L'Espill. Número 20. Març 1985 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

ALBERT

RAFOLS

CASAMADA

(Barcelona, 1923). A partir de 1942 cursa estudis d’arquitectura, que més tard deixà de banda per Iliurar-se plenament a la pintura. Les influències ‘postimpressionistes i el seu particular cézannisme es fan palesos en la primera exposició (1946) amb el grup Els Vuit. Posteriorment ha anat elaborant una abstracció poètica, amorfa en la seua configuració, Iliure i intehigent, fruit d’una pausada gestació, prop d’ambients, temes, objectes o grafismes de la vida quotidiana. A banda de nombroses exposicions arreu del món ha assumit la direcció de les escoles de disseny Elisava (fins al 1968) i Eina.

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

L’editor hgmeix la collabovació de la Fundació JatAe Bofill en l’eidició d’aquest n$mero

ELISEU

CLIMENT Editor

Disseny JOSEP HORTOLA ISSN 0210-587 x Depòsit legal V. 2.686 - 1979 Impremta Nàcher, SL Miracle, 7. 46003 Valencia

EESPILL Revista trimestral dirigida per

JOAN FUSTER Secretari

Francesc

Pérez Moragon

Consell

Assessor

Romà de la Calle, Julià Esteban Chapapria, Sebastia Garcia Martínez, Gustau Muñoz, Antoni Rico i Antoni Tordera

SUMAR1 PRESENTACI6

ESTUDIS

1 ASSAIGS

ESTAT, NACI6, PATRIA A FRANCA 1 ESPANYA: 1870-1914 Pierre Vilar 13 EL

TEATRE VALENCIA DURANT EL DECENNI 1926-1936: LA POLEMICA PER UN «TEATRE D’ART» Ricard Blasco

LA NOCIO DE PROXIMITAT EN MATEMATIQUES Josep Guia 109 ADOLF PIZCUETA: UNES NOTES Francesc Pérez Moragon 123 TEXTOS

LITERARIS

ELS POETES

DE «TAULA» 141

CRONIQUES

1 NOTES

LA CULTURA A LES COMARQUES: ELS CONGRESSOS D’ESTUDIS Joan Ivars 16.5 UN INTENT DE SALVAR LA VIDA DE JOAN PESET Eladi Mainar Cabanes 171 ALFRED BAESCHLIN Empar Ranch 175 RESSENYES

BIBLIOGRAFIQUES

181 ~NDEXS

núms. 17/18, 19 i 20 195

PRESENTAC Per a «L’Espill», era un deute moral dedicar un número en homenatge a Adolf Pizcueta i Alfonso, que per la seua trajectòria humana, cívica i política representa la continuïtat del nacionalisme al País Valencià, durant bona part d’aquest segle. No cal dir, però, que aquest volum que ara veu la llum és només una petita

expressió del reconeixement que es deu a Pizcueta, per la seua tasca de servei permanent al país, abans de la guerra d’Espanya (en realitzacions cabdals, com ara la Joventut Valencianista, el setmanari «El Camí», la revista cultural «Taula de, Lletres Valencianes » o 1’Agrupació Valencianista Republicana) i després del conflicte (en la Fundació Huguet, Bibliovasa, Acció Cultural del País Valencià, etcètera). Amb els seus escrits i amb el seu exemple personal, amb la seua activitat constant i sovint silenciosa, Adolf Pizcueta és un autèntic exemple de dedicació a la recuperació nacional, malgrat tots els obstacles i enmig de greus problemes coklectius. D’altra banda, la seua personalitat simbolitza la de tota una generació d’intellectuals, artistes i polítics valencianistes, de la qual el1 és, avui, memòria viva i signe de fidelitat.

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

EASTAT, NACIÓ, PATRIA, ESPANYA 1FRANCA: 187ON‘1914

EFLEXIONEM primer un poc sobre el moment històric en que s’inserirà la nostra anàlisi: circumstàncies particdars dels dos paisos que ací ens interessen, Espanya i FranGa, i circumstàncies genera& comunes al món de I’època observada, és a dir, a la transició entre el segle x1x i el xx. Hi ha, efectivament, en les psicologies collectives, fenòmens generalitzats ben situats en el temps, comuns a tots els països arribats a estadis de desenvolupament comparables. Sense que tots aquests palsos reaccionen, pero, exactament de la mateixa manera, davant esdeveniments l’entrellat dels quals pot, evidentment, ser idèntic per a tots. La història comparada té justament l’interés de separar allo’ que s’observa en espais molt vasts i allo’ que distingeix les reaccions de cada formació política particular en el si dún clima comú. 13 © faximil edicions digitals 2003

Utilitze voluntàriament el terme ben ampli de «formació política» per evitar d’identificar, com se sol fer massa sovint amb la utilització de noms propis familiars -«Anglaterra», «Blemanya», «Rússia», «Espanya», «Austria», «Franca»...-, realitats tan dispars devers el 1900 com l’imperi britànic, mundial i dispers, l’imperi rus, continental i massiu, I’imperi austríac multinacional, d’ascendència feudal, o antics estats històrics com Espanya o Franca, amb allo’ que els resta o allò que adquireixen de territoris d’ultramar, i, finalment, unitats recents, com Alemanya 0 Italia, que exerceixen potencials joves. Són, certament, clares realitats jurídiques, polítiques, diplomàtiques i militars, pero la seua personalització amb un nom, o la seua qualificació amb un mot mal meditat («imperi», «estat», «nació», «federació», o, internament, «pàtris») corren el risc d’entelar les seues profundes diferencies en estructures internes i les possibilitats forca desiguals envers el món exterior.

LES CIRCUMSTANCIES

PARTICULARS

DE FRANCA

Pel que fa a Franca, les dues dates escollides per enquadrar la nostra reflexió s’imposaven: 1870-1871, segons Zola, Za DébâcIe, segons Hugo, L’anné terrible; 1914, l’«unanimisme» de la mobilització, la gran por després de Charleroi, la «victoria» de la Marne, «victoria» que, de fet, anuncia la llarga guerra, i per tant, milions de morts. Entre aquests dos sotracs brutals, entre aquests dos drames, icorn han vist Franca els francesos? No simplifiquem. La Comuna de París va nàixer alhora que una exaltació patriòtica i que un qüestionament revolucionari de la societat. Els primers anys de la Tercera República es desenrotllaren en una atmosfera -l’«Ordre Moral»violentament conservadora, socialment i espiritualment. Contràriament, els anys vuitanta veren renàixer els records de 1789, l’anticlericalisme, la fe en el «progrés» mitjancant I’educació; pero el darrer decenni del segle, amb l’afer Dreyfus, du el país al Iímit de la guerra civil, i, a les envistes mateixes de 1914, unes eleccions assenyalen una puixanca vigorosa del socialisme més pacifista, alguns marges del qual palesen un antimilitarisme agressiu. Dones bé, id’on pot sorgir, I’agost de 1914, aquest unanimisune de fons, que fa callar per un moment, en el discurs, i possiblement en els cors, tota dissidencia, i fa l’efecte -tot i no ser del tot exacted’unanimitat? Aquest tema de meditació no és gens nou. No tinc pas la pretensió de poder afegir-hi cap cosa. El privilegi de l’edat, pero, em permet de recordar-me’n. La meua infantesa, igual com la meua maduresa, ha estat una «pre-guerra». I si, darrerament, se m’ha acudit de repensarhi una mica, és justament per tal de reprendre, com a historiador, el cas espanyol, tan diferent, i, així i tot, fet també dúna nostalgia dúnanimitat contradita pels esgarraments interns i pels desencadenaments successius de xocs exteriors. 14 © faximil edicions digitals 2003

LES CIRCUMSTANCIES

PARTICULARS

D’ESPANYA

Ni 1870 ni 1914 són per a Espanya «dates-claus». Pero el seguit d’anys que envolten les dues dates -1868-1874 i 1909-1917són realment, en la historia contemporània d’Espanya, temps de crisi, fins i tot de revolució, «viratges» històrics importan& De tota manera, és al bel2 mig del període que els separa on se situa el drama decisiu, el drama major: 1898, I’any del «Desastre». Aquest mot penetrara, amb una insistencia, amb una continuïtat i una freqüencia gairebé masoquistes en el discurs literari i polític, en la premsa, i els manuals escolars el reiteraran. No es tractava, tanmateix, més que d’una desfeta colonial, del tipus d’aquelles que el subsegüent segle vinté multiplicara, banalitzarà, i finalment justificar,&. Pero el 1898 les coses no eren igual. 1 tothom sap que del «desastre» data encara aquesta meditació d’Espanya sobre si mateixa, aquesta «probZematització» d’Espanya en els textos anomenats «regeneracionistes», i, més avant, en la «generació de 1898». 1 aquest any no ignora tampoc -tot i que això’ es diga un poc menysque del 1898 data també la transformació del «furisme» base i del wegionalisme, cata12 en nacionalismes, en el sentit donat pel segle XIX a aquest mot. Es veu que es tracta d’un cas extremadament diferent del cas francés, tant en els orígens dels problemes plantejats com en les conseqüències d’aquests mateixos problemes. Falta que els dos casos se situen en un mateix clima intellectual i passional, en un mateix «moment del món». Evoquem aquest moment amb alguns dels seus trets.

LES CIRCUMSTANCIES GENERALS: EL MÓN ENTRE ELS DOS SEGLES L’endemà de 1871, 1’Europa anomenada així per un príncep rus, el príncep Orlof: «Lmaginem-nos uns es troben per atzar len d’ells es Bca la mà #ala si es presenta disparar

«bismarckiana»

era definida

viatgers desconeguts els uns dels altres, que wn compartiment ‘de tren; s’observen, i si un butxaca, el veí comprova el seu revòlver, per primer.» *

Ara bé, aquesta imatge de western, per més sorprenent que parega, no val únicament per als governants. S’imposa en la majoria dels pobles. 1 és que els medias de l’epoca, que avui ens semblen tan ximplets, comparats amb els nostres, tenien potser un impacte més gran. El mateix de les tires de còmics sobre els esperits infantils. Eren diaris dún sou, auques del diumenge, novel-les de pesseta, capaces de dibuixar cruament els estereotips nacionals i de mobilitzar al seu voltant simpaties i des1 Citat per RENOUVIN: Histoire des relations internationales, ZZ. De 1871 à 1914, Hachette, 1955, p. 13.

siècle,

15 © faximil edicions digitals 2003

t. VI. Le XIXème

EESPILL confiances, odis i desdenys. Convé, per exemple, rellegir Jules Verne, tot anotant de pas que les seues edicions en fascicles, venuts a pesseta, no eren menys estesos per Espanya que per Franca. En una d’aquestes novelles, quan trossos de costes mediterrànies han quedat arrancats de la terra per la cua dún cometa, és un oficial colonial francés (naturalment! ) qui es fa càrrec del comandament dels sobrevivents, i fa treballar durament (pero, no cal dir-ho, en disciplina i alegria! ) fellahs algerians i camperols andalusos. L’únic dissident és un mercader jueu. Pero, sobretot, sobre un tros del penyal de Gibraltar, refusant qualsevol contacte amb els seus semblants, tres oficials anglesos continuen jugant al whist i bevent porto, impecablement servits pels seus ordenances, segurs que les seues provisions no es poden esgotar, i que un navili de S. M. els rescatara algun dia, encara que fos en els confins del cosmos. Una altra novella: un hongarés, el comte Matias Sandorf, arrisca la vida per la «llibertat» de la seua «patria», és un aristòcrata que regna sobre terres immenses, i el seu company més modest és un savi professor d’universitat. Una altra novella, encara més popular, MicheZ Strogoff, multiplica les seues proeses «per Déu, pel tsar i per la patria», pero la seua dolca companya de viatges és la filla d’un intellectual relegat a Siberia pel tsar mateix. El qual intellectual, d’altra banda, posa la seua ciencia a les ordres del governador d’Irkuts per a resistir als tàrtars. Recordem que Tartarín somià de fer el mateix («Hisse la bandera consular, i pampam contra els mrtars! »)? Tals eren les imatges proposades (a voltes amb un somriure) a I’esperit dels joves, i a les capes populars àvides de literatura d’imaginació (només, potser, els obrers oganitzats cultivaven unes altres imatges). Es tractava d’una confusa barreja de bons sentiments: prestigi de la gent bé i dels uniformes, respecte al passat i a les tradicions, pero també (i aixà’ és important) confianca en la ciencia, en la llibertat, en el progrés, en l’energia creadora, a voltes saludats i tot en un adversari eventual, pero sense faltar mai a les dues conviccions més sòlidament interioritzades: 1) el deure envers la pàtria és absolut, sense discussió sobre el valor de la seua causa: «right OY ~10, my country!»; 2) l’home europeu és l’únic «civilitzat», cosa que li dóna el dret i el deure de civilitzar els altres; de les seues capacitats en aquest domini depén no solament l’interés sinó l’«honor» d’un grup que s’esforca per ser, alhora, potència,

estat, nació i pàtria. Sota aquests grans fets de la psicologia collectiva s’amaguen, naturalment, rivalitats materials. No és ací el lloc de sondejar-ne els mecanismes. No citaré ni Lenin ni Hilferding. Pero m’agradaria citar un text 2 Referències:

Jules

VERNE,

Hector

SERVADAC,

Mathias

SANDORF,

16 © faximil edicions digitals 2003

DAUDET.

CESPILL més apropat al nostre tema, celebre a Espanya perquè va ser-hi captat com un xiulet, i, sens dubte, massa negligit pels historiadors generals, tot i que aporta una claredat encegadora sobre això que he anomenat «un moment del món)>.3 Es tracta del discurs pronunciat a la «Pvimvose League» de Londres I’endemà mateix del Primer de Maig de 1898, data de la gran desfeta espanyola davant dels Estats Units: la destrucció de la flota de Cavite, en les Filipines. No parla el primer nouvingut. Bs el primer ministre britànic, lord Salisbury, hereu polític de Disraëli, encarnació perfecta del conservadorisme aristocràtic victoria: «Les nacions del món poden, gvosso modo, dividir-se en dues classes: les nacions que viuen i les nacions que moren. D’una banda les grans nacions, I’enorme poder de les quals s’acreix cada any, que augmenten llurs riqueses, que estenen Ilurs territoris, que perfeccionen Ilur organització.. . A llurs exèrcits la ciencia ofereix armes de poder destructor cada volta més terribles... Al costat d’aquestes esplèndides organitzacions, la forca de les quals no sembla que s’haja d’afeblir, ni les aspiracions rivals de les quals no es podran pas con-

ciliar, en el futur,

sense I’arbitri

‘de la sang.. . hi ha societats que hom

podria anomenar moribundes, per bé que en graus i sentits diferents.. . El mal govern no hi esta en via de curació sinó d’agreujament... no em cree profeta si dic que això no pot durar. . . Per una raó o per una altra -necessitat política 0 pretext filantropicles nacions vives s’apoderaran a poc a poc dels territoris de les ,nacions moribundes, i gèrmens de conflicte sorgiran entre els pobles civilitzats.. . Vetlarem

per tal que Anglaterra, en tota nova legislació, no estiga mai en desavantatge. No serem envejosos si una potencia rival arriba a posar terme a I’esterilitat i a la desolació en una regió, si es tracta d’una regió on el nostre brac no s?ha estés encara.» 4

Aquesta cínica declaració dels drets del més fort, aquesta lúcida, i una mica sinistra, predicció del gran conflicte mundial, els grans diaris madrilenys, des del 5 de maig de 1898, els van denunciar com una amenaca i una injúria a Espanya. Es veritat que el 2 de maig, en el «Diario de Barcelona», Joan Maragall, gran poeta cristià, pero també gran periodista, un poc a la manera de Mauriac, s’esfor& per interpretar en altres termes el sentit i I’abast del discurs de Salisbury. Acusa els diaris de Madrid d’haver-ho jutjat massa ràpidament, sobre un resum telegrtic. Va fer valdre que el discurs, en el text integral, comencava amb una declaració de neutralitat en el conflicte hispano-americà, sorgit entre dues nacions igualment «civilitzades» i «amigues». De tal «moribund» i la justificació dúna intervenció manera que l’adjectiu apuntaven

en realitat

a la Xina.

3 RENOUVIN (obra citada en la nota 1) no esmenta aquest discurs, i insisteix diverses vegades sobre la «finesa» i la moderació de Salisbury. Les opinions del text són molt imés significstives! ’ Joan MARAGALL: Obres completes, Selecta, Barcelona, 1960, t. II (obres en castellà), pp. 551-555.

LESPILL No és gens inexacte que el primer ministre anglés (icorn hauria pogut actuar d’una altra manera?) havia pres les precaucions diplomàtiques d’ús, i havia volgut plantejar la qüestió sencera d’Extrem Orient. Pero pronunciat l’endemà de Cavite (i per l’allusió al «pretext filantròpic» que els Estats Units havien invocat), el discurs bé justificava l’evicció d’Espanya de les colò’nies del Pacífic en profit dels americans, si volien respectar com toca els interessos britànics. En aquest sentit aquells primers dies del maig de 1898 em semblen carregats de sentit. Marquen l’agonia del primer imperialisme europeu, que va ser espanyol, l’apogeu (no exempt de tota inquietud) de l’imperialisme del segle XIX, que va ser anglés, i el primer pas de l’imperialisme del segle xx, que sera, americà. Una data retinguda sobretot per Espanya, amb amargura, és, de fet, una data clau de la historia mundial. El segle xx comenca el 1898. De fet, en el discurs de Salisbury, caldria analitzar de prop el vocabulari. El contingut hauria exigit només la utilització del mot «puixanca». Pero no s’hi ha utilitzat menys «cowzt~~~)> i «nation». A Madrid era Za pàtvia qui semblà ferida. 1 el 18 de maig el mateix Maragall, modificant sensiblement la seua primera posició,5 collocava Anglaterra en guardia: també Napoleó s’havia imaginat Espanya «envellida» i havia pretés de «regenerar-la“; aquest error li havia costat car, segons el propi testimoni. Potser, afegeix Maragall, hi ha a Espanya «algo moribundo», pero tot seguit escriu: «que yto es e2Za nzisnza». Hi havia, dones, una «Espanya en si», distinta de les seues imperfeccions. Tota la «generació de 1898» va córrer darrere seu. El que realment passa en el món de 1900 és que si l’imperialisme és el fet característic, el fet de fons, el fet nació, lligat al sentivnent de pàtvia, encara guarda el sentit del segle XIX, les connotacions del qual són llibertat, sobirania popular i progrés social. Per a tota una part d’Europa, al centre i a l’est, els somnis d’«emancipació nacional», les afirmacions d’identitats ètniques i culturals, s’alcen contra Gmperiw multinacionals feudals, patrimonials, autoritaris. La mateixa Internacional Socialista no pot negar la «qüestió nacional» i en discuteix apassionadament. Es cert que, quant a l’occident (exceptuant Irlanda), es considera que les «nacions històriques» (compresa Espanya) són a l’estadi dels «estats-nacions» unificats, que no podrien ser dividits mes-que per la lluita de classes. Pero, a l’est, el problema és de saber si les dissidències nacionals, en el si dels imperis multinacionals, no són res més que fenbmens «burgesos», ja superats (Rosa Luxemburg), o si són realitats bastant amplies, bastant profundament populars per a ser utilitzades revolucionàriament ( Lenin).6 5 Ibid., pp. 554555.

6 Sobre aquesta controversia, cf. Paul FR~~LICH:Rosa Luxembuvg. Trad. francesa. Maspero, 1965, pp. 43-61.

18 © faximil edicions digitals 2003

LESPILL Així és que, als voltants de 1900, des de qualsevol angle que se’1 vulga estudiar, el fet ~zacional és el cor de l’actualitat. Eric Hobsbawrn, en unes reflexions recents’ sobre «Za BelZe Époqtle» (no tan bella, si ens fiem dels textos que acabem de citar), anotava com es tendia llavors (inconscientment?, conscientment?) a estructurar tota vida pública a l’entorn dels símbols nacionals. Va ser I’època en què l’esport es va organitzar en equips «nacionals» per a encontres «internacionals». Cal fer esment en la història del «nacionalisme» catal&, els lligams del qual amb 1898 encara hem de veure, de la creació del gran club de futbol barceloní, el Barca, que esdevindrà «més que un club», jun símbol de reconeixement de grup? Per qu& no ? La història d’una època és una acumulació de signes. Qui s’escapa d’aquesta atmosfera? En un principi, els obrers hereus del pensament de la «Internacional», que es resumeix en una frase del diari «La Solidaridad» (1870): «La idea de patria es una idea mezquina, indigna de la noble inteligencia de la clase trabajadora. [La Patria! La patria del obrero es el taller; el taller de los hijos del trabajo es el mundo entero.» 8

En essència, a la fi del segle, el contingut d’aquesta frase és present en la premsa socialista. 1 molt més escampat encara en les publicacions anarquistes. Són, no cal dir-ho, minories. Convé, tanmateix, en tota evocació de la «Belle Époque», no oblidar que la presència de l’anarquisme hi és obsessiva. Internacionalment: és el temps en què cada sobirà, cada cap d’estat o de govern, pot témer cada dia per la seua vida. A Espanya, sobretot, Barcelona viu al comp& del terrorisme: atemptats al Liceu, la processó del Corpus, el dramàtic procés de Montjuïc, seguit, el mateix any de 1897, per l’assassinat de Cánovas, en l’altre extrem d’Espanya. Hom pot qüestionar-se si aquesta preferència de les minories revolucionàries per l’atemptat individual, simbòlic, al mateix temps que les temptatives anarquitzants dels medis intellectuals i els èxits del teatre subversiu i individualista, no són una mena de contrapunt als fenbmens d’exaltació de les forces d’Estat, de les ambicions de poder, de les passions patriàtiques que triomfen en el món en aquel1 mateix moment . Decantem-nos ara un poc més sobre el cas espanyol i el cas francés.

’ En una conferència sobre la Belle Epoque en I’EHESS, 1980. 8 Citat en José ALVAREZ JUNCO: La ideología política del anarquismo español, 1868-1910, p. 248. Però la frase és de F. MORA i retlecteix també la ideologia socialista. La crítica de la idea de «pàtria» és obsessiva en els anarquistes. Entre els articles cittats per ALVAREZ JUNCO (pp. 272-279) 69 concerneixen aquesta crítica, 31 dels quals s’intitulen simpllement «La Patria».

19 © faximil edicions digitals 2003

EL CULTE

A LA PATRIA, SUBSTITUT DEL FET RELIGI&?

Pel que fa a Espanya, reflexionem és de 1870, i de Castelar:

al voltant

(0 ADJUVANT)

de tres textos. El primer

«No me cansaré de aconsejar a todos los partidos, a todos los reformadores, que rinden un culto al patriotismo, que eleven en su antiguo vigor el culto a la Patria... El universo ,es el hogar de la vida, y la Patria es el universo del corazón. /Oh la Patria! /La Patria! En ella se contienen todos vuestros recuerdos y todas vuestras esperanzas.. . Pero la Patria no es solamente nuestro hogar y nuestro pueblo, la Patria es nuestra Nación. Un agregado de familias, una raza que pone en común sus aspiraciones, sus recuerdos, su historia, no explican la idea de Nación. Es un organismo superior, es una personalidad altísima, es un espíritu más elevado... una dilatación del ser y de la vida. El espíritu nacional, i oh!, lo sentís a través de los siglos, lo veis a través del espacio. Para nosotros, la Patria se ,extiende, se dilata pov toda la nación. Y su espíritu, el espíritu nacional, es como una atmósfera qu envuelve nuestra alma. /España, madre mía!9

Un vocabulari religiós és present ací. El mot «culte» és pronunciat dues vegades. S’hi precisa netament que la patria no és la llar o el p&le, objectes d’una afecció natural, sinó més bé la nació, objecte d’un culte més raonat. Pero’ és un objecte definit a la manera de Déu en els catecismes: «molt alt», pur esperit, pero present per totes bandes, així en l’espai com en el temps. 1, tanmateix, si aquest «esperit nacional» s’encarna en una imatge material, és una imatge femenina i maternal: «Espanya, mare meua! ». Al comencament del segle xx, a Franca, homes com Durkheim, descobridor de la religió de grup, o Jules Romains, inventor de l’«unanimisme» en poesia, es preguntaran si els fenòmens d’exaltació collectiva no renoven, en les nostres societats modernes, fets de la mateixa naturalesa: necessitat d’una encarnació de la tribu, dúna protecció de la Ciutat. Aixo, potser, com a substitució de la pèrdua d’influència sobre els esperits de la religió cristiana, universalista. Un espanyol s’havia plantejat la mateixa qüestió -amb inquietuddes dels anys setanta del segle passat. Es interessant de veure que és un altre president de l’efímera república de 1873, el mateix que havia precedit Castelar en aquesta alta funció, Francesc Pi i Margall, proudhonià, federalista. La mateixa oposició entre el text de Castelar i el que ara citarem subratlla les contradiccions de la dissortada Primera República Espanyola: «Hoy día se quiere hacer de las naciones poco menos que ídolos: se las supone eternas, santas, inviolables; se las presenta como una 9 Text citat <per Joaquín COSTA: Maestro, escuela y patria, 1906, pp. 307-314. Discurs del 19G1870.

20 © faximil edicions digitals 2003

cosa superior a la voluntad de nuestra ascendencia, como estas formas naturales, obras de siglos. Hay que confesar que el hombre es esencialmente idólatra: arrancamos a Dios de los altares, echamos a los reyes de sus tronos, y vamos a poner ahora sobre los altares las imdgenes de las naciones.» lo

Pi i Margal1 fou l’únic que gosà dir, a propòsit de la qüestió d’Al&ciaLorena, que es podia obligar els alsacians-lorenesos a canviar d’Estat, pero que, si tenien una consciencia de nacionaZitat, ningú no podria arrancar-los aquesta consciencia. Més tard, Pi havia de demanar, pràcticament sol, la independència per a la Cuba revoltada; deixà de buscar entre aquella i Espanya una fórmula de lliure associació. Pero aquesta fórmula raonada de «descolonització» s’avancava en mig segle. El seu frac& per anacronisme és per a les nostres reflexions d’ara una llicó important. 1, en efecte, l’home que, el 1874, assumí la responsabilitat més gran en allò que havia de ser «la Restauració», Antonio Cánovas del Castillo, s’havia de mostrar, en el cim del poder, molt més acostat a Castelar que no pas a Pi i Margal1 en l’afermament de valors nacionals quasi-divins, superiors, de tota manera, a les obligacions de la moral individual, superiors, també, a les eventuals divergències filosofiques entre ciutadans, clarament entroncades, al capdavall, en les solidaritats materials, economiques. El 1882, a l’dteneo de Madrid, després d’haver rebutjat desdenyosament les definicions de la nació per la geografia, la raca, la llengua 0 la religió, Cánovas conclogué: «No, señores, qzfe Zas naciones son obra de Dios...» Després, recordant que els adeptes del «lliure pensament» no són gens rars a l’Ateneo, l’orador afegeix: KO, si alguno o muchos de vosotros 20 preferís, de la naturaleza. ..». Passant llavors, sense subratllar-lo, del concepte teòric de «nacióD a la personalització sacralitzada de la «patria», hom situa aquesta peu damunt de les possibles divisions: «Nunca hay ‘derecho, ni en los muchos ni en los pocos, ni en los más, ni ‘en los menos, contra la patria...» «La patria es para nosotros tan sagrada como nuestro propio cuerpo, y más, como nuestra propia familia, y más. ..»

La patria

sera, dones, situada

per damunt

del dret («right

«Una vez empeñada la patria en formal contienda, inicuo, el quitarle la razón jamás.. .»

Finalment, la guerra de la moral ordinaria:

situa el deure patriòtic

or no.. .»):

no es lícito, sino

per damunt

de les regles

Io PI I MARGALL: Lecciones de federalismo, Ed. Pi y Ursuaga, 1931, pp. 594.

21 © faximil edicions digitals 2003

41 homicidio, de ordinario bárbaro, repugnante y criminal, con justicia merece alto premio, cuando, desplegados al viento los patrios colores, se afronta en el campo al poder extranjero...»

1 tot això per acabar burgesa:

amb una definició

de la «nació»

singularment

«Es para mí la nación una vasta sociedad agríco2a y mercantil, hasta una sociedad cooperativa...» lf

D’aquí ve l’adhesió, tardana pero àmpliament documentada, de Cánovas al proteccionisme. Respecte a la política colonial, l’havia anunciada des de les seues primeres passes en política, a la meitat del segle: «La frontera d’Espanya és en I’Atlas .» 1 és el1 qui dirà, cinquanta anys més tard, enfrontant-se a la revolta cubana: «fins a la darrera pesseta, fins al darrer home! » (fórmula que no resultara gens estranya, en circumstàncies anàlogues, als homes polítics francesos). La deïficació de la nació implica els sacrificis humans. Això s’adiu bastant, en el fons, amb la visió durkheimiana. Observem de seguida que la religió catòlica, lluny de guardar les distancies davant les formes quasi-religioses que pren el culte de la nació, prefereix d’aliar-s’hi. Durant la guerra de Cuba, el clergat catòlic, i fins i tot el pretendent carlista, campió de l’antiga alianca entre «el tron i I’altar», es declaren fidels «a las cristianas tradiciones de2 ejército español, que al empujar espada adoraba la cruz a cuyo nombre se esgrimía».‘2

Pero I’església mateixa de Franca, tan allunyada, tot i això, sota molts aspectes, del «patriotisme» de 1792 i de 1848, no escapa, després de 1871, a la necessitat d’afermar-se com a representant de la wertadera Franca». Hom cantava encara, en les esglésies de la meua infantesa -perquè els cants sobreviuen bona cosa de temps a les circumstàncies que els originaren-, el càntic que enllacava, just l’endemà de la desfeta de la Comuna, la causa de Franca, víctima expiatoria dels pecats de les seues dues revolucions, i la causa del sobirà Pontífex, privat el 1870 del seu poder temporal: «Pifié mon Dieu, c’est pour notre Patrie Que nous prions au pied de cet autel, Les bras liés et Sa face meurtrite, Elle a tourné ses regards vers le Ciel. . . Dieu de clémence, 0 Dieu vainqueur, Sauvez Rome et la France Au nom du Sacré Coeur! (bis).» II Discurs a 1’Ateneo del 6-2-1882, p. p. Cuadernos económicos de información comercial española, 1978, Quaderns 7-8, pp. 76 i SS. ‘* Correo ~Catalán, 15-5-1877.

22 © faximil edicions digitals 2003

Aquesta tendencia al «nacional-catolicisme,,, que acostara algun dia el règim del mariscal Pétain al del general Franco en el primer període del seu govern, sempre estarà present soterradament a Franca, almenys fins al Vaticà II (que la relegara en un marge «integrista»). Caldria seguir-ne les formes sota les manifestacions polítiques més conegudes, en els catecismes, els manuals escolars confessionals, els butlletins parroquials, el culte de Santa Joana d’Arc. La lluita, a nivel1 de poble, entre «rojos» i «blancs», entre I’església i l’escola, entre el rector i el mestre, atenuada després del 1914, roman molt viva encara fins aquesta data. Pero és ben cert que si el rostre, la imatge de Franca, no son els mateixos en els dos camps, cadascun d’aquests dos camps es creu l’autentic representant del patriotisme. Tocant a Joana d’Arc, per exemple, igualment forma part, com a símbol patriòtic, del paradís dels republicans laics, pero’ bé que s’estan d’anomenar-la «beata» o «santa», i prefereixen afegir al nom de Joana: «cremada pels capellans i traïda pel seu rei». Així i tot, el culte laic té uns altres símbols. Gaston Bonheur, en l’admirable Ilibret que amenament va titular Qui ha trencat el vas de Soissons?, pero que és mereixedor sobretot del seu subtítol, L’albrtm de familia dels francesos, descriu així l’aula de la «municipal»: «La tarima era flanquejada per dues imatges ‘simboliques, igual que sobre I’altar hi ha I’Evangeli i 1’Epístola. A mà esquerra, una reproducció del baix-relleu ‘de Rude inspirat en el “Cant de Partenca” i titulat “La Marsellesa”, amb la cobla essencial “A’mor sagrat de la Patria”, escrit en cercle, sobre l’espai blanc reservat a tal efecte. A mà ,dreta, fent-li parella, la “Declaració ,dels Drets (de l’Home”, representada sobre una taula de marbre imitant les Taules de la Llei: “Els homes naixen i resten Iliures i iguals en dret...“.» l3

Es important, perquè, a partir de 1882, existeixen desenes de milers d’aules semblants, almenys una escola per poble i per barriada. S’hi «fabriquen francesos», diu Gaston Bonheur, retrobant l’expressió ameper l’ambaixadorricana de «making of citizens», aplicada erròniament historiador Carlton Hayes l4 a la Franca de 1930 en@, perol molt valida per a 1882-1914. Aquests francesos, que hom «fabrica», no separen Patria de República, imatges que s’havien redescobert el 1792 i el 1848. Maurice Agulhon, i els nombrosos collaboradors que ha trobat per a aixo’, seguiren el destí, en’ les campanyes franceses de la simbòlica republicana: la «Mariana» amb el barret frigi. Jo mateix he sentit contar, a membres de la meua família que l’havien conegut, la historia dún batlle de Poblet que, el setembre de 1870, assabentat de la proclamacio de la República, s’havia precipitat a la. cambra dels endergues on l3

Gaston

J. H.

també

BONHEUR:

Qui a cassé la vase de Soissons?, París, Laffont 1963, p. 31. France, a nation of patriots, Univ. Columbia, 1930. Cf. Studies in the making of citizens. Chicago Univ. Press.

~CARLTON HAYES: Charles-E. MERRIAM:

23 © faximil edicions digitals 2003

jeia, des del 2 de desembre de 1852, el bust-símbol, tot cridant en bon occità: «Veni, Mariano, que t’embrasso!» (Vine, Mariana, que t’abrace! ). No ens oblidem, en aquesta ocasió, de subratllar l’aspecte femeni del mite de la Patria. Perpetua la necessitat duna Verge-Mare-Protectora. El joc de mots que proposa substituir «Pàtria» per «Màtria» existeix en Unamuno, i sovint se li atribueix. Pero hom el troba també, si fa no fa contemporani, en una meditació provenga1 sobre la noció de Patria,‘” així com en manuals escolars italians.

LA IMATGE

DE LA PATRIA

ENVAIDA

1 LA CRIDA

A LES ARMES

Es ben evident que tota derrota militar, que tota invasió d’un territori, que tota catàstrofe collectiva (penseu en el genocidi jueu, per exemple), crea en un grup huma complexos d’inferioritat, d’humiliació, que poden compensar-se siga exaltant, siga transformant la imatge que la collectivitat es fa de si mateixa, Hom se sent temptat, en el nostre esforc de comparanca entre Espanya i Franca, de relacionar 1898 i 1871, el «Desastre» i la «Déb¿kle». De fet, pero, la Franca del 1870 -com també la del 1914, i més avant la de 1%0- ha estat envalda, ocupada, El record que en resta fou, bona cosa de temps, amarg i dolorós. Encara el 1912, escolar de sis anys, en una classe que presidia mon pare, aprenia i cantava aquel1 quadro que més de quaranta anys no havien pas esborrat de la memoria històrica, tal com l’escola la transmetia: «Le canon gronde et partout sur la route Gisent les morts et courent les fuyards; Ce sont, hélas, des braves en deroute, “Ils étaient trop”, disent les vieux grognards. En pleurant on serrait les armes, Et dans les coeurs mourait l’espoir, Les épouses étaient en larmes, Et les enfants vêtus de noir.»

I no ens estranyàvem

de veure

com acabava

la can@:

«Il changera le sort des armes, Il tombera leur aigle noir, Metz, Strasbourg, séchez vos larmes, Non pas adieu, mais au revoir!» l5 Discurs de L. de BEXLUC-PERUSSIS en Vo!x, el 25$1898 (reproduït per la revista provencal aLe Fazt» del 1551917). L’autor fa remuntar l’expressió «màtria» a Plutarc i als cretencs, i raplica a la «petita pàtria ». Però la Provenca dels ‘felibres resta fidel a la fármula de Félix ‘Gras: «Ame moun vifage mai que toun vilage, ame ma ProuvenCa mai que ta prouvinpo, ame la Franco mai que tout.»

24 © faximil edicions digitals 2003

En la paret, el mapa de Franca duia al nord-est, contra les seues fronteres oficials, una Alsacia-Lorena de color violeta, «color de del». Aquesta empremta de la infantesa, que podien testificar vint poemes més, vint cancons més, tal com jo les recorde, no tenien, a part d’això, res de l’encarcarament militar, cap «salutació a la bandera», cap desfilada marcant el pas; era una cosa molt més subtil, en que «morir per la patria» esdevenia no solament «la més bella sort», sinó també la cosa més wttlral, més esperada, que calia acceptar sense pensar-s’ho massa. ~1 per Franca mor alegrement», deia del «soldadet» una altra cantó. Així, la marca d’infantesa havia arribat, a les envistes de 1914, a entelar el grau d’horror del risc sofert (hom el mesurava malament), i a fer brillar allà Iluny una lluïssor de triomf. He viscut, el 1939, una altra «escalada en línia». La impressió de fatalitat, d’obligació, de bona consciencia, en els soldats, era igual que la de 1914. Pero l’alegria havia desaparegut. Aquesta volta s’exageraven els sofriments esperats. 1 es coneixia la vanitat de les victòries. Quedava l’aspecte defensiu del deure militar, la idea de «guardia en les fronteres». En un complex nacional, la consciencia d’amenaca sobre el grup és essencial. Ací encara intervé una imatge-mite: Z’infant-so2dal. Es la Revolució Francesa qui l’ha popularitzada: «De Bara, de Viala, la sort ens fa enveja », diu el «Cant de Partenca». Es tracta d’adolescents: de dotze a catorze anys. Sense armes: s’evita d’evocar un infant que mata. Es prefereix l’infant que protegeix, prevé, crida al combat: sera d’infant-tambor. Joseph Bara mateix, mort en una banal batussa de guerra civil, ha estat sovint, en la iconografia, dotat dún tambor. Equivocadament, pero es cert que va servir de signe d’alianca per a tots aquells que volgueren identificar Patria, República i «divina llibertat»: ~(0 nobíe enfant digne d’envie, Ardemment comme toi nous voulons la chérir, Sil lui faut notre sang, s’il lui faut notre vie, Sois notre exemple pour mourir.» l6

He rebut aquests dies un opuscle, modestament editat per una societat occitana d’historia locall que oposa a la gloria de Bara, cantada en la tribuna de la Convenció, el Ilarg oblit en que havia caigut, per bé que assenyalat en el seu temps pel Comité de Salut Pública, el sacrifici dún altre infant (més autènticament «petit tambor»), en el front dels exèrcits de la República, en la frontera d’Espanya. Es tracta del jove l6 Poema de Maurice BUCHOR,que tots els escolars de Franca, abans de 1914, van recitar. He subratllat el «digne d’enveja» que mereixeria un estudi, des del «Chant du Départ» fins al vers de Victor HUGO <cOmorts pour man pays, je suis votre envieux». Ir «L’enfant-héros oublié, Pierre Bayle, de Tourreilles, de «La BeZuga» (1979), revista de Limoux.

Aude,

25 © faximil edicions digitals 2003

1783~1794», núm. 24

Pierre Bayle, de dotze anys, enrolat voluntàriament amb tota la seua família, el 1793-1794, sota les ordres d’Augereau i de Dugommier, que 1’1 de novembre de 1794, prop de la Muga, fou mort mentre cabria amb el soro11 del seu tambor, segons les ordres rebudes, un desplacament d’artilleria. La revista subratlla que valia molt més, per a esdevenir símbol nacional, nàixer, com Bara, a Palaiseau, suburbi de París, que no a Toureilles (Aude). Pero, per al nostre estudi d’ara, anotem el que ocorre el 1908: en aquesta data, el govern de la República encarrega a una escultora del «Saló dels Artistes Francesos» una estatua de Bara. Ella el representa tocant el tambor. Ara bé, el sots-secretari d’Estat per a les Belles Arts, Dujardin-Beaumentz, més delerós de veritat històsrica, batejà l’estàtua com a «el petit tambor Bayle», i proposà enviar-la a Toureilles, lloc de naixenca del jove heroi. Llàstima, perque l’ajuntament de Toureilles no tenia diners. L’estàtua fou collocada a l’entrada de 1’Escola Primaria Superior de Limoux, capital del cantó, per a l’edificació de l’adolescència. Pero’ llavors la historia local s’estilava poc. Durant setanta-dos anys el petit tambor s’identificà més sovint amb Bara, símbol conegut, que no amb «Belle», visiblement més ignorat en el seu cantó que en un despatx de ministeri! 1, tanmateix, el 1978, sota el signe de la renakenca occitana, el tambor Bayle sera redescobert, i finalment esculpit en el seu municipi natal, Tota una trajectòria ideològica es dibuixa així en el destí d’una peca d’«art oficial». Un senyal que fa encara la historia menuda a la gran, Ara bé, si a hores d’ara capte aquest senyal és perquè existeix també, en la banda espanyola, un tawrbor-simboI: el tambor del Bruc, jove, cofat amb la barretina-barret frigi, que, als peus del Montserrat, fa la crida de la primera resistencia catalana a Napoleó. L’abast exacte del fet (discutit) importa molt menys que la imatge captada. Ara bé, el 1898, sorgeix en la primera plana d’un número de «La Campana de Gracia», setmanari catala, satíric i popular.” 1 aquest no és un número qualsevol. Acaba d’esclatar la guerra entre els Estats Units i Espanya. 1 ja tens que la «Campana», I’actitud violentament crítica de la qual en l’època de la guerra colonia2 de Cuba hem de comentar, es destapa de sobte amb una vocació mobilitzadora i un vocabulari jacobí: «A les armes, ciutadans! », crida el tambor del Bruc. Es, dones, un reflex defensiu que ha sacsejat Espanya quan s’ha vist en guerra amb una altra «gran potencia». S’ha vist amenacat el territori espanyol: l’aristocràcia ha abandonat en massa Sant Sebastia,; conta Maeztu l9 que, una volta mobilitzat, creia que anava a defensar les Balears; les aclamacions que, d’estació en estació, acompanyaven el comboi, es dirigien a protectors, a defensors. Es el fenomen «Patria en perill». Un poc més tard, la premla La Campana de Gràcia, W-1898. l9 Ramiro de MAEZTU: España y Europa, col. «Austral», pp. 20-32. «La marcha de2 regimiento» (1898).

26 © faximil edicions digitals 2003

LESPILL sa s’estranyarà de la feble emoció, de l’aparent indiferencia davant l’anunci dels dos «desastres»: %avite i Santiago de Cuba. ~NO sera, potser, que un colp, esperat de ben prop, ha estat portat lluny, molt lluny? A Franca, el «desastre de Langson» (1885), o el de Dien-Bien-Phu (1954) no s’han sentit com ho foren les «batalles de fronteres». Entre naciópotència i nació-pàtria, l’home mitjà estableix diferencies, espontàniament.

FORMES

DIVERSES

DEL PATRIOTISME

Tanmateix, la premsa, i les propagandes, oficials o oficioses, no dubten, entre 1880 i 1910, a donar als problemes colonials un sentit lligat a la «grandesa», a l’«honor de la patria». Hem escoltat a lord Salisbury: una nació que no s’estén o guarda malament les seues possessions esta «moribunda». El 1885, Jules Ferry, defenent davant del Parlament la seua política colonial, la justificava així: «Relluir sense actuar, sense mesclar-se en els assumptes del món, mantenint-se apartat de totes les combinacions europees, mirant com un cep, com una aventura, tota expansió cap a 1’Africa o l’orient, viure d’aqueixa manera, per a una gran nació, creieu-ho bé, és abdicar, i, en un temps més curt ‘que no us el podreu creure, és descendir del primer rang al tercer 0 al quart.. ., és per això Ique e,ns calia Tunis, és per ‘això que ens calia Saigon i la Coixinxina, és per aixb que ens cal Madagascar, i estem a Diego Suárez i a Vohemar, i que no els abandonarem m,ni.» 2o

Es cert que aquesta política és denunciada, a Franca, per un altre tipus de patriotisme, que fixa els seus ulls sobre «la línia blava dels Vosges», i no pensa en res més que en les «províncies perdudew. Déroulede ho diu bellament: «he perdut dues filles i m’oferiu vint criades». Personalització que mostra bastant bé com es veia llavors «la patria» i com es veien «les colònies». Pero, aquestes controvèrsies de cimera, jeren percebudes pertot arreu? Jules Ferry, participant en la politica colonial, havia fet reeixir primer de tot la seua política escolar. No dic que els valors de «grandesa», d’«imperi», es van inculcar als infants igual que els valors «patria-república». Pero la idea colonial es presenta en les llicons de geografia, d’història, i també en les cancons: el «petit soldat» és a voltes «soldat de marina», i sap ser fil1 de Franca «tant a Tonkín com a Dahomey». Es comprén que Espanya, en aquesta atmosfera internacional, i sense amenaca en les seues fronteres, haja concedit una particular importància d’allò’ que li quedava de terres Ilunyanes i al manteniment de les 2o Debats parlamentaris, 28;7-1,885.Discurs de Jules Ferry. 21 Frase cèlebre, reportada per RENOUVIN,op. cit., p. 41. 27 © faximil edicions digitals 2003

seues posicions i dels seus projectes al voltant del Marroc. També és veritat que la premsa va formular aquest lligam d’una manera a vegades caricaturesca. En 1885, una canonera alemanya dispara. una canonada i hissà una bandera sobre l’illa de Yap, en les Carolines. L’illa no era ocupada, i el conjunt Carolines-Marianes sera venut, quinze anys més tard, per 25 milions de pessetes. Pero, de moment, vet ací com es va comentar l’incident de Yap: «Alemania ha puesto sus inmundas manos en el amante rostro de nuestra querida madre, y Alemania debe pagar caro su osadía. Nada de transacciones. La patria, que es nuestra madre, al sentir en sus mejillas el contacto de los dedos del tirano Bismarck, se han contraído sus nervios, se han sublevado sus músculos, y se han irritado sus sentimientos.» («La Vanguardia», 27-8-1885.)

A Madrid, hom crema, en la Puerta del Sol, les insígnies de I’ambaixada alemanya; a Barcelona, hom es va manifestar amb banderes franceses (cosa que dibuixa les associacions d’imatges heretades d’encà de 1870)...

El 1895, la guerra de Cuba (no oblidem que és la segona) fa inflar encara més les fórmules: quan el general Polavieja, pel maig de 1897, torna de les Filipines, que ha aconseguit (pensava ell) «pacificar», Barcelona el rep així: AZ genera2 sin tacha Al quebrantador del Katipunam Al defensor magnánimo De nuestra bandera inmacula’da Al ilustre sucesor de los Cides y Pelayos A cuyas plantas yazen los enemigos Al bizarro militar y cristiano caballero Don Camilo Polavieja EL DIARIO

CATALAN

Dedica este humilde obsequio En testimonio de admiración y amor22

No ens ho prenguem a broma. A Franca, tot sultats del «buidat de cervell» del temps de guerra, cantar també les lloances dún oficial colonial, d’artilleria colonial reservista» Ernest Psichari, i Bayard, pero ho feia molt millar en la retòrica «Fundador

hereu dels fundador-s

esperant els grans reCharles Péguy, volent simple «sots-lloctinent no anomenava Roland imperial:

Ilatins. . . Grec hereu de les co-

lònies gregues, guardià de la nostra cultura, hereu, dècuple hereu, hereu de totes bandes, vós ‘que sabeu ‘què 6s fundar una ciutat... Llatí, Romà, hereu de la pau romana, Romà hereu del dret romà. .. Pacifiy Proclama del «Diario Catalán» citada pel «Correo Catalán» del 15-5-1897. 28 © faximil edicions digitals 2003

cador, Edificador, Organitzador, Codificador, Justificador.. . que feu la pau a colps de sabre, l’única que es manté... vós que sabeu què és una pau imposada i imposar una pau... vós que si calia mantindríeu la cultura per la forca. 1, si calia, com pertoca, per la forca de les anmes...» 23 No he citat sinó parcialment. per morir, com Péguy i Psichari,

PATRIOTISME

2 Calia, dones, aquest grau d’exaltació en les batalles de 1914?

1 CLASSES

POPULARS

L’important fóra de saber en quina mesura, i de quina forma, aquests desbordaments de premsa, aquest misticisme d’inteHectuals, imposen la seua visió del món, de la nació; de la pàtria, a una Amplia opinió pública. Quant a Espanya, una imatge simplificada recorre els manuals: abans de 1898, un «patrioterisme» de carrer, excitat per la premsa, cec davant la realitat, s’hauria traduït en les folles aclamacions al general Weyler, al comp& de la «Mavcha de Cádiz>>; després, l’endemà del «Desastre», Espanya es retrobaria ben sovint «sin pulso», segons la cèlebre expressió de Silvela. I hom suggereix que els entusiàstics cantors de la «Marcha de Cádiz>> eren els mateixos que, la tarda de la derrota de Santiago, es despepitaven en la Placa de Toros de Madrid davant el «par de fuente» d’un banderiller. t, Tota la «generació de 1898»; tan apassionadament (però’ tan «intellectualment») espanyola, denunciar& aquest «patrioterisme» vulgar, aquesta confusió amenacadora entre espanyolisme i espanyolada. Ara bé, aquesta imatge contrastada exigiria uns altres exàmens. S’ha estudiat ben poc el teatre popular -«género chico» i melodrama patriò’ticen el seu contingut i en el seu públic. S’oblida de subratllar que aquest tipus de teatre és el contemporani exacte dún altre: el teatre socialment i moralment contestatari: el Juan José de Dicenta (1895), La festa del BZat i Terra Baku de Guimerà (1896 i 1897)F5 Finalment, existeix una «oposició» al teatre «patrioter»: en la primavera del 1896, a Barcelona, el drama «Patria y familia» provoca un escàndol: el jove Pere Coromines és detingut; 26 la policia pretexta que s’ha cridat «Mueva bomte Hugo, París, 1910. No remarquem que és molt més llarg i sense defallenca. l4 Crònica de «La Época», 8-7-1898, citada per FERNÁNDEZ ALMAGRO: Historia política de la España contemporánea, t. III (1897-1902). Madrid, Alianza Ed. 1%8, p. 172. z Teatre que no té cap significat particular en el domini nacional, però de sentit social vigorosament anticonformista, rebut com a ta!, i netament lligat al prob’lema anarquista. 26 Pere COROMINES: Diaris i uecords. Els anys de joventut i el pro& de Montjuïc, pp. 32-33, nota 16. 23 Ch. PÉGUY en Victor-Marie,

I’estil, el desenvolupament,

29 © faximil edicions digitals 2003

’

IHPIU .

España»;

s’hi replica, pero, que s’ha escoltat «Viva Maceo», la qual cosa fa que s’acuse Coromines de «separatisme» (entenguem «pro-cuba»); el crit, I’havien pegat, sens dubte, estudiants cubans: és com si fóssem a Franca durant les guerres del Vietnam o d’Algèria. Una última observació: un títol no és forcosament un signe: el 1896, deu anys després de la creació de l’opereta Cádiz, on figurava la famosa «Marcha», es representa a Madrid la bufonada en un acte: La Marcha de Cádiz. Es tracta, dones, duna farsa: l’alcalde de Machacón de Abajo, després d’haver balafiat la subvenció destinada a la fanfara del seu pable, busca desesperadament, a causa de l’anunci de la visita d’un diputat, una banda improvisada per a tocar la Marcha, L’humor madrileny ostentava els seus drets.2’ 1 no seria difícil d’aplicar a Franca una crítica anàloga als clixés de la historiografia. S’admet correntment, per exemple, que la cantó de Paulus En revenant de Za yewe, és bulangista i tradueix l’entusiasme de les masses envers I’exèrcit. Anatole France hi ha copsat l’«himne dels camorristes», «la Marsellesa dels pastissers i dels gasetillers» (curiosa mirada «intellectual» sobre «les capes populars»). Així, Paulus cantava: «Puis j’débouche les douze litr’¿l douze, Et Son s’met à saucissoner; Tout-à-coup on cric “Viv’la France”, Crédié, c’est la r’vue qui commence! J’grimp’ sur un marronier en fleurs, Et ma fem’sur l’dos d’un facteur. Ma soeur qu’aim’les pompiers, Acclam’ces fiers troupiers.» (0 siga: Després destape els dotze litres de dotze (graus), i comencem a pegar la fartada; de sobte algú crida: «Visca Franca», redéu, que la revista comenca! M’enfile dalt d’un castanyer florit i la meua dona a I’esquena d’un correu. La meua germana, que li agraden els bombers, aclama els valents soldats.) 1 així continua fins a «Ma bell’mère au p’tit trot, Galopait au bras d’un Turco.»

(12s a dir: La meua sogra al trotet cenari algerià.) 28

galopava

en bracos

dún Turco

= mer-

27 Antonio VALENCIA: El género chico, Madrid, 1965, Taurus. Antologia de quinze sarsueles, sainets, etc., creades entre 1880 i 1900, de les quals vuit ho foren entre 1894 i 1898. «Cádiz», creada el 1886, on es troba La Marcha, és una obra alegre, patriòtica, però molt fidel a la ideologia «doceañista». La marcha de Cádiz, representada el 10-2-1896 a YEslava, és una farsa. 28 Text en BARBIER i VERNILLAT: Histoire de France par les chansons, t. 8: La IIIème République. De 1871 à 1918, pp. 84-85, amb la referencia a Anatole France. 30 © faximil edicions digitals 2003

EESPILL Més que no pas Anatole France, ¿no és Paulus (baionés de bona casa) qui va desmitificar el fet bulangista? En ma casa, abans del 1914, si algú cantussejava Gais et Contents, hom ho feia en aquest sentit irònic.

CLARIVIDENCIA 1 PATRIOTISME AL VOLTANT DE 1898

A ESPANYA

És, dones, pel cantó dels humoristes, de la premsa satírica que cal buscar la lucidesa. Es probable que els alts dirigents espanyols de 1898 fossen clarividents, i haguessen organitzat el desastre per tal de negociar millor l’inevitable.29 Pero això’ no s’ha de dir. En tota descolonització la premsa patentada, el vocabulari oficial, són tant més peremptoris com més proper és l’abandonament. Com a revenja, un setmanari com «La Campana de Gracia», ja citada, revela, davant la proximitat del drama, una forta consciencia de les realitats, una capacitat de denúncia sorprenent . L’l de gener del 1898, «La Campana» mostra una Espanya inquieta, escortada pel Ileó-símbol, i per un Sagasta un poc diabòlic; amb binocles observa Cuba coberta de núvols negres: «Ai, ai, ai, diu la Campana, negre veig aquest principi d’any»; «I que vols que hi faci, filla meva?», respon Sagasta. Un poc abans, quan el general Weyler es vantava d’una «quasi-pacificació» de l’illa, la «Campana» el mostrava amb una llanterna a la mà, buscant insurrectes sobre el sol de la «wkgua», mentre que per damunt del seu cap cada branca d’arbre duia una càrrega de negres amenacadors, amb el «wtachete» a la rnk30 Finalment, el 30 d’octubre de 1897, Weyler, cridat des de Cuba, s’acomiada, en la primera plana de «La Campana», d’un exèrcit d’esquelets.“’ La censura existia. Un hom es veu temptat d’atorgar-li una benevolencia calculada. La crítica de «La Campana» era, al capdavall, social. Les masses refnm!, pa i trebd!, dit també presentades només tenien un crit: iTen& en castellà: iTenemos hambre!, ipan y trabajo! 32 En un altre número, esveuen dos compartiments de tren: en primera classe, elegants senyors i senyores «van» a passar l’estiu a la mar, i somien camps d’esports; en tercera, espectres amb la roba a péntols «tornen» de passar l’estiu a Cuba. Somien hospitals i cementeris. 33Ara bé, «La Campana» no s’adreca 2q La sospita s’emeté correntment des del 1898, i està confirmada en els Arxius dels Assumptes Estrangers francesos (Géracd AUBOURG: Étude sociologique du dossier francais sur la guerue hispano-cubaine, Thèse de 3bme cycle Université de Paris 1, 1974). 3o La Campana de Gràcia, 24-7-1897. 31 Ibid. 30-1041897. 32 Ibid. 9-4-1897. 33 Ibid. 17-8-1897.

31 © faximil edicions digitals 2003

als obrers, als proletaris. La lligen els artesans, els botiguers, els empleats, entren ganes de dir els sans-culotte. La seua ideoiogia seria més aviat jacobina. 1, per tant, patriota. L’enemic és l’enemic: l’insurrecte cuba és un «salvatge»; el ianqui, un porc gros amb copalta (se sap, tanmateix, que té bons cuirassats). 34 Es cert que a aquests dos espantalls exteriors s’afegeixen dos enemics interiors: el torero adulat, el monjo ventrut; frivolitat i superstició arrumen «la pàtria».35 Es el model «radical»; quan es declara la guerra, es crida KA les armes, ciutadans! »,36 la Llibertat llanca la torxa en les aigües del port de Nova York perquè ja no n’és digna 37i els mariners de Cavite criden «/Viva España!» mentre s’afonen entre les onades. Pero’, iquants «ciutadans» espanyols eren accessibles a aquesta doble ideologia: patriòtica i critica? Les escoles religioses transmeten de segur les velles imatges: imperi, sacrifici per la bandera, unió de 1’Espasa i la Creu -pero no pas llibertat i democracia-. L’escola oficial no devia anar gaire Iluny d’aquesta actuació. Pero, sobretot, quants espanyols no anaven mai a escola! Quina diferencia amb la Franga de Jules Ferry! No n’és lünica. El problema del sevvei militar és més important.

SERVEI

MILITAR

OBLIGATORI

= DEMOCRACIA?

Agafem un número més de «La Campana» (23.10.97): aquesta vegada, en primera plana, la Patria s’identifica amb la Justícia. En les seues mans 1’Espasa ja no s’ajunta amb la Creu, sinó amb la Balanca. S’asseu tutelarment entre el palau i la barraca, entre la granja i la fabrica, per damunt de la porta austera de la caserna, on convida a entrar, amb un gest maternal, una desfilada ingenua de gorres, canotiers, bombins, copaltes, barretines catalanes i feltres andalusos. Alguns obrers arriben amb bicicleta; un elegant, sobre un tílburi. Cap sotana (no es diu, com a Franca, «les cuués sac au dos», potser hom recorda encara les guerres carlistes). Pero totes les classes, totes les regions són allí. Al damunt, una llegenda: «Fora redencions! . . . Cumpleixis la Lley! . . . Tant espanyols son els pobres com els richs, y tots venen personalment obligats a la defensa de la Patria.» S’acaba d’aprovar una Ilei que institueix el servei obligatori. Si hem de dir la veritat, li costara molt de temps consolidar la imatge. 1, de tota manera, a l’octubre de 1897, ja era massa tard. Pero 1’Espanya ” 35 36 37 38

Ibid. Ibid. Ibid. Ibid. Zbid,

94189’8. i també O-4-1897. 9-4-1898. Cf. supua. 23-4-1898. 761898.

32 © faximil edicions digitals 2003

de 1898, com la Franca de 1871 en avant, estava destinada a preguntar-se: jcom emprendre una guerra, com predicar el sacrifici per la Pàtria, si tothom no és soldar? El problema històric general del servei militar com a fet social ha estat plantejat admirablement per una historiadora catalana, Núria Sales.39 Quant a Franca, Espanya, Bèlgica, i fins i tot Amèrica. Hom s’adona que la burgesia del segle XIX, en la persona de Thiers, deia ben clar devers 1848: cap persona activa i proveida d’alguns mitjans, ni que siguen modestos, perdria el temps sent soldat. Aquest ofici improductiu pot i ha d’estar reservat a les capes més baixes del proletariat, i el seu tarannà imposat amb el temps necessari perquè resten al marge de la societat. D’aquí el servei llarg, de molts anys. De cada edat s’extrauran a sort aquells que hagen de marxar. Però qui podrà pagar es «redimir&», o es pagar& un «substitut» entre la gent sense mitjans. El sistema va funcionar bona cosa de temps a Franca però’ no a Alemanya, i la desfeta francesa de 1870 li serà atribuïda no sense raó. A Espanya, encara funcionava a la fi del segle, i Espanya no havia estat un país sense guerres: guerres carlines, guerres del Marroc, de Cuba, de les Filipines. Com a fet social, la «redención a metálico» i el «reemplazo» foren, dones, uns factors històrics molt importants. Des del 1849 el general Evaristo San Miguel els definia així: «Así la ley de reemplazo, o, si se quiere, la contribwión de sangre, es, al abrigo de ,la.s sustituciones, nada para el rico, muchísimo para el de fortuna escasa, y todo para el pobre, es decir para el que tiene menos interés en defender la patria.» 40

Destacable an&lisi marginalista! 2.000 o 2.500 pessetes, {què són per a un gran d’Espanya, per a un banquer? Però’, per a un pagés, un botiguer, en cas d’un mal any, o de família nombrosa, pot significar l’endeutament, la ruïna. Resten, però, les assegurances, que s’anomenen umutualitats». No són gratuïtes. Tots els grans noms d’Espanya hi tenen la seua «part», aparentment per caritat. De fet, durant la guerra de Cuba, els dividends assoliran el 16 %! 1, en les relacions socials de dependència -per exemple entre propietaris i mitgers-, se sol trobar natural que el fil1 de l’amo siga substituit pel fil1 del dependent. Ara bé, en cas de guerra, i també de malaltia, la taxa de mortalitat entre els soldats pot ser d’un sobre dos. La «copla» confirma l’estadística: 39 Núria SALES DE BOHIGAS: Service militaire et société au 19ème siècle. Remplacants, remplacés, marchands centre le service militaire, tesi de doctorat, Universitat de Extensió a Espanya i a Amèrica a: Servei militar i segle

en France d’hommes

et en Belgique et assurances

París 1, 1964, 2 fol. inèdits. societat

a Z’Espanya

del

«Recerques», núm. 1, 1970, pp. 14.5181. 1 finalment: Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos. Barcelona, Ariel, 1974, Llevat d’indicació contrària, els fets i les citacions concernents a aquests problemes estan trets de Núria SALES. 4o En La revista militar, 1849, t. IV, pp. 606-608. XIX,

33 © faximil edicions digitals 2003

<<Diez mozos a la quinta de diez cinco volverán.»

Això desmitifica

singularment

la «mort

van,

per la patria»:

«Como saqué bola baja y no hubo redención, moriré, no hay solución, como héroe de la Patria.»

La literatura (això’ mereixeria un estudi) s’ha ocupat del tema del «substitut».41 En un conte de Clarín (El sustituto), un gran terratinent va fer reemplacar el seu fil1 pel dúna de les seues mitgeres endeutades. El «reemplacant» mor dúna malaltia al Marroc, cosa que no dóna ni tan sols dret de pensió per a la mare. El «reemplacat», neguitejat d’escrúpols, es fa matar, sota el nom del reemplacant, per tal d’assegurar aquesta pensió a la pobra dona. Es llastimós, poc versemblant. Allo) que interessa per al nostre estudi de les morals i de les ideologies és la descripció de les circumstàncies que porten el señorito Eleuterio a prendre la seua decisió. La municipalitat del seu poble, amb motiu dúna festa en favor dels combatents del Marroc, li va manar fer una «Oda». I és escrivint (penosament) els mots «sang oferta» i «patria morent» com va realitzar de colp l’enormitat de l’enganyifa.” Una altra novella (publicada sota el pseudònim de Sol Dudo) conta una altra desmitificació. Un «reemplacat» conta els seus escrúpols al rector del seu poble, que el tranquillitza: el lloc d’un responsable social són les seues terres (és la idea de Thiers). Perol quan, el diumenge següent, el jove sent al mateix rector destralejar des de la trona contra els desertors, decideix.. . posar una bomba a l’església! Aquesta temptació de terrorisme, en la joventut benestant, davant certes hipocresies, no ens és gens estranya avui. En la frase que hem citat del general Evaristo San Miguel sobre el «reemplazo», els darrers mots poden sorprendre: el «pobre» seria el «que menys interés té de defendre la p,atria». Observem que la frase (per poc que ens hi fixem), és contemporània del discurs de Thiers sobre el «reemplazo», i també del Malzijest de Marx (1848-1849): «els proletaris no tenen patria». Encontre significatiu: és el moment que la burgesia confon tan bé patria i propietat, que considera que pot fer-los defensar tots dos alhora en un sol cos tancat per oficials que enquadren una massa de soldats políticament inconscients. 41 Níiria SALESassenyala tota una bbliografia -francesa i espanyola- sobre el tema. FERNAN'CABALLERO hi figura almenys amb cinc títols! 42 CLARfN: Cuentos, Alianza Ed., Madrid, 1973, pp. 207-214. L’interés del conte rau: 1) en el pastitx de les poesies patriòtiques; 2) en el pastitx del raonament liberal pur: després de tot, el «reemplacant» es ven voluntàriament, no se li deu res; 3) en el perquè del gest idel setiorito Eleuterio hi havia, diu ‘Clarín, un autèntic poeta. En general, els señoritos són prosistes.

34 © faximil edicions digitals 2003

Es encara Cuba:

la reacció

dún

Pablo

Iglesias

a I’inici

de la guerra

«...la riqueza que produce la gran Antilla ila gozan los trabajadores? Los grandes empleos, los puestos lucrativos que el dominio de ella proporciona <son para los productores? Pero, (y la Patria?, nos ‘dirán esto,s ~senores.. . /Callad, farsandes! Para vosotros, sí, que no estimáis por tal e,l territorio en que habéis nacido, sino las casas de que sois propietarios, las fábricas que explotáis, o las acciones que poseéis.. .»

Hi hauria, dones, un patriotisme legítim -amor al lloc de naixenca i un patriotisme d’interessos-. Pero’, després de la desfeta, el mateix Pablo Iglesias escriurà: «En estos años de catástrofes y desdichas para nuestro país... en los immensos quebrantos que en el año que acaba de finir ha experimentado nuestra nación.. . la burguesía española ha puesto bien de relieve su inaptitud, su ignorancia y su imprevisión como clase dirigente...» 43

No es retrau ja a la classe di’rigent el fet de dirigir sinó de dirigir un conjunt la desfeta del qual revela les solidaritats. Només és que, abans i durant la guerra, aquestes solidaritats eren mal percebudes. ¿Com s’hagués gosat, a propòsit dels emprèstits de guerra, imprimir o pronunciar, donat el sistema militar imperan& frases com aquestes?: malament

«Sobra el patriotismo y no escasea el dinero. Quien ha dado 300.000 hijos, ¿cómo no va a dar 400 millones de pesetas?» «En la ocasión presente ha dado prueba nuestra nación querida no sólo de que sabe sacrificar sus vidas por la integridad del territorio y la honra de la patria, sino que también cuando llega la ocasión pone a 3disposición del gobierno sus haciendas e intereses. Dos consecuencias se tocarán muy pronto del empréstito: *la elevación de nuestro crédito en el extranjero, y el descenso de los cambios, consecuencias que han de producir inmensos beneficios al comercio y a la industria.»

Així parlava el senador vitalici J. M. de Semprún a l’eixida de la banca on acabava de subscriure un paquet d’obligacions. S’arribava fins a perpetuar la memoria dels subscriptors amb plaques commemoratives i noms de carrer. ,Cosa que feia dir als canconetistes, als periodistes:

” Articles de Pablo IGLESIAS en «El socia!ista», citats per Carlos SERRANO: El PSOE y la guerra de Cuba, ,dins de Estudios de historia social, núm. 8-9, generjuny de 1979, pp. 287-310. 35

«Hoy en todo momento los pobres, la gentuza, la morralla, dan su sangre en los campos de batalla y los ricos su oro al seis por ciento.» Hom preguntava nera «amortitzable»,

encara si els que oferien per acabar-h0 d’arreglar:

llur

vida ho feien de ma-

«porque si los ricos no se baten y son patriotas, cobran y son desinteresados, negocian y se hacen ilustres <qué diablo les queda a los pobres?» 44

Així, de cara a la desigualtat davant la mort, l’humor no pot ésser més que estrident, i l’èmfasi patriòtic es desmonetitza. Perol la injustícia en el sistema militar té efectes sens dubte molt més greus encara: el país, si té compassió pel dissortat soldat, y10 s’hi pot identificar. Els mateixos anarquistes, encara que denuncien el ueemplazo» com una forma d’esclavitud proletaria, no veuen un camarada en el soldat. No treballa. Esta a les ordres. 1 si la Guardia Civil, a Espanya, estalvia a la tropa regular la par-t més dura de les tasques de repressió, s’esdevé que l’exèrcit intervé en les lluites socials, com ho havia fet en les guerres civils del segle XIX. Fóra, dones, interessant, per a un estudi psico-sociològic, de fixar la cronologia d’alguns eslogans. Enfront de les hecatombes colonials, les _manifestacions populars, els diaris socialistes digueren primer que res: «iQue vayan los ricos!»; després la fórmula preferida esdevingué: tf/O todos o ninguno! », més pròxima a la idea «exèrcit = nació». Pero cal preguntar-se, aquestavegada, no ja si les crides patriòtiques des de dalt arribaven veritablement als elements populars, sinó més aviat si les aspiracions populars a la igualtat són compartides en els nivells superiors, en particular entre els intellectuals. Hem notat la sensibilitat íiterària al problema moral del «sustituto». No trobem, com a contrapartida, cap bona anàlisi politica del problema militar. Un jurista tan eminent com Gumersindo de Azcárate, alta consciencia dels republicans, quan parla de l’«Exèrcit», l’endemà de 1898, no pensa en ningú més que en els generals, en els oficials, mai en els soldats. 1 don Francisco Giner de los Ríos, el gran «reformador» pedagògic i espiritual, quan, després de la derrota, fa un catàleg dels problemes d’Espanya i dels remeis que s’hi proposen, anomena, a propòsit dels projectes de servei obligatori: «la servidumbre -que no serviciomilitar, en que, a lo sumo, no ven otro mal que la redención a metálico, ni otra reforma que extendernos a todos el yugo.» 45

u Fets i textos en Núria

SALES, art. citat ,de «Recerques». 15 Franoisco GINER DE LOS RÍOS: Obras completas, Ed. 1925, t. XI, reaparegut en «Ensayos», Alianza Ed., 1969.

36 © faximil edicions digitals 2003

LESPILL Es un refús implícit (o com a mínim una reculada) davant del rol possible de «l’oficial de reserva», de l’enquadrament de l’exèrcit per part de la petita i mitjana burgesia instruïda, sistema aplicat primer a Alemanya (sense perjudicis per al cos aristocràtic dels oficials de carrera) pero del qual Franca descobrirà, al voltant de 1900, una forma més democratitzada. No s’ha de creure, pero, que aquest descobriment haja estat fàcil. Les lleis militars franceses successives, estenent progressivament el servei a tothom, després fixant-ne diverses durades, no s’imposaren sempre sense lluites. 1 Juffaire Dreyfzm, les repercussions del qual en el carrer culminen eZ 1899, pogué crear a Franca un autèntic clima de guerra civil. Una formidable mobilització passional al voltant del complex pàtriaexèrcit-tradició catò’lica-antiparlamentarisme (cal afegir-hi, ai las!, antisemitisme), intenta d’assimilar «l’honor de l’exèrcit al manteniment d’un judici militar convencut, tanmateix, d’haver condemnat un innocent. Perol la reacció fou eficac: el poder en el seu lloc, refermat sobre una amplia opinió intellectual i popular, depura els quadres de l’exèrcit i els dobla amb quadres de reserva bastant nombrosos per afrontar l’eventual crida de milions d’homes «sota les banderes». Així es prepara, més inconscientment que conscient, car les lluites violentes continuaren, la fusió exèrcit-nació que el 1914 verificara.

FRANCA

ENTRE

1900 1 1913: UNA VETLA

D’ARMES

A partir de 1904-1905, Europa cedeix a la impressió de la fatalitat de la guerra. La mentalitat de «gran potencia», de la qual hem anotat algunes expressions, obliga a sentir-se «preparats». Això, no crea forcosament unanimitats interiors. A Franca, els enfrontaments polítics esdevenen, al contrari, tant més violents com més voluntàriament se situen en relatió a aquest perill. Un nacionalisme hereu de les tradicions bulangista, antirepublicana, antidreyfusiana, denuncia com a perills majors les febleses del parlamentarisme, l’antimilitarisme dels sindicats, la Internacional Socialista, i fins i tot l’antipatriotisme del cos d’educadors (la qual cosa és el súmmum quan es coneix el catecisme difós massivament per l’escola «comunal»). No és inexacte, no cal dir-ho, que la sensibilitat anarco-sindicalista dels obrers, aleshores triumfant, i que determinats corrents socialistes (els guesdistes, Sembat, la minoria baladrera de Gustave Hervé), tradueixen llur inquietud davant del clima internacional amb clams contra els «provocadors de guerra» i les polítiques d’armaments. Jaurès diu i creu que «el capitalisme porta la guerra com els núvols la tempestat». Cerca desesperadament allo’ que la podria evitar. I així esdevé el blanc preferit de les acusacions que el convertiran en la primera víctima de l’estiu del catorze. En aquest caos ideo-

lògic és important de distingir les contradiccions aparents, les convergències profundes. Un Maurras elabora llavors la seua teoria del «nacio&isme integral»: el seu error -que explicara el seu deplorable finalfou de fundar-lo sobre el principi del «polític primer», que tendeix a confondre fet nacional i fet estatal. Per a Maurras, Za nació, «representació abstracta duna forta realitat», només pren forca des de dalt («les majories segueixen»). Una reconstrucció històricament molt discutible de I’antic règim francés el mena llavors a identificar nacionalisme i principi monàrquic. Converteix la República en la seua bestia negra. Això’ li val la clientela de les forces provincials més decaigudes i de l’oposició estudiantil més frívola. Maurice Barres, a qui el seu passat bulangista i les seues nostàlgies loreneses («la terra», «els morts») designaven com un altre «cap pensant» del nacionalisme en aquel1 comenc del segle xx, feia, pero, una objecció a Maurras: 46 «No date la historia de Franca en vn segle, pero no puc desconéixer els seus períodes més recents. Ells han ‘disposat els nostres conciutadans de tal manera que reserven per al principi republicà aquelles potències de sentiment que altres nacions atorguen al principi d’herència, i sense els quals un govern no pot subsistir.»

1 un tercer místic del nacionalisme dels mateixos anys, eixit, cal dirho, de les files socialistes i dreyfusianes, Charles Péguy, va més lluny: històricament millor inspirat que Maurras, veu el més clar afermament del nacionalisnze modern en la «República una i indivisible» del 93:47 «Estic per la política de la Convenció nacional ‘contra la política de I’Assemblea de Bondeus, estic pels parisencs contra la ruralia, estic per la Comuna de París, per una Comuna i per l’altra, contra la pau, estic per la Comuna contra la capitulació, estic per la política de Proudhon i la !politica de Blanqui contra l’horren’d petit Thiers.. . »

Ja se’n sap el corollari: «No cal dissimular

que la política

Jaurès en una carreta, i un redoblament gran veu.»

de la Convenció

Nacional

és

de tambor per tapar aquesta

Jaurès, així i tot, qualssevol que hagen estat el seu llenguatge i les seues esperances (ipero, realment, en tenia?) quant a la possible acció de la Internacional Socialista, és l’únic francés que s’ha plantejat de veres la qüestió: <en quines condicions un grup nacional s’identifica amb el seu exèrcit? El 1910, en L’Exèrcit nou, llibre dens i farcit d’anà46 Controversia ben situada en Raoul

GIRARDET:

Le mztionalismo francais 1871-

1914, París, Colin, 1%6, pp. 216-220.

”

Ibid., p. 165. 38 © faximil edicions digitals 2003

IiESPILL lisis històriques, pero també tar d’ofici), escrigué: 48

tècniques

(que va interessar

més d’un mili-

«iCorn dur al més amunt del mtot, pel que fa a Franca i al món incert que l’envolta, les ventures de pau? 1 ‘si, malgrat el seu esforc i la seua voluntat de pau, és atacada, jcom dur al més amunt les ventures de salut, els mitjans de victoria?» Així, el traidor potencial de Maurras i de Péguy, prevéu en realitat el que havia de passar l’agost de 1914; perque, d’encà que es declara una guerra, iqui no se sent atacat, amenacat en les propies fronteres? Ja ho hem comprovat respecte a I’Espanya de 1898. Prompte les tesis de Jaurès, i l’adhesió dels seus deixebles a la «Unió Sagrada», seran considerades, per les fraccions socialistes revolucionàries, com una alta «traïdoria», pero devers el proletariat. És cert que, entre el deure immediat de la «defensa nacional» i l’esperanca més llunyana duna possible revolució, Jaurès va escollir: «*Mai un ‘prohetariat que haja renunciat ‘a defen’dre, amb la independencia nacional, la Ilibertat del seu propi desenvolupament, no tindrà el vigor .de tombar el capitalisme; i quan haja acceptat sense resistència que el jou de I’invasor ve a sumar-se sobre el ‘seu cap al jou .de,l Icapital, ni tan sols tindrà valor per altar el front...@ »La veritat 86s,que pertot arreu on hi ha pàtuies, és a dir grups històrics que tinguen consciència de.llur continui’tat i de llur unitat, tot atac a la Ilibertat i a la integralitat d’aquesbes pàtries és un atemptat contra la civilització, una recaiguda en la barbarie.» 5o

Es el llenguatge que triumfarà a Franca durant quatre anys de guerra, mentre que a 1’Est d’Europa, la h.ipòtesi revolucionaria sera acceptada victoriosament (i a quin preu! ). Hom pot preguntar-se, nogensmenys, si la «nució armada» de Jaures no era una sistematització intellectual, un eixamplament teòric d’allò és veritat) havia instintivament, que la Tercera República («burgesa», empíricament, realitzat, mitjancant el binomi escola pública-servei militar obligatori. Sobre aquest, Jaurès escrivia: 51 «Dones, si, per por de ser empleats en la política burgesa, el proletariat i la democracia socialista refusaven de fornir quadres al nou mexèrcit, la lògica exigiria #que combatessen tota institució de servei militar universal i que deixassen, bé ,a les tropes soldades, bé als contingents africans, bé a una guardia civil burgesa, amb tota la responsabilitat de les intervencions repressives en els conflictes socials, el monopoli formidablle de la forca armada. Pero tot ll’instint, 4B Jean JAUR&: L’armée nowelle. (10/18), per Madeleine REBERIOUX, p. 49 Ibid., p. 165. 5o Ibid. ” Ibid., p. 159.

Reedició no íntegra

en llibre

de butxaca

46.

r.- .*j

39 © faximil edicions digitals 2003

IXSPILL tot el pensament de la classe obrera, en qualsevol país, va en sentit contrari. Pertot arreu, els obrers, els socialistes, demanen el servei militar per a tothom. Així com no poden admetre que la burgesia siga dispensada, pel privilegi dels diners, de la seua part de fardell, no admetrien tampoc que la classe obrera ‘fos exclosa de l’exèrcit com els ilotes a Esparta o els esclaus a Roma, i que la classe burgesa dominas, com una fortalesa ericona’da ,de fusells i de canons, un vast proletariat dispensat i servil.» Aquest text aborda un darrer punt: l’exèrcit com a for9a repressiva. A Franca, al voltant de 1900, diversos incidents sagnants oposaren soldats i obrers. Pero, el 1907, en la regió vitícola meridional, de tradició republicana, en haver pres una marxa amenacadora immenses manifestacions contra una miseria conjuntural, hom envià contra elles el 17é. regiment d’infanteria, de Besiers, el reclutament del qual era regional. Els soldats confraternitzaren amb els camperols. Clémenceau, ministre de YInterior, ho sanciona, perol n’extragué la llicó: calia evitar la repressió per mitjà de la tropa. Així i tot, s’ha de cercar una lli@ més subtil, una vegada més, en una ca@: Montéhus, cantautor contestatari, anarquitzant, antimilitarista, pero capac de barrejar, pruïja de coherencia, totes les sensibilitats populars, llar@ uns cuplets famosos: &alut, salut à vous, Braves soldats du Dix-Septième..

.» 52

Això es cantava encara en els anys, vint, trenta, quaranta i tot, com a signe antimilitarista per exceUència, perquè és una salutació a una rebellió sota les armes. Tanmateix, la cansó també deia: «La patrie, c’est d’abord ta mère, Celle qui t’a donné le jour... On ne se tue pas entre Francais... Comme nous tous, vous aimez la France, Yen suis stîr, même vous l’aimez bien, Oui, mais, sous votre pantalon garante, Vous êtes restés des citoyens.»

La qual cosa prepara

la conclusió,

la tornada:

«Salut, salut à vous, A votre geste magnifique, Vous auriez, en tirant sur nous, Assassiné la République.»

Un antimilitarisme

patriòtic

i republicà

(o un patriotisme republicà de lúnanimisme de l’espectacle estupefaent que pot ser una mzobilització general». Amb els seus desgavells, el seu caràcter de «tropa de còmics». Després de tot, diu Gaston Boncapas d’antimilitarisme), aquest és, potser, el secret 1914. Jules Romains, Gaston Bonheur, descrigueren

j2 Histoire de France par Zes chansons, citat en la nota 28 supra, p. 175.

40 © faximil edicions digitals 2003

heur, són els soldats de Courteline els qui guanyaren la Marne.53 Amb Péguys i Psicharis, sens dubte, com a capitosts, pero amb quants de mestres Clanricard i capitans Hurluret! 54

ESPANYA

L’ENDEMA

DE 1898: UNA NACIÓ

PROBLE’MATITZADA

El contrast entre Espanya i Franca, entre 1898 i 1913, prové evidentment del fet que Franca se sent instintivament a la vespra d’una guerra nacional, mentre que Espanya, sense cap amenaca probable sobre les seues fronteres, es troba, l’endemà d’una desfeta colonial, conscient, alhora, d’un passat gran i descontenta del seu present. De resultes d’això hi ha distorsions en la imatge d’Espanya, entre classes socials, entre construccions intellectuals i entre regions. Fins «els regeneracionistes» més apassionats, l’endemà de 1898, admeten que la causa colonial no havia estat popular: un d’ells, invocant una enquesta personal, afirma que els pagesos castellans, en el decurs de la guerra de Cuba, solien dir: «els insurrectes tenen raó» 55(cosa que ni els mateixos diaris socialistes gosaven fer). S!ens dubte les jovencelles de la bona societat continuaven sent educades en el culte conjugat de la Verge i la Bandera,56 pero’ això’ podia desembocar en singulars malentesos: a Barcelona, el 1909, hi ha un embarcament de reservistes cap al Marroc, amb distribució, i tot, de rosaris i d’escapularis per part de les dames padrines,5’ el qual va d es e n ca denar la Setmana Tràgica i les ” Gaston BONHEUR: Qui a cassé le vase de Soissons?, pp. 17-18, per a l’evocació duna mobilització (que, a més, confirma lla meua experiencia personal) cf. p. 150: «Hi ha més veritat ,del que un hom creu en aquestes caricatures. S’oblida que és l’exèrcit de ,Courteline que va guanyar la Marne, i que són Tartarins els qui van fer 1’Imperi.D j1 En Les gaietés de Z’escadron, el capità Huriuret, oficial fracassat i descamisat, que tanca els ulls davant les faltes dels seus soldats, és oposat com a «tipus>> al lloctinent pretensiós i caga-rabies, i al general distingit i amb èxit; pero sap bé que en el combat és a el1 qui seguirien les seues tropes cegament. Un altre «tipus»: el mestre Clanricard, en Les hommes de bonne volonté, de Jules ROMAINS, pacifista assetjat pel peri11 de da guerra en 1905, després oficial de reserva model, entre 1914 i 1918. Cf. com a quadres de conjunt de les psicolo@es franceses de guerra, en Les hommes de bonne volonté, Ed. Flammarion en 4 volums, vol. II, pp. 1.256 i SS.; Entrée dans l’histoire, vol. III, pp. 7-13 (La victoire en chantant), pp. 306-314 (Comment Verdun arrive a tenir). 55 MAGIAS PICAVEA: El problema nacional (1899). Cf. en l’edició de 1979 (Ed. Instituto ,de Estudios de Administraoión Local. Proleg de F. SAINZ DE ROBLES), p. 201. La escuela y la patria. Lecturas para niñas, 56 Magdalena SANTIAGO FUENTES: Burgos, 1943. Va, en aquesta data, lper la quarta edició impresa, i per la vint-i-novena edició com a manual intern de l’Escola de la Immaculada ‘Concepció i tracta de la guerra de Cuba. Aquest document de continuïtat és significatiu. s7 Joan CONNELLY ULLMANN: La Semana Trágica, Barcelona, Ariel, 1972, p. 296. Anota els crits «Que vayan los ricos!>>, «O todos o ninguno>>, «Que vayan los dins «El pable frailes!», i alguns títols d’articles: Per a les dames bíanques catalan, 20-g-1909.

41 © faximil edicions digitals 2003

seues violencies anticlericals. Després de les decepcions i els abandonaments de 1898, I’empresa marroquina no tingué ni tan sols el costat dels intellectuals que, en els anys vuitanta, havien preconitzat, seguint la moda de l’epoca, la via «africanista», colonial. La desfeta va revelar les febleses internes del país. Hom es pregunta, com al segle XVIII, si no és la mateixa Espanya la que caldria «colonitzar», és a dir, repoblar, revalorar. En aquesta direcció destaca un cap de fila: Joaquín Cos ta, el «gran aragonés», que crea una mística de la irrigació, de la reforestació. El castellà Macías Picavea, autor dún autentic tractat «regeneracionista», mostra en un novella un heroi desinteressat per la causa del «riego», que sucumbeix com a màrtir davant la incomprensió dels seus. 58 En el vocabulari «costià» la patria juga un gran paper: «El arbolado y la patria», «El suelo de la patria y la redención del agricultorh,. . Los males de la patriai es deia el llibre precursor del geòleg Lucas Mallada, del qual destaca sobretot que el 40 % de les terres espanyoles eren inutilitzables, i només un 10 % fertils: punt de partenca dún pessimisme bastant perillós, per al qual totes les desgràcies tenen una explicació senzilla: Espanya és pobra. Observem que si un estranger subratlla aquesta infertilitat, aquesta aridesa, solleva sovint reaccions irritades.@ Pessimisme d’ús intern, susceptibilitat epidèrmica davant els judicis d’enfora: tals són els efectes més superficials, pero no els menys característics, d’un desastre colonial sofert en el mateix moment de I’apogeu del fenomen imperialista. S’advertí poc que l’economia no s’afonava i que el règim polític resistia. Perquè el poder exterior havia estat posat en dubte, la coincidencia estat-nació també fou qüestionada. Espanya esdevingué problema. LTraurem conclusions per una pagina més sobre «la generació de 1898»? La pretensió pot semblar absurda. El silenci també ho seria. «Estat», «nació», «patria», «Espanya», iqui els ha tractat millor -0, en tot cas, tractat més abundosament (implícitament, explícitament)que aquells espanyols «de 1898»? Recentment, s’ha insistit molt sobre llurs opinions, «de joventut», les que precedeixen (i preparen) la crisi de consciencia del «Desastre».6’ sa La novella en dos volums de MACIAS PICAVEA: Tierra de Campos, completament oblidada i sense mèrits literaris, és un testimoni psicosocial ben curiós. 59 Lucas MALLADA: Los males de la patria, 1890, reeditat en Alianza Ed. 6o Claudio SÁNCHEZ ALBORNOZ: España, enigma histórico, t. 1, pp. .80-81, després d’haver représ una de les xifres ,de MALLADA, escriu: «Legendre, nada hostil a España [sic1 ha dicho que, sin abusar de la terminología geográfica, no se puede afirmar que existan ríos en Za Península». De fet, Maurice LEGENDRE, en la Iínia de pensament «Espanya és gran perquè és pobYa», va ultrapassar en aquesta frase els límits del bon seny. Vet ací que don ‘Claudio li’n dóna les gràcies. Aquestes afirmacions sense valor científic són psicològicament reveladores. Juventud del 98, Madrid, Siglo XXI, 61 Cf. sobretot Carlos BLANCO AGUIMAGA: 1970, i Barcelona, Crítica, 1978. També Rafael PÉREZDE LA DEHESA: Política y sociedad en el primer Unamuno, Ariel, Barcelona, 1973, i altres treballs del mateix autor. 42 © faximil edicions digitals 2003

Poc ens importa ací saber si, entre 1894 i 1897, Unamuno fou «marxista» o Azorín «anarquista» en el sentit doctrinal dels termes. Pero, quan Azorín, per tal de relegar els seus primers «libriZZos» al rang d’«alegres pecadillos de juventud» parla d’una «época de liquidaciones y confusiones en que cada español dudaba de todo y se irritaba con su duda»,6z qualifica bé un moment d’història, que, si no desmenteix el mot «pecadillos» (quin conservador no ha estat «esquerrà» en la joventut?) fa, com a mínim, dubtar del seu qualificatiu d’«aZegres». Perquè la crisi espiritual ha estat greu. Bastant perquè un Unamuno o un Maeztu hagen pogut preguntar-se, el 1895, si no calia desitjar per a Espanya una invasió, o, almenys, una derrota. ú3 Unamuno invoca l’exemple de Renan (o de Jeremies! ) i admet que a Franca «sirvió la paliza del 70 de ducha que hiciera brotar y secarse las corrupciones del Segundo Imperio». Les seues reflexions «en torno al casticismo», que acompanyen els primers mesos de 1895, llancen estranyes resplendors sobre aquella fi de segle. «Unamunesques», per descomptat: «monodiàlegs» fets d’arguments contradictoris, successivament retrets a interlocutors imaginaris. S’hi descobreix, per exemple, la hipòtesi que jo esbossava fa un moment sobre la correlació entre tensions imperialistes i terrorisme minoritari: «Piden un nuevo Napoleón, un gran anarquista, los que tiemblan de las bombas del anarquismo, y mantienen la paz armada, fuente de él.»

S’hi troba

el pessimisme

«Vivimos La pobreza dades más sociales los

en un país económica hondas que económicos

geogràfic

eixit

de Mallada:

pobre, y donde no hay harina to’do es mohina. explica nuestra pobreza mental... Pocas verla de que en la jerarquía de los fenómenos son los primeros principios: los elementos.»

Aquest economicisme elemental (si ve de Marx, és d’un Marx molt mal comprés) prepara els futurs viratges: si la pobresa esta lligada a la natura i determina el conjunt de l’ésser, iper que no esdevindria virtut? Més interessant encara de seguir, entre 1896 i 1906, és la serie d’articles d’Unamuno on apareixen, des del títol, els mots «crisi», «patriotis-

62 Citat per BLANCO AGUINAGA, op. cit., p. 118. 63 Ibid., p. 163 pel que fa a Maeztu, ,que ansia el «Sedán colonial» («pero el Sedán en lejanas posesiones no es la muerte... ese Sedán pudiera ser la vida»). Pel que fa a Unamuno, cf. Ensayos 1, p. 23 («En torno al casticismo»), l’autor invoca la frase emprada de Renan abans de la desfeta «;Que nos conquisten!», i Jeremies, ansiant, sota Josies, la submissió als caldeus. Ed. de la Residencia de Estudiantes. 64 Ibid., ‘p. 25. 65 Ibid., p. 200. 43 © faximil edicions digitals 2003

me» i «patria».@’ El primer (1896) és el més estrany, perquè també el1 juxtaposa resplendors i enlluernaments. Sobre la «desdichada guerra de Ctlba» les denúncies són clares: mentides de la «patriotería hipócrita», abisme entre la veritat oficial i allò que es diu baixet, absurdes invocacions a la «condena& historia», i a la «pobre honra nacional», l’antiga formulació espanyola de la qual («de/ende& y no ennzendarZa») irrita Unamuno, tot i que només és el «right OY no», esdevingut credo de I’època. Afegim-hi que Unamuno té llavors trenta anys. Les seues dites ja no són «pecats de joventut». Els problemes que el preocupen són els problemes de fons, els mateixos que el nostre assaig comparatiu intenta d’aclarir. Unamuno, per exemple, prova de distingir entre pàtria-intulció i pàtriu-concepte.67 1 creu percebre que la voluntat de «casar-les», que la «pressió coercitiva i barbara» per imposar aquesta confusió deriva dels interessos de classe.@ Es una via possible cap a una anàlisi (que seria autènticament marxista) de la fusió alienadora entre pàtria, nació i estat en el nacionalisme burgés. Pero la descoberta s’explota malament: aquel1 «interés de classe» que fundaria «el patriotisme dels grans grups histories» seria el dels Zandlords, dels «feudals», la qual cosa faria remuntar el nacionalisme a una concepció «patrimonial» (no és del tot fals, perol concerneix a un altre temps). Una altra suggestió: el patriotisme del pagés, el del «rincón nataZ», reposaria sobre «fetsB, mentre que el patriotisme de gran puixanca reposa sobre «esdeveniments».@ És la «intrahistòria» contra la «història», el sentiment profund dels silenciosos contra el soro11 de les batalles i dels herois. Pero Unamuno manifesta un dubte -que ni jo mateix li retrauria, perquè I’he experimentat massa voltesdavant la dificultat major, aquella on s’han estrellat Poulantzas i Althusser: 7o «No se sabe bien lo que de sí puede dar ña conjunción espontánea y libre de elementos honda y puramente históricos con elementos conceptuales.»

66 En ‘Ia mateixa collecció (Ensayos. Residencia de Estudiantes), t. III, pp. 2744: La crisis del patriotismo; ‘t. VI, pp. 159-188: La crisis actual del partiotismo español; t. VII, pp. 946: Más so’bre las crisis del patriotismo. Però el primer d’aquests articles és de 1896, els dos darrers de gener i marc de 1906. 67 Ensayos, t. III, p. 31. 68 Ibid., p. 37. ” Ibid., p. 37. lo Zbid., p. 35. 44 © faximil edicions digitals 2003

Historia pura? Això’ és, diu Unamuno, la pobresa d’un Roscher la referencia a Marx és probable).71 Teoria pura? Això’ és: «el solo tido

abstracto

en los

jacobinos

del

individuaiismo

(ací sen-

manchesteriano»,

fórmula estrambòtica que subratlla -sense aclarir-lala contradicció fonamental en I’aparició del capitalisme: individualisme total en l’interior de les fronteres, bloc dels interessos «nacionals» enfront de l’estrangerY2 Marx, afegeix Unamuno -i en aquest punt l’ha comprés bé-, seria lünic esperit que ha intentat l’aventura d’aplicar a la «doctrina estática» (entenguem la teoria pura en materia econòmica) el «sentit de Za historia». Un sentit de la historia que no podria nàixer, com testifiquen Hegel i Marx, més que en un país com Alemanya, «dividit en pàtries regionals»: entenguem, sens dubte, no sotmés encara al mite de la «patria-concepte», a l’abstracció «jacobina». En aquest punt del desenvolupament, davant de suggestions tan riques, la nostra curiositat esdevé apassionada. Confesso que la conclusió ens decebrà: «Esperemos el surgir del verdadero patriotismo de la conjunció~n del hondo sentido histórico popular, refugiado hoy, antes de las brutalidades del capital, en la región y el campanario, y el alto sentido ideal que se refugia en el cosmopolitismo más o menos vago del libre cambio.» 74

Vet ací que retornem a la visió tan banal dels homes de bona voluntat de finals de segle: legitimitat del lligam amb la terra, vaga esperanca d’un esdevenidor pacífic fundat sobre el postulat de les harmonies ricardianes; mentrestant, condemna dels egoismes d’estat que Unamuno qualifica de «regionalismes proteccionistes», responsables d’una perillosa «pau armada» : «Las guerras son un arma económica en que, consciente 0 inconscientem,ente, pelean los capitalistas de uno y otro bando contra los asalariados de las dos partes combatientes, un negocio más... para salvar el resto de las bajas de dividendo.» 75 ” Les allusions de Marx a twser Roscher, com a tipus d’historiador economista empirista, son nombroses. L’allusió d’unamuno a la «baixa dels dividends» (confosa amb la baixa tendencia1 de la taxa de profit) fa suposar que l’allusió a Roscher és la que es troba en Das Kapital (Ed. ‘Dietz, Berlín), t. III, p. 253:

«Die ganze flache Vorstellung, wir sie in den Köfen der Konkurrenzagenten lebt, findet sich bei unsere Roscher, nämlich dass diese Herabsetzung der Profitrate “klüger und menscklicker” sei.» ” Sobre aquest punt, cf. el meu article «Libéralisme politique et libéralisme économique dans SEspagne du 19ème siècle», pp. l-22, en «O liberalismo na Península Ibérica na primeira metade do século XIX », t. II, Lisboa, Sá da (Costa, 1982. ”

Art.

citat,

p. 35.

74 Ibid., p. 36. íS Ibid., p. 42.

45 © faximil edicions digitals 2003

Recaiem en el vocabulari de Pablo Iglesias, de «La lucha de clases» de Bilbao, més propera de Guesde que de Jaurès (no parlem de Lenin). Malgrat les seues agudes intuïcions i les seues immenses lectures, l’Unamuno de 1896 és lluny d’haver resolt els problemes plantejats entre «nació » i « socialisme ». Després del «Desastre», després de 1900, unes altres reflexions d’Unamuno sobre la «patria» respondran a uns altres delers d’actualitat, sempre en el sentit d’una denúncia del «patriotisme» oficial o vulgar. El 1904, la premsa espanyola s’indigna de veure com s’atorga l’arquebisbat de Valencia a l’ex-arquebisbe de Manila, Nozaleda, acusat de no haver estat, en els temps de la insurrecció filipina, bastant «Patriota», és a dir, bastant violent enfront dels insurgents. Unamuno se n’aprofita per condemnar la identificació, massa «històrica» al seu parer, entre catolicisme i causa espanyola. Perquè «tiene por carácter el catolicismo el no ligarse a diferencias de nación ni pueblo». El capellà no hauria de tenir p,àtria. Convindria desnacionalitzar-lo, deixar de considerar-lo com un ciutadàY6 L’argument parteix d’una visió elevada del catolicisme. Pero és l’any en que, a Franca, les congregacions són excloses del dret comú. La veritat, empentada fins a la paradoxa, esdevingué polèmica. El 1905, a propòsit dels militars, en ocasió de I’incident barceloní del « Cu-cut » : 77 res no autoritza un militar, diu Unamuno, a creure’s n priori més patriota que un altre ciutadà. ¿I per que «donar la vida per la patria» fóra més gloriós en una batalla que no pas en una pesada tasca quotidiana ? Som lluny del catecisme escolar francés. 1 més de Péguy ! Tanmateix, el 1904-1905, anys que, en el món, marquen a tot arreu un viratge en les interpretacions de la «qiiestió naciona1»,78 Unamuno creu haver fet, personalment, un pas important, no cap a la confusió, sinó cap a l’harmonització entre «patria-intuició» i «patria-concepte». Per a ell, la «patria-intuYció» seria basca. Pero, cada vegada més, alerta els seus compatriotes contra un «bizkaitarrisme» tancat. Una «patria» ha de ser obevta, fins i tot conqueridora. La seua preferencia per una combinació entre l’amor pel país natal i el cosmopolitisme abstracte cedeix ” Ensayos, t. IV, p. 121 i SS. ” «El Cu-cut», setmanari satíric barceloní, catalanista, havia ,publicat una caricatura en què un oficial, veient una gentada en’trar al «banquet #de la Victòria» (es tractava d’una victòria elemental catalanista) edeia: «De Ia Victòria? Ai, segur que són oivils! “; els joves oficials de la guarnició saquejaren els despatxos del periòdic. ” En Catalunya dins I’Espanya moderna, t. 1, pp. 33-36, havia recordat aquest agrupament ,de meditacions sobre la «nació» a partir del 1904: Prat de la Riba, Péguy, Jaurès, Durkheim, Romains, Bogdanov, Eunatxaski, Meinecke, Weber, Tönnies, Bauer, Strasser, Lenin, Stalin, Borokhov. l9 Ensayos, t. VI, p. 135.

46 © faximil edicions digitals 2003

el pas a una preferencia més propera a l’esperit del seu temps: la pàtriapoder. La fascinació que sobre el1 exerceix Castella és la dels grans horitzons, pero també la d’un gran passat de dimensions mundials. A causa del «desastre», Unamuno comprén els homes -més nombrosos del que es pensa, diu ell- que comenten a «renegar d’Espanya».‘g Es que veu en aquest renec l’aspiració a una conzunitat wrés forta. Uns catalans li digueren: «Espanya sotsobra, no volem pas sotsobrar amb ella.» Ell retruca: el germà «més capac», en una casa arrumada, no diu «wze voy de casa», diu: «se acabó, aquí mando YO».~ Bs un llenguatge de pro-

nunciamien to. Així, des del comenc del segle xx, Unamuno se sent colpit, més que molts altres dels seus contemporanis, per uns fets el futur dels quals en dirà l’abast: el fet base, el fet català. El primer li sembla que tradueix una voluntat d’acció, una manifestació de forca. Comprengué «l’Adéu, Espanya! » del seu amic MaragalLa Percep la necessitat duna millor coincidencia entre el Iloc de les forces econòmiques i el Iloc de les decisions polítiques. En resum, li agradaria de veure Espanya entrant en el concert d’allò’ que abans anomenava desdenyosament «els regionalismes proteccionistes». Ja era ben tard. El 1906, Prat de la Riba erigia aquesta mateixa necessitat de cohesió entre espai econòmic i espai polític, en teoria, de la «nacionalitat catalana»:* cridada a realitzar, pero a nivel1 de les «quatre províncies », la fusió entre pàtria-intulció, conccpte de nació, aspiració a Z’estat. Un Cambó, unint en ell la vocació d’home destat i el d’home de negocis sembla per un instant encarnar la teoria. Se li objectà: «no podeu ser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya». Era, realment, impossible. El frac,& ho demostrà. Pero, iquè havia somiat Joaquín Costa, reclamant un «cirurgià de ferro», sinó un Bismarck? 21 que havia somiat Unamuno, sinó un català capac de grans designis? Allò que tots havien previst malament (incloent-hi Prat i Cambó), és la forca que poden prendre ràpidament, en certes circumstàncies, consciències de grup adormides durant molt de temps. Mentre que I’Espanya castellana esdevé un «problema» per als seus intellectuals i busca compensacions al «desastre» en I’exaltació dels seus paisatges, del seu passat, i fins i tot de la seua pobresa, heus ací que Catalunya, per i per als seus poetes i historiadors, pero també per als seus artesans, els seus ao Ibid., p. 143. ” El darrer article citat, sobre el patriotisme (Ensayos, t. III, p. 2 i SS.) du com a epígraf: 1) una frase de Rizal, heroi de la resistencia filipina: 2) un fragment de I’Oda a Espanya, de Joan Maragall, que acaba amb un «Adéu, Espanya! *. Les referències, dones, són molt dares. 82 Enrie PRAT DE LA RIBA: La nacionaiitat catalana, 1906. He insistit («Catalunya dins...», t. 1, pp. 145-147, sobre el caràcter alhora teòric i històric del Ilibre de PRAT, i sobre els seus lligams amb la fase imperialista de la historia contemporània.

47 © faximil edicions digitals 2003

banquers,

els seus pagesos, els mestres d’escola i els capellans, és tlnu que conegué la fortuna, la glòria, després la desgràcia, però que està a punt de renàixer. Sabino Arana, primer simple partisà dels furs de la seua Biscaia, dóna al conjunt de les províncies basques un nom, Euskadi; una bandera, la ikwriña; un origen, la prehistò’ria. Així l’heretatge mobilitzador de les «nacions» romàntiques» 83del segle XIX passa a Espanya a les nacionalitats renaixents, a costa de la identificació entre «pàtria» i «estat». He insistit en la complexitat dels processos sòcio-psicològics en l’Espanya dels anys 1890-1910. L’esclat literari de la «generació de 1898» ha entelat massa, sens dubte, aquesta complexitat. «Andanzas» i «paisatgisme» en Unamuno, excursions a la història en Azorín, «amor amarg» per Espanya que culmina en Machado, saboroses barreges de nostàlgies carlines i d’utopies anarquitzants en un Baroja o en un Valle-Inclán: tot això’ és part dúna brillant histìlria espiritual, i de la «historia d’Espanya» al capdavall. Però és permés de preguntar-se: ien quina mesura Espanya en conjunt, per una banda en el seu pable, i per l’altra en els seus quadres (exèrcit, clero, món polític, món econòmic, instruments d’informació), és penetrada, o fins i tot colpida, per aquesta literatura? Hi ha regions dissidents que escolten unes altres veus, hi ha els medis tancats, fidels a Ilurs antigues imatges: petites aristocràcies provincials, 0 un proletariat en situació d’exili interior. ¿Com fornirien aquestes minories (la la fusiófa la massa) els «patriotes» segons suma de les quals -no el model dissenyat per Azorín?: 84 persona

«El ejemplar más acabado de patriotismo lo podríamos representar en un hombre que, conociendo el arte, la literatura, y la historia de su patria, supiese ligar en su espíritu un paisaje o una vieja ciudad como estado de alma, al libro de un clásico o al lienzo de un gran pintor del pasado... &&tos serán los que lleguen a esta síntesis del alto patriotis,mo’?» El signe d’interrogació final diu prou sobre el dubte que plana, en el mateix esperit d’Azorín, sobre l’abast polític d’aquest patriotisme «elitista».

ALGUNES

LLICONS

D’UNA

HISTORIA

COMPARADA

Tot comparant, en els llindars de dos segles, Espanya i Franca, notat contrasts evidents, en el si d’un clima general comú.

hem

*’ Cf. Jean PLUMYENE: Les nations romantiques, Fayard, 1979. ” Cf. tan.?bé sobre aquesta visió del patriotisme en Azorín E. INMAN FOX: La crisis intelectual del 98, «Cuadernos para el diálogo», Madrid, 1973, pp. 122-123.

48 © faximil edicions digitals 2003

EESPILL Franca, desfeta, amputada d’un fragment de territori, es dividí en Iínies de ruptura socials i espirituals alhora, pel que fa als mitjans de continuar sent «potencia» i d’afrontar una guerra (cada volta més probable) amb possibilitats d’una revenja, de fet sempre desitjada. Dubta entre la crida a les continuïtats seculars, a les tradicions llunyanes (monarquia, religió, exèrcit) i la crida a un passat més recent, revolucionari, pero que, fundat sobre la llibertat i la igualtat, afecta, per mitjà de l’escola i la caserna obligatò’ries i comunes, tots els ciutadans. Si el patriotisme és «intukió» de grup -ho és; ara, el problema és saber a quin grup, a quin territori s’aplicaés clar que l’evolució de la Tercera República el va concentrar sobre I’Estat-Nació, i va lligar la idea de «seguretat» a la idea de «rang» entre les «potències». Fins en ple any, hi hagué homes que denunciaren, tanmateix, la república parlamentaria com una deu de feblesa per a la nació, i uns altres la ideologia patriòtica com el pitjor dels enganys socials. Pero la impregnació dels esperits per la moral que unia la idea de patria a la de la República se Ia va emportar. Aquest triomf de la «ideologia dominant» (o de la «república burgesa») pogué ser, més avant, lamentada o criticada.= L’historiador constata. 1, si pot, analitza. L’Espanya de la fi del segle XIX es va trobar en una situació ben diferent. Sense cap amenaca en les fronteres. La Guerra de la Independència ja llunyana, va costar cara, pero reeixí. Ara bé, la transformació socio-política del país, iniciada a Cadis, es va fer, a colps, en les lluites. 1 I’exèrcit es forja per i per a les lluites. La pèrdua en 1810-1825 de la quasi totalitat de l’imperi colonial, farcit de conseqüències materials, no té grans repercussions morals: la «partició del món» no era encara a I’ordre del dia i les nacions hispàniques alliberades no havien passat a mans estrangeres. Es només just al mig del segle, en una primera topada amb el MarrocF6 que la fibra patriòtica fou sollicitada, pel poder i per la premsa. 1 Espanya, en aquest aspecte, es posa ràpidament al to d’Europa. Ara bé, la dissort volgué que a la fi del segle, en ple deliri imperialista mundial, les darreres colònies reclamassen la seua independencia, amb l’ajut (interessat) dels Estats Units. Parlant clar, la impressió de «desastre» nasqué sobretot del caràcter espectacular de les dues desfetes navals, i dún ambient internacional del tot abocat cap a la partició colonial. Perquè no hi hagués hagut a Espanya, en aquesta ocasió, risc de divorci entre el discurs oficial i la sensibilitat pública, hauria calgut una 85 Ho ha estat per tots els moviments revolucionar%, pero el «viratge» del PC francés, favorable a da «defensa nacional» després de 1934, va fer de bel1 nou coincidir les ideologies nacional i popular (la «comuna» i la «comunal» en els herois ,de Gaston BONHEUR).Com a contrapartida, al voltant de 1968, l’escola ha estat de nou denunciada com a agent principal de ia ideologia hegemònica d’estat (Gramsci, Ahhusser, etc.), fins i tot en Bourdieu. 86 Vegeu l’excehent obra de M. C. LECUYERi C. SERRANO:La guerra d’dfrique et ses répercussions en Espagne, 1899-1904, París, PUF, 1976. 49

EESPILL participació mes vera de la massa en les decisions polítiques, un servei militar obligatori i igual, una escola pública materialment i ideològicament equipada. La decepció patriòtica no se’n ressentí menys. No arriba al sobresalt revolucionari. El sistema polític resistí, pero criticat per uns, abandonat pels altres, en nom de projectes diversos, sovint somnis incoherents: veheïtats insurreccionals, passions religioses, transferencia de les sensibilitats patriòtiques a les antigues entitats històriques (catalana, basca), «amor amarg» i adhesió elitista inspirada per Castella a una generació d’intellectuals. Finalment, és en la seua estructura d’estat-nació que Espanya és qüestionada. El drama del frac& republicà i de la guerra civil esta com a germen en el seu frac& com a estat-potencia en el si del món «de rapinya» de 1898.87 Pero tot acò’ pot suggerir unes altres perspectives. Espanya, que sovint és considerada endarrerida respecte a Europa (perquè hom pensa en el seu segle XIX econòmic), pot aparéixer, en altres aspectes, avanpzda sobre el moviment històric, per causa del seu passat. Primera potencia política que es va constituir en imperi mundial, objecte secular d’enveja, per despullar al primer símptoma de feblesa, va sofrir la primera una «descolonització» que sacaba en el precís moment en que els seus veïns es creien instahats per segles en llurs «imperis». Un mig segle més tard, aquells imperis es dissociaren. 1 res no s’assembla tant a la guerra de Cuba com le «brutes guerres» franceses del Vietnam i de 1’Algèria. Qüestionades des de dalt per les temptacions supranacionals, i, des de baix, per la reivindicació de les identitats ètniques (la «infrahistòria» contra la «historia»), les antigues nacions-estats són dutes a repensar llurs estructures. L’Espanya dels anys 1980, a la recerca d’un nou equilibri entre les seues c<autonomies», prefigura sens dubte el que pot esdevenirse demà al Canadà, a Bèlgica, potser a Franca o a la Gran Bretanya. En materia de joc entre patria-intuïció, nació-concepte, i estat-poder, més val sempre mirar cap avant que mirar cap arrere. Si no li manca imaginació, Espanya pot aclarir-nos el camí del segle XXI. Pierre

87 L’expressió «món de rapinya» o de «presa» per a caracteritzar

de Rosa Luxemburg.

50 © faximil edicions digitals 2003

VILAR

el període és

tESPILL

LTEATRE VALENCIA DURANT ‘i. “’ E¿ DECENNI 19264936: LA POLi?MICA PER’UN “TEATRE DART”

RicardBGCo u A INSURRECCIO militar del 1936 trobà el teatre valencia en una situació que, tenint en compte les seues coordenades particulars, podríem descriure com «normal». L’adjectiu semblarà hiperbòlic a aquells que saben que les estructures culturals valencianes sempre han estat precàries i que la vida intellectual autòctona mai no ha deixat de ser anomala. Es per això que l’apunte amb tota cautela i relativitat. Nogensmenys, la finalitat d’aquest treball és, justament, indagar els factors de nnormalitat» que van produir-se en el decenni anterior a I’alCament contra la República, tant pel que fa a nombre d’estrenes, companyies i locals, com pel que fa als intents de dignificació de l’escena vernacla, el més remarcable dels quals correspon a la polèmica al voltant d’un possible «teatre d’art», mantinguda en la premsa l’any 1929.

51 © faximil edicions digitals 2003

1 D’encà de la primera Dictadura, venia observant-se una creixent vigoria teatral, comparable, si fa no fa, a la del temps de la Restauració borbòaica, cinquanta anys enrere. El contrast amb la inercia mantinguda durant les primeres decades del segle era bastant ostensible.’ Cap a la darreria del règim autoritari del general Primo de Rivera s’insinuaven ja alguns símptomes de canvi, coincidents amb la reanimació del moviment cultural valencianista i amb la irrupció de nous corrents poiítics i estetics. Eis més evidents eren d’índole material: un major nombre de locals dedicats a l’anomenat aleshores «género regional», temporades regulars més extenses, estabilitat de les companyies professionals i abundancia de títols representats. Moltes obres s’estrenaven lluny de Valencia, com un conat de trencar el costum de fer d’aquesta ciutat -la més poblada del País- el punt d’irradiació de les novetats dramàtiques. Entre 1925 i 1933 es presentaren 48 obres, per primera vegada, als teatres d’Alacant («Monumental», «Salón España», «Ideal Cinema»), Alaquàs («Cine Roca»), Albaida («Palacio de la Música»), l’Alcúdia («Giner»), Aizira («Cervantes»), Barcelona («Talia», «El Túria», «Centre Castellonenc»), Benicarló («Teatro Ruiz»), Borriana («Oberón»), Burjassot («Pinaza», «Círculo Católico», «Juventud Artística»), Càrcer, Castelló de la Plana («Principal»), Cullera («Escuela de Declamación»), Elx, Gandia («Serrano », « Principal », «Royaity»), Godella («Cine Caballer»), Monteada de 1’Horta («Ideal Rosales»), El Perelló («Serrano»), Rafelguaraf («Moderno»), Riba-roja de Túria («Cervantes»), Vinaròs («Centro Católico») i Xàtiva («Gran Teatro»); no prenc en consideració les estrenes als teatres deis poblats marítims de la capital.2 Moltes d’aqueixes obres passaren després a representar-se als escenaris de Valencia, on per altra banda no cessaven de fer-se estrenes. Tenim millor informació del moviment teatral de la capital que de les comarques gràcies als almanacs de «Las Provincias». Les seues ressenyes anyals permeten apreciar la progressió, intermitent pero no interrompuda. Si fem crèdit al seu crític Calvo Acacia, la temporada clau fou la de 1926-1927. Hi hagué «un verdadero empeño de crear el Teatro Valenciano», és a dir, d’assentar-lo com a manifestació estable i amb la modernitat que el moment exigia. Les temptatives van ser contínues, si bé f SOLAI PALERM, Caterina: El teatre valencià durant la Dictadura, Barcelona, 1976. L’estudi se centra en els anys 1920-1930. Naturalment, he hagut de coincidir amb l’autora a l’hora de reunir la informació del període 1926-1930 i poques coses he vistes que ella no conegués ja. 3 GIJASTAVINO ROBBA, Severino i GUASTAVINO GALLENT,Guillermo: Un sig¿o de «Revista de Archivos, Bibliotecas teatro valenciano. Materiales para su estudio, y Museos», ,t. LXXVII, 1; gener-juny, 1974. El desplacament de companyies pel país fou intens, destacant per la durada les touvnées d’un Enrie Guinot, comencada el 1931 a Rafelbunyol; la de Pepe Beüt, iniciada a Xàtiva el 1933; i la de Ricard Camps, que aquest mateix any emprengué la seua a Alzira, etc.

52 © faximil edicions digitals 2003

estèrils quant al saldo final: «hubo muy poco aceptable y mucho malou. Un factor estimulant fou la baixa que es produí en el nombre de locals dedicats a les «variedades», amb puja equivalent dels de «género valenciano». Els autors van comptar amb tres teatres dels coneguts com a «comercials»: el «‘Moderno», el «Regional» i I’antic «Bataclan», convertit en «Comedia». Les obres vernacles ocuparen els cartells un temps comparativament igual al de les castellanes, i la relació variaria poc en el període. Al «Moderno», del 17 de setembre al 9 de desembre del 1926, del 5 de febrer al 4 d’abril i del dissabte de Gloria al 30 de maig del 1927. Al «Regional», del 8 d’octubre del 1926 al 29 de juny del 1927. 1 al «Comedia», del 10 de desembre del 1926 al 3 de febrer del 1927.4 Circumstàncies favorables no ben aprofitades, perque la fecunditat dels autors no ana acompanyada per la qualitat, i això explica que la temporada següent no comptassen sinó amb un sol escenari. Més aval1 em referiré amb amplitud al caràcter de la producció i al judici que meresqué als crítics. La campanya 1927-1928, qualificada d’estacionària per Calvo Acacia? acusa la feblesa del creixement desordenat de l’anterior. Llevat d’alguna aparició esporàdica d’obres valencianes a l’escena del «Ruzafa» o a la de I’«Eslava», fou el «Moderno» el que féu una programació regular «dando una lista de estrenos muy considerable», del 2 de setembre del 1927 fins al 30 de juny del 1928. El «Regional» i el «Bataclan», versemblantment, van tornar a la primitiva condició de cabarets. Un to pare11 presenta la temporada 1928-1929. En ella, segons la mateixa font, «nada extraordinario se produjo»,’ si no és la pèrdua de lünic local obert per al vernacle. El «Moderno», on hi va haver representacions del 7 de setembre del 1928 al 16 de juny del 1929 -amb una curta interrupció en que actuà una companyia de varietés i una altra de castellana-, fou enderrocat l’estiu a conseqüència de la reforma de la Davallada de Sant Francesc. Al «Princesa» i a l’«Eslava» es van donar funcions valencianes, per poc de temps ? Cal anotar la iniciativa de l’«Ateneo Regional» de celebrar la «Festa de la Comedia Valenciana», patrocinada per 1’Ajuntament de Valencia; amb això, s’intentà encoratjar els autors a conrear altres generes que el sainet? 3 «Las Provincias. Almanaque para 192d», any XLVIII;

Vicente calvo Acacia:

EZ año literario, pp. 165-1164.(D’ara endavant citaré aquests almanacs abreujadament: ALP.) * ALP 1928: Los teatros en 1927, pp. 236-238. ’ ALP 1929: El año literario, p. 408. ’ ALP 1929: La temporada teatral 1927-1928, pp. 317 i 319-320. ’ ALP 1930: El año literario, p. 158. ’ ALP 1930: La temporada teatral 1928-1929, pp. 116 i 118-119. 9 «Las Provincias», núm. 19.596, 25 de juny de 1929. El «cuadro de declamación de la Sociedad Los XX» representà Rialles del valer, en dos actes, de Josep Peris Celda; el lquadre artístic de l’«Ateneo Regional», l’obra de Josep Aznar Pellicer L’hora tonta, també en dos actes. La festa se celebrà el 3 d’agost aI parc dels Vivers Municipals.

53 © faximil edicions digitals 2003

El teatre autocton hagué de refugiar-se la temporada í929-1930, com ja ho havia fet anteriorment, al «Salón Novedades». Els autors trebaharen de ferm. La campanya, iniciada 1’1 de novembre del 1929 i acabada la primavera de l’any següent, registra l’estrena de 23 obres en aquest local, a més d’alguna representació a l’«Eslava». Calvo Acacia mostrava un moderat optimisme: «de lo que conozco se desprende notable avance».‘O Tot i que l’any de la República no respongué «a las esperanzas que respecto a las letras vernáculas concebimos», el mateix crític -que apuntava que hi havia hagut «una gran penuria de obras teatrales»encara continuava sent optimista, car se n’havien estrenat «obras muy estimabZes».” En aquesta temporada de 1930-1931 s’hi obrí un nou teatre, l’«Alkázar», destinat a la producció vernacla, les funcions del qual van durar del 6 de febrer al 31 de maig del 1931. S’hi albirava un redrecament i la situació prometia ser la de quatre anys abans. El «Novedades» treballà del 30 d’octubre del 1930 al 14 de juny del 1931. El «Libertad» (nom adoptat pel «Princesa» després del canvi polític) i l’«Eslava» acolliren unes setmanes companyies autòctones. El conjunt era esperancador: ala temporada se distinguió por haberse estrenado en ella varias obras en tres actos y por haber elevado el tono de la producción escénica en el idioma vernáculo». J2 L’any de la República s’iniciaren les emissions de radio a Valencia i el teatre autòcton accedí al nou mitjà de comunicació popular.13 La temporada següent s’obrí un nou local al barri de Russafa: el «Moulin Rouge». L’empresa volgué inaugurar-lo amb teatre vernacle, i el 19 d’octubre del 1931 hi debuta Pepe Beüt, que no hi romangue massa, puix que només estrena dues obres; despres passa a representarlo ALP 1931: La temporada teatral de 1930-1931, p. 324; i El año literario, p, 350. l1 ALP 1932: El año literario, p. 330. El decandiment de les lletres es devia, segons Calvo Acacia al fet que «sin duda las actividades de sus propulsores empleáronse en otros menesteres muy distintos: los que precedieron y siguieron a un cambio de régimen político. Energías, entusiasmos, talentos, aplicáronse a defender, cada cual según su ideología, la personalidad regional que el nuevo régimen prometía respetar bajo determinadas condiciones, y las plumas se emplearon en Za propaganda de ideales y en la defensa de nuestro derecho al logro de la ansiada autonomia». L’acció política fou inseparable de la cultural per als intel. lectuals valencianistes, i encara que el mateix crític digués que una «saludable reacción literaria» s’havia produït «una vez perdida la fe en la quimera política, o en franca convalecencia de pretéritas fiebres ideológicas» (ALP 1934, p. 117) el diagnostic sembla poc ajustat a la realitat valencianista. Durant la República, els ,nostres intellectuals van anar engatjant-se més i mes. És justament la seua activitat dual, palítico-cultural, allò que fa pensar que la concentració d’energies en les Imites polítiques acaba frustrant més duna clara vocació literaria. l2 ALP 1932: Temporada teatral de 1930-1931, pp. 413-415. ” ALP 1932: La Unión Radio Valencia, p. 405: «Las primeras obras representadas en el estudio de “Unión Radio Valencia” fueron La escaleta del dimoni y La Chala, de Escalante.» 54 © faximil edicions digitals 2003

se repertori castellà. L’«Alkázar» i el «Novedades» van ser els escenaris que durant la campanya van mantenir la regularitat de la programació vernacla. El primer comen& la temporada el 9 d’octubre del 1931, per acabar-la a la darreria de maig del 1932. La companyia de Manolo Taberner comen& a actuar al segon el 30 d’octubre i acaba 1’1 d’abril, prematurament, segons la cronica que seguesc.14 Calvo Acacia opinava que, tot i haver-se estrenat molt, els comediò’grafs havien treballat «sin fruto para ellos ni para nadie», si bé reconeixia que alguna obra estrenada era «literariamente impecable» i d’altres «teatralmente bien concebidas».‘5 Es digne d’assenyalar-se que, contràriament a la practica habitual de «traduir» o «adaptar» al valencia obres del Principat, una companyia de Barcelona gosà de representar a l’«Apolo» un vodevil barceloní, íntegrament i sense mixtificacions lingi.iístiques.16 La temporada 1932-1933 el teatre «Alkázar» muda el nom pel de «Teatre Valencia», per tal de reblar una orientació vernacular més pregona. La direcció procedí «amb tacte molt afinat», segons Enrie Navarro i Borras, qui lloà la «varietat i desig de fer amenes les vetlades sense deixar aquella norma de bon gust habitual».l’ Malgrat aixû, o qui sap si per això mateix, la campanya valencianista no dura gaire: d’octubre a desembre del 1932. El «Salón Novedades», menys rigorós, aguanta el repertori vernacle fins al maig del 1933. A l’«Apolo», s’hi feren algu nes funcions.** La radio continua emetent sainets valencians.‘9 Comentant el sobtat atur de la campanya del «Teatre Valencia», Navarro i Borras denuncia l’absentisme cultural de la classe política valenciana, que s’havia desentés del ressorgiment teatral: «Esperar que la iniciativa privada ho faca tot és somniar, perquè els filàntrops no es troben a cada pas. Són els dirigents de la política els que han de fer la política que ens cal.» 20

l4 ALP 1933: Temporada teatral de 193132, pp. 396-397. IS ALP 1933: El año literario, p. 120. Ió ALP 1933: Temporada teatral de 1931-32, p. 395. Es tracta de La Reina ha relliscat, d’AIfons Roure, qui era, així mateix, titular de la companyia. ” «El Camí», núm. 39, 26 de novembre de 1932. ” ALP 1934: Teatros, pp. 434-436. l9 «El Camí», núm. 41, 10 de desembre de 1932, denuncia com a incongruent que el locutor encarregat de Ilegir les acotacions escèniques de les obres radiades ho fes en castellà. Segons que sembla hi havia un quadre d’actors de l’emissora especialitzat en el genere. Una de les obres representades fou el drama en tres actes i en prosa de Ferran Lluch L’estrela de la persona, el 16 de desembre de 1932. 20 «El Camí», núm. 41, 10 de desembre de 1932. La Diputació havia concedit una subvenció al teatre, que no arriba a lliurar. Un concurs d’obres dramàtiques que s’havia anunciat, queda sense efecte. Navarro i Borras havia ju’dicat cd’tm poblarinisme inacceptable» el nom d’«Alkázar» i es felicita de l’escaient canvi de denominació («El Camí», núm. 34, 22 d’octubre de 1932).

55 © faximil edicions digitals 2003

EESPILL La construcció i inauguració del «Nostre Teatre» a les despeses d’un particular vingué a resoldre la temporada 1933-1934 la crisi de locals específics per a l’escena vernacla. S’hi estrenaren «obras estimaHes», en opinió de Calvo Acacia, que, una vegada més, es confessava «un poco optimista». ‘l Al mateix almanac, pero, un collega seu discrepava: «estas obras, muy aplaudidas casi todas, teres bastantes para dar fortaleza

en su mayoría no presentaban caracal teatro valenciano».22 La campanya

del aNostre Teatre» cobrí des del 14 d’octubre del 1933 al 20 de juny del 1934. Simultaniament, el «Salón Novedades» féu una temporada tan regular com solia, i al «Libertad» s’estrenà el marc; una sarsuela.23 L’emissora d’Alacant inaugura el seu radioteatre amb repertori vernacle.24 L’any 1933 es crea la «Societat Valenciana d’Autors»,25 vella aspiració per la qual venia lluitant-se duna desena d’anys encà.26 Menys brillant va ser la temporada de 1934-1935, encara que se’n representaren sarsueles vernacles, genere poc freqüent als escenaris. El primer a comentar la campanya fou el «Nostre Teatre», pel setembre del 1934. Amb sainets i comèdies mantingué la programació fins el gener del 1935, en que debuta la companyia de sarsuela. A partir del 8 de z1 ALP 1934: EZ año literario, p. 125. El «Nostre Teatre» fou constru~t i regit per Vicent Miquel Carceller. Calvo Acacia opinava, endemés: «no se escribió en castellano obra dramática que mereciera la pena; en este aspecto, Valencia carece en absoluto de autores». La ressenya de Calvo Acacia, menys rigorosa cronològicament que la teatral, es refereix a esdeveniments ‘de 1933 que el cronista de teatres no. comenta fins l’almanac de l’any següent. El1 ens diu que el «Nostre Teatre», emplacat al carrer de Russafa, «fue edificado en muy pocos días. El 7 de octubre [de 19331 estaba anunciada la inauguración, pero la intewención del Gobernador (por incumplimiento de ciertos trámites) hizo que pudiera recibirse al público en buenas condiciones el 14 del mismo mes». La inauguració estigué a càrrec de la companyia de ‘Pepe Alba i Emília Climent. (ALP 1935: Temporada teatral 1933-34, p. 344). El sal6 comptava amb 600 butaques i 500 ‘localitats de «general» («Diario de Valencia», 9 de julio1 de 1933). u ALP 1935: Temporada teatral 1933-34, p. 345. 23 ALP 1935: Temporada teatral 1933-34, pp. 341 i 345. 24 Les emissions comentaren el 16 de febrer ‘de 1933 amb la representació de El secret, comedia dramàtica en dos actes de Josep ‘Coloma Pellicer, per la companyia de Tereseta Barrachina, Antoni Prieto i Paco Hernández («El DiaB, núm. 5.273, 15 de febrer de 1933). Altres obres radiades van ser Grandees del cor, de Vicent Marco Ribas, i Un defensor de l’eixut, de V. Marco Ribas i Josep Mínguez Llorca («El Dia», núm. 5.279, 22 de febrer de 1933). 25 Componien el primer Consell Directiu: President, Ramon A’. Cabrelles; Vicepresident, Enrie Duran i Tortajada; secretari, Josep Castanyer Fons; vice-secretari, Artur Casinos; tresorer, Joan Sánchez Ro&; comptador, Jesús Morante Borras; vocals, Josep Peris Celda, Faust Hernández Casajuana i Pasqual Espert Morera #(«Diario de Valencia», 9 de julio1 de 1933). La notícia informava: «esta en ,projecte la Federació Catalano-Aragonesa-Valenciana d’Autors». * Un ‘dels primers a llancar la idea havia estat Navarro i Borras des de «El Cuento del Dumenche» (núm. 43, 25 d’octubre de 1914) i pels volts del 1922 hi havia hagut una «Associació ,d’Autors Valencianw («Antologia de l’ALPu, Valllència, 1974, vol. II, p. 750). Cf. C. SOLA,Zoc. cit., pp. 45-47 i 68.

56 © faximil edicions digitals 2003

LESPILL marc, però, la programació s’hi féu en castellà. El «Novedades» comenC$I el novembre del 1934. El mateix mes se celebrà al «Libertad» la «Festa del Sainet», que consistí en un homenatge a Eduard Escalante i Ascendi Mora. Si hom volia produir un efecte estimulant, el resultat va contradir les esperances. El negoci teatral sentia la crisi. Hi hagué empresari que rebaixà els preus de l’entrada, d’altres alternaren la combdia amb el cine i algú donà diferent orientació al local, com féu Carceller al «Nostre Teatre», el nom del qual canvià el 20 d’abril pel de «Teatro Serrano», volent indicar que renunciava a l’hegemonia del repertori vernacle. Uns pocs autors van provar fortuna en l’escena castellana, traduint a aquesta llengua obres seues vernacles que havien assolit l’èxit.” La crisi teatral no solament era econòmica -per bé que es reflectissen a l’escena, indubtablement, les dificultats en què es trobava l’economia general-, sinó també artística. A l’hora de fer-ne el judici de l’any, el crític de «Las Provincias» es planyia de la migrada producció teatral: «iNi siquiera un regular sainete. ‘» 28 La situació contrastava amb la del comencament de la dècada i no està mancat de fonament relacionar la crisi teatral amb la crisi de la República, que, com tothom sap, no aconseguia de consolidar-se. La «Societat Valenciana d’Autors» aconseguí, pel marc del 1935, un acord amb la «Unión Radio Valencia» per fer l’emissió «La mitja hora dels autors valencians», si bé posteriorment trobà alguns entrebancs.B l7 ALP 1936: Teatros. Temporada 193435, pp. 161-170. 28 ALP 1936: El año literario, p. 404: «En cuanto a la producción de obras teatral,es fuimos en 1935 pobres de solemnidad, tanto en valenciano como en castellano. [Ni siquiera un regular sainete! [ . ..I Aquí en Valencia no se hizo nada ni aún mediocre, porque se carece ante todo de sincera vocación ‘comediógrafa; prevaleció la errónea idea de que en el teatro “están las pesetas”, y pensando en ellas exclusivamente, no se hará jamás obra teatral.» *9 «El País Valencià», núm. 1, 18 de maig de 1935. Un redacto’r que signava «Guillem» es feliicità de la iniciativa, però a la fi del seu article apareixia la segiient nota: «A darrera hora i a punt de tirar el nostre periòdic, ens assabentem que “Unión Radio Valencia” ha rebut instruccions de Madrid, per tal que suspenga tota radiació del repertori de la “SoLiedad de Autores Dramáticos de España”, i per tant ha estat suspesa l’emissió dels autors valencians. Encara que la notícia té caràcter oficiós per a nosaltres, ens hem de permetre fer (pública la nostra estranyesa, puix ‘que la mitja hora dels autors valencians no li costava res a “Unión Radio” i per tant no pagava cap dret de “Dramáticos”, essent, per tant, absurda la mesura que se’ns comunica. Altra vegada més, el centralisme anubla els nostres esforcos i la cultura del nostre poble no podrà ésser divulgada pel micròfon de la nostra emissora.» Al núm. 2 (del 25 de maig) del mateix periòdic la «Societat Valenciana d’Autors» comunicava: «Conseqüència de les diferències sorgides amb ila “Sociedad de Autores Españoles” i ia “Unión Radio”, se’ns impedix seguir radiant “La mitja hora dels autors valencians” que veníem efectuant tots els dilluns, la lqual cosa comuniquem a l’opinió, per fer #constar als radioiens, que aquesta imterrupció és estranya a la nostra vohmtat i a la cde l’emissora local, sentint vore’ns privats de reseguir la nostra labor, portada a efecte amb tant d’èxit, esperant continuafila prompte. » Segons que sembla, pel setembre del 1935 assoliren reprendre les emissions («Antologia de l’ALP», vol. III, ~p. 964), una de

57 © faximil edicions digitals 2003

La temporada 1935-1936 sembla haver estat la més fluixa del període. L’almanac que estic seguint no enregistra més que unes funcions al «Ruzafa», al maig del 1936, per la companyia d’Emília Clement i Pepe Alba.30 Si no treballaren més, potser fou per la malaltia de l’actor, que a la darreria de juny sofrí una intervenció quirúrgica?’ El «Nostre Teatre», batejat encara amb el nom de «Serrano», hi allotjà unes companyies castellanes i es dedica també al cine?* No tenim moltes notícies tocant a la rendibilitat econòmica del teatre valencia, durant el decenni, pero’ les que coneixem indiquen que, en general, sembla haver estat prou acceptable. Bastara indicar que, la temporada 1928-1929, el teatre «Moderno» paga la quantitat de 16.500 pessetes en concepte de drets d’autor i que el «Novedades» paga pel mateix concepte 14.000 pessetes.33

II La programació vernacla dels escenaris de Valencia durant la dècada anterior al sollevament militar, amb els seus daltabaixos, mostra ben a les clares quina era la «normalitat» del moviment teatral autocton. Si contemplàvem el quadre amb notícies semblants referides a la resta de les poblacions valencianes, ens trobaríem amb parelles alternances. La discontinuïtat regia també l’acció dels nombrosos grups d’aficionats escampats arreu del País, tot i que la seua tasca era facilitada per la a preus modestos, d’una bona part dels textos estrenats. impressió, Hom els editava per possibilitar-ne les successives representacions, bé pels arnatetrrs, bé per les companyies professionals. Aquesta activitat editorial fou, ben sovint, l’única existent en la llengua.34 les quals ‘es dedica a homenatjar el mesrte Vicent Peydró («Timó», nlîm. 10-11, abril-maig de 1936). La «Societat » havia convocat un concurs ‘de teatre líric va. lencia, del qual ignore els resdtats («Timó», núm. 1, julio1 ade 1935). La recapta dels drets de representació venia estant el cava11 de batalla entre els autors valencians i la «Sociedad de Autores Españoles », si mes no d’encà del 1925, i causa fonamental de la fundació de la «Societat Valenciana d’Autorsu (C. SOLA,loc. cit., pp. 43-47, ‘s’ocupa extensament del tema). 3o ALP 1940: Teatros. Temporada de 1935-36, p. 207. 31 «El Pueblo», 28 de juny de 1936. 32 ALP 1940, ip. 208. 33 BuIL, Eduard: De la amable farsa. Balance de la temporada de teatro valenciano, «El Mercantil Valencianou, núm. 21.388, 16 de juny de 1929. Aquesta temporada fou qualificada pel crític de «buena y fecunda» si be matisava que l’anterior potser «fuera un tanto más brillante». Y Les obres de Gustavino i Sola porten moltes indicacions dels títols editats. C. Sola inclou un repertori (loc. cit., pp. 127-131) establert segons un catàleg dun llibreter antiquari, que abasta un total d’uns ‘dos-cents títols. Arma Vázquez Estévez ha enllestit en 1982 un catàleg bibliograík titulat Fons de teatre valen& a les biblioteques de Barcelona, encara inèdit, que sera de profitosa consulta quan siga editat, cosa que esperem que no es retarde gaire. 58

LESPU També en el passat la discontinuïtat havia estat la «norma». Vint, trenta 0 cinquanta anys enrere, les representacions vernacles eren intermitents, amb moments de puja i moments de minva. Sols un observador superficial podia pensar que s’hvaia assolit un cert progrés. De fet, era més aparent que real. Potser ara les companyies actuaven amb més regularitat, a favor del creixement demogrtic, que augmentava el volum d’espectadors. Pero’ els títols desapareixien d’escena a la mateixa velocitat que en temps de la Guerra Europea o a l’època de la Regencia de Maria Cristina, i inveteradament els primers actors, per seguir endavant la temporada, tiraven mà del repertori acumulat. No eren aquestes les úniques semblantes entre el teatre de la Dictadura i de la República i el de les etapes anteriors. Els autors de 19261936 continuaven fidels, amb escasses variants, als temes i a les tècniques utilitzades per Josep Bernat i Baldoví quan estrena Vicenteta Za de Patraix el 1847, any a partir del qual es desfermà el moviment teatral contemporani. Tècniques i temes que Balader, Escalante i Palanca enriquiren i perfeccionaren durant la Restauració. L’herència tradicional encara pesava tant la vigília de la guerra civil que no és immoderat afirmar que continuaven vigents els models escènics i àdhuc el codi estètic que tant havien plagut als homes que visqueren el pronunciament de Morvedre o el jurament en Corts d’Alfons XIII (18741902). Fins i tot després del 18 de julio1 es representaven obres de data tan llunyana. Això’ implicava un desfasament tan manifest que els animadors de «Taula de Lletres Valencianes» (1927-1930) maldaren per estimular una renovació teatral que despullàs l’escena indígena del seu paracronisme. Ja al primer número de la revista Joan Valero critica la desídia amb que es presentaven les obres, alhora que imputava l’estancament del teatre a un presumpte realisme, de vegades exagerat: «Som tan realistes que tenim la tonteria de creure que no és art si no és real, i acò esta tan passat de moda en tot el món! » 35 Els redactors de «Taula» utilitzaven les antinòmies realisme/idealisme, materialisme/espiritualisme, per obrir des dún pla teòric nous horitzons a l’escena vernacla. Aixb no els impedí descendir a un pia pràctic i exposar enèrgicament els vicis i les imperfeccions dúna estructura ja desueta. Un dels collaboradors de la revista subratllà com resul” VALER& Joan: El teatro en VaZencia, «Tada de Lletres valencianew, núm. 1, octubre de 1927. (D’ara endavant citaré abreujadament: «Taulau.) Qui vulga apreciar globalment la significació i la importància d’aquesta revista i del grup aplegat al seu voltant, ha ‘de consultar el treball de Joan FUSTER: La poesia vaZenciana de Llorente als nostres dies (Obres completes, 5: Literatura i llegenda, Barcelona, 1977, pp. 33@339), però sobretot d’estudi de Josep IBORRA preliminar de Taula de Lletres Valencianes. Selecció de textos, Valencia, 1982. Alguns dels textos citats per nosaltres es troben recollits en aquesta antologia.

59 © faximil edicions digitals 2003

tava del tot desproporcionat que una aclaparadora majoria dels autors treballassen aleshores en la sola direcció de complaure el públic de la manera més epidèrmica i efímera: «Tenen la creencia els monopolisadors del Teatre valencia, que sols es deu escriure en termes còmics desvanint *per semplre tot el sentimentalisme, és a dir totes les manifestacions psicològiques dels personatges i sense oferir al públic el plantejament i resolució d’un qualsevol dels conflictes de la vida, que a tot arreu es ,presenten.n

i denunciava

que la predilecció

amagava

un propòsit

mercantil:

«...no perseguixen altra finalitat que estrenar més que siguen boutades per obtindre unes quantes representacions amb petites gaixeres».

Curta

ambició,

compartida

pels altres

factòtums

teatrals:

«Els teatres de genere valencia, per imperatiu

mans de persones honorables,

de bona voluntat,

paradògic

estan en

pero sense gaire de

fonament artístic. Són, sense dubte, uns bons homes, pero no tenen preparació per a jucgar el mèrit d’una obra teatral. Els directors de companyia, segons diuen els diaris -ignore si per compte propi o per solt de la comptsduria-, són genials, dignes de les glòries dels nostres avantpassats, pero cal fer ‘l’afirmació ,de que no veu ldemostració d’e la valua artktica d’aquests des del moment que no donen cap orientació als empresaris per al major enaltiment de la nostra escena.» 36

Imperícia i mercantilisme havien acorralat el teatre dintre d’un espai massa estret, empenyent-lo a un esterilitzant monocultiu. Amb l’agreujant que els autors ni tan sols aconseguien de fer riure amb un mínim de qualitat. Ho remarcava Calvo Acacia: «No hablemos de la comedia sainete, la producción que tiene abolengo, pocos se han estrenado quedar de repertorio, porque en crítica imparcial, medianamlente

ni del drama: concretándonos al aquí mayor arraigo y más limpio durante el pasado año que puedan general muy pocos resistirían una severa.» 37

L’actitud conservadora dels autors, els empresaris i els director-s de companyia del temps de la Dictadura i de la República se sustentava en el convenciment que Balader, Escalante, Palanca i tants d’altres havien aconseguit durant la Restauració i la Regencia crear un paradigma de teatre valencia, de segura acceptació pel públic, les pautes del qual calia seguir sense desviar-se’n. Tal conservadorisme, impermeable a tot canvi i experiment, partia del sofisma que els espectadors no s’hi avenien sinó amb les fórmules més rebregades per I’ús. D’això’ s’esdevingué un procés 36 HOYOS,Narcís d’: El decandiment de 1928. 3’ ALP 1928, p. 166.

del teatre valencià, «Taula», núm. 4, gener

regressiu que finalment desguassà en el conreu infecund del tòpic. Pero tard o d’hora I’auditori, menys dòcil i fidel del que semblava, hauria de sentir-se’n fastiguejat. Calvo Acacia hi observa els primers símptomes d’apatia la temporada 1927-1928: «De ningún modo está la culpa en el público; éste siente una gran inclinación al teatro valenciano, pero no hay autores sugestivos que estimulen de continuo con sus pro8ducciones la asistencia de la gente. [...l Son incontables los autores que estrenaron su correspondiente piececilla, muchas de ellas se han impreso y se puede asegurar que ni ese honor merecieron. No es posible crear un teatro con escritores de ese fuste.» 38

L’opinió del crític de «Las Provincias», nat el 1870 i per tant amb formació ben disemblant de la que tenien els joves animadors de «Taula», sincronitzava, no obstant això, amb les que es mantenien dins la revista. «El públic no és tan ignorant com volen alguns autors», opinava Enrie Navarro i Borras. 3g «El Cine li ha afinat molt el gust i no ha de ser reaci a aceptar lo bó», escrivia Joan Valero, qui demanava als lletraferits una giravolta de la inspiració: «¿Per que no prenen eixemple els autors i obliden els chulos casi demés honrats veins que ja són ineludibles?» 40

tisos, llauradors

També

Calvo

Acacia

els exhortava

a renovar-se:

«...lo mismo el sainete que la comedia de costumbres, es hora que sacuda la tutela de modalidades pretéritas y tienda a la manera y forma contemporánea.»

1, alhora, insistia en la necessitat capacos i destres:

de promoure

I’aparició

de dramaturgs

«Causa verdadera extrañeza que habiendo tanto escritor valencianista de buena cepa, culto, bien documentado, con temperamento artístico y alma de recio temple levantino, no dedique sus actividades a producir para el teatro. Hace falta, mucha falta, dignificar y encauzar éste, para librarle del poder de una serie de aficionados que, al encontrar ciertas facilidades para el estreno de sus obras, las escriben a destajo tan solo con procacidades y chabacanadas.» 41

L’amonestació contenia, indirectament, «Taula», representants de «la inquietud, de incorporarse

teix Calvo Acacia estava comentant.”

al movimiento

cultural

un retret

als homes

que feien

el ansia renovadora, el deseo que hoy predomina», que el ma-

remarcava com a senyal caracteritzador de l’any que Amb tota licitud, s’estranyava que no escriguessen

38 ALP 1928, <p, 166.

núm. 1.5, desembre 1928: Notes. Rialles del valer. Joan: El teatro en VaZència, «Taula», núm. 1, octubre de 1927. M ALP 81928,p. 166. 42 ALP 1928, p. 162. «Taula», 40 VALERO,

61 © faximil edicions digitals 2003

ESPILL per al teatre. Ho havien fet, tant el primer director de la revista, Navarro i Borras, com quatre dels principals collaboradors: Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Artur Perucho i Fancesc Caballero i Muñoz.43 Si no continuaven fent-ho, ben probablement era perque les seues concepcions renovadores topaven amb la resistencia dúna farandula incommovible. Carles Salvador publica un «assaig de teatre valencia d’avantguarda»,@ que era com un avís d’alhj que podia esperar-se de la nova generació. Un text completament distint al teatre que el poeta havia intentat abans. «Amb el títul que vullgau», pero, no fou mai representat. Potser trencava massa amb el gust consuetudinari. Val a dir que tampoc el teatre castellà d’avantguarda que s’hi escrigué a Valencia contemporàniament aconseguí pujar a les taules. Tampoc no trobava una palestra idònia.“5 Volent contribuir a la transformació de l’escena valenciana, els animadors de «Taula» encoratjaren tota temptativa que tingués un bri de dignitat i un punt d’inquietud, fos quin fos el genere triat per l’autor. Cadena de flors, comedia en dos actes en prosa d’Eduard Buïl (estrenada el 14-1X-1928), els semblà que «indiscutiblement» tenia «una valua molt superior a la de la generalitat de les comèdies que s’estrenen».46 I3 Enrie NAVARRO I BORRASconfessava que, la labor teatral no I’havia feta «amb propòsits artístics» (La poesia valenciana en 1930, Valencia, 1930, p. 74), pero que «seria ingrat si oblidara» tres títols: La maía senda (estr.: 14-X11-1921), La veu de Z’amor (estr.: 14-IV-1924) i La ralla negra (estr.: lo-VI-1925). Les dues primeres eren comèdies i la darrera, un entremés. També havia escrit: Cambiar de cheni (estr.: 15-W-1921), ¿És de vosté eixe goset? (estr.: 25-N-1921), El tio Soca va a festes (estr.: 26-V-1925), Els triunfaors (estr.: 6-X-1925) i Gallardia de dona (estr.: 10-111-1927).La labor de Carles SALVADOR fou més curta: La declinació (1915), ;Divorciem-se! (1917), Un negosi com un atre (¿1922?) i L’amor camí del ce1 (estr.: 2-U-1927). Artur PERUCHO escriví prou, pero només veié representada una obra, Sacrifici, per una companyia d’aficionats (estrenada un any indeterminat, entre 1919-1925); altres tres li quedaren inèdites: La finestra oberta, L’home dintve la gàbia i Faust, que, segons confessió propia, havia escrit de París estant (La poesia valenciana en 1930, p. 94). Francesc ALMELA I VIVES collabora amb Josep BOLEA en Lenin (vid. nota 102), escriví L’antigov (estr.: 27-X1-1931) i La muller... enganya al marit (estr.: 1934). Francesc CABALLERO MUÑOZ només dona un títol a les taules: El moscardó (estr.: 22-1X-1925). Com pot observar-se, de tots ells, I’ímic que estrena amb posterioritat a la polèmica pro «teatre d’art» fou ALMELA 1 VIVES.

u «Taula», núm. 26, desembre de 1929. aS Its el cas de Max Aun, que publica Narciso (1928) i Teatro incompleto (1931). «Obras por estrenar -digué Calvo Acacia- son más para leídas y degustadas, que pava representarlas, rumbos teatrales»

a no ser ante minorías comprensivas al tanto de los novísimos (ALP 1932, p. 330). Aleshores, aqueixes minories mancaven a

Valencia, tant per al teatre castellà com per al valencia. u «Taula», núm. 13, octubre de 1928. Buk estrena la mateixa temporada Amparo la clavariesa i ¿Quin hora és... Peret?; aquesta assolí la xifra de setanta representacions, si hem ,de creure l’autor (E. B.: De la amable farsa. Balance de la temporada de teatro valenciano, «El Mercantil Valenciano, núm. 21.388, 16 de juny de 1929).

62 © faximil edicions digitals 2003

EESPILL Pauttomima, comedia en dos actes i pròleg de Francesc Puig Espert (estrenada el 2 d’octubre de 1928) mostrava «una disposició de l’arquitectura teatral evidentment nova en el nostre teatre».4’ Rialles del voZe+, poema dramàtic en dos actes en vers de Josep Peris Celda (estr.: 30-X11928) era un «intent lloable». 48 Orgull de vaca, comedia lírica en dos actes en vers de Ladislau Marí Simó amb música dels germans Terol (estrenada el 23 de febrer de 1929 a Xàtiva i el 19 de juny a Valencia) suposava «un nobilíssim, patriòtic desig d’aportació a l’ennobliment de nostra migrada escena actual».@ El rigor crític i les exigencies teòriques dels redactors de «Taula» es formulaven, dones, tenint en compte les possibilitats reals de modernització del teatre valencia, sense desideràtums utòpics. Es per això que, gairebé al mateix temps que Calvo Acacia reclamava la florida de nous autors, Navarro i Borras es mostrava benèvol: «tenim uns poetes que freqüenten la literatura dramàtica amb desig d’elevació» i els noms que els dos crítics retenien -cap dels quals era novell; tots veteransno eren gaire diferents. 5o Ara bé, el pragmatisme circumstancial de «Taula» no equivalia a renunciar a l’ideal duna pregona renovació teatral, ans palesava que els seus redactors eren conscients de la dificultat d’aconseguir-la. Uns lustres enrere, Navarro i Borras havia intervingut en una polèmica sobre teatre dins d’«El ‘Cuento del Dumenche». Aleshores, blasmà enèrgicament la concepció unidimensional dún «teatre per riure» i demanà que, per contra, tingués «pensaments, idees noves, vida espiritual», ja que «de superficialitat a soles no pot viure res».51 Carles Salvador havia pres part a la discussió deplorant la indi-

47 «Taula», núm. 13, octubre de 1928. L’anònim crític confiava que l’acollida del públic «segurament animara a l’emlpresa [del “Moderno”] a seguir per altres camins més decorosos que els que a vegades ha seguit». ‘* «Taula», núm. 15, desembre de 1928: «Peris Celda, que fins ara solament s’havia mogut en un ambient casola, ha posat l’acció d’esta comedia a I’epoca de les Garmaniew 49 «Taula», núm. 20, maig de 1929. 50 NAVARRO I BORRAS,Enrie: Què hi ha de nou. A missenyors els autors dramàtics, «Taula», núm. 1.5, desembre de 1928. Hi esmentava «Melià, tan expert coneixedor de la vida i de la tècnica; Buil, tan hric i cordial; #Puig E,spert, cervell que mena il’esperit cara als lliures horitzons; Sendín, tan huma i tan fàcil i delicat... i més encara...s. Pel seu costat, CALVO ACACIO retenia els noms de Marti Orbera, Estanislau Alberola, Hernández Casajuana, Peris Celda, Buïl, Gayano, Nebot i Sendín (ALP 1928, p. 166). 5L NAVARRO I BORRAS, E.: Esco’mensa la polémica. Algo més sobre el Teatro Valensid, «El Cuento del DumencheB, núm. 39, 27-1X-1914). També escrivia: «Falta, pues, teatro nóu; teatro de huí en nostres problemes y nóstres preocupasións; teatro en personaches inquets, soñaors o complicats, pero fets per autors verdaderament psicologos.»

63 © faximil edicions digitals 2003

LTSPILL ferència de la joventut davant l’agonia del «teatre regional».52 L’esmorteiment de l’escena, pero, era tant el 1914 que la controversia no transcendí les planes d’«El Cuento». Tanmateix, alguna cosa havia canviat en quinze anys, perquè el debat iniciat el 1928 per «Taula» fou représ l’any següent per la premsa diaria i ara sí que guanyà transcendencia, excedint els Iímits dels cenacles intellectuals. No s’ha valorat prou aquesta confrontació periodística, i és per això que cree que pagara la pena si m’allargue examinant-la. 53Al meu parer, suposa el punt d’inflexió a partir del qual queda obert un procés de revisió crítica, que la guerra civil interrompé bruscament.

III El nou debat l’inicià el crític teatral de «Las Provincias», l’alzireny Josep Bolea (que per això s’emparava amb el pseudònim «José Alzira»), i ben d’hora prengué una doble direcció. Dún costat, s’hi discutiren les seues apreciacions sobre I’estat en que es trobava el nostre teatre. Quasi tots els participants a la polèmica van coincidir amb ell. D’altra banda, s’hi consideraren les possibilitats d’implantar a Valencia un «teatre d’art», com el1 proposava. En acò, les opinions van estar més matisades. Entre tots dos aspectes del debat hi hagué una desproporció car es va dedicar més extensió al primer que al segon i això per la raó que I’anàlisi que féu Bolea del nostre món fou tan radical que provoca llargues repliques i contrarepliques. Aqueixa desproporció afectara també I’examen que faré del debat. Al cap de tres anys d’exercir la crítica quotidiana, labor que l’obligava a judicar la totalitat de la producció escènica, «tan abundante como falta de emociones estéticas», Josep Bolea es confessava avorrit i cansat. El seu cansament no estava produit «por el número excesivo de estrenos», sinó «por el escaso interés que ofrenen y por la insistente repetición de temas y procedimientos». Li fastiguejava el mimetisme fàcil, la reiteració automàtica: dr al teatro por obligación para ver diariamente el eterno estreno, sin aderezos de ingenio ni contenido ideoló,gico, sin pasión vibrante ni 52 SALVADOR, Carles: Pro-teatro-valensiá. Un per qué, «El Cuento ‘del Dumenchen, núm. 42, 18-X-1914. Hi llegim: «El sine, ha mórt al teatre en cheneral, y nosatros ham achudat a matar al teatro rechional; perque si per conte de fer els indiferents als ensómits rawenatistes habérem fet eixir del ensimismament als valencians.. .». També en la revista «Teatre Valencia», dirigida per Rafael Gayano Lluch del 1925 al 1928, s’hi troben artides de C. Salvador de caire regeneracionista. En un d’ells titlava de «saltejadors», que no autors, els responsables ,de «tot el xavacà, tota l’espardenya, tota la brusa, tot el bilingüisme» que hi havia a I’escena (núm. 87, 6-I-1928). 53 Caterina SOLA(loc. cit., pp. 77-81) hi fa un breu resum.

64 © faximil edicions digitals 2003

liESPI serena belleza, sin fuerza comica ni intensidad dramática, donde los muñecos con cabeza de corcho y cuerpo de serrín sostienen sañuda competencia para demostrar cuál es más insulso y menos humano, es algo que termina indefectiblemente con la más probada paciencia.» 54

Anticipant-se a l’estranyesa sar en els que li havien llegit plicant que aquelles cròniques el propòsit de no allunyar el valenciano

seguía

sin perder

que la severitat del diagnòstic podia cauopinions més benignes, se n’excusava exles havia escrites al llarg d’un trienni amb públic, «que por un legitimo sentimiento fecha la lista de estrenos»; tostemps amb

l’esperanca de «dejarle sentir nuestra misma apetencia de obras logradas». Creia, pero, que ja n’havia fet prou en ambós sentits i pensava que era el moment d’emprendre una nova via. Ja no es podia ,esperar, de cap manera, que el teatre valencia pogués assolir «un progreso Zento», condemnat com estava a la vida «mísera y artificial» que arrossegava; la qual «no tiene ni ha de tener otro resultado que el de servlir como negocio antiartístico para varios explotadores de la escena a costa ‘del interés del público, no llevando camino (ni siéndole posible llevarlo) de parangonarse con el teatro ,de otros países, y ni siquiera con el de otras regiones que con verdadera actividad y muy aceptable orientación laboran desde hace bastantes años, habien’do logrado envidiables resu’ltados, parciales ciertamente, pero sumamente alentadores».ss

Aqueixa

«tristísima

situación»

«Por precisión

del teatre

hay que derribar

només

consentia

lo construido,

una sortida:

o prescindir

de ello.»

Iconoclàstia que devia permetre crear un nou àmbit: un «teatre d’art» o «teatre-estudi», absolutament independent dels autors que estrenaven al «Moderno» o al «Novedades», dins del qual caldria «sustentar un criterio de rigurosa selección, olvidando el aspecto mercantil del suceso teatral y sujetándose estrictamente a un plan en que todo interés esté supeditado al artísticoxs6

En successius articles, Bolea amplia les seues idees. Referint-se als autors, acceptava que la seua heterogeneitat donava marge per a les excepcions, si bé calia reconéixer que «20 mediocre y 20 nuZo» omplien la nomina. La immensa majoria procedia «como si el talento fuera un estorbo para la labor teatral y esta exigiera solamente sencillez de espíritu y una pequeña habilidad para combinar trucos». Aquests autors

no podien arrogzwse la condició de representants Naturalment, hi havia alguns autors competents, mínima,

y desde luego sin que se pueda

atisbar

del teatre valencia. pero «en proporción

el escritor

de excepción».

n ALCIRA, José [Josep BOLEA]: La escena regional. Debe crearse un -Teatro de Arte, «Las Provnicias», núm. 19.555, 7-W-1929. 55 Ibid. Sb Ibid.

La seua labor no podia comparar-se ni amb el teatre estranger ni amb I’espanyol, perquè no sortia «del reino de lo mediocre». La causa estava en el fet que el talent, sense cultura especialitzada, «se desvia y nuufraga». Exposava per llarg la crisi general del teatre arreu del món, derivada del desballestament produït per la Guerra Gran, i comentava els assaigs que s’hi feien per renovar-lo, planyent-se que a Valencia no se sentiren inquietuds semblants: «Mientras en el extranjero, y aún en Cataluña y el resto de España, -el teatro es tema de estudios y laboriosas discusiones y experimentos, que tienden a infundirle nueva savia, en nuestro solar los autores se desentienden de toda inquietud, hacen caso omiso del movimiento teatral y van tras de conseguir do que en todas partes se desdeña por pobre, por viejo y por manido. Y aún no logran tan menguado ideal., 57

Bolea, com alguns altres esperits lúcids del moment, veia ben clar que l’evolució del nostre teatre estava frenada pel paracronisme.” El divorci «estètic» -passeu-me el motd’aquells comediografs de campanar, responsables de la immobilització de l’escena indígena, calia superar-lo assortint-se duna cultura teatral especialitzada, duna coneixenca de les propostes universals de revitalització escènica. Aqueixa hauria de ser la funció del «teatre d’art». Els autors havien d’obrir-se a l’escena mundial i avancar-hi, cercant-hi el suport dels clàssics, i inspirant-se en tots els aspectes interessants de la propia vida: «O lo que es igual: realizar vuelos atrevidos y utilizar un excelente campo de aterrizaje. De otro modo el talento de los autores está lleno de taras y no sirve más que para procurar el cobro de pingües trimestres de una propiedad intelectual que no les pertenece de ningún modo y que, por tanto, explotan injustamente.» 5g

El crític de «Las Provincias», com es Hoyos, aquel1 cohaborador de «Taula» que fany dels autors per obtenir «unes petites Bolea no negava la possibilitat d’incorporar

veu, coincidia amb Narcís un any abans reprovava l’agaixeres». Això no obstant, algunes individualitats joves

sI «ALCIRA, J.»: La escena regional. El talento y sus límites, «Las Provincias», núm. 19560, 13-VI-1929. S8 El teatre valencià no s’havia alliberat de l’«escalantisme», com -en partla poesia s’havia alliberat del «llorentinisme». Alliberament aconseguit sincronitzant amb les inquietuds del moment. Sincronització que havien d’a@solir així mateix els autors teatrals: «En estos momentos de crisis general, el teatro de todos los países se orienta en el sentido de recomenzar o de dar el salto que corresponde al avance formidable de los conceptos morales y de la velocidad de acción, debido a la honda conmoción de la Gran Guerra, que ha derribado tantos ídolos y ha conmovido en sus cimientos tantos templos» («J. ALCIRA»: La escena regional. El talento y sus límites, «Las Provincias», núm. 19.560, 13-VI-1929). B «J. ALCIRA»: La escena regional. El ta2ento y sus límites, ‘«Las Provinciasu, núm. 19.560, 13.IV-1929.

66 © faximil edicions digitals 2003

LESPILL al seu projecte, calia estudiar-lo boració:

sempre que s’ajustassen al programa previst, el qual i establir-lo ben concretament, realitzant-lo en colla-

«dejando la parte decisiva de elección de obras, decorados, comités de la más amplia solvencia intelectual y artística.»”

Ell no volia

monopolitzar

de campaña

en beneficio

etc., a

la idea. Ningú no li havia donat «exclusivas Concebia el projecte com una tasca collectiva, una empresa cívica comuna. Quan el seu principal contraopinant, Eduard BA, crític d’«El Mercantil Valenciano», després d’exposar-ne les discrepàncies -com diré de seguidamanifestà que, tanmateix, s’ad.heria al projecte del «teatre d’art». Bolea respongué que no podia refusar cap adhesió, pero que tampoc tenia autoritat per admetre-la. L’adhesió calia enviar-la «al comité organizador que actualmente funciona». Buïl podia tenir la seguretat que no seria rebutjat!l, La necessitat de nous actors -no viciats, absolutament noustambé va ser destacada pel crític de «Las Provincias». Explicava com les companyies estaven compostes en la major part per del arte».

«cómicos desechados por las compañías castellanas y que vienen a buscar refugio en estos escenarios locales, que les procuran un sueldo y no les exigen más allá de una labor deficientísima, que sólo requiere costumbre y no inteligencia».

Les encapcalaven actors mediocres, car no n’hi havia cap .de notable.62 El baix nivel1 de les companyies servia de coartada als autors, els quals -anticipant-se al rigor de les censuresallegaven que era inútil d’intentar millorar les obres amb intèrprets que no volien cap millora i que ben segurament posarien dificultats per a l’estrena. L’excusa no era acceptada per Bolea, tot i reconéixer que podia tenir algun fonament i servir d’explicació; és per això que jutjava tan necessària «al propio tiempo que la renovación de los autores, la de los actores, que no son la única base de la escena, pero sí uno de los elementos principalewg 60 «ALCIRA, J.»: La escena regional. Un poco de análisis, *Las Provincias», núm. 19.572, 27-W-1929. 61 «ALCIRA,J.»: La escena regional. Son necesarios tambien nuevos actores, «Las Provincias», núm. 19.599, 2%VII-1929. Dubte molt que haja arribat a existir un «comité organizador». En lletra datada a Mèxic el 19-X-1978, Josep Bolea em deia que no podia concretar exactament, puix que la memoria li fallava i temia cometre una inexactitud, apuntant els noms dels qui aleshores eren ds seus més pròxims amics: Almela i Vives i Enrie Duran i Tortajada, i vacillava respecte d’altres coneguts seus ‘que ,potser formarien part del grup. B Ibid. Bolea, pero, feia una excepció amb les actrius: «en vigorosa justicia hay que declarar que en la escena valenciana no ,hay uno solo actor notable. No así actrices». 1 dedicava un bon espai de I’article a lloar l’art de Josefina Mateo. 63 Ibid.

ASPILL Suggeria, per tant, cercar els actors fora dels cercles professionals -a les escoles de declamació i a les societats d’aficionats-, on era possible de trobar «jóvenes de talento que puedan ser actores pura y genuinamente valencianos», individus dotats duna flexibilitat que mai no es trobaria en els professionals d’aleshores, «en su mayor parte atacados de .parálisis intelectual y sentimental ». El «teatre d’art» que propugnava hauria de comptar amb intèrprets triats segons aquest principi: aNuestro voto es, pues, para una compañía de aficionados formada por cuidadosa selección y no sometida a la dictadura de un señor que lleve el nombre de primer actor y que la ejerza como siempre de un modo funesto para el interés artístico, impidiendo el desarrollo de las facultades de los actores que sufren su férula y que suelen ser sacrificados a su conveniencia y particular lucimiento.» 64

El grup

de «Taula»

s’identificà

immediatament

«Les seues raons són de pes i mereixen

amb

Bolea:

la riostra més completa

adhesió.» *5

Adolf Pizcueta, aleshores director de la revista, es plantejava el debat, sorgit quan

lloà l’escaienca

amb que

«calia reivindicar el teatre per a uns altres propòsits més purs, calia preocupar-se d’aquest problema amb una atenció responsable i orien-

tadora,. Assenyalà, molt agudament, que l’automatisme amb que els autors s’obstinaven a repetir els models tradicionals, sense cap esforc per ampliar la temàtica, depurar els mecanismes o descobrir nous efectes, era la causa de la rarefacció escènica: «[El teatre valencia] ha creixcut en un ambient de facilitat, d’anulatió de totes les dots literàries i artístiques, creant una fauna envilida per el destí de ‘fer riure sempre i cercant aquests motius provocadors de la riallada en les zones més infames del viure va1encià.u

Pizcueta

era partidari

duna

activitat

teatral

valenciana

«aliada a una forta ambició artística, a una guspira ,d’idealisme, encara que fora a una nota de discreció. Pero la realitat és superior al

nostre desig». de com es presentava la realitat, en diu prou l’estranyesa per la reaccio que suscitaven els escrits de Bolea:

de Pizcueta

6( Ibid. B Deu crear-se un Teatre d’Art, «Taula», núm. 21, juny, 1929. Al número següent (22, jdiol, 1929) la revista continua informant del ,desenvolupament de la po@mica, tot prometent per a més endavant «dedicar-li tot l’espai necessari 1.. .l collaborar jd’una manera entusiasta al bon fi d’aquesta empresa».

68 © faximil edicions digitals 2003

«Es pot admetre una discussió resp#ecte a la manera d’ennoblir I’escena valenciana. Però ens sorprèn extraordinàriament que no es consideren raonades, justes i necessàries les crítiques d’aquell teatre, malIgrat que StiInguen el caràcter d’una condemna total i es traslladen al paper amb certa efervescència.» 66 AHusió directa als articles d’Eduard Buïl, apareguts dins «El Mercantil Valenciano», els únics que contraatacaven frontalment el crític de «Las Provincias». Abans de passar a resumir-los sera avinent de dir que -contra tota previsióla polèmica, lluny de concretar-se com una rivalitat entre dues generacions literàries separades per l’edat i pel gust, es manifestà com la confrontació entre dues actituds estètiques duna mateixa generació, simbolitzada pels joves Bolea i Buïl. El fet és, si mes no, insòlit. I més encara tenint en compte que els autors de la generació anterior -directament implicatsvan romandre en el silenci més absolut. Eduard BUil, que redactava les crítiques teatrals de «El Mercantil Valenciano», assumí la defensa dels autors, gremi al qual pertanyia així mateix. Aquesta comprensible solidaritat li féu dedicar molt d’espai a contradir el dictamen de Bolea, de manera que a penes examina el projecte dún «teatre d’art» i hi proposà una solució alternativa que no fos la pura i simple continuació de l’sfattc que, Aixo entretingti la polèmica en punts interessants pero secundaris. Bu3 volgué sakar les bones intencions dels autors. Es vantava que la millor executhia del teatre valencia era aleshores la joventut i l’espontaneitat de gairebé tots els qui el conreaven. Creia, francament, que els seus defectes i les seues inexperiències eren «patente de su originaZidad».67 Així, dones, demanava comprensió i tolerancia: «Casi cuantos cultivamos el teatro valenciano somos jhenes, y por tanto es prematuro para que ya lleguemos a esa clase de per. fección.»

Trobava improcedent muntar obstacles:

que se’ls atacas

quan

tot. just

comencaven

a re-

66 PIZCUETA, Adolf: El problema del teatre valencia, uTaulau, núm. 23, 1929. 67 Bu~L, Eduard: De la amable farsa. Sobre la escena regional o UMOSjuicios de Jose Alcira, «El Mercantil Valenciano», núm. 21.394, 23-VI-1929. BuTl pretengu6 desacreditar Bolea insinuant que la cruesa de les seues critiques provenia del seu frac& com a autor que’ no havia pogut estrenar. Bolea li .repliccà extplicant que «entre no poder y no querer estrenar media un abismo,,, puntualitzant que, dos anys enrera, la vigília sdel’estrena, “y estado el título en carteles, asistí, sin ser adverbio, al segundo ensayo. E...l Como la obrita no fuera de mi gusto, la retiré, y los actores dejaron de ensayar. No hubo estreno. Aconsejo et procedimiento al señor Bu&, (La escena regional. Un poco de análisis, «Las Provinciasu, núm. 2’9,572, 27-W-1929).

69 © faximil edicions digitals 2003

«Además, el teatro valenciano de tendencia progresiva, de moderno carácter, de espíritu que escapa a la anterior concepción de nuestra escena, está naciendo ahora y camina, aun a pesar de los obstáculos: egoísmos, miserias, paqueñeces morales, desorientación y falta de estímulo y de ambiente, que desgraciadamente en su mismo seno se ven. Por esto hemos de depurarlo y no intentar desacreditarlo.» 67bis

Pel que acabem de llegir, veiem que no desconeixia les insuficiències i les tares de l’escena indígena, pero tendia a minimitzar-les. Comptat i debatut, les que enumerava sumàriament es diferenciaven ben poc d’aquelles que Bolea -menys capbussat que el1 en les bambolineshavia descrit tan cruament. Malgrat això’, Buïl en discrepava. El crític de «El Mercantil» sembla que era d’aquells que creuen que val més silenciar les xacres que no pas exposar-les a la llum: «Negar talento, gativo.»

Així mateix,

desconfiava

«Yo no terapéutica. parle con barrerlo y

honradez

y todo mérito

que l’exigència

i el rigor

a nuestro

teatro,

es ne-

fossen bons mètodes:

creo que deba tundírselo a golpes como la más adecuada Antes bien debe robustecérsele, enderezarle, curarle, arromimo y con amor. [ . ..] Desacreditarlo, pegarle, intentar hundirlo no son medidas de buen pedagogo. Amarle es

lo que hay ‘que hacer y ofrecerle

cosas buenas. Eso es lo que ‘clrea.» 6*

Com en el pretèrit, la solidaritat de grup tornava a funcionar per impedir una possible i necessària revisió crítica. Teodor Llorente ja n’havia viscut un fet semblant el 1874. Aleshores, «Las Provincias» lamenta l’endarreriment del teatre valencia i «els autors dramàtichs -diu Constantí Llombartho prengueren a mal, y se li presentaren a dit senyor en demandá de queixes ».6g El 1929 l’incident estava segurament oblidat i era del tot casual que el mateix diari protagonitzàs el nou debat. Allò que no havia prescrit, pero, era l’amor propi local, al qual s’apella sempre que no es tenen arguments més sòlids. Al fons de la confrontació apuntaven les dues posicions -ben coneque solen aparéixer arreu en totes les polèmiques gudes històricamentrevisionistes. Josep Bolea, amb audacia i realisme, preconitzava l’estratègia, diguem-ne revolucionaria, de «renovar des de fora». Per contra, Eduard Buïl aconsellava la conservadora de«renovar des de dintre». 61~s Bu&, Eduard: De la amable farsa. Posibilidades de un teatro valenciano de arte, «El Mercantil Valenciano», núm. 21.403, 4-VII-1929. 68 BU& Eduard: De la amable farsa. Sobre la escena regional o unos juicios de Jo& Alcira, &l Mercantil Valenciano», núm. 21.394, 23-VI-1929. 69 LLOMBART,Constantí: Tot vól escomensar, «Lo Rat-Penet. Calendari llemosí cokesponent al present any de 1875», València, 1874, pp. 9-16. Llombart es planyia del caràcter ínfim de la producció teatral valenciana, recomanant a Escalante que escrigu& comèdies de més empenta en lloc de sainets, conseli que Escalante, com és sabut, no seguí.

Al meu parer, i atesa l’esclerosi estètica del teatre valencià -que, d’encà del comencament del segle, ja era una pura petrificació-, qui anava més encertat era Bolea. Ll-odia assegurar-se que, marxant a poc a poc, s’hi renovaria res? De cap manera. Una renovació -per lenta i pausada que fosxocaria amb els factòtums tradicionals, no gaire proclius a fer-la, i mai no desembocaria en un progrés real, sinó aparent. Allò que, a tot estirar, podia esperar-se era algun modest avanc, com era trencar el monocultiu del sainet reintroduint la comedia. Es el que BuYl i els seus amics havien fet, sense massa continuïtat ni conseqüències apreciables per a l’avenir immediat. Tanmateix, envanits de la seua experiencia, n’exageraven la importancia, i es planyien dels atacs de Bolea, a qui retreien que no els reconeixia el mèrit d’haver-la realitzada. El crític de «El Mercantil» hi aportava la següent sinopsi històrica com a prova de descàrrec: «iQué ha sido desde la época de Escalante y Balader y Palanca hasta nosotros la comedia valenciana?... Casi nula. Tras aquella época sobreviene una noche, un silencio, hasta que resurge con nosotros con nuevo matiz. Los autores serios no los aceptaba el público: sólo se aplaudían el sainete y el teatro costumbrista producido en pequeña escala, y entonces la comedia valenciana es la “peca” que se exhibe tras el drama o la comedia castellanos, como un bufón tras su señor. Y hoy, sin que esté recorrida más que una parte de camino, no por escasa menos estimable, nuestro público acepta las comedias serias, dignas, de Alberola, de Serrano, de Sendín, de La Torre, de Soler, de Beltran, de Morante y de otros que no nombro, pero que ‘merecen citarse. /Y es hora, cuando la “peca” se transforma en comedia de dos actos, cuando un señor nos desprecia e insulta!...» 7o

La llarga citació trasllueix l’autosatisfacció col-lectiva dúna colla d’autors que fóra injust de menysprear, si bé no poden quedar exempts de la nostra crítica. Els de «Taula» ja van apreciar el caire jactanciós de l’autocomplaenca i van dir de Buïl: «Demostra que en el fons n’està satisfet fdel teatre que cultiva. Segurament confia en la glòria. Allà ell.» ‘l La ironia displicent dels redactors de la revista, pero, els féu bandejar el moll de la qüestió. Buïl i els seus amics eren sincers (càndidament sincers) quan pensaven haver obert l’escena indígena a aires nous. Tot ben mirat, pero, el seu mèrit no passava d’haver-la normalitzat recuperant un gènere incomprensiblement absent (per bé que durant la Restauració i la Regencia ja s’havia cultivat). D’això a obrir portes i fer entrar una ventada higiènica i arrasadora hi havia una gran diferhncia; ‘O BuYL, Eduard: De la amable farsa. Sobre la escena regional o unos juicios de José Alcira, «El Mercantil Valenciano», núm. 21.394, 23-W-1929. 71 Teatre d’art, «Taula», núm. 22, juliol, 1929. 71 © faximil edicions digitals 2003

i encara quedava per veme si les comèdies aportaven novetats dignes de lloa. Els autors esmentats per Buïl -i també el1 mateixcreien que, havent reeixit reinstallant un genere, bé mereixien crèdit per a intentar la «renovació des de dintre». A més, es comparaven amb el teatre circumdant i treien un saldo favorable. Buïl argumentava que la feblesa del teatre valencia era excusable: també el teatre castellà, on triomfaven la «comedia blanca» i «la revista insulsa, idiota y procaz.“, mostrava febleses\; tampoc en castellà no es representaven obres amb densitat ideològica. Les mancances, dones, no eren exclusives de l’escena valenciana. En l’argument hi havia un punt d’incongruència. BUil s’hi havia planyut -justamentque el nostre teatre havia estat «como un bufön tras su señor», i ara acceptava de situar-lo com el ròssec de la «comedia blanca», etc. Tampoc no portava la comparanca més enllà de la producció en la llengua oficial, com si aquesta hagués de ser lünic nord dels autors valencians; és a dir, que ni alludia al teatre que es feia en la nostra llengua en els altres territoris catalans, ni al que es produïa a l’estranger, que en qualsevol cas bé podien ser models imitables o esperons de renovació. Tot el que se li acudia era asseverar que les mancances no eren exclusives de I’escena valenciana, sinó un senyal dels temps, cosa que -segons ellBolea no havia sabut capir: «Si el teatro es la expresión d,e cada época, ¿no hemos quedado ya que la actual es frívola y ligera, que huye del sentir y del pensar, que la gente no va a “sufrir” al teatro?... Culpe más al ambiente que a la facultad #de los autores, sin que esto quiera decir que justifico la vaciedad, que no he aplaudido jamás.» 72

Pero, com és notori, el senyal dels temps és diversament descobert segons l’esguard de qui mira, i cap a on guaita. Buïl preferia mirar cap al teatre «comercial», mentre Bolea escrutava el teatre «d’assaig», on s’estava revelant un altre signe de l’època, bastant més atractiu. A més del grup de «Taula», que tan ràpidament li havia fet costat (o viceversa), altres intellectuals menys joves compartien el deler de renovació expressat per Bolea. El músic i prosista Eduard López Chavarri (nat el 1871) tercerejà en la polèmica, també des de «Las Provincias», diagnosticant l’estat del teatre indígena amb tanta o més severitat que el seu company de redacció: «En Valencia -ipor qué no decirlo?estamos viviendo de arte envejecido, cosa bastante peor que arte viejo.»

tiempo ha

Això havia anat formant «Un ambiente mezquino y zarzuelero, en don#de todo está en su punto: el “negocio de taquilla”, la admiración del vzdgo, la formación ‘2 Bu~L, Eduard: De la amable farsa. Sobre Za escena regional o unos

de ~~~~ Alcira, «El Mercantil Valenciano», núm. 21.394, 23-VI-1929. 72 © faximil edicions digitals 2003

juicios

GESPILL de eminencias cobradoras de altos sueldos o altos derechos de autor... Todo lo necesario, menos una cosa: el arte.»

Consegüentment, que practicaven,

a Valencia, ultra «cultivar el arte basurario como se’1 lloava «como signo de cultura». La culpa era dels sense adonar-se’n, una selecció a la inversa:

«diputan

lo vulgar y dañado por cosa excelente y sana, y esta es lo

fuente

de riqueza»,

que admiran

y ensalzan a todo trance.»

Per tant, l’estancament del teatre valencia havia estat enorme: ue ambiente no podz’a producir otra cosa», atés que s’exaltaven «hasta el paroxismo producciones que son dechado de vulgaridad y ordinariez». Hom atorgava categoria de genials a productes «de un chabacanismo definitivo, de una esterilidad implacable». S’infonia al púbhc una «mezfins al, punt de fer-li impocsible distingir guindad de sentimientos», «entre lo popular y lo populachero». S’havia preferit «la alharaca, la bullanga fácil, la calderilla», creient que eren or de llei. De resultes d’això, els valencians romanien «completamente al margen de la vida de arte, vida vibrante, atrevida cuanto sea preciso, pero que debe ir dejando tras sí una tradición luminosa.» 73

Les proposicions de Bolea van tenir encara l’adhesió d’un altre membre dúna generació anterior: el novellista Lluís de Val (nat el 1867). Des de, les planes de «Las Provincias», igualment, sospesà les possibilitats de comptar-hi amb elements aptes per a crear un «teatre d’artn i es mostrà molt escèptic: «Mal andamos de autores para el género de que se trata, pues no sirven para él esos buenos chicos que, validos de Za misma cultura artística y literaria que se necesita para hacer que un galancete refiera, con tono llorón y malos versos, que es inclusero C. ..l, se lanzan a producir “cositas” que [. . .] satisfacen plenamente a un público bonachon y sencillote, que ríe dando chillidos y aplaude convencidisimo, cuando el autor “tira el lleu” y “posa l’ànima” en lo que dice, que no lo dice, sino que lo grita o “tantarantea”, peor, a veces, que un ‘xiquet dels milacres”.» 74

Croquis ben depriment, dació miserable assolida

pero que sintetitza amb per l’escena valenciana.

eloqüència

la degra-

7p CHAVARRI, Eduard L.: El teatro de arte valenciano, «Las Provincias,, número 19.604, 3-VIIT-1929. 74 VAL, Lluís de: El teatro de arte valenciano. (Se puede pasar?, «Las Provincias», núm. 19.607, 8-VIII-1929. En la polèmica sembla que intervingue. així mateix el periodista i autor Frederic Minyana (MADROÑAL RIERA, Antoni: Teatre modern valencia, «Taula», núm. 30, juny 1930), pero no he sabut trobar els seus articles, potser per haver hagut de treballar amb ds fons de Nemeroteca Municipal de Madrid, que son, pel que fa al País Valencia, rics pero incomplets.

73 © faximil edicions digitals 2003

IV ¿És que els valencians no podien tractar de superar la inanitat de l’ambient? iEs que no podien alliberar-se de les seues febleses? El teatre castellà ho estava intentant, el teatre català ho havia fet; pel m6n sencer es vivien experiències semblants. Josep Bolea sostenia -i em sembla una tesi correctaque el «teatre d’art» o «teatre d’estudi» orejaria l’ambient, empudegat per culpa dels empresaris, dels autors i dels actors sense ambicions. No era I’únic a creure-ho, perquè, com ja hem vist, des de l’avancada jovenívola de «Taula» fins els escriptors de més edat pero no de menys sensibilitat, s’estimava urgent i necessari depurar l’escena autòctona. ¿Com hauria de ser el «teatre d’art»? Obligat pel curs de la polèmica a entretenir-se en alguns aspectes subalterns, Bolea no pogué esplaiar-se a definir les orientacions del «teatre d’art», que a el1 li plauria que fos batejat «Estudi». Nogensmenys, deixà prou clar el seu pensament. La nova palestra devia donar al teatre valencia «el carácter de dignidad que debe tener, no sólo para satisfacción propia, que es motivo suficiente, sino para que pueda parangonarse sin desdoro con el teatro más interesante de Europa, conservando el carácter propio y la significación racial a que en arte no debe renunciarse nunca».

La universalitat no era incompatible comprendre que es podien «escalar cumbres sin perder de nuestras virtudes».

amb raíces,

el valencianisme.

tender

a lo universal

Bastava sin salir

Sotmetre el «teatre d’art» a normes rígides, que podrien limitar-lo excessivament, fóra tant com donar-li «una vida condicionada, nzfseru y estrecha» i equivaldria a tratar-li una pauta forcosa «cuau2do se tiene un amplio y lejano horizonte»; potser «se malograrían disposiciones, talento, tendencias de autores posibles que no llegarían a la realización de sus ideales por falta de amplitud en el camino ofrecido».

A tall d’exemple, feia notar que si hom hagués volgut fer nà,ixer d’un mateix escenari autors tan dispars com Cocteau, Nathanson i Crommelynck, hauria calgut una direcció escènica de la màxima elasticitat. Si la intenció era fer via aviat, «descubrir 20 que se desconoce», assajar l’aventura teatral, caldria que tots els camins quedassen expedits per a l’exploració: «El arte escénico que deseamos no puede ser una faceta opuesta a cualquiera de las hoy en boga. Ha de ser sumamente más amplio, más voluminoso. Ha de tener todas las dimensiones.» 74

CESPILL El treball collectiva:

a fer es planejaria

amb llibertat

absoluta

i com una creació

«Labor de tanteo la que ha de hacerse, debe ser libre e incondicional. Cada autor, escenógrafo, actor o director, aportará aquello que le dicte su talento, su fantasía, la vida misma al cruzar el tamiz de su tempera#mento.» T5

La liberalització de l’escena, pero, de cap manera hauria de donar pas a l’arbitrarietat i tampoc no podria oblidar-se que caldria adequar els mitjans a la finalitat proposada, coordinant els elements posats en acció. Tant feia que la mise en scène s’inspiràs en els principis d’un Gaston Baty, d’un Jacques Copeau, un Stanislavsky o un Meyerhold, perque no era qüestió de seguir una escola sinó d’experimentar-les totes. Bs per això que recomanava una programació eclèctica que harmonitzàs els autors classics -valencians, sí, bé que també castellans, anglesos, grecs . . .-, els autors valencians nous i els autors estrangers en voga (naturalment, traduits a la nostra llengua). Els estrangers tindrien per En una funció «dar el tono», servir «como Za percusión del diapasón». etapa posterior, es preferirien les obres valencianes a les traduccions o adaptacions. Els textos serien seleccionats per «lo radica2 de su innovación,

de su tendencia

o de su doctrina».

El projecte, dúna assenyada ambició, era un intent seriós de desprovincialitzar l’escena valenciana. L’adhesió de «Taula» fou -com he ditincondicional, compartint el punt de vista d’intentar la renovació «des de fora, al marge de tot el moviment actual». La redacció de la revista no qüestionà el programa exposat per Bolea, segurament per trobar-lo acceptable. Cal recordar que no molt després «Taula» publica l’interessant text de Carles Salvador «Amb el títul que vullgau», qualificat per l’autor d’«assaig de teatre valencia d’avantguarda». Tot apunta a creure que Carles Salvador l’escriví esperonat per les proposicions de Bolea. 1 és obvi que, per utòpic que puga semblar-nos ara el projecte del crític de «Las Provincias», els de «Taula» se’1 prengueren amb entusiasme, tot i observar que haurien de ser molts «els obstacles de trobar obres, actors i local», com remarca Adolf Pizcueta. Amb tot i això «qualsevol cosa que es faca ha de tindre significació més elevada que les actuals lencià».76

més interès artístic i una temporades de teatre va-

la joventut Que la campanya del «teatre d’art» l’hagués promoguda li semblava a Eduard López-Chavarri «SU mejor garantia». Esperava d’ade l’anhelada quella «juventud animosa, culta, decidida» la realització 75

«ALCIRA, José»: «La escena regional. Notas acerca del Teatro de Arte, «Las

Provincias», 17-VII-1929. Tb PIZCUETA, Adolf:

El probíema

del teatre valencià, «Taula», núm. 23, agost,

1929.

75 © faximil edicions digitals 2003

renovació teatral, possible perquè era un jovent que «SUJTOasowzarse aE mundo». Saludava I’escaienca del projecte apuntant, tanmateix, algunes condicions imprescindibles: «iTeatro nuevo! Sea en buen hora: hace falta y es preciso que venga. Pero también son precisos ambiente, interés, cultura..., todos los elementos que han de formar un publico.»

Ara bé, cap condició

més essencial

que la d’exigir

uque las intuiciones de esa juventud se’an realizadas absolutamente, integralmente, sin distingos ni retóricas; porque en cuanto el más microscópico germen de teatro usual entrase en la nueva obra, todos los propósitos, todos los esfuerzos, quedarían en el acto destruidos».

Com es veu, l’integrisme estètic de López-Chavarri era tan insubornable com podia ser el dels joves .esperancats pel projecte. Aquest escriptor, que pertanyia a una generació que volgué aclimatar el «modernisme» entre nosaltres, sense reeixir-ne, donava mostres duna jovenesa espiritual que mancava a molts dels «joves» i «espontanis» autors defensats per Buïl. López-Chavarri no havia perdut la brúixola. Fidel als seus ideals artístics, considerava que «el nudo del prob,lema de un nuevo teatro vaZenciavro» estava en l’estilització: «El estilo supone saber elegir los elementos característicos del asunto inspirador; es, por tanto, la expresión soberana de la personalidad, es la adaptación de aquellos elementos a su más natural modo de expresión. Y para adaptar así precisa transcribir #los ritmos vitales de las cosas. Qu,e al arte no es más que la transcripción del ritmo directamente sugerido por la vida.»

D’això,

se’n deduïa

un corohari

obvi:

«El actual teatro valenciano carece en absoluto de estilo; no es más que una repetición soporífera y degenerada de lo que hicieron otros.»

Un anatema més del mimetisme, ja retret per Bolea i Pizcueta. LópezChavarri passava després revista als experiments universals de renovació teatral, dels quals admirava forca Meyerhold, per recordar que a Espanya només l’havia feta un nucli molt reduït: «Esto sucedió cuando se hicieron en Barcelona las tentativas de teatro de arte por Adrián Gual, con el concurso de escritores y artistas como Rusiñol, Apeles Mestres, Granados, Morera. ..» Tl " CHAVARRI, Eduard L.: El teatro de arte valenciano, «Las Provincias», núm. 19.604, 3-VIII-1929. És interessant de remarcar com tot i ser sovint la cultura valenciana una «cultura sat&llit» de la castellana, segons l’encertada acusació de Joan Fuster (qui acaba de recordar-h0 a Barcelona, en la conferència Cultura nacional i cultura regional als Països Catalans, recollida dins el volum Reflexions crítiques sobre cultura catalana, Barcelona, 1983, pp. 297-315), el 1929 hi havia intel-

76 © faximil edicions digitals 2003

El nom illustre d’Adr.2 Gual, ja l’havia invocat implícitament Bolea quan advertia que malament el teatre valencia podria parangonar-se «ni siquiera con el de otras regiones», 0 quan explicava que a Catalunya el teatre era ctema de estudios y meditaciones», etc., etc. Lluís de Val tor; naria a reprendre’l. Vet ací un altre cas dún home d’una generació anterior que es mostrava més enardit per la proposta dún «teatre d’art» que els coetanis dels qui la llancaven. Bs curiós, endemés, que Val era un autor d’obres fulletonesques per al consum popular, és a dir, tot el contrari dún escriptor «exquisit», com podria ser el cas de LópezChavarri. Lluís de Val havia presenciat la posada en escena d’«Ifigenia a Tauride» per Adrià Gua1 i, segons declarava, encara estava commogut. Entra en la polemica volent avisar que el projecte de Bolea, ni que fos adrecat a una minoria selecta, no reeixiria. A Valencia no trobaria públic. No seria negoci, ni mitjanament; no passaria de la tercera o cinquena representació: «Un par de llenos a base de la curiosidad general, luego, algunos negros en el sermón, tal cual perro en misa (y menos mal si no ladra) y después.. . jni un alma!» 78

Suggeria, com a marc per experiments semblants als de Gual, els jardins del Real de Valencia o el teatre roma de Sagunt. Considerava que I’èxit del director i autor barceloní, l’havien fet possible el mecenatge del marqués d’Alfarras, l’ajuda de grans artistes i l’assistència dúna burgesia interessada en les aventures estètiques. Si una menor demografia no permetia comptar a Valencia amb una minoria escollida tan amplia com la de Barcelona, hom podia fer com els Baroja a Madrid amb EZ mirZo blanco, teatre domestic que atestava l’existència d’un nucli madrileny d’avancada. Segons les meues notícies, els suggeriments del novellista no van ser recollits, ni pels soidisants burgesos valencians, ni tampoc pels artistes, tan insolidaris; i no cal -dir que no van despertar cap mecenatge.. . La dificultat de comptar-hi amb el suport dún públic selecte no se li havia amaga& a Bolea, que ja a l’article inicial havia dit:

lectuals valencians tan dispars com López Chavarri, Bolea o Val, per no dir el nucli de «Taula», gens «satèllits» i forca atents als avances que presentaven els literats de Barcelona. 7L VAL, Lluís de: El teatro de arte valenciano. ¿Se puede pasar?, «Las Provincias», núm. 19.607, 8-VIII-1929. Val, veritable ,galiot de la ploma, autor de prop de 200 novelles de tipus «popular», intenta, en la darrera etapa de la seua vida, provar als crítics i provar-se a si mateix que podia realitzar una labor més depurada, escrivint en castellà algunes obres més delicades i cultes; en la nostra lkengua publica un pare11 de narracions, molt separades en el temps: Histerisme (1914) i Bebé (1930). Mai ao cultiva el teatre.

77 © faximil edicions digitals 2003

«Para tener teatro valenciano formar autores, actores, directores

digno de tal nombre se han de y escenógrafos. Y hasta público.» l9

Lluís de Val i López-Chavarri hi havien coincidit. També ho remar& Eduard BuYl, en el segon dels seus articles, però des d’una perspectiva diferent: . «Yo no creo C...] en el éxito feliz del teatro de arte en Valencia, bien porque no haya ambiente adecuado, bien porque el teatro es palpitacidn de muchedumbres, contacto con el alma popular o no es tal teatro.»

A Buïl, la iniciativa li semblava forcosament abocada a ser minoritària pel seu caràcter «exquisito» i «refinado». Acusava el crític de «Las Provincias» de supèrbia i desconeixenca perquè volia arrasar la totalitat de l’escena valenciana prescindint «de la producción que tiene arte, aunque no el suyo», i hi insistia: «En el teatro hay que ir al pueblo, procurando elevarle hacia la obra, pero yendo a éI sin esperar que venga al autor de gesto altivo y desdeñoso de superhombre.» 8o

L’argument, en un altre context, fóra impecable. Res hi hauria hagut en contra dúna concepció popular del teatre si aleshores, en el cas del nostre -que tots els testimonis, menys el crític de «El Mercantil», diagnosticaven malalt de grolleria i vulgaritat-, no comportàs el risc de consagrar el plebeisme. Aquest perill, que ja estava envaint les taules, l’havien denunciat quasi tots els participants a la polèmica, i abans que ells, alguns esperits lúcids. Buïl, però, preferia bandejar-lo. Trobava més urgent prevenir dún altre perill, el dúna aventura personalista i estetitzant: «Ese teatro de arte lo consideramos, en fin de cuentas, un espectáculo para las familias de los autores; no obstante, lo esperamos con interés y nos gustaría poder rectificar.»

Fluctuant

entre

«admirable»

l’acceptació

i «simpática»,

i el refús,

declarà

ja que «en valenciano

que la idea li semblava pretende

ser vaciada»,

si bé en cap manera podria ser «substituta» sinó «paralela» del teatre que el1 anomenava «de público », i admeté que, en cas de reeixir, donaria a la nostra escena «un sugestivo matiz». En cas contrari <siempre habría que estimar la inquietud, el anhelo definitivo de quienes lo intentaron. Iríamos a él con interés, con fervor, con emoción, en busca de aires renovadores».

í9 UALCIRA, José»: La escena regional. Debe crearse un Teatro de Arte, crLas Provincias>, mím. 19.555, 7-VI-1929. 8o BuIL, Eduard: De la amable farsa. Posibilidades de un teatro valenciano de arte, «El ‘Mercantil Valenciano», núm. 21.403, 4-VII-1929.

78 © faximil edicions digitals 2003

Amb tot i això, no podia amagar l’escepticisme. Veia que, entre la joventut, hi havia escriptors marginats del teatre, «aunque sin perder por ello SU intima ilusión», molts d’ells notables en el conreu de diversos generes, pero no hi trobava «eI autor que es lo que haría falta». Creia, fermament, que cap d’ells sentia l’art dramàtic (allusió i retret als de «Taula»). Desconfiava que un quadre d’aficionats inexperts pogués donar «UIZU acertada versión u las obras», i es preguntava per la manera com les farien: «dAcaso “teutre íntim”?... No creo en la existencia Gua1 entre los autores de ese teatro de arte.»

Aquestes reticències es completaven paper reservat al teatre en el conjunt

de un Adrián

amb una peculiar concepció del moviment intehectual:

del

«El teatro es la única actividad artística retardataria por razón de su naturaleza a incorporar las inquietudes de la hora presente sin que por ello debamos desconfiar de su evolución.»

Dún concepte tan pessimista i acomodatici treia Buïl la conclusió que el teatre, «retardatari» per essència, mai podria ser «d’avantguarda». Tampoc la noció de l’«avantguardisme» no sembla haver estat clara i definida per al crític de «El Mercantil», que en recelava pregonament: «Venga el nuevo teatro si trae lógica, belleza y humanismo. La deshumanización del arte es una idiotez. icubismos, no!, y no habiendo esto no saldremos específicamente del clasicismo. Y tras sus intentos, encontraremos igual desorientación, los mismos defectos, aunque en otro plano, en ese teatro que los del que fustiga el sefior Bolea.» 81

Josep Bolea no havia postulat exactament un «teatre d’avantguarda», si bé no podem descartar que no estigués dins dels seus propòsits. Per entendre per que BUil negava la possibilitat dún teatre «avantguardista», cal recordar que contemporàniament es debatia a la premsa valenciana, i amb una certa amplitud, si l’avantguardisme podia incorporar-se a la nostra literatura. Havien estat els de «Taula» els qui havien desfermat la controversia en publicar el «Manifest groc» de Dalí, Gasch i Muntanyana, i aviat van trobar-se sols, puix que la generalitat dels escriptors valencians es mostraren o recelosos o contraris, predominant la por a l’esnobisme gratuït i, curiosament, com hem vist que feia Bud, en nom del «populisme » contra l’avantguarda.82 Eduard Buïl prenia part, indirectament, en aquest altre debat, confessant-se *’ Ibid.

.Q La polèmica sobre l’avantguardisme ha estat estudiada per Manuel Aznar i Soler: Redrecament i ruptura de Za cultura valencianu (1927-1936), «Els Marges», Barcelona, núm. 12, 1978. Vid. també: BLASCO, Ricard: Una lectura de Caries Sal1981, pp. 7-99. vador, pròleg a Carles Salvador: «Poesia», València,

79 © faximil edicions digitals 2003

«educado en el clásico gusto y, por tanto, desacorde con las estridencias y ramonismos del llamado arte de vanguardia».

No obstant

això,

al mateix

artrcle

afirmava,

inesperadament:

aE teatro de arte será indudablemente de ser- vanguardista»,

-si

no, no tendría

razón

i deixava al ,descobert la seua desorientació, filla duna informació superficial. Després de dir que la inquietud renovadora i el dinamisme eren, potser, «el único sentido revolucionario de la juventud actual», atacava Gutiérrez Solana, García Lorca, Dalí i Gómez de la Serna, dels quals opinava: «no pueden igualarse al espíritu artístico que nos amamanto», és a dir, als clàssics que el1 confessava haver mamat. Tement que «avantguardisme» significas un salconduit per als simuladors, advertia: «Los modernos de hoy serán clásicos mañana, sí, pero el arte de vanguardia habrá de apartar de sí las boutades, los trucos que pretenden encubrir con cosas fuertes y detonantes la falta de talento y de “‘saber hacer”, y habrá que buscar al p2áblico si quiere imponerse.»

Tanmateix, Buïl, sempre vacihant entre la refutació i l’admissió de l’«avantguarda» (potser perquè intentava, al final d’una polèmica borrera, justificar una adhesió imprevista al «teatre d’art»), tractava de conciliar ks propies contradiccions: «Pero.. . con sus enormes defectos, con sus arbitrariedades, ese arte de vanguardia, por su singularidad, puede ser -pésimo o aceptable- el característico de 1929. Un arte, todo lo reprobable que merezca -hay no obstante en él cosas muy gratas, unas por cl relativo logro, otras por la intención renovadora-, pero nuestro, inconfundible, actual.» 83

Un altre crític conegut, Eduard Martínez Ferrando, prengué part al debat, des de les planes de «La Voz Valenciana». Recordà com, temps enrere i en aquest periòdic, Narcís d’Hoyos havia emprés una campanya semblant, i li atribuya el mèrit d’haver aconseguit que els empresaris acceptassen programar obres en dos actes. La campanya menada venia a reblar-ne la de Narcís per Bolea des de «Las Provincias» d’Hoyos, puix que coincidia amb la majoria dels seus punt de vista, els quals raonava «con nuevos argumentos reveladores de su exquisita cultura». Martínez Ferrand0 manifestava plena adhesió i simpatia a les tesis de Bolea, si bé censurava que la joventut tingués tan oblidats els «felices aciertos teatrales» de Balader, Roig Civera, Bernat i Baldoví, Palanca i Roca, Torromé, Escalante i Liern, determinades obres dels quals «són y serán siempre

raó per la qual apuntava

joyas

del teatro

regional

en el pasado

siglo»,

una idea

b, Bu'I'L, Eduard: De la amable farsa. Adhesión al llamado teatro de arte, «El Mercantil Valenciano», núm. 21.418, 21-VII-1929.

80 © faximil edicions digitals 2003

«a fin de que el proyectado teatro de arte tuviese una firme garantía de éxito: la reposición de las obras excelentes de su patrimonio histórico, como cimientos de las del porvenir».84

La feblesa de Martínez Ferrand0 per aquests autors ja desuets i sense més valor que l’històric, i la recomanació de reposar llurs obres entrava en collisió amb les proposicions de Bolea, i l’afany renovador postulat per «Taula». Tanmateix, ni el crític de «Las Provincias» ni els redactors de la revista hi reaccionaren. Probablement, perquè Martínez Ferrand0 esmercava gairebé tot l’espai dels dos articles que dedica a la polèmica a remarcar lüs aberrant de la llengua que feien els autors que estrenaven aleshores. 1, en aquesta defensa de l’idioma, feta amb argumentació impecable, coincidí amb els de «Taula», fox-ca preocupats per la regeneració lingüística, i, en corrcret, hi coincidí amb Adolf Pizcueta. Pero, d’acò, en parlaré més avall. Pels mateixos dies en que més coïa la polèmica periodística que acabe d’exposar, el corresponsal a Valencia de «El Liberal» de Madrid, José María López, informava els seus lectors del moviment teatral valencia, presentant un panorama falaguer a base d’«éxitos artisticos resonantes y pingües ingresos de taquilla». Era el punt de vista dels mandarins de la faràndula. Per al susdit López, el teatre valencia estava en plena creixenca: bastava fixar-se en el nombre de locals i d’estrenes, així com en les quantitats cobrades per drets d’autor.85 Ja coneixem el que en pensaven els de «Taula», per als quals la qiiestió no era mesurable en termes de desenvolupament material, sinó d’evolució espiritual: «Amb l’orientació seguida no es pot esperar que el nostre teatre progresse i que puga comparar-se amb el d’altres països, 86 havien

escrit

era d’esperar, infundat,

poc abans de publicar-se la crònica de López. A qui, com reprovaren sense miraments, no solament pel panegíric

ans també

per alguna

que altra

relliscada:

” MmTfmz FERRANDO, Eduard: El teatro valenciano. Z. En el buen camino, «La Voz Valenciana», lo-VII-1929; El teatro valenciano. . ..ZZ y último. En el buen camino, «La Voz Valenciana,,, 18-VII-1929. L’alIusió a Escalante, especialment, topava amb una declaració explícita de BOLEA: «No hablo de Escalante, del que si espiritualmente estamos muy lejos, en razón al tiempo estamos demasiado cerca,, (La escena regional. Debe crearse un Teatro de Arte, «Las Provincias», núm. 19.555, 7-W-1929). Un «massa prop,, derivat de ‘la reiterativa copia del model escalanti pels monopolitzadors de I’escena. 85 Lór-w, José María: Crónicas de Valencia. El teatro valenciano, «El Liberal», núm. 18.295, ll-VII-1929. Les recaptes per drets d’autor coincidien amb les citades per ‘Bu’I’L; vid. supra. 86 Deu crear-se un teatre d’art, «Taula», núm. 21, juny, 1929.

81 © faximil edicions digitals 2003

«Diu aqu’esta enormitat: que el Pastor poeta, és un autor valencia i li dedica un franc elogi.»*’

triomfant,

En acabar l’any, quan Calvo Acacia traca el seu balanc acostumat, es mostrà escèptic, una vegada més. Pensava que les polèmiques a l’entorn del «teatre d’art» havien estat «escarceos interesantes» i que, al capdavall, «los llamados a crear nuestro Teatro Regional no son los críticos, los autores1».88

sino

Es clar que la conclusió hauria estat valida si els autors més inquiets haguessen tingut una palestra per a llurs inquietuds. Pero no la tenien. No la trobaven ni en les associacions d’aficionats ni en les societats culturals d’alguna ascendencia, les quals tampoc no es mostraven gaire encoratjadores d’aquells altres autors que, sense pensar en temptatives d’«avantguarda », volien introduir una discreta renovació. Lo Rat-Penat, que comptava amb una secció de teatre, mai no canvià l’orientació tradicional dels seus programes, ni sembla haver inspirat aleshores, des de la seua Escola de Declamació, possibilitats renovadores>g En el moment just que els valencianistes més lúcids maldaven per un «teatre d’art» o, almenys, per un teatre pluridireccional, on tingués cabuda la comedia i el drama, i fins i tot la sarsuela, el Rat, de la mà de 1’Ajuntament de Valencia, continuava convocant concursos de sainets.% ” Teafre d’arf, «Taula*, núm. 22, juliol, 1929. «El Pastor Poeta», sobrenom artistic de Julián SANCHEZ PRIETO, era natural d’ocaíía, i acabava d’estrenar el 4 de julio1 la sarsuela El ruiseñor de la huerta, amb música del valencia Leopold Magenti. José María Lopez «valencianitzava» Sánchez Prieto amb els peregrins arguments següents: «conoce bastante de las costumbres vaíencianas, y hasta nuestro dialecto, porque hace frecuentes visitas a Valencia; viene a ver las fallas, a las fiestas de la Patrona, a la feria, y además en su época de pastor, como él dice, trataba a los comerciantes en ganado valencianos, y se cree un valenciano más». De la sarsuela opinava sense embuts: «es la mejor y tal vez la única obra lírica valenciana que se ha escrito y que, indudablemente, será duradera»; en ella bategava «el alma valenciana». No hi parlava per a res de la polemica pro-teatre sd’art. ss ALP 1930, p. 158. 89 El 1927 dirigia la Secció de Teatre i ,l’Escola de Declamació de «Lo RatPenat» el saineter Josep Peris Celda, substituit aquel1 any per d’actor Joan Jimeno. El 1934 presidia la Secció el conegut autor i editor teatral Rafael Gayano Lluch. El «Rat> mantenia anyalment un concurs de «Miracles» a fi de conservar aquesta tradició vicentina, i a més a mes ‘donava funcions teatrals o promovia homenatges a gent de la faràndula. Per tot el que sabem d’aquestes funcions i homenatges, de cap manera s’hi orientaven ni a valorar ni a potenciar novetats que poguessen suposar una alternativa estètica als teatres comercials (ALP 1928, pp. 87-88; ALP 1934, pp. í31-136, i ALP 1935, pp. 391-397). * La dotació econòmica del concurs convocat el 1927 era de 1.000 ptes. cadascun dels dos gremis, ‘que van obtenir Jaume FERRER VERCHER (No es pot dir la veritat) i Josep PERIS CELDA (Lo que no vullgues pa tu. ..). Les bases, amb una inesperada visió global del País, precisaven que el primer premi havia de versar sobre costums alacantins i el segon sobre castellonencs. Els sainets s’estrenaren 82

Així, dones, el projecte desprovincialitzador de Josep Bolea es frustrà per les mateixes causes que no prosperà el tímid «avantguardisme» de «Taula»: la inveterada miopia -tan provinciana! - de l’abundant fauna de pixalletres domèstics i l’eterna apatia cultural de les castes dominants. Un altre factor de pes contribuí al fet que no prevalgués la fórmula renovadora propugnada per Bolea. Cree que ha quedat clar que les resistències no partien tan sols dels estaments tradicionals de la farandula, conservador per naturalesa, sinó que també una part de la nova generació es resistí a adoptar solucions que reputava excessivament avancades. Això resulta ben xocant. Hom suposa generalment a la joventut Ansia d’aventura, però en aquest cas es veu que el jovent no era aleshores prou aventurer. El context històric predisposava a Iliurarse a nous experiments. Acabava de caure el règim autoritari del general Primo de Rivera. S’albiraven canvis socials i polítics que, indefectiblement, haurien d’arrossegar canvis culturals. Molts dels que anaven a Iluitar per ensorrar la Monarquia volien enderrocar el ve11 tinglado de la farsa. No es comprén com l’empresa no atreia la totalitat dels joves. Alguns, si bé lluitarien per la República, no 110 farien per un teatre radicalment nou. Són paradoxes que es donen sovint en circumstàncies semblants i per a les quals és dificultós de trobar una explicació, pero que palesen com no sempre van paralleles l’avantguarda política i I’avantguarda estètica.

V Els anys següents, i des d’altres publicacions que «Taula», els capdavanters de la nova generació van mostrar-se rigorosos i exigents a l’hora de valorar la situació teatral, si bé procedint amb objectivitat i possibilisme. No és el meu propòsit passar revista a la crítica dramàtica d’aquells dies, sinó prendre les referències imprescindibles. Quan s’inaugurà la temporada de I’Alkázar amb l’estrena de El dragó del Patriarca, comèdia en tres actes de Maximilià Thous Orts (estrenada el 6 de febrer de 1931), un crític innominat digué en «Acció Valenciana»: «No és la classe d’obra que nosaltres volguérem vore al nostre teatre; però acò és ja una obra que es pot vore i escoltar la Idignitat ‘de la nostra dramàtica patixca.» g1

slense que

en el curs d’una UFesta del Sainet» celebrada al «Teatro Moderno» i s’hi representà també Barraca en lo Cabanyal d’Escalante (estr.: 15-I-1872). La inclusió d’aquesta peca dàssica al programa suposava reblar la voluntat d’exaltació del gènere així com refermar la vigència paradigmàtica dels paarons escalantins (ALP 1928, pp. 55, 87-88 i 237. «Acció Valenciana», núm. 20, 20-11-1931.Entre els mèrits, remarcava «la bona presentació de llobra».

83 © faximil edicions digitals 2003

Thous Orts era allo’ que podríem dir «un autor consagrat», o, com a alguns els agradava de dir, «un mestre», superior de bon tros a la colla d’aficionats que solien acaparar l’escena. La tolerancia de la nova generació amb ell -i amb d’altres més o menys coetanis seus i igualment «consagrats»palesava de part de la nova generació el desig de destriar el gra de la palla i salvar de la tradició allo que pogués salvar-se. Angeh Castanyer sostingué una opinió consemblant: la comedia era «tot lo més pulcre i digne i de mèrit positiu que’s podia esperar de tan celebrat autor»?* Una nova obra de Thous Orts, també en tres actes, L’hort de les fueses (estrenada el 15 d’octubre de 1932), que tingué «franc èxit», fou favorablement comentada per Navarro i Borras, qui remarca com l’autor curava «d’insistir sobre l’ambient modern sense deixar de banda característiques permanents del nostre poble»Y3 1 el drama rural en tres actes Amparo, de Rafael Martí Orbe& (estrenada el 5 de marc de 1931), meresqué l’aprovació entusiasta d’Angelí Castanyer: «És d’una intensitat ‘dramàtica extraordinària ‘dins d’un estil peculiaríssim, que atrau i commou. No es pot #dir ja que els assumptes rurals deixen de tindre acceptació; lo necessari és aportar un gran temperament, ‘saturat d’ingeni, i una voluntat ben ferma, per a fugir ‘de les influències dels demés autors i de la banalitat del públic, i produir obres de consistencia, ben logrades des del punt de vista del realisme aen l’artifici teatral.» g4 Es avinent d’advertir que aquests autors no s’allunyaven massa d’allo que ja havien escrit -si fa no fa amb el mateix èxiten altres moments de la seua carrera, pero que incomprensiblement no havia tingut la continuïtat esperada, ben segurament perquè els rutinaris manifassers de l’escena no els van donar suport. La novetat -si novetat hi haviaera que les obres estrenades ara assajaven una solució de compromís entre la tradició i el canvi. A favor, és clar, d’una conjuntura propicia. Amb tot, cal avisar també que si alguns dels autors dramàtics més ben dotats de les anteriors generacions -entenent les raons dels molts aristarcs que maldaven pel progrés escènicvan procurar superar-se, la superació no ha d’entendre’s com a renovació. Després de tant de temps de creure que el teatre valencia havia de mantenir unes característiques que -per simplificaranomenarem «folklòriques», els resultava difícil d’abandonar el costumisme castissista, amb totes les seues limitacions i deformacions, per molt que s’esforcaven. Així que, obligats a respondre a la demanda de dignificació que ja es generalitzava, aquests autors es permetien, a tot estirar, revestir de modalitats actuals els

9z «Avant», núm. 17, 23-111-1931. 93 «El Camí», núm. 34, 22-X-1932. 9( «Avant», núm. 17, 23-111-1931.

84 © faximil edicions digitals 2003

patrons antics. Sense, per aixb, abandonar-los, puix que els veien com la cristallització d’unes «constants ètniques», a les quals volien romandre fidels. Tal actitud devia correspondre a una realitat ambient, si ens fixem que Navarro i Borràs parlava de «característiques permanents del nostre pable», símptoma que la societat que l’envoltava les contenia, cosa que, per tant, justificaria la fidelitat dels autors susdits, tot i ser ja evident la transformació en mama. La irrupció dels white coZ2av.s wolr kers, classe social que votà decisivament per la República, subvertiria «constants» tingudes per immutables. Fins aleshobastants d’aquelles res, els espectacles de l’anomenat «género regional» es concebien per a un públic compost de menestrals, botiguers i llauradors de poques fanecades. Els «treballadors de col1 blanc» del sector terciari tenien gustos diferents i volien creacions teatrals més escaients al seu caràcter. La seua influència, per més que fos modesta, es deixà sentir. «Al teatre es va vore un públic quelcom distint de I’acostumat a d’altres salons semblants», observà «Acció Valenciana» en iniciar-se les funcions de l’«Alkázar».” Els autors més qualificats van intentar de satisfer les noves apetències de l’auditori, si més no en un aspecte formal. L’extensió de les obres, que ja no eren les habituals «peces» en un acte, era una prova d’ambició. També ho era atrevir-se amb la comèdia o el drama. En tenim un exemple en les «accentuacions psicològiques» dún Thous Orts, iniciades segons que sembla en La cuu de Za rabosa (estrenada el 9 d’octubre de 1931), una comèdia sen tres actesY6 Un altre, en la comèdia Boira, concebuda amb una tesi «molt de moda» per Màrius Blasco (estrenada el 9 d’abril de 1932), qui, en opinió de la crítica, tenia «el noble ambicionar dels bons comediògrafs».97 Alguns autors d’obres cò’miques d’evasió, menys encertats, van ser severament judicats pels crítics. Quan Faust Hernández ‘Casajuana presentà Lu vista causa de Mary Weta (estrenada el 19 de febrer de 1931), una paròdia en tres actes del melodrama ianqui The Triul of Mm-y Dugun, de Bayard Veller, que el cine havia popularitzat, Angelí Castanyer deplorà en «Avant» el decantament de l’autor «cap a lo groller» i puntualitzà: «Ja 8tingut5rem prou anib la ,dinastia Escalante, a algú de la qual el salvava l’ingeni. Per a fer riure al públic se li #deu ‘donar produccions d’un humorisme sà, ingeniós, en Iloc d’explotar l’ignorància i el mal gust .d’una part del pírblic. No ens referim exclusivament a esta darrera producció, que, per lo demés, ha mereixcut l’aplaudiment.» y8 ” «Acció Valenciana», núm. 20, 20-11-1931. % «El Camí», núm. 34, 22-X-1932. 97 «El Camí», núm. 7, 16IV-1932. Navarro i Borràs opinava que el teatre valencià podia sentir-se «orgullós de comptar una obra d’esta envergadura». 9* «Avant», núm. 17, 23-111-1931. 85 © faximil edicions digitals 2003

IBPILL Des de «El Camí», Navarro i Borras censura que el sainet «d’actualitat» en tres actes de Josep Peris Celda EZ que para el sol (estrenada el 14 de maig de I932), tigués «una persistencia tematica un poc pesanta», «algunes escenes de les quals una miqueta d’elemental delicadesa no hauria fet mal, ja que no el tacte suficient per a evitar-les», i, per damunt de tot, un personatge central que no s’aguantava «congruentment»?g També reprovà que L’home, la dona i els fills, de Jesús Morante (estrenada 1’11 de novembre de1932) fos «excessivament convencional», defecte que al seu parer era una deixalla de «I’antic estil» usat per l’autor.100 Per contra, troba en la farsa còmica en tres actes dels germans Miquel i Enrie Duran Tortajada Un home de sort (estrenada el 18 de novembre de 1932) una «sensibilitat punxaguda i fina», valorant la seua desprovincialització: «Esta peca té un gust un poc afrancesa& res estrany tenint en compte el poeta de tan vàries lectures com 6s l’Enric, nostre conveí, i les sentors de cosmopolitisme que ha ,de percebre diàriament el periodist’a Miquel, ‘des ‘de Barcelon,a estant. 1 acò no és cap retret. Qui ens conega sap que jusguem un mèrit mondialisar la valencianitat. Cal desterrar ,des de totes bandes, inclús des del món ‘de la farsa, aquel1 prejuí que creu teatre valencia, únicament, el ‘dram’atisme de l’espardenya de careta. El imal nostre és ‘que encara no hem vist cal-

cigar les taules pels coturns grecs.» Io1 Sí que les havia calcigades, pero la bota soviètica. L’intent més reeixit d’oxigenar l’escena valenciana amb temes universals fou aleshores, sense cap mena de dubte, Lenin, de Josep Bolea i Francesc Almela i Vives (estrenada el 29 d’octubre de 1932). Aquestes «escenes de la revolució rusa», ordenades en tres actes i un proleg, cada acte dividit en dos quadres, eren quelcom insolit en el nostre panorama teatral, tan escarransit. Duna construcció bastant més complicada que l’habitual simplicitat dels sainets, l’obra demanava un muntatge no gaire extraordinari pero del tot infreqüent. Cercar un tema tan radicalment exotic i tan oposat 99 «El Camí», núm. 12, 21-V-1932: «L’obra [. ..} és densa; té gran número de personatges [...I té la reiteració de tipos i característiques que denuncien la filiació.. . n loO «El Camí», núm. 38, 19-X1-1932: «. ..tres hores d’humorisme fàcil, que, si no té cap complicació d’ingeni, és de bon gust, Ingenu i es fa entenedor de tota classe de persones. [...l Ara bé: ¿és meritori rper a un autor presentar un problema i defugir-lo o pel contrari val més donar una solució? [. . .l No dubtem que en altra obra Morante, coneixedor tan expert de les taules, no es donara tan prompte per satisfet. Del seu talent esperem molt més». loL «El lCamí», núm. 39, 26-X1-1932: «Els recursos escènics emprats són nobles i no cauen en el disbarat muñoz’sequista, que tant ha influït en altres peces menors que hem vist en el teatre valencia.» Dels dos germans, l’Enric estava més avesat a les taules que IMiquel. Ell mateix indicava que estrenà la primera comedia, castellana, l’any 1919; el primer sainet, valencia, el 1920; i la primera sarsuela, valenciana, d 1921 (La poesiu valenciana en 1930, p. 53). Quant a Miquel, viU la núm. 132.

86 © faximil edicions digitals 2003

al «dramatisme de l’espardenya de careta» revelava l’audàcia dels autors. 1 palesava llur decisió de revoltar-se contra els vells mites vernacles, de superar els complexos d’inferioritat i d’afirmar la capacitat de la llengua per equiparar-se literàriament amb les altres llengües.102 Navarro i Borràs es felicità de l’ambició de «plomes tan àgils», que, a més a més, estrenaven l’obra a l’hora justa: quan era «urgent» que es donàs «en nostra dramàtica este criteri dels assumptes mondials en llengua verna». La posada en escena, amb l’ajut dels decorats d’Antoni Vercher, «molt apropiats, moderns i exquisits», era remarcable. «Al moment de ser arborada al baleó del Palau la bandera roja, va estar suspesa la representació pels aplaudiments del públic.» ¿Es tractava d’una obra política, la primera mostra de teatre valencià verament contemporani, o simplement dún reportatge dramatic? És difícil pronunciar-se, sense conéixer el text, que no fou publicat. Per Navarro i Borràs podem albirar la intenció dels autors, que «han Itingut bona cura de no lfer un mitin. A ‘cada moment es veu com defugen fer partidisme i sSaben lliurar-se ‘de l’enlluernament del personatge central, perquè el propbsit sols és artístic. L’obra podrà plaure 0 no per ila tesi. Per la tècnica, per l’esperit ‘d’art, per la manera ,d’enfocar, no se lli pot posar manca.» lo3 lp Un top enllestit el present estudi, vaig tenir la fortuna de conéixer Josep Bolea, exiliat a Mèxic des de I’acabament de la guerra civil. A instàncies meues em referí detalls de la oreació de Lenin. Bolea, com Aimela, tenia certa experiència teatral anterior: havia estrenat, el 5 de marc de 1932, a l’«Alkázar», la com&lia en tres actes Lo que no ha segut. L’empresari, Vicent Barber, va demanar-los que li escriguessen «alguna cosa nova ‘que realment cride l’atenció». Almela suggerí teatralitzar la figura de Lenin. Bolea no s’hi entnsiasmà gaire. En primer lloc, perquè ho ignorava tot, del cap de la revolució russa. 1, en segon Iloc, perquè tant el1 com Almela, que no eren comunistes, i que treballaven en .sengles diaris dretans -«Las Provincias» i «La ,Correspondencia de Valencia»- podien ser malvistos per llurs ‘directors si els consideraven simpatitzants del comunisme i perd)re el seu treball de periodistes. Però els dos van decidir arriscar-se. Almela proporcionà a Bolea una bona pila de llibres sobre el personatge i el tema, així que Bolea no pogué allegar manca de ,documentació i hagué de posar-se a ila feina. Bolea sojornava aleshores al poble ,terolenc de Bronchales, refent-se d’una iesió pulmonar. En un mes s’empassà la pila de llibres i escriví l’obra, sd’una tirada. Desprt%, com que el compromís era de fer-la en collaboració, envià a Almela l’original perquè ei refés segons ‘el seu criteri. Almela el retornà sense més esmenes que les gramatica;ls indispensables per a deixar un text català pulcre. És per això que quan s’estrenà a Madrid, l’abril del 1936, la versió castellana de Lenin, Almela es negà a aparéixer als cartells al costat de Bolea, a qui considerava únic autor real de l’obra. uAlmela fou un home d’una honestedat que excedia tota ponderació,, em digué Bolea. Després de l’estrena valenciana de Lenin a I’antic «Alkázar» -ara batejat t<Teatre Valenc&>- Bolea n’estrenà encara una peca en un acte ti1 «Nostre Teatre»: [Si son uns anchelets! (17-X1-1933). Io3 NAVARROI BORRAS,E.: Teatre, «El Camí», núm. 36, 5-X1-1932. Bolea, en lletra del 26-1X-1978, em deia: «No estic penedit d’haver-la escrit, però dec confessar que aa primera part em semblà bona i la segona mediocre, apressada i mancada de criteri.» Havent trobat un exemplar de la versió castellana de Lenin a poc

87 © faximil edicions digitals 2003

VI L’anomenada «generació de 1930» associava l’exigència d’un redrecament estetic al redrecament lingiiístic. L’aspiració d’una Ilengua liteAria correcta -que, és clar, també devia incloure el teatrel’havien sentida ja els poetes «solidaristes» de 1909. Miquel Duran de València, referint-se a la «vida precària» del teatre valencià dels «primers anys de segle» declarava que per estar escrit «amb un ex& de modismes i amb una ortografia castellanitzada i absurda» li produïa gran aversió.‘@’ Evocant la mateixa època, el narrador Ernest Martínez Ferrand0 alludia a l’estat d’indefensió de la parla valenciana, «òrfena de tota protecció culta, bandejada pels estaments socials superiors de la ciutat, abandonada desdenyosament en mans del poble, i, a lültim, escarnida als escenaris per un genere teatral infecte». lo5 Entre els «autors de sainets a l’engròs», com encertadament els ha qualificat Caterina Sol&, tan abunno mancaven els qui comprenien dants durant la primera Dictadura,‘” que la complaenca acrítica de l’escriptor en la parla vulgar -en l’wrgot indamissible literàriament», segons la motejava Ernest Martínez Ferrandomenava a un empobriment de les possibilitats creatives.lo7 Tanmateix, eren minoria. La creenca més generalitzada sostenia que el teatre havia d’utilitzar «el valencià com es parla». Qualsevol intent de depuració del llenguatge plebeu es considerava innecessari per les empreses o els directors de companyia, fermament convequts que suposaria una minva d’«autenticitat» i una pèrdua de clientela. Basta recordar que als actors se’ls demanava que s’identificassen en la parla i en els vestits no sols s’impedia que «amb personatges valencians». loS Irreflexivament, el teatre valencià envestís temes universals, sinó que es reduïa la seua esskncia a les exigües particularitats locals d’una zona concreta del País -1’Horta i la ciutat de Valènciaamb oblit i desdeny de la resta del territori. L’anhel de correcció lingüística prenia, per tant, per als qui laboraven immersos en la corrupta parla capitalina, perfils anguniosos. Com apuntava Francesc Caballero i Muñoz: d’acabat aquest est,udi puc dir que no compartesc l’opinió

de Bolea i sí, per contra, la de Navarro i Borràs, i cree ‘que hom Ipot reputar I’obra de reeixida temptativa de bastir un teatre valencià verament contemporani. Io1 «La Revista», [Barcelona, any XIX, gener-juny 1933, p. 147. Io5 Pròleg al seu Ilibre Les llunyanies suggesiives, València, 1952, p. 12. Io6 SOLA,42.: loc. cit., p. 41. Io7 SOLA, C.: loc. cit., p. 76, reporta l’opinió de Manuel Soto Lluch, qui, pel desembre del 1927, assenyalava com a principal defecte que «casi totes les producsións se consevixen en castellà y se escriuen en valencià.. .! Aixina ixen elles! ». No conec una ‘altra confes’sió coetània que reconega tan sincerament que el sainetisme imperant era fruit #una sateklització cultural. '08 SOLA, C.: loc. cit., p. 76. 88

«¿Hi haurà qui sincerament crega que amb el llenguatge en ús en la gent de nostre Poble se pot fer obra d’art? Amb un lèxic tan curt, baix i barbaritzat, subtilitats i delicadeses

no es poden, en cap manera, expressar les de pensament que constitueixen l’obra lite-

rària, si h,a de merèixer

el nom de tal.» lo9

La degradació, conseqüència d’un conjunt de factors que només puc indicar succintament (aprenentatge empíric i dialectal, escassa pràctica literària, imitació mimètica del «Ilemosí» floralesc o del plebeisme del carrer, autoconfinació de la Ilengua als usos subalterns, creixent diglòssia urbana, etc.), era ja escandalosa en l’escena, on habitualment es parlava un patués intolerable, com denunciava Adolf Pizcueta: «Els escriptors teatrals, i encara no tots, puix alguns ni tan sols sabrien intentar una defensa o justificació, s’excusen a,mb el públic quan algú els retrau la falta de respecte a la llengua valenciana. Acò no pot ser una eximent. El llenguatge del teatre haurà de reflectir el to normal d’una conversa un poc idealitzada. És a ‘dir, el diàleg deEs personatges, .sense ser una cos’a pedant i afectada ,deu tindre aquella dignitat i ‘elegància que nosaltres volguérem assolir ‘en tots els moments. ‘Dissortadament no és aquest el cas <del nostre teatre, on es parla d’una manera disgraciosa, abjecta i ofensiva.» llo

L’article del director de «Taula» venia a reblar, des de les pàgines de la revista, un altre que n’havia publicat poc abans en les de «El Pueblo» i en el qual postulava la dignificació lingüística teatral amb arguments semblants: «El teatro -escriviaes el poío opuesto a la poesía. Se dirige a las multitudes y cuenta con infinitos medios de expresión, desde el texto de las obras, hasta la voz, el gesto, la vida de los personajes y todos los recursos de la exenografía. El teatro pretende representar la vida, crearla de nuevo, y por esto los personajes que intervienen han de hablar un lenguaje comprensib,le para el público, ni demasiado elevado o artificiaí ni demasiado vulgar a fin de que no pierda toda sensación de arte.»

Era aquest

equilibri

a com s’esdevé

entre

la parla

culta

en la vida quotidiana,

teatrals amb dignitat del espectadors:

i elegància,

i la popular

faria

virtut

el que, igualment

expressar-se

que Pizcueta

els personatges

exigia en benefici

«Si deseamos por tanto que las obras del teatro valenciano se construyan con más aliño literario, con un Zenguaje más pulcro y cuidado, no es para que eZ público salga perjudicado. La prosa teatral vaíenciana rehuye toda lectura más benévola, se condimenta con las heces de un valenciano corrupto, al que hace falta mucha espiritua‘09 CABALLERO I ‘MUÑOZ, F.: Disquisicions.

Art popular,

«Taula», núm. 22, VII,

1929. “’

PIZCUETA, A.: EZ problema

del teatre valencià, «Taula», núm. 23, VIII,

89 © faximil edicions digitals 2003

1929.

EESPILL Zidad y un gran esfuerzo de purificación. Hemos de tener en cuenta que eso constituye en gran escala el aíivnento intelectual de muchos valencianos. Escribir, pues, un lenguaje digno, con miras a progresivas depuraciones que le restituyan todo su valor, es un deber de escritores y un acto que ha de producir positivos beneficios.» 11~

L’article de Pizcueta, aparegut en plena campanya pro-teatre d’art, coincidí amb un altre de Josep Bolea, d’igual títol i plantejaments idèntics, que per un atzar no es publica el mateix dia. Bolea tenia de Pizcueta -«director de la prim\era revista valenciana de altos vuelos cultuun elevat concepte, no solament per ser «hablista rales y literarios»de reconocida competencia», ans també per la fermesa de les seues conviccions: «Su valencianismo, no obstante su juventud, es arraigado y tiene un doble sentido: no rompe con la tradición, antes tiende a elevarla, y es molderno, no con arbitrario remozamiento, sino con noveda,d nacida del estuldio de lenguas gemelas y de una cultura amplia y solida.»

Es això el que feia tan valuosa la «colaboración» -és a dir, la convergencia en el debat, l’adhesió a les tesis del crític de «Las Provinciawque significava l’article que el director de «Taula» acabava de publicar dins «El Pueblo». Entrant en la qüestió bàsica plantejada -el llenguatge en el teatreBolea aportava, d’un costat, un testimoniatge més del penós estat en que es trobava la parla teatral, per culpa d’aquells «saineters a l’engròs » : «Cualquiera que haya asistido a una representación del teatro Novedades habrá podido ver a qué extremos de licencia llegan los autores al querer llevar al escenario el valenciano que se habla y al no saber valenciano y escribirlo no obstante. Ambos casos se dan y con más frecuencia el segundo que el primero.»

Aquesta frivolitat idiomàtica (per no qualificar-la amb mots més grossos) no podia sinó empényer el nostre raquític i malalt teatre a un ignominiós fossar. Aquella casta d’escrivents havien oblidat -al-lucinats per les «petites gaixerewla noble missió de l’art d’escriure. Bolea ho recordava: «El lenguaje que usa el pueblo se reduce siempre a un corto número de palabras que crece según el grado de cultura. Es indudable que el escritor, y el autor teatral, llamados a influir en el público, deben tener un conocimiento amplio y profundo del idioma y deben brindarlo al pueblo para que de la vida escénica lo lleve a la vida real. Es el suceso teatral y literario de todos los países: tomar del pueblo la palabra para devolverla enriquecida, llena de fruto nuevo.»

111 PIZCUETA, A.: El lenguaje

en el teatro, «El Pueblo»,

4-VII-1929.

90 © faximil edicions digitals 2003

La depuració de la parla escènica era obligada, no com imposició dún sec academicisme, sinó com un imperatiu de la renovació estètica: «Uno de los problemas más interesantes de la escena regional es el descuido del habla. El teatro de Arte cuya creación consideramos urgente para el progreso de nuestra escena, ha de tener, entre otras, la misión de velar cuidadosamente por nuestro idioma. Que el drama y la comedia, y las obras de cualquier género que se represente estén escritas en buen valenciano.» 112

Es en aquest moment del debat que l’escriptor Eduard Martínez Ferrando, germà del narrador Ernest i del poeta Daniel, hi intervingué amb un pare11 d’articles que publica «La Voz Valenciana». Més que per a opinar de les possibilitats d’un «teatre d’art» ho féu impellit pels articles de Pizcueta, qui «con una visión objetiva del problema y demostrando una gran sensibilidad, ha tocado el punto, para nosotros capitalísimo, ‘de la pureza filológica del lenguaje ‘de nuestro teatro».

Opinava Martínez Ferrand0 que, després de quant portava escrit Bolea, els arguments de Pizcueta situaven la polèmica en el bon camí, perquè «está claro que, con un lenguaje depurado, el valor ‘de la producción teatral aumentaría. Esto es indudable y lo comprende el más lerdo».

Negava que pogués compondre’s una bona comedia valenciana valencia que ara es parla», el qual, recordava, Llorente definia vertader detritus lingiiístic

en «el com a

«que, a lo sumo, servirá para componer un romance de cocina o de ciego, un coloquio pueblerino o un sainete grotesco de nuestros barrios, como (los que escribe el señor Hernández Casajuana, ya que semejante instrumento de expresión no es un dialecto siquiera, sino más bien una jerga, que pudiera servir sólo de elemento de estudio al filólogo, para apreciar el grado de degeneración a que ha llegado la lengua vernácula en la ciudad: más de dos terceras partes, de seguro, son castellano valencianizado y la restante valenciano corrompido, con un segmento insignificante de vocablos puros todavía,.

La pintura de Martínez Ferrand0 no pecava d’exagerada, perquè, com hem vist, Caballero i Muñoz, Pizcueta, Bolea -i, abans d’ells, els escriptors més dignes de la generació anteriorn’havien fet semblants diagnòstics. Martínez Ferrand0 propugnava la dignificació en termes gairebé similars als expressats pels altres participants en el debat alhora que aportava al concepte de «teatre d’art» una matisació personal: «Un lenguaje, cada vez más correcto, inauguraría el cultivo de un de fantasía, que aún tenía que convencer más, bebido en la

teatro 111

«ALCIRA, José»:

El lenguaje en el teatro,

«Las Provincias», núm. 19.579, 5

VII-1929. 91 © faximil edicions digitals 2003

fuente

de la poesía lírica o arrancado de las canteras de la leyenda o de la historia. Porque un teatro realista, actualmente, aparecería absorbido por el drama rural, género literario éste que abarca casi por colmpleto el teatro regional de todas las naciones, lo que se comprende, con facilidad, dado que en el campo es donde viven vida pletórica los idiomas naturales o vernáculos.»

Tornant a la qiiestió del llenguatge escènic, centre dels seus articles, asseverava que a Valencia no tindrien cabuda aleshores obres com La baronesa, de Pin i Soler, o La lletja, de Mill& Raurell, que reflectien costums de l’aristocràcia i la burgesia barcelonines «porque las nuestras se expresan generalmente en castellano», si bé apuntava la possibilitat que «un drama 0 comedia ciudadanos» potser foren compresos en les zones popular i de classe mitjana modesta de les ciutats i poblacions del País pero no a Valencia, on era ja escàs «el ambiente valenciano». Eixia al pas dels qui sens dubte argüirien que el valencia depurat que es postulava no I’entendria la gent; tals contraopinants «son los que creen que a las salas de nuestro vulgo»;

i, quant als autors postillava:

que, tot i conèixer

el valencia

teatro

literari,

no más acude

no I’escrivien,

«habrá sido por timidez, nunca por afán mercantilista, ante posibles hijos de la ignorancia de actores y empresas»,‘”

repros,

alhtdint elegantment a la dictadura imposada pels mandarins de la faràndula, vertaders obstacles de tot progrés artístic, literari i lingüístic de l’escena valenciana, La conclusió a que arribava Eduard Martínez Ferrand0 en els seus articles era, pel que fa a la qüestió del llenguatge teatral, que si algunes obres de certa qualitat -Lómbra del ciprer, de Rafael aMartí Orbera, «por su gran nervio dramàtico e intensidad sentimental», i La demanà de Za novia, d’Estanislau Alberola, «rica pintura de ambiente valenciano de un remarcable valor folklórico, cosa que atinan a hacer bien pocos»tenien la macula de no haver-se escrit en un Ièxic correcte, res s’oposava a la possibilitat d’esmenar-ho «pentinant-les» escaientment, considerant que «en cada idioma se dan dos lenguajes, uno literario y otro teatral», els quals cal conjugar complementàriament, puix que «de otra manera el teatro, que es un género de la literatura, en aras del idioma vivo consagraría su corrupción. Este es el problema que planteamos al recusar “el valencia que ara es parla” en nuestra escena».

ll3 kl.mrfNEz FERRANDO, Eduard: El teatro valenciano. Z. En el buen camino, «La Voz Valenciana», 10-VII-1929.

92 © faximil edicions digitals 2003

1, pel que fa a les possibilitats trava optimista:

d’implantar-hi

un «teatre

d’art»,

es mos-

«Preparémonos, pues, para la forja del nuevo teatro valenciano que ahora se anuncia, como un templo de nuestro arte dramático, cátedra de la vida y las costumbres valencianas y nuncio hasta de una aurora socia)1 que se muestre en la posesión de una espléndida cultura propia. »

Passarem sense comentari l’optimisme tan exultant tínez Ferrando, per a qui no era un misteri com era cultural valenciana. En el curs del segon dels seus fessat que s’havia allunyat de l’escena per «un innato todo ío chabacano en la forma y en el fondo», pero sordesa parcial que patia, la qual

del periodista Marde precaria la vida articles havia conbuen gusto contra

així mateix

per la

«al dejar limitada nuestra adición de los diálogos en el escenario a una especie de guirigay, del que s6lo emergía alguna que otra palabra ininteligible, nos acabó de apartar de todo teatro».

Intenta llavors obres editades,

seguir al corrent de la producció teatral pero la lectura fou pitjor que l’oïda:

mitjancant

les

«la vista del aludido valenciano macarrónico, escrito, para postres, en una ortografía fonológica o castellana, nos produce tan caos en el espíritu, que experimentamos una sens’ación angustiosa algo semejante a la del vértigo. No, por Dios, antes un drama de Garulla o las poesías de algunos vanguardistas».*t4

Eduard Buïl no es mostrà tan sensibilitzat per la qüestió lingüística com els altres polemistes. Indirectament hi alludí en un dels seus articles. Replicant a Bolea, qui havia dit que cap autor teatral podia comparar-se amb la qualitat de l’obra dels escultors Beltran i Vicent, del ceramista Mateu o del cartellista Renau -per parlar només dels jovesargüí que la comparanca era inviable: «El autor valenciano no puede triunfar fuera de sus fronteras lingüísticas por lo limitado de su expresión. El escultor, el ceramista, el pintor y el músico son universales.8 lls

La contrareplica

de Bolea fou contundent:

“’ MARTÍNEZ FERRANDO,Eduard: El teatro valenciuno. . ..ZZ y último. En eZ buen camino, «La Voz Valenciana», 16-VII-1929. «El senyor Martínez Ferrand0 actua d’element conciliador, clar és que identificat interiorment amb el senyor Bolea i amb qualsevol intent de dignificació de l’escena valenciana», van comentar els de «Taula» (núm. 22, juliol, 1929). ll5 BuIL, Eduard: De la amable farsa. Sobre la escena regional o unos juicios de José Alcira, «El Mercantil Valenciano», núm. 21.394, 23-VI-1929.

93 © faximil edicions digitals 2003

«El idioma es límite definitivo cuando se emplea en obras endebles y de escaso interés. En otro caso, no. Muchos autores catalanes han sido muy traducidos.» i16

En un article posterior, Buïl incidí novament gar-se quin hauria de ser el llenguatge adient

en la qüestió, per interroal nou teatre:

«iEn qué forma lingüística valenciana?... ¿“Institut d’Estudis”, acadelmicismo rat-penatista, populachera?. . . Si lo primero, menos teatro en Valencia todavía; si 1lo tercero, improcedente.» ll7

Preguntes que palesaven no haver comprés les posicions d’un Pizcueta o un Bolea i que, a més, insinuaven una solució -la de l’«academicismo uat-penatista»que, en aquel1 moment, ultra ser una entelequia, no satisfeia les aspiracions normatives ni del grup de «Taula» ni tampoc d’Eduard Martínez Ferrand0 o de Josep Bolea.

VII Pel que respecta a la situació idiomàtica valenciana en el decenni que estem examinant, el cas del teatre no era sinó el més vistent. La falta d’un mínim de rigor en el llenguatge escrit era total quan comen@ a publicar-se «Taula de lletres valencianew. Imperava el desordre més absolut i cada escriptor tenia les seues regles. Els redactors de la revista volgueren proporcionar un instrument racional per a la comunicació literaria. Aplicant els principis purificadors, això sí, amb una certa prudencia. Comprenien que, de moment, no podien fer més. Els calia, abans de tot, ensinistrar els lectors, secularment viciats per l’ortografia caso -en el millor dels casosper tellanitzada dels autors «populars», les grafies vetustes dels poetes floralescs del Vuit-cents. Consegüentment, la prosa del periòdic estava expurgada de tots dos defectes. Quan el mateix grup posa en marxa el 1930 la publicació «Nostra Novela» (que fins el número 34, primer del 1931, no adopta el títol correcte de «Nostra Novella») van donar fascicle rere fascicle unes «Normes elementals d’ortografia valenciana, que orientaven els lectors no iniciats. Com que mancaven d’institucions pedagògiques no podien fer altrament. L’esforc culmina el 1932 amb la reunió d’escriptors i corporacions de tot el País a Castelló de la Plana, on, sota el patrocini de la «Societat Castellonenca de Cultura», s’aprovaren les «Normes» que posaren fi a

116 «ALCIRA, José»: La escena regional. Un poco de análisis, «Las Provincias», núm. 19.572, 27-VI-1929. ll7 Bu~L, Eduard: De la amable farsa. PosibiZidades de un teafro valenciano de arfe, «El Mercantil Valenciano», núm. 21.403, 4-VII-1929.

94 © faximil edicions digitals 2003

les incoherencies gramaticals en que tan sovint incorrien aleshores els literats valencians.l’* El grup de «Taula» no reclamava per al teatre, en principi, una regeneració idiomàtica més dràstica que la realitzada en la propia revista o en l’esmentada cohecció de novelles curtes. Exigia, no obstant això’, com estadi previ, la radical extirpació dels girs, locucions i construccions que envilien abundosament la parla de l’escena. Amb acò topaven amb els que aferrissadament sostenien que el teatre valencia deixaria de ser «autèntic» si era privat dels trets «característics», entre els quals posaven l’abjecció lingüística com un dels més principals. Els poetes i prosistes de «Taula» enriquien el seu lèxic i purificaven el seu estil conforme a la llicó de Fabra, llegint periòdics i llibres de Barcelona i contactant amb els seus escriptors. D’això, se n’adonà un esperit tan agut com J. V. Foix, que cridà I’atenció dels lectors de «La Publicitat», informant-los que els valencians tenien voluntat d’«escriure un català unificat».llg La mateixa remarca, l’havia feta Calvo Acacia, amb un punt de retret que reflectia els recels que en alguns sectors de la societat valenciana desvetlava l’actitud coherent de la «generació de 1930»: «Estos actos de vitalidad literaria de los jóvenes escritores valencianistas tendrían más trascendencia para la historia de la literatura regional, si nutrieran su espíritu con juegos del propio solar -¿existen?-, porque el que lea sus producciones los creerá de recia estirpe catalana. Con ello puede sucederles lo que antaño a “Lo R’at-Penat”, que no logró el arraigo popular a que tenía derecho, por los arcaísmos y giros exolusivamente lemosino-catalanes del lenguaje. Y es preciso decidirse a incorporarse de una vez a la literatura catalana, con todas sus consecuencias, 0 procurar que la nuestra tenga sus características, sus formas genuinamente valencianas. <Puede ser esto? L...] (no se conseguirá para la literatura regional una personalidad, definida independiente, pairal? l*O

l’* Per a la total comprensió del fenomen, és indispensable Ilegir el capítol La problemàtica de la Ilengua en el segle XX, dins el Ilibre de Manuel SANCHISGUARNER: La llengua dels valencians, Valencia, 1972, pp. 183 i SS. També cal Regir Francesc PÉREZMORAGON:Les Normes de Castelló, Valencia, 1982. 1 el número commemoratiu del cinquantenari de les Normes, publicat per la revista «Sao», núm. 53, desembre, 1982. 119 «...hi ha un nucli, reduït pero selectíssim, ‘de valencians per als quals Za premsa de Barcelona és la premsa propia f... 1, per als quals C...l el “valencia” és una llengua parlada no solament a Valencia, ans també al Principat, a Mallorca, al Rosselló, a la ICerdanya, i que admeten el fet d’una contrada unilingüe. 1. ..l Uns universitaris valencians que mai no han estat a Barcelona procuren des de Valencia escriure en cata% unificat, com un barceloní, a través del lèxic de ‘%a Publicitat” i del ‘!Mirador” . ..» (J. V. FOIX: Els lloms transparents, Barcelona, 1969, pp. 91-92; l’article, titulat Prestigi, es va publicar el 19-VIII-1931). “’ ALP 1928, p. 165.

9.5 © faximil edicions digitals 2003

Calvo Acacia incorria, si més no, en la fahacia d’atribuir la fallida de Lo Rat-Penat al fet que els seus poetes, a més d’agradar-los els arcaismes, usaven girs «exclusivamente lemosina-cataianes». No. L’empedreiment lingüístic d’aquells versaires és innegable, pero, cal subratllar que ja ab initio el seu lèxic era fòssil i que mai no fou un Ièxic català viu. A mes, cal sumar-hi la seua inspiració demodée, arqueologitzant, marginada dels sentiments Iírics de l’època. Sense oblidar que la «societat d’amadors de les glories valencianes» es convertí en un feu de Llorente i de la classe dominant que el1 representava. Una raó decisiva per a trobar-se sense arrels populars. Comparar els de «Taula» amb els ratpenatistes no era pertinent. Pel seu democratisme, els redactors de la revista no es divorciaren del poble, ni I’adopció d’una estètica davantera els tancaria en una torre de vori. Tampoc la seua no era una Ilengua de laboratori. Sempre hi ha hagut una divisió entre literatura popular i literatura culta. Un conveni tàcit, pero, les uneix al final per damunt de llurs intencions: cadascuna té el seu públic i la reunió de totes dues forma la unitat cultural d’un país. Aqueixa unitat no es realitzà durant la Renaixenca perquè la separació entre les dues faccions era insalvable. Conscients d’això, els de «Taula» es proposaven assolir la unificació cultural a partir de normes gramaticals unificades. La qual cosa exigia escurcar la distancia entre «cultes» i «populars», renunciant a les posicions més extremes. La parla aberrant del teatre n’era una. Creure, com apuntava Calvo Acacia, que l’opció era «incoYpoYaYse de una vez a la literatura catalana, con todas sus consecuencias, o pvocurar que la nuestra tenga sus características» era, així mateix, subtilment fallac. No es trac’ta de dues literatures diferents, sinó d’una de sola, amb tantes branques com es vulga. Els de «Taula» no pensaven, de cap manera, que optar per escriure un català unificat suposàs privar les creacions valencianes dels matisos propis. Ni un sol dels seus textos de creació o de crítica autoritza a pensar el contrari.‘** Ara bé, tampoc no creien que els trets peculiars fossen unívocs. Definir-los, com tan sovint ho feien els «autors de sainets a l’engròs» -per no sortir-nos-en amb una visió unilateral i esquifida, era duna del terreny del teatreinepcia supina. iPer que «el carrer» -el carrer de la ciutat de Valènhavia de ser el model exhaustiu del nostre art dramàtic, ni la ciamalmesa parla capitalina el paradigma de la llengua literaria? (Quines eren les «formas genuinamente valencianas»? ¿Els costums de la ciutat 21 per que no altres? Parlar d’un caràcter de Valencia, els de l’Horta?... «pairal», definidor i independitzador de la personalitat de la «literatuya regional» era conformar-se voluntàriament amb una literatura amputada, sense ales per a volar als horitzons universals de l’art. Els «jugos lzl L’antologia Taula de Lletres Valencianes (València, 1982) preparada i prologada per Josep IBORRAconté textos bastants per a comprovar la nostra asserció.

96 © faximil edicions digitals 2003

USPILL

del propio solar» poden ser saba nutrícia d’alguns generes literaris o, en darrera instancia, textura subconscient de l’artista, pero no Iünica font en que haja d’abeurar-se. Els interrogants amb que el crític puntejava el seu escrit («(existen?», «¿puede sey esto?») ja en diuen prou dels dubtes amb que havia compost la crítica.‘” La constancia amb que els animadors de «Taula» vetlaren per la dignificació de l’idioma, unida a l’exemple que donaven tant en la creació com en la crítica, els conferí una autoritat que féu reflexionar els autors teatrals més dotats o amb més neguits. Els quals, per altra banda, potser mai no havien caigut tan baix com els aficionats pixalletres. Josep Peris Celda, autor dels més constants i fecunds -ja portava estrenades prop dúna cinquantena d’obres de diversos generesno necessità de la invectiva de Pizcuta per a intentar el desenviliment. «És Iloable que haja volgut usar un llenguatge culte, un llenguatge de bona voluntat. 1 la cosa agradable del cas és que el públic acepta amb tota simpatia aquest llenguatgee»,

s’escriví en «Taula» quan estrena Rialles i plors, sis mesos abans d’apaconfirmava que réixer a la revista l’article de Pizcueta. 123L’experiment el públic sabia agrair, alhora que la bondat del text, les mostres de respecte a l’idioma. Poc de temps més tard «Acció Valenciana» opinava que una obra de Thous Orts era «molt més digna que totes les que es feren al ‘Moderno’» i que el seu llenguatge era «també quelcom més digne».124 De fet, els autors no en tenien opció. Si volien redrecar el teatre els calia, així mateix, redrecar la llengua. Això no obstant, encara cinc anys després del blasme de Pizcueta hi devia haver qui no ho comprenia, perquè des de «El Camí» es recordava als comediògrafs: «penseu que hi ha molta gent a Valencia que ja en sap, d’ortografia valenciana».125 Ip En cròniques posterior-s, Calvo Acacia reconegué que l’únic moviment cultural valuós aleshores a Valencia era el protagonitzat per «Taula», i afirma que si mai es donava un renaixement «de la literatura levantino-castellana» seria, paradoxalment, per impuls d’aquest grup. «Tal vez parezca mal a muchos las afirmaciones que acabo <dehacer, por tratarse de jóvenes valencianistas que acostumbran a no escribir en castellano. Pero la realidad se impone y hay que aceptar todo renacimiento, venga de donde viniere. Lo que se ha de hacer por los que no estén de acuerdo con esas orientaciones, es incorporarse a ese movimiento progresivo, renovador, mejorándolo si pueden, y aplicar sus actividades al desenvolvimiento de la literatura llamada castellana» (ALP 1929, pp. 405406). Del text podem inferir I’existència duna oposició al valencianisme cultural, que tanmateix no arribava a estructurar-ne una resposta: “...hay que hacer otra afirmación desconsoladora: a excepción de un puñado de jóvenes de pura cepa valencianista, en nuestra ciudad está muerto, y estoy por decir que momificado, el fervor de las disciplinas literarias», escrivia CALVO l’any següent (ALP, 1930, ‘p. 154): lz3 «Taula», núm. 15, desembre, 1928. l2’ El teatre. L’inauguració de l’dlkázar, «Acció Valenciana», núm. 20,20-D-1931. La crítica, signada per J. T., matisava: «Pero, si fa no fa li hem de retreure encara al,guns toes de mal gust.» 125 «El Camí», núm. 133, 29-1X-1934.

97 © faximil edicions digitals 2003

L’observació té sentit referida a les grafies castellanes que sútilitzaven a les cartelleres. L’aspecte aparentment secundari de la qüestió no el fa menys important. Si hom volia avesar el poble a l’ortografia autòctona calia que els cartells fossen també idiomàticament correctes. Malgrat les temptatives de produir un teatre digne, tant per la llengua com per l’orientació estètica, no n’hi havia bastants obres per assegurar temporades completes. Els comediants continuaven tirant mà d’un repertori envellit i d’escassos ahicients. És pensant en això que els redactors d’«Acció Valenciana» suggeriren a l’empresari Vicent Barber l’escenificació a l’«Alkázar» de bones traduccions catalanes d’obres estrangeres disponibles aleshores, les quals podrien estimular autors i públic.126 La possibilitat d’accedir els autors valencians als teatres barcelonins ja havia estat insinuada per un corresponsal de «La Nova Revista». Considerava que els empenyeria a enlairar-se per damunt dún parlar atapeït de castellanismes i els faria entrar de ple en la llengua literària.127 Aquests suggeriments no tenien en compte dos fenomens endèmics: el complex d’inferioritat de molts autors i de bona part del públic, i l’irracional tabú anticatalà. Hi ha bastants evidencies que cap dels dos havia cedit,; de lültim, ja hem vist que Calvo Acacia se’n feia eco. Buïl, pel seu costat, s’hi havia sincerat transparentment. Quan Bolea invoca indirectament el nom ihustre d’Adrià Gual, el crític de «El Mercantil» li respostejà amb un pèl d’amargura: <cEl teatro catalán, desgraciadamente para nosotros, tiene un caque el nuestro no tiene: un carácter de patria, un ambiente señorial, que ahora nosotros estamos procurando crear.» lz8

rácter

Deixem de banda l’autolatria amb que rematava la frase i parem esment que, implícitament, reconeixia per al nostre teatre un espai cultural que li era propi, dins del qual calia cercar els models més evolucionats. Que aquesta confessió admirativa no tingués seguida, ni de la part de Buïl, ni de la part dels seus amics, és una altra qüestió, matisada com sempre per la catalanofobia que tan sovint aflora en alguns sectors capitalins. El cas de les produccions del Principat estrenades a Valencia 126 aAcció Valenciana», núm. 20, 20-U-1931. ll7 «VINATESA, Guillem de»: Per a Z’aportació intelJectua1 de València, «La Nova Revista», núm. 3, marc, 1927: «El cas del teatre és molt semblant: en tres coliseus de la capital es fa teatre de llengua pairal, pero els autors van a la seva. Els dramaturgs que estrenen a Barcelona ds són poc menys que desconeguts i si un dia es fa quelcom d’ací és desfigurant-ho o en traducció. Recordeu l’estrena de Fidelidad Cde Josep Maria de Segarral. La possibilitat de l’accés als teatres barcelonins, no estimularia els autors a enlairar-se per damunt d’un parlar plagat de castellanismes -ho denunciava “Las Provincias” i entrar de ple en la llengua literària?u ‘Za Bu’~L, Eduard: De la amable farsa. Sobre la escena regional o unos juicios de José Alcira, *El Mercantil Valenciano», núm. 21.394, 23-VI-1929.

98 © faximil edicions digitals 2003

LESPILL en traducció al castellà o al «valencia», pero’ mai representades segons el text original català, faria riure si no fos tristament revelador d’una greu privació.lzg Les tournées de companyies valencianes a Barcelona no havien contribuït, ni gens ni -no sempre amb repertori autòctonmica, a millorar la Ilengua dels actors ni a la renovació del repertori.13’ El pas de companyies barcelonines per les altres poblacions valencianes era tan esporàdic que no deixava rastre, i l’excepcional visita a Valencia d’insignes autors del Principat no canvià en res l’empobriment de la nostra escena.131 Tampoc I’eventual estrena d’un autor valencia en un teatre barceloní no l’havia ajudat a estrenar a València.132 1, per acabar d’em‘D Vet ací un comentari aparegut al núm. 10 de «Taula» (julio1 de 1928): «En el Teatre Apolo de la Ciutat de Valencia s’ha estrenat l’obra titulada Cantó d’amor i de guerra, de la lletra de la qual són autors dos catalans [Lluís CAPDEVILA i Víctor MORA] i la música ,de la qual és escrita pel valencia Rafael Martínez Valls. Aquesta obra és escrita en català. 1 els cartells diuen que havia estat traduïda al valencia. “Diario de Valenoia” criticava aquesta feina per estimar-la inútil. 1 des d’un altre punt de vista deia “La Voz Valenciana”: ‘Nos ha parecido estéril este trabajo, porque

aquí hubiera

ido muy

bien en catalán,

ya que este idioma

nos es conocido

y grato”. La diem-ne traducció de Cantó d’amor i de guerra la signava el periodista valencia Josep Maria de la Torre, el qual comencà per traduir el títol en aquesta forma: “Cansó d’amor y de guerra’. Suposem que quedaria molt descansat després de fer aquesta versió dificilíssima... Això d’usar la y és, sobretot, una cosa de molt de caràcter. També és curiós remarcar que on I’original diu “Cerdanya” el senyor de la Torre traduix ‘Serdeña” (suposem que ho escriuria així...), amb la qual cosa demostra uns coneixements.geogràfics inferior-s als de Reclus... 1 du les seues ansies traductores fins el punt de parlar del “Chicotet Trianon”...» En el decem-ri anterior al sollevament militar contra la República es representaren traduydes al castellà obres de la importancia de Terra baixa de Guimerà, El místic de Rusiñol i La llar sagrada d’Ignasi Iglésias. Una obra contemporània de la qualitat de Seny i amor, amor i senyor d’Aveklí Artís, que s’havia estrenat el 1925, fou representada en versió castellana al teatre «de la Princesa» la temporada 1928-1929. Es de tot punt incomprensible que empresaris que asseguraven voler elevar la qualitat de I’escena valenciana -Barber, p. e.- no triassen obres com aquestes, en comptes de les obretes menors que hi posaven. El programa d’inauguració del «Nostre Teatre» comprenia l’«adaptació al valencia» de La bona gent de Rusiñol feta !per Eduard López Chavarri. Cal dir que també es donaven traduccions «al valencia» d’obres castellanes, com la feta per Hernández Casajuana de Lfiri entre espines, de Gregorio Martínez Sierra, la temporada 1926-1927. ‘WI L’actor Vicent Broseta, per exemple, se presenta al «Teatro Barcelona» I’estiu de 1931 amb la seua «companyia de comèdies valencianes» i Pepe Alba, després d’haver sofert una intervenció quirúrgica que I’apartà del «Ruzafa», se presenta a l’«Español» de Barcelona a comencaments de julio1 de 1936 amb un repertori valencia. 13’ L’abri’l del 1920 Angel Guimerà visita Valencia per assistir a l’estrena de L’ànima és meva, que representa al «Principal» una companyia catalana. La ciutat va ‘dedicar-li un carrer (Antologia de Z’ALP, I’I, pp. 709, 716). El reconeixement oficial de la valua del dramaturg no supo& una major difusió de les seues obres que, com hem vist, van representar-se més avant en traducció castellana. l3’ Val a dir que, en general, a Barcelona s’estrenaren obretes menors. Al «Talia» es presentaren Vacha un negosi, d’Enric Bohorques (estr.: 14-X11-1928), i El Pecat, de Vicent Matalí dIAlmenar (estr.: 1929). Són des úniques obres conegudes d’aquests autors. El 1930 Miquel Duran de Valencia estrena al «Novetats» 99

bolicar la trota, que discreta, que deserció de Felip situar l’abast real

hi havia autors valencians, d’abundosa producció, bé es departien de la llengua i se’n passaven al castellà. La Melià, posem per cas, dona peu als de «Taula» per del fenomen:

«El teatre valencià és, per aquests autors, un camp d’entrenament. Quan ,s’encontren “en forma”, van a un altre estadi. En certa manera, passen del amateurisme al professionalisme. Bé és varitat que, algunes vegades, han {de tornar amateur-s. ..» 133 Si bé ho mirem, en un ambient com el que hem descrit, iquè es podia fer aleshores pel teatre valencia que no fos allò que, a poc a poc, estava fent la generació de «Taula»?...

IX Al primer apartat d’aquest treball he informat sumàriament el lector de l’activitat de l’escena vernacla a Valencia entre 1926 i 1936. Ara, després d’haver intentat exposar-ne les temptatives de dignificació -polaritzades en la polèmica per un «teatre d’art» i en la insistencia per una depuració lingüística-, vull demanar al lector que repasse de nou aquel1 apartat i em seguesca en algunes reflexions que em suscita, 1 tambe en noves notícies. El tret que més colpeix l’atenció és, al meu parer, la contumacia amb que, una i altra vegada, autors i còmics tornaven a les taules, tant si en tenien molts, d’escenaris on actuar, com si en tenien pocs. El seu entusiasme no s’esgotava. No coneixien el defalliment. Tan obstinat fervor s’exphca, segons entenc, perquè tots -còmics, empresaris i autorsconfiaven que any rere any hi havia un públic esperant-los. 1 devien trobar-lo, atés que argüien que si no li donaven el mateix tipus de teatre que inveteradament li havien ofert, el públic podia girar-los l’esquena. La temenca no estava injustificada, i .algun senyal n’hem pogut observar planes enrere. Deixant de banda que la passivitat amb que els espectadors consumien una producció rutinaria es devia, en gran part, a les manipulacions del gust per part dels dictadors de l’espectacle, cal recordar que l’època no era gaire propícia per introduir massa canvis. de Barcelona la comedia Pavents, amics i coneguts. Tot i que FARRAN I MAYORAL comenta a «La Veu de Catalunya» que era «una comedia sobria, ben escrita, enginyosa, plena d’interès», l’obra no es representa a Valencia («Taula», núm. 30, rna:: de 1930), com tampoc La Ràdio (ibid., núm. 38, novembre de 1930). UEL VELLUTERD: Autors de peces en valencià, «Taula», núm. 24, setembre de 1929. Confirmant l’auguri ‘del retorn, la defecció de Melià no dura gaire, puix que el 1931 n’estrenà set obres en valencia, el 1932 tres, una el 1933 i una altra el 1934. Tanmateix, durant la guerra civil Melià, habitant a Barcelona, escriví tota la seua producció en castellà. -. _

100 © faximil edicions digitals 2003

La crisi economica que acompanyà la caiguda de la Monarquia i Ia proclamació de la República, a més de les inestabilitats polítiques i socials en que visqué el nou règim democràtic, afecta seriosament la vida del teatre en general, ja amenacada per l’expansió del cine, prou més puixant des que s’hi introduí el sonor.‘34 El decenni 19261936 acusa una baixa gradual de l’assistència d’espectadors als teatres -tant als que representaven en valencia com als que ho feien en castellà-, pèrdua que els empresaris tractaven de palliar adés amb la projecció de pellícules, adés amb varietés o espectacles més in.$lits, com els concursos «de resistencia de bah».‘” El cine desplaca les funcions teatrals àdhuc en les dates que tradicionalment tenien reservades, com el comencament de la temporada o el Dissabte de Glìrria.‘% Autors castellans de forta personalitat innovadora, com Federico García Lorca, passaren fugacment pels escenaris valencians. La companyia Artigas-Collado només representa dos dies a l’«Eslava» el seu drama Bodas de sangre.137 Si pensem que en la mateixa temporada L’home, la dona i els fills de Jesús Morante -criticada severament perquè no havia sabut desprendre’s de les deixes d’un estil antiquatestigué cinc dies a l’«Alkázar», comprendrem l’immobilisme de les empreses i companyies de «teatro regional », temeroses de perdre la seua parroquia habitual i no trobar clientela de recanvi.138 Cap a la fi del decenni, la situació encara era més greu i afectava també el teatre vernacle:

13’ El nombre de sales cinematogràfiques al País Valencia havia augmentat de 165 l’any 1925 a 656 deu anys després [CABERO,Juan Antonio: Historia de la Cinematografía Española (18961949), Madrid, 1949, pp. 247 i 4101. 13’ A l’«Apolo», entre el 7 i el 26-U-1927, «se varió el programa varias veces, dándose cine, cine y varietés, y un concurso de baile (resistencia) de 75 ,horas» i al «Comedia», ja fora de temporada, després de juny, «se bailó en su escenario el record de resistencia de baile...» (ALP 1928, pp. 231-239). *S La temporada 1927-1928 el «Princesa» dona funcions de cine el Dissabte de Gloria fins el 19 d’abril, mentre que el «Ruzafa» comen& la temporada cinematogralica el 16 de maig, data en la qual altres anys continuaven bs funcions teatrals (ALP 1929, pp. 315-320). La de 1928-1929, «Za sala de ApoZo se vio invadida, al principio de temporada, por público de cine, ya que fué éste el espectáculo con que abrió sus puertas el 14 de septiembre y en él continuó hasta el 7 de diciembre»; tres vegades més, durant gener, abril i maig de 1929, féu cine i varietés {ALP 1930, pp. 113-120). També l’«Apolo», la temporada 1933-1934, «en enero de2 nuevo año comenzó espectáculo de cine, que continuó los meses siguientesu (ALP 1935, pp. 339-348). “’ ALP 1934, p. 435. breu, pero Ilarga si obserIS La durada de l’obra de Morante -aparentment vem ‘la molt més efímera presencia als escenaris d’altres obres- és mes notable quan sabem que ja s’havia representat en versió castellana el 24 de juny d’aquell any a l’«Eslava» per la companyia de la «Casa de los Obreros», centre cultural mantingut pels seguidors de les doctrines socials del pare Vicent (ALP 1934, p. 435). Per un altre èxit de Morante, vid. la núm. 151.

101 © faximil edicions digitals 2003

«La crisis económica que se dejaba sentir en todos los órdenes de la vida repercutió también en los teatros, y la temporada 1933-1934 no llevó mucho público. Los actores hubieron de constituirse en sociedades cooperativas para seguir actuando, pues las empresas no podídn continuar el negocio y pusieron a disposición de los actores 10s locales. Así ocurrió en Apolo, Ruzafa, Libertad y Nostre Teatre. Hubo companía que, para marchar de Valencia, necesitó recurrir al auxilio de compañeros y particulares.» 139

La migrada assistència neralment considerats «Principal» on

s’acusava atractius

àdhuc en espectacles no dramàtics, per a la massa, com s’esdevingué

geal

«El 16 [de marc] por la tarde dió una sesión la veterana bailarina y “cantaora” Pastora Imperio, con escaso público, como en general lo venían teniendo estas últimas actuaciones.» 140

De vegades, l’abstenció del públic tingué motivacions polítiques. Els burgesos habituals del «Principal» feren el buit a Margarida Xirgu quan presenta Yerrvza,14’ pero’ tampoc els clients més democràtics del teatre «de la Libertad» no van ser més constants.142 Les cent cinquanta representacions que la companyia Martí-Pierrà féu de Morena Clara a l’«Eslava» es degueren, en gran part, a l’èxit cinematogràfic d’aquesta comèdia d’Antonio Quintero i Pascual Guillén -la pel-lícula s’hi estrena la mateixa temporadai- ja en diuen prou del nivel1 del públic que freqüentava l’escena castellana. 143 La vigília de la guerra civil, el negoci teatral no presentava a Valencia un caire massa satisfactori:

13’ ALP 1935, p. 339. 110 ALP 1935, p. 340. *U ALP 1940, p. 205. La crònica teatral d’aquest volum esta dividida en dues parts: Temporada de 1935-1936 i Durante el dominio rojo. Versemblantment, la primera es redacta després d’acabar la guerra civil. Potser això explica, sense excloure la possibilitat que resumesca una opinió expressada al seu moment pel cronista dins del diari -no he tingut temps d’escatir-ho- el judici que fa de l’obra del poeta afusellat: «CLa Xirgul estrenó Yerma, de Federico García Lorca, obra de marcada tendencia extremista. El público habitual del teatro se retrajo de asistir a las funciones de esta compañía», que havien comencat el 28-1X-1935, amb La niña boba, de Lope de Vega. A la parroquia, pero, li agrada iQuien soy yo? del conegut monàrquic, director d’«ABC», Juan Ignacio Luca de Tena, representada per Rafael Rivelles (ibid., p. 208). La politització de l’escena ja havia comencat la temporada 1933-1934. Al «Principal» el drama El divino impaciente, del també conegut monàrquic José María Pemán, estigué al cartel1 del 23-11 al 6-111-1934 (ALP 1935, p. 340). 14* ALP 1940, p. 206. El «Libertad» comen& la temporada el 28-1X-1935 i fins Nadal dona sarsueles; després, una companyia «de cante jondo» representa Rosario la Cortijera. A continuació, hi hagué cine. 143 ALP 1940, p. 208.

102 © faximil edicions digitals 2003

«El público en general se retrajo de concurrir a los teatros. Había preocupaciones muy hondas en las gentes y escaso dinero para gastar en espectáculos teatrales, que siempre resultaban caros en relación con el cine.» 144

Bs comprensible, vistes les circumstàncies del decenni, que alguns crítics mostrassen inquietud pel capteniment del públic. L’adhesió dels espectadors era indispensable per normalitzar la vida del teatre vernacle. Referint-se a la inauguració de l’«Alkázar» digué Angelí Castanyer: «De sempre, els empresaris valencians no es sentien massa valencianistes, i es preguntaven: “ihi haurà en Valencia lprou públic per a imantindre un teatre dignament valencia? 1, en tot cas, l’aportació dels autors, iarribara a tindre tota la consistencia precisa?“. »S’ha vist que tan sols fea falta un empresari. 1 Barber ha suplit la manca pròdigament, donant-se compte, tal vegada, de qu’el nostre teatre, si se sap dur amb dignitat, no és mai un mal negoci. ¿É dir, que fent bon teatre és com el spúblic respon? Puix ens sembla que no

és tasca massa difícil

per a un valencia.» 145

La campanya de l’«Alkázar» (després, «Teatre Valencia») resultà una experiencia fructuosa. En un pare11 de temporades s’assoliren cotes de qualitat i de bon gust esperancadores. La resposta dels autors i del públic havia estat positiva. Lenin es representa catorze dies consecutius.‘46 Pero l’exigüitat de l’escenari no permeté «fer alguna cosa espectacular o deixar volar un poc la fantasia», com exposà Navarro i Borras, malgrat «la bona voluntat d’escenògrafs i autors». Un altre inconvenient fou l’emplacament del local, allunyat del centre urbà. «Acol representa -comenta el mateix crítictindre limitada la concurrencia a d’aquelles persones tan amants del valencia que res els hi dóna sacrificar alguna comoditat; pero l’indiferent, el còmode, no es pendra la molèstia.»‘47 L’advertència de l’antic director de «Taula» contenia una bona dosi d’alarma. La cultura valenciana ha viscut molts segles en condicions de ghetto i sota una pressió de diglòssia urbana que, en el cas del teatre, situa l’espectador davant d’una opció de llengua, elecció que de cap manera se li planteja al públic duna altra òrbita cultural. La gravetat de la qüestió no se li escapava a Navarro i Borras. Valer potenciar el redrec teatral confiant que l’auditori hi acudiria, a pesar de les incomoditats, en un acte de fe patriòtica, era com il-lusionar-se en un miracle. Calia convocar l’espectador a una cerimònia de comunió idèntica a la que poden practicar un anglés o un suec que seuen a la butaca, acció voluntaria en la qual el patriotisme no entra per a res. ‘M M M 1~

ALP 1940, p. 208. «Avant», núm. 17, 23-111-1931. ALP 1934, p. 435, «El Camí», núm. 41, 10-x11-1%2.

103 © faximil edicions digitals 2003

EESPIU Entre els altres crítics, hi havia qui preferia propi local, com ara «Daniel Tossal»:

tocar la fibia

de l’amor

«El primer deme del públic consistix en ajudar el nostre teatre. S6n molts a la nostra ciutat els que desitgen el floreixement de l’escena valenciana. Cal demostrar-h0 assistint a les representacions encoratjant als elements que en tan noble tasca treballen.» ‘4~

i també qui, dins de la mateixa línia, apellava a l’acció combinada dúna élite. Quan es construí el «Nostre Teatre» en un punt urbà més cèntric ja no hi havia excuses per a l’absentisme com les que s’havien pogut adduir en el cas de l’«Alkázar». Tanmateix, aleshores es constata que un ampli sector d’espectadors -potser per la manipulació a que estaven sotmetent-lo de feia temps els capitostes de la faràndulaestava reressagat i no paia les innovacions més o menys modestes amb la fluïdesa que el sector davanter. En comentar la nova temporada teatral, un crític que signava «Karàntula» afirmava en «El Camí» que, en l’anterior, s’havien vist «obres de totes les modalitats i entre elles algunes que ens feren mantindre una esperanca envers el pervindre del nostre teatre» i assegurava que, en la que comencava, es veurien 4nteressantíssimes produccions», perquè, segons deia, «els autors s’han donat compte que ei teatre valencia en l’actualitat té una responsabilitat i un deure». El compromís, pero, no era sols dels autors. També dels espectadors. 1, sobretot, dels més avancats. Als quals demanava, com n’havia fet «Daniel Tossal», un sacrifici patriòtic: «Ara be -escrivi.a-; caldria també parlar sobre el deure del nostre públic i ‘dels valencianistes. Nosatres som els primers que devem cooperar a ‘eixa tasca de depuració del teatre valencia. Nosatres des del públic, des d’eixe tribunal sagrat per als autors, tenim que demanar el que volem. Co és, la depuració del llenguatge i costums. El puritanisme absentista lleva tota autoritat moral als valjencianistes per a exigir el mmillorament de la nostra escena. Des del públic ho conseguirem. Car el1 és la suprema mautoritat.» 14g

En suma, assignava una missió guiadora a la minoria d’espectadors patriotes. Les circumstancies objectives, si parem esment en un nou article de «Karàntula», podien afavorir que actuassen d’esperons: «En el ,darrer comentari vaig manifestar la meua opinió envers el ,deure del públic. Este era d’invitació a l’espectacle. Hui tinc que advertir als autors que si eixa assistència no és corresposta per una superació ,teatral, sera nulla tota la labor que fem per al redrecament de teatre valencia. El públic deu compensar l’esforC de l’autor, a l’ensems que l’autor treballe per a obtin’dre llur reco8mpensa. »Vo1 dir acò que el teatre valencia té una missió una mica més elevada que la d’exposar a tothora aquelles xafarderies de carreró. ll8 «El Camí», núm. 79, 27-VIII-1933. w «El Camí», núm. 132, 22-1X-1934. 104 © faximil edicions digitals 2003

LESPILL No esta .de sobra el sainet. Car el1 és la caricatura ‘del poble. Pero si junt a esta manifestació no afegim aquella atra que puga mostrar la nostra escena totalment recuperada, caldrà titllar-lo de “teatre de carreró”. Dic acò perquè és necessari que l’autor adivine el que vol el públic. No dubte al presentar-li teatre; pero ben fet.» ‘50 D’aquest text es desprén que el crític temia un cert desistiment per part d’alguns autors. L’allusió a les «xafarderies de carreró» recorda aquella altra de «l’espardenya de careta». LRecelava «Karàntula» una nova reculada de l’escena, com tantes n’hi havia hagut en el passat? Res no sabem dels motius que inspiraven el temor del crític. Potser exagerava una mica, i només volia repetir una advertencia útil i necessària. Al capdavall, els qui se resistien al progressisme teatral, no estaven desarmats. Amb tot i això, és possible que la interrelació autor-públic que el1 propugnava arribas al grau d’intimitat que calia. 1934 sembla haver estat -a pesar de la crisi- un any de virada. Almenys, l’opinió de Calvo Acacia és ben rotunda: «Se acusó en 1934 un relativo progreso en el teatro valenciano. En el sainete fue abandonada en genera2 la chabacanería, el burdo chiste, y los recursos arbitrarios; ganaron dichas producciones en delicadeza y gracia de buen gusto, así como en originalidad; las demás obras cómicas también mejoraron en cuanto a lenguaje, asunto y recursos escénicos. “La nota culminante del teatro valenciano fue la iniciación afortunada de la comedia, bien trazada en general, con personajes bien estudiados, ambiente propio y pensamiento no vulgar. Sobre todo, se estrenaron obras llamadas de tesis, que iniciaron rumbo nuevo para el teatro valenciano, ensayo excelente para llegar a nuevas normas teatrales que hagan posible la efectividad de un teatro valenciano.» 151

Tan falaguera descripció de l’estat de l’escena vernacla es compagina malament amb la que, un any després, llegim en el setmanari «El País Valencia». Saludant l’emissió «La mitja hora dels autors valencians» per Union Radio, un redactor estimava que la &ocietat Valen. ciana d’Autors» podia fer una gran labor «si cap aprofitar la envejable possibilitat que se sli presenta d’orientar cap a nous horitzons l’escena pairal, pobra i migrada per la manca de preparació en el públic, a la que ha contribuït la inconsciencia d’alguns autors -més atents a la butxaca que al cor ,de l’espect’adori, sobre tot, una manca absoluta de criteri, per part d’alguns empre-

150 «El Camí», núm. 133, 29-1X-1934. l5’ ALP 1935, p. 366. En parlar de «obras llamadas de tesis», Calvo devia referir-se a La victoria dels vencuts, de Josep CASTANYER;Barraca de fira, d’Alfred SENDIN GALIANA; L’home de les tres cures, d’Enric BELTRAN, i Cristo del Pable, de Jesús MORANTE BORRAS. D’aquesta, se’n feren al «Novedades» 101 representacions consecutives o més de 100 pels pobles del País (ALP, p. 482).

105 © faximil edicions digitals 2003

saris. Hi han, i com no?, excepcions honrosíssimes, pero tan poques, que senyalar-les seria posar al descobert la magnitud numèrica dels responsables».

El diagnòstic sembla encertat, i alhora ens iIlustra de l’existència de dos corrents contraposats dins el nostre moviment dramàtic. La pugna era una conseqüència del procés dialèctic obert des de «Taula». Per al signant del comentari, la «Societat Valenciana d’Autors» -que sens dubte encarnava la tendencia progressistahavia de servir-se del massiu mitjà de comunicació per donar nou impuls al redrecament: «La ‘mitja hora” cal que siga un exponent característic del nivel1 cultural dels autors valencians, amb tota l’audàcia i virilitat d’un renaiximent espiritual, deixant de banda i per sempre la Nsensibleria i misticisme de baixos vals i la ridícula i presumptuosa preocupació de “mestratges” que florixen en ‘el jardí pobrús d’un estancament secular.» 1s2

L’experiència, tan prometedora, no arriba a quallar. Com sabem, interessos espuris la feren avortar.153 Demanar -com havia fet &aràntula»l’actuació d’éktes que donassen suport a un veritable i pregon moviment de modernització dramàtica, o potenciar el paper de líder d’una institució idònia, eren actituds coherents amb els postulats defensats des de «Taula», i no cal dir que rigorosament connexos amb l’estratègia que venia orientant I’actuaci cultural valencianista. No haurien de bastar, pero’, per vigoritzar el moviment. Si alguns experiments capdavanters no havien tingut continuació per manca d’ambient no tota la culpa podia atribuir-se a les dites (potser migrades, això sí, perquè els efectius del valencianisme no donaven per a molt, aleshores). Tenim, primer que res, l’actitud del poder. Ja vam esmentar l’acusació de Navarro i Borras contra I’absentisme cultural dels polítics. Bs trist de reconéixer que, fins dates ben pròximes, manassen els uns o manassen els altres, les classes dominants del nostre País mai no es van distingir per preservar o promoure la cultura vernacla. Han preferit de sempre una badoqueria genuflexa davant la cultura oficial, irradiada des de Madrid -actitud detectable encara avui mateix en determinats cercles oficials-. Satellització eixorca. En el cas concret del tema que ens ocupa tenim que, en general, els empresaris, els directors de companyia i els mateixos autors eren renitents a marxar pel camí de la renovació, que el feien a petites passes. Abroquerats en l’axioma «el públic mana», s’alcaven com arúspexs de la voluntat dels espectadors, usurpant-la, i els imposaven una programació absolutament paracrònica (amb les excepcions que han estat esmentades). Navarro i Borras ho observa amb molta lucidesa: 15* uE País Valencià», núm. 1, 18-V-1935. 15’ Vid.

la núm. 29.

106 © faximil edicions digitals 2003

CESPILL «.. .no oblidem que el teatre és un espectacle. Repetir que el teatre és escola de costums és una idea segle XVIII. Hui el que val escola ne té abuedants. Hi ha un gènere ,de llibres -l’assaigcompletament d’estos temps, que eduquen tant com les universitats. No, no. El teatre és espectacle i és un erro voler-li fer passar les beceroles al teatre valencià. Ocurriria com quan s’ha parlat d’avantguardisme en la poesia. Autor hi ha hagut que ha escrit que el nostre poble no “estava preparat” per a l’avantguardisme en valencià. És a ,dir, que Ful&, que té la sa casa, ací a València, els llibres de Ramon, que llig “Revista de Occidente” o “Gaceta Literaria” o tot el que ,per ací es ven, quan vullga llegir en valencià ha de recular trenta anys. Si el seu esperit ja ha gojat, en qualsevol idioma, sensacions noves, en valencià s’ha de tragar als rubendariacs, als llorentins i... iqui sap?» ls4 El conformisme i el conservadorisme de la gent de la faràndula eren els principals obstacles del redrecament. Quan el grup de «Taula» i el crític Josep Bolea es van proposar impulsar-lo amb una revisió crítica, el teatre valencià es trobava ancorat en un pretèrit que ja comencava a pudir de vell. Mantenir la vigencia dels ideals estètics i models formals ja caducats, exasperadament repetits, era un paracronisme insensat sols explicable per la ceguesa, la desídia i la ignorància dels manifassers de l’espectacle. Els de «Taula» volgueren traure el teatre valencià d’aquest parany i conjurar el malefici. Al cap de set anys de maldar, els exorcistes no hi havien reeixit gaire. És cert que podien reivindicar alguna interessant novetat escènica, perìì d’escassa incidència. Es ver també que alguns comediògrafs, adonant-se dels vestits polsegosos que duien llurs criatures, procediren a rentar-los, però la roba continuava passada de moda i les criatures no s’havien rejovenit. Un nou paracronisme estava substituïnt l’anterior. L’oxigen que necessitava l’escena valenciana li entrava per escletxes ben estretes i no sempre pur. La malalta no acabava de sanar. Comptat i debatut, l’estat del nostre teatre entre 1926-1936 no diferia gaire del que presentava llavors el conjunt de les lletres valencianes. L’avantguardisme poètic tampoc no havia reeixit. El modernisme i el simbolisme havien arribat amb retard. Un altre tant s’havia escaigut amb el noucentisme. Ja el mateix Llorente, al seu temps, havia estat un poeta paracrònic. Val a dir, dones, que si en aquel1 decenni la progènie de Talia frenava el progrés teatral qui en última instància tirava del fre era una societat conformista i conservadora. Una societat retrògrada. Ricard

BLASCO

1s. «El Camí», núm. 41, 10-X11-1932. L’article finalitzava: «Teatre valencià, però, ja que no tenim una tradició Cvolia dir, és clar, una tradició “noble”1, tampoc devem seguir la castellana, que és fracassada. Aslmenys, per a imitar, imiten nostres autors Sòfocles o Aristòfanes, que les passions dels meridionals són una pedrera da on no s’ha tret tot el marbre digne d’artífexs com aquellw

107 © faximil edicions digitals 2003

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

A NOCIÓ DE PROXIMITAT EN MATEMiiTIQUES

NOMBRES

REALS

1 EXTENSIONS

CONTÍNUES

LS ORfGENS de l’aritmètica trobem I’operació de comptat úna coHecció d’objectes distingibles, i el resultat d’aquesta operació és un nombre enter. Als orígens de la geometria trobem I’operació de meskrur uha magnitud mitjancant una altra que es pren com a unitat de mesura, i el resultat d’aquesta operació pot ser un nombre enter (un cànter d’una arrova de vi te una capacitat de dotze litres sencers), un nombre fraccionari (una faixa morellana té un pam i mig d’ample) o un nombre irracional. (el perímetre d’una roda és «ZÍC vegades més gran» que el radi; la diagonal d’un taulell quadrat és <LJ?: vegades més gran» que el costat del taulell). Així dites les coses, sembla que l’aparició de diferents tipus de mmbres com a resultat d’efectuar mesures l siga fruit del capritx de triar una 1 Segons Newton, citat per A. D. ALEXANDROV (131, v. 1, p. 47), «per nombre entenem, més que una collecció d’unitats, un quocient abstracte entre una certa magnitud i una altra que prenem com a unitat».

109 © faximil edicions digitals 2003

CESPILL o altra unitat de mesura. Així, els nombres fraccionaris poden tenir una expressió entera si agafem com a unitat de mesura una fracció adequada de la unitat inicial (per exemple, un determinat espai de temps ben usual pot expressar-se com a mitja hora -nombre fraccionario, fraccionant prèviament la unitat de referencia, com a trenta minuts -nombre enter-); i, en aquesta mateixa línia d’estalvi numerari, algú podria pensar de desprendre’s dels irracionals sense més que evitar de mesurar una magnitud amb una altra d’incommensurable amb ella, per molt que la fraccionàssem. Tanmateix, el mig o l’arvel de dos hi romandrien ben vius, almenys tant com ho són lú i el dos. Aquest simulacre de genocidi numerari ens mostra que, mentre els fraccionaris eren susceptibles d’evirav-se i de reduir-se a enters, dels irracionals, només .podríem Zliurar-nos-en mitjancant la tactica de l’estruc.2 Alguna cosa en comú, dones, tenen els nombres racionals (enters i fraccionaris) que no és compartida pels irracionals. En efecte, els racionals són l’expressió numèrica de magnituds discvetes (o discvecionables, si se’m permet el neologisme), i els irracionals són l’expressió numèrica de magnituds contínues. En el primer cas, el procés de mesura té un final; en el segon cas, el procés de mesura continua indefinidament, amb aproximacions cada vegada majors. L’exemple que potser millor il-lustra la idea del medi continu és el temps: des del rellotge d’arena fins al més sofisticat cronometre, tot han estat aparells de mesura que ens marcaven el temps transcorregut, a partir dún moment donat, amb menor o major aproximació a la realitat. Tanmateix, per molt que afinas el marcador (donant-nos, si fos possible, pulsacions de milionèsima de segon), entre una pulsació i la següent enregistrada hi hauria un temps que passa contínuament, sense talls ni bots.3 Els nombres reals (racionals més irracionals) són el resultat numè. ric de totes les mesures possibles, realitzades o per realitzar; són la genuma expressió matemàtica de la continui’tat.4 Els matemàtics, pero, 2 Una variant, no sé si dialectal, d’aquesta tàctica, és la de I’estruc nacionavalencià: amagar el cap sota un llibre, és a ‘dir, refugiar-se en la cultura. fis la «passió» cultural del País Valencia. 3 Si en la realitat el temps no passàs contínuament sinó a bots infinitament petits, impossibles de comptar per un cronometre, tant és. Per a la majo, part dels matemàtics, no comptable (= no numerable) i continu són la mateixa cosa. Una magnitud contínua, dones, és la que la densitat de les seues unitats elementals constituents les fa incomptables, siga quin siga l’ordre en que es disposen aquestes unitats. La cautela del «siga quin siga», hom la trobarà explicable amb l’exemple dels nombres racionals: sobre la recta real (és a dir, ordenats habitualment) són densos, pero ordenats d’altra manera, segons va demostrar G CANTOR [S], tant ‘com els nombres enters positius. ’ «El sistema dels nombres reals és la imatge abstracta de tots els valors possibles d’una magnitud que varia contínuament» (A. D. ALEXANDROV [JI, v. 1, p. 47). lista

110 © faximil edicions digitals 2003

IlESPILL no han introduït els nombres reals a partir de les magnituds contínues de la física, com ara el temps o el moviment, sinó a partir de les figures geomètriques (la circumferència, el quadrat.. .), les quals són, això sí, formes perfectes, abstractes, obtingudes a partir de formes físiques concretes (la roda, el taulell.. .).” Per aquesta raó, tot i que els nombres reals aprofiten per a descriure qualsevol procés continu, han sorgit Iligats a les extensions contínues de les figures geomètriques (longitud, àrea, volum.. .). Per això es diu que la geometria és la ciència del continu mentre I’aritmètica és la ciència del discret.6 Comptar, amb unitats enteres o fraccionades, és una operació aritmètica. Mestarar una longitud, una àrea, un volum.. . , és unaoperació geomètrica. Els resultats són els nombres reals. Així, dones, qualsevol extensió geomètrica continua pot prendre’s com a representació gràfica dels nombres reals. En particular, s’hi pren la figura geomètrica més senzilla: la Iínia recta.

II.

EXTENSIONS

CONTINUES

1 PROXIMITAT

Una magnitud contínua, en un procés de mesura, és susceptible de sotmetre’s a una aproximació continuada, indefinida. Això vol dir que els valors mesurats poden ser tan prììxims com hom vulga del seu valor real. Però els valors mesurats són, així mateix, valors reals corresponents a parts d’aquesta magnitud. Així, dones, tant si ens situem en la magnitud com si ho fem en la seua traducció de mesures numèriques (els nombres reals), observem que ser coMtirzU comporta una relació, interna (entre els punts o els estadis contigus de la magnitud, entre els nombres reals contigus) de ser infinitament pròxims. L’existència d’aquesta relació de proximitat ad infinitum és un tret essencial, necessari, de les magnituds contínues. Necessari, però’ no suficient: la recta racional (= recta real sense els irracionals) no és un medi continu i, en canvi, és usual de dir, per exemple, que el 0 (nombre racional i punt límit de la successió de racionals és infinitament prbxim a l’esmentada successió o 1, 1/2, 1/3,... l/n,...) que hi ha punts de la successió tan pròxims com hom vulga del 0. Després tornarem sobre aquesta recipvocitat que es dóna al mot «prbxim» en el Ilenguatge colJoquia1 -que també hi és- de les Matemàtiques. ka, per&, insistim en el punt on érem: que la relació sey tun pròxims 3 Un dels principals problemes de la matemàtica del segle XIX fou la definició rigorosa dels nombres reals, tot prescindint de qualsevol recurs a la intuïció geomètrica. Veure pel que fa al cas l’article de P. DUGAC«Els fonaments de l’Anàlisi» ([12], v. 1, pp. 364-370). 6 C. P. BRUTERdefineix la Matemàtica com <cla ciència de la forma i de la quantitat» i afegeix, més endavant, «els matemàtics donen a l’estudi de la forma els noms de geometria i de topologia. L’estudi del nombre porta el nom d’auitmètica i d’àZgebra» ([71, v. 1, pp. 53 i 54). 111 © faximil edicions digitals 2003

LESPI LL com hom &&a no ens assegura la continuitat del medi. La intuïció ens,‘ pot jugar males passades: dins de la recta real, la recta racional és efectivament densa (entre dos racionals qualssevol, a i b, n < b, sempre exis-’ teix un altre racional c tal ue cz < c < b), pero no continua (els intervals oberts ]- OO, \rir i NL 2, +oo[, que contenen, respectivament, els racionals menors i majors que fi, separen tots els racicilals en dues parts no pròximes, inconnexes. De fet, el que fins ara hem anomenat continuïtut rep en Matematiques el nom més precís de connexió). La densitat d’una magnitud no implica, dones, la seua continuïtat/connexió. La continuCtat/connexió és quelcom més que la proximitat ad infinitum, perque aquesta, com hem vist, pot donar-se en un medi no continu.7 Uns altres mots habitualment usats per designar la noció de continuitat/connexió són «adjacència» i «contigüitat». Segons 1. N, Lobatxevski ([24], p. 168), «I’adjacència és una propietat distintiva dels cossos que permet d’anomenar-los geomètrics en retenir aquesta propietat i Fer-ne abstracció de la resta, siguen essencials o accidentals),. Sobre aquesta nropietat s’edifica la Topologia, la qual ciència esdevé així la part de la Geometria que estudia «les propietats de les figures que no es modifiquen per una deformació contínua» (M. Fréchet [ 141, p. 131) o, en paraules més explícites, c les propietats (de les formes geomètriques) que es conserven sota I’acció de deformacions arbitràries, amb la sola condició que aquestes deformacions no provoquen en la figura ni talls ni fttsions»,s és a dir, deformacions que no destruesquen les adjaccncies existents entre les parts d’una figura i que tampoc no en creen de novesl

’ No és correcte, dones, ni que siga en Ilenguatge de divulgació, equiparar tots dos conceptes: «Tota cohecció d’objectes en la qual existeix un concepte natural de continuïtat, o de I’infinitament pròxim, és un espai topoIògic» ([JI, v. 3, p. 194); «Tot el misteri (del continu) rau en el pas al límit» [7], v. 1, p. 64). * A. D. ALEXANDROV (f31, v. 3, p. 164). Es interessant de continuar la citació peque en el text ens apareix el mot «continu/ínua» en un sentit diferent de l’usat fins ara per nosaltres: «Per a conferir a la noció de deformació contínua una precisió majo, que la que dóna a la intukió és necessari referir-se a la definició de funció contínua coneguda per I’Anàlisi. Direm aleshores que es tracta duna transformació arbitraria de tots els punts d’una figura i que en aquesta transformació les coordenades cartesianes dels punts imatges s’expressen mitjancant una funció contínua de ‘les coordenades dels punts originals, a l’ensems que les coordenades antigues es poden expressar com a funcions contínues de les noves.» A partir d’ara usarem el mot «continu/ínua» exclusivament en aquesta darrera accepció. 9 Les descripcions de la Topologia suara esmentades potser no aporten una idea prou completa del seu objecte. Diguem-ne que, prèviament (?) a plantejar-se l’acció de deformacions contínues sobre determinades figures es troba la definició i l’estudi de I’espai en el qual aquestes figures se situen. fis en aquest sentit, dones, que THRON (1311, ,p. 13) afirma que «un problema bàsic de topologia és defmir un espai general». Sobre I’evolució històrica de la definició d’espai topològic, vegeu C171.

112 © faximil edicions digitals 2003

Dotar el concepte b&sic d’adjacència, en les seues diverses manifestacions, d’una terminologia precisa és una tasca ineludible. Una tasca en part no realitzada, com es dedueix dels texts següents: «És precisament sobre la propietat de proximitat o adherència sobre la que es basen la resta de propietats topolègiques. El concepte d’adherència expressa la noció que un punt està infinitament pròxim d’un conjunt.» (A. D. Alexàndrov C31, v. 3, p. 193.) «Els conceptes d’adjacència, ,d’entorn, de l’infinitament pròxim (. . .) són (. . .) els lconceptes fonamentals de la tonpologia.» (P. S. Alexàndrov [3], v. 3, p. 231.) «Un espai topològic és un conjunt

d’objectes de naturalesa arbitrària (els quals s’anomenen punts ,de l’espai), on els punts adherente de cada subconjunt són donats d’alguna ,forma.» (P. S. Alexànldrov [3], v. 3, p. 265.) «Perquè un conjunt puga tenir alguna analogia amb un espai (...) és necessari que hom hi puga reconéixer els punts pròxims. S’hi pot arribar, en particular, si hom pot definir-hi una distància.» (M. Fréchet [141, p. 129.) «En la Topologia, la noció essencial no és la de distància, sinó la de límit o la d’entorn.» (M. Fréchet C141, p. 132.) «Les estructures topològiques (o topologies) donen una formulació matemàtica abstracta a les nocions intuïtives ,d’entorn, de límit i de contiutuitat, a les quals ens mena la nostra concepció de l’espai.» (N. Bourbaki [15], p. 43.) Més enllà de la controvertida noció de proximitat, dels principals conceptes suara esmentats com a bàsics de la Topologia (adjacència o connexió, adherència, entorn i punt Iímit o la seua generalització: punt d’acumulació), cada autor ha agafat com a concepte definitori d’Espai Topol6gic el que més li ha convingut (i encara d’altres: oberts, tancats, fronteres, filtres, xarxes, etc.) lo i sobre ell ha postulat els axiomes inicials, definint posteriorment els altres conceptes en funció del primer. Així, Bourbaki ([5], p. XII) justifica la tria inicial del concepte d’entoun (que no és la seua) de la següent manera: «Si nosaltres partim del concepte físic d’aproximació, serà natural de dir que una part A dún conjunt E és un entorn d’un element a de A (.. .) si tots els punts de E «SUficientment pròaims» de a pertanyen a AD. 1 si, aleshores, hom enuncia com a axiomes les propietats bàsiques dels entorns:

Io Com a curiositat, reproduim el comentari d’A. ‘MONTEIRO[26], amb data de 1941: «En els recents treballs de topologia, es pot observar una tendència a reemplacar l’ús de la noció de derivat per la de clausura (o adherència). Acò és així pel fet que els axiomes enunciats mitjancant ,la noció ‘de clausura tenen, en general, una forma més simple. Alguns autors, per exemple Bourbaki i els seus collaboradors, prefereixen prendre com a noció primitiva la noció de conjunt obert (o la de conjunt tancat, el que és equivalent)». 113 © faximil edicions digitals 2003

I) 2) 3) 4)

Cada element x de l’espai té afmenys un entom U,, i cada Ir, conté el punt x; Un conjunt que conté un entorn d’un punt és també entorn d’aquest punt; La intersecció de dos entorns d’un punt és’ també un entorn d’aquest pum; Per a cada punt x i per a cada entorn seu f&, existeix un ahre entorn seu, V’ , contingut en LI,, de manera que Ux eS entor.n de cada punt de U; ;

tenim construIt un flamant espai topològic. Bourbaki ([5], p, XIII) tanca el cercle (noció intuitiva -axiomàticaconcepte definit) tot dient: «Per arribar a la noció d’entorn hem partit del concepte vague d’element «SUficientment proxim» dún altre. Inversament, una estructura topològica permet ara de donar un sentit precís a la frase «tal propietat és certa en tots els punts suficientment pròxims de a»; aco significa, per definició, que el conjunt de punts que tenen aquesta propietat és un entorn de a en l’estructura topològica en qüestió». Tanmateix, malgrat la plusticitat de I’explicació bourbaquista, no és aquesta la millor ni la més convenient interpretació de la noció de proximitat. III.

PROXIMITATS

SIMÉTRIQUES

1 NO SIMETRIQUES

Ja hem vist com, per a Bourbaki, ser infinitament pròxim és tradueix topològicament en el concepte d’entorn. Igualment, per a Thron ([31], p. 14) ael concepte intuïtiu de proximitat es tradueix en el concepte matemàticament més manejable d’entorn» o per a D. Hinrichsen i J. L. Fernández ([21], p. 90) «el nostre primer interés hauria de ser l’obtenció dúna definició del que significa suficientment pvbxim d’un punt o tun pròxim d’un punt com hom vulga, i això ens condueix al concepte d’entovn». Així, aquests autors opten, en el cas d’un punt límit d’una successió (o en el cas, més general, d’un punt d’acumulació d’un conjunt), per dir que «hi ha punts de la successió (o del conjunt) que són+infinitament pròxims del punt límit (o del punt d’acumulació),, i amb aixb signifiquen que sempre podem trobar punts de la successió (o del conjunt) que pertanyen a un entorn qualsevol del punt límit (o del punt d’acumulació). Es en el mateix sentit que S. B. Steckin (![3], v. 3, p. 35) utilitza l’expressió «arbitràriament proxims,,. D’altra banda, pero, hem vist més amunt que A. D. Alexandrov feia sinonimes «proximitat» i «adherencia» («el concepte d’adherència expressa la noció que un punt esta infinitament pròxim d’un conjunt,,). Que S. B. Steckin i A. D. Alexandrov, cadascú per la seua banda, pero’ en la mateixa obra, donen sentits oposats al mot «proximitat» és xocant, si més no. Tanmateix, encara xoca més que ho faca un sol autor, en la mateixa obra i amb poques planes de pel mig: M. Fréchet, si bé enuncià 114 © faximil edicions digitals 2003

llESPlLL que «a és un punt d’acumulació del conjunt E, si en E hi ha elements “infinitament pròxims” de a» ([ 141, p. 168) i, encara més, «en lloc de dir que un conjunt E conté punts infinitament proxims d’un punt a, hom pot dir que hi ha punts de E que estan en un entorn de a tan estret com hom vulga» l1 ([ 141, p. 172) si bé Fréchet, dones, també va traduir inicialment la noció de proximitat pel concepte d’entorn, a la p. 179 del Ilibre ressenyat agafa I’accepció veciproca: un punt d’acumulació dún conjunt és infinitament pròxim d’aquest conjunt. Usar indistintament unes expressions o unes altres, és a dir, suposar que la proximitat és una relació simètrica, no ofereix cap problema sempre que aixòl siga realment així en I’espai en que treballem. Per exemple, els espais mètrics, en que la relació de proximitat és mètrica, rígida, ve donada per una distància. I continuarem sense tenir cap problema, més enllà dels espais mètrics, sempre que els sistemes d’entorns dels punts de I’espai acomplesquen -a més dels quatre axiomes ja referits anteriormentla següent condició de simetriu: 5) Donats dos punts qualssevol, el primer pertany a tots els entorns del segon si, i solament si, el segon pertany a tots els entorns del primer. .Éls espais així caracteritzats constitueixen una classe d’espais topològics coneguda com a espais I&,rZ els quals, segons S. A. Naimpally [27], dissentint d’una opinió anteriorment formulada per P. S. Alexandrov [ 11, ujuguen un paper Eonamental en diverses situacions i, en alguns aspectes, són més naturals que ‘els espais T, ..IJ Quan la relació de proximitat no és simètrica -i cal posar-se en aquest cas si hem de ser fidels a la intuïció o, fins i tot, encara que la intuïció no hi arribas, que per a alguna cosa hi ha la imaginació-, aleshores és quan s’ha d’optar entre dir que tul és pròxim de qual o que qual és proxim de tal. Altrament, lüs ambivalent del mot pot produir paradoxes lingüístiques, com després hom veurà, si hom té la paciencia de llegir i entendre, que, per cert, no són sinònims, com tampoc no ho són mirar i veure, sentir i escoltar, etc. Abans, pero, potser caldrà posar alguns exemples, extrets «de la vida real», que ens facen més planera la comprensió de proximitats no simètriques. Imaginem, en primer Iloc, un espai selvàtic amb un home pro” És de justícla assenyalar que aquest text, i aqueslta idea, han estat reproduïts, gairebé lletra per lletra, per N. Bourbaki, dotze ,anys més tard i sense citar Fréchet. 1 quan el citen és amb to desqudificatori (vegeu, per exemple, [SI, p. 150). ‘* Els espais R, varen estar introdults .per N. A. SRANIN [JO] í’ redescoberfs i batejats com a R,, per A. S. DAVIS [lo]. ” L’axioma T, és deg$ a Kolmogorov, segonn; testimonien els qui primer el publicaren, P. S. ALEXANDROV i H. HOPF[Z]. uDonats dos bunts -diu eI T,- semprr existeix un entorn d’un d’ells que no conté 1’altre.n

115 © faximil edicions digitals 2003

EESPILL vi.9 d’arc i fletxes i un tigre. L’activitat dominant, definitkia, 6s la cacera, i cadascú té, en funció d’això, un radi d’acció diferent: l’home, fins on li arribe la fletxal; el tigre, el que puga abastar amb el famós «Salt de tigre». Si basem la relació de proximitat en la capacitat de cagar (cosa ben natural, per cert, en un medi on d’això depén la supervivència) I’home pot estar prìrxim del tigre (= pot tenir-lo a tir de fletxa) sense que el tigre estiga pròxim de I’home, 6s a dir, sense que el tigre tinga l’home a l’abast del seu bot. Un altre exemple, ens el pot proporcionar el nostre sistema solar, tot entenent per proximitat el fet de girar un cos al voltant d’un altre. En aquest espai, la Lluna és pròxima de la Terra i aquesta ho 6s del Sol, per61 no a l’inrevés, perquè ni la Terra gira al voltant de la Lluna, ni el Sol -a desgrat de la Inquisiciógira al voltant de la Terra. Fins i tot en les relacions humanes podem trobar models que ens ilkstren sobre I’existència de proximitats no simètriques: Tan sols cal entendre «estar pròxim de. ..» com a «estimar a. ..». La històsria de la humanitat, (no és plena d’amors no corresposts? Almenys, això’ diu que diuen les nove11es.14 Per acabar d’embolicar la troca, a més de la piaoxirltital genèrica que informa i justifica l’exiskncia dels espais topolb;ics, hi ha una proxicspais de proximitut,‘5 els quals es mitat específica: la dels anomenats corresponen amb una classe d’espais topokgics més generals que els n-G&-ics i més restringits que els &,. Espais, per tant, de proximitat simètrica (estan per sota dek h), tal i com postula un dels axiones definitoris. Ara, resulta que en aquests espais hom diu que un punt és prbxim d’un conjunt si, i sofamcnt si, pertany u l‘adher&cia del conjant, i aixi> ho trobem, per exemple, en el mateix llibre de Thron ([311, p.. 194) en què llegiem que «el concepte intuïtiu de proximitat es tradueix en el concepte matemàticament més manejable d’entJrn». Petits desajusts

lingüístics. Tot generalitzant els esmentats espais de proximitat, M. IV, Lodato ~253 ha introduït els coneguts com a espais de proximitat de Lodato (anomenats per el] de proximitat simètrica generulitcada), els quals són topològicament equivalents als &,. Z& enfora, quan hom lleva la simeés qualificat Lria dels axiomes definitoris d’un espai, l’espai resultant amb el prefix yrlasi. Així, els espais quasi-mètrics, qrtasi-uniformes i quasi~prí3xim.s.‘” " Per exempie, a Solitud, de Victor 'CATALA, el Pastor no correspon l’apassionat amor que Mila li té. Agraesc ‘la citació a M. Conca.

u Els espais.. de proximitat han estat introduïts per V. A. EFREMOVIC Cl21 i prèviament suggerits per F. RIESZ [28]. l6 S. A. NAIMPALLY i B. ‘D. WARRACK ([27], pp. 104-115) fan una documentada exposició de les diferents generalitzacions dels espais ‘de proximitat, després d’haver comentat irònicament que «alguns autors han treballat amb axiomes més dèbils que els d’Efremovic (veure nota 15), podent així introduir una topologia

116 © faximil edicions digitals 2003

Direm un mot sobre els espais uniformes, que acabem d’esmentarlos, sense presentacio previa, entre els espais mètrics i els espais de proximitat. Res millor que recórrer a les propies paraules del seu creador,‘7 A. Weil (,[32], pp. 3 i 4): «Sabern que la noció de distancia és utilitzada en nombrosos treballs de topologia i no ens expliquem per quina raó tal noció -té un paper ‘tan ‘destacat en una ‘branca de les Matemàtiques en la qual, parlant pròpiament, no és més que una intrusa.» «. . . caldrà abandonar la noció ‘de ldistància; i convé preguntar-se arnb que convé substituir-la.» «. . . totes aquestes propietats (,dels espais mètrics) tenen un origen comú, que és simplement ia possibilitat de comparar entre si els entorns donats en tots els punts de l’espai. No cal res més, en realitat, per a establir gairebé totes les propietats essencials dels espais mètrics: acò és el qu’e em propose de fer veure en la present memoria, després d’haver formulat al § 1 el sistema d’axiomes al qual hom es troba conduït de forma completament natural. Anomene Uniformes amb <que convé substituir-la.»

El mateix, més o menys, diu N. Bourbaki ([SI, p. XIV) (A Weil n’és un dels bourbaquistes), una vegada ja traduïda la noció intuïtiva de proximitat pel concepte topològic d’entorn: «Tal com hem dit, una estructura topologica sobre un conjunt permet de donar un sentit precís a la frase: «si x és suficientment pròxim de a, x posseeix la propietat P(x)>>. Tanmateix, llevat del cas en que hauria estat definida una distancia, hom no troba quin sentit atribuir a la frase: «qualsevol pare11 de punts X, y, suficientment pròxims, posseeix la propietat P(x,y)~. Acò és així perquè no tenim, a priori, cap smitjà per a comparar entre si els entorns de dos punts diferents. La noció de pare11 de punts pròxims, per-ò, intervé freqüentment en 1’Anàlisi clàssica (entre altres, en els enunciats sobre continuïtat uniforme). Es important, ‘dones, de donar-li un sentit precís amb la màxima generalitat; hom ha definit unes estructures més riques que les topo%giques: les estructures uniformes».

Aquests tres nivells estructurals de més en& dels espais mètrics (espais uniformes, de proximitat i topològics) han estat objecte de diverarbitraria sobre un conjunt donat. Amb tals proximitats generalitzades, com ara les quasi-proximitats, paraproximitats, pseudo-proximitats i proximitats locals, ja existents en la Iituratura, hom podria preguntar-se si es detkriran tantes relacions de proximitat generalitzada com prefixos possibles poden posar-se al mot “proximitat”! ». ” Aquest afer de la paternitat dels espais uniformes és una mostra mes de la manca de comunicació, durant molts anys, entre matemàtics de 1’Europa Oriental i de I’Occidental; agreujada potser per la pertinenca o no a diferents escoles. El cas és que D. KUREPA [23] impugna justificadament la paternitat exclussiva que hom li atorga a A. WEIL sobre els espais uniformes.

117 © faximil edicions digitals 2003

ses teories unificadores, de manera que cadascuna de les tres estructures es pogués desprendre de la teoria global com una determinada particularització. En aquest sentit, tenim els treballs d’A. Császár [9], M. Hacque [ 191, M. Katetov [22], H. Herrlich [201 i el més recent de D. Doitchivov [ ll ] dúna senzillesa i elegància extraordinàries. Tornant a la qüestió de les dues possibles, i en certa manera recíproques, traduccions matemàtiques de la noció de proximitat -per entorns o per adherències-, tant als espais de proximitat com a les seues generalitzacions és la segona accepció la que preval. Agafant aquesta idea com a punt d’arrancada, D. B. Gauld [ 181 ha axiomatitzat directament els espais topolbgics així: Un espai topològic és un conjunt X en el qual introduïm una relació (de «proximitat»), 6, entre els punts de X i els subconjunts de X (x6A es llegeix com a x és pròxim de A) la qual acompleix els següents axiomes: 1)

Cap punt

no Cs prcxim

del subconjunt

buit:

x6A-A#0

2) Si un punt pertany

a un subconjunt,

alcshores

n’és pròxim.

XEA~Z-x6A

Si un punt és prkim de la unió r’e dos subconjunts, és pròxim almenys d’un dels dos: x 6 (AUB)

x 6 A o

aleshores

x B B

Si un punt és prt.;im dún subconjunt i tots els punts d’aquest subconjunt són pkxims d’uq altre subcocjunt, aleshores el primer punt és pr6xim d’aquest segon subconjunt : x6AiVafA

En I’espai topokgic ritncia d’un subconjunt

aSB--h

definit d’aquesta ve donada per A =

i els oberts

x6B

maner::

ta?

~zattlral,‘~ I’adhe-

{x/xSAj

per

” Amb la mateixa intenció pedugògica manifestada per D. B. GAULD, vaig presentar 1151 una introducció als espais topològics, en la qual traduia la noció de proximitat pel concepte de derivut. La pretesa formulació dels axiomes d’una manera natural resultava una mica forcada pel fer que havia de suposar que un punt mai no era pròxim a si mateix (un punt mai no és d’acumulació de si mateix). i en aquest axioma la intukió xerricava. D’altra banda, és de justícia citar A. APPERTcom a precedent de I’axiomàtica de D. B. GAULD,tot i que aquest no n’hl fa referència. A. A~PERTva formular .[4] I’axiomFttica dels espais 0 (= espais topològics sense I’axioma 3). anomenat de distributivitat) basant-se en la noció de «punt contigu d’un conjunt.. nPròxims per a D. B. GAULDés el mateix que acontigua per a A. APPERT, el qual va justificar així h tris del mo t:*Tenintcompte de l’dimologia llatina de mot acontigun

118 © faximil edicions digitals 2003

Mantenir en aquestes alcades la noció de proximitat lligada a la d’entorn fa que, en espais topologics generals (no necessàriament R ), haguéssem de dir que un punt, X, que pertany a tots els entorns d’un altre, y, és pròlxim d’aquest altre; i si aquest altre no pertany a algun entorn de x, y no és proxim de X.

Ara, si l’expressió «ser proxim de. ..» la utilitzem per designar el fet de «pertà,nyer a l’adherència de.. . », en el mateix supòsit anterior, com que y pertany a l’adherència de x hauríem de dir que y és pròxim de X, i com que x no pertany a l’adherència de y hauríem de dir que x no és prbxim de y. Aquesta paradoxa aparent és ben evitable: només cal, amb el per-mis dels bourbaquistes, deixar de dir que la noció de proximitat ve traduïda pel concepte d’entorn. Per tant, la traducció topològicament coherent de la noció de proximitat és el concepte d’adherència i, així, direm que un punt és proxim d’un latre (punt o conjunt) si pertany a I’adherència d’aquest altre, és a dir, si aquest altre conté punts que pertanyen a qualsevol entorn del primer. Hauríem de dir, dones, que el punt límit d’una successió és pròaim de la successió (hi ha punts de la successió que pertanyen a qualsevol entorn del punt límit) i no que hi ha punts de la successió arbitràriament proxims del punt límit.

tungere: tocar amb). el termr upunt contigu de* és la traducció exacta dei ‘73eruhrungspunkt” d’Alexandrov i Hopfw. Diguem, finalment, per completar la nota, que si utilitzem directament la not@ó de clausura,-& quatre axiom- de&nitoris de .&s amunLs’escriurien aixi: 1) += @. 2) A c A, 3) A U 23 c A U í3, 4) A t B =9Ac B. fcrlwf,

119 © faximil edicions digitals 2003

REFERBNCIES

t-11 ALEXANDR~V,P. S., Some

results in the theory of topological spaces, obtained within the last twenty-five years, Russian Math, Surveys 15 (1960), núm. 2, #pp. 23-83. PI - i HOPF, H., Topologie I., Springer-Verlag, 1935. su conc31 -, STECKIN, S. B. ALEXANDROV,A. D. i altres, La Matemática: tenido, métodos y significado, Alianza Editorial, 1973 (primera edició:

: ‘..Moscou, 1956). APPERT, A., Sur les topologies transitives, Bull. Atad. Roy. Bèlgica, 23 II41 (1937), pp. 135-142. CSI BOURBAKI, N., Topologie Générale, Hermann, 1971 (primera edició: París, 1940). Eléments d’histoire des mathématiques,. Hermann, 1960. C61 BRUTER, C. P., Topologie et perception, Maloine-Doin, 1974. [71 Journ, fur die reine C81 CANTOR,G., Ein Beitrag zur MannigfaltigkeitsZehre, und angew. Math. 84 (1978), pp. 242-252. PI CSASZAR,A., Fondements de la Topologie Générale, Gauthier-Villars, 1960. PO1 DAVIS, A. S., Indexed systems of neighborhoods for general topological spaces, Amer. Math. Monthly 68 (1961), pp. 886-893. Cl11 DOICHINOV, D., Les espaces topologiques; les espaces de proximité et les espaces uniformes d’un point de vue généraí, Séminaire Choquet, 17e année (1977/78) (C4-Ol)-(C4-04). (1700-1900). 1121 DUGAC, P. i altres, Abrégé d’histoire des Mathématiques Hermann, 1978. (en rus). Dokl. Akad. Nauk. r131 EFREMOVIC, V. A., Espais infinitessimals SSSR 76 (1951), pp. 341-343. 1141 FRÉCHET,IM., Les espaces abstraits et leur théorie considérée comme introduction a l’analyse générale, Gauthier-Villars, 1951 (primera edici& París, 1928). Cl51 FRÉCHET,M.; BOURBAKI, N. i altres (edició a cura de F. DE LIONNAIS), Las grandes corrientes del pensamiento matemático, Eudeba, 1962 (primera edició: París, 1948). El61 GUIA, J., Apuntes para una introducción a la Topología General, Actas Primeras Jorn. Mat. Hisp-Lusas, 1973. Cl71 - Sobre l’evolució històrica de la definició d’espai topològic, pendent de publicació al Llibre-Homenatge al Dr. Peset, Universitat de València, 1982. LI181 GAUL , D. B., Nearness - a better approach to topology. Math. Chronicle 7 (1978), pp. 84-90. El91 HACQUE, M., Sur Zes E-structures, C. R. Atad. Sc. París 254 (1962), pp. 1.905-1.907 i 2.120-2.122. c201 HERRLICN, H., A concept of nearness, Gen. Top. and its Appl. 4 (1974), pp. 191-212.

EESPILL ix11 HINRICHSEN, D. i FERNANDEZ,J. L., Topologia m1 [231 ~241

WI [261 1271

WI WI [301 c311

II321

General, Urmo, 1977 (primera edició: L’Havana, 1974). KATETOV, M., On continuity structures and spaces of mappings, Comment. ‘Math. Univ. Caroline 6 (1965), pp. 257-278. KUREPA, D., Genesis of uniform spaces, Math. Balkanika 6: 17 (1976), pp. 99-106. LOBATXEVSKI,1. N., Collected wo~ks, Gosthehizdat, 1949. LODATO, M. W., On topologically induced generalized proximity relations, Proc. Amer. Math. Soc. 15 (1964), pp. 417-422. MONTEIRO, A., La notion de fermeture et les axiomes de séparation, Port. Math. 2 (1941), pp. 290-298. NAIMPALLY, S. A.,On R -topological spaces, Ann. Univ. Sci. Budapest Eotvos Sect. Math. 10 (1967), pp. 53-54. - i WARRACK, B. D., Proximity spaces, Cambridge Univ. Press, 1970. RIESZ, F., Stetigkeitsbegriff und abstrakte Mengenlehre, Atti IV Congr. Intern. Mat. 2 (1908), pp. 18-24. SHANIN, N. A., Separació en espais topològics (en rus), Doklady SSSR 38 (1943), pp. 110-113. THRON, W. J., Topological structures, Holt-Rinehart-Winston, 1966. WEIL, A., Sur les espaces a structure uniforme et sur la topOlOgie générale, Hermann, 1937.

Josep GUIA

121 © faximil edicions digitals 2003

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

CESPILL

PIZCUETA: A DOLF UNES NOTES I_

F rancesc

Pérez Moragon

E BON dematí, quan molta gent encara no ha comencat a treballar, Adolf Pizcueta ja s’ha llegit uns quants diaris -de Valencia, de Barcelona i de Madrid-, i n’ha retallat el que li sembla més important; ha escoltat algun noticiari radiofònic i, ja ben informat, comen9a la seua jornada. Té vuitanta-tres anys i des de fa pocs es pot permetre allo’ que durant molt de temps ha hagut de reservar per a les vacances. Llegir tot allò que l’interessa: novella, inclosa la negra, memòries, histò’ria, assaig, informes. Jubilat, ha pogut llegir, sistemàticament, la collecció sencera dels clàssics grecs i Ilatins posats en català per la Fundació Bernat Metge. N’és subscriptor dels més antics. El 1925, Carles Salvador escrivia que, en tot el País Valencia, la Bernat Metge només tenia nou subscriptors: el1 mateix, Mateu i Llopis, Almela, Soto i Mas, Pizcueta 123 © faximil edicions digitals 2003

EESPU i quatre més.’ Pizcueta ha hagut d’esperar mig segle per a poder llegir allo que, sàviament, havia acumulat. Es un gran admirador, de sempre, de la prosa de Josep Pla, de la d’Azorín. En novella negra, Simenon. Pero Adolf Pizcueta fa més que llegir. Observa. Té la mirada atenta a tot el que passa. La política l’apassiona. Manté una visió crítica afinadíssima, duna gran objectivitat només corregida per un nacionalisme de pedra picada. Amic del matís, només no admet bromes en algunes coses essencials, les que fan referencia a aquest país. Aquest volum d’homenatge té una justificació plena per a qualsevol persona que haja tractat Adolf Pizcueta. Tanmateix, fer aquestes notes no ha estat fàcil. Molts dels qui pogueren conéixer-lo en els seus moments de major activitat han mort. D’altra banda, una de les característiques més remarcables i més significatives de la personalitat de Pizcueta és, precisament, la seua enorme discreció. Aquests dos factors han fet que el seu nom no haja rebut fins ara el relleu que mereix, en atenció a tota una traject¿wia nítida i irrenunciada de nacionalisme actiu, de preocupació per la revitalització nacional del País Valencia. Així, aquestes notes són ben incompletes, hi manquen molts detalls que no ens és possible d’establir sense la collaboració directa de l’interessat. Aquesta collaboració, pero, és impensable. Sempre que, per un motiu o altre, s’ha demanat a Pizcueta que se subjectàs a una entrevista llarga de contingut biografic, s’hi ha refusat, educadament, discretament, pero’ amb fermesa. Cal advertir, encara, que la preparació d’aquest volum s’ha fet sense que el1 ho sabés ja que, en cas contrari, també hauria fet tot el possible per a impedir-ho. Fa cinquanta-quatre anys, el polític i escriptor Jaume Bofill i Mates anotava que havia trobat a Valencia, en un viatge recent, «un grup radical en valencianitat i en republicanisme, que presideix l’intelligent i suavíssim Adolf Pizcueta». Bofill havia vingut com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat, tan poc radical, tan poc republicà i dún valencianisme tan evanescent. Pero, dirigent d’Acció Catalana com era, busca alguna cosa més i trobà, entre altres observacions («l’enèrgic i mesurat Ignasi Villalonga»), aquests qualificatius, tan precisos, per a la personalitat de Pizcueta.2 Intelligència i discreció. Suavitat en la manera i fortitud en les idees. Fa vuit anys que, en demanar-li alguns detalls sobre la seua biografia, per a un diccionari, Pizcueta em respongué les quatre paraules necessàries, amb aquestes paraules finals: «em sap greu donar-li tanta feina en coses personals que m’agraden POC».~ A desgrat d’ell, dones, fem aquest homenatge, directament personal. 1 Carles SALVADOR:Comparacions, «Diario de Castellón», 28 agost 1925. * J. 'BOFILL: València, «La Publicitat», 7 juny 1930. Reproduït a «Acció Valenciana», 4, 31 jmaig 1930. 3 Carta a l’autor, datada a València, 4 juny 1976.

124 © faximil edicions digitals 2003

En diverses ocasions, hem tractat de convéncer-lo perquè respongués a una entrevista mínima. Tot ha estat debades. Es un home duna conversa amable, clara i amena i, en aquest sentit, un producte evident duna certa manera de vida avui quasi del tot desapareguda -la de les tertúliesa la qual el1 encara es dedica en la mesura que pot. Les converses amb ell m’han dut a una conclusió ben definida: el passat l’interessa poc, com a tema de conversa. Tantes voltes com li he demanat algun aclariment sobre fets que ell, per la seua vida, pogués donar, l’he obtingut. En ocasions, el comentari s’ha allargat amb anècdotes i remarques enginyoses i agudes. Pero, a Pizcueta, el que li agrada de comentar és el present, I’actualitat política, cultural o econòmica del país i de fora. El present i el futur. No mitifica gens els temps que va viure, ni les persones que va conéixer, ni els esdeveniments en els quals tingué intervenció directa o dels quals fou testimoni. El que li agrada de comentar és el present. Uns i altres li han insistit perquè redactas unes memories. Una vegada que el vaig visitar, fara uns cinc anys, va dir-me que havia decidit de fer cas a aquestes invitacions i que havia comencat de prendre notes. Me n’ensenya unes poques, acompanyades amb fotografies i documents complementaris. En un encontre posterior, vaig preguntar-li com anava allo’ i em va dir que ho havia deixat córrer. Se n’excusà, més o menys: «hauria d’anar a I’hemeroteca, fer consultes.. . Tot això és molt incomode i se m’enduria massa temps». Tanmateix, cal no perdre l’esperanca de convéncer-lo perquè parle d’ell mateix. Si vol. Si algú ho aconsegueix, tindrà un document vivíssim, de primera mà i enormement exacte. Com a escriptor, Pizcueta és duna eficacia total i rectilínia, d’una prosa directa i sense ornaments inútils, malgrat haver-se format entre poetes i escriptors de diumenge. Aquesta distinció ¿li ve del seu pas pel periodisme o de la seua psicologia personal ? Potser de tot plegat. En ocasions, parlant d’un escrit d’algú, li he sentit dir: «no es pot saber que vol dir, si és que vol dir alguna cosa». La crítica ha estat contundent. No saber expressar-se amb elli molt sovint encobreix claredat és un defecte gravíssim -pensa la simple falta d’idees. Pizcueta ha estat responsable d’alguns periòdics. El1 mateix m’ha explicat com concebia aquesta funció: que el paper siga puntual, que estiga ple i que es mantinga. Això significa, d’acord amb la seua experiencia, que, quasi sempre, el responsable s’ha de posar, a última hora, a escriure el que calga per a cobrir el buit deixat per un collaborador. A més, que ha de buscar els diners necessaris per a mantenir el periò,dic. Es I’experiència del valencianisme més heroic i ignorat. Així, Pizcueta ha hagut d’omplir buits molt sovint. 1 a última hora. Mai, pero,, que jo sapia, ho féu a base d’enforfoguir mots sobre les quartilles, a veure que en surt. Sempre hi ha alguna cosa a dir. L’expressió ha de ser clara. El bla-bla-bla, el comentari líric, l’article «de fons» semi-plagiat mai no han estat els seus generes. 125 © faximil edicions digitals 2003

La discreció personal, la perpètua tasca de suplència i les circumstàncies histkiques que li ha tocat de viure expliquen que Adolf Pizcueta siga, injustament, tan poc conegut. Que el1 estiga a gust en aquest semi-anonimat és una altra cosa. En això, encara que només siga en això, no podem fer-li cas. Aquesta és l’explicació ràpida d’aquest homenatge.

JOVENTUT

VALENCIANISTA

Adolf Pizcueta i Alfonso va nàixer a València, la ciutat on ha viscut sempre, en 1901.4 No féu estudis especials, probablement perquè l’economia familiar no li ho permetia. Cap al 1918 ja estava en contacte amb els grups valencianistes, dintre de la Joventut Valencianista, de la qual fou vice-president (1920) i president (1921). Entre aquelles primeres activitats cal destacar la seua participació en mítings a València (a favor dels nacionalistes irlandesos) i a Nàquera. D’aquesta etapa convé retenir la seua tasca en la redacció de «La Correspondencia de Valencia», el diari de la Unió Valencianista. Per exemple, el seu comentari elogiós del fullet d’Eduard Martínez Ferrand0 Síntesi del criteri valencianista (Barcelona 1918), d’un pancatalanisme radiant.5 Traduïm un fragment d’aquest comentari: «No se’ns oculta que en aquesta etapa del valencianisme, n’hi haurà que pensen que el fullet Cs una mica atrevit i fins i tot impolític, ja que li dóna un matís amb el qual hi ha molts que no ‘estan conformes [el pancatalankmel, i perquè a més hi ha certs prejudicis que a uns altres ‘els fan veure perills en aqueixa orientació. Més que res, el que té aquest fullet és una enorme dosi de raó, i tenir raó i dir la veritat en aquests temps que corren és perjudicial. Potser n’hi haurà ‘d’altres que diguen que és inoportú i nosaltres només podem contestar que no hi ha tal inoportunitat (...) Això ,d’atrevit ja se suposarà que és per haver dit el que calia dir, i antipolític per haver estat sincer. »Tot això, en boca dels qui volen fer guany de la política, ens ‘sernblaria bé. Les i,dees mai no són atrevides o inoportunes; les idees se senten i s’expressen i fqui no estiga d’acord que les combata, que ningú ao li’n negar& el dret.» 4 Hi ha dades sobre Pizcueta en Alfons Cucó: Et vatencianisme potític. 18741936, València 1971 (índex onomàsltic); Vicent FRANCH I FERRER: Et nacionatisme agrarista d’un vatencià (191&l923), València 1980, v. 1 (índex onomàstic), i Manuel AZNAR I SOLER: «Redrecament i ruptura de la cultura valenciana (1927-1936)», Ets Marges, 12, 1978, pàgs. 23~5~8,especialment carta de Pizcueta a Aznar, datada a València el 21 de febrer de 1977, en p&gs. 44-45. Vegeu també íd.: «La ruptura del procés de redrecament cultural al País Valencià (1936-1939)», Ets Marges, 13, 1978, pàgs. 3-32; Ricard BLASCO: Et valencianisme cultural durant ta guerra civil (1936~1939), «L’Espill» l-2, 1979, pàgs. 95L169. 5 «La Correspondencia de Valencia», 5 febrer 1919.

126 © faximil edicions digitals 2003

Anys després, Pizcueta tingué ocasió, en escriure una breu necrohgica d’Eduard Martínez Ferrando, de remarcar com aquella Sintesi seguia semblant-li una orientació precisa i exacta per al valencianisme.6 La comprensió del País Valencià com a part de la nacionalitat catalana forma part, dones, de l’ideari de Pizcueta, des dels seus divuit anys. Una part de la seua collaboració a «La Correspondencia de Valencia» quedà replegada, en forma de ressenyes de conferències, al llibre Dimavts d’amica2 COMV~YSU(1920-1921), prologat per el1 mateix.? En aquest pròleg trobem aquestes declaracions eloqüents i personals: «La nostra missió [la dels nacionalistes] no és sols desvetllar la consciencia del pobl’e, anorreada estúpidament, com copsar els batecs de l’ànima valenciana i rwconstruir la nostra cultura i donar a les novelles generacions un sentit ,de ,modernitat. Lluitem pel més gran dels ideals. A llEuropa, a la vella Europa animada per la flama de tants esperits, hi hagué uns instants ‘en 8què alguns pobles assoliren la seua llibertat. Avui encara hi ha per fer i desfer en aquest sentit. El princilpi, pero, ‘de que cada poble té el dret de governar-se, és unànimement reconegut i segueix imposant-se. »Treballem tots els valencians perquè la nostra terra sia lliure.»

D’un fragment

parlament d’ell mateix, de la resenya:8

de gener

del 1921, convé

recollir

«Remarca la diferencia de posició sdavant de les fórmules revolucionàries de la Rússia, dels inteRectuals madrilenys i dels intellectuals catalans. Com cdigué molt bé un escriptor de ‘Catalunya, aquells no tenien res que pedre, mentres que els altres havien bastit novament la Patria enderrocada Iper idees pretèrites d’absolutisme reial, havien creat una cultura ,de riqueses insospitsdes (. . .) Perxo quan s’aveïna un trasbalsament d’aqueixa mena i és incerta la sort de la civilització i imminent la destrucció del que han creat amb ‘delit, no s’avenen a seguir per eixe camí brutal i donen preferencia a altres idees reformadores sense violències i sense ,perills.»

Amb aquest pensament, Pizcueta s’alineà amb els nacionalistes més exigents. Fou un dels amics més directes de Vicent Tomàs i Martí (18981924) i collabor& decididament amb les seues iniciatives, especialment als aplecs celebrats per l’anomenada Lliga de Solitaris Nacionalistes, a Betxí (la Plana Baixa) i a la redacció de «El Crit de la Muntanya» (19221923), amb textos anò’nims. En morir prematurament Tomàs i Martí, Pizcueta llegí a l’enterrament

’ ’ 8 9

un discurs

necrològic

en que deia: g

«Timó», 1, julio1 1935, p. 2. Dimarts d’amical conversa (1920.í921), Valencia Ibid., p. 22. V. FRANCH:op. cit., pp. 43-44.

1921, p. 6.

127 © faximil edicions digitals 2003

«Interessadament s’ha fet córrer l’espècie que valencianista era sinònim de reaccionari. 1 a voltes s’ha extremat la nota dient que nosaltres volíem retrocedir a formes antigues de vida (.. .) i se’ns ha negat capacitat per al lliberalisme o per a sentir el problema obrer honradament. »Nosaltres els valencianiste’s no tenim ningun interés dinàstic; és més, la majoria, per sconvicció teòrica, i en lo que respecta a 1’Estat espanyol, som partidaris de la forma de govern republicana. Ningú ens haurà sentit predicar el contrari.»

Això ho deia Pizcueta ja comencada la dictadura de Primo de Rivera, que havia tallat l’ascens del valencianisme polític. Abans del colp militar (gener 1923) havia assistit a la Diada de la Llengua celebrada a Barcelona, portant la representació de Nostra Parla del País Valencia, amb Manuel d’Espinosa i el doctor Francesc Moliner.‘O També en els últims moments abans de la dictadura, va ser un dels promotor-s del grup que publica la segona època de la revista Pàtria Nova, separat per l’esquerra de tot el que representava la Unió Valencianista. Igualment collabora al setmanari Ideal (1923) publicat a Nules, pero imprés a Valencia, per defensar la candidatura com a diputat de Pere Vargas.” A Pàtria Nova publica un article que fixa bé la seua posició enfront d’una qüestió decisiva: l2 «Hem de dir que la literatura, l’art, la polí’tica, el moviment obrer, tot té una marcada orienta&6 nacionalista? Segurament no desco-

brirem

res. Tothom

pot vore que en l’obrerisme

existix un interna-

cionalisme pràctic a més ‘de lteòric. No és extrany al coneiximent de ningú que la literatura és el producte més específicament nacionalista que coneguem, pero alhora el que assolix el veritable internacionalisme. Darrerament els fets mundials han demostrat que cap pable pot viure aïllat, i que necessariament la pohtica ha d’omplir aquella funció de relació indispensable. Pensar per tant en una vida independent del món, és una gran bogeria. No obstant acò és lo que creu malta gent <del nacionalisme: que seria unes muralles alcades mseguint el contorn <de la patria, que no podríem vore ni tractar a la gent de fora. »Potser ara sí ,que passa això, en la mi,da en que poiden passar, aquestes coses. L’internacionalisme de tot,a Espanya té la via comunicativa de IMadrid. 1 Madrid no Isent ‘la gana de viure en el món, de vibrar junt als altres pobl’es. C...) »El nostre nacionalisme és una altra manera de sentir-se internacionals. Els escrits nacionalistes estan fets cara al món, les nostres idees estan pastades un poc amb l’experiència que hem aprés d’altres lo «El Crit de la Muntanya», 12, 15 gener 1923. R. BLASCO: Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, v. 5, p. 283, S.V. Ideal. l2 Adolf PIZCUETA: Znternacionalisme, «Patria Nova», 3, 7 abril 1923, p. 3.

128 © faximil edicions digitals 2003

moviments semblants. <LLasolidaritat de tots els ,moviments nacionalistes, igual ‘que la solidaritat de tots els obrers (de lla terr,a, no és ja internacionalisme? »Aquest internacionalisme ningú ens el pot negar. ,La tragedia de Polonia, d’Irlanda, de I’Egipte, de l’fndia, la llibertat dels pob’les del centre europeu, han tingut un eco sincer en la nostra ànima. C...) »,L’internacionalisme no és qüestió de paraules ‘0 ‘de situació geogràfica o d’extensió territorial, sinó de sentiment i d’estar viu i atent, amb el cor ben obert, a totes lles coses que ,passen arreu de la terra.»

PAfS VALENCIA

ENDINS

Instaurada la dictadura, Pizcueta es relaciona amb els republicans dirigits per Fèlix Azzati i assistia a les tertúlies de la Casa de la Democracia, entre altres. Pintors, periodistes, músics es reunien a parlar contra el sistema i a debatre problemes artístics, de vegades acompanyats per Azzati, director de «El Pueblo» i hereu polític de Blasco Ibáñez.13 D’aquelles tertúlies eixien, per exemple, excursions com la que feren a l’Albufera, en abril de 1925, acompanyant Rivas Cheriff, cunyat de Manuel Azaña.14 0 podia eixir, també, l’oposició frontal a la maniobra dictatorial de deciarar Hiwzno vegionat l’himne escrit per Josep Serrano i Maximilià Thous per a 1’Exposició Regional del 1909.15 L’actuació més important de Pizcueta durant aquest període va ser, tanmateix, la direcció de la revista mensual «Taula de Lletres Valencianes» (octubre 1927-novembre 1930), entre els números 13 i 3.5 -vinti-tres dels trenta-vuit apareguts 16-. Segons ell mateix ha explicat: l7 «El seu primer director fou E. Navarro Borras, qui em demanà que Nel.substituïra. Vaig acceptar. El meu paper, no gens fàcil, consistí en compaginar les distintes tendències, superar els personalismes, i, sobretot, mantindre la publicació.» De fet, va ser sota la seua direcció que va transcórrer la major part de vida de la revista. El1 fou qui, sens dubte, li imprimí el caràcter viva9 que tingué. A «Taula» publica crítiques de llibres (EZogi del xipvev, de C. Salvador, Blasco Ibúñez i VaZèrzcia, de Juli Just) i altres l3 Una interessant valoració de Blasco en A. PIZCUETA: Entorn d’un aniversari, «La República ‘de les Lletres», 3, gener-marc 1935, pp. 15-16. ‘* Hi ha dades sobre aquest viatge en l’epistdari incorporat per Cipriano de RIVAS ~CHERIF a Retrato de un desconocido. Vida de Manuel Azaña, Barcelona, 1980. l5 Veg. el .meu Contra 1’Himno regional, Valencia 19’81. l6 Pròleg de Josep IBORRA a la seua selecció de textos Taula de Lletres Valencianes, Valencia 1982. l’ Carta a M. Aznar citada en núm. 4.

129 © faximil edicions digitals 2003

de tema literari: El problema del teatue valencià, El llibue català, El Premi Joan Crexelles, El centenari de Mistral, Constantí Llombart, El camí de la nostra literatura, L’epistolaui de Joan Maragall, Aproximació (sobre I’encontre entre escriptors catalans i castellans), El moment de les nostues lletves, etc. També, notes anònimes o textos en defensa de I’idioma, com ara El valencih i Garcia Sanchiz. articles

Llavors Pizcueta mantenia una relació constant amb escriptors. Fou jurat de la zona. Taula de Poesia. Escriví sobre el teatre d’art a «El Pueblo», on collavorava. Era l’ambient de les tertúlies al Cercle de Belles Arts -on nasqué la collecció «Nostra Novella»-, del Lyon d’Or i de la galeria d’art la Sala Blava, on es presentaren a Valencia les primeres tendències d’avantguarda. No és estrany, dones, que Pizcueta ocupas la direcció de l’editorial 1’Estel (1928-1933), on van aparéixer obres com ara L’espill a trossos, de Francesc Almela i Vives, Puoses de viatge, d’Eduard López-Chavarri, fcar o la impotència, d’Artur Perucho, La poesia valenciana en 1930, Concepte doctrinal del valencianisme, de Joaquim Reig, El País Valencià, de Felip Mateu i Llopis, Vocabulavi valencià, de Carles Salvador, La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, i d’altres. Conduïda per Pizcueta, 1’Estel representa un esforc eficac per la renovació literaria, per la normativització lingüística, per la recuperació d’autors classics (Ausiàs Marc, sant Vicent Ferrer) per a un públic ampli. També, una aportació de noves idees per al moviment nacionalista, amb els «Quaderns d’orientació Valencianista». Al costat d’aquella gestió cultural, hi havia la represa de l’activitat política, a mesura que el règim monàrquic anava afluixant. Com recordava el mateix Pizcueta: l8 «En agost de 1930 es féu càrrec de “Taula” F. AISmela i Vives. Jo em dediaquí a tasques polítiques (constitució de 1’Agrupació Valencianista Republicana i publicació del :seu h-gan “Avant”).»

LA REPUBLICA En mans d’Almela, «Taula» només va durar tres números. Pizcueta, mentrestant, va crear el partit polític ja alludit, que es movia en posicions d’esquerra burgesa -segons Cucói que féu propaganda activa a favor de 1’Estatut d’Autonomia i de 1’Estat Federal. L’AVR es constituí el 24 d’abril de 1930. Pizcueta hi resta «fins que el cansanci i la discrepancia amb els personalismes imperants, determinaren la meua retirada», segons confessió prò8pia.lg ‘* Ibid. I9 Ibid.

130‘ © faximil edicions digitals 2003

El setmanari valencianista republicà «Avant» --en la seua darrera època se subtitula «fulla de propaganda de l’AVR»publica 32 números, entre el setembre de 1930 i l’octubre de 1931. A banda la direcció, la participació de Pizcueta es concreta sobretot en notes anònimes, editorials, etc. En aquella època collabora també a «El Sol», de Madrid. Cal tenir present I’admiració que sentia per I’obra periodística d’Ortega y Gasset. «Avant» reproduí (núm. ll) els fragments més importants de l’article El eyyor Bevenguer. Diversos membres de I’AVR s’adheriren a I’Agrupación al Servicio de la República. Un dels èxits més remarcables de I’AVR fou situar dos regidors a l’ajuntament de Valencia (Francesc Soto i Mas i Enrie Duran i Tortajada) en les eleccions municipals d’abril de 1931, que dugueren la Segona República. Uns dies abans, el 4, Pizcueta havia parlat en un acte públic d’homenatge a Constantí Llombart, en qui 1’Agrupació veia un precedent de valencianisme republicà i de pensament lliure.M La relació de Pizcueta amb el periodisme s’intensificà encara amb l’aparició del setmanari «El Camí», un setmanari d’informació general que publica 143 números a partir del 5 de marc de 1932 i que hagué de plegar com a conseqüència dels fets d’octubre del 1934. En «El Camí», Pizcueta féu funcions de màxima responsabilitat i publica una gran quantitat d’articles, de vegades an&-rims, de vegades amb el pseudòaim Pere Cardona, Gairebé tots aquests escrits tenen contingut polític i una reivindicació

clara

dels drets

del País Valencia,

a remarcar

el caràcter

alliberador i progressiu dels nacionalismes enfront de l’estat central. Un fragment de l’article Els dos vtacionalismes iIlustra aquest pensament: 21 «És ‘duna evident mala fe Nconfondre e,l nacionalisme qule inspira els sentiments autonomistes [dels pobles hispànics amb I’altre nacionalisme que serveix de base a I’imperialisme. En tot ‘cas els unitaristes espanyols, com hem ‘dit abans, cultiven i professen el nacionalisme reaccionari. »Els moviments na,cionalistes autonòmks lluiten per la Ilibertat dels seus pobles; no aspiren a ,dominar, a ilmposar-se als oh-es. 21% acò reaccionari? Aleshores és que el vocabulari polític esta canviant i que el liberalisme és una doctrina que permet obligar a u’n pable a que deixe el seu govern en mans d’un altre i a què parle la Ilengua que aquel1 li done. »En realitat si hi haguera liberalisme autèntic, l’autonomia quedaria reduïda a un problema ,de voluntat. Ja sabem que ~molts pensaran en seguida en totes les ‘qüestions ,sentimentals que el compliquen. Pero és que darrere ,d’un sentiment espanyolista pot haver una actitud antiliberal. Els que consideren l’autonomia com una z0 «Avant», 19, 4 abril 1931, p. 2. Veg. també Adolf PIZCUETA:Constantí Llom-

bart, «Taula de Lletres Valencianes» ,ll, agost 1928, p. 6. 3‘ «El Camí», 18, 2 julio1 1932, p. 3.

131 © faximil edicions digitals 2003

ruptura -i conste ‘que no està plantejada aixina, ni molt menyspodran sentir un gran, un sincer ldolor, però des d’un punt rde vista libenal, jmcorn s’oposarien a què un poble, per la ‘seua pràpia voluntat, conseguira el govern tpropi? El dret de l’autodeterminació, en què es basa la teoria dels moviments nacionalistes, no pot repudiar-se [sic] de reaccionari, sinó de tot lo contrari. Acceptem que els in,dividus són Iliures de professar estes o les altres idees, d’afirmar, ‘de sentir la pàtria o de negar-la; i de la mateixa manera, encara ‘que les repercussions sentimentals siguen profundes, hem d’acceptar t’ambé que un pable, la suma ‘de molts individus, pot preferir esta o I’altra solució. (.*.) »La inèpcia que ‘demostrà la Monarquia per a resoldre estos problemes de llibertat, no ha pocat una mica d’enteniment i de reflexió en alguns ‘escriptors que es complauen en perpetuar el seu esperit amb poses de liberalisme i samb atribucions de reaccionarisme que sols ells practiquen.» La tasca periodística de Pizcueta en aquest període fou sempre una tasca dúrgència, feta sovint damunt el marbre de la impremta. Ara bé, darrere hi ha una reflexió profunda sobre els problemes, un pòsit ideolòigic i cultural que el distingeix de la majoria dels col-laboradors de «El Camí», tot i que hi havia escriptors i polítics dún prestigi ben merescut.= Les seues defenses puntuals de les reivindicacions nacionals al País Valencia i al Principat, a Euskadi, anaven directament contra personalitats que el1 havia admirat i que, instaurada la República, oblidaren ràpidament les promeses anteriors de respecte als drets nacionals dels altres. Alguns animadors de «El Sol», per exemple. Pizcueta pogué aprendre que el triomf de les reivindicacions nacionals, al País Valencià, exigia un treball lent i costós de conscienciació popular, de revisió d’idees generalment admeses, de manteniment dúnes posicions sincerament assumides, sense renunciar-hi mai. Com a orador, en aquella època prengué part en un homenatge a la senyera celebrat a Xàtiva, en un míting a Manises (tots dos en 1932)

22 Tot seguit done títol d’alguns dels més interessants articles signats amb el pseudònim Pere Cardona i publicats per Pizcueta a «El Camí» i núm. on apa1 i 2; L’autonomia i els partits polítics regueren: Els partits polítics valencians, valencians. Una cosa és l’ideal i atra la realitat, 17; Autonomistes sempre: ací i al& 19; Miguel Maura en Valencia, 22; La subvenció a Madrid, 28; Història de 1’Estatut Valencià, 29; El valencianisme no ha triomfat, 46; La magnitud de la nostra tasca, 67; El valencianisme ha de ser integral, 69; La unió dels nacionalismes peninsulars, 76; Inconsciència verbal, 78; El valencianisme, la nostra norma, 86; Impressions electorals, 90; Fugim del provincianisme, 99; Formem els valencians, 101; Una ocasió perduda, 102; El concepte de la cultura, 124 (i resposta del Centre Valencianista de Xàtiva al núm. següent); La incomprensió espanyola, 130, i Tribunals impopulars, 131.

132 © faximil edicions digitals 2003

i féu una conferència sobre el Ilibre valencià en la Segona Setmana Cultural celebrada a València pel julio1 del 1933.” Malgrat tot aixìu, una de les accions més memorables que dugué a terme fou I’aprovació d’unes normes ortogràfiques valencianes, adaptació de les generals de 1’Institut d’Estudis Catalans. Són les cèlebres Normes de Castelló (1932), en la gestació de les quals la seua intervenció fou decisiva, al costat de Gaietà Huguet i Segarra i de Lluís Rivest. El mateix Pizcueta va obtenir I’adhesió que semblava més difícil, la del franciscà Lluís Fullana, antic partidari de les normes de 1’Institut que després adoptà posicions secessionistes.” Abandonada l’activitat política organitzada, com hem vist abans, per desdeny a les actituds personalistes, fou un dels fundadors d’Acció d’Art. La primera activitat de la nova entitat, el juny de 1933, fou una conferència de F. Escrivà Cantos. Seguiren després exposicions collectives i individuals, xerrades, etc. D’altra banda, quan per iniciativa de Gaietà Huguet es fundà l’organització unitaria Proa, sota la presidència de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Pizcueta en fou nomenat secretari general. Collaborà en el butIletí «Timó» i participà en diverses iniciatives d’aquella entitat cultural. D’aquesta collaboració cal extraure el fragment dún article publicat a «Timó» (2-3, agost-setembre 1935), perquè explica algunes coses sobre l’evolució del pensament de Pizcueta, quan ell mateix havia de confessar-se: «Hem arribat a creure, amb un optimisme que la realitat no confirma, que la llibertat del País Valencià podia obtindre’s com a conseqüència de la de Catalunya.» I no. Calia, dones, anar a una tasca més llarga i més profunda: zs «En el renaixement d’un poble el fet de la voluntat és importantíssim. Sense el desig manifest .de retrobar-nos, ‘de viure fora de cap subjecció o tutela, el domini que s’exerceix sobre aquel1 poble es torna consubstancial amb el1 ‘mateix; ningú pensa o as’pira a la dignitat del govern autkton, i el passat esdevé una enyoranca literària, mancada de forca Idecisiva en la vida social. (..*) DDavant #de les mukituds que ‘posen en la itasca (de renaixenca el seu sentiment no sempre gaire bé ,definit i la voluntat precisa per a la consecució ,dels fins de Ilibertat ‘collectiva, van sempre els historiadors i escniptons que cerquen i comenten la veritat, i els poetes que l’exalcen i la fan cissequible al poble. Sense este treball previ, iquin lpoble ha ,acomplert ‘eixe bel1 somni de reaparéixer a la vida moderna, amb una fesomia ‘actual, però en correspondència amb el seu pas,sat? *’ Segons «El Camí», núms. 7, 10 i 73, respectivament. Veg. també el volum que recull les intervencions a la II Setmana Cultural, València 1933. ” Veg. el meu Les normes de Castelló, València 1982. 25 Adolf PIZCUETA, Davant el 9 d’octubre, «Timó», 2-3, agost-setembre 1935, pp. 1-2.

133 © faximil edicions digitals 2003

»Els polítics són, en efecte, els Ique basteixen l’edifici, pero els materials per a l,a construcció els abasten els desvetlladors de la oultura gròpia. »Cree que en els darrers anys hem oblidat una ‘mica estes coses tan evi’dents. Si el catalanisme s’haguera relduït només al món polític, quina crisi més enorme no haguera patit Catalunya arran del 6 d’octubre! Pero, per fortuna, Catalunya tenia, té, enmig del seu enrunament estatutista, la base insubornable del catalanisme, que va des de la Ilengua depurada, convertida en element normal de treball intellectual, fins a un estat d’esperit, ‘de consciencia, comú a tots els catalans, àdhuc als ,que en semblen allunyats o en són Ncontraris a les formes Ipolítiques del catalanisme, passant ,per institucions i obres culturals impossibl’es de derrocar.»

Aquestes reflexions, plenes de seny i realitzades quan la Segona República estava en mans de la dreta unitarista, marquen bé la comparació entre el que havia aconseguit el nacionalisme al Principat i al País Valencia. Ací, tot estava just comencat. Això era un estímul per a Pizcueta, que continua la seua activitat, cultural i parapolítica. Collabora en la revista «La República de les Lletres», el primer número de la qual aparegué en juny-setembre del 1934. En el segon quadern, ell mateix explicava l’abast de la publicació que dirigia Miquel Duran i Tortajada. Es tractava de fer una revista que anas per endavant del moviment valencianista, malgrat que a aquest moviment pogués ser-li difícil «anar-li darrera»F6 El triomf del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 situà novament en primer pla la possibilitat d’aconseguir l’autonomia. Pizcueta ho veié de seguida i fixà en un article les Condicions essencials del territori, anulde 1’Estatut del País Valencià.27 Eren la reunificació lant la «província» i la normalització lingüística: <No té cap sentit patrocinar una constitució autonomica per a la “província” de Valencia o (la d’Alacant. Cal repetir-h0 sense por al cansament, que la “provín’cia” no és res. Fou creada fa un segle i els seus límits actuals es marcaren capriciosament. La “província” és

sals una entitat

admlinistrativa

que ha lde Ndesaparèixer ‘per complet

amb 1’Estatut. Per tant, 6s una heretgia a les doctrines autonomiques invocar una personalitat *que pugna amb elles i que és pur artifici. El nostre Estatut s’ha de basar necessàriament en la personalitat històrica i espiritual ,del Paí,s Valencia, per damunt d’aquelles divisions, i amb tota la cautela que es vullga, contra els loeabismes mal entesos, contra l’esperit provincia sostingut amb la imitació medrilenya ti amb el goig que dóna vore unes oficines :d’Hisenda i uns senyors que ostenten càrrecs oficials.»

as Diversa, «La Republica de les Lletres », 2, octubre-desembre 27 Id. 8, abril-juny 19316,pp. 3-4.

1934, p. 29.

La segona condició essencial era I’idioma, ja que, deia Pizcueta, «la cooficialitat no pot representar tolerancia per al valencia, sinó plena acceptació del seu dret, digna instauració del seu imperi». Finalment afirmava que els treballs per a 1’Estatut «no poden ser confiats a qualsevol nucli per molt d’entusiasme autonomista que expresse; han de portar-los elements valencianistes, que són els primers en sentir l’ideal de l’autonomia i que han fet d’aquests ideals motiu de la seua subsistencia». Ja se sap que I’alcament de julio1 d’aquell mateix 1936 va impedir l’acompliment d’aquests projectes, malgrat els distints projectes d’Estatut que es llancaren durant el conflicte bèllic que la seguí.

LA GUERRA,

EL FRANQUISME

Durant la guerra d’Espanya, Pizcueta no va tenir cap mes activitat que la seua participació, practicament simbòlica, en la delegació valenciana al II Congrés d’Intellectuals Antifeixistes (1937). En comentar el conflicte, sembla que fou buscat per algun escamot anarquista, pero’ treballadors d’UGT de la Companyia de Tramvies -on el1 treballavael van protegir de la persecució. Després del triomf de Franco va sofrir un breu empresonament -segons que em contà el doctor Sanchis Guarner-. Així se li obrí un llarg període en que tots els valors morals, polítics, nacionals i culturals pels quals havia lluitat, eren perseguits i vigilats. Amics com Gaietà Huguet i Segarra o Emili Gómez Nadal s’havien exiliat. D’altres, com Sanchis Guarner, suportaven les presons dels vencedors. «Jo mai he estat del Rat-Penat. He anat alguna vegada al local, pero allò sempre em va paréixer una momia.» 1, de tot el que pogués semblar valencianisme, Lo Rat-Penat fou Iünica institució que va surar, a canvi de vinclar l’esquena fins a Iímits d’un grotesc exasperant. Quan hi hagué una mínima escletxa per a la normalitat que el franquisme podia admetre, Pizcueta va collaborar amb les iniciatives culturals, mai no sabrem amb quin esforc ni amb quants diners, duna fortuna inexistent. En tot I’extens període franquista, les activitats públiques de Pizcueta, dintre del valencianisme, es poden indicar amb les dates següents. És president de la Fundació Huguet de Castelló de la Plana, des de la creació de l’entitat, el 19, com a plataforma de mecenatge cultural llegada per Gaietà Huguet i Segarra. El 1962 promogué la represa de I’Editorial l’Este1, de la direcció de la qual s’ocupà Manuel Sanchis Guarner. En 1969 ocupa la presidencia de la Societat Bibliografka Valenciana 13.5 © faximil edicions digitals 2003

(Bibliovasa), dedicada a la publicació d’obres antigues de la nostra literatura i els guanys de la qual eren destinats a sufragar activitats culturals, especialment relacionades amb l’idioma. En 1978, en crear-se Acció aCultural del País Valencià, Pizcueta fou elegit vice-president de l’entitat, càrrec que segueix ocupant. Aquesta enumeració succinta serveix únicament d’indicació de tota una trajectòria de resistència cívica i cultural, sota les difícils circumstàncies del franquisme. Aquesta trajecthia inclou, sobretot, tasques de mecenatge i de consell a les noves generacions. 1, sobretot, d’exemple. F. PÉREZ MORAGON

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

EESPILL

E LSDEPOETES “TAULA?

OM A part d’aquest homenatge a Adolf Pizcueta, hem considerat oportú que I’espai habitualment dedicat per L’EspiZZ a textos de creació literaria, recollís una breu antologia, d’urgencia, de poetes valencians que en foren amics i companys. Entre aquests poetes hem fet una tria, prenent com a base les collaboracions aparegudes a la revista «Taula de Lletres Valencianew, publicada a Valencia entre el 1927 i el 1930.” Es tracta dúna colla d’escriptors pertanyents a promocions distintes, des de Miquel Duran i Tortajada, pels autors més grans, a Maximilià Thous i Llorenc i Artur Perucho, entre els més joves. «Taula», * La selecció de textos feta per Josep Iborra -Tuula de Lletres Valencianes, València 1932, Institució Ufons el ‘Magnànim- recull només collaboracions en prosa. 141 © faximil edicions digitals 2003

en aixo com en moltes altres coses, fou una revista oberta. No debades Pizcueta en va dirigir la major part dels números. Des d’aquest punt de vista, «Taula» va ser una publicació enormement plàstica i, tot i que va dedicar poc espai als versos, va seguir les efervescències estilístiques del moment. Així, ofereix un bon índex de posicions i de tendències, dúns anys de tensió creativa, disputes i proves de forca entre escriptors que comencaven a tenir un nom i d’altres que, més o menys, ja se l’havien fet, en el petit planeta literari valencia. F. ‘P. M.

EESPILL

JOC D’ENAMORATS

A FADRINA gentil de cabells Es a la festa de diumenge a l’horta, Amb una blava serenor als ulls, Alegre el cor i la rialla forta.

rulls

Per burlar l’escomesa del fadrí Del Ilavi fàcil i l’esguard agut, Té en la mirada un resplendor diví 1 duu el venta11 que li servix d’escut. Palmito alat i ple de tremolor, Com un aucell, Ileugerament ferit, Plega l’ala i l’estén amb dolca amor, Pica a la boca i aleteja al pit. Vela el ventall. Ella sospira i riu -Mans i cabells i els ulls enjogassats-; 1 en aquest joc, distret, d’enamorats, Llanca el fadrí, ja de l’amor captiu. De la paraula, la sageta d’or; Ella, poruga, amb el venta11 l’esquiva, Mes com és noble, valenciana i viva, Travessa el vano i la ferix al Cor. Miquel

DURAN

EL BOHEMI

DEL

BAR

PROVÍNCIES arriben les coses com el bòlid que en I’èter se trenca i de tantes esberles difoses d’un repent ens arriba una Ilenca. La ciutat és com una botica. Té, sintètics i té herba primaria. Junt al barri que ja es momifica l’estrident novetat arbitraria. Així el Bar, que ha sorgit per ensalme.. cent botelles com orgue d’església ven llegítim pernod.. . de 1’Empalme i xampany fabricat amb magnesia. . . Pro al bohemi l’atrau i enlluerna, que en pocs cèntims alegra la gola i no és bruta la gent amb qui alterna i es alegre I’audac pianola. Prou recorda tavernes i ventes.. . sobre llanda les cartes grassoses.. . i les toques d’olors repellentes cuirassant la sinà de les mosses. 0 aquel1 temps.. . amb la rancia padrina d’un ranjot per dinar i. . . Laus Deo i pel fred, el sopar-medicina d’una tassa bullent de poleo.

144

Ombres. . . confundix-te Deixa al bar, que navegue

llunt! Oh, passat de misèries en els somnis caòtics! que és la nau de les dèries, pels noms rars i exòtics.

Que Brillat-Savarin, ploma en ristre, refaria el tractat fisiològic admirat del soberbi registre de lo amarg, lo salat i... lo illògic.. . Hasta en tants que un quan la

el simple café tubs i xiulets se pensa que copa borbolla

el Bar complica i redomes, canta una mica de bromes.

1 sí! ‘Canta les dolces quimeres que l’abúlic noctàmbul anhela. Duu la son les morades ulleres i el1 se’n va creent-se rei d’una estrela! Enrie

NAVARRO BORRAS

RETORN

A LA LLAR

ADA dia al capvespre Ella m’espera presa d’un dolc anhel i no sé quina ufana primavera brilla en sos ulls d’e cel, que fa fugir del cos tota fadiga amb son subtil perfum i sent-me estranya em sembla que és amiga aquella clara Ilum. Llavors per a mos somnis de poeta trobe les expressions més eloqüents, senc que el viure es concreta en la ufana dels dies providents i el futur, sempre en boires, veig s’aclara en la serenitat de les roses enceses de sa cara i el cor enamorat. Pasqual

ASINS LERMA

CESPILL

PLENITUD

NCARA resta en la ondulant de les ,muntanyes pallides un raig de sol vermell. La vesprada és serena i té el crepuscle tot I’encís del Maig. Pels caminals morats, de claror, la gent torna -1’aixada al muscle, la olent a terra humida i

carena

on hi ha un resabi del quefer, tonada al llavitaronger.

Passa llarga, pas ferm, Jordi fa via. El1 porta el sol endins squan el sol mor. Ja entre el verd s’endevina l’alqueria.. . Com una guatla, al pit, li bota el cor. Sobre el fons del portal Ella ressalta. Ja l’espòs ha arribat i posa amant ‘el llavi ardent en I’aromada galta com una fruita rossa i palpitant. Dins la casa, en penombra, intens sura l’aroma torbador que exhala el cos de l’esposa plet¿kica i madura. Jordi, observant-la des del seu repòs,

nota en els polsos una ardor una boira li ronda pel cervell, sent que no li passa la saliva i li crema la pell.

molt

viva,

S’alca, ulls-lluent, febrós, va cap a Ella... Riu la dona i es trasmuda sa fac. Un bes brunzix ardent.. . Mascle i femella panteixant s’han unit en un abrac. Francesc

CABALLERO I MUÑOZ

LA CANCO

DEL

BON

AMOR

UE n’és de trista la vida quan no se té un bon amor. La vidueta blanca, blanca, plorant esta el seu espòs. que d’encà que es queda vídua res no li dona consol. Tristos són els seus ulls negres, trist i amarg és el seu plor; la seva cara de verge té palidesa de mort, perque és molt trista la vida ,quan no se té un bon amor. S’ha posat grisenc el cel, al jardí no queden flors, per la grisor de la tarda van volant, negres, els corbs... 1 la vida passa trista, trista, sense un bon amor. *

Pero’, ha arribat un galant, ah, fornit i ben plantat; la seva presencia és forta, distingit el seu posat; # i és tan dolca sa mirada, que la seua llum ardenta a la vídua ha enamorat.

149

KESPILL Per un miracle sublim la vídua esta transformada; s’ha tornat joiosa i riu la vidueta enamorada amb una boca més fresca que un clavel1 ple de rosada. Una forca misteriosa li brolla de molt endins; al càlcer buit de la boca una rosa li ha florit i li han esclatat, blanquíssims, dos lliris enmig del pit. Ja res no plora ni és trist; tot és verme11 de passió; els ulls que abans eren tèrbols ara són plens de claror, que la vida és dolca i bella quan se sent un bon amor! Artur

PERUCHO

EESPILL

VOL

QUILIBRI blaníssim.. . suspensió ideal.. . Dalt, més prop, el sol nostre de migdia; des de mi (no baix mi) I’alba Ciutat i al costat, tot creixent, eixamplant-s’e, combant-se, el

Mar,..

En el cor duc encara glatir bessó d’estos 200 pegasos, hipertensió que resta de l’ímpetu inicial al despegar-me de terra cap a l’espai. En el creuer aeri, de quan en quan, un descens m’escabussa en l’immers bany solar. Evadit de la terra, emancipat de l’ombra, estic inm’ers en llum per tots costats. Equilibri blaníssim.. . Baix tota, giroscòpica, topografia típicament cordial: Ciutat que estén cent bracos cap als indrets rurals. 1La Ciutat! Blanca eurítmica projecció i1 com, quan més m’eleve, duc més en mi a la meua Ciutat!

horitzontal..

Equilibri blanissim.. . Al virar, desarrolla el terrer l’ampla catifa de gamma en verds i en ocres vellutats, que vorejen de plata les sequioles brillants. Sóc el punt de l’atmosfera a on sura, condensat l’alé que s’evapora (gesmil, pebrella, alfals, Ilenc net i terra del «bouquet » valencia. Equilibri blaníssim.. . planejant, planejant, guie estols de gabines sobre el mar...

humida)

El Mar és l’horta blava que té cent caminals. Entre el moaré de les corrents, descansen bocins blancs. veles -pseudo-barraques-, iOh el paisatge marítim! Reflecte i trasparencia, La els tan als

espill superfície resta, pero. . . jardins neptunians, amagats, s’exposen que volem ben alt.

No me corprén ser Icar si, volant, arribara a besar-te, ioh Mar! sobre el tàlem blaníssim de ta maravellosa efloració

i fines tral . . .

abisal.

Per&. . jva! Vaig segur entre ales, en el bel1 punt del fiel, equidistant; horitzontal, oblicu, però’ sempre equilibrat. 1 entre ales em bresse, Ulisses de l’Espai, mentre calafatege el temple a la salobre emanació de el Mar...

de mon Anima,

Maximilià

THOUS LLORENS

ALBA

OM ressonen al camp les campanes de l’alba quan la terra és de malva i lo ce1 és d’aram! Lo Sol ix de son Ilit cantant festes i gojos encara amb los ulls rojos de tan d’haver dormit. Tremola el gregalet en les branques florides desvetllant les dormides illusions de xiquet , 1 tot és polsim d’or i boira de misteri on canten son salteri les albes de I’amor. Pero sa veu no aquel1 goig que quan la nit era i lo dia eres tu.

em duu tenia dia .. Bernat

ARTOLA

LESPILL

EL NUVI

1 LA NOVIA

L nuvi i la núvia s’estan al pedrís. Els pega la lluna de tots els camins. Conversa en sordina: -pa-tim, pa-ta-tam-. La lluna és amiga. Se prenen les mans. El1 diu de casar-se; la jove somriu. La lluna és molt alta, molt blava, la nit. Conversa en sordina: -pa-tim, pa-ta-tam-. La mare dormita. S’abracen, amants. El1 fa una promesa i té un tremolor. La jove a l’orella té un càntic d’amors.

EESPILL Conversa en sordina: -pa-tim, pa-ta-tam-. La galta ella arrima i un bes ell li fa. .., . . . .,. . . . . . . ,.. . . . . . . . . . Al fer-li besada li clava la dent. Un fil de sang roja i un Iliri floreix. Carles

156 ÂŠ faximil edicions digitals 2003

SALVADOR

LA TRANSEUNTA

EMPRE la veig i alegre pasa. Passa llaugera com el vént i al esguardar-la el cor em glaca amb son esguard indiferent. 1 no és que jo I’estime massa ni m’hi interesse fortament; és que sa risa me traspassa i em plau lo humil del seu caient. Així la veig dia per dia i és un este1 de poesia que ara s’aviva, ara se mor.. . Per co adivine que no és esta la que ha de vindre un jorn de festa a desvetllar d’amor al Cor. Pasqual

ASINS

LLORER,

SEMPRE

L llunt

LLORER

-àgata

i vi- la serralada. marina. L’abella, en l’aire d’or, brunz i rondina 1 canta la cigala soterrada. . .

A prop la glauca platitud

Alca un llorer sa testa perfumada. La gracia de la Grecia hi conjumina sa essència amb la virtut -forca1 sobressurt damunt la migdiada.

Ilatina.

Eren ses branques premi de l’atleta que primer arribava fins la meta o en la lluita restava vencedor. 1 ses fulles van ara a la cassola, on la patata bull, gairebé sola, per a gloria del pobre llaurador. Francesc

ALMELA I VIVES

AL PENO

DE VALENCIA Per a Ignasi Villalonga, qui m’envià una reproducció de la nostra Senyera.

H, Senyera oblidada bais la pols del passat que jo he vist flamejar sobre el blau transparenty i recorde, gloriosa, en els bracos del vent, símbol de co Ique al món és pel cor ben amat! iOh, els quatre rius de sang sobre la plana d’or! Exuberancia, vida, tremolar de passions que correu per de fora i tremoleu al fons, donant a la deessa de 1’Art són fruit millor. Sagrat penó que un dia m’obrires el camí de tot el que és noblesa, de tot el que és raó, de ‘que en les causes justes no hi ha cap reflexió, de tot el que es sublima i tot el que és diví. Amor, en el que es fon una patria ideal, i una mare perduda, la llunyana infantesa, les ansies de ser bo i cercar la bellesa, i la remor del vent en la casa pairal: Mentre li quede un fil a la meua existencia, seras la flama viva guiant mon esperit, i ja després de mort, si te tinc sobre el pit, esclatarà el cor meu, ple d’amor a Valencia. Daniel

MARTÍNEZ FERRANW

HIVERN

ERRA nua baix ce1 nu.. .

En la nit ciutadana -fred, un home gris i cruel va matant les papallones de la km.. .

quietud-,

. . . Silenci.. . En el carrer no hi ha ningú. . . Terra nua, estomordida; en el cel, és la Wuna una gota redona

d’argent

viu.

Lluís

GUARNER

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

EESPILL

LA CULTURA A LES COMARQUES: ELS CONGRESSOS D’ESTUDIS

Joan Ivars Des de fa uns pocs anys -pràcticament des de comencament de la present dècada dels vuitanta-, estem assistint a un fenòmen que fins ara no havia estat present a les nostres terres: els congressos, assemblees, etc., d’estudis d’ambit comarcal. Si ens remuntem en el temps, no en trobarem cap precedent immediat, ni tan sols llunyà. Tampoc no han sovintejat gaire els congressos d’àmbit de País Valencia o encara de més abast territorial. Fent una mica d’història del que han estat els encontres d’investigadors o estudiosos, caldria situar-nos el 1907, en que se celebra el 1 Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, a Barcelona, i que aplegava investigadors de totes les terres de l’antiga federació. D’aquest congrés, pero, no se’n pot dir que tingués una preocupació per la investigació de temes locals o comarcals, malgrat que hi hagué ponèn-

cies sobre aquests aspectes. h més a més, aquest Congrés i tots els que han anat venint -de, caire elitista- es reduïen a un únic camp d’estudi: la Historia. Un altre congrés que marca fita, i del qual no hi ha hagut continuació, fou el I Congrés d’Història del País Valencia, celebrat l’any 1971 a Valencia i a d’altres ciutats importants del País. Aquesta vegada, els estudis -també restringits a l’àrea d’històrias’anaren apropant a aspectes locals, si bé també! n’hi hagué de comarcals i de generals del País. Les actes publicades en són una bona mostra. D’altres encontres de temtiica diversa i amb diferents àmbits territorials s’han escampat per les nostres terres, pero mai no han plantejat una visió de conjunt dels problemes o camps d’estudi, diversos amb que es pot analitzar un territori.

EESPIU

uns altres plantejaments: sembla que volen crear-se una especie de Tots aquests congressos tenen macrocomarques, que trenca molts com a denominador comú el fet dels conceptes de la demarcació nad’haver-se fet cks de Valencia o al- tural, i potser es convestesquen en tres ciutats importants, sense que unes «miniprovíncies». Ja veurem. en cap moment la comarca 0 els Tot aquest interés per la comarpobles de baix potencial demogràca i tot el que l’envolta esta trafic o econòmic compten a l’hora de duint-se en una floració d’estudis, ser seu d’un congrés. Evidentment, treballs i investigacions sobre difes’ha estat fent -i encara és norma rents temes locals o de conjunt couna cultura centralista, generalmarcal que cristallitzen molt sovint els protagonistes de la qual són els en els congressos o jornades d’esqui viuen i treballen a les grans ciutudis que últimament estan desentats. Potser en aquest tema, com en volupant-se. tants d’altres, Catalunya ens porta Seria una mica complex -ens uns anys d’avanc. Allí ja fa uns lus- manca encara l’adequada perspectti tres que sovintegen els congressos va històricatractar d’analitzar comarcals i ja han vist la llum molcom esta passant-se d’una cultura tes publicacions de temes comarcentralista urbana des de la ciutat cals i locals, sortits i empentats per -avui per complet dominant i maaquests congressos. Tal vegada cal- joritàriaa una altra amb arrels ga atribuir-ho, entre altres raons, a la comarca i a les zones rurals. al fet que la qüestió comarcal allí No volem dir amb això que hom esesta més resolta que ací. tiga abandonant els estudis amb visió general 0 «universalista», sinó -LA QüEST16 COMARCAL que esta sorgint, 0, si més no, preS’han trigat molts anys fins que, nent més forca una cultura més al País Valencia, hom ha arribat a concreta i situada sobretot en el donar la importancia que calia a municipi i la comarca. la comarca. Fins a la divulgació del En realitat, ni són dues cultures Nomen&tor per Joan Soler a par- ni estan oposades: són complementir dels anys setanta, tan sols hi ha- tàries. Pensem que un estudi i/o gué tímids intents d’estudis de co- investigació d’abast general ha de marcalització no massa reeixits. El partir moltes vegades d’aspectes mateix Nomenclàtor esmentat ha concrets j particulars. El primer estat molt contestat últimament, graó, dones, seria els estudis locals sobretot pels treballs de Prevasa, i comarcals. Una bona visió de la que. han aportat noves visions a la historia, llengua, economia, etc., del qüestió comarcal. També han con- País Valencia ha de venir dels estutribu3 els estudis portats a cap a dis dels nostres pobles i comarques la «Taula redona sobre la comarcaen particular. S’ha dit moltes vegalització al País Valencia» que imdes que l’única possibilitat de recupulsa la Diputació de Valencia. perar el País Valencia esta en l’articulació de les comarques, en l’aproActualment hom esta estudiant, fitament de les seues possibilitats. des de les entitats autonòmiques, UNA CULTURA CENTRALITZADA

EESPILL ELS RECENTS

CONGRESSOS

D'ESTUDIS

A finals dels anys 70 sorgia una «Assemblea d’Història» de la Ribera, celebrada a Sueca, on s’aplegaren historiadors de la comarca i d’altres 110~s amb un objectiu: fer histò’ria sobre la Ribera, des de la Ribera. Es a dir, se centraven les investigacions i treballs sobre una àrea reduïda del territori valencià que reuneix unes característiques naturals i humanes que la defineixen. L’encontre fou interessant i després s’ha perllongat en dues edicions més, a Algemesí i a Carcaixent. Pero és el 1982 quan comenten uns altres projectes més ambicioSOS: els congressos d’estudis amb abast de temàtica amplia i variada. DOS congressos comarcals han estat els pioners, el del Camp d’Alacant i el de la Marina Alta. El Congrés del Camp d’Alacant fou convocat per Acció Cultural del País Valencia, en collaboració amb la Universitat, i amb l’ajut d’entitats bancàries i d’estalvis, entitats oficials (Conselleria d’Educació, Diputació provincial, Ministeri de Cultura, Collegi d’Arquitectes.. .) i ajuntaments de la comarca. Es constituí un comité d’honor, presidit pel Rector de la Universitat d’Alacant i del qual formaven part també autoritats del camp de la cultura, autonòmiques i dels municipis de la comarca. Es formaren diverses àrees de treball amb un cap per secció, que foren les següents: Historia, M. d’Espalza i E. Llobregat; Geografia, J. Costa; Economia, J. A. Ibarra; Música, V. Perelló i J. Salvador; Antropologia, J, L. Berna-

beu; Ecologia, A. Escarré; Literatura i Lingüística, E. Rodríguez Bernabeu i L. Alpera; Art, R. Navarro; Salut, A. Moreno; Arquitectura, S. Varela; Mitjans de comunicació, P. M. Campos i J. R. Giner. Pero aquest congrés -com els d’altres comarques que vindran desprésno esta concebut únicament com una serie de sessions amb lectura de comunicacions sobre els temes més variats. Al voltant d’aquest nucli, hi ha un conjunt d’activitats, com exposicions, recitals, teatre, etc., que fan més viva la mostra. 1 tot aixà en «la tasca de reconstrucció de la consciència i de la identitat valencianes, a partir dels seus centres vitals: els municipis i les comarques. Els objectius que s’havia marcat el Congrés del Camp d’Alacant, eren, entre altres; 1) aglutinar els intellectuals de la comarca al voltant d’uns temes «alacantins»; 2) omplir la ciutat i la comarca de conferencies, exposicions, recitals, les actes en debats.. .; 3) publicar català. Per les mateixes dates que es convocava el congrés d’Alacant, ho feia també el 1 Congrés d’Estudis de la Marina Alta, una de les comarques amb més vida pròbpia, lluny per igual de les influències de les grans ciutats de Valencia i Alacant. Aquest encontre se celebra el desembre del 82 als locals de la UNED de Dénia, entitat sota la qual s’organitzava el Congrés. Una comissió, composta de gent d’aquest centre i d’altres estudiosos i investigadors de la comarca, s’encarregà de dur endavant el muntatge del Congrés. Les àrees de treball foren: 167

Historia, Geografia, Lingüística i Literatura, Arquitectura i Urbanisme, Ecologia i Medi Ambient, Antropologia i Folklore. A aquesta iniciativa cultural, s’hi sumaren unes altres entitats: Conselleria, Diputació d’Alacant, Acció Cultural, Caixes d’Estalvis, entitats culturals, etc. La participació dels ajuntaments fou més aviat minsa, per tal com dels trenta-tres pobles de la comarca, només aportaren la seua collaboració vuit d’elles. Malgrat la baixa participació dels municipis a nivel1 oficial, les sessions de treball estigueren molt concorregudes d’assistents. @ant als treballs presentats, s’aconseguí un nombre d’aproximadament 60 comunicacions, participació realment important. S’havien preocupat per la comarca un bon grapat d’investigadors: F. Moreno Sáez, Joan J. Cardona, Enrie Guinot, Mikel d’Epalza, Jaume Pastor, Enrie Llobregat, J. Ivars, A. Espinós, Josep A. Ibarra, Adela Gil, Josep Costa, R. Miralles, Ma. J. Rubiera, Emili Casanova, Antoni Fornés, Victòri,a Solaz, Carles Boigues, Ferran Zurriaga, etc. A banda de la lectura de ponències realitzades a Dénia, altres poc bles de la comarca (Benissa, Calp, Ondara, Pego, Xàbia) hi participaren mitjancant actes i exposicions: mostra itinerant de llibre, exposició «Arquitectura i urbanisme musulmà a les Valls de Pego», exposició bibliogràfica sobre Xàbia, etc. L’èxit aconseguit en aquest 1 Congrés d’Estudis de la Marina Alta encoratjà els organitzadors a mamprendre una segona edició d’a-

questes jornades culturals. Aquesta vegada la ubicació de les seus del Congrés s’han buscat en diversos pobles de la comarca, concretament Dénia, Pego i Benissa. L’experiència ha estat positiva i la participació comarcal ha estat més efectiva per tal com s’ha descentralitzat el fotus d’interés, i el protagonisme ha estat compartit per diversos municipis del conjunt de la comarca. La lectura de comunicacions s’ha realitzat durant tres caps de setmana seguits, a la primavera del 84. Als investigadors del I Congrés, molts dels quals hi acudiren una altra vegada, se n’hi sumaren d’altres de coneguda vàlua com ara Joan Brines, Joan M. del Estal, J. Buigues, E. i C. Garcia Monerris, Vicent M. Vidal, Rafael Ortí, Josep A. Gisbert, Josep Torró, J. Vicens, Immaculada Cabanilles, Vicent Llobell, Teresa Ballester, J. J. Garcia, Roser Cabrera, V. M. Gilabert, Vicent Colomer, J. L. Piñón, etc,, entre molts altres. El nombre de comunicacions i ponències vingué a ser molt aproximat al de l’anterior edició del Congrés, pass.ant de la cinquantena. Aquesta segona experiencia a la Marina Alta ha deixat ben palés que els estudis comarcals interessen, i molt. Es podria pensar que els investigadors que acudiren al 1 Congrés presentaren els treballs que tenien fets sobre la comarca i que amb això’ s’esgotava tota la producció investigadora sobre l’àmbit comarcal. Res més lluny d’això, ans al contrari: cal que sorgesquen iniciatives i jornades com aquesta d’una manera continuada i periòdica perquè hom veja quin és el grau

LESPILL d’interés que assoleixen els estudis comarcals. Amb els precedents dels congressos ja realitzats del Camp d’Alacant i de la Marina Alta, i vistos els bons resultats obtinguts, hom esta preparant la realització d’almenys tres congressos més al País Valencia. Ens referim als de l’Alco%-Comtat, la Plana i el Maestrat. El congrés de l’Alcoià-Comtat, previst per a l’últim trimestre de 1984, té uns plantejaments una mica diferents als realitzats fins ara: hom intenta fer una mena de balanc o fitxes de tota la producció dels diversos camps o àmbits de la cultura (uns inventaris de bibliografia, d’arxius, de publicacions, articles...), a més dún informe sobre l’estat de la qüestió cultural; a banda, les ponències o comunicacions tradicionals. Es pretén, si més no, donar-li una finalitat didàctica. S’ha previst la divisió del Congrés en uns quinze àmbits, agrupables en unes vuit àrees o seccions. Cada àmbit tindrà un funcionament autònom coordinat amb la resta de la mateixa àrea 0 secció. Aquest Congrés estar-à dirigit pels representants o coordinadors de cada àmbit a més dels representants de 1’Associació Cultural Alcoià-Comtat i Acció Cultural del País Valencia, organitzadors del Congrés. Els àmbits previstos i els coordinadors són els següents: Art, Antoni Miró; Sanitat-Salut, Rafael Climent; Arquitectura i Urbanisme, Josep Briet; Historia, Ricard Bañó i Francesc Blai; Geografia, Ismael Vallés; patrimoni històrico-artístic, Ferran Benito; patrimoni natural,

Francesc Peiró; Mitjans de comunicació, Joan Vicent Hernàndez; Literatura, Francesc Bernàcer i Francesc Moisés; Lingüística, Jordi Colomina; Teatre, Màrius Silvestre: Arqueologia, Centre d’Estudis Contestans, Centre Alcoià d’Estudis Historico-Arqueologics (CAEHA) i Josep Ma. Segura; Música, Xavier Dàries; Gregori Casasempere Gisbert; Antropologia i Cultura Popular i Tradicional, Alfons Llorens. D’aquest Congrés s’ha fet ja la seua presentació a un cèntric hotel d’Alcoi, on Josep Forcadell, per Acció Cultural, explica tot el projecte. El secretari general del Congrés, Rafael Terol, assenyalà que aquestes jornades serviran corn a barem per a la producció cultural i el futur de la comarca. Quant al Congrés de la Plana, també convocat per Acció Cultural del País Valencia, esta previst per a la primeria de 1985 i abraca l’àmbit territorial de la Plana Alta i la Plana Baixa. Consta de dotze seccions (Arqueologia, Historia, Art, Lingüística, Literatura, Agricultura, Indústria, Urbanisme, Medicina, Etnologia, Ecologia i Geografia). Les sessions del Congrés tindran lloc per diferents poblacions de la comarca i al seu voltant s’organitzaran també activitats culturals: exposicions, teatre, concerts, excursions, etc. Esta proposat com a president d’honor Arcadi Garcia i Sanz, i cada secció tindrà un president i un secretari. Aquest últim s’encarregara de l’organització de la secció i de la recollida de les comunicacions. A hores d’ara -abril del 84estan fent-se les propostes per a les

persones més adequades per a cada secció. Lültim Congrés del qual tenim notícia és el del Maestrat, organitzat per la ponencia de Cultura de I’Ajuntament de Vinaròs. En la convocatoria feta recentment es diu que «de tots és conegut el despertar de l’interés sobre la historia local dins dels últims anys i més en la nostra comarca i ciutat. Fins fa poc la historia valenciana ha estat centrada en la ciutat de Valencia. Pero hi ha una realitat concreta, que des de la Sénia al Segura, demana indagacions i explicacions en aquest sentit dins de cada comarca, cada ciutat, cada poble, cada pam de terreny que requereix un estudi. Per tot això’, s’ha cregut convenient convocar aquesta reunió d’estudiosos... » (J. V. Ferrer, «Noticias al día», dissabte, 5 de maig, 1984). Els organitzadors d’aquest congrés conviden tots els interessats a aportar la seua collaboració, podent-se presentar comunicacions lliures sobre temes d’economia, societat, població, institucions, art, etc,, sempre que tracten sobre temes concrets del Maestrat. A

TALL

DE CONCLUS16

De tota aquesta mostra dels congressos realitzats i dels que ben aviat tindran lloc, en podem traure algunes conclusions ben esclaridores. El que aquestes jornades es porten a cap suposa: 1) un esforc cultural sense precedents en la tasca de retrobament de la conscièn-

cia i de la identitat valencianes, comencant pels nuclis primaris: els municipis i les comarques; 2) la sistematització d’uns mètodes de treball en el camp de la cultura a les comarques, que s’ha demostrat molt adequat per tal de portar a cap l’anterior objectiu; 3) preponderancia de la utilització del valencià com a vehicle de cultura en la majoria de comunicacions, ponències i actes realitzats, fet que demostra la gran vitalitat que esta assolint la llengua a uns nivells de cultura entre els estudiosos i els investigadors; 4) contribució a una visió general del País Valencia partint dels aspectes concrets locals i comarcals en matèries en les quals aquestes visions parcials són imprescindibles per a comprendre treballs d’inves tigació generals; 5) descentralització cultural: per primera vegada les comarques són focus de l’atenció cultural del País amb personalitat propia i amb un accés del poble als actes molt més directe. Com a punt final, cal assenyalar que encara no s’han editat les actes d’ambdós congressos -el del Camp d’Alacant i el de la Marina Alta, 1 i II-, malgrat els esforcos duts a cap pels organitzadors. A una empresa de tal envergadura li cal el suport de les entitats oficials i, així, sembla que la Diputació d’Alacant es fara càrrec d’aquestes primeres publicacions. Només d’aquesta manera tindrà sentit tot el treball realitzat i podrà ser una bona eina per a la cultura a les comarques.

CESPILL UN INTENT

DE SALVAR

LA VIDA

DE JOAN PESET

Eladi Mainar Cabanes Aquest article és un intent en l’esforc d’estudiar els moments finals d’un valencià iIlustre, com ho fou Joan Peset. M’he basat en un document original que es troba en el Public Record Office de Londres, on jo estava realitzant unes recerques per a fer la tesina, El document ja no entrava dins el marc cronològic de la Guerra Civil espanyola, sobre la qual treballava, però’ em semblà interessant i el vaig arreplegar. A partir d’ell, he fet aquesta petita contribució a l’estudi de la vida de Joan Peset, que supose que donar& més llum sobre el poc que s’ha escrit i investigat sobre la vida d’un científic que també fou polític, i que, al final de la Guerra, la incongruència i la crueltat d’uns vencedors el portaren a una mort violenta. Aquesta mort que també sofrí altra gent de les Ciències i de les Lletres i que, en la major part dels casos, fou un exili forcós que minvà les possibilitats del nostre país, per tal que s’hi desenvolupks una vida cultural i científica a un nivel1 semblant al d’altres paises desenvolupats. Joan Peset Aleixandre, afusellat el 24 de maig de 1941 a Paterna, quan comptava 55 anys d’edat, «va pertànyer a l’esplèndida generació que va comparéixer formalment en

la vida pública espanyola entre 1910 i 1915»,’ a la gua1 també pertanyeren Ortega y Gasset, Américo Castro, Madariaga, Azafia, Pérez de Ayala, Blas Cabrera, etc. Fou doctor en Medicina, Dret i Ciències Químiques. Als 24 anys, en 1910, aconsegueix la Càtedra de Medicina Legal en la Universitat de Sevilla, al cap de sis anys passa a ocupar la Càtedra de la mateixa especialitat a València. Ja en 1932, és nomenat rector de la Universitat de València, càrrec que ocuparia fins a juny de 1934. En les eleccions de febrer de 1936, encapcala les llistes del Front Popular per la ciutat de València i ix elegit diputat. El seu partit, la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, en el País Valencià era «el partit que va ocupar l’espai polític del blasquisme en convocarse les eleccions de febrer del 1936».2 1, després de la Guerra Civil, «mesos i mesos de treball vexatori en la presó, la condemna a mort, la dura i freda negativa de quants reberen una petició d’indult. Tinc l’amarga satisfacció d’haver acompanyat de despatx en despatx, implorant clemència, la que prompte seria la seua vídua».3 Són paraules de Pedro Laín Entralgo. Però aquests intents de salvar-li la vida no s’acabaren en els despat-

’ LAIN ENTR.~LGO, P.: «Juan Peset Aleixandre, 18861941», Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre, tom 1, Universitat de València, 1982, Xx11. * AGUILO LÚCIA, Ll.: «Notes sobre l’actuació d’en Joan Peseb, Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre, tom 1, Universitat de València, 1982, LV. ’ LAIN ENTRALGO, P.: «Juan Peset...», XXVI.

EESPILL xos dels jerarques

franquistes, sinó que altres homes preocupats pel que, evidentment, seria m-i crim, tractaren d’impedir el seu afusellament. Victor Basch, president de la Lliga dels Drets de l’Home, envià una carta exposant-li el tema de la condemna a mort de Joan Peset i uns altres dos diputats, al diputat del Partit Laborista de Gran Bretanya, Philip Noel-Baker. Per a Pablo Azcárate, que fou el millor ambaixador de la República durant la Guerra Civil a Londres, «els dos -referint-se a Noel-Baker i a un altre diputat laborista, Sir Stafford Crippstenien ja una situació rellevant en el partit; el primer com a especialitzat en qüestions internacionals, però el seu origen universitari els tenia, en certa manera, allunyats de l’element obrer que nodria i dirigia la gran Trade Unión, fet que constituia un obstacle seriós per a l’eficàcia de la seua participació en les funcions directives del partit i de la política general britànica»q El president de la Lliga dels Drets de l’Home, en la carta que envià al diputat anglés Noel-Baker, no sols s’interessava per la sort de Joan Peset, sinó que també ho féu per la dels altres dos diputats condemnats a la màxima pena, com eren Manuel Molina Conejero, diputat socialista i ex-governador civil ’ AZCARATE,P.: Mi Embajada

de València, i el senyor Briansó, diputat per Acció Catalana. El senyor Basch deia en la seua carta que «I’únic crim d’aquests homes és el d’haver participat en els treballs de les Corts, sense haver estat mesclats en les persecucions que han pogut patir els partidaris del General Franco». A més, «han estat condemnats a la pena de mort per a@da ~2s rebeZs»,s subratllant el1 mateix per ajuda als rebels. 1 referint-se particularment a Joan Peset, deia que «era un savi universalment conegut i que ha estat encarregat solament de l’organització dels hospitals».6 La solució que hi veia Victor Basch era la pressió que es pogués fer per una altra part de l’oposició, en la Cambra dels Comuns sobre el Govern britànic, presidit per Neville Chamberlain, el qual jugà un funest paper, pel que fa a la Guerra Civil espanyols; en la qual no intervingué directament, sinó que primer amb la seua política de no intervenció i, després, amb la política a nivel1 europeu d’«Apaivagament», féu que el govern legítim de la República no rebés el suport necessari dels paises democràtics, i a més no impedís que Alemanya i Itàlia enviassen armes i homes dels seus propis exèrcits a combatre en favor del General Franco, i, per tant, forcà la República a buscar el propi suport en l’únic país que

en Londres durante la Guerra Civil Española,

ed. Ariel, Barcelona, 1986, 54. 5 FO 371/W9301/3921/41. Aquest document es troba en el Public pecord Office de Londres, i correspon al Foreign Office, que són les inicials del document. El nombre que el segueix significa, en aquest cas, Correspondència General. Els altres tres nombres s6n per a classificar el document en el departament que li correspon, W (Western); fila en què està, i nombre amb què es designa el país 41, Espanya. 6 Ibid.

IiESPILL li’l volgué oferir en aquells moments: la Unió Sovi&tica; però fou un suport pagat a preu d’or. 1 aquesta pressió es podria exercir, ja que, quan el govern britànic va reconéixer el del General Franco, el 27 de febrer de 1939, aquest els envià una declaració assegurant-los que no es prendrien represàlies. El text deia:

bentà que Franco havia promulgat el 13 de febrer un decret, «que s’aplicava a tots els culpables d’activitats subversives des del Ir. d’octubre de 1934 fins al 18 de julio1 de 1936 i a tots els qui, des de Ilavors s’haguessen oposat al “Movimiento Nacional amb actes concrets o passius”. Aixo suposava donar amplia llicència a la venjanca.» 8 0, con<cLa España Nacional ha ga- tràriament, el que volia era Ilevarnado la guerra y el vencido no se un pes de damunt com el que sutiene más que rendirse incondiposava la Guerra Civil Espanyola, cionalmente. El patriotismo, la reconeixent duna vegada el govern caballerosidad y la generosidad de I’Espanya Nacional. del Caudillo, de las cuales ha El diputat Noel-Baker el que féu dado tantos ejemplos en las reva ser enviar una carta al sots-segiones liberadas, así como el escretari parlamentari del Foreign píritu de equidad y justicia que Office, Richard Butler, en la qual inspira todos los actos del goli exposava el problema d’aquests bierno nacional, constituyen una firme garantía para todos los tres diputats espanyols, juntament españoles que no sean criminaamb la carta que li envià el senyor les. Los tribunales de justicia se Basch, limitarán a procesar y juzgar a El Foreign Office les rebé amb los autores de crímenes, apliindiferencia, i al mateix temps amb cando las leyes y los procedicerta reserva. En les minutes escrimientos existentes antes del 16 tes sobre com solucionar aquest asde Julio de 1936 y dentro de los límites fijados por ellas. Si sumpte ja es Ilegeix només comenprolongando una resistencia cri- car: «dubte si hi ha cap acció que minal los jefes rojos continúan nosaltres puguem prendre en sacrificando vidas y vertiendo aquest cas.» 9 La desconfianca sobre más sangre exclusivamente en les personalitats de Joan Peset, Mosus propios intereses personalina Conejero i el senyor Brianso les, y como el Gobierno Nacioqueda clarament exposada en dir nal y el Caudillo están exentos «sobre els delictes dels quals nosalde todo espíritu de represalias, lo único que conseguirán será tres no tenim la suficient informafredaprovocar el aplazamiento de esa ció», i acabaven el paràgraf ment, «cap acció ha de ser presa».‘O demencia1 resistencia y agravar A tal1 de conclusió, podríem dir sus propias responsabiIida,des.»l Amb tota evidencia es veu que el que aquest intent de salvar la vida Govern de Sa Majestat no s’assa- de Joan Peset es trobà amb un mur 197 ’ Cit. a AZOÁRATE, P., Mi embajada . . .. ILl. ’ THOMAS,H.: La Guerra Civil Española, ed. Grijalbo, Barcelona, 1976, vol. 2, 959-960. 9 FO 371/W9301/3921/41. Io Ibid.

d’indiferència al Foreign Office, ja que, com s’ha vist, es dedica poc esforc a aquest cas. Aquesta indiferencia respecte a la sort que correguessen les vides d’aquests tres espanyols reflecteix més o menys la política seguida pel govern anglés, inculcada pel seu primer ministre, Neville Chamberlain, el qual, per a la política,3mancava de la preparació més elemental»,” i seguida fidelment, després de la dimissió d’Anthony Eden, pel nou Foreign Secretar-y, Lord Halifax, respecte a 1’Espanya republicana primer, i després amb la situació dels perdedors, entre els quals es trobava Joan Peset. 27, Rue Jean Dolent PARIS (XIVe) le ler Juin 1939 Cher Monsieur, Je me permets de m’adresser a vous dans Saffaire urgente que voici: Trois députés espagnols, M. Peset, ancien professeur à SUniversité de Valence, docteur en droit, es-lettres, es-sciences et en médecine, député appartenant à la gauche républicaine; M. Molina Conejero, député socialiste, et M. Brianso, député du parti de la gauche républicaine catalane, ayant comparu devant le tribunal exceptionel, on été condamnés à la peine de mort pour ‘aide aux rebelles’. La seul crime de ces hommes est d’avoir participé aux travaux des Cortés, sans avoir été mélés en rien aux persécutions qu’ont pu subir les partisans du Général Franco. L’un d’entre eux, M. Peset, est un savant universellement connu et qui a été char”

gé uniquement de l’organisation d’hôpitaux. Sans une intervention venant de France et d’Angleterre, le sort de ces trois hommes ne fait aucun doute. Ils seront fusillés, comme Sant été il y a peu de jours, M. Elisée Gomez Serrano, professeur à 1’Ecole normale, et M. Ruiz Blasques, tous deux appartenant à la gauche républicaine. J’ai écrit au Maréchal Pétain, dont je ne sais naturellement s’il voudra intervenir et s’il lui sera possible de le faire. Je vous écris à vous -et en méme temps à Miss Willkinsonpour vous demander s’il ne vous serait pas possible de poser une question aux Communes, en faisant valoir qu’en échange de la reconnaissance du Général Franco, celui-ci avait assuré le gouvernement anglais qu’il n’exercerait pas de représailles. Or, je n’ai pas besoin de vous dire à vous cambien peu il a tenu parole et à quels massacres il se livre. Je vous remercie d’avance, Cher Monsieur, de ce que vous pourrez faire pour sauver la vie de ces trois hommes que je ne connais pas, mais qui sont entièrement innocents non seulement de tout crime, mais de toute faute. Puissant nos éfforts communs n’étre pas vains. Croyez, Cher Monsieur, à mes souvenirs de tres vive sympathie. Victor Basch Président de la Ligue des Drets de 1’Homme 8 Rue Huysmans. PARIS 6 Monsieur Noel Baker Député aux Communes. 43 South Eaton Place, Londres S. W. 1

IJESPILL ALFRED

BAESCHLIN

Empar

Ranch

Sempre resulta interessant de seguir l’empremta que han deixat algunes persones al llarg de la seua vida, tant per l’activitat que han desenvolupat com per la seua mateixa trajectòria humana. Si, a més, aqueixa empremta, la van marcant molt prop de nosaltres, perquè les circumstàncies 0 la propia voluntat així ho han volgut, llavors aqueix interés augmenta en anar descobrint, amb aqueix rastre, retalls de coses que ens afecten directament i, fins i tot, ens descobreixen detalls de l’entorn que ens envolta, i que no percebíem fins sent més nostres ‘que d’aquells l’empremta dels quals seguim. Acò és el que s’ha esdevingut amb l’arquitecte suís Alfred Baeschlin, la personalitat del qual em tenia intrigada des del temps de la meua infantesa i que ara, en establir contacte amb el seu fill, he pogut desvelar l’interrogant que en mi despertava la seua figura, en posar a la meua disposició alguns documents que se li van quedar ací, quan va marxar precipitadament, el seu pare, cap a Suïssa. En un llibre escrit per Baeschlin en alemany, Ein Künstler erlebt Malíorca (Un artista viu a Mallorca), editat a Suïssa i prologat en 1953 pel ‘Nobel Hermann Hesse, amic de l’autor des de la infantesa, hi ha també una introducció de l’arquitecte i acadèmic de la Real Academia Española Pedro Guimón que comenca dient:

«Com vais coneixer

Baesch-

lin? Un bel1 ka, féiem la lectura del periòdk “La Tarde”, de Bilbao, i hi descobríem una crònica extraordinàriament oportuna, que semblava advertir totalment i completament la sensació amagada $del nostre ambient, de la nostra arquitectura popular, de I’ànima popular basca. Es valia d’un vocabulari i Nd’un estlil que hauria ipogut endevinar mes d’un espanyol. Al final de la crònica, trobem un nom en que es veia clarament I’origen estranger de l’autor.» Guimón

relata,

després,

com

s’entaulà per fi l’amistat entranyable i la collaboració continuada entre tots dos arquitectes i fa un esbós biogrtic superficial d’A. Baeschlin, el qual ens dóna les primeres noticies de ala seua existencia i de la seua vida a Espanya. Després ens referirem més especialment a les seues activitats en el País Valencia. Fil1 de suís alemany, viu els primers anys de la seua vida a Ginebra i es trasllada després a Basilea per a assistir ,a 1’Escola Superior i d’on prové l’amistat amb H. Hesse. Perfecciona seguidament la seua professió d’arquitecte, a Zuric primer i a Alemanya després, i encara jove ‘es gradua com a mestre de 1’Escola d’Arts i Oficis Cantonal de Berna. Exerceix, al seu torn, amb èxit, el periodisme i collabora en diverses revistes de tècnica arquitectò-

IlESPILL nica i en diferents diaris de Suïssa i d’Alemanya. Es un dels fundadors de I’Associació Suissa per a la Protecció a la Patria, i en els seus articles i en els seus treballs lluita contra tota empresa que signifique un peri11 per a la tradició pel que fa a l’arquitectura popular. Baeschlin fou el successor de l’insigne C. H. Baer en la revista «La construcció suïssa» i en dirigí durant anys la redacció, pero sempre estudiant l’arquitectura popular de tots els paises, circumstància que el porta posteriorment a Alemanya, Holanda, Franca, etc. Romangué molt de temps a París on construí la vilIa per a la Societat de Construccions, i d’allí passà a Espanya i s’installà durant algun temps a Biscaia, on, en un principi, s’hi sent identificat a causa de les característiques d’aquesta zona, que li recorden el paisatge muntanyenc del seu país. Des d’ací realitza exposicions de dibuixos i dissenys a París, Tolosa de Llenguadoc, Baiona i Bilbao. Poc abans que finalitzàs la Primera Guerra Mundial és a Barcelona, on es troba amb Guimón, per última vegada a Espanya. Efectivament, l’any 1919 es trobava treballant a Barcelona, on va construir entre altres coses l’Esco1.a Suïssa i un grup de «cases barates» d’un disseny increible per a ser barates, seguint un criteri sempre fidel a les formes de construcció locals. Pero el seu esperit aventurer l’empenyia a viatjar constantment, fins que I’any 1925 torna a Barcelona.

El 1927 es casa amb una catalana i el 1929, l’any de l’Exposició, li regalaren un bitllet per a venir al País Valencia, concretament a Valencia, envers la qual, potser per contrast amb paisatges anteriors, se sent atret fins el punt que s’installa ací, en el poble de Godella, on, a més, construeix les escoles municipals . Treballa amb la Societat Blanco i Nebot Arquitectes, i amb Gómez Davó, junt als quals collabora en diversos projectes arquitectònics importants com, per exemple, la Caixa d’Estalvis. Treballs que no pot signar per no tenir convalidada la carrera ací i ser aquests projectes oficials. Súneix, en el terreny amistós i artístic, al grup d’intellectuals i artistes coneguts Rafael i Josep Balaguer, Adolf Pizcueta, Bogani, el pintor Roch Minué, amb qui no deixà de tenir contacte fins poc abans de la seua mort; E. Ranch, etc. Féu diversos projectes de cases, xalets i habitatges particulars. Concretament, a nosaltres, ens va fer un plano1 d’habitatge amb petit jardí a la Vilavella, poble de la Plana Baixa, i una aquarelja del que pogué haver estat aquella casa... Acò s’esdevingué l’any 1936. En aquest mateix any preparava també una exposició que ‘mai no realitzà. Collaborava en quasi totes les revistes de contingut tècnic o artístic: «Algo», a Barcelona; «Vida Vasca» i «La Tarde», a Bilbao; «Valencia Atracción», etc. Especialment remarcable fou la seua collaboració al setmanari «El Camí», on publica nombrosos di-

Durant la contesa del 36 prosseguia les seues activitats. 1 el seu esperit democràtic i d’ideologia socialista el van fer inclinar-se cap a la causa republicana. Collabora directament amb el govern com a traductor, primer a Valencia i després a Barcelona; pero en presentar-se la disjuntiva d’haver de travessar la frontera amb Franca, quan es produí la derrota, decidí quedar-se amb la seua família, constituida llavors per la seua esposa i dos infants, xi’quet i xiqueta, pensant, a més, ingènuament que, per la seua condició de ciutadà suís i ,pel fet d’haver-se dedicat més que res a activitats culturals, gaudiria d’impunitat. Pero aixo no fou així. Pel gener de 1940, el detingueren i estigué empresonat (Presó Model) fins a 16 mesos després, se«En les carreteres de trànsit gons testimonia l’esborrany duna intens, no s’ha de penmetre la construcció d’edificis a mmenys carta datada el 29 d’abril de 1941, de 20-30 metres de distància. In- en la ‘qual sollicita treball a I’Edicumbeix zils enginyers provintorial Labor i on també demana la cials d’aconseguir una legislació intervenció del destinatari, que no en aquest sentit. Encara hi ‘sorn consta a l’esmentat esborrany, pera temps, i respectant estrictaque el llavors Arquitecte Municipal ment aquesta nova línia, exisde Valencia, Xavier Goerlich, li teix la probabilitat d’eixamplar proporcione algun auxili. Es una les carreteres a mesura que carta commovedora, pero digna, creix el trànsit, sense dispendioses expropiacions d’edificis.» Pocs mesos després, en aqueix «Que en la majoria de les mateix any 41, el tornaren a detenir carreteres l’eixamplament s’iim- i el traslladaren al camp de concenposa ,des d’ara, es evi’dent. So- tració de ‘Miranda de Ebro, Burgos. bretot en regions agrícoles, on En certa ocasió, arriba a les nosno es desterrar-à tan prompte el tres mans una carta del 26-X1-41 carro ni la bicicleta, caI resersignificativa, de la qual var una faixa a totes dues ban- altament des als carros i una altra per als transcric alguns paràgrafs: cicllistes.. .» «Als nostres bbarracons ens Acò, ho afirmava A. Baeschlin, les ingeniem per a aconseguir a Valencia, el mes de desembre de el millor confort possible, i en 1936. la lluita contra el ifred el cervell buixos de pobles valencians i notes de crítica artística. Articles seus figuren també en la revista «Nueva Cultura». Confecciona quaderns d’arquitectura popular de diverses zones: Eivissa, Mallorca.. . Al País Valencia, Alquerías Valencianas, treballs sobre el riurau alacantí, etc., i tants altres dibuixos i esbossos que seria exhaustiu enumerar ací. Cal dir també ‘que el seu amor a la tradició arquitectònica local no significa que els seus treballs, esbossos o escrits mancassen de perspectiva de futur. Tot al contrari. Els seus habitatges, xalets o edificis tenen encara una vigencia extraordinaria, i quant als seus escrits, pot ser-ne un bon exemple aquest fragment:

EESPILL discorre les coses més estrambòtiques, com les estufes lfabricades amb llarmes de conserva (els tubs de fum amb llaunes petites empalmades).» . . . «Hi abunden els jueus alemanys i austríacs. Hi ha barracons que presenten totes les característiques del ghetto» . . . «A veure si un gest generós dels meus amics de Valencia em permeten de posar un rpoc de mantega sobre els espinacs. Amb deu ‘dure& entre tots, em puc comprar moltes coses» . . . «Ací es per-d, entre moltes coses, la vergonya...» Gràcies que la seua esposa feia jornals a Borbotó, on vivia des del 36 amb els seus dos fills, sobrevisqueren a la tragedia. 1, també, al fet que Baeschlin, havent aconseguit les traduccions per a l’Editorial Labor, continuava el seu treball des de IMiranda de Ebro, i aquesta editorial n’enviava els honoraris, 150 pessetes, menys el 5 % d’imposts, a la seua familia a Borbotó. Per la seua banda, el1 feia dibuixos i traduccions als encarregats del camp. A mitjan 1942, li donaren quaranta-vuit hores de temps perquè marxâs al seu país d’origen, on arriba després de llargues vicissituds, atesa la seua circumstància i la situació que travessava Europa en aquel1 ,moment. La seua família no va poder en princi,pi reunir-se amb ell per falta de recursos i per dificultats d’eixida, i uns pocs mesos després moria ací la seua filla, de vuit anys. En les primeres cartes que enviava al seu fill, sempre deia que no perdia l’esperanca de tornar ací; tant per ells ,com per ser encara un

enamorat d’Espanya fins al punt que fou l’instigador i un dels fundadors a Schafhaussen, al costat del llac Constanca, de 1’Hogar Español, refugi d’exiliats i emigrants espanyols fins aquests moments. Va escriure un Ilibre que titula Yo estuve prisionero en España, i que no va voler publicar per ser perillós aleshores fins fora del nostre territori. Coneixedor de diverses llengües europees, i havent traduït ací llibres d’altres paises, va haver de dedicar-se, a Suïssa, a les traduccions a l’alemany, sobretot de llibres espanyols, ja que en aquel1 moment, en plena guerra mundial i a causa de la seua edat, lquasi 60 anys, ja no li fou fàcil trobar un treball adequat a la seua gran preparació tècnica. A més, una altra tragedia planava sobre aquest home: es quedava cec d’una manera ràpidament progressiva. Li donaven treballs de traducció a causa del seu prestigiós passat professional, pero va viure els darrers anys de la seua vida de forma humil i precaria amb l’agreujant d’haver d’enviar a la seua esposa i al seu fil1 part del que guanyava. Les cartes entre ells deixaven traslluir-se l’amargura de les vides malmeses. Els anys que passen.. ., la separació.. . La disjuntiva del fil1 entre marxar o quedar-se amb la seua mare. La decisió valenta i resignada de no eixir duna vida penosa i mediocre, el sacrifici i la desesperació de I’esposa. Entre el material que deixà aci, hi ha un Ilibret dedicat a Baeschlin per l’autor, J. L. Almúnia, titulat í 178

EESPILL La glòvia del poble, amb dibuixos de Vercher. El Vocabulari ortogràfic vaZenci¿i, de Carles Salvador. En les seues cartes a la familia hi ha fragments que deixen entreveure l’enyoranca que sentia per aquesta terra: «La lduana ha ‘djit que eren mal embala& La bóta va bé, encara que note que perd, si el mateix passa a,mb el porró, que ha rebut un mcolp en el viatge. Les espandenyes, Ibé. Pensava que m’enviaries les valencianes amb les tintes negres.. . Un agricultor ha sentit pariat del bl’at de moro especial ‘de ~què es fan les panotxes que denominen ro-

ses. Veges Si pots enviarame’n mitja dotzena ja seques...»

Alfred Baeschlin va morir l’any 1964 a Schafhaussen, i fou incinerat per ordre expressa d’ell mateix. Quan el seu fil1 Alfred Baeschlin Vilanova es casa, el dia de la gran riuada, 12 d’octubre de 1957, marxà de viatge de noces a veure el seu pare a Suïssa. Aquest el va rebre amb grans mostres d’alegria i emoció i li lliurà unes quartilles on hi havia escrits uns versos que llegí la seua nora. Estaven escrits en valencia. Empar

RANCH

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

Diccionari Manuel Pompeu Fabra, sobre un projecte de Josep Maria Farré, Barcelona, 1983, 1.331 pagines.

Tot i que, segons semla, l’aparició d’aquest Diccionari Manuel Pompeu Fabra haja estat una resposta comercial d!Edhasa, l’empresa que ha estat editant al llarg daquests darrers cinquanta anys el Diccionari General de la Llengua Catalana, a la publicació d’un altre diccionari, tots els qui estem preocupats per la vitalitat del nostre idioma ens n’hem de congratular. Des d’una perspectiva històrica, resulta realment lamentable que, de la primera edició del Fabra encà, el 1932, no s’hagen publicat repertoris lexicogràfics amb un vertader afany superador del justament admirat, pero per moltes raons limita& diccionari del mestre. Cinc dècades -i molt més encara aquestes darreres cinc dècades- és temps més que suficient per a modificar substancialment el conjunt de mots que conformen una llengua. L’avanc de les diferents disciplines científiques s’ha produït en uns termes vertiginosos. Cada nou descobriment, en el camp de la Biologia, la Química, la Medicina, YEconomia, etc., ha comportat la creació de nous vocables. El Diccionari Manual Pompeu Fabra (DMPF) intenta de donarhi resposta. És ben cert que, perquè això haja estat possible, ha calgut

que previament haguessen aparegut diversos diccionaris especialitzats i, sobretot, la Gran Enciclopèdia Catalana. Gracies a tot aquest conjunt de circumstàncies, podem, ara com ara, trobar al diccionari mots com acíclic, acrilontril i isòbar, del camp de la Química; o acineta, isòbata i plàncton, de la Biologia. Tanmateix, cal destacar que la incorporació de terminologia científica s’ha efectuat amb uns criteris no gaire clars. Mentre que la Biologia, la Química o la Física, han rebut un tractament generós, 1’Economia o la Matemàtica, per exemple, no han gaudit de tanta fortuna. La qual cosa ha suposat que no s’hi hagen incorporat mots com ara estanflació, tecnostructura, isoquanta 0 apuntament, alguns dels quals, d’ús bastant estés, fins i tot als mitjans de comunicació. Una altra par-cella en que el DMPF ha fet aportacions interessants ha estat en l’adaptació sistemàtica de mots d’origen estranger. Deixar que aquests manlleus lèxics, que adquireixen, cada vegada més, major importancia dins el conjunt de l’idioma -del nostre i de qualsevol-, se’ns escalen caòticament, reproduint fidelment les grafies de les llengües originaries 0, pitjor encara, fent palel sa la influencia sempre pertorbadora del castellà, pot constituir un factor greu en el procés de normalització lingüística, per tal com suposaria afegir una dificultat marginal al

ja de per si complicat aprenentatge de la nostra llengua. Mots com estand, estop, esmòquing, tràvel.ling, míssil, ketxup, pàrquing, roc, tèlex, xàrter o raHi ens donen idea de l’esforc fet pels ,redactors d’aquest diccionari. Prenent com a base el material aportat pels diccionaris d’Alcover+Moll i de Joan Coromines, s’ha enregistrat un cabal lexic important que, per diverses raons, estava absent d’«el Fabra». Un bon fum de veus i de girs walencians» troben, d’aquesta manera, l’oportunitat d’«oficialitzar-se». És el cas, per exemple, de par= dal, significant ocell, o de l’adjectiu ningun, de mascletada, de xurro, de mamprendre, d’orde, de depòsit, de regalissia o de llibrell. I?S clar que referir-se a aquests mots amb l’apellatiu de walenciansu no és més que una qiiestió de perspectiva. De fet, alguna d’aquestes va. riants és la mes estesa per tot l’àmbit deis Pa& sos (Catalans, tal com s’esdevé amb depòsit. I, justament per això, la forma dipòsit ha passat a ser considerada una variant secundaria, s’ense dret a definició. S’hi han idòs, així mateix, certes expressions d’ús molt generalitzat entre els valencians, com fer-se el monyo, paraula aquesta última que, evidentment, també lsfhi ha admés, o dicteris tan genuïns com a fer la mà. En aquest camp, el dels improperis i els vulgarismes, cal posar en relleu la gran labor que s’ha dut a terme. Les deficiènci’es d’ael

183

Fabra» hi eren massa estridents. El recat de l’època i de l’autor potser ho feien comprensible, però de cap manera ho justificayen. Els redactors del DMPF, però, lliures d’aquestes tares, ens forneixen, amb un criteri saludablement impúdic, .un important grup de mots considerats en altre temps «indignes» de figurar al diccionari: figa, par&, cony, xona, pixa, fava, carall, tetes, hòstia, acollonidor, escalfabraguetes, torracollons, me cago en Déu.. ., una llarga llista que, amb tot, encara presenta deficiències notables. No hi ha, per exemple, ni piu, ni pixorro, ni tomata, ni clòtxina, ni bacora... La lfeminització del lèxic és també un aspecte remarcable d’aquest «Fabra Manual». A hores d’ara resultava del tot indispensable, aquesta revisió. Els canvis d’actitud i de mentalitat de la dona -i envers la .dona- al llarg d’aquests darrers cinquanta anys han estat massa intensos perquè fins i tot un reducte tan encarcarat com el «diccionarim no se’n ressentís. Les professions, no cal dir-ho, han estat l’aspecte més afectat per aquestes modificacions. L’accés de les dones a determinats 110~s de treball que abans semblaven patrimoni exclusiu dels homes ha donat lloc a formes noves de paraules velles: gerenta, notària, ministra, jutgessa, advocada, política, detectiva. . . Aquesta ,democratització professional, per descomptat, s’ha ‘estés també a ocu-

pacions laborals no tan flamants: camionera, minera, fustera, fematera... El fenomen invers -la masculinització de motstambé s’ha produït. Així, segons que es veu, s’ha pogut comprovar que certes activitats professionals que temps arrere es consideraven «genuïnament» femenines, en realitat, no ho eren tant. Els homes, dones, d’ara endavant, ja poden oferi’r relacions sexuals a canvi d’una retribució econòmica sense escrúpols gramaticals de cap mena. El nom, si més no, ja el tenen registrat al diccionari: prostitut. Amb tot, la innovació més important del DMPF rau en la inclusió d’un ampli venta11 de mots i locucions d’ús cokloquial que, fins ara, cap lexicògraf modern no havia gosat de donar-los la seua benedicció: cuidar (en el sentit de tenir cura), curar (com a guarir), melancolia, estanteria, entregar, caldo, nano (significant nen, xiquet), trago, tacany, tartamut, pomelo, matxo (en I’accepció de mul), ret (amb la significació de xarxa), les formes colloquials de venir i tenir, és a dir, vindre i tindre, amb la menció expressa del gerundi velaritzat tinguent, i fins i tot certes significacions originàries de l’actual argot «passota», l’ús de les quals ha transcendit a capes prou extenses de la societat, com per exemple el verb enrotllar (significant embolicar, enredar, i també en la d’estendre’s molt parla&) o el substantiu tio (i no sols

en I’accepció de germà d’alguns dels pares, que també. . hi. és, sinó com d’individu). &l:z: sens dubte, l’aspecte més polèmic 4 polemitzatdel diccionari. 1 també, és ciar, l’element que el dota d’un caràcter autènticament revolucionar5 en l’àmbit de les nostres lletres. La qüestió realment conflictiva pot plantejar. se en els termes següents: iquant de temps (segles?) cal que siga usat un mot perquè se’1 considere amb suficient genuïtat per a poder utilitzarlo sense recels de cap mena? Molts d’aquests mots tenen una tradició secular entre els nostres escriptors. Per citar-ne només alguns exemples, podem adduir que cuidar, en l’accepció que ara s’hi inclou, ja és emprat al segle XVII; l’ús de curar, en el sentit de guarir, es remunta al mateix Llull; entregar ja consta en alguns escrits ‘del segle XIV, etcètera. Així i tot, el més probl’emàtic no és realment que es condemne l’ús d’aquests mots, sin6 que les paraules presumptament «correctes* que vocabularis i gramàtiques ens donen com a substitutives d’aquelles altres són totalment estranyes a la parla cokloquial. Durant molt de temps, s’ha cregut que la normalització del nostre idioma, especialment la seua introducció a les escoles i el seu ús habituals als mitjans de comunicació, comportaria la superació, sense excessives dificultats, de la bretxa existent

LESPU entre els nivells colloquia1 i culte. És evident que la situació lingüística actual encara dista molt de poder ser considerada mínimament normalitzada. Pero hi ha alguns indkis que m’han induït a pensar qu’e les coses no rutllen del tot bé, en aquest procés de normalització ãingüistica, i que les dificultats esmentades no seran tan fàcilment superables en el futur, partint de la suposició que aqueslt futur se’ns presentara en unes condicions més favorables. Es tracta, concretament, del grau de correcció amb que els escriptors utilitzen la ilengua. Si prenem les persones que es dediquen a escriure com a grup referencia1 i accep tem com a fet normal que tenen, des de ja fa alguns anys, unes lpreocupacions lingüístiques i un índex de lectura superiors al que sera probablement habitual en la gran massa de parlants en una hilpotètica societat normalitzada lingüísticament, i considerem, encara, que aquells elements individuals -la lectura i les preocupacions idiomàtiquespoden ser valorats, en certa manera, com a factors compensatoris de les deficiències socials pel que fa a la normalització de la llengua, haurem de reconéixer que alguna cosa falla. Perquè els escriptors, en general, escriuen bastant dmeficientment. Això és, sense tenir una voluntat transgressora de la normativa gramatical, no s’hi ajusten, la violenten, 1 no exagere. Dissor-

tadament, no exagere. P’ense, naturalment, en els originals, en els llibres tal com ixen de la mà de l’escriptor; no en els llibres publicats, que han passa’t per molts filtres correctors. Amb aquesta constatació, només pretenc destacar que el llenguatge normatiu és massa distant del colloquia1 i que, per consegüent, resulta exageradament costós d’aprend’re’l. 1 això és un fet que va en contra de la mateixa vitalitat de l’idioma. Com més ,dificultós resulte l’aprenentatge de la llengua, major resistencia social hi haurà a usar-la. De fet, aquesta resistencia ja es manifesta a determinats nivells. Hi ha molts iatellectuals que, tot i tenir una consciencia unacionalista» -diguem-ho així, per entendre’ns-, s’estimen més jd’escxiure en un castellà ffcorrecten que no en un catala uincorrecte». Tothom, al cap i a la fi, en majo, 0 menor mesura, és sensible al ridítul. Des d’aquesta perspectiva, consid’ere que la iniciativa duta a terme pels redactor-s del DMPF es francament positiva. Més encara, considere que és un pas indispensable per a aconseguir que la nostra societat es norm a 1i t ze lingüísticament ‘en un termini raonablement breu. Voldria, finalment, destacar algunes contradiccions i mancances -ben poques- que, sense enfosquir la labor meritòria efectuada per aquest equip, li resten, potser, una miqueta de lluentor. Així, per exemple, al pro-

leg es fa servir l’expressió per últim (p. XX), que, això no obstan& i possiblement en contradicció amb la filosofia general que impregna el diccionari, no és inclosa a l’article corresponent. Exactament igual ocorre amb el verb inftuenciar, que, tot i aparéixer utilitzat en I’explicació del mot ,?eZlúric, no és enregistrat com a entrada. Faltes ja molt lleus, merament tipogràfiques, es presenten en «decZamaciò», tal qual, amb accent obert, o «explossiusj, amb essa doble, en l’article riure. 3en poca cosa, al capdavall. Josep Lacreu

Ferran TORRENT:No emprenyeu el comissari, Eliseu Climent, editor, Valencia, 1984, 200 pagines. Potser pel títol i per l’editor, algú deia que la meva Corona valenciana era la primera novella negra del País Valencia. Sense que les regionalitats m’importin massa, es de justíci.a reconèixer a JosepdLluís Segui i a Ferran Torrent i a la seva L.u Gola del llop el merit de ser els primers autor-s valencians de novella negra. 1 ara, amb No emprenyeu el comissari (Tres i Quatre, 1984) Ferran Torrent, ja en solitari, insisteix en el genere. 0 en el subgenere. Perquè no és ben be el mateix la novelia policíaca, de misteri, d’enig ma, que la novekla negra. Luna, la primera, neix a Franca i a Anglaterra a mitjan segle passat, i l’al-

tra neix als Estats Units la segona decada d’aquest segle, duz-ant els roaring tzuenfys (Raoul Walsh dixit), amb la Llei Seca que genera els gàngsters, la corrupció municipal i la violencia urbana. No emprenyeu el comissari és una novella negra arquetípica. Per tal d’allunyar-se de la novella enigma, fins i tot, l’autor rebutj’a el misteri. Toni Butxana, un detectiu valencia que se suma a la llarga lhsta d’herois cínics que s’enceta amb el Continental Op i amb el Sam Spade de Dashiell Hammett, no ha de resoldre cap misteri. El lector té totes les cartes a la mà d’encà que inicia la lectura. L’ímic que importa és l’ambient, els personatges i, sobretot, l’acció. Els personatges, a més de Butxana, també són arquetfpics: el lladre afeccionat, Fede, que roba per a comprar un víd’eo al germà subnormal, és una barreja dels lladres casuals de Donald E. Westlake (Hot rock, per exemple) o dels pobres desgraciats que viuen al Harlem de Chester Himes (Five cornered square) i que delinqueixen per causes semblants a les de Fede, cambrer del cafè Barrachina i bon noi on n’hi hagi Arquetípics són els bòfies de la història: el comissari Garcia i el sots-comissari Tordera als quals la democracia (?) només els ha donat un bany superficial i, sobretot, arquetípiques s&n les seves relacions amb el privat (el Marlowe de Chandler sempre té conflictes amb la bòfia). Ar-

quetípics són els dos delinqüents que ajuden Butxana: Penjoll i Colometa. Sobretot aquest darrer, un homosexual que coneix a fons la moguda valenciana i que recorda la Carolyn Kaiser, una lesbiana que dirigeix una boti’ga d’animals al Village novaiorquès, colmpanya dels robatoris de Bern Rhodebarr, el lladre bona persona de les novelles de Lawrence Block. 1, finalment, arquetípics són els tres dolents de la historia: Branon, el Marsellés i Enrie Calabuig, el cervell de l’intent d’assassinat, camuflat de segrest polític, de l’industrial Calabuig, president de COFINSA, empresa constructora de la central nuclear de Cofrents. Allò que no és arquetípic a la novella de Torrent, que és la seva ‘gran aportació a la florida que el genere -0 el subgènere, com vulgueuesta fent en aquest racó dEuropa a hores d’ara, és la ciutat de Valencia, els personatge’s que s’hi mouen, l’ambient dels carrers, dels bars, la vida brava valenciana... 1 fins i tot els tres personatges de Terra Lliure que pretenen segrestar l’enginyer de fla Central Nuclear de Cofrents i que no ho arriben a fer. Hi ha, encara, una aportació cabdal de Ferran Torrent: el llenguatge. Centrípetes com som a la nostra cultura, alguns escriptors del genere havien creat un Ilenguatge, un ideolecte si voleu, propi del genere, a través d’originals (Pedrolo, ORlia Dracs, jo mateix) o de

traduccions (Pere Quart, Rafael Tasis, Maria-Aurèlia Capmany, Josep Vallverdú) de la collecció «La cua de Palla» basat en l’argot de germanies barceloní, a mig aire entre el costumisme agitanat de Jdi Vallmitjana, la recuperació del xava de la Bretxa de Sant Pau barcelonina i la incorporació dels modismes dels més joves. Torrent trenca l’hegemonia barcelonina i demanera mostra -duna francament brillant- que V#alència també pot generar un argot llampant, verídic i divertit -i entenedor per a tots els lectors del domini lingüístic!-, sense gairebé cap referencia a la tradició, no princilpatina, sinó estrictament barcelonina. 1 ara els retrets, que n’hi ha: No emprenyeu el comissari és una novella massa breu. Parteix d’un plantejament brillant, espectacular, retrata uns personatges amb mà de mestre pero enllesteix precipitadament la histò‘ria. Una quarantena més de pagines haurien estructurat millor lla histbria, haurien enriquit el text i haurien fet més versemblant el final. Ja sé que allò de la brevetat 1 la bonesa és una regla d’or en els autors de lladres i serenos. Pero els lectors, que no hem seguit mai la norma, ens estiamem més la bonesa que la brevetat i agraim aquells papers que tenen la mida justa, en funció de les necessitats d’allò que se’ns explica. So,rt que Ferran Torrent té una perspectiva afalagadora descriptor i, per

186

LESPILL tant, sort que Toni Butxana, cínic i d’esquerres no homologades, tornara a cavalcar en properes aventures. . . 0 així ho esperem els lectors que hem tingut ‘la sort de llegir aquesta novella negra i valenciana. Jaume Fuster

Isa TR~LEC: 7x7=49, E. ,Climent, editor, Valencia, 1984, 211 pagines. Sembla que l’obra que Isa Trbslec acaba de publicar ha defraudat, o si més no, desconcertat, els seus lectors. Sobretot aquells que esperaven trobar-hi l’autor de Ramona Rosbif, o, encara, de Mari Catúfols, perquè Bel i Babel ja mar-cava un canvi prou radical en la producció d’aquest escriptor. 7X7=49 és una nova temptativa seua per no repetir-se, per no insistir en la fórmula que el va fer tan popular. Així i tot, cree que aquesta novella comporta, d’alguna manera, un retorn als orígens. En afirmar això, pense no sds en la problemàtica de fons -centrada en la frustració de les relacions humanes, i comuna a tota la seua obra publicada-, ni tampoc en una lpres&ncia més marcada de l’element grotesc. Pense, sobretot, en el «món» que ara ens presenta i en la manera desimbolta i «escenicas de contar-nos la seua historia; en l’esque matisme dels personatges; en la presencia duna

mena d’autor-actor que manipula i anima el seu espectacle de titelles; en la reaparició de personatges femenins que semblen extrets -pero no desenvolupats- de la mateixa mat#riu de Ramona Rosbif o Mari Catúfols: Alarica, aparentment innocent i resignada, que no té melic; Gaian6, no una criada ‘com Ramona, que llegeix Pamela, sinó un star de ballet, una dodona alliberada, que té com a lhbre de capcal, Loctls soltcs; Nina, fruit d’un part escènic, miracu-

acostada a l’actual, no es pot considerar massa «futurista». Com tampoc no ho és el m6n de que ens parla Isa Trolec. Tots els personatges pentanyen a una època passada i viuen en un man com el nostre. Només Niaa ha nascut l’any 2003, dreta i fe. ta, capac de caminar i raonar, i amb una nova consciència. El recurs al futur, l’ha utilitzat l’autor no per presentar-nos una visió futurista de la soci,etat, sinó per disposar duna possibilitat dialèctica de contrast i de críMS... tica, limit’ada, de més a més, a l’csfera, a les reEl man, pero, de 7x7= lacions socials i afectives. 49 és el resultat d’una En realitat, el punt de operació literaria mes mira «futurista» és irrecomplexa i sofisticada llevant en l’economia d’a-més irrealista-, tancaquesta històsria. da en ella mateixa, tot i que alimentada per les Una historia que comateixes obsessions de menta amb un programa l’autor. de radio Eivis S.A., destinat a reva’lorar «les L’espai, encara que geomans com a instrument grafkament determinat, de producció de bellesa, és un espai convencional, duna banda i de l’dtra o imaginari, amb ciutats la lluita violenta contra i països que porten noms l’abús i mal ús a que haalegrement alterats 0 favien estat sotmesew. El bricats per l’autor: Eivismotiu de «les mans», sera sa -un dels centres de représ de tant en tant en l’accióesdevé «Eivis relació a la interpretació S.A.», per l’esperit mercantilista que anima l’illa; musical i a les relacions Armenia -1’altre escenari amoroses. L’amor i la múde la historia, on s’ha sica apareixen en aquesproduïa la revolució- se- ta novella en un contrarà «ArmenidA». Les altres punt insistent. Les referefer&ies geogràfiques rències a la música, de també són objecte de ‘mma- vegades àmpliament desnipulació: «Xicag-O», Ohienvolupades, es combinen 0, REPACO (abreviatura amb els problemes que per anomenar un «Pa&» viuen els personatges. que altres anomenen Després d’una breu re«Reinoa o «Comunidad>). censió d’un llibre de Blaia També la cronologia hi Tramús sobre ‘la historia és imaginàriament tracd’Eivissa durant el xx, lletada. El narrador ens si- gim una altra recensió tua entorn de l’any 2000, sobre 1’Amfiteatre consuna data que, per molt truït pels accionistes d’Ei-

vis S.A. i les xepresentacions musicals que hi van comentar l’any 2000 (Kurt Weil, Verdi, Bellini, Debussy...), que seran seguides, i’any 2003, per un ballet Katxaturian, que és comentat pel narrador amb totes les implicacions alliberadores, revolucionàries, que comportava la representació. Gaiané, que encarna un personatge de l’espectacle, hi dóna a llum, en ple escenari, Nina: «el producte de la paciencia i els esforcos, el fruit de ‘la revolució». A partir d’aquest punt, la historia continua en dos registres diferents Per que s’entrecreuen. una part, la historia de la parella Acaci i Ailarica, que viu una relació fictícia, retòricament innocent, realment impossible i falsificada. Per l’altra, la historia de Gaiané, una artista alliberada, que ha lluitat per l’a independència del seu país i de les dones, que ha viscut lliurement els seus amors i que ha lprogramat ser mare sense paternitat coneguda. Alarica s’allibera assassinant Acaci amb les cadenes que Espàrtac ha utilitzat en el ballet, i que li ha regalat. Gaiané tria la mort. L’obra acaba amb la lectura que fa Nina d’un text dlEzrec, l’amant de Gaiané.. . De fet, no resulta f&cil de contar la històlria que ens reIata Isa Tròlec. 7X7=49 és més un text constniit, amb molts elements d’índole diferent, que una pura narració. Hi trobem petits passatges descri’ptius i narratius, llargues tirades de dia-

legs, glosses de l’autor, fragments lírics, en pro. sa o en vers, textos de cancons.. . Pel que fa als continguts, hi ha una heterogenia barreja de situacions i referències, de personatges i de problemes. Hi trobem fins i tot una escena en que Gaiané discuteix sobre la revolució amb Joan Montseny, un inteilectual que, per les citacions que ella fa de la seua obra (no sempre literals, 0 en el seu context real), és, evidentment, Joan Fuster.. . Jo ‘diria que Lsa Tròiec, en el fons, ha plantejat la seua obra com una mena de «representació teatral» i, més concretament, com un «Misteri», o una «Passi&. Els seus mòduls centrals i més substancials són situacions ~escèniques lliurement ldesenvolupad’es com una cerimònia, amb un ritual sofisticat i ambigu, hermètic, fins i tot. Pense, per exemple, en la llarga ressenya del ballet de Katxaturian, en els parlaments d’Acaci i Alarioa r(un joc maliciosament ingenu), en la manera -una pura cerimmb~ nia- en que Alarica, seguint el joc hab’itual entre elis, el consuma amb l’assassinat d’Acaci: «Acaei va agafar les cadenes i es va posar en creu. Alarica li va dir: tan’ca els ulls, no veges la realitat. Va agafar les cadenes amb actitiud alliberadora. No vull que sentes el pes de l’empresonament. Acaci va tancar els ulls.» 1 Alarica estira les cadenes per asfixiar Acaci mentre sona el disc de l’adagi de 1’Espàrtac.. .

Pense, també, en l’escena en que Gaiané viu amb Nina, a la caseta solitària, vora mar, l’últim episodi de la seua vida. Una llarga seqüència que comenta a trenc d’dba i acaba ben entrada la nit següent. Gaiané canta al piano una peca de les Cancons a la mort dels infants, de Mulher, conta els seus amors la gènesi de Nina, parla de la seua lluita polítka -del seu país, ,per les dones- i dis. cuteix amb Nina, que la qüestiona.. . L’«escenau esta construüda ‘duna manera irreal, sifmbolica: una «mar morta», com a teló ‘de fons; una pedra a mig camí de la casa i el mar, la pipa d’opi que fuma Gaiané. un àlbum de segelk, el ball frenetic ,sobre la platja recitant una lletania sobre les variants magiques Idel número set... 1 el calze de làudanum que Nina ha preparat a sa mare per ajudar-la a ‘morir.. . 1, des. prés, el cadafal muntat a i’escenari de l’amfiteatre amb el seu cos, acompanyat del Rèquiem de Verdi. La part final és un fragment líric, en que ‘les venes de Gaiané i Ezric es fonen i s’acoblen, mist’icament, més enilà de la mort, en un ‘dialeg impossible; i es clou amb el desesperat text d’Ezric, que llegeix Nina abans ad’abandonar la casa. De fet, és una obra amb molt poca substancia narrativa. Es tracta, més aviat, duna improvisació, d’un experiment, que es mou en ‘diferents registres -patètics, trivials, grotescosamb canvis

IXSPILL d’estil -popular, poètic, discursiu-, de motius temàtics i de situacions... Com hi ha, també, una certa insistencia en els detalls enigmàtics, com el de «la clau al pany de baix, i a l’inrevés al pany de dalt», o les referencies al número set, que apareix multiplicat i abstracte, en el tito1 o, en diferents contextos, en el cos de l’obra. Remarcaré, només, que el text d’Ezric eomen~a a ‘ser escrit a les 7 del matí i acaba passaIda la mitjanit. L’autor ens dóna, també, al final ,deI seu text, dades analogues: Cala Llenya 14-12-80, 7 del matí. València, 14-12-83,49 de la nit. ‘Comentar i interpretar aquestes dodes exigiria una anàlisi més atenta; em limite a assenyalar-la per subratllar el pes del joc hermètic en aquesta obra. El resultat és un poema dramàtic i ironic, una forma més que ha utilitzat l’autor per expressar la seua visió nostàlgica i desencantada, distanciada -humoristai depriment, de la vida. El problema, pero, és si aquest plantejament arriba a interessar el lector, si pot entrar en aquest joc desficiós i incongruent. A mi em ~semb~la que, en conjunt, l’obra resulta massa esquemàtiea Niabstracta, massa carregada de diàlegs avorrijts, buits, o d’un lirisme que ens deixa indiferents. La impressió global és la d’una operació forcada i gratuïta, irrell’evant. No en-

trem en el joc de l’autor, no sintonitzem amb la seua propos’ta; es un «ofici» d’ombres, que ha representat, arbitràriament, d’esquena al lector, Josep Ibovra

Joan F. MIRA, Viatge al

final del fued, La Magrana, Barcelona, pagines.

1983, 141

Als deu anys aproximadament de l’inici de la nova nanrativa catalana al País Valencia, amb la primera convocatoria i concessió dels premk «Andròmina», es pot parlar ja, en termes generals, duna certa normalització de la novella entre nosaltres, d’un conjunt significatiu d’obres i autors que, amb una major 0 menor constancia, fan palesa la seua presència en l’actualitat literària. No és exagerat, dones, parlar d’una certa normalitat quan es compta amb narradors, amb unes relatives facilitats Ide publicació i un públic, tot i que encara minoritari, en constant augment. Un panorama inedit, cal dir-ho, en la nostra particular historia iliteraria, que. no va acompanyat, malauradament, per la inoidència púb~lica -amb ressenyes, crítiques 0 comentarisen els mitjans de comunicació social. Premsa, ràdio i televisió viuen aliens a l’activitat de les lletres valencianes i són ben freqüents els Ilibres que no obtenen ni el mínim resso duna nota bibliogràfi-

ca. La nova narrativa, tanmateix, va imposant-se en la realitat cultural del País Valencia. Només en els darrers mesos han aparegut -algunes delles, com ja és habitual, encara sense una nota crítica 0 simplement orientadoraobres de Josep Franco, Isa Trolec, Cremades i Arlandis, Vicent Escrivà, Ferran Torrent i aquest Viatge al final del fred, de Joan F. Mira. La trajectòria de Mira com a novellista és Nsimptomàtica de tot el que he dit abans. Comen& I’any 1974 amb la publicació d’E1 bou de foc i acomeguí el mateix any el premi Andròmina amb el conjunt de narracions Els CMCSde seda, un ‘dels llibres més llegits de la moderna narrativa valenciana. Practicament podríem ‘dir que, salvant algunes poques excepcions, Mira parteix de la inexistencia duna narrativa autòctona recent, la gua1 cosa significa enfrontar-se amb un ll’enguatge indocijl, poc avesat a les diverses tècniques de la practica novellística i que en certa manera l’autor s’ha vist obligat a crear-se una tradició inexistent. 1 així no resulta exagerat de dir que passem en el seu cas del realisme psicològic i costumista d’E1 bou de foc a les narracions poetitzades, tan emparentades amb alguns dels poemes més narratius de Vicent Andrés Esteùlés, d’Els cucs de seda. Es tracta duna wechevche dtl temps perdu» estilística i temàtica. Mira recorda i novella el seu -i el nostre- passat recent, la

infantesa en els anys immediats de la postguerra 0 la seua generació i les primares manifestacions públiques de la consciència nacionalista política i militant ‘dels anys seixanta en El desig dels dies (1981), una de des noveRes potser més ambicioses de l’autor. 0 ‘la dècada dels quaranta i princiipi dels cinquanta en Sobra que ara comentem. Viatge al final del fred, com el mateix títol ja insinua, és la historia d’un viatge Ntràgic, ‘el darrer viatge potser per als seus protagonistes. Dos dies intensos en la vida de Satd vador Montull, metge exiliat i arrelat a ‘la Gran Bretanya, heroi ambigu i problemàtic, per dirdho amb les paraules de Lukács, a da recerca de la seua vida autentica, a la recerca del retrobament amb ell mateix i amb el seu passat -perquè l’altra meitat encara s’aguanta sola i ara camina d’esma en direcció contraria a la que voldria»-, impulsat per un destí -«tu creus en el destí, Salvador, en el destí i en ds seus paranys?»w-e s’imposa sobre l’atracció de la vida còmoda i reglamentada, les indecisions i els Idubtes tdel protagonista -«no, Professor, jo només cree en les coinoidènciew-. La idea del viatge -des de les vuit del matí del tres de gener a les vuit del matí del dia cinc- estructura tota la novella, amb un trajecte que s’inicia al port de Valencia -arribat en un vaixell ‘de la Transmediterràma-, continua en tren primer fins

a Tortosa i després en bicicleta i a peu fins al refugi d’un grup de maquis i el retrobament tràgic amb la seua germana. Mira estructura el seu relat en setze seccions centrades en Sallvador Montull, alternant la tercera amb la primera persona. El viatge d’ara ens porta constanbment a d’altres viatges anteriors: alguna b’reu allusió al Carrada, les aventures per America Idel ISud ,d’Amadeu Cleofent -estrany i atractiu personatge que deixa entreveure un caràcter complex i torturet- i, sobretot, el viatge a l’exili, el record asèptic i desproveït d’emocions d’un país d’adopció oa Bes coses funcionen, ailternat amb una visió trista, desencisada Ji sense ~futur del seu propi paás. La narració principal apareix complementada pel diati (de la germana, unes pagines breus -entre el vuit de, setembre i el tres de gener- que contrapuntegen els pensaments i els records de Salvador Montul1 i ens expliquen 0 insinuen les motivacions dals personatges. Amb un fil argumenta1 lleugerissim, l’autor ha sabut acostar-se a un període Idel nostre passat recent no massa sovintejat pels nostres narradors, ric sense dubte en histories, fets i personatges, materia novellesca informe, susceptible de transformar-se en obra literaria; és, en certa manera, ‘la ilmatge dd bosc esponerós i sense llenyataires, recordada per Torres Riosaco mollt abans ded boom de la novella

llatinoamericana. L’aproximació de Mira és un primer pas. Tot i que la seua intenció se centra en la imperiosa neceesitat del retrobament dels dos germans bessons, la noveRa traspua l’ambient de repressió, la por, l’austeritat forcada, la miseria. L’autor s’hi refereix amb lleus pinzellades, insinuant I’atmosfera opressiva de la immediata postguerra. Pobser siga aquesta la característica més notable de Viatge al final del fved: la qualitat de suggerir, d’insinuar uns personatges, uns fets, unes motivacions. Salvaldor Montull avanca sense conviccions a un encentre que intziim -i el1 també- tràgic. No actua, tanmateix; es deixa portar per les circums~tàncies; un personatge abúlic i passiu, motivat fonamentalment per Il’atracció del seu passat, pel record d’una relació ambigua -0 ben explícita, segons com es mireamb da seua germana. Aquesta se’ns presenta com eI pol oposat 0 com el compbment actiu i ple ,de vida ,de Salvador Montull. Pero, tot simplement insinuat, amb una doslificació calculada per a malntenir l’interés del lector i que puga intuir, mes que Regir, el joc de relacions entre els diversos ‘personatges. Viatge al final del fved es una mostra mes de les possibilitats diteràries de Mira. Una novella perfectament estructurada en la que1 potser només d pen sonatge del Professor, no suficientment desenvolupat, puga semblar-nos literari 0 gratuït 0 recor-

dar-nos, en un pia diferent, l’ilrnau d’El desig dels dies. Ctil dir, tanmateix, que és l’únic dubte en una obra en la qual tots els elements són imprescindibles i ens porten inexorablemen’t des de :la primera pagina al tràgic moment del final. Jaume

Pérez

Montaner

Xavier ROMEU JOVER, Manual de fonologia cata. lana, Barcelona, Barcano. va, 1983, 214 pagines. Aquest treball forma part ,d’un #dels majors desitjos d& que ens interessem xp,el ~català, ja que ens ofereix duna forma agradable i dosificada una materia tan monòtona moltes vegades, com I’univers dels sons. L’obra representa l’aplec dels fonolegs *més destacats en <lingüística general i en lingüística catalana sota el timó d’un excellent lingüi’sta, Romeu, que escull les teories fonamentals dels participants. El manual es caracteri,tza: ,per seguir una exposició hi,stòrica, que va des ‘del segle XIX fins a l’actualitat; per anallitzar escdes, autors i problemes, i per ser una síntesi de la vida que ha portat la fonolo@a des d& seus orígens com a ciencia, endinsant-se en la segona part en l%mbit del catala. Dos parts divideixen aquesta producció. En la primera, podem reconéixer ‘dos subapartats. Un, primer, en que se’ns ex-

posa el naixement de la fonologia com a disciplina, al segl’e XIX, a conseqiiència ,del ‘descobriment del sànscrit, de l’aparició de la dialectologia, i del desenvolupament de la fon&ica experimental. La definició de ‘fonema, «que és el resultat duna abstracció feta a partir de la reailització sonora concreta» (p. 37), i de fonod’aïlogia, «que intenta llar, inventariar i ‘descriure el’s fonemes duna llengua», tanquen aquesta primera subdivisió. En el segon subapartat, es fa referencia als sons, ds tres tlipus de fonètica (ar&ulatòria, acústica i auditiva), i finalment enceta la historia de la fondogia pròpiament dita, que té de mestre Trubetzkoj i de nou testament el Gründzüge der Phonologie. Els següent’s que examina són: Jakobson, que oblida la ,substancia fònica a l’hara d’espwificar que és un fonema; HjeJmslev, que defén la desoripció {dels cenemes (fonemes) segons la seua funció en la ll~engua, sense tenir en compte ds criteris ex’tralingüístics; Martinet, que afirma que la substancia fònica s’estructura i funciona de forma diversa segons les llengües, i findment es dóna pas als generativistes, que persegueixen la construcoió d’una gramàtica que justifique ies regles ‘que ens lpermeten expressar dlò que pensem i, al contrari, pensar 0 entendre el que expressen. El segon apartat tracta de la fonologia catalana, que s’inicia amb Pere

Bamils, que es dedica sobretot a la fonètica experimental. A continua& dos eminents lingüistes són e! centre d’atracció, Alarcos i Badia. Alarcos, que en Sistema fonemático del catalan (1953) nega el carscter fonematic de [aI en posició atona, nega el valor fonologic a les africades alvedars i p epalatals CQI BI Al AI. i tambe el valor fonematic de les semivocals i seirriconsonants, perquè n0 apareixen en posicions infercanviables ni produeixen modificació en el pla del contingut. Badia, en Phonétique et phonologie catalanes (1973). justifica que no es presenten mai en el mateix context ja que les seue5 funcions en el decurs són diferents i que hi ha casos on es veu un canvi de significa1 (mieu/m’hi heu). Alarcos no accepta ca,p dels dos: cI primer no és convincent; 01 segon, perquc és rar que parclles com aquesta puguen ocu,par el mateix context, i, en aquest cas, la redundància del context permet desfer possibles ambigüitats. De Badia destaca l’article CProblemes de la conmutació consonàntica en català» (1965) on admet la capacitat fonemàtica de /tz/. /tx/ i /tj/, .peri> no la de /ts/, on ofereix valor fonemàtic a /y/ i /w/, on pretén que en el sistema vocàlic àton [al siga la realització del fonema /a/. Per a concloure, Romeu se centra en I’últim decenni d’aquest segle, i concretament en dos aspectes: la po!èmica sobre el caràcter fonolo gic de [SI i la contribució

EESPILL deIs generativistes a ta fonologia catalana. Quant a la qüestió davantera ja akludi,da en parlar d’Alarcos, Badia, en 1965, diferencia les paraules polisiklàbiques on [al és la variant de la realització de /a/, 161, /e/ en posició atona i.pamonosiliàbiques, raules esscncialment àtones que irrecognoseiesdevenen bies, si no són pronunciades precisament amb la vocal neutra; la qual cosa fa que en aquestes circumstàncies la vocal neutra adquiresca una funció diferencial i significativa. Avram, en Sur le statut phonologique de voyelte rzeufre en catalan (1973).

referma la hipòtesi . de Badia. Alarcos, en De fo-

nología neutra

catalana:

la vocal

(1973) rebutja a Avram que considere els dos contextos -àton i tònic- dels monosillàbics com un únic context. Cerda, en Sustancia y forma

en la vocal neutra del cata& central (1979), hi

emet l’última paraula, recolzant.,se en. una definició propia de paraula no accepta que [aI siga la realització d’un fonema sinó la realització de l’arxifonema /A/ en tots els casos, sempre en una síllaba atona. Pel que fa a les aportacions generativistes, cita Wheeler. Els fonemes catalans: alguns probfemes (1977), que, com a novetats, amplia I’inventari amb dos fonemes ochtsi~usvelars acompanyats de labiakació /kW/ i /PI, interpreta el fonema Ir/ com a únic amb dos manifestacions superficials Cr1 i ,[P], i reincorpora /v/ al conjunt

de fonemes catalans. Altres obres generativis,tes a que palsssa revkió Romeu són Problems in catalan Phonology (1970), de Conxeta Lleó, pionera de l’aplicació metodvlògica generativa a l’estudi del ,català; Phonology of catalan (1974), del mateix Wheeler; Contribució a la

seguit de m-oses poètiques del caire de les orientals lde Rabinciranath Tagore, i tal vegada ‘d’a%guns textos de J. Ramón Jiménez. Pero no es tampoc això exactament. En alguns ipunts, sembla ubn pastitx farcit de frag ments de poesia islamica, pero no es pot assegurar, fonologia generativa del otesa la imimen’sa quanticatalà: reestructuració de tat d’anacronismes i inla gramàtica, de Conxeta oongruènciee hi’stòrics, arLleo, i La Cw] dins els tktics i formals que s’hi processos històrics, de poden advertir. ¿Què és, Joan Mascaró, ambdues dones, aquest llibre? No ponències són de 1973. ho podria diir: té un poc de itot el que ha estat inCree que la labor de dicat, i una lectura acuRomeu és molt interesrada deixa entreveure sant perquè #presenta un una mírdma línia arguestat crftic de la fonètica mental, smés aviat una i la fonologia catalana. És mena de bastilla sobre la un trebah d’una coherènqual es consitrueix el descia ‘totd amb una orgaenvolupalment barroc i renització modelica, que en cargolat del text: una un primer moment expoprincesa musulmana que sa els ,coneixements que viu en un alcasser prop en la segona part ens ser‘duna ciutat, a la vora del viran per a penetrar en els piantejaments de 4a riu Guadalaviar, veu com fonologia catalana. una host ‘de cristians escomet ciutat i :palalu i es traba obligada a fugir Ricard Morant amb totes les seues serventes i odalisques en un vaixell, el qual ‘sofrira una tempesta i, després, F: CREMADES I ARLANDIS, l’atac dels pirates. SortoLa lluna del Temps, Vasament, d ca,p dels [pira&rcia, Tres i Quatre, 1984, tes és un bel1 príncep que, 192 ipagines. enamorat de la princesa, la dura a una ciutat màgica, on viuraln felices Tan bon punt el lector per sempre més a la Cams’emhnsa en el texlt de bra dels Miratges. Durant Cremades i Adandis, sortotes aques’tes accions, la geix un dubte, una certa princesa luna del Temps inquietud i incomoditat. parla i parla i parla, inAllò té l’aparenca d’una cessant, divagant, adés novella, lperà no hi ha res recorda temps millors, que abone aquesta primeadés es deixa enldur pels ra apreoiació: ‘no hi ha pensament’s ociosos que personatges, ni acció, ni meandritzen com els dits anècdota, ni t’rama. Es llarguíssims del delta del podria prendre per un Nil, adés descriu amb vi-

IlESPILL gor la tempesta -tal vegada un ,dels millors fragments del llibreo reté pudicament el seu flux verbal quatn explica les violències dels pirates contra les donzelles del seu harem. Lluna del Temps és molt Iletraferida i descarrega sobre el seu interlocutor -que mai no parla-, ,perquè òbviament ella no el deixa intervenir: l’atabala amb aquella inesgotable cascada de pensaments, paraules, descripcions i metàfores -tota la seua cultura de lectures innombrables, tota una barreja de poesia pensa i islàmica Ide tots els temps, i, a més, oh meravelles dels Jenwz!, tots els clixés retòrics de la pintura d’història del segle XIX europeu i de la literatura orientalitzant que li és coetãnia i sparallela. Lluna del Temps ho sap tot, sho descriu tot, arrossegada per la seua verbositat

incontenible, fa tirallongues d’inventaris: «codonys, bresquilles, llimes i taronges. Nenúfars i flors de camamilla. Anemones del roig de la sang. Violetes. Flors del taronger. Narcissos i alfàbega» (p. 61). 1 són tan complets que s’oblida de l’impossible acoblament de fruites i flors ,de molt diverses estacions, pero a Lluna del Temps lla versemblanca li importa poc. La seua vida és parlar i parlar i parlar..., enamorada de les paraules, embriagaIda de smots, n’amolla de tota mena, amb incontinencia de cascada. Fins ací podria ser la lectura prima facie. Hi ha, pero, indicis pregons duna altra possible lectura sota les metàfores florals, vegetak, de perfums i de gemmes, de licors i de menjars, una lectura que podria prendre un punt ‘de <partida en colleccions de quartets

com les Rubaiyet d’Umar Khayyam, àdhuc en algun estrany fragment d’Ibn Arabi. No diré que hi haja cap relació interna entre uns i altres textos, tan sols voldria indicar un camí de lectura sotalineal, que una vegada cone,gudes les seues claus alca el ve1 de l’aparenca i mostra una línia de peasament i de significacions comp’letament diversa de la que apareix en superfície. Sobretot, envers l’última part del llibre, les claus són més visibles, els hams per a enganxar-se més evidents i davant del lector sobre un camí que gosaria qualificar d’iniciàtic.. . Pero el precepte sacratíssim dels hermetics obliga a aturar el pas: «Qui parla no en sap, i qui sap no en parla». El judici i la sentencia queden a gust dels lector.

Enrie A. Llobregat

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

CESPILL fDEXS N'ums.l7/n18,19

i20

Estudis i assaigs AYZA ROCA, Allfrad: La pesca en la Valtkcia del segle XIV, núm. 17/18, p2qgs. 159-180. BADIA, Lola: El poema proemia2 d’Ausias March, núm. 17/18, phgs. 51-65. BADIA i ~MARGARIT,Antoni M.: Manuel Sanchis Guarner: l’home, el científic, el ciutadà, ntim. 17/18, tphgs. 71-77. BLASCO, Ricard: Un altre rudiment de teatre valencia setcentista: el «Colloqui nou de l’any 1729», ntim. 17/18, pàgs. 33-49. -

El teatre valencia durant el decenni 19261936: la polèmica per un «teatre d’art», núm. 20, pàgs. 51-107. BURNS, ,Robert I., et al.: El tractat de rendició d’Al-Azraq amb Jaume I i l’infant Alfons en 1245: el text àrab i el context valencia, ntim. 17118, pà-

gines 231-257, CHEVEDDEN, Paul,

l’infant

Alfons

et al.: El tractat de rendició d’Al-Azraq amb Jaume I i en 1245: el text àrab i el context valencia, nWm. 17118,

pàgs. 231-257. COLON, Ger,mà, et al.: Precisions

sobre el «Comprehensorium»,

núm.

17118,

p&gs. 27-32. FERRANDO, Antoni,

et al.: Particularitats fonètiques i anivellament geolingüístic en ila comarca de Morella, núm. 17118, gàgs. 209-230. GARCIA, Ar,cadi: L’enigma històric de Sant Vicent de la Roqueta, nhm. 17118,

pàgs. 113.126. GUIA, Josq: La noció d’e proximitat GUIRAU, Al,fons, et al.: Particularitats

en matematiques, núm. 20, pkgs. 109-121. fonètiques i anivellament geolingüístic

en la comarca de Morella, nhm. 17118, cptigs. 209-230. Lo problema istoric de la trencadura entre literatura occitana e lit~eratura catalana, núlm. 17118, pàgs. 149-158. LLOBREGAT, Enrie A.: La geografia antiga valenciana i l’«Anònim de Ravenna»: notes de lectura, núm. 17118, ‘pàlgs. 99-111.

LAFONT, Robert:

LLORENS,Tomàs: De Chirico i els límits de la modernitat, núm. 19, phgs. 11-26. MANENT, Marià: Henry James i els crítics, nívm. 17/18, pàgs. 91-97. MASSOT ,i MUNTANER, Josep M.: El nom i la unitat de la’ llengua catalana segons mossèn Antoni M. Alcover, núm. 17118, pàgs. 78-89. MILHOU, Alain: El rat-penat, el nou David i el rei amagat. (Tres imatges de 81’emperador de les darreries del món ibèric: SS. XIII-XVII), ntim. 19, pàgs. 27-40. MOLL, Francesc de B.: La darrera carta de Sanchis Guarner, núm. 17118, p&gs. 67-69. PÉREZMORAGON,Francesc: Adolf Pizcueta: unes notes, núm. 20, pàgs. 123-136. - El valencianisme i el fet dels Patsos Catalans (1930-1936), ,núim. 19, pàgines 57-82. PLA BALLESTER, Enrie: Estat actual del coneixement de la prehistòria al País Valencià, núm. 17/18, pàrgs. 181-192. ROSSELLÓ,Vicenc M.: La percepció de l’espai urbà a la València de Joan Lluís Vives, nhm. 17118, p&gs. 193-208. RUBIO VELA, Agustí: Autobiografi’a i ficció en «L’Espilll» de Jaume Roig. A propòsit de l’episodi ‘en l’hospital, núm. 17118, pàgs. 127-148. SOBERANAS,Almadeu J., et al.: Precisions sobre el «Comprehensorium», nú-

mero 17/18, phgs. 27-32. VILAR, Piierre:

Estat,

nació, pàtria

a Franca

i Espanya:

1870-1914, núm. 20,

pàigs. 13-50. VILLA&

,GoN~ÁL~z, José: Vida

i obra

d,e Germà

Bernàcer,

núm. 19, p&gi-

nes 41-56. Textos

literaris

Assumiràs la veu d’un poble, núm. 17/18, pPàlgines 17-18. ALMELA i VIVES, Frances’c: Llorer, sempre llorer (dins Els poet.es de «Taula»), núm. 20, phg. 158. ARTOLA, Bernat: Alba cdins Els poetes de «Taula»), mím. 20, pàg. 154. ASINS LERMA, Paslqual: Retorn a la llar (dins Els poetes de «Taula»), núm. 20, fp%g. 146. - La transeünta (.dins Els poetes de «Taula»), km. 20, pàg. 155. BROSSA,Joan: plerllonga, núm. 17/18, cphgs. 13.14. CABALLEROi MUÑOZ, Fran’cesc: Plenitud tdins Els poetes de «Taula»), núm. 20, +gs. 147-148. DURAN, Miquel: Joc d’enamorats (dins Els poetes de «Taula»), núm. 20, phg. 143. GRANELL, Marc: El zriatge, núsm. 19, pàgs. 97-107. GUARNER,Lluís: Hivern (‘dins Els poetes de «Tau&), núim. 20, pàg. 160. J~ZSEF, #AMila: Sis poemes (ver& d’E(duard J. Verger), núm. 19, @gs. 87-96. LLOMPART,Josep M.: Plant i memòria de Manuel Sanchis Guarner, núm. 17/18, pigs. 21-22. ANDRÉS ,ESTELLÉS, Vicent:

EESPILL MARTÍNEZ AFERRANDO, Daniel:

Al penó de València

(dins Els poetes de «Taula»),

ntim. 20, pàlg. 1.59. NAVARRO BORRAS, Enrie:

El bohemi

del bar (,dins Els poetes

de «Taula»),

nfim. 20, pàgs. 144-145. La can@ del bonamor (dins Els poetes de «Taula»), núm. 20, pàgs. 149-150. SALVADOR,Carles: El nuvi i la núvia (dins Els poetes de «Taula»), ntim. 20, pàlgs. 155-156. THOUS LLORENS, Maxilmilià: Vo1 (cdins Els poetes de «Taula»), n&m. 20, pà‘gines 151-153. PERUCHO,Abur:

Cròniques i notes BLASCO, Rricard: Sobre Llorente, el llorentinisme i la seua projecció paracrònica, núm. 19, p&gs. 136-151. BLAY, Francesc X.: $alia un llibre sobre el concepte d’Espanya?, núm. 19, pà?gs. 131-135. CALLE, Ro,mà #de la: Anzo: les metamorfosis de la creativitat, núim. 19, pB sgines 120-131. IVARS, Joan: La cultura a les comarques: els congressos d’estudis, núm. 20, pàgs. 165-170. MAINAR CABANES,Eladi: Un intent de salvar la vida de Joan Peset, núm. 20, 1pàtgs. 171-174. PITARCH i ALMELA, Vicent: Setmanes catalanes Kalsruhe 1983 i Primer loqui d’Estudis Catalans a Alemanya, núim. 19, pàgs. 113.120. RANCH, Empar: Alfred Bweschlin, ntim. 20, p&gs. 175-179.

Col-

Llover, sempre llorer (dins Els poetes ‘de «Taula»), ntim. 20, ‘pàg. 158. ANDRÉSESTELLES,Vicent: Assumiràs la veu d’un poble, núm. 17118, p&gs. 17-18. ARTOLA, Bernat: Alba (Idins Els poetes de «Taula»), núm. 20, &g. 154. ASINS LERMA, ‘Pasqual: R,etorn a la llar (dins Els poetes de «Taula»), núm. 20, pàg. 146. - La transeünta (jdins Els poetes de «Taula»), ntim. 20, pàg. 157. AYZA ‘ROCA,Alfred: La pesca en la València del regle XIV, ntim. 17/18, pàgines 159-180. BAMA, Lola: El poema proemial d’Ausiàs March, núm. 17/18, pàgs. 51-65. ALMELA i VIVES, Francesc:

BADIA i )MARGARIT, Antoni M: Manuel Sanchis Guarner: l’home, el científic, el 8ciutadà, núm. 17118, pàgs. 71-77. BLASCO, Rkard: Un altre rudiment de teatre valencià setcentista: el «Colloqui nou de l’any 1729», núm. 17118, tpàgs. 33-49.

CESPU -

Sobre LIorente, pàgs.

el llorentinisme

i la seua projecció

paracrònica,

núm.

19,

136-151.

El teatre valencia durant el decenni 1926-1936: la polèmica per un «Teatre d’Art», núm. 20, p&gs. 51-107. BLAY, Frawesc X.: (Calia un llibre sobre el concepte ,d’Espanya?, núlm. 19,

pàgs. 131-135. BROSSA, Joan: Perllonga, ntim. 17/18, p&gs. 13-14. BURNS, Robert I., et al.: El tractat de rendició ,d’Al-Azraq

l’infant

Alfons en 1245: el text àrab i e#l context

amb Jaume I i valencia, núm. 17/18, pà-

gines 231-257. CABALLERO i MUÑOZ, Francesc: Plenitud (dins Els poetes de «Taula»), ntim. 20, piigs. 147-148. CALLE, Romà ide ‘la: Anzo: les ~metarnorfosis de la creativitat, nbm. 19, pàgines 120-13~1. CHEVEDDEN, Paul, et al.: El tractat de rendició d’Al-Azraq amb Jaume I i l’infant Alfons en 1245: el text àrab i el context valencia, núm. 17/18, pàgines 231-257. COLON, Genmà, et al.: Precisions sobre el «Comprehensorium», núm, 17/18, phgs. 27-32. DURAN, Miquel: Joc d’enamorats (dins Els poetes de «Taula»), nem. 20, pàg. 143. FERRANDO, Antoni, et al.: Particularitats fonètiques i anivellament geolingüístic a la comarca de Morella, núm. 17/18, pàlgs. 209-230. GARCIA, Arcadi: L’enigma històric de Sant Vicent de la Roqueta, ntim. 17118, p&gs. 113-126.

El viatge, núm. 19, pàgs. 97-107. Hivern (Idins E’ls poetes de «Taula»), núxm. 20, pPàg. 160. noció, de proximitat en matemàtiques, núm. 20, pàgs. 109-121. et al.: Partimcularitats fonètiques i anivellament geolingüístic a la comarca de Morella, núm, 17/18, ;pàgs 209-230. IVARS, Joan: La cultura a les comarques: els congressos d’estudis, núlm. 20,

GRANELL, Marc: GUARNER, Unís: GUIA, Josep: La GUIRAU, Alfons,

p&s.

165-170.

JÓZSEF, Attila: Sis poemes (versió ,dEduard J. Verger), núm. 19, p%gs. 87-96. LAFONT, Robert: Lo problema istoric de la trencadura entre literatura occitana e literatura catalana, nútm. 17118, p&gs. 149*158. LLOBREGAT, Enrie ,A.: La geografia antiga valenciana i l’«Anònim de Ravenna»: notes de lectura, núm. 17118, $pàgs. 99-111. LLOMPART, Josep M.: Plant i memoria de Manuel Sanchis Guarner, níkm. 17/18, ip&lgs. 21-22. LLORENS, Tomàs: De Chirico i els límits de la modernitat, núm. 19, ~p&s. 11-16. MAINAR CABANES, Elsdi: Un intent de salvar la vida de Joan Peset, nbm. 20, ppags. 171-174. MANENT, Mark Henry James i els crítics, núm. 17118, pàgs. 91-97. MARTÍNEZ FERRANDO, Daniel: Al penó de Valencia (dins Els poetes de «Taula»), núm. 20, pàig. 159.

198

MASSOT i MUNTANER,

Josep M.: El nom i la unitat de la llengua catalana segons mossèn Antoni M. Alcover, nkn. 17118, pàgs. 79-89. MILHOU, Alain: E(l rat-penat, el nou David i el rei amagat. (Tres imatges de l’emperador de les darreries al món ibèric: SS. XIII-XVII), núm. 19, pà-

gines 27-40. MOLL, Francesc <de B.: La darrera carta de Sanchis Guarner, ntim. 17118, pàgs. 67-69. NAVARRO BORRAS, Enri,c: El bohemi del bar (,dins Els poetes de «Taula»), núm.

20, Iphgs. 144-145.

PÉREZMORAGON,Francesc: -

El valencianisme

i el

Adolf Pizcueta: unes notes, núm. 20, p&gs. 123-136. dels Països Catalans (1930-19361, núm. 19, ph-

fet

gines 57-82. PERUCHO, Artur:

La Ncancó del bonamor

(dins Els poetes de «Taula»), níkm. 20,

tpàgs. 149-150. catalanes Kalsruhe 1983 i Primer ColCatalans a Alemanya, núlm. 19, &s. 113-120. PLA BALLESTER, Enrie: Estat actual del coneixement de la prehistòria al País Valencià, núm, 17/18, pàgs. 181-192. RANCH, Bmpar: Alfred Baeschlin, ntim. 20, pàgs. 175-179. ROSSELLÓ, Vicenc M.: La percepció de l’espai urbà a la València de Joan Lluís Vives, núm. 17/18, ,pàigs. 193-208. RUBIO VELA, Agustí: Autobiografia i ficció en «L’Espill» de Jaume Roig. A propòsit de l’episodi en l’hospital, núim. 17/18, pàgs. 127-14,8. SALVADOR, Canles: El nuvi i la núvia (dins Els poetes de «Taula»), núm. 20, PITARCH i ALMELA,

loqui

Viqcent: Setmanes

d’Estudis

fp&gs. 155-156. SOBERANAS, Amsdeu J. et al.: Precisions sobre el «Comprehensorium», número 17/18, lp&gs. 27-32. THOUS LLORENS, Maximilià: Vo1 (,dins Els poetes de «Taula»), mím. 20, pà-

gines 151-153. VILAR,

Pierre:

Estat,

nació, pàtria

a Franca

i Espanya:

1870-1914, núlm. 20,

pàgs. 13-50. VILLA&

GONZALEZ, José: Vida i obra de Germà González, núm. 19, Ipàgs. 41-56.

R ESSENYES BIBLIOGR A FIQUES BROSSA, Joan: Els ulls de l’bliba (Josep Faulí), núm. 19, pàlgs. 162-164. CREMADES i ARLANDIS, F.: La Lluna del Temps (Enrie A. Llobregat), níun.

rpàgs. 192-193. Diccionari manual

(Josep Lacreu), MARGAL,

Maria-Me&:

20,

Fabra, sobre un projecte ,de Josep Maria Farré nútm. 20, pàigs. 183-185. Cau de Llunes (Rossanna Cantavella), núm. 19, pPa-

Pompeu

EESPIU MIRA, Joan F.: Viatge al final del fred (Jaume Pérez Montaner), nti. 20, pàgs. 189-191. PIERA, Josep: Els poetes aràbigo-valenciuns (Julià Guillamon), núm. 19, ppàgines 155-157. Rellu, Za (Lhís Alpera i Rafael Alemany), núm. 19, ppàgs. 168-171. ROMEU JOVER,Xavier: Manual de fonologia catuíunu (Ricand Morant), núm. 20, pàgs. 191-192. TORRENT,Ferran: No emprenyeu eZ comissari! (Jaume Fuster), núm. 20, pàgines 185-187. TROLEC, Isa: 7x7=49 (Josep Iiborra), núm. 20, pàgs. 187-189. VALLS JORDA, Joan: Obra poèticu (Lluís Alipera), ntim. 19, pàlgs. 164-168. VILAPLANA, Joaquim: Elements per u una grumàticu generativa del catal& Revitalització i temes urmexos (Manuel Pruñonosa), níxm. 19, pàgs. 159-162.

Bibliotecadels chsics del nacionalismecatalá «Una vasta antologia del pensament reivindicació nacional.»

catala sobre la nació i la

NOVETATS

Domènec Martí i Julià «PER CATALUNYA»

1 ALTRES

A cura de Jaume «La seva obra influirà tant del nacionalisme catalanista.»

TEXTOS

Colomer

de manera cabdal en el desenvolupament radical com del socialisme de fidelitat

«ELS MODERNISMES EL NACIONALISME CULTURAL»

1 (1881-1906)

Antologia A cura de Vicente

Cacho Viu

«Els modernistes constitueixen el sector més progressiu peitzant de la generació finisecular.»

i euro-

Jaume Carner LA DEMOCRiiCIA

NACIONALISTA

A cura d’Alfred

A CATALUNYA

Pérez-Bastardas

«Una doble política decididament democràtica, republicana i socialment moderada, no solament lunya sinó a tota Espanya.»

autonomista, envers Cata-

Bs una iniciativa conjunta d’EDICIONS DE LA MAGRANA, S.A., i la DIPUTACI6 DE BARCELONA APARTAJ

CORREUS

9487

BARCELONA

ÂŠ faximil edicions digitals 2003

EDICIONS

TRES 1 QUATRE Pérez Bayer, 7 - 46002 València - Tel. 352 91 10

Eulàlia Duran Cròniques de les Germanies ~Colbcció La Unitat

Exhumació de dos textos coetanis, fonamentals per a conéixer, amb informació de primera mà,, la revolta dels agermanats, un dels fets revolucionaris més remarcables de la nostra històsria col4ectiva.

Sylvia Romeu Les Corts valencianes CoHecció La Unitat La histò’ria minuciosa i detallada representatives del nostre país.

d’una de les institucions

més

Víctor Navarro Tradició i canvi científic al País Valencià modern CoHecció La Unitat Premi «Vicent Peset i Llorca»

Una contribució fonamental al coneixement de la introducció, assimilació i difusió de la ciencia moderna al País Valencia, especialment en el camp de les ciències físico-matemàtiques.

Eulàlia Duran el «Llibre

Lluís Ponc d’kard i de les Grandeses de Tarragona»

Biblioteca

Torres

Miscehnia Estudis

Amat

Aramon

de llengua i literatura «Estudis Universitaris

(Nova

etapa),

i Serra IV

catalanes oferts a R. Aramon Catalans», vol. XXVI

Manuel Jorba Manuel Milà i Fontanals Biblioteca

brw,l44-

de Cultura

en la seva època Catalana,

bareeha-37t.2588201%20733#0

ÂŠ faximil edicions digitals 2003