant la immediata postguerra. Les escasses dades proporcionades per I’INE no ens serveixen perquè semblen estar visiblement alterades. Malgrat això, no ha estat impossible el nostre treball. Solament cal apropar-se a la premsa diaria o a qualsevol publicació periòdica (setmanaris, revistes d’informació religiosa o cultural, etc.) per poder inferir, amb abundancia de detalls, la ideologia del nou règim sobre la funció social de la dona. La premsa valenciana de postguerra (Las Provincias i Levante, així com les publicacions religioses) participa en la formació de lúniforme panorama ideolbgic, impulsat des de les més altes esferes governamentals. Las Provincias dels primers anys de la dècada dels 40, al marge de la informació política, dedica gran part del seu es& espai als editorials d’opinió. Editorials la línia dels quals ve marcada per un atac sistemàtic i vehement dirigit a les institucions del període anterior i a la ideologia dels partits que donaren suport a la República, els quals són considerats, sense cap mena de distinció, d’ideologia marxista. Davant d’aquesta manera de pensar, revolucionària i anorreadora, causa de la z El 1933 es creà el grup Mujeres Antifasclstas, dones d’esquerra, per6 bàsicament comunistes. En 1934, la Secció Femenina de la Falange. 1 en 1936, Mujeres Libres, de tendència anarquista.
CESPILL guerra civil i dels desastres soferts per la «Patria», el nou estat proposa uns «Nuevos valores» també revolucionaris, pero no subversius. L’acceptació de tot aixo possibilitarà la superació de les lluites polítiques i socials que desgastaren 1’Estat espanyol. 1 en aquesta ideologia que I’estat proposa, el tema de la dona és de gran importancia. S’insisteix, des d’articles i editorials, en la consideració de la família com una de les bases fonamentals de la nostra societat; la missió de la don dins d’aquesta família és ser esposa i mare. Missió, aquesta, que algunes dones pretengueren minimitzar en pro de les nefastes idees emancipadores que propugnaven per a la dona un paper semblant al que l’home té en la societat. Si durant la guerra, les dones es varen veure obligades a fer treballs «que no corresponien al seu sexe», fou perquè així ho exigien les circumstàncies, pero en la pau, les dones han de tornar a la llar. «La mujer está llamada a ser desmovilizada de las misiones que le incumbieron mientras la batalla de las armas libró su fragor, pero, de ahora en adelante, la mujer encontrará en la familia, inscrita en la órbita hogareña con su clásica educación española, su genuina función y su mejor labor patriótica.» 3 En aquells anys de crisi econòmica i per palliar, en part, els alts índexs de desocupats, convé que les dones siguen exclusivament «amas de casa» i que per això renuncien a un lloc a la fabrica o al camp. En aquest sentit és significatiu un eslogan que la premsa reprodueix en repetides ocasions: «Madres para el hogar. El subsidio familiar restituirá a la mujer su misión maternal sin agobios económicos.» 4 Amb aquests plantejaments, al mateix temps que es recloia la muller a casa, també es fomentaven ‘les ansies maternals, impulsant així la política natalista característica del règim. D’altra banda, la ‘crítica situació economica i les seqüeles de la guerra estan exigint múltiples sacrificis a la població. Per això’, davant la carestia i la fam, és necessari demanar, sobretot a les dones, un fort esperit de sacrifici, ja que a través d’elles es pot fomentar el conformisme social. «Son cualidades insuperables de la mujer española: austeridad, sacrificio, nobleza, comprensión, el sentir de ‘Ia madre y la abnegación de la Patria. Exalto el heroismo de las madres españolas que con sus ejemplos varoniles levantan los ánimos.» 5 Aquests editorials estan en la Iínia ideològica que la Seccio Femenina de la Falange proposa a les dones. Aquesta organitzacio era contraria a qualsevol idea feminista que pretengués la igualtat entre els sexes. Les dones, diferents per naturalesa dels homes; no podien aspirar al tipus de treball i d’activitats socials que a ells els incumbeix, ans al «Y las damas a su hogar», Las Provincias, 4 de juny 1939. 4 Las Provincias, 20 d’agost de 1939. 5 «La mujer en la Nueva España: Pilar Primo de Ribera, ejemplo de la raza,, Las Provincias, 15 de juny de 1939. 3
contrari, havien de dedicar-se completament al seu únic i fonamental treball a casa. Els següents paràgrafs dels 18 punts que la Falange prola posa a les dones parlen d’aixo: «Mujer, a ti que no te corresponde acción, ayuda a cumplirla» (punt 3), «No olvides que tu misión es la de educar a tus hijos para el bien de la Patria» (punt 4), «Obedece y con tu ejemplo enseña a obedecer» (punt 6), «Procura ser tú siempre la rueda del carro y deja, a quien deba, su gobierno» (punt 7). 1 acaba dient: «Animo, mujer, a cumplir ignoradamente y en silencio tu nueva y gloriosa misicín.~ 6 La Secció Femenina disposà d’una sèrie d’organismes, molts d’ells creats durant la guerra civil, que foren adequades plataformes de llancament de la seua ideologia i objectius polítics. La Delegació Nacional de la Secció Femenina de la Falange centralitzava totes les activitats i des de Madrid es marcaven les directrius d’actuació a la resta de les províncies de l’estat. Per la premsa valenciana coneixem la labor feta ací per les dones de la Secció Femenina. S’hi crearen les següents delegacions: «Auxilio Social», l’«Obra de la Madre y el Niño», l’«Hermandad de la Ciudad y el Campo», per anomenar només les de major importancia. Auxilio Social tenia com a missió fonamental l’assistencia caritativa a les persones que la societat considerava més dèbils: xiquets, vells i dones sobretot. Per aixo crearen menjadors infantils, cuines de germandat, robers per a pobres, etc. Maria Benidoleig, delegada de propaganda, es refereix a les dames que atenien les obres de 1’Auxilio «Estas mujercitas son las mismas que Social amb aquestes paraules: veíais lujosamente vestidas, hoy, con su blanco delantal y el emblema de Auxilio Social bordado sobre el corazón y el encanto de su sonrisa, cuidan de los niños.» 7 No podem deixar d’assenyalar que aquesta protecció caritativa possibilitava la influencia ideològica sobre els atesos, als quals se’ls procurava sempre formació moral i religiosa. «Y como Auxilio Social está nutrido de espiritualidad, no puede concretarse sólo en los socorros materiales, sino abarcar también los del espíritu, y para ello ha creado la Asesoría de cuestiones morales y religiosas; se fundan centros de catequesis, se establece la explicación semanal del evangelio, se organiza el cumplimiento pascual y tantas obras más de elevación moral de los muchachos por quienes Auxilio Social vela paternalmente.» ’ A banda de repartir menjar o roba, Auxilio Social promou la regulació de matrimonis, patrocina bateigs, confirmacions i comunions, a més a més, una serie d’actes culturals que revelen clarament el doble objectiu de la institució.g L’Obra de la Madre y el Niño esta en la línia, ’
Las Provincias,
28 d’abril de 1939.
’ «M. B., delegada de propaganda Provincias,
de Auxilio Social, habló por la radio», Las
20 d’abril de 1939.
8 «Un año de labor y organización de la Falange valenciana,, Levante, 31 desembre de 1940. 9 Levante, 31 de desembre de 1940. Las Provincias, ll de juny de 1939.
IlESPILL ja esmentada, d’exaltació de la maternitat com a missió única i fonamental de la dona. Malgrat les dificultats econòmiques de les famílies modestes, es fomenta la natalitat, els subsidis familiars i 1’Obra de la Madre y el Niño, que assistia els xiquets pobres en centres d’alimentació infantil, intentant ocultar les contradiccions i dificultats de les famílies nombroses. Mentre s’insisteix que el treball natural de la dona esta en la casa, 1’Hermandad de la Ciudad y el Campo fomentara mitjancant cursets, granges model, exposicions d’artesania, etc., el treball auxiliar de la dona camperola. Tenim constancia del doble treball realitzat per la dona del medi rural valencia que atén petites granges familiars, va al camp temporalment durant la collita, ven als mercats els productes de l’horta i realitza treballs artesanals a domicili. En resum, és l’ajut familiar, treball no comptabilitzat, el que permetrà aconseguir un millor nivel1 de subsistencia a les famílies camperoles. Encara que hem pogut conéixer amb suficients detalls les activitats desenvolupades per les dones valencianes de la Falange i analitzar els objectius que impulsaren el seu treball, resulta molt difícil de conéixer la incidencia que aquest organisme tingué entre les dones del País Valencia, ja que aquesta institució no proporciona dades estadístiques sobre el nombre d’afiliades, i la premsa tendia sempre a parlar de les seues realitzacions amb cert triomfalisme. Pero si ens adonem del que hem dit en aquestes pagines, resulta evident que en els primers anys de postguerra, el règim de Franco, amb el suport de les campanyes de premsa, amb la labor de les dones de la Secció Femenina, i comptant amb l’ajut de 1’Església i de la branca femenina d’Acció Catolica, realitzà un gran esforc per sumir en l’oblit qualsevol tipus d’ideologia feminista que posas en qüestió la imatge tradicional de la dona. Res no queda, en aquells anys, de les lleis republicanes que havien reconegut la igualtat legal de totes les persones sense distinció de sexe. Amb els partits polítics desapareixeran també les organitzacions de dones, llevat de les mencionades excepcions, i restara «resolta», per molts anys, la polèmica sobre la funció social de la població femenina. Passats uns anys, cap a la dècada dels 50, la premsa valenciana comenta a moderar l’encés to apocalíptic de les seues pagines, i també per aquel1 temps deixa d’ocupar-se de les dones. Poc a poc van desaparéixer els editorials i els articles de fons que, en to moralitzador i paternalista, venien combatent els gèrmens deixats per aquelles nefastes idees que proposaven la necessitat de qüestionar el paper que tradicionalment la dona venia desenvolupant en la nostra societat. La pèrdua de l’interés per seguir parlant de les dones era lògica i coherent en la mesura que es pensàs que els desigs igualitaris i lliberalitzadors expressats per algunes dones estaven ja suficientment oblidats. Era clar que les dones, que a penes si havien tingut possibilitats de prendre consciencia dels seus drets i de cridar per a reclamar-los, 94
ja no eren un problema greu per als interessos del nou règim. Per tant ja no calia seguir ocupant-se’n, i així foren restituïdes a l’anonimat secular del qual tan poques vegades se’ls permetrà eixir en les dècades següents.
EL TREBALL
DE LA DONA AL PAIS VALENCIA
(1940-1970)
En pagines anteriors hem vist l’interés dels organismes oficials (tan ben recolzats ací per la nostra premsa) per combatre qualsevol pressupost ideològic que pugués canviar, encara que fos mínimament, el paper que tradicionalment les dones tenen assignat en aquesta societat. En els anys passats, els partits polítics més progressistes i les organitzacions de dones havien reclamat el dret de la dona a un treball remunerat que li permetés eixir del seu ghettoi familiar. Aixo, encara que no és la panacea que pot acabar amb la situació d’inferioritat de les dones, era aleshores (i ho és encara) un pas important per a les seues reivindicacions. Pero, per les raons que ja hem esmentat, als anys 40 la propaganda oficial va fer tot el possible per convéncer la dona dels perills que per a la família i per a la societat suposava el fet que ella renegàs de les seues «naturals» obligacions a la llar, per anar a ocupar els 110~s de treball destinats als homes. Naturalment s’obviava el fet que no totes les dones, malgrat el seus desigs, podien optar per restar a casa. No es volia tenir en compte que en aquells anys difícils eren els problemes econòSmics de moltes famílies els que feien necessari el treball de les dones i fins i tot el dels xiquets. Les estadístiques que tenim per als anys 40, referides al percentatge de població treballadora que aleshores tenia el País Valencia, no són en absolut de fiar perquè les dades estan visiblement alterades. Malgrat aixb, pero, sí que podem fer ací alguns comentaris respecte del treball femení. Es Iògic suposar que, en aquests anys, serien molt poques les dones que sentien atracció per treballar fora de casa. En primer lloc, perquè elles, majoritàriament, havien interioritzat la ideologia dominant que les considerava «diferents per naturalesa», i tenien molt ficat dins del cap que com a esposes i mares que eren, fonamentalment, el seu natural Iloc de treball era la casa. En segon terme, existien pocs 110~s de treball per a les dones i els que eren considerats com a treballs apropiats per a elles eren, quasi sempre, feines auxiliars, poc valorades i molt sovint pagades amb sous de miseria. Les filles de ‘les famílies riques no eren estimulades, cosa que sí se feia amb els fills mascles, per tal que fessen estudis, sino que, al contrari, 95
sortien dels collegis religiosos amb l’anomenada «cultura General>, i preparades per al matrimoni. Les famílies menys riques, i sobretot la petita burgesia, copiara, fins als Iímits possibles, el comportament de les capes superiors. Per als pares i els marits sera una qüestió de principi el fet que les seues dones no tinguen necessitat de sortir a treballar fora de casa. Pero, com hem dit, hi havia altres dones que, malgrat els seus desigs i malgrat la manca de condicions favorables, no pogueren sentir-se identificades amb allò que deia la premsa: «madres para el hogar. El subsidio familiar restituirá a la mujer su misión maternal sin agobios económicos».” Perquè encara que les dones mai no deixaren d’acomplir el seu paper de mares en la llar, l’aclaparament econòmic de moltes famílies va obligar aquestes dones a fer, a més del seu treball domèstic, una altra jornada fora de la casa. 1 així, moltes dones al País Valencia, com a la resta de 1’Estat espanyol, feien treballs de temporada, mai segurs, al camp o en els magatzems de fruites, en les fabriques o en els tallers. Eren I’ajut en els petits negocis o en les petites explotacions agràries de la família. Les campanyes ideològiques, que en la primera part d’aquest treball hem analitzat, sense cap mena de dubtes, donava noves forces al rebuig, que existia ja en amplies capes de la població, respecte al fet que les dones s’incorporassen a la producció. Pero malgrat aquest rebuig, al Ilarg dels darrers 25 anys s’ha anat produint un canvi en allò que es refereix al treball de les dones. Produint-se una sistemàtica i progressiva entrada de la dona en el procés de producció. La recent incorporació de la dona a les tasques productives és un fenomen social de caràcter econòmic molt simple. Pero esta, carregat de tantes connotacions ideològiques que, massa i molt sovint, no pot analitzar-se amb objectivitat. Al pròleg i contraportada del Ilibre EZ trabajo de la mujer en España, quan el catedràtic de Sociologia de Barcelona, Dr. Martí López, afirma que «La irrupción masiva de las mujeres en las actividades económicas extrafamiliares es uno de los hechos de nuestros días que no acierta a explicar, en términos teóricos, ninguna de las sociologías generales vigentes», no fa res més que aportar una prova de la distorsió ideològica. El treball de la dona esta tan mediatitzat per un món masculí que la ideologia maschsta contribueix com a factor advers a la possible comprensió del treball femení. El mateix autor, al mateix llibre, en preguntar-se « ¿ Por qué, en un momento dado, ha comenzado a variar la definición tradicional de los papeles sociales como masculinos o femeninos; y ha tenido lugar la aparición competitiva de la mujer en áreas de actividad, reservadas antes, de modo casi exclusivo, a los varones?», no cap dubte que la resposta és la mateixa
Io Les dades ací utilitzades
són de I’INE.
96
LESPILL interrogació, és la perplexitat de l’home que llegí tots els catecismes de la Secció Femenina. La massiva, sobtada, inesperada, volguda o no, incursió de la dona en el procés directe de producció del País Valencia, és un fenomen social que s’ha donat en relació amb el canvi de l’estructura sbcioeconòmica del país i s’inscriu dins el procés d’emigració economica inherent a tota industrialització capitalista. En el cas valencia, treball de la dona i «emigració econòmica» es situen en l’òrbita del conjunt de fenòmens socials de canvi que, com a conseqüència del desenvolupament i ampliació de les estructures capitalistes, es produeixen en lültim quart de segle. En base a un accelerat procés de desagrarització-industrialització, la formació social valenciana -dominada fins aleshores pel capitalisme agro-mercantilistapassa a estar condicionada pel capital industrial connectat a nivel1 estatal amb el financer i monopolista.
ELS CANVIS
ENTRE
1950 1 1970
Fa 20 anys, el cens de la població laboral femenina al País Valencia era la meitat de l’actual. En 1950 hi treballaven 109.225 dones; el 12’3 per 100 de la població laboral i el 13!2 per 100 de les dones en edat laboral (convencionalment entre els 15 i 64 anys). Deu anys mes tard; la població laboral femenina augmenta en un 79’3 per 100. Les treballadores de 1960 són ja ben a prop de 200.000 (el 19’9 por 100 de-la població laboral i el 23’3 per 100 de les dones en edat de produir). La magnitud d’aquest increment s’observa si el comparem amb el creixement de la població laboral en conjunt. Mentre la poblacib laboral augmenta en un 12 per 100, la població laboral femenina ho fa en un 79’9 per 100.” El ràpid i insolit procés d’industrialització del País Valencia, que transforma profundament l’estructura econòmica i social, te singular importancia en la incorporació al procés de producció de la dona, alhora que ve dehnida i exigida pel propi procés fonamental i les seues singularitats: l’emigració economica. La singular estructura laboral del País Valencia de 1950 -condicionada pel capitalisme agro-mercantilno és, precisament, la més propícia per al desenvolupament dún procés d’industrialitzacio. No facihta per a res el fenomen de l’emigració econòmica, fonamentalment en el desenrotllament industrial capitalista. Amb la demanda i producció de béns i serveis manufacturats -de caràcter més estrictamenteconomic-, la industrialització capitalista necessita un procés d’acumulació primitiva de capital en el qual juga un paper importantíssim la for9a. de treball disponible i les característiques que la informen. Necessita: II Las Provincias,
20 d’agost de 1939.
u)
forca de treball en grans quantitats (l’augment de l’oferta fa baixar el seu preu, i augmenta la taxa dels guanys), b) forca de treball en emigració econòmica (població laboral precapitalista en pro& de desqualificació i assalarització: reconversió dels camperols, artesans, obrers independents, etc., en peonada industrial assalariada), c) que no cree conflictes collectius. L’estructura laboral del País Valencia en 1950 no reunia aquestes característiques. El camp, subjecte en part a relacions de producció capitalistes, no proporciona suficient emigració economica. La població laboral pre-capitalista tan sols representa un terc de I’estructura laboral. Acò fa que el cost de la reproducció de la forca de treball siga relativament mes alt que el d’altres àrees de 1’Estat espanyol. Aquestes circumstàncies afavoriran que per cobrir els nous 110~s de treball hom haja d’acudir a allò que podríem considerar com a exèrcit de reserva: les dones, els xiquets que en molts casos no tenen encara l’edat reglamentaria per a treballar, les jubilacions tardanes i la importació de forca de treball del sud de I’Estat espanyol, que entrara en procés d’emigració econòmica, en ser absorbides pels nuclis industrials del País Valencia. El treball de la dona, a menor cost que el de l’home per ser una for9a de treball generalment desqualificada -sobretot la de les dones més joves-, suplir& en part els defectes de l’estructura laboral del País Valencia, a més de reportar avantatges addicionals, com són menors sous, possibilitats de deixar el treball en casar-se (amb la qual cosa no poden acumular drets), menys conflictivitat, etc. 1 és per això que la dona ara es veurà estimulada a fer compatible el seu treball de casa amb una altra feina remunerada. Feina que sempre li havien dit que no era per a ella, pero que ara, per imperatius econàmics, hi fa falta. El cercle es tanca. En els moments de crisi economica dels anys 40, quan els 110~s de treball eren pocs, calia insistir en la necessitat que les dones restassen a la llar. Pero per a una economia en expansió com és la dels anys 60, les coses són duna altra manera: ara que la mà d’obra de la dona fa falta, cal oblidar la propaganda d’abans per conformar el pensament col-lectiu als nous imperatius del capital. De més a més, el negoci industrial de béns de consum esta en marxa i necessita ampliar els mercats. Un nou sou pot elevar el nivel1 adquisitiu de les famílies; per això, ja no convé parlar a les dones d’austeritat, com abans; cal comentar a convéncer-les dels aventatges del consumisme. S’adverteix que el fet que la dona treballe no es cap peri11 greu per a l’estabilitat de la familia i de la societat, sempre que ella continue ocupant el seu lloc a la casa i no es posen en qüestió els valors tradicionals respecte del paper de les dones. 98
CESPILL LA POBLACI6
LABORAL
FEMENINA
DE
1970
El procés d’incorporació de la dona al treball, inicia& com hem vist, anys endarrere, segueix en augment sota les necessitats del desenvolupament economic. En 1970 treballaven, com a censades, prop de 225.000 dones (el 20 per 100 de la població laboral del País Valencia, i el 23 per 100 de les dones en edat de treballar). Es molt interessant per a nosaltres veure com es distribueix en aquest any el cohectiu laboral femení, segons sectors d’activitat economica: el 50 per 100 treballa en el sector terciari, el 45 per 100 en l’industrial i solament el 5 per 100 en el camp. Com es pot veure en el quadre següent, aquests percentatges han variat bastant els darrers 20 anys. Sector econòmic
1950
Camp . . . . . . . . . . . . .*. .*. . . . . . . .*. . . .
13’9 Indústria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34’5 Serveis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51’6 Total (xifres absolutes) . . . . . . . . . . . . . . . 108.864
1960 16’9 35’5 47’6 173.062
1970 4’5 45’2 50’3 222,533
Font: INE.
La taxa de feminitat segons les diferents branques en que per afinitat es subdivideixen els sectors econòmics (proporció de dones sobre ei total de treballadors de cada branca), ens defineix ja, en gran part, el caracter del treball femení. En la indústria, la dona valenciana treballa en la branca del «textil, cuir i confecció» i en l’«alimentació, begudes i tabacs» (23’6 per 100 i el 10’3 per 100 de tota la població laboral femenina), En el sector serveis, les dones s’ocupen de la venda al detall, són el 12’7 per 100 de la població laboral femenina, dels serveis en restaurants i hotels, i sobretot, com no!, en serveis personals i domèstics (12’9 per 100 de la població laboral femenina). SITUACIó
PROFESSIONAL
Professions liberals .................. Directors i gerents ..................... Administratius superiors ............... Administratius intermitjos ............ Treballadors de serveis sense qualificar Contramaestres, capatassos ............
.
.
*.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
9.
.
.
Font: IN’E.
99
,.
.
... . .. . .. .. . . .. . ..
Homes 96
Dones %
TOTAL
84’8 94’6 82’6 12’6 48’8 94’0
15’2 5’4 17’4 87’4 51’12 6’0
9.929 9.984 10.253 16.915 67.593 7.688
CESPILL La descripció empírica de la situació professional de la dona ens demostra les diferencies amb la de l’home. Es la que la societat li ha assignat segons un ampli venta11 de factors i conveniències sòcio-econòmiques que afavoreixen l’home. Mentre que el 94’6 per 100 dels càrrecs de directors i gerents al País Valencia els ocupa l’home, tan sols el 5’4 per 100 se’ls deixa a les dones. El 94 per 100 dels contramaestres, capatassos i assimilats són també homes. Cosa semblant s’esdevé amb els 110~s d’administratius superiors, pero no amb els administratius intermitjos, on el nombre de dones és ja important. Els treballs: serveis sense qualificar i serveis domèstics estan reservats a les dones. Les dades ací utilitzades, per bé que són significatives, no mostren tota la veritat sobre el treball de les dones. En les estadístiques no són comptabilitzades tota una serie d’activitats realitzades per elles. Activitats al marge de les normes laborals, pero que al País Valencia, donat el tipus d’indústries existents i que l’agricultura es encara importanten nombroses comarques, tenen singular importancia a l’hora d’analitzar les especials característiques del treball femení. Les indústries del textil, la pell i la confecció, estimulen el treball «a domicilin de la dona casada. D’aquesta manera, els temps lliures de les feines domestiques poden ser aprofitats per les mestresses, per a confeccionar vestits o per a intervenir parcialment en els processos de preparació del cuir per a la fabricació del calcer. Tot això, en lés següents condicions: remuneració per peca treballada i absència de titularitat de la treballadora, que implica la manca de seguretat social, de primes i incentius, per no estar en plantilla, de pagues extraordinàries, de continuytat en el treball i, per això, manca de continuytat en la remuneració, aïllament i individualisme en el plantejament de la problemàtica laboral. Tampoc no ens resulta fàcil estudiar en les estadístiques el treball de la dona, en relació amb les activitats agrícoles del País Valencia. Molts d’aquests treballs solen ser els anomenats atemporers» o «d’ajut familiar» i que no es consideren com a tals treballs. Els magatzems de fruita ocupen les dones durant uns dies, unes setmanes o uns mesos a l’any, fent sempre jornades intermitents amb horaris que s’adapten a les necessitats del comerciant. Les característiques del treball femení que ací hem analitzat (tipus de treball que realitzen’ ‘les dones, remuneració, edat en que la dona treballa, el caràcter temporal i auxiliar del treball, etc.) evidencien que la incorporació de la dona al món productiu s’ha anat produint sense alterar fonamentalment els tradicionals esquemes masclistes de la nostra societat. Perquè encara que, com hem vist abans, una serie de canvis econòmics fomentaren l’entrada a la producció d’un nombre important de dones, no es va donar, per aixo, un canvi de mentalitat respecte de la funció social de la dona. Més aviat la incorporació de la dona al treball 100
ha estat sempre mediatitzada per tota una serie de prejudicis masclistes, que són els que han fet possible la situació discriminada i inferior que la dona suporta a I’hora de treballar.
A MANERA
DE
CONCLUSO
Aquest treball ens ha .permes posar de manifest com en els anys de la postguerra, davant les circumskncies socio-polítiques (inestabilitat social, autarquia, etc.) i els principis ideologics del rèigim.franquista (amb la influencia dels règims feixistes d’Itàlia i Alemanya), a impulsos del poder central, s’emprengueren actives campanyes per tal d’atallar la incidencia que sobre la població femenina havien tingut els canvis legals i ideològics del període anterior. -les manifestacions de les .quals al País Les pressions ideològiques Valencia han estat estudiades a la primera part d’aquest treball-, sense cap mena de dubte, deixaren una fonda petjada en el comportament social de les nostres dones. La pokmica feminista havia restat estancada, durant molts anys, en els termes que hem analitzat. Les noves circumstkncies polítiques que es donen en 1’Estat espanyol a partir dels anys 50, i sobretot en els 60, per efecte de l’apropament del règim franquista a Europa, i pel reconeixement d’aquell per part del govern dels Estats Units, a penes modificaren els tradicionals pressuposits ideologics de la nostra societat. 1 encara que per aquells anys ja no trobem en la premsa o en els discursos oficials el mateix to combatiu, moralitzant i dogmàtic dels anys 40, és difícil trobar-hi un canvi d’actitud davant la greu discriminació que pateix la dona (més aviat no s’ocupen dels seus problemes). Pero malgrat aquest continuisme ideològic, comenca a produir-se un feaomen que, aparentment, pot resultar paradoxal: els anys 50 i 60 seran l’inici i la culminació del procés d’incorporació de moltes dones al treball remunerat fora de casa. Aquesta entrada de la dona en el procés productiu es produeix, al País Valencia, relacionat amb les transformacions economiques que es produiren aleshores, i amb l’auge de la indústria europea, deficitaria de mh d’obra i interessada a obrir nous mercats. La ideologia consumista que s’exportara a tot arreu de l’estat indirectament, fomentara en les dones el desig d’un treball remunerat. Això, que aparentment semblava contradir els principis defensats amb tenacitat anys enrere, no suposava cap peri11 greu per a la ideologia dominant. En la mida que la funció social assignada a les dones a penes havia de ser modificada. Per bé que algunes lleis foren retocades en aquests anys, els canvis legals no tingueren cap altre significat que el duna adequació a les noves circumstancies i a les noves necessitats del desenvolupament economic. 101
LABORAL
-PER
TOTAL
.......................................
TOTAL (exclosos els mal especificats) Mal especificats .............................. .........
...
... ...
...
... ...
... ...
...
...
871.161
868.679 2.482
31.513 60.829 43.164 12.035 15.831 29.222 10.101 43.285 8.965 4.831 108.843 35.268 55.557 19.425 52.094 21.967 25.735 4.862 35.029 26.471
220.477 3.169
Homes
XIFRES
223.050
222.533 517
22.946 52.386 4.852 2.932 3.833 4.221 360 3.297 4.028 148 1.633 13.956 28.236 6.243 4.086 3.357 2.825 965 28.701 23.391
10.114 37
Dones
1.094.211
1.092.212 2.999
54.459 113.215 48.016 14.967 19.664 33.433 10.461 46.582 12.993 4.979 110.456 49.224 55.793 25.668 56.180 25.324 28.560 5.827 63.730 49.862
230.591 3.206
TOTAL
ABSQLUTES
20’4
42’1 46’3 10’1 19’6 19’5 12’6 3’4 7’0 31’0 3’0 1’4 28’3 50’6 24’3 7’2 13’2 9’9 16’5 45’0 46’9
Dones % ~----4’4 1’1
XIFRES RELATIVES
99’9
10’3 23’6 2’2 1’3 1’7 1’9 0’1 1’5 1’8 0’0 07 6’4 12’7 2’8 1’8 1’5 1’3 0’4 12’9 10’5
4’5 0’0
DISTRIBUCM (%) DE LA DONA PER BRANQUES. PERCENTATGE VERTICAL
SEXESSEGONS LES DIFERENTS BRANQUES EN QUE ES SUBDIVIDEIXEN PER AFINITAT ELS SECTORS ECONOMICS (1970)
Camp ....................................... Mines, pedreres ..................... ......... Indústries manufactureres ............... ... Alimentació, begudes i tabac .................. Tèxtil, calcat i confecció ..................... Fusta i mables ........................... ... Paper ....................................... Química, petroli i plàstic ..................... Minerals no metàklics ..................... ... Metalls bàsics ........................... ... Derivats del metal1 ........................... Altres .................................... ... Aigua, gas i electricitat ........................ Construcció .............................. ... Comerc major .............................. Comerc detall ................................. Restaurants i hotels ........................... Transport i comunicacions ..................... Est. financer, segurs, etc. ..................... Administració pública i defensa ............... Culturals i diversions ..................... ... Personals i de la llar ........................ Altres .......................................
PQBLACIó
I perquè ningú no s’espante, quan la delegada de la Secció Femenina presenta a les corts orgàniques, en 1960, el projecte de llei sobre «los derechos políticos, profesionales y de trabajo de la mujer», adverteix que «ésta no es ni por asomo una ley feminista», i diu: «seríamos infieles a José Antonio si tal hiciéramos, es sólo una ley de justicia para las mujeres que trabajan, nacida de la experiencia de una asidua relación humana y cordial con todos los problemas que a la mujer atañen. En modo alguno queremos hacer del hombre y de la mujer dos seres iguales: ni por naturaleza ni por fines a cumplir en la vida podrán nunca igualarse; pero sí pedimos que, en igualdad de funciones, tengan igualdad de derechos ».12 Aquestes paraules, que, sens dubte, comptarien amb l’aplaudiment de les anteriors corts, semblarien massa reaccionàries per a ser dites en les actuals circumst,àncies polítiques, on ningú no es fa ja problema de parlar en to pretesament feminista sobre els drets que manquen a les dones. El canvis socials que s’han anat produint en els darrers anys, i sobretot el ressò que les reivindicacions feministes estan tenint últimament en la nostra societat és el que ha fet impossible de seguir oferint a les dones una ideologia i un comportament de l’estil del que donava la Secció Femenina. 1 es simptomatic que, en aquests moments, el partit politic en el poder haja vist la necessitat d’intervenir en aquest pro& de canvi que esta produint-se entre les dones, creant un organisme més adequat, que no la Secció Femenina, a les noves circumstàncies socio-polítiques: la «Subsecretaria de la Condición Femenina», semblant d’alguna manera al Ministeri de la Dona creat a Franca pel govern de Giscard d’Estaing. La importancia del ressorgiment de la ideologia feminista i del procés de canvi iniciat per les dones ha estat captada per la quasi totalitat de les organitzacions polítiques existents arreu de 1’Estat espanyol, des de la dreta fins a l’esquerra, perquè totes i cada una, des de la seua perspectiva ideologica, van tractar la problemàtica de la dona en la darrera campanya electoral. No podem negar que algunes coses, no massa, estan canviant per a les dones en els darrers temps (sobretot a nivel1 legal, on s’han suprimit una serie de Ileis discriminatòries, encara que, d’una manera vetlada, en resten d’altres). Pero també es ben cert que els problemes de les dones de vegades es tracten, des dels distints knbits polítics, amb un grau prou fort d’oportunisme i de demagogia. Per això massa sovint els interessos polítics del moment, la preocupació per obtenir un major l2 Preàmbul a la llei sobre «Derechos Politices, profesionales y de trabajo de la mujer,, esmentat per Lidia Falcón en Mujer y Sociedad, Barcelona, 1969, pàg. 359.
nombre de vots, etc., han estat sempre condicionant l’avanc de les reivindicacions feministes i restant autonomia al moviment de les dones. En resum, creiem que la realitat laboral de les dones, a hores d’ara, no ha canviat substancialment respecte dels anys anteriors, i que gran part dels pressuposits ideologics, respecte de la funció social de les -dones, defensats per la Secció Femenina, estan encara vius en el pensament d’&rnplies capes de la població. Per això, malgrat l’avanc, les discriminacions que pateixen les dones en tots els àmbits de la seua vida (familiar, laboral, social, etc.), estan encara lluny de ser superades. No és prou, encara que sí important, que canvien unes lleis; és necessari també entrar en el camp ideològic i atacar-hi tots els prejudicis masclistes; és necessari canviar la mentalitat collectiva pel que respecta al paper de la dona en la nostra societat. 1 això no sera possible sense una presa de conciencia majoritària de les dones, ni sense que les dones més conscients prenguen veu en tots els àmbits de la vida política i social i, sobretot, és necessari que les dones puguen assumir en la seua lluita el protagonisme que quasi mai no han tingut. Isabel MORANT Damià MOLLA
104
TEXTOS LITERARIS
T
RES POEMES D’HENRI MICHAUX en versióde Salvador Jifer
LESPILL
I
L INSOUMIS
Quittant le balcon où défilait le Monde, quand il faut rentrer sans arcades, dans la gueule froide de la journée grignoteuse, devant les centaines de boîtes qu‘il faut remplir précipitamment, quand il faut quitter le grand vide admirable où l’on avait séjour... Tristesse du réveil! 11 s’agit de redescendre, de s’humilier. L’homme retrouve sa défaite: le quotidien. Ayant perdu les témoins de sa splendeur, il ne sait que dire. Il peut même passer pour un imbécile, un médiocre, un homme de rien, cependant qu’il y a peu d’instants encore, il se trouvait entre les Majestés, lui-même 110
/
L INSOTMÉS
Abandonant el baleó per on desfila el Món quan s’ha de tornar sense arcades a la gola freda de la jornada rosegadora, davant centenes de pots que s’han d’omplir precipitadament, quan s’ha d’abandonar el gran buit admirable on sojornàvem.. . Tristesa del despertar! Es tracta de redescendir, d’humiliar-se. L’home retroba la desfeta: el quotidià. Com que ha perdut els testimonis de l’esplendor, ja no sap que dir. Podria passar per un imbècil, un mediocre, un homenet de res, encara que fa ben pocs instants es trobava entre les Majestats, el1 mateix damunt dúna trona, entre els sobirans emmascarats, i que amb una gran 111
sur un trône, parmi les souverains marqués et qu’en grande pompe le suivaient ses gens, tandis que s’élevant toujours plus haut, plus haut encore, il abordait à la plateforme suprême, où, seul, le son de grandes trompettes de la victoire pouvait le rejoindre. C’est fini. En vain, le pauvre remonta d’un élan irrésistible le cours de son destin. En vain, il s’éleva. Il lui faut en un instant, et incertain s’il la reverra jamais, quitter sa vraie famille, les célestes siens, pour revenir parmi les étrangers qui se disent ses proches et ne le connaissent pas. Il regarde autour de lui. Il se sent accablé. La journée le reprend comme un train omnibus prend sa charge de journaliers. Allons, en route! Et il lui faut s’éloigner. Cependant, il se demande comment il pourrait rentrer dans le paradis perdu (et qu’importe que ce soit parfois un enfer). 11 médite l’évasion, car les «mousD sont les «durs», ne se laissent ni vaincre, ni convaincre, et se reforment entiers et agrandis sous la botte. Tous les moyens lui sont bons. Pas besoin d’opium. Tout est drogue à qui choisit pour y vivre l’autre côté. Attaquant son coeur à grands coups de café, ou même simplement de fatigue, ou même simplement dïmagination et du fluide intense de son désir, il décolle. 11 regarde ensuite le monde des objets immobiles, mais qui commencent à chanter, à tenir la note. Les immeubles des boulevards, comme appelés à devenir- d’immenses vaisseaux, commencent à se caréner. D’autres voûtes entre les voûtes des monuments se mettent à osciller lentement. Des plafonds descendent continuellement des plafonds. . . et sans remonter jamais. Des visages émanés de son propre visage, partout le regardent. Ses tempes chantent haut, en ténor. les agrès intérieurs se raidissent.
Cependant
que
Dans la tempête, il entend le Monde, comme il sonne vraiment. Oh! Qu’il résonne étrangement! Il le voit aussi, comme il est, jaune, essentiellement jaune et mêlé d’un peu de boue et d’acre. 112
EESPILL pompa la gent el seguia, mentre que, alcant-se més amunt, cada vegada més amunt, abordava la plataforma suprema, on només el sol de les grans trompetes de la victoria podien acostar-se-li. S’ha acabat. Debades el pobre sobrepuja amb una empenta irresistible el curs del seu destí. En va s’elevà. Li cal en un instant, i cosa incerta és si la tornara a veure, abandonar la vera família, els celestials seus, per tornar entre els estranys que s’anomenen els seus parents i ja no el coneixen. Mira al seu voltant. Se sent atabalat. La jornada l’agafa com un tren òmnibus agafa la càrrega de jornalers. Anem, en marxa! 1 s’ha d’allunyar. Així i tot, es pregunta com podria tornar al paradís perdut (poc importa que de vegades siga un infern). Medita I’evasió, perquè els «molls» són els durs, no es deixen ni véncer ni convéncer, i es reformen sencers i engrandits sota la bota. Tots els mitjans li vénen bé. No cal opi. Tot és droga per a qui tria per viure l’altra banda. Atacant el seu cor amb colps de café, o fins i tot només de cansament, o fins i tot només d’imaginació i del fluïd intens del seu desig, despega. Observa de seguida el món dels objectes immòbils, pero que comenten a cantar, a donar la nota. Els immobles de les avingudes, com cridats a esdevenir vaixells immensos, comenten a carenar-se. Voltes entre les voltes dels monuments comenten a oscillar lentament. Sostres descendeixen dels sostres sense parar... i sense tornar a pujar mai. Rostres, sorgits del seu propi rostre, l’esguarden pertot. Els polsos li canten ben ah, en tenor. entrellats interiors estan erts.
Tot i que els
Enmig de la tempesta escolta el Món, com sona vertaderament. Oh! Com ressona d’estrany! El veu tal com és, groc, essencialment groc i barrejat amb un poc de fang i d’ocre. 113
Il est dans la trajectoire et la vie prend un tout autre sens. Chacun est après une autre chandelle. C’est la poursuite vertigineuse, et il n’est pas de pont dans un tourbillon. Son coeur se met à sauter comme une balle. En sa poitrine, c’est à présent le barattement du lac de l’émotion. Comme des bulles, des horizons toujours nouveaux apparaissent; croissent, se dilatent, crèvent, réapparaissent, s’étirent, se dilatent, et encore, et encore... Progressivement et rapidement formées des cuirasses de frissons maintenant l’isolent, comme son idée profonde isole le somnambule et le retire de la nuit, de ses pièges et de son grave défaut de lumière. Dans le calme parfait qui précède les apparitions, son être galvanisé attend la révélation. (Celle-ci vient ou ne vient pas, étant sous une autre dépendance.) De toute façon, le versant est bientôt dépassé, car il y a toujours un versant, et il retombe. Ce redoublement de fatigue, quoique au premier abord décevant, lui est une nouvelle occasion de lâcher pied et de déserter l’odieux compartimentage du monde. Capitaine à la débâcle, il détruit les derniers échafaudages, il nivelle tout dans la cendre, il accomplit la ruine. C’est ainsi qu’il aura été un grand bâtisseur. Sans remuer un doigt, il aura été un grand aventurier. Ni but, ni buter, il faut savoir dévaler. C’est le jeu de la pierre qui roule. II ouvre la fenêtre. Un instant après, il revient de plusieurs heures de vol. Tel est le Temps pour lui. Telle est sa vie.
114
Es a la trajectòria i la vida pren tot un altre sentit. Cadascú ve darrere d’una altra candela. És la persecució vertiginosa, i no hi ha pont en un remolí. El cor comenca a saltar-li com una bala. 1 el seu pit és, a hones d’ara, el trontoll del Ilac de l’emoció. Com bombolles, horitzons sempre nous apareixen, travessen, s’eixamplen, esclaten, reapareixen, s’estiren, s’eixamplem, i més, i més.. . Progressivament i ràpidament formades cuirasses d’estrems l’aïllen ara, com la seua idea profunda aïlla el somnàmbul i el recolliment de la nit, dels seus paranys i la greu manca de Ilum. Dins la calma perfecta que precedeix les aparicions, el seu ésser galvanitzat espera la revelació. (Aquella pot venir o no, perquè esta sota un altre domini.) De totes formes, el vessant se sobrepassa de seguida, perquè sempre hi ha un altre vessant, i hi recau. Aquest redoblament de fatiga, decebedora i tot, amb un primer abordatge, li resulta una ocasió nova de perdre peu i desertar de l’odiós compartimentatge del món. Capità en la derrota, destrueix les darreres bastides, ho nivella tot en la cendra, acompleix la ruïnn. Així haurà estat un gran constructor. Sense moure ni un dit, haurà estat un gran aventurer. Ni colp ni caiguda. Es el joc de la pedra que rutla.
_
Obre la finestra. Un instant después, retorna de moltes hores de vol. Tal és el Temps per a ell. Així és la seua vida.
LESPILL
J
" EVOUSÉCRIS D'UNPAYSLOINTAIN"
1 Nous n’avons ici, dit-elle, qu’un soleil par mois, et pour peu de temps. On se frotte les yeux des jours à l’avance. Mais en vain. Temps inexorable. Soleil n’arrive qu’à son heure. Ensuite on a un monde de choses à faire, tant qu’il y a de la clarté, si bien qu’on a à peine le temps de se regarder un peu. La contrariété pour nous dans la nuit, c’est quand il faut travailler, et il le faut: il naît des nains continuellement. 116
U SESCRIC DESD'UNPAÍSLLUNYA" «
1 Ella diu: Ací només tenim un sol al mes, i dura ben poc. Ens freguem els ulls dies abans. Pero ni així. Temps inexorable. El sol només arriba a la seua hora. De seguida s’han de fer un fum de coses, mentre hi haja claredat, per bé que no tenim gairebé ni temps de mirar-nos una mica. La contrarietat ve a la nit, és llavors que cal treballar, i tant si cal: naixen nans contínuament. 117
2 Quand on marche dans la campagne, lui confie-t-elle encore, il arrive que l’on rencontre sur son chemin des masses considérables. Ce sont des montagnes et il faut tôt ou tard se mettre à plier les genoux. Rien ne sert de résister, on ne pourrait plus avancer, même en se faisant du mal. Ce n’est pas pour blesser que je le dis. Je pourrais dire d’autres choses, si je voulais vraiment blesser.
3 L’aurore est grise ici, lui dit-elle encore. Il n’en fut pas toujours ainsi. Nous ne savons qui accuser. Dans la nuit le bétail pousse de grands mugissements, longs et flûtés pour finir. On a de la compassion, mais que faire? L’odeur des eucaliptus nous entoure: bienfait, sérénité, mais elle ne peut préserver de tout, ou bien pensezvous qu’elle puisse réellement préserver de tout?
4 Je vous ajoute encore un mot, une question plutôt. Est-ce que l’eau coule aussi dans votre pays? (je ne me souviens pas si vous me l’avez dit) et elle donne aussi des frissons, si c’est bien elle. Est-ce que je l’aime? On se sent si seule dedans quand elle est froide. C’est tout autre chose quand elle est chaude. Alors? Comment juger? Comment jugez-vous vous autres, dites-moi, quand vous parlez d’elle sans déguisement, à coeur ouvert?
5 Je vous écris du bout du monde. 11 faut que vous le sachiez. Souvent les arbres tremblent. On recueille les feuilles. Elles ont un nombre fou de nervures. Mais à quoi bon? Plus rien entre elles et l’arbre, et nous nous dispersons gênées. 118
EESPILL 2 Quan caminem pel camp, li confia ella encara, resulta que et trobes pel camí masses considerables. Són muntanyes, i cal, més prompte o més tard, comentar a doblar els genolls. De poc aprofita que ens hi resistim, no podríem avancar més, fins i tot fent-nos mal. No és per ferir que ho dic. No podria dir res mes, si volia ferir de veres.
3 Ací I’aurora és grisa, diu ella encara. Sempre no fou així. No sabem qui acusar. A la nit el bestiar llanca grans bramuls llargs i aflautats a l’acabament. Hom sent compassió, pero que s’hi pot fer? L’olor dels eucaliptus ens envolta: benestar, serenitat, pero això no ens pot preservar de tot io penseu realment que això ens podrà preservar de res?
4 Vuil afegir encara una cosa, més ama una pregunta. L’aigua flueix també al vostre país? (no recorde si m’ho haveu dit) i fa venir estrems, si de veres és ella. Me l’estime? Ben bé no ho sé. Un se sent tan sol a dins quan és freda. Quan és càlida és tota una altra cosa. Llavors? Com jutjar-ho ? ¿Com us jutgeu vosaltres, digueum’ho, quan parleu d’ella sense disfressa, amb el cor a la mà?
5 Us escric des de la fi del món. Cal que arbres s’estremeixen sovint. N’arrepleguem nen un nombre fo11 de nervadures. Pero i ha res entre elles i l’arbre, i ens dispersem
ho sapieu. Els les fulles. Teque? Ja no hi fastiguejades.
EESPlLL Est-ce que la vie sur terre ne pourrait pas se poursuivre sans vent? Ou faut-il que tout tremble, toujours, toujours? 11 y a aussi des remuements souterrains, et dans la maison comme des colères qui viendraient au-devant de vous, comme des êtres sévères qui voudraient arracher des confessions. On ne voit rien, que ce qu’il importe si peu de voir. Rien, et cependant on tremble. Pourquoi?
6 Nous vivons toutes ici la gorge serrée. Savez-vous que, quoique très jeune, autrefois j’étais plus jeune encore, et mes compagnes pareillement. Qu’est-ce que cela signifie? Il y a là sûrement quelque chose d’affreux. Et autrefois quand, comme je vous l’ai déjà dit, nous étions encore plus jeunes, nous avions peur. On eût profité de notre confusion, On nous eût dit: «Voilà, on VOUS enterre. Le moment est arrivé.» Nous pensions, c’est vrai, nous pourrions aussi bien être enterrées ce soir, s’il est avéré que c’est le moment. Et nous n’osions pas trop courir: essoufflées, au bout d’une course, arriver devant une fosse toute prête, et pas le temps de dire mot, pas le souffle. Dites-moi, quel est donc le secret à ce propos?
7 11 y a constamment, lui dit-elle encore, des lions dans le village, qui se promènent sans gêne aucune. Moyennant qu’on ne fera pas attention à eux, ils ne font pas attention à nous. Mais s’ils voient courir devant eux une jeune fille, ils ne veulent pas excuser son émoi. Non! Aussitôt ils la dévorent. C’est pourquoi ils se promènent constamment dans le village où ils n’ont rien à faire, car ils bâilleraient aussi bien ailleurs, n’est-ce pas évident?
120
Per ventura la vida a la terra no podíem passar-la sense vent? 0 cal que tot tremole, sempre, sempre? També teniu moviments subterranis, a casa, com còleres que vinguessen davant vostre, com éssers severs que voldrien arrabassar confessions? No es veu res, i que importa de veure-hi. Res, i així i tot tremolen. Per que?
6 Ací vivim amb un nuc a la gola. Heu de saber que, encara que molt jove, jo ho era encara molt més, i les meues companyes també. Que significa això? Hi ha de segur en tot aco alguna cosa horrible. 1 abans quan, com ja us he dit, érem més joves, teníem por. Hom s’hagués aprofitat de la nostra confusió. Hom ens hagués dit: «Vet ací, us enterren. Ha arribat l’hora! » Nosaltres pensàvem, és veritat, podrien ben bé soterrarnos aquest vespre, si hom confirma que ja és l’hora. 1 no gosavem ni córrer massa: pantaixants, després de la cursa, arribar davant d’un fossar ja llest, i sense el temps de dir un mot, ni un sospir. Digueu-me, quin és, dones, el secret de tot a@?
7 Hi ha constantment, continua ella, lleons al poble, que s’hi passegen sense cap destorb. Sempre que no se’ls faca cas, ells no en faran de nosaltres. Pero si veuen córrer al seu davant una joveneta, no volen excusar el seu desassossec. No! De seguida la devoren. És per això que ells passegen tothora pel poble on no tenen res a fer, perquè badallarien també onsevulla que fos, no és així?
121
8
Depuis longtemps, longtemps, lui confie-t-elle, nous sommes en débat avec la mer. De très rares fois, bleue, douce, on la croirait contente. Mais cela ne saurait durer. Son odeur du reste le dit, une odeur de pourri (si ce n’était son amertume). Ici je devrais expliquer l’affaire des vagues. C’est follement compliqué, et la mer... Je vous prie, ayez confiance en moi. Est-ce que je voudrais vous tromper? Elle n’est pas qu’un mot. Elle n’est pas qu’une peur. Elle existe, je vous le jure; on la voit constamment. Qui? Mais nous, nous la voyons. Elle vient de très loin pour nous chicaner et nous effrayer. Quand vous viendrez, vous la verrez vous-même, vous serez tout étonné. «Tiens! » direz-vous, car elle stupéfie. Nous la regarderons ensemble. Je suis sûre que je n’aurai plus peur. Dites-moi, cela n’arrivera-t-il jamais?
9 Je ne peux pas vous laisser sur un doute, continue-telle, sur un manque de confiance. Je voudrais vous reparler de la mer. Mais il reste l’embarras. Les ruisseaux avancent; jamais elle, non. Ecoutez, ne vous fâchez pas, je vous le jure, je ne songe pas à vous tromper. Elle est comme ça. Pour fort qu’elle s’agite, elle s’arrête devant un peu de sable. C’est une grande embarrassée. Elle voudrait sûrement avancer, mais le fait est 1,à. Plus tard peut-être, un jour elle avancera.
10 «NOUS sommes plus que jamais entourées de fourmis», dit sa lettre. Inquiètes, ventre à terre elles poussent des poussières. Elles ne s’intéressent pas à nous, Pas une ne lève la tête. C’est la société la plus fermée qui soit, quoi-qu’elles se répandent constamment au dehors. N’importe, leurs projets à réaliser, leurs préoccupations... elles sont entre elles.. . partout. Et jusqu’à présent pas une n’a levé la tête sur nous. Elle se ferait plutôt écraser. 122
lXSPlLL 8 Des de fa molt, molt de temps, li confia ella, estem en debat amb la mar. Ben poques vegades, blava, dolca, creuries que esta contenta. Pero no durara gens. La seua olor, d’altra banda, ho confirma, una olor de podrit (si no fos la seua amargura). Ací hauria d’explicar l’assumpte de les ones. Bs terriblement embolicat, i la mar... Si us plau, tingueu confianca en mi. Per ventura us enganyaria jo? No és més que un mot, ella. No és més que una por. Existeix, us ho jure. Se la veu constantment. Qui? Dones nosaltres, nosaltres la veiem. Ve de molt lluny per engatussar-nos i esferir-nos. Quan vindreu vós mateix la veureu, i us quedareu bocabadats. «Guaita», direu, perquè és estupefaent. La mirarem plegats. Estic certa que no tindré por mai més. Digueu-me, això no arribara mai?
9 No puc deixar-vos en dubte, continua ella, sobre una manca de confianca. Voldria tornar-vos a parlar de la mar. Pero hi ha un obstacle. Els rierols avancen; pero ella, no. Escolteu, no us enfadeu, us ho jure, no estic intentant d’enganyar-vos. Ella és així. Per més fort que s’agite, es detura davant un poc d’arena. Bs una gran obstaculitzada. De segur que ella voldria avancar, pero la cosa és així. Més endavant, potser un dia, avancarà.
10 «Estern més que mai envoltats de formigues», diu la carta. Inquietes, panxa en terra, llancen grans polsegueres, Ni s’interesen per nosaltres. Ni una tan sols alca el cap. Es la societat més tancada que puga haver-hi, tot i que s’escampen constantment al defora. No importa, llurs projectes per fer, llurs preocupacions. . . elles són entre elles. . . a tot arreu. 1 fins ara ni una sola ha alcat el cap devers nosaltres. Abans es deixaria esclafar. 123
11 Elle lui écrit encore: «VOUS n’imaginez pas tout ce qu’il y a dans le ciel, il faut l’avoir vu pour le croire. Ainsi, tenez, les... mais je ne vais pas vous dire leur nom tout de suite.» Malgré des airs de peser très lourd et d’occuper presque tout le ciel, ils ne pèsent pas, tout grands qu’ils sont, autant qu’un enfant nouveau-né. Nous les appelons des nuages. Il est vrai qu’il en sort de l’eau, mais pas en les comprimant, ni en les triturant. Ce serait inutile, tant ils en ont peu. Mais, à condition d’occuper des longueurs et des longueurs, des largeurs et des largeurs, des profondeurs aussi et des profondeurs et de faire les enflés, ils arrivent à la longue à laisser tomber quelques gouttelettes d’eau, oui, d’eau. Et on est bel et bien mouillé. On s’enfuit, furieuses d’avoir été attrapées; car personne ne sait le moment où ils vont lâcher leurs gouttes; parfois ils restent des jours sans les lâcher. Et on resterait en vain chez soi à attendre.
12 L’éducation des frissons n’est pas bien faite dans ce pays. Nous ignorons les vraies règles et quand l’événement apparaît, nous sommes prises au dépourvu. C’est le Temps, bien sûr, (Est-il pareil chez vous?) Il faudrait arriver plus tôt que lui; vous voyez, ce que je veux dire, rien qu’un tout petit peu avant. Vous connaissez l’histoire de la puce dans le tiroir? Oui, bien sûr. Et comme c’est vrai, n’est-ce pas! Je ne sais plus que dire. Quand allons nous nous voir enfin?
124
11 Ella li escriu encara: «No us podeu imaginar tot el que hi ha al cel, cal haver-ho vist per creure-ho. Així, mireu, els . . . . pero no vull dir-vos-en el nom de seguida.» Malgrat l’aspecte de pesar molt i d’ocupar quasi tot el cel, no pesen gens, tan grans com són, tant com un infant acabat de nàixer. Nosaltres els diem núvols. Es veritat que en raja aigua, pero sense comprimir-les ni triturar-les. Això fóra inútil de tan poca que en duen. Pero, amb la condició d’ocupar llargàries i llargàries, amplàries i amplàries, profunditats i profunditats, i de fer-se els inflats, arriben a la llarga a deixar caure algunes gotiues d’aigua. 1 ja estem llestos i mullats. Ens en fugim furioses per haver-nos pillat, perque ningú no sap el moment en que deixaran caure les gotetes; a vegades s’estan dies sense deixar-les caure. 1 ens estaríem vanament a casa esperant-les.
12 L’educació dels estremiments no es fa bé en aquest país. N’ignorem les vertaderes regles i quan l’esdeveniment apareix ens agafa al descobert. És el Temps, ben cert. (Passa també així entre vosaltres?) Caldria arribar abans que ell, sabeu que vull dir, només una miqueta abans. Coneixeu la historia de la puca en el calaix? Sí, és clar. Que veritat és, eh que sí? Ja no sé que més dir. Quan ens veurem per fi?
125
A
VENIR
Siècles à venir Mon véritable présent, toujours obsessionnellement présent.. .
présent,
Moi qui suis né à cette époque où l’on hésitait encore à aller de Paris à Péking, quand l’après-midi était avancée, parce qu’on craignait de ne pouvoir rentrer pour la nuit. Oh! siècles à venir, comme je vous vois. Un petit siècle éclatant, moi qui vous le dis.
le 1400” siècle après J.-C., c’est
126
RVENIR
Segles per venir. El meu present vertader, sempre obsessivament present.. .
present,
Jo que vaig nàixer en aquesta època en que es dubtava encara a anar de París a Peking, quan la vesprada era avancada, perquè es temia de no poder tornar a la nit. Oh! segles per venir, com us veig. Un petit segle desconcertant, esclatant, prés de J.C., sóc jo qui us ho dic. 127
el 1400” segle des-
CESPILL Le problème était de faire aspirer la lune hors du système solaire. Un joli probleme. C’était à l’automne de l’an 134957 qui fut si chaud, quand la lune commença à bouger à une vitesse qui éclaira la nuit comme vingt soleils d’été, et elle partit suivant le calcul. Siècles infiniment éloignés, Siècles des homoncules vivant de 4.5 à 200 jours, grands comme un parapluie fermé, et possédant leur sagesse comme il convient, Siècles des 138 espèces d’hommes artificiels, tous ou presque tous, croyant en Dieu -naturelement! - et pourquoi non? volant sans dommage pour leur corps, soit ‘dans la stratosphère, soit à travers 20 écrans de gaz de guerre. Je vous vois, Mais non je ne vous vois pas. Jeunes filles de l’an douze mille, qui dès l’âge où l’on se regarde dans un miroir, aurez appris à vous moquer de nos lourds efforts de mal dételés de la terre. Que vous me faites mal déjà. Un jour pour être parmi vous et je donnerais toute ma vie tout de suite. Pas un diable hélas pour me l’offrir. Les petites histoires d’avions (on en était encore au pétrole, vous savez les moteurs à explosion), les profondes imbécillités d’expériences sociales encore enfantines ne nous intéressaient plus, je vous assure. On commençait à détecter l’écho radioélectrique en direction du Sagittaire situé à 2.250.000 kilomètres qui revient après 15 secondes et un autre tellement plus effacé, situé à des millions d‘années-lumière; on ne savait encore qu’en faire. Vous qui connaîtrez les ultra-déterminants de la pensée et du caractère de l’homme, et sa surhygiène qui connaîtrez le système nerveux des grandes nébuleuses qui serez entrés en communication avec des êtres plus spirituels que l’homme, s’ils existent qui vivrez,’ qui voyagerez dans les espaces interplanétaires,
El problema era fer aspirar la lluna enfora del sistema solar. Un bel1 problema. Era la tardor de l’any 134957, que va ser tan càlid, quan la lluna comer& a bellugar-se a una rapidesa que illuminà la nit com vint sols d’estiu, i se n’anà seguint el càlcul. Segles infinitament allunyats, segles d’homuncles que viuen de 45 a 200 dies, alts com un paraigua tancat i posstidors de saviesa com pertoca, segles de 138 especies d’homes artificials, tots o gairebé tots, creients en Déu -naturalment! - i per que no? volant sense llàstima a través dels cossos, bé en l’estratosfera, be a través de 20 pantalles de gas de guerra. Us veig; Pero no, no us veig. Jovenetes de l’any dotze mil, que des de l’edat en que un es mira a l’espill, haureu aprés a mofar-vos dels nostres pesats esforcos de mal deslligats de la terra. Com em feu ja mal. Només per ser un dia amb vosaltres donaria, sense pensar-ho, tota la meua vida. Ni un diable, vegeu, que me l’oferesca. Les petites histories d’avions (encara érem al petroli, ja sabeu, els motors d’explosió), les profundes imbecillitats d’experiències socials, infantils encara, ja no ens interessaven, us ho dic cert. Comencàvem a detectar l’eco radio-elèctric en direcció a Sagittàrius situat a 2.250.000 quilometres que retorna després de 15 segons i un altre un poc més borrós situat a milions d’anys-llum; i no sabien que fer-sen. Vosaltres que coneixereu els ultra-determinats del pensament i del caràcter de l’home, i la seua sobrehigiene, que coneixereu el sistema nerviós de les grans nebuloses que haureu entrat en contacte amb éssers més espirituals que l’home, si existeixen que viureu, que viatjareu en els espais interplanetaris, Mai, Mai, no MAI, ja podeu intentar-ho, mai no sabreu quina miserable barriada va ser la Terra. Com érem de miserables i esfambrats de més Gran. 129
Jamais, Jamais, non JAMAIS, vous aurez beau faire, jamais ne saurez quelle misérable banlieue c’était que ,la Terre. Comme nous étions misérables et affamés de plus Grand. Nous sentions la prison partout, je vous le jure. Ne croyez pas nos écrits (les professionnels, vous savez.. . ) On se mystifiait comme on pouvait, ce n’était pas drôle en 1937, quoiqu’il ne s’y passât rien, rien que la misère et la guerre. On se sentait là, cloué dans ce siècle, Et qui irait jusqu’au bout? Pas beaucoup.
Pas moi.. .
On sentait la délivrance poindre, au loin, au loin, pour vous. On pleurait en songeant à vous, Nous étions quelques-uns. Dans les larmes nous voyions l’immense escalier des siècles et vous au bout, nous au bas, Et on vous enviait, oh! Comme on vous enviait et on vous haïssait, il ne faudrait pas croire, on vous haïssait aussi, on vous haïssait...
Sentíem la presó pertot arreu, us ho jure. No creieu els nostres escrits (els professionals, ja sabeu.. .). Ens mistificàvem com podíem, no era cap broma el 1937, encara que no s’hi esdevingués res, res més que la miseria i la guerra. Ens sentíem allà, clavats dins el segle. 1 qui arribaria fins al cap? No gaires. No pas jo. Sentíem la de”slliuranc;a despuntar allà lluny, allà lluny, per a vosaltres. Ploràvem somiant-vos. N’érem alguns. Enmig les llagrimes véiem I’escala immensa dels segles i vosaltres al cap, nosaltres davall. 1 us envejàvem, oh! com us envejàvem, no seria cosa de creure, us odiavem també, us odiavem...
131
S
.YMPOSION
C
insomne aus del véns de venguts Iliurats
LARA després de l’alba la memòria, i sol quan les esponeroses matí fenen l’aire sonor, la nit on hi ha encara dorments pel vi. Ja no t’escolten, ara al son de després de l’amck.
135
E
COS llunyans, ressons. No pas la veu -però el seu cos d’absència, impossible dona d’amorde la desconeguda que es repeteix de boca en boca: fou afaipnat el seu nom pels teus llavis, bons per al glop i el bes. Licor innocu, pura vestal del temple del desig.
136
N
0 HO sabré dir. Quan aquel1 arribava, amb aparat de rialles i flautes, d’atronador estrèpit i de crits abrusadors, no invitat de ningú, un còmic dit erigí disconforme el seu desdeny -i fou desarborat-. No foren prou per a semblant paraula aquells darrers mots que no s’hi van dir.
LESPILL
0
NATGE ronc de dir a crits el nom del Ilorejat poeta. Quina ingràvida garlanda, Ileus escumes irisades, per a l’amat, per a la testa núbil, per a les seues nubiloses mans.
.-
138
3 S
HI celebrà ben sorneguerament la seua veu enamorada. Massa tendra sonava, i dura al mateix temps. Fins que l’embriaguesa necesshria els va ser mesurada per mà d’ell.
.E
T RECORDAVA. 1 en desordre dient el seu record de tu molt ver. Es veritat. I és memkia, i és amor -i. ets tu-. Ara vosaltres serfs, vosaltres gent ignorant i profana, tanqueu-vos les oïdes amb grans portes, digué, i parlà d’inconfessables nits. Nits inefables. 1 l’amor, fet somni, habità enmig dels ebris que somien.
anà
What is the world? wath asketh man to have? Now with his love, now in his colde grave, Allone, with-outen companye
Chaucer
. ..blindfotd
and alone
Kipling
EESPILL
V
A NAIXER sense crits, plors ni gemecs. La sala on va obrir els ulls a la llum, lluïa plena de Ilibres, quadros d’avis i besavis, mobles antics, porcellanes i velluts. Les notes d’un acordió, des del carrer, colpejaven -estèrilmentels murs de pedra i els vidres groguencs de les finestres de la mansió. 1 la minsa claredat que sense voler garbellaven, enllumenava els espills venecians del saló com les Iluernes la nit. Amb llengua eixuta de mots, va rebre la vida en llit de roses
LESPILL Des d’infant va tirar camí vers un sol lloc. Andarejava per soles que sempre el duien a 1’Art. Als marges del riu, pintava barbs -damunt les pedres humidesamb cendra de cedre i tions de pi, restituint als peixos morts el color que tenien en vida. A la vora de la mar, calcava el vol de les gavines que solcaven al vespre el ce1 encapotat, tancant-lo dins baluards, castells i ciutadelles d’arena blana. 1 les onades el llepaven fins engolir-lo. Les nits d’hivern llegia, oïa sense res dir, s’empeguntava les galtes, el nas i el front d’unt de sutja i, com un actor novel1 davant d’un públic inexistent, recitava uns versos
Am& flautes
d’aigua encendrem els vells papirs de la nostàlgia: no ens detindrà el desànim en la lluita
dún poeta que li deien Joan, com a ell. Entre músiques de piano, catifes blanes, i manuscrits vells, creixia bíblicament.
crespons
Els rosers punxosos, les pedres aspres del camí, els plors de pluja i els abismes, no el deturaven en la llarga mama cap al seu destí. Semblava un àngel errabund. A dies caminava com una gasela; d’altres, com un flamenc. 1 sempre, absort en les seues meditacions que mai no donaria a conéixer. Els seus llavis eren ramells de mentes salvatges; les mans, cardes d’arpa i violí; la veu, poemes d’Homer i Properci; els ulls, blaus de Matisse armats de blanc de satalia. 1 les gotes de suor, sucs perfumats de bergamota. La seua infantesa sola veu, La gracia divina
va ser un cant de goig per a una
146
-mentre va ser creientanava modelant-li tot un munt d’escrúpols que, a la Ilarga, empeltaria als seus poemes donant-los una pulcritud i rigor gens terrenals. La perfecció era la seua constant. La física la tenia com un regal del cel. Cercava el progrés espiritual que no li costava gaire esforc i I’excellència artística, a la qual no estalviava energies. Coneixia Artemisa i Hipòlit; el domini màgic de la pluja; Proteu mudant a lleó, a te1 d’aigua, a boa, lleopard i a branca d’arbre; sabia de I’ànima del ferro, de les corfes d’ou, del freixe i el salze, de la hiena i el cérvol. Llegia poetes àrabs i sicilians; parlava de l’art etrusc, de la cultura precolombina, de la guerra del Peloponés i del Concili de Calcedonia; de les relacions de la música i la matemàtica; del metabolisme de la melsa i la cibernètica del cervell. Discernia un salteri duna espineta. Sabia les octaves dún timpa, tocava les seixanta sonates de Clementi i les variacions de Webern. 1, sobretot, els embrions dissecats de Satie. Als deu anys, el món barroc que l’havia bolcat va canviar per podres gotiques: va eixamplar el silenci sols esquincat per la flauta -adés d’aigua, ara d’argent. Quan va tenir la primera ejaculació, el semen semblava brillant i argèntic com les escates del peix de plata. Als quinze anys havia escrit gavelles de versos que no gosava mostrar. Acompanyant el do1 amb fulles verdes els soterrava dins dels fulls dún llibre qualsevol. Va rebutjar els estudis d’arquitectura anticipant-se a allò que, potser, li succeiria: la mansió barroca, el collegi gòtic, la pedra no cabrien en un treball arquitectònic 147
viva,
sotmés a interessos econòmics. De resultes, per a Joan, l’arquitectura deixaria de ser un art. Tampoc l’escultura no ompliria les seues ansies artístiques. Trobava una crueltat fer malbé marbres per a obtenir bellesa. A la naturalesa -deiscalia deixar-la lliure, no agredir-la. El repic d’una gúbia contra la pedra li feia sentir D’altra banda, lüs de materials metàllics no li semblava bastant noble.
ois.
Va decidir de pintar. A un pas de la perfecció, es va adonar que un llene mai no seria prou gran per a albergar tota la bellesa que el1 volia plasmar-hi. 1 que dues dimensions no bastaven per a irradiar les infinites potencies del seu esperit. Va deixar de pintar. La seua veu, a poc a poc, va anar enfosquint-se. Mort el cant, quedaven les melodies. Els nocturns l’acompanyaven els dies de tedi i les nits d’insomni. Com un embrió dins de l’úter es va cloure en el1 mateix i, definitivament, va treballar com a poeta. Gastava hores i hores, dies i anys, cercant i combinant mots. Trobava prec. De seguida li venien al cap reg, plec, ple, pler, sec i cec. Podria fer un vers. Calia comptar vocals, consonants, punts, síllabes. Dues vocals més una consonant, tres adjectius, un verb. Tenia un poema fet. Un poema sol. Rimat amb solc, sol, sol, mol, bol, vol, trespol, bressol. Sempre hi oblidava cresol, col i mussol. Me1 amb fel, gel amb zel. Davant un atzucac trobava, com qui posa oli a un llum, cant i carn ve11 i bell. 148
EESPILI, De tant en tant -peques vegades pero-, com un impuls sense control, una imatge i aleshores escrivia amb lletra menuda una greu solitud i deixava
el poema
l’embrollava
amb cicatrius
inacabat.
El jove poeta solia reunir-se dijous al vespre amb altres poetes. Hi parlaven dels darrers poemes, criticaven els vells poetes i els poemaris novells, i, imaginant la gran revolució cultural i estètica que comportaria l’aparició dels reculls poètics del grup dels sis -així s’anomenavenarribava, entre dues llums, l’hora del recital. Cadas&, dijous rere dijous, declamava un poema, dos, tres. . . Aquella nit -pau, assossecJoan va obrir i tancar la sessió artística. Tota la seua producció d’anys joves, perfecta, treballada i pulcra, va ser dita i oïda en silenci poetal, no gaire desprovist de continguda admiració i sana enveja. Dues hores per a un procés. 1 el buit següent. Tornar a l’inici, escardar nous blats, civades noves. Empeltar vells roures, seques alzines. Fer i desfer. Camins, boires lletoses, pas sense fi. La nit era freda. La gent dormisquejava. Dits enllaqats a mans enguantades. Colls embufandats. Abrics vells. L’estació esperava resignada el tràfec de la matinada. Una son espessa Ilepava les parpelles del jove poeta. Joan va anar als urinaris. -També el poeta tenia necessitats poc 0 gens poètiques-. Va tornar al banc de fusta i ferro rovellat del moll de l’estació. Es va posar la mà a la butxaca. Va traure un tros de paper higiènic. Amb mà tremolosa -desassossec- per primera vegada en la seua vida, va escriure infla& els ~11s brillants es palpen el llar-g membre erecte amb matussera llepolia i premen fort les dents després les mans dedins dels pantalons 149
CESPILL Va guardar el paper i va romandre hores i hores assegut al banc fins que els tebis raigs de sol damunt el seu rostre el varen despertar. Les mans dins les butxaques. Va rellegir el paper: «i premen fovt les dents després...» Mai no va recitar el poema al grup dels sis. No va tenir cap altra crisi més a la ciutat. Malgrat que els edificis no li resultaven artístics, sempre hi trobava una finestra, un taulell, un baleó, que li inspiraven un vers. El ce1 gris i glacat, un altre més. Als pares inexistents, un arbre esporgat, un poema. Un test podia esdevenir un quartet; un gerani, una oda. Els carrers emporcats, plens de papers, fulls de diaris. jeren cartes d’amants perdudes dins negres uterins i grisos volcànics encisadors? Els vells tristos i somnolents, una elegia. Els costums de la ciutat es tornaven apunts d’èglogues on autobusos i cotxes eren blancs de Laponia, grocs de Van Gogh, marrons xocolata i verds de Bretanya. La miseria, colada per la seua obra, era classica serenitat; els rostres famolencs demanant almoina, solitud cbsmica; els obrers, cors de tragedia grega. 1 malgrat tot, patia d’insomni. 1 les nits de consternació, sempre trobava una estrela que li feia companyia. 1 a trenc d’alba, un broll d’aigua tèbia esmunyint-se entre els seus dits, esvarant pels cabells rulls. 1 un mira11 davant d’ell: un rostre segellat: les aurores de la vellesa. Mai una llàgrima no va banyar les seues galtes. Mai un plor no va esclatar del seu desesper. Mai la seua mà no va agafar a qui -al seu costatno fugia dels sanglots i els renecs. Sols la bellesa cabia en el seu món. La Bella Helena, la Bella Galatea, la Bella Molinera, la jove Bella de Perth, la Bella dorment. Totes, a la fi, sense música. 150
CESPILL Arribat el triomf poètic, envejat insanament pel grup dels sis, unànimement acceptat per totes les capelles critiques i críptiques del moment, posat en dubte pel ve11 poeta i desconegut del públic, calia assajar la perfecció dins d’un altre camp. Superat 1’Art Poètic, quedava 1’Art d’Estimar. Dones -els homes s’ho callavenenamorades del jove poeta, de la seua bellesa no literària, el desitjaven. Li demanaven un poema signat al brac, al pit, a I’entrecuix. El poeta, com qualsevol obra d’art exposada al públic, es deixava estimar. Cal gaudir 1’Art -deis mentre el despullaven-. Els pèls del pit, fils de safrà; l’alé sincopat, vent de bonanca; un bes, concert de flautes; les popes, bancs de coral vermell; i els mugrons, percebes ensalnitrats amb gust de mar. Els llavis majors el remetien a la Dama d’Elx i les anques a Miquel Angel. Orgasmes al comp& d’àries de Verdi, de Pau i Virginia. Bregues, baralles, Iluites de carn: jocs de Pelleas i Melisanda. En acabant, els aparcaments soterranis, les boques del metropolità, eren catacumbes romanes reblertes de cristians perseguits. Tantes millores havia aconseguit en 1’Art amatori que va haver d’escriure un nou llibre de poemes. Vocal, consonant, par, impar. Endecasíllabs. 1 el títol? Volia arrabassar tota la perfecció anterior, crear-ne una de nova. Després de dies i nits de pensar-hi, va decidir de batejar el nou poemari amb aquest nom: Nosaltres
me estimem
I així el va publicar. Havia abandonat els esquemes previs. Les rimes forcades no li satisfeien. Tot allò que llavors semblava 151
sublim
i
balmat alhora, esdevenia lleig i espés ara. No sols va trencar les estructures poètiques tradicionals, sinó la gramàtica a l’ús. El poeta jove s’estimava a ell mateix. Estimava la seua obra jove. El poeta vell també s’estimava. 1 estimava els seus poemes. El poeta jove rebutjava el poeta i els poemes vells. 1 a l’inrevés. iCorn podia fer-se un plural en que I’estima no era recíproca? Nosaltres ens estimem no li aprofitava. Calia trobar una nova formulació: jo m’estime a mi mateix tu t’estimes a tu mateix nosaltres no ens estimem, pero. Calia estructurar-la com un tot. Un plural nou i reeixit: nosaltres me estimem. Tota una mostra d’éssers reals i imaginaris, tot un món de memoria i oblit banderejava pel llibre, adés estimat, adés desamat. La Iluita entre el poeta jove i el poeta vell s’hi desencadenava. El jove tornava a la mesura que li donava seguretat. El vell, a la desfeta que el reviscolava. ¿Com podien acceptar-se aquelles poesies mortes abans de nàixer, perdudes en el temps i l’espai, fora de la memoria i els fets? iCorn el poeta gosaria enreixar-se de bel1 nou dintre bastions on la llum era fosca i les ones mai no I’engolirien? El poeta tornava al sonet, el sonet matava la llibertat, substantiu, la llibertat és vida. Determinisme del vers. Versos apoètics dones ? El dilema estructurat. La temptació del present. Versos per a l’eternitat. Les claus del més enllà. La significació de 1’Art. L’aillacionisme i el contextualisme. La fallàcia intencional. La realitat duplicada. L’expressió emocional de 1’Art. El plaer estètic. Els principis formals. Postures hedonistes, el moralisme en l’Art, el cognitisme. La funció social del poeta. El significat de les paraules. La destrucció del mot. Poeta Po, riu, por sense r parla i escriptura 152
CESPU Poe, present d’indicatiu verb pouar, verb poar, formes vives, formes mortes, primera persona del singular. Poe, escriptor Poet, nom anglés, diminutiu de pou, cavitat molt profunda feta per excavació a la terra. Silenci categòric. Mai el poeta no havia escrit una carta. Trobava les epístoles un art menor, gairebé indigne, producte dún instant fugac, dún sentiment esvarós. Una postura maniquea com tantes altres que havien mostrat, al llarg de la seua vida, els dos poetes. Amb paper ribetejat d’or, mà tremolosa el darrer moment impulsiu, una carta
-desassossec-,
Fer bona poesia, trobar un líenguatge original i propi, una veu nova, quadriculada, densa, digna i compacta. Sé que em costar& Em cal msolta pulcritud i meditació. He de traspassar aquesta crisi satisfactòriament, amb impunitat. Hi ha tants enfocs possibles, tantes facetes, tants corrents diversos i fins contradictoris. tantes funcionalitats... Ajuda’m perquè el meu esforc poètic no es congele sense signatura, sense cap adreca. A qui podia enviar-la? Un dia, molts anys després, mentre llevava la pols dels manuscrits vells, muts i insomnes a les prestatgeries de la biblioteca, va trobar, dins dels fulls d’un llibre qualsevol, un tros de paper arrugat on podia llegir-se un text escrit amb lletra menuda i tremolosa no et geles tu i un esborrall damunt d’una paraula que el poeta no va poder Ilegir. Una signatura amb minúscules:
joan.
CESPILL Va encendre el foc. Les flames de la xemeneia desentenebraven la sala plena de quadros d’avis i besavis, porcellanes... Amb pols ferm va escriure Amb flautes d’aigua encendrem els vells papirs no ens detindrà el desànim 1 hi va signar:
de la nostàlgia: en la lluita
joan. Solstici
154
d’hivern,
1979
CESPILL
E
L SOMRIURE DELS DOFINS
JoanE Mira
Caminant d’esma per una terra tova fosca fresca enfonsant els peus descalcos en la viva tendror humida del llaurat fins a l’herbei o prat i al riu gris encalmat a la vora. Sentint l’esgarrifanca amable a cada passa en entrar per la pell agraida sensible de les plantes dels peus per definitiva vegada deslliurats i el pessigolleig entre els dits que s’obrien en cada flexió ara ja no comprimits, ara jogassers si els talons es quedaven clavats un instant tot girant sobre l’eix dels turmells i els dits
agitan&se lliures enlaire o bé baixant a pessigar grumolls de terra en moviment contràctil i amollant-la després esmicolada. Amb els cabells dansant a cada lenta violenta sacsada circular del cap i reflectint l’últim sol del capvespre que els aniria fent tornar daurats amb taques més fosques 0 més clares color de fulles amples seques d’arbre de passeig i de parc de tardor, cruixidores tal com les trepitjava joiosament amb soles lluents encara de sabates de pell de serp comprades
LESPU minuts abans a Ptney o a l’altra Street famosa. Per carrers en tot cas que no eren els amples 0 estrets curts 0 llargs perol sempre trists insuficients de Ciutat de sempre, carrers estrenats nous fets d’asfalts nocturns lluents espessos de dibuixos verme& i grocs entrecreuats llampants i d’escrits de llums blancs i verds en llengües estrangeres mai no apreses. Descalca per platges que no eren en tot cas aquestes odioses ja plenes de turistes barats, on han mort amb enguany ja nou estius estèrils deixant caure la sorra a grapats entre dits d’ala d’oreneta ferida o punys crispadament tancats, per voramars deserts de mars profunds volent endevinar Valls i avencs d’aigües negres entre les quals baixaria el seu cos de negat blanc pelat i calb lentament lent pels anys dels anys. Qui sap si per això engegava en aquest punt cada vegada l’aparell i passava temps potser hores amb el cervell en blanc fins els dos o tres minuts de comunicat meteorològic anunciador dels ineluctables quaranta dies de les aigües del ce1 venjadores. 1 des del balancí espiava llavors la direcció de les ones encara sempre iguals i la formació densa i canviant dels núvols de setembre sobre la mar. Altrament li caldria seguir sempre allà, endavant i endarrere a ritme lentíssim de blues o de somnis, o a ritme també dels gemecs que pujaven de sota els seus peus, compassat al top dels talons o al grinyol de la fusta corbada. Naufrag en una mar per el1 tot sol aniria pujant cada dia en la fosca de l’aigua fins que ella pogués ja sentir per la pell de les plantes dels peus sense sabates ni mitges ni ca-
tifes ni arena el frec desesperat del seu front bonyegut i els colps de puny inútils. 1 cap veí no havia de preguntar-li a ella on era ell, malgrat una estranyesa possible per la presencia immòbil i la pols intacta del cotxe a la porta del petit clos de gespa, i així demanaria simplement per telèfon de prolongar l’estada amb l’excusa d’aprofitar els lloguers més baixos d’octubre i de novembre quan ja no hi ha veins que malpensen 0 espien i les platges són lliures i més netes tot esperant l’arribada de les grans pluges que llevaran la pols acumulada sobre els cotxes immòbils a les portes dels closos de gespa. De dins estant, parant l’orella sobre la roca viva es sentia el bategar sord compassat d’esmorteides llunyanes envestides de la mar, o bé una remor somorta de caragol blanc i rosa de nacre sobre el moblet del rebedor de la tia padrina que li regalava vetes blanques i rosa de seda per a les trenes i odiades sabates de xarol massa estretes perque has de tenir peus de senyoreta, a cada odiat enyorat aniversari. Com l’havia sentit la primera vegada que va baixar per I’escala de barres de ferro clavades al ciment i pedra viva, a les quals el1 hauria d’aferrar-se amb mans ja molles, una cada dia o cada dos dies o cada tres, en arribar els quaranta de les aigües del ce1 sobre la mar, la gespa i les teulades. 0 a cada pinzellada aproximava al mur el nas petit d’ulleres grans rodones i observava llargament el resultat i els efectes de l’esvaiment del color, xuplat i apagat per la fina capa de guix prèviament aplicada a colps grossos de
156
brotxa sobre el ciment i el relleu de la roca, i llavors li podien caure sobre els ulls els cabells Ilargs tenyits de negre blau per voluntat expressa d’un futur ofegat de pell flonja i blanquíssima. Es feia endarrere tres passes sostenint el pinzell amb dos dits d’ungles llargues esmolades dures cobertes de laca de sang coagulada i fosca, més fosca a la llum blava de la bombeta penjada dún fil que havia de retirar i desar al seu lloc del calaix cada vegada després de pujar els set esglaons de ferro. L’aigua del riu tenia una immobilitat grisa verda que absorbia el gris blanc del cel de la tardor, i a la vora dos salzes els extrems de les branques dels quals entraven blanament en la superfície opaca sense inclinar-se ni fer-hi el més imperceptible moviment. El prat d’herba ja alta que tancava I’horitzó per l’angle del parc de fulles seques estava encara tot xop de la pluja caiguda, vibrant pels brins el degotim lluent on els peus s’anirien rentant del fang i la terra enganxada. Ara els sentia suats i calents damunt de l’espessa catifa que hauria de servir també més endavant per fer menys durs els llargs dies del nàufrag, i que en qualsevol cas en baixar-la enrotllada i lligada havia ja servit per posar a punt el necessari sistema de descens de pes, amb col-des de cortina pacientment desmuntades i fetes relliscar pels tubs d’acer de la taula del centre del saló després d’haver-ne retirat amb esforc el gran vidre pesant. Entre horitzons de parkland i d’avingudes d’asfalt nocturn, escampalis de fulles de tardor i dofins sicilians que ella hauria tingut cura d’adaptar als volums més suaus de
la roca de lünic mur dels quatre no cobert de ciment, ell no sentiria el metralleig eixut de les prímeres gotes dures sobre la teuladn com no hauria sentit potser el llarg udol del vent i el rodolar dels -rons profunds en la foscúria COnfOSCJS al retruny esverat de la mar. Només l’esglai sangglacador sobtat de la caiguda del primer rajolí d’aigua freda pel forat d’entrada allà dalt en un angle, exactament encaixat formant una finestra de lültim pis del gratacel cantoner a la gran avinguda i al parc de fulles seques. Aigua de gratacel d’aigua de ce1 que havia d’illuminar el somriure maligne dels dofins de morro cruel i de front bonyegut que entraven en desfici i remenaven els culs de mandolina a mesura que anava pujant I’oneig i l’escuma bruta des de la catifa pudenta ja potser de pixums, segons els dies que tardaren a arribar els quaranta, i arribava a inflar dolcament el riu encalmat i el desbordava i cabria la terra tova del camp llaurat de poc, esborrant així les petjades adés profundes de pe. tits peus descalcos encara amb una tremolor de deslliuranca. Llavors seria el dia o la nit que ja no hauria de tornar a beure del bidó d’aigua amb gust de gasolina que ella li havia deixat i en la qual finalment li caldria també sucar el pa que el mantenia viu, esdevingut pedrenc florit si la seca d’estiu es prolongava molt més enllà del que calia confiar tot escoltant comunicats meteorològics pacientment. 1 els dofins sicilians s’hi abeurarien com bisons de Lascaux assedegats per més de dos-cents segles en la roca, mostrant el riure ferí de les seues duescentes dentetes d’espina de rosa i
157
espiant el moment de formar-h hipòcrita seguici en el viatge per les mars obertes fins a la creu del terme on ja no entra cap llum en la negror i hauria de seguir tot sol baixant pels anys dels anys. Eixint a la terrassa sobre la mar podia mesurar infinites vegades l’ample i el llarg de lünic clos no murat que li era permès d’amidar durant els dies regulars de les absencies, tot a l’ample i al llarg de nou anys de terrasses llogades d’estiu, de la sala amb balcons tancats i la llar encesa d’hivern, les passes calculades recomptades i enfonsades en la memoria fins que allargant i escurcant no va arribar a la mesura justa de les set passes per set. Comptant ja llavors totes les presencies regulars escrupolosament marcades setmana rera setmana al petit quadern d’hule negre, única cosa realment seua amagada fora dels escorcolls de la vista gelosa inquisitiva, fins a sumar les setanta vegades set dels nou anys de terrasses de platja, d’estrelles d’hotels i del saló ‘del pis d’altíssim sostre donant a la placa discreta de la Ciutat d’ell i de sempre, on l’aigua de les pluges de tardor feia bassals inerts i bruts on suraven i després s’ameraven tristes fulles primes apagades d’eucaliptus, bassals sobre asfalts grisos de lava grumollosa contra la pedra picada gastada de les voreres, en els quals mai no havia ni hauria pogut clapotejar amb els peus nus o amb les sabates de pell de serp tot just estrenades, rebent el ruixat sobre la roba fina ja mullada enganxada fent una segona pell serpentina lluent i llisa sobre els volums emmotllats trans-
parents de la primera cada any canviada a l’estiu i cada any una mica més seca sobre la carn més tova, una mica més xupladora d’auxilis de Ilets i de cremes en flascons i en potets blancs i rosa nacrats, que havia d’escampar-se a grapats seguint l’exigència del futur ofegat que volia sentir-la sempre al primer contacte pastosa i humida, líquida enganxosa del col1 al pit al ventre i a les cuixes de dofí d’argent viu tota regalimant falses suors calentes. \ 1 així va ser la setena vegada de regular absència d’aquell estiu de seca i de xalet penjat sobre la mar quan, havent marxat ell, practicava com cada setmana les seues petites llibertats de gàbia i treia fora la suor i el tòxic dansant nua i escalfant-se la pell tot seguint la trompeta esquerdada i tallant d’algun Dizzy Gillespie, vinclant-se i revinclant-se en giravolts Ileugers i bracos d’ales d’ocell o d’Isadora, sacseigs de cap i cabells voleiant, quan en entrar els tambors en sec després d’un segon de silenci comencava a picar-se amb les mans les cuixes Iluents i a rebotre un peu I’altre peu després els dos peus contra terra, ulls tancats i per dins ja pintada i amb plomes de Sioux bantú d’Arizona i del Golf de Bennín. Li pujava ja l’escalfor de la pell de les cuixes envermellides dels colps incessants de les mans, i la tebia humitat al refrec de I’entrecuix suat es transformava en una altra de més fonda i calenta entre el ritme dels peus sobre el terra que Ilavors va sentir com vibrava profund i tibant més baix que el so més baix de cap torda possible o cap cuir de timbal. Cessà d’un colp
la dansa, aturant a mig fer la gran neteja setmanal de brutícia i verins deixats per la seua presencia i absorbits al contacte de la seua pell freda i eixuta de llangardaix, i es queda quieta sentint per l’esquena un primer fred de suor evaporada i entre els pits el lleu ventijol de la mar del capvespre. Mirant flocs d’escuma sobre l’aigua ja grisa entre les Ilenques de la cortina inflada per I’oreig, pica el taló dret amb tota la forca i altre punt va quedar envaïda pel fose retruny vibrant sota els seus peus. Abaixà els ulls i els clava sobre el terra movent-los lents i atents de banda a banda fins que en un angle van saltar quatre ratlles metàlliques fines retallades fent marc a les juntures de quatre taulells del paviment de ceràmica de color de grumolls d’aigües marines o d’un gotellim endurit de cera fosa blava. Agenollada va resseguir amb I’ungla llarguíssima i dura del dit menovell l’interstici entre el fil de metal1 i l’arista exterior dels taulells i bufa el solc marcat en la pols endurida. Després la fulla espessa d’un ganivet capolador de ferro va fer de palanca i a~lcà el quadrat de taulells limitats pel metall. Abans d’atrevir-se a baixar les escales de ferro clavat al ciment, s’allargà damunt del paviment de cera ara glacada sota la pell calenta i fica tot el cap dins la foscor i el baf d’aire pudent d’humitat resclosida i la remor baixa i potent d’immens caragol de mar. Havent baixat, fou ja l’esgarrifanca pujant-li des dels peus per tot el cos nu encara no eixut dins aquel1 aire de murs grisos taques de calc negreverd de molsa per la roca, amb els bracos creuats sobre el pit una mà a cada
muscle i una angúnia a l’estómac de rates o serps o gegantins microbis llefiscosos, i va pujar corrents enduent-se a les mans i als genolls el color de rovell de terra groga i cuita dels barrons, vacillant a cercar el bany tebi de sempre preparat per remat de la dansa i a submergir-se sencera pits i cap tot contenint l’alè dins l’aigua perfumada i encetar les carícies sense pressa del premi dels seus dits. Aquel1 vespre, pero, no va reeixir I’emergència de l’aigua del cos nou i l’ànima porosa i estovada per a uns altres cinc dies d’obtusa solitud. Potser continuaria roncant encara després d’haver-lo estès allà dins damunt de la catifa, després del Ib gic cafè molt dolc amb els somnífers, de I’arrossegament feixuc i el complicat descens amb cardes de cortina passades sota les aixelles que li devien deixar senyals de soles vermells al pit sobre la pell blanca i molla de panxa de llangardaix per darrera vegada suportada al contacte de les seues mans morenes, roncant amb el rítmic gemec nasal gutural satisfet que feia per hores quan s’adormia després dels seus miserables espasmes de vell. Li sortiria un fil de bava clara en la qual ella mullava l’ungla del dit menovell i resseguia pentinant-lo el bigoti prim recte retallat i tenyit de color de jove, per manera d’endurse’n una última repugnada esgarrifanca de fàstic. Després amb la rn& que sostenia el fil de Ilum amb pantalla encetava estudiats moviments oscilJants d’encenser amb atenta litúrgia maligna de benediccions damunt del cos ja Iliurat a les aigües segures de la mort a terme, primer fent passades circulars sobre el cap
calb i l’ombra del nas que rodava marcant hores de busca boja de reIlotge de sol sobre el front I’ull la galta la boca i la galta l’ull i el front, després a pendulades Ilargues lentes del coll al ventre i del ventre al pap del coll, i finalment tres vegades tres creus de comiat darrer sobre un sexe ja fúnebre i la seua goteta encara no eixugada de trista saba inútil. Als colps d’encenser eles onades de llum blavosa sobre els murs feien volar els dofins enfollits despertats del seu son per una lluna boja saltant i capbussantse a cada colp lluna i dofins en la negror de l’ombra, i voleiar esteses de fulles seques que s’enlairaven pal-lides i docils al primer vent que ja les feia córrer giragonsar giravoltar, bufant després en la fosca per Ilargues avingudes de gratacels, removent ja I’aigua blava encalmada del riu en el moment del Ilamp, i mentrestant s’acumulaven núvols espessos cobrint la nit de setembre fora i arribaven els trons rodolant absorbits pel retruny de les ones batent més fortes a cada envestida
160
de la mar en la tempesta. 1 així no va sentir ni el soro11 de cotxe ni la porta, enduta pel deliri d’un ball de murs grisos que s’esfondraven s’ancaven o queien oscillaven dansaven al joc d’encenser o de pèndul del llum, ni el metralleig eixut de la primera gotellada sobre el teulat, ni les passes d’ell llangardaix cauteIós pel saló ni com s’agenollava en silenci a la vora d’aquell forat quadrat, i només va tenir temps de veure en lültim Ilamp un somriure triomfal de morros i dents dofinesques. Li va fugir el llum de les mans arrancat per una violenta estrebada des de dalt, i el perfil de la Ilosa va anar encaixant a poc a poc en el seu marc metàllic. Llavors va sentir en la fosca total un buf lleu d’aire fred sobre la pell, un glopeig sord, i el raig d’aigua que queia cada instant amb més forca i li muIlava els peus immobils descalcos sobre el ciment de la cisterna. Joan F. MIRA Les Platgetes de Bellver, julio1 i agost de 1976
DELS LfMITS 1 DE LA DENSITAT DE LA «RENAIXENCA» VALENCIANA Ricard u A QOESTIÓ ja feia temps que estava plantejada, i tard o d’hora algú havia d’abordar-la en tota la seua extensió. Com acaba de fer-ho Vicent Simbor Roig.’ M’estic referint a la necessitat que tots sentíem de revisar a fons les nostres idees sobre la «Renaixenca» valenciana, Ens calia determinar amb més exactitud els seus inicis, i ens calia, així mateix, saber amb plena certesa quin paper havia jugat en els orígens cadascun dels actors que intervingueren en el complex procés que ens retornà als valencians I’ús culte de la Ilengua i l’orgull de parlar-la. 3% això el que ha fet Simbor amb el Ilibre que provoca el present comentari. L’esquema que es venia acceptant unànimement (si més no, fins 1936, any en que es commemorà el centenari de la naixenca de Llorente) feia prou que ja no convencia.
Blasco Érem molts els qui trobàvem suspecta l’explicació segons la qual la Renaixenca havia estat l’obra de Llorente, secundat per Querol, sota el discret mestratge d’Aguil6, i amb data liminar precisa: 1857. Aquesta versió suscitava reserves pel fet que, curiosament, els documents que la recolzen o bé van sortir del despatx del director de Las Provincias o bé van ser inspirats per ell: la Iletra de Llorente a Joaquim Rubió i Ors (1877), I’endreca del primer Llibret de versos a Maria Aguiló (1885), i el proleg de Menéndez y Pelayo a l’obra llorentina (1909). No hi fa res que en tots ells es recordàs l’existencia anterior de Tomas Villarroya i els seus versos de 1841-1843. Això era una coartada elemental per poder altar més el pedestal on s’autoencimava don Teodor, a qui, segons la mateixa versió, li pertocava la gloria d’ha-
’ Vicent SIMBORROIG, Els orígens de ta Renaixenca valenciana, València, Publicacions de 1’Institut de Filologia Valenciana de la Universitat Valenciana, 1980.
165
fundat la escuela poética va- descarat elitisme, li ho deia a Rubió ferzciana, ja que tots els esforcos i Ors: «En el primer tercio del pre-
ver
precedents, aUats, «no producían escuela», com el mateix Llorente sentenciava (i punt) en la comunicació adrecada a I’autor de Lo Gayter del Llobregat. Esmentar de passada Villarroya (o Altet i Rivate, Almela, Pasqual Pérez, etc,) no era sinó dir a mitges una part de la veritat històrica, mancar per tant a la global veritat. Acò ho saben bé tots els qui d’una manera o d’altra, siga pel fet de consultar les bibliografies de Just Pastor Fuster, Genovés Olmos i Ribelles Comín, siga per haver freqüentat biblioteques, s’han topat alguna vegada amb notícies de manuscrits, impresos i periklics datats en la darrera dècada del XVIII o en els primers decennis del XIX, i en conseqüència s’han pogut assabentar de l’ininterromput conreu del «valencia» en lletres de motlle, en aquells temps. 1 del divers caracter que tingueren les creacions sorgides en la cruïlla dels dos segles. Llorente no fou massa generós a l’hora d’esmentar els seus predecessors. Ans al contrari, adoptà -ma actitud commiserativa i perdonavides. 1 s’hi oblidà (a posta?) d’algun nom, d’alguna composició, d’algun intent.. . única manera, és clar, de fer prosperar l’autovaloració. D’altra banda, tant les missives llorentines com el pròleg del polígraf de Santander (demanat amb tossuda insistencia i servil manyagueria pel poeta, no ho oblidem) posaven l’accent en l’absoluta «manca de qualitat literaria» de la producció anterior a Llorente. Ell mateix, amb un
sente siglo no conozco persona de algún viso 0 regular instrucción que haya escrito en va1enciano.D Afirmació tallant que rebliria en l’endreca a I’Aguiló: «teníem ací en Valencia una llengua viva i una literatura morta», li escrivia, i si bé acceptava que «mai s’ha deixat d’escriure en valencia», era per acusar els autors d’usar la llengua «sense estudi ni poliment algú, corrompuda i rebordonida, com la trobaven en los llavis de la gent indocta i bàrbarament castellanitzada en la ciutat.. . ». Don Marcelino compartia la tesi. Tot el que s’hi havia publicat abans dels poemes llorentins eren solament «manifestaciones fugaces y desaliñadas », i també «poesía efímera y a menudo licenciosa y chabacana». 1 asseverava que Vilarroya no havia fet sinó «escribir en castellano con desinencias valencianas», dictamen que per forca ressaltava més el paper jugat per Llorente. El «mal gusto» havia presidit les creacions pre-llorentines, assenyalava Menéndez y Pelayo, reiterant el criteri de don Teodor, per a qui els escrits que l’havien precedit tenien «carácter jocoso, que solía ser muy grosero » . . . Tan rotundes opinions les acreditaven, l’un i I’altre, adduint deliberadament la literatura «del carrer» o «per riure», quan no concentraven l’atenció en la premsa satírico-política coetània, cosa que féu Llorente enviant-li a Rubió i Ors un periòdic (que per la data ben bé podria ser EZ pare MuZet, de Llombart), «escrito en el patois vulgar, sin género alguno de cultura literaria».’
* La lletra de Llorente a Rubió i Ors, i la d’aquest, que donà peu a la resi comentades per Simbor (op. cit., pp. 13-17). El pròleg de Menéndez y Pelayo i Sendreqa a Mar% Aguiló es troben al vol. Poesies escotes per Teodor Llorente, València, Establiment tipogràfic F. Domènech, S. A., 1936;
posta, són reproduïdes
166
.
CESPILL La part de veritat que contenen les assercions transcrites ha vingut enganyant molts dels qui les llegien, i que no s’adonaven que hi encloïen, també, una part de mentida. Don Teodor i don Marcelino distorsionaven I’anàlisi de la situació, ja que no tot abans de Llorente havia estat llicenciós, groller ni brbfec, encara que no es puga negar que una certa quantitat d’escrits van tenir aquest caràcter, pel qual justament eren recordats. Insidiosament, el crític i el poeta estaven convidant els lectors a fer-ne comparances completament irregulars, sabent que el resultat ja estava previst. Posar La baraca al costat del CoHoqui de la merda i els purdals és indecorosament capciós, ja que sempre guanyarà la primera, i per contra no és segur que la conclusió fos la mateixa si hi relacionàvem d’altres exemples. Suggerint aquest tipus de confrontació desigual Menkndez y Pelayo i Llorente defugien el vertader nus dè la qüestió. Abans de decidir els graus de qualitat dúnes composicions 0 altres importava saber si realment don Teodor comen+ a versificar en un desert, com el1 pretenia. Es a dir, calia conéixer què hi havia hagut abans de La barrucu. Millar dit, i per ser més exactes (car La barraca data de 1883), què hi havia hagut abans de «Man tuist cuminur», poesia publicada el 1857 dins El Conciliador i que (si tenim en compte la declaració autb
grafa del poeta) inicià la producció llorentina en vernacle. Qiiestions que, òbviament, Llorente no tenia cap d’interés a escatir. Un dels punts més interessants en la història de la Renaixenca valenciana, fonamental, ha estat fins ara precisament aquest: aclarir a partir de quin moment podem afirmar que s’hi descabdella el moviment renaixentista. ¿Haviem d’acceptar la data de 1857, perquè abans no s’hi havia fet literatura culta amb un mínim d’entitat, com proposaven Llorente i Menéndez y Pelayo? ~0 bé devíem insistir en la recerca d’una producció culta prèvia que romania silenciada, per poder recular aquesta data i fins quan?... Recorde la impressió que em van causar unes paraules de Jordi Rubió i Balaguer com a cloenda de la seua monumental història de la literatura .catalana. Deia que la Renaixenca, a l’antic Principat, cs’hi huuria imposut .abans, si no s’hagués esdevingut l’ocupació napoleònica i les bandositats polítiques que les lluites constitucionals empenyeren al primer pla».3 Aixb em féu pensar si, d’aquest ‘costat del riu de la Sénia, no haurien anat les coses dúna manera semblant, i que en tal cas la proposició de Rubió i Balaguer fóra aplicable a la Renaixenca valenciana. Veig que Simbor, si bé no alludeix per a res a l’esmentat text de l’eminent professor, ni pren en consideració
ocupen, respectivament les pp. 7-17 i 413417. És curiós que ningú no haja posat de relleu un dels més hagrants uoblitsa de Llorente: en la seua lletra no esmentk el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (1851) i que no és comprensible que no conegués, car l’edició l’havia patrocinada la Sociedad Económica de Amigos del País. L’omissió é-s, pel cap baix, un lapsus psicològic: esmentar-lo suposava reconéixer l’existència d’un grup prou nombrós de lletraferits, interessats en la normativa lingüística (els compradors del Diccionario) sis anys abans de la primera poesia de don Teodor, qui, òbviament, no estava gens mteressat en tal ,reconeixenca: Historia General de las Literaturas Hispánicas (dirigida per Guillem DfAzPLAJA),Barcelona, 1958; vol. V, p. 324. Sóc jo el qui subratlle. 167
la possibilitat històrica que se’n dedueix, assenta els fonaments per fer bona entre nosaltres la dita propositió, arribant a conclusions ben pròximes a les del mestre. D’altres critics exigents havien precedit Simbor per aquest camí, bé que sense arribar tan lluny com ell. Entre 1938 i 1963, els treballs de J. M. Miquel i Vergés, Josep Gulsoy i Manuel Sanchis Guarner, encara que circumscrits al camp de la lingüística: confirmaven la possibilitat d’aplicar-nos l’afirmació de Rubió i Balaguer, alhora que remarcaven un altre dels seus postulats: «l’amor reflexiu a la Ilengua materna [ . . .l fou el que, quan tot semblava perdut o mancat de cohesió, inspira la voluntat de renaixementn. De resultes dels estudis dels tres autors susdits, vam poder situar el primer brot de «renaixenca» entre el darrer decenni del segle XVIII i el llindar del XIX, marc en el qual les figures de Manuel Joaquim Sanelo i Joan Baptista Escorigüela, amants assenyats de la parla autoctona, prenien una alcària insospitada- Més tard, Sanchis Guarner, ja en el terreny de la crítica literària, dedicà al tema concret que ens ocupa un pare11 de treballs específics: La Renaixenqa al País Valencia (1968) és un «estudi per generacionw que, tot i deixar en blanc algunes etapes, permet de veure, en una interpretació globalista i dinàmica, la successió lligada de les diverses fornades d’escriptors, fins els nostres dies; El sector progressista de la RenaixenCa valenciana (1978) estudia el moviment literari
des d’un angle no gaire usual fins ara i valora el context sòcio-polític en que determinats autors es bellugaren. Ara mateix, són Ilibres indispensables per intentar una aproximació útil a la Renaixenca, i en tots dos Sanchis Guarner recula els límits del moviment, com ja havia insinuat en treballs anteriors, si més no en una trentena d’anys. També Joan Fuster mirà d’explicarse (d’explicar-nos) l’existència d’antecedents de la Renaixenca més antics que els generalment admesos. Dos dels capítols del seu llibre La Decadència al País Valencià (1976) contenen puntualitzacions ben suggestives, tant el que es titula «Plantejaments histories del teatre valencià» com el que porta l’enunciat «Llengua i literatura en el primer terc del segle XIX». Airejant notícies oblidades o no degudament avaluades, Fuster avancà la hipotesi duna continu2tat sense interrupcions tant a l’escena com al vers i a la prosa, durant el Set-cents i el Vuitcents; hipòtesi que després hauria de veure’s plenament confirmada. Concretament en el segon dels alludits capítols, Fuster examina els precedents omesos per Llorente, interrogant-se si el1 verament els coneixia 0 no, i apuntà com a explicació dels «oblits» llorentins l’actitud aristocratitzant de don Teodor i dels seus catecúmens, que «no s’imaginaven vinculats a unes arrels directes i immediates, d’estímul lingüístico-literari, anteriors a Tomàs Villarroya». Finalment, cal recordar la publicació el 1978 del volum IV de la Bibliografía de la Lengua
’ J. M. MIOIJEL I VERGÉS,uLa filologia catalana en el període de la dmadènciau, Revista de Catalunya, núms. 90 a 93, setembre a desembre 1938. Josep GULSOY:da lexicografia valencianaa! Revista Valenciana de Filologia, VI (1959-1962), pp. W-141; uAlgunes cartes filològlques de M. J. Sanelo», ibid., VII (1963-1966), pp. 101-138. M. SANCHIS GUARNER:Els valencians i la Ilengua autòctona durant els segles XVI, xv11 i XVIII, Valencia, 1963. 5 Joan FUSTER,op. cit., p. 166.
168
CESPILL I/alencianu, de Josep Ribelles Comín, volum que havia romas inèdit i que com tots sabem abasta específicament el segle x1x. La casual aparició d’aquest llibre en aquel1 just móment amplia d’un top les bases metodologiques de la investigació sobre la Renaixenca valenciana. Amb els materials, les observacions, les precisions i els suggeriments aportats pels autors que vine d’esmentar, i potser per algun altre més que ara no recorde, ens trobàvem des de fa pocs anys en disposició d’entendre la Renaixenca sota una llum nova. Ara se’ns presentava, per dir-ho amb una expressió caracteritzadora que no sol formar part del bagatge lèxic de la crítica literaria, com si fos un «moviment tectònic». És a dir, un moviment lentament covat al llarg del temps, les primeres manifestacions vigoroses del qual apareixen ja entre els «illustrats» del XVIII per tenir després importants i decisives seqüelles a la fi del Set-cents. Un moviment que, a partir del 1800, ana donant mostres esporadiques d’ae tivitat, més i més freqüents com més corria aquesta centúria, a mitjans de la qual es consolida, proJectant-se vers el nostre temps. Nogensmenys, aquesta interpretació patia d’un defecte: encara hi havia etapes «buides»; en elles, malgrat que intuíem l’existència d’alguna creació culta interessant, no en teníem la certesa que proporciona la dada exacta i irrefutable. Dones, si volíem disposar d’una panoràmica clara d’un moviment que es manifestava de vegades latent o larvat i de vegades actiu i esponerós, caldria insistir en la recerca de textos marginats, oblidats o perduts, que ajudassen a reblir els abuits» i permetessen sustentar la hipòtesi de
la continui’tat. És això el que ha fet Vicent Simbor Roig amb Els orígens de la Renaixenca valenciana, que és en primer lloc una síntesi de les aportacions anteriors, completada amb aportacions propies; i així mateix és alhora un repertori gairebé complet de la producció literaria (culta i/o popular) del període 1790-1859, gran part de la qual ha pogut examinar directament. Partint dún plantejament revisionista, centrat en la impugnació de la lletra de Llorente a l’autor de Lo Gayter del Llobregat, Simbor ha dividit el seu llibre en tres apartats. Els dos primers són descriptius i analítics, corresponents a cadascun dels corrents estètics que senyoregen el període: el neoclassicisme («Precedents de la Renaixenca: 1790-1830»), i el romanticisme («Inici de la Renaixenca: 1830-1859~). El darrer és el corollari dels anteriors, i és també el més carregat d’intenció crítica («A tal1 de resposta al senyor Rubió i Ors»). Una «bibliografia bàsica» i un «índex antroponímic» completen el volum, que s’enceta amb un breu pròleg del professor Sanchis Guarner, qui ha «dirigit i ajudat» el treball de Simbor, com aquest mateix reconeix en la nota inicial. En els estudis literaris referits a moviments, tendències o corrents, sol ser freqüent que l’autor cometa l’arbitrarietat d’emmarcar el tema dintre del parèntesi dúnes dates sovint triades a caprici, pensant només en la propia conveniencia, sense reparar en la confusió que això pot produir en els lectors i Mhuc en el text. No és aquest el cas de l’estudi que ens ocupa. La seua data final li venia clarament donada per l’any dels primers «JOCS Floralss contemporanis celebrats a la ciutat de Valencia, moment de consagra169
LESPILL ció «oficial» de la Renaixenca: 1859. 1 pel que fa a la data que li serveix de punt de partenca, potser no tan clarament definida com l’anterior, Simbor ha tingut bones raons per decantar-se per l’any 1790. No ens oblidem que, com he dit adés, hi havia estudis previs que apuntaven al darrer decenni del Set-cents com el moment en que es detectava un primer brot renaixentista, evidentment relacionat amb la preexistent restauració de la llengua literaria impulsada pels «illustrats». De més a més, 1790 és un any clau en la vida valenciana, amb senyals que anuncien canvis en un futur no massa llunyà. Un senyal dels canvis és l’aparició en julio1 del Diario de Valencia. Sera a través de les planes del periodic que Simbor reconstruix-à la seqüència dels precursors de la Renaixenca i hi trobarà valuosos textos, tant neoclàssics com romàntics, que fins ara havien passat desapercebuts i que degudament collacionats enriqueixen el seu Ilibre. En les dècades anteriors a 1790 s’hi havien escrit i publicat multitud de colloquis amb els més variats pretextos: l’ascensió de montgolfiers a Valencia, la naixenca dels infants bessons, la proclamació de Carles IV.. . El costum d’escriure per als colloquiers no moriria amb el pas a una altra centúria i fins i tot arribaria si més no als comencaments del Nou-cents. Pero el wastissisme» de la literatura «de canya i coraeta», com el de les obretes de Carles Ros i Lluís Galiana (morts una vintena d’anys abans i encara reeditats pòstumament) no fóra prou per a justificar una voluntat de «renaixenca» que no s’hi formula mes que a partir de 1790, quan els homes del fi del segle, que tenien aspiracions de més volada, trobaren que el «castissisme» ja no els era significatiu. Aquestes aspira-
cions les concretarien en les planes del Diario i pel novíssim mitjà de difusió arribarien als estaments burgesos del país, que van haver d’acceptar (encara no sabem ben bé com) la realitat literaria de la ilengua, fins aleshores mantinguda únicament en el nivel1 del poble. Nogensmenys, també el Diario acoIliria textos d’inspiració popular, amb un sentit integrador que mereix ser remarcat. En la primera de les parts en que Simbor estructura el seu Ilibre ( « Precedents de la Renaixenca : 1790-1830»), dedica atenció preferent a les figures de Joan Baptista Escorigüela i Vicent Branchat. Representen les versions «culta» i «popular» d’un mateix afany de retrobament lingüístic, i fa bk Simbor a ressaltar-les en aquest període. D’aquell, quedava el dubte si hom podia atribuir-h totes o solament una part de les collaboracions que aparegueren al Diario signades amb inicials («J.E.», «B.E.», «E.») i Simbor, amb solida argumentació, dissipa escrúpols i hesitacions, proposant adscriure definitivamente a Escorigiiela la totalitat d’aqueixes creacions. Això ens situa davant duna producció d’un cert volum, la qual és acuradament repertoriada per Simbor (pero, incomprensiblement, no comptabilitza la Canzó real de 1798: «Per a cantar victoria, de apetits, vanitats y del dimóni...», etc.). Escorigüela escriví silves, sonets, quintetes, dècimes.. . tant cultes com populars, que Simbor transcriu. Són les silves i els sonets les composicions que més interes ens desperten, car ens mostren un poeta que, per un costat, entronca amb el cultisme d’alguns «illustratss, i, per l’altre, amb les febricitats romàntiques. Es l’anella que permet que la contintiitat no s’hi interrom-
170
pa, i que facilita la transició entre dues etapes tan dissímils com són la &4ustració~ i el «romanticisme». Sense els assaigs d’Escorigüela, nascuts al meu parer probablement més per acomplir un deure patriòtic que no pas un imperatiu líric, ara la poesia valenciana no comptaria amb una digna representació neoclàssica. Certament, Escorigüela no és sinó un discret seguidor d’aquesta escola, pero no podem negar-li desimboltura i evident domini de la forma, coses perfectament comprovables en les composicions transcrites per Simbor. Quant a Vicent Branchat i Alfonso, que Joan Fuster rescata de l’oblit en el llibre adés esmentat, publicant-hi una «peca xiqueta nova» seua, fou tan fecund com Escorigüela. Aquest capellà que tenia velleïtats de colloquier dominava l’art d’expressar-se en el llenguatge pia i casolà del poble i sabia per tant. arribar al poble. La seua importància deriva del fet que, com ja advertl Fuster, mantingué la continultnt del teatre. Simbor hi transcriu un «soliloqui>> seu de 1819, en espera, potser, de procedir a una edició critica del manuscrit conservat a la Biblioteca de la Universitat; si tal edició arriba a produir-se s’hi haurà fet un bon servei a la nostra historia literaria. Escorigüela i Branchat són dos paradigmes que prefiguren el que sera més tard la Renaixenp: una permanent dicotomia entre literatura culta/literatura popular, si bé en aquest moment d’arrencada del moviment les posicions de cadascuna estaven més
proximes que no ho estarien més avant, quan Llorente i els seus amics blasmaven amb tant d’horror els «colloquis», « romancos » i «raonaments», per considerar-los grollers, indecents i banals. En aquest primer apartat del llibre de Simbor és clar que figuren alguns altres autors, populars 0 cultes, anonims 0 coneguts, pero no tenen el relleu d’Escorigüela i Branchat, si bé un Manuel Civera deu ser tingut en compte. No m’entretindré ara per referir-me a aquests autors, que el lector pot trobar en l’obra que ens ocupa. Pararé esment, això sí, en determinades observacions de Simbor que, en alguna manera, suposen una novetat. A la pagina 26, per exemple, atribueix a Joan Collado dos sonets amb rima monosillàbica publicats sense firma al Diario de 1797. S’hi havien escolat trenta anys de la mort de Collado i cal inferir (Simbor no ho diu) que la publicació hauria estat iniciativa d’Escorigüela, si bé no es comprén que no posàs el nom d’autor. Simbor fonamenta la seua atribució en el fet que tema i forma són semblants a les poesies conegudes de Collado. Com que el tema vicentí és un lloc comú dels poetes valencians i l’estil no sembla massa diferenciat considere l’atribucio un xic arriscada, encara que reconec que és possible. Més condicional es mostra Simbor (pagina 56) quan identifica Jaume Villanueva com l’autor de tres dècimes, quatre quartetes i dos tercets de tema xativí, publicats al Diario de 1820, i és de lloar la seua prudencia. Per
6 Vid., p. e., com raona la publicació de la Canzó real de 1798: uSeñor Editor: si mis versos llegan á tener algun mérito, podrá servir en parte para desagraviar á nuestro antiguo lemosin, tan ultrajado de los Sabios y desayrado por causa de las últimas producciones: debiendo para esto confesar, que si por la uña se saca al Leon, mi númen es el mas escaso de los que al presente contiene nuestra Patria.>, (El subratllat és d’ell.) Exordis semblants acompanyen les altres composicions seues d’art major.
171
contra, és menys prudent quan assigna a fra Ll& Navarro un sonet i una quinteta reaccionàries, aparegudes al Diario de 1823 (pagina 61), perquè ho fa taxativament i no justifica ia seua creenca nascuda sens dubte d’un convenciment estilístic, i per tant subjectiu. Donada la insegura participació del pare Navarro en les poesies polítiques que li són atribuides, cree que haurem d’esperar a tenir-ne proves mes concloents. En la segona part del seu llibre (c<Inicis de la Renaixenca: 18301859,), Simbor comenca per plantejar-se la conveniencia de revisar la identificació «renaixenca» = «romanticisme», admesa fins ara per la forca del costum. La seua inspec ció crítica li fa oposar, seguint tractadistes tan conspicus com Allison Peers, un romanticisme enyoradís, tipus Walter Scott, a un altre, liberal i avancat, del model de Víctor Hugo. L’enyoradís s’hi avendria amb l’actitud de la «renaixenca» nostàlgica del passat històric, mentre que el liberal, abocat a sentir la conflictivitat contemporània i no gaire interessat a mirar enrera cantaria el present i el futur, compaginant-se amb la postura de la «renaixenca» progressista. Fins aquí, res de nou. Es un esquema simplificat pero útil, que tanmateix convindria matisar-lo rellegint, per exempie, les planes que va dedicar al tema Pere Coromines. La conclusió a que arriba Simbor és que alio que cal és revisar també la definició de «renaixen~a». Idea estimulant. Simbor adopta com a vàlida la proposada per Oriol Pi de Cabanyes: «re-
naixenca» = moviment que «reelabora i enforteix la consciencia diferencial [collectiva] d’una manera progressivament dinàmica», al llarg de tot el segle XIX; afectaria, naturaiment, la totalitat dels fenòmens culturals. 1 es ara quan Simbor enfoca la rebregada qüestió des d’un caire distint, atribuint al romanticisme el paper de detonador de la «renaixenca» i asseverant que al’ambient» creat pels romàntics possibilità la reeixida de tasques que del Set-cents en+ venien intentant-se. Aquí sí que rau una innovació. Les més notables troballes de Simbor, i així mateix les puntualitzacions o correccions més endrecades, les trobem en aquesta segona part del seu llibre, fins el punt que diríem que el capítol dedicat a l’etapa romàntica guanya en pes específic al consagrat a la neoclàssica. No costa res de comprovar que això obeeix al fet que Simbor ha pogut disposar de més materials del romanticisme que no pas del neoclassicisme, abundancia q.ue avala la seua tesi de «l’ambient» propiciatori. Assenyalem la primera trobalia: un poema culte en octaves reials publicat pel Diario de Vales cia en 1830. Ningú no l’havia descobert fins avui, i resulta que és un correcte espècimen romàntic, no gens desdenyable estèticament. L’autor, amagat sota les inicials A.M.P., és identificat per Simbor com Antoni Maria Peyrolon, un obscur poeta del qual hom coneixia l’existència i la producció en castellà i s’ignorava que hagués escrit en català ( itres anys abans que
7 Cf. el que dic sobre això dins Poesia política valenciana. 1802-1938, Valencia, Tres i Quatre, 1979, pp. 6546. L Pere COROMINES, Znterpretació del Vuitcents cata14 dins les Obres completes, Barcelona, 1972, pp. 1.113-1.135; toca l’aspecte a quk em referesc dins el cap. VI, pp. 1.122-1.124.
172
l’Aribau! ). Per a Simbor, aquesta composició («En los dies del nostre rey Fernando») és «el primer poema renaixentista publicat arreu dels Països Catalansa, cosa que no cree que ningú la impugne si no és aportant-ne un de més anterior. Simbor insisteix en el fet que, mentre l’Aribau s’emportà la fama d’iniciador, «del nostre Peyrolon fins ara hom ni recordava la seua existencia», i hi estableix un parallelisme entre tots dos autors, amb el qual ja no estic d’acord, sobretot quan afirma: «cap dels dos ja no va emprar la ploma per a escriure més poesia en catala». Peyrolon potser no. D’Aribau, com observa Ferran Soldevila en memorable article, ja el P. Blanco García havia assenyalat en 3912 l’existència del romanc hexasíllab «Palamós».9 Això no obsta, és clar, per a valorar la condició de peoner de Peyrolon. El1 seria l’anella que enllacaria cap arrere, amb els modestíssims servidors de la musa popular Melxor Vilaplana i Roc Llorens i Sala, situats en la indecisa frontera del neoclassicisme al romanticisme, devers 1828. 1, cap avant, amb un Ilarg esto1 de poetes cultes que Simbor ha sabut traure a Ilum i posar en ordre, amb precisió de dates i de dades, de manera que puguem observar com ia no hi hagué ruptura en la cadena reVicent Salva (1831) naixentista: Tomas Villarroya (1840), Pasqual PCrez i Rodríguez (1844), el comte de Ripalda (1846), Josep Maria Bonilla (1850), Salvador Estellés (1852), el baró d’Andilla (1854). els poetes de la Corona poética de 1855 ’ Ferran SOLDEVILA, «El rària catalana». Revista de darrer d’una sèrie de tres et premières manifestations Tolosa-París, 1924, Soldevila ytdyi que publica lletres
(Joan Baptista Marqués i Aucner, Joan Antoni Almela, Benet Altet i Ruate, Josep Blat i Soto, Maria Orberà i Frederic Blasco i Martínez), els de 1’AZbum poético del mateix any (Maria Suay i Josep Bernat i Baldoví), i per fi Teoldor Llorente (1857), Vicent W. Querol (¿1859?), Vicent Boix (tardanament, i 1859?), Josep d’orga.. . Són, per dir-ho amb els mots de Simbor, els que al Vuitcents sostenen «el fil conductoru, que tramet «la reivindicació de la llengua propia i l’esforc personal per tal d’aixecar-la a un primer pla de creació artística», i això «sense interrupció des de finals del segle XVIII fins a la consagració de la Renaixenca». La transcripció de la maioria dels textos escrits per tan nombrosa plèiade comporta, com és natural, multitud d’anotacions crítiques de Simbor. Per motius d’espai, m’és impossible parlar-ne ara. Remarcaré, pero, la cura amb que s’ha mirat la producció de Villarroya, de qui ha pogut establir que publica la primera poesia dos anys abans del que comunament es deia: 1840; i que el periodic on sortí fou el Diario Mercantil. De més a mes, Simbor reconstnteix l’ordre en que Villarroya lliurà les seues poesies al públic, esmenant I’erro en que incorrien els qui es refiaven de I’ordre d’aparició dins El Liceo Valenciano, sense adonar-se que estava trastocat, car primer s’acomiadava de la cantant Antònir. de Montenegro i després la coneixia. La contradicció no havia sobtat ningú fins ara (pagines 98-105). S’escau de re-
Romanticisme i el comencament de la renaixenca liteCutalunya, núm. 19 gener, 1926, pp. 10-21; l’article és el destinada a comentar el Ilibre de Joan AMADE Origines de la Renaissance littéraire en Catalogne au XIX siècle, hi alludeix també al testQno?iatge de .Francesc de d’Aribau amb concretes referencles a poesies avul per-
173
marcar, també, la ,justa estimació que fa de les creacions cultes de Pasqual Pérez i Rodríguez (pàgines 105107), de Josep Bernat i Baldoví (pàgines 138-139) i sobretot de Josep Maria Bonilla (pàgines ll l-1 14). Sempre se’ls ha tingut únicament per poetes satírics i/o grollers, i per als seus contemporanis eren uns versificadors poca-soltes. Un amic seu, Vicent Boix, sembla que retreia tiles Ilibertats de Bernat i Baldoví i les excentricitats de Bonilla», causants, segons ell, de la dispersió de «lo Parnàs valencià».” La imputació l’arreplegaren altres. Parlant dels dos darrers autors. Teodor Llorente escrivia a Rubió i Ors que «no se preocupaban para nada del renacimiento de las letras lemo$nas». Sanció que ha anat repetint, un rera l’altre, gairebé tots els que han tractat dels nostres temes litera& vuitcentistes, des dún Igual Ubeda a un Rafael Ll. Ninyoles, passant per Bru i Vidal.” D’ara endavant, perb, no podrà
repetir-se aqueixa fallàcia, almenys no respecte de Bonilla. Perquè una altra de les troballes de Simbor, tal vegada la més important, és el poema en vint-i-quatre quartetes, de Josep Maria Bonilla, titulat «A la memòria de l’illustre Azara», publicat al Diario Mercantil de Valencia el 1852 (però datat el 1850). Diu Simbor que aquest poema és, «sense dubte, el millar, i de bon tros, de tota l’època». Subscric plenament el seu judici. És un poema ple d’empenyiment i nervi, forca reeixit; parangonable als que en castellà havia enllestit Bonilla anys enrera (Poesias, 1840). Una cala serà prou per palesar-ho: Els pobres dèbils entre els rics i els [forts van a son fi com a la mar los rius. Ja que vem tants de vicis en los vius cantem sixquera les virtuts dels morts.
La troballa d’«A la mem&-ia de I’illustre Azara» mereix diverses observacions. Em considere un expert en Bonilla i he de confessar
10 Enrie NAVARRO I BORRAS: «La Renaixenm Valenciano, 8-11-1936. l1 Antoni ROVIRA I VIRGILI (Resum d’història
literària ‘a Valèncian, El Mercanfil
del catalanisme, Barcelona, 1933, p. 36): «Eren escrits en la parla popular alguns periòdics valencians de carkter polític, que sortiren en temps de la primera guerra carlina i en els anys posteriors -com ‘El Mole’ i ‘El Tabalet’-, però no tenien ningun sentit de renaixement 1iterari.w Cal esmenar l’afirmació: El Tabalet no tenia cap orientació política, com tampoc no pot dir-se (i ho diu Antoni IGUAL UBEDA: Història de «Lo RatPenaf», València,. 1959, p. 30) que El Mole haja estat una revista «de caràcter satíric». El matelx Igual Ubeda creia que «l’agudesa, tantes vegades massa viva, de Josep Maria Bonilla, fou obscurida pel seu amic i collaborador, el suecà Josep Bernat i Baldovín. Unir tots dos autors, aparellar-los, no té sentit, com ja s’explica en el curs del present article. El tòpic d’un Bonilla desentés de la nostra represa cultural, fou repetit per Santiago BRU I VIDAL («La tragedia de Bonilla*, Las Provincias, València, 3-I-1963): «. .a pesar de sus esfuerzos, no llegó a comprender del todo lo que verdaderamente se cocía en aquellos momentos en que la ‘Renaixenca’ iba tomando cada vez mayor empuje. Tal vez esta falta de visión o su falsa postura ante el renacimiento literario valenciano sean la causa de que tras su muerte se hayan ocupado tan pocos de él y de su obra.» Rafael Ll. NINYOLES (Zdioma i prejudici, Palma de Mallorca, 1971) ha acusat Bonilla, amb exageració manifesta, de «desmterés deliberat» i també «d’hostilitatn envers la llengua, en contrast amb els «esforcos dignificadors dels renaixentistew (pp. 44-45). També Ninyoles ficava en un mateix sac les actituds idiomàtiques de Bonilla i les de Bernat i Baldoví. Com s’explica més avant en el present article, d’acord amb les tesis de Simbor, totes dues actituds són dissemblants. Altre retret a fer-li a Ninyoles és la precipitada qualificació de periòdic «satíricu a El Mole. Una lectura atenta li hauria bastat per saber que era, abans que res, «polític» (p. 141).
174
EESPILL que desconeixia el poema. Pressentia, això sí, la possible existencia d’alguna composició culta de qui tantes de satíriques escrigué en la nostra llengua. No hi mancaven pistes. Bonilla llegia El VU~CJP a Valencia, si mes no en 1837, i pogué assabentar-se perfectament de l’aparició de Lo Gayter del Llobregat quan en 1841 sojornà a Barcelona: pels mateixos dies, el «Brusi», a més d’anunciar el Ilibre de Rubió i Ors, hi publicava una ressenya crítica. De tots és coneguda, endemés, I’abrandada defensa de la llengua que féu Bonilla en els primers números d’E1 Mole.” Si en el periòdic opta pel walencià que hui se parla» (és també l’opció escollida en el poema rescatat), certament fou més per pragmatisme que no per incultura ni desdeny. Per tant, tot apuntava la probabilitat que Bonilla hagués versificat cultament en vernacle mentre componia els epigrames d’E2 Mole (al capdavall, simultane,jar els dos generes no li vindria de nou: quan se serví del caste1121,en la seua primera etapa d’escriptor, hi compongué tant poesies romàntiques com romancos humorístics). Es clar que vaig cercar els pressentits poemes cultes de Bonilla; pero, obviament, la meua recerca no fou prou exhaustiva. La fortuna, i la tenacitat, han acompanyat Simbor allà on jo havia fracassat. Felicitem-lo i felicitem-nos. El seu és un guany que ens enriqueix a tots. RA la memoria de l’illustre Aza-
ra, no és una creació filla de I’atzar, ans és una premeditada contribució al recobrament literari de la llengua autòctona, com es desprén de la nota final que hi afegí Bonilla.13 Per això mateix, la troballa d’aquest poema altera pregonament, favorablement, les nostres nocions dels orígens de la Renaixenca. Es prou donar un top dúll a la tirallonga de noms adés enunciats per comprendre que si llevàvem el de Bonilla quedarien «en blancu sis anys, interrompent-se la seqüència dels impulsors del renaixement. Pero no és solament pel fet d’existir, i per tant de reblir un buit, que ens es valuós aquest poema. També ho és perquè obliga a reconsiderar el paper de Bonilla en la RenaixenCa. Simbor es contundent quan diu: «ha arribat I’hora de botar-se tòpics arnats i d’acostar-se amb profunditat a l’obra de Josep M.” Bonilla. El primer tbpic que cal arraconar és l’etiqueta de premsa satírica, menyspreadora de la represa culta de la llengua». Efectivament. D’una vegada per totes, cal proclamar que Bonilla mai no féu, per pràpia iniciativa, periòdics nper riuren, sinó pamflets polítics on se servia del sarcasme i de la sàtira, en vers i en prosa. crPoesia satírica» equival, en el cas de Bonilla, a upoesia política», cosa que no podem dir de bona part dels versaires i colloquiers de la seua època. Qui sí que en féu, de periòdics «per riures, fou el seu amic i protector Bernat i Baldoví, autor d’obscenitats i baianades, tan
U Vicent PITARCH:Defensa de Yidioma! Valencia, Tres i Quatre, 1972; pp. 122124. Simbor la comenta a les pp. 160-161 1 185-186. l3 La reporta Simbor (p. 114): «Nota. L’antic Ilemosí, escrit en sa propia ortografia, s’ha perdut tant en les inovacions dels temps que a penes és hui corregut per algunes persones ihustrades. Acò mos ha desidit a escriure *esta poesia tal cual hui se parla el valensià.» S’escau d’afegir que el poema de.Bonllla. ‘a Azara, i la nota final, permeten corregir Llorente, i Boix (i tambe Rovn-a I Vrrgrh, NInyoles, etc.): res d’«excentricitatsm de Bonilla, res de desinterés seu pel renaixement
175
divertides com es vulguen, pero sense més trascendencia. No se% pot emparellar, com és costum ferho, per més que hagen anat units per la vida. Tampoc es poden igualar, i Simbor cura d’advertir-ho, les actituds idiomatiques de lún i l’altre. El mateix Simbor diu: «Bonilla veu amb claredat el problema de la Ilengua, sap que les postures ‘llemosinistes’ de la colla dretana de saló no podien ser, de cap de les maneres, la bona via, i assaja l’any 1852 un poema en el valencia que ‘hui se parla’, on, ortografia apitxada a part, trobem una llengua digníssima lluny del ‘llemosí’ i del valencia vulgar. [ . . . 1 La desgracia és que Bonilla es queda poc menys que tot sol, al mig dels companys de la premsa satírica i despreocupada, d’un costat, i dels rancis ‘llemosinistes’, d’altre» (pagines 199-200). Simbor hauria pogut afegir que la desgracia, també, fou que poc després de publicar el seu poema a Azara, Bonilla s’absentà de València un munt d’anys: de 1856 a 1863 malvisqué a Madrid. El llarg exili, imposat pels avatars polítics, s’hi esdevingué al ,just moment en que quallava la Renaixenca a Valencia. Bonilla queda marginat de la seua consolidació, a la qual tot fa pensar que hauria pogut contribuir forca, donat que aleshores no li mancaven ni maduresa física ni mental. Es un clar exemple de com les lluites civils del Vuit-cents van retardar més que no ho pensem el nostre redrecament literari. Els «colloquis », «milacres», «sainets», «Ilibrets de fallaj>, etc., com ,ja vaig indicar al comencament d’aq.uest article, són repertoriats per Simbor en cadascuna de les etapes que estudia, examinant els autors o títols de més relleu parallelament a les manifestacions de la «literatura culta». Bo i posant més afany a es-
catir els detalls d’aquesta, no obl.ida el pes específic de la «literatura popular». Es repenjant-se en totes dues vessants literàries (de vegades unides en el mateix autor, com en el cas de Bonilla) que Simbor surt al pas del suposat desinterés per la Renaixenca que Llorente imputava als poetes que havien escrit abans que ell. Don Teodor s’equivocava, a posta 0 no, entre altres raons, per la incapacitat personal d’entendre tot allò que no es gestava al seu cenacle. Des del seu punt de vista beat i conservador, icorn havia de llegir res de valor en les planes de la premsa política valenciana, tan progressista i anticlerical? De la mà d’aquesta remarca penetrant, Simbor denuncia el sectarisme llorentí, causa directa de l’enfocament distorsionat que tradicionalment ha patit la nostra Renaixenca. 1 denuncia, simultàniament, el maniqueisme que suposa generalitzar criteris a partir dúna particular educació del gust: «on ell [Llorente] diu que ‘no producían escuela’, cal entendre que ‘ell’ no se sent atret per aquestes obres. Pero d’ací a negar una relativa forca i presencia pública hi ha un bon tras» (pagina 204). Cal carregar en el compte de Llorente, així mateix, la sobreestimació de l’aristocratisme estètic, que el1 examb aquel1 menystenipressava ment que volia ser elegant: «hay una diferencia completa, una separación absoluta, entre los que cultivamos la poesia lemosina docta y los que escriben en valenciano vulgar para el teatro 0 para los periódicos callejeros», li escrivia a Rubió. Irreductible dicotomia, que el llorejat autor del LIibret de versos no pensava, evidentment, endrecar. (Tot i escriure de vegades, nogensmenys, pensant a abastar públics populars: per exemple, «Arr& en fesols i naps».) En 1932, Pere Coro-
176
mines significava com, «per dessota l’episodi romàntic, segueix el moviment profund de l’art popular», i estimulava a estudiar-ne més a fons el curs. Amb una perspectiva constrenyida al Principat, evocava una situació que no hem conegut de la Sénia avall: «Dues literatures coexisteixen i continuen alhora llur evolució, sense comunicar-se, fins que a les darreries de la centúria arribarien a fondre’s en una integració nacional». l4 La incomunicació de les dues literatures, entre els valencians, ha durat massa, i ha produit efectes incalculables encara, sense que puguem dir que avui s’hi ha,ja superat la tradicional dicotomia. iResponsables? L’elitisme dels llorentinistes, amb la seua insincera adopció de la llengua literaria. 1, conjuntament, el menfotisune i la incultura dels popularistes, no menys insincers en les protestes d’amor a la llengua. Bonilla, pero, no fou d’aquests. El seu poema a Azara no era menys «docte» que els de Llorente, amb la particularitat que no s’inspirava ni en les barraques ni en el guarda-roba de la historia. Després de la descoberta d’aquest poema, és lícit de demanar-se, com fa el mateix Simbor, si, cap a mitjan segle XIX, la Renaixenca valenciana no tingué una «oportunitat perduda» de cristallitzar un llenguatge literari intermedi entre el «‘llemosinisme» arcaitzant i el «vulgarisme» colloquial (pagina 201). Al remat del seu llibre, i fort d’haver-nos fornit una amplia collecció de materials rigorosament ordenats i implacablement analitzats, Vicent Simbor Roig procedeix a recapitular les seues crítiques. NO cal reiterar-les. Em pense que ja les
he donades a conéixer prou, en tot allò que porte escrit del present article. Nogensmenys, una qüestió queda encara en peu. Les preguntes concretes de Rubió i Ors, que. havien motivat la lletra llorentina. Si no eren bones les respostes de Llorente, iquines són les respostes adients? Rubió i Ors preguntava: «El renacimiento en lengua vulgar, ifue ahí espontáneo o hijo de la influencia del nuestro o del provenzal?» Simbor opina que, en el seu origen, el renaixement literari valencia fou espontani, fruit del Romanticisme. 1 addueix la «genuinitat» dels poemes de Peyrolon i Salva, suggerint que Villarroya, d’estar iniluït per algú, ho estaria més per 1’Aribau que no pas per Rubió i Ors. Una vegada més, remarca l’abundància de poetes entre 1844 i 1855, distingint entre ells els «romàntics liberals» i els «romàntics conservadors». Bs el “grup renaixentista valencia -i no sols de la ciutat de Valencia, sinó de totes les comarques del paísja quallat a l’arribada de Llorente, Querol i restants companys de generació». Admet que potser «no tinguessen connexió amb els renaixentistes catalans, i evidentment que no amb els occitans», pero es refusa a avalar Llorente (que la negava de pla), recordant l’amistat de Víctor Balaguer amb Vicent Boix, i les seues collaboracions d’EI Fénix del 1845. (Igualment hauria pogut citar les collaboracions de Rubió i Ors dins La Restauración d’Aparisi i Guijarro, el 1844). Amb tot i això, Simbor afirma: «la Renaixenca al País Valencia fou un moviment prou autònom fins a la generació dels jocfloralistes de l’any 1859 encapcalada per Llorente».
I* COROMINES, op. cit., p. 1.125.
177
Fins aquí, les conclusions de Simbor són les obvies i esperades després d’haver llegit els dos centenars de planes del seu llibre. Encara, pero, ens reservava un contrapunt singular, quan s’oposa a «la predisposició, que ve del Principat, a considerar només Renaixenca la producció romàntica enyoradissa, imperant a Catalunya i hereva de la influencia escocesa, germànica i italiana». 0 siga, el concepte predicat per Rubió i Ors: «desvetllar la muda lira dels antics poetes per ensalcau una a una ses passades glàries». Simbor discrepa: «Un,
SITUACI6
ACTUAL
modestament, opina que la Renaixenca és un moviment molt més ample de mires, temes i estètica. Renaixenca és la pretensió dúsar el catala, en obres cultes, motivada per la influencia del Romanticisme, que, bé liberal, bé conservador, va provocar a tot Europa, des de Finlandia fins a Hongria o Galícia o els Paises Catalans, una mirada enrere, a les èpoques de nació lliure i independent, perquè Romanticisme era, tot resumit: llibertat.» Definició esperonant, que no puc menys de compartir.
DE LA MÚSICA
Josep Doménech Fer un balanc general de l’activitat musical al País Valencia és una cosa summament interessant i polèmica alhora, per l’especial idiosincrasia del nostre poble i, també, per les circumstàncies viscudes durant els darrers quatre decennis. La música és un dels tòpics més estesos entre nosaltres i, dissortadament, no passa de ser més que aixo: un topic. Enlluernat davant I’artifici de les bandes, el valencia mitjà ha perdut el contacte amb la veritable essència de l’art musical, tot marginant d’altres manifestacions tan importants com ara la música de cambra, la polifonia antiga o els instrumen.ts solistes (piano, guitarra, orme, arpa). Tot això no ha estat un fet sorgit del no-res; té les seues causes més o menys definides. Cabria, des d’ara, fer una distinció entre els diferents nivells a analitzar, a fi d’es-
AL PAfS VALENCIA Part
tablir amb la major claredat, i breument, l’origen de la situació actual. Distingim, dones: a) pedagogia musical; b) folklore; c) la composició; d) activitats artístiques; e) arxius i biblioteques; f) locals i teatres. PEDAGOGIA MUSICAL
No hi ha dubte que el sistema d’ensenyament musical existent a 1’Estat espanyol és el més obsolet que s’utilitza a Europa. Sense una estructuració acadèmica i amb uns plans d’estudis inversemblants, el xiquet 0 el jove té pocs mitjans al seu abast per a obtenir una formació mitjanament solida com a músic professional a l’eixida d’un conservatori. El de Valencia fou fundat el 1879 i a través d’aq,uests cent anys només uns quants noms han obtingut credencial mundial, i sempre
178
gràcies a una posterior estada de -per dir-ho així«rectificació artística» en algun centre europeu (Milà, Viena, París, Brussehes). En I’actualitat, el nostre conservatori es debat en una de les més profundes crisis d’identitat de la seua historia secular a l’espera d’una nova Llei d’Ensenyaments Artístics així com d’una reestructuració del seu règim intern, ja que l’actual reglament, anacrò& des del seu naixement, data de 1966 i resulta evidentment inoperant en el moment actual. Tal i com estan les coses, un es pot matricular al Conservatori Superior de Música de Valencia sense discriminació d’edat ni d’estudis previs, per la qual cosa en una mateixa classe de solfeig poden compartir el pupitre un xiquet de vuit anys i un jove de vint-i-cinc, cosa que planteja no pocs problemes d’ordre pedagògic al professor corresponent. Un altre detall interessant en la falta de preparacio i orientació pedagògica en el nou professorat en detriment de la formació dels futurs músics. Les classes s’ofereixen igualment a I’interessat en una preparació professional com a aquel1 que només acudeix a les aules per tal de cultivar-hi el seu amateurisme. A la vista de les característiques esmentades, unides a l’escassesa de professorat i al progressiu augment de l’alumnat (especialment en les classes de solfeig, piano, guitarra, ballet, etc.) aquest -l’alumnates veu forcat a rebre classes particulars per tal de traure el curs endavant. Una vegada finalitzada la carrera corresponent el jove músic pot intentar professionalitzar-se, bé en el terreny pedagògic -conservatoris, acadèmies, classes particu-
lars0 integrar-se en alguna orquestra (instruments de torda, vent, etc.). La situació s’agreuja encara més per als instruments solistes com ara el piano, la guitarra, l’orgue, així com per als cantants 0 els ballarins. En aquests camps, cal viatjar en uns altres paisos amb el fi de seguir cursos de perfeccionament i posar-se a un nivel1 que, malauradament, el nostre músic no posseeix després dels seus estudis al país. D’altra banda, gran part dels instrumentistes de les bandes de les nostres ciutats i pobles s’han format en el si d’aquestes formacions, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa. Entre els primers trobem la facilitat en l’aprenentatge des d’edats molt primerenques i el contacte directe amb un instrument. Els inconvenients: s’hi obté un limitat coneixement del repertori musical, ja que les bandes conformen el seu a base de transcripcions d’obres per a orquestra 0 instruments i poques vegades interpreten material original escrit per a elles. FOLKLORE
El terreny del folklore no ha eixit millor parat en els últims temps. Alguna labor s’hi féu entre els anys 50 i 60 amb recopilacions orals de melodies i balls, que després foren editades per la Diputació de Valencia. Pero encara esta per fer un estudi en profunditat de la nostra etnologia musical autòctona que esclaresca tantes i tantes llacunes com hi ha. Tot això a càrrec d’autèntics especialistes en la materia d’aquells que, per desgracia, no n’hi ha molts entre nosaltres, fet comú a la gran majoria de les províncies de 1’Estat espanyol on la manca de visió ha ocasionat verita-
179
bles catàstrofes en el camp de la cultura i l’art. Es a partir de 1975 que s’hi observa una nova (?) tendencia interessada en les músiques autòctones. Així, diversos grups de músics i aficionats treballen un repertori tot rescatant-lo de vells llibres o directament de la tradició oral.
ACTIVITATS ~Tfsrrouns
Les possibilitats dels nostres músics-intèrprets dins de l’àmbit del país ensopega amb greus obstacles que van des de la falta d’interés d’un públic al qual, inconscientment, hom ha descurat durant lustres, fins la manca de locals i instruments escaients. Es per aquest motiu que les possibilitats de treLA COMPOSICId ball per a un solista (pianista, cantant, etc.) són forca limitades. Per dissort, el músic professioLa funció musical als pobles de nal no ha passat de ser una especie les nostres comarques s’ha vist i es de MY~ mis fins i tot per als seus veu encara capitalitzada pels aspaisans. 1 d’aquells el compositor saigs i els concerts de les bandes ha estat, i és, un cas a part. amb menyspreu de qualsevol altre En triades ocasions -Rodrigotipus de presentació filharmonica. el treball de compositor ha donat S’imposa, dones, un criteri de norper a viure folgadament. Molts prod’aquesta activitat amb fessionals del pentagrama han ha- malització per part dels organisgut de dedicar gran part del seu campanyes mes competents (ajuntaments, Ditemps a d’altres treballs de tipus putació, Consell, caixes d’estalvi) burocràtic, administratiu, etc., que d’un millor coneixeno tenien res a veure amb la seua en benefici ment de l’art musical i dels intèrlabor creadora. Els més afortunats cors, orquestres, ocuparen 0 ocupen un lloc en el prets (solistes, grups de cambra) ja que altrament Conservatori i poden així desenvoles noves generacions de músics falupar-se dins del seu ambient. tal i En l’actualitat, i donades les cir- ran via cap a altres latituds cumstàncies i escasses possibilitats com ho feren en el passat figures com Martín i Soler (Italia i Rússia), de la zona, el compositor valencia Lucrezia Bori (Italia i Estats Units), emigra en molts casos (Evangelista al Canadà, Barber a Madrid) i en Iturbi (Franca i Estats Units), Antoni Cortis (Estats Units), Angel Bealtres comparteix la seua inquietud ( Alemanya), Vicent Zarzo creativa amb una altra activitat que nimeli li procure la supervivencia. En el (Holanda) a més a més dels compositors i instrumentistes residents a terreny de la composició contempoMadrid i Barcelona (Moreno Gans, rània es fa imprescindible la cita del grup «Actum» els integrants del Rodrigo, Joaquim Soriano, Genoveva Gálvez, Goncal Soriano, Ferran qual han donat mostres d’un treball Puchol, Montserrat Bellés, Gómez d’imaginació i creació ple d’invend’Edeta, Manuel Galduf, Josep Látiva, i que ha aplegat joves músics de Valencia, Castelló, Alcoi, etc. zaro, Miquel Barbera, Enrie Llàcer Entre aquests darrers i la gene- i un Ilarguíssim etcètera). ració anterior dels López-Chavarri, Esplà, Palau, Asencio, etc., s’han ARXIUS 1 BIBLIOTEQUBS anat confirmant els noms de MaL’estat dels nostres arxius i bitilde Salvador, Llàcer Pla, Amand blioteques, o all.6 que en queda, és Blanquer, Garcés, Buenagu, etc. 180
francament deplorable i desolador. Autèntics tresors musicals han desaparegut; la resta esta encara per estudiar i editar i fins i tot per catalogar. La mancanca d’especialistes musicòlegs ha fet que tot aquest material jagués en catedrals i esglésies, semiabandonat a l’espera que algun estudiós s’hi acostàs per a. la seua revitalització. Una labor digna d’elogi és la realitzada als nostres dies pel Pare Tena, sacerdot jesuita, recopilador de pentagrames de tots els nostres compositors amb el fi de crear un ampli arxiu de música valenciana. En I’actualitat tot el material és a I’Ajuntament de Valencia. També recentment la Diputació ha editat un gruixut volum de que és autor el pare Climent i en el qual s’exposen els fons existents a la S.I.C. de Valencia. Tant de bo que a@ siga el comenc d’un catàleg general que abrace la totalitat de tant de pentagrama oblidat o perdut. LOCALS
1 TEATRES
La falta de demanda ha provocat el fet que a tot el País Valencia no hi haja un local -teatre o escaient i amb totes les auditoriexigències que l’activitat músicocultural de la tercera ciutat de l’Estat requereix. Consegüentment, la música es realitza en locals de pèssima acústica i incomodes condicions de permanencia (humitat, carencia de climatització, etc.) i hom ha d’habilitar esglésies, sales de museus, amb forca bona voluntat pero sense alleujar la gravetat del cas. D’altra banda, la difusió de l’obra impresa o gravada del músic valencià s”ha vist, des de sempre, dependent d’editorials de Madrid o Barcelona i fins i tot de l’estran-
ger. En l’actualitat l’editorial Piles sembla revifar, de bel1 nou, I’interés per la producció local, i hom ha pogut veure ingressar en el seu catàleg pentagrames de Bernat Adam i Amand Blanquer. Es evident que l’apertura de dos estudis de gravació com Tabalet o Pertegaz -a Alboraia i Xirivella respectivamenthaura de facilitar la labor d’edició i difusió de discos dels nostres compositors i intèrprets. 1 així, hom anuncia el projecte d’editar una AntoZogia de Za música al País Valencià que abrasara des del Cant de la Sibilla fins la producció d’avantguarda sense oblidar la polifonia, la guitarra i la música de cambra. Tot això avalat per «Anec», el nou segell discografic que han format, en cooperativa, alguns noms de la música valenciana. Travessem un moment molt crític en el qual hom pot, i deu, fer una labor importantíssima en tots els camps de l’art musical en que hi ha buits: hi ha encara per fer la Història de la música valenciana o la creació de les Joventuts Musicals del País Valencia. La necessitat d’un estudi minuciós de I’evolució musical a Valencia, Castelló i Alacant hi troba plena justificació a causa de la carencia bibliogràfica sobre el tema. D’altra banda, la formacio de Joventuts Musicals actuaria a manera de coordinadora per tal de programar concerts, conferencies, per les ciutats i pobles de les nostres comarques. En aquest sentit només disposem ara com ara de les Filharmòniques de Castelló i Valencia, i la Societat de Concerts a menor escala, els d’Alacant; Amics de la Música d’Elx, I’Associació Borrianenca de Cultura i els Amics de 1’Dpera a Elda i Valencia, i encara els Amics de la Guitarra, 181
també a Valencia. Les activitats de les anomenades Casa de Cultura d’altres 110~s (Utiel, Cullera, L’Eliana, etc.) són escasses i molt limitades per les raons ja esmentades de falta d’instrument -pianonecessari per a recitals de solistes o acompanyament.
HISTORIA
La normalització del fet musical al País Valencia sera millor contribució a aquesta parcella de la nostra cultura. 1 aixo s’aconseguirà amb la formació d’autèntics professionals de la investigació musicològica, la pedagogia, la composició i interpretació.
DE L’ART CONTEMPORANI DEL PAfS VALENCIA
M.” Vicenta
Pastor
Durant els mesos d’abril i maig s’ha vingut celebrant a la ciutat d’Elx una serie de conferencies al voltant del desenvolupament de 1’Art Contemporani del País Valencia. En aquest cicle, molt variat quant a la representació dels conferenciants puix que han intervengut professors, crítics i artistes, han estat plantejats fonamentalment els camins de la pintura valenciana d’encà del 1936, posant en relleu la importancia d’aquest art a nivel1 d’avantguarda i com un art fecund si no en quantitat sí en qualitat. L’esmentat cicle realitzat a 1’Hort del Xocolater, podríem dir que tingué dues parts relativament diferenciades; dins la primera part intervingueren exclusivament teb rics de l’art com Manolo García, Vicent Aguilera Cerni, Manuel Muñoz Ibáñez i Roma de la Calle. A la segona part correspongué la presència dels artistes amb Joaquim Michavila, que dona una suggestiva conferencia sobre l’avantguarda abstracta, i més tard es reuniren a l’entorn d’una xerrada-colloqui els següents artistes: Mario Candela, Sixto, Albert Agulló, Andreu Castillejos, Ramón Díaz Padilla i Car-
Ibáñez
melo Trenado, pertanyents a les ciutats d’Alacant i Elx. El dia 16 d’abril, a les vuit de la vesprada, s’iniciava el cicle amb la conferencia «L’art del País Valencia durant la guerra civil» a càrrec de Manolo García, crític. El conferenciant va reconduir l’espai historie dels anys trenta a través de figures rellevants com ara Artur Ballester, Pedro de Valencia, Genaro Lahuerta i sobretot Josep Renau, el qual va qualificar de puntal al posterior ressorgiment de l’art valencia. Remarcant l’esperit innovatdor valencia, Manolo García va dir: «Enfront de l’art academicista de la dictadura de Primo de Rivera i la influència de Sorolla, la Sala Blava i Acció d’Art trencaren per primera vegada aquest corrent. Bs a Valencia també per on s’introdueix el fotomuntatge a Espanya.» Divendres 18 d’abril li correspongué a Vicent Aguilera Cerni, teòric, dissertar: «Sobre l’art del País Valencià en la postguerra». Aguilera Cerni ana més enllà de la pura narració històrica per fer una aguda crítica de tot el desenvolupament de l’art del País Valencia a partir de la guerra civil. Una de les carac-
182
LESPILL terístiques de l’art de postguerra espanyol va ser la proliferació de grups. En aquest sentit el País Valencia compta amb nombrosos agrupaments artístics: Grupo Z, Los Siete, Parpalló, Antes del Arte, Estampa Popular.. . Entre altres coses, moltes de les propostes donades als grups que s’hi iniciaven no donaren cap resultat absolut, si bé caldria matisar alguna excepció i dir que allò fou resultat d’uns moviments forca inquiets i d’obertura, qüestió que caldria sempre tenir en compte. El 5 de maig, Manuel Muñoz Ibáñez, membre corresponent de 1’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles parla de «La pintura valenciana des del 1964». Aquesta data significa l’aparició d’«Estampa Popular Valenciana» que permetrà l’inici a temes del nou realisme crític: «es tracta de prendre consciència per part de l’artista enfront dels problemes d’una societat a la qual pertany». A poc a poc, i després de les experiències d’«Abans de l’art» i I’exposició al 1975 d’«Els altres 75 anys de la pintura valenciana», el camí a recórrer es fa més ample i juntament amb els «clàssics» treballa una nova generació desenvolupant una altra plasticitat que tanmateix, i a judici del conferenciant, no arriba a superar de moment la plàstica anterior. La següent conferencia, celebrada divendres 9 de maig, canvià en certa manera la tònica historicista que fins Ilavors el cicle mantenia per exposar ara uns plantejaments quant a l’existència dúna veritable crftica d’art. Efectivament, el professor d’Estètica de la Universitat de Valencia, Roma de la Calle, dissertà sobre «Fet artístic i valoració crítica» presentant una minuciosa anàlisi de la crítica ac-
tual, a més d’un clarificador esquema estructural obrint camí a una teoria de l’art capa9 de tenir el seu propi llenguatge. En aquesta expositió el conferenciant remarca allò que avui suposa una problemàtica essencial en el món artístic: l’escàs suport científic de la crítica d’art. La primera intervenció dels artistes estigué a càrrec de Joaquim Michavila divendres 16 de maig. La seua xerrada es va expressar al voltant de «L’avantguarda abstracta del País Valencia». Come@ aclarint el concepte d’avantguarda, que resulta molt ampli i es basa sempre en la innovació. Per a Michavila I’avantguarda defensa la utopia i per acb, en certa manera, es veurà sempre antagònica de la societat. La contradicció sera una de les notes característiques de l’avantguarda; tanmateix, i en qualsevol cas, suposarà sempre un avanc. Per al pintor, la figuració, gràcies a l’abstracció, s’ha enriquit. L’últim dia del cicle es va celebrar una xerrada-colloqui sobre «La problemàtica de la pintura al sud del País Valencia» i en la qual es van tractar els següents punts: a) problemes de les relacions quant a intercanvis culturals, edició de periòdics, revistes, etc., la necessitat d’un centre amb personalitat per a recollir totes aquestes aspiracions; b) importancia de la pintura i el seu pes en la societat amb la triple vessant pedagògica, cultural i de valor de canvi; c) investigació i creativitat, gravats, collages, fotomuntatges, poesia visual, tendencia a l’anàlisi davant el fet artístic i l’estudi de l’arrelament o no de qualsevol determinada escola. Aquest cicle, organitzat per la Universitat a Distancia d’Elx i la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia sota la coordinació de Maria Vicen183
EESPILL ta Pastor Ibáñez, professora-tutora de la Universitat a Distancia, ha tingut un bon acolliment per part de la gent, no tan sols d’Elx sinó d’altres zones com ara Oriola o Alacant. El projecte era ambiciós i
calia fer-lo amb més amplitud, més artistes, més teòrics, més tendències. . . Tanmateix, aquest seminari d’Art Contemporani del País Valencià ha cobert un espai que desitgem que ja mai més no es tanque.
ASSEMBLEA D’INTELLECTUALS, ARTISTES 1 PROFESSIONALS DEL PAÍS VALENCIA El 14 de juny passat es va constituir al Gran Teatre de Xàtiva 1’Assemblea d’Intellectuals, Artistes i Professionals. La proposta de crear aquest organisme va sorgir, cap a l’abril, d’un grup de persones entre les quals cal citar Joan Oleza, Vicent Ventura, Isidor Balaguer, Andreu Alfaro i Valer% Miralles. El 26 d’abril, a Alacant, i en maig a Válència, es va presentar la iniciativa a la premsa. La proposta va provocar dues reaccions igualment i coincidentment curioses. Un diari de Valencia va dedicar tres quarts de pagina a desfigurar totalment els objectius de l’assemblea, a la qual atribula la pintoresca finalitat de crear «tribunales populares». La Conselleria de Cultura, per la seua part, dona a conéixer una nota oficial, en castellà, amb quatre punts afirmant: que el País Valencia és bilingüe; que no hi ha situació de permanent genocidi cultural, com havien afirmat els convocants; que el Consell és l’òrgan de govern de la regió; que cal respectar la Constitució. Al mateix temps, algun grup va llaricar, a Xãtiva, uns pamflets calumniosos contra els mòbils de l’Assemblea i contra els participants. El text de convocatoria de l’Assemblea era especialment dur contra els partits d’extrema dreta i de
dreta (UCD) i cridava l’atenció sobre la necessitat que la resta de forces polítiques acceptàs el seu compromís amb les aspiracions nacionals del país. El nombre d’assembleistes fou de vora els 400. Entre els inscrits cal citar els noms de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Vicent Ventura, Andreu Alfaro, 1. Balaguer, Vicent Pitarch, Josep-Lluís Blasco, Josep-Lluís Sirera, Manuel Boix, Josep A. Comes, Joan-Francesc Mira, Valerià Miralles, Jaume Pérez Montaner, Artur Heras, Enrie Cerdan Tato, Pere-Miquel Campos, Ricard Blasco, Josep Lluís Seguí, Lluís Alpera, Salvador Forner, Francesc Ferrer Pastor, Goncal Castelló i Josep Lozano. Van arribar adhesions, entre d’altres, de Rafael Solbes, Alfons Roig, Jordi Carbonall, Manuel Valdés, Lluís Llach, Oriol Pi de Cabanyes, Ave& Artís, Josep M. Espinas, Juan de Dios Leal, Fèlix Cucurull, Fernanda Romeu i Joan Genovés. Igualment s”hi adheriren diversos partits nacionalistes d’esquerra, sindicats i entitats culturals. Constituida la mesa amb representants de comarques, Vicent Ventura va donar compte dels treballs de la comissió promotora, que en aquel1 moment deixava d’existir, i es van aprovar les normes de fun-
184
cionament de I’Assemblea. Tot seguit va obrir-se un torn per a aclariments. Comen+ després la discussió d’esmenes a la proposta de manifest i es discuti sobre la possible institucionalització de l’organisme creat. Aquests treballs es van prolongar durant més de cinc hores, amb la interrupció per al dinar. Cap a les vuit del vespre es va cloure l’Assemblea, la qual va confiar la redacció final del seu manifest, incorporant-hi totes les esmenes aprovades, als integrants de la mesa: Josep A. Comes, Vicent Pitarch, Vicent Martínez Sancho i, en una part de la sessió, Lluís Alpera. Així mateix es va confiar a la comissió promotora la designació dún secretariat tècnic per a organitzar la continuïtat de 1’Assemblea. Aquest secretariat convocara les comissions de treball que, en principi, seran: llengua i cultura, mitjans de comunicació, patrimoni artístic, agressions contra el medi ambient. Es podrà crear noves comissions a través de propostes dels assembleistes al secretariat. Una vegada enllestits els treballs de les comissions, es convocar3 novament l’Assemblea perquè els discutesca i, eventualment, els aprove, a fi de fer-los arribar bé al tribunal que es puga crear bé a algun ja existent, com ara el que presideix Lelio Basso, i també a d’altres organismes (UNESCO, Comissió de Drets Humans de la ONU, Institut Internacional de Premsa, etc.) segons els casos. A proposta de Josep Guia, el qual va llegir una carta del Batallón Catalano-Español amenacant de mort un redactor del setmanari CuMigó, es va condemnar la violencia i es va demanar la llibertat dels processats del Principat, acusats de participació, no provada, en alguns atemptats.
Així mateix es va demanar que constàs en l’acta de I’Assemblea els noms d’alguns membres d’UCD responsables de la política de genocidi cultural i de despersonalització del poble del País Valencia. Entre d’alores es van citar els de Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta Pont i Peris Soler. El text del Manifest i conclusions de la Primera Assemblea és el següent : «Els inteklectuals, artistes i professionals del País Valencia, amb l’assistència solidària de companys de la resta dels Països Catalans, reunits en Assemblea a la ciutat de Xàtiva, constaten: la situació de permanent genocidi cultural al País Valencia com a conseqüència d’una vella política antinacional continuada actualment per la UCD. Aquesta política s’emmarca dintre del context d’una política cultural generalitzada, autoritaria i centralista, com la que es reflecteix ara en 1’Estatut de Centres, el projecte de Llei d’hutonomia Universitaria i el Decret de Bilingüisme del País Valencia. Així mateix hem de denunciar la censura en activitats artístiques, la repressió a les Ilibertats d’expressió i la política de consens i tebiesa dels partits polítics que estan al Parlament, els quals no han sabut oposar-se a aquesta situació. És per totes aquestes raons que acordem manifestar als organismes competents, al poble del País Valencia i a tots els pobles, el segiient: 1. Denunciem la constant ocultació de la identitat nacional del País Valencia, així com el continu falsejament de la seua historia, que es tradueixen a negar la nostra realitat històrica, amagant la nostra catalanitat, impedint els lligams amb Catalunya i les Illes Balears, i rebutjant la senyera històrica que ens identifica, ens és comuna, i, a més a més, ha estat el símbol nacional en la Iluita antifranquista. 2. Refusem el Decret de Bilingüisme i el Projecte d’Ordre Ministerial que el desenvolupa perquè 185
LESPILL aquesta política del partit del Govern persegueix la rapida agonia de la llengua, en no establir de manera efectiva ll’obligatorietat del seu ensenyament i no garantir el seu nivel1 universitari. D’aquesta manera es vol contribuir a la dissolució de la nostra consciencia nacional. 3. Defensem la unitat de la llengua catalana parlada amb diverses modalitats a Andorra, la Catalunya Nord, el Principat, el País Valencia, les Illes Balears, I’Alguer i la franja aragonesa. 4. Exigim la llibertat del nostre pobre per autogovernar-se en totes aquelles matèries que integren la nostra vida política, cdtural, social, econòmica i administrativa. 5. Protestem pels continus atemptats contra les persones que ‘defensen símbols propis del País Valencia. Exigim d’immediat l’ús de la nostra llengua a la radio, la creació duna televisió valenciana i la conversió dels diaris dependents de la cadena Medios de Comunicación del Estado (Levante, Información, Mediterráneo) en instruments democràtics al servei d’una informació objectiva i de la recuperació cultural del poble valencia. 6. Denunciem la constant manipulació de les manifestacions culturals del poble amb l’intent interessat de dividir-lo i enfrontar410 i, així mateix, de contraposar demagògicament els diversos sectors intellectuals amb la resta de les classes populars. 7. Denunciem les maniobres de la dreta reaccionaria, que per a defensar els seus exolusius interessos, intenta amagar els problemes reals del país: atur, crisi econòmica, ofegament del procés autonòmic.. ., donant volada a tot tipus de mides xovinistes i feixistitzants. 8. Exigim el dret a I’autodeterminació dels pobles i el respecte a totes les Ilibertats individuals i socials. Així mateix, refusem: els atemptats contra el nostre patrimoni artístic i ecològic; totes les lleis i pràctiques socials que reprimeixen la dona (penslització de l’avortament, restriccions al divorci...), els homosexuals
(dones i homes) i d’altres comportaments socials avui marginats. Davant d’aquestes exigències, que considerem mínimes, per a la construcció d’una societat més lliure i per al nostre redrecament nacional, ens comprometern a lluitar per unes alternatives valides en el camp de la cultura i de les nostres professions. 1 com a part integrant del poble, ens reafirmem en un compromís actiu i solidari amb totes les clases populars que treballen i Imiten defensant el seu dret a una vida digna, culta i lliure. Al mateix temps, exigim dels partits polítics de l’esquerra parlamentaria, una assumpció més responsable de la nostra qüestió nacional i una defensa conseqüent del procés de redrecament culturd i de plena autonomia per al País Valencia a través de l’article 151. Per tal de fer front a aquesta situació que patim, decidim seguir la nostra tasca en els següents organismes que com Assemblea constituïm: 1. Un Secretariat Permanent, tècnic, de I’Assemblea que tinga com a missió convocar-la sempre que calga i que execute els seus acords. 2. Comissions d’elaboració i debat cultural, així com dlnvestigació sobre les agressions que pateix el País Valencia en els diversos àmbits de la vida cultural i professional. 3. La creació d’un tribunal (en la tradició iniciada pel Tribunal Russell) el qual, previa l’anàhsi de les informacions lreburdes ‘de les Comissions d’rnvestigació, dicte ,sentència sobre els continus delictes que ‘contra les llibertats individuals i socials, i la nostra cultura es cometen al País Valencia. Les gestions per a la creació ld’aquest tribunal s’encomanen al Secretariat Permanent. 4. El Secretariat Permanent, d’acord amb les comissions respectives, convocara sessions plenàries sobre distints problemes per tal d’analitzar el nostre treball sobre diversos sectors, prendre resolucíons i collaborar amb totes les institucions culturals, ja en funcionament al País Valencia, que tinguen els mateixos objectiuws
186
EL DISCURS
ARTfSTIC
D’ARTUR
BALLESTER
Manuel Garcia i Garcia Format en 1’Escola de Belles Arts de Sant Carles de Valencia. Pioner del disseny gr,àfic aplicat als llibres i a les revistes de l’època. Bon dibuixant i esmerat retratista. 1, sobretot, un dels millors cartellistes de 1’Estat espanyol, al segle vint, Artur Ballester Marco, nat a Valencia el 3 d’agost de 1890, és encara un «prestigiós» desconegut al País Valencia.
natges Macaco i Gutiérrez) servia d’anunci introductori, a la vintena de retrats al carbó, dels més significatius artistes i intellectuals dels inicis del segle: Joaquim Agrasot, Baró d’alcahalí, R. Bargues, Josep Benlliure Ortí, Josep Benlliure, Enrie Cuñat, A. de Cidón, Manuel González Martí, Josep Grollo, F. Hernández Casajuana, P. Herreros, J. Maldonado, Josep Mateu, Bernat Morales i Sanmartín, J. Navarro FiPRIMERS PASSOS 1101, G. Otero, Ignasi Pinazo, H. Romero Orozco, Manuel Sigüenza, RaD’una família modesta lligada mon Stolz i Maximilià Thous. La professionalment al món dels pal- crítica fa els elogis del novel1 pinmitos, Artur Ballester Marco es va tor. Fidelius, desde les columnes instruir en les belles arts a través d’E1 Mercantil Valenciano, parla de de I’Escola d’Arts i Oficis i 1’Escola «técnica sencilla, en la cual la línea de Sant Carles de Valencia. Molt firme y el trazo seguro no han sido aviat va concórrer a 1’Exposición rectificadas jamás». El crític d’E1 Nacional de Pintura, Escultura y Diario de Valencia apunta: «notaArquitectura, celebrada a Madrid mos en los retratos -especialmenen 1912, on li varen seleccionar tres te en los de aquellos que más cerca que ha logrado infunobres: De rogativa, Al triduo i Re- conocemostrato de mi madre. Olis i pastels en dirles exactamente la expresión imla línia naturalista i academicista borrable de su natural temperadel període. Per aquella època Ar- mento, de su idiosincrasia personatur Ballester era assidu de la Juvenlísima, propia. He ahí la relevante, tud Artística de Valencia i entusiasla pre-excelsa cualidad que los exorta, com molts altres, dels mestres na». Finalment, el diari de Blasco del moment: el pintor Joaquim So- Ibáñez, EZ Pueblo, afegeix: «Es una rolla i l’escultor Maria Benlliure. colección de retratos que no desdeAmb tot, el jove artista treballava ñaría en firmar el gran maestro cael retrat al llapis i a l’oli en la línia talán Ramón Casas, el pintor de las del pintor català Ramon Casas i del elegancias». pintor valencia Manuel Benedito. Aquesta unanimitat de la crítiClar.exemple d’allò que afirmem és ca d’art valenciana anima Artur Bala primera mostra individual «Mis llester a continuar el seu treball Amigos», feta al Cercle de Belles pictòric que, poc després, ampliaArts de Valencia, en 1912. Un deliria al cartellisme i a la illustració. ciós i divertit cartell, amb una caricatura d’Artur Ballester, original de DE LA IL.LUSTRACI~ AL CARTELLISME K-Hito (el conegut dibuixant de «teSembla que Artur Ballester es persobeos », autor dels històrics 187
va iniciar en la illustració de revistes i llibres sent encara deixeble de 1’Escola de Sant Carles. Tenim referències de collaboracions seues en les revistes valencianes EZ Cuento del Dumenche, La Traca Nova, Rondalles Noves i El Guante Blanco, tasca desenvolupada entre 1908 i 1913 aproximadament. Per aquella època guanya el primer premi i l’accèssit del concurs de cartells per a les «Grandes Fiestas y Ferias» de la primavera i l’estiu, que patrocina 1’Ajuntament de Valencia. Atent a les noves pautes artístiques fa uns cartells dins del llenguatge europeu, de grans plans de color, impresos en litografia, amb motius decoratius, en la tònica dominant del cartellisme modernista català. A aquest període corresponen els cartells Bailes de Máscaras en el Tuianon Palace (1915), Exposición de Bellas Artes en el Palacio Municipal de Valencia (1915) i Palacio de las Artes (1915). El primer fou editat pel Cercle de Belles Arts de Valencia amb ocasió de les festes de carnestoltes de 1915. Sobre fons verd i amb una tipografia modernista apareixen dos personatges, home i dona, disfressats a l’estil del segle XVII. El cartel1 denota un gran domini del dibuix i un coneixement del llenguatge cartellístic del període. El segon, també editat per l’esmentada entitat cultural valenciana, és ara com ara, una de les primeres interpretacions de Las Meninas (1656) de Velázquez. Partint del tema general de l’esmentat quadre, el pintor valencia en capgira la composició global per a situar en un primer pla la imatge de Diego Velázquez -el model del pintori en un segon pla una síntesi del quadre representativa del llene original del pintor de cambra del rei. D’alguna manera podríem dir que Artur Ballester -conscientment 0
inconscientes va avancar en la interpretació a tintes planes i manipulació cartellística de la pintura espanyola del Segle d’Or, com ho ha fet, mig segle després, 1’Equip Crònica. El tercer correspon al carte11 oficial dels actes preparatius en favor del Palau de les Arts, promogut per la Juventud Artística de Valencia. Dissenyat en 1915, va ésser un encàrrec de Joaquim Sorolla i avui ha esdevingut un testimoni històric del primer intent dels artistes valencians de sistematitzar, a la capital del País Valencia, un Museu d’Art Modern. Sobre fons blau hi ha un cava11 hellènic pintat de verd i sobre el1 una dona esvelta, nua, abillada de la típica pinta valenciana. Tots tres cartells, així com bona part de les cobertes de llibres i revistes del període, se situen dins del grafisme modernista anglés i francés de principis de segle. 1 en parlar de cobertes no hi ha més remei que citar el treball d’Artur Ballester com a illustrador de l’editorial valenciana Cervantes. La historia de l’Editoria1 Cervantes és un poc la historia de l’amistat i la collaboració intellectual entre el pintor Artur Ballester i el periodista Vicent Clavel. De fet podem dir que al llarg del temps que va funcionar l’esmentada casa de llibres (1915-1936) a Valencia i Barcelona, l’artista valencia va ésser un dels principals cobertistes d’aquesta editorial. De tot l’abundant treball artístic fet per Ballester per a Cervantes caldria parar atenció sobre ‘les portades de la Historia de la Revolución rusa de L. Trotskij, Motivos de Proteo de J. E. Rodó, Viaje a Oriente d’A. Lamartine, Ariel de J. E. Rodó, i Flor de Carne, de Luis de Val. Sobre més d’un centenar de títols, aquestes cobertes esmentades són prou representatives de l’es-
188
EESPILL ti1 peculiar d’Artur Ballester i de l’actitud eclèctica d’un artista atent tant a la estètica dominant del període com a les possibilitats litogràfiques del nostre país. La primera, impresa als Tallers de Tipografia «La Gutenberg» de Valencia, és potser, una de les primeres traduccions al castellà del famós dirigent bolxevic, feta per Nicolás Alvieff, i el motiu representatiu és la silueta de la catedral de Moscou, a dues tintes (marró i negre), on les paraules «Revolución Rusa» fan de capcalera de la imatge que, al mateix temps, delinea, amb la prolongació de la primera i lültima lletra, tot el contorn de la coberta. La segona esta resolta, també, a dos colors (groc i marró) i conjuga la silueta d’unes ones i d’un detall d’un edifici amb la d’una figura humana, en una osmosi intelligent q,ue recorda les imatges fotogràfiques cremades. La tercera, morat i crema, recorre també a un pla de color (una gran taca) que cobreix tota la portada, en la q,ual delimita la silueta d’un edifici d’estil bizantí. La quarta, sobre roig carruatge i crema, és un joc de sanefes i lletres de gran format, pròpies del model modernista de I’època. Lültima, més figurativa, respon a un tipus de dibuix un poc amanerat que l’autor abandonaria aviat. A aquesta producció típica de cobertes seguiria després una serie d’illustracions més acurades que, a poc a poc, van perfilant l’estil Ide l’autor: dibuix pulcre, domini del retrat, els plans de color, les tintes planes i la tipografia a l’ús de l’època. Entre les més suggerents de les publicades a Barcelona trobem Costa Berling, de Selma Lagerlof; Humus, de Raul Brandao; Historietas cómicas del Tirol, de Carlos Schoenherr.
Quant a les vinculacions de Ballester i Clavel caldria afegir que en crear Vicent Clavel a Barcelona, en 1923, la primera Fira del Llibre, el cartel1 i el segell original d’aquesta convocatoria nacional del món del Ilibre, els va fer Artur Ballester. La presencia d’Artur Ballester en el cartellisme de l’època seria, d’ara endavant, una constant de la seua trajeckkia. Vet ací, entre altres, el segell de la 1 Feria Muestrario Industrial y Comercial de Valencia (1917), els premis continus aconseguits en els concursos del Cercle de Belles Arts de Valencia així com diversos concursos de pub1icita.t comercial. SEGONA EXPOSICI~ INDIVIDUAL
En 1917 Artur Ballester fa la segona exposició de la seua vida. Torna al Cercle de Belles Arts de Valencia, pero aquesta vegada amb una trentena d’obres entre dibuixos, pastels i olis. Hi ha bodegons, paisatges i retrats. De tots ells caldria recordar: Las devotas, Ese
gato, Madre del Artista, Autorretrato, Una devota, Paisaje, Ricardo Verde, Jardín de Alemany, A misa, una copia de San Sebastián del pintor José Ribera, Bodegón, De rogativa, Al triduo, etc. En el conjunt de la seua obra, aquesta mostra és representativa de les ensenyances de 1’Escola de Sant Carles i del tractament, un tant acadèmic, del bodegó, el paisatge i el retrat. Caldria afegir el mestratge que ja denota en els retrats del que es considera, encara, un dels millors exemples de la tècnica quasifotogràfica i habilitat d’Artur Ballester: el seu Autorretrat, fet en 1917 i a la sanguina, que avui s’exposa en el Museu de Belles Arts de Valencia.
189
EESPILL La crítica de Valencia coincideix de nou en la valoració positiva del treball de l’artista. Des de les pàgines d’E1 Pueblo diuen: «Bien o mal, acertada o equívocamente, Ballester sólo ha respondido a las exigencias de su fresca inspiración. Es un rasgo que demuestra la independencia de su criterio, más digno de alabanza en estos tiempos en que tantos artistas de nota se someten servilmente y siguen los derroteros marcados por otros pintores.» L’autor teatral Hernández Casajuana li fa una entrevista en La Covrespendencia de Valencia on es parla del concepte del color en les seues obres: F.H.c.-Las obras, fiel reflejo ‘del autor, tienen toda esa profunda melanco‘lía y ese amargo pesimismo de que este artista presume. [ . ..] Es un pintor gris. A.B.M.-SOY un ferviente entusiasta de Rusiñol. Me gusta y sigo su pintura en lo que mis fuerzas alcanzan. Hace poco que pinto, pero para mí no hay más que sentimiento. F.A.C.-(ES extraño, un pintor y a los veinte años no d,ebe mirar con simpatía el negro, sino el color de rosa! .4.n.M.-No sé explicarme, lo comprenIdo, pero soy así, pinto y en la expresión del paisaje o de las figuras quiero poner una nota de dolor. Veo una cosa brillante y me repe1.e la vista, huyo, las notas de sol, la playa, son colores fuertes que me hieren. El mateix Hernández Casajuana acaba l’entrevista amb el següent retrat de l’artista: «. . .viste oscuro, mira al suelo, sus ojeras son azules, hay posada en su cara una sombra vaga de sueños raros y estrambótkos; ríe y al reír - icosa extraña!en vez de entreabrir, une más sus labios. Es la silueta del pobre humillado. El mismo no se da cuenta, ni de lo que es, ni de
lo que hace, ni de lo que pinta, y es, hace y pinta mucho y bueno.» ELS VIATGES A BARCELONA Es curiós comprovar que quan Artur Ballester parla de les millors èpoques de la seua vida sempre fa referencia a la Dictadura de Primo de Ribera i la Segona República espanyola. Respecte als anys vint sempre diu que varen ser els més productius a nivel1 econòmic i de treball. Respecte als anys trenta els recorda com els més actius de la seua trajectoria artística. Cap al 1925 aproximadament Artur Ballester inicia els seus viatges de Valencia a Bearcelona amb el vaixell «Ausias March». Hi connecta amb l’editorial Ribas i Ferrer per a la qual fa cobertes alhora que continua la seua collaboració amb 1’Editorial Cervantes, que dirigeix a Barcelona Vicent Clavel. Amplia el seu treball a 1’Editorial Juventud i es consolida com un dels més creatius il-lustradors del període. Després de la dilatada experiencia en les editorials valencianes Semper i Prometeo de l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez, I’obra d’Artur Ballester ha guanyat en síntesi compositiva, riquesa de color, i el seu dibuix es caracteritza pels contorns geomètrics, una mica durs, que recorden un poc alguns dissenys gràfics dels constructivistes russos. A Barcelona naix la possibilitat d’exposar a les Galeries Layetanes, una de les sales d’art més prestigioses dels vint. Divuit retrats constituïen la mostra de l’artista valencia. Dibuixos al Ilapis, carbó i sanguina de la Señora de Maristany, l’escriptora Elisabeth Mulder de Dauner, Señora de Gil, Señora de Giovgeta (els industrials valencians de la Tinta Samas), Setiora de Vicent Clavel, R. Hernández, A. Se-
190
OSP111 bastián, CUYWWZ, el batle de Barcelona Bavón de Vivev, el pintor valencià Manuel Benedito, l’escultor Ramon Sto&, l’escriptor Bevnat Morales San Martin, el fil1 de Blasco Ibáñez, Ismael Barrera, un Retratto, Zgnasi Ribera-Rovira i un dibuix sobre Beethoven. El pintor valencià ja ha acoseguit un crèdit entre la burgesia catalana i els seus retrats es cotitzen entre les millors famílies valencianes i catalanes. L’obra del retratista valencià s’ha depurat bastant amb un dibuix quasi hiperrealista ple de matisos dins d’una gran simplificació de les formes representatives. El mateix Manuel Benedito, pintor de la Corte, li escriu des de Madrid i li diu: «Con su grata carta he recibido la fotografía del dibujo que tuvo V. la amabilidad de hacerme, trabajo que me ha gustado mucho y cuya reproducción acepto muy gustoso y complacido, lamentando no haber podido dedicarle a V. más sesiones como hubiera deseado. Puede, desde luego, exhibir el dibujo en la exposición de apuntes que proyecta.» El mateix batle de Barcelona li escriu també en aquests termes: «Le ruego se sirva remitirme nota del importe del excelente retrato que ha hecho ustetd a mi hija.. . » Quant a la premsa de Barcelona, els elogis són evidents. Sergio, des de la tribuna del diari La Noche, diu: «Pintando es el artista tan fuerte como dibujando y es lástima que en esta exposición Arturo Ballester no haya podido presentar un mayor número de obras pictóricas para que quede más definida, en su aspecto peculiar, su recia figura de artista completo, pintor y dibujante, todo en una pieza.»
191
L'EXPERI~NCIA DE L'EDITORIAL PROMETEO
Entre 1923 i 1929, aproximadament, Artur Ballester esdevé el principal collaborador gràfic de l’editorial valenciana Prometeo, propietat del famós escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A més d’una cordial amistat entre Blasco i Ballester, els uneix també una identitat en la seua peculiar valenciania i un cert concepte del republicanisme i anticlericalisme ‘dels valencians de l’època. En qualsevol cas, caldria afegir que si en una editorial es resumeix el saber com a illustrador d’Artur Ballester, aquesta és, sense cap dubte, l’editorial Prometeo. Wi ha, per citar només uns quants exemples (l’estudi de la seua collaboració a l’editorial de Blasco donaria per a un article) les cobertes de Jack London -fonamentalment en grocs i blaus-, les traduccions al castellà dels autors francesos Paul Adam, Paul Reboux, Paul Bourget, Pierre Louys, Henri Lavedan i sobretot les portades de les novelles En busca del Gran Kan,
El papa del may, La vuelta al mundo de un novelista, El caballero de la virgen, A los pies de Venus, etc., de
Vicent Blasco Ibáñez. Després d’aquesta collaboració intellectual i artística resulta quasi incomprensible que els hereus del prestigiós novellista, que conserven encara alguns originals de l’artista valencià, no hagen tingut cap deferència al gran illustrador de Blasco Ibáñez. ELS ANYS TRENTA A l’hora d’analitzar l’obra d’Artur Ballester als anys trenta cal situar-la com la d’un artista solitari que ha trencat, d’alguna manera, tant amb els criteris dominants de
EESPILL l’academicisme i del sorollisme, com amb els intents de renovació artística del període. De fet, l’obra pictòrica, gràfica i retratística d’Artur Ballester no té res a veme amb l’impressionisme postsorollista dels trenta ni amb el realisme crític i els intents de canvi operats en els nuclis artístics que anima Josep Renau (Badia, Ballester, Carreño, Pérez Contel, Climent, etc.) o Max Aub (Genaro Lahuerta y Pedro Sánchez). A la tornada de Barcelona guanya diversos premis com el concurs d’almanacs del diari El Mercantil Valenciano (1929), és nomenat jurat de 1’Exposición Regional de Bellas Artes de Valencia (1934), continua illustrant els programes oficials de la Societat Filharmònica de València i assumeix les cobertes de l’Editorial valenciana Guerri on dissenya, entre altres, les novelles per lliuraments: El cuento amoroso i Viajes y Aventuras. Aquesta faena la comparteix amb diverses collaboracions en el món del disseny gràfic comercial -recordem els seus magnífics cartells i anuncis per a la Tinta Samas, Paraguas Vizcaíno, El Noticieyo Regionaí («Diario Independiente de Información de Alcoy y su Comarca»), El As (paper de fumar), Amidon Gallia, Perlea (dentrificis), etcèteraaixí com acomplint els encàrrecs particulars de retrats (família Giorgeta, germanes Ballester, etc.).
nivel1 podem afegir que en produir-se la guerra civil espanyola Artur Ballester era, sense cap dubte, un dels més experimentats i madurs cartellistes del País Valencia. No és casualitat, dones, que en les poques exposicions que s’han fet de Cartells de Guerra -Biennale di Venezia, 1976; Centro Cultural de la Villa, 1978; Caixa d’Estalvis de Barcelona, 1979, i Escuela de Nobles y Bellas Artes de San Eloy, Salamanca, 1980l’obra d’Artur Ballester ha estat sempre present i considerada com una de les més suggestives aportacions a la propaganda gràfica i al cartellisme de la guerra. Artur Ballester és, amb Josep Renau, Sola, Parrilla, Fontserè, Clavé, Bardasano, Helios Gómez, Puyol, Goñi, Wo, Padial, Espert, etcètera, un dels millors cartellistes dels anys trenta. 1 ho és no solament per les seues contribucions específiques al llenguatge cartellístic -recordem els seus famosos cartells Un marino, un héroe, Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado, Si queréis evitar las colas, Loor a los héroes, etc.-, sinó per com és de representatiu el seu treball -va fer cartells per a quasi tots els ministeris, partits polítics i sindicats del període de guerra- i per les característiques peculiars de l’estètica de la seua obra, inconfundible, ara com ara, entre milers de pasquins, targes postals i posters de la contesa. L’obra cartellística d’Artur BaCARTELLISTA DE GUERRA llester durant els anys trenta està tan inserida en la nostra historia tant Artur Ba- que els fets d’aquest període són diCuriosament, fícils d’analitzar i comprendre senllester com Josep Renau han esdevingut, q,uasi míticament, més co- se tenir en compte la presencia de neguts per la seua tasca com a car- les seues imatges en la facana d’un tellistes polítics que com a pinedifici, una manifestació o qualsevol aspecte de la vida quotidiana de tors prò’piament dits. 1 a aquest 192
LESPILL la guerra civil. Posem per exemple les Targetes ~ostals InfuntiIs amb textos d’Antonio Machado i dibuixos d’brtur Ballester, el gran mural de 1’Ateneu Mercantil titulat jCóazo Ayudar a los Hospitales de Sangre!, el cartel1 oficial de la primera Conselleria de Cultura i Propaganda de Valencia: El País Valencià a E’Avantguarda d’zbèria. L’EXILI
INTERIOR
(1939-1979)
Una altra historia que dóna per a un altre treball d’investigació seria la vida i obra -la supervivència- d’aquest artista durant el pe-
DOMINGO Francesc
ríode del franquisme i la transició a la democràcia. Dibuixos per a editorials de l’ensenyament, retrats d’encàrrecs, targes postals de la ciutat de Valencia, bodegons, paisatges, temes folklòrics, etc. Una obra, diguem-ne menor, fora del context cultural que va fer possible una important producció artística que, ara com ara, esdevé testimoni únic de quasi un segle de pintura valenciana. Mentre li arriba el reconeixement definitiu quedem a l’espera de la mostra antològica que encara no se li ha fet.
TORRES Pérez
El pes de la CNT en la historia del moviment obrer al País Valencia ha estat tan remarcat com, en definitiva, poc estudiat, malgrat alguns treballs meritoris (Terence M. Smyth, Xavier Paniagua, Alfons Cucó, Empar Alvarez, etc.), que els especialistes ja coneixen. A pesar d’aquests treballs, pero, ni comptem encara amb un panorama del que va representar ací la Confederació, ni amb un coneixement exacte de les biografies d’alguns dels seus dirigents més destacats ni de la «política% que el sindicat va seguir en certs moments, amb prou detall. No hi ha dubte que Domingo Torres Maeso (Valencia, 20 novembre 1895-25 juny 1980) devia conéixer molt profundament aquesta historia, ja que durant molts anys la va viure des de dins. No sé si
MAESO
i Moragon haurà deixat un tipus o altre de memoria ni si aigú (potser algun seu company més jove, de les noves promocions cenetistes) s’haurà preocupat de recollir-la. Jo he vist Domingo Torres alguna vegada, a la Llibreria Dàvila de Valencia, i li he sentit explicar anècdotes interessants. Devia haver tornat feia poc de l’exili (primers anys de la dècada de 1970) i hi anava a parlar amb el pare del llibreter, també antic cenetista, o amb gent de les diverses tertúlies que s’hi formen al llarg del dia. Amb la reconstrucció ,de la CNT al País Valencia degué reprendre alguna forma d’activitat. En morir, als 85 anys, tenia el carnet número un del Sindicat de Transports d’aquesta central i pòstumament n’ha estat nomenat president. Potser en la represa cenetis-
193
ta, no exempta d’escissions i de trifulques, algú haja tingut la curiositat d’acostar-se a Torres a preguntar-li coses i la paciencia d’anar escrivint el que li deia. Era una cosa a fer. Segons la ressenya biogràfica publicada per Isidre Guardia a Conversaciones sobre el movimiento obrero. Entrevistas con militantes de la CNT (1978), ressenya que jo seguesc en aquestes notes, Torres va comentar a actuar en el moviment obrer en 1913, dintre de la Societat d’Ofici dita «de transport a sang» i en relació amb el grup aPaso a la Verdad». Tot això al Port de Valencia. Cap al 1916 s’afilià a la Confederació Nacional del Trehall, que en aquel1 temps comencava a afiancar-se al País Valencia, com a producte de la inevitable exacerbació de la lluita de classes en un moment que la Primera Guerra Mundial (1914-1918) permetia grans negocis a alguns capitalistes locals. En 1917, Torres va prendre part activa en la crisi revolucionaria d’aquell any que va tenir una enorme incidencia a la seua ciutat. Al Congrés regional de la CNT del Principat celebrat a Sants el julio1 de 1918, es va crear el Sindicat Unic. Torres esdevingué un dels més destacats defensors d’aq,uesta forma organitzativa, al País Valencia. Els Sindicats únics agrupaven les diverses societats obreres d’una mateixa branca industrial, acabant així amb la dispersió ja que, fins aquel1 moment, hi havia poblacions en que coexistien dos o més sindicats de la CNT del mateix ram de producció o de la mateixa especialitat professional. A Sants es va decidir igualment de realitzar una gira de propaganda per tot 1’Estat. Al País Valencia, --
l’agitació sindicalista va créixer de manera espectacular. Només en 1919 hi hagué un total de 122 vagues (segons X. Paniagua i J. Prats a Contribución al estudio del movimiento huelguístico del País Valenciano. 1905-1935 (1974); el nombre més alt entre 1905 i 1935. Tingueren una remarcable importancia els conflictes al camp. La patronal va reaccionar rapidament. El lock-out era cosa de cada dia. La CNT fou sotmesa a la clandestinitat i els seus òrgans de premsa clausurats, en els mesos posteriors. 1, especialment a Barcelona, van comentar a actuar els pistolers. Torres degué prendre part en les més diverses accions, Iins a ser ben conegut de la policia i de la patronal. En agost fou empresonat, a conseqüència d’un prods polític ben típic, probablement muntat per a escarmentar els obrers de Valencia. Els treballadors havien declarat el boicot laboral a la fabrica de productes químics La Unión Española, de Valencia, i l’empresa va recórrer a personal esquirol procedent en bona part (ho diu l’almanac de Las Provincias per a 1920), dels Sindicats Agrícoles Catòlics. En una represalia, el 5 d’agost de 1919, foren assassinats tres d’aquests esquirols. En conseqüència, la policia va detenir quinze sindicalistes. El fiscal qualificà d’inductors de l’atemptat Miquel Cabo, Joan Rueda i Domingo Torres, i com a executors els altres dotze, un dels q,uals va morir de càncer a la presó i un altre s’hi suïcidà, potser obsessionat pels maltractes. Les peticions de penes foren enormement greus. Tanmateix, quan es va veure la causa, a l’abril de 1921, tots els acusats foren absolts. Estant en presó, Torres no va
--
194
poder assistir al Congrés confederal ,dit de la Comedia, celebrat a Madrid del 10 al 18 de desembre de 1919, malgrat haver-hi estat elegit delegat pel Transport de Valencia, El mateix 1921 hagué d’exiliarse, després d’haver-se salvat que no li fos aplicada la «ley de fugas», llavors -i despréstan abundantment administrada arreu de I’Estat. Josep Peirats, a La CNT en la revolución españ30Za (1971) dóna Ilistes incompletes de morts i ferits per aquesta practica, en aquells anys. Per a poder entendre amb quina impertorbabilitat la premsa conservadora explicava aquesta mena d’incidents, sera suficient llegir amb atenció aquest comentari de l’almanac de Las Provincias per a 1923, sobre un fet esdevingut en gener de 1921: Con motivo de la enérgica campaña que había ,emprendido en la provincia
de Barcelona
civil Sr. Martfnez
el Gobernador
Anido, y de haber
sido muertos por la Guardia Givil varios sindicalistas valencianos, que, al ser conducidos a la cárcel, en aquella ciudad, pretendieron fugarse, el dia 22 se intentó promover desórdenes en Valencia, iniciándose una manifestación en la plaza ,de San Francisco, que fue rápidamente disuelta por la Guardia Civil, fracasando con ello el propósito lde una huelga general. La noche de este día, cuando se retiraba a su casa el Guardia civil de infantería Eustaquio Gómez Vives, en la calle del Corset, un grupo de sindicalistas agredió a tiros a dicho guardia; pero éste defendióse valientemente, logrando poner en dispersión a sus agresores, aunque no sin ser herido, por fortuna levemente. Como consecuencia de ‘este suceso, la Guardia civil, en días sucesivos, practicó varias detenciones, teniendo necesirdad en dos ocasiones distintas (de hacer uso de las armas, para impedir que se le evadiesen los detenidos, y consecuentemente causar la muerte a los sindica-
listas Manuel Hernández Sancho y Francisco Gil Salvador, y herir gravemente al también sindicalista Alfredo Saredo Lecha, quien dos días después fallecía en el Hospital.
En 1928, Torres fou delegat al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Barcelona el 29 de juny, en plena clandestinitat per la persecució de la dictadura de Primo de Rivera. Amb el seu sindicat, Torres va prendre part activa en la preparació del colp d’Estat de Sánchez Guerra a Valencia, en gener de 1930, frustrat per la covardia del capita general Castro Girona. Com és sabut, Sánchez Guerra i Carles Esplà, I’altre conzploteur, van arribar en un vaixell des de la costa provencal. Tant per a aquest afer com per a donar entrada en la península a l’abundant propaganda antimonàrquica que llavors s’edità a I’Estat francés (Blasco Ibáñez, entre d’altres), la complicitat dels portuaris i dels transportistes era imprescindibIe. Acabada la dictadura, que per a la CNT representa una enorme repressió, se celebra a Madrid, de 1’11 al 16 de juny de 1931, el Congrés dit del Conservatori. Torres hi ana com a representant del Sindicat de Transports. Un dels temes més debatuts del congrés fou la proposta de crear Fede racions d’Indústria, com a mecanisme per a aconseguir la unitat de la classe obrera deixant de banda l’adscripció a la CNT o a la UGT. Sobre aquesta qüestió s’enfrontaren dues concepcions ben distintes del que havia de ser la Confederació i, al capdavall, de quins eren els camins per a arribar a una societat sense classes. Torres es va collocar al costat dels qui defensaven les Federacions dkdústria. Segons Eulàlia Vega, a El tventisme a Catalu-
195
IiESPILL nya. Divergències ideològiques en la CNT (1930-1933) (1980) la posició global dels delegats del País Valencia no fou especialment significativa, en aquesta qüestió, ja que hi hagué 19 sindicats a favor i 12 en contra; una diferencia molt minsa. En constituir-se la Federació Nacional del Transport, Torres hi jugà un paper destacat. Tanmateix, el Congrés del Conservatori mostrà ben clarament que hi havia una crisi a l’interior de la CNT. En agost del mateix 1931, va sparéixer el conegut Manifest dels Trenta, signat per importants militants cenetistes, entre els quals Juan López, Angel Pestaña, Sebastià Clara, Progreso Alfarache i Joan Peiró. Fou, diu Peirats, la declaració de guerra, «en su espiritu más que en su letra». Entre la Federaci Anarquista Ibèrica i els partidaris del manifest es va desencadenar una batalla en regla: acusacions, contraacusacions, destitucions, expulsions, dimissions.. . Torres es va collocar al costat dels trentistes, i precisament com un dels seus seguidors mes destacats al Pafs Valencia. En aquesta època va collaborar al setmanari Cultura Libertaria (1931-1933, 61 números) que aquest grup editava a Barcelona sota la direcció d’Agustí Gibanel, el qual ja havia dirigit la segona etapa del setmanari Redención (abril-setembre 1930, 23 números), d’Alcoi. Pel julio1 de 1932, i seguint la mateixa tendencia, amb Josep Borrull, A. Pla, Raimundo Giménez i Leoncio Sánchez, forma la comissi6 organitzadora d’un ateneu sindicalista llibertari a constituir a Valencia. Van fracassar per la forta resistencia que trobaren en la FAI. Amb l’evolució d’aquesta línia, Torres fou militant dels Sindicats
d’oposició, que consumaven l’escissió dins de la CNT, i que al Psis Valencia van tenir una bona incidència, entre 1933 i 1936. Durant els dies ll i 12 de febrer de 1934 se celebra a Valencia un Ple Regional de Sindicats de 1’Oposició de Llevant, en que hi havia representats 23.258 afiliats, segons Empar Alvarez, a El Sindicato de Oposición a la CNT en el País Valenciano (1974). En 1934, arran de la revolta obrera a Astúries i de la sublevació de la Generalitat de Catalunya, Torres bagué d’exiliar-se per segona vegada. En 1936 va prendre part en la comissió negociadora dún important conflicte dels treballadors de la marina mercant. L’l de maig del mateix any, recent el triomf del Front Popular a les eleccions legislatives, causat en bona part pels vots confederals, la CNT va reunir a Saragossa un nou Congrés al qual foren convocats els Sindicats dopositió, amb dret a veu, a fi de trobar una solució a la crisi ,de l’organització. Posteriorment se celebra un ple regional dels oposicionistes de «Levante», els quals acordaren de reunificarse. Torres va tornar així a la CNT. Pero es va produir el 18 de juliol, amb les seues conseqüències immediates. Torres va prendre part ben activa en l’organització de les masses cenetistes per a la defensa de la Republica. Com a delegat politic del Comité Executiu creat a Valencia per les forces del Front Popular i els sindicats, va marxar, al front dúna columna, contra Terol. Duia com a tècnic militar el delegat de guerra del Comité, tinent Josep Benedito Lleó, d’Esquerra Valenciana. Fou la celebre Columna Torres-Benedito, que actuà des del nord de la capital del Baix Aragó. 196
-
El 3 de febrer de 1937 es va constituir a Valencia un Consell Municipal, en substitució de l’ajuntament. Hi havia representants de CNT, UGT, PSOE, Unión Republicana Nacional, Partido Sindicalista, Izquierda Republicana, Esquerra Valenciana, PCE, FAI, Partit Valencianista d’Esquerra i POUM. Els delegats del PCE se’n retiraren de seguida, per incompatibilitat amb el POUM, i no hi van tornar fins que aquest fou expulsat del Consell, en gener de 1938. Domingo Torres fou elegit president d’aquest Consell Municipal i va ocupar el càrrec fins a l’entrada de les tropes franquistes, tot i que el1 es trobava absent, en viatge oficial. En efecte, durant la guerra hagué de viatjar a Barcelona, Marsella, Extremadura i Nord-America. Com a batlle hagué d’enfrontarse amb una enorme quantitat de reus problemes derivats del conf icte: manca de queviures, bombardeigs franquistes sobre Valencia (fins a gener de 1939,442 atacs aeris que ocasionaren 825 morts, 2.831 ferits i l’enderrocament de 930 edificis; segons Pérez Puche a 50 aZcaldes. El ayuntamiento de Valencia en el siglo xx, 1979), installació de gran nombre d’evacuats procedents d’altres zones de 1’Estat ocupades per l’enemic o en perill, estada del govern republicà i dels dirigents polítics i militars, etc. En aquesta trpoca presidí també la Junta Provincial de Defensa Passiva i fou conseller del Banc de Crèdit Local. El 28 de juny de 1937 va presidir al Teatre Apolo de Valencia un miting organitzat pel Comité Nacional de la Confederació. Allà re
197
sumí els discursos en les conclusions següents: 1) Constitució d’un govern amb representa& proporcional de totes les forces antifeixistes el qual impose una autentica política de guerra. 2) Acabament de la censura pel que fa a crítiques i qüestions d’ordre polític. 3) Revocació del decret constituint el Tribunal especial, per ser una arma dictatorial en mans dúna minoria. 4) Llibertat dels detinguts governatius i vista ràpida, en públic i amb garanties, dels processos pendents. Torres condensava així les mes importants reclamacions de la CNT, en la seua pugna amb altres organitzacions revolucionàries, i en moments tan difícils per a la República. D’aquella època és la fotografia que reprodueix Peirats (edició de Ruedo Ibérico), en que Torres, batle confedera1 de Valencia, apareix al costat de la diputada socialista belga Elisabet Blume i de Frederica Montseny. Seriós, ben vestit, encorbatat, l’antítesi aparent del sindicalista en plena revolució.. . En els últims moments de la guerra el1 es trobava a California, on feia propaganda de la causa republicana. D’allà ana a Marsella, amb la intenció d’arribar a València. No va poder i així comer& el seu tercer exili, que va durar trentaun anys. En guerra havia publicat amb el tito1 Problemas vitales de la actuaZidad, una conferencia pronunciatda al Teatre Llibertat el 25 de febrer de 1937. Després va prologar l’edició de Problemas y cintarazos, de Joan Peiró, feta a Rennes en 1946.
CRONICA
CULTURAL
V ESCOLA D'ESTIU L’Escola d’Estiu d’enguany, que fa la cinquena, ha tingut lloc simultàniament a Dénia i Valencia, tal com ja es féu el darrer any. Quaranta i cent cursets, respectivament; uns 250 professors i 1.300 matriculats. Les xifres, dones, parlen d’una estabilització, respecte de les anteriors edicions, del número d’inscrits, del nivel1 numèric de participació. Cal ressenyar enguany l’assistència dún fort contingent de «gent nova» i l’interés amb que hom ha seguit el desenvolupament dels actes extracursets (cinema, teatre, cansó, conferencies). En aquest sentit hi hagué la valuosa collaboració d’Eulàlia Vintró, Fiorenzo Alfieri (regidor de Torí i representant del moviment Escola Popular) i Joaquim Arenas, en representació de la Generalitat de Catalunya. Un «Homenatge a Este&%», amb l’edició d’un cartel1 i la presentació del Ilibre Xàtiva, aplegà un bon nombre de gent. Hi havia Manuel Girona i Manuel Sanchis Guarner. El cantant Celdoni Fono11 féu un recital amb poemes d’Estellés que cloïa aquest homenatge. El tema general de 1’Escola d’enguany -E( El País Valencia front a la nova legislació educativa»venia donat en quatre apartats: «Decret de bilingüisme i normalització lingüística», ~Implicacions laborals de I’Estatut de Centres», «Implicacions pedagogiques de 1’Estatut de Centres» i «Estatut de Centres i control social de l’escola». Com es pot veure, es tracta en tots els casos de temes de candent actualitat i que s’inscriuen de ple en el procés de reivindicació d’una escola valencia-
na. 1 és aquí, precisament, on rau la importancia i la necessitat d’aquesta fita anual; en la mesura que aquestes experiències -que per forca, per la forca que imposen les exigencies de cada moment, s’han d’anar enriquint i renovantconsoliden un projecte obert per una escola, d’ací, on la participació siga també l’expressió d’una creació lliure i alliberadora. ACTE PER LA LLIBERTAT n’nxprwsró El dia 10 de juny, a la nit, alguns centenars de persones s’aplegaren al saló d’actes del CEM de Valencia per tal de participar en un acte-colloqui per la llibertat d’expressió. L’acte havia estat organitzat per la Unió de Periodistes del País Valencia i el Gremi de Llibreters i compta amb la presencia massiva de professionals de la cultura, periodistes, artistes, crítics, etc. Les nombroses intervencions de periodistes, en representació de diverses publicacions d’arreu 1’Estat espanyol, serví per denunciar les darreres agressions a la llibertat d’expressió i l’arbitrarietat judicial imperant. L’acte finalitzà amb la lectura d’un «Manifest per la Ilibertat d’expressió» que fou signat massivament. S’hi anuncia, també, la formació d’una Comissió valenciana per la defensa de la llibertat d’expressió integrada, en principi, per Unió de Periodistes, Unió d’escripAssociació tors cinematogràfics, d’Artistes Plàstics, llibreters i editors, i oberta a tots els qui s’hi vulguen sumar.
198
EESPILL GASPARJ. URBAN, material editat als anys trenta, qua«FLORNATURAL» r-anta i cinquanta, al país, en forma El poeta Gaspar J. Urbán, d’Elx, ha guanyat la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona per la seua obra Poema per a ben morir. Ja havia publicat Cadells de Za fosca trencada (1976) i Les flors de bruc (1978) i, molt recentment, un recull de poemes a la revista Cairell. Forma part destacada del grup aplegat a Migjow (1978), antologia de poetes de les comarques del sud, i ha treballat en diversos projectes culturals i literaris al si del Grup Alcúdia de Literatura, d’Elx. La seua poesia, pel que hem pogut llegir, cerca una de les seues raons de ser en l’atenció minuciosa del llenguatge. En aquest sentit, molt parcial si es vol, la producció d’en Gaspar J. Urban enllaca amb gran part de la poesia jove escrita al País Valencia els primers anys del setanta. Prova, pero, que es tracta d’una poesia en moviment ens ho demostren els seus poemes publicats a Cairell. Hi ha noves dimensions i noves preocupacions; hi ha, sobretot, una manera nova -nova respecte de la seua producció anteriord’expressar-les. En aquest mateix moviment de recerca rau el fet que considerem Gaspar J. Urban un dels poetes més suggeridors de les noves generacions del país. Els Llibres del Mal1 prepara l’e.dició d’un nou poemari d’urbán. Sera, dones, un llibre a afegir a la seua fins ara fecunda labor d’escriptura.
ELS «TEBEOS» AL PAfs VALENCIA La sala Parpalló ha estat l’escenari, els mesos de maig i juny, d’una mostra que aplegava gran part del
de «tebeo». Que el País Valencia ha estat prolix tant en nombre d’editorials que treballaven en aquest sentit com en professionals del que ara en diem «comic», ens ho ha palesat ben a les clares aquesta afortunada exposició. Tant més encertada si consideràvem, endemés, la dificultat d’oferir una síntesi representativa (una exposició que pretén d’abracar una producció tan extensa no pot fer sinó resumir-la, donarne una perspectiva general) d’aquesta activitat. S’hi han presentat «tebeos» de tota mena, dibuixants amb molts anys de treball a l’esquena, editorials diverses, i alguns dibuixants més recents. L’exposició, dones, se situa en aquella perspectiva d’atendre les manifestacions d’allò que hom ha anomenat «cultura marginal» -i sera encertada o no aquesta fórmula- sobretot perquè des de fa uns anys s’hi ha sabut trobar una font constant de reflexió sobre les possibilitats del «llenguatge», de la transmissió dels esquemes de poder a través del llenguatge. Hom parla constantment, ací i allà, del «llenguatge». 1 el «tebeo» n’és potser la manifestació més eloqüent tant per la transparencia de les seues connotacions com pel gran poder de difusió que de vegades ateny. Alguns personatges creats a casa nostra han esdevingut veritables best-sellers i lectura obligada durant molts anys. Potser l’exposició de la sala Parpalló suscite l’interés cap a aquesta manifestació covada, precisament, -el «tebeo»ben a prop de nosaltres.
ANDREUALFARO, PREMIJAUMEI L’escultor Andreu Alfaro fou guardonat en maig últim amb el 199
EESWLL Premi Jaume 1 que concedeix la Fundació Garulla-Font de Barcelona, en reconeixement a la seua obra artística i a la seua permanent tasca al servei dels Països Catalans. Formaven el jurat els senyors Josep Maria Ainaud de Lasarte, Joaquim Maluquer, Oriol Martorell, Oriol de Bolos, Tomas Garcés, Albert Manent, Francesc de B. Moll, Joan Triadú i Eliseu Climent. El Premi Jaume 1 destínat a collectivitats fou concedit a 1’Abadia de Montserrat. HOMENATGE
A MAX
AUB
Durant els mesos de maig i juny hi hagué a Valencia, patrocinat per l’ajuntament i organitzat pel Teatre Estable del País Valencià i pel Teatre Valencia, un seguit d’actes en homenatge a l’escriptor Max Aub (París 1903-Mèxic 1972), el qual va residir en aquella ciutat una vinteabans d’exiliar-se en na d’anys, 1939. Entre els actes realitzats cal destacar els següents: projeccions de la pellfcula L’Espoir, dirigida per André Malraux amb guió de M. Aub; exposició gràfica i bibliogràfica coordinada per J. V. Rodríguez i M. Garcia; una taula rodona i direpresentaverses conferencies; cions de l’obra De aZgtín tiempo u esta parte, pel Teatre Estable, amb les actrius Anna Angel i Pilar Librada, sota la direcció de J. Gandia Casimiro. Els organitzadors van comptar amb la collaboració de 1’Ateneu Mercantil, el Collegi d’Arquitectes de Valencia í Múrcia, la Filmoteca Nacional i altres ínstitucions. ENRIC
MORET
L’escultor Enríc Moret i Astruells (Sueca 1910) va fer una breu
visita al País Valencia en abril i maig d’enguany. Viu a Latinoamèrica (primer a Santo Domingo i des de 1942 a Cuba) des de 1939. Moret estudia a I’Escola de Sant Carles de Valencia i guanyà el Premi Roma en el Concurso Nacional de Bellas Artes de 1935. Afiliat al PCE (1936) participa amb una escultura al Ptivelló de la República Espanyola de 1’Exposició Internacional de París (1937). A Cuba, després de la revolució, ha ocupat diversos càrrecs acadèmies en centres d’ensenyament d’arts plàstiques. Ha participat en diverses exposicions individuals i collectives. Amb motiu del seu retorn temporal al País Valencia, l’ajuntament de la seua ciutat natal i la Facultat de Belles Arts organitzaren una exposició fotogràfica d’escultures de Moret, amb obres des de 1942 fins a l’actualitat. Hom n’edità un catàleg, en català, amb textos de Manuel Garcia i Garcia. JOSEP RENAU:
EXPOSICIONS 1 UN LLIBRE
Durant els últims mesos, una exposíció itinerant amb obres de Josep Renau ha visitat diverses poblacions dels Pai’sos Catalans: Carlet, Alacant, Ciutat de Mallorca, Llíría, etc. Les obres exposades pertanyen a la serie The Anzerican Way of Life (1949-1966). La Fundació Josep Renau, que organitza aquestes mostres, ha editat amb aquest motiu un interessant cataleg, en catala, amb noticies i fotografies de les obres i de I’autor. En maig, dintre dels actes de la Fíra del Llibre de Valencia, es va presentar el darrer llibre de Renau: Arte en peligro. 19361939, editat per l’ajuntament d’aquesta cíutat amb la collaboració de l’edítoríal
200
Fernando Torres. L’obra fou presentada després a diverses poblacions , Arte en peligro recull l’experiència de la conservació de nombroses obres d’art durant la guerra d’Espanya, menada per Renau des del seu càrrec de director general de Belles Arts de la República. Més de 5.000 quadres foren transportats en camions militars, de Madrid a Valencia, on foren emmagatzemats al cohegi del Patriarca i a les Torres dels Serrans.
MUSEU D'ART CONTEMPORANI,
A
ELX
Entorn d’un centenar d’obres de pintura, escultura, ceràmica i gravat constitueixen el patrimoni inicial del Museu d’Art Contemporani d’Elx, inaugurat en agost en coincidencia amb les festes de la ciutat. Entre els artistes representants cal citar Joan Miró, Arcadi Blasco, Salvador Soria, Manuel Safont, Anzo, Andreu Alfaro, Joaquim Mitjavila, Hernández Mompó, Alfredo Alcaín, Sixto, Viola i d’altres.
ALACANT: EL PAT~IMONI ARQUITECTòNIC
L’ajuntament d’lllacant va aprovar el 9 de julio1 un Pla Especial d’Edificis Protegibles, a partir del qual sera factible la salvació d’una serie de construccions d’interés artístic o historie que calia conservar. D’altra banda, s’ha enllestit el segon volum de la guia d’arquitectura d’Alacant realitzada pel CSI del Collegi d’Arquitectes. En aquest volum s’estudia edificis destacables de la ciutat, conjunts arquitectònics, cases de l’horta i construccions representatives de l’última decada. Cal ressaltar, finalment, que el CSI d’Alacant ha acabat també la seua investigació sobre l’arquitectura de la província. L’inventari recull informació sobre 138 municipis: edificis d’importància, centres històrics, calvaris, habitatge popular, etc. Una de les conclusions de l’equip investigador és que aquelles comarques manquen, comparativament, d’arquitectura culta, si se n’exceptuen alguns illots (per exemple Griola que, sent seu bisbal, té un ric coqjunt d’edificis religiosos).
CASA-MUSEU MODERNISTA A NOVELDA
El 10 de julio1 es va inaugurar a Novelda, en una casa modernista restaurada per una entitat d’estalvis, una Casa-Museu Modernista que consta, inicialment, de les seccions següents: museu, biblioteca i hemeroteca de la comarca, sala de concerts i exposicions, sala de projeccions i aula de practiques. La restauracio fou duta a terme per un equip dirigit per Jordi Vila, de 1’Escola Massana de Barcelona, i Manuel Valero, i amb la direcció tècnica de l’arquitecte Tomas Martínez Blasco. HA MORT ITURBI El 28 de juny morí a Los Angeles el celebre pianista, compositor i director d’orquestra Josep Iturbi i Baguena. Havia nascut a Alboraia el 1895 i, després dels estudis al conservatori de Valencia, marxa a Barcelona per a estudiar-hi amb el també pianista Malats. Fou allí que conegué Albéniz i Granados. Becat per la Diputació de Valencia ingressà al Conservatori de París. Entre 1919 i 1923 exercí com a professor al Conservatori de Ginebra i ditigís l’orquestra de La Chaux-de-
201
CESPILL A partir del 1923 Iturbi es dedica de ple a la seua carrera de :oncertista; el 1929 debuta als Estats Units, on assoleix grans exits. Dirigeix després la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-1944) i participa en diversos films com ara «Dues noies i un mariner» ( 1944) o c<Llevant l%ncora» (1945). Reinicia, després d’aquest contacte amb el cinema, la seua activitat com a concertista: viatja sovint a Mexic i a Europa. Encara que més conegut com a intèrpret pianista, Iturbi es dedica també a la composició -algunes poques obres per a piano i orquestra-. Algunes d’aquestes composicions es conserven enregistrades en discos; la seua producció discogràfica recull, a més, la interpretació d’obres d’autors com ara Listz, Beethoven, Debussy o Mozart, entre altres. «FAENA
1 FESTAB
Aquest és el nom d’un nou muntatge del grup Alimara que arreple-ja ho diu el títoldanses &ls, tocates i cancons de diverses comarques del País Valencia relacionades amb les activitats laborals i festives. El vestuari, dones, s’adapta a les exigències que la faena (tre-
202
balls de la terra, la mar, la casa) i la festa (religiosa, de carrer, balls d’escola o balls de moda a finals del segle XIX) imposaven. Aquest treball ha nascut de la investigació directa dels fets que envolten l’objecte de l’espectacle i per això la cura i meticulositat amb que ha estat realitzat. Quant a la localització històrica de cancons i balls cal dir que no es restringeixen en un temps determinat; hi ha, junt amb tipus de can@ tan primitives com la «Canco de batre», «La can@ de magatzem» o «La Masurca», expressions que, si més no, es desenvolupen a les acaballes del segle passat i prefiguren una concepció que trenca els esquemes tradicionals de ball al carrer, ja que es realitzaven habitualment en llocs tancats. La representativitat de la mostra quelda palesa si en consideràvem l’origen comarcal: la Ribera Alta, L’Horta, L’Alcoià, Els Serrans, La Costera, la Plana d’Utie1, la Marina, El Maestrat, L’Alcalatén, La Plana Alta, El Camp de Túria. Tot plegat, un pas endavant d’aquest grup -Alimaraque ha aconseguit d’omplir, amb un treball perseverant d’anys, el més estricte buit, o l’altre, el fomentat pels grups oficials de «danzas regionales».
Manuel SANCHIS GUARNBR: Aproximacid a la histdria de la Ilengua catalana. Barcelona, Salvat, 1980. Les cibncies humanfstiques solen fonamentarse en una tradici6 bibliogrkfica d’inexcusable maneig, sense el qual tot acostament seriós a la disciplina esta condemnat de bestreta al fracas. Per aixb, quan aquest patrimoni presenta alguna llacuna important les conseqiibncies negatives resulten inevitables i acaben per afectar una serie cada vegada més àmplia de disciplines connexes que, donada la interdisciplinarietat inexcusable de les humanitats, pateixen la carencia de manera no tan acusada pero no gens desdenyable. És el que shavia esdevingut fins el moment amb la historia de la Ilengua catalana, una de les poques, entre les romaniques, que no disposava dun acostament seriós i global com el que ara ressenyem, i del qual es beneficiara considerablement la filologia catalana, la hispànica i la romànica. No deixa de ser curiós que la llengua catalana, que havia conegut a mitjans de segle dues gramàtiques histb riques excelients i gairebé simultànies -Badia i Margarit, 1951, F. B. de Moll, 1952-, haja hagut d’esperar fins el 1980 per tal de gaudir, finalment, duna obra com la de M. Sanchis.
Tanmateix, si s’examina la qüestió des d’una perspectiva panromànica, el lapse de temps transcorregut entre aquells treballs i aquest d’ara es perfectament raonable: la gramltica històrica castellana de R. Menkndez Pida1 apareix el 1904, la historia de la llengua de R. Lapesa, el 1942, la gramàtica històrica portuguesa de Williams és de 1938, la historia lingüística de S. da Silva Neto de 1952-1957; alguna cosa de semblant s’esdevé a les llengües romkniques extrapeninsulars on, tret del francds, els estudis globals dhistbria de l’idioma solen ser bastant recents -Rosetti des de 1938 per al roma&, Migliorini des de 1953 per a l’italia, etcètera-, si no inexistents. La rao es obvia: una gramatica històrica no necessita contemplar, generalment, sin6 tms pocs estrats històrics, i encara se’n pot acontentar amb dos solament: aquel1 que se sol caracteritzar genèricament com a llengua antiga -A. Griera, 1931- i l’ao tual, que li serveix de pum de referencia; una historia de la llengua, al contrari, resulta impensable sense la consideració de totes les etapes de l’idioma, dels dialectes, de les variants sòcio-culturals i dels creadors rellevants, és 8 dir, el diacrònic, diatòpic, diastràtic i diafasic, conjuntament. La metodologia històrica pressuposa un cúmul d’enfocaments divergents i una
205
tirallonga de dades disperses de procedencia no sempre previsible, i per això que una obra com la del professor Sanchis Guamer siga necessariament el resultat duna llarga i penosa sedimfmtació de treballs parcials que, fins el moment de redactar aquestes li’ nies, no havien encara ates un grau de saturació suficient que la fes possible. Aquells que ens interessem en l’estudi dz la filologia catalana supo sàvem que el moment havia arribat per fi: a les esmestades gramatiques de Badia i de MOR, i al Dicciotiari Català-Valenci&Balear, s%i sumaven, la monurecentment, mental historia de la literatura d’A. Comas i M. de Riquer (des de 1964) i el treball indispensable de G. Colon sobre la llen gua catalana als seus textos (1979), a banda d’tma lhrga relació d’estudis particulars sobre la llengua, d’autors diversos, sobre lexicologia, sobre sintaxi histbrica, i especialment sobre dialecto logia, que completen de manera notable PALC. Pero faltava la persona. Hi ha un tipus d’inessencialvestigador, ment humanista, capa9 de passar dels treballs rígidament tècnics sobre fonologia i sintaxi a Yerudició literaria, de la historia cultural a la consideració de les hipbte sis estructuralistes de laboratori, que el creixent -i al meu parer, pemicióscarisma de l’especialització va fent inviable. No diré que els
homes de la meua generació serien incapacos d’escriure una obra així, pero sens dubte de manera molt diferent, mes aviat com a compilacio d’estudis aïllats -amb una inevitable carencia d’unitatque com a visi6 homogènia a la manera d’aquesta historia, que naix clàssica, del professor Sanchis Guarner. L’Aproximació a la bistbria de la llengua catalana és un producte típic
de I’escola filològica espanyola, contrapartida indispensable de Sobra cabdal sobre el castella propiciada, per cert, per un altre valencia illustre, R. Lapesa. Amb l’avantatge, això si, que ha estat escrita el 1980 i que Sanchis Guamer ha sabut incorporar+hi -amb una sorprenent flexibilitat per a una persona de formació filolbgica tradicionalles noves aportacions metodològiques sense que desentonen en el conjunt. Crida I’atenció, per exemple, la importancia concedida als factors ideològics per a I’enquadrament dels distints corrents literaris i la visió lingüística del món que els és propi (és, quasi, el mètode de Schippan) -sobretot a propòsit de la novella de cavalleries i la poesia trobadoresl’estudi detallat del Estge retòric llatí medieval -els capítols dedicats a Ausik March i Roís de Corella- i la introducció de criteris metodològics estructuralistes en relació als sistemes vocàlics dels distints
dialectes catalans, que hi és pres com a criteri basic de classificació. Aquest darrer aspecte ja es troba en el Ilibre. clàssic. de W. von Wartburg sobre el francés i és incorporat a la darrera edició de la Historia de Lapesa, pero els altres dos resulten sorpresius -agradable ment- i transmeten l’esperit d’un Curtius i fins i tot I’aire renovador d’un Zumthor. En un ,altre ordre de coses, m’agradaria de destacar el dificil equilibri aconseguit en el tractament de les diverses zones del domini lingüístic sense que l’autor es deixe seduir per la comprensible tendencia a magnificar la importancia del nucli primitiu: hom hi dedica, d’aquesta manera, capítols específics al català d’Alguer, al del Rosselló i al de les comarques aragoneses limítrofes; també, naturalment, al del Pais Valencia, Illes Balears i Principat, que s6n la seua preocupació fonamental. Per a un lingüista aragonés com jo, aquesta deferencia, per be que és de justicia, Cs tant mes d’agrair perquè fa que els problemes del catala siguen doblement nostres, com a hispànics i com a aragonesos alhora. La importancia de les Ilengües i cultures semítiques en la formació de les llengües romkniques peninsulars no hi Cs oblidada tampoc i s’hi continua, així, una tradició de la lingüística catalana -MOR, 1952, per exempleque curiosament apareix empallidida en les 206
obres de conjunt del castellà i del portugués: destaca el capftol sobre l’element aràbic i el dedicat al mossàrab valencia que, tanmateix, no ultrapassa les dimensions oportunes en una visió general, tot i constituir una de les preocupacions científiques mes caracteritxades de l’autor, com se sap. Hi ha, en tot el llibre, una encomiable preocupació per fer simultània la consideració de la Ilengua literaria i la de la parla viva -capítol sobre Sant Vicent Ferrer, per exemple-, Qspecte que dissortadament se sol passar per alt en obres d’aquest tipus. Tanmateix, per a una llengua com ara el catala, que practicament deixa de stenir expressió literaria des del segle XVI, l’atenció dedicada Ia la parla hi 6s fonamental, ja que altrament seria impossible d’entendre l’estructura de la llengua moderna normalitzada en el XIX. Un altre tema particularment acurat 6s el de la ubicació del català entre les llengües romaniques: l’autor reitera la seua teoria del català com a Ilengua pont entre el castellà i el proven@, pero dedica atenció preferent sobretot al problema de les relacions amb el provenGa mitjancant una meticulosa confrontació de trets i el resse guir minuciós de la progressiva degradació del Ilenguatge dels trobadors; com abans el ressò implícit de certa metodologia sociolingüística recent -U. Weinreich, etc.- pot albirar-se ací i allà.
Destacaré, per $3acabar, la concepció muntaneriana de la historia que presideix la redacció -encara que no la metodologia, com és natural- d’aquest Ilibre: si com deia Ortega la claredat es la gentilesa del filòsof, el nostre autor s’hi revela filo sof en molt alt grau i de manera amena, amb una llengua fluida i elegant que el lector no professional d’aquest treball agrairà sincerament. Una obra com la present no deixarà de suscitar polèmiques, pero aquesta Cs la condició de la ciencia que, al capdavall, 6s una condició humana: se li objectarà, potser, I’excessiva importancia concedida als factors de substrat, avui en entredit, encara que cal dir que Sanchis Guarner sempre confronta honestament la seua opinió amb les contràries i sovint la seua explicacio, si no satisfactoria, es I’única sostenible: hom hauria d’anar procedint, tambe, a un increment progressiu de la bibliografia, pero això és obvi en una obra de consulta obligada i que resta emplacada a successives reedicions com la present. En realitat aquest aspecte és conseqüència inevitable de la, per a mi, inoportunament modesta pretensió amb que hom presenta el llibre; 1’Apro ximació de Sanchis no és un acostament sinó, ja ho he dit, un llibre bàsic: per això pense que en successives eixides al mercat hom hauria d’incloure-hi al final de cada capito1 tota la bibliografia
citada i utilitzada, que ultrapassa de bon tros la que, sens dubte pensant en un estudiant primerenc, s’hi ofereix. També convindria modificar el títol i fer referencia al fet que es tracta només de la primera par-t (fins el renaixement) duna obra en dos volums. és evident que aquests detalls s’aniran esmenant i que el segon volum, al qual resta emplacat gustosament el lector, n’haur-à modificat ja alguns. De moment, que en aquest important treball s’incorporen a més a més dades i investigacions sorgides de l’incipient Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Valencia -i aGò nomes ho podem apreciar els qui hi collaborem, al si de la Facultat de Filologia-, és un fet que ens ompli d’esperanca, ja que assegura la correcció i actualització d’aquest llibre pels deixebles de l’autor, als quals va dedicat, per molt de temps. Angel
López
Garcia
J. M. PALOMERO: Crònica Carnal. Valencia, Pro-
meteo, 1980. Hi ha un moment qualsevol, un vers d’aquesta crònica carnal -«sobre les mamelles rodones i la panxa bregosan-, on apareix aquesta allusió a un cos, panxa i mamelles, que, de sobte, deixa de ser una ahusió -una paraula- i passa a ser una vi-
207
sió, una «paraula poètica:, -vull dir, en aquest cas, carregada de realitat, o d’informació sobre, si voleu. No és cap gran vers; no hi ha gaires grans versos, no hi ha gaires versos terribles en aquest llibre; és pero illustratiu d’allò que tracte d’explicar, i si he triat, entre molts altres versos igualment útils en aquest sentit, aquesta aFusi6 a les mamelles és potser per una afinitat electiva del tot extrapoètica que ara no cal justificar. Ara afe giré unes generalitats: quan Josep Palomero diu «mamella» sembla que «torna* a dir, que ens redescobreix, amb la sew paraula, no unes uqualitats» del tot discutibles, aleatòries i en la major part dels casos incomunino perticables -per nents- dels pits verbals del somni sino la presència indiscutible i per tant doblement miraculosa -una hierofaniad’unes mamelles precises, manipulables; no la paraula sin6 la imposició del COS -del cos de la realitat-. «. . .la panxa bregosa»! No somie versos, somie una panxa bregosa, insolent i tendra, potser la veig; i llavors és una visió, un broll de coneixement. Aquesta qualitat de productora de visió propia de l’art la poesia l’aconsegueix, sobretot, per mitjà de l’ús de la metàfora. Per mitjà de les emocions, dels moviments del cor, també, pero sobretot per la metàfora. Ara, en certa manera, 0 potser en tots les casos, la metafora no s’inventa, es des-
cobreix; la metafora 4nventadas, artiflci verbal de gust dubtós, no diu res, és buida de significat i no es per tant visió de res sin6 de la buidor, un soro11 mes en la massa insidiosa dels sorolls. Dic tot a@ perquè davant aquesta crònlca carnal, davant aquesta ferida de ferro dels versos de Palomero em ve la idea que finalment, que felicment, la poesia valenciana co menta a poc a poc a desenllapissar-se de les temptacions de l’onirlsme onanista de les imatges, de les temptacions de la vèrbola, al capdavall. La vèrbola precisament ha esht ja massa un mal comú als nostres poetes -els nostres poetes, irraonablement i absurdament enamorats de la seva llengua, i potser més enamorats com més la desconeixen, ingenus i desarmats davant el poder esclavitzador de la paraula. Contra el soro11 hi ha només el camí de la precisi6 -parle ara del llenguatge poetic-. La precisió en el sentit de l’efectivitat i de la informació -la precisió, en poesia, és la càrrega d’informaci aprofitable, la pertinència- contra el soroll. Pensant en la poesia valenciana actual em fa la impressió, a voltes, que hem abusat potser una mica massa -i potser per reacció contra l’apterisme anterlorment dominant- de les possibilitats allucinatòries de la combinatoria verbal; en molts de casos el resultat ha estat un seguit d’imatges quasibé impossbiles de visualitzar o d‘experi-
mentar de cap manera. La poesia, com qualsevol art, amplia -o hauria d’ampliarels nostres ucamps de percepción -en expressió moderna-; el que no pot fer, pero, i qualsevol poeta hauria de saber-ho, es frustrar repetidament les possibilitats de percepció del lector més benevolent. Els versos de Josep Palomero representen un esforc notable en el camí de l’efectivitat. L’estilet en comptes de la brotxa. Aquest esforc caldrà que tinga tota la nostra adhesió, perquè es l’esfoq del domini del llenguatge, un esfo% de puresa -únic camí per a la creació de llengua-, perquè Bs, en un m6n de boira i artifici, l’esforc d’atrapar la mica de realitat que se’ns puga donar. El resultat, en el seu cas, han estat aquests versos quasi contats, prosificats, on recursos com rima i ritme són transgredits contínuament i usats, en tot cas, sempre amb una punta d’ironia i de distanciament: «Ens hem cargolat d’una manera digna / a la foscor del portal de la Valldignau, on la metàfora no és mai inoportuna: «ebri com llebeig contra mar d’abrilw, i de vegades arriba a una sinceritat que és la de la renúncia a la deformació verbal de la realitat: «com un asmàtic atacat d’asma / com un coix afectat de coixària.. .b, i on els jocs frk nics resulten generalment efectius: ucarnisser carnal de la teua carn carnosa, / ferotge com un ferit de ferida de ferro,.
208
La referencia a l’Estellés, contra una opini6 potser influïda per les aHusions continues a la sexualitat o als carrers de la ciutat d’aquests versos, 0 per la seua vocació de realisme, no Bs al meu parer tan obligada; hi ha unes altres tècniques, hi ha una paraula mes dúctil, amb menys vocació sagramental, i sobretot molt mes d’humor, una cosa gene ralment absent de la poesia estellesiana -mes decantada cap a I’efectisme. Josep Palomero, com hem dit, ha triat en aquests versos el camí de la informació i de l’efectivitat. 1 en certa manera, d’aquest esfo% seu, aplicat al sensualisme que li 6s propi, no en podla resultar sin6 aquesta crbnica carnal, perque no més com a carn, com a cos -«. ..aquell / cos meu obscè.. . y-, podem arribar a visualitzar, a sentir un moment allò que per entendre’ns anomenem realitat, allò que sempre se’ns dóna, quan ho fa, només desprt% d’haver passat -com Jahvè passant davant Moisès al Sinaí-, com una ferida, no l’espasa sin6 aquesta ferida de ferro que ens mamé en l’afany insaciable i en la vida. 1 això no solament en aquells poemes elaborats al voltant de o que utilitzen una anecdota sexual, cossos i figures concrets de dones concretes, sin6 igualment en aquells altres on la dona es suplantada pel cos de la ciutat o per passatges de la decepció contínua de la historia del nostre poble -si aixb del nostre poble
ti5 cap sentit, i jo pense que almenys una mica sí que en té-. Em ve al pensament el vers primer del poema orPlovisc*: uAmb els llavis untats de salmorra...», on els llavis són els del cos de la ciutat, en una relació de fidelitat dolorosa amb Valencia, aquesta ciutat innoble. «Amb els llavis untats de salmorra / m’has plorat, derrotada / sobre els meus muscles / a l’entrada del capvespre, / tan insistent com una vella barjaula.. .» Em ve al pensament el poema «Cant d’amor», en la tradició dels cants d’amor a putes que s6n la major part de les odes a ciutats -«la gran bagassa damunt de moltes aigües assegudau, la Babilonia de l’Apocalipsi-, un seguit d’insults recitats amb dolor perquè s6n dirlgits a un cos desitjat que no ens escolta -els cossos no ens escolten mai, es Iimiten a devorar-nos; i sobretot els de les ciutats-. «Em rosegaré els ossos / com qui rosega un pinyol d’oliva negra / vora la seu, vora la Ilotja, Valbncia..., 0 aquest altre vers dirigit a la ciutat -aquest sí que ben este«si vols podré llesià-: besar els teus turmells exactew. Amb les paraules exactes d’aquests versos, una invitació a la ‘ectura dels quals ha volgut ser aquest comentari ple d’obvietats. JosepLluis
Bonet
Marc GRANELL: Refugi absent. Barcelona, Llibres del Mail, 1979. Davant la mort, la seua presencia indefugible en «vicada manifestació tal», no hi ha refugi possible, no hi ha l’engany fàcil que puga minvar el seu pas devastador. Només l’amor, I’afirmació del propi cos en un altre, i un fort desig, simple i esquemàtic, dalliberament cohectiu, poden, de tant en tant, erigir-se en esperanca. 1 l’escriptura? Hi trobe, d’entrada, una referencia, una reflexió sobre com s’inscriu l’ofici de poeta en aquest context 0, millor, que pot ser el poema: «Així, tan breument / prompte /‘que un segon és etern / refugi per dir-ho», per dir tot això, per dir la mort. Tan suggeridor que un segon esdevinga etern refugi.. . Pero tornem a la dualitat que havíem establert al principi. No se’ns fa palesa gairebé mai com una reflexió sinó més aviat com una constatació immediata: els poemes i, dones, la sensibilitat de l’autor, la seua experiència, transcorren entre la mort, l’agoixa que generen, i l’amor i aquest vague i necessari alliberament collectiu de que Marc Granel1 fa menció explícita i continuada. Vet ací allò que em sembla l’epicentre des don es generen tots i cada un dels poemes que conformen Refugi absent, llur ra6 de ser més pregona. 1 la mort -la convenció que aquesta paraula
209
representa ens pot ser valida perquè és ambigua i abraca i genera sentits i connotacions diversesapareix en els poemes a partir duna escriptura que és com una mena de cronica diaria que escriu l’alienació collectiva de que el poeta se sap hereu i víctima. 1 és essencialment buit, absència: l’angúnia que institucionalitza una societat ordenadament cruel i opressora. Que aquesta mort prenga la forma de solitud («Mai no és jardí 1,ssolitud...»), o de por («La vida, / ja en sabeu. / Un costum en la por.“), o d’impotència («Tots els plors acumulen / la impotencia sagrada del cercle.. .n) no fa sinó constatar la seua presencia, plural, inexorable, en tots els àmbits de la nostra existencia diaria. Pero els poemes de Marc Granel1 s’installen, és clar, en un context estrictament ciutadà. En efecte, no podria ser d’altra manera, no els podriem entendre fora d’aquest paradigma. Aquesta crònica diaria, aquesta revisió constant dels tòpics que ens apresonen, de la moral burgesa que els alimenta i que habita en cada batec de les nostres vides com un cuc que rosega usomriures dentifricis» o õccolpets diaris a l’espatlan; aquesta revisió, dic, és possible des de la ironia. Millor dit, és útil, és alliberadora perquè se’n deriva la necessitat del canvi. «L’ordre, perfecte, cau la teua sang a les espatles». 1 així, cada vegada que el poeta arremet contra els mandamientos
-ipodria dur-nos aquesta paraula a recordar la nostra mes immediata alienació individual i collectiva?-, contra la veu en off que els dicta, repetitiva, monotona, les paraules com ara «pau», «ordre», «llei», «pe.cat», fan pudor.. , una pudor a mort, a cosa en descomposició. Hi hem d’insistir: fan pudor, se senten com a càrregues innecessaries, perquè funcionen dins el context que el poe ma crea. La societat, aquesta societat nostra, ens ha educat en el respecte a la llei i l’ordre, en una pau de morts i acataments, en unes rehcions humanes viciades pel desfici i la superficialitat, i no ha estat capac de donar solucions als nostres més essencials problemes. Un miratge de benestar que oculta raons més altes de ser i de viure. «Com vaixells / afonats dins / pixarades de sucre / plorem la mentida.» Una de les prohibicions que amb més insistencia es repeteixen es, precisament, l’amor, l’erotisme. Perquè el cos és, bàsicament, una maquina per a produir -en l’acepció més estrictament fabril del terme- i li és vedat, en aquesta situació, el joc «inútil» del gaudiment i l’oci creador, de Peros. Per bé que central, tema principal d’una part de la proposta de Marc Granell, l’amor, en la seua forma del desig, s’insinua tímidament. De vegades la necessitat del seu acompliment ve donada, de manera implícita, i si ens remetíem a moments
més explícits dels poemes, a la mateixa irracionalitat de la prohibició, la que imposa el sisé manament: «Recorda. / El cos és sempre / el peri11 més greu». 1, per-que perillós per al sistema, alliberador per als qui el pateixen. Hi ha un poema en el qual es fa més palesa aquesta reivindicació del cos f «Vesprada d’amor i única») i que serveix, de pas, per recuperar la imatge d’un Crist entregat al plaer i decidit a trencar tòpics o enganys. Una primera lectura, superficial, podria fer-nos pensar que Yamor és un tema tangencial al sentit general deì llibre. A simple vista, si consideràvem la freqiiencia amb que són tractats els altres motius, pensaríem això. Pero no és un problema de freqiiència sinó d’intensitat. Ja he dit que la majoria de poemes constaten situacions pretesament generals, realitats «immediates» que són exemplificades i simplificades en els poemes de manera que de vegades esdevenen clixés repetitius. l?s el risc de Ia generalització: perden en intensitat perquè divaguen i abusen de determinades fórmules, d’allò que en po dríem dir «frases fetew. Un vers del poema que obre el llibre em sembla fonamental per tal com té la virtut de situar-nos en aquesta qiiestió que ara consideràvem i de sintetitzar, alhora que brinda al lector la possibilitat de la ret?exió, la proposta de l’alliberament fa través/en l’erotisme: «In-
210
útil / el teu cos si desert,. Un cos no té ra6 de ser si no l’omple... un altre. 1, mentrestant, el refugi és absent; el desig és encara desig, tèrbol albir d’allò que podria ser. Per bé que desig, cal entendre que manté viva, enmig de tanta mort, l’esperanca. Pero tampoc l’esperawa no es possible o almenys no serveix de refugi ja que: «Morir esperant és morir / duna mort com qualsevol altra». L’amor -també es una convenció que ens podria ser útil- desitjat constantment és, com el record o la nostalgia, una fusta passatgera don s’aferma només de tant en tant, pero plenament, el poeta. I un sol vers podria posar en dubte tota la concepció de l’amor que llegíem en Refugi absent: «Mai no he pensat pensar el meu cos». Només en apariencia: s’hi explicita per primera vegada tot el sentiment de contenció dels poemes, l’amor que brofla tímidament a estones. Es tracta del poema &‘oblit». «He cercat el teu cos per veremes inútib / de maig». La impossibilitat forca a l’obht; el sentiment desesperancat a que mena la negació social de l’amor, ens fa haver de renunciar als nostres cossos. Hi ha encara una altra proposta: l’esperanca dalliberament coWectiu de que parlàvem adés. Tota l’angoixa i la necessitat consegüent de subvertir els valors imposats, de constatar la neciesa de l’estat de coses i la projecció de tot això en la
CESPIU propia pell, se situen en el context de la ciutat (de la societat de consum, per dir-ho d’alguna manera), de la gran gàbia de les civilitzacions «avancades». ISovint, pero, aquest alliberament es resol en tòpics fàcils (Ilegiu el poema <Per exempie») que repeteixen «contradictòriament» els esquemes àrduament criticats al llar-g del llibre, en el sentit que les propostes són tancades i poden malmetre la creativitat del lector. Aquesta mena de poemes semblen estar fets, dones, pensant ‘en un públic estrictament «televisiu». La crítica d’un tòpic, <n-ha de generar per forca un altre? No ho sé. El llibre és irregular des d’aquesta perspectiva. A mi, personalment, m’ha interessat més que res aquest despullament d’alguns poemes, aquest cara a cara amb la realitat més crua, el reconeixement del propi defalliment, aquesta ira desvelada que posa sobre el tapet, com en una intervenció quirúrgica, els tumor-s malignes. «Aquest crit de marees incendiades,, en definitiva. M. Rodríguez Castelló
Vicent W. QUEROL: Rimes catalanes. Recull i pròleg de Lluís Guarner, Valencia, Tres i Quatre, 1980. Des de la nostra perspectiva actual i concreta,
la Renaixenca al País Valencia fou un frac& un moviment tímid i sense forca que no va saber -0 potser mai no s?ho va plantejarcrear les bases mínimes de la necessària renovació i normalització de la nostra vida collectiva. Atrapats en el seu moderantisme i conservadurisme, i sense la menor intenció de canalitzar els indubtables sentiments autonomistes del poble valencia, els prohoms de la Renaixenca practicaren una política sucursalista i una lienyoradissa i teratura evocadora sense la més mínima vocació de futur. Només Constantí Llombart, personatge provinent del republicanisme federal, va veure la necessitat d’ampliar les bases del moviment i de crear les estructures mínimes per a la seua continuitat. Els seus esforcos, tanmateix, no varen arribar enlloc, i en bona mesura foren Teodor Llorente i els seus seguidors, preocupats pel possible «dany de la unitat espanyola,, els qui van impedir la lògica relació entre Renaixenca i autonomia. Les conseqüències foren ben clares i encara malauradament les estem patint. El mestratge de la Renaixenca valenciana, Teodor Llorente al cap, s’esgotà en els estrets límits d’una «Societat d’Aimadors de les glòries valencianesa, «sociedad de bombos mutuos» com encertadament la va definir Azorín, amb una projecció social que no va anar més enllà d’uns Jocs Florals anuals,
211
bilingües, insípids i repetitius. De fet, tots els moviments literaris posteriors i tots els intents de redrecament cultural hagueren de comentar pràcticament de zero, com si els autors de la segona meitat del XIX mai no haguessen existit. Qualsevol reflexió sobre la nostra Renaixenca ha de partir necessàriament d’aquesta simple constatació: el seu frac& com a moviment renovador de la societat valenciana, la seua esquifida projecció de cara al futur. Això no obstan& i tot i tenir en compte els nombrosos aspectes negatius, cal recalcar una vegada més que foren ells els primers que van emprendre la tasca ben feixuga de dignificar la nostra llengua literaria i que, si més no, alguns d’ells, ben pocs per cert, ens van deixar alguns versos correctes i duna certa altura. Com diu Fuster, van fer el que van poder, «millor 0 pitjor, van respondre al problema del moment, i a ells devem l;ì possibilitat d’estar [ . . .1 en el lloc on estem». Sense cap mena de dubte fou Vicent W. Querol un dels poetes més dignes d’aquest període, i encara que fos només per aquesta ra6 era convenient la reedició de la seua obra poètica catalana. Amb el tito1 de Rimes cutaíanes -el mateix que utilitzà Querol per a recollir els seus poemes en llengua materna i publicar-los junt amb la seua obra poètica castellana, amb la denominació general de Rimas (1877)-
apareix ara tota la seua obra en la nostra llengua, recollida i prologada per Lluís Guarner. El recull conté, a més dels tres poemes de la primera edició, altres poesies disperses que per diverses circumstàncies no van poder aparéixer en aquella. Un total, dones, d’onze poemes, completat amb dos discursos en prosa pronunciats als Jocs Florals de Barcelona de 1885. Una obra certament molt reduïda; però tampoc fou massa extensa la seua castellana. producció Igual que els altres escriptors de la RenaixenCa valenciana, la dedicació de Querol a la literatura, a la poesi;t, fou esporàdica; una literatura de diumenge, com ha estat assenyalat repetides vegades. Una simple mirada a les dates de composició ens ho demostra: tres poemes escrits en 1859, en plena joventut, esperonat segurament per I’exemple del seu amic Teodor Llorente, la influència de Marià Aguiló i la relativa efervescència poètica al voltant dels Jocs Florals organitzats per El Liceo. La resta de les seues poesies, molt espaiades en el temps, responen a circumstàncies molt semblants: b participació en les jornades poètiques de Barcelona I’any 1868 0 en la festa del «Felibritge» del mateix any; el seu discurs com a mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona de 1872; el poema dedicat a Maria Llorente com a Regina dels Jocs Florals de Lo Rat Penat; una poesia d’encàrrec sobre
els terratrèmols d‘Andalusia i el poema inacabat «El cant a Valèncian. L’únic poema de la seua maduresa realment escrit per iniciativa pròpia és la «Carta a Frederic Mistral», la més personal i lírica de totes les seues composicions. L’obra poètica catalana de Querol no escapa per regla general als convencionalismes jocfloralescs; ben al contrari, és un model exceklent, tant per la construcció com per les idees d’aquest tipus de poesia, sobretot en el seu «Patria, Fides, poema Amor». Tanmateix, cal assenyalar, per damunt de la gran majoria dels poetes de la seua època, el gran domini de la versificació, la facilitat d’improvisació i el gust per un lèxic acurat i digne. Tots aquests elements són estudiats en l’excellent pròleg de Lluís Guarner que acompanya I’edició. El professor Guarner ens dóna una visió global de la Renaixenca al País Valencià, itot i centrar-se preferentment en la vida i obra de Querol, sense defugir les qüestions més polèmiques, ans al contrari, enfrontant-les directament amb la seua erudició i amb el seu clar sentit de l’objectivitat. Una edició, en resum, esperada i imprescindible per a l’estudiós de la nostra Renaixenca i de les Iletres catalanes en general. Jaume Pérez Montaner
212
Mr Angeles ARAZO,Francesc JARQUE: Nuestras fiestas (nostres festes). València, Vicent García Editores, 1980. Com totes les obsessions, la de recobrar les nostres arrels és allucinant. En efecte, qualsevol viatge per la nostra biografia, coklectiva o individual, és sempre una explosió cap al passat plens de sorpreses, o ho devia ser. Diem que devia de ser-ho perquè no sempre tenim el valor 0 encertem els mitjans addients per a, amb tot el sentit de la paraula, reconéixer, si no què som, almenys d’on venim, 0 més exactament, per on hem vingut. En tot cas la manca de valor o l’error metodològic denoten sempre un problema, per ex& o per defecte, d’interés. Aquesta afirmació, però, no deu entendre’s en un sentit moralista ni tan sols en la seua vessant ètica. Dues breus observacions delimitaran la nostra intenció, En primer lloc I’exemple d’aquesta recerca cap al passat no és pas el dels viatges dels grans exploradors de, posem per cas, el segle XIX, entre altres raons perquè voldríem anullar, com diria el meu amic Pau ESteve, qualsevol aillusió de l’exploradorn que viatge amb la idea «iklusòria» que hi ha un punt terminal del viatge i per tant camins (pre-esta%;ts) per a arribar a la (ensomniada) meta. L’exemple paradigmàtic és, més bé, l’actitud inter-
CESPU pretativa de la psicoanalisi atent no a qualsevol reconstrucció total (fins a arribar i ésser totalitària), sinó a la interpretaci del detall. En segon lloc, i en el fons relacionat amb l’altre pum, els problemes d’interés remeten a l’ambit de les formacions socials en les quals el subjecte esta inscrit, en una paraula, a la seua ideologia. Aquest no és evidentment l’espai on desenvolupar aquestes línies diguem-ne hermenèutiques, pero no ens podíem estar d’indicar almenys les coordenades que deuen presidir la problemàtica al nostre poble d’indagació de les anomenades senyes d’identitat. 1 el llibre d’ArazoJarque és una oportunitat per a insistirtir-hi o comentar a plantejar certes qüestions. En efecte, aquest Ilibre ha estat el primer fruit d’una preocupació cada vegada més nombrosa al llarg del País Valencia per les seues manifesmcions culturals de tipus no verbal: festes, geografia política, llenguatge corporal, etc., com es pot veure en el seminari etnogràfic endegat darrerement per mitjà del Centre Excursionista de Valencia o el recent llibre Signes, Ilengua i cultura amb el qual Sebastià Serrano ha gmnyat el seu ÚE tim, per ara, premi (en aquest cas el Xarxa 1979). La realitat es que establerta científicament -i alhora enverinada políticamentla qüestió del status i historia de l’idioma que emprem els valencians, la recuperació
comenca a ocupar-se dels fets culturals no verbals, com es el cas de les nostres festes. Perque 21 «cos» duna nacionalitat no es pot reduir al seu cap i a la seua llengua i perquè, tal volta, en una historia que representa tants buits literaris i tantes discontinuïtats en I’ús artístic del seu idioma, tal volta, dones, el fil de la nostra biografia collectiva es trobe fonamentalment en el gest amb que hem celebrat la mort i la vida o el soro11 amb que intentem manipular el present, 0 la refigid amb que els nostres homes han expressat (disfressat?) vincles de relaci6, amb el paisatge, la pluja, el sexe, etc. En aquest sentit, el llibre d’Arazo-Jarque es una bona notícia, en tant que ens dóna un panorama ampli, encara que incomplet, de les nostres festes. Ara bé, si la quantitat i tendencia del valencia a les festes feia necessaria, afortunadament, la selecci del material, i els criteris dels autors i la ordenació cronològica de les festes s6n vàlids -0 almenys respectables en tant que primera aproximació-, es deuen en can vi assenyalar determinades limitacions, adhuc certes manipulacions. És cert que aquest llibre de Vicent Garcfa Editores, S. A., no ha estat, ni podíem exigir-ho, plantejat com una investigació antropologica. Per tant, el veurem així, com a «objecte imp&», per a suggerir finalment allò que encara queda per fer. Sorprén, per exemple,
213
com s’ha iugat hàbilment al naip de iesdues Ilengües, i encara que aquestes operacions bilingües cree que no acontenten a ningú, no Bs superflu assenyalar-les: d’entrada, tipogràficament, el títol Nuestras fiestas (nostres festes) esta resolt a favor de la primera part de l’oposició binaria i consolidat en la seua distribuci a l’interior del llibre: de les seues 335 pagines, 235 pertanyen al castellà i aproximadament 100 al catala. Bé, jo he fet trampa, perquè en realitat el que s’hi esdevé és que totes les meravelloses fotos de Jarque s’hi situen junt al text en castellà, i dones «l’explicació» roman per a la gent catalanoparlant com si fos un apèndix al final, desprovist d’imatges, a manera de sermó per a estrangers en el propi país. Aquest,a «estrategia tex.. tual» esta al servei, Cs clar, d’un concepte d’allb que deu ser un llibre sobre les nostres festes, vull dir, que respon a una opci6, com a tal respectable pero alhora fàcilment identificable: fer un re portatge, un recm& d’imatges i impressions, 1 no qualsevol altra arde’ nació rigorosa. Ara bé, si això és lícit i a mes a més és bo un llibre sobre la nostra realitat, no podem deixar de subratllar allb que podríem anomenar, si no una contradicció, sí certament un desnivel1 constant: el que existeix entre el text del llibre, que practica un acurtament per la via de la sensibilitat gairebé sentimental, de reportatge
&genu», al món del folklore, d’una escriptura impressionista allunyada de les qiiestions referents a per que i com un poble crea les seues formes d’expressió, en contradiccio, dic, amb les imatges ironiques, desvetlladores, de les fotografies de Jarque. Malgrat que el seu llenguatge, altres vegades incisiu, haja estat reduït per una «sintaxi», és d dir, una «maquetació» lineal de les fotos, sense organització del seu «continguts.
Tal vegada hem demanat massa a un llibre impulsats per la necessitat que tenim de publicacions d’aquesta mena. Es tracta, evidentment, d’un objecte per a la venda, pero donada la línia editorial tan ben treballada i tan lloable de Vicent García Editores, S. A., i el lloc des d’on valorem l’intent, devíem ésser exi gents sense atenuants, i devem, per a acabar, insistir en allò que resta per fer: arreplegar sistemàticament els materials
214
existents, reconstruir I’evolució de les festes i d’interpretar-les finalment a fi de deixar, no que la nostra identitat siga un producte homologable, sino més bé que la gent de les terres del País Valencia puga dir la seua paraula, a saber, que subsistesca. Antoni Tordera
Furs de València A cura de Germà Colon i Arcadi García
Sant Vicent Ferrer Sermons A cura de J. Sanchis Sivera i Gret Schib
Ausiàs March Poesies A cura de Pere Bohigas
Jaume Roig Llibre de les dones A cura de F. Almela i Vives
EDITORIAL BARCINO BARCELONA
EDICIONS DE p&j$JJ-$Jj-pJ Al servei
dels Països Catalans
NOVETATS
Josep Armengou Justificació de Catahmya Els Orígens, 3 -
4.” edició
G. H. Wells L’home invisible Traducció
de Just Cabot, ilhstracions L’Esparver, 7
de Francesc Artigau
hdaria Aurèlia Capmany Coses i noses Les Alles Esteses, 2 - Tots els cantes i narracions de la Maria Aurèlia
Núria Albó Desencís Les Ales Esteses, 3 -
1 Premi Vila d’Arenys de noveNa
i també: Per la llengua. Llengua i cultura als Països Catalans. 1939-1977 Carles Jordi Guardiola. La fi del cagaelàstics. Poesia política anhima 1939-1979 A cura de Joan Crexell. Domicili provisional. Manuel de Pedrolo. APARTAT
DE
CORREUS
S487
SARCELQNA
NOVETATS
A L’ABAST
Nacionalisme i modernitat en l’arquitectura catalana contemporània Helio
Piñón
Llibres a 1’Abast 158, 208 pàgs. Una panoràmica de l’arquitectura catalana posterior a la Guerra Civil, on ‘es posa en evidencia de quina forma el nacionalisme i ila modernitat han contribuït a configurar el marc de ref’erència i a polaritzar el procés estètic. L’autor examina la interrupció de l’avantguarda dels anys 40, la recuperació ‘de ‘la modernitat amb el «Grup R» i, després de dedicar un capítol al debat sobre el «realisme» i la identitat nacional i un altre a la possible «Escola de Barcelona», finalment, fa un balan9 de les neoavantguardes dels anys 70.
Partits
i parlamentaris a la Catalunya (19774979)
d’avui
Ismael E. Pitarch, Joan Botella, Jordi Capo, Joan Marcet Llibres a 1’Abast 157, 192 pàgs. Els autors han analitzat les característiques sociològiques dels delegats al V Congrés de CDC, al II Congrés del PSCC i al IV Congrés del PSUC. D’altra banda ‘s’examinen les dades sociologiques dels diputats i senadors catalans a les Corts de Madrid en les dues primeres llegislatures (deccions de 1977 i de 1979). El resultat ha estat, per una part, una novetat radiel nostre medide la cal en el tractament científic -dins ciencia política i, per altra, una nova dimensió en el coneixement dels nostres partits, més enllà dels discursos i la propaganda.
Educació
i moviment llibertari (19014939)
a Catalunya
Per-e Solà i Gussinyer Llibres a 1’Abast 156 Després d’examinar les teories pedagògiques i les practiques educatives al moviment anarco-sindicalista de la pre-guerra, Pere Sola entra en la discussió sobre aquesta experiencia escolar i educativa, aportant elements prou interessants al debat entorn del binomi autogestió/educació fins el <marc de la nosltra civilització industrial.
EDICIONS 62 Tel. 216 OO62
Provenca 278 Barcelona (8)
Els Marges, Revista
de llengua
Dirigida
d’Història,
Molas
10
Geografia
Marc Aureli Compendi
i literatura
per Joaquim
Recerques, Revista
17
Vila
de Geografia Manuals
i Economia
de Catahmya
Curial, 4
Bel Pefiarrubia Mallorca Biblioteca
davant el centralisme de Cultura
Catalana, 47
brw, í44 - barcelolza-37 t. 258 8101 i 207 13 40
revista de literatura Director: Eduard J. Verger Consell de redacció: Addlf Beltran, Josep-Llu& Bonet, Marc Granell, Josep Piera, Josep-Ll& Seguí Núm, 1: J. Piera: Tres poemes. 1. Mora: Mar (1, 2, 3). P. Gomila: Quatre poemes. E. X. Jaqués: La persecució. P. P. Pasolini: Sis poemes de «Trasumanar e organizar» (trad. S. Jàfer). J.-Ll. Seguí: Notes a «Una practica eròtica de l’escriptura». J. Brossa: El pescador. V. Escrivà: Del abrau» d’Ausiàs Marc a l’animalogia poètica valenciana actual (I). Núm. 2: Cremades i Arlandis: Na MamelIuda. G. Jaén: Pòrtic de la Gloria. J. M. Monjo: Primavera d’hivern. M. Rodríguez Castelló: S’am’otinen els mots. A. Beltran: Nocturnal sis. e.e. cummings: Sis poemes (trad. 1. Robles i J. Pérez Montaner). A. Carpi: Avantguarda de pot. J. Pont: Notes a l’obra poètica d’A. Rafols Casamada. V. Escrivà: Del «brau» d’Ausi&s Marc a lánimalogia poètica valenciana actual (II). Núm. 3: M. de Renzi: Sis cercles. R. Ventura: A un gadget. J. NaMussol a les ruines. J.-Ll. Segni:Justine/Juliette. R. Pinyol: varro: Una conversa amb les arrels. S. Mallarmé: Homenatges i Túmuls (trad. E. J. Verger). A. Broch: Dues notes sobre la novella dels setanta. V. Escrivà: Del «brau» d’Ausiàs Marc a l’animalogia poètica valenciana actual (III). Núm. 4: A. Serra: La nit i els estels de la gloria franquista. J. Albertí: Cutis. C. Aguado: La luxuriosa nit d’Ouranoupolis. R. Matoses: The Golden Age. C. E. Ferrreiro: SU poemes de uLonga noite de pedra» (trad. A. Beltran). J. Piera: De poesia, i d’ara. P. Rosselló: L’element autobiogràfic en la narrativa de Baltasar Porcel. V. Escrivà: Del «brau» d’Ausiå Marc a l’animalogia poètica valenciana actual (IV). Subscripció per sis números: 1.000 ptes., mitjancant taló bancari, gir postal o contra reembossament
Redacció i subsetipcions: Comte de Salvatierra, VALENCIA-4
41
\ L...:
e
EDICIONES
TRES 1 QUATRE
NOVETATS Sebastià García Martínez Bandolers,
corsaris
Josep Lluís Projecte
i moriscos Seguí
per a destruccions Joan F. Mira
Introducció Vicent
a un país Salvador
Argiles Lluís Alpera Dades de la història
civil d’un valencià
REEDICIONS Manuel Sanchis Guarner: La llengua dels valencians (7. edició) 0 Lluís Llach: Poemes i cancons (4.” edició) 0 Vicent Andrés Este&%: Ubre de meravelles (5.” edició) l ka Tròlec: Ramona Rosbif (4.” edició).