L'Espill. Número 9. Primavera 1981

ANTONI

MIRÓ

pintor nat a Alcoi el 1944, es dona a conéixer en 1960.

Des de llavors ha participat en nombroses mostres collectives o individuals a diversos 110~s d’Europa.

En 1965 funda el grup Alcoiart, i en 1972, el Gruppo Denunzia.

Des de 1964 ha elaborat diverses series: Les Nues, La Fam, Els Bojos, Vietnam, Mort, Realitat, L’Home, Amèrica Negra, L’Home Avui, El Dolar, etc.

ELISEU

CLIMENT Editor

Disseny: JOSEP HORTOLA ISSN 0210 - 587 X Dipòsit legal V. - 2.686 - 1979 Impremta Nàcher Miracle, 7. València3

LESPILI Revis ta trimestral dirigida per JOAN F’USTER Francesc

Secretari Pérez i Moragon

Consell Assessor Romà de la Calle, Julià Esteban Chapapria, Sebastià García Martínez, Antoni Rico, Gustau Muñoz i Antoni Tordera

SUMAR1 ESTUDIS 1 ASSAIGS IDEOLOGIA BURGESA 1 PROGRÉS MATERIAL A LA VALENCIA DEL TRESCENTS Agustí Rubio Vela ll LA INDUSTRIALITZACIO VALENCIANA: UN MODEL DI’STINT Antoni Rico 39 EL «RAP»

1 LA NOSTRA LEXICOGRAFIA Germà Colon 55

REFLEXIONS A L’ENTORN DE L’ESCULTURA Andreu Alfaro 65

TEXTOS

LITERARIS

L’HEURA DEL DESIG Jaume Pérez Montaner 81 SITTING BULL Josep Lozano 91

CRONIQUES

1 NOTES

LA INTEGRACIO DEL BRONZE 1 EL CRISTALL: UN REPTE A LA CREATIVITAT ESCULTGRICA Roma de la Calle 103 VICENT PESET 1 LLORCA Francesc Pérez Moragon 108 1 SYMPOSIUM SOBRE L’ENSENYAMENT DEL CATALA A NO-CATALANOPARLANTS Vicent Pitarch i Almela 112 DE VERMS Lola Badia 117 SOBRE

1 MOSTRA

J. E. MARTÍNEZ FERRAND0 Francesc Pérez Moragon 12.5 CULTURAL DEL PAÍS VALENCIA Ernest Contreras 133 CRONICA Adolf

RESSENYES

CULTURAL Beltran 139

BIBLIOGRAFIQUES 147

EESPILL

1

DEOLOGIA BURGESA 1 PROGRÉS MATERIAL A LAVAL&NCIA DEL TRESCENTS

Al professor in memoriam.

C

Joan Regla,

ONTRASTA el freqüent ús del terme burgesia, aplicat a la societat valenciana de la baixa Edat Mitjana, amb la quasi absència d’estudis específics entorn d’aquest grup social i del seu món ideologic.

Les allusions, insistents de vegades, a la «mentalitat burgesa», remeten a una realitat de la qual hom intueix fàcilment la importancia, pero de contingut obscur, amb significat poc -0 gens- precís. A& justifica les ser una aproximació, per pagines que segueixen, les quals pretenen via de l’anàlisi documental, a certs aspectes de la visió burgesa del món a la Valencia del segle XIV. Es tracta d’un tema que no ha merescut l’atenció que caldria, si hom té en compte la importancia de l’element burgés en el passat medieval del País Valencia. Impedint, primer, que el territori esdevingués un despersonalitzat apendix de la Corona, defensant, més tard, els Furs de Jaume 1 -els principis dels quals, segons

EESPILL ha estat dit, sintonitzaven amb la «mentalitat social» de la burgesia l--, i enfrontant-se en tot moment a la noblesa d’estirp aragonesa, tan distinta en interessos i ideologia, és indubtable que aquella burgesia va jugar un paper decisiu en la configuració i consolidació del jove regne.

Però, no sols durant I’Edat Mitjana. Passada aquesta, continuaria manifestant-se així mateix com lünica forca capac de contrarestar amb eficàcia les aspiracions aristocràtiques, segons subratllà el professor Reglà en la seua coneguda interpretació «dualista» de la història del País Valencià,2 vertebrada precisament sobre el conflicte secular entre ambdues mentalitats, o, millor, com ha escrit recentment un dels seus deixebles, sobre la «pugna dialèctica entre una noblesa, amb una visió sòcioeconòmica agràrio-feudal, i un patriciat urbà, o, si hom val, «burgesia», amb una perspectiva artesano-comercial».3

LA VALENCIA

BURGESA

DEL SEGLE

XIV

València era, ja en les primeres dècades del Trescents, una ciutat de «bourgeois conquérants», un puixant focus d’activitats mercantils que protagonitzaven poderoses dynasties bourgeoises» locals en ple ascens.

Amb un Ilenguatge així d’expressiu, el medievalista francés Ch. E. Dufourcq reflectí, encertadament, un ambient urbà que no faria sinó afermar-se segons anàs avancant la centúria. Fou testimoni excepcional d’aquest el framenor gironí Francesc Eiximenis, que va viure vint-i-cinc anys a la ciutat des que, en 1383, hi fixà la seua residència, i de qui són ben conegudes les afinitats ideolbgiques amb el patriciat burgés, que havia de mostrar tant d’entusiasme per la seua producció literària.5 Eiximenis assumeix en la seua obra, efectivament, una mentalitat burgesa, les manifestacions més famoses de la qual són, sens dubte, els sempre citats elogis dels mercaders i dels ciutadans actius en general. Però, la millor mostra del seu pregon aburgesament ideolhgic és, potser, la seua peculiar postura davant del fenomen econòmic, posada de relleu pel professor Maravall en una aguda i fina anàlisi sobre el pensament del frare, teòleg i moralista, que «desde una amplia base de economía medieval estática, se aproxima a formas de economía precapitalista y es capaz ’ Vid. COLON,G., i GARCÍA,A.: Furs de València, 1 (Barcelona, 1970), pp. 4849.

REGLA, Joan: Aproximació a la història del País Valencià, València, 1968.

3 BELENGUERCEBRIA, E.: «En torno a la sugestiva tesis de Juan Reglà: el dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Boletín de la Real Academia de la Historia, CLXXIV (1977), p. 168. ) Cfr. DUFOURCQ,Ch. E.: L’Espagne catalane et Ze Magrib azu XIII~ et XIV’ siècles, París, 1966, p. 65.

5 Vid. IVARS,Andreu: «El escritor fr. Francisco Eximénez en Valencia», Archivo Ibero-Americano, XV (1921), p. 301, i XIX (1923), pp. 367, 372 i 391, especialment.

2

12

BSPILL de entenderlas y estimarlas» .6 Fruit, sens dubte, de la seua proximitat ideològica a la burgesia, l’obra d’Eiximenis ha vingut essent utilitzada com a font de primer ordre per a I’estudi de la Weltanschauung d’aquesta classe social -cosa que no deixa de ser paradoxal, per tal com l’autor era clergue-, i, a més a més, per a conéixer l’ambient mercantil i cosmopolita de la Valencia del segle XIV, vivament reflectit en ella.

Cal insistir que utilitzarem sempre ací el terme burgesia en el seu sentit modern, és a dir, com a classe social amb visió del món i interessos propis, distinta tant de la noblesa com de les classes populars, malgrat la seua integració ensems amb aquestes darreres en un mateix estament o brac en I’època medieval. En el Ilenguatge d’aquell temps, els burgesos serien els ciutadans de cròniques i documents, jeràrquicament situats entre la baixa noblesa i el proletariat artesanal i camperol. Així, en una obra atribuida a Eiximenis, hom llegeix: «. . .los graus e estaments dels hòmens no són eguals [ . ..l. un és emperador, alguns són reis, altres ducs, altres marqueses, altres comtes, altres barons, altres cavallers, altres ciutadans, altres menestrals, altres pageses, cascú en son grau de valor».7 Ciutudans eren, no sols els burgesos benestants que vivien de rendes i que rebien el tractament honorífic de ciutuduns honruts, sinó també els prohoms del món mercantil, artesanal o professional de l’urbs.

Davall, pel que fa al rang social, de l’element cavalleresc ciutadà (cavaIlers, generosos, hòmens de paratge, que formaven els graus inferiors de l’aristocràcia), els separava d’aquell, a més a més, una ideologia i uns interessos de grup difícilment conciliables.

Pel que fa al pable menut (classes populars), la diferencia més ostensible era l’economica -pobres per bé que també hi havia un distint grau de jerarquia social, i rics-, derivat sens dubte d’aquella!

6 MARAVALL, J. A.: «Franciscanismo, burguesía y mentalidad precapitalista: la obra de Eximenis), VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, II, vol. 1 (Valencia, 1969) pp. 285306; inserit posteriorment en el llibre del mateix autor Estudios de Historia del pensamiento español. Serie primera.

Edad Media, Madrid, 1973, pp. 391-412. Citem per aquesta edició. ’ EIXIMENIS, Francesc: Doctrina compendiosa (ed. del P. Martí de Barcelona), Barcelona, 1929, p. 95. ( Heus ací una interessant relació dels grups socials de Valencia, per rigorós ordre jeràrquic, segons un text municipal de 137’6, a propòsit de la pena corresponent a un determinat delicte: «. si és o sera noble o rich-hom encórrega en pena de CC lliures, e si cavaller en pena de cent Iliures, e si fil1 de cavaller o hom de paratge o ciutadà honrat L Nlliures, e semblant pena si és o sera hom covinent de qualque art o mester, e d’allí a enjús pena d’acots per la ciutat e de ésser exellat d’aquella e de son regne per tres meses». Cfr. Arxiu Municipal de Valencia (d’ara endavant AMV), Manuals de Consells (d’ara endavant M.C.), A-17, fol. 63 v.

(1376, agost, 1). Per al tema dels grups socials, encara insuficientment estudiat, vid. D’ABADAL I DE VINYALS, R., «Pedro el Ceremonioso y los comienzos de la decadencia política de #Cataluña*, pròleg al v. XIV de ia Historia de España dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Madrid, 1966. Té també gran interés l’antologia de textos d’Eiximenis realitzada per J. WEBSTER, La societat catalana a2 segle XIV, Barcelona, 1967.

13

A Valencia, i per tot el segle XIV, aquesta burgesia fou el grup dominant del govern municipal, el principal òrgan del qual, el Consell, estava compost per ciutadans que ostentaven la representació dels districtes parroquials i dels gremis de la ciutat. Tots ells, els consellers, es renovaven anualment, i tenien com a principal missió assessorar i aprovar les disposicions dels jurats, que constituïen el veritable govern collectiu de Valencia. Aquest, que es renovava, així mateix, cada any, va experimentar alguns canvis en el nombre i el caràcter dels components, fins a quedar configurat en la reforma de 1329 com un organisme de sis persones, dues pertanyents a I’estament nobiliari (cavallers o generosos), i les quatre restants al grup dels ciutadans. Restava així garantit el predomini burgés en la màxima institució del municipi, per al qual la reforma alhtdida no supo&, ni de bon tros, un retrocés o colp mortal.9 També s’hi va introduir la novetat que entre els consellers figuras una representació de sis cavallers o generosos, xifra insignificant comparada ’ La reforma de 1329 ha estat jutjada molt negativament per A. Ubieto, segons el qual significà posar «las bases de la ruina del municipio de Valencian, car el rei -Alfons el Benigne- «se dejó influir quizás demasiado por la nobleza y clerecía, haciendo que estos grupos entrasen en la administración del municipio, del que la previsora mente de Jaime 1 los había apartadon. Cfr. A. UBIETO ARTETA, «La creación del Reino de Valenciau, Anales de la Universidad de Valencia, 1974, p. 41.

Inserit després en l’obra d’aquest autor Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, Valencia, 1976 (citem per la 2: edició). Hom pot oposar greus objeccions a aquesta interpretació. Principalment, que l’entrada en l’administració municipal del clergat com a grup és cosa mancada de suport documental, injustificada i absurda; ni en la legislació de les corts de 13291330 hi ha cap text que done peu a una tal creenca, ni als Manuafs de Consells de 1’Arxiu Municipal, on consten detalladament des de 1306 les persones o els grups amb representació en l’òrgan de govern local, mai no figura aquesta presencia eclesiàstica. Recentment, en un opuscle de divulgació històrica, M. LLOP CATALA (Cargos y oficiales de Valencia medieval, n. 44 de «Temas Valencianos», Saragossa, 1979), després de qualificar d’«acertada síntesis » les pagines d’ubieto entorn del municipi valencia medieval, i donant com a cosa demostrada l’afirmació d’aquell sobre la reforma de 1329 com a base de la seua ruina, repeteix el mateix error en relació a la pretesa entrada en el govern de la ciutat de «representantes de en todas las decisiones la nobleza y de la clerecía, ladeados, anteriormente, reales, desde su creación por Jaime 1». 1 suggereix més endavant que una ordre de Pere el Cerimoniós, en 1340, prohibint als «tonsurados» I’accés als càrrecs públics, posa «una limitación» (?) a la representació del clergat en el municipi.

Llop confon ací la incapacitat personal dels clergues per a ostentar càrrecs municipals, esquivada a vegades per «tonsurats» que mantenien oculta la seua condició i contra els qui hom dirigeix sovint disposicions com la de 1340 -una entre moltes-, amb la suposada representació del olergat com a grup en el municipi, que no té res a veure amb allò. D’altra banda, tampoc no és exacta l’afirmació d’ubieto segons la qual les corts de 1329 ‘donaren entrada a la noblesa en el municipi, del qual era abans exclosa, ja que abans de I’entrada en vigor de la nova legislació (24 d’octubre de 1329) hi havia cavdlers al Consell. Per exemple, la darrera decció de jurats feta abans de les disposicions de les alludides corts, va donar el càrrec a Ramon ‘Costa, cavaller, P’ere ‘Calbet, Ramon de Lebià, cavaller, i Ramon de Soler, que juraren el dia 13 de juny de 1329. Cfr. AMV, M.C., A-2, fol. &9 v.

14

amb la dels gairebé cent cinquanta ciutadans de parroquies i oficis, que imprimien al Consell un marcat caràcter burgés.‘O Pero ni aquesta simbolica presencia aristocràtica -el 4 per 100 dels consellers-, ni tan sols I’obligatorietat que els càrrecs de justícia civil, justícia criminal i mostassà recaiguessen cada any, alternativament, en un cavaller i en un ciutadà,” poden justificar la idea d’un municipi dominat per la noblesa, car mai (almenys durant el segle XIV) no va perdre el seu perfil netament burgés.

Efectivament, ja des dels mateixos inicis de la centúria, hom percep amb tota claredat en els documents municipals un ambient antinobiliari, protagonitzat pels organismes mateixos de govern local, que s’enfrontaren amb insistencia tant amb la noblesa territorial com amb els cavaIlers residents a la ciutat. Per a M. Rodrigo Lizondo, que les ha documentades i analitzades, aquestes constants friccions entre ciutadans i nobles culminarien, a mitjan centúria, en aquel1 episodi magne -i fins suara tan mal comprésque hom coneix com la revolta de la Unió (1347-1348), i que fou bàsicament, segons ha demostrat l’expressat autor, «una revolució urbana, els autors de la qual varen ser la capital i la major part de les viles del regne», «un moviment del brac popular», que tingué enfront les forces aristocràtiques aliades a la Corona.12 Per la seua tipologia, dones, i contra la tradicional visió que ha atribuït sempre a la Unió valenciana les característiques feudalitzants de la seua hornonima i aliada d’Aragó, cal situar la revolta trescentista en la Iínia dels moviments revolucionaris moderns -la semblanca amb les Germanies és cosa obvia-, producte de la maduresa i dinamisme assolits per la burgesia. Per això, el seu frac& ha pogut ser interpretat, justament, com «el frac& de les possibilitats pre-burgeses del País Valencia a mitjan segle xIv».13 Frac& relatiu, ja que en I’àmbit municipal les posicions burgeses no experimentaren retrocessos substancials després del moviment unionista, i mantingueren el seu predomini enfront de l’estament nobiliari. No Io En 1330-1331, ‘primer any de vigència de la legislació municipal alfonsina, encapcalen la dlista de consellers els sis representants «de cavallers e de persones representants de parròquies i oficis generoses», seguits de cent quaranta-quatre -sis per cadascuna de les dotze parròquies, i quatre per cadascun dels divuit oficis que hi tenien escons-, de condició ciutadana. Cfr. AMV, M.C., A-2, folis m-111.

IL Cfr. Furs de València (ed. G. #COLON i A. GARCfA),1. Ll. 1, Rúb. III, XVIII, pàgines 174-177,per al text legal de la reforma. Quant al municipi valencià, hi ha una obra clàssica, que Ubieto no té en compte; ens referim a l’estudi d’1. VILLALONGAVILLALBA, Régimen municipal foral valenciano.

Los jurados y el Consejo, Valencia, 1916.

I2 Cfr. RODRIGOLIZCPNNDO, M.: aLa Unión valenciana y sus protagonistas», Ligar-

zas, 7 (Valencia, 1975), pp. 133-166. Aquest breu, però fonamental article, no és sinó un resum de les conclusions de la Tesi de Llicenciatura de l’autor, que ha prosseguit investigant àmpliament sobre el tema, al qual dedica la seua Tesi Doctoral, de pròxima lectura.

IJ BELENGIJRR CEBRIA,art. cit., p. 153.

15

sols per la seua composició, sinó també per ideologia, el Consell seguir-à essent I’organisme burgés de sempre durant la segona meitat del Trescents. En podríem oferir múltiples testimonis, encara que ací, per tal de no desviar-nos de l’objecte central de la nostra anàlisi, ens limitarem a exposar-ne dos únics exemples molt eloqüents.

El primer s’esdevé durant la sessió del Consell celebrada el 28 de setembre de 1372, a propbsit de la següent qüestió: els ciutadans de Valencia, per privilegi reial, tenien dret a reservar-se el terc del dehe (és a dir, la tercera part del delme eclesiàstic) corresponent als seus heretatges, igual com els cavallers i generosos; pero, l’Església, que sols reconeixia a aquests capacitat per a exercir tal dret, havia iniciat «alcuns proceïments contra alcuns ciutadans e homens de viles d’aquest regne».

Exposat aquest afer, els juristes que assessoren els consellers qualifiquen d’illegal la conducta eclesiàstica, que contradeia «alcuns privilegis papals atorgats antigament als reys d’Espanya», raó per la qual el municipi acorda conduir I’assumpte per la via jurídica, justificant tal mesura amb la següent argumentació: «. . . que acb era una de les pus cares coses que la dita ciutat hagués, e aco per tal car en temps passat e tots dies, molts ciutadans de la dita ciutat comprants o volents o entenents comprar castells o lochs ab dret de terc de delme, per no venir o ésser en contrast ab la ecclésia per raó del dit terc de delme, obtenien de fet privilegi de generositat del senyor rey e.s fahien cavallers, per la qual ra6 la dita ciutat era o tornava de dia en dia freturosa de grans e poderosos ciutadans, e.n prenia menys esforc e valor».14 La postura del Consell -és a dir, de la majoria dels consellersresulta doblement significativa. Perquè assumeix la defensa dels ciutadans -dels components del brac reial en generalenfront de I’actitud discriminatoria de l’Església, que sols a l’estament nobiliari reconeix el dret al terc del delme. 1, sobretot, perquè s’hi tractarà d’evitar a ultranca que aquesta circumstància determine els ciutadans a obtenir carta de noblesa -fenomen gens rar jutja negatiu i oposat als en l’època 15-, cosa que el govern municipal interessos de la ciutat. Privar-la «de grans e poderosos ciutadans», per la transferencia d’aquests a les esferes aristocràtiques, significa el mateix que restar-li «esforc e valor», valors que, segons es desprén del text, infon a lúrbs la burgesia. Res tan negatiu, dones, des del punt de vista del Consell, com l’enfortiment de la noblesa a expenses de l’afebliment dels ciutadans. És l’opinió oficial -no ho oblidemde l’organ de govern local en 1372. .Cinc anys després, quan torna a plantejar-se el tema en termes molt X4 AMV, M.C., A-16, fol. 106. l5 Hi ha una altra interessant referència corresponent a l’any 1350. El Consell es planyia pel fet que la ciutat no abundàs llavors «de tantes bones persones ciutadans com en lo temps passat, axi per les mortaldats com encara sien fets alcuns de aquells generosos» (AMV, M.C., A-9, fol. 126 v.; 1350, novembre, 12).

16

semblants,16 el Consell pren postura en el mateix sentit de conduir la qüestió legalment, comissionant els jurats i quatre ciutadans -dos d’ells juristesper tal aque. dit fet, puys comencat és, sia portat a perfecció en tota manera, aytant com fer-se pusca legudament, per justícia o per gracia». Pero, en aquesta ocasió sorgeix una novetat. Al si de l’organisme s’alca la veu de l’oposició nobiliaria en la persona d’Arnau Lancol, que era un dels dos jurats cavallers d’aquell any, el qual «dix que, per si e per los altres cavallers e homens de paratge de la dita ciutat, no consentia si e quant eren o fossen vistes prejudicar a ells o a qualsevol d’aquelk.

Veu impotent dúna minoria sense pes específic en l’organisme municipal, com demostra el fet que, després d’exposar el seu desacord amb la mesura abans adoptada, en res no sera alterada aquesta.

Intencionadament i laconica, l’escrivà fa constar tot seguit de la intervenció del cavaller: «E lo dit consell persevera en co que dessús».”

Una doble intenció ens ha mogut en triar els textos anteriors.

En primer lloc, segons hem dit ja, demostrar que també en la segona meitat del segle XIV les decisions del Consell responen a uns interessos i ideologia inequívocament burgesos. En segon terme, evidenciar la idoneitat de la documentació municipal per a l’anàlisi ideologica de la burgesia.

Efectivament, tant les actes del Consell com la correspondencia dels jurats, atesa la composició i funcionament d’ambdues institucions, expressen actituds i idees, no d’un individu, sinó d’un grup de persones més o menys ampli, els membres del qual, majoritàriament ciutadans, es renoven anualment.

Acò permet, al nostre entendre, d’analitzar directament la cosmovisió burgesa, sense intermediaris ni postures personalistes que, potser, ens en podrien oferir una imatge distorsionada.

La lectura sistemàtica de les riques series municipals valencianes del Trescents demostra que, darrere de cada decisió o actitud de jurats i consellers, s’amaguen idees permanents, duradores, que responen a uns interessos de classe forca manifests. Es possible, per consegüent, a partir d’aquelles, reconstruir la ideologia del patriciat tuba, entenent per tal, en sentit ampli, el sistema d’idees, més o menys coherent, amb el qual l’esmentat grup orientava la seua practica política.

Ací n’exposarem alguns aspectes, relacionats entre ells pel comú denominador del progrés material (segons Pa concepció que I’élite burgesa de l’urbs tenia del tema), i concretats en l’artesania textil, el comerc i la demografia. l6 «Finalment lo dit consell, pensan que, jassia moltes vegades, axí de paraula com per escrit, hagués acordat e volgut que la concessió feta per lo senyor rey a la dita ciut’at que.ls ciutadans e vehins d’aquella poguessen haver e posseir terc de ddme e morabetí, la qual concessió per alcunes grans persones, axí ecclesiàstiques com seglars, a lur esforc era estada e era impugnada e contrastada, fos e sia esforcada e mantenguda per manera que fos valedora sens tota qilestió, empero lo dit fet no era estat axí portat a acabament, ans molts ciutadans e vehins duptaven usar de la dita concessió per alcunes raons...u (AMV, M.C., A-17, fol. 123 v.; 1377, novembre, 6). ” Id., Ibidem.

17

EESPILL UN «MODEL DE DESENVOLUPAMENT>> PER A UNA CIUTAT MEDIEVAL A les acaballes del segle XIV, els jurats de Valencia, en una de les seues cartes al rei, es feien ressb de l’animadversió popular envers la professió d’advocat, amb aquestes interessants paraules: «. . . segons sab vostra magnificencia, tota vera terra crida que advocats juristes la devoren, e aquesta clamor no és de prop, ans és de luny, de mil anys, de que proceí lo vulgar e antich proverbi: Draps de Franca e libres de Bolunya, consumen Aragó e tota Catalunya».

Ara bé, aquest vell refrany, que equiparava la impopularitat dels juristes (simbolitzats pels llibres de Bolonya) a la dels teixits francesos que inundaven el mercat dels pâisos de la Corona d’Aragó, havia quedat ja antiquat quant a acò darrer.

Efectivament, en 1399 -any de la susdita cartala producció textil de Franca no representava cap problema, gràcies al desenvolupament del sector als Estats de la smonarquia catalana-aragonesa.

1 són els jurats de Valencia els qui ho afirmen en el text de la missiva, quan, després d’alludir al proverbi, matisen: «Ara, senyor, e ja d’alcun temps a en&, de l’un dels dits mals havem remey, per gracia de Déu, co és, dels draps de Franca, car en vostra terra se n’és enaprés nodrit e se’n fa tan gran obratge que n’abonda si matexa e.n tramet grans e moltes quantitats en altres parts».18 A finals del Trescents, dones, la Corona d’Aragó exportava teixits, mentre que en temps no gaire llunyans aquests havien de ser duts de Franca. Quan s’hi produí el canvi ? En opinió del professor Regla, que va posar de manifest la dependencia de Barcelona i de Valencia de la producció textil del migdia francés durant el segle XIII, aquel1 s’operà a Barcelona a partir dels primers anys de la centúria següent. Llavors s’hi documenta la installació massiva d’artesans dedicats a la confecció de teixits de llana, fenomen la transcendencia del qual fou ràpidament captada per l’intelligent batle de la ciutat, Romeu de Marimon, segons demostra una antològica missiva seua a Jaume II datada en 1304. En ella, aquest uguand bourgeois bavcebnnais~~, encimbellat políticament i autor, segons Dufourcq, d’un pacte diplomàtic amb Fes, recent aleshores, amb evidents objectius comercials,’ exposava la conveniencia d’orientar la política peninsular de la monarquia a fi d’assegurar I’ampli mercat castellà per a la incipient indústria textil barcelonesa, la potenciació de la qual considerava tasca prioritaria.

Per a Romeu de Marimon, home de clara visió econòmica, el ppogrés material estava íntimament vinculat a la indústria textil, de l’arrelament de la qual a Barcelona -diu a Jaues derivara «lo major profit comú qui hanc fos en la ciutat, me IIIa AMV, Lletres Missives (d’ara endavant, tembre, 12). l9 Cfr. DUFOURCO:op. cit., pp. 364 i 368.

18

Ll.M.),

g3-6, fol. 217 V. (1399, se-

ne encare en la vostra terran. Perquè un home de la seua mentalitat’ concep el «desenvolupament econòmic» segons un modeI concret, que «E aquí se puria fer cuvinentment proposa imitar amb tota claredat: per co cor axí bons draps e diverses se faran en la dita ciutat e en les altres terres vostres e sues, com en Franca e en altres parts del m6n, e de meillor mercat.»*O L’ideal del batle català envers Barcelona és convertir-la en un potent centre tèxtil, és a dir, fer-hi una ciutat d’estructura economica similar a la de les ciutats exportadores del sud ,de Franca.

Aquest procés, en I’any 1304, ja hi havia estat mamprés.

Amb alguns anys de retard, encara que en evident parallelisme amb Barcelona, l’artesania tèxtil té a València un primer moment expansiu també en els inicis del Trescents, com va posar de relleu G. Romestan en un excel-lent treball?l Ara bé, el que a nosaltres ens interessa ací és el fet que, en dates molt primerenques, trobem un estat d’opinió entre la burgesia local, davant d’un fenomen similar al de Barcelona, semblant a l’expressat per Romeu de Marimon.

At& és el que es desprén dúna atenta anàlisi de les Ordinacions fetes per causa dels texidovs de draps de Zi e d’altves filaces primes aprovades pel Consell en 1311, en el prbleg de les quals hom justifica la seua necessitat, «consideran que, enfre los altres officis, arts e mesters de la dita ciutat, s’enseguesca de present utilitat als habitants en la dita ciutat, $0 és saber, per I’ofici lo qual novellament és comencat en la dita ciutat per alcunes persones que obren e fan draps primes contrafeits a la manera de draps de Franca». S’hi tractava, dones, de potenciar unes modalitats tèxtils de recent implantació a València, d’origen francés, i valorades com quelcom de molt positiu, «fructuós e bo a tot lo cominal de la ciutat». Els jurats i consellers remarquen la importància futura que l’arrelament d’aquest ofici pot representar per a lúrbs, objectiu prioritari de les ordenances citades: «. . . que.1 dit offici pusca venir a bon estament e créxer en la dita ciutat e regne, per la gran utilitat comuna e general que d’aquell neix e devalla».

Resulta obvi que el Consell valencià relacionava progrés material i desenvolupament tèxtil, en idèntica visió a la de Romeu de Marimon.

Igualment com aquest, no dubtarà a confessar que el model inspirador de la m Vid. REGLA, siglos XIII y XIV

J.: «El comercio entre Francia y la Corona de Aragón en los y sus relaciones con el desenvolvimiento de la industria textil

catalana», Primer Congreso Internacional de Pirineístas del Instituto de Estudios Separata. Saragossa, 1950. La interessant exposició del batle barceloní fou donada a conéixer per J. E. MAwfNEz FERRANDO en la seua obra Jaime II de

Pirenaicos.

familiar, Barcelona, 1948, 2 ~01s. Cfr. vol. II, p. 463.

Guy: &es relations commercials entre Montpellier et Valence dans la première moitié ‘du XIV siècleu, VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón (d’ara endavant, C.H.C.A.), II. vol. III (València, 1973), pp. 243 i 253.

Hom ha detectat també a Ciutat de Mallorca un intent de desenvolupament de I’artesania tèxtil llanera a primeries del segle XIV, sota l’impuls de la Corona.

Vid. RIERA, A.: «Mallorca 1298-1311, un ejemplo de “planificación económica” en la época de plena expansión», Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, V (1977), pp. 223-227, especialment.

Aragón. ”

Su vida

ROMESTAN,

19

seua política econìrmica són les ciutats de llarga tradició textil, la legislatió de les quals, en tal materia, tracten d’emular els estatuts de 1311, on hom llegeix: «... E sia leguda cosa que de les bones costums de les terres antigues deja hom pendre exemple e materia de semblants coses e semblants, vists per los dits jurats e prohòSmens los ordenaments de les terres antigues en les quals an acustumat de fer draps e encara.n f an . . . .22 Dones bé, des d’aleshores, i fins ben avancada la centúria, apareixera reiteradament exposada en els documents del Consell la idea, tan típicament burgesa, del desenvolupament textil com a base del progrés material de l’urbs, al temps que hi va guanyant arrels i forca aquel1 sector.

Efectivament, un quart de segle després de les primeres ordenances, Valencia apareix ja com a centre exportador de teixits de producció propia, i prova d’acòl són les noves disposicions municipals de 1336, tendents a reglamentar aquest ram artesanal amb la finalitat d’evitar fraus que poguessen danyar la bona fama i el prestigi dels teixits valencians een regnes estrayns, on dels dits draps eren portats». Allo, que ens importa ací, pero, no és tant aco com veure novament expressada la relació entre progrés material i desenrotllament textil, com a realitats aparellades, en un document municipal.

L’intervencionisme del Consell s’encamina precisament a evitar la pèrdua de mercats exteriors, fet que suposaria una greu crisi per a la vida urbana en conjunt, acom per lo obratge de les lanes o faement de draps en la ciutat, per experiencia sia atrobat lo gran proffit que s’es enseguit a les gents e.s pot d’aquí avant enseguir».”

Resulta logic que llavors s’hi desencadenas tota una ofensiva contra els teixits estrangers d’importació, que suposaven un greu fre per al desenvolupament de la propia artesania, en fase ascendent. Conseqüència evident del creixement experimentat pel sector des de 1311, les propostes proteccionistes del Consell apareixen a mitjan centúria.24 El primer atac de que ens ha arribat notícia, contra les importacions franceses, data de 1341, any en que la burgesia valenciana, inquieta, intentara canviar l’orientació de la politica econòmica de la monarquia, conciliant-la amb els interessos urbans. Els jurats i consellers, efectivament, pretendran del rei «que en tot cas draps de Franca no fosen aportats en sos regnes, sI El text complet de les Oráinacions,

en AMV, M.C., A-l, fols. 56-65.

IJ Id., M.C., A-3, fol. 146 (133,6, abril, 12).

Za Cfr. ROMESTAN:artic. cit., pàgs. 247 i 248. El mateix autor insisteix en el progrés experimentat per la indústria textil valenciana al Ilarg del XIV en un altre treball seu, titulat «Les marchands languedociens dans le royaume de Valence pendant la premier-e moitié du XIV’ siècle». Bulletin PhiloZogique et Historique (jusqu’a 1610), 1969, pp. 115-192, especialment p. 186. Molt distinta és l’opinió de Claude CARRERE, «Protectionisme industriel et peuplement à Valence en 1343», VZZZ C.H.C.A., II, vol. 1 (Valencia, 1969), pp. 211-217. Al nostre criteri, aquesta última cau en interpretacions errònies, potser pel seu escàs coneixement de la historia medieval valenciana.

20

per tal que les sues gents se pusquesen ‘mellorar e profitar de riquees, e que la moneda de sos sotsmeses no pusqués ésser portada o tramesa en lo realme de Franca, ans romangués en sos regnes, e que per lo obratge dels draps en sos regnes, e en special de la ciutat e regne de Valencia, se pusquesen mellorar e profitar»?5 La declaració és una nova i excellent mostra del concepte burgés de riquesa i progrés, basat de manera prioritaria en I’impuls de l’artesania textil.

Un any mes tard, i, sens dubte, perquè la política econòmica proposada no s’hi duia a terme, el Consell, tornant sobre l’assumpte, acorda que els jurats, assessorats per «prohòmens qui hajen experiencia e notícia de lanes e de draps », elaboren uns capítols convincents de la idoneïtat de la susdita política, aper los quals se pusca demostrar clarament lo profit que se n’enseguiria».

Calia convéncer les altes instàncies de 1’Estat de quelcom que per a ells -per a la burgesia rectora de l’urbsresultava evident, és a dir, de la necessitat de vedar les importacions de teixits, «com per lo obratge de les lanes e faement de draps que.s fan en Valencia, moltes gents n’an provisió e passament de vida, e hi guanyen e fan de lur prou, e se n’enseguiria major profit a la ciutat si draps de Franca o d’anglaterra no.y eren aportats, e que les gents se vestissen dels draps de la terra».26 És probable que Z’estudi convincent redactat per aquesta comissió municipal fos dut a terme, encara que no ens ha pervingut.

Pero, allò que sí sabem és que a les Corts celebrades l’any següent va ser la ciutat de Valencia la que proposà al rei el tancament de fronteres a la producció textil estrangera, ensems amb la prohibició d’exportar la llana del regne, argumentant de bell nou en funció del progrés material que s’hi deriva del desenvolupament textil: «... e acò, senyor, sia interés vostre, e per experiencia és vist que les ciutats e lochs on és acostumat de fer draps se són ennobleits e enriqueïts e multiplicats de gents».”

El patriciat burgés, en aquesta ocasió, acudeix a la mateixa experiencia com a prova evident de la seua «veritat»,28 de la seua idea-clau entorn de la prosperitat urbana i la relació causa-efecte d’aquesta amb el desenvolupament de la producció textil.

Fins molt avancat el segle XIV, en la ment de les successives generacions de prohoms valencians bategarà sempre el propòsit de potenciar AMV, M.C., A-4, fol. 85~86 (1341, novembre, 9).

26 Id., Ibidem, fol. 113 (1342, marc, 8). ”

”

El text d’actuesta petició consta inserit ja en l’edició de Lambert PALMART de València (Valencia, 1482). Dada que devia desconéixer sens dubte C. Cari-ere, car al seu article citat presenta ,com a cosa nova el text íntegre d’aquella, fonamentant-hi, de manera gairebé exclusiva, les seues discutibles tesis.

Za A propòsit del valor argumenta1 de l’experiència, recordem les paraules que el «fiare» de la Doctrina scompendiosa utilitza per tal de convencer els «ciutadans» amb els quals dialoga: «Ara no curem d’Aristòti1 ne d’altres soptils ne grans maestres, mas anem a grossera e palpable raó e a natura e a experiencia, que ho mostren» (edic. Martí de Barcelona, cit. supra, p. 105).

dels

Furs

21

EESPILL l’artesania del teixit, conscients de ser aquest el millor camí per al progrés, segons el model de les ciutats franceses. Propòsit que s’hi tradueix en una praxi político-economica d’impuls sistemàtic a tota novetat a introduir en el sector, significativament reforcada després de la crisi subsegüent a la pesta negra de 1348. Com és sabut, aquesta produí un fort buit demogràfic en lúrbs, compensat als anys següents gràcies a un fort corrent migratori. 2g Dones bé, entre l’onada d’immigrants figura un curiós «maestre de terres estranyes [que1 hic fos vengut e feya alcuns draps pintats», activitat que li va atraure ràpidament l’enemistat dels paraires de la ciutat, que demanaven en 1350 -en plena crisi post-epidèmicala intervenció del Consell per a prohibir aquesta modalitat textil, argumentant que donava Iloc a productes goliarts e fu2ses.30 No assoliren, pero, llurs proposits, car un any mes tard tornen les propostes en el mateix sentit, per be que en aquesta ocasió contra «alcunes persones, strangeres e de la ciutat» -ja no hi era sols unque persistien a «obrar, fer e apparellar draps ab pintes de Carcassona, o de semblants a aquells». Els jurats i els consellers opinen sobre aquesta qüestió de distinta manera que els paraires, ja que jutgen profitosa una tal activitat, fins a l’extrem de sollicitar confirmació reial per a una ordenanca municipal que donava via Iliure a fi «que puxen ésser fets e obrats draps ab pintes de Carcasona en la dita ciutat». 31 Promulgada aquesta, finalment, en 1352, al seu proleg tornem a veure la ideologia inspiradora de la política textil, sense canvis substancials des dels inicis del segle: «. . . considerant lo dit conseyl que noblea, bellea e gran profit e honor es de la dita ciutat que aytals e semblants draps, com són portats a la ciutat de Valencia de Carcasona e de Franca o d’altres lochs, se puxen es sàpien fer en la dita ciutat de València...»?2 Una política, dones, de suport a la implantació de modalitats tèxtils estrangeres, que paulatinament es van introduint a Valencia al llarg de la centúria. Gràcies a acb, la ciutat esdevingué un centre productor, exportador i reexportador de teixits, i s’incorpora en el Trescents al reduyt grup de les grans metròpolis amb elevat desenvolupament economic.

La competencia francesa, en 1384, és cosa ja superada. Llavors, I’interés del Consell rau preferentment a implantar nous tipus de confecció d’origen estranger, segons es desprén del text dún nou ordenament municipal relatiu a «los draps qui en la senyoria del senyor rey, e encara B Sobre el tema, vid. RUBIO VELA, A., Peste negra, sociales

en la España

del siglo

XIV. La ciudad

crisis y comportamientos de Valencia (1348.1401), Universitat

de Granada, 1979. ‘@ Ah4V, M.C., A-9, fol. 79 v. (1350, juny, ll). ” Id., Zbidem, fols. 171 (1350, maig, 24), i 173 (1351, mai’g, següent, el #Conse «lo& e aprovà lo stabliment feit per la dita pinte #de Carcasona sien feits los draps per aquells qui fer-los hi que reservant-se la facultat de revocar-lo en qualsevol moment fol. 69; 1352, gener, 30).

X2 Id., ibidem, ,fol. 122 (1352, maig, 24).

22

28). En gener

ciutat, que ab volranu, encara (id., M.C., A-10,

en la terra de Lenguadoch, són fetes e portats a la dita ciutat e allí despeses o d’aquella trets, e senyaladament sobre la manera del plech e venda d’aquells, e axí mateix sobre l’obratge qui novellament se comenta en la dita ciutat, de burells e frisons a la manera de Bruxella».33 En el transcurs del segle XIV, dones, ha estat operat un canvi en I’estructura economica de Valencia gens menyspreable, que té com a eix I’artesania textil. Deficitaria en principi, i dependent de les importacions franceses, la ciutat arribara a ocupar un lloc rellevant com a exportadora de teixits, bona part dels quals eren consumits, en base a clars indicis documentals, als regnes peninsulars de Castella i Granada. Els castellans, ja en 1369, ~acostumen comprar en la dita ciutat draps e altres diverses mercaderiew, comer9 que un important burgés d’aquesta considera vital, segons declara davant del Consell: «... per tal com de les parts de Castella, de les quals acostumava venir gran bé a la ciutat per los tràfechs de diverses mercaderies que ab los castellans se fan...».”

Quant al comer-c amb la Granada musulmana -«lo tràffech d’Espanya »-, un text de 1381 indica expressament que «se fa e s’acostuma fer ab galiotes e lenys armats, que fan tant profit com tot hom sab, e senyaladament que.ns traen d’ací los draps de la terra e tornen ací or e seda e altres bérw.3’ Amb el seu innegable desenrotllament textil, abans d’arribar al segle XV Valencia havia aconseguit en bona mesura l’objectiu proposat per Romeu de Marimon a Jaume II, i perseguit amb insistencia per la burgesia local des de 1311: la conquesta dels mercats peninsulars.

33 Id., M.C., A-18, fol. 24 (1384, gener, 19). Alludeix el mateix fragment, Guy p. 135.

3’ Id., M.C., A-15, fols. 26~27 (1369, gener, 10). Altres significatives expressions al respecte: «... car sabets que juheus de Castella fan ací grans affers, e.n ve per aquells gran bé a aquesta ciutat [...], la qual sabets quant ha mester lo tràfech de Castella» (Id., Ll.M., g’-3, fols. 14v-15; 1374, juny, 16); «...attenent que.1 dit fet tocava molt e massa interés d’aquesta ciutat, per los grans e molts comercs o mercaderies que.s fan en Castella per los d’aquesta ciutat...» (Id., M.C., A-21, fol. 148 v.; 1497, octubre, 26); «... si los dits debats no cessen, mercaders d’aquesta ciutat, qui per via de mercaderia són grossos en Castella, porien reebre grans dampnatges» (Id., LZ.M., g’-6, fols. 128v-129; 1399, maig, 29). ss Id., Lf.M., g3-3, fols. 238~239 (1381, abril, 27). El text demostra, a més a més, la importancia de l’or en els intercanvis valenciano-granadins de la Baixa Edat Mitjana, suggerida ja per Giménez Soler fa molts anys, pero no suficientment destacada, al nostre parer, per HINOJOSA MONTALVO, per al qual aquest comer9 consistia, en Iínies generals, en apaños valencianos y, en menor escala, especias, a cambio de sedas granadinas». Cfr. l’interessant treball d’aquest autor «Las relaciones entre los reinos de Valencia y Granada durante la primera mitad del siglo xv», en Estudios de Historia de Valencia (Universitat de Valencia, 1978), p. 123.

36 Que Castella i el regne musulmà de Granada eren els principals clients dels teixits valencians, sembla probable a partir d’altres testimonis documentals. Per exemple, en 1397, amb ocasió duna expedició comercial a Orient de mercaders valencians ajudada pel Consell, aquest permet, sols per a aquest excepcional ROMESTAN, a «Les marchands languedociens...»,

23

LA «MERCADERrA»

COM A FONT DE RIQUESA

Es indubtabe que, darrere de l’actitud expansionista envers el sector textil, basada en la idea que la seua potenciació genera prosperitat, segons l’exemple -model a imitarde les ciutats de Llenguadoc, s’amaguen els interessos de la burgesia mercantil, que des del Consell va donant via legal als objectius prioritaris duna política econbmica feta a la seua mida. Hom tractava, en Iínies generals, d’atényer una posició comercialment avantatjosa mitjancant I’exportació de manufactures cap a àmbits estrangers de producció insuficient, i d’acabar, per consegüent, amb la sagnia econòmica derivada de la dependencia dels teixits francesos. Pero aco comportava una profunda transformació, que de fet va es desprén del que hem visten el transcurs del tenir Iloc -segons segle XIV, a principis del qual la infrastructura artesanal de Valencia era tan feble que s’hi feia necessària la importació de teixits, mentre que a les seues darreries sera la ciutat la que els produesca, exporte i reexporte. Al nostre criteri, en aquest context econòmic «desenvolupista» és on pren ple sentit la idea de progrés material vinculada al sector textil, la reiterada aparicio de la qual en els documents municipals dels anys 1310 a 1370 és inequívoca expressió de les inquietuds dúna classe burgesa lúcida i tenac quant al camí a seguir per arribar a la meta proposada.

Per aixo, quan, molt avancada la centúria, aquel1 objectiu inicial era ja una realitat indiscutible i «l’obratge de draps» constituïa uns dels pilars més ferms de l’economia urbana, no té res d’estrany que les manifestacions ideologiques de la burgesia, assumint la nova situació, adopten unes expressions distintes.

Efectivament, a partir de 1380, i amb una freqüència sorprenent, els documents municipals insistiran en la idea que la clau de la riquesa rau en l’activitat comercial, en la «mercaderia», sense la qual tot és ruma i pobresa. Un mite hi és substituït per un altre. Concretament, el de l’artesania textil, desplacat pel del comerc com a font de tota prosperitat. _ La importancia del comerc -d’exportació en particulardins del conjunt de l’economia de la ciutat i del regne, era subratllada des de molt antic per jurats i consellers, per als qui constituYa una necessitat imposada per la naturalesa del territori, segons prova aquest text de 1323: «. . . sien encara la dita ciutat e regne contigües a la mar, per la viatge, l’embarcada de generes tèxtils d’ínfima qualitat. 1 remarca el fet, assegurant-se que els esmentats teixits -la confecció dels quals prohibien les ordenances municipals- no serien canalitzats fraudulentament vers els mercats habituals, amb aquestes significatives paraules: «E aquells, o alcú d’aqudls, no sien ne ésser puxen ací retenguts ne trameses en ‘Castella, Granada o en altres parts, sots les penes en los dits estatuts contengudes, los quals aliter romanguen en sa forca e valor, e sien estretament observats en tots altres temps e cases» (AMV, M.C., A-21, fol. 86; 1397, abril, 10).

24

qual cosa hi ha moltes persones abtes e covinents al navegar de la mar, e en lo dit regne se facen alcuns fruyts qui de necessitat, per profit de la terra, se cové a trer del dit regne per portar a diverses parts del món...». 37 Pero’ la novetat, en les dues darreres dècades de la centúria, sera la idea del fenomen comercial com a maxim exponent del progrés, expressada amb una tal claredat i insistencia que difícilment pot quedar dubte sobre el seu profund arrelament entre les generacions burgeses de la Valencia d’aleshores.

Les primeres declaracions d’aquest tipus, una mica tímides encara, es troben en documents de l’any 1380. En una missiva dels jurats al rei Pere el Cerimoniós sollicitant la seua intervenció en un afer concernent a determinats mercaders valencians desposseïts pel monarca portugués, hom argumenta: «. . . car, per tals o semblants coses, l’art e actes de mercaderia, que és cosa per la qual les terres se poden mils enriquir, se irien perdre e lunyar de vostra terra e senyoria».38 1 a proposit del mateix assumpte, en carta datada el mateix dia dirigida a I’escrivà reial Berthomeu Sirvent, llegim: « . . . E pot-se dir ab veritat que aquest fet toca, no tant solament los altres de la senyoria del dit senyor [rey], de que tots nos deuríem sentir e dolre, vulla’s car la mercaderia se va a perdre e exellar de sa terra, no sens notable dan d’aquella, car sabets que.ls enriquiments de les ciutats vénen principalment per mercaderies, e, aquelles cessants, no són sinó miseria e pobrea...».3g En ambdós casos s’esmuny la contundent afirmació que el comerc és font principal de riquesa, amb pretensions de veritat universalment admesa, sobre la qual basen llur defensa a ultranca d’aquell. Aquest matís economicista de les argumentacions del Consell en pro de l’activitat mercantil (a tots ens interessa respectar els comerciants -vénen a dir-, perquè el comerc és allò que fa possible la riquesa) ha estat absent fins ara en les seues no escasses allusions al tema, abordat tradicionalment des de consideracions de caràcter moral. En 1375, per exemple, I’assassinat a Castellfabib d’un mercader valencia, i del seu macip, mereix aquest comentari: «. . .la qual cosa és molt greu e desplaent a Déu e al món, e deu ésser fort esquivada e castigada, car molt seria dura cosa e de gran difamació de la terra del senyor rey quels mercaders no poguessen anar per aquella salvament».”

A partir de 1380, en canvi, i de manera gairebé sistemàtica, l’argument economic servir-à per a reforcar les consideracions de la burgesia local quan s’erigeix en defensora dels interessos urbans amenacats. Així, en 1381, a propòsit del malestar causat per una mesura monetaria que perjudica greument la ciutat, els jurats escriuen al rei manifestant-li les critiques a la disposició reial per part de mercaders, paraires, carnissers ” Id., M.C., A-l, fol. 200 (1323, entre febrer i maig).

38 Id., LLM., gy-4, fol. 182 (1380, setembre, 14).

39 Id., Ibidem. ” Id., Ll.M., g-3, fol. 178~ (1375, maig, 25).

25

CESPILL i d’altres, «dients que acò és destrouir a tots obs la ciutat e regne, car tollén o embargan la mercaderia, tot l’àls és pobrea e no res».4l D’aquesta manera tan significativa, els regidors valencians posen en boca d’individus estretament vinculats al comerc exterior una idea que ells mateixos han utilitzat com a propia i que no tardaran a tornar a utilitzar poc després, en aquel1 mateix any, quan expressen llur viva oposició al projecte d’alguns «homens de paratge», que, sota el pretext de noure els enemics del rei i de la fe, s’hi disposaven a armar galeres per practicar el cors amb idea de lucre. Tan «cavalleresca» manera d’obtenir guanys implicava un entrebanc en el comerc marítim, negatiu per als interessos de la majoria, raó per la qual els jurats reclamen la intervenció del monarca amb l’irrefutable argument «mercantilista»: «On, senyor, com tals coses no sien àls sinó destrucció de vostres terres, e senyaladament en co, car se’n pert del tot la mercaderia, per la qual les dites terres e totes altres se solen enriquir, e sens la qual tot l’àls és fam e miseria».”

Una vegada més, per una altra banda, el govern collegiat de la ciutat defensa els interessos mercantils, enfront de la baixa noblesa, la manera d’entendre els negocis de la qual era molt distinta de la de la burgesia.

Abans, dones, de l’arribada d’Eiximenis a Valencia -1383-, hom feia ús duna idea entorn del comer-c que el francisca divulgara amb la seua obra. Al Regiment de Za cosa ptíblica, dedicat als jurats de 1383-1384, escriu «que entre los altres oficis que posen la cosa pública en bon estament són los mercaders, car terra on mercaderia corre e abunda, totstemps és plena, e fèrtil e en bon estament», atribuint la idea a un fabulós «Filòlogus ». Els elogis del moralista Eiximenis, tanmateix, es dirigeixen més al mercader que a la mercaderia; no li interessa tant l’activitat mercantil com la persona que se n’ocupa, encara que en els seus ditirambes estiga també implícita la idea del comerc com a font principal de riquesa: «. . . los mercaders són vida de la terra on són, e són tresor de la cosa pública, e són menjar dels pobres, e son brac de tot bon negoci, de tots afers compliment.

Sens mercaders les comunitats caen, los prínceps tornen tirans, los jóvens se perden, los pobres se’n ploren».43 de desastres atribuïts a una comuText la segona part del qual -relació nitat sense mercadersofereix un curiós parallelisme amb aquesta altra relació de desastres que els jurats, en una missiva de 1399, atribueixen a aquella comunitat en que la mercaderia experimenta una crisi: «. . . [sil la mercaderia cessa, los ciutadans se donen a ociositat, les terres s’empobrexen, les universitats s’encarreguen de deutes excessius, no podents ”

Id., LZ.M., g54, fol. 239 (1381, abril, 27). fol. 242 (1381, maig, 20). La mateixa idea és repetida en iguals termes en la zlktra següent, dirigida a I’infant Joan (id., ibidem, fol. 243). oS EIXIMENIS, Francesc: Regiment de la cosa pública (ed. del P. Daniel de Molins de Rei), Barcelona, 1927, pp. 167-169. Analitza agudament aquest aspecte del pensament d’Eiximenis el Prof. Maravdl, al seu article ja citat (vid. nota 6), pp. 405407 especialment.

I2 Id., Ibidem,

26

donar compliment a lurs importables e necessàries despeses, e s’enseguexen inconvenients en gran multiplicació, a dejecció de la cosa pública».4 Pobresa, ru” ma, oci, paràlisi en la vida municipal...

Els més significatius contra-valors de la classe burgesa són la inevitable conseqüència d’una societat sense comerc. Una atenta lectura dels abundants textos municipals en els quals hom sosté la correspondencia entre comer-c i riquesa, revela, a mesura que avanca el segle, certa mdicalització en aquest aspecte ideologic.

Volem dir que, mentre que els primers textos es pronuncien moderadament, i sempre amb algunes reserves, sobre la primacis d’allo mercantil, en els més tardans la fórmula adquireix un cert caràcter de veritat universalment valida. En 1380-1381, efectivament, hom matisa -segons poguérem veurel’abast de la mercaderia com tina de Zes coses per les quals se soIen enriquir les terres o les ciutats; la prosperitat ,depén puincipulment de la mercaderia, etc. Vint anys després, en canvi, hom carregarà l’accent sobre la necessitat del comer-c per a totes les terres i comunitats humanes. Els jurats, en 1399, exposaven a un magnat feudal tan significatiu com el duc de Gandia i marqués de Villena la seua valoració del comer-c d’aquesta manera tan provocadora: «. . . E sab la vostra senyoria que mercaderia és mprofitosa e necessaria a tota terra, en tant que sens ella los senyors temporals e lurs gents viurien en pobrea e miseria». 45 Es a dir, que fins i tot a l’aristocràcia deu semblar cosa evident la concepció de la riquesa defensada per la classe burgesa, el «mercantilisme» embrionari de la qual hi és presentat com a remei universal -«a tota terra»contra la pobresa.

Una idea similar exposen en una lletra a la municipalitat castellana de Conca -«officials e cavallers, escuders e consell e bons homens de la ciutat de Concha»-, a propbsit de certs imposts que, segons els regidors valencians, entrebancaven les activitats comercials dels mercaders de la ciutat en aquelles terres. Amb to diplomatic i estudiada cordialitat, aconsellaven la supressió d’aquells, argumentant així: «. . . car los mercaders, sabents que tals sobergueries sien assajades aquí, de fer guardar s’an e no iran mercadejar en vostres partides. E sabets que a tota terra és profitosa la mercaderia, e del contrari ha grans defalliments; axí mateix, nosaltres no devem sofrir, mas esquivar en quant sia en nós, tot dan e tota injúria de nostres mercaders,.& La política economica municipal compta, dones, a finals del segle XIV, amb una idea bàsica orientadora.

El comerc (o la mercaderia, segons @ AMV, Ll.M., $4, fol. 233 (1399, octubre, 7). Aquest fragment pertany a la carta que dirigeixen els jurats de València a llurs coklegues de Mallorca. Pocs mesos després tornem a trobar un text molt semblant en la correspondència municipal: «E axí mateix que per no continuar la mercaderia les terres se’n reten pobres e minves d’avers, los ciutadans ociosos, les universitats, qui no poden levar lurs drets, s’encarreguen per diverses maneres de deutes, e la cosa pública inútil a sublevar-se en ses necessitats» (id., ibidem, fols. 270-271; 1399, desembre, 22). ” Id., ibidem, fols. 273~274 (1399, desembre, 30).

(6 Id., LZ.M., 8’5, #fol. 199 (1393, juliol, 19).

27

terminologia de I’època), com a principal font de riquesa i prosperitat per a la cosa pública, haurà de ser protegit i estimulat a ultranca pels qui tenen a les mans els instruments de govern, en pro del benestar general. Per acò, no són pocs els acords del Consell justificats amb l’argument «mercantilista », d’indiscutible forca i capacitat de convicció. Així en 1396, una disposició encaminada a evitar I’acció depredatoria dúnes naus corsàries que actuaven sota patrocini (o amb la complicitat) d’alguns nobles del regne, va precedida del següent comentari: u... E acò lo present consell tengués en gran dan de la terra e a disposició de molts e grans mals e occasions, senyaladament a destrucció de la mercaderia, sens la qual aquesta terra e altres terres viurien en fretura e en pobrea».

Davant dún altre cas semblant, plantejat sols un any després, la resposta del Consell apareix basada en una argumentació no menys contundent : « . . . E acb fos o apparegués al dit consell destrucció de mercaders e mercaderia, sens la qual les terres viurien en fretura e en pobrea, e per consegüent fos gran dan a la cosa pública».48 Hom diu, dones, amb absoluta claredat, que tot dany o agressió al normal desenvolupament del comerc significa actuar contràriament a l’interés general -la cosa pública-, la salvaguarda del qual era precisament la missió primordial de les autoritats municipals.

1, en sentit invers, qualsevol acció impulsora dels interessos mercantils haurà de considerar-se beneficiosa, no ja dels elements implicats en el sector, ans bé de la collectivitat com a tal. Els consellers, efectivament, justificaven en 1401 una disposició relativa al comerc «attés lo bé públich que d’acb.s pot seguir e venir en gran conexenca, e per animar los mercaders a fer mercaderies, que són gran engrassiment de la terra».49 La idea d’utilitat comuna o pública -tan aliena, per cert, a la mentalitat feudal, segons adverteix Maravall 5o- ens és presentada ací com a objectiu final d’una política economica de signe burgés amb pretensions d’universalisme.

Política econòmica les directrius ideològiques de la qual hem vist canviar en el transcurs del Trescents, a mesura que anaren essent distints els objectius perseguits per l’oligarquia burgesa valenciana.

ACTITUDS

IDEOLOGIQUES

1 PROBLEMA

POBLACI~

Ultra l’artesania es presenta sovint

I PROGRÉS

tèxtil i el comerc, un tercer element

en la documentació tardomedieval associat a la idea de progrés: el

” Id., M.C., A-21, fol. 20 (1396, juny, 19).

18 Id., ibidem., fol. 93 (1397, maig, ll). ” s

DEMOGRilFIC

Id., M.C., A-22, fol. 135 (1401, setembre, 28). art. cit., p. 399.

Cfr. MARAVALL:

28

EESPILL nombre d’habitants, la població. Tot i ser negligit habitualment el tractament ideologic d’aquest aspecte als estudis de demografia historica, el seu interés és gran, com a peca bàsica del pensament de l’home de 1’Edat Mitjana, considerant les seues implicacions en múltiples àmbits (econòmic, polític, estratègic, etc.). La població, en efecte, en un sentit estrictament quantitatiu, era quelcom molt present en les preocupacions i inquietuds de governants i governats, per als qui els avances o retrocessos demogràfics tenien significats prou complexos.so bis Ens pot servir, com a mostra, l’argument més convincent de tots els que esgrimí Pere el Cerimoniós, al seu discurs davant les corts celebrades a Tarragona en 1370, per a demostrar que «els reis d’Aragó foren savis e prudents en los seus pobles regir e governar»: «Pero senyal cert havem per que ells foren bons regidors, com llur patrimoni han poblat meravellosament, car nenguna ciutat ni vila que vui hajam nós, totes són així poblades que dins los murs antics de moros o dels gentils no caben, així com apar manifestament en nostres ciutats e viles. Dones si no fossen estats justs e bons regidors no fore Ilur terra així poblada com és; com les gents, per co s’hi són poblades e multiplicades, con han trobada en ells justícia, egualtat e repòs. Apar, dones, que los reis predecessors nostres foren savis e prudents en Ilurs pobles regir e governar.»‘l No és ara ocasió de discutir el grau de veritat que hi ha en aquestes frases. Allò que hom no pot posar en dubte és que en la ment del rei -i cal suposar que en l’èxit demogrtic és la més ostensible manifesla dels qui l’escoltaventació del progrés o retrocés d’una comunitat.

La valoració positiva que sempre mereixia una població creixent justifica les paraules del rei davant les corts, pero també dóna sentit a molts actes de govern i, encara, a tota una línia d’actuació política.

No ens referim sols a la política reial, puix que per a la municipal resulta igualment valida la idea del desenvolupament demografic com a objectiu fonamental de l’acció de govern. La burgesia del Consell, en efecte, ho tenia tan clar com es desprén de la ja citada petició de la ciutat al rei, en les corts de 1343, sobre el proteccionisme dels teixits de producció propia: «. . . e acò, senyor, sia interés vostre, e per experiencia és vist que les ciutats e lochs on és acostumat de fer draps se són ennobleïts e enriqueïts e multiplicats de gentw.” Com a meta última, dones, d’una política economica determinada, riquesa i població apareixen ací, significativament units, com a dos conceptes que s’impliquen mútuament, i tots dos com a manifestació de prosperitat i progrés material. Res no té d’estrany aco en un ambient urbà i burgés, habituat a considerar el fet demografk des d’una perspectiva de mercat. El con50bir Sobre la materia, vid. CARRERAS ‘CANDI,F.: «Idea del avenc urbà de Catalunya al segle XIV», III C.H.C.A., 1 (València, 1923), pp. 165228. ” Parlaments a les corts catalanes (ed. IR. ALBERTi J. GASSI( Barcelona, 1928, p. 47. ” Vid. la nostra anterior nota 27.

29

sum de productes esta en funció, obviament, del nombre dels consumidors, i, per consegiient, un augment d’aquest significa una major perspectiva de guanys per al mercader o negociant en general. Més població equival a més riquesa. 1 aquesta dimensió materialista de la demografia estava molt present en els càlculs de la classe burgesa a la tardor medieval.

Efectivament, quan en 1385 els desordres provocats per «b&ndols» aristocràtics rivals aconsellaren a les autoritats del municipi el foragitament temporal de persones i famílies de la noblesa, heus ací la protesta de Pere Suau, comprador de l’impost sobre la carn per al susdit any, dirigida en especial contra els jurats, responsables -segons ell- «que giten e facen gitar de la dita ciutat e terme de aquella gran nombre de casades de la dita ciutat, axí de richs hòmens, cavallers, com altres, a les quals seguixen moltes e grans companyes, per la qual raó moltes gents hixen de la dita ciutat e dels lochs de la contribució d’aquella seguint aquells, les quals coses són en gran dampnatge, intereses, prejudici e lesió del dit honrat En Pere Suau, axí com a comprador de les dites imposicions, com les dites casades són de gents poderoses e han acostumat de tenir grans companyes, e, per consegüent, comprar més carns que no altres». 53 Resulta evident que per a Pere Suau, home de negocis, els alts i baixos de la demografia urbana no podien ser aliens a la mama economica general, per tal com suposaven desequilibris en el consum.

1 des d’aquesta perspectiva, res no té d’estrany que a la burgesia en general, habituada a concebre la ciutat en termes de mercat, li resultàs familiar la idea que, a més homes dins del recinte urbà, més negoci. Per això, Pere el Cerimoniós, bon coneixedor dels seus interlocutors del Consell valencia, utilitzaria hàbilment aquesta idea com a base dels seus arguments quan, en 1371, volgué convéncer-los perquè s’avinguessen a sufragar les despeses de reconstrucció del palau del Real, incendiat en la proppassada guerra amb Castella. Els seus enviats es presentaren davant els consellers, «. . .dient los dits licenciats de part dels dits senyor 53 AMV, Notals de Berthomeu Vilalba, 11-8, s. fol. (1385, setembre, 12). Dos dies més tard, Ramon Salvador, comprador de I’impost sobre els cereals, es queixava en termes semblants: «... E ara novellament sia pervengut a notícia e sabuderia del dit honrat En Ramon Salvador C...l que a gran instancia e requisitió de vós, dits honrats jurats e síndich, pretenén de acb ptiblich interés, los honorables portant veus de governador e justícia en lo criminal de la dita ciutat se són esfo[rlcats per imposició de grans manaments, axí penals en peccúnia com cominatoris de mort, de fer exir de la dita ciutat molts e quasi tots los richshòmens, cavallers e generoses, pobladors e habitadors de la dita ciutat, ab molts altres ciutadans e altres, los quals són en molt gran nombre, per occasió de la qual exida aquells ab lurs companyes, casa e altres de la dita ciutat, s6n fora aquella e son terme e contribució, de e per la qual ra6 la dita imposició de blat en aquells, axí absents e forcats, ks tolta e omnino relevada, com en los lochs on aquells habiten no paguen alcuna cosa en la dita imposició, e ,de acò se segueix molt gran pèrdua, diminució e menyscapte a la dita imposició, (id., ibidem; 1385, setembre, 14).

30

rey e reyna, que la reffecció o tornament del dit alberch reyal era profit de la dita ciutat, per tal com los dits senyors haurien major avinentea, leer e plaer de estar en la dita ciutat, de què.s seguiria, segons raonaven, profit a la dita ciutat e a tots los habitants en aquella en general e en singular, per raó de les moltes gents, curials e altres, anants e venints a la cort reyal, e comprants e venents e altres negocis faents, segons és acostumat allí hon és la dita cort». 1 prossegueixen els missatgers reials, argumentant: «E senyaladament a present, si lo dit senyor rey hagués endrecada a qualque flix habitació covinent en lo dit Reyal, volenterosament assignaria, segons dehien los dits licenciats, la dita ciutat per loch de camp de batalla a dos nobles cavallers de gran estament, un francés e altre anglés, qui per certa causa devien fer entre si batalla en poder del dit senyor rey, a la qual batalla moltes gents estranyes de diverses partides se apparellaven, segons se dehia, de venir e ésser on que.s faés la dita batalla, la qual, si en la dita ciutat se fahia, seria honor e profit d’aquella e dels habitants en aquella, per les raons dessús dites».54 Per a la ciutat és profitós, com molt bé sap el rei, tot allò que signifique atraure gents de fora cap al seu recinte, i, per consegüent, l’aconduïment del palau reial o la decisió de celebrar-hi un torneig són fets susceptibles d’una freda negociació econòmica per ambdues parts.

El desenvolupament demogràfic, en conseqüència, tant per al monarca com per a la burgesia urbana, té una clara valoració positiva.

1 encara més. És aspiració permanent de tots dos, i n’ha quedat constancia en no poques ocasions, per bé que no sempre hom I’ha interpretada correctament.

Així, quan en les corts de 1364 Pere el Cerimoniós declara exempts a perpetuïtat de I’impost del morabatí, a petició de la ciutat, els habitants de Valencia intramurs, ho fa -segons consta al privilegi corresponent«per co que aquel1a.n sia mils poblada e pus poderosa». Hom expressa així el desig d’enfortir més encara la ciutat, fer-la més poderosa, més poblada, de la mateixa manera que en una ocasió anterior, segons hem vist, hom defensava una determinada política econòmica perquè amb ella la ciutat s’enriquiria i creixeria en poblaci6.56 H Id., M.C., A-15, fol. 171 (1371, mar-c, 21). Pocs mesos després, el rei insistir-à sobre el profit que va significar per a la ciutat la celebració del «camp de bataUa»: «... Era estat axí mateix profit dels habitants en la dita ciutat, per moltes e grans gents de diverses terres que eren vengudes e havien estat en aquella per raó de la dita batalla e d’aquén havien despés e lexat de co del lur en la dita ciutat, e per altres raons per lo dit senyor rey als dits jurats e per aqudls al dit consell explicades, (id., M.C., A-16, fol. 20; 1371, agost, 20).

55 Gfr. Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, València, 1515, fol. ,CXXIX. N’hi ha edició facsímil, publicada a Valencia, 1972.

56 Aquest és, al nostre parer, el significat correcte de la ja citada petició de la ciutat en les corts de 1343, en la qual pretengué veure abusivament C. CARR~RE un testimoni de «la faiblesse numérique et technique des travaèlleurs du textile lainier à Valence» vers aquestes dates. Cfr. el seu art. cit., p. 213.

31

EESPILL Poder, riquesa, població, hi són presentats com a conceptes estretament vinculats entre ells, implicant-se mútuament.

L’actitud política davant el fenomen demogrkík respon, dones, a una previa valoració positiva de I’abundància de població, que fóra erroni atribuir, sense més, a la crisi subsegüent a les onades epidèmiques aparegudes des de 1348. En data anterior a aquestes, la postura de la burgesia dirigent de Valencia es va manifestar al respecte amb tota claredat, segons veiérem, en les corts de 1343. 1 encara molt abans, en 1320, hem pogut localitzar una disposició del Consell justificada en funció de l’augment numèric de veïns que se’n derivaria («haüt esguart a la utilitat e acreximent de vehins a la dita ciutat»). Hom volia facilitar la compra del lloc d’Albuixec pels seus propis veins al senyor, el cavaller Arnau Escrivà, en virtut de la qual aquells passarien a la jurisdicció de Valencia. La ciutat els eximiria de pagar contribucions veinals per un termini de deu anys, atés un informe dels jurats, que consideraren profitós aquest assumpte, car «se n’enseguirà a la dita ciutat aucmentació de vehins e collegi a aquella». 57 En la segona meitat del segle XIV, naturalment, la crisi demografica contribuir5 a reforcar la visió positiva del fet demografk en la ment dels qui no podien ser de cap manera aliens a la despoblació causada per la pesta. Les allusions al tema s’hi multipliquen. Hom hi detecta certa obsessió. Quan en 1372 el Consell decideix la venda d’una part del ja inservible antic circuit murat de la ciutat, justifica la decisió en l’augment demograíic que podria afavorir tal mesura «com s’i poguessen e puxen fer alberchs, cases e altres edificis, a mellorament e major població de la dita ciutat».58 També amb ocasió de l’enderrocament duna altra zona de la vella muralla -la Boatellaels consellers utilitzaran un argument similar per tal de justificar Ilur decisió, presa en 1383, d’obrir un carrer nou sobre part de l’espai que s’hi recuperaria: «Attenent axí mateix que, faent lo dit carrer dret, seria no solament bellea e profit per pus aviat passatge de les gents, ans encara creximent de població e melloria d’alberchs, com huy per los dits empatxaments hi haja pochs e sotils alberchs.»5g Si en tots aquests casos hom volia donar suport a decisions polítiques amb arguments convincents, és evident que lüs reiterat de la demografia en aquest sentit pot ser indici de la seua gran forca persuasiva als ambients tardomedievals.

En el cas de Valencia en concret, la sensibilitat de la classe dirigent davant el fet demogràfic assoliria nivells insospitats.

En 1382 es produí un interessantíssim debat al Consell a propòsit d’un nou carrer. Els consellers mantenen postures enfrontades, que argumenten prolixament; únicament ens interessa ací la dels opositors al projecte, que el combatiren amb aquestes «increibles» paAMV, M.C., A-l, fols. 146v-147~ (1320, maig, 10). ‘* Id., M.C., A-16, fol. 121~ (1372, desembre, 10). ” ”

Id., M.C., A-18, fol. 8 (1383, juliol,

13).

32

raules : «.. , que.1 dit pas e carrer nou no.s devia fer, car se’n seguiria e seria tolliment de una de les majors e pus belles coses que la dita ciutat ha e per les quals aquella en parts lunyadanes ha gran fama, specialment de gran e molt poble, co és, lo gran e molt espés passatge de gents del carrer de la Porta Nova de la dita ciutat, prop e en vista de la Lotja dels Mercaders d’aquella, no sens gran maravella dels mercaders estrangers e altres qui allí estan, en tant que.1 dit passatge és loat en totes parts de gran multitud de gents, més que tot altre passatge de gents de ciutat o loch que hom sàpia, e si lo dit pas e carrer nou era ubert e fet, aminvaria molt al dit passatge de Porta Nova e Lotja, e tolria la bellea e fama d’aquell e de la ciutat des& dita».6O Els consellers que a@ sostenen rebutgen, dones, una solució urbanística perquè podria perjudicar l’«espectacle» urbà d’una zona molt transitada, imatge que cal conservar pel prestigi que reporta a la ciutat arreu del món. La «gran multitud de gents» que pullula enfront de la Llotja haurà de persistir, per a meravella de mercaders estrangers que difonen la idea d’una ciutat «de gran e molt pable», que repercuteix en la bona fama. El govern municipal, per consegüent, haurà de vetlar, no sols pel manteniment i l’expansió de la demografia, sinó encara per la conservació de la imatge d’urbs populosa que inspira al foraster la vista d’alguns dels seus carrers.

Una població abundosa, en definitiva, constitueix per a la burgesia dirigent de la ciutat un dels seus grans valors, un vertader regal del cel.

1 acò malgrat la greu contrapartida que tal fenomen suposava des del punt de vista de l’abastament urbà, ja que feia necessària la realització d’importacions, cerealístiques sobretot, en proporcions molt elevades, com a únic mitjà de resoldre la poblemàtica alimentària de la ciutat.

Tanmateix, aquesta necessitat -angoixant de vegadesde dur-hi gra, no es tradueix mai en una visió negativa del fet demogrkfic, al qual fan referència les disposicions municipals per al foment de la importació en termes que no admeten dubte: «. . . attenent que, per esguart de la gran multitud de poble que és, per gràcia de Déu, en la dita ciutat, la collecta dels blats del terme d’aquella no li basta, ab molt, a sa provisió,. . . »!l 1 repeteixen sistemàticament, sense canviar de to, aqueixa explícita valoració del factor població: CC... que blats en gran còpia hic sien portats, com axí covenga de necessitat per la gran multitud de poble que hic és, per gràcia de Déu.. .B!~ <Q Id., M.C., A-17, fol. 290 (1382, juny, 7). *’ Id., M.C., A-20, 601. 8v (1392, juny, 22).

62 Id., ibidem, fol. 221~ ~(1395,gener, 8). Heus-ne ací algunes altres mostres: K... jassia que cascuns jurats annuals per si e per lur offici, dejen e hajen acostumat haver subirana cura e càrrech ‘de procurar e d’aver còpia de forment e d’altres blats de totes parts a obs de provisió del gran poble, per gràcia de Déu, de la ciutat dessús dita...» (id., ibidem, fol. 237~; 1395, juny, 14); u... E jassia per ús e costum antiquada e ordinàriament pertanga als honrats jurats de cascun any de la ciutat des& dita procurar e haver de totes parts abondament de blats

33

EESPILL DEMOGRAFIA

I INTERESSOS

URBANS

Tots els testimonis coincideixen a considerar l’auge demogràfic com un bé suprem per a la ciutat. 12s comprensible.

En un món essencialment rural, com era el de 1’Edat Mitjana, el fenomen de la gran urbs era excepcional, sempre amenacat en el seu equilibri demogrtic per la manca de solidesa dels circuits comercials, de les infrastructures agrícoles, dels sistemes d’avituallament, etc. La gran ciutat, vulnerable sobretot en el camp alimentari, no podia evitar situacions de fam que es traduïen irremalgrat la cura i vigilancia dels meiablement en crisis demogràfiques,63 consells locals. Aquesta vulnerabilitat, a més a més, exigia una situació legal privilegiada en relació amb les altres entitats de població menors en aspectes vitals per a l’equilibri demogràfic, com era el blat. A Valencia, la burgesia local era perfectament conscient de la impossibilitat de perpetuar l’status de gran urbs sense aquesta legislació protectora -i afavoridoradels seus interessos per damunt dels de la resta del regne, base de nombrosos conflictes en els quals no és difícil albirar la tradicional oposició camp-ciutat.

En un d’aquests, motivat per la prohibició de traure gra del terme d’Alzira, acordada pel Consell de la susdita vila -iklegal, segons els jurats de Valencia, per oposar-se als privilegis de la ciutat-, aquests exposaren lúcidament, i en poques paraules, els perills que una tal acció comportaria en cas de generalitzar-se, no sols per a la ciutat, sinó per a totes les grans urbs: «... jamés no fo ne és que a ciutat alcuna tant o quant notable, e majorment a aquesta per sa gran població, la collita de sos propris camps o terme bast a provisió del terc o del quart temps de l’any, e si les viles o lochs vehines tals establiments o inhibicions podien fer, no seria àls sinó metre a despoblació les grans ciutats, e per co no debades havíem nós d’aquesta raó specials privilegis».a La legislació, dones -en aquest cas els «especials privilegis» de la ciutat sobre el cereal del regne-, és garantia del manteniment i progrés de la població d’aquella, segons les pròpies paraules dels jurats de 1380.

De la mateixa manera que, segons hem vist, hi havia una clara voluntat política de procurar el desenvolupament demogràfic de l’urbs, a obs de provisió del poble d’aquella, segons cove a tanta multitud, per gràcia de Déu, del del dit pable, com acò sia la vida e la salut d’aquell...» (id., M.C.., A-21, fol. 112; 1397, juny, 23); «... jassia per ús loable e antiquada costum e ordmàriament pertanga als honorables jurats de cascun any de la ciutat de Valencia procurar e haver de totes parts abondament de blats a obs de provisió del poble d’aquella, segons cové a tanta multitud, per gracia de Déu, com a9ò sia vida e la salut e sustentació de tant poble.. .» (id., M.C., A-22, fol. 189v; 1402, maig, 20).

63 Els documents de l’època son explícits: «... e ultra semblant <peri11que ha, segons ardits que havem de Castella, ha en aquesta ciutat un altre peri11 pus cert e pus prest, co es, desabitació e, per consegüent, destrucció, per fam» (carta dels jurats al rei; AMV, Ll.M., g-13,‘fol. 41~; 1374, agost, 7). ti Id., Ll.M.,, 814, fols. 174v-175 (1380, agost, 3).

34

existia també una intenció manifesta d’evitar el permanent peri11 del seu despoblament en la normativa jurídica propia. Els privilegis de la ciutat legalitzaven, en moments d’especial gravetat, actes absolutament condemnables en temps normals, Ncom era la practica del cors davant l’amenata de la fam, per tal d’evitar la fallida demogràfica.

Quan la necessitat és extrema, la raó natural mana trencar amb la norma habitualment vigent: « . . . car per privilegis e usanca larga és donat a la dita ciutat que quant és gran carestia en la dita ciutat e regne de Valencia, a la dita ciutat es-li lícit e permés armar aquelles fustes que li plaurà per haver e procurar gra, per tal que la dita ciutat, que és axí populosa, no.s despoblàs per fer cura de gra, e no solament acò li és permés per mar, mas encara per terra, e no solament en les mars del dit regne, ans en les mars estranyes li és cosa necessària, e acò no solament per los dits privilegis o longa usanca és estatuït e acordat, mas encara per rahó natural, com naturalment tots los animals vullen quomodocumque proveir a sa necessitat del menjar e viure».65 Des d’aquesta perspectiva, I’estatut jurídic de la ciutat, els privilegis, furs, llibertats i franquícies, se’ns mostra en una de les seues dimensions més interessants. A aquesta legislatió, unes vegades concedida i unes altres arrancada als monarques, hom deu en certa mesura el fenomen de la gran urbs.

En efecte, l’existència dún ens macrocefàlic al regne és sols possible gràcies a una política especial de privilegi.

Ho hem vist ja quan parlàvem de la legislació bladera, per bé que podem fer extensiva la idea a tot el conjunt del corpus jurídic municipal.

La perpetua lluita de jurats i consellers valencians pel manteniment i observanca de les llibertats i privilegis de la seua ciutat, implicava també -i n’eren perfectament conscientsuna defensa de la seua població sit d’un Ilarg plet concernent a l’incompliment

Valencia cap dubte

en sen& numèric. A propodels drets de la ciutat de

en un lloc del regne, Xelva, 66 l’actitud I’estreta

relació

que en opinió

del Consell

mostra

dels seus components

sense existia

entre la demografia i l’stutus jurídic de I’urbs: «... com lo disapte pus prop passat los honorables jurats, veents que.1 fet de Xelva era molt car a la ciutat e merexia altament e rigorosa ésser defés, com lo procés d’aquella fos fet justament e per mantenir les libertats e privilegis de la ciutat, que són regalia del senyor rey, com sien causa de la gran populació de la dita ciutat, e lexar la deffensió del dit procés de Xelva

*5 Id., Notals de Berthomeu Vilalba, 11-8, s. (fol. (1385, marc, 3). Un text similar en id., ibidem, s. fol. (1385, abril, 1).

66 Alguna informació sobre aquest complex afer aporta GUAL CAMARENA,M.: «Contribución al estudio de la territorialidad de los fueros de Valencia,, Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, III (1947-48), pp. 279-280. També en duu notícies E. VIDAL BELTRAN,VaZencia en la época de Juan Z, Valencia, 1974, pp. 151-152.

35

seria exinanir e frustrar les dites libertats e amprius de la ciutat, de què.s seguiria destrucció e depopulació d’aquella.. . ».67 Els textos reflecteixen un autèntic maniqueisme en materia demogràfica, tot identificant I’abundor de població com un bé suprem, i com el pitjor dels mals el despoblament, que implica destrucció del fenomen urbà com a tal. D’aquí I’actitud favorable del govern municipal envers I’immigrant que hi acudeix amb el propòsit d’installar-se a la. ciutat.

Unicament un fort corrent migratori podia compensar els efectes negatius de les reiterades adversitats que hi actuaren durant el segle XIV -en especial la pesta-, i que es manifesten en els anys immediatament posteriors a 1348 en un acusat desequilibri al mercat de treball, favorable a les classes populars.

En aquest cas, la política municipal mostrar-à la seua inequívoca orientació burgesa, en assumir el Consell la protecció de l’immigrant davant la postura agressiva de l’assalariat que hi veu un perillós element abaratidor del seu treball. En setembre de 1353, la burgesia expressa clarament la causa de la seua positiva valoració del fenomen migratori: «Con en la dita ciutat sien vengudes moltes e diverses persones stranyes, bracers e altres, per obrar e lavorar a loguer, per la qual cosa los bracers han haüd a fer gran mercat, de què.s seguex gran proffit a la universitat de la dita ciutat...».

L’abundant mercat de treball és entés com una cosa profitosa per al conjunt de la ciutat, encara que sols des del punt de vista de la classe majoritària al Consell, no segons el dels assalariats indígenes, els quals venien causant als seus rivals «molts e diverses vituperis, scarns e mals», que ara hom vol tallar mitjancant una rigorosa disposició municipal.68 Ara bé, el fenomen demogràfic no sols preocupava en aquesta direcció a l’oligarquia dirigent de Valencia. Per a aquesta constituYa, a més a més, un problema d’Estat que exigia una actuació política intelligent per part de tothom.

Calia Imitar contra la despoblació general que afectava de manera especial les viles del regne, a les quals proposava el Consell de Valencia, en 1375, una eficac mesura per tal d’afavorir la vinguda d’immigrants.

Hom intentava evitar fraudulentes eixides de cereal 61 AMV, M.C., A-22, fd. 193v (1402, juny, 12). Pocs dies després hom insisteix: «Com de&, en concell precedent sia estat proveït que la deffensió e sosteniment del procés de Xelva, qui es estat fet per observanca de furs, privilegis, amprius e libertats de la ciutat de València, sia feta altament e rigorosa, com deffendre aquel1 és deffendre e conservar les regalies del molt alt senyor rey, entre les quals aquesta és major, ,que és conservativa de la gran e amable populació de la dita ciutat, una de les pedres precioses de la sua corona...» (Id., ibidem, fol. 198; 1402, juny, 23.) La necessitat dels emprius -drets de la ciutat als 110~sdel regneper a l’equilibri demogràfic d’aquella, és reconeguda pel rei Pere el Cerimoniós quan atorga als jurats de Valencia, amb exclusivitat, la jurisdicció sobre tal materia, considerant que «dicta ademprivia sunt adeo necessaria civitati predicte et incolis eius ac termini sui quod, si ipsis priverentur ve1 impedirentur in eis, civitas ipsa vastitati et depopulationi irreparabili pararetur, quod nos omnino cupimus evitare» (cfr. Amreum Opus, fol. ‘CXXXVII; 1361, agost, 20).

6* AMV, ME., A-ll, fol. 17 (1353, setembre, 20).

36

\

dels termes respectius fora del regne, a fi d’aconseguir una tal abundor de tan vital producte, que originàs -i bons preus, consegüentmentuna «població pus copiosa en lo dit regne, al qual, almenys per raó dels blats, versemblant vendran més pobladors, co que seria necessari e profitós per la gran fretura de les gents que y és, per occasió de les mortaldats e altres adversitats, en les quals Nostre Senyor, per sa mercé, vulla dar remey, e a vós e a nós la sua gràcia e ajuda».” Amb independència de l’indubtable caràcter interessat de tal consell, és evident que expressa la preocupació de la burgesia urbana davant una situació de deteriorament demogrtic al regne, de la qual es feren ja res& cinc anys enrere, en les corts de Sant Mateu de 1370, quan la ciutat de València, ensems amb els altres estaments, exigia del rei una pausa en la concessió de llicències a moros per a eixir del país. El buit demogràfic anava així creixent en una situació poc falaguera («com la terra, senyor, s’és despoblada per occasió de mortaldats grans e guerrew), que reclamava canvis en la política habitual de la corona envers l’emigració musulmana, «car si los dits moros se’n van, los dits prelats, cavallers, persones generoses e h6mens de ciutats e viles, no hauran ne poran haver de què viven ne puxen servir a vós, senyor, en vostres necessitats»JO Amb motiu de la crisi demogràfica augmenta el valor, als ulls de tots els estaments de l’oligarquia cristiana dominant, del paper de l’element muslim del regne com a forca de treball imprescindible, sobre la permanència de la qual no sempre hi havia hagut unanimitat.?’

Cal no oblidar el caràcter «colonial» de la societat valenciana tardomedieval, amb una Amplia població islàmica sota una suprastructura estatal cristiana radicada en ciutats i viles, el rece1 de la qual envers aquella es trasllueix a cada pas en els documents de l’època. La proximitat del regne de Granada, sobretot, implicava un peri11 permanent, una amenaca a la pròpia seguretat de 1’Estat cristià, pel suport que una invasió des d’allí trobaria en els moros valencians, els quals actuarien presumptament en sentit «quintacolumnista».

72 Des d’aquesta perspectiva hom comprendrà 69 Id., LZ.M., g’-3, fol. 183~ (1375, juny, 6). lo Fur.s de Vdència (ed. L. PALMART),cap. V dels presentats a Pere el Cerimoniós en les corts de Sant Mateu. ‘l Vid. Crònica ‘de Jaume 1 (ed. Ferran SOLDEVILA, a Les quatre grans cròniques, Barcelona, 1971), especialment els paràgrafs 365367, pp. 136-137. ‘* El temor apareix sempre que hom tracta qüestions de defensa: «... esguardada pública e comuna deffenssió e necessitat e encara piatat, majorment esguardan, quant als murs e Valls, que dins lo regne de València ha gran població de moros, e lo regne de Granada, qui és aprop vehí.. . . (AMV, M.C., A-2, fol. 68; 1329, gener, 20); «. . attenkn e conexén que si.ls dits enemichs ab lo dit poder, per terra e per mar, venien en aquestes partides, e encara per la morisma que és en lo regne de València, era necessari en tot cas ‘que la dita ciutat fos fortificada per murs e Valls...» (Id., M.C., A-3, fol. 267; 1339, marc, 24.) Vid. sobre aquest tema els susdits estudis de VIDAL i (I’HINOJOSAMONTALVO,el segon amb notícies forca curioses entorn del «quintacolumnisme» muslim en el segle XV.

37

EESPILL bé l’enorme interés que, segons hem vist, tenia per a les classes governants el creixement demogrtic de la ciutat i del regne, ja que la seguretat de tots dos depenia, en bona mesura, de la solidesa numèrica de la població cristiana.

Des de 1348, pero, els reiterats brots epidèmics delmaren també aquesta, amb la qual cosa el problema demogràfic s’hi planteja en la mes profunda dimensió de problema d’Estat, en fer-se evident la contradicció de l’afebliment numèric de la població cristiana, base indiscutible de la defensa del regne, en un context en el qual resultava vital per a ella -i Ilavors potser més que maiel manteniment de la població musulmana, la potencia relativa de la qual, paradoxalment, no podia deixar de suscitar recels i inquietuds. 73 Amb la crisi, per consegüent, al temps que augmenta la valoració objectiva del factor demogrtic en general (sense distincions ètnico-religioses), la burgesia prendrà més clara consciencia del peri11 que suposa el debilitament numèric de la població cristiana per a la propia estabilitat de tot el regneJ4 Per aixo la seua política, la política del Consell, dirigida a Z’evrgvandiment de la ciutat, té també un sentit de defensa i enfortiment de 1’Estat. En un context de crisi, i considerades les peculiaritats del País Valencia en la Baixa Edat Mitjana, la solidesa demogràfica i economica de la capital era la millor garantia de solidesa per al regne, que hi trobava la seua base més ferma de defensa: «... car defenén e salvan la dita ciutat, tot lo regne és salvat e defés».75 Agustí

RUBIO VELA

73 Una expressiva lletra dels jurats al rei, en 1451, transcrita per HIN~J~SA art. cit., pp. 131-133, aborda en profunditat el «problema musulmà» del regne des de la perspectiva d’una població cristiana temorenca i disminUida «per causa de les pestíf,eres mortalitatw 74 Quan la guerra amb Castella, el Consell es nega a una eixida de la host de la ciutat per diverses raons: «... e si la dita ciutat, que és molt esmesa o minvada de gents, se buydava de la gent ,que de present hi és, romandria en gran perill» (AMV, M.C., A-13, fols. 4v-5; 1359, juny, 12.) Mes endavant, també durant aquesta contesa, la ciutat no accedirà a la petició feta per Pere el Cerimoniós a través de l’infant Pere que li siguen tramesos 1.500 homes des de Valencia: «per res no.s paria complir, e acò per moltes rahons en lo dit consell dites e raonades, sens gran dampnatge e despoblació de la ciutat, de què.s poria seguir al senyor rey e regne molt major perill» (id., M.C., A-14, fol. 13~; 1364, maig, 29). El text de la petició reial es transcrit a SANCHEZ-CUTILLAS, C., Lletres closes de Pere el Cerimoniós endrecades al Consell de València, Barcelona, 1967, p. 45.

75 AMV, M.C., A-10, fol. 46v (1351, desembre, 6).

MONTALVO,

38

LESPILL

L

A INDUSTRIALITZACIÓ VALENCIANA: UN MODEL DISTINT

AntoniRico INTRODUCCI6

E

N AQUEST treball em propose d’analitzar, amb una certa cura, el procés d’industrialització que ha seguit el País Valencia en els darrers anys. Hi ha un corrent d’opinió, en el qual em situe, que veu el cas valencia com un model distint al desenvolupament del capitalisme tradicional, i que és partidari d’encetar-ne un debat, amb el fi d’evitar els errors polítics derivats duna aplicació massa ràpida de models econòmics que no encaixen amb la realitat econòmica valenciana.

L’estructura industrial de qualsevol regió economica es caracteritza per uns elements puntuals i unes connexions entre ells. Aquesta estructura condiciona, en certa mesura, el caire i les característiques dels agents econòmics que hi operen i, alhora, és transformada per aquests, en un procés d’interacció mútua que anomenarem procés d’industrialització. Cal, dones, estudiar aquesta interacció si pretenem d’assenyalar algunes actuacions que puguen servir de catalitzadors del canvi estructural.

39

Ara bé, el fenomen d’industrialització és enormement complex, entre altres coses perquè el nombre d’agents que hi actuen són forca nombrosos i distints. Pensem en els empresaris industrials, la banca, l’Estat, els sindicats, la classe terratinent, etc.; tots amb uns interessos distints i, de vegades, contraposats.

No es pot donar una visió global del fenomen des de cadascuna d’aquestes posicions.

Cal triar-hi, i ho faig optant per la perspectiva de I’empresa industrial i l’empresari.

Com ha afirmat un economista iugoslau, «les condicions generals de l’estructura regional i els sectors (entesos com a branca industrial i com a grups d’empreses) constitueixen, dones, els dos caps dialèctics del desenvolupament regional i de la interacció dinàmica dels successius canvis estructurals».’

He concretat encara més el treball, tot prescindint de les empreses grans del País Valencia, com ara Altos Hornos del Mediterráneo, Ford, IBM, etc., les quals formen un model propi, amb centres de decisió fora de l’espai regional i amb poques connexions amb la resta de l’economia valenciana.

Així dones, em limitaré als sectors tradicionals -calcat, textil, mobles, taulellets, etc.-, que han constituït el nucli central de la nostra industrialització.

A continuació assenyalarem alguns trets espacials i tècnics de les unitats productives; això ens servir& de marc per a l’anàlisi de la part central de l’article, que es refereix al pro& d’industrialització valenciana. Per últim, tancarem el treball amb les conclusions que se’n desprenen.

TRETS

ESPECIALS

Gran part de les unitats productives mantenen un marcat caràcter local. Es prou que pensem en l’especialització econòmica dels principals centres industrials del País, com ara Elx, Alcoi, Ontinyent, Onda, Manises, Xixona, Crevillent, etc.> per tal d’adonar-nos d’aquest fet, que en algunes ocasions arriba a extrems tan marcats com els descrits per Bernabé en el cas del calcat: «Elda ofereix calcat de dona quasi únicament, Villena fa el mateix amb el de xiquet, Monover amb el mocassí i Almansa amb el d’home.»3 Aquest fet es basa en el caràcter imitatiu de la difusió del creixement dels principals sectors industrials valencians.

Res TRELLA

K. MIHAILCYVIC: «Rapports entre les secteurs et les régionw, a Ricardo Pa(editor), Le deveíoppement régional en Europe, Mouton, París, 1971, pp. 79

i 80. ’ Memòvia Econòmica de Za Provincia de València, Valencia, Cambra Oficial de

Comerc, Indústria

i Navegació (d’ara endavant COCIN), 1971, pp. 180 i SS. J.: La industria del ‘calzado en el Valle del Vinalopó, València, Departament de Geografia de la Universitat, 1976, p. 141.

3

BERNABEU

MESTRE,

40

EESPILL sulta bastant típic que l’encarregat, especialista o només veí del pable, en les èpoques d’auge econbmic es deslligue de l’empresa on treballa i cree la seua pròpia unitat de producció: AI& és possible perquk hi ha poques barreres a l’entrada del sector, si més no pel que fa al grup d’empreses que més endavant definirem com a «empreses marginals,.

En la dècada dels seixanta, el capital que es necessitava per establir un taller petit era molt baix; la tècnica de producció era de relativa simplicitat i coneguda en la zona; de més a més, l’adquisició de rn& quines i les vendes no eren problema, perquè es tractava d’una època d’auge i hi havia les fires de mostres.

Ara bé, convé de retenir un pare11 de coses. Aquest caràcter local de l’empresari, dúna banda, el fa vulnerable a I’ambient social i cultural que l’envolta i que en el nostre cas és bàsicament agrari i, de l’altra, aés fàcilment compatible amb una estructura social tradicional, com ara la família».”

Josep Picó, tot referint-se a aquestes qüestions, i en base a una enquesta realitzada a les empreses de la província de València amb més de cinquanta treballadors -és a dir, les més grans-, afirma: «Aquest tipus de gerents veuen l’empresa com a patrimoni privat, no com a entitat social. En aquest sentit hi ha una vinculació entre status, cognom i propietat, és a dir, que la situació económica va afegida al prestigi i a la consideració del grup, relacions que han estat heretades d’una formació típicament agrícola. No debades un 54 per 100 mantenen encara propietats d’aquesta mena.»5 EL PAfs VALENCIA S’INDUSTRIALITZA AMB UN RIZTARDNOTABLE RESPECTED'UNS ALTRES PUNTS DE L'ESTAT ESPANYOL

Una altra característica de caire espacial, que s’oblida massa sovint, es refereix al retard de la industrialització valenciana respecte d’altres regions com el Principat, el País Base i Madrid. El País Valencia perdé el tren de la primera industrialització i això el va marcar definitivament.

Els sectors industrials que li han servit de base a aquesta industria&zació, si més no, en un primer moment, havien de ser sectors marginals dins una divisió del treball a escala nacional i internacional.

Les conseqüències d’aquest fet les van assenyalar per primera vegada Myrdal i Hirschman i són forca conegudes; potser, per@ que convinga recordar-ne algunes. En primer lloc, caldria dir que el model espacial de la industrialització a 1’Estat espanyol ha configurat i ha estat configurat pel model territorial de poder politic, almenys des del moment ’ PIZZORNOE CAFIEROSVIMEZ: Sviluppo industriali e impenditori locali. Mil&, Giuffre, 1962, esmentat per Renato Frigeni, Willem TIUSIJN: L’industria delle calzature in Italia, 11 Mulino, Bolonya, 1975, p. 78.

5 P1c6 UPEZ, J.: Empresario e industrializacidn. El caso valenciano, Madrid, Tecnos, 1976, p. 126.

41

que el creixement econòmic s’assumeix com un objectiu explícit per part del govern. Aco significa que la política economica afavorirà, si més no, durant la primera fase del capitalisme, els interessos d’aquests centres industrials per raons simplement d’eficàcia. Les despeses en infrastructures (aeroports, ports, carreteres i ferrocarrils) es realitzaran i dibuixaran, sobretot, comptant amb les necessitats bàsiques d’aquests centres; pero aquestes inversions condicionaran al seu temps el futur creixement econòmic a nivel1 espacial. Institucions tals com la Universitat, els centres d’investigació, etc., seguiran el mateix camí i s’esdevindrà el mateix amb algunes d’econòmiques tals com la Borsa; instruments útils, tots ells, per al desenvolupament econbmic. En segon lloc, el sector de béns d’equip, que com veurem més endavant és crucial per al desenvolupament del procés industrialitzador, Iògicament s’ha localitzat prèviament en aquests centres. En tercer lloc, s’establirà una migració de capital, tècnics, intellectuals, treballadors i empresaris, des de les regions menys desenvolupades als centres més desenvolupats, en un procés que no té un punt d’equilibri clar com volien veure els neoclàssics, sinó que constitueix un procés acúmulatiu de tendencia desequilibradora, com va assenyalar Myrdal.

L’EIX

INDUSTRIAL

DE LA MEDITERRANIA

El País Valencia està situat dins l’eix de la Mediterrknia.

Aquest corredor industrial és sostingut per una infrastructura viària important, que l’enllaca amb Europa a través de Catalunya.

Els principals nuclis importants d’aquest eix els constitueixen I’àrea metropolitana de Barcelona, la de Valencia i el nucli Alacant-Elx. El Principat va ser la primera regió que conegue la revolució industrial, i històricament ha estat complint una funció de transmissió del creixement cap als nuclis industrials del País Valencia. Aquesta funció difusora del creixement s’observa en la semblanca relativa de l’estructura industrial d’ambdues regions, i explica, junt a un mercat local relativament important, que histbricament el País Valencia haja mantingut als nuclis industrials una tradició, no ja artesanal, sinó semi-industrial i industrial.

Aquesta circumstància donaria un avantatge inicial, respecte de la resta de regions no desenvolupades, quan s’inicia, pels anys seixanta, el boom del desenvolupament, amb el creixement espectacular de la demanda.

CARACTERfSTIQUES El tipus d’indústries en que intensives en forca de treball; sible aquesta especialització és rata. El caràcter estacional de

TECNIQUES

s’ha especialitzat el Pais Valencia s6n l’avantatge comparatiu que ha fet posposseir una mà d’obra abundant i bala producció en els primers estadis de 42

EESPILL la industrialització valenciana, la utilització del treball domiciliari, treball a temps parcial i l’adaptació de la indústria a la possibilitat d’emprar molta mà d’obra femenina va permetre de fer compatible l’activitat agraria i familiar amb el treball a la fàbrica. Tot això significa sous baixos, flexibilitat de plantilles i pocs impostos. La baixa relació capital-treball ha dotat la indústria valenciana d’una productivitat molt petita, de tal manera que, al període 1955-1975, la taxa de creixement anual de la productivitat aparent del factor treball en el sector industrial ha estat del 4’6 per 100, sensiblement inferior a la mitjana espanyola (5’9 per lOO), cosa que la situa en el darrer lloc de les regions espanyoles.

ECONOMIFS

D’ESCALA,

BARRERES

A

L’ENTRADA

1 CONCENTRACI6

Hi ha pocs estudis, referits a l’economia valenciana, que hagen tractaf aquest tema en profunditat; pero aquells autors 6 que han analitzat aquestes qüestions són de l’opinió que el tamany òptim de la planta industrial correspon a empreses mitjanes, que les economies d’escala no són rellevants i que el capital per assolir el tamany òptim no és gaire gran. Com a conseqüència, la concentració tècnica és molt baixa i fms i tot ha minvat en els darrers anys amb el procés industrialitzador.

Els estudis d’aquest caire a USA, Canadà, Alemanya, Franca, etc., que tracINDEXS

1930 -----Taulell . . . . . . . . . . . .. . .. .

Calcat (Elda) . .. . . . . . .

Mobles . .. . . . . .. .. . . ..

03 -

DE GINI’

1963

1965

1969

0,14 -

05

q

-

0,23

1971

1972

0,03

-

-

0;

-

ten del tipus d’indústries que predominen al País Valencia: fan costat a tals afirmacions.

Aixb pel que fa a la planta industrial; quant a l’empresa, tampoc no són sensibles les economies d’escala ni la de concentracio, entre altres raons perquè algunes condicions de la demanda, ‘ BERNAB?~ MESTRE, J. M.: op. cit. LLUCH, Ernest: «Tamaño de empresa y País Valenciano», a INDUBAN; Regidn Valenciana, Valencia, 1975. PARICIO,J.: nCambios estructurales, dimensión empresarial y economías de escala en la industria del mueble del País Valencianon, Panorama Bursátil, any II, núm. 5; juliol, 1977, Valencia. R~co GIL, A.; OLMOS GARRIGUES, E.; REDONDO BENITO, F.: Informe estudio sobre el sector de la Cerámica y Azulejos en Za zona Española, COPEF VIII Assemblea General, Ed. COCIN Valencia, octubre, 1973. ’ BERNABÉ MAESTRE, J. M.: op. cit., p. 136. PARICIO, J.: op. cit., p. 111. RICO GIL, A.; OLMOS GARRIGUES, E.; REDONDO BENITO, F.: op. cit., p. ll. ’ BAIN, J. S.: rEconomies of escale, concentration, and the condition of entry in Twenty manufacturing industriesn, a KARASKA, G. F.; BRAMHALL, D. F.: Locational Analysis for Manufucturing, MIT Press Massachusetts, 1969. Carlino. SCHERER, F. M.: aEconomie di scala e concentrazione industriales, Rivista di Economia e Politica industriale, gener-juny, 1975, núm. 1.

43

com ara ia moda, dificulten aquest fenomen. Apareixen, tanmateix, en grups determinats d’empreses, algunes barreres a I’entrada, degudes a la diferenciació del producte a través de la publicitat, les marques comercials i el disseny.

Una altra característica tècnica ens diu que, generalment, els sectors industrials del País Valencia estan dedicats a la transformació de materials procedents del món agrícola, i del mineral. Així, tenim les conserves i els sucs de fruites i de verdures, paper, envassaments i embalatges de mobles, taulers, xapes, fusteria, torró, vins, olis, pell, calcat, textil-llar, confecció, taulellet, etc.

Això implica algunes dificultats en la mecanització: producció en series grans, i petites economies d’escala a les plantes industrials.

Com ha afirmat Bain en base a un estudi empíric sobre vint indústries manufactureres als Estats Units. «En general, les indústries amb economies baixes d’escala de la planta tenen alguna cosa a veure amb els processos de transformació de materials agrícoles i minerals, mentre que les plantes amb economies d’escala més grans sovint es lliguen a indústries que fabriquen enginys mecànics.»lo Pel que fa al nivel1 tecnològic, hem de dir, en base als estudis empírics existents,” que, per bé que en alguns casos hi ha empreses amb tecnologies avancades, la mes usual i utilitzada és la convencional.

Aquesta tecnologia és inferior a l’europea i a la nord-americana pero superior a la dels paisos en procés de desenvolupament.

EL PROCÉS D’INDUSTRIALITZACI6

AL PAIS VALENCIA

Utilitzarem en aquest epígraf la tipologia d’empreses que apliquen Renato Frigemi i Willem Tousijn l2 al calcat italià, com a model capac d’interpretar el procés competitiu del conjunt de la indústria valenciana.

La justificació d’aplicar aquest model es troba en els trets comuns, ja descrits, dels distints sectors industrials del País Valencia; circumstància que no creiem casual, sinó que esta en els mateixos orígens i causes de la industrialització del País Valencia.

L’element central de la tipologia d’empreses es, en el model de Frigeni i Tousijn, el distint comportament en la confrontació al mercat.

9 ROSEMBERG, N.: Tecnología y economía, Barcelona, Gustavo Gili, 1979. lo BAIN, J. S.: op. cit., p. 274. ” ‘COCIN del PV i altres; Impacto de los sectores industriales por la integración de España en las Comunidades europeas. El caso del País Valenciano, Val&cia, 1979. Metra-Seis, D. G. de Promoció Industrial i Tecnologia, MINER. Estudio sobre la productividad de las empresas industriales, en especial de medianas empresas, Madrid, 1976. l* FRIGENI, R.; TOUSIJN, W.: L’industria delle cakature in Italia, Bolonya, Il Mulino, 1976, pp. 147 i SS.

44

LESPILL 1 és d’acord amb aquest element diferenciador que classifiquen dos tipus fonamentals d’empreses: les marginades i les centrals.

A les marginals, la característica essencial és la manca d’autonomia, es a dir, la dependencia en la collocació de la producció en el mercat.

La totalitat o la major part de la producció és venuda a un importador, un majorista o a una altra empresa de més gran. El poder de mercat és pràcticament nul. Un exemple clar d’aquest fet el trobem en una cita que fa Ernest Lluch d’un contracte de vendes, on diu entre altres coses: «Per tant de temps com aquest contracte siga vàlid, el grup americà actuara com a distribuïdor exclusiu i perpetu, en tots els paisos del món, per a la venda del calcat fabricat per la societat espanyola.»13 L’empresari d’aquesta mena d’empreses entén la seua funció, sobretot, com a productor, la seua preocupació es dirigeix a I’interior de l’empresa, i no manté pràcticament cap relació amb el mercat; les eines administratives són escasses i hi manquen tècnics, venedors i fins i tot administratius.

S’hi sovinteja el treball a domicili, els salaris són molt baixos, normalment evita els pagaments a la Seguretat Social i els impostos, etc. La natalitat i la mortalitat d’aquestes empreses es forca alta; creixen en els períodes d’auge.

Les «empreses centrals» es caracteritzen per la independencia i relacib activa amb el mercat. Les «empreses centrals>p es divideixen en «empreses centrals propiament dites, i «empreses que diferencien el producte».

Les primeres són empreses de tamany mitjà, amb un producte la qualitat del qual és mitjana o comercial. Dediquen menys temps a la producció i s’ocupen també d’altres funcions, com ara la venda i la financera; utilitzen la comptabilitat, en alguns casos, fins i tot, com a eina de gestió i de control. Són empreses que es troben en la secció horitzontal de la corba de costos mitjans, la inversió per treballador és més alta que a les empreses marginals i el procés de producció és molt més racional, pero utilitza molt el treball a domicili. Són empreses més solides i organitzades i posseeixen una baixa mortalitat.

Per be que en època de crisi, com l’actual, poden passar a nodrir el grup d’empreses marginals amb una certa facilitat.

Les empreses «que diferencien el producteB es caracteritzen, en l’estratègia de cara al mercat, precisament per aquest fet. El consumidor coneix la marca i l’associa a trets específics de qualitat, disseny, preu, etcètera. Convé distingir-ne dos grups: empreses aorientades al mercat,, en les quals el producte és de qualitat mitjana, tenen una organització comercial solida, despenen quantitats importants en publicitat i dediquen una part important de la producció al mercat interior; i empreses aorientades a la qualitats, on el producte és d’alta qualitat, els mercats son més restringits, la dimensió més reduIda i els preus del producte molt alts. ”

Lauca, Ernest: La viu valenciana,

València, Eliseu Climent, 1976, p. 228.

45

K4sPILL Per a interpretar el procés competitiu ductius, les característiques i estructura direm les empreses en tres grups: Tipus

d’empresa

en els principals sectors prodels quals ja hem definit, diviProcés

Empreses marginals . . . . . . . . . . . . . .. .. .

. . . .*. ..* .*.

Empreses centrals prbpiament dites Empreses centrals

Empreses que diferencien el producte

competitiu

/ Empresa «orientada i al mercab \ i Empresa «orientada \ a la qualitab

1.” grup

! ......< i

2.” grup

... ... ...

3.” grup

Dins de cada grup les empreses competeixen entre elles.

El primer grup el formen les empreses «marginals*; mantenen una competencia molt forta, que es basa fonamentalment en el preu. Les barreres a I’entrada són pràcticament nubes, la tecnologia que s’hi utilitza és molt simple, no hi ha economies d’escala sensibles i el capital necessari per tal d’iniciar-s’hi és molt baix.

El segon grup és format per les empreses centrals «prbpiament dites» i les empreses «orientades al mercat». Per a la major part d’aquestes empreses (les centrals pròpiament dites) no hi ha diferenciació del producte i la competencia es realitza sobre la base de qualitat-preu-dissenymoda.

Aquest grup té dos tipus de barrera a I’entrada, luna feble -referida a I’entrada de les empreses «marginals»i l’altra de més forta -per a les que intenten d’entrar a formar part del nombre restringit d’empreses «orinetades al mercat»-.

Els obstacles d’aquesta darrera barrera es constitueixen pel capital necessari per a la producció i la formació de la xarxa de vendes, despeses de publicitat, etc.

El tercer grup el formen les empreses «orientades a la qualitat».

En aquest cas, la marca és un element crucial per al consumidor i per la qual esta disposat a pagar un preu més elevat. La competencia es basa en la qualitat i el disseny. La diferenciació del producte és una important barrera a I’entrada en aquest grup.

Al meu parer, la distribució d’empreses entre els distints grups vindrà fixada per l’estructura de la demanda i, concretament, per la distribució de la renda. Aquesta condició, junt amb les característiques tècniques i economiques de I’oferta (economies d’escala, capital necessari per a arribar al tamany òptim, etc.) fan que la seua evolució al llarg del temps conserve un equilibri bastant estable, en el sentit de dificultar un pro& de concentració per al conjunt de la indústria.

46

Fins ací hem descrit el model de Friegini i Tousijn, per tal d’explicar el procés competitiu, i que creiem que és aplicable, amb algun matís, a les distintes indústries de béns de consum del País Valencia. Intentarem ara dútilitzar-lo per a explicar el procés d’industrialització dels darrers vint-i-cinc anys. Dividirem el període en tres fases que s’ajusten aproximadament a l’evolució que ens han donat les principals magnituds macroeconòmiques.

La primera etapa abasta de 1955 a 1962 i es caracteritza, en primer lloc, pel creixement baix del VAB industrial del País Valencia en termes realsla taxa anual acumulativa és del 2’3 per lOO- i, en segon Iloc, pel fet que el creixement és molt més petit que al conjunt espanyol (4’0 per 100). Així dones, el gran boom de la industrialització espanyola s’inicia abans que al País Valencia. Durant aquesta època, l’estructura productiva de la indústria valenciana és formada, majoritàriament, per empreses «marginals», i gairebé no en trobem de «centralsr; aquesta distribució manté una relació forta amb la demanda i concretament amb la distribució de la renda a 1’Estat espanyol, ja que la practica totalitat de la producció es dirigeix al mercat interior. Els augments s’hi aconsegueixen incrementant el nombre d’empreses «marginals» o augmentant el treball a domicili.

La competencia és molt forta, i n’és un element clau el preu. La qualitat, en general, és molt baixa. En alguns sectors, el mercat que abasteixen encara és local o regional.

La segona etapa s’estén des de 1962 fins a 1970-1973. Durant aquesta dècada, el País Valencia assolirà els punts més alts de creixement, probablement, de tota la seua historia. El VAB del sector industrial creix a una taxa real acumulativa del 8’9 ‘per 100 en termes reals; és un creixement altíssim -diríem que a la japonesai sensiblement superior al conjunt espanyol que creix al 6’9 per 100. S’hi observa, a més, una acceleració de les exportacions, que podem situar aproximadament sobre 1967, segons es desprén de les estimacions d’Em&rit Bono. D’aquesta manera, la industrialització s’hi realitzarà, des dún principi, sobre bases clarament competitives, no sols respecte del mercat interior, sinó també respecte dels mercats internacionals.

Durant aquesta fase s’esdevenen uns fets d’importància.

En primer Iloc, s’experimenta un creixement espectacular del mercat espanyol i es registra un procés molt fort d’urbanització i redistribució de la renda; en aquests fenòmens té un paper important el creixement sdel turisme. En segon lloc, es produeix un gran auge de les fires al País Valencia: en 1962 es creen les del Joguet i la Internacional del Calcat; en 1963 la Fira del Moble i el Saló Internacional de la Maquinaria per a la Fusta; en 1965 la de Ceràmica i Vidre; al següent la d’Art en Metall; en 1967 la Fira del Vestit i de la Moda Infantil, i en 1970, la de Textil-Llar.

Aquests dos fets ampliaran considerablement el mercat de qualitats mitjanes, típic de les empreses «centrals pròpiament dites», pero alhora forcaran i possibilitaran, des del costat de l’oferta, els mitjans perquè el canvi tecnologic siga possible. En efecte, les fires 47

constituiran un element clau en aquest procés: els compradors que hi vénen exigeixen comandes d’un cert volum, que moltes vegades l’empresa valenciana no pot oferir, i es veu, per aquest procediment, obligada a la transformació i al creixement.

A més a més, les mateixes fires li facilitaran l’accés a les noves tecnologies, ja que s’hi trobarà amb un mostrari ampli, tant de la fabricació de maquinaria nacional com de la internacional.

Tot, pero, no sera positiu; les mateixes fires generen una dependencia entre fabricant i comprador estranger, pel fet de posar en contacte una oferta molt dividida i una demanda més concentrada. Aquest fet podria posar-se de relleu en el cas del calcat, que en 1968 exportava als Estats Units el 78 per 100 del total de la producció; aquesta dependencia no es corregir&, al meu parer, iins que la creació de comercialitzadores potents del calcat, com ara CEPEX i el grup VISCARRA, comenten a influir sobre el mercat i caminen cap a la diversificació.

Per últim, durant aquesta fase, es produeix, com a conseqüència dels avantatges de la divisió del treball, una especialització del producte enfront de la diversificació anterior, així com una divisió horitzontal del procés de producció: apareixen les indústries auxiliars i es basteix una xama de relacions interindustrials duna certa importancia, amb la qual cosa es creen determinades economies externes i dúrbanització que consolidaran el procés d’industrialització del País Valencia. Aquestes economies externes, junt al que ja hem explicat adés pel que fa als trets de l’oferta i la demanda (moda, etc.), donaran una gran estabilitat a la PME del País Valencia, davant possibles desplacaments cap a altres regions per part de la indústria valenciana i enfront de les empreses integrades verticalment (cas de Segarra en el calcat).

L’empresari, durant aquesta època, esta preocupat quasi exclusivament pels problemes de la producció i, més concretament, pels seus costos, que són l’avantatge comparatiu.

La burgesia industrial es concentra en la patronal dels sindicats verticals, des d’on influir& en aquells punts que més li preocupen: els convenis collectius, l’assessoria laboral, etcètera; valora poc els problemes de l’organització, que resol amb una direcció personalista; els d’innovació i vendes els té pràcticament resolts mitjancant les fires. La cooperació entre empresaris, per tal de defensar els seus interessos de caire indirecte, com ara les inversions i la política econòmica del govern, és pràcticament nulla. La burgesia industrial es troba molt allunyada encara d’arribar a organitzar-se i de prendre la iniciativa al País Valencia.

La tercera etapa abasta des de 1973 fins als nostres dies, i és presidida per la crisi economica internacional.

L’element més destacable, dins la comparació amb 1’Estat espanyol, és que al País Valencia, la crisi, per bé que molt forta, ha estat comparativament més feble que a la resta de regions industrials.

Si ens fixem en I’augment de població ocupada pel sector industrial, a les 17 regions en que s’ha dividit 1’Estat 48

espanyol (pàg. 50), durant el període 1972-1979, hi observem que el País Valencia és la regió que, en gran manera, registra més creixement de llocs de treball, exactament 53.900. El gràfic ens indica, a més, que, en general, tant les regions més desenvolupades com les menys són les que més han patit la crisi. La raó d’aquest fet probablement es troba en la importancia de l’economia «submergida » dins l’estructura productiva de la indústria valenciana -que li ha proporcionat una capacitat d’adaptació inestimable als canvis de la crisii al seu caràcter eminentment exportador.

La indústria valenciana, a partir de 1974, s’ha Ilancat materialment als mercats exteriors a la recerca de noves eixides per als seus productes. Durant el període 1973-1979 les exportacions industrials -excloses les alimentàrieshan experimentat un creixement del 73,7 per 100 en termes reals.

Durant aquest període prenen consistencia, i creixen en nombre, les empreses «centrals», que constitueixen a hores d’ara el grup que aporta la part més gran de la producció valenciana.

Dins aquest grup han sorgit també les empreses que diferencien el producte i són «orientades al mercat». Qualsevol haurà observat en aquesta etapa la publicitat de marca i productes realitzada en la premsa, radio i televisió, per algunes empreses de la major part de sectors industrials valencians.

N’hi ha, pero, poques del grup tercer, que hem qualificat com a orientades cap a la qualitat.

Durant aquest període s’esdevé un altre fet interessant.

L’empresari comenca a preocupar-se per altres coses que no es refereixen estrictament a la producció.

D’ara endavant, vendes, diversificació de mercats i independencia envers els compradors, seran objectius tan importants, per a les empreses més dinamiques, com els de la producció.

En efecte, el govern dicta unes normes sobre foment d’exportacions, com ara crèdit a I’exportació, desgravació fiscal, ordenació comercial exterior i trànsit de perfeccionament, que si bé algunes tenen data anterior a 1970, en molts casos no arriben a materialitzar-se fins aquel1 any i, en tot cas, la seua utilització pels exportadors cal situar-la, pel cap baix, en 1970.

L’industrial valencia utilitzarà al màxim aquestes possibilitats, amb la creació d’una serie d’institucions sectorials que bàsicament tenen per objectiu el foment de les exportacions mitjancant l’organització de missions comercials i d’assistència a fires estrangeres. Aquest és el cas de la creació d’ARVET en 1970, que és una agrupació d’empresaris de transformats metàllics del País Valencia, i en la creació de la qual intervenien les cambres de comerc i les agrupacions empresarials; la creació, al sector del calca& del CEPEX en 1967, lligat a la FICIA, i la del grup VISCARRA, lligat a l’agrupació empresarial FICE; la creació d’AFAYAEXPORT en 1977, que agrupa unes 45 empreses petites i mitjanes del sector de les catifes. D’altres vegades són les mateixes agrupacions empresarials les que organitzen directament les missions comercials i Iás49

sistència a les fires estrangeres, com és el cas típic d’AS,CER, o bé s’empren les fires monogrtiques que agrupen els principals exportadors o les cambres de comerc del País Valencia. D’altra banda, dúna enquesta enllestida per la Cambra de Comerc de Valencia entre les empreses exportadores més importants del País Valencia, amb una mostra que en reuneix 142, obtenim que prop del 10 per 100 són comercialitzadores que n’agrupen més de 200; i de la resta, un 67 per 100 compten amb delegacions als paisos als quals exporten, és a dir, disposem dúna xarxa mínima de vendes. Del total de les comercialitzadores, un 60 per 100 es van crear després de 1969. Aquest tipus d’actuacions tendirà al fet que les empreses industrials puguen assolir una independencia respecte als importadors estrangers.

Una prova indirecta del fet que la dependencia envers els importadors estrangers, de l’economia valenciana com a un tot, ha minvat al llarg del temps, és la diversificació progressiva de mercats i productes de les exportacions valencianes, tractada als treballs de Josep Maria del Rivero, Aureli Martínez i Enrie Olmos.

CONCLUSIONS El creixement fort de la demanda interna junt amb algunes condicions específiques de l’oferta valenciana, van fer possible el desenvolupament industrial ràpid que va experimentar el País Valencia en la dècada dels seixanta. La indústria de béns de consum esdevenia, d’aquesta manera, la punta de llanca de tot el pro&.

El seu creixement va originar l’aparició, d’una banda, duna indústria auxiliar incipient i de béns d’equip i, de l’altra, duna serie de serveis com ara les empreses comercialitzadores, de comptabilitat, disseny industrial, publicitat, organització, etc., en un procés d’especialització de les diferents fases productives, que reflecteix la recerca dels distints tamanys optims de les empreses i la flexibilitat necessària que requereix una industrialització basada en béns de consum.

El conjunt d’aquestes indústries i serveis és avui la part més feble de l’estructura industrial valenciana. Això es deu, en primer lloc, al fet d’haver-se desenvolupat amb posterioritat al boom experimentat pels béns de consum. Fins i tot podríem dir que el creixement té lloc en dates bastant recents i, per tant, no ha tingut prou de temps per desenvolupar tot el seu potencial. En segon lloc, caldria assenyalar que ja hi havia prèviament empreses d’aquest caire als principals centres desenvolupats de I’Estat espanyol -cas del sector de béns d’equip i part de les empreses de serveis esmentats-, la qual cosa significa una competencia difícil de superar. En tercer Iloc, hi ha la circumstància que el producte d’aquestes empreses es ven a unes altres; d’aquí que el límit mínim que les fa rendibles supere en molts casos el tamany del mercat regional: han de vendre en altres regions espanyoles. Aci3 és així, so-

llESPI bretot, perquè el gros del sector de béns de consum es basa en el tipus d’empresa que he anomenat «centrals propiament dites» i «marginals», és a dir, aquelles que produeixen un producte de qualitat «comercial» fins i tot més baixa, on, comptat i debatut, el disseny i la qualitat no són essencials, ni hi cal una tecnologia punta, ni necessiten una comercialització que tinga el suport de la publicitat, etc. Per tant, encara que el sector de béns de consum al País Valencia és important, el grup d’empreses que demana una indústria auxiliar i de béns d’equip més sofisticada o uns serveis de qualitat més gran, encara constitueix un mercat red&.

El tamany d’aquest mercat és una de les causes de la lentitud en el desenvolupament d’aquests sectors, i de la competencia d’altres zones més evolucionades, que assenyalàvem en primer i segon Iloc.

Calia donar una passa més i dir que l’enfortiment de les indústries i serveis auxiliars al País Valencia és una condició necessària per a I’assentament del desenrotllament industrial.

Aquesta afirmació es basa en el fet que l’adopció de les innovacions referides al producte, a la tecnologia o a I’organització del procés productiu, es realitza mitjancant la interacció entre les distintes empreses; s’estableix un diàleg de preguntes (necessitats) i de respostes (solucions) entre els agents econòmies, i a través d’aquestes, en un procés iteratiu i escalonat, s’adopten les innovacions, és a dir, hi té lloc el procés d’industrialització.

Cal, de més a més, que el conjunt d’aquests agents economics es localitze en un espai geogràfic concret, ja que la proximitat física hi facilita la comunicació que, per donar fruit, ha de ser continuada i repetida.14 El foment de la comunicació entre els agents econbmics d’un centre de creixement i d’aquest amb altres de més desenvolupats, és clau per al desenvolupament.

La qualitat i la importància d’aquest tipus d’interaccions en una regió econòmica determinada ens indicara el potencial de creixement i el Iloc jeràrquic que ocupa en l’estable distribució espacial del creixement economic.

Hem esmentat adés, a l’epígraf corresponent al «Procés d’industrialització» que el gros del sector de béns de consum és format per les «empreses centrals propiament dites» i per empreses «marginals». Aquesta circumstància té una serie de conseqüències sobre el treball i l’empresari, que considere interessant de ressaltar.

El treball que generen aquelles empreses és bàsicament treball a domicili a temps parcial, clandestí, etc., la qual cosa els permet gaudir d’una flexibilitat enorme i d’una capacitat d’adaptació a la canviant estructura econòmica, com s’ha palesat en la crisi econòmica actual. De vegades hom el qualifica com a treball «lliure », «gris» i fins i tot «negre», segons el grau de qualificació del treballador, la dependencia del patró l4 Per al cas de la indústria p. 186.

de béns d’equip, vegeu ROSENBERG, N.: op. cit.,

52

o la major o menor alienació i explotació que hi suporta. No es tracta d’emetre un judici de valor sobre aquesta forma de treball que s’ha anomenat economia submergida o subterrània,15 sinó senzillament de constatar que hi és, i afirmar que al País Valencia és important, per bé que resulte forca difícil quantificar-la.

El model d’industrialització valenciana genera i alhora se sosté amb aquest tipus de treball. L’aplicació mimètica d’un model sindical sorgit del capitalisme desenvolupat, on el treball dependent és la regla, pot xocar amb els interessos del treballador -sobretot en l’anomenat «treball lliure»i frenar el potencial de creixement de l’economia valenciana.

Em sembla necessària l’adaptació de I’acció sindical, en el sentit d’aconseguir un grau alt en la mobilitat del factor treball mitjancant la configuració i la regulació del treball a temps parcial, el treball juvenil estacional, els períodes d’aprenentatge, etc.; el foment del «treball lliure» a través de la qualificació màxima del treballador i intentar l’emersio progressiva d’aquest tipus d’economia servint-se duna política adequada d’adaptació.

Hem vist que el model d’industrialització del País Valencia és distint al del sistema capitalista tradicional.

La burgesia valenciana no procedeix d’empreses i sectors amb importants economies d’escala, ni s’hi ha experimentat un procés de concentració economica. Ans al contrari, segons les dades disponibles, s’hi ha produït una descentralització del procés productiu i una desconcentració economica a nivel1 sectorial; per això s’ha produït una difuminació del poder econòmic. En termes generals no hi ha el «capità d’empresa», culte, que té a la plantilla un conjunt de tècnics superiors reclutats entre la classe alta valenciana, i que es relacione perfectament amb el bo i millor de la burocracia madrilenya. Ara be, el fet que la burgesia valenciana no tinga un comportament, diguem-ne.. . de «Ilibre», no es pot atribuir a la manca de consciencia historica, ni de bon tros afirmar que no existeix. No sóc un determinista, encara que entenc que la burgesia és un producte del desenvolupament del capitalisme, pero aquest no té una via única d’accés i, per tant, no produeix resultats totalment equiparables.

Fóra convenient d’aprofundir en l’estudi del procés d’industrialització valencia, ja que podria estalviar-nos considerables errors polítics sorgits d’una traducció massa literal d’altres models. Voldria acabar amb una cita d’Andrea Saba, que, al meu parer, resulta excessiva per a aplicar-la al procés valencia, pero que pot represnetar un punt optimista de reflexió.

«Entenem que els problemes de l’economia submergida no s’han d’examinar com s’estudia un aspecte patològic de l’economia, sinó com un

l5 SABA,Andrea: La industria subterránea. lencia, Institució Allfons el Magnànim, 1981.

53

Un nuevo

modelo

de desarrollo,

Va-

LESPILL autèntic model que, d’alguna manera, conté solucions a continguts alternatius respecte del sistema capitalista, tinga necessàriament un contingut socialista.»‘6

potencials com per bé que no

Antoni RICO, director de UVE

l6

SABA,

Andrea:

op. cit., p. 65.

54

E

L “RAI? 1 LA NOSTRALEXICOGRAFIA

GermàColon

D

ARRERAMENT hom ha reimprès a Valencia el ~ocabtlluvio de2 humanista, que Juan Lorenzo Palmireno publica a la mateixa ciutat el 1569. Amb això s’ha prestat un apreciable servei a la lexicografia.

Palmireno, que era aragonès d’Alcanyís, hi esmenta una gran quantitat de vocables Ilatins sobre plantes, peixos, ocells i altres coses. amb llur equivalencia castellana.

Quan ignora el terme en castellà, hi posa el de Valencia; sovint hi indica també el francès, italià, portuguès, etc. Tot depèn de l’obra on l’ha pouat. Pero els mots catalans són els que devia sentir en la terra on vivia i ensenyava; per aixo tenen per a nosaltres un interès especial. L’any 1976 vaig demanar que es fes un repuint d’aquest vocabulari, que havia extractat abundosament de l’exemplar de la Biblioteca de Catalunya quan era estudiant i que he utilitzat en diversos treballs lexicologics.* 1 Vegeu El léxico catalán en la Romania, Madrid, Gredos, 1976, p. 478: ~Aprovecho esta oportunidad para llamar la atención sobre la extraordinaria importancia que tiene para la lexicografía hispánica e incluso rom&nica este Vocabulario del humanista, que está reclamando un ‘reprint’.»

55

Joan Fuster, tenint en compte el que jo havia escrit en un panorama dels catalanismes del castellà,2 em feia remarcar, en una lletra de desembre de 1980, que a la Ilista de peixos del Vocabulario del humanista no hi era esmentat el nom del rap, quan és un fet que el veïnat del país ha menjat rap des de sempre. Té raó, i la cosa intriga, donat que el rap, Iophius piscatorius (i lophius budegassa, el roig), és un dels peixos més coneguts a les nostres costes i que es poden, o es podien, comprar a més bon preu. No és solament Palmireno 3 el qui no ressenya aquest nom. Tampoc no figura en reculls anteriors ni posteriors als del nostre llatinista.

Es normal que manqui al Thesaurus pueriíis d’onofre Pou (1.” ed. Valencia 1575), perquè aquest autor s’ha aprofitat a balquena del Palmireno.

1, com que ni Palmireno ni Pou no l’addueixen, falta així mateix a les diverses edicions barcelonines de Pere Torra (1640..., 1750), bon «client» de Palmireno:’ i al Gazophilacium de Pere Lacavalleria (1696). A tots els nostres lexicògrafs se’ls ha escapat el rap per les malles del rall, i ni Sanelo ni Bellver-Belvitges-Juglà ni els autors del diccionari «quintilingüe» (t. II, Barcelona 1839) ni Magí Ferrer (1.” ed., 1839) no s’han adonat de la seva absència. Sols M. A. Orellana l’elencava el 1802 entre els noms dels peixos valencians, pero aquesta modesta publicació degué passar desapercebuda aleshores entre la gent del ram: «Rap.. . Plur. Raps: Cast. Rápe» .’ 0 potser no. Tot seguit Pere Labèrnia inclou el nostre ictiûnim en el seu recull: «RAB. m. Peix comú en los mars de Espanya, que creix fins á la llargaria de tres peus. Te lo cos per la part anterior xato y ample, y per la posterior estret y comprimit; lo cap gros, la boca mòlt esquinsada, y col-locada com també los ulls en la part superior del cap; las aletas del pit mòlt grans, y las del Ilom y de la cua petitas. No te escatas; es de color obscur per la esquena y blanch per la panxa, en la qual tè dos cosas com mans ab dits.

Pejesapo, rana marina ó pescadora. Lophius piscatorius.»6

Madrid, OSIC, 1967, II, p. 206, 9 18.

2 Enciclopedia Lingüística Hispánica, 3 Darrerament els ictiònims d’aquest recull han estat repertoriats segons llur Ictionimia en el «Vocabulario» de J. L. procedencia per Julio __FERNhNDEZ-SEVILLA, Palmireno, «Actas del V Congreso Internacional de Estudios lingüísticos del Mediterráneo», Madrid 119771, pp. 145-194. l% treball útil pero conté algunes errades d’interpretació, les quals li han estat retretes; vegeu l’estudi citat a la nota següent.

4 Cfr. Joan VENY, «Transfusió i adaptació d’ictiònims en el ‘Dictionarium’ de Pere Torra», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, Montserrat 1980, 1, pp. 49102 (= «Homenatge a Josep M. de Casacuberta», 1).

5 Vegeu la reimpressió moderna Pardals i peixos per Marc Antoni ORELLANA, Sueca, Lletra Menuda, 1972, p. 7 de la segona obreta. ' P. LABERNIA, Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana y Ilatina. Barcelona, 1840, t. II, p. 554, s. v.

56

La segona edició del Diccionario catalh-castellano de Magí Ferrer (Barcelona, 1854) ja dura «Rab. m. pejesapo, rana marina ó pescadora, pex» .

El fet que sigui Labèrnia el primer lexicograf que arreplega el mot pot tenir una explicació, la qual m’ha estat suggerida pel bon amic AmadeuJ. Soberanas: Fra Albert Vidal, francisca fil1 de Montblanc (Conca del Barbera) preparava, el 1818, un diccionari que resta sense enllestir. Avui el volum primer s’ha perdut i el segon es conserva a la biblioteca de la Reial Academia de Bones Lletres de Barcelona. Dones bé, Labèrnia tingué durant molt de temps a sa casa aquesta obra, la qual, a la pagina 530 b, presenta la següent entrada: «Rap. s. m. Peix de mar . . . » Els punts suspensius responen al fet que l’autor havia d’acabar l’article i potser no trobava l’equivalent castellà. ¿No degué ésser un incentiu perquè Labèrnia hi escrivís la seua llarga definició? Així només el 1802 amb Orellana, el 1818 amb Vidal i sobretot el 1840 amb Labèrnia, el nostre peix rebia l’hospitalitat de les columnes dels diccionaris, un temps com a rab i, definitivament, com a rap.

Val a dir que els repertoris histò’rics de la llengua (Aguiló, AlcoverMoll) tampoc no aporten esments del teleosti anteriors a la fi del segle XIX. El Diccionari català-valencià-balear enregistra rap «autoritzant-lo» amb un fragment dúna novelleta de Joan Pons i Massaveu (Barcelona, 1893), on es parla de la sopa de rap: Mentre els lexicògrafs valencians com Escrig no en prenien nota, A. Boscà Seytre va incloure el rap en la llista de la fauna de la Geografía general del reino de VaZencia (Barcelona 1916, p. 507).

Durant cert temps, vaig pensar que potser era conegut amb un altre nom. LQuin, pero? Ara estic quasi segur que sempre hem contemplat la seva boca immensa i hem menjat la seva saborosa carn tot anomenant-lo rap. Procuraré donar les raons de la #meva opinió.

El castellà rape ja és citat abans per autors com Medina Conde, qui el localitza a Málaga el 1790. Això és paradoxal, perquè, en realitat, rape és un manlleu al català. Els nostres veïns normalment l’anomenen pejesapo.7 En el castellà casolà de les terres catalanes, com també a Múrcia, Andalusia i a tota la costa mediterrània sí que en diuen rape, i ja hem vist que Orellana el tradueix d’aquesta manera. A aquest proposit, Manuel les enquestes

Alvar diu referint-se de l’atlas lingüístic:

a tot Andalusia, on va dur a terme «Nuestros marineros no distinguían

’ Segons Joan COROMINAS, Diccionario Crítico etimológico de la lengua casteltana, Berna, Francke, 1954-1957, s. v. rape. Els diccionaris castellans hi donen igualment rana marina o pescadora, sapo martno, alacrán marino. Vegeu en M. ALVAR EZQUERRA, «La ictionimia en el Diccionario de Historia Natural de Vera y Clavijo», Actas del V Congreso.. ., op. cit., p. 260, la denominació pejearmado, documentada al segle XVIII a les illes Canàries. Pero avui rape, en l’àmbit de la gastronomia almenys, és conegnt pertot arreu; ho he comprovat amb gent de Saragossa, Madrid i Bilbao.

57

entre el Iophius piscatorius y el L. budegassa. Les llamaban, simplemente, rape, sin variantes de ningún tipo.»B La sorpresa davant l’aparició tan tardana del nostre peix s’atenua una mica quan comprovem que als altres idiomes romànics les mencions dels noms corresponents del rap també son bastant recents. El mateix pejesapo castellà no té un Ilinatge antic conegut. Corominas el cita sense datar-lo. L’italià rana pescatrice o simplement pescatrice és reportada pels diccionaris d’aquesta llengua, en la ploma de Francesco Redi (mort el 1698): El francès baudroie ho és el 1562. Si pensem el que és la lexicografia francesa, amb tants despullaments de texts, la data relativament moderna ens ha de sorprendre, i encara veurem que en aquesta data el fr. baudroie no és una realitat massa definida encara.

Es ací on jo voldria aportar ara unes poques puntualitzacions panromàniques, les quals potser ens ajudaran a comprendre el problema.“’ El rap es deia en llatí rana o rana piscatrix. Així Plini el Vell I’esmenta en la seva Naturalis Historia com a rana (IX 24 [40] =78) i com a rana piscatrix (IX 42 [671=143).

També Ciceró parla de les ranae marinae (De natura deorum, II, 125). Es natural que els humanistes i naturalistes del Renaixement se’n vagin fer eco. Ens interessen sobretot els caps de fila. El gran Rondelet hi dedica un Ilarg capítol del seu tractat De Piscibus que duu com a títol «De Rana piscatrice».”

Un top explicat com Aristotil anomenà el rap bátrachos haliàs, que fou interpretat per Plini com a rana piscatrix, enumera els noms vulgars del seu temps (1554) que coneix: «Hodie quoque à Neapolitanis rana piscatrix, ab aliis Italis marino piscatore ve1 diauolo di mare. A Massiliensis baudroy à lato & amplo oris rictu, quo marsupium refert quod baudrier vernacula lingua nominatur.

A Burdegalensibus peschetau. Siculi Zamiam nescio qua ratione appellant nisi ab ore admodum hiante ve1 à voracitate.

Monspellienses gallanga. P El que sorprèn és que els lingüistes moderns no hagin recorregut a aquesta relació. Per contra, els contemporanis sí que I’explotaren a fons. ’ Atlas lingüístico y etnográfico de Andalucía, Universidad de Granada 1965, mapa 1141, lamina 1081. També rape és el nom que duu Luis LOZANO Y REY, LOS principales peces marinos y fluviales de España, Madrid 19492, s. v. ’ Vegeu BATTISTI-ALESSIO, Dizionario etimologice italiano, Firenze, Barbera, 1965, s. v. rana, segon article.

Io Haig de fer remarcar que, en molts estudis dialectals sobre terminologia de peixos, hom no alludeix al Zophius piscator&.

Per exemple, en els dedicats al Golf de Li6 per MICHEL o a la Bengua dels pescadors d’Agde per ROHE. Cfr. més aval1 la nota 23. gies

II Guilielmi expressae

(caput XX). ”

Rondeletti Libri de Piscibus Marinis, in quibus verae Piscium effisunt, Lvgdvni, apud Matthiam Bonhomme, MDLIIII, pp. 363-367

Op. cit., pp. 363-364.

58

LESPILL a Rondelet i a El naturalista de Zuric, Conrad Gesner,13 tot referint-se d’altres, hi afegeix martino piscator-e a Roma, peste piscator-e a la Ligúria, rospo a Istria, i a Sicília alguns en diuen canem carchariam (forma llatinitzada).

Entre els termes espanyols solament reporta els dels «Lusitani», els quals el designen per xarocho o, segons Salvianus, emxarroco (per cert que enxarroco o xayroco és el portuguès actual). Els noms germànics li ofereixen alguna dificultat i no sap si cal dir-ne Meerkrott, literalment «calàpet de mar». Per als gàllics, que són només de les terres occitanes, repeteix la nomenclatura de Rondelet, tot fent-hi una errata en el nom peschetau de Bordeus, el qual Gesner copia pescheteau, i que explica fantasiosament com a «pescador petit» («quasi Piscatorem paruum»).14 El traductor francès de Plini, Du Pinet (1562) és el primer que usa baudroy (sic) com a equivalent de l’original rana. Vet ací com vulgaritza el següent text de la Naturalis Historia (IX, 24): 24. (40) Planorum piscium alterum est genus, quod pro spina cartilaginem habet, ut raiae, pastinacae, squatinae, torpedo et quos bovis, lamiae, aquilae, ranae nominibus Graeci appellant. quo in numero sunt squali quoque, quamvis non plani. haec Grate in universum selolxn appellavit Aristoteles primus hoc nomine iis inposito. nos distinguere non possumus, nisi si cartilaginea appellare libeat. omnia autem carnivora sunt talia et supina vescuntur, ut in delphinis diximus, et cum ceteri pistes ova pariant, hoc genus solum, ut ea quae cete appellant, animal parit, excepta quam ranam vocant.

Des Poissons plats.

78

20

Chap. XXIIII

Il y a vne autre sorte de Poissons platz qui on vne certaine Cartilage au lieu de l’espine & areste: comme est la * Raye, la * Taeronde, ou Pastenague, * l’Ange, la Torpille, la * Flassade, ou Vache de Mer, la Lamie, ou le Frax, & la * Clauelade, & le * Baudroy, ou DiabZe de Mer. Et cambien que les * Aiguillaz, ou Chiens de Mer, ne soyent platz: ce neantmoins ilz ont vne Cartilage, au lieu de l’areste, comme les autres. Les Grecz appellent, en general, ceste

* Raia. * Pastinaca marina. * Squatina. * Bos Marina. * Aquila Marina.

l3 Icones animalium quadrupedum viviparorum et oviparorum, quae in historiae animalium Conradi Gesneri libro Z. et ZZ. describuntur, cum nomencíaturis singulorum latinis, graeck, italicis, gallicis, et germanicis plerunque, et aliarum quoque linguarum, certis ordinibus digestae. Tiguri, C. Froschoverus, anno MDLX, pp. 118-120. ‘* Op. cit., p. 120.

59

sorte de Poissons, Selache: car Aristote les a ainsi baptisez. Quant a nous, il est impossible les sauoir distinguer: sinon que nous les appellions Cartilagineux. Pour conclusion, tous Poissons mangeans chair sont ainsi: & se paissent le ventre contremont, ainsi qu’auons dict du Daufin. Item, tous autres Poissons font & iettent leurs oeufs: mais ceux-cy font leurs petiz en vie, comme les autres gros Poissons, qu’on appelle Cetacees: excepté le Diable de Mer, qui iette ses oeufs.‘5

* Rana

*y$tii

Fixem-nos que batrdroy hi és acompanyat del sinonim diable de mer la primera vegada, i després tant ací com en mes ocasions Du Pinet nomes empra aquesta denominació o les altres meridionals: «Le Pescheteau aussi, qui autrement est appellé Diable de wreu, n’est moins fin que la Torpille» (op. cit., 1, p. 366; IX, 42), ~11s ont la teste comme vn Pescheteau, ou DiabIe de Mer, & les Ouyës, comme les autres Poissons, ayans le reste du corps semblable aux Boulerots, ou Gouions de Mer» (op.. cit., 1, p. 3731; IX, 57). Més endavant és alludida la qualitat triacal de la des diables de mer, cuytz en vin & en vinsopa de rap: «Le bouillon aigre, est fort bon centre toutes poysons, & signamment centre le venin des crapaux, & des Salemandres» (op. cit., II, p. 538), o bé: «Plusieurs aussi tiennent qu’il est bon de poindre les scrofules & escrouëlles des pointes et arestes que sont en la queuë des pointes et arestes que sont en la queuë du DiabZe de nzer (ibidem, p. 546). En una nota marginal, corresponent a un passatge del llibre XXXII de Plini, Du Pinet resumeix els equivalents de la rana marina. Són: Baudroy, Pescheteau ¿?zGalanga, i oblida el diable de mer que ha usat constantment (p. 557).

No voldria abusar de la paciencia dels lectors d’aquesta revista i per aixo no m’entretindré a explicar o assajar d’explicar ací els noms occitans (també el francès modern baudroie ve del Sud), no gens transparents (baudroy, peschetau i gallanga), que Rondelet ens ha revelat.16 He volgut adduir-los perquè puguem comparar la situació de les altres Ilengües amb la nostra.

També aquests noms semblen haver estat la font de Palmireno: Rana piscatrix, en Napoles Diauolo di mare (p. E v).” l5 L’Histoire

du Monde

de C. Pline

Second,

mis en francais par Antoine Du

seigneur de Noroy. Lyon 1562, 1, p. 353. Desgraciadament no he pogut disposar de la traducció castellana de Plini per HUERTA,publicada a Madrid en dos volums (1624-1’629); n’hi ha exemplar a la Biblioteca Nacional. l6 Avui l’aclaparadora influencia del francès ha imposat baudroie a totes les terres occitanes. També aquest nom és el de la gastronomia. N’he fet la prova demanant inútilment en una pescateria de Basilea que em donessin Froschfisch; només em van entendre quan vaig dir baudroie... l7 Palmireno reconeix Ileialment el deute amb les seves fonts, entre les quals Rondelet es troba en I’advertiment «Al estudioso» (p. D VI v”). 1 precisament ací PINET,

60

EESPILL El savi llatinista l8 no s’ha adonat que aqueixa «Rana» era senzillament el rap, altrament hi hauria afegit els termes hispànics. Els nostres humanistes lq no van saber empalmar el rap amb la rana piscatrix i així hem quedat a les fosques fins el segle XIX. 1 no foren sols els erudits, i a fortiori els autors de diccionaris (amb Ilur ben coneguda transfusió lexical), els qui es van veure desemparats.

També els moderns etimòlegs no van encertar l’origen del mot vap. Cal reconèixer que el català té una denominació ben isolada, i les altres Ilengües no ajuden a trobar-li una motivació clara, com la de pejesapo o diavolo di mare. Aquesta ignorancia va durar fins els temps moderns. Afortunadament, W. Meyer-Lübke -qui va viure durant algun temps en terres tarragonines i hi degué menjar rapva tenir la intuïció de comparar l’estranya forma del peix amb un nap rodó (llatí uapum), i consigna concisament en el seu Romanisches Etymologisches Wörtevbuch (número 7065; s. v. uapum): «Kat. rap ‘Froschfisch’ (lophius piscatorius).?’

1 res més. L’etimologia em sembla exacta. Voldria justificar-la amb dos arguments: el primer és l’apariència i per això em decideixo a reproduir el gravat amb que Conrad Gesner acompanyà les seves doctes disquisicions T1 L’altre és el fet que, malgrat el que hom ha pretès, el reflex de RAPUM ha deixat rastre en altres territoris romànics, també per designar un peix.

Un filòleg francès, A. Delboule, escorcollant mots obscurs o rars, va ressenyar el terme rave en el següent text satíric del segle XVI: «Poissons et autres bestes, comme escrevisses, Taues, chaboux» i hi va posar la vaga definició «sorte de poisson»; 22 realment el context no permet més precisions. Amb tot, i refermats en la nostra perspectiva catalana, podem deduir que som davant un representant ictiològic del Ilatí RAPUM. També és molt versemblant que sigui el mateix peix que el nostre rap. El

esmenta també el nostre

peix, quan parla dels símils que hom acostuma a adduir: «Para crueldad allegamos el Galeo, y Polypo: para prudencia, el Echino: para astucia, Rana piscatrix, Vranoscopus, Pastinaca.. .» (ib.).

IB J. FERNÁNDEZ-SEVILLA en l’article citat ací en la nota 3 suposa que Palmireno ha sofert una equivoca&5 i que en compte de Nàpols hi devia dir Venecia (pp. 158-159). El text de Rondelet adduït suara confirma aquesta sospita i l’origen de l’errada. l9 Pel que fa al castellà, NEBRIJA distingeix, en el seu Diccionario latino-español (Salamanca, 1492), la rana corrent i la rana de la mar (veg. la reedició facsímil, Barcelona, Puvill, 1979, s. v. rana). No sembla haver tingut gaire eco. z0 Literalment: «català rap ‘peix granota’ (lophius piscatorius)».

L’etimologia de Meyer-Lübke és acceptada per Corominas, loc. cit. ” Per la seva banda, la Gran Encictopèdia Catafana (s. v. rap) iblustra I’explicació ictiològica amb una aquarella de S. David. ‘* A. DELBOULE, «Mots obscurs et rares de I’ancienne langue francaise», Romania 34 (1905), p. 608. Cf. també W. VON WARTBURG, Französisches Etymologisches Wörterbuch, XVI, p. 69.

62

LESPILL mot chaboux que l’acompanya, avui escrit chabot, és el «cabot, especie de rave amb el de gobius», i aixo parla en favor de la identificació «lophius piscatoriuw.

El rap ja posseeix ara una «família» Ièxica dins el món neo-llatí.

Com que no va tenir la sort d’eixir citat als documents medievals -allà on s’especificava, per exemple, el preu que costava cada especie durant Quaresma 23- el seu isolament romànic i la badada de Palmireno es van interposar com una barrera davant nosaltres fins els temps moderns.

Germà

COLON

*’ N’he donat referències bibliogràfiques al Ilibre La Ilengua catalana en els seus textos, Barcelona, Curial, 1978, 1, p. 85. Tampoc no el veig esmentat en altres indrets, com per exemple, en I’abundosa llista de peixos del Libre de Sent Soví, «Els Nostres Clàssicw, núm. 115, pp. 240-243.

63

EFLEXIONS R AL‘ENTORNDEL'ESCULTURA

Ancireu Alfaro

M

7

HAURIA agradat de no fer aquesta conferencia;’ jo sempre preferesc una conversa entre companys, perquè, entre altres raons, jo no tinc gaires aptituds pedagogiques.

Que fer-hi? Vaig pensar que hauria de comentar amb un recorregut per la historia de I’escultura.

D’aquest camí tan complex he tret algunes conclusions.

D’alguna manera aquestes conclusions són, com sempre passa, justificacions de qui les fa. Són, m’atreviria a dir, com una part del meu treball. Aleshores, vaig determinar que això era el que us havia de contar. Així mate dos pardals d’un tret. D’una banda us conte el i de l’altra, el pensament de la meua que jo pense de l’escultura, escultura.

Primerament caldria preguntar que vol dir escuttuvu. Aquesta paraula comenca a tenir vigencia a partir del Renaixement, és a dir, podríem considerar-la com una paraula quasi moderna. ’ Aquest és el text de la conferència que l’autor Arts de la Universitat de Barcelona, aquest hivern

65

pronuncià a la Facultat passat. (N. de la R.)

de Belles

IlESPILL Malgrat tot, és evident que l’home de la prehistoria, fa escultures, pero també és indubtable que no fa art, tal com avui s’entén la creació artística.

Pensem que fins i tot els grecs no consideren les arts plàstiques com a art per se; més aviat, el concepte d’art era molt ampli i comprenia moltes activitats, com podien ser la poesia, la música, les arts figuratives, els oficis i les ciències aplicades; i totes ho eren, en tant que resultat de la inspiració divina; una inspiració divina que no té res a veure amb la religió cristiana.

Els grecs diferenciaven entre arts imitatives i arts creatives. Les arts imitatives eren realitzades amb les mans; allò que avui diem art amb majúscules.

D’aquí heretàrem el concepte de la inferioritat de les arts Iligades al treball manual, idea que quedara molt clara i evident en el Barroc, com podem veure en la societat espanyola, on el treball es considerava plebeu i denigrant.

Plató deia que la bellesa absoluta sols es troba en les figures geomètriques, en els colors purs, en els sons purs. Pero no en l’art. Aristotil ens diu que la bellesa de la natura és superior sempre a la de l’art. Podríem preguntar-nos com, amb un panorama ideològic com aquest, va sorgir una escultura com la dels grecs.

L’escultura grega, tal com la interpretem encara avui, és un descobriment molt recent, del segle XVIII. Una escultura admirada, estudiada des de fora del seu entorn, duna forma abstracta i idealitzada totalment, amb molt poca relació amb la seua funció dins la societat grega.

Pensem, per un moment, en la materia de l’escultura, el marbre blanc i pur, bàsic en la imatge-concepte que avui tenim de I’escultura grega.

Tanmateix, sabem que les escultures gregues eren policromades, pintades per semblar més naturals.

Pintar sobre marbre blanc, quina heretgia!

Va ser a través de Roma, i no de Grecia, per on ens va arribar la imatge que avui reconeixem de l’escultura clàssica. Encara podíem afegir-hi alguna cosa més. Bs possible que sense el descobriment del ferro hom no hauria pogut fer escultures tan perfectes com les gregues, ja que les eines de brome obligaven a treballar amb un punter que, amb colps molt forts, podia anar llevant mosses, pero deixant les superfícies molt desiguals i amb infinits punts produïts pels mateixos colps. Es indubtable que el cisell de ferro va tenir una contribució important en I’acabat de les escultures.

Tot acò s’assenta sobre una societat sense mala consciencia, fonamentada en una esclavitud real i acceptada -i no com el món modern, que esta fonamentat en una esclavitud emancipada, pero que depén totalment del poder establert.

Per això, aquells artistes grecs, que jo tot el seu talent exm’atreviria a qualificar de «sense cor», concentren cepcional en l’ofici de tallar, que els permet d’arribar gairebé a la per66

fecció en la imitació del cos huma, perfecció que mai més, per diverses raons, no sera superada. Tanmateix, per a mi, la condició més important de l’escultura grega és la presa de l’espai en tota la seua dimensió, com tal vegada no tornarem a trobar fins als escultors actuals, encara que per altres motivacions.

1 també la intemporalitat, que es fa palesa en el mateix ésser de l’escultura grega, la seua manca de temps històric.

Una escultura sense temàtica, sense compromisos.

L’escultura total, forma i contingut en un sentit ideal.

12s per aixb que la presencia de l’escultura grega a través de la historia de l’art i de la historia dels artistes estar& sempre present. Tant si hi som d’acord, com si no.

Després, amb la seua idealització per Occident l’escultura grega esdevindrà la «divina beIlesa», la «noble simplicitat», la «serena grandesa».

En aquest moment, ja tenim un dels elements més importants que trobarem més sovint en la historia de l’art. Unes vegades en diran classicisme, d’altres realisme, d’altres purisme, etc. L’altre element sera el mal anomenat expressionisme, que en altres èpoques es dirà barroc, o romanticisme o també realisme. .., tot dependrà del moment en que es plantege la polèmica. Un d’ells sembla fer el paper de culte i convencional; l’altre, el de barbar i revolucionari.

Del que no hi ha dubte, es que tots dos contribuiran decisivament al desenvolupament de la historia de l’art, i arribaran a copsar cotes molt altes de qualitat, sempre que els artistes que els representen tinguen la imaginació i la intelligència que els permeta fer grans obres. 1 tots dos seran, o no seran, revolucionaris, segons el moment histbric.

Cree que aquesta dualitat és la contradicció teorica més interessant de la modernitat davant la incapacitat d’arribar a allû que entendríem per l’obra completa: la unió de la forma i el contingut, una totalitat quasi impossible.

‘Goethe en deia el seny i I’espontaneïtat plegats.

Per acabar amb els grecs, cree que s’escau de contar-vos una petita historia que tinc «a mitgew amb el Joan Fuster.

Ja fa temps, jo vaig fer una escultura, que vaig titular Lu mer toujours yecomeytce. Fuster, amb la seua sorneguera ironia, un dia em va contar el comentari del botànic Cavanilles, a les seues Observaciones, en una ocasió que venint de terra endins va veure, de Iluny, «el espectáculo del mar, siempre interesante».

Tots sabem que és el que el meu amic Fuster em volia fer veure. Pero, ara a mi se m’hi acut una tercera contestacib; seria la que donaria un artista grec davant la mar: «la mar és simplement la mar». Vull dir, tota la idealització de I’art grec és un invent de I’home modern.

Després vindran deu segles sense teoria de I’art, sense artistes. Amb la idea que tot ve de Déu, d’un sol Déu. Desapareix el naturalisme.

En I’Edat Mitjana tot va quedar reduït a un concepte universalista de l’estil.

Manuals iconogràfics o models a imitar.

L’arquitectura preval sobre 67

l’escultura i la pintura. Es I’època de la gran influencia de les idees de Sant Agustí; el1 preferia la música i l’arquitectura, per la seua abstracció. El que és artificial és més important que el que és natural, perquè ens ve de I’esperit, directament de Déu, i no com les coses naturals, que són la terra, la carn, el pecat. L’ornamentació i la llum passen al primer pla. L’escultura perd la seua autonomia per a esdevenir part de l’ornamentació. Per a un pintor, per exemple, allo més important era la barreja dels colors, saber fer colors. Per a un escultor, o millor dit, per a un picapedrer, que era l’ofici que feia aleshores, allò més important era aprendre a tallar la pedra, tant per als murs com per als ornaments.

No calia dibuixar ni conéixer la naturalesa.

Entre els picapedrers hi havia dues categories: avui en diríem peó i oficial. El que feia les pedres per als murs, era el peó, i el que feia els ornaments 0 figures, era l’oficial.

No tenien cap taller propi i treballaven al costat de l’església. Alguns d’ells eren com nomades. Durant uns anys treballaven en una obra i després eren contractats per treballar en una altra, i així es passaven la vida, de ciutat en ciutat. Sols tenien un client important: 1’Església.

Pero en aquesta anònima exaltació religiosa universalista, es va anar formant un valor desconegut fins aleshores: la llibertat creativa. L’abolició del concepte d’imitació de la naturalesa -és a dir, que no calia ajustar-se a un model de la realitat-, obrí un nou camí a l’artista, encara que només fos per arribar a Déu: la fantasia. Apareix la mística, la contemplació, l’èxtasi, valors que no tindran una vigencia clara en el seu moment històric, pero que restaran dins la cultura i tornaran a manifestar-se d’una forma molt més clara i evident a través de la històlria de l’art.

Amb aquesta situació cultural heretada, amb una aristocracia poderosa i una burgesia que comenca a fer-se notar dins del món del comerc i el capital, l’art comenca a tenir nous clients. D’una banda, llaristocràcia vol fer-se distingir, pero, sobretot, vol diferenciar-se i distanciar-se ben clarament de la burgesia. De l’altra, la burgesia també comenta a ser un client important i vol semblar-se a la classe dominant: l’aristocràcia.

Podríem dir que l’aristocràcia representava, i la burgesia aparentava.

En aquestes circumstàncies, l’arista va ser cada vegada més sollicitat.

Hi havia un gran desig de conéixer i saber. Va ser estudiat l’art i sobretot I’art antic, el qual es va convertir en la principal empresa d’aquells moments. La naturalesa va tornar a ser el punt més important del coneixement.

L’ornamentació va ser rebutjada fins al punt de considerar insuportables I’or i les gemmes heretades de l’ornamentació bizantina, i arribar a la conclusió que era preferible el color imitador de I’or que l’or autèntic. L’Antiguitat torna a prendre vigencia i esdevé el model a imitar. El Naturalisme va convertir l’home en la mida de la naturalesa i de la realitat. 1 allò que al llarg de deu segles va constituir la teologia medieval va ser heretat i transformat en els fonaments de la nova religió, 68

una religió centrada en el coneixement de I’home: la religió de l’home.

La fantasia, també heretada de la mística religiosa, entra a formar part de la imitació de la naturalesa, per tal que l’artista comence a adquirir personalitat, a diferenciar-se dels altres. Ja no és un home sense idees, sense motivacions, com el picapedrer anònim que no sabia explicar-nos per que va fer aquelles escultures per a qualsevol catedral. Ara l’escultor pensa i fa les seues escultures perquè hi plasma les seues idees. Des d’ara ja no interessarà sols l’obra de l’artista, sinó també el que pensa i el que diu. Tindrem per tant, els primers llibres biogràfics d’artistes, que també seran, de més a més, crítics. 1 a partir de la imaginació, l’artista es llanca al coneixement de la realitat i s’interna dins el camp de les matemàtiques, la física, la mecànica, la hidràulica, l’enginyeria militar, etc. L’artista passa de l’anonimat a convertir-se en el centre de la societat del Renaixement. És la primera i única vegada que l’art es posa per damunt de la ciencia; després, ja no es tornara a produir aquest fenomen perquè la metodologia científica s’hi allunyarà totalment.

Estem davant del neixement de l’artista com a individu, imatge que es mantindrà a través de la historia fins als nostres dies, més o menys idealitzada.

Malgrat tot, no podem oblidar que el pare de Miquel Angel no volia que el seu fil1 fos escultor, perquè encara es mantenia vigent la idea que ser picapedrer era un ofici plebeu.

Miquel Angel va treballar la pedra amb una gran seguretat, atacava el bloc de marbre per davant, des del punt mes exterior, i anava fent-hi mosses fins arribar a la cara posterior. Vull dir, el1 mai no comencava per diferents costats alhora. Vasari conta allb del cos submergit en una banyera plena d’aigua. L’escultura sorgia del bloc de marbre com el cos huma emergia de la superfície de l’aigua, a poc a poc. Miquel Angel, deia que l’escultura estava dins del bloc de marbre, no calia més que posar-se a treballar i traure’n-la.

La passió per la materia, li va fer prendre decisions bastant metafísiques, com per exemple, de no fer servir mai més d’un bloc de pedra en una mateixa escultura. Això el va forcar a tallar figures prou tancades, sense que les extremitats poguessen orientar-se lluny del cos. Per tant, tampoc no li interessaven el diversos punts de vista de l’escultura.

Hereu privilegiat dels clàssics, realment sols en va prendre la temàtica: el cos huma. Pero, en la seua escultura, «la divina bellesa» esdevé dibuix apassionat; «la noble simplicitat», vida palpitant, i «la serena grandesa», pedra. En Miquel Angel es plantejarà una nova polèmica que durara fins els nostres dies. La idea no era d’ell.

Ja venia d’abans, pero ell, amb la seua forca creadora i el que va representar dins la historia de l’escultura, la posa com a condicionament a l’abast de tothom. Va definir l’escultura com l’art de traure. Tot el que siga afegir és pintura; per tant, el modelatge esta més prop de la pintura que de l’escultura.

Aquesta controversia, més o menys forta, continuara 69

present fins a l’inici del segle xx, amb I’aparició de les noves avantguardes.

Malgrat el gran prestigi que van tenir Miquel Angel i d’altres escultors del Renaixement, si els comparem amb els pintors, resten en una certa inferioritat.

Convé tenir-ho present, perquè aquest major reconeixement social de la pintura sobre l’escultura es palesarà al llarg de tota la historia.

Des d’ara la historia de l’art sera la historia de la pintura. L’escultura hi romandrà com un complement.

Per quina raó? Jo cree, que hi ha molts factors que podrien justificar aquest desenllac. L’escultura és més costosa economicament, materialment, en hores de treball i fins i tot en esforc físic. El llenguatge escultoric no és tan evident, és molt més difícil transmetre idees a través de les formes duna pedra que amb el dibuix i el color sobre la superfície.

De més a més, I’escultura grega d’abans representava el model perfecte i insuperable que, unit a les poques possibilitats de canvi que donava la mateixa materia, era molt difícil d’evolucionar.

Per tant, el resultat n’era un camí llarg i de vegades fatalment avorrit. Va ser necessari, molt més tard, un canvi de model i materia per tal de poder trobar nous horitzons.

D’altra banda, també va haver-hi factors extra-escultorics que gairebé van tenir tanta importancia com els que hem exposat. La pintura tenia argument, permetia -i encara permetde contar moltes més coses que no pas l’escultura.

La literatura del quadre va prosperar rapidament, les teories pictoriques van ser escrites i polemitzades, la crítica de l’art comen& per tant, a tenir una gran influencia i incidencia dins la societat. La pintura oferia tema per a les especulacions, mentre que I’escultura quasi les hi negava. L’escultura era massa evident, massa natural, massa monotona; era, utilitzant llenguatge dels grecs, simplement escultura.

Voldria fer ara alguns comentaris sobre el Manierisme.

Dins d’aquest moviment podem destacar dos escultors: Cellini i Giovanni di Bologna.

Tots dos es plantegen d’una forma conscient la multiplicitat de visió de l’escultura, un valor cinètic que no s’havia plantejat abans. Millor dit, els artistes no n’havien tingut consciencia real. Cellini també va incrementar la investigació de la fundició en l’escultura, fins a deixar-la gairebé al nivel1 dels nostres dies. Pero a mi em sembla que el que va ser-hi més important fou la concepció de I’escultura des dels diversos punts de vista. Va ser Giovani di Bologna qui va dur clarament i deliberada a les darreres conseqüències aquest plantejament.

L’escultura EZ rapte de Zes sabines és feta tota ella amb un clar propòsit de trencar la unitat, obrint-la per tal de penetrar en l’espai i aconseguir canvis formals amb un mínim desplacament dels punts de vista. La seua intencionalitat es fa tan evident que, personalment, a mi sempre em commou aquesta concepció tan moderna de la relació entre l’espai i la forma. Ha arribat el moment en que el natural i la seua perfecció co70

LESPILL meneen a perdre importancia, com a reacció, potser, al passat immediat. Així com en pintura el color es converteix, a poc a poc, en el gran protagonista, deixant de banda al clarobscur i la perspectiva, en l’escultura es renuncia a la proporció i l’harmonia, per deixar pas a l’expressió, que cada volta hi adquireix més importancia.

Amb aquest desenvolupament teòric i pràctic, l’oiici pot dipositar-se en mans dels ajudants.

S’hi formen els gran tallers i l’escultor desenvolupa amb gran forca la tècnica del bozzetto, i és justament aquí on durant molts anys es podrà descobrir el vertader talent dels artistes, ja que en moltes obres sera el protagonista creatiu més important.

Ara ens pertoca parlar del Barroc. Barroc significa absurd o grotesc, i encara, a hores d’ara, continua significant això en molts 110~s. Personalment és un dels moviments culturals que m’interessaria de conéixer bé. Encara que aquesta no és l’ocasió per a desenvolupar el tema, ni jo la persona adequada, sí que voldria comunicar-vos i transmetre-us la meua curiositat pel Barroc. Sols us n’exposaré algunes pistes. Es un moviment cultural molt ampli i amb molts diversos camins. Trenca amb les limitacions i els cànons que el Renaixement havia pres del seu model clàssic, ignora la paraula excés i mai no té por de saber-ne massa.

Tot acò, en plena Contrareforma i amb la Inquisició.

Desapareix la filosofia i la ciencia d’Aristòti1 per deixar pas a la ciencia moderna: Galilei, Kepler, Descartes, Newton.

Una nova ciencia en moviment, com marcant el compromís amb la característica més particular de la sensibilitat barroca. Naix el populisme i el nacionalisme.

La tendencia liberal, mercantilista i popular, en oposició al centralisme absolutista i -triomfalista.

La crítica social contra la magnificencia i la fastuositat en l’afany de l’esplendor cesarista. Una arquitectura on l’espai, a través de la llum, l’ombra, les falses perspectives, ofereix un moviment i una visió òptica absolutament nova, enlluernadora i teatral. No importa el detall, sols interessa el conjunt.

L’església és el paradís, pero com l’entenem en la terra, amb els sentits. El paradís per a pecar, per a viure. El luxe i la fastuositat.

L’església surt al carrer, l’altar comenca en la facana.

S’inicia el protagonisme dels ciutadans dins la ciutat. Una certa manca d’aparent seriositat, per un augment manifest de la capacitat de l’humor i la crítica: Velázquez, Rembrandt, Bernini. La música s’escampa pertot arreu. L’opera fa la seua presentació: Corelli, Albinoni, Vivaldi, Bach, Monteverdi, Scarlatti i Händel. Apareix el gust com a pont entre el creador artístic i la societat de l’època. Fan acte de presencia les acadèmies. En fi, no acabaríem. Bernini és l’estructura barroca. Jo tinc molt de respecte a la intuïció, al primer colp dúll, davant d’una obra d’art; allò que podríem dir: m’agrada, no m’agrada. Bé, dones les escultures de Bernini no m’agradaven.

Em semblaven teatrals, falses i pictoriques.

1 jo tenia raó, em diria Bernini, perquè en part el1 es proposà això. A Bernini l’únic que li interessava era representar, i per tal d’aconseguirho no se’n va estar de res. Va substituir el bloc únic de marbre per tants 71

blocs com fos necessari afegir-hi per tal de poder realitzar les seues escultures amb les extremitats obertes, expressant el que es proposava.

Va combinar els materials de pedra de diferents colors, pero mai en un sentit de referencia al natural, sinó com a mitjà per a comunicar amb més forca la seua intenció. La seua escultura sols tenia un punt de visió i va ser concebuda i realitzada per a ser vista des d’aquest punt determinat.

Féu intervenir-hi la Ilum, de tal forma calculada i dirigida, per tal de crear un entorn espacial amb la més minuciosa estenografia, que ens mostrava totes les noves possibilitats visuals que ens podia donar l’escultura.

Tot el teatre a disposició de la idea. 1 això jo pense que és molt interessant, molt més que l’escultura en si. Es com si de sobte ens trobàssem amb uns nous camins per a eixir de la monotonia històrica de l’escultura en comparació amb la pintura. El plaer sensual disfressat de moralisme.

El Barroc, com Bernini, no hi ha prou amb mirar-lo, cal comprendre’l per tal de sentir-lo.

El segle XVIII, i gairebé tot el XIX, és l’època de l’afermament definitiu de la burgesia. La Illustració, la Revolució Industrial i la Revolució Francesa. L’assentament del nacionalisme, la recuperació del sentiment popular, del folklore, del gòtic. L’individualisme.

L’afirmació de la irracionalitat i el triomf de la Ilibertat espiritual.

La melangia. La victoria de la fantasia i el sentiment sobre la ra6. 1 al mateix temps, el racionalisme. La polemica entre la tradició i la Ilibertat, el formalisme i l’espontaneïtat, el neoclassicisme i el romanticisme.

L’estètica es converteix en part de la filosofia, i l’art en abstracte es transforma en pura especulació al marge de l’obra i dels artistes en particular.

Els artistes descobreixen definitivamet la seua inferioritat davant de la ciencia. Els camins se separaran definitivament, encara que no havien anat mai junts.

L’art, com a resposta, prendrà el camí de la fantasia. Alhora apareix un moralisme sentimental que diferencia i valora la sinceritat generosa i humana de l’artista autèntic, de la seua habilitat. La lletgesa esdevé llenguatge. L’art ha de commoure i ennoblir espiritualment.

Els salons d’art i YAcademia indiquen i determinen el gust. El pintoresquisme.

Els artistes oficials i els avantguardistes, autèntics artistes, encara que ignorats i menyspreats oficialment i pel públic. Karl Marx, el Manifest Comunista.

La Iluita real de classes al carrer. L’art es fa menys pretenciós i més assequible. Ja no és per a una minoria exquisida, sinó més aviat per a homes normals, fins i tot dèbils pero sensibles. L’afirmació de la Ilibertat de creació. Baudelaire afirma: «la crítica ha de ser parcial, apassionada i política». París substitueix Roma.

Es palés que en un temps de dubtes ideologics, de progrés cientffic, de contradiccions i de canvis socials, de polèmiques constants, no hi hagué una estètica coherent ni brillant.

Estava lliurant-se una batalla Ilarga i complexa, ideològica, social i economica.

Una de les parts hi hauria d’haver guanyat. No hi guanyà, pero, ningú. Hi guanyaren i hi perderen tots.

72

A partir d’ara, tots els moviments o tendències en art són parcials, com si fossen especialitzats, ja no aporten ideologies fortes i duradores, són, més aviat, parcelles dins dúna cultura molt mercantilitzada i molt difosa a nivel1 d’informació pels nous mitjans de comunicació que des d’aleshores comenten a tenir gran importancia.

L’escultura, amb Rodin, malgrat tota la gran capacitat d’escultor que tenia, no ens ofereix cap alternativa nova, si n’exceptuem la seua contribució al monument.

El monument vuitcentista té un gran interés en la relació art-societat.

Personalment no m’agrada la idea de fer escultures al bel1 mig del carrer, sense cap vincle amb el temps en que hom viu. El monument vuitcentista va ser sempre una resposta col4ectiva 0, almenys, aquesta en va ser la motivació. Actualment hi ha massa absentisme, i d’altra banda, l’abstracció intemporal deliberada pot ser també una manca de participació de la collectivitat.

Jo cree que la societat necessita monuments que es relacionen amb ella, amb les seues esperances, amb les seues Imites. L’escultura pot conmemorar, recordar, convertir-se en part de la memoria collectiva, de la historia dels pobles. Hi ha també, en el monument vuitcentista, una preocupació per l’entorn, que avui ha estat totalment oblidada, i em sembla fatal aquest oblit. A tot arreu podem trobar escultures al carrer, podíem dir deixades caure i ja esta. Mingú no preveu, Ilevat de comptades excepcions, com resoldre una base, un entorn, en relació a una determinada escultura. Jo, personalment, cree que els escultors actuals no en tenim uns coneixements adequats ni cap preocupació per tal d’adquirir-los; per això pense que té un interés actual, a nivel1 pedagògic, el monument vuitcentista.

D’altra banda, Rodin continua la tradició de la multiplicitat dels punts de vista de I’escultura i la porta al màxim que li permet el model amb el qual treballa: el cos huma. A Rodin mai no li va mancar la forca intuitiva, pero va tenir, com molts altres artistes de la seua època, l’escassetat de coneixements que, d’altra banda, potser el va dur a un dels encerts que mes personalitat tindrà després en la seua escultura: la falta deliberada d’acabat en les seues obres. Sembla que, quan va anar a Roma, es va quedar bocabadat davant les escultures de Miquel Angel, i que van ser justament les que havia deixat sense acabar abans de morir, les que més I’impressionaren.

A partir d’aquí, el1 va introduir aquella tosquedat de l’inacabat, que es va convertir en una de les característiques més personals del seu treball. Tanmateix, jo cree que Rodin va ser un gran escultor, pero tradicional i molt influenciat per la pintura impressionista.

L’escultura del segle xx ve condicionada, d’una banda, per la tradició ideològica del segle XIX, i de I’altra, per la producció industrial i els nous materials.

Els grans descobriments científics i el progrés posen I’artista davant d’una societat burgesa que accepta el seu treball sempre i quan siga una 73

activitat cultural, per tal de justificar la seua sensibilitat per damunt de la vulgaritat, pero mai comparable als científics, ni en prestigi, ni en reconeixement social. Els científics són savis admirats per tothom; I’artista resta com un ser estrany, ben pagat, ja que l’especulació que es pot fer amb la seua obra dóna els seus bons guanys. Aquesta va ser una de les causes perquè en el segle xx s’aferme, encara més, la passió pel primitiu natural, que ja havia estat present durant part del segle passat. Va ser com una oposició al progrés que els va deixar amb una sensació d’incapacitat, d’impossibilitat, amb el ritme que adquiria el progrés de la ciencia. Així, arribaran a afirmar, com diu Nietzsche, que ael cos és més savi que la ment».

Els escultors trobaran nous models a imitar en l’escultura de les primeres civilitzacions i dels pobles primitius d’Amèrica i Africa. Els materials més antics passen a ser els materials més originals i nous per la magia de l’artista. L’exaltació del treball tornara a sorgir, encara que amb noves connotacions fins i tot morals. Recordem els artistes fotografiats als seus catàlegs en plena feina, representant ser treballadors de la cultura -com dirien els «bons marxistes».

Amb aquesta varietat de materials, es fa palesa una inadequada utilització, o dit duna altra forma, la incoherencia que es troba en moltes escultures que es pensen en un material i es fan en un altre per raons purament de selecció mercantil, o condicionats per la moda d’aquell moment o, senzillament, per fer demostracions d’habilitat.

Jo voldria, per tal d’aclarir aquest plantejament en relació a la materia escultòrica, exposar-vos un comentari que, sobre els materials, va fer l’arquitecte americà F. Ll. Wright. Diu així: «vaig comentar a estudiar la naturalesa dels materials aprenent a observar-los.

Aleshores, vaig comentar a veure la rajola com a rajols; la fusta, com a fusta; el ciment, el vidre i el metall, cadascú per el1 mateix, i tots com a tals. Resulta estrany dir-ho, pero aquesta operació exigia una gran concentració en la imaginació.

Cada material demanava ser tractat de diferent forma, i donava la possibilitat d’utilització d’acord amb la seua naturalesa; fins al punt que un disseny apte per a un material no ho era per a un altre».

Henry Moore és un exemple clar de la bona utilització dels materials amb una saviesa poc comuna. Cree que no conec cap escultor amb un coneixement de l’ofici com Moore. Es possible que tot li vinga de la tradició artesanal anglesa, pero del que no hi ha dubte, com deia Wright abans, és que ell és un gran observador de la naturalesa amb una gran concentració de la imaginació.

Els seus models han estat la dona, els camps, els primitius, els ossos, les pedres, etc., i tot, després de passar pel seu pensament i les seues mans, ha estat convertit en Moores. Perquè ell, per exemple, no volia traure de la pedra una dona; el que volia era convertir la dona en pedra. 1 això sempre ho veurem molt clar, ja empre fusta, fundició, plàstic, marbre.. .

74

EESPILL Malgrat la dificultat de transmetre Ilenguatge anecdotic, a hores d’ara es produeix una vertadera explosió de comunicació voluntaria, afortunada i brillant.

Hi destacaria tres noms: Brancusi, Juli González i Giacometti.

Brancusi és com un resum històric de tota l’escultura en la seua mes simple expressió. Hi podem trobar la materia en el seu estat mes natural, com en els pobles més primitius o en la mateixa naturalesa, aixi com «la serena grandesa», «la noble simplicitat» i la intemporalitat dels grecs, la vitalitat palpitant de Miquel Angel, el talent divers i briIlant en la utilització del color en els diferents materials, com al millor Bernini, així com l’espai, el temps i la multiplicitat dels punts de vista, i tot al servei de la idea, en el seu sentit més modern: el símbol. He de confessar-vos que es l’escultor que més m’interessa i que més influeix en mi.

Juli González és la modestia de mitjans, la lluita davant l’adversitat i la gran forca del llenguatge.

Ell es l’inventor de tota una nova sintaxi.

Els constructivistes es troben amb els mateixos materials que utilitza aquesta sintaxi. González cerca molts camins, a tots s’acosta amb curiositat i por, a poc a poc, tenia un gran ofici i va aconseguir magnífics resultats. Jo sent una especial predilecció per una de les seues obres, La Montserrat: tota la tragedia de la guerra, la rabia davant la injustícia, la resistencia, la incapacitat per a defendre’s i el crit, un crit estrepitós i animal, que sembla que mai no es clourà, que encara ara cree estar sentint-lo. La materia, la planxa de ferro colpejada. La planxa convertida en Ilenguatge, en comunicació directa que ens arriba al Cor. ’ A hores d’ara la polèmica modelatge-afegit, tallar-traure, s’ha esfumat. Perquè l’escultor actual no té prejudicis: afegeix, trau, construeix, que és com una barreja d’afegir i traure. Pero hi ha un escultor que, com diria Miquel Angel, sembla un pintor: Giacometti.

Si hem de ser objectius, haurem d’admetre que Alberto Giacometti és un escultor molt pictòric i literari. Pero un gran escultor. Representa d’alguna forma un gran corrent literari i social: l’existencialisme.

Giacometti treballava amb fang i sempre amb el model huma davant. Els seus dits, febrils i apassionats, són com pinzells; la Ilum, l’ombra, l’espontaneitat, la deformació personal, donen una dramatització total a l’obra i una gran personalitat que fins i tot produeix un espai especial al seu entorn. Les seues escultures són com símbols, testimonis de l’home del seu temps, a desgrat de tota la càrrega literaria.

Altres escultors prenen la nova imatge dels materials industrials i, a través d’ells, i amb sistemes de treball relacionats amb la producció industrial, produiran escultures amb una nova imatge. Perquè si canvia la materia, les eines i fins i tot els mateixos processos de realització, els resultats n’han de canviar. Una nova escultura sorgeix. L’anècdota, I’argument, hi han perdut tot el seu valor. Sols hi haurà una constant significativa: la seua presencia com a imatge del temps històric. L’espai hi 75

pren una gran importancia.

Potser aquest protagonisme espacial haja estat donat per la manca de temàtica anecdòtica, tal com abans havíem trobat en l’escultura grega. Convé aclarir que I’espai, en l’escultura de Bernini, és escenogràfic i en funció de I’escultura.

L’espai modern, com passava en l’espai grec, és un espai creat per la mateixa escultura; és tal vegada simbolic i jo, amb permís dels especialistes, pense que I’espai en Bernini és aHegoric.

Per a mi, la incorporació, que fan els constructivistes, dels materials industrials es definitiva per a l’escultura.

Pero jo diria que encara hi pesa la tradició dún forma massa evident. No poden traure’s de damunt la càrrega sentimental dels materials, i els relacionen duna forma molt pictorica, molt expressionista.

Enlluernats per la nova imatge plàstica i el progrés social, no era encara el temps de construir, que era el que realment ells es proposaren.

Tanmateix, el segle xx és possiblement I’època en que la tradicional polèmica de l’expressió i de la raó es produeix més forta i mes complexa, perquè, tot i partir dels mateixos condicionaments, donara resultats formals diferents i en cada un d’ells podrem trobar postures racionals o irracionals.

Va haver moments en que s’afirmava amb seriositat que l’art geomètric, per exemple, era racional, seriós i progressista, i que l’art del signe era sentimental, individualista, irracional.

Aix¿$ ja no hi ha qui ho mantinga.

La racionalitat i la voluntat, més o menys, es dóna sempre, i l’etiqueta de clàssic o nou, de convencional o de revolucionari, ja no es pot tractar com un plantejament formal. No fa gaire vaig Ilegir unes ‘paraules que va dir Freud a Dalí, poc temps abans de morir-se: uel que m’interessa del seu art no és l’inconscient, sin6 el conscient».

Jo comprenc que, avui, és encara més difícil jutjar l’obra d’art perque no tenim el model per comprovar, comparar i decidir. Estem en una època en que, amb la falsedat del producte nou i l’originalitat com a camí per a obtenir el triomf social, cada vegada és més complicat trobar una obra d’interés.

Perquè aquesta barreja d’originalitat i de novetat és una moda inaguantable, monotona, avorrida i classificada.

L’art no és un model per a classificar en fitxes i posar-li una etiqueta.

Esta fet per homes i per als homes que comparteixen les mateixes esperances i els mateixos desitjos. Pensem per un moment que uns extraterrestres arriben a la terra i, quan es troben amb un museu d’art modern, comenten a classificar i a endur-se’n mostres, com si es tractàs de minerals, al seu planeta. Dones bé, això és el que fan molts humans davant les obres dels artistes: comportar-se com extraterrestres, com si no tinguessen res a veure amb el que passa al seu entorn.

L’artista no ha de deixar-se classificar en un apartat, en una casella.

Hem d’oposar-nos a ser un model més o menys felic per al mercat, hem de tornar a l’artista integrat en la vida, amb diversos camins i activitats. La gran aportació de Picasso a l’art contemporani va ser la seua 76

EESPILL passió contra el culte a I’originalitat, fins arribar a les més genials imitacions per tal d’aconseguir una ruptura amb la idea que I’art 6s l’expressió de la personalitat inconfundible: el model. No som models.

No podem permetre que ens convertesquen en marques de productes per al mercat de consum. Som homes que cerquem la llibertat mitjancant l’observació, la selecció, la reflexió. Tot acò podem anomenar-ho bellesa, emoció, passió.. . , però el que esta clar és que aquesta passió és compartida amb els altres homes a través de la història. Si a hores d’ara cerquem una justificació clara per a l’art, és el seu compromís total amb la Ilibertat.

Andreu

77

ALFARO

TEXTOS LITERARIS

L

7 HEURA DEL DESIG

Jaume Pérez Mont aner

L

ENTAMENT es dessagna obri la boca seca i sâ&#x20AC;&#x2122;estremeix en un esglai final sota la pluja llarga de sols ferits i de tenebres.

Paisatge de cadhvers insepults, ocells i flors sobre la terra morta alaferits es belluguen sense esma, mentre flameja el dubte i la buidor sâ&#x20AC;&#x2122;arrecera a les conques abatudes.

83

el violĂ­,

Sent la tremor de totes les derrotes i alene el baf de la por i la ràbia.

No veig el sol i em passege somnàmbul per corredors de capvespres incerts; incertes llums i cossos epilèptics caminen sols per anys inacabables.

Ni els oig, ni els veig, ni vull saber qui són; com un cargo1 m’endinse en mi mate& encerclat de silencis i corals.

84

A

entre

RA la llum cotons sollats,

ens tanca les palpebres sofre i cement,

imatges

sense forma,

fred i neguit; un vent sâ&#x20AC;&#x2122;ha endut presències exactes, colors, textures i volums, com si una fingida primavera arrabassĂŠs amb tot, com si la mort 85

habités en nosaltres des de sempre o tot fos mort o record impossible.

Un ce1 caigut de pedres i silenci: el temps no és temps i el mar no es renovella entre les roques, ni agita cors 0 vaixells temeraris; sense límits el temps es belluga entre les branques polsoses dels bedolls, vibra impotent en la rugosa pell dels llangardaixos, els camins llefiscosos del cargol, l’al$ria de la botja, la secreta resposta del mussol, s’atura al baf dels morts que creixen com creix l’escuma closa dels aquaris; vénen de lluny amb cossos sense rostre, creuen ciutats i carrers de tenebres, dels albellons, del boscam sense fulles, sempre arborant foscors i lletanies, omplint de gel les hores insensibles, brollen com cucs en les petjades tendres 0 com gripaus sarnosos en la gespa.

Ni plors, ni dol, la rabia ens mossega obscurament; el dia s’ha parat sota les ales grises de la cendra.

86

3

Q

UIN aixopluc contra la fosca cavalcada. l’allau de mots i punys, el verí rancuniós . de la serpent pitó, l’ocell adolorit entre horitzons deserts.

Com claus de foc ens destrossen les mans senyals, notícies, ombres petrificades, pedres de somni i molsa esquarterada.

Mire el teu cos i mire les despulles: grapats de llum que et recorren la pell com ganivets finíssims, com saliva, 87

peixos daurats s’enfonsen en silenci i brollen lentament illuminats.

1 el món és món només entre els teus Iímits, els camins venturosos de la nit, pujols de sorra dolca, emmirallat boscam d’abismes i naufragis sense temps.

Multiplicat instant, multiplicat prodigi, remor de pins i teixos i el fullam de codonys i maragdes i la llum ensucrada del teu cos.

Com l’arrel m’endinse foscament en la terra porosa del desig, tot despullat de somnis i memòries, tan lluny i tan aprop de la desfeta.

No sents els morts que arrapen la foscor, els morts que xiuxiuegen el teu nom?

Sobre aquest món desert aixeque les paraules, aixeque ocells de foc i espases de silenci, mentre m’enfonse, amor, entre les paradelles, tot encerclat de llums de sols agonitzants i fulles argentades.

88

4

A

VUI s’ha endut la pluja tots els somnis i sóc un monstre vell de llargs cabe& i cor glacat. Tot ho recorde, tot: els clars carrers de sol i els murs emblanquinats i el comp& remorós de les hores cristallines.

Plore i recorde tantes veus, tan llargues com el vent que travessa les muntanyes.

Era l’inici del temps i el no-temps, insegur i precís sobre els meus ossos.

Sobre la terra humida illes llunyanes, impossibles ciutats, algues exòtiques 89

de mars inexplorats, trossos de ce1 i núvols, catedrals enlluernades, tot ho vaig descobrint sota la pols i la pluja d’aquesta primavera.

Avui ho recorde tot: dijous i abril; i vaig enumerant totes les coses.

La pluja m’ha fet créixer els cabells i sent el cor glacat giravoltant sota la pell rugosa i grisa del meu pit.

90

EESPILL

s

ITTING BULL

París, dijous

22 de novembre

No és molt gran, té aigua freda, una cadira, una tauleta, un llit, un armari, una teulada de zinc, on repica dolcament la pluja, i la desencolada finestra que dóna al pati més espaiós de l’immoble.

Aquest matí, a dos quarts de set, quan m’eixugava la cara, he vist, per I’espill del lavabo (se m’oblidava, també tinc un lavabo i un espill), que a la paret del capcal del llit hi havia un dibuix de considerables proporcions.

El fet m’ha sorprés en gran manera, perquè ahir, a la nit, quan em vaig gitar, encara no hi havia cap

Avui m’ha passat un petit incident. Des de fa dues setmanes habite una piade al número 88 de la Rue de la Université, prop de la Gare d’Orsay. Me la va oferir un amic persa, un ve11 exiliat que canvia fàcilment de domicili per por que el descobresca la policia del xa...

Es una de les nombroses cambres «de bonne à tout faire» dún ve11 casalot del segle XVIIE; una reduïda peca, encimbellada a les golfes, en un pis vuité.

91

de ratlla a la paret blanca i bonyeguda que conec des de fa quinze dies.

El dibuix representa un cabdill indi de perfil, impertorbable i majestàtic, cofat amb un superb plomail de bellíssimes plomes: jo cree que es tracta de Sitting Bull.

Ara recorde, si no em falla la memoria, que la fesomia d’aquest personatge m’és familiar.

Cree que la primera vegada que el vaig veure fou una tarda de julio1 regirant llibres d’ocasió al Boulevard Saint Michel, concretament a la llibreria de Gibert Jeune. En aquella circumstància, el personatge en qüestió, des de la impoiiuta plana de paper setinat, em va fitar d’una forma divertida i alhora reticent. Tanmateix, la seua mirada tenia quelcom de ferm i poderós, i, en passar uns segons, em fou impossible de resistir-la.

En aquel1 cas, la meua reacció no tarda a arribar, i, molt molest, d’un colp, tanquí el llibre.

Espere que, a hores d’ara, aquest hoste inesperat sera menys tafaner, i la seua conducta bastant més discreta.

24 de novembre Aquesta nit passada -quina bogeria! -, quan, mort de son, anava a colgar-me a la llitotxa, he donat la bona nit a Sitting Bull; talment com si el1 fos una persona plena de vida, un ésser de carn i os. He pronunciat les paraules gairebé sense adonar-me’n.

1 en la meua veu, cosa estranya, no hi havia cap deix de sarcasme, ni tampoc de complicitat. El meu company no m’ha respost.

Dissabte,

26 de novembre

Avui al matí, en obrir la finestra, he sentit darrere meu la torbadora presencia d’algú. Només apercebreme’n, una inquietant sensació m’ha recorregut i’espinàs.

Jo tenia la quasi «indiscutible certesa» que em trobava tot sol a l’habitació.

No obstant això, i per tal d’eixir de dubtes, armat de valor, m’he girat de sobte; com si volgués sorprendre l’intrús. El resultat de la meua agosarada acció ha estat el que esperava: llevat de mi, no hi havia ningú a la cambra.

Després de cinc minuts, en despenjar l’abric de l’armari per sortir al carrer, tot París era cobert per un pam de neu. Juraria que, per un moment, he vist l’indi fer-me una ganyota de condescendencia, com si em perdonas la vida; i el gest m’ha incomodat.

Jo sé dissimular-ho prou be, pero, sovint m’agafen rampells de paranoia, una cosa crònica que, segons els metges, em ve de la infantesa (com solen venir tota aquesta mena d’alifacs), i no m’agrada que cap persona vigile els meus moviments; per tant, no puc tolerar ser observat per un estrany personatge que iilustra un desolador barandat de recambró, que ni tan sois és a plom.

He sortit de casa molt pensarós, tractant de buscar la solució que puga estalviar-me la neguitosa presencia del cabdill Sioux. Entre les estacions de metro Concorde i Palais Royale n’he trobat l’eixida: el taparé amb una mà de pintura blanca.

Aquesta tarda he compra& al 92

Monoprix de la Rue de la Seine, pinzells, una ampolla de dissolvent, i un pot de pintura de blanc-vori.

Resignat, amb enteresa, he pujat, per la costeruda escala de servei, tots aquests atifells a la meua cambra del pis vuité. Allí, contemplatiu, m’he passat deu minuts observant el dibuix de l’assenyat personatge; el retrat de Sitting Bull té un bel1 colorit, i esta executat amb bona traca. Al cap d’una estona, n’he sentit llàstima.

Ja esta decidit, i no me’n puc tornar enrere: Sitting Bull, un dels darrers cabdills de la tribu Sioux, romandrà a la paret de la meua cambra. No el taparé, no tinc entranyes per a fer una cosa així.

entre no aguantar-me a mi mateix, i no aguantar els altres, no deu haver-hi massa diferencia. iSeré jo una persona insociable?

El ben cert és que ell és bastant eixut; no parla, ni crida, ni es belluga, ni riu. Pero d’una cosa m’he adonat, que cree que és un bon indici: els seus ulls, a mesura que passa el temps, van entendrint-se.

Jo pense que en I’avenir seran els ulls d’un bon amic.

5 de desembre Ahir, a hora foscant, quan entrí a la cambra, vaig veure el gran cabdi11 indi amb un mocador de seda roig lligat al coll, que no s’adeia massa amb les plomes d’àliga del seu ostentós plomall.

1 aquest fou el motiu del meu estupor, perquè des de les dues setmanes que fa que visc en societat amb ell, mai no li havia vist, entre les pertinentes personals, que ufanós exhibeix al dibuix, cap mocador roig de seda.

Millor sera deixar-ho córrer. Hi ha coses en aquesta vida que val més acceptar-les com vénen que buscar-ne I’explicació.

2 de desembre S’han escolat deu dies i, si he de fer honor a la veritat, caldrà dir que Sitting Bull, el meu company de cambra, peca una mica de sedentari. Mai no pren cos, ni es mou de la superfície del baranda& ni tan sols per fer-te un favor: és massa discret per al meu gust. A més a més, de vegades tinc l’enronia que existeix entre nosaltres dos un cert malestar, una tensió que esdevé cada vegada més palesa, i que jo no recorde cap detall que haja pogut motivar-la.

Perque estic segur que el cabdill indi no ha parat esment que, des de fa uns dies, em sembla un ocel1 de mal auguri; plomes no li’n manquen. Ara, m’han dit que aquesta gent, que encara esta per civilitzar, és forca puntimirada; igual es creu que sóc racista.

Ben pensat, dec ser-ho, perquè,

8 de desembre Daniel Schwander es un dels veïns que tinc al corredor. Ell és de l’Alsàcia, treballa a Strasburg, en les oficines duna empresa que es dedica a la promoció dels deliciosos vins d’aquell país, i ara es troba a la bella Lutecia fent un curs de noves tècniques administratives.

Aquest alsacià és un xicot Prim, ros, amb un aire d’absent que l’afa93

voreix. Pero té un defecte que jo sempre considere en les per-sones: no és massa comunicatiu.

Avui al matí, quan sortia de la cambra, hem coincidit tots dos a l’estret corredor.

Ha estat Daniel qui ha trencat el gel comencant la conversa.

-Bon dia. Tot va bé?

-Sí, gràcies.

-No és massa dificultós el principi de curs a la Universitat?

-ell sap que vaig a Vincennes.

-No, es pot suportar prou bé.

-Pep, voldria preguntar-te una cosa.

-Digues-me-la.

-iTu no hauràs trobat pel corredor, o pujant l’escala, un mocador de seda roig?

-No! -1i he contestat ràpidament; pero no he pogut evitar-h0 i he envermellit de vergonya; cal estar un xic avesat a mentir 0 a encobrir, perquè I’acció reisca amb certa naturalitat.

Quan he tornat a casa, a les deu de la nit, no hi havia cap senyal de mocador sobre Sitting Bull.

No li n’he fet cap retret, perquè, al capdavall, si hem de cohabitar a la mateixa cambra velis nolis, estem condemnat a suportar-nos; i aqueixa mena de censures mai no són bones per a la convivencia.

Només ens hem mirat lún a l’altre de fit a fit. Després he aixecat l’índex de la mà dreta amb un gest admonitori, com sant Vicent Ferrer, pero sense dir-li cap de mot. Jo cree que ell m’ha comprés.

28 de desembre Algú m’ha buidat l’ampolla de moscatel1 d’Alacant que guardava,

com un tresor, per a la nit de Cap d’Any. A la meua reduïda cambra hi ha serpentines per tot arreu; sembla com si s’hi hagués fet el ball de Carnestoltes.

El meu company, Sitting Bull, es troba en un estat lamentable.

El seu rostre esta Ileugerament enrojolat, i els ulls li mirallegen com dos estels.

Hom diria que esta bufat.

Dilluns,

29 de desembre

A les set de la tarda, com faig d’habitud, he passat per casa de la portera per si tenia alguna Iletra al correu.

De tant en tant, m’escric afectuoses cartes a mi mateix, en les quals em conte tot allò que voldria escoltar i que ningú mai no m’ha dit; epístoles que puc deixar de contestar sense cap problema de consciencia. Papers que escric amb la mà esquerra, dificultosament, pero que, en canvi, donen a la meua persona un aire normal que en un home sol sempre és necessari.

Perquè, vegem, i en això espere que em donareu la raó: algú sense correspondencia, és tothora un personatge sospitós.

Amb la portera, Madame Bonfête, tinc un tracte familiar.

A ella li agrada molt fer barret, i jo li aguante, estoicament, totes les garlades. Cada dia em fa el cap com una trona referint-me les coses més fútils. Jo mai no sé que contar-h; avui he estat a punt de parlar-li de Sitting Bull. Pero després ho he pensat millor i no li he volgut dir res del meu company, perquè la dona no sap massa d’esperits, ni d’ànimes volanderes, i si s’assaben-

ta que som dos vivint a la cambra, el cabdill Sioux i jo, igual m’aug menta el lloguer.

Aquesta tarda, Madame Bonfête, desconsolada, m’ha contat que algun cor pelut li ha pres, del test que hi ha sobre l’ampit de la seua finestra, una anemone viola, la que més s’estimava.

Ella creu que qui li ha polit la flor és Fofana, el negre electricista del Gabó que en les hores de lleure va a una academia de bah de Montparnasse a aprendre-hi tangos i bailongos.

A la portera no li sap massa greu que el negrelló se l’haja enduta, perquè Fofana és jove, i gent jove, pa blanet. Ara, ella no esta disposada que els veins de l’immoble es mengen les seues flors. Pero de seguida ha dubtat de la seua acusació i m’ha dit: -Perquè els negres es mengen les flors, jno?

Jo li ho he confirmat, mordacment; tenia ganes d’acabar amb aquella conversa i ja feia estona que no sabia per on tallar-la.

Madame Bonfête, que sempre es malfia de les meues corroboracions, ha acceptat, seriosament, la meua resposta; i, resolta a tot, m’ha dit cavillosa: -Caldrà posar-hi remei.

En aquesta casa falta energia i disciplina.

A la vídua, encara li queda raca militar del seu matrimoni amb el sergent Bonfête, mort a Indo-xina.

Pero, ben mirat, jo no sé quina classe de remei podrà posar-hi. Perquè la portera esta, pel negre dansaire, més cega que la justícia.

7’30: Trobe Sitting Bull amb

una preciosa les plomes.

anemone

viola

entre

3 de gener Anit

vaig

somiar amb el farde poals, pinzells i pots de pintura, travessava el desert d’Arizona, amb una trontollosa carreta, camí de California.

L’animal de tir, una desficiosa mula guita, s’aturà, en un acte premeditat, prop dún arbre que creixia de vora el caminoi. El ce1 era cobert de núvols i comen& a gotinyejar.

1, tot seguit, en un bel1 en sec, em sortiren, de darrere d’uns matolls ressequits, una colla de braus guerrers indis capitanejats per Sitting Bull.

Les seues intencions eren ben clares: volien fer-se amb la meua pell. Sense pensar-m’ho massa, una mica nerviós, agafí el Winchester i comencí a disparar a discreció contra els atacants. Pero aquests anaven envolcant-me, cada vegada més, en un cercle més reduït. Jo em defensava valerosament, pero no podia aturarlos.

Mentre apuntava a un dels genets que venia, brida solta i armat amb una llanca, vers la carreta, un d’ells, de colp descuit, m’ha caigut a sobre, sense que jo pogués fer res per evitar-ho.

L’indi, muntat sobre les meues espatles, em va serrar el col1 amb el seu brac dret i em posa la punta del seu punyal a les costelles. Jo, vist que era a la mercé del guerrer, no hi vaig posar cap de resistencia, em doní per perdut i vaig soltar el fusell.

No obstant la meua actitud de rendició, aquel1 maleit salvatge no deixava d’estrényer-me el coll. Passí quaranta segons angoixosos espeWest. Carregat

95

rant que sonàs aquel1 miraculós trompetí dels westerns americans, i aparegués l’inefable seté de Cavalleria. Pero no hi va acudir ningú.

Al cap duna estona, el Sioux afluixà un poc el brac i poguí respirar, per uns moments, amb una miqueta de tranquillitat.

Després torna a serrar-me el coll, més fort que abans, i va pronunciar uns mots desconeguts, alhora que em posava la fulla del punyal arran dels meus cabells. Era mort de por, no hi havia cap de dubte: aquel1 indi del dimoni volia tallar-me la cabellera.

Davant meu, Sitting Bull, em mirava despectivament, com si em digués: «Qui t’ha vist, i qui et veu, mateta de fonoll.»

L’indi va repetir la seua petició, i el meu company de cambra féu un gest asseveratiu. 1 totes les plomes del ploma11 se li espampolliren harmoniosament com un paó.

De sobte vaig sentir la gelor del tal1 de l’acerada fulla que, amb brutalitat, incidia en el meu front. 1, també, com una mà anonima m’arrancava dolorosament una totxa de cabells.

En aquest punt, he pegat un crit de p,ànic, i m’he despertat. Estava xop de suor. La primera idea que ha sortit del meu magí ha estat la de posar-me les mans sobre el crani.

La comprovació m’ha decebut.

M’oblidava: des que vaig fer el servei militar, sóc calb, tinc la testa lluent com una poma.

Recelós, a palpentes, enfellonit, he buscat la meua perruca de cada dia. Era, com sempre, al lloc d’habitud, penjada al barró de la cadira.

Amb molta cura he encés el llum: Sitting Bu11 guardava la més absoluta circumspecció.

Millor així. Després de la broma de la cabellera, no li hauria consentit el més mínim indici d’ironia.

Segon dissabte

de gener

Vull conéixer quelcom de la naturalesa del meu company Sioux, tenir alguna idea precisa d’aquesta insòlita criatura que comparteix la meua intimitat.

Avui he sabut per Marilia, la brasilera de Minas Gerais que tira les cartes de Tarot a la cafeteria universitaria, que les veus d’ultratomba no poden ser enregistrades en la cinta d’un magnetòfon (pero aquest no és el cas que em preocupa, perquè el meu hoste no en diu ni pruna); i, així mateix, tampoc les pellícules fotogràfiques no poden ser impressionades per les imatges dels apareguts, dels esperits errants, o de les animes en pena. 1 sempre que se n’ha intentat l’experiència, surten els rodets plens de veladures.

Aquesta pot ser la prova decisiva per a desxifrar algun aspecte ocult de la natura de Sitting Bull.

A les quatre de la tarda, després de tancar la cambra amb dos torns de clau, he sortit de l’immoble amb cent francs a la butxaca i amb la ferma voluntat de comprar, a la Samaritaine, un aparell de fer fotos.

Tanmateix, quan eixia al carrer, he vist que, a la vorera d’enfront, passava un vianant amb els mateixos trets físics que el meu silenciós amic. ¿S’haurà decidit Sitting Bu11 a prendre la forma humana? S’ha parat al trenca11 de la Rue Solferi96

no, jo no li llevava els ulls de damunt, després ha canviat de direcció marxant cap a la Rue Jacob. No he pogut resistir l’impuls d’anar darrere d’ell, una forca inextricable m’empenyia a seguir-lo i ho he fet; sempre, això sí, a una distància prudent, com solen fer els bons detectius.

Ha girat per la Rue des Saints Peres en direcció al Quai des Malaquais on s’ha deturat a xerrar amb un bouquiniste de velles cartes postals. Poc després ha prosseguit el seu camí. L’he perdut de vista a l’altura del pont del Carrousel, entre un centenar de turistes japonesos.

Ho he pensat millor. No compraré l’aparell fotogr&íic a la Samaritaine, perquè aquest magatzem sempre em deprimeix.

Aniré a «Au Printemps».

He pres el metro a Palais Royale, els cotxes anaven de gom a gom; en arribar a Pyramides, un dels viatgers m’ha fet una empenta per sortir. Solament li he vist la cara una fracció de segon, i m’he quedat atònit: era Sitting Bull.. ., pero, evidentment, sense plomes.

En baixar a Saint Lazare m’he regirat totes les butxaques, els cent francs nous m’havien esvaït. He hagut de tornar a casa a peu.

Mes dues coses sé ara amb tota certesa: el cabdill indi té el do de la ubiqüitat i.. . les urpes una mica massa llargues.

Dilluns al matí Abans de sortir de la cambra m’he adrecat a Sitting Bull i, cridant-li forasseny, l’he reptat dientli: -Prou, amic. Cal que acabes amb els robatoris i amb les teues

desconcertants aparicions.

N’estic fart!

Aquesta vegada m’he excedit.

Els meus nervis, desballestats, han trait el meu posat flematic. Quan jo anava a creuar el Ilindar de la porta, Sitting Bu11 estava trist, cree que tenia ganes de plorar.

Dilluns

a les deu de la nit

He tornat a casa més tard que de costum. No hi ha cap dibuix a les pare& de la cambra. El cabdill Sioux ha desaparegut.

Sobre la taula he trobat un paperet que, amb Iletra un xic tortuosa, diu: «Estimat company, t’ho dic amb el cor a la boca: no sóc un lladre. Me’n vaig. Sempre havia cregut que tu i jo érem alguna cosa més que amics de bon dia i ,de bona nit. 1, damunt, no tens sentit de l’humor.»

Signat: «Sitting Bull.»

Postdata: «El mocador de seda roig era un regal de ma tia Rabosa Bella, l’anemone la vaig comprar d’una floristeria de la Madeleine, i els cent francs pensava tornar-te’ls; no m’agraden les fotografies.

Pero tampoc no s6c un furtamantes; les àligues com jo no cacen masques.»

Dimecres

a la nit

M’he despertat a les quatre del matí a causa dún malson amb àligues, indis i mocadors.

Encenc el Ilum i, àvid, esguarde els murs de la meua petita estanca. Són blancs, d’un blanc fred i malaltís que em glaca la sang a les venes.

El meu company ha partit definitivament, i l’enyore, em manca.

Jo sé que no tornar-à.

Em trobe desvalgut, sol, completament sol.

97

LESPlLL

LA INTEGRACIÓ DEL BRONZE UN REPTE A LA CREATIVITAT

1 EL CRISTALL: ESCULTORICA

Romà de la Calle 1 EXERCUS PREVI NO DEL TOT IMPRESCINDIBLE

una apoteosi de conjunt: unes vegades sota l’ègida de l’arquitectura, d’altres comptant amb la coherència musical (bpera) i, ja més recentEn el pensament estètic que ha ment, centrant la seua actitud enconstituït un dels eixos ‘de la teoria torn del ‘desenvolupament de les de Z’art han anat gestant-se, en me- tècniques audiovisuals. sura desigual i oportunitats difeEls esfou~os autonomistes, tanrents, opcions que ,d’alguna manera mateix, han anat desenvolupant-se han propiciat intents de síntesi i més bé en moments d’ensimiswraintegvació enfront d’altres, més pro- miento * quan, en certa manera, es chus al purisme i a l’autonomia.’ tractava de qüestionar l’autèntic i Aquesta tensió, establerta entre particular «constitutiu formal, de els principis de la «integració» i cada concret domini artístic. l’«autonomia», ha adoptat pel seu Aix& no obstant, cal no confoncostat distintes formulacions, se- dre equivocadament aquests esforgons el nivel1 en que tals aspiracos «puristes » de base experimental amb una postura de I’art pour Z’art, cions s’exercien. De fet, cada conat -en un sentit 0 altresempre sobretot perquè àmpliament propitenia a la seua base un encomiable ciats i integrats en els moviments afany experimental, bé que de dis- avantguardistes, més aviat es van tint encuny. Els intents d’ezaboraveure impulsats de manera simultàció sintètica més aviat buscaven nia amb/per un taran& específica1 Cfr. H. SEDLMAYR: La revolución del arte moderno, ed. Rialp, Madrid 1957, on precisament manté la tesi que en l’origen i efonament de I’art actual es troba tal aspiració i tal lluita radical per l’autonomia de cada «g&neren artistic. ' Cfr. X. RUBERT DE VENTAS: El arte ensimismado, ed. Ariel, Barcelona, 1%3.

103

EESPILL ment de «contestació»> per bé que de vegades molt difusa.

Tanmateix, els somnis d’aquell optimisme fundat en l’engugement, tan efervescent als anys seixanta, són avui -vistos a distanciapoc més que un record emotiu, des d’aquesta conjuntura que s’ha vingut a considerar plenament com de postavantguardes.

L’exercici Iúdic pel «purisme» va arribar així -en el seu momenta una mena de «grau zero», amb la radical implantació del principi de la desmateriatització en l’àmbit artístic. L’art conceptual en va ser la més fulminant manifestació experimental.

Pero, si des dels ‘primers passos de les avantguardes artístiques s’havia considerat bàsic el postulat estètic de la «m%ma simplicitatm, aquest suposit es va veure sempre àmpliament reforcat, al seu torn, per la recerca de ,quantes possibilitats pogués donar Ide si el desigual tractament tdels més distints materials.

La Gntegració i l’experiència» ana així retrotraient-se al domini estructural del pia de l’expressió lingüística 4 de cada activitat plàstica, entre les manifestacions més explícites del qual potser caldria comptar d’aleshores en@ amb el co22age (entés en el sentit i l’abast més lats i tenint en compte, a més a més, les seues amplies evolucions posteriors).

Amb el «retorn» a la pintura, el principi de la «materialització» de l’objecte artístic ha tornat a instaurar-se de nou com a centre i camp d’experiències.

Certament, aquest «retorn» ha vingut mostrant fins ara un innegable interés per la recursivitat de certs supòsits plàstics, que a mitjan segle van tenir el punt de màxima inflexió. No és, obviament, un simple «retorn a». Potser caldria parlar més aviat d’un intent (recursiu, no involutiu) de replantejar cert «estat de la qüestió» qule possiblement avui s’estiga en millors condicions de digerir des duna perspectiva mes explícitament artística (oblidats ja -0 almenys marginalment consideratsalguns plantejaments extra-semiòtics, en relació al llenguatge artístic).

II «EL METALL EN L'ART»

L’escultura, això no obstant, ha «viscut», en general, una mica més al marge d’aquest tipus de tensi0ns.S Naturalment ha experimentat, també especialment en el pZa de l’expressió, la diversitat dels recursos que els «nous materials» anaven oferint-li.

Per bé que, certament, en l’àmbit de la integrució se li plantejaven sempre dificultats suplementàries per ,la seua propia especifitat plàstica.6

3 Es podrien matisar ací els límits entre una contestació priorithriament de caràcter pragmàtic extraplàstic i una contestació essencialment arrelada en l’horitzó del llenguatge plàstic (per bé que no per aixo reduyda exclusivament a aquest). ’ Utilitzem ací estrictament aquesta terminologia en el sentit que es definida per L. HELMSLEV en els seus Prolegdmenos a una teoría del lenguaje (ed. Gredos, Madrid, 1971), com a correlacionat (i alhora oposat) al pia de contingut.

5 Tanmateix, entre nosaltres no ha faltat, de fet, mai, una praxi escultòrica conscient i efectiva.

6 Un exemple n’és el caràcter ambigu del que sfha denominat alguna vegada «esculto-pintura,, on creiem que la praxi escultorica ha estat la que ha sofert la inestabilitat d’aquests supòsits.

104

LESPILL Pero no es tracta ací d’abordar una vegada més la qüestió, sempre encoberta, de la «síntesi de les arts», sinó que més aviat ens preocupa ara el problema de la integració de materials

en l’escultura.7

1 confessem que el motiu proxim i bàsic d’aquestes reflexions ha estat la ‘darrera Fira Internacional d’Art en Metall, on, com ja és habitual, s’ha presentat també l’expositió «El Metal1 en l’Art»!

Aquesta edició ha suposat, al nostre parer, un saludable canvi en els plantejaments de l’exposició mateixa, considerant que s’ha partit d’un problema concret: «la integració del cristal1 en el metal1 des de la particular practica escultòrica».

Se superava així tota una etapa en que simplement es muntava i patrocinava una exposició d’escultura (en metall) «amb ocasió» d’una fira de mostres. Fet que si bé representava una explícita atenció a un concret fenomen artístic, mantenia

tanmateix, d’altre costat, certes limitacions de partida en el seu plantejament.

En aquest sentit ens permetem reproduir ací, traduïts, uns fragments del text d’introducció que obre el catalàleg,‘O a fi que queden clares les perspectives des de les quals es mdesenvolupà aquesta exposició: «es va pensar que l’esmentada exposició podria servir de font d’inspiració per als fabricants de llànties que es donen cita a València durant aquests dies» (...)

«La unió del bronze i del cristall ” ha provocat la creació de milers de models [en la indústria lampistera] de singular bellesa i està suposant la introducció d’un nou concepte en el camp de la illuminació ‘decoradora. »La indústria espanyola ha sabut captar aquest fenomen i va saber traure’n bon partit des d’un principi.

Tanmateix, la inspiració mostra en els últims temps símptomes de cansament i és en aquest

7 és un fet que -injustamentno s’ha prestat l’atenci6 deguda al fenomen escultòric, ni tan sols en el nostre temps. Més aviat, la pintura s’ha endut ula part del lleó». * Afortunadament, certes editorials estan facilitant algunes versions d’importants treballs entorn de l’escultura, pero, malgrat això, la desproporció és aclaparadora tant en la vessant històrica com en la teòrica, enfront d’altres manifestacions artístiques. Cfr. R. WITTKOWER: La escultura: procesos y principios (ed. Alianza, Madrid, 1979); H. J. ALBRECHT: Escultura en d siglo xx (ed. Blume, Barcelona, 1981); J. )MARÍN-MEDINA: La escultura española contemporánea (ed. Edarcón, Madrid, 1978). * Del 27 de marc al 2 d’abril va tenir lloc a Valencia la XVI edició d’aquesta fira monogràfica. ’ Aquesta n’ha estat la XIII edició. 1 encara esta per fer -si bé amb la trajectòria existent ja és possible abordar-lo- el bahc crític d’allò que, de fet, ha representat l’esforc de mantenir aquesta activitat peribdica en el context de la practica escultòrica. ” Com també es habitual, s’ha editat un catàleg acurat, arran d’aquesta XIII exposició d’escultura, amb nombroses reproduccions d’obres i amb textos de presentació de V. Aguilera Cerni, Roma de la Calle, José Garneria i R. Prats.

Igualment, els artistes seleccionats han afegit per la seua part unes «consideracions de l’autor sobre la nova materia». ” La indústria lampistera ufilitza de fa uns quinze anys, com a element decoratiu, el cristal1 de canonet conegut amb el nom d’Strass, de la firma austríaca Swarouski.

105

EESPLL punt que la Fira Internacional de I’Art en metal1 intenta incorporar l’art, en el camp de la inspiració, al servei ‘de la industria. »Es un fet cert que els artistes són avantguarda de tots els moviments culturals i no és menys cert que la conjunció d’aquesta forca creadora amb la indústria és la que pot donar uns productes amb personalitat prò’pia, en definitiva un disseny espanyol tan necessari per a valorar les nostres exportacions. »Guiats, dones, per aquesta idea central, es va pensar a dedicar l’exposició ,d’escultura d’enguany a obres que conjugassen els dos materials indicats, metall i cristaU, pensant que podrien servir de base perquè la indústria desenvolupàs nous conceptes i idees basats en aquests.» l2 Es va muntar l’exposició amb els treballs de quatre escultors: Alfonso Pérez-Plaza, Josep A. Dies (Diesco), Nàssio Bayarri i Ramón de Soto.13 El repte de la integració bronzecristal1 era el fulcre, dones, del problema plantejat als artistes.

Logicament -com ells mateixos confessen d’una o altra manera en el text- ja d’entrada seyls presenta una alternativa explícita: a) Mantenir el seu «estil personal» i supeditar a tal modus operandi la possible solució integradora, a ultranca. b) Intentar partir d’un suposat i metodològic «grau zero», sense condicionaments previs, lliurant-se des d’un principi al nou plunteiument, que ineludiblement alteraria (per les concretes premisses de la

integració) l4 la seua propia i personal «poètica» en la mesura que, pel seu costat, les normes del joc creutiu variaven en relació a la seua habitual «practica escultòrica».

Si la primera opció suposava, d’alguna manera, un clar (o velat) continuisme, i eliminava de fet tota possible i radical experiencia d’autèntica inter-relació matèrica, la segonu opció, per la seua part, representava un profund repluntejument no exempt en conseqüència de riscs complementaris.

A jutjar per les «declaracions» de cada artista, en principi, semblu que van optar per la segona opció, en resposta al repte artístic que se’ls plantejava.

Tanmateix, si deixem de costat les declaracions de principis i atenem directament els resultats efectius de les obres, caldria confessar que, evidentment, en conjunt, no ha estat així.

Malgrat la intencionalitat manifestada -i suposem que també dels respectius esforcos realitzatsel problema de la integració cristallbronze en l’escultura s’ha mostrat en realitat com ultament difícil d’aconseguir.

Es possible que tal dificultat vinga ja explicada, d’entrada, des del moment que el repertori formal dels cristalls disponibles els era donut. L’escultor podia seleccionar «el model» (o models) i la mida (o mi’des) que anava a utilitzar, segons els seus projectes particulars, pero no li era factible -en principila possibilitat d’alterar, és a dir, conformar (adequar) un dels dos elements materials: el cristal1 ja hi era, condicionant per endavant el

l2 Cal tenir, dones, en compte, aquesta intencionalitat de «transvassament creatiuw entre el camp de l’escultura i el disseny industrial, a fi de jutjar la possible eficàcia final del projecte. l3 Tots ells professors de la Facultat de Bdles Arts de Sant Carles de València. l’ Integració = Inter-relació estructural. Per això, noves relacions, nous materials, suposen lògicament resultats «diferents».

106

EESPILL resultat. Era, dones, el bronze allò que «modulant-se» hauria d’assumir -a costa seua- el ple joc d’integració.

Si, pel seu cantó, l’artista mantenia la seua habitual praxi escultòrica, el final se sobreentenia, a fortiori, com una cosa mecànica (no «org&nica en relació a la interacció material/estructural»): simplement s’ufegia el cristal1 a la tradicional escultura, bé per «inclusió», bé per mera «superposició».

Pero, la Gestalt (quant a forma-estructural) -figurativa o no- de l’obra escultorica era, en última instancia, la mateixa.”

Un altre dels recursos emprats ha estat el que es podria qualificar de substitució mutèvica: reemplacant amb cristal1 allo que en la línia usual de la practica propia de l’artista seria senzillament una «part» de I’obra (sense que per això s’aconseguís que les característiques del «nou material» alterassen els efectes del conjunt).

Així s’«utilitza» el vidre com a ornament que substituya alguna modulació formal, com a superfície 0 com a simple segment. En el fons es tractava així duna opció pseudometonímica, atés que la integració es quedava en pur «relleu substitutiun.

Finalment, en altres casos, quasi l’escultura «sencera» funcionava,

sense més, com a suport (dignificat, no cal dir-ho) del cos cristallí allí «dipositat».

Els tres estereotipats i efectius riscs (addició, substitució i/o suport) eren en certa mesura evidents i exemplificables en l’exposició que comentem.16 Tampoc no hi han falta& de més a més, opcions funcionals molt pròximes a l’inicial plantejament organitzador (bé que tangencial) de la mostra: la de servir d’«inspiració a la indústria».

1 fins a l’extrem que algunes vegades I’obra escultòrica es metamorfose,java en directe «objecte de disseny industrial»,17 tot i que aquest no era -ens constaexplícitament l’objectiu acceptat i buscat, pel que fa a la practica «escultòrica», per part dels artistes (encara que ho fos dels organitzadors en la seua afirmació de «servei» de l’art a la industria).

Tanmateix, i en bé de la veritat sempre discutible, cal reconéixer que hom ha aconseguit certes «integracionw d’interés, per bé que més aviat reduïdes en quantitat.

Una vegada més, dones, s’ha evidenciat que l’aspirució integradoru comporta un alt grau de dificultat i requereix, igualment, un ampli joc de radicals (i no merament parcials) experiències i recerques (0

I5 Que es prove, si no, a eliminar -a posteriorien algunes de les «composicionw i es constatara fins i tot que el suposat ebuit» resultant en Yescultura, o no s’acusa ni es detecta com a tal, o fins i tot, l’absència adquireix una càrrega mes enigmàtica i significativa.

16 Que ha comptat, i es just dir-ho en favor seu, amb un muntatge molt adequat (iihrminació acurada, espacialitat molt aconseguida, raigs làssers).

I7 De fet, cal dir que la indústria sempre ha tingut la propia opció d’uinspirar-se» en les obres dels artistes, encara que només fos per pura extrapolació formal. En aquest sentit recordem ara certs tipus de models de la indústria de rellotgeria (en aquesta mateixa fira) que eren exactes reproduccions d’algunes obres dAIfaro. Quan l’obra d’un artista arriba a aquests límits de «popularitat» no hi ha dubte que adquireix complementàriament «una altra» connexió amb el pla de la aquotidianitat»: ha esdevingut paradigma.

107

troballes). l8 La creativitat artística -al marge de la mítica i romàntica versió de la genialitat, que de fet és una simple explicació d’un procés sempre desconegutsuposa sempre esforc mantingut i constancia pertinac.

Pero, a fi Ide comptes, la nova línia d’aquesta edició d’«El Metal1

VICENT Francesc

en l’Art» -creiemha de mantenir-se, en ‘el sentit de plantejar com a punt de partida un problema concvet, en les regles i opcions del qual -sempre lúdiques, per creativestinga ‘espai i cabuda adequats la creativitat, en relació al fet escultòric actual.lg

PESET

1 LLORCA

Pérez

El darrer 24 de maig va morir a Valencia el doctor Vicent Peset, psiquiatre i historiador, tres dies abans de ser-li concedit el Premi Prat de la Riba, de 1’Institut d’Estudis Catalans (IEC), destinat a obres de caràcter científic publicades en català durant lültim decenni. El volum elegit era Gregori Mayans i la cultura de la ihstració (Barcelona 1975). El Premi Prat de la Riba, simbòlicament batejat amb el nom del fundador de L’IE’C, estava destinat a la millor obra en català dún investigador de les terres catalanes, publicada sdurant els deu anys anteriors a la data de la convocatoria.

La ponencia era formada pels senyors Joan Alinaud (president de I’IEC), Ramon Aramon i Serra (secretari), Miquel Col1 i Alentorn, Josep Maria Font i Rius i Emili Giralt i Raventós.

Peset pertanyia a una illustre família en la qual destaquen, des de principis del segle XIX, metges, his-

Moragon

toriadors i altres professionals.

L’iniciador d’aquest prestigi fou Maria Peset de la Raga (1780-1850), metge d’idees lliberals. Vingueren després Joan Baptista Peset i Vidal (18211885), catedràtic de Patologia i Clínica Medica ‘de la facultat de Valencia i autor de diversos treballs sobre historia de la medicina al País Valencia, i el seu fil1 Vicent Peset i Cervera (1855-1945), catedràtic de Terapèutica conegut per diverses publicacions científiques i també sobre historia medica. Fills seus foren els Peset i Aleixandre: Maria (1895-1968), arquitecte; Tomas (1889-1962), veterinari; i Joan Baptista (1886-1941), doctor en medicina, ciències químiques i dret, rector de la Universitat de Valencia (1932-1934) i diputat d’Izquierda Republicana a les eleccions de 1936 (per aquesta condició política fou afusellat després ‘de la guerra d’Espanya).

*li 1 això és vàlid -per extrapolacióno sols per a les activitats d’integracions matèriques, sinó també, mutatis mutandis, per a les de tipus formal, i fins i tot per a les de síntesi de diversos «generes» artístics. l9 Se’ns ha comunicat que la mostra descultura d’aquesta XIII edició sera duta a Austria, on es muntara una exposició a Viena i una altra a Insbruck.

També es cobreix així, dones, un objectiu firal, pragmàticament gens desdenyable: l’exnortació.. . «cultural».

108

LESPILL Vicent Peset i Llorca era fil1 d’aquest metge illustre. Va nàixer el 1914, a Sevilla, on el seu pare va ser catedràtic ‘de Medicina Legal i Toxicologia (1910-1916). Seguint la vocació tantes voltes repetida en la seua família, cursa els estudis mèdics a la Universitat de Valencia.

Durant la República, va ser membre de la FUE. En una primera època, va publicar diversos treballs sobre transfusió de sang, narcokpsia, complicacions de la leucotomia, etcètera. Durant la guerra va combatre, com els seus germans Joan i Francesc-Xavier, amb I’Exèrcit lleial. Acompanyant el seu pare, va viure la terrible experiencia dels milers ,de vencuts que pretenien escapar pel port d’Alacant, fins que les tropes feixistes italianes prengueren la ciutat. Després d’un internament en camp de concentració, hagué de comentar una serie inacabable i extenuant de gestions davant d’autoritats civils, acadèmiques, militars i eclesiàstiques, per a aconseguir l’indult del seu pare, condemnat a mort. Tanmateix, la sentencia, d’orígens poc clars, es va acomplir inopinadament a Paterna el 24 de maig de 1941 en plena eufòria de les forces de í’Eix als camps de batalla d’Europa i de Nord-Africa, i en plena efervescencia del pronazisme franquista.

Vicent Peset va continuar els seus estudis. Es va doctorar en 1943 i a poc a poc ana interessant-se per la historia de la psiquiatria (la seua especialitat professional) i de la medicina en general. Estudia Vallés, Heredia, Stoa, Zapata, els novatores, Andreu Piquer, etc., fins que centra el seu cam,p d’investigació en la personalitat intellectual de Gregori Maians, al qual va dedicar diversos treballs i en la reivindicació del qual va int,ervenir duna manera destacada. Entre les senes pu-

blicacions sobre aquests temes cal remarcar monografies aparegudes a revistes especialitzades, comunicacions, etc., com ara Nuevos datos sobre la psiquiatría española en el siglo XIX (1950), Terminología psiquiátrica usada en los Estados de la Corona de Aragón en la Baja Edad Media (1959), Andrés Piquer y la psiquiatría de la Ilustración (1956), Nuevos papeles del doctor Andrés Piquer (1959-1963), La Universidad de Valencia y la renovación científica española (1687-1727) (1964), Acerca de la difusión del sistema oopernicano en España (1965), El doctor Seguer (1702-1759) y la moderna historiografía médica española (1966-67) El doctot- Zapata (1664-1745) y la renovación de la Medicina en España (1960), Informe del claustro de Medicina de Valencia sobre renovación de estudios (1721) (1959), i d’altres. Va participar en distints congressos d’Història de la Medicina i al Primer d’Història del País Valencià (1971).

La culminació dels seus treballs fou el volum Gregovi Mayans i la cultura de la INustració, ‘publicat en 1975 pero Iliurat als editors prou anys abans. Allà reuní textos ja coneguts amb d’altres d’inèdits que, com ja escrivia el prologuista, Antoni Mestre, eren «els de més forca, de major vigor i amplitud» i que, al capdavall, constituïen més de dos tercos del total de l’obra: «Els amics estrangers de Mayans» i «Un erudit i un metge: Gregori Mayans i Andreu Piquer».

Fixant-nos en el contingut d’aquests treballs, cal aillar en la visió que ens dóna de Mayans un fet que Peset destacava per damunt de tots els altres: la voluntat universalista, la capacitat mantinguda de seguiment de les novetats que anaven produint-se a Europa en els camps més diversos (historiografia, dret, 109

filologia, etc.), capacitat desplegada a través duna copiosa correspondencia que Peset va estudiar i anotar amb una gran persistencia: «,des del 1730, molt abans, per tant, que els “illustrats” els noms dels quals veiem repetidament esmentats en els llibres actuals, Mayans era una cosa semblant a una finestra oberta a la resta d’Europa; amb la particularitat important que per aquesta finestra no solament en traven notícies, sinó que també en sortien; vull dir amb això que permetia un ampli intercanvi cultural.

En un país com el nostre, tan mancat de ventilació, això és sempre un gran servei » . Peset, que hagué de viure en un país igualment tancat, incomode, no podia deixar de notar la importancia d’aquest fet.

L’estudi sobre la renovació científica iniciada al País Valencia a finals del segle XVII, com un antecedent de la Illustració, ha tingut un bon desenvolupament als darrers decennis, especialment des de 1969, amb el III Congrés Id’Història de la Medicina, sorgit dels departaments universitaris #d’Histlrria Moderna (primer amb Joan Regla, després amb Sebastià Garcia Martínez) i d’Història de la Medicina (dirigit per José María López Piñero). Peset hagué de treballar abans i pel seu costat, fora de I’àmbit acadèmic que era el que li hauria correspost i al qual potser no va accedir per causes derivades ,dels fets de 1939.

En un desenvolupament Iògic, sense el trauma ‘de la guerra i la derrota, el seu Iloc hauria estat, sense dubtes, la docencia universitaria.

No fou possible, pero això no el priva d’investigar amb els propis mit.jans i, com a conseqüència, de ser reconegut en la seua importancia per aquells historiadors i per d’altres, com Miquel Batllori, un altre tractadista del XVIII valencia.

Arribat als estudis històrics per una vocació no professional, potser per simple contacte -per curiositatamb una biblioteca familiar constituida per qui ja s’havia interessat per la Illustració i per l’evolució històrica de la Medicina valenciana, Peset era, en aquest sentit, un bon exemple de covttinui’tat, de persistencia, un dels grans motors de I’activitat científica.

A la seua pacient recerca, a la seua lectura meditada de les fonts de primera mà, unia el manteniment de tota una altra mena de lectures que poguessen donar llum per a aclarir-ne I’entrellat i el sentit.

L’amplitud i la selecció de les seues consultes bibliogràfiques per a cada problema resulten modèliques .

Científic i psiquiatre, hem d’afirmar que aquestes dues condicions li permetien un fecund aprofundiment en I’objecte que tractava i una apreciable claredat expositiva sembrada ací i allà de reflexions personals sobre el procés del que tractava de reconstruir.

Fou aquest esforc de reflexió el que li va permetre de ser el primer a assenyalar l’autèntica importància de Mayans, peca clau, des d’ell, per a entendre la Illustració espanyola.

El 6 d’abril de 1976 se celebra un homenatge al doctor Peset, en el marc ‘de l’acte de presentació del Congrés de Cultura Catalana al País Valencia. Una primera sessió va tenir Iloc a la Facultat de Medicina; hi prengueren part els doctors López Piñero i Balaguer Perigüell i l’escriptor Joan Fuster. Després, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, hi hagué una segona part, multitudinaria, amb representacions de totes les forces polítiques democràtiques, i on parlaren el degà Manuel Sánchez Ayuso; Miquel Mayol, per la Cata-

110

lunya del Nord; Bassols, pel Principat; Antoni Serra, per les Illes; i Manuel Sanchis Guarner, Miquel Batllori, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. Clogué la celebració un breu parlament de Vicent Peset, que tot seguit reproduïm: «Em p’ertoca ara de tancar Pacte amb unes paraules de sincer agraïment, que seran molt breus, mes del que mereix aquest aplec. Breus, no sols perquè es tard, sino perquè -em cal confessar-hoamb el pas dels anys he perdut el costum de parlar davant un públic tan nombrós com el que avui s’ha aplegat ací.

Komencaré per allò menys important, és a dir, el que fa a la meua persona. Els convide a no fer cas de les frases d’elogi que haSen pogut escoltar. Procedeixen d’am‘ics i, així, resulten exagerades. Si, d’aquest acte! jo n’hagués esperat només l’encomi de la meua modestíssima labor, per mi no s’hauria celebrat. »Pero suposava que amb el meu nom eixiria a llum inevitablement el del meu pare. 1 així ha estat. Aixo sí que ho agraesc de tot Cor. Són molts els anys que he estat esperant que la Universitat i el .poble, pels quals ell féu tant i als quals dona tant, el recordassen públicament; ja que, en privat, sé que no fou oblidat. »Llargs anys d’ensenyament i investigació, la creació duna escola de Medicina legal i, finalment, l’ofrena de tot el que tema i fou -incloent la seua vida- a la causa de la llibertat i del progres, prou que mereixen aquest record. Incidentalment: algú ha indicat que aquesta universitat, a diferencia del que feren altres, es va desinteressar del tràgic final. Puc afegir que tampoc altres institucions oficials de Valencia no feren res per evitar-lo. 1 no cap allegar ignorancia de la situació en que ell es trobava,

perquè jo mateix els la vaig comunicar. Clar és que amb els anys passats, les persones que les dirigeixen ja no són les mateixes; pero hi queda una reparació pendent. »I aplegat ací, jo voldria dedicar un instant de memoria als qui seguiren la seua mateixa sort. Em vénen ara els nom’s de Manuel Molina Conejero i Isidre Escandell, tots dos de l’Agrupació Socialista Valenciana; i en dir això em referesc nomes a drputats valencians triomfants el 1936, sense voler allargar la llista amb d’altres més que moriren en diverses circumstàncies, tots fidels als dictats de les seues consciències i als interessos del poble. »Gracies, dones, a tots: als qui han vingut de lluny per estar avui ací; als organitzadors de Pacte; a tots els assistents, de procedencia distinta si be units, cree, en els mateixos desitjos.

1, finalment, vull expressar els meus vots millors per l’èxit -els feli9os èxits- de la labor empresa per aquest Congrés de Cultura Catalana.>, Llegides aquestes línies, semblava com si l’homenatjat no fos ell, com si tota la seua discreció tendís a desviar els elogis que li havien dedicat Fuster o Batllori, cap al profund sentit que aquel1 acte tenia, en un moment ‘d’indeterminació política i amb amenaces públiques d’intervenció per part de certes forces molt lligades a I’ajuntament franquista de la ciutat. Tot fa creure que Peset va treballar pel gust de fer-ho, pel desig d’acréixer el coneixement de tots sobre una serie de figures i de qüestions, l’estudi de les quals calia. Potser, també, per tal de demostrar de que era capac, malgrat les circumstàncies decididament adverses.

111

EESPILL 1 SIMPOSIUM

SOBRE L’ENSENYAMENT A NO-CATALANOPARLANTS

DEL

CATALA

Vic, 8 a 10 d’abril de 1981 Vicent Pitarch i Almela En el procés de normalització dels Països Catalans, constitueix un aspecte clau la catalanització idiomàtica del conjunt dels ciutadans del nostre territori.

Aquesta exigència té implicacions sobretot polítiques, pero necessita així mateix disposar d’alternatives tècniques aplicables als diversos àmbits de I’organització social, entre els quals ocupa un lloc decisiu l’ensenyament; les alternatives a l’àmbit de la docencia de l’idioma es fonamenten tant en la investigació lingüística com en la recerca pedagògica.

Es ben coneguda I’atenció que presta a la docencia del català, en concret per a no-catalanoparlants, l’Escola Universitaria « Balmes » de Mestres d’osona, en la qual trebaIlen professors tan solvents com Josep Tió o Assumpta Fargas. 1 no deixa de sorprendre que siga precisament aquesta Escola de Mestres -enclavada en una de les nostres comarques més catalanirzades, Osonala que esdevinga impulsora d’aquesta modalitat de l’ensenvament del català. Dins aquesta dinamica 1’Escola «Balmes» va organitzar, del 8 al 10 d’abril d’enguany, el I Symposium sobre l’ensenyament del català a no-catalanoparlants, sota el patrocini de la Universitat de Barcelona i la Conselleria d’Ensenyament <de la Generalitat, i amb la collaboració de Serveis de Cultura Popular, Fundació Bofill, Omnium Cultural, A,juntament de Vic i la Caixa de Barcelona. El simposi oferia, a més, l’allicient d’assistir al tradicional Mercat del Ram La necessitat i oportunitat dúna

trobada d’aquestes característiques queda de seguida manifesta pel nombre de participants i per la quantitat d’estudis i experiències que s’hi aportaren.

Malgrat la magnitud i la gravetat dels problemes exposats, hi havia la sensació generalitzada que el Symposium constituïa una via de clarificació i de coratge enmig ‘de la desorientació que encara domina en aquesta parcella de l’ensenyament.

OBJECTIUS

Al País Valencia i a les Illes, l’ensenyament del català s’ha amplist considerablement en els darrers anys, malgrat gravíssimes deficiències; el cas de la Catalunya Nord continua ben preocupant.

Al Principat comenca a assolir avencos notables, els quals potser ofereixen similituds amb la situació de la Generalitat dels anys 30, amb un element, en qualsevol cas, nou: un percentatge elevadíssim dels receptors d’aquest ensenyament no tenen el català com a llengua habitual. La necessitat peremptòria de fer ca t ala a no-catalanoparlants s’ha de satisfer sovint amb el recurs de la bona voluntat, sense disposar de materials escaients i/o partint d’esquemes pedagògics deficitaris.

D’altra banda, hom té notícia d’experiències d’interés en aquest camp, dutes a terme de forma aïllada. La primera circular del Symposium (gener del 1980) exposava aquest estat de coses en els següents termes : «Un dels principals problemes

112

amb que s’enfronta avui I’ensenyament del català és que un percentatge molt important dels destinataris no tenen el català com a llengua habitual.» Així mateix s’hi constatava la situació «dels mestres i professors que fan aquest ensenyament: es troben sovint sense materials adequats, i, malgrat la claredat dels objectius, no tenen a vegades una noció precisa dels terminis ni dels mitjans indispensables per aconseguir-los».

D’altra banda, «és veritat que cada vegada hi ha més cursos, més seminaris, mes materials, més gent amb idees de renovació; pero molt sovint són cursos, materials, professionals aïllats: ni la seva veu i el seu esforc tenen un ressò amb la importancia que la seva experiencia mereixen, ni tenen accès fàcil a d’altres persones, a d’altres experiències o a d’altres materials que podrien augmentar I’eficàcia de la seva tasca». Calia finalment, aprofitar els guanys d’altres sectors que incideixen d’alguna manera sobre l’ensenyament de l’idioma: lingüistes, psicolegs, pedagogs, sociò’legs, etc. De la constatació dúnes tals deficiències, així com de la voluntat de superar-les, naixeria el projecte del simposi de Vic amb quatre objectius b,asics: - Tractar monogràficament els problemes connexos amb I’ensenyament del català a no-catalanoparlants.

- Conéixer i fer conéixer totes les situacions, experiències, materials, investigacions, etc., que afecten aquest ensenyament.

- Estendre i aprofundir els COneixements teòrico-pràctics que hi incideixen.

- Possibilitar les conjuncions d’esforcos en vistes al futur.

SESSIONS

Comunicacions,

ACADi%IQUES

ponències

i tau-

les rodones integraren la base acadèmica del simposi. 67 exactament foren les comunicacions anunciades, set de les quals es van anullar a darrera hora. Lluny de preveure una oferta tan amplia, l’organització, en la primera circular, havia estat indulgent respecte a les condicions exigides per a les comunicacions, per tal d’assegurar-se’n un nombre acceptable; calia només tractar-hi el tema general del simposi des de qualsevol perspectiva: experiències, informació 0 presentació de materials, dades, estudis monogràfics, investigacions de psicolingüística, sociolingüística, metodologia, etc. L’amplitud del tema es prestava a la dispersió; d’altra banda, a les facilitats donades, els participants respongueren amb un autèntic allau de comunicacions.

De fet, a causa tant de I’heterogeneïtat dels enfocaments, i dels notoris desnivells dins el conjunt dels treballs, com del distint grau d’interés, els comités Organtizador i Assessor consideraren la qüestió de la tria selectiva ‘de comunicacions; tanmateix s’optà per admetre-les totes, decisió que implicaria organitzar les sessions acadèmiques distribuintles en quatre grups que funcionaven simultanis.

La situació concreta al País Valencia tan sols hi fou abordada en una comunicació (E. Ramiro, «L’ensenyament del català a no-catalanoparlants al País Valencia»); l’anunciada sobre 1’Alguer no arriba a exposar-se; el cas de les Illes n’ocupà dues, i quatre el de la Catalunya Nord. Una gran part #de les anàlisis incidiren sobre el cas del Principat.

Pel que toca als nivells educatius, l’ensenyament mitjà (PP i BUP) fou tractat en cinc sessions, així com el corresponent a l’àmbit universitariEscoles de Mestres-formació de professors de català. Quatre comunica113

EESPILL cions plantejaren el tema en’Preescolar, i tres en EGB. Hi hagué, a més, sengles comunicacions sobre l’ensenyament del català a l’àrea alemanya, a Anglaterra, a Franca, a les universitats franceses en conjunt, més una altra d’específica de la universitat ,de Tolosa del Llenguadoc, un estudi comparatiu catala-alemany i encara una exposició sobre I’ensenyament de la Ilengua eslovena a no-eslovenoparlants.

La resta de les comunicacions tocaren aspectes diversos entorn del tema general del simposi.

Les tres ponències programades quedaren reduïdes a dues: una de psicolingüística, a càrrec de Stanley M. Sapon, investigador en l’aprenentatge de segones llengües; i I’altra de Metodologia, feta per Marce1 de Grève, catedràtic de Gant i Brusselles. A última hora, el professor Tullio <de Mauro no va poder assistir a Vic a presentar la seva ponencia de Sociolingüística, la qual fou substituIda per una taula rodona, integrada per Ll. V. Aracil, J. Argenté, G. Kremnitz, M. Strubell, i moderada per A. Yates. Hi hagué dues taules rodones més: una sobre «Política lingüística» (M. Mayol, A. Moll, J. López Casasnovas, V. Pitarch i F. Vallverdú, moderada per M. Reixach), i una altra sobre «Balanc i Prospectiva sobre I’ensenyament del català als no-catalanoparlants» (1. Marí, J. Matamoros, M. Muset, M. Prats i R. Serrano, moderada per R. Torrents).

En la composició dels membres d’aquestes dues darreres taules s’havien tingut en compte criteris de procedència dels diversos PP. CC., d’opcions variades pel que respecta a les tàctiques de política lingüística i de representativitat dels distints nivells educatius. No s’aconseguí l’intent inicial ‘que a la taula sobre «Política lingüística» figurassen veus

qualificades dels partits polítics majoritaris, així com en la de «Balanc i Prospectiva» fallà el representant pel País Valencia.

Durant la taula rodona sobre «Política lingüística», hom coincidí a entendre per normalització del catala el seu ple desenvolupament privat i social, sense interferències de cap mena, arreu dels PP. CC., i encara la plena assumpció per part del Govern central que el català és l’idioma propi ,dels PP. CC. Així mateix hi queda patent la necessitat immediata de programacions culturals conjuntes entre els diversos Governs autonoms del nostre àmbit nacional. Per ,descomptat hom exigí que els diversos Estatuts d’Autonomia dels PP. CC. han de sancionar l’obligatorietat del coneixement del català per a tots els ciutadans d’aquests països. Pel que respecta al País Valencia, s’hi denuncia enèrgicament la Comissió de Bilingüisme i els criteris lingüístics que, segons rumors, orientaven la redacció del projecte d’Estatut d’Autonomia.

En la taula rodona sobre «Balanc i prospectiva» es cridà l’atenció sobre la poca capacitat de resposta i sobre la desorganització del professorat de catala, responsable d’avantguarda del futur de l’idioma. Així mateix s’hi denuncia que el català esta en peri11 de considerar-se una Ilengua estrangera en el propi país. Com a conclusió immediata es prengué la determinació d’instituir una comissió encarrega,da de crear l’«Associació de Professors de Llengua i Literatura Catalanes dels PP. CC.»; la tasca d’aquesta associació hauria de ser eminentment practica, d’intercanvi d’idees Jpedagògiques, de resposta collectiva a les agressions contra la nostra llengua, d’aportació de material didàctic i d’organització de tota mena d’activitats respecte a la problemà114

LESPILL tica de l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes.

ACTIVITATS CULTURALS COMPLEMENThIES

El simposi muntà tres exposicions: «Materials per a l’ensenyament del català a no-catalanoparlants», «Mil cent anys de llengua i cultura catalanes» (exhibició dels primers documents i manuscrits vigatans on apareixen els primers testimonis de la llengua i cultura catalanes) i «Mostra d’art dels Països Catalans» (exposició de pintors de Catalunya Nord, les Illes, País Valencià i Principat).

El Grup de Teatre «La Gàbia» de Vic posà en escena Memòria general d’activitats, del Grup «El Rogle» i dramatització de Rodolf Sirera. 1 al teatre dels Trinitaris tingué lloc, en dues sessions, un «Recital de cancons» (tradicionals catalanes i de Miquel Martí i Pal), interpretat per Rafael Subirachs, Coral Canigó, Cor Cabirol i Cor d’Infants de 1’Escola de Música de Vic. El recital del primer dia fou un acte especialment memorable, sobretot per la presència física de Martí i Pol, que hi creà un clima d’intensa emotivitat, la qual esclatà al finai‘ en I’homenatge entranyable de tots els assistents al ‘poeta d’Osona.

A banda d’aquestes activitats culturals, la mateixa dinàmica del simposi propicià d’altres iniciatives, entre les quals mereixen destacar-se les «Trobades de professors de llengua i literatura catalanes a Formació Professional» i l’acord d’instituir la «Coordinadora de Mestres d’Escoles estatals per la catalanització de l’escola», així com la constitució ,de la Junta Gestora per a l’«Associació de Professors de llengua i literatura catalanes dels Països Catalans», ja esmentada. En

la mesura en què quallen uns tals projectes associatius, el simposi de Vic haurà acomplert millor un dels seus objectius bàsics.

ORGANITZACIÓ

1 PARTICIPANTS

Tothom estigué d’acord a reconéixer la magnífica organització en tots els aspectes del simposi, tal com quedà palés en l’entusiasta ovació tributada al Comité Organitzador durant l’acte de cloenda. Professors i mestres ‘de 1’Escola Universitària «Balmes», conduïts per M. Reixach, M. C. Font, E. López, M. A. Martí, 1. Passola, J. Puntí i, al capdavant, R. Torrents, A. Fargas i J. Tió, ens hi oferiren una mostra de responsabilitat i capacitat organitzadora, al llarg de setze mesos de preparació del Symposium.

Sens dubte, les dificultats hi degueren abundar, encara ue només siga a causa del capítol 8 ‘imprevistos (un simposi d’aquesta mena no tenia precedents entre nosaltres) i pels problemes que plantejà una matrícula tan elevada. Aquesta assolí la xifra de 1.360, la qual constitueix per si sola una de les mostres més eloqüents de l’interés suscitat pel simposi. Val a dir que les previsions inicials fetes per l’organització avaluaven els participants en uns dos-cents cinquanta.

1 cal deixar ací constància que nombrosos mestres havien hagut de renunciar-hi per entrebancs que els havia posat l’administració.

Uns vint-icinc participants procedien de fora dels Països Catalans. Pel que respecta al País Valencià, el registre de matrícula comptabilitzava quinze inscrits, els quals, de fet, superàrem la vintena amb inscripcions fora de termini, quantitat que pot considerar-se acceptable i que, en qualsevol cas, representa la xifra més elevada de valencians participants en troba115

CESPILL des d’aquestes característiques lebrades fora del País.

ce-

d’investigació, tant de dins com de fora de les Universitats dels nostres països.

PERSPECTIVES I Av.muAcIó La celebració d’aquestes jornades ha confirmat de manera rotunda el paper cabdal que Nl’Escola de Mestres d’Osona assignava a l’ensenyament del cata& a no-catalanoparlants.

No sols la seva transcendencia en el moment actual, sinó encara les seves precarietats i, dones, les exigències de coordinació per tal de superar-les han estat dades irrefragables durant l’estatge de Vic. Així mateix resulta summament valuosa la confluencia de professors de Preescolar i d’EGB, de FP i de BUP, 4d’Escoles de Mestres, de Facultats i md’adults, expressió de l’abast d’aquesta modalitat de l’ensenyament de l’idioma en tots els nivells de l’educació. Tot plegat ha estat determinant perquè es prengués la decisió d’institucionalitzar aquests simposis, decisió que constitueix una altra de les conclusions més favorables.

En efecte, en reunió conjunta dels comités Organitzador i Assessor s’acordà organitzar per a 1983, també a Vic, el II Symposium sobre l’ensenyament del català a no-catalanoparlants.

L’experiència d’enguany ha demostrat que caldrà concretar més algun aspecte d’aquest tema tan genèric, per tal ‘de superar la ,dispersió en les comunicacions del 1 Svmposium, dispersió que ha constitmt el seu aspecte més vulnerable.

Per a futures edicions del Symposium s’imposa implicar-hi de manera més directa alguns estaments dels diversos Paises Catalans, en concret responsables polítics dels Governs autonoms (i fins i tot d’instàncies polítiques de la Catalunya Nord) i representants d’institucions

Caldrà plantejar-se, per al 11: Symposium, la conveniencia d’invitar-hi estudiosos de l’ensenyament de segones llengües, originaris de nacionalitats afectades per problemes similars al nostre (euskaldums, gallees, occitans, quebequencs, etcètera), per tal que ens aporten experiències pròpies i alhora puguen aprofitar-se’n de les nostres.

Finalment, hauria estat valuosa, especialment en aquesta primera experiencia de Vic, la realització d’una enquesta entre els participants que contemplas la valoració de les jornades i les propostes d’alternatives per al futur.

Sens dubte el 1 Symposium ha obert moltes vies de treball als dedicats a l’ensenyament del català, vies que, en concret per al País Valencia, tindran un gran camp d’actuació. Els valencians haurem d’imposar-nos el compromís d’acudir als futurs simposis amb una representació, de participants i de comunicacions, forca més satisfactoria del que ha estat en aquesta ocasió; prenguem-ne bona nota.

Des d’ara fins a les jornades anunciades per al 83, 1’Escola Universitaria «Balmes» assumeix el paper de coordinació per a totes les iniciatives que vagen plantejant-se entorn de la did,actica del català a no-catalanoparlants.

Així mateix els membres dels comités Organitza; dor i Assessor hem acceptat provisionalment de responsabilitzar-nos de la convocatoria i preparatius inicials del II Symposium.

Mentrestant el Comité Organitzador s’ha posat ja a treballar en la publicació de les Actes d’enguany, amb la voluntat que apareguen en un termini màxim de dotze mesos.

116

Això fou el Z Symposium de Vic, que havia estat inaugurat per Sara Blasi -Directora General d’Ensenyament Primari de la Generalitat de Catalunyai clausurat per Aina Mo11 -directora general de Política Lingüística de la mateixa Generalitat-, acompanyada pels senyors R. Aramon, secretari general de l’IEC, i A. M. Badia, rector de la Universitat de Barcelona. En la sessió de cloenda, R. Torrents féu públiques les conclusions dels comités Organitzador i Assessors, i que transcrivim textualment com a final de la present ressenya: «Després de constatar que s’han assolit satisfactòriament els objectius proposats pel Z Symposium sobre l’ensenyament del català a no-catalanoparlants, reconeixem que cal donar

continuïtat a aquesta mena de reunions de professionals de I’ensenyament i reclamem una acció collectiva

i coordinada per donar objectivitat a les conseqüències practiques que se’n deriven. »Denunciem la situació de la llengua catalana en el sistema educatiu i reclamem per al català la superació de “les tres hores”, per tal que ocupi el Iloc central que li correspon com a llengua propia dels Paises Catalans.

L’ensenyament de la Ilengua catalana a l’escola només assoleix el seu objectiu si s’insereix en un procés global de normalització del català en l’actualitat lingüística. »L’ensenyament del cata& als nocatalanoparlants a l’escola, als addts, a l’estranger, exigeix: 1) més recerca; 2) més contactes entre docents; 3) més mitjans. Totes les insuficiències d’aquest ensenyament evidenciades durant aquest primer simposi només es corregiran amb una implicació més compromesa dels organismes polítics i acadèmics responsables del sistema educatiu en coordinació amb els res,pectius governs.,

DE VERMS

Lola Badia Aquest paper proposa un exercici de lectura d’un poema d’Ausiàs March. El poema és el tretze, un dels més coneguts i celebrats del March que considerem jove (1427).

La limitació a un sol text és entesa com una precaució metodològica elemental: es tracta d’afrontar una unitat de sentit tan explícitament volguda com a tal per l’autor com sigui possible. Com que no es pot afirmar rotundament que March hagués volgut construir (o esbossar) un canconer amb els seus textos (vegeu la Vita Nueva 0 el Cunzonieye petrarquesc), disposant-los en l’ordre cronologic (Ileugerament alterat per alguna agrupació temàti-

ca) que recullen les edicions modernes a partir de Pagès, l’estudi individual seriós de cada un dels textos, en tant que unitats tancades i articulades, es fa absolutament imprescindible; almenys és així per a qui signa, que no pretén, ni de bon tros, d’haver trobat cap desllorigador definitiu per a la globalitat dels problemes literaris del poeta de Gandia, pero que, d’alguna manera, sent que posseeix uns nivells mínims de comprensió de certs textos seus. El proposit és, dones, aparentment humil: exposar allb que sembla versemblant de creure que Ausiàs March ens va voler dir en el poema que comenca: «Colguen les 117

gents ab alegria festew.

Com que comenca la Zectio, heus ací el poema tal com apareix (amb petits canvis de puntuació) a I’AntoIogia poètica d’Ausiàs March a cura de Joan Fuster (Valencia, 1979, pp. 38-41). El curador afegeix al text original, en grafia actualitzada, una

paràfrasi en llengua moderna que, als versos 28-30, difereix un pèl de la que ocasionalment en dóna Bohigas, que és la seguida en aquest paper, com es comentara oportunament; valgui aquesta paràfrasi com a primera aproximació a la literalitat del text marquià.

1 Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Mu, entremesclant deports; places, carrers e delitables horts sien cercats ab recont de grans gestes; e vaja io los sepulcres cercant, interrogant animes infernades, e respondran, car no són companyades d’altre que mi en son continu plant.

1

5

Celebren festes les gents amb alegria, lloant Déu, entremesclant deports; places, carrers i horts delitables siguen rondats amb càntic de grans gestes; i vaja jo buscant els sepulcres, interrogant animes damnades, i em contestaran, ja que no les acompanya abre que jo en el seu plor continuat.

II

II Cascú requer e vol a son semblant per co no em plau la practica dels vius: d’imaginar mon estat s6n esquius, sí com d’hom mort, de mi prenen espant.

Lo rei xipré, presoner d’un heretge, en mon esguard no 6s malauirat, car co que vull no sera mai finat, de mon desig no em porà guarir metge.

Cadas& busca i vol el seu semblant, per això no em plau el tracte dels vius: 10 ells esquiven imaginar el meu estat, i s’espanten de mi com d’home mort.

El rei de Xipre, presoner d’un heretge, no 6s desgraciat si se’1 compara a mi, perque el que jo vull no sera mai complit, 15 cap metge no em podra guarir del meu desig.

10

15

III

III

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou, e en son menjar aquel1 ocell mai clou; pus fort dolor d’aquesta em te lo setge, 20 car 6s un verm qui romp la mia pensa, altre lo cor, qui mai cessen de rompre, e Ilur treball no es porà enterrompre sinó ab co que d’haver se defensa.

Com

el d’aquell

i sempre li brota sense que l’ocell 6s el dolor que

Tic%,

a qui el voltor

menja [el fetge

la carn de nou pare de menjar a mi m’assetja,

i mes fort [encara, 20 perquè és un cuc que rosega el meu pen[sament, i un altre el cor, que mai no cessen de ro-

i el seu treball no es podrà interrompre sinó amb allò que no es pot aconseguir.

IV B si la mort no em dugués tal ofensa -fer mi absent d’una tan plasent vista-, no li graesc que de terra no vista lo meu cos nu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir; e si em covb mon darrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar.

5

[segar,

IV 25

1 si la mort no m’inffigís l’ofensa 23 de privar-me de la plaent visir5 de l’amada, jo no li agrairia que no vestís de terra el meu cos nu, el qual, amb el plaer, no pensa perdre res mes que I’imaginar que no es podran acomplir els meus desigs; 30 i si em cal finir el meu últim dia, sera donat acabament al ben amar.

30

118

V E si en 30 cel Déu me vol allogar, part veme Ell, per complir mon delit sera mester que em sia dellai dit que d’esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poca mercé mor I’ignocent e per amar-vos martre: cell qui lo cos de l’arma vol departre, si ferm cregués que us dolríeu de se.

V 35

40

1 si Déu vol allotjar-me en el cel, a part de veure a EA, perque siga complet [el meu delit caldrà que alla em diguen 3s que us ha plagut plorar aquesta mort meua, i que us penediu de com per la poca mercé [vostra mor I’innocent i martir per amar-vos: aquel1 que voldria separar el cos de l%nima, si cregués fermament que us doldrieu d’ell. 40 VI

VI Llir entre cards, vós sabeu e io sé que es pot b6 fer hom morir per amor; creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.

Les dues actituds retoriques dominants d’aquest text són la de l’antítesi o contrast i la de la hiperbole o exageració. No es tracta precisament duna excepció en l’optcs de March; és prou sabut que el poeta de Gandia sol freqüentar les formulacions extremes dels conceptes, que practica el maximalisme retoric. Amb aquests instruments de construcció imaginativa i verbal el poeta ens serveix un tema ben conegut en la poesia universal i àmpliament saquejat per la tradició trobadoresca clàssica i post-trobadoresca catalana (la del pare i de l’oncle d’Ausiàs; és a dir la que sabem que va alimentar la seva formació literaria): la singularitat emocional d’un enamorat que ha perdut tota esperanca de ser correspost i que per aixo es veu abocat a la mort. Ni Pere Bohigas («Els nostres clàssics», 72, pp. 47-48) ni Amadeu Pagès (Commentaire des poésies d’Ausiàs March, París, 1925, pp. 47-48) no enuncien, ni amb aquests termes ni amb d’altres, el tema global del poema, tot i que ho solen fer en altres casos (per exemple en parlar del text 1). Partir de la idea que

Lliri entre cards, vós sabeu i jo se que bé pot ser que hom muira per amor; creure de mi que sóc en tal dolor, no fareu molt si plena fe hi doneu.

March treballa un determinat tema poètic no deixa de ser una pressuposició metodològica; pero es tracta duna qüestió que, si el text, com és el nostre cas, l’admet, la mateixa tradició ens la pot avalar. Els canconers poètics del XIV i del xv, en efecte, solen acompanyar de vegades els poemes de certs autors d’un títol que fa allusió al tema central que desenrotllen i, en el cas dels predecessors remots i propers de March, això es produeix sobretot amb Cerverí (l’ultim dels trobadors i el primer dels poetes de la línia que arriba fins al nostre) i amb Jordi de Sant Jordi (coetani d’Ausiàs March, com tothom sap, per bé que mort abans que aquest comencés a produir).

Vegem ara la construcció interna d’aquests quaranta-quatre versos agrupats, molt convencionalment, en cinc octaves creucreuades i capcaudades de decasíllabs dits clàssics, seguides d’una tornada rítmicament idèntica a la segona part de l’última estrofa; en el benentès que el comentari no esgotarà l’anàlisi retorico-estilística, es limitara a subratllar allo que sembla més re119

llevant.

Ausiàs March, contràriament al que diu el1 mateix, que els seus poemes són «sens alguna art, eixits d’hom fora de seny» (XXXIX, 6), construeix implacablement les seves poesies amb un ús de la retorica tant ultrat com segur i eficac.

No oblidem que la retorica no és altra cosa que una refinada tècnica de persuasió i, en el cas que ens ocupa, sembla evident que March es va proposar de persuadir-nos calorosament que la singularitat de l’estat emocional propi del jo líric del seu text .és extraordinaria, immensa, descomunal.

Pel que fa al sentit global, el poema té dues meitats de dimensions més o menys equivalents: del vers 1 al 20 hi ha el desenrotllament de la proposició «sofreixo un dolor incommensurable»; els versos del 21 al 24, al centre matemàtic del text ens donen una explicació metafbrka d’aquest estat de coses; als que van del 25 al 44 hi ha la revelació de la causa anecdòtica del dolor en qüestió, que és un amor, tan absolut com desesperancat, per una dama que ha rebutjat definitivament el seu enamorat abocant-lo a la mort en vida. wLlir entre cards», a la tornada, és sollicitada perquè doni «plena fe» a aquesta asseveració. La naturalesa retorica de les dues meitats del poema és clarament distinta; a la primera predominen els referents objectius i les imatges; a la segona, les formulacions abstractes i els raonaments hipotètics.

A més, a la primera part no es parla d’amor i a la segona, només es toca aquest tema.

En realitat, la primera part (que de fet ocupa les tres primeres estrofes, fins al vers 24) constitueix una de les seqüències poètiques més lloades de March. Bohigas ens retorda que hom ha trobat un cert «romanticisme precursor» en

aquest text i remet a opinions de Josep Maria Quadrado, Rubió i Ors i Menéndez y Pelayo, on es parla fins i tot de «relámpagos de poesía byroniana».

Pagès, per la seva banda, ens prevé que «ces vers font naturellement penser a 1’Enfer de Dante» (el subratllat és meu), perque ja no se’ns ocorrin apreciacions desviades. La primera estrofa, en efecte, contraposa la bona gent, descrita als primers quatre versos, al jo líric del poeta que apareix als quatre restants. Si els homes corrents podem sentir-nos felices en collectivitat (fent festetes, lloant Déu, practicant divertiments, voltant per places i carrers i escoltant joglars, que és el que es feia quan no hi havia cines), qui parla al text només se satisfà de la solitud. Aquí, pero, la hipèrbole i la gradació corregeixen l’antítesi: la solitud que complau aquest jo és una solitud sepulcral (vers 5) i, encara més, infernal (versos 6-8). Realment el record de Dante s’escau, sobretot el d’aquell passatge de la Divina Coínèdia (cant X de I’Infern) en que el florentí passa entremig de les tombes obertes de la Citta di Dite, on jeuen les animes dels heretges, i entaula diàleg amb Farinata degli Uberti i Cavalcante dei Cavalcanti.

Notem de passada que, en aquest anar als sepulcres en solitari, el Nostre s’ha exclòs explícitament del comú de les gents que, entre altres activitats collectives, practiquen la pregària, el contacte amb Déu. La lloanca del Creador forma part de l’altre terme de l’antítesi i les connotacions herètiques, que vindrien d’aquest hipotètic record de Dante (Farinata i Cavalcante són a l’infern perquè van ser «epicuris», capacos de posar en dubte el més enllà cristià o de qüestionar-lo), no semblen desentonades aquí, sobretot si les relacionem amb els versos 33-37.

120

CESPILL A l’estrofa segona s’esmercen quatre versos per reblar encara l’antítesi de la primera: com que l’aforisme escolàstic del vers 9 assegura que l’igual busca l’igual, el poeta esta irremeia,blement condemnat al tracte amb els morts. 1 això ho explicita una imatge definitiva. El poeta posat entre els vius, pren tot l’aire d’un espectre terrorífic i és perquè, naturalment, els vius no poden imaginar el seu estat interior.

La segona meitat d’aquesta estrofa enllaca amb la primera de la següent. Se’ns hi presenten dues comparacions disposades en forma de gradació. Primer el poeta evoca el rei cristià de Xipre, Janus de Lusignan, presoner dels tures al Caire del 7 de julio1 de 1426 al 20 de maig de 1427 (vegeu les notes de Bohigas i Pagès), per dir-nos que el seu dolor no és comparable al d’ell, ja que el Nostre ha perdut tota esperanca mentre que Janus va ser puntualment rescatat. Cap metge, en efecte, no guarirà el mal del poeta, ja que allò que alimenta els seus desitjos no s’acomplirà mail; aquest metge, connotant malaltia, introdueix per associació d’idees el motiu del mal d’amor, si ens atenem als 110~s comuns de la poesia trobadoresca, en que, ovidianament, l’amor és assimilat a les malalties de l’esperit. D’altra banda els versos 13-14 i 15-16 es corresponen anàlogament als 17-20 i 21-24: la segona comparació dobla en intensitat de sentit i en llargada material la primera i les respectives explicacions també es troben en la mateixa proporció.

Després d’aquesta insòlita referencia contextual datable (recordem que el XIII és un dels tres únics poemes ,de March que sabem l’any que van ser escrits), apareix el gegant mitològic Tició condemnat a un suplici espectacular i prou

conegut per la semblanca amb el de Prometeu; el record dantesc torna a temptar el lector com va temptar Pagès i fins i tot, en part, Bohigas, que es mostra sempre molt sàviament prudent en aquestes qüestions de fonts reals o suposades.

Voldria subratllar que la sintaxi d’aquesta estrofa tercera presenta un tal1 brusc al vers 19, ja que el següent constitueix una oració completa que deixa en suspens el subjecte «ce11 Teixion» del vers 17, de tal manera que els versos 17-19 són en realitat una frase nominal sense predicat. El tal1 posa en evidencia el vers 20, que conté la referencia al dolor incommensurable que és el motiu central del text i que dóna pas a la causal que omple la resta de l’estrofa. Aquesta duresa sintàctica s’acumula a l’atrocitat del referent imatjat i prepara els versos 21-24, que vénen a constituir el centre neuràlgic del treball de persuasió que tota aquesta retorica del poema ha posat en funcionament.

Per aixo més amunt deia que el text esta dividit en dues meitats, que podríem dir que s’articulen en aquests versos. Perquè en aquests versos hi ha una culminació d’efectes que depèn d’unes imatges presentades per gradació, d’un joc d’antítesis i d’hipèrboles i d’un esplèndid anacolut; ara, per al punt dolc d’aquesta culminació, March ens reserva l’alliteració facilitada pel martelleig de la rima (verm, romp, pensa, cor, rompre, interrompre).

La repetició de la erra multivibrant en proximitat de nasals i oclusives afegeix connotacions de rotunditat sonora a una formulació ja prou sensacional en ella mateixa: la idea dels dos corcs rosegadors que perforen l’intellecte i el centre de les emocions dún jo líric que cal que ens apareixi, ara ja, com un ser tremebund dún al-

121

CESPILL tre món, si voleu absolutament infernal (almenys des del punt de vista retòric! ).

Després ,d’aquesta volguda acumulació d’esforcos estilístics, ve el moment de donar la clau anecdotica de tot aquest sobrehumà dolor.

Aquesta clau anecdotica, el fet que el poeta esta en situació de morir d’amor, ens és servida en sis versos que a Pagès li van semblar obscurs i que Bohigas, justament, va trobar entenedors.

Copio la seva paràfrasi: «si la mort no causés al poeta el mal de privar-lo de la visió plaent de la persona amada, aquel1 no li agrairia que no cobrís (vista) ja de terra el seu cos. Al poeta no li resta altre plaer que imaginar uns desigs que no es poden acomplir,>. Que els üestió siguin enteneversos en dors no vol d4ir que no constitueixin un complex joc de negacions (una forma de lítote) lògicament molt intencionat; el pensament s’hauria pogut expressar també: ui si després de mort us pogués veure, no tindria inconvenient a morir, perque, en fer-ho, tot el que perdria seria la certesa que el meu desig mai no s’acomplirà».

Una suposició irreal a l’estrofa IV (la de no perdre de vista la dama ,després de la mort) i encara una altra a la V (la de continuar-la estimant al cel, i més que no pas Déu); entremig, una sentencia habitual en «lo pus estrem amador».

Quan el1 mori s’haurà acabat per sempre l’amor vertader. Aquesta és una afirmació cara al poeta, que és capa9 de fernos-la avinent amb molta més ampullositat quan, per exemple, invoca el sol i la lluna caient del cel a ran de la fi del món per dir-nos que, analogament, l’amor s’extingirà amb ell (LXXXVII, 331-340). 1 aquest orgull d’enamorat de March, per bé que tingui les seves arrels en la convenció trobadoresca, esta

relacionat, com és sabu,t amb la seva capacitat d’autoanàlisi que paradigmàticament es fa palesa al poema LXXXVII. En la segona suposició irreal, la de l’estrofa V, apareix aquella mica d’heretgia de que es parlava més amunt a propòsit del to dantesc de la primera estrofa. En realitat la suposada heretgia no és més que un nou recurs hiperbòlic situat en un context en que el poeta està parlant d’ell mateix com dún ser espectral que manté colloquis amb &nimes infernades».

Notem que aquesta fantasia, la de la segona suposició irreal, té dues parts: duna banda ens és presentat el poeta impenitent acollit al paradís (impenitent en la mesura en que no oblida el seu enamorament que el Iliga al món), de l’altra, el motiu de la dama que finalment plora post WZOYtem el seu enamorat finat com a màrtir d’amor. Si la primera part és del gust més estrictament marquia, la segona, aquesta manera extrema de desvetllar la compassió de la dama (impossible en vida de l’enamorat), no cal dir que té tradició trobadoresca i parallels en Petrarca. Aquest, en efecte, també recorre a la figura de la seva estimada esdevinguda, de «fera», «mansueta» després de la mort d’ell, quan già terra in fra le pietre vedendo, Amor l’inspiri in guisa che sospiri sí dolcemente che mercé m’impetre, et faccia forza al cielo, asciugandosi gli occhi col bel velo.

Valguin aquests versos de la conegudíssima can& &hiare, fresche et dolci acque» del Canzoniere (CXXVI, 34-39, text de Contini) per introduir un petit contrapunt al món imaginatiu de March; sospirs emesos dolcament i ulls eixugats amb bells vels són construccions retorico-imaginatives absolutament

122

absents dels horitzons ‘del poeta de Gandia (i no únicament dels del seu poema XIII). D’altra banda, si I’angèlica criatura sospirosa de Petrarca, en virtut de la seva gentilesa, ha de fer de mitjancera perquè aquest, un top mort, entri al cel («faccia forza al cielo»), la causant dels sofriments de March no té res a veure amb cap ser celestial: és invocada en el nostre text en la seva estricta funció de senyora, de midons.

El poema atribueix, ‘dones, al tu (que en realitat és un vós i que no apareix per primera vegada fins al vers 36) el paper convencional de les dames, senyores, midons de la poesia trobadoresca: fer de terme de referencia de la descripció del món líric interior del poeta. Aquí aquest terme de referencia porta el sayal «Llir entre cardw, comú a altres trenta-quatre texto s de March. L’aparició de *Llir entre cards» al lloc que la tradició li té assignat, el primer vers de la tornada, marca el comencament d’un canvi retor i c considerablement fort. Tot d’una el to d’exposició ha esdevingut planer i immediat; la tornada no fa més que resumir en poques frases enunciatives el tema del poema, ‘de que es parlava al comencament de tot: «tu i jo sabem que la mort d’amor és una realitat possible; dones, pots ben creure que jo estic en aquesta situació anímica». La formulació, a més, conté un cert propò,sit de distanciament, ja que presenta el tema de la mort d’amor en abstracte i el relaciona, també en abstracte, amb l’experiència del jo líric. Aquest mateix distanciament, d’altra banda, pot ser Ilegit com la síntesi general que el propi March fa del seu poema per tal que ens sigui servida ara, al final, com la moral de la faula.

Tornar a insistir en el treball d’analogies i correspondències in-

teriors que presenta la construcció d’aquest poema seria totalment excessiu; tanmateix la distribució binaria (per contrast o per semblanca) d’imatges i de conceptes en les meitats anàlogues -de les estrofes i del conjunt del poema, sembla que ha d’estar clarament encaminada a produir, en virtut de la labor suaso-, ria de la retòrica, un petit món dej sentit coherent en el1 mateix, un petit món equilibrat i tancat. Si han estat llegits correctament, els quaranta-quatre versos d’aquest petit món ens brinden dues interpretacions per a un seguit d’imatges i raonaments hipotètics: una de metafòrica, situada al bel1 mig del text (que el poeta és rosegat per dos verms interiors), i una d’enunciativa, més general, al final de tot (que el poeta es troba en la situació del màrtir d’amor). Arribats en aquest punt, és bastant lícit preguntar-se quina de les dues interpretacions cal privilegiar.

Per tot el que s’ha dit a proposit de l’eficàcia de March sembla que la que realment esta destinada a copsar la sensibilitat del lector és la primera, la metafòrica: crear és un verm qui romp la mia pensa, altre lo cor, qui mai cessen de rompre, e llur treball no es porà enterrompre sin& ab co que d’haver se defensa,.

El poema XIII parla, dones, de veyms: el jo Iíric del poema és el d’un gegant solitari i tenebrós que sofreix un dolor espès i sord, sense matisos, intens i absolut; el dolor que li provoquen dos implacables corcs que el destrueixen lentament mentre el1 els sent treballar a ulls clucs i dents serrades en una mena de condemna eterna en vida.

Pero com que March era un home amarat de mètode escolàstic, pensava per causes. iCorn podia no tenir una resposta a punt al perquè dels seus terribles verms? I com 123

que també és absurd pensar que, pel que fa al nostre poema, el descobriment de la causa sigui realment posterior a la formulació de l’experiència del rosec interior, tot i que estiguem disposats a creure que el text fonamentalment tracta de vevuns, no hem d’oblidar que els YeYwzs en qiiestió no són altra cosa que una metàfora ultrada del mal d’amor: «Llir entre cards, v6.s sabeu e io sé que es pot bé fer hom morir per amor; creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.»

En dir que el poema era un petit món de sentit coherent en el1 mateix, equilibrat i tancat es pretenia alludir també a aquest fet, que March no deixa d’incloure-hi la formulació de les seves racionalitzacions. En aquest sentit, si March parla explícitament de l’amor com a causa ‘de la situació anímica que ens presenta, em sembla perillós intentar trobar altres referents per als ve?yyIzs del poema XIII. Si més no, és arriscat preguntar-se què hi ha més enllà de les racionalitzacions dún autor, sobretot abans d’haver-les estudiades a fons. Perquè la teoria de l’amor de March no ha estat estudiada tan a fons com es mereix. Bohigas ja va fer notar la importància del poema LXXXVII esmentat més amunt; no fa gaire li vaig sentir dir a Joan Ferraté que en aquest poema hi ha tot March. El poema LXXXVII té, dones, el respectable número de 340 versos a la nostra disposició per procedir a la dissecció de les racionalitzacions amatkies del poeta de Gandia. Pel que en sabem, tanmateix, l’amor per a March ve a ser com un carreró sense sortida. Es una qüestió d’ordre metafísic: l’amor humà neix de l’equilibri -necessàriament inestableentre els apetits de la carn, dirigits al delita-

ble, i els de l’esperit, dirigits al bé absolut. D’aquesta barreja explosiva només en pot sortir una catàstrofe psicologica: l’amor espiritual és un mite tan bel1 com inassolible, que fa patir perquè s’esmunp; l’amor carnal fatiga i entristeix l’esperit. D’altra banda l’home, fet de carn i ossos, com pot estimar si no és amb la seva carn i els seus ossos?

March té un feble pels dilemes lOgics.

No és exagerat dir que el problema és d’ordre metafísic; un top March l’ha formulat en abstracte, el nucli de la qiiestió es desplaca sensiblement del món ,de l’experikncia al de la doble composició de l’home. En efecte, el drama de la irreconciliable dualitat de l’amor, ens diu March, resideix en allb que per a el1 era la veritat inapellable de la naturalesa humana, substància individual que té per matèria i forma, carn i esperit. ¿Per què, dones, suposant que acceptem aquesta lectura del nucli del problema de l’amor en March, el poeta de Gandia acaba convertint en una qüestió de zleywIs rosegadors la teoria escolàstica del compost humà? Arribats en aquest punt, qui signa se sent clarament incompetent per a respondre; és més, sent que no té res a dir. Res a dir, s’entén, que es pugui argumentar mínimament des de la filologia.

Un March devorat per la neurosi, un March presa de l’spleen romàntic o post-romàntic, un March que ha detectat el sentit tràgic de la vida, un March a les portes del no-res leopardià, mallarme& 0 sartrià, un March morint perquè no sap com viure, podrien esdevenir uns March bells i nobles, però confinats a un ordre hipotètic que bé podríem anomenar, amb Marx mateix, fantasia.

124

SOBRE

J. E. MARTfNEZ Francesc

FERRANDO:

CITES

1 NOTES

Pérez Moragon

Feia temps que demanavem una collecció com aquesta Biblioteca d’Autors Valencians, dedicada a la publicació d’obres literàries del passat, en edicions accessibles pel preu al gran públic i presentades amb dignitat.

La Diputació de Valencia ha emprés aquesta aventura relativament difícil, a través de la Institució Alfons el Magnànim. Cal confiar en la garantia de durabilitat que la solvencia economica d’un organisme oficial presta al projecte.

Resulta molt adequat que un dels primers volums haja estat dedicat al narrador Jesús Ernest Martínez Ferrand0 (Valencia 189 l1965), un escriptor molt més conegut i valorat a Barcelona que no entre nosaltres, i I’obra del qual permet una lectura actual fàcil i profitosa, a favor d’una prosa correcta i mesurada, fluida, sense estridències, i d’un lèxic absolutament normal, tan difícil de trobar en la major part d’escriptors valencians -i fins i tot en molts del Principatcoetanis seus. Sense ser un escriptor excepcional, ni de bon tros, Martínez Ferrand0 sabé mantenir un to mitjà molt acceptable, doblement valuós per la seua altura en un temps en que la narrativa valenciana tenia un pes tan pobre i unes ambicions tan minses (repasseu, si no, les colleccions d’«El Cuento del Dumenge» o de «Nostra NoveHa», les novelles de Puig Espert, Martínez Sabater, etc.) a més de ser numèricament tan poc quantiosa.

Amb molt poc temps de diferència s’han donat dos símptomes d’aquesta renovació de l’interés pel Martínez Ferrand0 narrador.

«El

Conte del Diumenge», que dirigeix Vicent Franch, inicia els seus fascicles amb La par-et blanca, amb magnífiques illustracions ,d’Andreu Alfaro i una útil introducció de Ricard Blasco. Després ha vingut l’aparició de Navracions, dins la serie Biblioteca d’Autors Valencians, un volum que mereix alguns comentaris incidentals.

El Ilibre uneix dos reculls ja coneguts: Les Ilunyanies suggestives i Primavera inquieta, a partir de les ultimes edicions anteriors (València 1952 i Barcelona 1947, respectivament). Com que l’autor solia confeccionar els seus llibres sobre la base de retocs, afegits i reelaboracions -a banda, és clar, els materials estrictament nouses tracta de dos títols ben representatius de la seua bibliografia.

Tanmateix, amb molt poc d’esforc, hom podria haver concebut aquestes Nauuacions amb un criteri més global, potser optant per una antologia, a fi de presentar una visió tan completa com les dimensions ho haguessen permés, dels distints registres narratius ,de l’escriptor.

El prtìleg ha anat a càrrec de Josep Piera, un dels poetes valencians més combatius i més reeixits de l’actualitat, el qual ha posat a contribució una parcella dels escrits coneguts entorn de I’obra de Martínez Ferrand0 -una parcella no gaire amplia, val a dir-hoafegint-hi dues lectures personals -una mica massa Gmpressionistes», per al meu gustdels llibres reeditats.

Aquest proleg m’ha suggerit les notes i les citacions paralleles que done a continuació.

125

EESPILL i Hi ha, és clar, el capítol de les influències. ¿A quins escriptors paga deute la literatura de Martínez Ferrando?

Segons les meues notícies, ell fou, fins Iültim moment, un lector avidíssim de la novella europea més recent, i sense obstacles idiomàtics, almenys pel que fa al francés, a l’alemany i, com és obvi, al castellà. A través de les lectures que en fa el prologuista, resulta ben difícil ‘de seguir l’entrellat d’aquestes influències.

Afirma que Dumas, Sue, Feval, Verne, Scott, Dickens i Hoffmann, més la rondaIlística popular, la música, el teatre i el cinema, «caracteritzaran» la seua «prosa intensa». El garbuix és prou notable. 1 més encara si tenim en compte que la rastellera de nous vuitcentistes és duta a collació per comentar Primavera inquieta, obra que en res no recorda cap ressò especial d’aquells autors de fulletons i de novel-les populars. Que Martínez Ferrand0 els hagués Ilegit, com tots nosaltres al capdavall, i com sobretot els Ilegien els seus coetanis, no caracteritza gran cosa. El pròleg dóna per segur que la introducció de Primavera inquieta -en que l’autor parla d’un infant afeccionat a la lectura indiscriminada de novellesés autobiogràfica. ¿Ho és? ¿I el conjunt del llibre?

Fet i fet, ja s’ho preguntava Octavi Saltor, quan en recensionà la segona edició: « 1 Quina intuïció meravellosa o quina punyent acuïtat d’evocació ha permès a Martínez Ferrando d’escriure aquestes pagines singulars, ver miracle d’exactitud emotiva? iQuina forca de record, quina potencia d’assimilació o de comprensió, li han fet possible sentir i expressar aquests “estats anímics d’un nen contemplatiu”? &onfessió? ~Imaginació?

ZAmbdues coses alhora?» En tot cas, resulta difícil

de sostenir I’afirmació que aquelles lectures, possibles i fins i tot probables, de l’infant que fou Martínez Ferrando, tinguessen un pes detectable en aquests cantes ni, al capdavall, en cap altra part de la seua producció.

En un altre lloc, s’afirma que certes descripcions de Martínez Ferrando són d’un «delicat naturalisme» -¿naturalisme?i que s’hi pot descobrir l’eco d’alguns novellistes que el1 havia traduït: Maupassant (1850-1893) Zweig (18811948), Schnitzler (1862-1931) i Heinrich von Kleist (1777-1811). En primer lloc caldria saber si aquestes traduccions, algunes de les quals són posteriors a la redacció de prou cantes de Martínez Ferrando, les triava el1 0 si responien a una simple elecció editorial, com és ben probable, pel simple fet que el1 sabia alemany o francés, com Nin va traduir alguns russos, o com Jordana va traduir Hardy. En segon Iloc, caldria detectar puntualment aquestes influències. 1 això, evidentment, no s’ha fet. ii ¿Quina ideologia tenia? i Quina en podem detectar en la seua obra?

Les preguntes no són intranscendents, i calia haver-hi donat resposta, almenys aproximada.

En uns anys de tanta efervescencia política i social a Barcelona, vinculat amb erudits i historiadors que en determinats moments es van Ilancar a l’activitat política (casos de Nicolau d’Olwer o Valls i Taverner), iquè en pensava? En 1933 responia a una enquesta: «Els meus ideals, els he servits amb una activitat purament literaria i han estat això: estrictament literatura, intent de procurarme una expressió estetica per a la meva manera de sentir i veure la 126

vida. Involucrada amb aquest desig, una íntima alegria (així: alegria) de manifestar-me en català, la qual cosa sentia com una densificució de la meva condició valenciana. L’esperanca meva per al futur és que els escriptors valencians segueixin igual camí.» 1, encara: «Davant del realisme polític actual, quallat de possibilitats, s’observa en el camp literari una vacillació, gairebé timidesa [. . .]. 1 és que potser (darrerament la literatura es ressentia d’ésser massa burgesa i ateneista, i per aixo, en produir-se esdeveniments importants en la vida del país, va emmudir tot seguit.

Sens dubte, després de la dispersió actual sorgirà una producció literaria més variada que recollirà aspectes més amples i més intensos del viure català dintre dels seus sectors, encara inèdits.»

Durant la guerra d’Espanya, va treballar en el salvament del patrimoni documental català, en bona part traslladat a dipûsits arbitrats al Montseny per tal d’evitar els bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona. D’aquesta època (28 d’abril de 1937) recull unes opinions seues Maria Manent a EZ ve2 de Maia: «conversa sobre Ruskin amb Ernest Martínez Ferrando.

Creu que la seva estètica és passada de moda, pero li interessa la seva concepció social jeràrquica, orgànica.

Amb tot, opina que, a certs moments històrics, les estructures jeràrquiques s’anquilosen, es corrompen. Per això cal la constant aportació democràtica, popular».

Fou elegit membre de la Institució de les Lletres Catalanes (1937) si bé no sembla (Memòries de Za guerra i de Z’exili, de Serrahima), que la seua participació hi fos massa activa.

De fet, acabat el conflicte, fou mantingut al seu càrrec en 1’Arxiu

de la Corona, tot i que, segons sembla, durant els tràmits de la depuració hagué de sofrir algunes molèsties, totalment injustificades.

En 1940 fou nomenat director de I’Arxiu. ...

111 Arribat un determinat moment, va deixar d’escriure narracions, o almenys de publicar-ne. ¿Per que va plegar? Tenim la versió de Fuster, que el va tractar com a amic, més o menys a partir de 1950: cla meua literatura ja ha ‘passat; jo sóc d’una altra època».

D’aixo, el prologuista en fa un muntatge dramàtic i un bon tros exagerat: «Ernest Martínez Ferrando emmudí la seua creació literària amb la consciencia derrotada i el sentiment [. . .] que les seues narracions no interessaven a ningú ni hi havia lectors per a gaudir-les.» 1, més encara: «la caiguda del món on l’autor encaixava, el present amarg de [l’èxode cultural, la impossibilitat d’editar i de tantes altres coses, l’exili interior, l’abocarien en el silenci creatiu, tot trobant un refugi, o suïcidi simbblic, en l’erudició i la historiografia.

Més de vint anys de distanciament, en el nostre escriptor, oferiran tals canvis 0 transformacions en els corrents de la literatura catalana, renovada amb les aportacions de postguerra, que faran impossible la tornada narrativa d’Ernest Martínez Ferrando, llavors considerat, despectivament, com un “culturalista” amb tendencia a 1’ “irrealisme” evasionista».

La descripció del problema no pot ser més imaginativa.

Pero, ique, ni qui, I’avala? Que jo sàpiga, cap crític no ha utilitzat contra Martínez Ferrand0 aquestes fórmules tretes d’un clixé del zdanovisme

127

EESPILL més tronat, «l’irrealisme», «l’evasionisme» i «el culturalisme».

Ni entre 1939 i 1960 -els vint anys de que parla Pierahi havia moment per a intentar-ho, ni lloc adequat. ~Quins grans canvis o transformacions hi hagué en els corrents de la nostra literatura, aquells anys, que fessen impossible el retorn editorial de Martínez Ferrand0 que, a més a més, sempre va ser un cas a banda entre els escriptors del seu temps? 1 entenguem retorn editorial en narrativa, perquè com a historiador bé que hi torna, malgrat «l’bode cultural», «l’exili interior» i les altres afliccions.

Tot sembla indicar que no hi hagué tal refús ambiental, sinó que, com escrivia Guansé, «a poc a poc, l’erudit ana creixent, fent-se important, escriví més volums gruixuts i acaba devorant gairebé totalment el petit, morós, encantat i encantador literat que l’acompanyava [ . . . 1.

Si ell potser ho oblida, no ho obliden els seus lectors ,d’antany. No fa gaire, encara el representant dún editor li demanava una novel-la: “No, replicava, no em vaga d’escriure-la. Ara m’estimo més de fer’ aixo”. 1 aixo, dit solemnement, era la Histo,ria.» 1 encara Guansé aporta el testimoni d’un anònim i jove expert en literatura: «les narracions d’aquest autor semblen escrites de fa poc. Mantenen la tinta encara fresca. El seu realisme líric és ben bé d’avui».

1 un altre testimoni. En una anotació del seu dietari, corresponent al 21 d’agost de 1946, Maurici Serrahima descriu una conversa amb l’editor Aymà que «no es veu amb cor de llancar una collecció de novelles en català; no hi ha gaires novelles reeditables i per ara -com no sabem de ningú nou és naturalque valgui la pena. Potser una collecció de literatura narrativa, en la

qual, excepcionalment, hi podria haver alguna cosa de teatre, o fins poemes, pero que prendria com a S;;;e uns textos del, tipus -em - com ara els d en Martínez Ferrando».

Igualment podríem adduir I’escrit de Miquel Dolc que encapcala L’altre geperut i alguns cantes més (1963), en que aquest crític remarca les excellències de la prosa de Martínez Ferrando, «un dels narradors més sòlids, més deliberadament equilibrats, més incisius de les nostres Iletres».

A favor, molt de Iluny, de la tesi de Piera, només he trobat una breu citació de Joaquim Molas (1963), precisament sobre L’altre geperut: «un conjunt de set narracions escrites amb tècniques més aviat tradicionals: hi notem, en efecte, un excés d’explicacions i de detalls accessoris, de retòrica més aviat càndida». Si en tots els Països Catalans hi havia en 1963 un crític partidari del realisme, aquest era Molas (la seua, i de Castellet, Poesia catalana del segle xx, que Fuster ha qualificat de «manifiesto a la nación» aparegué aquel1 mateix any). Ara: ¿on són les caricaturesques acusacions que el proleg de Narrucions reporta? Molas detectava uns defectes tècnics en una narrativa d’anys enrere. Qualsevol crític amb cara i ulls hauria subscrit les seues opinions. No cree, d’altra banda, que es puga parlar dels dos problemes que la qüestió presenta com si en fossen un. Hi ha, d’un costat, el fet que Martínez Ferrand0 deixà la prosa literaria, i d’un altre, el natural canvi de valors estètics en lectors i crítics. Pero, aquest canvi, es va produir ja cap al final de la vida de Martínez Ferrando, quan ja feia anys que havia decidit deixar d’escriure narracions.

1 ací hauríem d’entrar en el tema de la superació 128

liESPI del Noucentisme, superació ja iniciada per alguns autors ben abans ‘de 1939 (Pla, per exemple, i Espriu després). Si bé hi ha comentaristes que colloquen Martínez Ferrand0 dins l’anomenada generació neonoucentista (o segona del Noucentisme), amb Trabal, Llor i Jordana, caldria distingir molt bé el fet que aquesta adscripció no és del tot exacta, ja que la trajectoria del nostre prosista esta molt més lligada a les plataformes i a les actuacions ‘del Noucentisme totlf court (Lu Revista, la Biblioteca Literaria de I’Editorial Catalana, etc.). Els casos dels altres novellistes citats són distints. Personalment considere que el descens irreparable de Martínez Ferrand0 com a narrador es va produir amb la seua única novel-la, Una dona s’atura en el camí, paradoxalment premiada amb el Joan Crexells. 1 per falta d’imaginació.

Quan, molts anys després, deia a Fuster que la seua estètica era «passada de moda», ia quina moda es referia? ¿A la vigent en les lletres catalanes, que poc més 0 menys era la mateixa d’abans de la guerra? ¿A les d’altres literatures que el1 consumia amb assiduïtat? M. Ferrand0 pertanyia a una generació que pretenia dirigir culturalment tota una societat, gràcies a unes especials circumstàncies polítiques.

Aixb és el Noucentisme.

Volien educar la gent, proporcionar-li una ètica i una estètica europees i «civilitzades».

1 tot això és el que s’havia enfonsat. ¿Què calia donar a canvi? Martínez Ferrand0 ho devia saber. Ja hem vist que en l’enquesta ‘de 1933 afirmava la necessitat dúns canvis profunds en la literatura catalana; les seues lectures d’altres novellístiques, abans i després de 1939, li ho confirmaven.

El problema 6s que el1 no es veia capa9 de fer una altra narrativa i pensava -amb raó o

sense- que la que sabia fer no era l’adequada al moment. En tot cas, va ser una decisió personal, i res no prova que fos efecte d’un descens en les apreciacions dels lectors o dels crítics. Ni dels editors.

Llegint els seus treballs d’història, un arriba a pensar si l’historiador no fou la culminació del narrador, si tota l’etapa precedent no fou un aprenentatge.

1 no perquè la prosa siga tan expressiva i ajusta‘da, sinó per la fina visió dels personatges, fins i tot dels més intranscendents, i de l’ambientació, de les tensions, per la clara presentació dels episodis, per les intuicions que ací i allà apareixen, introduïdes amb fórmules com ara «posats a imaginar », «potser», en tal «devia», etcètera. Ni podem descartar, almenys d’entrada, que Martínez Ferrando es decantas cap a la historiografia per raons d’eficàcia precisament historica, que després del ‘daltabaix de 1939, pensàs que feia més servei rescatant la historia dels catalans -i sempre que era possible en catalaque no distraure’ls, i distraure’s, amb la literatura.

Llavors, l’antievasionista hauria estat el1 i no els crítics imaginats pel prologuista de Narracions.

Si no d’una manera militant, almenys per proximitat pogué veure l’exili de tants amics el silenci d’uns altres, les represàhes de que fou objecte el seu germà Daniel.. . i Quines reflexions devia suggerir-li tot aquel1 ambient? No podem saber-ho, ara com ara. Tanmateix, fou jurat del premi Joanot Martorell, redacta un volum sencer de la Història deís catalans dirigida per Soldevila, i va mantenir relació amb la literatura catalana catacumbal tant com calia.

1, ho repetesc: tota la seua obra historiogràfica és plena d’incissos tractats more Ziterario. En la reconstrucció ,de les peripècies -PO129

lítiques, físiques, familiarsdels catalans, hi ha una sagac exposició literaria.

1 una gran «pietat» pels personatges, que els crítics ja havien remarcat en la seua narrativa. ¿O un nacionalisme implícit ? iv Fuster opinava: «Maurici Serrahina ha intentat d’explicar la “incapacitat” de Martínez Ferrand0 per a la novella, i ho fa valent-se d’allegacions literàries: potser caldria afegir-ne d’altres, dúna altra mena, relacionades amb l’origen geogràfic de l’escriptor».

El tema és suggestiu. Esta connectat amb una serie de reflexions (publicades a Serra d’Or i després, em sembla, recollides en Ilibre) en que Fuster tractava d’escatir les causes per les quals no hi havia novella al País Valencia.

Efectivament, les condicions culturals i lingüístiques que es donaven en aquesta àrea geogràfica, el primer terc de segle, no eren les més adequades per a l’aparició de novelles, almenys de novelles capaces d’atraure un públic ampli de lectors. Pero, això no comptava per a Martínez Ferrando. Una cosa era el seu origen -la ciutat de Valenciai una altra ben distinta la seua radicació, des de jove, al Principat, sobretot a Barcelona, on les condicions eren infinitament més favorables.

Si no és que volem creure que l’origen geogràfic el perseguia com un fatum maligne. Martínez Ferrand0 va arribar al Principat en un moment de bullida cultural, econòmica i social, quan els projectes de redrecament literari i intellectual batien el seu ple (un exemple: D’Ors era director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat); ell, probablement ben orientat pels seus germans i per Miquel Duran, hi entra amb tota 130

naturalitat.

El seu origen no hi pesava. Si I’explicació de la «incapacitat » novellística dels valencians per l’origen geogràfic, la prenem en el sentit que els escriptors del país posseien en general un bagatge lingüístic insuficient per a emprendre una narració Ilarga, això’ tampoc no ens serveix per a Martínez Ferrando, la llengua del qual fou prou rica, no sols per a les narracions, sinó també per als grossos patracols d’histà’ria.

Em pense que la qüestió es resoldria si, després d’un estudi conscienciós de la seua obra literaria -temes i recursos estilístics-, s’arribava a establir quin era el món narrat pel nostre autor. La realitat que li donava arguments, jera la valenciana, recordada o pressentida? 1, si era així, ino ens trobaríem davant d’un escriptor «transterrat», allunyat dels materials que li caldrien per a les seues elaboracions?

Cal tenir en compte, tanmateix, que Una dona s’atura en el camí parla d’uns esdeveniments localitzats al cor de Barcelona.. . v En la formació de Martínez Ferrando hi ha un moment clau: l’hora en que es decideix a escriure en catala. Segons aquest proleg, l’ambient familiar hi fou decisiu: «en aquest ambient, dones, rebrà l’Ernest Martínez Ferrand0 la seua primera formació lingüística i literària. L’opció pel “valencià”, així, fou prompte decidida. Dún “valencia”, pero, que ell tenia claríssim de bel1 antuvi » .

Es evident el pes de la família.

Com deia en 1923 Joan Alcover, «el apellido Martínez Ferrand0 pertenece a una familia de escritores singularmente representativa del nexo que une a Valencia con Catalunya

CESPILL y Mallorca».

No comptarem tot el que Daniel i Eduard van escriure en castellà, que fou molt, pero el fet real és que, com escrivia el mateix Ernest en 1933: «La meva iniciació en el moviment espiritual de Catalunya va unida al nom de dos amics selectes desapareguts prematurament: Eudald Duran i Reynals i Joaquim Folguera, els quals vaig conèixer pocs mesos després d’arribar de Valencia. Duran va despertar en mi el deure d’escriure en catala.* Aquesta matisació em sembla important, no ja pel que estableix sinó pel que significa. De tant en tant es pot detectar una mena d’intent de crear una tradició literaria valenciana in vitvo.

Cal anar-hi amb molt de compte, perquè el provincianisme pot aparéixer pels 110~s més insospitats.

Considerant la anormalitat en que s’ha mogut durant segles la vida literaria valenciana, resulta absurda la pretensió de buscar-hi línies de comparació amb el funcionament de les literatures que tenen un funcionament ininterromput, per acumulació i per salts estilístics de tota mena. Una literatura com la nostra, cal admetre-ho ja d’entrada, no té «tradició», sinó que esta feta a base d’esforcos generalment aïllats en el temps i, en la ma.jor part dels casos, amb un considerable retard respecte d’altres literatures. Les etiquetes didktiques cal administrar-les amb una bona dosi d’explicacions i de cauteles, perquè siguen inequívoques.

Martínez Ferrand0 era, certament, valencia. Pero, en la meua opinió, és inintegrable en qualsevol pretesa tradició literaria valenciana.

Com a narrador: i també com a historiador, és mseparable dels mecanismes culturals i específicament literaris que hi havia a Barcelona el primer terc d’aquest segle i que a

Valencia eren impensables. En duei ocasions, el proleg oblida això: quan afirma que Martínez Ferrando fou «autor d’algunes de les més exquisites narracions escrites al País Valencia al llarg del segle XX» i que la seua prosa és «la mostra més representativa, del País Valencia estant, ‘dels corrents d’escriptura intimista i cosmopolita que caracteritzen el període europeu d’entreguerres».

Al capdavall, el nostre autor només va viure a Valencia uns vint-i-set anys, duna vida de setanta-quatre; tota la seua vida creativa la va fer a Barcelona. 1, podríem afegir, afortunadament.

«Del País Valencia estant», no podria haver passat d’escriure algun quadern per a «El Cuento del Dumenge», o algun volumet sufragat per el1 i que hauria passat amb quatre tòpics per les planes de les gasetilles que ací feien de crítica, almenys fins a sl’aparició de Taula de Lletves VaZencianes. Pero, és clar, molt previsiblement el1 hauria estat llavors, ja, un funcionari més de 1’Arxiu del Regne o de qualsevol altra cofurna administrativa: culte i eficient, pero mut.

Yi Tinc l’opinió que cap aproximació a l’obra de Martínez Ferrand0 no és possible sense una consideració previa i suficient de la seua personalitat.

L’extrema sensibilitat seua, probablement exacerbada per problemes biogràfics -o biològicsque només conec a través d’insinuacions de gent que el va conéixer, pesa molt en la seua escriptura. Ací cal reportar dos testimonis publicats.

L’un és ‘de Josep Pla; es titula L’escriptor Martínez Ferrando, emdit i arxiver i esta datat el 1960, si bé rememora fets de 1919: «un home absort, que viu dintre el seu 131

món una mica boirós -crepuscular o radiantposat sempre sota la influencia de la petita veu interior que del seu món li arriba. 1, com que és un món a part, quan la gent tracta d’accedir-hi, ell se’n va».

A Pla li feia la impressió dún «home que s’esmuny silenciosament d’una certa manera, per una porta, o que gira, arrambat a la paret, una cantonada».

1 encara afegeix una notícia interessant: fou un admirador de Baroja. El fet no és estrany.

El gran amic seu a Valencia fou Eduard Ranch, corresponsal permanent de Baroja al país. Entre ells, Ranch i Martínez Ferrand0 parlaven castellà, potser per un curiós atavisme de quan s’haurien conegut. Tots dos foren melomans exigents.

L’altre retrat que puc aportar és de Domènec Guansé: «una mica sord, us escolta com si parléssiu en veu baixa, com si li confiéssiu un secret. Parla, per la seva banda, en un to somort, com si tingués temenca de ser escoltat per algun indiscret o de ‘desvetllar algú que dormís a la vora. Es mou d’una manera cautelosa, com si tots els objectes del voltant fossin trencadissos.

Camina sense soroll, com damunt una flonja catifa o amb el temor que la mateixa terra resulti sensible a la pressió de les seves petjades.

Es crea d’aquesta manera una atmosfera de delicadesa i d’atenció gairebé morbosa, que produeix la inquietadora impressió que el món, per a ell, és una cambra de malalt.» vii «El seu bel1 irrealisme, la seua magia culturalista [?], les seues evocacions infantils». . . Poca cosa més ens diu el pròleg per caracteritzar la prosa narrativa de Martínez Ferrando. 1, tot plegat, és ben poc.

En realitat, i ho va veure perfectament Riba, en el nostre autor hi ha una tècnica peculiar de presentar la realitat (no de ‘defugir-la ni de transgredir-la) segons la qual «la historia és narrada per records»: «la feina de suggestió ell la confia [ . ..l a un marc de repòs». Pero, jalerta! , es tracta duna tècnica i d’una manera expositives en que la tendror aparent i la discreció formal anaven a voltes carregades d’ironia i, en ocasions, de crueltat explícita. Riba parlava repetidament d’ironia: «vet aquí el recurs més aparent i més constant de la seva ironia; la ironia per la qual no permet al seu art -a la seva llibertatd’ésser més brillant ni més ràpid ni més nou que la vida que expressa. Així, servint-se d’una mena de retòrica indefiniblement distingida i divulgada alhora [. . .] ens situa en un pla de conformació discreta, diríem cortesa i tot, a la realitat en el seu joc d’habituds, que poden acabar, dún instant a I’altre, en cruel glacament».

1, encara: «pero hi ha també, per la banda de la representació en ella mateixa, tot un realisme fet de minuciositats fidels [. . .].

Es en aquest realisme que s’exerceix decisivament la ironia en qüesti&.

Després del que la literatura posterior ha donat, difícilment podem copsar del tot que entenien els noucentistes, de la fornada que fossen -Riba, Martínez Ferrando-, per ironia i per crueltat. Pero, convertir aquest últim en una estampeta esta en contradicció, si més no, amb la seua literatura.

Que era infinitament discreta, continguda i retinguda: com ell. Que tenia unes reserves que no s’arribaren a explanar, com les de tants altres narradors de la mateixa època, els quals no debades donaren lloc perquè se’n parlas com d’wna generació 132

sense novella», al marge que hi hagués novelles, i algunes ben estimables.

Martínez Ferrand0 -com Trabal, com Jordana, com el mateix Ribaquedaren tallats com a narradors. ¿Per la guerra d’Espanya?

No ho cree, pel que fa al primer i al darrer. Pensar que el nostre escriptor fou incapac de novellar perquè era valencia 0, com insinua el pròleg, perquè no tenia una tradició regional darrere que li fos útil, no explica res. ¿L’ha tinguda el mateix Piera? ¿La va tenir Fuster com a assagista? Hi ha escriptors que tenen alé per al paper curt i n’hi ha que s’embranquen en aventures d’un miler de planes com qui decideix escriure una glossa. 1 això’ s’esdeve de la mateixa manera en qualsevol literatura. Ben distint és que puguen arribar al públic, que n’hi haja, que els crítics -si existeixense n’ocupen; pero això ja és economia, 0 política, o historia.

Fent el que podia fer, tanmateix, Martínez Ferrand0 ana prou més enllà de l’«irrealisme» i de les evocacions infantils. Que fou un home d’una hipersensibilitat clara, resulta evident, i tots els comentaris de la seua època hi coincidiren.

Que el1 mateix, amb la tria dels temes, amb el to escollit, amb la renúncia a

1 MOSTRA

CULTURAL Ernest

Hauria resultat massa ingenu d’esperar que la Mostra Cultural organitzada per Artistes Plàstics del País Valencià i I’ajuntament d’lllcoi, i presentada en aquesta ciutat el mes de febrer últim, pogués desenvolupar el seu programa, ex-

continuar escrivint, es va retallar les ales, em sembla incontrovertible. Tot amb tot, amb la guerra d’Espanya o sense, Martínez Ferrando havia esgotat les seues possibilitats de narrador abans de 1936, com ho certifica el fet que ja anteriorment fos tan gasiu a publicar, i que Una dona s’atura en el cami siga poc més que una novella curta allargassada sobre el paper per necessitats editorials.

Entre 1930 (Tres històuies cruels) i la primera edició de la novella (1935), hi ha un període de silenci que cal tenir molt en compte. Pero, no sols per a Martínez Ferrando. No debades calgué crear un premi, com el1 mateix escrivia i amb cometes seues, per tal de «revifar el foc sagrat». Quan el pràleg afirma que el «moviment narratiw neonoucentista pren una «forta espenta creadora durant la dècada dels 30~ i hi inclou «les narracions líriques del nostre autor», s’enganya.

L’estudi i la valoració definitius -almenys per a la nostra èpocade la narrativa de Martínez Ferrando, resta per fer. Com l’edició ‘duna selecció suficientment significativa dels seus cantes. L’autor que Pia veia esmunyint-se darrere una cantonada, permanentment esquiu, se’ns ha escapat novament.

DEL PAfS VALENCIA Contreras tens i atapeit, sense sofrir, un dia sí i l’endemà també, les topades de la crítica més iracunda i més sistemàtica. 1 no em referesc, és clar, al saludable i necessari exercici públic de l’anàlisi, la quantificació i la valoració -els camins ‘de la crítica 133

són infinitsdels fets reals, sinó a aquest tipus d’exercici de prestidigitació que sovint es practica en aquestes terres i que consisteix a fer petar els dits, fer desaparéixer la realitat i les seues dades i, substituint-les per les consabudes intencions fantasmals, justificar anatemes, denúncies i averanys apocalíptics.

Sembla ja -i no sols ho sembla, es clarper complet impossible Ilancar-se a caminar pels terrenys de la cultura del nostre país sense que el caminant se senta assetjat, picotejat, xuclat, del primer al darrer dels seus passos, per tota mena de conflictes i de polèmiques irracionals. Igual que li passa a qualsevol captaire amb les seues puces, els seus ~011s i altres paràsits. Aquesta és una faceta de la realitat que -també ja- comenca a ser-nos habitual, quotidiana, un fenomen que es repeteix enutjosament, una fosca aureola que acompanya sempre el caminant que transita el territori cultural del País Valencia independentment del ritme de la marxa i de la longitud del trajecte. És fàcil de comprendre, llavors, que quan el camí s’allarga i cal molt d’alé, els paràsits es multipliquen i assetgen, piquen i xuclen amb més vigor que de costum. 1 ja se sabia, des dels plantejaments inicials, que el camí a recórrer per la Mostra era llarg, tant per l’extensió dels seus continguts com pel seu desenvolupament temporal, i que, sens dubte, exigia una gran capacitat respiratoria.

Sols un ingenu total es podria estranyar, ara com ara, que la seua realització es veiés escortada dúna llarga serie de maniobres, polèmiques, denúncies i conflictes que tenien, per la varietat, l’objectiu comú de desvirtuar el caràcter i l’abast de la Mostra, de tergiversar-ne els resultats, (de minimitzar-

ne la repercussió popular i, en fi, de rompre la confianca que l’Ajuntament d’Alcoi havia posat en els promotors del projecte, en assumir oficialment la responsabilitat de dur-lo a efecte juntament amb Artistes Plàstics dei País Valencia.

ORGANITZACI~: UN ESFORC COL'LECTIU

Haig d’advertir, no obstant, que aquestes repercussions conflictives de la Mostra, més esperades que temudes, les he esmentades en comentar aquesta cronica, no per considerar que siguen un dels aspectes més significatius, ni tan sols espectaculars, de l’esdeveniment, sino per a advertir el lector, com més aviat millor, que aquesta crìrnica no és allò que usualment s’anomena una crònica imparcial, que no ho és almenys des de la perspectiva de la pretensiosa objectivitat arbitral amb que, tan seguit, es disfressen els més vergonyosos sectarismes. Vull dir, diguem-ne, que en l’assumpte d’aquesta crònica em considere en alguna mesura combatent, part interessada. La qual cosa no significa renunciar, en absolut, a intentar un cert grau de lucidesa objectiva, imprescindible si es vol anar més enll,a ,d’un judici d’intencions, si es vol, abans de res, establir la relació assolida entre les pretensions proclamades -no les suposadesi els resultats obtinguts.

Des dels seus plantejaments inicials -des dels seus orígens, podríem dir- la Mostra es va perfilar com un esforc collectiu per participar, també collectivament i des de la perspectiva cultural en la tasca de recuperació de la identitat del País Valencia. Entorn d’aquest nucli programàtic anaren aglutinantse altres aspectes significatius del projecte: la reflexió sobre la nos-

134

tra realitat cultural i la necessitat que constitueix el programa inicial de la vinculació entre cultura i so- de la Mostra i, també, de les seues cietat en foren dos. 1, sens dubte, aspiracions totalitzadores, perquè els que anaven a dotar la Mostra de hom vol acollir-hi totes les facetes les seues característiques més defide la cultura, des de la creació arnides, les de la seua actualitat i la tística fins als fermmens populars seua popularitat. espontanis, de la historia a la cancó, de la ceràmica a l’arquitectura, Era un projecte realment ambidel cinema i la fotografia als massciós, que creix i s’actualitza davant media i el teatre experimental.. . En les espectatives obertes per les «prila gestió participen, a més dels meres eleccions municipals deme membres de la comissió d’Artistes cràtiques», els resultats de les quals Plàstics del País Valencia, els repossibiliten i fins estimulen velles presentants de I’Ajuntament -els aspiracions.

El pintor alcoià Antoni Miró -que hauria de ser eix i regidors Boronat i Mestre, centrisi el motor de la Mostra i també, amb el ta i comunista respectivament, temps, objectiu ,dels atacs més ex- mateix batle, el socialista Josep Sanus- i alguns especialistes que atetravagantsplanteja la qüestió, allà pel 1979, a 1’Associació d’Artisnen aspectes molt específics i punUna organitzates Plàstics del País Valencia, del si tuals del programa. de la qual naix una comissió orgació, cal dir-ho com més aviat millor, democràtica en l’esnitzadora composta per Artur He- impecablement des de la seua procedènras, Arcadi Blasco, A. Carrillo! ,An- tructura, fins al pluralistoni Miró, Díaz Azorín, CasteJon i cia autogestionaria Sixto, la qual elabora el programa me polític que assumia. Les denúnde la Mostra, fins acabar-ne el procies i crítiques que, en aquest sentit, es van formular després, i que jecte a principis de 1980 i presenel mateix instant que tar-lo a 1’Ajuntament d’Alcoi en fe- s’iniciaren brer d’aquell any. Aquesta corporas’inaugurava la 1 Mostra Cultural ció, després d’haver-lo acceptat en del País Valencia -perquè, en principi i sotmetre’l als tràmits re- aquel1 moment, al títol se li havia afegit ja l’ordinal corresponent, glamentaris, aprova majoritàriament l’ambiciosa idea i assumeix la com un signe més de la voluntat de responsabilitat de dur-la a la pràccontinuar l’esforcno tenen cap altra raó de ser que la voluntat d’altica. guns sectors de la nostra societat Des de la presentació del prograper impedir, al preu que siga, tant ma fins al comencament de la seua la recuperació de la nostra identirealització -el 7 de febrer de tat valenciana com el desenvolupa1981- passa un any. Un any durant ment en profunditat de la demncràel qual els ,dos collectius que procia. mouen i organitzen la Mostra -l’Ajuntament d’blcoi i 1’Associació d’Artistes Plàstics del País ValenALCOI ERA UNA FESTA.. . cià- celebren nombroses reunions 1 EL PROGRAMA, DIA A DIA de treball, perfilen detalls organitA pesar d’aquestes maniobres zatius i aspectes tècnics, concerten -que després caldrà analitzar-, la participacions i executen un llarg seguit de tasques complexes que es Mostra va comentar amb aire de deriven, com és lògic, del caràcter festa, de gran festa. La jornada del 7 de febrer de 1981 era com una participatiu, de reflexió i impuls, 13.5

alegre eclosió pirotecnica: s’obren simultàniament dotze galeries alcoianes, en les quals s’exposa el conjunt de mostres -arts plàstiques, amb exposicions actuals, retrospectives i monogrtiques; ceràmica, arquitectura, fotografiales quals quedaran obertes al públic durant tot el temps de la manifestació cultural; l’entranyable i veterana banda de música La Primitiva d’Alcoi realitza un cercavila anunciador pels carrers de la ciutat; els alumnes de les escoles alcoianes d’Arts i Oficis i de Belles Arts comenten la pintura de murals a la zona nord i al Mercat Central: -al vestíbul del i a l’ajuntament qual es presenta l’avantprojecte d’escultura que, amb motiu de la Mostra, Pablo Serrano dóna al poble d’Alcoiel saló de sessions, el vestíbul i les escales queden menuts per a acollir el públic que acudeix a escoltar Joan Fuster a càrrec del qual esta la inaugura& oficial dels actes. 1 en el seu parlament, Fuster incideix en aquells aspectes de reflexió i afirmació que havien impulsat els organitzadors, afegint-hi la seua propia i lúcida preocupació per la situació autonomica del País Valencia. Al mateix acte parlen també els regidors que han treballat en la realització del projecte -Boronat i Mestrei el batle Sanus.

Després . . .

Pero abans del «després», em sembla necessari que la crònica adopte un cert aire notarial -tan oposat, òbviament, a l’aire festiu de l’inici de la Mostraper deiwr constancia de les dades objectives, quantificables i qualificables, d’allo que la Mostra ha estat. No són dades marginals.

Constitueixen, des de la seua fredor enumerativa, el nucli viu d’aquesta manifestació.

El 7 de febrer s’inauguren: Mostra d’drts Plàstiques i Mos136

tra d’Art-Paper (Saló d’Actes de la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia, Sala d’Art Canigó, Galeria Sant Jordi), amb obres de format gran o mitjà d’Albert Agulló, Andreu Alfaro, Anzo, Rafael Armengol, Josep Azorín, Artur Ballester, Arcadi Blasco, Manuel Boix, Lluís Bou, Martín Caballero, Carme Calvo, Xavier Calvo, Adriano Carrillo, Joan Castejón, Jesús Castelló, Andreu Castillejos, Andreu Cillero, Equip Crònica, Just Cuadrado, Pilar Dol9, Daniel Escolano, Joana Francés, Amadeu Gabino, Joan Genovés, Artur Heras, Eduard Lastres, Xavier Lorenzo, Manolo Manzanaro Martí Quinto, Francesc Messa, En& Mestre, Joaquim Mitjavila, Molina Ciges, Ramon Molina Verdú, Molinero Ayala, Manuel Mompó, Miquel Navarro, Díaz Padilla, Ramírez Blanco, Equip Realitat, Josep Renau, Vicent Rodes, Eusebi Sempere, Sixto, Salvador Soria, Horaci Silva, Jordi Teixidor, Joan Toledo, Trenado, Josep Vento, Joan Verdú, Josep Maria Yturralde i Ricard Zamorano.

Mostra d’Art del Pable per al PobZe (Sala d’Exposicions del Banc d’Alacant). Mostra retrospectiva de la d’igual títol realitzada en 1968 pels artistes alcoians: Fina Llacer, Alexandre, Alfons Saura, Antoni Miró, Ismael Belda, Màrius Candela Vicedo, Sento Masià, Roc Candela i Vicent Moya.

Mostra d’Art Akoià (Sala d’Art Emecé). Oberta lliurement a tots els artistes alcoians, s’hi ha inclós: Miquel Abad Miró, Ramon Albert Peris, Jaume Aragonés Sanchis, Francesc García Gutiérrez, Ferrari Gisbert Pascual, Joan J. López Catala Albert Molines-Vos, Francesc Payk Guillem, Mila Santonja, Salvador Selles Joan, Enrie Solbes i Cabrera.

Mostra de Ceràmica Valenciana

(Sala de la Caixa d’Estalvis Provincial). Collecció de seixanta-vuit peces de ceràmica del país, dels segles XIII al XIX, cedides pel Museu González Martí de Valencia.

Mostra del CoHectiu d’drquitectura (Sala d’Exposicions de la Casa

Municipal de Cultura). Presentan& sota la direcció de l’arquitecte Josep M. Vidal, una recopilació de plànols històrics alcoians: fàbriques de la Primera Aigua, Alcoi al segle XVI, Banc d’Espanya (actual Casa de la Cultura) de la ciutat, Ajuntament i d’altres.

Foto Mostra i Foto Mostra 2

(Sala Click, Associació de Veins de la Zona Nord, Sala del Club d’Amies de la UNESCO).

Fotografies d’Alberola, Cabrera, Cancer, Caparrós, Cruzado, Forteza, González, Jarque, De Luis, Marco, Mendoza, Montañana, Monzó, Morelo, Rodríguez, Paco Grau, Josep Carbonell, Oriola, Sevilla, Jordi Vila i fins a altres 32 representants -a més de nou obres anòaimesde la Federació d’Agrupacions del País Valencia, que integren la Mostra 2, procedents d’Alacant, Alcoi, Borriana, Calp, Elx, Gandia, Xàtiva, Ontinyent, Pego, Sueca, Valencia, la Vila Joiosa i Villena.

Aquestes foren les exposicions obertes al públic el 7 de febrer.

Després hi hagué altres actes.

Aquesta n’és la relació: El 9, conferencia de Ricard Blasco sobre «El cinema valencia, una serie d’oportunitats perdudes» i projecció, amb el títol genèric d’Aproximació a la Històmria del País Valencia, de cinc pellícules filmades entre 1912 i 1927.

El dia 11, conferencia d’Ernest Contreras sobre «Art Popular i avantguarda artística al País Valencià».

Tres dies més tard, Manuel Cerda va parlar sobre «La industrialit-

zació alcoiana i la formació de la classe treballadora».

El 15, organitzat per Acció Cultural del País Valencia, un recital de cantó amb el grup de dansa Pardines, d’Algemesí, Araceli Banyuls, Ovidi Montllor i Raimon.

L’endemà, conferencies de Goncal Castelló («Aportació valenciana al Segle d’Or de la literatura catalana: Ausiàs March, Joanot Martorell i Roís de Corella)» i Manuel Sanchis Guarner («La Renaixenca»).

El 18, presentats per Jordi Valor, lectura de poemes a carrec de Vicent Andrés Este&, Joan Valls Jordà i Manuel Rodríguez Castelló.

El 20, parla la periodista alcoiana Isabel-Clara Simó, directora del setmanari Canigó, sobre «Els mitjans d’informació».

L’endemà hi hagué, a l’església de Sant Maur, un concert del Thomaner ‘Char i l’orquestra de Gewandhaus, de Leipzig, amb obres de Bach, Schubert i Mozart.

El dia 22, el grup de dansa El Millars, de Castelló de la Plana, féu una cercavila que seguí distints carrers d’Alcoi.

El 23, Enrie Llobregat va iniciar l’anunciada conferencia sobre els «Orígens de la cultura ibèrica valenciana», pero hagué de suspendrela perquè l’intent de colp d’Estat d’aquell dia va projectar sobre els carrers d’Alcoi la presencia de patrulles i vehicles militars, atenent el ban del capità general de la III Regió Militar.

L’l de marc hi hagué concert per les bandes Unió Musical Música Nova i Harmònica Alcoiana, i per la Coral Polifònica Alcoiana.

Encara, per al proper setembre, queda la presentació del Grup Independent d’Artistes de la Dansa, amb «Danses ‘dels pobles d’Espanya», amb Antonio Gades.

1 després.. . , deia jo. Aquella ma-

137

LESl’ILL teixa nit inaugural ‘del 7 de febrer, l’aire de festa continua. La gran majoria dels qui participaven a la 1 Mostra Cultural del País Valencia es van reunir en un sopar de germanor que esdevingué, d’alguna manera, homenatge a Joan Fuster.

Perquè Joan Fuster hi constituïa, clarament, el símbol d’allb que el projecte cultural que s’iniciava pretenia d’afirmar: l’esforc per la recuperació de la identitat del País Valencia. Per bé que es negàs, i encara que es continue negant, amistosament i obstinada, a assumir un paper que ja no depén de la seua voluntat. 1 al marge de la seua voluntat el sopar de germanor era, per les mateixes raons, una continuació, una prolongació de la festa, o del caire de festa que va tenir la inauguració de la 1 Mostra Cultural del País Valencia. Un aire esperancat ens recorria a tots. Com en algun 9 d’octubre a Valencia, com en el 25 d’Abri1 de 1980 a Alacant. Dies bonics, optimistes, que de vegades ixen.

La veritat, pero, és que aquel1 mateix dia, el 7 de febrer de 1981, que era com una festa, el conflicte comencava a iniciar-se. El programa imprés de la Mostra havia estat retingut: els regidors d’UCD l’acusen de manca de pluralitat i de catalanisme. Retinguda la distribució, el dia 19 de febrer -als dotze dies! - el partit centrista es pronuncia públicament, tal vegada forcat de manera pueril pel to amb que alguns comentaristes locals de premsa i, al seu recer, els «espontanis» de sempre, donen a les seues crítiques sobre la Mostra, desmarcant-se de la manifestació cultural i acusant-la de «catalanismo», d’«izquierdismo», etc. Curiosament, Joan Fuster havia manifestat explícitament al discurs inaugural: «No he vingut ací a suggerir temes con-

flictiusb, fent esment, si fa no fa, a aquesta mena de qüestions. Precaució inútil, pense, quan és clar que tals temes conflictius tenen una gènesi forca particular, que comenca per la voluntat de dur al terreny de la polèmica qualsevol activitat per molt asèptica que siga: la voluntat parasitaria a que .ja m’he referit.

RES~LTATS

La realitat dels resultats de la 1 Mostra Cultural del País Valencia és, de totes totes, molt distinta a la que la «contestació» antivalenciana ha volgut dibuixar caricaturescament.

En el fons, pero, iquines són les conclusions?

Cree, honestament, que n’hi ha una primera de valida.

Des de la perspectiva historica dels organitzadors, la perspectiva d’una reflexió i d’una afirmació sobre la identitat cultural -i nacionaldel País Valencia, és lícit afirmar que la 1 Mostra Cultural del País Valencia ha estat una experiencia molt positiva. Per dues raons fonamentals. La primera és haver congrega& haver fet participar-hi, una quantitat important de valencians actius en el camp de la cultura. 1 convé aclarir: la nomina de participants actius -més de dos-cents, aquí en tenim les dadesresultava variable nominativament; fins i tot es podia haver millorat qualitativament algunes representacions sectorials, amb altres noms significatius; ningú no pot negar, pero, que l’àmplia nomina de participants no és coherent, que es tracta sempre de persones definides en la seua activitat social, àdhuc en èpoques encara més negres, de cara a la nostra afirmació nacional. Que poguessen, o no, ser-hi altres més paradigmàtics és una cosa que resta fora de l’abast «logic» dels detractors de 138

CESPILL la Mostra: no sembla congruent que els qui són «aliens» al problema de la nostra identitat, i fins i tot enemics de la nostra voluntat’ de ser, entren en la qiiestió de la representativitat.

Representativitat que, un dia rere un altre, va atorgar el qui té dret per a això: el poble.

Asistències nodrides i fins sonores, solidàries, com en el cas d’algunes xerrades, recitals, etc., en les quals les presencies populars van assolir

CRONICA Adolf

el caire de participants actius i espontanis a la manifestació cultural.

La segona raó fonamental -i que em perdonen aquesta declaració optimista tants entranyables amics pessimistesés que la Mostra ha deixat clar, per a uns i per als altres, que l’afirmació de la nostra identitat com a poble és una tasca que només es pot cloure si la continuen assumint les forces culturals i polítiques progressistes.

CULTURAL Beltran

La celebració, el dia 31, a la Sala Escalante de la ciutat de Valencia, de la II Assemblea d’Intellectuals, Artistes i Professionals del País Valencia va cloure el cicle cultural del mes de gener d’aquest any 1981.

Amb assistència de més de 300 persones, I’Assemblea decidí rellancar i ampliar les seues comissions, així com pronunciar-se sobre els problemes valencians de més actualitat, en el sentit d’emprendre accions en l’àmbit internacional -connectades amb les altres instàncies equivalents dels Paises Catalansen defensa de la unitat de la llengua catalana; exigint la normalització del català a tots els nivells de la vida pública del País (oficialitat als ajuntaments, toponímia, cursos d’adaptació del funcionariat, etcètera); i exigint també negociacions públiques de 1’Estatut d’Autonomia amb un contingut de competències i definicions al servei de la recuperació nacional i cultural dels valencians.

En aquesta sessió van fer acte de presencia el senador Alfons Cucó, en representació del PSPV-PSOE, i ‘Rafael Garro, en re-

presentació del PCPV-PCE, per explicar a l’assemblea les respectives posicions dels seus partits referents a les negociacions autonòmiques.

El mes de febrer oferí un esdeveniment d’importància: la 1 Mostra Cultural del País Valencia; celebrada a Alcoi dels dies 7 al 31.

Aquesta mostra va recollir una àmplia representació dels diferents aspectes de la cultura del nostre País, presentant-la a través de concerts, exposicions d’arts plàstiques, arquitectura, ceràmica i fotografia, recitals de cantó i conferencies. L’organització d’aquesta manifestació cultural ana a càrrec de 1’Ajuntament d’Alcoi amb la collaboració intensa del pintor Antoni Miró.

A més del centenar d’artistes plàstics que hi enviaren obres, dels cantants, els músics i els conferenciants, hi cal destacar la presencia de Goncal Castelló, Sanchis Guarner, Ricard Blasco, Amadeu Fabregat, Isabel Clara Simó, etc.

Joan Fuster fou l’encarregat d’inaugurar la Mostra. Del seu parlament en podem extreure un paràgraf ben significatiu: «Enmig de 139

polèmiques idiotes i de confusions provocades, hi ha la Iínia clara, lünica possible, lünica viable, dels qui volem escapar dels paranys d’un provincialisme agenollat i d’una submissió atona. Aspirem a una normalitat comunitària on tots els valencians es puguen sentir reconciliats amb ells mateixos, en tant que valencians, i que totes les altres dissidències, tots els altres antagonismes, inevitables, fatals, tinguen la seua dialèctica, per dir-ho així, dins un marc coherent.»

El 25 de febrer, la conferencia que havia d’inaugurar, a la Universitat de Valencia, un cicle sobre l’humanista Lluís Vives era inter-, rompuda per l’actuació violenta i boicotejadora dún grup anticatalanista del feixisme local.

El mes de febrer va acabar amb l’adjudicació pública dels Premis de la Crítica organitzats per l’Ajuntament de Valencia. Els errors en el plantejament de les bases i la mecanica d’aquests premis deslluïren forca el seu evident interés, tot envoltant la seua primera convocatòria amb un ambient de polèmica.

El premi de narrativa en català corresponia a Josep Lozano; el de narrativa castellana, a Eduardo Alonso; el premi d’assaig cata& era per a Antoni Ferrando, i el d’assaig castellà, per a J. V. Selma; el premi de poesia en català era per a Vicent Andrés Estellés. L’adjudicació del premi de teatre quedava, inexplicablement, en suspens fins el mes de maig, en que seria concedit a Rodolf i Josep Lluís Sirera.

El primer dia de marc la premsa feia públic el nomenament de Josep Lluís Barceló com a «valencia més distingit».

Aquesta distinció era concedida per la Fundació Huguet de Castelló de la Plana a l’ex-conseller d’Educació del País Valencia, en reconeixement per la seua tasca

en ,defensa de la cultura del nostre poble.

El 10 de marc, el pintor Manuel Boix va rebre el premi d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura. Al dia següent va inaugurar la seua primera exposició retrospectiva a la Casa de Velázquez de Madrid.

Enmarcat en la campanya d’atacs a I’autonomia catalana, duta a terme per alguns diaris madrilenys, aparegué el dia 12 de marc I’anomenat «Manifest dels 2.300», protestant contra la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. Al País Valencia es van produir immediatament manifestacions individuals i d’entitats, contràries al manifest, de solidaritat amb les reivindicacions culturals catalanes i amb la tasca de normalització del català.

Els òrgans d’expressió de l’anticatalanisme valencia també aprofitaren I’avinentesa per fer una campanya demagògica de defensa del «castellano» com a idioma en perill.

Entre intents de boicot i a la porta de les festes falleres, el dia 13 de marc, una conferencia de Mique1 Batllori posava fi al cicle «Lluís Vives i el seu temps», organitzat per la Universitat de València. Diverses entitats culturals (Fundació Huguet, Acció Cultural, Fundació Ausiàs March, El Micalet, Reial Societat Econòmica d’bmics del País, etc.) van enviar una nota de protesta a la premsa valenciana, on es protestava per la repetició dels atacs que s’havien vingut produint en nom duna suposada «defensa de la valencianía», contra tota mena de convocatòries culturals.

Comptant amb l’ajut d’Acció Cultural i diferents municipis de la comarca, i patrocinat per l’Ajuntament de Silla es celebra, del 30 de marc al 5 d’abril, el 1 Simposi d’Hist2ìria de I’Horta-Albufera.

Durant aquesta setmana tingueren lloc

EESPILL les sessions d’estudi històric de l’Horta-Sud així com conferencies, exposicions artístiques, d’etnografia i historia, concerts, representacions de teatre i projeccions cinematogràfiques.

Entre les conclusions de! simposi destaquen la necessitat de salvació del medi natural de 1’Albufera i la unió de la comarca en la resolució dels nombrosos problemes que l’afecten.

El 9 d’abril era presenta& al Salo de Corts del Palau de la Generalitat, el Ilibre Museu de cendves de Jaume Pérez Montaner, guanyador del premi Valencia de poesia de l’any 1980. Feia la introducció Vicent Escrivà. A l’acte assistien el president de la Diputació, Manuel Girona, i personalitats de la cultura com el poeta Vicent Andrés Estellés.

Un mes d’abril plujós produí dues notícies tristes per a la cultura catalana: la mort inesperada del doctor Antoni Comas i la no per esperada menys dolorosa mort del gran escriptor empordanés Josep Pla. Tots els mitjans de comunicació dels Pâisos Catalans se’n van fer ressò. Amb Antoni Comas la cultura catalana pergué un gran estudiós de la literatura, en especial dels segles XVIII i XIX, als Paises Catalans.

La seua mort estroncà una tasca important i insubstituïble de consolidació de la nostra cultura, tot i que el seu mestratge deixa clares esperances. Amb Josep Pla, vam perdre el gran cronista, narrador amable i deliciós de les excellències de la vida. De tota la seua gran obra destacaríem, ara, com a exemple, el Quadern gris, una de les seues primeres i més aconseguides produccions.

Al País Valencia, el mes d’abril, la mort ens féu una altra mala passada: se’ns endugué Antoni Bru, un home que representava, a Elx i a

tot el País, llargs anys de Iluita nacionalista i de recuperació cultural.

Co-autor, amb Maximilià Thous, de l’himne valencianista Cunt de Redempció, el seu soterrar constituí un sentit acte d’homenatge per part de tots els sectors de la cultura i la política valencians.

El 24 d’abril comencava a la Societat Coral El Micalet de la ciutat de Valencia, i dins els actes commemoratius del seu 75 aniversari, un cicle de teatre que acabaria el 24 de maig i en el qual van participar «L’Entaulat Teatre» amb l’obra EZ gran Circusclac, «Teatre de la Mandràgora» amb les obres In Nomine.. . i Tenessee Street i «Teatre del Mare Nostrum» amb Enguanatges.

Parallelament a les representacions van tenir Iloc uns cursos d’illuminació i estenografia.

Al Ilarg dels dies anteriors al 25 d’Abri1, en un gran nombre de PObles i ciutats del País Valencia es celebraren conferencies i altres actes culturals de divulgació i commemoració del significat històric i reivindicatiu de la batalla d’Almansa.

Convocades per Acció Cultural del País Valencia, el diumenge 26, més de deu mil persones van acudir a 1’Aplec celebrat en la placa de bous de Xàtiva, per commemorarhi la data de la batalla d’Almansa (25 d’abril) en la qual el País Valencia va perdre les seues Ilibertats a mans de Felip V. En l’acte van participar el dolcainer Joan Blasco, els cantants Raimon i Lluís el Sifoner, el grup gallee Milladoiro i Biel Bajoral i el seu conjunt de folklore mallorquí.

La jornada tingué un marcat caràcter reivindicatiu i una continuació a la vesprada amb un míting i una manifestació, organitzats pel Partit Nacionalista del País Valencia i per Esquerra Unida, respectivament.

La nit d’aquest mateix dia 26, a

141

IHPILL Beniarjó (la Safor), es celebra l’acte de lliurament del premi de poesia &enyoriu d’Ausiàs March» con? vocat per 1’Ajuntament.

El guanyador resulta ser Enrie Soria. Integraven el jurat Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Josep Iborra i Enrie Ferrer Solivares. Assistiren a l’acte el president de la Diputació de Valencia, Manuel Girona, i, en representació del Consell, Salvador Peiró, el parlament del qual fou molt protestat pel públic assistent.

Del 2 al 15 de maig tingué lloc a Alacant el II Encontre de Teatre de les Nacionalitats, organitzat per 1’Ajuntament.

Al Ilarg de 1’Encontre hom va realitzar representacions en barris, exposicions de cartells i material teatral, taules rodones, etc.

Els grups participants van ser: «Tirant lo Blanc» d’Alacant, «El lebrel blanco» de Pamplona, <Margen» d’Astúries, «Teatro del Matadero» de Múrcia, «Teatro de Mari-Gaila» de Santiago de Compostela, «El Globus» de Terrassa, «Carrussel» de Cadis, «Espolón del Gallo» de Madrid, «Teloncillo» de CastellaLleó, «Teatro de la Ribera» de Saragossa i «La Caràtula» d’Elx. La XVI Fira del Llibre es celebra a Valencia del 8 al 17 de maig.

La novetat venia donada en aquesta edició per la seua installació a la Llotja de Valencia en substitució de I’anterior emplacament a la placa del País Valencia.

El sistema d’organització de la Fira també canvi&, tot abandonant I’estructura de casetes per llibreries, per oferir una presentació d’estands organitzats segons una classificació per temes. Com cada any, les editorials valencianes van fer un esforc per tal d’oferir un bon nombre de novetats. Així mateix, escriptors de tots els Països Catalans i de I’Estat espanyol hi van fer acte de presència per signar les seues obres i par-

ticipar en iesconferencies i presentacions que constituiren el programa de la Fira.

Entre les novetats que les editorials valencianes presentaren en aquesta Fira del Llibre hem de destacar: Editorial Prometeo: Fletxes de vent de Toni Mestre, Això vol dir Itàlia de Rafael Ventura-Melià, Ritual de cendres de Vicent Salvador, en poesia; Sense la terra promesa d’Enric Valor, Tots els jocs de tots els jugador-s de Joan Oleza i el recull de premis Malvarrosa de l’any 81 amb la narració guanyadora Mut de Valljonquera de Carles Mengual, en narrativa.

Així mateix, aquesta editorial llanca al mercat, unes setmanes abans, la collecció setmanal «El Conte del Diumenge», que suposa una iniciativa ambiciosa de divulgació de la nostra cultura a nivells populars.

Editorial Tres i Quatre: En teatre tragué En Companys de Josep Maria Muñoz i Pujol; en narrativa, Honorable míster R. d’Ignasi Riera, Amics de mwtanya de Josep Mascarell, El desig dels dies de Joan F. Mira; en poesia, Distàncies de Pere Rovira, Les homilies d’Organyà (obra completa, 6) de Vicent Andrés Estellés i La capella dels do10~s i altres poemes de Josep M. Llompart; en assaig, Ara o mai de Joan Fuster, De l’alcament maulet al triomf botifler de Carme Pérez Aparicio, Una aproximació a Vicent Andrés Estellés de Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner, i Jaume I i els valencians del segle XIII de Robert 1. Burns.

La institució Alfons el Magnànim posa. en el mercat: Navracions d’Ernest Martínez Ferrando, dins la collecció «Biblioteca d’Autors Valencians», i Els origens del País Valencià d’Enric Llobregat, Els moviments socials al País Valencià de 142

Carles Cerda, i La revolta de les Germanies de R. García Cárcel, dins la collecció «Descobrim el País Valencia». Així mateix, publica Un conflicto nacional. Moriscos y cristianos viejos de Tulio Halperin Donghi.

Un jurat format per Joan Oleza, Josep Lluís Seguí, Carme Riera, Ferran Cremades i Carmelina Sánchez-Cutillas va fer pública, el dia 13 de maig, l’adjudicació del premi Valencia de narrativa a la novel-la Sandwich de fil en pua de Voro Miralles. Fou finalista la novella presentada per Rafael Ventura-Melià.

El resultat supo& una sorpresa ja que l’autor era pràcticament inèdit, a excepció dúna narració seua publicada al número sis de la revista Cairell.

La gran notícia cultural del mes de maig fou la concessió a Joan Fuster, en la seua primera convocatoria, del Premi de les Lletres del País Valencia, instituït per l’Ajuntament de Valencia. El premi, dotat amb un milió de pessetes, esta dedicat a premiar l’obra global dels nostres millors escriptors.

El resultat de la primera convocatoria representa, ,doncs, el reconeixement de la ingent obra de Joan Fuster i la seua postura intellectual de compromís amb la cultura catalana. Els candidats finalistes d’aquest premi van ser Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Aguilera Cerni, Enrie Llobregat i Juan GilAlbert.

Com podem veure, Joan Fuster i dos del finalistes (Estellés i Sanchis Guarner) havien estat anteriorment guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, distinció que abasta tot el nostre àmbit cultural.

Durant els mesos d’abril i maig, organitzat per la Facultat de Matemàtiques i l’associació cultural «Galileo Galilei», amb la collabora-

cio de la Societat Catalana de Ciències, es va celebrar un cicle de conferencies sobre «El desenvolupament de les matemàtiques en el segle XX». Hi van participar Josep Pla, Joan Girbau, Enrie Trillas, Jaume Llibre, Pascual Llorente, Francesc d’A. Sales i Joan Cerda.

De 1’11 al 20 de maig tingué lloc el cicle de conferencies sobre el País Valencia organitzat pel departament d’Història Econòmica de la Facultat de Ciències Economiques i la Institució Alfons el Magnànim.

Van participar en el cicle els professors Guichard, de la Universitat de Lió; Sebastià García Martínez, de la de Valencia; James Casey, de la Universitat d’East Anglia; Henry Kamen i Joan Fuster. Les intervencions de Henry Kamen, per les seues noves interpretacions de les conseqüències castellanitzadores de la Nova Planta, i la de Joan Fuster, per les seues opinions sobre el procés de castellanització de la societat valenciana, foren les que mes polèmica i debat produïren.

En definitiva, la primavera vingué carregada -en quantitat i qualitatde notícies culturals. Cal assenyalar, també, el floriment de premis literaris convocats per molts ajuntaments del país. Això supo& una promoció dels escriptors joves.

Ara bé, cal tenir en compte que el recurs al premi literari no pot servir de substitutiu d’una política cultural estructurada que, al llarg de l’any, promocione en els pobles totes les manifestacions de la cultura i l’art. El premi literari ha de formar part dúna veritable planificació cultural de cada ajuntament.

L’altre gran agent promotor i generador de cultura als pobles i comarques del País foren les associacions culturals nascudes al caliu de la gent més .jove i inquieta ,de cada localitat.

Una vertadera xarxa d’a 143

questes entitats mantingué i manté l’interés per les nostres manifestacions culturals en les comarques més remotes del País Valencia.

No podem acabar aquest comentari sense fer esment de dues entitats públiques que, pel seu potencial, representen dues peces fona? mentals en la generació de cultura a les comarques centrals del País: la Diputació Provincial i l’Ajuntament de Valencia.

La Diputació, a més de la gran tasca de promoció teatral que realitza a Valencia a través dels seus dos teatres (Principal i Escalante), va posar en marxa, aquesta primavera, les publicacions de la Institució Alfons el Magnànim, amb dues colleccions ben interessants: la «Biblioteca d’Autors Valencians » i «Descobrim el País Valencia».

A més a més, la seua política de subvencions, àmpliament criticada pels sectors més «reaccionaris», va fer possible el sorgiment de moltes iniciatives culturals. Tanmateix, es exigible a la Diputació una major coordinació de les accions per tal de fer culturalment més rendibles els esforcos esmercats i, així mateix, una política més valenta de reactivació i nova creació de biblioteques i centres culturals a les coamb la imprescindible marques, promoció del Ilibre català. A banda d’esforcos globals i centralitzats, la política cultural de la Diputació ha d’atendre amb més interés la contínua generació d’activitats a comarques.

La política cultural de l’Ajuntament de Valencia presenta una valoració global més complicada.

La iniciativa dels Premis de la Critica i del Premi de les Lletres del País Valencia cal mantenir-la, consoli-

dant i concretant el Premi de la Crítica mitjancant la resolució dels seus actuals problemes.

La política de subvencions, d’altra banda, fou més ambigua que la de la Diputació. L’ambiciosa planificació de la « Campanya d’Animació Cultural, ha demostrat dues coses: una manca important d’organització (fins i tot d’interés o seguiment per part de 1’Ajuntament) que cal eliminar en properes ocasions i una absència esfereidora d’infrastructura cultural als barris de la ciutat. Qüestió, aquesta darrera, que demanda una planificació, a Ilarg termini, de dotació de biblioteques i centres culturals així com una promoció de l’associacionisme cultural: de teatre, cine-clubs, societats %%s cals, etc. Els resultats podrien pagar la pena amb escreix.

Finalment, en allò que fa referencia a la llengua, tema endemic en un país oprimit nacionalment, cal assenyalar, a més dels cursos de I’ICE per a professorat, la continuació, al llarg d’aquests mesos, dels cursos del Seminari de Llengua i Cultura del País Valencia amb una assistència d’alumnes. magnífica Així mateix, la Campanya Carles Salvador organitzada per Acció Cultural del País Valencia i la Universitat de Valencia va seguir essent el major esforc i, alhora, l’única realitat que va fer possible l’ensenyament generalitzat del català a la majoria de pobles del nostre país.

Amb la Comissió Mixta de Bilin güisme paralitzada i la descarada manipulació política que la UCD ha seguit fent de la nostra cultura, el Consell del País Valencia fou, com en tantes altres coses, culturalment inexistent.

LESPILL José Luis HERNANDEZ MARCOi Juan ROMERO GONZALEZ: Feudalidad, burguesía y campesinado en Ia huerta de Valencia. La estructura agraria de la Particular Contribución de Valencia ante la crisis del Antiguo Régimen.

VaBncia, 1980, Ajuntament de València, Publicacions de 1’Arxiu Municipal de València, s&rie tercera, Estudis monogràfics, n. 14. XX11 Premi uSenyera» d’investigacions històriques. Pròleg de Maria Peset. 147 pàgines. És ja un tòpic parlar de la profunda renovació que han experimentat els estudis histbrics del País Valencià -i els geogràfics, que hi s6n estretament connectatsals darrers vint anys aproximadament.

La nbmina d’autors i d’obres que podríem fer-ne seria extensa i es fa cada vegada més gran. Tant que ja comenta a ser difícil mantenir-se al dia, fins i tot per a les persones interessades en l’estudi del nostre passat. Però no es tracta únicament de quantitat -que no significaria gran cosa-, sin6 tambtr de qualitat. La recepció al nostre país de les tendències historiogrtiques de més enllà dels Pirineus, no ha donat tan sols als nostres investigadors un adequat coneixement dels nous plantejaments teòrics, sin6 també una pràctica metodològica més acurada i exigent. D’ací es deriva que l’actual producció historiogràfica, de i sobre

el País Valencià -que 6s una parcella privilegiada dintre de la historiografia espanyola-, haja assolit un nivel1 que no té res a envejar a dlb que se’n puga fer a les universitats europees o nord-americanes, per exemple. Amb una diferència important, per& i és que els nostres investigadors no compten amb l’abundància de mitjans materials que els de les universitats abans esmentades. D’ací que les seues obres es facen sobre la base del sacrifici personal, sovint l’autofinanwment i sempre I’entusiasme, l’entusiasme pel coneixement del passat del País Valencià, que 6s una peca clau en la nostra tasca de recuperació nacional. Per això la seua obra 6s al mateix temps erudita i compromesa, i parteix sempre d’unes hipbtesis prèvies, d’uns interrogants que el present ens imposa, ja que nom& ,podrem comprendre’l en funci6 del nostre passat. Aquesta orientaci6 6s ben evident en l’elecció dels temes d’estudi. No se’ls acut d’investigar l’anècdota, evocadora o folkloritzant, ni tampoc els grans temes o períodes, que saben que s6n tasca d’e quip, i que haurà de recolzar-se en nombroses i sòlides investigacions, ara per ara migrades. Totes aquestes característiques els separen nítidament de tota una tendència populista, anecdòtica i simplement retrospectiva, que encara practiquen alguns publicistes -espècie afortunadament a extingir-, generalment no professio-

147

nals, i que foren els ímies representants de la historiografia aoficial» valenciana no fa massa anys.

‘Els nous investigadors, sortits de les aules universitàries, han fet entrar la historiografia valenciana en una etapa de maduresa.

Aquests comentaris genèrics són perfectament aplicables a l’obra que volem presentar. De faja alguns anys l’estudi del r& gim feudal valencià ha estat un dels temes que han despertat més interés.

Per moltes raons. Una que era practicament desconegut, i a tots va sorprendre que un fet tan important de la nostra història pogu15s romandre en l’obscuritat. 1 en segon lloc perquè molt aviat s’imposà el convenciment que el nostre passat feudal havia d’haver estat un element bàsic que explicàs la configuració actual de la societat del País Valencià. Les primeres obres que tractaren el tema -després d’un llarg silenci de gairebé un sede-, com ara la del valencià Salvador de Moxó sobre la dissolució dels senyorius a VEspanya de 1’Antic Règim, o la de l’autor #aquestes línies sobre la crisi de l’Antic Règim al País Valencia, eren obres generals que simplement contribuiren a traure el tema a la palestra. Els seus plantejament han estat en bona part superats per investigacions posteriors. Aquestes s’han orientat, ens sembla, en dues direo cions contraposades. A un costat caldria situar totes aquelles que han difós la

EESPILL imatge que podríem anomenar «apocaliptica> del règim feudal valencia: una feudalitat assentada en un àmbit territorial molt extens, dura, gaire be sempre opressiva, responsable en definitiva de la debilitat de la nostra burgesia, tendencia que crs’enganxavan perfectament amb una altra d’anterior, que explicava per aquest darrer factor la inexistencia d’un moviment nacionalista madur. L’autor d’aquestes Iínies sospita haver contribult a la formació d’aquest esquema, cosa que en tot cas lamentaria perquè no fou mai la seua intenció. A un altre costat situaríem una interpretació, que va obrint-se pas amb fox-ca, mes rica i matisada, la qual ens presenta un règim ‘feudal molt variat en les seues característiques, no sempre dur, gairebé mai opressiu i que, sobretot, no pogué impedir I’aparició duna burgesia agraria, la qual esdevindria finalment classe hegembnica al segle XIX. En aquesta línia es situa I’obra que comentem.

Els seus autors no han fet, pero, I’estudi d’un territori senyorial, sinó el duna extensa Brea de l’Horta, la dita de puartitular contribució, territori que depenia jurídicament de la capital i en el qud predominaven els 110~sde reialenc, pero on també n’hi havia de se nyoriu. L’estudi ha estat fet sobre la base d’uns Ilibres padrons confeccmnats per al repartiment de la contribució borbònica de l’equivalente, que ens presenten Yestructura

agraria #aquesta extensa àrea de l’Horta en un període comprés entre comencaments del segle XIX i el 1828. Els descobriments que aporta aquest valuós document són importants, en especial pel que fa a l’estructura de la propietat per grups socials. Fins ara només teníem un estudi sobre I’Horta, que abastava un sector més reduït, ja que es basava en els llibres padrons de regants de les comunitats de Benàger i Faitanar, el d’Eugeni Burriel de Orueta sobre 1’Horta sud. Les dades aquest que aportava autor donaven un pes a la propietat nobiliaria i eclesiàstica molt majo, del que han descobert Hernindez Marco i Romero, amb una mostra mes gran, i per tant mes representativa.

Noblesa i clergat, en total un 5’4 per 100 dels propietaris, posseïen un 37’8 per 100 de la terra, mentre que els ciutadans, un 24’7 per 100 dels propietaris, tenien un 40’7 per 100 de la terra. La propietat camperola -i és aquesta I’aportació mes important de l’estudiera prou més gran que no es pensava: la gent de l’Horta, un 69’9 per 100 dels propietaris, posseïa un 21’4 per 100 de da terra. Caldra revisar, dones, algunes afirmacions, i Hernández Marco i Romero retreuen justament a l’autor d’aquestes Iínies haver escrit que cla mayor parte, cuando no la totalidad, de los labradores de la Huerta no eran propietarios, sino arrendatarios o aparceros, de tierra 148

propiedad de los habitantes de la ciudad». Aquesta és una tesi que ja no es pot sostenir després de la publicació del Ilibre que presentem, almenys així formulada.

Efectivament la parceria no apareix a l’Horta, on sí que predomina un tipus de contracte d’arrendament consuetudinari, ja estudiat entre d’altres per Monforte Báguena i per Garrido i del qual, al nostre entendre, encara no s’ha fet la investigació adequada que ens explique tot el seu significat econòmic i social.

Els autors estudien l’estructura parcellària i els conreus, i descobreixen que ja en l’època comencaven a operar-se canvis importants: retrocés dels cereals -blat i i importancia arròscreixent dels cultius hortíceles, que s’estenen pels camps abans ocupats per les moreres en retro&.

Pero aquestes dades, dissortadament, no procedeixen dels Ilibres padrons, que no les donen amb la desitjada matisació, sin6 duna adequada utilització de la informació proporcionada per aquests i la de les fonts impreses.

Així mateix, tracten el complicat tema del concepte de propietat en aquesta època, en la qual conviuen la propietat plena de tipus capitalista amb la propietat compartida o emfitèutica, l’arrendament a curt termini capitalista junt amb I’arrendament consuetudinari. fis un tema de gran complexitat, com hem dit, que la font utilitzada no contribueix a aclarir, ma-

lauradament, ja que, com escriuen els autors, els emfiteutes «fueron considerados como propietarios en el padrón, sin distinción alguna con respecto al resto de propietarios». Aquesta deficiència dels llibres padrons ens impedeix de conéixer un fet que considerem #interés: quants própietaris camperols eren efe-tivament propietaris plens -i el mateix podríem dir dels ciutadans, eclesiàstics o nobles-, i quants eren simplement emfiteutes. Potser la distinció no hi siga massa important ja que I’emfiteuta era un quasi-propietari, que generalment no devia a l’amo ‘directe de la terra mes que el pagament d’un cens anual petit i alguns altres pagaments i limitacions jurídiques en casos de transmissió del domini útil.

Es tracta, com hem dit, d’una limitació de la font, pero és interessant remarcar, de cara fonamentalment a futurs investigadors que s’inter?s sen pel tema, que les tensions entre la ciutnt i la seua horta foren rnolt fortes tot al Zlarg del segle XIX. Des dels repetits assetjaments que València patí per part dels seus llauradors a comencaments de segle, passant per l’odi universal que despertaven els drets de portes, fins a l’anomenada «vaga d’arrendatariw del 1878, els xocs, sovint violents, són relativament abundants entre ambdues comunitats.

L’important descobriment dels auto1 s d’una propietat camperola que tenia un abast que

fins ara ignoràvem, no pot fer-nos oblidar l’existència d’aquestes Imites i tensions socials: seria tant com negar la història. Pero sí que pot ajudar-nos a comprendre més exactament quina era la correlació de forces, quins els interessos i les forces en joc. Només així, sobre la base d’evidències i no de teoritzacions gratuïtes, podrem aprofundir en el coneixement del nostre passat.

Llibres com el d’Hernández Marco i Romero contribueixen, amb un pes específic ben remarcable, a aquesta tasca. És un exemple a seguir.

Manuel Ardit

Vicent SALVADOR: Argiles. Valencia, Eliseu Climent, 1980, 80 pagines.

A la nomina, ja Ilarga, de joves poetes valencians, s’ha incorporat, ara, Vicent Salvador, amb Argiles, que acaba de publicar l’editorial Tres i Quatre. El sonet que hi serveix d’obertura -un dels més bells del recullmarca ja el to general de les quatre parts en que esta dividit el llibre: un lirisme sever, i despullat, d’un intimisme xifrat amb imatges que amaguen 0 fan elíptica la confidencia directa del poeta.

1 això no perquè Vicent Salvador s’incline per un formalisme extrem -el pur joc verbal-, sino perquè s’installa en una experiencia extrema, en una mena de «nit obscura

149

de l’ànima», més enllà de la mort i l’amor: «I mor-t i fred i fose com ara sóc / deslliure mots-ocells a l’aire viu.»

A la primera part d’Arllibre de gites -«El blaus»escrit bàsicament, i ambiguament, en segona persona, el poeta parla -es parla- al seu amor com duna experiència que el poeta, installat en una mística . ..«terrassa de l’amor 1 a la nit», transfigura alhora en somni i en paraula poètica. Al llarg de tot el llibre trobarem aquesta operació d’escriure, explícitament tematitzada, com un mitjà de trascendir-se, d’anar mes enllà de l’anecdota subjectiva, i construir-se simbòlicament amb un llenguatge secret, i humil, el seu món, un m6n que el poeta sap «de paper»: «Ja ho sé, amor meu, ja ho sé. / Pero avui he de vendre’t / per un grapat de versos pobres.» Els mots d’amor, «s\havien venut o canviat 1 -pobrament/ per l’almoina d’un vers.» Pero no és fàcil aquesta transmutació. El poeta ha de Imitar amb el «si~lencid’un full,, «tot blancn «per escriure la vella paraula / que ningú ja no sap».

Escriu, pero, el seu somni de went i de blaus», la remor secreta duna confidencia nocturna, vehement, que vol dir «el silenci que fa la font sense aigües! », el desfici duna experiencia d’samagatalls misteriosos,.

En els poemes de Vicent Salvador trobem, sovint, imatges que figuren I’impuls per remuntar 0

descendir en aquesta «nit obscura», aquest “pou*: uHavien estat pujant i pujant / -lentament/ des del pou de la nit.» 1 ,.Per les branques del cel et vaig trobar / aquella nit, / quan pujaves camins de cirerers / allunyant-te del món.» 0 «Em deixes a les portes del desert / i jo me’n vaig, / desert avall».

El allibre de blaus» acaba reconeixent els seus dubtes sobre aquest diàleg amb I’amor: «Potser tu ets un pronom / gramatical i sec / en mans d’un orat xarrador / i mai no has viscut enllà del meu somni.»

A partir del segon Ilibre el poeta trenca el seu monòleg amb l’amor, en se gona persona, i penetra en registres més profunds de da seua experiència -de I’amor a la mort i a la destrucció del temps, tot esperant «l’oce11 del jorn».

El primer poema amb que s’obre «Destriant fils d’aigua», diu aquest nou impuls, la voluntat de remuntar umés enllà / vers amunt», «els corrents / fins el primer borboll»: «Em despullaré de tot 1 en aquesta nit de vetla inacabable, / i cauran un a un / els pètals dels colors. / Sera blanca l’onada i blanc el vent 1 que esborrara la terra / . .. 1 Es mudaran temps i pronoms / . ..>i La nostalgia i I’expectativa, el passat i el futur s’apleguen en una visió intemporal («Tot sera bri d’arrel / 1 blancor,). uNocturn a Xàtiva», un dels pocs poemes amb referències concretes, s’ins-

criu en aquest registre.

Els dos darrers llibres («Creixement de Paire» i «L’espai del cant») marquen les últimes etapes d’aquest itinerari que porta al silenci i a l’abolició del món, amb la promesa del «nou jorn»: «No sé com explicar-te / per quins foscos camins subterranis / va pujant una saba de llum.» El poeta, s’interroga « iquin sera l’espai del cant en que penetre / poc a poc l mort a mort. ..?». És l’espai, el «paisatge de la nit i el temps»: «Allau de temps que cau 1 com la nit de les aigües més fosca.» 0 la decadencia del desig cap a la mort «enes amunt / respir avall»: «A colps de dia cauen / milers de tlors per terra i cendra.» El poeta ha ofegat «el pronom de l’amor». Els corrents del desig s’han perdut «abismats en la nit sense marges / d’aquest pit»: «Just un breu somni / i prest tornaré amb vosaltres / xifres mortes en renglera, / per sempre més.»

Els poemes de Vicent Salvador, «treballats i necessaris», com diu Salvador Espriu en una carta que encapcala aquest re41, tenen una gran simplicitat, i la tmitat duna emoció precisa i aguda que es construeix amb imatges recurrents i ben lligades. 1 difícils. Això no obstant, la poesia d’drgiles resulta, com diu Jaume Pérez Muntaner en el pròleg, «sensual, emotiva, comunicativau.

Josep Zborra

150

Lluís ALPERA: Dades de la història civil d’un valencià. Valencia, Eliseu Climent, 1980, 176 pàgines.

Devers la fi del mes de gener, Lluís Alpera em va ficar en l’embolic de presentar, públicament, a Alacant, l’edició de la seua obra completa fins ara. M’havia negat d’antuvi. Bo i que siga lector afeccionat de poesia no em trobe amb forces d’exercir el paper de crític, que demana una distància de les obres, que jo no vull tenir. Per al meu punt de vista, l’obra artística, tant plàstica com literaria, m’agrada i m’interessa, o no m’agrada, o no m’interessa, 0 totes dues coses alhora. Hi caben, evidentment, matisos intermedis. Tot això ve a indicar fins a quin punt jo em trobe endinsat en la lectura i en el text, o desagradat i poc felic al davant d’ell. No puc, dones, fer el paper de crític. A més, em preocupen ben poc les teories que molts dogmàtics ens fan creure que són indispensables a l’hora d’analitzar un text.

D’altra banda Alpera em posava en un compromis molt fort. Ens coneixem des de fa mes de vint anys, he traduït al castella un bon grapat de poe mes seus per a una lectura pública feta fa algun temps, he defensat la seua obra públicament arran de l’atac que li llanca A. Fabregat en el prbleg de Cam Fresca. Tot plegat no em podia negar a presentar el llibre i

tampoc no em puc negar a donar a premsa aquestes notes embastades, bé 0 malament, tot i que considere que no sóc Poecisament el tipus de ‘ector que hi pot expressar quelcom d’interessant.

Alpera figura a les crítiques i als articles de revista amb un clixé -que és possible que li agrade particularmentd’autor de poesia realista i chica, fins i tot com el seu teoritzador més notable, en base als textos que publicà a l’ldentity magazine, la lectura dels quals mai no l’he vista ben analitzada, tal volta perquè molts no es prengueren la feina de dlegir la part redactada en anglès, que sovint difereix prou del que s’hi diu en català. Nogensmenys hi caldria fer una distinció. A tota la seua primera època, sobretot en les obres inicials, Alpera manté un to líric, jove nívol, endinsat en allò que sovint hom qualifica com «els temes eterns de la poesia»: l’amor, la mort, el sentit de viure, etcètera. M’interessa destacar aquesta faceta poc analitzada de l’obra d’Alpera, perquè ens ha de donar alguna clau lingüística i sintàctica per a les seues creacions posteriors.

Probablement, la frase de Joan Fuster comentant aquests primers llibres és -com sempre- molt encertada: «Defectes? tants com en vulgau! Fóra absurd d’esperar perfeccions en uns versos que ragen de la temptativa, del candor i de la indignació.» No diré jo allò dels defectes, que és una

valoració necessàriament subjectiva, ja que no estem en temps normatius i clàssics en els quals la desviació de la norma, si no l’enriquia, era ja un defecte. Sí que, efectivament, candor, temptativa i indignació són molt sovint presents en aquella obra primera. Amor i mort continuaran, ancara posteriorment, sent tema d’altres poemes.

La clau que trobe en aquests primers llibres 6s la utilització de l’adjectivació metafòrica, que trobarem posteriorment molt sovint repetida com a mètode en l’obra qualificada sota l’etiqueta de cívica i realista. Un realisme una miqueta especial, puix recorre a la utilització d’uns mitjans extrarealistes com és aquesta comparació, aquesta translació de pensament que duu necessàriament la metàfora, bo i que siga reduida tan sols a un tractament d’adjectiu qualificatiu.

En els moments del «manifest» a l’ldentity magazine, Alpera profetitzava dos corrents forts i potents en la poesia valenciana: la cívica i la crítica social. A quinze anys d’aquelles frases, tan sols Alpera, i en certa forma Ramon Pelegero, dit Raimon, continuen en el tall. Tots els altres autors antologitzats, 0 han deixat el quefer del versos, com el senador Cucó i d’altres menys coneguts, 0 si en continuen fent no és en aquesta línia. Això ha significat, per a alguns, un enderrocament de l’esquema alperià. 1 no és cert. Caldrà

151

fer esment d’algunes contingkncies del moment per a explicar-se i justificar el punt de vista.

Llavors s’havia publicat feia poc ía quarta edició de l’antologia de J. M. Castellet, que ja portava el tito1 d’Un cuarto de siglo de poesía española, el nefast pròleg de la qual havia tingut, des de 1959, data de la primera edició, una empremta considerable sobre els lletraferits més 0 menys «progres».

Cal dir, en honor de Castellet, que enlluernà el públic lector i esdevingué durant aquells anys l’ortodoxià intocable, ignore si voluntàriament. Segons els corifeus del moment, la poesia s<havia acaba& i allllò, la «poesia socialti, era el futur. No tinc a mà la data exacta de quan es digué aquella neciesa abominable de «la poesia es un arma cargada de futuro». És possible que fos un poc abans, en qualsevol cas queda dins d’aquest context contrapoktic. ,S6n aquestes les coordenades del text dIAlpera i del seu passatge devers una obra més comprome sa cívicament i socialment. Com és Ibgic, ningú no recordà els precedents que feien possible aquella floració i aquella veu que semblava nova.

Ara, en canvi, en un moment finisecular, molt semblant en certs nivells literaris al que fou la fi del XIX, els enfocaments de I’activitat poètica s6n molt diversos, i el mateix Castdlet manifestar& en altre lloc: c<¿qui no ha ,claigut en la fallàcia de creure en la poesia so-

EESPILL cial?, (No comment, please!) Per això vull destacar les línies més profundes i les arrels solides que uneixen l’obra d’Alpera des dels seus orígens, per damunt de l’anècdota incidental de la moda ci vica.

Des del 1958, data dels primers poemes, fins al 1963, l’amor i la mort hi seran la temàtica dominant. Son els llibres als quals es referia la citació de Fuster adés reportada.

També hi corre el mite dItaca, tan car als grans mestres del nord de l’Ebre, bo i que vist amb òptiques tan diverses com les de Riba i Espriu. ftaca figura també en el curs dels versos d’Alpera. No hi podia faltar. Aleshores -ho recorde molt bé perque a mi ftaca no em deia res-, tots els poetes joves tenien la vista fixada en l’horitzó de la nau, esperant l’arribada a Pilla del somni. Molt bé estigué que algú digués allo d’ltaca no 6s un somni.

L’any 1963 apareixen les primeres situacions de caràcter social 0 cívic: en El magre menjar, sobretot en la secció titulada «Els humiliatsn. Dades de la història civil d’un valencia, que ara dóna nom a tot el recull, n’és I’àpex, i caldrà l’aparició de Trencats versos d’agost perquè arribem a una serenitat fruit de la reflexió.

Ací reviuen moments, expressions, imatges, qualificatius, i ens trobem amb allusions al paisatge, tan poc present en tota l’obra anterior, que comencava a, tímidament, mostrar-se en el «Cantic d’un emigrant, i que ma-

nifestava amb imatges de gran bellesa formal la supervivencia de les virtuts dels poemes inicials del recull. Trencats versos d’agost amalgama amb saviesa els temes de tota l’obra anterior, i per al meu gust hauria estat un títol més adient a la collecció, en raó del seu caràcter unificador i globalitzador de tota l’obra previa. ¿Qui sap els camins que Alpera prendrà en la seua futura obra?

Cree que podem -sense intenció profètica, entre altres motius per la higiene elemental de veure en que quedaren les profecies sobre la poesia «SOcial»-, afirmar que la serenitat mostrada en els últims poemes, i l’adequació entre les línies mestres dels poemes anteriors que s’hi adverteix, permeten afirmar l’existència d’un camí ric en suggerències. La publicació de tota I’obra en aquest punt d’inflexió resulta, pel mateix motiu, un document d’excepcional importancia, tant des del punt de vista literari com des de la panoràmica general de la poesia valenciana.

E. Llobregat

Joan F. MIRA: El desig dels dies, Valencia, Eliseu Climent, 1981, 360 pàgines.

Un lector estàndard -estàndard en la mesura que puga haver-ne cap, en cata& al País Valencia, i de novella!ave-

sat a la narrativa vigent d’encà el realisme decimonònic opinaria d’E1 desig dels dies, la darrera novella de Mira, que allò no es tractava, en absolut. duna novella. En can vi, Alejo Carpentier, per exemple, hagués trobat aquest raonament ben Iògic: en el moment que un lector estàndard no s’empassa massa favorablement una novella és perquè, justament, I’obra que havia Ilegit ho era.

Sembla una paradoxa.

Gairebé la totalitat de les novelles que encara avui s’escriuen es basteixen sobre motles clàssics; és a dir, decimonònics i més o menys realistes, amb una estructuració dels materials narratius viciada i poc innovadora. La novella moderna, d’encà Proust i Joyce, i per suposat després de la plèiade dels del nouveau roman, ja se sap que té poc a veure amb els gusts imperants del genere. 1 la darrera obra de Mira parteix, en bona part, de pressupòsits localitzables en les pagines de A la recherche de temps perdu i de 1’Ulisses. 1 encara, entre nosaltres, val a dir-ho, del Tiempo de Silencio de Martín-Santos. Entre els valencians -i en les lletres catalanes, excepció feta d’algun Pedrolo i d’alguna Rodoreda, per citar punts de referencia més universalitzatsles tècniques amb que es confecciona una novella del XX no havien estat usades en la mesura que hagués calgut si haguéssim tingut una tradició novellística d’acord amb la propia evolució de l’o~~

152

fici. El primer que ens ha mancat, i d’això no en tenim cap culpa, ha estat l’ofici. Tard o d’hora, pero, aportacions com la que ara ens ocupa situen la producció narrativa catalana, al País VaIencià, en un pla d’actualitat.

Abans de traslladar-se, l’estiu del 78, a Princenton, per tal d’arrodonir coneixements d’antropologia social, el Mira novellista fa examen de consciencia, i repassa que havia estat l’activitat personal i collectiva de la primera generació hàbil després de la guerra d’Espanya, que havia estat la propia activitat al si d’aque11 context. Una breu reclusió en una platja solitaria li confecciona el primer nucli de materials, que per l’estricta motivació del moment prenen forma reflexiva dirigida, en principi, a una hipotètica persona, un tu (identificable per moments amb el mateix lector) i que, al temps que la novella creix s’encarna en la figura d’un personatge mític: 1’Arnau. Aquest fet, tan anecdòtic com es vulga, és clau per entendre el to narratiu, basat en l’explotació sistemàtica -i al meu parer un xic abusiva- de la primera persona, la qual cosa configura un pum de vista de vegades massa reiteratiu, ja que resta lleugeresa al relat. L’autor té present en tot moment la seua total omnisciencia, i l’explota al màxim, abundant tant en reflexions sobre l’obra mateixa que en aquells moments confecciona, dubtant fins i tot de la seua viabilitat, com en

digressions. lés una novella farcida de digressions, d’opinions sobre e1.smil i un aspectes d’història personal i collectiva, pròpies d’un llibre de rephs que intenta deixar una constancia, gairebé notarial, d’unes vivències que no es pretén, d’altra banda, novel.lar del tot.

L’estructura externa de la novella es basteix sobre dues parts que contenen cadascuna dotze unitats captiulars d’una llargària equivalent. Al principi o a la fi de la unitat capitular es on sol localitzar-se la reflexió sobre l’obra i el fet particular d’aquell moment creatiu, el monòleg -diàleg, amb l’hipotètic lector, amb l’brnau, amb tuque brolla de la mà del fil conductor de la memoria: «Si et sembla, comencem per l’hivern anterior a l’última primsvcra romana. . .», «. . .ara, abril de mil nou-cents setanta vuit... perquè tu, Arnau.. .». La validesa o no d’aquella crònica: «I si ara que finalment m’ho veig escrit, transcrit, no ho llance tot a la paperera, ja no sé si es per inèrcia o per quina mena de consideració», «I ara, acabant la relació d’aquest pum i materia.. . m’entra.. . un desfici molest i una angúnia i general cansament d’haver parlat ja tant en una nit.n Les unitats capitulars no conserven una unitat temàtica, si bé és cert que la forca duna de les anècdotes incloses hi sol prevaler, de manera que hi subsisteix un fil argumental d’aprenentatge -tant personal com so 153

cial, tant del jolnarrador com del grup d’amics/ companys de la política en que es troba immerscoincident amb l’evolució dels personatges i la del país en que viuen. La novella és, dones, argumentalment -si és que en una novella #aquestes característiques es pot comprovar el domini duna Iínia argumenta1 dominant- una novella de definicions-digressions i d’itinerari: la nomina de pobles del país que apareix és incessant, gairebé s’anomena la totalitat dels pobles més destacats del País Valencia, de Morella a Alcoi, al temps que també s’esmenta gairebé la totalitat dels carrers de la ciutat de Valencia que cotiguren la seva personalitat mes definida. En aquest sentit, la novella també representa un implícit cant al país i a la ciutat, un cant amorós estellesià que en algun moment enfronta aquests dos protagonistes de l’itinerari d’aprenentatge: «Que sabíem que algun dia havien de prendre per assalt la Ciutat Cap oblidadís, Cap de carabassa buida, Cap de cartró de nano de processó del Corpus, Cap..., fins que ells no vingueren en onades a submergir-la amb els noms sonors dels seus pobles i viles, des de Morella.. ., i iins de Guardamar.. .»

El novellista és conscient de la seva renuncia voluntaria a la descripci6, recurs ja present en Els cucs de seda (1975): «es va armar un cafarnaüm de descripció complexa», així com de l’ús de

lIESPU nivells de llenguatge diferents -en algun moment, narrant una anècdota èpico-política fins i tot utilitza el versicle-, de la mateixa manera que sol emprar la inclusió de diàlegs dins la prosa, en esti1 tant directe com indirecte, i fins i tot hi ha algun moment en que sembla deixar-se portar per la forca incontrolada de la memoria,. el moment creatiu auxihat pel Whisky que obre les portes del subconscient i que es manifesta en forma d’esautomàtica: criptura «Tinc tanta fam que a les cinc tinc fam»... «Tinc tanta son que a les cinc tinc son». . .«El martell, insistent, percudeix, mollament, obsesiu, el cervell.

La Reina i Santa Caterina. Di Siena que festejava amb Jesucrist. Tots els papers.. ., junt a la colleccib de premsa clandestina i de pamflets.» «Segons com, em trobe bé també ara, a pesar d’haver-me fet... quasi tota la botella de whisky...» El tema polític, amb la barreja d’algunes anècdotes d’humor i d’odi -la crítica ferotge al valencianisme de la coentor i a la figura del dictador, al qual se l’anomena indistintament «Senyor de la TerraB, «el Gran Fastigós», «placa del Grantirà», «placa Gran del seu Nom», «el Gran Elegit Ungit», etc., etcèterai, duna altra vessant, amb la descripci de la formació d’un grup de militants adolescents per la causa nacional i socialista, indestriablement unides -«Amb les senyeres barrades flamejant i les primeres

banderes roges.. .»-, és un ingredient temàtic d’importància, quasi un dels mòbils més remarcabies del fil naratiu. La referencia a alguns personatges públics -Kennedy, Sorayaemmarca també el temps interior de la nomina de fets narrats que, en gran mesura, i amb una necessària recreació novehística, cora moments responen reals de la recent història de la militancia política nacionalista i socialista al País Valencia.

Adés citava la presència abundosa de digressions, en que l’autor executa una literatura d’intehigència i que contribueixen també al fet que la novella siga un manual d’observació de molts dels elements del País Valencia que entren dins l’òrbita d’una anàlisi pròxima -massa proxima?a l’antropologia social: s’hi reflexiona, a tal1 de suggeriment verbal, icònico-mental 0 per l’impuls dels mòbils del subconscient creatiu, sobretot. Tot: l’arròs, la metafísica, el fetitxisme religiós, el poder, la CiutatCap, la literatura al batxillerat, Lluís Vives, la possibilitat d’haver estat marqués al XVIII o Déu, les Constitucions, la processó del Corpus, don Teodor, les Torres dels Serrans, el nacionalisme, l’alienació de l’obrer alemany, l’emigració valenciana, les Ilibertats, la Xàtiva heroica, els Borja, el rei Jaume, l’expulsió dels moriscos, el trinquet, Brassens, la repressió policial..., tot és materia d’anàlisi des de la pers154

pectiva dels anys i del moment previ a la separació. *Com si duna mena de catarsi es tractés, calia escriure-ho a fi de deixarne constancia, pero també calia escriure-ho a fi de poder-sen alliberar.

La presencia de cites d’autors clàssics o ben divulgats és així mateix incessant, engalzant-se diluïdament en la totalitat del discurs; versos o allusions de Dante, Llorente, Espriu, Ausiàs March, Fuster («Papers escrits, i no per al silenci»), Aribau, Costa i Llobera, Villalonga, Llull, Brassens, el Llibre dels Feyts, l’Estellés, Raimon («l’ascensor passava de llarg»), i fins i tot una ahusió a Rossellini, a la Roma, città aperta -que em sembla la darrera- i que aprofita per tancar i arrodonir un discurs que ,comencava esmentant justament Roma, contribueixen també al to general de llibre de repàs o de memoria-memòries.

Talment com ja es plantejava en aquel1 recull de narracions entre les quals hi havia alguna de magistral, ara com en Els cucs de seda, Mira crea un grup de personatges on (se) situa el jo del narrador: Gerard Gisbert, Aureli Mir, Jaume Carbó, Pere Zabalza, Gabriel Lluch, Vrcent Sor-rano.. ., que coneixem a través de les seues actuacions, i dels quals en algun moment se’ns facilita algun detall descriptiu, envolten la figura mítica i forca simbòlica de 1’Arnau. Arnau X, a l’únic que li manca un cognom conegut i determinant, del

LESPU qual ho ignorem tot, com tot és ignorat per la resta dels personatges del grup, excepte el to també mític i simbolic del seu llenguatge, que en alguns moments segueix de prop algun passatge del llenguatge evangèlic: «Malaurats els impotents -digué PArnau-. Perquè ells seran enlluernats pels poderos0s.u L’Arnau, . l’estilitzada figura espiritual, es limitava «com faria sovint, a ser una simple presencia entre nosaltres». El narrador introdueix el parlament d’Arnau gairebé sempre en estil directe, com si ocupes el paper d’un evangelista: «Llavors tu vas parlar, dient.. . . «Tenies raó ‘llavors, com la tenies sempre». En algun moment se’1 qualifica: «L’Arnau profeta», que actua amb la resta del grup tot introduint-los com un Baptista en la nova concepció del m6n: cr...ens collocavem en rogle i en silenci al voltant de la boca del pou. Sobre la qual l’aspirant hauria d’acatar el cap, i l’Arnau oficiaria la cerimònia breu. Amb les dues mans recollia l’aigua del raig de la font, i la deixava caure sobre el cap del neòfit lentamenk Pero, també com un Crist, l’Arnau profetitza la negació que els membres del grup faran de certes coses, i fins i tot (uaquells quaranta dies sense veure’t, Arnaun) no només hi ha una retirada al desert, sinó que finalment 1’Arnau es el símbol immolat, antítesi de tants immolats que no en van copsar la categoria. Com en el dar-

rer conte d’Els cucs..., el temps cronològic que envolta la mort és també la Setmana Santa.

El desig dels dies és també una novella sorprenent per altres aspectes dels quals aquesta breu ressenya ens impedeix la referencia. Convé remarcar que tant la intenció com la temàtica han impedit una lleugeresa narrativa superior que hagués contribuït a dotar-la d’una agilitat lectora més flexible, alhora que ha determinat un marcat to digressiu que configura un material de resultats ambivalents: El desig dels dies 6s una reflexió antropològica, política. ètica i èuica. un llibre d’histbria,* un ‘cant a Valencia i al País Valencia, un recull de cites literàries..., pero sobretot és una crònica i una novel-la. Una de les poques novelles valencianes del segle xx.

Llibre del Repartiment del regne de Valtncia (1978) i el Breviari d’amor (1980), així com per Narcís Vinyoles i la seua obra (1978). Amb aquesta nova obra, de la qual dona un bon avanc en un article, Ferrand0 ofereix una primera part del tema estudiat; hi seguir-à una segona en que tractarà la mateixa problemàtica en el període 1522-1939.

L’objectiu de Ferrand0 és el de presentar, a través de la documentació successiva, quin nom han donat els valencians a la llengua propia, del segle XIII encà, i a quin grup nacional s’han sentit adscrits.

Si volguéssem buscar un primer antecedent a aquest laboriós recull, potser el trobaríem indicant el breu «Aplec documental històric sobre la catalanitat inconcusa de Valencia», que tanca el fullet Síntesi del criteri valencianista (1918), d’Eduard Martínez Ferrando.

Josep Palomero En sis pagines curtes, el periodista valencia aplegava cites de Cerda i Rico, Ximeno, Escolano, Antoni FERRANDOFRAN- Antist, Baltasar de Roma~13s: Consciència idiomàní, Vicent Ferrer, Eiximetica i nacional deís valennis, Muntaner, etc. Eren cians. Valencia, 1980. Uniun comencament. Les fitversitat de Valencia. Insxes de Martínez Ferrand0 titut de Ciències de l’Etenien una finalitat dehducació. Institut de Filoberadament política I, ja logia Valenciana. 230 pàen el mateix enunciat del gines. capítol que les reuma un puntet de provocació que anunciava l’escriptor caEl professor Antoni pac de titular un article, Ferrando, del Departaquinze anys després, Per ment de Filologia Valenquè me sent pancatalaciana de la Universitat de niste.

Valencia, era ja conegut per les seues edicions del La següent aportació en Llibre del Consolat de aquesta linia de treball, Mar de València (1977), el pero més informada i ma155

EESPILL tisada és el capítol «Del nom i la unitat de la Ilengua», de les successives edicions, des de la 2.“, de La llengua deís valencians, de Manuel Sanchis Guarner. Cal assenyalarhi, tanmateix, que s’hi escapava alguna contradicci com ara la d’afirmar: «Mallorca presenta alguns exemples medievals de la introducció del nom de català per a la llengua, pero Valencia no cap», per a reproduir després les conegudes paraules recollides per Chabàs i per Eduard Martínez Ferrando : «Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per 90 prenets un vocable castellà e altre cata%.»

Amb una implícita voluntat #apuntar solucions per a allò que ell veia com una Qüestió de noms, en fullet així titulat (1962), Joan Fuster recollia una part de les cites ja conegudes i n’afegia d’altres, tot embastant-les en una teoria que tenia, sobretot, un caràcter pragmàtic. Resoldre aquella «qüestió de noms» era previ i necessari per a clarificar el problema de la interrelaci dels Països Catalans i el futur del conjunt de tots ells. «Insistesc -deis Fuster- que totes aquestes dades, i les moltes més que podrien sfegirs’hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronologica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del “catala” amb un abast general.»

Vingué després un breu estudi de Germà Colon,

inclós a La llengua catalana en els seus textos (1978). Colon hi ha afegit una altra dada, ja publicat el llibre de Ferrando, en el primer número d’Estudis de llengua i literatura catalanes. Its l’article titulat &‘humanista Furió Cerio1 i la unitat de la llengua».

Si faig aquesta nomina d’antecedents es per indicar la importancia del treball de Ferrando, que ve a complir aquella demanda formulada per Fuster en Qüestió de noms.

En Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, l’autor sha servit d’aquests precedents, augmentant-los amb un escorcoll atent i profund duna amplia bibliografia, amb descobertes pròpies i amb d’altres cedides per coklegues seus, especialment historiadors medievalistes. El resultat és una collecció duns centenars de referències degudament documentades amb la dada de la seua localització.

Naturalment, aquestes dades, totes soles, no servirien de gran cosa. Ferrando les ha articulades segons un esquema que a .continuació aniré seguint, i en el qual utilitza informacions complementàres: filològiques, històriques, etc.

L’obra és dividida en dues parts, acompanyades d’tma introducció, una conclusió, un apèndix documental i diversos índexs (antroponímic, toponímic, conceptual, d’obres comentades i de mots d’interés filologic), més iliustracions i un

1.56

pròleg de Sanchis Guarner.

En la primera part («La consciencia “idiomàtica” dels valencians i el fet de la Ilengua»), Ferrando distingeix dos períodes. Un, entre la conquista de Valencia i el compromís de Casp, presidit per allò que el1 anomena el procés de «recerca d’un nom específic per a la llengua». En aquest període es produeix una successió de moments: utilització del nom de «romanc», extensió del gentilici «cata% a l’idioma, inici del conflicte onomàstic -amb el naixement duna certa consciencia «nacionalitària» valenciana. Finalment, Ferrand0 fa algunes observacions sobre la particular influencia de la necessitat, en un territori en que convivien pobles tan diversos, de distingirhi ètnia i religió, a l’hora de donar nom a la llengua. Hi havia cristians (que parlaven català 0 aragonés i que per a determinats escrits recorrien al Ilatí) i hi havia musulmans (don no és estrany que aparega la diparlars cotomia entre «christianesch» i amoresch», en alguns documents.

En tot aquest període, la plurinbmia sembla resoldre’s a favor de la fórmula «llengua catalana», si bé ja a finals del segle XIV apareix, en competència, la utilització de la denominacio allengua valenciana» (Antoni Canals, en la dedicatoria de la seua traducció dels Dictorum factorumque memorabilium, de Valeri Maximi,

LESPILL en 1395).

En període següent, des de la instauració dé la casa de Trastàmara fins a la desfeta de les Germanies, s’inaugura amb la difusió del nom «llengua valenciana», detectada especialment per l’autor en pròlegs i colofons de diverses obres literàries, pero també en alguns documents legals.

Aquest nom és utilitzat coetàniament en algunes edicions barcelonines de Ilibres valencians. D’altra banda també en la mateixa època, sobreviuen encara denominacions del tipus «romanc», «pia», «vulgar», «llengua materna», en contraposició al llatí. Ferrand0 veu en aquesta supervivencia un símptoma clar d’un sentiment de comunitat lingüística entre valencians, mallorquins i catalans del Principat.

Aquesta crisi del nom de «Ilengua catalana» es resoldrà temporalment amb el recurs a la denominació de Ilemosina, apareguda per primera vegada, amb una accepció equivalent, segons moltes probabilitats, en l’edició del Blanquerna de Lhill feta a Valencia en 1521. Assenyala Ferrand0 la possibilitat que aquesta falsa denominació ha gués entrat al domini lin. güístic català per València, pero procedent de Castella. Aquesta possibilitat, creiem, restaria una mica allIada en un con tewt. que Ferrand0 dec<+ mina sota l’epígraf <EI nom de la llengua en les relacions “internacionals”,, en que occitans, castellans, etc., donen el

nom de «català» al nos. tre idioma.

Bé que el particularisme onomàstic valencia arranca, diu Ferrando, de factors extralingüístics, «fóra irreal, i incorrecte, de no tenir en compte la peculiar fesomia lingüística que el català trasplantat al regne de Valencia acusa des dels primers anys de la conquesta a causa de la influència dels adstrats k-ab i aragonés i, a través d’ells, de la possible incorporació de nous mossarabismes als que ja tenia assimilatw. Així dedica unes pagines finals d’aquesta primera part de Consciència idiomàtica dels valencians

i nacional

a l’anàlisi dels aspectes morfosintàctics, lexicals i estiIístics d’aquest particul Arisme lingüístic. Dintre d’aquest apartat inclou amb una certa extensió una serie de notes, pertanyents a un estudi que prepara, per tal de constatar la probabilitat q-13 el ciutadà de Valencia, se. cretari i bibliotecari d’Alfons el Magnànim, Joan Olzina, fos l’autor de Curial e Güelfa.

La segona part del Ilibre tracta del dilema nacional dels valencians medievals i la seua incidència onomàstico-lingüística, ja que, considera l’autor, els canvis onomàjtics de la llengua serien inexplicables si no es tingués en compte que pensaven els valencians dc l’Edat Mitjana sobre quina era la seua nacionk litat.

Segons Ferrando, si be els valencians se sentien plenament identificats,

157

durant els segles XIII i amb les directrius dels monarques i, per tant, nacionalment integrats en el corònim de catalans, aviat van donar naixenca a un sentiment propi, nascut d’uns interessos particulars de 129 classes dominants del regne i de l’estructura jurídica privativa d’aquestes terres. Al capdavall, afegiríem, la creació per Jaume 1 d’un nou Estat difícilment podia no pesar en la consciencia dels valencians futurs, originàriament catalans 0 aragonesos. Si en I’origen de cada Estat hi ha una Iluita d’interessos amb altres Estats circumveïns, I’apare11 de nou acaba creant una ideologia -que bé podem anomenar «nacional»-, que s’expressa sempre en contraposició a les d’aquells altres Estats. Com a producte d’aquesta ideologia «patribtican, assistim, al Ilarg del segle XV, a una paulatina substitució de les denominacions «llengua catalana» i «nació catalana» per les de llengua i nació valencianes.

Parallelament, pero, i des de fora, els valencians continuaven sent vistos com a catalans.

Per explicar l’entrellat històric d’aquest procés, Ferrand0 fa una síntesi dels esdeveniments, sobretot polítics, del XIV i el XV, tot assenyalant les diferencies entre els diversos Estats de la co. rona, i ben especialment entre la decadencia eco nomica del Principat i la puixanca del regne de Valencia.

Parallelament, hi ha

XIV,

EESPILL una progressiva intromissi6 castellana.

En aquest context, 1’8 xit del particularisme onomàstic valencia podia venir donat en una de tres línies, o per combinació de totes elles: a) afirmació de la personalitat .pròpia dintre del regne; b) uersus el Principat; c) de cara a Castella. Jo aventuraria la hipòtesi que fos la darrera línia la predominant, ja que Castella era llavors la potencia en auge, d’influència creixent sobre el País Valencia, mentre el Principat, potencia en descens, «ja no hi comp tava». Es tractava d’afirmar-se enfront dels de fora i no dels de dins.

Consciència idiomàtica i nacional dels valencians es un llibre que no dubtem a qualificar d’important i, sobretot, d’útil. I?s per això que voldríem veure’n ben aviat la segona part.

Francesc PBrez i Moragon

Josep PIERA: Mel-o-dramu. Postfaci de J. Ll. Seguí. Barcelona, Edicions 62, 1981.

El melodrama, la representació efectista i exagerada de procedencia romàntica, es veu trencat, d’antuvi, en la seua mateixa presencia. Deslliurat de qualsevol connotació despectiva és, tanmateix, abordat amb una ironia distanciadora i reflexiva. Per això esdevé cmel-o-dramau, desenvolupat des duna poesia

d’avui, en el qual una consciencia romàntica bksica és matisada i modificada mitjancant el joc literari amb el drama i I’agonia per tal de crear una «escena existencial» complexa i rica.

Aquest llibre de Piera suposa una experiencia poètica ben original, un llibre completament estructurat en les seues línies temàtica i argumental que demanda, exigeix, la complicitat absoluta del lector. I?s una obra de creació que existeix en tant que el lector s”hi endinsa, s’hi identifica i accepta, en definitiva, les regles del melodrama. és una obra destinada a colpir i atrapar I’individu en la xarxa de les emocions contrastades. Després del seu anterior llibre, El somriure de Sherba, tenim aquí una producció amb plantejaments encara més atractius.

A més d’aquesta primera constatació global de plantejament, el llibre presenta un altre element fonamental de trencament i modificació del melodrama: l’establiment duna relació dialèctica entre el nivel1 de l’escriptura («Això que escrius, amic, no és cert / ni clar -em dic- 1 en trobar quins mots meus sobre el paper»), el de la representació («Espai fulgent d’acer i sons metàllics / l’escenari, buit...») i el de la vida i la ficció («No he jugat mai amb la neu; / només de xiquet amb neula / quan per pasqua feia panou la mare»).

Aquesta dialèctica troba, en I’acció que s’escenifica, expressió dual mitjancant 158

l’agre-dolc (la me1 o el drama ) . I’individual-collectiu, la veritat-mentida, la ficció-realitat, el vitalheroic, el passat-present i el present-futur.

El discurs comunica aquesta dialèctica: ~Voldria ser fil1 del futur / i em sent nét dun present / que fuig lluny, tombes / enllà del crit,.

«No vull gaudir de la desfeta / mentre hi haja una veu / que cante un poble». 1 aquesta comunicació, de vegades, esdevé ben explícita: «-Clui té la raó / sempre guanya. / 1 l’altre li contesta / amargament abracant-li l’espatla: / -No sempre, estimat, / les qüestions són tan clares.»

Pero, deixem-nos dur per la lectura, assumim el paper d’espectadorsprotagonistes d’aquesta historia i seguim-ne tot l’itinerari. La reflexió primera, general, de l’escrip tura surt a rebre’ns per comunicar-nos la impossibilitat del drama èpic i la seua realització en «Parodia, cruel i galant, d’una agonia». Trobem, així, el melodrama com a impossibilitat de l’èpica. Hi ha la consciencia del melodrama com a caricatura duna impotencia, com a visió irònica del drama.

Passem plana i trobem el poeta que ens rep «des de la cambra impersonal de I’escriptura». Estem davant l’escena d’una representació, una escena des de la qual «l’home que escriu, aquest, / s’escriu a si mateix d’encà mil vides...», una escena per a l’expressió.. .

Tot seguit entrem al upreàmbul de ficció on

EESPILL comenca el poema», una descripció de l’escenari imaginat sobre el qual una veu en off parla i on acaba apareixent el narrador. El discurs es el protagonista d’aquest poema, una reflexió al voltant duna condició collectiva amb una premonició: «Aviat els bàrbars a les portes de Roma! / que diria, avellat, J el benvolgut Cavafis.»

L’assumpció lúcida, previa, duna desfeta imminent. La ironia i l’ambigüitat hi segueixen jugant un paper fonamental perquè la frase acaba amb una invitació: uO escolteu, amics, la contarella».

Ja immersos dins el melodrama se’ns descriu el «poema de marbre al bel1 mig duna placa». Un L’èpica afusellament. pren alcada de tragedia.

Hi ha el compromís amb un poble i un cant contra la destrucció, contra la destrucció, contra la derrota. L’escamot acompleix el seu paper i aquesta acció mateixa parla per sentenciar: «Aquest es el poder de la paraula: / no es deixa mai ser pols...» L’heroi ha mort i resta el seu poema.

Segueix un dels passatges més colpidors i lírics del Ilibre. «Instantania infantil al voltant de l’oblit» és una agredolca cantilena de joc infantil, tota una sentida expressió del pas del temps i la infantesa irrecuperable: «Gallineta cega que has perdut?» Una profunda crida vital.

La useqiiència damants que llegeixen l’estela» ens mostra la lec-

tura, per part de dos joves que representen la vida, del poema èpic escrtt en la pedra. La descoberta provoca un diàleg entre l’abrandamcnt i la reflexió, entre la passió idealista i la consciencia de la realitat. L’exercici de l’amor clou els amants i l’escena. La vida continua.

La «instantània trista de l’adolescent sol» és, novament, un poema agredolc. Ens expressa el desig i el record des de la solitud, mitjancant els recursos del joc de paraules, la combinació de xifres i la referencia al món infantil, tot traspuant un fi erotisme de fons. d’aLa «seqüència mants dintre de l’ombra» és la continuació del diàleg entre els dos amants que han llegit l’estela. A l’esforc per comprendre de l’un s’hi oposa l’acceptació de la complexitat per l’altre, l’apellació a la realitat. Novament el plaer triomfant deixa l’escena oberta a la vida.

Una àcida visió de les actituds davant un fet desconegut, en tot cas estrany, crea la «seqüència ambiental davant una lectura» que ens planteja l’interrogant: ¿Quin és el succeit? Els preguntats són, pero, allò que interessa, car l’esdeveniment, siga el que siga, «Aviat perdrà tot interés». 12s aquest el poema més car icaturesc, mes deformat, mes amarg.

«L’epíleg literari on s’esgota el poema» retorna a un accent èpic de versos llargs. És el poema a Occident, a Europa, 159

des de la Mediterrània i la decadencia, amb un amor conscient i irrenunciable.

La «tornada després de la ficció» ens situa l’autor novament a la cambra. «Un senzill melodrama que juga amb les paraules» queda ja extern, pero també representa potser un «vaticini», un «presagi».

Finalment, un poema sense títol clou el llibre i suposa la darrera reflexió que culmina I’itinerari, trencant un possible desenllac de melodrama o produint-lo, amb l’expressió de la constant dialèctica: «Vella conseqiiència del silenci / t’has consumit les ungles i la gola / davant un enemic ben poderós. / 1 l’has guanyat. / 1 t’ha vencut.»

L’obra ens ha situat en una placa, un escenari per a la ficció, que ha canviat de camp de l’heroisme a espai de l’amor, descoberta emocionada d’un ahir, nit miserable de la humanitat, espai de la derrota, etc. Ens ha mantingut agafats al fil dels sentiments. Ens ha fet viure.

Dins la producció poetica de Josep Piera, aquest Ilibre suposa una experiencia original perfectament connectada amb una serie de constants generals com ara la incorporació del joc de mots al poema, la iconografia nostàlgica de la infantesa, un cert romanticisme del gaudi, els llargs i rítmics versos epics...

Partint d’aquell primer Renou: la pluja asela els estels: renou i passant per Presoners d’un parèn-

LESPILL tesi i Esborranys de la música per arribar a Melo-drama i El somriure de Z’herba la trajectòria creadora de Piera desenvolupa la imatgeria mediterrània, ben encastada en la cultura poètica europea, xopada duna contínua necessitat de viure (I’enyor, el goig, la joia i la desfeta). És un cant a l’individu lliure, és a dir, viu, en un lloc, el seu, el món.

Un postfai de Tosep Lluís Seguí acompanya aquest Mel-o-drama. Una vegada gaudit el poema, el llibre, trobem una lectura completa, estructurada i exhaustiva. Així, podem fer-ne una confrontació per tal de fixar la nostra propia lectura, tot oposant-la 0 acobldntla a la de Seguí. Una proposta de lectura que podria tornar innecessazla la que hem fet ací, complementar-s’hi o, senzillament, enfrontar-s’hi clarament.

En tot cas, aquest postfaci suposa un bon treball d’aproximació al text.

Hem de dir, també, que, malgrat la continuïtat d’algunes característiques, aquest llibre de Josep Piera és, per al lector que nha seguit la trajectòria, una sorpresa.

Igualment, dins el context de la jove poesia catalana de la generació dels 70, encaixa plenament en les innovacions que alguns poetes d’aquest grup generacional estan introduint dins els seus plantejaments personals. Amb la qual cosa intuïm que el potencial creador i renovador d’aquesta poesia encara té

moltes bones coses a oferir-nos. Una ben interessant varietat de registres d’una mateixa línia poètica coherent ens ho demostra.

Finalment, Mef-o-drama palesa, sobretot, una anàlisi, una manera de viure i d’entendre el món actual. Podem dir que aquest es, en definitiva, el motiu bàsic del llibre.

L’expressió duna vivència intellectual i sensitiva del món modern, la civilització i el seu destí.

La filosofia s’arrecera i dirigeix la representació entre bastidors. Hi ha un profund compromís, dolorós i viu, amb una historia plenament assumida. Aquesta característi:a és present, tot i la seua multiplicitat de tendències, a molts dels productes de la generació dels 70. En aquest sentit, es explicable l’abandonament d’aquell paradoxal qualificatiu encolomat inicialment a la nova poesia: el «formalisme». Fet i fet, Mel-o-drama és un poema rabiosament ao tual, perfectament inserit en els plantejaments de les joves generacions de la literatura catalana i en les preocupacions i neguits de l’individu europeu de la dècada dels 80.

Adolf Beltran

Bernat CAPÓ: EspigoIant pel rostoll morisc.

Valencia, Eliseu Climent, 1980, 172 pagines.

No deixa de ser un prejudici -per dissort, prou 160

generalitzatconsiderar el llibre de viatges com un genere menor, com una mena de parent pobre de la literatura. El tòpic en qüestió es manté impàvid malgrat que en puga ser demostrada fàcilment la inconsistència. Perquè, de llibres de viatges, n’hi ha molts que han aconseguit una immortalitat incontestable.

Els trobarem, pero, en anglés, en alemany 0 en francés.. ., íins i tot, els que es refereixen a !a nostra península. Naturalment, també n’hi ha en les llengües hispàniques, pero pocs, i amb algunes excepcions, no tan illustres. En català, la literatura de viatges compta, actualment amb represencom tants importants, ara Pla i Gaziel. Al País Valencia, en canvi, aquesta modalitat no ha temp tat els nostres escrpitors, que han deixat el tema en mans d’afeccionats i d’excursionistes. IZs una llàstima. Perquè es tracta d’un genere que té moltes possibilitats, no sols per la llibertat amb que pot ser tractat, sinó pel molt rendiment que pot donar de si l’aventura d’un viatge entre la gent i els paisatges d’un país.

Decidir-se a rodar pels pobles amb una llibreta i un llapis, i amb els ulls ben oberts, sempre donara bons resultats, per modestos que siguen. Ben mirat, entre una novella o un llibre de versos mediocres, i un llibre de viatges, també mediocre, és aquest el que, raonablement, hauríem de triar. Perquè sempre hi trobarem notícies, i

IlESPILL apunts, curiosos 0 útils; cosa que potser, no ens proporcionara un text fabricat amb una imaginació més 0 menys gratuïta i evaporada, i amb una dosi molt insignificant de realitat.

Aquestes consideracions fan ja, d’entrada, molt oportuna l’aparicó del llibre de Bernat Capó, Espigolant pel rodo11 morisc. En divuit capítols ens conta el seu itinerari que, arrancant de Benissa i fent cap a Senija, continuara resseguint el laberint dels diferents pobles escampats per les muntanyes de la comarca: Lliber, Xaló, AlcalaIL.. i, finalment, Bolulla, Tàrbena, Parcent. Bernat Capó estima aquesta geografia, i la recorre no com un turista despistat, sinó, amb un instint segur amb senzilla familiaritat.

Això fa que s’ho mire tot amb una punta des cepticisme, pero sempre atent i curiós, confiant que, en un moment 0 altre, botara la liebre. Si més no, n’hi ha una que espera trobar -és la seua conviccióen diferenk

punts del seu viatge: l’empremta dels moriscs.

En el principi eren els moros: si més no, la creenca general de la gent dels pobles valencians. En Capó, aquesta creenca té un punt de febreta que el fa particularment receptiu a tot el que escolta i veu. 1 que el porta a fer les seues reflexions personals que lliguen per exemple, els moros expulsats el XVII amb el retorn dels pie& noirs expulsats d’Alger. 1 entremig les anades i vingudes de tants valencians que, tradicionalment, han passat d’una banda a l’altra.

De totes formes aquest tema no constitueix la substancia del llibre de Capó. Hi apareix, només, com un leit-motiv sense que trenque el ritme r-àvid i viu de la narració.

De vegades l’evoca a partir d’un menjar típic, 0 dels relats, tan tradicionals, sobre tresors amagats.

El que compta, en defimtiva, en aquest viatge de Bernat Capó, és la visió immediata, perspicac, de la terra que trepitja i

161

de la gent amb la qual parla. 1 el taran&, l’estil, de l’escriptor: sense èmfasi, ràpid, directe. Bernat Capó ha llegit, naturalment, Gabriel Miró,, En fa fins i tot una allusió en el seu llibre. Pero, llewt d’algurs trets -una cer. ta manera, per exemple, de presentar el viatgernarradorno el segueix.

1 ha fet ben fet. Perquè Miró estava més preocupat per escoltar-se ell mateix que no pas els altres.

No era un viatger real, sinó una mena de somnàmbul.. . Bernat Capó, en canvi, no fabrica descripcions liriques i intimistes. Va directe al gra i ho conta amb amentat i humanitat. Els paisatges i els homes, vistos sobre la marxa, es fan així reals, tangibles.

Potser aquest viatge de Bernat Capó esta fet amb pressa. A mi m’hauria _ agradat que s’hagués aturat més en cada Iloc, o que en contàs més coses.. . Ara, confiem que en faca algun mes.

Josep Iborra

NOVETATS QUAN

UN TOCA

EL DOS

Anna

Greta Winberg L’Esparver, 9 Traducció del suec de Josep M. Custodio A partir del divorci dels seus pares, Madde, una adolescent com tantes, ens narra tots els canvis que aquest fet -una catàstrofe per a ella- comporta en la seva vida.

M...

0 UN ASSAIG

DE LLIBERTINA

Josep-Lluís Seguí Les Ales Esteses, 5 Una obra on la reflexió i la pràctica literària s’han fusionat relacionant el desig de l’escriptura amb el desig sexual, fent possible el plaer del text gaudint del propi plaer del cos.

HISTORIES

DE

LA

MA

ESQUERRA

1 ALTRES

NARRACIONS

Jesús Monoada Les Ales Esteses, 6 Pròleg de Pere Calders La narrativa de Jesús Moncada té com a eix Mequinensa, del món miner, de la pagesia i de 1’Ebre.

L’OPOSICIO

ANTIFEIXISTA

A CATALUNYA

confluència

1939.1950

Carme

Molinero i Pere Ysàs Els Orígens, 7 El primer estudi complet de la resistència catalana, de la fi de la guerra civil a la vaga de tramvies de 1951. Els autors han realitzat un seguit d’entrevistes amb protagonistes de la lluita en aquells anys difícils, ‘sense el testimoni dels quals seria impossible conèixer aquesta etapa crucial de la Catalunya d’avui.

APARTA-I-

De

CORREfU

9487

BARCBLONA

I

Estiu‘81 NARRATIVA

Aspectes Salvador

Espriu

El Balancí 133, 136 pàgs.

Un llibre clau en l’evolució de la narrativa espriuana.

Dotze cantes que constitueixen un pont entre Laia i Ariadna al laberint grotesc,

Boires Robert

Saladrigas

El Cangur 59, 240 pàgs.

Deu narracions: les unes són realistes, i amb les altres l’autor experimenta per primera vegada el trencament radical de la realitat mitjancant la incorporació d’element insòlits, sovint anguniosos.

Novelles

i narracions

Novalis/H. Les millors

Una acurada cipals narradors

romàntiques

Von Kleist

obres de la literatura

universal 4, 304 pàgs.

selecció de cantes i novelles romàntics alemanys.

breus

dels dos prin-

Cinc cèntims Núria

Pompeia

El Balancí 134, 200 pàgs.

Cinc cèntims, i alguna cosa més, del món que ens envolta i la gent que hi viu. L’autora s’explica per primera vegada només amb l’escriptura, i utilitza un llenguatge viu i precís, com els traqos dels seus dibuixos.

La mort

t’assenyala

Ross MacDonald «La cua de palla» 3, 208 pàgs.

Una historia violenta i tèrbola no falta una rossa engrescadora

Amb

on els assassinats abunden i on que sap més coses que no diu.

la por al cos

Margaret

Millar

«La cua de palla» 4, 192 pàgs.

Pas a pas, amb aquest domini del suspens psicològic que li és propi, Margaret Millar aconsegueix el prodigi: crear un món real i allucinant i fer-nos-en participar.

Edicions

62. ProvenGa, 278. Barcelona

(8). Tel. 216 OO62

w-ial edicims cakzlum

RANDA, Homenatge

ll

a Francesc

Revista dirigida

de B. Moll,

III

per Josep Massot i Muntaner

Cristòfor

Despuig

LOS COLLOQUIS DE LA INSIGNE CIUTAT DE TORTOSA A cura d’Eulàlia Duran Biblioteca Torres Amat, 12

Miquel ENTRE

Berga

LA PLOMA

1 EL FUSELL

Cinc escriptors britànics davant la guerra civil espanyola La Mata de Jonc, 16. Premi Carles Rahola d’Assaig 1980

ELS MARGES, Revista

de llengua

Dirigida

18-19 i literatura

per Joaquim

Molas

bmc, 144 - barcdona-37t. 258 8101 i 207 13 40