L'Espill. Número 15. Tardor 1982

JORDI

BALLESTER

El pintor Jordi Ballester (València 1941) cursa estudis d’arquitectura a Mexic i a Roma i col-labora en els treballs escultòrics del seu pare, Antoni Ballester, a Los Angeles. Resideix a Valencia des del 1963. Fou membre d’Estampa Popular i el 1966 crea 1’Equip Realitat, amb Joan Cardells. El 1977 realitzà amb el fotògraf Enrique Carazoni una serie de cokges i fotomuntatges que foren I’última manifestació de I’equip. D’aleshores en& la diversificació de les seues activitats l’ha portat a la realització de cartells, estenografia, dissenys gràfics i illustracions, tot continuant alhora la seua producció pictòrica, en la qual destaca la factura tècnica i un to irònic, ,en el tractament, notable i ben característic.

ELISEU CLIMENT Editor Disseny JOSEP HORTOLA ISSN 0210- 587x Dipòsit legal V. 2.686- 1979 Impremta Nàcher Miracle, 7. València-3

EESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN

FUSTER

Secretari Francesc

Pérez Moragon

Consell Assessor: Roma de la Calle, Julia Esteban Chapapria, Sebastià Garcia Martínez, Gustau Muñoz, Antoni Rico i Antoni Tordera

SUMAR1 ESTUDIS

1 ASSAIGS

EL PROCÉS D’INDUSTRIALITZACIO ENTRE 1960 1 1975 Manuel Pérez Montiel ll UNES CARTES AMOROSES DEL SEGLE XVI EN CATALA Eulalia Duran 25 FORMACIO DELS PAÍS VALENCIA 1 CANVI URBA: EL CAS D’ALACANT Màrius Bevià TEXTOS

LITERARIS

AMORS IMPOSSIBLES Josep-Vicent Marqués 87

EXILI Josep Renau 97 CRÓNIQUES 1 NOTES VI+ COL.LOQUI INTEWNAlCIONAL DE LLENGUA 1 LITERATURA CATALANES. ROMA 1982 Vicent Pitarch 113 NOTES SOBRE JOAN FUSTER 1 LA PQLfTKA Vicent Ventura 118 EN EL MOMENT DEL «,CANVI» Doro Balaguer 128 EL PATRIMONI HISTORICO-ARTíSTK A DEBAT (CRONICA DE LA SEGONA TROBADA INTERNACIONAL DE LA CRfTICA D’ART) Josep Miquel Francés Camus Rosalia Torrent Esclapés 135 ESTUDIS CATALANS A MOSCOU Ricard Blasco 143 HOMENATGE A JOSEP RENAU Francesc Pérez Moragon 146 LA COMUNITAT IMPOSSIBLE Ernest García 150 RESSENYES BIBLIOGRAFIQUES 157

E

L PROCÉS D’INDUSTRIALITZACIÓ ENTRE 1960i 1975

ManuelPérez Mmtiel

A

QUEST paper és un resum del capítol V de la meua t’esi doctoral, llegida en la Facultat d’Econòmiques de Valencia en octubre de 1979. S’hi recullen les meues hipòtesis i punts de vista sobre el procés d’industrialització valencia entre 1960 i 1975. Encara que resumides, es mantenen les mateixes proposicions i punts de vista exposats aleshores sense modificar-ne el contingut original.

1 això per una raó: les meues opinions sobre el període ‘esmentat no han canviat substancialment des de llavors. Posteriorment al 1979, la literatura econòmica valenciana sobre el període d’e referencia ha augmentat amb diverses aportacions de gran interés, i fins i tot la terminologia econòmica s’ha renovat. Tal és el cas de la introducció i difusió del terme «economia somersa>), expressió moderna i actualitzada d’allò qule tradicionalment es denomina putting out. Fins i tot en aquests detalls he preferit mantenir les denominacions que vaig utilitzar en el meu treball original. ll

En 1975, el País Valencia podia considerar-se com un país d’economia industrial.

Fos quin fos l’origen d’aquesta industrialització i els mecanismes que l’han feta possible, aquest és un fet acceptat i sobre el qual no sol haver discussió. L’observació directa de la realitat econòmica del país és més il4ustrativa i ‘expressiva que no I’acumulació d’estadístiques sobre l’evolució del Producte Industrial, la població activa en la indústria o qualsevol altre indicador macroeconòmic que mostra i confirma aquesta evolució. Parallelament, sembla que es troba fora de discussió el fet que, en 1960, el País Valencia no posseïa una base industrial suficientment amplia com per a permetre afirmar que es tractava d’una economia industrial.

Des del meu punt de vista, l’interés del període 1960-1975 rau en el fet que el País Valencia hi esdevé un país industrialitzat i que, correlativament, abans del 1960 no ho era.

Aquest breu període de temps és testimoni d’una transformació profunda de l’economia valenciana en ‘el sentit apuntat: la nostra economia es transforma i ho fa en el sentit de convertir-se en una economia industrial.

Aquest fet es pot constatar, en un nivel1 analític, amb la comparació de la informació macroeconòmica disponible per a 1960 i per a 1975: població activa, Renda Regional.. . Aquesta informació incideix sobre els aspectes quantitatius de la realitat, pero no proporciona suficients pistes per a una anàlisi qualitativa dels fets. Així, pel que fa al procés de canvi industrial, i dins de l’anàlisi de la població activa industrial, cal distingir entre el nombre d’actius industrials que operen en règim de putting out, el que opera en activitats pròpiament industrials -que treballen en empres’es d’estructura típicament industriali els que operen en activitats classificades com a industrials, pero que de fet són activitats artesanes. Així mateix, cal identificar si el sector industrial s’ha convertit en el sector que «estira» de l’economia valenciana, ja que, sembla evident, el sector que arrossegava l’economia valenciana fins a mitjan dels anys seixanta era l’exportació de productes agrícoles.

Aquest paper emfasitza els aspectes qualificatius del procés vallencià d’industrialització entre 1960 i 1975.

LES

CLAUS

D’UN

PROCÉS

COMPLEX

El procés d’industrialització valencia ha estat complex i els factors que l’han condicionat i possibilitat han estat diversos i nombrosos.

Els que, en la meua opinió, han tingut un paper crític i dominant han estat els següents: a) La implantació del sistema de producció industrial que E. J. Howsbawm denomina «sisbema de fabrica» juntament amb la inviabilitat creixent dels processos tradicionals de producció industrial: el putting out i la producció artesana.

12

b)

La immigració d’un important contingent d’actius agraris, disa acceptar un rol estrictament proletaritzat. c) L’estratègia seguida pel conjunt dels agents econàmics, la qual els permet d’assumir positivament els fracassos de les seues iniciatives. post

L’economia valenciana s’ha industrialitzat gracies a un important nombre de fracassos empresarials que han possibilitat un discret, pero sulicient, nombre d’exits a empreses i sectors que s’han consolidat. d) La política econòmica seguida per l’Estat, que ha tingut dos aspectes importants: una gran permissivitat envers les iniciatives empresarials valencianes -permissivitat que de fet era ignoranciai I’existencia d’una demanda global ‘en expansió en el conjunt de l’economia espanyola del període.

Aquests han estat els factors determinants dels canvis econòmics del País Valencia entre 1960 i 1975. Es evident que n’han existit altrles de diferents i és obvi que aquesta valoració és personal i difícil de basar en dades quantitatives.

Al capdavall es tracta d’un punt de vista que no té per que ser compartit i que, en la major part dels casos, pot ser la base d’una controversia sobre la qüestió.

LA DIFUSIÓ

DEL SISTEMA

DE FABRICA

Entre 1960 i 1975 s’ha establert, s’ha difós i s’ha consolidat, en el País Valencia, el que E. J. Howsbawm denomina el «sistema de fabrica».

Aquest fet és el que caractleritza els canvis i la implantació d’una estructura econòmica de clar predomini industrial.

En unes altres paraules, l’economia valenciana ha realitzat -0 potser ha concl&la seua «revolució industrial» entre 1960 i 1975, amb la implantació d’una estructura industrial basada en ‘el règim de fabrica, el qual ha esdevingut el factor econòmic líder, que arrossega amb ell la resta de l’economia.

He posat entre cometes l’expressió «revolució industrial» perquè pense que no s’escau anomenar « revolució » la repetició d’un procés que es va produir, per primera vegada, fa dos segles i que en cap cas comporta el sentit d’innovació que el fenomen anglés va tenir.

Aquest és un fet clau: el tipus d’activitat industrial implantat, més que no el volum de la producció industrial.

La producció de béns industrials en el règim de fabrica suposa no sols una forma específica d’organitzar 1a producció, sinó una manera concreta de comercialitzar-la en un mercat impersonal i illimitat, com ha passat en l’economia valenciana entre 1960 i 1975, en que la producció de béns industrials s’ha fet sota aquestes dues coordenades: producció massiva de béns no diferenciats per a un mercat ampli, i producció d’aquests béns sota untes relacions de producció molt concretes. Ni la producció artesana, dirigida a un 13

LESPILL mercat personalitzat, limitat i estable, que opera sota sistemes de treball molt concrets, ni el putting out que permet produccions massives però manté un règim de producció dispers, de baix nivel1 tecnològic i, sobretot, organitzatiu, poden donar lloc a una estructura industrial, diferent pel simple augment de la producció i dels efectius humans esmercats.

De fet, i en certa mesura, la seua permanència -fins i tot la seua vitalitatretarda la implantació del sistema de fàbrica i, per consegüent, la creació d’una estructura industrial moderna.

La meua experiència personal, fins on puga ser vàlida, em permet de suggerir que tots dos sistcemes de producció -1’artesà i el putting out- han constituït un fre important a la implantació del sistema de fàbrica. Fre que no ha de considerar-se negatiu, sinó com un estímul important i un «control» o referència que calia superar. No ha existit una lluita entre aquests sistemas, sinó una interdependència entre l’evolució de cadascun. De fet, moltes activitats industrials que, devers 1970, estaven implantant un règim de fàbrica en la seua estructura productiva, s’havien iniciat com a activitats artesanes o de putting out en anys anteriors, i han hagut dle suportar en el seu si les tensions derivades de la inèrcia del sistema establert -artesania 0 putting otct- que els proporcionava beneficis i estabilitat, davant la incertesa i els riscs d’un canvi de sistema de producció i de mercat, que era difícilmlent justificable en termes econòlmics a curt termini.

Inèrcies que no sols actuaven dins les empreses, sinó també fora, en l’ambient social: cap al 1960, el règim de fàbrica tenia una mala imatge, caricaturesca, en la mentalitat de la gent. L’escala de valors predominant en les relacions de producció industrials es dirigia més aviat cap a la relació «patró-treballador que treballa costat per costat amb els seus operaris», i que manté en el «tallier» unes relacions laborals permissives, fluïdes i paternalistes.

Les característiques aparents del sistema de fàbrica: puntualitat, dividió i organització estricta del treball, separació nítida del paper del patró i dels operaris que esdevenen empresaris i obrers, eren admeses amb dificultat pel conjunt dels agents econòmics.

El sistema establert, pel fet d’estar-ho, generava la seua pròpia producció i slegregava refusos davant tot el que suposava innovació o canvi. A curt termini, els patrons i operaris de les empreses artesanes i de putting out preferien mantenir el tipus de relacions convencional.

Precisament, en aquest període, va cobrant forca la inviabilitat dels sistemes tradicionals de producció.

El que en un principi semblava una innovació innecessària, a la fi del període era una qüestió no discutible.

El procés és general i s’ha realitzat amb un ritme distint segons el sector o el subsector industrial, però en tot cas ha predominat en el procés un fet important: el sistema industrial ha anat racionalitzant-se per estar sotmés, de manera creixent, a les forces de la competència.

En el fons dIel procés hi ha un mecanisme racionalitzador que va anul-lant les activitats, els processos i els modes de producció que no són capacos de suportar una competència cada vegada més Amplia.

14

Quant a la virtualitat d’allòl que es denomina «sistema de fabrica, per a explicar la cristallització del procés d’industrialització, val la pena fer unes observacions -millar, unes adaptacions al cas valenciàbasades en E. J. Hobsbawm.’

El sistema de fabrica, almenys en el moment de la seua implantació, en la primera fase de la seua difusió, no requereix tantes inversions importants en maquinaria com un mercat ampli i illimitat, i una predisposició per part dels empresaris a implantar-lo. La descripció de Hobsbawm del principi de la revolució industrial anglesa és perfectament valida per a descriure la situació valenciana dels primers anys seixanta. c<La primera etapa de la revolució industrial va ser tècnicament un tant primitiva, no perque no es disposàs de millor ciencia i tecnologia.

Ho va ser tan sols perquè, en conjunt, l’aplicació d’idees i recursos senzills (sovint idees velles de segles), normalment no gens cares, podia produir resultats sorprenents. La novetat no radicava en les innovacions, sinó en la disposició mental de la gent practica per a utilitzar la ciencia i la tecnologia que durant tant de temps havia estat al seu abast i en I’ampli mercat que s’obria als productes, amb la rapida caiguda de costos i preus.

Aquesta situació va ser molt afortunada, ja que donà a la Revolució Industrial inicial un impuls immens i la va posar a l’abast d’un cos d’empresaris i d’artesans qualificats, no especialment iBustrats o subtils, ni massa rics, que es movien en una economia puixant i en expansió, les oportunitats de la qual podien aprofitar amb facilitat.

En altres paraules, aquesta situació minimitzà els requisits bàsics d’especialització, de capital, de finances a gran escala o d’organització i planificació governamentals sense la qual cosa cap industrialització no és possible.»

Des del punt de mira de Hobsbawm, la «fabrica» no és tant el producte d’una acumulació de capital financer, com el resultat afortunat d’una serie de fets que es produeixen simultàniament. És més, aquests recursos eren generats pel mateix procés que s’autofinancava inicialment i que una volta iniciat era capac d’atraure capitals aliens de no ,industrials.

De les llargues cites de Hobsbawm vull destacar el fet que l’economia valenciana de finals dels anys cinquanta presentava molts dels trets descrits per aquest autor en relació amb l’inici de la Revolució Industrial anglesa. 1 que l’aprofitament de tots aquests trets passava necessàriament per la generalització de la producció industrial en règim de «fabrica». Es obvi que les condicions reals i concretes de l’economia valenciana en 1960 diferien notablement de l’anglesa de mitjan i finals del segle XVIII, i, en tot cas, no pretenc suggerir que al País Valencia s’haja repetit la Revolució Industrial anglesa. Sembla cert, pero, que * HOBSBAWM, E. J.: Industria

e Imperio,

15

Ariel, Barcelona 1977, pàg. 59.

tE!iPlLL devers 1960, l’economia valenciana tenia a l’abast un mercat en rapid creixement, arran de produir-se almenys tres fets simultanis de gran importancia: 1) la urbanització de la societat, que va generar un mercat rapidament creixent de béns de consum de preu i quahtat baixos, i d’escas contingut tecnolo’gic; 2) l’aparició d’una demanda compllementaria a l’anterior, lligada a l’expansió del turisme de ,masses, que requeria equipaments simples i economics, semblants als generats pel procés d’urbanització ja ,esmentat; 3) l’obertura del mercat internacional que, si bé en un principi no hi tingué un pes quantitatiu important, actuava com una prolongació del creixent mercat anterior i canvertia el conjunt dels tres mercats en un mercat literalment illimitat.

Per a la indústria valenciana, aquests trets s’accentuaven pel fet de disposar, en el seu mateix territori, d’una fracció important dels dos primers mercats i una certa predisposició a entrar dle forma <natural)) en el tercer.

L’aplicació de les tecnologies pre-existents va ser, en el cas valencia, de gran importancia, a causa del salt produyt per la llarga etapa autarquita que desconnecta l’economia del context exterior i dels seus progressos. Cap als 1955-1960 les bases de la tecnologia industrial disponible eren, majoritariament, anteriors a les guerres civils espanyola i mundial.

A partir del 1960 s’hi poden incorporar rapidament, i quasi de sobte, les tecniques que a Europa s’han anat produint a ,partir de la segona guerra mundial, la qual cosa revoluciona els costos de producció, en permet la caiguda i fomenta la introducció de processos nous que requeriran un sistema de producció autenticament industrial.

Aquesta irrupció de tecnologia es produeix a dos nivells: un nivel1 generic i difús d’eines, tecniques de treball, noves materies primeres que apareixen d’una forma accelerada en el mercat, i que obliguen l’industrial a una permanent preocupació per les innovacions i a l’aparició simultania del que d’una manera ambigua pot denominar-se <<la maquina)>.

Es tracta d’equips complets en ells mateixos, d’alt cost i de difícil manteniment i explotació, que requereixen, per a funcionar, el concurs de tecnics dels quals manca el país.

El nivel1 decisiu ha estat l’esmentat en primer lloc, és a dir, el de les cines, els materials, els petits mecanismes i els sistemes dle treball nous, que van des de la generalització de l’ús de l’aire comprimit en les fabriques de mables, fins a la utilització de maquines de cosir indusdes de lüs dels plastics i les fibres trials altament especialitzades; sintetiques, fins a l’ús de productes químics en la indústria del moble o del calcat. Allo que he denominat <cla Maquina)>, els equips grans i sofisticats, van constituir inicialment una situació atípica encara que premonitoria de l’evolució que posteriorment hauria de seguir la indtistria, pero no foren de cap manera l’element característic dels primers anys de l’etapa que analitze.

Finalment, el tema del financament d’aquest creixement, que ha donat lloc a algunes polemiques, té en el context descrit una interpretació sim’ple: teI creixement industrial ha estat finanqat amb la reinversió

dels beneficis, amb l’autofinancament.

La indústria naixent ha produyt els beneficis suficients per a realimentar-ne el procés. Cree que la intervenció del capital no industrial ha estat mínima. Des de la perspectiva actual, d’un procés tancat el resultat del qual és important; és difícil admetre que moltes de les empreses actuals del País Valencia hagen comencat, en 1960 o 1965, amb una planta baixa llogada i 30.000 pessetes de capital. Fins i tot sense gens ,de diners, amb el cr&dit d’algun proveïdor i amb I’allicient d’una cartera de demandes que no es podia atendre. 0 amb el financament heterodox de paper financer. De tota manera, la font dle financament båsica del procés ha estat el mateix benefici reinvertit; és a dir, els resultats de l’èxit del procés de creixement industrial.

La conclusió que m’interessa remarcar és el fet que totes aquestes condicions especialment favorables cristallitzaren en un sistema de producció específic, en el règim de fabrica, els elements bàsics del qual són, seguint el text de Hobsbawm, «El primer, la divisió de la població industrial entre empresaris capitalistes i obrers que no tenien més que la seua forca ,de treball, la qual venien a canvi d’un salari. El segon era la producció en la ‘fabrica’, una combinació de maquines especialitzades en treball huma especialitzat [...l El tercer era la subjecció de tota I’economia als objectius dels capitalistes i I’acumulació de beneficis.»

La concreció valenciana del règim de fabrica és extraordinàriament fluida, a causa de la rapidesa amb que s’ha produït i al fet que la limitació ha substituït la innovació. Aquest és un aspecte crucial del procés i que n’explica possiblement l’exit. L’empresari industrial valencia del període és un afortunat imitador, que pot suplir els costos de la innovació imitant ràpidament el comportament daltres empresaris. La difusió de les innovacions s’ha realitzat a una velocitat molt alta, no solament per la imitació directa -copia de productes o de mètodes de fabricaciósinó també per la fluidesa amb que la mà d’obra ha canviat d’empresa, motivada precisament per la possessió d’informació tecnològica i per l’oferta de moltes d’aquestes innovacions per part dels mateixos venedors. El procés d’imitació i la difusió consegüent de tècniques, productes, mètodes i mercats ha suposat un element déxtraordinari poder dinamitzador de la industrialització valenciana.

EL PAPER

DE LA MA D’OBRA

Al llarg de tot aquest procés ha quledat en un segon pla el paper de la mà d’obra, paper que té un gran interés car aquesta mà d’obra s’ha adaptat al nou sistema de producció. Ben cert que podia no havers’hi adaptat tot plantejant exigencies, salarials 0 extrasalarials, que haguessen frenat el procés. En tot cas, la població activa valenciana 17

CESPILL subjecta al sistema de producció industrial de règim de fabrica no és tan elevada com per a admetre que no tenia cap altra alternativa d’ocupació. Al mateix temps, la fortíssima immigració registrada suggeria que les possibilitats d’ocupació no eren solament les derivades del sector industrial.

Pero el fet real és que l’operari industrial ha esdevingut proletari industrial i que aquesta conversió, més que frenar el procés, l’ha dinamitzat, tot plantejant una certa tensió en els costos de producció que incitaven els empresaris a una estrategia aparentment contradictoria: ocupar obrers industrials en les fabriques naixents, per substituir la producció en règim de putting out i implantar, alhora, maquines que multipliquen la producció de cada obrer i, en última instancia, el n’eliminen.

Aquesta estrategia empresarial ha necessitat reconvertir les relacions laborals i ha permés a la mà d’obra d’aconseguir unes relacions de producció més modernes -capitalistes, en el sentit estricteque les possibles en el marc del sistema industrial tradicional.

La capacitat demogràfica valenciana de 1960 era incapac d#e subministrar al sistema economic la mà d’obra que aquest ha esmercat realment en el període 1960-1975. La immigració ha permés d’assolir dos punts importants: la disponibilitat de mà d’obra suficient per a tot el procés i l’acceptació de la proletarització per part dels treballadors.

A9ò últim té gran importancia perquè, fins ben avancat el període, la població activa autktona que deixava l’agricultura s’estimava més emiHan estat els immigrants els qui han grar que no proletaritzar-se. acceptat -perquè era el seu objectiuel treball sota el règim de fabrica, és a dir, proletaritzar-se.

Pel que fa a l’oferta total de mà d’obra del període, aquesta hauria estat totalment insuficient si només hagués comptat amb la d’origen valencia.

Existeixen indicadors indirectes del procés de canvi i de proletarització que s’observa en la mà d’obra industrial, i que es dóna no tant en el nivel1 de les remuneracions reals percebudes com en les condicions qualitatives en que opera. D’una banda cal esmentar un fet, al meu parer crític, com és la reducció contínua del temps treballat, que en el període de referencia ha passat d’una presencia anual en el taller de l’ordre de les 2.800 a 3.000 hores en els primers anys de la dècada dels seixanta, a una presencia entre 2.000 i 2.100 hores en 1975. Aquest fet posa de relleu la creixent productivitat del sistema industrial.

Les remuneracions, els costos socials i les condicions reals de treball dins les empreses de 1975, només podien mantenir-se i financar-se si la productivitat per hora treballada s’havia multiplicat.

EL CREIXEMENT

DE LA PRODUCTIVITAT

Acabe d’admetre que la indústria valenciana ha vist incrementada la productivitat en base a un argument contradictori: com que ha 18

minvat el nombre d’hores treballades per obrer meentre el cost real creixia fortament, calia que la productivitat de la mà d’obra cresqués també. En un sentit més ampli, el que realment ha augmentat és la productivitat global del sistema industrial, incloent-hi la de la mà d’obra.

L’única prova que puc aportar d’aquest fet és també contradictò’ria.

L’exportació de productes industrials valencians ha crescut amb forca al Ilarg del període. La demanda inicial que incitava els empresaris valencians a industrialitzar-se era -com ja he ditbàsicament interna.

Lentament, el mercat exterior ha anat prenent importància fins a esdevenir determinant en molts sectors industrials valencians.

Això exigia uns preus déxportació i, sobretot, uns costos de producció competitius.

Exigències que només es podien aconseguir amb un creixement de la productivitat.

El creixement de la productivitat de la indústria valenciana cal entendre’l no tan sols com una millora continuada en la tlecnologia de la fabricació d’un cert producte que es reflecteix en una producció dels costos unitaris, sinó, sobretot, en el canvi de productes, I’entrada en mercats més rics, la consfecució de matèries primeres més econbmiques.. . No sempre ha millorat únicament la productivitat física dúna indústria.

Generalment ha millorat la productivitat econòmica general, la qual cosa s’ha aconseguit eludint els problemes merament tècnics.

Hi ha en l’exportació una certa tendència a fugir «endavant» en allò que es refereix als problemes tècnics estrictament industrials.

Això no ha estat sempre així, però tampoc no ha estat un comportament empresarial atípic. Això és reflex d’una situació general de les empreses valencianes, que en els anys que he estudiat es caracteritzaren per una escassa capacitat tecnològica o, en tot cas, per l’existència dún límit en la tecnologia que podien incorporar-hi.

Aquest fet pot observar-se en tres nivells distints: el primer es deriva de l’escàs valor de les inversions en maquinària, la qual cosa pressuposa la installació de el segon, la fractura o dissociació entre el món tecnologies simples; empresarial i el món presumptament tècnic i científic (les demandes tecnològiques reals dels empresaris no han estat satisfetes per les ofertes dels tècnics i científics locals); i el. tercer, aquesta insuficiència d’oferta local de quadres qualificats ha estat suplerta per dues vies molt difeinterna de personal qualificat, és a dir, la forrents: 1) la promoció mació dins les empreses del mateix personal tècnic, i 2) la captació de personal altament qualificat d’origen exterior, fonamentalment procedent de Catalunya i de l’estranger.

Tot aixo dins d’una orientació dirigida més aviat a millorar la productivitat econ2rmica de les empreses, que no la productivitat física o tècnica. Precisament, la posposició o retard a aconseguir un nivel1 tecnològic comparable al nivel1 econòmic ja assolit ha estat un dels trets negatius del període, que està pesant fortament en I’actualitat.

19

EL PAPER

DE LES

CLASSES

ACOMODADES

El procés d’industrialització produït realment al País Valencia entre 1960 i 1975 no estava previst ni per les classes presumptament dirigents del país, que disposaven de mitjans per a dur-lo a terme -almenys en teoria -> ni per les autoritats economiques.

Respect(e als grups socials que ocupaven una posició dirigent al País Valencia, caldria fer una doble visió: allò que amb moltes reserves hom pot denominar aburgesies urbanes s, ubicades principalment a Valèncica, pero també a Alacant, Xàtiva, Gandia.. . , i la classe dirigent rural, de caire caciquil i agrari, que predominava en els pobles, associada al poder polític local -alcaldes, caps d’Jkumandades agràries...i també al poder economic i social -propietaris rics, comerciants, metges.. .-. Aquests dos grups han tingut un paper diferent en l’evolució del procés, que cal analitzar separadament.

La burgesia urbana, que teûricament estava destinada -almenys des de 1840- a realitzar la «Revolució Industrial» del país, no solament se n’ha inhibit, sinó que fins i tot no n’ha tingut coneixement fins a dates molt tardanes, diguem cap a 1968-1970. 1 és clar, ni l’ha dirigida ni l’ha ‘encoratjada posteriorment.

Personalment tinc la convicció que no l’ha entesa. Això’ implica que les burgesies urbanes valencianes tenien oportunitats alternatives per a invertir els seus diners, obtenir beneficis i mantenir -si més no, aparentmentel seu status de grup rector de la societat valenciana.

Aquestes oportunitats eren alienes al procés real d’industrialització que s’havia produyt, i semblaven estar orientades a l’exportació de capitals -a través del sistema financer local-, l’exportació de productes agrícoles tradicionals, l’especulació de solars i la construcció -possibilitats aquestes últimes derivades del creixement urbà provocat en part per l’industrialo la inversió en Borsa. Probablement aquestes opcions eren les més escaients per a aquesta burgesia urbana, pero no estaven connectades amb el procés d’industrialització que s’estava produint.

La societat valenciana no sols no ha subministrat quadres al procés d’industrialització, sinó que la classe pseudo-dirigent n’ha ignorat el procés. La qual cosa, al meu parer, ha estat un fet positiu perquè no l’ha frenat.

Molt altrament ha estat el paper de la classe dirigent local, és a dir, dels grups que tenien el poder polític, social i economic en els pobles que mancaven de tradició industrial.

El seu paper ha estat un fre fort a qualsevol procés de canvi, bé industrial o de qualsevol altra mena.

Els pobles valencians on la industrialització és «nova», és a dir, on no hi havia una tradició artesana o industrial que hi servís de base -penseu en les comarques tèxtils de la Val1 d’Albaida o de l’Alcoià, o en els pobles del sud de l’Hortahan hagut de trencar literalment les resistències directes que la classe dirigent local presentava a tot allò que fos un canvi del status existent. De fet, s’enyorava una estructura feudal que no era possible reproduir, pero no s’intentava suplir per l’immobilisme.

Aquesta resistencia s’ha trencat per la via doble de l’ampliació dels 20

EESPILL mercats de treball i per la del conflicte frontal entre l’empresari decidir a ser-ho i els poders locals. En el primer cas, l’obrer agricola que es proposava superar la seua inserció en el mercat de treball local, podia trobar treball en un poble proxim, per tal com cada vegada era més fàcil desplacar-se cada dia a distancies majors. En el segon cas, l’empresari naixent adquiria forca a través dels mateixos resultats de l’activitat i del «descompte» o actualització dels resultats futurs, si persistia en la seua obsessió. Enfront d’ell, els poders locals ben just podien plantejar cap altra cosa que no fossen entrebancs burocràtics i petites coaccions.

ELS FRACASSOS

ECONOMICS

1 EL PROCÉS D’INDUSTRIALITZACIÓ

El desenvolupament industrial valencia no s’ha produit de forma natural, sinó que és el resultat de la coincidencia d’un conjunt de circumstàncies, particularment estrany i afortunat, en que l’aparició simultània dún gran nombre d’iniciatives econòmiques ha produYt el resultat conegut, pero que, considerades una a una, hom pot constatar-hi que el nombre de fracassos empresarials és més gran que no el dels exits. Per això hie suggerit en la introducció d’aquest treball una tesi segons la qual la industrialització valenciana ha estat el resultat duna acumulatió secular de fracassos. Això suposa que durant un període llarg de la històlria econòmica valenciana s’han produït intents fallits d’industrialització, els quals no han arribat a cristallitzar en una estructura econòmica industrialitzada i estable. Fins i tot en els moments actuals, en que hom admet que l’estructura industrial valenciana ha aconseguit consolidar-se, pot donar-se el cas dúna «desindustrialització», i l’episodi industrialitzador dels quinze anys investigats quedar-se en un nou intent fracassat, malgrat els èxits inicials i la consolidació aparent.

Des d’un punt (de vista general, els fracassos d’un sistema econûmic deixen, com a residus, un conjunt de recursos físics la utilització dels quals en el mateix ús en que han fracassat, o en un altre d’alternatiu, és summament economica i dóna lloc a un mercat de recursos físics, els costos de la utilització dels quals és baix, cosa que constitueix un estímul per a la mobilització i permet alhora una relativa amortització del procés que ha fracassat. Es tracta dún mercat de béns de capital d(e segona mà, la nota característica dels quals és, pero, que es tracta de recursos físics relativament nous i complexos. Al mateix temps, les persones que han treballat en el projecte industrial fracassat han acumulat una serie de coneixements, experiències i relacions que son útils, totalment o parcialment, en una altra activitat industrial.

L’èxit i el frac& són el producte de <<proves” i suposen que el sistema economic practica d’una forma sistemàtica i generalitzadora el mètode de la prova i l’error. Si el sistema, en conjunt, ha pogut suportar i financar els fracassos haguts en el seu si és perquè s’han donat, almenys, les 21

segiients circumstàncies: 1) Existien en el siskma uns recursos disponibles, uns exceden& que podien ser utilitzats en allò que inicialment podem denominar «experiments econbmicw no necessàriament industrials. 2) Aquests «experiments econòmics» requerien una quantitat proporcionalment petita de recursos economics i socials, com ho prova la seua difusió en comunitats urbanes de petita dimensió. 3) Els fracassos han estat una part dels resultats totals, és a dir, també hi ha hagut èxits en una quantia suficient. 4) Existien en l’ambient social els estímuls necessaris per a intentar aquests «experimNents economics». 5) Els èxits obtinguts han estimulat el manteniment del procés durant un cert temps. El mecanisme descrit és un reflex de la t’esi segons la qual l’èxit crida l’èxit i el procés s’ha mantingut mentre han existit les bases en que recolzava. Aquestes bases han comencat a fallar quan el mercat, les expectatives de noves activitats rendibles, o les exigències tecnològiques dels processos a utilitzar, excedien les possibilitats dels empresaris. Pero en conjunt han acabat perquè les mateixes indústries creades han esdevingut competidores cada vegada més dures de la indústria naixent. El mateix èxit d’una empresa, o dún sector, genera els frens per a les següents, tot disputant-los els recursos més importants per iniciatives, capitals, mercats i personal qualificat. a la implantació: Un enfocament particular, concret, del procés ens duu a una visió detallada d’aquest. Mentne que per al sistema en conjunt el frac& era una probabilitat estadística, per a l’empresari naixent es tracta d’una possibilitat real que calia preveure i, si podia, anuljar.

L’empresari naixent creu que ha anullat la possibilitat del frac&. En tot cas, i a tot estirar, deu admetre-la juntament amb la possibilitat d’obtenir l’èxit. A nivel1 concret, els conceptes d’èxit i de frac& esdevenen ambigus i relatius, poden ser objecte d’interpretació i, en general, no solen considerar-se mai en termes absoluts. Els fracassos no solen eliminar l’empresari del circuit d’empreses naixents, encara que hi veja reconvertit el seu paper. En ocasions el frac& ha estat un estímul per a emprendre una altra activitat; de fet, fins aconseguir l’estabilitat ecose succeeixen peripècies, nòmica duna nova empresa industrial, ajustaments i canvis. Tot aixo és alhora el reflex de la no existencia dún projecte concret i específic d’implantació industrial.

L’objectiu de l’«experiment econòmic» és crear un «negoci», pero sense condicionarlo rígidament a un producte concret o a un mercat ben delimitat.

Per definició, l’tiexperiment econòmic» és dúctil, modificable, ajustable a unes condicions que no es coneixen ben bé i que, en tot cas, poden canviar.

Es notable que els fracassos, per no ser presos en un sentit absolut, permeten que la collectivitat no refuse aquests empresaris «emprenesinó que els situe dins la dors», no els castigue, social’ment parlant, jerarquia informal del grup en un lloc més baix, pero sIense excloure’ls.

La collectivitat adopta una actitud permissiva -toleran& quan no esti22

mulantenvers aquells individus que decideixen desenganxar-se, iniciar una activitat econò’mica nova.

D’aquest tipus de relacions de collaboració i estímul econòmic han sorgit i han cristallitzat iniciatives industrials, immobiliàries, agrícoles, de transport, d’hosteleria.. ., iniciatives economiques que han impulsat tot un sistema, pero que on han aconseguit un major impacte és precisament en el sector industrial.

Aquest fet és important, perquè els empre saris incipients que vers 1960 temptejaven el terreny cercant una activitat economica lucrativa no pretenien, explícitament, installar-hi una industria i, no cal dir-ho, no se sentien cridats a «industrialitzar el país».

Pretenien quelcom molt més simple i que ja en el segle XIX era una consigna per a la burgesia: enriquir-se.

Si ha existit una ideologia industrialitzadora, aquesta ha estat difusa i en cap moment no ha constitmt una idea generalitzada i difosa. Els protagonistes de la industrialització valenciana no han tingut una consciencia clara de les conseqüències globals del procés que estaven realitzant. A allò que més arribaven era a acceptar de bon grat que el que estaven fent, a més d’enriquir-se, era una cosa positiva per al seu poble: creació de 110~s de treball, emulació davant els pobles veins...

Si la ‘majar part dels esforcos reeixits de les noves activitats econòmiques s’ha produït en el camp industrial, ha estat més pel fet que el sistema econòmic valencia aposta a tots els cavalls i fou la indústria el qui millors resultats obtingué, que no a l’elecció conscient d’aquesta activitat.

Si això és cert, hom arriba d’una forma immediata a un tema clau: el paper de la política econòmica en el procés.

LA POLITICA

ECONOMICA

Paradoxalment, el període en el qual es desenvolupa i es consolida la indústria valenciana és l’època en que 1’Estat espanyol inicia una política econò’mica de certes pretensions, política econòmica que pretén convertir 1’Estat espanyol en una potencia industrial.

1 dic paradoxalment perquè la descripció que he fet del procés valencia porta implícita I’absència duna política econòmica de qualsevol signe.

En la meua opinió, el procés d’industrialització valencia del període 1960-1975 s’ha desenvolupat en absència duna política econòmica industrial, per part de les autoritats economiques espanyoles, que incidís sobre l’economia valenciana.

Simètricament, els empresaris industrials valencians han limitat els seus contactes amb l’ddministració al mínim indispensable.

L’estratègia industrialitzadora seguida pel sistema econòmic valencia és absolutament «heterodoxa».

La indústria valenciana s’ha desenvolupat sense capital aparent, ha creat primer l’activitat industrial i, en acabant, l’ha financada.

Sense arribar a enfrontar-se -perque la industrialització val#enciana no formula cap model alternatiu de desen23

volupament-, s’hi contraposaven les tesis oficials segons les quals la inversió era el motor del desenvolupament, contra el comportament econòmic del sistema valencia, que invertia «després» i per al qual la inversió era -en la major part dels casosuna variable a considerar, pero no la més important.

Mentre les propostes oficials afirmaven que una volta realitzada la inversió la resta vindria d’afegitó, els industrials valencians buscaven en primer lloc una oportunitat rendible i intentaven aprofitar-la amb els recursos disponibles.

L’absència d’una política econòmica industrial ha estat beneficiosa per al desenvolupamlent industrial del País Valencia, ja que les condicions objectives d’aquest requerien un cert Zaissez-/aire més que no la intervenció -generalment tardana i desafortunadadúnes autoritats economiques, la competencia de les quals era més que dubtosa.

La qual cosa no significa que l’acció global de l’aparell de 1’Estat no haja estat beneficiosa per al procés. Pero ho ha estat fonamentalment, en la millora del context general de l’economia, en la creació d’economies externes: comunicacions, ensenyament primari generalitzat, serveis collectius com ara la sanitat, o el manteniment de la demanda global. En definitiva, per tractar-se de mesures genèriques i no específiques, dirigides a la totalitat de I’Estat, milloraven no solament les economies externes del País Valencia, sinó també les del seu mercat més important: la resta de 1’Estat espanyol.

CONCLUSIONS Vull acabar aquest article amb una observació que cree que és d’interés fins i tot en el cas que els meus punts de mira fossen, en part o totalment, erronis. Com que el futur és incert, els economistes tendim a prolongar el passat cap al futur.

No pose en dubte els mètodes d’extrapolació, sinó el fet mateix que en leconomia es puguen extrapolar mecanicament els fets i les dades economiques.

Cree fermament que el futur sol ser diferent al present, que les tendències d’un fenomen economic no poden prolongar-se més enllà de dos o tres anys, com a fruit de la inercia de les decisions ja preses. Per aixo sóc de l’opinió que el procés que descric difícilment pot ser extrapolat per les anàlisis dels anys presents. Es més, tinc la convicció que l’economia valenciana va tancar, pel 1975, una etapa de la seua historia en la qual jugà un paper important el procés d’indusi els trialització que descric. Ara som en una altra etapa diferent, anys que he estudiat tenen el valor de l’experiència històrica.

Els problemes actuals de l’economia valenciana -que tenen molt a veure amb el model d’industrialització seguit en aquel1 períodehan de ser afrontats sense condicionaments.

24

U

NES CARTES AMOROSES DEL SEGLE XVI EN CATALA

Eulhlia Duran

L

I

ANOMENADA literatura popular, és a dir, la literatura destinada a un consum ampli, més enllà dels cercles de lletraferits i difosa per la impremta per mitjà de plecs solts o llibres de reculls, no ha arribat fins a nosaltres sinó en una mínima proporció.

Papers de poca consistencia, que passaven de mà en mà, en bona part s’han perdut.

Amb tot, ‘encara apareixen de tant en tant alguns d’aquests plecs, coneguts només, fins ara, per referencia bibliogràfica.

Aquest és el cas dúnes cartes amoroses impreses el final del segle XVI i primera meitat del segle XVII, en cata&, a Valencia i a Barcelona. L’atzar ha fet que arribessin al meu coneixement tres de les impressions d’aquestes cartes: la prosa popular amb que estan escrites les situa al costat dels canconers i romancos difosos també per mitjà de fulls solts, pero en aquest cas el fet més insòlit és que es tracta de cartes literàries, en prosa, i no de 2.5

relacions de fets o avisos que era el tipus de prosa mes freqüent. Aixo m’ha impulsat a publicar-ne avui el text, fins ara desconegut.

Les tres edicions conegudes presenten totes elles el mateix títol, que coincideix, d’altra banda, amb el d’aquelles de les quals només tenim referencia bibliogràfica: 1 Les estillades y amoroses lletres trameses per Berfhomeu SirBot a la sua senyora y per ella a ell. En dues d’aquestes tres s’hi afegeix a més el nom de l’autor: «Fetes per mosèn Dyonís Pont, mallorquí,.

Les tres impressions consten de vuit fulls, format en 8u i gravats ihustratius aprofitats d’edicions anteriors.

L’edició que sembla més antiga no indica ni l’any ni el lloc d’impressió, pero’ especifica que wenen-se a la Librateria en casa de Francesch Dauder». La família Dauder era #efectivament una família de llibreters barcelonins d’origen convers, que emparentà el 1532 amb una altra família de llibreters també barcelonins, els Trinxer, amb els quals treballarien sovint conjuntament.

Pel 1550 era llibreter Rafael Dauder, casat el 1544 amb Eufrasina Vidal, a qui sembla que succeiria en el negoci un fill, Rafael. No tenim cap més notícia? pero’ el cognom i el nom del carrer fa suposar que I’edició seria barcelonina.

Aqu’esta edició, a diferencia de les altres dues, no té portada: el títol i, sota d’aquest, quatre gravarepresenten dues ciutats Iemmurallades els dets a dues columnes -que de dalt, i ,els de sota una dansa entorn d’un arbre i una dama que es pentinaencapcalen el text que s’inicia a mitja pagina. La indicació del Iloc de venda figura al peu de plana. Al darrer full figura un altre gravat que ocupa mitja plana i representa una dama, a primer terme, que dóna ordres a uns manobres que treballen en la construcció d’un mur; a segon terme, la muralla d’una ciutat.

L’exemplar descrit és de la biblioteca d’Agustí Duran i Sanpere. És el que em servirà de base a la publicació del text. Sera identificat amb la lletra A. El segon exemplar conegut ha estat donat a conèixer per A. RodríguezMoñino en Las series valencianas del romancero y los cancionerillos de Munich (1589-1602) (Valencia 1963). Figura en un volum factici adquirit per la Staatsbibliothek de Munich el 1956. És l’única peca en prosa i per això Rodríguez-Moñino, que publica tot el volum, no hi inclogué aquest text. Consta de portada, hi figura el nom de l’autor, tres gravats, tot dins dúna orla tipogràfica completa, Fou imprès a Valencia per

1 Les analitzarem

més endavant amb detall.

J. RUBIÓ I BALAGUER ha estudiat l’activitat llibretera de la familia Dauder a Barcelona fins a mitjan segle XVI en Documentos para la Historia de la Impremta y Librería en Barcelona (14741553) (1955), en coliaboració amb J. M. Madurell.

3 Zbidem. Res no consta tampoc al catàleg d’impressors de la Biblioteca Provincial de Barcelona. *

26

Francès Carbue «en aquest any present» sense indicar quin. RodríguezMoñino el situa vers el 1600.4 El tercer exemplar fou imprès a Barcelona el 1630 per Sebastià de Cormellas?

Consta també de portada, hi figura el nom de l’autor així com el de l’impressor i l’any i Iloc, tot dins d’una orla, composta per quatre gravats i dues figures, una dama i un músic, gravats del primer terc del segle XVI. 6 Procedeix d’un volum factici format de relacions jmpreses i manuscrites recopilades a Barcelona per l’historiador i heraldista Jaume Ramon Vila. Consta com a llibre 9e i aplega impresos dels 1631 i 1632, amb un total de 177 pagines foliades i duu el títol Llibre nove de relacions impressas de diversos y varios successos succetts en differents parts del món compostas y ordenades per diversos authors tant en prosa com en vers des de l’any 1631 fins en lo de 1632. Recupiludes en Barcelona per Jaume Ramon Vila, sacerdot. El volum procedeix de la biblioteca de l’escriptor viga& Francesc Rierola i Masferrer ’ (18591908).

El primer problema que plantegen aquestes cartes és el de l’autor: mossen Dionís Pont, mallorquí.

El tractament de mossèn indica que pertanyia a l’aristocràcia ciutadana o era cavaller o ciutadà honrat.

Tenim notícia dún poeta mallorquí del final del segle XVI denominat pnecisament Dionís Pont. J. M. Bover, a la seva BibZioteca de escritores baleares (p. 131) assegura que es titulava «mestre de cant», «en documentos de su tiempo [que] hemos visto». Respecte a l’obra poètica de Dionís Pont, es basa en l’autoritat dle l’erudit mallorquí Bonaventura Serra, el qual en els seus manuscrits assegura que publica nombroses poesies. Bover confessa tanmateix que només ha vist citada la que porta com a títol: Verdadera relució del combat naval dels cristians tengut en to golf de Lepanto cuantre e2.s infaels. Julia Ballester, en les ’ A. RODRÍGUEZ-MOÑINO, Las

cancionerillos

de Munich hispanoamericano,

series (1589~1602),

valencianas

del

romancero

nuevo

y los

Valencia 1963, p. 20. PALAU, Manual del p. 430, el situa cap al 1595, sense donar pero

XIII, cap justificació. ’ Segons el catàleg d’Impressors de Barcelona de la Biblioteca Provincial de Barcelona, Sebastià de Cormellas fou actiu a Barcelona entre els anys 1586 i 1645.

6 El gravat del músic figura a l’edició de Cantares de diversas sonadas muy graciosas ,ansi para baylar como para tañer, s. ll. ni a. que consta al Catálogo de Salva, núm. 12, i que aquest situa vers l’any 1520. La dama porta una toca alemanya que podria ser del 1514 i una faldilla dels anys 1530. Vegeu Carmen BERNIS,Indumentaria española en tiempos de Carlos V (Madrid 1962). S. de Cormellas reproduiria els dos gravats a l’edició de Pierre de Provenca del 1410, ful1 9. ’ Dec a la seva néta, M. Dolors Rierola i Masferrer, deixeble meva a la universitat de Barcelona, d’haver-me’1 donat a conèixer. A suggeriment meu féu un treball de curs sobre les esmentades cartes i una relació dels impresos continguts en el volum -1’únic conservatque espero que en faci la base d’un pròxim estudi. ‘En el recull fet per Jaume Ramon Vila figuren alguns plecs solts catalans com els Consell y bons avisos dirigits a una noble senyora valenciana, d’Andreu Martí Pineda, Cobles de Montserrat Camprodon, etc.

librero

28

seves Memorias genealógicas de la casa de Despuig -sempre segons Bover -, assegura que fou impresa a Barcelona el 1571 i en copia tres quintetes reproduïdes també per Bovler.” Si aixb fos veritat, el poema de Dionís Pont seria publicat ‘dos anys abans que el del prevere mataroní Joan Pujol sobre el mateix tema .’ En tot cas aquest seria lünic poema d:ell conegut en català. Sembla que és autor de composicions en llatí sota la firma de Disiponsi, segons Bover pseudòaim de Dionís Pont.

Un epigrama d’ell, en llatí, en alabanca de Mallorca és publicat per Bonaventura Serra a Glorias de MaZZorcal* (Mallorca 1755). L’epigrama en qüestió seria plagiat, segons Serra, per l’historiador Joan Dameto en la seva Historia de2 reino baleárico (Mallorca 1633), el qual titulà

* Són les següents:

«Que iklustre gent castellana Aportaba Don Juan, Gent tudesca, italiana, Brava gent la catalana Que hauran fet de tallar carn.

De Mallorca, i’lla durada, És allí Puig capità, Que dels moros de Granada Porta la gent carnisada, Que per ells pochs turchs hi ha.

Per totas parts esta nova Parà d’assò gran sentit: Tant lo rich, com home y dona, Tot estament ede persona Prega per el1 dia y nit,.

Vegeu J. M. BOVER,Biblioteca de escritores baleares, p. 131.

9 El poema de Joan Pujol ha estat publicat per Karl-Heinz Anton a la coklecció «Antologia Catalana» núm. 61 (1970).

Io N’hi ha un exemplar a la Biblioteca March de Mallorca. A la p. 15 el transcriu: «Divitias natura suas Balearibus omnes Contulit; ignoscas caetera terra mihi.

Ingenio valet, et forma, valet Insula bello; Mars hic imperium possidet, atque Venus.

Nimfarum domus, et mite domus ampla Lieo; Haec Bromius colles, haec colit arva Ceres.

Denique praetellit cunctis Majorica tellus Vivere nec alibi malo, nec opto mori».

A continuació Bonaventura Serra confessa: «Mas aunque se diga que el referido Epigrama es de Disiponsio yo no se hasta ahora quien sea esse Dissiposio...».

29

la seva versió De insula baleari.” Amb tot, el mateix Bonaventura Serra confessa qwe per més que ha buscat no ha trobat cap notícia del poeta.‘* Ja veiem l’ambigüitat que envolta la figura del poeta mallorquí Dionís Pont, pero aquesta s’incrementa si considerem la possibilitat que sigui, a més, l’autor de les cartes amoroses objecte d’aquest estudi.

D’entrada les cartes se situen geogràficament a 1’Horta de Valencia i el llenguatge respon en un alt grau al parlar popular dels llauradors d’aquesta comarca. ¿És versemblant que un escriptor mallorquí arribés a dominar la llengua popular de 1’Horta fins a aquest nivell? Els quintets dedicats a Lepanto, si estan ben copiats, no denoten gaire domini de l’idioma, encara que sí un to popular, no èpic. iSeria una obra de joventut?

Potser hagué de marxar de Mallorca i d’aquí el to nostàlgic del seu epigrama dedicat a l’illa on vol morir. Pero res no recorda el to irûnic i satíric de les cartes valencianes.

En tot cas, l’autor de les EstiNades Zletres, tant si és o no el poeta mallorquí Dionís Pont, és un home culte amb gran domini de la Ilengua popular i que s’inscriu dins una tradició d’escriptors cultes que utilitzen, predominantment, el to satíric que tindria com a precedents pròxims personalitats com Jaume Roig (20 potser Anselm Turmeda?), Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Andreu Martí Pineda, Joan Timoneda, Gaspar Guerau de Montmajor [Carles Boïl], entre d’altres. La novetat en el cas nostre és que I’autor no empra la mètrica popular dels romancos, cancons, cables, sinó la prosa i un genere literari específic del Renaixement, el genere epistolar.13 Vegem ara si el text de les Iletres poden orientar o indicar res sobre l’autor.

L’obra es compon de quatre cartes alternades entre dos amants, pagesos valencians de 1’Horta. Cada carta s’inicia amb el sobvescvit o endreca i acaba amb indicació -les d’elldel lloc i l’hora en que escriu i finalment una frase de comiat. L’acció es situa de ple a I’Horta valenciana. Ell es diu Bartomeu Sirlot de Benidorm, originari, per tant, de Benidorm; ella es diu Bartomeua Sirlot, o Sirlota, segons el costum de l’època de feminitzar el cognom del marit -en aquest cas, de l’amant 14-. Bartomeu viu, sembla, a Benetússer, antiga alqueria mu” L’epigrama plagiat per Joan Dameto figura a la p. 14 i consta també en l’edició de 1840 que en féu Bover, Historia General del Reino de Mallorca, p. 19. ‘* L’ha buscat com a «Dissiposio, Dissiponsio, Isiposio o Isiponsio, que con todas estas variaciones lo he buscado en Beyerlink, Volsio, Textor, Moreri, Lloydio, el P. Miguel de San Joseph, y en ninguno dellos pude encontrar ni la mas leve noticia de tal poeta...No hay duda que Dissiponsio o Dissipossio puede muy bien haver existido sin que yo tenga noticia del, pero lo cierto es que la dicción latina del Epigramma que se le atribuye no manifiesta mucha antigüedad, ni este parece parto de ingenio muy sobresaliente...» (p. 15). l3 Vegeu M. CAHNER,Epistolari del Renaixement, vol. 1, Introducció. ” Aquest fet recorda les cancons de la Flor d’enamorats de Joan Timoneda que s’articulen com un diàleg entre «el Galann i «la Galana». Vegeu-ne I’edició amb una introducció de Joan Fuster, Valencia, Clàssics Albatros, 1973, pp. 12-13.

31

sulmana que des del segle XIV havia passat sota la jurisdicció de la família Rabassa. El darrer terc del segle XVI, on se situen les primeres impressions, Benetússer tenia unes quaranta casesI Pel cont#ext de les cartes sembla que tant el1 com ella vivien al mateix poble, tot i que la segona carta de Bartomeu l’adreca al lloc de Bonrepòs, al nord de Valencia, Poblet que comptava aleshores amb unes trenta cases. Benetússer és, dones, el poble on se situa l’acció: se citen per veure’s a l’alfalsar un dia, i un altre dia ella sorprèn el seu amant a primera hora del matí al seu corral besant una altra dona. Els dos tenen parents o terres a diferents indrets de 1’Horta: Sollana (60 cases) a l’extrem sud de l’Horta, Carpesa (60 cases), Mirambell ( 12 cases), Meliana (50 cases), Vinalesa (34 cases). l6 Tots els 110~s nominats són de cristians i no de moriscs, llevat de Mirambell, de població mixta. L’escenari no pot ser dones més rural. El1 escriu personalment lles cartes al carrer, o al corral, pero ella s’ha de valdre dún escolà de Godella. Bartomeu és un batedor, és a dir, que treballa en la batuda dels cereals; de les activitats de Bartom(eua sabem que garbella dacsa roja i teixeix, ja que ell li regala !un campanaret o peca de teler. Entre els conreus citats n’hi ha de seca (terra campa, ferreginal, guaret, forment) i de regadiu (alfalsar, dacsar, arr&).

Els arbres citats més sovint són les figueres (figuereta martinenca, agostenca o tardana) i el magraner pinyolenc.

Entre el bestiar, rossins, gallines, truja, grues, gats.

Seguint un costum molt de l’epoca, els vestits són descrits amb gran minuciositat i responen als dels llauradors de la segona meitat del segle XVI, ja que és esmentat el gorgeral del gipó. Els dos es compren vestits nous per a les encartalles 0 matrimoni, ella un mongil naranjat (túnica) sobre la gonella canyellada, faldetes imperials, calces d’agulla i camisa, a més de cape11 i sabates i tapins de dos dits d’alcada; el1 saio blau sobre gipó de grana roja i calces de color de rosella de fossar, barret i sabates de cuiro. l7 Ella descriu I’aixovar que aporta, també amb minuciositat: diners, deutes, terres, eines, bestiar.

Les quatre cartes articulen un mdiàleg entre Bartomeu i Bartomeua Sirlot, denominada així ja en la primera carta com si ja fos la seva muller. En la primera ell fa la declaració amb promesa de noviatge.

Ella li contesta qwe ja esta preparada per a les núpcies, li dóna comptes de l’aixovar i li dóna una cita per a veure’s. Besprés de la cita, ell escriu la tercera carta d’enamorat.

El compromís es trenca empero a causa de la infidelitat d’ell, cosa que ella li retreu en la quarta carta, per això titulada «de cels », és a dir, de gelosia. Es tracta per tant d’una lS Segons la descripció del regne de 1565 i 1572, publicada per Roc Chabàs a Géographie de I’Espagne marisque (Paris ‘* Sempre segons la descripció de J. Za historia de Valencia (València 1611). l7 Vegeu C. Ba-, op. cit.

València feta per Jeroni Munyós entre El Archivo i estudiada per H. LAPEYRE, 1979).

MUNY& o segons ESCOLANO, Décadas de

32

EESPILL anàlisi de la passió amorosa, impregnada duna forta sensibilitat erotica en les tres primeres cartes i del desengany experimentat per ella amb una actitud vitalista, Iluny de tota trascendencia, expressat no per lamentacions sinó per diatribes i amenaces i per la revenja amb l’anunci d’un nou galant per part ~d’ella. Al final, el peu de la darrera carta constitueix com la síntesi del trencament, irònic, subtil, entre els dos enamorats: «NCm passes pel carrer, ni,m prengues ayre, que Berthomeua Sirlot ja no.t vol gayre».

Bs com l’equivalent a un refrany que constitueix el nucli de les cancons amoroses de Timoneda o coetànies. De fet contrasta amb el to estripat de la carta amb el qual s’adiria potser més la de Timoneda: «No,m facau eixes ullades cavaller, puix ja no us vull mala broca us traga l’ull».‘* L’estil de les cartes és àgil, planer, directe. Passa imperceptiblement d’una descripció minuciosa a un comentari o a una exclamació malèvela, que retalla una escena o una figura i li dóna relleu i perspectiva.

L’alegria i la vitalitat de la vida valenciana hi és desbordan& ho impregna tot, sense encongiment ni hipocresia i en això més adient amb l’esperit renaixentista.

Els dos versos finals pretenen donar al conjunt una certa mesura clàssica, una serenor, que no apareix en cap moment de l’obra.

Una altra característica del caire renaixentista de l’obra seria I’atenci pels sentiments humans amb independencia de tot sentiment religiós o moralista.

La ironia plana en totes les descripcions de costums: noviatge, aixovar, armadura que Bartomeu es compra per combatre possibles galantejadors de Bartomeua, els colors dels vestits. Ironia que tendeix a una fina sàtira de costums.

El llenguatge de totes les quatre cartes és alegre, desenfada& acolorit, pBe de diccions populars, d’expressions que oscillen entre l’humor i el grotesc, que confereixen a l’argument sentimental una energia vitalista. El realisme de l’expressió, la paraula grollera, esqueixada, violenta, irûnica, pretén un acostament a la realitat, Iluny de tota retòrica. Vegem les expressions que dedica Bartomeu a la seva núvia: «escardalenca y més que gallarda », «tua enamorívol corpenta y axí graciosa y ben atripolada», ano he vist més bell tropel1 de dona», «estrangulada», «paltruda», «puntal de les mies entranyesa, «cerco1 del meu cor», pero també de «cabeis voladós, rossos com a madexes de seda»; ella només dedica una sola amoretaal seu amant «rabacut batedor que may lo pel li sua»; tots els altres adjectius pertanyen a la darrera carta i són per tant imtraïdor, penjadàs, forcassa, qualidor, cul de bagasses, mulas, properis: ‘* Edició de Joan Fuster esmentada, p. 104.

34

tragallegües, arrastraputes, esbardahorts, apunyalasitis, maduro, majadero, batalla de forca, tarràs, berenguer, llondre. Així mateix Bartomeua obsequia la seva rival amb les següents expressions: calavera de mosquits, ulls de granota bullida, canyís de ciraganys, embonyigat de macarrons, pollosa, merdoseta, pixallamps, tísica, tinyosa.

D’entre els refranys o diccions populars podem esmentar: «Lladre, que Berthom’eua per a altris pentina»; «Bes coneix una verda entre dos madures»; “a-y hous a vendre» (demanar auxili inútilment); «llavar lo cap a l’ase» («qui lava lo cap a I’ase, pert aygua y lo sabó»), «cercaren-se y trobaren-se Llorenca y Gregori», «a tal pessa tal coltell», «un jou ab altre»; o bé «va entorn fen lo borinot», «blancha estich com un glop d’allada», «no’m mame yo los dits»; «lúll li volia saltar de la closca»; «fer-me del cel paella y de carabaca broquer» o «cuyd8es donar-me a entendre cistelles per carabasses» (enganyar).”

Quant al lèxic, presenta un evident predomini del de 1’Horta i hi figuren alguns dels vulgarismes rebutjats per mossèn Fenollar i per Jeroni Pau (final del segle XV) en l’es Regles per esquivuv mots vuígars i pagesívok, tals com quaix (per quasi), membvar (per recordar), negleix (forma intermedia de negueleix i neleix), gtcurdur (per mirar), guiue (per molt 0 prou 0 asay), visajes (per parer), presonu (per persona), exovur (per dot), de gom a gorn, galluvdu (per gentil, bella). Les formes verbals són valencianes (sabre, tinga, ixques, tu eres). Amb tot, fa estrany trobar algunes formes verbals i alguns mots la grafia dels quals no respon a la pronúncia valenciana. Entre les primeres per exemple: «not mir», «prech-te», «tramet-te’n», «amor que t’aport» i entre els segons els plurals : «quartés», «amós» (per «amors» grafiat així més endavant), «VOladós». Podrien ser mallorquinismes?

20 es tractaria més aviat de correccions tipogràfiques o de simples errors?

Res de definitiu no aporta així I’examen del text respecte a la personalitat de l’autor.

Podríem aventurar, pero, una conclusió: Les estilhdes Iletves foren possiblement un dlels textos «populars» en puosa més Ilegits del final del segle XVI i primera meitat del segle XVII, a judicar per les sis edicions de les quals tenim notícia. 1 era a més original i no traducció com en el cas, per #exemple, de l’lsopet o de la novella cavalleresca Pievves de Pvovenca.” No és un text totalment insòlit: A. Rodríguez-Moñino creu veure-hi un equivalent castellà en unes cartes anòaimes entre Antón Sanz de Canaleja i la seva lestimada Pascuala de Alcolea!’ Possiblement la reiterada impressió d’aquestes cartes s’insereix en un moviment edil9 Aquesta dita ja és utilitzada per Jaume Roig: «de carabassa / ne fan cistella, del ce1 paella». ” La primera edició catalana de l’lsopet és de Barcelona, del 1550, i la de Pieures de ProvenGa, també de Barcelona, del 1616. ** A. RODRÍGUEZ-MOI~INO, op. cit., p. 21. Foren incloses per Lucas Rodríguez al final del seu Romancero historiado. «Hemos dicho equivalente, que no traducción ni siquiera aproximación», assegura Rodríguez-Moñino.

3.5

torial ampli que tingué com a eix Barcelona i Valencia i que difongué, des de 1580 fins a 1620, romancos, cobles, cancons antigues, pero també nova producció de poetes més o menys ja consagrats.22 La majoria d’aquests romancos, en castellà predominantment, s’han conservat en volums facticis que es troben actualment en biblioteques dle Mil&, Pisa i Munic. Es on també figuren almenys ‘dues de les edicions de les cartes en qüestió.

DESCRIPCIO

DE LES EDICIONS

FINS

ARA CONEGUDES23

A LES ESTILLADES YAMOROSESLLETRES: / TRAMJZSESPER BERTHOMEU SIRLOT A LA SUA / SENYOFU: Y PER ELLA A ELL. (Quatre gravats: els dos de dalt representen respectivament dues ciutats emmurallades; i dels de sota, el de l’esquerra, una dansa com una sardana al voltant d’un arbre on hi ha enfilats dos músics que toquen la trompeta; i el ,de la dreta, una dama que es pentina davant d’un tocador i a qui una serventa ofereix un flascó).

Inici del text. La carta comenca amb una caplletra ornada (L). A baix: «Venense a la librateria en casa de Francesch Dauder».

8u (8) fulls, lletra rodona llevat de la primera línia del títol que és en lletra gotica. Signatura A ii.

Al darrer full, un gravat de mitja plana que representa una dama, en primer terme, que dóna instruccions a uns obrers qwe treballen en la fabrica d’un mur; en segon terme, una ciutat emmurallada.

Sota el gravat: «Peu. / Nim passes pel carrer, nim prengues ayres, que / Bterthomeua Sirlot ja not vol gaire.»

Exemplar de la biblioteca d’Agustí Duran i Sanpere. Aguiló dóna la fotografia de la portada o primer ful1 en el núm. 2.329, pero no en dóna la descripció.

B LES ESTILLADES Y AMOROSESLLETRES TRAMESES PER BARTHOMEU SIRLOT A LA SEUA SENYORAY PER ELLA A ELL («siguen dos figuritas de un hombre .>* I

g A. RODR~GIJEZ-MOÑINO, op. cit., pp.ll-17. *’ Els repertoris bibliogrkfics esmentats en aquesta descripció MALLEN, Catálogo de la biblioteca II (1872); J. E. SERRANO I

histórica en forma de diccionario

són: P. SALVA MORALES, Reseña

de las imprentas que han existido en VaZencia

(18981899); E.

GENOVES I OLMOS, Catàlech descriptiu de les obres impreses en Ilengua valenciana (1911) 1; J. RIBELLES I COMfN, Bibliografía de la lengua vulenciana II (1929); M. AGUILA I FUSTER, Catálogo de obras de lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 (1923); A. PALAU I DULCET, Manual del librero hispano-

americano (1948.1976).

36

y una mujer, y entre ambos un arbolito, y barros). «Impresso en Valencia, en casa de Alvaro Franco, en la Pelleria viNeja. Año 1598» [sic en castellà].

«8.” let. gót. menos la portada. Sin foliación. Sign. A-Aiiii, 8 hojas.»

«Opúsculo rarísimo, desconocido a los bibliógrafos.

Son cuatro cartas escritas en el dialecto valenciano, las cuales se suponen dirigidas por un labriego a la señora de sus pensami’entos; el lenguaje es por consiguiente sumamente grotesco y adecuado.»

Descripció segons SALV@I, Catálogo II (1872) núm. 1882. Reprès per SERRANO MORALES (1898-1899), p. 177 («Salvá núm. 1862 sic cita también. ..»), GENOV% 1 (1911) RIBELLES II (1929), p. 505, AGUILA (1923) núm. 2.329 i PALAU, VIII, p. 15 i XIII, p. 430.

LES ESTILLADES / Y AMOROSES LLETRES, / TRAMESES PER BERTHOMEU SIRLOT, A LA / SUA SENYORAY PERELLAAELL. FE / TES PERMOSEN DYONfS / PONT, MALLORQUÍ. (Orla tipografica completa amb tres gravats dins: jove,

dama, correu.)

Impresses en Valencia per Francès Carbue, / en aquest any present. / Venense en la Llonja Nova.

Portada, verso en blanc. 8“ (8) fulls, Iletra rodona. Signatures: AZ-AS. Exemplar de la Staatsbibliothek de Munic, Rar 1939.

Descripció en A. RODRÍGUEZ-MOÑINO, Las series vulencianas del rommcero nuevo y los cuncionerillos de Munich (1589-1602) (Valencia 1963), pp. 20, 21, 75. Reprès per PALAU, XIII, p. 430 de manera incompleta i amb errors. Rodríguez Moñino creu que la data és el 1600.

D (LES ESTILLADES Y AMOROSESLLETRES TRAMESES PER BERTHOMEU SIRLOT A LA SUA SENYORAY PER ELLA A ELL.)

8”, lletra rodona. Exemplar incomplet, sense portada. Impres a Valencia el 1610 (per Pere Patricio Mtey, segons GENOV&S, p. 158).

RIBELLES II (1929), p. 505 reprèn la notícia: «Otra edición [es refereix a la de 15981 en 8”, de letra redonda, sin duda hecha por Pedro Patricio Mey te1 año 1610, pues lleva en la última página un floroncito que solia usar este impresor en algunos libros, pero faltándole al ejemplar la portada, no puedo decirlo con certeza.» Reprès per PALAU, XIII, p. 430.

37

EESPILL E

LES ESTILLA-/ DES,Y AMOROSES / LLETRES,TRAMESES PERBARTOMEU / SIRLOTALA SUASENYORA,Y PER/ ELLAAELL. / FETESPERMOSSEN / DIONYS PONTMALLORQUI. (Sota, dues figures, una dama amb una rosa i un músic.)

Ab llicencia M.DC.XXX. geomètrics

del Ordinari. / En casa Sebastia de Cormellas, al Call, / Any, (Tot inclòs en una orla formada per quatre gravats de temes i florals.) A peu de plana, en lletra manuscrita de Jaume

e* PU Ramon Vila: «Foran publicades en Barcelona, diumenge al primer de febrer 1632 no obstant que havia dos anys que eran impresses.»

Al final del darrer full: «Estampat en Barcelona, en casa / Sebastià de Cormellas, al Call, / Any, 1630.~ 38

Portada, verso en blanc, 8u (8) fulls. Signatures AZ. Exemplar que sembla censurat al peu de la segona Iletra. PS. 78-81~ del volum factici de Jaume Ramon Vila.

Exemplar de la biblioteca de Francesc Rierola. Edició que no consta en cap repertori bibliogràfic.

F LES ESTILLADESY AMOROSES LLETRESTRAMJZSES PERBERTHOMEU SIRLOT A LA SUA SENYORA, Y PERELLA A ELL. FETES PERMOSSENDIONYSPONTI, MALLORQUI. (Tres vinyetes) Impresses en Valencia, per los hereus de Chrysóstomo Carriz, per Bernat Nogués, junt al molí de la Rovella. Any de 1646.

16 ps. sense numerar, pero amb la signatura A. Edició citada per GENOL&, 1 p. 225, reprès per RIBELLESII p. 505 i per PALAU,XIII, p. 430.

Els tres exemplars coneguts d’aquest text presenten diverses variants ortogràfiques no massa significatives: l’editor no respectava escrupolosament lel text, sovint hi incorporava esmenes per fer-lo intelligible als seus lectors, pero, també hi perpetuava errors tipogràfics, o d’interpretació, procedents de l’original sobre el qual treballava. Aquests errors perm(eten precisament d’establir una certa filiació entre aquests exemplars. Podríem dir que existeix un fort parentiu entre A i C tot i que es tracta d’una edició barcelonina i duna de valenciana, respectivament.

C no deriva, pero, directament de A, ja que diverses vegades se n’aparta, pero sí que sembla com si tots dos exemplars derivessin d’un tronc comú. Això voldria dir que existiria possiblement una edició o un text anterior desco1 negut. E presenta més diferencies respecte a ‘C i A: un intent de corregir errors evidents i a la vegada una certa modernització del Ilenguatge.

Si bé predominen de molt les formes dialectals valencianes, figuren tanmateix algunes formes verbals i lèxiques mallorquines que apuntarien positivament cap a la mallorquinitat de l’autor.

39

«LES ESTIL.LADES l Y AMOROSES LLETRES TRAMESES THOMEUZ SIRLOT A LA SUA SENYORA Y PER ELLA

PER BERA ELL»

Sobrescrit de Berthomeu Sirlot: A la escardelenca 3 y mes que gallarda, bastó de ma veia,4 Berthomeua Sirlot. Sia dada en lo carrer nomenat dels prunyons 5 #de la molla groga.

La mia enamorívol 6 fembra: Fas-te a sabre’ com estich clauficat del dia de Sant Joan 8 lo vert, quet viug a la porta del teu corralet prop la figuereta martinenca.”

Y fins ara may he pogut mostrar-te la gran ràbia que lo meu coratge ha passat per la tua enamorívol corpenta y axí graciosa, gallarda y ben atripolada, que caix caix l1 en tot lo nostre terme de Beniparrell, a mos visàjers,‘* no he l3 vist pas més bel1 tropel1 de dona l4 que tu eres. Y per amor de axò estich tan esmarrit ” com no puch veure tan gentil l7 ab panyos nous, ampressonatge. l6 Lo qual me fa anar empollastrit ples l8 de faldlelló, ab lo gipó ” de grana roja ab lo revet *O de orypell, ab lo sayo 21 de quatre quarters de color de blau gelós,22 e ab les calces de color de rosella de fossar, ab les sabates noves flamants y corredores, foguejades,= de cuyro viu, ab lo barret de grana roja. Tot acò me he metut per amor de tu, perquèt puga fer gojosa.

CARTA 1 1 esti&zdes; clares. ’ Berth,omeu; C: idem; E: «Bartomeu». Aquestes dues grafies corresponents als tres exemplars coneguts de l’obra són constants al llarg d’aquesta.

3 escardefenca; C i E: «escardalenca». ’ veis; C i E: «vellea». * prtlnyons; aranyons, fruit del prunyoner (Maestrat, País Valencia, Mallorca).

6 enamorívol; que desperta amor; forma usada els segles XVI-XVII (Aguiló). ’ fas-te a sabre; C: idem; E: «fas-te a saber». En el primer cas, forma dialectal valenciana del verb saber. * Joan; C: idem; E: «Juan».

9 vitl; perfet simple del verb veure; forma dialectal valenciana o balear.

Io figueretu murtirzencu, varietat de figuera (Mo11 ho documenta a Mallorca el segle XVIII). l1 caix; grafia ant. per quai.X, quusi.

I2 a mos visàjers; C: idem; E: «a mos visatgew, per «a mon vijares», arcaic, al meu parer. he; ‘C: idem; E: «han». tropel1 de dona, amuntegament de dona. esmurrit, capficat. pressonutge; C i E: upersonatge». empollustrit, guarnit, empolainat. amples; C i E: «amplets». gipó, peca de vestir amb mànegues i cenyida al cos. revet; C: idem; E: «rivet». suyo, cast.; peca de vestit que cabria el cos des del col1 fins més aval1 de la cintura i era ampla i sense botons (Onofre POU, Thesazws, 1580, p. lY6). lz gelós, derivat de gel, gèlid.

I3 foguejades, brillants?

40

Jam so informat de tu y de tos parents: varen-me dir que ab tots los quatre quarters de 1’Orta afrontes, del qu6.m so regingolat 24en saber de la tua bona parentela.

Su2’ que m’arz dit que lo fil1 de en 26 Pere Tripoll te va entorn fent lo borinot, yo t’avís que si en la danca el1 te diu alguna paraula” que yo Znu veja, quant jo.1 trobaré, que regara lo seu alfacar 2g ab la gangalla del llegó?’ tarrabís tarrabàs, yo li engibaré 31 en los rebles,32 que, ausades?3 no tinga ganes de anar-te caga los pedacons. Y no li tinch pahor,3’ perque yo estich ben enferrussat, que no.m falta punt de arm’es: yo3’ tinch cervellera espicada,% gorgera1,3’ manyoples, cuxots, antipares 38 y uns peüchs de feltre, y un broquer de aser 3g de Rocafort, y una espasa que encara no la he comprada, mes a mos visages Jo crech sera molt forseguda.4’ Tot acò he comprat per amor de tu, quewz costa un sou y dotze dinés, los quals he guanyat a mon valjent brassejar.”

Perquè tu conegues la mia parentela te n’avise com en Llorens Tatax, lo rabassut, que afronta ab terra campa de mon ancle en Mansaner, Barthomeu 43 de Binalesa, Gasparet de la manyopla i Jaume lo fassit,44 que tots aquestos són mos parents, sens altres amichs y benvolents tinch galants del Iloch de Bonrepòs.

Donchs mira com vinch de bons quarters,” axí veges 46si t’yra 47 mala res per lo ventre de fer algun escanda11 4* de nostres mateixes corpentes, y axí farem nostre noviatge. Envia’m a dir y enviar-t’e joyes, perquè lo diumenge ixques 4gempollastrida a placa. Enviar-t’e un cape11 de punt ”

regingolat;

C: idem;

E: «reginjolat»,

derivar de gínjol, alegrat.

*I su; C i E: «SO».

26 de en; C i E: ad’en». l7 paraula; C: idem; E: «paraulada». ?* yo; C: idem; E: «jo». *9 aZfucar, Iloc plantat d’alfals, o alfas.

3o gangalla del llegó; C: idem; E: «llagó». Peca de ferro que es posa a manera

de tascó dins l’ull duna aixada o llegó (Ribera d’Ebre, Maestrat, Mallorca). engibaré, etzibaré, pegaré. Forma dialectal valenciana (Aguiló). rebles, ronyons. ausades, ant. certament. pahor; C: idem; E: upas por*. yo; C: idem; E: «jo». espicada; C i E: «espigadas. Cervellera amb espiga en guarda del nas. gorgeral; C: idem; E: «gorgeraks». antipares; C: idem; E: uantiparresn. aser; C: idem; E: «asser». a mos visages; C: idem; E: «a mos visatgesn. forseguda; C: idem; E: «for ceguda». brassejar; C: idem; E: «bracejar».

Barthomeu, l’única vegada escrit amb a; C i E: uBerthomeu». fassit; C: idem; E: «farsit». quarters; C: idem; E: «quartés». veges; C: idem; E: «vejes». si t’yrà; C: idem; E: «si,t va*. escandall; escàndol. ixques; C: idem; E: «isques».

41

de llata ab ve1 de tela de Flandes y unes sOsabates reforsegudes y uns tapins esclafidors com a batzoles de Quaresma. Avisa’m de tot lo que millor te haurà paregut.

Feta en lo meu carrer, dins lo nostre lloch de Benetúcer, davant la carniceria quant escorchaven los moltons de matinada.

Peu: Del teu atripolat quet porta l’amor trafeguda, Berthomeu de Benidorm, alias valent.

Sobrescrit de Berthomeua la escardelenca: l Al rabacut hatedor que may lo pel li sua, Berthomeu Sirlot de Benidorm.

Sia dada en Benetucer davant la regadora del seu dachcar? en ses mateixes 3 y propries 4 mans.

Tomeu germà, amós corals de la mia esclafida 5 benivolència: 6 Sàpies-te, negleix? objurgat 8 en dir-t’o, mes ans te he gosat ’ esclafar Io en la cara com si fosses olis sobre cols, este1 reluent l1 del meu alcofallat ‘* visatge, que axí estas entravessat en lo meu ventrell com la barra de la porta. Car la nit y lo jorn me sentiras esclafir ronchs, gemechs, exanglots,” per les voluntats quet tinch l4 tan volenteroses,15 qweJs llagrimals l6 dels ulls tinch quallats de sava fresa,17 plorant com not mir axí com solia. No sé si m’hauràs donada alguna albeuratjada, enjugassada vaig tot lo dia per casa. que modorraem ** fas tornar; Rabacet,lg lo nebot d’en Ros m’a dat la tua lletra de amors, yo *’ la m’e *’ lligada al col1 cowz a pengerola. Vet que+ dich que t’o ragues del 5o unes;

C: idem;

E: «unas».

CARTA 2

’ escardelenca;

C i E: «escardalenca».

dachcar; C: idem; E: «daccsar». mateixes; C: idem; E: «matexes». pròpries; C: idem; E: «pròpies». esclafida; C: «escalificada»; E: «escalfida», excitada, febrosa. benivolència; C: idem; E: «benevolencia». ’ negleix, variant de negueix, així mateix, fins i tot. * objurgat, reprès severament amb paraules ofensives.

9 gosat; C i E: «guiat».

Io escíafar; C: idem; E: «esclaflar».

II reluent; C i E: «relluent».

I2 alcofallat; C i E: «alcofollat». ” gemechs, exanglots; C: idem: E: «gemechs y exanglotw ” que.t tinch; C: idem; E: «que tinch».

IS volenteroses; C: idem; E: walenteroses). l6 llagrimaís; C i E: «llagrymals». l7 sava fresa; C i E: «fava fresa», fava esmicolada. Aquesta forma ja apareix en Arnau de Vilanova i en la Brama de líauradors. l8 modorra.m fas; C: idem; E: «modorra en fas». l9 rubacet; C i E: «rabasset».

Io yo; C: idem; E: «jo». Sempre en aquestes formes al llarg del text.

21 la m’e; C: idem; E: «la m’he». z 3 4 5 6

42

ni jovenet de tota 1’Orta no y han cap, que Tripolet l’entrecuydat,** hagut part ni quart. Bé és veritat que m’an rajada y culbufada -no tocar al pit,” sobre axò morria 24-; albades m’an fet,25 de guitarres y flaviols, cantava Tataix 26y Martinet de la viuda, que aplegaven les veus tan alt que semblaven òrguins. *’ Mes yo doní una bufada al creso1 y jagukm de& 28 la flassada2v y deya dins mi mateixa: «lladra, que Berthomeua per a altris pentina».30 Y sols per amor d’axol,31 t’envie 32una empresa de cabells quet podràs garrotar sobre lo cardó, de l’amor que t’afort,” axí estrenguda com a trenella ~4 de sobrecarrega.

Prech-te que.1 ramellet de alfàbega semitell 35 no.1 dónes a Beleta, car nons Iladram per amor de tu, a, y anam de groin.% Puix que Carne més que 1 aygua a la terra, te n’avise com he desfet la mia camisa d’estopa aldana 37 perquès reya; tramet-te’n hun ‘* tros de faldar per a que+ moques.

Si.m vas lleal les frexures hauràs de mi y no+ sera res negat de ma casa. Y si aquestes núpcies voldràs quens afrenellem,3v ja m’an raguda los sobachs@ y les inglífiestl tan blanca estich com un glop d’allada, t0ta.m pories 42 llepar davant y darrere. 43 Més enjoyda @ estich que una baronessa: 45 mongil naranjat, gonella canyellada, faldetes emperials, calses de agulla, sabates trahucades v tanins croxidors 46 de altària de dos camises de dos en pua, cape11 de mostra de fulla de gordollobo,4K el presumptuós. pit; C i E: «pix», error tipogràfic. morria; C: idem; E: «moriria». m’an fet; C: idem; E: «me han fet».

Tata& C: idem: E: «Taix». òrguins; C: idem; E: «òrguens». desús; C: idem; E: «dejús». flassada; C i E: «flasada». pentina; C: idem; E: «pintina». d’axò; C: idem; E: «de axò». t’envie; C: idem; «te envie». dela morqueta fort, així a l’original; C: idem; E: «de I’amor que t’aport». trenella; ‘C: idem; E: «trenyella». semitell; C: idem; E: «femitell». anam de groin; C: idem; E: «anam de grony», de renyines. estopa aldana; C i E: «estopa oldanada». Aldana, vella, gastada per l’ús. hun; C: idem; E: «un». afrenellem, que ens barallem aferrant-nos (documentat a Mallorca al l’entrecuydat:

XIV).

sobachs, cast., aixelles. ingíífies; C: idem; E: «englifes». Derivat del cast. ingle; engonals. pories; C: idem; E: «parias». darrere; C: idem: E: adarrera». enjoyda; C i E: «enjoyada*. baronessa; C: idem; E: «baronesa». croxidors; C: idem; E: «cruxidors». dos en pua; C i E: «dos em pua». gordollobo, pres del cast. guardalobo, nom d’algunes espècies de plantes.

Documentat abans del 1409 segons DCVB.

43

voladós 4g ab batens, arracades de coral, tus a veta ” de seda encarnada quewz vares enviar 52 a la birbada,53 cortapisas4 de chamellot 55 verdós de altària duna servidora, sachsons fets com a tavella de pèsols, gonet tot bel1 y nou, de color de fztge de balena. Y si.m vepes com estich a mà, noem gosaries tocar per no estorbar-me, tant estich apuntalada en lo dia de festa.56 De l’exovar no ten cal demanar, ausadles?’ car yo t’aportaré ssen bells diners clars, dos vintenes 59 de sous, quinze lliures de deute, mig 6o tros en Algirós6’ ab dos mallolades en ‘terme de Carbesa ‘* qtre planta lo ancle en Mansener a la Sentmiquelada.

63 Y mes set taules ,de ferreginal ab un guaret en lo steca de Sollana@ que ab godalles lo arrabassaren?’

Encara més, te aport lo guaret ab lo canyaret y les figueretes agostenques que afronten ab Carraxet,& rambla de Mirambell, orta de Binalesa.

Tu sies o,~’ Thomeu, quje ab axò teu y aco meu, ben jasents porrem viure. De bones aynes 6* no ten cal demanar: tinch lo més bel1 gerram y trull, follador y prempsa 6g ques trobe ‘O en tota Meliana, y bon corral de gallines, set caps de bèsties #entre tota manera de rocins, y los fems y J.a canyota: en fi quant esta dins la closa, teu se sia, puix tua s’és la C i E: «volador». volants? sO batens; C: «batentsu; E: «batens,. Peca d’or o d’altra materia preciosa, que anava brodada o cosida per un cap a una tela o pell i penjava com a adorn.

5’ tus a veta; C i E: «cua ab veta». ” enviar; C: idem; E: «embiar».

53 birbada; C: idem; E: «virbada», quan birbaven, arrabassar les herbes i fullaraca que creix dins el sembrat i el perjudiquen. ” cortapisa, franja o sanefa de tela, de pells fines o de pedres precioses, que es posava postissa al voltant de la part inferior de faldes, gonelles, mantells i altres peces de vestit.

55 chamellot, xamellot, teixit. Figura entre les importacions barcelonines dAnglaterra del 1793 (P. VILAR, CutaZunya en I’Espanya moderna IV, p. 132).

56 diu de festa; C i E: «dia de la festa».

57 ausades: ant. certament, en veritat.

5a yo t’aportaré; C: idem; E: «jo,t portaréu.

59 dos vintenes; C i E: «dos vintens».

60 mig; C: idem; E: «mitg>>. ” Algirós, partida rural en terme de Valencia.

Q Curbesa; C i E: «Carpesa». Carpesa és un poble del municipi de Valencia, en plena Horta, al nord de la ciutat, annexat a Valencia el 1898.

63 Sentmiquelada; C: idem; E: «Santmiquelada». Per Sant Miquel.

M Solfatia, municipi de la Ribera Baixa, al límit amb I’Horta, al sud de YAIbufera.

65 arrabassaren; C: idem; E: «arrabasaren».

66 Carraxet, lloc del municipi d’Alboraia (Horta) on el 1400 hom establí els cementiris dels penjats i dels pobres a càrrec de la confraria de la Mare de Déu dels Sants Innocents.

67 o; C i E: «bo».

68 aynes; C: idem; E: «ahines»: eines.

69 ‘prempsa; C i E: «premsa».

‘O trobe; C: idem; E: «traba*.

49 volad&;

44

ventura. Les encartalles no voldria ques retardassen, perquè dels teus besos ” estich més desijosa que de faves panesques.

Fas-te a sabre ‘* quen 73 só anada de exir uns dies y entorn del trencafil de la violeta se me són fetes morenes quesm donen més proïja 74 que ronya de colses: si sabs 75 que m’i puga fer, plaer me’n faries, que no gose esternudar, sinó fer bufes.

En tot aco estich, perquè vejes com és fort l’amor que t’e metuda.

No-t dich pus per por de males llengües; si res me trametràs, yo’t tornaré lo jornal. Voldria que.m fesses un anell de or daurat .ab una pedra de cap de llus que m’an dit que és76 bona per a mal de ronyons, y envia’m una jostina 77 que és apropriada ‘* per a que nons lliguem” la nit del noviatge. Y si.m pots haver a barata *Ode ferro vell, o comsevulla, un milanar ,d#e agulles, que una ne despench cascun any quant garbelle la dachca *’ roja, yo’t daré cosa ab quèt faré gojós tota ta vida: y és que vages a l’alfacar devés lo ribas, y ab escusa de plegar caragols y selleshores podràs-me 83 avellanenchs, yo yré allà 82 ab ma cistelleta, dir cara per cara tots tos vijars, e yo també, que a pesar de qui dirà que no, bona és Blerthomeua Sirlot.

Feta de cuyta, de mà de Jaumot lo forjador, escolà de Godella, lo dia del jubileu, quant tocavan x4 les morlanes 85 en la hora baxa.

Peu: Berthomeua Sirlot, bayna del teu punyal, llegonet del teu mànech,86 estoig de les tues joyes, que pensant en tu es dessucam8’

Sobrescrit de Sirlot: A la estrangulada, puntal de les mies entranyes, Berthomeua davant casa de Jaumot lo entrecuydat. ‘l ” ‘j

‘( ” l6 ” ” l9 SD aI 82 o U 65 U 87

paltruda,l cerco1 del meu cor, Sirlot. Sia dada en Bonrepòs,

besos; C: idem: E: esborrat. sabre; C: idem; E: «saber». que+z; C i E: «que,m». proïja; C: «proxa»; E: «proïtja». si sabs; C: idem; E: «si.m sabes». que és; C: idem; E: «qu&». jostina; C: idem; E: «jossina»: «una jossa de argents, doc. a. 1538’fDCVB). apropriada; C: idem; E: «apropiada». lliguem; C: idem; E: «Iliguen*. a barata; C: idem; E: «a barato,. dachga; CC: idem; E: «dacca». yo yré allà; C: idem; E: «jo aniré». podràs-me; C: idem; E: «por&-me». tocavan; C i E: «tocaven». morlanes: nom de certes campanes. bayna del teu punyal, llegonet del teu manech; C: idem; E: censurat. es dessuca; C: idem; E: «és dessucada,.

CARTA 3 ’ paltruda:

de paltrugar,

palpejada.

45

Tomeua: Les tues paracials * paraules, dolces y falagueres que m’has metut en la escrivanyada3 plena de gom a gom de mil burlasses, m’an fet examplar les yllades 4 dos pams en gruxa, que1 chipó 5 no m’a cabut, tauzt me só inflat de plaer, Mes estich entrenyorat 6 de les albades que? fan, que volguera ad aquexos espigats culbufadors, ab lo mànech de llegó 7 donar-los tan gran exadada que.ls trencas la nuca del coll, perquè no anassen tant en rauja; 8 al-la! cor de sant,’ pich de fust y de ferro, que sit gafassen de la garra axít tragarien com a présech mollar!

Dels teus cabells voladós,” rossos com a madexes l1 de seda me n’e fet una trenella per al gorgeral del gipó. Lo ramallet ‘* de alfàbega semitell m’e metut en lo barret de grana roja, y ab lo blancas gel&, ben atripollat, li he fet l3 a Beleta esclatorts per la porta per amor de tu. Y en paga del mocador que m’has trames, te n’envie l4 un campanaret l5 ab una pilota oripellada, y un real per a calces y sabates, y del quet restara fer-te n’has obrar lo teu palahuet,16 perquè esta estiuada estigues frescal.

Del noviatge yo só més content que tu: ja volguera que fóssem enjoyats, perqtrè pogués haver tan bell tropel1 de dona com tu eres. Dels béns de l’exovar l7 dexa-u ‘estar a ma esquena, perquè yo.m sent tenir tan bon cap, hi.m sabré regirar l8 y mirar davant y darrere,lg que no hauré menester consell de nengú.”

Més desijós estich que tu, que lo meu guaret de aygua quant esta molt sech. Sospensós *’ só estat del teu exir, fins tant que he trobat medicina: *’ envie’t un boix gallart, perquè te esclafe les morenes, y aprés de axò pendràs vinassa molta, planter de arr-os y bolets de femer, y fer-te n’has ’ 3 ’ ’ ’ ’ ’ 9 Io ” l2 ” ” IS

puracials; C: idem; E: «palacials»: cortesanes, plaents. escrivanyada: derivat burlesc d’escrit. yllades; C: idem; E: ~illades~. &ipó; C: idem; E: «gipó». entrenyorat: entristit. llegó: C: idem; E: «llagó». en rauja: amb bona marxa, sense entrabancs (Mallorca, Menorca). sant; C: idem; E: «san». voladós; C: idem; E: «voladors*. madexes; C: idem; E: «madexas». ramallet; C i E: «ramellet».

Zi he fet; C: idem; E: «li n’he fet». te n’envie; C: idem; E: ute envie». campanaret: peca de fusta que en el teler de teixir serveix de suport

una corrioleta. paíahuet; C: idem; E: apalauhet». f’exovar; C: idem; E: «l’enxovar». regirar; C: idem; E: «regir». darrere; C: idem; E: «darrera». nengú; C: idem; E: «ningú».

21 sospensós so; C: wsospens so»; E: «suspens so,. l2 medicina; C: idem; E: «medecina».

Ió l7 l8 l9 lo

46

a

una julivertada 23 y ab un corn molt gallardament ho pendràs y veuràs quant prestament te fara esternudar per ah y per baix, y axí buydaràs com lo roll de l’aygua del meu dachcar. 24 Y si res voldras yo estich ací.

Noem va res per la corpenta que’t diga, sinó que’t guardes de pedra y de neula, no’t prenga al descubert, lo diable sia sort y mut y les males llengües no agen que dir de nosaltres.

Feta en lo cantó del meu pesebret, dins lo corral hon fa la sesta lo meu fosquet, entre onze y dotze, quant exien de missa.

Peu: Del teu esclafit repòs que’t volguera tenir estrenyguda,25 Berthomeu de Benidorm, alias v[a]lent.

Sobrescrit de Berthomeua Sirlot; de cels:’ A Berthomeu lo malfadat, enamorat de Cathalina 2 la cagalosa. Sia dada al corral de la Chamora,3 prop lo vall.

Si tu, Thomeu, m’amasses y.m duguesses l’amor 4 falaguera axí com yo 5 a tu, no t’auria la r-avia 6 prengut en tanta forcor per nenguna 7 altra fembra; mes puix noem vals gaire, vas-me de gaydó’ y tens-me lo cor traydor. Mala’ te coneguí, car tost -y bés coneix una verda entre dos Io maduresmatapollat estas. Ja veig hon ” tens lo mal y de qual peu te dols, encara que.m faces lo desfressat no.m mame yo los dits, qtte pensar-te pots que ja tinch l2 ben entes. Tu cuydes donar-me a entendre cistelles per carabasses,13 ab tan embelliment l4 de broqucer me passes per la porta, y a Cathalina la cagalosa ” tins l6 ficada en los fetges. Not cal encafranar-me, ni.m digues «cera me cayó».” Pensar-te pots que, f3 julivertada; C: idem; E: «jolivertada». ” dachqar; C: idem; E: «daccar». ” estrenyguda; C: idem; E: «estrenguda».

CARTA 4 ’ ’ ’ ’ ’ 6 ’ ’

de cels; C: idem; E: «dels cels»: de gelosies.

Cathalina; C: idem; E: «Caterina». chamora; C i E: «chamorra»: portuguesa? pelada? malalta de borm? l’amor; C: idem; E: «la amor». yo; C: idem; E: «jo». ràvia; C: idem; E: «rabia». nenguna; C: idem; E: «ninguna». gaydó; C: idem; E: «gayró». La primera forma és valenciana, la segona

de Lleida, Puigcerdà, Tortosa.

9 maía; C i E: «males».

Io dos; C: idem; E: «dues». ” hon; C: idem; E: «hontn. ** que ja tinch; C i E: «que ja,t tinch». ” carabasses; C: idem; E: acarabases». ” ab tan embelliment; C i E: uab ton embellimentx ” Cathalina la cagalosa; C: idem; E: «Caterina cagalosan. ” tins; C: idem; E: «tens». ” cera me cayó; C: idem; E: «cera m’i caigué».

47

gràcies a Déu, no só yo de aquelles ‘* que dihuen: l9 ta-y bous 2o a vendre?

Thomeu, Thomeu. Més matí te hauries a llevar per a enganar-me *l y fer-me del ce1 paella y de la carabaca broquer!

Y com, jno us viu u entrar, merdosos,23 darrer 24 la porta del teu corral’et? o, y enYO cara 25 que per més senyes li feres aygua toldre, sus rant 26 del malgraneret 27 pinyolench, y ella, la putanyona, tragaemplasts,2’ estant de cua dúll pegant-te 29 unes senyores de ullades, que I’ull li volia saltar de la closca! Y Déu sab quin baticor tenia selleshores Berthomeua, la malaestruga! Y com, jno u viu yo 3o com tu traydor, penjadàs, forcassa, gualidor y cul de bagasses?’ assajares 32 de besar desús 33 la sua figuereta tardana, y ella, la somerassa,34 no fugint, ni fent forca, sinó molt poqueta, li (engibares en aquella bocassa ” un besuch chuclat que.1 sentiren de les Tavernes Blanques, prop la creu de Meliana. Y encara per més senyes, que llancares un sospir tamany COYMun bramit 36 de ase. Y yo diguí: aHa! traydora, que% naixca, ja t’exclatasses 37 per la yllada, malaestruga se te fes en los paladas! y com estas torbadàs, embriach de vinagre ab exa calavera de mosquits, ulls de granota bullida, canyís de de macarrons ! 39 Tal li atany a tal penjadàs com ciragans,38 embonyigat tu, mulas, tragallegües,40 arrastraputes4’ esbardahorts, apunyalasitis, maduro, majadero!

Pels ossos de mon pare que no y pixareu pus si.1 sabia dar a picar a grues!

Aquexes eren tantes enamorívols que m’ordenaves ab Iletres de LI aquelles; lp dihuen;

C: idem; E: «aquells».

C: «diguen»; E: «diuhen».

*O bou; C i E: «hous»: «ja pot cridar ous a vendre» es diu d’algií que pot demanar auxili o fer una pet’ició sense resultat. enganar-me; C i E: «enganyar-me». yo; C: idem; E: ajo». merdosos; C: idem; E: «enmerdososP. darrer; C: idem; E: «darrera».

0, y encara; C: idem; E: «o, encara». rant; C: idem: E: arans», ran. malgraneret; C i E: «magraneretD. tragaemplasts; C: idem; E: «tragueemplasts~. pegant-te; C: idem; E: «pegan-te». yo; C: idem; E: «jo». bagasses; C: idem; E: «bagases». assajares; C: idem; E: «asajares». de besar desús; C i E: «de besar-la desúss. somerassa; C: idem: E: usomerasa». bocassa; C: idem; E: «bocacan. bramit; C: idem; E: «bram»: bramit és un castellanisme valencia segons DCVB. J7 ” ” 40 ‘l

brija).

ja t’exclatasses: C i E: uja esclatasses». canyís de ciragans; C: idem; E: «canys de ciraganys»: canyís de xaragalls. embonytgat de macarrons; C: idem; E: «emboygat de macarrons). tragallegües; C: idem; E: «tragalleguas»: de tragar, castellanisme segle Xv. arrastraputes; C: idem. d’arrastrar, castellanisme documentat el 1585 (Ne-

48

llESPI amorasses 42 y vilanoets 43 que m’escrivanyaves?

Ab paperots de rahonasses 44 entremeliades me penses tenir eínbabuxada?

Memeu Sibília! 45 y com se enfrena axí Sirlota!

Si pus 46 me veus Ilavar la cap a l’ase,4’ ni despendre lo llexiu de la mia amor calenta, queam digués Sancha; per a tal penjadàs com tu m’avia4’ criat ma mare, batalla de forcat9 tarràs, berenguer! 5o Arrux, arrux! sI en mal guany que Déu te do, manyo Thomeu! que, allarga’t! a! llondre,52 sercas quit fassa bé! No t’empaches més dels meus cabells, ni encara parlar-ne.

Guarda’t de la mala ventura. Si.m fas girar la pell del revés 8hi.m fa SJ enviar a Gombauet de l’oncle en Riera, el1 te fara donar tanta tochada quet maduraran les costes. Not membra de la professó de l)es bascollades que+ pega Pastoret per amor de Dolzina, la negra ? Y guarda, que si.m torne rabiosa, lo diable s’i podria cagar entre nosaltres: dones 55 abans quem veges alfericiada,!j6 mentres estas en bé, tlerna’m ” les verguetes de brúfol ab la tireta sevillana 58pintaressada 59del gonet, que no vull que res ne aja la merdoseta.

Arri, en mal guany de la pollosa! Bona estava la mia ventura que Cathalina de les barrugues hagués de dur les empreses de la stela 60 Berthomeua. Digau-li a la pixallamps, que de budells culars li faré una enramada y ab un ventrellol de cabra la faré envestir, perquè sia membrat de Berthomeua Sirlot com se menja,61 car yo 62 a tals cagades com ella, entre peus les pastrugue.

Y not dich pus. Saps que diu tothom?

«Cercaren-se y trobaren-se Llorensa y Gregori; a tal pessa, tal coltell; qual maria, tales faldes tira; un jou 63 ab altre». Adéu germa. Ves en bonhora 64 la volta de lletres de amorasses; C: idem; E: «lletres amoroses». vilancets; C i E: «villancets». rahonasses; C: idem; E: «rahonases».

Sibília; C: idem; E: «Sebília». pus; CC: idem; E: «pues%. llavar la cap a Tase; C: «llavar lo cap a l’ase»; E: «lavar lo cap a l’ase»;

lava lo cap a l’ase, pert aygua y lo sabó» (Eiximenis, Moral). m’avia; C: idem; E: ame avia». batalla de forca; C i E: «bata11 de forca»: bata11 de forca, home de mala (DCVB). tarràs, berenguera: sinònims d’orinal. arrux, arrux; C: idem; E: «arruix, arruix»: llondre: curt d’enteniment. serca; C: idem; E: «cerca*. fa;

fora, fora (Procés

C i E: «fas».

dones; C i E: «donchs». alfericiada; C: «alfericida»; E: «alferizada»: terna’m; C: idem; E: «torne’m». sevillana; C: idem; E: esivillana». pintaressada; C i E: «pintarrassada».’ stela; C i E: «estela». com se menja; C: idem; E: ucom se verija,. yo; C: idem; E: «jo». un jou; C: idem; E: «un jova» (error). bonhora; C: idem; E: «bonora*.

49

epilèptica.

olives).

Paterna, als acuts fer-hi parades. 65 Fes-li foguejar los sobreossos que té en les besanques y que prenga una novena de caldo de bledes y altra de chicoyres, perquè guarixa 66 de l’aliància 67 y de la ronya dels colzes que té color de merda d’oca.

Y tu, Thomeu, si vols guarir de les matadures y dels floroncos, ages 68 una poca de talonera de espardenya cremada y castres de magrana borda, y cebes marines, sagí de truja, llet de grues, cera de forment, ous 69 de cerves blanques, tot passat per lo cedaz,70 t’o faxaràs y veuràs quan 71 Ilauger restar,& dels lloms per a la nit de les clavades! Y prech que Iúll n’i surta 7z y exam de abelles lo y devoren a la embriagoneta, que fàstigue agen 73 los gats. Que& ossos de la mare majora 74 se’n regiren allà hon estan, que per tal tílica 75 tinyosa, la garrida Thomeua ha de ser rebujada. Més de un carreter y tastaolletes aco se n’esperava. Mes, que folla ~0,‘~ que fas cas de misèries ! No.m ‘do1 sinó de les voluntats t’e metudes. Mas n bé dihuen 78 veritat: que qui avant no guarda... ja só entesa.

Y tramet-te una figa ben Ilarga, y fas-te la creu, partixch 79 palleta, y bufa pelet,80 que si+ veya rebentar pels costats, not voldria dar de la mia saliva. Entens, Thomeu? Trobaràs sabates per a ton peu8’ no faras trach que no.1 te begues. Sàpies-te que de bell llant he fet hom.enamorat,s’ quen tota part se pot bé mostrar Jaumot Tagell, lo esgremidor.83 Si per la portam passes, ell te fara cagar los pets tan 84 grossos. Ja li he donat la jostina 85 dle coral queam dares: en fàstig teu la portara, y no

als acuts fer-hi parades; C: idem; E: «als acuts a fer-hi paradesu. guarixa; C: «guarixca»; E: uguareixca». aíiància; C i E: «aliacrà»; aliacrà: ictericia. ages; C: idem; E: «hages». ous; C: idem; E: «hous». cedaz; C: idem; E: «cedas». quan; C: idem; E: «quant*. n’i surta; C i E: uli surta». fàstigue agen; C i E: «fàstig ne agen». majar; C i E: «majora».

Mica; C i E: «tísica». folIa yo; C i E: «folla so jo,. mas; C: idem; E: «mes». dihuen; C: idem; E: «diuhen». partixch; C: idem; E: «parteix». bufa pelet; C: idem; E: «bufa pelet, y besa’m darrera». trobaràs sabates per a ton peu; C: idem; E: «sabata trobaràs en ton pew. hom,enamorat; C i E: «heme enamorat». esgremidor; C: idem; E: <esgrimidor». tan; C: idem; E: «tant». jostina; C: idem; E: «jossinan.

50

EESPILL gosaràs dir: negre has l’ull. Yo faré de manera que en mal punt has conegut a Berthomeua Sirlot.8(’ Peu: Nkm passes pel carrerF7 ni.m prengues ayre, que Berthomeua Sirlot ja no4 vol gayre.

Eulàlia

86 Sirlot; ” carrer;

C: idem; E: «Sirlota».

C: idem; E: «carré».

53

DURAN

F

ORMACIÓ DEL PAÍS VALENCIA 1 CANVI URBk EL CAS DALACANT

MàriusBevii

L

A RECONQUESTA i la repoblació del nou regne de València que porta a terme Jaume 1, va suposar importants canvis socials i ètnics, que a la vegada provocaren grans transformacions de la geografia humana del País Valencia; entre les manifestacions més fortes hi ha les ruptures urbanes que tot allò va produir.

Com diu P. Guichard, aquesta afirmació sembla sorprendre a primera vista, ja que és una idea bastant estesa la continuïtat de les estructures humanes i, per tant, també urbanes a casa nostra, idea basada, en gran mesura, en certes continuYtats toponímiques i de poblament, reforcada per la ideologia «tradicionalista», que ha oontribuit a imposar una determinada visió de l’època medieval que presenta com a casos excepcionals i curiosos les funcions de ciutats de nova planta al regne dle Valencia, a diferencia del que s’esdevingué al Principat.’

’ GUICHARD, Pierre; BAZZANA, André: Nuestra historia, ~01s. 2 i 3, Valencia 1980.

GUICHARD, Pierre: «L’època musulmana, factor de continuytat o discontinuïtat en la història valenciana,, Debats, núm. 1, Valencia 1982.

53

La manca d’estudis monogràfics sobre l’evolució històrica de les viles i ciutats valencianes ha contribuït també al triomf d’aquesta idea i ha afavorit la creenca que les poblacions de nova planta amb ordenació ortogonal eren casos particulars de la repoblació de les comarques de la Plana.

Les reflexions de P. Guichard al respecte, així com el seguiment de prop de I’estudi sobre el patrimoni arquitectònic de la Pobla de Vallbona, on tes posava de manifest el manteniment de la trama ortogonal

l.-Voltantr de la vila medieval d’Alacant @rea ratllada), toponimia tradicional.

Observeu el dualisme entre elS tots ells desapareguts en I’actualitat.-1: Pou del Drac Goteta i Ermita de Santa Arma.-3: Font del Satle i i Senén.4: Font Santa i Ermita de

avui ocupats pel modern casc urb8, amb la naixements d’aigua i els ermitoris medievals. i Ermita de la Mare de DBu del Lluc.-2: La Ermitori de Sant Blai, també dels Sants Abdó la Mare de Dén dels Angels

fundacional? ens va fer veure que aquest fenomen urbà també es produïa duna manera clara en la ciutat d’Alacant.

Si bé gran quantitat de treballs locals han tocat, més o menys directament, el desenvolupament urbà d’Alacant d’Nencà de la reconquesta, cal advertir que hom no ha tingut en compte les manifestacions urbanes realitzades pels nous pobladors i ha llancat diverses hipòtesis en que es dóna un pes gairebé total a la permanencia i continuïtat de les í

BOIGUES,

Carles;

logo del Patrimonio

GIM~~NEZ,

Arquitectónico

Manuel;

LLORENS,

de la Pobla

54

Vicente i de Vallbona,

Victoria: CatáValència 1981.

SOLAZ,

estructures urbanes islàmiques i s’obliden nous tipus d’intervencions urbanes anteriors al segle XVI. Fins i tot hi ha hagut qui ha donat continuïtat pre-islàmica a l’actual nucli de població, tot suposant l’existència de restes mossàrabs;3 d’aquesta manera han aparegut les teories «tradicionalistes» que s’han forjat entorn dels fonaments histories del país.

DOS NUCLIS

URBANS

DIFERENCIATS

Alacant va restar en la part castellana quan fou tracada la divisoria Busot-Biar que separava els antics regnes de Valencia i de Múrcia; finalment, Alfons X l’ocupà per les armes en 12461247. Aleshores es va fer un primer repartiment i després, en 1258, un segon. Hom la dotava així dún consell municipal, a més de privilegis i exempcions economiques que afavorissen l’afluència de pobladors per tal d’assegurar millar el control de la vila, atesa la importancia estratègica del seu port.4 Les refierencies a la vila que apareixen en els textos de la segona meitat del segle XIII, anys encara de sobirania castellana pero de poblament catalana-aragonés? ens mostren una vila d’Alacant amb dos nuclis urbans clarament diferenciats.

En la seua Crònica, Jaume 1 ens en dóna la primera notícia; el text fa referencia a la vinguda del rei a Alacant, el 1265, amb motiu de la insurrecció musulmana del regne de Múrcia, per ajudar el seu gendre Alfons X: «Nós estant en Alacant, adjuntem nostres fills lo infant en Pere, lo infant en Jaume e el bisbe de Barcelona e nostres rics homs en la Iglésia de Alacant en la novella de fora, no en la 3 MAS Y GIL, Luis: Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (Valencia 1972). s. v. «Alicante Municipio», diu que «al poniente en la iglesia de fora, primitiva ermita mozárabe, hoy San Nicolás de Bari . ..» sense que en coneguem cap prova testimonial que ho ratifique. El fet que el barranc que passava per les proximitats, el barranc de Canicia, signifique en àrab «església cristiana», com diu Sanchis Guarner, no vol dir que el possible emplacament d’aquesta siga en el mateix lloc urbà de Sant Nicolau. D’altra banda, en el segle XVI vingué a negociar a la ciutat el genovés Pere Canicia i va emparentar amb el patriciat urbà d’Alacant. No seria estrany que el barranc en rebés el nom per algun motiu, com s’esdevé amb un altre barranc d’Alacant, el de Bonivern que rep el nom d’aquesta família perquè hi bastí una creu de pedra. ’ MARTÍNEZ MORELLA, Vicente: Privilegios y Franquezas de Alfonso X el Sabio a Alicante, Alacant 1951. ESTAL, José Manuel del: «Conquista y repoblación de Orihuela y Alicante por Alfonso X El Sabio», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, núm. 33, Alacant 1981.

5 Abans de la repoblació manada per Jaume 1 quan va anar a sufocar la rebellió dels moros del regne de Múrcia en 1266, ja hi havia poblador-s catalans a la vila d’lllacant. Hi trobem cognoms com Molins, Mirabel& Saverdú, Ferrer o Monteada, entre els personatges esmentats en les lletres d’Alfons X i el Consell alacantí. Aquest contingent de catalans es va augmentar sensiblement en aquest

55

CESPILL major.. . » 6 Es a dir, que hi havia dues esglésies, una d’emmurada i situada fora de la vila, i una altra, més gran, dins del recinte emmurallat.

Mig segle després, en 1296, Jaume II va incorporar mdefinitivament la vila al regne de València; Muntaner ens conta la presa del castell i la vila, en un bel1 fragment de la seua C&zica: «E en lo primer lloc on lell venc del regne de Múrcia fo Alacant, e combaté la vila e la pres, e puis muntà al Castell, qui és dels bells castells del món... » «E així, com lo dit senyor rei hac pres lo castell, comana’l a En Berenguer de Puigmoltó e féu gran raó que ben li ho havia s’ervit. E puis anà-s’en a la vila; e En Ramon Sacoma, e en Jaume Bernat e En Saverdum, qui eren dels mellors d’Alacant, ab tots los altres faeren Sagradament e homenatge al senyor rei. Que avallaren a el1 a la vila d’avall, com veeren que el castell era perdut, e coneixien que no es podien pus tenir en la vila, dintre, vella; que per cert, si el castell no fos estat pres, ells mells temps no foren retuts al senyor rei.» 7 Aquest text ens dóna un bon grapat de dades respecte de la configuració urbana d’Alacant; en deduïm l’existència d’una vila, presa en prim’er lloc, abans que el castell, i una altra vila de dins, la vila vella, vinculada defensivament al castell, de manera que si no s’hagués pres aquest, no hauria estat possible conquerir la vila.

Aquestes dues notícies poden ser completades amb altres referències sobre l’Alaca8t primitiu que apareixen en diverses ckusubes testamentàries del Libro antiguo de Beneficios de la purroquial Iglesia de Santa Maria. En una d’aquestes clàusu18es, de l’any 1297, es pot llegir: a...aquelles tres obradores meus qs. tenen ab les 1s. cases mies en que yo stich que son en lo raval d’Alacant $0 és saber los dos al costat dues la Sglésia de Sent Nicolau et terc costat ues lo mur del dit raval *. . .».

Amb això sabem que el raval d’Alacant es troba on hi ha l’església de Sant Nicolau, i que aquest raval és emmurallat.

any, 1266, i posteriorment

en 12%, amb la incorporació definitiva de les terres alacantines al regne de València. Així veiem que en el Libro antiguo de Beneficios de la parroquial Iglesia de Santa María de Alicante, que recull testaments a favor d’aquesta església al primer terc del segle XIV, el 71 % dels cognoms que s’hi relacionen són d’osigen cata&, el 5 % aragonés i el 19 % castellà. A més a més, ens crida l’atenció el fet que la majoria dels cognoms catalans ho són de l’àrea oriental del Principat.

6 JAUME1: Crònica, vol. VII, Barcelona 1926. ’ MUNTANER,Ramon: Crònica, vol. V, Barcelona 1927. ’ k4ARtiNEZ MoRELLA, Vicente: Libro antiguo de Beneficios de la parroquial Iglesia de Santa María de Alicante, 1300-1375, Testament 29, Alacant 1954.

56

Z.-Gravat ornamental de pot observar com abaixen

Iss patents els bracos musulmana

de Sanltat del de les murades fins Sta. Maria,

Port d’Alacant, de I’any 1700. aproximadament.

Es del Castell i, a mitia muntanya, el mur de la vila separant les dues viles.

1 ajuntant les tres notícies de la segona meitat del segle XIII, sabsem que el raval d’Alacant es el que hi ha extramurs, que és la vila d’avall, a la qual pertany I’església de Sant Nicolau, i que és emmurallat.

1 que a la vila de dins, intramurs, esta la vila vella, on hi ha l’església major, Santa Maria, vinculada defensivament al Castell.

Aquesta situació de la vila, dividida en dos nuclis urbans diferents i jerarquitzats, concorda amb la tradició religiosa d<e dedicar el temple principal a Santa Maria i el temple secundari, extramurs i prop de la mar, a Sant Nicolau, defensor dels mariners, com s’esdevenia també a Gandia i a Dénia, on les esglésies principals estaven d(edicades a la Mare de Déu, pero hi havia ermites pels voltants dedicades al martir de Mira? També trobem un parallelisme toponímic a Dénia, on la ciutat emmurada es diu «Dalt Dénia» i el raval marítim «Baix la mar», com en el nostre cas s’anomena «vila d’avall» el nucli més pròxim a l’antic port d’Alacant.

9 Bendicho, en la seua Crònica, arreplega alguns d’aquests arguments amb la intenció de demostrar que l’església de Sant Nicolau es de fundació més antiga que no la de Santa Maria, per tal de justificar el dret de la primera al títol de Cohegial. Ell suposa que va haver una primera conquesta pacífica de la vila en 1244, en la qual els cristians ocuparen un raval musulmiì i dedicaren la mesquita al Sant de Mira, mentre que els musulmans hi conservaven una mesquita. Dos anys després, en 1248, en revoltar-se, foren expukats i dedicaren la ,mesquita a Santa Maria. Aquestes hipòtesis han estat refutades per estudis recents.

57

En resum, als pocs anys de la reconquesta, Alacant dos nuclis urbans: la vila vella, i el raval d’Alacant, passem a estudiar.

LA VILA EL

MUR

es componia de que tot seguit

VELLA ISLiiMIC

Tothom reconeix la Vila Vella com la vila musulmana d’Alacant, pero hi ha diverses hipotesis respecte de l’extensió i la delimitació, justament l’objecte del nostre treball.

La vila musulmana naix en el segle VIII, quan mor per consumpció la ciutat romana de Lwentum, ubicada en la partida dels Antigons, avui barri de Benalua, en el casc actual de la ciutat, i els siris de Baly s’installen en el vessant sud del Benacantil, sota la protecció de l’alcàsser bastit al cim. La nova població recull i islamitza l’antic nom roma, convertit en el nom àrab Al-lacant, que encara avui es conserva.”

La vila fou bastida al peu del Benacantil en un espai la topografia del qual descrivim a continuació.

La muntanya, que s’alca a vora mar, té uns 150 m., amb un pendent molt gran a llevant i un penya-segat al sud, que presenta la forma d’una fac humana, coneguda com «la cara del moro». Sota d’aquest, a 60 m., hi ha un replà, dit tradicionalment l’Ereta, d’el qual parteixen dues ales, una cap a la mar i una altra pràcticament en sentit perpendicular, la qual configura el petit barranc del Carme que desemboca en una plana de Ileuger pendent vora mar. Aquesta plana limita pel ponent amb el barranc de Canicia o de les Reixes, i configura un espai triangular que amb el penya-segat a l’esquerra i la mar a la dreta, constitueix un lloc de molt bona defensa i fàcil de fondejar, que va ser ‘elegit per al bastiment, en la part més apegada al Benacantil, de la vila islàmica.

Per a la reconstrucció del recinte islàmic comptem amb l’element arquitectkric més important que va restar de la vila musulmana fins fa relativament poc: la Porta Ferrissa,” porta principal de la vila. Enderrocada el 1860, N. C. Jover ens en descriu l’estat que presentava en els seus dies: «el arco que miraba a la calle mayor era un medio punto esencialmente árabe, como lo probaba a más de su forma y del corte y colocación de los sillares, una inscripción del Koran, cuyos caracteres, casi borrados por el tiempo, se distinguían hace pocos años en torno a la clave; la fachada que miraba a la Villa-vieja se elevaba sobre un arco ojivo, y así como la portada lateral, qu’e servía de ingreso lo TARRADELL, Miguel; MARTfN, Gabriela: Els Antigons-Lucentum. romana en el casco urbano de AZicante, València 1970. LLOBREGAT, miro de Oriola, su vida y su obra, Alacant 1973.

Una

Enrie:

ciudad Teodo-

Ii Rebien aquest nom les portes protegides amb làmines de ferro. Aquest topònim també existeix a Lleida, Barcelona, Morella i Sagunt.

58

al patio que había delante del edificio era de fecha muy posterior, pues se construyó en 1541, cuando fue adjudicado aquel palacio al duque de Maqueda, marqués de Elche, por los servicios que prestó al emperador Carlos V contra las Comunidades de Castilla».12

3.41) (2)

Gravat La

El rissa ment donar també

Porta

de

la Crãnica de Bendicho on es vau el mur que abaixa travessant el Benacantil, una foftificació en L”Ereta. la Torre de la Pólvora i la Porta Ferrissa Ferrlssa segona el gravat da la Crònica de Viravens. notablement transformada Ilenguatga barroc

amb amb

gravat que acompanya aquesta notícia ens mostra la Porta Fermolt transformada, amb balcons i finestres barroques, possibleobertes amb el pas del temps per al canvi de funció que es va a l’edifici, que de porta de muralla es convertí en palau. Coneixem la planta de la porta que apareix en diversos plànols l3 del

I2 JOVER, Nicasio Camilo: Reseña

de Alicante, Alacant 1863, p. 24.

Sección documentación: Cartoteca histórica. Zndice de atlas universales y mapas y planos históricos de España (Madrid 1974): «Plano del Castillo de Alicante», por don Fernando FABRÉ, ingeniero militar (1721. Ref. 289); «Plano del castillo de Alicante con un proyecto», por ingenieros militares (1750. Ref. 301); «Plano de las cercanías del castillo de Alicante con proyecto», por don Esteban PANON (1751. Ref. 304). histórica

l3 Servicio Geográfico del Ejército.

59

segle XVIII, i en particular

en un de 1751, on es veu que era d’entrada recta i flanquejada per dos elements, una msena de torrelles bastant desfigurades per les obres de transformació a que acabem de referirnos. Pel que es pot observar en el plànol, degué haver-hi una segona fulla en l’arc d’eixida, ja dins de la vila, amb la qual cosa augmentava la possibilitat de defensa.14 Seguint amb la lectura dels plànols veiem que el mur s’endinsava en Iel palau del duc de Maqueda, des d’on girava, parallelament a la mar, fins arribar al Portal Nou. Aquest mot apareix ja en 1386, en temps dels jurats Berenguer d’Empúries i Bonafont de Vallebrera, per acord dels quals «se obrí el Portal Nou, que esta tapiat aon tiren a la rodella».”

El nom ens indica que es tracta d’una porta d’obra nova, bastida sobre una altra anterior, una «porta vella», a l’extrem de I’actual carrer Vila Vella i oposada a la Porta Ferrissa. Amb seguretat, en la guerra dels Peres que acaba en 1366, es va tapiar per millorar la defensa de la vila, fet freqüent en 1’Edat Mitjana.

Atesa l’escassa importancia de la vila, bé podria estar dotada d’una sola porta, la Ferrissa, pero l’existència evident del carrer Vila Vella que travessa la vila implica necessàriament dues eixides. També confirma aquesta idea el fet qwe en el segle XIII, en I’època de la reconquista, es parlas d’algunes edificacions en aquesta banda del poblat, com era I’ermita de la Verge del Lluc; l6 per tot això hem de concloure qule degué haver-hi una eixida.

Dalt del mur hi havia la mesquita que més tard va ser transformada en església i on, a primeries del segle XIV, s’edificà l’actual temple gòtic català de Santa Maria. Bendicho ens diu el següent sobre aquesta qüestió: «Dedicole pues este templo de quien hablamos el Sr. Rey D. Alfonso a la Virgen Santísima, en esta part’e de la ciudad más antigua a quien comunmente llamamos la Villavieja, en la falda o vertiente del castillo sobre el muro de esta población donde estaba la mezquita de los moros de aquella partida ciudad y aún hay vestigios de la puerta que entonces tenía que es enfrente del brocal del pozo que

Ir TORRESBALBAS,Leopoldo: Ciudades hispano-musulmanas, 1972.

Is ARQUESJOVER,Agustín: Nobiliario Alicantino.

Transcripción,

vol. II, Madrid adiciones,

notas

Alacant 1966: «Noticias geneológico-históricas de los insaculados que han governado en la Ciudad de Alicante desde el año 1336 hasta el año 1697».

I6 Segons la tradició va ser fundada por l’Orde dels Templers, que portaren la imatge de les Illes i bastiren l’ermita damunt d’un pou d’aigua dolca, el pou del Drac, vora la platja de Cocó. ,Ben prop hi havia la font de Goleta, davant la qual fou edificada l’ermita de Santa Anna en 1427. En questa rodalia es va desenvolupar després del segle XVI el raval Roig, puix que encara no apareix dibuixat en la perspectiva que fa Vespasiano Gonzaga de l’àrea. L’ermita de Santa Anna va ser enderrocada al segle passat, i en els anys setanta ho va ser la del Lluc ‘(del Socors després del XVI), igual que la major part del raval.

y comentarios

de Luis

Mas y Gil y José María

60

Esquerdo

Ribera,

está en medio de la calle. Y en una dse las casas de enfrente estaban los baños que solían tener a la entrada de sus mezquitas.. . » l7 Mirant els plànols d’aquesta església es veu que no esta edificada directament dalt del mur sinó que hi havia un espai de quasi sis metres que separava la nau gotica d’aquest, de forma que es pogués fer servir per a tasques defensives. Va ser en el segle XVI, quan es van bastir les noves muralles i aquestes deixaren de ser necessàries, que s’ocupà aquest espai i s’hi edifica la capella de la Puríssima Concepció. La torre medieval de I’església, també dalt del mur i de construcció robusta, sembla acomplir-hi un paper combinat d’element defensiu i d’e símbol religiós, fet gens desacostumat en les esglésies medievals.‘* L’altre brac de la murada, encara existent a finals del segle XVIII, travessava I’illa de cases del costat de la Porta Ferrissa lq i arribava fins a la Torre de la Pólvora, torre quadrangular que hi hagué fins al segle XIX en l’actual placa del Pont i de la qual ens fa una curiosa descripció Vivarens : «Hasta principios del siglo XVIII, sin embargo, se conservó una torre que se levantaba al lado de la puerta que llamamos de Ferrissa.» «La antigüedad de este edificio debió remontarse al tiempo d’e los romanos, pues se veía coronada por los toros alados.. .» «Los toros a los que nos referimos estuvieron en esta torre colocados de tal suerte, que estaban como mirando al punto donde situamos a IlZice, hasta que fue destinado a depósito de pólvora.» *O D’es d’ací el mur pujava per una ala del vessant del Benacantil i, adaptant-se a les corbes de nivell, passava per l’Ereta, fins a la torre del Mig Almut.2l De nou Bendicho ens diu: «Tiene a la mitad de la sierra un antiguo muro de tapias fortísimo fabricado que se dice la fortaleza antigua que defendía la Villa vieja que es en lo más alto de la ciudad, y quien lo demás de ella en caso urgente y de necesidad

l’ BENDICHO,Vicente: Crónica de la Muy Ilustre, Noble y Leal Ciudad de [Alacant 16401. Copia manuscrita de la Biblioteca Universitaria de Valencia, núm. 284. Libro 1. Capítulo XXIV. En que se trata y describe el templo de Santa Mar-fa de la ciudad de Alicante, de su fundación y casos particulares. ” MARTfNEz MORELLA,Vicente: Inventario del Archivo Parroquial de Santa María de Alicante, Alacant 1955. MARTÍNEZMORELLA,Vicente: AIicante monumental, Alacant 1963. BEVIA, Mario: Planos de fa Iglesia de Santa María de Alicante, Alacant 1971. ” Encara avui es pot veure en el pati de la casa del carrer Vila Vella núm. 1 el tracat d’aquesta murada, on possiblement els mm-s de càrrega de l’habitatge que donen al pati siguen els primitius murs àrabs.

Za VIRAVENSY PASTOR,Rafael: Crónica de Alicante, Alacant 1876, p. ll. Vivarens s’equivoca quan diu que la torre es va conservar fins comencaments del XVIII, puix apareix en plànols del primer terc del XIX. ” Rebria aquest nom per la forma troncopiramidal semblant a aquesta mesura valenciana de gra. Era frequent en Alcant denominar les torres amb nom de figures quotidianes, quan no tenien nom de Sants o Mare de Déus, com 1’Ampolla o L:Esperó, a més d’aquest.

Alicante

61

tiene una segunda retirada.. . Y>” L’antiguitat d’aquest mur no passava ja desapercebuda en aquells dies, puix qu’e en dos plànols de 1656 i 1658, hom el denomina «fortificación de los romanos» i «recinto viejo de los romanos».23 Avui encara podem veure restes d’aquest mur en els vessants de I’Ereta, damunt del barri de la Santa Creu.

Ambdós bracos del mur pujaven fins al cim de la penya, on completaven la fortificació die la vila amb l’alcàsser; bé que amb successives modificacions i reformes, aquests fragments de la murada han pervingut fins els nostres dies.

EL

RECINTE

URBA

MUSULMA

Poca cosa podem deduir dels textos, pel que fa a la vila musulmana. El Idrisi en el segle XII fa la següent descripció: «És poc important, però.de bastant població. Hi ha un mercat, una mesquita més gran i una altra de més menuda. L’espart que hi creix s’exporta a tots els països marítims.

La terra fa fruites i llegums en abundància, principalment figues i raïm. El castell és molt ben fortificat i és difícil enfilar-s’hi.

Malgrat la seua poca importància, Alacant és un lloc on es construeixen vaixells per al comerc i barques.» *’ Tenim també una altra descripció, dels segles XIII i XIV d’Al-Himyari, on s’afirma pràcticament la matceixa cosa, encara que no s’hi esmenta la mesquita menor d’E1 Idrisi, tot dient que «està proveida d’un basar i d’una mesquita amb trona»J6 Estudiant els plànols abans citats de comencament del XVIII, on el carreratge seria, amb poques modificacions, el mateix del seglje XIII, s’observa que la vila estava organitzada entorn d’un eix principal: el carrer de Baix o Vila Vella,27 parallel a la murada i a la mar, que genera ” BENDICHO,Vicente: Crònica..., llibre 1, cap. XIII, «Del castillo de la ciudad de Alicante, de su fortaleza y cara». l3 ORTS I BOCH, Pere Maria: Alicante, notas históricas (1373-1800), València 1971. Reproducció en facsímil de «Recinto de la Ciudad de Alicante en la forma que ahora se haya. 1656». Servicio Geográfico del Ejército, Cautoteca...

(Madrid 1974): «iPlanta del nuevo recinto de Alicante, por don Joseph Castellon y don Pedro J. Valero. Ingenieros Militares» (1688. Ref. 287). ” Una simple inspecció ocular dels murs ens mostra que han estat eixamplats en algun moment; s’hi veu clarament un primer mur fet de ‘dos envans de maconeria i plens de fang xafat. Parallelament, amb tècnica semblant, ha estat duplicada Vamplària.

25 PONS BOIGUES, Francisco: Ensayo bio-bibliográfico sobre los historiadores y geógrafos árabes españoles, IMadrid 1898.

26 «AL-HIMYARI, Kitab Ar-Rawd Al Mitar», traduït per MAESTROGONZALEZ, María Pilar (València 1%3), «Colección Textos Medievalesn, núm. 10, phg. 342. *’ Hem anomenat tots els carrers amb el nom que tenien fins al segle XVIII, atés el complement informatiu que dóna la toponímia urbana tradicional. Al llarg del segle XIX varen anar canviant en funció dels avatars polítics i la pressió castellanitzadora, que definitivament, per «Real Orden» del 24 de febrer de 1860, va substituir tots els rètols en valencià per textos en castellà. Vila Vella o Baix (avui, Villavieja), En Mig (Lucentum), Dalt (San Juan), Arquet (Luzan), Baixada

62

CESPILL altres dos carrers secundaris, també parallels i situats en cotes superiors, els carrers d’Enmig i el carrer de Dalt, els noms dels quals responen a la situació. Aquests es comunicaven per carrers transversals amb escalinates, petites places i alguns atzucacs; conformen illes de cases de formes irregulars, adaptades al terreny, no massa grans i de parcelles menudes.

Del mig del carrer de Baix eixia un carreró, la Baixada del Mar, que desembocava en la mar, com indica el seu nom.2’ Només davant de l’antiga mesquita, en l’actual placa de Santa Maria, hi havia un espai de dimensions significatives, potser sel centre principal de tota l’activitat socio-econòmica de la vila musulmana, al qual, com hem vist, i pel que fa a l’època islàmica, s’ha referit Bendicho.

Dels toponims conservats als carrers, el que m,ereix l’atenció és el de I’Arquet, que com el seu nom indica es refereix a l’existència d’un are, element arquitectònic freqüent en les viles islàmiques, que servia per a Iligar murs d’estabilitat precaria.

Els habitatges de la vila ocupaven un espai aproximat de 28 Ha., bo i tenint en compte allò que diuen els ‘cronistes sobre I’lexplosió duna mina d’Asfeld que, durant la Guerra de Successió, va destruir un sector de cases de la vila vella. 1, segons lels càlculs de densitat de població fets per Torres Balbas, 2g la població de dins de la murada seria d’un miler d’habitants, cosa que concorda amb la poca envergadura de la vila.

Les troballes arqueològiques len aquesta àrea han estat escasses i, per tant, ben poca cosa ens diuen de I’Alacant musulmà.3° al Mar (desaparegut), Savila (Villavieja), L’Hospital (San Nicolás), Fontanella (San Agustín i placa Santísima Faz), Major (Mayor), Llauradors (Labradores, Muñoz, Abad Penalva, Plaza), Val1 i Entre Mur i Mur (Rambla de Méndez Núñez), Brossa (San Isidro i San Pascual), Avella (desaparegut), Sant Josep (San José), Sant Cristòfol (San #Cristóbal), Empedrat (San Andrés), Llotja de Cavallers (Virgen del Remedio), Esperanca (Las Monjas), Sant Agustí (Virgen de Belén), Espardenyers (Santos Médicos), Remiro (Ramiro), Fruita (Santísima Faz), Mar (Ajuntament, ‘Rafael Altamira).

28 CANO,Miguel A.: DfAz PALACIOS, Julio; GARCÍA,Maria del Pilar; HUETE,María Isabel: «Alicante. Plan especial Casco Histórico», Información, Alacant 1978.

29 TORRESBALBAS,Leopoldo: Ciudades..., vol. 1, Madrid.

30 RICO GARCfA,Manuel: Memoria relativa a los nuevos descubrimientos de la antigua Lucentum, 1892. Edición y estudio de Vicente Martínez Morellà (Alacant 1958): «... allá por el año 1860, al derruir la pequeña casa situada en la acera izquierda del callejón llamado del Instituto en el populoso barrio de la Villavieja, encontró D. Leandro Bernabeu y Viteri, a más de una regular colección de monedas, algunos fragmentos de vasijas, varias lamparillas, el tronco de una estatua como de un metro de altura y diferentes trozos de pavimento árabe», p. 47. MARTfNEz MORELLA,Vicente: El puerto internacional de Alicante, durante fa Edad Media (Alacant 1959): «Frente al Ayuntamiento actual construyeron su puerto [los musulmanes]. En los cimientos de la actual Audiencia en construcción, se encontraron multitud de restos de cerámica de reflejos metálicos, probablemente de Paterna, por su semejanza a los de allí y que son del siglo XI, XII, XIII y aún XIV» (p. 9). També N. C. Jover i Viravens en des seues cròniques donen referències de troballes sense cap importància al voltant de la porta Ferrissa.

63

DUES HIPOTESIS SOBRE EL RECINTE

ISLAMIC

Si bé en la memoria col-lectiva d’Alacant, fins el segle XVIII, la ubicació de la vila musulmana ha estat coherentment d’elimitada, tant en I’extensió com en la delimitació de la murada, a partir del segle XIX ha anat perdent-se i ha donat peu a diverses interpretacions.

Així tenim la descripció que ens dóna en 1656 Joan Baptista Paravesino: «Solo vino a consistir en el castillo y en las pocas casas que están desde la puerta Ferrita a la Ereta y al portal nuevo, que es lo que hoy llaman Villa Vieja, pero después en buenos años se fue poblando y extendiendo en lo llano.. .» 31 També coincideixen les contínues referències que ens dóna Bendicho, algunes ja citades. 0 la denominació de «The Old Town» amb que alludeix a la Vila Vella un plano1 anglés de 1708, parlant del conjunt de les edificacions, no del carrer.32 Complementen aquests texts alguns gravats o pintures de la mateixa època, que ens mostren clarament els dos recintes emmurats de la ciutat, amb els seus bracos que baixen del castell, com ara el que apareix en la Crònica de Bendicho; el de la patent de sanitat del Port d’Alacant, de l’any 1700; o el quadre L’embavcament dels moriscos al post d’Alacanf, obra anònima de primer& del segle XVII. Una de les hip&esis més significatives d’èpoques posteriors sobre la murada i l’extensió de la vila islàmica, és la que recull la Guia del Casc Antic,33 que resumidament és la següent: ,la murada de l’època musulmana partia de la Porta Ferrissa i recorria els carrers i places de Llotja de Cavallers, l’Esperanca, Sant Agustí, Montengon, Espardenyers i Sant Cristì>fol, fins a la porta de 1’Horta. La vila corresponia als barris de la Vila Vella, Sant Roc i Santa Creu; l’actual placa del Pont constituiria el nucli originari d’e I’urbs islamica.

Aquesta hipòtesi té escassa base, ja que no es coneix cap gravat, plano1 antic, troballa arqueològica, trama parcellària o text que ens permeta suposar l’existència dún mur per aquest trajecte. També sabem que la placa del Pont és de recent creació, ja que fins a comencaments del segle XIX estava ocupada per la Torre de la Pólvora i travessada pel mur; no hi havia cap edifici, com es pot veure, de l’època. Es en un plano1 34 de devers 1851 que apareix per primera vegada, per la qual cosa difícilment podria ser l’origen de I’actual Alacant. El barri de Santa 31 ORTS I BOSCH,Pere Maria: Alicante... (Valencia 1971), «Carta de Juan Bautista Paravesino síndico d’Alacant al Rei en memorial de D. José de Borja», Arxiu de la Corona d’Aragó, Leg. 556.

32 BAFIN SCULP, S.: Plan of the city and castle of Alicant, befieged by the Chevalier d’Asfeldt

1709; reproduït

Nor. 30th 1708 and furrendered

by capitulacion

Apr. 19 th.

per FERRÁNDIZCASARES,José: Cuando Alicante pudo haber sido otro Gibraltar, Alacant 1971.

33 CALDUCHCERVERA,Juan; VARELA BOTELLA,Santiago: Guía de Arquitectura de Alacant, vol. 1, Alacant 1979. ‘CANO,Miguel: Alicante, plan especial casco histórico, Alacant 1978. També mantenen aquesta hipòtesi Vidal Tur i Guardiola Pico.

34 CALDUCHCERVERA,Juan: Guía..., Alacant 1979. Cartografia IX. ~1851. Alicante».

65

Creu també és de més recent creació, puix fins el segle XVIII no en són esmentats els carrers; en 1754,35 el que després seria el carrer principal, Sant Rafsel, apareix encara com a barranc del Carme. L’ermita del mateix nom es construí a finals del segle XVIII, en el regnat de Carles IV. Així matdx, lermita de Sant Roc va ser erigida després d’una pesta que va patir la ciutat el 1559; el barri ‘es desenvolupa al seu voltant en un moment, el segle XVT, de gran auge economic de la poblaci6.36 Per tot això, els dos barris difícilment poden formar part de l’antiga vila musulmana d’Alacant.

Un altre factor que va en contra d’aquesta hipòtesi és el topòaim de la Vila Vella. Aquest sempre s’ha referit a una extensió urbana molt concreta: l’àrea que va des de la Porta Ferrissa fins al Portal Nou. Pero això és contradictori, ja qu’e si la vila islàmica hagués tingut I’extensió que marca la hipòtesi de la Guia, lògicament tota l’àrea de Sant Roc, Santa Creu i la Vila Vella, hauria estat denominada d’aquesta última manera. En altres viles, com Nules o Tossa, aquest topònim de Vila V’ella és igualment referit a les àrees de les viles anteriors, per diferenciar-les de les viles noves de posterior edificació.

L’altra hipotesi usada sovint sobre l’extensió i el trajecte del mur islàmic és la que recull la Geografía de Za provincia de AZicante,j7 on s’afirma que la murada de la vila aniria pel mig del carrer de 1’Hospital i el carrer Fontanella i, des d’ací, parallela al mar, fins al Portal Nou. Aquesta hipòtesi, també pateix els mateixos defectes de l’anterior; no hi ha cap troballa arqueològica, plano1 ni gravat que puga confirmar-la. A més a més, ens trobaríem amb el problema que la vila islàmica tindria una extensió encara molt major que la refutada anteriorment.

D’altra banda, aquesta hipòtesi observa adequadament que, a partir del carrer de l’Hospita1, hi ha un canvi de trama que s’interpreta com una possible ,existència de mur. En aixb podríem estar d’acord, pero el mur, en tot cas, seria el de la tanca de la Vila Nova, que després estudiarem.

En tot cas, tampoc no hem trobat cap referencia que puga demostrarne I’existència.

L’ORGANITZACI~

DE L’ESPAI

UREA

La visió de la vila islàmica d’Alacant es completa amb l’estudi de la relació existent entre I’alcàsser i la vila, que s’acosta molt al model de marc urbà definit per P. Guichard.38 Ens trobem, en el nostre cas, Ew I

35 MARTÍNEZMORELLA,Vicente: Nomenclátor de las vias públicas de Alicante en 1754, Alacant 1954. Tret del «Vecindario de todas las personas residentes en esta ciudad de Alicante con expresión de los nombres, edad y número que se compone cada familia, 1754», Arxiu Municipal d’Alacant, armari 7, llibre 8.

36 VIRAVENSY PASTOR,Rafael: Crónica..., Alacant 1876, pp. 123 i 445.

37 LOPEZ GÓMEZ,A., RossELLó VERGER, V., i altres: Geografía de la Provincia de Alicante (Alacant 1978), «Las ciudades y las villas», A. Ramos Hidalgo. També mantenen aquesta hipòtesi Figueras Pacheco i Martínez San Pedro.

38 GUICHARD, Pierre: Nuestra historia, Valencia 1980, vol. 2.

67

EESPILL

6-l: Esquema de la hipòtesi tradicional de ~I’evolució constructiva del Castell d’Alacant.-1: AlcBsser medieval.9: A~mpliació del segle XVI amb la tenalla típica de la nova arquitectura mi~litar.4: Construccions del segle XVIII.-2: PI&nol de Vespasiano Gonzaga que representa amb tracat prim els Iímits de I’Albarcar Vell. Observeu comparant amb I’esquema anterior, la seua extenaió, i com el tracat exterior de la dita ampliació del XVI coincideix amb el tracat de I’A!lbarcar musulmà

68

amb una organització del conjunt urbà de la vila, entés en un sentit ampli d’habitatge-defensa-relacions econòmiques i compost de tres parts: la vila emmurada, el castell propiament dit i l’aZba~ca~.

Pero abans d’entrar de ple en el tema revisarem la hipòtesi tradicional 3v sobre el desenvolupament constructiu del castell i, en especial, del seu ulbaycay, puix la seua existencia en època islàmica és un element d’interés per a la nostra anàlisi.

Aquesta hipbtesi parteix del fet que el nucli musulmà medieval correspon a la part més alta del Benacantil, limitat per una Iínia de murs que enllacen amb la murada que baixa a la vila. Posteriorment, en el segle XVI, es va ampliar tot formant la tenalla renaixentista, per a acabar ocupan& amb les obres del segle XVIII, I’extensió actual.

Un estudi comparatiu del plano1 actual del castell amb el plano1 que va realitzar Vespasiano Gonzaga en 1575,40 ens fa veure que el recinte que s’anomena «albarcar vell» coincideix en gran part amb el recinte construït durant el segle XVIII. Així, dones, podem dir que el recinte edificat al segle XVI redueix Iéxtensió del bastió, més que no l’amplia. Aquesta hipotesi es veu confirmada amb les crítiques de Vespasiano Gonzaga al projecte de Fratin, que va ser el que es va realitzar: «llegando como agora llega el muro hasta el barranco que es un gran despeñadero se retira a donde tiene mayor campo el enemigo y más llano para efectuar lo que pretendera porque le dexa más de doscientos y cincuenta passos, siendo más justo hecharle fuera. Assí que yo nunca vería en que la placa d’el Albarcar viejo se fortificase sino que se procurase de llegar como agora esta con la fortificación sobre el barranco».41 Amb això es veu que el projecte de Fratin va fer retrocedir la construcció de l’aZba~CUY vell.

També sabem que en 1586 es va enderrocar la torre de la Batalla42 que quedava fora del projecte de Fratin. Aquesta es deia així per estar situada prop del lloc pel qual passaren al castell Jaume II i Berenguer Puigmoltó ‘el 1296, quan conqueriren definitivament Alacant per al regne 39 FIGUERAS PACHECO, Francisco: El Castillo de Santa Bárbara de Alicante, Alacant 1962. VIDAL TUR, Gonzalo: El castillo de Santa Bárbara, Alacant 1963. CASTELIA VILLENA, Miguel: El Castillo de Santa Bárbara de Alicante.

Resumen histórico y panorámica-guía, Alacant 1963. MATEO BOX, Juan: «El castillo alicantino de Santa Bárbara», Castillos de España, segona època 6, núm. 73, 1971.

do Plano del castillo ficación para su mejor

de Alicante con un proyecto de las nuevas obras de fortidefensa (s. d.), València, 30 de setembre de 1575, M. P. y D.

X1X-4; ‘Guerra Antiga, leg. 79 (102), Arxiu General de Simancas. ” Copia de carta para S. M. de Vespasiano Gonzaga, último de septiembre de 1575, en la que se manifesta el resultado de la visita que se mandó hacer en las villas y castillo de Alicante... con datos respecto a su dotación, señores a quienes pertenece, etc., Simancas, Mar y Tierra, leg. 79, 1575, fols. 100 al 107,

Arxiu General de Simancas. *2 BENDICHO, Vicente: Crónica... (Alacant 1640), llibre 1, cap. XIII, de la ciudad de Alicante, de su fortaleza y cara».

69

«Del Castillo

de València. Es aquesta la torre-porta alludida per Muntaner 43 i que es pot observar en el dibuix i plànol de Vespasiano Gonzaga. Com que el recinte de l’albarcar ve11 ja estava edificat fins la torFe de la Batalla pocs anys després de la conquesta cristiana, hem de suposar que correspon bàsicament a l’albarcar de l’alcàsser musulmà.

2 7.-Plantes de portes Isl8mlques del conjunt defensiu i urbà de la vlla d’Alacant.-1: Porta de la celoquia de I’elcihser. dita avui de la Torre de I’liomenatge, amb la tradicional concepci6 vitruviana d’entrada en angle recte per a la seua millar detensa. -2: La desapareguda Torre de la Batalla anomenada en la Crànica de Muntaser, porta da I’Albarcar Vell segons el Plhol de V. Gonzaga.-3: La Porta Ferrissa, entrada principal de la Vila Vella

La part superior emmurada és un conjunt d’edificis amb dues línies defensives, que pot correspondre en l’espai -ja que les construccions han estat molt refetesa la cdoquia dkls alcàssers musulmans.

1 pod(em trobar enca+a una porta en l’anomenada torre de YHomenatge, amb una concepció que s’ajusta totalment a la de les portes musulmanes.44 Aquests, l’albarcar i la celoquia, ocupen un espai aproximat de 2,s i 1 Ha, respectivament; responen al tipus de castell musulmà concebut, com diu Guichard, per a refugi dels pobladors del terme, més que no per a residencia fortificada, de petit tamany, dels senyors feudals. La vila emmurada tenia 73 Ha, de les quals només 23 Ha, eren ocupades pels habitatges, en la part més pròxima a la mar. En el cas d’Alacant, la grandesa del castell ve condicionada per dos factors. Un, per tenir portuària, aspectes un gran termep5 i l’altre, per la seua importància tots dos que arreplega Al-Himyari: «Es una ciudad pequeña pero poblada [. . .] La ciudad está dotada de una ciudadela muy fuerte [ . . .]

A pesar de su exigüidad, Alacant Oesun centro de construcciones navales, allí se fabrican barcos de gran tonelaje y brulotes.» 46 43 MUNTANER, Ramon: Crònica, vol. V, Barcelona 1927. u TORRES BALBAS, Leopoldo: Ciudades..., vol. II, Madrid.

‘* El terme atorgat per Alfons X al Consell d’Alacant contenia els Ilogarets de uNoella et Azpe el viejo et Azpe el nuevo e Nompot et Agost et Busot et Aguas», i que amb seguretat ja formaven part del territori administratiu musulmà d’Alacant.

16 AL-HIMYARI: Kitab..., València 1963, p. 342.

70

En el nostre cas, dones, l’organització del conjunt urbà presenta una estructura composta de tres parts (alcàsser, albarcm- i vila emmurada), comuna a d’altres viles islàmiques importants del país, com Xàtiva, Sagunt o Bairén.

LA VILA EL

PROBLEMA

DEL

NOVA RAVAL

MUSULti

Ens trobem de bel1 nou amb un altre punt contradictori pel que fa al coneixement urbà de la vila en el moment de la conquesta cristiana.

Bendicho, que sempre identifica adequadament l’àmbit de la vila islàmica amb la Vila Vella, ens diu que: «Ya estaba poblada hasta la puerta de Elche.. . » quan la conqueriren els castellans en 12461247, i que l’església de Sant Nicolau era edificada damunt d’una mesquita de la qual encara va veme restes abans de 1640, així com del que el1 considera que eren uns banys?7 Coincideix amb la notícia qwe ens dóna El Idrisi de l’existència de dues mesquites, una de més gran, que seria després Santa Maria, i una altra menor, la de Sant Nicolau.

Altres elem’ents confirmen aquesta hipòtesi. De les fonts que hi havia en la ciutat en el segle XvII,4* la fontana de la Goteta n’abastia dues: la situada darrere de Santa Maria en la vila vella i l’anomenada Font Vella, prop de Sant Nicolau, mentre que la Font Santa abastia la resta des de 1260, ja que Alfons X la va fer portar a la vila.49 Aquest fet ens indica una relació clara entre el nucli musulmà i un altre de fora de la vila vella. També la circumstancia que I’horta que circumdava Sant Nicolau es conegués amb el topò’nim d’horta de Sueca, paraula àrab, suwayga, que significa «mercadet», ens indica que aquesta funció es realitzaria en la plana de baix de la vila vella, prop del moll i necessariament amb algun suport edilici.

De tota manera, els argumjents a favor de I’existència del raval islàmic tenen també alguns altres en contra. Al-Himyari parla tan sols d’una mesquita.

Jaume 1 qualifica de «novella de fora» l’església de Sant Nicolau i, el que és més important, en la trama urbana dels voltants de Sant Nicolau no es pot obs’ervar cap resta de teixit urbà musulmà i tampoc no ens consta que en alguna altra època hi haja hagut remodelacions importants de l’espai urbà que l’hagen malmés. ” BENLUCHO, Vicente: Crónica... (Alacant 1640), llibre 1, cap. XX, uDe1 principio de la religión y cristiandad de la ciudad de Alicante, después de los moros, y fundación de su Iglesia». (* Eren Santa Maria, Font Vella, Sant Nicolau, Sant Cristbfol, de l’kngel i Font Nova. ” MARTfNEZ MORELL& Vicente: Privilegios.. . (Alacant 1951), Iletra atorgada pel rei Alfons X el 29 de juny de 1260.

Sembla ajustar-se més a la realitat -és la hipòtesi que compartescla teoria de l’existència d’un nucli disseminat d’habitatges, amb una petita mesquita o sense, mig rural mig urbà, sense cap trama consolidada, que feia dúnió entre el poble islàmic, l’horta de Sueca i el petit fondlejador.

EL

RAVAL

D’ALACANT

Alacant va ser conquerida amb la forca de les armes pels castellans en 1246-1247, per tal com no va acceptar el pacte d’Ibn Hud. En opinió de Del Esta1 això no significa que tota la població musulmana fos expulsada del recinte emmurat, com ho demostren algunes de les cartes pobles d’Alfons X als nous pobladors?’

De tota manera, en el nostre cas, a diferencia d’Elx o de Múrcia, on varen ser expulsats de les viles i confinats en ravals propis i emmurats,“’ la població indígena dlegué sofrir una minva considerable, ja que la mesquita major va ser prompte dedicada a Santa Maria -en 1248, segons Bendicho, i hi ha lletres testamentàries del 1251 que ja (es refereixen al cementiri d’aquesta església”-.

El fet que l’alcament del regne de Múrcia de 1264 no es produís a Alacant i fos utilitzat de cap de pont per Jaume 1 per a la seua intervenció en aquest regne, confirma l’escassesa de musulmans dins de la vila, sense cap àrea urbana propia.

Els nous pobladors, alhora que ocupen la vila dels musulmans, construeixen un nou raval, assentat en la petita plana de Sueca, al costat del moll i protegit a efect’es defensius pel barranc de Canicia a ponent.

Ja hem vist abans que hi havia dos nuclis urbans diferenciats: la vila vella i el raval d’Alacant, que constituïen el nucli urbà de nova planta de que parlem.

Així, una simple confrontació dels plànols amb carreratges més antics de la ciutat amb els actuals, ens mostren una trama rectangular característica de les poblacions medievals de nova planta, amb equivalents en altres del país o de les illes.

Veiem que sobre dos carrers principals, el Major i ‘el de Llauradors, creuats perpendicularment, es desenvolupa una xarxa de carrers amb un cert grau de parallelisme i de perpendicularitat; en el centre d’aquesta àrea es troba l’església i el cementiri de Sant Nicolau. La primi5e ESTAL, José Manuel del: Conquista..., Alacant 1981. sI ROSSELLÓ VERGER,V. M.; CANOGARCÍA,G. M.: Evolución urbana de la ciudad de Murcia, Múrcia 1975. GOZALVEZPÉREZ,Vicente: La Ciudad de Elche, Valencia 1976.

5p MARTfNEz MORELLA,Vicente: Libro Antiguo...

(Alacant 1954), testament número 18.

53 BAFIN SCULPS,S.: Plan of..., 1709. MIRALLAS,Manuel: Plan de Alicante e inmediaciones, 1794. Plànol reproduït en la Guía de fa Arquitectura d’Alacant, IX, 1851. TRABAJOS Fotográficos Aéreos: Plano de Alicante (escala l:l.OOO), 1975. Hojas 24-xX1X, 25-Xx1X$4-XXX, 25-XxX.

72

LESPILL tiva nau gòstica de l’església no arribava fins a la frontera principal de l’actual edifici escorialenc; hi havia un iedifici més menut que tenis una placa davant.54 Un estudi dels plànols parcellaris de l’àrea ens mostra en el carrer Major, davant del carrer Llauradors, una parcella rectangular de la mateixa amplària que aquest, que arriba fins a la placa del Mar.5’ En la meua opinió, seria un fragment del carrer Llauradors que va ser ocupat quan es va edificar el convent dels Dominics en 1597; la prolongació del carrer fins a la mar donava coherencia a la trama rectangular.

Tot i qu¡e no tenim referencia clara de bastiment del nou conjunt urbà, sí que trobem, en canvi, al llarg del segle XIII i primera meitat del XIV, diverses referències escrites a treballs parcials dúrbanització.

Alfons X, en algunes de lles cartes pobles dirigides a Alacant, ens en forneix algunes. Així, en 1252 atorga «que los muros et los adarves de la villa de las rentas del Rey se faga e adoven»; en 1260, contestant la carta qule li enviaren Remond de Mirabel, Arnaldo de Molins i Per de Savardum, els dóna «en aiuda pora cerrar vuestra vila dos mil maravedís chicos et diemos vos en aiuda por aduzir el agua de la fuente Santa a vuestra villa quinientos maravedís chicos» i, en 1261, en una altra lletra, es refereix als ingressos municipals tot suggerint que hom els dedique «para cerrar su villa et alambrarla et pora sus carreras. ..» 56 Tot plegat, referències -portar aigua, fer carrers i tancar la vilaal bastiment d’una població de nova planta. Té el mateix sentit I’adjlectiu de «novella» que Jaume 1 aplica a I’església de Sant Nicolau el 1265, tot donant idea d’un edifici d’obra nova. Bendicho ens parla d’algunes restes de la murada dle la vila nova que encara es conservaven en els seus dies: «ya estaba poblada hasta la puerta de Elche a donde el Rey Don Alfonso mandó hacer el muro fuerte y bien torreado al uso antiguo de tiempo que no habían armas de fuego cuyos vestigios se ven en la calle que decimos de Entre Muro y Muro, donde se ven las puertas de las torres que en él habían, y fuera del Portal quedan los fundamentos de dos torres que le guardaban el portal, que todas fueron derribadas en el año 1535 cuando se reforzó aquel lienzo de muro y se fabricaron los baluartes por orden del Sr. Duque de Calabria, entonces virrey de Valencia. . . » sI De tota manera, les obres de la vila nova i les seues murades, no devien estar encara acabades quan vingué Jaume II en 1298. La vila j1 «Informacion ad perpetuam rei memoriam de los Arquitectos que intervinieron en la Iglesia de San Nicolás de Bari ,de Alicante», Arxiu Parroquial de Sant Nicolau, Libre de batejats de 1608 a 1629, entre els folis 147 i 148, transcripció: Martínez !Morellà (Alacant 1969).

55 TRABAJOS Fotográficos Aéreos: Plano.. ., vegeu les parcekles indicades.

56 MARTÍNEZ MORELLA, Vicente: Privilegios...

(Alacant 1951), lletres 2, 24 i 12.

57 BENDICHO, Vicente: Crónica...

(Alacant 1640), llibre 1, cap. XX, «Del principio de la religión y cristiandad de la ciudad de Alicante, después de los moros, y fundación de su Iglesia».

73

8.-Area amb carreratge ortogonal de la Vila nova o raval d’Alacant. amb I’església da Sant Nicolau al centre.

En tracat discontinu la murada cristiana medieval.

En tracat continu el mur del segle XVI.-1: Prolongacib del carrar ILlauradors, fins a la mar ocupat possiblernent a,l bastir el Convent dels Dominics.

2: Pbrtic d’A,nsaldo. restes actuals d’una possible obertura o porta en la murada del segle XIV. quan aquesta va deixar de eer necesskia al bastir-se la murada nova de la mar.-3: Antiga ubicació del Portal de Montserrat, comunicaci6 principal de la vila i el seu centre mercantil -la placa de la Fruita i la Llotiaamb el port

d’avall va ser presa fàcilment pels catalana-aragonesos i no estava connectada al castell, cosa que sí que ocorria amb la vila vella, motiu pel qual no es va retre fins que el castell fou pres. Això indica que les obres de fortificació estaven incompletes o es reduïen a una tanca de no gaire envergadura, i independent de les muralles que baixaven del castell i tancaven la vila vella. De fet, les primeres mesures de Jaumle II respecte a Alacant van totes referides a enfortir les defenaes de la vila.58 En aquesta mateixa línia, recollim una notícia de la clàusula testamentària de Bernat Gomis, mercader «dIe nació catalana» que en 1333 va fer donació dels seus albergs per a 1’Hospital d’Alacant; ens hi diu que: «la tercera part de dits béns dexe et man que sia donada e consa Servicio Histórico Militar, Madrid, secció a, grup VIII, subgrup II, UESpaña. Provincia de Alicante,. Referències 3.683 (2-2-3).103; 3.696 (2-l-67); 3.752 (2-2-1-2-3) 3.757 (2-1-3-4).

74

vertida en obra e reparació dels mm-s de Alacant que es deuen fer riba a la mar a la ciutat de la vila d’Alacant». 5gPer això sabem que el sistema de fortificació encara esta completant-se o millorant-se en la segona meitat del segle XIV. Pel Libro de Beneficios de Santa María podem saber alguna cosa més de la situació urbana de la vila per aquells anys. En una lletra datada en 1331 se’ns parla de l’existència del carrer Major: « , . .tenetur Raymundus Sanxovart vecinus Alicantis pro illis domibus que sub nro. dominio tenet et possidcet in vico maiori Alicantis et q. bonis nris. nobilibus emant infra villam ve1 carminum Alacantis.. .». Es a dir, que Ray mundus Sanxovart, veí d’Alacant, és obligat per aquelles cases que, sota el nostre domini, té i posseeix al carrer Major d’Alacant i allò que dels nostres béns siguIen comprats d’avall la vila o els càrmens [horts] d’Alacant> per la qual cosa sabem que el carrer Major era en la vila d’avall i amb bastant seguretat es pot dir que correspon a l’actual. Una altra lletra, d’abans del 1336, inclosa en el testament de Blerenguer Ermengol, ens parla «de aquella casa que yo tinch en Lalfondech d’Alacant segons que afronta de una part ab cases de Bernat Sabater et ab la mar carrera en mig e ab lo atzicach del alfondech.. .»,6l cosa que contorda amb I’activitat comercial i marinera que caracteritza la nostra ciutat.

L’EVOLUCIÓ

DE

LES

DUES

VILES

El raval de Sant Nicolau va anar desenvolupant-se cap a la vila vella, i amb el temps els dos conjunts urbans van acabar unificant-se; hi va jugar un paper important la murada de la mar que anava parallela a la costa, des del Portal d’Elx fins a la placa de Santa Maria, i s’unia amb la muralla aràbiga. A mig camí s’obria el portal de la Mare de Déu de Montserrat,62 nom de les noves portes que, enfront d’aqu’esta, foren bastides el 1526 per ordre del duc de Calabria. Pel memorial de la cons59 BENDICHO, Vicente: Cuónica... (Alacant 1640), llibre 1, cap. XIX, «En el que se trata del Hospital que tiene la ciudad de Alicante para pobres, enfermos y peregrinos y administración de Castro Verde».

60 MARTfNEz MORELLA, Vicente: Libro Antiguo... (Alacant 1954), testament número 15. *l Idem. Testament núm. 14.

62 La devoció a la Mare de Déu montserratina va existir a Alacant des dels primers moments de la vinguda dels nous pobladors. Per un article sobre Montserrat i Valhcia publicat per Martínez Ferrand0 en VaIencia-Atracción (núm. 156) de 1948, sabem que ja en 1282, Jaume Bernat, veí d’Alacant, va sollicitar un guiatge a N’Alfons, lloctinent reial, per anar a Montserrat amb criats i cavalls (Arxiu Corona d’Aragó, Reg. 59, fol. 125).

Va ser un altre Bernat, Francesc, que, essent justícia del Consell de la ciutat en 1536, li va bastir la capella dalt de la porta del seu nom. La desaparició en els dos últims segles d’aquesta capella i porta, i da de l’ermita de la Mare de Déu del Lluc, signifiquen la pèrdua de trets tradicionals comuns amb el Principat i les Illes.

75

EESPILL trucció sabem que «delante el portal que se dice de Monserrat se ha de tirar un muro de la manera que ya está comenzado, con que sea de ocho palmos de grueso, y este ha de ir por derecha línea a dar en canton del meson del mol Mingot Caballero, travesando el molle dexando lugar para una puerta por la cual se pweda practicar el dicho molle...».

També coneixem pel mateix document l’existència del mur de la mar: «si por desgracia, y Dios no lo quiera, se perdiera la primera muralla de la mar, se puedan defender los segundos muros de la ciudad con los traveses de los baluartes nuevos. ..>s,~~amb la qual cosa el mur medieval pervingué algun temps després de construït el nou.

Més de cent anys després encara hi ha consciencia dle l’existencia d’aquest, puix Bendicho ens diu, parlant de la guerra dels Peres: «ya Alicante era tan grande como agora, en excepto el Arrabal y las plazas dle Vieja y Nueva, porque los muros iban entonces desde la escalera de Santa María hasta la Puerta de Elche . . . ». També ens parla del portal de Montserrat: «El otro altar y la capilla está encima del portal antiguo que salía del Mar y ahora a su plaza, con título de Ntra. Sra. del Monserrate.. . » 64 Darrere d’aquest portal, en la placa de la Fruita, es concentrava l’activitat comercial de la vila, en l’eix del carrer Major i en el punt d’unió del desenvolupament de les dues àrees urbanes i Iloc de confluencia de l’activitat portuaria.

Amb el temps, i reafirmant aquesta funció, es construir-à, en aquesta mateixa placa, la Llotja,6’ i la Sala del Consell de la Ciutat, feta al llarg del segle XVI, bastida en el mur al costat del portal de Montserrat.

En eixamplar-se la ciutat en el segle XVI, la placa principal fou la de la Mar o Nova, a l’altra banda del portal i de la murada, fenomen urbà semblant al de la vila d’Elx, on també la placa de la Fruita constituïa el centre comercial, situada davant de la porta de Guardamar; damunt d’aquesta s’alcava la Sala del Consell; amb el 63 FIGUERASPACHECO,Francisco: El Castillo de Santa Bárbara de Alicante, Alacant 1962, pp. 104 i 105. Memorial i instruccions del Duc de Calabria sobre la fortificació de la ciutat. Arxiu Municipal d’Alacant. Armari 1, Ilibre 9, fols. 151 al 156. ” BENDICHO,Vicente: Crónica de la Muy Ilustre, Noble y Leal Ciudad de Alicante.

Resumida y anotada por Don Francisco Figueras Pacheco, Alacant 1960, p. 151.

65 Bendicho ens diu que va ser bastida en 1370, en el regnat de Pere el Cruel.

D’altra banda, en les noticies genealògiques dels Consellers de la ciutat arreplegades per Arques, ens trobem la notícia que essent justicia Jaume Franch i jurats Lope Fernández de Mesa i Bernat Bonivern, jove, el 7 d’agost de 1427 hom comenta la Llotja i l’acaba el 27 de maig de 1430, essent justícia Jatmot Despuig, i jurats Bernat Martí i Jatmot Torró. Fets que entren evidentment en contradicció.

D’altra banda, sabem pel mateix Bendicho que prop de la placa de 3a Fruita, «las Casas de Luis Martí, ciudadano, que antiguamente solían ser Lonja y Casa de la Villa y sobre la fuente estan las armas de la ciudad». Per això les respectives dates podrien fer referencia a dos edificis diferents, i seria l’edifici de la placa la Fruita, el de major envergadura, el del segle XV.

76

desenvolupament del raval de Sant Joan, l’activitat cívica passà també a la placa Major-t6 Anàlogament, trobem que els murs de la vila vella són traspassats cap al pla per les edificacions, i adquireixen paper significatiu uns palaus importants de la vila: els de Maqueda i del Bosch. Bastits al voltant de la Porta Ferrissa, i recolzats en els seus murs, s’estenen sobre l’eix del carrer Major, amb grans patis, cosa qu’e contrasta amb el tipus de parcella més freqüent de les viles; I’espai buit que hi havia entre les dues viles és utilitzat per a la seua conformació.

El tancament septentrional de la vila queda més imprecís, ja que enllaca la muralla de la Rambla amb la no en trobem cap referencia; porta de 1’Horta i puja fins al torrelló del Mig Armut, d’on partia de nou el mur islàmic i pujava fins a l’alcàsser.

D’aquesta manera veiem com la vila d’Alacant, al final de 1’Edat Mitjana, estava defensada per dos cercles emmurats; un primer, I’islàmic, i un segon anell, que es va anar edificant entre els segles XIII i XIV, en la qual hi havia els principals edificis medievals: l’església de Santa Maria -que encara avui, en els trets essencials, conserva I’afaiconament gòtic originari-, la primitiva església de Sant Nicolau, la Llotja i 1’Hospital de Sant Joan, enderrocats, respectivament, en 1616, 1862 i 1849. Al Ilarg del segle XVI, com hem vist, es va bastir un tercer anell de muralles; en el mateix segle desaparegué el mur cristià medieval.

LA

HIPbTESI

DE

L’EIXAMPLA

RENAIXENTISTA

Dels apartats anteriors es dedueix que no compartim la hipòtlesi que recull la Guia de Arquitectura de Alucunt,67segons la qual la trama rectangular dels voltants del carrer de Llauradors correspon a una eixampla del segle XVI, ja que aquest sector de la ciutat existia abans i estaria totalment consolidat, i, d’altra banda, no tenim notícies que es produís un gran assolament pels voltants de Sant Nicolau, per donar lloc a una nova xarxa urbana.

A més a més, cal ressaltar que tots els edificis significatius bastits a Alacant en aquests anys, es fan sobre dos 110~s molt determinats, al marge dels que es construeixen en el triangle de nova població format en eixamplar les muralles vora mar i els ravals de Sant Antoni i Sant Francesc.

Els tlerrenys que en part es recuperen quan és enderrocada la murada medieval ja inservibl’e -on són bastits Sant Doménec, la Sala del Consell de la Ciutat, la capella de la Mare de Déu de Montserrat o la capella de la Puríssima Concepció de l’església de Santa Mariasón un d’aquests 110~s. Una altra d’aquestes zones és l’àrea inclosa entre la murada 66 GOZALVEZ PÉREZ, Vicente: La ciudad de Elche, Valencia 1976. *’ CALDUCH CERVERA, J. i VALERA BOTELLA, S.: Gtlia... (Alacant 1979), «Calle La-

bradores».

77

,_Ipm ., , . . . . . . . 1 -.2 Q.-Sobre el carreratge del segle XVIII, en negre la Vila Vella, i en ratilat el Raval d’Alacant, emb la seua trama ortogonal.

ES veu els tres anells rnurats qua es conserven al segle XVI: el musulm& (1). el cristi medieval (2) i el de I’edat moderna, en tracat continu.

‘Observeu que I’acció edificatòria intramurs, en els segles XV-XVI, es dóna sobre el mur medieval.-1: Dominics (1957).-2: Sala del Consell (des de 1541).-3: Capella de la Vcrge de Montserrat (1536).-4: Capelh de la Concepció (cap 1586) o en I’àrea intermitja als dos nuclis urbans medievals-5: Sant ‘Roc (1599).-6: lEI Carme (1586).-7: Sant Agustí (1585).-8: Jesuïtes (1629).-9: Monges de la Sang (1606).-10: Llotia (1427)

de la vila vella i la part de la vila medieval d’estructura reticular, que puja pels vessants de la muntanya, on són Sant Roc, els convents del Carme, agustins, jesuïtes i monges de la Sang i àdhuc la mateixa Sala del Consell. Amb la qual cosa, ben al contrari del que diu la Guiu, la part major i més significativa de l’activitat constructora es desenvolupa en l’àrea menys consolidada de la vila medieval intramurs, que acaba d’unificar els dos nuclis urbans primitius en les darreries d’aquest segle.

LA DESTRUCCIO

DE LA TRAMA

MEDIEVAL

A part de la mostra gòtica d’e l’església de Santa Maria, de les viles medievals no ens resta més que les trames urbanes, de les quals encara es pot fer una lectura, malgrat l’avancat estat de deterioració urbana en que ‘es troba el casc històric de la ciutat d’Alacant i, més en concret, la Vila Vella.

L’antic raval d’Alacant conserva encara en I’actualitat els trets essen el carreratge ortogonal i I’antiga amplària, cials del tra9at primitiu: si bé al Ilarg dels anys han anat produint-s’hi alteracions.

Ja la construcció del nou edifici de Sant Nicolau, en 1616, va transformar (el nucli central del raval; llavors en van desaparéixer la placa i el cementiri de I’església, que el nou edifici venia a substituir.

L’endaerrocament, en 1901, de la casa de Bellon 68 amplia el carrer Llauradors, davant de Sant Nicolau; es crea una placeta -la de I’Abat Penalbaen el lloc contrari on hi havia l’anterior.

En 1843, en enderrocar-se l’hospital de Joan Baptista,6’ es va obrir l’actual carrer Montengon, prolongació del carrer de la Brossa. En 1820, quan es va cnderrocar la muralla del vall, es va fer el passeig de la Reina:’ i la placeta formada al final del carrer Major, darrere del Portal d’Elx, va ser ocupada per una nova illa de cases que, en alinear-se amb el carrer Major, taponava l’eixida d’el passeig al Mar. Després de la guerra contra la II República, en 1940, aprofitant el ruïnós estat en que es trobava aquesta illa, fou enderrocada i s’obrí el camí fins a I’Esplanada. A més a més, hom edifica sobre el carrer Avellà,‘l que va desaparéixer.

Pero les agressions més fortes a la trama reticular s’han dut a terme en els darrers vint anys; una de les més desafortunad’es ha estat l’enderrocament dels edificis dels volts de Sant Nicolau, que amb un criteri monumentalista ha deixat aïllada aquesta església; en el solar dels edificis enderrocats s’ha fet una placa, a alguns metres sota nivell, porticada i d’un llenguatge neoherrerià; tot plegat, un conjunt lamentable. També cal citar les noves edificacions en els carrers Empedrat, Sant Josep i Llauradors, que dupliquen l’amplària dels carrers. 1, finalm#ent, la total destrucció de la placeta de Sant Cristòfol, ocupada per les rampes de sortida d’un garatge subterrani, i el bastiment d’edificis discordants i en la mateixa línia destructiva, que alteren moltíssim la imatge urbana del carrer de Llauradors.

El panorama és molt més desolador pel que fa a la Vila Vella. Al llarg del segle passat es realitzaren un conjunt de reformes tendents 68 Idem. ó9 VIRAVENS PASTOR,Rafael: Crónica, Alacant 1876, p. 33.

70 CALDUCH CERVERA, J. i VALERA BOTELLA, S.: Guía... (Alacant

de Méndez Núñezu. ” Libro

1979), «Rambla

FIGUERAS PACHECO,Francisco: «Alicante ayer y hoy. La estela de diez lustros». de oro de Alicante, Alicante 1951.

79

IIESPILL a regularitzar el carrer principal de la vila vella, a unificar-ne l’amplària i a donar-li una alineació contínua, de manera que desaparegués alguna placeta, com la de Savila, i perdés la irregularitat del tracat primitiu.

També s’edificà en la Baixada al Mar i en l’atzucac que hi havia davant la placa de Remiro. Així, desaparegueren elements importants dfe la trama islàmica medieval. De tota manera, el conjunt urbà es mantingué amb una gran unitat edilícia, amb cases de tradició barroca popular i amb la parcellació més antiga.

El boom turístic dels anys seixanta, l’especulació desenfrenada del sol i la crisi econòmica posterior, van convertir la Vila Vella -en més del 50 %,- en la llastimosa ruma que avui és; els seus habitants tradicionals -treballadors portuaris, cigarreres, obrers dels rajolarsforen desplacats per immigrants menys afortunats i per altres sectors marginals. Ens trobem avui que és pràcticament impossible la recuperació d’aquesta àrea d’Alacant, amb un criteri respectuós i conservador del patrimoni cultural.

Aquest fenomen és el resultat de l’acció, en el camp de l’urbanisme, d’una classe econòmica i política particularment antihistorica, que no ha sabut mantenir el Ilegat historie i tradicional, llegat especialment singular en el cas d’Alacant; ‘* avui tan sols podem conéixer el que era una vila islàmica, conservada essencialment fins fa vint anys, per la lectura de planols.

Per tot això, hem de fer que la defensa diel patrimoni cultural i, en particular, l’arquitectònic i lúrbanístic, tant monumental com popular, es vincule cada vegada més a les nostres arrels hisoriques i nacionals, i així puguem recuperar tant l’es diverses formes de cultura material com la toponímia o les diferents tradicions urbanes; no hem de caure, pero, en una recuperació merament asèptica o esteticista, idèntica per a tots (els pobles; ben al contrari, hem de fer-ho de manera que puguem aprendre tot allb que la historia ens ensenya.

EL MODEL

DE LA VILA

NOVA

dones, la vinguda dels nous pobladors al En la nostra opinió, segle XIII va originar una transformació urbana de la vila, semblant en essència a allò que es va esdevenir en tots els nuclis poblacionals dels nous regnes que anaven formant-se en la Confederació catalanoaragonesa i que van presentar canvis urbans de diversa mena.

Sense pretendre fer cap estudi exhaustiu d’aquestes formes que es ‘* Desde el punt de vista de les formes urbanes, ens trobem, dins de l’actual h-ea urbana d’Alacant, una successió de models, com són l’assentament del Bronze en la Serra Grossa, el poblat ibercwomà del Tossal de Manises, da ciutat romana d’Els Antigons, la Vila Vella, vila islàmica al peu del Benacantil i la Vila Nova, fenomen poc freqüent per al coneixement de l’evolució urbana de les ciutats.

80

EESPILL

lO.-Diversos tipus de vtles cristianes medievals de nova planta i relativa ortogonalitat.-1: El raval de Borriana, des,prhs Castelló, ordenat sobre la base de dos eixos centrals, els carrers Major i d’En Mig, creuat per un altre eix perpendicullar, el carrer dels Sabaters, amb I’església al seu centre (V. Traver).2: La Pabla de Vallbona, emb dos eixos principal i perpendiculars, conjunt encara en molt bon estat de conserwació (cat%ilsg).-3z Gandia, pabla bastida Ipartint d’wa antiga allquenia musullmana, que eugmenta ila irregu’laritat de ,la trama (J, Rausell).4: Felanitx, casc amb dues hees urbanes dlferenciades. la ~isliimica circular i la cristiana de nova planta, reticular, amb la placa en el punt de intersecció d’ambdues (G. Alomar)

produeixen en el naixement de les societats de la nostra àrea cultural, es poden distingir diversos tipus, a banda d’aquells casos en que les transformacions urbanes que originaven el nou estadi socio-econòmic foren secundaris, com a Valencia ciutat, que cada vegada apareixen més com a situacions no representatives.

Un model estaria constitu3 per aquells casos en que la població indígena va ser expulsada fora del nucli emmurallat, i va desenvolupar un nou habitat prop de la vella, ocupada pels colonitzadors, com serien 81

els casos de Xàtiva, Elx o Múrcia. Un altre, el més conegut, seria aquel1 que consisteix en la construcció de viles de nova planta, més o menys rectangulars, originades pel trasllat dels nous habitants a les terres millors. La població musulmana quedava reclosa en el seu nucli urbà original, del qual van partir en un primer moment els pobladors cristians. En aquests casos -els de Nules - la Vila VIella, Gandia - Bairén, Cas telló - Borriana . . .existeix sempre una vila «mare». Una tercera variant serien aquelles viles de nova planta total, sense vinculació directa a un altre nucli urbà, bastides per tal d’augmentar el poder estratègic del territori dels nous pobladors; aquest és el cas de la Pobla de Vallbona o de Vila-real. 0 dels interessantíssims cossos urbano-economics de les Ovdilzacions de Jaume II i les noves pobles al regne de Mallorca.73 L’organització urbana de la vila nova d’Alacant, semblant formalment a alguns casos de les Illes, presenta la peculiaritat de la formació dúna nova estructura urbana, utilitzant ensems l’antiga, producte de la voluntat de crear un nucli urbà de major envergadura, millor poblat, que significas una garantia, atés el valor estratègic del moll; en definitiva, la vila nova no fou sinó una eixampla de la vila vella.

La vila nova, bastida aleshores cara a l’horta die Sueca, al voltant del fondejador, en un lloc relativament pla i amb harmoniosa combinació dels trets naturals per a la seua defensa, d’estructura quasi rectangular, amb església-consell al mig del conjunt, i amb una concepció nova pero compl~ementària de la vila anterior, pel fet de recalzar-se en la seua capacitat urbana i per mantenir l’església major i aprofitar l’alcàsser i els murs, que es barrejaven en el moll, establia d’aquesta manera una dualitat entre (els dos nuclis. Una dualitat de dependencia i de contradicció, de lluita d’interessos socials, que va durar llarg temps i que fou saldada inevitablement amb el triomf de lúrbs d’avall i el pas successiu a aquesta dels centres de la vida social i econò’mica, com el Consell, el Mercat, la Llotja, amb la pèrdua del caràcter d’església major de Santa Maria i l’obtenció del títol de collegiata per a Sant Nicolau, obtingut definitivament el 1598, veritable punt de culminació d’aquest procés entre les dues viles. A partir d’aquest moment, i paulatinament, la vila vella adquirí un evident caràcter secundari i suburbial, procés que sembla prosseguir avui amb el lamentable estat de degradació i destrucció en que es troba.

Màrius BEVIA Agost, 1982 lf Vegeu les obres de síntesi general: GUICHARD, Pierre: Nuestra historia, ~01s. 2 i 3, València 1980. TORRES BALBAS, Leopoldo: CERVERA, CHUECA, BIGADOR: Resumen histórico del urbanismo en España, Madrid 1954. ALOMAR, Gabriel: Urbanismo regional en la Edad Media i Las «Ordinacions» de Jaime II (1300) en el Reino de Mallorca, Barcelona 1976. TORRES BALBAS, Leopoldo: Ciudades hispanomusulmanas, ~01s. 1 i II, Madrid 1972.

82

MORS A IMPOSSIBLES

S

EL REGAL

OVINT el Gnom Sense Cognom concedia el do de poder escollir el moment de la propia mort.

No eren pocs els qui intentaven enganyar-lo i li deien: wull morir quan els melons d’Alger cresquen als arbres», «vull morir quan el batIle del meu poble haurà parit una bessonada», wull morir quan els rius córreguen cap a les seues fonts», «vull morir quan l’ombra dels arbres tallats els sobrevista».

El gnom movia el cap.

-No. No. Pots triar el moment de morir-te pero sols dintre de la mateixa durada de la vida humana.

Diguem-ne cent anys.

1 abans que l’obsequiat protestas afegia: -Diguem-ne cent-deu anys. Ni un any mes.

Una vegada l’afer va ser molt ràpid. L’obsequiat va dir: -Vull morir ara.

-1 per que?

-Perquè ja no em faran mai un obsequi tan meravellós com el que m’has fet.

87

El gnom era complidor.

Pero d’aleshores en@ afegeix a la seua proposta una clausula: «Si el mo-

UN CALCUL

ES UN CALCUL

¿Què feia jo nadant en una mar en calma? Podria dir-vos que havíem naufragat perquè el capità era un ase, que ho era, pero iper que us hauria d’enganyar?

La mar era calma i jo nedava cap a un petit illot. M’havien tirat per la borda a conseqüència dúna llarga partida de daus en que jo sempre guanyava. No us embarqueu mai amb gent que no sap perdre. Més encara, qui no sàpia perdre que no es faca mariner.

EL PASTOR

ment que em demanes me l’ha demanat ja algú alguna vegada em reserve el dret de no concedir-lo.»

Nadava felic. Sabia de l’illot pel mapa. Coneixia perfectament la distancia: en tres hores hi arribaria.

De vegades em deixava anar d’esquena i reia recordant que m’havia endut els daus.

No sé per quina causa vaig tenir l’illa al davant, a poc més de cent metres, quan duia menys de dues hores de placidíssima natació. Vaig passar una horeta més a l’aigua vorejant l’illa. Hi havia temps de sobra i un càlcul és un càlcul.

CONVERSA

-Psst!

Psst!

El pastor es va girar i va veure el 110~. El 110~ seia sobre les potes posteriors i alcava les davanteres com si fos un gos de casa fina ben ensenyat .

-Disculpa’m aquesta postura tan grotesca -digué el llop-.

Havia de tranquillitzar-te d’alguna forma.

-Ja -féu el pastor una mica, sols una mica, tranquil.

-Escolta.

Per que no crides el poble? Ja fa mesos que no ho fas.

-No sé. He estat aquest temps prou entretingut.

-Era divertit.

Jo ho veia sempre d’amagat.

Va ser aleshores quan el gos del pastor considera oportú avisar el

AMB

EL LLOP

seu amo de l’existència de peri11 lladrant enèrgicament.

-Es una mica fava aquest gos teu, no?

-Sí, pero li tinc afecte.

-Ja. Escolta, i que feies aquests mesos per distraure’t?

El pastor no va contestar.

-Digues-m’ho, home! Jo també m’avorresc.

-No puc.

Es veia que el pastor se sentia incomode.

-Per que no pots?

-Em fa vergonya. És una cosa tan ridícula.. . !

-Va. Digues-m’ho.

-No. No. El 110~ va dir amb una veu que el pastor haguera fet bé d’interpretar com a histriònica:

que s’entreté pensant que et mata.. .

El Ilop continua rient i ja amb la rialla més calmada pregunta: -Saps que pense jo quan estic avorrit?

El pastor gosà ara riure obertament mentre deia: -Ho imagine, ho imagine, no cal que m’ho digues.

1 ara ja rigueren tots dos.

-0 m’ho dius o encara et menge.

-1maginava.. . imaginava que venies i que jo a soles et matava.

El 110~ es pos8 a riure de molt bona gana. El pastor recula.

-No tingues por. De veres.

El pastor provà de somriure mentre deia: -Comprenc que algú et diga

UN CONSELL El peri11 de tornar-te boig quan naufragues a soles és real, encara que a mi no m’ha quedat clar si molts nàufrags bojos no ho eren ja abans de naufragar. . . Peri11 n’hi ha, ja us dic. Per això cal comentar de seguida. M’explicaré.

No es tracta de tornar-se boig a posta, sinó de comentar a fer assenyadament, amb el cap ben clar, aquelles coses que pots acabar per fer si comences a enfollir.

Tu arribes i comproves que no hi ha ning6. Aleshores el millor que pots fer és donar-li un nom a cada animal i a aquel1 que et semble més simpàtic comentar ja a parlar-h.

Si hi ha pingiiins, a un pingüí. Si no, per exemple, a un mono 0 a qualsevol animal relativament tranquil. A una sargantana o a una mosca no, perquè són difícils de

LA CARREGA

DE WHISKY

seguir i això desballesta molt. Tu et poses a comentar coses amb el1 des del primer dia i així no corres el risc de trobar-te fent-lo... com un ximple quan comences a tenir el cap torrat.

Una vegada vaig fer la tertúlia amb tortugues i papagais. Era excessiu. Els papagais comentaren a parlar, les tortugues els feien més cas que a mi i jo em vaig sentir molt malament.

1 no feu conversa amb animals que després us hàgeu de m#enjar.

Bs dolor&.

1 si no és dolorós pot ser pitjor. Un nàufrag havia estat parlant amb un cranc i se’1 menjà després. Quan arribaren a salvar-lo, malgrat l’excellent àpat que li donaren al vaixell, intenta devorar el contramestre.

NO ARRIBARA

M’has preguntat quin ha estat el naufragi més curt, si alguna vegada he naufragat a poc de sortir del port. Bé. Hi ha una historia que potser et conteste la pregunta, en-

A PORT SANT

PAU

cara que no siga el mateix.

Havíem sortit d’Edimburg amb càrrega de whisky. Ningú no apostava a favor que arribàssem a Port Sant Pau amb la càrrega intacta.

89

Tothom predeia d’escala en escala que ens beuríem el whisky. Era tal el desafiament que ningú de nosaltres no s’hauria begut ni un glop d’una càrrega tan digna, Poc de problema era això per al timoner, gran aficcionat al rom, que des del dia que una dona de port va preferir un contramestre escocés, abans hauria mort que no tastar una gota de whisky. Tot el contrari que el segon; al segon l’havia vist jo en un viatge anterior passar-se un ou per whisky i beure-se’n el brou com a desdejuni; sabia, pero, ben bé que si volia whisky hauria de comprarse’1 fora del vaixell. Ja dic, era un repte i qualsevol que hagués intentat trencar la norma hauria hagut d’enfrontar-se amb tota la tripulació.

Així vàrem arribar a Port Sant Pere, darrera escala abans de Port Sant Pau. Tothom al port esperava la nostra gran borratxera final i nosaltres ho sabíem. Per això el capità ens va fer beure quaranta galons per barba d’aigua del país; quedàrem amb la panxa tan inflada que ningú no va tenir la més mínima temptació de tocar la mercaderia.

Dormíem el somni de qui té la consciencia tranquilla quan de matinada un colp de vent sobre la nau mal amarrada ens porta contra els esculls de la badia. A l’aigua tots.

El whisky vessava per una escletxa. Una via de whisky. Els mariners d’altres vaixells i els desficiosos que passejaven encara pel moll deien en veure sortir el whisky:

90

-Mira, ara ho pixen, després d’haver begut. Si n’hauran begut que raja a doll...!

Naufragàrem, dones, a quinze metres del port i ningú no ens va ajudar.

-Mireu, mireu -deiendesprés de la bufa, el bany.

1 quan algú demanava ajut per arribar al moll sempre es recomanaven els del port els uns als altres : -Deixa’l que es remulle a veure si li passa el pet.

Mai no he fet un naufragi més lent. Vint-i-sis vegades vaig arribar al moll i vint-i-cinc me’n tornaven a llancar a l’aigua dient-me: -Borratxo, més que borratxo.

Amb l’aldarull, tot Port Sant Pere s’havia aixecat del llit i s’ajuntava al port. Tots fent burla.

-Epa! Que no ens haveu guardat ni un glop? -deis u.

-Si arriba a ser oh quines cagaleres, eh? -deis l’altre.

-La pròxima càrrega, aigua beneïda per a les missions.

-Mira que sou bords!

1 el pobre capità, que havia intentat tapar la via, quan el rescataren xop de whisky, no vulgueu saber el que li digueren.

Quan finalment s’adonaren que el vaixell s’afonava deien: -Quins perdularis!

Es beuen el whisky i com a final de xala es foten la nau.

Molt desagradable.

Perduda ja l’honra l’endemà ens beguérem el whisky que havia restat.

FALSA

ALARMA jo nadava amb aquel1 vigor d’arrancada que m’ha salvat en tantes ocasions de ser arrossegat pel remolí amb que la mar acomiada cada vaixell que s’afona.

-Tots als lloc de costum! -crida el capità-.

Ha estat una falsa alarma.

Pero, jo era massa expert en naufragis.

Les paraules del capità arribaren a les meues oïdes quan

NO GIREU

EL CAP A RERE

Mai no he tingut problemes amb els taurons. Amb tot i això no gosaria dir com el meu amic Jonathan que els taurons mai no ataquen els nàufrags. El Jonathan ha naufragat molt menys que jo, tot i que ha estat més temps perdut per aqueixes illes del món.

Una vegada va faltar poc perque un tauró me la jugàs. M’havia girat jo cap enrere mentre nadava per veure si el navili encara no s’havia afonat i un tauró que em venia com aquel1 qui diu acompanyant va enfilar-se cap a mi. Va ser tan sols un moment, perquè de seguida va continuar com si tal cosa. 1 jo el que em dic és que aquests animals no tenen costum de veme gent que

nada des de l’alta mar cap a terra, sinó més aviat al revés, gent que surt de terra, nada una mica i se’n torna. 0 siga que per al nàufrag el peri11 sols comenca a les proximitats de la platja, en zona de banyistes que diríem. A mi, aquel1 tauró em va confondre amb un indígena perquè en girar-me era com si anas mar endins.

Ja dic que són suposicions meues. Una vegada em parlaren d’un savi que estudiava aquestes bèsties i aprofitant un viatge vaig anar a veure’l. No hi era. Havia desaparegut.

Que si se l’havia menjat un tauró? No ho sé. Es possible. Sols em digueren que havia naufragat.

CAP A AMERICA El «Flyng Fly’s» havia afonat a l’altura de Dàkar, pero moltes milles mar endins, seixanta o setanta.

Era inútil anar a l’ãfrica i vaig forcar el destl nedant en la direcció contraria, cap a Amèrica. Fou aleshores quan em va recollir el «Dancing Girl», un vaixell tan lleig que era logic que acabas per naufragar.

1 així fou. Altra vegada vaig nadar

cap a Amèrica fins a ensopegar amb el «Princesse de Foie-Gras», un navili tan mariner que sols un tèrbol miracle podia afonar-lo.

Quan s’afonà ja estava jo nadant altre top cap Amèrica. Poc falta perquè no em veiés el «Don Carlos de Villaviciosa y Martínez de Trafalgar».

Recarde el capità, home amabilíssim, fil1 i nét de marins que sospirava 91

per una cacera a la Manxa. Pobre, no arriba mai a fer-la: s’ofegà en el naufragi.

Jo em vaig salvar nadant novament cap a Amèrica. Quina sort la meua! : un navili llegendari, el «Honest Buccaneer». Vencedor de mil tempestes no va poder resistir una absurda roca que hi havia a l’entrada del port de Dakar, perquè no he dit encara que jo nadava cap a Amèrica pero tots els vaixells que m’agafaven anaven cap

FRUSTRADA

a Africa, on en aquesta ocasió vaig arribar nadant perquè calia reconéixer que hi ha vegades que no es pot anar a America.

No us creieu aquesta historia?

Us jure que és certa. Les histories de la mar són desconcertants.

Per exemple, quan us he contat la de la borratxera on jo creia que era terra ferma no m’haveu dit que no us la crèieu. 1 era falsa.

POLIGAMIA de primer refugi. Arribàrem així a una illa de caníbals. Direu que se les menjaren.

Dones, no, no se les menjaren.

Em preguntareu que tal les caníbales?

Dones, no estaven malament.

Ara bé, estava clar que no anava jo a ser l’únic mascle de l’illa i d’això és del que us parlava abans. D’altra banda jo no vaig gosar apropar-me ni a cap caníbala ni a cap senyoreta del ballet, no fos que aixo desencadenas una catàstrofe.

Molts somnien ser l’únic mascle arribat a una illa deserta amb un grup de dones. Era inevitable que estigués a punt d’ocórrer-me a mi. Aquel1 vaixell de nom horrible -el «Golden Oil Tuna-fish»va xocar amb un banc de sardines. Per això em vaig veure a mi mateix nadant vigorosament amb una companyia femenina de ballet aquàtic.

Elles nadaven millor que jo i per aixo proposaren seguir endavant, per si trobàvem una illa major que aquella tan petita que ens va servir

LA REPARTICICS com, per exemple, contar-h els esternuts al capità.

No hi havia problema de menjar. Havíem salvat amb molts queviures la càrrega de bacallà i les perspectives de pesca eren bones.

Dissortadament tot el vi era negre quan els menús previsibles n’aconsellaven un de blanc, pero no era cosa de fer-se mala sang per això.

Que es pot fer en una illa petita, petita, quan després del naufragi arriba sencera tota una tripulació?

Vint-i-sis persones, incloent-hi el capità -viu pero amb un catarro com mai no n’he vist altre-.

Trescents vint-i-dos esternuts va fer només arribar-hi.

Ho sé perquè en aquests moments de desconcert es poden fer les coses més absurdes; 92

EESPILL El problema era d’espai. En realitat teníem deu vegades més espai que a la nau que havíem hagut d’abandonar.

Pero un vaixell és un vaixell ‘i una illa és una illa. Com que aquesta era allargada, decidírem dividir-la com si fos un vaixell sense Iliteres deixant un terreny comú. A mi em tocaren quinze metres a la vora de la platja: podia veure sortir el sol, anar a nadar o pescar sense travessar terreny de ningú i passejar fàcilment per vora mar. L’únic inconvenient era que tenia al bell mig de la meua cabina-parcella un preciosíssim roser i que la resta de l’espai tenia unes ondulacions a les quals sols després de tres setmanes vaig aconseguir adaptar el meu cos.

Jo no sé si aquesta idea de la repartició fou bona o dolenta. Molts comentaren a fer coses curioses 0 estranyes. Pereira es va cavar a la seua parcelda un refugi anti-aeri i Donovan, el seu veí protesta allegant que el subterrani passava per terreny d’ell. En canvi, quatre que tenien porcions confrontants ajun-

taren un trosset de cadascuna i es varen fer una taverneta.

La reacció del capità fou la pitjor. Mentre li dura el catarro havia deixat fer. Una assemblea decidia.

Ja recuperat, volgué fer-se un castell de sorra a al platja, terreny públic, o més exactament que li ho férem nosaltres.

Fitzjames, el segon, un home molt culte que després va escriure un llibre sobre aquest naufragi, ens va dir que es tractava d’un brot esquizoide regressiu-feudalitzant.

Això seria. Perque com estava realment impossible haguérem de soterrar-lo fins al colll; a l’ombra, puix nosaltres no érem mala gent, donant-li de menjar i fent torns per tal d’espantar-li les mosques.

Quan varen venir a recollir-nos fórem tots jutjats per rebellió. El problema era si se’ns havia d’aplicar les lleis de la mar, la legislació ordinaria o els privilegis feudals.

Per a quan vingueren a citar-nos a juí jo ja estava naufragat a una altra illa, aquesta vegada felicment a soles. El procés continua, pero cree que s’han oblidat de mi.

93

LESPILL

NOTA

INFORMATIVA

DE L’AUTOR

Acabada la guerra de 1936-1939, els Estats Units de Mèxic, sent president el general Lázaro Cárdenas, fou I’únic país que promulgà un decret-llei acollint massivament, sense cap discriminació, els lluitadors republicans espanyols.

Per això, i en primera instància, en abril de 1939, sota els auspicis i la iniciativa de l’ambaixada de Mèxic a París, es formà una Junta de Cultura Espanyola integrada pels dinou intel.lectuals espanyols següents acabats d’emigrar o residents a Franca: José Bergamín, Isabel de Palencia, Manuel Márquez, Josep Carner, Julio Bejarano, Pedro Carrasco, Roberto Fernández Balbuena, J. M. Gallegos Rocafull, Rodolfo Halfler, General Herrera, Eugenio Imaz, Juan Larrea, Emilio Prados, Josep Renau, Antonio Rodríguez Luna, Antonio Sacristán, Eduardo Ugarte, Ricardo Vinós i Joaquim Xirau.

Naturalment, la Junta fou constituïda previa conformitat i responsabilitat individual de cada un dels components davant la representació diplomàtica del Govern mexicà. La meua acceptació personal es degué a dues raons: primerament, perquè feia molts anys que estava obsessionat pel moviment muralista mexicà i, en segon lloc, pel solemne compromís contret -a primers de 1937- amb David A. Siqueiros de formar un col.lectiu de pintors mexicans i espanyols només acabar la guerra (vot que es va complir uns mesos després d’arribar a Mèxic).

Pera fer més eficac el noble gest del president Cárdenas, la missió primordial de la Junta de Cultura Espanyola era la d’assessorar les autoritats mexicanes -tant en l’ambaixada de París com en el mateix Mèxic- sobre la condició i

e-

1. Fumarada i deixant del Vendamm: Adéu Europa!

98

CESPILL

característiques de la ingent quantitat d’intel.lectuals espanyols que es varen veure obligats a abandonar la patria, després de la derrota de la República per les forces coalitzades del feixisme i de la reacció europea (No-intervenció).

Per tant, quedava estipulat des d’un principi que una par-t dels ‘membres de la Junta haurien de traslladar-se immediatament a Mèxic, i els altres es quedarien provisionalment a París, en estret contacte amb l’ambaixada.

A finals del mateix mes d’abril del 39, onze. dels dinou membres de la Junta (als quals s’afegiren quatre intel.lectuals que no formaven part d’aquesta tins a completar el número de quinze) vàrem rebre de l’ambaixada la invitació de traslladar-nos a Mèxic amb les famílies respectives- en una mena de primera expedició simbòlica, que obriria el camí a moltes altres posteriors. Les despeses d’aquesta primera expedició correrien integrament a càrrec del Govern mexicà. *

* A pesar de la recent nacionalització de la indústria i de les riques reserves petrolífiques, Mèxic era encara un país pauperrim que no podia sufragar els elevats costos de transport i d’adaptació que suposava l’arribada duna enorme quantitat -il.limitada, en principi- d’expatriats polítics espanyols. Les successives expedicions haurien de correr a ckrec del Govem republica en l’exili, presidit pel Dr. Juan Negrín. El problema es resolgué en l’ambaixada de Mtxic a Londres, davant del titular de la qual -degudament autoritzat pel Govem mexica- el Doctor diposità una determinada quantitat en pessetes-or destinada a obrir un compte especial sota la tutela i el control de les autoritats tinanceres mexicanes. Per a coadministrar aquests importants fons es crea una institució denominada Servei d’Evacuació de Republicans Espanyols (SERE), al front de la qual va figurar tins a la mort (1980) el Dr. José Puche Alvarez, ex-rector de la Universitat de Valencia, col.lega del Dr. Negrín i metge tisiòleg també.

99

2.

Jmp

Renau

LESPILL

La meua família era la més gran de l’expedició, i era composta per Manuela Ballester (la meua dona), Ruy i Júlia (els meus fills), Rosa Vilaseca (la meua sogra), Rosita i Josefina Ballester (les meues cunyades). No duiem cap document d’identitat. 1 quan va arribar I’hora de la paperassa, l’ambaixada es va negar a fer-se càrrec del viatge de les meues cunyades i de la meua sogra, alelegant que no eren membres directes de la meua família. Per la meua part, jo volia la meua sogra (viuda des de feia anys) com si fos ma mare, i les meues cunyades -encara en edat escolar- com a filles majors meues. 1 no podia deixar-les tirades a Franca.

Pero com que I’objecció de l’ambaixada era inqüestionable, em vaig veure en l’obligació de dimitir com a membre de la Junta i renunciar a la invitació al viatge. La situació que prevalia en Franca feia impensable la permanencia legal d’una família nombrosa. 1 optí per l’asil que la Unió Soviètica oferia també als emigrats espanyols... Pero als dos dies d’enviar la renúncia, vaig rebre una comunicació de l’ambaixada mexicana acceptant pagar els passatges de les meues cunyades i la meua sogra.

Eixírem de Franca pel port de St. Nuzaire el 6 de maig del 39, en el Vendumm, transatlàntic de primera de la “Holland-America Line”. Després d’una escala a Southamton (Anglaterra) i una altra a Halifax (Canadà), arribàrem caNova York el 17 de maig -precisament el dia que jo feia 32 anys- (en els primers mesos de la Segona Guerra Mundial , el Vendumm fou torpedinat i afonat per un submari alemany en el mateix itinerari que nosaltres féiem). Passàrem quasi una setmana en la metropoli de Manhattan, i uns dies en la històrica i pintoresca ciutat de St. Louis Missouri, on poguérem oir els famosos St. Louis Blues en la propia salsa. Seguírem el viatge en un autobús especial de la Iínia Gruyhaundfins a travessar el Río Bravo -frontera Mèxic-USA- per la ciutat mexicana de Laredo.

101

CESPILL

L’única maquina fotogràfica de l’expedició era la meua, i haguí de fer totes les fotos. De manera que puc assegurar que tant els materials gratics -com els literaris- que figuren en aquest treball són totalment originals i inèdits. Excepte la foto del mapa d’Espanya de la vinyeta d’aquest número de L’ESPILL, que és un document històric: d’uns dotze metres d’ample, va estar penjat molts mesos en la fatxada de 1’Ajuntament de la Ciutat de Valencia.

J. R.

Berlín, agost 198 1

102

EESPILL

MEMORIA

DE LA SANG 8a versió 15 maig 1939

VEGEU, poetes d’ofici, com parlem cordialment

jo i els meus morts!

Blasfemarem també si fa falta per a fer-vos posar els dits en la nafra, sense cap rancor a vosaltres, per a espantar eixa forcada cortesia, tan intel.ligent i tan gelada en els vostres llavis, que accentua la paraula on li ve bé i on no fa falta.

Massa sovint confoneu un mor-t gloriós amb qualsevol arbre o amb el fruit que cau de tan madur; la seua presencia estesa, amb un camp de roselles; el seu front pie de sang, amb els núvols que no tingueren res a veure amb la batalla.

Pero sempre oblideu la cosa tan seriosa que és l’home‘mort i d’eixa fraternitat que ens obliga a parlar d’allò, tan planament com podem.

Lluny, pareix, ben lluny en el temps i l’espai que vulgueu la sang del record, ben fondes les tombes detinitives en que intenteu enterrar-los dignament

per a sempre.

Feu de l’oblit una paraula Ilarga -la tan coneguda rama de llorer que es podreix en el pitxer i vos quedeu tan tranquils esperant pacientment el centenari. ¿No vos doneu compte que més o menys encobertament la retòrica vos empra a tots els mateixos cadafals?

Mireu com vénen els morts darrere de mi; com, un darrere l’altre, es pixen en les pedres dels monuments sense ni tan sols parar-se a llegir els noms esculpits! ********** I

103

a la seua memoria,

LESPILL

Morts entranyables!

Vine ara a assentar-me al vostre brancal, a netejar un poc la,,vostra casa de miseria, a arreuixar l’entrada amb l’aigua fresca que duc del pou més pròxim.

A assentar-me amb vosaltres, camarades loquacos, amb tots els que ens heu deixat provisionalment per a sempre, encara que no vos haja vist mai, encara que no sapieu la cara que tinc ni vos importe: no vine a proposar-vos el negoci de portar-vos flors cada vegada a la tomba per a després xafar damunt sense saber-ho, passant qualsevol dia que no siga el vostre aniversari.

No vull tampoc fer-vos versos.

1 el fet que aquestes paraúles ho pareguen mostra clarament que la sobrietat que vos heu guanyat no pot sinó abrasar els dits de la mà que vos estenc tan sencerament. ¿Recordeu quan vivíem junts?

Se’ns va permetre prendre partit i ens decidírem pel camp obert.

Vau posar la vostra mà sobre els meus muscles, me’n recorde, i jo la meua sobre els vostres, i en guardia tan perfecta, comenca la lluita per a no acabar mai l’amistat.

Vau viure com viuen els que pensen viure sempre, rebent alegrement cada dia, com se troben i se prenen les coses vertaderes.

Mal podíeu haver deplorat al final de tantes coses que se’ns havien donat debades, sense portar-les com a herencia, sense saber-ho, sense cap dret sobre tot allò que encara no s’havia produït!

104

LESPU

Caiguéreu com cauen els hòmens i es podreixen al sol, sense fèretre, nínxol ni responsos, tan senzillament, mentre els altres seguíem caminant.

La vostra presencia quedara emplacada a la meua espatla -que encara em pesa la vostra mà, en la mateixa postura varonil d’aquells dies-, i a les plantes dels meus peus, que segueixen amb altres camarades el pas que comencàrem junts.

La vostra memoria ocupara el conducte que va del cor als testicles on la sang m’alca cada dia una ona d’amor irrevocable; viureu així tothora en mi mateix, en el ventre de la dona i en el pols dels meus tills.

1 quan més agra sera la suor que m’amare en la lluita, més prop sentiré la vostra presencia, més lluny el remordiment de no haver assistit al vostre enterrament.

No tingueu por!

Sóc el mateix i em seria impossible canviar ‘o fer res diferent: no em sereu mai un pretext per a dir que estic cansat, per a jurar que he acabat el meu treball; ni mostraré mai els vostres cossos destrossats per a posar els pèls de punta a l’evidència. iNo era aquesta la mateixa reflexió que invariablement ens féiem sempre que calia avancar, camarades?

A bord del Vendamm,

105

Josep Renau Atlàntic del Nord. rumb a Nova York.

,

5

Una pan de I‘exped~c~ó. DC dreta a ccquerra 1 de han a dalt (les personas senw refetinc~a no han esta rdentllicades) 1, EmIllo Prados. 2, Josep Camer: 3, Antomo Rodríguez Luna: 4, Fduardo Ugane: 5, Teresa Rodriguer Luna; 6, 7. 8 I 9, Paul¡ Maslp I familla. 10. Llwsa CamCs: II. 12 I 13. Rosita. Josefina I Manuela Ballester.

EESPILL

VI6 COL,LOQUI INTERNACIONAL DE LLENGUA 1 LITERATURA CATALANES ROMA, 1982 Vicent

Pitarch

ITALIA I ELS PASOS CATALANS

A mig camí entre Andorra i Tarragona, Roma ha estat, durant els dies 28 de setembre al 2 d’octubre del 1982, la seu del VI& Colloqui Internacional de la catalanística.

Aquest colloqui-congrés, promogut, com els tres anteriors, per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), ha comptat amb el patrocini de l’Ajuntament i de la Universitat de Roma, amb el suport dels Ministeris d’Afers Estrangers i de Béns Culturals de la República Italiana i amb la collaboració de la Generalitat de Catalunya.

Encara que de manera tímida, alguns murs de I’Urbs lluïren el cartel1 d’Antoni Tapies, «Italia i els Països Catalans», el qual pregonava la celebració del colloqui. En el ja respectable periple que els catalanòfils del món han fet per Estrasburg, Amsterdam, Cambridge, Basilea i Andorra la Vella, retrobar-

i Almela nos ara a Roma constituïa tot un allicient, perquè el sentit més pregon de la desitjada eternitat romana es troba precisament en la romanística.

L’«appuntamento romano», d’altra banda, representava un calid homenatge als entusiastes membres de l’«Associazione Italiana di Studi Catalani» (AISC), sobre la qual va recaure la responsabilitat, i el mèrit, d’organitzar el colloqui, tasca magníficament compartida per G. E. Sansone, G. Tavani, J. Pinell, G. Grilli, F. Miracle, E. Sola, S. Asperti, C. Baldana, V. Cannelloni, S. Cingolani, C. Donati, E. Finazzi-Agro, L. Interlandi, S. Marcopoli i S. Parascandolo, integrants del Comitè Organitzador.

Queda encara un llarg camí per recórrer en la necessària aproximació entre Italia i els Països Catalans -i alguna de les deficiències que marquen la distancia fou posada de manifest en la Ilicó inaugural del doctor Boscolo-, pero també és cert que

113

lIESPU s’hi avanca. Una mostra d’aquesta nova aproximació és Il contributo

italiano agli studi catalani. 1945 1979, Ed. Lerici, Cosenza, blicació de I’AISC.

1981, pu-

APORTACIONS A LA cAT,4r,ANfsrrc,4 Les sessions acadèmiques del colloqui s’emmarcaren entre dues conferencies plenàries, la primera a càrrec del professor de Mil&, Alberto Boscolo, «Relacions entre Italia i les terres catalanes a la baixa Edat Mitjana», i la darrera del professor de Roma, Miquel Batllori, «El català, Ilengua de cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i d’Alexandre VI».

En la línia de Colloquis anteriors, les ponencies i comunicacions es distribuïren en dos àmbits diferenciats, lingüística i literatura, els quals funcionaren de manera simultania, en sengles aules de aVilla Mirafiori», una mansió de la Universitat romana, al bell mig de la via Nomentana.

En la secció de lingüística hi hagué les ponències següents: M. Jorba (Barcelona), «Actituds davant la llengua, en relació amb la Renaixenca»; J. M. Nadal (Girona), «Idees sobre la llengua durant els segles XVI-XVII; com incideixen en el conflicte catala-castellà»; G. Gasca (Torí), «Problemes d’àrees lexicals: correspondencia entre Catalunya i la Italia septentrional,; M. Prats (Medinyà), «Un vocabulari català a la versió del De regimine principum de Gil de Roma»l; A. Varvaro (Nàpols), «Observacions sobre les relacions lingüístiques italo-catalanes»; i J. Sola (Barcelona), «Qiiestions sintàctiques pendents en la preceptiva actual».

Aquestes foren les ponències presentades sobre literatura: R. Brummer (Munic), «Ramon Llull i 114

Dante Alighieri, parallels literaris»; F. Rico (Barcelona), «Petrarca y Cataluña»; G. Ribbans (Brown Univ.), «La temptació de l’absolut a la lírica catalana del segle XX»; J. Mas (Palma de ,Mallorca), «La generació del 27 i els poetes mallorquins dels anys cinquanta»; J. M. Navarro (Bremen), «Vicent Andrés Estellés: una visió ironica de la mort>r; i A. Terry (Essex), «Pensament i cant en la poesia de Ramon Xirau».

Fou una llàstima la suspensió d’un pare11 de ponencies programades, l’una a càrrec de Jordi Carbonell i l’altra de Martí de Riquer.

Mentre ens dolíem d’aquestes absències, fórem molts els qui al Colloqui ens sentírem indignats per l’exposició en castellà de F. Rico durant la seva ponencia. No és desmesurat qualificar de provocació el fet que justament un professor de 1’Autònoma barcelonina opti per un idioma que esdevingué xocant en el nostre estatge de Roma: en efecte, el català hi fou la llengua ambiental entre els congressistes i una sola excepció exclusiva -amb a favor de l’italia, ben justificableen totes les intervencions públiques, l’idioma -i cal puntualitzarhoemprat per suecs, nord-americans, hongaresos o alemanys, per citar-ne una mostra. Aquest és un altre dels guanys remarcables que el colloqui de Roma ha assolit, en relació, posem per cas, amb la primera reunió d’Estrasburg.

Ni la catalanística ni cap altra parcella científica pot menysprear aportacions d’investigadors per raó de la llengua instrumental: ara, segueixo considerant inadmissible que hom vingui a exercir d’espanyolista belligerant, com el senyor especialista en Petrarca, en una trobada com la de Roma.

Sobre el tema central del Colloqui, dtàlia i els Països Catalans»,

incidiren encara algunes comunicacions, com les aportades per A. M. Saludes (Nàpols), E. Blasco (Caller), A. M. Perrone (Nàpols) i F. Vallverdú (Barcelona).

La resta de comunicants es completa amb la nomina següent : S. Panunzio (Bari), R. M. Postigo (Barcelona), E. Casanova (Valencia), R. M. Delor (Barcelona), K. Kulin (Budapest), 1. Neu-Altenheimer (Frankfurt), Ll. Alpera (Alacant) i R. Tassella (Benevent). Anotem per acabar la taula rodona sobre «Problemes de crítica textual, plantejats específicament sobre textos medievals catalans», dirigida pel professor Ramon Aramon i compartida pels professors Batllori, Colon, Sansone i Tavani.

L’eficàcia del secretari de I’AILLC i director de les Publicacions de 1’Abadia de Montserrat, Josep Massot i Muntaner, garanteix plenament que totes aquestes contribucions a la lingüística i literatura catalanes aviat seran a l’abast del públic dins el volum d’Actes del Colloqui de Roma.

PROGRAMAEXTRA-ACADEMIC Ha esdevingut ja practica usual que la programacio de les jornades dels Colloquis de 1’AILLC ofereixi una densitat notable. El mateix dia de l’apertura, al vespre, el professor T. D. Stegmann (Frankfurt) dirigí la sessió informativa sobre Bibliografia catalana, projecte que coordina i editara 1’Institut Català de Bibliografia.

El projecte, que tot just acaba d’engegar-se, es troba en fase d’elaboració de les primeres fitxes i de coordinació dels collaboradors responsables d’inventariar la bibliografia catalana, distribuïts per ambits geogràfics.

Stegmann informa que són prà,cticament cobertes zones com el Japó, Brasil,

Amèrica del Nord, Gran Bretanya/ Irlanda, Holanda, Dinamarca, Suècia, Alemanya, Unió Soviètica, Hongria, Italia, Catalunya Nord/Andorra, les Illes Balears i el País Valencia. En la sessió participaren també Eudald Sola, en nom de Max Cahner, i Dolca Tormo, en substitució de Dolors Lamarca, directora en funcions de I’ICB. Mitjancant una circular on oferia la seva collaboració als membres de I’AILLC, es presenta al Colloqui 1’Escola d’administració Publica de la Generalitat de Catalunya; un dels projectes que hi anunciava sembla d’imminent realització, la revista «Llenguatge administratiw, que des d’ací mateix cal saludar amb entusiasme.

La Generalitat de Catalunya va installar, en les dependències de la «Villa Mirafiori», una exposició del Ilibre català, integrada per 1.500 volums, els quals, en acabar-se el Colloqui, foren cedits a la Secció de Català de la Biblioteca de la Facultat de Lletres de Roma, en un acte presidit pel conseller Max Cahner i per Marta Ferrusola.

Agraí la donació Germà Colon, president de l’AILLC, no sense doldre’s que el seu Departament de la Universitat de Basilea no disposés d’una oportunitat com aquesta.

També sota el patrocini de la Generalitat de Catalunya, el Colloqui oferí un concert de música catalana (obres d’Antoni Soler, Isaac Albeniz, Frederic Mompou i Enrie Granados), interpretat per la pianista Rosa Sabater. Envoltats per un aiguat de tardor, els congressistes participàrem en una vetlada musical extraordinaria, en la sala dels Horacis i Curiacis del palau dels Conservadors del Capitoli, palau memorable per als europeistes perquè s’hi signa el tractat de 115

EESPILL Roma, constitutiu de la Comunitat Economica Europea.

La programació d’actes extraacadèmics es completa amb la visita organitzada als monuments de la Roma imperial i finalment amb l’excursió als Ilacs d’Albano i de Nemi i dinar de comiat.

En la salutació que inaugura oficialment el Colloqui, G. Colon glossà la tasca de I’AILLC en la preparació d’aquests encontres i manifestà el reconeixement de la institució envers tres grans mestres que han traspassat després del Colloqui d’Andorra: els doctors Jordi Rubió, Antoni Comas i Manuel Sanchis Guarner.

EN LA PERSPECTIVADE TARRAGONA

El 1968, l’any Fabra, difícilment ningú de la quarantena de participants en el 1 Col-loqui sobre Lingüística Catalana, celebrat a Estrasburg, podia preveure la volada que prendria aquella iniciativa en l’esdevenidor.

Al Colloqui de Roma hem participat uns tres-cents catalanòfils, originaris majoritàriament dels Països Catalans, pero també de I’Alguer, Italia, Alemanya Federal, Franca, Gran Bretanya, Suïssa, Hongria, Suecia, Bèlgida, Holanda i EE. UU. d’Amèrica. Al seu ‘origen aquestes reunions d’especialistes de català es plantejaren amb tal circumspecció que fins i tot reberen el nom de «colloquis»; tanmateix la seva evolució posterior els ha convertit de fet en autèntics «congressos».

Dins aquesta dinàmica expansiva es prepara per al 1985 el proper colloqui, a Tarragona.

La designació d’aquesta ciutat aporta una novetat: la capital del Tarragonès figurara com a símbol del conjunt dels Països Catalans, els quals esdevindran seu efectiva del VIIB Col-

loqui. 1, dones, ja és acordat que el seu Comitè Organitzador no sigui local, sinó integrador de les Universitats i Institucions culturals d’arreu dels Països Catalans; la presidencia del IComitè ha estat assignada al professor Joan Veny.

Cal confiar que, installat el Colloqui al si de la nostra nació, programi sessions específiques dedicades a aspectes tan decisius com la planificació lingüística, sobretot en els àmbits de mitjans de comunicació, de l’administració pública, de la immigració, o de l’ensenyament, per citar-ne només alguns. Aquesta necessitat va tornar a manifestarse a Roma on un grup de professionals de llengua i literatura catala, nes al batxillerat reclamava la conveniencia de dedicar alguna jornada dels colloquis de 1’AILLC a l’estudi de la didàctica del català.

SOLIDESA DE L’AILLC

Els Colloquis, com el de Roma, constitueixen un dels objectius prioritaris de l’AILLC, organisme que compta tan sols amb nou anys -fou instituït a Cambridge el 13 d’abril de 1973- pero que ja ha assolit prestigi rellevant entre les institucions lingüístiques internacionals. Val a dir que I’AILLC disposava d’un precedent encomiable, l’«Anglo-Catalan S ocie t y » (ACS, fundada el 1954) a la qual s’han sumat posteriorment l’«Associazione Italiana di Studi Catalani» (AISC 1978) i la «North Ameritan Catalan Society» (NASC, 1978). Es sorprenent l’activitat de la NASC que porta ja realitzats pel seu compte tres Colloquis (Colloquis d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica), el primer a la Universitat d’Illinois, Urbana-Champaign, el 1978, el segon a Yale, el 1979 i el tlercer a Toronto, el 1982; les actes dels 116

EESPILL dos primers han estat editades per les Publicacions de 1’Abadia de Montserrat, ‘el 1979 i 1982, respectivament.

Josep Massot, en la Memoria que va presentar a 1’Assemblea plenaria de l’AILLC, a Roma, va deixar constancia de la vitalitat d’aquesta institució, tal com ho corroboren els seus gairebé sis-cents membres, les obres publicades i els projectes immediats.

L’AILLC té editades totes les Actes dels Colloquis anteriors al de Roma i, en coedició amb les altres tres associacions de catalanística, amb la Fundació del Congrés de Cultura Catalana i amb les Publicacions de l’tlbadia de Montserrat, ha iniciat la serie «Estudis de Ilengua i literatura catalanes», la qual consta ja de dos volums en Homenatge a Josep M. de Casacubevta (1980, 1981) de dos volums més, que es completaran amb un tercer, de MisceNània Pere Bohigas (1981, 1982) i d’E1 cata& a Europa i a Amèrica (1982).

Així mateix en coedició amb la Fundació CCC i les Publicacions de l’AM, ha publicat un r-ecu11 d’estudis de Pere Bohigas, Apovtació a I’Estbdi de la Literatura Catalana (1982) i un altre de Francesc de B. Moll, Textos i estudis medievals (1982). L’AILLC, en definitiva, no sols collabora amb d’altres institucions de catalanística sinó que ha estret els seus lligams amb la Fundació CCC. Entre els projectes actuals de 1’AILLC hi ha la confecció d’un repertori de catalanòfils i d’un opuscle sobre l’associació, així com la publicació d’una Miscellània Antoni M. Badia i Margarit, amb motiu del seu 6S8 aniversari, més l’edició dún volum de treballs esparsos seus. Remarquem que el doctor

Badia fou dels promotors d’aquests Colloquis i el primer president de 1’AILLC. Es obvi que la situació present de la institució invita a l’optimisme i, pel que a mi pertoca, no vull desaprofitar la present oportunitat de fer una crida als estudiants dels Departaments de Catala de les Universitats de Valencia i d’Alacant i en general a tots els investigadors de lingüística o de literatura catalanes del País Valencia perquè s’incorporin a aquesta entitat nostra.

(La via mes directa és Josep Massot i Muntaner, Abadia de Montserrat.) La bonhomia, la vasta personalitat intelkctual i la capacitat de dedicació a 1’AILLC identifiquen en Josep Massot, el qual ha acreditat a bastament ser digne de la profunda admiració que li tenim els membres de l’associació; segurament sense el1 a la secretaria, I’AILLC no seria l’entitat tan emprenedora que avui és, i potser, dones, caldria aconseguir que Massot n’esdevingui secretari a perpetuïtat.

A partir de 1’Assemblea plenària de Roma, la Junta de Govern de 1’AILLC queda constituïda de la següent: president, Arthur Terry (Essex; substitueix G. Colon); vicepresident, Giuseppe Tavani (Rosecretari, Josep Massot i ma); Muntaner (Montserrat); vice-secretari, Joan M. Pujals (Vila-seca; substitueix J. Pinell); tresorer, Nic Stolp (Utrecht); i vocals, Rolf Eberenz (Basilea), Alan Yates (Sheffield), més Joseph Gulsoy (Toronto) i Joaquim Rafe1 i Fontanals (Barcelona), els dos darrers en substitució de J. Carbone11 i de Joan Veny. Com a conseller d’honor ha estat nomenat F. de B. Mo11 i com a membre d’honor, el professor de Mil& A. Boscolo.

117

EESPILL PUNT FINAL Els déus del Panteó ens foren de debo propicis als catalanòfils aplegats en el VI* Colloqui.

Durant aquella setmana primerenca de la tardor, el color ocre de la ICiutat Eterna ens retornava a la majestuositat de la Roma imperial, sobre la qual haguérem de transitar massa apressadament, perquè ni el programa del Colloqui ni la indispensable convivencia amb els collegues ens permetien un mínim lleure.

Amb prou feines hom pogué apropar-se a algun indret històric dels Borges Calixt III i Alexandre VI, a La Pietà 0 a la Capella Sixtina, a Piazza Navona, a la Fontana di Trevi o al Trastevere...

A proposta de l’AISC, l’Assemblea plenaria de I’AILLC acordà sollicitar del Govern italià la creació de càtedres de català per a Universitats com la de Sàsser -a la vora de l’Algueri de Nàpols, així com de dotacions d’assignatures de català per als cicles de primer i de

NOTES

SOBRE

segon ensenyament de l’hlguer.

Mentrestant a casa nostra, la Catalunya Nord continuava sense que el Govern de Mitterrand donés satisfacció a la seva promesa electoralista de la «reparació històrica» per al català i, al sud dels Pirineus, els correligionaris de l’inquilí de 1’Elisi ni tan soís es plantejaven aquesta reparació històrica per a la seva imminent campanya electoral; a les Illes la normalització de l’idioma seguia un procés llastimós; al Principat de Catalunya, esgotada la Norma, el parlament debatia encara la llei del català i, al País Valencia, donya Cabanes i adIàteres escometien la recta final de la propia allucinació mitjancant interrogatoris inquisitorials a hipotètics «profesores de valenciano».

Roma ha passat, sota l’emblema d’«Itàlia i els Països ~Catalans~.

Tres anys ens esperen, d’illusió provocada, perquè Tarragona esdevingui símbol de «Països Catalans, nació oberta al món».

JOAN FUSTER Vicent Ventura

En demanar-me Francesc Pérez Moragón els fulls d’aquest llibre,* dedicats a un intent de caracteritzar Fuster i la seua obra en el conjunt d’activitats que varen anar tornant a lligar, després de la guerra civil, el moviment nacionalista al País Valencia, va trobar a faltar referències a la seua evolució política. 1, naturalment, em va suggerir d’afegir les referències que es poguessen trobar en els escrits de Fuster i les que pogués recordar fent esforcos de memoria, als quals

1 LA POLITICA

haig de dir que estic ben poc acostumat. Es tractava, per consegüent, d’ampliar l’atreviment inicial a un camp, el polític, en el qual, si genèricament hi ha tantes referències com es vulguen, són ben escasses les específiques.

Fuster mai no ha estat militant de cap partit polític: sortosament, s’ha de dir, o potser s’ha de tornar a dir, perquè cree que aquesta és una evidencia que he subratllat en moltes ocasions. No tenim, dones, la referencia que s’admet com més

* Aquestes notes pertanyen al text d’un Ilibre en ,preparació sobre J. Fuster.

118

lIESPI clara i cal cercar-la, per tant, en la seua obra, dúna banda, i en les seues actituds d’una altra. Tot i considerant que no hi ha grans diferencies entre el que ha escrit i ha dit al respecte, i el que ha fet quan ha hagut de prendre partit. Ben entés que, com ell mateix diu i més endavant citaré, s’ha de fer la dife rència entre prendre partit i ser pres pel partit.

Cal comentar pel principi, per allò dels antecedents familiars carlins que pot induir a suposar una militancia carlina de Fuster, ni que fóra genèrica, és a dir, no afiliada, cosa, d’altra banda, ben difícil, ja que el carlisme admet molt malament les mitges tintes. Si hi ha una ideologia total, és la del carlisme, que installat en l’esperanca, ho tenia tot resolt pràcticament fins que va arribar, per la via dinàstica, l’embolic cultural europeu de Carles Hug, amb el qual s’ha precipitat la liquidació d’aqueixa supervivencia minoritària i anòmala de l’ancien regime.

Al número 49 de la revista «Saó», corresponent al mes de juliol del 1982, Fuster deia, en resposta a una de les qüestions de l’entrevistador: «El trencament ideolò,gic [amb els meus pares] no sé quan es produiria, jo tinc mala memoria.

Supose que en la mida en que vas llegint, t’adones de l’existència d’altres problemes, a poc a poc, vas fent el teu món.. .»

1 en una altra resposta afegeix que el1 mai no va viure cap «conflicte generacional» i que la convivencia amb els seus pares, morts pràcticament als seus bracos, va ser tranquilla i normal. En certa mesura, en la mesura en que vaig freqüentar la seua casa mentre vivien els seus pares -Fuster i .jo som amics des de 1947, com ha hagut de recordar-me ell, que en contra del

que diu té molta memoria; ,jo no en tinc i, a més a més, com m’ha qualificat alguna vegada, sóc un «animal ahistòric»en sóc testimoni. Dades, probablement, insignificants, pero que expliquen alguna cosa, són, per exemple, el fet que Fuster va portar al coll fins que ella va morir les medalles que la seua mare li havia posat. Només quan va morir se les va traure, quan ja no havia de donar una explica& difícil de ser entesa. Detalls com aquest, duna delicadesa perfectament racional -l’irracional hagués estat un enfrontament completament absurdi podria referir-ne altres, expliquen per que Fuster no va tenir amb els seus pares cap «conflicte generacional».

Tampoc els seus pares no en van tenir amb ell. Vull dir que també ells van admetre que el seu fil1 no anava a continuar la diguem-ne que filiació carlina, cosa de la qual imagine que s’assabentarien ben prompte.

Perque de vegades, fent broma, ens han emparellat en la procedencia ideològica familiar quan, en realitat, hi ha molta diferencia. La comparació és oportuna ja que aclareix alguna cosa sobre la consideració dels orígens carlins de Fuster. En primer Iloc, jo diria que el pare de Fuster era un carlí seré, tranquil, tolerant i, en canvi, prou més coherent que el meu pare, exaltat en tant que carlí i en tant que persona -la qual cosa vol dir que hauria estat igualment un republica exaltati d’un carlisme, per tant, intransigent i déscassa coherencia.

Un exemple d’acò’ que dic és que no va trobar a casa seua massa Ilibres suggestius, ja que les lectures del seu pare eren, les propies d’un carlí amb unes solides conviccions religioses que exercitava fidelment; les del meu no tenien res a veure amb la seua ideo119

EESPILL logia, sentida més que pensada. El meu pare llegia allo que li semblava divertit -novel-les d’aventures, tebeos, la premsa normal i no la de «la Comunió», etc.- i a més a més no anava a missa. Els carlins de l’espècie del meu pare eren més freqüents del que sembla, pero no majoritaris.

El seu carlisme era més un entestament a no donar el brac a torcer que en la convicció que s’havia de retornar a una societat tradicional.

Subratlle la diferencia entre aquests dos exemples concrets perque, independentment de l’edat escolar en que es va produir, segurament, l’episodi d’un Fuster uniformat en els rengles d’allò’ que aleshores es deia la «OJ» i que, al cap dún temps, esdevingué el «Frente de Juventudes», no em fa la impressió que haja hagut de suportar per part dels seus pares cap precisió per a orientar-lo vers la continuació de la tradició familiar.

Ni, al contrari, cree que ell, quan va anar afermant a poc a poc les seues conviccions, manifestas cap revoltament contra les tendències familiars, que -d’això, en sóc testimoni- va respectar fins el moment en que va morir el seu pare.

Fuster, per tant, no ha estat mai carlí, ni menys encara falangista, en el sentit adult, conscient i militant d’aqueixes definicions. Fer broma d’una circumstància familiar tan contradictoria amb el seu tarannà bàsicament liberal és cosa ben diferent de prendre-ho com una referencia política específicament viscuda. Això es pot dir de mi -ho he dit tantes vegades com ha calgut i ho hauré d’explicar més detalladament el dia inevitable en que em pose a escriure les meues memòriesque he estat totes dues coses: carlí i falangista.

1 a més a més, d’una religiositat que, hetero-

doxa des de fa una pila d’anys, he acabat per trobar incompatible amb la racionalitat més elemental per a explicar el m6n i la vida.

Pero lcom, a partir d’aqueix ambient familiar, va poder arribar tan aviat a l’esforc de trobar les respostes a qüestions que van sorgint a mesura que es deixa la infancia i comenten l’adolescència i la joventut? Sueca és un poble -ho era més encara, sens dubte, en la joventut de Fusteron s’ha de conviure amb tota mena de gent.

No és possible mantenir-se reclòs en un àmbit homogeni on tots participen de les mateixes idees. El carrer, l’escola, les relacions diverses, en un esperit crític que demana respostes racionals, constituirien sens dubte referències desvetlladores d’àmbits menys tancats que els del propi circuit familiar.

No parle, és clar, d’incitacions amb components intellectuals en referir-me a la seua adolescencia, sinó de vivències espontànies que formen part de l’experiència general.

El carrer, els amics al carrer, la llibertat del carrer, ha estat, per a tots em pense, una font de coneixements que, ni de l’escola ni de la família podien esperar-se, i és evident que d’aquests coneixements es trau mes profit, constitueixen més un punt de partida per fer-ne deduccions i ampliar l’abast quan s’és, per naturalesa, reflexiu, crític, poc resignat a les explicacions convencionals.

Cal dir, d’altra banda, que el Fuster adolescent, en el llindar de la joventut, va accedir a lectures que no eren de fàcil abast ni a la seua casa ni en l’àmbit ideològic al qual la seua família pertanyia.

Una veïna que vivia al mateix edifici li va permetre de Ilegir les seues novel-les, que eren de les que ara s’anomenen «del cor», majoritària-

120

ment; pero, també va poder llegir altres llibres menys evasius, pertanyents a la biblioteca del pare dún condeixeble i amic seu, Albi, amb el qual va fer anys després, ja immers en les dedicacions literàries quasi professionalment, la revista «Verbo», de poesia.

Fuster va gaudir, per tant, de lectures que estaven fora de l’òrbita limitada familiar.

1 més encara, m’ha explicat alguna vegada, va parlar molt amb el pare del seu amic -0casions no li’n mancaven, ja que durant molts anys, a més del tracte diari mentre el senyor Albi va ser secretari de I’ajuntament de Sueca i després, un top traslladat a Alacant, passava unes setmanes de l’estiu a la casa dels Albi a Xàbia. Sembla, en efecte, que el senyor Albi era un liberal escèptic, acomodat a unes circumstàncies polítiques amb les quals no estava totalment d’acord. Aquest és el retrat sumari que jo faria de les referències que em donava Fuster quan encara freqiientava el tracte amb els Albi i nosaltres ja érem amics.

Potser algun lector qule, a més de no haver viscut aquells temps, tampoc no en té referències directes, considere que uns llibres emprats, unes converses amb gent de més enllà de l’àmbit familiar, no podien tenir tanta importancia com estic atribuint-los.

Comprenc que és difícil entendre-ho perquè sé que és difícil explicar la miseria intellectual dels primers anys del franquisme. No és que els següents -dels quals tothom té referènciesfossen normals, ni de bon tros. Pero, les aberracions dels anys 40 i fins i tot dels 50 resulten indescriptibles. Lectures tan innocents -i fins i tot tan espanyolistes que des d’un punt de vista franquista intelligent, s’haurien d’haver fomentat, si és

que era pensable fomentar la lectura partint de supòmsits «culturals» franquistescom ara Ortega, 0 el mateix Unamuno, estaven considerades delictives. 1, si no seria exacte dir que podien portar a la presó, és ben cert que, trobades en els escorcolls policials quan detenien algú, no eren una dada precisament favorable per a I’expedient o la «fitxa».

Eren temps en els quals les edicions estaven controlades; no els feia res als censors treure paràgrafs, pagines senceres i fins i tot capítols d’autors consagrats i morts, com tampoc no els feia res «aconsellar» a un autor que rectificas la seua obra en aquest o I’altre sentit. Ens assortíem d’amagat, als prestatges discrets d’algunes llibreries, de les obres que ja no eren cap novetat en el món, com ara Sartre, el teatre del qual jo tinc en traducció argentina i comprat a la llibreria Rigal, que era, aleshores, de les més arriscades en el seu difícil treball.

L’anecdotari de les peripècies que avui semblen ridícules i aleshores eren fins i tot arriscades, podria estendre’s més que no el significat que es pot atribuir al propòsit d’aquestes notes. Perquè ací es tracta únicament de recordar com ens arribaven aquelles informacions sense les quals les reflexions sobre la realitat que ens envoltava, tan mísera, i en el camp de la cultura potser més que en cap altre, no podien tenir I’abast del seu contrast amb allò que estava passant al món. 1 cal pensar en la impossibilitat que teníem de passar les fronteres de 1’Estat. Hi havia un problema econòmic, ens guanyàvem la vida amb dificultats i, en tot cas, no podíem pensar a fer viatges. Pero, a més a més, hi havia la dificultat del passaport, 121

USPILL que tampoc no era fàcil d’obtenir.

Tot al contrari.

Una via d’informació va ser, per exemple, l’intercanvi de publicacions, llibres, revistes, entre Fuster i Jordi Arquer. Aquest líder del Bloc Obrer i Camperol, exiliat a Franca, recollia materials i documentació sobre la guerra civil a la zona franquista, i sobre la postguerra. Fuster li enviava allò que trobava o que obtenia d’uns i altres, i a canvi rebia publicacions, revistes de l’actualitat francesa. No era molt, pero era més que res. El retorn d’algú que havia pogut anar a l’estranger suposava disposar, generalment en préstec, d’alguna revista, algun llibre, alguna «novetat», almenys per al reclòs món en que ens feien viure. Així, per exemple, parlant d’aquestes coses, el mateix Fuster m’ha recordat uns llibres de Gramsci que va portar Raimon en retornar d’Itàlia, on havia anat a veure Analissa, que aviat seria la seua dona. Encara no s’havia publicat ací o només una petita part de l’obra gramsciana ens era coneguda.

Es podrien afegir referències d’altres elements informatius que progressivament ampliaven el punt de mira de les nostres reflexions.

Suscripcions gratmtes a revistes franceses, com ara Esprit o Cahiers de la Republique, fetes per un Congrés de la Llibertat de la Cultura de tèrbol financament i clares intencions antimarxistes; habilitats per a rebre Le Monde, suscrivint-hi una empresa comercial per tal d’impedir els entrebancs de la censura a Correus, etc. ,Cadascú va fer, a partir del 1950 en els casos de ma,jor precocitat, i del 1960, més generalitzadament, la seua irrupció en el món de la clandestinitat política, on el Partit Comunista era quasibé l’única op-

ció existent. Es varen crear grups, entre els quals el PSV, i mentrestant Fuster feia la seua política, la que no ha deixat de fer, la que s’inicia, ho torne a dir, quan, responent a una exigencia d’afermarse en la seua identitat, decidí escriure en la llengua que parla, la de casa seua, la del carrer, la dels amics, la del seu poble. El munt de qüestions que aquesta decisió li planteja, i sobretot la més important, la de la llengua com a signe d’identitat i no sols com a vehicle elitista i amortizable, sense normalització, per a exercitar-se en la via morta de la poesia lírica, és, sens dubte, juntament amb les qüestions a que el sotmeten uns i altres, joves especialment, relatives al futur dels valencians com a poble, el que el decideix a escriure Nosaltres els valencians. ‘Calia donar respostes, i per a fer-ho de manera rigorosa, és a dir, a la seua manera, s’ho havia de plantejar el1 prèviament. Eren grups diferents, sense relació, aïllats, els qui actuaven, uns acollint-se a la legalitat del Rat-Penat, on s’havien refugiat vells nacionalistes que, amb els «cursets» de «valencia», miraven de transmetre la paraula, si més no; altres procedents de la Universitat, en la qual responien a impulsos emotius més que no a quasi impossibles conviccions enraonades. NQSaltres els valencians és el resultat d’una necessitat. Explicar quin poble som i per que ho som, d’on venim històricament, a quin àmbit pertany la nostra cultura, quin pot ser el nostre futur, demanava ordenar la coherencia de les dades disperses. Nosaltres els valencians és, per tant, un llibre polític, la resposta política de Fuster a una etapa nova del procés del nacionalisme al País Valencia. No és qüestió de remarcar ara les diguem-ne no122

vetats que aportava a l’escassíssima bibliografia existent, per més que calga destacar una clarificació important: la de la catalanitat del País Valencia, sense la qual, parlar de nacionalisme és quasibé un exercici retòric útil per als qui estan disposats a confondre, jugant amb les paraules, autonomia per autogovern, posem per cas. El catala és la nostra llengua, catalana es la cultura que hem ‘fet amb ella i es la catalanitat històrica l’única singularitat que ens caracteritza com a poble. Quakvol altre plantejament ens mantindrà en I’ambigüitat, de la qual un projecte nacional vigorós ha de traure’ns si no volem ser un poble sotmés. No hem escollit ser valencians, no podem ser una altra cosa i ho hem de ser amb dignitat.

Les dades que, per resoldre el problema, es plantegen a Nosaltres els valencians són dades polítiques, dures d’assumir, justament perquè impliquen anar contra corrent. Al16 més fàcil és el que han fet, realment, els polítics de dreta i d’esquerra en refusar la tasca imprescindible de retornar als valencians les possibilitats d’una existencia digna com a tals. Dirnos que «ser valencians és la nostra manera de ser catalans» no és, certament, allò que més èxits immediats, que més vots, pot aconseguir.

Pero, deixar de dir-nos-ho és mantenir-nos en l’ambigüitat, que no conduirà a normalitzar-nos com a poble. D’alguna manera, és trairnos, per més que s’al-leguen raons d’oportunitat que, si més no, ajornen el plantejament del problema.

1 la qüestió és important, si és que es considera important la llibertat.

Ara bé, la idea que la dignitat és necessària per arribar a les maximes possibilitats de llibertat sense tancar mai l’horitzó a una llibertat major no apareix per pri-

mera vegada en Nosaltres els valencians, sinó que és una constant en tota l’obra de Fuster, incloenthi la poètica. Vegeu, si no, per escollir una petita mostra, aquells versos de Va morir tan bella. Pero és en la prosa dels seus assaigs on, naturalment, queda més palesa la continuitat dún fil que mai no es trenca i que creua i uneix tota la seua obra. En El descrèdit de la realitat, per exemple -1954hi ha les que podríem considerar arrels quan fa la descripció del Renaixement com «la descoberta de la realitat».

«Si la realitat -constataja no és una presencia de Déu, si la realitat no té més presencia que la prò,pia, I’artista que s’hi enfronta ¿que fara com no siga copiar-la?». Aquesta vigencia de la realitat enfront de I’idealisme, en la qual «l’home/centre -del Renaixementsofreix encara l’amputació de tot allò que no és racional» esta vista, per raó del tema sobre el qual escriu, des de la perspectiva de l’art, pero és evident que té un abast més ampli. En un altre treball posterior, publicat a Figures de temps ‘(1957) pero que havia estat escrit en 1955, les referències polítiques són ben directes.

Es tracta de reflexions fetes des d’un liberalisme encara no «tocat» per Gramsci, pero de les quals caldria, sens dubte, retocar poc -si per actualitzar-les. de cas afegirParla de Berdiaef i les relacions que estableix entre el messianisme cristià característicament rus i el seu trasllat marxista a la consideració del proletariat com objecte de «fe» en tant que instrument de l’alliberament de la societat, i diu que «és un amarg privilegi de la nostra epoca, haver conegut aquesta i d’altres formes similars d’estatisme». Aclareix, pero, a continuació, que «tot allò que puguem dir 123

ESPILL ací a propò~sit del comunisme valdria, mudant-ne lleugerament els termes, per el nazisme 0 per a qualsevol altra modalitat totalitaria».

1 poc després afegeix encara: «Les diferencies entre totes elles són, no ho nego, radicals, més importants potser que el comú denominador teocràtic-ateocràtic; el signe messiànic ho canvia i en compte de ser el proletariat, és la raca, la nació, la burgesia, pero les conclusions pràctiques, institucions i procediments, seran, en essència, idèntiques en tots els casos, encara que varien de grau.» Es la llibertat el que defensa -certament-, no des d’una perspectiva anticomunista, com podria paréixer, pero tampoc seguint -a distancia respecte d’Europa i al mateix ritme que a casa nostra sota el franquisme i en aquelles circumstànciesla «moda» d’afiliarse o d’«acompanyar» en el viatge els qui certament batien més intensament la batalla contra el feixisme franquista, pero patien, malgrat tot, la contradicció stalinista que va conduir a posicions no menys totalitàries, la qual Fuster anomena «la indecent desestalinització». Cal recordar-la -i aquestes són consideracions meues, convé ara que ha passat tant aclarir-hode temps, com el que vertaderament va ser, com una lletania d’acusacions fetes pels qui havien participat amb el silenci en les mateixes culpes i sense la més mínima grandesa, tot al contrari, des de la indigna mediocritat.

A la distancia d’aquells esdeveniments, podem demanar-nos quines aportacions rectificatives dels errors de l’stalinisme han fet els dirigents hereus de la situació que denunciaven.

Per a mantenir la cohesió del bloc sociaque refusa l’inlista -qualificatiu « eurocomunisme»han concret hagut d’ocupar militarment alguns

països on mantenen forces de vigilancia al temps que les relacions amb els partits comunistes d’arreu del món són purament formals, excepte en els casos de simple subordinació, on es repeteixen els esquemes d’esclerotització burocràtica més característics del funcionament polític a la Unió Soviètica.

El pensament de Fuster sobre l’actitud de l’intellectual davant de l’Estat, en relació amb la política que el domina o que hi aspira, és més explícita encara a Sobre algu-

nes relacions entre Sart i la política (OC, 4, pp. 123-147). Parla allí de «el cansament de la llibertat» que varen experimentar certs intellectuals europeus d’esquerres -i es refereix en concret a lcas d’e Gidecom a conseqüència de la «crisi del liberalisme», davant, és clar, d’un marxisme que té més abast del que li atribueix la crítica de l’antimarxisme elemental i groller. Perquè hi ha les doctrinàries formulacions del marxisme invocat pels països del bloc socialista, pero hi ha també un marxisme no tancat, sinó suggeridor de noves reflexions i aportacions, difícil, que demana, per entendre’l, la previa lectura de Hegel, com ha assenyalat tantes vegades Fuster. És el marxisme d’el qual han begut Lukàcs, Gramsci, etc.

En qualsevol cas, el que no es pot admetre i el que un marxista crític no admetrà mai és cercar en el marxisme, com aquel1 personatge de Les mains sales la possibilitat de «menjar, dormir, obeir». Ni té sentit més que des d’una perspectiva moralista creure que la «revolució» postulada pel marxisme és la solució a la «crisi del liberalisme » . « Això’ -diu Fusterés una nova modalitat del ‘furor theologicus’. » 124

liESPI Pero ¿què és, dones, l’intellectual decidit a no rendir-se davant de les cultures «agenollades», al servei de <l’Estat Sacral», resolt a no sentir el «cansament de la llibertat», a no defugir-la, sinó a cercarla? La resposta, en tot cas generalitzable, es refereix a la metodologia. Les altres respostes, les ideològiques, no es poden demanar; són sempre personals i reclamen l’esforc que mai no sera possible en I’aïllament perquè, i aquí hi ha la resposta metodològica que dóna Fuster, «l’abstencionisme, la torre d’ivori, és una ficció irrisoria».

No parla de si esta bé o malament intentar-ho, no fa un judici moral, simplement assenyala que és una «ficció» i, a més a més, «irrisoria».

Des d’aquesta convicció, és fàcil deduir que «el neutralisme resulta impossible, mentre que la independència, en canvi, és una obligació».

L’«obligació» consisteix, dones, en no tenir-ne cap que no estiga decidida per u mateix. 1 hi ha una bona raó per defugir obligacions imposa«l’intellectual, per des, aquesta: més que hi maldi, mai no aconseguirà de pertànyer al bando1 dels partitw.

Es fàcil concloure, a partir d’aquest raonament, que «el mal no radica en prendre partit» -s’ha de prendre si no es vol caure en la ficció d’un neutralisme que condueix a la torre d’ivori, etc-, sinó en el de deixar-se prendre pel partit al bando1 dels quals mai no aconseguirà de pertànyer per més que ho intente. ¿I per que no ho aconseguirà?

Hem de fer un salt cronològic en l’ordre d’aparició a escena de les seues obres, per donar la resposta de Fuster en parlar d’Erasme, «germà de destí», en un capítol de L’horne mesura de totes les coses publicat en 1967. Es refereix a la seua difícil situació en la pugna religio-

sa entre Roma i el luteranisme.

«La postura d’Erasme -diuera insostenible.

Les faccions en lluita, aleshores com ara, es volen absolutes». Erasme -resumesc Fusteren no decantar-se ni per uns ni per altres, és tingut com a sospitós per tots dos bandols i, ben mirat -escriu Fusterla sospita és encertada. «Les complicacions se li multipliquen quan volia -i necessitavacompaginar aquest designi tossut i integrador d’independència amb els seus problemes personals. Erasme iai ! ha de menjar i tenir un mínim de calma i de confianca materials per tal de poder seguir treballant. » Fuster parla en aquestes reflexions sobre Erasme de la inevitable filiació petitburgesa de l’intellectual, no sols pel que té «materialment», que pot ser poc -que sol ser poc- i tal volta justificaria un encaixament diferent, sinó també per l’ofici, pels sabers que utilitza, ja que no s’és petitburgés únicament per posseir un automòbil; és prou, posem per cas, saber llegir els clàssics en al seua llengua. 1 continua dient: «perquè jo vull referir-me especialment a la resistencia inflexible que el literat hauria d’alcar enfront dels requeriments arters o amenacadors de la societat, per tal de mantenir i propugnar sense concessions, tant els seus punts de vista doctrinals, i els judicis inherents, com el dret que té a sustentar-los, i tot aixo a costa del que fos i dins la més estricta coherencia ètica i psicològica».

Em pense que no es pot demanar més claredat sobre allò que vol dir quan demana el dret de la independencia de l’intellectual i l’obligació que té aquest de correspondre prenent partit, pero sense deixar-se prendre pel partit. M’atreviria a dir que les posicions de Fus125

ter al respecte no han variat des de les primeres formulacions que quasibé cronològicament queden ressenyades en aquests fulls. El que ha fet és enriquir-les, com és lògic en un intellectual, per al qui les conclusions sempre -excepte unes quantes, ben poques, que -ho torne a dires refereixen sobretot a la metodologia, am,b implicacions, naturalment, en el camp de l’èticasón provisionals.

Altra actitud, l’entestament, no en la raó, sinó en les pròpies raons, per exemple, és una manera com qualsevol altra de fossilitzar-se.

1 si alguna cosa no és Fuster, és un fòssil. Hi ha, pero, el fil constant que travessa tota la seua obra. Vegeu, sinó, que diu a Diccionari per a ociosos, el 1964, en definir l’escepticisme.

«Els escèptics -afirmasón sempre, per definició, persones raonabies, enraonades. Es posen cautelosament -fixeu-vos que diu «cautelosament»al costat de la raó i per això solen tenir raó. 0, dit d’una altra manera: dubten i encerten.» En 1982, a la Placa de Toros de Valencia, responent a l’homenatge que li varen retre 20.000 o 25.000 valencians, deia que el’atac a la llibertat és un atac a la raó i viceversa», és a dir, que la llibertat és la raó, el deure i el dret d’exercitar-la, per tal que no hi haja cultures «agenollades» com encara n’hi ha -i tant!ja que «amb els seus intellectuals amordassats o intimidats, la societat que ho permet, és una societat muda, o pitjor en cara que muda: enganyada». És a dir, que en la societat que no vol viure enganyada, els escèptics, els intellectuals, han de poder exercir l’ofici crític de contrapesar amb els dubtes els dogmes alienants, les illusions fins i tot, que escampen els qui volen dominar les situacions sense explicar les raons

que els abonen per a fer-ho. Perquè «l’escèptic no fa les revolucions, certament -ens diu a la mateixa definició, a fi de deixar clar que no esta parlant d’aquells als qui els dubtes immobilitzen o amb els quals justifiquen l’actitud d’espectadorssinó que de vegades les prepara; de vegades, les depura; i res més».

No es tracta, per consegüent, que l’intellectual haja d’apartar-se de la política o ha,ja de jutjar-la des de lluny, com una activitat menyspreable respecte de la qual té el dret de mantenir les mans netes.

Ha de prendre partit, pero no ha de ser pres pel partit, si és que vol exercir l’ofici de reflexionar en veu alta sobre la realitat. Ni és tampoc el seu ofici apagar entusiasmes.

De l’enemic el consell, cita a ‘Charles Maurras en la veu «Política» del Diccionari per a ociosos quan diu que «tout desespoir en politique est una sottise absolue». 1 afegeix pel seu compte: «D’altra banda, no cal oblidar que tota política que no fem nosaltres sera feta contra nosaltres, perquè ‘política no és sinó l’art de convencer al nostre veí que deu ser conseqüent amb el1 mateix i amb la seva dignitat d’home’.»

1 que aquesta no és una formulació a benefici d’inventari professional, d’home de lletres, es demostra -em referesc novament al seu discurs en aquel1 acte de 1981- en el qual va dir quasibé amb llenguatge de programa, que: «Si volem no deixar de ser un poble, el poble valencia, ja esta bé que ara alcem crits i banderes, pero sera més útil que siguem conseqüents els dies de cada dia.» Perquè «no hem de ser uns valencians convencionals de festa i folklore, que és el que volen que siguem. Ens volen anullar i la nostra alternativa és la gallardia de ser el que som i de voler ser-ho».

126

1 per als qui creguen que totes les referències fusterianes a la política solen ser genèriques i subscrivibles des d’ideologies diferents, n’inclouré algunes amb les quals acabe aquest intent d’esbós que caracteritza el Fuster polític, quasibé tot Fuster diria ,jo, o millor encara, diu el1 en declarar, per exemple, al discurs en qüestió: «Estic allegant una militancia.

No m’interpreteu malament.

No es tracta de desvirtuar la funció estricta de la cultura en els seus diversos nivells: es tracta, en definitiva, d’arrelar en unes necessitats populars, en una tradició nacional, en una llengua que primer ens han vetat i que ara volen pervertir, en una ambició collectiva de pau i progrés.» ‘Cree que sense entendre la política gramscianament, com un esforc d’interpretar les «necessitats populars», no es poden assumir formulacions com aquesta, tan neta i tan clara. 1 no és ara, en la dècada dels 80, quan Fuster defensa una política d”abast popular. Al pròleg que va escriure per a la seua traducció de la novella de Silone, Fontamara, es decanta -com podria ser d’altra manera?per una justícia concreta i específica. Diu que «les aprensions morals a soles no condueixen enlloc, o només a un desfici psicològic insoluble», i fa l’elogi de l’esforc de cadascú, que no espera a veure’s acompanyat del que facen els altres. La traducció apareix sota la dictadura franquista, en 1967, circumstància a tenir en compte per raons obvies, com es pot veure tot seguit. «iQue podia Fontamara, un llogaret insignificant d’analfabets inermes, enfront de la policia i dels ‘carabinieri’ que Mussolini desencadenava contra ells? 1 més: totes les Fontamara dItalia, reunides ique haurien aconseguit si haguessin plantat cara a la dic127

tadura?

Potser sí: alguna cosa.

Cada Fontamara en peu equivalia a un petit treball de sapa. Petit, pero positiu.. . » «Petit, pero positiw com és petit enfront de tot l’aparell de l’Estat, enfront dels aparells dels partits de dreta i d’esquerra, que disposen de mitjans -econòmics, de comunicació, d’inèrcia prestigiosa per la seua historia, de la seua connexió amb els seus homòlegs d’arreu del món, afavorits pel tòpic de la generalització contra la particularització, etc.1 ‘e s f 0 r-9 d’un pable, d’unes minories d’aqueix poble, per escampar la idea que, sense ser el que som, no serem mai Iliures en el sentit vertader de la paraula. No en el d’utilitzar uns drets elementals, unes Ilibertats comunes, en tant que drets, al genere huma i, per tant, vagoroses, sinó el dret de respondre a la nostra identitat.

1 el dret que això no puga ser un parany al servei d’interessos que voldrien tergiversar-ho, convertintho en «festa i folklore», perquè ja sabem que els Mussolinis passen i els Torlònia hi resten. Tant com ho sabem i ho estem patint!

L’advertencia -de classe, si m’és permés dir-hoqueda feta al pròleg de Fontamava quan Fuster assenyala que «la permanencia antagònica del Príncep i els «cafoni» -els xafaterrossos en traducció aproximativa, que Fuster refusa i no empra, mantenint per més exacta la paraula italianaplantejada des del Registre de la Propietat, fa que la qüestió bàsica no quedi cancellada». La «qüestió bàsica» únicament en relació amb la qual el unacionalisme» té sentit. El «nacionalisme», del qual diu Fuster que tampoc no l’entusiagma.

«Més dún top ho he dit i redit: a tot estirar, sóc ‘nacionalista’ en la mesura que m’o-

bliguen a ser-ho. L’indispensable i prou, perque ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalisme, en belligerància sorda i corrosiva, per evitar, senzillament, l’oprobi o la submissió.»

Es al pròleg del llibre de Domènec Valls Els veuitables altres catalans on ho diu. El nacionalisme és, dones, un mètode de defensa de la dignitat i hauria de ser, per consegüent, provisional, fins «arribar» a la llibertat.

El mal esta que a la llibertat no «s’arriba», sinó que cal romandre en ella, resistint els esforcos que fan per desposeir-nosen amb l’únic recurs disponible, que és la raó. Perquè -torne al discurs de la Placa de Toros, tot

just per acabar aquestes reflexions: «La cultura refuta les bombes i no al contrari», pero «evidentment, la cultura és inerme davant les bombes, davant qualsevol sabre -0 qualsevol tanc-, davant la censura, davant les mil trampes que ens paren». 1 per això és un problema de tots, un problema polític, el problema de poder exercitar la raó en veu alta. Per tant es comprén que Fuster diga: <cNo he entés mai I’esforc d’un intellectual sense una alianca explícita o implícita amb les altres forces socials que van en la mateixa direcció, una direcció alliberadora, una direcció d’alliberament.» Heus ací, i acabe, el marxisme d’un liberal.

EN EL MOMENT Doro

DEL «CANVI»

Balaguer

Al moment d’enllestir aquest paper s’ha encetat el «canvi». S’han pronunciat els primers discursos al Parlament i el nou govern comencara la seua tasca de seguida. Hom arriba a qualificar de canvi històric el resultat de les eleccions de 1982.

Per molt simple que ens semble, potser siga aquesta la manera més ràpida i més aproximada de caracteritzar la nova situació.

Canvi i -per aixònovetat, eren les pre ocupacions principals dels electors, com s’ha vist. Al capdavall, canvi i novetat constitueixen els elements primaris i més necessaris per a liquidar una situació política que semblava eternitzar-se.

Algú ha dit que ara s’ha produït la ruptura democràtica.

1 si d’alguna manera és cert que les expectatives de la ruptura s’han fet parcialment presents a l’administració, no esta gens clar

que l’«encíw retorne a la política.

Si hi havia dubtes que els entusiasmes rupturistes han passat a la historia, no cal més que mirar per damunt els esmentats discursos. Plens de paraules reveladores d’un final polític, també d’un comencament on poder fonamentar l’esperanca, i sobretot dúna obsessió: 1’Estat.

La més repetida d’aquelles paraules.

Difícilment hom pot dubtar, tanmateix, que estem ja en una situació nova, la qual significava una importantíssima prova, ni que siga per reacció. Pel canvi fou l’eslògan electoral del PSOE i, malgrat la indeterminació, ha demostrat molta eficacia en connectar amb el desig generalitzat, també prou inconcret, de fer que el poder polític passàs a ah-es; «a veure si aquests fan alguna cosa»! El caràc128

KESPILL ter mateix del partit guanyador respon a l’afany de novetat. El PSOE -aquest PSOE electoralés un partit nou, un partit posterior a la clandestinitat.

En realitat, comenca on el PCE acaba. Es un avantatge important.

No presenta histories particulars que admirar.

No esta obligat a massa fidelitats ni compromissos amb una manera de ser socialista i aixòt li resta caràcter eclesiàstic (llicó que hauria d’aprendre, òbviament, el PCE, pero també un cert nacionalisme).

A l’hora de triar representants polítics, no de reconéixer mèrits, la gent no vol saber-ne res: ni d’his tòries i Ileialtats, ni d’herois i sacrificis anteriors. Pense que és una prova de sensatesa que dóna tota la gent, no sols els ,joves iconoclastes. Vull aclarir que ho dic -supose que s’enténsense menystenir la historia «remota» del socialisme espanyol, sense entrar en el passat, discret o gloriós, del moviment obrer. Es tot un altre assumpte.

A tothom li preocupa si el canvi s’acomplirà; si el desig general es portara a la practica. Encara que pense que les grans possibilitats d’un govern socialista per a fer realitat exigències (econòmiques, socials, polítiques) d’actualització administrativa, que els anteriors governs ni volien ni podien fer, no em propose, com és natural, ni ací ni en cap altra banda, fer vaticinis ni aventurar res. Tant de bo que canviàs alguna cosa substancial!

Hi ha una pregunta immediata, pero, sobre la qual hom pot, almenys, raonar, si la dirigim al tema central d’aquesta nota: les qüestions nacionals. La pregunta seria: quin canvi? Hi ha indicis i símptomes suficients per tractar el problema, i podem preocupar-nos-en.

A partir d’intencions explícites, de

programes i criteris, d’experiències i actuacions precedents, de condicions socials, podem observar la nova situació en relació amb el tema de les nacionalitats.

Observació que caldrà fer-se des de la hipòtesi segons la qual el PSOE intentara efectivament la modernització de 1’Estat. Vull dir que no és problema a tractar si ho aconseguirà o no. (Tampoc no es considerara ací la interrupció violenta del procés polític; malgrat ser un condicionament fonamental d’aqueix intent, una eventualitat possible, temuda i esperada. Pero que sempre es produeix de forma sorprenent i inesperada, tanmateix! ) La política del futur (aquests dies ja actual) govern socialista en la seua tasca d’Estat, s’ha de manifestar Iògicament d’acord amb una determinada manera (la manera del PSOE) d’enfocar el problema de la configuració autonòmica, dins les possibilitats que oferesquen o imposen les condicions de la societat. Al País Valencia, al voltant d’una inicial polèmica sobre la crisi postelectoral del nacionalisme, ja han aparegut elements que permeten la reflexió sobre el tema.

No deixa de ser simptomàtica la controversia.

El comentari d’Ernest Lluch, ministre del govern de González i un dels «homes fortsp del socialisme a Catalunya, considera el triomf electoral del PSC com una victoria del «catalanisme».

No conec directament aquesta afirmació, pero no té importancia l’exactitud de la cita, com es podrà comprovar.

Sí que vaig sentir a un dels «homes forts» del socialisme valencia, el conseller Guardiola, afirmar que el nacionalisme no existeix. Sols vull replegar I’observació -ja emprada i comentada a disobre el contrast versos mitjansd’aquestes actituds oposades, sen129

se valorar-les i sense entrar en la ra6 que puga tenir cadascun, o tots dos, a cada lloc. Lluny de la boutade del conseller, amb reflexió cauta i realista, el professor Jordi Palafox també es qüestiona radicalment el nacionalisme valencia i recomana al PSOE (Noticias al Dia, 2-12-82) que «consolide la elaboración y difusión, sin ningún tipo de complejos, de su propuesta política de gestión y, sobre todo, de dirección ‘de’, ‘desde’ y ‘para’ el País Vulerzciano». IConeixent la política valenciana del partit majoritari, Palafox necessita (a partit de la feblesa electoral nacionalista, no gens sorprenent ni nova) sostreure del País Valencia la problemàtica MUcional. La qüestió a debatre seria, dones, «la misma existencia del País Valenciano como nación, la amplitud y profundidad de la conciencia de pertenecer a una nacionalidad».

Hom podria completar el contrast amb l’opinió d’un altre socialista rellevant, manifestada també al diari Noticias: el senador, de conviccions nacionalistes, Alfons Cucó, ens parla dún nacionalisme romàntic i particularista (tradició que cal abandonar, com ell va fer ja fa temps) enfront d’un nacionalisme «solidari» i «capac de transformar unes estructures estatals», per tant amb vocació estatal no amagada (tradició que cal adoptar, com el1 ho ha fet).

Torne a insistir que no entre a valorar cap d’aquestes postures amb esperit crític, que ara no ve al cas. Al marge que continguen elements reals innegables o aspectes molt discutibles, l’única cosa que em propose és, precisament, assenyalar la identitat de fons que revelen, malgrat la contradictoria consideració dels fets nacionals. D’una banda, cal absorbir el nacionalisme fort, la consciencia vigorosa (el ca-

talanisme) que no es pot menystenir. D’una altra, també cal situar dins del PSOE el particularisme cultural valencia, bandejant així els perills psicològics i les reaccions sentimentals de la tradició romàntica, sense liquidar-la.

Davant la manca de senyals electorals, Palafox ens convida a un debat sobre la nacionalitat valenciana (comencant per una senzilla pregunta: som una nació?), mentre el PSOE tira endavant, «sense complexos», la seua proposta política. Per últim, la posició més expeditiva esta disposada a prescindir-w: no hi ha vots, no hi ha nacionalisme!

LTotes aquestes postures, no resumeixen la mateixa aspiració envers l’Estat? ¿El mateix objectiu polític? iLes mateixes cobejances per tal que els problemes nacionals deixen de ser probleyes? * * Configurar un nou esquema d’unitat, construir una unitat «altra» -em referesc a Espanya, clar-, és una tasca indefugible, un aspecte substancial de la modernització que pretén el socialisme espanyol, potser el més important al seu horitzó polític. Es lògic, dones, que dins del PSOE s’impulse un procés (que ja ve de lluny) convergent i unitari per reprendre el discurs putrikic.

No es pot dubtar a hores d’ara que aquesta és una missió del socialisme espanyol. En 1’Espanya d’avui és una missió ben insòlita per a un partit obrer i en general per a tota l’esquerra.

Pero, com queda dit, no pot defugir-la.

Haurem d’alegrar-nos-en?

Haurem de lamentar-ho?

En certes condicions i certs aspectes, tots haurien d’ajudar i en temes concrets és segur que així sera. Tanmateix, un projecte global dúnitat recolzat per la gran majoria, requereix una confrontació crítica. El govern socialis-

130

ta pot «posar al dia» un Estat que fins ara no es correspon amb l’actual societat; pero., difícilment considerara, una perspectiva d’emancipació de les classes treballadores ni de liquidació de grans alienacions socials. De la mateixa manera, el procés de construcció de 1’Estat democràtic de les autonomies, podria anar enllestint-se amb conseqüències sense rellevància i sense perspectiva per les Ilibertats nacionals, per al futur dels pobles.

La «nació espanyola», històricament contestada des de la periferia comenca a tenir oportunitats d’ajustar-se al seu Estat. Pels resultats electorals: que és la manera mes segura d ajustar-s’hi, i sense massa enrenou d’espases, encara que tenint-lo molt en compte.

1, possiblement, amb una forta voluntat popular darrere, en aquest terreny. Faig esment ara a Pierre Vilar, a la seua referencia al «procés espontani que afavoreix (al segle XVIII, quan Espanya estigué més a prop del model) l’aparició d’un estat-nació espanyol», i al costum «d’atribuir al voluntarisme polític o a les influències ideològiques més espontanis». els processos ¿Perden terreny els particularismes? Deu ser per la pressió «centralista». No tracte de cercar analogies històriques, ni ho podria fer, sinó d’assenyalar l’eventualitat d’un recolzament social i popular a l’unitarisme en un procés (i en un període) modernitzador.

Alguna referència més em caldrà fer als «estudis sobre el cas espanyol» de Vilar: Estat, Nació, Socialisme, molt aclaridors en aquesta circumstància.

Molts símptomes ens indiquen, cree jo, l’actual tendencia «espontània» a la unitat de l’Estat, en sentit d’unitat «nacional espanyola». Els resultats electorals del PSOE a Euskadi i Catalunya en serien un d’im-

portant i no el resultat nacionalista pertot arreu, substancialment paregut al de sempre. També el factor d’estabilitat política que significa l’espectacular majoria aconseguida pel PSOE, que més que consagrar el bipartidisme estableix el Partit únic i poderós i ajorna el peri11 Fraga, consolidant l’esquerra.

Es innegable que aquest factor d’estabilitat jugara un paper fonamental a l’hora de cohesionar una comunitat nacional a escala de I’Estat.

Les eleccions mostren que l’impuls és acceptat i penetra, fins i tot, en comunitats nacionals «resistents» i històriques.

1 no amb una proposta federalista, sinó amb la LOAPA. Les condicions per installar la política autonòmica del PSOE són tan favorables que comenten a omplir de du’btes als nacionalistes més irreductibles.

Pero, de polítiques autonòmiques, el PSOE en té unes quantes, o n’ha tingudes, abans d’arribar a governar.

1 més que qualsevol política autonòmica, pense que tot dependrà de la concepció -i la clarividenciaenvers els fets nacionals. No és presumible que en engegar un procés de nova configuració de I’Estat, el fet nacional comente a declinar. Sí que és possible que quede desdibuixat per una política autonòmica que intente bandejar el problema de fons. Les autonomies seran instruments del procés unitari i poden tenir efectes contradictoris en la consciencia nacional dels pobles. Són, en realitat, les fronteres de I’autodeterminació possible, pero també, mecanismes conscienciadors i àmbits de confrontació.

La situació dels nacionalismes, i particularment del nacionalisme valencia -feble, reduït, vulnerable, pero històvic i permanentforma part de les incògnites que no arriba a desvetllar la política

131

preelectoral del PSOE. M’atreviria a dir que d’aquella clarividencia depén I’èxit de 1’Estat «socialista», si no hi hagués moltes més incògnites d’altre caràcter.

El PSPV-PSOE, durant el procés autonomic valencia,, ha estat arrossegant uns plantejaments distanciats de qualsevol criteri nacional-valencia, i aixà ha fet inviable fins ara tota la política autonòmica valenciana. No estic reclamant una política nacionalista, sinó una aproximació al fet nacional, un reconeixement no superficial de diferències històriques i culturals.

A partir duna retòrica acceptació de la diversitat en la unitat la política autonòmica del PSPV-PSOE ha estat una calamitat valenciana, reconeguda per tothom. De cara al futur pot ser, evidentment, un mal presagi, pero no cree que tinga molta relació amb el problema de fons que remet, més aviat, a la concepció global del tema de les nacionalitats, per part del partit socialista, com assenyalava abans. Fins ara el PSOE no sembla tenir altres criteris que els derivats del consens i de les autonomies «racionalitzades» d’UCD. Aquesta continuitat en els criteris, ara disfressats de «solidaritat», faria fracassar l’oportunitat d’enteniment amb un «catalanisme» ben disposat, però massa històric per a un tractament superficial. No cal ni esmentar el terrorisme a Euskadi, molt afectat per la situació democràtica i per l’inici de solucions polítiques, pero amb simpatia arrelada i no gens analitzada en grans sectors de població.

Per més democràtiques i normalitzadores que siguen les actuacions de govern -i ho poden ser moltíssim, més del que en general ens volen fer creure-, o bé reconeixen els fenûmens d’identitat de les comunitats nacionals, o bé agreugen els

conflictes amb elles. 1 reconéixer els problemes d’identitat vol dir, d’alguna manera, entendre la naturalesa «insolidària» del sentiment d’un grup amb passió per diferenciar-se.

Voldria fer-me entendre en aquest punt: la solidaritat és un element fonamental del problema nacionalitari i, al mateix temps, estrany a la relació entre comunitats dominants i dominades, com és Iògic. La relació entre pobles que se senten oprimits és una relació solidaria i dins una nacionalitat es crea una xarxa de lligams solidaris.

Ara bé, difícilment hom podrà bastir un projecte dúnitat de l’Estat, basant-se en la solidaritat dels pobles que es manifesten histbricament sensibles com a comunitats dominades. 1 des d’un punt de vista d’identitats, n.o val situar el problema en les millors condicions econòmiques, en la situació «privilegiada», de la comunitat dominada nacionalment, com és el cas concret de Catalunya i Euskadi. Els sostres d’autogovern no es poden rebaixar en raó del desenvolupament econòmic ni de «privilegis» derivats del nivel1 de vida. Amb aquesta argumentació caldria donar d’immediat la independencia política a Galícia. El problema de les regions pobres i les regions riques no s’ha d’aprofitar per a tractar la construcció de 1’Estat de les autonomies sobre la base de la solidaritat.

La tasca «solidaria» de modernitzar 1’Estat unitari no sera massa practicable si reclama sacrificis d’identitat.

L’afirmació collectiva d’allò propi no pot cooperar, en principi, amb la seua negació.

Arribem a la contradicció assenyalada per Pierre Vilar entre «la necessitat de reconèixer, al si de l’Estat espanyol, la pluralitat de comunitats, i la nostalgia, sempre pre132

sent i amb un fons passional, d’Espanya com a nació-estat-potencia»; contradicció continguda en el «VOcabulari terriblement jacobí de l’article segon» de la Constitució.

1 sense sortides tradicionals: «No apareix tampoc la menor referencia a la idea federal, quan l’antiga monarquia espanyola era federativa a la practica, quan els somnis republicans al segle XIX eren somnis de federació., Pense que al discurs de presa de possessió del President de la Generalitat, Joan Lerma, quedava expressada la sortida desitjada, i no eZaborada, d’aqueixa contradicció, en termes més adequats que la simple apellació a un nacionalisme solidari: «a la tarea intelectual de la recuperación de este nuevo concepto de España, nos sumamos los valencianos, y lo hacemos con una vocación de relanzamiento cultural, económioo y social, que pueda hacernos superar la larvada crisis de identidad que secularmente hemos sufrido». Sense entrar en especulacions sobre el valor polític d’aquestes afirmacions retòriques, cree que ací hom reconeix, almenys, el problema no resolt de la identitat. Tanmateix, sense una política dels fets nacionals, sera difícil convertir els desitjos en realitat. La justificació patriòtica no cree que puga mantenir-se molt de temps. * * * Les favorables condicions polítiques i socials creades per les eleccions, requereixen, dones, una política «nacionalitària», i no sols «autonomista» adequada, que, en la meua opinio, encara no ha elaborat el PSOE. El diari El País ho advertia des d’un editorial sensat, progressista i centralista, molt característic, on sí que tenen importancia les diferencies: «La decisiva participación del PSOE (a l’e-

laboració de la LOAPA) . ..parece adelantar las grandes líneas de la política autonómica del futuro gobierno socialista, más preocupada aparentemente por el funcionamiento uniforme del aparato estatal y la equiparación de las diferentes comunidades que por dar una respuesta distinta a los problemas diferentes que plantean catalanes y vacsos.» El País constata la gran tasca i les bones condicions dels PSOE, amb una optica d’apaivagament i d’incomprensió envers els fenomens que hi ha a l’origen de 1’Estat de les autonomies, les nacionalitats: «la desaparición de esa engañosa exterioridad de Cataluña y el País Vasco respecto al resto de los territorios españmoles, facilitada por los buenos resultados de los socialis tas.. . seguramente contribuirá a una consideración menos pasional y más reflexiva de los complicados problemas que nacen de sus autonomías».

He subratllat allò que més contrasta amb aquesta nova cita de Pierre Vilar: «Pero la consciencia de comunitat implica sentir un dins i un fora, un nosaltres i un ells, una pertinenca possessiva.. . ». Que Iluny de les posicions d’E1 País! L’exterioritat i allò passional que el diari condemna, són característiques substancials del fet nacional!

Simptomàtic resulta també el descobriment dubitatiu, del director d’aqueix diari, de les petjades d’Indalecio Prieto (reclamant precisament «la conquista interior de España») en el jove nacionalista Felipe González quan considera necessària la recuperació del sentiment nacional, «de las señas de identidad del español».

1 reveladores de subtils diferencies en criteris unitaris, les preocupacions de J. L. Cebrián, que val la pena reproduir: «Ese vigoroso sentimiento pa-

133

trio, que a los de nuestra generación nos recuerda todavía un poco la retórica de los luceros y los fuegos de campamento, tiene su hondo arraigo en las mejores tradiciones del 98 que recogieron ilustres republicanos e izquierdistas de la preguerra. No estoy seguro, además, de darle la razón, pero estoy seguro de que no me miente cuando exalta el forgullo nacional como un valor positivo a desarrollar como programa político.»

Al fons dels matisos (importants matisos que, en el meu criteri, situen el pensament de ‘Gorizález un pas enrere de la modernitat de Cebrián) esta la preocupació, la millor preocupació «castellana» del 98, per la nacionalitat espanyola. Pero, i les altres?

Voldria deixar simplement apuntat ací que una característica del procés, probablement inevitable, d’ajustar la nació a 1’Estat (o les nacions, 0 les nacionalitats, a 1’Estat) és l’absència d’un projecte alternatiu per part dels nacionalismes progressistes -i també de l’esquerra a l’esquerra del PSOE-, paralitzats, davant la nova situació, per posicions «locals» irreductibles i generalment inviables. La configuració «socialista» de l’Estat, d’un nou Estat, actual i democràtic, hauria de ser efectivament una tasca de tots. 1 podria ser-ho. Una tasca que implicàs també el nacionalisme si aquest fos capaC d’elaborar una alternativa no convencional i necessàriament estatal. Cal no confondre aixb amb la potenciació d’organitzacions polítiques estatals, ni amb una collaboració directa amb el PSOE. Es tractaria, mes aviat, de cercar un contrapunt crític des d’una referencia més avancada, des dún propòsit teòric més coherent. Tanmateix, sense desdenyar els entrebancs i dificultats que trobarà el govern socialista i amb

una actitud positiva respecte al procés del necessari i massivament desitjat, canvi polític.

Ja sé que qualsevol alternativa tindria escasses vies d’intervenció al procés polític, pero hi ha precedents, models i possibilitats d’actuació política, ni que siga al terreny de les pressions i de les propostes, sobre el tema de 1’Estat.

Els precedents anirien des de les tradicions federalistes pimargalliales, posem per cas, fins als programes de la transició als darrers anys 70 (els programes de les plataformes unitàries, del PCE o del mateix PSOE) on encara es «lluitava» per la multinacionalitat de 1’Estat espanyol, Com a model, aprofitaria, per exemple, la configuració estatal de Suïssa, model mític d’organització descentralitzada pels nacionalistes més exigents i aferrissats, i també, fins i tot, per a Lenin. 1 pel que fa a possibilitats d’actuació política a escala estatal, el nacionalisme hauria de «connectar» -no cal pensar orgànicamentamb sectors, moviments, grups d’opinió de tot arreu, que assumesquen les seues reivindicacions en raó dels seus continguts alliberadors, a exigències de participació en la democratització de la societat, d’eixamplament de les llibertats, d’intervenció popular en el procés de construcció de 1’Estat.

Sols m’he proposat transmetre una cavillació nacionalista sobre la nova situació política, al voltant d’alguns símptomes i testimoniatges que trobe significatius.

Cree que s’haurà vist que no he tractat de descobrir res de nou respecte a la política socialista.

He intentat fer veure, això sí, que una nova configuració forma part de les necessitats d’actualització de I’Estat, que els socialistes intentaran realitzar, en bona part, a l’aire d’una renova134

LESPILL da unitat de la phtria. Em preocupa que aquestes expectatives troben el nacionalisme -i, particularment, el nacionalisme valenciasotmés i subjugat pel saludable i general desig de canvi, pero, al mateix temps, turmentat per la desconfianca. Desconfianca amplament justificada envers un projecte polític unitari que menysestima els fets nacionals, tot i reconéixer la necessitat de les autonomies; que no presenta cap perspectiva federalista, i que, a més a més, reclama solidaritat als grups discriminats de sempre. Ara bé, malgrat tot aixà, m’agradaria poder resumir una idea:

davant el neopatriotisme populista i democràtic del PSOE, de la seua presumible arrogancia enfront dels particularismes minoritaris que no entén, l’expressió política de les aspiracions d’alliberament nacional no es pot limitar a postular el dret a l’autodeterminació o a la independencia dels pobles. Pot ser mes eficac considerar una intervenció practica, ideològica i crítica, fins on es puga influent i correctora! al si del procés de modernització de 1’Estat. Sols hi ha una manera d’introduir-s’hi: amb un projecte altera natiu practicable.

Novembre 1982.

EL PATRIMONI HISTORICO-ARTfSTIC A DEBAT (‘CRONICA DE LA SECONA TROBADA INTERNACIONAL DE LA CRITICA D’ART) Josep Miquel Francés Camus Rosalia Torrent Esclapés Fa dos anys, el Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés organitzava la 1.” Trobada Internacional de la Crítica d’Art, la qual va ser patrocinada pel Ministeri de Cultura i per la Diputació de Castelló. En l’ànim de l’equip que va dirigir la realització -encapcalat per Vicent Aguilera Cernihi havia una voluntat de continuïtat.

Un fet de tal magnitud tant per a la cultura artística del País Valencia com per a la de la resta de l’Estat, no podia constituir-se en un fet jillat. Enguany, concretada aquesta inquietud, i sota els auspicis de les mateixes entitats que ja intervingueren l’any 1980, el Museu de Vilafamés ens va oferir a Peníscola, des dels dies 19 al 25 del passat mes de setembre, una segona edició de la Trobada, tot anunciant-ne així ma-

teix una tercera per a dins de dos anys.

Si en 1980 el tema i el debat se centraren entorn de l’eventual crisi de l’art, en aquesta ocasió ha estat «El patrimoni històrico-artístic en la vida i la cultura actuals» el que s’ha manifestat com a eix temàtic de primer ordre i interés, restant obert en tot moment a plurals enfocaments metodològics.

Peníscola, seu de la Trobada, abassegà durant una setmana l’atenció dún centenar de congressistes relacionats duna manera amplia amb el món de l’art: crítics, historiadors, galeristes, periodistes, artistes, sociòlegs...

No escollida a l’atzar, la ciutat, amb la seua particular fesomia urbana entorn del castell, va ser proposada com a punt de referencia capac de susci135

tar reflexions sobre el tema plantejat.

Bs just destacar que si bé aquesta segona Trobada no va assolir a nivel1 general la gran brillantor dle la primera, sí que va destacar per l’alt nivel1 de les seues ponències, el just debat i la serie d’activitats paralleles programades per l’Organització a fi d’oferir una visió més amplia del tema tractat.

1 Aquestes activitats complementàries a que ens acabem de referir mereixen, si més no, ser ressenyades. L’organització de la Trobada volgué promoure amb elles un coneixement més ampli del patrimoni, en especial del castellonenc. Tot i que van estar aquests actes dirigits especialment als congressistes, es feren extensius a la participació indirecta de nombrosos habitants de Peníscola, així com de visitants de la ciutat en aquestes darreres setmanes de la campanya estival.

L’obertura de les sessions tingué lloc al saló gòtic del mateix caste11 del Papa Luna, amb l’assistència de J. Solernou, delegat provincial del Ministeri de Cultura de Castelló, Jesús García Piñón, diputat de ,Cultura de la Diputació Provincial i J. A. Ivars, director general de Joventut i Esports de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, sent clausurades per Cipria Ciscar, conseller de Cultura del Govern Autònom Valencia.

El mateix castell penisclà fou el marc de diverses exposicions, organitzades per diferents institucions i entitats: els premis juvenils d’Arts Plàstiques, amb la presencia de cinc ,joves agrupats sota el lema de «Pintura Guapa»; «El Patrimoni històrico-artístic a Castelló», dirigida pel Collegi d’arquitectes Pro-

vincial i que comporta una clara denúncia a la manifesta destrucció del patrimoni castellonenc; &eràmica de Ribesalbes dels segles XVIII i XIX», muntada pel Museu Provincial de Belles Arts, i per fi «El Renaixement a Valencia», mostra itinerant de la Conselleria de Cultura de la Generalitat.

Es programaren també excursions a Vilafamés i a Morella, amb visites al Museu Popular d’Art Contemporani i al Museu de la Basílica respectivament, la qual cosa suposava una presa de contacte directa amb la realitat artística del patrimoni del pable castellonenc.

Els aspectes musicals se centraren en diversos concerts que van tenir per marc el saló gòtic del Castell. La Coral Benicarlanda, sota el patrocini de la Diputació de Castelló, hi presenta un excellent concert de música polifonica, mentre que el pianista J. Doménech Part i la soprano Charo Laguardia incloïen entre el seu repertori diverses peces de música contemporània.

1 finalment, destacar la documentada conferencia que va oferir J. Bérchez, professor d’Art de la Universitat de Valencia, sobre el tema «L’Arquitectura del Renaixement a Valencia», incidint especialment en l’arquetipus de la destrucció del Palau de 1’Ambaixador Vich.

Amb excepcional interés va ser acollit el tema de la ja en preparació III Trobada, que aborda la problemàtica de «La cultura artística i el mercat artístic».

II En intenses sessions de treball, els quinze ponents que hi participaven de forma directa, anaren presentant les seues propostes, seguides, la majoria, d’amplis debats i perfilant-se progressivament diver136

sos punts d’interés per a futures consideracions.

Pierre Restany, primer en el torn d’intervenció, no arriba a referir-se en cap moment a la ponencia que tenia programada: «Il destino della nuova immagine non è il neoespressionismo della transavanguardia», sinó que, amb allusions no gens pertinents, desconcertà i fins indigna alguns dels assistents a aquesta primera sessió de la Trobada. Tanmateix, el seu escrit, que consta en la documentació de les Jornades, és una prova més de l’agudesa crítica de Restany.

Oferint-nos el seu concepte humanista del tema del patrimoni, el professor Gillo Dorfles va reivindicar per a la plenitud d’aquest concepte elements que no són pròpiament físics, «que no es veuen», pero que en formen part integrant, tals com el caràcter huma i natural que conviu juntament amb les construccions reals. Home, temps i natura han crescut amb elles per a formar avui un tot inseparable.

En la mateixa línia, Dorfles es plantejà fins a quin punt és lícita una restauració.

Pel que fa a aquesta qüestió, cal acceptar la necessitat de detenir el desgast del monument, sent contrari tant a la posla seua netura de Ruskin -amb gativa rotunda a intervenircom a la de Viollet-le-Duc, que pretenia restituir els monuments a la seua forma primitiva.

Per al professor, problema candent a l’hora de fixar principis de restauració, sera el d’aquells assentaments on subsisteixen elements antics convivint amb altres de més recents -cas de Peníscola-.

Aquí advocarà per un respecte total a les antigues estructures, pero també per a les successives superposicions, sempre que no resulten ofensives al teixit preexistent.

Perquè

puga continuar la vida activa d’un monument accepta la seua traslació semàntica, és a dir, que un determinat significant puga encarnarse amb el temps en diversos significats. Això no solament no el perjudica, sinó que li dóna una raó de permanencia en el temps.

Partint de la constatació de «fet urbà», considerat aquest com a expressió espacial, com a model permanent en crisi del poder econòmic i polític consolidat, Jdián Esteban Chapapría desenvolupà la seua ponencia sobre els continguts de la recuperació del patrimoni arquitectònic, una empresa difícil i pràcticament inviable si aïllem el problema del context urbanístic general de la ciutat i del territori, sobretot quan les intervencions i mitjans disponibles per a la reutilització funcional i moderna del patrimoni construït són inexistents 0 merament testimonials.

Els centres històrics -alternativa al monument aïllat d’antanys’haurien de convertir, per a Chapapría, en l’etapa primordial d’una organització del territori.

Sobre aquesta temàtica s’imposa centrar principis tals com la reafirmació del patrimoni construït preexistent, tot valorant-ne la repercussió com un problema econòmic i social. Assumint una política de rehabilitació que racionalitze l’espai i l’aspecte urbà, hom desembocara en la teoria que tan sols a través del control democràtic, a través de les autonomies, podria ser possible l’habitabilitat humana de la ciutat. ,Com a conclusió va establir els conceptes que al seu judici havien de guiar la recuperació del patrimoni historie: el centre històric com a bé social i econòmic, com a especificitat antropològica-cultural, i fins i tot com a identificació urbanística 137

EESPILL duna irrepetible vicissitud humana.

Cervantes Martínez Brocca centra la seua ponencia en la problemàtica concreta dels monuments arquitectònics a Espanya, comencant per efectuar un recorregut històric que ens mena a comprovar com el concepte «monument» ha sofert en el temps variacions essencials. Si en les primeres declaracions relatives al Patrimoni se’1 considerava com un poc aïllat, i per tant la protecció que hom li prestava es desentenia de l’entorn, posteriorment es va reivindicar la noció de wconjunt històriw, i avui, despres de les noves relacions que sorgeixen amb l’arquitectura industrial, es tendeix a l’intent de conservació de tot allò que puga definir el sistema social i econòmic d’una zona.

Pero, continua Martínez Brocca, el món de la reestructuració és molt confusa, comencant per l’aspecte de delimitació de competències. No existeix realment un criteri clar que definesca una via a seguir. Així, en nom de la reestructuració i del patrimoni, hom ha fet malbé a Espanya gran cmantitat de monuments.

La manca de planificació és evident, i l’orador es preguntava si amb les autonomies hi haurà un replantejament de la situació. ICorn a punt de partida proposaria: -fixar una estètica de la restauració.

-formar grups de treball que eviten l’actual discontinuïtat entre els arquitectes.

-rescatar l’artesania per a restaurar monuments.

- i finalment, planteja la necessitat immediata de considerar la restauració com a ciencia « (Per que profanar el llac?» fou el suggerent títol que Antoni Fer-

nández Alba dona a la seua intervenció. Amb aquesta metàfora pretenia cridar l’atenció sobre el peri11 que per a l’equilibri ecològic suposa l’agudització del procés depredador del «paisatge de la indústris». Avui se’ns planteja el difícil equilibri entre natura i innovació.

Ens trobem davant una serie de binomis enfrontats, portats a una situació límit, entre Natura/Ambient transformat; Natura/Artifici i Natura/Procés tecnològic.

El problema de la conservació del nostre patrimoni enllaca amb tals dualitats. Fernández Alba, a la cerca de solucions, va continuar I’exposició tot proposant una revisió global de conceptes i de criteris que poden establir-se com a primeres bases de resolució: - En primer lloc, ha de canviar el concepte de «bé cultural», que es considerara bé per la seua mateixa essència, existint al marge de decisions administratives.

- Cal establir una «política de cultura», i no una «política cultural», oberta a la Ilibertat d’expressió com a primer principi i l’acció de la qual estar-à apartada d’adhesions i filiacions.

-Cal desterrar la visió de patrimoni com a simple generador de plus’-valua.

- Assenyala, per fi, una deficient estructura de propietat que immobilitza processos de modernització.

Com a conclusió, afirma que construir un nou paisatge requerirà un sentit de totalitat, «que només una nova actitud tant moral com crítica podrà instaurar davant el tarannà desolador de l’estat industrial moderw.

Albert Peñín va comentar definint els termes «patrimoni urbà» i «rehabilitació», que esdevindrien els eixos sobre els quals versaria la

138

.

seua intervenció.

Si el primer con cepte s’ha d’entendre des d’un punt de vista totalitzador, comprenenthi cadascun dels aspectes integrants de l’urbs, el segon: «rehabilitació», suposaria «una forma de protecció i quelcom més», car esta referit a una valoració i millora de les condicions del patrimoni.

Definits aquests principis, el ponent passa a considerar el problema de rehabilitació urbana en tres arees concretes: el centre històric, l’eixampla burgesa i la periferia urbana industrial, analitzant-ne els respectius problemes en relació amb la conservació. Particularment digna d’esment es fa la reivindicació que llanca Peñín sobre la necessitat de considerar la zona perifèrica com a patrimoni, ja que es constitueix en l’únic que posseeix un amplíssim grup social: el proletariat. Ens fa veure com la rehabilitació d’aquests 110~s passa per objectius diferents als que podríem trobar al centre històric i a I’eixampla. Cal cohesionar, dotar de serveis, remodelar i en ocasions substituir radicalment.

Amb aquesta idea es pretén. a més, rescatar per al patrimoni les aportacions urbanes dels nous temps, refutant amb això el terme històrico-artístic, que només és assignat a l’art ja consagrat.

Esperada amb expectació la intervenció de Santiago Amón, no va defraudar en absolut, oferint una gran riquesa i profunditat en les seues reflexions, exposades amb extraordinari lirisme i reeiximent.

Si la mort de les referències és la mort de l’home, el d’avui ha perdut la seua relació amb l’espai tàcti1 i visual, tot creant-se una relació distorsionada que desemboca en la pèrdua rotunda de l’espacialitat.

Amón reclamava enèrgicament un renaixement entorn a la idea

de patrimoni, advocant per un retorn als centres històrics davant el frac& de la planificació arquitectònica actual. En el nucli originari pot estar la solució de la trama urP;ita necessària per a l’habitabii Davant l’interés estètic pel patrimoni, va urgir també I’ètic, com a salvaguarda de formes de vida i de costums.

Amb encert, desenvolupà el concepte encunyat a Quito sobre els centres histories «com a assentaments humans vius, condicionats per una estructura del passat que els fa recognoscibles, com a fites de la fisonomia i filosofia de tot el poble». Amón intueix avui ja aquest renaixement entorn a aquests centres, malgrat les constants incitacions dels constructors al seu abandó.

Maria J. Corominas, en representació dels Serveis Tècnics de la Generalitat de Catalunya, comenca la dissertació alludint els problemes de llenguatge plantejats en la definició dels termes aplicats amb referencia al patrimoni, advocant per terminologies clares, concretes i expressives.

Ja des del principi, exposà de quina manera els conceptes tant de «patrimoni» com d’«art» han pogut resultar en algun moment elitistes, amb repercussió directa en alguns Plans, que en el seu nom han conservat monuments concrets, destruint entorn. Així mateix recordava com lentament es va encunyant la idea de «patrimoni artístic» 0 «patrimoni cultural», contraposada a la de «patrimoni històrico-artístic», més restringida.

Com a síntesi, va establir la necessitat de protecció per als conjunts ambientals, tot rebutjant els criteris caducs de la preponderància d’allò antic sobre allò actual.

139

ESPILL Partint de la manifesta protecció que ha suportat des de sempre I’art contemporani a 1’Estat Espanyol, María Teresa Ortega Coca denunciava amb energia certs aspectes de la legislació vigent, que defugen la salvaguarda de les tendències artístiques actuals.

La seua intervenció va adquirir més aviat un caràcter informatiu respecte a les diferents lleis promulgades incidents sobre el patrimoni, amb especial referencia a les manifestacions artístiques contemporànies.

En clara i amena xerrada, E. Westerdahf proposà els seus «Elements per a un projecte utopic de museu patrimonial contemporani».

Seria aquest un anti-museu, en tant que no custodiaria obres d’art, sinó una amplísima documentació visual i bibliogràfica sobre elles. El seu interés no seria el dels valors originals, sinó el de constituir-se en una aproximació pedagògica a l’art.

Vídeos, material fotogràfic i d’e diapositives, Ilibres i revistes.. . , tots aquests elements estarien a la nostra disposició per a oferir-nos un panorama convergent de les arts del nostre temps. Aquest museu no aniria contra els ja establerts d’obres originals, sinó que en seria el complement, un pre-museu de clara orientació didàctica i centre de preparació per a enfrontar-se amb l’art «de veritat».

L’argentí Jorge Gltlsberg comenca la dissertació ressaltant la importancia dels mitjans de comunicació social com a possibilitadors de l’encontre de l’home amb el llegat historie, passant tot seguit a l’exposició de la seua teoria dels «operadors arquitecturals», elements que s’estableixen com un punt entre passat, present i futur, atorgant una continuïtat a les ciutats. Aquests operadors, que poden

ser antics o moderns, posseeixen un caràcter social i temporal, ja que no tots són vàlids per a tots els indrets. Així mateix J. Glusberg, director del centre Icayc de Buenos Aires, realitzà -a base d’un interessant muntatge visualun ampli parallelisme entre exemples de la més destacada arquitectura postmoderna i de la «transavantguarda» pictòrica més recent, subratIlant-ne tant els fonaments teorics com la diversitat de llurs realitzacions plàstiques a partir dels principals representants internacionals del moment.

Francisco Segarra Bel, «en una reflexió en re», es preguntava que ha fet el patrimoni històrico-artístic per a veure’s condemnat a dur el prefix «re» en el moment en que es pretén entrar a la seua intimitat.

El seu ús, en tant que implica potenciació de valors, semblaria lògic i respectable; tanmateix, quan s’utilitza per a determinar actuacions puntuals 0 generals, no és tan sols incorrecte, sinó anacrònic.

La implantació del «re», per a Francisco Segarra, ha estat tan forta com per a arribar a produir una rigidesa en les intervencions sobre el patrimoni, i juntament amb el «neo», ha suposat l’afincament de l’historicisme, bo i provocant un «neo» d’aquest corrent en el moment actual.

Després de rebutjar els «revival» i l’exigència de l’antiguitat per a quelcom que es considere incorporat al patrimoni, va recordar que mentre hagen de suportar-se les magnificències excessives i solucions que proposen els historicistes, mai no es podrà eixir de l’anquilosament actual, ni tan sols es podrà fer un plantejament modern sobre un monument o centre hisCric.

L’existència d’actuacions sobre

140

el monument amb aplicació de la nova tecnologia; la incorporació d’installacions, serveis i espais actuals en la nova arquitectura i la consideració del patrimoni monumental com a cosa aliena a una simple peca museística, van ser reflexions constants en la seua ponència, que cloïa amb una crida a «repensar», «recapacitar » i « reflexionar» sobre com eliminar el «re».

Per a Ramón Rodríguez Culebras en I’àmbit rural es conserven vigents valors plàstics per a la societat actual. Estableix com a exemple pròxim el de Vilafamés, on s’ha recuperat el centre històric mitjancant la reutilització i transformació del seu antic nucli urbà.

Amb una defensa per la inserció del patrimoni del passat amb el del present, recordà alguns dels problemes plantejats en aquest sentit en la ciutat de ‘Castelló, planyent-se de la manca de recolzament de I’Església en la promoció de les noves manifestacions.

En relació amb la cosa rural, es va referir després als valors humans com a part integradora del patrimoni, i també recalca la urgent necessitat d’elaborar un catàleg-inventari que permeta el coneixement previ a una intervenció eficient.

El president de la Trobada i director del Museu de Vilafamés, V. Aguilera Cerni, compartí amb A. Sartoris la darrera sessió del treball. La seua intervenció se centra en l’atropellament històric que va sofrir la ciutat de Valencia en ser enderrocades les muralles durant el segle passat, mentre ocupava la placa de governador civil interí Ciril Amorós.

Es constitueix en el primer punt a aclarir el fet de com pogué produir-se aquesta situació i els seus beneficiaris. Aguilera busca en bona

lògica els interessos economics que pogueren menar la classe dirigent a ordenar tal destrucció, emparada, nogensmenys, en pretextos demagògics .

La proximitat d’aquest esdeveniment fa reflexionar el ponent sobre com les ciutats modernes són hostils a l’herència que el passat els llega. Propugna, per tant, «decisions polítiques de signe contrari que propicien l’acostament entre el ciutadà i la historia de la seua ciutat, entre aq.uesta historia i les resolucions per al futurn.

Tot reflexionant sobre com pogué ser la ciutat de Valencia si s’hagués planificat el seu desenrotllament urbanístic i s’hagués conservat els seus valors histories, Aguilera tan& la seua intervenció.

La intervenció d’AIberto Sartovis suposà un brillantíssim punt final per a les jornades de treball.

El «mestre» centra la seua intervenció en I’arquitectura, pintura i escultura, insistint en el caràcter del veritable art, que sera aquel1 que gaudesca d’un valor permanent en el temps, no el que simplement reflectesca un gust transitori.

Relaciona aquest primer interés amb la ciutat de Peníscola, car en ella es troben certament aquests desitjats valors en el temps. Remarca també, sintetitzant les propostes llancades per la ‘Comissió Organitzadora de la Trobada, el caràcter actiu que aquesta ciutat volia jugar i de fet jugava entre els mateixos ponents i participants, en ser presa com a qualitat ideal susceptible de procurar «plurals reflexions sobre una temàtica polivalent ».

La seua ponencia ana perfilantse cap a I’art en la ciutat. En un cant poètic ple d’esperanca ens va transmetre les seues illusions sobre allò que en el futur podrà ser un món transformat per la mà de I’ar-

141

tista, per tal com el paper d’aquest sera precisament sostreure de la rutina, de la degradació.. .

III En la sessió de clausura, es va llegir el document que transcrivim íntegre tot seguit, elaborat pels ponents i que va voler ser síntesi i resum de les seues aspiracions: 1. S’han aportat elements per a una definició actualitzada del Patrimoni i dels monuments.

2. S’ha comentat l’existència del Patrimoni com a fenomen cultural de primera magnitud, amb incidencia en la vida actual i projecció en el ‘futur.

3. S’ha pres com a model un pare11 d’oposats, allò i~divid& enfront d’allo C~OYMUnitari: el «revival» de la transavantguarda en la pintura, i el postmodernisme en l’arquitectura «versus» el que té de social el Patrimoni cultural i històric.

4. S’ha revisat la noció del paisatge urbà, havent-se proposat la seua inclusió en el concepte de bé cultural i la seua presencia com a paradigma de la política.

5. En relació amb la rehabilitació urbana, es va fer especial insistencia en la tendencia dialèctica entre centres històrics, eixamples i periferia industrial.

6. Davant la insuficiencia de la legislació i reglaments actuals, els assistents a la Trobada suggeriren a les autoritats administratives un estudi exhaustiu de les possibilitats pluridisciplinàries sobre les influèn142

7.

8.

9.

10.

cies i projecció que poden arribar a tenir els centres històrics i/o les institucions culturals; sempre des de la perspectiva de la seua inserció en un sistema internacional, connectat amb les problemàtiques regionals i locals.

Els poders públics hauran de possibilitar el desenvolupament d’aquests centres que d’aquesta manera actuaran com a catalitzadors culturals.

S’ha proposat que l’experiència estètica s’incorpore a l’àmbit social, reflectint la successió d’interrogacions que es plantegen els creadors; no com a refle xos transitoris, sinó com a valors constants de la cultura comunitària.

S’ha coincidit en el fet que aquesta revisió dels fenòmens (actualització i actualitat d’allò passat) constitueix un tema central des del punt de vista de la comunicació i de la cultura, considerada aquesta com un conjunt de sistemes de comunicació humana.

S’ha denominat «operadors arquitecturals» els constructors que serveixen de pont entre el passat i el futur i que en ells mateixos inspiren una determinada fisonomia de la ciutat, atorgant-li identitat edilícia i urbana; aquells que permeten la continuïtat de la ciutat en el sentit de la permanencia i el desenvolupament de la seua imatge en el temps.

Pot consistir en construccions conservades del pas-

ll.

sat, que continguen valors històrics i culturals, amb la qual cosa es constitueixen en operadors ideològics importants per a la vida de la comunitat i conformen la memoria estàtica dún poble, o bé poden ser obres noves que permeten el paisatge d’una forma de concepció a una altra.

Els Ponents reunits per a redactar aquestes suggerències han dialogat sobre la necessitat que tots els poders públics propicien un reconeixement professional per als artistes, de

ESTUDIS

12.

Peníscola,

CATALANS Ricard

Una curta estada a Moscou m’ha permés de prendre-hi contacte amb alguns catalanòfils russos; o, per ser més exactes, amb algunes catalanòfiles.

Cree que no sera sobrer d’informar sumàriament els lectors de «L’Espill» sobre aquest reduït pero actiu esto1 d’intellectuals, amants de la nostra llengua i de la nostra literatura en un país tan allunyat i tan diferent del nostre.

Els estudis de català s’han desenvolupat a la Universitat Lomonosov -principal centre d’estudis acadèmics no solament de Moscou, ans també de la Unió Sovièticad’encà que l’ambaixador Samaranch féu una donació de llibres i material per facilitar l’ensenyament, tant de la llengua com de la literatura, i posà els fonaments de les diverses càtedres, en el marc de

manera que faca possible la seua integració plena en la comunitat; amb totes les obligacions, pero també amb tots els seus drets. Per exemple, la seua inserció en el règim de la Seguretat Social o la protecció dels seus drets de Propietat Intellectual.

Els assistents a la Trobada solliciten, finalment, i molt especialment als poders públics, que es reconega en forma explícita la cultura artística com a bé social.

25 de setembre

del982

A MOSCOU

Blasco l’intercanvi cultural hispano-soviètic.

La Universitat Lomonosov és constituïda per disset Facultats, una de les quals és la Filològica, i dintre d’ella, en la secció de llengües romaniques, hi ha una Càtedra d’espanyol i portugués, regentada pel vice-degà, professor Vinogradof, actualment ampliant estudis a Madrid, el qual ens va orientar prèviament al nostre viatge, facilitant-nos el contacte amb els catalanòfils moscovites.

Els estudiants que aspiren a Ilicenciar-se en espanyol tenen, entre les assignatures optatives, com a segona llengua, el català, i en segueixen estudis pràctics, principalment a nivell de conversa, sota la direcció de la professora Isolda Rigvava, a la qual no vaig tenir ocasió de conèixer per trobar-se absent de Moscou, si bé em van informar que el 143

cm-s actual comptava amb sis alumnes de la nostra llengua.

La càtedra propiament de llengua catalana, on aquesta s’ensenya ja a nivel1 teòric, és a càrrec de la professora Eugenia Mamsúrova, amb la qual vaig tenir la fortuna de parlarne.

Per ella vaig saber que ensenya el català des de 1,976 i que cinc anys després es llicencià la primera promoció; una promoció ben curta, ja que només van ser tres els llicenciats. Els títols de llurs tesines de llicenciatura són forca atractius. Sujov desenvolupà el tema «La negació en la Ilengua catalana: mètodes i formes d’expressar-la». Titov escollí un tema més genèric: «Alguns aspectes de la literatura catalana dels nostres dies».

1 el tercer dels Ilicenciats, Maslonkin, preferí tractar una qüestió més complexa: «Especialitats i característiques lingüístiques en alguns aspectes del dialecte algueréw.

Maslonkin es troba destinat ara a l’Institut Superior de Txeliabinsk, on dóna classes alternes de literatura espanyola i catalana i, per tot el que m’han dit d’ell, sembla ser un brillant professor de futur prometedor.

Es curiós de comentar la projecció que tingué la fi de curs d’aquesta primera promoció.

Un top defensades les tesines, aquesta «troica» de catalanofils participà, amb la professora Mamsúrova, en una emissió de Radio Moscou per a 1’Estat espanyol. Hi van descriure els estudis que havien fet i explicaren per que havien triat els respectius temes per a llurs tesines. Fins i tot, un d’ells (Sujov) hi va cantar «Al vent». Quan ens informava d’això la professora Mamsúrova, hi era present una catalana resident molt de temps a Moscou, Conxita Brufau, fins ,fa quatre anys locutora en català de la radio moscovita

i ara locutora en castellà, des que es va suprimir l’emissió catalana el 1978. Conxita Brufau hi organitzà la susdita emissió dels tres llicenciats i, segons sembla, ajuda desinteressadament a la titular de la càtedra.

Tan bon punt com vam conèixer la professora Mamsúrova ens presenta els alumnes que acabaven de comentar (setembre del 1982) els estudis de llengua catalana: vuit en total, entre els quals predominava el sexe femení, puix que hi havia sis noies. En mes i mig d’estudis ja havien fet progressos i fins i tot s’atreviren a recitar (un noi i una noia) un pare11 de poemes d’Espriu. Obviament, la seua pronúncia es ressentia encara de la prosodia russa, defecte que, com és d’esperar, corregiran amb el temps.

Funciona així mateix una càtedra de literatura catalana, creada el 1978, pero que no entra en activitat fins que I’any següent va ocupar-la la jove professora Marina Abràmova, amb la qual també vaig fer coneixenca. El 1981 s’han llicenciat els dos primers alumnes: Mikhail Titov, amb una tesina sobre Mercè Rodoreda i les seues primeres novelles, i Marina Kyenya, amb una altra sobre «El mite en la poesia i la prosa de Salvador Espriw.

La professora Abràmova s’ha distingit sobretot pels seus estudis de l’obra de Joanot Martorell; la tesi presentada per accedir a la càtedra, encara inèdita, versa sobre «Tirant lo Blanc en la historia de la novella cavalleresca», un tema de particular interés per a nosaltres, els valencians.

Així mateix, la professora Abràmova ha redactat el prefaci d’un recull de poesia catalana contemporania, ja publicat, que abasta de Maragall a Gimferrer, incloent-hi noms com els de Guerau de Liost, Josep Carner, Josep Se144

EESPILL hastia Pons, Salvat Papasseit, Salvador Espriu i Gabriel Ferrater.

Les traduccions dels poemes han estat fetes per Gontxarienko, Grusko i Samaiev, coneguts també per les seues traduccions de poetes castellans. D’altra banda, la professora Abràmova esta acabant d’enllestir un recull d’articles catalans de Salvador Dalí, dels anys 20, que ella mateixa ha traduït i que sera publicat aviat.

Tota aquesta tasca docent s’ha vist facilitada i incrementada per la presencia durant dos anys, com a lectora de catala, de la barcelonina Maria Mercè Sanabra, que acabava de renovar el seu contracte, per a incorporar-se novament aquest curs. Maria Mercè Sanabra treballa indistintament en les dues càtedres de Ilengua i literatura, donant classes pr,àctiques de conversa i llengua escrita. Pel seu compte, dirigeix un curs de perfeccionament en la cultura catalana, de dues hores setmanals, que abasta la historia, les lletres, la can@, el folklore, les arts, etc. Enguany compta amb sis alumnes que parlen català perfectament, entre ells la professora Abràmova.

En el camp de la investigació lingüística és molt remarcable la personalitat de la doctora Elena Mikhailovna Wolf, ben coneguda en els nostres medis científics, de la qual ja tenia molt bones referències, i que em resulta molt grat de conéixer. Collaboradora de l’Institut de Lingüística de 1’Acadèmia de ICiències de la URSS, és autora d’una «Gramàtica i semàntica de l’adjectiw, publicada en rus a Moscou el 1978, que li ha donat justa fama. Especialitzada en lingüística ibero-romànica (portugués i català principalment) ha visitat Portugal i Catalunya en viatges d’estudi. De resultes d’aquests contactes, publi-

ca al número 20 d’EIs Mavges (setembre del 1980) un interessant treball sobre «l’adjectiu en l’estructura semàntica del text (ús obligatori 0 facultatiu)» i presenta una comunicació al XVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques titulada «Estudis catalans a Rússia i a la URSS», tema desenvolupat amb més precisió en un article («Estudis de filologia catalana a Rússia i a la URSS»), que constitueix la seua aportació al volum, suara aparegut i coordinat pel pare Massot i Muntaner, «El català a Europa i Amèrica» («Estudis de Llengua i Literatura Catalanes», V, Abadia de Montserrat, 1982). La comunicació al XVI Congrés, adés alludida, sera publicada en rus per la Universitat de Leningrad dins de poc, en una miscellània titulada «Romània vella i nova». També ha publicat en rus, en el volum collectiu «Tipus de formes supradialectals de la Ilengua» (Moscou, Ed. Ciencia, 1981) un treball titulat «Formes supradialectals del llenguatge poètic a Catalunya en els segles XIII-XIV».

L’Institut de Lingüística de l’Acadèmia de Ciències de la URSS realitza actualment una obra collectiva sota la direcció de I’acadèmic G. V. Stepànov, que és alhora director de 1’Institut i de la Secció romànica.

El tema de l’obra és «Formació de la llengua literaria catalana». Del període comprés entre Ramon Llull i Bernat Metge se n’ocupa la doctora Wolf, mentre que el període dels segles XVI-XVIII, que solem anomenar de «Decadència» és investigat pel doctor Boris Namúrov. Així mateix, 1’Institut ha preparat una «Bibliografia dels estudis catalans a la URSS», destinada a un volum que, dirigit per Dolors Lamarca, es publicara a Barcelona, com a informació bibliogrà145

fica dels estudis estrangers sobre la nostra llengua i la nostra literatura.

La doctora Wolf tingué l’amabilitat de dedicar-nos un diumenge acompanyant-nos en les inevitables visites turístiques, i ens va resultar un cicerone molt complet, car després de l’obligat passatge pel Kremlin ens féu conèixer una molt bella perspectiva de Moscou conduintnos a 1’Estadi Central Lenin de Luzhniki, d’on es veuen les muntanyes Leninskie i els seus hoscos, a la vora del Moskva. Era un diumenge assolellat i els bedolls s’encenien en una simfonia d’ors que tan típica fan la tardor moscovita. També ens porta al monestir ‘Movodevitxi, del segle XVI, voltat duna forta muralla amb dotze talaies, amb la gran catedral Smolenski de cinc cúpules dins del recinte i un interessant museu de ceràmica compost amb peces de les tradicionals estufes russes (dels segles xv al XIX), alguna d’elles completa. Als .jardins del monestir hi ha un cementiri romàntic, d’un encant molt impressionant. També ens féu tastar la tuina oriental soviètica, portant-nos a dinar a un restaurant de l’uzbekistan, un regal gastronomic de primer ordre.

La doctora Wolf ens parla prou de les seues investigacions sobre Llull, els cronistes i Ramon Muntaner, ja molt avancades, i de les dificultats en que es troba per a completar les lectures d’Eiximenis i

HOMENATGE Francesc

Sant Vicent Ferrer, per manca de textos. La Unió Soviètica és una mica massa Iluny i tant els llibres com les informacions científiques no els arriben tan puntualment com desitjarien.

Un plany molt semblant ens van expressar les professores Mamsúrova i Abràmova.

La primera voldria disposar d’un material pedagògic més recent i la segon voldria tenir més textos dels autors actuals. Abràmova es dolia de no haver pogut incloure l’Estellés al recull adés esmentat per manca dels seus Ilibres, i també s’interessà molt pels autors valencians contemporanis, que li són gairebé tots desconeguts.

Mancances que em van ser confirmades després per Maria Mercè Sanabra. Segons que sembla, el lot bibliografic donat per l’ambaixador Samaranch no ha estat ni acrescut ni renovellat des que la donació fou feta. Es dones urgent, al meu parer, que les nostres principals institucions culturals s’afanyen a actualitzar aqueix fons bibliogràfic, amb donacions que serien molt ben rebudes.

Quant als poetes i narradors, professors i assagistes, haurien de superar l’habitual peresa i enviar directament els seus llibres a aquests catalanòâls de Moscou, que amb tant de plaer els rebrien. Amb molt de gust els donaré, quan vulguen fer-ne tramesa, les adreces postals d’aquests amics soviètics.

A JOSEP RENAU Pérez Moragon

El darrer 10 de desembre se celebrà al Teatre Principal de València l’homenatge convocat per Acció

Cultural del País Valencia i la Fundació Josep Renau a l’ihustre artista mort a Berlín fa uns mesos.

146

LESPU El mateix dia, els secretaris de les dues institucions publicaren un article en que anotaven les motivacions i el to de l’acte. Deien: «en la figura de Josep Renau s’uneix una serie de característiques i de factors que en fan, malgrat l’allunyament de tants anys, ara ia definitiu, una de les grans personalitats del País Valencia del nostre segle. Més encara: diversos trets personals feien d’ell un individu valencia pels quatre costats. 1, en realitat, fets tots els comptes, Renau només va viure ací poc més de trenta anys, mentre que els altres quaranta-cinc de la seua vida els passà en les anades i tornades dels seus càrrecs durant la guerra d’Espanya i, després, a Mèxic i a la República Democràtica Alemanya.

Des de la nostra perspectiva -escrivien Doro Balaguer i Eliseu Climen& les característiques i els factors que hem alludit són els següents: arrelament en I’avantguarda estètica i ideològica; compromís polític; reflexió permanent -de vegades exposada per escrit o en conferenciessobre la propia activitat artística; capacitat organitzativa -que té com a mostra potser mes eloqüent la seua tasca al front de la revista Nueva Cd turti-; voluntat de fer un art amb conseqüències polítiques i socials immediates; preocupació per la renovació cultural del País Valencia». Pel que fa al to de l’acte, deien: wolem recordar I’artista i el combatent desaparegut sense la negror de les necrologies solemnes i sovint rutinàries, sinó amb la memoria del seu esforc continuat i amb la voluntat d’aconseguir que la seua tasca tinga la pervivencia que el1 volia, arrelada al nostre país i entre la nostra gent».

Obrí l’acte el president d’Acció Cultural, Joan Fuster, el qual va dir, entre altres coses: «Ens hem

reunit convocats per la memoria de Josep Renau. Potser no es tracta de I’homenatge que ell, l’artista i l’home, es mereix. Podíem haver-lo preparat amb més solemnitat o amb més amplitud.

Pero hem preferit improvisar-lo enmig de la necessitat urgent que ens commou.

Fa pocs mesos que Renau ens ha deixat. La seua ha estat una mort prematura en el sentit que ens l’ha arrabassat quan tantes coses esperàvem d’ell i que ell ens tenia promeses. Acabavem de recuperar-lo.

La seua illusió era de tornar definitivament a la seua Valencia, no sols per retrobar-hi l’alegria de la patria propia o de la seua màtria, com el1 s’estimava més dir, sinó així mateix per continuar el seu treball entre nosaltres, per despertar en les noves promocions valencianes l’estímul militant que representava la seua obra i per collaborar a les iniciatives de reconstrucció i de lluita. 1 també per a nosaltres la seua vinguda significava molt més que el recobrament d’un prestigi. Renau irradiava vitalitat i incitacions que s’haurien traduït en eficacia, en mestratge, en exemple. Ja amb la seua presencia, aquests últims anys, havia iniciat contactes fecunds i tràmits carregats d’allicients, ens havia cedit una mostra dels seus fotomuntatges i alguns escrits seus comencaren a revelar-nos la solidesa ideològica de la seua concepció de l’art; es reintegrava al seu poble amb una plena consciencia del paper sembrador que hi podia jugar. No és el meu propbsit en aquests moments i tampoc no seria de la meua competencia, referir-me a la densitat teorica sobre la qual descansaven les creacions de Josep Renau.

El1 era un revolucionari, un ve11 revolucionari, que es riega a abdicar de les seues conviccions profundes

147

i s’havia assignat el Iloc de treball en l’austera feina diaria de l’ofici plàstic. La coherencia de les intencions i els resultats constitueix en el1 una poderosa forca incitant i, en el fons, la llicó més ferma que ens ha llegat.»

Tot seguit, el pintor Joan Genovés es referí a la Ilicó que havia extret de les seues converses amb Renau, els darrers temps, i reclama la creació, amb suport oficial, dún centre d’informació de la imatge, amb estudis i tallers de treball per a artistes joves i que s’hi insta& la biblioteca, I’arxiu i l’obra de l’artista desaparegut.

El filòsof Xavier Rubert de Ventós oferí després diversos comentaris, sovint aguts, sobre la validesa de I’obra de Renau i sobre el canvi de circumstàncies entre els temps en que hom esperava molt del futur i l’actualitat, quan ja es tenen males notícies d’aquest futur i, potser cal installar-se en el present i aprofitar-lo.

L’orador, militant del PSOE i parlamentari, va fer l’elogi de les possibilitats que la presencia d’aquest partit en el govern de 1’Estat obre per a la renovació cultural.

Tot seguit parlà el professor Tilbert D, Stegmann, de la Universitat de Frankfurt, el qual va dir: «Amigues, amics: Ens hem reunit ací per recordar un home, la singularitat del qual permet de situar-lo entre els capdavanters dels artistes d’aquest segle al País Valencia i, en general, als Paises Catalans.

Com es va dir a Berlín, en l’acte del seu enterrament, Renau havia escrit sobre si mateix, aquesta confessió autobiografica, ben interessant perquè és sincera, pero molt més perquè és exacta. Renau es veia així: «Mai no m’he considerat com una persona important.

Pero la meua vida era important.

Això comence a descobrir-ho ara.

Sobretot a la vista de les confuses coses que hom ha escrit sobre mi d’encà de 1976. La meua vida s’ha desenvolupat en condicions completament diverses, diverses en el temps i en l’espai. 1 puc dir que mai no he passat per I’embut en cap de les societats on he viscut.

Sempre m’he arriscat a resoldre, seguint el meu judici propi i emprant els mitjans que em semblaven adients, els problemes que se’m plantejaven.»

Que això era efectivament així, afegim nosaltres, ens ho demostra tot el que coneixem de la vida i de l’obra de Renau, tot el que hi descobrim i tot el que n’esperem saber quan podrem tenir accés més directe al conjunt del seu treball La vida del País Valencia, a finals de la dictadura de Primo de Rivera i, després, durant la República i la guerra, va tenir en Renau un protagonista fonamental, com a artista plãstic i com a incitador ideològic. Tot plegat, val a dir-ho, com a home d’acció permanent.

Des d’ací va descobrir un nou camí en l’avantguarda artística, un camí que eixia amplament dels esquemes que el món burgès havia fixat per a l’art de la nostra època, perque tenia uns destinataris distints i, per a aconseguir de tenir-los, utilitzava uns mitjans i uns mètodes -el fotomuntatge, el cartell, la illustració periodísticatambé distints.

Ací va descobrir, també, que el seu país, el País Valencia, no era allò que la burgesia volia fer creure. Des de la seua gran revista, Nueva Cultura, i a través de les collaboracions d’homes con Emili Gómez Nadal, va collaborar al plantejament dúnes noves perspectives per al plet nacional dels Països Ca148

talans, des d’una optica marxista i valenciana.

La guerra d’Espanya, prou que ho sabem, va suposar el trencament de tot això i, com s’ha escrit fa poc, Renau va haver de passar la major part de la seua vida en l’exili.

Primer a Mèxic, on féu muralisme amb Siqueiros.

Era un nou mitjà de combat artístic, i vital, per a Renau, perquè també el mural, com les formes d’expressió que havia utilitzat fins al 1939, escapava a la capacitat de la burgesia per a apropiar-se la producció artística, privatitzant-la i sacralitzant-la.

Després de Mèxic, ana a l’Alemanya socialista. En arribar allà, duia les primeres parts acabades del cicle de fotomuntatges sobre l’dmericuvr Way of Life, en que treballava des de 1949. A 1’Alemanya socialista treballa per a la televisió en la serie Zeitgezeichnet i produí un film sobre Lenin, pronuncia conferencies, féu cartells i fotomuntatges, prepara murals de gran tamany per a algunes ciutats. Allà, també, continua escrivint i comenca a reflexionar sobre el que havia fet. Tanmateix, hi ha qui pensa, que una de les tasques més importants de Renau a Alemanya ha estat el seu contacte continuat amb alumnes que treballaven amb ell, al seu taller, en un ambient completament espontani i vital.

Tota aquesta activitat exigia uns ulls molt oberts. Ell mateix va escriure: «No em considere ni un pintor, ni un fotògraf, ni un muralista, ni un realitzador cinematogràfic, ni un fotomuntador, ni un cartellista.

He treballat seriosament en tots aquests terrenys. Pero si em preguntaven quin de tots té preeminencia en mi, no sabria que dir-ne.»

Vertaderament, era així, Renau

mai no es va posar Iímits a si mateix. Ni tan sols no semblava posar Iímits a la seua vida, quan afirmava, ben sovint, que tenia projectes per a molts i molts anys. 1, cal afegir, ganes de portar-los endavant.

Per als qui des de fora seguim la vida contemporània dels Països Catalans, el sentit que la pèrdua de Josep Renau té per al País Valencia és evident. Heu perdut un conciutadâ ben lúcid, un home capac de renovar i de capgirar moltes coses.

Renau -ho va dir a molta gent i m’ho va dir també a mi, un temps abans de morirtenia molta illusió d’installar-se definitivament al País Valencia, per a continuar treballant.

Ara, alhora que ens planyem que la seua esperanca no s’haja vist acomplida, ens cal fer vots perquè la Fundació Josep Renau puga comptar amb tots els ajuts necessaris, a fi que l’obra de Renau siga de debo, com el1 volia, patrimoni de tot el País Valencia.»

Al vestíbul del teatre hi havia una mostra documental sobre la vida i l’obra de Renau, preparada per M. García i J. V. Rodríguez.

Des de la Ilotja presidencial assistiren a l’acte el conseller de Cultura, Educació i Ciencia de la Generalitat Valenciana Cebrià Ciscar, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Max Cahner, el president de la Diputació Provincial de Valencia, Manuel Girona, el representant del Consell Interinsular Eduard Vellibre i Roca, així com Fernando Millán, en representació de l’alcalde de Valencia i Joan Perelló, per l’ajuntament de Ciutat de Mallorca.

Entre els assistents hi havia també diversos membres de les jun-

tes d’Acció Cultural del País Valencià i del Patronat de la Fundació Renau i, en lloc d’honor, fami-

liars de Josep Renau sonalitats.

LA COMUNITAT Ernest

i altres

per-

IMPOSSIBLE García

«Veiem, dones, com el nacionalisme reflecteix la més gran diversitat imaginable d’interessos, matisos i situacions històriques. És un are del cel. ÉS nwes i 6s tot; és només l’escorca ideològica; tot depén de quin siga el nucli determinant., “Rosa LUXEMBURC L’aprovació de I’Estatut que, per la historia de la seua elaboració, caldrà anomenar de Benidrid (o Madricàssim, al gust de cadascú) ha estat el final d’una etapa en la vida política del País Valencia.

Malgrat les innombrables deficiències d’aquest Estatut, malgrat la recepció que ha merescut de l’opinió valenciana (justíssimament plena d’indiferencia, desengany o indignació), seria desencertat tractar-lo com un fet insignificant.

Trenca illusions i expectatives, afegeix núvols en una perspectiva que ja era fosca, tanca tristament una etapa (0 potser n’és el final escaient).

Ens cal, almenys, caracteritzar amb precisió que és exactament el que ha tancat i quins problemes ens planteja per a l’esdevenidor.

Voldria, amb aquestes ratlles, superant la desgana que produeix allò que encara s’anomena «la política valenciana», proposar algunes idees sobre tot acò.

SOBRE LA IDEOLOGIA

Molts -els

DE BENIDRID

qui han fet 1’Estatut

sobretoten diran que és la culminació del procés d’institucionalització política del País Valencia en la nova democracia espanyola, que representa la materialització dels drets polítics reconeguts al poble valencia per la Constitució de 1978 i que constitueix el marc per a la lliure determinació futura del nostre destí collectiu. Alguns -particularment entusiastes 0 particularment compromesoshi afegiran que és l’autonomia per la qual s’havia lluitat des de la represa de les llibertats democràtiques, que és plena i autentica autonomia política i que satisfà per complet les necessitats polítiques derivades de la nostra problemàtica oowzunitària (passeu-me l’expressió).

Segons cree, les tres primeres d’aquestes sis afirmacions són parcials i, per aixiì, amagadores de la realitat; i les altres tres són simplement falses.

Algú dirà, tal vegada, que m’invente coses que ningú no ha dit. 1 bé, d’alguna forma es cert. Pero, el lamentable fons de les operacions polítiques que han engendrat aquest Estatut, des de la conxorxa 150

liESPI de Benicàssim a la vergonya de Madrid, ha estat tan evident per a tothom que pràcticament ningú no s’ha ocupat de justificar res. Lbgic.

Per a que?

1) L’Estatut de Benidrid no és el final de la institucionalització del País Valencià, sinó a tot estirar, el comencament.

Pot i deu ser considerat com un primer pas i, a més a més, com un primer pas de contradiccions, que crea o agreuja tants problemes, almenys, com els que resol.

Segurament, veurem ara l’intent de «sacralitzar» l’Estatut, de fer-lo intocable. Se’ns dirà que igual com l’aprovació de la Constitució compromet els demòcrates, així l’aprovació de 1’Estatut. Tanmateix, l’analogia és massa superficial.

Bs possible acceptar la Constitució i voler canviar-la: ella mateixa estableix els mecanismes de reforma. Certamen& la forca que encara té la reacció feixista a I’Estat espanyol, concretada contra la Constitució, ha prodult una pregona identificació entre aquesta i la democracia en general. 1, en conseqüència, ha donat fonament a la creenca que una política concreta de canvi progressiu de la Constitució acabaria sent contraproduent.

Això no és cap principi democràtic; és una posició política determinada, pero em sembla raonable.

El mateix raonament no em sembla aplicable a 1’Estatut de Benidrid. Dir que és dolent i que cal canviar-lo no és cap actitud desestabilitzadora.

Al contrari: cal dirho i cal actuar en aquest sentit, ja des d’ara.

Certament, un canvi immediat de 1’Estatut és molt improbable, perquè els mecanismes constitucionals de reforma i la relació de forces ho dificulten. Pero, en una perspectiva de futur, aquest canvi és

possible. 1 sobretot, des del programa autonomista configurat en la darrera dècada, és necessari.

2) Es molt dubtosa la constitucionalitat del procés d’elaboració de I’Estatut. Particularment, l’escamoteig del referèndum i l’opció presa pel 143 contra la decisió de bona part dels ajuntaments.

Deixant acò a banda, és clar que l’ldstatut no és la plena realització de les possibilitats constitucionals (bona part de les competències depenen d’una llei orgànica especial externa a l’Estatut, i amb un règim jurídic extraordinàriament restrictiu, segons l’aberrant disposició transitoria segona).

Allb que un dia va ser compromís de les forces polítiques («la màxima autonomia en el mínim temps possible») ha esdevingut, a través de la cadena de pactes, pseudopactes, baralles i baralletes d’aquelles mateixes forces polítiques, «la mínima autonomia en el màxim temps possible».

3) Bs raonable pensar i, en tot cas, és absolutament legítim defensar, que la construcció nacional del País Valencia exigeix ja i, per tant, exigir-à encara més en el futur, un marc autonòmic més ampli, més fidel a la nostra identitat com a poble i més ple de continguts polítics i capacitats legislatives.

En realitat, 1’Estatut ha estat, entre altres coses, expressió de la voluntat -segons Abril i d’altresd’extirpar un càncer: el projecte de construcció del País Valencia.

4) Es fals que aquesta autonomia siga la dels programes amb els quals es lliurà la lluita per la democràcia. Sense anar més Iluny, nega o deforma dues reivindicacions que, fa cinc anys, eren comunes a tots els demòcrates: la denominació País Valencià i l’establiment 151

d’un pla d’igualtat legal per a les dues Ilengües.

Es particularment vergonyós que 1’Estatut de Benidrid, ignorant la importancia normalitzadora que hauria tingut una veritable cooficialitat, s’ha.ja decantat per la cooficialitat relativa o restringida, posant legalment el català en una situació de llengua de segona.

5) L’Estatut ara aprovat no suposa una veritable i plena autonomia política. Es bàsicament un sistema de descentralització administrativa i roman molt lluny del sostre constitucional (una gran part de les competències, o bé resta fora de I’estatut i és per tant autonomia atorgada, o bé pot ser retallada quasi discrecionalment pel govern central).

6) Finalment, molts del nostres problemes de caire nacionaíitari (identitat, normalització lingüística, superació de les divisions provincials, integració de les dues comunitats, etc,) no sols no troben en 1’Estatut cap principi de solució sinó que, pel contrari, poden ser agreujats i enverinats per la malaurada redacció feta pels seus autors.

FINAL D'ETAPA

L’Estatut no és, dones, el final de la construcció política del País Valencia, sinó tan sols un episodi conflictiu i contradictori.

Sí que és, en canvi, final d’una hipòtesi política: Za que considerava factible -al llarg de la transició política espanyoladotar el País Valencià d’una estructura institucional tal que contribuís a aglutinar un bloc social de progrés i a encetar un procés racional de solució democràtica de la qüestió naci#onal.

Dit altrament: és el final dels

programes polítics que l’esquerra valenciana va fer seus en la segona meitat dels anys setanta.

Aquesta és l’única etapa que s’ha tancat. 1 s’ha tancat, cal dirho, amb la materialització de la proposta política del centre-dreta d’aquell període: el buidament del projecte valencianista dels seus continguts revulsius, democratitzadors, transformadors\; la separació radical entre Estatut i construcció nacional-popular del País Valencia; la conversió del fet estatutari en un simple episodi més de la nova racionalitat administrativa de I’Estat.

Es innecessari afegir que la vena (entre jacobina i complaent cap als poders fàctics) del PSOE «loapitzador» i la passió pel centralisme burocràtic de la direcció del PCE han contribuït poderosament a un resultat no gens encoratjador.

Res més no s’ha tancat. Després de Benidrid, la «qüestió valenciana», en totes les seues dimensions reals, roman oberta.

Oberta, a més a més, en un context omplert de confusió i de contradiccions.

Perquè el bloc social de progrés s’ha esmicolat (o perque, potser, fou només un miratge que ara s’esfuma). Perquè la solució democràtica i racional del problema nacional ha acabat sent només el malson quotidià de les agressions a la llengua, de l’artificial agudització de les divisions civils, de l’absurda i perillosa contraposició entre projecte cultural i realitat política.

Realment, és una xanxa macabra que els autors del text de Benidrid hagen acabat dient-nos «comunitat». El que de debo han fet, ofegant entre tots l’únic projecte comunitari que havia comencat a arrelar en la nostra societat, és convertir un projecte d’identitat comu152

EESPILL nitària encara embrionari i potencial en una promesa de crisi d’identitat interminable.

Potser és cosa de la nostra tra dicional miseria històrica: la visió hegeliana de la tragedia del món burgés, la tragedia de la nació dividida, ha pres entre nosaltres l’aparenca ridícula de la comunitat esfilagavsadu (és a dir, negació de la comunitat, comunitat impossible, nom buit).

Acò no és cap comunitat.

Acò és una gàbia de grills.

Des de la Illustració europea, I’esperanca de comunitat ha estat element de la raó social. El procés autonòmic valencia ha estat contínua i penosa negació de veritats evidents. I com era d’esperay, ía raó dormida ha engendrat un mons fue.

L’AUTONOMIA, ENCARA La mediocritat de l’Estatut, combinada amb l’absència de conviccions autonomistes dels partits de l’establishment, obliga a pensar que la reivindicació dúna autonomia de debo’ manté plena vigencia.

Més encara: que la mantindrà durant molts anys.

En conseqüència, la primera línia d’un programa polític de2 País Valencia ha de contenir aquesta exigencia: reforma de SEstatut.

A hores d’ara, no importa gens concretar les possibles modalitats d’aquesta reforma.

Ja n’hi haurà temps, car no és per a demà. El text de Benidrid inclou clausules tan restrictives de reforma (les 3/5 parts de les Corts Valencianes) que fa igual de difícil el canvi per la via normal de llei orgànica com el comencament de bel1 nou de tot el dels procés, amb la participació ajuntaments i el referèndum popular. Podria haver-hi, és clar, pro-

blemes d’interpretació constitucional, pero cal almenys esperar que els qui han exhibit una mànega tan ampla envers la Constitució per tal d’escamotejar el referèndum del 151 no es faran els estrets si I’oratge canvia.

Tampoc no cal gastar massa paraules en la formulació dels continguts de la reforma: competències plenes i digne tractament de la nostra identitat nacional.

En qualsevol cas, molt haurà de canviar la societat valenciana abans que la realització de l’objectiu autonòmic torne a l’ordre del dia. Seran els prcessos de transformació de la societat civil, més que no la dialèctica de les noves, i ja d’entrada semibuides institucions «autonomes», els encarregats de dirnos si això s’esdevindrà.

Tanmateix, entre les actuacions en la societat civil i la voluntat política de reforma de 1’Estatut hi ha una distancia massa gran. Cal esbossar les línies concretes dúna política del País Valencia per als propers anys. 1 acò sí que ha de remetre’s al marc de 1’Estatut.

Aquest preveu, per exemple, l’elaboració de lleis que, sens dubte, poden tenir importancia, positiva 0 negativa.

Així, I’article 7* conté tres enunciats el desenvolupament dels quals sera molt significatiu: Valenciana 4 «La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües, i adoptara les mesures necessàries per tal d’asaegurar-ne el coneixement».

Això podria ser fonament per a una llei bàsica que formulas els criteris generals del procés de normalització. b) «La llei establirà els criteris d’aplicació de la Ilengua propia en l’administració i l’ensenyament».

Hem vist com la Comissió de Bilingüisme i les Conselleries d’Edu 153

tESPILL cació de Peris i de Cabanes han estat un obstacle per a la introducció de l’ensenyament de la llengua. Problemes d’aquest tipus podrien eternitzar-se si aquesta llei manté la greu definició haguda fins ara. c) «Hom delimitara per llei els territoris en els quals predomine 1% dúna llengua o de l’altra, així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua propia de la Comunitat».

La redacció, particularment dissortada, d’aquest punt, barreja dos criteris: el predomini i l’excepció. Hi ha el peri11 que el criteri de predomini s’aplique únicament a l’àmbit territorial històricament catalanoparlant i el criteri d’excepció a les comarques de llengua castellana. Si fos així, s’agreujarien els problemes existents de despersonalització i de divisió.

Un programa del País Valencia, per a la primera legislatura autonòmica, haurà d’incloure lleis sobre aquests tres punts, basades en el respecte a la ciencia, dún costat, i en la voluntat valencianista, de l’altre.

Igualment, haurà d’incloure propostes sobre la designació dels «senadors que han de representar la Comunitat Autònoma Valenciana» (article 1 l), sobre l’elaboració d’una «llei electoral valenciana» (article 12), sobre el Síndic de Greuges (article 24) sobre el Consell de Cultura (article 25), sobre l’organització comarcal (article 46) etc.

1 això sense entrar en l’àmbit pròpiament competencial.

No he pretés fer una enumeració exhaustiva, sinó tan sols illustrar una idea general: 1’Estatut és molt dolent, pero podria millorarse amb un desenvolupament legislatiu progressiu (i també podria convertir-se en un veritable instru-

ment de tortura amb un desenvolupament legislatiu regressiu).

Resoldre la qüestió és quelcom més que un problema institucional.

Es, sobretot, problema d’un canvi de la tendencia política, d’un canvi de la tendencia dels darrers anys al buidament i la desnaturalització dels ob.jectius de la política valenciana.

DE NUCLIS

I ESCORCA

Aquest problema pohtic de fons -el de la relació i articulació de les forces socialsens fa topar amb una pregunta ben difícil: ¿I els subjectes? ¿I els agents?

Perquè el programa, les tasques -immediates i llunyanesdel valencianisme continuen sent raonablement clares. És molt menys simple, en canvi, saber quines forces socials i polítiques donaran carn i sang a tal programa.

1, per tant, saber quin sera en darrera instància el seu contingut material, el seu nucli determinant.

D’un PSOE maioritari a les institucions autonòmiques caldria esperar raonablement un majar respecte i un tractament més racional dels problemes nacionalitaris que no els exhibits fins ara pels governants del centre-dreta.

No seria raonable, en canvi, esperar un entusiasme autonomista mínimament intens; més aviat al contrari, segons el precedent de la LOAPA i del mateix Estatut. Dit d’altra manera: una mica més de seny en temes culturals i educatius en el marc dúna gestió administrativa rutinària 0 fins i tot centralitzant.

De la dreta no cal parlar-ne, i del PCE, vés a saber.

Finalment, em sembla que tot a@ és a hores d’ara una especulació massa arriscada. Tant si el ve-

EESPILL hiele polític de la reforma són nous partits o formacions polítiques del País Valencia, com si la pressió civil insufla noves vel-leïtats autonomistes als partits estatals, la clau esta en aquesta pressió civil.

En la segona meitat dels setanta, el compromís amb la construcció del país va impregnar bona part de les organitzacions socials i les iniciatives cíviques de base popular. En la meua opinió, és perceptible un retrocés d’aquella tendencia, una estesa sensació de frac&, de cansament, d’haver assumit una tasca improductiva.

1 cree que s’hi tracta d’un fet que no pot compensar una mena de front nacional de caire polític.

Sols si el proiecte valencianista q.ualla com a escorca ideològica del moviment obrer i de les altres clas-

ses subalternes del capitalisme tarda (les dones, els ioves, els assalariats amb títol, els amics dels arbres...), i sols si aquests grups tornen a sortir de la subalternitat en que novament va enfonsant-los la gestió burgesa de la crisi, podrà aquest projIecte materialitzar-se en un moviment nacional-popular.

Naturalment, és només una opinió. Pero pense que, si no és així, si no és aquest el nucli determinant, podem obrir la finestreta i admetre apostes sobre la data del soterrar.

Data que dependrà tan sols del ritme de redu@ numèrica i d’assimilació cultural dels reductes rurals i de la capacitat intellectual de mantenir una practica lingüística perpètuament amenacada d’esdevenir afer d’exquisits.

155

IlESPlLL Jaume FUSTER: La corona valenciana, València, E. Climent editor, 1982, 220 pagines.

Una de lles característiques més remarcables de la narrativa dels 70 ha estat, i és encara, la seua pluralitat d’estils i maneres literàries. Tot pot ser novehable, vindria a voler ser una consigna estètica d’aquesta generaci6. Tot, és a dir, el present efímer, la historia individual i collectiva, la memoria personal, l’aventura erotica, qualsevol ticci6. De l’escriptura intimista a la narrativa de genere, de les proses surreals al textualisme, la novella catalana actual preten tastarho tot i ferne literatura. Aquesta diversitat ens permet d’atorgar una ferma solidesa al moviment narratiu aparegut durant la dècada passada, i que ara, amb I’arrbiada duna inicial maduresa, comenca a oferir una producció no sols consistent, també estimable.

Entre les darreres novetats aparegudes, en tenim una, La corona valenciana de Jaume Fuster, plenament representativa d’un dels corrents literaris més apreciats per un ampli sector de públic i de crítics: la novella negra, altrament dita, a nivel1 casolà, «de lladres i serenos,.

Jaume Fuster (Barcelo na, 1945) que ha estat peoner del genere, dins la generació esmentada, amb De mica en mica s’omple la pica (Ed. 62, Barcelona 1972), torna al

cap de deu anys amb una nova historia del seu personatge d’aleshores, Enric Vidal. Seguint la línia de les millors obres del genere, tant a l’estranger com a casa nostra, Jaume Fuster inventa una nova aventura del seu heroi involuntari, possibilitant-ne, a més, la continuïtat. ¿On ens duran les següents peripècies del protagonista? Potser sera una de les preguntes que el lector es fara una volta acabada de llegir La corona

valenciana.

D’altra banda, l’obra literaria de Jaume Fuster és prou més amplia.

Dues altres novelles, assaigs i estudis, molts papers ‘de premsa, i una acció cultural constant, serien algunes altres activitats seues. Per citar només I’obra novellística, es autor d’dbans del foc (E’d. 62, Barcelona 19775), la seua primera narració ambientada al món universitari dels anys de la «revolta estudiantil», i de Tarda

sessió

contínua,

3’45 (Ed. 62, Barcelona 1975) on un altre m6n generacional, el cinematogràfic, sera el mite motor de la ficció.

Tornant a La corona valenciana, qero. Aquesta, situada -com ja hem dit- ‘dins el genere unegren, ens narra, a través d’un paisatge fílmic, localitzat de les comarques del Sud del País Valencia, per la Marina i la Safor pujant amunt, fins a les Illes, I’aventurat viatge dktn lladre bo que fa de uxic#. Viatge, persecució, historia d’amor.. . D’aquesta novella hom podria dir que utilitza una

159

narrativa visual, com per a ser llegida fflmicament.

Potser, aquest tret pelliculer de La corona valenciana es ,dega a l’origen televisiu del guió de la historia. La manera de narrar, si més no, és efectiva. D’accident en accident, acompanyat duna inesperada autoestopista de nom Anna, en persecutió constant per part de la policia i/o una banda de gàngsters locals (a l’estil mafiós-mediterrani, bé que un tant maldestres) el personatge d’Enric Vidal va protagonitzant tota una moguda per carreteres, trens i barques, amb perills, morts i sorpreses (unes més, altres no tant), fins que l’aventura queda resolta en un final penfecte, molt bel1 -i que no pense dir.

Jaume Fuster fa, amb La

corona

valenciana,

una novella àgP, de lectura entretinguda, d’acció trepidant i, a més a més, versemblant. La concreció d’un cert paisatge valencia, no utilitzat mai abans per a aquesta mena de ficcions literàries, aporta interés a la lectura. Les palmeres dElx, el seca alcoià, la marinera Dénia, la Gandia saforenca, una València d’ambient gai, la vindicació dels Columbrets, la mar, les cales meravelloses de Cabrera i Eivissa... Aquests seran els exteriors, més fimico.toponímics que desoriptiusliteraris! de la novella.

Una serie variada de personatges, situacsions, etc., vindran a completar aquesta historia que comerica amb el furt de les joies de la Marededéu.

LESPILL Que més dir al lector?

Que la novella és de bon llegir, que en faca un ús plaent, que s’entretinga amuntó.

Potser a9ò darrer siga la millor crítica de La corona valenciana.

A més, s’hi mostra com és possible de fer aquesta narrativa entre nosaltres. 1 de fer-la bé.

Josep

Piera

Antoni SEVA: Quaderns d’ocis, Valencia, E. Climent editor, 1982, 180 pàgines.

Fa uns lustres el malaguanyat professor Joan Regla a ‘les seues classes a la Facultat de Lletres de Valencia, utilitzava un terme -de la seua invenció possiblementben clar i descriptiu: inventari d’obvietats.

El mot no és en absolut pejoratiu, ans al contrari elogik Almenys a mi sempre em va semblar així, i per co pense fer-ne ús ara, en comentar a parlar del llibre de Toni Seva, perquè per a mi el Quadern d’ocis, té, com a gran mèrit, ser un inventari ‘d’obvietats. Dic que per a mi: no embolique cap altra persona, cap altre lector, en aquesta apreciació. És una impressió i una creenca totalment personal i intransferible.

Després d’haver llegit el llibre un pare11 de vegades, he de mantenir la mateixa impressió.

1 això, tal voha caldria explicar-ho.

Jo no sé exactament si el fet que Toni i jo siguem duna mateixa ge-

nera&, amb una mínima diferencia d’edat, siguem duna formació semblant, el1 pel camí de les llengües clàssiques (un camí que a mi m’hauria forca agradat de prendre) jo pel camí de la historia antiga i de l’arqueologia, que escorcollen el mateix camp bo i que de diferent manera, i tinguem preocupacions i gustos relativament comuns, que fan el miracle que quan ens trobem al cap de milions d’anys, puguem reprendre la conversa com si l’haguéssem deixada penjant el ‘dia abans. Jo no sé si és tot això el que fa que llegint aquest conjunt d’artícles o d’assaigs em trobe tan Iligat al que diu, i molt sovint tan d’acord no sols amb l’enfocament ans també amb la forma ‘de dur-lo a terme.

Potser això em fa ser un recensor parcial, si es pot dir, amb un parti pris inicial i connectat amb l’autor.

Cal d’ir, i ho diré al fil d’aquest comentari, que no estic completament d’acord amb alguns dels enfocaments en els quals trobe que existeix una certa angúnia impropia de la serenitat o sophrosyne ,que el text transpua. comprenc Tot plegat molt bé les raons d’aqueixa angúnia i seria molt fava si li’n fes retret.

Vegem, pero, el llibre.

Un conjunt de textos de més Ilargs i de més curts, que tracten d’omni ye scibili o gairebé. Des ‘d’un divertiment lleuger sobre una rosa, menjívola cal dir, fins a una important divagació sobre les arrels de da tortura í la seua re-

160

latió amb les nacionalitats oprimides.

No hí manca un llarg capítol, quasi etnogràfic, sobre la vida ,d’ínfan#t de l’autor a la Vila Joiosa i a Relleu.

Per als qui habitem el sud del país, les seues paraules són precioses, sobretot si venim d’una altra banda de la nostra terra, més aviat ciutadana que no Ilauradora.

Probablement no hi són al llibre ,totes les mocions que podrien enviscar la ment de qualsevol dds nostres companys, de la gent de la nostra ,edat.

‘L’autor, guarint-se en salut, ja ho deixa ben cla. rament exposat al prb leg: el convenciment que les seues intimitats, com a tals, no podien interessar ningú.

No demane, strip ,evidentment, un tease literari de l’autor. & d’altra part ben palés que en adoptar aquest punt de vista i de reducció ‘de l’àmbít textual, queden coses al tinter, possiblement importants, segurament suggestíves.

Si Ilevem el Ilarg text del canvi de vida als camps i pobles de la Marina (no gens baixa com hom acostuma incorrectament de dir) la ‘resta no 86s en absolut una confessió (personal, sinó collectiva, una mena de paper que podria perfectament esdevenir quelcom paregut a un d’aquells manifestos que tant proliferaven fa un pare11 de lustres i que tothom signava perquè responien en bona part al tarannà comú. Tal vegada aquest esborrament darrere de les veritats que l’autor practica siga una gran virtut. El Ilibre esdevé d’aqueíxa manera

EESPILL una mica cívic segons l’etiqueta que ha estat en voga des de ifa unes desenes d’anys. Cívic amb l’avantatge de ser un text en prosa, un assaig, una narració. 33:s el genere que li pertoca. Em fan molta por els poetes autodenominats cívics, que amaguen la seua manca de valor literari sota el pretext d’induir a la «revoluoió». IZs aquel1 tristíssim exemple del poeta en castella, de cuyo nombre darme,

no quiero

acor-

que amolla aquella niciesa de la poesía es un arma

cargada

de fu-

Sortosament el tema és vàlid per a la prosa i la de Seva en resulta una bona serventa.

A la vora d’aquests textos n’hi ha d’altres, sovint com llamps sobtats, que ens mostren la realitat crua i pintoresca de la vida de la facultat, amb un esperit satíric realment deliciós. Els dos retrats dels professors Cirac i Bassols, les yes gestae dels quals són ben conegudes no tan sois pels seus alumnes arr.9 per ,tota la comunitat de collegues de l’època, re sulten trossos d’un mirall posat a la vora de l’aula, bo i que són possibles invents o fabulacions de la deliciosa imaginació de l’autor. També la generalitat dels nostres coetanis acceptara amb aplaudiments les reflexions a la platja davant els cossos mi,g despullats, quedcom que qualsevol dels nostres fills, avesats a veure en conill pare i mare des del seu naixement, no faria mai. La raca ha guanyat amb això, sens dubttlvo.

te. Els pastitxos virgilians, canviat l’arbre, Titire tu patulae recubans sub tegmine fagi (pagina

162) resulten encara més divertits, i molt més subtils, que les preteses èglogues dEstellés. Un gènere que no hauríem d’haver perdut, pero que mor de mala mort a causa de la desaparició nefasta de les llengües clàssiques a l’ensenyament mitjà, i dels capellans, o déus immortals!, que ja no saben Ilegir ni escriure el llatí (suposant que en algun segle la comunitat tonsurada l’hagués conegut).

Nogensmenys no tot seran flors en aquest comentari, que vull ordenat com feia Suetoni als seus dotze Cèsars, ‘d’antuvi la bondat i després la maldat. Seva m’ha ferit al cor quan parla del.9 mons extraeuropeus, els tunisencs i àdhuc els ve neoians que reben un tractament més respectuós pero no menys distanciat. He de defensar, una vegada més, el món islàmic, vist amb simpatia en aquest cas concret, pero explicat en algun moment amb criteris de renda per càpita i #dinstallacions industrials. 1 això no té res a veure amb la realitat interna d!un país islàmic, industrialitzat pels seus caps actuals que sota el merit de deslliurar la terra de la dependencia colonial l’han desenvolupada seguint els criteris més rabiosos del capitalisme americà. Sortosament sense reeixir-hi massa, perquè el taran& del país és prou més civilitzat que no aquestes bur-

161

rades. Per als qui hem estat un país islàmic fa uns segles, i que podem més 0 menys lícitament reivindicar algun ancestre d’aqueix període, hauria ,d’estar el nostre nord la despreocupa&5 per la tecnologia, i la introspecció, l’endinsament que pxactiquen els musulmans illustrats. Quant no guanyaríem en la pràctica d’aqueixa positura mental! Per aixo em molesta un tant ,la visió tòpica sense voler de Tunisia, alhora que accepte amb riure intern el ret,rat sagnant del grupet turístic que tots hem sofert alguna que altra vegada. Realment ni el temps ni els diners ens permeten actualment de viatjar com caldria, com viatjaven els joves anglesos de família benestant del segle XVIII, amb mesos i àdhuc anys per a conéixer una realitat. De ‘la meua adolescencia m’ha quedat gravat al cap un passatge d’un llibre de viatges del segle XIX, no sabria dir de qui, al qual, durant el camí, la protagonista s’atura perquè hi havia un bel1 paisatge i un capvespre ple ,de color, i en fa una aquarella. Ara, dissortadament ens acontentem amb una ràpida diapositiva de lluentíssims colors. La visió del món islàmic resulta prou comuna, tot i que Seva l’ha omplerta de digressions suggestives i de subtils interpretacions.

Tampoc no est’ic d’acord amb el rebuig sistemàtic del catolicisme, tan habitual entre la gent de lletres i la progressia.

Probablement un esforc

CESPU xicotet en enfocar la seua realitat amb la mateixa visió crítica que utilitza per a tots els altres temes li llevaria aqueixes innecessàries amargor i videncia. Els motius que al fons del seu pensament existeixen per a mantenir aquesta positura son molt raonables i molts els tenims iguals 0 més forts encara. Pero, en un pensador que es capac ‘de tan fines reflexions sobre fenòmens cabdals com puga ser el problema de la repressió del terrorisme i la mateixa violencia terrorista, s’hauria d’esperar la mateixa epikeia en el tractament d’altres qüestions. Obviament la mala Ilavor sembrada pels capellans de molts collegis de frares esta ara donant tota la seua collita ‘de defeccions i d’atacs. Al meu parer, caldria en canvi aplicar un mètode mental ilògic a l’anàhsi del tema i no deixar-se emportar per visceralismes propis de Sadolescencia. Val a dir que aquest retret s’hauria de fer a gairebé tothom que rebutja el catecisme de .la primera comunió i no s’ha preocupat mai més d’arribar a un coneixement més prolfund ‘del que rebutja, i en canvi esta al dia en tota novetet sobre les altres ciències i arts. Pero, no cree que siga aquest el moment ni el Iloc de desenvolupar I’analisi d’aquest vid.

Com als poemes clàssics, he de ‘tornar al principi, dins ,de l’esquema cíclic. El llibre de Toni Seva és un inventari d’obvietats.

Sortosament.

Qualsevol ,dels que perta-

nyem al sofert gremi dels investigadors podríem signar amb pèls i senyals tot el que ‘diu entre les pagines 148 i 157. 1 segurament podríem amb matisos, rubricar amb aplaudiments la quasi totalitat de les planes. Això trobe que és ben significatiu i alhora una mostra de la qualitat intellectual del llibre. De la seua qualitat formal, Seva és un excellent prosista, no voldria més que destacar l’ús de garaules marginals i #dialectals, normalment rebutjades pels correctors ultrafabristes, que empobreixen l’idioma amb obsessions massa puristes. *Cada vegada que alguna d’aqueixes paraules 0 construccions sintàctiques apareix al text és com si un vent frese orejas la finestra i ens mostràs la riquesa de l’idioma que sovint -amb tota la bona voIluntatens oculta l’obsessió gramaticalista.

Tant millar que tota aqueixa rica deu de vocables haja estat respectada en aquesta edició.

E. A. Llobregat

Josep LOZANO:Històries marginals, Valencia, E. Climent editor, 1982, 135 pagines.

Després de l’indubtable èxit ‘de la seua primera obra narrativa, Crim de germania, i duna publicació municipal que, com la majoria d’aquestes característiques, ha passat

162

dissortadament desapercebuda, Josep Lozano ens presenta aquest recull de narracions que, ja des del seu títol, ens proposa una aproximació a un món apartat, ,dins el qual, les regles que regeixen el pensament i la conducta, Ila conducta pública almenys, són molt diferents d’aquelles que, actualment, dominen els cervells de la majoria de la població culta, i per tant lectora, del món. Efectivament, aquests cinc relats conformen un cos narratiu duna certa unitat, malgrat la diferencia tematica. Ell fet que els oinc relats comenten i acaben, és a dir, tinguen una conclusió, una úhima exactaretlexió moral, ment, fa més patent encara aquesta sensació de món clos, marginal.

La immensa majoria de ‘les comarques del País Valencia, per sort 0 per desgracia, viuen encara del camp i per al camp.

La gent que les habita, acostumada a un treball dur i desagraït, ha anat conformant, al pas dels segles, una ideologia certament complexa, ‘de rels indubtablement c ri s ti anes, a les quals han anat afegint-se a poc a poc els residus àrabs i jueus.

Segurament per aquestes diferents laerencies, profusament estudiades pels més diversos autors, no és difícil trobar, entre els pobladors de les comar‘ques agrícoles, els personatges més tossuts i fanàtics, més tancats i inassequibles, de la nostra societat. 1, darrerament, per a més radicalització, si era possible, els quaranta anys de dictadura,

EESPILL la influencia de la qual va ser molt més malèfica a les comarques més endarrerides, com sol passar, la parafernàlia 4ranquista va oferir als llauradors valencians la possibilitat de desenvolupar més i millor les seues tràgiques herències. El dogmatisme, el masclisme visceral, l’autoritarisme, I’analfabetisme més flagrant, la falsa religiositat de la segona dictadura, trobaren, al món rural valencia, alguns ‘dels seus seguidors més fervents i provocaren també, per més desgracia, algunes de les seues víctimes més llastimoses, sense ni tan sols deixarlos la possibilitat de ferse màrtirs d’un poble.

Aquestes característiques, no gens exagerades en da presentació anterior, sinó més aviat atenuades per da meua propia condició de veí d’un poble agrícola, han estat captades, algunes vegades magistralment, per Josep Lozano en les seues histories. L’autor que comentem també viu quotidianament l’ambient rural i, com els seus personatges, l’estima i el lamenta, amb aquesta classe d’amor que (fa voler i odiar, al mateix temps, la cosa estimada.

La propia contradicció, humaníssima, d’un home sensible i culte, com ho és Lozano, immers en un món ple de dogmatismes i d’ignoràncies ahives, es reflecteix en els personatges que protagonitzen cinc histories.

La Topina, especialment, protagonista heroica, amb ressonàncies gregues i lorquianes, de

la primera narració, «EIs odia expressament la societat on li ha tocat viure i, tanmateix, sap posar-se a I’altura que li correspon quan creu que ha d’actuar: a l’hora ‘de demanar en matrimoni un home que li convé, a I’hora de solucionar el problema ‘del fil1 o a l’hora de fer valer la seua concepció de la justícia. La Topina sap estar al seu lloc i sap rebellar-se quan arriba el moment, encara que és cons’cient que aquesta rebehió pot costar-Ji la vida. Per això, precisament, la seua conducta és heroica, com ho és la de Dora, la de l’Andreu o la de Canoret la Lluna, els quals, malhauradament, han d’acabar resignant-se a la seua sort 0 morint, una manera com una altra d’eixir del cercle, d’autoafirmar-se contra un món opressor.

Tots els protagonistes d’aquestes histories, llevat de «La Tia Rita», segurament la narració més feble i tòpica, insinuen un novellista, un narrador, capac d’aprofundir lúcidament en els problemes psicològics més importants duna certa societat: la condició ‘de I’individu, la pròpia sexualitat, la possibilitat de comunicació, I’ansia de transcendencia o de pura aventura. Les dones, especialment, adquireixen una personalitat rotunda i tots els asumptes tractats, ben narrats, amb aquesta facilitat explicativa que caracteritza ilozano, constitueixen uns importants apunts per un estudi més profund de la peus gelah,

163

relació individu-societat, dins el m6n rural el mqual, almenys a les narracions de Lozano, no és sinó un model del món, un terreny on exercitar l’observació, no una categoria.

Amb un llenguatge clar i una narració solida, com queda dit, Z’autor ens desvela petites passions, ínfims drames, traumes domèstics, els quals, precisament per la seua Iprimarietat, per la seua condició de primordials, esdevenen complexos problemes psicollògics a la rel dels quals, mohes vegades, trobem la propia condició humana.

Les Històries marginals de Josep Lozano no són, per tant, unes històries rurals més. L’autor pren de la tradició literaria valenciana, massa aficionada al mcamp i I’agricultura, el tema i I’ambient, pero sap tractarlos amb una mentalitat actual, sense caure en la fàcil trampa del ruralisme, i acaba oferint-nos un important esbós d’allò que, sense fragmentacions, podria ser una novekla definitiva, que podem fer a aquest recull consagras categòricament l’autor d’Alginet.

Pocs retrets, Ilevat d’aquest de la fragmentació, podem fer a aquest recull de narracions. Si de cas, deplorar, una vegada més, la tragica situació editorial valenciana, la qual obliga un escriptor a tenir guardats al calaix, durant anys i anys, uns papers tan vàlids i importants com el que comentem. Així, publicades massa anys després d’haver estat escrites, les

Històries marginals de Josep Lozano no ens donen la mida de I’escriptor actual, sinó que ens mostren les indiscutibles possibtiitat d’un jove que comencava, les quals quedaren plenament confirmades en publicar-se Crim de germania, recull que, paraduxalment, va aparéixer dos anys abans del que comentem.

Malgrat ,tot, aquestes histories es fdeixen llegir amablement, virtut massa sovint oblidada pels escriptors valen’cians contemporanis, i per la seua complexitat i lucidesa, constitueixen un recull d’imprescindible lectura per a aquells qui vulguen tenir una idea del moment actual de I’anèmica narrativa valenciana.

Ara només ens resta esperar l’aparició duna nosvella llarga ,de Josep Lozano, en la qual desenvolupe totes les situacions i tot d’ofici que insinua en els seus textos curts. La literatura valenciana no pot viure de reedicions o d’elucubracions pretesament avantguardistes, sin6 que necessita, urgentment, una noveha de característiques semblants a les que proposa ,Lozano. Si això no passa ‘dins d’aquest any és ben fàcil que acabem, com diu un dels personatges de Lozano, anant-nos-en «a l’al tre món amb espardenyes de veta».

Josep Franco

Josep PIERA: El cingle verd, Edicions Destino, Barcelona 1982, 226 pàgines (Premi «Josep PIla», 19881).

Fa a%guns anys, el 1974, el Premi Josep Pla li va tocar a un esplèndid llibre de Maria Manent, El ve1 de Maia, que és un delmsdietaris de poeta que he Ilegit i rellegit amb més delectació. Maria Manent va passar uns anys, escapat de la ciutat i de possibles Iperills, en un Poblet al peu del Montseny, mirant passar les estacions i els dies, i en va sortir un llibre de proses, un dietari d’evocacacions, ‘de comentaris del temps que s’escola i del temps que li toca de viure -eren els anys 36 39, la guerra al fons-, pero sobretot de contemplacions enfora i endins, que és el que hom suposa que han de fer els poetes, fins i tot quan no escriuen en vers.

Als poetes, quan fan aquesta mena d’excursions fora del seu territori, els en resulta «un llibre híbrid i estrany», com definia el seu producte el mateix Maria Manent.

«Estrany», jo no diria que tant: híbrid, sí. Sense que la hibridesa, segons com, haja de ser un defecte.

Per tant, quan vaig tenir ‘a les mans El cingle verd, no vaig poder evitar el record d’E1 Ve1 de Maia: un Premi Josep Pla, un dietari escrit, per un .poeta, des d’un poblet enmilg de les muntanyes: «podríem Idir que s’ajusta al Ilibre de proses d’tm

164

poeta», adverteix la sola‘pa. Vull mdir que vaig comenear-ne la lectura amb un excés de pre-judici: sobre el Ilibre mateix, pel que acabe de dir; i sobre l’autor, de qui ja fa temps que m’agraden mohíssim els versos, i no tant una noveha/rondalla (‘que estic segur que a ell, com a tots ens passa, a hores d’ara tampoc no li deu agradar massa). Tenia curiositat per comprovar si la solida qualitat de la poesia de Piera s’aguantaria intacta en la prosa d’un dietari. El resultat, per al meu gust, és -cpotser inevltablement- un «híbridm com el de Manent. Una ahra mena d4híbrid, això sí, producte d’uns altres empelts. Massa empelts, que no sempre trauen un fruit nou i gustós.

Per alguna raó, il’hortola-autor ha cedit a la temptació de carregar l’arbre (de brancatges -1lenya estèril, sovintestranys a la seua vocació origina,1 d’ametler, d’olivera, de magraner, de qualsevol ‘d’aquests arbres substancials que creixen igual a Vassiliki i a Barx. Podat del ramatge estrany a la seua substancia, i més encara sense alguns ornaments supeticials, garlan’des i boles de colors, l’arbre podria {presentar una beIlesa més simple i serena, més propia i essencial.

Com segurament el ‘seu creador/cultivador voldria tant o més que els lectors que el contemplen.

M’explicaré amb algun detall: a mi, en un llibre com aquest, em sobren reflexions tòpiques sobre

la poesia i els poetes, sobre la vida i la mort i el temps, la lhbertat i el món en general, etcètera. 1 més encara da repe tició de I’itinerari de I’e ducació sentimental d’un adolescent de ,poble. 0 les eternes ingenmtats del tipus: «Ja sé, ja sé. El temps, il’amor, tu i jo, mentides tot, mentides.

Massa que ho sé» (pàgina 78). 1 em sobren moltíssim dedicatòries com «Per als qui pateixen la demencia quotidiana d’aquesta societat estúpida i jdesemparada» (pàgina 27); o sentencies com «Vivirn un moment històric ben significatiw (pàgina Sl), etc. Passa que la banalitat se’ns presenta tan sovint amb cara de gran troballa personal, que és difícil resistir-se a deixar-ne constancia en el paper imprés. En fi.. ., qui estiga lliure d’aquest pecat, que llance la primera pedra: no seré pas jo, certament.

0 de l’innocent pecat d’amollar a tort i a dret noms de poetes, citacions, versos, més noms, discos, cantants i títols *de cancons, tant ,si ve a tomb (com ara en el capítol VIII de Primavera encesu, en que es tracta justament ,d’això) com si 65 només una forma menor d’exhibicionisme.

1 de nou, el qui estilga lliure, etcètera.

1 dones, llevant la fullaraca i els empelts sobrers (com un viatge a París i un altre a Italia, perfectament ignorables i típies), llevant els ornaments superflus i barats, que en queda? Queda moltíssim. Queda el més important: la Drova,

Barx, uns trossos de Gandia, i ‘després Katakolo, Nàuplia, Galatas, Vassiliki. es a dir, el grapat de sfulls i ,de capítols en que l’autor: a) no pretén demostrar la qualitat dels seus sentiments i dels seus coneixements, sinó mostrar la qualitat de les coses que estima i que descriu, paisatges, arbres, menjars o gent; i b) es lleva de damunt la pell d’habituat al vers i d’altres adherències, i escriu decididament en prosa.

Així, hi ha un bon grapat de pagines que justifiquen to’t el llibre. Que per al meu gust -gust de lector, no de crític professionalen fan tot el Ipes i la substàn:ia: allà on la prosa és prosa, i a trossos prosa memorable, neta, clarísjima.

Com la de les pp. 66-07.

Coses com: «Aqueqte$ plantes, quan són ten dres, fresques, de paca alcada, tenen un ús corrent a la tuina i un gust verd i arrelat a paladar,: són ratlles es’trictament perfectes.

1 així també la major part del viatge a Grecia.

El ‘de Piera és un dels dos o tres possibsles viatges a Grecia: escàs d’arqueologia i escàs ‘de literatura prestigiosa, i carregat de cafés amb solatges, de placetes de poble, de cales solitàries, Formatge de cabra, ret:ina, peix fregit, ouzo, bancals de vinya, figueres: «Quasi aplegant a Olímpia, a vora carretera, un xiquet cull figues amb un clip: duna glopada sent la Drova a la tardar». És, no cal dir-ho, la nostra manera de veure Grecia: Hermes amb gust de co

165

dony (p. 145: una delícia, que cap germànic no escriurà mai).

Supose que Josep Piera deu ser perfectament conscient de la «hibri#desa» del seu 11Wre. El que no sé, tanmateix, es si en fara. de les diferents parfs de #la mixtura, la mateixa valoració que en faig jo, simple lector amb les meues particulars manies com tothom.

No hi ha llibre perfecte -0 n’hi ha ben pocs-, i El cingle verd podrla acostar-se més, moltíssim més, a aquel1 arrodoniment, a aquella qualitat d’impalpable harmonia, ‘que al final deixa tan bon gus’t a la boca. Nomes hauria calgut descarregarlo de neguit~s adolescents, ja fora de temps i sobretot de lloc, i ser més generós amb la bona i honesta prosa que l’autor demostra de sobres que és capac de produir.

M’he quedat amb ganes de més pagines i més capí’tols com els que abans he assenyalat: de mes passejades pel camí vell de Barx, com la d’un dia gelat d’hivern, el 3 de gener, per exemple.

Mig llibre, m’hauria agradat saber-lo escriure jo. L’altra lmeiltat, em sobrava.

Joan

F. Mira

P. S.: És una llàstima que no vau arribar a Tessalànica, a veure l’exposició. d’Alexandre* . hi havia mi’tja ‘dotzena de ps ces que pagaven la pena del viatge no ja des d’Atenes, sinó des de Gandia en vol directe.

EESPILL de Manuel Molins, la temàtica agermanada impregna un corrent en que ‘s’inscriuen els #drames de Chocomeli, Palanca i Roca, Pérez i Escrig, Constantí Llombart i Peris Celda, o la representació simbòlica en el teatre principal de Na Germana,

Eulalia DURAN: Les Germanies als Pa’isos Catalans, Barcelona, ed. Curial, 1981.

‘Comunitats i Germanies. En qualsevol manual d’Història d’Espanya, per senzill que siga (EGB inclosa), o en les síntesis especialitzades més recents (com ara la dirigida per Tuñón de Lara i contingnda en el volum V de l’obra, La frustración

de

un

imperio

(14751714), a càrrec del gran historiador Joseph Pérez), passant pels programes sofisticats d’opositió al professorat universi,tari ,d’Història Moderna, hi ha, invariablement, la presencia valenciana en els ,moviments revolucionaris sorgits en el comencament del regnat de Carles V i, també, la consideració unanime de les Germanies com a episodi crucial en la historia del País Valencia (per bé ,que tractat, encara en no poques ocasions, com a apèndix levantino ‘de la sublevació comunera).

Per a la consciencia collectiva del nostre poble es tracta, certament, d’un esdeveni,ment mític, apassionant i decisiu, el resso del qual ha arribat fins als nostres dies. A partir del romanticisme liberal, les ressonàncies literàries han estat nombroses, tant en el teatre com en tla narativa. Des de El Encubierto de Valencia i Juan Lorenzo, de Garcia Gutiérrez, (per no esmentar-ne altres precedents, fins a Tres històries d’amor per a la reina

El triunfo de las Germanías, d’Altolaguirre i Ber-

gamín, en gener de 1937.

La novellassa historia‘da de Boix inicia un altre vessant que culminaria en la recreació, inteBigent i renovadora, Crim de Germania? de Josep Lozano, pero que abraca també Furs i llibertat, que el jove Blasco Ibáñez va presentar als Jocs Florals (no cal dir que abans de denominar Lo Rat Penat «el murciélago alevoso»), Las Germanías de Valencia, ,de l’inefable i

prolífic Rafael Pérez i Pérez o Juan Lorenzo d’Antoni Igual i Ubeda. 1, també, la influencia agermanada s’ha mantingut en àmbits extraliteraris, com ara en quadres de Benlliure, Pinazo i Fenollera; reto1 de da Gran Via, en 1887; reivindicacions per part del republicanisme federalista; revitalització pel valencianisme polític; emprem’ta sobre Germania Socialista, Nova Germania i Jove Germania, i, en fi, en els gravats expressius de Manuel Boix, aplegats en una exposició encara actual.

El tractament historiogràfic de la qüestió -sens dubte el fet més fonamental <per al País Valencia des de la conquesta de Jaume 1 fins a l’expulsió dels moriscosno hi ha dedicat, tanma166

teix, una atenció proporcionada a la importancia in’trínseca del fet, fins dates ben recents. No hi han mancat, logicament, les cròniques coetknies (Miquel Garcia, Guillem Ramon Català de Valeriela, Francesc Joan, Jeroni Soria) 0 posteriors (Lluís de Quas, Diago, Escolano, Bellot, Esquerdo), sense oblidar-ne la més completa i vigorosa, encara i.mprescindible: el volum IV de l’obra de Viciana (1566), dedicat íntegrament a la narració dels avatars #de les Germanies. Ni tampoc estudls històrics que s’han enfrontat amb b’aventura dels agermanats valencimans<des duna perspectiva global (Danvila i Collado, Wenceslau Querol, Perales, Redonet), lparticular (Mateu i Llopis, Querol Roso, Piles, Salvador), local (Segura i Barreda, Sanz i Forés, Ballester i Julbe, ‘Chiarri, Garcia Martínez, Millas, García Emdo)o interpretativa (Regla, Fuster), amb un abast, un valor i un signi’ficat extraordinàriament diversos.

Menció a part mereix la contribució de Ricard García Càrcel, iniciada amb «La peste de 1519: su influencia en el movimiento de las Germanias», comunicació al III

Congrés Nacional d’Història de la Medicina de 1969 i continuada amb les tesis de Ilicenciatura (1970) i de doctorat (1973), dirigides per Joan Reglà; expressada en ,distints treballs monogràfics al voltant de l’actitud revolucionaria dels Gremis (1973), Moriscos i agermanats (1974) -en

collaboració amb Eugeni Císcar-, la meckiica repressiva (1975), les crisis de subsistencia de 1521 (1975), l’aspecte cultural (1976) i la repercussió dels censals (1976), i també en una síntesi ,de divulgació (1981); i, sobretot, explicitada en el llibre Las Germanías de Valencia (1975), intent d:estudi *global, de la problemàtica agermanada, ambiciós i suggestiu, on, per primera vegada, es contenia un plantejament de la qüestió amb criteris metodològics actuals.

Sens dub#te, els resultats no van complaure I’autor, el qual, en preparar-ne la segona edició (1981), va realitzar-hi un exercici d’autocrítica, saludable i insòlit, i va optar per reescriure l’obra, amb la supressió de distints aspectes i la introducció de modificacions notables, pero, també, amb la reafirmació de les concepcions fonamentals.

Mentrestant, el tema havia estat reassumit per Eulalia Duran, amb una intencionalitat dif eren t , que va evolucionar, a més, per la mateixa dinàmica del treball, la realitzaci6 del qual ha ‘durat més de deu anys.

L’autora no és, certame&,. una nouvinguda a l’àmblt historiogràfic, com bé demostren les traduccions modèliques de Catahnya dins Z’Espanya moderna (19641968 i Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1973), de Pierre Vilar; el gran treball realitzat en la Gran Enciclopèdia Catalana, com a coordinadora

de la secció d’Història i Literatura, redactora de

més de 200 articles i adjunta al cap de la secció catalana; la introducció a l’edició facsímil ‘de La vida de Sant Julik abat y mhtir y de Santa Basilissa, (del valencia Joan

Bap#tista Anyes (1971); la part «La fi de l’Edat Mitjana i el Renaixement», en collaboració amb el seu marit Max Cahner, en la Història de Barcelona (1975), dirigida per Duran i Sanpere; l’edició i el pròleg ,de Los coltoquis de la insigne ciutat de Tortosa (1981), i la

síntesi sobre els segles XVI i XVII en la Història deís

Països

Catalans

(1981), que va aglutinar Albert Balcells.

Sota la direcció de Joan de Joan Regla, Eulalia Duran havia iniciat la tesi de ‘doctorat sobre la situació Idel Principat entre 1519 i 1523, considerada tradicionalment com un oasi de tranquillitat i «fidelitat» a Carles V (Bofarull, Sddevila, Vicens Vives), mentre la rebelhó comunera s’escampava per da Corona de ‘Castella i l’incendi agermanat envaïa el País Valencia i Mallorca. Només alguna allusió ‘de Rovira i Virgili (1934) a l’agitació de Barcelona i, sobretot, l’aportació inesperada de Josep Lladonosa (1969), pel que ‘fa a les implicacions ‘de la Germania a Lleida, insinuaven la possibilitat d’un panorama distint. Després de la mort del professor Regla i aconsellada {per Pierre Vilar, Eulalia Duran va decidir ~d’ampliar l’àmbit de la invest~igació, que comprendria el conjunt dds Països Catalans, per a arribar a una compren-

167

sió total del problema i analitzar les connexions de les revokes catalanes amb les revducions valenciana i mallorquina, i, flns i tot, amb les Comunitats castellanes, es,tudiades ~magistralment per Joseph Pérez (1970).

Tot això significava un esforc considerable que Eulalia Duran ha dut a cap amb tota serenitat, mitjancant la revisió crítica de da bibliografia històrica dels segles XIX i XX, que s’hi relacionava, directament o indirecta, la locahtzació i la consulta de cròniques, dietaris, memòries, relacions, colleccions documentals, histories i altres papers impresos 0 manuscrits fins a l’acabament del Setcents; la recerca incessant en la Biblioteca de Catalunya, la Municipal ,de Mallorca, la Balear de Pa Reial, sla del doctor Vicent Peset a Valencia, la del Marqués de Vivot en la ciutat de Mallorca, la Nacional de Ma‘drid i la ‘de da Reial Academia de la Historia; i, en fi, les consultes totalment exhaustives en els centres ,documentals catalans (Arxiu de la Corona d’Aragó; Arxius històrics de la ciutat de Barcelona, Arenys ‘de Mar i Vic; Municipals de Granollers, Girona, Tortosa, Tarragona, Selva de Camp, Lleida, Cervera i Igualada; Notarial Ide Girona; Catedralici de Tarragona i Departamental de Perpinya), valencians (Arxiu del Regne i Municipals de Valencia i Oriola); mallorquins (Arxiu Històric de Mallorca) i estatals (Arxiu Històric

CESPILL Nacional de Madrid i General de Simancas).

Aquest treball intens ha estat realitzat amb un rigor i un esperit crític desusats, perquè l’autora, a més de consultar nombroses series i arxius inexplorats, ha revisat també in situ les aportacions documemals presentades anteriorment, nha corregit errors, im,precisions i omissions, i ha restaurat al català originari (com en el cas ‘de tres importants documents ‘dOriola que Chiarri va publicar pintorescament traduïts al castellà en 1963). L’articdació daquest vast conjunt de naterials va ser compatible amb la publicació d’estudis monogràfies valuosos sobre les series documentals de 1’Arxiu Històric de Mallorca, referents a la repressió antiagermanada (1972), la interpretació de la guerra de les Germanies (1975) i la publicació ‘de «Joanot Colom heroi de la revolució mallorquina, (1977). En desembre de 1979 va Ipresentar i defensar la tesi doctoral Les Germanies als Patos Catalans, dirigida per Emili Giralt, en la Facultat ‘de Geografia i Historia de la Universitat de Barcelona. Posteriorment ha publicat d’altres treballs collaterals, com ara un estudi de la crisi rural a Mallorca durant els segles Xv i XVI (1981), la relació de Joan Binimelis sobre la ,Germania insular (1982) i una anàlisi acurada de la figura mítica ‘de l’Encobkt (1982). A hores d’ara prepara l’edició i les notes de les cròniques de Miquel Garcia i de Gui-

llem Ramon Catdà de Valeriola sobre les Germanies valencianes i del Libre de Grandesas i CD sas memorabíes de la antiquissima, insigne i famosa citltat de Tarragona, de Lluís Ponc d’Icard.

Les 564 pagines del text atapeit de Les Germanies als Països Catalans, editades pulcrament per Curial en la serie Documents de ‘Cultura (1982), constitueixen una obra madura, ben treballada, homologable a les tesis d’esaat dels grans hispanistes francesos i tprofundament renovadora. No es tracta sols de moviments paralkk del Principat, que la historiadora ha exhumat i analitzat minuciosament -acabant amb el mite de l’actitud idíllica dels catalans-, ni Ide la reconsideració de les Germanies al País Valencia o a Mallorca, mitjancant la crí,tica historiogràfica i la presentació de nous materials articulats reflexivament.

Es tracta, sobretot, de la superació dels comparti& ments, fins ara preseniats en I’anàlisi de les Germanies va~lencianes i ~mallorquines, i de la incorporació del component cata%, per aprofundir, així, en el signiãcat ,darrer ‘de la revolució agermanada en un àmbit geogràfic vertebrat: els Pakos Catalans.

Amb aquestes premisses, les convulsions coetànies que van commoure el regne d?Aragó, detectades també per Eulalia Duran, nhan quedat apartades, ja que haurien supasat una altra obra, igualment com les que es van esdevenir en la part oriental de la confederació catala-

no-aragonesa (moviments sici~lians contra el virrei Hug de Monteada).

El llibre comenca amb una introducció amplia (42 pagines) que repassa la historiografia vibrant de les Germanies i la incidencia sobre la literatura, Ikrt i la política, des de les cròniques COpioses del País Valencia (que justificaven unànimement els vencedors), el silenci interessat dels autors catalans (que van amagar la realitat conflictiva amb la mitificació pacifista de la fidelitat carolina) i les relacions mallorquines coetànies, fins a la novella Crim de Germania (1979) i el conte Ei dia de fa sang (1980) de Josep Lozano, o la can~6 La Germania mallorquina, de Guillem d’Efak

(1980) que responen a a!tres plantejaments ben diferents. Una historiografia, es obvi, Ipolèmica i apassionada, justificativa de persones i d’actuacions socials en el segle XVI, apagada i moralitzant en el Siscents i el Setcents, i plena d’implicacions imdeològique’s fortíssimes des del comencament del XIX: mitificació 1iberal:progressista dels agermanats (herois revolucionaris) i denigració conservadora (criminals vils). A partir del darrer terc del segle XIX s’hi obre pas la investigació ‘documental (si be, impregnada de connotacions reaccionàries: Quadrado en grau paroxístic, Danvila i Collado amb una certa moderació) que l’autora replega i jutja lúdicament, fins als treballs de Garcia Càrcel per al País Valencia, i els

assaigs (Josep Melià) i les investigacions (Santamaria, Juan i Vidal, Vaquer, Pérez Ferrer), en el cas de Mallorca.

A fi d’emmarcar el fenomen agermanat en el context demogràfic i ‘socio-econòmic, Eulalia Duran dedica la primera part de l’obra a la població dels segles XV i XVI (consideració crítica de les mfonts i evolució als Països Catalans, amb la síntesi ,de les aportacions de demògrafs i historiadors, i estudi detallat del cas mallorquí, a partir de fonts documentals), per a situar, així, les repercussions ,demogràfiques de les Germanies en aquesta Ilarga etapa.

La segona part, «La difícil sortida a la crisi del segle xv», estudia B’etiologia del moviment agermanat, les arrels llunyanes del qual -econòmiques i polítiqueses relacionen amb la guerra civil catalana de 1462-72, la denigració del sistema municipal a Valencia i la revolta mallorquina dels forans i els menestrals, a mitjan Quatrecents. La llarga ,postguerra (147k 92) va contemplar la netsistència de la crisi, determina0 canvis sociais i les primeres mesures de superació (especialment la sentencia de Guadalupe que acabava amb el problema dels remences), mentre que l’oripell de la prosjperitat valenciana era canalitzat cap als préstecs a la corona i cap a inversions improductives, que disfressaven el present i comprometien el futur, segons la sòhda tesi d’Ernest Belenguer.

Durant el període següent (1492-1519) no van desaparéixer les tensions socials: nous conflictes agraris (dedicació al bandi,datge per part de la petita noblesa rural de Catalunya, la gran derrota per la sentencia de Guadalupe: persecució dels mudèjars valenciaas, protegits només pels senyors, a canvi de prestacions feudals duríssimes; malestar creixent dels forans de Mallorca que els duria a adherir-se als ‘menestrals agermanasts); pugnes i incidències pel control munici(pa1 al voltant de la insaculació (Barcelona. Lleida. Balaguer, Tortosa, Perpkynyà) mentre aue. a Valencia, l’intervenkonsime monàrquic adoptava la política de «desredrec»; el problema del deute púbit a Mallorca; la proliferació de bandositats aristocràtiques al Principat (Barcelona, Lleida, Girona); i les reaccions contra l’augment de jurisdiccions senyorials (Cambrils, Igualada i Agramunt, contra la Casa de Cardona: Tàrreaa, contra Germana de FoTx;’ Elx i Crevillent, contra els Càrdenas), que aviat, trobarien l’avinentesa per a #manifestar-se més virulentament.

Aquest panorama conflictiu als Països Catalans no va mi’llorar amb la feble recuperació econòmica, palesa des de les acaballes del segle XV i que, a més, va ‘decaure sobtadament, si més no, al País Valencia i a Mallorca, entre 1510 i 1515 -quan més n’augmentava la població-; situació que va provocar-hi l’em-

169

pobriment i l’endeutament general. «Aquest desfasament entre el nombre dels homes i de llurs rcursos -escriu Eulalia Duranseria, potser, un dels principals factors precipitants de la crisi que desemboca en l’exp’losió social agermanada.» Hi incidiria, també, la problemàtica política, a partir de l’arribada de Carles V i de les relacions amb els súbdits de la Corona d’Aragó. Si les corts catalanes de 1519 van evitar un agreujament de les tensions acumulades (en sanejar la justícia, protegir el comere i limitar els abusos de poder) no van solucionar, en canvi, els vdls problemes que ressorgirien amb forca i pitjor seria la connexió amb Mallorca, ja que els ambaixadors no van aconseguir de resoldre’n la qüestió tributaria, i, sobretot, amb el regne de Valencia, les corts del qual distintes vegades convocades i, unes altres tan’tes, desconvocades, no es van celebrar mai.

L’estada del rei, durant un any, en el Principat va facilitar el contacte de catalans, valencians i mallorquins, els quals van discutir i van intercanviar opinions sobre els problemes comuns. Per prestigi i influènoies van destacar-hi els ja agermanats Llorenc, Caro i Sorolla.

La tercera part, titulada «Les Germanies: dinàmica dels esdeveniments», constitueix el nucli fonamental i més extens (289 pagines) ‘de l’obra. Aquest apartat s’estructura en cinc capítols

Li5PILL sobre el País Valencia, Catalunya, Mallorca, la repressió i l’anàlisi final del moviment. Eulalia Duran hi ha utilitzat uln mètode analític i molt detallat, tant en l’exposició dels esdeveniments valencians i mallorquins, sens dubte més coneguts (encara que no exhaustivament i amb una cronologia de vegades difusa), com en la part corresponent al Principat, amb notícies desconegudes fins ara o a penes suggerides (i, no cal dirho, no relacionades amb l’esclat agermanat, llevat el cas (de Lleida) que eviderrtconstitueixen, ment, la gran novetat que hi aporta l’autora.

Amb un domini de les fonts absolut i utilitzantles intelligentment (sobretot en el cas del llibre IV de la Crònica de Viciana, encara no explorada acuradament), EU%lia Duran estudia el desenvolupament de les Germanies valencianes, des de la constitució, en l’estiu de 1519, fins a la darrera alenada, en 1525 a Oriola. La disparitat de l’entreles situacions, creuament ‘de problemes i la multiplicitat dels fronts bèllics són reduïts a unes coordenades expositives cartesianes, acompanyades duna cronologia ri’gorosa i vertebrades amb un fil conductor que #n’enllaca les distintes fases en un tot orgànic, on no manca cap part essencial. D’aquesta manera, l’autora ‘desvela la gènesi, la formació i la consolidació de la Germania en la ciutat de Valencia; l’expansió del moviment pel País Valencia i zones

annexes i l’enfrontament armat, des dels preparatius militars fins a la caiguda d’Alzira, sense que, en cap moment s’hi observe una desorientació.

Historia évenémentielle? Naturalment, perquè no es pot assenyalar-ne significats, sillar-ne estructures i analitzar-ne processos sense un coneixement precís dels fets històrics, per bé que siguen tan complicats com els protagonitzats per un bando1 i l’altre. fis aquest un dels mèrits -ben importantde Les Germanies

aZs Pa’isos

Catalans,

atesa l’atenció insuficient que hi ha dedicat Garcia Càrcel -més atret per pre-condicions i precipitacions ben difoses- en la primera edició de Las Germanías

de

Valencia,

error que l’autor ha tractat d’esmenar, assenyadament, en la nova edició de 1981. També, dins un plantejament plenament sati.sfacto,ri, se’n pot destacar -per la novetat i el camins oberts a investigacions posteriors, de cara a ampliar l’escenari agermanat més enllà dels murs de la capital- les pagines dedicades a la difusió de la revolta en les de Valencia i1eovernacions Oriola, en les subgovernacions de Xàtiva i de la Plana, en el sud del regne d’Aragó i, fins i tot, en les zones vemes de Castella (Múrcia, Cartagena, Lorca, Requena, Moia). Pel que fa al caire dels esdeveniments murcians -Comunitats 0 Germanies?- Eulalia Duran recull i reafirma aquesta darrera opció, defensada per Joseph Pérez i, no cal dir-ho, més

170

convincent que la interpretació tradicional, acceptada per JohIn Owens, en la recent, important i caòtica obra Rebelión, monarquía y oligarquía murciana en la época de CarZos V (1980).

Com ja he esmentat, la innovació mes important consisteix en l’estudi de les agitacions paralleles del Principat, produides com a ròssec de les Germanies valencianes i a favor ‘de ll’eufòria ‘que van provocar-hi. Atenent fonts quasi exclusivament documentals, l’autora examina les primeres repercussions, detectades a Lleida, quan els oficis van plantejar reivindicacions de cara al control del municipi, mentre s’hi accentuava la divisió de la població entre les bandositats nobiliàries dels Riquer i dels Pou. Quant a la capital, la petició d’ajut contra el duc de Cardona, formulada per ‘dos-cents homes de Cambrils el 8 de maig de 1520, va iniciar una situació de revolta que s’allargaria durant dos anys. La contestació va superar aviat el caràcter solidari per a apuntar cap a altres objectius i, no cal dir-ho, va ‘superar el marc urbà de Barcelona, pero va seguir una trajectòria zigzaguejant, en funció de les oscillacions dels moviments revolucionaris dels Països Catalans. A Girona la Germania, dirigida ‘pel jurat en cap, Rafael Querol, va pretendre, des del principi, de suprimir els impostos i fiscalitzar les finances municipals, amb un caire radical i violent, que es va propagar per

1’Empordà. D’aquesta manera el contagi agermanat es va produir al Principat espasmodicament, sense que hi esdevingués un sistema orgànic, com en el cas valencia, sòlidament muntat entorn de la Junta ‘dels Tretze. Les ciutats del Principat dectades, en lloc de relacionar-se (circumstància que els hauria donat més cohesió) van fer-ho, preferentment amb València. Això va facilitar-ne la repressió, ‘per bé que la situació s’agreujà amb el bandidatge i la pressió fiscal, fins que el nou lloctinent general, Pere de Cardona, arquebisbe de Tarragona, soluciona, dràsticament, la qiiestió.

L’aillament insular, en canvi, va possibilitar una gran coherencia dels menestrals i els pagesos, els quals, units, van integrar la Germania mallorqmna, sorgida més tard i determinada pels contactes amb els valencians. Amb un domini magistral de les fonts documentals i una utilització exhaustiva de la bibliografia, Eulalia Duran traca un panorama de Mallorca, encara més arrodonit i acabat que el ‘del PaímsValencia -certament més complexo que el del Priacipat, evidentment més lineal, en les distintes fases: el trànsit de la revolta a la revolució, que va culminar amb la substitució de Miguel de Gurrea; el govern de Joan Crespí, que va contemplar la difusió i la consolidació del moviment arreu de l’illa (llevat ,d’Alcúdia, refugi dels gentilhomes), pero no a Menorca (per l’actitud

del ciutadellencs) ni a Eivissa (on s’havia refugiat Gurrea); i, finalment, l’etapa radical -més radical que al País Valencia-, encarnada per Joanot ~Colom, fins la contraofensiva antiagermanada i la rendició de la capital davant l’exèrcit reial.

La insolidaritat entre agermanats i comuners va restar pos,sibilitats a uns i a uns altres, i, també, la collaboració útil entre ds seus enemics del bando1 nobiliàrio-reialista de les Corones d’Aragó i de Castella. Les connexions i les interrelacions entre els agermanats no van arribar a constituir un pla comú d’acoions coordinades entre el País Valencia -que n’era el nucli central i primigeni-; Catalunya, intermitentment i aviat afectada, i Mallorca, d’incorporació posterior i decidida. D’aquesta manera, I’onada .revolucionària del període 1519-23 va assolir una fisonomia peculiar en forma de «moviments més 0 menys simultanis i connectats entre ells que adquirien virulencia, s’apaivagaven després i reprenien amb nova virulencia en altres indrets com si prenguessin el relleu ‘del foc de la revolta». Aquest caire oscillant es reflecteix en el quadre sinòptic espectacular que comprén els esdeveniments essencials des de I’estiu de 1519 fins a la capitulació de la Ciutat de Mallorca, el 7 de marc de 1523, a Valencia i la seua governació, demarcació de Castelló, subgovernaoió de Xàtiva, zona dOriola, Ciutat de Mallorca, part forana-Menor-

171

ca-:ivissa, Barcelona, Lleida, Girona, CambrilsTortosa, regne d’Aragó, Múrcia i Castella.

Es a partir d’aquest quadre que l’autora explica com ‘durant l’etapa dilatada d’expansió de les Germanies pel País Valencia, el Principat, Múroia i Aragó, va ser Castella la que va demostrar més combativitat.

Després de Villalar i mentre la resistencia comunera es reduïa a Toledo, va ser el regne de Vdència el principal escenari d’enfrontaments armats, el desenllac dels quals provocaria la caiguda gradual de les comarques septentrionals, meridionals i de la mateixa capital. 1 quan, a les acaballes de 1521, només resistien Ontinyent, Alzira i Xativa, Mallorca va serne la continuadora, amb un nou enduriment de la guerra (setge d’Alcúdia) i una oposició Ilarga a les tropes reials.

No havia de faltar-hi, lògicament, l’estudi de la repressió, que Eulalia Duran realitza exhaustivament, amb un nou examen i una ampliació de les sqüestions plantejades per Piles i per Garcia Càrcel en el cas valencia, una anàlisi detallada d’aquest capítol essencial en les Germanies ‘de Mallorca i un perfecoionament progressiu de les tècniques aplicades successivament a Castella, al País Valencia i a Mallorca, fins assolir cotes elevades de duresa, uniformitat i eficacia. Tampoc no hi manca l’anàilisi global del fenomen agermanat: qüestions terminologiques, composició socioI&

gica de l’àmbit urbà i rural, reivindicacions i proces ideològic, organització general i financament de ,les Germanies i paràmetres ,d’actuació política, amb la distinció, en cada cas, de les peculiaritats que van oferir cadascun dels Pakos Catalans en aquests aspectes.

Ni, finalment, la consideració. de les repercussions de les Germanies o la conclusió final sobre el seu caràcter: revolta que, quan es ra,dicalitzà, va esdevenir revolució (País Valencia i Mallorca), de caire medieval (els problemes plantejats i el tractament inicial), pero també modern (lluita d’un grup social margi~nal per governar en exclusiva).

L’apèndix documental (72 pàgines) lluny d’acomplir -com sol ‘passar en algunes ocasionsuna mera funció de «,perfilar i augmentar el Ilibre», té un gran interés i s’articula perfectament en el text. Entre els milers de papers utilitzats, l’autora n’ha seleccionat trenta de ben significatius, els quals ha transcrit modèlicament. La documentació catalana, la més extensa per la novetat del tema, es refereix als esdeveniments de Barcelona, Lleida i Girona. La valenciana, als de Beni-

canló, la mateixa capital i Oriola, entre la qual destaca la llarga Epístola prohemial a l’edició castellana de Los triunfos, d’Apià d’Alexandria, (Valencia, 1522), ori~ginal del batxiller Joan de Molina, i que narra, amb to apologètic, l’actuació controvertida de don Rodrigo de Mendoza, marqués de Canete i germà del virrei don Diego Hurtado de Mendoza. Finalment, els documents mallorquins traoten l’actuació del cap sgermanat Joanot Colom i ,del governador general don Miguel de Gurrea i, també, els danys causats al jurista Joan Gual. També hi apareix molt acurada la Irelació de fonts (inclosos els arxius consultats sense èxit), la bibliografia i I’índex topomàstic, que facilita la consulta d’aquesta densa abra. Distintes taules, quadres, gràfics i mapes illustren les ,pàgines de llibre, el qual compta, també, amb una iconografia suggestiva i impecable.

Des de la perspectiva de la historia general d’Espanya, Les Germanies

als

Palsos

Catalans

constitueix una fita tan decisiva com ara La révolution des «Comwuc¿adesu de Castille (152@

1521), de Joseph Pérez.

Efectivament, no es po-

172

dra tractar, a partir d’ara, l’onada revolucionaria, escampada a partir de 1519 i la repressió ‘de la qual incidiria fortament en l’evolució històrica ‘del segle XVI, sense comptar amb la visió renovadora d’Eulàlia Duran. Des de l’àmbit del País Valenoià o de Mallorca, significa una formulació precisa, exhau .tiva i quasi definitiva d’un fenomen històrc ben comlplex, l’estudr del qual era ja quasi exhaurit (com no es tracte d’es. ‘udis locals que, d’altr :. banda, hi trobaran un marc de referencia i ubicació). Des ‘de l’angle del Principat, la via obelta acaba amb els tòpics seculars presentats quant al diferencialisme cata% i l’atonia entre la guerra civil de 1462-1472 i la revolució de 1640. 1, des del punt de vista ‘dels Països Catalans, integrats amb personalitat propia en la superstructura de la Corona d’Aragó, el llibre d’Eulàlia Duran arriba a demostrar-ne la viabilitat de la vertebració geohistòrica, fins i tot en una qüestió que fins ara podia ser evocada com a paradigma radical del particularisme valencia 0 mallorquí.

García

Sebastià Martínez

TRES I QUATRE Manuel Sanchis Guarner Els pobles valencians parlen els uns dels altres IV volums Collecció La Unitat Es tracta d’una recopilacíó exhaustiva de locucions tòpiques, amb base geogràfica, feta a partir d’una Amplia bibliogratia i completada amb investigacions pròpies. És, a més, un bon recorregut per la realitat geogràfica del país, que en reflecteix la toponímia major i menor.

Antoni Seva Quadern d’ocis Collecció La Unitat Volum d’assaigs breus, escrits amb gran agudesa i varietat d’estils, sobre temes de tota mena (la bellesa, el nudisme, aspectes de la vida rural a La Marina, una estada a Venecia, Maquiavel, els darrers moments de Josep Pla, un viatge a Tunísia). Un esplai de cultura poc habitual a casa nostra.

Vicent Andrés Estellés Versos per a Jackeley.--Obra completa

7

Collecció La Unitat Una savia barreja dels millors i més acreditats ingredients de l’escriptura de 1’Estellés -amor, sexe, mort, record i pena-, amb un to enrabiat i enèrgic, o tendre, o ironic, segons els casos, d’una gran eficacia expressiva.

Josep Lozano Històries marginals Collecció La Unitat Són les histories i les biografies d’uns personatges rurals, d’unes vides poc heroiques pero acorralades entre el sexe, la mort i les quimeres; un retaule de personatges vulgars, amb unes histories assenyalades per una passió especial que les subratlla i les converteix en materia literaria.

Collecció Una col-lecció atenta

LES ALES ESTESES

a la millor narrativa catalana DARRERES NOVETATS

del moment

Isabel-Clara Simó JULIA Una història d’amor i d’odi entre un amo i una obrera en plena revolució del «Petroli» al 1873 a Alcoi Joan Oliver BIOGRAFIA D’OLOT I ALTRES PROSES Reedició d’un clàssic revisat i corregit pel lmateix autor.

Una mirada irònica i punyent sobre el frac& de la parella i de la vida conjuga1

MEMORIES Tota la veritat

Miquel Ferrà SECRETES DE CRISTOFOR COLOM sobre Cristòfor Colom: mallorquí i xueta.

Una novekla polèmica

Manuel de Pedrolo EXEMPLAR D’ARXIUIúNICAMENT PERSONES AVTORITZADES iQueda algun marge per a I’actuació personal dins I’infalible engranatge del «sist,ema»? La darrera novel-la de Pedrolo Max Bon: BANG! 0 LA BONA ESTRELLA La Barcelona de la droga, la prostitució, 14homosexualitat, el crim, l’amor.. . Tot amb tendresa. (Un autor conegut s’amaga darrere el pseudònim de Max Bon)

EDICIONS DE UV

cuna1 edkim cahzhxs

Joan Coromines

Diccionari

etimològic i

complementari

de la

llengua catalana.

Val. III

Itruc,144-b~~o9ca-37t.2688101

i2071340

EDITO’RIAL

MOLL

Coklecció «Els treballs

ELS LLINATGES

i els dies»

CATALANS

d.e Francesc de B. Mo11 (2.” edició ampliada)

Anàlisi lingüística

La primera

dels cognoms en els països de llengua catalana.

Clar, senzill, rigorós

edició -publicada

Ilinatges.

Aquesta

el 1959-

en comprén

ha estat revisat

curosament

contenia

més d’ll.lOO.

6.000 grafies de El text

i profun’dament,

d’acord amb els avencos de la ciencia lingüística

1.500 pessetes

388 pagines

Editorial

Moll.

Torre

de I’amor,

4. Palma de Mallorca