L'Espill. Número 22. Octubre 1985

ENRIC SOLBES (Alcoi, 1960). Estudià a la Facultat de Belles Arts de València (1978-1983).

S’inicià com a pintor i ihstrador amb Albert, Marco, Pina i Verdú, un grup de pintors i companys d’estudis amb els quals colqaborà a les primeres exposicions des del 1978 fins al 1982.

D’una estètica procedent del fotorealisme, s’interessà pel paisatge: el paisatge urbà i els retrats.

Hereu del Pop-At? i de les noves tendències realistes al nostre país, d’una banda, i contemporani de I’auge de les noves formes de l’expressionisme alemany, de l’altra, s’enfilà dins de la tradició de la pintura cap a un realisme eclèptic i revisionista de construccions fictícies, dibuix esquemàtic, geomètric, tractament de distints llenguatges, amb el suggeriment estilístic de les Arts Decoratives d’entre guerres, i que conformen I’última etapa de Ia seua producció amb les sèries de El Màgic (1983-1984) i, sobre un text de Josep Franco,

El Màgic tanca un cede (1985).

L’editor agraeix la co!laboració de la Fundació Bofill en l’edició del present mámevo

ELISEU

CLIMENT Editor Pérez Bayer, ll. 46002 València DISSENY Josep Hortolà ISSN 0210-587 X Depòsit legal V. 2.686-1979 Impremta Nàcher, SL Miracle, 7. 46003 València

LESPILL Revista cultural dirigida per JOAN FUSTER Secretari Bk1 Sansano i Beko Come11 Assessor Roruh ‘de la Calle, Julià Esteban Chapaprta, Gustau Muñoz, Sebastià Garcia Martfnez, Rafael Juan, Víctor Navarro, Vicent Salvador i Antoni Tordera

SUMAR1 ESTUDIS

1 ASSAIGS

LA TRAMOIA DE LA FESTA D’ELX: NOTES A LA SEUA EVOLUCIÓ Joan Castaño i Garcia ll LA CIENCIA-FICCI6 EN LA LITERATURA CATALANA A. Munné-JoI’dà 25

EL MANICOMI PROVINCIAL DEL VEDAT DE TORRENT. ‘UN PROJECTE DE 1892 Julia Esteban Chapapria 49 TEXTOS

LITERARIS

EL SEGUICI D’ORFEU Ricard Blasco 65 MICROTRANSPARENCIES salvador Jàfer 75 RECIALLES Josep Franco 85 CRONIQUES JUGAR

LA PRIMERA

1 NOTES

ENRIC SOLBES: AL JOC DE LA PINTURA Roma de la Calle 97 CRIS1 TARONGERA Vicent Abad 101

(1914-1918)

CRONICA DEL X COL.LOQUI GENERAL DE LA SOCIETAT D’ONOMASTICA Francesc Fontana Espinosa 111 CRGNICA DEL III CONGRÉS DE LINGUf STICA APLICADA Miguel Fuster Márquez 114 RESSENYES

BIBLIOGRAFIQUES 117

PUBLICACIONS 129

REBUDES

L ATRAMOIA DELAFESTAD'ELX: NOTESALASEUAEVOLUCIÓ

H

A QUEDAT més que clara la importancia que la part miste riosa, sorprenent, espectacular, tenia en el teatre religiós medieval. S’hi introduïren trucs, aparicions celestials o demoníaques, canvis de personatges, efectes especials sonors, visuals 0 olorosos i tot un seguit d’escenes i situacions que tenien com a objecte cridar l’atenció dels espectadors i fer-los acudir a les representacions.

Aqueixa intenció es recorria a complicades maquinàries, artefactes voladors o aparells amagats de vegades reahnent complexos i que, encara avui, ens sorprenen en el seu funcionament i efecte teatral.

També en la Festa o Misteri d’Elx, l’única mostra que queda viva d’aquest tipus de primitiu teatre, sútilitzen tota mena d’artefactes tramoístics. La situació dins de l’escenari d’aquests artefactes ens permet dividir-los en dos grups: els aeris i els terrestres. Els primers fan baixar i pujar des de la cúpula de l’església -el cel- aparells i personatges

per a figurar aparicions d’àngels. Els segons tenen lloc sota el cadafal i serveixen per al canvi d’un personatge per altre fora de la visió dels espectadors.

Per tot això, un dels problemes que planteja l’estudi del Misteri és, sens dubte, el de les possibles transformacions que la seua estenografia ha pogut experimentar al llarg del temps. 1 dins d’aquesta qüestió, I’evolució de la tramoia de que es val l’obra en el seu desenvolupament.

Es per això que hem cregut d’interés ordenar tot el material documental que hi ha en aquest camp i aportar-ne un altre de nou trobat a l’arxiu del temple de Santa Maria d’Elx i a l’arxiu de la família illicitana Ruiz de Lope. Amb això, intentarem puntualitzar una serie de problemes que, si bé no deixen explicada totalment la qüestió, sí que intenten d’aclarir-la en algun dels seus punts fonamentals,

1. LA TRAMQIA

AERIA

Molt variades i dispars són les opinions que els estudiosos del tema han anat deixant en les seues publicacions referents a la tramoia vertical o aèria de la Festa. Opinions que abracen tot un seguit de possibilitats encara que, principalment, podrien agrupar-se en tres grans apartats: aquells que creuen en un naixement horitzontal de la representació i una posterior incorporació de l’espai vertical amb I’arribada del Barroc -Llobregat ‘-; altres que veuen el Misteri com un conjunt inalterat en aquest aspecte teatral des de la seua creació -Vives,* Quirante3i un tercer grup -Fuentes,4 Pedrell 5- que interpreten la qüestió mitjancant un pas intermedi on les aparicions angèliques es farien des de finestres de l’església o del mateix cadafal utilitzant plans inclinats o rampes.

1.1.

SEGLES XVI i XVII

Precisament el primer document conegut localitzat fins a l’actualitat apareix en el segle tramoístic.

En 1530 Lluís Perpinyà sollicita Nostra Senyora de 1’Assumpció -que fins el nització del Misteriuna ajuda al Consell 1 LLOBREGAT, E.: La Fesfa d’Elx. Institut

Alacant, 1975.

que tracta de la Festa d’Elx xv1 i es refereix al moviment en nom de la Confraria de 1609 s’encarregava de l’orgamunicipal «. ..per quant los

d’Estudis Alacantins, Sèrie II, núm. 8.

z VIVES RAMIRO, J. M.: La «Festa» y el Consuefa de 1709. Ajuntament d’Elx. El;, Imp. Segarra, 1980.

QUI~NTE S~~TA$RUZ, L.: El «Misferi d’EZx»: Orígenes y texto, literalfo.. Tesi de&cenclatura med!;a.,,Vali?ncncla, 1982. «Notas sobre la escenografla del. Mlsteri * “La Coronaclon .» Actes del IV Coiloqui de la Socletat Internacional per a’ 1’Ekdi del Teatre Medieval. Viterbo 1983 4 FUENTES I PONTE, J.: Memoria histbrikiescriptiva del Santuario de Nuestra Señora de la Asunción en la ciudad de Elche. Lleida, Tip. Mariana, 1887.

5 PEDRELL, F.: La Festa de Elche o el drama lírico litúrgico. Col. Ulice, núms. 4, 5 i 4. Elx, Imp. Mozas, 1951.

12

cofrares de la cofraria de dita gloriosísima e humil Verge Maria no tenen din& e sia stat proposat en dita cofraria daurasen la cadira en la cual se fa la asunció de la dita gloriosísima Verge Maria per lo mes de agost cascun any en la sglésia de señora santa Maria. ..».6 Encara que res no es pot afirmar de manera definitiva, no hi ha cap indici que ens faca pensar que aqueixa cadiva no siga allò que avui coneixem com araceli. Aparell d’aquest tipus, d’origen nadalenc, ja apareixen documentats en el segle xv.7 Quant a l’apellatiu de cadira, direm que les cables que encara actualment canta el cor d’àngels que baixa en l’artefacte, comenten amb els versos «Esposa e Mare de Déu, / a nós, àngels, seguireu. / Seureu en cadira real / en lo regne celestial».

Tampoc no ens ha d’estranyar que la Mare de déu ascendís asseguda quan fins els primers anys del segle XVIII no hi ha referències clares a la Ibarra i Ruiz, aquesta imatge imatge erecta que avui coneixem -segons deu provenir del XVII ‘- i sí a altres que apareixen assegudes, com la figura de la Porta Major de Santa Maria o 1’Assumpció de la portada del Consueta de 1709.

També es daten en el Cinc-cents dos fets miraculosos replegats en llibres del segle XVIII on es fa referencia a la tramoia seria: en 1502 es trenca el tauló central de l’araceli sense que ocorregués cap desgracia, i en 1580 la Mzagrana o núvol baixà i puja lligada, per un oblit, a un cordellet molt fi i no a la grossa maroma utilitzada normalment.

Les consuetes més antics, de 1625 i de 1639, presenten també unes acotacions escèniques que s’adapten perfectament a les representacions d’avui dia, encara que en aqueixos anys el temple de Santa Maria no era l’actual: «Acabada esta cobla obres la bporta del cel y devalla lo núvol ab 10 Angel ab palma en la mà. ..»

«Acaba,da de cantar esta cobla tancas lo núval y entra en lo sel y tancas la porta y tornen a sonar los ministrils, campanes y demés instruments.. . » q Més encara, l’escrit de Soler Chacón -Consueta de 1625-, en referir-se en el segon acte a l’escena on la Mare de Déu és pujada en l’araceli per fer veure l’Assumpció, diu: u.. .dit sepulcre dins del ,qual an de estar que sàpien donar a no’stra señora als &gels per co que h,un añy puga sens lligarla al araceli 6 IBARRA I RUIZ, P.: «De la Festa. Antigua Coronación de la venerada imagen.> Elx, La Defensa, 15 d’agost de 1930.

7 MASSIP, J. F.: Teatre religiós medieval als Països Catalans. Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Monografies del Teatre, núm. 17. Barcelona, 1984.

8 IBARRA I RUIZ, P.: «La fiesta de agosto en Elche. Preparativos.» Alacant, El Pueblo de Elche, 29 de julio1 de 1899.

9 IBARRA I RUIZ,. P.: El Tránsito y la Asunción de Za Virgen. Elx, Tip. Agulló, s/d. #(1933?), pp. 8 1 9.

13

que fonch un miracle no caure y sussehir una gran desgràtia qerquè fonch vist quant la volgueren deslligar da1 de la arca,da de la yglésia.. . » lo Encara

que una

gran

majoria

d’autors

indiquen

que el temple

de

Santa Maria existent abans de l’actual (1492/1566-1672) no posseïa cúpula, sembla que actualment hi ha alguns dubtes sobre el particular.

Tanmateix, recordem que la consueta o guió de la Festa citat no utilitza la paraula cúpula sinó la d’arcada. A més a més, el problema de si I’església tenia 0 no cúpula no té massa importancia si comprovem com entre 1672, en que fou enderrocat el temple ruïnós, i 1686, quan, acabada la nau central del que avui coneixem, fou aprofitada aquesta per al culte -per alleujar així l’estreta ermita de Sant Sebastià, on havia estat trasIladat-, la festa es representa en el temple del Salvador (?-1705), del qual no es conserven dades. 1 des del 1686 fins el 1727, quan fou acabada la cúpula de Santa Maria, el Misteri hagué de fer-se, a la forca, en la nau central de l’edifici, ja que la resta d’aquest, en plena construcció, no podia aprofitar-se.

Per altra banda, ja en documents del segle XVI, concretament en Llibres de Fabrica de I’església, apareix citada nombroses vegades, en ocasió d’obres, aqueixa arcada. De totes aquestes anotacions, se’n desprén que aqueix element no era altra cosa que el terrat de Santa Maria.‘i També figura unit a algunes d’aquestes citacions un altre element de la tramoia que ja fou identificat per Pomares Perlasia, «la trapa per on baixa 1’Angel».12 Pel que fa al cas, direm que la trapa també figura en el nou temple i abans d’acabar-se la construcció de la cúpula. Concretament en 1720 es troba un apunt del pagament d’una Iliura i disset sous a Antonio Torreblanca «por componer la trapa de la iglesia por donde baja el Angel.. . ».13 D’altra banda, en les diverses apuntacions de reconeixement o reparació de l’església i on s’esmenten elements arquitectònics com trespo& contra arch, arch, capelles, etc., mai no hem trobat cap menció a una possible cúpula ni a una suposada utilització d’aquesta per al muntatge de la tramoia de la Festa. lo ‘I

tració trador Miquel

IBARRA ARXIU

I RUIZ, P.: DE LA BASfLICA

El Tránsito

. . .. p. 18.

MARIA D’ELX (ABSME): Llibre de la adminisdela fabrica dela gloriosa senta Maria dels anys 1.578 i 1.579 sent adminisde 79 comen& mase. della yo Jno. de llanos.: . ..lunes en VII de diziembre a reparar las goteras de la arcada...

Hi ha anotacions semblants en els DE SANTA

anys 1580, 1584, 1587, 1593, 1599, etc. l2 POMARES PERLASIA, J.: La «Festa» o Misterio de Elche. Barcelona, 1957, p. 27.

Per exemple, en un llibre sense títol del lligall Libros de Fábrica 15051669 del citat Arxiu, es Ilegeix (1580): Ztem pose en despesa y descàrech quinse lliures cinc sous

y tres y trese lliures digüit sous se dóna a mestre Chavaria per adobar la navada de la trapa y lo demés... l3 ABSME: Libro de quentas de la fábrica de Sta. Maria de la Villa de Elch’e desde el año 1719 en adelante.

14

1.2.

LA

TRAMOIA

AkRIA

1 LA

CONSUETA

DE

1751

Per a aclarir un poc tota aquesta qüestió, creiem que pot ser de gran interés la lectura de la consueta trobada últimament, datada en 1751 i realitzada per Carles Tàrrega i Caro. A més del text del Misteri, s’hi inclouen una sèrie de narracions sobre fets suposadament miraculosos o extraordinaris en qu& alguns conats d’accidents o situacions perilloses acabaren sense novetat, gràcies, segons l’actor, a la intervenció de la Mare de Déu d’Elx. Així, per exemple, Tàrrega cita el miracle que ja hem vist en 1502, però amb una nova versió: no és el tauló de I’araceli allò que es tren&, sinó «un bastó dels que la sustenten en la carrucha.. .».

En 1640, un dels obrers del terrat, en plena faena, «se ly torbà lo cap y venzé lo cos y caigué y pegà en lo tauló hon ab gran peri11 pugueren remediarlo y quedant este y tots los seus compañers feren cantar una Salve de gràcies a la Verge».

En 1690 es menciona el torn usat per baixar i pujar els aparells celests. 1 en 1691 el Ilenc del cel: 10

«En 14 agost 1691 estant ya <la tramoya dita mangrana pera baxar Angel, caigué una ala de ella ‘que sol pesar dos arrobes y pegant

sobre lo Ilens del cel, que ya era de molts añys y es ipogués rornpres, sens embargo la dita ala es quedà sobre lo dit llens pintat *de lo ce1 sens rompres y pasar bax al ca,dafal o taulat on estaven los personages que asistien, suscés digne de admiració per caure dita ala y no rompre lo llens en la distància y altura de vint pan%

Finalment, sense citar data i en indicar que havent caigut des de les parts altes ocasionat cap desgràcia, diu:

la gran quantitat d’objectes de l’església mai no havien

«...foren caure una pedra gran de les que sostenen per lo ayre les tapes de fusta de la trapa del terrat per on baxen les tramoies y esta pedra pegar en la barra de en mig de la porta del cel y trencar,la y la ,pedra quedarse en lo llens tan solament de la dita porta sens caure bax a la església...» l4

La descripció de tots aquests successos ens permet, creiem, reconsalguns aspectes de la tramoia del segle XVII. L’obra era representada, com ja havíem suposat, en la nau central del temple i per això existia en la volta d’aquest un forat -Za trapa del terratque la resta de i’any estava tapat amb unes portes de fusta, portes que s’asseguraven durant les representacions mitjancant pedres grans amb funció de contrapés. A alguna distància més avall, aproximadament uns quatre metres i mig -vint pams valencianshi havia un truir

l4 BIBLIOTECA DE JOSÉ MARÍA RUIZ DE LOPE (Elx):

inèdit de Carles Tàrrega i Caro.

15

Consueta de 1751. Manuscrit

llene pintat que figurava el ce1 i que, ja en 1691, estava envellit -«era de molts añyw-.

Aquest llene presentaria, és de suposar que coincidint verticalment amb la trapa, les denominades portes del ce1 sobre les quals travessava una biga o tauló per a ús dels operaris. Aquests operaris devien ser nombrosos, quan fou menester elegir un vigilant per a mantenir I’ordre, ja que en 1690 s’organitzà una baralla en el terrat enmig de la representació.

A més a més, per a I’ascens i el descens dels aparells s’utilitzaven elements semblants als actuals, com torn, maromes, carriola, etc.

Altres detalls com les dimensions o forma del lIenc del cel, el seu emplacament exacte o el de la trapa, la forma d’assegurar la carriola, etc., encara queden per aclarir.

Vist tot l’anterior, hem de suposar que l’espai escènic de la Festa, encara que similar a l’actual, seria més reduït i estaria desplacat vers la Porta Major de l’església. El cadafal es devia muntar davall la volta de la nau central, respectant el presbiteri i el cor -tancat avui amb reixa per darrere, és normal que també ho estigués per davanti permetent que la part de darrere de l’escenari, al creuer, pogués ser aprofitada per més públic que en l’actualitat.

En la figura 1 presentem una hipotètica reconstrucció del muntatge des de l’acabament de la nau de Santa Maria, el 1686, fins el 1761.

1.3.

SEGLE

XVIII

Com ja indicaren Navarro Mallebrera l5 i Vives Ramiro,16 serà en el segle XVIII, concretament en 1761, quan la tramoia canvie d’emplacament per a assentar-se definitivament en la cúpula de Santa Maria.

Els motius del trasllat queden clars en la documentació que aporten ambdós autors.

En 1758 el projecte de reparació i conclusió de I’església fou revisat per l’arquitecte Marcos Evangelio, qui, entre altres coses, féu notar que «...según la situación en que queda la iglesia en el proyec’to, d@sbaratando su terra’do del cu,erpo de la iglesia, cubrién.dola con tejado, no ptaeden bajar las tramoyas que se hacen en el día de la fsstividad de Nuestrla Señora del sitio por donde al prekente d’escienden, que debe ser desde la media naranja, de donde con más facilidaki y hedmosura pueden bajar, sin que pura esto tenga la función más costo que hasta ahora, pues los instrumentos deben ser de madew, guardándolos de un año para otro.»17

Veiem confirmat en aquestes paraules l’ús de la nau central o cos de I’edifici religiós com a marc de la Festa i el canvi forcós de lloc.

"

VIVES

RAMIRO,

R.: Arquitectura barroca en el Reino de Valencia: doctoral inèdita.

Madrid, 1976.

J. M.: Op. cit.

l7

VIVES

RAMIRO,

J. M.:

lJ

NAVARRO

Gobernación

MALLEBRERA,

de OrihueZa. Tesi op.

Cit.,

p.

112.

16

la

En 1760, el pintor murcià Francisco Martínez Talón realitzà el primer cel per a la cúpula que seria installat en 1761 juntament amb la tramoia dissenyada per Evangelio, qui remeté a la Cort del Rei Ferran de Castella el projecte del muntatge: «...el dibujo de lienzo para cubrir la media naranja por dond,e descieNden slas tramoyas el día de áa fiesta dIe la Asunción de Nuestra Señora y el modelo graduado pana que mIejor que en el dibujo se tenga conocimiento de que solamente dos hombres puedkw hacer lo mismo que hasta ahora se han 08cupado más de 20 personas...» l8

1.4.

SEGLES XIX i xx

Després de la data clau de 1761, en que cal suposar que es transformaria bastant la tramoia, poques són les variacions que l’escena ha experimentat fins avui.

Lünica d’importancia, i com a conseqüència de la citada, fou el trasllat del cadafal vers el presbiteri per tal que coincidís amb les portes del cel, situades al costat de la finestra de la cúpula més pròxima a 1’Altar Major, Possiblement, per aixb fou necessari eliminar la reixa davantera del cor i sols quedaria el mur de la seua base -rebaixat fa pocs anys- obligant a modificar la construcció del taulat i potser també la seua altura. També es degué allargar l’andador.19 Allò que sí que pareix impossible és que, almenys en el temple actual, el cadafal ocupas el centre del creuer, ja que amb aixo coincidiria amb el punt més ample de la cúpula, on seria molt difícil muntar la tramoia celest (figura 2).

Les innovacions restants fins a l’actualitat han estat sempre degudes a la necessitat de renovar el material vell, a millorar la seguretat d’operaris i cantors o bé per forca major davant de desaparicions d’elements utilitzats en la Festa.

Sabem que en 1781 els germans Irles, obrers d’Elx, sol-licitaren el càrrec de tramoistes, que ja tingué son pare, obligant-se també a guardar les maromes, artefactes i altres elements aeris.

Després de la Guerra de la Independencia es revisa el material que, havia estat usat per les tropes ocupants de la ciutat. En 1839 es restaura la pintura del ce1 pel pintor illicità Nicolau Sempere i en 1867 se’n pinta un altra obra de José Gonzálvez (a) Paraes Costa 4.500 rals i presentava núvols i àngels tocant instruments musicals i sostenint una veta amb un versicle del Càntic dels Càntics en Ilatí: Quae est istn quae / ascendit invixa

/ super dilectum

sumis?

(Cant 8/5.) B

:P VIVES RAMIRO,J. M.: Op. ci!., p. 113.

Aquest punt sí que apareix documentat

a l’arxiu

de Santa Maria:

en el

Libro de quentas de la fábrica de Sta. María de la Villa de Elche desde el año 1719 en adelante, s’hi llegeix que es pagaren en 1771 deu lliures «...a Joseph Olive?, dorador por la temeparte del gasto ye tuvo el Andador que hiso para Za festtvidgd de Nuestra Senora de la Asunzpczon...~~ RAMOSFOLQUES, A.: Historia de Elche. Elx, Tall. kpanto, 1970, p. 411.

En 1844 es renovà la jassena o biga mestra de la tramoia que feia quaranta quatre pams i mig i, en 1858, es construí una caseta en el terrat de l’església per guardar-hi el torn i la resta de material.

En 1867 es renovaren les maromes. En 1902 es collocà la xarxa protectora damunt de la lona del cel. 1 en 1905 es féu de nou bona part de la tramoia després de les obres de la restauració de la cúpula de Santa Maria, canviant el gros pal d’embarcació que feia de biga per una de ferro.

En 1940 es reconstruí tot el material i pinta un ce1 provisional l’elxà Francesc Rodríguez S. Clement. Els últims canvis importants corresponen a 1960, en que es renovaren les maromes fetes en cànem; a 1971, en construir dos torns nous amb coixinets metàllics i no de fusta d’olivera com els antics, i 1978, en que pinta un altre cel el valencia Maria Garcia Ramírez.

1.5.

ELS

APARELLS

ANGELICS

De la documentació coneguda, res no pot indicar-se sobre possibles canvis en I’estructura o forma dels artefactes aeris: núvol o wzagrana, araceli 0 rescélica i coronació.

Potser amb I’entrada del Barroc es complica el seu ornament amb l’ús d’elements daurats. En 1578 ja hi ha una referencia de la utilització de l’oripell per a adornar el Monument de Dijous Sant de Santa Maria.

Lünic canvi conegut és el del color extern del Núvol. Com és sabut, en 1907 es pintaren les ales o gallons de la Magrunu de color roig, substituint el blau que tenien. Això que a primera vista pareix un despropòsit per fer desaparéixer un aspecte interessant de la simbologia de núvol que a poc a poc ana perdent-se, resulta, davant dún document trobat a l’arxiu de Santa Maria, que és restaurador duna antiga tradició.

En 1643 existeix un inventari del vestuari de la Festa fet per Mossén Macon que havia estat nomenat encarregat del dit vestuari per l’administració de l’arrova de l’oli. Entre les peces citades apareix en primer lloc la següent anotació: «Primo 8 llensos vermells que servijen de ales pera el nuvol y 1 cubilet pera dalt y altre pera baix.» 21 Aqueixes pintures vermelles, segons la forma i mecanisme d’obertura de l’aparell, devien servir per recobrir les ales exteriorment.

II.

LA TRAMOIA

TERRESTRE

Aquesta, menys espectacular que l’aèria, sols presenta dos elements d’interés: el llit mortuori de Maria i el sepulcre de Nostra Senyora.

21 ABSME: Carpeta La Festa d’Hx. 18

EL

11.1.

LLIT

En el primer acte de la Festa es representa, com és sabut, la mort de Maria envoltada pels Apòstols, Maries companyes i àngels de mantell.

1 precisament en l’instant de la mort, el xiquet que fa el paper de la Verge és substituït per la imatge de la Mare de Déu venerada en Santa Maria que d’aquesta manera s’incorpora a la representació.

Les consuetes no expliquen bé com es feia aqueix canvi en epoques passades. El de 1625, aquel1 que té les acotacions escèniques mes extenses, afirma: «Acabada ,esta cobla es gita .la Maria y es ‘qued’a morta y donenli un siri blanch enses len ~1e.smans. Los apòstols se ,ailsen y ab brevetat y ,secret acabada de cantar la cobla següent aparten a la maria del llit y posen a nostra señora en ell y canten agenollats.. .» 22

Afortunadament, Fuentes i Ponte ens llega una bona descripció de la Festa de la darreria del segle XIX i en el seu llibre s’aclareix aquesta escena: «...Za María mayor aant#a su última estrofa, hace UM esfuerzo figurando morir, y aprovechándose dos apóstoles de la confusión quie se produce con alegría en el público, al aparecer el Araceli en las puertas del cielo, desparramando talco, lanzan ,a dicho .escotillón [del centre del cadafal] :al nino que ha desempeñado el papel d<e la María, mientras el clero y los Idemás apdstoles sacan el anda oculta debajo de la cama y ponen sobre ésta la Imagen venerada #de la Patrona.. .» 23

Per altra banda, en aquest instant també apareixien en l’escenari les Cambreres de la Mare de Déu, que cuidaven de la vestimenta i ornamentació de la imatge.

El llit, per tant, no tenia cap artifici ni forat. Per sota d’ell i amagada pels veis que el cobrien hi havia l’arca on es deixava preparada la imatge de la Verge, amb la careta de difunta, abans de la representació.

Aquesta arca ens recorda la tradició de la Vinguda de la figura ilhcitana dins duna caixa que aparegué flotant en la mar. També podem dir que en Santa Maria és costum, mantingut fins avui, utilitzar una arca realitzada en fusta fina i ben adornada per a traslladar a la Patrona dins de l’església sense peri11 de trencadura o fregament.

Sera després de la Guerra d’Espanya quan l’arquitecte encarregat de la restauració del temple i de la Festa, N’Antoni Serrano Peral, dissenyarà i fara construir un artefacte que permetrà fer el canvi amb major dissimulació i comoditat.

El nou llit -mes baix que l’anterioresta situat damunt dún escotilló que el comunica amb el fons del cadafal. El xiquet que interpreta zt B

IBARRA I RUIZ, P.: FUENTES I PONTE,

El Tránsito .. .. p. 12.

J.: Op. cit., p. 197.

19

Maria desapareix simple maquinaria fins al llit (figura 11.2.

per un pla inclinat sota l’escenari i mitjancant una amb contrapesos es fara pujar la imatge de la Verge 3).

EL SEPULCRFI

Actualment, el sepulcre on es fa I’enterrament de la Mare de Déu n.o és tal sinó un gran escotilló quadrat -d’uns dos metres de costatpracticat al centre del cadafal i envoltat per una barana de barrots salomònics, semblants als existents en l’escenari i andador.

Tanmateix, en aqueix sepulcre es porta a terme, ocult a la vista dels espectadors, el canvi de 1’Angel Major de l’araceli per la imatge de la Mare de Déu i, per tant, ha de considerar-se com a part integrant de la tramoia terrestre.

Si llegim la consueta de 1625, veurem com, en parlar del sepulcre,

diu: e. ..y en mig [,del cadafal] lo sepulcre de nostra señora Alrededor de balaustres de modo ‘de Alavastre. . . (. .)

La posen los apòstols en lo sepulcre fent demostracions com qui plora i tancas lo sepulcre...» 24

Aquestes acotacions, juntament amb la ja vista on s’indicava que devien haver-hi persones dins del sepulcre, ens fa pensar en una dispositió diferent en l’antiguitat.

1, efectivament, aquesta suposició queda provada quan, en Ilegir un inventari d’objectes relatius al culte de la Verge d’Elx fet en 1778, es wu com, a més d’«Una Arca larga aforrada de felpa larga, por fuera y ropa azul por dentro con clavason dorada donde se coloca la Santa Ymagen en la fiesta de Nuestra S.“» 25 Es a dir, aquest sepulcre era un moble.

Sobre l’aspecte del sepulcre no sabem res, pero sí que devia ser de grans dimensions o bé estava comunicat amb el cadafal, ja que en el seu interior devien restar operaris i segurament, com avui, havia d’entrar l’araceli per fer el canvi de personatge.

Veient la distribució actual pareix lògic pensar en la segona suposició. Amb el temps, se suprimí el moble-sepulcre i sols es deixà el forat, situant-se dins del cadafal les persones que ajuden a lligar la imatge de la Mare de Déu.

També fou menester fer un fossat a l’entrada del cor del temple perque l’araceli pogués entrar perfectament en el cadafal. Aquest fossat, cobert amb una tapa de fusta, pot veure’s en el sol de Santa Maria davant del presbiteri.

u IBARRA I RUIZ, P.: El Tránsito . . .. pp. 14 i 17. u ABSME: Lligall Visitas de Santa Maria (1761-1887).

20

III.

CONCLUSIO

De tota la documentació existent sobre el Misteri i de la seua comparació amb altres representacions semblants, creiem que no podem pensar en grans canvis dins de l’escenificació, almenys en l’aspecte teatral i des del segle XVI. Hi ha hagut, això sí, variacions en la manera de construir les tramoies adaptant-se a l’església existent en cada moment i als seus elements arquitectòaics.

Pero’, en el fons, l’obra ha quedat inalterada.

Dues dates fonamentals cal assenyalar, i les dues amb intervenció de tècnics, d’arquitectes concretament.

El 1761, deixà la representació el seu lloc original en la nau de I’església i passa davall la cúpula. Potser és aquesta la transformació més forta experimentada pel drama assumpcionista.

A partir d’aquest any, es treballà amb materials i maquines dissenyats per I’arquitecte M. Evangelio, i se substituïren els primitius, d’origen ignorat.

El canvi és gran quan, el treball de vint persones, poden fer-lo dues.

1, evidentment, el Misteri guanyà en espectacularitat.

L’altra data és 1940, quan Serrano Peral construí la maquina que ajuda a canviar el xiquet que interpreta la Maria per la imatge de la Mare de Déu. Amb aquest segon pas, encara que es perdé espontaneïtat i primitivisme, l’obra guanyà correcció i elegancia.

La restar de canvis, necessaris amb el pas del temps i l’envelliment d’aparells i artefactes teatrals, poden considerar-se de segon ordre i no han alterat massa les representacions de la Festa d’Elx.

21

Figwu 1. H~ipotkticra reconstrucció de la festa ,des de 1686 fins 1761. 1) Cad,afal. 2) Anidador. 3) Ehample per ats Cavall,ers Electes. 4) Ent’rada al Cor de l’,e@lésia, 5) Cor. 6) Presbiteri. 7) Altar M(ajor. 8) C!apelles laterals de l’església utilitzades per a les trtqs est’acions de la Festa (,emplac;am,ent sense determinar)

Figwa 2. Exenari de ta @sta (des ,de 1761 fins 1924.26 1) Cadafal. 2) Andador. 3) Ekample per ‘als Ca,&zller Eltxtes. 4) Pllesbiteri. 5) Al@- Major.

6) Estiació :de J’Hort de Getsemaní. 7) Estacid d,el Calvari. 8) Estació del Sant Sepulcre x Per als canvis en l’escenari des de 1924 fins avui, vegeu CASTAÑO GmCfA, J.: «La Festa d’Elx cien años atrás». Rev. de 1’Institut d’Estudis Alacantins, núm. 40, Alacant, 1983.

22

LESPILL

Figur.a 3. Funcionament de la tlîamoia del llit mortuori de la Malre de Déu. 1) La Maria. 2) Imatge d!e la Mare de Déu. 3) Llit. 4) Persiana que serveix de base del llit. 5) Guies indinguies de la pe,rsiana sot’a SeScenari. 6) Màquina de fusta amb contrapesos per a pujar da imatge.

7) Sòl ,del cadafal

E

23

L

A CIENCIA-FICCIÓ EN LA LITERATURA CATALANA

ELS

INICIS

DE LA LITERATURA

CATALANA

DE CIENCIA-FICCIO

1. LA PRE-GUERRA ELS

LfMITS

D’UN

PANORAMA

Volent dibuixar un panorama de la producció catalana dins el genere de la ciencia-ficció, una de les dificultats és establir el punt d’arrencada. No s’hi val, és clar, a considerar-hi 1’Arnau de Vilanova del segle XIII, com tampoc no sembla que als grecs se’ls hagi acudit dincloure-hi el Plutarc que al segle I escrivia la interessant descripcio Del rostre que es veu dins el cercíe de la Lluna. Una data convencional i provisional, sobretot pel material a l’abast, podria ser la de l’inici del segle.

25

IBPU El trencament brutal que va significar la guerra civil de 1936-1939 i la política cultural franquista de la immediata postguerra, un aspecte de la qual va ser l’afecció a reduir a pasta de paper els llibres catalans que van trobar, fan que habitualment, en qualsevol panoràmica contempor-arria, hàgim de considerar dos períodes: abans de la guerra i després de la guerra, divisió que caldrà seguir en aquest estudi. Cal tenir en compte també, tocant al trencament, el fenomen de l’exili: com tindrem ocasió de veure en parlar dels escriptors actius abans de la guerra, la victoria franquista va representar l’allunyament físic per a la majoria d’ells, de tal manera que la fissura no és solament per la desaparició deis Ilibres, sinó per I’allunyament dels autors, per l’absoluta falta de contacte entre ells i les noves generacions.

Totes aquestes circumstàncies fan que en ocasions hi hagi més possibilitats de localitzar un manuscrit català del segle xv al British de Londres o a la Bibliothèque de París, que un llibre publicat els anys trenta a Barcelona.

Com m’imagino que a la majoria de literatures, els manuals catalans encara no s’ocupen de la ciencia-ficció.

En català, referit a textos del genere escrits abans de la guerra, que jo sapiga només podem comptar amb un solitari article de Joan Fuster de 1969, que esmenta tres textos, els mateixos que després J. M. Benet i Jornet consigna a I’Enciclopèdia Catalana, i un altre article en que jo mateix, el 1982, comentava quatre altres cantes anteriors als anys trenta. Serveixi aquest comentari, dones, més que com a garantia de feina de primera mà, que ho és, com a avís de la provisionalitat de les dades i de les possibles conclusions.

Finalment, caldria advertir que em sembla que, en analitzar la paleohistoria de la ciencia-ficció catalana, caldria dedicar un apartat a esmentar les traduccions al català de textos forasters, que n’hi va haver; un capítol imprescindible del qual em veig obligat a prescindir en aquesta primera aproximació dedicada únicament a la producció autòctona.

ELS

PIONERS

Dins els trenta anys que van de 1905 a 1935 hi ha una dotzena de textos que, tot i que alguns són d’adscripció dubtosa al genere, podrien configurar la nomina provisional dels pioners catalans de la cienciaficció. Ben segur que n’hi ha d’altres, pero els que segueixen ja poden formar una mostra representativa, Antoni Careta i Vidal (1843-1924), traductor al català de l’obra del felibre Fèlix Gras i autor del primer diccionari català de barbarismes (1901), és un dels qui amb el canvi de segle treballaven per la dignificació de la llengua catalana. El seu conte «L’ull acusador>>, publicat per primer top el 1905, és, ara com ara, dins aquest panorama provisional, el primer text català que gosaria inscriure dins el genere. Té, a més, una característica que li dóna una significació particular: pel tema (l’aplicació de la tècnica fotogrtica en el descobriment de l’autor d’un assas26

sinat, mitjancant el positivat de les imatges que haurien quedat inscrites al fons de la retina de la víctima) s’entroncaria amb la tradició de creure que en els 1.111sde la persona assassinada quedaria gravada la imatge de l’assassí, tradició present a la literatura catalana medieval en un famós poema de Jordi de Sant Jordi (s. xv), Estramps: «JUS lo front port vostra bella semblanca» (Sota el front porto la vostra bella imatge, tema reprès per Poe i Lovecraft.

D’altra banda, la voluntat de modernitat és en la referencia, com a garantia, al fet que, als Estats Units d’Amèrica, un famós doctor hauria treballat amb aquest sistema fotogràfic. Dins la dialèctica entre humanisme i ciencia, present en aquest relat i en general dins els textos primitius de ciencia-ficció, l’autor s’inclina per l’actitud humanista del jutge protagonista, que s’oposa al malvat «alias doctor Nostradamuw, que resultara un impostor.

Del mateix 1905 és L’escudeZlòmetro, sàtira escrita per Santiago Rusiñol (1861-1931), el pintor format al París dels impressionistes, bohemi ric i rodamón, artista vital, escriptor celebrat, animador del Modernisme català -el període de canvi de segle en que s’agrupaven els entusiasmes creadors del nacionalisme català, amb uns criteris estètics germans dels de 1’Art Nouveaui creador dels «4 Gats», local barceloní on es donaria a conèixer el jove Picasso. Un anecdotari inexhaurible I’ha convertit en un dels personatges catalans més populars. L’escudeZlòmetvo és un monoleg cò’mic, estrenat el 6 de marc de 1905. Aquí, l’estranger que presenta el seu invent, que ha de posar la tècnica del futur al servei de l’alimentació automàtica de tothom, segons la nota de l’autor «Sembla boig, i potser ho és». Hi ha, dones, la mateixa actitud reticent, respecte als nous avencos i respecte als científics, que al text contemporani esmentat anteriorment.

(Segons Sempronio, l’inventor de l’escudellometro va existir de debo: es deia Rufino Carpena i era mestre al Masnou.)

També dins el camp de la sàtira cal inscriure el text següent, de 1910: «Un somni futurista espaterrant», de Pompeu Gener (1848-1920). Recordat sobretot com un personatge de la bohemia de Barcelona, Pompeu Gener va ser un dels primers divulgadors de Nietzsche de cara al món cultural català, i també a l’espanyol i al sud-americà; vivint a París, el 1880 hi public& en francès La mort et Ze diable, amb proleg de Littré.

Com Rusiñol, fou actiu dins el Modernisme.

«Un somni futurista espaterrant» és una visió desordenada i humorística d’un univers futur: influït per les notícies contemporànies -catàs?rofes i profecies científiques-, l’autor té una visió de segles a venir. Fóra, dones, més un relat d’anticipació que no de ciencia-ficció, i sobretot té més tros dedicat al futur dels espais siderals i de les esferes divines, que no al planeta Terra, del qual dóna una visió futurista a lültima part.

Una prova de la popularitat de Pompeu Gener, la tenim en el fet que a la primera novella llarga que podríem qualificar de ciencia-ficció, Homes artificiaís (1$X2), hi surt com a personatge: és el1 qui presenta Nietzsche al protagonista, i qui dissenya les incubadores que serviran de 27

LESPILL motlle per a la humanitat futura, També, com al text anterior, aquesta novella té forca d’utopia anarquitzant.

L’autor, Frederic Pujulà i Va&, nascut a Palamós (Empord,à) el 1877 i mort fora del país, a Bargemon (ProvenGa) el 1963, va ser un home d’acció: movent-se també dins els cercles modernistes, va ser un divulgador de l’esperanto, organitzador del Congrés d’Esperanto de Barcelona el 1909 i capdavanter dels voluntaris catalans que van anar a Huitar al costat dels aliats a la primera guerra mundial. A Homes artificials el protagonista es proposa el canvi de la humanitat per mitjans científics; després d’haver assajat un divertit procés dessocialitzador, emprèn la seva obra magna, convencut que no és possible la reforma de la humanitat, i cal una nova creació. En aquest cas, vol fer actuar la ciència allà on ha fracassat l’humanisme.

Té l’aire dúna sàtira, però’ amb I’amarga conclusió que no és possible cap renaixement dúna humanitat no contaminada pels efectes socials.

El científic de l’obra de Pujulà havia d’emigrar a Berlín per poder tirar endavant el seu projecte, entre altres raons per la manca de mitjans al país, Potser és també aquesta manca de mitjans la que fa girar els dos autors següents de cara a les catàstrofes naturals, concretament a un nou diluvi universal.

En rigor, potser les dues narracions següents no haurien de participar en la classificació de ciència-ficció: hi tocarien només en el sentit que arrenquen d’una situació de futura catàstrofe universal, anticipació, dones, que amb altres motius -1’acció incontrolable de la ciènciatrobem en altres textos del gènere; perb hi comptem també totes aquelles en què la catàstrofe és produïda per agents extraterrestres.

Ramon Reventós (1882-1923) és un personatge del tarannà dels que acabem de veure, participant també d’aquesta literatura satírica dels primers vint anys del segle, en moments d’eufòria catalana. Va ser el moment de la florida de les revistes d’humor, a les quals Reventós va participar amb diversos pseudònims.

De fet, la seva obra havia quedat dispersa per diaris i revistes fins que el 1946 es va editar a París un primer recull de dos cantes seus, amb dibuixos del seu company de bohèmia barcelonina Pablo Picasso. (A la facana del barceloní cine Bosc, a la rambla del Prat, Gargallo es va retratar en un dels quatre caps que l’adornen.

Els altres tres són precisament Picasso i «Moni» Reventós, juntament amb Nonell.)

El 1950 i el 1953 s’editaren noves recuperacions de cantes seus. «El diluvi a l’inrevés» parteix de la situació que el gènere humà no ha sabut utilitzar en un sentit positiu els avengos del progrés. El nou diluvi que es desencadena és a l’inrevés que l’altre: una sequera absoluta, La salvació, el nou Noè l’aconsegueix en un edifici curul1 de bótes de vi. La família elegida s’hi salva, amb animals de totes les espècies, que esdevenen domèstics. Quan retornar-à l’aigua, només de tastar-la, les feres tornaran a ser salvatges. Es tracta d’un conte intranscendent d’humor, que tanmateix no s’aparta gens de la ideologia dels precedents.

28

CESPILL Més solemne és l’altre que també s’inspira en el diluvi: «L’Arca de No&, S. A.», publicat ja dins l’època de la primera dictadura (1924).

L’autor, el valencia Jesús-Ernest Martínez Ferrand0 (1891-1965) fou escriptor de creació fins al 1936; després de la guerra, en un temps que no era possible fer la historia de cada dia, es dedica a l’estudi de la històtria catalana medieval. «L’Arca de Noe, S. A.» és significatiu del seu estil, en el qual la imaginació arrenca de situacions quotidianes.

Aquí, un estranger ros, segurament alemany, compareix com a representant d’una companyia d’assegurances de Nova York que, davant la imminencia d’un futur diluvi universal, que durara el doble que l’anterior (vuitanta dies i vuitanta nits), ha emprès la construcció duna arca, semblant a un transathmtic, amb deu categories de viatgers. Els seleccionats que s’hi inscriguin poden anar pagant la reserva en còmodes terminis mensuals. El desenllac augmenta el subdesenvolupament que ja apuntava en esmentar el recurs a la catàstrofe natural: es tracta dúna estafa picardiosa.

També de 1924, i de tan dubtosa filiació, és la següent obra a considerar. Com Ramon Reventós, Angel Ferran, nascut a Palafrugell el 1892 i mort a Tolosa de Llenguadoc el 1971, va deixar l’obra d’humorista escampada per revistes i diaris, i inèdita gairebé tota l’obra escrita amb posterioritat a la guerra civil, en trenta anys d’exili, dintre els quals passà un temps presoner dels nazis, fent treballs forsats a Alemanya.

«Juli Veme» va aparèixer junt amb tres cantes més de Ferran, amb illustracions propies, dins un volum d’E¿s contistes catalans, que amb voluntat de revista periòdica aparegué en temps de la primera dictadura, i que fracassà en un moment que el públic no estava gaire per comprar revistes d’humor censurades. L’acció se situa el 1917, pero només per tal de fer una allusió a la censura d’aquell temps revoltat, i, sense anomenar-la, a la del moment en que Ferran escrivia. S’inicia amb el naufragi d’un vaixell qualificat de modern i que en realitat és futurista: propietat d’una companyia de nom nord-americà -i tornem a trobar aquesta referencia com a patent de modernitat-, en cas d’accident només se’n va al fons la quilla, i cada dependencia se separa de la resta i continua navegant pel seu compte; així els jugadors s’installen a la sala de billars, i cada viatger compra l’espai que més li plau en pública subhasta.

Només un hidalgo portuguès i el seu fil1 s’entesten a seguir els vells mètodes i compren un gussi al museu de bord. En la seva travessa solitaria sorgeix l’homenatge a un dels pares de la ciencia-ficció europea, Jules Verne, que per si sol justificaria mirar d’incloure aquest conte aquí: el noi es troba a la butxaca un gra de blat i, recordant L’illa misteriosa, el planten en un forat de la barca i pel juny de l’any següent poden celebrar la festa del blat.

Una incursió més profunda a mons exotics és la que fa Joan Santamaria amb «L’Eudald» (1925). L’obra creativa de Joan Santamaria (18871956) sovint s’inscriu dins el fantàstic, a la manera d’E. A. Poe. «L’Eu29

dald» és un capítol, que pot funcionar com una narracio auto’noma, de MU vida en doina, les memòries de l’aventurer doctor Verdós, alienista de la Salpêtrière de París i viatger per tot el món. La historia de 1’Eudald és pràcticament un conte de baixos fons, amb tot un raonament fet en termes científics, mèdics. En una casa del barri xinès barceloní, un mariner marsellès apunyala I’Eudald amb un Phi-Lai, una arma terrible a la fulla de la qual hi ha un seguit de forats que reprodueixen exactament la situació de les artèries i les venes del tòsrax huma, de tal manera que, un top clavada l’arma, la sang continua circulant a través dels forats; un vernís adherent que cobreix la fulla hi solda els vasos sanguinis, i així és possible viure amb el punyal clavat, pero’ arrencar-se’1 significa la mort. Es tracta d’un relat encavallat entre la literatura policíaca, la terrorífica i l’especulació científica, aquí sense pretensions d’anticipació.

Contràriament, L’illa del gran expeviment (19271, subtitulada «Reportatges de l’any 2000», té tota la voluntat de novella futurista.

Onofre Parés, l’autor, la dedica a l’honorable senyor Esteve Morell, aleshores batlle de Melbourne, Australia, i tant I’un com l’altre semblen dos catalans de ciencia-ficció; ara com ara, Onofre Parés és un enigma: no n’hi ha cap dada en cap dels 110~s de consulta on haurien de constar.

A la novella, els idealistes se’n van tots cap a Australia, el 1950, després de separar-se dels capitalistes, que restaran a la societat vella; hi van a tirar endavant els seus projectes de societat, establerts en un llibre publicat el 1930, i fins l’any 2000 estaran tallades totes les comunicacions entre el món idealista i el capitalista.

Aquel1 any surt de Barcelona I’excepció que comprovara com han anat les coses a I’illa del gran experiment.

La novella és l’informe que redacten. La marxa dels idealistes recorda la partida a Icaria dels cabetians de Narcís Monturiol, i tota l’obra té un aire d’utopia basada en els socialistes anomenats precisament utopics. A remarcar que, entre les explicacions científiques dels idealistes, tornem a trobar una referencia al diluvi: aquí és explicat com una gran tromba d’aigua que, per uns canvis de pressió, hauria ocasionat el buidament dels oceans de la Lluna i el diluvi damunt la Terra (els fò’ssils antediluvians haurien estat animals de la Lluna que haurien viatjat per l’espai junt amb l’aigua); els idealistes aconsegueixen crear una pressió en sentit contrari i retornar l’aigua a la Lluna, que esdevé fèrtil i colonitzable.

Anunciada com una primera part, no sembla que s’hagués arribat a publicar cap continuació d’aquesta novella, que és potser la més significativa de la humil paleociència-ficció catalana.

Una altra novella amb enigma, en aquest cas no sobre l’autor sinó sobre la data de publicació, és Retorn al SOI, subtitulada «Novella de fantasia i sàtira». No esta datada, pero, és posterior a 1932 i segurament anterior a 1936; del període republicà, dones. Si les altres dues novelles llargues (Homes artificials i L’illa de2 gran experiment) podien ser llegides com unes allegories anarquista i socialista, respectivament, Retoun 30

al sol fóra el plantejament dún republicà demòcrata, que rebutja la violència. L’autor, Josep M. Francès, nascut a Lleida el 1891 i mort a I’exili, a ME^xic, el 1966, a més d’obres de caràcter popular (va escriure la lletra dúna de les sardanes més conegudes, El saltiró de la cardina), té d’altres textos de caràcter allegòric, escrits en temps de la primera dictadura -«sota l’urpa de la tirania contrademocràtica i anticatalana», en paraules d’ell mateix, i durant la guerra civil. La novella s’inicia l’any 233 dúna nova era: a mitjan segle xx, havent esclatat una guerra mundial, un savi havia posat en marxa un dispositiu a base d’amoníac per tal de destruir per congelació la vida terrestre.

Els geòlegs descobreixen que la muntanya de Montserrat, al centre de Catalunya, és buida per sota, i els ciutadans s’hi refugien. Despleguen una societat basada en la tècnica i en l’organització científica del temps i dels recursos, i en l’aspecte social apareix la referència a les picabaralles partidistes del temps de la república i potser alguna intuïció del futur enfrontament.

Abocats al desastre final, quan la lluita ha destruit les màquines que mantenien respirable el clima, els protagonistes fugen i retornen a l’aire lliure, en una època en què ja s’ha fos la glaciació.

Amb una arrencada i un plantejament de ciència-ficció, i pàgines d’intriga i acció, el final té un to franciscà ja anunciat al text: l’himne nacional dels habitants del subsò’l era 1’Himne al sol de sant Francesc d’Assís.

Relacionable amb l’obra dels humoristes Ramon Reventós i Angel Ferran seria la de Joan Sacs, un dels pseudlunims de Feliu Elias (187% 1943). Dibuixant, crític d’art, periodista, etc., és com els altres esmentats un autor de cantes humorístics amb elements fantàstics.

«L’home que agafà una estrella», publicat el 1934, més que un conte de ficció científica, seria un conte de ficció amb científic. A més d’anunciar una futura quarta dimensió, i de fer referhncies frívoles a la llei de la gravetat i a les de la perspectiva, al moment de resoldre si l’objecte no identificat és realment una estrella, el jutge del conte hi fa comparèixer Josep Comas i Solà (1868-1937), celebre astrònom barceloní amb projecció mundial -membre de la Société Astronomique de France, de la Roya1 Astronomical Society de Londres, de la Societat de Física de Frankfurt del Main i d’altres-, una de les màximes figures científiques catalanes del moment (a el1 devem que el Parallel barceloní dugui aquest nom), el qual es limita a dir que, els astrìinoms, «de tan a prop no hi entenem res».

Característiques diferents dels textos anteriors presenta «El llamp blau», publicat el 1935, i amb el qual completarem la dotzena. L’autor, Joaquim M. de Nadal (1883-1972), polític monàrquic a la seva joventut, president de la Comissió municipal de Cultura que acompanyà Einstein en la seva visita a 1’Ajuntament de Barceona pel febrer de 1923, com a periodista fou cronista oficial de la ciutat. En aquesta histbria, que pren com a motiu un tema de ciència-ficció actual (l’invent del «llamp blaw, 31

L%SPILL .

una arma mortífera consistent a poder produir a voluntat un llamp a l’atmosfera, amb molt més poder destructor que els naturals, i dirigible contra qualsevol objectiu), es barregen l’espionatge, les gestions diplomàtiques de les potències europees i els EUA, i els fets històrics (l’acció és entre 1912 i l’atemptat de Sarajevo), amb xantatge, assassinat i suïcidi finals. La culminació n’és una reflexió moral: si el científic, jueu pacifista, que l’ha inventada hagués venut la seva arma mortífera, li haurien concedit distincions humanes, precisament per haver descobert allò’ que podia destruir la humanitat: sacrificant-se per salvar-la, mor enmig del menyspreu general.

Ja el 1936, Elvira Augusta Lewi, escriptora, dibuixant i periodista de temes d’art i de decoració, nascuda a Barcelona el 1910, publicava el conte «Els habitants del pis 200». Una altra utopia futurista, intima i modesta, també situada als EUA, concretament al pis 200 dún gratacel de Nova York, on un grup de gent desenganyada ha fundat el Club Blanc.

També el 1936 es publicava El primer adequí, de Pere Calders, que inclou «La meva estada al Centre de la Terra», amb la construcció dúna esfera terrestre immensa amb finalitats científiques.

Pere Calders, pero, nascut a Barcelona el 1912, el tractaré entre els autors de la postguerra.

Així mateix, aquí caldria deixar constància dún text del mestre de la prosa, Joaquim Ruyra (Girona, 1858 -Barcelona, 1939). A més a més d’un conte sobre la fi del món, somiada, amb intencions moralitzadores, té un fragment incomplet i sense datar, L’any tverzta mil trenta, inici de les memò,ries del periodista Centí Guasc, nascut l’any 29995, amb una descripció de les futures autopistes d’entrada a Barcelona, que cal situar entre els textos anteriors a la guerra civil.

CONCLUSIONS

PROVISIONALS

Tal com anunciava en citar, al principi, el text dún dels més lúcids coneixedors de la nostra literatura, Joan Fuster, aquest panorama no ha estat fet amb «un rigor i una objectivitat estrictes», sinó «amb moltes confiances implícitesD, Qualsevol lector en pot extreure les seves pròlpies conclusions.

Potser uns detalls evidents foren que no he pogut parlar prìipiament d’autors de ciència-ficció, sinó d’obres. En una literatura com la catalana, que malda per sobreviure, es fa difícil l’especialització.

També, en una terra tot sovint espoliada, en què les etapes d’autogovern han estat esporàdiques a l’època moderna, i encara amb limitacions, i que, dones, no ha pogut administrar-se els seus béns ni establir amb prou mitjans la seva recerca científica, la literatura de ciència-ficció, que necessita un cert estímul, més que especular sobre els avengos científics, que no tenia a l’abast, sovint s’ha hagut de dedicar a reflexionar sobre els trasbalsos socials, humans, que s’hi relacionen. Potser conseqüència d’aixà és la vocació d’obertura a Europa, i la referència als Estats Units d’Amèrica com a símbol exòtic de modernitat.

32

IXSPILL Per tot el que ja ha estat dit i és bastant sabut sobre el trencament traumàtic que va representar la desfeta de 1939 i les seves seqüeles, tot i que cal considerar la quinzena de textos presentats com els antecedents de l’actual ciencia-ficció catalana, cal tenir present que els autors actuals generalment no s’hi han basat ni poc ni gaire; és mes, sovint ni n’han conegut l’existència.

Així, tractar de la literatura catalana de ciènciaficció de la guerra enca ha de constituir un capítol gairebé autonom del que ha estat presentat en aquest article. Trobarem algun intent solitari els anys cinquanta, pero la represa de la literatura del genere, que no s’ha aturat fins ara i que és bastant vigorosa, s’iniciarà realment els anys seixanta. Una fissura de prop de trenta anys justifica tractar el tema en dos capítols separats. (Que aquest serveixi de primera aproximació i de promesa d’un futur panorama de la ciencia-ficció catalana més actual.)

II.

LA POSTGUERRA

Per fer un panorama de la ciencia-ficció catalana des de la guerra civil de 1936-1939) fins a l’actualitat, una de les classificacions que podríem establir és entre les obres publicades fins a 1975 i les posteriors.

Pel que fa a la historia, el 197.5 mor definitivament el general Franco, personatge acientífic i real que tanmateix mantenia una situació digna de la ciencia-ficció més macabra. 1, referit al nostre tema, pel novembre de 1974 es publica Mecanoscrit del segon origen, best-selley del genere i de la literatura catalana en general (pel novembre de 1982 se n’ha publicat la dinovena edició), i que suposa una relativa normalització per a la literatura catalana de ciencia-ficció.

A efectes pràctics, pero, dividiré cronolò8gicament el treball en quatre apartats, corresponents aproximadament als anys cinquanta (la foscor), els seixanta (la represa editorial), els setanta (un moment de plenitud) i l’actualitat.

Pel que fa a la situació catalana global, a l’article anterior ja hi havia unes dades mínimes en l’apartat corresponent a la llengua catalana. Aixf, dones, aquest article sera només un repàs aproximatiu del material disponible; com l’anterior, no pretén ser ni un inventari exhaustiu de tota la producció ni una ressenya crítica o valorativa de les obres que hi esmentaré.

D’altra banda, com ja ho veurà el lector, el criteri que hi segueixo es purament acumulatiu, fent constar les obres que conec que em sembla que poden relacionar-se amb el tema, sense fer distinció de les que foren propiament de ciencia-ficció i les que més aviat caldria qualificar de política-ficció.

Donada la feroc repressió d’aquests -enanys, sovint autors que no han mostrat cap predilecció cara no aquellsespecial pel genere l’han utilitzat per tal de distanciar o camuflar el contingut critic dels arguments de les seves obres. Es un altre servei que ens ha fet la ciencia-ficció.

33

Finalment, abans de comentar la Iletania, voldria tornar a recordar el text de Joan Fuster que encapplava la nota precedent: no hi busqueu «un rigor i una objectivitat estrictew.

No hi són.

DESPRÉS DEL

DILUVI,

ELL

Als anys quaranta, els de feixisme més ferotge, no cal pensar a buscar cap novella catalana de ciència-ficció; ni de les altres. No és fins a mitjan dels anys cinquanta que podem comentar a trobar alguna cosa.

Antoni Ribera (Barcelona, 1920), director d’Antofogia, revista clandestina dels anys quaranta, membre fundador del CEI, d’estudis interplanetaris, i del CRIS, d’exploracions subaquàtiques, ha escrit llibres de divulgació del submarinisme (com Els tzomes peixos, 1954) i sobre ovnis (L’attra banda del mirall, 1980). El 1953, amb el Llibre dels set somnis, viatges en el temps amb el recurs del somni, inicia la represa de la cièlncia-ficció catalana (sempre segons el material que he sabut trobar).

Els textos més adscrivibles al gènere foren «La nau cretenca», en què l’autor visita amb els cretencs una Altàntida els habitants de la qual parlen base, i «El malson», en què reprodueix, l’any 2785, l’episodi homèlric de Nausica. El 1957 Ribera va publicar un volum d’obres teatrals, LZibve dets vetovns, en què diversos personatges literaris o histkics compareixen al temps actual. Dels tres cantes que completen el volum, cal ressenyar dins aquest inventari el primer, «Un pitecàntrop erecte», en que el pitecàntrop es presenta a la redacció dún diari per a desmentir una informació a l’entorn dels responsables de la utilització de la destral de mà al paleolític inferior. Posteriorment, el 1973, Ribera encara va publicar una altra obra que hauria d’haver anat inclosa al volum de 1957, i que ens interessa aquí: Cyrano a la Ltuna. Cyrano de Bergerac, viatger sideral, visita Cape Kennedy i s’entrevista amb Von Braum, que no es creu que el parisenc hagi estat a la Lluna.

Pere Calders, que he esmentat com a autor d’un dels darrers textos d’abans de la guerra, escriu també un dels primers de la postguerra.

Exiliat el 1939, va viure a Mèxic fins el 1963, en què va tornar. Calders és un dels màxims representants del conte curt catal&; moltes de les seves obres entren dins el gènere fantàstic, sovint a partir de destriar I’aspecte sorprenent de la realitat. El 1955 va publicar el volum Cvòniques de ta veritat oculta, que inclou «L’home i l’ofici», amb un inventor que assoleix el desdoblament de cos i esperit i fins i tot es telefona.

El 1956 Calders publica «L’espiralD al númro 1 de la revista EI Pont, que encara es manté a Barcelona; en aquel1 moment, prohibides les revistes en català, consta com a &ol+lecció El ‘Pont», per fingir que era una sèrie de llibres (i és el segon número 1, perquè el 23-IV-1952 Miquel Arimany, I’editor, I’havia fet sortir, perb aleshores no li’n van autoltzar cap més). «L’espiral» s’inicia al moment que, «prement un botó, es pbdia destruir totalment la terra», i tracta del seguit de controls que prote34

ESPILL giran el botó, formant una espiral que envoltarà el planeta i paradoxalment ocasionara la destrucció de la humanitat.

Encara a I’exili, Calders publica «Reportatge del dia repetit» (1957), amb la presencia inexplicable de tres dimarts seguits, i «Demà a les tres de la matinada» (1959), data de sortida d’un coet casolà en direcció a la Lluna. Encara que sigui a costa de fer un salt en el temps, val la pena de comentar ara la resta de l’obra de Calders que ens interessa aquí. Ja dins els anys seixanta, «Explorador celeste a la deriva», amb un menut extraterrestre que aterra entre les figuretes dún pessebre; «La “Nemours 88”», amb els trasbalsos provocats per una computadora introduïda en una empresa, i «Atoms per a la pau», amb un enginyer nuclear que fa els experiments al laboratori d’una fabrica de sopa concentrada.

Més recentment, al volum Invasió subtiI i altres cantes (1978), n’hi ha cinc que han de comptar a l’inventari del genere: «Un trau a I’infinit», «El millor amic», «Zero a Malthusa, «La rebellió de les coses» i «La societat consumidan, que tracten, amb ironia i escepticisme, temes del nostre temps.

Per acabar el rep,às d’obres anteriors als anys seixanta, potser cal esmentar Joan Perucho (Barcelona, 1920), jutge, gastronom i un dels escriptors catalans més originals, iniciat com a poeta surrealista.

El 1957, l’any primer de la noosfera que anunciava Teilhard i que el1 no va arribar a veure, l’any del Ilancament del primer satèllit artificial, el Sputnik 1, mentre que Barcelona era seu del VIII Congrés Internacional d’Astronàutica, Perucho va publicar el Llibre de cavalleries, en que es barregen l’edat contemporània i la mitjana, a l’estil del lanqtri de Mark Twain. Les històries nattlvals, de 1960, és una novel-la de vampirisme, en que crea el personatge Onofre de Dip, vampir català que troba la pau a mans d’Antoni de Montapalau, científic barceloní vuitcentista.

Més que un autor de ciencia-ficció (tot i que a les seves obres hi ha erudició científica ironica), Perucho fóra un autor del genere fantàstic, amb referències explícites a Lovecraft.

ELS

ANYS

SEIXANTA:

LA

REPRESA

Els anys seixanta, amb totes les limitacions, representen els de la represa de la literatura catalana.

Dins un text que no és del genere, «La muntanya màgica», Josep A. Baixeras, el 1960, introdueix I’invent de la maquina de ballar sardanes, amb robots moguts per ones sonores.

Ferran Canyameres (Terrassa, 1890 -Barcelona, 1964) és encara un dels autors ad’abans de la guerra». Exiliat a París el 1939, hi funda una editorial que després va traslladar a Barcelona, en la qual es va publicar Simenon per primera vegada a la península.

El 1962 treia a Palma de Mallorca Món, dimoni i mm, amb dues narracions. La primera, ambientada entre els exiliats catalans de París, que fugint del franquisme van anar a topar amb l’agressió nazi. La segona, uE misteri de 35

LESPILL Clara», és un text de ciencia-ficció: La protagonista té un fil1 un any després de la mort del marit, sense cap contacte amb ningú mes. El misteri s’esclareix amb la descoberta dels experiments del doctor Pastallé, que havia extret «el fluid dels òrgans de reproducció» del cadàver del marit, i, en una exploració ginecològica, l’inocula a Clara amb l’instrumental mèdic. Una anticipació relacionada amb la fecundació artificial, dones.

També representa una incursió en el tema per part d’un autor no especialitzat Calpúrnia (1962), d’Alfred Badia (Barcelona, 1912), dramaturg i poeta, traductor al català dels Sonets a Ovfetl de Rilke i de poemes de trobadors occitans. Calpúrnia, «la dona electrònica», és creació del doctor Alfred Fitzgerald, científic nord-americà que l’ha construïda per compte del Comitè per a la guerra psicologica de 1’Oficina central d’espionatge i contraespionatge.

Robot amb forma i psicologia de dona, Calpúrnia ha d’esdevenir l’espia perfecta. Amb detalls humorístics, l’argument de ciencia-ficció serveix per a mostrar aspectes de la relació entre homes i dones.

Entre altres autors que es van acostar esporàdicament al tema abans de la meitat dels seixanta hi ha també Antoni Muset (Igualada, 1890 -Valls, 1968), amb La gesta d’en Pamoressi (1964). August Pamoressi, de cognom italià, nascut en territori britànic, fil1 de pare polonès i mare holandesa, aconsegueix del govern de 1’Equador que li sigui cedit un quilòmetre quadrat de terreny i que 1’Estat jnverteixi quinze milions de dòlars en la seva gesta, consistent a perforar la Terra fins arribar a les seves entranyes, per descobrir-ne els misteris i oferir-los a les generacions venidores. Al seu equip s’integren individus d’arreu del món, entre ells un cepat catala, anarquista, anomenat «l’ExaltatB. Quan el govern, a la vista de la manca de resultats, els vol retirar l’ajut, troben or; després, petroli; més endavant, restes d’una civilització extingida i, finalment, després de travessar una immensa cova poblada d’animals fabulosos, perforen un mur que és part de la volta que cobreix la Vall del Misteri, habitada per una raca gegantina d’homes blaus i dones blanques, raca humana que havia quedat separada de la nostra a través dels segles. Editat per Miquel Arimany per compte de l’autor, que moria poc després, el llibre ara és pràcticament impossible de trobar.

Un altre volum també espars, i que jo encara no he sabut localitzar, és obra de Nicolau M. Rubió i Tudurí (Maó, 1891 -Barcelona, 1981), arquitecte, dissenyador de jardins amb Forestier i escriptor. Aquest autor té diversos llibres, en cata& i en francès, explicant els seus safaris africans. El 1965, dins el volum Un crim abstracte o el jardiner assassinat, explicació dels fets que haurien incloïa el conte «La gran sotragada», dut la humanitat al caire de la destrucció pel cap d’any de 1987 a 1988, en ocasió de lluitar per la conquesta de Neptú les dues superpotències.

El volum també conté «Gzwrrawtzicxmn, amb una curiosa societat espiritual a la selva amazonica.

36

Estanislau Torres (Barcelona, 1926) és un altre autor que, sense dedicar-se al genere, lútilitzà, al conte «L’estratègia dels fils dominantw, dins el volum EI foc i Za cun (1966). En un moment que en la literatura catalana era dominant el realisme, Torres treballava amb situacions límit relacionades amb el tema de l’absurd, des d’una perspectiva engatjada. Així, a «Llestrategia.. . », el recurs que podem relacionar amb la ciencia-ficció esta al servei d’una parabola política: el científic Foreman posa al servei del dictador Upan-Vendrich el seu invent per a detectar moviments subversius: uns fils transparents que els encerclarien.

El dictador l’estén i el multiplica de tal manera que, quan mor, ni el mateix inventor no el pot controlar: tot ha quedat encerclat dins la xarxa.

També Joaquim Carbó, nascut a Caldes de Malavella el 1933, i iniciat dins la tècnica realista, a la novella juvenil La casa sota Za sorru (1966) introdueix elements del genere: un ex-nazi ha construït una ciutat subterrania sota el desert del Sahara. Aquesta és la primera duna popular serie d’obres d’aventures amb els mateixos personatges: Els bruixots de Kibor, La casa sota el WZUY(publicada en 1973-1974 a la revista infantil Cava22 Fort, i en que apareix una base submarina secreta que busca les restes de I’Atlàntida), fins arribar a La casa sobre el gel (1982). 1 el 1979 publicava Ccdidoscopi de Z’aigua i del sol, amb catàstrofe planetaria i reconstrucció ecologista.

Amb Sebastià Estradé (Sallent de Llobregat, 1923) ja trobem un autor especialitzat.

Doctor en Dret (té publicat un llibre sobre el Dret davant la conquesta de l’espai) i enginyer, ja el 1961, dins el volum Una guerra civil, havia inclbs algun conte de ciencia-ficció, com «El retrocronoln, «L’emigrant» o «Debat a l’ONU», entre d’altres, i el 1966 publicava De tu Terru u Z’infinit, de divulgació de temes espacials, i la novella Més enllà no hi ha fronteres, en que apareixen per primer top el nord-americà Raymond i els soviètics Tanina i Sigfrid, personatges que l’autor tornara a utilitzar. A Més enZ2à no hi ha fronteres, set astronautes han desaparegut en un lloc del Pacífic, tornant d’un viatge espacial.

Raymond, fil1 de l’astronauta nord-americà, en companyia dels fills del soviètic, buscant els pares arriben en una ciutat submarina construïda pels extraterrestres, que han capturat els astronautes que havien dipositat bombes al subsol de la Lluna. Els nois seran a temps de desactivarles i, junt amb els astronautes convencuts pels visitants de l’espai, aconseguiran que els dispositius bellics installats a la Lluna serveixin a la causa del progrés. El 1970, a Més enll& del misteri, els mateixos personotges s’enfronten a un suposat intent de conquerir la Terra mitjancant un projecte fantastic en que col-laboren Atila i Alexandre el Gran redivius.

Un altre autor plenament del genere és Pere Verdaguer.

Nascut a Banyoles el 1929, s’exilià el 1939 amb la família i actualment fa de professor i de periodista a Perpinyà, ciutat on viu. Autor d’obres relacionades amb l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes, la seva faceta d’escriptor de ficció és majoritàriament dins el genere. Així, a 37

EZ CYOYZOWZ~¿~ (1966), Ubiquet, noi de 14 anys, inventa un armari dins el qual és possible de traslladar-se a d’altres èpoques. Perfeccionaments successius el transformaran en un petit aparell de butxaca. Tractada amb una certa ironia, hi destaca el joc dels toponims.

Verdaguer ha continuat escrivint ciencia-ficció, fins a l’extrem que en pot ser considerat el més conegut especialista, si més no en la branca del genere que el1 segueix. Encara que sigui alterant altre top l’ordre cronologic, val la pena de comentar aquí els seus altres llibres.

EZ mira22 de protozous (1969) presenta un personatge, Hipolit, que de ben petit mostra una característica estranya: la seva cara pren les faccions de qui se’1 mira, com un mirall. De més gran, i introduït a l’estudi de la medicina, a partir de la coneixenca de Jemi, immigrat palor&, experimentara un altre fenomen: la memoria de fets que no ha viscut.

Jerzi també té d’altres habilitats estranyes, com el desdoblament.

Tot plegat configura una complicada novella, amb mimesis i desdoblaments, i assassinat i suïcidi inclosos.

El 1975, Verdaguer publicava a Perpinyà La vedellada de mfster Bigmoney i altres cantes, recull d’onze narracions del genere, i el 1978, Les lletres de l’oncle Enrie i els missatges de l’extraterrestre, aplec de cartes i articles de L’Independant, amb alguns textos signats per Marcial Espaiós, un extraterrestre que dóna opinions sobre l’actualitat de la Catalunya del Nord. A Curtes a Za Roser (Barcelona, 1982), té dos articles en que expressa les seves opinions sobre la ciencia-ficció.

Nadina bis (1982) s’inicia un any en que s’ha produït una eclosió de rovellons inaudita que esta a punt d’alterar l’economia de la Catalunya del Nord i de gairebé tot l’hexagon, pero que al capdavall té repercussions tragiques sobre la vida dels qui els consumeixen.

En relació amb això, un mestre de Perpinyà fa un descobriment a l’entorn dún estrany savi, lliurat a experiments secrets. La tafaneria compromet encara més la vida del protagonista i la de la seva família, i el posa en contacte amb una criatura inquietant: Nadina bis.

L’altra ribera (1982) té com a escenari la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. (Durant el franquisme, Prada va representar el Iloc d’encontre entre els catalans de l’exili i els de l’interior: allà va anar a morir Pompeu Fabra, el normalitzador del català modern; de 1950 a 1968 s’hi va celebrar anualment un festival de música amb la presencia de ‘Pau Casals, violoncel-lista català exiliat, i a partir de 1968 hi té lloc la UCE, universitat lliure en que els professors exiliats podien tenir contacte amb els estudiants actuals, i els de I’interior podien professar materies que els eren prohibides als seus centres. Pere Verdaguer hi ha estat un dels impulsors des de l’inici.) També a L’altra ribera la salut és un tema principal (Pere Verdaguer ha tingut entrebancs seriosos en aquest aspecte els últims anys). La novella s’inicia amb una estranya hemorragia que sofreix un periodista que informava sobre la UCE. La 38

narració s’articula a l’entorn d’un repte: som capacos de viure temps sense beure o menjar, pero si el cervell deixa de rebre oxigenació tres minuts, les lesions són irreversibles. ~12s possible trobar el producte que aher-i aques t desequilibri ?

Juntament amb L’aha ribera completen el volum dues narracions curtes: «Minihomes», amb la visita a un planeta aparentment poblat només per dones, els homes del qual han estat reduïts a la forma de cucs minúsculs amb funcions purament eròtiques i reproductores, i «iD’on vingueren els cometes?., amb un seguit de cossos celests que posen en peri11 la Terra.

Tornant als anys seixanta, i per cloure l’apartat, cal esmentar l’obra d’Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933). Especialitzat en narracions juvenils, pedagog de professió, el 1968 publicava Les rates malaltes, text que també ha esdevingut gairebé un clàssic de la literatura juvenil (el 1982 se’n publicava la setena edició) i que en diversos aspectes toca la ciènciaficció. Una suposada intervenció extraplanetària damunt la Terra, preparada per una banda de malfactors, Galaxia 4, que tenen infiltrats que manipulen notícies en un dels principals diaris de Barcelona, i que involucraria des d’una fabrica de material atomic de Toló fins al «Peoner» nord-americà que viatjava a Mart, s’interfereix a la vida del protagonista, fil1 d’un científic barceloní que investiga a l’hospital clínic.

Galaxia 4, que suposadament volia crear superhomes per a la humanitat futura, és una banda de traficants que, en combinació amb una multinacional de química, busca mangan& a la Costa Brava.

També dins els anys seixanta, entre 1966 i 1969, el setmanari Teleeste2 va publicar setze cantes de ciencia-ficció, d’Antoni Ribera, Pere Calders, Jaume Ministra1 Masià, Lluís Busquets, Pere Verdaguer, Màrius Lleget i J. B. Xuriguera.

ELS ANYS

SETANTA:

CANVI

D’ESCENA

Ja dins els anys setanta, cal tractar l’obra del dramaturg Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940). Iniciat dins el corrent realista del moment (el 1963 guanyava el seu primer premi teatral important), a la darreria dels seixanta va escriure tres obres que fan el cicle de Drudània, de la fortuna, allegoria del món català: Mare i Jofre o els alquimistes sobre el passat, Cancons pevdudes, sobre el procés d’absorció, que no s’ha deturat, per part duna àrea política més gran (i aquí potser val la pena remarcar que els noms dels personatges son occitans i que la «can@ perduda» de la Draps és La folo, del felibre Roumanilho), i finalment La MUU, situada dins una baluerna interplanetaria dins la qual se succeeixen les generacions.

Estrenada pel juny de 1970, La natl va ser traduïda a l’espanyol el 39

1973, a l’anglès el 1974 i ara al francès. En catala no es va publicar fins el 1977. A l’estrena el 1970, els papers femenins eren a càrrec de Maria del Mar Bonet, una de les veus més importants de la canco catalana, i de Pilar Aymerich, actualment destacada en la fotografia professional.

Escrita en una epoca en que una representacio teatral catalana no era un simple acte cultural o artístic, sino tambe una coartada per a reunir-se, La nuu pot ser llegida com moltes obres de Pedrolo, en que els personatges, més que individualitats, illustren actituds. Jové, sacerdot i polític, policia i funcionari, és l’esbirro del poder, la seva cara visible. Arlenet, el collaboracionista, potser per possibilisme.

Càndia, el poble mesell, que fa més nosa que servei a l’hora de l’acció. Jana és qui vol restar al marge i estar bé amb tothom. Jes, Marsó i Dan (a l’estrena hi havia més personatges) són els inquiets, els revolucionaris que, des de diferents actituds, lluiten per entendre la realitat i trobar-hi una lluita per esfondrar les parets, ni que sigui per veure que hi ha a l’altra banda, era perfectament entesa en uns anys d’obscurantisme.

Cal tenir en compte que la mort amb que és castigada la gosadia no és una pura hipèrbole literaria: en els sis anys que encara li van quedar de vida, el franquisme va promulgar més dúna dotzena de penes de mort contra activistes polítics.

El 1973, Benet escriu Supertot, que, estrenada l’any següent, va ser un dels èxits de la temporada.

Supertot, parodia de Superman, protagonitza una obra ironica en que els poders li arriben per l’anell electroatomico-energètic que ha inventat el cientffic Jones, que al capdavall descobrirem que és el malvat cap de la secta del Gran Drac, que ha fet anar de bòlit Supertot. Com escrivia Benet mateix, «Supertot evidencia la dependencia d’aquells que pensa combatre».

Posteriorment encara, el 1975 Benet torna a acostar-se al genere amb Heha a Z’iZZadel buró Zodíac, una illa artificial des de la qual el baró vol apoderar-se del man.

El mateix 1970 en que s’estrenava La nuu, el 21 de maig es va estrenar Tot enlaire, de Jaume Picas (Barcelona, 1921-1976). Havent hagut de deixar els estudis de ben jove, per incorporar-se a l’exèrcit republicà, Picas es va exiliar al final de la guerra civil. A la tornada va participar en la represa cultural catalana, amb una especial atenció pels mitjans audio-visuals: va ser un destacat crític de cinema, lletrista de cancons, guionista de radio i de televisió, i va preparar un disc que explicava la historia de Catalunya amb cancons. Així mateix és autor del llibre de l’opera Amunt, de tema icaria, estrenada al Liceu. Novellista i comedib graf, a Tot enZaire presenta A-l, una espia galàctica enviada a la Terra per compte de la Suprema Noció Abstracta de les Galàxies Unides amb la missió de robar la fórmula del Luxium, suposadament descobert pel professor Lux, empresa en la gua1 ha de competir amb altres organitzacions d’espionatge i contraespionatge.

Aurora Bertrana (Girona, 1899 - Berga, 1974), violonceilista, escripto-

40

ra, dona d’acció i viatgera per Europa, Amèrica, Africa i Oceania, el 1971 va publicar Lu cimtat dels Joves, reportatge d’una societat utopica.

També als inicis dels anys setanta, dins el procés de normalització del genere, tenim el conte uEls marcians», del poeta i pintor Joan Vila Casas, editat el 1971 dins un volum de la selecció de cantes publicats anteriorment a la revista infantil Cava22 Fort; i, el 1972, Serra d’Or, que, amb vint-i-cinc anys de presencia pública, ha estat durant molt temps pràcticament l’únic magazine català de difusió més o menys normal, publicava «Llúria V», d’Antoni Seva, amb una nau tripulada pels astronautes Puja1 i Pujol.

Retornat de l’exili l’any 1965, AveNi Artís-Gener (Barcelona, 1912) és un altre autor que cal considerar dins aquesta dècada. Dibuixant, escenograf i caricaturista amb el pseudonim Tísner, I’escriptor Artis-Gener, que va acabar la guerra civil amb el grau de tinent coronel de l’exèrcit republicà, va viure des de 1939 a Mèxic, després duna curta estada a Franca. Una interessant obra seva és Paruzdes d’opoton eI ve22 (1968), ficció històrica en que inverteix la conquesta d’Amèrica i palesa el seu bon coneixement de la llengua nàhuatl. L’any 1973 va publicar L’enpesta del canal 4, noveha de ciencia-ficció ambientada en un gegantí estudi de televisió, el WERTV-Canal 4, una mena de Leviatan, símbol i representació de la maquinaria de 1’Estat. L’enquesta té un doble valor, com a control des del poder i com a informe per al Trajecte, el moviment subversiu que vol destruir-lo.

A més de la intriga argumental, hi es interessant la descripció detallada de les interioritats d’un estudi de televisió, i la forma del text, en que el relat de la tasca del comando que perfora els fonaments de l’edifici (fets d’oli mineral comprimit) es transcrita en textos marginals que van penetrant el text de la novella, fins arribar a omplir tota l’amplada de la pagina al moment que el túnel assoleix el seu objectiu.

Als anys setanta, Manuel de Pedrolo (L’Aranyó -La Segarra-, 1918) ja era un dels escriptors catalans contemporanis més importants.

Ha treballat en tots els generes: poesia, assaig, teatre, articles, cantes i, sobretot, la novella (entre tot, prop d’un centenar de títols publicats).

Pedrolo ha creat tot un públic de lectors catalans, amb una presencia constant, a més de ser un punt de referencia com a actitud civica. Obres seves han estat traduïdes a l’occità, al francès, a l’anglès, al castellà i a lúrdu. Com a traductor, ha estat l’introductor al català dels corrents més actuals de la narrativa en frances i en anglès. Amb el Mecunoscrit de2 segon origen (1974) cre,à l’obra de ciencia-ficció més coneguda de l’actualitat i una de les novelles catalanes mes Ilegides.

Abans del Mecanoscrit, Pedrolo, que ha conreat tots els generes coneguts i alguns que encara estan per definir, ja s’havia acostat a la cienciaficció en algun conte, com ara -i no és el primeraDarrer comunicat de la terra», publicat el 1973 a l’almanac de Serra d’Or per a 1974.

Al aDarrer comunicat.. . », en un món arribat al límit de la crispació, 41

CESPILL les maquines prediuen un enfrontament que destruira la humanitat en sis anys. Els savis volen enviar els humans a un futur més llunyà, superat el perill, pero no tenen en compte que el terme idoni, 99 anys, representa fer avancar la humanitat fins en tm estat de decrepitud que precipitara l’anihilació de la raca humana.

El Mecunoscrit de2 segon origen, editat en la forma actual l’any 7138 del Tercer Temps, és possiblement una copia mecanografka, del TT/1200, d’un quadern manuscrit que, al darrer terc del segle xx de l’era anterior, hauria escrit Alba, una noia de catorze anys que, amb el seu Dídac, de nou anys, hauria estat dels únics humans sobrevivents d’un atac extraterrestre que destruí la vida humana del planeta. Ells s’haurien emprès la tasca de recomencar l’espècie, tal com ho expliquen al text, i així, dones, possiblement Alba és la mare de la nova humanitat.

Entre les obres que, amb posterioritat al Mecanoscrit, ha publicat Pedrolo, prolífic i multiforme, n’hi ha algunes que cal ressenyar aquí, encara que sigui a costa de fer un nou salt en el temps.

Tvujecte final (1975) és un recull de set narracions: «El cens total», amb una de les idees constants en ja conegut dels lectors d’«Antarès», l’autor: el control burocràtic, que en aquest cas permet descobrir que «ens repetim».

«Un món distant i ve&, text solidari amb els visitants externs desplacats.

«Servei oficial», amb una nova oficina desconcertant. &adavers», amb robots a Pigalle programats per al plaer. <Urn de Djlnl», una de les narracions que l’autor esmenta amb més plaer, sobre el darrer representant duna raca en peri11 d’extermini: un altre text solidari. «La noia que venia del futur », amb una historia d’amor interne bella i sorprenent narració que ens alerta sobre poral. «El regressiw, com podria ser horrible esdevenir cada vegada més joves. «El cens total» també ha estat reproduït al volum 7 rekts d’intrigu i ficció (1980), de narracions fantàstiques i policíaques, una altra faceta de Pedrolo. Aquest recull inclou a més a més KTransformació de la ciutat», amb un individu que té la capacitat de, canviant una situació sobre el mapa, fer que aixb s’esdevingui a la realitat; «Les civilitzacions son mortals», que s’inicia al moment que, desapareguts els carrers, les cases quedarien acarades les unes a les altres, sense solució de continuYtat, i «L’origen de les coses », amb una civilització que inicien els passatgers dún autobús que s’ha perdut misteriosament.

Aquesta matinuda i potser per sempue, escrita el 1976 i publicada el 1980, té la forma d’un recull de documents.

L’any 2147, l’Estat, amb la implantació del «corix» al cervell, ha eliminat els impulsos antisocials, pero també la capacitat creadora. Hi ha, pero, tota una xarxa clandestina que inutilitza els aparells, i així alguns ciutadans mantenen la iniciativa individual.

D’entre ells, els components d’una fundació originada amb l’arribada dún extraterrestre el 1991, i que n’esperen una nova vinguda.

El contacte es produeix, per la mateixa porta d’enllac entre el seu món i el nostre: un descampat del barri del Carmel, de Barcelona, prop del

42

parc Güell, de Gaudí. Es possible el viatge en l’espai-temps, per6 cal no badar: un descuit envia una viatgera de l’espai a dos-cents anys de distancia, a la cru~lla dels carrers de Dauphine i de l’Arbalete, a Paris: uns carrers que, en l’espai de la ciutat, mai no s’han encreuat al mateix temps.

Successimdtani (1981) és un text que edita el doctor Manuel de Pedrolo, metge psicoanalista, i que li ha estat enviat per alga que, estranyat, l’ha pres per novellista.

Es el testimoniatge d’uns viatges en el temps: és possible viatjar cap al passat i rectificar situacions que, naturalment, repercutiran sobre el futur. A la vista del text, al lector se li acut que, si el 1936 hagués viscut una guerra civil, el catala doctor Manuel de Pedrolo a hores d’ara potser no seria psicoanalista, sino escriptor.

Tornem, pero, a 1974.

Igualment com Pedrolo, Maria-Aurelia Capmany (Barcelona, 1918) també ha tocat molts generes, des de l’assaig al teatre de cabaret, i es present a la literatura catalana des dels primers temps de la represa de postguerra.

Com a traductora, entre d’altres obres considerables ha traslladat al català EJ segon sexe, de Simone de Beauvoir. En una de les seves novelles, Quim/Quima (1971), segueix Orlando, de Virginia Woolf, com també ho va fer Simone de Beauvoir a Taus les hovnes sont mortels. El 1974 es public& un conte seu que podem relacionar amb la ciènciaficció, «Angela i els vuit mil policies». Es tracta duna allegoria politica en que en un temps futur una avia, arqueologa, explica a la néta, ja no tan jove, perque ha complert cinc anys i comenca a estudiar Historia de les civilitzacions, el mite d’Angela (basat en Angela Davis i els Germans Soledat), transposició de l’enfrontament d’Antígona i Creont. Els oients opinen que és una abstracció moralista esmentar el color de la pell del personatge, perquè no creuen que en un temps passat algú POgués ser discriminat per ser negre.

Un altre escriptor consagrat, Jaume Vidal Alcover (Manacor -Mallorca-, 1923), poeta, dramaturg, novellista i professor universitari a Tarragona, el 1974 publicava una noveha que podem relacionar amb el genere: Visca la revolució. Es tracta de les memòries que, a cinquanta anys, redacta el protagonista, nascut el 1971. A través dels records, explica l’evolució de la vida, fins a la revolució del 10 d’octubre de 1998, a les 10’10 del matí. Ha estat tan planificada amb IBM, s’han lligat tant tots els caps, s’ha tingut tant en compte fer mamar de viatge els militars possiblement disconformes, que, al moment de la revolta, quan el poble surt al carrer a enfrontar-se amb la policia i l’exèrcit, com que ells també s’han unit a la revolució i s’han quedat a les casernes, la gent, sense enemics, aixeca barricades i apedrega els veïns. Els cervells intellectuals de la revolució, als despatxos, no s’adonen que el poble també la volia. Bs, dones, sobretot, una novella politica, dins l’ambient d’anticipació.

43

EESPILL Lloren9 Villalonga (Ciutat de Mallorca, 1897-1980), doctor especiaiitzat en psiquiatria a París i escriptor de primera línia, autor de Bemn (1956), una de les novel-les mes importants de la literatura catalana actual, amb clars parallelismes amb Il Gattopaudo (1958) de Lampedusa, Iúna referida a Mallorca i I’altra a Sicília, també escriví una noveha que cal catalogar dins el genere. Andrea Víctrix, situada a la Mallorca de l’any 2050 (anomenada Turclub), és una sàtira futurista amb referències explícites al Món fe& de Huxley. El protagonista i narrador ha estat hivernat des del 1965, i es desperta en un temps en que els EUA i I’URSS s’han destruit mútuament (per error) i els Estats Units d’Europa, preventivament, han exterminat els xinesos. El president dels EU d’Europa, monsieur-dame de Pompignac La Fleur, resident a 1’Elisi de París, té un eficac collaborador en Andrea Víctrix, androgin mallorquí de 18 anys, primer personatge de la Mediterrània, director del Boureau del Plaer (i, quan van mal dades, ministre d’Economia).

A partir de la mort d’Andra, l’escepticisme del protagonista es fa tan evident, en aquesta crítica ironica dúna situació esdevinguda absurda, que es nega a participar en la conspiració contra el president: el considera només un ornament del paisatge.

Encara que el conte «La droga» hagi estat publicat el 1982 a la revista EI Pont, I’autora, Roser Cardús, nascuda el 1920, havia mort el 1974. Traductora al catala del Flush, de Virginia Woolf, va deixar un pare11 de llibres de narracions infantils, i cantes que s’han publicat pòstumament.

«La droga», dones, entra dins aquest període. A la narració, després que ha estat assassinat el director de la presó de I’illa de Sant Guiu, el nou director, el doctor Spencer, inocula secretament als reclusos una droga que els lleva tota agressivitat; la presó esdevé una mena de monestir, fins que la situació crida l’atenció i, descobert el doctor, és jutjat i condemnat: no es pot atemptar amb drogues contra el Iliure albir. Passat I’efecte, en un motí, els presos de Sant Guiu apunyalen el seu company, l’antic director, el doctor Spencer.

El 1975 es publica Memòvies d’un futur bàrbar, de Montserrat Juhó.

Nascuda a Mataró el 1929, Julió s’exilià amb la família el 1939, primer a Franca i després a Xile, on s’inicià en el teatre, activitat que continua a la tornada.

Les Memòries són redactades l’any 2023 per un metge nascut el 1944 i que viu a l’hotel Ritz de Barcelona. Ginecbleg fins al moment que els humans, i tots els mamífers, esdevenen estèrils: la humanitat s’acabarà per exhauriment, a causa de l’excés de raigs ultraviolats que han esterilitzat els mamífers.

Cinc astronautes soviètics han desaparegut en un viatge, sideral, i I’esperanca dels místics és que es trobin dins la dimensió de l’antimatèria, en una antiterra, esperant el retorn per repoblar el planeta. El narrador conserva un arxiu de documents amb que refà la historia dels últims anys. Al final, com un testimoniatge de la decadencia, fins i tot la maquina d’escriure falla, i I’últim capítol és escrit sense algunes lletres.

44

CESPILL També és de 1975 El fabulós viatge del Minerva de Miquel Ferrà (Sóller, 1940), amb un globus que, I’any 3000, transporta per damunt un Mediterrani dessecat uns quants personatges històrics i llegendaris.

El 1976 surten dos llibres de dos autors que cal tenir en compte.

Whisky amb napalm, explícitament de política-ficció, de Víctor Móra, que hi crea una historia i una geografia. Nascut a Barcelona el 1931, Móra es forma a I’exili francès. Escriptor en diversos generes, una de les seves facetes més conegudes és el guió de comic, com El capitán Trueno i, dins el nostre genere, Dani Futur, publicat en francès a la revista Tintin, amb dibuixos de Carlos Giménez, abans que en català a la revista Tretzevents. El 1981, amb «La computadora incriminada», toca el tema de la rebellió de les maquines, i amb «L’hora de la veritat», una hipotètica catàstrofe a la central nuclear de Vandellûs.

L’altre autor és Josep Albanell (Vic, 1945), un dels narradors més prolífics de les noves generacions.

‘Particularment interessat per la ciencia-ficció, com a lector n’és un bon coneixedor.

A Qualsevol-cosaficció barreja amb humor proses de tota mena, des del fantàstic a la ciencia-ficció i a.. . qualsevol-cosa-ficció.

També el 1976, Joan Crexell, escriptor, bibliofil i editor militant per la causa dels Països Catalans, publicava dins la seva nadala Sons i malsons d’un hivem passat el conte «2046 b.c.», amb un interplanetari cacador d’éssers intel-ligents.

El 1980, la seva nadala Nit de Sant Joan i aftres històries inclou onze relats del genere, el darrer reprenent 1984 d’Orwel1.

Finalment, un autor que ja de gran fa una obra dins el genere és Josep M. González Cúber (Borriana -País Valencia-, 1908 - Barcelona, 1979). L’abominable heme de Za Neti (1976) tracta d’un trasplantament de cervells: un bruixot indi, metge aficionat, amb l’ajut del seu fill, estudiant de cirurgià, trasplanta el cervell d’un accidentat al cap dún cadàver. El nou ser torna a casa al moment que la seva vídua era a punt de casar-se, i el cos d’un home amb el cervell d’un altre provoca un seguit d’equívocs amb les dues víctimes. La mort del nou ésser permet una solució honrosa per a totes dues.

L'ACTUALITAT Ja he dit més amunt que aquest panorama només podia ser aproximatiu. Si, pel que fa al temps més antic, la dificultat esta a anar espigolant entre la producció més dispersa allo que ens pot interessar, i a buscar Ubres potser difícils de trobar, ara el problema és que la producció és sortosament abundant, de llibres, n’hi ha molts, i el factor ciencia-ficció és present’en moltes produccions sense de vegades ser-hi Calders, Verdaguer, Carbó.. .dominant.

Els autors clàssics -Pedrolo, continuen produint, i escriptors nascuts amb posterioritat a l’any quar-anta s’hi han anat incorporant.

Pel que fa a la literatura juvenil, les 45

obres del gènere hi són majoria. Així, dones, només esmentaré algun dels textos més recents de què tinc notícia, apareguts entre 1977 i la darreria de 1982.

De 1977 és un llibre marginal dins el tema: El socialisme sàlid (cvòniques de Z’alzy 2025), de Joan Casals, és bàsicament un assaig s&ioeconòmic, però hi ha el factor d’imaginació de situar-lo al segle vinent.

L’autor ens trasllada a una època en què hauria estat creada la moneda sòlida, el Làbor, que tindria com a patró la terra, la natura. El Diner fóra moneda convencional per a comprar béns d’ús, i també per a comprar Làbors. Però amb Làbors només es podrien adquirir riqueses productives (eines, Ilibres...), i no es podrien vendre a canvi de Diners.

Un aspecte interessant és que els governs entendrien que l’extracció d’energia, com el petroli, no és producció (el petroli ja està produït dins la terra), sinó desgast (de la natura, pèrdua dún bé de la humanitat), que representa una minva de la reserva de la terra. No fóra aleshores imaginable destruir natura per produir béns, atès que el bé de la natura sempre seria el més valorat, Pel que fa a novelles, tal vegada cal esmentar Potseu nonzés Za fosca (1979) de Pau Faner (Ciutadella -Menorca-, 1949), llicenciat en filologia i professor d’institut, un dels escriptors catalans actuals més imaginatius. La coberta que els editors van posar al llibre, amb un homínid i un astronauta, és potser allò que més té de ciència-ficció aquesta història d’una raca, els homes de Tetis, que hauria poblat el planeta abans de l’aparició dels humans. Una narració divertida i fantasiosa amb centaures i sirenes, monstres i guerrers, amb referències a la Bíblia, als mites mediterranis i a la història dels Paises Catalans. El darrer representant de la raca, Gorg, mor de pena de no poder deturar una civilització que avanca vers la seva destrucció. 1 sota el gel que cobreix Europa i el nou món, una nova raca aflorar&: els humans.

Amb el pseudònim Joles Sennell, que utilitza per a signar la seva abundantíssima producció infantil -amb què ha estat seleccionat a la llista d’honor del premi Andersen, a Cambridge, el 1982-, pel gener de 1980, Josep Albanell publicava a la revista Tretzevents, una de les poques publicacions infantils catalanes, la peca teatral La màquina de ta mtísica vivent, que pot exemplificar el seu taran&.

Es tracta d’una màquina capac de convertir la música en animals vivents i, així, collocant un disc per una banda, per l’altra en surt la bestiola que n’és l’expressió viva. Un comprador, enemic de la música actual, colloca l’animal resultant de la Novena simfonia de Beethoven en una gàbia junt amb el d’un nocturn de Chopin i, a la quinzena generació, quan esperava el súmmum del classicisme, li surt un disc de ‘Pink Floyd. 1 el 1982, a Cava22 Fort, Sennell publica «L’estraperlista del temps», amb l’inventor dúna màquina ucrònica.

D’altres obres i autors del gènere, dins la literatura juvenil, podrien ser Oriol Vergés, pedagog que, amb El superordinadov (1980), protago-

CESPU nitzada, al segle vinent, per un barceloní nascut el 1980, incorpora obertament la ciència-ficció a la seva sèrie de «Supers»: El superexecutiu, 1978, i El superfenomen, 1979. Raimon Esplugafreda, que a Hem nedat a Z’estany am& la Uuna plena (1981) introdueix, en una obra d’arrencada policíaca, elements del genere amb Dòsia, un país que no figura als mapes, amagat als Pirineus, prop d’Andorra, on, per mantenir-se en secret, retenen per sempre més qui els descobreix.

Agustí Alcoberro, amb EZ secvet del doctor Gibevt (1981), narració d’intriga a l’entorn del segrest d’un inventor de robots. Lluís Busquests amb el Viatge fantàstic (1981), amb tres nivells cronologics.

Maria-Dolors Alibés amb La principal del Poble Moll: any 2590, en què una cobla sardanista se’n va siscents anys endavant.

Ja per a lectors adults, Ignasi Riera, amb Honorable mister R (1981), situa una novella de política ficció en un temps en què l’actual president del F. C. Barcelona hauria esdevingut virrei de Catalunya.

1 el collectiu d’escriptors Ofèlia Dracs, al recull Lovecvaft, Lovecraft!, inclouen tres cantes del gènere, sobretot «La invasió». Joan Rendé, pertanyent al collectiu, ja havia publicat algun conte a considerar, sobretot «De nits, en triple setge», dins el Ubre de figuracions.

De 1982, hi ha la novelleta infantil Professor Fluss, e! televisor vivent, de Guillem Viladot, amb un fenomen paranormal.

La juvenil Grafèmia de Margarida Aritzeta, en què les au.toritats fan desaparèixer les Iletres de les impremtes i les pissarres de les escoles, en una mena de Farenheit 451, per evitar el contagi de la grafèmia, malaltia infecciosa que afectaria els lectors. La humorística Qualsevol pot tenir un descuit de Frederic Corominas, amb una nau que ha de recollir pedres de la Lluna.

1 el recull (Qu)eixaIades de Lluís Busquets i Grabulosa. Aquest volum conté «La “tele“ del passat D, amb un televisor retrospectiu installat a la catedral de Girona; aquest conte havia aparegut a la revista Tele-este& que a la fi dels anys seixanta va representar un breu intent de setmanari català. El volum conté, a més, per al nostre panorama, dos cantes futuristes i dos de política-fkció.

REVISTES

I ~~LLECCIONS

No hi ha cap revista catalana dedicada a la ciència-ficció.

Ja he esmentat Tele-estel, Serra d’Or, El Pont, Tretzevents i Cava11Fort, en què he trobat alguna cosa. Solament la revista Ciència, apareguda pel julio1 de 1980, com a continuació d’una d’anterior (1926-1933), va comentar publicant-ne un relat a cada número. El propìEsit inicial era de donar a conèixer textos literaris de científics, però pocs van respondre i I’espai es va obrir als escriptors del gènere; després del primer temps, pero, la secció ja no apareix a cada número. Fins a la darreria de 1982 hi han publicat cantes d’Esteve Freixa, Artís-Gener, Jordi Elias, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, A. MunnéJordà i Jaume Puigbò, poemes de David Jou i d’Ange1 Terron, a més 47

de traduccions i textos antics recuperats.

També Kandawra, fautzine en espanyol, al núm. 1 incloïa aQuan caiguin els estels» d’Eduard Vinyamata, i al 2, el text d’Artís-Gener publicat a Ciència amb la traducció castellana.

No hi ha tampoc cap collecció especialitzada.

Significativament, repassant els cathlegs de dues importants colleccions juvenils, «El nus», que toca principalment la producció autòctona, i «L’esparver», amb majoria de traduccions, podem veure que una part considerable de les obres de l’una i I’altra són del genere, sobretot amb noves aportacions la primera i bàsicament fent conèixer els clàssics la segona. 1 una collecció més recent, «Lectures de l’estudiant», d’intenció pedagògica, també n’inclou.

A l’apartat precedent ja deia que no em referiria a les traduccions.

Tampoc no ho he fet en aquest, pero potser cal dir que, tot i que n’hi ha, en falten d’imprescindibles, sobretot dels autors moderns. Una collecció especialitzada en el genere de la ciencia-ficció, que volgués engrescar els autors i orientar els lectors -i que sembla que inevitablement haurà d’aparèixer-, s’ho hauria de plantejar.

NOTA FINAL El primer apartat d’aquest article aparegué a Antavès, núm. 8, revista en francès, i amb aquest, dues parts complementàries d’un mateix text, el lector té a les mans el primer panorama de la ciencia-ficció catalana que s’ha escrit, provisional i incomplet, dones, redactat sense un rigor i una objectivitat estrictes, amb una punta de passió i, per tant, amb moltes confiances implícites, tal com ja ha estat dit abans amb paraules que no són meves. Només em cal afegir, finalment, que sense l’amable insistencia de Jean-Pierre Moumon, que em va saber obligar a acabar-lo amb la seva generosa voluntat de publicar-lo a les pagines d’Antau&, possiblement jo no l’hauria arribat a enllestir.

Gener,

48

1983

E

L MANICOMI PROVINCIAL DEL VEDAT DE TORRENT. UN PROJECTE DE 1892

L

/

ANY 1891 la Diputació Provincial de Valencia convoca un concurs nacional de projectes per a la construcció d’un manicomi al Vedat de Torrent. Dos dels projectes participants en aquest concurs es conserven a la biblioteca de la Reial Academia de Sant Carles -un sense part gràfica ni constancia de l’autor; l’altre, que ara veurem, signat per l’arquitecte Eusebio Lidón. L’interés tant historie com arquitectonic d’aquest concurs i aquest projecte concret han estat la causa d’aquest treballl; fer-lo veure és el seu objectiu.

El concurs, publicat segurament en la seua època per les revistes del ram, és pràcticament desconegut avui en la històtria de l’arquitectura a Valencia, tot i la seua relativa importancia tant en consideració a la iniciativa pública que el promogué com als resultats obtinguts, i igualment pel fet d’haver recorregut a la formalitat d’un concurs com per la sig49

EESPILL nificació de la tria del lloc destinat a la realització del projecte, zona esgotada avui per l’especulació de segona residencia.

El projecte d’Eusebio Lidón, signat i datat pel setembre de 1892, es compon de trenta-vuit plànols relligats junts en un volum, els volums manuscrits dedicats a les memò’ries i altres documents tecnics, i un volum final amb dades rarament aportades a un concurs: plantes de manicomis copiades i estudiades per l’autor.

Aquest projecte suposa el fet arquitectònic com a resposta a les intencions exposades en les memàries: hi trobem allo que Guadet anomena «la voluntat de posar les qualitats més precioses de l’artista en l’acceptació franca del programa», un programa que respon a un moment en que la burgesia valenciana, dotada amb uns mitjans creixents i amb una legislació sobre beneficencia dictada a partir de la segona meitat del segle, sent la necessitat de fer caritat. Bs el temps de l’aparició de diverses institucions de caràcter benèfic com la Casa de la Beneficencia (1841), la borderia -la Inclusa-, I’Escola de Pàrvuls dels Xiquets de Sant Vicent (1855), 1’Asil del Marqués de Campo (1862), el Collegi .4sil de Sant Joan Baptista (1873), la Casa de la Misericordia (1876), el Saló de Racionistes (1885), etc. 1 com un reflex pàllid d’aquestes fundacions, hi ha també les actuacions empreses per l’administració en un camp teàlricament més científic, com ara un manicomi, si bé la diputació, en aquest cas, no aconseguirà anar més enlla de convocar i celebrar el concurs.

El projecte de Lidón planteja la construcció d’un gran edifici de tres quilometres de Ilarg com un producte únic i compacte, si bé estructurat en diversos quarters. La intenció és crear un contenidor de zones lliures enjardinades el Iímit de les quals siga l’espai construit, amb una imatge única reforcada, en tot cas, per les singularitats d’aquest mateix espai, com per exemple l’oportunitat dels d’edificis semicirculars de vigilancia continua.

Per altra banda, no s’hi veu cap tractament previst per als espais residuals encaixats dins la superfície dels terrenys; solament un llatzeret que l’autor mateix aconsella ubicar en el lloc més convenient, que no especifica.

El manicomi ordena les seues construccions duna manera rígida i jeràrquica: les representatives, els pavellons de pensionats, les sales de règim comú, els obradors, etc. 1 entre les primeres i les últimes les sales de regim comú -topiques en el repertori hospitalaria manera de peces acoblades. La incorporació d’un element panòlptic, radioconcèntric, unirà l’arquitectura d’hospital, de manicomi, amb la de presons i la militar. Són els anys de la construcció de la Presó Model de Valencia i les casernes de 1’Albereda -si bé aquestes recorren a plantes rectangulars amb patis.

Amb tot l’interés posat en la planta general, Lidón no estudia cap concepció volumètrica global del conjunt que li permeta considerar 50

fins i tot la rostària dels terrenys. La riquesa formal, no obstant això, augmenta a mesura que anem baixant d’escala edificis i jardins -aquests últims amb referències a I’Hospici d’Inguaribles d’Ivry.

Per¿j sense cap compromís formal decidit en els llenguatges utilitzats; només lectures parcials, com el llenguatge en certa manera racionalista del pavelló de serveis generals o el plasmat sense gaires variacions a tots els altres, un racionalisme constructiu propi d’establiments penitenciaris, convents, escorxadors, etc.

La distribució resulta més interessant; aquest projecte correspon, per la seua data, a un moment en què, superats ja els esquemes d’hospitals vigents des del Renaixement, trobem plenament d’actualitat els nous hospitals de pavellons aïllats. L’hospital de planta en bloc comenta a entrar en crisi a partir de 1730 (1’Hospital de Sant Bartomeu, a Londres), i 1764 (1’Hospital de la Base Naval de Plymouts), substituït per agrupacions, com les citades, de petits pavellons aïllats, que permeten assolir una més gran ventilació dels edificis i una separació especialitzada dels malalts. Així, en 1772, la comissió per a la reconstrucció de l’Hôtel-Dieu de París, formada a 1’Acadèmia de Ciències, proposa, inspirada en el de les reformes angleses, el tipus de pavellons aillats, dún sol pis si és possible i amb buits a totes les facanes, disposats parallelament i en el sentit més favorable per a la circulació lliure de tots els vents. Aquestes recomanacions de la comissió no tingueren cap èxit, i fins a 1894, amb 1’Hospital Lariboisière de París, no es construí el primer conjunt hospitalari de pavellons independents.

Però a partir de Ilavors tots els hospitals europeus recorregueren a aquest model de planta, esdevingut una troballa conceptual, de la mateixa manera que durant segles s’havia recorregut al model de planta cruciforme derivat del tipus de Filarete.

De tota manera, els hospitals de pavellons alllats units per mitjà de galeries resultaven costosos i difícils de mantenir, exigien un nombre considerable de personal sanitari i presentaven al mateix temps problemes d’ordre assistencial i tknic, de manera que en les primeres dècades del nostre segle hom comen& novament a prendre com a model, en els hospitals nous, les plantes compactes.

II Feia temps que hom mantenia, dins la Diputació Provincial, «la calor d’una aspiració nobilíssima i humanitària: la creació d’un manicomi model, on la caritat i la cièlncia poguessen combatre juntes victoriosament, o alleujar, la més gran de les dissorts humanes: la pèrdua de la raó». 1 hom hi adduïa raons en part ja tbpiques -Valencia no podia oblidar una llarga trajectò’ria en defensa dels dements; ací s’establí el primer dels hospitals d’orats, en 1409, quan encara no se’n co51

CESPILL neixia cap al món. 1 que va créixer dins 1’Hospital General fins que les males condicions, i la insuficiencia de les installacions, aconsellaren traslladar-lo al convent desafectat de Jesús, que hom condiciona duna manera o d’altra. Pero també aquest establiment es féu finalment petit per als sis-cents asilats de l’hospital, repartits en 18.900 m*, compresos els patis i els passeigs (32 m2 per malalt, aproximadament).

Demés que I’estructura conventual, transformada prèviament per a una fabrica, no esqueia a les necessitats d’un establiment d’aquesta mena.

Així, el 19 de desembre de 1891, la Diputació Provincial convoca un concurs nacional per a la formulació d’un projecte d’«establiment dedicat a Manicomi Model» amb aquestes bases: 1. El manicomi se situara en els terrenys adquirits per l’Excellentíssima Diputació prop de la vila de Torrent, al pinar dit el Vedat i en els camps adjacents.

2. L’autor del projecte podrà situar dins aquests terrenys els cossos d’edificis, que tractarà d’arrecerar dels vents de tramuntana i de ponent, com més convenient ho considerara.

3. L’establiment tindra prou capacitat per a atendre les necessitats de mil dos-cents alienats de totes les classes i condicions, homes i dones, amb la separació necessària de sexes i edats.

4. El manicomi ha de posseir almenys: una secció corresponent al servei administratiu, una altra per al religiós i una altra per al domèstic.

Una secció correspon al manicomi pròpiament dit, que comprendrà les agrupacions següents: primer, la de tranquils; segon, agitats i subsecció d’esvalotadors i furiosos; tercer, dones; quart, epilèptics; cinqué, impúdics, suïcides i homicides; sisé, convalescents; seté, de xiquets i ancians; vuité, d’observació.

Hi haurà de figurar, finalment, la secció de pensionistes i la de processats, les dependències rurals i les colònies agrícoles.

5. S’haurà, de tenir en compte, a I’hora de projectar les diverses dependencies, tots els avances aconseguits per la ciencia amb l’acceptació general, sense perdre de vista que les seccions dedicades a dones, epilèptics, esvalotadors i furiosos se situaran en plantes baixes, i les altres en pisos alts habitables.

6. Caldrà vetlar perque, tant en el conjunt com en els detalls, l’aspecte general siga agradable i amé, lluny de tota idea de casa o establiment de reclusió.

7. El departament particular de pensionistes es dividir-à en tres seccions, denominades «primera», «segona» i «tercera», segons la quota de pensió, situades cada una de manera que permeten la separació clara i distinta de les classes, la comoditat i els altres requisits generals del govern i el servei de l’establiment.

8. A més de les dependencies generals, els autors del projecte hauran de tenir present l’existència dels habitatges següents: un per a l’admi52

LESPILL nistrador, quatre per als facultatius de I’establiment, tres per als practicants, un per al cape&, un per al sagristà, un per a l’encarregat de tuina, per al forner i per a la bugadera, dos per als empleats administratius i un per al zelador. També caldrà projectar dos cossos d’edicats, un per a cinquanta germanes de la caritat i un altre per a cinquanta germans hospitalaris, i les porteries indispensables.

Caldrà preveure igualment un local utilitzable per a assistir malalts en cas d’epidèmia convenientment allunyat de l’edificació general. 1 els edificis rurals necessaris per al conreu de la finca, i els que puguen servir com a procediment terapèutic per als orats als quals convinga la vida rural.

9. Els locals per a obradors de sastres, sabaters, matalafers, fusters, espardenyers, cistellers i teixidors, i les escoles, la biblioteca, el gimnasi, la sala de reunió amb un billar contigu i els locutoris hauran de respondre a la funció a que estaran destinats, i la seua capacitat sera de vint persones almenys. El deposit de cadàvers i la sala d’autòpsies se situaran en el lloc més convenient.

10. Les relacions numèriques d’orats corresponents a cada secció seran: Departaments Departaments Departaments

generals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . particulars de pensionistes . . . , ,, . . . particulars de processats *.. . . . . . .

TOTAL

. .. , .. . . .

880 240 80 1.200

ll.

Els dormitoris de totes les seccions seran comuns, amb algunes cambres particulars, tret de la de convalescents, on seran tots comuns; la subsecció d’esvalotadors i fula d’observació, cambres particulars; riosos, cambres d’incomunicació; les seccions primera i segona de pensionats, estantes individuals; la secció de tranquils, de processats, dormitoris comuns; i la d’agitats, furiosos i esvalotadors, d’incomunicació.

12. Els dormitoris comuns no podran contenir més de vint llits ni menys de quatre.

13. En el projecte caldrà estudiar els banys generals amb la secció d’hidroteràpia, i els particulars corresponents a les seccions de pensionistes i processats.

14. Els projectes constaran de: - Plano1 general d’emplacament, en un ful1 i a escala 1: 1.000, amb indicació de tots els cossos d’obra, passeigs, jardins, etc, - Plantes a 1: 100 de totes les agrupacions d’edificis, amb tots els detalls expressats clarament.

- Alcats de les facanes a escala 1: 150.

-

Seccions longitudinals i transversals de totes les parts de l’edifici que ho exigesquen, a escala 1: 150.

- Plano1 de subsol amb les clavegueres, serveis d’aigua de tot tipus i I’enllumenat elèctric, a escala 1: 1.000.

- Estudi d’aprofitament del cabal d’aigua de la sèquia de Torrent, motor que ha d’elevar-la i produir fluid elèctric, i la distribució d’aquesta aigua per als serveis domèstics i els agrícoles.

- Fulls de detall a 1: 25 de les parts de construcció i distribució d’aigües necessàries.

- Càlculs de resistencia de les fabriques, trames i armadures de cobertes.

- Memoria descriptiva i facultativa, amb els plecs de condicions econòmiques i facultatives que han de regir per a la subhasta, tot adaptat al formulari.

15. L’obra, en general, sera de fabrica mixta, de morter i rajola, amb ús de la pedra picada allà on es considerara, convenient i del ferro en totes les trames i armadures de coberta. Caldra defugir els arrebossats a l’exterior, i, allà on calga, sútilitzaran ciments i estucs.

16. El termini assenyalat per a la presentació d’aquests treballs sera de vuit mesos, comptadors des del dia de la publicació d’aquest concurs en la Gaceta de Madrid. La diputació es reserva el dret d’aprovar o no els projectes presentats, els autors dels quals no tindran dret, en cap cas, a reclamacions.

17. S’ofereix un premi de 25.000 pessetes a I’autor del projecte acceptat, i un accessit de 7.500 pessetes per a I’autor d’un altre projecte que es considere digne d’aquesta recompensa.

18. Els projectes s’hauran de presentar a la secretaria de la diputació dins del termini fixat per al concurs, durant les hores d’oficina, de nou del matí a dues de la vesprada, els dies faeners, en la qual oficina hi haurà el plano1 general i el parcellari dels terrenys adquirits i els perfils longitudinals i transversals d’aquests.

Amb l’examen de la situació topogràfica i l’orientació dels terrenys on havia de construir-se el manicomi en projecte, «e’hi veu cie seguida que la diputació ha estat assassorada sàviament i que ha mirat I’assumpte amb I’afecte intens i la predilecció entusiasta que mereix; ja que no pareix sinó que Guislain i Parchappe, i t,ots els savis frenopates que han fet seues les ,doctrines d’aquestes esminències de la medicina mental n’han jposat les regles de bona situació i orientació, ,a la vista dels terrenys del Vedat en el terme de Torrent».

1 tot això en la consideració que el camp oferia els avantatges inapreciables de la possibilitat de crear-hi granges agrícoles, de donar una gran extensió a patis i jardins, i de fruir d’una quietud favorable i de 54

la vista d’horitzons extensos i agradables, que facilitaven els passeigs higiènics.

La descripció dels terrenys es feia més a menys en aquests termes: «. . . a una distancia de sis a set quilòmetres de Valencia per la banda de SO, fitant amb la carretera provincial de Torís i a la vora de la cabalosa sèquia de Torrent. L’extensió d’aquests terrenys és de 185 Ha; la seua longitud, de 3 quilòmetres, i l’amplària maxima, de 890 metres. Com que el nombre màxim dels alienats sera de 1.200, l’àrea corresponent a cada malalt és de 1.540 m2, superior més del doble a la capacitat individual dels manicomis més notables del món. L’orientació de l’eix major d’aquesta possessió immensa és O-E, amb una lleu rostària cap a llevan& d’on ve el vent portador de la brisa vivificant del Mediterrani i els seus efluvis salins.

Els terrenys comenten per la banda de llevant amb hortes i vinyes, pugen suaument cap a ponent a través dún seca plantat d’arbres, que forma la zona intermedia, i acaben per l’extrem occidental en la pintoresca muntanya del Vedat, pobladíssima de bosc espés. Els horitzons, visibles des de la finca, i molt especialment des de la zona muntanyosa, són duna bellesa incomparable.

Per llevant, la vista passa per damunt Torrent, abraca les admirables hortes escampades fins a Valencia, s’adelita amb el bel1 panorama de la nostra bonita ciutat i descansa, finalment, en els límits de l’horitzó sensible, sobre l’ampla zona de plata líquida del Mediterrani.

1, pel nord i pel migdia, I’extensió considerable de la fèrtil plana de Ouart, amb la seua catifa de vinyes, garrofers i oliveres i pobles i masies innombrables.»

1 amb un cert caràcter premonitori hom es lamentava que fos possible que, amb un tal amas de garanties d’èxit, un optimisme exagerat fes fracassar una tan noble empresa per culpa de la precipitació.

No podien demanar-se sacrificis que el país no pogués suportar o que resultassen incomplets, i que una voluntat velleïtosa cedís després davant les dificultats.

Tres vegades s’havia intentat ja, amb una vertadera bona disposició, millorar els hospitals de dements a Espanya; primer amb la creació de l’anomenat Hospital Modelo de Leganés, que no havia satisfet les esperances dels fundadors, ja que no s’hi invertí tot el que calia, i, el julio1 de 1859, amb el concurs per a la construcció d’un altre hospital model en la rodalia de Madrid, que també fracassà i ara pel cantó oposat; es traca, i treballà els plànols amb tanta cura que l’autor tingué la satisfacció de veure’ls enviats a 1’Exposició de Londres, pero mai la de veure’ls convertits en un edifici construït.

Partint del programa, era d’un interés primordial per a l’arquitecte que estudiava un projecte d’aquesta naturalesa conéixer perfectament que era un manicomi i quins els fins altament humanitaris que la cultura moderna i la filantropia ben entesa reservaven per a una tan caritativa institució.

«Mr. M. Parchappe, seguint l’exemple d’altres companys seus no menys eminents en l’esfera del saber», havia publicat una obra mag 55

nífica sobre els principis que cal observar en la fundació i la construcció dels asils d’alienats. Hi havia per tant obres i elements suficients per a dedicar-se a un estudi profund i meditat del problema, i infinitat de manicomis de nova planta construïts recentment a l’estranger, en els quals hom podia admirar «la bellíssima disposició del conjunt i la delicadesa i l’escrupolositat no menys dignes d’admiració que en revelen tots els detalls».

De tota manera, el primer que calia determinar era la funció d’aquests asils. L’objectiu principal de la seua destinació, de la seua fundació, era la realització d’una obra de ciencia i beneficencia: proporcionar els recursos dún tractament curatiu i els beneficis dún refugi protector i consolador.

La ciencia medica plantejava que tot manicomi havia de ser un instrument per a la guarició dels folls, i de l’estudi de les diverses formes i classificacions de la bogeria es deduïa que més que un asil convenia un conjunt de petits hospitals, un per a cada grup de classificació mèdica de malalts. La distribució general s’havia d’adaptar, «a parer dels més notables alienistew, a la planta lineal, composta per paral-lelograms o plans crucials, que determinen grans patis quadrats o rectangulars.

Aquesta es prestava admirablemente a la classificació i la separació dels boigs segons la posició social, la condició de la bogeria, el tractament mèdic aplicable, etc. Per altra banda, la separació de sexes calia que fos absoluta, cosa que exigia una planta simètrica en relació a un eix longitudinal, de manera que es constituïssen en realitat dos manicomis, relacionats únicament pels edificis de serveis generals.

Després de l’estudi de diversos manicomis estrangers, es deduïa que el sistema francés conformava el tracat general d’aquests establiments segons les regles següents: un edifici central per als serveis generals i els habitatges dels empleats; i als costats d’aquest i en situació perpendicular a la seua línia general dos grans departaments formant pavellons aïllats per als dements de l’un i de l’altre sexe, degudament classificats. Entre les seccions d’aquests departaments, edificis aillats per a banys, hidroterapia i altres serveis. Es a dir, que el conjunt d’edificis s’havia de dividir en tres parts: la primera i central, amb els serveis administratius, per a empleats, cuines i magatzems; la segona, contenint la capella, un amfiteatre, un llavador, etc.; i la tercera, doble i simètrica, i formant el manicomi pròlpiament dit per a ambdós sexes, dividit en seccions relacionades per mitjà de galeries cobertes.

Els manicomis anglesos tendien al gran desenvolupament lineal a banda i banda d’un centre per a les dependències de l’administració general en forma de H o U. Els alemanys basaven la ,divisió general dels bojos en guaribles i desnonats i eren per tant de dos tipus: els de tractament o hospitalaris i els asils, una classificació sense base solida, ja que exigia un diagnòstic absolut, i que feia el sistema inaplicable.

56

PlĂŹnol

general dâ&#x20AC;&#x2122;emplacament del Manicomi provincial de Valtkcia.

Model

EESPILI, Espanya pot dir-se que comen& a legislar en beneficència pública, d’una manera racional i caritativa, en 1822. El Reglament General de Beneficìincia, votat en Corts, meresqué l’elogi general, ja que organitzà i donà unitat a aquesta branca transcendental de I’administració pública.

Creà les Juntes de Beneficència, en determinà les funcions i el sistema d’administració de fons, organitzk el treball a partir de criteris equitatius que estimulaven el malalt i produïen a l’establiment alguna compensació de les despeses, fixà la capacitat que podien tenir els hospitals, orden& la separació de sexes, creà els departaments de distingits, indicà el servei d’infermers i religiosos.. . 1 mar& la separa& entre I’administració i el règim interior, que confià als directors, i el tractament curatiu, que reservà al cos mèdic.

Quant als alienats, l’establiment disposà de cases destinades a guarir la bogeria fora de les capitals i en els 110~s que reunissen les condicions més favorables per a aquesta guarició, prohibí la reclusió contínua, la duresa en el tracte i Iüs de cadenes i grillons; confià la part econ2Emica i governativa al director i permeté als particulars establir asils de dements, sota la inspecció de les Juntes de Beneficència.

Es contiauà legislant sobre aquest tema important en 1833, 1846 -en què s’ordena incloure en els pressupostos provincials les despeses ocasionades per les estades dels malalts en els departaments de les capitals-, 1852, 1864, etc.

III PROJECTE D’EUSEBIO

LID~N

(15 ‘de setembre

de 1892)

t<No hem vacillat a acce*ptar ,com a forma i sistema general ‘de construcció, ,des,pr& ldelmsest,udis efectuats, els pavellons aillats radejats de jardins i patis amb arbres que servesquen als orats com a mitjà més eficac d’expansió i esplai. H~om crear&, ‘dones, grups de fquarters comlpletament independents, elements amb els quals es realitza el pensament d’Esquiro1.

Ja ,que, tractant-se d’un manicomi, no podem incloure-hi ‘elements de decoració impropis d’un establiment de beneficència; buscarem la bellesa del conjunt en la proporció i la mesura de les masses edifica,des, i únicam’ent en els pavellons de pensionats i en els cossos centrals destinats a les habitacions dels funcionaris o d’asilats que per la seua condició social i la seua posició han .de viure necessàriament amb un cert grau de co’moditat i benestar ens permetrem, en la decoració ,de les facanes, una més gran llibertat, sempre dins [de les condicions de modèstia que han de presidir el caràcter arquiteo tònk de tots aquests edificis.

‘Consideraríem un Ndefecte gravíssim, en un manicomi construït a la fi del segl,e XIX, disposar que la família del metge, la del director i les dels altres funcionaris visquessen en habitacions situades dins el mateix edifici habitat pels orats, i denunciaríem com a imprudència extraordinkia que els individus d’aquestes famílies tinguessen cap contacte, ni $q,ue fos indirecte, 57

almb cap ,d’aquests. L’estadística enregistra, deslgracialdament, una munió de casos d’insània adquirida per simlpatia. El nostre parer és que aquestes dependencies, oficines d’administreció, etc., ‘ocupen un pavelló aïllat i in,dependent dels altres, als quals pot servir de punt intermedi i ,de convenient separació, i que sqhi puga aocedir directament des #de l’exterior, de manera que cap de les persones que els habiten haja de tenir cap contacte amb els alienats.

De la mateixa manera no pot ser tampoc acceptable ‘que dones i homes de la classe d’alienats habiten el mateix edifici. És ,proverbial i fins ‘de ‘domini comú ‘que la causa ,de la major lpart dels casos de bogeria en el sexe masculí és essencialment ,psíquica, és a dir, que procedeix d’una lesió en el cervell; pero que la luxúria és una circumstància inherent a da major lpart de les dones alienades, ja que s’hi reconeix com a causa de la malaltia una lesió de matriu. Hom no en pot confiar la separació a una mera porta posada a la disposició d’un guardia imprevisor ,o deixat amb conseqüències lamentables.

Tampoc no és acceptable la idea que la major part ,dels grups de classificació del programa oficial puguen ,habitar en pisos wperiors. Ni és possible exposar ‘els epilèiptics als perills ‘de mort *que suposaria permetre’ls pujar i baixar escales, ni tampoc no ho seria amb el cas d’imbme’ci.ls, idiotes i cliniquesses. De cap manera no podem allotjar en pisos alts agitats, furiosos, esvalotadors i sulcides. Queda únicament una classificació en disposició d’habitar un pis alt: la de tranquils, els quals poden tenir el,s dormitoris en un pis superior i una planta baixa per a les dependencies ‘de dia.

A<quest vast establiment constara essencialment de dues parts. La primera, la constituir-à la installació ,de les ‘diverses agrupacions de la població de,1 manicomi ipròipiament ,dit. La segona, els edificis destinats a tots els ser-veis inherents a aquest establiment benèfic, que seran els següents: servei administratiu, incloses les Ihabitacions per als funcionaris destinats al manicomi; servei religiós; ser-veis generals o .domèstics, i serveis d’explotació de la colonia agrícola formada pels terrenys annexos al manicomi.

El servei administratiu s’instaklarà en ,els dos primers pavellons projectats a banda i banda del gran pati central anterior (3.4). A la planta baixa d’aquests pavellons es projecta situar les dependències de direcció, secretaria, comptadoria i administració ,de I’establiment.

N’hi haurà també de previstes per a despatxos dels metges i per als seus accessoris, sales d’aïllament provisional i de reconeixement i locutoris generals. A les plantes del primer i el segon pis setze habitatges per als empleats.

Més avant, a ,continuació dels pavellons ja ‘descrits, se’n construiran uns altres dos orientats longitudinalment reslpecte dels primers {per a albergar-hi cinquanta germanes (5) ‘de la caritat i uns altres tants germans hospitalaris.

En el centre dels quatre pavellons hi haurà la capella (6.7.8). A banda i banda del grup format per aquests cinc edificis se situaran les seccions de pensionats, constitu’ides ‘per cinc rpavellons ,destinats un als !de la. classe, un altre als de 2a., dos per als de 3a. i un cin,qué ‘de central (9) per a la instahació dels banys especials ,d’aquests asilats i del servei (11.12.13) domèstic també especial, compost de tuina -amb els seus accessoris-, diversos salons i peces de segona importancia destinades a la ‘distracció i l’esplai dels alienats.

58

LESPIU, Completant ed servei prestat pel pavelló que descrivim, un gran sa16 semicircular destinat a la celebració de concerts i altres festes ptibliques.

Una serie de galeries cobertes constitueixen l’organisme de la seoció anterior ,del manicomi, >formada pels pavellons ‘descrits, dels quals en deriven dues més de longitudinals en la direcció de I’eix major de la planta donant acds cada una a vuit !pavellons situats en el sentit de #la seua direcció i set situats alternativament i transversalment respecte dels primers. Els pavellons longitudinals tenen dos pisos; el baix per a les habitacions de dia (14.15.16), com ara menjadors, sales de reunió i de treball, i algunes celles i patis d’aïllament ‘per als casos en que la necessitat exigesca fer-los servir; i el pis principal per als ‘dormitoris, amlb les ,depen,dèn,cies corresponents destinades a lavabos {per a la higiene i la neteja dels asilats i amb una cella central .de vigilancia que permeta tenir compte també de l’escala.

Aquests edificis es destinaran a allotjar els grups ‘de xi’quets i vells, tranquils, semitranquils, convalescents, agitats i processats tranquik.

Els Ipavellons de celles estaran situats transversalment, i constaran d’un únic pis habitable (17.18) en planta baixa i d’un altre de superior destinat a la galeria de vigilancia des de dalt, en el qual hi haurà una cella d’observació amb la peca de vigilancia corresponent.

En la planta baixa se situaran les dependències següents: un menjador, deu celles d’aillament, dos dormitoris ,de sis llits ca’da un, una sala ,d’higiene i neteja amb lavabo, la cella ‘de vigilancia, el eporxe o passeig cobert davant el jardí corresponent i la galeria de servei. Hi Baura set d’aquests pavellons, destinats a allotjar epilèptics, cliniquesses, furiosos i esvalotadors de règim comú i de la seccio de processats.

Entre els pavellons tercer i quart d’aquests descrits se n’establirà un altre destinat al servei de banys generals, constituït per dos grans salons en hemicicles destinats a la piscina (19) i la installació de les <piques, uns altres ,dos salons rectangulars per a ‘dutxes i banys medicinals i diverses depen,dències d’aques,t servei, com el magatzem de roba blanca, aparells de calefacció, comunes i un assecador al pis de dalt.

Al final de la galeria que porta a aquest edifici es construir-à el pavelló destinat a impúdics, suïcides i homicides, de forma semicircular i vigilancia contínua (20).

A mitjan galeria, que posa en comunicació transversalment a la planta general els grups d’ali,enats d’ambdós sexes, es construir-à el pavelló de serveis generals o domèstics, que constara de tres pisos. El d’e planta baixa, I’ocuparan la tuina (21.22) i la farmacia amb les seues dependències respectives. El pis principal, ,els magatzems de roba blanca i de vestir, amb les dependències corresponents.

1 el tercer pis, practicable únicament en la part central, es destinara a magatzem de quevmres i altres materials.

En la part posterior de I’asil, i completant les dues grans seccions ja dites d’homes i dones, es projecten dos sdificis destinats a les infermeries amb tres sales capaces ‘de contenir dues d’elles vint-i-sis malalts afurètics I’una i uns .altres tants de febrils l’altra, independents entre si i absolutament de la tercera, destinada a albergar ,dotze malalts contagiosos.

Entre aquestes infermeries i l’eix longitudinal de la planta general es proj#ecta situar la capellaadepòsit ide cadavers ‘amb la seua corrasponent sala d’autopsies, el laboratori químic i altres dependencies que hi pertoquen.

59

En la lpart final ,del manicomi hi haurà els llavadors, colador-s, assecadors d’aire calent, estables, cotxeries, tallers de sastres, sabaters, matalafers, fusters, espardenyers i teixidors; i les escoles, la biblioteca, (el gimnasi, la sala d reunió amb un billar contigu, els edificis rurals necessaris per al conreu de la finca i els ‘que puguen servir per a la seua explotació agrícola, i el d’epòsit o castell de l’aigua, d’on partir-à la distribució general de la necessària per a aquest vast establiment.

Fora de ,la planta general, en el lloc trobat més adient, es projecta construir un Ipetit llatzeret utilitzable per a assistir malalts en ,cas ,d’epidèmia, a distancia convenient de I’edificació general. A fora també, i en un lloc pròxim a la sèquia de Torrent, de la qual es prendrà l’aigua per a I’abastament del manicomi, es projecta situar també un edifici ,destinat a les màquines necessàries per a elevar el cabal td’aigua potable a que més amunt féiem refer&cia, i per a la pro8ducció del fluid elèctric que ha d’il-luminar el manicomi durant des hores nocturnes que el reglament interior de l’estabsliment determinara.»

60.

IXSPILL

E

L SEGUICI

D’ORFIXJ

Ricard Blasco

¿SENSACIONS,

1

0 IDEES?

NTENTAR definir la poesia és una insolencia.

No obstant aixo, són bastants els poetes que s’arrisquen a definir-la. ¿Hi reken? ¿Qui podria dir-ho?

Remenant els prestatges de la llibreria, em ve a mà un antic text d’André Gide, que havia llegit allà pels anys d’adolescència.

Es un breu assaig, titulat justament Sur une définition de Za poésie (publicat dins «Poésie 41~, núm. 3, de febrer-marc del 1941). Gide, que aleshores preparava una antologia de la poesia francesa, no publicada sino vuit anys mes tard, acabava de trobar una frase de Theodore de Banville, i la glossava.

Avui Banville esta oblidat, cree jo, i fora del comerc dels lectors joves, almenys pel que jo sé de les lectures de la joventut.

(Tampoc 65

CESPILL no se’1 recordava mica més, quan jo era adolescem.) Al seu temps, pero; Banville (1823-1891) conegué una certa estima. Baudelaire deia d’ell que no era materialista sinó lluminós, i li dedica un estudi que hom pot llegir dins L’art romantique.

El nostre Llorente, traductor amatent dels poetes francesos (al castellà, ai! ) hi coincidia, qualificant-lo de brillante alhora que asseverava: «es el ultimo de los románticos y el primero de los parnasianos».

L’opinió, com totes les que encasellen els poetes, cal prendre-la condicionadament.

Tanmateix, ens permet de fer-nos una noció de Banville. La seua poesia representava, segons Baudelaire, «les hewes heuveuses».

Gide espigolà la definició banvillana de la poesia duna introducció que havia fet a Ronsard l’autor de Les Cauiatides. Es, naturalment, una definició de la poesia «lírica», car no era qüestió de parlar d’altres maneres de fer poesia. Diu així: «cette m.agie, qui consiste à eveiller des sensations & l’aide d’une combinaison de sons... cette sorcellevie grâce à laquelle des idées nous sont necéssairement communiqués, d’une manibre cevtaine, par des mots qui cependant ne les expriment pus».

Hi remarcava Gide una aparent contradicció perquè, es preguntava, ide que es tracta, de desvetllar sensacions o de desvetllar idees?, i arribava a la conclusió que, sens dubte, les segones eren conseqüència i continuació de les primeres.

A més a més, Gide es congratulava del fet que es tractàs de sensacions i d’idees i, en cap manera, de sentiments, cosa ben d’agrair a un romàntic; el corollari, per a Gide, era blasmar el sentimentalisme, la tendencia, de tots els temps, ~càfaiue de la Poésie une affaire surtout et presque uniquement sentimentale».

LA SUPERVIVENCIA

EN EL PENSAMENT

Poder de la paraula. Poder del record. Si tu em penses, em fas viure; si em penses, em salves de la mort. Jo no existesc, no hi sóc, sino perque tu em penses, perquè tu m’anomenes.

Tampoc tu no hi series si jo no et pensava, no t’anomenava.

Tots dos no som sinó pur pensament, l’un de l’altre. Alguns poetes han intentat d’expressar a@, amb més o menys fortuna. Jo mateix vaig fer-hi una temptativa, trenta anys enrere, un sonet del qual no estic gaire satisfet. Ara retrobe la idea en un poema de Konstantin Simonov. No en sabem massa, de la poesia russa. L’idioma ens separa, tant com la distancia. Es en una versió italiana que he llegit la poesia russa del nou-cents. L’antologia, feta amb gran cura, la signa Angelo Maria Ripellino.

El poema de Simonov es titula «Zdi menjà» («Espera’m»).

Escrit el 1941, en dies ben infausts, tingué una immensa popularitat, cosa comprensible, car és una afirmació de la vida enmig del torb de la guerra. Espera’m i jo tornaré», diu el vers amb que comenta cada estrofa. Espera’m, i si ho fas amb totes les teues forces, inclús quan el meu fil1 i la meua mare creguen que jo ja no sóc i els 66

CESPILL meus amics, cansats d’esperar, beguen el vi amarg a la meua memoria, espera’m i no córregues a beure en unió d’ells; espera’m i jo tornaré.

Aquel1 que no espera no pot capir com és que tu m’has salvat d’enmig del foc amb la teua espera. Solament nosaltres dos coneixerem com és que jo he sobreviscut: tu has sabut esperar-me simplement com cap altre Poder del record. Poder de la paraula. El poder de la ment és poesia, és vida,

L’HARMONIOSA

ENCANTACIO

Tornem a les definicions de la Poesia. La lectura casual de l’assaig de Gide m’ha fet recercar una pagina de Stéphane Mallarmé, que recordava vagament. Avui l’he trobada. Es una definició comparable a la de Banville. Diu: «Je balbutie, meurtri: la poésie est l’expression, par le langage hurnain ramené a son rythme essenciel, du sens mistérieux de l’exisíence. Elle doue ainsi d’authenticité notre séjour et constitue la seule tache spirituelle.»

Són, com pot apreciar-se, dues concepcions que partint d’un mateix enteniment del poeta (magic) es proposen d’assolir la finalitat positiva de l’exercici líric, arribant Banville a descobrir quant hi ha de bruixeria en el desvetllament d’idees per la magia del llenguatge i Mallarmé a precisar la condició d’endevinador o desxifrador de misteris del poeta.

Gide comentava que enllà on Banville escrivia «magie» i «sorcellerie» Valéry, més voluntàriament ambigu, hauria escrit «charme» i subratllava que les opinions de Banville s’avancaven a la seua època. (Per això convergeixen amb les de Mallar-r&.)

Per a Gide, el poeta genuí és un màgic, si bé per a el1 no es tracta d’ésser personalment emocionat, ans es proposa de conduir el seu lector a l’emoció, amb I’ajuda duna combinació de sons, o siga, dels mots (<ta láide d’une combinaison de sons»). La significació dels mots, afegeix Gide, és innegable que importa, pero no pas independentment de la sonoritat. ‘Per esquenejar la propia opinió, Gide cita un vers de Racine com «exemple d’harmonieuse incantantion» i sotmet aquest vers a la prova substitutòria.

Si en comptes de llegir «VOZU mourûtes aux bords où vous ffites laissée!», substituïm els mots i diem «VOUS êtes morte sur le rivage ozi Thésée vous avait abandonnée.. .» és obvi que direm el mateix, pero el «charme» s’hi haurà trencat.

Això, dones, és tant com fer prevaler la sonoritat a qualsevulla altra virtut del poema. «De la musique avant toute chose», que deia Verlaine.

Nosaltres podríem ben bé traure més dún vers irreemplacable en la seua sonoritat, transmissor de l’harmoniosa encantació, com aquel1 de J. V. Foix: «l’ardent verme11 que el teu llavi difon».

67

cESPI RERA

DEL

SOMNI

(Ful1 solt del 25 de febrer

FOSC del 1941)

A quin terbol destí vas emmenant-me, oh Temps, immolador de criatures, que esperances i planys vas atansa.nt-me cremant mon cor en llurs arquitectures?

Quin imprevist atzar vas reservant-me rera del somni fose, quan assegures que un jorn vindràs, amb claredat, donant-me la pau dintre les ansies insegures?

Oh, pulsador de vents, alta cadencia d’un cert domini en una flama incerta, de la mort veritable en la vivencia: davant els teus avances soc alerta!

No ignore quina abstracta equivalencia teixit hauràs sobre ma carn ja erta.

«LO FOC ALT DE LlESFERA» 1. La vida és fugissera i el poeta és potser mes sensible que no els altres a l’escadussera contingencia.

«Sia passat com un vent lo meu ésserm, deia Roís de Corella.

2. Tots aquells que recorden el «dolorido ser&» de Garcilaso ignoren que ja Roís de Corella escrivia «ma dolorosa pensa». ¿Què es mes amarg, més dolorós, mes feridor: el pensament o el sentiment?

3. «Sono un tronco que sente e que pena», escriu Leopardi als seus amics de Toscana, dedicant-los els «Canti». ¿El destí del poeta es convertir-se en fusta mineral, passiva ? «lo cercava, come si cerca spesso colla poesia, di consacrare il mio dolore», confessa. Consagrar el dolor en versos, com una catarsi espiritual, ¿no sera accelerar la transformació de l’ésser en seca escorca, mancat de l’aigua pura que dolent regava les rels tor9udes, dolorida l’ànima? Arbre que ja no donaras fullam alegre, ni ombra plaent, recer abolit. Fusta només, cresta, recialles de l’ésser: versos.

4. Exemples del misteri que la poesia vol explicar (i no hi reïx): «e vós, sens foc, teniu calor que us crema», escriu Roís de Corella,; i també: «tornar& fred lo foc ah de l’esfera». Es la paradoxa allò que deixa perplex el poeta. iSer& la poesia paradoxa i res mes? per a entrar al país de la poesia?

5. ¿Qui em donara un salconduit 68

EESPILL ¿Qui em farà les fotografies del viatge, qui el retrat amb la bella que no té fac però sí que té ulls com carboncles, que tot ho veuen, i també Iéternitat?

LA PROVA

DEL RECANVI

La substitució, pedra de toe. També, de vegades, arma d’atac.

Recorde que Juan Ramón Jiménez, enrevenxinat amb Pablo Neruda per no sé quines paraules pronunciades pel xilé contra l’andalús universal, intentà desacreditar-lo.

Cosa no gaire faedora, car aleshores (1937) Neruda ja gaudia d’àmplia estima. De 1’Havana estant, JRJ publicà algunes pkgines del seu diari poètic per poder incloure’n una en la qual envestia Neruda sense anomenar-lo.

«Yo decido en poesía con Za prueba de la sustitución -escrivia-.

Si un verso o una estrofa pueden ser fácilmente sustituibles y sin pérdida, eran vulgares.» 1 com exemple posava aquest tros de l’«Oda a Federico Garcia Lorca»: «Porque por ti pintan de azul los hospitales / y crecen Zas escuelas y Zas barrios marítimos, / y se pueblan de plumas Zas ángeles heridos, / y se cubren de escamas Ios pescados nupciales, / y van volando al cielo Zas erizos; / por ti Zas sastrerías con sus negras membranas / se ZIenan de cucharas y de sangre, / y tragan cintas rotas, y se matan a besos, / y se visten de bIanc0.p Copiat això, JRJ proposava una «sustitución cualquiera y de cualquiera» i donava la següent, inventada per ell: «Porque por ti tiñen de gris las aduanas / y bajan los mercados y los patios terreros, / y se pueblan de espinas los diablos confusos, / y van nadando aI polo los lagartos; / por ti las ortopedias con sus rojas membranas / se Uenan de cuchillos y de pus, / y mascan metros blandos, y se matan a tiros, / y se ponen de negro.» Un top acabada la tirallonga, JRJ desafiava a substituir-hi el vers inicial de «Le tombeau d’Edgar Poe», aquel1 que diu: «Tel qu’en Iui-même enfin I’éternité le change», tot sentenciant anticipadament que la substitució, ni fàcilment ni difícil, era impossible.

1 arribava a un coroilari que presumia irrefutable: Kasi todo Mallarmé (.,.) és y seguirá siendo insustituible.

Casi todo el escritor de quien son o no las otras líneas citadas, es vulgar y seguirá siéndoIo.8 En el text juanramonià hi ha un plus de malvolenca («de quien son degué fer aleshores les de0 no»... «las otras líneas»...) q ue segurament lícies dels xafarders de café. La mala bava de l’exquisit andalús era proverbial, com a secreció regular de la seua hiperestèsia.

Ell, pero, volia venjar-se del xilé amb alguna cosa més que simple xafarderia i pensava que l’arma millor era sotmetre’l a la prova del recanvi. No s’adonava de la inconsistència de l’experiment.

Aparentment, els mots suplents tenien 61 mateix valor que els suplits, sobretot si hom els llegia distretament.

PerZì sols en aparenca JRJ semblava tenir raó. Sols en aparenca el reemplqament pareixia palesar una textura escassa de l’«Oda» original. Per69

CESPU que un lector atent havia de notar que la mera substitució mecànica dels mots destruya l’aroma misteriós que impregna la creació de Neruda. Així, dones, hi havia hagut pèrdua, contradient la premissa postulada per JRJ. El text succedani, tothom ho percep, és una cosa encarcarada i sense interés. La facècia de JRJ estava bé com a amenitat, pero Neruda se’n sortia de la prova tan ferm com abans de passar-la. Allò que palesava el recanvi era, justament, que els mots nerudians no eren substitu’ibles.

ELS EPfTETS

INUTILS

André Gide, en el prefaci escrit per a l’antologia de la poesia francesa de Gallimard, anotava, respecte de Jean Moréas: «“Jewze printemps”, “laboureur champêtre”, Iit-on dans un de ses meilleurs poèmes.

On n’imagine pas plus inutiles épithètes: un printemps qui ne serait pas ” jeune”, un “laboureut-” qui ne serait pas “champêtre”.»

La reflexió gidiana obliga a una contraproposta.

La primavera podria ser «insolent», «obscena», fins i tot «pudent»; el llaurador, «estelar», «abisal,, o «ferreny». L’oposició fóra, dones, la clau de la poesia. L’analogia insolita, font d’inspiració.

Es el sonet de les vocals, de Rimbaud.

Pero: després de tants anys de cercar la «novetat» de la metàfora basant-se en la seua xocant concatenació, jno és temps de retornar a l’epítet inútil, a la redundancia semilla i natural, només pel fet que les coses són com són i capgirar-les fóra manipular-les, i la manipulació en poesia és falsedat, insinceritat?

«Jove primavera» és una associació no tan vulgar; de vegades les primaveres naixen velles. Com els poetes.

SEGUINT

AMB

BANVILLE

En opinió de Gide, allo que feia de Banville un capdavanter, iniciador duna diferent manera d’escriure (si més no, per la seua teorització, que emmenaria la poesia cap a promontoris extrems, cosa que els contemporanis del poeta no podien preveure) era l’encantament, encantament obtingut «en dehors, et comme en dépit de la signification des mots».

Citava Gide versos d’Eulard i nosaltres podríem continuar citant Foix, en qui l’encantament («incantation») produeix l’emoció sense que calga recórrer a la significació dels mots: «Tornavem sols per la isarda drecera / que no sé on duu, darrere la duana, / coberts de pells, corbats pels incunables / i els cossos balbs: -No miris endarrere! / Una barca s’emporta les campanes / i hem escampat els vidres per la platja! » Aquí sí que la llengua retorna al seu ritme essencial, com postulava Mallarme!, tot expressant un misteri.

No és qüestió d’esbrinar si Foix ha llegit Banville -vull dir: la 70

LESFIl definició de Banvilleni si coneix el passatge de Mallarmé; de fet, les seues lectures més freqüents semblen haver estat d’altres. ‘Per6 la possibilitat d’illustrar amb versos seus les opinions d’aquells grans mandarins de la poesia francesa ve a palesar, em sembla, que si les definicions de la poesia, per insolents o impertinents que semblen, són definicions nascudes de reflexions pregones sobre la naturalesa d’un art encara mal comprés pels homes, qualsevol poeta genuí pot arribar a coincidir amb els definidors, tot i ignorar-los, i per més antípoda literari que siga.

(1 si l’exemple de Foix no és ben triat, d’altres podríem triar-ne més adients al cas.)

MÉS

SOBRE

ELS

RECANVIS

No sé si el xilé li tornà la plasenteria a JRJ. No li hauria estat difícil, perqub el de Moguer té molts versos fàcilment substituibles.

El1 mateix hi alludí, en memorable composició, a aquella etapa en què la seua poesia es vestí «de no sé qué ropajes» postissos i pesants. «iQué iracundia de ye1 y sin sentido!», exclamava, penedit d’haver amat «una reina fastuosa de tesoros», tresors d’oripell que un lector avisat descobreix de seguida. 1 poden substituir-se, contrafer-se.

Tot acò ve a palesar que la prova de la substitució, per se, pot ésser equívoca. Llevat que vulguem provar que la «combinaison de sons» és la justificació del lirisme intransferible.

Neruda, en aparenca desdenyós de la musicalitat verlainiana, creava una musicalitat pròpia, intransferible. Insubstituyble, per tant, a desgrat dels intents de JRJ, incapaq de crear una musicalitat substituta.

DIMECRES (Recuperació

dún

sonet escrit

el 2.5 de desembre

Agils, oh ballarina, els peus de dansa, teixint el vol al mig de la pineda, han posat, claredat dúna esperanca, la joia nova, desvetllant l’arbreda.

Passa, flama, el teu vol. 1 una recansa surt, ball de balls, entre la freda agilitat de l’ona que s’atansa: la temptació del teu vestit de seda.

71

de 1940.)

Entre la verda flaire de les prades el teu perfum reix, oh meravella, dominant la nuesa femenina.

Pero la gracia en surt de tes onades: del revolar ansiós que te desvetlla, de l’àgil peu que mous, oh dansarina.

EROS-LESBOS-ANQUES Després d’escriure un article per al diari, repasse les notes no utilitzades. Llorente, traductor de Verlaine i Baudelaire, no podia comprendre’ls.

Li ho impedia la seua moral burgesa. IDiferien tant, les respectives nocions d’amor i de sexe! . . . Baudelaire canta l’amor com una destrucció dels éssers en la fúria amorosa: s’hi uneixen destruint-se (la copula és un anihilament) per a trasmudar-se en éssers distints. En la unitat de la parella naix un ésser nou. «La volupté unique et supr6me de l’amour glt dans la certitude de faire le mal -escrivia Baudelaire-.

Et l’homme et la femme savent de naissance que dans le mal se trouve toute volupté.» 2Què té a veure acò amb la graciosa sublimació d’aquarella de la «Canconeta amorosas llorentina ? Comparem-la amb l’aiguafort baudelerià de «La mor-t des amantsu, amb «Les métamorphoses du vampire», tan terrífiques.

El costat satànic de Baudelaire per forca havia de repugnar la sensibilitat burgesa del silvelista Llorente. Un altre tant cal anotar del saturnisme de Verlaine, repehit així mateix. Baudelaire havia cantat les lesbianes com a víctimes «lamentables» que descendien «le chemin de l’enfer éternel» («Femmes damnées»). Verlaine gosà cantarles com a adorables víctimes a les quals condecoraria «le glorieux Stigmate» («Per amica silentia»). De Rimbaud és aquel1 vers lluminós: «O splendeur de la chair! 6 splendeur idéale!, Verlaine comenca un poema exclamant «Et maintenant, aux fesses!» i I’exaltació carnal hi arriba a cims suprems. Tots recordem les relacions Verlaine-Rimbaud, i no cal insistir-hi.

Els germans Goncourt qualificaven Baudelaire de bohème sadique i Verlaine de pédéraste assassin (anotació de 1895). Pero les natges del poema verlainià són inequívocament, gloriosament, femenines. No és difícil de calcular l’efecte que farien versos d’aquesta mena en l’autor de «La barraca». En la poesia de Llorente, no s’hi exalta la carn esplendent.

Es una obra on no hi ha lloc ni per a les lesbianes ni per a les anques, d’un sexe o d’altre. Tampoc no hi ha espai per al sexe, excepte insinuat.

En «Primaveral», sense acomplir-se, l’amor (el sexe) és més un pressentiment que una possibilitat.

Entrevist com una promesa de futur, és copsat com una sensació fugissera, a penes un llamp que ha durat una millèsima.

D’altra banda, tot el que havia retingut d’Ausiàs March el pudibund Llorente era «la casta flama encesa».

72

EESPILL iCasta? Si és casta, no és encesa. El poeta de coit domèstic, jcom podrà ser verament poeta? No comprenc com un Josep Piera, que ha passejat 1’Eros àrab, o un Josep Lluís Seguí, que centra en la líbido el seu art, no han sentit la temptació de traduir alguns poemes eròtics de Verlaine.

Caldrà parlar-los-en.

En les seues mans, versos com «de Zents baisers a tous les chers endroits», es girarien a la major gloria de la llengua.

La serie «Les amies» de Verlaine, de tan guspirejant erotisme, sembla estar esperant la gracia descarada i la mestria d’aquests joves poetes nostres. Les natges cantades per Verlaine són dignes de ser valencianes: «c’est le dos gras et monde, / satin tiède, éclairs blancs, / ondulements cantor tremblants». . . ¿Haurà llegit aquest poema l’Estellés, entusiasta del tul? Em vénen a la memoria aquells sonets de «Pedra de foc» (Cant temporal, vol. V de 1’Obra completa) que ens parlen del «forat darrer», de les wodonors invictes», de la «banda funesta» -evocant-hi el seu «cruixit com de meló d’Alger»i em recorde d’un tercet final: «mai no m’oblide d’aquell jorn, el teu / cul per a mi, mentre, al solar, jugaven / nens al futbol, i tu i jo a la terrassa». Decididament, en punt a anques i natges, 1’Estellés res no té a envejar a Verlaine, tots dos cantors amb fúria insuperable dels gloriosos hemisferis.

INCAPACOS

D’ANTITESIS

Quan Gide redactava aquel1 prefaci (1949) ihi havia molts poetes valencians capacos de combinar darrere el mot llaurador epítets com estèyil, esquerp o eixoyo? {Hi havia molts disposats a cercar els adjectius en els antípodes, o bé a no cercar-ne cap, ni enlloc? Llorente, recordem-ho, darrere llauyadoys escrivia bledana. LQuants continuen fent-ho encara, cinquanta anys després que Llorente és mort? La vieilleyie poétique blasmada per Rimbaud, vella i tot, sobreviu entre nosaltres.

LA SINISTRA

AVENTURA

¿Haurà llegit 1’Estellés els diaris íntims de Baudelaire?

Trobe dins Les homilies d’organyà (vol. VI de 1’Obra completa) el sonet dit «Notes de societat», on hi ha tres versos que em recorden un dels coets baudelairians. El tercet d’Estellés: «Un entre tants com cada dia tanquen / els ulls absurdament, i l’endemà / no va la seua esquela en els diaris.»

«A propos du sommeil, aventure sinistre de taus La fusée de Baudelaire: les soiys, on peut diye que les hommes s’endorment journellement avec une audace qui serait inintelligible, si nous ne savions qúelle est le yésultat de l’ignoyance du dangey.» L’aventura sinistra, tal com inspira el poema d’Estellés, potser és més el viure que el morir. Viure tractant «de conéixer el secret». Tanmateix, la mort del personatge estellesià, tal com és cantada, s’esdevé en el somni, sinistra aventura quotidiana.

ANGELS Llegint Josep Carner, un vers em sobta, fent-me recordar Baudelaire.

Sí, ja sé que són dos artistes dissemblants i que és gosadia comparar-los, pero la poesia té aixiu: un vers tira dún altre, en la memoria. Diu Carner: «En mos camins d’un temps, hom pot trobar-hi / un àngel trist amb el seu glavi tort» (CDe lluny estant») i és aqueix àngel el que suscita la recordanca. Vénen a mi «les unges à Z’oeil fume», aquel1 altre àngel furiós que «fond du cie2 comme un aigle» i el que venia més tard: «et plus tard un unge, entr’ouvant les portes, / viendra ranimer, fidèle et joyeux, / les miroirs ternis et les f2ammes mortes.» Pero, en el glavi tort de l’àngel carnerià, jno hi ha un bri d’ironia, contrastant amb la solemnitat dramàtica dels angels baudelerians?. . . Si més no, sent com si el poeta català ens fes l’ullet amb un somrís còmplice.

L’ABSOLUT

TOTAL

Les vocals de Rimbaud...

Per a ell, tot podia resoldre’s en alquímia del verb. «J’inve~tai Za couleur des voyeZZes!», escrivia, no sense orgull.

L’orgull, pero, no li impedia de comprendre que l’alquímia, sense l’esperit, no és sinó vana química recreativa. Jécrivais des silentes, des nuits, je notais l’inexprimable.

Je fixais des vertiges.» Bona llicó per als prestidigitadors de paraules. iFixar els vertígens!

Gran cosa, gran absolut.

Poesia.

74

M

ICROTRANSPARl?NCIES salvador Jifa-

CESPILL

LABORATORI

H

d’amants i malden en quina

1 HA poetes experts a modelar els cors blaus, d’amants blancs, d’amants verds, d’amants per saber com s’ha ofegat el dia, forma esfèrica es pot contraure el temps.

Jo em cabusse pel nom que vaig pevdre

entre

grocs,

els segles.

Hi ha poetes exhausts de desxifrar els segles i es perden en immensos paisatges glaucs d’amor, entre raigs flavescents que fulminen herois assassinats al vespre.

Jo em cabusse pel nom que vaig perdre

entre

els segles.

Les blanques boires baixes desfan el meu desig de blanques boires baixes desfent el teu desig.

Quin sentit té aquest vent que ressona en la pluja i fou excelses torres?

Ara sent les coses ben d’una altra manera: la materia mineral com a radiació compacta, la materia com els canals de la llum, i l’aire, a espai transparent de fusió.

Pero quin sentit té aquest vent que ressona en la pluja i fou excelses torres?

Qui cavalca muntanyes i cors deshabitats?

Dessota d’aquest vent veig fugir les genetes sobre espills instantanis.

1 besos per menyspreu.

Ara veig com el dia s’ofega

entre 77

carboncles.

vegetal

NAVILIS

E

L COTXE s’aturà en una clapa de la nit.

-Porta’m ltuny i pressent-me!

Les roses d’illes llunyes com Ies llunes properes. . .

Un xaval seia i quedava molt Un Angel caigué -No comprenc

tot sol en I’isolat saló bé tot sol en els salons. a terra i llavors jo vaig dir: res, no puc comprendre res.

Un altre àngel caigué a terra i jo vaig voler dir: No m’escoltes?

1 la neu estava caient.

Només vull pressentir-te.

Porta’m i pvessent-me, molt més lluny, per6 trenca’m!

ltuny

El cotxe rastrejava I’arena de la nit, les roses d’illes llunyes com les llunes properes.

El meu desig buscava allò que decidia, potser la mar buscava, la mar dels mars possibles.

Pevquè no hi ha més terua sinó la terra.

78

1 el xaval dels salons sentí I’hngel que queia i l’altre àngel que queia. Llavors va voler dir: Bandeves esquincades, banderes que s’esquincen.

No puc comprendre’t no sé saber-te lluny!

Les vores Extemporals

de les llunes navilis.

Iluny,

tan properes.

Per a Patti Smith

79

OCEANS

0

NADES onades onades onades onades Les veus dels oceans oberts als almiralls d’hores revisitades, landes intemporals, volcans.

Tremole quan m’esperes en deserts, en fronteres, glaceres.

en oberts oceans sobre els senders

En nits d’algues i escuma, en espasmes de neu icebergs i falgueres, sobre les mars falgueres sobre els deserts fronteres, els carrers de Lisboa oberts als almiralls d’extemporals navilis que solquen oceans.

80

DESCRIPCIO

D’UN

PAISATGE

NOCTURN

C

EMENTERIS d’amor, cementeris d’amot-.

Travessem galeries, estantes infinites de mira& irrisoris.

Hem consumit els dies entre pots de conserva i museus de paraules sobreres.

Per escapar del cos les ales no ens serveixen.

Som navegants d’altura.

Hem inventat autors que no volen somiar.

Cementeris d’amov, cementevis d’amov: Qui pot robar a una àguila l’ascensió de la lluna sobre el perfil Cementevis

d’amov

de l’est?

en el país celest.

IIESPILL

DAMES

DE

L’AUTUMNE

L

LEUGERES passen les dames de l’autumne.

Llums de novembre titillen en les nits, llums de silenci bravegen en la fosca.

Dolceses vegetals que un hom pot somiar, un plaer d’aus errants interminable.

Visions submarines descriuen Ilunyedats.

La llum en els seus ulls difumina penombres: les dames de l’autumne han confiscat la km.

Per

82

a Miguel-Anxo

Ferran-Vello

A LA MANERA

DE RICARDO

REIS

S

IGUES gran, sigues sencer, tot allb que pots ser.

No exclogues o exageres res que no siga teu.

Sigues dens i enter, tot al161 que vols ser.

Posa el màxim que ets en el mínim Així brilla la lluna ben alta sobre el Ilac, perquè mira i calla.

83

que fas.

LESPILL

T

AA

A VERITAT és que, siga per la insolent salut agraria que irradiava la seua rotunda personalitat, siga per la inquisidora mirada de foc amb que afusellava les anques i els escots de les senyoretes, Vicent ja feia cara d’ex-seminarista molt abans d’abandonar el seminari, quan es deixava caure pel poble amb qualsevol excusa patronal o laica, Pero, la decisió definitiva, la va prendre, de manera sobtada, quan ja estava a punt de cantar missa. La causa primera, segons explicava, va ser una greu crisi reli. giosa.

El desencís va comentar amb algunes lectures pernicioses, que Vicent va conéixer gràcies a alguns gràcies a les amics i, sobretot, prohibicions dels seus superiors.

Passà de Teillard de Jardin, Julien Green i Julián Marías, a Malraux i Hegel i, fins i tot, a Sartre i Camus.

Després va llegir coses encara més irreverents i, els últims mesos de seminari, es delitava perillosament en la lectura de Miller, Isa Trolec

o Joan Arinyó, inexplicables gusts literaris, originats, sens dubte, per la mala alimentació, el desequilibri emocional en que vivia i la constant Imita unamuniana que li turmentava I’ànima.

Després, com a conseqüència, Iògica o no, vés a saber, vingué una angoixada reflexió a l’entorn de la futura vida religiosa que li tocaria viure i els innumerables sacrificis, espirituals i físics, que li exigiria eI seu sagrat ministeri.

Vicent no podia dormir de nit, pero allò que realment el va decidir a penjar definitivament la sotana, va ser la passió irrefrenable amb que els seus ulls, i el seu veloc pensament, resseguien els harmoniosos moviments dels culs femenins.

Havia passat molts anys, els millors de la seua curta vida, entre aquelles altes parets ‘que el separaven de la crua realitat. Despertant-se cada matí amb el so familiar i melangiós de la campana, passejant calladament, amb un llibre entre les mans, pels llargs corredors

plens de llum, i respirant aquel1 ambient apacible, perfumat de cera i de misteris. Vulgues no vulgues, quan va veure tancar-se les portes del seminari per darrera vegada, tenia un nus a la gola i dues tímides llagrimes volien eixir dels seus ulIs. Els seus benvolguts pares, llauradors moderadament acomodats dún poble de la Ribera, no van sentir un gran pesar, ni cap remordiment, per la inesperada claudicació del fill, que tornava a casa derrotat per la carn, el món i el pecat. Ells eren unes persones moderadament religioses, més que res per pura qüestió genètica i, encara que havien sabut respectar la decisió de Vicent, sense comprendre-la, mai no els havia fet massa gracia aixo de perdre un fil1 en benefici de l’església.

Quan Vicent els va dir que, per iniciar la seua nova vida, volia comentar a estudiar una carrera, els seus pares mostraren un moderat entusiasme.

Ells estaven en condi: cions d’afrontar-ne les despeses i confiaven cegament en la capacitat del seu fill. Pero van fer molt mala cara quan el xic explica que havia decidit matricular-se en la facultat de Psicologia. Els pares ja havien imaginat que anaven a tenir netets jugant per la casa als quatre dies, i aquella declaració del fil1 els deixà molt preocupats perquè, encara que no tenien una gran cultura, ni estaven massa al corrent de les coses que passaven pel món, intuyen que allo de la Psicologia era, simplement, una forma més moderna de fer-se capellà, sense haver de renunciar als hipotètics plaers que el món

oferia a un jove culte, ben situat i d’aparenca respectable.

La proverbial intuïció dels Ilauradors tampoc no va fallar en aquest cas, ja que, per desgracia, la vida del seminari havia marcat indeleblement els modos, les accions i el caràcter de Vicent, i l’exseminarista acaba la carrera amb unes notes més que meritò,ries, pero8 els seus pares no van tenir el gust de veure’l passejar, ni una sola vegada, amb una xica, fos o no de bona família.

Totes les aparentes indicaven que el desitjat nét estava encara molt lluny.

Pero no tot van ser desgracies, ja que, servint-se de les complicades llicons del seminari i fent valer la seua innata predisposició per arrecerar-se a l’ombra dels poderosos, Vicent va fer una gran amistat amb els fills d’un importantíssim advocat que acabava de comentar, ja a una edat avancada, una fulgurant ascensió cap al poder.

Entre moltes altres coses, l’afició a la fotografia i a les bandes de música, la poca propensió a buscar I’amistat de les persones de l’altre sexe i, sobretot, la respectuosa submissió a l’ordre establert, el respecte a les inevitables jerarquies i la facilitat per donar aparenca de noves a les coses o les idees més gastades i obsoletes, unien Vicent i els fills de l’important advocat. Aquells xics posseïen unes virtuts molt difícils de trobar en un jove del seu temps i estava ben clar que, després de les primeres efusions, inevitables per consumar el canvi, els tres estaven destinats a ocupar càrrecs importants en la nova societat democràtica, tradicional i pondera

da, que estaven comencant a construir els seus majors.

Passat el temps, quan les coses tornaven a ocupar el seu lloc de sempre, els millors càrrecs, com és lògic, foren per als fills de l’advocat, pero, Vicent encara pogué espigolar una feina còmoda, senzilla i ben pagada, la qual consistia a intentar la rehabilitació de joves esgarriats que la societat, com una mare amantíssima, volia recuperar al preu que fos, per més que els interfectes es negassen a ingressar en la nomina de futurs sants redimits per l’administració.

Allà, entre drogaaddictes de catorze anys, nf2vuixev.s que encara no s’afaitaven, robacotxes que no arribaven a l’accelerador, adolescents amb cara d’àngel que coneixien i practicaven totes les perversions, i moltes altres víctimes, presumiblement innocents, del dimoni, que no es cansava de furgar, Vicent s’hi trobava en la seua salsa redemptora i, encara que els seus amics li havien fet més duna temptació política, el1 va preferir continuar salvant animes, amb la seguretat que, gràcies a aquel1 sacrifici estava guanyant-se el cel, perquè havia donat al món, a aquells pobres xiquets i xiquetes sense nord, els seus millors anys, i havia posat a la seua disposició, damunt la taula, les nombroses qualitats que ornaven la seua persona.

Al cap de pocs anys, amb l’ajuda de Déu i algunes maniobretes polftiques sense gens d’importància, Vicent era ja director de l’establiment i vivia satisfet i felic. No havia pogut salvar ni una sola anima, perque el dimoni era poderós i no des-

cansava, pero ho intentava amb totes les seues forces i, damunt, guanyava diners, tenia bones relacions i podia dedicar-se la major part del temps a perfeccionar els seus coneixements fotogrkfks i a escoltar els concerts de les bandes de música, aquelles agrupacions apolitiques i absolutament desinteressades que tantes satisfaccions li havien reportat.

Els seus pares ja feia temps que havien abandonat la idea del nét, perquè estava ben clar que Vicent no anava a casar-se només perque sí. ‘Pero, encara que, molt íntimament, se sentien una miqueta frustrats, sempre que parlaven del seu fil1 ho feien amb un desmesurat orgull de pares satisfets. Si allb no era la felicitat integral, resultava una copia bastant fidel.

Pero, aquella felicita& com era d’esperar, provocava enveges, murmuracions i enemistats terribles.

El dimoni no es cansava de furgar en els cors de les persones febles, i el pobre Vicent sofria moltíssim quan, amb la menor excusa, l’acusaven de negligent, d’acomodatici, de poc professional, d’encobridor i de coses encara pitjors. Finalment, acaba també acostumant-se i ja no s’alterava ni quan li deien el somni dún porc, perquè sabia que tot allà eren només vils maniobres dels seus enemics polítics, que tergiversaven informacions i no dubtaven a proferir mentides indecents si, amb tot allò, tenien la més minima possibilitat de guanyar-se un vot.

1 com que les eleccions anaven apropant-se i la batalla es presentava aferrissada, Vicent es va armar de paciencia i es disposà a

aguantar estoicament la pluja d’insults i els impotents atacs dels seus enemics: les coses havien estat ben fetes, ell havia guanyat unes oposicions, una mica arregladetes, i tenia aquella placa ben assegurada.

seua mare, a omplir-se d’aire sa i d’embolit fresquet.

Dos mesos després, un Vicent nou, bru i relaxat, ocupava novament la taula del seu despatx i les coses tornaven a ser com Déu com és Pero la veritat és que cada dia mana. Abans d’anar-se’n, resultava més difícil mantenir la natural, havia tingut bona cura de deixar les coses en ordre i quan la compostura i, després de la victo secretaria li anuncia la visita del ria dels socialistes, els atacs esdedirector general, acompanyat per vingueren encara mes furibunds i, un altre funcionari, ni un simple per acabar d’arreglar-ho, alguns moviment de cella no va delatar el dels interns de l’establiment havien seu neguitós estat d’ànim. comencat a posar-se impertinents.

Els va rebre fredament, asseguFinalment, la salut de Vicent comen& a ressentir-se i el metge li rant que tenia moltíssima feina i recomanà una temporadeta de re- que havia d’afanyar-se molt per popos, si no volia donar un disgust als sar-se al dia, ara que els superiors s’havien tornat tan meticulosos.

Esseus pares. tava radiant, optimista i eufòric.

El1 no estava massa decidit a demanar la baixa, perquè els seus ene- Sabia que havia passat la prova de mies podrien interpretar-h0 com un foc amb gran èxit i no li hauria estranyat gens que el seu enemic hasigne de feblesa, pero un dia va gués fet aquella visita per necessirebre una carta oficial, en la qual el tat, veient-se obligat a anunciar-h director general del ram, un antic un canvi favorable, una ascensió, company de seminari que l’odiava merescuda i esperada, per exemple. i havia sabut canviar a temps de jaPero la seua expressió satisfeta queta, li anunciava l’inici d’unes comen& a canviar radicalment auditories en l’establiment de la quan el director general va traure seua digna direcció. de la seua butxaca un paquetet que li resultava familiar i, amb gest disVicent no tenia el més mínim escampa un centenar de propbsit de deixar envair els seus plicent, clixés per damunt la taula.

Vicent dominis per quatre pixatinters amb es posa groc com la cera, comen& ínfules d’economista que li repassarien els comptes armats amb lla- a suar un líquid fred i espès i va ser incapac d’articular una sola papisseres i furgarien tots els racons Preocupat només per les amb el seu carnet del PSOE en la raula. economiques, que eren boca. Pero, desgraciadament, la qüestions les principals, s’havia oblidat comcosa anava de veres i, derrotat pels d’aquella innocent afició esdeveniments, el pobre Vicent ha- pletament i ara els seus enemics havien descogué de fer cas al metge i va rendir la placa als primers embats de l’e- bert el seu únic punt feble. nemic, sense cap resistencia apaEs tractava d’una colrlecció de rent, per anar a Benassal, amb la fotografies, en color i en blac i ne-

erecció, sospesant impúdicament les seues bosses blanques o dibuixant amb les mans moviments inequívocs i procacos.

Vicent negà l’autoria d’aquelles obres d’art, pero l’acompanyant del director va posar damunt la taula una bona quantitat de declaracions firmades. De sobte, tot va ser molt confús, el dimoni reia en al seua profunda mansió i les paraules no tenien ja cap sentit. Quan abandona el despatx per última vegada, deixant al seu darrere l’estimada collecció d’amiguets i pensant quina historia podria contar al jutge, Vicent tenia un nus a la gola i dues tímides llàgrimes volien eixir dels seus ulIs.

gre, duna qualitat acceptable. Vicent les havia guardades sempre, gelosament, en un dels calaixos de la seua taula, ben tancat.

Pero aquells voltors implacables havien forcat els panys, sense mostrar el més mínim respecte per la seua intimitat i violant les més elementals normes de convivencia i de civisme.

Les fotografies mostraven els esvelts cossos nus d’alguns adolescents, xics i xiques entre els deu i els vint anys, en postures obscenes i temptadores.

Criatures incertes de pits incipients obrien les seues cames per oferir a l’espectador una visió diàfana dels seus sexes, virginals i impúbers.

Adolescents imberbes, homes a mig fer, palpaven ostensiblement els seus sexes en rotunda

91

ENRIC

SOLBES:

JUGAR AL JOC DE LA PINTURA Romà de la Calle

Dins del panorama de la jove pintura del País Valencia que serví de frontissa entre els setanta i els vuitanta, es distingi, sens dubte, una solida opció destacada cap a certs postulats dún nou realisurte (qualificat a vegades com ehiperrealisme» 0 «fotorealisme»), el cultiu més característic del qual ha d’adscriure’s a un conjunt de representants influïts fortament per la poètica anteriorment desenvolupada per Manolo Boix, Rafael Armengol i Artur Heras. Entre ells, juntament amb Vicent Marco, Adrià Pina i Joan Verdú, cal comptar amb Enric Solbes, els quals conjuntament -durant una serie d’anys i en diverses ocasionsexposaren llurs obres, estretament vinculades pel comú denominador dúnes claus estilístiques afins que donaren temporalment coherencia específica al seu quefer plàstic.

En tal sentit no faltaren els qui es referiren, en aquel1 temps, a

aquest grup de joves pintors com a 1’uEscola de 1’AlcúdiaD. Això no obstant, l’evolucio posterior, desigual i diferent en cadascun d’ells, féu que tal comunitat de plantejaments fos tan sols un moment determinat de confluències, sense majors abasts programàtics posteriors.

La trajectòria particular d’Enric Solbes (Alcoi, 1960) s’inicia així amb una serie de treballs que, si comentaren amb una càrrega entre superrealista i expressionista, no tardaren a assumir clars postulats dins l’estament encuny realista, amb el suport sobretot dún obert i patent compromís ecolbgic, compartit a mes amb els seus companys esmentats.

La serie «Mediterranis (1980-82) es dedica especialment a la investigació de recursos plàstics relatius al vent, la pluja 0 la mar (seguint en seu interés per la natura) en clau fotorealista del tractament de la

97

envolupat per la propia pintura en qüestionar no sols els seus processos constitutius sino els seus mateixos elements integrants i els seus codis estructurals, ha servit -una vegada mitigada la radicalitat inicialper a enfortir i diversificar les mateixes recerques creatives.

A hores d’ara, es ben clarament preponderant I’eclecticisme pictòric, i la mes rotunda heterogeneitat pot ser subratllada com a característica bàsica de les opcions estetiques existents.

Consegüentment, s’ha reforcat la independencia personal en tota una serie d’artistes que amb anterioritat, per una causa o altra, s’havien vist enquadrats en (i influïts per) certes constants estilístiques, a les quals mimèticament s’havien acollit.

No creiem equivocar-nos si incloem en tal apartat Enrie Solbes, la versatilitat adaptativa del qual cal reconèixer que és certament sorprenent, així com que la seua incansable experimentació i la seua destra habilitat en el recurs als més diversos coneixements tècnics. Tot aixo dóna, com a resultat immediat, una accelerada evolució en la seua (encara no dilatada) trajectoria artística i una constant opció a l’anàlisi sistemàtica del Ilenguatge pictòric.

Aquests últims trets (evolució accelerada i preponderancia en els recursos d’estratègia analítica) podrien, fins i tot, generalitzar-se a molts altres artistes actuals, que, igual que Enrie Solbes, prenen la seua font i el seu material motivador de qualsevol domini: tant de la realitat circumdant exterior, de ‘les seues vivències personals o de

imatge, pero sense que falten ja certs signes -abstractesen el joc compositiu.

Potser la seua posterior evolució, ates que a partir del mateix 1982 inicia una nova etapa, arranca precisament de l’àmplia utilització de tals signes, convertits des d’aleshores en argument directe de les series pictoriques següents, que funcionen de fet com a transició de les opcions estrictament realistes.

El seu interes pels «retratsB, ainteriors» i temes urbans s’incardinen en una doble perspectiva: si per una banda mantenen la proposta -ja sui generis-, per figurativa I’altra el recurs a l’estratègia de la introducció de clars elements simiòtics, superposats pero actius en el seu singificat, donen a la imatge el paper de suport de segon grau, com a sustentacle efica9 de tals signes. 1 es que el procés d’autoconsciencia -en diversos sentits fonamentalsque ha anat gradualment apoderant-se de tots els llenguatges artístics durant la nostra epoca sembla que -bé que sense cap pressavan apuntant-se certes reaccions.

Indubtablement, les opinions que la tal autoconsciencia, en el seu moment, aporta continuen marcant el quefer artístic, sobretot, potser, el domini de la literatura i de la plàstica, fent especialment que aquesta última incorporas als seus propis pressuposts certes dosis de recursos teorics i metodologics, directament, a partir del camp lingüktic (més que literari), així com anteriorment ho havia fet del domini musical.

Aquest interès autoreflexiu, des98

la historia sencera de I’art que s’obre i es plega -com incessant fotus d’informacidcom de les seues velleitats creatives.

De fet, l’art actual en la seua totalitat brota, ja des de la seua arrel, com un fenomen de postllenguatge.

1 aixo, per dos motuis, quin de tots més decisiu i important: primer, per la ja indicada influencia de l’autoconsciència lingüística en la pròc pia practica pictbrica, i, en segon lloc (sense que aixo implique introduir cap jerarquització en ambdues determinacions, ja que totes dues són igualment bàsiques), perquè l’univers del discurs que constitueix el «museu imaginari personal, de cada artista coincideix o pot, almenys virtualment, coincidir amb la historia conjunta i universal de tots els llenguatges artístics.

Aquestes modalitats, qualitativament noves, caracteritzen de tal forma el quefer estetic de la nostra època que són elles precisament el factor principal de la diàspora, heterogenêitat i eclecticisme que ens defineix, sense que puguem, de moment, entrar en la valoració corresponent dels dits fenomens.

Enrie Solbes, deiem, inserit plenament en tan complexa conjuntura, penetra -amb els primers anys d’aquesta dècada dels vuitantaen l’entramat reflexiu d’aqueixa comentada autoconsciència que sobre ella mateixa exerceix el mateix llenguatge pictbric. Les instàncies figuratives o les presencies objectuals no pesen ja en les seues obres mes que el que puguen fer-ho els valors compositius, els subterfugis semiotics 0 l’acurat tractament.

La pintura manté -sobretot en les seues

propostes més recents: El Màgic (1984-85)-una clara autoreferència i ens parla, sobretot, d’ella mateixa. Se’ns ofereix com a recurs plàstic immediat que no s’anulla en discursos semàntics aliens a ella mateixa. Mes aviat -quan aquests els incorpora com a graes donen-, fies, com a superficies cromàtiques o com a lúdics i espontanis tracos geometrics que, amb certes contrasenyes del llenguatge déco en els curiosos personatges, ajuden a tancar el cercle. Un <rcercle màgic, -tema aquest que tant l’atrau i l’apassionaen el qual actualment es troba pres Enrie Solbes entre la pintura i la illustracik EXTRACTE

DEL CURRfCULUM

Enrie Solbes (Alcoi, 1960) realitza entre 1978 i 1983 estudis en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de Valencia.

Exposicions individuals 1981 Torre 1, Torrent.

1982 Galería Punto, Valencia.

Galeria Ynguanzo, Madrid.

Sala d’exposicions de la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia, Alcoi.

1983 Saló dels Cacadors (Agrupaci Borrianenca de Cultura), Borriana.

1984 Galería Punto, Valencia.

1985 ‘Centre Municipal de Cultura d’Alcoi.

Exposicions 1979

en grup

CAlbert-Solbesa, Casa de la Cultura d’Alcoi «Albert-Pina-Solbes-Verdúm, Galeria L’Eixam, Valencia;

1980 1981

Cercle Alzirenc, Alzira; Casa de la Cultura, Alcoi.

«Solbes-Verdú», Sala d’Art Canigó, Alcoi.

«Marco-Pina-Solbes-Verdú», Galeria Sastago, Saragossa; Galería Punto, València.

Exposicions 1978 1979

1980

1981

1982

1983

coNectiveslse2eccit.j

Casa de la Cultura, Alcoi. ~57 artistes i un país», Ajuntament de València (itinerant).

III Biennal de Pintura Contemporània, Barcelona; «XIX Premi Internacional de Dibuix Joan Miró», Barcelona; Sala d’Art Canigó, Alcoi; «Perspectives 80~, Ajuntament de València; aI Fira d’Art del Pafs Valenciàn, Elx. «Pintar en Valencia,, Casa de la Cultura, 1’Eliana (València); «Mostra Cultural del Psis Valencià», Alcoi; «L’Art a l’Escola», València; «Mostra Art-Paper», itinerant pel País Valenc&; Sala d’Art Canigó, Alcoi; IX Biennal de Pintura, Paterna; XX Premi Internacional de Dibuix Joan Miró, Madrid: Vila Real (Portugal).

«Set Artistes Alcoiansn, Alcoi; III Bienal de Oviedo; XX1 Biennal de Pintura Contemporània, Barcelona; XX1 Premi Joan Mirú Internacional de Dibuix, Barcelona; 100

1984

1985

«Grans obres de petit format», Galeria C&nem, Caste116 XV Premi Senyera de Pintura, Ajuntament de Valencia; 1 Biennal de Pintura Emilio Varela, Alacant; «Recién pintado,, Alfafar i València, Alacant i Castelló. aArt Alcoià/Generació 80~, Centre Municipal de Cultura, Alcoi; Exposició col-lectvia, Ajuntament d’Agres; «Homenatge a Picassos (gravat), Sala Parpalló; aIntercity, Madrid-València,, Galería Amadis, Madrid.

T-Shirt- Art-Contemporani s/ camisetes Sala Parpalló, València; Art-Alcoià-Comtat (a Eusebi Sempere), itinerant.

IHustracions 1983 La Terva der Crit, de Josep Franco, inèdit.

1985 L’espai del vers jove, Ed. Generalitat Valenciana.

L’úttim romàntic (en preparació), Alzira, de Josep Franco; El misteri de I’aigua, de Josep Franco, Ed. Gregal, Vakncia; EI bruixot taro& de Jaume Muñoz (en preparació); Premi aTirant lo Blancn, Diputació de València.

Premis 1980

Primer premi «Certamen Josep de Ribera», Xàtiva; Segon premi «V Certamen Vila de Pego*; Accèssit «X Salón de Otoño

1981 1982

de Pintura,, Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt; Menció ucertamen de Pintura XII Ciutat de BenicarIos. Primer premi «Certamen Teodor Andrew, Alzira.

Menció c<III Certamen de Pintura», Algemesi; Menció «V Certamen de Pin-

LA PRIMERA

1983 1984

tura Eusebi Semperem, Onil; Accèssit honorific «VI Biennal de Pintura d’Ontinyent».

Primer premi «X Premi Alfred Claros,, Ajuntament de Sueca.

Primer premi UV Certamen de Pinturaw, Algemesf.

CRIS1 TARONGERA Vicent Abad

L’exportació de cítrics des del País Valencia iniciada de forma regular a mitjan segle x1x experimenta a partir del 1895 un vertiginós creixement que es prolongaria fins al 1914. L’augment de la demanda de fruites fresques per part dels paises industrialitzats, les profundes transformacions operades en el transport marítim com a conseqüència de la generalització de l’ús del vapor i l’absència total de competencia de cítrics d’altres procedències foren les causes de l’expansi6 del nostre comerc taronger en aquest període, qualificat per alguns autors com una autentica edat d’or de l’economia tarongera del País Valencia.’

Aquesta tendencia expansiva es trenca el 1914 com a conseqüència de la Gran Guerra i dona pas a la primera crisi cíclica soferta per l’economia tarongera en la seua ja dilatada historia.

La inquietud que envaí la citricultura valenciana en

(1914-1918)

comentar la guerra queda reflectida en la gran quantitat d’assemblees celebrades en totes les comarques tarongeres del país, on es repeteixen una serie de demandes entorn de les qüestions mes preocupants del moment i que poden agrupar-se en tres grans temes: transports, control i financament de les exportacions i problemes laborals, als quals s’afegirà la qüestió dels fertilitzants, que donaren lloc a un fort moviment especulatiu.

Al voltant seu i del conflicte d’interessos teixit al seu entorn gira I’activitat tarongera durant aquests anys difícils, al final dels quals els transportistes, especialment els naviliers i els importadors, figures totes dues coincidents en no poques ocasions, imposaran llur llei units al reduït grup de grans exportadors i es convertiran en els beneficiaris de la crisi, mentre que agricultors i proletariat agrícola seran els grans perdedors, junt amb els petits

’ LINIGER GOUMAZ,M.: L’orange d’Es.pagne sur les marchés problème oranger espagnol. Ginebra, 1962.

101

eu~optens.

Le

comerciants i els confeccionadors a comissió.

Quan aquests s’unesquen a una protesta comuna en els moments culminants de la crisi, la seua acció arribara a ser violenta, pero al mateix temps incapac d’alterar la correlacio de forces en profit propi.

COMERCIANTS I IMPORTADORS

Agrupar sota un mateix epigraf exportadors i importadors no obeeix a cap caprici, ni tan sols al fet que ambdós siguen elements del comer-c exterior. La raó última no és altra que la constatació que aquests dos grups aprofitaren en benefici propi la conjuntura creada per la guerra, atesa la posició dominant que ocupaven en el context de I’economia tarongera com a conseqiikncia del sistema de financament d’aquesta, basat en I’exportació de capitals des dels països industrialitzats als perifèrics, característica propia de la fase imperialista del capitalisme.

L’aplicació d’aquesta al financament de les exportacions citrícoles foren els famosos ucomptes concedits per les grans cases subhastadores i les companyies navilieres; amb ells s’agrupaven el subministrament regular de taronges amb la consegüent optimització dels seus recursos mercantils, alhora que els garantia els quantiosos beneficis derivats de nòlits i comissions i, en últim extrem, el control de l’exportació.

La participació en el sistema dels grans exportadors valencians s’explica per la vinculació comercial d’aquests amb les grans cases importadores, la qual cosa els permetia actuar com a intermediaris en la distribució dels acomptes.

L’exportació tarongera travessa en aquests anys un dels seus moments més difícils, la qual cosa provoca una dràstica reducció dels enviaments, l’evolució dels quals fou la següent:

EXPORTACI~ DE TARONJA EN QM *

Any

Quuntitat

1914 1915 1916 1917 1918

4.779.000 4.557.618 3.827.298 2.463.931 1.726.303

* Ministeri

Nombre d’fndexs (base 1914 = 100)

d’Hisenda, Direcci6 General de Duaues: Estadística mercio Exterior de España.

102

100

95 80 51 36

General del Co-

cronica escassesa de vaixells. Això no féu sinó augmentar les dificultats exportadores i provocar parallelament una alga generalitzada de les cotitzacions, amb el consegiient increment de les expectatives de benefici, establint-se un autèntic mercat negre de primes i comissions com a mitjà per a aconseguir espai en els pocs vaixells disponibles.

En contra d’aquestes maniobres especulatives que proporcionaven grans beneficis a una minoria privilegiada, clamava la premsa local denunciant, bé que sense donar noms, els qui «estan realitzant magnffics guanys a costa de la riquesa de la collectivitat», i hom afegia que «si tinguéssem restes de dignitat, els causants de la nostra ruma rebrien el càstig merescut, pero, certament, no succeirà aixíu.* El problema dona un gir radical l’octubre de 1918 amb la petició de l’armistici per part dels Imperis Centrals; immediatament, els nb lits es reduïren a la meitat, la qual cosa, a més dels estalvis que suposava, féu inoperants les taxes 0 preus mínims de venda fixats pels anglesos calculades a partir dels antics nolits, per la qual cosa el govern britànic en procedí a anullar-les.

Alhora se suscita una forta polèmica entre exportadors i naviliers en negar-se aquells a pagar l’asseguranca de guerra -9 pessetes per caixa-, que els armadors pretenien continuar cobrant en virtut del pacte subscrit mesos abans per ambdós sectors. A aquesta discussió, s’hi uní la protesta dels agri-

Aquesta disminució quantitativa es va veure en part compensada per un augment constant dels preus en els mercats exteriors, i hom arriba a assolir cotitzacions de fins 200 xilings per caixa. Si hi afegim el constant deteriorament del valor de les collites i la disminució dels salaris, resulta evident la formació d’una conjuntura altament favora\ ble per a una ràpida acumulació de beneficis, fet que explica el desmesurat afany exportador que es manifesth en aquests anys.

Aquesta possibilitat d’elevats guanys es va veure condicionada per la dificultat d’obtenció de mitjans de transport i també, en determinats períodes, de llicències d’importació a Gran Bretanya. Tan sols el reduit grup de grans exportadors aconseguí ambdues coses en quantitat suficient per a collocar en l’exterior un elevat nombre de caixes, fet que va provocar les repetides propostes dels petits exportadors i dels confeccionadors a comissió en veure com se’ls escapava una magnífica ocasió per a obtenir ràpids beneficis.

D’altres factors que erosionaren les plus-values del sector exportador foren l’encariment dels materials de confecció, fusta, claus, paper, etc., i els nblits, i les elevades comissions dels importadors que transferiren cap a l’exterior una part substancial dels beneficis.

La degradació de l’economia citricola assolí el seu punt mLurim en 1917 com a conseqüència del bloqueig submarí decretat pels Imperis Centrals i que aguditzà la ja * Las

P~ovincius,

1 de marc de 1918.

103

cultors, que acusaven els comerciants de no repercutir en els preus de compra els grans beneficis que obtindrien, ates que mentre que els preus en el camp oscihaven entre 1 i 1’50 ptes/arrova els beneficis de l’exportador arribaven a les 7-8 pessetes/arrova, la qual cosa suposava uns preus mitjans de venda de 80 xílings per caixa fàcils d’obtenir com es desprèn de la consulta dels catàlegs de les subhastes de 1% poca.)

Amb la firma de la pau 1’11 de novembre de 1918, acollida amb grans mostres de joia en tot el País Valencia, es tancava un dels perfodes més crítics de la nostra economia citrícola, la incidencia de la qual en el sector exportador posa de manifest els seus defectes estructurals donant peu que s’elevassen veus demanant la seua ordenació, com a única alternativa enfront del caoStic individualisme, i el seu financament amb recursos propis per a alliberar-los de la dependencia exterior. Aquestes propostes no tingueren acollida i fins se les combaté amb forca per part dels grups dominants disposats a defensar unes posicions de privilegi que tan substanciosos guanys els havien proporcionat al llarg de la crisi. El control sobre l’exportació exercit per aquests grups, els facilita la submissió de la resta de comerciants i confeccionadors, a canvi de la qual arreplegaren les engrunes del festí.

’ Arxiu Spitalfields

Market, Londres.

ELS

TRANSPORTISTES:

COMPANYIES

FERROVIiiRIES

1 NAVILIERES

El transport fou l’altre factor que també aprofità en benefici la crisi i, dins d’ell, els millors resultats es donaren en el transport marítim; quan una mateixa persona física o jurídica reunia la condició de navilier-importador-subhastador, cosa bastant freqüent, els beneficis foren exorbitants.

També les companyies ferroviàries participaren en el repartiment de beneficis, encara que una serie de causes els impediren aprofitar plenament la conjuntura; entre aquelles destaquen la deficient estructura de la xarxa viària, la insuficiencia de material mòbil i el caràcter marginal d’aquesta mena de transport dins de l’exportació tarongera, limitat a cobrir part dels enviaments a Franca i al trasllat de caixes dels centres confeccionadors als ports d’embarcament.

Els ferrocarrils espanyols acusaren prompte I’impacte de la guerra; l’escassesa i l’encariment del carbó juntament amb les dificultats de transbordament en la frontera francesa evidenciaren l’escassetat de material i el seu caràcter obsolet, i, a mesura que la guerra ana dificultant les exportacions, els seus defectes estructurals impediren l’aprofitament del mercat interior com a válvula d’escapament per a la cohocació dels excedents.

La polèmica entre exportadors de taronja i els ferrocarrils se centra en dos aspectes fonamentals: la rebaixa de les tarifes de trans-

EESPILL port i el subministrament dels vagons necessaris per al desenvolupament normal de les campanyes.

L’escassesa de vagons va ser un mal endèmic durant aquests anys, agreujat per la política de transports del govern concretada en la reial ordre del 19 de setembre de 1916 que disposava que es donàs prioritat al tràfic de carbó, adobs i remolatxa.

En resposta a aquesta disposició, els taronjaires convoc& ren una assemblea a Alzira on es va demanar la inclusió de la taronja dins del grup de productes declarats preferents en la citada ordre.4 El malestar provocat per la falta de vagons augmentava davant la distribució arbitrària dels pocs disponibles en benefici d’alguns exportadors, fet que provocà que els comerciants d’Alzira denunciassen públicament «el privilegio que goza cierto remitente de esta ciudad 5 que recibe vagones continuamente al.terando el reparto equitativo de los mismos».6 L’exasperant mancanca de material mbbil no sols no se solucionà malgrat les contínues negociacions entre taronjaires, companyies i administració, sinó que anà aguditzant-se amb el transcurs del temps fins a convertir-se en el detonant de la vaga general de la Ribera i els disturbis de la Plana pel marc de 1917.

La reial ordre de setembre de 1917 en què es regulava el transport de taronja per ferrocarril tampoc no aportà solucions vàlides, a pesar de la bona acollida que li dis-

pensaren els taronjaires, ja que qualsevol intent d’ordenar el dit tràfic entropessava amb uns dèficits de material que es perpetuaren fins a la fi de la guerra.

Major fortuna van tenir les gestions encaminades a aconseguir una reducció dels preus del transport, ja que es va fixar a mitjan 1917 una tarifa especial de cinc cèntims per tona i quilhnetre aplicable al transport de taronja per via fèrria en totes les línies peninsulars amb independència del recorregut efectuat, assenyalant, a més, les indemnitzacions a abonar per les companyies ferroviàries en cas de retards en els lliuraments.

En resum, el transport per ferrocarril fou motiu de preocupació constant per al sector citrícola donats els seus defectes i insuficiències, que la guerra no féu sinó aguditzar.

Les tarifes va ser l’únic camp en què els taronjaires aconseguiren resultats positius, per& aquest assoliment no va poder emmascarar les deficiències dún sector com el dels transports terrestres, incapas de donar una resposta adequada davant una situació clítica.

El transport marítim, que acaparava la major part dels enviaments de cítrics a l’estranger, es trobava monopolitzat per una sèrie de companyies estrangeres que controlaven més del 80 per cent del dit tràfic. Aquestes companyies, emparant-se en la disminució del tonatge i en els riscos de navegació derivats de la guerra, es Ilancaren a una

Valenciano, 2 de novembre de 1916.

5 Es referien a Vicent Llinares, president de 1’Ateneu d’Alzira. Nota de l’autor. * El Mercantil Valenciano, 10 de desembre de 1916.

4 El Mercantil

105

constant elevació dels nolits recolzades en la situació monopolística que gaudien i aprofitant la negativa de les autoritats espanyoles a apoderar-se de la flota mercant nacional, l’única europea que no passà per aqueix transit en aquests anys.

Manca de vaixells mercants i elevació abusiva dels nolits foren les dues coordenades entre les quals es motiva I’exportació de cítrics en aquest període. A aquests problemes fonamentals, prompte s’hi afegiren els derivats del control exercit pels aliats sobre el tràfic marítim, amb les consegüents inspeccions i desviaments de vaixells cap a ports neutrals, de la presencia de submarins alemanys en el Golf de Valencia a partir de 1916 ’ i de l’aug-

ment de les seues accions bèlliques a partir de decretar-se el bloqueig submarí.

L’agreujament de la situació provocat pel bloqueig féu que, a primer de 1918, la Federació Valenciana de Sindicats Agricoles instas el govern pregant-li que s’apoderas del major nombre possible de vaixells fruiters, pero les pressions dels armadors feren impossible qualsevol mesura d’aquest tipus; per tant, el problema de vaixells es torna insoluble i, fruit d’això, fou l’escalada dels nòlits. La seua evolució a I’alca queda recollida en el segiient quadre comparatiu dels nb lits vigents en 1915 i 1917, any clau de la crisi en que aquells assoliren les majors cotes de la seua historia.

NOLITS EN X~LINGS/~ENICS PER CAIXA * -

Gener Aw -_- . .-----.

1915 1917

1/6-1/9 6/6-8

Feb. Marc Abril ..____- ___--.--1/9-2/6 7/7-11

2/6 12/6 13/6

2/3-2/1 1.5 16/3

M&g

--

2-3/3 16/6 18/6

Jmy Jukl Oct. %v. . --.

--I___ -.

2 3-3/6 19-20 16 17

Deu. ._-

4 3-4 33 42-50

* ABAD,V.: La crisis naranjera durante da Primera Guerra Mundial (1914-1918),

tesi de Ilicenciatura inedita. Valencia, 1981, 102. ’ aE1 Mercantil Valencianor>, 13 d’abril de 1916.

L’encariment abusiu del transpor-t marítim motiva les protestes, tan incessants com inútils, dels taronjaires que assistien indignats i impotents a I’espectacle de l’enriquiment dels armadors a costa de les dificultats del sector. També la premsa clamava contra aquests intermediaris demanant la mtervenció del govern, de la Cambra de Comer-9 i de les societats exportadores, per be que aquestes organitzacions difícilment podien fer res de positiu, atesa la vinculació de no pocs dels seus dirigents a les companyies navilieres i cases importadores, alguns representants de les quals serien en els consells d’administració d’aquelles.

A la primeria de 1918, l’administració intenta negociar amb els armadors una reducció dels nolits, i s’arribà a l’acord que no sobrepasassen les 30 pessetes per caixa, per bé que els naviliers incompliren el pacte i cls nolits continuaren per damunt dels 35 xílings!

En una nova reunió I’octubre d’aqueix any, els armadors acceptaren la proposta del director general de comer-c de fixar el nolit de Gran Bretanya en 25 ptes/caixa; aquesta actitud dels naviliers no era sino reflex del canvi operat en la situació internacional arran de l’armistici.

La fi de la guerra fou l’única cosa que aconseguí detenir la tendencia alcista dels nòlits; mentre dura el conflicte, ni el sector taronjaire ni l’administració aconseguiren limitar els beneficis dels armadors, emparats per una situació de monopoli que els va permetre obte-

nir uns guanys exorbitants que hagueren de pagar productors i consumidors en tractar-se d’un servei que no incorpora valor afegit 8 les mercaderies.

LLAURADORS

AGRfCULA

La crisi citrícola desencadenada per la guerra va repercutir negativament sobre el sector primari convertint I’agricultura taronjaire en la gran perdedora.

Els propietaris de tarongers, en una zona en que predomina el minifundi i la divisió de la propietat, van saber el que significa dependre d’un monocultiu la producció del qual no es de primera necessitat i, a més, orientada cap a l’exportació i, per tant, sensible a les oscihacions de la conjuntura internacional el curs de la qual escapa al control d’aquells.

La propietat taronjaire fou especialment vulnerable a la crisi, que actuà sobre el sector descapitalitzant-lo des duna doble vessant; per una banda, genera una elevacid dels costos de cultiu, mentre que, per l’altra, es produí un deteriorament dels preus de les collites.

En l’augment de les despeses de cultiu tingué una influencia decisiva la puja dels preus de les primeres matèries, els adobs i els insecticides, com a conseqüencia de la seua escassesa i de les practiques especulatives empreses pels majoristes, les maniobres dels quals foren denunciades en 1’Assemblea de Sindicats i Cooperatives Agrícoles celebrada a Valencia pel gener de 1916, en posar al descobert el pacte subscrit entre els majoristes d’a-

’ 1 xiling = 1’69 pessetes, aproximadament.

107

1 PROLETARIAT

Nota de l’autor.

dobs i les cases estrangeres subministradores de fertilitzants, per la qual cosa aquestes es comprometien a no vendre sulfat ambnic directament als sindicats i cooperatives agràries; per la seua banda, el tuust dels majoristes prohibí als seus membres vendre adobs fora de la província en quk estiguessen ubicades llurs empreses.

Els majoristes desmentiren en la premsa l’existència d’aquests acords i també les acusacions d’acaparament, tot i que ja s’havia citat les cases angleses Cross, Baner i Miller com a firmants del pacte?

El pas del temps no féu sinó intensificar el problema i, un any

després, pel gener de 1917, la Cambra Agrícola de Vakncia demanava la intervenció de I’Estat «a fin de resotver et nacionat problema de ta carencia de sulfato de amoníaco», els preus del qual «hacían antiecondmico todo cultivo en Levantep.‘O Ni 1’Estat hi intervingué ni se solucion& I’assumpte, i continuà l’alsa dels preus dels adobs, fet que, a més de contribuir decisivament a la descapitalització de I’agricultura, féu descendir el consum de fertilizants a uns nivells que propiciaren una dràstica reducció de les collites. L’evolució del preu del sulfat amònic, el fertilitzant mt5.s usat en el cultiu del taronger, fou la següent :

PREUS DEL SULFAT AMbNIC EN PESSETES/li)o Any

Gener

Feb.

Marc

Abril

M&

JUW

Mio1

QUILOS*

Agost Sek

CkX. Nov. Des.

1915 36-40 40-42 4142

41-42 42-45 42 42-43 43 43 43-45 46-47 49-50 115 11.5-120 110 110 125 180 200 200 1917 70-75 75-80 85-100 110

’ El Mercantil Valenciano, 18 de gener de 1916. ‘@ Arxiu de la Reial Societat Econòmica d’Amics del Pais Valen& (ARSEAPV): «Instancia de la Cámara Agrícola de Valencia al Ministerio de Hacienda%. C-1917.

Agricultura. *

V.: La crisis naranjera durant la Primera Guerra Mundial. Tesi de llicenciatura inèdita. València, 1981, 100.

ABAD,

108

CESPILL Als elevats preus dels adobs súni la constant depreciació del valor de les collites, atesa la incapacitat dels agricultors per a revertir en benefici propi els alts preus de I’exterior.

La ra6, hem de buscar-la en la nulla organització del sector, fruit del caràcter- indi-

&EUS Any

1915 1917 1918

Gema

-

Feb.

6-10

lo-20 lo-15 5 3’5-5 ?“4’!54

vidualista de l’agricultor valencia, alimentat en el brou de cultiu del minifundisme imperant en el país.

Si hi unim el fundat temor a no poder vendre les collites, tindrem les condicions idònies que expliquen el descens del valor de la taronja que es recull en el següent quadre:

DE LA TARONJA EN EL CAMP EN PESSETES/MILER** Marc

Abril

IM&

Jmy

Julio1 Agost set.

12-15

6-10 -

E-20 5-9 S-10

5-15 7-10 12-13

18-20

5-12’50 6 9

Davant la gravetat de la situacio, la propietat agrícola intenta organitzar-se en defensa dels seus interessos, pero, a mes de la debilitat dels seus esforcos, equivoca els objectius de la seua lluita en no plantejar un front cohesionat davant els sectors comercial i de ser-veis tractant de reduir els seus beneficis. En compte d’acb, els agricultors intentaren palliar la falta de capital recorrent al crèdit oficial, pressionant en tal sentit el govern. Aquest, després d’ardues negociacions, publica, el desembre de 1917, una reial ordre d’auxili als taronjaires regulant la concessió de crèdits en tals condicions, préstecs individuals amb la garantia de les finques dels peticionaris, que provocaren la repulsa dels agricultors perquè l’ac-

-

-

Oct.

Nov.

Des.

7-10 4’50 -

5’50 lo-16

3’50-4’50 11-16

cés al crèdit pressuposava la regulació cadastral de molts tarongerars procedents de transformacions realitzades amb els secans que encara figuraven classificades a efectes fiscals amb els seus antics cultius. Obvi és dir que I’administració no modifica els seus criteris, per la qual cosa sols accediren als prestecs aquells agricultors que legalitzaren la situació de Ilurs finques.

Hem vist com la crisi va produir la descapitalització de I’agricultura taronjaire; la conseqüencia últma del procés va ser I’abandó del cultiu en grans extensions del país arribant-se a la tala de l’arbrat per a reorganitzar moltes explotacions cap a una economia de subsistencia.

Dir que el proletariat agrícola fou el gran perdedor potser no re-

* Preus de la mandarina.

ABAD, V.: La crisis naranjera..., Valencia, 1981, 103. ” ARSEAPV: <Informe sobre la crisis econ&mica>p. C-19%Agricultura.

**

109

presenta cap novetat, no en va el proletariat duu la pitjor par-t en les crisis del capitalisme, pero sí que expressa fidelment el que va succeir aquests quatre anys.

Ja al principi de 1916 el problema dels salaris i de la manca d’ocupació era, en opinió de la Societat Econòmica d’Amics del País, ael más grave y consolador de todos», en haver-se arribat «al límite del salario mtninzo». IJ El seu progressiu agreujament féu que, a la primeria de marc de 1917, I’assemblea d’alcaldes demanàs la urgent posada en marxa dún pla d’obres públiques que reme& la crisi obrera, que adquiria caràcters alarmants. La preocupació dels alcaldes estava mes que justificada, ja que el 15 d’aqueix mes es declarava la vaga general en la Ribera seguida a Alzira, Carcaixent i Algemesí, poblacions en que la paralització de l’activitat fou absoluta.

La jornada de vaga en la Ribera va ser l’avenc dels greus disturbis que tingueren lloc l’endemà a Borriana, on s’arribà a una situació revolucionaria que es prolonga dos dies, malgrat la ràpida intervenció de l’exèrcit, amb durs enfrontaments entre manifestants i forces de l’ordre. híIGRACI6

En vista de la gravetat de la situació, el govern envià un representant al País Valencia, concretament el director general d’Obres Públiques, qui presidf el dia 18 un gran míting a Vila-real convocant sota l’eslògan de aBarcos, pan y trabajo». La visita del director general i la promesa d’ajuts econòmics contribuí a calmar els anims; des del Ministeri de Foment, Gasset anunciava la transferencia immediata de 60.000 pessetes amb destinació als pobles taronjaires de la Plana, aixf com subvencions per a Obres Públiques per un import de 600.000 pessetes. També suggeria com a soluci quelcom que s’estava convertint en trista realitat, l’emigració, tant als regadius de 1’Alt Arago com a les obres de l’estació de Canfranc.

La desactivació econòmica amb el seu correlat d’atur i baixes salarials, unit a una situació inflacionis: ta, collocà les classes assalariades en plena miseria, circumstància que les impulsa ,a emigrar, fenomen desconegut fins aleshores en el país i que, iniciat de forma massiva al principi de 1917, es prolonga amb elevats indexs durant l’any següent.

El corrent migratori es dirigí bàsicament cap a Catalunya i Franca, i del seu abast dona idea el quadre segiient:

DIJRANT 1914.18*

Emigrants -

Retornats

País Valencia . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Resta de 1’Estat . . . . . . . . . . . . . . .

64.780 61.045

16.783 12.570

47.997 48.475

TOTAL . . . . . . . . .

125.825

29.353

-96.472

* ROMEU,F.: Las clases trabajadoras

en España. Madrid, 1970.

110

Saldo migratori

Es a dir, que mes de la meitat dels emigrants espanyols durant aquests anys eren valencians procedents en gran part de les comarques taronjaires del psis, com ho prova les 8.000 persones que abandonaren Borriana i les mes de 4.000 que eixiren d’Alzira.

En passar revista a la situació d’aqueixos anys i a les seues repercussions sobre els assalariats, cal convenir que la seua reacció fou bastant moderada.

Un dels liders obrers de la Plana, Sanmartín, tan sols demana en el mfting de Vilareal que es deixàs emigrar els treballadors als quals es negava el treball en la seua terra, i la vaga de la Ribera fou molt mes pacífica del que era d’esperar ateses les circumstàncies en que tingué lloc; tan sols el que s’esdevingué a Borriana escapa a aquesta regla general, per be que tingué un caràcter mes aviat

de jacquerie espontània que no de moviment revolucionari organitzat.

Les causes, caldria buscar-les en la feble consciencia de classe del proletariat agrícola, que, juntament amb el moderantisme dels líders, resta forca al moviment reivindicatiu i impedí que es pogués assolir uns objectius mínimament satisfactoris. El frac& sumi el moviment obrer en un resignat pessimisme que despoblà els principals nuclis taronjaires del pafs.

En finalitzar la guerra, l’economia taronjaire inicia la seua recuperació i l’optimisme que s’hi havia generat n’emmascarà novament els defectes estructurals que eixiran de bell nou a la superfície amb les successives crisis. Es perdé així una oportunitat per a la modernització de les estructures productives i comercials del nostre primer producte d’exportació: la taronja.

CRONICA DEL X COLLOQUI GENERAL DE LA SOCIETAT D’ONOMASTICA Francesc

Fontana

S’ha celebrat, al CoBegi Major luís Vives i a la Facultat de Filologia de Valencia, els dies 29 i 30 de marc, el X CoMoqui General de la Societat d’Onomàstica, continuant la serie d’aplecs d’intercanvi de troballes i estudis sobre toponfmia ib, antroponimia catalanes, convocats i organitzats per la Societat donomastica. L’immediatament anterior s’havia celebrat a Tarragona l’any passat.

Espinosa

La Societat va ser fundada per Enrie Moreu Rey a Barcelona, i es proposà com a objectiu estudiar sistemàticament l’onomàstica catalana. Des de la fundació, les seues activitats de mes ressonancia pública han estat la publicació del Butlletí de la Societat d’Onomàstica i l’organització de coNoquis.

Si algun qualificatiu hem d’assignar al que ens ocupa, es el de dens. La lectura, amb interpela-

111

cions i fins i tot discussions, de mes de seixanta comunicacions en tan sols quatre maratonianes sessions, ha convertit les dues jornades que ha durat en una exigencia de dedicació i bona voluntat als participants, entre els quals comptàvem amb uns 55 vinguts de fora del País Valencia, la qual cosa palesa I’actual interés per la disciplina de I’onomàstica en si, els seus mètodes de treball, mètodes aplicables a aquesta des d’altres camps com ara la informàtica, i I’aplicació dels resultats de I’onomàstica a certes ciencies, sobretot la Filologia i la Historia.

També el palesa l’abast geogràfic que ha obtingut la convocatoria, amb la intervenció, que agraïm ací aprofitant l’avinentesa, d’estudiosos de les universitats de Barcelona, Palma de Mallorca, Múrcia, Alacant, Perpinyà i d’altres, a banda de l’amfitriona.

Tal magnitud i la consegüent complexitat organitzativa, a més de la inexperiencia, han estat les causes que hàgem de demanar disculpes pels defectes que s’hauran observat .

No voldríem fer I’efecte de «mal educats» ni d’injustos, encara que hàgem de dissentir dúna opinió tan autoritzada com la de Moreu Rey, pero resulta impossible esmentar tots els qui han collaborat en aquesta trobada científica i entenem que I’esment d’uns noms fereix mes aviat la vanitat mundana que no pas corromp la sana competitivitat científica. Al costat d’investigadors de prestigi consolidat com Moreu Rey, Joan Veny 0. Cosme Aguiló, han tingut l’ocasió de traure a la

llum treballs estudiosos novells com ara Filiberto Pons, Xavier Naval o els duos de Francesca Ana Bertomeu-Antonia Salort i J. M. Estellés-J. Pérez Dura, que han marcat de rejoveniment el pas endavant que representa el colloqui en les activitats de la Societat d’Onomàstica i en I’aprofundiment en el coneixement dels noms propis.

El secretari general, coordinador, ordenador i al capdavall I’encarregat de tota la feina de rerefons silenciós i desconegut, Emili Casanova, professor de la Universitat de Valencia i especialista en lingüística diacrònica del català i dialectologia catalana, no ha pogut operar sobre base mes amplia que el modest pressupost dels departaments de Filologia Catalana, Geografia General i Paleografia, de la Universitat de Valencia, i I’obsequi, que agraïm, d’un dinar comunitari per a tots els comunicants, ofert per la Facultat de Filologia.

Amb aquestes disponibilitats i havent d’atendre una carregada i complexa serie d’actes, podem aplaudir l’organització perquè no ha incorregut més que en defectes escadussers sense que en fos afectada la fluïdesa de funcionament ni fallas una infrastructura preparada, gairebé, per aquesta única i diligent persona.

Concretament, els actes es desenvoluparen en l’ordre següent. El divendres 29, de les nou a les nou i mitja del matí, estava prevista la inauguració, que es deixà, per a la una del migdia. A les nou, dones, encetà el col-loqui la lectura dels treballs de recopilació o «reculls toponímics», que, amb un descans

112

intermedi de mitja hora, s’estengué fins al final del matí. De quatre i mitja a sis i mitja es féu la dels estudis de toponímia aràbiga. 1 de set a nou, els de toponímia aragonesa. Tot el matí del dissabte, de les nou a les dues, va estar dedicat a la presentació de monografies.

Al migdia, amb la participació dels comunicants i de molts dels oients, se celebrà un dinar de germanor, previst en un principi com a sopar perb traslladat a hores que permeteren als forasters de retornar a llurs punts d’origen dissabte mateix, la vesprada del qual s’escolk, a un ritme potser encara més ràpid que l’habitual, entre la lectura de les interessants comunicacions sobre antroponímia, de les quatre a les sis i mitja, la polèmica taula redona -en la qual s’oferiren a la discussió Moreu Rey, Joan Veny, Laura Portet, Antoni Ferrand0 i JoanRamon Borràs, com a exponents de les perspectives de la normativització i normalització toponímica als diversos països catalans-, de set a nou, i la clausura oficial del colloqui, de nou a nou i mitja de la nit.

Com mostra aquesta relació, hem de dir que l’horari es regia per blocs monogràfics i, abans de la mitja hora de descans a I’acabament de cada un, finalitzades les lectures, es reservava un espai de temps variable per la discussió i puntualitzacions, que amb tot no deixaven d’esdevenir-se en acabar cada lectura.

A l’acte d’inauguració foren in-

vitades algunes personalitats cíviques del País Valencià, entre les quals hi havia el conseller de Cultura, Educació i Ciència, que en el seu discurs atribuí a l’organisme que dirigeix un paper decisivament progressiu en la tasca de la normalització lingüística del català, que no podem concedir-li donada la sistemàtica negativa a admetre la unitat cultural de tots els catalanòfons.

També volem manifestar la nostra queixa per la no concessió d’espai en la televisió auton6mica a la informació sobre el colloqui, i la ignorància, desinterès o rebuig de tots els mitjans de comunicació de masses del País Valencià, nacionalistes i no nacionalistes, que no van saber valorar la importància d’aquesta manifestació.

Caldria advertir que, aquesta ressenya, no la considerem res més que un esbós de valoració, i un suplement informatiu de la nota publicada el maig de 1985 a la pàgina 70 del núm. 308 de Serra d’Or per Moreu Rey, a la qual remetem.

Finalment, expressem de nou el nostre agraïment a la bona acollenCa de què ha gaudit el col4oqui entre els sectors universitaris i no universitaris (cronistes del Regne, professors de batxillerat, etc.) interessats per la cultura valenciana, i la nostra esperanca de poder satisfer investigadors i curiosos amb la publicació de les Actes abans de final d’any i que prompte puguem continuar enriquint-nos al col-loqui vinent, que se celebrar& a Menorca.

113

CESPILI,

CRONICA

DEL III

CONGRÉS Miguel

DE LINGÜÍSTICA

Fuster

Durant els dies 16 al 20 d’abril del present any s’ha celebrat a Valencia el III Congrés Nacional de Lingüística Aplicada.

El lema ha estat «Passat, present i futur de la lingüística aplicada a Espanya. S’hi presentaren cinquanta-quatre comunicacions i ponencies que tractaren dels temes més diversos del panorama lingüístic. Les conferencies estigueren a càrrec de Valentín García Yebra («La traducció i l’ensenyament d’idiomes»), Jean Louis Calvet («Política i planificació lingüística»), Valerio Báez San José ((Comprovació informàtica dels esquemes sintàctico-semàntics»), i Manfred Betz («Panorama de la lin. güística aplicada a la República Federal Alemanya»).

En la seua organització collaboraren tots els departaments de Ilengües modernes de la Facultat de Filologia i, molt especialment, els departaments de Llengua Anglesa i Lingüística General, a càrrec dels professors Francisco Fernández Fernández i Angel López García, respectivament, i, així mateix, la Universitat de Valencia, la ConseIleria de Cultura, Educació i Ciència, i 1’Ajuntament de Valencia.

Abans de comentar i valorar els resultats de la celebració d’aquest congrés, sembla oportú remuntarnos breument als orígens en que AEsLA (Asociación Española de Lingüística Aplicada) trobe el seu

APLICADA

Márquez

sentit. Malgrat remuntar-se a una època molt anterior, la lingüística Aplicada naix, stricto sensu, als EUA i a 1’URSS en finalitzar la segona guerra mundial, i més tard, a poc a poc, s’estengué a altres paises europeus: Anglaterra, Franca, Alemanya, etc.

Els seus ideòlegs creien que era necessari acabar amb la dicotomia tradicional que enfrontava les ciències empíriques i les humanístiques, al mateix temps que desitjaven aplicar els mètodes i els resultats obtinguts en la lingüística a la realitat externa.

La Lingüística Aplicada aconseguirà introduir-se posteriorment en els estudis universitaris, sempre tenint present la inteudisciplinaritat i I’aplicabilitat a diverses esferes molt concretes de la vida social.

Bé que se n’han beneficiat organismes internacionals (CEE, ONU, UNESCO, etc.), amb la preparació de traductors i intèrprets, la traducció automàtica per mitjâ d’ordinadors per a projectes científics i tecnolòlgics, així com la planificació lingüística en territoris bilingües o plurilingües, en qüestions de foniatria i neurolingüística pel que fa a malalties i disfuncions del Ilenguatge, en la confecció de cert tipus de diccionaris i, sobretot, en la metodologia de l’ensenyament dels diversos idiomes.

Mentre que a universitats es-

114

trangeres (Georgetown, Bath o Germerscheim)

Ginebra, s’han creat Instituts de Lingüística Aplicada, a 1’Estat espanyol no s’ha implantat a nivel1 academic. Això no obstant, és materia d’estudi habitual en departaments universitaris de facultats de Filologia, Medicina, Matemàtiques, Física, Pedagogia i, no cal dir-ho, en les escoles de Traducció i Interpretació i Formació del Professorat.

Tot aquest volum d’experiència que té com a centre la Lingüística conduí fa dos anys a la fundació d’AEsLA, que és filial de l’associació homònima europea. Podem dir que poc és el camí recorregut, pero l’interès, indubtablement, és gran per la problemàtica tan actual que aborda.

El III Congrés d’AEsLA, que s’ha articulat en conferencies, ponències i comunicacions, s’ha caracteritzat per un alt nivel1 de participació i d’assistència.

El comitè organiztador considera interessant admetre el major nombre de ponències i comunicacions possible, fet que, d’alguna manera, ha incidit en un alt grau de participació; alhora que l’assistència al Congrés ha estat massiva, potser a causa de la gran varietat temàtica que generalment caracteritza aquests congressos d’AEsLA. La representació de la lingüística catalana ha estat, aixo no obstant, molt escassa. Tan sols hi hagué dues comunicacions en aquesta llengua. Destacaré la presentació de Digui, digui, que és un curs de catala per a castellanoparlants amb amplia difusió al Principat, la qual suscita gran expectació entre els

congressistes.

Els comunicants n’explicaren el funcionament i valoraren els resultats pràctics que al Principat de Catalunya ha tingut el programa en l’aprenentatge de la llengua catalana, Malgrat haver estat molt escassa la participació de congressistes dels Països Catalans, l’interès de congressos com el de I’AEsLA es revela en distints plans de la nostra cultura lingüística.

Dels problemes més urgents, sobre els quals nombrosos lingüistes treballen en el present, es troba el bilingüisme i la dialectologia en una zona on es troben el castellà i el català en una relació molt estreta en la vida social.

Dels esforcos que s’han aplicat per a la normalització de la llengua catalana i dels obstacles amb que encara es troba, és clar que se’n podia haver parlat en un congrés d’aquestes característiques.

Un altre camp d’interès és el de la traducció, en una llengua com la catalana en expansió on no es tradueix prou, de tal forma que en moltes ocasions ens veiem obligats a recórrer al castellà per a llegir textos estrangers.

Es desig de molts dels que hem assistit al Congrés que la seua celebració haja servit d’impuls per a la creació d’un Institut de Lingüística Aplicada en la Universitat de Valencia. Es una idea que ha estat promoguda pels departaments de Lingüística i de Llengües Modernes, que pretenen donar un pas endavant en la posada en practica dúna ciencia interdisciplinària i amb una efectiva repercussió social. 1 ara, més que en qualsevol altre moment, quan per part del Ministeri d’Edu-

115

cació i Ciència s’estimula la promoció de carreres amb expectatives laborals viables, i la integració creixent de 1’Estat espanyol en els organismes internacionals, és necessari

disposar d’un nodrit equip de traductors i intèrprets, així com programes de traducció automàtica, on la celebració d’aquest congrés compleix una funció social rellevant.

116

LESPILL Manuel de PEDROLO: Joc tapat, Valencia, 1985, collecció «La Unitat», Eliseu Climent, editor, 212 pàgines; Apòcrif quatre: Tilly, Barcelona, 1985, collecció <rEI Balancí», Edicions 62, 311 pagines; Detall d’una acció rutinària, Barcelona, 1985, collecció «El Cangur», Edicions 62, 204 pagines.

Amb la publicació de tres novelles al llarg d’aquests darrers mesos, Manuel de Pedrolo, a 67 anys, continua la seua trepidant aventura com a escriptor. Pedrolo és un cas únic en el marc de la nostra historia literaria. La seua passió per I’escriptura no admet comparació possible. Des que comenca a escriure, el 1945, la seua vida sembla dominada per l’obsessió literaria.

Una obsessió, val a dirho, febril, i que, com no podia ser altrament, ha esdevingut fecunda. Voluptuosament fructífera.

Una simple ullada als fons bibliogràfics de la major part de les editorials catalanes en mostren a la clara I’ímpetu creatiu. Pero I’obra d’aquest autor no esta dominada pel valor quantitatiu. Això, és clar, seria ben poca cosa.

Si hi ha cap tret definidor de l’escriptura pedroliana, és la inquietud experimentalista.

Hi ha, en l’autor, una voluntat permanent de no deixarse empresonar per la pròpia obra ja escrita. 1 això el mena a una recerca constant de nous recurSOS narratius, de nous te-

mes, de nous generes. Poques coses s’escapen a la curiositat literaria de l’autor. IZs per aquest motiu que ha cultivat des de la poesia de caire existen. cialista, fins al teatre de l’absurd -tot i que ell en rebutjàs l’etiqueta-; des de les novelles de lladres i serenos i de ciència-ficció, fins a les psicològiques o metafísiques; des dels grans cicles novellístics, fins al conte breu; des de l’assaig, fins a l’article periodístic.. .

Amb tot i això, cal assenyalar, perquè a vegades s’ha insinuat el contrari, que els seus Ilibres no són un simple camp d’experimentació tècnica. Pedrolo -una existencia activa i dilatada ho avala sense ambatges- és un debs escriptors més fermament compromesos amb la realitat social que li ha tocat de viure. 1, en la mesura que aquesta realitat li resulta insatisfactòria, lluita per transformar-la: utilitza els seus llibres per descriure-la críticament, a fi de motivar el lector a compartir el seu desig de canvi. En molts dels seus llibres, Pedrolo hi incorpora elements de l’actualitat més immediata. Temps i espai hi esdevenen així, sovint, unes referències que connecten la ficció amb la realitat.

En Apòcrif quatre: Tilly, per exemple, aquestes incursions en el moment present se’ns ofereixen a tall de falques separades -si més no, aparentmentdel fil discursiu de la trama. Així, hi podem trobar, de sobte, un fragment del llibre Diez años

de represión

119

cultu-

val, en el qual se’ns fa una valoració del paper que va exercir la censura en l’època franquista; 0 bé una carta del secretari general ‘del Consell Nacional Català a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides i una altra d’intellectuals catalans adrecada a tots els professors i a totes les persones interessades en la difusió de la cultura catalana, on es descriu la situació clítica per la qual travessà el poble catala en un moment histbric concret i les condicions vexatòries a que es veié sotmés pel règim polític dominant; així mateix, s’hi reprodueixen tot un aplec de documents de censura i una reflexió sobre el concepte de cultura extret del Manifest de Cultura

Catalana.

Aquests textos actuen com a elements vehiculants duna problemàtica individual amb un drama collectiu. Els individus no són isolables del seu context: aquesta sembla que éc una ,lli& que puga deduir-se’n. A vegades sense tenir-ne consciencia, el comportament de les persones es troba condicionat per les característiques del món en que es troben immersos, tot i que, com s’esdevé al llibre, puguen semblar parcelles inconnexes.

Amb aquest quart Apòcrif, s’hi clou la tetralogia dedicada a aproximar-se al man de la dona. Una aproximació, pero, que, en aquest cas, esta feta a través dels ulls d’un home: un escriptor que pretén obsessivament deixar constancia escrita de

l’experiència humana.

Aquest fet posa en relleu un dels grans problemes que preocupen Pedrolo al llarg de tota la seua obra: la perspectiva. La naturalesa humana -ve a dirnosés summament complexa i susceptible de valorar-se de manera molt diferent segons el punt de mira que s’adopte.

Conscient d’aquesta complexitat, la perspectiva és una qüestió fonamental en els tres llibres que comentem. En Apòcrif quatre: Tilly, hi ha, duna banda, la narració d’Orio1, que en ocasions és interrompuda per les converses que mantenen Tilly i l’autor sobre el mateix desenvolupament de la narració; i, d’altra han da, els comentaris que hi introdueix Ignasi Barri, que fa de compilador del material dispers amb què, presumptament, s’ha confeccionat el llibre.

En Detall d’una acció ruthznària, des d’un punt de vista formal, la perspectiva original que adopta I’autor per a contar-nos una historia de repressió brutal es la clau del llibre. Pedrolo se serveix exclusivament dels comunicats oficials d’una gran maquinaria burocràtica per a descriure’ns una societat totalitaria on no es permet la, més mfnima dissidència i com, aquells qui ho intenten, hi s6n encalcats i destruïts.

1 també en Joc tapat la perspectiva pren un caràcter decisiu en la configuració de la trama narrativa. Tot i que, en aquest cas, la multiplicitat d’òptiques no vénen de la mà del narrador

-que n’és el protagonista-, sin6 d’un dels personatges: la Magda. Aquesta noia se’ns mostra al llarg del Ilibre assumint personalitats ben diferenciades. 0 bé com a tres persones distintes. Tant se val, El discurs adopta, a vegades, un caire oníric que permet de mantenir I’ambigüitat sobre el caràcter únic o triple de la seua personalitat. Així, de primer, representa una metgessa que ix al carrer amb la intenció d’oferirse a un home per a guanyar una juguesca; després, com a membre d’un escamo t político-militar que duu a cap un segrest... i s’erra de persona, i, finalment, com una monja -ben heterodoxa, ep!que recorre a la prostitució -tot justificant-la teologicamentper a proporcionar els recursos necessaris amb què mantenir el seu decrèpit convent.

Un punt comú a tots tres llibres -bé que també ho és de molts altres del conjunt de la seua vasta obraés la presència de la prostitució.

Cal interpretar-ho, això, com la necessitat que té l’autor de comprendre els grups humans que la societat refusa i, alhora, de solidaritzar-s’hi.

Pedrolo ens els mostra -semprecom uns éssers plens de dignitat. Per a l’autor, els únics personatges mereixedors d’un tractament vilipendiós son els qui detenen alguna. forma de poder i al’utilitzen en profit propi 0 per a exercir una practica repressiva sota una aurèola d’aparent in-

120

nocència. l3s el cas, per exemple, del comandant Traza, el sinistre personatge de Detall d’una acció rutínària que maneja els fils de l’aparell burocràtic sense haver d’embrutar-se les mans.

Com a valoració final, potser caldria destacar la versatilitat de l’autor per a tractar amb desimboltura qualsevol situació imaginable i la seua enorme capacitat de suggestió. Perquè la veritat és que, per inversemblant o rocambolesca que puga semblar una determinada historia, de la mà de Pedrolo pot resultar la cosa més natural del món -pense, sobretot, en la monja que puteja de Joc tapat-.

Cal afegir-hi, encara, que l’escriptura pedroliana sembla dominada per la passió de sotmetre el lector a un rep te continu: és una transgressió permanent de tòpies i prejudicis. Fet i fet, no és sinó el resultat Iògic de l’alt nivel1 d’exigència amb què Fautor elabora la seua obra.

Josep

Vicent

Lacreu

SALVADOR:

poètic. Cap a una del poema, Institut

El gest teoria

de Filologia Valenciana, Institut de Cinema i Ràdiotelevisió, amb edicions de Bullent, Universitat de Valencia, 1984, 272 pàgines.

Ens trobem davant un estudi rigor& d’elaboració duna teoria del :poe-

ESPILL ma que naix, a partir de la constatació per part de l’autor, de les insuficiències metodològiques habituals en el ‘camp dels estudis literaris.

En el capítol 1, hom hi fa una crítica als prejudicis anticientífics dels estudiosos de la literatura i s’hi alludeix a la separació radical entre ciencia i coneixement humanístic. La tendencia al rebuig cap a tot el que supose confrontació amb la metodologia científica porta l’autor a defensar l’exigència d’un Iloc autònom i preeminent per a la teoria en el camp dels estudis literaris i estableix, com a premissa important, la confrontació metodologica d’aquesta disciplina amb les diverses aportacions de la filosofia de la ciencia. Éo per això que, en el capítol II, s’hi presenta les contribucions, en el camp general del coneixement científic, d’autors com Popper, Kuhn, Lakatos, Feyerabend, Wartofsky, Bunge, i analitza l’estatus científic de la teoria literaria. L’autor pr’econitza I’establiment d’un programa d’investigació per a una teoria del poema, tot basant-se en la proposta lakatosiana dels «programes d’investigació». Val. a dir que la introducció del «programa d’investigació» de Lakatos, aplicat a la lingüística, ha estat propugnat a casa nostra per Sebastià Serrano.

L’aplicació duna metodo 1o g i a interdisciplinar, en aquest programa d’investiga.ció que ateny l’objectiu duna teoria con-

vincent i adequada del poema, és, tal vegada, una de les aportacions més lloables de l’autor. Quatre són els camps epistemològics, amb enfocaments de divers tarannà i subdividits en disciplines concretes, que hi han collaborat: a) Filosofia de la ciencia, b) Lògica i filosofia del llenguatge, c) Teoria lingüistica, i d) Teoria de la literatura i semiòtica.

L’escomesa era difícil; l’aventura, apassionant, i l’autor ha aconseguit de fer aportacions valuoses en el camp de la teoria literaria. El lector estudiós de textos, poemàtics o no, trobarà en aquesta proposta oberta de Vicent Salvador una deu de suggeriments teòrics i pràctics a l’hora de ferne I’aplicació.

Cal destacar el capítol on es descriu i s’explica els recursos poètics, anomenats per l’autor «microstructures poemàtiques», des duna perspectiva textual i pragmàtica, superadora de l’escola tradicional estilística que els considera més aviat recursos ornamentals.

L’autor reordena el camp nacional dels trops i tigures i estableix les diferencies i Iligams entre uns i altres. Les posicions de Jakobson, Todorov, Le Guern, Black són analitzades críticament en funci del seu poder explicatiu, i les conclusions s’apliquen a poemes de Martí i Pol, Estellés, Llompart, Vinyoli.. . Vegem un vers d’Eduard Sanahuja on el joc de comparació, metàfora, antítesi i ambigüitat arriba a 121

una complexitat considerable: «Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres», és analitzat per l’autor a la llum de concep tes basics per a la teoria del poema (comparació, . ., contradicpressuposlcio, ci6, tot concloent que el mecanisme de la comparació no és tan simple com pot semblar d’antuvi, sinó que té un funciouna nament interactiu, imbricació amb els recursos metafòrics i una clara relació amb el camp de la pragmàtica.

Així mateix, cal fer esment de l’estudi sobre la ironia, la sàtira i l’humor, figures que no poden explicar-se sense tenir en compte la dimensió pragmàtica (el co-text, el context, les marques textuals i semiòtiques, la intertextualitat, l’enciclopèdia cultural i ideològica de l’autor-lector.. .). L’abast metodològic del programa de Vicent Salvador resisteix airós, al meu entendre, aquesta anàlisi aprofundida de les figures.

Ho demostra la seua adequació en I’aplicació a textos concrets. Vegem-ho si no en aquest poema de J. Brossa: «Personatge» L’ardidesa del Cid L’autoritarisme de FeClip II La voluntat d’imperi de fCarles V 1 la veu i el darrera d’I[sabel la Catòlica. el lector al Gest poètic, per tal que comprove l’explicació dels mecanismes de la ironia que funcionen en aquest poema, estructurat a manera d’endevinalla.

Remet

Finalment, al capítol IV ens trobem amb el nucli central de la teoria: I’anàlisi del text poem8tic en tant que acte de parla, amb una caracterització semiotica que solament acabara de realitzar-se en l’acte de la seua recepció.

Vicent Salvador conjumina ací amb un gran mestratge les mes recents investigacions entorn de l’estructura i funcionament del text, situant-se així en la línia d’investigació teòrico-literaria d’autors italians com Marco de Marinis i Cesare Segre.

Aquesta darrera part posseeix una gran forca explicativa i és, nogensmenys, el repte que l’autor té plantejat: demostrar la maduresa epistemològica i metodològica del programa per tal com ha de poder aplicar-se a qualsevol tipus d’acte de parla. Que el model teòric funciona, és una evidencia. Jo mateixa n’he fet una aplicació en la meua Memoria de Llicenciatura sobre Paremiologia i teoria del text i m’ha suposat un instrument teòric i metodològic de gran ajut.

No voldria acabar aquest itinerari de lectura sense fer esment de la claredat d’exposició de que gaudeix el text i el treball lingüístic realitzat per tal d’adequar conceptes terminològics, creats en altres llengües, al catala.

Aquesta contribució teòrica ‘que Vicent Salvador fa a la literatura catalana té una importancia rellevant per tal com ens introdueix en el coneixement universal a partir

de la nostra manera ‘comprendre el món.

Maria

de

Conca

Manuel JOAN I ARINY~: Han donat solta als assassins, Valencia, 1985, Eliseu ‘Climent editor, collecció «La Unitat», núm. 98, 215 pagines.

Han donat solfa als assassins és el tercer llibre

de narrativa -els altres dos són Gris (Valencia, 1985) i Coses de foZ2.s (Alzira, 1985), que publica Manuel Joan i Arinyó, qui ja se’ns havia donat a conèixer com a poeta en els reculls Bateguen els desigs (Barcelona, 1981), Crims ‘(Mallorca, 1982), Tewa (Valencia, 1983) i OctosíNabs

del més enll&

(Canals, 1983). El jove autor de Cullera pertany a la darrera promoció d’escrilptors valencians i el seu nom comencà a popularitzar-se d’encà que antologat a aparegué Brossa nova. Poetes valencians dels 80 (Valencia,

1981) i emprengué, amb notable èxit, la feixuga cursa de professional dels més recòndits -i no tan recònditscertàmens literaris de les diverses contrades del domini lingüístic català. En els últims temps, sembla forca interessat pel conreu del genere narratiu, al qual pertany també, a més dels tres títols ja esmentats, el relat eròtic Stress, que apareixerà a la collecció «La cuca al

122

caw, de l’editorial El Llamp.

El títol de l’obra que aquí ens ocupa prové d’un poema homònim de Bateguen eTs desigs, el qual, amb lleugeres modificacions, és reproduït com a por-tic introductori d’Han donat

solta

als assassins.

El fet no 6% casual ni fortuït, perquè, al referit poema, podem trobar, sintetitzats, els motius temàtics fonamentals que desenrotllen els diferents relats que formen el llibre. Així mateix, el primer text en prosa que hi apareix tot just després del poema, «Luxes» -procedent de Gris-, posseeix també un cert caràcter anticipador d’algunes recurrències temàtiques reiterades al Ilarg de l’obra.

Poema homònim i «Luxes» són, consegüentment, els materials preexistents de que Arinyó s’ha valgut a l’hora d’elaborar la seua obra nova, la qual, des d’aquesta perspectiva, pot considerar-se com una mena de macroglossa d’aquells 0, en altres paraules, com un seguit de reiterades variacions d’un mateix tema central i d’uns mateixos temes secundaris que ja havien motivat el quefer literari de l’autor anteriorment.

Heus ací algunes d’aqueixes recurrencies temàtiques que s6n anticipades als dos primers items del llibre: la persecució del narrador-protagonista per part d’un assassí abillat amb una capa de seda gris obscura; el mur de les frases misterioses, que mai ningú no ha escrit, extretes d’un llibre inexistent; les agressions se-

xuals («Ii agafaria els testicles i li’ls arrancaria»); les atmosferes nocturnes i boiroses; els ingredients màgics (la maquina d’escriure manual ha estat embruixada per l’assassí i pareix elèctrica); la idea de fugida duna realitat adversa («m’exilie.. . d’aquest país de rèptils»), només <superable per via onírico-Iiterària; l’inexorable desencant produït pel retorn a la realitat («En acabant, pero, finirà el somni, em despertaré i ploraré com un infant»); el vaixell fantasmagòric que serveix d’habitacle a l’assassi; els motius sexuals grollers (l’assassí empaita el protagonista «pardal armat en mà») o de tipus onírico-simbòlies («amb un grotesc nas roig, llarg i postís.. . es balancejava, erecte, endavant i endarrere, talment com si fóra una estaca»). . .

Ara bé, iquin és l’eix argumenta1 que articula tot aquest munt de recurrències i contribueix a donar cohesió al llibre?

Ni més ni menys, amb paraules del mateix narrador-protagonista, que «el relat de les desficaciades aventures eròtico-criminals viscudes 1 compartides entre el meu inseparable -fins i tot en la mort-, malaguanyat i no prou plorat assassí particular titular i jo». Aquestes aventures han estat estructurades en un pare11 de nuclis ben diferenciats. El primer és el que formen els dos textos introductoris que hem esmentat -el poema hornonim i «Luxes»- i vuit cantes breus relativament

autònoms en la mesura que cadascun d’ells relata una historia diferent, tot i que molt parallela a les altres. El segon nucli, en canvi, se’ns presenta amb una voluntat palesament unitaria, com ho demostra, entre d’altres factors, el fet que vaja encapcalat per un títol específic vàlid per a tot el conjunt: «El cant del cigne». Això no obstant, pero, perquè hi puguem trobar, a la vegada, dues parts de set capítols cada una d’dles, titulades, respectivament, «La creu del matrimoni» i «Love Story>>.

Malgrat l’aparent diversitat de materials que constitueixen Han donat solta aZs assassins, al capdavall tot es redueix a diferents formulacions i reformulacions de la curiosa relació dialectica que s’estableix entre el protagonista -narrador en primera persona de totes les aventuresi l’enigmatic assassí que constantment el cerca per occir-lo sense acabar mai d’aconseguirho. 1 qualifiquem aquesta relació de curiosa perque, lluny de traduir-se en termes maniqueus de bo/ dolent, es forca mes complicada, ja que, sovint, el protagonista -teòricament el bo- es comporta com a dolent -com quan mata una vella després d’haver-la violat o quan sotmet el seu propi assassí a tortures i vexacions-, i, a l’inrevés, l’antagonista -teòricament el dolenttambé és capac d’assumir, de tant en tant, papers de bo. Adhuc, en mes d’un cas, arriba a neutralitzar-se l’oposició entre ambdós personatges per 123

passar a ser substituida per una relació de signe positiu, solidaria, afectiva o/i passional. Aquests plantejaments permeten, al nostre parer, concedir al sllibre la dimensió de metàfora de la complexitat contradictoria de qualsevol manifestació de les relacions humanes -en el sentit més ampli possible-, terreny on mai no es possible cap tipus de simplificació reduccionista.

Pero hi ha més. La tesi apuntada -si es lícit parlar de tesis’expressa, en Han donat solta als assassins, mitjancant un discurs d’innegables característiques oníriques i surrealistes que, malgrat això, mai no deixa de banda -ans al contrariels aspectes mes punyents d’una realitat ben concreta. La totalitat de l’obra ve a ser com un gran somni delirant -0, si volem, com un conjunt de somnis- (vid. els acabaments de «Luxes», pàg. ll, i de «Love Story>>, pag.

21% i a través del qual I’autor ens convida a desafiar amb ell, en una fugida transitoria, la «crua i aspra realitat del món».

Mes, com s’esdevé als somnis reals, aquests mai no poden refugiar els elements que conformen la realitat quotidiana de qui somia; ans al contrari, tot sotmetent-los a un procés de peculiar reelaboració, els fan reviure adoptant les més diverses formes simbòliques, grotesques i, àdhuc, esperpèntiques, Una mica -si no moltd’això ens ha semblat veure en Han donat solfa

als assassins.

CESPILL És així com, al costat dels mes sofisticats aparells de ciencia-ficcib, de tota mena de fantasies sexuals, d’increibles i esintervencions garrifoses medico-quirúrgiques, d’abundantíssims animals violents de fortes connotacions negatives, i tants d’altres ingredients fantàstics o surrealistes, hi podem trobar tot un seguit d’inequívoques referències a diferents aspectes ‘duna realitat ben facil de reconèixer per al lector, malgrat el procés d’esperpentització a que ha estat sotmesa per l’autor.

Ariny6 es riu -io plora?- dels personatges més destacats del panorama polftic valencia, espanyol i internacional; ironitza sobre la qiiestió nacional valenciana i catalana; parodia la religió catolica; es burla, en fi, del més nimis detalls de la nostra quotidianitat i de la d’ell mateix. Vegem-ne algunes mostres significatives.

Calvo Sotelo, Felipe González, Carrillo, Tejero i Reagan són alludits a l’obra en forma, respectivament, de: brúfol amb ulleres que li deixa caure al protagonista un paper amb la lletra del Cara af sol per tal que I’aprenga; tenca morruda d’aletes i ganyes canoses que porta a la mà una rosa roja; mona guenya i fumadora, amb ulleres i perruca postissa; teixó bigotut amb tricorni i pistola; i cowboy carcamal venerat i Iloancat pels altres animalons. No hi falten Iasser Arafat, ni Menahem Beguin, ni Lady «Didí»,

ni la Dama de Ferro, la qual no és més que Una «bruixa presumida». Les referencies a la qüestió nacional prenen cos en relatar-nos una manifestació nacionalista, on fa acte de presencia un grup de blaveres encapcalat per Paquita la Rebentaplenaris; 0 quan el protagonista va a predicar al Monestir del Puig, en mossàrab modern, el darrer diumenge d’octubre, o l’assassí, després de violar una nina de sex-shop, no dubta a «eixugar-se la punta de la fava amb la senyera del capcal del llit»; tampoc no estan absents del somni literari d’Arinyó personatges assenyalats del panorama politic valencia d’ara o d’altres temps, com els enigmàtics Jhonny Ler Mc-Blasco 1, I’Obedient, o Lady Desamparados C. Entre els nombrosos casos de parodia religiosa, bastara fer esment de la que fa en relatar el linxament a que sotmeten els veins de Xufara del Cabdillo al mestre «corruptor d’alumnew, que remet directament a la Passió de Jesucrist: «em bufetejaven; fariseus, em una corona collocaren d’espines, em flagellaren, m’unflaren a carxots i a puntellons, em pessigaren la xufa,. L’enumeració es faria inacabable: cancons d’actualitat ‘(«Amor de hombre», «Beguin to beguiri». . . ), films («The midnight express» -traduït com «L’exprés de migdia»), el circ d’hngel Misto [sicl, la mestra Carme Polo -la qual només s’ha deixat veure tres o quatre vegades des del 20 de no124

vembre de 1975-, etc., etc., són els comparses que desfilen quevedescament al llarg dels somnis d’Han donat solta als assassins, denuncian& amb llur presencia, un context històric que és constant punt de referencia de la narració.

Manuel Joan i Arinyó, amb aquesta obra, afegeix una peca més a la seua ja abundant producció que constitueix un univers literari molt tancat i recurrent. Han donar solta als assassins, com la resta de dlibres de narracions i poemaris escrits per l’autor, insistcix 3 nre sentar-nos una reaîita: adversa i incomoda per a el1 -que sempre es poeta o narrador en primera personai de la qual fuig mitjancant una ficció literaria de fort component surrealista.

Podem afirmar, pero, que en aquest cas ha esbrinat alguns plantejaments un xic més novedosos i foqa interessants -em remet a la relació protagonistaantagonista que hem tractat mes amunt-, pero que, en canvi, queden una mica ofegats per l’excés de recurrencies obsessives -fonamentalment sexuals- i el to general groller que, al capdavall, és allò que més impacta en una primera lectura del llibre. Per altra banda, des de la nostra modestia, pensem que ha arribat el moment que Manuel Joan Ariny6 deixe les presses a que obliga la condició de professionaí dels concursos poètics i narratius, i es dedique a tractar, amb una mica mes de calma i de

IXSPILL cura estilística, els seus productes literaris: d’univers conceptual interessant, no li’n falta. Pero potser amb tot això desnaturalitzaríem el ‘que l’autor vol realment ofe rir-nos, i nosaltres, de veres, no tenim cap voluntat de convertir-nos en assassins d’Arinyó.

Rafael Alemany

Ferrer -

Gaspar JAÉN URBAN(fotografies d’Andreu Castillejos): Llibre de Za Festa d’Elx, «Papers d’Elx», Manuel Pastor, Editor, Elx, 1984.

Des que el mestre Pedrell descobrí, com una escola més del moviment regenerucionista, el drama sacrolíric illicità a comencament de segle fins aquest Llibre de Festa d’Elx, obra del poeta i es‘criptor Gaspar Jaén i Urban -iEustrat amb fotogralies d’Andreu Castillejos-, ha canviat certament l’orientació de les visions entorn de la representació religiosa que celebren els habitants d’Elx en el seu temple arxiprestal durant els dies 14 i 15 d’agcst. La Festa, que era una cosa així com un de tants exotismes vius que amagaven les províncies abans que el país disposàs duna xarxa viària i ferroviaria normalitzada, s’ha convertit, des de la seua monumentalització per la II República, en una referencia cultural al principi privilegiada pels es-

criptors estetes i nacional-catòlics de la postguerra (d’Eugeni d’Ors a Pemán) i, actualment, pels valencians nacionalistes (Fuster, com sempre, llanca el primer article).

L’obra de Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952) se situa en aquest últim corrent. Només que, a diferencia de la creixent bibliografia sobre la Festa, en virtut de la seua condició de poeta {amb títols com Cadells de la fosca trencada, Cambva de Mapes, La Festa...; antologat en la selecció bilingüe de jove poesia catalana editada recentment per Plaza i Janés), Gaspar Jaén no ha fet una hagiografia més sobre el tema, sinó un extens poema en prosa.

Ja en el seu poemari La Festa (premi Ciutat de Mallorca 1983), Jaén s’hi havia aproximat introspectivament, com una cosa viscuda per ell, com una cosa sentida per un poble del qual formava part, com fragment duna cultura i una llengua que se sumen en una tradicló i que en I’actualitat entropessen amb dificultats.

Aquests tres nivells msubsisteixen en el text del Llibre de la Festa, amb els seus ressorts últims, pero ara s’ofereixen ampliats, fecundats per aquests dos anys i per la utilització del genere narratiu. Gaspar Jaén no ignora que l’escriptor sempre esta refonent el mateix llibre amb la seua nova experiencia.

En aquesta ocasió, ha optat per acostar-se al Misteri d’Elx mitjancant

125

una successió de monografies, que, al seu torn, són els capítols del VOlum: «Terra», «Gent», &ronistes», «Idioma», «Consuetes», «Miracles», «Símbols», «Imatge». JZs una visió polièdrica, com un intent de reflectir aqueixa totalitat que és en si el cerimonial illicita: música, antropologia social i cultural, teatre, historia, religió, calor, gent... En la pagina 29, diu: «érem d’Elx els qui féiem la Festa. Érem valencians i parlàvem valencia perquè no podia ser duna altra manera. $om hauríem pogut els d’Elx deixar de parlar per a sempre als fills en la llengua de la Festa? ¿Com hauríem pogut oblidar-nos del valencia del Misteri? Beneïts sigueu tots aquells qui com nosaltres estimaren aquesta ‘Ilengua, aquesta terra, agra i dura, d’espart i piterew.

Allò poetizable sempre s’imposa al mer discurs didãctic o a la descripció realista (l’erudició és el súmmum del realisme). Per a Jaén, en la Festa, Z’una cosa 6s l’altva, el text és ,el seu context i viceversa: «LASsumpta era els camps de forment granat; els bancals de magraners, tot just regats, amb la fruita tendra i la panissola creixent en terra; les ametles promptes per a la collita; I’inici dels sers; la terra fèrtil; els animals prenyats; l’amor inicial, origen de la vida.» Altres vegades, hi ha ecos de Gabriel Miró: «Tres dones li llevaren la roba i la llavaren amb aigua claríssima i transparent com de

vidre i la perfumaren amb aroma i timiama. Li posaren la morta~lla blanca, el llencol blanc i la gitaren al llit sobre una taula de fusta perquè el rigor de la mort no li doblara l’espina en un are.»

Així va desglossant la seua trama, va guiant l’espectador pels passadissos de l’obra que té davant seu, pero, en última instancia, i com indica ja la utilització del pretèrit, el to Ilegendari i de nostàlgia, la Festa és la infantesa, i el llibre que Gaspar Jaén ha escrit sobre ella és una autobiografia d’aqueixa època de la seua vida, d’aqueixos dies triomfals d’agost en que, com va escriure Gautier, a I’ombra de les palmeres ningú no podia ser desgraciat.. . Si abans déiem que, per a Jaén, en la Festa, I’una cosa és l’altra, ni tan sols ell ma. teix escapa, ni vol escapar, a aqueix procediment. La Festa es comprén millar a través duna subjectivitat.

«Animal de records» es nomenà a si mateix Vicent Andrés Estellés, qui tanta empremta ha deixat en ell, i la definició encaixa també a Gaspar Jaén i Urban. Jaén ha escrit, tractant sobre la Festa, el seu Ocnos personal i natal (particularment emotius són els passatges que dedica a la recollida de les ‘palmes i a la wesurrecció» de les vespes).

El lirisme visual d’Andreu Castillejos és la correspondencia baudeleriana dels poemes en prosa monogrktics de Gaspar Jaén sobre una represen-

tació inesgotable: ta d’Elx.

la Fes-

Gerardo

Daniel

CLIMENT

Irles

i GINER:

Institut Juan Gil-Albert, Diputació d’Alacant, 312 pàgines, 114 fotografies en color.

Les

nostres

plantes,

Els manuals de botanica a l’abast a les llibreries, a més de ser escassos, solen tractar un territori massa extens, la Península Ibèrica, amb una terminologia altament especialitzada, molt difícil d’entendre per persones no iniciades en aquest camp del coneixement, fent-hi a més a més un tractament parcial dels temes botànics, ocupantse normalment de la taxonomia i oblidant o relegant a segon terme la fitosociologia, i sobretot les causes d’aquesta, és a dir, per que es dóna un determinat tipus de vegetació en un lloc i no en un altre, i per que aqueixa vegetació és com. és.

D’altra banda, la majoria dels dlibres de botànica, llevant honrosíssimes excepcions, són escrits en ‘castellà i amb una òptica castellana 0 almenys uniformitzadora dels diferents paisatges vegetals de la península, i això junt al fet que la nostra vegetació, sobretot a les comarques del sud, té unes característiques pròpies molt diferents a les de la resta de la Península Ibèrica, fa que aques-

126

tes obres l’obliden o la tracten superficialment i sempre castellanitzant els noms dels vegetals i oblidant els noms populars a les comarques on es troben. Aquests problemes encara es fan més greus quan, com s’esdevé freqüentment, les obres que trobem a les llibreries són tractats generals d’autors estrangers que parlen de la vegetació d’Europa o de tot el món.

El Ilibre que avui comentem, segons confessa el mateix autor a la introducció, pretén contribuir a omplir el buit existent en la bibliografia botànica de les nostres terres, posant a l’abast del públic interessat, pero no especialitzat (amants de la natura, excursionistes, ensenyants, alumnes, etcètera), un llibre-guia de les comunitats vegetals més significatives del nostre entorn i de les plantes més representatives, abundants i fàcils de reconéixer que s’hi poden trobar. Aquest objectiu queda àmpliament assolit al llarg del Ilibre per les raons següents: 1. I% un llibre que, mantenint el rigor cientffic i la terminologia adients, fa un gran esforc amb una gran dosi d’imaginació per fer comprensibles els seus continguts a lectors amb un cert nive11 cultural pero no iniciats en botànica.

2. L’àmbit d’estudi, les comarques entre el Xúquer i el Segura, no és massa extens, i permet tractar el tema àmpliament sense perdre l’enfocament divulgatiu que es

vol donar al llibre.

3. L’estudi és complet, parlant de vegetació i flora. Per explicar les diferencies entre l’una i l’altra, l’autor recorre a un exemple molt encertat, les Fogueres de Sant Joan, la festa més popular de 1’Alacantí.

Així, el Ilibre es divideix en dues parts: la foguera i els ninots. La foguera fa referencia a la vegetació, 0 siga, al conjunt, estructura, compositió i relació de les especies vegetals. En aquess’explica clarata part, ment com és la nostra vegetació i els factors climàtics, edafologics i antròpics que la condicionen: és a dir, per que tenim la vegetació que tenim. Els ninots són les peces que constitueixen i caracteritzen la foguera, fan referencia, per tant, a la flora 0 llista d’espècies. Ací fa una descripció tant de les comunitats vegetals com de les principals especies que les integren des d’un punt de vista científic i cultural, arreplegant un extens recull d’usos medicinals, econòmics, mitològics, etcètera.

4. El llibre, escrit en catala, fa constar els noms vulgars dels vegetals tant generals com les di ve r s e s denominacions d’un exemplar en distintes comarques.

Fa constar també el nom castellà.

5. L’edició és molt acurada, amb uns tipus d’immolt Ilegibles, premta una precisa utilització de les negretes i gran quantitat de grafks i fotografies en color que illustren perfectament el text. El

format és de butxaca, tipus de guia de camp.

Per tots els motius esmentats, és molt probable que aquest llibre es convertesca en un clàssic de la divulgació botànica a casa nostra. Cal felicitar l’autor per la qualitat del treball i Nnstitut GilAlbert per la iniciativa de publicar-lo, posant en les nostres mans un llibre útil i necessari, especialment per als ensenyants, que trobem en aquest llibre una ferramenta de treball que ens feia molta falta. Tant de bo si es continua l’exemple en altres temes.

Vicent

Joan VALLS: paranys, Eliseu editor, Valencia, pagines.

Sansano

Anys i Climent, 1975, 112

Joan Valls ha estat, i és, un cas excepcional i exemplar en el conjunt de la poesia valenciana de postguerra La seua obra, des de La cantó de MarioZa (1947), ha anat configurant-se i consolidant-se fins a oferir-nos un corpus poètic coherent i impressionant, recolli,t en un sol volum de més de cinc-centes pàgines, en VObra Poètica, publicada l’any 1981. Pràcticament quaranta anys de fidelitat a la llengua i a la poesia en una època difícil i en unes circumstancies no gens favorables. Una obra que ha evolucionat des de l’ortografia intuïtiva i pre-fa-

127

briana i els versos ingenus i joganers del seu primer llibre a la connexió amb els moviments literaris del moment en L’home pot ésser àngel (1952) i la plenitud estilística assolida en L’intim miratge (1959).

Tot un procés en solitari que resumeix, en paraules de Rodríguez Bernabeu, les diverses etapes de la nostra literatura des de la Renaixenca.

A la publicació de la seua Obra Poètica cal afegir l’aparició en els darrers anys de A cavall de Za vida (1983) -mostra antològica d’alguns dels seus millors poemes-, Sonets de la fita obscura (1984) -finalista del premi Ausiàs Marc, de Gandia- i Anys i paranys.

Si és cert, com ha escrit Rodríguez Bernabeu, que el tema de la mort no és un dels més sovintejats en l’obra de Valls i que «les poques allusions que hi trobem són sempre evasives 0 esperancades», les dues obres darrerament esmentades en són, en certa manera, l’excepció.

Sonets de fa fita obscura és ben explícit des del mateix títol, tot i que sovint la mort hi és vista com un alliberament: «La mort esclatara en nova naixenca 1 i una altra claredat de llum immensa / ens mesclara amb el tot de PUnivers.» El to és ben diferent en Anys i pavanys; ja el poema inicial ens porta a la reflexió sobre la mort -i ala vidades d’una situació de dubte i incertesa.

«Res no sabem / del que hi ha a la procellosa fita / de ,l’in-

cert que ens fustiga la tem’enca.» La idea de la mort, sla possibillitat o la incertesa del mes enllà va repuntejant la trama de les tres parts que conformen el poemari. És la visió #Ofelia ffsomniant I’aigua grisa» 0 «la paraula sendolada» o els «ulls de miloca a la nit» o, més expressament, «la parcella de la mort / amb el seu interrogant».

Amb tot, Anys i puvanys 4s en essència -com escriu en el prìrleg Josep Iborra«una recapitulació, un balanq, ‘que fa de la seua ,peripècia perso-

nal com a home i com a poeta,. Joan Valls recorda des duna perspectiva d’«anys i paranys»; revisa líricament tota una vida amb les seues circumstàncies personals i collectives. Poesia del record i presencia, pressentiment, de la mort, passat i futur que s’entrellacen en el moment únic del poema. Una reflexió lúdica i pessimista («el fruit ha estat mesquí, / l’eixorquia tenac / i el forment estantíw) que no permet, tanmateix, la imposició tràgica dels elements més negatius, i

128

amb un alt grau d’estoicisme ben sovint recorda, contempla amb malenconia i tendresa, els aspectes més amables de ;a vida.

Anys i pavanys completa per ara una llarga trajectòria poètica i vital, una dedicació solitaria i fructífera a la paraula.

Desitgem que aquest llibre siga també Nelprincipi d’un reconeixement més ampli, una re-visió de l’obra densa i profunda escrita des de la soledat del ‘poeta d’Alcoi.

Jaume

Pérez

Montaner

PUBLICACIONS REBUDES

ESPALZA, Mikel de; RUBIJSRA, M. Jesús, Els noms àrabs de Benidorm i Za seua comarca, Premi «Ciutat de Benidorm» d’investigació, 1984, Ed. Ajuntament de Benidorm/Universitat d’Alacant, 1985.

UNALI, Anna, Mariners, pirates i corsaris catalans a l’època medieval, Tr. Maria Anthia Oliver, Ed. La Magrana/Institut Municipal d’HistòriaAjuntament de Barcelona, 1985.

TORRAS I BAGES, Josep, L’església i el regionalisme i alfres textos (18871899), Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, 12, Ed. La Magrana/Diputaci6 de Barcelona, 1985.

COLOMINA I CASTANYER, Jordi, L’Alacantí, un estudi sobre la variació lingüística, Ed. Institut d’Estudis Juan Gil-Albert, Alacant, 1985.

Saber, revistra

bimestral,

núms.

3, 4, 5, 6, Ed. L’Avenc,

Barcelona,

Debats, núms. ll, 12, 13, Ed. Institució Alfons el Magnànim, Valenciana d’Estudis i Investigació, València, 1985.

La rella, núm. 5, revista

trimestral,

Baix Vinalopó,

1985.

1985.

Institució

EIXCIONS

TRES 1 QUATRE Pkrez Bayer,

ll

-

46002 València

-

Tekfon:

352 91 10

Francesc Ferrand0 Copats t capats Teatre,

15

Una aproximacii> teatral a la Guerra de Successió, tibkntada a 1’Alcoi de l’època. Premi de Teatre &iutat d’Aleoi».

Tebeos per a intektuals A cura de Vicent L’Hap,

Salvador 9

Una antologia que recull els textos i ëls autorã ti& importatitb que han escrit assaig al País Valencià al llarg dels darrers vinti-cinc anys.

ea vella pell de I’alba A cura d’tlntònia L’Ham,

Cabanilles 12

Una visió global de la producció poètica catalana lencia feta els darrers temps (1973-1985).

del País

Va-

Jordi Phmias Amfora grega Poesia.

43

‘PREMI OCTUBRE 1985 Pròleg d’Isidor CZinsul. Un recull de versos que traspua la profunditat i el classicisme d’un poeta Ileidatà definitivament consagrat.

Bibliotecadels Clihics del Wacionalisme Catalh NOVETATS Rafael Campalans i Antoni Fabra Ribas Catalanisme i socialisme.

El debat de 1923 A cura de Jesús Rodés XLIV - 116 pàgs. B.C.N.C., ll El debat de 1923 és, certament, un debat històric, pero no és menys cert que la tossuderia de la realitat fa que els seus termes retornin i es converteixin en presents.

Andreu Nin Socialisme i nacionalisme 19 12-1934 Escrits republicans, socialistes i comunistes A cura de Pelai Pagès LVII - 196 pàgs. B.C.N.C., ll Costa pensar que una vida de militancia tan densa com la de Nin sigui reductible a allb que, si de cas, representa la culminació de la seva vida, la seva mort violenta.

Josep Torras L’Església

i ei regionalisme

i Bages i altres textos (1887-1899)

A cura de Joan Lluís Pérez Francesch XLI - 161 pàgs. B.C.N.C., 12 La construcció torrasiana presenta una indissociabilitat total entre Catalunya i 1’Església catolica. Només aquesta, com a jerarquia natural, pot ser l’instrument adient per a la restauració de la vida social-natural-regional.

L’esquerra

nacionalista

a Mallorca

1900-1936

A cura de Mateu Morro i Sebastià Serra XLII - 192 pàgs. B.C.N.C., 13 Els textos aplegats en aquest recull representen una Selecció dels escrits més representatius de l’esquerra nacionalista mallorquina abans de 1936.

Es una iniciativa conjunta d’EDICIONS DE LA mGRANA, S.A., i de la DIPUTACIO de BARCELONA EDICIONS

DE LA MAGRANA.

Repartidor,

47.08023.

Barcelona

STRESS

DE VENDA

A TOTES

LES LLIBRERIES

EDICIONS

TRES 1 QUATRE Pérez Bayer,

11

-

46002 Valencia

-

Telèfon:

352 91 10

Ofèlia Dracs Boccato

di cardinali

La Unitat,

100

Un recull d’histories gastronomiques contades durant un àpat celebrat pel papa Alexandre VI, enmig de la Roma violenta i sensual dels Borja.

Xavier Moret L’americà

que estimava La Unitat,

Moby

Dick

101

En una apassionant historia d’espies, l’autor l’amor, la CIA, Melville, el Gaddafi.. ., tot planta petrolifera tarragonina.

barreja el KGB, al voltant d’una

Ricard Creus L’ocell La Unitat, PREMI

101

OCTUBRE

1985

Una historia d’amor submergida a la Guerra historia plena de tendresa i feta de mirades, contres i de cartes falsejades.

d’Espanya. d’esperes,

Una d’en-