L'Espill. Número 13/14. Primavera-Estiu 1982

JORDI

TEIXIDOR

(Valencia, 1941) cursa estudis a 1’Escola de Belles Arts de Sant Carles (Valencia).

Realitzà la seua primera exposició individual el 1966; després n’ha fet d’altres a diversos 110~s d’Europa i d’Amèrica.

Participa en la Biennal de Venecia del 1976. En 1968, prengué part en les experiències al grup «Abans de l’Art». En aquella època utilitzà elements mòbils i monocroms, utilitzant suports de fusta, dins dúns pressupòsits d’estètica minimalista.

Després recupera la utilització dels colors que, en unes obres mancades d’estructures formals evidents, actuaven de manera dominant.

ELISEU CLIMENT Editor Disseny JOSEP HORTOLA ISSN 0210- 587 x Dipòsit legal v. 2.686- 1979 Impremta Nàcher Miracle, 7. València-3

EESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN FUSTER Secretari Francesc Pérez Moragon Consell Assessor Romà de la Calle, JuliB Esteban Chapapria, SebastiB Garcia Martinez, Gustau Muñoz, Antoni Rico i Antoni Tordera

SUMARI ESTUDIS 1 ASSAIGS LITERATURA 1 LECTORS AL PAIS VALENCIA Joan Oleza 11 EL PAIS VALENCIA EN EL CENS DE L’l DE MARC DE 1981 Miquel A. Badenes, Joan S. Bernat i Josep E. Castelló 35 EL REPARTIMENT LINGUISTIC AL VINALOPÓ MITJA Brauli Montoya 57 EL LLIBRE 1 L’ESCRIPTURA ELS INVENTARIS CATALANS 1 VALENCIANS DEL SEGLE XV Josep Trenchs 71

SOBRE EL RECONEIXEMENT DE LES NACIONS OPRIMIDES Josep Guia 87 LA FISIOCRACIA AL PAfS VALENCIA: HISTORIA D’UN RETARD Ernest Lluch 95 KZTSCH 1 ESCULTURA MONUMENTAL A VALENCIA Carles Gámez Olaya 119

TEXTOS LITERARIS SIS POEMES Joan Terol 137 AIGUAFORTS VENECIANS Antoni Seva 145

CRONIQUES I NOTES L’ACROSTIC COM A CLAU D’IDENTITAT: DUES NOTES MARGINALS AL VOLTANT DE LA POETICA DE MANUEL BOIX Romà de la #Calle 157 VICENT MARTIN 1 SOLER UN COMPOSITOR QUE ANEM RECUPERANT Roger Alier 163 CRONICA DEL CONGRÉS D’ESTUDIS DEL CAMP D’ALACANT Enrie A. Llobregat 167 DICTAMENS DE LA FOSCA Josep Iborra 171 JOSEP RENAU, EXPERIENCIA VITAL 1 ARTfSTICA Josep Vicent Selma CRONICA CULTURAL Adolf Beltran 183

RESSENYES BIBLIOGRAFIQUES 189

QSPILL

L ITERATURA 1 LECTORS AL PAÍS VALENCIA

Q

DADES

PER A UN DEBAT

NECESSARI

UAN se’m va confiar fer la presentació del Premi de les Lletres del País Valencia a través d’una conferencia d’interés general,’ vaig pensar que el millor seria dedicar-la a presentar una visió general de la producció literaria actual al país. Tanmateix, i com que una conferencia d’aquest tipus hauria de ser, necessàriament, forca esquemàtica i generalitzadora, per raons de temps, i com que una primera panoràmica de conjunt anava a publicar-se imminentment a la revista Trellat (certes dificultats, pero, han endarrerit l’eixida a la llum del corresponent número), he decidit canviar de tema i obrir portes a una preocupació 1 Aquest treball és el contingut de la conferència pronunciada a la Sala d’A&% de la Facultat de Lletres, amb motiu del lliurament del Premi d’Honor de les Lletres del País Valencià a Joan Fuster, el 25 de juny de 1981, enriquit amb materials i dades elaborades per Josep Picó. Ha estat possible, tot plegat, gr8cies a la col3aboració de la Institució Al’fons el Magnànim.

11

LESW, constant en mi als darrers anys: la problemàtica del lector literari al nostre país. No hi ha literatura sense lectors, i a mesura que es consolida a casa nostra una autèntica revifalla literària, esperancadora de debò, més i més es fa inajornable que escriptors, distribuïdors, crítics, ensenyants, autoritats, etc., ens plantegem a fons la situació real de la lectura literària al País Valencià. Les paraules que segueixen ara voldria que fossen dades per a un debat necessari, que sempre ha acompanyat els grans moments de producció literària.

EL PAPER

DEL

LECTOR

EN EL TEXT

LITERARI

En un llibre important dins el panorama de l’actual teoria literària, Teoría de la expresión poética, 2 Carlos Bousoño argumentava sMidament el paper del lector com a coautor de l’obra literària. Pel seu costat, la Lingüística contemporània i la Filosofia del Llenguatge, la Pragmàtica, val a dir aquella dimensió a través de la qual el llenguatge es transforma en acció sobre l’oient,3 la tradició de la semiòtica peirceana, molt especialment ‘Charles Morris, i els desenvolupaments més moderns de la ciència dels signes, com es pot comprovar al Tratado de Semiótica General d’umberto Eco,4 o a La estructura del texto artístico de Juri M. Lotman: en analitzar els mecanismes de producció de textos s’han vist obligats a resoldre’n, alhora, els mecanismes de recepció. Fins i tot, l’anomenada Lingüística del text, amb Petöfi 6 i Van Dijk,? especialment, formalitza el procés del llenguatge no sols a través dels seus mecanismes de producció, sinó també, i de manera renovelladora, des dels mecanismes de recepció. Però no em vull fer llarg: bastar& afirmar que tot apunta, en les elaboracions científiques actuals, a la necessitat d’incorporar el receptor en una explicació científica del llenguatge.

1 és que de la mateixa manera que hom no produeix sinó allò que es pot consumir, hom no escriu sinó allò que pot llegir algú. Un altre problema és qui és aquest algú.

Com deia Bousoño, el lector és coautor del llibre abans de llegir-lo, perquèr s’escriu des de les possibilitats de ser llegit. S’escriu pensant en una lectura possible. El lector actua en la ment de l’escriptor en el moment mateix que aquest escriu, imposant-li uns camins i negant-li’n d’altres. En la literatura cortesa medieval, per no posar-ne més que un Z Madrid, Gredos, 4.’ edició, molt augmentada, 1966.

3 Veg. el meu article «El signo ideológico P, a VVAA, La. literatura como signo, Madrid, Playor 1981. ’ Barcelona, Lumen, 1977.

5 Madrid, Istmo, 1978. ’ PETOFI i GARCfABERRIO: Lingüistica del teXt0 y Crítica literaria, Madrid, A. Cb razón, ed., 1978. ’ VAN DIJK: Text and Contexxt, London, Longman, 1977.

12

exemple, si ham volia escriure d’amor havia de ser sota la forma estròfica de la «can+ i acompanyant-se de música; mentre que si hom volia escriure de política, la forma obligada era el «sirventés», i la manera de comunicar-ho, el recitat. La pressió del lector sobre l’escriptor es manifesta com una mena de contracte implícit, mai no escrit (si no és a les preceptives), pero que opera a través d’una serie de clausules que exigeixen tal o tal forma, i que ens en prohibeixen d’altres. Teòricament qualsevol escriptor de qualsevulla època pot escriure qualsevol cosa. La historia de la literatura demostra, tanmateix, que això no és així, i que per molta que siga l’originalitat d’un escriptor sempre s’inscriu al si dúns capteniments collectius i d’epoca.

1 és que els lectors possibles imposen una MOWZU~ implícita d’escriptura. 1 aquests lectors possibles són representatius d’interessos socials concrets. Quan a partir de les revolucions burgeses, sobretot, i com ha explicat R. Barthes a Le &gré zévo de l’écrifure,” el públic literari deixa de ser un concepte homogeni, s’esmicola i atomitza, i apareixen tants grups lectors com faccions de classe cohesionades i amb ideologia propia hi ha a la societat; escriure esdevé una operació dramàtica per la qual l’escriptor tria un interlocutor i en rebutja d’altres, elegeix, en una paraula, coopta més o menys inconscientment el públic al qual s’adreca.

Es obvi que aquests grups de lectors no configuren espais tancats, independents entre ells. Sempre hi ha un grup dominant que exerceix l’hegemonia lectora, i que projecta sobre els altres els seus gustos. Com és obvi, també, que el gust d’un grup lector és condicionat pel seu grau de desenvolupament cultural, pel seu poder economic, per la seua connexió o desconeexió amb el poder polític, etc. 1 és en aquest marc que la dramaticitat de l’operació de triar lector pot incrementar-se fins a l’infinit. La historia contemporània de la literatura ha viscut exasperadament i sovint la situació de l’escriptor revoltat contra el gust dominant, qu’e refusa i pel qual és refusat, pero que tampoc pot acceptar els gustos populars, pel tradicionalisme, per la degradació cultural a que han estat abocats o, molt més simplement, per la sleua contaminació pel gust del grup dominant.

Refusar aquest sense haver quallat un gust alternatiu, heus ací una situació prou freqüent en la literatura contemporània.

S’obri llavors la temptació del malditisme i de l’automarginació.

0 l’esperit de secta, val a dir, escriure per a la petita tribu dels iniciats, en la qual els lectors són els mateixos escriptors. 0 l’escriptura crítica, en la qual s’accept(en les bases del gust dominant per tal de transformar-lo des de dins.

0 l’escriptura alternativa, per la qual l’escriptor assumeix els gustos populars, malgrat la seua degradació, i tempta de reutilitzar-los dignificant-los.” * Sobre el concepte de «norma, vegeu el meu llibre Sincronía y Diacronia, València, Prometeo, 1976.

9 París, Seuil, 1953. lo Algunes d’aquestes categories són desenvolupades al meu article *Per a una sociologia de la Literatura al País Valencih, L’Espill, núm. 3, Tardor 1979.

13

Tota una serie de possibilitats, en definitiva, que palesen el dramatisme de les relacions entre escriptor i lector en una societat de classes.

1 que deixen les seues marques en l’escriptura.

De vegades de manera implícita, a tall de pressuposicions.

Si jo dic a algú (i no faig sinó repetir una anàlisi de Fillmore que ha esdevingut famosa l’) «tanca la porta», hi ha tota una serie de coses que no dic pero que sí comunique al meu interlocutor: li comunique que la porta és oberta, per exemple, o que ell i jo ens trobem en una relació que a mi em fa fàcil ordenar i a el1 obeir. Són les pressuposicions del llenguatge. 1 en el text artístic queda pressuposat tot allò que autor i lector comparteixen d’antuvi i que, per tant, resulta evident i no cal explicitar.

Al teatre barroc totes les comèdies acaben en boda, i no cal fer-ne comentaris: la comedia pressuposa que l’amor no pot realitzar-se felicment al marge del matrimoni. Això no ho diu ningú, pero tots els espectadors ho comprenen.

De vegades les marques del lector no són tan sols pressuposades en un text, sinó que hi són explícites. A través, per exemple, de la llengua del text. Un text en llatí, al segle XVI, ens dibuixa un lector clerical o humanista, i prohibeix el lector popular. 0 a través del sistema de referències i allusions a la realitat, a les persones, a les situacions i a les institucions efectives, que tot text comporta.

Quan Pablo Neruda, a ESpaña en eZ corazón, culmina el seu violentíssim poema «El General Franco en los infiernos» amb una autentica maledicció gitana, «. . .Solo y maldito seas, solo y despierto seas entre todos los muertos, y que la sangre caiga en ti como la lluvia, y que un agonizante río de ojos cortados te resbale y recorra mirándote sin término», no cree que ningú puga pensar que convoca lectors franquistes.

Pero no sols el tractament, positiu o negatiu, que es dóna a persones i fets de la realitat. De vegades és tan significatiu el tractament explícit com l’absència de qualsevol tractament, la indiferencia davant la realitat, que es manifesta per la fugida explícita a mons irreals i autoclausurats.12 El «Polifemo» i les «#Soledades» de Góngora, enmig de 1”Espanya convulsa del XVII, és potser la millor expressió de protesta impotent davant una realitat que hom no pot acceptar.

També les idees directament proposades al text artístic dibuixen el lector que hom encalca. 1 fins i tot la manera de tractar aquestes idees.

Fa ja molts anys que Galvano della Volpe,13 en la seua croada contra l’estètica romàntica, deixà ben establerta la possibilitat d’analitzar els textos I1 Charles J. FILLMORE: «Verbes de jugement; essai de description sémantiquen, Langages, núm. 17, 1970. l2 Ha esdevingut clàssica l’anàlisi feta per T. W. ADORNO sobre aquest tema: Ariel, 1972. aDiscurso sobre lírica y sociedad », a Notas de Literatura, Barcelona, l3 G. della VOLPE: Critica del gusto, Barcelona, Seix Barral, 1966.

14

com a raonaments sobre la realitat, per confusa o illògica que siga la manera d’expressar aquest raonament.

Tornant al teatre barroc, els dramaturgs no es preocupen mai de. justificar la mort violenta dún moro. Matar moros és bo, i prou. Es una creenca compartida per autor i públic, i que no cal raonar. Pero heus ací que els problemes d’honra són llargament argumentats, i el seu desenllac, preparat curosament amb tota mena de fets que el fan inevitable: tot el text es transforma en l’estratègia que mena a una suprema demostració: el desig individual ha de sometre’s, necessàriament, a les exigencies socials de l’honra. La comedia esdevé una demostració, una derivació lògica, i aquest mateix fet ens dibuixa un espectador que cal persuadir i convéncer, senyal indubtable que no tenia les coses gaire clares. Allò que ens sentim obligats a demostrar dóna raó d’allò que el nostre interlocutor no assumeix d’antuvi: ens dibuixa, per tant, el lector. Penseu, si no, en la vasta obra de Ramon Llull, tota dedicada a justificar la necessitat duna evangelització universal en un temps en que 1’Europa cristiana no anava ja d’aventures colonials.

Pero ni vull fer una exposició acadèmica ni completar un raonament teòric. Baste, pel moment, constatar que hem trobat, a l’interior mateix del text, tota una serie de marques, implícites i exnlícites. formals i semãntiques, que configuren la imatge que l’escriptor té del seu lector, Tot text literari comporta un projecte de lector, dibuixa un programa de lectura.

ENCONTRES

1 DESENCONTRES D’AUTOR ELS LECTORS REALS

1 PÚBLIC.

Pero una cosa és aquest projecte de lector que el text dibuixa i una altra, de ben diferent, és el lector real, sociològic, que s’apropia el llibre i, apropiant-se’l, assumeix o no el seu programa de lectura, l’accepta, el modifica o el refusa en funció no sols de les seues característiques personals, sinó també dels seus condicionaments socials i històrics.

El primer focus de conflictes entre el lector que el llibre proposa i el lector real és, necessàriament, la cronologia.

La imatge del lector que un escriptor es fabrica és la imatge d’un lector contemporani seu, per oberta que siga aquesta imatge, per més projectable que siga- sobre altres epoques. D’una època a una altra el text pot canviar fins i tot el seu estatut social, Per a molts de nosaltres; agnòstics o ateus del segle xx, la Bíblia ha deixat de ser un text religiós, jurídic o fins i tot historie, per a transformar-se en un text literari. Com Inés allunyat en el temps, més forca perden les pressions ideològiques del text i més podem assaborir-lo al marge de la seua original intenció política o cultural.

Avui podem fruir les tragèdies gregues sense compartir l’amenaca de la fatalitat, o les aventures de Lo Spill sense que ens nafre la seua misogínia, o-el 1.5

s’entit hídic de la comedia barroca deixant de banda tot el seu pamfletisme de l’honra. Podem perdre el sentit exacte i precís amb el qual el text s’adrecáva al seu públic: avui no ens posem d’acord sobre la intencionalitat política del Poema del Cid: ¿és un cant feudal o ve lligat a les revoltes antifeudals del XII? 1 el Libro del buen amor, js’alinea amb els intents de reforma religiosa puritana del XIV o s’hi enfronta?

El lector d’una altra època assoleix davant del text una major llibertat que no el lector contemporani.

No es veu tan pressionat com aquest pel codi de lectura.

Disposa d’una major capacitat d’apropiació, en una paraula. La historia de la crítica dún text pot ser illustrativa en aquest sentit. Posem només un exemple: el Galdós jove, i fins i tot el Galdós naturalista, interpreta la figura de DOM Quijote com el símbol de l’antiprogrés, de l’idealisme que, tot inventant la realitat, es nega a acceptar-ne els canvis. A partir de Fortunata y Jacinta, però sobretot amb obres com Misericordia o Nazarin, el Quixot es transforma en el símbol de I’heroi revolucionari, que en no acceptar I’ordre establert lluita en contra des de la utopia moral. Galdós es transforma com a lector del Quixot.14 Un segon focus de conflictes es nodreix de les contradiccions dels escriptors.

Ja ho va denunciar Engels en la celebre carta a Miss Harkness.15 Cal desconfiar de la imatge explícita, raonada i ideologica que l’escriptor es fa de la seua propia vida i de la realitat. Balzac, que es considerava un legitimista, i que escrivia en bona mesura motivat pel proselitisme legitimista, s’abastà d’alguns dels més potents arguments a la revolució.

El seu realisme el porta, a desgrat de la seua ideologia, a reflectir la derrota del legitimisme i a descobrir per a Marx algunes de les lleis importants del materialisme històric. Alerta, dones: no sempre la imatge que un escriptor es fa del seu lector es correspon amb la realitat.

Durant la postguerra espanyola, escriure en català normalitzat és, objectivament, un acte de resistencia contra la cultura del franquisme.

Tanmateix, hi ha qui escriu en català normalitzat novel3es «a la Corín Tellado» o quadres de costums que segueixen fidelment els vells models romàntics.

La conseqüència n’és el despenjament dels lectors disposats a llegir en catala, majoritàriament definits per una cultura sofisticada, illustrada i progressista, que mal podien acceptar novelles sentimentals o costumismes folkloritzadors.

Podríem multiplicar-ne els exemples: en la postguerra proliferen.

La intenció de connectar amb tal o tal sector de públic no garanteix aconseguir-ho, i el desencontre pot produir-se fàcilment.

El tercer focus de conflictes té les arrels en la divisió social. En les societats de classes la cultura es reparteix desigualment a través de la progressiva selecció social que el sistema d’ensenyament provoca. Nol4 J. OLEZA: La novela del siglo XIX:

del parto a la crisis de una ideología, Va-

lència, Bello, 1976. ”

Vegeu

K. MARX i F. ENGELS: Sobre arte y literatura,

1968.

16

Madrid, Ciencia Nueva,

LESPILL més arriba a tots un domini suficient de l’idioma mitjancant I’EGB. El domini dels llenguatges sofisticats, tant artístics com científics, és reservat per a les minories que arriben a la universitat.16 1 aquestes minories, recordem-ho una volta més, no són seleccionades precisament en funció de la capacitat personal. D’altres factors hi intervenen: la tradició cultural de la familia, per exemple, l’hàbit de l’infant a conviure amb els llibres, o a conversar sobre temes no exclusivament practico-quotidians.

El fil1 del campero1 o de I’obrer és condicionat, des de la seua naixenca, a un horitzó mental de necessitats urgents i solucions elementals.

Pero no són sols la família i el sistema d’en.senyanca, sinó també la mateixa divisió del treball, allò que acosta a la lectura i la fa possible o, ben al contrari, la fa desaparéixer dels recursos de formació i de fruïció de l’oci d’un individu determinat.

La divisió del treball en les societats industrials i postindustrials ha convertit la lectura en una activitat, també ella, especialitzada, o en bona mesura propia dels especialistes i, a tot allargar, dels anys d’estudiant de qualsevol ciutada no especialista. Els professionals llegeixen més que no la resta dels sectors socials, i dins dels professionals llegeixen més els vinculats a les lletres que no els altres. 1 els joves Ilegeixen més que no els vells, i dins dels joves, llegeixen més els estudiants.

1 a les grans ciutats industrials hom llegeix més que no a les comarques o a les ciutats d’àmbit rural. 1 els homes llegeixen més que no les dones.

1 així successivament.

El resultat n’és l’estratificació més absoluta del públic lector. Si a 1’Estat espanyol els editors s’illusionen amb la idea que el 27 % de la població adulta són lectors en potencia, aquest 27 % esta profundament compartimentat, i cada compartiment llegeix productes diferents. A penes uns quants productes tenen una capacitat de recepció universal. Bé per raó del producte, com ara determinats gèneres literaris (la novella negra, I’assaig d’oportunitat política) o determinats autors de gran prestigí, com un García Márquez. Bé per raons de promoció comercial (la televisió hi juga un paper decisiu), de circumstàncies espectaculars (escàndols, memòries polítiques, reportatges sobre fets d’opinió pública), o de preus de butxaca i de distribució eficac, que multiplica els punts de venda i arriba a barris i pobles normalment despenjats del consum literari (els quioscos i els grans magatzems comenten a revolucionar el nostre mercat del Ilibre). Al marge d’aquestes rares circumstàncies que determinen una recepció universal, cada compartiment manté aferrissadament els seus gustos. 1 aixo implica no sols la preferencia per tal o tal altre tipus de literatura, que separa radicalment el públic que consumeix, per exemple, fotonovelles, novelles rosa o de l’oest, del públic illustrat, degustador dels avantguardismes literaris. Sinó que implica també uns hàbits de compra a les Ilil6 Aquesta tesi és desenvolupada a fons en els treballs de R. BALIBAR i D. LALe francais national, París Hachette, 1974; i R. BALIBAR et al: Les francais fictifs, París, Hachette, 1974.

PORTE:

17

breries. 1 també unes adhesions editorials: en la dècada del 60, per exemple, qui comprava una novella de Seix Barra1 no en comprava mai una de Planeta, i viceversa, 1 una preferencia de generes: fins i tot en el sector literari més especialitzat i més addicte a la literatura, els lectors de poesia, els de novella i els d’assaig formen compartiments de captinences ben diferenciades.

En una comunitat com el País Valencia, a més a més, l’opció de la llengua de lectura és un factor més, i importantíssim, de compartimentació.

Un grup lector, dones, suposa un grup huma i lingüístic, caracteritzat socialment i economica, culturalment i política, que té uns gustos determinats, domina només uns codis de lectura, i connecta amb uns canals de producció i de distribució ben delimitats.

1 aquesta diferenciació dels grups lectors, aquesta estratificació del públic, dificulta extraordinàriament la capacitat d’arribada d’un text literari més enllà del grup al qual és destinat.

Imaginem el següent cas: un lector habituat al castellà pero que no ha provat, o ha provat poc, de llegir en català, que pertany a la classe mitjana-baixa, que no té estudis universitaris (pel qual motiu el seu coneixement de textos clàssics és molt limitat, cosa que redueix la seua capacitat d’assaborir diferents classes de literatura), que és d’idees conservadores, que literàriament s’ha format amb les traduccions de la postguerra (Lajos Zilahi, Vicki-Baum, Frank Yerbi, etc.), alguns premis Nobel, i els grans best-se2Zers de producció «nacional» (Gironella, Pemán, Luca de Tena, Ignacio Agustí, etc., i com a representants del que el1 entén per esquerra, Cela i Delibes). Posem que satisfà les seues necessitats de lectura en la llibreria-quiosc del seu barri i que compra habitualment llibres de Planeta, Destino i Plaza y Janés.

Imaginem ara que es troba davant una novella com Crim de Gevmania de Josep Lozano, o com Makh’bara de Juan Goytisolo. Imaginem que el llibre li ha arribat a les mans per canals inhabituals, regalat I’aniversari de boda per la muller, a la qual li l’ha recomanat fervorosament el fil1 que estudia Filologia.

Comencara per no agradar-li ni l’aspecte del Ilibre ni el fet que li haja arribat per via de la dona, sobre les aptituds lectores de la qual té els seus dubtes. Suposem que venc aquesta inicial repugnancia per alguna raó estranya o inconfessable.

Es trobarà amb una nova dificultat: pel que fa a Crin-z de Geumuniu, la llengua, que cas de superar les primeres ratlles li obligara a utilitzar el diccionari; quant a Makhbum, la manca de puntuació o la puntuació estranya. Suposem que no envia el llibre a pastar després d’aquesta decepció, i continua Ilegint, la qual cosa és ja suposar molt. Arribaran aleshores les topades ideologiques: quan es topete amb el drama dels religiosos homosexuals a Crirn de Germania, o amb la masturbació del protagonista de Mukhburu per les rates, no és difícil imaginar els improperis dirigits a la muller. Pero vindran també les topades purament literàries: allo que la historia no se sap per on comenca ni per on acaba, qui esta parlant en cada moment, si aixo ho diu aquel1 o aquest, 18

o per que quan semblava que la cosa es posava interessant va i resulta que l’autor la interromp i se’n va pels núvols. El final previsible d’aquesta historia és el dels llibres de Pepe Carvalho, el detectiu de Manolo Vázquez Montalbán: anar a parar al foc.

Tanmateix, per a qualsevol crític o novellista d’avantguarda aquestes dues obres no passarien de ser dos llibres tradicionals, no gens innovadors ni revolucionaris.

1 és que fins i tot en el cas que un text literari puga arribar a mans d’un lector al qual no arribaria normalment, s’engegaria Ilavors el problema de la interpretació d’uns codis literaris que el lector no domina, i per al desxiframent dels quals hauria d’eixamplar i modificar profundament els seus hàbits de lectura. El lector de novella difícilment pot projectar el seu codi analític sobre el codi sintètic de la lírica contemporània, i viceversa. Resulta difícil que el lector d’històries completes, que comenten pel principi i acaben pel final, i que no tenen més que un assumpte, i ben clar, de preferencia amorós o policial, i que utilitzen la Ilengua com Déu mana, sense complicar-se la vida, puguen enfrontar-se a novelles que trenquen, justament, amb aquesta manera de bastirles.

Amb el lector i el text literari passa el mateix que amb els metges i els embarassos. Explicat tècnicament, l’embar,às d’una dona sembla la cosa més complicada i difícil del món. De tota manera són molts els qui pensen, amb no poc esglai, que s’embarassen només de mirar-les.

Entre la imatge del lector que el llibre conté, a manera de programa de lectura, i el lector real, s’obri en conseqüència tota una dialèctica d’encontres i desencontres, que pot convertir el projecte més segur en un fracas, i el més arriscat, en un triomf absolutament inesperable.

EL PÚBLIC

LECTOR

VALENCIA

LA BASE LECTORA

1 si ens plantegem ara passar de la teoria a la practica, centrant-nos en el públic lector valencia, en la mesura en que configura una realitat sociologica actual i operant, prou desconeguda per cert, potser la primera pregunta que caldria fer-se es referiria al nombre. ~Quantes persones llegeixen literatura al País Valencia?

1 la primera constatació resulta descoratjadora: no tenim dades per a contestar-la amb precisió. Sols una investigació molt acurada, i generosament financada, podria dur-nos a contestacions mínimament satisfactòries.

De tota manera podem intentar una aproximació indirecta.

Cautelosa i provisional com les circumstàncies reclamen, és clar.

1 en aquesta direcció cal apunt’ar algunes dades molt generals. Segons els resultats d’una enquesta que el Ministeri de ,Cultura va realitzar 19

LESPILL el 1978 sobre demanda cultural, un 64’2 % de valencians no llegeix quasi mai un llibre, xifra que esta per damunt de la mitjana espanyola (63’6 %), i que és molt similar a la d’Aragó. Un 58 % de valencians, d’altra banda, no s’acosten mai ni a revistes ni a diaris, i tan sols un 16’7 % ho fa cada dia.

Més del 90 % de valencians no acut mai a les biblioteques, i tan sols un 7’7 % hi va una vegada al mes.

Respecte al teatre, un 86’6 % no hi acut mai, i un 1’7 % ho fa sols una vegada al mes.

La nostra major afecció artística, 0 almenys la que més sovintegem, sembla ser la música, en l’audició de la qual sobresortim sobre la mitjana estatal: un 24 % escoltem música, almenys, un dia per setmana, i un 9 O/ ho fa cada dia.

1 la televisió és el nostre gran pecat., car el nostre país és el territori de 1’Estat on major proporció de població la veu cada dia: un 84’9 %, i on tan sols un 5’3 % no la veu.

La dotació de biblioteques i la seua utilització pels valencians no fa sinó ratificar les mancances de la nostra infrastructura i dels nostres capteniments culturals: El nombre de biblioteques existents als municipis del País Valencia és: NOMBRE MyyoO de

Castelló Valencia Alacant

. . . . .. . . . . . . ... ... ... ... .. . . .. . . . . . .

DE BIBLIOTEQUES DelO50:L! a

habitanta

habkants

8 36 9

2 18 9

te

10.000 a 25.000 habitants

6 25 10

De 25.000 a 50.000 habitants

1 4 1

5C%O:” habltants

2

Hi ha, dones, un total de 17 biblioteques públiques en la província de Castelló (excloses les de la capital), 31 a la d’Alacant i 83 a la província de Valencia. La xifra total és de 131. Si comparem amb els barems internacionals, el País Valencia hauria de tenir aproximadament 3.463 biblioteques, és a dir, una per cada 10.000 habitants.

FONS

BIBLIOGRAFICS Existenta en biblioteques p(lbliques

Castelló Valencia Alacant

. .. . . . . . , . . , . . . . . . . .. . .. . . . . . . . .. . . . . . . .. . . . . . .. . .. .. . . . . . . . .. .

TOTAL

106.892 311.745 266.477 685.114

... ... ...

Totals. en biblioteques de tota mena

147.613 820.172 377.35 1 1.305.136

Relacionant la xifra total amb el nombre d’habitants, tenim 0’19 volums/hab., mentre que la Unesco fixa com a mínim considerable dos volums per habitant.

20

LESPILL NOMBRE DE LECTORS 1 PRÉSTECSEN BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES Valhcla

Prestataris . .. . .. .. . . .. . ..

30.822 Préstecs realitzats . .. . . . . . .

195.975 Es a dir, que sols un de cada 45 habitants PERSONAL EN BIBLI~~QUBS

Castellõ

21.656 162.909 té el carnet

Alacant

25.938 157.345 de lector.

PúBLIQUm

Valencia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Castelló . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Alacant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

TOTAL . . . . . . . . .

109 31 56 196

La Unesco recomana l’existència d’un lloc de treball de bibliotecari per cada 2.500 habitants; és a dir, que el País Valencia necessitaria 1.385 bibliotecaris a distint nivell.

Deixant ara de banda les dades de caràcter general, i intentant aprofundir en els tipus de lectura i de lectors del país, la primera cosa que caldria subratllar és que la quantitat de lectors varia molt en funció duna serie de factors: el tipus de producte, els punts de venda, el nom de l’autor, la promoció del llibre, la llengua utilitzada, etc. Tanmateix, els editors estatals (deixem al marge, per ara, els valencians) i els seus distribuïdors al País Valencia tenen una opinió pràcticament unànime sobre el que és la venda «normal» (ni desastrosa ni optima) d’un llibre d’assaig (no específic per a científics de tal o tal altre sector) o d’una novella, els generes que millor poden aproximar-nos a un lector literari mitjà, sense marques concretes, encara, que l’especifiquen.

Aquesta venda normal es situa entre els 500 i els 1.000 exemplars venuts en un any, amb especial insistencia entre els 600 i 700.

Aquesta és, dones, l’expectativa «normal» de lectura quan un editor espanyol trau al mercat valencia un assaig d’interés general o una novella. ¿Fins a quin punt pot créixer aquesta expectativa? ¿Quan un llibre d’interés general, no específic, comenca a vendre’s bé, és a dir, a ultrapassar les expectatives de lectura?

L’opinió, ací, torna a ser unànime. Tant els editors que publiquen novelles noves, bé d’autors prestigiats o bé d’autors poc coneguts, com els editors de literatura cljssica i estudis universitaris, com els de novel-les i assaigs de qualitat pero ja moltes vegades reeditats, com els d’assaigs d’actualitat, novella policíaca i de ciencia ficció, o novelles d’escassa qualitat pero altament populars, coincideixen a assenyalar els 2.000 exemplars com a xifra molt positiva, al mercat valencia, per a un títol determinat.

Ací, tanmateix, aquesta mena de llibre d’interés general comenca a prendre matisos. Així, l’assaig més o menys científic baixa respecte a la xifra mitjana, i es situa entre els 1.500 i els 2.000 exemplars.

Puja en canvi l’edició, generalment per a estudiants i estudiosos, de la literatura 21

clàssica, que arriba als 3.000 i als 3.500 si l’editorial sap o pot fer-la pujar. 1 pugen també la novella policíaca i la novella negra, la novella sud-americana, espanyola o estrangera, ben promocionades, i puja així mateix l’assaig d’oportunitat política o d’actualitat periodística.

El sostre de lectures, allò que configura un best-seller, en aquest tipus de llibres, varia ja considerablement segons el nom de l’autor, les circumstàncies en que apareix, la promoció que se’n fa, la capacitat de distribució de l’editorial, etc. Grans xifres són, aleshores, aquelles que superen la barrera dels 5.000 i es disparen cap a dalt, i poden assolir els 10.000 i, de vegades, ultrapassar els 20.000. Ho han aconseguit autors com García Márquez, Vázquez Montalbán, alguns premis Planeta, Vizcaíno Casas o, molt recentment, l’autor del curiós Yo, Jimmy, que sembla demostrar que Franco continua donant de menjar als seus parents encara després de mort.

Fins ací el lector valencia no es diferencia del generic lector de la resta de 1’Estat espanyol. Novel-les i assaigs, produïts generalment a Madrid i Barcelona, són consumits per entre 500 i 1.000 lectors addictes, arriben als 2.000 aquells que saben atraure’s lectors habituals i freqüents, i superen els 5.000 els que, per distintes raons, absorbeixen també lectors poc habituals.

Quan una novella o un assaig assoleix els 10.000, bé es pot dir que esta creant nous lectors o refrescant l’hàbit de llegir, en lectors molt peresosos.

Pero ¿què s’esdevé quan el llibre és editat al País Valencià? Depén, sens dubte, de la tradició de l’editorial, del seu major o menor arrelament en determinats sectors del públic lector, de la llengua del llibre, etcètera. L’editorial valenciana que publica llibres en castellà del mateix tipus que els que acabem de descriure, manté els nivells mínims de les editorials espanyoles: entre els 500 i els 1.000. Li és molt difícil, tanmateix, arribar als 2.000 en un any. Tal vegada no seria aventurat de dir, per tant, que al País Valencià hi ha una base lectora, estable i addicta, del llibre literari d’interés general i en castellà, que es situa entre els 500 i els 1.000 lectors, i que sobre aquesta base van incorpo rant-se nous l’ectors segons diverses raons fins assolir els 1.500 o 2.000.

Són lectors habituals i al corrent de les novetats que es produeixen en l’àmbit literari.

Pel contrari, a partir dels 2.000, les xifres semblen fer referencia a lectors no connectats directament amb el món literari, puix que renuncien a les novetats que es produeixen a la seua comunitat, i el llibre els arriba a les mans per raons de promoció espectacular, distribució massiva, recomanació acadèmica, prestigi ampli de l’autor, circumstàncies especials d’actualitat, etc.

Si el llibre és escrit en català a més de produït al País Valencia, el mercat lector adquireix concrecions interessants.

Ens trobem davant dún tipus de lector addicte, estable en xifres, i que acut regularment i sense grans modificacions al desafiament de la lectura. La novella i l’assaig mantenen una xifra habitual de lectors entre els 1.000 i els 2.000, 22

pero les expectatives de venda ascendeixen en alguns casos als 2.500 i als 3.000 en l’assaig, i als 4.000 en la novella. En ocasions apareixen autentics best-sellers, i no tant per la incorporació de lectors del Principat o de les Illes, com per la mateixa atracció de lectors valencians no habituals: la novella pot arribar, en uns anys, als 12.000 o 13.000 exemplars. Estellés pot convertir la poesia en lectura de 7.000 o 8.000 persones (i en algun llibre, per raons excepcionals, de més), les gramàtiques i alguns assaigs que han jugat un paper important en el debat ideològic d’aquests anys poden arribar fins als 20.000; i els llibres com lütil Sowt de J. F. Mira, o Nosaltres els vaIencians, de Fuster, superar molt àmpliament aquestes xifres. Clar que ja no són lectors en un any, ja que per a aquests llibres pareix que no val la que és norma general en els mercats lectors actuals: allo que no es ven en sis mesos, 0 com a molt en un any, ja no es ven, i cal substituir-lo (parle, és clar, d’un tipus de llibre determinat: assaig d’interés general o novella; aquesta afirmació no val per al llibre científic, l’erudit, el manifest teòric, etc.). Són llibres, pel contrari, als quals s’incorporen nous lectors d’any en any.

El llibre valencia en català disposa, dones, d’una base prou estable de lectors: entre els 1.000 i els 2.000. Que s’amplia en condicions optimes fins als 3.000 0 3.500 per any. 1 que en alguns casos incorpora I’ectors no habituals o en crea de nous, quan arriba a superar els 4.000.

Seria vertaderament interessant calibrar, estadísticament, la zona d’interferència del lector en castellà i en català. ¿Quants dels lectors habituals en valencia llegeixen en castellà? 1 al contrari.

Com també calibrar-ne les proporcions.

Dissortadament aixo sols és possible mitjansant enquestes molt meticuloses que, avui com avui, no són al nostre abast. Quedem-nos dones amb la conclusió provisional que el Iímit mínim de lectors habituals és més baix en castellà que en català, mentre que el màxim és més ah i s’assoleix més sovint en castellà.

En tot cas, una primera conclusió sembla inevitable: la base estable i habitual de lectors literaris és molt reduïda. Fins i tot en les màximes expectatives, i per tant no habituals, xifres de 20.000 lectors són molt baixes si les comparem, per exemple, amb els probables 130.000 i 140.000 l7 lectors de premsa escrita (xifra així mateix molt baixa) o amb els 70.000 matriculats en el COU i en les tres universitats estatals del país (8.000 dels quals corresponen a les tres facultats de Lletres de Valencia 18).

Són xifres de referencia i no cerquen més que illustrar la manca de lectors literaris respecte d’altres tipus de lectors.

En teoria els editors juguen sobre l’expectativa que d’un 27 % a un 30 % de la població adulta pot convertir-se, en un moment donat, en lectora. Una aproximació a la xifra d’habitants majors de 18 anys al País Valencia, en I’any 1975, ens donaria al voltant dels 2.330.000 habitants,lg l7 Sobre xifres de I’OJD, mes d’abril, i estimacions de professionals.

IS Xifres consultades a les secretaries de les tres Universitats. l9 Estimació facilitada pel doctor Vicenc M. Rosselló.

23

dels quals serien lector en potencia d’algun tipus de llibre, segons el càlcul dels editors, aproximadament uns 630.000. Les xifres canten per elles mateixes.

Hem descrit la composició quantitativa del públic lector d’un llibre literari d’interés ampli, i hem pogut comprovar l’escalafó d’expectatives de lectura d’aquesta mena de llibres des dels cercles addictes, molt minoritaris, passant pels habituals, prou estables així mateix, fins arribar als circumstancials, bé per tractar-se de lectors guanyats per tal o tal altre llibre, bé per tractar-se de lectors poc habituals que sols acudeixen al llibre literari en circumstàncies especials. ¿Podria anar-se més lluny? ¿Podríem fer una caracterització mínima d’aquesta base lectora estable? Una petita enquesta entre llibreters de la ciutat de Valencia, representatius de tres grans tipus de llibreria (la del centre, la del campus, i la del barri) dóna una imatge prou coherent.

El comprador habitual és preferentment jove (en un 50 %), tant home com dona, i amb una component estudiantil important (del BUP a la Universitat).

Un segon sector, que arribaria al 35 O/o, el configuren professionals de mitjana ledat (entre els 30 i els 50 anys), pero amb predomini clar del sexe masculí. Per fi, un tercer sector, que suposa un 15 % de les vendes, ve donat pel lector major de 50 anys, nivel1 cultural #elevat, i sexe exclusivament masculí. En el cas del llibre en català, canvien lleugerament les proporcions: augmenta el paper del lector jove (16-30 anys) fins a un 60 %, mentre disminueix el del lector de mitjana edat fins a un 25 %. Aquesta dsescripció la confirmen els gustos l.ectors, que analitzarem després. Al marge d’aquesta clientela estable i habitual de llibreria, quedarien nous àmbits lectors que, als darrers anys, estan forcant una autentica revolució del mercat lector, pero que de moment no han passat encara a integrar-se en la base lectora: són els lectors que s’acosten al llibre a través de les col-leccions periodiquei de baix preu, a través dels grans magatzems i dels quioscos i llibreriespapereries.

LA

DISTRIBUCIÓ

TERRITORIAL

DELS

LECTORS

La distribució territorial d’aquesta base lectora no pot ser més brutalnent expressiva. En un treball meu anterior sobre sociologia de l’escriptor valencia, publicat en un número anterior de L'EsPILL,~' es contemplava ja, amb preocupació, un fet sociològic de primera magnitud.

La procedencia absolutament majoritària dels escriptors en català era comarcal, íins al punt que el rellancament de la literatura catalana al País Valencia havia estat, a partir dels anys 60, obra quasi exclusiva dún factor huma comarcal.

Tanmateix, la concentració resident d’aquest mateix factor huma en la ciutat de Valencia era pràcticament excloent, 20 «Per a una sociologia de la Literatura Tardor 1979.

24

al País Valencib,

L’Espill, núm. 3,

cosa que comportava un fenomen de macrocefalia cultural no negatiu en si mateix en una literatura no normalitzada, i que exigeix concentrar esforcos, pero sí negatiu pel que comporta d’empobriment de la vida cultural de les comarques, que despenja la capital de la resta del país, contribuint a la desincronització intellectual-poble-medi natural, i que sobretot no afavoreix -ni de bon trosl’articulació de comarques i províncies en una comunitat cohesionada.

Les dades que ara apleguem no fan sinó reforcar aquesta mateixa conclusió, extensiva també a la literatura en castellà. La primera dada es la manca absoluta de concepció de país en editorials i distribuïdores (si no la tenen és, indubtablement, perquè no els fa falta), que no contemplen pràcticament mai una zona de venda del País Valencià. La delimitació més freqüent és la que separa d’un costat Castelló i Valencia (que de vegades arriba a Dénia o a la Vila Joiosa), i de l’altre Alacant, Múrcia i Albacete. Abunden també les distribuidores que abasten totes cinc províncies juntes. Aixb contribueix, encara més, a dificultar l’extracció de dades referides al conjunt del País Valencia.

Ens interessa una segona constatació, pertocant a aquesta macrocefalia cultural del país. Del conjunt de la producció venuda, la immensa major part és consumida per Valencia-província.

Pero d’acord amb una llei ben curiosa: com més poderosa és l’editorial o el seu aparell de distribució, menor és el pes de Valencia i major el de les altres províncies. Això no vol dir més que les grans editorials estatals arriben millor a Alacant i a Castelló que les petites o que el Ilibre valencia. Heus ací unes dades significatives: Alacant consumeix al voltant del 6 % de la producció de les editorials valencianes, pero arriba al 13 % de la d’algunes editorials estatals de tipus mitjà, i al 30 % de les grans editorials en llengua castellana, que incorporen com a factor decisiu l’afluencia de lectors forasters als períodes vacacionals: el turista també llegeix, i cal aprofitar-ho.

La conclusió no pot ser més simptomàtica: mentre Alacant roman molt despenjada de la producció literaria específicament valenciana, es manté, ben al contrari, prou vinculada a la producció genèricament espanyola. Vist des dún altre cantó, mentre Alacant suposa un percentatge mínim (un 7 % com a molt) de lectors de llibre valencia, suposa un percentatge important de lectors de llibre peninsular, tant o més que la província de Múrcia, on per cert Cartagena tota sola consumeix tant com la resta de la província.

El cas de ,Castelló és més estable i es situa entre el 6 i el 10 %, segons les editorials, de la producció consumida al País Valencia, o dit d’una manera més segura -ja que les comptabilitats editorials solen acumular les províncies de Valencia i Castelló-, Castelló consumeix d’una dkcima a una sisena part d’allò que consumeix Valencia.

La província de Valencia es menja, dones, entre el 60 i el 80 % del consum literari del país, amb una tendencia a incrementar el seu paper en les editorials estrictament valencianes.

25

Pero és que, en realitat, no es tracta tant de la província com de la ciutat i el seu entorn. De fet, la ciutat ven aproximadament el 70 O/odels Ilibres que es compren a la província.

Possiblement, encara que no en tenim dades segures, entr#e el públic lector que compra llibres a Valencia caldria situar els habitants de les grans poblacions que I’envolten, i que o bé hi compren molt pocs Ilibres o bé els compren a la capital i no a les escassíssimes llibreries dels seus pobles. Tan sols Torrent té una certa importancia com a focus distribuidor de llibres.

Respecte als pobles de la província, l’opinió de les editorials és unanime a destacar la importancia lectora d’una població: Gandia. 1 la divergencia d’opinions és total pel que fa a les que la segueixen: per a uns el Port de Sagunt és punt important de vendes, mentre que d’altres diuen que no hi venen un llibre. Després s’esmlenten també Oliva i Sueca, Xàtiva i Ontinyent, Alzira, Cullera o Tavernes, pero cada editorial sembla tenir les seues pròpies preferències.

Les grans editorials estatals tornen a subratllar la influencia del turisme en el paper lector d’algunes poblacions litorals. 1 tots a una veu insisteixen en el paper determinant dels llibreters: on hi ha un Ilibreter combatiu, preocupat i eficient, la població assoleix xifres importants de venda.

1 això ens duu a una altra constatació d’interés: si la massa lectora del país sembla concentrar-se a la ciutat de Valencia, i deixa despenjades la resta de les poblacions, potser la causa no estiga en la manca de voluntat lectora d’aquestes poblacions sinó en la ineficacia amb la qual el llibre sembla arribar-hi.

Disposem d’exemples ben significatius: una població de l’enorme importancia cultural d’Elx, que a penes si compta en les xifres de moltes distribuïdores, s’ha convertit en un focus importantíssim de venda per a una gran editorial estatal que s’ha proposat d’arribar-hi.

Un altre exemple: recentment, al mes de maig, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana va organitzar una serie d’exposicions i actes a tres ciutats importants del país, amb resultats espectaculars: en un sol dia es van vendre mig milió de pessetes a Alacant, 400.000 a ,Castelló, i -veieu si no es curiós320.000 a Ontinyent.

Si tenim en compte que, per a una editorial estatal mitjana, 350.000 pessetes és la xifra de vendes d’un any a Gandia, subratllada per tots com el principal focus comarcal de la província de Valencia, o que la fira del llibre de 1981, a Valencia, va tenir una mitjana de venda diaria d’un milió tres-centes mil pessetes, comprovarem el valor que tenen les 320.000 pessetes d’ontinyent o el mig milió d’Alacant.

La conclusió sembla evident: hi ha al país tota una demanda literaria insatisfeta o mal satisfeta, sobretot pels editors valencians, i unes expectatives lectores que no poder-n deixar malbaratar-se.

1 gairebé el mateix podria afirmar-se .de la ciutat. Car totes les editorials coincideixen a reduir a dos els focus grans de venda a través de llibreries: el centre i el campus universitari.

No més enllà de 20 llibreries (n’hi ha 56 d’agremiades, i prop de dues-centes en total), fent 26

un càlcul optimista, absorbeixen en gran mesura la producció del llibre literari.. . Els percentatges que editorials i distribUidores assignen a les llibreries de barri són mínims, i n’exceptuen uns poquíssims casos de Ilibreters excepcionals, que malgrat la seua ubicació perifèrica assoleixen nivells de venda importants.

Si la capital devora el país, el centre i el campus universitari devoren la capital. Les oportunitats de lectura apareixen així, en termes globals, terroríficament mal distribuïdes.

Al marge de les llibreries, un nou públic s’està incorporant al llibre literari, encara que el procés és als seus inicis. Es el ptiblic que s’acosta al llibre a través del quiosc o dels grans magatzems. No és òioviament un territori conquerit pel llibre literari, car hi predominen altres tipus de llibres. Pero sí és un territori on comenca a ser possible de vendre el Ilibre literari. Una editorial forta i bàsicament literaria com Bruguera, de cada 700 llibres en col-loca 200 en llibreries, i 500 entre quioscs, llibreries-papereries i grans magatzems.

Planeta, pel seu costat, ven una sisena part de la producció destinada a la província de Valencia a la secció de Ilibreria del Corte Inglés. 1 una editorial valenciana, Prometeo, esta veient revolucionades les seues xifres de venda a través del llibre barat, d’aparició periodica, i de distribució a través dels quioscs, en els quals situa a hores d’ara el 51 o/‘o de la producció d’«El Conte del diumenge ».

EL GUST LECTOR EL GRAN PÚBLIC Parlàvem abans de l’estratificació del públic lector. Una ullada analítica als catàlegs de les grans editorials no faria sinó confirmar-ho.

La diversificació de l’oferta, fins i tot en les editorials poderoses pero especialitzades, és realment enorme.

1 els distribuldors hi són d’acord: venen més les marques editorials amb un fons més plural i diversificat, alhora que amb un servei de novetats més actiu. La venda del llibre passa avui per la diversificació de l’oferta (molts títols i molt variats) i per la multiplicació de les novetats.

Pero en l’interior d’aquesta diversificació unes línies comunes semblen imposar-se. El consum de masses el configuren una serie de tipus bàsics de productes: 1) La collecció de volums de gran format, edició de luxe, molta illustració, caràcter enciclopèdic, preu elevat, venda a terminis i a domicili. 1 de lectura no gaire segura. Es venen gairebé per metres, i al costat de l’interés informatiu cal apuntar el seu valor ornamental als salons d’estar - menjadors.

Són les grans enciclopèdies, els grans diccionaris, les histories de la humanitat i de l’art. La novetat, en aquest bloc, és la incorporació de Ilibres duna certa qualitat intellectual, fets per especialistes, i que demostren que poden vendre’s igualment per metres.

27

Els facsímils de textos medievals, ben acompanyats d’erudició, o les histories de les nacionalitats i regions espanyoles, preparades des de la Universitat, passen per les mateixes portes que, per exemple, la Gran Euzciclopedia del BricoZage o la «Bibliot8eca Conjugal».

Continua, en aquest aspecte, la fabricació de volums en pell que recullen obres literàries de premis Nobel, Pulitzer, grans autors, etc., d’e dubtosa finalitat lectora.

2) La versió popular del tipus anterior, a base de fascicles enquadernables pomposament cada ics exemplars, de preu molt barat a curt termini, o molt elevat pero també molt fraccionat a llarg termini.

El llibre popular en forma de fascicle ha fet esdevenir vella ja la revolució del Ilibre de butxaca. Ara són els bo2silibros d’aparició setmanal, que igual ens empaqueten un Ricardo de la Cierva, que una collecció de novel-les «femenines» (eufemisme de novelles roses), de l’oest o de ciencia ficció.

3) Si els dos tipus anteriors tenen destinataris socialment alternatius, un públic burgés el primer, un públic popular el segon, hi ha un tercer tipus que sembla de destinatari universal, i que assoleix uns nivells de venda realment sorprenents: són els manuals pràctics, en petit format i a preus funcionals, i de contingut informatiu: els llibres de viatges i de gastronomia, especialment, hi destaquen.

Pero també els esports, la salut, la puericultura, la jardineria, les idees practiques per a aprimarse, els mots encreuats i els jocs, les manualitats i els hobbies, etc. Aquest tipus de llibre troba en la dona casada una lectora entusiasta.

4) Un altre bloc d’èxit important i de gran difusió és el llibre denominat per les editorials com llibre infantil i juvenil, dels tebeos més tradicionals, als Mortadelo, els Asterix i els còmics eròtics i de ciencia ficció.

5) Un nou bloc el configura el llibre literari estudiantil, adrecat especialment al BUP, el COU i la Universitat.

Les edicions de butxaca dels autors clàssics s’han estés de les editorials especialitzades a les editorials més descaradament consumístiques, i han configurat un dels booms més sorprenents de la darrera dècada. La lluita per aconseguir la recomanació als intituts i a les facultats és un dels territoris on es juga, a fons, una competencia que ja és molt dura.

6) L’assaig d’oportunitat política i d’actualitat periodística, a preu relativament moderat i de contingut divulgador o proselitista, constitueix un dels tipus més característics del best-selZer espanyol: el Lute, els comunistes, les histories franquistes, des de Mi vida junto a Franco fins a Yo, Jimmy, passant per Nosotros los Franco o Viva Franco! (con perdón), les memòries de personatges de tot pelatge (des d’Areilza i Serrano Súñer, fins a Madariaga i Vilallonga), els fets de pintoresquisme carpetovetònic (El Palmar de Troya), les biografies dels nous dirigents polítics (el Rei, Suárez, Felipe.. .), la CIA i I’Opus Dei (ara vindrà la matoneria), títols com Hitler y las mujeres, Llamadme Evita o Asesinatos

28

IdESPILL por UWZOY,etc. Vizcaíno Casas és un dels mestres més reeixits en aquest genere, i s’ha convertit en un best-se2Zer permanent.

7) Finalment, el llibre estrictament literari i de gran difusió, dins el qual la novella és el genere indiscutiblement més popular. 1 dins la novella, les series negres i policials han desbancat, ja, en el gust majoritari, la novella rosa o de 1’Oest. Fent-hi costat, alguns premis literaris de gran difusió, com ara els Planeta, i les edicions de butxaca de novella sud-americana o d’alguns clàssics del segle xx.

En general, dones, el cercle més ampli de lectors, el que no és habitual, que forca la diversificació de l’oferta en funció d’una demanda molt atomitzada, compra els llibres al seu domicili, als quioscos i als grans magatzems, consumeix de temps en temps enciclopèdies, més sovint fascicles i manuals pràctics, veu els seus fills adquirir còmics i literatura clàssica en edició de butxaca, i llegeix, sobretot en vacances, assaigs d’oportunitat i actualitat polítiques i novelles negres i policials.

EL

PÚBLIC

LITERARI

Pero el públic lector bàsic el configuren, ja ho hem dit, els sectors professionals, de formació universitaria, i els mateixos estudiants.

Les grans editorials distribueixen els catàlegs per colleccions que palesen ben clarament els diferents interessos especialitzats: Historia, Dret, Lingüística, Crítica literaria, Filosofia, Economia, Ciències polítiques, Sociologia, Ciencia i Tecnologia, Geografia, Psicologia i Psiquiatria, Antropologia, Arquitectura i Urbanisme, Art i Cinema, etc. Hi ha catàlegs que reprodueixen, per apartats, les assignatures de la llicenciatura corresponent. 1 editorials que poden sostenir-se bàsicament sobre un sol sector professional: els filòlegs, els historiadors, els psicòlegs, els economistes i els juristes, en serien bones mostres.

Pero el que ens interessa sobretot és el capteniment literari d’aquests sectors, que assoleix el major grau de cohesió al voltant de l’assaig i de la novella.

Pertocant a l’assaig, aquest públic no menysprea, ni de bon tros, l’assaig d’actualitat i d’oportunitat política.

Pero la marca diferencial és tota una altra. En aquest sentit, els catàlegs de les editorials d’k-nplia difusió pero d’un cert rigor trien assaigs menys anecdòtics, de caire més formatiu i general que el de les grans editorials consumistes: la mafk, les drogues, la problemàtica de la dona o el tràfec internacional d’armes, per posar un exemple, són desprovistos del caràcter de circumstàncies espectaculars i lliurats a una digestió més reposada i duradora.

Si analitzem els catàlegs d’aquestes editorials, que cerquen un públic ampli amb una oferta cultural de qualitat, i més especialment les colleccions interdisciplinars, que no discriminen lectors, copsarem els gustos del lectorat corresponent, tal com són interpretats pels editors: el primer capítol, al marge de la creació literaria, és l’edició barata, de butxaca, de llibres clàssics: marxisme i psicoanàlisi sobretot, pero també Histò’ria, 29

EESPILL Pensament Científic, Filosofia, Política, etc. Trobarem Marx, Adorno, Lucáks, Freud, Nietzsche, J. S. Mill, Jung, Pavlov, Max Weber, J. Rostand, Malthus, etc., pero també J. Costa, Giner de los Ríos, F. de los Ríos, M. Azaña, etc. Un segon bloc, per la importancia quantitativa, són els assaigs de política i fenò,mens sociològics d’actualitat.

Segueix la Historia. 1 més enllà, ara a més distancia, els assaigs econòmics, de crítica literaria, de ciencia i tecnologia, d’antropologia i psicologia, de filosofia o d’estudi de les religions, amb un interés cultural ampli, no exclusivament d’especialistes.

El cinema i alguns problemes jurídics, la biologia i la informàtica, l’art i la pedagogia incorporarien pocs pero significatius títols de qualitat.

De tota manera, l’assaig de continguts amplis o de tractament humanístic de la temàtica perd posicions davant l’assaig especialitzat, de continguts informatius elevats, que arriba, quan es vol sortir de l’àmbit estricte dels especialistes, a la divulgació, pero rarament als plantejaments interdisciplinars sota un pensament unitari. L’assaig literari, de temàtica líquida i fluïda, sembla desaparéixer sota el pes duna cultura cada volta més especialitzada.

La novella resisteix millor les envestides de la cultura dels especialistes. Encara és el territori de trobada, per al plaer artístic, d’ocis multidisciplinars.

1 encara hi podem trobar palesa, amb tota netedat, l’estratificació del públic lector. Hi ha un primer grup, molt ampli, de lectors d’infraliteratura narrativa: la novella rosa, la de l’Oest, les fotonovelles i els còmics eròtics, la novella policial espontania, etc. Cal dir tanmateix que aquesta infraliteratura retrocedeix, a poc a poc, davant de productes de més qualitat: avui arriben als lectors de Lafuente Estefania o de Corín Tellado, fascicles de D. Hammet, R. Chandler o B. Vian, pel mateix preu i per les mateixes vies, i encara que és prematur dir-ho, sembla que comenten a guanyar la batalla. Pero també hi ha una infraliteratura narrativa no estrictament popular, sinó de capes mitjanes i fins i tot altes, que compra i Ilegeix una novel-la d’alt preu i baixa qualitat.

Es el públic de premis literaris de consum, de les novelles d’Alvaro de la Iglesia, A. Palomino, T. Luca de Tena, F. Yerby, V. Baum, P. Daninos, per no citar més que els pocs mínimament coneguts. De nou, tanmateix, sembla com si quelcom canviàs, i aquesta novel-la de consum de baixa qualitat cedeix terreny progressivament.

Els premis Planeta, la trajectòria dels quals no és precisament gloriosa des del punt de vista literari, fa uns anys que han comencat a canviar de tonalitat, i hi apareixen noms com els de Jorge Semprún, L. Azancot, F. Quiñones, Vázquez Montalbán, R. J. Sender o J. Benet.

Pero tal vegada on es copsa millar aquest fenomen de la comercialitat de la novel-la de qualitat és en un tercer cercle de lectors, encara no habitual de la novella, pero que la consumeix sovint. És el lector que cerca una formació amplia, que vaja del segle XIX als nostres dies (amb lleus incrustacions anteriors), i d’Amèrica a Europa, i que l’editorial no llanca a aventures ni modernismes, sinó que el nodreix d’obres ja molt editades d’autors consagrats, de grans noms, que van 30

de Dostoievski a H. Hesse (un dels grans èxits comercials de les darreres dècades) i de Galdós a Delibes. 1 s’hi han produït sorpreses, indubtablement: escriptors no gens fàcils s’han convertit en best-seZZers, com ara K. Vonnegut, 1. Calvino, W. Burroughs o Rosa Chacel. La novella sud-americana sembla dotada d’una mena d’amulet contra el fracas, perque igual es ven García Márquez, amb la seua magia de captació immediata, que el fose i turmentat Onetti; igual Donoso que Vargas Llosa, Cortázar que Carpentier, Borges que R. Arlt. Pero el gust dominant, a la llarga, i en aquest cercle, és el de la novella negra, d’espies, o de ciencia ficció, de qualitat; i els grans best-sellevs s’anomenen 1. Asimov, Ch. Himes, G. Scerbanenco, R. McDonald, Le Carré, J. M. Cain, G. Greene, D. Hammet o R. ,Chandler. El component eròtic no hi manca, i A. Nin, H. Miller, D. H. Lawrence, o B. Vian en són bona prova. Aquest cercle de lectors és, d’altra banda, literalment bombardejat per la multiplicació de novetats, de periodicitat regular, i que arriben a milers de punts de venda en tot el país. Pero també el preu i els 110~s de venda es diversifiquen: el mateix Ilibre pot passar dúna collecció a una altra, o ser simultàniament publicat en dues, a diferents preus, preus de butxaca i de luxe relatiu i amb diferents qualitats de fabricació, i arribar a diferents destins: al quiosc d’una banda, la llibreria de l’altra, els grans magatzems enmig. 1 en suport de la venda, projectant-la, les grans campanyes de promoció.

Per sota d’aquest cercle comenca sel veritable cercle dels addictes literaris, d’aquells qui, posseint ja una formació literaria, es nodreixen bàsicament de novetats, segueixen la trajectòria dels novellistes actuals, s’arrisquen amb els nous autors, cerquen les traduccions més recents i no defugen l’avantguarda.

Les editorials canvien, són ara editorials especialitzades en novella, que distribueixen a través de les Ilibreries més prestigiades, i els recursos economics de les quals no els permeten de publicar més que a un ritme espaiat i assossegat. Són les editorials que, en el seu dia, descobriren els nous autors espanyols i sud-americans i que ara aconsegueixen, de temps en temps, algun èxit moderadament important, en part amb els autors ja consagrats que continuen entregant-los les seues novetats, com ara Donoso, Cabrera Infante, Manuel Puig, o Juan Goytisolo, i en part amb nous autors com E. Mendoza, com E. Benítez o F. Savater. Recentment, una editorial com Cátedra ha engegat un projecte ambiciós: aplicar a la novella nova, i a novel-listes que no són necessàriament grans noms, els procediments de la gran editorial de consum: promoció publicitaria costosa, collecció tancada, ràpida substitució de novetats, multiplicació i diversificació de punts de venda i elevació dels tiratges habituals dels 4.000 o 5.000 exemplars a xifres superiors als 50.000. El resultat de l’aventura pot esdevenir simptomàtic.

En tot cas, un fenomen important sembla obrir-se pas: la promoció massiva de la dona a un paper determinant dins el públic literari addicte. Bona part dels majors èxits novellístics dels darrers 31

anys han estat llibres d’escriptores amb un punt de vista militantment femení: Monserrat Roig i Carme Riera, Rosa Montero i Ester Benítez, ens ho demostren.

EL CAS DEL LECTOR

EN CATALA

Hem descrit fins ara el capteniment castellà del públic lector valencia. Pero jaquest públic lector manté les mateixes actituds quan llegeix en català? Les diferencies són ben remarcables, certament.

Parlarem només del consum del llibre produït al país, que resulta prou significatiu.

Fins fa molt pocs anys el lector en català no era un lector estrictament literari: en part perquè no era molta la literatura creativa feta a casa nostra, i en part per la desconnexió respecte del mercat cata&.

Era un lector d’assaig, per damunt de tot. Dúns anys encà la situació s’ha anat invertint: sense deixar del tot I’assaig, la producció editorial multiplica, en canvi, la novella, la poesia i fins i tot el teatre.

E¡ capteniment del públic com a lector, en línies generals, ve motivat encara, i prou fortament, per l’adhesió ideològica a la Ilengua. Això explica que els grans best-sellers hagen estat, al llarg del franquisme i la democracia, els Ilibres d’història, els manuals lingüístics i els assaigs ideològics. 1 això explica, alhora, la conformació d’un grup lector cohesionat i addicte, capac només de mantenir una producció editorial poc diversificada.

Ara com ara, tanmateix, la literatura va equilibrant el joc: la novella supera les xifres de venda de l’assaig; la poesia ha constituït, dins l’addictisme general, un grup encara més addicte i cohesionat.

Aquest és un fenomen que afecta igualment la poesia castellana i la catalana: el llibre de poemes és barat de producció i es cobreixen costos amb tiratges curts. Si a això afegim que, per bé que pocs, els lectors són sempre els mateixos, i les xifres no oscillen gaire d’un llibre a l’altre, d’un poeta a l’altre (si hom n’exceptua l’Estellés), podrem copsar com la poesia és un genere segur, no rendible pero tampoc perdedor, amb una xifra habitual de 800 lectors estables, aproximadament.

El teatre és tota una altra cosa. S’edita poc i es ven menys encara (les xifres no pugen normalment dels 700 exemplars), l’edició és més cara que la de la poesia, i si es continua publicant -diuen els editorsés més com un servei cívic que com un producte industrial.

Unes xifres poden illustrar el que diem: en la darrera decada els Ilibres més venuts dels produïts al País Valencia són el manual Som de J. F. Mira, que ha assolit els 40.000 exemplars, la GramBtica va2enciana de Carles Salvador i La Ilengua dels vakncians de Sanchis Guarner.

A partir de 1979, la capcalera I’agafen, tanmateix, llibres literaris: els Poemes i cancons de Lluís Llach, que ha arribat a vendre uns 20.000 32

exemplars des de la seua publicació; el Llibre de meuavelles de l’Estellés, amb 18.000 exemplars; la Ramona Rosbif d’Isa Tròlec, amb 13.000; els volums de les obres completes de I’Estellés; la Mari Catúfols també d’Isa Trò’lec i el Crim de Germania de J. Lozano, I’antologia d’busias March de Fuster. 1 apareixen, de nou, èxits ideològics, com ara La història de la senyera al País Valencià, de Pere M. Orts, alhora que es manté elevada la venda de gramàtiques i assaigs històrics.

El públic lector en català no ha comencat encara a esmicolar-se i estratificar-se.

El manté coherent l’adhesió a la llengua. Les xifres de Ilibres més venuts i menys venuts en només un any no oscillen massa significativament, i els llibres d’èxit ho són en funció del nom de l’autor, de la temàtica específica, de la promoció de boca a orella, i en tot cas, com a factor més tècnic, de la recomanació universitària o al COU. Tampoc els premis no introdueixen grans novetats. Un premi tan consolidat com I’Andrìamina d’e narrativa, als Octubre, no eleva la venda més enllà dels 1.000 exemplars sobre les altres novelles de l’editorial.

Tampoc la incidència més enllà del país no és excessiva, com seria d’esperar. El Principat, les Illes i el País Valencià funcionen encara a nivel1 de mercats regionals, sense un intercanvi fluïd i quantitativament important. Al llarg dels tres anys darrers, Barcelona capital ha consumit una mitjana del 31’6 O/ode la producció d’una editorial com Tres i Quatre; la resta del Principat, un 6’6 % ; i les Illes, un 1’4. És a dir, el 60 % de la producció és consumida al país, sobretot a València ciutat, car els percentatges d’Alacant no arriben al 6 O/o, els d’Alcoi no superen el 0’6 %, etc.

Aquests factors incrementen encara més la compacitat del grup lector en català, i la manca de diferenciació dels gustos. Cal suposar, tanmateix, que a mesura que l’intercanvi amb el Principat i les Illes es normalitze, que s’incorpore almenys una part dels vora 30.000 alumnes que han seguit els cursos de Carles Salvador i de 1’ICE des de la seua instauració, una de més petita dels vora 140.000 que han estudiat valencià al BUP des de l’any 1978, una altra dels que s’han iniciat a la literatura catalana al COU, bona part dels qui estudien valencià a la Universitat, etcètera, cal suposar, dic, que a mesura que la situació del país es normalitze, si és que ens la deixen normalitzar, el nombre de lectors en català augmentarà i es diversificaran les preferències.

Potser aleshores s’obrirà pas, amb tota la seua potencialitat, el plaer de Ilegir literatura sense condicionaments de militància, i el plaer d’escriure-la més Iliurement. Ser-à un bon senyal per al país. Almenys jo vote per això.

Joan OLEZA

33

CESPILL

E

L PAÍS VALENCIA EN EL CENS DE L’l DE MARC DE 1981

MiqueAngelBadenes JoanSerafí Bernat i Martí Josep EmiliCastellóTaver

L

INTRODUCCIO

A RECENT publicació de les xifres de població del cens d’l de marc de 1981 ens permet de presentar la situació demogràfica del País Valencia.

Es significatiu l’escàs coneixement que hi ha de les qüestions de població. La pregunta sobre quin és el nombre aproximat d’habitants del País Valencia fóra contestada per molt poques persones, inclosos professionals de tota mena. 1 tanmateix, la població és la base d’un país.

Preguntes com ara iquants en som?, ien som més o menys que abans?, etc., esdevenen misteris insondables icorn es distribueix la població?, per a la immensa majoria del nostre pable. Malgrat tot, trobar-hi resposta pot ser fonamental.

En les pagines següents intentarem contestarles, aquestes i moltes altres, amb la confianca que són una manera de saber més sobre qui som i on volem anar.

35

,Aquest treball es limita a utilitzar l’única informació apareguda fins ara: les xifres de població a nivel1 municipal.

Per tant se centrara en l’estudi de la població del país, la distribució i el canvi de localització.

Més endavant, a mesura que n’apareguen noves informacions, intentarem d’ampliar el coneixement demografic del País Valencia.

EVOLUCI6

DE LA POBLACIO AL PAÍS DURANT EL SEGLE XX

VALENCIA

El País Valencia tenia en el cens de 1’1 de marc de 1981 un total de 3.646.765 habitants.

Aquesta xifra diu molt poc per ella mateixa, pero ofereix deduccions interessants si establim comparacions.

Poc més de deu anys abans, el 31 de desembre de 1970, la població valenciana era de 3.073.255 habitants.

Si ens remuntàvem a primeries de segle, al cens del 31 de desembre de 1900, obtindríem una perspectiva més àmplia d’aquesta evolució. En aquella data el territori valencia era habitat per 1.587.533 persones, la qual cosa ens indica que en poc més de vuitanta anys s’ha produït un increment lleugerament superior als dos milions; és a dir, s’ha duplicat (129’7 %). Per tant, tenim davant una primera constatació: la població valenciana ha conegut un augment considerable d’efectius.

Tanmateix, cal indicar que aquest creixement ha seguit un ritme irregular. Si comparem les xifres censals. (Quadre l), veurem que en tots els decennis s’hi ha superat la xifra anterior.

Tot i amb això, és fàcil d’establir-ne una periodificació en aquests vuitanta anys: QUADRE 1 EVOLUCIO

DE LA POBLACI6 1 ESTAT Pals 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1975 1981

DE FET AL PAIS VALENCIA, PATSOS ESPANYOL, ENTRE 1900 1 1981

ValenciB

Països

1.587.533 1.704.117 1.745.514 1.896.738 2.176.670 2.307.068 2.480.879 3.073.255 3.411.218 3.646.765

Catalans

3.865.564 4.115.018 4.429.127 5.053.542 5.475.141 5.969.470 6.849.985 8.754.109 9.707.359 10.290.061

Estat

CATALANS

espanyol

18.617.956 19.992.451 21.389.589 23.677.497 26.014.750 28.118.057 30.583.466 33.956.376 36.026.319 37.746.260

1) Durant els dos primers decennis del segle, fins 1920, la població valenciana va augmentar a un ritme lent, que quasi s’estacionà en els anys deu. Dues en són les causes: en primer lloc, I’inici de la crisi de les comarques interiors del país que es va reflectir en la caiguda de la població d’aquestes comarques; en segon lloc, l’efecte negatiu de la Primera 36

Guerra Mundial, que va provocar la ruma del sector més dinàmic en aquel1 moment -a les comarques d’agricultura d’exportacióa la gua1 es va unir la incidencia de l’epidèmia de grip de 1918.

2) Entre 1920 i 1960 el País Valencia va conéixer uns increments intercensals de tipus mitjà, que superaven els del període anterior, pero que seguien simplement els mediocres de 1’Estat espanyol i aixo el marginava de les nacionalitats més dinàmiques.

En aquest període va continuar la decadencia de la muntanya valenciana, persistí el paper decisiu de les comarques agrícoles exportadores, pero s’hi inicia un fet que, l’arrancada de les àrees urbanes, després de 1960, sera fonamental: lligada al comencament de la gran industrialització.

Aquestes seran les causes de l’acceleració del creixement dembgràfic.

3) A partir de 1960, el País Valencia va conéixer una autentica explosió demogràfica i un canvi radical en el comportament de la població.

Coincidint amb la gran industrialització i la modernització general de l’economia de 1’Estat espanyol, el país es va unir al conjunt de les nacionalitats més dinàmiques.

El desenvolupament economic es va fer Gr&fic 1 DISTRIBU~CI6 DE LA POBLACIó DEL PAfS VALENCIA, ELS PALISOS CATALANS 1 L’ESTAT ESPANYOL, 1900-1981 (1900= 100)

clarament palés en un creixement huma revolucionari: entre 1960 i 1981 es va calcular en 1.166.000 habitants, mentre que en els primers seixanta anys del segle s’havia limitat a poc menys de 900.000, fet que ens donara una idea clara de la transformació que s’hi produí. Es el p.eríode de la 37

EESPILL urbanització ràpida, i són les ciutats i les àrees industrials les qui en duran el pes, desbancant les comarques de regadiu, que han continuat el creixement moderat tradicional, alhora que la muntanya ha entrat en un ocas accelerat.

Segona constatació: la població valenciana ha evolucionat a ritme desigual al Ilarg del segle xx; lentament al principi i molt ràpidament a partir de 1960. Simple mostra de la modernització tardana del país, pero modernització al cap i a la fi.

Dins ‘el context geogràfic immediat, el País Valencia ha comptat amb una evolució desigual. Ha tingut al llarg del segle xx un creixement inferior al de la resta dels Paisos Catalans. Tanmateix, cal diferenciar-hi dues etapes. Entre 1900 i 1960, mentre la població valenciana augmentava un 56 OYÓ,la dels Països Catalans ho feia en un 77 */o. Aixo va suposar una reducció notable de la població valenciana respecte del total: el 41 % en 1900 quedava reduit al 36 */o en 1960. Fet indicatiu, ni més ni menys, del divorci evolutiu entre el Principat i el País Valencia. Mentre POBLACI6 Comarques

El Baix Vinalopó .........

L’Alacantí ...............

Les Valls del Vinalopó ...

La Marina Baixa .........

La Marina Alta ............

El Comtat ............... cAlcoi& ..................

La Val1 d’Albaida .........

La Safor ..................

La Ribera Baixa .........

La Ribera Alta ............

La Costera ...............

L’Horta ..................

El Camp de Túria ......

El Camp de Morvedre ...

La Plana Baixa . . . .. . .. .

La Plana Alta . . . . . . . . . . . .

L’Alcalatén . . . . . . . . . .. . .. .

L’Alt Maestrat . . . . . . .. . .. .

El Baix Maestrat . . . .. . . ..

Els Ports . . . . . . . . . . . . .. . .*.

L’Alt Millars . .. .. . . . . . . .

L’Alt Palància .. . . .. . . . . . . ,.. . . .

El Racó d’Ademús ..~. . . . . . . . . . . . . .

-ELs .~Serrans La Foia de Bunyol .*. .. .

La Plana d’Utie1 . . . . . . .*.

La Val1 de Cofrents . .. ..* La Canal de Navarrés ...

L’Alt Vinalopó . . . . .. . .. . ..

El Vinalopó Mitjà ... ...

El Baix Segura . . . . . . . . . . . .

QUADRE 2 CQMARCAL

DE FET

1960

1970

1900

44.996 75.193 37.553 54.785 61.266 25.455 57.770 49.632 60.010 40.504 104.188 40.342 314.216 34.465 19.070 68.445 68.836 20.520 20.077 54.788 21.010 19.703 41.182 10.075 33.023 25.233 38.208 14.731 19.169 26.252 ll.725 72.908

98.458 155.655 45.258 51.600 58.513 25.422 78.656 61.514 95.292 58.000 155.758 51.065 765.443 45.624 54.553 105.558 99.347 16.631 13.930 47.511 ll.525 14.038 32.725 7.242 26.823 24.559 43.681 15.911 20.201 55.361 13.716 128.870

38

153.477 233.212 54.391 70.039 64.912 25.356 100.210 69.570 110.400 60.527 173.887 55.513 1.056.257 56.538 61.573 129.641 133.673 15.939 12.203 50.256 8.823 7.978 29.307 5.313 22.556 26.513 38.969 12.792 17.828 73.557 17.249 127.707

1975

182.804 275.235 60.854 99.530 72.597 25.409 104.560 73.718 118.238 64.978 183.416 57.879 1.193.048 58.143 67.157 138.221 152.044 15.780 11.141 55.326 7.519 5.973 27.236 4.356 19.9’64 28.765 38.185 ll.837 17.924 83.071 18.626 137.915

1981

201.444 316.203 63.102 100.563 75.355 24.663 113.301 77.084 126.703 69.334 191.176 60.505 1.285.940 61.602 69.597 144.593 169.381 15.200 10.223 56.314 6.709 5.098 27.888 3.758 18.564 30.166 38.181 12.554 17.577 88.771 19.699 145.383

EESPILL aquel1 continuava exercint un paper hegemònic en la indústria de l’Estat, el segon mantenia una estructura agraria dominant, que no deixà .de reflectir-se en l’evolució.

Aquesta tendencia ha continuat en els anys posteriors a 1960, pero amb una clara inclinació a l’estabilitat i, en el darrer decenni, amb un canvi de signe. L’any 1970 marcava el mínim secular de la participació valenciana en la població dels Països Catalans (35,ll O/o). En els anys posteriors la situació s’ha invertit i, en 1981, arriba al 35,44 %. La industrialització massiva del País Valencia en les dècades dels seixanta i dels setanta s’ha fet palesa en aquest trencament de la inclinació decadent.

Respecte de 1’Estat espanyol, el País Valencia ha mantingut una positió més favorable, En 1900, la població valenciana representava el 8,53 % de la de 1’Estat. Aquesta situació es va mantenir en línies generals fins 1960, en que s’havia reduït al 8,ll O/o. Pagava amb aquesta reducció una evolució mediocre entre les nacionalitats de 1’Estat. A partir de 1960, pero, el dinamisme de l’economia valenciana ha repercutit positivament en el pes demogràfic. Entre 1960 i 1981 l’augment de la població valenciana ha estat el doble que el de l’espanyola (47 % enfront d’un 235 %), i ha comportat un increment important en la proporció que representa dins l’Estat, la qual ha assolit el 9,66 O/o, xifra màxima del segle i, probablement, de la historia del país.

Es fàcil d’apreciar el canvi radical que s’hi va produir a partir de 1960. La nova conjuntura que marca aquesta data per al País Valencia significa també una nova posició dins dels Països Catalans i de 1’Estat espanyol. Enfront de la decadencia participativa anterior sorgeix ara una tendencia clara a la recuperació, molt més marcada dins l’àmbit estatal.

El País Valencia comptava en 1981 amb una densitat de 156 hab/km2.

La xifra només, és poc significativa, pero si establim comparacions, se’ns fa explicativa.

Així, en el mateix cens, el conjunt dels Països Catalans arribava als 171 hab/km2, quantitat Ileugerament superior a la valenciana. Pero si la comparació la fem amb 1’Estat espanyol, les diferencies són notables, En 1981, aquest només tenia 75 hab/km2, una de les més baixes dels estats europeus, i que suposava menys de la meitat de la del País Valencia. Aquest es situa, amb la resta dels Països Catalans, entre les nacionalitats més poblades de 1’Estat i dins la dualitat periferia poblada-interior despoblat, que hi és típica.

País Valencia ...... .........

Paises Catalans ............

Estat espanyol ...............

...

1900

1960

1981

68 h/km2 64 h/km2 37 h/km2

106 h/km2 114 h/km2 61 h/km2

156 h/km2 171 h/km2 75 h/km”

Si ens remuntem a principi de segle, la situació de 1981 es manté en línies generals, per bé que amb algunes matisacions.

En primer lloc, 39

en 1900 la densitat del País Valencia era lleugerament superior a la dels Països Catalans; per tant, el primer s’ha ressagat al llarg del segle XX de la dinkrnica poblacional d’aquests; en segon lloc, la diferencia entre la densitat de 1’Estat espanyol i la del País Valencia era més reduïda que no en 1981, la qual cosa ens indica el dinamisme d’aquest pel que fa al total de l’Estat, tal com hem vist en el punt anterior.

L’evolució comarcal durant el període 1900-1970 és marcada per la diversitat.

Examinarem, primerament, la situació entre 1900 i 1960.

Durant aquest període, el País Valencia va assolir un creixement demogràfic del 56 %. Tanmateix, només set comarques ’ van superar aquesta quota: representaven el País Valencia dinàmic, on es concentrava una proporció creixent d’habitants.

L’augment més espectacular era el del ;Camp de Morvedre (186 OYÓ)a causa del desenvolupament de la siderúrgia del Port de Sagunt, seguida de 1’Horta i una serie de comarques meridionals industrials i agrícoles. A l’altra banda hi havia onze aquestes formen un conjunt comarques ’ afectades per la despoblació; que abraca totes les interiors, des dels Ports, al nord, fins a la Foia de Bunyol, al sud; hem d’afegir-hi les dues Marines i el Baix Maestrat.

Formaven el País Valencia de l’endarreriment i l’emigració.

Enmig se situava el gros del país amb creixemets positius pero inferiors a la mitjana: es tractava del país agrícola dominant en l’època.3 Entre 1960 i 1970 aquesta panoràmica es radicalitzarà.

La polarització concentració-despoblam’ent s’hi agreujarà. §i l’augment del conjunt del país es situava en el 24 %, per damunt hi ha vuit comarques,4 de les quals les quatre primeres repetien la situació privilegiada del període anterior.

Són aquestes les que han aplegat, al llarg d’aquesta centúria, les grans ciutats, on es situen les concenmés quantitat de valencians: tracions industrials més importants.

Han triplicat la població en setanta anys i han passat de mig milió a més dún milió i mig d’habitants.

Percentualment aquest increment resulta més significatiu: a principi de segle representaven el 29 % del total!; en 1970 en representaven pràcticament la meitat (49 %). La tendencia a la concentració ha seguit el camí de totes les societats contemporànies en procés de modernització.

Tornant al període 1960-1970, s’hi pot observar que un terc de les comarques -onze sobre trenta-duesperden població.5 Set d’aquestes ’ El Camp de Morvedre, l’Horta, el Baix Vinalopó, 1’Alt Vinalopó, I’Alacantí, el Baix Segura i la Safor.

2 La Foia de Bunyol, la Marina Alta, la Marina Baixa, el Baix Maestra& els Serrans, 1’Alcalatéq 1’Alt Palància, el Racó d’Ademús, l’Alt Millars, 1’Alt Maestrat i els Ports.

3 Totes les no esmentades en les dues notes anteriors. ’ El Baix Vinalopó, I’Alacantí, 1’Alt Vinalopó, l’Horta, la Marina Baixa, la Plana Alta, 1’Alcoià i el Vinalopó Mitjà.

5 El Baix Segura, l’Alcalatén, l’Alt Palància, la Plana d’Utie1, 1’Alt Maestrat, la Canal de Navarrés, els Serrans, la Val1 de Cofrents, els Ports, el Racó d’Ademús i 1’Alt Millars.

40

repeteixen la tendencia negativa anterior: els Serrans, l’alcalatén, 1’Alt Palància, el Racó d’Ademús, 1’Alt Millars, 1’Alt Maestrat i els Ports. S’hi han afegit en aquest període la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrés, la Plana d’Utie1 i el Baix Segura. Pel contrari, han canviat la tendencia negativa anterior el Baix Maestrat i l,es dues Marines, que, significativament, eren les tres úniques comarques costaneres regressives entre 1900 i 1960.

Entre 1960 i 1970 el País Valgencià de la despoblació ha clarificat la seua localització.

Ara ocupa una franja perfecta que des dels Ports al nord fins a la Val1 de Cofrents i la Canal de Navarrés al sud ocupa tot l’interior.

Excepció n’és el Baix Segura, el dinamisme agrícola del qual semblava haver-se esgotat.

Entres tots dos grups polaritzats de grans creixements i de despoblació hi ha tretze comarques que en la dècada dels seixanta han crescut per baix de la mitjana del país o s’han estabilitzat.

Hi trobem les comarques de regadiu (la Plana Baixa, la Safor, les Riberes, la Costera), les industrialitzades parcialment (les Valls del Vinalopó, el Camp de Túria, la Val1 d’Albaida, el Camp de Morvedre, la Foia de Bunyol, el Baix Maestrat i el ‘Comtat) i una de les turístiques (la Marina Alta).

LA POBLACIO Amb I’aparició lució demogràfica

VALENCIANA

EN LA DARRERA

de les dades del darrer valenciana més recent.

cens, podem

... . . . ... ... . . .. . . .

observar

1975

1970

País Valen& Països Catalans Estat espanyol

DECADA

Habitants

Dstlsitat

3.073.255 8.754.109 33.956.376

132 145 67

Habitants

3.411.218 9.707.359 36.026.319

l’evo1881 Densitat

Densitat

Habitan&

146 161 71

3.646.765 10.290.061 37.746.260

156 171 75

El País Valencia ha passat de tenir poc més de tres milions d’habitants, en 1970, a superar-ne àmpliament els tres i mig. Aquest augment de més de mig milió de valencians -573.510, concretamentsuposa el 18,7 % dels veïns amb que comptava deu anys abans.

L’increment és inferior a l’assolit en la dècada dels seixanta, en la qual va representar la xifra elevadíssima del 23,90 %.

Malgrat que el ritme de creixement de la població, en tot l’Estat, ja es mostrava amb menys forca en el primer quinquenni, a partir de 1975 s’hi fa més lent. Mentre el País Valencia va créixer en un percentatge de 1’11 %, entre 1970 i 1975, en els cinc anys segiients ho va fer en un 6,9 %. 1 encara així resulta elevat, si el comparem amb el del total de 1’Estat (6,l % i 4,8 %), dels Palsos Catalans (lo,9 % i 6 O/o) i, fins i tot, amb el del Principat, el percentatge de creixement del qual és també inferior al valencia (lo,8 % i 5,2 %, respectivament).

41

El Baix Vinalopó ......

L’Alacantí ... ... ......

Les Valls del Vinalopó.

La Marina Baixa ......

La Marina Alta ......

El Comtat ............

L’Alcoià ......... ......

La Val1 dIAlbaida ......

La Safor ...............

La Ribera Baixa ......

La Ribera Alta ......

La Costera ............

L’Horta ...... ... ......

El Camp de Túria ...

El Camp de Morvedre.

La Plana Baixa ......

La Plana Alta .........

L’Alcalatén ...... ......

L’Alt Maestrat .........

El Baix Maestrat ......

Els Ports ...............

L’Alt Millars .........

L’Alt Palància .........

El ‘Racó d’Ademús. ...

Els Serrans ............

La Foia de Bunyol ...

La Plana d’Utie1 ......

La Vall de Cofrents ...

La Canal de Navarrés.

L’Alt Vinalopó .........

El Vinalopó Mitjà ....

El Baix Segura ... ...

Comarca

118’8% 107’0% 20’5 % 5’8% 4’5% 0’1% 36’1% 23’9% 58’8% 43’2% 49’5% 26’6 % 143’6 % 32’4% 186’1% 54’2% 44’3% 18’9% 30’6% 13’3% 45’1% 28’8% 20’5% 28’1% 18’8% 2’7% 14’3% 8’0% 5’4% 110’9% 16’9% 76’8%

INTERCENSAL

1900-1950

+ 53.462 +80.462 + 7.705 -3.185 -2.753 -33 + 20.886 + ll.882 + 35.282 + 17.496 + 51.570 + 10.723 + 451.227 + 11.159 +35.483 + 37.113 + 30.511 -3.889 -6.147 -7.277 -9.485 -5.665 -8.457 -2.833 -6.200 -674 + 5.473 + 1.180 + 1.032 + 29.109 + 1.991 + 55.962

EVOLUCIó

COMARQUES

55’9% 49X% 20’1% 35’7% lW9% 0’3% 21’4% 13’1% 15’8% 4’4% 11’6% 8’7% 38’0% 17’4% 12’9% 22’8 % 34’5 % 4’2% 12’4% 5’8% 23’4% 43’2% 10’4% 26’6% 15’9% 8’0% 10’8% 19’6% 11’7% 32’9% 25’8% 0,9%

1960-1970

LES

+ 55.019 + 77.557 + 9.133 + 18.439 + 6.399 -66 + 21.554 + 8.056 + 15.108 + 2.527 -t 18.129 + 4.448 + 290.814 + 8.014 + 7.020 -t 24.083 + 34.326 -692 -1.727 + 2.745 -2.702 -6.060 -3.418 -1.929 -4.267 + 1.954 4.712 -3.119 -2.373 + 18.196 + 3.533 -1.163

DE

QUADRE 3 DEL

19’1% 18’0% 11’9% 42’1% 11’8% 0’2% 4’3% 6’0% 7’1% 7’3% 5’5% 4’3% 12’9% 2’8% 97% 6’6% 13’7% 1’0% 8’7% 9’5% 14’8 % 25’1% 7’1% 18’0% 11’5% 8’5% 2’0% 7’5% 0’5% 12’9% 8’0% 8’0%

VALENCIA 1970-1975

+ 29.327 + 42.023 + 6.463 + 29.491 + 7.685 +53 + 4.350 + 4.148 + 7.838 +4.451 + 9.529 + 2.366 + 136.791 + 1.605 + 5.584 + 8.580 + 18.371 -159 -1.062 + 4.800 -1.304 -2.005 -2.071 -957 -2.592 + 2.252 -784 -955 +% + 9.514 + 1.377 + 10.208

PAfS

+ 18.640 + 40.968 + 2.248 + 1.033 + 2.758 -746 + 8.741 + 3.366 + 8.465 + 4.356 + 7.760 + 2.626 + 92.892 + 3.459 + 2.440 + 6.372 + 17.337 -580 -918 +988 -810 -875 + 652 -598 -1.400 + 1.401 4 +717 -347 + 5.700 + 1.073 + 7.468

10’2% 14’9% 3’7% 1’0% 3’8% 2’9% 8’4% 4’6% 72% 6’7% 4’2% 4’5% 7’8% 5’9,% 3’6% 4’6% 11’41% 3’7% 8’2% 1’8% lo’&% 14’6% 2’4% 13’71% 7’0% 4’9% WO% 6’1% 1’9% 6’9% 5’8% 5’4%

1975-1991

Per bé que no podem computar-ho per manca de dades oficials, és evident que la crisi econòmica ha ajudat a aplicar amb més rigor el control de natalitat i ha frenat els moviments migratoris, per manca de perspectives clares de treball en els centres industrials tradicionalment receptors. Ara bé, el País Valencià és, entre les àrees més poblades, la que ha mostrat més dinamisme durant aquest període, i ha mantingut una capacitat alta d’absorció de mà d’obra forània.

La diversificació econòmica, amb un marcat carkter exportador, la importancia de les petites i mitjanes empreses i la indústria subterrània, en serien les principals raons.6 Com a reflex del que hem esmentat adés, i malgrat la disminució del ritme de creixement, la participació poblacional del País Valencia dins els Països Catalans i el conjunt estatal ha augmentat, tal com hem pogut veure.

EVOLUCIO

COMARCAL

1970-1980

L’evolució de la distribució comarcal dels valencians en el darrer període intercensal ha estat, com era Iògic d’esperar, molt heterogenia, ja que mentre el País Valencia incrementava el potencial demografk en mig milió d’individus, més d’un terc del territori es despobla encara.

Els nuclis rurals de l’interior han continuat disminuint, mentre que els centres industrials no han deixat d’expansionar-se, i així s’hi fan cada vegada més palesos els desequilibris.

Tot seguit establirem una tipologia de les comarques, segons la dinamica demografica que van mostrar en la dècada dels seixanta: A) Comarques en recessió.

Englobem sota aquest epígraf les demarcacions que hi van tenir una evolució negativa. Aquestes onze comarques han passat de suposar un 15 % del total d’els valencians en 1970, a representar-ne un 5 % en 1981.

Es l’altra cara del país, la de l’endarreriment i l’emigració.

Geogràficament, aquesta zona, en estat de desertització avancat, s’estén per l’interior, des de la Costera fins al Montsià.

Són terres elevades, de clima dur, amb agricultura predominantment de seca, i amb escassos focus d’industrialització.

A causa de la disparitat dels coeficients de pèrdues, les dividirem en dos subgrups: a) Les comarques que de 1970 a 1981 han minvat en més d’un 15 %, de més a menys pèrdua són: 1’Alt Millars, el Racó d’Ademús, els Ports, els Serrans i 1’Alt Maestrat. Totes tenen com a trets comuns una agricultura extremadament pobra, la inexistencia de centres fabrils i la 6 RICO, Antoni:

«La industrialització

valenciana:

núm. 9, Valencia 1981, vp. 3964.

43

un model distinb,

L’Espill,

manca de serveis socials de tota mena (des dels culturals fins a les comunicacions, passant per l’assistència sanitaria i administrativa) i dúna mínima infrastructura productiva.

La població s’hi agrupa en petits nuclis que escassament superen el miler d’habitants, i és cada volta més difícil poder trobar-hi una capital comarcal que puga cohesionar aquestes terres desolades (I’Alt Millars, abocat inexorablement cap a Onda i Castelló n’és el cas més extrem). Es ben significatiu que cadascun dels seus 75 municipis hagen perdut residents.’ b) Les que sofreixen un descens més moderat són: 1’Alt Palància, l’Alcalatén, la Canal de Navarrés, la Plana d’Utie1, la Val1 de Cofrents i el Comtat. Aquestes ja presenten una problemàtica més diversificada, ja que a la crisi general del món agrari cal afegir els problemes de la crisi econòmica dels anys setanta. En cadascuna d’aquestes comarques hi ha un o dos pobles que superen els 5.000 habitants, dotats d’alguna installació fabril, i que hi actuen com a centre comarcal, per bé que amb una àrea d’influència molt reduïda.

Cal ressaltar la polarització d’aquests territoris cap als nuclis susdits, que compten amb un percentatge creixent de la població comarcal: com a exemple ben significatiu esmentarem el cas de 1’Alcora a I’Alcalatén.

Esment especial mereix la Val1 de ‘Cofrents, que a partir de I’inici de la construcció de la central nuclear s’ha vist rejovenida.

De tota manera, aquesta euforia només durara fins que s’engeguen les installacions.

B) Comarques de creixement moderat.

Són aquelles que augmenten la població a un ritme inferior al que assoleix el conjunt del País Valencia i, per tant, les que hi perden pes específic. Han passat de suposar un 35,9 O/oen 1970 a un 34,l % en 1981.

Abracen un ampli grup de catorze comarques, amb característiques diferents, pero’ que, o bé participen de la rica agricultura de regadiu sostinguda en una industrialització lleugera: o bé d’una concentració urbana més gran basada en les fabriques grans i mitjanes (el Camp de Morvedre, 1’Alcoià.. .) i amb participació, en algunes d’elles, de la riquesa turística (la meitat les banya el Mediterrani).

També cal ressenyar l’heterogeneitat que l’interior d’algunes comarques té com a nota més destacada.9 De menys a més importancia, són: la Costera, la Ribera Alta, la Val1 d’Albaida, la Plana Baixa, el Baix Maestrat, el Baix Segura, la Safor, la Foia de Bunyol, l’Alcoià, la Ribera Baixa, el Vinalopó Mitjà, la Marina Alta, el Camp de Túria i les Valls del Vinalopó.

Dins aquest grup intermedi destaquen com a més dinàmiques les que concentren les possibilitas econòmiques en la indústria i el turisme, 7 Només Loriguilla, traslladada al Camp de Túria, ha crescut.

8 Les Riberes, la Costera, la Plana Baixa, el Baix Segura...

9 El Baix Maestrat, amb tres zones radicalment enfrontades: la Tinenca de Benifassà, els corredors intermedis i la zona litoral; la Marina Alta: interior i costa...

44

IlESPlLL mentre que el sector agrari és molt més pobre. Ha continuat, malgrat proliferació industrial, l’estancament relatiu de les zones de regadiu.

ia

C) Comarques molt dinamiques.

Es tracta d’un grup que n’aplega només sis, les quals abasten un increment superior al 185 O/o del País Valencia, i que han passat d’1.700.000 habitants a comptar-ne 2.150.000, i així aglutinen quasi el 60 O/o dels valencians.

De menys a més creixement són: l’Horta, I’Alt Vinalopó, la Plana Alta, el Baix Vinalopó, 1’Alacantí i la Marina Baixa.

En aquestes zones es concentra un potencial industrial i/o turístic extraordinari i s’hi ubiquen les principals ciutats. Cal esmentar que, llevat de I’Horta, la resta té una agricultura bastant pobra, i que la Plana Alta i la Marina Baixa ofereixen contrasts profunds, ja que més de la meitat dels municipis hi perden població. Destaquem l’impuls fortíssim de la Marina Baixa (de més del 4 % anual) i el més moderat de I’àrea metropolitana de Valencia, que escassament supera la mitjana del país.

Per tal de poder valorar millor les distintes evolucions comarcals de la població valenciana al llarg del setanta, és convenient detenir-nos en la comparació d’aquests canvis amb els que hi hagué ‘en els expansius anys seixanta. D’aquesta manera, hi observem: a) Les comarques que hem denominat recessives ja ho eren en el període anterior i, per tant, les que hi van créixer es repeteixen en cada període intercensal.

El Baix Segura n’és l’única excepció, el qual, d’unes pèrdues percentuals del 0,6 %, ha passat a un creixement del 12,l % (podem trobar-hi l’explicació en l’expansió dels regadius i en la influència del focus industrial ilGcità). Podem afirmar que al llarg dels setanta els desequilibris espacials s’hi han reforcat encara més. b) La majoria de les comarques recessives han vist minvat el ritme de descens, tant per l’esgotament del nombre de membres joves, com per les escasses perspectives de treball que ofereixen les zones receptores. c) En el grup de comarques amb creixement feble també s’aprecia una reducció dels ritmes d’increment, llevat d’aquelles en que, o bé el turisme -el Baix Maestrat, la Marina Alta-, o les inversions industrials -la Foia de Bunyol (raval de Valencia) i la Ribera Baixa (la Ford)han mantingut un dinamisme excepcional. d) El grup de comarques més dinàmiques s’ha reduït; ara només en són sis, enfront de les vuit que eren en els seixanta (I’Alcoià i el Vinalopó Mitjà han baixat de gradació), amb la qual cosa la concentració es fa cada vegada més selectiva. Hi trobem, com a nota compensatoria, que el ritme de creixement de les zones més dinàmiques ha descendit notablement i, en especial, ho ha fet I’Horta, que del tercer lloc en ordre d’augment ha descendit al sisé, a causa del fre importantíssim que ha patit la ciutat de Valencia.

Per a calibrar amb més precisió l’impacte que la crisi mundial iniciada en 1973-1974 ha causat en la distribució geogrtica dels valencians, 45

comptem amb les dades provinents dels padrons municipals elaborats el 31 de desembre de 1975. Comparant-ne les variacions en cada període quinquennal, hi apreciem les qüestions següents: 1) La majoria de les comarques d’emigrants van patir més pèrdues en el període 1970-1975 que en la posteritat (cal destacar-ne de nou la Val1 de Cofrents que d’un saldo negatiu en el primer quinquenni va passar a un altre de positiu). Només dues comarques han accelerat el despoblament: 1’Alcalatén i el Comtat. En la primera, l’Alcora, a causa de la crisi de la indústria rajolera, que no ha pogut retenir els excedents dels municipis rurals. En la segona, probablement es tracte d’un error del padró de 1975 a la capital, Cocentaina.

2) El comportament del grup intermedi és bastant més irregular, per bé que la majoria ha minvat l’expansió en aquests darrers cinc anys. L’Alcoià, per la probable infravaloració del padró municipal d’Alcoi en 1975, i la Rib’era Baixa, on l’impacte de la Ford ha estat clarament positiu, en constitueixen les úniques excepcions.

3) Les sis comarques més expansives han vist frenat l’augment de població d’una manera bastant forta, i és la Marina la que més ha sentit aquesta reducció, ja que de 22.000 persones guanyades entre 1970 i 1975, en aquests darrers cinc anys només ha augmentat en 7.000.

Aquest comportament demostra que la crisi econòmica, encara que no s’hi han reduït els desequilibris espacials, n’ha frenat el ritme de creixement.

PANORAMA

DEMOGRAFIC

ACTUAL

Les notables diferencies geogràfiques entre les distintes terres del País Valencia van motivar, des dels primers segles, un contrastat assentament huma sobre el territori. lo Les diferencies no han deixat de créixer des del Set-cents, i especialment des del comencament de l’actual centúria, quan entra definitivament en crisi el món rural de l’interior valencia. Tanmateix, des de 1960 aquestes diferencies han augmentat fins a límits perillosos, hns i tot per a la propia cohesió interna de la comunitat. Es coneguda la tesi que el capital engendra, en el seu creixement, zones de concentració envoltades per «àrees de reserva» infrautilitzades; pero, en el cas del País Valencia, aquest fenomen s’ha extremat, a causa de la política econòmica -0 millor, per la manca de planificació racionaldel franquisme i pel peculiar model d’industrialització de caire extensiu.”

Io PÉREZ PUCHAL, Pere: Geografia

de la població

valenciana, Valencia,

1976,

pp. 11-a.

II MmTfNEz SERRANO, J. A.; REIG, E.; SOLER, V.; C~ORRIBES, J.: Introducció l’economia del País Valencià. Valencia, 1980, pp. 1653189.

46

a

Ara com ara, els valencians ens apinyem en les zones superpoblades del litoral i del sud. El fet que entre les onze comarques decadents (quasi 10.000 km2) no reunesquen 1/7 dels habitants de 1’Horta (631 quilòmetres quadrats) o que aquesta compte amb una densitat trescentes vegades superior a la de 1’Alt Millars, estalvia qualsevol comentari. El mapa de l’assentament poblacional en 1981 continua amb les mateixes pautes de l’exposat per M01là,‘~ per a 1975; és a dir, una concentració molt forta en les planes litorals i en el ramal que, des de Valencia, passant per Xàtiva, connecta amb el raval industrial del Vinalopó, mentre que la despoblació es fa palesa en totes les comarques frontereres al nord de la ICostera.

La topografia de les densitats (vegeu el mapa 2) mostra clarament els desequilibris demogràfics abismals, alhora que delimita clarament l’existència de dues zones superpoblades: una molt més potent -i que abraca sis comarquesque arriba pel nord fins a la Plana Baixa i pel sud fins a la Safor; i, una altra, de més reduïda, formada per 1’Alacantí i el Baix Vinalopó. Un segon grup de comarques, també molt poblades, formaria la prolongació de tots dos focus: així, a la part septentrional trobem la Plana Alta (180 hab/km2), mentre que cap al sector meridional el panorama s’amplia a totes les situades al sud de les Riberes, amb l’excepció del Comtat, enllacant, d’aquesta manera, amb els dos grans epicentres. Un altre petit grup de comarques amb densitats intermedies s’afegeixen a l’altre gran nucli: el Baix Maestrat, al camí cap al Principat, el Camp de Túria i la Foia de Bunyol, ravals industrials, i el Comtat, que homogenitzen les terres meridionals.

Finalment, ens queda l’interior, rural i desertitzat, que en forma d’arc cobreix d’Énguera a Morella.

EL MOVIMENT

NATURAL

COMARCAL

La disparitat de l’evolució de la població comarcal ens ha enfrontat amb les enormes diferencies demogràfiques del País Valencia. Tanmateix, la verificació simple de l’estancament, el creixement o el decreixement de les comarques pot i ha de ser qualificat de simplista. En l’evolució d’una població entren en joc dos factors bàsics: el moviment natural i les migracions.

La importancia de lún i dle l’altre influeix notablement en el sentit i la quantificació del canvi.

En aquest apartat intentarem d’aclarir una mica aquesta situació.

Malauradament no tenim les fonts estadístiques escaients per a verificar el balanc migratori comarcal. Només per als compresos entre 1975 i 1977 s’han publicat dades fiables del Moviment Natural de la Població, referides als naixements i a les defuncions per residencia d’e l’afectat i no pel lloc de naixement o de defunció, com s’ha fet fins aquest moment. L’as‘* MOLLA, Damià: València, 1979.

Estructura

y dinámica de Ia población en el País Valenciano,

48

ESPU QUADRE

DENSITATS

4

COMARCALS DEL PAIS VALENCIA 1900

El Baix Vinalopó ...... :. ..........

L’Alacantí ...... ... ... ... .........

Les Valls del Vinalopó ...... ...

La Marina Baixa ..................

La Marina Alta ......... .........

El Comtat ............ ... .........

L’Alcoià .................. .........

La Val1 d’Albaida ..................

La Safor ........................... ... .........

La Ribera Baixa ...... ... .........

La Ribera Alta ......

La Costera ............ ... .........

L’Horta ......... ... ...... ......... .........

El Camp de Túria ......

El Camp de Morvedre ... ... ...

La Plana Baixa ......... ......... .........

La Plana Alta ............

L’Alcalatén ............... .........

L’Alt Maestrat ...... ... .........

El Baix Maestrat ..................

Els Ports ... ... ...... ... ......... ...

L’Alt Millars ..................

L’Alt Palància ......... ... .........

El Racó d’Ademús ...... .........

Els Serrans ........................

La Foia de Bunyol ... ... ......... .........

La Plana d’Utie1 .........

La Val1 de Cofrents ...............

La Canal de Navarrés .............

L’Alt Vinalopó .....................

El Vinalopó Mitjà ...... ... ...

El Baix Segura ......... .........

...

...

...

...

86’2 113’0 67’1 76’4 101’0 72’3 81’0 76’6 140’6 147’0 130’8 76’5 498’0 49’8 71’2 112’9 73’4 31’6 29’4 44’7 23’1 27’1 43’3 27’2 21’8 34’9 22’9 12’9 22’9 51’1 78’7 74’9

(població de fet) 1960

188’7 233’9 80’9 71’9 96’5 72’2 110’3 95’0 223’3 210’5 195’6 96’9 1.213’1 66’0 203’7 174’2 106’0 25’6 20’4 38’7 12’7 19’3 34’4 19’6 17’7 34’0 26’2 13’9 24’2 107’8 92’1 132’4

1961

386’1 475’2 112’7 140’1 124’3 70’0 158’9 119’0 296’9 251’7 240’1 114’8 2.038’0 89’1 259’9 238’6 180’7 23’4 15’0 45’9 7’4 2;:: 10’1 12’2 41’8 22’9 11’0 21’0 172’8 132’2 149’4

sistència hospitalaria havia deformat de manera molt notable les estadístiques oficials davant el fet generalitzat del naixement hospitalari.

Afortunadament, a partir de 1975 aquesta situació ha canviat.

De les estadístiques referides a 1975, 1976 i 1977, podem apreciar diferencies enormes de saldo entre naixements i defuncions a escala comarcal. Si les agrupem pel comportament en aquest àmbit, s’observa que set comarques tenen un creixement natural negatiu: l’arc que abraca les comarques interiors, dels Ports als Serrans i al Racó d’Ademús, més la Canal de Navarrés, compten amb més morts que nascuts.

Aquestes comarques coincideixen, en general, amb les que s’han despoblat més i, per tant, han estat abandonades per la població jove i hi ha augmentat la població d’ancians, la qual cosa, independentment del maltusianisme, suposa en principi un descens dels naixements i un augment de les defuncions.

50

Un segon bloc comarcal és el de les comarques amb un moviment natural lbeugerament positiu. Són aquelles on aquest es situa sota el 0,25 O/o anual. N’hi trobem quatre també afectades per I’emigració -la Val1 de Cofrents, I’Alcalatén, el Comtat i la Plana d’Utiel-, per bé que en grau inferior a les anteriors.

El bloc més nombrós és el de les comarques amb creixement moderat (entre el 0,25 % i 1’1 %). S’hi situen les comarques septentrionals més afavorides pel canvi econòmic -les dues Planes i el Baix Maestrat-, totes les restants del sector central del país -1levat de 1’Horta i la Val1 d’Albaidai 1’Alcoià i les dues Marines. Aquest és el to mitjà del país.

La part més dinàmica coincideix, amb alguna excepció, amb les comarques que tenen un creixement natural més eleva& sempre superior a 1’1 O/o, amb un màxim de 1’1,71 % al Baix Vinalopó. N’hi trobem cinc de meridionals -el Baix Vinalopó, 1’Alt Vinalopó, l’Alacantí, el Baix Segura i el Vinalopó Mitjài dues de centrals -l’Horta i la Val1 d’Albaida.

En línies generals es poden fer dues precisions sobre el moviment natural del País Valencia. En primer lloc, la fecunditat minva de sud a nord, alhora que creix la mortalitat, i provoca forts creixements naturals d’e la població a la zona meridional i escassos en la septentrional.

En segon Iloc, les comarques més fecundes coincideixen amb les més dinàmiques : una població més jove ofereix més possibilitats de naixements i menys de defuncions; i, a l’inrevés, les comarques regressives 0 escassament dinàmiques són també les afectades per l’emigració i la despoblació.

EL PROCBS

DE CONCENTRACIO

URBANA

L’agrupació ràpida i progressiva dels valencians en municipis que poden rebre la polèmica i artificial denominació d’urbans l3 és un fenomen Iògic que es percep amb una simple ullada al gràfic 2. Es un fet molt conegut i que el procés industrialitzador ha radicalitzat, pero que es produïa des del comencament d’aquesta centúria com a resultat de l’emigració de les terres de seca a les de regadiu.14 Als darrers anys s’ha buscat un lloc de treball millor remunerat i, sobretot, uns serveis assistencials que les poblacions petites, i fins i tot algunes comarques interiors, no posseeixen. Els habitants de municipis rurals es veuen forcats a acostar-se al lloc de residencia i decisió dels organismes «ciutadans», generalment oblidats i despreocupats d’aquell altre món.

Els municipis amb menys de 2.000 habitants apleguen tan sols el 6,7 % del total valencia, quan en 1960 en suposaven 1’11,9 %. Gran quanl3 Sense entrar-hi, prenem com a xifra divisòria la de 10.000 habitants, per ser la utilitzada per I’INE. l* MIRA, Joan F.: Els valencians i la tema, València, 1978, pp. 13-14, 51

ValLmcia . . . . .

Alacant ... . .

EIx . . . . . . . . .

Castelló ... ...

Alcoi . . . . . . . . .

Sagunt . .. . . .

Elda ... . . . . . .

Torrent . . . . ..

Oriola . . . . . . . . .

-500 501-1.000 1.001-2.000 2.001-5.000 5.001-10.000 10.001-20.000 20.001-100.000 + 100.000 Total

... ... ... ... ... ... .. ... ...

DISTRIBUCI6

.. . ... ... ... ... ... ... ... ...

213.550 50.142 27.308 29.904 32.053 7.139 6.131 8.561 28.530

1900

78 134 134 135 37 15 6 1 540

14’44 24’81 24’81 25’00 6’85 277 1’10 0’18

%

1’65 6’45 12’08 26’51 16’05 11’89 11’86 13’45

233.348 55.300 30.511 32.309 33.8% 9.057 8.028 9.490 35.072

1910

251.258 63.908 33.167 34.457 36.463 10.417 8.078 9.952 37.180

19mY

320.195 73.071 38.013 36.781 38.739 20.235 13.445 10.443 38.570

1930

18’09 19’19 24’49 21’57 8’59 5’48 2’18 0’36

%

450.756 %.729 46.596 48.876 45.790 20.253 20.050 13.586 43.619

1940

de fet)

509.075 104.222 55.877 53.331 43.880 26.932 20.699 15.974 44.979

1950

505.066 121.527 73.320 62.493 51.096 40.293 28.151 24.042 44.830

1960

1’19 2’99 7’70 15’14 13’24 16’78 17’66 25’25

%

653.690 184.716 122.663 93.968 61.371 47.026 41.511 39.724 44.938

1970

141 86 102 84 50 33 34 4 534

Nombre de municipis

1 LA GRANDARIA

VALENCIANES

29.537 74.278 191.194 375.829 328.632 416.520 438.296 626.593 2.480.879

Nombre d’habitants

1960

EL NOMBRE

CIUTATS

99 105 134 118 47 30 12 2 547

Nombre de municipls

SEGQNS

(Població

QUADRJZ 6,PRINCIPALS

26.326 102.503 191.914 420.999 254.879 188.853 188.509 213.550 1.587.533

%

VALENCIANA

Nombre d’habitants

1900

LA PQBLACI6

Nombre de municipis

DE

QUADRE 5

1990

1’01 1’70 4’02 7’42 9’49 12’40 28’47 35’44

%

751.734 251.387 162.873 126.464 65.908 54.759 52.185 51.361 49.851

37.149 62.263 146.882 270.927 346.253 452.552 1.038.281 1.292.458 3.646.765

d’habitants

1975

1970

MUNICIPrS

714.086 219.553 147.614 109.882 60.336 52.424 48.259 46.686 47.754

26’40 16’10 19’10 15’73 9’36 6’17 6’35 0’74

%

DELS

liESPU titat dels 329 municipis que s’hi inclouen entraran en procés d’extinció biològica quasi complet en els propers anys. La gran majoria dels 242 municipis que entre 1975 i 1981 han sofert un descens en el total de la població pertanyen a aquest grup i es situen en les comarques interiors.

Tan sols quatre municipis superiors als 5.000 habitants l5 han perdut veïns des del padró realitzat en 1975. Si descendim a la xifra de 3.000 només n’afegirem uns altres set.16 Gràfic 2 DISTRIBUCIO DE LA POBLACIO DEL PAfS VALENCIA SEGONS EL NOMBRE D’HABITANTS DELS MUNICIPIS 3~ 100.000 habitants

II

20.000-10.001

100.000-20.001

m

10.000-5.001

37

ESa

30

1900

1960

5.000-2.001

1.;;:$>?j

2.000-1.001

0.

,,00&5(), -z 500 habifants

34

1981

Els municipis intermedis lluiten per no abocar-se en el pou sense fons dels despoblats i envellits. Aquest grup, entre 5.000 i 20.000 habitants, manté i fins i tot augmenta lleugerament les xifres absolutes de població, pero minva ràpidament de pes demogrtic en el total de l’hàbitat valencia.

Les poblacions amb menys de 10.000 habitants agrupavlen el 62,7 del total en 1900, i el 40,3 O/o en 1960: en el comencament del procés industrialitzador més de la meitat dels valencians ja no vivien en centres rurals. A hores d’ara en són més del 76 O/o els qui viuen en poblacions urbanes.

El nostre país ha deixat definitivament i irreversible de ser rural, i manté la tendencia a una concentració constant en poques ciutats, superiors als 20.000 habitants: en 1960 en representaven el 42,9 %, i avui ls <Almenara, Dolors, Caste de la Ribera i Cocentaina. l6 Rojals, la Pobla Llarga, Albalat ,de la Ribera, Polinyà, Vilafranca i Morella; hem de tenir en compte que a la capital de la comarca dels Ports s’han afegit els totals d’Hortells i Xiva en el cens de 1981.

53

LESPILL el 63,9 %. 1 la crisi econòmica no sembla que paralitzarà un procés que, com ja hem esmentat, no es motiva únicament en qüestions de treball.

Amb aquest ritme, aviat viurem tots els valencians concentrats en menys de trenta grans centres urbans.

Vuit ciutats superen en 1981 els 50.000 habitants: València, Alacant, Elx, Castelló i Alcoi, ja els ultrapassaven en 1970, i ara s’hi han afegit Sagunt, Elda, Torrent i Oriola.

El seu pes demogràfic, indissolublement unit al polític i econòmic, és exagerat. Les dues ciutats que en 1900 tenien més de 50.000 habitants suposaven el 16,6 % de la població total. En 1981 en són vuit i en suposen el 41’6 OYÓ.

El ritme de creixement entre 1960 i 1970 és espectacular en totes, amb l’excepció d’oriola, l’economia bàsicament agraria de la qual no permetia l’augment d’una població molt densa ja a principis de segle.

1 disminueix a Sagunt, que mantenia un fort impuls demograíic des dels anys quaranta, amb l’absorció de la Siderurgia per part d’Altos Hornos de Vizcaya.

QUADRE7 CREIXEMENT València , . . .. .

Alacant . . . . ..

Elx . . . . . . . . .

Castelló . . . . ..

Alcoi . . . . . . . .

Sagunt ... . .

Elda . . . . . . . . .

Torrent ...

Oriola . . .. . .

PERCENTUAL DE LES GRANS CIUTATS VALENCIANES

... . , ... ... . . . .. .. . . . . ... . ,.. ... . . . . .. . .. . .. .. .

1940-50

1950-60

1960-70

12’9 7’7 19’9 9’1 -4’2 33 3’2 17’6 3’1

-0’8 16’6 31’2 17’2 16’4 49’6 36 50’5

29’4 52 67’3 50’4 20’1 16’7 47’4 65’2

-0’3

0’2

1970.75

9’2 18’8 20’3 16’9 -1’7 11’5 16’2 17’5 6’3

1970-81

15 36’1 32’8 34’6 7’4 16’4 25’7 29’3 10’9

1975-81

5’3 14’5 10’3 15’1 9’2 4’4 8’1 10

4’4

Durant la darrera dècada, el ritme de creixement s’ha estabilitzat en totes les ciutats, per bé que no s’hi ha paralitzat, ni de bon tros, el procés de concentració urbana. Oriola ha aconseguit canviar de signe i sembla eixir de l’estancament d’aquests darrers anys.

Pero un fenomen de gran interés que es produeix en la demografia del País Valencia i que podem observar al Quadre 6 és la frenada produïda en la saturada àrea metropolitana de Valencia, i la importancia 54

que estan assolint Alacant i Castelló, amb uns creixements alts i harmònics que ens indiquen que el País Valencia no tendeix cap a una concentració absoluta en un únic gran centre, sinó que ho fa cap a una estructuració polinuclear.

CLOENDA En les pagines anteriors hem pogut veure els canvis de la població valenciana durant aquest segle i, especialment, en els darrers deu anys.

Darrere d’aquestes simples xifres hi ha un poble que ha viscut i ha treballat. En aquest sentit, el País Valencia d’avui és el fruit de I’activitat de generacions que han construït, amb el treball, aquesta realitat actual.

El dinamisme de la nostra demografia en aquests darrers temps és fruit del sacrifici de milions de valencians anonims que acceleraren els canvis i la modernització del país.

Cara al futur, el País Valencia s’enfronta a un repte demogràfic: el de donar treball i condicions dignes de vida a un nombre de persones com mai no havia conegut. Les generacions curtes que durant decennis han permés de retenir la majoria dels nostres habitants, i fins i tot d’incorporar-ne altres de nous procedents d’altres nacionalitats, s’han acabat. Ja en aquests moments arriben a l’edat laboral generacions cada vegada més nombrosos, conseqüència de la immigració i dels elevats naixements que va impulsar el canvi demogràfic.

Acabarem referint-nos a un dels topics més tradicionals del País Valencia.

El contrast entre un interior endarrerit, poc poblat, terra d’emigració, etc., i una costa pletòrica, rica, densament habitada.. .

Aquesta contraposició desapareix ràpidament.

1 ho fa mitjancant l’extinció demogrtica de l’interior.

La muntanya valenciana, dels Ports a la Canal de Navarrés, esdevindrà un gran buit huma, el pes del qual dins el país ha minvat considerablement, i encara ho fara més en el futur, fins a ser merament simbolic. Els valencians ens concentrem ja en un petit espai del nostre territori.

1 aquest fenomen és inevitable.

La concentració de la iniciativa, de la riquesa i del capital comporta la de la població.

Una darrera conclusió.

La població valenciana tendeix a la creació de diversos nuclis o zones de concentració.

Construïm un país polinuclear, en el qual, al costat de la capital i al seu entorn -l’Hortas’han consolidat, o estan en vies de fer-ho, uns altres centres, amb la dispersió que se’n deriva de preses de decisió o de pes dins el país. Són els casos d’Alacant-Elx al sud, o de Castelló, al nord. Fins i tot de Gandia, I’evolució demogràfica de la qual assenyala l’aparició dúna capital supracomarcal entre els dos grans centres actuals, Valencia i Alacant. L’altra cara d’aquest fenomen és la pèrdua d’importància demogràfica de la ciutat de Valencia que, des de 1970, ha desaccelerat el creixement, en

EESPILL contrast amb altres centres. 1 aixà pot ser decisiu per al futur del país.

Si es confirma aquesta tendència actual -i tot sembla indicar que així ser&-, les decisions que afectaran la totalitat dels valencians caldrà deixar de prendre-les només a València, i caldrà comptar, cada vegada més, amb els altres centres del país, si no volem desconjuntar-lo.

Miquel Angel BADENES Joan Serafí BERNAT Josep Emili CASTELL~

-

56

EESPU

E L REPARTIMENT LINGÜÍSTIC AL VINALOPÓ MITJii

Brauli M i Abad ontoya

A

L LLARG de la conca mitjana del Vinalopó s’estén una comarca que, malgrat la seua homogeneïtat geogràfica i històrica, és enormement heterogenia pel que fa a la llengua. Alguns han volgut resoldre el problema tirant per la travessa. És a dir, en comptes de fer-ne una comarca, n’han fet tres: Alt Vinalopó, les Valls del Vinalopó i Vinalopó Mitjà. Les divisòries entre aquestes comarques són, dones, estrictament lingüístiques. Així Elda i les Salines, que parlen castellà, se’n van amb Villena i Saix -Alt Vinalopó-, i per a Asp i Montfort, que també el parlen, hom crea una nova mini-comarca: Vinalopó Mitjà.’

Més lògica és la Geografía de la Provincia de AZicante,2que fa de tot 1 Vegeu l’obra coklectiva I’Estructura Econòmica del País ValencilZ (2 vols.), l’Este1, València, 1970.

2 Editada per la Diputació d’Alacant en 1978. Vegeu l’article de Josep Maria Bernabé Maestre.

57

el territori una sola comarca: Vinalopó Mitjà. Una comarca amb molta barreja lingüística, pero que respon al sentiment dels habitants, a la geografia i a la historia. Perquè no es pot fer una frontera enmig dúns carrers que uneixen, més que no separen, Elda i Petrer. Ni tampoc es pot partir la Val1 de Novelda -on són Asp i Montfort-, deixant dúna banda i altra unes hortes que no tenen solució de continuïtat.

En la mateixa línia d’estructuració territorial es desenvolupà la Taula Rodona sobre «La comarcalització al País Valencia», celebrada a Valencia del 5 al 9 de novembre de 1979. La ponencia titulada «La comarcalització del territori valNencià», de Pedro Pérez Puchal, parla de la Val1 del Vinalopó, subdividida en Alt Vinalopó i Vinalopó Mitjà.

Aquesta segona, que agrupa I’espai d’interés nostre, té Elda com a capital i, a més, els municipis de l’Alguenya, Asp, el Fondó de les Neus, el Fondó dels Frares, Montfort, Monover, Novelda, Petrer, el Pinós i la Romana.

-----

FRONTERA

ELDA

NUCLIS

CASTELLiNOPARLA,,,S

LlNfiiiSTlM

BLO,

NUCLIS

CATALANOPARLANTS

Així, dones, tenim una sola comarca natural divisible en dues zones lingüístiques: la catalanoparlant i la castellanoparlant.

La segona manca d’una contigüitat territorial entre les seues parts; es constitueix sobre el mapa en forma de tres taques damunt d’una regió de parla valenciana.

L’illot més important quant a poSón els famosos «illots lingüístics».

3 La Diputació de Valencia edità. els textos en 1980 sota el mateix títol global.

L’article de Pérez Pucha1 és entre les pagines 49 i 72.

58

blació és el d’Elda - Les Salines,4 segueix el d’Asp - Montfort, i es conclou amb el minúscul, i desconegut fins ara, de la Canalosa - El Rebalso, situat a 4 km. al nord de la carretera local AV-411, que enllaca els Fondons, al sud-oest de la comarca.

Quant a territori, és major el de la zona catalanoparlant, pero, quant a població, hi ha majoria castellanoparlant si atenem només els censos estrictes de les poblacions de llengua castellana. En xifres tenim 68.538 habitants sumats entre Elda, Asp, Montfort i les Salines: i 59. 576 entre’ els pobles que parlen la nostra llengua (segons el cens de 1975). En canvi, en 1960 teníem 42.979 habitants per al castellà i 44.358 habitants per al catala..“” A aixà ha contribuït poderosament la forta creixenca d’Elda, ciutat que va desposseir Novelda de la capitalitat comarcal no fa massa anys.

Tant el català com el castellà comarcals han estat objecte d’estudi, així com la frontera geogràfica que deixen entre tots dos. Fem-ne un breu repàs i vegem una mica l’estat actual de la qüestió.

L’investigador austríac, J. Hadwiger, en 1905, deia «Es sind valencianisch: [. . .] Novelda, Pinoso, Monovar, Petrell, [. . .]; spanisch: Aspe, Monforte, Elda.. . » .6 Aquests eren per a ell els límits lingüístics a l’altura de la comarca. Oblidava les Salines i el Fondó de les Neus, als dos costats de la frontera.

Igualment actuaren Saroïhandy (1906), Menéndez Pida1 (1908) i, fins i tot, el català Pere Barnils (1913)’ Es clar que es fixaven només en els pobles grans. Tanmateix, un estudi de frontera ha de ser al més detallat possible.

En 1932 el filoleg murcià García Soriano posa com a límit oriental del dialecte murcià «. ..Elda, Raspay, Monforte, Aspe, Abanilla, Hondón de los Frailes.. . ».8 El major afany d’exactitud que el guiava, respecte dels seus antecessors, el féu passar-se’n en afegir el Raspai (prop del Pinós) i el Fondó dels Frares a la zona castellanoparlant.

Cal retraure-li, dones, que no visitas personalment els pobles que citava i es fiàs del que li contaven. ’ DiC que formfen un illot, ja que el seu dialecte castellà no té continuïtat amb el de Saix i Villena i, a més, històricament, han anat separades les dues zones.

Mes avall, concretaré aquestes diferencies.

5 No hi incloc la Canalosa perquè pertany al Fondó de les Neus i la xifra d’habitants n’és gairebé insignificant. Així com també hi ha el caseriu del Pou Blanc, al terme de Montfort, i que parla català. Les xifres que done, dones, son únicament indicatives, pero prou certes. ** Nota de 1’Editor: Segons el cens de 1981, els pobies castellanoparlants tenen 74.082 habitants, i els catalanoparlants, 63.629 habitants. ’ J. HADWIGER: «Sprachgrenzen und Grenzmundarten des Valencianischew, en Zeitschrift fiir romanische Philoíogie (pp. 712-731), Halle, Tübingen, 1905. ’ SAROYHANDY: «Les limites du valencien», BHi (pp. 297-308), Bourdeaux, 1906.

MENÉNDEZ PIDAL: «iSobre 10s límites del valenciano», I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (pp. 34@344), Barcelona, 1908. BARNILS, Pere: «Die Mundart von Alacant», AORLL, vol. VI (pp. 189-256), Barcelona, 1933.

8 GARCfA SORIANO, J.: Vocabulario del diafecto murciano (vol.

1, p. XIII), Madrid, 1932.

59

També s’han equivocat en aquest tema el Diccionari Cata&ValenciàBalear (edició de 1926): Badia i Margarit (1951),” la Geoguafia Genera2 del Reino de Valencia (1918-1922) l1 i el lingüista Zamora Vicente (1974).‘* Els dos primers i Iültim dibuixen un entrant castellà des del sud-oest de la comarca fins als termes d’Asp i Montfort, inclosos tots dos. Amb aquesta penetració passen a ser castellans els dos Fondons. El volum 0 VILLENA

/ , I

FRONTERA LINGüíSTICA SEGONSLA G EOGRAFIA

GENERAL DEL REINO DE VALENCIA

(1922)

sobre geografia valenciana traca un entrant diferent: aquest naix d’Elda (provinent de Villena i Saix, és clar) i, aprimant-se per tal d’esquivar el terme novelder, torna a replegar Asp i Montfort.

Tampoc no es pot acceptar aquesta penetració, puix que comprén el caseriu del Pou Blanc, al nord de Montfort, i es menja part del terme de Novelda. En suma, es tracta de dos intents de «solucionar» el cas de l’illot Asp-Montfort dúna manera còmoda i, alhora, fictícia. D’una banda, no hi ha res a solucionar i, de l’altra, el que s’ha de fer és buscar les raons d’aquesta discontinuïtat lingüística i deixar els «dibuixos» per al final.

9 El famós i prestigiós

diccionari

d’Alcover-Moll,

segueix sense ser corregit

en l’edició de 1978.

Io BADIA I MARGARIT: Gramática histórica catalana, Noguer, 1951, Barcelona (P. ,571.

CARRERAS I CANDI, F.: Geografía General del Reino de Valencia (el volum

corresponent a la província d’Alacant el redactà Figueras Pacheco) (1918-1922). l2 ZAMORA VICENTE, A.: Dialectología Española, Gredos, Madrid, 1974 (vegeu el mapa XVI).

60

Es Sanchis Guarner qui més s’aproxima a la realitat.

Segons ell mateix confessa en iniciar l’article,13 les dades sobre l’estat contemporani de la frontera les anà obtenint entre 1934 i 1950. Perb fins el 1973 no publicà aquest paper tan aclaridor, que ara comentarem.

El castellà ocupa els municipis de les Salines, Elda, Asp i quasi tot el de Montfort, d’on hem de llevar el caseriu del Pou Blanc, al nord del terme. La resta el Pinós, l’Alde la comarca parla català: Petrer, Novelda, Monòver, guenya, la Romana, el Fondó dels Frares i el Fondó de les Neus. Tanmateix, qualsevol visitant que s’endinse pel territori d’aquest darrer municipi, cap a la serra de la Solana, trobarà una aldea, amb església i alcalde pedani, d’uns 300 habitants que parlen castellà, llevat d’unes excepcions ben definides.14 Si d’aquí baixeu al Fondó dels Frares i pregunteu per la llengua de la Canalosa, vos diran sense dubtar que s’hi parla castellà, igual que al Rebalso (unes cases repartides més aval1 de la Canalosa).

I I I

\,oBiar

'.

FRONTERALINGüíSTICA SEGONSEL DICCIONARI CATALàVALENCIA-BALEAR (edició de 1978)

El dialecte que usen a la Canalosa és com el d’Asp i Elda; amb sesseig valen& (àpico-alveolar) i carregat de valencianismes lèxics i morfol2rgics, com més avant veurem. Els canalosers opinen que no parlen igual que al Cantón (província de Múrcia), proper a la Canalosa. En altres paraules, ni dialectalment ni per sentiment, constitueixen una entrada l3 SANCHISGUARNER,M.: «La frontera lingüística en les províncies d’Alacant i Múrcia», dins Obra completa 1, Eliseu Climent, València, 1976 (pp. 185-211). *’ En les diverses visites i estades que he realitzat a la Canalosa els anys 79 i 80 només vaig trobar-me dos homes de 60 anys en amunt, i nascuts allí, que parlassen català; un d’ells, l’alcalde pedani, em contà que la majoria procedien de famílies asperes (com, en efecte, ho demostren els seus cognoms).

63

del castellà, sinó una «illa» castellanoparlant, tal com passa a Elda - Les Salines.

D’altra banda, tampoc no podríem basar en la Canalosa l’antic i suposat entrant castellà del sud-oest, puix que aquest quedaria interromput pel Fondó de les Neus, i el camí a Múrcia, des de la Canalosa, ha de passar, irremissiblement, pel Fondó dels Frares.

El català comarcal de la zona mitjana del Vinalopó el vénen estudiant els dialectòlegs des del despertar del nostre segle. En efecte, mossén Antoni Maria Alcover, I’iniciador d’aquella gran obra que ha esdevingut el Diccionari Català-Valencià-Balear-, ja en 1908 publica «Una mica de dialectologia catalana» dins el seu BoZIetí del Diccionari de Za Uengua catalana. No segueix un ordre geogràfic, sinó lingiiístic.

Alcover anomena una serie de trets del català i esmenta les localitats on els ha recollits. Per fer aixo visita personalment Novelda i Monover -les poblacions majors aleshoresi es va fiar de les informacions que li donaren sobre Petrer, el Pinós, 1’Alguenya i el Fondó de les Neus. Vegem les dades que ens hi proporciona: 1) El diftong ou esdevé au a Novelda, Monòver i el Pinós (exemples: prou, bou, nou passen a prau, bau, nau).

2) Les a i e àtones passen a 40 tancada en dona, onze, taula i pare, al Pinós.

3) Fan muda la i davant x a Novelda, Monòver i Petrer (peix).

4) Cau la -Y final etimologica a Novelda, Monòver, Fetrer, l’Alguenya, el Pinós i el Fondó de les Neus. Quan s’afegeix un enclític a I’infinitiu només cau a Novelda, Monover i el Pinós.

5) Es perd la -d- intervocàlica de casada, vida i vinguda al Pinós i Novelda.

6) Distingeixen b de v a Novelda.

7) Div-ho esdevé divo «entre la gent sense lletres de Novelda».

No s’ha de negar la utilíssima aportació d’aquest gran dialectoleg de la llengua catalana. Pero, tot i restar-h agraïts i deutors, hem de fer-li alguna crítica. No cita mai la relació completa de pobles amb un mateix tret (els punts 1, 3, 5 i 6); s’equivoca en el punt 2, perquè al Pinós només esdevé o oberta (i no tancada) la vocal final de dona i altres similars (obra, porta, fora, etc.); és fals que la -Y no caiga davant un enclític a l’Alguenya, Petrer i el Fondó, com ens fa pressuposar el punt 4. Respecte del 7, és d’agrair la valuosa nota sociolingüística sobre la «gent sense lletres de Novelda». Avui per avui aquest fenomen és general a tota la població noveldera i s’ha estés a la Romana i els Fondons.

Després d’Alcover, Hadwiger, Barnils i Griera,” no han fet grans aportacions tenint en compte la base que els havia fornit el mestre mal5 Les referències de Hadwiger i Barnils són les mateixes de les notes 6 i 7.

La d’Antoni Griera és la següent: «El valencib, BDC, IX, 1921 (pp. 4-32), Barcelona.

62

llorquí. El primer corregí el punt 2 d’Alcover dient que al «western von Alicante» feien rodo, coso i cago, amb totes les o obertes, per roda, COSU, toga. Pere Barnils aporta l’harmonia vocàlica de les e obertes a Petrer: terre i verde en comptes de terra i verda (pero dissortadament, es deixa els altres pobles de la comarca, on també es fa), i la reducció que fa Monòver (i ara oblida el Pinós) dels grups consonàntics finals mp: cam per camp; -1~: tal per talp; -Ic: sol per solc; i -nc: blan per blanc. 1, per últim, Antoni Griera, autor de 1’Atlas Lingüistic de Catalunya, que no agafava cap localitat de la comarca, no digué res de nou, pel que fa al Vinalopó Mitjà, al seu article genèric sobre el valencia.

Les contribucions més modernes les devem als professors de les universitats de Barcelona i Valencia, Joan Veny i Sanchis Guarner, respectivament.

El primer ha estat promotor i coautor dún dels projectes més ambiciosos dle la investigació dialectològica a casa nostra: 1’Atlas Lingüistic del Domini Català (ALDC). D,els resultats que ha obtingut dels nuclis meridionals valencians, ha presentat una comunicació al II Colloqui Internacional sobre el Catala. l6 Aquí aprofundeix en la dissimilació de OU a au i en la pèrdua de la -d- intervocàlica.

Intenta d’esbrinar-ne les raonsl; hi veu una influencia del castellà meridional, on no hi ha el diftong ou i solen caure molt les -d- intervocàliques.

Novelda i el Pinós els inclou al si dún subdialecte meridional, la frontera nord del qual seria formada per diverses isoglosses tracades entre la Font de la Figuera i Altea. Al nord, i fins a Alzira, s’estendria I’altre subdialecte meridional.

Qui fila més prim en les distincions subdialectals és Sanchis Guarner. Ell parla de l’alacantí: la Vall de Novelda, Xixona, Horta d’Alacant i el Camp d’Elx, on s’accentua més fortament la pèrdua de la -d-.17En un altre Iloc distingeix «el valencia de Biar, el de Monòver i el d’Elx, prou caracteritzats per diverses isoglosses».‘* 1, per fi, en un Ilibre dedicat a Monover fa una introducció a «certes singularitats locals» que «hom pot considerar conjuntament com a parlar comarcal de les Valls del Vinalopó Mitjà». l9 Repeteix i aclarei x una mica més les propietats d’aquest parlar i n’afegeix d’altres, morfològiques i típicament alacantines, com són la igualació dels articles masculí i femení en plural (es homens, es dones); el pronom neutre astò; l’adverbi de Iloc aquí; la forma inversa ha-hi per hi ha (del verb haver), i l’ús del perfet perifràstic en comptes del simple (vaig alzar per aní).

l6 A més de ser publicada a les Actes d’aquest Cofloqui, es troba dins el seu Ilibre Estudis de Geolingüística Catalana, Edicions 62 (capítol VII. «El valencià meridional», pp. 203-240), Barcelona 1978. ” SANCHIS GUARNER, M.: La llengua dels valencians, Eliseu Climent (p. 85), València 1972 (la darrera edició és de 1980). ” SANCHIS ~GUARNER, M.: Obra completa 1, p. 211. l9 SANCHIS GUARNER, M.: «Introducció» a L’Oncle Canyís. Estampes del ve11 Monòver, L’Estel (pp. 15-17), València 1973.

63

Hem vist, dones, com els dialectòlegs moderns s’han dedicat a replegar i estudiar més acuradament les particularitats descobertes pels antics i, com a resultat d’aquesta tasca inductiva, han comencat a ordenar tot aquel1 material en diversos dialectes i subdialectes.

En resum, hi hauria un valencia meridional, des del límit sud de l’apitxat (Alzira) fins a l’extrem de la llengua (Guardamar).

Dintre tindríem dos subconjunts dialectals, el del nord de la Font de ia Figuera -Altea *O i el del sud, que seria propiament l’alacantí. Aquí es trobaria el parlar del Vinalopó Mitjà, caracteritzat bàsicament per la pèrdua de la -Y final etimològica (di, fe, flo i plo, per dir, fer, flor i plor).

El castellà parlat als tres illots lingüístics de la comarca té una serie de característiques que ens fan agrupar-lo amb el dialecte murcià veí i unes altres que en denoten l’ascendència valenciana o bé l’íntim veïnatge amb els pobles de dialecte valencia.

Pere Barnils 21 fa esment de la parla castellana d’Elda, Montfort i Asp. De passada, cita alguns mots, per mitjà dels quals ens descobreix el sesseig àpico-alveolar de tipus valencia (vesino, cansión) i les deixalles malocotón, clarión, etc.). Sense o influències del valencia (cavganera, adduir exemples, anomena també l’aspiració de la -s final sillàbica a Elda, Montfort i Almoradí (aquest darrer pertanyent al Baix Segura), característica de les parles meridionals castellanes.

García Soriano;* al seu treball sobre el dialecte murcià, i des d’un punt de vista decididament murcianista, deia les següents paraules: «Monóvar, El Pinoso y Novelda, en cambio [ . . .], forman un islote idiomático de habla valenciana, entre los términos de Elda, Salinas, Yecia, Jumilla, Abanilla, Orihuela y Aspe que hablan el castellano dialectal de Murciaj>.23 Diuen que cadascú agrana cap a sa casa. Sera per aixb que cadascú veu els illots que vol. Pero fixem-nos, en descàrrec nostre, que la zona catalanoparlant forma una continuïtat amb la resta del domini valencia, i que la zona castellanoparlant queda sillada del seu domini lingüístic, com hem vist més amunt. Pel que fa a la darrera frase del text transcrit, cal dir que García Soriano inclou Elda i Asp en el murcià, pero els hi crea una mena de ghetto subdialectal juntament amb el Baix Segura: «enclaves de Elda, Monforte y Aspe y partidos de Orihuela y Dolores o vega baja del Segura». 24 Notem que en aquest subgrup murcià no entren Villena i Saix, histò’ricament alienes al País Valencia fins la seua integració a la província d’Alacant l’any 1836. Pero la raó és lingüística: no tenen el famós sesseig valencià, propi dels pobles que sempre han pertangut al regne. m

Grosso

modo,

coincident amb la línia històrica Biar-Busot, entre els regnes

d,e València i Múrcia. ” u

ch., pp. 57, 59 i 77.

J., op. cit. p. LXIII (val. 1). p. XIV (vol. 1).

BARNILS, P.: Op. GARCfA SORIANO,

” Ibid., u Ibid.,

La mateixa opinió sobre aquesta agrupació dialectal murciana manté el llibre Dialectología Española: «Hoy se denomina murciano el habla de la provincia de Murcia, parte de la de Alicante (Villena, Sax, Salinas, Elda, Aspe) y la de la aún más castellanizada provincia de Albacete.» 25 Seguint amb aquest apropament cronològic i territorial a les parles del Vinalopó, trobem dues monografies publicades per I’Institut d’Estudis Alacantins.

La primera és la del professor José Guillén, El habla de Orihuela (1974) i l’altra la del dialectòleg Máximo Torreblanca, Estudio del habla de Villena y su comarca (1976). Dissortadament cap de les dues no fa una referencia específica a les parles veïnes del Vinalopó Mitjà.

Es limiten a incloure Oriola i Villena, respectivament, en el dialecte murcià. La caracterització dels dos parlars ens torna a afermar en la idea proposada per García Soriano: Oriola i Villena pertanyen a dos subdialectes diferenciats pel sesseig. Villena s’agrupa amb Iecla i Almansa (Albacete), Si aixo no fos prou, en aquesta població, oficialment alacantina, s’hi registra una forta aspiració amb efectes d’obertura vocàlita semblants als de l’andahís oriental, un yeísmo generalitzat i una pro pronunciació relaxada de la fricativa velar sorda (la j o g castellanes) a l’estil també andahís. En canvi, l’aspiració oriolana és molt atenuada, a les zones rurals domina encara ‘el lleisme i el so castellà de j o g hi és ferm.

Tot aixo ho he pogut confirmar personalment per mitjà de sengles entrevistes realitzades a Villena i a Coix, poble situat a dues passes d’oriola.

Els informants es trobaven al voltant dels 20 anys i tots dos eren camperols. z A banda de les comprovacions fonètiques esmentades, els vaig sotmetre a un breu qüestionari Ièxic. -De 23 conceptes demanats, el de Coix en va dir 19 en la seua forma valenciana o avalencianada (pulsos, bufar, botijoso, botio, etc.) i el de Villena només en digué cinc (sienes, soplar, tartamudo, chichón, etc., serien tots exemples de formes completament castellanes).

Per finalitzar amb aquesta aproximació, trobem algunes dades (escasses) referides a Elda i Montfort.

Les de la primera ens les forneix Maximiliano García Soriano, un ieclà afincat a Elda a primers del segle, de professió apotecari i d’afecció escriptor i erudit local. Entre altres, va escriure dos Ilibres, Zarandajas i Yeclaneuías, el primer editat a Iecla en 1898 i el segon a Ekla en 1907.” S’hi fa esment de dotze paraules com a típicament elderes: algés (‘algeps’), bves, chulaín (‘teuladí’), geta (‘aixeta’), ilis (‘eclipsi’), lej (‘eix’ 0 ‘lleix’, segons la forma valenciana comarcal), mida (‘mida’ o ‘mesura’), oa (interjecció), porche, sinós (‘sinó’ ZAMORA VICENTE, A.: Op. cit., p. 339.

26 A l’enquestat de Coix li deien Santos Gambín, i al de Villena, Catalán Me drano, de cognoms. Haig de dir que a aquestes entrevistes (fetes en 1980) venien reforcades per la meua residència habitual en aquesta zona del sud del país. ” La consulta l’be feta indirectament, a través de GARCfA SORIANO, J.: Op. cit., vol. II. ”

65

0 ‘sinós’, com en el valencia comarcal), suco (‘suc’) i suc7w-0 (‘sucrer’, vegeu el DCVB).

Les dades sobre Montfort les aporta el primer volum de I’AtZas Lingüistico de Za Peninsula Ibérica. Els resulta& de les enquestes fetes en aquesta població ens mostren: 1) Sesseig valencia (braso, cabesa, sepa).

2) Escassa aspiració de la -s (sejas, árboles), la qual, encara que afeblida, es fa sonora pel contacte amb consonants sonores (deznúo = desnudo).

3) Pervivencia de catalanismes (ansa, binsón, de fic6 i fibló).

4) Interferencia amb el valencia veí (Zeie, de ‘lleix’)?* En suma, cree que queda prou clar l’estret lligam que s’estableix entre els parlars castellans o murcians del Vinalopó Mitja i els correspo nents al Baix Segura o comarca d’oriola.

Totes dues regions han pertangut, historicament, al regne de Valencia i conserven els seus documents antics (fins a 1707) en Ilengua catalana, tal com la majoria dels pobles valencians actuals. Modernament ha anat apareixent una bibliografia, prou respectable científicament, que defensa la catalanitat lingüística en el passat d’aquestes terres que avui només parlen castella.29 Un comentari més ampli cree que ultrapassaria les intencions d’aquest article.

Com a avanc d’unes enquestes de recerca geolingüística dutes a terme l’any passat en una xarxa que abastava tota la comarca,3’ es pot fer un succint disseny que done una idea de conjunt.

Segons I’opinió popular, al Vinalopó Mitjà hi ha dues subzones dialectals en la nostra Ilengua: la de Monòver i la de Novelda. Un dels entrevistats del Pinós em digué «L’Alguenya parla més el valencia de Novelda que el d’aquí. Diuen nzoixca saca-vo, fovment, mm-ge, surc... i aquí diem mosca, sacalcho, bht, riba i soZc». Al Carxe em digueren 28 Les enquestes foren fetes als anys trenta per Sanchis Guarner.

29 Vegeu els articles: MILLAN, Jesús: aAproximaci6 a l’estudi del canvi de llengua a la comarca dOriola*, Serra d’Or, gener 1976 (pp. 29-31); VENTURA,A.: «Lluita de llengües al sud del País Valencià i a Mm-cian, en Serra d’Or, agost, 1974, Barcelona; FUSTER,J.: rplantejaments històrics del teatre valencias, en EZs n. 5, 1975, Barcelona; RAF~~OS VIDAL, J. A.: «Aspectos demográficos de Elda durante los siglos XVI, XVII y XVIII», Alborada, setembre 1977, Elda; SOLER,V.: *Les comarques de parla castellana: una qüestió oberta,, dins Raons d’identitat del País Valemià, Eliseu Climent (pp. 49-69) Valencia 1977; i MONTOYAABAD,B.: uLa recuperación valenciana de Elda», Alborada, setembre de 1978, Elda.

3o Les enquestes les vaig fer en tretze nuclis catalanoparlants i cinc nuclis castellanoparlants. Els primers van ser, d’est a oest, Petrer, Pou Blanc, Novelda, Monover, les Cases del Senyor (en terme monover), la Romana, el Fondó de les Neus, el Fondó dels Frares, I’Alguenya, el Pinós, el Carxe (terme de Iecla), la Torre de Rico (Jumella) i la Sarsa(Favanella), aquests tres últims en la provfncia de Múrcia. Els d’e llengua castellana foren Elda, Asp, Montfort, les Salines i la Canalosa.

Marges,

66

IlESPiLL que parlaven com al Pinós i Monòver, i a la Sarsa em posaren els mateixos exemples que el del Pinós i afegiren que ells deien pelzdó i caigüa i a Novelda dvup i bac. 1 això és empíricament comprovable, fins i tot amb un considerable augment d’exemples. Els pobles que pertangueren a I’antic partit judicial de Monòver (Petrer i el Pinós) parlen com en aquesta vila, i aquells que estigueren sota la jurisdicció de Novelda (la Romana, 1’Alguenya i els Fondons) tenen un valencia «novelder». En esquema, tenim els següents trets geolectals: 1) Pèrdua de la consonant final en fuoutt, alt i hivevn en monover.

En novelder es conserven.

2) Pèrdua exagerada de les -d- en novelder (vefveat, roa). En monover es conserven.

3) Pronunciació com a palatal fricativa sorda de la grafia s en fose i WLOSCUen el novelder (com ho fem en peix, per exemple). En monover la s sona alveolar fricativa sorda.

4) Harmonia vocàlica en monover: foro, porto, volo (amb totes les o obertes), per foru, porta i volu, tal com es fa a Novelda.

5) Perdua de la Y i conversió en una v en div-ho, fev-ho, pensuv-ho, que passen a divo, fevo i pensavo a Novelda i conserven la seua forma a Monòver.

6) Major índex de castellanització lèxica en el novelder. Del conjunt lèxic pregunta& Novelda té 24 castellanismes; el Fondó de les Neus, 22; l’Alguenya, 21; el Fondó dels Frares, 20; Petrer, 2@ el Carxe, 17; Mormver, 16; la Romana, 16; el Pinós, 16; la Torre del Rico, 16; la Sarsa, 14; i Pou Blanc, 14.3’ Alguns exemples oposats entre Novelda i Monòver són: butxucu, son, afunyav-se, tloguer, jttny, etc. (del monover), enfront de bolsillo, sony, donar se pressa, alquiley i jmio (del novelder).

Enllacant amb allo que dèiem unes pagines més arrere, si el parlar del Vinalopó Mitjà es distingeix al si de l’alacantí per l’omissió fonètica de la Y, el monover es diferencia del novelder per alguns trets tan importants com els vists mes amunt. 1 encara podríem seguir, si atenguéssem la progressiva igualació dels sons palatals africats sonor i sord que es produeix a Petrer i a la zona de la província de Múrcia, que també hem estudiat. Aquest fenomen és només una part del que es produeix on es parla l’apitxat. Es confon el primer so de mots com (cgitan i cxica» o la j de «menja» amb la x de «panxa»: Es a dir, dins del monover va apareixent una escissió en les regions extremes; una en contacte amb una ciutat més gran i castellanoparlant (Elda), i I’altra, dependent d’uns municipis murcians (Iecla, Jumella i Favanella). aC Aquestes xifres són molt relatives donades les limitacions del mbtode d’enquesta de la dialectologia (una persona d’edat mitjana, o mbs aviat major, per poble). Almenys puc garantir que coincideixen amb la wzonsciència popular-lingüísticas de la comarca.

67

EESPILL També als illots castellanoparlants, encara que amb una població menys repartida, hi ha diferencies internes en el murcià que s’hi sent.

El so castellà de c o z és pronunciat en un 55 % dels mots que el duen a la ,Canalosa, un 54 % a Elda, un 4 % a Montfort, un 3 % a les Salines i un 0 % a Asp. La -s s’aspira fortament a Asp (51 % ) i a les Salines (51 % ) i molt poc a la resta: Elda, 9 %l; Montfort, 5 % ; i la Canalosa, 0 %.

La 22 (el so que representa) només viu als nuclis més petits: les Salines i la Canalosa.

Les consonants finals -1, de bonirol, estral, verderol; -d, de pared; i -t, de torrat, eZ Poblet (toponim), a macut, etc., es pronuncien afeblides en general. Es perden o són gairebé inaudibles a Asp i es mantenen ben fermes a la Canalosa. A més a més, en aquest Ilogaret fondoner, es realitza I’enllac fonic sonor de la -s amb la primera vocal de la paraula que segueix (lo-z-hombres en compte de Zo-s-hombres), cosa totalment irregular i de «mal gust» en castellà, perol molt corrent en català.

Es pot concloure que els dos nuclis més grans, Elda i Asp, presenten més signes de murcianitat: aspiració de la -s, no distinció 22 / y, i afebliment de les consonants finals. La Canalosa es trobaria al punt oposat.

En l’apartat de morfologia i sintaxi, m’he basat en 37 qüestions que tracten del genere, els ordinals, construccions amb sev/habeu, conservació de certs afixos, construcció de en amb infinitiu (indicant temps) i de ca (‘casa’) més article.” D’aquestes, Asp en respon 24 amb morfologia valenciana; les Salines, 17; Elda, 16; la Canalosa, 15; i Montfort, 12.

Amb tota Iogica, esperàvem que els nuclis grans no haguessen conservat tant els valencianismes.

ZPotser falla el mètode d’enquesta?

LPotser hi ha una altra explicació ? En qualsevol cas, veiem que Asp sempre es decanta cap a una major homogeneïtat dialectal.

Quant al lèxic, Asp segueix la seua lùgica: de 146 mots d’origen catalàvalencia plantejats, en conserva 110. Darrere van la Canalosa, amb 105; les Salines, 103; Montfort, 94; i Elda, 91.

Sense donar-se en cap lloc concret, s’hi observa una especialització semàntica de les paraules d’arrel catalana en el seu camí cap a la substitució per les castellanes corresponents o semblants. Vegem-ne alguns exemples : BAJOCA: S’anomena així quan s’obté de la terra.

JUDfA VERDE: Quan es compra a la botiga o al mercat.

BOÑO: Un bony en la cambra d’e la roda de la bicicleta.

CHICHÓN: Qualsevol bony; normalment al cap.

PINOL: De dàtil.

” bíamos

Exemples: ‘la sudor’, ‘la frescor’; ‘el que hace diez’ (‘el que fa deu’); ‘hacuatro gatos’; ‘largaria’, ‘ancharia’; ‘en llegar, comemos’, i ‘voy a cal

médico’.

68

liESPI De l’oliva, producte més corrent que l’anterior.

PAsrurUR: Ovelles, anyells, etc.

PASTAR: Les vaques (al Vinalopó Mitjà no se’n solen veme més que al cinema i la televisió).

CHULAR: Xiular a través d’una mena de xiulet fet manualment. sIr.nAa: Xiular en general.

HUESO:

Observem que les nostres paraules van adquirint progressivament un sentit més restringit o pejoratiu que les castellanes. Això també passa en la zona catalanoparlant.

(S’hi pot demanar un pernil en un mercat o comer-c d’alimentació, pero es demanarà un bocadillo de jamó o 100 gvams de jamó en un bar o una botiga.) Acò és un clar exponent del comportament unitari, quant a la menysvaloració «d’allòl valencia», a tot el Vinalopó Mitjà, ja siga una zona de llengua castellana com de llengua catalana.

Voldria concloure aquest abreujat resum de dades geolingüístiques amb el resultat de 27 qüestions formulades en tots els punts de la xarxa, tant d’una llengua com de l’altra. Demanava per conceptes com els de «badallar», <sanar-se», «becada», «clivellar-se», «glopejar», «mortitxol o albat», etc. El número que pose al costat de cada poble és el de paraules castellanes amb que respongueren als conceptes demanats: Montfort .....................

Elda ........................

La #Canalosa ..................

Les Salines .................. ... ... ... ......

Asp .........

Novelda .....................

Monòver .....................

El Fondó dels Frares ......

L’Alguenya ..................

Petrer ........................

La Romana ..................

ElFondódelesNeus .........

El Pinós .....................

Pou Blanc ..................

La Sarsa .....................

La Torre del Rico ............

El Carxe .....................

Les Cases del Senyor .........

15 14 12 ll 10 6 6 6 6

5 5 4 4 4 4 3 2 2

Lògicament, són al cap els nuclis castellanoparlants.

Asp, per sota de tots, connecta amb la seua tònica d’alt nombre de valencianismes.

Es indubtable que hi ha un bot qualitatiu entre Asp (10) i Novelda (61, pero pensem que la diferencia hauria de ser més gran entre dos pobles que parlen diferents llengües. Asp té molts valencianismes i Novelda té molts castellanismes.

Els dos pobles es troben separats per quatre quilàmetres només i units per una mateixa economia agrícola. La interacció poblacional és freqüent.

El desig d’aproximació d’uns i altres pot veure’s materialitzat, pel que fa a la llengua, amb una cessió de la «puresa» idiomàtica a parts iguals. Acò pot ser un símbol per a tota la comarca.

Hem iniciat 1’articl.e parlant d’heterogeneïtat lingüística comarcal i l’acabem contradient-nos en comprovar que la tendencia d’uns pobles i altres és a «homogeneïtzar-se».

69

CESPILL Això no obstant, aquest anivellament plantejament bàsic: els catalanoparlants anormal pel que fa als drets polítics. sabem cap a on camina.

parteix dúna desigualtat en el comptem amb una llengua L’«homogeneització», dones, ja

Novelda,

70

Brauli MONTOYA juny de 1981

EESPIU

E

L LLIBRE 1 LESCRIPTURA EN INVENTARIS CATALANS 1 VALENCIANS DEL SEGLE XV Joscp

A

%nchs

INTRODUCCIO

*

MB el segle XV entra a la Corona d’Aragó l’humanisme, de la mateixa manera que durant els segles anteriors ho havien flet altres corrents literaris i influències de tota mena, a través dels territoris extrapeninsulars. No és aquest el lloc adient per a analitzar el fenomen, ja que altres autors ho han fet amb gran lluïdesa. Nosaltres ens ocuparem ací dels llibres, no pel que fa al contingut, sinó en allò que fa referencia als caràcters externs, és a dir, materia escriptòria, tinta, Ilengua, escriptura, enquadernació, etc.

Aquest estudi, per tant, no es basa en l’examen directe dels manuscrits originals, d’altra banda molt dispersos, sinó en lesb’descripcions que en van fer els notaris catalans i valencians del segle xv en testaments i inventaris.

Hom pretén tan sols de sistematitzar, a mode d’esquema, * Resum de la ponència presentada en el Congrés preparatori tenari del Descobriment d’Am&rica, celebrat a Conca en 1979.

71

per al V cen-

CESPILL allò que entenien aquells llunyans i cultes homes -la majoria juristes expertssobre la tècnica de la confecció dels codexs, i si els noms i definicions emprats en aquelles descripcions en conserven la validesa.

La nostra labor no hauria estat possible de no mitjancar un bon nombre d’edicions d’aquest tipus de textos notarials, obra de diversos investigadors i, especialment, de J. M. Madure11 ’ i J. Sanchis Sivera.z El llibre manuscrit, en l’esplendor de les universitats i amb el canvi de mentalitat dels homes de l’època, deixà de ser patrimoni de les classes privilegiades i de les esglésies i els monestirs, i arriba, ja amb el segle XIV, a una burgesia àvida de coneixements.

A partir de mitjan segle seran molts els membres de professions liberals que comptaran amb biblioteques incipients, i per tant, el còdex passarà de ser materia de luxe a objecte de consum, i lüs i el gaudi se n’incrementarà amb l’aparició de la impremta.

El segle xv sera, dones, fonamental en aquest canvi, i per això hi centrarem el nostre treball.

1 Hem emprat les següents obres: Manuscrits en català anteriors a la impremta (1231+1474), Barcelona 1974; «Micer Jaume Callís y su biblioteca jurídica», Anuario de Historia del Derecho Español, XXXVI (1973), pp. 545-556; «Regesta documental de Biblias manuscritas e impresas (13361600)», Analecta Sacra Tarraconensia XLVII,

pp. 27-63; «Encuadernadores y libreros barceloneses judíos y conversos», XX1 (1961), pp. 229-338; id. XX11 (1962), pp. 345-372 i XX111 (1963), pp. 74103; «Manuscrits eximenians», Martínez Ferrand0 archivero (Madrid, 19’68), pp. 292 1 ss.; «Manuscrits trescentistes i quatrecentistew, Hispania Sacra IV (1951), lulianos XII pp. 401454 i V (1952), pp. 165-178; «Miscellània lulliana», Estudios (195’8), pp. 6061; «El pintor Lluís Borra&, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona X (1952); «Códices lulianos», Spanische Forschunger XVI (1960), pp. 85-114; «Mestre Felip Malla», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Bauceiona XXX (1963-1964), pp. 557-561.

Hem consultat també les següents obres: J. M. MADUKELLi J. RUBIÓ: Documentos para la Historia de la Imprenta y librevia en Barcelona (147~1553), Barce lona 1955; M. MITJA: «Pere de Rajadell y su biblioteca jurídica», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols 1 (1948); «Notes documentals de llibres antichs a Barcelona», BRABLB VIII; P. PU.IOL: «Contractes de copia i préstec de llibres dmelsegle» XIV, Butlíetí de la Biblioteca de Catalunya (1920), pp. 213-215; «Bibliografia treta d’alguns inventaris de 1’Arxiu de la Catedral d’Urgell», id., pàgines 21,6 i SS.; A. DURAN: <Notícies de llibres en inventaris de Cervera», BBC (1917), pp. 127 i SS.; J. GUDIOL: «Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al se gk XVIII del Museu Episcopal de Vic», BBC (1925), pp. 50 i SS.,etc. ’ J. SANCHISSIVERA: «Bibliografía Valenciana», Anales del Centro de Cultura Valenciana (1930); J. M. PÉREZ:«Escritores de letra formada medievales», id. (1933); J. SANCHIS SIVERA: «Copistes, llibreters e impressors a Valencia», Butlletí de la Biblioteca de Catalunya (1925); M. BETf: «Notícies de manuscrits de l’arxiu de 1’Arxiprestal de Morella», BBC (1917), pp. 47 i SS.; J. HINOJOSA:UAportaciones a la bibliología valenciana durante el reinado de Alfonso el Magnánimo, Ligavzas VII (1975), pp. 213-228.

Sefarad

72

ELS CODEXS Els textos notarials del segle xv unes vegades ens fan una descripció completa d’un codex, i d’altres ens en donen tan sols notícies vagues.

Tant unes definicions com les altres aporten gran varietat de nomenclatures que ens cal sistematitzar: [ll . . . quendam librum . . . scriptum in pergamenis, cohopertum postibus fusteis cum pelle sive corio virmilio et cum quinque clavibus de lautono in utroque poste, continente in se tresceritas octuaginta quatuor folia, scripto in romancio a colondellis. . . in primo folio et in primo colondello.. . et finit in ipso ultimo folio in secunda pagina eiusdem folii.3 PI . ..quehdam librum scriptum in papiro forme folii.. . coopertum de pergamenis engrutatis, coopertis de corio viridi, cum clausoriis corrigiarum alborum. Quiquidem liber occupat centum foleas scriptas. Et incipit cum littera virmilia.. . et cum littera nigra.. .

[3] Item, VIII coherns de pergamí de forma maior, los quatre dels quals són tots scrits, e del sinqué n’ha scrit solament dues cartes, e los altres tres coherns són no scrits. Lo primer . . .és intitulat ab letra vermella.. . comenca lo pròlech en letra negra.

Com s’haurà pogut observar, en aquestes descripcions apareixen diferents tipus d’enquadernacions, materia escriptòria, tintes i la diferenciació entre foli i pagina o carta, el nombre dels folis, el dels quaderns, etcètera. Pero anem a poc a poc: MATERIA ESCRIPTORIA

Els codexs que apareixen en els inventaris i en els testaments foren escrits indistintament en pergamí o en paper, encara que, en algun cas, concretament en els més antics de paper, es combinen tots dos materials en un mateix quadern del volum: [4] et in papiro et pergamenis scriptis scrit en paper, ab sisterns de pergamí.

II51 [6] XII coerns de forma maior scrits en paper, ab los caps coerns de pergamí. r71 scrit en paper de la mà maior... ab 1111 fulles e mige de per gamins detràs scrites.

Es curiós el sistema de protecció dels quaderns de paper, que presentaven la primera i l’última pagina en pergamí. Aquest costum, com ja hem dit, es remunta als primers còdexs hispànics en aquesta materia.4 3 No s’hi anoten els textos. Vid. el treball esmentat en l’asterisc.

A. MILLARES: Tratado de Paleografía española, Barcelona 1932. En la pàg. 432 ens parla dels primers còdexs d’aquest tipus trobats a Silos.

4

73

EL

PERGAMÍ

El pergamí emprat per a la confecció dels còdexs procedia de pells de moltó, bou o cabra, i la forma variava segons I’obra. Quant a la qualitat, podia ser «gros», «fi», «subtil», etc., la qual cosa ser& determinada per la solemnitat del manuscrit: in pergamenis edulinis.

E93 in pergamenis de cabrits prims. [lo] pergamenis de forma maior, mijana, gran forma. [ll] pergamenis in forma de quatre cartes, en forma de ful1 de paper, etc.

Es curiosa la denominació citada en darrer Iloc, en la qual el ful1 de pergamí es plegà formant un bifoli, és a dir, quatre pàgines.

EL

PAPER

Les notícies referents al paper són més variades. Ens n’indiquen la confecció, l’antiguitat, la qualitat, el tipus, la conservació i, de vegades, fins i tot la filigrana: [12] paper de molla.

[13] paper mètric.

[141 paper antich; vell; engrutat. [ 151 paper sotil; molt sotil.

[16] paper de forma comuna; de forma reyal.

[17] paper de forma de fulE; d:e tot full; de quatre cartes lo full; de vuit fulles lo full. [lS] paper de forma major; de mà major; de forma mitjana o migencera; de forma menor.

[19] paper rosegat de rates, tot arnat, estripat, tot descornat, ab moltes cartes primeres trencades.

Hinojosa, en un treball sobre el Magnànim, ens parla també del paper toscà.’ Com veiem, les notícies són molt variades, i cal destacar les de l’epígraf 17, referides als plecs, i les del 19, a la conservació, així com les precisions que fa dels elements externs destructors.

LA

FILIGRANA

Dues són les notícies que fan referència al paper amb filigrana. Una ens la dóna Hinojosa quan ens parla del paper amb el «senyal de carro»,6 i l’altra la transcriu Madure11 d’un inventari del 4 d’agost de 1419. Diu així : [20] s

Ob.

altre

libre

escrit

en paper...

cit., p. 219.

* Ibid.

74

emprentat

ab senyal

d’escala.

LA TINTA

La tinta emprada per a la confecció dels còdexs fou la negra per al text i la roja per a les rubriques.

Vegem-ne uns exemples: [21] [22]

E comenca en la rúbrica.. . e en lo negre. de letra vermella; letra vermeya.

[231 comenca en letres vermeyes. . . e fineix ab letres

negres.

Un text valencia de 1415 ens dóna una fórmula de composició de la tinta, fórmula que varia poc de les emprades a Europa, i a la qual el nostre notari dóna un «toe» particular.

Sobre les diferents receptes valencianes i la composició pot veure’s el treball recent de M. Milagros Cárcel i J. Trenchs.’

FORMA 1 MIDES DELS CbDEXS

La forma del paper, o del pergamí, estudiada en els apartats anteriors, així com el nombre dels folis, determinaran l’aspecte extern del còdex. Els notaris medievals, pel que fa a les mides, empraven els següents mots: «petit», «gros», «grand», «Prim», etc., a més d’algun diminutiu aplicat a la paraula llibre, com ara &bretons».

Quant a la forma del manuscrit, els nostres notaris ens donen les següents nomenclatures: [24] [25] [26]

llibre llibre de full llibre

de forma de forma comú. de forma

poca; llibre poch. de ful1 comú, ful1 maior, mijana

entre

ful1 major

mig full,

de quart

e menor.

ELS QUADERNS 1 ELS FOLIS

El manuscrit es componia de quaderns («coerns», «coherns», equerns») del tamany dels folis descrit quan hem parlat del paper o pergamí, i cada quadern constava de sis o més folis plegats en dos, es a dir, vint-i-quatre pagines.

[27]

1 quarnet en pergamf; III coerns de pergamí scrits; XII querns de pergamins.

[28] XII coerns de forma major scrits en paper, ab loscaps coerns de pergamí.

[29] en sisterns; Item, L sisterns de la Bíblia; hun libre scrit en paper en VIII sisterns.

[301 un libre de paper en querns.

1 M. CARIZEL-J.TRENCHS:aLa tinta y su composición. Cwtro recetas valencianas (siglos xv-xvn)b, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, LXXXII (1979), pp. 415-426.

75

EESPILL Els folis apareixen esmentats amb els mots «folio», carta, o afull».

Cada un es componia de dues pagines o «planes» i aquestes, al mateix temps, de «coronde&» o columnes, que constaven de diverses línies 0 «regles». Vegem-ne uns exemples: [31] [32] II331 [34] [35]

la primera pagina del primer full. en la que ha XX11 cartes scrites per algunes cartes que preceheixen e que ha scrites rúbriques. en lo primer corondel1 de la primera pagina de la primera fulla.

III1 línias de negra. la darrera línea del segon corondell; la darrera regla de la primera plana de la primera pagina.

Cada foli era numerat, generalment en xifres marge superior del foli. Vegem el següent text:

[361 e la darrera vermella,

carta és quotada així DXLVIII. LES

RUBRIQUES

romanes,

en lo cap d’amunt

[38]

de letra

dels manusrúbriques es

la taula davall scrita; e la primera carta.. . la taula briques que comenca de letra vermeya. en la primera carta de la taula; en la primera pagina rúbriques.

L'ESCRIPTURA:

del

1 ELS íNDEXS

Els índexs sempre apareixen esmentats al comencament crits amb els noms de «taula» o «rúbriques».

Aquestes repetien escrites en tinta roja a l’inici de cada capítol.

[37]

al centre

LA DISPOSICI~

de rúde les

EN EL MANUSCRIT

Els manuscrits se’ns presenten en línia tirada, o en columnes o glossats. De vegades, els mateixos notaris distingeixen també els textos en prosa de la poesia: [ 391 a colondells; corondells.

[40] en pergamins rimada; metrificat en romanc; in romancio rimatu.

[41] glossat; ab test e glosa.

LES

INICIALS

1 LES MINIATURES

Les inicials descrites en els inventaris i testaments solien ser de dos tipus: a) colorejades en blau i roig, alternant tots dos colors, farcides de tinta or, i b) historiades.

[42] capvives totes deurades e istoriades.

[43] ab la D blava e vermella e de verme11 illuminada.

76

LESPILL L-441 la qual capletra del qual principi és molt gran d’or tot ystoriat.

[45] ab capletres d’or.

[46] la rúbrica ab A blava, e tota dita rúbrica ab letra vermeila.

Com veiem, les veus «capvives» i «capl,etra» fan referència a les inicials decorades de l’inici del llibre o dels capítols. Les inicials «illuminades» i «ystoriades» són les que duen una histkia en l’interior, és a dir, les miniades.

La miniatura dels còdexs es descriu amb unes poques paraules.

Aquestes, generalment, fan referència al motiu de l’escena que representen, quasi sempre de tipus bíblic o cortes&:’ [471

E en una de les quals era pintada la figura de Jhesuchrist e d’altres imatges.

[48] e en la darrera fulla pintada la Deytat. e algunes pintures.

[491 [50] molt bella e historiada per caps de capítols. [ 511 ab la figura de la Verge en la primera pàgina.

L’ENQUADERNACIÓ

Les descripcions que ens fan els notaris de les enquadernacions solen ser molt acurades i farcides de detalls. Les podem agrupar en diversos tipus: a) b) c) d)

amb amb amb amb

tapes tapes tapes tapes

de de de de

fusta cobertes de pergamí, cuir. pergamí. paper cartó, etc.

Es tal la precisió de les enquadernacions sempre quan els còdexs en van desprovists l.-Ciidexs

cuir o teles precioses.

que els notaris indicaran o quan té tares o defectes:

amb tapes de fusta

[521 cum postibus; cum tabulis de fustis; posts nues. panno lini; parxe viridi; [531 coopertis de perayo virmilio; [54]

viridi; pell verda; ab posts cubertes d’estopa.

albardina verda; velut vermell. de cuhir verme11 ab una custòdia

corio de drap

El primer dels epígrafs ens parla dels còdexs amb simples tapes de fusta sense folrar; el segon, d’aquells les tapes dels quals van folrades, i ens fa una tipologia del material emprat; el tercer ens parla del guardapols o coberta de l’enquadernació, segurament a causa de la bellesa d’aquella.

B Hinojosa assenyala també la presència d’escuts heràldics en la portada dels còdexs, una mostra més del renaixement alfonsí.

77

2.-Tapes

de cuir

i pergamí

Les tapes de cuir i pergamí, l’època. Vegem unes cites: [SS]

BI 3.-Els

generalment

cum cohoperta de coreo rubeo; cubert de pergamí; ab cubertes gamí engrutades. fermalls

i els adornaments

toves,

abunden

molt

en

viridi; ncgre, blanc, blau. de pergamí blanques; de per-

de l’enquadevnació

En les cobertes de fusta, tant si eren folrades com si no, trobem uns claus i unes tanques. Aquestes darreres es troben també en les cobertes de cuir i pergamí: [57] V clavibus de lautono.

[58] cum duabus tencadors et cum V clavis in quolibet poste.

[59] III gafets o tencadors; tencadors de seda ab lo cap d’argent; ab dos botons de perles.

LA LLENGUA DELS CbDEXS

En els inventaris ja esmentats, el notari també cita la llengua en que són escrits. Si prescindim dels Ilatins, trobem les següents denominacions: II601 in latino et romancio.

[61] en romans, romanc, en romanc antich. t-621 en lengua francesa 0 francígena.

L.631 en vulgar limosí; en limosí.

[64] en vulgar cathala; en català.

1651 de litteras sarracenas.

1661 en lengua toscana.

L’ESCRIPTURA En la segona part d’aquest treball estudiarem com els notaris catalogaren els diferents tipus de lletra en que apareixen escrits els còdexs.

Així, en successius apartats, parlarem de la qualitat i el tamany de l’escriptura; de la datació, de les nomenclatures i de la relació escrivàescriptura.

TAMANY I QUALITAT DE LA LLETRA

Si prescindim de les nomenclatures de l’escriptura -ens n’ocuparem més endavantels notaris ens forneixen infinitat de notícies sobre la qualitat i el tamany de I’escriptura dels còdexs que analitzen per als seus inventaris i testaments.

---

78

LESPILL Pel que fa a la qualitat, són freqüents les veus de «pulcra», «bona», «caduca», «ligibili», aplicades a l’escriptura com ens mostren els textos següents:

ESi3 1691 [701 1711 [721 r731 [741 r751

de pulcra littera rotunda. de littera rotunda multum bona; non multum de bona littera. de littera rotunda caduca. de littera antiqua male legibili. ab letra confusa. mal scrit. ab la letra que’s comenca a raure. cum parva el mala scriptura currenti.

El penúltim text ens assenyala crits de paper de l’època, al qual la mala qualitat de les tintes Si ens referim al tamany de les veus de «minuta», «grossa», [76]

littera

minuta;

bona.

un mal bastant corrent en els manusja hem fet referencia: que foradaven el paper. l’escriptura veurem que són freqüents «mediocri», etc., com per exemple:

ab letra

molt

menuda.

[771 cum parva et mala scriptura.

[78] [79] [SO]

de littera grossa; littera rotunda magna. de littera mediocri; littera antiqua non multum de letre de diverses maneres.

grossa.

DATACIÓ DE L'ESCRIPTURA

La major part dels notaris no gosen datar les escriptures que analitzen i, quan ho fan, les noticies que ens en donen Vegem-ne uns exemples: [81]

littera et nota antiquisima; antiqua; littera satis grossa

littera antiqua; antiqua.

dels còdexs són vagues.

littera

A la Corona d’Aragó, al contrari d’allò que s’esdevé a Italia, en la primera meitat del segle xv, la veu «antiqua» fa referencia guitat de l’escriptura i no a la humanística.

multum almenys a I’anti-

NOMENCLATURES PALEOGRAFIQUESEN ELS INVENTARIS

En els inventaris del segle xv és freqüent trobar les paraules «rodo«bolonyesa», «currente», «alemanica», etc., aplicades na», «scolastica», a diferents tipus d’escriptura librària.

En els documents, les denominacions varien, com veurem en l’apèndix.

Vegem ara quins són els noms aplicats a l’escriptura i allò que volien expressar els nostres notaris. Dividirem la historia de I’escriptura en tres cicles: carolí, gòtic i humanístic.

79

1 .-Cicle

de f’escriptura

carolina

Les veus «francesa», «francigena» i, en alguns casos, «antiqua» es refereixen a aquesta escriptura.

Les primeres li vénen per ser d’origen francés les més antigues mostres que entraren a la península.

l-821 in littera [83] II841 [85] [86] [ 871

francigena. cum littera francigena quasi dirrutam. in francigena. lletra antigua; antiga. littera francigena seu alemanica satis subtili rondellos. littera francigena currente.

correnti

per co-

El segon dels textos ens marca I’estat de transició entre la carolina i la gòtica. Els dos darrers ens mostren lüs de la carolina documental, dita també «Iletra catalana» en els còdexs: [88] [89]

littera littera

satis gracili currenti et cathalana. cathalana quasi antiqua et quasi scolastica.

Aquest darrer text també ens assenyala la transició (quasi antigua) i la gòtica (quasi scolastica).

2.-Cicle

de les escriptuves

entre la carolina

@tiques

L’escriptura gòtica, al llarg de la seua dilatada existencia, va tenir diferents denominacions que fan referencia tant als centres de producció com a les variants escripturàries.

En aquest primer apartat sols analitzarem les denominacions referides a l’escriptura de forma general, i no ens aturarem a veure si aquesta era rodona, cursiva o formada.

La veu «gòtiga» es refereix a la Iletra d’aquest cicle: [90]

[911

Item, altre libre en pergamí e d’0rdinacion.s de la terra, en letra gòtiga.

La gòtica ment entrara

d’algunes ordinacions de pergamí ab letres

hispana podia ser rodona, formada o corrent. en el país la gotica bastarda, com veurem:

de drets gotiques.

Posterior-

a)

Lletra gòtica formada Són moltes les cites de «Iletra formada» o «letra de forma» que apareixen en els inventaris.

Com a exemples, assenyalarem els següents: [92]

de littera formata; de littera mada; ab corandells de letra

formata formada.

La mateixa s’emprà tant en textos escrits en els de línia tirada i en cantorals.

80

bona;

en forma

de letra

de columna

forcom

LESPI b)

Lletra gòtica rodona Les notícies referides a aquest tipus d’escriptura gòtica són molt més abundoses, Al costat d’elles apareixen sempre apreciacions sobre la qualitat: [93]

letra rodona; littera rotunda caduca; littera rotunda antiqua; Item, unes hores de Madona Sancta Maria, segons que se diu són de mestre Johan, scrivà de letra rodona; scrivent de lletra rodona; ab letra rodona nostrada.

Lültim text ens parla de la Iletra rodona fortes influències documentals.

Generalment, un escrivà de documents.

propia de la corona, amb el text estaria escrit per

c)

Lletra gòtica cursiva Les nomenclatures aplicades a la cursiva gòtica poden ser de tipus general o acompanyades del nom del país on s’escrigué el text. La gìr tica cursiva catalana apareix designada amb els noms de «letra tirada», «cursoria» 0 «scriptura currenti».

Vegem-ne uns exemples : [94] [95]

ab letra ab letra

tirada. tirada

rodoneta.

Aquesta cursiva s’emprà sobretot per a textos en vulgar, i es reserva la rodona o la formada per als universitaris i per als llatins. També s’emprà per a glosses: [96] [97] [98]

II991 [loa [ 1011

scrit ab corondells, ab ses gloses de letra tirada menuda. de letra cursoria. de letra tirada en lengua toscana. compendium historiale domini Petri, bone memorie, regis Aragonum . . . scriptum littera cursoria. cum parva et mala scriptura currenti. littera figuerali; scriptum, ut videtur, manum discreti Petri Figuera, dicti domini cardinalis, domestici et scriptoris.

Aquest últim

text ens mostra

l’anàlisi

d’una escriptura

personalitzada.

d)

La Iletra gòtica de les universitats És sabut que els estudiants catalana-aragonesos dels segles frequentaren universitats estrangeres i, especialment, la de Amb ells, quan retornaven als respectius 110~s d’origen, entraven gran nombre de còdexs, sobretot jurídics, procedents d’aquests universitaris.

La nomenclatura de les escriptures ja no sera genèric de «gloses», sinó el de «bolonyesa» o «scolàstica».

[102]

XIV i XV Bolonya. al país centres el nom

Item, un libre de forma menor, cubert de posts, scrit en pergamins de letra bulunyesa e capletras d’aur appellat «Saltiri».

81

[103] [104]

ab test e ab gloses. de letra scolàstica.

e)

La lletra gòtica bastarda Tan sols dos textos ens parlen d’aquesta variant de I’escriptura tica; un es refereix a la librària i l’altre a la cursiva:

go-

[lOS] de letra bastarda. [ 1061 letra currentíssima bastarda.

Tan sols dos textos ens parlen d’aquesta variant de l’escriptura tica; un es refereix a la librària i l’altre a la cursiva: [lo.51 de letra bastarda. [ 1061 letra currentíssima bastarda.

gò-

3.-Cicle de l’escviptura humanística La humanística apareix a les nostres terres amb el nom de «nova» el seu paregut i, en algun cas, amb el «de stampa», per a mostrar-nos amb la d’impremta.

La veu «italiana» es refereix a la variant de la humanística coneguda com itàlica: [ 1071 [108] [109]

de littera nova. de letra de stampa. de letra italiana.

Les notícies parentiu entre nística italiana.

_ .~ referides a l’escriptura dels incunables esmenten l’evident aquesta lletra impresa i la gòtica alemanya o la huma-

L’ESCRIPTURA

1 L’ESCRIVA

La relació escriptura-escriva/copista apareix manifestada en diversos treballs de Sanchis Sivera,g J. Pérez Io i Batlle Prats,” a banda dels ja citats a l’inici de l’estudi.

L’escrivà, per al desenvolupament de la seua tasca, havia de comptar amb una serie d’eines i dún material molt variat. En un inventari de darreries de segle trobem ressenyats els següents: [ 1101 [ll l] [ 1121

Item, Item, Item,

unes prenses de ligar libres, III sous VIII diners. una capsa de artalaria de illuminar, II sous. una sort de pergamins rasos.

9 Cf. nota 2. lo Ibid. *’ L. BATLLE

PRATS: «Inventari dels llibres de Berenguer d’Anglesola>, EUC (1932), pp. 66-85; «Noticias de libros antiguos de servidores de la Catedral de Ge rona», Hispania Sacra 22 (1969), pp. 250-279.

82

EESPILL [ 1131 [ 1141 [ 1151 [ 1161

Item, sinch pergamins rasos de cabrits, 1111 sous.

Item, un cartapel qui tracta de fer diverses colors.

Item, etiam forpices ad scindendum papirum et etiam unum scindipendium.

Item, unum magnum et oblongum encaustorium de cupro cum suo cohopertorio dicti domini habens intus unum SCUtum aureum de Francia et unum puxorium ac unum perforatorium litterarum utrumque cum manubrio eburneo argento munito atque unum clausorium de libri de cerico et capite argenteo.‘j

Un altre punt que relaciona l’escrivà i l’escriptura pot trobar-se en els contractes fets per notaris per a la còpia de manuscrits, en els quals, a més de citar el text per copiar, s’indica el model de lletra que haurà d’emprar el copista: [ 1171

Cl181

Primerament, que.1 dit mossén Pere és tengut de continuar lo dit libre o volum de semblant letra que ha donat per mostra en un troc de pergamí, el1 al dit mossén prior. ckdan buena letra o millor que la muestra que

El191 . . .la forma

escriure e com és la lliurat per jo vos he

e de tal letra como yo he dado la muestra.

Ll201 . . .que yo vos dé los ditos libros acabados e endrepdos,

corregidos e perfilados e la letra de la glossaria que es... t-1211 . ..de buenos pergaminos blancos, netos e non grossosos, e con buena tinta, e bien gomada. . .

[122] me dará la forma de lletra e nota de huna muestra que yo di a mossén...

L’ESCRIPTURA

DOCUMENTAL A LA CORONA NOMENCLATURES

D’ARAGO:

Les nomenclatures aplicades a l’escriptura documental de la Corona d’Aragó són escasses. Tradicionalment, a partir d’Usón Sesé l4 léscriptura compresa entre Jaume 1 i Alfons V rep el nom de «Iletra aragonesa».

El nom, encara que no corresponia a la gènesi paleogràfica de l’e& i historiadors que criptura, va fer fortuna,15 i molts són els paleògrafs l’empren en l’actualitat. l2 BATLLE: <Noticias>, doc. 1, 3 i 19.

I3 BATLLE: «Inventari», núms. 32 i 41. l4 M. USEN SESÉ: Contribución al estudio de la cultura medieval aragonesa.

La escritura en Aragón del siglo XI al XVI, Zaragoza 1940-1941. l5 F. C. CASULA: «Ahme note sulla “letra aragonese” nel secolo XIV,, Annali

della Facoffà di Leffere (Sassari, 1967).

83

Recentment F. C. Casula,16 basant-se en l’origen de l’escriptura, ha proposat canvik aquest nom pel de «lletra catalana».

El paleògraf ha de respectar una nomenclatura tradicional sempre que textos coetanis a l’escriptura no li duguen la contrària. Així, nosaltres hem emprat el primer terme en gran quantitat de treballs. Ara, amb les noves troballes de nomenclatures, ens és arribada l’hora de rectificar i d’acceptar el nom proposat per Casula. No ho fem per les raons aportades per aquest autor, sinó perquè els mateixos textos de I’època ho diuen així. Vegem-ne alguns exemples: [123]

De las dichas cosas de voluntad de las partes fueron fechas dos cartas partidas por ABC, la una de las cuales fue librada a los dichos procuradores escripta en letra e lengua castellana et la otra al dicho don Pedro de Villanueva en plan escuipta en letra e lengua catalana.

Aquest text és del 17 de setembre de 1341 i forma part dún grup de tres procedents del notari valencià Bernat Soler. S’hi remarca la diferència d’escriptures que hi havia entre Castella i la nostra terra. Per tant, el nom de letra catalana incloïa totes les grafies emprades pels diferents escrivans del país.”

Altres textos posteriors, ja en el segle xv, per a referir-se a I’escriptura del segle XIV i I’anterior, empraven també el terme estudiat: [124]

[125]

Item, alium librum similiter papireum cohopertum pelle viridi sine postibus, scriptum non per corondellos littera satis gracili curventi et cathalana.

Et est postilla super nonnullis epistolis Pauli. Et incipit in. IX. linea eius primi folii: cum origine et inventione, et finitur eius tertium folium: que non sunt Deus atque eius penultimi folium incipit in spiui, et finitur: quod iam fuctum estJ8 Item, alium librum de papiro grosso, scriptum non per corondellos littera cathalana quasi antiqua et quasi scolastica coopertum pell#e viridi in quo tractatur de Medicina et vocatur «speculum medicinalium introductionum sive speculum arnal-

l6 F. C. CASULA: «Ossewazioni paleografiche e diplomatistiche sulla Cancelleria di Giacomo 1 el conquistatore», Archivi e ctlltura XI (1967) i Breve storiu della scrittwa in Sardegna, Cagliari, 1978. En la pàg. 134 d’aquesta obra escriu: «Tutti i paleografi finora, noi compresi, hanno denominato questa cancelleresca letra arugonesa fidando nell’ autorità di M. Usón Sesé. L’Aragona, però, ebbe una storia della scrittura, prima della confederazione, diversa da quella de la Catalogna, e cosí sarebbe assolutamente errato continuare a chiamare aragonese una scrittura che, invece, si innesta con logica evolutiva e di gusto su un tronco culturale del XIII seco10 prettamente cataZano.» ” Sobre aquest text cf. la transcripció realitzada per nosaltres que publica A. FERRANDO FRANCÉS,Consciència idiomàtica i nacional deís valencians, Valencia 1980, pp. 29-30 i 187-190.

I8 BATLLE: «Inventari», núm. 33.

84

CESPILL di», cuius secundum folium incipit: morbortrm generibus et eiusdem folii penultima linea ponetur: contraria super atque eius penultimi folium incipit: et sudet ibi multum.

Et finitur idem folium: sanitatis dicitmz9 Els dos textos últims foren editats per Batlle Prats ja fa prop de cinquanta anys i, malgrat les paraules de I’autor subratllant-ne la importancia, ningú no en va fer cas. Diu així: «la detallada descripció que es fa dels llibres ens ha proporcionat la immensa joia de veure qualificada de CATALANA l’escriptura d’un d’ells i com si no se n’adonés ens fa el seu elogi».2’ El primer dels textos ens parla d’una Iletra cursiva, elegant, documental, que seguint el costum de l’època s’emprà també per a còdexs.

El segon ens descriu una gòtica librària de transició entre la carolina i la de les universitats.

Recentment, Josefina i M. D. Mateu, en un àlbum de paleografia,2l han localitzat les nomenclatures següents: «littera chronicarum», «littera summae», «littera textualis», etc., que completen la nostra aportació de la gòtica.

Josep TRENCHS

X9 Id., núm. 34.

M Id., en el text de l’estudi citat. z J. MATEU i M. D. MATEU, Collectanea paleográfica Barcelona 1981.

85

de la Corona de Aragdn,

IlESPILL

OBRE S EL RECONEIXEMENT DE LES NACIONS OPRIMIDES

E

L PAPER que han jugat o juguen les diferents class’es socials en la formació d’una nació és un dels punts més foscos i controvertits entre els marxistes, els quals no són Iliures, la major part de les vegades, d’apriorismes nacionalistes adquirits a l’escola de I’Estat o del Partit. Generalment, no s’hi entra net d’influències nacionals ’ en aquest tema i, en conseqüència, l’anàlisi .se’n ressent’eix, ara dels prejudicis arrelats, generació rera generació, per obra de la constant pressió ideològica dominant, ara de les fidelitats, individuals o partidistes, a una tradició xovinista d’Estat, a dintne del marxisme, iniciada en la practica pels anys vint a la Unió Soviètica i denunciada per Lenin’ quan ja, malalt, no tenia cap possibilitat d’intervenció política. ’ Robert Lafont (Per una teoria de Za nacid, Edicions 62, 1969, p. 18) afirma que «no hi ha cap veritable teòric de la nació: només nacionalistes». ’ Vegeu les notes dictades per Lenin els dies 30 i 31 -de desembre de 1922 (Testamento político de Lenin, Cuadernos Anagrama núm. 87, 1975, p. 28). Lenin hi critica l’actuació de Stalin en la qüestió georgiana i, fins i tot, s’autocritica el1 mateix i el conjunt del partit per la seua actuació sobre la qüestió nacional.

87

L’estructuració nacional d’una comunitat, en tant que vertebració d’un conjunt de factors primaris (geogràfics, antropològics, lingüístics...) fins a l’assoliment del nivel1 de coherencia i d’especificitat per a produir una cultura nacional i la consciencia corresponent, és un procés històric que, òbviament, no s’esdevé al marge de la lluita de classes. Lluita de classes que cal considerar i analitzar no sols al si de la comunitat (nacional) en qüestió, sinó també en les seues vinculacions internacionals, sobretot pel que fa a les classes dominants, internacionalistes avant Za Zettre. Cap marxista no pot defugir una explicació de classe en relació a la formació d’una nació. Ara, una cosa és esbrinar històricament les actituds envers una determinada comunitat (nacional) de les classes socials que hi conviuen (en Iluita), i una altra cosa ben diferent és voler fer dependent la formació nacional de la voluntat consen la seua cient -és a dir: política- d’una classe dirigent (socialment) lluita per esdevenir classe dominant (políticament).

Una classe social, en una determinada comunitat nacional, pot tenir el protagonisme i la direcció de la societat o tenir una posició/actitud seguidista i subalterna; pot identificar-se nacionalment amb la comunitat o refusar aquesta identificació i canviar de nacionalitat; pot assumir i defensar les característiques nacionals de la comunitat o pot, fins i tot intentar d’anorrear-les; etc. Unes actituds o unes altres vénen condicionades per uns interessos de classe i per la subsegüent lluita pel poder. Per això’, és cert que un major o menor grau de cohesió nacional $epén directament de la voluntat política de la classe dirigent, és a dir, de l’opció presa per la classe dirigent quant a: i) ii) iii)

autoreconéixer-se, o no, part integrant de la comunitat en qüestió; utilitzar i potenciar, o no, el sentiment nacional d’aquesta comunitat per installar-hi el seu pod’er; constituir, o no, el seu poder -i el poder polític d’una classe en el marc i sota les característiques nacionals és un Estatd’aquesta comunitat.

Segons l’opció, dones, es consoliden o es debilit(en les realitats nacionals. 1 és en aquest sentit, i sols en aquest sentit, que influeixen les classes dominants o pre-dominants en la formació dúna nació: reforsant un procés o debilitant-lo.

Mai no, pero, determinant ni el seu inici ni la seua consagració o liquidació definitives. iCorn, si no, explicar-se l’existencia de les nacions oprimides, les quals, pel fet de ser-ho, han subsistit com a tals contra Za voluntat política de les successives classes dominants i malgrat l’opció estatal presa per aquestes?

Així, dones, de les dues línies assenyalades per on pot anar un marxista a la recerca de l’explicació de classe en la formació d’una nació, sols es correcta la que, rastrejant la historia d’una comunitat des dels seus orígens fins avui, hi descriu el comportament de les classes

socials en Imita, i la influencia favorable o adversa, i de vegades ca.nviant, que exerceixen sobre el procés evolutiu nacional.

L’altra línia d’«explicació» ens duu, en les s’eues conseqüències més grolleres, a reconéixer una nació sols quan aquesta siga proclamada com a tal en una Constitució (expressió político-jurídica de l’organització del poder estatal d’una classe) i, en les seves conseqüències més suaus, fa dependre el reconeixement d’una nació del fet que haja estat reivindicada com a tal en l’estratègia política d’una classe per la conquesta d’un Estat.

Aquesta línia ha anat reculant des de les seues formulacions mes insostenibles fins a aquelles altres que intenten salvar el principi, que una nació queda constituida, formada, com a resultat de la lluita (de classes) per un poder polític, pero que conserven la mecànica, o el mecanicisme, de la total dependencia (de la formació i el reconeixement nacional) respecte de les opcions polítiques preses per les classes dirigents. La reculada ha estat provocada perquè, malgrat els catecismes, les nacions oprimides al si d’estats burgesos han demostrat a bastament la seua existencia.

Aleshores, una primera trinxera dels marxist(es de formulari, pregonament hostils als reconeixements nacionals, ha estat la negació total o parcial de l’existència i/o de l’abast territorial propi d’aquest’es nacions. Per exemple, en el cas de la nació basca, primer foren les reticències d’acceptar el mot Euskadi i, amb ell, és clar, de la realitat nacional que designa; després, una vegada empassat el mot, més per oportunisme que per cap altra raó, no s’accepta el seu abast territorial i huma, i això amb diverses variants segons els partits i els moments: «Euskadi Nord i Nafarroa no formen part d’Euskadi» o «Euskadi Nord no, i als navarresos els ho hauríem de preguntar» o «Euskadi Nord no, pero Nafarroa sí», etc. Quant als Paises Catalans, de tots els lectors és ben coneguda aquesta hostilitat.

1 així en tots els casos.

Tanmateix, l’evidència dels fets ha obligat els marxistes de formulari -0 marxistes cafii, segons afortunada expressió de Josep Termesa elaborar unes «teories de la nació» qule els permeten de dossificar i de justificar el seu ritme hostil de reconeixements nacionals. Una gradació d’aquestes formulacions, ordenades de major a menor rigidesa i mecanicisme, és la següent: 1) 2) 3)

«Una nació queda constituïda com a tal quan la burgesia hi installa el seu Estat.»

«Una nació queda constituida com a tal quan la burgesia la reivindica políticament com a marc per installar-hi el seu Estat.»

«Una nació queda constituïda com a tal quan la burgesia la reivindica, en tant que instrument de pressió, en la seua Iluita per l’accés a, o la transformació de, un poder estatal, l’àmbit territorial del qual no se cenyeix, necessàriament, al marc de la nació en qüestió.»

89

llESPU l’), 2’) i 3’) els obtenim de substituir, als tres enunciats anteriors, «burgesia» per «bloc de classes encapcalat per la burgesia». La cosa, tot i qu’e segueix sent la mateixa, sembla menys rígida. S’hi insinua una major flexibilitat a l’hora d’atorgar els reconeixements nacionals.

Si, ara, a l’enunciat 3’) li llevem allò d’«encapcalat per la burgesia», la pirueta ja quasi ens pot enganyar i tot:

3”)

«Una nació queda constituïda com a tal quan un bloc de classes la reivindica, en tant qwe instrument de pressió, en la lluita per l’accés a, o la transformació de, un poder estatal, l’àmbit territorial del qual no se cenyeix, necessàriament, al marc de la nació en qüestió.»

S’hi insinua la possibilitat que tumbé el proletariat pot arribar a donar l’espaldurazo nacional. Tanmateix, espaldarazo habemus.

Aquest darrer enunciat 3”) és tota una filigrana d’elaboració.

Segons aquesta tesi, una comunitat nacional, amb la seua particular evolució històrica més o menys favorable per a la seua afirmació, és sols, en principi, una base naciona2 o, heus ací una altra filigrana lingüística, una àuea nucionu2itàriu,3 en espera d’un bloc dle classes reivindicador que la faca nació. Sobre aquesta base o àueu hi ha unes classes socials en lluita, aliades o no amb les corresponents classes socials germanes (o fragments d’ell#es) d’altres brees. La classe dominant té muntat un apare11 de poder, un Estat, l’àmbit territorial del qual no es correspon amb una sola ¿kea (altrament, ja no hi hauria problema: encara que la classe en el poder no fes cap ni mitja manifestació de nacionalisme, cap ni mitja reivindicació de l’&ea en qüestió com a nació, ningú no posaria en dubte que ho és. Ai, la forca de l’Estat!

Ai, l’estatalisme del personal! ). Prosseguim el discurs: l’àrea en qüestió, o una part d’ella (pos,emhi el Principat de Catalunya, per exemple), és reivindicada com a nació per una’ part de la classe social dirigent i en tant que instrument de pressió davant del poder constituït.

Aleshores, ja tenim nació (i en el nostre exemple, el Principat de Catalunya ju és una nació per obra i gracia de la burgesia industrial de 1885 a 1916 “). Seguim amb l’exemple: els mateixos que reconeixen el Principat de Catalunya com a nació també diuen que els Països Catalans són una, heu nacionulitàriu, en la qual qui sap si el proletariat... eh? Aleshores, en aquesta felic hipòtesi que el prol’etariat reivindique com a nació els Països Catalans (posem per cas, per no canviar gaire els números, de 1985 a 2016, i tant si és 3 Vegeu R. RIBÓ: Catalunya, Països Catalans, Estat Espanyol, L’Avenc, 1977, pp. 123-132. També utilitza aquesta expressió S. Serrano (Lingiiística i qüestió nacional, E. Climent, 1979, p.58), que diu: «Ah el que està clar és que lels Països Catalansl formen un bon projecte de nacionalitat o una àrea nacionalitària.

For;men una nació? En tenen el tret fonamental [la llengua comuna1.u He agafat les dates de P. Vilar (Catalunya dins Z’Espanya moderna, Edicions 62, 1964, vol. 1, p. 66), que diu: «La fase 18851916 mereix bé el nom de nacionalista burgesa.*

90

com a instrument de pressió davant els estats constituïts com si és per fer-ne un de nou), en aquesta hipòtesi, dones, i sempre segons l’enunciat 3’7, tindrem que els Països Catalans ja seran nació. 21 ara? iUna nació catalana dintre d’una altra nació catalana? Això és encara més difícil que allò d’«España, nación de naciones», broma que, per cert, també és abonada des de I’es mateixes posicions ideològiques dels personatges en qüestió.

L’esmentat embolic teoric en que cauen aquestes posicions no és l’únic ni el més cridaner. Més greu encara, al meu parer, és invertir la làgica fins al punt d’agafar 1:efecte com a causa. Així fan quan posen la nació després del nacionaZisme,5perquè nacionalisme és la reivindicació d’una comunitat nacional en la Iluita per un poder polític. Reconéixer la nació després de comprovar l’existència d’un nacionalisme de masses és un mètode segur, gairebé infalliblle, que diu molt sobre la «perspicàcia» teòrica i la «prudencia» política dels seus aplicadors.

En resum: segons aquesta línia interpretativa -no mancada, és clar, d’intencionalitats polítiquesles nacions oprimides per, i sota, estats burgesos, o no existeixen com a tals 6 -formulacions l), 2), 1’) i 2’)-, 5 Al Primer Encontre de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans (Perpinyà, marc 1976), vaig intervenir en el cokloqui que seguí l’exposició de J. Solé-Tura, per a dir, entre altres coses, que «en relació amb això, i si no ho he entes malament, Solé-Tura ha dit també que és precisament en l’exercici d’aquest nacionalisme, és a dir, en la lluita que, per la construcció d’un poder polític, es forma i es recalza entorn d’una ideologia nacionalista, que s’arriben a configurar totalment les nacionalitats. Reprenc encara Pierre Vilar quan diu que no cal prendre la ideologia per una causa, que la ideologia és d’antuvi resultat: no penso, dones, que les nacionalitats sorgeixin de ‘la liuita, sinó que s6n una realitat subjacent que possibilita el nacionalisme i ia lluita de classes pel poder. A més, en la lluita per la construcció d’un poder polític caldria dir que les nacionalitats no sols «es fan» (= ‘es reforcen), sinó que també poden «desfer-se» (= debilitar se). Un exemple ben clar d’això el tenim en la construcció de 1’Estat espanyol modern, en el qual, l’intent de bastir una «nación» fictícia comporta el de desfer unes nacions reals. A parer meu, per tant, cal puntualitzar molt bé l’afirmació que en l’exercici d’un nacionalisme, o en la lluita per un poder polític, es configura una nacionalitat: les realitats nacionals, en el moment de les fortes topades de classe, és a dir, en el moment de la lluita duna classe per desplaGar-ne una altra del poder, són realitats anteriors i subjacents, les quals, en tot cas, sortiran reforcades o debilitades segons el plantejament i el resultat de la lluita» (Aïnes 4, Centre Universitari de Perpinyà, 1978, pp. 75-76). La menció, en el text, a P. Vilar fa referencia al paper Estat, nació i classes socials: reflexions per a l’Encontre de Perpinyà. La «reflexió» citada deia així: «Paranys a evitar: b) no prendre la ideologia per una causa; la ideologia és, d’antuvi, resultat (per esdevenir seguidament causa)».

6 Stalin afirmava taxativament I’any 1924 (Fundamentos del leninismo, &al, 1974, p. 88): «El problema nacional ha deixat de ser un problema particular i intern dels Estats, per convertir-se en un problema general i internacional, en el problema mundial d’alliberar els pobles oprimits, als països dependents i a les colonies, del jou de I’imperialisme.» D’aquesta manera, per dictamen de Stalin, als estats europeus, al si de les metropolis, ja no hi havia cap m mitja nació oprimida i l’opressió nacional restava reduida als casos d’opressio colonial i neo-colonial,

91

o existeixen sols de forma parcial 7 -formulacions 3) i 3’)-, 0 existeixen sols com a possibilitat 8 -formulació 3”)-, possibilitat que, d’altra banda, els defensors d’aquesta línia s’esforcen cada dia per evitar-la.

Una altra característica que els és comuna és que la història, per a ells, sembla que comence amb la Revolució Francesa i altres revolucions burgeses definidores i consagradores de «nacions». 1 és que es dóna la circumstància que aquest’es rentades de cara successives de les escleròtiques formulacions inicials, han hagut de fer-les davant l’evidència que, després de les revolucions democràtico-burgeses d’arreu, i al si dels estats cEeats per elles, existien, subsistien, nacions oprimides.

Aleshores, és amb la intenció d’explicar aquest sorpvenent fet, que s’ofe7 Amb les formulacions 3) i 3’), els marxistes de formulari han «corregit» Stalin i han «reconegut» l’existència de nacions oprimides a dintre (és a dir, no qüestionant mai les fronteres estatals burgeses) dels estats capitalistes. Però el seu seguidisme burgés els ha fet reconéixer-les sols mutiladament, segons el particular joc d’interessos econòmics i polítics de les burgesies. Així, reconeixen Euskadi com a nació sense Euskadi Nord i sense Navarra en alguns casos, i reconeixen Catalunya com a nació sense la Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià.

8 Amb la formulació 3”), els marxistes de formulari s’han «corregit» ells mateixos i han «atorgat» la possibilitat que, en la lluita pel socialisme, les nacions oprimides esdevinguen finalment nacions de totes totes. Els segiients textos s6n illustratius al respecte: «Cree que el marc nacional és definit per un conjunt de factors, històricament desenrotllats i dialècticament combinats, entre els quals n’hi ha tres de decisius: 1) La lluita per la construcció d’un poder polític, md’unestat. [...]. 2) La construcció d’un espai econòmic específic, [. . .l. 3) El desenvolupament d’una cultura específica. 1...l . »Tots aquests elements han entrat, més o menys, en les fórmules teòriques utilitzades fins ara. Però jo cree, sincerament, que no s’ha donat al primer -la lluita per la construcció d’un poder políticel pes decisiu que té. 1 subratllo el moment de la Uuita i no tant el moment jurídico-institucional perquè cree que la lluita per un tipus d’estat ‘determinat és l’element dinàmic que explica per què un determinat marc estructural, històricament format, es converteix o no en una nacionalitat moderna.» (J. SOLÉ-TURA, TatrZa de Canvi, núm. 1, 1976, pp. 7-8.)

«Un concepto dialéctico de nación (distinto tanto del romanticismo idealista como del marxismo esclerótica) exige atención a dos aspectos. De una parte está la existencia de un conjunto de hechos diferenciales que constituyen la base para que una comunidad pueda constituirse en nación. De otra, es preciso que una clase social dirigente (o que aspire a serlo) consolide un bloque histórico que haga suya la reivindicación de esos hechos diferenciales, impida que se dispersen o se trivialicen y dé homogeneidad en torno a los mismos a una idea nacional. »S610 cuando ambos elementos coinciden en un período del proceso histórico (y por eso las naciones no son entidades eternas) una comunidad diferenciada se constituye en nación. En el País Valenciano, está muy claro el primero de ellos (ahí están las peculiaridades lingüísticas, culturales, históricas y toda esa serie de complejas dualidades a través de las cuales hemos ido existiendo como pueblo). [...]. »También me parece muy claro que el segundo de esos elementos no se ha dado. Cualquier repaso a la historia valenciana de los siglos XIX y xx, es decir, a los tiempos en que los pueblos europeos han decidido estas cosas, podría confirmarlo a quienes lo dudasen.» (Ernesto GARCfA,Dos y dos, núms. 19 i 20, 1976, p. 5.)

92

CESPILL reixen les formulacions finals; totes, pero, les velles i les novelles, no fan més que girar al voltant de la realitat estatal que vol, que té o que manté la burgesia, és a dir, girar al voltant de la Iluita de la burgesia per l’accés a, o el manteniment de, el poder estatal. La dependencia burgesa que donen a la formació d’una nació, i a reconéixer-la conseqüentment com a tal, és absoluta. 1 en la mesura d’aquesta dependencia, és a dir, en la mesura que les nacions bes fa la burgesia triomfant -0, ev’entualment i posteriorment, el proletariat triomfant-, la historia d’una comunitat des dels seus orígens fins al triomf polític de la burgesia sembla, per a ells, com si fos una mena de prehistòria nacionul, pasturatge d’enyoradissos i passatistes.

Tanmateix, al meu parer, la historia cal contar-la -analitzar-latota, car la Iluita de classes intervé en la formació d’una nació al llarg de tot el procés de la seua existencia i no sols d’una manera puntual, i més fent dependre d’aquest punt el certificat de naixenca com a nació. Es un plantejament fals i simplista reduir la qiiestió del reconeixement com a nació d’una nació oprimida al fet que siga contestada afirmativament la següent pregunta: ialguna classe social -0 bloc de classes encapcalat per una classe- I’ha reivindicada com a nació en la seua lluita d’accés al poder, des del sjegle XIX en&? Si si, aleshores nació, i si no. . .

El fenomen nacional no s’esdevé, certament, al marge de la lluita de classes, pero aquesta lluita cal t’enir-la en compte en tots els seus episodis, i des de bon comencament.

Introduir, dones, la lluita de classes en l’anàlisi de la formació i l’evolució de les comunitats nacionals és un mètode indefugible.

Tanmateix, no distorsionem el mèttodle, tot aplicantlo parcialment, sols als moments suprems de la lluita i, més distorsió encara, sols durant els dos darrers segles.

Aquest mètode ve a corregir antigues posicions, també formuladles des del marxisme, de caire descriptiu, estàtic, com ara la coneguda definició de nació de Stalin.g Segons aquestes posicions, el reconeixement d’una nació se supedita a la presencia dúna serie de característiques (de signe unitari dintre la comunitat en qüestió i de signe diferenciador, en el seu conjunt, respecte d’altres comunitats nacionals) generalment preses entre el territori, l’economia, l’idioma, la historia, la cultura, la consciencia, la política.. . El parany, dones, és ben clar: difícilment una d’aquestes característinació oprimida donara els mínims «exigibles» ques, car per alguna cosa pateix l’opressió!

Aquesta mena de proves, o exànzens fina& de CUYS histàvics, haurien d’anar acompanyades, en tot cas, d’una data de caducitat retrospectiva. iDes de quan podem comencar a aplicar la definició-examen de Stalin, per exemple? Perquè, segons 9 La definició data del 1913 en que Stalin publica l’article originàriament al número 3-5 de la revista titulat «El problema nacional i la social-democracia», bolxevic Pvoveschenie.

Diu així: «Una nació és tina comunitat estable, històricament formada, d’idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, que es tradueix en una comunitat de cultura» (J. STALIN, El marxismo y el problema nacional, Ediciones Cepe, Buenos Aires, 1973, p. 15).

93

aquesta definició, ‘els Països Catalans son perfectament una nació al segle XV i, en canvi, tots els stalinistes i successors neguen unànimement que ho siguen avui.

Una de les qüestions clau és que no s’ha pensat mai en t’ermes de nació ‘oprimida, sols de nació, tot i que el problema nacional és bàsicament un problema de nacions oprimides, i són les nacions oprimides les que han motivat, històricament, la «teoria d4e les nacionalitatw.

Si hom hagués pensat en funció de la categoria de nació oprimida (amb tota la desfeta que produeix l’opressió: esquarterament polític del territori, dilució econòmica a dintre dún estat-mercat o, posteriorment, a dintre de la distribució socioeconòmica imperialista, anihilació de l’idioma, ignorancia de la propia historia, persecució cultural, consciencia alienada de pertànyer a una o altres nacions.. .), fins i tot les definicions descriptives haurien estat formulad’es d’una altra manera.

Ací no es tracta, pero, d’adequar les definicions descriptives a la «categoria» de nació oprimida.

El que cal és no fer més abstracció de la lluita de clases (i, també, no considerar-la de forma restringida i puntual) i introduir-la en l’anàlisi de la nació tal com hem dit més amunt: amb una perspectiva històrica des dels orígens de la comunitat analitzada, tot contemplant com han anat actuant les diferents classes socials respect’e de la mateixa realitat nacional. Aquesta anàlisi concreta, específica de cada comunitat historica, és la que ens permet de reconéixer netament les nacions oprimides, amb la determinació precisa del moment mateix len que hi comen& I’opressió nacional i, amb ella, el qüestionament, per tiris i troians (marxistes o no), de la seua realitat nacional.

Acabaré amb una hipòtesi de treball sobre l’inici de les opressions nacionals, motivada pel fet que l’opressió nacional és una conseqüència de l’opressió de classe, pero amb reserves sobre la viabilitat de la seua aplicacio generalitzada.

L’enunciat és aquest: l’opressió nacional d’una comunitat comenca quan la classe dominant autòctona deixa -per conveniència o per imposició forana i, després, per convenienciad’autoreconéixer-se com a part integrant de la comunitat, i passa a estructurarse orgànicament (socialment, militarment, econòmicament), en condicions de subordinació, al costat de les classes dominants d’un àmbit territorial més ampli. Es evident que molts casos d’opressió colonialista, o el dels estats racistes, no entren en aquest esquema. Tot un altre tema a estudiar és el de l’opressió nacional, tot classificant-ne les possibles variants en funció de les diverses situacions d’opressió de classe que la poden provocar.

Països Catalans,

-1

94

Josep GUIA agost 1982

CESPILL

LALAPAÍS FISIOCRiiCIA VALENCIk HISTORIA D’UN RETARD

L

/

ESTRUCTURA econòmica i social del País Valencia predisposava a la introducció de la fisiocracia.

Efectivament hi havia una serie de condicions que feien plausible aquesta penetració.

Fer un costat, l’existència d’una gran propietat nobiliaria.

Per un altre, unes transformacions agràries que podien permetre d’<clescoltar» les que amb més profunditat havien tingut lloc primer a Anglaterra i després a Franca.

Encara cal remarcar un tercer element decisiu que és la creació dún exoedent notori. Les estructures econòmiques i socials, malgrat tot, no tenen idees i per tant caldria que alguns altres fets poguessin portar a les Ultimes conseqüències aquella predisposició.

Almenys caldrà que existeixi un grup d’homles capacos d’entendre el missatge i les seves especificitats tecniques, que hi hagi un Ilindar mínim d’institucionalització d’organitzacions econòmiques i culturals i, en tercer lloc, una Universitat que sigui oberta. El conjunt d’aquestes precondicions sem95

LTSPILL biava que es donaven al País Vailencià perquè arreiés la primera escoia econòmica que respon a les preguntes més exigents per a assegurar que i’economia política ja és una ciència. Superficiaiment ha estat dit que la fisiocràcia hi havia entrat, però mai no ha estat demostrat i ara ens proposem de donar-ne un balanc que intentem que sigui prou convincent.’

Abans d’entrar en el tema voidríem paiesar que la fisiocràcia desenvoiupà 0 recoizà la «nova agricultura » i que per tant aquesta era una via de penetració també predisposadora.

També voidríem assenyaiar que la principal introducció de la fisiocrkia «pròpiament dita» no té iioc en un període proper a la dècada que comenca el 1760, sinó seixanta anys més tard. Aixìì comporta que peis probiemfes cronoiògics -sempre importantsno esbigui ciar si el nucii més important d’aquest trebaii és història del Seteents. La resposta no és ciara, car pei que fa al país, ser& en bona part un trebaii sobre el Vuitcents, però pel que fa referència a la histò’ria inteiiectuai mundial bascula sobre el Setcents.

Aimenys el fet decisiu de la Revoiució Francesa, que obre una nova etapa per a la humanitat, fa que el seu sentit històric sigui el de la dècada en què la fisiocràcia prengué cos i definició (1756-1770) i que per tant estiguem davant d’una histkia d’un retard tant inteiiectuai com poiític i històric quan penetra reaiment al País Vaiencià.

VALCARCEL 1 L’AGRONOMIA RECOLZADA PER LA FISIOCRACIA (1765-1795) La fisiocràcia no soiament fou un nou sistema teòric, sinó que impuisà la nova agronomia que substituïa eis costums immemoriais per i’experimentació i per la ciència aplicada. L’augment de la productivitat agrària seria la conseqüència del fet que la «nova agronomia» vencés definitivament sobre eis antics manuais. Durant el període 1756-1770 hom arribà a confondre eis fisiòcrates amb els «nous agrònoms», maigrat que no era del tot exacte. El fisiòcrata que donà #ei primer pas fou el marquès de Mirabeau en la cinquena part del seu famosíssim L’uwzmi des hovnmes. Era ja un Mirabeau convertit pei mateix Quesnay i qule havia canviat prou del que havia escrit eis primers voiums de la seva obra. El cinquè voium, pubiicat el 1760, tenia la gran novetat de pubiicar el Tableau economique avec ses explications, però hi afegia uns textos agronòmics que confirmaven per on voiia anar 1’EcoZe en aquest terreny. Era 1’Extrait des dix premievs livves d’un ouvuage aurglois intitulé, Covps comp& d’oeconomie vustique envoyé à la Société de Berne avec Za Memoire précedent.

Aquest resum ocupava una cinquantena I Què és la fisiocràcia -abandonant ambigüitatsi la seva influència a Espanya i a Europa ho hem precisat amb Lluís Argemí d’Abada1 en l’article «La íisiocràcia a Espanyax en curs de publicació a Recerques 12.

CESPILL Ilarga de pagines (pp. 111-167) i partia de l’obra de Thomas Hale, mor-t poc abans de la publicació del seu llibre, A Compeat bfody of husbandvy, containing vules fov pevfovming.. . the whole business of the fat-mer and country gentleman.

Compiled from of the late Thomas Hale publicat l a Londres el 1756 en dues parts.

Escollir un text anglès era ben bé simplement seguir la descoberta que havia tingut lloc de la -transformació agraria d’Anglaterra i en especial de Norfolk i de l’anglomania desencadenada.

Hale -en alguns 110~s Ha1 o Hallhavia vist augmentar el contingut del seu treball per l’editor, amb aportacions d’altr,es agrònoms anglesos. Mirabeau ens parla dún èxit que el va fer «tan útil en el seu mateix país, que un gran nombre de parròquies en tenen un exemplar lligat sobre un pupitre a la sagristia, per a l’ús dels habitants». * No tenia «la mancanca ordinària dels Tractats sobre Agricultura.. . de bastir massa sobre la teoria i d’exposar màximes que no es verifiquen pas sempre a la practica»? Mirabeau, per aquestes raons, «havia traduit i abreujat els sis primers llibses del Compleat body [i] Dupuy-Demportes reemprengué la idea i l’amplific2w.4 Dupuy-Demportes realitzà una autentica compilació de textos de diferents orígens, que combina amb el text basic. Alguns dels nous textos tenien un grau de seriositat prou dubtosa, mentre que d’altres milloraven l’original anglès. El resultat del treball estava ordenat segons les normes defensades per Henri Patullo al seu Essai SUY l’améli~oouation des terres (1758) -que havia d’ésser traduït a Madrid el 1774-.

Patullo torna a lligar amb la fisiocracia i no solament per la dedicatoria a Madame Pompadour, sinó per raons més profundes com és la publicació d’una bona part del famós article Hommes de Qu’esnay, aleshores inèdit. El treball de Dupuy-Demportes pot ésser considerat com a desigual i, àdhuc, heter&lit, pero és un treball no mancat de valua ni de seriositat. De tal manera qule és «Za primera obra de sintesi sobre l’agricultura nova, d’on la recerca personal és absent pero que indica bé com han estat ajuntats, després de deu anys d’experiències, els elements constitutius d)e la manera ara ja clàssica d’enfocar l’agricultura clàssica»?

Ser& Le Gentilhomme cultivateuv ou Corps complet d’agviculture tiré de l’anglais et de tous les auteurs qui ont le mieux écrit SUY cet avt, pav M. Dupuy-Demportes de l’ilcadémie de Florence (París, 4 vols., 17611767) el que José Antonio Valcárcel prendrà com a text a traduir o, millor dit, a adoptar.

Abans d’entrar a examinar el que fou la seva voluminosa obra cal dir algunes coses sobre la seva biografia.

Aquesta no solamlent esta 2 Marquès de MIRABEAU: L’Ammi des Hommes, vol. V, 1760, p. 96.

3 Marquès de MIRABEAU: L’Ammi des Hommes, vol. V, p. 113. et agronomes en France au XVIII 4 André J. BOURDE: Agronomie SEVPEN, Paris, 1967, p. 373.

5 André J. BOURDE: Agronomie et agronomes, p. 377.

97

si&&.

per fer, sinó que inexactituds importants van essent arrossegades de 1’Enciclopèdia Espasa en+.6 Nasqué a Santa Cruz (Castella la Vella) i morí als 88 anys, el 19 de febrer de 1801 a la ciutat de Valencia. Soci de I’Economica d’Amics del País de Valencia, hi tingué una gran activitat,’ per la qual fou nomenat soci de mèrit el 1778. Ens consta que durant un any i mig, durant 1767 i 1768, ordena. els arxius dels jesuïtes de Valencia i de Torrent. Demanà molts càrrecs ’ durant la seva vida; tants que indica que molt possiblement només anava fent la viu-viu: tresorer de Tabacs, secretari del Reial Acord dle Valencia o del Jutjat de Francs o del Rlegistre de la Reial Audiencia (1766), comptador de rendes (1768) arxiver del Reial Patrimoni o Batlia General del Regne de Valencia ~(1769), alcayde del Reial Palau de Valencia (í774), vocal de la Junta de Comerc (per tres vegad’es, 1780, 1781 i 1783), un lloc de treball qualsevol (1788) comptador de pòsits (1787 i novament el 1789) i, a més a més, els ajuts que sollicitava per a la publicació de la seva gran obra.

El conjunt de l’obra de Valcàrcel encara no és coneguda tot i que per l’índex dels manuscrits que deixà a la seva mort sabem que almenys eren vint-i-un.

Penso que l’estudi més detallat que Valcárcel espera fara veure que la major part dels inèdits està incorporada a l’obra de la seva vida: Agricultura General. Malauradament només en guardem un balanc per a sustentar-ho, pero en tot cas volem palesar que hi ha alguns manuscrits singulars com el d’un escrit contra els bous de correguda (21 d’agost de 1770) o bé una memoria sobre oliveres que li meresqué el premi de la Societat Econòmica de Jaén el 1787. Una part d’aresta a 1’Arxiu de I’Econòmica de Valencia, quests manuscrits -setla qual cosa ens pot permetre dle comprovar la hipìrtesi que la seva substancia o la literalitat passaren a la lletra impresa? En general, com he suggerit, per mitjà del seu gran llibre, pero en dos casos també per dos fulletons: Instrucción para el cultivo det arroz al modo de otros granos, con riegos a días determinados, y sin riego artificial en secano (Valencia, F. Burguete, 1768) i Instrucción para el cultivo del lino con las preparaciones para su hilanza (Valencia, F. Burguete, 1781).

La seva gran empresa fou 1’Agricultuva general y gobierno de la casa 6 Vegeu, per exemple, els errors de la Gran Enciclopèdia Catalana.

7 Vegeu Francisca ALEIXANDRE TENA: La Real Sociedad Económica de Amigos

del País de Valencia: marco jurídico, estructura social y financiación (17764833;.

Tesi doctoral, Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat de Valencia, abril 1981. ’ Vegeu fndice de los manuscritos que dejó D. José Antonio Valcárcel natural de Santa Cruz de Castilla la vieja, Socio de Mérito de la Real Sociedad Económica de Valencia en la clase de Agricultura al tiempo de su fallecimiento ocurrido en Valencia el 19 de febrero de 1801 escritos de su puño de Francisco Peyrolón.

Arxiu Reial Societat Econòmica d’Amics del País de Valencia, Caixa 16, n. 9. ’ Sobre els manuscrits existents a 1’Econòmica vegeu Francisca ALEIXANDRE TENA: Catálogo documental del Archivo de la Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia, 1776-1876. València, 1978. El mecenatge de Joaquim Maldonado Almenar ha passat massa desapercebut.

98

EESPILL de campo.. . compuesta del «Noble Agricultov» de «M. Dupuy», de los Autores que mejor han tratado de esta Arte, y de otuas varias observaciones particulares (Valencia, 10 vols., 1765-1795).” Una obra que havia de durar trenta anys canviaria de títol, car a partir del volum sise desapareixeria «del Noble Agricultor de M. Dupuy», tal com veurem, d’una manera justificada.

En definitiva, Valcárcel tornara a fer el procés d’adaptació profunda que ja havia fet el mateix Dupuy-Demportes.”

El valencia de destí ja ens deia en el Discurs preliminar que «reconocida la obra [de Dupuy] no llenó todos mis deseos»; Havia descartat abans Duhamel -un altre profisiòcrata-, Bradley i Gallo, pero així i tot emprendrà una tasca que anirà més enllà de la traducció.

El mes rellevant sera que rebutgi l’obra d’Alonso Herrera; que amb les de Columella i de Valverde Arrleta, representava la wella agricultura».

Valcàrcel dirà que a «Alonso de Herrera [. . .] le falta aquella extensión y explicación correspondientes y muestra su nimia adherencia a quiméricas preocupaciones».‘* L’Obva de agvicuhra havia estat publicada el 1513 i havia tingut setze edicions, pero encara sera reeditada el 17681775, 1777, 1790, 18181819, 1858 i 1862.

I’adaptació de Dupuy feta per Valcárcel sera profunda i caldrà que algú l’estudii amb tota profunditat.

Ara l’únic que farem és donar-ne algunes característiques generals i posar de relleu el que ens interessa: les connexions amb la fisiocracia. L’obra, a mesura que va avancant, va prenent personalitat propia amb la incorporació de textos seus, o d’amies a vegades desconeguts.

El més important d’aquests collaboradors és el tinent Juan del Vao, que tenia una propi’etat i havent estat un dels fundadors de 1’Econòmica en fou durant molts anys el comptador.

Un altre collaborador tenia una personalitat illustre, Gregori Mayans. El volum X, llibre XVIII, esta dedicat a la canya dolca, i sabem que entre els manuscrits que Valcàrcel tenia a la seva mort hi havia un «extracto del azúcar en Oliva escrita de puño propio y remitida al señor Valcárcel por Dn. Gregorio Mayans y Sisear en Febrero 1766~. D’aquesta manera hem pogut fixar no solament una font de 1’AgricuZtuua General, sinó la data de los Apuntes sobre el cultivo de la caña de azúcar en Oliva.f3 En aquests textos incorporats hi apareixen personatges importants Io Les múltiples confusions en les cites del Ilibre de Valcárcel tant en els editors com en els anys d’edició ens obliguen a donar el detall: J. Estevan, vol. 1, 1765 i vol. II, 1765; J. T. Lucas, vol. III, 1767; F. Burguete, vol. IV, 1770 i vol. V, 1770 i J. Estevan, vol. VI, 1785, vol. VII, 1786, val. VIII, 1791, vol. IX, 1793 i vol. X, 1795. ” Angel GARCÍA SANZ ha escrit que «la obra en castellano es, en realidad, la traducciónu de Dupuy, cosa que no es exacta («Agronomía y experiencias agronómicas en España durante la segunda mitad del siglo XVIIIU a Moneda y Crédito, 131 -desembre 1974-). ” J. A. VALCARCEL:Agricultura general, vol. 1, pròleg s. n. l3 Vegeu Gregorio MAYANS y SISCAR: Escritos económicos. «Estudio preliminara d’Ernest Lluch. «Selección, transcripción y notas» d’Antonio Mestre. Valencia, 1976, pp. 73-77.

99

EESPILL com Jethro Tull, que amb la Hovse-hoeing husbandvy (1731) havia d’introduir el mètode que porta el seu nom i explicar les diferencies entre I’«antiga» i la «nova» agricultura. l4 Mirabeau també hi era citat, així com el Patullo de I’Essai «el més servil dels deixebles de Quesnay». De les grans Societats que havien de difondre l’agrarisme, i també la fisiocracia, hi són les dues més importants.

De la d,e Dublín és reproduït un text al volum IX sobre la sidra. De la suïssa hi ha la «instrucción práctica para .el cultivo del lino sacada de las Memorias de la Sociedad de Berna y traducida del francés al castellano».15 Del mateix Valcárcel ens consta la llectura sistemàtica del Jour~al Oecomomique, que comenca a ésser publicat el 1751 -i no el 17.50- amb el patronatge d’un dels grans mestres de la fisiocràcia, Malesherbes.

Aquesta revista mai no inscrita a l’àrea fisiòcrata era un bon lligam amb I’Europa agronòmica, car hi havia informacions de més enllà de Franca.

La part incorporada per Valcárcel bascula sobre temes que interessen directament al País Valencia. Destaquem el de I’arròs (vol. III, pp. 206255), el del vi i les vinyes (vol. VIII) i el de la seda (vol. VI, pp. 255-400 i vol. VII, pp. l-232). Per valorar el seu contingut diguem que si el principal coneixedor de la sederia valenciana ha dit d’una memoria que resta a l’arxiu de 1’Econòmica que de les que versen sobre el tema «la más minuciosa es, sin duda, [la de] José A. Valcárcel»,‘” el judici que ha de merèixer aquest treball més extens ha d’ésser. encara més positiu. Deixem aquest tema que, insistim, mereix un tractament específic, per tornar al de la fisiocracia i Valcárcel.

Pensem que ha quedat demostrat que el nostre autor es mogué en un terreny molt proper a la fisiocracia 0 almenys en el terreny agronòmic que proposavlen els fisiòcrates.

També sabem que havia treballat textos plenament fisibcrates, pero no podem dir que si bé tot predisposava cap a la fisiocracia, Valcàrcel en fos ni de Iluny. És un «agrònom nou» i un agrarista. Defensa sempre els llauradors i així, per exemplle, quan parla de la seda, explica i subratlla que «es cosecha engañosa pava el Labrador, fomento del luxo y profusion, hambre y solo provecho de sus Tratantes como se verifica

de sus maniobrantes

en Valencia, Ciudad de las más ricas y pobres de España».17 El Hale, per mitjà $e DupuyDemportes, no t#enia per el1 sol la forca que sens dubte devia esperar el marques de Mirabeau.

Una frase com la següent és més propia dún mercantilista agrarista que no dúna predisposició real i efectiva cap a la fisiocracia: amb l’acció de la noblesa hisendada cal «volver la antil4 La seva popularitat fou molt gran. Degué ésser aquesta raó per la qual un dels més importants grups de «rock and roll» prengueren el seu nom. l5 Tal com en altres 110~s d’Europa, el francès era la Ilengua utilitzada com a lingua franca. l6 Vicente M. SANTOS ISERN: Cara y cruz de la sedería valenciana (siglos XVIIIXIX). Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1981, p. 185. ” J. A. VALCARCEL: AgricuZtura genera2, vol. VI, p. 261.

100

gua celebrada abundancia de cosZechas y frutos... facilitaría la multiplicación de Artesanos y con esto plantificar un comercio activo con gran beneficio del Estado y aumento de su poder».‘*

MAIANS,

AMB

LA «VELLA

AGRONOMIA»

Per tal que arrelés la predisposició valenciana vers la fisiocracia calia, 110 hem dit d’e bel1 antuvi, que hi hagués intellectuals capacos de fer de pont, de fer d’introductors.

Hem intentat també palesar que si no hi havia introducció de la «nova agronomia» ben difícil seria no solament la penetració de la fisiocracia, sinó també de qualsevol altre agrarisme modern. Fer aquest plantejament al País Valencia, obliga a estudiar el qui dóna la pedra de toe, que és Gregori Maians. El solitari d’Oliva escrivia al marques de la Florida el 7 de juny de 1755: «Lo mejor que he leído es un librito intitulado: DiáIogos de Za fertilidad i abundancia de España.. . compuestos por #eI bachiller Juan de Valverde Arrieta, en Madrid por Alonso Gómez, año 1578».19 Si aquesta és la primera vegada que recomana autors, la segona ho sera deu anys més tard quan el 23 de desembre de 1765 escriu a la Reial Academia d’agricultura de Galícia, i els autors que recomana són «Marco Carón i Marco Varrón, i nuestro eruditíssimo español Lucio Columela».2° Sera en aquest text també on sense dir noms -i per tant amb menys contundenciaparlara de «libros o bien traducidos o bien nuevamente trabajados», que pot ésser una ref’erència a Valcárcel. La contundencia, en tot cas, és menor que la que utilitza quan parla dels tres romans «que siempre serán estimados como insignes maestros de esta arte».

Juan de Valverde Arrieta escriví el llibre citat per Maians que, a partir de la segona edició, canviaria de nom en totes les edicions subsegüents: Despertador que trata de la gran fertilidad, riquezas, baratos, armas y caballos que España solía tener y la causa de los daños y falta, con el remedio suficiente (1581, 1605, 1620, 1645, 1677 i 1818). Dues d’aquestes edicions, les de 1605 i de 1620, ho foren conjuntament amb el llibre de la «vella agronomia» d’Alonso de Herrera. El cas de Columella encara ens fa retrocedir més en el temps car nasqué cap a l’any 60 d’aquesta era. Els seus dotze llibres que componen De re rustica tingueren a la península una continuïtat que ana més enllà del que Europa considerava recomanable.2’ Si aquests eren els llibres recomanats és ben comprensible que Maians cregués que la producció agraria fos directament proporcional al Agricdtura general, vol. X, p. 428.

Escritos econdmicos, p. 3.

Escritos económicos, p. 7. u Sobre la difusió de Columekla a Espanya, vegeu Manuel FERNhNDEZ-GALIANO: «I’ntroducción, texto, traducción y notas» a Columekla, L. J. M.: De cdtu hortorum.

Madrid, 1975. l8

J.

A.

VALChRCEL: MAYANS: MAYANS:

l9 Gregorio 20 Gregorio

101

CESPILL nombre de persones que hi treballen.

Per tant és ben lògic que Vicent Llombart hagi preguntat: « i No confiaba Mayans en las mejoras técnicas 0 es que éstas eran realmente escasas. 3 » 22 En nealitat Maians anava més enllà del que hem dit fins ara, car negava la posibilitat d’una ciencia agraria, l’establiment de regles generals o la formulació de lleis agrAries.

Algú pot interrogar-se si és just fer aquests judicis durs sobre Maians, ates que no eren els temes d’e la seva especialització.

La pertinenca d’aquesta objecció ens sembla desdibuixada pel fet que Maians sí que pensava que estava en condicions de donar consells sobre la literatura agronòmica.

Recomanant els costums immemorials i els reguitzells de cites clàssiques d’autoritat se’ns mostra com un Maians antiquat.

Si sumem, a més a més, la consideració general que ha estat feta sobre el seu pensament econòmic i social, podrem concloure que Maians estava en aquests temes clarament ancorat a l’hntic Règim.23

UN COLP D’ULL

SOBRE ELS ECONOMISTES EL CAS DE DANVILA (1779)

VALENCIANS.

Parlar d’economist’es valencians no és senzill, fonamentalment perque la major part són dels qui «se’n van perquè ací, a casa seua, no troben uns recursos econòmics per a subsistir».24 Matisaria aquesta afirmació de Fuster per a subratllar que aquest fet abasta pràcticament tots els intellectuals «ob#erts», pero que no succeeix als homes del tarannà arcaic de Valeriola o de Castillo i Carroz. El problema no és solament si han d,e marxar o no del país. El problema rau en el fet que, quan un home esta arrelat des de fa anys len un altre lloc, fonamentalment Madrid: ifins a quin punt els seus treballs estan influïts per la realitat valenciana i fins a quin punt els seus treballs influeixen al psis més que els d’altres autors no autoctons?

Aquest colp d’ull comencem-lo per dos homes el primer dels quals, més moderat -per no dir totalment moderat-, Tomas Valeriola, continua en el mateix tombant de segle sustentant un agrarisme arcaic, mentre que l’altre, Danvila i Villagrasa, establert a Madrid com a professor del Seminari de Nobles, pràcticament plagiara 1’Essai sur Za nature dtl commerce en general de Cantillon, una de les fonts més importants de la fisiocracia. Valeriola 25 no es farà ressò, a la sieva extensa Idea general de la policía, de cap experimentalisme agrari, i quan ha de u Vicent LLOMBART:«Ressenya» a Gregorio Mayans: Escritos económicos a Investigaciones económicas, 5 (gener-abril 1978), p. 292.

23 Vegeu Ernest LLUCH: «Estudio preliminar» a Gregorio Mayans: Escritos económicos, pp. VII-XX111 i Vicente M. Santos Isern: Cara y cruz de la sederia, pp. 48-54 i 201-202.

24 Joan FUSTER: «Un intellectual normal» a, B.Z.M., 27 (l-15 julio1 1981), p. 18. ls Vegeu Ernest LLUCH: «La ‘Idea general de la policía’ de Tomas Valeriola* a Recerques, 10 (1980), pp. 125-137.

situar l’agricultura ho fa des de «la caída del hombre» i perquè treballar el camp ajuda al «culto divino». Danvila i Villagrasa plagia, en canvi, Cantillon, un autor modern en el sentit més fort de la paraula. Un home que a més a més havia exercit, per mitjà dún manuscrit, una gran influencia sobre Mirabeau.

Sera aquest qui el considerara «l’home més hàbil», mentre que Qwesnay el considerara l’autor de «les veritats fonamentals», i Turgot com un dels fundadors de la «science nouvelle» al costat de Montesquieu, Quesnay i Gournay?6 La importancia de Richard Cantillon per a la fisiocracia obliga a donar importancia a Danvila, encara que a causa dels treballs qwe ha merescut l’economista valencia ens permet de fer-ho amb brevetat.2’ Podem dir que, si bé Danvila plagia moltes pagines de 1’Essai dje Cantillon, les parts que el1 mateix hi introdueix fan qu’e el conjunt de les Leccimes doni un resultat prou diferent al que admiraren els fisiòcrates.

Tant és així que hom pot dir que mentre que el conjunt de l’obra de Cantillon dissenya un «ordre econàmic natural», el de Danvila rau en el mercantilisme tarda. Aquesta diferencia no solament actua en aquest nivel1 de sistema econòmico-polític, sinó també en la introducció d’eines concretes com el concepte de riquesa: quan no hi ha plagi, hi ha idees antiquades.

Per tant, Danvila, que hagués pogut ésser també una manera de facilitar l’entrada, tampoc no ho fou.

La línia que marca Danvila sera molt semblant -en els resultatsa la que tindran d’altres economistes valencians com Sisternes i Feliu, Sempere i Guarinos o el botànic Cavanilles. Sisternes i Feliu té una obra encara per estudiar en la seva totahtatt8 car ni la Idea de la Ley Agraria espa&Ea ho ha estat, ni la seva etapa madrilenya al mateix Consell de Castella o a la Societat Econòmica no han estat analitzades amb un nivel1 de detall satisfactori.

Fero pel que en coneixem podem dir que si bé «la agricultura [és] la basa y fundamento del poder y la gloria de un Les Estado»,B la mateixa m anera de dir-ho l’acosta al mercantilisme. influències que mostrara, com les d’Uztàriz o de Galiani, el mostren lligat al mercantilisme tarda al qual fèiem referencia ratlles més amunt. u Georges WEULEURSE:Le Mouvement physiocratique en France (de 17% h 1770). Paris-La Haia, 1968, pp. 34-35.

2’ Vegeu Fabián ESTAPÉ: «Algunos comentarios a la publicación del ‘Ensayo sobre la naturaleza del comercio en general’ de Cantillon» a Moneda y Crédito, 39 (desembre 1951) i Santiago Lanzuela: «Notas sobre la peculiar introducción de Cantillon por un ilustrado valenciano: B. J. Danvila y Villagrasa» a Primer Congreso de Historia del Pais Valenciano. València, 1976, vol. III, pp. 741-750. L’obra és B. J. Danvila i Villagrasa: Lecciones de Economía Civil o De el Comercio, Madrid, 1779 (2.’ ed,, Saragossa, 1800). ** Vegeu Ernest LLUCH: «La pràctica econòmica de la I&lustració; el valencià Manuel Sisternes i Feliu i els seus dictàmens com a Fiscal de l’Audiència de Catalunya (1766-1779)» a Primer Congreso de Historia del País Valenciano, València, 1976, vol. III, pp. 695-706.

29 Manuel SISTERNES i FELIU: Idea de la Ley agraria española. València, 1786, s. n.

103

LESPILL Cita en la Idea els vells agronoms com Columella i Arrieta, i si haguéssim de situar-lo ho faríem prop de Galiani?* que polemitzà tan clarament amb la fisiocracia.

Sempere i Guarinos no reflecteix cap influencia fisiòcrata, i pel que en sabem fins ara,31 en l’anàlisi dels problemes econòmics, la seva formació jurídica hi pesa més que no en el cas de Sisternes. El coneixement que té d’ildam Smith no l’utilitza més que puntualment i sense una consistencia total. Des del punt de vista del seu pensament econòmic no qwedaria, en una classificació global, molt allunyat de les posicions de Sisternes. En últim lloc, i assimilable fins a un cert punt a aquest grup, és l’obra de Cavanilles. 1 diem fins a un cert punt perquè les referències que, amb generositat, en podríem dir t8eoriques són tan escadusseres com d’un cert so mercantilista: «faltan manufacturas y máquinas para ocupar los brazos que están involuntariamente ociosos» i «esperemos [ . . .] que las luces rompan las barreras puestas al comercio y agricultura para llegar a la mayor perfección».3’ Abans d’entrar en el Vuitcents, que és quan realment arriba la fisiocracia al País Valencia, només voldríem fer esment del borrianenc Ramon Campos. Campos publicara un Ilibre de títol atractiu, i sera el primer valencia que ja sembla quedar incorporat a la «nova economia».

Hi quedara, en tot cas, dúna manera prou confusa, atesa la seva convicció del fet que Steuart contenia en el seu mNercantilisme el que havia Smith: «si Smith se hizo inmortal por la luz con que de dir -millorpresentó los materiales de Stewart [sic] también mi ambición quedaría muy satisfecha, si el aspecto y la concisión con que propongo las obras de entrambos».33 Pero ara no ens interessa de precisar l’obra de Campos, sino només deixar constancia del fet que no hi és palesa cap influencia fisiòcrata.

M Vegeu Franco Vnwum: «Galiani entre les encyclopédistes et les physiocratesn a Europe des lumières. Recherches sur le 18e. siècle. París-La Haia, 1971, pp. 172-192.

31 Vegeu Manuel LÓPEZ ESTORNELL: Una aproximacidn al pensamiento de Sempere y Guarines. Tesi de llicenciatura. Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Valencia, curs 1976-77, especialment pp. 74-106, i «Pensamiento económico ilustrado en el País Valenciano: una aportación a la bibliografía de Sempere i Guarinow a Investigaciones Económicas, 6 (maig-agost 1978), pp. 213-222.

32 Antonio Joseph CAVANILLES: Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, AgricuZtura, PobZakión y Frutos del Reyno de Valencia. 1.” edició, 17951797; 2.’ edició, 1958, vol. 1, pp. 167 i 147. j3 Ramon CAMPOS:La econdmica reducida á principios exactos, claros y sencillos, Madrid, 1797, s. n.

104

CASTILLO

1 CARROZ: LA TRADUCC16 ANOTADA «L’ORDRE NATUREL ET ESSENTIEL DES SOCIETÉS POLITIQUES» (1820 i 1823)

DE

El text que revela una influencia fisiòcrata indiscutible i més important, encara que tardana, és El orden natural y esencial de las sociedades políticas, publicat a Valencia el 1820 i reeditat el 1823,% traducció de l’aportació decisiva de Le M’ercier de la Riviere.35 La traducció de la principal obra político-econò’mica de 1’Éeole és completa i fidedigna, car només en alguns extrems hi ha petites modificacions d’ordre ideològic que mes endavant comentarem.

Allò qule sí que diferencia l’original de la traducció és l’afegitó d’unes «notes», i que, a més a més, tenen l’interès que si bé el 1820 són aparentment constitucionalistes, el 1823 moltes d’ell$es són canviades per ésser palesament absolutistes i reialistes. Ni en l’una ni en I’altra edició el traductor indica el nom 36 ni la llengua de l’autor original, malgrat aquella fidelitat en el text i el seu bon domini del francès. La causa ens és desconeguda, pero pensem que quan coneixerem, línies més avall, la personalitat que hi ha a sota el pseudònim de Justo Linda Calle y Zocrar trobarem versemblant la hipòtesi que calia amagar que l’autor era francès i, a més a més, sempre hi ha la possibilitat que algú sàpiga que l’obra de Le Mercier de la Rivière era de capcalera de Diderot.

Un important llibreter valencia ens ha contat que quan els soldats reialistes l’escorcollaren a finals de 1823 quan trobaven un llibre francès el rebotien a terra tot dient «Fills de puta, aquests llibres maleïts nos han perdut, tots parlen contra la religió»?’

Qui era el traductor?

Palau i Dulcet ens en dóna la clau quan ens aclareix el nom i cognom que hom pot trobar combinant totles les lletres: «Juan del Castillo y Carroz»?* Aquest és un personatge que no figura a cap diccionari o enciclopedia actuals i per establir-ne uns trets bàsics cal partir de zero. 39 Castillo i Carroz nasqué i morí a Valencia 34 El orden natural y esenctal de Zas sociedades políticas, traducido con notas por D. Justa Linda Calle y Zocrar. Valencia, oficina de Benito Monfort, 1820, 2 ~01s. XVI, 364 p. 1 h; 544 p. 1 h; 1823, 2.’ edición, XVI 364 p. 1 h; 564, 1 h.

Ss P.-F. LE MERCIER DE LA RIVIERE: L’Ordre natural et essentiel des sociétés politiques. Londres, Librairie Jean Nourse, 1767. j6 Encara que el nom ‘de Le Mercier de la Rivière no figurava a l’edició original de 1767, era ben coneguda la seva autoria, sobretot de tants anys.

37 Mariano de CABRERIZO: Memorias de mis vicisitudes políticas desde 1820 á 1836, Valencia, 1854, p. 81.

38 Suposem que la seva font fou Just PASTOR: BibZioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días y de los que aún viven (Valencia, 1830).

39 Hem pogut establir-los gràcies a les pistes donades per Pere Maria Orts i Bosch, sempre insubstituible en aquest terreny i a qui donar les gràcies podria significar que una bona part d’aquest treball no li pertany.

.

el febrer d’e 1760 i el julio1 de 1828, respectivament.40 De la seva vida en podem donar una visió prou completa així com sobre la seva família, els seus càrrecs públics i la seva biblioteca; ens manca, en canvi, informació sobre els seus estudis. El seu paFe, com el seu germà gran, foren marquesos de Valera i de Fuentehermosa.

Entre els seus avantpassats hi hagué el marquès d’olocau i el marquks de Mirasol, al costat sempre d,e petite noblesse. El nostre mateix personatge emmaridà la filla del baró de la Pobadilla, emparentada amb el marquès d’Albaida.

Els seus lligams amb la noblesa eren molt forts, com ho mostra el fet que, entre els testimonis que addu$eix per a ésser de I’Orde de Carles III, hi ha el marquès de Malferit -símbol del feudalisme tardà mercè a la descrip ció de Cavanilles-, el marquès d’Albaida i de Sant Josep i Gran d’Espanya, el marquès de Dosaigües i Gran d’Espanya i el marquès d’e la Torre de Carrús. D’altres nobles, com el baró de Terrateig -també temut especiahnent pels Ilauradorsi el de Xoba, així com els regidors de la Classe de Nobles de 1’Ajuntament de Valencia ens mostren la seva familiaritat amb el germà gran d,e Valeriola, l’autor que si bé era arcaic per a l’època no ho era per a Castillo i Carroz. Entre els testimonis restants -divuit en totalnomés voldríem destacar el canonge de València, Vicent Blasco, que fou preceptor dlels Infants d’Espanya. Nobles grans i no tan grans, però terratinents, presonatges eclesiàstics, i bons lligams amb Madrid. El mateix pare i germà de Juan del Castillo eren senyors d,e Valera de Abajo, Altarejos, La Olmeda, Villar del Mas, Torre del Monje, Lalosa, Quema de Guadiamer i Perona, però, a més a més, Cancellers Majors del Segell de Castella, registradors de les Corts i regidors perpetus de Conca. Aquests lligams amb Madrid feren que Francesc, el germà gran, fos vice-director de la Reial Societat Econòmica d’Amics de València a Madrid.4l La Relación de méritos, títulos, grados y exercicios literarios del Doctor en ambos Derechos D. Juan Francisco Castillo y Carrós Abogado de los Reales Consejos y del Colegio de la Ciudad de Valencia 42 ens permet de conèixer amb un cert detall la seva etapa de formació. Entrà a la Facultat de Filosofia i hi estudià dos anys «asistiendo a las Academias públicas y privadas de Filosofía y Matemáticas» fins a obtenir el iI0 Les dades d’aquest paràgraf provenen de l’Arxiu Histbric Nacional: Juan del Castillo y Carroz (2800), expedient 1135 de I’Orde de Carles III, Francisco Antonio del Castillo y Carroz (1785), expedient 211, de 1’Orde de Carles III, Extracto de los Documentos presentados por Dn Juan del Castillo y Carroz, Caballero perisionista de la Real Orden Espaiiola de Carlos tercero para contraer matrimonio con Dña. Maria del Carmen Mezquita y de Pedro, Papeles del Estado, secció IV, lligall 7568, n. 6 i Pruebas en ingreso en la Orden de San Juan de Jerusalén de Juan Francisco del Castillo Carroz Fenollet y Roca de la Serna. València, 1791, sign. 24363.

I’ Vegeu Francisca ALEIXANDRE TENA: Catálogo documental del Archivo de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia: 1776-1876, Valhcia, 1978, p. 92. )2 Imprès datat el 6 de febrer de 1786. AHN Estado, lligall 3443.

106

.

batxillerat el juny de 1776. Els quatre anys següents, els emprà. a la Facultat de Lleis, on guany,à el doctorat.

Entre 1780 i 1782 obtingué el doctorat en cànons sagrats amb el qual acaba uns estudis fets amb notes de «benemerito, valde condigno & nemine discrepant’e».

Fou nomenat vice-president de I’Acadèmia Pública de Lleis, de la qual el 1779 el Claustre de Lleis i Cànons de la Universitat el fara president i, l’any següent, el mateix càrrec a 1’Acadèmia de Cànons. Aquest fou el seu lligam universitari fins que anys després fou nomenat rector, carrec per al qual no era indispensable, a la Corona d’Aragó, haver estat professor.

Treballà amb un advocat entre 1779 i 1783, cosa que li permeté aquest darrer any aprovar com a advocat de la Reial Audiencia de Valencia i dels Reials Consells.

Sobre una base formativa que ja coeeixem se’n va a viure a Madrid «con el fin de dedicarse al Estudio político y de Lenguas extrangeras [...l donde permaneció por más de seis años hasta que en principios del año d,e 1790» demana incorporar-se a la vida diplomàtica i més concretament ésser oficial de la Primera Secretaria d’Estat.43 Es recomanat pel comte de Floridablanca com a «hermano de Valera» i admès com a «Joven de Lenguas», per la qual cosa és destinat a Holanda (1790-1791) per a «instruirse en la Lengua, Costumbres, Comercio, Policía y fuerzas de aquella Nación». Marxa cap a Londres (1791-1793) i després a Viena (1794), i això li permeté una formació lingüística, pero no un lloc de treball fix i remunerat.

No disposava de «haciendas ni de mayorazgos» i malda per ésser oficial de la Primera Secretaria, que assolirà el 1795.

Treballarà aleshores a Madrid on participara en els tractats amb els Estats Units (1795), el de 1’Alianca amb la República Francesa (1796) i el de Pau i Comerc amb el R#egne del Marroc (1799). Després de dotze anys de vida diplomàtica i, essent ja dels ordes de Sant Joan i de Carles III, va a París (1801) com a secretari d’ambaixada, on restara fins que el tractat d’Amiens (1802) estigui signat.44 Entre 1802 i 1806 treballa a Madrid a la Secretaria d’Estat, on arribaria a ésser l’oficial major més antic. Un canvi important en la seva vida fou el nomenament de director general de Correus i de la Renda d’Estafetes (1806), a la qual s’afegirà el 1809 la Direcció G¡eneral de Camins i Postes.45 Des del maig del 1806 fou membre del Consell d’Hisenda per designació de M. 6. Soler, d’on cessà en ésser nomenat enviat extraordinari i ministre plenipotenciari a Portugal (1810). Aleshores ja s’havia casat -als 47 anysdesprés de sollicitar-ho al Rei i fer constar que es casava amb una nobl’e aragonesa, valenciana per part ‘) Expedient personal de Juan del Castillo, AHN, Estado, lligall 3443. ‘* Tot i que ser8 nomenat agregat a l’ambaixada russa, per raons polítiques generals, no en prendrà possessió.

45 AHN. Estado, lligall 6401. A la conspiració ultra-reialista de 1820-1823 «el servicio de correos será uno de los más controlados por los ultras que se asegurarán con ello la libre circulación de sus textos y comunicaciones» (Josep FONTANA: La crisis del Antiguo Régimen 1808-1833. Ed. Crítica, Barcelona, í979, p. 183).

107

de mare, neboda del marques de Sant Josep, casina de la comtessa de Ròtova i del marques d’Albaida, que acabava de rebre la grandesa d’Espanya, i amb molts parents Cavalllers de I’Orde de Sant Joan. Aquest matrimoni, que dura poc, continuava l’entrellacament aristocràtic, cosa que no li evita novament problemes econòmics durant els primers anys.

Installat a Lisboa, hi desenvolupà una tasca òbviament lligada a la guerra en curs. 46 L’estada a Portugal (maig 1810-abril 1811) fou interrompuda pel nomenament, amb el mateix càrrec, al Brasil, del qual durant un any no pogué prendre’n possessió per manca de diners de les caixes públiques. Quan arriba finalment al Brasil, plegà relativament aviat per mala salut i perquè no estava d’acord amb la política dolca menada per Madrid amb el govern, quan aquest estava ajudant els rebels de 1’Argentina. El setembre de 1814 arriba a Màlaga i pel marc segtient li demana al Rei permís per a fer-se capellà. No solament I’hi dóna, sino que a l’agost de 1815 li és concedida la vacant de 1’Ardiacanat dle Xàtiva, que comportava la Dignitat de la Catedral de Valencia. A més a més, és nomenat capellà de la Reial Mestranca de Cavalleria de Valencia, càrrec que encaixava perfectament amb el seu currictrluwz vitae.

Entrem ara a descriure amb més detall les dades que ens poden permetre d’enquadrar l’específic aspect(e del nostre personatge com a traductor de Le Mercier de la Rivière, i concretament en els anys més propers a la doble edició. Castillo i Carroz fou durant el trienni un constitucionalista aparent. El1 mateix ens explicara que mantingué una actitud formalista, utilitzant un llenguatge constitucionalista, pero tot trametent el «despotisme reialista». 47 La seva actitud no fou passiva, sinó que forma part dle la Junta Governativa del Regne de Valencia, presidida per Rafael Sempere, i de la qual també formava part, entre altres personatges, el dominic i catedràtic de Teologia de la Universitat d’e Valencia, Josep Vidal Micó.4’ Aquesta Junta fou decisiva en el trio,mf de l’absolutisme, i per tant directament responsable dle la repressió espeque aquesta cialment dura en el País Valencia. 4g Hom pot considerar Junta, com I’Ajuntament que pràcticament nomena, més que reialista )era ultra-reialista, i tenia connexions amb el sinistre Tadeo Calomarde, futur autor de la reforma universitaria de 1824, prou conegudes.

46 AHN, Estado, lligalls 4510 i 4514. ” A l’«Advertencia» que afegí a la segona edició ja dirà ben clarament que «los lectores verán que no es posible presentarles una obra más realista» (Ef orden natfaral y esencial, 1823, 2.” ed., p. III).

Vicente BOIX: Historia de la Ciudad y Reino de Valencia, vol. III, Valencia, 1847, p. 1~67.

49 Per a una visió de síntesi vegeu Manuel ARDIT LUCAS: «La crisi de 1’Antic Règim al País Valencia (1789-1833)» a Història dels Països Catalans (coordinada per A. Balcells). Edhasa, Barcelona, 1980, pp. 2203 i SS. Així mateix Marc BOLDO LACOMBA:«Els inicis de l’ominosa dècada al País Valencia: aspectes duna contrarevolució (1823-1827) a Estudis d’història contemporània del País VuZencià. Facultat de Geografia i Historia, Valencia, pp. 119-161.

108

CESPJLL Si la Junta Governativa de la qual formava part Castillo i Carroz nomenà efectivament l’Ajuntament, aquest designa rector de la Universitat de Valencia Castillo i Carroz. La repressió contra professors i catedràtics, segons tots els testimonis, fou tan forta o més que en altres sectors. Ens consta que dles del marc del 1824 fins a la seva mort 5o el nostre traductor fou rector i, per tant, directament responsabl’e de les «medidas vejatorias e inquisitoriales a que en aquella época de exaltadas pasiones que sujetaba a los catedráticos y, por consiguiente, lo relativo a expedientes y Junta de purificación».5* Vet aquí una mostra d’e com, encara en ‘el 1827, Castillo i Carroz collaborava «neutralment» amb el manteniment d’una Iínia dura. És el text d’una Iletra que tramet al degà del Claustre de Medicina: «El Sr. Gobernador de la Rl. Sala del Crimen de esta Audiencia con fecha de 9 de este mes me dice lo siguiente: De acuerdo de la Sala del Crimen dle esta Real Audiencia remito a V. S. los adjuntos autos contra Maria More11 de Alzira, presa en las torres de Serranos, sobre haber proferido la expresión de iViva Riego! para en su vista se sirva V. S. disponer que por el Claustro de Medicina sea observada la referida More11 y exponga su dictamen sobre el estado de sus funciones intelectuales.

A cuyo efecto paso a manos de V. S. los referidos autos. Valencia, 10 de agosto de 1827.~ 52 Castillo, que no havia estat pro6essor, fou nomenat per l’Ajuntament, pero aviat, i d’acord amb l’absolutisme, intenta que la Corona ocupés el Iloc de I’Ajuntament, cosa que provoca que aquest el volgués destituir el 1827. Fracassat aquest intent, assolí incorporar la jurisdicció municipal a la Corona el desembre de 1827. El que sí era una constant seva fou «l’integrisme ideològic que el porta fins a les màximes conseqüències».53 Unes conseqüències que el menaren a depurar 22 dels 30 catedràtics i regidors que tenis la Universitat de Valencia entre 1823 i 1828.54 Aquest Iligam entre absolutisme ultra-reialista i món universitari pot portar-nos a plant(ejar el fet que el moviment polític no era només una actitud directament contrarevolucionaria portada a terme pels grans interessos amb la collaboració de la «patuleia», sinó que tenia un front ideolo’gic. Si abans ja hem suggerit la relació de Castillo i Carroz amb Elfo Valeriola, tan Iligat al seu germà Tomas, ara voldríem recollir la cita que hem fet d’e Josep Vidal Micó (Albaida, 1766 - Valencia, 1834).

Membre també de la Junta Governativa, Vidal Micó té un tou d’obra impresa

considerable

de la qual

poden

ésser significatius

els següents

SO Ltibres d’Actes de la Univevsitat de València de 1824 i 1828. Arxiu de la Universitat de Valencia. Devem aquestes notícies a Pere Maria Orts i Bosch. ‘* F. de P. VILANOVA Y PIZCUETA: Historia de la Universidad Literaria de Valencia. Valencia, 1903, p. 74. Marc Boldó esta treballant sobre aquest tema.

52 F. de VILANOVA Y PIZCUETA: Historia de la Universidad Literaria de Valencia, p. 156.

53 Lletra de Marc Boldó a Et. Ll., 30 d’abril 1981.

54 Marc BoLDÓ: «La Universidad de Valencia bajo el signo del absolutismo (1814-33))) a Estudis d’kistòria contemporània de2 País Valencià, n. 2, Valencia, 1981, p. 200.

109

títols: Espíritu irreligioso de las reflexiones sociales de D. J. C. A. (181 l), Idea ortodoxa de la divina institución del estado réligioso contra los errores de los liberales y pisyanos monocómacos (1824), Origen de los errores revolucionarios de Europa y su remedio (1827-29) y Disertación cobre el derecho político, contra los perturbadores y rebeldes estados de Europa ( 1833).55 ~Existia realment un grup d’intellectuals orgànics de la reacció? No solament guanyà políticament i per les armes, sinó que tenia un entreteixit intellectual comparabl’e als grups més estudiats de liberals, romàntics i «renaixentistes».

Castillo traduí, en la mateixa direcció, una altra obra que pertanyia clarament al pensament contrarevolucionari més que al tradicionalista: Del papa y de la iglesia anglicana obra impresa en Francia en los años 1819 y 1821, traducida del francés por un eclesiástioo (València, B. Monfort, 3 vals., 1824). Lóbra de Joseph de Maistre -qwe en realitat n’aplegava dues- tingué encara d’altres edicions (1828, 1842, 1847 i 1856) a les quals cal afegir les de la segona part (1828 i 1842) per separat. D’aquesta manera Castillo i Carroz vecull dúna manera immediata Iúltra-montw nisme, que lligava amb algunes de les idees que defensava a les «notes» a Le Mercier de la Rivièpe. L’ordre providencial de De Maistre trsbava almenys similituds amb l’ordre com a Ilei inviolable de Malebranche.

El ftircament que Castillo farà de Le Mercier no li permetrà pas dévitar contradiccions que mostren, com ja hem dit abans, que prefereix mantenir la seva coherència política que no la seva coherència intellectual.

L’home de Iletres estar& al servei del polític, tot i que el portar& a contradiccions amb sel que havia traduyt feia tan sols quatre anys i reeditat feia un any. Veiem-ne un exemple: De Maistre escriurà una frase cabdal que anirà òbviament contra un dels punts més importants de Quesnay: «jutjar-ho tot segons les regles abstractes, sense consideracions a l’experiència, fou un singular ridícul del segle passat». Tot i amb tot, aquesta v’egada només en la portada deixarà en l’anonimat l’autor, car ja des del primer volum ens en dirà el nom. Hi havia francesos que no eren perillosos.

Per continuar endinsant-nos en els aspectes més estrictament intellectuals de Castillo i Carroz examinem des de l’angle del pensament

55 Les tres primeres obres són «refutacions» de José Canga Argüelles, Joaquim L. Villanueva i José Gómez Hermosilla autor del divulgadíssim El jacobinismo.

Em sembla subtil l’observació de Gil Novales que aquestes obres mostren l’escassa difusió d’algunes obres bàsiques de la Iklustració (Alberto GIL NOVALES: El Trienio liberal. Siglo XXI, Madrid, 1980, p. 88). Una difusió que ha trigat prou si jutgem per un escrit molt recent que «el P. Josef Vidal opone su sólida teología tomista a los errores revolucionarios y hace la apología de las órdenes religiosas» -en defensa els diners, bàsicament(Manuel REVUELTA GONZÁLEZ: «La Iglesia española ante la crisis del Antiguo Régimen» a Historia de la Iglesia en Espati, vol. V, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1979, p. 112).

110

econòmic i social el contingut de la seva biblioteca.% Tal com ens recordava Orts i Bosch, «la millor confessió dún home es troba a la seva biblioteca», i d’una primera anàlisi podem dir que aquests llibres són minoritaris, un 5 %. El contingut no revela grans sorpreses: la Represetztación de Zavala, $els tres llibres més difosos de Campomanes, la Nobleza comerciante de I’Abbé Coyer o la Ley Agvaria són llibres normals que no mostren cap especialització.

En tot cas només cal subratllar, d’acord amb la hipò’tesi avancada sobre un grup intellectual reaccionari, que hi apareix#en Valeriola, Vidal Micó i Pérez y López amb els seus Principios del orden esencial de la naturaleza. ~Quin era el gruix de la biblioteca?

El 34,15 % dels 240 llibres eren religiosos; pero una part d’els Ilibres d’història (12,15 %) estan lligats amb la historia religiosa; els llibres filosòfics (7,50 %) són sobretot de moral; els de política (8,35 %), catòlicament contrarevolucionaris, i en el camp del dret (lo,85 %) destaca el canònic. En conseqüència, podríem dir que la seva elecció de Le Mercier de la Rivière, com les seves notes demostren, prové més del seu despotisme ultra-reialista que no d’un interès per la ciencia política o econòmica. Només cal afegir que és normal que un 5 O/o dels llibres siguin diccionaris i obres lingüístiques castellans, catalans, francesos, italians i anglesos.

Les «notes» de Castillo i Carroz” volen formar un sol cos amb la traducció, i el1 mateix insisteix que són «muchas nota.w.5’ ¿Voldrà deixar-se conduir el lector amb la màxima suavitat cap on voldrà el traductor? La interpretació d’aquest procés sera molt complexa si sabem que les «notes» de 1820 estaven revestides «con algunas formas del sistema que era de moda»,59 mentre que el 1823 les notes apareixeran sense «aquellos disfraces, lunares o imperfecciones».

El conjunt qule formen el text i les «notes» constitueix «un sistema de miralls/giratoris, Iliscant amb harmonia, / desplacant llums i ombres a I’emprovador: per que / el vidre esm$erilat?» 6o Les llums seran més intenses, o ho semblaran, el 1820, mentre que les ombres creixeran el 1823. Si ens situem al costat dels lectors, el sistema de miralls i d’esmerilats ens sera encara més complex. ¿S’adonaran que les notes de 1820 estaven embolicades «con obleas para que sin ofender (el paladar, aprovechen en el estómago» 61 o volien els lectors ésser enverinats?

Uns lectors que sabem que durant el Trienni foren abundants, no podien Ilegir «raó suprema» quan el traductor els volia induir a creme que la «raison supréme» és en castellà 56 Imbentario de todos los tibvos mktuovia del Sr. D. Juan del Castillo

e impresos y Carroz.

que

se ha hallado

Quadern d’inventari

en la Casa

Arxiu de la

Universitat de Valencia. Devem el coneixement d’aquest inventari a Orts i Bosch.

57 La paginació del text traduït és la mateixa a les dues edicions, així com la de les notes invariades. Només cal citar l’any d’edició quan les note’ són diferents.

5* El ouden natural, t. 1, 1820, p. VII i 1823, p. VIII. 59 El orden natural, t. 1, 1823, p. III. 6o Pere GIMFERRER: Mira& espai, aparicions.

Edicions 62, Barcelona, 1981, p, 100.

61 El orden natural, t. 1, 1823, p. III.

111

«divinidad »?2 Adhuc en aquests anys constitucionals, i més segur el 1823, potser funcionaven mecanism’es d’autodefensa en els lectors o en alguns lectors que els menaven a d’altres interpretacions.

Mentre no coneguem molt més sobre lectors i lectures només avancarem també entre miralls i esmerilats entre les notes, moltes notes.

A la darrera nota 63 introduïda per Castillo recapitula tota l’obra de Le Mercier i ens demostra que les seves matisacions o accentuacions no fan que no coincideixi amb el nucli d’aquesta obra. Parteix del llema puopietat, segwetat i llibevtat, que són els fonaments o principis socials dels quals són despreses les quatre institucions polítiques bàsiques: 1) lleis naturals i evidents de la Ilibertat i la seguretat de la propietat, 2) autoritat tutelar i suprema encarnada per la monarquia absolutista i bereditària, 3) cos de magistrats amb deures, però~ també amb drets, i 4) explicació amplia de les lleis de I’ordre natural i essencial de les societats, que permetia l’exercici, assumit pel poble, de l’autoritat despòtica de l’evidència.

Aquestes institucions només podran funcionar si I’ordre econòmic natural és respectat en implantar l’impost ûnic, l’esterilitat de la indústria i el lliure comerc. El despotisme legal dels fis& trates queda dones plenament i centralment assumit, i el model del despotisme xinès ben palès. Tot contrapès és perillós, i el poder legislatiu ha d’ésser exercit per una sola autoritat com l’executiu. «Tot això surt d’una barreja dels seus gustos liberals amb la tossudesa propia de I’elaborador de sistemes».@ Voltaire i Diderot 66 en rebutjaran tot el contingut antidemocràtic, encara que també en veuran els aspectes més positius. Al cap i a la fi «totes les institucions que la Revolució aboliria sense retorn han estat l’objecte particular dels seus atacs; cap no traba gracia als seus ulls»,6’ pero és que, a més a més, inspiraren «quasi tota la legislació econòmica de 1’Assemblea Constituent».@ Les contradiccions d#els fisiòcrates encara van més Iluny i sempre estigueren sustentades per un gran rigor en I’aplicació de les regles del coneixement científic, «i al mateix temps és comprensible com l’aparenca feudal d’aquest sistema, de la mateixa manera que el to aristocràtic de la Illustració, conquistés 6* Comparar

P. F. LE MERCIER DE LA RIERE: L’Ordre naturel, p. 187, amb t. 1, p. 354. 0 bé quan en una traducció, en línies generals fidel, desapareix la «raison universelle» de l’original (p. 441).

63 El orden natural, t. II, pp. 528-532. @ Alexis de TOCQUEVILLE: Inéditos sobre la Revolución.

Seminarios y Ediciones, Madrid, 1973, p. 209.

6i L’homme aux quavante écus (1768) és una contesta a l’obra de Le Mercier que supo& un gran èxit per a Voltaire, que n’edità deu edicions en un any.

66 Diderot, que, com Adam Smith, valorava la part economia de L’Ordre és un bon exemple de l’amistat-enemistat que higa els fisiòcrates amb els enciclopedistes.

67 Alexis de TOCQUEVILLE: L’ancien régimen et la Revolution.

Gallimard, París, 1973, p. 255.

68 Lucio VILLARI: «Note sulla fisiocrazia e sugli economisti napoletani del 700% a Studi su1 Settecento Italiano.

Nàpols, 1968, p. 241.

El orden

natural,

112

LESPILL un nombre de senyors feudals com a seguidors entusiastes i propagandistes d’un sistema que proclamava, en la seva essència, l’ascens del sistema burgès de producció sobre l’es runes del sistema feudal».@ Castillo fou conscient de molts dels problemes que plantejava la tensió reacció-progrés en el nucli central de la fisiocràcia, i intent,à minvar-la a favor del primer component.

Entrem ara en l’anàlisi de les notes de Castillo on introdueix les seves modulacions.

Les lleis naturals i evidents no poden tenir cap interpretació física, és a dir materialista, car «es la luz de la razón que Dios nos ha dado a todos», i que la felicitat que ens serà donada, si seguim l’ordre natural, serà exclusivament la felicitat temporal.7’ Aquestes són les dues advertències que fa Castillo al discurs preliminar.

La clau de volta de la monarquia absoluta i hereditària no cal cercar-la sinó en la monarquia espanyola antiga. No caldrà, per tant, examinar-ne els principis que l’han d’informar, ja que els enunciats per Le Mercier són absolutament adaptables a la monarquia antiga.‘l Aquesta monarquia havia de reunir en una sola mà hereditària el poder executiu i el poder legislatiu, tot subratllant, més que Le Mercier, que no hi havia d’haver cap més intermediari que els magistrats com a executors. Totes les notes sobre aquest tema seran canviades el 1823 per a substituir el caràcter més moderat de la primera edició. Així, «los más acrisolados patriotas» que envoltaren el rei són substituïts pels «aduladores que lo desencaminaron». 72 De vegades ca 1 observar que, a la primera edició, sembla accep tar de bon grat que el Rei del Trienni Constitucional només tingui una part del poder legislatiu, mentre que el 1823 la trobarà petita i contraproduentT3 El Castillo de 1823 era més extremista que no Le Mercier de la Rivière quan escrivia que «el poder legislativo no puede exercerse por uno so10».7~ I Els magistrats fisiocràtics faran el paper del mandarinat xinès, de tal manera que formaran un cos autònom de nom’enament reial. No cal ni dir que Castillo acceptarj aquest cos intermedi amb totes les conseqüències o més. Per a Castillo aquest paper dels magistrats fou mantingut «a pesar de la prepotencia godoyana», però cal que no solament 69 Karl MARX: Theories vol. 1, p. 43.

‘O El orden ‘* El orden

natural, natural,

of

Surplus

Value.

Lawrence & Wishart, Londres, 1969,

t. 1, p. XIII.

t. 1, 1823, p. 67. A la primera edició deia, en canvi, que «SUS mismos principios.. . [són aplicables] . . . con alguna ligera variación al sistema que hoy reina en nuestra Monarquía» (t. 1, 1820, p. 67). t. 1, 1820, p. VI i t. 1, 1823, p. VI. t. 1, pp. 187-190, 235 i 261. t. 1, p. 218. Adhuc a l’edició de 1820, encara que més clarament el 1823, anomenara Sobirà el Monarca (t. 1, pp. 261-262). Castillo acceptarà de bon grat la tesi ,de Le Mercier que el Sobirà és copropietari del producte Iíquid de les terres, punt cuhninant de l’absolutisme econòmic i que aquí no té un caràcter dinàmic. ‘j El orden natural, t. 1, p. 151. l2 El orden 73 El orden ” El orden

natural, natural, natural,

--

113

lIESPI executin i parlin justament en nom de les lleis, sinó que han d’advertir i aconsellar el Rei, <(y entonces se haran muchos más dignos del honroso título d’e Consejeros».76 Segons l’autor francès, els magistrats poden recórrer davant del Rei, si és que no veuen seguretat en els procediments; Castillo creurà que cal que no solament recorrin, sinó que poden «reppcsentar» davant del Rei, cosa que ja diu el 1820, però que reafirma el 1823.77 Valeriola ja escrivia, en un dels encapcalaments de la seva obra, els més grans elogis que un hom pot fer a un grup de funcionaris: «al Magistrado en efecto es a quien se le debe la ventaja inapreciable de mantener el buen orden: así los efectos de su administración pueden compararse con propiedad a los movimilentos de los cuerpos celestes».7s No tothom en devia tenir una idlea tan celestial com Valeriola i Castillo, quan la primera manifestació liberal a València fou el 20 de novembre de 1820 per tal de demanar la destitució de tots els magistrats de 1’Audiència i d’alguns jutges per «demasiado evidente parcialidad absolutista»Yg Els magistrats valencians no eren més que una cinquena part, i formaven part del Reial Acord, molt vinculat a I’empremta militar. La minoria de naixenca valenciana pertanyia gairebé sempre a la petita noblesa, encara que hi figuraven nobles de major rang.8O Sembla, dones, palesa la coherència social, tant d’antagonismes com d’e suports.

Sobre la llibertat, Castillo accentuarà, per un costat, que cal castigar els abusos i, per un altre, insistir& a donar arguments penals histbrics en favor d’aquesta duresa. ” Le Mercier de la RivièEe com un absolutista monàrquic, afirma que «el gobierno aristocrático multiplica el número de los déspotas arbitrarios, es decir, de las gentes poderosas que se creen superiores a las leyes. Cada uno de los grandes propietarios manda despóticamente a la porción dIel pueblo y de aquí 1.. .] que los pueblos son oprimidos».

Castillo respondrà dúna manera molt decidida i clara al que era un atac contra els grans terratinents aristocràtics: «aunque el gobierno de España no era aristocrático, participaba no obstante en cierto modo d’e esta forma de gobierno [ . ..l mas con la incorporación de los señorios jurisdiccionales a la Corona, la abolición de los privilegios prohibitivos y demás atribuciones del antiguo vasallage, decretada por las Cortes en 6 de agosto de 1811, han desaparecido todas ‘estas señales de opresión, de que el pueblo podía quejarse justamente».s2 Si intenta contestar l’atac contra els aristòcrates, no ho fa 76 El orden natural, t. 1, p. 165. n El orden natural, t. II, p. ll.

78 Tomàs VALERIOLA: Idea general

de la policía

o Tratado

de la policía.

lència, vol. 1, 1798, p. 10.

79 Alberto p. 335.

8o toba 8* 82

GIL

NOVALES:

Las

sociedades

patrióticas

(1820-1823).

Madrid,

Va1975,

Pere MOLAS RIBALTA: «Militares y togados en la Valencia borbónica» a His. social de la Administración Española, Barcelona, 1980, pp. 165-181.

El orden fiatuval, t. 1, p. 165 i t. II, pp. 11-12.

El orden natural, t. 1, 1820, p. 257. Aquesta nota desapareix de I’edició

de 1823.

114

contra el dels grans propietaris, cosa que el portar& a defensar que «en ningún estado civilizado se puede ni debe tasar o limitar la parte de frutos que deben retener los cultivadores», 6s a dir, està contra una participació mínima legal, per això «a los cultivadores [ . ..l nunca podrá quedarles el producto en bruto d’e las tierras sino la menor parte posible». 83 1 d’aquí que els propietaris hagin de disposar de la major part possible.

La seva teoria de la desigualtat serà coherent, car no solament acceptarà d,e Le Mercier que en «los hombres jamás serán iguales sus condiciones» de forca i habilitat, sinó que defensa& el manteniment de les distincions d’honor i de consideració.% D’acord amb el taran& fisib crata, Castillo pensar& que la desigualtat és conforme amb la justícia, però’ que pot haver-hi caus’es injustes de desigualtat per venir de mitjans illegítims i injustos. La primera causa és la imposició desigual, és a dir, la que no és l’impost únic, i la segona la manca d’igualtat entre els fills o altres hereus. Per evitar desigualtats en els vincles i les mans mortes, proposa la fórmula moderada de pagar un 10 % de contribució sobre les rendes que sobrepassessin un det(erminat limit. Els recursos així obtinguts haurien de remeiar la misèria i l’ociositat.

Quan un propietari de vincles morís, quedarien lliures d’aquesta vinculació els béns que SobEepassessin aquel1 límit màxim, que seria igualitàriament distribuït entre els hereus.s5 En altres casos també dretanitza les posicions de Le Mercier, tal és la seva oposició al fet que la part que significa l’impost únic no sigui fix, i també que hi hagi contribucions extraordinàries i que, aparentment és clar, les paguin els que no són propietaris.86 El despotisme legal de Castillo, essent plenament fisiòcrata, quedava en les seves notes decantat cap a posicions més immobilistes, tot i que havien passat més de cinquanta anys de l’aparició dle l’original i que en el bel1 mig d’aquests anys hi hagué una Revolució que va accelerar el temps històric. D’aquesta manera pensem que queda comprovada l’observació de Gil Novales, segons la qual, durant el Trienni Constitucional, la Ilkstració completa la seva introducció a Espanya amb un retard, això sí, d’alguns lustres. *’ En tot cas, cal posar-se en guàrdia davant de simplificacions que facin pensar en una Illustració monolíticament progressiva i introduïda per posicions progressives.

Així, la introducció més central dún dels principals moviments illustrats, com és la fisio83 El orden natural, t. II, p. 68.

I4 El orden natural, t. 1, pp. 26-28.

85 El orden natural, t. 1, pp. 27-31.

M El orden natural, t. II, pp. 37-39, 47 i 187. D’altres temes són la consideració que fa Castillo d’exceptuar la major Ilibertat del comerciant «acaso únicamente cuando se tratase de una grande empresa o de alguna expedición oficial» (t. II, p. 339), d’afegir a les critiques de Mirabeau i del propi Le Mercier contra el luxe raons de caràcter moral (t. II, p. 505), i dóna com un exemple de les bones relacions entre nacions sotmeses a l’ordre natural el que passaria si tots els governs se sumessin a la Santa Alianca (t. II, p. 261). a7 Alberto ‘GIL NOVALES: El trienio constitucional. Siglo XXI, Madrid, 1980, p. 66.

115

cràcia, ho fara per mitjà d’e les posicions ultra-reialistes i servils, enfront de la jacobina i la moderada,ss àdhuc en un moment en que la moderada i la servil eren incompatibles.sg ¿Per que al País Valencia ? Les condicions hi eren: una gran propietat aristocràtica a la qual Castillo estava molt lligat, com és fàcil de comprovar si compulsem la llista d’els testimonis que presenta quan vol ingressar en un gran Orde amb la del senyors seculars del període 1750-1760, que estan en un procés de concentració de la terra.* Hi hauríem d’afegir ‘encara una base productiva en transformació i que, en una part considerable, la gran propietat de la noblesa és de terres de regadiu, Iligada a aquella «societat hidràulica» que esta en el substrat del «despotisme oriental». g1 Ben segur que el «mode de producció asiàtic», en la Iínia de la interpretació de Wittfogelf ha d’explicar el «despotisme valencia» de Castillo i Carroz. ¿Per que traduir L’ordve natuvel? L’alternativa existia i era senzilla perquè Dupont de Nemours, davant I’èxit del llibre,93 en publica, un resum 94 que bé podem atribuir a la formació de Castillo que no el triés.

L’èxit de L’oudre naturel fou efectivament fulgurant com ho mostra la ràpida invitació que rebé de Caterina II de Rússiag5 o I’assessorament «El pensamiento español en el siglo XIX ” Rodrigo PERNhNDEZ CARVAJAL: Primer período» a Historia General de las literaturas hispánicas, vol. IV, ed. Vergara, Barcelona, 1968, 2.’ ed., pp. 359-362.

89 Antonio ELORZA: «La ideología moderada en el trienio liberal» a Cuadernos Hispanoamericanos, 288 (juny 1974), p. 636.

«Nobleza y señoríos durante el * Vegeu Mariano PESET i Vicente GRAULLERA: siglo XVIII» a Estudios de Historia Social, 12-13 (gener-juny 1980), pp. 245-281. A la posició que defenso en el text sobre la gran propietat ,de la noblesa i que és el resum del que ha dit la més recent historiografia valenciana, Pere Maria Orts m’hi fa unes objeccions que en tot cas haurien d’ésser sospesades i que jo resumiria en 1) la burgesia «pobletana» que va sorgint mostra una opressió no tan tancada, 2) «el poc o gens de sastre» deixat als nostres pobles pels antics senyorius, 3) el desdoblament del càrrec de batlle i de competències entre el procurador patrimonial i I’alcalde majo,, 4) I’emigració absentista a Madrid pot ésser entesa com una resposta a I’ascens de noves capes -arrendataris, professionals, comerciants- per part de ,l’aristocràcia i 5) els plets per imposicions de cognoms i incompatibilitats debilitaren l’aristocràcia i no debilitaven l’església. Aquestes observacions no modifiquen el que interessa al meu raonament ‘de concentració de la propietat, encara que una part d’aquesta realment no depengués de la noblesa.

91 Karl Augustus WITTFOGEL: Oriental Despotism. A Comparative Study of Total Power. Yale U. P., 1957.

9t Per a un estat de la qüestió vegeu Luciano CAFAGNA: «“Il dispotismo orientale’ di Karl Wittfogel» a L’Espresso, 28 de setembre de 1980, pp. 7489.

93 Georges WEULERSE: Le mouvement physiocratique en France (de 1756 à 1770). París, 1%8, vol. 1, p. 130. * P.-S. DUPONT DE NEMOURS: De I’origine et progrés d’une science nouvelle.

París, 1767. Aquest resum fou publicat el desembre, mentre que l’original, pel juny. No ens consta que Castillo conegués la traducció al castellà, per Manuel Belgrano, del llibre de Dupont (Los principios de la ciencia económico-política, Buenos Aires, 1796), que havia estat precedida per una altra d’alemanya. s Georges WEULERSE: Le mouvement physiocratique, vol. 1, p. 137. <. I

--

116

IlESPIlL que va fer del rei Gustau III de Suècia.96 L’estructura ideològica de L’Ordre naturel esta prou fixada,B’ pero també cal recordar que, quan Le Mercier haura d’opinar de Polonia, recomanarà la república.

Aquí, en canvi, aquest obriment no tindrà lloc, sinó que, malgrat els anys passats, les «muchas notas» de Castillo i Carroz hi donaran rigidesa. Són que històricament en signifiquen uns anys de retard -cinquanta-tresmés. Malgrat tot, el País Valencia fou l’únic lloc de la Península on la fisiocracia tingué una penetració clara i central.

Ernes t LLUCH

” Franco VENTURI: Settecento riformafore, vol. III. La prima crisi dell’Anfico Regime 17684776. Einaudi, Torí, 1979, pp. 295296 i 328-330.

97 Vegeu Furio DfAz: Filosofia e politica nel settecento francese. Einaudi, Torí, 1962, pp. 391-400; Louis-Philippe MAY: Le Mercier de la Rividre (1719-1801).

Aux origines de la science economique. CNRS,. París, 1975 i Albert 0. HIRSCHMEN: Las pasiones y los intereses. Argumentos pobtzcos en favor del capitalismo antes de su triunfo. FCE, Mèxic, 1977, pp. 103-106.

117

EESPILL

K

ITSCH 1ESCULTURA MONUMENTAL AVALENCIA ’

«...Els Propileus iguals als de 1’Acròpolis passant per la Konigplatz són una sorpresa per al segon fil1 seu convertit en rei de Grècia. 1 ja t’ensenyaré la resta: La Loggia dei Lanzi, el doble gran de l’autèntica, el jardí a l’anglesa baix de ma casa i quatre o cinc palaus Pitti en fila, tots en la mateixa vorera. Ja em diràs quin sentit té: una contaminació de tots els estils existents completament acrítica, sense fer mai una elecció positiva 0 negativa... com Ludwig II.. . i sense intentar mai un estil propi...

-És el mateix ideal de la Villa Adriana en Tivoli -1i dic.

-4s cert: tots els monuments del món reunits en un mateix lloc, que no és mai el seu...

-El triomf de la falsificació. . . vine per ací... -diu Klaus avancant.

(Fratelli d’Itàlia-Alberto Arbasino)

P

1

ARLAR de kitsch en l’actualitat pot sonar a ranci, a cosa passada de moda. Després de l’efervescència que tingué el mot en els darrers seixanta, sembla com si hagués desaparegut, com si hagués deixat d’existir. El kitsch, desaparegut ? Primer hauria de desaparéixer una gran part dle la població mundial.

El kitsch no sols no ha desaparegut, sinó que ha conegut una fabulosa expansió (per parlar només del kitsch de caràcter monumental) amb la protecció de mecenas tan importants com ajuntaments, diputacions, entitats bancàries, 1’Església.. . Gràcies a tots ells ha estat possibl’e la seua erecció.

119

CESPI L’escultura monumental de Valencia ha tingut, en un període menor de vint anys, una expansió considerable, pero, quasi sempre ha deixat un resultat de formes inequívocament kitsch. Aquest tipus d’escultura, a causa de la seua funció «d’ornat públic», ha. gaudit d’un considerable interés entre els nostres prohoms municipals, que s’han decantat pel monument de caràcter patriòtic o commemoratiu.

I és en aquestes dues formes que intenten encarnar sentiments massa inflats (i després de tot inautèntics) on s’incorrerà més sovint en el kitsch. Monuments com La flama de la Ciència o la Pallas Athenea amb l’eslògan de‘ «1Jatria y estudio» en s6n bons exemples.

El kitsch no és exclusiu de Valencia, encara que el repertori en siga ric i variat, i siguen també de caràcter kitsch alguns dels problemes que té plantejats la societat valenciana de cara a la realització del seu futur com a poble. La famosa trilogia: ~senyera coronada - llengua valenciana - Regne de Valencia.» esta «clapejada» de kitsch. Des de la senyora que estén al baleó la manta matrimonial amb els colors de la s’enyera municipal fins a les tovalles de platja amb el dibuix del Psis Valencia. 1 les Falles.. . o les batalles de flors, les ofrenes.. . 0 pensem en les relacions entre els conceptes de kitsch i‘ la coentov, tots dos intraduïbles.

El kitsch pot canviar urbanísticament l’aspecte d’una ciutat: el carrer Mur de Santa Anna, més conegut popularment com el «carrer dels caramellos» ha vist progressivament com, a partir de la installatió d’una casa comercial dedicada a la venda de caramels, era modificat el sleu aspecte urbanístic, s’ha enkitschtzat (mot no molt ortodox) gradualment: paisatges multicolors de caramels, anuncis lluminosos, rètols, cartells, han contribuït a fer-ne «un altre carrer».

El kitsch, com ha assenyalat Molles,’ és de caràcter universal.

En Marx i Lenin han la Unió Soviètica, gràcies al «Realisme socialista», entrat a formar part de l’antologia kitsch al costat de les tovalles «Mona Lisa» i els retrats pontificals fets a base de petxines i caragols de mar.

Amb el jocs olímpics de Moscou tinguérem l’oportunitat d’assistir a lültima epopeia kitsch: Iel dia de la inauguració oficial dels jocs, des de Los últimos días de Pompeya fins a La conquista del espacio desfilaren davant dels nostres ~11s.

Per a Moles «el kitsch és un concepte universal, permanent, que existeix a tots els països i en totes les cultures, i esta unit a una relació particular de l’home amb les coses. 2 El kitsch ens planteja molts problemes: el seu concepte o definició, les seues relacions amb l’art, amb problematic que, al el públic, la seua gènesi. Es un tema enormement cap i a la fi, depén sempre del gust de cadascú.

1 Abraham 2 Abraham

MOLES: MOLES:

El kitsch, Paidos, Buenos Aires, 1973, p. 23.5.

Teoría de los objetos, G. Gili, Barcelona.

II <QUE ÉS EL KZTSCH? Etimològicament la paraula kitsch ja presenta dubtes. Per a KlugeGotze 3 derivaria del terme anglés sketch: bagatella, mat aplicat sobretot als quadres originaris de Munich. Quan els compradors anglesos no volien invertir allí excessivament en un quadre, demanaven un esbós a sketch. D’ací derivaria el terme kitsch, utilitzat sobretot en els oercles artístics del segle passat.

Aquesta teoria rivalitza amb altres: kitsch derivaria del verb alemany Kitschen, amuntegar el fanguer dels carrers, o de la mateixa paraula, pero amb el sentit «d’adaptar mobles nous a un aspecte antic».

Robert Musil, #en l’assaig titulat Uber die Dummheit,” a propò’sit del kitsch diu: «Caldria recordar la paraula kitsch, predilecta com cap altra com a primer judici entre els artistes; sense que malgrat això, almenys pel que jo sé, se’n puga definir el concepte i expressar-ne el gaudi salvat amb el verb verkitschen, que en 15s coBoquia té el valor de ‘vendre a baix cost, vendre amb pèrdues’. Kitsch té també el sentit de mercaderies a un preu barat, de ganga, i tinc la impressió <que aquest significat, naturalment transposat en sentit espiritual, es pot sempre aplicar allí on la paraula s’utilitza inconscientment amb raó.»

Per al filòsof alemany Herman ren del problema del kitsch)

Broch

(un dels primers

que s’ocupa-

«l’essència del kitsch consisteix en la substitució de la categoria ètica per la categoria estètica; imposa a l’artista l’obligació de realitzar no un bon treball, sinó un treball agradable. Allò que mes importa és l’efecte»?

Per al teòleg moralista catòlic Egenter, el kitsch seria el signe de la caiguda de l’home en el pecat original; per a el1 el kitsch és permanent com el pecat. Tornant a Herman Broch, Hanna Arendt,6 en el seu assaig sobre ell, intenta esbrinar allo que el kitsch significava per a l’escriptor alemany: «EJ que Broch entenia per kitsch no era de cap manera una simple qüestió de degeneració. Tampoc no veia la relació entre el kitsch i l’art autèntic comparable a la de la religió i la supersptició en una època religiosa, ni la ,de la pseudo-ciencia i Ja ciencia en una època moderna de la massificació. Més aviat, kitsch és per a el1 3 Ludwig GIESZ: Fenomenología del kitsch, Tusquets, Barcelona, 1973, p. 23. ’ N’hi ha versió castellana (Sobre Za estupidez, Tusquets, Barcelona 1974, p. 37).

5 N’hi ha dues edicions, una de Tusquests (Barcelona, 1970) i l’altra dins I’antologia de Gillo DORFLES, El kitsch, antología de mal gusto, Lumen, Barcelona, 1973, p. 137. b Hanna ARENDT.

121

LESPILL l’art, o l’art es torna kitsch en el moment en que s’escapa del sistema de valors, el controla. En particular, Z’art pour Z’art. Amb totes les seues aparentes aristocràtiques i altives, i tot i proporcionar-nos -com sabia Brochobres de literatura tan convincents, ja és en realitat kitsch, igual que en el món del comerc l’eslògan ‘el negoci és el negoci’ porta implícita la falta d’honradesa de l’arribista sens escrúpols.»

El kitsch no ens deixarà mai indiferents, i el bon gust no és més que una de les formes del mal gust (Savignac).

Davant aqu,estes definicions filosòfiques, altres autors s’han estimat més buscar un concepte del kitsch aparentment més precís. Com a imperfecció tècnica, el kitsch és una impotencia artística, una desviació estètica, una fallida decorativa, escriu K. Deschner.7 Kitsch seria tota obra mediocre, Abraham Moles, al seu llibre EZ Kitsch, cita el consell municipal de la ciutat alemanya d’obermegan, famosa per la seua escenificació collectiva de la Passió. Aquest consell, en un informe tècnic, va intentar donar una definició clara i precisa del mot kitsch, referit als objecteskitsch. Segons aquest informe pertanyien a la categoria: 1) Les realitzacions dolentes desprovistes d’art, confeccionades amb materials substitutius, oposades a una Nexecució propia i satisfactoria d’art popular en pintura i escultura.

2) Les reduccions del sentiment religiós a un objecte d’utilització profana; per exemple, els joguets realitzats amb la creu dle la Passió, les corbates amb creu i altres símbols religiosos desviats de la seua finalitat.

Des dItalia, Gillo Dorfles i Umberto Eco han intentat aproximar-se al problema del kitsch, tan patent en un país com el seu. Per al primer, el kitsch tindria les característiques extrínseques de l’art, pero és la seua negació. Cada vegada que un element en particular, o tota una obra d’art, és transferit del seu autèntic rang i adaptat a un fi distint d’aquell al qual estava destinat, esdevé automàticament kitsch.8 Per a Umberto Eco, el kitsch se’ns presenta com una forma de mentida artística.

El kitsch és allò que apareix com quelcom consumit, i arriba a les masses o al públic mitja perquè ha estat consumit i perquè es consumeix (i per tant «#es depaupera») precisament per estar sotmés a un accelerat i intensificat desgast?

Abraham Moles i Gillo Dorfles són, de tots els autors que s’han interessat pel problema del kitsch, els més importants dels publicats al nostre país.

Per al sociòleg francés A. Moles, el kitsch seria l’art de la felicita& ’ Ludwig GIESZ: op. cit., p. 37. * Gillo DORFLES: op. cit., p. 17.

9 Umberto Eco: Apocalípticos e integrados en la cu2tura de masas.

122

del confort.

Moles s’ha ocupat, sobretot, del kitsch en els objectes, encara que també n’haja estudiat d’altres tipus (el musical, el literari).

Assenyala du’es fases en la historia del kitsch: una primera, o època de la prosperitat de la cultura burgesa; i una segona, als nostres dies, o època del Neokitsch. Seguint els estudis d’Engelhardt i Killy, en proposa una m’ena de classificació tipològica en cinc principis: 1) Principi d’inadequació.

2) Principi d’acumulació.

3) Principi de sinestesia.

4) Principi de mediocritat.

5) Principi de confort.

Al mateix temps hi distingeix una serie d’oposicions pertinents: agre/dolc, sexual/religiós, exotic/casolà.

Segons Moles, el fet més ressenyable en el kitsch és el de la universalitat, tant en l’extensió dels seus camps de percepció, com en les disciplines per al seu estudi, com en les dif$erents classes de societats a les quals afecta: des de les més desenvolupad5es fins a aquelles en vies de desenvolupament.

Destaca, finalment, «les virtutw del kitsch: 1.” Funció pedagògica.

La manera més fàcil d’arribar al bon gust passa pel mal gust.

2.” El kitsch com a manifestació més important de la burgesia. «El kitsch és el producte d’un dels èxits més inqiiestionables, universalment, de la cultura burgesa: la creació d’un art de viure.» lo Gillo Dorfles a la seua obra El kitsch, antologia del cattivo gusto I1 exposa una serie d’assaigs i treballs de diversos autors sobre les múltiples formes de kitsch; entre aquests assaigs destaca el de Herman Broch, «Einige Bemerkungen zum Problem des Kitsches»,** del qual parlarem més endavant.

Dorfles recopila una serie d’escrits sobre el problema del kitsch i les seues àrees d’influència: la política, la publicitat, el cinema, el turisme, el kitsch tradicional.. . Per a el1 és quelcom específic del nostre temps, i qüestiona la seua existencia anterior al segl(e XVIII perquè no s’hi pot parlar de «vertader mal gust» (de kitsch) a causa de les distintes funcions que complia l’art.

Ludwig Giesz dins de l’antologia de Dorfles,13 referint-se a la gènesi del kitsch, el presenta com una característica de totes les civilitzacions de masses, que comenca en 1’Antiguitat amb l’època al’exandrina i l’Hellenisme roma, i arribaria fins als nostres dies.

Un altre punt assenyalat per Dorfles són les relacions entre indústria i kitsch, i parla de la importancia de I’era industrial per a la difusió massiva del kitsch: lo A. MOLES: op. cit., p. 241.

II G. DORFLES: op. cit. l1 Herman BROCH: op. cit. l3 Op. cit., p. 156.

123

«No hi ha dubte que la reproducció a gran escala d’obres d’art -figuratives o musicals, antigues o modernesa través dels nous mitjans tècnics, constitueix un dels fenòmens més sorprenents i espectaculars de la recent evolució cultural. Si per una part hem de reconéixer la perfecta autenticitat de (la reproducció en serie d’objectes industrials, haurem de considerar també que tota reproducció d’una obra única, ideada per a ésser irrepetible, equival a una vertadera i autentica falsetat.» l4 Un altre aspecte remarcat per Dorfles és la relació entre kitsch i mite, com una característica de la nostra època. Per a el1 el kitsch es troba len la majoria dels mites actuals: polítics, musicals, etc. Després d’assenyalar la seua recuperació per part d’alguns artistes del nostre

segle (Picasso,

Warhol...)

que l’empren

duna

manera

intencionada,

diu:

«El rescat del kitsch sorgirà quan s’haja superat la miseria i l’absència del mínim indispensable que avui afligeix bona part del tercer món (i no tan sols d’aquest) i la riquesa opulenta d’una societat industrial avancada ‘que afligeix la resta de la humanitat. La possibilitat d’una època en la que l’art torne a tenir eficacia, no sols mercantil (o snob), i on la seua imitació no siga ja una necessitat imposada pel mercat.. . » l5

Herman Broch introdueix el concepte «heme-kitsch», refierit al productor d’art que produeix kitsch, i a qui, com a consumidor d’art, esta disposat a adquirir-lo i a pagar-lo. Per a Broch, el segle XIX és el segle del kitsch, perquè a diferencia d’altres segles no fou capac de produir valors mitjans, «i qualsevol esborrall en el nivel1 del geni esdevenia una ruïnosa caiguda des de les altures còsmiques fins al kitsch». El kitsch s’eria per tant un fil1 del Romanticisme.

III «Hi ha falles que semblen monuments, i monuments que semblen falles» (frase atribuïda a M. Benlliure i reproduïda per Kenneth Tynan al seu llibre La pornografía, VaZencia, Lenny, Polansky y otros entusiasmos).

¿Es pot dir que tota l’escultura monumental de Valencia és de caràcter kitsch? No, i és una pena, car si per a Kenneth Tynan, Valencia seria la capital de l’antiturisme, no estaria mal, de passada, convertir-la en una mena de «Disneyworld» del kitsch.

L’escultura monumental kitsch valenciana apareix, sobretot, en les darreres

dècades,

i és precisament

l’última

I4 Op. cit., p. 31. l5 Op. cit., p. 289.

124

corporació

franquista

I’en-

carr’egada de deixar-nos el monument-rei del kitsch valencia: la font monumental de la placa de la Mare de Déu.

Monuments com l’estàtua del rei Jaume 1 en el Parterre, o el dedicat al Pintor Ribera, a banda d’adir-se perfectament amb el seu perímetre urbanístic, no tenen l’essència del kitsch monumental: l’encarnació duna idea, o d’un sentiment, que automàticament es transforma en inautèntic, a causa del seu caràcter fals i retòric.

La figura de Benlliure ompli un ampli espai en l’escultura monumental local. (Podern etiquetar-la de kitsch? El monument al marqués de Campo, iniciador de les primeres reformes a la ciutat, amb una mise en scène fallera, no ens atreviríem a qualificar-lo d’obra kitsch.

Benlliure sap desenganxar-se de I’amenaca kitsch de la forma més senzilla: fent una bona obra. Les allegories de la Marina o del FIerrocarril són, sense cap mena de dubte, unes de les estàtues estèticament més acceptables dle la ciutat. Malgrat el seu caràcter exemplar i allegoric (el marqués dickensià amb la xiqueta de la mà), Benlliure sap reflectir els gusts d’una classe social que es manifestà més progressista que no, unes dècades després, ho serien els seus hereus. Com diu Tomás Llorens,16 a base d’una glorificació audac del seu gust privat, com fou el cas del Modernisme.

L’heroi romàntic s’ha transformat en el burgés benefactor.

No obstant això, haurem de resignar-nos a considerar com a representació del nostre temps la Pallas Athenea o La flama de la Ciència del passeig Blasco Ibáñez, la font monumental de la placa de la Mare de Déu, o els monumcents a la Madre Teresa Jornet o a I’arquebisbe Olaechea, monuments de diferent caràcter pero que tenen en comú allò que assenyalava Broch: l7 la recerca de l’efjecte, unes vegades a través de la utilització d’actituds exageradament teatrals, o per mitjà, del fàcil recurs al sentimentalisme (la Madre Teresa Jornlet, a la porta del seu asil-fundació, empara dos vellets; l’arquebisbe Olaechea ens saluda davant de la seua antiga casa: el palau arquebisbal).

D’altres vegades és a través de la utilització de formes presumptales creus de terme a l’entrada de Valencia (automent avantguardistes: via de Silla, autopista de Barcelona) o el monument dedicat a I’agricultura (placa de Roís de Corella), que de l’avantguarda tan sols han pres una capa a manera de disfressa. Es el kitsch de pseudo-avantguarda.

El kitsch sorgeix de la forma més inesperada. ¿Qui anava a dir que la famosa figureta ibèrica del guerrer de Moixlent havia d’esdevenir kitsch gràcies a l’última Diputació de I’Ancien Regime? El guerrer de Moixent es caracteritza per ser de reduïdles dimensions, pero alguna ment iHwninada tingué la magna idea d’equiparar-lo a les altres obres jardins, i desvirtuà monumentals, per tal d’adornar uns determinats l6

Tomàs

LLORENS:

Serva

d’Ov, juny,

1968.

l7 Op. cit., p. 70.

125

I’esperit i la finalitat pels quals fou creat. L’obra resultant podria perfectament adornar els jardins d’alguna urbanització. ¿De quan són les primeres manifestacions de kitsch local monumental? Sens dubte seria I’Exposició Regional de 1909 la primera gran manifestació del kitsch de Valencia.

El kitsch es revela amb forca en el moment de promoció de la civilització burgesa, quan aquesta adopta alguns dels caràcters de l’afluència, entre els quals pot esmentar-se I’excés dels mitjans respecte de les necessitats imaginades, i per tant l’emergència d’una gratitud limitada a un cert moment d’aqu’esta, en que imposa les seues normes a una producció artística.‘* Les estàtues que coronen els diversos pavellons que formen I’Exposició, així com els relleus i grups escultorics que adornen i ennobleixen alguns dels edificis públics que s’hi construeixen en aquells anys (Correus, Ajuntament) són dlecididament kitsch.

La mitologia clàssica, amb els seus déus, guerrers, cavalls, carrosses, es resisteix a desaparéixer del llenguatge escultòric i, una vegada més, és utilitzada com a patent de «suprem bon gust». Amb els anys, aquest «ben gust» sera signe inequívoc de «mal gust».

Es el moment del triomf dún dels slogans que més farà per la proliferació del kitsch en els Ilenguatges artístics: «L’escultura ha de representar en primer lloc idees, no coses.»

Situada en la Gran Via, trobem la primera gran obra monumental inequívocament kitsch de la geografia urbana valenciana. Data de 1922 i és dedicada al poeta Teodor Llorente, maître à penser de la classe dominant valenciana durant lültim terc del segle XIX.” El monument plasma I’instant len que l’insigne poeta és coronat amb el llorer per una exhuberant senyoreta ataviada amb el vestit de l’horta, fet que va ocórrer en la realitat, amb motiu d’uns jocs florals. La musa de la Música, mig nua («La casta indecencia») s’esgarrifa al seu costat. Envolten i completen el monumlent un grup de bucòlics llauradors.

No hi ha Iloc per al buit. L’houror va& dels avantpassats barrocs hi és ben present. No hi ha superfícies interrompudes (principis d’acumulació i de decoració asslenyalats per Moles com a característica del kitsch).

Es la coberència de l’amuntegament.

Flors i garlandes (el kitsch esta relacionat amb el Rococó així com amb el Manierisme, el Barroc i el Modernisme) tendeixen a cobrir-lo completament.

El kitsch sempre s’oposa a la simplicitat.

Tot i la seua tramoia fallera, el monument al poeta Llorente supera en qualitat (i gracia) totes les obres posteriors monumentals produi’des a partir de la postguerra.

El seu caràcter kitsch és indubtable, pero a diferencia d’altres obres posteriors, no ens s’embla mediocre, sinó que fins i tot podem incloure’l entre les poques manifestacions escultòriques l8 Abraham MOLES: op. cit., p. 10. l9 Lluís ARACIL en la introducció al Ilibre Les xiques teas de Madrid, CoHecció Garbí, n. 7.

126

de Yentresuelo-Tres

foms-

de gust modernista de la ciutat (per cert, el sleu estat actual és lamentable). Serà en el Modernisme, o estil floreal, on el kitsch buscar& més sovint les fonts d’inspiració.

El naixement de la Bauhaus és una reacció contra <eI gratuït decorativisme del Modernisme.

La Guerra Civil i el triomf de les forces sublevades suposaren l’embridament ideològic de la cultura de 1’Estat. L’art, com a Itàlia i Alemanya, es revestir& d’un gran aparell cerimonial: manifestacions d’e religiositat de masses, grans concentracions d’obrers, reproduccions kolossc& d’objectes, emblemes, banderes, àguiles, columnes, frontons.. .

L’arquitectura. la pintura, l’escultura, no romandran immunes i culminaran en la construcció del Valle de los Caídos, la summa de totes les arts i el monument per antonomàsia del Franquisme i del kitsch espanyoi.

Kitsch i Franquisme van caminar units durant molts anys. El paisatge urbà es va veure invadit de monuments a los caidos, a la victòria, flames de la ciència, estàtues eqüestres, allegories, àngels, màrtirs, conqueridors.. .

Els noms d’Avalos, Capuz, Orduña, Pérez Comendador, Clarà, Monjo, són els dels artistes oficials oposats a l’avantguarda amb un estil de gust arcaïtzant, neodòric i amb reminiscències Decó; lies estàtues, filles de Mail101 i Breker, poblaran les grans avingudes, els edificis públics, com diu Cirici Pellicer,2’ seguint una moda promoguda per Mussolini que manà que tots els edificis importants dedicassen un cert percentatge del pressupost a pintura i escultura.

Per a Cirici Pellicer no es pot parlar dún art pròpiamlent franquista sinó que els diversos ni es pot estudiar «com una realitat objectiva», artistes s’adaptaven a les diferents etapes marcades pel podter superior.

Així i tot, hauríem de considerar aquesta estètica del franquisme com a representativa d’un estil, el kitsch. L’estil de tot l’art de tendència, com remarcava Broch.‘” Per a Dorfles, «la mala política sempre és kitsch, perquè si un diari de guerra, una narració, un film, poden ésser fàcilment documents de gran interés, fins i tot artístic, no ho seran certament els monuments, les esthtues, els quadres que celebren qualssevol dels episodis que l’assaig, el diari o el film han tractat. La raó fonamental es deu al fet que avui I’art no pot tenir el caràcter figuratiu (en el sentit il4ustrat i anecdotic) que tingué en el passat, i qualsevol temptativa en aquest sentit sols donar& com a resultat Iel pitjor kitsch.22 ¿Com qualificar, si no, les estàtues dún Cid Campeador o de I’anterior cap d’Estat, a la manera dels antics emperadors, en la selva dels neons i dels anuncis Iluminosos?

20 A. CIRICI PELLICER, Edit. Gustavo Gili, collecció «Punto y Línea», Barcelona 1977, p. 12. l’ Herman BROCH: op. cit.

I2 Op. cit., p. 113.

127

Una classificació més o menys aproximada de I’escultura monumental local a partir d’e la post-guerra ens donaria els següents apartats: AI Religiós.

B) Efemèrides (de centenaris, polítiques, artístiques.. .).

C) Funerari.

D) El kitsch infantil.

En el primer apartat destaquen els monuments de Sant Josep «Artesa» (en el pont del mateix nom), l’arquebisbe Olaechea (davant del palau arquebisbal), la Madre Teresa Jornet (placa de Santa Mònica), i relacionades amb el kitsch d’avantguarda, les creus de tferme esmentades.

El sIegon apartat és el més nombrós; estrany és el dia en que no tenim notícia de l’erecció d’algun monument que sempre resulta de formes inequívocament kitsch. Dins d’aquest grup podem fer les següents subdivisions: 1) De caràcter polític, I’estàtua eqüestre de l’anterior cap de 1’Estat (placa del País Valencia), la del Cid Campeador (placa d’Espanya), el monument a José Antonio (avui desaparegut), i La f2ama de Za Ciència i Pallas Athenea (passeig de Blasco Ibáñez).

2) De caràcter cultural, el monument al Mestre SIerrano (avinguda de 1’Antic Regne), el grup escultòric Fontana de la Universitat Literaria, el Guerrer de Moixent (Jardins Casa de la Cultura-Guill+em de Castro), el monument a 1’Agricultura (placa de Roís de Corella), el bust del cantant Nino Bravo (jardins del carrer de Lleida) i la font monumental dedicada al Túria (placa de la Mare de Déu).

El kitsch funerari esta reduït als cementiris.

Igual que hi ha un kitsch dle la infantesa o dels naixements, tenim el funerari, el de la mor-t.

Utilitzant «les oposicions pertinlents» citades per Moles, el primer seria de caràcter «dolc» (naixements, noces, bateigs, etc.) mentre que els films de terror, o la mort, serien de caràcter «agre».

El kitsch infantil és un dels últims boom ornamentals de la nostra ciutat. Pares i jardins s’han vist poblats d’una fauna d’erzanitos, tortugues, cèrvols, nines. L’ànec Donald (en ceràmica), assegut en un voluminós Ilibre que porta l’efígie de Walt Disney, fa auto-stop a I’entrada dels Vivers. Al costat d’aquest kitsch infantil (a pocs metres) apareixen els clàssics i estàndards nus femenins: amb un cànter, passejant, llegint, dormint.

Es el kitsch de l’erotisme o, millor dit, del pseudo-erotisme.

Amb la coartada artística del classicisme mediterrani, els jardins s’han cobert de serenes, mesurades i harmòniques senyoretes que no afegeixen res a la funció i a l’espai urbanístic del jardí, sinó que hi resten com impersonals i acadèmiques figures d’un museu del segle passat.

Kitsch i academicisme són, en la major part dels casos, íntims companys de viatge, les dues cares duna mateixa moneda. 1 els autors de kitsch són normalment persones molt relacionades amb el món acadèmic, amb les exposicions oficials, els premis provincials, la crítica provincial.. .

128

IV La Patria Una fe lo un nuevo que es en

encontróse, por fin, a sí misma. pudo. La guió un Caudillo, Pelayo, batió ese sofisma nuestro siglo «la hoz y el martillo».

L’estatuària política de la ciutat de Valencia té en el monument a Francisco Franco (placa del País Valencia) l’exemple principal.

Amb motiu dels vint-i-cinc anys dlel final de la Guerra Civil, 1’Ajuntament de la ciutat eleva el primer d’abril de 1964 un monument al responsable d’aquells ~25 anys de pau». S’encarrega la construcció a un artista oficial: J. Capuz (un dels principals escultors oficials de la postguerra).

Seguint models anteriors, és representat a la manera eqüestre, com els antics emperadors romans, els conquistadors extremenys o els guerrers renaixentistes (guarda certes similituds amb II Colleone dle Verrocchio).

El monument a Franco, com tots els monuments d’art de tendencia, es basa en la subordinació del Ilenguatge estètic al Ilenguatge polític (religiós, patriòtic, esportiu.. .) i en la utilització de formes academitistes. El kitsch no és mai novetat. L’art és entés com un sistema estètic tancat, finit, amb unes normes. El kitsch sempre es basa en un sistema estàtic, conformista, que siga acceptat immediatament per l’espectador.

Si estèticament no passa de ser una correcta realització acadèmica, amb un podium de grans dimensions (efecte kolossal) i un c+ert dinamfsme en el cavall, èticament és una obra mancada de «ben gust», exemple de «mala política», i aquesta sempre dóna per resultat un art kitsch, o millor dit, l’art politic sempre sera kitschez3 Estàtica, solemne, majestàtica, com un faraó del segle xx, camina cap al seu oblit definitiu, el record nostàlgic, el museu o la piqueta...

El 13 de maig de 1977, amb l’assistència de les nostres darreres autoritats franquistes, es produïa la inauguració del monument número u en el valzking valencia del kitsch: la font monumental de la placa de la Mare de Déu. Amb ella s’acabava la reforma-desforma de la placa.

El plató cinematogràfic quedava inaugurat.

A la desfiguració feta amb l’eixample s’afegia una nova c’isfressa: la «clàssica i monumental» font.

La figura central principal apareix com un renzake de dues celebres obres hellenístiques: les figures dels rius Ni1 i Tíber. Venerable senyor mig nu, amb el corn de I’abundancia.

La coartada artística, una altra vegada, es posa en marxa utilitzant referències consagrades en la histona de l’art. Aquesta figura, com el seus models, es constitueix en símbol d’un altre riu: el Túria, benefactor de 1’Horta. Voltant-lo, una serie d’estàtues de menor tamany, de caràcter femení a la manera de z

DORFLES, op. cit., p. 113.

129

nimpheftes, amb una àmfora cadascuna. Si la figura central és el pareriu, aquestes serien les filles-séquies (Rascanya, Tormo, Mestalla...).

A uns metres del lloc on ‘es reuneix el Tribunal de les Aigües, no podia haver millor monument.

La pena és que no solament s’hi troba el Tribunal, sinó el Palau de la Generalitat, la Catedral i la Basílica de la Mare de Déu, monuments pertanyents a segles i estils diferents pero que «miraculosament» havien aconseguit fondre’s en un gran conjunt arquitectònic sense disfresaes ni reformes.

A. Moles enumerava cinc principis bàsics en tota obra kitsch. El primer, o principi d’inadequació, feia referencia als caps de polítics sobre taps d’ampolla.

L’erecció dún monument hellenístic en 1977 és ja tot un principi d’inadequació.

Com ho és reunir unles formes clàssiques amb elements «regionals» (la pinta coronant un nu femení), o simbolitzar el Túria amb un deu paga. Els símbols i les allegories són formes propícies al kitsch.

El segon principi és el d’acumulació: «omplir I’espai amb una sobreabundancia d’e mitjans. No hi trobem el frenesí barroc d’altres obres.

Es tracta d’una obra «clàssica» que vol fugir de la falla. Potser siga aquest I’error principal de I’autor, perquè així I’obra ens sembla pobra, esquemàtica.

Amb més «dinamisme» és possible que la nostra estimació hagués estat més benigna, i l’obra resultant, «més divertida».

El tercer principi és el de sinestesia i esta íntimament relacionat amb l’anterior.

Es tracta de prendre per «assalt el major nombre de canals sensorials en forma simultània o juxtaposada».

Tota font monumental comporta aquest principi: 11um, aigua, color i, fins i tot, música, són recursos utilitzats ben sovint. La ciutat de Barcelona basa una de les seues imatges més espectaculars i tòpiques en un monument kitsch: la font de Montjuk.

La nostra, en aquest punt, ens queda molt «apagada»: ni música, ni color, ni Ilums. No passa del pla de la mediocritat, quart principi assemalnyalat. Diu Moles: «La tragedia dlel kitsch és la seua mediocritat; grat I’acumulació de mitjans, el kitsch no arriba mai a ser novetat.»

El cinqué principi és el del confort. El kifsch és l’art de la felicitat (Moles dixit). El kitsch és una reconciliació del ser huma amb l’art subversiu. L’home del carrer fruirà amb la visió del monument perquè la iconografia que se li proposa li resulta fàcil de desxifrar, i gaudirà molt més si aquest home posseeix, en paraules de Dorfles, «la morbositat de la cultura», s’hi sentir-à perfectament, íntimament identificat.

Aquest home que adorna algun racó de casa amb llums d’oli, colloca en Iloc preferent el quadre amb la «senpera coronada» feta de mosaics, i enfila pels estants del menjador les figuretes de Lladró, aquest és l’home-kitsch, el Fruïdor del mal gust, qwe busca en l’art sensacions agradables, belles, plaents. El seu rellotge plàstic es va quedar aturat en l’impressionisme.

130

LESPILL Entre l’art tradicional i el «futurista», entre l’exotism’e i la terreta, mig eròtica i mig familiar, meitat religiosa i meitat profana, navega aquesta obra, i en el futur restar& com a manifestació artística del segle xx.

v «Mentre la veritat de I’art siga un enigma per a nosaltres, també seguir-à preocupant-nos la falsedat del kitscb Ludwig GIESZ iQuina actitud haurem de prendre davant el kitsch? iSeguir rebutjant-lo o iniciar el camí de la seua recuperació?

La major part dels crítics i estudiosos del fenomen estan d’acord i pensen que constitueix un sistema estètic de comunicació d$e masses.

El kitsch seria I’autèntic pop-art dels nostres dies. 1 seran precisament els artistes del pop-avt els primers a iniciar la seua recuperació: el kitsch és divertit.

Per á Moles -com anteriorment he assenyalatun factor positiu del kitsch és la seua funció pedagògica: l’església neogòtica serviria per a veure les característiques del gòtic, però aquesta massa preferir& sempre el castell restaurat de Violet-le-Duc abans que no I’església romànica rural.. .

Per a J. R. Ramírez, en el seu Ilibre Medios de masa e Hisbovia del Arte, els principis del kitsch ho serien també de l’art. «El kitsch seria l’altra cara de la moneda artística; i en una societat en la qual Iünic Ilenguatge artístic que reben les masses està modulat en cIau kitsch, hauríem de reflexionar seriosament en pro dle la seua reivindicació.»

24 El kitsch es troba adherit íntimament a la nostra societat, i es transforma contínuament adaptant-se segons les circumstàncies.

Avui, en moltes galeries i 110~s p¿tblics, és possible veure quadres pintats segons l’estil de Miró o de Pollock. Vasarely ha entrat a formar part de la decoració de les discoteques.

Gran part de les cancons que se senten per la ràdio estan compostes en la chau kitsch, fins i tot les de molts cantautors.

L’estat de les autonomies ha deslligat una febre d’objectes artístics, amb els emblemes de les diferents nacionalitats i regions: plats i gots amb la senpera, o la ikuvrifia, fermalls, banderes, insígnies, samarretes.. . és el kitsch del gadget polític.

D’altra banda, les recuperacions de les csenyes d’identitat», el revifament de tradicions i costnms, han dut al carrer una desfilada de manifestacions històviques, des del rei Jaume 1 fins al Palleter es passegen enfundats en pesats vestits de Ilogwer. L’intent de fer tornar costums; u

J. R. RAMÍREZ:

Medios de masa e Historia

131

del Arte, Cátedra, Madrid, p. 271.

EESPILL tradicions, la major part dels casos poc o gens arrelades en la societat, sols donara com a resultat el kitsch, la qualitat del qual dependrà de la millor o pitjor falsedat amb que estiga fet. ¿Què podem fer amb el kitsch. 3 ¿Caldrà fer-hi un lloc en les histories de l’art? ¿La solució pot ser considerar-lo com un estil propi amb les seues característiques, com s’estudia el Barroc o el Modernisme?

Si una part del kitsch s’ha recuperat fins i tot estèticament -pense en la paraula camp i tots aquells objectes de la iaiui ha tornat a ocupar un Iloc qualificat en l’espai quotidià, iper que no podem pensar en un futur on tots aquests monuments que ens slemblen insuportables siguen wecuperatw i estudiats com a manifestació genuïna d’una època, deixant de banda la premissa del mal o bon gust, i com s’estudiarien els senyals de trànsit els grufitti o els anuncis publicitaris?

Potser la qüestió siga relacionar-nos amb la historia de la civilització, mes que amb la historia de l’art.

BIBLIOGRAFIA BROCH, Herman: celona, 1970.

Kitsch,

Vangtluvdia

y el arte pov el arte, Tusquets,

Bar-

PELLICER, Alexandre: La estética del franquismo, Gustavo Gili, Barcelona, 1977.

DORFLES, Gillo: El Kitsch, eZ arte del mal gusto, Lumen, Barcelona, 1973.

GIESZ, Ludwig: Fenomenologia del Kitsch, Tusquets, Barcelona, 1973.

MOLES, Abraham: El Kitsch, arte de la felicidad, Paidos, Buenos Aires, 1973.

- Teoría de los objetos, Gustavo Gili, Barcelona.

MAENZ, Paul: Art Déco: 1920-1940, Gustavo Gili, Barcelona, 1976.

RAM~RBZ, J. R.: Medios de masas e Historia del Arte, Cátedra, Madrid, CIRICI

Carles

132

GAMEZ

EESPIIL

E

NCARA a voltes, cansat, pel renou de la mar, espigole capvespres, buscant forats com l’ocell en la fosca, per seguir I’estrany bes i allí morir.

1 ja no sé si espere l’acompliment del crim, o si les cendres insomnes despertaran per als meus llavis una pluja d’estels.

139

ofegat

A

LLI romania nu, i 1’Urizen se’1 mirava bocabadat.

Ell, era l’àngel més bell, no era res, puix solament vivia en la imaginació dels homes. Tanmateix, 1’Ucàs era ver, manifest, físic, era el somni de fang d’un vell poeta.

Sentí tremolosos els seus llavis per la rabia. Bastí l’espasa de foc alcant la veu de la seva cort avalotada contra la llum. 1 sobre corsers de negres crineres, desenciadenaren una tempesta que omplí d’esglais els ingenus nautes que remaven endormiscats damunt els nenúfars.

Els homes deixaren de somiar i renunciaren a l’almoina.

1 així quedaren condemnats a la mentida.

Assenyats es convertiren en fanàtics captaires de disfresses, en descobridors de la realitat i de l’aparenca.

que

CESPILL

D

ESVETLLA el son. Sentí la gelor del nou jorn que s’obria.

Guaitava a I’entorn d’ell una espessa boira, una tamisada lluminositat li descobria, sense fons, aigües ignotes.

Tenia set. Envià vacil-lants missatgers, veus a través de l’aire per a despertar les muntanyes, pero espera endebades les seves respostes. Llavors envià heralds més enllà de les altes copes dels oms, per a aquel1 que amb la seva claror obria els seus ulls somnolents, i amb el seu alé tenyia la seva pell.

Guarda silenci. Lligà per a el1 ramells de flors.

Quan queia el dia volgué somiar amb perduts vergers, cantar afligit la sensual promesa de l’amic perdut.

Romangué així mentre la nit bressolava càntics entre les ones, i no foren apagats pel màgic ressò de la costera.

T

‘ATREVEIXES a despertar-me, i em lleves a crits de I’abismal somni que habite. Bruixa. Maleïda encisera.

Boja. Llum en temps de tenebra. Esposa de terrissaires.

Reina de la nit. Màgic espill dels meus ulls plens d’inquietes ombres.

Lliura’t a mi, que sóc fil1 de les potestats de l’aire!

Estima’m, alterosa guerrera, blanca pell que glacada la sent davall el meu cos.

Ompli de guaites les sendes. Fuig-te’n amb mi per gaudir I’obscuritat que emplena la solitud de 1’Univers.

Si sabesses, princesa, mare dels àngels!

142

1:ESPIlL

P

ER QUE gemegue i em vénen al cor planys duent-me paisatges que desconec ? Per que, si jo sóc un nadó, un macip Oit en un pensament, captiu d’un cruel destí on la bellesa és rei?

Que em passa en el buit de la fosca, després que la Ilum abandona els seus fills i els deixa orfes i dissortats en la nit?

Es detura l’impuls, i tot acte esdevé la passivitat d’una inútil resposta. Els dies encara alenen a frec nostre anant-se’n aviat .

Jo sé que no ets ací perquè no et sent. T’has exiliat a la terra on dormen els dies, dormen els dies.

1

MPUR, abandone l’arbre del primer pecat, i sota I’ombra dels oms Ilence el crit de la meua nissaga.

Balle, i sóc una màscara d’algeps. Danse, i el capvespre udola més ah perfums de resseques tardes d’estiu.

S’ouen a l’altra vora del riu petjades, i batega renadiu l’impuls que sacseja les cabelleres de l’ocult difunt. Al jardí i pel llac arrosseguen cadenes cap a mi els torturats.

En la torre voltegen campanes fantasmes d’amoratats llavis, i arriben fugitius i cecs, viatgers embrollats d’algues i cafits de peixos.

Cadàvers que fa molt de temps reposaven muts davall les aigiies al caient de l’albada.

M’agenolle i cride boig de por. Crese davant el crani dels morts atabalats que s’alcen a punt de botar.

El seu rostre emergí també dessota les aigües, costejant la riba per tal d’encobrir el fill. 1 callaren tots.

Silenci. Silenci.

Joan TEROL 144

IIESPILL

IGUAFORTS

VENECIANS

Antmi Seva

1 A Ca’ d’Oro s’ha tornat ja Ca’ di Piombo. Com la Chiesa dei Miracoli, com tantes esglésies renaixentistes.

A penes es pot percebre sobre les pedres grises la concepció pictòrica de l’arquitectura veneciana, fins i tot als interiors.

Qui projectà aquells monuments, tingué present, tant com la distribució de les masses, l’harmonia colorista de les pedres. Cal fer, ara, un petit esforc per a imaginar-los nous, lluents, multicolors.

El mateix S. Marco sembla gris. Per això

hi destaquen tant els mosaics danrats; i els blaus hi semblen massa cridaners, com fets per un vulgar pintor de santets.

Aixb, primitivament, no devia passar: tot lluiria sense contrastos crus. El viatger actual mira amb veneració les pedres velles, i fins i tot les facanes escrostonades del Canalazzo li inspiren respecte. Fa dos, tres segles, pero, sense la pàtina per a nosaltres venerable, tot Venecia devia fer una gran impressió de bella prosperitat.

Tot aquel1 145

espurneig no es va fer perquè nosaltres el contemplàrem, amb un escreix de malenconia, cendrellós i marcit.

Probablement m’equivoque.

Ve necia no deu haver estat mai llampant. Tampoc les catedrals no han estat, un dia, blanques, contra el que afirmen alguns: si trigaven més de cent anys a construir-se, hi hauria sens dubte, en acabar-se, una part com la llet, una altra com la me1 i una altra de color pa torrat. El sentit del monumentalisme és que uns edificis -els dels poten-

tatsdestaquen sobre els altres: com més hi destaquen, millor. Com les esglésies als pobles, emergint sobre les cases menudes.

Només que.. . tants palaus junts! Quan floria la República de Venecia, els rics mercaders no conservarien tant com ara: substituirien les velles cases per palaus llampants. Qui haguera pogut veure, fa dos-cents, fa tres-cents anys, una Venecia més clara, esplendorosa, sense enyoranca, sense malenconia!

2 Qui pot estar més acostumat a l’aigua que els venecians? El que és estrany és que no els hagen eixit ganyes i escates. L’aigua és el seu camí, els entra a casa quan puja la marea, la respiren.

Per si fos poc, en les èpoques de revinguda, hi ha el fenomen de I’acqua alta, que els inunda les places més baixes.

Per a posar-hi remei, s’han enginyat unes passarehes desmuntables.

La pudor dels canals? Ni la deuen notar. 1 no és que en facen malta, de pudor. El fons sí que resulta més sospitós: deu haver-hi un pare11 de pams de llot. De tant en tant, una canonada descarrega, escumosa, la merda que veïns o forasters acaben d’amollar.

Tanmateix, mirades de lluny, les aigües encara tenen un bell color maragda.

L’amenaca no pareix que vaja de broma: S. Marco s’enfonsa. Es parteixen els marbres, s’engrunen els mosaics, el sol es clivella, cauen les planxes de plom de la teulada i de les cúpules. Diu que la cosa ve de Iluny, que els fonaments són falsos (fusta clavada en argila), que les columnes són buides, que els bons maons de fora amaguen algepsots i material de reble per

dins: el doge Domenico Cantarini, a la segona meitat del segle XI, tenia pressa per bastir aquella mostra de magnificencia oriental, i va acabar la basílica en set anys. Els corrents d’aigua, els pous de la ciutat i l’acqua alta, exercint alternativament pressió i depressió, minen encara més una base tan inestable; a més, s’hi ha d’afegir la incúria i els efectes de la pollució atmosfè-

146

des del pont d’entrada fins a la mar, amb compartiments estancs; canalitzar les aigües, dotades d’un bon sistema de purificació; elevar en pes la base de la ciutat; construir, una gegantina cúpula, de vidre de Murano, que cobresca tota la ciutat, amb un airejament per turbines que mantinga un baix grau d’humitat.

Això, els americans ho poden fer, si s’ho proposen. La base de la VI Flota, la poden posar una mica més avall, a Chioggia, per exemple.

rica, de la humitat que rosega els exteriors.

Ara hi posen injeccions de ciment, pero els tècnics no veuen gaire clar el futur de la basílica. 1 el que es diu de S. Marco, es pot dir de gran part de Venecia, de les zones més baixes: badalls a les cases, parets escrostonades.. .

Jo sóc partidari de fer les coses a gran escala, de les solucions expeditives. Cal un pla de salvació de Venecia, fer-ne una especie d’Assuan adriàtic. Al meu entendre, el que s’ha de fer és tancar la Zuguna,

4 cia? De cap manera! Negar-se, és el millor que podria ocórrer als escriptors cursis.

Venise se noie. C’est peut-être ce que lui pouvait awivev de plus beau? (P. Morand). A qui? A Ver&-

5 Els venecians, es pot dir que han nascut en barca: estan tan posats a vaporetti i tvaghetti -plens de gom a gom a les hores punta: com autobusos passats per aiguaque hi pugen i en baixen en marxa, com aquel1 qui diu. Els gondolers porten les seues barques amb gran destresa, com si no els costàs cap esforc; criden ohe! quan tomben

una cantonada brusca, i no xoquen mai. Les ambulàncies i la policia passen a tota maquina pel Gran Canal, esguitant tot aquel1 que es posa a tir. Fora de la seua ciutat, en la terra ferma, els venecians es deuen marejar amb els fums i el tràfec automobilístic.

Deuen caminar, com diu I’Estellés, «atarantat el pas de qui navegas.

6 Totes les gòndoles són una mica sinistres -cal reconéixer-ho-, ben pintades de negre de proa a popa: el negre és un color sofert. Pero n’hi ha unes d’especialment tètriques. Són les mortuòries: més

grans que l’es comunes, amb uns canelobres pintats de purpurina i amb guarniments morats, no cree que els mortals puguen veure una imatge més fidel de la barca de Caront. Deuen produir un efecte

.

agradat el negre seguici. M’hauria veme-ho amb un fons de música aparatosa: el Requiem de Verdi, per exemple.

imposant, camí del cementeri -un illot, de pas cap a Murano-, una matinada boirosa, amb el taüt damunt, el lent vogar del barquer i

7 mavera naixent sota una lluna velada per la boirma que s’alcava del bacino, un grapat de xicots ocupaven una bona part de la placa de Sant Marc celebrant un partit de futbol en tota regla. ¿On voleu que juguen, pero? Ben mirat, l’única manera discreta que hi ha de jugar a futbol, a Venecia, és jugar a wa-

Els turistes reverents se n’escandalitzaran: els xiquets venecians juguen a pilota en els carrerons, a les portes dels palaus i en aquelles belles placetes que tenen, enmig, aquells preciosos pous de pedra blanca. No hi ha, en tot Venecia, ni un pam de terra per a l’esplai. Jo mateix vaig presenciar aquest sacrilegi: en la nit de la pri-

terpolo.

8 cia, avui el bacino estaria gratacels estrafolaris

Si Zaragoza 0 Soler 0 Porcioles haguessen estat alcaldes de Ven&

ple de

9 El destí dels venecians, de la majoria dels venecians, deu estar ben clar abans del naixement: obrir una tvattoria o un hotel o una botiga de muranos. Això, els de casa bona. Els altres, treballar en una tmttoria, en un hotel... o dur una gondola. Es fa difícil d’endevinar la vida dels venecians d’esquena als turistes o en temporada baixa. De problemes i tensions, bé n’hi deu

haver, com a tot arreu. De tota manera, malgrat els carrerons llobrecs que s’hi troben, la meua impressió és que, qui viu a Venecia, és la petita burgesia, o la gran: els botiguers. El proletariat, l’efervescència política, la conflictivitat, segurament es concentren al continent, a Mestre, que deu ser una mena d’estómac i d’orinal de Venecia.

10 Els àcrates venecians rnés polits que en altres

semblen latituds.

No empastifen grans panys de paret. Veus la A circumscrita pel cer148

f

EESPFIL bona. En la porta d’una església propera a 1’Accademia -S. Maurizio?-, hi havia aquesta pintada: cloro al clero!

cle en algun raconet: una sigla petita, amb el cercle tracat a compas.

Per altra banda, aquells àcrates pareixen imbuïts dle retòrica de la

11 Temps era temps, el Lleó de Sant Marc tenia les urpes ben esmolades. Els capitani de may duien les naus carregades a seny del comer-c amb el Llevant i de les rapinyes. La Sereníssima plantava cara als papes amenacadors.

Un d’ells es va sentir dir aco per boca d’un ambaixador de la República: Venezia fa6 di Sua Santità que1 povero prete di campagna che era. Ara els capitani da mar són botiguers sedentaris que només s’embarquen en els botets domèstics. El patriar-

cat Venecia ha donat, en els darrers temps, un nombre considerable de papes -compte, pero!, que ara Polonia sera un competidor periIlós-: Pius X, el bust del qual, a S. Marco, és ple de ciris i flors; Joan Xx111, el pagés sorprenent que escrivia floretes; Joan Pau 1, la floreta més efímera, que morí com un pardalet. Les beatetes venecianes deuen resar cada dia als seus sants pares. El Lleó de Sant Marc duu la dentadura postissa.

12 Uns segles enrere, les pestes feien feredat a Venecia. La ciutat intentava posar-hi remei amb tot allò que trobava a mà: herbes, minerals, amulets. . . 1 també -no calia sinó!implorant l’auxili diví.

La iconografia de temples i museus ho illustra molt bé, això. Cinc esglésies almenys foren erigides, entre el segle XVI i el XVII, per demanar I’ajut del ce1 o per donar les gràcies per la desaparició del flagel1 -els que se n’havien salvat, és clar-: S. Salvador, S. Rocco, el Redentore, S. Sebastiano i la Salute. La nomina deixa veure ben clarament que els venecians seguien, en qüestió de patronatges, el mateix criteri que la gent del meu po-

ble: qui cura, hi té dret; qui no, destituït.

Siga per les pestes, siga simplement per afany de colleccionista -una especie de filatelia, diríem-, els venecians tenien la dèria d’atresorar relíquies de sants. Podeu veure a les esglésies meravelles com ara un brac de Sant Lluc o un dit de la Magdalena.

A S. Rocco... S. Rocco és un regal que el Tintoretto va fer al Tiziano: ‘els constructors van desestimar el projecte del slegon i van encarregar al primer la decoració de les parets. Ara les tres o quatre teles que hi ha dtel Tiziano brillen com una brasa vermella en un camp de cendra. Pero a S. Rocco -volia dir- hi ha també una bona 149

CESPILL totes ben collecció de relíquies, classificades, amb un retolet en italia, entre les quals cal destacar una espina de la coron’a de Crist. En un raconet duna vitrina, hi ha una altra relíquia no menys sorpre-

nent: un tros del ve1 de Maria tacat amb la sang de ‘Crist, ni més ni menys. Una mà vergonyant ha tapat, com per descuit, el retolet italia, pero no el llatí del reliquiari.

13 semen que va escampar per cases i canals. ~NO se% ha acudit mostrar -atribuint-li la mes llobrega de totesla masmorra on va passar mesos i mesos? Si no m’equivo que, la presó de Casanova es trobava en el palau dels dogi mateix -i no en els piombi que ara mostren-: devia ser a les golfes, allà on ara hi ha el museu d’armes. El camí de la seua fugida fóra un instructiu itinerari en la visita del palau. Res. Com si no hagués existit mai.

És inútil que us hi canseu: no trobareu, a tot Venecia, ni un miserable record d’aquell fenomen de la natura d’aquell, el més iIlustre dels llibertins, de l’emperador del fallus, el descomunal Giacomo Casanova. Ni una pedra, ni una inscripció, ni un ‘esment a les guies sobre el seu pas per la ciutat nadiua. Ni tan sols en el Ponte dei Sospiri, que el1 degué travessar una sola vegada: tant que se n’inflamaria, la fantasia del turista gregari! Els edilsbotiguers han esborrat amb lbeixiu i fregall tots els generosos tolls de

14 Un altre oblidat es l’Aretino, el diví, el reaccionan en qüestió de conveniencia, segudogmes -per rament-, el Ciceró o Bossuet de la pornografia.

Va viure una trentena d’anys, també, a Venecia, prop de la ‘Ca’ d’Oro, em sembla. En canvi, si que té placa Lord Byron, que no va fer mes mèrits que el Diví. ¿És Venecia, ara, una ciutat de

‘puritans? AixO m’ha paregut. Ni el més lleuger indici de vida frívola nocturna -almenys, jo no n’he vist-: ni pubs de llums vermelles, ni clubs equívocs ni, sembla, barri de putes. El bon Venecia deu tancar a l’hora la botiga o la trattoria i se’n deu anar a fer nones. Potser van a Mestre? 0 a Padua? Ai, sant Antoni!

15 Malgrat els Solisti Veneti, la gent del carrer i els fons de les ca150

ses de discos semblen estar més a favor dels grenyuts picabateries -i

pitjor encara: del gelatinós Julio Iglesias! - que de Claudio Scimone i els seus xicots. Els músics, els venecians divins, han tingut mala sort al carrer -Goldoni, en canvi, no: té un monument notable en una placa cèntrica, i concorreguda, segons es baixa del Ponte di Rialto.

De l’angèlic Vivaldi només vaig veure una placa commemorativa, poc Ilegible, en un carrero perdut.

Pobre Prete Rosso! Aneu, músics, ompliu de refilets de rossinyol quilòmetres de pentagrama, Monteverdi esta una mica més

151

bé: la seua tomba, coronada per un bust, es troba en una capelleta de l’església de 1 Frari. Una mica arraconat, aixo sí, i amb un epitafi difícil de veure també. Per a acabarho d’adobar, quan hi vaig anar, en passar davant duna dependencia del temple, vaig sentir un cor d’escola nets que asajava una canconeta d’aquest estil que han posat de moda els capellans postconciliars, una mena de gregorià-blues o que sé jo.

Pobre Monteverdi! més et val haver-te convertit in ten dtcro sasso!

Antoni

SEVA

EESPILL

L’ACROSTIC COM A CLAU D’IDENTITAT: DUES NOTES MARGINALS AL VOLTANT DE LA POETICA DE MANUEL BOIX Romà

de la Calle «Dins una atmosfera de suggestió ha crescut l’obra que Manuel Boix ha vingut

fent aquests darrers anys, sobretot des de Trama/Ordit. Ambigüitat, potenciació esotèrica, seducció de la imatge, construcció enginy0sa.B J.

PALhIOS:

Acròsfic

(1982, pàg. 19)

1 LA

REALITAT

IL.LUSbRIA

0 LA

-avui dúna manera Sovint cada vegada mésla superfície que constitueix el pia pictòric de l’obra pl,àstica deixa d’assumir la -no per humil menys gloriosafunció de sustentacle, que era de fet connatural, per a eixir del propi anonimat, i s’esforca, si més no, per destacar la seua presencia, per bé que en alguns casos arribe fins i tot a ocupar el lloc preponderant de la composició.

Des de les superfícies directament esquincades de L. Fontana

IL.LUSIó

DE

LA

REALITAT

fins als diferents recursos cromàtico-gestuals utilitzats en les super posicions sintàctiques que entelen o difuminen equívocament l’espai de la representació -interposantse entre aquest i la nostra mirada-, hi ha moltes opcions experimentals que fluctuen més 0 menys obertament entre tals extrems.

Hi ha, dones, tota una possible nomina de solucions creatives, cultivades assíduament, intermedies entre la forca plàstica de la realitat esdevinguda illusió (utilitzada

157

per Fontana) i la ilksió atmosfèrica oferta com a realitat plàstica autònoma.

En qualsevol cas, es tracta dún fenomen curiós que suposa abans que res la reflexivitat de la pintura sobre ella mateixa, i que forca alhora I’espectador a romandre en una duplicitat de nivells de lectura ambigua davant I’obra: dún costat, el que es desenvolupa habitualment en la superfície pictòrica, pel que fa al suport, i de I’altre el que es focalitza en la mateixa superfície, esdevinguda objecte -i de vegades fins i tot protagonistade l’obra.

Acostada a aquesta mena de plantejaments!

I’activitat plàstica de Manuel Bolx ’ s’ha desenvolupat en aquesta ja històrica dialèctica que, amb tota la intencionalitat, correlaciona equívocament entre ells els estrats a què pertanyen els diversos ingredients narratius, i així s’estableix una ambivalència eloqüent entre els valors físics (presentats directament com a tals, formant part de I’objecte artístic) i el món re-presentat.

Fenomenològicament, l’espectador interpreta les dades sensibles que I’obra li ofereix en tota I’equivocitat, i relega al nivel1 exclusivament físico-objectiu allò que de fet només pertany a la topologia de la figuració i únicament posseeix una existència virtual i iI&&-ia.

La funció metalingüística que això suposa entre els estrats existencials de I’obra -en re-presentar pictkicament un element constitutiu de la mateixa materialitat, com és la superfície alterada, corroïda

queda així directao esquinCadament assumida en un joc ambigu de codis visuals, ja que aquesta -equívomateixa representació capacica- assoleix una múltiple tat semintica de diversa tipologia. a) Presentativa dels elements plàstics bidimensionals concrets -òpticamentesquinta;Tfície b) Re-presentativa: la figuració humana (o objectual) no és aliena a les fissures, sinó que s’hi interrelaciona, cosa que s’evidencia pels gests, per les relacions compositives, etc. c) Lingüístiques: les paraules conformades en el lIenc virtualment esquincat per reproduir tals signes convencionals, però que ara -pictòricamenthan esdevingut elements icbnics en relació a tals termes lingüístics. d) Simbòlica: ja que el contemplador interpreta fàcilment tot un feix de connotacions, de ressorts metafòrics.. . i fins i tot d’evident simbologia del deteriorament, la destrucció o la impotència, superposada a altres iocs no menys simbòlics en ells mateixos.

Aquest particular llenguatge plàstic comen@ potser en Manolo Boix, per tal d’assolir uns concrets postulats ètics, i era un recurs marcadament allegbric (encara que des del comencament estigués ja molt diversificat entre les diferents opcions semàntiques comentades).

Però progressivament es decantà cap a una lexicologia unitària en la qual cada element inter-lingüístic funcionava com una anella dúna

’ Aquest comentari ha partit de l’àmplia i recent exposició que en les sales de la Galeria del Palau, de València, ha presentat Manolo Boix sota el genèric de L’dcròstic. Amb aquest motiu s’editk un llibre amb un acurat i ressant text de Josep Palàcios, amb la reproducció d’una sèrie de divuit olis, aquarekles i set dibuixos de M. Boix, en un total de 63 pàgines.

158

tres tito1 inte-

onze

cadena d’interpretants:2 així, el terme directament escritlpintat (exemple: aire, foc, aigua, tevra.. .), era reforcat iconicament per la presencia redundant del referent convertit en imatge, i fins i tot remarcat pel títol mateix de I’obra.. ., i deixava a I’espectador, al mateix temps, la tasca d’aportar la corresponent significació (mental) i l’encàrrec d’evocar -pel seu compteI’opcional realitat extrasemiòtica?

Darrere de tot aquest joc sorgeix I’ambigüitat del mateix signe artístic, que per una banda pretén ser funcionalment comunicatiu, pero que en la seua mateixa essència postula una radical autonomia estètica.

Aquesta polisèmica equivocitat, intencionalment cultivada per l’obra de M. Boix, és el que possiblement avui encara ens sorprén, i on, potser, en major mesura es reflec-

teix el seu convergent esforc creatiu. A més a més, cal reconéixer que la minuciositat del seu virtuosisme efectista i les fortes arrels d’ilkstradov que té constitueixen un terreny perfectament adobat per a les noves apertures/aventures experimentals, que tota gènesi personal ineludiblement exigeix com tensió entre allò ja perfectament dominat . i la seua posterior superació.

Perquè, malgrat que semble paradoxal i fins i tot una simple boutade, la pugna creativa, en el cas concret de Manolo Boix, passa necessàriament per la instancia de superar tota la serie de pautes estilístiques que -fixades tendencialmenthan constituït el boixisme.

Avui, sens dubte, hom pot ja constatar que la seua inquietud personal avanca àmpliament i eficac en l’esmentada línia d’autosuperació,

’ La noció d’inferpretant, que considerem bàsica per a entendre millar els plantejaments pictòrics de Manolo Boix és àmpliament emprada des de Ch. S. Peirce. Tanmateix, ha estat interpretada en molts sentits pels comentaristes. Ací -seguint U. Eco- l’assumim com a serie de representacions que es refereixen al mateix objecte. És a dir, que per determinar quin sera l’interpretant d’un signe, cal determinar-lo per un altre signe, el qual, al seu temps, tindrà un altre interpretant denominable per un altre signe, i així successivament. Com bé fa constar el mateix Eco, d’aquesta manera té lloc una mena de semiosi itlimifuda (sempre contextual) que, encara que puga paréixer una paradoxa, és potser l’única garantia per a poder establir un sistema semiòtic que puga justificar-se el1 mateix pels propis mitjans. Cfr. U. Eco La Estructura Ausente. Sec. A. Cap. II, epígraf 4-5. Ed. Lumen. Barcelona 1972.

3 Josep Palacios ho ha vist perfectament quan ha dit: «La pintura de M. Boix ja havia demostrat des de sempre una certa tendencia a recalzar-se en 1’ “escriptura”, a utilitzar-la, de primer en títols i intencions, i des de Trama/Ordif, de més a més, literalment, per ella mateixa i amb ella mateixa, com a element pictòric, manejada pel pintor, pintada. La paraula, l’eina de l’escriptor, el “llenguatge” pur i simple, havia estat apropiat pel pintor, i era exactament a través de la paraula sovint essencial, “elemental”, i no solament damunt els epígrafs a peu de quadre -pero fora del quadre-, que cada quadre, la seqüència més o menys complexa de cada serie, aconseguia la seua accepció completa. Des del 1978, en efecte, la lletra se superposa descaradament a les teles o les esquinca, es aprofitada en el mateix pla d’igualtat que qualsevol altre tipus de símbol. És pintada i no sols “afegida”. Per aquest camí, Acròsfic és ara un punt insistit, exalta& de literaturització.» Op. cif., pàg. 41.

159

en tant que es modifica la seua obra amb una serie de transforma-

cions coherents, d’acord amb una

sense ruptures, lbgica interior.4

II ENTRE L'EsTETICA

I LA RmmxIó

ETICA

«Què es l’dcròstic

de M. Boix? Tot

comptat i debatut, una aventura diversi-

ficada, a través dels dibuixos i els olis, que s’endinsa en aquests paratges fullosos, una Sexperiència arrencada del “bosc”, una peripecia amb sentit “moral”, en el millor abast de la paraula.»

J. PALACIOS: Acvòstic (1982, pàg. 38)

En la intersecció entre l’estètica i l’axiologia solen distingir-se diferents tipus de valors, entre els quals cal subratllar d’una banda els anomenats «valors sensorials», vinculats estretament a les reaccions fruïtives de l’espectador, motivades per les característiques sensorials de l’objecte fenomènic (com ho poden ser la textura o el color,

per exemple); tanmateix, l’apreciació d’aquest tipus de valors es coimplica immediatament amb la presencia dels valors formals, involucrats en les relacions existents entre els diferents elements sensorials, cosa que determina el mode particular d’organització de cada obra artística.

Però eventualment existeixen, a

) Vicent Aguilera Cerni descrivia precisament en els inicis d’aquesta dècada dels vuitanta la trajectòria de M. Boix amb les següents paraules: «L’obra de M. Boix ha estat la recerca d’uns signes d’identitat en trànsit des de la seua propia definició personal -cosa lògica al principifins a la perquisició d’un llenguatge i d’uns sistemes d’imatges connectats a la realitat de la seua propia terra. Així, el vam veme reproduir el 1962 detalls de paisatges urbans, murs amb graffiti, en els quals la tècnica no era aliena a les experiències matèriques de l’informalisme, pero buscant resultats de tipus realista. El 1963 i 1964, destaca per primera vegada -mitjancant la utilització de motius iconogràfics d’arrel popular, de vells retrats familiars, d’estampes i manuscrits antics- la presencia del temps en tant que factor destinat a marcar la totalitat de la seua producció, línia que entre el 1965 i el 1969, amb la interes manté -amb variants de procedimentvenció d’elements de tipus expressionista. Els anys 1970 i 1971 contemplaren la transició cap a les formulacions actuals, en les quals hi ha fonamentals variacions tècniques i idiomàtiques (ús del carbonet, utilització parcial de l’oli dilu$ funcionament simbòlic de les imatges i ampliació dels detalls sobre fons buits que impliquen la presencia de l’espai físic). El 1973 realitza el seu primer conjunt de quadres superposats de menor a majo,, la lectura successiva dels quals comporta un plantejament espacio-temporal. El 1974 segueix utilitzant el carbonet en convivencia amb la pintura a pistola que en alguns casos s’estén als fons, amb predomini del blanc i el negre i algunes notes cromàtiques. En aquest últim moment -i el 1975 i 1976 fins avui-, les imatges clavillades han donat pas als estudis minuciosos sobre quadres deteriorats del segle XVIII, i apareixen també les trames d’arpillera esquincades.» Cfv. AGUILERA CERNI: UNotes sobre M. Boixn, en AA. VV Tres assaigs sobre M, Boix. Valencia, 1981, pàg. 17.

160

mes, els va20~3 vitak, els quals s’associen al medi plàstic, en major o menor mesura, segons els propis recursos lingüístics que l’artista assumí intencionalment en la seua producció.

Aquesta triple dimensió constitueix precisament (d’acord amb les respectives relacions axiològiques de cada cas concret) el conjunt de possibilitats que determinen la configuració dels valovs avtístics existents en l’experiència estètica.

D’aquesta manera, malgrat que en abordar l’obra (les obres) d’un artista s’actualitzen -en principi con.juntamentels tres nivells assenyalats, dependrà de l’especificitat de cada realització el fet que passe a primer pla un dels tipus de valors, sense eludir, per això, la resta.

En el cas de Manuel Boix aquesta prioritat es fa explícita amb la presencia -constant i rotundad’una serie de valor-s vitals hàbilment inserits i inseparables de l’estructura significant (sensorial/formal) de les seues obres, en la qual s’evidencia indiscutiblement el virtuosisme, l’ofici i la «passió per l’exactitud».

Precisament, aquesta prioritat equilibrada és la que defineix el seu propi «estil», distingible d’immediat. I no sols en ell, sinó també en els seus desiguals «seguidors». Ja que, de fet -i aquest és un punt curiós a tenir en compte-, Manolo Boix, essent relativament jove (I’Alcúdia, 1942), com hom sol dir, ha «creat -tàcitamentescola» entre nosaltres.

En aquest sentit, tot apropa ment per a la interpretació de la

seua obra suposa una contextualització ineludible, ja que la clau fonamental, tant del pathos enigmàtic i inquietant com de la freda ivonia que hi reflecteix, cal cercar-la en les vivències intenses de la propia memoria «collectiva» i, com a tal, «compartida» i feta historia.

La forca comunicativa dels seus quadres es fonamenta no sols en una acurada «selecció referenciaI», pel que respecta als detalls concrets que es carreguen de simbolisme, sinó, sobretot, en la riquesa connotativa que s’ofereix a l’espectador.

Aquesta virtual «apertura» dels seus resultats plàstics és deguda a l’ambigüitat de les composicions, basades especialment en el recurs metonímic («la part pel tot») i/o en l’espontània i reiterada estratègia metafòrica, que obliguen l’espectador a desenvolupar, simultaniament a la respectiva experiencia estètica, una complementaria dimensió participativa (provocada i provocadora) d’abast ètic.

Potser hom no ha subratllat suficientment l’existencia d’un pregon i latent «romanticisme» que sorgeix en moltes de les seues composicions a través de l’aparent allunyament i de la fredor visual -objecque li és característica.

1 tivadaque de vegades amaaixí -encara nida de lirismeens ha presentat sovint una visió pessimista i patetica de la vida i la historia, en la qual el temps i l’existència (objectual o personal) es redueixen al denominador comú que culminara la seua trajectòria: l’(auto) destrucci%'

’ Joan Fuster, en 1981, deia: «M. Boix ha pintat la miseria, ha pintat la derre ta, ha pintat la destrucció, sobretot una autodestrucció. Són cucs que roseguen, s6n pintures

antigues reprodtides

en un estadi de deteriorament,

161

són totes les

i fàcil «aptitud» humana que fanàticament i sense pietat va més enllà d’aquest principi i el desborda -contra nutu~uper encarnar de manera sistemàtica en la seua conducta històrica -i historiablela intransigencia i la intolerancia.

1 aquesta clau narrativa, Manolo Boix lúsa destrament en la litevutuvitzució de la seua obra,6 en la reduplicació escalonada d’imatges, en la seqüencialitat de les series o en el detall detingudament seleccionat, convertit en document expressiu i silenciós com resultat de tot un procés i una experiencia compartida, no per absent o ja esdevinguda menys real.

Encara que, potser, més enllà de l’ucròstic haurem de buscar l’ucvànim -la paraula ocultaamb que cada obra, en el seu esoterisme virtual, pretén intencionalment impactar-nos a redós de la funció estètica que I’experiència de la contemplació artística fa possible.

Ambigüitat temàtica en la qual darrere d’una certa «angoixa compartida» es barallen per igual un retativisme (d’allò que és i d’allò que fou) o -com també hom ha apuntatun cant a la trautscend&mia. En qualsevol cas, és evident que l’«estètica» de Manuel Boix -a través de la forga comunicativa d’un sentiment irònicsustenta unes wzoordenades clarament etiques», que giren al voltant d’una profunda i ininterrompuda «meditació personal», davant el principi dialèctic de la contínua obsolescencia.

Per això recorre a la categoria de la navvutivitut, proposada virtualment en cada -i en tot- exercici de lectura de les seues obres.

La inferencia aconseguida (concomitantment reforcada per la reiteració de les propostes plàstiques que ens ofereix) esdevé denúncia, pero no del principi universal que assegura la corrupció, la decadència i la mort, sinó d’aquella terrible

--

metamorfosis d”una corrupció imaginable. El puny que ofega un ocell, o que sàdicament I’acarona. 0 l’agulla que recosiria una tela de sac. O... La temàtica de l’artista ja demana un ‘estudi: sincrònic i diacrònic. Com a denominador comú, em sembla, hi hauria aixo: una concepció patètica de la vida, i de la historia, i de la vida-historia-futur.

Jo diria que M. Boix és un pintor “pessimista”. Pero el seu ús de la “veritat” -els documents que inventa- té una excitada inferencia provocativa. 1 és tota una concepcib ‘del m6n: una imago mundi. bHi estarem d’acord o no. Tant se val. Ell, I’artista, Boix, continuara -0 seguirà- la línia que s’ha proposat. l3s un testimoni del nostre temps, de la nostra societat. És, també, un testimoni “romàntic”. En la pintura de M. Boix endevinem els gèrmens d’un irracionalisme palpitant. En la seua pintura, aparentment freda, hi ha molta, massa emoció. ¿Massa? Potser no. Cadascú és ben lliure de ser el que és -iqui ho impediria?en l’espai de l’art. Sempre he dit que “l’artista té ra&, faca el que faca”.» Cfr. J. FUSTER:NM. Boix, pintor*, en AA. VV. Tres assaigs sobre M. Boix, pags. 51 i SS. 6 «La “Literatura” pot ser un enriquiment per a la pintura, donar-li una claredat complementaria, en voler ser aquesta un “reflex” meditat de la realitat i donar-ne una visió més intencionada, “moral”. ¿Pintar, escriure?» J. PALACIOS: Op. cit., pàg. 41. L’ut pictura poesis horacià ha tornat a renàixer -metamorfosejat- de les arrels de la historia.

162

LESPILL VICENT MARTIN 1 SOLER, UN COMPOSITOR QUE ANEM RECUPERANT Roger Alier Més d’una vegada, el lector haur-à experimentat aquella curiosa sensació que es té quan, estirant la punta d’un objecte que sobreeixia un poquet, ha fet aparéixer tota una cadena, un fil, o un grapat de coses que hi estaven connectades.

Aquesta imatge, que tots tenim per alguna experiencia previa, serveix molt bé per descriure el procés que ha seguit en els darrers anys el redescobriment dún compositor valencia, Vicent Martín i Soler, que tothom tenia pràcticament oblidat.

Igual com l’objecte de I’exemple, de tota la producció musical de Vicent Martín i Soler, de tota la seua trajectòtria vital, només quedava un filet visible per als espectadors musicals: un simple fragment de partitura d’uns tres minuts de música, que han estat I’anella que ens ha permés d’estirar el fil i descobrir, sota I’espessa capa de pols acumulada pels anys, la figura interessant i curiosa d’aquest compositor valencia.

El curiós és que aquest fragment musical es troba dins duna opera de Mozart: Don Giovanni.

Efectivament, en l’escena del darrer acte en que aquest personatge esta sopant, Mozart escriví uns fragments musicals que han d’ésser interpretats per una orquestreta de músics a l’escenari: Don Giovanni és un home d’alt nivel1 social que sopa amb música. Les peces que Mozart selecciona per a aquesta escena són tres, una de les quals és treta duna opera del mateix Mozart (Les noces de Figaro); una altra procedeix duna opera de Sarti, Fra i due Iitiganti il tevzo gode

(‘Entre dos que es barallen, disfruta el tercer’) i, finalment, la que ens interessa en aquest article: un frag ment de I’òpera Una cosa rara, be Zkzza ed onestà (1786), del nostre compositor, Vicent Martín i Soler.

Mozart collocà aquestes peces en el sopar de Don Giovanni perque aleshores eren peces de moda a Viena; pero amb els anys aquesta fama s’esvaí, i en canvi, ha perdurat la de Don Giovanni.

Durant molt de temps es representa aquesta obra sense que ningú no fes un esment especial d’aquest fragment (tot i que Leporello, criat de Don Giovanni, quan sent el fragment en qüestió, diu en veu alta: «Bravo, ‘Cosa rara’»). La curiositat musical és un fenomen relativament recen& almenys pel que fa al públic en general, i així s’explica que durant anys la gent s’acostumàs a sentir aquest fragment sense qüestionarse que volia dir aquesta frase.

Un dels primers a adonar-se que allí dar-r-ere hi havia una peca destacable fou el musicoleg Rafael Mitjana, el qual publica en el seu volum Discantes y contrapuntos (Valencia, s. d., pero aproximadament cap al 1906) un capítol dedicat a aquest cas. No era un descobriment personal, sinó que es tractava simplement del primer que estirava l’anella, iniciant així el proc& de redescobriment d’aquest compositor pràcticament oblidat. <<UNA

COSA

RARA»

La primera cosa que va aparéixer darrere de la nostra figurada 163

ESPILL anella fou, naturalment, tota l’òpera Una cosa vara. Se n’havia perdut el record, pero a 1’Alemanya del principi del segle XX es comencava a sentir interés per la música del segle XVIII i I’any 1921 s’organitzaren a Halle les primeres representacions modernes d’aquesta opera.

De tota manera, no deixava de ser una operació menor, que no hauria tingut conseqüències especials si no fos que, en ser interpretada, tot i que no fou massa ben cantada, pogué apreciar-se la dignitat i la qualitat de les melodies del compositor valencia, més pròxim a l’estil mozartià que no hauria pogut creure’s.

La nova arriba a casa nostra i, al cap dúns anys, hi bagué un grup que tingué la pensada de repetir la iniciativa, aprofitant la celebració a Barcelona del ‘Congrés de la Societat Internacional de Musicologia. L’ocasió no podia ser més encertada, i la idea fou posada en practica per un equip d’operistes umuteuys pertanyents al prestigiós Club de Futbol Júnior d’e Barcelona, que des de feia alguns anys es dedicaven a muntar una opera anual cantada amb tots els seus detalls. El projecte es dugué a la pràctica al Teatre Tívoli de Barcelona, l’abril de 1936, i contribuí fortament a prestigiar la figura renaixent de Martín i Soler, precisament davant els musicòlegs més destacats de tot el món.

Després vingueren les guerres que trasbalsaren primerament les nostres terres i després les de tot el món, i calgué esperar la pau.

Quan aquesta arriba finalment el 1945, el món musical comen& a canviar ràpidament.

Un renovat interés pels aspectes històrics de la música, afavorit per la revolució

tecnologica en el camp dels sistemes de reproducció sonora, desvetlà tot seguit I’interés pels aspectes oblidats de la música. No fou una tasca ràpida, pero I’auge de la música barroca, rococó i clàssica -en la qual cau de ple Martín i Soler- ha comportat una nova manera d’enfocar les coses i el redescobriment de molts altres autors que, com Martín i Soler, havien quedat oblidats.

A Londres, el 1967, un director d’orquestra enamorat de les obres del compositor valencià -que estudia i revisa a fonsposa en escena Una cosu Y~YUen un muntatge en el qual participaren artistes anglesos. Aquest director, Roy Jesson, convencut que el món Ikic de Martín i Soler no tenia cap raó per a ser només present amb Una cosa YUYU, es decidí a posar en escena una altra opera del mateix compositor i que calgué muntar amb tots els detalls perquè feia més de cent cinquanta anys que no es feia: L’urboye di Diana, opera estrenada a Viena el 1787. Aquesta representació tingué lloc a Londres el 1972, i aparentment assenyalà la fi de les iniciatives de Roy Jesson en aquest camp. Entre tant, el Liceu de Barcelona, el 1970, havia programat Unu cosa YUYU dins la seua temporada d’òpera, una iniciativa brillant i que no solia ser gaire freqüent en un teatre on el públic encara és reaci al repertori antic.

Uns anys d’un cert repòs se succeïren, pero mentrestant l’auge de la música del segle XVIII ha continuat imparablement.

1 així el 1980 aparegué a Barcelona la cantant Teresa Berganza amb una serie de sis cancons per a veu i piano de Martín i Soler. Seguien apareixent, com veiem, anells de la cadena. Ara el procés ja és en marxa, i d’encà

164

EESPILL d’aquest recital, han comencat a aparéixer cantants, especialment sopranos, que s’han interessat per aquestes obres que ens illuminen sobre una altra faceta totalment inedita d’aquest compositor: !a música vocal de concert. Són ,ja actualment diverses les cantants que tenen peces de Martín i Soler en repertori i a Franca ja ha aparegut molt recentment el primer disc de can9ons.

En l’actualitat el procés s’ha anat accelerant: aquest any, 1982, tot i que no se celebra cap dels centenaris que podrien justificarho, no sols s’ha seguit per aquest camf, sinó que s’ha obert una nova via de coneixement de l’obra de Martín i Soler: I’Institut Valencia de Musicologia ha publicat -per primera vegada a 1’Estat espanyoluna obra de Martín i Soler: una collecció de sis «Canzonetts» (sic) que aparegueren a Londres a la fi del segle XVIII i que fou redescoberta per J. Doménech en una biblioteca dels Estats Units.

El mateix musicòleg té actualment en premsa uns Cànons del mateix compositor.

El 16 de febrer d’aquest any veié, finalment, el reconeixement públic de Valencia a aquest fil1 seu tan oblidat: a la Diputació de Valencia fou presentada la nova publicació de les Six ItaZian Canzonetts abans citades, que foren interpretades per J. Doménech al piano, amb la soprano Charo de la Guardia. Un dia abans, a Barcelona, Isabel Garcisanz havia ofert al Palau de la Música un recital en el qual hi havia cancons de Martín i Sol,er. Finalment, a Madrid, el mes de marc, es posa en escena després de més de cent vuitanta anys de mutisme, L’arbore di Diana, amb un elegant muntatge de Francisco Nieva.

{QUI

ERA VICENT MARTÍN I SOLER?

Aquest compositor, fins ara tan abandonat dels seus compatricis, nasqué a Valencia l’any 1756 (o 1754) i es forma probablement a la ciutat natal. Més tard passà a Madrid, on intenta triomfar en el camp de l’òpera, pero’ les condicions precàries de la vida musical de la capital espanyola el decidiren a passar a Italia, on, a més, podia perfeccionar els seus coneixements.

Ho féu així i aviat es guanyà la simpatia dels membres de la cort de Napols amb algunes idees atrevides, com la que posa en practica el 1977: una simfonia amb acompanyament de canonades, per a ser interpretada a l’aire lliure (els canons foren disparats des del pòdium reial pel mateix Ferran IV de -Nà~01s). Amb aquesta idea tan berlioLiana, el nostre compositor assolí popularitat, i aviat la guanyà també per mèrits més sòlids: les seues primeres operes i, sembla, especialment per la música de ballet. Recorregué altres ciutats italianes i estrena operes, preferentment bufes, com La cameriera accorta (1783) i Le burle per umore (1784), encara que també compongué òperes serioses, com Ifigenia in Aulide (1780), Zpermestra (1780).

La seua amistat, contreta probablement a Florencia, amb l’ambaixador espanyol a Viena i la seua muller, fou amb tota seguretat la causa del seu desplacament cap a aquesta ciutat, on ja I’havia precedit certa fama dels seus ballets i d’algunes operes. Gràcies als ambaixadors, obtingué que el famós llibretista oficial de la cort de Vie-el celebre Lorenzo da Ponterproporcionàs un text per a posarlo en escena. Da Ponte era un aventurer i escriptor (amb deixos de poeta) de vida molt similar a la de

165

EESPILL Casanova, pero’ el compositor valencia li va caure bé i li escriví els llibrets d’II burbero di buon cuore (basada en I’obra de Goldoni Le bourru bienfaisant) i d’Una cosa raya, la qual, com hem vist, ha estat la forca d’aquest redescobriment.

Seguiren després L’arbore di Diana (1787) Gli sposi in contrasto (1788) i La cappricciosa corretta (1789), totes en collaboració amb el mateix llibretista, el qual explica a les seues memòries la gran popularitat d’aquestes operes i l’èxit de Martín i Soler en la societat vienesa del seu temps .

UN VALENCIA A LA RÚSSIA DE CATERINA II

No acabà aquí el procés d’expansió de les activitats del compositor. Poc després de l’estrena de La cappricciosa, Martín i Soler fou cridat a la cort de Rússia, on Caterina II volia completar la brillantor de la seua vida cultural amb la incorporacib de l’òpera italiana (o francesa) dirigida i escrita, si era possible, a la seua cort per algun compositor ita12 de fama. Ja havien estat a la cort russa, entre altres, Galuppi, Traetta, Paisiello, Sarti i en aquest moment hi havia ja allí installat Cimarosa.

Aixi, a les portes dels anys 1790 -es l’època en la qual les seues operes tingueren més difusió a Madrid i a BarcelonaMartín i Soler es traslladà a la cort de Sant Petersburg. Contràriament al que havia passat amb la majoria dels compositors italians que l’havien precedit, Martín i Soler sembla que es va trobar s’empre bé a la cort russa. Allí li calgué collaborar amb la mateixa emperadriu Caterina II, la qual escrivia llibrets

d’opera

als quals

Martín i Soler variada que dona lloc al naixement de I’bpera cbmica russa: entre aquestes obres hi ha les operes en francés Le preux Chagrin Kossometovich (1789) i Fédoul et ses enfants (1791). Al marge d’aquestes activitats, també compongué Martín i Soler peces de música religiosa, cantates, etc.

En morir #Caterina II, el seu successor, Pau 1 -un veritable i perillós paranoic, segons que semblaexpulsa de la cort o almenys allunyà pràcticament tothom que hagués servit la seua mare. Pero, estranyament, féu una excepció amb Martín i Soler, el qual fou, a mes, alcat a una major categoria, ja que el féu conseller privat de la corona. Malauradament per a Martín i Soler, Pau 1 fou assassinat pocs anys després, i el compositor valencia hagué de restar a Sant Petersburg guanyant-se la vida fent-hi classes de música.

Els seus darrers anys s’apaga l’estrella que fins aleshores tan bé l’havia aconduït per tot el món. La mort li sobrevingué l’any 1806 (dada que cal recordar, car algunes obres antigues diuen encara erròniament 1810) i fou enterrat a l’esglesia catòlica de Sant Petersburg.

Pero la seua mort no havia de ser definitiva.

Ja hem vist a la primera part d’aquest treball com gradualment ha anat emergint la seua figura de les denses ombres que el cobrien. Hem d’esperar que aquest procés continue i tinga repercussions també en la nostra vida musical sota la forma de representacions, audicions, etc. Tots els símptomes són favorables: resta, dones, justificada l’afirmació que és un compositor que anem recuperant.

POSO una música

CRONICA DEL CONGRÉS D’ESTUDIS Enrie

DEL CAMP D’ALACANT

A. Llobregat

Del 25 de marc al 2 d’abril han tingut lloc els actes del Congrés d’Estudis del Camp d’blacant, organitzat per Acció Cultural del País Valencia, amb la collaboració de distintes entitats. El Congrés comportava alhora du’es distintes series paralleles d’actes, tots de caràcter públic pero de diversa mena. Dúna banda hi hagué les sessions científiques, i de l’altra, exposicions, concerts, recitals i representacions de teatre.

El fi del Congrés, el primer d’un conjunt d’activitats semblants que s’aniran desplegant als distints caps d’e comarca del país, era fonamentalment d’aprofundir en el coneixement de la realitat comarcal del Camp d’Alacant, una zona que a més de I’estricte interés científic permetia una anàlisi d’un conjunt en el qual hom podia trobar evidents proves del manteniment de l’estructura tradicional del país juntament amb l’evidència dúna marcadíssima castellanització com és la soferta per la ciutat d’Alacant, i en menor grau pels pobles del litoral. Copsar fins a quin punt arribava aquest problema i veure les vies de desplegament del fenomen podia ser també molt ilhrstratiu.

Des d’aquest punt de vista hom establí, des de molts mesos abans, una amplia serie de contactes amb investigadors i institucions, que varen anar marcant unes grans Iínies de treball, Pràcticament ja un any abans de la realització del Congrés es va triar un grup d’especlalistes amb els quals es mantingueren successives reunions per tal de discutir i ordenar els grups de treball i les matèries que calia tractar en

les sessions científiques, car hom volia que el Congrés tingués un caire pluridisciplinar que cobrís els grans camps de recerca que poden donar llum sobre la realitat de la comarca.

S’hi varen aplegar així, com a consultors inicials, J. L. Bernabeu, J. Costa, P. M. Campos, M. de .Epalza, A. Escarré, J. R. Giner, E. Llobregat, A. Moreno de Arcos, R. Navarro, V. Perelló, E. Rodríguez-Bernabeu, Josefina Salvador, S. Varela i J. A. Ybarra, que varen dur a terme, en un seguit de reunions, l’esquema essencial del que havia de ser I’aspecte científic, considerat com un conjunt de grups d’estudi dins dels quals hi hauria comunicacions lliures. D’aquest inicial grup de treball isqueren els caps de secció i l’organització general del Congrés, per a la qual es comptà amb la inavaluable dedicació i treball de Francesca Sevila, cap de la Delegació d’Acció Cultural a Alacant, que ha estat l’ànima de l’activitat del Congrés i sense la capacitat organitzativa i resolutiva de la qual els actes haurien estat molt sovint impossibles per les normals dificultats d’última hora que sempre sorgeixen.

Fruit d’aquestes reunions va ser el repartiment de treballs, amb Francesca Sevila com a secretaria del Congrés, amb les següents seccions i caps de secció: Antropologia, J. L. Bernabeu; Arquitectura, S. Varela; Art, R. Navarro Mallebrera; Ecologia, A. Escarré; Economia, J. A. Ybarra; Geografia, J. Costa; Historia, M. de Epalza i E. Llobregat); Literatura i Lingüística, E. Rodríguez-Bernabeu; Mitjans de comunicació, P. M. Campos i J. R.

167

Giner; Música, V. Perelló i Josefina Salvador; Salut, A. Moreno de Arcos. Posteriorment, i ja a punt d’entetar-se el Congrés, es va dividir en dues la secció lingüística i literària. La primera queda a càrrec de Ll. Alpera; la de Literatura continuava a càrrec d’E. Rodríguez-Bernabeu. La coordinació del conjunt va ser encarregada a E. Llobregat.

El Congrés significava unes despeses considerables i calia un ajut econòmic que permetés dur-lo a terme. Es varen establir contactes amb entitats econòmiques i administratives, que varen rebre amb bons ulls el projecte. De les primeres, el Banc d’Alacant, la Caixa d’Estalvis d’illacant i Múrcia, i la Provincial d’Alacant.

De les segones, la Delegació Provincial del Ministeri de Cultura, la Conselleria de Cultura, la Diputació Provincial, el Collegi Oficial d’Arquitectes, i els Ajuntaments de totes les localitats del Camp d’illacant: Agost, Aigües de Busot, Alacant, Busot, el Campella, Mutxamel, Sant Joan, Sant Vicent del Raspeig, la Torre de les Macanes i Xixona.

Com a últim organisme rector fou creat un Comité d’Honor del qual formaven part els alcaldes de totes les localitats de la comarca, el president de la Comissió Gestora de la Universitat d’Alacant, el pintor Eusebi Sempere i Joan Fust,er, per Acció Cultural, el president de la Diputació, Luis Díaz Alperi, el conseller de Cultura, Cebrià Ciscar, i el director Provincial del Ministeri de Cultura, L. Manu’el Bello.

ELS

ACTES

El 25 de marc s’inaugurava el Congrés amb una sessió solemne a les sales nobles de l’tljuntament d’Alacant. El fast divuitesc recentment restaurat acollí, com a marc

de gran bellesa, les representacions; l’alcalde d’Alacant, el d’Aigües de Busot i un representant del d’Agost; Eliseu Climent com a secretari general d’Acció Cultural i el Coordinador del Congrés, E. Llobregat. El president de la Comissió Gestora de la Universitat, que havia d’intervenir en l’acte, no ho pogué fer perquè havia estat cridat a última hora al Ministeri per atencions del seu càrrec. Obrí l’acte l’alcalde d’Alacant, J. L. Lassaleta Cano, el qual inaugura el Congrés. Seguidament prengué la paraula el coordinador, que parla de l’ajut dels Ajuntaments i les entitats coNaboradores, i esmenta alguns entrebancs que havien sorgit al llarg de la preparació del Congrés: «Som conscients que en alguns ambients investigadors hi ha hagut una certa animadversió devers el Congrés. Bo i que la ciencia sembla renyida amb els personalismes i els partidismes, no hi ha dubte que aquests continuen en funcionament a molts nivells. Jo no puc més que lamentar aquestes positures que han pogut apartar dels treballs del Congrés iIlustres collegues d’alguns camps de la recerca, i em do1 la seua autoexclusió d’una manifestació estrictament científica que tan sols pretén posar de relleu el que hui sabem sobre una comarca ben poc coneguda.»

El coordinador continua amb una anàlisi de la desvertebracio del País Valencià a causa de la divisió provincial del 1833, remarca la necessitat d’estudiar les realitats geo-històriques i el projecte d’Acció Cultural de dur a terme aquesta mena d’investigació.

Va parlar també de la metodologia pluridisciplinar que sútilitzaria al Congrés i de les seccions de treball, de les exposicions científiques que com a coroRari s’inauguraven amb aquel1 mateix acte, i dels recitals,

168

CESWLL els concerts i les representacions teatrals paraReles. Finalment declara que el Congrés es d’edicava en homenatge a «un gran investigador de les terres alacantines, un mestre de moltes generacions de joves estudiosos i afeccionats, el Dr. Vicent Martínez Morellà, hui malalt, pero l’obra del qual és eterna». En les conclusions hom acordà de sollicitar de l’organisme corresponent el reconeixement dels mèrits del doctor Martínez Morellà mitjancant l’ingrés en algun orde civil adequat.

LES

EXPOSICIONS

L’organització del Congrés va preveure quatre exposicions que completaven d’alguna manera els treballs i que sobretot oferien al públic una visió estesa i particularitzada de distints àmbits. Així es va presentar als Pous de Garrigós -antics aljubs del segle XVIII excavats a la roca del Benacantil, i que proveïen d’aigua la ciutat antigauna Mostra del Llibre coordinada per Francesca Sevila. La quantitat i qualitat dels llibres exposats, el marc excellent i l’incentiu del gran descompte en la venda dels llibres lültim dia de la mostra li varen donar un gran èxit de públic.

Per la seua part, i coordinada per S. Varela, el CoRegi Oficial d’Arquitectes oferí una exposició composta de dues parts: «L’obra de Demetri Ribes a Valencia» i «L’Art Modernista i la seua manifestació a Alacantn. Varen quedar instaRades en les sales de la planta baixa del Palau de 1’Ajuntament.

La presentació de fotografies i textos explicatius, tant del modernisme alacantí com de l’obra racionalista de Ribes, va ser molt suggeridora per al públic, que omplí les sales.

Una conferencia de S. Varela com pletà el caràcter didàctic de les exposicions.

La Diputació Provincial, mitjancant el seu Arxiu Fotogràfic, en colfiaboració amb la secció de Geograa, presenta al vestíbul de la Casa de la Cultura una mostra de reproduccions fotogràfiques, en color i en blanc i negre, de cartografia històrica d’Alacant, pouada en el seu important fons. Fou mèrit del cap de 1’Arxiu Fotogràfic, Gregorio Hernández Rodríguez, Goya, el muntatge excellent i espectacular de la mostra, que captivà els visitants per la bellesa dels mapes i plànols dels segles XVIII i XIX, i alguns de més antics, on juntament amb grafies arcaiques hom trobava toponims perduts i imatges inèdites. El cap de la Secció de Geografia redactà la fitxa tècnica de cada mapa o plànol.

Dissortadament, les diferencies alludides en el parlament del coordinador el dia de l’apertura del Congrés, varen impedir que la mostra sobre el medi natural, organitzada i preparada per Daniel Climent, pogués ser installada durant els dies del Congrés. Així es va perdre una excellent ocasió d’informar un públic àvid de noticies sobre la ;i seua terra, de fruir d’un conjunt immensament suggestiu que comportava alhora un audiovisual.

De tota manera l’exposició continua prevista i ser,& exposada al llarg d’aquest any en la forma projectada inicialment, una vegada resolts els problemes de caràcter personal que n’impediren el muntatge.

ELS

ALTRES

ACTES

Per al goig del públic en general, no dedicat exclusivament als temes de recerca, el Congrés orga-

169

nitzà uns recitals de Lluís Llach, les nits dels dies 25 i 26 de marc, en un teatre de la ciutat, ple de gom a gom d’un públic entusiasta.

El 29 de marc, de matí i de vesprada, es va representar, en l’Institut de Batxillerat «Miguel Hernández» i en 1’Escola de Magisteri, la peca Qui vol un mivacíet? de Dario Fo, per Universal Comic.

El Palau de 1’Ajuntament va ser marc de dos concerts.

El 30 de marc, el catedràtic del Conservatori «Oscar Esplà», J. J. Torrecillas, dona un concert de piano; i al dia següent, Studium Musicae presentava obres de música antiga i del Renaixement.

LES

SESSIONS

CIENTfFIQUES

Es varen desenvolupar fonamentalment en la Casa de Cultura, que havia estat cedida molt gentilment pel director provincial del Ministeri de Cultura, L. Manuel Bello. Cal agrair a la directora de la Casa, Esperanza López Villellas, i al cap d’activitats culturals, Rafael Aznar Ruiz, les facilitats de tota mena que varen donar per a la realització del Congrés. Hi hagué alguna sessió en el Conservatori «Oscar Espl,a», i en 1’Aula de Cultura, que també va ser oferida per la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia, a la qual i al director de l’Aula, Carlos Mateo, es deu tot l’agraïment per les atencions rebudes.

El calendari de seccions, sempre de vesprada, a partir de les 5, va ser el següent: Histò’ria i Mitjans de Comunicació, el dia 29. El 30, Geografia i Economia, que varen fer sessió conjunta.

El 31, en distintes sales, Salut i Art. El primer d’abril hi hagué les reunions d’brquitectura i d’Ecologia, que juntament amb Historia varen fer

acudir molt de públic.

Parallelament hi havia la taula rodona sobre Música. Finalment, el dia de la clausura, el 2 d’abril, hi hagué la sessió de Llengua i Literatura, i a les 8 de la vesprada, les Conclusions.

No és aquesta crònica el Iloc més escaient per a exposar la llarga llista de comunicacions que varen ser presentades, i menys encara de les conclusions.

Unes i altres seran properament publicades en un o dos volums que permetran a l’investigador i al curiós trobar-se amb una mina d’informació sobre la COmarca i sobre l’estat actual de molts dels problemes de tota mena que l’afecten.

Les sessions varen tenir distint caire, a gust dels caps respectius.

Així, mentre Historia, Geografia, Economia o Llengua-Literatura, es decantaven pel sistema habitual dels congressos: lectura de comunicacions i discussió pels assistents, d’altres com Mitjans de Comunicació, Arquitectura o Art, tingueren un caràcter de taula rodona amb contínues intervencions dels assistents. De totes les reunions es van extraure unes conclusions sobre l’estat actual de I’àmbit corresponent, un judici de possibilitats futures de recerca, o de reforma de la línia actual de treball o d’actuació.

El 2 d’abril, a última hora del vespre, es féu l’acte de cloenda. Un públic nombrós hi havia acudit a escoltar Joan Fuster, el parlament del qual estava anunciat per a tancar els actes. Dissortadament li fou impossible d’assistir i les intervencions foren d’Eliseu Climent, qui regracià l’acolliment rebut pel Congrés i encoratjà els membres de cara a futures activitats.

El coordinador, E. Llobregat, llegí un resum

170

LESPILL de les conclusions i dona unes normes per a la tramesa de comunicacions i textos definitius que aniran al volum d’acteo.

CONCLUSIONS Ja ara, encara ben prop dels actes desenvolupats amb motiu del Congrés, i molt abans de la publicació de les actes, es pot dir que el Congrés ha estat una activitat nova i de primera magnitud, que la VOluntària absència d’alguns investigadors no ha arribat a marcir. Els actes collaterals programats han tingut enorme assistència de públic. La premsa local i àdhuc algun

DICTAMENS

diari de fora d’Alacant recolliren notícia dels actes, que tingueren a més amplia difusió per mitjà de cartells i d’anuncis de premsa.

Les reunions de treball varen m-esentar molt variada i abundant informació de primera mà, que permetrà modificar molts dels tirpies fins ara establerts sobre la realitat alacantina.

Tan sols ens queda esperar la de les actes que deixarà _ publicació ‘un testimoniatge important de cara al futur sobre el que és avui una comarca valenciana analitzada des de multitud de punts de vista diversos i complementaris.

DE LA FOSCA

Josep [borra Em demanaven que digués alegría.

Si ho voleu, me la invente.

V. A. ESTELLÉS

Sabem que Vicent Andrés Estellés és un gran poeta, el més gran -passeu-me el motdes d’Ausiàs March, al País Valencia. Pero caldran anys i uns quants estudis en profunditat, per donar-ne la seua mesura, per definir les coordenades bàsiques dúna obra que a penes hem pogut llegir íntegrament amb una perspectiva global, unitaria.

Les circumstàncies especials en que ha estat publicada, en son responsables. Una gran part de la seua producció ha aparegut amb retard.

D’e fet, Estellés entra en joc, com a poeta, en la dècada dels setanta, quan ja portava mes de vint anys escrivint versos. S’havia donat ja a conéixer el 1953 amb un volum,

Ciutat a cau d’orella, el qual van seguir La nit (1956) i Donzell amarg (1958). Pero el fil es trenca aviat i no torna a publicar cap llibre mes fins el 1966 (L’amant de tota la vida). Val a dir que Estellés, a mesura que s’acostava la dècada dels setanta -els anys en que va gestant-se la represa cultural del País Valenciàanava esvaint-se del nostre panorama.

Sobretot per a les noves promocions qu’e no havien tingut ocasió de llegir els seus versos quan van aparéixer i que tampoc no podien trobar-los ja a les llibreries. En qualsevol cas, fins i tot per als pocs que seguien t,enint un contacte personal amb YEstelles, s’havia esborrat o trencat la 171

seua trajectoria poètica, 0 restava tres reculls. Sense comptar els que, desconeguda.

La situació, pero, es inèdits o no, han estat, de vegades, capgira a partir del 1970, quan Es- com diu el mateix Estellés, refets. tellés publica Lktves de canvi i, Tot aixb ha estat criticat.

Els l’any s(egüent, quatre Ilibres més. crítics barcelonins, sobretot, s’han El poeta remot, mig oblidat o ignoempipat una mica davant aquest rat, va abocant, pròdigament, la «desordre».

Ells haurien preferit, seua producció.

1 esdevé un bestdiuen, una «obra completa» no sols se2ZelF. L’ambient li era favorable cronològicament ordenada, sinó perquè es reincorpora a la nostra també, acompanyada de variants i escena literaria en un moment decide notes generosament aclaridores. siu, d’e fermentació cívico-cultural, Naturalment, una edició d’aquestes que els seus llibres contribuirien, característiques hauria estat molt per altra banda, a reforcar. útil per als estudiosos.

Estellés, pero, no ha tingut el propòsit de Ara bé, aquest fet no ha permés una lectura reposada i pautada de fer una edició crítica de la seua l’obra poètica d’Estellés.

La seua obra. L’ha aplegada i ordenada relació amb el públic ha canviat de amb un criteri d’autor, dún autor que es troba #encara en plena prosigne. El poeta que s’havia mantinducció i que pot veure els seus pagut en un discret silenci es convertí en un autor prolífic que aconsepers amb la seua perspectiva perguia una amplia audiencia. «En el sonal. Ha tingut, de més a més, l’oportunitat de revelar-la amb més fons -ha escrit Fusteraquesta trajectòria editorial era absurda, i llibertat perquè, de fet, és ara quan ha pogut publicar per primera veha perjudicat, sens dubte, la ‘figugada una gran quantitat de versos ra’ pública del poeta.»

El lector inèdits. Hi ha hagut també, potser, s’ha trobat no sols davant un gran editorial amb exibloc de llibrIes, sinó que de més a una «política» gències propies...

De tota manera, més s’ha vist obligat a llegir-lo hem de mirar-nos aquesta Obra d’una manera desordenada i massicompleta, no com una edició crítiva, La publicació de 1’Obra completu que Estellés ha confeccionat sen- ca -que només sera possible quan requerise seguir un criteri cronologic no es donen les condicions ha ajudat gaire a facilitar-ne la des- sinó en gran part com una «primera edició» en curs de publiseua recepció per part del públic, cació, tal com la vol l’autor. Això que ha hagut d’esperar l’aparició també té el seu valor i el seu intedel volum sisé -Les homilies d’Orrés, fins i tot per al crític. ganyàper a trobar-hi els primers llibres publicats per Estellés -CiUPer altra banda, l’ordre cronotat a cau d’ovella i Donzell amarg-, lògic, en la mesura que est’em en dels quals només La nit i les pricondicions d’establir-lo, no sé si en meres «èglogues» figuraven al vo- el cas d’Estellés ens podria servir lum primer. De més a més, i per de molt. Quan ho intentem ens troacabar de desorientar el lector, bem una mica perplexos. Vull dir 1’Obra comp2eta no sempre inclou que no resulta gens fàcil de marcar els Ilibres ja publicats en la seua unes etapes, cronològicament ben primitiva estructura.

0 bé porten definides, en la seua obra. afegits inèdits o bé algunes de les Hi ha, sí, un tal1 entre 1’Estellés seues parts s’han incorporat a al- garcilasista, per dir-ho d’alguna 172

CESPILL manera, dels primers llibres, i l’obra posterior realista. Pero la divisoria entre aquestes dues etapes no esta perfectament delimitada, ja que molts elements que predominen en la segona es troben també en la primera, i a l’inrevés. Si el mateix autor no ha donat cap im portància a l’ordre cronologic de la seua obra, cree que es deu al fet que no I’ha vista clarament ordenada en «>etapes». Sembla que ha volgut ser llegit sincrònicament: podem comentar-ne i acabar-ne la lectura per qualsevol llibre. La circumstància editorial, tot concentrant en uns pocs anys aquesta lectura, ha afavorit aquest tipus de recepció sincrònica. En (el fons, no hi ha, realment, etapes. L’obra d’Estellés se’ns imposa com un massís que no pot ser vist ordenadament: cal entrar-hi, explorar-lo, perdre-s’hi de tant en tant abans de comentar a familiaritzar-nos una mica amb la seua topografia.

Hi trobarem nucs decisius ---estilístics, temàtics, ideològicsque originen direccions -registresdiferents en I’estructura de la seua obra, rnés complicada i complexa que no sembla a primera vista, que coexisteixen, més o menys visibles en llibres escrits el mateix any. 1 no sols en un mateix Ilibre sinó, de vegades, en un mateix poema.

Formalisme, realisme, civisme.. . : només duna manera molt aproximada podríem considerar aquests estils com tres estacions successives de l’obra d’Estellés.

1 quant als temes -la fam, l’amor, la mortsón, cert, bàsics en la seua obra, pero en la mesura que repetim aqu’esta fórmula correm el risc de banalitzar-la en perjudici de i’esforc de penetració i de comprensió que l’obra exigeix.

Em pregunte d’on ve l’impuls

poètic d’Estellés, què és a l’origen d’aquesta massa aclaparadora de versos que se’ns imposa -torne a dir-hocom un nzassis, bigarrat, desigual, desconcertant.

M’ho pregunte i pense que uná possible resposta fóra aquesta: el sentiment catastròfic que té I’Estellés d’e la història i de la vida, comencant per la seua, en tant que home i en tant que poeta. No sóc el primer que utilitza el mot catastròfic a propòsit d’ell. Fuster ja en va fer ús quan -en els mots reportats pel mateix Estellésli va dir que «no feia poesia amorosa, sinó una catastròfica mcn,a dr parsis eròBtica». EsteIlés, a més de manifestar el seu acord amb aquesta apreciació, confessa que entén l’amor «com un cataclisme». Cree, pero, que aquests mots -cataclisme 0 catàstrofeno serveixen sols per a caracteritzar el tema de l’amor sinó que tenen un abast més general en la mesura que, al meu parer, defineixen la visió central de 1’Estellés.

Aquest sentiment catastròfic es presenta en diferents registres als versos d’Estellés.

No puc ara en aquesta nota posar de relleu aquest punt de mira en relació al conjunt int’egral de la seua obra, amb totes les figures i cites oportunes.

Ho faré només bàsicament, a propòsit del seté volum de I’Obra compIeta, que acaba d’editar Eliseu Climent: Versos per a Jackeley.

Hi trobem, d’entrada, el trauma, el drama de la guerra civil i, sobretot, de la postguerra.

La poesia d’Estellés n’acusa agudament l’impacte, una ferida sempre oberta en la seua experiencia personal.

S’hi refereix obsessivament, esbalaït, amb una insistència punpent.

Hi veu més que no un fet historie concret, un terrabastall -un més que han patit els homes-, un ar-

173

EESPILL rap que ha marcat la seua memòria. Estellés n’ha estat un testimoni que no ha volgut ni ha pogut oblidar, ni callar. Tot allb que hi va viure, el que hi va veure, el que ha sentit contar d’aquell drama, ho ha escrit mogut pel colp que en va acusar, tot intentant de situar-se, atordit, davant d’aquell horror.

L’horror, o la nit, centre de la consciencia d’Estellés. Una nit personal i alhora anonima, símbol i xifra d’una catàstrofe que Estellés ha narrat des del costat dels humils, del poble. En el volum que ara comente, concretament en L’exili d’Ovidi, I?ha centrada i personificada en la figura del poeta roma. EsteIlés ja ens ha acostumat a aqwestes adaptacions històriques en que barreja noms, èpoques, esdeveniments.

Roma és Valencia, i el drama d’Ovidi, el del poeta valencia que ha viscut -tot morint, exiliatsota

la dictadura franquista.

Els noms d’Horaci i de Virgili hi apareixen barrejats amb els d’Estellés, Fuster, Ventura...

En el fons, aquestes transposicions no són sinó expressió dún sentiment de la historia en la qual es confonen i es redueixen a un mateix denominador comú totes les catàstrofes del passat. El passat és, per a Estellés, pel fet mateix de ser-ho -i això es pot comprovar fàcilment en la seua obraun mostrari de catàstrofes, comencant per les primeres, la del paradís perdut, la de Caim, que apareixen al seu primer llibre, Ciutat a cau d’orella.

En els poemes que Estellés ha escrit com a introducció al recull dedicat a Ovidi, canta la llibertat recuperada tot recordant els morts, els assassinats dels primers anys de «dic Ovidi per ells, la postguerra: és el nom que sabern».

aquest temps que hem passat hom el recordara per les seues tombes, tombes de la traïció ben pagada, tombes de I’extermini, tombes de la mort decretada, acomplerta una nit i mai no aclarida. floriran tot arreu, els sarcòfags, aniran vorejant autopistes, camins iqui pensara en els altres, els morts innocents, els morts anònims, amb un tir al tos, a la vora també dels camins imperials? iqui evocara, qui dirà els noms d’aquests morts precipitadament enterrats, d’amagat, abans que arriben les llums aclaridores del dia? poeta

Després, a partir del primer Ilibre, li passa la paraula a Ovidi, al

desconcertat

pel cataclisme:

«no conec res, no conec res».

sent arribar la nit a la meua vida com una mar negra, una mar de tarquim, una mar de betum que se m’engoleix, i cloc els u’lls i amargament espere.

pero, remuntar aquest funest de la vida.

Li resta la memoria dúnes belles imatges abolides, sense poder,

Tot això ho recorde, i més que us diria, mentre passen segles de silenci i sacs, mentre amb les mans brutes de sang i de crim passa el vencedor altiu de xarols.

174

sentiment

0 ens fa el relat d’una tragedia que ha estat no sols patiment, sinó

humiliació,

desordre

moral:

em van traure una nit en un camió i em van dur pels carrers de la meua ciutat, clara roma! pals camins dels afores, davallaven uns presos i ran del camí els afusellaven, aqueixa hauria estimat que fos la meua sort! ho vaig veure tot, ho recorde, tot amb horror.

1 és I’odi,

l’odi destructor,

que s’encomana

el mateix

poeta,

poeta de l’amor, em deien de vegades, i jo sempre somreia i endevinava un llit i una virginitat de rosa estupefacta

em drecava, damunt un cos adolescent, i cantava la vida, la vida era l’amor, pero la vida és odi, i fracas, i extermini.

L’odi, l’anuncia

com un àngel exterminador

m’haveu fet com sóc ara, criatura de l’odi, treballador que ja viurà, només, per tal d’instaurar l’odi, com un ram a la taula: com un ram sense aigua. de vegades escolte propers cavalls de l’odi propers genets de l’odi brandant les torxes d’odi entrant a les ciutats i instaurant l’odi sols. m’haveu fet com sóc ara, treballador de l’odi.

1 amb l’odi, o sense, la mort, un altre instrument de destrucció i. al

capdavall,

de l’odi

d’alliberació

final

He desistit de fumar més: he desistit de viure. sols espere una cosa que encara no arriba: la mort. l’espere, dejú. ella em pot enriquir de certa manera, l’espere. no la mort mitificada: la mort estrictament: una mort humil i eficac, sobretot eficac.

També hi ha el sexe com a record felic pero viscut ara en aquesta perspectiva desolada. En el «Llibre

sisé» el poeta enraona amb el seu membre, també condemnat a la decadencia i la mort:

si de vegades et mire flàccid, ocell mullat, no sé que dir-te, car no em contestes, jeus en silenci tot arrupit, un munt de pena, cendra castíssima

A lültim Ilibre el destí del poeta es confon amb el destí de la seua patria. Perquè també la seua pàtris, negada -i renegada-, perse-

guida, forma part del catàleg catastròfic que repassa 1’Estellés.

Ara hi ha l’esperanca d’una pàtria reconstruïda, que veu -com 175

en altres obres seues- com un esdeveniment total, com una «catastrefe» també, pero positiva, glorio-

sa, que renuncia les mateixes cendres del poeta en la seua tomba:

. ..jo sé que passarà tot, jo sé que tornaras lluminosa i fe&, com el ventre d’una novencana

a ser

prenyada, jo no ho veuré, no ho veuran els meus ulls, pero sentiré a la meua fossa, els passos Ileugers d’una altra vida, d’una altra patria,

Hi ha, pero, mentrestant, l’idioma, que ha sobreviscut el cataclisme de

la patria i al qual s’agafa com a una taula de salvació perdurable

puc enlairar, amb un sol mot del meu Ilatí, una bandera, una vela, ah, aquest llatí que tant m’estime, aquest llatí que m’és un gos amable o un teuladí i em fan companyia de vegades, aquest llatí que diàriament, paraula per paraula, glopet a glopet em repetesc, parlant sol, reiterant unes paraules humils. . .

«Les paraules humils», mig enter rades, que Estellés ha desenterrat com trossos de cànters o tants objectes quotidians més, destituïts, bruts de fang.

Es aquesta operació amb el seu htí, amb l’experiència secular que hi ha quedat cristallitzada, el que fa en definitiva la substancia de la poesia d’Estellés.

La seua operació es troba en I’extrem oposat en que es situen els poetes de la torda de Mallarmé, per als quals els mots de la tribu són inservibles, per massa usats.

Estellés parteix més aviat d’aquests «mots», tal com els ha utilitzats la tribu, la seua tribu. Per a ell no són montedes buides dels seus valors semàntics, sinó marcades precisament per I’ús huma. Per això per a Este&%, els mots càuttev, Ilàntia, pa, merda... són coses i cossos. Per a ell Ilueixen i sonen amb ressonàncies profundes.

Estellés es recita aquestes paraules i, amb elles, el seu món, el del seu poble:

. . .em moriré dient cànter, dona, baleó, finestres, barres de sang, bous, genoll, mare, Imita, llibertat.. .

La poesia xitat.

relació d’Estellés amb la presenta una certa compleHi ha, d’una banda, l’afirmaUn so voldria una harmonia

jo, una música amable antiga, un paisatge innocent

De l’altra, la convicció que en tot això és cosa del passat. Estellés no sols practica una poesia de la catàstrofe sinó que inclou també una mena de catàstrofe

L’ideal

el troba

mats poetes Ilatins

ció -la nostàlgiad’un idSea poètic, el cant, el lirisme, la pura forma:

de la poesia.

Catul.. .). Un ideal que va veure, per altra part, vigent en els seus anys d’aprenentatge, que foren els de la promocio oficial, franquista, del c<garcilasisme».

Es revela, pero’,

en els seus esti(Horaci, Virgili,

cia d’Estellés,

aviat, incompatible

176

girada

amb l’experièn-

envers el des-

seu discurs poètic. Es representa en situacions trivials, quotidianes, domestiques. El1 és «un entre tants» i fa els seus versos amb el mateix gust amb que -i mentrela seua dona apedaca una roba, sense preocupacions esteticistes 0 d’escola.

Dels seus versos, diu en L’avnanf de tota Za vida que «m’importa un rave que diguen que son realistes o el que vulguen». 0 també:

ordre, l’exili, l’abandó de l’home.

Estellés es revolta contra una poesia que ha emparellat la «retòrica» i la «violencia», el lirisme i la negació de la vida, l’elitisme i l’exili.

Estellés no parla, no vol parlar, des duna situació privilegiada, desencarnada, sinó des de la seua circumstancia quotidiana.

Més encara, explicita constantment les condicions reals, personals, del seu acte d’escriure i en fa l’objecte del

he deixat de comptar les síllabes da feina que m’agradava més he deixat de banda els meus llibres el meu ausiàs el meu roís de corella

àdhuc el meu

quevedo he deixat que diguen de mi el que vulguen si volen realista 0 surrealista pesque ens cal fer moltes coses encara i les hem de fer entre tots 0 ens mataran com unes rates. . .

Ell canta la prosa del món, confecciona obstinadament el seu «manual» de la vida diaria, un manual « dolgut » de «conformitats», com

joia i la tat. Tot les grans vida. Al

ha escrit en altres llocs, de l’amor i la pena, dle la por i la mort, de la

irrisoris,

humiliació...

1 de la Iliberplegat el gran manual de i petites catàstrofes de la capdavall, resignats,

tot són gestos absurds:

mengen solemnement cullerades de res van al wàter i caguen res i estiren la cadena s’afaiten res i després es friccionen amb colonia menstruen res i es posen draps higiènics queden prenyades de res i ostenten la seua panxa amollen pets de res i fins i tot els oloren El poeta, pero, ha assumit el seu paper, el que li pertoca perquè no

es vol enganvar:

encara he assumit un paper amarg I’he assumit perfectament conscient d’allò que se’m demanava que se m’exigia procure acomplir el meu deure escrivint per aquel& que no escriuen parlant pâls qui no parlen encara 1 encara, i tot això, li agradaria destruir-ho, perquè hi ha I’altra possibilitat, la de l’«ègloga», que encara

radicalitza més el seu desarrel, desacord i el pànic:

177

el

ESPILL m’agradaria destruir-h0 tot i després comentar a refer-ho tot molt amorosament en silenci escriuria llavors aquells versos que en diuen lires escriuria un sonet correctament rimat cantaria unes mans una cintura un pit

Estellés

acanta»

a la manera

dún

a la seua manera,

ventari

amarg

totes les seues «coses». Estlellés no pot veure la vida amb grans idees

i llarg reci-

tatiu duna salmodia («acostumat a veure sempre / entre els dictamens de la fosca») en que fa l’in-

de la vida

quotidiana

amb

o amb grans ideals

l’elementalitat de les meues idees ni tan sols em sembla que arriben

a ésser idees

s’e sentit. Ho diu, per exemple, la seua Ars poètica:

La veu literalment, «adversa» i «diversa» en la seua més estricta materialitat i concreció, obscura, sen-

en

Car aquesta és, amics, la qüestió En va el silenci, en va cridar; en va...

Ens trencarem el cap contra els genolls Tantes coses en va, tants de carrers que acondueixen cap a cap lloc Pero la qüestió, sense resoldre’s, florint-se com un pa, grillant com una ceba, passant-se la saó sense profit Per que comentar altre sonet?

verbal més formalista, d’EZs ferros del poema. Ara, quan es lliura al cant sembla que vol exorcitzar els seus malsons. Com ho fa amb les seues cancons en que juga amb el que més tem -la mort, per exemque desfarà el seu joc per de--,

En l’obra d’Estellés, i en aquest volum, es troben també pagines de poesia d’un lirisme més formal. En aquest volum molts sonets de L’amant de tota la vida, molts versos d’Estams de la pols, d’Et porte un vecord avui que et cases, de Divina Comèdia.

1 els poemes d’un joc

molt

que la bressola

Et cante, vella amiga amb la veu delicada.

Arribaras un dia i desfaràs ma casa.

De fet, només es retroba felis amb el seu món rural que s’assembla encara al dels seus poetes llatins. 1 escriurà, per això, «èglogues» i «bucòliques», no per fer-ne la parò’dia -com el1 mateix ens ha

advertit-, sinó per reescriure-les, com pot, dIes dúna situació que les fa impossibles.

0 possibles, només, en certs moments privilegiats: quan es retroba amb quatre coses simples, elementals, rurals, que 178

ant&, coses antigues, cò~lics». . .

semblen encara una supervivencia, surant en el «cataclismle» del vell món Ilatí dels seus poetes. Cestos

residus

«bu-

un cant a la vida i a la alegria, dret el teu pubis, com el llaurador canta dret al capcal dels seus soles mentre entra I’aigua al camp 0.

ara veig la nostra terra, la terra com damunt d’una entauladora, felic, molt felic, el llaurador canta insensat el gran bé com el llaurador dorm entre el dacsar escapsat les hores del sol

jo m’adormia

entre les teues

cuixes, felic d’una feina

No vull tancar aquesta nota sense dir-li al lector, que trobarà en aquest volum una curiositat ben interessant: un recull divertit i irònic que 1’Estellés va escriure en homenatge a Joan Fuster, quan aquest va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i que comenta així: «De quan Joan Fuster i l’Este-

JOSEP RENAU, SOBRE

EL

llés eren encara molt petits i anaven a I’escola dels cagonets.. .»

Un nou volum, dones, de l’Estellés que s’afegeix als altres i ens a,juda a comprendre millor la seua obra, ja considerable.

Amb ella, deixarà, com diu I’Ovidi estellesià d’ell mateix, «un senyal molt amarg i perdurable en la nostra literatura». Un senyal de vida i de Ilibertat.

EXPERIENCIA CICLE

DE

VITAL

CONFERENCIES

Josep Vicent

«MIRAR

1 ARTfSTICA Y VER»

*

Selma

«Una definició de cultura és valida en tant que és concebuda com a lligada a un esperit crític, en continua renovació.»

Josep

Es ben sabut que l’ideal de la renovació de l’art del segle XX esta embastat a la biografia dels seus

RENAU

responsables.

En la tenacitat de Picasso, la puresa de Matisse, la interrogació perpetua de Max

* Cicle de conferencies de Josep Renau (febrer-marc tètica ‘de la Facultat de Filosofia de Valencia).

179

1982, Departament

d’Es-

EESPILL Ernst, la vitalitat de Picabia es dibuixa, des de la vida, el compromís de la ment i l’experiència.

Hom ha tendit amb certa freqüència, tanmateix, a una extrapolació d’ambdues vessants. D’una banda, a causa dels amants de la biografia i dc la tasca individual; de l’altra, a l’afany per incidir en els plantejaments artístics i formals tan decisius en l’arquitectura d’una nova mirada sobre l’objecte artístic. Per a Mikel Dufrenne és evident que «sentirn una majar familiaritat amb l’obra quan podem evocar-ne l’autor i recordar tot allò que sabem d’ell: les biografies tenen ací la seua funció propia. Pero aquesta intimitat pot, fins i tot, convertir-se en un perill; pot succeir que amb això ens distraguem de l’obra mateixa, que mesclem en la imatge que ens suggereix, una altra serie de trets inútils que ella mateixa no ens suggereix. La percepció estètica guanya potser en puresa quan ho ignorem tot sobre I’autor, encara que no deixem de “sentir” la seua presencia»?

En aquesta iuztevfeuència enriquidora dle la vida i de l’art, de la dimensió personal i del compromís de I’obra, han naufragat aquells que accentuaren rònegament el compromis polític 0 religiós -fent dependre la decisió artística del pla socio-culturalcom els qui van veure en 1’Abstracció tant una revolta de concepte com una forma d’esborrar la individualitat.

La reflexió artística i estètica, recollint I’advertència de Dufrenne, ha d’evitar tots dos extrems a l’hora de reprendre la imatge viva de les pro: clames i termes de l’evolució artísi tica del preslent, tot puntualitzant, ! per tal d’evitar absurdes diatribes,

que «la veritat de l’autor no és la veritat històrica de I’individu real, el qual és I’objecte de la bibliografia, sinó la veritat de l’home preszent en l’obra i que només per l’obra coneixem.

Si la idea quotidiana d’existència subjectiva té sentit és precisament ací». És important indicir en el fet que el nostre interés biogràfic sorgeix des de l’obra com a tal, la travessa des de baix, no ens acompanya simplement en el nostre recorregut de l’obra en qüestió. Un fet ‘ens sembla fonamental tanmateix: la interrelació dels fruits artístics més rellevants de la contemporaneïtat respecte a la inquietud per I’esperit social i cultural de la vida dels seus responsables.

En aquesta perspectiva dual i sintètica se situa I’interés d’aquests, no solament pels aspectes de la creativitat i de la forma, sinó pels factors humans, que els m’ena directament al com promís amb el futur des del present, a la pedagogia.

En pocs artistes de la nostra geografia es dibuixen amb tanta precisió les diverses panoràmiques d’aquest complex univers plural com en Josep Renau. 1 per a confirmar un magisteri intelligent i crític de molts anys -tortuosos i felicos alhoraens va donar en el seu cicle de conferencies «Mirar y ver», organitzat pel Departament d’Estètica de la Facultat de Filosofia i CC.EE. de Valencia, una perfecta mostra d’intercomunicació de la pregunta per l’art i la pregunta per la vida. La tragedia de la historia recent espanyola, amb la congelació forcosa de postulats i de cultura, ha concedit aspectes mítics -justs en molts casosals representants en la resistencia i l’exili.

’ Mikel DUFRENNE:«Fenomenología de la experiencia estética», El objeto estéFernando Torres, València, 1982.

tico, p. 152. Editorial

180

EESPILL Se’n desdibuixa, tanmateix, la importancia si no van acompanyats d’una obra seriosa en la seua pròpia estructura, revolucionaria en la seua mateixa forma de mirar el món i els objectes. Aquesta eterna joventut de l’esguard s’alia en Renau, tant amb una clara visió de l’entorn com amb una professió d’humilitat en la seua persona que s’ha vist gratificada més per homenatges intel-lectuals i polítics que no pel seriós suport institucional a la continuïtat de la seua herencia pedagògica.

Renau, dones, des de l’Acadèmia, en el s’eu cicle de conferencies, suscitava l’admiració i l’estranyesa conjuntament.

En la seua figura orgullosa i comprensiva, en la seua paraula imaginativa, subtil i vivac ensems, es deixava veure tant l’empremta de l’exili -el cansament, l’amargor, els anyscom la seguretat en les idees, tot estimulant l’oient, sorprenent jocosament l’intellectual, apassionant amb la seua combinatoria d’art i trajectoria vital una .audiència cada vegada més admirada davant d’unes exposicions que fan tan clara aposta per la vida, i l’abracen encara més des de la pupilla artística. Com en un «lIenc teixit» de M. Boix, les paraules es cosien als costats obscurs de la cosa social: el text es confessava obra i acció, tot sleduint i estimulant.

Estructurat el cicle en diverses sessions -des de la reflexió sobre la praxi didàctica, el dibuix, l’espai i el subjecte, fins a arribar al color com a llenguatge i la hipòtesi artísana adquirint protica i socialgressivament un estrany joc d’avancament i retrocés. Ens avancava Renau claus últimes de la seua exposicio i alhora reprenia plantejaments ja exposats, pero, de rica

combinació amb la seua paraula present. Renau donava així a les sleues exposicions tant la riquesa de l’exposició ben treballada, com el joc verbal que destrueix l’excés de serietat, generant la combinació més enllà de la distancia.

Home profundament interessat per la infantesa i la joventut, per la dona i per l’art, la cultura i la ciencia, manifestava amb la paraula una autentica conciencia de present lligada a una llarga reflexió sobre el passat.

Home comunicatiu com pocs i vitalista de cor, Josep Renau inicia el cicl(e aclarint als presents -la majoria públic universitariel mètode i l’objectiu del cicle, i estimulant el diàleg, perquè <cjo he vingut ací -diguéamb la convicció d’aprendre més de vosaltres que vosaltres de mi».

Després d’un breu capítol d’agraïment a les entitats organtizadores, Renau indica els defectes deduits d’un ensenyament acadèmic basat en la possible consecució d’un títol. El més important seria assumir, d’una vegada, que «apnendre és tasca de toda una vida». Una definició de cultura és valida només en tant que és concebuda com a lligada a un esperit crític, en contíd’altra banda, no nua renovació; negaré la meua escassa academia, sinó que intentaré fer-vos partíceps d,e les grans conclusions de la meua tasca autodidacta».

El saber és sovint pur inventariat, ha d’estar en diàleg constant i anàlisi de la vida real.

Amb el títol de llicenciat per 1’Escola de Sant Carles i sota la pressió democràtica de la FUE (Federació Universitaria Espanyola) Renau rememora la seua entrada en la vida docent, com a encarregat d’una assignatura «que ningú no

EESPILL gunta i la tasca. Amé i profund, elàstic i ferm en els seus plantejaments, Renau fara bona gala del seu rigor intellectual i d’un encomiable sentit de l’humor en exposar tant la seua evolució creativa com la seua experiencia pedagògica.

sabia realment que significavas -materials i mètodes de dibuixi en la qual es plantejarà per primera vegada la relació entre l’experiència personal i la comunicació pedagògica.

«Vaig pensar que la cosa millor que podia fer pels meus alumnes era contar-los el meu propi procés, els meus dubtes i les meues troballes per a, en compte d’impartir-los allò ,ja sabut, menar la seua consciencia cap a la quotidianitat i la realitat de I’art». Des d’aquest moment, l’ensenyament esdevé un punt comú d’inflexió tot al llarg de l’evolució del seu art.

Art marcat tant per la constancia del treball com per la coherencia ideològica.

«Sota la influencia del meu pare -comentara-, també professor de I’Escola de Belles Arts, em vaig iniciar, molt petit encara, en les tècniques de restauració i en la practica del dibuix. Amb una solida formació clàssica en materials i un gran esperit crític, vaig anar assolint no solament dibuixar millor, sinó entendre la raó del dibuix i fugir de l’intuïcionisme buit de l’estètica acadèmica d’aquells anys. Aquesta experiencia precoc i confirmada amb els anys em va servir per a racionalitzar els meus ensenyaments quan vaig ocupar, al seu torn, la placa de professor, i van entrar en pugna els meus mètodes d’ensenyament amb la tradició acadèmica i classicista que parcialitzava els criteris i anullava fins i tot I’alumnat superior de l’escola.»

«Sovint ens trobem amb més sapiencia en un simple campero1 que no en un erudit. H’em oblidat la forma bàsica de la cultura: la tradició oral i pagesa» tan lligada a la conservació com a l’estímul de I’heretatge cultural i a la relació amb l’entorn natural i social.

Bs per aquesta raó -confessara-\ per la qual escolliré el nom de «Mirar y ver» per a englobar un cicle de ponències, que prové del tito1 d’un fotomuntatge SC-1: «Mirar no es prou: cal veure, é: a dir, entendre allò que es mira» ; es en aquesta coincidencia de co.ltemplació i on l’artista dibuixa intelligència, tant la conciencia primigenia dle l’art com l’evolució de la reflexió sobre els seus objectes.

Tot remarcant el seu peculiar aprenentatge artístic sota l’encuny de l’autodidactisme, Renau seguir-à incidint després en la interrelació de la funció i la practica del dibuix, entre l’espai objectiu i el subjecte artístic, entre la comprensió, la pre-

«Jo havia tingut una altra educació, sabia que raó i intuïció, coneixement i praxi havien d’agermanar-se, i en el llarg exili a que ens condemnà la guerra vaig seguir ampliant aquests criteris amb un ampli públic estudiantil que acudia a mi -recorde especialment la joventut alemanya que s’egueix passant pel meu estuditot cercant unes raons millor argumentades per a la practica artística.»

La labor pedagogica ha anat, dones, parallela, en Renau, amb la seua tasca de creació personal; la reflexió tebrica, acompanyada del perfecte coneixement del material i

182

la visió, el gest que assenyala i l’acte que desxifra s’hi fonen. Aquest missatge crític és el nucli de les meues exposicions que vull que becordeu amb especial cura.»

Recalcar tan sols, per tancar aquest actiu record dún gest i d’una paraula lloats pero potser escassament compresos, que en el primer trimestre, del pròxim curs universitari, Josep Renau impartir& un altre cicle on la dimensió slera eminentment practica. Després dels resultats avaluarem la que ja ens sembla una seriosa activitat: fer parlar les figures artístiques, des de la seua vida i dIes de la seua activitat, fer extensiva a un públic ja culte, la denominada viva imatge de l’art, el cos on biografia i forma són tan complementàries com la mirada i la visió, l’acte i la comprensió que el legitima.

de la forma, units en una perpetua indagació crítica sobre «el que li és donat» i que accepta en el nivel1 de «clàssic» la congelació de la mirada, la parcialitat en el «fer», la progressiva manca de comprensió activa de la realitat.

«La funció del dibuix -comentaràno solament és el trae del que és real, sinó la comprensió, la intelligent síntesi selectiva que converteix en representació figurativa allò que és pur àmbit vivent o sensible, No es tracta dones, tan sols, de traslladar un espai “real” a un altre de “fictici”, sinó de seleccionar i combinar les dades objectives, tot mesurant amb els ulls nus . . . i intentar un trae. La labor especular del dibuix clàssic queda descomposta quan hi ha una reflexió que travessa la creació. D’ací l’evolució de l’art modern. La mirada i

CRONICA Adolf

CULTURAL Beltran

El dia 19 de febrer es presentava a Gandia la revista d’història i cultura Guaita. Patrocinada per l’ajuntament d’aquella ciutat, Guaita apareixia com una publicació d’alt nivel1 destinada a recollir els treballs de l’atapeïda nomina d’intellectuals que hi ha a la comarca de la Safor. El consell de redacció és constituït per Ferran Garcia, com a director, Josep Trenchs, Joan Brines, Isabel Morant, Josep Raussell i Josep A. Gisbert.

A diversos indrets del País Valencia, i organitzat per Acció Cultural en collaboració amb alguns ajuntamlents i grups ecologistes, tingué lloc el dia 28 de febrer la 183

celebració del Dia de 1’Arbre. Uns quants centenars de persones participaren en la plantació i repoblació d’arbres a les nostres muntanyes tan castigadles pels incendis forestals.

En el mes de febrer, també, apa regué una nova revista, Trumoia, dedicada al teatre. Formen part del consell de redacció Manuel Molins, Josep Lluís Sirera, Eduardo Zamanillo i Pep Cortés, i és el seu director Antoni Amorós.

Durant els primers mesos d’aquest any 1982, Acció Cultural del País Valencia va seguir desenvolupant la campanya commemorativa del SO* Aniversari de les Normes

CESPILL de Castelló. Conferencies i actes en centenars de pobles i ciutats foren la par-t central de la campanya, així com la constitució de diverses Comissions Sanchis Guarner.

A Valencia, el dia 4 de marc fou inaugurada per les primeres autoritats de la ciutat i la província l’exposició c<La Florencia dels Mèdici».

Aquesta gran mostra artística, organitzada per la Diputació de Valencia i exposada als claustres del Collegi del Patriarca i de l’antiga Universitat, estava constituïda per dues seccions de léxposició patrocinada a Florencia pel Consell d’Europa, Aquestes dues seccions, L’escena del príncep i El poder i l’espai, eren completades per una mostra del Renaixement arquitectònic al País Valencia titulada Presència de2 Renaixemelzt a VaZència. Parallelament a l’exposició tingué lloc l’acte d’agermanament entre la provincia de Valencia i la Toscana.

Del 2 al 7 de marc se celebra a Valencia, amb tot un programa d’actes culturals i taules rodones, la Setmana del Misteri d’Elx. Fou organitzada per la Conselleria de Cultura i oferí la projecció de la pellícula que sobre la Festa va relitzar la cineasta anglesa Gudi Lawetz.

Del 4 al 14 de marc, Acció Cultural, amb la collaboració de la Conselleria de Cultura, les Caixes d’estalvis d’Alacant i Múrcia i la Provincial d’Alacant, la Fundació Renau i el Museu d’Art Contemporani, organitzà a Alacant les Jornades Culturals sobre la Guerra d’Espanya (1936-1939).

Conferencies, taules rodones i exposicions de cartells i fotomuntatges ompliren el calendari d’aquestes jornades.

Del 20 al 28 de marc, a la Sala Escalante de la ciutat de Valencia, se celebra la 1 Setmana Internacio-

nal del Mim amb la participació dels grups teatrals «Arêté Mim» de Canadà, «Shusaku & Dormu Dance» de Japó i els Països Baixos, «Théâtre du Mouvement» de Franca, «Pyramide on the Point» de Bèlgica, «Teatre del Rebombori» de Catalunya i l’actor Daniel Stein, d’Estats Units.

Del 22 al 31 de marc, la Societat Coral El Micalet, d’e Valencia, va organitzar unes jornades culturals commemoratives del SO6 Aniversari de les Normes de Castelló. Dedicades al record del professor Sanchis Guarner, les jornades tractaren el valencianisme històric! la problemàtica lingüística actual 1 els problemes de les editorials valencianes, i comptaren amb la participació de Josep Bonet, Lluís Guarner, Ezequiel Castellano, Llorenc Giménez, Xelo Zaragoza, Ricard Blasco, Manuel Aznar, Josep Renau, Vicent Andrés Estellés, Francesc Pérez Moragon, Juan de Dios Leal i Joan Josep Pérez Benlloch.

El president de la Diputació, Manuel Girona, i el conseller de Cultura, Cebrià Ciscar, presidiren l’acte de cloenda.

També organitzat per Acció Cultural dins la campanya del SO6 Aniv’ersari de les Normes de Castelló, se celebra, del 25 de marc al 2 d’abril, el Congrés d’Estudis del Camp d’Alacant.

La geografia, la historia, l’antropologia, l’art i moltes altres disciplines estigu’eren presents en aquest congrés que compta amb la participació deis millors especialistes en aquests temes, El 29 de marc s’inaugurava a la Sala Parpalló de la ciutat de Valencia una exposició titulada Poesia experimental, ara. Els corrents visual, fonètico-sonor, visiu, espacialista i d’acció de la poesia experimental trobaren lloc en aquesta in-

184

solita i interessant mostra organitzada per Artur Heras, director de la sala, amb la collaboració del grup valencia Texto Poético. Els primers noms d’aquesta especialitat artística d’avantguarda eren presents entre els més de dos-cents que havien cedit les seues obres gratuïtament a la Diputació de Valencia per flerne un fons artístic. Hi podem destacar Pierre i Ilse Garnier, Eugenio Miccini, Lamberto Pignotti, Luciano Ori, Arrigo Lora-Totino, Llorenc Barber, Josep Lluís Berenguer, Juan Hidalgo, Jochen Gezz, Adriano Spatola i Bernard Heidsieck.

El dia 1 d’abril, al Saló de Corts del Palau de la Generalitat, foren lliurades les beques i ajudes artístiques i literàries concedides per la Diputació de Valencia.

Sanchis Guarner, a títol pòstum, fou el guanyador del premi a I’obra global d’un escriptor.

Josep Renau fou el guanyador del Premi Alfons Roig d’arts plàstiques.

Els premis a guions cinematogràfics foren per a Josep Ginés, el Collectiu Pere Val1 i el Taller d’e Cinema Lliure del País Valencia. En teatre foren premiats Maria Rosario Valls i els grups L’Horta, L’Entaulat i Pluja. Les beques literàries foren repartides a Jenaro Talens, en poesia; Antoni Ferrando, #en assaig; Josep Lluís Seguí, en narrativa; i Josep Gandia Casimiro, en teatre. Finalment foren concedides unes ajudes, en les quatre especialitats, a autors inèdits o menors de 25 anys. El presidjent de la Diputació, Manuel Girona, el conseller de Cultura, Cebrià Ciscar, i el diputat de Cultura, Ricard Avellan, presidiren l’acte.

Del 2 al 6 d’abril, I’Associació Cultural de la Safor i Acció Cultural del País Valencia organitzaren a Gandia unes jornades culturals amb el tema central de la Guerra

d’Espanya. Un recital de la poesia de Miquel Duran de Valencia i Carles Salvador, a càrrec de Toni Mestre, Rosa Balaguer i el guitarrista Enrie Perona, una conferencia de Lluís Aguiló sobre el Front Popular, l’exposició de cartells de Guerra, la projecció de la pellícula La ciutat crema& i un recital del cantant Lluís Llach, al qual assistiren unes dues mil persones, foren les convocatòries del programa.

Del 4 al 12 d’abril, organitzades per la Conselleria de Cultura amb la collaboració de I’Ajuntament de Vilafamés, se celebraren unes Jornades Musicals en aquella població de la Plana. Aquestes jornades comptaren amb la participació del grup Studium Musica’e, la concertista Maria Lluïsa Cortada, el Grup Barroc de Metalls d’Alzira, Vicent Ros, Vicent Campos, Charo de la Guardia i Josep Doménech. Tots els concerts tingueren lloc a I’església parroquial.

En abril finalitzaren les setmanes de promoció literaria que sota el hema Els escriptors valencians tenen la parada havia organitzat la Diputació de Valencia, al llarg dels mesos de desembre, gener, fzorer marc i abril, en 35 pobles. Conferencies recitals, taules rodones i cxposicions de llibres van acostar el treball dels escriptors valencians a un públic que féu acte de presencia, generalment, amb bastant interés. Els municipis on es realitzaren aquestes setmanes foren: Alaquàs, Albleric, l’Alcúdia, Alginet, Bellreguard, Benaguasil, Beniarjó, Benifairó de Valldigna, Bocairent, Canet d’En Berenguer, Carlet, Llombai, Llutxent, Manises, Massanassa, Monteada, Museros, Oliva, Paiporta Picanya, Picassent, Pucol, Rafelcofer, Ribarroja de Túria, Riola, Sedaví, la Vall de Tavernes, Tor-

185

EESPILL rent, Torís i Castelló de la Ribera.

El dia 13 d’abril s’inaugurà a Castelló de la Plana, amb una exposició de cartells i poesies, la quinzena cultural commemorativa de la signatura, en 1932, de les Normes de Cast’elló, per les quals súnificava l’ortografia del valencia tot acceptant la unitat de la llengua catalana. Pràcticament amb una conferencia, un recital o una taula redona per dia, la quinzena fou un esdeveniment cultural de primera importancia.

Acció Cultural del País Valencia i la Fundació Huguet foren les entitats organitzadores d’aquests actes que tingueren com a celebració central un gran aplec, el 25 d’Abri1, en la placa de bous de Castelló, al qual assistiren més de vint-mil persones. Va actuar, en aquest aplec, #el cantant Lluís Llach, acompanyat per la banda municipal de Castelló, i va fer-hi un parlament l’escriptor Joan Fuster. A més a més, destaquen en la quinzena la inauguració de la biblioteca de la Fundació Huguet i la installació a la placa del País Valencia dún monument realitzat per l’escultor Andreu Alfaro.

També en abril s’iniciaren una serie d’activitats organitzades per 1’Ajuntament de Valencia i que duraran fins a l’estiu. Sota el títol genèric A la Líuna de València, cada div’endres a la nit, en la placa de la Mare de Déu, es feien actuacions de cantants i conjunts (de folk, rock i altres). La joventut hi acu dia en gran quantitat.

En la mateixa placa, pero cada dissabte a la vesprada, actuava una banda de música valenciana davant un heterogeni auditori.

El títol d’aquesta activitat era Vent de Banda. Els diumenges, als jardins de 1’Antic Hospital, tenien lloc els Matins de festa, amb danses folklòriques i 186

jocs. Finalment, els xiquets tingueren teatre infantil, els diumenges, als jardins del Real.

Les setmanes anteriors al 25 d’Abri1, el Seminari de Llengua i Cultura del País Valencia va realitzar als s’eus locals un cicle de conferencies sobre «lingüística i his&ia de la llengua». Participaren en aquest cicle Emili Casanova, Lluís B. Polanco, Alfons Llorens, Joan Pellicer i Vicent Pitarch.

La setmana següent a l’aniversari de la batalla d’Almansa, la Universitat de Valencia organitzà un cicle de conferencies commemoratives del 50é Aniversari de l>es Normes de Castelló.

El dia 29 d’abril, i en el marc de l’exposició sobre la Florencia dels Mèdici, tingué lloc al Paranimf de la Universitat de Valencia una taula rodona titulada VaZència i Florència en el Renaixement.

Hi participaren els professors de la Universitat valenciana Trinitat Simó, Felip Garín i Santiago Sebastian i els professors italians Franco Borsi i Marcelo Fagiolo.

Del dia 1 al 9 de maig se celebra a Ontinyent la VI Mostra del Llibre i les Jornades Culturals de Primavera. Patrocinades pel Cercle Cultural Lluís Galiana, 1’Ajuntament d’ontinyent i la Diputació de Valencia, i comptant amb la collaboració d’Acció Cultural del País Valencia, el Gremi d’Editors en Llengua Catalana i Radio Ontinyent, aquestes jornades oferiren un programa amb concursos infantils de redacció, trofleu de pilota, programes especials de radio, conferències, actes culturals i l’exposició de llibres.

El 6 de maig fou clausurada, al Collegi del Patriarca, l’exposició La Florència dels Mèdici. El president de la Diputació, Manuel Giro-

na, féu el parlamlent final i el grup Studium Musicae interpreta uns madrigals de Monteverdi i unes peces del Canconer del Duc de Calabria. Un total de més de 36.000 persones, entre elles molts alumnes d’escoles i instituts, era el balanc de visitants de la mostra.

El dia 6 de maig es feia públic el veredicte dels Premis de la Crítica del País VaEencià 1982. El jurat estava format per Joan Alvarez, Ricardo Bellveser, Adolf Beltran, Ricard Blasco, Isabel Burdiel, Nel Diago, Josep Iborra, Tomas March, Rafael Prats, Antoni Tordera i Antonio Ruiz Company.

Els guanyadors foren Roma de la Calle, pel seu llibre En tomo al hecho artís tico, en assaig castellà, i Josep Lluís Sirera, pel llibre Passat, present i futur del teatre valencià, en assaig català; Vicente Muñoz, per Anacaona, i Joan Oleza per Tots els jocs de tots eís jugadors, en narrativa castellana i catalana respectivament; Jenaro Talens, per Proximidad del silencio i Josep Palacios per Devastació, en poesia; Josep Gandia Casimiro, per El cortes&, en teatre català i sense adjudicar el de teatre en castellà. Aquest veredicte va resultar bastant polèmic en allò que fa referencia als premis concedits en els apartats en català.

Del 7 al 16 de maig se celebra a Valencia la Fira del Llibre. Installada a la Llotja i amb el sistema d’ordenació per temes i règim cooperatiu que s’havia iniciat l’any anterior, la Fira torna a ser l’esdeveniment cultural més important del mes de maig a la capital del país. Autors, editors, llibrers i públic lector es trobaren en els nombrosos actes culturals i literaris organitzats a l’entorn del certamen.

Les editorials valencianes van fer, una altra vegada, un esforc per

traure al mercat nous títols, destacant la reedició de L’espill a trossos d’Almela i Vives per part de l’editorial Tres i Quatre, el llibre de Goncal Castelló La clau d’urz temps, editat per Prometeo, i el tercer volum de I’Obra completa d’Enric Valor editat per Fernando Torres. La Institució Alfons el Magnàslim va presentar una vintena dle nous títols entre els quals hi havia una selecció de Taula de Lletves Valencianes, la Cròkca de Pere Antoni Beuter i llibres d’investigació i divulgació sobre el País Valencià. Dos esdeveniments significatius d’aquesta Fira, pel que fa referencia al món editorial, foren la reactivació de l’editorial Jesús Huguet amb la presentació del llibre Escrits sobre la terra de Josep Martí i Bodí i l’aparició d’una nova empresa, Edicions del Cingle, amb dues colleccions i cinc títols nous: Mira11 de miratges d’Enric Soria, Poemes (traducció) de John Donne, Introducció al COS de Josep Lluís Seguí, Rapsòdies de Monteada de Miquel de Palo1 i Terya de mai de Maria Mercè Mar-cal.

Amb motiu de la Fira del Llibre, la Institució Alfons el Magnànim va presentar el primer número de la seua revista Debats. El seu consell de redacció esta format per Josep Picó, com a director, Màrius Garcia Bonafé, com a cap de redacció, Eugenia Garcia Ros, com a secretaria, i Salvador Almenar, Teresa Carnero, Salvador Forner, Enrie Giménez, Josep Iborra, Víctor Na varro, Xavier Paniagua, Francisco Pérez i Ramir Reig, com a redactors. Aquesta magnífica revista dedicada a les ciènci’es socials presentava al primer número collaboracions d’historiadors de la categoria d4e Thompson, Guichard, Berger, Casey i Kamen.

Diumenge 16 de maig, el poe187

ta valencia Salvador Jàfer guanyava, amb el poema Oda estranya a VaZència, I’Englantina als Jocs Florals de Barcelona. La valoració de la utilitat d’una institució com els jocs florals seria l’excusa generadora d’una forta polèmica desenvolupada a les planes de Diario de Valencia entre diversos escriptors joves.

El 18 de maig, la Universitat i 1’Ajuntament de Valencia homenatjaren la figura de Sanchis Guarner.

Al matí, en un acte acadèmic, intervingueren el rector Joaquim Colomer, el lingüista mallorquí Francesc de B. Mo11 i el rector de la Universitat de Barcelona Antoni M. Badia i Margarit. A la vesprada, en el saló d’e sessions del consistori valencia tingué Iloc un acte en el qual participaren l’alcalde, Ricard Pérez Casado, el conseller de Cultura Cebrià, Ciscar i la vídua i el fil1 de l’homenatjat.

En el transcurs d’aquest acte, fou lliurat a la familia del professor el nomenament de fil1 predilecte de la ciutat (concedit amb l’oposició d’UCD).

Seguidament s’inaugurà una exposició fotogràfica i documental de la vida i l’obra de Sanchis Guarner.

El 31 de maig, Radio Nacional d’Espanya feia desaparéixer de la seua prcgramació l’únic espai en cata& que s’hi venia fent. El programa s’havia comencat a emetre vuit anys abans amb el títol de De da2t a baix. Darrerament es titulava Ara i aci i comptava amb les veus de Toni Mestre i Rosa Balaguer.

L’excusa per a la desaparició del programa fou la necessitat d’espai informatiu davant la propera celebració a 1’Estat espanyol del Campionat Mundial de Futbol. Moltes entitats culturals i cíviques van

protestar aquesta decisió de reduir el minvadíssim espai radiofònic en la nostra ll’engua.

Del 28 de maig al 7 de juny, el Teatre Principal de Valencia va celebrar el seu 1506 aniversari amb una programació especial. L’estrena de Duende, una obra realitzada per Lindsay Kemp sobre textos de García Lorca, i les representacions de Porgy and Bess per la New York Harlem Opera Ensemble i de Arlecchino e gZi ah-i pel Piccolo Teatro di Milano, donaren malta rellevància a aquesta programació int’ernacional.

Del dia 1 al 5 de juny se celebra a Valencia el II Concurs Internacio nal de Piano José Iturbi, organitzat per la Diputació d’e Valencia. Tretze concursants de deu països s’hi van presentar. A la fi, el jurat integrat per Mario Monreal, Marie-Antoinette Levecque, Rosa Sabater, Jacob Lateiner, Mikail Rudy, Marcello Abbado i Josep Doménech, decidí declarar deserts el primer i segon premi i concedir el tercer a Michel Gal (Franca), el quart a Dan Atanasiu (Romania) i el premi a la millor interpretació de l’obra obligada a Laszlo Gyimtesi (Hongria).

Dimarts 8 de juny s’acomiadava dels seus lectors el Diario de VaZencia. Les dificultats financeres de Vanosa, l’empresa editora, atribuides a un mal plantejament econòmic i de gestió, fei\en callar lünica veu progressista, dialogant i oberta a la problemàtica del país de tota la premsa diaria de la capital. Després de més d’un any de presencia al carrer, Diario de Valencia deixava un buit que hom notava d’imprescindible ocupació i nous projectes periodístics comencaven ja a bastir-se.

188

LESPILL Joan MARGARIT: Ve12 malentès, Valencia, E. Climent editor, 1981, 56 pàgs.

Poesia del record, del pas del temps -«fusta de desarmar vaixells i barques, / així cremen els dies a algun moll*-; record que es projecta vers el futur que s’albira i es vol assumir amb tota la càrrega del record. . Una primera lectura de Ve11 malentès ens sobta precisament per la superposició del temps, com si el poeta esborràs en els seus versos la línia divisoria, sempre borrosa, entre el passat i el futur, el que fou i el que esdevindrà -perquè «tot és, dones, sota l’ombra de demàm-, concentran&se en el moment ímic i irrepetible de la creació poètica, 0 com si l’autor es situàs, més enllà del temps, des duna perspectiva aparentment serena i desapassionada, espectador privilegiat dels seus fantasmes.

Joan Margarit ens introdueix en aquest món tan personal ja des del primer poema: onze versos que entrellacen ‘el present i l’esdevenidor, potser com la mateixa vida, sense adonar-nos-en, amb la presencia indefugible del passat, «filigranes de records» que encunyen la petja en qualsevol proposta de futur: «Sortiràs de l’hivern obscur de vents 1 i restaran els grans domassos roigs / com a ornat de les nits de pleniluni / que no veuras mai més.»

La presencia del record

és obsessiva: «el rellotge de pèndul del recordr>, els ~11s prodigiosos del record», el record dels morts, el ugorg negre del record», «la resplendor del foc de fa molts any% tota una serie d’imatges i moments que van mar cant el decurs inexorable dels dies, el camí de la vida a la mort serena i acceptada: «El ce1 tan blau, agnòstic 1 i pietós alhora, / t’encén focs de bivac / si serves fortalesa / per somriure a la mort / anomenant-la vida.» 1 el paisatge i les coses volgudes i la mateixa natura esdevenen símbols vius i actius de la memoria: «Emblemàtics i purs, grans camps de blat 1 et donen la mesura del record.»

Si el record se’ns apareix com un element indispensable i vivificador del futur, aquest darrer s’entén com un camí cap a la mort, després de creuar «la ratlla / borrosa que separa / el silenci del cant / i on s’inicia, obscura, / l’ombra del teu llenguatge». Reflexió sobre la mort o la presencia de la mort amb imatges unívoques que enllacen amb la gran tradició literaria o amb personificacions insospitades -«ella garbella amb ulls de foc la nit / per cercarhi els amics. També a vegades / fa cistells amb tenebra i raigs de soluduna gran serenitat. La mort abstracta i literaturitzada com en el poema que comenca «Als ulls prodigiosos del record» o la visió tranquilla i desdramatitzada dels qui foren: «Tots ells resten im-

191

mòbils / i conreen el goig 1 d’ésser clars i quiets, / quotidians i nobles / al dedins del passat.» Idea que retorna en un altre poema que materialitza el pas dels anys -«el temps ja t’ha traït»i acaba amb un consell 0 un propbsit que es una acceptació melangiosa i resignada de la condició humana: <estima de tot cor aquesta música / que fan quan van i vénen els absents.»

Meditació que culmina en la visió de la propia mort, sempre assolida com una nova vida: «serem xiprers tan alts / que per damunt dels murs / contemplarem carrers, / ombres de vianants...»

El pas del anys es l’eix de la reflexió poetica de Joan Margarit en Vell malentès i al seu voltant gira tot el que rodeja l’autor: el paisatge, les coses, els records d’infantesa, les indecisions, el nom dels amics, els dubtes, la creació i la recreaci poètiques. Tots ells són elements que s’incorporen al nucli bltsic de la seua reflexió: aquel1 foc encés «en aquesta gran platja». 1 un dels més importants i definidors n’és el record de la paraula escrita, la meditació sobre la creació poètica, fragment de vida i humanitat i consol «inconegut» en l’inexorable pas del temps. Ja en el seu primer llibre en català, L’ombra de l’altre mar, la llengua, el canvi de llengua -assenyalat per Martí i Pol-, havia estat el tema predominant de la seua reflexió. En el

present poemari torna el record esporàdic de la seua primera llengua literaria com a síntesi d’una vida formaltizada en una imatge: «Del que resta de tu entre les paraules / duna altra llengua el sol fara lluir / a la sorra del fons de la cisterna / la imatge que mes t’hagis estimat.B La poesia es ara el darrer reducte amable, tenyit amb la suau melangia que impregna tots els versos de Joan Margarit. La poesia com a lector i creador i no el poeta; aquest pot ésser digne de menyspreu, com ens recorda en un dels poemes mes suggerents: «Vaig oblidar els poetes. Els poemes 1 els vaig fer meus com l’ombra dels xiprers / o la claror del ce1 a la finestra.» 1 és ara des del cim dels anys quan el lector-poeta es marca un ideari de vida, mentre espera tranquil i resignat el pas dels dies: «Veuràs com surt el sol a les finestres / i llegiràs Kavafis, Martí Po1 / i algun petit poema de Carner., Vell malentbs és una meditació lúcida i serena i d’una densitat inabastable en les escasses línies d’aquest comentari.

No vull, tanmateix, acabar sense deixar constancia de la profunda impressió que m’han produït alguns dels poemes. M’hi he identificat en nombroses vegades i aquesta identificació entrebanca potser el sentit crític. La veritat és que els versos de Joan Margarit amaguen sota el seu aparent distanciament una passió difícil d’encabir en I’e-

quilibri del decasíllab; d’aci ens ve la sensació de mesura i serenitat retingudes i a punt d’esclatar. Un llibre unitari on cada vers i cada paraula ocupen el seu lloc exacte i on la densa significació de les imatges s’obri suggerent al lector. 1 aixf, com el mateix poeta, podem fer nostres els poe mes per a arrodonir-los o acabar-los o identificarlos amb els nostres propis fantasmes.

Jaume Pérez Montaner

Manuel LL~RIS: Constantí Llombaut, Valencia, Institució Alfons el Magnànim, 1982, 78 pags.

Dels dos corrents que presentava la Renaixenca, el dels patricis conservadors Llorente i Querol i el dels *populistesu Escalante i Llombart, aquest darrer representa, amb totes les seues contradiccions i mancances, la part més progressista i, sens dubte, el tímid i vacillant inici del valencianisme modern.

Carmei Navarro (1848-1893), conegut literàriament com Constantí Llombart, nasqué duna família humil i aconseguí una formació autodidacta de la qual derivaren moltes de les seues incapacitats intellectuals i, també, la seua voluntat de cormectar la recuperació de la cultura propia amb les classes populars valencianes.

Com escrivia Sanchis Guarner: aE valencianisme de Llombart no ate-

192

nyia un alt nivel1 intellectual, pero era viu, dinàmic. L’impuls q’-lr: el condùia era l’amor a l’anima viva del poble valencia, mes que no l’enyoranca de les seues glòries mortes. El mateix nom de “la Morta-viva” que donava a la llengua -i que ara ens sembla tan poc escaientera per a ell símbol de resurrecció: una esperawa, més que no una recordanca.»

Precisament en aquesta posició rau la distància que el separa de l’exercici aaristocratitzantu i quasi arqueològic que, per al grup de Querol i Llorente, constituïa la utilització literària de la llengua. De moderada ideologia federal i republicana, Llombart x0cava amb aquells representants intellectuals de I’establishment i veia oberta davant seu una separació impracticable de classe. Com deia també Sanchis Guarner, «Llombart tingué les limitacions de I’autodidactisme, i la seua bona voluntad no reeixí a superar les Ilacunes de la seua formació científica ni a dotar-lo del rigor crític escaient. Els patricis del valencianisme, tots ells universitaris, el miraren sempre amb displicencia, i no saberen valorar les seues notòries qualitats positives ni seguir la seua fecunda orientació».

Després de publicar dui-ant un temps la revista LQ Rat Penat, en 1818 funda la societat del mateix nom, el control de la qual va perdre aviat a

EESPILL mans del sector conservador. La seua obra mes important és Los fills de la Morta-Viva (1883), una bibliografia comentada i exhaustiva d’autors valencians que ‘donava fe de la recuperació cultural que suposava la Renaixenca. Només pel coratge i la convicció que -en aquells moments llastrats per la feixuga herencia de la Decadencia- impliquen la realització, en la propia llengua, d’aquesta obra, la figura de Llombart mereix una reivindicació apassionada. Si hi afegim el fet de simbolitzar l’inici d’una tendencia progressista que havia de desenvolupar-se històricament dins el valencianisme cultural i polític amb les intellectuals mancances que la caracteritzaven, haurfem de concloure, si més no, amb la necessitat d’una aproximació a la seua obra, que oferís als valencians d’avui una visió crítica i rigorosa.

Era encertada, dones, la iniciativa de la Institució Alfons el Magnànim en publicar-ne un estudi de divulgació. Totalment equivocada ha estat, tanmateix, la tria de l’autor encarregat d’abordarla, i inacceptable, pel to, pel contingut i per la forma, el text que ha publicat.

Manuel Lloris i Valdés -de qui ja coneixíem una inqualificable Aproximación a Joan Fusterha fet un llibre trist, tot i estar amerat duna mena d’ironia que fraga de vegades la impertinencia.

Un llibre -i sixb 6s el mes sorprenenten el

qual Llombart constitueix una pobra i maltractada excusa per tal que l’autor plasme pintoresques opinions sobre Blasco Ibáñez i el blasquisme, sobre la situació del vernacle despres de la Nova Planta, sobre el bilingüisme de la societat valenciana i el seu espanyolisme; Llombart és una excusa quasi oblidada per a tractar d’e;menar la plana a Fuster i a Sanchis Gltarner en cada paràgraf, i per a afirmar la intelligència que li és necessària a 1’Estat espanyol si vol comprendre l’estrany fenomen dels «localismes», El primer capítol ens presenta Constanti Llombart com un pobre xiquet que -no sabem per que ni com- decideix fer-se escriptor. 1 més encara, escriptor en «llemosí».

Curiosament, després de publicar un seguit d’obres ben poc interessants, ens el trobem com a escriptor conegut i amb deixebles, entre els quals hi ha Blasco Ibáñez. 1 ací comenca una serie de disquisicions sobre B!asco i sobre per que escrigué en castellà. Arribem a llegir que «Blasco no era valencia, ni espanyol, ni tan sols francés 0 nord-americà. Ni tan sols ciutadà d’el m6n. Era un ser les emocions del qual no anaven més enllà de l’admiració o el menyspreu.»

La crítica de l’obra de Llombart que fa aquest capítol és rotunda: «Els valors literaris de la seua obra son inexistente, i ens compleix dir-ho amb tota franquesa. No anem 193

a inventar un escriptor.

La cultura de Llombart era escadussera i dolenta, el m6n de les idees li fou alié, i, dient-ho piadosament, posseïa una sensibilitat estètica mediocre.

Tenia, fatalment, aguditzats, tots ‘els defectes del romanticisme, i no en tenia cap de les virtuts., Finalment, una conclusi6: «...a pesar de tot, no existia una distancia tan insalvable entre Llombart i Llorente». Ho afirma en allò que fa referencia als objectius nacionalistes de la Renaixenca, és clar.

El segon capítol, titulat «Un modest ressorgiamb ment», comenca unes consideracions sobre la castellanització de Valencia anterior a l’abolició dels Furs i, així, queden relativitzats els efeo tes negatius de la Nova Planta. Lloris ens diu: ceja amb molta anterioritat al decret la llengua vernacla es donava per poc menys que sepultada». Al mateix temps hom relativitza també la importancia de Carles Ros, amb qui Llombart inicia Los fills de la MOYta-Viva, i de Lluís Galiana. Sobre la carta de Galiana a Ros que Llombart inclou al seu llibre, Manuel Lloris manifesta un sorprenent desconeixement quan afirma: «Galiana a penes si escrigué en vernacle altre text que aqueixa carta.»

Lloris sembla desconéixer una obra de tanta significació com la Rondalla de rondalles, escrita pnecisament pel «docte frare Galiana» i sembla, igualment, ignorar que l’es-

tESPILL mentada carta fou traduïda per Llombart de l’original en castellà per a publicar-la al seu llibre.

D’aquí al final, tot el capítol és una extensa consideració sobre el fenomen del «ressorgiment particularista» durant el segle XIX i sobre l’aparició dels «localismes» dins dels Estats ja constituïts.

Lloris s’organitza un notable embolic amb aquest tema i embasta una poc afortunada combinació de conceptes i citacions. Dues úniques coses queden clares: la consideració dels moviments nacionalistes com a «localismes» 0 «particularismes» i la seua contrapositió a un suposat universalisme més racional.

Plantejament que ens retorda les argumentacions anacionalistew de la majoria dels intellectuals espanyols que no han sabut entendre els wacionalismes» reivindicatius dels pobles de la península.

La fallàcia universalista de la ideologia espanyolista fou, tanmateix, molt millar exposada per Ortega i Gasset en els seus famosos discursos sobre el *nacionalismo particularista,» el «problema catalán, i la necessitat de aconllevarlo».

El tercer capítol s’inicia amb el desvetlament de les contradiccions ideologiques del valencianisme, constatables en l’autor del pròleg de Los fills de la Morta-Viva, Lluís Tramoyeres, i passar, després, a generalitzar-les a tot el moviment renaixentista i a especificar-les en Constantí Llombart, tot remarcant-

ne els trets espanyolistes.

Al capdavall, la mateixa conclusió. No hi havia tanta diferencia entre Llombart i Llorente, entre els poetes *de guant» i els «d’espardenya». 1 Llombart era «el clhssic chauvinista del seu poble, el Braulio de Larra».

Lo Rat Penat protagonitza el darrer capítol del treball. Bé. Lo Rat Penat i Víctor Iranzo, Josep Bodria, Josep Sanmartfn, Lluís Cebrian Mezquita, Puig i Torralva.. . i I’inevitable Blasco Ibáñez.

Una citació de Joan Fuster Cs deixada caure, com qui no ho fa: «Si jo puc escriure avui aquest llibre, jno és perquè els poetes «de guant» i els «d’espardenyam van fer llur feina, més bé o més malament, pero positiva?

1 encara: jo, i els qui vénen darrera meu, jno som el testimoni duna perduració i alhora duna renovació important?»

Aquesta pregunta de Fuster és, precisament, la que Lloris no contesta en tot el Ilibre. Perqub no és la seua intenció fer-ho.

Lloris no pretén aproximar-se a la Renaixenca com a fenomen sociolb gic, nacional 0 literari.

No pretén aprofurídir els seus efectes i les seues causes, les seues iniluències positives i negatives sobre el futur. No pretén comprendre les complexes circumstàncies que fan possible la figura modesta i contradictoria pero fonamental i admirable d’un Constantí Llombart.

Sols p re t én complir l’expedient amb una frivolitat i poca gana que tenen molt poc a veu-

194

re amb I’objectivitat.

En un altre paper he assajat, amb motiu d’aquest llibre, una notícia a la manera més periodísticament asèptica possible. 1 no he pogut estar-me d’acabar escrivint, amb l’energia de la reivindicació emocionada: «Estem condemnats a estimar .. \ el país i, en consequencia, a estimar els nostres, a estimar el record de Constantí Llombart.» Aquesta reacció abrandada del lector és, potser, l’única aportació positiva del llibre.

Adolf

Beltran

Vicent PITARCH i Lluís GIMENO: Poesia euòtica i burlesca dels segles XV i XVI, Valencia, E. Climent editor, 1982, 196 pàgs.

Cal saludar amb goig l’aparició del primer voIum d’aquest recull de «poesia eròtica i burlesca» amb que la serie «La Unitatn d’Edicions Tres i Quatre posa al nostre abast un pomell de textos clàsics editats per Mique1 i Planas a Barcelona (1911) sota el títol de Cancones satírich valencià dels segles xv i XVI.

1 recórrec molt conscientment al topic de la salutació gojosa, malgrat algunes matisacions que caldrà fer més endavant, per-que es tractava d’uns textos quasibé introbabies, no reeditats -els d’aquest primer volumen setanta anys i sobre els quals incansablem’ent

el malaguanyat professor Sanchis Guarner insistia quan orientava la tasca investigadora dels seus deixebles. El material aplegat ofereix, sens dubte, un ah interés, tant des del punt de vista històrico-literari com des del de la historia de la llengua i àdhuc -en algun cas- des del punt de vista de les idees lingüístiques o de consciencia idiomàtica, com ja havia assenyalat Antoni Ferrando en tractar d’aquestes qüestions.

D’altra banda, el tema de la ironia i la sàtira esta mereixent durant els darrers anys una atenció molt especial per part de lingüistes i tebrics de la literatura. A partir dels estudis de Northrop Frye o de treballs descriptius com el de M. Hodgart, lingüistes pragmatistes com Berrendonner o Linda Hutcheon i semiòtics com Julia Kristeva s’interessen pregonament en el fenomen. Perque he de dir, des d’ara, que al meu parer els versos del recull comentat s’adiuen perfectament amb el rètol de poesia satírica que els havia adjudicat Mique1 i Planas, per bé que Pitarch i Gimeno han optat pel qualificatiu «eròtica i burlesca», tot sospitant que l’editor barceloní volgué defugir prudentment allò d’«eròtica».

Cosa -per un altre costatque no fóra gens d’estranyar de la mentalitat de Miquel i Planas, el qual arriba a contar com Milà i Fontanals se sentí obligat a confessarse després de llegir alguns d’aquests versos.

Tempora i mores, ai las!

Obra feta per als vells

és la primera peca -en l’ordenació cronològica que fan Pitarch i Gimeno- de la serie. L’autor, Joan Moreno, notari de Valencia, coautor de Lo somni de Joan Joan i Lo procés

de

les

olives

(obres que formaran el segon volum), incideix en el seu tema obsessiu de l’amor entre els vells i els joves, 0 més concretament, entre la jove i el vell: «E tu, vell, que ta carn és ja fems, / vols jove dona e fadrina?»

Contràriament al que defensa al Pro& («Lo primer factor de totes factures, / als hòmens vellards, molt los favoreix»), Joan Moreno dóna aquí una visió totalment oposada a aquest tipus d’unió i blasma el «ve11 podrit» que, agosarat i foll, s’enamora d’una jove donzella: «Valdria’t mes fosses difunt, / o en lo m6n viure tot sol.» Un antic tema, en conclusió, que enfonsa les seues arrels en costums tradicionals com I’esquellotada.

El CoHoqui de dames, d’autor desconegut, es una tirallonga de versos on tres dones -la casada, la vídua i la beatamantenen una descaradíssima conversa a l’interior de la Seu de Valencia durant els Oficis de Divendres Sant. Amb un llenguatge desimbolt -pero sovint elaboradament críptical voltant delements sexuals, la xerrada de les tres dones ens forneix un abundant repertori lèxic de caire eròtic, i fins i tot pornogràfic, que fóra ben aprofitable

per a un estudi lexicogràfic descriptiu d’esferes semàntiques de la marginalitat, tal com han ‘fet recentment alguns estudis de la Universitat de Salamanca sobre la literatura castellana del Segle d’Or. No hi manquen tampoc les ahusions antisemítiques, ben pròpies duna època -el segle Xv- en com diu Américo 9& Castro, s’havia trencat ja l’equilibri entre les castes: «En lo munt que es diu Tastatxo, / dins en Roma, / los pares veureu volar sens ploma 1 tal jorn com ahir / hoc i cruelment morir / esquarterats. / Per co son restaurats / dotz’e jueus, / que los antics, amb altes veus, / per Crist mataren, / i sens pacte retractaven / tot a llur dan.» És curios, finalment, observar que Cs un vellet qui ens transmet l’escena des de la seua perspectiva -testimoni i víctima alhora de les parladuries femenines-, tot donant al colloqui, amb l’emmarcament narratiu en primera persona, un toe de realisme i versemblanca que sap atraure l’atenció del lector cap a la conversa, i la seua simpatia cap a l’actitud del testimoni-víctima, ben representatiu del pensament de l’autor.

Lu brama dels llauradors de l’horta de València, contra lo venerable mossèn Bernat Fenollar, prevere. Ordenada per lo magnífic mossèn Jaume Gasull, cavaller és un

text sense possible rebussal1 per a l’historiador de la llengua i de la consciencia idiomàtica dels

CESPILL valencians. Com se sap, Gassull escriu aquests versos en resposta a I’actitud purista de Fenollar en les seues Regles de esquivar

vocables

o mots

grossers 0 pagesívols, tot prenent positura (i segurament amb certa aristocràtica demagogia, car es tracta dkn cavaller) a favor de la llengua tal com es parla a 1’Horta de Valencia. Són els llauradors de PHorta justament els qui es revolten contra el mestratge culte d’en Fenollar i surten en una mena de manifestaci cívica (que no pot deixar de recordar-nos les parodies dels poemes èpics medievals, tal com s’esdevé al Libro de buen amor amb el combat de Don Carnal i Doña Cuaresma) contra l’actitud normativa que els vol privar l’ús d’algunes expressions considerades com a baixes o pagesívoles. L’interés del text és doble: d’un costat, hi trobem un recull impagable d’expressions (engurgussar-se, ensodegar, enllefardar-se, calló no n’hi resta, ja em só escapat, ja estic un gat, fit a fit, s’acatxa, encara, llas, etc.) que els

puristes del moment censuraven com a mancades de correcció; de l’altre, cal remarcar que Gassull no planteja la seua polemica, de cap manera, sobre la dicotomia català/valencià, sinó sobre els dos pols de llengua culta / llengua vulgar, car parla de «llisos vocables», els quals no han de ser maltractats upuix tant representen*: «Puix los ho mostraren sos pares i avis, / i ho han heretat

de sos rebesavis, / deixeu-los usar tals mots i paraules, / i no tempteu la paciencia de gent tan enorme, cruel i salvatge, / i no ‘els limiteu, mas dau-los llicència, / i prest revocau la vostra sentència, / i als mots bandejats donau-los guiatge.»

Actitud elegantment irbnica, dones, la de Gassull, el qual llanca la seua sàtira contra el que el1 considera excessiu purisme idiomàtic de Fenollar, sen una línia de consideracions sociolingüístiques merament diastràtiques pero no secessionistes.

La Disputa de viudes i donzelles és una llarga tirada de versos que segueixen el motle típic del debat poètic, sobre una demanda feta per Jaume Siurana a Lluís Joan Valentí. El tema proposat -¿deu l’home prendre en matrimoni una verge 0 una vídua?aprofita a tots dos poetes per a fer un atac immisericorde a les dones: «Les vídues pareixen benignes i afables, / i són, en l’intrinsec, Ileons indomables», diu Mestre Valentí. «La verge, si sembla menjar que deporta, / per un delit fràgil mil penes reporta», replica Mossén Siurana. Ambdues visions són misbgines -o clarament masclistes, com diríem avui-, tal com ve a dir, a la seua sentencia final, Andreu Martí Pineda: «Puix vostre dir tan fort inculpa / viuda i donzella, / i, amuntonant vostra querella 1 contra les dos, / mostrau que tenen carn de gos / en tot quant

196

obren.» Tot el debat gira entorn de l’eix de quin tipus de dona és mes suportable a l’home, en actitud defensiva envers la imatge de la propia POtencia sexual. Vegeu, si no, com la lloanga de la vídua que fa Siurana -en un to divertit i deliciosament prefreudiàrecolza tan sols en el fet que aquesta exigir& menys esforc sexual per part de l’home: «Quan veu la fe1 viuda que el pany de la porta / del seu aposento té falta de clau, / amb gran paciencia sofreix i comporta / que el vell, amb ganzua i amb clau vella i torta, / li tanque de volta lo pany del palau.»

Les cinc peces curtes que tanquen el recull (Consells a un casat, Consells a una casada, La cric-crac, Can@ de les dones i ‘Canción muy gentil’ amb la resposta) no se

n’ixen massa d’aquest quadre ideològic. La por a la infidelitat de la dona («puix lo mostrar les mamelles / nos mostra les meravelles / del regne de Comualla»), el refús a l’alcavota celestinesca (ui unes velles senyalades / guardau no us entren en l’hort»), o els consells a la dona per tal que prenga marit, es tanque a ca seua i no es deixe agafar «en un mal llatí», s’expressen en un estil molt viu, prenyat de referències paremiològiques (ube esta dit al callar Sanxo», «parlau mes que fetge en brasew, etc.). Cal remarcar la gracia particular de la darrera cancó -més que bilingüe., diglòssica-, on a una primera part en

castellà retòric, posada en boca del corte& galant, la desimbolta amiga contesta en un claríssim valencià planer: uVinga prest l’argent, / deixau les garaules, / no m’alegren faules 1 sinó Sor plaent; / . .. / si portau din-din / dormireu amb mi.% Dues Ilengües, dues funcions: tant socioculturals com d’estricte caire Iiterari. Qui en dóna més?

Després d’aquest breu examen dels textos, continue pensant que 6s més rendible, des d’una perspee t iva teòrico-literària, I’enquadrament pel gènere -tant si hi acceptem el terme de gdnere satíric, defensat per Linda Hutcheon, com si el substituïm per mythos d’aamb Northrop cord Frye- que per la temàtica, la qual certament és erbtica en la majoria del poemes recopilats.

En tractar el tema erbtic 0 el lingüístic 0 simplement els costums de l’època, els versos del recull hi conserven sempre els dos trets de la sàtira: I’ingeni humorístic com a tècnica retbrica i la intenció crítica com a finalitat.

Fins i tot el bigarrament temàtic -del conjunt i de moltes de les peces- respon perfectament a allò que George Peale considera propi de la sàtira: «La trama satírica, per exemple, consisteix característicament en una ràpida successió d’objectes, sense detenirse en cap d’ells en particular. Aquesta qualitat fragmentària contribueix a l’efecte reductiu d’un món desarticulat i mancat de sentit» («La sátira

y sus principios organizadores», a Prohemio, IV, l-2, p. 202). Potser per aquest costat de l’actitud subversiva i demolidora -però sols si féiem abstracció de les limitacions ideològiques ja esmentapodem coincidir desamb Pitarch i Gimeno pel que fa a la intenció i l’efecte revulsius de la literatura eròtica, quan diuen que «esdevenia una arma més amb què combatre la ideologia aristocràtica dominant».

Amb l’aparició del segon volum, que hi afegirà Lo procés de Ies olives i Lo somni de Joan Joan -obres editades fa pocs anys en facsímil i transcripció sobre la versió de 1497, per Josep Palàcias-, es completar& la reedició del material aplegat per Miquel i Planas.

Aquests són els límits conscientment acceptats -i declaratspels autors: el de reduir-se al recull esmentat i el de partir exclusivament del text de 1911, característica aquesta que bandeja ja tota possibilitat d’edició crítica. No es tracta, per& d’una simple reedició del Canconer satírich, sinó que la tasca realitzada inclou un Ilarg i aclaridor pròleg, una acurada modernització del text i un respectable aparell de notes consistent a donar, a peu de pàgina i en doble columna, les formes originals de l’edició de Barcelona que han estat canviades, així com nombrosos comentaris Ièxics de caire explicatiu i àdhuc interpretatiu.

Dins aquests límits, dones, la publicació és d’una enor

197

me dignitat i, a més, d’una utilitat fora de qualsevol dubte.

Vicent Salvador

«BIBLIOTECA

ESCRINYX

La mort d’Aristòtil. Versió quatrecentista del «Liber de Pomo».-EspiU de Consciència. Text doctrinari del seg2e xw.-Història del malvat rei Antíocus. Text narratiu del segle xv.

El novembre de 1981 han vist la llum els tres primers volums de la «Biblioteca Escriny», promoguda i dirigida pel medievalista català Jaume Riera i Sans, bé que aquest, en un excés d’humilitat, no ho haja fet constar.

Es tracta d’una collecció, sense precedents en la història del nostre àmbit lingüístic, que pretén pc+ sar a l’abast dels filMegs, dels historiadors de la literatura, dels medievalistes i, en general, d’un públic més o menys ampli d’estudiosos de la cultura catalana medieval, una llarga sèrie de textos breus que, per diverses rao?s,. han estat fins ara neghglts, oblidats o fets inaccessibles. Segons manifestà el seu director en l’acte de presentació dels tres primers volums, els textos incorporables en aquesta collecció hauran de complir tres condicions: ser breus, ser inèdits o amb edicions anteriors poc acurades, i anar acompanyats d’un estudi introductori aprofundit, el més definitiu

possible. La collecció s’erigeix així no en una alternativa a d’altres de similars, algunes de tan prolongada tradició i de tanta solvencia científica com la d’«Els Nostres Clàssics», sinó més aviat en un imprescindible i necessari complement seu. Imprescindible perque la nostra tradició filològica ha prescindit fins avui d’aquests opuscles, ben sovint potser a causa del seu anonimat en molts casos o de la seua mateixa brevetat. Necessària perquè ens descobreix uns aspectes mal coneguts de la nostra cultura medieval. Els tres volums apareguts ho confirmen a bastament i, a més a més, permeten comprovar una vegada més el rigor científic amb que ha volgut dotar-la el seu director.

Jaume Riera és ja ben conegut pels seus treballs sobre la cultura i l’espiritualitat dels nostres jueus i conversos, i, en aquesta Iínia, voldríem destacar ací, per tractarse d’un clar precedent de la present iniciativa editorial, la seua edició (1976) de la versió cinccentista del Llibre de Job, deguda al valencia Jeroni Conques. Dels susdits tres volums publicats, el prim’er i el tercer han estat realitzats a cura del mateix Jaume Riera, que se’ns hi revela no sols com un excellent biblista, sinó també com un coneixedor del pensament filosòlic medieval.

El mes interessant dels dos es sens dubte el primer, La movt d’Aristòti1, extret, en copia catalana

ímica, del manuscrit número 1474 de la Biblioteca Nacional de Madrid.

Es tracta d’un text atribuït al susdit filòsof -generalment intitulat en la seua versió Ilatina Liber de Pomo-, on l’anònim pensador expressa, a la manera del diàleg socràtic descrit al Fedó, una inventada conversa filosòfica entre Aristòtil moribund i els seus deixebles, sobre I’actitud humana ideal davant la vida i la mort, bé que la seua doctrina s’emmotla plenament dins el neoplatonisme més elemental. Nogensmenys l’apòcrif opuscle passà als ulls relativament ingenus dels medievals com el testament espiritual d’Aristòti1 i com la síntesi del seu pensament, tan apropat al dels Pares de I’Església. D’aquí la seua gran popularitat. Gràcies a una bibliografia especialitzada i actualitzada, Riera ha sabut rastrejar la pre-historia del text, tot situant-ne els orígens en una versió àrab del segle IX o x coneguda amb el títol de Kitab al-Tuffaha, de la qual es feren traduccions al persa, a I’hebreu, al llatí (entre 1250 i 1254) i, finalment, a diverses llengües vulgars europees. La traducció catalana, que Riera ens ofereix en una edició impecable quant a la seua transcripció i a la fixacio crítica del text, gràcies a la seua comparació amb una versió Ilatina coetania (que, amb molt d’encert, és reproduida com a apèndix), pertany a mitjan segle XV. Tal collació de textos li permet ana198

litzar rigorosament les de ficiencies del traductor i copista del nostre text i fernos comprensibk una versió que altrament hauria estat inintelligible.

Riera no es limita, pero, als problemes de crítica textual. Unes allusions de Francesc Eiximenis al Liber de Pomo, contingudes al capítol 135 del Dotzé del Cristià li permeten restituir-nos el significat primigeni de la poma odorosa que Aristòti1 té a les seues mans mentre conversa amb els seus deixebles: la bona olor de la poma no és un mer remei medicinal per a prolongar-li la vida, com volgueren deduir els erudits medievals, sin6 més aviat una reivindicació de la dimensió sensual de l’home. Només un pregon coneixedor del man semític i un exigent investigador com és Riera podia dur a bon terme una introducció tan acabada com la que encapcala el nostre text.

L’altra contribució de Riera correspon a l’edició de la Història del malvat rei Antíocus, acurada reconstrucció textual d’una obreta medieval editada el 1916 pel canonge Joan-Baptista Codina, de la qual s’ha perdut el codex que la contenia. En la seua introducció Riera ens fa veure que no es tracta d’un recull de Fvagmentas de los libros de los Macabeos en lengua catalana, com ens el presenta Codina, sinó d’un text compost, si ens atenem a les seues característiques lingüístiques, durant la primera meitat del segle XV, on la tra-

ducció de fragments escadussers dels llibres dels Macabeus es juxtaposa a una serie de passatges narratius propis de I’anònim redactor per tal de bastir un discurs global sobre la crueltat, tema que no té precedents en la tradició literaria o religiosa, llatina 0 romanica, medieval. D’aquí el principal mèrit del seu anònim autor, que ‘Riera, excellent biblista, considera, amb arguments sòlids, de cultura eclesiàstica. Encara que la datació aproximada del text proposada per Riera pressuposa una anàlisi de les peculiaritats lingüístiques, no explicitades en la introducció, hi trobem a faltar una caracteritzaci de la llengua literaria emprada -tota una altra qüestió és escatir fins a quin punt l’autor ha reeixit 0 no en les seues mes que evidents pretensions estilístiquesi un emmarcament de I’obra en un dels corrents literaris més característics del nostre segle xv, aquel1 que, amb un decidit propòsit estetitzant, utilitza la profusió de variants sinonímiques, de construccions absolutes de participi, de frases estructurades amb el verb in fondo, etcètera. Riera creu que l’anònim autor podria ser barceloní. El que sí resulta mes evident es que el copista pertanyia al domini oriental de la Ilengua. No cal dir que, si be foren valencians els qui més excebliren en el conreu de tal prosa llatinitzant i ornamentada -don el fàcil recurs a denominar tal estil vakn-

prosa, com era corrent entre els escriptors valencians de I’època-, aquesta moda literaria també es cultiva a Catalunya segons palesa l’obra de Felip de Malla, de comencaments del XV, o fins i tot el mateix títol que el seu editor barceloní de principis del XVI aplica a un opuscle del valencia Joan Roís de Corella: Lo plant de la reina ciana

Ecuba en prosa catalana compost (cfr. Norton, A descriptive catalogue of printing in Spain and Portugal (1500-1520), Cam-

bridge, 1978, pàg. 66).

Emili Casanova, professor de la Universitat de Valencia, ens presenta en el segon llibre de la collecció una excellent edició d’Espil1 de consciència, primer confessional conegut en llengua catalana, tret d’un manuscrit avui conservat a Sant Cugat del Valles. El text no és sinó una detallada recapitulació dels pecats en que poden incórrer els cristians, precedida duna breu exposició del dogma tradicional catòlic. L’edició del nostre confessional serveix de bon pretext a Casanova per a presentar-nos una quasi exhaustiva panoràmica de la tradició medieval dels manuals de confessió dins el domini lingüístic cata% -recalzada en una abundant i solvent bibliografia- i per establir les relacions de filiació entre 1’Espill de consciència i d’altres confessionals, inèdits o editats, de l’època com l’drt de confessió, atribuït a Ramon Llull, i el Cercapou, atribuït a Francesc Eiximenis. En

199

aquest sentit Casanova arriba a dues conclusions fonamentals: 1) L’Espiíl de consciència no sembla traducció de cap text Ilatí ni enllaca immediatament amb els típics tractats De poenitentiae, sin6 que segurament deriva dels tractats populars de doctrina cristiana. Casanova ha volgut veure en l’expressió ubranques del pecat» una possible influencia del Llibre de Vicis i Virtuts de fra Lloren9 d’Orleans, estructurat en branques, rams i fruits, pero ens podem preguntar si no prové més aviat del famós Breviari d’dmor del framenor occità Matfre Ermengaud de Besiers, compost a les darreries del segle XIII i del qual es coneixen diverses versions catalanes de la segona meitat del XIV. Precisament tota l’estructura del Bueviuri es desenvolupa al voltant d’un simbòlic arbre d’amor que I’autor ens proposa a I’inici #aquesta summa doctrinal i moral, en que no deixa d’aparéixer tot un tractadet sobre la confessió (cfr. la nostra edició del Breviari d’dmor, Valencia, 1980, pàgs. 129-142, que Casanova no ha pogut consultar per haver aparegut quasi simultaniament).

Com que sabem que el segle XIII fou una època de forta ofensiva eclesiàstica -recordem, per exemple, l’extraordinària empenta donada a la predicació en llengua vulgar per l’acció dels franciscans i, sobretot, dels dominicans, i de la qual es producte el susdit Bre-

CESPILL i d’altres similars com el Llibre del Tresor de Brw netto Latini i els Speculum morale i doctrinale de Vicent de Beauvais, etceterai com que constatem que és així mateix l’època en que la majoria de llengües romàniques arriben a la majoria d’edat, podem raonablement sospitar que els confessionals tres-cent;stes de que ens parla Casanova no s6n sin6 la culminació duna serie d’esfor9os de vulgarització doctrinal i moral que arranquen del segle anterior.

2) La collaci6 de I’Espill de consciència amb l’drt de confessió i el Cercapou permet a Casanova de descartar la pretesa paternitat lulliana i eiximeniana sobre ambdues obres respectivament en fer-nos veure la relació de dependencia que les susdites obretes presenten respecte a 1’Espill de consciència, la redaccib coneguda de la qual cal situar sens cap dubte en la segona meitat del segle XIV. Cal dir, tanmateix, que la profusió d’aquesta mena de tractadets de confessió (profusi6 que no ens estem de relacionar probablement amb les freqüents pestes que flagellaren Europa cap a mitjan segle XIV), l’habitual practica medieval del saqueig de llibres d’altri i el fet evident que els manuscrits que han pervingut fins a nosaltres són només una mínima i insignificant part de la producció manuscrita medieval, fa molt arriscat avancar viari

d’Amor

tractats

conclusions precipitades en aquest sentit. 1 això és especialment palés pel que fa al Cercapou.

El mateix Casanova ho reconeix al bell comencament de la seua introducció quan diu que «el nostre estudi potser bbriga mes interrogants que no en resolga, i quan recomana, a propòsit del Cercapou, que caldria tenir molt en compte d’altres manuscrits coetanis de temàtica similar. La bona preparació filològica d’Emili Casanova i la seua condició d’especialista en la llengua d’Antoni Canals, el fa particularment indicat no sols per a tractar de la temàtica que ens ocupa sinó per a assenyalar la presencia d’una serie de cultismes lexicogràfics 0 semàntics que apareixen registrats per primera vegada en autors coetanis, de gran utilitat per a la datació del nostre text, i per a remarcar l’absència de trets dialectals que permetessen d’ubitar geogràficament la procedencia del nostre anònim autor.

Ens trobem, en definitiva, davant unes edicions impecablement confegides, estèticament ben presentades i d’un rigor filològic difícilment superable, que fan augurar un bon èxit i una acollida mes que favorable a la iniciativa editorial de Jaume Ricra, un dels medievalistes més infatigables, solvents i prestigiosos amb que compta la nostra cultura. La projecci internacional que el seu director vol donar a la uBiblioteca Escrinyw es fa ben patent en l’a-

200

nunciada aparició del quart Ilibre de la collecci6, l’Art abreujada de predicació de Ramon Llul, a cura de Curt Wittlin.

Antoni

Ferrand0

Roma de la CALLE: «Realidad de lo imaginario. Estudio de las funciones comunicativas en la obra plàstica de CasteValencia jón», Cimal, 1982, 98 pàgs., 1386ills.

«Quaderns Cimal» ens presenta, en aquesta ocasi6, una monografia al valtant de l’obra del pintor alacantí Joan Ramon García Castejón, realitzada pel professor Roma de la Calle, director del Departament d’Estètica de la Universitat Literaria de Valencia, que ens ofereix, a més de la versió castellana, traduccions al catala, al francés i a l’anglés.

Assajarem de resumir les pautes principals d’aquest estudi, però, d’antuvi, creiem convenient fer una petita introducció.

En el marc de la cultura contemporàni~. .:‘estudi de la problematica de la comunicació humana ha conegut un important desenvolupament i un interés creixent.

En els darrers anys s’han multiplicat els intents per traslladar al camp de l’anàlisi de l’art els conceptes fonamentals de la teoria de la comunicació, per tal d’assolir una comprensió mi-

Ilor de I’àmbit de l’art.

Es tractaria, dones, de projectar -en la mesura possibleles principals nocions que apareixen en el procés general de la comunicació sobre allò que podem denominar «fets artfsticw.

Aquest terme englobaria no sols les obres d’art histbricament reconegudes, sin6 també nombroses manifestacions humanes que evidencien la sensibilitat creadora, i comprendra igualment tota una serie de fenòmens i subprocessos que acompanyen la constitució formal de l’objecte artístic. Per tant, 1’Estetica no pot ignorar l’entramat del medi, ni la propia activitat i intencionalitat de l’artista (poesi), aixf com tampoc no pot oblidar la labor interpretativa i participativa del receptor (aisthesi). En aquesta linia, la teoria estetica actual intenta aplicar l’enfocament comunicatiu, no com a únic recurs, sin6 mes bé com a procediment interdisciplinari que suposa un instrument metodològic eficac per facilitar l’apropament al fet artístic.

Tot procés comunicatiu implica, en termes generals, una interacció de tipus semiòtic, donada una situació 0 marc circumstancial determinat.

D’aquesta manera, ha anat desenvolupant-se una teoria semibtica de la cultura i en concret de l’art, la qual analitzarà I’estructuració i Iel funcionament de les seues unitats mínimes considerades com signes, comprenent tant una dimensió

sincrònica com una dimensió histbrica i processual.

Les diverses funcions que pot encarnar tot procés comunicatiu han intentat ordenar-se, no sols des duna vessant socio lògica, sin6 també des duna perspectiva semi& tica, partint de les investigacions lingiiístiques. A aquesta darrera ordenació correspondrien els intents de R. Jakobson en plantejar una classificació de les funcions comunicatives. Com el1 mateix ens puntualitza en els seus Assaigs de Iingüística general, el llenguatge ha de ser estudiat en tota la varietat de les seues funcions. Per a fer-se una idea d’aquestes funcions cal una síntesi de tots els factors constitutius del pro& lingüfstic de tot acte de comunicació verbal (emissor, receptor, codi, missatge i contacte). Cadascun d’aquests factors donara lloc a una funció diferent.

Els plantejaments de Jakobson al voltant de les funcions comunicatives, poden donar-nos resultats adequats aplicats a l’àmbit de l’art.

En aquest sentit, mereix especial consi’deració l’esmentat treball, realitzat pel professor Roma de la Calle, en el qual ens exposa i desenvolupa l’aplicació de l’ordenaci6 de Jakobson a un fet artístic concret: l’obra plàstica de Castejón, i posa de manifest el fructifer resultat d’aquesta estratègia tebrica.

D’antuvi, cal tenir en compte que les funcions es desenvolupen inseri-

201

des en la dinàmica comunicativa del medi que les fa possibles. lés a dir, que -en gran mesuraaquest medi imposa les seues condicions.

Per tant, seria erroni tractar d’extrapolar els recursos i els resultats del domini lingüistic al dae la plàstica, sense considerar les peculiaritats d’aquest medi artístic comunicatiu.

En el fet artístic, malgrat que la funció primària és de caràcter estetic, es desenvoluparan igualment una altra serie de funcions, i donaran lloc a una totalitat dinamica de relacions.

La primera funció a considerar és la fzmcid refeuencial, la qual alludeix la relació entre l’estructura significant i el referent (objecte o fenomen al qual fa referencia el missatge).

La composició de Castejón evidencia una gran eficacia presentativa, i primaran els codis denctacionals en relació directa amb un alt grau d’iconicitat. La seua pràctica figurativa ha evolucionat a través de diverses modalitats des del comencament dels anys seixanta. Així, des de les seues primeres obres que ens presentaven collectivitats anònimes, massificades i atabalades, desesperades enmig duna atmosfera amenacadora, passant per l’expressionisme esqueixat de darreries dels seixanta i pel complicat simbolisme posterior, arrib’em actualment a un marcat realisme carregat de lirisme tràgic.

A través de la seua

LESPILL obra ha intentat suscitarnos una realitat profunda i significativa mitjancant la deformació daqueixa realitat en la seua aparenca immediata. Per plàsticamaterialitzar ment aquest intent, que en realitat no es sinó un compromís ètic amb la realitat sociopolítica del moment, no sols s’ha servit dels recursos propis del llenguatge pictbric, sin6 també de les possibilitats que li ofereix una temàtica (matèria-subjecte) adequadament seleccionada, Així, a partir del 1967 -any en que és detingut en les manifestacions del Primer de Maig i empresonat fins l’any 1969- la seua obra, marcada per aquestes coordenades, sofreix una transformació fonamental que es manifesta sobretot en la selecció del material secundari (condicions ambientals i vivencials) per a la seua activitat creadora. Castej6n, encara que no s’hi vincula directament, secunda i comparteix en aquests anys el compromís ètic de la plastica valenciana.

Podem dir que el referent de la seua obra, es a dir, allò a que es refereix el seu missatge, 6s l’home mateix. L’home concret que, enfront de l’avanc material i tècnic del seu temps, es troba immers en un context hostil i deshumanitzat.

La funcib referencia1 sera el correlat que ens revele una realitat històrica concreta i que, al. mateix temps, ens ajude a descobrir les coordenades de la visió del m6n del seu

autor.

La funció que s’analitza a continuació es la funció expresiva (0 emotiva) que assumeix les connexions entre l’obra i l’artista. En la mesura en que el procés creador supose, entre altres factors, el de la selecció i estructuració per part de l’artista, i si tenim en compte que els materials remots i pròxims (ambientals i vivencials) assimilats i vehiculats a través de la personalitat del subjecte creador condicionen l’activitat creativa, podem afirmar que la mateixa obra manifestara, a través de la seua configuració, l’empremta del seu autor. L’obra suposa sempre la presencia d’un subjecte. Acb, precisament, se’ns revela mitjancant la funció expressiva. Com ens assenyala Roma de la Calle, l’aspecte que ens interessarà, des d’un punt de vista estrictament estètic, no és ja l’autoexpressió i plasmació dels sentiments i les vivències de l’artista, ni tampoc l’evocació de determinats sentiments o estats d’ànim en els receptors, sinó la qualitat expressiva com a tret genuí i definidor de la propia obra, d’acord amb la seua estructuració. Des d’aquest enfocament expressiu, allò que ens preocupa és la forma en que s’aborda i presenta la materia-subjecte.

Així, el centre de la poetica de Castejón i la seua principal categoria estètica sera l’element tragic, el sentit tràgic de la figura humana. Tragedia que significa no sols el resul202

tat duna lluita entre l’home i el món, entre l’ésser huma i el seu destí, sinó també la pregona emoció davant la crítica situació que se’ns planteja, la desventura humana.

Castejón, tot demostrant el seu gran domini de la plàstica (com pot comprovar-se a través de les nombroses illustracions que acompanyen aquest treball) aconsegueix plasmar aquesta lluita de la propia existencia històrica de I’ho me, mantenint l’especificitat pictòrica (sense haver de recórrer ni derivar en vessants més pròpiament literàries). Per assolir-ho, acudeix a un llenguatge inesperat i ambigu, a la inserció d’elements simbòlics, al joc aklegoric . .Observem l’esquincament de I’anatomia en els nus, la descomposició dels COSSOS, les cosidures, la metafòrica involució de l’e lement huma cap a l’animalitat 0 la metonímica presentació de les restes i els fragments de carnadures, símbol del deteriorament i la violencia. De nou, a través d”un missa t ge predominantment connotatiu que canalitza i estimula la interpretaci del contemplador, ens trasllueix una concepció de l’home i la realitat.

Pero Castejón no es tanca en el solipsisme, sin6 que s’obri intencionalment a l’activitat codel receptor, creativa saben&lo part indispensable per a la constitució de l’objecte artístic. La funció connotativa, en posar de manifest les re-

LESPILL lacions entre l’obra i el receptor, lens apropara a l’experiència estètica que l’obra de Casteján es capac de desencadenar en els seus receptors. El pintor alacantí demostra un gran interés per aconseguir que els destinataris virtuals (aquells homes als quals va dirigit el seu missatge) esdevinguen receptors efectius de les seues obres, i per obrirse, en fi, a la participació de l’espectador, provocant-hi una intensa activitat semàntica. Aquest interés el demostrà igualment amb el seu suport, en 1969, al Manifest del Grup d’Eix -al qual pertanyia-, que reclamava urgentment l’ampliació del radi d’acció i penetració de l’art, intentant anar mes enlla dels habituals canals de difusió i adquisició.

El món de l’objecte estètic es l’àmbit propici per a aquesta participació, ja que perquè l’objecte artístic done pas a l’objecte estètic, en l’experiència estètica, cal la intervenció d’un agent extern a l’objecte que I’assumesca, la concrete i la reconstruesca. Les composicions de Castejón són esquemes oberts i potencials que apunten a les possibles concrecions, als possibles objectes estètics. En aquest sentit, la riquesa de la simbologia, de les fabulacions i de les metàfores constitueix un entramat de claus interpretatives.

La seua càrrega denotativa serveix de catalitzador i fil conductor per interpretar els seus codis connotatius.

La següent funció, aplien cada eficacment aquest treball a la producció plàstica de Castejón, és la funció poètica, que rau en la relació que l’obra-missatge manté amb ella mateixa, com a autoreflexiva i o b j e c t e propi duna comunicació sui generis (i no un simple instrument de la comunicació) i a traves de la qual la comunicació artística ens «desoculta» la seua propia essència.

En tota obra d’art, ens recorda Roma de la Calle, cal tenir en compte no sols el pla immediat de la seua objectivació, en tant que producte material i sensible, sinó també l’altra existencia irreal i oculta, el rerafons espiritual amb que va carregada. Quant als valors sensibles i formals, Castejón apella a un llenguatge més aviat clàssic, ja assimilat en I’ambit quotidia, fent així assequible el reconeixement i la comprensió dels seus propis codis. La voluminositat dels cossos i objectes reforca l’especialitat, fonamental per a la teatralització, a la qual sotmet la realitat en les seues obres. Ens presenta un món de contrasts, on juguen l’humor i la ironia, que li permeten d’allunyar-se críticament de la tragedia. La presència de la Zletjor, la mascara zoombrtka i l’antropomorfització de l’animalitat, la minuciositat i la clara intencionalitat de l’obra no acabada. Un ambient teatral, una escenificació continua: l’estandardització de l’element huma, la galeria de 203

personatges, les mascares de la simulació, la tipificació de valors op sats al desideratum ètic de la societat.

Aques t plantejament hermenèutic desenvolupat per Roma de la Calle remet neoessàriament als codis emprats. D’ací ve la importancia de la darrera de les funcions considerades en aquest treball: la funció metaZingiiística. Com hem vist, ds motius artístics fonamentals de Castejón son la figura humana i el bestiari. Un primer apropament ens permetrà, a traves duna serie de relacions analogiques i per mitjà de codis culturals, descobrir el primer significat dels símbols encarnats en animals. Pero romandre en aquesta lectura, a nivells iconografics simplement i facilitada per claus de fàcil comprensió, ens encobriria gran part de la riquesa significativa de la seua obra. Cal determinar i introduir-se en nivells més profunds que ens revelaran la presencia de l’element tràgic i la crítica de la realitat humana: els esquincaments anatb mies, els fragments corporis resultat de violència física, la corrupció corporal que transllueix el deteriorament progressiu de la humanitat, el «sense trellat», el «cap sentit» i la descomposició del mibe de l’humanisme, la contraposició entre la realitat humana i l’animal, simptoma de degeneració i involució, els ossaments com a empremtes i despulles deixades per I’home en la

CESPILL seua planificació de progrés..

Món desbordant de suggeriments plàstics que ens mostra aquesta tr& gica visió del món: la coexistencia contradictòria entre uns ideals i la realitat que acaba avortant-los. Pero enfront de tot aixb, el contrapunt de I’esperanca: la comunicació i l’amor com a únic reducte, en tant que lliurament espontani, eliminació de mascares i acte de màxima llibertat.

L’obra de Castejón, apellant en fi a la reflexió i al sentiment, ens planteja, com a conclusió, un interrogant: equeda esperanca per a l’home? ies possible un nou humanisme?

Empar Rovira

Fina CARDONA:Pesigolles de palmera, Barcelona, Llibres del mall, 1981.

Fina Cardona arriba al panorama de la literatura catalana del Pafs Valencia al moment just, quan calia, per completar-ne el venta11 pdtic, un vers imaginatiu, sense realisme cfvic i sense experimentalisme complicat, un vers d’inspiracib directa: petitesa i can96 foses amb un alt grau de lirisme.

Plouen pigues (1979), obra primerenca duna escriptora jovenissima, enceta aquest cami que avui continua, tot avancant un pas en maduresa, amb el seu segon llibre, prologat per una

bella carta de Maria del Mar Bonet.

La figura de Salvat Papasseit ha pesat entre nosaltres ja des de Carles Salvador, i fóra temptador d’establir-ne la connexió amb la poesia de Fina Cardona, a la vista d’algunes característiques externes comunes.

Pero en va buscara el crític a Pessigolles de palmera molt mes papasseitisme que alguna «grua», algun «estelB i qualque «primavera d’estiw. Ni l’avantguardisme ostentós de Salvat ni la seua forca de veu hi compareixen. Sí que ho fa, en canvi, el record de la canco tradicional, no sols pel que toca al fragmentarisme estro@ que després comentarem, sino també, en alguna ocasió, per aquel1 procés d’essencialització mítica, propi de la can96 tradicional, que Molas assenyalava en la poesia de Salvat. Aixf, la can&, la barca, el mar, arriben en aquest poemeta de l’autora a una intensitat lfrica extraordinaria, subratllada per la simfonia vocalica dels darrers versos: <Seria can@, / portaria una barca / i m’amararia / a la cala més plana., Tanmatleix, aquestes característiques, no cal anar a cercar-les en la poesia de Salvat. Les podem trobar més a prop: tot just en la linia estellesiana d’ilntibes, Les ilfes, etc. Regalimen Estellés -l’EstelMs de les illes agafades de la rnh de l’arxipelag, que van a l’escola i s’obrin de camesaquests versos de Pessigolles...: tE1 mes petit / 204

este1 ha botat / una estrella. / A mi, m’ha fet / la cameta.* 0 be aquests altres: «bbric els ulls / i em cau la nit; / el dit més petit / l’ha agafat de la mà.* No falten a PessigoZIes... referències a la primera obra de l’autora: .Qualsevol piga rodara. 1 això sera la meva petita presencia.»

0: «Amb aquestes / pigues plogudes / ha estat mil vegades escrita / la paraula us estime., Les pigues, justament, es constitueixen en una de les claus estilístiques del llibre. La petitesa, el fragmentarisme i el món de la infantesa vénen d’alguna manera simbolitzats i paradigmatitzats en aquestes pigues que han caigut del cel al cos de l’autora-xiqueta i a les pagines dels seus llibres de versos.

La idea de petitesa és extraordinàriament recurrent tot al llarg de Pessigolles..., i conforma així un man de Lilliput on la poetessa situa sempre els esdeveniments lírics. Es tracta duna petitesa expressada pel mateix lexema petit i per una alta proporció de diminutius amb valor pròpiament nacional, o bé de caire afectiu, o també amb valor imaginatiu, de visualització i fantasia, cas no gens menyspreable en l’estil de l’escriptora, com podem comprovar: SGirar el cap, / riure i veure / una lluna, lluneta, / petita del tot.» «Ha sortit / la tendresa / trencant els mirallets / del capvespre.» Recurs eficac i feE9 el del diminutiu, pero

duna simnlicitat i recurrencia que podrien fer perillar -si se’n feia fórmula- I’originalitat futura de l’autora.

Aquest món de Lilliput -o de nines de joguina i prestatgeries de chinoiseriesesdevé un m&n poètic irreal, fantastic, magic. Una primera condició d’aquesta magia es la personificació dels objectes: les palmeres graten el ce1 i li fan pessigolles al dit gros; el vent juga a cava11 fort; la lluna esta soleta. 1 cal remarcar, per veure la importancia del procedlment, que hi ha molt pocs éssers vius -animals 0 vegetals- al cosmos poètic de Fina Cardona. Ara bé, l’element magic va mes enllà de la personificacib i es palesa en referències concretes a les fades, a les meigues, a l’embruixament: uA la sopa / hi ha magia / i al formatge / coves invisíb1es.w Sobretot hi ha un factor determinant d’aquest funcionament magic, i es la metamorfosi dels éssers, uns éssers -entre ells la mateixa autoraque estan en canvi continu, que muden les condícíons í la substancia com per art dencantament. Heus-ne ací alguns exemples: «Els sentits es confiten dolcament, a poquet foc,; «L’aigua parir& una estrella,; «He volat vestida de vespino»; «Ompliré els sacs de terra, fang i estels i us en faré esfere-

tes»; «La pluja / trenca els cabells / del meu cap. / Em defense amb / les mans. / No vull fer-me / petita.»

No fóra completa, pero, aquesta analisi de les relacions màgiques entre els éssers si no afegíem que, en última instancia, tots aquests fenòmens vénen emmarcats en la lbgica del conte i del joc infantil. Els elefants -de joguina, òbviament-, els pirates, els pastíssets, l’illa dels secrets i altres elements propis del joc, ens donen potser la clau del llibre. 1, mes encara, l’existència d’un( s) interlocutor(s), d’algú que es(rHo colta el conte veus?n; «us estime*; sus en faré esferetesw) aíxf com la utilització de formes locutives prbpies de la narració infantil, com ara el condicional imaginatiu (useria can@») 0 el futur fantàstic: «Trencarem la capsa més gran / i ompliré això mateíx, un mocador, / un elefant i uns amics. / Potser sera la capsa la casa. / Tanmateix el sol / sera l’estiu / i mentrestant la lluna / sera la canc0 de bressol mes bonlca.B Fins i tot connectarien amb aquesta línia estructural alguns jocs de mots, paraules onomatopeiques í amb alguna alliteració efectes rítmics -fenomen del qual ja trobavem exemples a Plouen piguescom aquesta, que tant recorda certes fórmules dels jocs popu-

205

lars per a infants: «El fit a fit del mar i el sol / han fet fi.w Tornant a la imatge de les pigues, i al seu vaIor central en el cosmos pob tic de l’autora, caldría fer una referencia -fetes ja les corresponents a la petitesa í al m6n infantívol- al fragmentarisme de la seua poesia. Sense entrar ara en la historia d’aquesta tendencia al llarg de la nostra literatura -afer que ens duria sens dubte massa lluny i que ens faria detenir-nos bastant en la poesia de la darrera d& cada-, cal remarcar que es tracta duna característica fonamental en Yobra, alhora que limitadora de la seua capacitat poetica. Llegint les pggines de Pessigolles de palmera sentim sovint la sensaci6 que l’autora ha retallat, amb por o amb prudencia, les imatges brillants -les seues pigues poètiquesi les autonomitza com a criatures poemàtiques, declinant tota responsabilitat de construccíó, tot compromís amb l’estructuració de verítables poemes.

Fet sorprenent, d’altra banda, si hom té en compte que a l’únic poema llarg del llibre, la prosa poètica que el divideix en dues parts, Fina Cardona assoleix el que Bs segurament un dels punts cimers en qualitat de tot el poemari.

Vicent Salvador

TRES1 QUATRE Manuel Sanchis Guarner Els pobles valencians parlen els uns dels altres IV volums Collecció La Unitat Es tracta d’una recopilació exhaustiva de locucions tòpiques, amb base geogràfica, feta a partir d’una àmplia bibliografia i completada amb investigacions pròpies. Es, a més, un bon recorregut per la realitat geogr&fica del país, que en reflecteix la toponímia major i menor.

Antoni Seva Quadern d’ocis Coklecció La Unitat Volum d’assaigs breus, escrits amb gran agudesa i varietat d’estils, sobre temes de tota mena (la bellesa, el nudisme, aspectes de la vida rural a La Marina, una estada a Venècia, Maquiavel, els darrers moments de Josep Pla, un viatge a Tunísia). Un esplai de cultura poc habitual a casa nostra.

Vicent Andrés Estellés Versos per a Jackeley.-Obra completa

7

Collecció La Unitat Una sàvia barreja dels milbrs i més acreditats ingredients de I’escriptura de 1’Estellés -amor, sexe, mort, record i pena-, amb un to enrabiat i enèrgic, o tendre, o irònic, segons els casos, d’una gran eficàcia expressiva.

Josep Lozano Mistòries marginals CoHecció La Unitat Són les històries i les biografies d’uns personatges rurals, d’unes vides poc heroiques però acorralades entre el sexe, la mort i les quimeres; un retaule de personatges vulgars, amb unes històries assenyalades per una passió especial que les subratlla i les converteix en materia literària.

Una col-lecció atenta a la millor novel-lística del moment MANUEL

DE SEABRA:

Els exèrcits

catalana

de Paluzíe

Quatre generacions d’una família barcelonina travessen més de mig segle sd’història de Catalunya guiades per la mà mestre de Manuel de Seabra, escriptor portugués que per primera vegada escriu una novella directament en cata&. Novella que ha guanyat el Premi Círculo de Leitores de Portugal.

LLUÍS UTRILLA:

1947. L’estiu acaba per a tothom

1947. Estiu en un Poblet del Maresme. Colonia d’estiuejants. Nous rics i d’altres que ho semblen. 1 un guardia civil, un estraperlista, un maquis, una mare pianista, nois i noies que creixen, etc. Pero, l’estiu no acaba per a tothom.

DARRERES NOVETATS JESÚS MONCADA: Històries de la mà esquerra i altres narracions Un autor de la franja de Ponent que ens ofereix una narrativa i original

nova

JOSEP-LLUÍS SEGUÍ: M... o un assaig de Ilibertina Una novella eròtica? Sí, pero també una subtil parodia del genere JOAN BARCELO: Pare de Rates Novella pòstuma del malaguanyat J. Barceló NÚRIA ALBO: Desencís Premi Vila d’Arenys M. AURELIA CAPMANY: Coses i Noses Contes i narracions que sintetitzen anys de bon ofici MANUEL DE PEDROLO: Baixeu a recules i amb les mans alcades «Conciliar, si és possible, els punts extrems de I’heterodoxia ment humana»

EDICIONS DE pJJm

de la

ELS MARGES

22/23

Revista de Ilengua i literatura Dirigida per Joaquim Molas

Narcís

Garolera

ANALISIS I COMENTARIS DE TEXTOS LITERARIS CATALANS 1 i II Manuals

Antoni

Curial,

M. Badia

LA LLENGUA Biblioteca

i Margarit

CATALANA

AHIR

2.” edició de Cultura

Catalana, 3

Mestre LIBRE Biblioteca

bruq

5 i 6

1 AVUI

Robert

DEL COCH Torres Amat, 4

244 - btmelona-37 t. 258 8101 i 207 -IS 40

NOVETATS

A L’ABAST

El fons ritual de la vida quotidiana Xavier

Fàbregas

Llibres a l’abast 172, 256 pàgs.

La vida quotidiana és plena de cerimònies a través de les quals rememorem mites pretèrits: el món dels jocs infantils, dels cantes i les Ilegendes, ens mostra la sorprenent proximitat del pòsit cultural més arcaic i de les experiències de l’avantguarda dels nostres dies. V Premi «Xarxaa d’assaig.

El sentit íntim Josep Ramoneda Llibres a I’abast 175, 128 pàgs.

Un exercici d’higiene intellectual: forcar pel cap alt les nostres possibilitats de coneixement i alhora demostrar que la veritat és una ficció, com també que els Iímits de les nostres possibilitats epistemològiques no són Ilunyans.

La dimensió estètica Herbert

Marcuse

Llibres a l’abast 173, 110 pàgs.

El testament estètic de Marcuse, un dels pensadors de més forta personalitat del nostre temps, autor d’obres tan significatives com Eros i civilització, L’home unidinzensional i La fi de la ubopia.

Edicions

62

Tel. (93) 216 OO62

ProvenGa 278 Barcelona

(8)

BIBLIQTECA D’AUTORS VALBNCIANS POESIA Caries Salvador

Els millors versos del qui fou tamb6 un dels impulrors do la normalltracl6 lingüistlco del PO¡S volenci~. Prblag de Ricord Blorco.

ESPILL Jaume Roig Al top de dos regles

torno o s.r editot a Val&~i. del regle XV.

oqwst

gran clbrslc

DESCOBRIM BL PALS VALENCIA LA QÜESTIÓ COMARCAL Rafael Juan

El fe1 comarcal

des d’una bptico progrestisto

i autonbmica

EL SOCIALISME VALENCIA J.A. Piqueras les orwls

histckiques

del sociolism~

CONSTANTi Manuel

La trajectbria

al Pals Valenc¡&

LLOMBART Lloris

d’un dels escriptors m6s rellevants fundador de Lo Rot Penat.

EL KRAUSISME Joan-Angel Lo influtncia,

entre nosaltres.

de lo Rwmixanga,

VALENCIA Blasco

de les idees del pensador

olemony

EL FRANQUISME Josep Plc6 Lo vida valonciona

sota la dictadura

ESTUDIOS UNIVERSITARIOS SEÑORES Y PROPIETARIOS. CAMBIO AL SUR DEL PAIS VALENCIANO. Pedro RUIZ Torres La transición

LO historia

del feudalismo

SOCIAL

al copitolismo

CIFESA, LA ANTORCHA DE LOS EXITOS F6llx Fanh do IO productora

~ol~ian~.

LO mayor aventuro

CONTRA EL PROTECCIONISMO Román Perpiñá Grau

Escritor sobre economía

dal reciente

promio

“Prlncipe

d-1 CN etpanol.

da Asturias”

ESTUDIOS UNIVBRSITARIOSISERIB MAYOR LA VID Y EL VINO EN EL PAIS VALENCIANO Juan Piqueras La formocibn

presentada

VALENCIA, Andliri

del vinedo dol Pals ~olw,ciono

POLITECNICA AGRARIA I HISTORIA

ECONOMIA Comunicacions

hist&ica

i evoluci6

a la I Assemblea

COMARCAL

d’Hist6rb

de lo Ribera.

LA CONSTRUCCl6 D’UNA Marla-Jesús Teixldor

hist&ica

de la construcci6

CIUTAT

d’una ciutat meditwr&nia.

REVISTA VALBNCIANA DE PILOLOGIA Tomo VII. Número 4.

Un nuwo

número

Obra

de lo prestigiosa publicoci6n su* treinta onor.

JUAN GIL ALBERT Pohtica Completa.

3 vols.

El último testigo

Recuperación

que cumple ahoro

del esplendor

y miseria

VICENTE GAOS Obra Po6tica

da uno de los mayores

da nuestro

logros pocticos

siglo

de estos docodar.