L'Espill. Número 8. Hivern 1980

ARTUR

HERAS

(Xàtiva, 1945) pintor que durant un cert temps va treballar formant equip amb Rafael Armengol i Manuel Boix, fou un dels iniciadors de la introducció del pop-art als Països Catalans. Deriva després cap a un lhiperrealisme dramàtic, de crítica social i finalment -com ho mostrava la seua darrera gran exposició, sota el lema NBandera, bandera»cap a un art que recull les mes diverses aportacions amb un disseny de grafia molt acurada i la utilització de tota mena de materials.

ELISEU

CLIMENT Editor

ISSN 0210-587

x

Dipòsit legal v. - 2.6%6 - 1979 Impremta Nàcher Mira&, 7. VaRncia-3

EESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN FUSTER Secretari Francesc

Pérez i Moragon

Edicions TRES

1 QUATRE

Va’lència Disseny Josep Hortolh

SUMAR1 ESTUDIS

1 ASSAIGS

INFLEXIONS Josep Iborra ll LES DIFfCILS DECISIONS QUE HAGUÉ DE PRENDRE JAUME 1 Manuel Sanchis Guarner 29 SADE 0 EL TEXT COM A INCEST Josep Lluís Seguí 51 ECOLOGIA, PAISATGE 1 PROGRES Miquel Gil Corell 63

TEXTOS LITERARIS POEMA PER A BEN MORIR Gaspar Jaén i Urban 83 ESTANCES D’AIGUA Manuel Rodríguez Castelló .8’7 DE NOMS, DE DIES Joan M. Monjo 95 ..

CRONIQUES 1 NOTES L’ACTIVITAT ARTfSTICA VALENCIANA PELS VULTS DE 1866 Carme Gràcia ::. 1.07 LA «GRAN

ENCICLOPEDIA CATALANA», COMPLETADA Francesc Pérez i Moragon 112

LES CRISIS DE L’ART? CRONICA DEL PRIMER ENCONTRE INTERNACIONAL DE LA CRITICA DE L’ART Romà de la Calle 117 LA TEMPORADA TEATRAL AL PAIS VALENCIA Josep Lluís Sirera 126 SEGON

1979-80

ENCONTRE DE POESIA CATALANA Manuel Rodríguez Castelló 131 LA POESIA DE V. GAOS: NOTES DISPERSES José L. Faltó 134

RESSENYES

BIBLIOGRAFIQUES 139

1NDEXS

DE 1980 15s

ESTUDIS 1ASSAIGS

1

NFLEXIONS Josep hmrra

SEGONS

SANT MATEU

E

L REGNE del cel li passa com a un rei que celebra les noces del seu fill»: la paràbola que tot seguit conta sant Mateu fa rodar el cap: uns convidats refusen la invitació del rei amb un pretext o altre, i arriben fins i tot a maltractar o matar els seus emissaris. El rei, indignat, els castiga calant foc a la ciutat, i crida tothom al banquet que ja té preparat.

Entre els qui hi acudeixen, hi ha un personatge que tanca aquesta fantasia amb una escena al-lucinant: «amic -1i diu eI reiicorn has entrat aquí sense vestit de noces?». «Pero el1 -conta sant Mateuva callar,.

Davant aquesta «resposta» ordena que el lliguen de mans i peus i el llancen a fora, «a les tenebres». . .

Per que calla aquest home? Per que no es defensa? Ell no pertany a la classe acomodada per a la qual havia estat preparat, en principi, el banquet.

El1 és un convidat d’urgència, trobat pels camins i wtill

CESPU litzat» perquè la festa es puga celebrar. En aquestes circumstàncies, icalia, o era possible, presentar-se amb un vestit de cerimònia? iCorn s’ho han apanyat tots els altres ? Ell, pero, només el& hi acudeix amb la seua roba de sempre, sense cap disfressa, i segurament, tot famolenc. La pregunta del rei, potser, el desconcerta.

1, per això, calla. 0, potser, és un revoltat que vol posar en qüestió aquella «comedia» muntada per un rei despietat, que no havia pensat a cridar-los.

EIZ «va callar»: el seu silenci decidit, tossut, total, sembla, alhora, un acte d’autoafirmació i un acte d’acusació, de protesta.

Es això el que cabreja el rei, que reacciona amb una violencia desmesurada; més aviat gratuita.

L’explicació evangèlica d’aquesta parabola encara la fa més absurda, o més confusa: «que molts són els cridats, pero no tants els escollits».

Per que «moltw i no «tots»? Per que, primer una crida triada -el rei invita primer l’élitei després una altra d’indiscriminada?

Repasse sant Lluc -només el1 reprén aquesta parabola-, i constate que el pas en qüestió no hi figura . ~NO n’havia tingut notícia o el silencia deliberadament?

En qualsevol cas, aquest passatge terrible resultava poc compatible amb la versió més humana de sant Lluc. No hi ha ni les violencies ni les arbitrarietats de la versió de sant Mateu, tot i que ara hi ha tres crides -la tercera per la forca-.

Hi ha, pero, un realisme més convincent.

Un «heme», no un rei, fa un sopar; els primers convidats s’excusen -sant Lluc s’hi entreté contant els motius que alleguen-; els subjectes de la segona crida no hi són anomenats amb categories morals com en sant Mateu -«bons i dolents»-, sino per la seua condició social i física -«els pobres, esguerrats, coixos i cecs »-. 1 no complica més la historia resumint-la amb una «llic$~.

M’agradaria saber que han escrit els Sants Pares sobre aquesta paràbola. Supose que no s’estaran de dir, més o menys gratuïtament, que tal cosa wol dir» tal altra. Més val deixar-ho córrer. Les paraboles amaguen més d’un equívoc. D’entrada, no estaven destinades als creients.

Jesús les conta per confondre els «altres», amb la finalitat ben explícita -cite el text mes cru de sant Marc (4,10-12)que «tot mirant no hi vegen i tot escoltant, no comprenguen, no fos cas que es convertissen i fossen perdonatw.

Sembla que això ha estat oblidat pels predicadors, que, innocentment, les usen com amenes «illustracions» o «figuracions» dúna veritat dominical.

Perque més bé la «desfiguren», la posen en qüestió o la refuten d’alguna manera. 1 si hi ha més d’una paràbola sobre el mateix tema...

Tant se val, pero. El que m’ha capficat és el silenci d’aquest urebutjat», segons sant Mateu. Em pregunte si mai he llegit una cosa tan dramatica, dún efecte tan fulminant.

Terrible aquest curt i desconcerla tant incident, com un llamp. ¿Quin actor, si es pogués «representar» parabola, podria dir el silenci enigmatic d’aquest personatge?

LESPILL

L’ESTRELLA

D’ECKERMANN

L’endemà mateix de la publicacio de les seues Converses am& Goethe, Eckermann aconseguí una fama confirmada i consolidada, amb el temps. Avui és ja un clàssic. Traduït a totes les Ilengües cultes, fins i tot al turc (en català no ha passat de ser un títol «en preparació» d’una editorial barcelonina) segueix conservant un alt interés. Sempre el podem llegir i rellegir, amb gust. Cosa que no estaríem disposats a fer amb moltes obres del mateix Goethe.. .

Tanmateix, quina gloria més paradoxal la d’Eckermann!

Perquè va ser de la mà de Goethe que entra en la inmortalitat.

1 no sols perquè Goethe és el protagonista de les Colzverses, sinó perquè, en última instancia, i pel que fa a la part més substancial del llibre, n’és també l’«autor».

Eckermann va ser l’instrument dúna obra que sembla «dio tada» pel seu illustre personatge, i, en aquest sentit, un text més de Goethe, un recull de propos a incloure en la seua «obra completa». De les Converses, en citem generalment Goethe, no Eckermann.

1 ho fem, sovint, amb la fórmula «deis Goethe a Eckermann...».

1 com va ser aquest qui apunta el que li «deis», la paraula de Goethe va fer immortal l’evangelista que la recollí i publica. Les seues intervencions no passen, en general, de tenir-hi un caràcter funcional o circumstancial.

No és això el que podríem dir, per exemple, de la Vida del doctor Johnson, de Boswell, per citar un altre memorialista igualment celebre. La part que Boswell hi té, és més substancial que no la d’Eckermann, alhora com a personatge i com a autor. El seu llibre -en tornaré a parlar més endavantés molt més personal i imaginatiu.

Mentre d’Eckermann es pot dir que és, només, un «escrivà», Boswell és un «escriptor» -genial de més a més-, que, com va dir el1 mateix, Johnsonized l’Anglaterra...

Pero aquesta gloria d’Eckermann resulta més paradoxal encara si tenim en compte que no era amb les Converses com, en principi, esperava esdevenir famós. El1 es volia home de lletres i en aquest sentit covà l’esperanca de fer una brillant carrera. De fet, les seues pretensions no van passar de ser una pura illusió del seu esperit. Aquesta frustració, pero, no constitueix un episodi independent de la gloria que aconseguí de la mà -i amb la veude Goethe. Perquè la mà de Goethe també es troba en la peripecia de 1’Eckermann que resta inèdit, sense gloria. Naturalment, no vull dir que Goethe en va ser responsable: fóra una acusació gratuita i de més a més injusta. El que tracte d’afirmar és que Eckermann va viure la fallida de la seua vocació literaria en funció de les seues relacions amb Goethe. Aquesta és la cara -oculta o silenciadade les Converses. La que hi solem veure és l’altra, amb l’efígie de Goethe pensant en veu alta davant un Eckermann devot, que queda així reduit al paper de mitjancer entre la paraula de Goethe i nosaltres. En aquesta perspectiva el personatge Eckermann perd tot el relleu i a penes arriba a interessar-nos.

En el millor dels casos, quan 13

se’n parla, es per valorar les seues qualitats.

Mentre hi ha qui el considera un tipus gris i mediocre, d’altres -com d’Ors, per exempleafirmen que havia de ser molt intekligent donat que va ser capac de posar-se a l’altura de Goethe i extreure’n, així, una obra immortal.

Tanmateix, tot i que la presencia d’Eckermann a les Converses es molt directa i circumstancial -funcional-, de tant en tant s’hi posa en primer pla: com han fet alguns grans pintors, també ell s’ha pintat al seu Ilibre. Si Ilegim, i lliguem, atentament aquestes disperses anotacions autobiogràfiques, hi trobarem un perfil moral que contrasta amb l’esborrat clixé que circula a propòsit d’Eckermann.

Aquest autoretrat seu resulta colpidor no sols per ell mateix sinó perquè illumina el subsòl de les relacions d’Eckermann amb Goethe, i, més particularment, les condicions reals que, en definitiva, van fer possible les Converses. ¿Qui era, dones, aquest Eckermann?

En la introducció a les Converses ens fa un resum, commovedor, de la seua vida. La seua família era tan pobra, que vivia en una cabana, sense altres recursos que una vaca, un bancal i uns pocs gallets que guanyava son pare revenent pels pobles articles de consum domèstic. Un dia el petit Eckermann va veure sobre la taula un pot, que son pare havia portat en un dels seus viatges, illustrat amb la pintura d’un cavall. Aquest dibuix produí en el1 una impressió tan intensa, que -contaes posa espontàniament a copiar-lo. Aquella nit no pogué dormir, pensant, tot fascinat, en el dibuix del cavall. Aleshores estava ben lluny d’endevinar les conseqüències, per a la seua vida, d’aquest primerenc impuls artístic. Per comentar, gràcies a l’interés que Eckermann despertà en un senyoret del poble, pogué anar a l’escola, i guanyar, més tard, un lloc en l’administ.ració municipal.

Eckermann, pero, seguia capficat a continuar la inclinació que el cava11 del pot li havia despertat. Amb l’ajut d’un protector, fou traslladat a les oficines de la ciutat on es posa en contacte amb un mestre de dibuix i fms i tot ingressà a la Universitat.

De sobte, pero, Eckermann s’oblida de la seua obsessió per l’art i ens conta l’entusiasme que li va produir la lectura dún Ilibre de versos. A partir d’ara es descobreix i es vol poeta. Aquest capgirament de la seua vocació ens revela ja el taran& d’Eckermann.

Ell mateix en parla com duna fatalitat que el perseguia: «sembla que el meu destí és provar moltes coses en la vida». En aquesta afirmació, Eckermann s’hi resumeix, exactament, malenconicament.

A partir d’ara, Eckermann escriu versos i prova les seues forces com a autor de drames. Tot plegat, la seua vida durant aquests anys, agitats per la guerra contra Napoleó, és la de tants joves romantics alemanys, fills del baix poble o de la petita burgesia, sense un clau, pero convencuts que un ah destí els portaria a la gloria.

Eckermann, que s’havia donat ja a conéixer amb un llibret de versos, publica un assaig sobre la poesia i n’envia un exemplar a Goethe.

Amb l’esperanca de ser rebut per ell, es posa en camí cap a Weimar,

FESPILL primera etapa del wiatge literari» que es proposava fer pel Rhin. «Sentia -escriuen el meu interior la impressió consoladora que em guiaven uns poders benèfics.. . » La seua entrevista amb Goethe es traduí, de moment, en una cosa ben concreta: confeccionar l’índex de les recensions que el gran poeta havia publicat, de jove, en una revista. Eckermann acceptà afalagat aquest treball, pero comen@ a inquietar-se quan, en una nova visita, I’aconsella que fixe la seua residencia prop d’ell, a Jena. Installar-s’hi no li feia gracia perquè li semblava un lloc massa estret i provincia.

El1 volia moure’s en una gran ciutat a la mesura de les seues ambicions literàries, amb un gran teatre i l’espectacle d’una vida lliure i ben intensa.

La proposta de Goethe, tan suggestiva per altra part, li semblà una barrera que s’interposava en el camí que Eckermann volia recórrer per realitzar-se com a home de lletres. Ja d’entrada havia de renunciar, almenys de moment, a aquel1 viatge al Rhin, tan important per alimentar la seua imaginació.

«Tenis -diuprojectes d’infinites poesies. .., de temes dramàtics.» Que fer-hi? Moment capital aquest en que va a jugar-se ‘el destí d’Eckermann.

Goethe el veu dubtar. Sap que es troba davant d’un jove insegur, inclinat a la dispersió i amb molts somnis dins del cap, pero honest. 1 no el soltara: «tindreu -1i diutemps i ocasió d’escriure alguna cosa nova i, de passada, podreu servir els meus fins». «Podreu servir els meus fins»! Goethe no s’hi amaga: li revela sense embuts quines eren les intencions reals de la seua proposta: fer-lo treballar per a ell tot convencut que això era també el millor que podia fer en benefici del mateix Eckermann.

Aquest acaba per abandonar-se al consell de Goethe. Al capdavall, pensava, ajornar els seus plans literaris podia tenir I’avantatge de millorar, al costat de Goethe, la seua educació...

1 de Jena, no tardara gens Eckermann a passar a Weimar: aion trobareu -1i diu daurant-li la píndolatants mitjans -teatres, biblioteques, relacions socialscom aquí?». 1 tot seguit li fa un gran sermó, anti-romàntic, per ajudar-lo a «eixir d’un estat d’ànim que no s’avé amb la seua situació present». Cal que renuncie, de moment, a fer «grans coses»; cal limitar-se, cenyir-se a les realitats que un coneix i no extraviar-se amb temptatives desmesurades que son una pura pèrdua de temps i d’energies . . . Eckermann se sentí «tocat» pel discurs goethià: ara ha comprés- que no tot és bufar i fer ampolles.. . {Conformat?

Sí, i fins i tot felic. Pero no alliberat del tot duna tossuda resistencia que ell treballa interiorment.

Goethe, pero, que ho sabia, no el perd de vista, i de tant en tant li pren el pols tot interessant-se per les coses que feia. 1 cada vegada el Iliga més curt. En una ocasió li declara el monopoli que té sobre ell: «Si algú -1i adverteixus fa proposicions literàries, cal que les rebutgeu... donat que treballeu amb mi». Fins i tot el posa en guardia contra la temptació d’escriure llibrets d’òpera. Un dia Eckermann li conta que ha rebut una oferta de collaboració per part dúna revista anglesa. En sentir això,, la cara de Goethe es 15

ESPILL va eenfosquir» i li amolla un altre sermó: que no esta en condicions de fer aquest treball, que això són coses que «no estan en el seu camí i són contràries a la seua naturalesa. . . B. En fi, que hi perdrà mes que no pas hi guanyarà.

Al cap del seu primer any de viure amb Goethe i de treballar per a ell, Eckermann en fa un balanc. Hi reconeix que les seues relacions amb Goethe s’han fet cada vegada més «practiques», es troba ja ficat fins al col1 en la nova edició de les obres de Goethe. 1 com aquest sap que el té ja a la gabia, l’autoritza, per fi, a viatjar al Rhin, amb el ben entés que ha de tornar a Weimar perquè «és un error trencar les relacions que nuguem; en la vida tot ha de tenir conseqüències».

Eckermann, naturalment, hi torna. 1 ja no es posara més en qüestió -de momenten les seues anotacions. Al contrari, un apunt del 1828 el presenta dinant amb Goethe, que tot oferint-li raïm li diu: «preneu nmic, mengeu i alegreu-vos,.

1 es sentí -escriuaidentificat» amb el seu Mestre.

Eckermann, pero, s’enganyava i fugia d’ell mateix. Com que no es trobava comode a Weimar, i s’hi estava amb una impressio d’interinitat, es deixà portar per la inercia en compte d’aprofitar tot el que aquella Gort podia tenir d’estimulant i de positiu per a ell. Que hi feia Fckermann durant aquests anys .3 A més de funcionar com un manobre de Goethe, en que ocupava el seu temps ? A penes en parla al seu llibre. Sembla que donava algunes classes, i que no es perdia cap funcio de teatre, cosa per la qual Goethe li gastava més duna broma.. .

Tot plegat, Eckermann s’hi dispersava, perdia el seu temps. Ni tan sols procurava -Goethe li’n feia retretsde relacionar-se amb personatges rellevants de la societat de Weimar. Eckermann sén defensava tot invocant la seua timidesa, que li impedia moure’s amb seguretat en aquests ambients. Segons ell, el seu origen social, tan humil, tenia molt a veure-hi. Per aixo l’amistat amb que Goethe l’havia afavorit, tema un valor inestimable que el compensava de tots els seus conflictes. De mes a més, li proporciona l’oportunitat d’extractar les visites que li feia.

Pero tampoc no s’hi va aplicar regularment i sense presses. El1 mateix confessa que apuntava com podia i quan podia les seues converses.

Sabem pel mateix Eckermann que, d’aquest dietari, Goethe en tenia notícia i que l’animava a portar-lo endavant. Més encara: Goethe estava personalment interessat en aquests papers. Segurament hi va veure una nova possibilitat, que calia aprofitar, de projectar-hi la seua personalitat.

Un Eckermann devot i aplicat, que el visitava sovint, podia fer-li el gran servei de registrar en directe -i de conservar per a la posteritatel seu gest i la seua paraula. iUna maquinació més de Goethe? Fóra una forma un poc brutal de plantejar la qüestió. Pense, senzillament, que es limita a treure partit duna circumstància.

1 que, de més a més, aquesta «maquinació» és ben goethiana. Tot i que era un esperit ric, sabia admi16

nistrar-se i procurava no deixar perdre res d’ell mateix. Li hem sentit dir abans que en aquesta vida «tot ha de tenir conseqüènciesu: val a dir, que de tot s’ha de treure un rendiment, un guany. Una «conseqüència» de les seues relacions amb Eckermann, un producte més de la collaboració entre tots dos, podia ser un llibre que es fabricaria a poc a poc amb tot allò que Goethe «creava» sobre la marxa, al fil dels dies: frropos de «circumstâncies», com la seua poesia, que Eckermann recolliria en les seues notes.

Això explicaria, potser, almenys en part, el plantejament i el to general de les Converses. Hi trobem, bàsicament, un Goethe -el Goethe gloriós dels últims anysque «posa» davant el seu «pintor de cambra».

1 ho fa triant el seu gest, adoptant un aire noble i seré, encara que vaja amb bata i sabatilles. Pero, sobretot, acosta Eckermann al seu esperit i l’inicia en els secrets de la seua naturalesa. Goethe fa del seu deixeble un confident privilegiat, pero d’allò que el concernia com a creador de la seua obra i com a protagonista d’excepció del renaixement cultural d’Alemanya.

El vell Goethe en les notes d’Eckermann, s’hi explica, s’hi resumeix, posa lültima mà en el seu retrat moral. En resulta així un muntatge que sintetitza els seus grans moun Goethe «antològic», ments en un perfil espiritual fascinant, malgrat tot el que té de pose, de comedia. Clar, l’òptica beata d’Eckermann contribueix a subratllar aquesta dimensió idealitzada amb que Goethe apareix a les Corzverses.

Pero només en part. La iniciativa del joc, de la representació, correspon a Goethe, que s’hi presenta, deliberadament, com un tipus excepcional, huma pero emparentat amb els déus. És evident que Eckermann va ser sensible a la interpretació que Goethe feia del seu personatge.

1 si be el mitificà, no el falsifica: en el fons va ser fidel a les uintencions» del «modelw.

Tot plegat, Eckermann fou el partenaire ideal -dòcil, atent i enlluernatque Goethe necessitava per a posar en escena la comedia -memorable, no cal dir-hoque s’inventà. La iniciativa del joc la tenia ell, no el seu pupil, encara que, aquest, de vegades, «engeguem el mestre.

Eckermann mancava d’audàcia per a furgar pel seu compte en la personalitat de Goethe i treure-li del pap el que un interlocutor més sagac, i amb més imaginació, hauria tractat de saber-ne.

Es clar, pero, que Goethe no s’hauria prestat a cap maniobra d’aquesta mena. Un tipus espavilat, curios, independent, hi hauria fracassat ja des del primer dia. De la seua vida, Goethe ja se n’havia ocupat en una « Autobiografia» . Ara volia -i Eckermann n’era l’instrumentun retrat -0 un autoretraten viu, no de les seues intimitats, que protegia permanentment amb una mascara, sinó de la seua personalitat moral, del «dimoni» que la treballava en tantes direccions diferents, pero sempre convergents.

Hi volia aparéixer com un creador i com un educador d’ell mateix i dels altres. 1 a punt ja d’esdevenir un déu...

17

EESPILL Quin contrast fa el «tàndem» Goethe-Eckermann amb la parella Johnson-Boswell!

Mentre Eckermann es mou en el sancta sanctomm de Goethe, seguint una pauta rígida i solemne, Boswell gira Iliurement, amb respecte pero sense cap ritual, entorn d’un Johnson individualista i pintoresc, amb el qual troba en 110~s tan poc olímpics com una taverna, un hostal o la casa d’un amic. Tenia una mentalitat tan aristocràtica i feudal com la de Goethe, pero vivia en una gran ciutat moderna, com un burgés més. D’aspecte ordinari, poc curós de la seua indumentaria, mai no li hauria passat pel cap de representar el paper d’un semidéu.

També el1 feia la seua «comedia» de personatge geniüt,’ terrible i enginyós, pero no s’idealitzava emfàticament davant els altres, o davant Boswell. Les seues relacions van ser així ben poc convencionals, dúna gran possibilitat impensable espontaneïtat.

Boswell es podia permetre -una per a Eckermannde gastar-li més duna broma, Fins i tot es permet de reclamar-h un shilling que li havia deixat... Tot això fa que la Vida del doctor Johnson siga un llibre molt més ric i divertit, amb més colors, que les Converses. En definitiva, tots dos expressen els seus respectius temperaments nacionals.

Boswell, que havia comencat, com Eckermann, amb velleitats literàries, trobà. en la figura del doctor Johnson el seu camí d’escriptor.

Mai no torna a replantejar-se el problema de la seua vocació, i es lliurà, sense remordiments, a elaborar el seu llibre. Eckermann, en canvi, va patir fins i tot amb les «seues» Converses.

A propòsit, precisament, d’aquests papers, Eckermann sofrí la seua ultima crisi, la més greu de la seua vida.

El 1830 -després de vuit anys d’amistat amb GoetheEckermann es gira altra vegada, i dramàticament, sobre ell mateix. Ho fa en una Ilarga carta que li escriu des de Ginebra, de tornada ja dún viatge a Italia on ha anat en companyia del fil1 de Goethe. Aquest text és una confessió commovedora en que s’interroga amb ansietat, patèticament, sobre el seu destí. «Em trobe -escriu a Goetheen un estat de gran indecisió sense saber quin camí seguir.» ¿Què li passa ara? El viatge que ha fet a Italia ha remogut totes les seues basques de lletraferit.

Els paisatges i les obres d’art que hi ha vist, han excitat el seu sentit de I’emulació i l’han portat a plantejar-se, una altra vegada més, el que el1 era «capac de fer». Eckermann sent la necessitat peremptòria d’escriure alguna cosa que “puga conservar el seu nom en la memoria dels homes». 1 s’ha d’afanyar perquè creu que la seua salut no és bona i que no viurà gaires anys. La calma, dones, que semblava haver fruït al costat de Goethe era aparent. Si més no, aquestes confessions demostren que no estava encara en pau amb ell mateix. La treva havia durat, ja als seus ulls, massa temps: «la meua vida -escriuha estat aturada des de fa alguns anys i voldria que tornas a córrer lliurement».

Calia, dones, tancar el parèntesi i escoltar de bell nou el cuquet de la vocació literaria que seguia rosegant-lo.

Pero s’havia de rectificar perquè es co18

neix: «davant els contactes de la vida diaria, ningú no és més suggestionable ni vacillant que jo». 1 per això es veu en aquesta imatge: uem puc comparar a un vaixell que uns vents capriciosos han apartat de la seua ruta pero que cerca sempre la seua antiga direcció». ¿Què fara, dones, Eckermann?

De moment, compta amb un material que, abans de passar a altres coses, ha d’enllestir ràpidament: les notes que ha pres de les seues converses amb Goethe. Tan gran és la inquietud que li produeix el pensament d’aquests papers, que sols pensa a tornar a Alemanya per tal de refer i posar en net el manuscrit.

Sap, pero, que a Weimar l’esperen els seus treballs amb Goethe i, a més, un nomenament com a preceptor: «Quan pense en Weimar -afirma amb èmfasiem sembla veure a les portes de la ciutat un àngel amb una espasa encesa que m’hi barra l’entrada.»

Per això li demana a Goethe la soledat i la Ilibertat necessàries per posar-se a treballar.

La resposta de Goethe -amable, pero distanciadadefuig les qüestions que li havia posat Eckermann i es limita a manifestar-h el seu desig de revisar amb el1 les Converses: tindran més valor «si jo puc testimoniar que n’estic d’acord amb la redacció». Era la fi dels somnis d’Eckermann.

Malencònicament, anota que Goethe no ha aprovat, de moment, la publicació de les Converses: «ja no puc obrir-me pas, amb èxit, en una carrera purament literaria.»

De sobte, pero, el panorama canvia completament: ell que de cap manera pensava tornar a Weimar per a Iliurar-se en cos i anima a la literatura, ara resulta que -hi ha, pel mig, un casament i un treball segur en perspectivanomés pensa a fixar-s’hi «per a sempre».

Amb una ingenuitat admirable, Eckermann s’accepta sense remordiments ni discordia: «l’home proposa... i Déu disposa; abans que un no se n’adone canvien els nostres desitjos i la nostra situació.» L’àngel de Weimar -1’àngel de la seua vocacióli havia fallat, ara ja definitivament.. . Ara sap que totes les seues esperances estan en la mà de Goethe, que l’ha animat tot prometent-li aplicar-se amb ell a continuar i revisar el seu dietari.

CHavia tingut ra6 posant Eckermann sota la seua hàbil tutela? 12s evident que sí. Eckermann, abandonat als seus propis impulsos no hauria passat, segurament i en el millor dels casos, de ser un escriptor de la pedrera, que avui ningú no recordaria.

Era un tipus feble, una mica bufanúvols, incapac de prendre decisions fermes. Dubtava massa cl’ell mateix. En una ocasió conta a Goethe que dormia mal i que es trobava deprimit. El mestre, en veure’l tan aclaparat perd la paciencia i el compara al pare de Tristran Shandy que es passà la meitat de la seua vida irritat per una porta que grinyolava, pero que mai no va ser capac de posar-hi remei amb un pare11 de gotes d’oli. 1 encara podria citar altres botons de mostra de la seua personalitat, com aquel1 somni seu en que ha de travessar un riu pero no s’hi atreveix perquè no confia en el seu cos...

19

L’àngel tutelar d’Eckermann va ser, en definitiva, Goethe. Aquel1 infant que s’aplicà tan intensament a copiar el cava11 dún pot, estava destinat a dibuixar a poc a poc la figura del Júpiter de Weimar.

L’ART

DE

FUMAR

Aquest gest tan banal d’encendre una cigarreta o una pipa, de xuclarne repetidament i aplicadament el fum, jcom va comentar en la vida dels homes? Perquè costa d’imaginar l’origen dún comportament tan gratuït, en principi, i tan sofisticat: si hi pensem, aquesta operació de fumar la pipa resulta absolutament fantàstica, un invent arbitrari, desproveït de qualsevol raó de ser. iCorn el trobà I’home? Comparat amb aquest problema, el del comencament del foc o de I’agricultura es una ximpleria.

Perquè en el descobriment d’aquestes coses hi havia la necessitat peremptòria d’escalfar-se, d’alimentar-se.

1 perquè, quant als mitjans de satisfer-la, la mateixa naturalesa li’n proporciona un model. Va ser copiant-la com els primers antropoides botaren la ratlla que els separava de l’humà, de la cultura. La pensada, per exemple, de sembrar blat, o de fer foc, tenia un fonament en I’observació de fets que l’home trobava en la seua experiencia, ordinaria o insòlita. L’home esdevingué un inventor primerenc en la mesura que fou capac, a la seua manera, de repetir-los o reproduir-los.

Pero, i la primera pipa? A quina necessitat responia? ¿Quin fet de la naturalesa podia donar-hi peu? Costa d’imaginar una situació prèviu, per rudimentaria que fos, en la qual puguem trobar un «precedent» de l’acte -de l’artde fumar. La pipa suposa la necessitat d’usar-la, i a l’inrevés. Un cercle viciós, dones?

Ben mirat, la nostru munem de fumar tal com l’entenem, només pot explicar-se com una derivació dún comportament primitiu que, en els seus orígens responia a una motivació altra que la de «fumar». Quina?

Sembla que els indígenes d’Amèrica atrets pel perfum de les fulles del tabac i convencuts de les virtuts especials d’aquesta planta -m’invente un poc aquesta «explicació» sobre la base d’un article d’Enciclopèdiavan tractar d’identificar-se màgicament amb els esperits del tabac. Aspirar-ne el fum els va semblar, potser, un bon mitjà per a realitzar l’ope ració.. .

A partir d’aquesta forma rudimentaria de satisfer la seua «necessitat», ja es pot comprendre que, a poc a poc, es trobassen procediments més directes i eficaces d’inhalar el fum diví. En aquest context, dones, «fumar» no era un acte gratuït, sinó una cerimònia màgica, un ritu.

Per al fumador d’avui xuclar una cigarreta no es una maniobra religiosa i terapèutica, sino un «vici». 1 perillós: el tabac ha perdut les seues virtuts sobrenaturals per a passar a ser un producte tòxic. Així 20

i tot, i malgrat les amenaces tabac -per als que en tenen midables. L’home màgic que sedant o un estimulant, una Aquestes arrels primitives teressar el senyor Freud, que infantil de mamar.. .

L’APORIA

formals i comminatòries dels metges, el el «vici»encara conserva uns poders fordorm en el nostre subconscient, hi veu un forma de reduir la seua ansietat. de l’acte de fumar, segurament no van inel redueix a una simple derivació del reflex

DE NABUCODONOSOR

Els somnis són tan sensibles a la llum, que, quan despertem, es velen com un rodet de fotos. De vegades, en queda només un senyal: sabem que hem somniat alguna cosa pero no sabem que -com tenir un mot a la punta de la llenguai maldem, desficiosos, per revelar-lo. En general sense èxit. Pero fins i tot els que apareixen espontàniament a la memoria, estan fets malbé: hi veiem només la silueta, la carcassa, degradada i privada dels detalls i, sobretot, del «trucatge» que constitueix l’essència, la «realitat» d’aquest estat psíquic.

Hi ha casos, pero, en que un somni sembla resistir la claror del dia: encara desperts, conserva la seua consistencia.

L’or que l’alquímia del «evident», tan real com el llit cervell havia fabricat continua brillant, en que ens trobem. Durant un instant tenim la impressió que hi podem «comptar», que l’alquímia ha reeixit. Aquest moment, pero, alhtcina& dura ben poc, i la imatge es desintegra davant els nostres ulls.

Una frase, per exemple, que tenia un sentit cabal -i que havíem vist com una troballa exaltantacaba per no tenir-ne cap: s’ha transmutat en pur plom. Tanmateix, de vegades, algú ha aconseguit «transportar» a la realitat una part preciosa dels seus somnis: una melodia, per exemple, o una fórmula matemàtica, o un vers... Productes de contraban, que han pogut passar clandestinament la frontera: clixés no desintegrats per la llum.

Fora d’aquests casos excepcionals, els nostres somnis no tenen de fet, per a nosaltres, cap rellevància.

0 no els recordem en absolut quan obrim els ulls, o se’ns presenten deteriorats mentre ens vestim o ens afaitem. Suren uns minuts en la nostra memoria -els que arriben a i, aviat, s’evaporen. ¿Quants somnis dels que hem tingut resurar-hicordem encara? Els deixem córrer, desaparèixer: no fem cas d’aquesta «opera fabulosa» i quotidiana.

A no ser, clar, que els considerem, com a signes del futur que cal interpretar, o bé -Freudcom a símptomes del passat dúna persona, dels seus complexos. Pretensió aquesta que resulta iIlusoria: el psiquiatre es basa en la historia que en fa verbalment un subjecte sobre la base dúns quants clixés que no han arribat a cremar-se del tot. Ben poca cosa.. .

21

LESPILL Si els somnis d’un individu tenen cap significat, el psicoanalista, abans d’aclarir-lo, hauria de ser capac de reconstruir, a partir dels fragments de somnis del pacient, tot el que hi manca.

0 més difícil encara, acceptar el desafiament que Nabucodonosor va fer als savis de Caldea. Aquest rei -conta el llibre de Danielen «l’any segon del seu regnat», va tenir un somni que l’inquietà profundament.

Aleshores, ordena que cridassen «mags i endevins, encantadors i caldeus» i els amolla aquesta formidable demanda: «he tingut un somni i estic tot neguitós per conéixer aquest somni.» Els mags, desconcertats, li diuen que primer els l’ha de contar, perquè puguen fer-ne, després, la interpretació.. . El rei, pero, els posa a parir amb una enormitat genial: «digueu-me el somni perquè sàpiga que me’n podeu indicar la interpretació.»

LEn diu Freud alguna cosa als seus escrits? Si s’hagués trobat en aquella ocasió memorable, com un «caldeu» més, davant el «cas Nabucodonosor», icorn s’ho hauria apanyat?

ELS PERILLS

DE DORMIR

Baudelaire tenia por d’adormir-se -«aventura sinistra de cada nit»-; Kafka, de despertar-se -«el moment més arriscat del dia»-.

Tots dos plantegen, espantats, el problema del doble estat en que alternativament viu l’home -la vigília i el son-. Pero mentre que Baudelaire s’alarma del pas que fa quan s’adorm, Kafka s’inquieta pel que l’ha de retornar al seu món habitual.

L’apunt de Baudelaire es limita a afirmar que ens adormim diàriament amb «una audacia que seria inintelligible si no sabéssem que és el resultat de la ignorancia del perill». Pero en un altra anotació és més explícit quan confessa que somia coses tan terribles que woldria de vegades no dormir». Tanmateix, la fussée, tal com Baudelaire la formula, té un abast més general -hi parla dels «homes»-i més inquietant.

Perquè és el fet del son, d’abandonar-nos a unes forces obscures que desconnecten els nostres mecanismes de control i ens immobilitzen al llit, el que resulta torbador.

Hi restem indefensos no sols respecte del món que hem «abandonat», sinó que, arrossegats pel reflux profund del somni, ens embarquem impotents i extraviats vers una vida confusa i monstruosa. iQuina garantia tenim que un altre corren& de sentit contrari, ens retornara intactes a la riba que vam deixar en tancar-se els nostres ulls? ¿Qui ens pot assegurar que sera la mateixa riba?

Això és, precisament, el que inquietava Kafka i el que, potser, volia dir, en definitiva, Baudelaire.

On Kafka veu el risc és en el punt de retorn a la vida comuna. «Cal -diuuna infinita forCa d’esperit, o, més aviat, una infinita forca de contraatac, per a, com qui diu, al primer obrir d’ulls aferrar-h0 tot al mateix indret on el vespre abans ho hem 22

deixat anar.» Aquesta és la por de Kafka: l’operació ens pot desembarcar en un Iloc que ens desconcerte, que no arribem a reconéixer. Val a dir un error, un desplacament que s’hi ha produït -que s’hi pot produïrfatal: no ens hem despertat OM o cowz calia fer-ho. Per a Kafka, sembla, aquesta contingencia no és un accident improbable sino un peri11 permanent, «el moment més arriscat del dia». Per això cal una «infinita forca d’esperit» per a poder ajustar els nostres ulls, acabats d’obrir, a l’indret abandonat el vespre. D’aquesta «forca» manquen, per exemple, el Sampsa de La metamorfosi i, d’una manera mes evident encara, el protagonista d’EZ procés, els quals es desperten -1’un «monstre», l’altre «acusat»en un món que no es correspon -que no «rimanexactament amb el seu món anterior, normal. Hi han fet peu amb un fals pas, Tota la seua infinita argumentació per rectificar l’equívoc, resulta impotent. Pitjor: embolica encara més la situació en que es troben...

Ara, el nus que angoixava Baudelaire i Kafka, el va tallar el fabulós Maldoror sense contemplacions: «no dormiré!», decidi duna vegada per sempre, com un desafiament suprem a les forces que ens amenacen i extravien. El remei que s’inventà per a mantenir-se despert, lúcid -autonomno pot ser més senzill ni més genial: ficar-se una menuda estella entre les seues parpelles inflamades.. .

DUES

NOTES

SOBRE

HAMLET

Quin comediant més odiós aquest Hamlet! Un comediant en la mesura, precisament, que és un neuròtic.

Hamlet -això es veu ja en la seua primera escenaés una naturalesa hipersensible, egotista. Segurament va ser un xiquet mimat i aplaudit, petit personatge d’una comedia felic, prop de la falda de sa mare o jugant amb Yorich, el bufó.

1, ja adolescent, vivint els seus anys d’escolar sense problemes ni responsabilitats, divertint-se i cercant -ja!el tracte amb les colles d’actors de teatre...

Quan es produeix la catàstrofe -la mort del pare i el nou casament de la mares’enfonsa el món d’aquest príncep consentit. Com que no sap reaccionar adequadament davant la nova situació en que es troba, destituït del lloc privilegiat que hi ocupava, s’afirma en la seua marginació: s’hi instalIa. En compte de digerir a poc a poc la seua dissort i de prendre les responsabilitats que li pertoquen com a hereu, trenca la baralla i comenca la comedia de la seua rabieta infantil. Aquest home «grosa, i malencònic es posa la mascara d’una criatura torturada i enigmàtica que Ii dóna la illusió de ser davant els altres. Tota la seua estrategia té com a objectiu que «ells» -la mare i el reis’hi fixen. Com mes accentue el seu aire turmentat i infelic, més se’n preocuparan, mes s’esforcaran per afalagar-lo.

23

Ho intentaran en va, perquè això és precisament el que Hamlet vol: inquietar-los, fer-los sofrir, amagar-los l’existència tant com puga. És així com aquest desplacat es venja i afirma. No es deixarà recuperar, pero sobretot -4s la seua raó de ser- provocara i boicotejarà la tranquillitat dels monarques i de tota la cort.

De moment, com encara no té cap raó «objectiva» per a fer-ho, el seu atac ser& dissimulat, servint-se de mitjans que semblen justificats pel trasbals emocional que ha patit. Pero, icom s’eixampla la perspectiva del seu rol quan l’espectre de son pare ti revela que ha estat assassinat!

No cap de goig dins d’ell: ja té una ruó per fer-se l’interessant i fer convergir la mirada dels altres en la seua persona. Les paraules de son pare l’han tret només aparentment de la situació mesquina i ressentida en que es trobava. Ni passa a l’acció ni en fa cap projecte. La revelació del secret li serveix, més aviat, per a alimentar la comedia en que es troba atrapat, per a reactivar dúna manera exaltant el seu «rol». No s’allibera de la seua neurosi, l’agreuja, la radicalitza.

1 seguir& comportant-se, en el fons, com abans, pero ara amb motius que li permetran afermar-se i afirmar-se en el seu conflicte ‘personal. A partir d’ara ja podrà desenvolupar estratègicament el seu paper d’infant despitat i frustrat.

1 com és de refinada i subtil aquesta seua wzise en scène! La posa en marxa com un mitjà de tortura propia i aliena. Incordia i inquieta tothom, fins i tot Ofelia, la qual estima. 1 es martiritza el1 mateix perquè, fascinat per la representació que ha muntat, no fa el que hauria de fer («reste parat com un badoc de somnis, la meua causa oblide»). En realitat, pero, no vol trencar la joguina que té entre mans: li permet de projectar-s’hi.

Tots els dubtes de Hamlet, les seues botrtades, les seues «metafísiques» no són altra cosa que modulacions del comediant que es per naturalesa i que ara viu, plenament, com un virtuós. Ha aconseguit ser el centre de la cort d’Elsinor, com abans, que n’era el petit príncep.

S’hi manté prolongant la seua farsa, retardant saviament la venjanca, dosificant-la amb una crueldat innoble. Els té a tots -sa mare, el rei, el abon Horaci», la «dolca Ofelia», Palonio...en el puny, i els va ofegant a poc a poc.

El veuen, per exemple, passejant-se amb un llibre obert, davant la mare anguniada que exclama: «Mireu que trist va llegint, oh pobre! » Quin colp de teatre més perfecte i més calculat! 1 quan diu que hi llegeix només «paraules, paraules, paraules.. .», jcom no havien de sentir-se tots el cor trencat, davant aquest dolor sublim?

Un altre colp baix: l’espectacle que munta amb una tropa de comediants -una comkdia que reprodueix punt per punt l’assassinat del pare de Hamlet-.

Procurara que vagen els culpables per observar-los les reaccions en veure’s reflectits en la representació.. .

Complicat, retorcut, egoista, Hamlet no vol ningú. Estima només quan ja no cal i pot sublimar el seu personatge: «Ai, pobre Yorich!», diu

24

LESPU agafant commogut la calavera del bufó. 0 en l’escena de l’enterrament d’ofèlia, per la qual declara el seu immens amor.. . Sempre ha de fer comedia; no ho pot evitar. Li calen espectadors que sostinguen la seua imatge, i ben alta. Se’n preocupa fins i tot abans de morir.

Oh Déu, Horaci iquina horrible fama, si els fets resten ocults, sera la meua!

L’«horrible fama»! La tenia ben merescuda. Pero també a nosaltres, lectors o espectadors, ha aconseguit entabanar-nos i encisar-nos: el planyem, el veiem com un tipus «sublim». ¿No va ser Goethe qui en parlà com d’una «criatura puríssima»?

Per altra banda, si mirem Hamlet, des dún punt de vista estetic, estrictament literari, i no com un personatge «real», que podem tractar de comprendre i judicar, hi trobem que ens produeix una impressió d’autenticitat.

Vull dir que no fa l’efecte d’un personatge «teatral», relativament, és clar, a les convencions en que es movia el teatre de Shakespeare. En aquest sentit, els drames terribles d’aquest escriptor estan animats per una retòrica tan «excessiva» -constitucional, en diríemque ens resulta, avui, clarament artificiosa, tot i que, encara cedim, encantats, a l’esperit i als toes genials, amb que Shakespeare la fabrica.

En el cas de Hamlet, pero, aquesta dimensió retòrica, es redueix de tal forma, que no la notem a penes, 0 no en sentim el to artificiós.

Quasi ens oblidem que el personatge pertany al món fictici i arbitrari de l’escena. En una paraula, Hamlet sembla poc «teatral». No sona -no ens sonafals o grandiloqüent.

Criatura dún món convencional, ens convenc.. .

1 és que Hamlet rima amb el1 mateix, parla com és; la distancia entre teatre i vida hi queda reduïda. «En els temperaments emfàtics -deis Stendhall’èmfasi és natural.» Això fa que Hamlet no semble, com els altres personatges d’altres obres de teatre, un determinat «tipus» tractat literàriament segons determinades regles de l’art escènic. El1 les encarna en la seua propia substancia. Hi troba l’esquelet que el manté en peu.

No hi ha, dones, un décaluge entre el seu caràcter i els procediments retòrics. Hamlet parla i es comporta com és: retòricament.

Quan davant un llibre diu que hi llegeix, només «paraules, paraules, paraules...» s’hi retroba reflectit, escrit.

En aquesta dimensió «teatral» de Hamlet es troba la dificultat per a un actor que tracte de representar-lo.

No hauria de fer-ho, cree, udoblant» el que ja hi ha d’emfàtic en el mateix personatge, carregant-lo d’una «teatralitat» que no necessita. Recorde molt vagament la versió cinematogr&fica que en va fer Laurence Olivier: s’afegia, cree, amb redundancia, al tipus de Hamlet.

25

EL DIETARI

DE KATHERINE

MANSFIELD

Fascinan& aquest Dietavi de K. Mansfield, en la seua mateixa simplicitat i trivialitat.

Qui l’escriu sembla una criatura desesperada, destituida, que estima la vida amb ansietat i ironia perquè és una malalta tuberculosa.

Evita, pero, l’eloqüència, que odia, o les grans reflexions.

Són les coses menudes de la seua cambra, o del món exterior, vist per una finestra, el que l’obsessiona.

De vegades en els seus apunts hi ha una percepció tan intensa de les coses més banals, que fan pensar en una &luminació» de Rimbaud.

La seua angoixa s’objectiva en un tros de cel, un test o un raig de llum. . . Somnàmbula, sempre en perill, pero orientada, infalliblement, per aquest estat, sostenint-s’hi.

Ningú no aconsegueix despertar-la, treure-la d’aquest petit món domèstic -el seu ce1 i el seu infernen que només sent fred, o fam, o por, o nostalgia. 0 la felicitat d’escriure.

Em fa un curiós contrast aquest paper de la Mansfield, amb unes proses de Leopardi, que he llegit fa poc. Tots dos igualment desolats i desesperats ‘per la vida. Leopardi -geperutes considera estafat pels déus, pels homes i pel seu temps, i considera que el món esta mal fet. Decepcionat com un xiquet perquè la botiga de joguines és tancada el diumenge, reacciona amb rabietes, sarcasmes, i propòsits de suïcidi. La Mansfield, en canvi, no es proposa aquestes qüestions ni pledeja amb Déu. Es limita a conrear desesperadament el seu jardí on no es trabara amb cap humanista per a «situar» i generalitzar el seu cas. Ella no es mira, com Leopardi, en el destí de la humanitat ni es confirma amb un vers d’Homer per dir-se que «l’home és la criatura més infelic. Viu, com un animalet ferit, esbalaït en la seua percepció actual. Té fred als peus i li agradaria menjar-se un bon tros de corder al forn amb patates. . .

JOSEP PLA En l’obra que Castellet ha dedicat a Josep Pla hi ha una plana sencera amb els noms de tots els escriptors que Pla ha citat en els seus llibres. LTots? Si més no, en falten dos d’inexcusables: Boswell i Eckermann. El Iupsui m’ha xocat i m’ha divertit.

M’ha divertit que el fitxer uexhaustiu» de Castellet -0 del manobre que l’ha confeccionathaja deixat escapar, precisament, aquests dos autors que Pla ha mencionat sempre amb grans elogis. 1 mes encara perquè es tracta de dos famosos memorialistes que, d’alguna manera, són un punt de referencia per a situar l’obra de Pla. <No ha insistit el1 sovint, en la importancia d’aquest tipus de literatura, tan descuidat entre nosaltres? ¿No ha tractat d’omplir, al llarg de la seua vida d’escriptor, aquest buit? Josep Pla és el nostre Eckermann i el nostre Boswell -tots dos alhora, encara que es 26

troba més acostat a la manera de Boswell-.

1 encara caldria dir que no s’ha conformat, com ells, amb una sola obra. Son molts els personatges que Pla ha fet entrar en el seu món: Manolo i Pijoan, Russinyol i Cambó, Mir i Maragall, i tots els «Homenots»...

Pla no ha estat, és cert, com Boswell i Eckermann, un testimoni que ha seguit de prop durant molts anys els seus personatges.

S’ha basat en visites més o menys curtes que els va fer o en altres fonts d’informació.

Pero si no ha estat un memorialista monogràfic, ens ha proporcionat, en canvi, un variat i ric material que constitueix tot un «corpus» de la nostra memoria collectiva moderna. Aquesta és la seua originalitat i aquest és el gran valor que té l’obra de Pla per a nosaltres. Es el Baedecker de la Catalunya moderna, de la seua cultura, dels seus paisatges, dels seus homes.. .

Josep Pla com a memorialista: heus ací un estudi que m’agradaria de fer...

PROUST

1 EL LECTOR

Proust mai no fa cap signe de complicitat al lector. Del lector se’n fot, o l’ignora: no té res a compartir amb ell. Proust va a la seua, ocupat, com una vaca, en una llarga i lenta digestió.

Cap presa de partit, cap intenció de denúncia. En això sembla mes impersonal que un Flaubert o un Zola. Tancat, aillat, entre quatre parets de suro, aquest asmàtic ha definit molt bé les seues relacions, en tant que creador, amb el món: «on a beau vivre sous l’equivalent d’une cloche pneumatique, les associations d’idées, les souvenirs continuent à jouern. Amb una paciencia infinita observa el joc d’aquest món estelar i en descriu els hemisferis i meridians, les constellacions, els sols i els planetes, Pr-en nota dels desplacaments, de les pertorbacions i els eclipsis que es produeixen en aquest silenciós firmamem.

1 com un astrònom, no té pressa: segueix l’òrbita dels seus astres, espera que s’acosten o es separen.. .

Tot roda eternament en l’univers de Proust. Eternament hi passaran les «jeunes filles» amb les seues bicicletes per la platja de Balbec; eternament l’ambaixador hi presentara Marcel amb un gest perquè no retorda el seu nom...

27

L ES DIFÍCILS DECISIONS QUE HAGUÉ DE PRENDRE JAUME 1

M anuel Sanchis G uarner UNS ANTECEDENTS

C

PROU VINCULADORS

ELS LLIGAMS TRANSPIRINENCS

OM A fruit de la Marca Hispànica de I’Imperi de Carlemany, sorgit els comtats catalans, vassalls dels reis de Franca. Fins el segle XIII els catalans foren denominats «francsu, tant pels àrabs com pels castellans. Durant el segle x, en descompondre’s I’Occident europeu en el caos feudal, els comtats catalans hagueren de defensar-se tots sols contra les envestides dels sarrains, i de fet s’independitzaren dels reis francs: de fet, pero no pas de dret.

La llengua catalana és autòctona, perquè deriva del llatí vulgar parlat al nordest de la Província Tarraconense de I’Imperi roma, pero durant el període del regne visigot de Tolosa, van intensificar-se els nexes lingüístico-culturals transpirinencs.

W. Wartburg considera que fou aleshores quan alguns deis trets que distingeixen el català del castellà atenyerien Barcelona venint de la Gàllia meridional. havien

29

FORMACIÓ

DE

LES

COMUNITATS

PRIMARIBS

Com que la llengua és instrument de comunicació, ho és ensems de Iluita i de desenrotllament de la societat. Històricament les comunitats primàries eren fruit de relacions de producció precapitalistes, les quals es caracteritzen per la dispersió econòmica. Fou durant el període feudal que es formaren les comunitats: el príncep, I’Església i les ciutats, n’eren els factors de cohesió. 1 cada comunitat desenvolupava el seu dialecte propi.

Els gironins que es Iliuraren a Carlemany l’any 786, ja no parlaven llatí, sinó un romànic primitiu, el qual resultava més o menys entenedor pels diversos pobles occidentals, tot i que Joan Bastardas fa observar que existien certes diferencies entre els parlars rom&nics català i provencal ja en el segle Ix. Europa reviscola i comenca a perfilar-se en els segles XI i XII, en que renaix l’economia agraria. Els monjos de Cluny revifen i estructuren la cristiandat occidental, la qual unifiquen tot i sotmetent-la al Papa.

Llavors sorgeix a l’occident l’esperit de Croada amb la pretensió de conquerir Jerusalem, i es defineix a Hispania l’ideal de Reconquista, concebut com l’eliminació violenta dels musulmans de la Península Ibèrica.

A la mort sense hereus del rei d’Aragó Alfons el Bataller, el rei de Castella plantejà les seues pretensions sobre Saragossa. Per tal de defensar-se’n, el 1137, els aragonesos s’uniren als catalans. Els comtes barcelonins, avesats a la coexistencia de sobirania amb els d’Urgel1, de la Cerdanya, del Rosselló, etc., implantaren la fórmula d’unió amb autonomia, solució que, segons observa Jaume Vicens Vives, es revelara fructífera en el futur, quan es plantejarà el problema del govern de Mallorca i de Valencia, i encara en el més complicat dels estats italians de la Corona d’Aragó.

UNA

NOVA

CULTURA

EN

VULGAR

PER

ALS

LAICS

Els països de la Gallia meridional on s’havia desenvolupat la llengua d’oc, tot i la seua manca de coherencia política, es trobaven en el segle XII més desenrotllats i eren més cultes que els de Ilengua d’oïl de la Gallia septentrional o Franca. Tant als rics i poderosos castells senyorials com a les prosperes ciutats burgeses d’Occitània, floria una cultura predominantment laica, mentre que aleshores Franca seguia essent feudal i agraria, i gairebé tota la saviesa hi era clerical. En aquel1 segle XII s’havia produït l’arribada dels laics al món de la cultura, àmbit abans privatiu dels clergues. Els nobles eren ja menys ferotges i les ciutats guanyaven importancia política. Aquesta gent freturava una literatura en llengua vulgar, puix que el llatí només l’entenien els clergues i els curials. Llavors comentaren les llengües romàniques a ser fixades per l’escriptura.

30

CESPILL REFINAMENT

I MUNDANITAT

TROBADORESQUES

L’estabilitat que en la dotzena centúria havia assolit l’organització feudal, afavoria la mundanitat a les corts dels castells, principalment als de la Provenca, on els senyors es distingien pel seu refinament.

Els trobadors provencals, afectats i brillants, reeixiren a donar el to a la societat cavalleresca de tot I’Occident, amb la seua poesia lírica. Els trobadors cantaven I’honor, la croada i sobretot I’amor cortés, i empraven el provencal, una llengua literaria artificiosa superposada als dialectes occitans, la qual fou molt usada també com a vehicle d’expressió poètica culta fora del domini lingüístic d’oc, dellà el Pirineu i dellà els Alps, per trobadors catalans i llombards.

La intervenció transpirinenca era consubstancial amb el Comtat de Barcelona i amb el Regne d’Aragó, que sempre havien participat com a protagonistes en la complicada política dels comtats i baronies d’Occitània. El nostre rei Alfons el Cast estigué a punt de crear un regne pirinene constituït per les conques de 1’Ebre i del Garona i amb els Pirineus com a espina dorsal, i el seu fill, el rei Pere el Catcilic, persistí en el mateix afany, i per matrimoni amb Maria de Montpeller adquirí la senyoria d’aquesta ciutat provencal.

PROPAGACI~

DEL CATARISME

ENTRE ELS BURGESOS

OCCITANS

El fort desenvolupament de la burgesia a les ciutats occitanes afavorí que s’hi propagas la doctrina dels càtars -anomenats també albigesosla qual fou declarada herètica. La teocracia papal havia arribat aleshores a l’opogeu, amb el pontífex Innocenci III, refermat pels reis de Franca; el mateix rei d’Aragó, Pere el Catòlic, es declara vassall de la Santa Seu (1204).

La causa nacional d’occitània apareixia, dones, vinculada al catarisme, heretgia amb imbricacions político-socials, i la darrera esperanca dels occitans fou el rei d’Aragó: en efecte, Pere el Catòlic morí defensant-los l’any 1213 en la batalla de Muret. Llavors els francesos exterminaren els càtars, i comentaren a anexionar-se Occitània, imposant-hi una colonització interna que encara avui no ha cessat.

UNA

HERENCIA

MQLT

L‘ARDUA

DIFICULTOSA:

INFANTESA

DE JAUME

OCCITANIA 1

Jaume 1, fil1 de Pere el Catòlic, havia nascut, gairebé prodigiosament, a Montpeller el 1208. 1 quan només tenia tres anys, fou lliurat al comte Simó de Montfort, el vencedor en la batalla de Muret, pero aquest, comminat pel papa, el 1215, hagué de cedir l’infant als cavallers del Temple, els quals el dugueren al seu castell de Montsó.

31

Residí Jaume 1 a Montsó dels sis als nou anys, en companyia d’un altre infant, cosí seu, el futur comte de Provenca Ramon Berenguer V. Per a Jaume 1, dones, la llengua d’oc fou la materna i la de la infantesa.

L'EDUCA~I~

POC LITERARIA

I MOLT RELIGIOSA

D'UN PRfNcm

Jaume 1 no pogué rebre dels templers de Montsó gaire educació literaria i tota la vida se’n ressentí. Sí que hi fou amarat, pero, íntimament i perdurable, d’esperit cavalleresc -arrogancia, lleialtat, alt concepte d’ell mateix, fidelitat a la paraula donadai sobretot de l’ideal de Croada. La gallardia i la dignitat seran constants en la seua peripecia vital, humana i política. Es negara altivament a declarar-se vassall de la Santa Seu, pero incapac d’esmenar-se dels seus reiterats amors pecaminosos, ternera sempre els anatemes papals i mai no gosarà fer front a la política pontifícia.

La religiositat de Jaume 1, pero, fou només una de les concauses de l’abandó d’Occitània a la seua sort. L’any 1218 el comte Anaurí de Montfort, fil1 de Sima, fou vencut pel comte de Tolosa Ramon VII ancle de Jaume 1. Els occitans es reconfortaren transitoriament, pero Anaurí cedí els seus drets al rei de Franca, Lluís VIII, que els acceptà de molt bon grat. Jaume 1, amb tan sols deu anys d’edat i sense gens d’autoritat sobre la díscola i insolidària aristocracia dels seus estats, era absolutament incapac d’enfrontar-se amb Roma i Franca coalitzades.

RENUNCIA

A L'EXPANSI6

ULTRAPIRINENCA

TRADICIONAL

DE LA DINASTIA

Debades els patriotes occitans demanaven socors als catalans. Els trobadors, que també feien poesia política, els increpaven per no venjar el seu rei Pere el Catòlic, caigut a Muret. L’any 1226 Lluís VIII de Franca, a pretext de combatre el catarisme, emprén una altra croada contra Tolosa, Foix i Besiers. Llavors Jaume 1, obedient als dictats del Pontífex, no sols no socorrer-à els occitans, sino que prohibirà als seus propis súbdits de donar acollida ni cap ajut a aquells heretges. Els trobadors aleshores el feren objecte de tota mena de sarcasmes i d’insults: Bernat de Rovenhac, Duran de Paernàs, Bertran de Bora, etc.

Abandonat de tothom, el comte de Tolosa Ramon VII hagué de cedir, l’any 1229, part dels seus dominis al rei de Franca, Lluís IX, el futur sant, i de casar la seua filla i hereva amb un germà del monarca francés.

Poc després, el 1234, sant Lluís rei de Franca, s’apodera de Carcassona.

Fracassaren unes complicades maniobres diplomàtiques de resistencia del comte de Provenca Ramon Berenguer V, el susdit cosí de Jaume 1, i el 1245, en morir aquell, la seua pubilla fou casada amb un altre germà de sant Lluís.

Jaume 1 hagué, dones, de renunciar al somni d’expansió ultrapirinenca dels seus avantpassats, vincles dinàstics refermats per forts lligams econòmico-culturals i afectius. Pel tractat de Corbeil (1258) cedí Jaume 1 32

els seus valuosos drets als territoris de dellà el Pirineu, a favor del rei de Franca, a canvi de l’extinció del vassallatge nominal que devien els comtes de Barcelona al monarca francés com a hereu de Carlemany.

UNA

AVENTURA L'ocAs

ARRISCADA

1 FELIC:

MALLORCA

DE L'ISLAM DINS LA PENÍNSULA IBÉRICA

En el segle x el Califat de Cordova havia estat la primera potencia militar i cultural de tot i’occident, pero en el segle XI es desintegra en els regnes de Taifa. Mentrestant I’Europa cristiana anava constituint-se i passava a l’ofensiva amb les Croades. Les invasions dels almoràvits i almohades nordafricans, foren la contraofensiva de l’Islam, pero cap de les dues no reeixí a consolidar-se.

La desfeta dels almohades a Las Navas de Tolosa el 1212 pels monarques hispànics coalitzats i croats ultrapirinenes, significa la pèrdua definitiva per a 1’Islam de les possibilitats de recuperar l’hegemonia dins aldndalus o Península Ibèrica. Cal dir que els catalans i els castellans foren els pables que millar saberen explotar la descomposició de 1’Imperi almohade i eixamplaren considerablement els seus dominis.

UN

REI

JOVE

PER

A

UN

POBLE

JOVE

La bellicositat i la mística de croada de Jaume 1 foren primerenques i permanents.

Era un jovencell de disset anys, quan el 1225 fracassà en atacar la gairebé inexpugnable fortalesa natural de Peníscola. L’any següent, quan Lluís VIII mena la croada francesa contra el Llenguadoc, Jaume 1, que, com diu Ferran Soldevila, entre la causa d’Occitània i la de la Reconquista, es decantara sempre per la de la Reconquista, sen va a Terol on pretén d’organitzar una expedició contra Abú Zayd, el rei almohade de Valencia, per-ò es veu desassistit per l’aristocràcia aragonesa.

En l’endemig, a l’occident, amb el desenvolupament del capitalisme, acabava l’esquarterament feudal i es creaven els mercats nacionals. Llavors evolucionen les comunitats, les quals esdevenen nacions, i la seua modalitat iingüística, llengua nacional. El català vernacle s’emancipa més i més del provencal, el qual, cal dir-ho, mai no havia estat res més que una llengua àulica emprada per la suprastructura aristocratitzant.

Per altra banda, Catalunya deixava aleshores de ser un estat pirinenc i prompte es convertiria en un petit món mediterrani d’illes i terres litorals, i ensems el seu pable atenyia un gentilici propi, puix que el mot cuta& fou llavors que es generalitzà. Venia així mateix transformant-se, de mica en mica, la mentalitat collectiva. La personalitat jurídica de la burgesia catalana havia estat reconeguda l’any 1201 amb els acords de Pau i Treva pel rei Pere el Catòlic. Els burgesos, amb les seues operacions 33

comercials, van adquirint poder economic a les poblacions i, sobretot, consciencia de classe.

Aquel1 poble feudal, campero1 i romànic de la Catalunya comtal, ha esdevingut una societat brillan& expansiva, mercantil i colonitzadora.

Les seues energies acumulades, barrada la possibilitat d’expandiment ultrapirinenc, forcosament havien de projectar-se cap a Mallorca o/i cap a Valencia.

LA PRIMACIA DEL MAR

En el segle XII el mar havia tornat a ser una fructífera ruta comercial, puix que l’adopció del timó i de la brúixola feien possible la navegació d’altura. D’Itàlia n’aprengueren la tècnica els altres pobles mediterranis, i llavors els catalans consideraren que pel mateix camí que seguien les naus italianes cap a Egipte i Síria, també podrien anar-hi les seues. Des del segle IX havia predominat Venecia, pero en el XIII Gènova adquiria una primacia que aviat li disputaria Barcelona.

La pirateria dels sarraïns de Mallorca dificultava greument el comerc català amb 1’Orient mediterrani.

Per això Pere Martell, un còmit de galeres, en un banquet a Tarragona el 1228, incita Jaume 1 a conquerir Mallorca.

Es pregunta Pierre Vilar si seria que el rei En Jaume hauria trobat només a les ciutats mercantils catalanes, els mitjans materials -naus i dinersper a aquella tasca tan excitant per a un jove monarca somiador, o si pel contrari fou que entre els burgesos catalans n’hi hagué de prou hàbils per a engrescar-lo en la temeraria empresa de conquerir un regne dins la mar. No cal dir que consideracions religioses, polítiques, feudals i econbmiques, s’hi trobaven imbricades.

L’expedició a Mallorca no interessà els aristòcrates aragonesos, i només uns pocs van participar-hi i a títol personal. La financació d’aquesta campanya -com més tard les de les conquistes de Valencia i Múrciafou a base del bovatge, un impost que gravava els parells de bous de llauranca, que havia estat instaurat pel comte Ramon Berenguer III (1118).

UNA BELLA EXPEDICI~ NAVAL

L’expedició a Mallorca fou un gran èxit i dona a Jaume 1 molta anomenada internacional.

Un esto1 de cent cinquanta-cinc naus salpa de Salou el 5 de setembre de 1229: «Tota la mar semblava blanca de les veles», diu el Libre dels Feyts.

Els moros mallorquins eren molt febles i no reberen cap ajuda exterior. La campanya militar, tot i estar poc planificada, no dura ni quatre mesos. No fou evitat l’assalt a Ciutat de Mallorca el 31 de desembre, amb el desori subsegüent. L’ocupació de la resta de 1’Illa s’allargà només un pare11 d’anys, i el 1232 fou enllestit el Repartiment de les terres entre els conqueridors.

Segons observa Cabestany i Fort, foren afavorits els petits propietaris agrícoles: gairebé la meitat de les terres de Mallorca 34

foren adjudicades en règim allodial, amb plena propietat per part dels posseïdors, la majoria dels quals procedien de la burgesia. Eivissa es sotmeté el 1235 fàcilment.

Per tal d’estimular el repoblament, Jaume 1 atorgà el 1230 la Carta de Franquesa, inspirada en el dret roma, que en el segle XII havien fet renàixer a Italia els juristes glossadors de Bolunya. A diferencia de la Catalunya Nova i de Valencia, sembla que en la població de Mallorca l’element prejaumí no tingué gaire importancia.

Mentre que a 1’Illa la minoria jueva ha tingut sempre gran relleu econòmic i cultural, mai no hi hagué cap moreria organtizada políticament ni religiosa, com les de Lleida, Tortosa, Valencia, etc.; fins i tot, quan a la primeria del segle XVII foren expulsats els moriscos de Valencia, nombrosos pagesos mallorquins pogueren anar a repoblar les comarques valencianes meridionals.

Arran de la Conquista fou gairebé general l’emigració a Menorca i a Barbaria dels sarraïns mallorquins, i els qui no pogueren fugir foren immolats o venuts com a esclaus. Sembla que els mossàrabs o cristians indígenes sotmesos a l’Islam, s’havien extingit a Mallorca abans del segle XII, puix que no n’hi trobaren cap rastre els pisans que, comandats pel comte barceloní Ramon Berenguer III, ocuparen Mallorca transitoriament el ll 14.

MALLORQUES

: UN REGNE

INDIVIDUAT

Mallorca fou organitzada ja de bell antuvi com un regne autònom, amb clara preponderancia de l’estament ciutadà sobre els pagesos forans.

Com que constava de diverses illes, sovint fou anomenat Regne de Mallorques. Des del 1249 tingué els seus jurats i així mateix el Gran i General Consell que la regia; també a Catalunya i a Aragó els municipis no van ser organitzats fins aquel1 segle XIII: Barcelona el 1249, Lleida el 1264, Perpinyà el 1273, Saragossa. El Regne de Mallorques no tingué, pero, corts pròpies, i per tal com els seus monarques eren vassalls del Rei d’Aragó, assistien els representants mallorquins a les Corts generals de Catalunya.

Hom admet que els repobladors de les Illes Balears procedien en general dels sectors costencs de la Catalunya Vella, 1’Empordà principalment. De fet alguns trets del dialecte oriental de I’Empordà i la Selva, avui perduts o molt caducs en el català continental, presenten plena vitalitat en els parlars baleàrics.

Podem esmentar-ne: l’artcile es<ipse (es pu, su mà), i la distinció entre y consonant resultant de 2+ iod i aplecs similars (paia / palla, ui / ull) i 22 procedent de la geminada 21 o de 1inicial llatines (pell, olla, Zlop).

Com que la condició insular afavoreix I’arcaisme, el tret diferencial més típic del dialecte balear és la conservació del fonema de la vocal mixta (centro-anterior semioberta no labialitzada) tonica -que arbitràriament representarem ací amb el signe /ê/-, procedent de Z Ilarga 35

llatina (sêdu, par.&, pêl), vocal que ha evolucionat a /è/ oberta en el cata& oriental, i, en general, a /él tancada en el català occidental i valencia.

UNA ALTRA

OPCI6

INVIABLE:

NAVARRA

ELS NUCLIS PIRINBNCS DE RECONQUISTA

Amb el proposit de crear una Marca Hispànica del seu Imperi al llarg de tota la serralada dels Pirineus, Carlemany conquerí Pamplona i ataca Saragossa, pero el seu exèrcit fou desfet a Roncesvalles.

Aquest frac& impedí la formació dún gran regne pirinenc que hauria accelerat la Reconquista hispànica.

A diversos indrets del Pirineu central mai no trepitjats pels moros, sorgiren nuclis reconqueridors.

Navarra els inclogué a la primeria del segle XI sota Sanc Garcès III el Major, el qual, pero, en morir repartí entre els seus fills els seus estats: Navarra i Vascònia, Castella, Sobrarbe i Ribagorca, i Aragó.

LA FUNESTA SEPARA& DE NAVARRA I ARAGO

Per defensar-se de Castella que li havia pres la Rioja, Navarra súni al regne d’Aragó el 1076. Pero en morir sense successió el rei aragonés Alfons el Bataller, els navarresos rebutjaren Ramir el Monjo, germà d’Alfons, el qual unia Aragó i Catalunya, i l’any 1134 separaren definitivament Navarra d’Aragó. S’esvaïa així una altra vegada la possibilitat de constituir un gran regne sudpirinenc.

Tal separació sera funesta per a Navarra, que haurà de fer front tota sola a les cobejances de les monarquies veïnes.

L’any 1231 el rei de Navarra Sanc VII el Fort, que havia perdut Guipúscoa i Alava i era un vell de 78 anys i sense fills, concertà amb Jaume 1 d’Aragó, jove de 22 anys i ple de gloria per la recent conquista de Mallorca, un pacte d’afillament mutu, segons el qual el que morís primerament seria heretat per l’altre. Jaume 1 s’obligava a defensar Navarra contra les apetències dels castellans.

NAVARRA CAU DINS L%RBITA FRANCESA

Sanc el Fort morí el 1234, quan Jaume 1 estava enfeinat amb la conquista del regne moro de Valencia. Els navarresos desestimaren els drets de Jaume 1 a aquel1 tron, i proclamaren rei el francés Tibald, comte de Xampanya, fil1 d’una germana del rei Sanc, que era respatllat pel rei de Franca. Jaume 1 s’apoderà de diversos castells navarresos, pero acaba signant treves. Així es frustrava per tercera vegada la possibilitat de crear un poderós regne sudpirinenc amb tota la conca de 1’Ebre. Jaume 1, 36

pero, quedava amb les mans lliures per a conquerir Valencia, la qual abellia també als castellans.

El 1274, en morir el nou rei de Navarra, Enrie de Xampanya, tot i que una colla de nobles navarresos aplegats en corts a Olite reté homenatge al rei d’Aragó, la filla i hereva del susdit Enrie de Xampanya fou promesa al delfí de Franca, el futur rei Felip el Bell. Debades l’infant Pere d’Aragó s’hi opasaria en nom de son pare el rei En Jaume, ja molt vell.

De llavors en@ Navarra es mouria durant molt de temps dins l’orbita Francesa, i quan a la fi se’n deslligà el 1512, fou incorporada per Ferran el Catolic a la Corona de Castella i no pas a la d’Aragó.

UN REGNE ELS MOROS VALENCIANS

AJUSTADIS:

VALENCIA

CONTRA ELS ALMOHADES

NORDAFRICANS

A les darreries de 1’Imperi almohade, Valencia i Múrcia eren governades autònomament pel príncep Abú Zayd, besnét del fundador de la dinastia. L’any 1225 tropes castellanes havien fet una incursió per terres de Múrcia i derrotat severament els sarrains a Asp (prop d’Elx). Impressionat, Abú Zayd oferí vassallatge al rei de Castella Ferran III el Sant.

Reacciona vivament Jaume 1, a qui pels tractats delimitadors de la Reconquista (Tudilén 1151, i Cacola 1179), pertocava de reconquerir Valencia, i prepara a Terol una expedició contra Abú Zayd, que, esporuguit, frisa a declarar-se tributari seu. El 1226 foren concertats els pactes, i des d’aleshores Abú Zayd no deixà mai de ser un titella al servei de Jaume el Conquistador.

L’Imperi almohade es trobava en plena descomposició, i Ibn Hud, un cabdill indígena plebeu, es revoltà a Múrcia el 1228 i arriba a dominar gran part d’Andalusia i la regió meridional de Valencia fins Alzira.

Ibn Hud era valent i tenia el suport de l’estament popular, pero no pogué evitar que els castellans prenguessen Cordova el 1236 i també hagué de declarar-se vassall de Ferran III, rei de ‘Castella.

Abú Zayd dominava encara el centre i el nord de la regió de Valencia, pero un aristbcrata valentino-àrab, Zayyan, el desposseí de la capital el 1229. Abú Zayd fugí a Sogorb i signa una onerosa alianca amb Jaume 1, el 20 d’abril, el qual estava llavors molt aqueferat preparant l’expedició de Mallorca.

LA RECONQUISTA

VALENCIANA,

A Alcanyís estant el setembre quer maestre dels Hospitalers, i envanit per la recent conquista lencia, «la mellor terra e la pus

TASCA

LLARGA

1 COMPLEXA

del 1232, uns cavallers, Hug de Blasco d’Alagó, assabentaren el de Mallorca, de les exceklències bella del mónp, tot i incitant-lo 33

Forcalrei, tot de Vaa con-

LESPU querir-la.

Aleshores, segons el Libre dels Feyts, es concertaria el pla d’operacions.

Jaume 1 erigit en protector del destronat Abú Zayd, la campanya seria teòricament presentada com una intervenció en una contesa civil dels musulmans.

Cal dir que la reconquista -més duna desena d’anysi la repoblació de Valencia, foren molt més llargues i complexes que no les de Mallorca. Mentre que la conquista de l’illa de Mallorca l’havien propugnada els mercaders catalans amb criteri defensiu -eliminar el focus de pirateria musulmana que dificultava el comer-c-, la del regne sarraí de Valencia la conceberen els aristòcrates aragonesos amb propòsit expansiu, pero Jaume 1 reeixí a maniobrar i foren a la fi el rei i la burgesia catalana els qui se’n beneficiaren principalment.

CONQUISTA I REPOBLACI~ DEL MAESTRAT Jaume 1 assetjà i conquista Borriana l’estiu del 1233, i llavors se li lliuraren tots els castells de més al nord. Els sarraïns evacuaren totalment aquelles terres que constituirien posteriorment el Maestrat, puix que foren donades als cavallers de l’orde militar del Temple (després d’altres latifundis septentrionals de Montesa) en règim de latifundi; foren la Tinenca de Benifassà, i Morella, guanyada i posseïda durant sa vida per Blasco d’Alagó.

En aquelles comarques d’economia ramadera, s’establiren escassos repobladors, els quals, com que la majoria procedien de la Catalunya Nova, hi dugueren el dialecte català occidental, tot i que, segons observa Gua1 Camarena, la major part de les cartes de població atorgades per a aquest sector, ho foren a fur de Saragossa, i que els aristòcrates aragonesos pretenien que aquelles terres conquistades principalment per ells, esdevinguessen un simple apèndix senyoríal í latifundista del seu regne, una mena d’Andalusia de la Corona d’Aragó, segons l’expressió de Joan Regla.

Els dialectolegs solen incloure el Maestrat dins l’àrea del díalecte cata% occidental, puíx que molts dels seus trets arriben fins a Llucena, Vílafamés, les Coves de Vínromà i Alcalà de Xívert, com la desinencia -0 de la 1.” persona singular del present d’indicatiu (jo pIoro/jo plore), la caiguda de la -Y final, que el valencia conserva (doZd/dolor), l’articulacíó bilabial de la 2> en comptes de la labiodental propia del valencia no apitxat (bi/coba/ví/cova), l’artícle masculí 20, los en comptes d’el, els (lo pare, los blous).

ACCELERACI~ DE LA CAMPANYA L’any 1236 el rei de Castella Ferran III s’apoderà de Cbrdova, segons ha estat dit. Llavors Jaume 1 convoca corts a Montsó a posta per tal d’accelerar la reconquista sistemàtíca de Valencia. El papa Gregorí IX atorgà la butla de Croada, i així Robert Ignatius Burns, el millor hísto38

EESPILL riador actual d’aquest període, ha pogut qualificar el de Valencia com « a Crusader Kingdom» .

Aleshores comen@ Jaume 1 a usar el títol de rei de Valencia en els seus diplomes, i sembla que el primer document en que l’ostenta n’és un datat a Tarassona el 30 de setembre del 1236. La immensa majoria de les donacions de terres de Valencia en aquesta època, van datades segons el sistema aragonés de l’era hispànica i no pel sistema cata& de l’any del Senyor; i d’aquest argument diplomàtic vol deduir Ubieto que la conquista de Valencia era Ilavors considerada com una empresa aragonesa.

LA DECISIVA BATALLA DEL PUIG

Convocats a Terol per a la Pasqua del 1237, els croats que s’hi aplegaren foren pocs i la majoria aragonesos. Menada pel rei, la host ocupa temeràriament el Puig, a 15 Km. al nord de la ciutat de Valencia, posició que Zayyan havia desmantellat.

Jaume 1 hi deixà una petita guarnició comandada pel montpellerí Bernat Guillem d’Entenca, ancle seu.

El Puig, com el toponim indica, és una elevació, lünica enmig de I’Horta septentrional, i la seua importancia estratègica havia quedat ben palesa en les guerres del Cid. Els àrabs l’anomenaren Djubayla, diminutiu de djubal, mot que també significa muntanya, i els mossàrabs, per etimologia popular, digueren CeboZZa per Djtrbuylu. Sembla que cal identificar el Puig amb el toponim pre-roma Enesa, emprat també pels geògrafs àrabs.

Zayyan, penedit de la seua imprudencia, aplegà un fort exèrcit per tal de reconquerir el Puig. Fou ven@, pero, el 21 d’agost del 1237, en una batalla que resulta decisiva. Entenca morí en el combat, i Jaume 1, que no hi participa, frisa a acudir en socors d’aquella posició avancada, que els cavallers volien evacuar. Ubieto pretén que el topònim Enesa correspondria a un lloc no identificat prop de Peníscola, cosa que significaria un desplacament important i poc explicable d’aquella batalla.

LA REPOBLACI~ DE LA PLANA

Durant la Quaresma del 1238 es rendiren per capitulació els castells de la Plana i de la Vall d’Uixó. La repoblació cristiana de la Plana fou molt més activa, densa i de tipus diferent que no la del Maestrat. La Plana, comarca de rica economia agraria, segons observa Font i Rius, fou donada en petites parcelles a individus concrets, principalment catalans, igual que els repobladors de les viles traslladades de la muntanya al pla, com Castelló (1251) i Nules (1255?), o de nova fundació, com Vila-real (1274).

Pel contrari, la Vall d’Uixó i la serra d’Espadà, romangueren poblades exclusivament per musulmans, tot i constituint-hi un món tancat, 39

fins al segle XVII. També eren sarrains els habitants de 1’Alt Millars, on s’havien refugiat els moros expulsats del Maestrat. L’Alt Millars s’havia mantingut fidel a Abú Zayd, el destronat rei almohade de Valencia, el qual s’havia convertit al cristianisme i figurava entre els cavallers aragonesos del seguici de Jaume 1. Abú Zayd féu donació al bisbe de Sogorb de 1’Alt Millars i també de les terres serranes de 1’Alt Túria que se li rendirien (1236).

ELS ARAGONESOS

A LES COMARQUES

PONENTINES

En totes aquestes comarques de l’antiga dibcesi de Sogorb es parla castella, per tal com encara que estaven molt majoritàriament poblades per musulmans, hi foren establits petits nuclis de cristians aragonesos: a Malefa o Villahermosa (1242) i a Arenós en 1’Alt Millars, a Xèrica (1249) i Regís (1276) a 1’Alt Palància, a Ademús (1212), Ares d’Alpont (í236) i Xelva (1370) en 1’Alt Túria. També foren aragonesos els repobladors del sector central ponentí de la dibcesi de Valencia: el Vilar (1323), Xulilla (1340), Set-aigües (1260), Bunyol i Xest-alcamp (1320).

Pero sembla que l’expansió aragonesa directa i exclusiva, no ultrapassà les moles del Caroig, una altra comarca abrupta i tancada, íntegrament sarra’ma, puix que Aiora i Énguera ja foren repoblades amb castellans.

La repoblació del segle XIII determina la frontera lingüística dins el- Regne de Valencia, la qual només fou alterada a l’extrem meridional per l’expulsió dels moriscos el 1609.

CONQUISTA

DE LA CAPITAL

I CONSTITUCIÓ

DEL &?GNE

Jaume posa setge a la ciutat de Valencia el 12 d’abril del 1238. Dotze naus de socors trameses pel rei de Tunis -1’únic monarca musulmà que intenta ajudar-la-, no pogueren desembarcar-hi.

Zayyan es rendí el 28 de setembre, per bé que I’entrada oficial dels cristians es féu el 9 dóctubre.

Els cavallers se sentiren despagats puix que la capitulació havia impedit el saqueig de la ciutat.

En general la resta de la campanya no fou molt cruenta, i Jaume 1 només hagué de conquistar posteriorment per setge Xàtiva (1242) i Biar (1244), puix que les altres viles i castells es reteren per capitulació.

El rei En Jaume, sempre en pugna amb els nobles aragonesos, per tal de limitar les seues ambicions feudals, crea de dret el Regne de Valencia, en atorgar, en abril o maig del 1239, la Costum, codi legal que l’any següent, amb addicions, es convertiria en els Furs de Valencia, els quals, per bé que admeten elements del dret consuetudinari, es fonamenten sobretot en el dret roma. Igual havia esdevingut abans en la creació del Regne de Mallorca.

El 1245 foren instituits els Jurats de la Ciutat, i les Corts valencianes del 1283 determinaren la constitució del Consell municipal.

Mar40

tínez Aloy considera que una reunió parlamentaria del 1261 havia estat l’origen de les Corts generals del Regne de Valencia, per tal com la legislació emanada del comú acord del rei i els bracos representatius dels estaments, modifica el primitiu caràcter de graciosa concessió reial que havia tingut la costum.

Després de la conquista de la capital, tota la documentació valenciana es datara per l’any del Senyor, a la manera catalana. Les monedes jaquesa o de Jaca (Aragó), melgaresa o de Magalona (Occitknia) i barcelonesa, que havien circulat a la primeria, foren substituïdes el 1247 pels. reals de Valencia, moneda particular del nou Regne valentí.

Havien sorgit així, per decisió sobirana de Jaume 1, dos regnes nous autònoms, el de Mallorca i el de Valencia, i encara que s’hi mantenia l’índole patrimonial de la monarquia -condició que estimulava l’ambiciosa reina Violant, l’hongaresa muller legítima del Conqueridor-, l’autoritat del rei estava subjecta a les lleis, i hi era evitada la ingerencia d’aristocrates i clergues en el govern, puix que eren domini de la burgesia, amb clar predomini de l’urbs comercial sobre el camp senyorial.

Segons sintetitza Martí Domínguez, el Regne de Valencia, amb corts i moneda pr&piesi des del bressol era historicament fill, pero políticament germa, del Principat, i un germà no efadristern, sinó «herew, amb el mateix grau, dins la Corona d’Aragá, que Catalunya mateixa.

UNA CIUTATHANSEATICA A l’occident europeu, des de les darreries del segle XII amb la revitalització de l’economia monetaria, sorgien noves ciutats i la burgesia hi venia adquirint els seus perfils característics.

Això explica per que a les zones de repoblació catalana, terres de reialenc, es produí ben prompte un floriment industrial i mercantil, que neutralitzaria la mentalitat feudal de la noblesa aragonesa.

La ciutat unifica el seu entorn, i de la permanent existencia d’un nucli urbà poder&, resulta la continuitat sociològica del Regne. Els monarques anaren estenent la territorialitat dels Furs de Valencia, originàriament codi municipal, malgrat l’antagonisme de l’aristocrhcia rural, que manifestà la seua oposició en les corts de Saragossa el 1264, on Jaume I hagué de defensar l’autonomia jurídica del nou Regne valencia.

Prompte Valencia esdevindria un empori, amb una funció mercantil semblant a les ciutats de la Hansa, la Higa comercial de 1’Alemanya septentrional; per això Joan B. Perales la qualificà de «ciutat hanseàtica», felic expressió ressuscitada per Joan Fuster.

VALENCIAI EL SEU ENTORN,NUCLIDEL REGNE La repoblació cristiana fou molt intensa i primerenca a la zona central del Regne de Valencia, entre els rius Palància i Xúquer, la qual 41

fou repartida a petites jovades entre catalans i aragonesos. Cal dir, pero, que els repobladors -menestrals o llauradorsaragonesos o d’altra ascendencia d’aquest sector, molt prompte s’integraren culturalment dins la comunitat valenciana de motle català tot i sense deixar d’influir-la; el fenomen ha vingut repetint-se constantment a Valencia fins al segle xx.

Dins 1’Horta valenciana havia subsistit de primer antuvi la població sarra’ina, pero en ser que fou dominada la sublevació d’al-Azraq (1249), per raons de seguretat, els musulmans foren foragitats de totes les poblacions importants, com ara Morvedre, Llíria, Torrent i Torís, i hagueren de recloure’s als llogarets perifèrics.

A despit de la seua heterogeneitat inicial, els pobladors d’aquesta zona valenciana central, ràpidament adquiriren coherencia, ja en el segle XIV estaven tots catalanitzats idiomàticament, i van constituir el nucli essencial des d’on irradia la colonització de quasibé tota la resta del Regne de Valencia, i encara transcendí al de Múrcia. En aquest sector litoral central es produí, dones, una colonització pobladora, mentre que les terres de les zones ponentina i meridional del Regne de Valencia, seguien essent conreades pels moros de l’anterior població felàh, havent-hi rònegament, per tant, una colonització només explotadora.

Hi hagué inicialment un gran i greu desequilibri intern en la població del nou Regne: una avaluació indicativa dels habitants en l’any 1272, donava les xifres de 30.000 cristians i 200.000 musulmans.

UNA ORGANITZACI~ AGRARIA PROU EQUILIBRADA

Segons diu Pierre Vilar, la installació primitiva de l’hàbitat i la seua reinstallació per la Reconquista, són I’origen d’una estructura agraria, les combinacions de la qual amb les modalitats de producció -tècnica i economiai les relacions de producció -organització de la senyoria-, deixarien uns vestigis i plantejarien certs problemes en la formació de la societat. La Valencia cristiana havia heretat directament el sistema de cultiu i de regadiu perfeccionat pels sarraïns, i les seues unitats equilibrades d’explotació agrícola, els rafals i les alqueries. Els repobladors cristians hi dugueren l’esperit democràtic de les comunitats agràries de la Catalunya Nova, establertes segons cartes de població, és a dir amb les prerrogatives senyorials explícitament limitades.

Vicens Vives comenta com foren de diferents els coetanis repartiments de la terra a Andalusia i a Valencia, puix que allí Ferran III la distribuí en règim latifundista entre els nobles castellans, avesats a una explotació pastoril només. També les montuoses terres interiors valeneren transitades pels ramats transhucianes dels senyors aragonesos, mants i les caravanes Ilaneres cap al Mediterrani.

Respecte a la procedencia dels repobladors efectius, cal no oblidar que, segons comenta Ernest Belenguer, no foren sovint els beneficiaris 42

del repartiment arran de la Conquista, els quals només en representaren una primera tanda, puix que la immigració de catalans i aragonesos prosseguí intensament en els segles següents, i els resultan4 inicials foren emmascarats per les aportacions posteriors.

LA

MODALITAT

LINGüfSTICA

VALENCIANA

El valencia, com és sabut, s’agrupa dialectalment amb el català occidental de Lleida i Tortosa, del sistema vocàlic del qual participa, per bé que en el consonàntic en difereix una mica, per tal com posseeix el fonema /v/ labiodental, articula la -Y final, manca del fonema palatal sonor fricatiu /j/ que identifica amb l’africat /tj/, no palatalitza /tl/ que pronuncia /ll/, etc.

Els filolegs s’han estranyat de la configuració allargassada que presenta el grup de dialectes occidentals, i Pere Barnils es preguntava si I’absència del dialecte oriental dins el País Valencia, podia haver obeït al fet que els catalans centrals no haurien participat en la repoblació cristiana de Valencia en el segle XIII. Hi ha, de fet, una antiga tradició replegada pel cronista valencia Pere Antoni Beuter (1538), que atribueix a unes donzelles de Lleida, que per manament de Jaume 1 foren dutes a Valencia per tal de fomentar-ne el repoblament, la propagació de la llengua catalana, per tal com, segons explica a tal efecte el tortosí Cristofo1 Despuig (1557) «les criatures més aprenen de les mares que no dels pares».

EL

VALENCIA

SUBAGRUPAT

AMB

EL

CATALA

OCCIDENTAL

Tanmateix els documents no confirmen tal suposat predomini de catalans occidentals en la repoblació, i vaig provar d’explicar (1956) l’afinitat dialectal del País Valencia amb la Catalunya occidental, per una paritat de substrat pre-roma -els edetans de Valencia, els ilercavons de Tortosa i els ilergetes de Lleida, eren pobles ibèrics, pero’ ja no ho eren els cossetans de Tarragona, els laietans de Barcelona, etc.-; tal substrat ibèric comú hauria influit idènticament sobre el llatí vulgar d’aquelles terres abans ibèriques, damunt el qual es desenvolupà el parlar romanic dels mossàrabs, que molts segles més tard operaria com a factor modificatiu de la llengua dels conquistadors.

Aqueixa teoria, fonamentada en bona part en dades de Bosch Gimpera, ha tingut prou acceptació entre els filòlegs Baldinger, Badia, i bastants d’altres.

Pero Alarcos Llorach (1960) considera que la població valenciana prejaumina, intensament arabitzada ja en el segle XIII, era incapac de poder imposar tal hipotètica supervivencia lingüística als arrogants conqueridors. Alarcos prefereix explicar el predomini dels trets occidentals a Valencia com un fenomen d’anivellament fonològic entre diversos estrats lingüístics simultanis. A Valencia, en el període constituent del nou Regne cristià, convivien els catalans orientals, que presentaven /ê/ mixta pro43

cedent de è llarga Hatina, i /é/ tancada procedent de 5 breu llatina, amb els catalans occidentals que tenien /é/ tancada procedent tant de e llarga com de 8 breu llatines, i casos especials de /è/ oberta resultants així mateix de è llarga o 8 breu llatines, i amb aragonesos que tenien /e/ procedent de e Ilarga i el diftong /ie/ resultant de E breu llatina. Calia fer-hi un procés d’igualació en el qual serien abandonades les articulacions emprades només per un dels tres grups, aixo és la /ê/ mixta del català oriental i el diftong /ie/ de I’aragonés.

El mateix esdevindria amb les vocals àtones, i així la igualació en /ê/ mixta de /a/ i /e/ àtones del català oriental, fou refusada en benefici de la seua pronunciació distinta propia del català occidental i de l’aragonés. El triomf del català occidental a Valencia hauria estat, dones, degut al fet que venia a representar un tipus intermedi entre l’aragonés i el català oriental.

Aquesta enginyosa teoria estructuralista d’Alarcos no explica, pero, el fet del català occidental a Tortosa -on no hi hagué repoblació aragonesa-, en comptes del dialecte oriental de la contigua Tarragona, que semblaria lògic que s’hi hagués propagat.

ELS MOSShABS VALENCIANS S’ha fantasiejat molt sobre la pervivencia fins el moment de la Reconquista, dels mossàrabs valencians i del seu parlar romànic, el qual, segons demostren els estudis dels tècnics, era molt diferent del valencia actual (Mouaira/morera, ficaivu/figuera, fornair/forner, Lauret/Lloret, Campello/campell, Gorgoslgorgs, Foios, Muuolmur, Montitxelvolmont cerf, XeZZa/cella, Carxe/càrcer, Petrerlpedrer, Ll~ombo/llom, coíombairelcolomer, Fondó, etc., etc.).

Tenim testimonis que els mossàrabs valencians en el segle XI constituyen encara una minoria ètnico-religiosa important, pero en el segle següent foren extingits quasibé per les dues emigracions collectives (1102 i 1126), i, sobretot, per les deportacions massives dels intolerants almoràvits. Ubieto considera que el temple mossàrab de Sant Vicent de la Roqueta, documentat a Valencia el 1232, era una església sense fidels.

En qualsevol cas cal no oblidar que, ètnicament no menys que culturalment, els antecessors dels valencians actuals son els cristians vence dors el 1238, i no els moros vencuts aleshores, els descendents dels quals foren expulsats del País Valencia el 1609.

HOMOGENE~TATLINGüfSTICA DELS RBPOBLADORSAL SUD DEL X~~QUER

Amb clara contravenció del tractat de Cacola (1179) que atribuya la reconquista de Xàtiva als reis d’Arag6, l’any 1243 Alfons X de Castella, aleshores encara infant, subornà l’alcaid sarraí de Xàtiva, que li cedí els castells de Moixent i d’Énguera.

Reacciona amb irritació Jaume 1 i trenca les hostilitats amb el seu gendre, el futur rei Alfons el Savi. S’evità, pero, la guerra i pel tractat 44

d’Almirra (1244) foren adjudicades definitivament Xàtiva i longuera al Regne de Valencia. Tanmateix Énguera havia estat poblada amb casteIlans, i per això el parlar enguerí és un arcaic dialecte castellà de transic%; més al nord, a l’aspre muntanyam del Caroig, només hi havia moros.

Ja ha estat dit que en ser repoblada la zona central del nou Regne, entorn de la capital, la nova societat valenciana havia assolit cohesió, i per això’ tota la repoblació cristiana al sud del riu Xúquer fou monolingüe. Hi hagué la susdita intromissió de castellans a Enguera, pero al sud d’aquesta localitat, a la Val1 de Montesa, el domini lingüístic català s’eixampla cap a l’oest fins atényer la frontera de Castella, i és que foren repoblades amb cristians catalanofons Montesa i Vallada (1289), Moixent (1303) i la Font de la Figuera (1301), per tal com els monarques volien assegurar-se la ruta natural cap a la Manxa.

Tanmateix, en aquestes terres valencianes de dellà el Xúquer, subsistiren importants contingents de població sarraïna a la Valldigna, la Costera de Ranes, la Val1 d’Albaida, la Conca de la Safor, la Marina i el muntanyam alcoià, segons manifesta encara avui la profusió que hi ha de pobles i petits llogarets, residus del tipus minifundista d’explotacio agraria musulmana.

Nogensmenys, segons fa observar Camarena Mahiques, els monarques es preocuparen que a les viles i nuclis comarcals fos establerta població cristiana, la qual, malgrat la seua heterogeneitat, fou comunitàriament de llengua catalana.

La frontera meridional concertada a Almirra, que en l’ordre ecìesiàstic ha estat vigent fins 1960, passava pel sud de Biar, Castalla, Xixona, Relleu, Polop i Altea.

¿UN PAIS CATALA

FRUSTRAT?

MURCIA

MARCA MEDITERRANIA DE CASTELLA

Després de la mort d’Ibn Hud, els sarraïns murcians, insatisfets dels seus successors, cridaren per regir-los Zayyan, el reietó musulmà de Valencia que havia estat desposseït per Jaume 1. Zayyan només governà Múrcia nou mesos (1239), puix que hi fou restaurada la dinastia hudí.

No ces&, pero, el desgavell, i el 1243 els sarrains murcians acceptaren el protectorat del rei de Castella. L’infant Alfons, el futur rei Savi, prengué possessió de Múrcia, per bé que li calgué sotmetre per la forca diversos castells.

Els problemes de delimitació amb el Regne cristià de Valencia, foren resolts pel tractat d’Almirra, segons ha estat dit. El tractat de Tudilén (1151) entre el comte de Barcelona i príncep d’Arag6 Ramon Berenguer IV i I’emperador de Castella-Lleó Alfons VII, havia adjudicat ia reconquista de Múrcia als reis d’Aragó, pero tal atribució fou canviada 45

LiESPILL pel tractat de Cacola (1179), entre els reis d’Aragó-Catalunya Alfons el Cast i de Castella Alfons VIII, on fou assignada aqueixa empresa als monarques castellans.

El Regne de Múrcia fou constituït, dones, com una Marca mediterrània de Castella, la qual ensems que atenyia un cobejat accés a la mar, impossibilitava així l’expansió litoral de la Corona d’Aragó.

EL DOMINI

D'ALPONS

EL SAVI,

MERA OCUPACIÓ

MILITAR

A la primeria el domini castellà fou una simple ocupació militar, i les més vegades els governs locals seguiren en mans de les mateixes autoritats musulmanes precedents, en particular l’arrais de Crevillent, la senyoria del qual perdura fins el 1318.

Fou, dones, molt dèbil inicialment la repoblació del regne de Múrcia, i per bé que Alfons el Savi insta& aguns nuclis de cristians a Alacant i a Oriola el 1262, quasibé tot el territori seguí essent conreat pels agricultors musulmans.

El rei de Castella Ferran III, en adjudicar les terres als nous senyors cristians, les repartí en grans latifundis, a la manera castellana; així per exemple, el del seu fill, l’infant don Manuel, comprenia tota la conca del Vinalopó, des d’Elx a Villena, i encara també Aiora. Tanmateix la majoria dels cavallers heretats a les terres alacantines i murcianes, no se’n feren càrrec i preferiren anar-se’n a les campanyes de Jaén i Sevilla que oferien més possibilitats de guanys.

El tracte dur i I’absentisme dels senyors castellans, provocaren la sublevació general dels moros murcians, que era atiada pel rei de Granada Al-Ahmar.

Aleshores Alfons el Savi demanà socors al seu sogre Jaume 1 (1264) el qual no fou gens ajudat per la noblesa aragonesa, ressentida pel migrat profit que havia tret de la reconquista valenciana, i el refermaren llavors només els catalans i els valencians. La campanya fou breu, i Jaume el Conquistador, respectuós amb els tractats, retorna generosament al seu gendre les terres alacantines i murcianes, sense obtenir-ne res a canvi.

LA REPOBLACI~

CATALANA

DE MÚRCIA

PER JAUME

1

Llavors, el 1266, sí que hi hagué una veritable repoblació del territori amb els soldats de la host jaumina, segons diu en la seua Cronica Jaume 1: «De mantinent retem la Ciutat de Múrcia a don Alfonso Garcia, e el1 prés possessió del alcàsser e més-hi ses guaites...

E sobre aco, poblam-hi bé deu mília hòmens d’armes de nostra terra e d’altres, e que ells romangueren aquí», i aleshores la fragmentació de les heretats fou, potser, excessiva. De la ciutat de Múrcia diu la Crònica de Muntaner també que Jaume 1, després de partir-la entre musulmans i cristians, «poblà-la tota de catalanw, i així mateix, la Crònica d’Alfons el Savi reconeix que com que ell «non podia haver gentes de la su tierra que la poblassen, vinieron-y e poblaron muchos catalanes de los que eran 46

venidos a poblar en el Reyno de Valencia». En efecte, els castellans, absorbits pel poblament de Sevilla (conquistada el 1248) no podien participar gaire en el de Múrcia.

En repartir el territori murcià el nombre d’hisendats catalans fou considerable. Gua1 Camarena n’ha fet el recompte: dels 2.385 beneficiaris que figuren en el Repartiment, 1.100 són catalans estrictes i altres 175 de la Corona d’Aragó; els catalanò’fons sembla que ultrapassen el 45 %.

Lluís Rubio ha fet veure com en la documentació murciana dels anys 12481295 són catalans més de la meitat dels Ilinatges que hi figuren, els dels notaris inclosos. Encara avui són catalans molts dels cognoms murcians, encara que més o menys desfigurats ortogrticament: Reche, Puche, Pujalte, Bienvingud, Rabaza, Campoy, Capmany, Cerdán, Palao, Olcina, etc.; Rosselló Verger considera que la seua proporció ultrapassa el 20 per 100.

L'OCUPACI~ DE JAUME II BEN ACCEPTADA

Quan unes dècades més tard el rei d’Aragó Jaume II, que no tenia les aprensions formalistes -0 les pressions familiarsdel seu avi Jaume 1, aprofitant les dissensions intestines de Castella durant la minoritat de Ferran IV, torna a ocupar Múrcia i fou acceptat de grat pels habitants, puix que, segons comenta el cronista murcià Cascales (1621): «era recebido de todos con grande fiesta, y reconocido por señor. Tuvo gran facilidad el rey en el rendimiento de Murcia, porque los pobladores, como dicho habemos, eran, los más, catalanes y aragoneses, y en tan poco tiempo como había pasado de la población acá, no había perdido la vasija el sabor de lo que recibió primero».

A Jaume 1 no li pertocava d’organitzar l’explotació agrària de Múrcia, i censura el criteri minifundista amb que l’havia feta el seu gendre Al fons X de Castella, el qual havia caigut en els dos extrems. En els famosos consells que li dona a Burgos el 1269, criticava que els repobladors de Múrcia «dáven-lurs vint tafulles o trenta, o al qui més en daven, daven-ne cinquanta, e que cinquanta tafulles no eren sinó dues jovades de Valencia, que no fan sinó dotze cafices de sembradura», quantitat insuficient perquè un noble hi fos ben heretat, segons refereix el Libre deís Feyts.

COSTUMS, LLES

I MOTS CATALANS

La preponderancia dels catalans en la veritable conquista i repoblació de Múrcia, anava a significar que s’hi establirien costums, usos i fins i tots Heis, aliens als castellans, i també, cal dir-ho, la Ilengua catalana, la varietat de la qual parlada llavors en aquelles terres, la qualificà cordialment Ramon ‘Muntaner com <clo pus bel1 catalanesc del món».

Els residus catalans en la toponímia murciana són abundants, principalment al litoral: Cabo Roig, Cabo Negrete, Isla Grossa, Portmán, Cal47

blanque, Calnegre, Calarreona, etc., i «farallones», «golas», etc. García Soriano, autor del millor vocabulari murcià publicat, reconeix que quasibé la meitat del lèxic peculiar de la regió es d’origen català, pero encara fa curt, puix que molts dels mots murcians que ell considera aragonesismes, de fet són també catalanismes.

INFAUSTES coNsmüBNcIEs

DEL TRACTAT DE CACOLA

Els historiadors valencians han criticat unànimement el tractat de Cacola (1179), que tancava les possibilitats d’expansió peninsular d’aragonesos, catalans i valencians.

El sereníssim Regne de Murcia hauria pogut esdevenir un altre dels estats autònoms de la Corona d’Aragó, la qual, amb una frontera amb el regne musulmà de Granada, hauria tingut encara noves possibilitats de Reconquista, Posteriorment Jaume II ja emprengué una política revisionista en tal sentit, segons ha comentat Dufourq.

En canvi, molts dels historiadors moderns murcians -i, no cal dirho, els políticsminimitzen el rerafons català de Múrcia, ben pal& en la seua historia, lèxic, etnografia, etc. El geògraf Rosselló Verger ha posat de relleu la catalanitat residual de Múrcia, en un bell assaig el títol del qual he aprofitat com a epígraf d’aquest capítol, que, com ell, voidria que no fos interpretat com cap pretensió d’imperialisme o d’irredentisme, sinó simplement com un afany de comprensió fraterna.

BALANC

1 SEQOELES

EL DESAFORTUNATREPARTIMJZNTTESTAMENTARI DELS .REGNES

La nostra època és molt aficionada a les desmitificacions i es ben notori que la nostra gent rebutja les apologies i prefereix la crítica. Pero I’historiador, prou que ho sabem, no té dret a erigir-se en jutge i dictaminar quins personatges histories són bons i quins dolents, sinó que ha d’esforcar-se per aclarir com es produIren realment els fets i intentar de comprendre per quins motius els seus protagonistes procediren d’aquella manera i no pas d’aquella altra, i provar de fer el balanc dels resultats de la seua actitud i la seua activitat.

Cal, prèviament, situar el personatge en la seua època, i la de Jaume 1, segons comentava Nicolau d’olwer, fou de grans canvis, de franca transitió: la del traspàs de 1’Estat patrimonial a la monarquia paccionada, i de l’homenatge feudal individual al jurament collectiu, amb l’aparició del tercer estat. Pero el poder legislatiu encara el tenia tot el rei, el qual, amb consell o sense, prenia les decisions, dictava les lleis, i repartia els estats entre els seus fills.

Jaume 1, que tant hagué de lluitar contra les pretensions feudals deìs 48

LESPU seus nobles, tingué sempre un concepte patrimonial de la monarquia, el qual aleshores ja comencava a ser anacrònic; la Casa de Franca, per exemple, ja no repartia mai. En els seus repetits testaments Jaume 1 dividia sempre els seus estats en dos o tres lots, per tal de fer reis gairebé tots els seus fills mascles. Es indubtable que Jaume 1, si de cas arriba a tenir una concepció nacional del seu poble, la sacrifica decididament i reiterada a consideracions d’interés familiar. La partició testamentaria provoca greus conflictes ja durant la seua vida, i a la seua mort, com esdevé gairebé sempre, resulta inviable.

UNA POLÍTICA EXTERIOR DISCUTIBLE PER6 FRUCTÍFERA

Diverses vegades Jaume 1 hagué de prendre decisions difícils, i per tant discutibles.

Obedient al papa, evita sempre la guerra amb els monarques cristians, política que, duta a ultranca, no sempre és profitosa.

Abandona Occitània perquè no volgué fer front a Franca i el Papat. Renuncia a Navarra perquè s’hi oposaven Castella i Franca. Sempre s’estima més Imitar contra els moros, que eren dèbils, i guanyà així Mallorca i Valencia, i també reconquerí Múrcia, la qual, magnànimament, cedí al seu gendre.

Si a Occitània i a Navarra havia abdicat d’una molt favorable situació de dret, a Múrcia renunciava a una no menys avantatjosa situació de fet. En preferir la Reconquista, Jaume 1 configurava el domini lingüístic cata& i contribuya a l’emancipació de l’idioma de la tutela Iíterària de la llengua d’oc, i podem crewe, amb Ferran Soldevila, que els èxits obtinguts li donen la ra6.

M. SANCHIS GUARNER

49

S

ADE _ 0 EL TEXT COM A INCEST

<Josep-Lluís Seguí «Oh, tu que vols recórrer aquesta espinosa carrera! no perdes de vista que el novel-lista és l’home de la natura, ella l’ha creat per fer-lo el seu pintor; si no es converteix en l’amant de la seua mare tan prompte com aquesta l’ha posat al món, que mai no estriga, jamai el llegirem.»

Marqués de Sade: Idea sobre les noveNes

NARRACI6

N

1 DISCURS (Els crims

DE L’INCEST

de l’am*or)

ARRACIONS i discursos, al text sadià. En aquest cas, els discursos i les narracions dels «amors criminals» d’Hs crims de Z’amor.

Narracions: el narrador (de vegades un narrador omniscient; unes altres, un personatge del relat) ens narra els esdeveniments: amors, crims; els crims de l’amor... Fets que donen peu a un discurs. El discurs de I’incest .

Discursos: la veu del narrador omniscient, i sobretot la veu que es posa en boca dún personatge, discurseja al voltant d’una idea que precedeix o segueix -de vegades, simultàniamentels esdeveniments de la narració: el crim, l’amor; el crim de l’amor. L’incest.

La narració, amorosa-criminal, és la d’un trajecte; la d’una sèrie de desplacaments amorosos (en el temps i en l’espai) que menen al crim.

Atií a Dorgeville i a Flowille i Couwal, com també a Justine i a Juliette.

51

El viatge, en Sade, és la fugida de la temptació del crim (FZovviIZe..., Justine), o la seua recerca (Juktte); i sempre el seu acompliment.

Aquest desplacament -el viatgeequival al desordre, a la transgressió, i a la consecució final del crim.

El lloc adient de i per al discurs es un indret tancat i un temps en suspensió. Com a espai clos de privilegi, el castell i el boudoir del llibertí.

Així a Eugénie de Fvanval, i a Els 120 dies de Sodoma, a La filosofia al boudoir.

1 en aquells indrets (castells, boudoirs, convents...) per on passen les narracions (Justine, Juliette).

En l’ordre de l’espai tancat s’instaura el discurs del desordre: el discurs de I’incest, que té com a conseqüència el desordre familiar-social.

1 el discurs d’un altre ordre de coses: l’incest com a ordenat sistema del llibertí.

EL DISCURS (Eugénie

COM A INCEST de Franval)

«i[L,‘incest] conseqüència pàtria.n

estén els vincles més actiu l’amor

(Marqués

de les famílies dels ciutadans

de Sade. La filosofia

i fa en per la

al boudoir.)

Aquest fragment de la teoria-justificació de l’incest, que apareix al discurs «Francesos, un esforc encara si voleu ser republicans», és, si més no, dubtós. Diríem que es tracta d’un típic sofisma dels que empren els Ilibertins sadians per tal de seduir la seua víctima (qui, d’altra banda, mai no necessita ser seduïda donada la seua condició de víctima ja dominada) i els seus companys de llibertinatge (a qui tampoc no els cal cap seducció discursiva per tal de dur a terme els seus desitjos). Podria, en tot cas, entendre’s com un sofisma de cara a la societat -a la família, Més endavant, pero, en aquest mateix discurs sobre l’ina la patria...-. cest, trobem «idees» que expliquen ben bé el desig-discurs incestuós, com ara: «el gaudi dels objectes que ens pertanyen sempre ens ha semblat més deliciós», i, més clarament, «m’atrevesc a assegurar que l’incest hauria de ser llei de tot govern basat sobre la fraternitat».

Els objectes que ens pertanyen, la fraternitat, com a base del desig, i del seu discurs. Desig i discurs de l’incest. el lector-seduït-, aquest 1 diu, es pregunta -0 més aviat interroga discurs: RUS pregunte si no és potser un abominable prejudici considerar com a crim el fet que un home estime més per al seu gaudi l’objecte el sentiment del qual la natura el placa més a prop. Seria com dir que 52

LESPILL ens és prohibit estimar massa els individus que la natura més ens ordena que estimem, i que com més gran és la inclinació que ens imprimeix vers un objecte, més ens ordena al mateix temps que ens n’allunyem.»

Així, segons el discurs del text sadià, la natura ens ordenaria (instauraria una ordre, i un ordre) que estimàssem els éssers que tenim més a la vora: la mare/el pare, la germana/el germà, la filla/el fill.

Es aquest el desig implícit a la natura -diuen els Ilibertins en el seu discurs-.

Es I’amor primigeni i fonamental.

Es la prohibició determinant que la societat, la cultura, ordena (i una vegada més cal prendre els dos sentits del mot ordre) i la transgressió de la qual castiga. La narració ens donara compte de les conseqüències d’aquest crim penat socialment.

A Eugénie de Franval trobarem el discurs -realització del desig, posta en escena de I’amor incestuósde I’incest, i la seua narració -la revelatió d’aquest crim.

Franval, el protagonista d’aquesta «noveHa tràgica», es descrit pel narrador amb els següents trets: «posseïa, amb 400.000 lires de renda, la més bella figura, la fesomia més agradable, i els més diversos talents; pero sota aquesta forma exterior seductora s’amagaven tots els vicis i, dissortadament, aquells I’adopció i practica dels quals menen ben prompte al crim».

Es a dir: sota l’aparenca externa (social: els diners, la bona presència, el talent.. .), hi és, en Franval, amagat el vici (la forma repetitiva de la realització del desig) que duu al crim contra la societat. Més endavant se’ns continua dient que, malgrat els encants i talents de la joventut que posseïa, menyspreava els deures morals i religiosos, que «havia esdevingut impossible als seus mestres de fer-li adoptar».

1 havia estat el seu propi pare qui li havia prestat els llibres (els discursos, plens de «sofismes a la moda») que I’havien «corromput més ràpidament ».

D’una manera més precisa encara, més completa i més significativa, el narrador acaba per descriure el seu personatge: «No cabia, en el cor del jove Franval, cap dels vicis de lleugeresa, desordre i irreflexió [. . .l; amb molta confianca en el1 mateix, amant de l’ordre, es trobava disposat immillorablement a sostenir una llar.» Es a dir, el seu racionalisme i la seua disposició per a l’ordre més ferm és ben palés.

Al costat d’acò, tot un seguit de defectes morals que se li imputen: hipòcrita, astut, egoista, enganyós, murri.. ., que encobreix amb, entre altres recursos seductors, la seua eloqüència.

La definició-descripció del personatge és ben clara: totes les qualitats 53

LESPILL més seductores en l’exterior, i interiorment bretot, l’eloqüència, la capacitat de discurs i com a arma de seducció.

els desitjos criminals.

1 soamagant els vi& crivnin&,

Quan comenca la historia que se’ns narra, Franval havia perdtlt els seus pares, i un ancle (substitut del pare) li reposa els béns heretats alhora que el casa amb una dona que l’oncle mateix li tria.

Esposa, dones, que forma part d’una herencia (forma part del patrimoni heretat del pare, Iliurat per un substitut d’aquest), que és un bé social. Una dona d’excepcionals qualitats físiques (wzabells rossos», «ulls blaus», «cintura fina», «pell llisa i fresca com les roses»...), pero que el seu marit considera com «algú que els costums ens lliuren en servitud».

Es a dir: com una esposa en la seua funció social. 1 en aquest sentit fa ús d’ella. 1 l’esposa «parí una filla encara mes bella que la seua mare».

Filla que dura el nom d’Eugénie: «l’horror i alhora el miracle de la natura».

Allò que primer fa el pare amb aquesta xiqueta és separar-la de la mare. 1, després, no donar-li a conéixer cap dels «principis religiosos o morals en que una noia d’aquesta edat cal ésser comunament instruïda)>. Tot aco a fi de no entrebancar allò que Franval considera que és lünic que necessita aprendre una noia: aprendre a agradar. (NUne fille n’avait besoin que d’apprendre à plaire», diu el text original; i cal fer notar que «fille» es pot traduir per mia i per filla, com així mateix per donzella i per bagassu.) A més, el propi pare esdevé mestre d’Eugénie, de la seua filla-noia-donzella-bagassa.. .

Mestratge, ensenyament, que s’exerceix en un indret tancat: la casa paterna; i a l’habitació del pare aquelles ensenyances que aquest mateix imparteix, les «seues conferencies»: «allí, inculcava a la seua filla les seues màximes sobre la moral i sobre la religió; ell li oferia, d’una banda, alio que certs homes pensaven sobre aquestes matèries; establia, dúna altra banda, al10 que ell n’admetia ». Discursos, els de Franval a la seua filla, que «no tenien per simple objecte afermar la ment» i que per tant «acabaven rarament sense inflamar el cor», fet pel qual Eugénie «no trobava res de més estimable que el seu pare». Pare, al qual dóna els noms d’«amic meu, germà mew. Desplacament, així, de l’incest parefilla -i mestre-deixeblaa una relació (amistat) amorosa fraterna.

Un diàleg d’amor s’estableix entre tots dos durant els anys d’educació d’Eugénie per part del seu pare. Diàleg de declaracions de mútues estimes i de promeses d’amor i plaer. Fins que la noia arriba als catorze anys, «epoca en la qual Franval volia consumar el seu crim». 1, arribat aquest moment, tot referint-se al crim (l’incest) que es prepara (que ha preparat Franval evitant-li els discursos que poguessen impedir a aquesta de decidir-se, donant-li els que ajuden a la seducció) el narrador ens diu: 54

«Tremolem.

Ell ho feu.»

Tremolem nosaltres; és a dir, tots els que no participem en allò que Franval i Eugénie van a fer, tots els que restem fora de l’incestdiscurs entre pare i filla.

1 d’aquest acte que es desenrotlla en la soledat i la intimitat d’ambdos personatges, el text ens dóna sobretot el diàleg amor-os entre pare i filla; allò que ambdós diuen d’allò que faran, d’allò que fan.

L’incest, així, es posa en escena, es realitza, principalment, per mitja del discurs; dels discursos que el diàleg entre tots dos incestuosos estableixen.

Com a resultat immediat de la consumació de l’incest, Franval esdevé «perdudament enamorat» de la seua filla, la qual cosa el duu a «l’abandonament de la seua esposa».

L’esposa intentara aleshores casar la filla (és a dir, donar-la a un altre home que no siga el pare); casament al qual es negaran pare i filla, adduint-hi un «defecte», «l’enigma» del qual, una vegada revelat, mostraria la raó de la impossibilitat de casar Eugénie amb un altre home.

Entgma, que no és un altre (com a I’Edip) que el de I’incest; defecte que és el de la pèrdua de la virginitat com a valor de canvi matrimonial; virginitat que li ha estat lliurada al seu primigeni posseïdor: el pare.

1 per tal de resoldre l’enigma, la mare de l’esposa de Franval (en certa manera, la mare d’aquest) cercara l’ajut d’un clergue: dún pare.

Aquest paye, davant la possibilitat de descobrir el crim que suposen amagat rere el comportament de Franval envers Eugénie, diu: <tiNo és molt menys important castigar un crim que impedir que es propague? ¿Si el deixem en la foscor que cerca, potser no és com destruir-lo? Inevitablement es produeix un escando1 si el crim es fa públic i si les descripcions d’aquest exciten les passions en aquells que son propensos al mateix tipus de crim.»

Hom pot trobar en aquestes paraules, en aquest personatge del pare (del pare bo), la veu del narrador (i, més enllà, la del filòsof Sade) que ens descobreix el fons de la seua escriptura. És a dir: fer públic (relatar) l’incest (l’esdeveniment) és produir un escando1 (un desordre al si de la collectivitat que se n’assabenta i que no pot admetre la instauració i practica d’aquest fet-discurs).

El discurs-incest passarà així a ser narració pública. 1 contra I’ordre constitu3 d’aquest incest, d’aquest discurs, es desencadenara tot un procés destructor que destruir& I’ordre de l’incest, pero també l’ordre familiar on aquest ha sorgit i contra el qual s’ha produït.

CE!PILL La narració-descobriment, i destrucció, d’aquesta relació incestuosa es produeix per l’encadenament d’una serie de fets moguts pels interessos socio-sexuals dels protagonistes.

Franval voldrà fer caure en delicte la seua muller, per tal de fer-la igualment culpable, i concertar-à la seua seducció amb un amic, un altre llibertí, amb la intenció de sorprendre’ls ell, Franval, en l’acte criminal.

(No seria aventurada la hipòtesi que, en cas de descobrir la dona en bracos dún home, Franval assistiria a l’escena primaria de la seua mare amb el pare. Es cl’ar que, si Franval té una relació fraterna amb Eugénie, es converteix en fi2I de la seua muller. El llibertí que ha de seduir la dona no és res més que un substitut del pare.)

Com a jugada de seducció, el llibertí que ha de seduir l’esposa de Franval descobreix a aquesta l’amor incestuós del seu marit. Davant el dubte, Mme. de Franval voldrà veure la realitat d’aquest incest, i assistirà a una escena amorosa entre pare i filla. (Caldrà, dones, veure ací una altra escena primària: davant la relació de Franval -un pareamb Eugénie -una dona, una esposa-, Mme. de Franval es converteix en Za fil& que assisteix a l’escena amorosa dels pares i veu en la mare la seua rival. De fet, allò que ha esdevingut entre ella i la seua filla, només que a l’inrevés.)

A partir d’ací, les rivalitats entre uns i altres (la mare i la filla, el llibertí i Franval), una vegada al descobert, es constitueixen en una lluita oberta, i s’esdevé tot un seguit d’intrigues, paranys i accions criminals (dos raptes, un assassinat) així com encontres dialèctics, discursius, entre Franval i el sacerdot, el llibertí i Mme. de Franval, Franval i Eugénie . . .

D’aquests discursos, cal fer notar aquesta reflexió que el pare fa a la filla: «No hem de mostrar respecte ni consideració envers els altres si aquests han evidenciat que la nostra infelicitat o la nostra ruma és lünic objecte dels seus desitjos. » (12s clar que Z’objecte dels desitjos dels altres és la propia felicitat; pero si aquesta és entrebancada per un altre cal cercar la seua rr.&zu, la seua infelicitut.)

1 davant l’alternativa d’elecció que Franval posa a la seua filla, aquesta contesta: «Oh, tu, a qui estime i estimaré tota la meua vida ipots dubtar de la meua elecció?»

L’elecció (d’objecte) de la filla és clara, com també ho és la de la mare. Totes dues desitgen Franval, el paye, o més aviat volen ser desitjades .per aquest, seduïdes per ell. 1, més encara, pot dir-se que aquest desig de relació amorosa amb Franval, per part de cadascuna d’elles, depén de l’existència de l’altra. Eugénie desitja -i es lliurael seu 56

pare, és a dir, el marit de la seua mare. Mme. de Franval recupera seu marit, és a dir, I’home que ha comés incest amb la seua filla.

Veurem tot acò a la fi del relat.

el

1 el final de la historia es precipita.

Davant la condemna a mort de Franval per assassinat (del seu rival, el seductor llibertí que ha tractat ara de seduir Eugénie), la sogra de Franval, amb el clergue, provoca la confessió final d’Eugénie (aquesta confessa la seua intenció de matar -per indicació del seu parela seua mare) i, descobrint-li-ho a Mme. de Franval, la conseqüent mort d’aquesta.

Mme. de Franval mor de dolor en conéixer el projecte de la seua definitiva destrucció per part -per màde la filla (la rivalitat pel pare arribaria ací a l’assassinat efectiu).

Pero Eugénie, davant la mort natural de la mare, decideix de morir també. Es declara penedida -segons relata el clerguei mor de manera també natural en bracos de la seua mare: és a dir, unint-se a ella en un abrac, i en la mort.

En bracos de la mare, també, morirà Franval, i també voluntàriament, travessant-se, aquest, dues vegades el cos amb una espasa. 1 ho fa suposadament penedit dels seus crims. Suposadament, perquè es el1 mateix qui parla del seu penediment, i sabem ben bé que, malgrat la seua eloqüència, els seus discursos són fets de sofismes seductors.

Una interpretació d’aquest final (la mort natural de la mare; la mort volguda de la filla; el suikidi del pare, aquests darrers amb el precedent penediment) podria resumir-se així: Davant el descobriment definitiu de la intenció criminal de la filla (matar-la i fugir amb el pare), a la mare no li resta més que -naturaZmentmorir-se: desaparéixer d’escena, deixar de ser la mare de la filla incestuosa i triomfant.

La mort de la mare suposaria, per a la filla, la substitució real de la primera per ella. Esdevindria, aixi, no ja amiga i germana o filla crimind, sinó esposa real; cosa que acabaria amb la situació criminalamorosa. D’altra banda, si es dóna una identificació entre filla i mare, la mort d’aquesta darrera ha de dur la primera a la mort igualment.

Franval mor davant el cadàver de la seua esposa -de la mare-, fent-se dos colps d’espasa -un per cada dona-, i rega el cos de la dona amb la seua sang (es a dir, ejucukz en el cos d’ella). Certament, Mme. de Franval és el model de la mare &cwza (com, així mateix, Eugénie representava la mare dolentu), i aquesta còpu2a (copula en la mort, i mortal) es la realització de l’incest desitjat amb la mare.

57

llESPI Així, en el discurs, s’instaura l’incest: la seua teoria (en realitat falsa: un sofisma), i el seu desplacament envers la filla, envers la germana.

En la narració, es descontrueix aquest discurs i s’arriba (per mitjà d’un desplacament: d’un desordre, d’un viatge, dúna substitució) a l’incest fonamental: aquel1 incest que l’escriptor -ho diu Sade a la seua Idea sobre les novellesté a la base de la seua escriptura.

EL RELAT (Flovville

COM A INCEST

i Couuval

o el fatalisme)

Com en Justine i com en Juliette, en aquest relat d’Els crims de l’amor, és el mateix personatge protagonista qui narra -a algú, a un altre personatge del relatla seua propia vida, les seues peripècies, la seua trajectòria vital, la seua historia, a manera de confessió auto-inculpatòria/exculpatoria, o seductora.

Ací, la protagonista, Florville, «d’aparenca juvenil, de rostre el més agradable i interessant, de trets doleos i delicats, pell blanca com les Mes i cabells castanys rogencs fins al terra, de boca fresca i finament acabada com una rosa de primavera, alta i ben formada, de moviments graciosos, encisos ben delineats i d’una bellesa de les que no es rebreguen en molt de temps», aquesta dona narra la seua historia -que ocupa gairebé la totalitat del relata Courval, un home de cinquanta anys, vidu. Es a dir, una imatge o substitut del pare.

Perquè, en efecte, a Florville, al costat de les virtuts físiques i morals, se li atribueixen dos únics defectes: la falta de béns economics i la seua carencia de pares, o més aviat, el desconeixement de la identitat dels seus progenitors.

Així, falta a Florville (el coneixement de) la mare i el pare.

Només nàixer, Florville és abandonada, i és tot seguit recollida per un altre matrimoni: troba, així, uns altres pares. Quan Florville fa els quinze anys, quan creua el llindar de l’adolescència, mor precisament aquesta segona mare que se l’havia afillada. Davant d’acb, i per tal d’allunyar tota sospita/calúmnia social de relacions illícites (allunyant així, es clar, la temptació/possibilitat d’una forma de para-incest entre Florville i el seu pare adoptiu), la jove ha d’abandonar aquest reducte pseudofamiliar, iniciant així el seu -fatalcamí de crims i amors.

Un recorregut, el de Florville, que la fa passar per la seduccid i la fornicació (és seduïda, malgrat una primera virtuosa resistencia, amb l’impuls del seu desig, per un jove del qual quedara prenyada), l’assussinat (mata, més 0 menys involuntàriament, un altre jove), i es la causa indirecta duna altra mort (de la dona que ha comes un crim i a la qual denuncia).

58

LESPILL Un recorregut que la duu, també i sobretot, al retrobament amb el seu pare, a narrar a aquest la seua vida -les fatalitats, amors i crims, de Florville-, el seu relat.

Perquè la condició que imposa Florville a Courval, per tal de consentir a contraure matrimoni amb el1 quan aquest li ho demana, és que ella conta/fa de la seua vida, que el1 escolte el relat -la històriaallò que ella sap o/i diu d’ella, del recorregut que realitza des del seu naixement fins l’encontre amb Courval. Només si Courval I’accepta amb aquest re&, ella s’hi casara. 1 allo que li conta és la historia dúns infortunis causats precisament pel caràcter virtuós de la dona protagonista, que ja són passat, relat conclòs. 1 Courval ho assumeix i la fa la seua muller.

Fins ací, la virtuosa Florville («seriosa, molt piadosa, constant en les seues obligacions religioses, de caràcter encisador, com un Angel sobre la terra servat per a Courval») ha viscut entre el desig i el refús de les pròpies passions, entre el gaudi i la desgracia, entre la integritat virtuosa i el crim.

Amb Courval, Florville troba una Elar (un espai propi on habitar de manera estable, en contrast amb la inestabilitat que caracteritzava la desplacaments, viatgesi que de fet seua anterior situació -continus era allò que la duia a viure tants d’infortunis); troba també viqtresa i diners, i un espòs (que la fa engendrar un fill: és a dir, que la retorna a l’inici de la seua vida -amorosaen la qual engendra un fil1 -illíciti el perdé junt amb l’-illegalespos). Pero aquest final felic de la historia de Florville és només un parèntesi (contat pel narrador del text i no per algun dels seus personatges) i dóna pas a un altre relat d’un altre protagonista.

En aquest punt, precisament, les dubtances i angúnies de Florville pel seu passat i per la promesa de felicitat del seu present-futur, vénen a ser aclarides/destruïdes per I’arribada d’un inesperat visitant.

Florville, davant l’anunci de l’arribada d’aquest (de l’entrada en escena d’un altre que purhrà), s’estremeix, i demana que el facen passar. Hi ha en ella com una premonició que li diu que aquest nou personatge completara el seu relat.

El visitant no es un altre que el «perdut» fil1 de Courval. 1 hi acudeix, després dels anys, a confessar al seu pare el relat de la seua vida des que abandona la casa paterna en companyia de la mare. La narració del fil1 de Courval descobreix (a Florville, a Courval, al lector) la cadena de fatalitats i infortunis que han viscut tots ells.

La mateixa Florville, dirigint-se a Senneval, el fil1 de Courval, sintetitza, relata així, allò que ha dut a terme en la seua vida d’amors i crims: <Reconeixeu-me, Senneval, reconeixeu al mateix temps la vostra ger59

mana, la noia que seduíreu a Nancy, l’assassina del vostre fill, l’esposa del vostre pare i la infame criatura que arrossegà la vostra mare al patíbul.. . Sí, cavaller, aquests són els meus crims; on mire només veig objectes que em regiren les entranyes; o el meu amant en el meu germà o el meu espòs en el meu pare, i si em mire a mi mateixa només distingesc el monstre indescriptible que apunyalà el seu fil1 i envià la seua mare a la mart.»

Després d’aco, després de mostrar als seus suposats pare-espòs i germà-amant, i a ella mateixa, els seus crims (incests, assassinats), Florville se suïcida (fent morir amb ella el fil1 que esta engendrant).

La cadena de fatalitats/crims que viu/conta Florville pot esquematitzar-se així: Florville és sedtllda per Senneval (el seu gernzà), del qual tindrà un fill.

El ji22 intenta seduiv Florville (la seua mare).

Florville, bé que atreta per ell, es resisteix i el mata (mata el seu fdl).

Florville, per un atzar, veu que una dona (la seua mare) comet un crim, la denuncia i la mare mor en el patíbul.

Florville es casa amb Courval (el seu pare).

Florville se szli’cida (prenyada, producte de I’incest).

Veiem així que, Florville, després del seu naixement i en ser abandonada per la seua mare, realitza un recorregut (espacial: viatges, canvis de residencia; eròtic i sentimental: amors, desenganys, desitjos frustrats; vital: tot el trànsit des de la infantesa fins la maduresa, en la qual posa fi a la seua vida), tota una llarga trajectòria que la condueix a l’incest amb el seu pare.

Trajecte aquest (la historia de la seua vida) que comprén: un incest consumat (amb el seu germà) i amb descendencia (un fill), un &ilicidiD (que evita un possible incest en un acte amorós també desitjat per ella), un parricidi en la seua propia mare (per delació, de manera indirecta, com en els desitjos transformats als somnis, i a la literatura...).

La relació incestuosa amb el germà funciona, en primer lloc, com a iniciació sexual, com a desflorament de Florville, en substitució del pare.

Després, desencadena els esdeveniments esmentats de la vida de la jove, tracant el camí de l’encontre amb el pare (ja desflorada, i cm-regada de culpes que redimeix confessant-les al pare). Culpes que no són una altra cosa que l’eliminació d’entrebancs en el seu llarg, tortuós, diferit (com en un estat de latència) itinerari/regrés al pare.

Amb l’(accidenta1) assassinat del seu fill, Florville evitara no ja rela60

LESPU cionar-se sexualment amb el1 (cometent un pecat de fouuticació, i en un altre pla, d’incest), sinó, principalment, casar-se (consumació de I’incest, pero remei a la passió amorosa) i truncar així el seu (fatal) camf vers el pare.

Aquest assassinat (socialment amagat, com si dún crim familiar es tractàs), provoca la fugida de Florville i la duu a trobar-se casualment amb la seua mare. Una vegada més, la virtuosa consciencia de Florville la truirct, i provoca la mort de la seua mare. Amb aquest assassinat (indirecte, pero atribuïble només a ella, ja que n’és l’únic testimoni) elimina lünica persona que coneix amb escreix qui és Florville (i qui és el que sera el seu marit) i pot impedir per aixo el fatal incest. A més, és clar, és la mare, la dona del pare.

Realitzada la iniciació-desflorament, i dut a terme l’incest fratern, desplacat (realitzat simbblicament) l’incest amb el fil1 per mitjà de l’assassinat (amb unes tisores, fent-lo sagnar, com en una mena de castracid), i executada (indirectament i subtil) la mare, després de narrar-h0 tot al pare (ignorant/amagant els vincles familiars, és a dir, les causes pregones/latents dels crims), Florville accedeix plenament al pare, consuma l’incest, contrau matrimoni legal, engendra un fill, es fa possei’dora dels béns paterns.

Aquesta possessió del patrimoni familiar és precisament allò que duu la mare a desfer-se de la filla, per tal que només el fil1 siga l’hereu dels béns.

Sexualitat (latent) i diners (manifests) apareixen ací com a factors disgregadors de les relacions familiars.

La mare elimina la filla en la qual troba una competidora no tant en relació al pare com al fill. Bé que, fatalment, ambdós germans tornaran a trobar-se, i s’uniran sexualment, i una mena de venjanca davant la forcada separació inicial caurà sobre la mare de mans de la filla.

Senneval abandona la mare (davant la conducta escandalosa, de mare dolenta, d’aquesta), fet en el qual podem fàcilment entendre un refús de l’incest. Refús de la mare (de la mare dolenta, de «conducta alarmant») que el duu a l’incest amb la germana. Com a substitució de la mare? Es clar que sí. No obstant aixb, Senneval, al final del seu trajecte de crims d’amor, provoca la mort de la germana: Florville, la seua germana que, ara ho sabem tots, tingué certa relació incestuosa amb el seu fill, que dugué a la mort la mare, que s’uneix incestuosament amb el pare, esdevenint així la falsa mare de Senneval. En últim terme, Senneval ha comés incest amb la muye (Florville) a posteriori.

(El relat de Florville desitja/encobreix l’incest; el de Senneval el descobreix/realitza.)

Després del suïcidi de Florville, el relat de Senneval s’entén no ja com una confessió de culpes sinó com una denúncia. Amb els fets que 61

conta, possibilita el coneixement de la veuitat. El seu relat descobreix els vincles familiars, la vertadera essència dels crims que Florville duu a terme fins i tot quan creia redimir-los (en el seu matrimoni amb Courval). Incestos i parricidis, els crims d’amor comesos per la virtuosa -i a causa de la seua virtutFlorville, queden al descobert. 0, més aviat, són dits per Florville, ja que de tot l’esdevingut no tenim mes notícia que la que ens donen els personatges; ningú més -és a dir, el narrano ens assegura la veracitat de la narració. Els fets, pero, esdedorvenen veritat, si no realitat, per la paraula. 1 a Florville, després del seu relat, amb el de Senneval, i amb les conclusions que ella mateixa n’extrau, amb el nou relat que fa de la seua vida, no li resta més que ccometre un crim que venjarà tots els altres»: és a dir, disparar-se un tret amb la pistola del seu geumà, davant els ulls d’aquest i del pare.

D’alguna manera, els desitjos materns (de la mare de Senneval i Florville) s’acompleixen amb el desenllac de la historia.

El fil1 preferit recupera els béns paterns. El desig incestuós de la mare envers el fil1 -mai no acomplites converteix en or. (L’altre incest no consumat, el de Florville i el seu fil1 -sempre, aquel1 que relaciona mare i fil&, es transforma en sang; com el desig incestuós, envers la mare, de I’escriptor esdevé escriptura: ho diu ben clar Sade en la seua Idea sobre les n80veHes.) En les ratlles finals, pero, el narrador de Florville i CourvaZ o el fatalisme, ens diu que pare i fill, després dúna malaltia que els apropa a la mort, «es retiren del món», i en una «soledat austera» troben un «final pacífic per a les seues vides».

Certament, després dels crims (incestos acompanyats de morts) que han comés tots ells, la família de Courval resta destruïda, sense mes grans possibilitats de crims a cometre al seu si, a no ser l’equívoca relació entre pare i fil1 vivint en compartida soledat...

Finalment, en el seu discurs (a)moral, el narrador/Sade ens adverteix/recorda que «només en la fosca de la tamba» podem trobar la calma, fugint així del «desenfré de les passions» (el desig de l’incest) i la afatalitat del destí» (la possibilitat, emmascarada, accidental, de dur-lo a terme).

Aquesta tamba (soledat, retir del món, tancament) en la qual Sade desitjà, imagina, escriví, realitzà la seua obra-incest.

62

E COLOGIA, PAISATGE 1 PROGRÉS MiqueGil Core

INTRODUCC16

F

INS i tot després d’una protecció legal de biotops amenacats, continuen els canvis ecològics afectant les especies i els ecosistemes.

Aquests canvis abasten des dels naturals als causats per l’home, des dels beneficiosos als destructors i des dels controlables als salvatges, resistents a tot tractament.

Aquest tractament pot apuntar a dos nivells: nivel1 ecosistema-comunitat, és a dir,. tractament i estudi dels processos de I’ecosistema, i nivel1 especies-població, és a dir, tractament i estudi duna o de diverses especies determinades.

La coexistencia d’aquests dos nivells és de vegades conflictiva.

El conjunt de canvis en aquestes zones protegides inclou alteracions naturals i humanes, successions, equilibri de poblacions d’animals (per exemple eliminació de predadors i fluctuacions en poblacions d’herbívors), canvis genètics i nombre d’individus en especies rares, introducció d’es63

LESPILL pècies exòtiques, contaminació d’aire, aigua i sòls, interferencia amb règims hidrològics, destrucció d’hàbitats naturals per distintes causes (quasi sempre amb un denominador comú: la cobdícia i estupidesa humanes) i pressions excessives d’explotadors i/o visitants en ecosistemes més 0 menys fragils.

Cal destacar que els canvis per accions humanes i les gestions equivocades per ignorancia, imprevisió o inadequació, realitzades per ens públics o privats amb capacitats decisòries, són ara com ara les més grans amenaces a la persistencia i conservació de les nostres riqueses naturals.

A causa de I’omnipresència de la pressió humana en tota la superficie del País Valencia, és urgent l’adopció de qualsevol ideologia bàsica escaient i acceptable per conservar i posteriorment refer el nostre paisatge malmés; és a dir, ens cal, ja que ens enfrontem a profunds canvis ecològics, un pla concret d’objectius i prioritats, una política (en el sentit recte de la paraula, no, per descomptat, en l’actualment vigent), clara per als problemes clau, a més d’un inventari fiable dels recursos i una investigació amplia i profunda orientada cap a la gestió i tractament de les nostres terres.

Després d’aquestes consideracions prèvies, que cree útils per acostar-nos a tan complexos problemes, intentaré una exposició necessàriament incompleta (per nombroses raons entre les quals cap destacar la propia limitació) de la situació actual al País Valencia, que, prima facie, es pot qualificar de desastrosa.

1 per intentar comprendre aquest desastre, sembla convenient partir d’una situació bàsica inicial, clarament enunciada en la ponencia que, amb el títol de «L’ordenació del territori del País Valencia» va ser presentada al Congrés de Cultura Catalana, en 1977, d’aquesta manera: «...la planificació, dones, ha estat una desordenació sistemàtica del territori. Desordenació que no es refereix a un ordre territorial abstracte que hi hagués de bel1 antuvi, cosa evidentment molt discutible; ara bé, quan no ens referim a un estat de coses anterior, sinó que contraposem els diferents interessos de diferents grups que utilitzen el territori d’una manera sincronica, és indubtable que aquesta desordenació sistemàtica ha estat un fet.. . » La importancia del problema creat per la destrucció dels biòtops naturals i consegüent desaparició d’espècies animals i vegetals que hi vivien és tal, que ha trascendit forca els plantejaments benintencionats dels «ecologistes» (sobre els quals sovint han exercitat el seu reconegut esprit d’escaliev famosos representants de l’establishment local i estatal, amb l’oblit que, fonamentalment i malgrat plantejaments a voltes no gens afortunats, sempre han tingut raó); així, la situació actual preocupa greument caps d’Estat i governs, I’ONU, FAO, UNESCO, UNEP, MAB, etcètera; comptat i debatut, els màxims organismes polítics i científics 64

del món actual. 1 em consta, no cal dir-ho, que no és assenyat c<fidem magnam habere alicui» si aquest alicui inclou efs polítics i governants actuals; no hi ha més, pero, que el que tenim, i alguna cosa és que aquest afer haja arribat a entrar en els seus duríssims caps.

A banda múltiples consideracions sobre el tema, que allargarien massa aquest article, hi ha un aspecte bàsic que abona la necessitat de conservar, mal que només siga per egoisme pur, la meravellosa varietat d’espècies que encara pobla la biosfera. Per exemple, en 1960, un xiquet afectat de leucemia tenia només una possibilitat entre cinc de remissió de la malaltia. A hores d’ara en són quatre entre cinc, gràcies al descobriment de dos alcaloides, vinblastina i vincrisina, provinents d’una planta dels hoscos humits tropicals, 1’Apocinacea Vinca YOSCU. 1 cal destacar que fins ara només s’ha estudiat l’un per cent de les especies vegetals; i que cada dia es descobreixen més plantes amb principis anticancerosos, sobretot en les selves humides equatorials; selves que, per altra part, són cremades, talades, destruïdes i arrasades a raó d’onze milions d’hectàrees a l’any, o, si ho preferiu, vint-i-una hectàrees per minut. Si traslladem aquesta bogeria al País Valencia, s’hi adverteix l’impacte en tots els medis naturals, impacte que procure resumir per raons de brevetat.

AGRESSIOMS

AL MEDI

GEOLOGIC

En medi geològic, és a dir, al sol pur, hi ha greus agressions per: A. Tracat de vies de comunicació inadequades, innecessàries o geomorfològicament disbaratades, origen de processos d’erosió, sovint irreversibles. Aquestes vies de comunicació segueixen sovint els 110~s de pas oberts per processos plúvio-torrencials propis de cada país i les vies fluvials, amb la qual cosa s’hi produeix una concentració i entren en competencia amb els processos naturals al llarg d’aquests cursos. Guanya, com era previsible, el més fort i per tant els processos s’alteren o modifiquen amb la degradació de l’entorn.

B. L’activitat extractiva de materials per a la construcció és mohes vegades abusiva (arenes Ilavades en rius o a l’Albufera, grava, sauló, materials volcànics, gredes o argiles) per mitjans molt potents. L’extracció de sorra a les platges origina la desaparició de les dunes, fixades per la vegetació normalment, i les substitueixen masses d’arena mogudes pels vents (dunes vives), forca perjudicials per a les comunitats vegetals i animals preexistents; no poques d’aquestes dunes fixades han estat destruydes per «raons urbanístiquew, amb els resultats que es palesen a la Devesa del Saler.

C. Grans obres hidràuliques, no ben ubicades en ocasions, interfereixen en la zona d’avantpresa i en la zona dessecada post-presa, si més 65

EESPILL no temporalment.

No són pocs els pantans que, per estar situats en àrees sotmeses a processos d’erosió (generalment originada per deforestacions i tales), es curullen. Aquestes obres interfereixen igualment en la dinàmica normal de transport de materials pels rius i afecten les zones dels deltes, molt sensibles a la intervenció humana, car són resultat de la convergencia de processos antagonics: les esmentades aportacions continentals i l’acció múltiple dels corrents marins, sobretot els parallels i immediats a la línia de la costa. Així, al Delta de I’Ebre, molt proper al límit nord del País Valencia i amb influencia sobre diversos components de l’entorn, com ara la pesca de sardina entre la costa de Castelló i els Columbrets, per exemple, podem veure una marcada recessió del perfil costaner. Podem esmentar ací els processos d’intrusió salina, molt extensa al llarg del litoral.

La forta incidencia, a causa de les activitats humanes, sobre les aigües freàtiques, altera el nivel1 piezomètric, és a dir, l’estat d’equilibri entre les capes d’aigües dolces a superiors i l’aigua marina inferior.

Aquest desequilibri en les pressions respectives provoca una circulació inversa de l’aigua subterrània, fa penetrar terra endins la marina i origina la salinització dels aqüífers. Bona part de I’horta del Llobregat ha quedat, per aquesta causa, inutilitzada.

El mateix procés s’ha detectat ja al País Valencia (Albufera, desembocadura del Túria, Moncofa, costa entre Valencia-capital i Canet d’En Berenguer i distints punts de la costa sud). Aquesta intrusió és greu i perillosa per ser de difícil reversibilitat.

D. Pel que fa a les carreteres i camins en urbanitzacions, cal tenir en compte tot allò que hem escrit més amunt.

MEDI

AQUATIC

DOLC

Efectes de la contaminació en les comunitats del medi aquàtic dolc.

Si considerem la contaminació com una pressió desfavorable (stress) sobre l’ecosistema, podem explorar els efectes que produeix en les comunitats vegetals i animals que, juntament amb el biòtop, formen aquest ecosistema. Haurem, primer, de distingir dos tipus fonamentals de contaminants: matèries que serveixen, en concentracions adequades, com a nodridors vegetals, i substancies que són toxiques directament o deletèries per als organismes afectats.

Normalment es vessen contaminants d’ambdós tipus en els ecosistemes aquàtics, en 110~s amb condicions d’inestabilitat bibtica elevada, com ara marges de Ilacs, corrents, estuaris o zones intertidals.

Igualment la taxa de descàrrega varia considerablement en el temps.

L’efecte immediat d’aquestes condicions es que, en un punt determinat de l’hàbitat, la concentració d’un contaminant canvia notablement en el temps, per bé que generalment no de forma que la comunitat puga adaptar-se a la variació, per exemple com s’adapten les comunitats de 66

CESPU zones templades als fenòmens estacionals accentuats. (Hi ha unes idees molt suggestives de l’ecoleg rus Mondxaski, exposades en la classificació dels factors ecologics en factors periòdics primaris, factors periòdics secundaris i factors no periòdics, entre els quals es troba la contaminació, que n’expliquen molt clarament els efectes en els éssers vius i les causes de les seues respostes, des de la mort a l’adaptació, davant d’aquestes circumstàncies.)

De tot això resulta que els organismes oportunistes, de cicle vital curt -especialitzats en la colonització ràpida d’un medi inestable mitjancant un alt poder reproductiu i un autèntic malbaratament d’energia, i en la fugida d’aquest medi a mesura que s’estabilitza per a buscar-ne de nous més estables i així repetir el cicle vital-, Chan vist afavorits pels processos de contaminació.

Així pot l’ecòleg R. Margalef dir que, en general, la contaminació determina, com a primer efecte, un vejoveniwrent de Z’ecosistema. Si estudiem aquestes qüestions amb una mica més d’esment, qualsevol toxic singularment considerat pot ser igualment virulent per als organismes de vida curta o llarga en una comunitat aquàtica normal. Excepte quan la concentració del tòxic en un punt o els voltants siga prou elevada per a ser contínuament letal, el toxic actuara en discontinuïtat temporal.

On la inestabilitat de les masses aquàtiques siga tal que la concentració letal s’esdevinga una volta a la setmana, per terme mitjà, els organismes amb cicle vital més breu podran tenir unes floracions intenses i curtes, amb enormes fluctuacions en la seua població. Si aquella concentració es dóna una vegada al mes, pot esdevenir-se una seqüència successional que incloga uns pocs organismes amb cicle una mica més Ilarg; i si aquests elements tòxics vessats només es donen una volta a I’any, la successió pot assolir el nivel1 d’alguns peixos de cicle vital mitjà, sobretot si hi ha espai suficient i I’ambient és moderat o càlid.

Si les descripcions anteriors són reals, les assocacions biòtiques proPeres a un punt de contaminació deuen ser les més primitives des del punt de vista successional, i s’hi deu donar un gradient successional vers el clímax natural, a mesura que augmente la distancia o passe el temps.

Els contaminants que són alhora nodridors vegetals tenen efectes molt semblants, encara que per raons diferents. En aquelles situacions en que els nodridors entren en la zona eufotica d’hàbitats lacustres (zona on les plantes poden desenvolupar la fotosíntesi), els organismes planctònics més oportunistes poden arribar-hi a ser components majoritaris, si més no, temporalment (i així s’ha esdevingut a 1’Albufera).

Alguns d’aquests, com ara certes cianofícies o algues blaves i flagel-lats (causants de les temudes marees roges), són verinosos per als animals mes grans i, quan actuen, minven l’estabilitat i diversitat de I’ecosistema, tot augmentant-hi la mortalitat.

Igualment es poden produir «explosions reproductives» o blooms que sobrepassen molt la població normal de zooplàncton herbívor, sense augmentar, pero, la població de descomponedors, 67

bactèries i protozous.

Una combinació de la minva diürna d’oxigen dissolt en l’aigua a causa de la respiració d’aquest plancton, dones, unida a I’activitat enormement augmentada dels processos de descomposició per protozous i bactèries, rebaixa el nivel1 d’oxigen dissolt, a límits letals per als animals més grans, la qual cosa fa retrocedir la comunitat cap a estats més primitius en la successió. Aquests estats es caracteritzen per la baixa diversitat, baixa estabilitat-persistencia, baixa estabilitat-elasticitat i reducció de vies per al flux d’energia que travessa i engega l’ecosistema, d’on resulta una proliferació de les especies resistents, a costa de la desaparició de moltes altres de no resistents i, en definitiva, una reducció de la diversitat.

1 acò també es fa palés a I’Albufera, d’on han desaparegut bon nombre de peixos i han augmentat, en canvi, aquells que, com la tenca i la Ilissa, aguanten tot el que calga.

Pot ser útil d’entendre els fenòmens de contaminació, tant per tòxics com per nodridors, des d’aquest punt de vista, per procedir a una gestió ambiental més adequada i eficac, apta per preservar, possiblement amb estalvi de temps i de diners, les aigües dolces superficials i pofundes del País Valencia.

A més d’efectes perjudicials sobre els sers vius, de la contaminacio química provenen fenòmens físico-químics anormals que incideixen desfavorablement en l’entorn. Així, en aigües superficials contaminades es produeix sovint una precipitació de contaminants i decantació al fons del llit, el qual s’impermeabilitza en bona part, amb reducció de l’alimentació dels aqüifers, descens de nivells freàtics, baix o nul rendiment de pous i, en zones costaneres, aparició de fenomens de salinització ja esmentats.

En la sobreexplotació d’aqüífers estem a punt d’arribar al límit en les terres valencianes; i més greu encara, els contaminem imprudentment, mitjancant tàctiques completament illegals, consistents a injectar les aigües tòxiques industrials al subsol per evitar l’obligació de depurar.

Les conseqüències d’aquesta contaminació són especiahent greus per la velocitat baixíssima de renovació d’aquestes aigües (en prou casos fan falta centenars d’anys), la manca de flora fotosintètica, productora d’oxigen, i de fongs i bactèries descomponedors, i la reduïda i especialitzada fauna hipogea. Tot plegat causa una extrema vulnerabilitat i indefensió davant qualsevol agressió. Podem afirmar que en contaminar un aqüífer, resta contaminat per sempre a efectes pràctics. 1 aquest procés de contaminació freàtica segueix lentament, contínuament, insidiosament, inevitablement i irreversiblement.

Per totes les raons exposades, afegides a la manca de planificació (0, millor, de planificació socio-ecològica) del territori, a un procés d’urbanització i d’industrialització incontrolat, a una normativa d’aigües totalment insuficient i inoperant des del punt de vista biològic, i a l’absoluta necessitat d’una nova i actualitzada llei d’aigües que no apareix 68

enlloc, haurem de qualificar el panorama de les aigües dolces del País Valencia com a desastrós i descoratjador.

Amb aquestes premisses, i sense remei immediat i urgent a les envistes, pense que són ocioses més conferencies, simposiums, escrits, setmanes hidrokgiques i la resta d’històries a lüs. Vet ací, dones, i com a conclusió d’aquest apartat, el que li va dir Sanxo a Don Quixot, a causa de l’atropellament comés per Pandafilando de la Fosca Vista (gegantàs i executiu agressiu, sembla) amb la princesa Micomicona (capítol 46, part 1): «Esto digo, señor, porque si al cabo de haber andado caminos y carreras, y pasado malas noches y peores días, ha de venir a coger el fruto de nuestros trabajos el que se está holgando en esta venta (o lo que es igual, no hemos de sacar fruto alguno), no hay para qué darme priesa a que ensille a Rocinante, albarde el jumento y aderece el palafrén; pues será mejor que nos estemos quedos, y cada puta hile, y comamos.»

EL MEDI

AQUATIC

MARf

El volum total de descàrregues per contaminants i per aportacions fluvials a la Mediterrània s’estima en uns 430.000 milions de tones/any; la quantitat d’aigua aportada pels rius és de 420.000 milions de tones/any i al voltant de 8.000 milions de tones/any corresponen a les descàrregues de contaminants en les zones costaneres. Aquest volum de contaminants requereix una Demanda Biològica d’Oxigen (DB05) estimada en 3.800.000 tones/any, 530.000 Tm. de les quals corresponen a les costes mediterrànies de 1’Estat espanyol.

El 57 % d’aquesta demanda pertoca a aigües d’origen urbà o domèstic (aigües negres), el 36 % a aigües industrials i el 8 % a escorrenties agrícoles. El País Valencia té una serie d’indústries diferents establertes al Ilarg del litoral, de les quals esmentarem les químiques (Vinaros, Benicarló, Castelló, Sagunt, Valencia i Alacant), les de cuirs i blanqueries (Castelló, Valencia i Elx), les indústries del ferro i de Yacer (Sagunt, Valencia, Gandia i Alacant), les terminals i refineries de petroli (Castelló i Valencia) i les drassanes i desballestaments navals (Valencia, Castelló i Gandia). De tot el litoral mediterrani peninsular, la zona més densament poblada i industrialitzada és Catalunya. I-Iom calcula que la DB05 produïda al llarg de les seues costes és de l’ordre de 342 tones/any per quilòmetre de costa, per a les aigües domestiques, i de l’ordre de 250-400 tones/any per quilòmetre, pel que fa a les aigües industrials, amb un total d’unes 17.000 fabriques.

La costa espanyola restant n’allotja unes 13.500, i la DB05 requerida es calcula en 70-150 tones/any per quilòmetre, per a les aigües negres, i 50-100 tones/any per quilòmetre, de DB05, quant a residus d’origen industrial.

En el cas concret del litoral proper a la ciutat de Valencia, la DB05 es compta en 22.750 tones/any, la qual cosa representa unes 69

2.578 tones/any per quilometre de costa, unes set vegades el valor mitjà de 360 tones/any/quilòmetrede DB05, calculat en un estudi de la FAO per a la totalitat de les costes de 1’Estat espanyol.

A hores d’ara les aigües residuals d’aquesta zona, tant negres com industrials, són abocades directament, sense cap tipus de tractament (amb comptades excepcions), a la xarxa de séquies i canals de reg i al riu Túria al seu pas per Valencia, o a la mar.

Una conseqüència d’aquesta increïble activitat és l’entrada en les aigües costaneres -sobretot a l’estiu, quan augmenta la població enormement i instantàniadúna allau de virus, bactèries i d’altres organismes patogens, que estudiarem amb certa cura pel greu problema sanitari que planteja.

Contaminació

bacteriana

Aquesta contaminació és intensa en determinades èpoques de l’any.

En són causes, principalment: l’augment ràpid de la població costanera (fins a 30-50 vegades la normal), l’afluència encara més intensa els dies festius, la manca de depuració de les aigües residuals o, almenys, la manca de depuració efectiva, la impossibilitat d’establir un sistema de depuració eficac davant un cabal a depurar, que augmenta bruscament i enormement en estiu.

Hem de fer esment que una depuradora no s’engega com un coet, sinó que requereix, entre d’altres, d’un procés de creació, estabilització i manteniment d’una flora descomponedora i depuradora que alhora necessita d’una relativa continuïtat en l’entrada d’aigües, de les quals, al capdavall, s’alimenta; a més, la seua capacitat depuradora no és illimitda i no pot, per tant, acceptar el ràpid augment que s’esdevé als mesos d’estiu. Aquest és un dels més difícils problemes a resoldre per a arribar a una depuració efectiva; amb la qual cosa la situació real produïda en aquestes desmesurades poblacions humanes és la d’«un torrent huma surant i refocillant-se en un riu de les seues excretes».

Aquesta contaminació d’organismes patògens es pot classificar en: BACTERIANA: SalmoneNes i EbevtheNes: Intoxicacions alimentàries, gastroenteritis, infeccions tífiques i paratífiques.

Són gèrmens resistents a l’aigua de mar fins un total de 24 o 36 hores. La Salm~onda wien és especialment virulenta per als xiquets i molt resistent als antibiòtics; és establerta al Mediterrani espanyol i francés i sovint provoca pleuresies purulentes.

ShigeHes: Cosmopolita, produeix disenteries bacillars agudes. Es molt freqüent i virulenta, poc resistent, pero, a l’aigua de mar, d’on desapareix aviat.

Estafilooocs i estreptococs: Produeixen infeccions de pell i mucoses, conjuntivitis, rinofaringitis i otitis, disenteries, enterocolitis, etc.

70

Vibrió co2èric: Causant del cblera, malaltia hídrica per excellència.

A les costes de 1’Estat espanyol domina la forma El Thor. Bs capac de sobreviure fins 80 dies en aigua de mar i molt més de temps en distints molluscs. Cada any se’n presenten diversos casos al litoral mediterrani.

Vibrió parahaemoliticus: Recentment estudiat, és responsable de gastroenteritis agudes forca perilloses (cada any es diagnostiquen vora 1.200 morts al sud dItalia; se’n produeixen, pero, moltes mes que no son detectades, a la resta de costes mediterrànies).

PARASITARIA: Causada sobretot per distints fongs productors de micosi en la pell, mucoses, boca, nas i orella. Cal esmentar la freqüència amb que un d’aquests fongs, la Cundida albicans, produeix vulvo-vaginitis tenaces en xiquetes i dones. S’han d’incloure en aquest apartat les disenteries amèbiques i diverses helmintiasis (infectacions per cucs paràsits).

VÍRICA: Nombrosos virus són resistents a l’aigua de mar, si mes no durant un temps suficient per envair d’altres hostes i produir-los la corresponent malaltia. Així s’esdevé amb Adenovirus, Virus Coksackie A i B, virus Eco i virus Polio. Aquest virus i el de l’hepatitis epidèmica A són els que es diagnostiquen més sovint. El de I’hepatitis A produeix les infeccions per via oral i arriba al medi marí pels excrements dels pacients o portadors.

Un contaminant de gran importancia és el petroli. En descriurem, dones, la incidencia, amb una certa atenció. El trànsit de superpetrolers, les rutes de transport curtes i nombrases, la legislació permissiva fins a dates molt properes i I’elevat cost de la neteja de tanes dels petrolers en ports amb installacions adequades, han contribuït a fer de la Mediterrània i de nombroses zones de la seua costa, víctimes majors de la contaminació per petroli.

El transport de petroli brut al Mediterrani (1975) arriba a 350 milions de tones, 150 milions de les quals criculen des del nord d’Africa a Europa.

Un càlcul molt optimista considera que un 0’4 d’aquest petroli es vessa a la mar, per pèrdues, llavat de tanes o accidents, percentatge que vindrà a representar unes 600.000 tones anuals. Si a tot això afegim les entrades per prospeccions costaneres, fites, manca d’atenció, més les descàrregues procedents de terra, forca importants, es pot avaluar la quantitat de petroli que anualment rep el Mediterrani, com a contaminant, de l’ordre de quatre milions de tones (Office of Oil und Gas. 1971).

Tenim efectes a curt, a mig i a llarg termini. Els de mig i llarg termini són els més importants, per bé que els de curt siguen més aparatosos i més visibles. El Mediterrani és en I’actualitat contaminat en bona part de la superfície, per les distintes especies d’hidrocarburs continguts en el petroli en brut, i pels productes de la seua degradació a causa de fac71

tors biogeoquímics.

Després de l’evaporació de les fraccions volàtils i hidrosolubles, les més toxiques per a la vida marina, el petroli vessat se sotmet a una degradació bacteriana.

Els productes residuals de la descomposició s’aglomeren després d’unes setmanes i arriben a constituir els noduls vituminosos de forma irregular, que mesuren de 0’1 a 10 centímetres de diàmetre i suren en la superHcie de la mar abans d’arribar a les platges on ocasionen destorbs ben coneguts pels banyistes.

S’ha pogut mesurar la intensitat de degradació dels hidrocarburs pel nombre de bactèries que recobreixen els noduls duna capa grisenca. El valor de l’oxigen consumit en aquesta biodegradació s’estima en 12’5 milímetres/hora per centímetre cúbic de quitrà per Horn. i Col. (1970). En les zones més contaminades de la Mediterrània hom calcula en 30-50 mg/m2 la quantitat de noduls.

En la toxicitat a curt termini, un factor important és el tamany i naturalesa de la fracció volàtil i hidrosoluble.

Aquesta inclou compostos aromàtics lleugers, benzé i tolué, que es degraden tot dúna per factors externs (llum, radiació U.V. i temperatura), hi ha també, pero, naftalens i alkil-derivats, molt més persistents.

Els processos d’oxidació de petroli brut en la mar originen sulfòxids i alkilfenols, en molts casos amb més augment de la toxicitat.

Aquesta origina a curt termini la desaparició total o parcial de fito i zooplàncton, mort de nombroses larves d’invertebrats i de peixos (totes més sensibles que les formes adultes corresponents) i efecte acusat sobre la fotosíntesi i la producció d’oxigen; entre una i cinc parts per milió inhibeixen el 70 % de l’esmentada fotosíntesi i 20 parts per milió arriben a inhibirne el 90 %, amb les conseqüències lògiques per a la resta de comunitats marines.

Els efectes a mig i llarg termini, són molt pitjors per més insidiosos.

Entre els peixos i molluscs es fa palés un augment de malalties de la pell, deformacions orgàniques i transformacions genètiques, fins a arribar a la desaparició d’espècies en determinades zones (com ara els calamars) i aparició d’epidèmies que normalment no haurien de presentars’hi. Un altre greu defecte és la interferencia que aquests productes originen en els processos biologics marins. Aquests darrers són guiats, en la majoria d’espècies, pe rquantitats mínimes de missatgers químics dissolts o suspesos en l’aigua (feromones).

En coneixem, d’aquestes, substàncies atraients per a predadors, substancies desencadenants de fugida en preses, hormones d’atracció sexual, hormones per a la fecundació, substancies indispensables per a l’elecció d’un medi escaient, etc.

Aquestes substancies sovint tenen estructures semblants als productes toxics adés esmentats; la presencia d’aquests toxics entrebanca o anul-la la seua acció i, per tant, el cicle vital de les especies afectades.

Així és comprensible que la seua acció, a mig o llarg termini, assolesca un caire totalment perjudicial.

Un altre efecte a Ilarg termini és l’acu72

EESPILL mulació de les fraccions més estables en organismes, mitjancant xarxes tròfiques, en els terminals de les quals poden arribar a concentrar-sen milers de vegades més que en forma originaria.

Sembla, no obstant això, que les costes del País Valencia no en siguen les mes afectades. Així, en la costa de Castelló hi ha uns valors maxims un 50 % més petits que en les costes franceses i italianes de golf de Lleó (M. Calderon. 1977), per bé que les perspectives d’augment de transports, prospeccions, refineries i altres fonts de contaminació, obliguen a prendre totes les precaucions davant d’aquest peri11 tan greu.

ELS SOLS Assistim a una degradació i empobriment creixents que afecten els components biologics de la terra, físics i químics, a una igualment creixent contamina&5 per ús excessiu d’adobs químics que arriba fins a les aigües freàtiques (en la zona costanera del País Valencia és difícil de trobar una aigua subterrània amb un contingut de nitrats inferior al prohibit per la llei), contaminació per reg amb aigua de séquies fortament contaminada de bestreta, a una destrucció d’aquest so’1 per modificacions urbanes i/o industrials (tot seguit passem a explicar-ne els efectes en la molt celebrada horta de Valencia) i a uns forts processos d’erosió i denudació per deforestació, incendis o utilització inadequada.

Com a exemple de tot el que l’acció de l’home pot malmetre, ens podríem referir a allò que tenim més a prop: l’horta de Valencia, a hores d’ara en peri11 greu d’extinció.

1 cal indicar que aquesta s’ha configurat al llarg dels segles gràcies, precisament, a l’esforc huma encaminat, tot just, cap a l’altra direcció, la constructiva.

Per ser l’habitant d’aquesta horta un ecòleg innat, ha configurat, després de nombroses generacions, un paisatge-ecosistema de gran productivitat (dos, tres i més collites anuals hi són encara normals), harmònic, amb una elevada diversitat específica i gran riquesa d’espècies animals i vegetals (almenys fins al moment que, enganyat per una propaganda nociva i interessada, ha comencat a caure en la trampa de l’ús de pesticides i herbicides en quantitats desmesurades, que només beneficien la poderosa indústria productora) en el paisatge del qual s’havia integrat perfectament, tot ajudant els seus cicles amb el treball i amb el forca raonable ús d’adobs orgànics, procedents d’animals domèstics i dels residus de la propia llar, molt superiors a qualsevol barreja química actual. Hi conserva, a més, un paisatge variat i de gran bellesa, on abundaven l’arbrat compost de petits grups d’arbres fruiters, figueres, els arbres d’ombra, els noguers, els típics ginjolers i sorollers, les tanques arbustives de gran valor ecoIògic, les moreres i nesples, els canyars vora les séquies i canals; tot això, mes la coexistencia de conreus variats i la seua rotació, una densa xarxa de senderes i camins, que en cada revolta descobrien paisatges 73

EESPILL encisadors, va configurar un indret huma d’una bellesa sorprenent.

1 el més important, al meu parer, aquest habitat únic ha estat mantingut en un alt grau de productivitat i harmonia durant centenars d’anys, sense mostrar el més petit signe de degradació o d’esgotament.

Només l’atac brutal i desfermat de l’especulació, la concentració d’ingents masses humanes en unes urbs demencials i I’espoliació de l’horta en benefici de monstruosos blocs de ciment, on s’apiloten milers de veritables esclaus moderns, ha estat capac d’endur-se per davant un entorn i una manera de viure, els elevats valors dels quals es reconeixen ara pels més alts organismes mundials.. .

1 haurem de tenir ben present, a banda qualsevol altra consideració que no podem tractar en aquest modest «plaidoyer pour une innocente», la destrucció, a Almussafes, de diverses fanecades de la millor horta de Valencia, per installar-hi la polèmica factoria Ford. Només en la lectura pia i detinguda d’un passatge bíblic (Gènesi, 9; 20,21) trobe explicació per a l’arrimus que permeté, per part dels nostres executius, agressius artífexs de la planificació del Cap i casal i els voltants, un desgavell semblant.

LA VEGETACIÓ Davant els enormes problemes que els incendis forestals, la pèrdua de coberta vegetal i la consegüent erosió representen per al País Valencia, sembla convenient, malgrat que siga aquesta una insignificant veu que crida en el desert, intentar-ne un enfocament ecologic i fitosocioIògic, I’únic que pot donar-nos explicació i remei per a la tràgica (recordem l’etimologia, tragos, bac o cabró) situació que ens envolta.

Un bosc és una comunitat vegetal necessàriament interrelacionada i interactuant, distribuida en diversos estrats. En primer lloc, pel que fa a la biomassa, trobem l’estrat arbori, que es distribueix entre 8 i 30 o mes metres d’altura, els arbres propiament dits, que al bosc mediterrani conté una gran varietat d’espècies (més de 40 de forestals més grans i 50 de subordinades).

Segueix un estrat arbustiu que ocupa altures de 2 a 4 i 6 metres, també amb una gran varietat d’espècies i d’importància fonamental per al bon funcionament de la comunitat.

A continuació hi ha I’inferior, format per especies sufruticoses i herbàcies, aquestes anuals o bianuals generalment, formadores del tapís vegetal inferior que en època de floració fa que el bosc vertader prenga una bellesa increïble.

Que tot aquest conjunt funcionava naturalment, i que ho feia bé, ho prova el fet d’haver estat establert en la península ibèrica, si més no des del principi del Quaternari (si fa no fa, aproximadament dos milions d’anys enrere [Harland i col. 1964]), tot resistint perfectament les suposades acauses naturals» dels incendis forestals: llamps, gotes d’aigua que concentrarien com una lent la calor del sol, combustions provoca74

IIESPILL des pel fregament continu de dues branques seques, i la resta d’estupideses a lüs. Com diu el Dr. Folch i Guillén, un bosc es crema quan algú li cala foc. Es a dir, el bosc mediterrani clímax era una entitat viva, estable, resistent i triomfant; fins a l’extrem de cobrir amb un tapís verd, compost principalment d’espècies de fulles dures i persistents, tots els paisos que envolten la Mediterrania.

Aquesta massa forestal, que va assolir l’apogeu vers fa 10.000 o 15.000 anys, és sotmesa avui a un procés de degradació continu a causa de l’acció humana prolongada durant més de tres mil anys i duta a hores d’ara a extrems inconcebibles fins a reduir el bosc mediterrani actual a menys del 5 % de la superficie primitiva.

1 vull remarcar que aquest procés de deforestació, que fins i tot en més alt grau es produeix a escala mundial, és un dels perills més greus que amenacen la humanitat.

Esta perfectament demostrat que aquesta acció humana comporta alhora una serie de fenò’mens successius, circulars, automultiplicadors -i en gran part irreversibles si hom no pren mesures dràstiquesque són vertaderes causes fonamentals de la proliferació actual d’incendis.

Es a dir, l’atac a la comunitat forestal condueix a una degradació d’aquesta, en especial en zones càlides i seques, com ara l’àrea mediterrània on l’equilibri ecològico-forestal és forca alterable i vulnerable.

En primer lloc, hi apareix, en relació amb sòls i clima, la formació arbustiva densa anomenada «maquis», que si no es degrada més per l’acció humana, encara reprodueix en part la comunitat primitiva i és capac de regenerar-la amb relativa facilitat (acò és aplicable també a la garriga apareguda com a degradació del bosc anterior).

Si pel contrari l’atac hi continua, hi apareixen tres fenòmens coni empobriment progressiu del tercomitants i molt greus: degradació és a dir, aparició d’espècies resistents reny; augment del «xerofitisme», a la sequedat i empobriment del so’1 i a l’intens calor estival, no minvat per l’estrat arbori; aquest augment del xerofitisme mena inevitablement a una gran fragilitat davant el foc i a l’aparició del «pirofitisme», és a dir, aparició d’espècies que aprofiten la vulnerabilitat de les plantes normals davant el foc i l’aptitud de la llavor d’aquelles especies pirofites per tal de reproduir-s’hi després de l’incendi. Així, els pirofits no són eliminats pel foc (com a especie, s’entén) sinó que hi resulten afavorits.

Per a aixo forcen la seua presencia disposant de parts aèries molt combustibles; els individus adults són veritables tomes que cremen amb gran facilitat i rapidesa (aquesta facilitat d’incendi és forca important per a aconseguir focs rapids i de curta durada que no calcinen gaire el terra) i així n’eliminen altres vegetals competidors.

Altrament, les seues llavors són difícilment combustibles, amb la qual cosa, després ‘del foc que ha destrmt els individus adults i d’altres especies competidores, en resten les llavors que fructifiquen fàcilment i rapida en un terreny lliure de competició.

D’aquesta manera originen 75

una coberta vegetal cada volta més xerofítica i amb creixent domini de pirofits que propiciaran altres focs nous, amb un nou empobriment del terreny, una nova eliminació de «no pirofits competidors) i un nou augment de piròfits. 1 aquest perillosíssim joc és el que afavoreix o no impedeix la gestió forestal al País Valencià. Ara com ara, ací predominen les actuacions tendents a I’obtenció d’uns beneficis ràpids i sucosos, mitjancant repoblacions monoespecífiques, amb especies de gran productivitat i gran rendiment econòmic; Ilàstima que els dos tipus de pi emprats en aquestes repoblacions, i en especial el pi blanc, Pinus halepensis, són piròfits actius i, cal dir-ho, molt eficients. Altres dues essències, els Eucaliptus camaldulensis i E. dalrympleana comenten a serihi introduïts amb aquests mateixos objectius. A més de ser fàcilment combustibles tenen l’avantatge de destruir la flora i la fauna del terra, i n’eliminen qualsevol tipus de vegetació a l’abast de les substancies toxiques que hi vessen mitjancant les arrels. Si tenim en compte tots aquests factors, no és arriscat d’esperar la creació d’un empori de riquesa per a Valencia a curt termini, car no hi haura pellícula del polsegós Oest, visions dantesques de caravanes travessant el desert, o aventures galàctiques en estranys planetes, que no tinguen els més escaients escenaris naturals en la nostra beneïda terra. Laudate, pueri, Dominum.

Fa ben poc, els tecnics forestals més conscients de les seues responsabilitats i més preparats, han comencat a orientar-se simultàniament cap a dues direccions paralleles i inseparables: a l’augment raonable de la producció en resposta a la demanda creixent de matèries primeres forestals, i a la conservació del medi com a premissa fonamental, expressada sobretot pel binomi vegetació-sol.

Es tracta, dones, en aquest com en tants altres aspectes de l’explotació de la biosfera per l’home, dúna posició d’equilibri entre la tendencia extrema de conservació, pete qui pete, del statu quo (com si a la Natura tot fos estàtic i no dinàmicament equilibrat, i acò es important de dir-ho) i la tendencia que, en la part contraria, no pretén més que obtenir un profit immediat sense preocupar-se del demà, i oblida els nostres deures amb les generacions que han de venir. Cada vegada és més palés que la societat humana no podrà subsistir si perd, com ara s’esdevé, el sentit de la continuïtat.

Per aquesta raó fonamental, en cas de real incompatibilitat cal triar sense cap dubte la solució consistent en la conset-vació o reconstitució de la vegetació natural. Si, en cas contrari, hi ha compatibilitat entre conservació i producció, ambdues amb la garantia d’un control constant i organitzat des del punt de vista tècnic, l’home pot dur a terme intervencions prudents, a fi d’obtenir un augment de la producció en els seus distints aspectes sense provocar el desordre.

La lluita contra l’erosió del terra, fonamental en el clima mediterrani, exigeix un esforc seriós de conservació de la capa vegetal, únic capac d’impedir-la, i una prudencia extrema en les operacions forestals i ramaderes. Com observa justament Mancini (1961, «Modificacion del su010 76

per effetto dei rimboschimenti», Acc. Zt. Sci. For., 1, pp. 107-109) no ens hem preocupat més que de «I’èxit de la repoblació, sense gairebé donar-h un mínim d’atenció al sol... D’aquesta manera, hem compromés i nafrat sovint aquest capital, emprenent un camí equivocat; caldrà, dones, emprar-ne una bona part per tornar al bon camí».

Són aquestes idees elementals, tractades de manera molt clara per Fournier (1972, «Les aspectes de la conservation des sols dans les différentes regions climatiques et pédologiques de 1’Éurope~~. Collection Sauvegarde de la Nature en Europe, 5. Conseil de 1’Europe. Estrasburg) i d’aplicació directa a la degradació a que és sotmés el medi ambient al País Valencia, en tots els components.

Així ho veu Harroy (1967, «Techniques contemporaines de l’agriculture méditéranéenne».

Meditervanea, 13, pp. 304-316): «hem d’adonarnos que, en principi, mai no podem demanar innovacions tecnològiques en materia de desenrotllament agrícola (i aquesta condició és aplicable a tots els components de l’entorn natural) per a I’obtenció de fruits immediats i efímers, si s’han d’aconseguir al preu d’un empobriment del potencial natural fonamental, tot obrint via, encara que indirectament, a una erosió dels terrenys, a una desorganització dels règims hidrogràfics, o a una degradació i destrucció d’hàbitats de vida silvestre i natural.. . ».

No es valora, és més, generalment s’ignora o es menysprea la importancia fonamental, i no em cansaré de repetir-ho, que el bosc estable té per, se, pel mer fet de la seua presencia física; importancia fonamental per a la regulació del bioclima, per al règim de pluges, per a aprofitar al màxim aquestes pluges que queden retingudes amarant el sol, per a evitar l’enorme mal causat per l’erosió i la desertització, per a nodrir les capes d’aigües subterrànies utilitzades a molts quilòmetres de les muntanyes, per a purificar la nostra atmosfera contaminada, per a configurar un entorn de bellesa inigualable tan necessari en aquests temps de degradació, massificació i fins destrucció de qualsevulla qualitat estètica, per a procurar un respir a I’asfixiat, frustrat i manipulat horno faber actual, i, en resolució per a tantes i tantes funcions indispensables que pel que es veu no tenen el menor valor econòmic per a la mentalitat imperant.

Cal, dones, emprendre seriosament una política de conservació entesa, segons Fosberg (1960, «Le role de la vegetation dans la conservation du sol et de l’eau». Réunion technique septième. Athènes, 11-19 Set. 1958.

Vol. 2, Conservution du sol et de Z’eau, pp. 31-36. Brussel-les), com «el fet d’administrar correctament les riqueses consideradew.

Aquesta definició, aplicada al sol i a I’aigua, vol dir que cal mantenir aquests recursos en un estat tal que siguen emprats per les plantes, els animals i l’home, assegurant un equilibri estable entre utilització, pèrdues i renovació».

77

A TALL

D’EPILEG

0 POST SCRIPTUM

Done per suposat que no mancaran les autoritzadíssimes veus que mantinguen la inadequació de tals principis teòrics o idealistes amb les exigències de la societat actual, la balanca de pagaments, les divises necessàries per a la importació de productes forestals que hauríem de distraure d’altres més urgents destins, etc. 1 no els manca la raó, a tan eminents pragmàtics. És prou, per tal de convéncer-sen, de llancar una ullada a l’estat actual dels milers d’hectàrees arrasades al País Valencia; erms calcinats on, amb una petita ajuda de la sort en forma de pluges i vents, aviat apareixerà la roca mare primitiva, i assistirem llavors a l’interessant procés que, mitjancant les etapes de disgregació, descomposició, fragmentació, meteorització, transformació, colonització per les primeres especies oportunistes, aportació de les primeres matèries orgàniques, formació de sols elementals, successions, substitucions i altres requisits, ens portara de bel1 nou a la vegetació potencial (clímax) o paraclimàcica.

Llàstima que aquest instructiu procés necessite uns quants segles per realitzar-se, durant els quals el País Valencia pot consolar-se pensant que, almenys, no s’ha deixat enganyar pels esmentats idealistes sense cap sentit de la realitat.

Massamagrell,

desembre

78

de 1980, anno lutos

urente

TEXTOS LITERARIS

IJESPILI

-

P

OEMA PER A BEN MORIR

G aspar JaĂŠni Urban

Composicici guanyadora la Flor Natural de Barcelona 83

de

en 1980

LESPILL

DEDICATORIA

Voldria dedicar aquest poema a la meua ciutat.

A la ciutat d’Elx, allà baix, en el centre de la comarca més meridional que parla català.

La ciutat d’Elx, polsosa de palmeres, com deia Salvador Espriu, al final del mapa.

Elx, adormida en el bessó de I’estiu, de tots els migdies d’estiu; el silenci malalt de cigales de que Llompart em parla.

Elx dels meus avantpassats. 1 també dels vostres avantpassats.

Elx d’alfàbegues a les portes de,1 Misteri.

1 sempre, sempre, els nocturns de Vicent Andrés Estellés.

L’Estellés sempre per senderes incògnites, amb rams de nards i lluitadora estrofa.

1 ho ‘faig així perquè em cal seguir pensant que encara avui, en aquelles contrades, en el Camp d’Elx, en el meu més petit país, encara parlem del bel1 catalanesc del món que Muntaner assenyalava.

Parlem català en la nostra terra i ens honra la fidditat a la llengua dels morts del nostre llinatge.

Maig, 1980.

84

P

OEMA PER A BEN MORIR

M

ORIRÉ amb la boca reblida estès a Ia terrassa de la casa de l’hort que mira a migdia.

Gust de dàtils al si, Ilimoners Evocaré el record d’uns. capvespres camí de la casa,

de gesmil,

a I’esquena.

Ilunyans

quan a l’agost tornàvem d’arreplegar ametlles; pou dels Quatre Pilars; casa de 1’Hort de Motxo; carreró dels bous, estret, de parets altes, on s’ou la corneta.

M’asseien damunt la bicicleta del pare.

Estava cansat.

1 li tenia por a la nit i a la mar.

De nou aniré pel Camí d’alborrocat, de la mà de l’àvia, 85

LESPILL cap a 1’Hort d’En Joan, on ma mare caseta derrocada de Sant Pasqual Bailon; séquia de Cunyera, marges per on collia agret a mitjan mitja-taronja blava, Santa Maria al fons; ginjoler de l’era.

va nàixer;

vesprada;

Recordaré la Serra de Crevillent, tan clara; la que tanca el Camp d’Elx pel nord amb vetes blaves; records de la mort.

Porteu flors del jardí de l’hort per a mi que tant les vaig estimar; ramells de la infantesa per als meus focs fatus.

Banderes dins del pit, cadascun perduts pel temps, pels llibres, hauran pel Carrer Major

dels amors d’acompanyar-me

del Cementeri, a la tomba dels Jaén, al panteó que I’avi Gaspar féu construir després de la guerra.

Baix Vinalopó, roig als vespres de tardar; planters de magraners; horts de palmeres d’Elx; salines de Santa Pola; platges del Carabassi; no us tornaré a veure mai.

86

ContrapĂŠs on, amb ritme, esdevinc Rainer Maria

RILKE

CESPILL

R

ESSEGUIR a fosques el curs accelerat tot motllurant I’escomesa dels canals devers l’oceà de llum esparsa.

Perquè ja és ben evident, a hores d’ara, que els límits no són pas la realitat sinó els ulls amb què la mire.

89

de l’aigua

CESPILL

A

IXEQUE l’arbre dels mots Aixeque ‘l’arbre dels mots des de -la soca pregona dels ~11s.

Hi puja fructífera saba d’antiga memoria assedegada de llums, erta en polsim.

Les branques s’eixamplen al vent que esbufega i n’arrenca les fulles.

Cull espases groguenques del llim per redrecar el nou arbre de clara nuesa.

90

E

NCALCADES, aspres les paraules de tanta pluja ahir, pugen com un gran foc devers I’horitzó dels muscles.

Insurrecta destral, foragitada ombra.

Llavis i estigmes, resum de l’aigua, anhel de fer i desfer els nucs de l’aire.

Just ací, més enllà de les dates, més enpi dels homes, redós obert, torrent dels signes, travessada de vida endins.

91

EESPILL

V

INDIA l’hivern enguany com tots els anys, el maleït ermàs reblirà l’estanca i dels meus ulls guaites trèmuls en fara esquincalls, i estigmes.

L’heura i el lligabosc, tem que els trepitge i malmeta l’àlber ja crescut.

Sera el dia d’esferes closes i oldrà d’esguits de tanta humitat arratonada.

Llavors cargolarà els inermes calzes d’aquest fràgil sacrifici de cristallines ombres i em drecaré, ert, a les palpentes, sobre aquest buit d’on ara escric: windrà l’hivern a besar-me les genives i endur-se-me’n enllà del clar batec i cargilarà els inermes calzes d’aquesta lenta mort d’espelmes».

92

E

SCRIC que escric que ens ha sorprés d’estigmes el darrer hivern de marcits designis.

Escric que escric a bord duna paraula afusellada, la boca closa, mentre la pluja d’aquesta nit sospesa el pas del temps rera els vidres.

Occir enguany la memoria de l’aigua?

Escric que escric assegut sobre els cercles concèntrics el ritme monòton de les gotes, i dibuixe contra el cristal1 les entelades molses que els vents faran a miques.

Escric que escric i et dedique els ulls, aquesta mirada sadolla de fosques i amb foses mans que no gosen temptar el devessall del tarquim de Ilavis i paraules, desades ansies, arratonada imatge.

93

L

LUNY de la finestra, ran mateix de les paraules, mor la tarda assassinada pels racons.

Abissos d’algues en la memoria s’enfilen devers l’espadat sagnat de tanta absència.

Desarem paraules i matisos hns l’endemà dels closos signes: la baralla incandescent dels crits i dels silencis.

Només silenci de fum sobre la taula, vertigen de les hores. ~

(1 hi haurà temps, a l’alba, per tornar arvere i baixar l’escala, de fer i desfer

encisos.)

Febrer

94

del 80

D

E NOM,S, DE DIES

JoanM. Monja

Les presents pàgines que s’acoblen a sota el títol anterior, són unes sèries de dates extretes d’un voluminós dietari anomenat provisionalment Noms i malnoms. De la part corresponent a I’any 1980. Com ‘podrà comprovar el lector, en cadascuna de les planes hi ha un nom propi: de sant, de ploma, d’amor, d’amic, de color.. . Aqueix era -ésel meu propòsit, parlar de noms, de dies, de moments, de paraules que, com aigua, sempre se’n fugen deixant-nos buides les mans. Intent és d’ancorar un poc el temps. Què si no?

dimarts,

adjectiu ja ben gastat. Primavera aquesta que ens obri amples finestrals envers l’estiu; dies que ens ofereixen una clara mostra d’aquesta fruita encara xicotetament verdenca. La mar. En veure el matí tan replet de timbals de sol, d’adolescents veus de flautes d’herba, de violins de les flors, hem decidit el Facund i jo mateix d’aprofitar fins les arrels, com cal, la jornada. Fent un llarg, dilatat, extens, seré passeig pels camins de la nostra marjal, que ha tornat a estendre per

Gandia, 8 d’abril

Ha eixit un dia tot ell sol. Sol esferidor, del gat ungles, sol fort, sol dur, diamant en llavis, sol calorós en excés, sol molest, el turmell vestit amb brusa de formigues, sobretot per al nostre cos encara gens acostumat als rigors de l’estiu que, ara es deixen entreveure entre les delicades cortines de I’estació. S’ha presentat el dia talment fos matí de juliol. Radia& podríem dir en 95

aquestes dates les seues netes estovalles brodades en silencis de monestir verd poma, i servades en calaixos on tot era pau. Quin reviure i quin reveure, quin retornar i quin rebrotar, quin gra de dacsa mongenca en foc de vida és el paisatge!

El plàcid món dels tàcits vegetals tot és milers d’àries i aigües. Des de la figuera de durs cabells, fins a la pomera de brodades flors, des de les antigues armes de la bova fins als seus lliris, des del taronger fins al carro d’aroma que ens ha substituït la sang, tot és banderetes de mil colors al vent abans de comencar la festa del poble, els xiquets als tendres Ilavis pantalons curts i gelats de vainilla, les fadrines mudades passegen en dolca solitud.

Duia a la butxaca de darrere del pantaló una selecció de poemes de I’Emily Dickinson.

Delicadesa de traducció la de Mar% Manent. Talment un glop d’immaculada calc.

En cap petjada del camí no li he ensenyat el blat dels meus ulls, no li he donat a l’espill dels seus fulls la llum del matí. He comprés que les mateixes paraules, dites amb més saviesa tenis al davant meu.

Tan solament Calia comentar per la lectura dels signes interiors.

Impossible comparar, malgrat Oscar Wilde. El dia, les lletres. Però, iah! , en anar a saltar una ampla séquia, flanquejada per un exèrcit d’amables espases, per tal d’arribar-nos fins als bancals que voregen I’Ullal Fose (paraules del lloc conten que entre els seus quiets 1lenr;ols d’aigua, en dia de plena lluna, hom pot veure les ruines d’una molt antiga i fastuosa població), tracant amb molt segur comp& un potent bot, 96

i degut a la bellugadissa violència del moviment, de la mateixa butxaca m’han caigut les sagrades escriptures de la Dickinson, a les entranyes de la séquia, a l’aigua que corre plata i fang i verdí.

-Mare de Dé+ -he exclamat.

Facund, amb silenci d’estàtua, barbat, sense dir ni tan sols els meus peus tenen cinc dits, ha agafat una canya prematurament secada que hi havia per terra, junt al marge de molt variada i joiosa vegetació, i amb humil llanca pròpia de llunyanes festes i paciències de sants homes, ha rescatat el Ilibre amb les pàgines ben plenes d’asfixiats escorpins.

-El deixarem al sol.

-Bé, però en tornar, hem d’anar per camí diferent.. .

---Es de veres.. . -dic.

-Aleshores -remuga amb paraules plenes de cabells propis, de da.urades sirenes, en tornan&lo de bel1 nou a la sèquia-, perquè llegesquen les granotes.. .

-Va bé. Tothom hi té dret...

1 entre crits de fràgils moixons que anaven de branca en branca de menjant-se els esmolats nisprer brots, entre el celatge ple de riures ja llunyans els freds els núvols, entre el sol talment purpurines, confettis i serpentines esteses per tot arreu fent gran festa, hem vist com els poemes de 1’Emily se n’han tornat al cor de l’aigua del llim de la brossa, com han tornat de bel1 nou a ser paisatge ple de flocs, a ser vida acaronada amb mil amors, a ser alé de voltejades campanes, ce1 de mar en bonanca, flors de llum, lluna amb cor d’escàpol mercuri, hem

vist com han tornat a ser natura, a fondre-s’hi amb un gran, amorós, càlid abrac. Han tornat als seus senzills, immensos origens.

Gandia, 14 d’abril, Sant Vicent Ferrer Havia arribat Sant Vicent brillant com l’oli de bon olivar, com la palla nua de I’arròs, com els plats del músic, amb la seua immensa capa de sol. Els carros eixien de Beniopa, bressolant-se entre banderes de festa, cap a la gran vida que s’endevinava en l’horta, esclatant en carcasses de roselles, corretjola, flors de taronger i fluorescències de gram. Les xicones brunament mudades es reien esmoladament.

L’haca bellugava el cap cafit de campanetes, la vela de la mar, el cos, tot el carro enflocat amb paper fi color robat a les flors, als desmenjats parots. Els xicons abans d’hora cantaven cancons acompanyant-se amb la nit de la paella, amb la fusta de la cullera. Passaven els carros joiosos tots plens de coloms pintats, amb les ales esteses de tanta vida.

Quanta frescor m’embolcalla aquest record! Jo duia pantalons curts i, plantat enmig del carrer, ben a prop de la séquia llengua de vidre, els veia passar, i em venien uns immensos desficis que em demanaven tenir ja I’edat d’ells. Encara no havia fet els devers que m’havien manat, dies feia, al collegi. A l’endemà, de bel1 nou, havia de tornar a aquel1 indecent captiveri de porcs i imperials àligues abillades amb sotanes de tan fosca nit.

dimecres,

Val&wia, 30 d’abril

Aaaaaah! , féu convulsivament nerviosa, demanant-se al moment de quina manera havia d’actuar en aquest precís cas, no gens fàcil, comú, potable ni quotidià. Per bé que la comissaria de policia es trobava a cinc minuts de distancia sense apretar que digam massa el pas, decidí fer la comunicació per telèfon.

Aaaaaah! , udolà davant el pulcrament entratjat comissari de policia, senyor Estanislau Garcia Soler, aaaaah! , jo anava cercant, distretament, com ja els he relatat, unes bragues color rosa amb randeta blanca, bragues que ja feia una caterva de temps que no havien topat la meua pell. Un caprici, barat, banal, inexplicable, pero això era, un caprici; ja sap vosté com som les persones.. . per aquí em pega aquel1 dia d’autos com vostés diuen, i sent escorcollant entre l’evocadora sentor del midó que desprenien els bolies de roba tan acuradament plegada en aquel1 calaix, en el d’enmig hi vaig veure que. . . això. . . sí. . . el que ja els he contat almenys tres vegades i no sé pas per que m’ho han de fer repetir de bel1 nou... Si ho tenen mecanografiat i tot. Entre unes bragues de bresquilla madura i un grapat de mocadors, dones aixo, el que els he dit, encara que els semble fosca mentida o demoníaca fallacia, m’hi vaig trobar el senyor de cara ampla, agra i gran papada. Aixina de fàcil comen& tot. Primer creia que estava dormint tan sols; aleshores em vaig explicar que hauria trobat la calaixera oberta i s’hi hauria escolat...

Li vaig parlar, i el1 mut, ni cas, tal97

ment unes ulleres de sol; en acabant vaig trobar escaient fer soroll; fins i tot vaig arribar a llencar el meu llit de matrimoni per la finestra, vaig ferir una cassola d’alumini amb culleres de café inoxidables, per més tard tocar-li amb les meues mans els seus ulls ofegats de tantes cortines; i el1 res de res, cap moviment, paraula, senyal, alenada. Per això mateix vaig deduir que estava més mort que Descartes. No, no el conec, ni tan sols de vista, en absolut em sona la seua presencia.

Cap vegada no I’havia vist ni pels carrers, ni a les carnisseries plenes de gel, ni prenent copa al café de la tarda, tampoc a I’autobús.

Per descomptat que el seu nom mai no l’havia oït. Enjamai en els meus dies. Quan vostés me’1 feren saber, em semblà a muntó embolicat, com molt estrany. Se’m fa la llengua talment un oriflama en pronunciar-lo.

De ben segur que és un Ilunyà estranger. Alfred Hitchcock, li diuen; bé, li deien, no?, que se n’anà en aquesta ciutat de Los Angeles, usa.

Ja tenia certa edat, perquè vuitanta anys de repetir les estacions no esta gens ni miqueta mal, eh?, senyor comissari.

Ja, ja signaria jo per aqueixos anys. 1 la veritat és que encara que vostés m’han comunicat que era un molt anomenat director de cinema, no recorde mai haver vist cap pellícula de la seua -sumolt digna direcció.

Ara poseque, també és de veres que en els darrers quatre anys vaig molt de tant en tant al cinema, talment fos un este1 fugac en nit de gener. Foraster era, iveritat? iQue potser no ho hauré historiat ja una vintena de vegades, eh, senyor comissari?

98

Semble un disc ratllat, sempre el mateix, sempre dic el mateix. Sí, senyors, em diuen Primavera de nom i Mort de primer cognom. Pero; senyors policies, ique tenen alguna pista, alguna seca agulla de pi, algun lleuger indici en contra meua?

Per l’amor de Déu, són vostés dimonis. Això ni tan sols vull que ho pensen, vinga, ni que siga de manera imprecisa i llunyana. . . Pobre home... vinga, és que ni tan sols no ho vull ni en broma. Primavera em diuen, d’Estiu, sí senyor. Déu meu, quanta pregunta em deuen caure vostés.

dijous,

València, 22 de maig

la primavera per les teulades amb albinoni em dutxe i balle flors molt alades fent volantins van perseguides per gats i pins

dimecres, HENRY MILLER, MEUES LLAGRIMES

Vakncia, 10 de juny ADÉU, LES S6N FLUX...

les teues fulles són verd novel1 pertanyent al brancam de la morera, dures, ertes, marbre de foc, regalimen rosada matinenca, suaus com la vesprada pero carregades de vida que ens punxa com fibló de vespa encesa amb tió d’agost. quina llum les teues fulloles! m’enlluernen amb la seua fira plena d’arams punxeguts al roig, amb cotxets de xoc que perfectament et caben pel

tESPILL teu gran ull. quan entre els Ilencols tan purs t’obres amb els ganivets dels teus músculs, oh!, amor meu, tota tu ets un gran bosc de moreres, fresques i esteses com la mar, en la penombra del dia que ix dels claustres de ca seua i se’n va cap al treball. tu, nacre, interior amb herba de marins caragols, tu, gebre de foc. jo, tronc arbrenc esclatat en castell de fruits, aliment tots dos de cuquets d’ulls amenacats a punta de tisora, que donen baves de seda. fa temps s’embolicaren amb els nostres joguets, amb els nostres pantalons curts, amb les nostres primeres paraules, amb les nostres immenses paüres. ara, s’alimenten de nosaltres. i els deixem fer. que, si no? divendres,

els teus dits immaculats esdevé la més argentada de les festes. Et demane ací, a Güell, mirant-me al teu espill, quan tornaran Blancaneus tan rossa nena i els set nanets amb barbes de dacsa, perquè els espere en aquesta rondalla d’infant, entre els teus tan antics i frondosos boscs de pedra. 1 jo faig, nyiiiac, nyiiiac, mentrestant, amb els molls de l’arc de Sant Martí, contentíssim, de teulat en teuladet.

divendres,

Gandia, 25 de juliol.

Sant Jaume

Ens adonàvem que ens féiem grans, i jugàvem a xiquets. Una gran por de fer-nos massa grans ens mossegava. S’estava bé al marge del bancal, a l’ombra del baladre de rituals ganivets. Sense la flor no hi hauria estiu, em digueres rient-te amb sol. Es verí; i ens banyàvem en una banyera de cignes i férem venir de manera gens fina ni educada les gavines de vora mar, cerimoniant interiors de petxines. En mirar el ce1 vàrem veure’l de neu, comprovàrem en&i estem vius. La mar al teu coll, als meus llavis la sal. Als teus geranis totes les meues cardes, i les ones mandrosament batent els nostres immortals castells de sorra. Collars de liles mores als dos ~011s. El cos sauló de foc, bru com tu, Alicia. Nua com un cel, ara ho sóc jo. Tu, misterioses grutes calcàries de propers tossals. Camins d’herba verda ens ombrejaven amb canyes la vesprada.

En acabar obrires la caixeta de la música i solcà el capaltard la veu d’una piscina en moviment plena de parfait amour.

Barcelona, 27 de juny

Tinc molls de caramel a les sandàlies i nyiiiac, nyiiiac, amb cos de lleuger núvol faig grans salts, salts, saaalts, per la meravellosa alegria d’en Gaudí. Al Parc Güell, a la tarda de llima amb porta oberta, empassant-nos amb Ilengua de cirera un gelat de bombó. Quin riure tan fi i miraculós el teu. Quina volta tan potent que Ilenca els trossets de vidre trencat de rajo1 malalt de plat accidentat et mereixes una galtada cap a les properes altures de la felicitat. Mire les escates dels castells amb llacs de cel, dels llunyans mm-s, de les teulades de capaltard que tant estimen l’herba dels teus ulls, de les reixes infestades de dracs infernals, de les finestres perque s’hi aboque la reina mora de la llegenda. 1 trobe en tu al rei Midas; Antoni, tot el que beneeixes amb 99

dissabte, A

MANERA

PROSA GRAN

DE

Vic,

Vakncia, 2 d’agost

TRADUCCIÓ

D’UN EPIGRAMA MARC VALER1 MARCIAL

dissabte,

EN DEL

Anava passejant pels carrers amb fosques sandalies de plom.

Pensant, així en general, en la vida, en el treball, en els amics i en les cuixes de Ilum, com qui no pensa en res 0 potser sense voler pensa en tot. 1 la meua callidoscopica mirada m’ha conduït a l’escaparata duna molt fina, selecta i anomenada formatgeria de regust francés.

Tête à tête, distretament m’he trobat amb un immens pa de gvuyèue que destacava amb ostentositat majestuosa sobre la resta de totes les altres mostres: caixetes, tallades i boles. Tenia el gvuyèue molts i ben fets i molt grans forats. Portentosament ullat en solen dir. Ai, Alicia, no sabria explicar-te massa bé per que, pero quin record tan viu i porprat i clar m’ha visitat de tu.

La Drova (Barx), dissabte, 23 d’agost a vora la piscina asseguts als sillons de calma capvespral a l’hotel llegesc perucho amb especial fruïció. botànica oculta o el fals paracels. a la tauleta prenem mentes salvatges, refinament. cultura. fantasia. a través d’estranyes i silents mars de maragdes, una de les plomes de cigne més importants i de més fina punta de la literatura catalana. encara que molts Iletraferits i altres herbes l’ignoren. i tan solament el coneguen de cognom.

100

13 de setembre

Tomba apòcrifa, us cauran les dents us creixerà el nas, la que existeix de Josep Maria Sert a l’endiumenjat claustre ple de punxes de la catedral de Vic, brodat amb ombres. Falkia de llauna és que els qui viuen tinguen dedicats sepulcres, pàllids de tanta rosada. Mireu si no l’amic Sert, mireu com alena encara allunyat de l’encant, talment fos un dels seus colossos, mireu com brut de llàgrimes arrossega els bancs de l’església amb esguerrats bramuls, per més tard rompre’s els ossos del puny les ungles a I’esquarterada porta de la sagristia. Gruixudes són les rialles de l’arquebisbe. Ho diu aqueix guia de posat ranci amb el simple fi d’enganyifar turistes.

Pero no, no us engoliu l’oxid d’aqueix ham. En Josep Maria té també el seu sostre, l’església de la catedral de Vic, paisatge propi en I’amplitud d’anys de la seua vida. Plena de furiosos torrents de paquets de músculs que sempre cauen per les tortuoses escales, amb catifa de mocós sabó, que intenten dur-los a alegries celestials.

Immensos grups d’atletes sobre el grandiós celatge d’ors, que es precipiten a les timbes més insegures de la nit enemiga dels mirallencs estels. Com en grans tobogans, amagades perspectives. Dolor a l’ànima al col1 als peus en mirar els grans tamanys daurats amb avencs i sèpia. El teu pinzell com un ah campanar d’inexperts xiquets de Valls, impossible en el temps, que sempre se’n va a la terra del carrer, per ell mateix, a poc a poc, 0 simplement

per xafar una traidora pell de plàtan ben fresca. Ai Sert, has redactat un gran manuscrit de preciares i prohibides i molt profundes profecies. 1 tu, violent amb el que massa bé saps, ja no vals dur cap llista de bíblics personatges, ni al gimnàs d’enemics, ni a la calma de la tertúlia, ni al maquillat cinema, tampoc no vols que t’acompanyen en els teus capvesprals passeigs de capell i bastó. No t’han soterrat: infernal insomni per qui ho torne a dir. Encara vius talment un adolescent de primera comunió.

Eternament assegut al tobogan de fang.

Amargament duent-te als teus llavis farcits d’imperdibles nombroses famílies de sèpies amb forqueta d’or i estovalles granatenques.

divendres,

Vakucia, 10 d’octubre

Entre els dits de les ninetes dels ponts de pedra ennegrida per hores tan carregades d’antics misteris, se m’escapa l’avellutat capvesprol de les meues manetes, talment fos un fugac teuladí en anar a prendre’l per netejar la gàbia. Ai amic Thomas, ai amic Dylan, els xiquets corren amb centenars de fangoses sabates; li han fotut cantalada al sol: es dessagna al riu tot ple dúrbanitats, mira11 de la toilette. Si veiesses la vesprada tan plena de lluminosos vents que parlen amb cinc globus verme& com els caramels de fresa.. . Ai, si veiesses. . .

dilluns,

València, 17 de novembre

Des que vaig arribar en aquesta ciutat tan plena de desertes avingu-

des, metàllics semàfors i portals amb gos de brutes baves, et cerque.

En cada cara que se’m creua al dur silenci del carrer, a les places d’ulk plens d’agulles, als autobusos com blanques balenes, als cotxes amb cor de quitrà que s’escondeixen rere els cantons de les curses sens sentit. Et cerque. Et cerque als bars amb taulell de tristesa, als taxis amb ratlla groga. Et cerque, o millor, sabia que un dia o altre, demà mateix, quan broste el cirerer de casa, la setmana que ve, mesos abans de finir l’especialitat, havia de veure’t. Perquè et buscava entre les clares boires dels meus silencis.

1 hui ens hem trobat a les escales mateixes de la facultat. Jo me n’anava. Pujaves tu, els llibres escates.

M’esperaven els amics per anar a prendre capvespres de cervesa, per parlar de Ilavis astres i fruites, de versos amb ulls de verda mort, i d’oxidades paraules Ilatines ben nostres. Ulls a ulls hem estat. T’he trobat com abans, com fa vuit daurats autumnes, com quan ens coneguérem, tu amb els teus cabells plens de besos de l’entretemps, i la placidesa de l’ullal a les teues expressions, amb el teu cos de canya verda plena de vents amics de pirates velers, com abans Loreta, parlant delicadament amb el teu ben construït castellà. Pero el mosquit de temps me n’he volgut anar, fugir precipitadament engolint-me escales i voreres, com si mai no ens haguéssem trobat, com si mai no ens haguéssem vist. Com si tot hagués estat evident literatura, com si tota aquesta vesprada hagués estat pur somni. M’ha fet una por imprecisa demanar-te que fas, amb

101

IXSPILL qui comparteixes la tovesa dels llencols de fil, amb qui la sentor de la fusta recentment esguellada, en quins insomnis treballes, quins esglaons puges, en quin bar prens el teu matinenc café amb llet, quin número de sabates uses.. . Ni tan sols t’he demanat l’adreca, ja ho saps... Me n’he anat i, no desitge veure’t mai més. Vull que per mi solament sigues record, gravat amb navalla d’hivern, amic i dolc. Tots dos adolescents, amb el nostre vestit d’alba furtat als àngels, sobre aquelles ones de Ilits blancs de tan nous, amb els somnis nets com aigua de sénia, tan solament rebregats de vegades pels nostres molt excelsos desigs. Se’ns obria la vida, tellina besada per la sal del migdia.

Que solament sigam record, vull, passat, un de tants presents que em viuen: allà tots dos vaixells encallats, Loreta, en aquelles nostres festes en que rialla i vi eren el nostre alé, en aquelles paraules netes com ulls de mallo1 quan ve la primavera, en aquelles illusions -com sabates noves acabades de comprar sent infantsque bastíem en aquelles nits de tantes parpelles, en l’iris de la beata herba i en camises de màniga curta d’enrevesada adolescencia. No, no cree que haja estat pas de veres que ens hem vist.. .

Potser un pur efecte irptic. Ai la

física! No, no cree que siga de veres que m’hages dit que feies cinqué de psicologia, Que segurament acabaries enguany.. . Cree que no.

dimecres,

València, 3 de desembre

Gràcies, Miró, perquè sens tu hagués passat a muntó de molt cru fred. Ui, si en feia aquest matí a tot arreu del Museu de Belles Arts!

Gràcies, Joan Color; gràcies pels teus jocs infantils, gràcies pels teus jocs malabars, moltes gràcies pels teus jocs anomenats impossibles, gràcies pels teus jocs de mans, perque sense la teua presencia tot hagués estat un munt de cendra a la matinada d’hivern. Gràcies pel calor del teu color, gràcies pel garlar del teu collar, gràcies pel calar del teu celler. Gràcies, Joan Color. Per la vermellor de la teua herba. Pel groc que s’amuntega a les mans de les teues trencadisses damiselles Gràcies per la blava taronja dels teus llavis. Pel carabassa dels alts astres. Per l’alb dels crepuscles que duen vent. Gràcies per les ratlles de fang tan sàviament ocioses. Gràcies pel jardí. Pel sol encés en verds amb grams de raïm de parra del més negre. Per tot, gràcies, Joan Color.

102

L’ACTIVITAT ARTfSTICA VALENCIANA PELS VOLTS DE 1866 Carme Gràcia L’octubre de 1978. dos historiadors de l’art, Calvo Serraller i González García, presentaven al II Congreso Español de Historia del Arte una interessant ponencia sobre la «Polémica entorno a la necesidad de reformar o destruir la Academia durante el Romanticismo español», en la qual se centraven, entre altres, en la controvertida figura del pintor i teòric català Josep Galofré, i els seus allegats sobre les qüestions citades.

La suggerència fou immediata: iquè s’esdevenia en l’ambient cultural valencia durant els anys en que artistes, teòrics i polítics es trobaven immersos en qüestions tan directament condicionants de l’art contemporani?

No és fàcil trobarhi una resposta completament convincent. Possiblement no s’hi esdevenia gran cosa, i si quelcom succeia era amb un endarreriment cronologic de tres lustres. Pero fem una mica d’història per tal d’ana-

litzar més àmpliament les arrels del problema.

Un dels productes culturals més significatius de 1’Antic Règim és I’Acadèmia, òrgan que mediatitza, d’encà de la seua creació, els ensenyaments artístics, la concessió de títols i dignitats, la creació i manteniment de museus, la conservació i restauració de monuments, i, en el cas de la de San Fernando, ordena l’activitat de les acadèmies filials. En produir-se la caiguda de 1’Antic Règim, l’activitat artística pateix un canvi profund que lbgicament es manifesta en el funcionament acadèmic.

Des de la implantació del Romanticisme a Europa, la funció de l’Acadèmia, en tant que element de control i difusió artística, comencara a ser qüestionada.

En desenvolupar-se l’individualisme com a postura ideolòsgica i l’economia de lliure mercat com a mitjà de producció i distribució, el plantejament de 107

l’art experimenta un canvi pregon a nivel1 social que donara lloc a forts debats sobre l’eficàcia del funcionament de les institucions acadèmiques. Aquesta actitud polèmica es dóna, de manera generalitzada, a tot Europa durant el segle XIX, pero la seua virulencia sera variable en relació amb el grau de transformació general experimental per cada país. Ací, per exemple, la transitió no es produirà sinó després de la mort de Ferran VII. Pero, fins i tot a partir d’aquest moment, la manca evident d’un canvi social substanciós donara lloc a allo que Allison Peers ha anomenat un romanticisme «eclèctic». Aquest eclecticisme explica que les diverses institucions -entre les quals hi ha l’ilcadèmia-, davant la manca dunes veritables alternatives, abandonen amb dificultat i molt lentament els vells privilegis.

Si aquest plantejament és vàlid a nivel1 general, encara s’observen variants molt notables entre la situació de 1’Acadèmia central -San Fernando de Madridi les acadèmies filials, com ara la de Sant Carles de Valencia, condicionada, aquesta darrera, per la constant rebel-lia dels acadèmics valencians respecte dels de Madrid, l’escassa rellevància del romanticisme local i les peculiars condicions econòmiques del país en la primera meitat del segle XIX. En 1866 s’atura el procés ascendent iniciat el 1843 en l’economia local. Com a conseqüència de l’epidèmia de «pebrina» de 1865 desapareixen les moreres de l’horta, base de la indústria de la seda valencia-

na. La crisi econòmica propicia una actitud d’oposició contra Isabel II que desembocara en la revolució de 1868 exacerbant l’esperit localista entre una minoria de ciutadans.

Aquest fet condicionara, anys més tard, la creació del Cantó valencia de 1873 dins la república federal.

Aquest any de 1866 apareix el diari Las Provincias, dirigit per Teodor Llorente, que anteriorment havia dirigit La Opinión, propietat del magnat Josep Campo. 1 és Las Provincias l’organ que arreplegarà en gran part l’actitud dels estaments dirigents contra el centralisme de Madrid. Encara que aquesta actitud és, en ella mateixa, clarament minoritaria, no deixa de reflectir Las Provincias determinades postures populars de caire nacionalista, com ara la serie de notes que alludeixen amb joia al procés d’enderrocament de la muralla que envoltava la ciutat, amb tota la càrrega ideolbgica d’oposició a l’exèrcit isabellí que aquesta actitud comporta.’ Actitud, per altra banda, continuadora duna serie de notícies semblants aparegudes l’any anterior a La Opinión. Altres voltes, la defensa popular dels interessos locals evidencia un caràcter clarament xenofob, com ara la manifesta oposició a l’establiment i activitat professional del pintor Souday a Valencia amb la justificació que «ello perjudica indirectamente a los artistas del país».* En relació amb això, hom ha de tenir en compte que, com a conseqüència de la crisi, forca tallers i botigues de Valencia havien hagut de tancar i van ser obligats a obrir per un autoritari ban del capità general Gasset.3

1 Las Proviíncias, 1 febrer 1866; 17 febrer 1866; 27 fbrer 1866; 22 marc 1866; 31 marc lSá&; 29 maig 1866; 17 juny 1866; 19 juny 1866. ’ Las Provincias, 6 febrer 1866; 22 marc 1866; 27 marc 1866. ’ Manuel SANCHIS GUARNER: La ciutat de València, Va,Encia, 1972, p, 423.

108

EESPILL En aquest ambient socialment difícil s’arreplega la notícia d’una Reial Ordre mitjancant la gua1 hom priva d’independència les universitats, es regulen els museus provincials substraent-los a la tutela de les acadèmies locals, i provoca, finalment, la preponderancia de 1’Acadèmia central sobre les filials.

Les conseqüències de l’aplicació de la llei són evidents: pèrdua de la tutela de 1’Acadèmia de Sant Carles sobre el museu de la seua creació, que passa a ser regit per una Comissió de Monumentsj; formació de reglaments per a la copia i l’estudi; obligació de tenir obert el museu al públic els dies festius; control, ordenació i catalogació de les obres del museu i del patrimoni diocesà local, amb una menció expressa, en l’article 41, segons la qual tota obra d’art que no tinga el seu equivalent, en qualitat i importancia, al Museu del Prado, hi sera traslladada amb indicació del lloc de procedencia.

Seria en va buscar una reacció de caràcter popular davant l’abast de l’esmentada Ordre. Només una minoria, la mateixa que actua al voltant de Teodor Llorente i Las Provincias, hi contesta. A@ ens indueix a preguntar-nos sobre el programa d’alternativa proposat pels qüestionadors de la Reial Ordre.

Pot resultar positiu d’analitzar la peculiar resposta de Las Provincias davant duna tan clara limitació de l’autonomia cultural valenciana.

L’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles havia elevat una expositió al ministre de Foment sollicitant el permís per a continuar a

càrrec de la conservació del Museu de Pintura, tal i com ho havia fet des del 1849.4 L’esdeveniment és enregistrat, amb èmfasi, en la secció de notícies locals de Las Provincias.’ Poc després, i en dies pròxims, hi apareixen dos articles6 En el primer hom realitza un dur atac a la política dels governs centralitzadors per la seua incursió en allò que els és alié. El segon fa un estudi de les repercussions directes de la Reial Ordre sobre 1’Acadèmia i el Museu. Indica que les millores que la llei ordena ja s’havien previst i posat en practica -s’hi refereix, sobretot, a la catalogació i obligatorietat d’obrir al públic els dies festiusi destaca que en compliment de la llei hom corre el risc de perdre molts quadres importants, ja que els llegats fets a l’Acadèmia amb la condició de no desprendre-se’n desapareixerien.

Un darrer perill, en opinió de l’articulista, és que les especialitats pictòriques valencianes anirien a parar a Madrid, en aplicació de l’article 41 de la Reial Ordre.

Com hem vist, en cap moment no és qüestionada l’eficàcia i funció de i’Acadèmia com a tal institució. És un problema de pura autonomia respecte de Madrid allò que s’hi debat. 1 considerem que aquests fets es produeixen quinze anys després que Galofré escrivís: «. . . por tanto, o refórmense las Academias, o destrúyanse como cosa inútil y de poco fruto».7 Galofré, conegut sobretot per la seua actitud obertament inclinada per la supressió de l’Acadèmia de San Fernando i, conseqüent-

’ Val&ncia, 6 febrer 1&66.Arxiu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Copiador 1851-1872.

5 Las Provincias, 20 febrer 1866.

6 Las Provincias, 18 marc 1846; 22 marc 1866. ’ J. GMOFRÉ: El artista en Italia y demás países de Europa, atendiendo al estado actual de las Bellas Artes, Madrid, 1851, p. 164.

109

EESPILL ment, de totes aquelles institucions dèmies, com a sistema d’ensenyaque en depenien, duna manera o al- ment i com a paradigmes de valors tra, aixecà una polèmica que es va del gust artístic, deixarien de compprolongar durant quatre anys, tintar, amb el temps. gué com a repliques principals les La postura dels defensors de l’Ade Federico de Madrazo i José Ma- cadèmia valenciana, limitada a la ría Eguren i arriba a ser debatuda protecció d’uns privilegis locals, sense profunditzar en qüestions d’ia les Corts.

Res d’aquesta polemica -que doneïtat, tancarà les portes sobre ella mateixa tan bon punt la pèrdua podem considerar una fita historica per tal com resumeix ideològicad’aquests privilegis sera irreversiment el cicle romàntic a 1’Estat es- ble. D’altra banda, la pèrdua de la panyol i planteja de manera clara seua autonomia no era un fet isolat. els camins socials per que es des- S’inseria dins la tendencia general envoluparà l’art peninsular en el a centralitzar les institucions locals. futur-, Ja en 1827 la Universitat havia estat res, dones, no es reflecteix en la postura dels intellectuals va- reorganitzada i llavors l’Ajuntade nolencians. 1 si bé és veritat que els ment perdé la prerrogativa apassionats allegats de Galofré no menar rector i catedràtics.

La Reial Academia de Medicina, de la seua aconseguiren d’acabar amb l’Acadèmia valenciana, que continuara banda, que fins 1830 tingué atribucions d’ordenació dels problemes llanguint al llarg del segle xx, tampoc les protestes de l’Acadèmia, i el sanitaris i de la vigilancia i exercici de la medicina, queda reduïda, a seu intent de conscienciar l’opinió pública, no tindran efecte, i es conpartir de 1847, a les funcions d’intinuara així el procés d’organització vestigació científica. de la Comissió de Monuments hisEncara que és arriscat d’afirmar torito-artístics.

Encara que, això sí, de manera absoluta la reacció cauacompanyada de les protestes renosa-efecte, resulta curiós observar vades de Las Provincias contra la allò que, ò’bviament, sembla una política centralista i les puntualitactitud de solidaritat de l’Ajuntazacions sobre la manca de persones ment respecte de la pèrdua d’autoqualificades per a formar part de nomia de 1’Acadèmia. Dos mesos l’esmentada ,Comissió! A partir d’adesprés de la protesta d’aquesta quest moment, Las Provincias es li- corporació, la municipalitat li lliumitara a donar notícies breus sobre ra dos mil rals per tal de sufragar, la progressiva aplicació de la Ilei en en part, les despeses de les obres cada un dels seus aspectes. executades pels alumnes de 1’Escola de Valencia que havien de ser preLes conseqüències d’ambdues sentades a 1’Exposició de París? Papostures, tanmateix, són notablerallelament, la Societat Econòmica ment distintes. Les idees de Galofré tenien per finalitat evidenciar les d’Amics del País decideix de donar suport a 1’Ajuntament i l’Acadèmia, noves exigències de l’art que, necesd’un monument sàriament, se situaven al marge de amb la construcció a la memoria del pintor Joanes, que 1’Acadèmia. 1 arriba a profetitzar de la esque, sobrevisquessen o no, les aca- hom considera «fundador a Las Provincias, 9 Las Provincias,

5 abril 1866; 28 abril 1866; 1 maig 1866.

10 abril 1866.

110

cuela valenciana» -qualificatiu pres, possiblement, de Cean Bermúdez i que juntament al de «Rafael español» esdevindrà un tòpic en l’ambient cultural del moment-.

La seguretat de l’èxit popular del monument duu a la consideració que en cas que no hi haguessen fons suficients «bastaría con abrir una suscripción popular».1o Acò ens duu a recordar una actitud similar en un altre organisme valencia, la Diputació Provincial, que encomana a Ferrandis dos retrats per al Saló de Sessions: l’un de Gabriel Ciscar i I’altre de Joan de Joanes.” Fet igualment recollit per Las Pvovincias.12 Podem deduir, d’aquesta reacció unànime de les diverses corporacions locals, el desig de tornar nostàlgicament envers un passat cultural propi tot emfatitzant-lo i fins i tot sobrevalorant-ne la importancia, precisament en un moment en que es perdien certs aspectes de la ja minsa autonomia cultural. Es simptomàtic el prestigi adquirit, en aquests anys, pel pintor Bernat Ferrandis, primer pensionat de la Diputació i que Las Provincias qualifica, reiteradament, com el «pintor de las costumbres y los tipos valencianos » .

Aquesta actitud nostálgica ens porta a considerar l’esdevingut a I’Acadèmia de Sant Carles, quasi cent anys abans, com a conseqüència de la permanent oposició dels acadèmics valencians a ser dirigits des de la de San Fernando.

L’Acadèmia de Sant Carles, creada en 1768, sorgeix després de reiterades peticions, avalades per I’Ajuntament de Valencia, i les successives negatives del rei i el Consell de Castilla. Quan, finalment, la proposta és acceptada es fa amb la condició que la nova academia ha d’estar sempre sotmesa a la tutela de la de San Fernando, i la de no modificar cap dels punts del reglament sense la previa petició al rei a través de 1’Acadèmia de Madrid.

Des d’un primer moment, els acadèmics de San Fernando estan disposats a exercir no sols un control artístic sinó també administratiu, i això es reflecteix en I’activitat de les corporacions i provoca la immediata reacció dels acadèmics valencians. La situació ateny el punt més àlgid quan en 1777 hom publica un Reial Decret segons el qual 1’Acadèmia de San Fernando havia de verificar i esmenar tots els projectes de construcció.

Immediatament, 1’Acadèmia valenciana, a través del seu secretari Tomas Bayarri, envia una carta a Antonio Ponz expressant-hi la injusticia del decret. La carta fou contestada pel secretari de Madrid el qual eludeix I’assumpte.

Les relacions entre les dues acadèmies van deteriorant-se a poc a poc i progressivament.

L’actitud dels acadèmics valencians és agressiva i rebel fins aconseguir de fer penedir-se, als acadèmics madrilenys, d’haver acceptat la creació d’altres acadèmies, tal i com ho palesa la correspondencia de Bernardo IriarteJ3

Io Las Provincias, 21 abril 1866. L’Acadèmia havia aprovat el projecte de font monumental en membria de Joan de Joanes el 7 de julio1 de 1856. Vegeu Arxiu Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, Quadern copiador d’oficis. Any 1856. ” Arxiu Diputació Provincial. Actes sessió 12 marc 1866.

I2 Las Provincias, 14 marc 1866. l3 C. BEDAT:L’Académies des beauxarts de Madrid 1744-1808, Toulouse, 1974.

111

Encara el 1786 els acadèmics de Sant Carles han d’acceptar una modificació en les proves d’examen, imposada des de Madrid, pero no tenim notícies de protestes clarament manifestades.

D’encà de 1795, la reacció de 1’Acadèmia de València ja no sera violenta; a partir d’aque11 moment la seua postura autonòmica tindrà un reflex purament cultural, allò que Garín ha denominat pre-romanticisme valencià.14 S’inicien, en aquest moment, els temes

d’història local en els exàmens que I’Acadèmia proposa als seus alumnes i aspirants a bosses d’estudis.

Aquesta actitud es mantindrà, ininterrompudament, al Harg del segle XIX i sera heretada per la Diputació de Valencia, quan instituir-à les seues pensions a artistes locals a imitació de les pensions acadèmiques. Es la situació que, tot tancant el cercle, desembocara en la Reial Ordre de 1865.

LA GRAN ENCICLOPEDIA

CATALANA,

COMPLETADA

Francesc Pérez Moragon Onze anys ha durat la publicació d’aquesta obra, els quinze volums de la qual representen, sense cap mena de dubte, una autèntica aventura intellectual i humana en que han intervingut centenars d’especialistes en les matèries més variades, i que omple 12.496 pàgines de lletra molt menuda i molt atapeida, amb il-lustracions.

L’aventura conclosa ara ha tingut episodis i vicissituds diversos, que en alguna ocasió la feren perillar greument, i sobre els quals només els protagonistes podran parlar amb informació suficient.

Els inicis, modestos com solen ser sempre aquestes coses en aquest país, eren narrats així per Jordi Carbone11 en la introducció que encapcala el volum primer: (re1 projecte primitiu, consistent en la traducció i adaptació duna enci-

clopèdia estrangera, sorgí duna conversa entre Enrie Lluch i Max Cahner, que en foren els promotors. Aquel1 projecte fou transmès al primer equip de treball format per Enrie Lluch, Josep M. Ferrer, Joan Lluís Marfany, Núria Aramon, Hortensia Curell, Domènec Aguilar i jo mateix. Abandonada tot seguit la idea de la traducció, un nou pla fou establert, el qual dona a l’obra la dimensió i el caràcter cultural collectiu actuals: la Gran Encicb pèdia Catalana podia ésser l’esfor9 duna generació d’intellectuals catalans per a crear una obra de referencia que correspongués a la present situació cultural, social i econòmica dels Paises Catalanw.

Onze anys més tard, el text que clou l’últim volum afirma: «avui, si pensem en tots els qui utilitzen ja 1’Eizciclopèdia com una eina quoti-

I4 F. GAJZ~N: La Academia valenciana de Bellas Artes, València, 1945, p. 117.

Curiosament, aquest fenomen es produeix, també, tres anys després que Goya parlàs en sentit negatiu de l’activitat de I’Acadèmia de San Fernando. Vegeu C. BEDAT, op. cit., p. 383.

112

diana, és possible de parlar de milers de persones addictes a un mateix objectiu de servei cultural.

Moltes d’aquestes persones utilitzen l’obra sense tenir consciencia de fer res d’especial, amb tota normalitat i fins i tot d’una manera rutinaria».

Potser valia la pena collocar tots dos paràgrafs l’un al costat de l’altre, per damunt de la diferencia cronològica que els separa, perquè fet i fet resumeixen a la perfecció el sentit últim de la GEC: una eina de treball realitzada per uns centenar-s d’intellectuals i de tècnics dels Països Catalans, enmig de dificultats de tot tipus i que ara, per a la major part dels qui la utilitzen constantment com a auxiliar per als seus treballs, no representa sinó un instrument habitual de consulta, davant ‘el qual no cal fer cap mena d’escarafall. Quan no hi havia l’Enciclopèdia semblava impossible tenir-la. Ara que ja és als prestatges, cal utilitzar-la per al molt que serveix.

La GEC comptava amb alguns precedents.

Així, l’editorial Salvat havia publicat des de 1909 o 1910, fins al 1938, diverses edicions, amb fórmules també diverses, del seu Diccionaui de la llengua catalana, després Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana. Encara en 19681970 va publicar el Salvat Cata& en quatre volums.

Tanmateix, la GEC tenia unes altres característiques, entre les quals I’extensió, que la diferenciaven d’aquests precedents, i sobretot el seu abast universal.

Precisament, una de les premisses de 1’Enciclopèdia és I’originalitat dels articles; tots han estat escrits a posta per a aquesta obra i, sempre que s’ha pogut, s’ha trobat per a redactar-los autèntics especia-

listes en el tema a tractar. En alguns casos, els millors especialistes.

Així, Pere Bohigas escriu sobre Ausiàs Mare; Martí de Riquer sobre Joanot Martorell; Miquel BatIlori sobre molts dels Borja; l’article sobre cinematografia és de Roma Gubern; les series genealògiques, d’Armand de Fluvià; el llarg article dedicat a l’idioma catala reuneix collaboracions de Roca i Pons, Gabriel Ferrater, Badia i Margarit, Germà Colon, Veny, Mo11 i Sanchis Guarner, entre d’altres; de Castellet són Pla, Espriu i Fuster; d’illbert Manen& I’article sobre Josep ,Carner.. . Son exemples que surten ací i allà, en un repàs ràpid dels volums.

Tanmateix, una enciclopedia no pot ser caracteritzada a partir dúns pocs articles magnífics, sinó pel seu conjunt. A la GEC hi ha, en general, un rigor permanent.

Fins i tot es pot dir que hi ha articles que recullen dades de primera mà, informacions absolutament inèdites.

1 d’altra banda és literalment incalculable la bibliografia posada a contribució, i resumida, per a redactar l’obra; més les consultes, els viatges i les gestions de tota mena.

El fet que els textos d’alguna importancia vagen signats pels autors confirma aquesta voluntat que tot responga a un treball fet a propòsit per a I’Enciclopèdia.

El primer article de l’obra correspon, com és lògic, a la Iletra A; el firmen Anscari M. Mundó, Ramon Cerda i Massó i Jordi Carbonell. L’últim article resumeix en tretze línies la biografia del físic i enginyer nord-americà d’origen rus Vladimir Kosma Zworkyin.

La casualitat de l’alfabet pot simbolitzar amb aquestes dues entrades l’abast de la GEC i la seua ambició: informar alhora sobre les ciències huma113

nes i les ciències experimentals; les dues cultures a què alludia J. Carbonell en la seua introducció programàtica, tot citant la coneguda formulació de C. P. Snow.

1 hi ha també la qüestió de com són tractats els temes i quins temes són tractats. Una cosa és que els articles siguen exactes i fidels en les informacions que ofereixen, més 0 menys reduïdes -i això cal esperarho de totes les enciclopèdiesi una altra, ben distinta, és I’enfocament des del qual s’escriu i, ben particularment, el criteri aplicat tant a l’hora de fer la tria de les entrades a incloure -selecció inevitable-, com en l’extensió donada a cada veu, extensió fixada segons uns criteris donats no sols per les característiques materials de l’obra, sinó també per la voluntat de remarcar o no un cert tipus d’informació.

La GEC és una enciclopèdia original, perquè tracta una sèrie amplíssima d’objectes que altres obres semblants desdenyen o tracten amb poca extensió -les qüestions dels Paises Catalansi perquè parla de tot amb un enfocament i un criteri selectiu distint al d’altres enciclopèdies.

La GEC és l’obra d’una generació d’intellectuals catalans, feta en unes molt concretes circumstàncies de la cultura catalana -i dels Paisos Catalansi que respon a un projecte compartit de fer variar aquestes circumstàncies.

Es una enciclopèdia darrera la qual hi ha, ben definida, una òptica democràtica, però redactada i publicada, en bona part, sota un règim polític que era la negació encarnada de la democràcia i la negació més absoluta dels drets nacionals dels Paises Catalans. Això va produir topades amb els &rgans censors, però no va

impedir que aquella òptica rectora es transparentàs ací i allà, afegida al fet que ja la mateixa existència de l’obra significava una reivindicació global d’unes determinades llibertats. Als problemes de censura i d’autocensura cal sumar les amenaces i els atemptats soferts. En certa mesura, els canvis polítics operats a 1’Estat espanyol entre 1969 i 1980 també queden reflectits a la GEC, amb l’aparició de certes notícies (història de grups i personatges polítics actuals) en el darrer període, i que abans era impensable de publicar.

Contra tots aquests problemes, afegits als economics i als laborals, que van produir més d’una interrupció en l’eixida regular dels fascicles, hi hagué sempre la voluntat de continuar. Gràcies a aquesta voluntat se solucionà tot, dúna manera o d’una altra, i la GEC va anar endavant, amb I’adhesió del públic.

Aquesta continuïtat, i això és el més important, no ha suposat cap retrocés sobre els pressupòsits inicials de l’obra. Potser, si de cas, la realitat econòmica ha marcat alguna limitació als projectes. Així, trobem a faltar un volum 16 que contingués 1’Atlas de la Gran Enciclopèdia Catalana, tal com es preveia de bon comencament.

IX és cert, d’altra banda, que en llancar l’obra es pensava que només abastaria 14 volums i que després s’allargà una mica, amb alguna descompensació d’espai entre els primers volums i els últims. Es, però, el risc de totes les obres d’aquest tipus, sobretot quan han de comptar amb uns suports econòmics que varien.

En 1’Enciclopèdia hi ha incorporades alternativament tres sèries distintes de materials: el lexicogràfic, que actualitza i completa el Diccionari general de la Ilengua cata-

114

CESPILL lana, de Pompeu Fabra, la primera fica i literaria, reunits per primera edició del qual es de 1932 i que vegada en una sola obra. si bé ja té les addicions autoritzaEn els moments de crisi de la des per lkstitut d’Estudis CataGEC sempre hi havia un o altre críde l’excessiva lans, sovint queda mancat per a tic que malparlava certs conceptes (la política d’addiambició dels promotors.

N’hi havia que pensaven que tot hauria estat cions de 1’IEC és cautelosa i lenta); hi ha després la serie d’informamés fàcil si 1’Enciclopèdia s’hagués reduït a tractar només els temes cions de caràcter general; i, finalment, la que tracta els distints as- dels Països Catalans i a incloure els pectes dels Paises Catalans.

El articles de lèxic oportuns.

Es evident que això hauria lleprimer apartat ha tingut com a suvat a 1’Encichpèdia no sols una pervisor general el doctor Ramon Aramon i Serra de l’Institut, la part del seu sentit sinó també una porció decisiva de la seua utilitat. q.ual cosa permetia una intercomunicació permanent de criteris i ga- El que es volia era que la gent poa rantia, fins on era possible, a la so- gués tenir una sola enciclopedia casa, una enciclopedia que fos sulució adoptada per la GEC davant ficient per a les consultes habituals, certs mots. La segona serie ha tinescrita en la llengua de cada dia gut diversos directors.

La referent extraordinåals Paises Catalans ha tingut com a i amb una informació ria sobre els Paisos Catalans i sobre responsable permanent i ben directe Max Cahner. Cal detenir-se en la llengua catalana. aquest darrer nom, perquè Cahner Ara que ja és acabada, cree que ha estat I’home de 1’Enciclopèdia els crítics hauran de donar la raó des del principi, com ja hem vist, als promotors de l’obra: calia que fins l’últim moment. La seua atenla GEC fos així, amb un criteri amció pel treball que tenia assignat plíssim de la catalanitat peri, tamha estat constant -cal fixar-se en bé amb una visió universal dels la quantitat d’articles signats per problemes. ell, pero també cal pensar en els L’Enciclopèdia té defectes, no molts en que ha tingut una intercal dir-ho: articles subalterns que venció anonima. hi haurien d’haver figurat, alguna illustració que no correspon a l’epíEn tots tres sentits que la utilitgraf, etc. Som molts els qui pensem zem, la GEC és una eina utilíssima. que caldria fer-ne uns apèndixs, Des del punt de vista lexicogràfic, perquè incorpora un vocabulari tant per a subsanar els errors addades normalitzat -especialment ric pel vertits com per a actualitzar estadístiques, bibliogràfiques, bioque fa a la ciencia i la tècnicagràfiques i de tota mena, que el pas que buscaríem debades en altres fonts. Com a enciclopedia general i del temps fa envellir.

En acabar l’obra s’ha constituït una Fundació universal, permet acostar-se a tota Catalana.

Cree mena de coneixements bàsics sense Gran Enciclopedia haver de recórrer a una llengua dis- que la seua primera funció hauria de ser, justament, vetlar perquè es tinta de la propia. En tant que en ciclopèdia dels Països Catalans, confeccionen i es publiquen aquests apèndixs, que molt bé podrien tenir dóna accés a innombrables aspectes una aparició periòdica, com fan alde la nostra realitat geogràfica, bis tres obres semblants.

Les inevitatòrica, artística, econòmica, cientí-

EESPILL bies presses, la freqüent manca de fonts informatives i el transcurs d’aquests onze anys han fet que una part dels articles, probablement mínima, siga revisable i calga completar-la amb noves dades. També caldria incorporar algunes noves entrades per a fets nous o bé oblidats en la primera edició. Els apèndixs tindrien aquesta funció i farien de la GEC una eina permanentment útil, viva i constantment actual.

Parle de dades i no d’enfocaments o de criteris selectius, que en algun cas també caldria reconsiderar.

Finalment, convé dir alguna cosa referida al País Valencia. Ací, la GEC va tenir, d’entrada, un gran impacte, a través duna campanya de promoció que incloïa un bibliobús que va recórrer les comarques valencianes, i del treball de diverses persones (entre les quals Josep Múria, Eduard Guillot, Eliseu Climent i Rosa Raga), fins arribar a aconseguir 2.000 subscriptors.

Les dificultats de l’Enciclopèdia, pero, van fer que la xifra es mantingués després més baixa.

La GEC ha comptat amb la collaboració de desenes d’intellectuals valencians, a comentar per Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, els quals han tingut les funcions d’assessors generals (amb Francesc de B. Moll! Joan Hernández i Mora, Josep Marra,Llompart i Edmon Valles). Citem-ne alguns, entre els collaboradors més assidus: Alfons Cucó, Ricard Pérez Casado, Manuel Ardit, el mateix Joan Fuster, JosepEmili Castelló Traver, Trinitat Simó, Vicent Pitarch, Josep V. Marqués, Germà Colon, Arcadi Garcia, Joan F. Mira i Casterà, Pere Maria Orts i Bosch, etc. També hi trobem

d’altres noms que potser un no s’esperaria veure collaborant amb una obra d’una opció nacional tan clara: Josep Climent, Adrià Espí i Valdés, Vicent Gascon Pelegrí, Felip M. Garín i Ortiz de Taranco i d’altres.

La presencia temàtica del País Valencia és constant a l’EncicZopèdia. Si de cas hi ha una qüestió que cal recordar. Es tracta de la influència decisiva que la GEC va tenir en la fixació d’una divisió comarcal, per a les nostres terres. En efecte, la divisió proposada al Nomenclàtor geogràfic del País Valencià (1970) i que després ha estat seguida en la major part d’obres que tracten sobre el nostre àmbit, així com en la cartografia que conté demarcació per comarques, fou feta per a ser utilitzada a la GEC. Potser sense l’EncicZopèdia, la discussió sobre les àrees comarcals valencianes encara continuaria indecisa, o encara més indecisa.

Amb aquestes notes no teníem més pretensió que la de remarcar el fet cultural importantíssim de l’acabament de la Gran Enciclopèdia Catalana. En un país en el qual hi ha tantes coses a fer i tantes altres comencades i inacabades, aquest final d’obra resulta ben esperancador.

Com va dir el president de la Generalitat de Catalunya en l’acte de presentació del darrer volum de la GEC (15 de desernbre), la Gran Enciclopèdia és un exponent de «la nostra cultura, de la nostra identitat com a poble, dels Paises Catalans». Els promotors i els directors de l’obra, els col+laboradors, tots els ciutadans dels Països Catalans podem estar-ne raonablement satisfets.

EIESPILL

CRONICA

LES CRISIS DE L’ART?: DEL 1 ENCONTRE INTERNACIONAL DE LA CRITICA DE L’ART Romà de la Calle

Durant una setmana, més de dos centenars d’especialistes, comptant artistes, crítics, historiadors i teòrics de l’art debateren en 21 ponències oficials la qüestió de l’«Eventual crisi de l’art i la cultura artística».

Una vegada més, en aquest 1 Encentre Internacional de la Crítica de l’Art, celebrat del 21 al 27 de setembre sota els auspicis del Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés (patrocinat pel Ministeri de Cultura i la Diputació de Castelló), queda ben patent la «diversitat d’enfocaments i de criteriw al

voltant del cuitós tema d’estudi proposat a discussió: el món de I’art.

Just és destacar, de bel1 antuvi, tota una serie de característiques fonamentals a 1’Encontre: la considerable altura de les ponències, la reiterada participació en els debats per part dels artistes (cosa aquesta habitualment insolita) i el notori ambient de convivencia que hi hagué.

Per al desenvolupament artístic del País Valencia aquest esdeveniment pot ser considerat com una data important.

1 L’equip organitzador de l’Encontre, encapcalat per Vicent Aguilera Cerni, molt encertadament muntà diverses activitats culturals paralleles i complementàries que feren de la Plana l’indiscutible centre cultural de tots aquests dies.

Així se celebraren exposicions, concerts i visites que cal, almenys, ressenyar. La recepció dels congressistes al Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés fou un acte digne de tenir present. La vinculaci del poble i el Museu es féu ben patent, per a admiració dels visitants que per primera vegada hi anaven i per a satisfacció dels ja habituats al palau del Batle. No és freqüent que un poble visca tant estretament unit al seu Museu (com tinguérem ocasió de veure), convivint amb artistes i crítics, i envoltat d’obres d’art contemporani,

esdevingudes un marc habitual per a la seua quotidiana existencia.

El poble sencer era una experiencia artística, un happening de grans proporcions, on la vida no hi era estranya al quefer estètic ni al folklore.

Quant a inauguracions d’exposicions (cosa que donara una idea de la tasca cultural que coincidint amb I’Encontre s’ha realitzat) cal indicar les següents: «80 anys d’art castellonenc» (Museu de Belles Arts, Castelló), «Exposició Itinerant» del Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés (Sala d’Exposicions del Palau Bisbal, Sogorb), «Mostra Itinerant Nella SpiraZe» (Leo Morelli i Michèle Vallarelli, al castell de Peníscola), «Exposició d’Escultura» (Benicàssim, Hotel Orange), «Picasso, obra gràfica» (Saló Noble de la Diputació, Castelló), « Exposició del Llibre 117

CESPILL d’Art i edicions artístiques» (Museu de Belles Arts, Castelló), «Procediment d’esmalt medieval de R. Torres (Castell de Peníscola), «Miró: obra gràfica» (Vilafamés).

Identic interés tingué el Concert Popular a l’església parroquial de Vilafamés per part de la Coral Castellonenca, interpretant cancons i música de Valencia i Castelló (J. M. Peris, 5. García, S. Giner, 0. Esplà, M. Salvador.. .).

A més a més, les diverses publicacions aparegudes aquestes jornades, al voltant de l’Encontre, palesen la inquietud cultural de la regió. Especial menció mereix el llibre-catàleg del Museu de Vilafamés (editat pel Collegi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics del País Valencia) de presentació molt acurada, i que ofereix en les seues

quasi cent pagines, amb interessants textos i nombroses reproduccions, un panorama complet de l’original museu. Cal també dur a collatió el llibre Un museo y un pue&ZQ dirigit pel professor A. Martínez (amb la collaboració d’un equip de la Càtedra d’Estructura Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Valencia) i que presenta l’estudi de les repercussions econòmiques que el museu ha tingut, aquests darrers deu anys, en el poble que el serva.

Completa la perspectiva d’activitats culturals paralleles la presentació de la pellícula (realitzada per F. Fabregat) sobre el museu, titulada L’arc en cel, de 15 minuts de dura&.

II Els ponents oficials procedien, en diversa proporció, d’Argentina, Espanya, Franca, Italia i Suksa.

Concretament, cinc ponents representaven el País Valencia. Les sessions de treball es celebraren a Benicàssim.

El primer bloc de ponències estigué integrat per les comunicacions de V. Aguilera, Raul Chavarri, Pierre Restany i Arnau Puig.

Vicent Aguilera, en la seua «Aproximació al tema de la crisi», plantejà com en els més diferents àmbits de la realitat, el terme «crisi» té fortes raons d’existència i düs polivalent.

La lògica temptació de pessimisme, pero, i la subseingüent nostalgia -perillosament volutivaper les etapes pretèrites (paleses a vegades en molts ecologismes superficials), hauria de deixar pas a una crítica veritablement racionalitzada que intentas d’acon-

seguir «unes societats regenerades per una solució sistemàticament alternativa al que ara existeix». De fet, amb la crisi del sistema neocapitalista «la ruptura, obsolescencia o pèrdua de prestigi de tot allo que donava contingut al nostre model de civilització, ha esquerdat, com a mínim, els valors que fonamentaven la nostra cultura artística».

En aquest crucial context d’avui caldria preguntar-se seriosament pel paper de les activitats artístiques i dels judicis de la crítica per a abordar les coses tal com són.

Hom ha d’evitar el yecurs de la in&cia, de l’acceptació passiva de les conseqüències de les crisis, o l’espeya oportunista de possibles noves tendències, que renuncia a l’exercici de la crítica, i també caldrà allunyar la temptació de l’automarginació.

Pero «després dels retorns amb 118

ICEN11 forta component crítica, s’han obert pas autentiques regressions», 1 és que «la noció de l’artisticitat de l’art se’ns mostra cada vegada més inseparable de la noció d’historicitah. No endebades «l’experiència estètica s’integra en els sistemes de relacions d’un concret estadi de I’evolució humana».

Tenim, dones, responsabilitats urgents front a la caducitat o envelliment d’un sistema de cultura, i hom ha d’eixir de la situació actual per a installar-se en una altra i diferent normalitat, «perquè allb que ha entrat en crisi no és l’art, sinó els estímuls prefabricats i els incentius mercadolbgics disfressats de cultura».

Raul Chavarri revisa, en la seua romàntica exposició titulada «Art i alegria de viure (Notes al voltant de l’art contemporani dels anys vuitanta)», les particularitats de l’activitat artística i de la crítica actual, subratllant específicament: la continuytat de les rutines, la fermanca de les retbriques, la deliberada proliferació dels llenguatges, la involució a pràctiques superades, el pes del consum, l’esperanca perduda pel disseny industrial supeditat al manierisme productiu, la miopia, pedanteria i prostitució duna part considerable de la crítica d’art. Finalitzà, pero, afirmant la possibilitat dún art del nostre temps: «és necessari, en primer Iloc, una avaluació de les circumstàncies que permeta o impossibilite la consideració de si l’art és mort al nostre món de patològics egoismes, de ferotges lluites d’interessos, i d’exaltació de l’estupidesa i la ignorancia.

Donat que puga ser possible rebutjar aquesta apocalíptica i arcaica conclusió, és necessari veure on pot ancorar-se un art del nostre temps, fondejat al sistema d’imatges i va-

lors que I’artista accepta i suscita, i sobretot presidit per un retrobament de I’artista amb l’alegria de viure, i pel naixement d’un nou tarannà creador, crític i espectador».

Proposà així mateix que com a conclusió del Congrés s’elaborassen uns apunts programàtics que fossen signats per les personalitats que hi eren. Per la seua part aporta una mena de relació de possibles aspectes a tractar. De fet, es celebrarien reunions al respecte; això no obstant, la dificultat d’arribar a un acord resta una vegada més patent. La «Carta de Vilafames» seria un projecte nonat.

Pierre Restany, després d’anunciar la conferencia, «Art i societat.

Art i llenguatge. La crítica: funció desviant entre la naturalesa i la cultura», reorientà la temàtica abordant un molt interessant conjunt d’observacions tocant a la relació art i vida, partint d’una perspectiva fenomenològica i existencial. «Tant l’art com la mateixa crítica són essencialment un tipus de viure.» Defensa la tesi segons la qual sols un «humanisme constant» arrelat en allò natural podria ser garantia de solució -0 almenys de replantejamentde la present situació.

Es dona així mateix a conéixer als concorrents un paper del 1978, titulat Manifest de Río Negro, en què es propiciava un rzatzmdisme

integral.

Totes les intervencions, molt nombroses, que Restany tingué al llarg de I’Encontre (recolzades amb la seua propia tònica existencial i vitalista) s’orientaren sempre en aquest sentit: vida i art eren, per al conegut crític, una única cosa.

El professor Arnau Puig disserta sobre «crisi i ‘idioteia’ en l’Art», pres el terme en sentit etimològic: com quelcom de privat que sols in119

CESPU teressa als qui el realitzen, sense possibilitats de comunicació amb els altres.

Exposades dues maneres d’apropar-se als fenòmens artístics (vivint-los 0 captant-los intel-lectivament) subratllà que l’art no és en crisi, com a tal. Més aviat allo que es troba en estat crític és la creativitat: no hi ha res a dir, ja que «no es pensa ni es sent l’entorn físic i social des de la persona» que crea.

«Si allò que impedeix la forca creativa, pero, és l’estructura social, ha d’arribar-se a una ruptura» ja que no es pot exigir, ensems, a l’estructuració social establerta que siga centre de seguretat i de creació. 1 la tecnologia ha cooperat àmpliament amb aquest fet. Obrir-se als altres, possibilitar la seua participació en el fet artístic és el camí per a escapar de la «idioteia» que ofega el desenvolupament de I’art contemporani.

La segona sessió es dedica a tres ponències que presentaren S. Amón, Roma de la Calle i René Berger.

Amb el títol « i Crisi de 1’Art modern?» S. Amon féu un coherent recorregut per I’art del darrer segle, mostrant com allò que en un moment concret és «revolucionari» esdevé «quotidiana rutina» en ser assimilat, consumant-se així la historicitat de l’ordre artístic contemporani. A més a més, subratllant que etimologicament «crisi» és juí, i «ser en crisi» és tenir el juí en suspés, Amón va fer insistencia en el fet que allò que és en crisi és l’home; i és necessària l’assimilació entre I’honzo faber i l’homo sapiens, per a propiciar una fórmula de creació capac de revolucionar tant el medi com I’art.

«L’obra d’art sera valida si l’artista parteix de la seua propia expe-

riencia, intentant de provar allò que encara no s’ha provat», aproxi1’Estètica sempre a p;;ca w-6 Roma de la Calle aborda el problema de «L’Estètica en l’eventual crisi de la cultura artística».

Després de considerar la matisació de la noció de crisi i subratllades les notes generals de tot procés crític, féu una descripció del fet artístic dins de l’organització social. Partint d’aquesta perspectiva analitzà el desenvolupament artístic dels darrers anys, per a fixar a continuació els límits de la posició, funció i especificitat de 1’Estètica com a sector fonamental de la cultura artística.

Establí també diferencies entre 1’Estètica tradicional d’arrel filosòfica (que normativitzava els criteris artístics clàsico-renaixentistes) front a 1’Estètica actual, pròxima al quefer artístic i al seus problemes, de tipus eminentment interdisciplinaris.

Per a concloure proposà un quadruple divisió de 1’Estètica: com a Teoria general del Fet artístic, com a Est&ica natural, com a Ontoestètica i com a Meta-estètica, afegint així una estructuració genèrica a la reflexió estètica contemporània, més enllà de tota crisi, «ja que 1’Estètica mai no tingué tanta vigencia i vitalitat com en la present situació » .

Ben centrat en l’activitat de la crítica, René Berger parla sobre la «Funció i situació del Crític d’Art», posant de relleu com aquests plantejaments s’havien alterat més als darrers decennis que en els tres segles anteriors. ¿Quines orientacions ha assumit la crítica? Trobem encara la vella postura que la condueix com una disciplina històvica, segons les ten-

120

LESPILL dències que hom puga preferir. Més recentment és la lingüística la que aporta els nous fonaments, i també la psicoanàlisi i la sociologia donaren noves forces a la feina crítica.

Les aspiracions de «cientificitat», pero, sempre han estat un punt comú i constant front a la crítica «impressionista» i «poètica», etc., de tipus explícitament subjectiu.

Es curiós que la crítica es centras especialment al voltant de l’objecte artístic com a producte, oblidant, pero, els agents, els mitjans de producció, que hi tenien la iniciativa: marchant, museus, massmedia.

Com a resum de les seues agudes paraules mostrà com «la funció del crític d’art es presenta, dintre de la nova situació, amb un doble status: per un costat es troba davant de la tradició dels judicis de valor (caldrà renunciar-hi?), per una altra part ha de reflexionar sobre les formes de producció d’allò que hom ha convingut a anomenar com a «objecte artístic».

LDisposa el crític dels mitjans per a llancarse a aquest repte?

Més extens fou el tercer bloc de ponències, integrat per les exposicions de F. Calvo Serraller, F. Savater, J. Glusberg, G. Xuriguera, Ernest Contreras i Gillo Dorfles.

F. Calvo Serraller decanta el seu treball vers la qüestió de «L’Avantguardisme», plantejant-se si per cert no hi havia «una mena de malaltia infantívola de la prò’pia modernitat».

L’ampli recorregut historic per la noció de modernitat fou esquitxat de nombroses i pregones cites que estintolaven el punt central interrogatiu de la ponencia: ¿és possible un art modern noavantguardista?

Per la seua banda F. Savater

opta per realitzar directament un estudi crític de la pellícula AZien, titulant el treball: «Les natures en Alien». L’eix categorial emprat per a tal anàlisi era l’alternanca naturallartificial, subratllant sempre, pero, «el monstruós» com a element retallat i inclòs al mig de les altres dues categories prèvies. Fenthi peu, diferencia sis nivells: tres per a allò natural i uns altres tres per a l’artificialitat, que destrament connectà amb tot un conjunt d’entitnts que hi eren a la coneguda pellícula. Fou un curiós exercici crític que feia palés un concret modus operandi d’exercir la crítica. Al cap i a la fi, l’única aplicació practica que, com a tal, es presenta a YEncentre fou aquesta, malgrat que per a alguns resta clar el dubte de si amb tot allo es volia evidenciar la crisi d’un paradigma o el paradigma d’una crisi.

J. Glusberg, en la seua interessant ponencia « Socio-semiòtica i Estètica» comen+ dient que «criticar és investigar i no sols emetre un juí de valor», per a, tot duna, assenyalar que «la línia mestra, teòrica i metodològica, dels intents vàlids d’apropament al fenomen artístic era la Semiòtica, que engaltå el problema de l’art com el dún procés de creació de significatw.

En cap moment, certament, no pretengué veure-hi una panacea ni tampoc un exclusivisme metodologic.

La vinculació de l’aspecte sòcio-situacional i del vessant semiòtic donava joc per a potenciar allò que qualific& com a Sòcio-semiòtica, i que era la utilitat encara no ben mesurada dins l’àmbit de la crítica d’art. «El dogmatisme i l’esclerosi de la crítica naixen fonamentalment quan són oblidades les concretes circumstàncies situacionals de l’obra i són afrontades rígidament amb cà-

121

nons transcendentals, atemporals i ahistòrics. » ‘Tret bàsic de l’exposició fou la insistencia a fer veure la necessitat d’atendre específicament «qualssevol condicions de producció de les obres d’art, o siga, les representacions imaginàries que l’autor d’un discurs artístic encunya al voltant de la funció que acompleix en la comunitat on viw.

El fet d’entendre la socio-semiotica dels fenomens artístics com a explicació del complex sistema dels processos que la integren fou un punt fonamental.

Potser fou aquest treball un dels més coherents i rellevants de I’Encontre, al nostre parer.

Gérard Xuriguera es detingué forca temps a esmentar els perills anestesiants dels mass-media i la distancia existent entre el públic i l’art contemporani, contraposant aquests fets i les constants i incansables experiències creatives dels artistes actuals. Les seues personals practiques com a crític d’art a FranCa ocuparen el nucli de Iéxposició, per a demostrar així les dificultats amb les quals es troba la present cultura artística.

Malgrat tot, com la penetració va a pleret, finalitzà per animar els membres de I’Encentre en la Imita per a defensar l’afermament de l’art actual.

Ernest Contreras partí de la crisi global que afecta l’actual civilització, passant tot seguit a l’estudi del trencament de confianca davant els esquemes organitzatius que fonamenten «la producció, distribuci i consum» d’allò que s’estén com a béns culturals, dins dels quals, Iògicament, és I’art.

Després de descriure els dos principals processos (productor/ perceptor), subratllà com per part dels tècnics i especialistes dels sis-

temes de producció (1’Estètica industrial en podria ser un bon exemple) s’ha efectuat una mena de suplantació dels artistes-artesans tradicionals, a fi de dotar la societat de nous models de percepció visual.

La necessitat d’elaborar alternatives a la situació crítica de l’art i la cultura artística l’empenyé a recomanar una renaixenca de la investigació a la Universitat, a afavorir les agrupacions experimentals d’artistes, a propugnar la creació d’àmbits artístics específicament dinàmics (cita com a exemples: el Museu de Vilafamés i el d’Elx, recentment obert), així com el tractament collectiu de temes urbanístics per a projectar un habitat més huma dins duna nova societat.

Gillo Dorfles tancava la tercera jornada de ponències amb una intervenció magistral: « ZCrisi de l’art o abatiment de la civilització contemporània?»

Una fonda fissura bada la civilització actual. Sens dubte quelcom d’important s’acompleix en l’art d’avui; encara, pero, que es tracte d’una pregona crisi, sera l’art, per el1 mateix, el que haurà de sortir d’aquest estat, mitjancant una auto-renovació.

Quins símptomes hi ha d’aquesta possible i necessària reacció?

Avui s’atén en gran mesura a la «beIlesa» d’allò inacabat, d’allò asirn&tric, d’allò esmenat, d’allò pobre.. . que I’Orient sempre conreà. «Hi ha una tendencia a descobrir connotacions estètiques fins i tot allí on ahir mateix semblava no haver-ne gaire.» Molts teorics, crítics i públic obliden, pero, aquest fet fonamental. El fetitxisme de I’objecte artístic aixafa qualsevol iniciativa parallela.

Es ben important atendre a la participació de tots els gèneves artístics: <cla vitalitat d’elements pic-

122

LESPILL tòrics i plàstics, que llangueixen en la seua seu normal, pot refermar-se a l’àmbit del llenguatge artístic interdisciplinari. » Potser «una de les raons més profundes de la crisi present dins del sector de les arts visuals cal cercar-la en la progressiva desaparició (o almenys afebliment) del component simbòlic, sempre present en l’obra d’art»: com a multiplicitat, ambigüitat i polivalència semàntica de l’obra.

Si el llenguatge artístic es fa monosèmic s’haurà perdut tota possibilitat de sotmetre’l a una des-criptació múltiple per part del públic.

1 alhora sera impossible una «recapac d’actualitzar les naixenca» obres amb la incessant revitalització dels propis significats. Condició aquesta que és indispensable per a l’eficàcia i la durabilitat de l’obra d’art d’avui i de sempre.

La quarta jornada de treball oferia ponències de J. CorredorMatheos, C. Rodríguez-Aguilera i de Lamberto Pignotti.

J. Corredor-Matheos amb un redundant i significatiu títol («Crisi de l’art, crisi de la crítica i crisi de la crisi») inicia la seua exposició fent una aguda anàlisi de les «accions artístiques» i de l’impasse que suposava la pretesa i artificiosa aproximació entre l’art i la vida, que s’enllesteix, de fet, en departir el binomi encara més, si cap, puix que «l’acció artística naix sols per a ser notícia», quan hauria d’aprofitar «per a arrencar-nos de la nostra situació, i situar-nos fora del nostre context habitual i així descobrir-nos a nosaltres mateixos veient-nos com quelcom d’estrany». ¿Què cal fer, dones ? Abandonar l’art? (Un art entés com a obra desproveïda de funció, «neta de tota adherencia de vida, pura artistici-

tat, i per tant encara més comercialitzable?»

Una sensació d’impotència s’empara de nosaltres: «acceptem l’evidència de la nostra impotencia i intentem de sortir d’aquesta situació conscientmentw.

L’art esdevé molest: no sabem que fer-hi. ¿Hem de relinquir-lo?

«Si ho fem haurà de ser per la mateixa raó per la qual no ens plau aquesta vida, aquesta societat.»

A la segona part de la intervenció, centrant-se en la Crítica i 1’Azk tocvítica, subratllà fortament que «tots els camins són tancats. El problema no resideix en l’art ni tampoc en la crítica. És la societat que s’enfonsa i hem de deixar-la enfonsar-se». El moment de dir «campe qui vulga» és arribat. L’actitud correcta seria la de «posar en crisi definitivament la mateixa funció de la crítica». ¿Serem capacos de ferho?

Acollint-se al tema general del Congrés, C. Rodríguez-Aguilera presenta una comunicació molt estructurada i amplia. Fetes les habituals connexions entre crisi econòmica, crisi política i crisi artística, passà a les descripcions de la problemàtica que es planteja a l’art actual dins dels nostres medis culturals, eixamplant-se en qüestions concretes d’especial interés: «art i llibertat», «centralisme i autonomia» i sobretot en allò que representa el meucat de l’art (institucions privades, marchan ts, galeries , colleccionistes, revistes especialitzades, crítica).

El particular estudi que féu de la situació espanyola resulta de gran perspicacia.

Finalitzà dient que si hi ha crisi de mercat de l’art no hi havia, de fet, crisi de creativitat. 1 que aixo era la cosa més important per a l’existència de l’art.

123

.

EESPILL

Lamberto Pignotti dissertà sobre la «Crítica de l’art d’avui», partint de la concreta situació italiana.

«En la crítica són interessats grupuscles no precisament adscrits a entitats culturals, i que són els qui fan el joc, financerament parlan& a grups en auge: concentracions d’editorials, unions de galeries internacionals » . . .

Féu una descripció de llenguatge de la crítica diferenciant tres moments: la crítica d’afirmacions còsmico-filosofiques de diversa profunditat, la crítica de complexes cites bizantines, i la crítica que parla sense mai dir res.

Amb aquest estat de coses, ¿quin sentit té de continuar parlant de crítica? «Sembla que ja és arribat el moment en que la crítica torne a redefinir el seu paper i reflexione sobre la seua dubtosa identitat.»

Es la conveniencia duna autocrítica (com la que sota el títol «Critica della Critica» ha fet Filiberto Menna) lünic pas que cal donar.

Distingí després -i analitzà tambétres funcions en la crítica: la funció històrica, la funció teòrica i la funció crítica en sentit estricte. «És la tercera funció la que confereix legitimitat operativa a la praxis del crític.» Proposà així mateix que els crítics facilitassen dades, referències i mètodes al «llegidar» perquè fos el1 qui formulas el judici corresponent.

«Més que curar-se de dir “quant val una obra”, el crític hauria d’indicar, més modestament, en quin context és situada, com funciona el seu “mecanisme”, quina cosa vol dir-nos.»

Tancà la intervenció dient que l’empenyorament metodologic i interdisciplinari de la meta-critica hauria d’acostar-nos a la possibili-

tat d’una refonamentació de la crítica sobre «bases semiòtiques» d’ampli espectre, que facilitassen la lectura del discurs intertextual de l’art contemporani.

Malgrat tot sempre el peri11 d’ésser un «totòleg» l interdisciplinari amenacara el quefer del crític.

La darrera sessió de treball estigué a càrrec de R. Rodríguez-Culebras, Francesc Segarra, D. GiraltMiracle i A. Sartoris.

R. Rodríguez-Culebras centra el seu estudi en la detecció de les principals raons que, als voltants de la cultura artística, motiven el plantejament de «l’eventual crisi». Remembra així mateix que si d’una part crisi implica «decadencia o estancament», d’una altra també denota «canvi». 1 aquest canvi podria obrir la porta a una nova revolució artística.

Quant a les raons, indica prioritàriament que (front a la forca aconseguida per la «interrelació de les arts») l’aïllament i l’obsolescència d’altres pràctiques artístiques ofereixen un lamentable panorama.

Es simptomàtic respecte d’aixk «la distancia que existeix entre l’artista, el crític i el teòric», la variació del concepte que tenim de la labor del crític (carregada amb un creixent esoterisme) i, darrerament, la cosificació de certs moviments que van decantant-se cap a l’esteticisme.

Francesc Segarra, en representació del Collegi d’arquitectes (Delegació de Castelló), plantejà el tema roent de I’arquitecte entre la ideoIogiu i la praxis. La distinció feta entre «arquitectes d’élite» i «arquitectes d’a peu» fou el punt de partida d’una incursió molt realista en la practica de les «relacions de

’ Totòleg: aquel1 que sap de tot, que practica la toto-logia.

124

CESPILL producció en l’arquitectura» : l’escissió de lúsuari de tot tipus de canal de contacte creatiu amb el dissenyador/constructor (depenent sempre el primer del segon) fou recalcada com un dels punts clau que provoquen el distanciament entre les necessitats i els signes específics, que han de ser presents en les obres com a concreta valua düs.

Un dels principals objectius de la ponencia era la de «posar el dit a la plaga de la quotidiana praxis arquitectònica contemporània» i cree sincerament que ho aconseguí I’amic Segarra.

D. Giralt-Miracle, qüestionantse si existia una «Crisi fictícia 0 crisi real en I’art», partí, amb un interessant recorregut històric, de I’optimisme dels anys 60 per a abordar l’estat present del quefer artístic: «un període acrític, d’estancament, de passivitat i atonia». Front a altres moments (aquells en que les crisis coincidien amb els canvis), avui caldria seriosament reflexionar i reconsiderar el passat.

«Si abans les avantguardes suposaren la representació d’imatges carregades de novetat, han estat desgastades i prodigades pels massmedia.» Aleshores, manca la novetat, el públic es saturat, hi ha més oferta que consum. Dins d’aquesta conjuntura s’imposa, més que no una immediata política d’estratègies, una pregona reflexió.

Fent seua l’afirmació gramsciana, recorda que «la reflexió segueix sempre el frac& i precedeix l’acció» per a propiciar nous models i valors.

A. Sartoris, en la seua intervenció, mostr,à la forca que -com una mena de compensaciópot exercir una actitud «poètica» al mig de la prosaica actualitat.

Sota el reto1 de «Formes imaginàries i grafisme creatiu en I’Arquitectura» opta en

aquests crucials moments «per l’aparició d’una nova forma de percepció que arribas a reintroduir per complet l’arquitectura al camp de l’especialitat [ . . . ] intuint així plàstics i constructius conjunts que transpassassen el corrent de la vida transformada per aquesta magia.»

Subratllant la necessitat d’una «moral racional de la invenció» apella a una «geometria activa» per a integrar les constants dún nou habitat més huma, mitjancant la reinterpretació de l’arquitectura organica, tot i penetrant en el món sense fronteres de la imaginació.

Fou un autèntic repte plantejat a fi d’eixir d’un impasse, «d’un estat de coses que estranyament assimila els fonaments de la creativitat als de la mecanització i la dinamització espiritual de la geometria».

L’arquitecte innovador cal que siga, quant al dibuix i al grafisme, un artista i un creatiu sotmés a la magia de la realització interpretada per la imatge. Recordant els drets ideals i humanistes de l’arquitectura, propicia un enfocament emocional dels problemes actuals de la vida i de I’estil.

Potser la nota poètica i plena d’esper fou una enyorada escapada front als apocalíptics plantejaments que pesaven en l’ànim de tots els assistents a 1’Encontre.

Llegides algunes ponències fora de programa, presentades complementàriament (com les de B. Serrano, M. J. Corominas, P. Serrano) comen@ l’acte de la clausura. La darrera comunicació, tancant les sessions de treball, era a càrrec d’E. Westerdahll, conegut crític que parla de «L’inventari-patrimoni de les avantguardes ».

Un breu recorregut per aquestes avantguardes històriques, que personalment visqué, el conduí fins a

125

KESPILL l’art de l’època més actual, quasi «pie de no-res». «iEs tot aquest procés culpa de les avantguardes, animat per una societat consumista, 0 és més aviat un procés irreversible, un continuunz inevitable? » «iNo hi ha possibilitat de noves avantguardes? ¿Què pot ocórrer-li a l’art? A l’origen de les avantguardes històriques hi havia una revolució moral. Tothom volia collaborar amb l’establiment d’una nova societat, utopica 0 no, per a aconseguir una millor vida.»

«Cert que aquesta societat en que vivim no ens ha donat pas al tipus d’existència amb el qual les avantguardes somniaven: la transformació de l’home.» 1 aquest fet caldria no oblidar-lo mai.

Una vegada més, es finalitzà comminant tothom a una seriosa reflexió que permetés d’elaborar un inventavi de les avantguardes per veure quines coses són encara vàlides i quines superades. 1 al seu torn recalca la necessitat de construir un estatut de la crítica de l’art.

LA TEMPORADA

TEATRAL

Amb algunes de les mateixes paraules d’E. Westerdahll, reproduïm allò que bé podria ser considerat com el corollari de I’Encontre: 1) És una difícil situació per a la cultura artística la que avui ens toca de viure.

2) S’imposa una re-lectura de l es etapes precedents que ens han conduït a aquesta conjuntura.

3) La insatisfacció fvont a Za crítica vealitat social del nostre voltant ens hauria de conduir a prendre clara consciencia dels fets que comporta tot l’àmbit dels fenòmens artístics.

4) La reflexió i la redefinició de la posició, funció i especificitat de l’art i de la crítica és ineludible.

5) No tots els sectors del fet artístic pateixen amb el mateix grau els efectes de la crisi.

6) Els sectovs interdisciplinaris poden ser nuclis creatius tant per a la practica artística (interrelacional) com per a un replantejament de la metodologia del quefer crític.

1979-80 AL PAíS VALENCIA

Josep Lluís La temporada teatral s’ha caracteritzat, fonamentalment, per una serie de trets renovadors que han vingut a alterar el statu quo, fins el punt d’albirar-se una reconversió pregona del nostre panorama teatral. Tot fent un repàs, parlarem primer dels espectacles més importants produïts al país, per passar després a parlar de la distribució, camp on les innovacions han estat més grans. Final-

Sirera ment, tractarem de temes tradicionalment marginats (l’ensenyament i la investigació) i temes nous, sols possibles en les actuals circumstàncies (la política teatral dels ajuntaments).

ELS ESPECTACLES DE

LA

TEMPORADA

No cap dubte que el terreny de la producció teatral és el més problemàtic, ja que una alteració con126

LESPU siderable sols és possible mitjancant una tasca a mig termini les resultes de la qual no sempre seran convincents.

La producció, en efecte, té dos aspectes: el quantitatiu i el qualitatiu.

Una cosa és que al país es faca molt de teatre, una altra és que aquest tinga una qualitat acceptable.

Forcats a la visió superficial pels límits d’aquesta nota, hem de dir que la temporada 79-80 no s’ha caracteritzat per una aparició massiva de muntatges. A les comarques del nord, el més destacable ha estat Oh dolqa pvuneta, del grup l’Espiral, de Castelló, muntatge amb una clara voluntat d’investigació no sempre reeixida.

Al sud del país I’activitat teatral ha estat prou més intensa: el grup Tirant lo Blanch, d’Alacant, catalitzador de l’activitat teatral en aquesta ciutat, i format entorn de La Guadaña i Antoni Amorós, no sols aconseguia consolidar-se com a «teatre estable», sinó que, a les darreries de la temporada, estrenava el seu primer muntatge: Prometeo previsor, mal te sienta ese nombre, que s’anuncia en versió castellana i catalana.

D’altra banda, La Cazuela continua a Alcoi el seu treball com a grup virtualment degà del país, malgrat que -dissortadamentel catal& no hi haja assolit encara la presència que hauria de tenir. En aquest mateix sentit, La Carátula, d’Elx, es troba en una prometedora fase de replantejaments, i ha estrenat dos espectacles en cata&: l’infantil Calendura i Calendureta, i l’obra de Rodolf Sirera El verí del teatre. Es important de destacar que, en aquestes comarques, on la tradició teatral és important (cas dels grups d’Elx, Callosa de Segura, etc.), comenca a plantejar-se molt seriosament la problemàtica

lingüística; la solució aportada pel grup Tirant lo Blanch és, per això, interessant i reprén els plantejaments del PTV, aplicats ara, però, a una realitat sociolingüística diferent a la de les comarques centrals del país, per la qual cosa cal considerar-los positius en la mesura que estimula el treball dramàtic en català i permet d’oferir espectacles en la seua llengua a la comunitat catalanòfona del sud del país, fins ara reduïda al consum de productes en castellà que eren els més accessibles, donada la tradicional incomunicació cultural entre les distintes zones del país.

A València ciutat i a les comarques centrals, l’activitat teatral ha tingut com a fites més assenyalades els nous intents d’aconseguir espectacles comercials en català, dignes i amb possibilitats d’atraure un públic més nombrós de l’habitual (és el cas de Xano xay1o, del Teatre Obert amb direcció de Juli Leal o de l’espectacle musical VaIència, Stambul, Gonstantinòpolis, dels Pavesos). D’altra banda, un grup amb els anys de treball de Pluja de Gandia, s’bbria cap a un tipus de teatre distint al que li era habitual, i ens oferia Dóna’m la Zluna; en un sentit semblant, tot i que reprenent la trajectòria dels primers muntatges, el Grup 49 estrenava Calidoscopi, sobre textos i direcció de Manolo Molins.

Al costat d’aquests espectacles, els més rellevants i de major repercusió, no podem oblidar tants i tants grups que intenten fer un teatre digne i renovador, tot i que sense pretendre la professionalitat.

La tasca d’aquests grups, encara molt mal estudiada, no es pot de cap de les maneres marginar, ja que contribueix a augmentar l’afició i el públic teatral als barris i a les

127

comarques on desenrotllen la seua activitat.

Molt semblant és el treball dels grups de teatre infantil, que actualment viuen un bon moment al país, ja que al costat de grups com L’Entaulat (un dels peoners) o Sambori, uns altres van fent també un treball molt important entre la població menuda del país; esmentem-ne La Carátula, La Guadaña, La Inestable, Màgia Potàgia, i tants d’altres que no podem esmentar per manca d’espai.

Dins la producció teatral global, la realitzada en català 15s majoritària, malgrat que calga ressenyar que aquesta ma,joria presenta trets específics en alguns casos (doble versió, per exemple); majoria, per altra banda, que no exclou la presència de treballs importants en castellà (Teatre d’Ubu Blau, Teatro Estable), en una proproció prou continuada a les darreres temporades. No sembla, llavors, que una de les llengües vaja a cobrir tot el terreny, sinó que més aviat caldrA parlar de convivència, i més encara quan les diferències i els punts de fricció entre uns i altres (durant algun temps molt importants) han gairebé desaparegut i existeix en l’actualitat la consciència d’una necessària collaboració que comenca a ser efectiva a hores d’ara.

RENOVACIÓ

DELS CIRCUTTS DE DISTRIBUCIÓ

En el camp de la distribució cal ressenyar la renovació que ha suposat l’aparició -a València ciutatde tres teatres de gestió pública (Principal, Escalante i Viveros), iniciativa que es troba camí de ser continuada en altres ciutats: a Alcoi, en concret, 1’Ajuntament s’ha compromés a collaborar amb La Cazuela en el mateix sentit (amb el punt específic consistent en la ces128

sió de la Casa Municipal de Cultura com a seu estable d’aquest grup i de tots els grups alcoians que ho demanen); a Elx, a més, els contactes de 1’Ajuntament amb La Carátula caminen per una drecera semblant.

De tots aquests teatres, el de1.s Viveros -a l’aire lliures’h.a especialitzat en una programació de teatre infantil i d’estiu, sempre a preus molt populars. L’Escalante, al seu torn, ha donat cabuda a un cicle d’autors i grups valencians i ha obert les portes a espectaeles de can@ i teatre, preferentment en català. Són dignes d’esment els èxits de Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Sisa, així com les representacions del Teatre Lliure (amb dos espectacles: Abraham i Samuel i Georges Dandin), que van constituir, sens dubte, una de les fites de la temporada.

Igualment va actuar-hi Feliu Formosa amb la seua Aula Brecht, un treball també dels més seriosos. Iniciatives molt interessants en aquesta sala van ser també un cicle de recitals poètics, que comptà amb la presència -gairebé «estelar»de Joan Brossa.

La gestió pública del Principal, primer teatre del país i gestionat com l’anterior per la Diputació de València, sens dubte ha estat el fenomen més important de la temporada: s’hi han realitzat un total de 432 actes (gairebé dos diaris) de tot tipus: teatre, música, can&, òpera, conferències, exposicions.. . El teatre en català no ha estat absent, tot i que no en una proporció majoritària, ja que la manca d’espectacles teatrals en català no sols al país, sinó -molt especialmenttambé al Principat, s’ha palesat particularment aquesta temporada.

Per altra banda, cal reconéixer que l’acoIlida del públic al teatre en català

EESPILL no ha estat massa favorable: al costat dels èxits de públic (Doña Rosita

la soltera, El Tartuflo o Flowevs),

forca interessants, com Auttaviana.

A Alacant, la manca d’un local semblant ha estat palliada en part per la Societat d’Espectadors i per la tasca de la Caixa d’Estalvis, que, amb uns criteris forca més progressistes que la de Valencia, ha afavorit diverses representacions.

Per comarques, els espectadors han d’esperar, per regla general, les festes majors, per poder veure-hi teatrej; les regiduries de cultura dels ajuntaments democràtics (no en tots, és clar: a la UCD el teatre en catala no li és massa grat i continua preferint -normalmentel que es fa en castellà 0 en «valenciano») juguen un paper digne d’esment en aquest camp. Tanmateix, la precarietat d’aquestes representacions, en locals improvisats molt a sovint, i l’absència de continuïtat, impedeixen que l’afició arrele com caldria; el teatre infantil, en aquest sentit, té un gran compromís i una gran tasca a fer: habituar els xiquets al fet teatral, tot preparantlos per a ser futurs espectadors i, per que no, futurs aficionats. Apuntem de passada que els «festivals» són també un bon sistema per augmentar l’afició.

grups com Tossal, amb un espectacle forca interessant (D’aquí a cent anys tots «caEvos»)van tenir una acollida molt discreta.

Sols Lluís Llach va trencar aquest gel i va obtenir els plens més absoluts de la temporada.

Tot i això, l’experiència pot ser qualificada de molt important (són més de 150.000 els espectadors que han passat per aquesta sala). La voluntat no sols d’augmentar la presencia del català sinó també de produir un espectacle en aquesta llengua, fa que les perspectives del Principal puguem qualificar-les de summament esperancadores.

A Valencia ciutat cal destacar també la tasca del Valencia Teatre i del Micalet, per on han passat alguns dels espectacles més interessants en català, amb l’excepció del Lliure. En efecte, al Micalet poguérem veure un interessant Barat i viu, xata, mentre que al primer devem Movi e2 merma de La Claca, així com un Joglars massa comercialitzat i superficial (Odissea) i un altre de més volada (M-7 Catalònia).

El Micalet, dissortadament, va haL’ENSENYAMENT I LA INVESTIGACI~ ver de plegar, víctima de la seua endèmica manca de públic (mal Dins aquest camp hem de resseaquest general en un país on, en- nyar que la renovació de 1’Aula de cara, veure teatre és quelcom d’exTeatre del Conservatori de Valencia cepcional).

El Teatre Valencia aco- ha continuat endavant i el curs villí, a més, representacions de grups nent eixirà la primera promoció ínen castellà i recitals de can&, així tegrament formada en aquest cencom les representacions del Teatre tre, Tasca docent molt important Estable -que encara no havia go- és la desenvolupada pels teatres essat de donar el pas al catalàamb tables del sud del país (La Cazuela, l’obra De algún tiempo a esta pat-te, d’Alcoi, i Tirant lo Blanch, d’Aladins l’homenatge a Max Aub. cant), que han encetat campanyes Fora de la capital del país, Cas- de formació i perfeccionament, els telló ha donat tímides mostres de fruits de les quals supose que comentaran a palesar-se la propera revitalització teatral, i al seu Principal s’han pogut veure espectacles temporada.

Igualment, el camp es129

EESPILL pecífic del teatre infantil disposa d’un centre especialitzat al Micalet; a Alacant, a més, s’han desenvolupat diverses campanyes didàctiques en aquest sentit, amb un notable èxit.

Si el camp de la docencia ofereix un panorama optimista, la investigació sembla que també apunta en la mateixa direcció. En efecte: la Facultat de Filologia de la Universitat de Valencia compta amb una Aula de Teatre, depenent de I’Institut Shakespeare; de més a més, en aquest centre tenen lloc diverses investigacions sobre teoria i historia del teatre. Al seu torn, la revitalitzada Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de Valencia, anuncia diversos projectes d’investigació sobre la historia del teatre valencia.

Dissortadament, aquests estudis no semblen interessar en igual mesura a les altres diputacions (per que sera?). Punt negatiu ha estat la paralització i desarticulació del Consell de Teatre de la Conselleria de Cultura, «gràcies» al zel del nou conseller i del secretari general d’aquestes matèries.

bals, a la recerca de fruits immediats, encara que fossen superficials i no significassen millores de tipus estructurals; la manca d’un assessorament responsable s’ha fet també notar. 1 no parlem de la creenca de molts ajuntaments en la «neutralitat» de la tasca cultural que han de menar.. .

Podem concloure, dones, que la porta a l’esperanca resta, almenys, mig oberta per al teatre valencia.

Confiem que dins un pare11 de temporades el teatre comence a ocupar en aquest país un lloc més digne del que ha estat l’usual.

ADDENDA ESTIUENCA

La temporada d’estiu ha significat, a diferencia del que venia estant habitual els darrers anys, una perllongació de les activitats teatrals desenvolupades al llarg dels mesos anteriors. Les causes poden albirar-se en tot el que hem dit abans. Duna forma o de l’altra, el teatre va ocupant un lloc (més 0 menys important) a les diferents festes majors dels pobles i de les ciutats valencianes. De més a més, alguns ajuntaments, amb major vi1 PER ACABAR: UNA REFLEXI.6 sió de política teatral, han muntat SOBRE POLfTICA TEATRAL també cicles de més pretensions: de teatre hi ha hagut, Aquest repàs, apressat i molt re- festivals dones, a la mateixa ciutat de Valènsumit, del que ha estat la temporada teatral, no podria cloure’s sense cia, amb la presencia de les companyies més importants de l’Estat, enuna breu reflexió sobre la tasca que les institucions democràtiques va- tres les quals ocupen lloc de privilegi el Hamlet de Terenci Moix i Enlencianes, nascudes de la consulta electoral d’abril passat, han dut en ric Majó, i el Lliure, que repetia ara el camp del teatre. Dins una línia de l’èxit del febrer passat; igualment, Elx inaugurava no sols local teatral pragmatisme aferrissat, i d’angúdedinies econòmiques persistents, els nou (el primer específicament ajuntaments democràtics (els d’es- cat a les activitats teatrals després de molts d’anys), sinó també un fesquerra, no ens enganyem) han prestat una atenció fins ara inusual al tival que, després dún principi tan esperancador, no dubtem que arrifet teatral. Amb una serie de llasts, bara a ser dels més importantsl; en pero. En primer lloc, el pragmatisaquest festival, el teatre en català me els feia refusar projectes glo130

EESPILL es va veure representat per Les Bucants, d’Eurípides, per la Companyia d’Adrià Gual, i per El verí del teatre, de Rodolf Sirera, muntat pel grup organitzador (La Caràtula), muntatge del qual ja hem dit alguna cosa i que, de segur, se’n tornara a parlar en la propera temporada. També a Elda es va organitzar un altre festival, on els grups del país (Teatre Obert, Tirant Lo Blanc) i del Principat (D’aquí a cent anys. ..) no es van trobar absents.

Aquesta política municipal de festivals (política ben encertada, sens dubte) es perllonga en altres de caire més modest (com el de Manises, setembre-octubre de 1980) i en els diferents cicles teatrals promoguts des dels nous ajuntaments (i des de

II ENCONTRE Manuel

la Diputació de Valencia; de les altres, millor que no en parlem). Un exemple ben interessant d’aixo és la gestió que del nou teatre dels Viveros ha fet 1’Ajuntament de València per mitjà d’Eduard Quiles: una política de preus populars i d’espectaeles de tota mena han aconseguit atraure cap a aquest teatre d’estiu nombrosos espectadors, nombrosíssims seria més correcte de dir. Dins les naturals reserves podem dir que, a la vista d’aquests cicles estivals (tant de teatre per a adults com de teatre infantil), han estat milers de valencians els qui se n’han beneficiat. No cap dubte, dones, que la temporada 1980-1981 no sera com l’anterior.

DE POESIA Rodríguez

A les ciutats d’Elx, Santa Pola i Crevillent, els dies 6, 7 i 8 de desembre passats, es van aplegar poetes, escriptors i homes d’altres activitats culturals d’arreu dels Països Catalans per tal de participar en aquest II Encontre, consistent en una serie d’actes culturals i debats -en realitat, 0 més estrictament, lectura de ponències i comunicacionsa l’entorn del tema «El fet poètic ara». Tot el muntatge, que havia comptat amb la collaboració de diverses entitats i organismes, va córrer a càrrec d’un grapat de poetes illicitans entre els quals hi havia Andreu More11 i Joan Carles Martí; un grup reduït, dones, que va ser capac d’organitzar un encentre d’aquestes magnituds i que ens cal felicitar per tal com ha de-

CATALANA

Castelló

mostrat que un muntatge com aquest és possible -i creiem que necessarifora dels grans nuclis urbans de la nostra àrea lingüística.

1 anem pels participants.

Del País Valencia hi assistiren: Lluís Alpera, Adolf Beltran, Fina Cardona, Joan Fuster, Marc Granell, Gaspar Jaén Urban, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Lluís Roda, Emili Rodríguez Bernabeu, Manuel Rodríguez Castelló, Vicent Salvador, Josep-Lluís Seguí i Eduard Verger. Del Principat, Xavier Bru de ‘Sala, Miquel Alzueta, Ramon Pinyol, Vicen9 Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura, Miquel de Palol, Alex Susanna, Lluís Urpinell i Rosa Fabregat. 1 de les Illes, Andreu Vidal, Angel Terron, Josep Al131

tESEspI bertí, Joan Mas i Vives, Josep Maria Llompart.

I Raimon i Ovidi Montllor.

1 ara els fets. El dissabte dia 6, a les 10’30 hi hagué la recepció i benvinguda als participants per membres de la Corporació Municipal i tot seguit la inauguració del II Encontre a càrrec dels organitzadors, els quals feren la lectura d’un comunicat, que seria després signat per tothom, en contra del Decret de Bilingüisme per al País Valencia i els intents de secessió idiomàtica, i una visita al Museu d’Art Contemporani d’Elx, Després de dinar es va donar pas a la lectura de la primera ponencia presentada, la de Joan Mas i Vives, el qual glossà una síntesi historica sobre el contingut i trajectòria de la poesia catalana a les Illes fins dibuixar, bastant exhaustivament, el panorama poètic actual, el de les darreres promocions de poetes i els intents editorials. En absència d’Alex Broch, autor de la segona ponencia presentada, Xavier Bru de Sala llegí unes reflexions sobre el paper jugat, des dels inicis de la dècada, per la generació dita del 70 i la posterior trajectòria d’aquests poetes. Segons el crític, en les darreres produccions, els poetes havien abandonat cert hermetisme i havien donat pas a formes més «sinceres». Aquesta consideració sobre el fet poètic al Principat, pero, no fou ben rebuda per molts dels assistents, els quals criticaren l’ambigüitat del terme «sinceritat».

Aquestes ponències i la següent, de la qual és autor el valencia Vicent Escrivà, van ser llegides a la sala <(La Caràtula», on al mateix temps s’hi exposaven obres de Joan-Pere Viladecans, del Principat, i Castillejos, pintor d’Elx. La ponencia que presentava Vicent Escrivà, el qual havia excusat la seua 132

absència de bestreta, va haver de llegir-la a mitges Jaume Pérez Montaner. Pero la dificultat que implicaven la terminologia i els continguts exposats, i també l’extensió del treball, feren desistir un sector dels assistents (un altre mostrà la seua disconformitat per aquesta mesura) i hom optà al remat per no Ilegir-la, amb la qual cosa s’ajornava la publicació de la tal ponencia, una de les més innovadores i interessants de 1’Encontre pel que vam poder veure després de la lectura d’uns quants fulls, fins l’edició que la revista CuireIZ ha promés de realitzar amb tot el material escrit i presentat en aquests dies. L’estudi d’Escrivà -sempre guiant-me pel poc que en vam poder conéixerfeia per presentar un model d’anàlisi poètica que aplicava a uns quants poetes valencians.

Era, dones, una proposta eminentment practica i suggestiva que alguns ens vam quedar amb ganes d’oir més detingudament.

El dia 7, al matí, els actes se celebraren a Santa Pola. El batle de la ciutat féu la benvinguda als assistents i parlaren després Raimon i Ramon Pinyol, poeta i editor d’Els Llibres del Mall. Poc després hi hagué la presentació de 1’Antoíogia de poetes del Baix Vinalopó, que s’havia editat, amb motiu de l’Encentre, a càrrec del poeta illenc Josep Maria Llompart, amb una lectura posterior de poemes per part dels antologats. Acabat aquest acte, Ovidi Montllor, amb la sala plena de gom a gom, recita poemes de Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet i Xavier Bru de Sala.

A la vesprada, a Crevillent, hi hagué la recepció oficial a càrrec del batle de la ciutat i unes paraules de Joan Pere Viladecans i Ovidi

CESPILL Montllor.

Una visita al Museu Maria Benlliure i, després, a la Biblioteca Municipal, lectura de les ponències de Vicenc Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura, autors tarnbé del Ilibre Darveves tendències de la poesia catalana, que lamente no poder resumir ara i ací i que espere que podrem llegir tots més detingudament a l’edició que prepara Cairell. Acabades les ponències, i després dún breu debat, llegiren comunicacions Josep Albertí, Adolf Beltran i Xavier Bru de Sala. Quan semblava que la discussió era més interessant i els assistents es decidien a participar més obertament en els debats, els organitzadors donaren per finalitzat l’acte.

A la nit, una altra vegada a Elx, el grup de teatre «La ,Caràtula» representava per als participants El verí del teatue, de l’autor valencia Rodolf Sirera.

1 el dia 8, al matí, el darrer acte del II Encontre: lectura de poemes per part d’alguns poetes, adhesions de persones que havien estat convidades (Joan Brossa, Narcís Comadira, Eliseu Climent...), l’intent de fer un balanc, que no arriba a quallar en realitat en cap visió crítica i clarificadora, i les possibilitats de fer funcionar, des d’aquell mateix moment, el III Encontre de Poesia Catalana.

S’hi insinua llavors la possibilitat que el III Encontre es fes a Barcelona, pero la qüestió va quedar en l’aire.

Si ara, després de fer la ressenya d’actes i ponències, haguéssem d’intentar un balanc sobre com ha estat i que ha significat aquest II Encontre, diríem, d’entrada, que una de les coses que l’han caracteritzat ha estat precisament la quasi absoluta manca de debat intern.

El lema fou «El fet poètic ara».

D’això, gairebé no se’n parla. Hi

havia les ponencies, això sí, i van assolir sense dubte l’altura que se’ls podia i calia demanar, pero el debat, la clarificació de postures, les propostes de noves alternatives, la realització d’un balanc aproximatiu de quina cosa fan els poetes dels Països Catalans, amb quins problemes topen, quins avances editorials han fixat, contra que lluiten i per que es mouen, qüestions totes aquestes que han quedat una mica en l’aire i que cal que en seguim parlant amb més passió, amb malta més iniciativa i imaginació. Tot plegat hi foren més nombrosos els actes «oficials» que no pas el treball crític del contacte, l’intercanvi d’idees. Potser la lectura previa de les ponències presentades (suggerència que algú va fer-hi, molt encertadament) hauria ajudat a encendre els &nims i les idees i hauria preparat el personal per al diàleg. Així, «El fet poètic d’ara» va quedar en fum de canyot.

Pero seria absurd de negar a 1’Encontre la importancia que en realitat ha tingut. Si en el camp teòric la cosa ens ha eixit una miqueta fallida, cal ressenyar la importancia i les futures repercussions de la publicació de I’AntoZo-

gia de poetes del Baix Vinalopó

amb tot el que això implica de descobriment de gent nova amb ganes de fer i desfer. 1, no cal dir-ho, també ha estat importantíssim que un bon nombre de poetes d’arreu dels Països Catalans hàgem pogut conviure durant tres dies i ens n’hàgem tornat a casa amb l’agenda més plena que quan vinguérem.

1 que aixo de fer un encontre de poesia catalana a la comarca més meridional de parla catalana ha estat i és possible gràcies a l’esforc d’un grapat de joves que senten el fet poètic com una manera de ser, de viure i d’expressar-se.

133

tESPILL LA POESIA

DE V. GAOS: NOTES

DISPERSES

José L. Faltó Mai no vaig conéixer Vicente Gaos. Només el vaig veme una vegada (el temps ha esborrat el record dels anys) en una lectura que Carlos Bousoño féu a Valencia, una d’aquelles lectures a les quals els més joves assistíem amb tanta ingenuïtat com constancia. « iMira, és Gaos! », algú em va dir (tampoc no recorde qui) en un d’aquells corredors solitaris i asèptics de Collegi Major. El1 parlava, em sembla, amb César Simón, enfundat en alguna jaca càlida d’hivern, mentre la seua llarga, llarguíssima ombra, tocava a penes els nostres peus... Duia ulleres .

No sé si per aquelles dates jo havia llegit ja algun poema d’ell, ja que el primer llibre de Gaos que em va caure a les mans, Urt montón de sombra (Valencia, Hontanar), es va publicar en 1972 i la seua lectura no degué impressionar-me massa. Per a mi, llavors, la poesia era el surrealisme, Ungaretti i Juan Ramón Jiménez. Sols més tard vaig comprendre I’admiració que també Vicente Gaos degué sentir pel poeta de Moguer.

L’activitat poètica de Vicente Gaos durant la dècada dels quaranta va ser notable.

En 1945, per exemple, trobem poemes seus a revistes com ara Garcilaso (núms. 21, 23 i 29), Proel (núm. 10) i Pilar (número 4). En 1946 tradueix Rimbaud (Madrid, Adonais) i en 1947 Shelley (a la mateixa collecció). Aqueix any, va publicar a fnsula (núm. 17) un famós article (imagine que «detenant» en aquel1 moment): «Mallarmé, poeta apasionado».

1 és que Gaos, com Bousoño, mai no degué

combregar amb l’ideari «realista» que es tractava d’imposar com a alternativa al garcilasismo; almenys, la seua activitat com a crític, traductor i poeta, sembla confirmar-h0 així. També en 1947, i precisament a Espadaña (núm. 28), es va publicar un dels primers treballs importants sobre la seua poesia, «La poesía de V. Gaos», signat per A. G. de Lama, principal teòric (retò’riques al marge) dels espadañistas.

Lama qualificava la seua poesia d’«apassionada», dominada per una preocupació «viva y doliente por el misterio del mundo», assenyalant la inevitable influencia d’unamuno, i també la de Shelley. Recordem que Gaos ja havia publicat en 1947 tres poemaris: Arcángel de mi noche (Madrid, Adonais, 1944), Sobre Za tierra (Madrid, Revista de Occidente, 1945) i Luz desde dentro (Valladolid, Col. Halcón, 1947). Indubtablement els sonets de Gaos, la seua poesia «desarraigada» (D. Alonso) de caràcter religiós, degueren atraure Lama, perquè eren l’altra cara de la moneda del panfiksmo garcilasista («El Panfilismo en el Arte», Espadaña, núm. 2, juny 1944), monoton, fred, eixut i retòric («Si Garcilaso volviera», Cisneros, núm. 6, 1943).

En 1952 Francesc Ribes va publicar I’AntoZogía consultada de la joven poesía española (Santander), i Gaos és elegit com un dels millors nou poetes joves del moment, junt amb Bousoño, Celaya, Crémer, Hierro, Morales, Nora, Otero i Valverde. L’antologia de Ribes, malgrat les seues contradiccions internes (realistes/socialistes/existencia-

134

CESPILL listes) acabara per erigir-se en la més representativa de l’anomenada «primera generació de postguerra» (C. Bousoño: «Prólogo» a Ensayo de una despedida de F. Brines, Barcelona, Plaza i Jan&, 1974). En ella es demanava als antologats unes notes prèvies sobre el «modo de concebir y realizar su poesía»; pero’, segons l’antòleg, el treball de Gaos no va arribar a temps «para ser incluido en la presente edición» (p. 80). Tant s’hi val. Si des del seu primer llibre (1944) Gaos s’havia ja desprès del llast retòric del qual una gran part dels poetes de la seua promoció mai no s’han pogut desprendre, no és menys cert que en 19.52 havia superat tota mena de formalisme.

La seua poesia religiosa va ser sempre fidel reflex d’una actitud de rebellió enfront de tota idea estereotipada de l’art i del món. El desig de la mort (com a descans d’una vida fatalment concebuda com a cadena i desterrament), que campeja al llarg dels poemes seleccionats a l’antologia de Ribes, no era més que la conseqüència immediata d’una actitud vital d’estranyament enfront duna realitat hostil que, en última instancia, no té res a dir als homes.

El darrer poema que tanca la selecció de Gaos a la Consultada ens revela el «nou» ideari estèric i vital que acompanyarà el poeta fins a la seua mort.

En aquest poema («Fragmento», pàgs. 93-95), Gaos utilitza un llenguatge deliberadament «empobrit», adoptant una actitud crítica (en ocasions no formulada, pero sí reaZitzada) respecte de la seua obra poètica anterior.

Gaos es desprén per complet dels cànons mètrics clàssics, tan en voga durant la primera postguerra, i el seu vers flueix llargament i lenta, quasi tocant el

poema en prosa i adquirint un marcat to meditatiu.

El poeta, immers en el terreny del simbolic, comprén que les seues paraules no tenen cap significació i que la poesia és un acte desesperat (i illusori) de comunió amb els altres homes. 1 també un acte d’interrogació a tot el que ens envolta, sense que mai no obtinguem cap resposta de les coses. Sols el desig, sempre gratuït, persisteix i misteriosament l’indueix a «convertir la vida en paraules». En conseqüència, l’exercici poètic es queda en mer intent, en ineludible frac&. Aquesta concepció tan eliotiana de la poesia (no debades Gaos va traduir els Four Quartets, Barcelona, Barral, 1971) es troba explícitament formulada, en termes semblants, per tots dos autors: «Trying to learn to use words, and every attempt/Is a wholly new start, ans different kind of failure» (T. S. Eliot, op. cit., pàg. 68).

«Una y otra vez la torpeza de nuestro afán no nos/causa más que una desilusión pasajera.» (V. Gaos, poema comentat.)

Seguir pas a pas la trajectòria poètica de Gaos a partir d’aquest moment (1952) fóra una tasca que excediria de molt els límits d’aquestes notes. En 1948, Gaos marxà als Estats Units, on ocupa diverses càtedres de literatura espanyola a universitats nord-americanes.

El seu estranyament vital, el seu desterrament, sera també durant vuit anys un fet físic. El contacte amb la literatura anglo-saxona -com s’ha assenyalat ja- es deixarà sentir a la seua obra, i la seua manera de fer i de concebre la poesia (com s’esdevingué amb Cernuda) anirà desviant-se més, si cap, dels codificats cànons generacionals.

Al seu retorn, va publicar Profecía del 135

EESPILL recuerdo (Santander, Cantalapiedra, 1956) i en 1959 l’editorial Giner (Madrid) donara a llum el primer volum de les seues Poesias completas (1944-1957). A partir d’aquest moment, Gaos desapareix del petit món literari i el seu retir durara el que dure la seua vida. Seguirà escrivint (Mitos para trn tiempo de incrédulos, Madrid, Agora, 1964; Concierto en mí y en vosotros, Universidad de Puerto Rico,

1965) i en 1974 eixirà el segon volum de les seues Poesías completas (1958-1973) (Collecció Provincia, Lleó).

La desaparició de Gaos com a personatge públic és tot un exemple (ètic) de congruencia. Potser, el1 sols desitjàs oblidar, persistint en el piadós engany de Déu, en la illusió absurda i pasatgera de la poesia, i esperant la «luz hermosa y ciega de la muerte».

136

RESSENYES BIBLIOGRhQUES

Francesc

BADENES

DAL-

Valencia, Montañana, 1980, 326 pàgs.

MAU:

Antologia.

Marí

El fet que patim un greu dèficit quant a reedicions d’escriptors valencians dels segles XIX i Xx, resulta absolutament evident. Obres d’Almela i Vives, de Navarro Borras, de Carles Salvador, de Mustieles, de Mique1 Duran, dels germans Martínez Ferrando, de LópezChavarri, de Cebrian i de tants altres autors, són avui introbables si no és a llibreries de vell (i amb quanta dificultat!) o a biblioteques públiques (i tampoc no sempre).

Cal insistir tantes vegades com calga en aquesta necessitat, perque comporta un trencament lamentable en la línia lògica de lectures que uns milers de valencians haurien de poder fer amb normalitat.

Ja sabem que no tot és legible i que qualsevol intent de rescat indiscriminat i burocràtic seria ingenu. Cal una perspectiva i una selecció rigorosa, pero cal també, i més encara, que una cinquantena -diguem-ne una cinquantenade títols estiguen a l’abast del lector mitja, d’aquell hipotètic «lector culte» que el país hauria d’oferir en unes quantitats raonables i dignes.

Perquè ja no es tracta únicament dels historiadors, dels crítics, dels erudits o, parlant per mi, dels simplement curiosos.

Fa uns anys, uns i altres podíem proveir-nos pels mitjans ja indicats -les llibreries de ve11 o les biblioteques pírbliques0, si no, recorrent als generosos prestatges d’alguns amics bibliòfils i, a partir d’ací, a les sofrides xerocòpies que molt sovint no són més que xerocòpies de xerocopies. Pero no estem ja en la mateixa situació.

0 no hauríem d’estar-hi.

Sense ser res de l’altre món, les circumstàncies són distintes. El nombre de lectors i d’estudiosos ha crescut i, sobretot, hi ha els estudiants, que tenen dret a encarar-se amb la historia literaria del país sense esforcos suplementaris.

Només per tot això ja resulta oportú parlar sobre qualsevol iniciativa que apunte a cobrir una parcella d’aquesta necessitat bibliogràfica, sempre que mantinga una dignitat mínima.

Aquesta Antologia reprodueix sencers (amb excepció dels pròlegs, cal assenyalaraho) els llibres de poemes de Francesc Badenes Dalmau ( Alberic% 1858-Valencia 1917) Mariola (1897), Flors del Xúquer (1897), Rondalles del pable (1900), Cants de Za Ribera (1911) i Rebrotada (1915), amb l’afegit -absolutament extemporani des del meu punt de vistad’un fragment de conferencia que no passa de ser una curiositat per als afeccionats als desgavells dels filòlegs de diumenge a la tarda, i uns poemes i narracions en castellà, de ben poc inte-

139

rés. Les obres en català conserven l’ortografia -vaciEantde les primeres edicions.

Ja tenim, dones, a l’abast del lector la poesia de Badenes Dalmau, un dels escriptors més interessants del seu moment. Pero, quan s’edita un autor desaparegut fa més de seixanta anys, amb una estètica tan allunyada de l’actual i en una situació cultural tan anòmala com és la valenciana, resulta forcosament necessari acompanyar les obres amb una serie d’elements que puguen servir de guia al lector: una biografia, una anàlisi de l’estètica de l’autor, un estudi sobre el marc històric i literari en que va escriure (amb l’ajut, per exemple, duna cronologia comparada), una bibliografia, etc. En fi, tota una serie d’instruments que puguen coadjuvar a una millor lectura.

En aquest cas hem de doldre’ns de l’absència de qualsevol d’aquests instruments. Si de cas, s’ha pretés suplir-los amb un pròleg, certament penós, signat només amb unes sigles misterioses: V. G. La solució, de compromís, ha estat absolutament desencertada.

El prologuista parteix del supòsit massa optimista (i que de pas el descarrega de bona part de les seues obligacions) que «la Valencia actual> coneix Badenes. No cal arribar a una enquesta per a concloure ràpidament, i sense por a equivocar-se, que la Valencia

CESPILL actual, tant si es refereix a la ciutat com a la totalitat del país, ni sap ni pot saber absolutament res d’un autor sobre el qual no s’ha parlat ni a I’escola ni als mitjans que serveixen per a informar habitualment la població sobre els seus escriptors.

Les explicacions sobre el marc històric vénen substituïdes per unes vagues referències de manual que identifiquen la Renaixenca, en bloc, amb el Romanticisme i que, al capdavall, no donen cap informació precisa sobre el que va ser la Renaixenca -allò que per entendre’ns ràpidament anomenem Renaixencaal País Valencia, ni sobre la imbricació del nostre escriptor en la literatura del seu temps, la qual, com veiem per les dates dels seus llibres, no és ben bé la Renaixenca.

De tot això, ni se’n parla. De no ser que es pretenga donar-ho per definit amb afirmacions generiques i destifortunades com ara que els seus poemes «el situen en el més ah lloc dels nostres poetes valencians d’estos cent últims anys, junt a Llorente, junt a Llombart, junt a tots els que han escrit endecasílabs en Ilengua valenciana». ¿Per que només hendecasíllabs? ¿Per que Llombart, que com a poeta fou absolutament mediocre? No ho sabem.

Sobre el marc històric i social, el prologuista es limita a dir que «els versos de Badenes nos duen fins a nosatres les maneres senzilles i honestes

del viure de la Valencia de finals del segle XIX i de principis del XX*.

Una altra afirmació peregrina: agracies a el1 existi la traducció al castellà de les obres de Jacint Verdaguew El prologuista, tanmateix, no renuncia del tot la seua funció, i intenta fixar les influències d’altres poetes en Badenes.

Sense aconseguir-ho, perque fa afirmacions tan curioses com que uns versos de La comtesa Violant «nos recorden a Zorrilla».

1 els versos són: «Cl lo frare, lo bon frare, / ia que veniu tan de nit? / Ay contesta, la comtesa / A codesarvos sols vinch.» 1 que recorden Zorrilla i una infinitat daltres autors que van imitar les formes del Romancer.

D’un vers se’ns diu que pareix l’inici de La vaca cega, de Maragall, sols perquè té la mateixa mida i idèntica accentuació; mida i sistema d’accentuar que, com sap tothom, es troben pertot arreu i en tota mena de poetes.

Tot això, pero, són recursos de prologuista desinformat, de compromís. El que V. G. veu amb més claredat és que li cal demostrar que Badenes escrivia en «Ilengua valenciana» i que pensava que aquesta era distinta de la catalana.

Sobre el segon punt parlarem més avall.

Vegem-ne ara el primer.

Segons V. G., Badenes «centra les seues produccions literàries en la parla del poble on el1 ha

140

naixcut» i «eixa mateixa llengua que el poble parla, usant les mateixes paraules i expressions, la posa Francesc Badenes a un nivel1 molt ahn.

L’afirmació és totalment inexacta.

Una tria ràpida del lèxic del poeta ens ho mostra suficientment: turó, avior, flairoses, aus, cantúries (que, és clar, rima amb boscúries), somrisent, presentallas (per presentalles, perquè rime amb ama), aucellada, murtra, nuvis, dar (per donar), semellar (per semblar), caresar ( p e r acariciar), certam (per certamen), riella (del verb inexistent riellar), cu m s (cast. cumbres), pensívol, bledana, aimada, etc.

Se sol argumentar, en les disputes lingüístiques habituals, que és gairebé impossible discernir a quin territori dels Països Catalans pertany un escriptor de l’època foral, atenent sols la seua forma d’escriure.

En efecte; pero aquest fenomen es repeteix, en menor mesura potser, durant la Renaixenca, en que hi ha un transvassament lèxic i formal constan& especialment entre els poetes. 1 això val per a Badenes com per a Querol, Llorente, Bodria i tota la resta, que van mantenir tan bones relacions amb els poetes coetanis del Principat i de les Illes i que molt sovint en calcaren el Ièxic. És el vocabulari arcaïtzant i encarcarat que ha tingut com a nevera permanent on conservar-se, i fins i tot on reproduir-se, certs Jocs

CESPU Florals com ara els de Valencia.

Això no vol dir, és clar, que tot Badenes siga així.

De tots els poetes valencians de la seua època -i és el que el prologuista hauria d’haver estudiat-, probablement fou l’únic que no havia nascut a Valencia (i I’únic que va viure durant anys a Barcelona) i això es nota en el Ilenguatge poc artificiós, ja allunyat del jocfloralisme, sobretot en els seus Ilibres a partir de 1900. D’altra banda, el1 va ser també I’únic que va recórrer diverses comarques del País Valencia amb la finalitat literaria i lingüística de replegar rondalles.

Aquests factors li van proporcionar un Ièxic viu.

Ara: tan viu a la Ribera com a la resta de I’àrea idiomàtica.

1 en aquest punt, el prologuista fa una trampa clara i inqualificable, precisament perquè el lector no s’«adone» de la identitat lingüística.

Cita una frase de l’escriptor Artur Masriera (Barcelona 1860-1929), pertanyent al seu pròleg a Rondalles del poble, i la dóna traduïda al castellà, naturalment sense advertir-ho!

Més encara, per a demostrar que Badenes creia que el català i el valencia són llengües nascudes parallelament, s’addueix un fragment d’una conferencia que va pronunciar en 1908, i on defén que el valencia prové de I’iber, hipòtesi avui totalment descartada per tots els filolegs.

S’ha publicat aquest fragment de conferencia, pero s<ha suprimit tota la introducció de Badenes a Rondalles del poble, en que diu tot el contrari i que, d’altra banda, hauria calgut incloure en l’antologia, perquè explica molt puntualment el procés d’elaboració del llibre i els problemes que l’autor va trobar en la recerca de rondalles arreu del país.

Reproduesc uns paragrafs d’aquesta introducció titulada Dos paraules al que llixca, subratllanthi alguns termes que em semblen especialment significatius: «Entre les moltes joies de la literatura catalana, n’hi ha una, per a mi tan hermosa i simpàtica, que no dubte en dir és casi la preferida del meu Cor. 1 encara que humil, com la lluerna que s’amaga entre el brossam de la riba, resplendix tan clarament entre les ombres de nostra història i de nostra vida, que ens porta en sos rajolins d’or poesia d’un altre temps, que embaumava nostra llar en dies en que la senzillès informava les costums. ¿I quina és eixa joia? Lo Romancer cataià del venerable Marian Aguiló.

Poc hi ha en Catalunya que parle millor sobre la literatura popular, que eixe Romancer, naixcut Déu sap a on, pero agrunsat anys i anys a l’amorós caliu de nostra llar per la santa mà de nostres àvies. Enamorat de dit llibre i ab l’esperanca de trobar Lo testament de N’Amelis (que l’autor de

141

dit Romancer fea viure en Borriana i Onda), com també de replegar una variant de La gentil Porquerola que, en català antic, vaig oir de llavis d’una velleta en la Vall d’Ebo, província d’Alacant, on se manté millor que en part alguna del reine, la rondalla duta allí per catalans i mallorquins», etc.

De passada cal dir que si els hereus de Badenes conservassen notes 0 altres dades que no utilitzà per a fer les Rondalles del pable, haurien de donar-les a conéixer.

Com veiem, dones, l’edició d’aquest poeta no ha estat feta amb la cura que caldria ni, en algun amb la discreta punt, honestedat que es pot esperar en aquesta mena de recuperacions bibliogràfiques.

El fet és doblement llastimós perquè pot perjudicar el coneixement de l’obra de Badenes que, certament, mereixia un tracte mes decorós.

F. Pérez

i Moragon

Josep Lluís SEouf: Projecte per a destruccions.

Valencia, E. Climent editor, 1980. 136 pàgs.

Unes observacions inicials: a) L’autor de les narracions (perquè de narracions es tracta, malgrat tot) es presenta alhora com a teoritzador intercalat. És a dir que

EESPILL en bona mesura presenta la seua obra com a paradigmàtica: cal escriure així. El lector pot estarhi d’acord o no. b) L’o b r a, «l’escriptura», etc., d’entrada, vol proposar-se com a joc.

En tot cas, resulta un joc poc jogasser: mortalment seriós. ZPotser una dansa de les morts? c) Fet i fet, més endavant es veu ben clar que no es tracta de cap joc, sinó duna altra cosa: «el Ilenguatge, l’infern és el Ilenguatge, atrapat per aquest llenguatge, per aquest infern...» (pàg. 34). d) El treball, text o joc, apareix en tres parts: 1) representació dels vuit uxoricidis de Barba-blava, 2) el trist destí de les noies de club, i 3) retorn des de la presó a la CIUwr i a les pútes.

El farcit no-narratiu (reflexions i lamentacions sobre el text i l’escriptura, etcètera), molt abundant en la primera part, no ho és tant en la segona, i és ja es& -amb gran descans del lector poc experten la tercera.

NOTES

DE LECTURA

1) Hi ha una «introducció», en que es tracta de posar al lector en situació: teoria i tècnica del text, declaració de principis: llenguatge, escriptura, muntatge, joc (teatral). En comentar la segona part, un altre programa/problemes de procediment/variants (pàg.

63 SS.). 0 siga, dos programes.

2) Ritual de la des-

trucció /nuesa / mort i crim: poemes en escena, 0 escenes en el poema.

1 el teatre com a teoria de la vida: «L’espectacle d’un crim, la seua producció textual... la representació de l’obra, en el teatre dels fets, tota una cerimònia. ..» (pàg. 16). 0 siga, la realitat com a pre-text del text, si no vaig errat. 1 com a text del ritual? Amb un esforc intens per tal de confondre els nivells: somni (projecte) del fet/ text/teatre/ritu.

3) Entra en directe la llegenda del matador d’esposes: Barba-blava no anomenat pel seu nom. 1 el mite actuant a partir del fantasiejar i la introspecció sobre la «vida»: dona vista a l’autobús esdevé víctima en projecte.

Tot llegint, comence a recordar Georges Bataille, pel tema de la projecció/realitat, per l’obsessió pel desordre i pel mal, i per més coses. Com en L’lmpossible, per exemple, coses com ceje suis la comédien, o com «la nudité n’est que la mort». 0 bé aquesta: «à la longue, écrire m’embrouille», coses així. Combinades amb els jocs d’espills múltiples de la realitat/ima t ge/realitat, «e cosí via», d’un RobbeGrillet, posem per cas: de La maison des rendezvous, o de Projet pouv une révolution à New York. En fi, una certa tradició de tractament del llenguatge i de l’argument / realitat, propia especialment (no única) duna bona part de la literatura francesa con-

142

temporània i d’alguns derivats com ara Juan Goytisolo. Per cert, que ací, per a molts, aquesta tradició representa l’única forma de «modernitat», la «innovació» per excellència. Bs curiós. Efectes de viatjar poc. 1 que el francés és, per als peninsulibèrics -provincians per definicik, la llengua estrangera més pròxima.

Ai, Senyor, tan gran com és el mor-r!

[P. S. a aquesta nota: ¿Qui no ha entrat mai a viure una narració, una imatge? Tan explícitament, fins i tot, com violar per sorpresa una foto del Penthouse o semblant: veure descripció detallada en pàgs. 99 SS.] 4) Per la pagina 23, torna la teoria de la representació múltiple, de l’espai...: nous espais, nous escenaris. 1 entra el sexe en directe: els dits a l’entrecuix com a música de fons de les histories contades. Recorde allò que li digué la peixatera del Grau a l’atrevit del tramvia: «Ja ha posat vosté la mà en la figa; i ara, que?»

5) «És el temps del mal, el triomf de les forces obscures...», diu l’autor encetant un nou capítol del drama en vuit actes amb un mateix argument.

6) «Descendir al fons del llenguatge, fins les últimes conseqiiències de la representació» (pàg. 32, repetit amb lleugera variant en la pàg. 53): repàs del programa, i nou acte: «La bella adolescent fou morta a tirs amb fero arravatament pel

LESPILL marit», etc. Hauran d’aparéixer vuit tipus d’homes-botxins, vuit de dones-víctimes, i vuit d’escenes-escenaris.

Sobre el fons permanent del teatre-teatre, del camerino, l’única actriu, l’entrecuix de l’actriu.

Efectivament, es tracta de «la suma dels crims, fins al final de la representació».

7) En veritat de veritat, el problema de fons és aquest: «són pocs els actes que es duen a la realitat, mai s’apleguen a traduir els fantasmes.. .».

Per tan t , possiblement, val més traure’ls a la llum, projectar-los, i així autor, actor, públic, lectors, tots, es quedaran més descansats. ¿Qui no ha volgut mai matar la seua dona? Dones, Barbablava som tots. 0.k.

8) Afegir la dialèctica clàssica botxí/víctima, re f 1e ctint-se mútuament, la sospirada síntesi impossible, etcètera.

Amb una variant del mateix tema: el catador i la peca, que vol ser atrapada, evidentment.

9) Afegir també l’atractiu inconfessable de les fotos d’lnterviu: sang i cuixes femenines, la mort eròtica, «el cadàver fou trobat damunt del Ilit, i la víctima només duia una brusa blanca i transparent.. . ». Una altra vegada amb fons de dona que obre les carnes i es deixa tocar, etcètera. Amb l’autobús com a espai tancat-teatre dels fantasmes quotidians, del crim del diari: «una novella», ala vida», «el món és un teatre».

10) Sembla que es

tracta que els fets esdevinguen escriptura.

Diu l’autor: omplir I’espai de la narració (més assassinats, no cal dir-ho).

«Cal escriure» la novella de destruccions, de la mort, com escriptura, escriure, cal. l?s un programa explícit: l’autor no enganya ningú. Ja ho ha dit al principi, que mostrara totes les cartes. No sé si se’n deu quedar alguna d’amagada: potser (com tots, ai! ) és/vol ser l’autor «real» dels fets.

Pero només «en completa reclusió, sol, amb I’imaginari».

Qui sap.

Això pot crear complicacions. Tancat al calabós, amb poca Ilum, fent practiques d’escriptura i, a més a més, teories. Fins que el deixen en llibertat, i no sap que fer.

Sembla que li agradaria anar de putes, pero... (la puta se’n va amb un viatjant de comer-c?). ll) «iQuin destí fatal pesa sobre els noies del club?» (pàg. 88). fis una pregunta molt encertada. iTrobarà el lector la resposta?

12) El retorn al món, a la ciutat, després de la solitud de la presó, es presenta més aviat difícil: cal refer tots els carrers dels suburbis, totes les menes de gent, I’autobus terrible, cuixes pertot arreu, titulars de diari, el manicomi.

Decidirse: «quin camí prendre?, cap a la ciutat, ja?» (pàg. 116). De moment, seguir una dona, la dona (que, com totes, duu falda curta, brusa transparent, carnes entreobertes, etcètera).

Don es dones

143

dones (pàg.

120), mortes 0 vives, Segueix una violació cinematogràfica de xiqueta innocent.

Retorn breu a la literatura estricta, sobre I’escriptu«i de ra, a I’infinitiu, vegades gerundi» (pàg.

128). 1 final amb grans focs d’artifici a copia de peces de roba interior femenina, íntima.

1 amb una meuca experta que, per fi!, se l’emporta al llit.

Avís final: recomane vivament al públic en general l’adquisició i lectura (tranquilla, per favor) d’aquest Pro jecte per a destruccions.

1 molt especialment a 1 p ú b 1i c afeccionat a: a) les reflexions teòrico-tècniques a propòsit de i dins de la creació literaria; b) la carnisseria de tota mena i les seues derivacions eròtiques, morals i metafísiques; i c) les variades possibilitats de I’entrecuix femení i les obsessions que tan sovint provoca.

Joan

F. Mira

Ferran CREMADES I ARLANDIS. La regina de la pabla de les fembres peccadrius.

Barcelona.

Edicions 62, 1980. 246 pàgs.

En una cultura de resistencia, com és la nostra, i dins del migrat camp de la narrativa valenciana, on els novellistes es poden comptar amb els dits de les mans, la publicació duna novella és un fet insòlit, desacos-

tumat, i alhora encoratjador.

La regina de la pobla de les fembres peccadrius, de Cremades i Arlandis, finalista del Premi Josep Pla, de 1979, és la segona novella d’un escriptor que en 1977 va guanyar el Premi Sant Jordi amb la discutida i «malvolguda» Coll de serps. Novella que, segons Alex Broch, situava Cremades i Arlandis dins del grup d’escriptors que assagen una practica transformadora i transgressora del sistema lingüístic, on també es trobaria Josep-Lluís Seguí. Dels quals remarcava «la sensualitat i la llibertat de la paraula».

Un Ilibre, Colf de serps, que emplacava a aquest autor com un dels valors capdavanters de la literatura catalana d’avantguarda.

La regina de fa pobla de les fembres peccadrius és una novella històrica de característiques ben singulars.

La novella històrica, que ara sembla reviscolar en algunes literatures, com un subgènere completament actual -em vénen a la memòria els títols de Bomarzo, Jo Claudi, o la recent Volavérunt-, és una aportació del romanticisme que, entre altres coses, plantejava uns objectius que s’adrecaven cap al recobrament nacional d’uns pobles determinats, davant les propostes universalistes i uniformadores del neoclassicisme francés.

La novelia de l’escriptor de Bellreguard també

participa de la mateixa voluntat de recobrament, pero, en aquest cas, l’autor no solament intenta fer literatura, novellar a partir d’uns fets puntuals de la historia del nostre país.

Per a Cremades la historia és, sobretot, el pretext per a la recuperació d’un lèxic, millor dit, d’un llenguatge.

La bella prosa dels clàssics del segle XV, la Ilengua culta de «l’esplendor flamíger de la Valencia burgesa», segons terme de Sanchis Guarner.

L’herència cultural dels Roís de Corella, Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, i en certa mesura Bernat Me t ge , Francesc Eiximenis, Sant Vicent Ferrer, Anselm Turmeda i Ramon Llull.

La novella esta estructurada en onze llargues epístoles que un jove napolità, de nom Gasparo, dut a Valencia per la forca del destí, amant del bon folgar i del bon beure, escriu al seu amic, Luigi Farnese, durant l’any 1503.

Lletres en les quals, el remitent, des d’uns ulls àvids, sorpresos i enamorats, va descobrint la llibertat, el sexe, la necessitat, la vida en tota la seua plenitud.

Pero, alhora, les cartes són també la crònica apassionada de tot allò que ocorre a Valencia, ciutat a la qual el joglar de Nàpols professa, parafrasejant al personatge Anomia, la regina de la pobla, «una amor virtuosa,.

144

Per a Gasparo, com l’anomenen 1e s fembres peccadrius, el jove napoiità que va deixar la seua &utat natal embarcat cap ;) les Mallorques, on se guint el consell del seu pare havia de cursar estudis lullians, Valencia és com un alliberament.

Caldrà recordar que el cap i casal compta, en aquel1 temps, amb una població que oscilla entre els 65.000 i 80.000 habitants, és la ciutat més important de la confederació catalano - aragonesa, i una de les més populoses d’Europa.

Una ciutat prospera, un empori econòmic comparable a Venecia, Gènova o Marsella.

Ens trobem a primeries del segle XVI, el final de l’època de les grans construccions sumptuàries del Quatrecents: la Llotja, la Generalitat, les portes de Quart i les de Serrans, i els palaus senyorials.

1 des del punt de vista cultural, la recent fundació, tot just l’any anterior, de la Universitat de Valencia.

Una ciutat en la qual, donat el gran intercanvi comercial amb Roma, Nàpols i la resta dItalia, van introduint-se els corrents del pensament renaixentista que conformaran una societat humanista, hedonista que tracta de revaluar el model de vida pagana.

‘Les onze lletres que formen el text de La regina estan agrupades en quatre apartats sota els títols de: «El joc de les meravelles», «El joc de l’entremés», «Lo joc de Ve-

nus>>i, darrerament, ClLa dansa de la mor%%, que l’autor fa coincidir amb les quatre estacions de l’any, quatre episodis pels quals ha de passar el personatge: el prefaci, la preparació, la plenitud i la desfeta.

Al primer i a l’últim abunden els elements kpics, sobretot al? passatges de la tempesta i del naufragi de Gasparo, que el duran I Valkncia al primer episodi. 1 la destrucció de la ciutat, i la mort d’Anomia i el saqueig del borde11 a mans del Gran CapitA, al darrer. 1 aIs episodis de preparació i plenitud reeixen ek elements lírics.

El treball de l’autor se centra, d’una manera especial, com ja he dit adés, en el recobrament, en la recreació <un llenguatge que, des d’una perspectiva arcaytzant, simultaneja el quotidih amb l’kpic, el groller amb el líric. Un llenguatge que crea un espai narratiu i ens mos tra un univers canviant, pletbric, viu, sensual, que reflecteix un temps, una gent, una ciutat.

La novella és una portentosa desfilada de situacions, de costums, de notícies, de sensacions.

Gasparo ens parla de tempestes, de la primavera, de la festa de Nadal, de la Universitat, de literatura, de X&tiva, de la música, de les putes, del papa Borja, de farmacopea, de com compondre un virgo desvirgat, de cosmÇtica, de sucreria, de tresors fabulosos, de la vida de les

religioses, etckera.

Un altre elemem a considerar és la presgncia constant de la ciutat en tot el llibre, que sembla una mena d’bomenatge.

Vakncia esdevé una dona estimada, compadida, exaltada, discutida, triomfant, censurada. Una Valkncia que fa& dir al joglar de N&pols: <<Va15ncia putana, dona pública i concubina)>, peti que també fa& exclamar a Gasparo: &h! Val&cia, gran meravella de veure3 La ciutat estar& íntimament lligada a la sort de la regina del bordeli, o la pobla de les fembres kvols o peccadrius, Anomia, la que no tt? llei.

La bellíssima filla del Papa Borja i de Joana la del Teixidor que, en la seua corona&, reivindica per a les seues súbdites, i indirectament per a Valkncia, el present contra el passat i l’esdevenidar; el sexe, el plaer i l’amor, contra la castedat; la pau contra la guerra; i el Iuxe i la fastuositat contra la pobresa.

La fi de la regina suposar& també el final d’aquella Valencia on ella regnava emprant les armes de l’amor. L’esfondrament d’un món divers, ric i peculiar.

Res més a dir, solament agrair-li a Cremades i Arlandis la seua visi global, mítica, i apassionada, d’aquell fabulós segle xv que encara avui és, per als valencians, el referent de la nostra normalitat cultural. .7osep Lozano

Lluís AGWJJ.$Lticw I3 sistema de partits politics al País Valenc& Val&cia, Almudin, 1980. 120. pkgs.

Lluís Aguiló i Lúcia, professor de dret polític a la universitat de Yalkcia, és sens dubte un dels elements més destacats de les noves promocions acadkmiques del país. Abans #aquest breu llibre que ressenyem havia publicat eIs estudis his&ics Las elecciones en Valencia durante la Segunda República (l974), Sociologia electoral vaZeticiana {f9U3-1923) (1976) i, en coHaboraci6, l’assaig V01em 1’Estatut. Una autonomia per al País Valencik (1977) i l’anhlisi Las eleccfones del 15/6/77 en la circunscripción de VaZencia (1979): a m6s de diverses monografies sobre temes de sociologia poIíka, qiiestions autonbmiques i dret constitucional, així com collaboracions’a diaris i revistes entorn de qüestions de la seua especialitat. 12s també membre de l’equip de juristes Francesc Eiximenis, que, entre altres activitats, elabor& l’awantprojecte d’Estatut dei País Valen&, anomenat de Morella.

Segons indica l’autor, tot tenint en compte que no es pot arribar encara.. a conclusions definitives, a falta d’una skie d’esludis skio-econ¿imics previs, aquest assaig t& per objecte <<posar de reIIeu una constant de la histkia política del Pa& Valenc%: l’exi&ncia d’un sistema de partits al nos-

CESPILL tre País diferent de l’existent a nivel1 d’Estat, tant per raons de composició, com per raons d’orientació política».

Per a arribar a aquesta conclusió, Aguiló fa un breu resum inicial de la qüestió durant el regnat d’Alfons XIII i la Segona República espanyola i passa després a I’estudi dels partits politics actuants al país després de 1975 (bé que alguns, com és obvi, ja hi eren implantats molt abans), per a acabar amb un intent de sistematització a partir de tres eixos fonamentals: el tripartidisme oficial (UCD, PSPV-PSOE i PCPV), el multipartidisme real i els partits polítics en relació amb la qiiestió nacional.

La bibliografia sobre la política valenciana contemporània es anormalment escassa; més encara la referida a la situació present. Ni tan sols no comptem amb unes cròniques fidels i completes, ni que siguen periodístiques, sobre els esdeveniments dels darrers anys. Tanmateix, aquesta obra d’slguiló, que no és una visió acadèmica sino que és plena d’incitacions a la polèmica, al comentari i, sobretot, a I’aprofundiment en I’estudi dels problemes, ha passat quasi desapercebuda, almenys per als cercles interessats pel tema -i no sé si també per als mateixos protagonistes polítics, cosa més greu-.

L’activitat política ha agafat ací una velocitat molt accelerada, en que molt sovint la

practica, executada massa voltes amb el teló baixat, no deixa lloc per a la reflexió teòrica ni quasi per a la simple elaboració duna estrategia possible ni d’una tàctica adequada. Així hi ha actuacions individuals i collectives, en personalitats i en partits, que semblen nascudes de la mes absoluta improvisació.

1 el llibre d’Aguil6, que no té pretensions doct rinals, pero que ofereix un panorama prou coherent i prou encertat per a servir de base a una reflexió, potser haurà de quedar en un silenci consentit i una mica absurd.

Aguiló pensa que hi ha tres factors condicionants de l’actual sistema de partits: la forma en que es produí la transició a la democracia; la llei elec toral vigent, i, en tercer lloc, «dos aspectes molt relacionats: la memoria històrica i la tradició política,.

Del primer factor, AguiIó fa una descripció general, potser massa general, que no arriba a definir per que la transició es produí com a «reforma» i no com a «trencament».

Sobre el segon factor, la Ilei electoral, l’anàlisi d’Aguil6 és ben exacta, com correspon a la seua especialització professional.

Sobre el tercer factor, memoria històrica i tradició política, Aguiló fa una bona valoració del pes que aquests dos ingredients, relacionats entre si, poden haver tingut en la fixació dels compor-

146

taments polítics al país, tot establint els paralklismes oportuns amb passades situacions de llibertat democràtica a I’Estat.

En el segon capítol de l’obra, l’autor estudia els partits polítics actuants al país, tot dividint-los en cinc agrupacions: extrema dreta (FN, els diversos grups falangistes, el carlisme integrista i «suposades entitats culturáls amb unes finalitats polítiques més que evidents, com és el cas del Grup d’Acci6 Valencianista»); dreta (URV, AP-CD i UCD); centre (PNBV, els grups republicans tradicionals i UDPV); esquerra parlamentaria (PSPVPSOE i PCPV) i esquerra extraparlamentaria (MCPV - OEC, PSAN, PTPV, etc.).

Pel que fa a I’extrema dreta, Aguiló assenyala molt encertadament els vincles que la Iliguen amb grups pseudovalencianistes (GAV, Valencia 2000, Academia de Cultura Valenciana), situats sobretot en l’òrbita del tradicionalisme integrista (cal advertir que gent com Casp, Adlert, Pasqual Martín Villalba i d’altres pertanyen al Círculo Aparisi i Guijarro i que aquesta mateixa entitat, en les últimes eleccions legislatives, recomanà votar el candidat a senador Bono i Barber, presentat per URV ) . Tanmateix, cree que la cosa no és tan senzilla, i que dins d’aquests grups també hi ha una dialèctica que impedeix de considerar-los com a un bloc monolític amb diverses cares; tam-

LESPILI, bé la dreta (AP i UCD) hi té molt a veure.

En parlar de la dreta, Aguiló fa una distinció semàntica ben necessària sobre I’ús que els grups que la componen (comencant pel líder d’AP, Fraga Iribarne) fan del terme centre, tot adjudicantse’l. Sobre URV, pensa que fou un muntatge d’UCD que posteriorment tingué un gir més a la dreta i que encara despi-é.5 va canviar el seu nom pel d’Esquerra Nacionalista Valenciana, tot i que els seus vots «es poden considerar com provinents duna dreta no valencianista». L’explicació no es, al meu parer, suficientment satisfactòria. Caldrà esperar l’estudi de Martínez Sospedra sobre el vot URV que Aguiló anuncia, per a poder-se definir sobre el tema, Pel que fa a Yespai que l’autor dedica a UCD, cal retenir les següents afirmacions: «els homes que s’han fet càrrec d’UCD a nivel1 de País Valencia, podem dir que no han estat a l’altura de les circumstànciesP (això, dic jo, podria explicar l’ascens rapidíssim de gent com Broseta); «UCD ha fet que al País Valencia tornen unes practiques electorals superades per primera vegada en tot 1’Estat a principis de segle. Em referesc als diputats cuneTOS»(el fet és innegable); la paralització del procés autonòmic ha vingut produïda perquè UCD ha convertit «un tema tan important i seriós com és el de la recuperació na-

cional del valencians en un problema primari, acientífic i ahktòric de “simbologia”n, malgrat la qual cosa els valencians han mantingut la seua actitud política, sempre la mateixa, decantada cap a l’esquerra.

El centre, «en política no existeix». L’afirmació és exacta. Malgrat això, en una situació concreta, el terme pot servir per a situar unes determinades formacions. lss el que Aguiló fa amb el PNPV (al qual augura un futur aprou complicat»), la UDPV (a qui preveu un possible nou paper en les pròximes eleccions, coalitzada amb el PNPV, previsió que sembla més aviat improbable) i, finalment, amb els grups republicans (molt dividits i sovint amb uns plantejaments irreals). Ací hem d’esmenar un detall. Fernando Valera ha estat cap del govern republicà a l’exili, pero mai president de la República com afirma Aguiló i com han afirmat ad nauseam tota mena de suposats republicans a la premsa diaria de Valencia.

L’esquerra parlamentària, l’espai polític més important del pais, es troba, per això, en «una crisi quasi constantu, ja que ha hagut de fer un paper sovint molt arriscat en ajuntaments i diputacions, sota el foc constant de la dreta, pero també tenint present els problemes que li crea l’augment de la consciència nacional, al marge d’ells, i el creixement electoral de l’esquerra extra-

147

parlamentaria.

Pel que fa al PSPVPSOE, Aguiló indica les dificultats que produeix el fet de ser un partit nou i, encara, creat per la unificació de tres forces distintes (PSOE, PSP i PSPV), la qual cosa hi ha afegit tensions suplementàries. Remarca també les diferencies existents en el seu interior, davant la qüestib nacional.

En parlar després del PCPV, Aguiló afirma que el seu èxit electoral va constituir una sorpresa.

No puc estar totalment d’acord amb aquesta afirmació, si tenim en compte la prolongada implantació del partit al pafs, la seua plataforma sindical i, sobretot, el fet que durant molts anys fou I’única forca organitzada de l’oposició. Pero, també sobre el1 es podria afirmar, com d’UCD, que els seus homes no han estat a l’altura de les circumstàncies. El pes d’un aparat mol t burocratitzat, contrari a les reivindicacions nacionals i molt lligat a qualsevol decisió de Madrid, ha estat decisiu per a la crisi permanent que travessa el partit. D’altra banda caldria dir que també el PCPV ha practicat el cunerisme en el cas de Pilar Brabo -i això al marge de la valua política d’aquesta dirigent i fins i tot de l’esforc que ha fet per comprendre el fe t valencia.

Quant a l’esquerra extraparlamentaria, Aguiló analitza el pes de cada grup d’acord amb els re-

LESPILL sultats electorals, tot subratllant ei mèrit del MCPV-OEC en fer assumir la qüestió va,lenciana a molts treballadors immigrants, així com la particular problemàtica del FSAN (al qual reconeix un paper com a punt de referència per a l’esquerra parlamentaria, fins al punt d’afirmar que 4s possible que algun dia els valencians h&gem de reconèixer en els homes i les dones del PSAN unes persones que es varen avancar al seu temps», afirmació que, parlant de temes polítics, no deixa de ser curiosa).

A partir d’aquesta anàlisi -confessadament incompletadels partits que avui funcionen al País Valencià, l’autor dedica l’últim capítol de l’obra a establir «el món polític valencià conjuntament -com una xarxa-».

La primera conclusió a quuè arriba és que la situació política valenciana presenta una superposició de sistemes, un décalage, diríem entre el sistema de partits parlamentaris i el sistema de partits, en general.

Després, que en aquesta indefinició ha jugat fortament l’actitud d’una part més dependent de Madrid, afavorint un sistema electoral «que infrarepresenta al s valencianss» i creant obstacles per a SAutonomia amb una sèrie de campanyes d’intoxicació ideològica, absolutament artificials.

El tripartidisme parlamentari s!explica, ací, per les mateixes raons que a la resta de I’Estat -jo

diria, exceptuant el Principat, el País Base i Andalusia.

El multipartidisme real, que només podrà expressar-se a través de diverses consultes electorals -i parcialment va fer-ho a les eleccions municipals de 1979és el sistema propi del País Valencià; ja ho era abans de 1939.

Les distintes concepcions de què és el nacionalisme 0, més concretament, què és el valencianisme, marquen fronteres claríssimes entre els distints blocs de partits.

L’obra d’Aguiló, malgrat la provisionalitat d’algunes conclusions, que el mateix autor és el primer a reconèixer, constitueix un instrument de primera. mà per a acostar-se a la trama dels grups polítics actuants al país i, en bona mesura, per a establir algunes previsions de cara al futur.

F. Pérez. Moragon

Sebastià GARCfA MARTfNEZ: Bandolers, covsaris i moriscos. Valkncia, E. Climent editor, 1980. 212 pàgines. .Des que a finals de la dècada dels seixanta, en 1968, eixí a la llum el primer llibre de Sebastià García Martínez, Els fonaments del País Valencià modern, i com ja augurava el seu prologuista Joan Reglà, l’autor s’ha convertit en un dels més qualificats especialistes sobre l’època moderna al

148

País Valencià.

Si fem un poc d’història, cal que recordem que aquella dècada fou transcendental per a la renovació dels estudis històrics sobre aquest període, que fins aleshores romania marginat pels historiadors locals, més proclius a les qüestions medievals. L’arribada de Reglà a la Universitat de València, l’any 19.59, i la tasca de Fuster des del món extra-universitari, contribuïren molt al fet que es produís aquest canvi; els seus treballs respectius (com l’dproximació... o el Nosaltres...), que assoliren una insospitada difusió, serien en certa mesura un revulsiu en la consciència del país i un esperó per a la seua recuperació nacional. És precisament durant aquests anys quan García Martínez, un dels primers deixebles de Reglà, i llavors professor ajudant del Departament d’Història Moderna, inicia el seu quefer historiogràfic, i ho fa amb una lúcida intenció de «fer país», no sols pels temes que tracta, sinó perquè tant Els fonamerzts... com el llibre que avui tenim a les mans han estat traduits al català a l’hora d’arribar al gran públic, la qual cosa, des d’una perspectiva normalitzadora, és gratificant. La fidelitat al mode de fer de Reglà ha estat sempre palesa en García Martínez, tot i que òbviament amb una empremta pròpia, lluny de mitificacions sentimentals. La Història integral que Reglà desitjava (Com-

CESPILL el Món, 1967) porta el seu deixeble a diversificar el seu quefer historiogràfic en diversos «nivells» centrats, sobretot, en la Historia de la Cultura (recordem la seua contribució al III volum de la Historia de2 País Valencia d’Edicions 62, a més d’alguns capítols d’Els fonaments..., sense oblidar tota una densa producció posterior) i en els temes polítics i socials, màxim exponent dels quals és la seua tesi doctoral, Valencia bajo Carprendre

los II: bandolerismo, reivindicaciones agrarias y servicios a la monarquía.

L’obra que ara tenim a les nostres mans s’inclou en aquesta vessant investigadora; el seu títol, a mode de trilogia, rememora d’altres seus -el de la mateixa tesi- o assaigs de Fuster (Poetes, moriscos i capellans, Heretgies, revoltes i sermons) i el Ilibre de Regla Bandolers, pirates i hugonots; el paralal-lelis-

me amb aquest últim és evident: quasi el mateix títol, un contingut semblant, una mateixa època, la de Felip II, i àmbits tan pròxims com el Principat i el País Valencia.

Títols tan complicats o globalitzadors són, entre altres coses, el resultat del desig d’abastar sintèticament la «totalitat» d’una serie de problemes historiogràfics, pero són també indicadors de la impossibilitat de tractarlos separadament, perquè les seues connexions s’estenien a diversos aspectes de la societat que els va conéixer. Ve a ser,

dones, una petita «mania» en el món editorial catala l’aparició d’aquests «tríptics» (de vegades «díptics» com ara Moriscos i agermanats), que no han estat, ni en aquesta ocasió ho és, fruit del caprici dels seus autors, sinó pur i simple reflex sintètic del contingut.

El llibre de Sebastià García, com el1 mateix aclareix al pròleg, és una remodelació i ampliació d’un article anterior «#Bandolerismo, piratería y control de moriscos en Valencia durante el reinado de Felipe II», que es va publicar al primer número de la revista Estudis, fundada pel mateix Joan Regla en 1972, i editada pel Departament d’Història Moderna de la Universitat de Valencia, del qual actualment Sebastià García és professor agregat. L’esmentat article era fruit indirecte de les qüestions que, d’una manera collateral, va haver d’estudiar l’autor per concloure la seua tesi doctoral: fou reeditat el 1977 pel mateix Departament amb inclusió d’índexs toponímics i antroponímics.

En estudiar l’ocàs del bandolerisme valencia del Barroc, a l’època del regnat de Carles II, va haver de retrotraure’s a la dilatada etapa de plenitud d’aquest fenomen social, buscant-ne els orígens primer al s comencaments del segle XVII, amb motiu de l’expulsió dels moriscos i de la consegüent refeudalització del camp valencia en la repoblació posterior, i després al

149

regnat de Felip II. El bandolerisme valencia durant l’època dels Austries era un tema quasi inèdit en la historiografia, contràriament al bandolerisme català, estudiat principalment per Regla.

L’interes per aquest fenomen social es devia en bona part a l’obra de Braudel (La Mediterranée et le monde mediterranéen a l’époque de Philippe II), molt present al

llibre de S. García, i que ha estat, en aquest com en altres aspectes, reveladora de les possibilitats que oferia aquesta parcella de la historia social, sobretot per les implicacions polítiques de desestabilització dels Estats constituïts; això fou tractat i demostrat àmpliament per Regla, en el cas del Principat, i Sebastià García va fer un altre tant amb el País Valencia. El1 ha posat de relleu el pes específic que el fenomen té dins de la política virregnal, a través de l’estudi de la trajectòria repressiva als segles Xv1 i XVII. El llibre s’articula en un doble pla: un horitzontal, amb una divisió temàtica (el bandolerisme i els problemes connexos amb l’ordre públic, la qüestió morisca i la defensa de la costa davant dels continus atacs piràtics), que és desenvolupat cronològicament (pla vertical) al llarg de diferents etapes en que queda dividit el regnat de Felip II (1556-1598), i dins de cada una d’elles, per períodes virregnals, desbordant-se en buscar les arrels me-

dievals del bandolerisme, els orígens de la qiiestió morisca i el plantejament final en vespres de l’expulsió.

La intenció de l’autor és expressada clarament en la introducció: «Aproximació global als temes indicats tot estudiant IIur s connexions recíproques, 11u r s relacions amb la problemàtica general de l’època i Ilur evolució al Ilarg del regnat.»

García Martínez demostra que el bandolerisme es configura a l’època de Felip II com un inquietant fenomen social, impellit per l’ona demogràfica, la miseria general í un clima de violencia, l’indicador més rellevant del qual va ser la proliferació d’armes. La delinqüència social (vagabundatge, joc, Iladres, etc.) que estava a la base de la societat seria una font inesgotable de bandolers, alhora que tindria un desenvolupament parallel. Diversos són els tipus de bandolerisme que coneix el País Valencia: el nobiliari, d’arrels medievals, reflex de les venjances i rivalitats familiars, i en continu enfrontament amb la jurisdicció reial, la qual constituIa Savancada del creixent absolutisme; la forca de xoc del bandolerisme nobiliari, en el cas dels grans senyors de vassalls, serien els mateixos moriscos.

Davant d’ell, el popular, el més important i abundós, producte de la superpoblació i de la miseria, i connectat amb els seus 110~s d’origen. El morisc

es presenta com a derivació dels dos anteriors, actuant en dos sentits, com a brac armat de l’aristocràcia, o dhna manera semblant al popular; aquest últim aspecte es posara de manifest conforme s’agreuge la qüestió morisca.

Finalment, i com a base fonamental de l’últim capítol, s’hi tracta un tipus especial de bandolerisme: les bandositats, connectades amb les rivalitats Iocals, els odis familiars i les venjances de clan.

Tot aquest món, seguint la tesi de Braudel, té per a Sebastià García unes causes comunes amb la resta dels països riberencs de la Mediterrània.

A més a més, la situació fronterera, tant per la facana marítima, amb les contínues agressions piràtiques, com, en el cas de Valencia, per la divisió entre dues comunitats, oferia un excellent mitjà de desenvolupament del clima de violencia. L’incontrolat armament general abocava molt sovint a situacions extremes, mentre que la legislació foral obstaculitzava la gestió dels virreis; la limitació del poder reial als Paises Catalans era un fet i tota la política repressiva hauria d’entrar en contradicció amb els furs. La celebració de Corts, poques i espaiades en el regnat de Felip II (1564 i 1585), significava una revisió de la política reial i retallava els avancos de l’absolutisme reial.

El segon gran tema del Ilibre (el problema de la defensa de Ia costa) no

havia merescut gran atenció historiogràfica.

Sols Braudel va tractar de la participació valenciana en el clima de violencia marítima de I’època. L’àmplia frontera marítima del País Valencia fou catalitzadora d’aquest clima; les agressions contínues dels pirates barbarestos comptaven amb la collaboració de la minoria morisca, que actuava com una quinta columna a l’interior del país. Els saqueigs i segrests, i les reiterades fugides de moriscos a Barbaria, van contribuir a agreujar la qiiestió morisca. Aquest estat d’inseguretat obliga el regne a afrontar els problemes defensius, tant amb fortificacions com amb una xarxa defensiva, els orígens de la qual se situen cap al 1&50. A la inestabilitat marítima també contribuiria la comunitat cristiana que mantenia un cors cristià contra el nord d’Africa, i també els enemics de la Monarquia, francesos i anglesos, els atacs piràtics dels quals substituidren en part, a finals de la centúria, les accions barbaresques.

L’existència de la minoria morisca que es reflectí tant en el desenvolupament del bandolerisme com en la pirateria, és símptoma, segons Sebastià García, del peri11 efectiu en que estava immers el País Valencia. El problema fonamental per a la Monarquia era la possibilitat d’un alcament, si es té en compte la importancia numèrica dels moriscos. El temor

KESPILL dels cristians davant aquesta eventualitat fou augmentat al llarg del regnat; els objectius essencials de la política virregnal serien de fixar i d’incomunicar els moriscos als seus 110~sde residencia i d’aconseguir el seu desarmament, mesura, aquesta última, que es faria el 1663. Una política repressiva en augment i la complicació de la qüestió ‘morisca desembocarien en una situació irreversible.

La divisió cronològica del llibre ens aprofita per a iIlustrar-nos amb precisió sobre els orígens i desenvolupament de cada una de les qüestions tractades. Durant els primers anys del regnat, els corresponents als governs del duc de Sogorb i de Joan Llorenc de Vilarrasa, són els moriscos qui mes preocupen; la pressió islàmica és creixent a l’interior i a I’exterior; són els anys de màxim desplegament de la potencia otomana, entre 1559 i 1565; el suport turc reactivara els atacs piràtics contra el país. La defensa de la costa es projectarà tant a reforcar les seues fortificacions, com en les primeres mesures de control dels moviments dels cristians nous, en un intent de tallar-ne les connexions amb els pirates. El desarmament dels moriscos, decretat en 1563, seria providencial per a la Monarquia davant la sublevació dels granadins en 1568. La recuperació de la Monarquia dels Austries enfront del predo-

mini turc en la Mediterrània es notaria solament a finals d’aquesta etapa, vespres ja de la batalla de Lepant.

El bandolerisme, per la seua part, seguint una evolució modèlica, esta configurant-se a partir de l’existència d’un ampli espectre de marginats socials; les disposicions contra els vagabunds es renoven, mentre que el bandolerisme aristocràtic coneix una nova revitalització. La forta repressió virregnal seria contestada pels Estaments a les Corts de 1564. L’Audiència, màxim organisme judicial del regne, coneixerà la seua primera gran organització davant de I’augment de les causes criminals. Aquesta és una altra aportació fonamental del llibre de Sebastià García, que precisa l’evolució que su freix aquest organisme, important no sols per la seua funció judicial sinó pel seu paper polític assessor del virrei.

La crisi de 1568 és estudiada, en la seua projecció valenciana, en el segon capítol. L’alcament dels moriscos granadins, el risc de més accions barbaresques i de la intervenció otomana, obrien la possibilitat d’un contagi dels moriscos valencians i aragonesos, connectats a la vegada amb els calvinistes francesos.

La reacció reial es traduiria en l’enduriment de les mesures repressives, coherents amb la política de1 «viratge», estudiada per Regla. L’abisme entre les dues comunitats anirà

151

eixamplant-se. El triomf de Lepanto i l’arribada dels moriscos granadins a les Aljames el potenciarien. La sensació de peri11 entre la comunitat cristiana provocaria mesures per a fortificar el regne.

Vespasiano Gonzaga, virrei des de juny de 1575 a maig de 1578, un dels militars mes experts de la Monarquia, plantejaria la renovació de les defenses del litoral, amb criteris moderns, mentre reiterava els decrets per aïllar els moriscos de la costa. L’abandó turc d’objectius mediterranis seria causa d’un descens relatiu de la pirateria encara que els berberiscos no participaren en la firma de treves en 1581.

Parallelament es produeix un auge del bandolerisme a tots els nivells. L’Audiència és novament actualitzada mentre que les disposicions per a frenar la delinqüència i prohibir les armes es repeteixen. Una nova eclosió del bandolerisme nobiliari i una ona de criminalitat a la capital, que donaran una facies propia al bandolerisme valencia, són els esdeveniments més importants.

Durant el virregnat d’Aitona (1581-1594), tema del tercer capítol, es presenta un panorama summament crític per al País Valencia. Les mesures de virreis anteriors haurien estat totalment ineficaces per a la pacificació general. Segons S e b as ti à García hi ha dos factors nous que foren d’extrema gravetat: l’enorme difusió dels «pedrenyals» (ar-

LESPILL mes de foc disparades amb pedrenyera) i l’eclosió del bandolerisme morisc, com a resposta de l’explosió demogràfica, i no ja com a servei a la noblesa o producte del revengisme granadí. La situació del regne, menys perillosa, en principi, que la del Principat, portava el mateix camí; davant d’això Felip II encomanà a Aitona, després d’un breu virregnat a Catalunya, una brutal política repressiva. La vulneració dels Furs seria constant i provocaria la protesta del regne a les Corts de 1585, que divideixen el virregnat en dues etapes. Un ampli espectre de mesures sobre l’ordre públic són les que porta a cap Aitona: repressió del vagabundatge, prohibició d’armes, càstic d’encobridors, coaccions a l’aristocràcia per a perseguir els bandolers, mesures contra els bandolers moriscos (Pragmàtica de 7 de juny de 1586), etc. Les renovades empreses corsàries, malgrat la fi de l’ajut turc als barbarescos des de 1581, foren contestades per Aitona amb un allotjament obligatori d’infanteria, I’exacció de cent mil lliures al regne per a defensa (mesures antiforals), i les renovacions de prohibicions als moriscos d’apropar-se a la costa. La interferència de la pugna francoespanyola en la qüestió morisca seria una nova variable a tenir en compte; el seu agreujament faria pensar ja en la seua expulsió al 1582. Malgrat que a finals de 1586 la

política repressiva d’Aitona havia assolit quasi tots els seus objectius, consolidant la «pacificació» del regne, la qüestió morisca seguir& coneixent moments dramàtics pels interessos estrangers.

El descens de la pirateria nord-africana i l’espaiament de les fugides a Barbaria permetrien una relativa tranquillitat a la frontera marítima.

A la fi del regnat, i una vegada desapareguda la personaiitat d’Aitona en 1594, té Iloc un espectacular creixement del bandolerisme, que es limita fonamentalment a dues àrees: la capital i la Ribera. (Som ja al darrer capítol.) A la capital, l’augment de la violencia està protagonitzat també per la noblesa. Junt al bandolerisme nobiliari, enfrontat als oficials reials, i el morisc, que segueix amb els pressupòsits abans esmentats, el bandolerisme popular protagonitzat pels cristians adquireix un singular i sagnant relleu amb les bandositats, centrades a la Ribera. Les mesures legals i extrallegals es mostraren inútils. A la fi del regnat, el bandolerisme, segons Sebastià García, havia acomplit el seu cicle; des d’aleshores no faria més que aprofundirse en totes les seues vessants.

El problema de la defensa de la costa vindria donat més que no per la pirateria argelina (neutralitzada en part per l’augment del cors cristià), per la complicació internacional que es projec-

tava invariablement sobre la qüestió morisca, manipulada pels enemics de Felip II i a punt ja de ser liquidada. A l’agost de 1596 es temia, infundadament, un alcament lligat primer a l’armada anglesa i després a la turca; la sensació d’inestabilitat féu que el marqués de Dénia (juny de 1595 a octubre de 1597) plantejàs una organització militar eficac i estable per prevenir situacions semblants: la Milícia Efectiva, formada per deu mil infants, encarregats de la defensa interior i exterior del regne i que al Ilarg del segle XVII seria modificada.

El present llibre de Sebastià García Martínez, utilitzant paraules de Regla referides a Els Fonaments..., té <#interés de descobrir noves troballes, de sintetitzar magistralment un estat de qüestions o bé de suggerir nous punts de vista o de plantejar noves hipòtesis de treball». Indubtablement això s’esdevé a Bandolers,

Corsaris

i Moris-

cos; a banda d’haver estat fet amb una suficient base documental, l’autor ha consultat tota la bibliografia, inclosa la més recent, la qual és enums rada en un repertori bibliogràfic final, i que en el cas de la qüestió morisca és ja de consideració; un excellent aparell de notes dóna suport al text de Sebastià Garcia.

L’època de Felip II, a Valencia, té, dones, un nou Ilibre; els buits historiogràfics de la dècada dels seixanta van essent

EESPILL coberts. Novament cree necessari de tornar anys enrere (al 1960), quan Vicens Vives, mestre i collaborador de Regla, planteja la necessitat que, des del País Valencia, s’aportàs un ampli material monogràfic per a poder realitzar l’esperat treball de síntesi que permetés una «de-

finició de l’evolució de conjunt» de «les tres porcions fonamentals de la catalanitat»; aquel1 projecte va quedar truncat amb la seua mort i la posterior de Regla el 1973, entre d’altres fets; pero l’aportació d’aquest material estava ja iniciada i seria continuada en bona part pels deixebles de Re-

153

gla. Sols falta, com deia Fuster (també en novembre de 1960) que «algú de la seua escola, 0 no, s’atreveixi a heretar aquel1 projecte». La tasca de García Martínez en completar les investigacions de Regla referides al Principat, potser en siga un pas més.

Lluís GUIA MARfN

EESPILL

fNDEXW1980

Estudis

i assaigs

BUJOSA, F. et al.: La recerca FUSTER, Joan:

Aforismes

CORELL, Miquel:

GIL

IBORRA, Josep:

al País Valencia,

núm. 6-7, pàgs. 77-87.

sey1s.e transcendencia,

Ecologia,

InfZexions,

paisatge

i progrés,

núm. 8, pàgs. 63-78.

núm. 8, pàgs. 11-27.

1.; MOLLA, D.: El treball núm. 6-7, pàgs. 89-104.

MORANT,

PÉREZ MORAGON, Francesc:

núm. 6-7, pàgs. 15-21.

de la dona al País Valencia

Premsa clandesdna

al País Valencia

(1940~197O), (1962~1977),

núm. 5, pàgs. 55-93.

PITARCH, Vicent: La llengua de l’administració s.egles XVII-XVIII), núm. 6-7, pàgs. 41-76.

ROSSELL~ VERGER, V. M.: L’empremta

romana

eclesiàstica

(País Valencia,

a la ciutat de Valencia, núm. 5,

pàgs. 25-53.

SANCHIS GUARNER, Manuel:

Les difícils me I, núm. 8, pàgs. 29-49.

SEGUÍ, SWA,

Josep Lluís: Antoni:

YATES, Alan:

Textos

que bagué de prendre

trair?

Triar,

lo Blanc, l’heroi

núm. 5, pàgs. 9-24. ambigu,

núm. 6-7, pàgs. 23-39.

literaris

JAÉN URBAN, Gaspar: MICHAUX,

Poema per a ben morir,

Tres poemes

Henri:

(versió

núm. 8, pàgs. 83-86.

de Salvador

Jàfer),

núm.

nes 109-131.

MIRA,

Jau-

Sade o el text com a incest, núm. 8, pàgs. 51-62.

Traduir: Tirant

decisions

Joan

El somriure

F.:

MONJO, Joan M.: PIERA, Josep:

dels dofins,

núm. 6-7, pàgs. 155-160.

De noms, de dies, núm. 8, pàgs. 95-102.

Estovalla

amb engrunes,

núm. 5, pàgs. 97-110.

155

6-7, pàgi-

EESPILL RODRÍGUEZC.xwxLó, SIRERA, Rodalf:

Manuel:

Zntermedi,

Estantes

d’aigua,

núm. 8, pàgs. 87-94.

núm. 5, pàgs. 113-121.

TROLEC, Isa: Flautes d’aigua, núm. 6-7, pàgs. 141-154.

VERGER, Eduard

Cròniques

J.: Symposion,

núm.

6-7, pàgs. 133-140.

i notes

BLASCO, Ricard: Dels límits núm. 6-7, pàgs. 165-178.

i de la densitat

de la Renaixenga

CALLE, Romà de la: Les crisis de l’art? Crònica del Z Encontre de la Crítica de Z’Art, núm. 8, pàgs. 117-125.

CRONICA cultural,

valenciana, Internacional

núm. 5, pàgs. 148-155; núm. 6-7, pàgs. 198-202.

DOMÉNECHPART, J.: Situació pàgs. 178-182.

actual de la música

al País Valencià,

núm. 6-7,

FALC~, José L.: La poesia de V. Gaos: not.es disperses, núm. 8, pàgs. 134-136.

GARCfA GARCfA, Manuel: gines 187-193.

El discurs

artístic

d’drtur

Ballester,

núm.

6-7, pà-

GARCfAMARTfNEZ, Sebastik Crònica i actes del Primer Col*loqui sobre el País Valen& en l’època moderna (Pau, 1978-1980), núm. 5, pàgs. 137-143.

GRACIA, Carme: L’activitat gines 107-l 12.

artística

JOSEPEspasa, «in memoriam»,

Zmatges d’timand

PASTORIBI~NEZ, M.” Vicenta: núm. 6-7, pàgs. 182-186.

pels volts de 1866, núm. 8, pà-

núm. 5, pàgs. 143-148.

MARTfNEz NAVARRO,J. F.: Aproximació pàgs. 125-130.

MIRÓ, Adrià:

valenciana

a la crisi de la medicina

Blanquer,

Història

actual, núm. 5,

núm. 5, pàgs. 130-137.

de l’art contemporani

al País Valencià,

PÉREZ MORAGON,Francesc: Domingo Torres Maeso, núm. 6-7, pàgs. 193-197.

- La Gran Enciclopèáia Catalana, completada, núm. 8, pàgs. 112-116.

RODRfGUEz CASTELLÓ,Manuel: ZZ Encontre de Poesia Catalana, núm. 8, pàgines 131-133.

SIRERA, Josep Lluís: La temporada teatral 197980 al País Val.encià, núm. 8, pàgs. 126-131.

BLASCO, Ricard: Dels límits i de la densitat de la Renaixenca valenciana, mero 6-7, pàgs. 165-178.

BUJOSA, F. et al.: La recerca al País Valencià, núm. 6-7, pàgs. 77-87.

CALLE, Romà de la: Les crisis de l’art? Crònica del Z Encontre de la Crítica de Z’Art, núm. 8, pclgs. 117-125.

156

nú-

Internacional

liESPU DOMÉNECHPART, J.: Situació actual de la música al País Valen&, núm. 6-7, pàgs. 178-182.

FALCÓ, José L.: La poesia de V. Gaos: Izotes disperses, nlim. 8, pàgs. 134-136.

FUSTER, Joan: Aforismes sense transcendència, núm. 6-7, pàgs. 15-21.

GARCÍA GARCÍA, Manuel: El discurs artístic d’Artur Ballester, núm. 6-7, pàgines 187-193.

GARCÍA MARTÍNEZ, Sebastià: Crbnica i actes del Primer CoNoqui sobre el País Valencià en l’època moderna (Pau, 1978-1980), núm. 5, pàgs. 137-143.

GIL CORELL, Miquel: Ecologia, paisatge i progrés, núm. 8, pàgs. 63-78.

GRACIA, Carme: L’activitat artística valenciana pels volts de 1866, núm 8, pàgs. 107-112.

IBORRA,Josep: Znflexions, núm. 8, pàgs. 11-27.

JAÉN URBAN, Gaspar: Po,ema per a ben morir, núm. 8, pàgs. 83-86.

MARTfNEz NAVARRO,J. F.: Aproximació a la crisi de la medicina actual, núm. 5, pàgs. 125130.

MICHAUX, Henri: Tres poemes (versió de Salvador Jàfer), núm. 6-7, pàgines 109-131.

MIRA, Joan F.: El somriure dels dofins, núm. 6-7, pàgs. 155-160.

MIRÓ, Adrià: Zmatges d’dmand Blanquer, núm. 5, pàgs. 130-137.

MONJO, Joan M.: De noms, de dies, núm. 8, pàgs. 95-102.

MORANT, 1.; MOLLA, D.: El treball de la dona al País Valencià (194O-1970), número 6-7, pàgs. 89-104.

PASTORIBAÑEZ, M.a Vicenta: núm. 6-7, pàgs. 182-186.

Història

de l’art contemporani

al País Valencià,

PÉREZ MORAGON,Francesc: Domingo Torres Maeso, núm. 6-7, pàgs. 193-197.

- La Gran Enciclopedia Catalana, completada, núm. 8, pàgs. 112-116.

- Premsa clandestina al País Valencià (1962-1977), núm. 5, pàgs. 55-93.

PIERA, Josep: Estovalla amb engrunes, núm. 5, pàgs. 97-110.

PITARCH, Vicent: La llengua de l’administració eclesiàstica (País Valencid, segles XVII-XVIII), núm. 6-7, pàgs. 41-76.

RODRÍGUEZCASTELL~, Manuel: ZZ Encontre de Poesia Catalana, núm. 8, pàgines 131-133.

- Estances d’aigua, núm. 8, pàgs. 87-94.

ROSSELLÓVERGER,V. M.: L’empremta romana a la ciutat de València, núm. 5, pàgines 25-53.

SANCHIS GUARNER,Manuel: Les difícils decisions que hagué de prendre Jaume Z, núm. 8, pàgs. 29-49.

SEGuf, Josep Lluís: Sude o el text com a incest, núm. 8, pàgs. 51-62.

SEVA, Antoni: Traduir: trair? Triar, núm. 5, pàgs. 9-24.

157

LESPILL SIRERA, Josep Lluís: pàgs. 126-131.

SIRERA, Rodolf:

La temporada

Intermedi,

núm.

TROLEC, Isa: Flautes d’aigua, VERGER, Eduard YATES, Alan:

1979-80 al País VaZencià, núm.

8,

5, pàgs. 113-121.

núm. 6-7, pàgs. 141-154.

J.: Symposion,

Tirant

teatral

núm. 6-7, pags. 133-140.

lo Blanc, l’heroi

ambigu,

núm. 6-7, pàgs. 23-39.

R ESSENYES BIBLIOGRA FIQUES A~XJILAR, Ímmaculada:

Demetri

Rib.es (M. Portaceli),

AGUILA LÚCIA, Lluís: El sistema de partits Moragon), núm. 8, pàgs. 145-148.

polítics

ARAZO,M. A.; JARQUE,F.: Nuestras mero 6-7, pàgs. 212-214.

(Nostres

BADENES DALMAU, Francesc: nes 139-141.

fiestas

Antologia

núm. 5, pàgs. 160-165.

al País Valencià

festes) (A. Tordera),

(F. Pérez Moragon),

núm.

CREMADESARLANDIS, Ferran: La regina de la pobla de les fembres (J. Lozano), núm. 8, pàgs. 143-145.

DICCIONARI de la literatura

catalana (F. Pérez Moragon),

GARCÍA MARTÍNEZ, Sebastià: mero 8, pàgs. 148153.

Bandolers,

corsaris

GRANELL, Marc: Refugi absent (M. Rodríguez LOZANO,Josep: Crim de germania MORELL, Andreu:

òliba

QUEROL, Vicent nes 211-212.

V.:

carnal

Rimes

nú-

8, pàgi-

peccadrius

núm. 5, pàgs. 173-175.

i moriscos

(Lluís

Guia), nú-

Castelló), núm. 6-7, pàgs. 209-211.

(J. Ll. Seguí), núm. 5, pàgs. 159-160.

de la foscúria

PALOMERO,J. M.: Crònica

(F. Pérez

(J. Palomero),

(J. Ll. Bonet),

catalanes

núm. 5, pàgs. 171-173.

núm. 6-7, pàgs. 207-209.

(J. Pérez Montaner),

núm.

6-7, pàgi-

SANCHISGUARNER,hl.: Aproximació a la hisfiòria de la llengua catalana (A. López García), núm. 6-7, pàgs. 205-207.

SEGUÍ, Josep Lluís: nes 141-143.

Projecte

per a destruccions

(J. F. Mira),

núm. 8, pàgi-

TREBALLS de Sociolingüística Catalana, 3 (V. Pitarch), núm. 5, pàgs. 165-169.

TROLEC, Isa: Bel i Babel (J. Iborra), núm. 5, pàgs. 169-170.

158

EDICIONS DE pJJj$$Jm NOVETATS Mercè Iban

BREU HISTORIA

D’ETA

Alliberament, ll Vint anys de la vida d’ETA, i d’Euskadi també...

Miquel

LLENGVA

Strubell

i Trueta

I POBLACIó

A CATALVNYA

Orígens, 6 La situació actual del català des duna perspectiva sociolingüística Joan Barceló

i Cullerés

PARE DE RATES Les ales esteses, 4 La primera novella de Joan Barceló, malauradament Antoni

pòstuma

Serra

GRACIES, NO VOLEM

FLORS

La Magrana, 22 Un testimoni d’excepció de la Mallorca dels anys 60 i 70, on surt «quasi tothom» dels Pdsos Catalans Blai Espinet

CENTRALS Manual d’informació

i Rafael Villar

NUCLEARS

I AUTONOMIA

Alliberament, 12 i d’anàlisi sobre el fet nuclear a casa nostra

Aportacions

al debat feminista

avui

DONA I LLIBERTAT Quaderns d’Alliberament, 6 La qüestió feminista en el seus diferents

aspectes

Edgar Allan Poe

LES AVENTURES

D’ARTHUR

GORDON PYM

L’Esparver, 8 Un nou volum de 1’Esparver APARTA-r

DE

CORREUS

9487

BARCELONA

curial edicionscatalimz

Estudis

Miscekmia

Universitaris

Aramon

núm. XXIV

Catalans

i Serra (vohm

(segon de la tercera

Fonaments, Prehistòria

II)

època, 1980)

II

i món antic als Països Catalans

Dirigida

per Miquel

Tarradell

Successos de Barcelona

(1822-1835)

A cura de Josep M. OlIé i Romeu Biblioteca

Torres

Amat, ll

Georges Bernanos Els grans cementiris Traducció

d’Antoni

sota la hna Lluc Ferrer

La Mata de Jonc, 14

bruc, 144 - barce1ona-37t. 258 8101 i 207 J3 40

7

EDICIONS

)

TRES 1 QUATRE Josep Mascare11 i Gosp Amics Excursionisme

de muntanya. i plantes medicinals

Un recorregut entusiasta per les nostres muntanyes i un estudi de la botànica que s’hi troba

Joan F. Mira El desig dels dies La noveHa que recull les esperances, els records i les lluites de la dècada de 1960, al País Valencia

Ignasi Riera Honorable

míster

R

L’últim Premi «Andròmina»: una apassionant novel-la que reuneix aventura, misteri i crònica de la vida quotidiana

Vicent Andrés Estellés Les homilies Els primers

d’organyà.

Obra completa,

6

reculls poètics d’Estellés. L’obra que es troba en I’origen de tota la seua poesia

Carme Pérez Aparicio De l’alcament

maulet

al triomf

botifler

La historia de la guerra de Successió al País Valencia: els seus antecedents, la seua evolució i el seu desenllac funest

Robert 1. Burns Jaume 1 i els valencians

del segle XIII

El millor coneixedor dels primers temps de la historia del País Valencia estudia diversos aspectes de la Conquista

1

EDICIONS

TRES1 QUATRE Pere Rovira Distàncies

L’últim

Premi «Vicent Andrés Estellés», i meditat sobre els sentiments

un comentari amorosos

divers

Josep M. Llompart La capella dels Dslors i altres poemes Totes les veus del gran poeta mallorquí en un llibre ser& i lúcid, d’un lirisme sostingut

Casimir Gandia El corte& Un text teatral que recrea I’ambient brillant i frívol de la cort virreina1 a la València posterior a les Germanies

Manuel Molins Quatre històries d’amor per a la reina Germana Amb aquestes escenes divertides, bigarrades i incissives, l’autor obtingué el premi de teatre Ciutat d’Alcoi de 1980

Josep M. Muñoz i Pujol En Companys La vida del president de la Generalitat de Catalunya posada en l’escenari amb tot el seu rigorós dramatisme

Joan Fuster Ara o mai Una crida plena de raó per la salvació de l’idioma en aquests moments esperancats i crucials

J. Pérez Montaner i V. Salvador Una aproximació a Vicent Andrés Estellés L’obra

del més gran poeta valencià viu, estudiada dels recursos de la nova crítica

a través

NOVETATS

A L’ABAST

La premsa actual

Introducció als models de diaris Josep M. Casasús i Xavier Roig I’V Premi Xarxa d’assaig [CLlibres a L’Abast»

163, 208 pàgs.

Aquest llibre és, d’una banda, un assaig sistematitzat sobre l’evolució dels diaris a partir dels factors tecnolbgics i culturals que han anat configurant uns models definits i diferenciats; i de l’altra, un intent d’ordenar els coneixements professionals que cal mobilitzar davant qualsevol operació raonable de creació o reforma d’un diari. En aquest sentit, la seva perspectiva és pràcticament inèdita en la bibliografia sobre la materia.

Plegar de viure Un estudi sobre els suïcidis Joan Estruch i Salvador Cardtis «Llibres

a L’Abast»

160, 224 pàgs.

Aquest llibre és el resultat d’una investigació sobre el fenomen dels suïcidis. Original en la seva forma d’aproximació a l’objectiu d’estudi, fet des de la sociologia pero no des del sociologisme, no és ni una obra de teoria recalzada en quatre dades estadístiques de segona mà, ni un pur treball empíric amb un vernís teòric. És més aviat, un esforc sistemàtic per arribar a comprendre la significació dels suicidis, a partir duna anàlisi crítica de les teories existents i d’una recollida directa de dades.

Edicions 62 Provenga 278 1.“’ 1.”

Barcelona (8) Tel. 216 OO62