L'Espill. Número 26. Febrer 1988

JOSEP GRAU GARRIGA Nascut a Sant Cugat del Valles el 1929 i format a les escoles d’Arts i Oficis i de Belles Arts de Barcelona, treballa inicialment en la pintura mural.

Des del 1957 es dedica especialment al tapís, sent un dels fundadors de 1’Escola Catalana de Tapisseria.

Ha exposat a París, Salzburg, Sao Paulo, Punta del Este, Nova York, Montreal, Lausana, etc.

Entre d’altres llocs, ha estat professor a PEscola d’Arts i Oficis de Barcelona, la Facultat d’Art i Arquitectura de Marsella i 1’Escola d’Art i Disseny Eina.

ELISEU CLIMENT Editor Moratin, 15. 46002-València DISSENY Josep Hortolà ISSN 0210-587 X Depòsit legal V-2686-1979 Fotocomposició Germania - Alzira Impressió Pentagraf, S.L. Cra. Malilla, 58 46026-Valencia

EESPILL Revista cultural dirigida per JOAN FUSTER Director adjunt Vicent Salvador Consell Assessor Romà de la Calle, Julià Esteban Chapapria, Gustau Muñoz, Rafael Juan, Víctor Navarro i Miquel de Renzi

SUMAR1 DOSSIER INTRODUCCIÓ Julià Esteban Chapapria ll LA PLACA REDONA DE VALENCIA. GENESI, CONFIGURACIÓ 1 DETERIORACIÓ D’UN SINGULAR ESPAI URBA DEL SEGLE XIX Vetges tu i Mediterrània 15

ELS ESTUDIS SOBRE URBANISME 1 HISTORIA URBANA EN LES ÚLTIMES DaCADES Trinitat Simó Tirol 27 EL COLOR, DIFERENCIACIÓ SIGNIFICADORA DE TERRITORIALITAT AL PAISATGE URti Angela Garcia Codonyer 35 ESTUDIS 1 ASSAIGS PENSAMENT ECONOMIC 1 ESCOLA DE FRANKFURT ALS ANYS TRENTA Gustau Mufioz 45 TEXTOS LITERARIS OFIDI (NOTES) Josep Lozano 65 MOTS/DESEIXIMENTS Josep Tordera 77 CRdNIQUES 1 NOTES NATURALESA 1 ART EN GRAU GARRICA Josep Garneria 95 LITERATURA DE LA CRÍTICA 1 CRÍTICA DE LA LITERATURA (AL VOLTANT DEL CAS SALA-VALLDAURA) Vicent Salvador 99 RESSENYES BIBLIOGtiFIQUES

CESPILL

1

NTROIXJCCIÓ

9 L

ESPILL publica tres articles de procedencia i temàtica diferents pero que tenen en comú la preocupació per la ciutat, per la construcció d’aquesta, per I’afany de fer historia urbana i per l’anàlisi del material ideològic que la sosté. Lectures urbanes que ens ajuden a comprendre millor la ciutat.

La ciutat de Valencia no ha tingut massa historiadors de la seua arquitectura.

N’hi ha hagut, i bons, pero han estat intents sense continuïtat i han aportat reflexions històriques que ha calgut contrastar de manera constant. No hi ha, per desgracia, relats que des d’un punt de vista actual expliquen la construcció de Valencia o ens la descriguen, període a període, sense salts temporals bruscos. La informació que ens podia haver donat la cartografia (escassa abans del XVII) és limitada. La historia de la historia urbana, del professor Sanchis Guarner, és, sens dubte, la perspectiva global més seriosa publicada fins ara sobre el tema.

Des de la primera edició d’aquesta obra s’han publicat moltes investigacions sectorials; l’interès creixent per la ciutat com a espai habitable, amb el que té aixo d’intervenció i de reapropiació, fara que en el futur necessitem una altra síntesi. Aquesta

ll

podrà superar en informació la de Sanchis, pero difícilment en la qualitat de l’aproximació al fet urbà.

Uinvestigador futur ho tindrà difícil quan intente seguir per la premsa la ciutat que avui habitem. Això, en primer lloc, per la falta de rigor de molts articles. En segon lloc, perquè descobrirà un interès per l’arquitectura i I’urbanisme que no s’havia conegut mai en la historia de Valencia. En qualsevol cas, pobre de qui pretenga fer historia urbana des d’una hemeroteca o fer-se una idea del que ara passa en aquesta ciutat amb l’horta, amb els poblats marítims, amb les ruïnes del palau reial o amb l’arquitectura pública.

El dossier que presenta CESPILL havia d’aportar material d’investigació i revelar que hi ha maneres i formes diferents de treballar. Mostrar, també, alguns dels estudis d’escassa extensió que s’han realitzat fora del circuit del libre. Els treballs presentats no són ni millors ni pitjors que altres; sempre se’n podra escriure més, pero aixo no els resta valor.

Valencia té avui bons historiadors i investigadors d’arquitectura i urbanisme, pero no es fan notar assíduament. És més freqüent, i també important, aproximar-se al fet urbà des d’altres camps -economia, dret, historia de la ciencia, art, geografia, etc.-, i, aixo no obstant, hi ha un camp disciplinar propi amb activitats específiques: els productes de I’arquitectura, des de l’objecte singular i aillat al complex construït, el jardí, el parc, els elements de la ciutat, la ciutat en conjunt, el territori i el paisatge quan constitueixen modificacions de l’espai natural.

Pero la disciplina inclou també allò que és premissa, o se situa en els marges, o és instrument de l’activitat arquitectònica: l’activitat teòrica, l’aplicació de la geometria descriptiva, els projectes (dissenys, models, instruments tècnics, etc.), organització d’obres, arquitectura representada en pintures i dibuixos, estenografia, elements urbans efímers, installacions arquitectòniques, decoració d’ambients i elements. 1 l’activitat de planificació, configurada en termes espacials, de la ciutat i el territori. En definitiva, la historia de l’arquitectura i de l’urbanisme no pot ser més que coneixement i valoració de l’espai físic, on viu i treballa l’home que el construeix i el modifica. És comprensió històrica i coneixement crític.

Fer arquitectura suposa un tipus d’activitat intellectual que a través d’un projecte modifica les dimensions de l’espai on viu l’home. Definit el projecte com a activitat intellectual, s’han de posar en evidencia tots els elements que l’han condicionat i el condicionen i que, per aixo, resulten essencials per a conèixer la realitat actual.

Si l’objecte del projecte és la forma de l’espai físic, el seu producte, l’arquitectura, és un fet nou que expressa els continguts del moment històric a que pertany.

Un altre punt de vista significatiu és que saber veure i llegir l’arquitectura i la ciutat comporta de manera més o menys explícita un judici. Afirmar que la historia sempre és parcial, considerant que l’historiador actua sectorialment i selectivament per a respondre a interrogants personals, significa una confirmació de la legitimitat disciplinar, teòrica i crítica de la historia de l’arquitectura.

Sembla clar que, en general, els instruments i els procediments historiogràfics són també conceptualment analegs als de qualsevol investigació històrica. Tenen sempre la finalitat de trobar i ordenar la màxima quantitat possible de dades per a sotmetreles al coneixement crític dels fets objectius, a la interpretació i a la valoració.

Marc Bloch va escriure en la seua Apologia de la Història que «cada vegada que la nostra societat, en contínua crisi de creixement, comenca a dubtar de si mateixa, IL

L!EsPILL es pregunta si hi ha hagut raons per ainterrogar el passat propi, fins i tot si l’ha interrogat bé», i és que la historia, i també la historia de l’arquitectura, no és la reaiitat inerta externa a nosaltres (i tampoc ho és la ciutat), sinó que és el que nosaltres sentim, pensem i volem en la vida quotidiana i en els estudis. 1 així s’ha d’entendre aquest dossier de tres temes, tres autors i tres maneres d’estudiar i sentir la ciutat.

El primer dels articles, «La placa Redona de Valencia. Gènesi, configuració i deterioració d’un singular espai urbà del segle XIX», és un exemple clàssic d’investigació sobre historia urbana. Els autors, I’equip d’arquitectes «Vetges tu i Mediterrània», estudien amb rigor i utilitzant material inèdit i fiable, una actuació arquitectonica unitaria propia dels criteris acadèmics del segle passat, els agents urbans que hi intervenen, el procés de projecte i de construcció. Si algun dia l’ajuntament decideix acabar definitivament amb les agressions que aquesta placa ha anat sofrint i iniciar-ne la recuperació, el treball hauria de ser rellegit amb deteniment i ser motiu de reflexió. L’article segueix una línia d’investigació semblant a un altre dels mateixos autors, publicat en la revista Q, sobre «Antonino Sancho i les transformacions urbanes a Valencia prèvies als projectes d’eixamplament (1836-1858)~ que és de summa importancia per a comprendre els complexos mecanismes de projectació, gestió, financament i execució que intervingueren en la formació del centre històric de la ciutat.

Probablement, aquest equip d’arquitectes és més conegut per l’exercici professional, i en especial per l’arquitectura pública, que pel seu treball investigador, no per això menys important. És, al meu parer, un producte clar de l’existència d’una Escola d’Arquitectura a Valencia, on se sembrà la inquietud i la passió per la nostra ciutat.

Vinculada quasi des de l’inici a aquesta Escola, i culpable en bona mesura de la passió esmentada, Trinitat Simó va derivar a partir de la seua formació d’historiadora de l’art cap a la historia de l’arquitectura. El segon article ací publicat i signat per ella, «Els estudis sobre urbanisme i historia urbana de Valencia en les últimes dècadew, fou presentat com a comunicació en la 1 Reunió d’Historiadors de l’Urbanisme Local, pel febrer de 1986. S’hi recopilen, si bé d’una manera no exhaustiva, les principals aportacions per a la historiografia urbana de Valencia en les últimes dècades. No és una mera relació ja que conté suficients comentaris sobre com, qui i en quin context s’ha produït aqueixa bibliografia.

Finalment, es publica un article d’kgela Garcia, pintora i també professora de 1’Escola d’Arquitectura de Valencia, sobre el protagonisme del color en el paisatge urbà del Cabanyal, «El color, diferenciació significadora de territorialitat en el paisatge urbà». És, per tant, diferent, en l’aproximació al fet urbà, dels dos anteriors, i suposa així una nova lectura. Lectura que, d’altra banda, caldrà realitzar periòdicament per les contínues transformacions que, cada vegada de manera menys espontania i dolca, pateix el Cabanyal en un procés poc dignificador de diferenciació territorial Julià Esteban Chapapria

13

L

A PLACA REDONA DE VALENCIA.

Gènesi, configuració i deterioració d’un singular espai urba del segle XIX

Vetges tui M editerrània

A

VALENCIA, les repercussions de les mesures liberalitzadores de 1836 foren limitades en llurs conseqühcies sobre l’estructura urbana. Malgrat això, la desamortitzaci6 de Mendizábal possibilità la realització d’una sèrie limitada d’intervencions que mostren exemplarment els diferents i complexos mecanismes necessaris per a escometre amb èxit accions puntuals en el teixit urbh preexistent’.

Les dues primeres d’aquestes accions dutes a terme en l’interior del recinte urbà, el mercat nou i la placa Redona, tingueren com a finalitat sanejar, millorar i transformar la morfologia del centre comercial de Valencia, que estava situat en les rodalies de la placa del Mercat i que englobava els sectors de més clara especialització funcional de la ciutat. Si, amb el mercat, l’ajuntament es plantejà la construcció d’un nou i necessari equipament públic en els solars resultants de la demolició d’un convent Sobre aquesta serie d’intervencions en l’entramat urbP de la ciutat de València, vegeu el nostre article «Antonino Sancho y las transformaciones urbanas en Valencia previas a los Proyectos de Ensanche», Arquitectos, núm. 59, setembre, 1982, pp. 3441.

15

desamortitzat, la construcció de la placa Redona representaria un dels primer-s exemples de reestructuració urbana a partir de criteris i normes reguladores, i d’incursió de l’activitat municipal en l’edificació estrictament residencial.

Transcorreguts quasi cent cinquanta anys des que s’inicià l’execució, la placa Redona, malgrat la deterioració evident i la pèrdua de gran part del seu dinamisme comercial i de la seua simbologia original, continua sent un bel1 i gairebé únic exemple d’espai urbà circular, perfectament tancat i encaixat a l’irregular entramat del centre històric de la ciutat de Valencia.

CONTEXT

HISTORIC

L’ãrea urbana en l’interior de la qual es construiria la placa Redona formava part del mercat dels Seders, el nucli comercial més populós i genuí de la Valencia musulmana, que estava situat entre dues de les set portes de que constava el recinte emmurallat del segle XI. La primera, Bab al Buyatalla o de la Boatella, constituïa l’accés meridional de la ciutat; la segona, Bab al-Qaysariya o Nova, comunicava directament el barri amb el raval artesano-comercial de la Boatella. Dins el mercat dels Seders i en l’entorn proxim a la seua mesquita, més tard convertida en església de Santa Caterina, es trobaven algunes de les institucions més significatives de l’estructura comercial de la ciutat: escorxador, carnisseries majors, peixateria, almodí, repès, etc.

El pas de la ciutat musulmana a cristiana transcorregué de manera lenta i gradual, sense canvis bruscos que modificaren substancialment l’activitat comercial i que hagueren possibilitat transformacions rellevants en la morfologia urbana. Tanmateix, algunes de les accions promogudes per Jaume 1 donaren consistencia a la funció comercial en certs espais de la ciutat; un exemple el tenim en la concessió del terreny per a celebrar el mercat setmanal en un lloc del raval de la Boatella, situat entre la muralla i els nous convents de les Magdalenes i de la Mercè (actual placa del Mercat).

A finals del segle XIV la ciutat triplica el seu recinte urbà i hagué d’alcar noves muralles que englobaren fonamentalment els antics ravals musulmans. La placa del Mercat, amb caràcter permanent, passà a formar part del nou nucli urbà i ocupa una significativa posició central, fet que consolida la funcionalitat histbricament mercantil d’aquest espai que havia estès la seua àrea d’influència a l’entramat de carrers i atzucacs de l’antic mercat dels Seders.

Al llarg dels segles xv i XVI la ciutat ana adaptant-se als seus nous límits físics, mentre duia a terme una serie de reestructuracions que, en petita mesura, afectaren l’àrea que estem analitzant. Potser la més significativa fou I’eixample del carrer del Trenc, on se situaven gran part de les parades de venda de peix i carn per la proximitat a l’escorxador i a la peixateria, que havien mantingut l’antiga ubicació.

A les primeries del segle XVII, la ciutat compra la casa dels Jofré, situada al carrer del mateix nom, per tal d’ampliar les installacions de la peixateria. Les noves construccions s’utilitzaren durant un període temporal relativament curt, ja que en 1668 foren enderrocades per a construir el definitiu edifici de la peixateria i aprofitar així el solar inicial i els resultants de la demolició d’algunes cases situades al costat de l’escorxador.

En 1704 el pare Tomas Vicente Tosca conclogué el seu conegut plano1 «Valentia 16

1. Encaix

de la placa

Redona

en la peculiar

trama del centre E. Miquel).

històric

de la ciutat

de València.

(Arxiu

2. La plaqa del Mercat i el seu entorn al comencament del segle XVIII. Caterina apareix la cruïlla que alberba les instal.lacions de I’Escorxador Tosca. h. 1738).

Darrere de la torre de Santa i la pescateria.

(Pla del pare

3. Aspecte de la placa del Mercat i del seu entorn abans de dur-se a efecte les primeres mesures desamortitzadores.

A l’esquerra, els convents de Maria Magdalena (crullla 397) i de la Mercè (crullla 314).

Dalt, al costat de l’esglesia de Santa Caterina, l’edifici de la pescateria antiga (crullla 319). (Pla geomètric de Francesc Ferrer, 1831).

4. Restitució 5. Alcat

d’una

de I’alcat

normatiu

dissenyat Ca Redona.

el 1837 per Salvador Escrig (Vetges Tu i Mediterrània,

placa menor de característiques el pòrtic de la planta

per a la facana 1983).

interior

compositives semhlants ales de la placa Redona, baixa. (M. Fornés y Gurrea, 1846).

de la plaexcepte

6. Aspecte parcial de la placa del Mercat en la segona meitat del segle XIX. En primer terme, el mercat nou i la pescateria, alcats en el solar de I’antic convent de les Magdalenes.

Dalt, la pla$a Redona amb la font central i els arbres que la circumden.

Noteu que les fletxes que assenyalen el nord es creuen al centre geomètric de la placa Redona.

(Pla del primer projecte general d’eixamplament de la Ciutat de València, 1858).

7. Alqat del tram edificat el 1837 una de les parcel.les de la zona tado en todo a las dimensiones serveu la inexistència del baleó (A.H.M. Policia Urbana,

pel M.O. Bartomeu Llher, en nord de la placa Redona, «ajusprefijadas en el original» (Obcorregut en la segona planta).

1837; foto J.L. Piñón).

8. La placa

Redona

al final del segle XIX, la majoria del buits

malgrat originals.

la deterioració i l’abandó evident, (Foto J. Dura; arxiu E. Rieta).

encara

conservava

* %,‘,‘

*,

* .‘

*

,?/,

”

9. Nous

alqats,

interior

i exterior, del tram de la placa de Lope de Vega, segons Monleon.

(A.H.M. Policia Urbana, 1859; foto D. Benito).

dissenys

de Sebaatià

10. Noves

alineacions, inclosa la reculada del carrer dels Drets, aprovades pròxim a la placa Redona.

(Pla geomètric de València,

per I’ajuntament secció 6, 1982).

en I’entorn

I

11.

La parcel.lació

actual

de la placa

Redona

segons

els plans

d’Hisenda.

(H.

1975).

L-r-,.

12. Projecte

de modificació

s-+-c-1

d

de la placa Redona realitzat quitectura de 1’Ajuntament

13. Aspecte actual de la placa Redona. placa de Lope de Vega. (Departament

a partir de les propostes de València.

(H. 1955).

del Servei

Secció realitzada pels accessos des del carrer de Dibuix Tècnic, Escola T.S. d’Arquitectura

Tècnic

d’ Ar-

de la Pescateria i la de València, 1981).

14. Aspecte actual de l’arquitectura de la placa Redona. En primer pla, la font central, constrmda el 1850, i la coberta lleugera bastida el 1916 per albergar les parades de la pescateria.

Al fons, tram de la playa situat entre els accessos des dels carrers de la Pescateria i la Barreteria (Vallaca).

(Foto Santiago Relanzón, 1983).

Edetanorum aliis Contestanorum, vulgo del Cid», on, per primera vegada2, es mostrava gràficament la peculiar fisonomia urbana caracteritzada essencialment per l’existència de nombrosos espais lliures corresponents a cementiris, horts i jardins annexos a convents, institucions públiques i cases senyorials. Situada entre les places de Santa Caterina i del Mercat, apareix, acuradament delineada en el plànol, l’illa que des de l’època musulmana havia acollit els edificis de l’escorxador i de la peixateria, i que estava limitada pels carrers de la Capelleria, Jofrens, Pelleria Vella (abans Almodí Ve11i avui Drets), Trenc, i per la placa de les Herbes o de la Peixateria (avui Lope de Vega). Hi concorrien una serie de buits interiors, corresponents a les dependències de I’escorxador-carnisseries majors (edifici d’una sola planta, construït al voltant d’un gran pati quadrat, amb accés directe des de la pelleria Vella) i de la peixateria (edifici de planta rectangular fiter amb Jofrens i amb un pati obert pel qual s’hi accedia des de Capelleria). La resta del bloc la completaven edificis civils literalment encaixats en els descrits anteriorment.

Durant el segle XIX la placa del Mercat, el centre comercial de la ciutat, fou objecte d’importants modificacions que afectaren les edificacions situades als carrers adjacents, sobretot les ubicades a pilla de la peixateria. Una d’aquestes accions, el trasllat en 1806 de l’escorxador a un nou edifici situat fora del recinte emmurallat i proxim a les Torres de Quart, possibilita trenta-un anys després, la creació de la placa Redona i la consegüent millora del que, en paraules del cronista Vicent Boix, constituya un «lloc nauseabund».

GENES1 1 EVOLUCIÓ

DEL PROJECTE DE LA PLACA

Com hem dit anteriorment, a partir de les mesures desamortitzadores comen@ a operar-se en la ciutat la necessària reestructuració dels agents, teòrics i pràctics, amb els quals poder escometre la urgent tasca de la transformació urbana. Aquest procés renovador s’inicia a partir de 1836, i l’ajuntament emprèn al febrer de 1837 la demolició de l’antic escorxador-carnisseries majors que estava en desús des de principi de segle. L’arquitecte municipal director de les obres de l’enderrocament, Salvador Escrig3, presenta a primers de julio1 d’aquell mateix any el «Pia de la placa que ha de resultar en el local que ocupava l’escorxador Vell»; la corporació decidí de remetre’l a 1’Acadèmia de Sant Carles per tal que «tinga a bé donar la seua opinió», ja que des de 1784 aquesta exercia control sobre l’arquitectura pública i religiosa de la ciutat.

La comissió d’arquitectura de l’acadèmia retorna aprovat amb la màxima celeritat el «plano1 de la placa i carrers sobre l’escorxador Vell» i manifesta una, serie de prevencions relatives al tractament estètic i compositiu de les facanes de les cases que * La recent troballa d’un plànol, fins ara inèdit, de la Valencia del segle XVIII, firmat i datat pel seu autor Ant. Monceli en 1608, pot posar en dubte, en el cas de ser un document original, l’afirmació que el plano1 de Tosca és el primer que aporta fidelment la fisonomia de la ciutat.

3 Salvador Escrig i Melchor fou company d’acadtmia del conegut tractadista valencia Manuel Fornés i Gurrea, i fil1 de I’important arquitecte Salvador Escrig i Garriga. Professionalment estigué molt vinculat a 1’Acadèmia de Sant Carles i a l’ajuntament de la ciutat. Fou autor d’importants obres publiques, pero la seua obra particular és practicament desconeguda.

17

LWILL s’hi haurien d’edificar4. Amb aquestes puntualitzacions, Salvador Escrig mamprengué el projecte i presenta el 28 d’agost dues propostes per reforcar la percepció regular de la placa: cobriment amb voltes dels quatre carrers o entrades fins una determinada profunditat tancant completament el cercle, i construcció d’una facana uniforme pero senzilla que en facilitara l’execucio5. Ambdues millores quedaren admeses i el projecte normatiu ultimat; a el1 «haurien d’ajustar-se en totes les seues parts els projectes parcials», ja que, en el futur, la nova i unitaria placa comportaria una execució no necessàriament conjunta.

Les primeres Ilicències d’obra es concediren els mesos d’octubre i novembre a tres projectes presentats respectivament pel mestre d’obres Bartomeu Llàser i pels arquitectes Franc Calatayud i Salvador Monmeneu. Els edificis dissenyats fronterers a la placa en les parcehles situades al nord seguien puntualment les directrius del projecte original relatives a ubicació en l’alineació circular i a la composició de les facanes, pero no preveien el baleó corregut actualment existent en la segona planta. Basantse en tot acb comen& la problematica construcció de la nova placa, ja que tant la comissió del repès, que des del segle XVIII controlava l’activitat edificadora privada, com els mateixos inferessats, intentaren modificar durant l’execució alguns dels aspectes del pla d’Escrig. Mentre que alguns membres de la comissió del repès proposaren d’ampliar les dimensions de la placa per tal de «remeiar el perjuí considerable que s’ocasionaria a certs propietariw, gairebé la totalitat d’aquests s’agruparen per sol4icitar la substitúció per balcons de les finestres situades en les últimes plantes de les facanes de la placa.

Davant aquestes noves propostes, l’ajuntament opta per deixar la decisió última en mans dels membres de l’acadèmia, que, rnitjancant el seu secretari, Vicent C. Marzo, mostraren preferencia pel projecte inicial, ja que les ahernatives presentades «no guardaven la proporció i la bellesa del perfil primitiw. Davant de tan significativa presa de postura, la comissió del repès acordà a I’octubre de 1838 «que, en el futur, les facanes se subjecten al primitiu projecte aprovat».

Malgrat les consideraciones de 1’Acadèmia de Sant Carles i les bones intencions dels membres de la comissió del repès, a finals d’aquell mateix any ja era evident «la poca uniformitat dels balcons en les cases de la placa Circular+.

Lescrit de 1’Acadtmia de Sant Carles, firmat pel seu nou secretari, Vicent C. Marzo, indica que «la dita junta -fa referencia a la junta de comissió d’arquitecturaha acordat que es comunique a V.E. que els pisos alts de les cases faedores han de correr tots a la mateixa altura; quant a la decoracio de les seuesfacanes exigeix la bellesa que siga totahnent uniforme, procuran t la major senzillesa per tal de facilitar-ne I’execucio amb menys despeses per als propietaris; que no els siga gravos i que resulte convenient a l’aspecte públic el fet de subjectar-los a les mateixes tintes». (Arxiu Histbric Municipal de Valencia. A.H.M. Llibre d’Actes, 1837. Sessió del 10 de juliol).

5 El gir definitiu cap a l’execució d’una placa completament tancada queda perfectament reflectit en Pacta de la sessió del 28 d’agost. En ella, la comissió de repès acordà de passar a I’acadèmia l’expedient de la nova placa «on últimament ha presentat Salvador Escrig el perfil d’una facana adornada i una altra de senzilla, indicant que, en aquesta última, I’objecte era facilitar l’execució dels particulars; i així mateix les dificultats que podrien esdevenir-se en l’adornada perquè en aquesta classe no es dissimula cap falta de proporció; manifestant, finalment, que milloraria la percepció de la placa si en els quatre carrers o entrades es formava una volta que els tancara fins una determinada distancia, concedint la meitat del local superior a cadascuna de les cases que han de formar canto amb l’obligació de subjectar-se al perfil aprovat. (A.H.M. Llibre d’Actes, 1837. Sessio del 28 d’agost).

6 «F%lesala poca uniformitat dels balcons en les cases de la placa Circular... Es determina que passe 18

Amb la desamortització del proper convent de Santa Maria Magdalena, comencaren les gestions per installar al claustre la peixateria, encara que també es comptava amb la possibilitat de situar-la en un templet pendent de construcció a l’interior de la placa Nova o Circular. La cessió gratuita del convent citat pel Ministeri d’Hisenda a l’ajuntament al juny de 1838 canvià els plans de la comissió del repes, que opta per construir un mercat nou i regularitzar les alineacions de la placa del Mercat.

El nou edifici, «un parallelogram tancat pels costats per dues fileres de casetes en nombre de setanta amb espaioses porxades davant, sostingudes per columnes, coronat tot d’una galeria de bon efecte»7 realitzat segons dissenys de Franc Calatayud, fou inaugurat l’any següent alhora que es procedia a la demolició del ruïnós edifici de la peixateria Antiga.

Al llarg de 1840 -any en que la placa Nova o Circular passà a anomenar-se de la Regencia, fent allusió a l’exercida pel general Espartero- i 1841 s’especulà amb els noms de gairebé tots els convents desamortitzats amb la finalitat d’ubicar la peixateria en un d’ells. Malgrat la inicial acceptació del claustre del convent de la Mercè, el projecte de reinstallació, redactat en 1841 per l’arquitecte Jordi Gisbert, mai no arriba a executar-se a causa de l’escassesa de recursos econòmics, fet que aprofità l’ajuntament per a realitzar una transacció que tingué com a resultat l’obertura del carrer de Liñán i l’edificació de noves casesen els solars resultants de l’enderrocament d’aquest convent.

La definitiva construcció de la peixateria Nova al costat de les dependències del mercat permeté, ja sota el mandat municipal de Josep Campo, de concloure la demolició de les anteriors installacions i completar la placa, de la qual només restava l’arc i els edificis per construir als terrenys ocupats per l’antiga peixateria.

L’ARQUITECTURA

DEL NOU ESPAI URBA

La nova placa -primer exemple d’activitat municipal-, en la qual, per motius d’utilitat i interès públic, s’havien imposat limitacions a la propietat privadas, es construí definitivament tancada, segons un cercle de 37 metres de diàmetre. Quatre grans ares carpanells, tres dels quals se situaren sobre els antics accessos a I’escorxador i a la peixateria, la connectaven amb els carrers i les places adjacents. L’illa inicial, numerada com a 319 en el padró de 1769, queda dividida en trenta-cinc parcelles edificables, de les quals setze tenien facana únicament a la placa, i només deu donaven a aquesta i a la trama urbana exterior.

Els edificis construïts gradualment en aquestes parcelles, de dimensió i distribucions diverses mercè a les peculiaritats de la propietat del sol, seguiren les línies del projecte normatiu i les plantes baixes es destinaren a usos comercials en consonancia amb la zona i els alts habitatges de lloguer. l’ofici oportú a la comissió del rephs per tal que procure la igualtat dels citats balcons, i es vetllarà perquè en el futur no es faca innovació que no existesca en el pla aprovat» (A.H.M. Llibre d’Actes, 1838. Sessió del 22 de desembre).

7 Marqués de Cruilles, Guía urbana de Valencia, Antigua y Moderna, vol. II, València, 1876, p. 199. * En aquest sentit, és molt significativa la frase de J. Martínez Aloy: «Calia enderrocar convents per a obtenir places com la del Remei, de la Merck i de Sant Francesc; expropiar la propietat particulai per a oferir al públic la placa Redona i la del príncep Alfonw («Prov. de Valencia», vol. 1 dins la Geografía General del Reino de Valencia, Barcelona, p. 646).

19

I’ESPILL La composició global del conjunt, la relació altura/amplària (1: 2’2) del qual s’acosta notablement a la recomanada per C. Sitte (1:2), la dissenyà Salvador Escrig a partir dels cànons de les peces clàssiques alcant tres plantes sobre la base, en aquest cas sense pòrtics o porxades, i utilitzant el recurs de reduir l’altura de l’última.

La placa, concebuda arquitectònicament com si fóra un únic edifici, s’estructurara horitzontalment en tres cossos mitjancant la utilització d’impostes, motllurades sota els balcons i llises sota les finestres. El cos inferior tenia quatre grans ares d’accés i trenta buits de proporció vertical, corresponents als comercos i vestrbuls dels pisos superiors. El cos central englobava dues altures de l’edificació destinades a habitatges, amb trenta-vuit badius verticals per planta, resolts amb balcons correguts de secció diferent en cada una d’elles, amb baranes i tornapuntes de forja. Finalment, el cos superior, destinat a habitatges més modests, venia definit per trenta-vuit petites finestres de proporció horitzontal. Per damunt d’ells i de la Ileugera cornisa de teula àrab, un ampit d’obra completava i reforcava la sensació d’espai tancat i perfectament ordenat .

La impossibilitat real de projectar un espai rigorosament simètric en unes condicions de parcel.lació tan profundament distintes, conduí a basar la seua composició tant en la uniformitat visual com en l’exacta ubicació dels buits en cada fragment de facana. Per aixo cada obertura se situà, amb dimensions gradualment menors, sobre l’eix central del que existia en la planta baixa, excepte en els ares d’accés, sobre els quals es disposaren dos badius per planta.

La placa Redona, igual que els irrealitzats projectes d’ugartemendia per a la reconstrucció de Sant Sebastià (1813) i de Mesonero Romanos per al mercat de Cavalleries de Lavapiés (Madrid, 1848), respon a un tipus neoclàssic d’espai urbà ubicat en el centre, o prop d’ell, i que es concep amb caracter tancat i funció comercial. Es tracta de formes geomètriques clares, precises i identificables en l’entramat urbà en el qual s’insereixen: octògon per a Sant Sebastià, hexàgon per a Madrid i cercle per a Valencia (utilitzat aquest últim com a referencia directa a la forma ideal i simbòlica de la ciutat)g.

Tant Salvador Escrig com els membres de YAcademia de Sant Carles, amb el tractadista Manuel Fornés Gurrea com a director d’arquitectura, havien estat conscients de les limitacions derivades de la presumible i inevitable gestió individual de cadascuna de les parceNes, així com de la necessitat d’evitar petits o grans errors arquitectònics que perjudicaren irreversiblement la percepció regular del nou espai. Per això s’entestaren a crear, al centre geomètric de Valencia, una placa igualitaria i unitaria que suplira la significativa absència duna placa Major o central similar a les existents en les principals ciutats espanyoles del moment.

A finals del segle XIX, instalalada ja la gran font centrallO, I’aspecte de la placa Sobre les places citades i llur possible relacio amb la placa Redona, així com el que fa referencia a les places majors, vegeu els articles de Bonet Correa «Concepto de Plaza Mayor en España desde el siglo XVI hasta nuestros días» i «Las plazas octogonales españolas del siglo XVIII», ambdós dins el seu llibre Morfología y Ciudad.

Urbanismo y Arquitectura durante el Antiguo Régimen en Espana, Barcelona, 1978.

Quant a la possible ckrega simbòlica de la placa Redona com a centre geomètric de la «nova ciutat», evident després de la lectura del plknol geometric i topogmfic de V. Montero de Espinosa (1853), hem d’agrair les clarificadores puntualitzacions realitzades en aquest sentit pel nostre company Josep Lluís Ros. 10 Després de la inauguració, al novembre de 1850, de la conducció d’aigües, la placa Redona 20

demostrava que, malgrat la senzillesa constructiva i les limitacions compositives imposades, les pressions exercides i les modificacions introduïdes pels propietaris (variació evident de les proporcions dels buits situats als cossos inferiors i central, i substitució per balcons de les finestres de l’últim cos), havien estat molt superiors a l’interès del ciutadà per mantenir l’estricta uniformitat.

REEDIFICACIÓ

1 ALTERACIÓ DEL CONCEPTE ORIGINAL DE LA PLACA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX 1 PRIMERA DEL SEGLE xx

En la segona meitat del segle XIX les limitacions municipals per resoldre, mitjancant transformacions intramurs, el greu problema de la densitat urbana potenciaren la formulació de propostes d’expansió fora de les muralles medievals. La institucionalització de dos nous conceptes urbanístics, reforma interior i eixample, comporta la creació de dues comissions municipals totalment diferenciades: eixample i policia urbana. De la primera sorgí el primer projecte d’eixample, redactat en 1858 pels arquitectes Sebastià Monleon, Timoteu Calvo i Antoní Sancho”. En la segona, assumit el predomini de les lleis de mercat i la necessitat d’incloure les accions de reforma urbana dins el procés productiu general, anaren aprovant-se projectes puntuals de modificacions d’alineacions que, units a les possibilitats d’elevació d’altures, provocaren demolicions i reedificacions importants en la ciutat. N’hi hagué almenys dues a l’interior del recinte de la placa Redona, una segons el projecte redactat en 1859 per Timoteu Calvo per a la parcella fitant el número 22 del carrer dels Drets, i una altra, firmada per Sebastià Monleon també el mateix any, en la parcella que inclou l’arc d’accés des de la placa de les Herbes. La de Calvo reproduí literalment la facana original de la placa, i la de Monleon introduí modificacions importants tant en l’alineació exterior de la placa de les Herbes, com en «la forma i posició de l’arc i obertures de les finestres superiors» de la facana de la placa Redona.

A partir de 1887, després de la definitiva aprovació del projecte d’eixample, els esforcos municipals es concentraren en la reestructuració del nucli urbà seguint els criteris del Pla General de Reformes que havia dissenyat en 1855 l’important arquitecte valencia Antoní Sancho i Arango 12.Una de les primeres accions en aquest sentit fou l’acabament del Plano1 Geomètric que s’havia iniciat en 1879 amb la finalitat de reparar la significativa absència d’un document gràfic que replegara, a escala apropiada, la totalitat de «Plànols d’Alineacions» aprovats per als carrers de l’antic recinte

incorpora al bel1 mig «una font d’aigües potables gran i formosa amb vuit aixetes agafades al pilar de l’obelisc, el qual té al seu extrem superior un vistós fanal de gas de grans proporcions. Aquesta bella font esta voltada d’arbres frondosos» (J. Catulo, Wlencia en la mano o sea Manual de forasteros.

Guía y segura, Valencia, 1852, apendix inicial).

II Sobre les determinacions d’aquest projecte d’eixample, podeu consultar el nostre article «El ensanche de Valencia entre 1858 y 1883. Permanencia de las ideas del arquitecto Antonino Sancho en el disefío de la nueva ciudad», dins el Ilibre El Ensanche de la ciudad de Valencia de 1884, Valencia, 1984. ‘* Aquest pla general de reformes contemplava la reforma integral de la ciutat mitjancant la realització consecutiva de tres projectes urbanístics: eixample exterior, fora de la muralla i cap al sud, eixample interior, entre la muralla i el llit del riu Túria, i reforma interior.

21

LxsPILL emmurallat13. Aquest pknol, realitzat a escala 1:300 i acabat en juny de 1892, no sols era un fidel reflex de l’estat de la ciutat sino que, a més a mes, constituí el primer projecte de reforma interior, en contemplar tota una serie d’intervencions en l’entramat urbà amb criteris globals i no puntuals, tal i com s’havia esdevingut fins aquel1 moment .

L’eixamplament del carrer de Sant Vicent en el tram que va de la placa dels Caixers al carrer de la Pau, iniciat en 1894 segons les indicacions replegades al citat Plàno1 Geomètric, afecta els blocs fiters i els de l’entorn pròxim. D’acord amb aquest projecte es modificaren les línies de les dues illes situades a ambdues parts del carrer de la Peixateria i es regularitzà la dels Drets retirant la seua alineació cap a l’interior de la placa Redona, en la zona de parcelles menys fondes. Aquesta operació urbana millora considerablement les comunicacions entre el centre cívic (placa de Sant Francesc) i el centre simbòlico-representatiu (placa de la Reina), fet que revaloritzà els solars existents i possibilità reedificacions lucratives. Algunes d’aquestes últimes es dugueren a terme en parcelles constitutives de la placa Redona renovant les facanes exteriors amb llenguatges eclèctics, més d’acord amb els gustos de les noves capes burgeses de la societat valenciana. 1 també a les parts interiors, ja que consolidaren la deformació compositiva introduida oficialment des de 187414 en l’última planta quan es canviaren les finestres per petits balcons, com ocorregué en la parcella limitada pels carrers dels Drets, Jofrens i Peixateria i en el fiter amb el número 14 dels Drets. En aquesta última, segons el projecte redactat en 1902 pel mestre d’obres Manuel Ferrando, es preserva la facana de la placa i s’adaptà la dels Drets a la nova i definitiva alineació del carrer.

A les primeries del segle XX, la placa Redona, també coneguda com el Clot15, ja estava molt arrelada en la vida comercial diaria de la ciutat i continuava fent funcions originals de mercat i esplai; els establiments populars -orxateries, cafès, xocolateries...- alternaven amb parades ambulants d’aus, terrisseria, flors i atifells per a la casa. l3 Ualcament dels planols geomètrics fou ordenat per la R.O. de 25 de julio1 de 1846, que obligava a la realització de dos planols, un representant l’estat actual de la ciutat i un altre on es grafiaren les futures alineacions previstes per l’ajuntament.

El coronel d’enginyers V. Montero de Espinosa acaba el primer en 1853, pero la seua mort prematura li impedí de realitzar el segon. La conclusio d’aquest tíltim ana ajornant-se per diverses raons fins que, en 1892, es pogueren completar les catorze seccions de que consta. Sobre aquest plànol, vegeu l’epígraf número 43 del llibre de J.M. Herrera, T. Llopis, R. Martínez, L. Perdigon i E lhberner, Curtogrufh Histdrica de la ciudad de Valencia, 17044910. l4 A finals de 1873, la majoria de propietaris de la placa sohlicitaren a l’ajuntament «convertir en balcons de poca volada els finestrals de l’últim pis de llurs propietatw. Després de l’oportú informe redactat al gener de 1874 per l’arquitecte municipal Josep Calvo i la consulta a la resta de propietaris, la comissi6 de policia urbana acorda «autoritzar els interessats per dur a terme la modificació, amb una concessió d’un termini d’un any, subjectant-se al disseny presentat i amb l’obligacib de sohlicitar prèviament l’oportuna llicència» (A.H.M., Fomento-Policía Urbana, 1874, caixa 114, exp. 293). ” ‘kadicionalment s’anomenava el Clot el lloc del mercat on es venia l’aviram. Estava situat en el punt més baix de cota topografica, per aixb el seu nom, enfront del carrer dels Conills (prolongació del de Joan de Vilarrasa, actualment inexistent per haver estat absorbit per la construcció del mercat Central).

Després de l’execució del mercat nou i de la placa Redona, les venedores d’aus passaren a instal.lar-se a l’interior d’aquesta última i dugueren amb elles l’apehlatiu popular amb el qual comen& a conèixer-se.

En aquest cas 1’6s de la nova denominació reforcà un fet físic evident, ja que la placa Redona era, i encara avui ho es, el mes significatiu i singular «forat, buit o badiw dels existents dins el compacte entramat de la ciutat hisdrica.

22

En 1916 la placa experimenta la transformació tipològica més significativa en passar duna placa circular amb el seu interior lliure a una altra, també circular, pero amb construccions al seu espai central. La comissió de mercats, davant el llarg procés d’edificació del mercat Central (1910-1928), aconseguí que la corporació municipal aprovara «el plano1 i projecte d’installacio de parades en la placa del Cid, on es traslladarà la peixateria», i autoritzà la casa-hospici de la Mare de Déu de la Misericòrdia perquè pel seu compte i transitòriament insta&lara les taules necessaries per a les parades de venda, tot protegint-les sota una coberta de fusta i planxa muntada sobre columnes. Aquest mateix acord imposà a la citada institució la condició que, una vegada acabades les obres del citat mercat, se n’eliminara la coberta i les taules i es deixara «lliure i neta la placa del Cid». Finalitzades en 1928 les obres del mercat Central, les venedores de peix es traslladaren a les modernes installacions, pero no s’elimina el cobert que s’havia alcat a l’interior de la placa. Aquesta última acció, unida a l’incondicional suport de l’arquitecte municipal X. Goerlich a la definitiva transformació dels buits de la tercera planta, modifica profundament la unitat compositiva de la placa Redona i impedí, en el futur, la percepció global de la facana construïda segons els dissenys originals de Salvador Escrig.

PROJECTES DE MODIFICACIÓ

DE LA PLACA

Els projectes de reforma interior, redactats després dels primers anys d’acceptació de l’eixample, consistiren fonamentalment en l’establiment dkun accés facil i còmode des dels voltants de l’urbs al nucli central, al cor de la ciutat: la placa de la Reina». Tots ells plantejaren intervencions serioses i, fins i tot, radicals en el recinte de la placa Redona, significativament desvirtuada després de les modificacions puntuals realitzades.

La primera d’aquestes propostes, replegada en el Plano1 Geomètric, regularitzava i eixamplava els carrers de la Pelleria Vella, el Trenc i la Peixateria, i afectava les parcelles de la placa situades en el primer d’ells, anomenat ja dels Drets. Solament un dels fragments de la placa fou modificat exteriorment per tal d’adaptar-se a les noves alineacions del carrer, tal com hem indicat al punt anterior.

Els dos projectes següents, redactats pels arquitectes Lluís Ferreres i Josep Camaña en 1891 i 1900, respectivament, mai no es posaren en practica pero serviren de base a uns altres que han provocat la deterioració de la placa i de gran part dels edificis i conjunts del centre històric de Valencia. El de Ferreres, «Obertura d’una gran via entre les ex-portes de Russafa i Sant Josep», preveia la desaparició de la placa Redona, ja que estava situada en el punt d’unió de la citada Gran Via amb la prolongació del carrer de la Pau, on es projectava construir un edifici singular i monumental. La proposta de Camafia, «Obertura de tres vies que travessen la ciutat i acaben en la placa de la Reina», modificava l’alineació del carrer de la Capelleria i consegüentment les parcelles de la placa fiteres amb ella.

Entre 1906 i 1912 I’arquitecte municipal Frederic Aymamí redacta sengles projectes de reforma interior de la ciutat en els quals la continuïtat de la placa Redona es considerava de forma molt diversa. En el de 1906, dins la radical transformació del recinte urbà que en comportava la realització practica, la placa deixava d’existir, ja que «un top acabada la construcció del nou mercat Central, la iniciació del qual 23

és imminent, s’incorporarà al terreny que ocupa a les finques adossadew. En el de 1910, aprovat definitivament en 1912 i abandonat dos anys després per raons econòmiques, la placa es mantenia en la seua totalitat, ja que no es preveia la continuació del carrer de la Pau des de la placa de la Reina fins a la Llotja.

En 1928, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’ajuntament aprovà el «Plano1 de noves línies per a la reforma interior de Valencia», que havia redactat l’arquitecte municipal Xavier Goerlich. Aquest plano1 replegava les anteriors propostes de Ferreres, Camaíía i Aymamí i mantenia la idea funcionalista de travessar la ciutat des de la Glorieta fins a la porta de Quart mitjancant la prolongació del carrer de la Capelleria. El mateix Goerlich presenta en 1939 un nou projecte que, realitzat amb objectius similars al de 1928, motiva una forta reacció del Colelegi d’Arquitectes, que s’oposà totalment a les «operacions de cirurgia urbana incloses en ell».

Amb el trasllat del punt de partida de la gran via de Ferreres, replegada també per Goerlich en les seues propostes i coneguda més tard com a avinguda de l’Oest, des de l’ex-porta de Russafa a la de Sant Vicent i amb la definitiva suspensió del projecte de prolongació del carrer de la Pau no desaparegueren els projectes que comportaven la transformació total o parcial de la placa Redona. Alguns anys més tard, el Pla General d’ordenació Urbana (1946), i més específicament el Pia Parcial 1.3.4.

(1955), imposà noves modificacions en el seu tracat exterior (regularització de la placa de Lope de Vega, eixamplament de la Capelleria i manteniment de la retirada alineació dels Drets).

LA PROGRESSIVA DETERIORACIÓ DE LA PLACA AL LLARG DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE xx La placa Redona, una vegada instalelada la peixateria al mercat Central, torna a ser seu d’un mercat setmanal de peces de roba, teixits i passamaneria. Els dies festius, les parades de I’espai central es dedicaven a la venda de material usat, especialment Ilibres i gravats.

L’aspecte que presentava la placa a les primeries dels anys cinquanta queda perfectament reflectit en el text següent, redactat en 1952 pel Servei Municipal d’Arquitectura: «...necessita defensa aquest típic racó urbà que en l’actualitat apareix molt descurat, tant per la ciutat com pels particulars. Per la ciutat, per consentir el manteniment de la coberta desproporcionada, antiestètica, pobra i bruta que mata tot l’interès i perspectiva de la placa; i pels particulars, per I’abandó que mostren les facanes dels edificis que la formen i que es troben en tan deplorable estat de conservació que acusen més l’aparenca d’un recinte en ruma, sense cap interès, que un centre de particular estimació i turisme».

Durant la segona meitat d’aquest segle, dues accions contribuïren a agreujar la ja deteriorada imatge de la placa: elevació d’un àtic en el parament de la facana i construcció de parades fixes sota la coberta central. La primera d’elles s’inicià en 1949 en ser presentat un projecte «per a altar un pis i modificar l’escala» en la parcella número 20, fitera amb el carrer dels Drets. Lkxecució posterior de les obres sense l’oportuna llicència municipal emparant-se en el silenci administratiu, provoca una forta reacció ciutadana que les considerava perjudicials per a «l’ambient i tipisme de tan popular espai urbà». Malgrat aixo, en 1955 es concedí la llicència sollicitada en 1949, 24

per sentencia del Tribunal Suprem, i immediatament quedaren legalitzades les obres executades. Aquest llarg procés demostrà no sols l’absència de normes protectores de l’arquitectura de la placa, sinó també la marcada diferencia de criteris existent al si de la corporació municipal. Fet i fet, el Servei Municipal d’Arquitectura advocava per la substitució del «ruïnós ampit que la circumda per un àtic general de proporcions, altura i materials idèntics als del conjunt, que cobrira tots els cossos posteriors en aquesta línia de coronació i donara al conjunt l’harmonia i proporció desitjablew, pero la comissió d’urbanisme, en un to més radical, s’inclinava per desmuntar la coberta permanent i per procedir a la demolició de totes les construccions «que existesquen sobre els edificis que formen la placa i que trenquen la línia de l’espai que limita l’anell de la seua configuració)).

La segona d’aquestes accions puntuals comen@ al gener de 1977, vint-i-dos anys després de l’anterior, i encara no s’havia dut a terme cap de les propostes fetes anteriorment. En aquesta data l’ajuntament acordà d’engegar la instal4ació de casetes fixes a l’interior de la placa i la restauració de la font. Davant la definitiva i irreversible ocupació de l’espai central i la progressiva deterioració ambiental, la comissió provincial de patrimoni inicia l’expedient per a la declaració de conjunt d’interès històricoartístic de caràcter local. Aquesta mesura precautòria supo& únicament la paralització parcial de les obres, ja que. a causa de les aspiracions manifestes dels comerciants de la zona, es conclogueren dotze de les noves parades projectades amb planxa metàHica ondulada i detalls ornamentals ceràmics. La resposta ciutadana davant l’executió de les obres i la polèmica forta suscitada, culminaren en la petició formal a l’ajuntament d’un projecte unitari que abastara la restauració de la placa amb l’objectiu de recuperar el recinte per a la ciutat.

Tres anys després, congelats tots els projectes anteriors, la primera corporació democratica aprovà el programa d’actuació municipal per a la protecció del patrimoni històrico-artístic de la ciutat. Aquest programa origina la creació dels cinc plans especials del centre històric, concebuts ja amb caràcter protector i rehabilitador de les estructures urbana, funcional i social, i com a alternativa a la planificació anterior que suposava la quasi total destrucció de l’entramat peculiar de la ciutat.

Completada la primera fase d’aquests plans, en la qual els elements definidors de ‘la placa estan sotmesos a diferents graus de protecció, l’ajuntament ha de frenar definitivament les contínues agressions que esta patint la placa i iniciar, al més aviat, el necessari projecte de rehabilitació, que inevitablement ha de preveure l’eliminació de la coberta i les parades centrals, per tal que la placa Redona puga recuperar el significat simbòlic, cultural i arquitectònic que posseïa en el pla primitiu de Salvador Escrig i que, sens dubte, comen@ a perdre en el moment mateix de la seua construcció*.

El nostre agraiment a Lluís Perdigon (Arxiu d’Arquitectura i Urbanisme de 1’Escola d’Arquitectura de Valhcia) per la seua col4aboració en les tasques de recopilació i microfilmació dels documents originals. l

25

LWILL

E

LS ESTUDIS SOBRE UKBANISME 1 HISTORIA URBANA EN LES ÚLTIMES DECADES

T rinitat Simí

F

IXJRBANISME

DELS FETS CONSUMATS

INS els anys setanta, hi ha un lapse de silenci pel que fa als estudis sobre urbanisme. Són esporàdics i la majoria palesen un caracter acrític, excessivament local quant als plantejaments i les finalitats. Parallelament al creixement de la ciutat i a la seua adaptació al canvi econòmic cap al capitalisme, un buit general sobre la història, el desenvolupament i la problemàtica urbana semblava la contestació. La política franquista, d’un urbanisme de fets consumats, necessitava aquest silenci i s’hi fonamentava. Els anys d’autarquia tancaren el país a l’exterior, i la mateixa activitat científica se’n veié afectada. Les conseqüències d’una guerra civil i el regim polític no afavorien ni la investigació en general ni la presa de consciencia del fet objectiu i de l’estudi crític.

Les ciutats estaven submergides en un procés de forts canvis des dels anys seixanta. Valencia es veié sotmesa a un creixement explosiu per la forta immigració del camp 27

L’ESPILL atreta pel desenvolupament industrial, pels serveis ubicats en ella i pel reclam d’una hipotètica millora de vida. Aquest creixement, pero, no ana acompanyat de la planificació necessària. Encariment espectacular del sol i de l’habitatge, formació de barris perifèrics infradotats de serveis i equipaments, desaparició gradual del patrimoni històric, carrers i 110~scongestionats pel trànsit, falta de pares i jardins i, fins i tot, progressiva pèrdua d’un arbratge, ja exigu, en benefici de vies més amples que afavorien la circulació rodada, congestió, terciarització del sol, apropiament continu del sol agrícola que volta la ciutat, etc., fou el resultat final.

ELS ANYS SETANTA.

LES SÍNTESIS

A partir de finals dels seixanta s’operen certs canvis de caràcter divers -urbà, social i polític- que influiran directament en una renovació en el camp intellectual.

El comencament d’un estat de protesta i crítica és assumit pels moviments urbans -als quals no fou aliena la universitat-, localitzats en diverses capes de la població.

Aquesta protesta es canalitza, en línies generals, en la crisi del model de ciutat. L’aparició d’un sentiment nacionalista que busca en el terreny cultural els símbols i l’origen propis i que repercutira en una recerca de la historia i en una defensa d’allò autòcton, alimenta també el moviment iniciat i concedeix, amb la fi de l’època autarquica, l’obertura a l’exterior pel que fa a idees i també a actituds.

Una serie d’estudis tracten la historia urbana. En aquest sentit, el llibre de Sanchis Guarner sobre la historia urbana de Valencia1 esdevé un punt de partida important que ofereix, des d’instàncies llunyanes a la materia específica d’urbanisme, una síntesi de la trajectòria urbana de la ciutat, inexistent fins el moment i de gran utilitat bàsica per a posteriors investigacions. Contemporàniament sorgeixen treballs, també amb caràcter de síntesi, que aborden de manera més proxima I’evolució urbana ja des del camp de l’arquitectura2 o des de l’àmbit específic de la geografia urbana; aquest últim insisteix en el desenvolupament i en els canvis operats en l’estructura de la ciutat a través de les diferents funcions i usos3.

A partir d’aquest moment diversos treballs han collaborat des de posicions interdisciplinars. La historia i, com hem dit, la geografia, l’economia, la sociologia i l’urbanisme mateix. S’hi troben implicats nuclis d’investigadors que parteixen de 1’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (Departaments d’urbanisme i Composició), Collegi d’Arquitectes, Facultat de Geografia i Historia, Facultat d’Econòmiques i, en general, els estudiosos que es troben en el vast camp de l’àrea de les ciències socials.

Compondre tot un plantejament general dels treballs per temes és una tasca difícil, M. Sanchis Guarner, Lu ciutat de tilència. Síntesi d’història i de geografia urbana, Cercle de Belles Arts, València, 1972. ’ Sobre l’embranzida urbana de la ciutat a finals del segle XIX, T. Llorens, «La renovació modernista a València en l’urbanisme», Serra d’Or, abril, 1968. Vegeu també T. Sim6, La arquitectura de la renovación urbana, Albatros, València, 1973, que abraca un període més ampli. Igualment, cobreix una krea cronològica posterior Peiiín, Ciudad, arquitectura y arquitectos, Valencia, 18784959, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, Valtncia, 1978.

3 M. J. Teixidor de Otto, Funciones y desarrollo urbano de Va@ncia, Institució Alfons el Magnànim, Valencia, 1976.

1

28

I’ESPILL encara que possiblement útil. La dificultat rau en el fet que encara no estan definits clarament nuclis o àrees d’investigació, a causa indubtablement de l’exigüitat de les aportacions en tot aquest camp i, per tant, al nostre desconeixement històric, urgentment necessitat d’una recerca general més que d’un aprofundiment parcial. 1 la utilitat de l’esforc queda palesa si analitzem la propia finalitat de reflexió i compilació que pretén aquest treball. S’hi ha intentat no aplicar judicis de valor. Per raons òbvies, la propia exigüitat dels treballs els fa importants sempre que arriben a unes cotes honestes. La seua selecció i classificació seria, al meu entendre, posterior, quan la materia d’investigació estiguera més consolidada; el debat sobre la ciutat, més generalitzat; les línies d’investigació, més definides, i també les finalitats que es pretenen i les tesis que es defensen.

LA DECADA

DELS VUITANTA.

ELS ESTUDIS PUNTUALS

A finals dels setanta destaquen, entre els nombrosos problemes amb que s’enfronta la ciutat, una serie de punts crítics en els quals semblen centrar-se amb més forca les reivindicacions urbanes i l’opinió pública: n) La Devesa del Saler i l’Albufera, indrets naturals d’excepcionals característiques, pròxims a Valencia, des de sempre de patrimoni i gaudi comuns. El Saler pateix un primer intent d’urbanització general i una privatització efectiva de gran part del sol, destinats a habitatges d’alt skranding, alhora que es destrossa el seu sistema ecològic i el del llac de l’Albufera, en gran par-t pels continus abocaments de residus industrials no controlats per cap norma. b) L’àrea metropolitana de la ciutat, que afecta els pobles i la zona de l’horta que l’envolta, la qual va perdent-se a causa d’un creixement urbà no planifica& al mateix temps que crea zones periurbanes deficitàries. c) El ve11llit del riu Túria al seu pas per Valencia, zona de més de 100 Ha sobre la qual pesa, des de l’aprovació del Plan Sur en 1958, l’amenaca d’esdevenir un passadís per a trànsit ràpid on es canalitzarien diversos enllacos de carretera i de ferrocarril. d) Els problemes de circulació dins el nucli de la propia ciutat i en les rodalies. e) El patrimoni collectiu edifica& extraordinàriament minvat i desates, que afecta monuments, entorns i la totalitat de la memoria collectiva urbana.

En el camp de la investigació urbana apareix una renovació de certa importancia que no sols afecta el nombre d’estudis sino també la direcció que adopten. Enfront de les síntesis de caràcter històric que abracaven grans àrees cronològiques, hi ha un major deteniment en aspectes parcials que permeten d’aprofundir més i revisar els realitzats anteriorment, alhora que l’utillatge amb que són abordats els treballs pertany més específicament al camp de l’urbanisme.

Parallelament s’ha aprofundit, també, les mateixes fonts de la investigació: els arxius municipals, actes notarials, censos de riquesa, memòries de projectes, padró de riquesa, etc. i s’han ampliat les fonts bibliogràfiques antigues4. Un estudi espeVegeu Soledad Vila, La ciudad de Eiximenis: un proyecto teórico de urbanismo del siglo XIV, Diputació Provincial de Valencia, Valencia, 1984. Reflexio sobre l’humanista Eiximenis i el concepte de ciutat. Vegeu també L. Alonso de Armiño, «Le Cuide di Valencia come fonte per lo studio delle transformazioni urbane nel secolo XIX», Storia Urbana, núm. 19, Mil&, 1982. En aqueg treball, les guies del XIX sobre Valencia son una importantíssima font de dades; passen a estudiar-se en elles mateixes, una lectura de lectures com a reflex d’una mirada i ideologia sobre la ciutat.

29

cial es localitza en la recopilació, lectura i interpretació de plànols, que ha esdevingut un element imprescindible de consulta5.

LA HISTORIA El segle XIX és el que més atenció ha rebut. L’eixample i el creixement de la ciutat, les transformacions de la seua estructura viària, l’aparició d’una nova política edilícia, el canvi en la propietat del sol i l’inici del mercat de la construcció, la innovació de la tecnologia i I’entrada de millors tècniques, els canvis d’ús, etc., tot comenca en la primera meitat del segle XIX i va afirmant-se en el transcurs del segle.

El canvi fonamental se centra en els projectes d’eixample de Valencia de 1858, 1884 i 1907 i en les reformes interiors, amb l’obertura de noves vies, la creació dels únics jardins existents al nucli tuba, la formacio d’un nou centre, l’actual, al voltant del qual s’articula la nova ciutat, i l’estructuració en zones de residencia, usos diferents, barris obrers, etc6.

Propiciat pel Collegi d’Arquitectes de Valencia, en 1984 es realitzaren unes trobades que, amb motiu de la commemoració del centenari de l’eixample de 1884, estudiaren les diferents propostes ja anunciades, situaren els problemes i analitzaren les solucions adoptades partint de la política real de construcció7 ja definides abans de I’aportació del Projecte d’Eixamplament de 18848. Igualment, s’analitzaren aspectes puntuals de l’eixample relatius a l’edificació i tipologiag, a l’estil arquitectònic generall i al tarannà ideològic de les propostes i el tracat dels eixamplamentslr. Una de les vies de l’eixample rep un estudi especial com a proposta model de disseny conjunt urbà12.

5

Ésimportant el Ilibre de J.

L. PERDIGON i F. TABERde Valencia, 1985, on queden replegats i catalogats, amb accés als documents originals, tots els plknols coneguts de la ciutat que emmarquen les dues dates, 1704-1910, i que exposen no sols les transformacions realitzades, sino els projectes de canvi.

6 Tots els plans de reforma interior i els projectes d’eixample vénen replegats i exposats en la tesi de F. Taberner Valencia, entre el ensanche y la reforma interior; planes y ordenanzas 1844-1946, llegida a 1’Escola Superior d’Arquitectura de Valencia en 1982, pero encara inèdita. ’ F. Taberner Pastor, «El ensanche de Valencia: Trazado y realidad urbana» dins El ensanche de la ciudad de Valencia de 1884, CoHegi Oficial d’Arquitectes de Valencia, Valencia, 1984. Publicació de diversos autors que replega les comunicacions de l’encontre de 1984 citat al text. (Els articles referits a les notes 8, 9, 10, ll i 12 pertanyen també a aquesta publicació). * Vetges tu i Mediterrània, «El ensanche de Valencia entre 1858 y 1883. Permanencia de las ideas de Antonino Sancho en el diseño de la nueva ciudad» dins El ensanche de la ciudad de Valencia de 1884, op. cit.Vegeu també, del mateix autor, «Antonino Sancho y las transformaciones urbanas en Valencia previas a los proyectos de ensanche (1836-1858)», revista Q, Coblegi Superior d’Arquitectes, núm. 19, Madrid, 1982, on s’analitzen amb deteniment els mateixos antecedents. ’ El ensanche de la ciudad de Valencia de 1884, op. cit. Vegeu l’article de L. Alonso de Armifío «Una interpretación urbanística de las edificaciones del ensanche de Colón».

Io El ensanche de la ciudad de Valencia de 1884, op. cit. Vegeu l’article de M. Portaceli «Urbana, ecléctica, internacional (notas sobre la arquitectura del Ensanche)». ” El ensanche de la ciudad de Valencia de 1884, op. cit. Vegeu l’article de J.L. Piñón «Reflexiones sobre la idea de trazado en el proyecto de ensanche de Valencia de 1884~. l2 El ensanche de la ciudad de Wencia de 1884, op. cit. Vegeu I’article de V. Colomer i J.L. García Soria «La arquitectura de la calle: la calle de Cirilo Amoros».

NER, Cartografia

histdrica

M. HERRERA, A. LLQPIS, R. MARTÍNEZ, de la ciudad de Valencia. 1704-1910, Ajuntament

30

En el mateix nucli temàtic que analitza el creixement de la ciutat al llarg del segle apareix una anàlisi sobre un plano1 topogràfic realitzat en 1853r3, primer plano1 geometric de Valencia que intenta pal-liar la inexistencia d’informació d’aquest tipus i la necessitat de definir la ciutat, la seua morfologia, alineacions, solars, etc., en un moment de constants canvis en la seua estructura, encara medieval en gran part pero afectada ja pel creixement, amb un intent d’acotar l’arbitrarietat dels eixamplaments de carrers, substitucions d’uns edificis per uns altres i apropiació de sol, cosa que s’estava fent sense una planificació general.

Dins d’aquest mateix nucli hem de comptar també, per l’enfocament metodològic que suggereix, amb una aproximació al parcellari de la Valencia de mitjan segle, estudiant, segons les dimensions, formes i tipologies de les parceNes, els canvis que s’han esdevingut al sol urbàr4.

Pel que fa als canvis en la propietat del sol esdevinguts en aquesta època, cal remetre’s al procés, importantíssim, de les desamortitzacions. Tenim a l’abast uns estudis que introdueixen al temar5.

Encara que ara els estudis històrics se centren en el XIX, el segle XVIII comenca a rebre atenció no solament com a acabament de la ciutat que defineix la societat de 1’Antic Règim, sinó com l’època d’inflexió cap a l’epoca moderna16. Certament, els grans canvis es realitzaran al llarg del segle XIX, pero en aquest moment s’apunta tant a una introducció de millores urbanes que fan referencia a la renovació de les comunicacions, noves alineacions i introducció de serveis, com a la renovació d’instruments per a la gestió urbana; sobretot, a les primeres propostes d’eixamplament que, malgrat les marcades diferencies amb les del XIX, demostren el creixement efectiu de la ciutat i la necessitat de donar solució a allo que en 1777 era definit ja com a problema.

D’èpoques posteriors comptem amb pocs treballs, encara que ja hi ha iniciats estudis que pertoquen al segle xx en èpoques anteriors a la Guerra Civil17.

XIX a través de les propostes d’eixample i reforma interior,

LA CIUTAT DES DELS BARRIS Uanàlisi concreta de la morfologia de la ciutat vista des de l’àmbit dels barris amb acotacions de tipus històric, estudi de monuments, transformació de la seua es13 F. Taberner, «Los inicios de la planificación urbana en Valencia: el plano geométrico de D. Vicente Montero de Espinosa», Cimal, núm. 17, Valtncia, 1982. l4 J. L. Piñón, «La produzione inmobiliare a Valencia durante la primera meth del seco10XIX», Storia Urbana, núm. 19, Mil&, 1982.

I5 J. Brines, «El desarrollo urbano de Valencia en el siglo XIX. La incidencia de la desamortización de Mendizábab) i «La desamortización eclesiástica en el País Valenciano durante el Trienio Constitucional», ambdós dins Estudios de Historia de Valencia, Universitat de Valtncia, 1978 i 1979 respectivament. l6 Vetges tu i Mediterrània, «Valencia: proyecto de ampliación de la ciudad y de apertura del Portal Nuevo de 1777», Cima& núm. 21, València, 1983.

17 T. Llorens i E. Giménez, «Notas sobre la planificación urbana de Valencia durante los años de la segunda república» dins Hogar y Arquitectura, núm. 99, marc-abril, Madrid, 1972. T. Simó, «Valencia 1900: El nuevo centro urbano» dins Urbanismo e historia urbana en el mundo hispano, Universitat Complutense, Madrid, 1985.

31

tructura i usos al Ilarg de la historia, etc., ha estat un tema d’estudi en els últims anys que s’ha realitzat des de diferents camps: el geogràfic, remarcant el canvi de funcions i I’estructura de la població**, el d’ordenament territoriallg, el monumentalzO i l’històric, amb referencia a la seua gènesi, al seu procés de canvi i al seu estat actua121.

L’ATENCIÓ

AL PRESENT

Em veig impossibilitada de tratar una Iínia divisoria entre el fruit de la investigació en fonts reconegudes tradicionalment com a tals, i l’estudi que prové de la mirada reflexiva i que maneja les dades del present. Tampoc no veig una necessitat absoluta de fer-ho tenint en compte els pocs estudis que tenim, en general, del fet urbà. Per això aquest apartat esta compost d’allò que podríem dir estudis i crítica general, pero no per aixo deixa de ser vàlid tant per als investigadors actuals com per a moments futurs. Indubtablement, aquesta part, igual que l’anterior, no pretén ni pot ser exhaustiva.

Tres nuclis temàtics destaquen amb més forca: la segona residencia, el procés d’urbanització i construcció actuals, i diverses qüestions relacionades amb l’àrea metropolitana de Valencia i la planificació territorial.

Quant a la primera, la segona residencia, fa referencia a un territori que, naturalment, no és estrictament el de la ciutat; pero en gran mesura és precisament aquesta, amb les condicions de vida que ofereix, tan lluny del necessari contacte amb el camp i tan privada d’un contingut real d’esplai, la que propicia la iniciativa cap a aquest segon tipus d’habitatge. Aquest fenomen ha estat tractat recentment, tant des d’un punt de vista de l’estudi objectiu i un poc acrític d’un fet22, com des de la necessitat d’arribar a un problema complex que enfonsa les seues arrels en la crisi del model de ciutat i que repercuteix amb fort prejudici en un medi rural no capacitat23.

Tema recent d’estudi24 ha estat el canvi econòmic que s’esdevingué a Valencia a partir dels anys seixanta i el creixement de la ciutat sense planificació general ni 18 M. J. Teixidor de Otto, «La calle de la Paz», Cuadernos de Geografía, Universitat de Valencia, 1971. M. Balanzá Pérez, «Morfología del barrio del Carmen», Cuadernos de Geografía, núm. 8, Universitat de Valencia, 1971. l9 C. Campos, C. Moreno i C. Paya, «Las playas del Cabanyal y la Malvarrosa de Valencia: Criterios para su ordenación territorial», Ruta. Cimal, núms. 19 i 20, Valencia, 1983. ” Aparicio Olmos, «La plaza de la Virgen, hoy», Valencia, 1979 i Corbín Ferrer «Desde los jardines del Real ala plaza de Tetuán», «El mercado de Valencia. 100 años de historia» i «Historia y anécdotas del barrio del Carmen» (Tots ells de dubtosa inclusió dins els estudis urbans, pero sempre aporten dades en un moment de necessitat de coneixement). ” T. Simó, Vulenciu. Centro histdrico.

Guía urbana y de arquitectura, Institució Alfons el Magnanim, Valencia, 1983. r2 M. J. Miranda Montero, «La segunda residencia en la provincia de Valencia», Univtksitat de Valencia, Secc. Geografia, Valencia, 1985. r3 J. Sorribes, J. Ramírez, J. Olmos i altres, Urbanismo y medio rural. Vulenciu: IU vivienda de segunda residencia, Diputació Provincial de Valencia, Valencia, 1983.

24 J. Sorribes, Crecimierko urbano y especulación en Valeka, Almudín, Valencia, 1978. 1 del mateix autor Desarrollo capitalista y proceso de urbanización en el País Vulenciuno (1960~1975), Institució Alfons el Magnanim, Valencia, 1985.

32

CESPILL cap tipus de control que limitara el procés de desenvolupament de la construcció. Les fortes pressions sobre el mercat del sol assoliren preus molt alts i deixaren en molt poques mans quantiosos beneficis provinents de I’especulació.

Igualment, el procés de creixement de la ciutat en relació amb l’entorn de l’horta que la circumda i els 44 municipis que formen l’àrea metropolitana de Valencia també és objecte de treballs recents. Els nombrosos problemes condueixen al qüestionament del model de ciutaP. Els punts principals de reflexió són: el particular creixement de la ciutat sobre una zona agrícola fèrtil, el desequilibri format entre la ciutat i els pobles que l’envolten, la centralitat i jerarquització que aquella imposa sobre aquests a causa de la dinàmica de consum del sol, a la seua orientació industrial i a la seua terciarització, els problemes de transport i de trànsit, l’estudi general de les carreteres, l’autopista i el by-pass, el necessari ordenament del territori i la redistribució de població, les inversions i la vida social i cultural, i l’estudi concret d’alguns pobles que formen I’àrea metropolitanaz6.

ZI M. Gaviria i altres, Ni desarrollo regional ni ordenación del territorio.

El caso valenciano, Tuñez, Madrid, 1974. Aquest llibre, amb articles de diferents autors que tracten diversos punts, tots vitals, va ser dels escrits primerencs que qüestionaren el model de ciutat.

26 Referent als problemes de trhnsit: López Gómez, «El tráfico urbano en Valencia», Cuadernos de Geografía, Valencia, 1971. Quant al creixement de la ciutat: M. J. Teixidor de Otto, «Una lectura de expansión urbana de Valencia: el modelo de crecimiento axial», Cuadernos de Geografía, núm. 27, Valtncia, 1980, i també, de la mateixa autora, Vahcia, la construcció d’una ciutat, Institució Alfons el Magnànim, Valencia, 1982. Pel que fa a l’expansió de la ciutat en relació al seu entorn pròxim: Cano García, «Aproximaciones a unas delimitaciones del Area Metropolitana de Valencia», Cuadernos de Geogrqfía, núm. 20, Valbncia, 1977; Grau García, «Mislata, análisis evolutivo y paisajístico» Cuadernos de Geografía, núm. 21, València, 1977; i C.S.Y., Cinturón o By-pass?

Elfutur de I’Horta, Col.legi Oficial d’Arquitectes, València, 1984. Finalment, alhdint a una antiisi dels problemes mes urgents que afecten tota aquesta zona: Ramírez, Dols i altres, «La situación urbanística de la comarca de 1’Horta de València», revista Q del Consell Superior dels Col.legis d’Arquitectes, núm. 48, Madrid, 1981.

33

«Brollar el Color i diferenciarse, és la mateixa cosa. Quan la Ilum, amb indiferhcia general, es dóna a conèixer ella mateixa i els objectes, fent-nos conscients d’un present sense importància, el color es mostra sempre específic, característic, significatiw.

GOETHE,

N

Teoria dels colors

o és freqüent corroborar amb tanta certesa perceptiva el valor diferenciador que el color presta a la forma. El protagonisme que té l’element cromàtic al paisatge urbà del Cabanyal omple de contingut la naturalesa diferenciadora del color 35

i és, a més a més, una necessitat vital anteposada als valors estètics inherents a la seua propia plasticitat.

El Cabanyal és un nucli de població amb unes peculiaritats que el diferencien poderosament de la resta de la ciutat de Valencia. Espacialment, la seua situació geogràfica ja proporciona materia de reflexió en la contemplació de les variables perceptives de llum i de color, i obliga a un estudi analític més detallat per comprendre els resultats formals últims del nucli de població, on els habitants resolen personalment els aspectes de l’estètica autòctona, possiblement condicionats per uns tipus arquitectbnics d’escasses variables que reforcen la necessitat diferenciadora dels veïns del barri, néts d’aquells habitants del Poblenou del Mar -el nom antic- quan el barri era municipi independent i tenia ajuntament propi.

Aquestes gents han fet de la seua vivencia quotidiana del color un valor significatiu de primer ordre, incorporant-lo en totes les manifestacions personals o collectives, alhora que I’han dotat d’uns continguts hídics molt desenvolupats que diferencien la zona de la resta de la ciutat. Aixb els ha dut a vegades a la construcció d’esquemes cromatics tan específics que serien inimaginables en altres geografies.

ORIGEN

HISTGRIC

DEL NUCLI

Els orígens de l’actual barri, que junt amb Natzaret i la Malva-rosa formen el nucli de població marítima de la ciutat, s’han de situar cap a 1837, quan tenia caràcter de poble independent amb el nom de Poblenou del Mar. Originàriament, l’integraven tres nuclis de població constituits per cabanyes, barraques majoritariament de pescadors, que depenien administrativament del partit judicial de Sant Tomas de Valencia. Aquest nucli de població es coneixia amb els noms del Canyamelar, el primer i més prbxim al port -1’antiga Vilanova del Mar-, el Cabanyal i Cap de Franca, tocant aquest ja a la Malva-rosa, i tots tres situats en línia parallela a la costa.

Els tres nuclis adoptarien el nom conjunt del Cabanyal, del qual ja depenia Cap de Franca, quan la pesca del bou, principal activitat dels veïns, fou prohibida a mitjan segle XVIII. La base de la població, formada originàriament per famílies de pescadors i obrers del port, de poder adquisitiu molt baix, coneix un espectacular creixement, fonamentalment a causa de dos motius. El primer, relacionat amb el ràpid desenvolupament demografic que, a la darreria del segle, eixamplava el nucli urbà de la ciutat. Aquesta ja s’havia adscrit aleshores diferents municipis, entre ells els marítims. Aixb significava una major demanda de peix als treballadors del Cabanyal. El segon, connectat amb l’espectacular augment de trànsit portuari per l’increment de les exportacions de cítrics, cosa que determina grans reformes del port i la subsegüent demanda d’obrers.

Els treballadors de la pesca i del port esdevenen obrers relativament ben pagats, i s’organitzen en associacions cooperatives de fort sentit igualitari que, afegit a la preponderancia de la ideologia del radicalisme blasquista, així com a la tradició corporativista i gremial valenciana des de I’edat mitjana, dotaren el nucli d’una personalitat forta i d’un perfil ben defmit que es reflectia en les seues manifestacions collectives.

36

EL TRACAT URBANÍSTIC El barri es desenvolupa en el pla, amb una morfologia de quadrícula, constituïda per blocs de cases rectangulars i gairebé simètrics que, tracats parallelament a la línia de la platja, originen uns carrers de llargària desacostumada, amb lleugeres variacions per les places que, davant de les esglésies, agrupaven abans cadascun dels nuclis, i els talls transversals de les perpendiculars al mar.

Els blocs de cases originats per aquest disseny són regulars, estrets i allargats, orientats a Llevant en la part més ampla, organització clàssica en nuclis de població de pescadors.

Cada bloc esta format per diversos solars que, adossats per una de les cares, donen lloc a cases de facanes oposades en carrers parallels. Són facanes característiques de cases que ocupen l’espai en profunditat, amb un pati al darrere que té el seu origen en les antigues barraques, i que recorden la vella agrupació.

Una variant d’interès en la configuració urbanística del Cabanyal s’esdevingué quan la burgesia de la ciutat va prendre esment en la seua platja, a causa dels corrents higienistes de l’època, convertint-la en lloc d’estiueig, bé llogant les cases als veïns, bé construint com a segona residencia xalets que encara es conserven avui.

Llavors, les edificacions de segones residencies modificaren la fesomia de l’entorn; donaren lloc a balnearis i cases de banys, avui convertides en restaurants i 110~s d’esplai, que constitueixen un espai lúdic de la ciutat en la platja. Al capdavall, suposa un intent de recuperar la comunicació del ciutadà de la gran urbs amb el mar, tot i que no signifique una integració social dels diferents segments. Eh barris marítims conserven encara poderosos trets distintius.

ORIGEN

HISTGRIC

DE LA CONFORMACIÓ

MORFOLGGICA

Uorigen del tipus arquitectònic és el resultat del complex període de transformació que va produir la necessitat de substituir l’antiga barraca per les construccions actuals, de morfologia molt uniforme, i dona lloc a tipologies constructives d’escasses variants, la més rellevant de les quals va ser la grandària de la parcella disponible per a la construcció de la futura vivenda.

Com és conegut, la barraca és una construcció de dos aiguavessos, de gran pendent, amb carener paraHe a l’eix central de l’edificació i perpendicular al pla de la facana, amb una coberta d’elements vegetals. Aquests es deterioren freqüentment i necessiten reparacions periòdiques, cosa que, junt amb les característiques de la gran inclinació dels vessants de la coberta, exigeix l’existencia d’un mfec que sobre’kca molt als laterals. Per prescripció legal, tota construcció ha de vessar les seues aigües dins del seu predi. Així, cada barraca situa la paret lateral a tres pams valencians de la línia divisoria de la parcella, i d’aquesta manera queda entre els dos veins un passadís de sis pams, propietat comuna que permet les reparacions de la coberta i fa de desguàs d’ambdues vivendes. Aquest passadís s’anomena escakì. Aquest espai comú obre tota una serie de possibilitats que condicionen les dimensions del solar de la futura edificació, i marcara les diferencies fonamentals entre construccions que dependran de la disponibilitat de l’escah per part dels propietaris, de les vivendes i de la rapidesa de la substitució. S’hi han d’afegir les variables originades pels processos 37

LXSPILL hereditaris, com a conseqüència dels quals podien unir-se dues parceleles o dividir-ne una, amb l’aparició consegüent de solars de, fins i tot, quatre metres. Aquestes cases són relativament freqüents als carrers més antics.

Junt amb el mateix interès dels pobladors per canviar el seu tipus de vivenda, a mesura que augmentava el seu poder adquisitiu, un altre factor va intervenir en l’acceleració de la transformació arquitectònica del Cabanyal. Raons de seguretat motivaren l’ajuntament a generar i a controlar les llicències per a la reparació de les cobertes, i a la prohibició de més de tres reparacions. D’aquesta manera, es volia evitar la freqüència dels incendis que es produïen al poblat a causa dels materials de construcció de les barraques. El més espectacular d’aquests sinistres, en 1875, va destruir ni més ni menys que 250 edificis.

LLUMINOSITAT,

CROMATISME,

HORITZONTALITAT

Entre el mar i I’horta, el Cabanyal rep del primer una reflexió lluminosa intensa, causada per un mar tranquil, sense moviments espectaculars, amb una ampla franja d’arena, plana, sense interrupcions topografiques que entrebanquen la llum solar tot propiciant el clar-obscur. La lluminositat és intensa, la propia del litoral valencia. A la part oposada, s’estén l’horta, el paisatge agrícola tan característic de la zona. Els trets formals també donen un pla horitzontal d’escassa alcada.

Hi manquen els nuclis importants d’arbres, amb la qual cosa la verticalitat es redueix a algun element aillat proxim a les construccions arquitectòniques pròpies de la zona -les alqueries-, que s’hi mostren disperses. El clar-obscur no existeix a causa de la mancanca de nuclis volumètrics, la projecció de la llum és brillant i plana.

L’estructura compositiva, preferentment angulosa i de naturalesa rectilínia, s’organitza en paralleles que, inscrites en formes quadrangulars, engloben les ordenacions de conreu agrícola, una vegetació d’escassa alcada que mai no ultrapassa la dels seus pobladors.

El resultat final és un conjunt la variable més rellevant del qual es l’horitzontalitat. Visualment, es pot abastar una gran extensió de territori amb la referencia marina al fons el perfil de la ciutat, que interrompen el recorregut per l’arquitectura autòctona. Aquesta gran extensió, distribuida pel pla sense ordenació conscient, fa de contrapunt cromàtic dins un conjunt de verds plenament saturats, que es repeteixen amb matisos sempre diferents, en les mateixes alternances peribdiques de les hores i de les estacions. Una llum intensa vessa, sense interrupcions topogràfiques i des d’un blau atmosfèric ple, per l’horitzontalitat circumdant, i multiplica la seua intensitat quan es refracta en els nombrosos verds brillants. La proximitat de la platja -una altra font lluminosas’ha d’afegir al conjunt perceptual.

Dins d’aquest context, emmarcat per una lluminositat exultant, hem d’enquadrar els habitants d’aquest paisatge i prendre’n la referencia obligada per comprendre els aspectes determinants de I’experiència perceptual del color, les característiques de la font lluminosa i la seua incidencia. Influencia que, si bé no és determinant, sí que produeix una correlació indubtable entre geografia i formes de vida. El medi condiciona no solament la contextura econòmica, sino també la psicofísica, i si el factor ecològic no es pot considerar exclusiu, sí que constitueix un ingredient important del fet etnogràfic, a més de marcar els pobladors, les característiques fixes del seu entorn 38

L’ESPILL climàtic i geogràfic, les relacions que s’hi estableixen i les repostes que pot suscitar I’estímul de l’entorn, així com el protagonisme que aquest pot exercir en l’elecció i designació del color amb que, finalment, han organitzat el conjunt arquitectbnic. S’hi haurien d’afegir tots els elements correctors que li imposen la influencia dels respectius filtres culturals i els diferents nivells de complexitat que se’n dedueixen, pero sempre incloent-hi com a fons I’arrel de la seua procedencia autòctona.

EL COLOR COM A FACTOR DE TERRITORIALITZACIÓ La morfologia arquitectònica resultant és un conjunt d’unitats homogènies, ja que totes les vivendes participen d’un mateix procés constructiu i formal, cosa que implica unes relacions semblants de la vivenda amb I’exterior, i una mateixa utilització per part dels propietaris que participaren activament en els processos de transformació. A la facana es desenvolupen certes particularitats dels models formals, traduïts de l’arquitectura burgesa, que llavors porta les seues adquisicions modernistes a la platja del Cabanyal, formalitzades als seus xalets.

Les tipologies de les facanes, tot i que molt semblants, estan molt triturades i presenten múltiples elements que enllacen amb els dedicats exclusivament a l’ornamentació. Els elements funcionals participen, en la major part dels casos, de l’ornamentació habitual de la zona, i constitueixen tots ells un pretext per albergar color, bé s’adiga a la forma o bé l’ignore per recrear-se el1 mateix atenent al seu timbre i matís abans que a cap altre requeriment. En aquest cas, el color justifica la seua naturalesa intrínseca i assoleix el paper protagonista de l’entorn per diferenciar significant, i, com a prioritat urgent, per «territorialitzar» un espai propi. Conjugant aquesta funció diferenciadora amb l’ornamental com a vehicle lúdic d’expressió personal, els veïns s’apropien els espais urbans i creen i recreen quotidianament el seu entorn, empesos en primera instancia per la necessitat de significació diferenciadora, sense plantejar-se mai, òbviament, conjunts de color unificats per esquemes preconcebuts; res més allunyat de la voluntat comuna. Allò realment necessari és la diferenciació mútua, determinant al màxim cada vivenda i primant aquesta diferenciació que mai no sera encomanada a detalls petits i subtils. Es prefereix la ruptura brusca i total amb el to adjacent, rivalitzant en cromatisme i intensitat de valor, cosa que provoca contínuament contrastos excloents per aconseguir-ne una percepció diferenciadora més visible.

Aquest aspecte de territorialització ateny límits tan eloqüents que fins i tot pot arribar a dividir una finestra, a unificar un pany de paret ornamentada amb relleus importants, a cobrir amb un pla de color que talla I’ornamentació, delimitant el quadrant de facana corresponent i ignorant l’ornamentació que recorre la totalitat del mur i passa a la manyeria. La persiana, fins i tot, sera diferent de les dues meitats.

Cap habitant de la zona no se sorprendrà si veu una porta estreta d’accés a les vivendes superiors que presente diferents tons al sbcol inferior, blau a un costat i verd plenament saturat a l’altre. Hi és una solució molt corrent que continua també per la part superior de la porta, naturalment amb un altre color. El sòcol sempre esta pintat amb colors més intensos i a la zona superior, sobre la porta d’accés, es juxtaposen els dos tons en una Iínia recta fins a la motllura de separació de la primera alcada que donara pas a d’altres colors, amb solucions diferents per a cada part.

39

PRIMACIA

CROMATICA

Quan s’hi prefereix la solució de revestiment ceràmic, la ideologia per aplicar solucions és la mateixa; cada pla de la facana té la seua rajola corresponent, tangenciant-se salomònicament a les línies que s’hi originen. Evidentment, ni la morfologia de la rajola ni el seu cromatisme tenen relació amb els altres. També pot passar que solament es done el revestiment en una zona de la facana si l’usuari decideix que vol i pot revestir el seu sector; la resta del mur romandrà pintada.

Aquestes particions cromatiques són molt comunes; el color passa per les motllures i relleus sense cap mena de pudor. El color preval sobre la forma, crea plans on no existeixen, determina superfícies que no sempre coincideixen amb la lectura constructiva de la vivenda, acompleix una funció prioritaria de territorialitzar, tot creant un llenguatge escollit i deduït de I’experiència primaria del color, i fent-ne un sistema diferencial de significats.

De forma espontània i a través de la voluntat diferenciadora i afirmadora, els propietaris del Cabanyal arriben a les anàlisis que, després d’un procés inteLlectualitzat, porten a solucions com, per exemple, aquelles que es donaren a Alemanya a principis de segle amb l’experiència de Bruno ‘Burt i Adolf Bahue a la Ciutat Roja de Magdeburg i a la colonia Caixa de Pintures de Berlín, en plena època modernista.

Finalment, arribem a la contemplació d’un paisatge urbà que ha estat creat lliurement pels veins, bé a causa de necessitats de significació diferenciadora, bé per aquelles purament ornamentals derivades dels aspectes lúdics, no gens estranys a la zona.

El resultat últim ens hi ofereix unes estructures cromatiques derivades directament de l’elecció de cada un dels habitants i resultat de la propia experiencia cromàtica que, sumades, esdevenen la manifestació coLlectiva del gust com a valor estètic individual i social d’aquest nucli poblacional característic i específic, profundament diferenciat de la resta de la ciutat a que pertany.

40

P

ENSAMENT’ ECONì)MIC 1 ESCOLA DE FRANKFURTALS ANYS TWNTA

L

A imatge habitual que es té de 1’Escola de Frankfurt és bàsicament la d’un corrent intellectual d’encuny filosòfic o, a tot estirar, vagament sociolbgic. Això cal atribuir-h0 probablement al fet que la recepció dels frankfurtians s’ha operat sobretot a partir de les aportacions dels seus exponents majors publicades a la postguerra, aportacions que -com la Crítica de la raó instrumental, de Max Horkheimer, la Diakctica de la Il&mtració, de Horkheimer i Theodor W. Adorno, o la DialMica negativa, d’Adornotenen un caire essencialment de filosofia de la historia, de filosofia social i, de vegades, de filosofia tout court. Ara bé: en la base d’aquestes obres, i d’altres aportacions importants i emblematiques, hi ha el llegat de més de dues dècades de recerca en els camps de la sociologia, la psicologia, l’economia, la politologia o la teoria literaria portada endavant per un nombrós equip d’investigadors al si de 1’Institut de Recerca Social. Els documents bàsics d’aquesta tasca de recerca durant els anys trenta es troben a les pagines de la Zeitschriftfür Sozialforschung (1932-1941).

Un dels aspectes menys coneguts de tot això és, sens dubte, l’activitat d’alguns economistes de pes al si de 1’Escola de Frankfurt d’aquella primera època. Noms com 45

L’ESPILL Henryk Grossmann, Friedrich Pollock, Gerhard Meyer i Kurt Mandelbauml, per bé que amb nivells variables de participació i des d’enfocaments diversos, van contribuir des del cantó del pensament econòmic a la construcció d’una teoria crítica de la societat tradicionalment identificada amb els pensadors de major relleu i de dimensió més pròpiament filosòfica a que hem fet referencia més amunt.

SIGNIFICACIÓ

DE UESCOLA

DE FRANKFURT

L’Escola de Frankfurt constitueix un dels corrents més influents del pensament contemporani per la seua inserció crítica en la tradició filosòfica europea, les nombroses aportacions en el camp de les ciències socials, les innovacions metodològiques i l’obertura de noves problematiques. El nom que serveix convencionalment per designar un corrent al qual hom sol adscriure figures cabdals de la filosofia i el pensament social contemporanis (com ara Adorno, Horkheimer, Fromm, Marcuse, Löwenthal, Benjamin, etc.) és posterior, en més de dues dècades, a la formació del grup com a tal i designa també els hereus teòrics d’aquelles figures -especialment el grup al voltant de Jürgen Habermas. L’origen del grup frankfurtià cal cercar-lo en 1’Institut de Recerca Social creat a Frankfurt el 1924 com una entitat d’investigació i ensenyament marxista vinculada -cosa insòlita aleshores- a la Universitat. Darrerament ha crescut I’interès per aquells anys formatius en la cruïlla política i cultural de I’Alemanya de Weimar i el període immediatament posterio?.

L’època de formació i maduració d’aquest grup -els anys 20 i 30- estigué marcada per una serie de transformacions econòmiques, socials i polítiques de gran entitat que determinaren, ensems que la fi de la fase revolucionaria oberta al final de la Primera Guerra Mundial, també la necessitat d’una reorientació teòrica global.

En certa mesura, la primera gran concreció teòrica de PEscola de Frankfurt, que es I Henryk Grossmann (1881-1950) tingué una presencia activa a 1’Institut de Recerca Social sobretot als anys vint. La seua obra fonamental Das Akkumulations- und Zusammenbruchsgesetz des kapitalistischen Systems aparegue el 1929 en una serie editada per aquest. A la Zfs sols publica, de tema estrictament econbmic, un article sobre la transformació dels valors en preus en Marx. Friedrich Pollock (1894-1970) es doctora amb una tesi sobre la teoria monetaria en Marx. Des del principi estigué lligat a l’lnstitut de Recerca Social. Als anys vint publica un estudi sobre els inicis de la planificació soviètica. A la Zfs publica diversos articles sobre la crisi de 1929 i les perspectives de la planificació. Kurt Mandelbaum i Gerhard Meyer eren colIaboradors habituals de la Zfs, on publicaren treballs de tema econòmic (sobre planificació, polítiques contra la crisi, atur tecnolbgic, etc.).

El llibre més conegut entre nosaltres és el de Martin Jay The Dialectical Zmagination. A History of the Frankfurter School and the Znstitute of Social Research 1923-1950, Boston i Toronto, 1973 (n’hi ha traduccio castellana de 1974). Tot i que ofereix una bona reconstrucció històrica de la primera fase i evolució posterior, 1’Institut de Recerca Social ha rebut crítiques pel seu enfocament tendent a esborrar la importancia del marxisme en les primeres èpoques (vegeu: K. Kellner, <¿TheFrankfurter School Revisited. A Critique of Martin Jay’s ‘The Dialectical Imagination’», New German Critique, 4, 1975, pp. 131-152). lhnmateix, en anys posteriors, ha anat apareixent un seguit de publicacions de gran interès que superen en molts aspectes la reconstrucció de Jay. Sobretot cal veure: Rolf Wiggershaus, Die Frankfurter Schule.

Geschichte. Theoretische Entwicklung. Politische Bedeutung, Munic-Viena, 1986; A. Söllner, Geschichte und Herrschaft. Studien zur materialistischen Sozialwtssenschaft 1929-1942, Frankfurt, 1979; H. Dubiel, Wissensqhaftsorganisation undpolitische Erfahrung. Studien zur friihen Kritischen Theorie, Frankfurt, 1978; W. Bonss i A. Honneth (eds.), Sozialforschung als Kritik. Zum sozialwissenschaftlichen Potential der Kritischen Theorie, Frankfurt, 1982; i, finalment, A. Honneth i A. Wellmer (eds.), Die Frankfurter Schule und die Folgen, Berlín, 1986.

46

troba com ja he dit a les planes de la Zeitschrzft für Sozialforschung3, fou una resposta al repte que tot això plantejava a un grup d’investigadors de formació filosòfica i científico-social amb voluntat d’elaboració collectiva i interdisciplinar i d’inspiració marxista, pero lliures d’obediències partidistes i de qualsevol ortodoxia tancada a defensar. Com ha assenyalat Oskar Negt, «la fase en que sorgeix 1’Escola de Frankfurt, reaccionant específicament a una situació social nova, és aquella en que el moviment revolucionari esta perdent energia tant en la Unió Soviètica com en els països d’Europa Occidental i es crea una constellació on, per una banda, els moviments feixistes augmenten el seu pes entre les masses i, per l’altra, guanya cada vegada més terreny la concepció staliniana del socialisme en un únic pak. Aquestes tendències, que s’alimenten recíprocament, indueixen una greu crisi d’identitat en els intellectuals d’esquerra de l’occident europew 4. Aquesta pèrdua d’identitat i de contacte amb una realitat que no responia a les expectatives que hom havia mantingut, induí a un intens esforc de recerca adrecada a la indagació de la realitat mateixa, dels fenòmens socials més enllà de la reiteració de la seua essència en termes dels models de pensament consagrats.

D’aquí ve el caràcter innovador -no hem d’oblidar que es tracta d’un grup vinculat amb el marxisme de l’època- de les aportacions dels frankfurtians i, singularment, de l’atenció adrecada als fenòmens de caire cultural en l’anàlisi social. Aquest aspecte, assenyalat de vegades com una retirada de l’anàlisi dels moments estructurals vers els superstructurah?, necessita la matisació de la constant atenció dirigida també a l’evolució econòmica de la societat. Els estudis sobre la dimensió psicològicosocial, sobre la família, l’autoritarisme o el paper dels mitjans de comunicació de masses, que tanta atenció han merescut, no poden fer oblidar el fonament sòlid i continuat de la recerca estructural al si de 1’Escola de Frankfurt de la primera època.

El 1930 Max Horkheimer -que substituïa al ve11 marxista austríac Carl Grünberg- es feia càrrec de la direcció de 1’Institut de Recerca Social. Durant els anys trenta fou publicada regularment -malgrat les difícils condicions de l’exilila Zfs, de la qual ha escrit Alfred Schmidt: «La revista editada... per Max Horkheimer per encàrrec de 1’Institut de Recerca Social pertany als grans documents de l’esperit europeu en aquest segle. Al seu si es lligaren de manera peculiar independencia intellectual, anàlisi crítica i protesta humanista» 6. La revista fou l’òrgan d’expressió d’un collectiu i aplegà un conjunt molt vast d’interessos en diversos camps. Entre la primera fase de Grünberg i la segona de Horkheimer hi ha, a més de moments de contrast, també elements de continuïtat.

Un d’ells, també subratllat per A. Schmidt7, fou l’interès per la recerca concreta, la primacia per interessos fermaHom pot consultar amb facilitat la col.lecció completa d’aquesta revista gràcies a la seua reedició facsímil Zeitschriftfiir Soziulforschung, 1932-1941, 9 vols., Reprint Kösel Verlag, Munic, 1970 (Reimpressi6: DTV, Munic, 1980).

4 Oskar Negt, «Il contributo antidogmatico della Scuola di Francoforte», Critica marxista, 2, 1979, p. 109.

5 Per exemple, Francesco Apergi, Marxismo e ricerca sociale nella Scuola di Francoforte, Florhcia, 1977, p. 13.

6 Alfred Schmidt, Die ‘Zfs: Geschichte und gegenwärtige Bedeutung, introducció a la reedició facsímil de la Zfs ja esmentada, vol. 1, Kösel Verlag, Munic, 1980, p. V. ’ Ibid., pp. VII i VIII. 47

LXSPILL ment empírics, l’aversió a «la buida profunditat de les interpretacions de Marx en versió filosòfica que sorgien pertot arreu des de principis dels anys trenta».

LA NOCIÓ DE ‘RECERCA

SOCIAL’

És molt significativa l’explicació de l’objectiu i del concepte de recerca social que eren propis de la revista fornida pel mateix Horkheimer en la nota introductoria del primer número. Segons Horkheimer, el propòsit era de posar en comunicació investigacions «en els més diversos camps temàtics i nivells d’abstracció» amb I’objectiu d’elaborar una «teoria de la societat actual en el seu conjunt». Aquest principi unificador havia d’orientar les més rigoroses recerques empíriques concretes segons les exigències d’un problema teòric central, el qual havia de distingir els resultats de la mera descripció de fets així com de les construccions arbitràries i no fonamentades en un estudi rigor& de la realitat. La recerca social en el sentit de Horkheimer es plantejava, dones, com a objectiu «el coneixement del funcionament global de la societat i pressuposa que sota la superfície caòtica dels esdeveniments hi ha una estructura de forces motrius accessible al pensament i que cal copsar. La historia no és per a la recerca social l’aparenca de la mera arbitrarietat sinó una dinàmica governada per lleis; el seu coneixement, dones, és ciencia. Aquesta depèn d’altra banda, de manera singular, del desenvolupament d’altres disciplines. Per tal de poder assolir el seu objectiu de comprendre els processos de la vida social segons el nivel1 de coneixement possible en cada cas, la recerca social ha de tractar de concentrar una serie de ciències especialitzades en el seu problema tot aprofitant-les per als seus objectiuw8.

En aquesta mesura, la recerca social no podia ser reduïda ni a filosofia, ni a sociologia, ni a psicologia, ni a cap altra disciplina específica, per bé que havia de tractar tots aquests camps de coneixement des d’una òptica que, d’altra banda, es distanciava també metodolbgicament de la política. El projecte era considerablement ambiciós. Horkheimer s’hi reserva el paper de sintetitzador i emmarcador de les diferents recerques parcials que contribuïen, en permanent intercomunicació, a bastir un cos teòric comú que es reflecteix en les planes de la Zeitschrift für Sozialforschung i que és en la base d’algunes aportacions de primera importancia.

En l’assaig «Observacions sobre ciencia i crisi», publicat per Horkheimer també en el primer número de la revista, hi ha una explicitació més extensa del propòsit de la teoria crítica i la seua ubicació en l’univers científic de l’època. Horkheimer hi estableix un parallelisme entre la crisi social dels anys trenta i la crisi de la ciencia (de caràcter intern -metodològici derivat de l’atac de la metafísica). 1 concloïa que la solució de la crisi de la ciencia només podia venir de l’avanc en el coneixement de la societat i ensems «del canvi de les seues condicions reals en la praxi històrica».

La crisi de la ciencia només podia ser compresa a través d’una teoria de la societat ates el seu condicionament social i, d’altra banda, el seu canvi de funció només podia derivar-se d’una transformació de la societat. Aquesta manera de raonar és típica de la teoria crítica, el programa de la qual era, en darrera instancia, almenys en els anys trenta, una temptativa d’actualització del programa marxià -1luny d’hipoteques 8 Max Horkheimer, «Vorwort», Zfs, 1 (1932), p. II.

48

dogmàtico-reduccionistesvinculat amb una reapropiació del coneixement social aportat per les disciplines particulars. Les planes dels nous volums de la Zeitschrift für Sozialforschung encara impressionen pel rigor i la conseqüència amb que aquest programa fou traslladat a la practica al Ilarg d’una dècada de treball intellectual travessada per trasbalsos d’inequívoca dimensió històrica. Trets bàsics d’aquesta orientació de la teoria crítica en la fase de maduració son, a més de la concepció de la recerca social que tot just hem comentat (i que implica una riquesa de treball bàsic i de documentació multidisciplinar), l’antideterminisme, l’afirmació de la possibilitat de coneixement i transformació de la societat (és a dir, l’afirmació del caràcter de producte huma -i no natural- de les relacions socials) i, last but no least, la negativa a oferir una proposta positiva de reconstrucció social, la qual cosa implica tant una delimitació enfront de l’ambit estricte de la política com un element de continuïtat amb la tradició marxiana, que, com és ben sabut, té com a tret destacat la no-exposició d’utopies positives.

ENTRE LA CRIS1 1 LA PLANIFICACIÓ:

ELS ANYS TRENTA

Les dades de la crisi de 1929 i de la posterior depressió econbmica d’abast mundial, que afecta practicarnent tot l’arc dels anys trenta, son ben conegudes. Reducció de l’activitat econòmica, caiguda de lesinversions, davallada del comerc internacional, augment espectacular de l’atur. La crisi, iniciada als Estats Units (per bé que a un país clau com el Regne Unit la tònica de la segona meitat dels vint ja era depressiva), tingué una clara dimensió internacional. Les seues conseqüències socials i polítiques, a més de les estrictament ideològiques -contribució al descredit del liberalisme, replantejament de la visió del capitalisme, nova apreciació del paper de I’estatimpregnaren tota la decada dels anys trenta i, més enlla, influeixen encara avui, quan aquesta crisi assoleix una nova actualitat com a element de contrast i comparació amb crisis actuals. Els efectes de la depressió en el camp polític no foren menys intensos i produïren -0 contribuïrena l’aparició de noves configuracions, en particular l’administració Roosevelt als Estats Units i l’accés de Hitler al poder a Alemanya.

La crisi i la depressió afectaren greument els nivells d’activitat econòmica i d’ocupació, les inversions i el comerc internacional. Entre 1929 i el fons de la depressió, als Estats Units la producció industrial havia minvat un 50% i la de béns d’equip, un 75%. A escala mundial, la davallada de la inversió fou d’un 55%. Encara el 1930 la inversió privada era als Estats Units inferior en un 30% al nivel1 de 1929. Els treballadors en atur passaren als EUA de 4.600.000 el 1929 a 7.800.000 el 1930 i a 13.000.000 el 1933. En conjunt, un 27% de la població activa no trobava ocupació en aquest darrer any. Malgrat la lleugera recuperació al voltant de 1937, els Estats Units no tornarien a la plena ocupació ni als nivells productius anteriors fins a la Segona Guerra Mundial. Alemanya, per la seua banda, després d’aconseguir una difícil estabilitat cap a la meitat dels anys vint, tot superant la dramàtica crisi inflacionista de la postguerra, entra en una nova fase de desestabilització política així que els primers embats de la depressió es traduïren en xifres de desocupats que es comptaven per milions.

Tot el man industrialitzat es veié afectat per la crisi. Els índexs de la producció industrial, el 1932 (prenent 1929 com a índex 100) eren als Estats Units de 53, a 49

Alemanya tambe de 53, a Franca de 72, a Gran Bretanya de 84. El comerc internacional s’enfonsà. Suposant un índex 100 per a la mitjana d’intercanvis durant 1926-1929, el 1933 aquest índex era a Europa (sense 1’URSS) de 39’5, a Amèrica del Nord de 27 i al man en el seu conjunt de 36’9g.

Es clar que no tots els països foren igualment afectats per la crisi i la depressió.

On hi havia estructures mes febles i major dependencia de l’economia mundial, els seus efectes es feren sentir amb major intensitat.

En àrees com els paises nous procedents de la desmembració de l’antic Imperi Austro-hongarès, amb problemes específics derivats de la desarticulació de I’espai econòmic anterior, la depressió mundial actuà com a element d’agreujament molt important. Alemanya fou un altre país especialment colpejat, amb funestes conseqüències polítiques com ja ha estat assenyalat, i no sols per a aquest país.

En el context de la crisi i la recerca de noves formulacions de la política econòmica, alhora que d’importants mutacions polítiques, que fou propi dels anys trenta, es desenvolupà un intens debat al voltant de la dimensió política de la planificació com a instrument de prevenció de les crisis i, mes enllà, de reestructuració social davant l’enfonsament de la confianca en els mecanismes de l’economia liberal. Ésclar que la necessitat d’una reorientació respecte al liberalisme clhsic era una tendencia operant ja d’abans en els rengles del pensament burgès. Ésel cas, per exemple, del Keynes de The End of Laisser-Faire (1926), on plantejava l’assumpció per l’estat de determinades tasques que no assumien els particulars, amb referencia concreta al control de la moneda i el crèdit, el control de I’estalvi i les inversions i el plantejament d’una política demogràfica. Als anys trenta s’anava ja una mica més enllà, amb accents i matisos diversos segons les tendències. Indubtablement, l’exemple de la planificació sovietica, que aconseguí de posar en marxa precisament en aquesta dècada el desenvolupament econòmic de la Unió Soviètica i de mantenir-la al marge de les vicissituds de la crisi capitalista, representa un paper d’efecte-demostració de caracter pràctic i desplacà notablement el caire dominant del debat teòric anterior al voltant de la possibilitat mateixa de la planificació o, més exactament, d’un càlcul racional en l’economia socialista. Aquesta tematica havia estat oberta per Von Mises en el seu famós article de 1920 i el debat al seu voltant dura més de dues dècadesl”. No obstant aixo, l’element fonamental als anys trenta era la conjuntura de la crisi, la constatació de la inestabilitat del capitalisme en períodes de llarga durada. D’aquí ve la necessitat de trobar vies d’eixida amb una component d’innovació. Els grans sindicats europeus elaboraren propostes practiques i articulades. Diversos sectors del socialisme vinculats a la Segona Internacional foren també molt sensibles a la tendència planificadora. Economistes i tècnics diversos participaren en uns debats que produiren una nombrosa literatura (puntualment recollida en les planes de la Zeitschrif für Sozialforschung). De fet, el tema de la planificació fou un dels centres d’atenció principals del grup d’economistes vinculats amb 1’Institut de Recerca Social durant aquests anys. ’ Una an8lisi sintktica del rerefons de la crisi es troba a Jordi Palafox, «La crisis de los años treinta: sus orígenes», Papeles de Economiu Espaífola, 1, 1980. Naturalment, la bibliografia al respecte és immensa, i a més continua creixent. Les dades utilitzades aquí procedeixen de W. A. Lewis, Economic Survey 19194939. ” Un resum útil a FabiB Estapk, Elprofesor Schumpeter y el porvenir del sistema económico, dins J. A. Schumpeter, Imperialismo. Clases sociales, Madrid, 1965.

50

LwILL Elements d’aquest debat foren, per exemple, les propostes de la tendencia planista de Henri de Man; l’elaboració d’alternatives centrades en la planificació econbmica per part de l’esquerra socialista anglesa de Stafford Cripps, amb la participació de G. D. H. Cole; el Congrés Internacional d’Amsterdam de l’any 1931; o el debat alemany sobre la Planwirtschaft amb aportacions, entre molts d’altres, de Heimann, Landauer i Lederer (on no mancaren posicions que Iligaven autarquia i planificació, una tendencia autoritaria preparatoria del nazisme). El socialisme planista de Henri de Man supo& l’expressió mes articulada del corrent planificador al si del moviment socialista europeu des de posicions socialdemòcrates homologables amb les que foren típiques en la postguerra. Tot i que les posicions de De Man sols arribaren a ser majoritàries al si del partit socialista belga, exerciren una intensa influencia en el sindicalisme i el socialisme de la Segona Internacional als anys trenta”.

El Plan de 7favail de H. de Man apuntava a la definició d’una política econòmica per a una etapa intermedia basada en les reformes d’estructura, les nacionalitzacions i l’establiment d’un pla econòmic global. En aquesta mesura trencava amb la tradicional divisió imperant en el moviment socialista entre programa m&xim i programa mínim. Com ha subratllat Mario Telò, el planisme significava fugir de la comprovada submissió dels partits socialdembcrates europeus a la política econbmica de l’ortodoxia liberal més encà del mai no realitzat (per la seua banda) programa m&xim12.

La component planificadora estigué també molt present en estudis i propostes de grups externs a la tradició socialista. Mentrestant, pero, algunes experiències pràctiques desenvolupades al llarg de la dècada dels trenta tingueren una importancia potser major en la definició de I’ambient de l’època.

Una d’aquestes experiències fou el conjunt de mesures econòmiques i polítiques adoptades durant els dos primers mandats de Roosevelt en la presidencia dels EUA i que han passat a la historia sota el nom de New Deal. No hi ha dubte que aquest fou molt més que un seguit de mesures econòmiques i que tingué una forta càrrega psicològica i política adrecada a recompondre el consens d’una població profundament traumatitzada pel duríssim contrast entre la confianca tradicional en la riquesa i possibilitats del país i l’experiència massiva de la més cruel miseria. Des d’un punt de mira econòmic, aixo no obstant, aquelles mesures presenten un balanc d’ambigüitat que encara nodreix el debat historiogràfic. Comporta, en tot cas, un principi d’intervenció activa de l’estat en la vida econòmica davant una situació d’emergència, la qual cosa altera hàbits fermament arrelats en la historia política del país que emergí de la immediata guerra mundial com a capdavanter del món capitalista. Tanmateix, el sentit de la intervenció estigué lluny de la umvocitat. El New Deal és irreductible tant a una política d’inspiració keynesiana com a una política de planificació. El nucli del New Deal consistí en el sanejament bancari, la política de suport als preus industrials i agrícoles, la creació d’ocupació d’emergència per als desocupats amb programes d’obres públiques i la millora institucional de la posició dels assalariats a través del suport als sindicats. Tot aixo estigué instrumentat mitjancant la multiplicació d’organismes i agencies públiques de variada significació i durada que palesaven aquel1 costat 11 Vegeu Mario Telb, ZA

socialdemocrazia

” Mario Telò, Teoria e politica ria del marxismo, 3, 2, Torí, 1981.

di piano

europea nel socialismo

51

nella

crisi europeo

degli

anni

trenta,

tra Hi[feding

Mili, i Keynes,

1985. dins Sto-

CESPILL actiu d’intervenció. Més enllà hi havia la vessant de formació d’un bloc històric progressista al voltant del president Roosevelt que contribuí poderosament a la legitimació del sistema en el moment de la seua pitjor crisi. Tal vegada es troba ací el sentit pregon del caire reformista del New Deal, reformisme que amb la seua inevitable carrega de crítica envers alguns aspectes del capitalisme americà atia la irritació de la dreta.

No hi hagué, pero, ni un ús extens del mecanisme de la despesa pública financada amb deficit, ni un plantejament de direcció pública de les inversions, ni una orientaci vers la planificació econòmica. Ara bé, malgrat la renúncia a la programació econbmica global (la Tennessee Valley Authority fou només un cas de planejament regional sense traducció a nivells mes generals), el New Deal consolida una nova imatge del paper de l’estat en l’activitat econòmica, tot esperant la definitiva consagració com a dominant del corrent keynesià, cosa que no s’esdevingué sino passada la decada dels anys trenta. Aquest canvi del paper de l’estat, iniciat clarament en aquesta dècada, tingué també altres escenaris: des dels programes d’obres públiques practicats una mica pertot fins a les polítiques socialdemòcrates dels països escandinaus, amb modulacions diferents que van des de la política anticrisi fins a l’assaig planificador.

Ara bé, també en aquesta època es produí el desenvolupament dels sistemes feixistes, que comportaven una forta càrrega de reacció antiliberal i d’intervencionisme econòmic. Malgrat la inicial retòrica, fins i tot ‘anticapitalista’, en el feixisme real hi hagué una reeixida simbiosi amb els interessos capitalistes més importants. Més enllà d’això, els sistemes feixistes practicaren polítiques econbmiques específiques i formes de regulació estatal de l’economia que contribuiren a alterar la imatge del capitalisme liberal i a preparar desenvolupaments -futurs de l’economia mixta. L’intervencionisme feixista en l’esfera econòmica, l’antiliberalisme retòric, la participació estatal en els processos de racionalització, l’impuls vers I’autarquia, contribuir-en fortament a la formulació d’interrogants al voltant de la nova fase del capitalisme. lhnt a Italia com a Alemanya -per bé que de manera diversa- l’economia fou sotmesa a un complex sistema de controls. Hom discuteix encara fins a quin punt hi hagué planificació. L’aparició dels sistemes feixistes, que al llarg dels anys trenta i fins el tombant de la Segona Guerra Mundial mostraren una forta capacitat expansiva, plantejà el problema de copsar si tenien un caràcter excepcional o bé s’inserien en una tendencia mes general, estructural, lligada amb el desenvolupament del capitalisme dels monopolis i l’eventual superació de la crisi i la depressió mitjancant la intervenció sistemàtica de l’estat -amb continguts més o menys planificadorsen el procés econòmic sense eliminar, pero, les bases de l’economia privada. El repte teòric que supo& la seua existencia i dinamisme inicial fou considerable, tant pels corrents de pensament de caire liberal com pels d’encuny marxistar3.

En coordenades ben distintes, una altra experiencia coetania constituí igualment un repte teòric important: la planificació soviètica, que assolí una primera plasmació coherent amb els plans quinquennals als anys trenta. «Les dificultats manifestes del sistema capitalista així com el mancat enfonsament dels intents planificadors russos, profetitzats per gairebé tots els especialistes, son els motius principals perquè avui De fet, el debat teòric i historiogràfic continua fins al present, amb línies que subratllen l’especificitat i excepcionalitat del feixisme en termes econbmics i Iínies que en destaquen el caràcter funcional inicial i els punts de contacte amb evolucions diferents en el marc del capitalisme tardh.

52

LXSPILL hom parle pertot arreu d’economia planificada» 14.Amb aquestes paraules, Friedrich Pollock dóna indici el 1932 de les dues fonts bàsiques del creixent interès per la planificació en curs de la dècada dels trenta. Efectivament, els intents planificadors a I’URSS havien estat rebuts a Occident amb un gran escepticisme. Més enllà de la discussió llavors actual al voltant de la possibilitat de càlcul econòmic en un sistema sense mercat, hi havia la constancia de la debilitat extrema de les condicions econòmiques, tècniques i socials del país. El tombant vers la planificació sistemàtica, vinculat amb la decisió de comentar la col4ectivització de l’agricultura i la de forcar la industrialització, s’esdevingué en 1929-1930. Aquest tombant, molt complex en les seues motivacions i la seua realització concreta, transforma de cap a cap les estructures socials de 1’URSS i acaba produint el sistema stalinista, amb les conseqüències que més tard han estat percebudes en tota la seua dimensió. En tot cas, els dos primers plans quinquennals dels anys trenta aconseguiren de forcar la marxa de la industrialització i de produir uns ritmes de creixement econòmic i utilització dels recursos productius del país que contrastaren de manera punyent amb la crisi general als pâisos capitalistes. Aquest procés conjunt d’industrialització i planificació reforcà la imatge d’equivalencia entre socialisme i planificació econòmica. Les planes de la Zfs es feren ressò dels debats sobre la planificació econòmica desenvolupats a I’URSS. El mateix Pollock hi havia estat interessat en el curs dels anys vint i havia publicat una recerca sobre els problemes econòmics soviètics durant la fase del comunisme de guerra i la NEPIS. Ara, el 1932 Pollock suspenia el judici sobre l’experiment soviètic, des del convenciment que l’extrema singularitat de les condicions russes el feien escassament il-lustratiu. Aquesta cautela coincidia amb la reserva de molts estudiosos, que plantejaven la planificació com un sistema viable en condicions de maduresa tecnica i econòmica. Aixo no fou obstacle, tanmateix, perquè la planificació soviètica actuara al Ilarg dels anys trenta com un sòlid punt de referencia en la recerca d’alternatives de planificació a la crisi capitalistar6.

Deixant a banda l’experiment soviètic -molt influent, inspirador de la planificació sobre bases socialistes, pero que obeïa a uns condicionaments decididament específics-, els anys trenta en conjunt constituïren una època d’intensa transformació, de mutació econòmica, social i política. Per bé que és important destacar elements de continuïtat amb els canvis esdevinguts ja als anys vint i, per tant, desmitificar la gran depressió com a tombant històric absolut, tal i com ha destacat Giacomo Marramao”, i que cal copsar en la seua especificitat cada una de les experiències -tan diverses- ocorregudes en aquel1 temps sense caure en reduccionismes apressats, hi ha tanmateix base suficient per afirmar el seu caràcter de cruilla essencial, duna banda, i de moment anticipador d’una altra. S’esdevingué aleshores, sota la pressió d’una de les crisis econbmiques més intenses que es coneixen, un canvi quali14

F. Pollock, «Die gegenwärtige Lage des Kapitalismus und die Aussichten einer planwirtschaftlichen Neuordnungn, Zfs, 1 (1932), p. 17.

IS Es tracta de Die planwirtschaftliche Versuche @ der Sowjetunion 19174927, Leipzig, 1929. l6 No foren poques les figures representatives dels Cunbits polític i cultural no estrictament comunistes que cregueren trobar llavors, en la planificació soviètica, una alternativa de reconstrucció social que calia adoptar a Occident, incapac de superar la crisi. ” Giacomo Marramao, Pluralismo corporativo, democrazia di massa, stato autoritario, dins Stato e capitalismo negli anni trenta, Roma, 1970, pp. 15 i 16.

53

tatiu en l’estructuració de les classes socials i les funcions de l’estat; aparegueren «noves i contrastants opcions de política econòmica, noves aliances de classe, nous acoblaments dels estrats socials... (la crisi) establí les bases d’una transformació dels rols institucionals i crea les premisses de la segona forma de l’estat burgès, és a dir, I’estat sociaN que es troba en l’origen del welfare state desenvolupat en la postguerra. Els economistes de 1’Institut de Recerca Social seguiren amb gran atenció i analitzaren amb profunditat alguns aspectes essencials d’aquestes transformacions.

ELS TEMES ECONGMICS

A LA ‘ZFS’

Al Ilarg de les planes que la Zfs dedica als problemes econbmics durant la seua existencia hom copsa una mutació de I’òptica prevalent en àmbits marxistes pel que fa a aquestes qiiestions en la dècada dels anys vint i anteriorment. El grup d’economistes que publiquen amb regularitat a la revista i especialment Friedrich Pollock no veuen la crisi del 29 -que semblava confirmar tots els postulats catastrofistesel memento mori del capitalisme sinó l’obertura d’una nova fase que calia analitzar amb atenció envers les transformacions i els fenòmens reals. Així, l’estudi acurat del desenvolupament de la crisi i de la depressió dels anys trenta apareix combinat amb una atenció constant a la qüestió de la planificació en les seues diverses variants. Aquest estudi i aquesta atenció es fan amb accents i instruments distints dels que havien presidit les discussions de dècades anteriors al voltant de la teoria de la crisi (com a capítol de l’economia política marxista). Això tingué també un reflex personal, en la mesura que l’exponent principal de l’antiga òptica, per dir-ho així, Henryk Grossmann, tingué una participació secundaria en I’elaboració econòmica del grup frankfurtià als anys trenta.

El text fonamental de Grossmann -economista d’origen polo& lligat amb el grup de Frankfurt en la dècada inicial sobretot-, Das Akkumulation und Zusammenbruchsgesetz des kapitalistischen Systems (1929), no jugà, pel que fa a la problemàtica i la metodologia, un paper digne d’esment en el tractament teòric que féu la Zfs dels problemes econòmics. Ial com ho declarava explícitament Grossmann, el seu propòsit o programa teòric consistia a demostrar l’existència d’una teoria de I’enfonsament orgànicament lligada amb la teoria marxiana del valor i l’acumulació. Per a Grossmann, Marx fixà l’existència d’un Iímit efectiu al desenvolupament capitalista, al si mateix dels mecanismes bàsics de funcionament del sistema; en la demostraci d’aquest element de la teoria marxiana, Grossmann es veia motivat a fer un replantejament metodològic, la qual cosa el porta a una atenció molt directa als textos de Marx, i aquesta es possiblement la seua millor aportaci619.

El contrast o, més encara, el trencament -que tanmateix no fou mai explícitentre les aportacions de Pollock i les de Grossmann és pal&. Aquest feia un tractament ‘s Lucio Villari, L’«economia della crisi» e lo Stato sociale, dins Stato e capitalismo..., op. cit., p. 45. ” L’estil de treball intel.lectual de Grossmann en aquest aspecte pot deduir-se ben bé del següent paràgraf: «No es tracta de fer una descripció detallada dels processos reals de l’entorn capitalista. De bel1 antuvi hem renunciat a exposar un material empíric i fins a cert punt exhaustiu. El treball ha de ser teòric i no pas descriptiu. En la mesura que hom ofereix material factual, la seua funcio es d’iblustrar proposicions i deduccions teorètiquew. (H. Grossmann, Das Akkumulations- und Zusammenbruchsgesetz des kapitalistischen Systems (ed. or., 1929) Neue Kritik, Frankfurt, 1967, p. X. 54

LXSPILL abstracte per fornir una demostració coherent, lbgicament impecable i fonamentada en una interpretació que es volia fidel de Marx, de la necessitat econbmica de l’enfonsament del capitalisme. Pollock, com ha subratllat F. Apergi, «d’una banda rebutjava la identificació crisi-enfonsament i d’altra reconeixia en l’evolucib experimentada en el conjunt de les intervencions anticrisi engegades en el món capitalista no tant processos d’ajust temporal com línies estratègiques de reestructuració de Ilarga durada adrecades a reequilibrar l’economia i la societat capitalistes al nivel1 més alt, caracteritzat per la intervenció sistematica de l’estat com a factor regulador de l’anarquia del mercat»20.

Ens trobem, dones, davant una veritable mutació metodològica i d’objecte de recerca, la qual cosa contribuí a donar forma a l’elaboració teòrica de conjunt de 1’Escola de Frankfurt. Les anàlisis de Friedrich Pollock i dels altres economistes que li eren propers (G. Meyer, K. Mandelbaum) forniren una base factual i uns principis interpretatius d’importància destacada per al desenvolupament de la teoria crítica.

Les posicions i l’àmbit de problemes que tractava Grossmann pertanyen al prolongat debat sobre la crisi i l’enfonsament que s’havia desenvolupat en el marxisme centreuropeu al llarg de les primeres dècades del segle, debat que prengué la forma d’una resposta al repte del revisionisme i que tractà d’establir les posicions autèntiques de la teoria grossmanniana amb referencia als canvis esdevinguts en el capitalisme d’enca de l’època de Marx. Els interlocutors polèmics de Grossmann són, dones, Tugan Baranovski, Otto Bauer, Rudolf Hilferding o Rosa Luxemburg. De fet, el llibre de Grossmann, publicat a frec dels anys trenta, constitueix la cloenda d’aquest debat, que ja no s’havia de reprendre en els mateixos termes. Si inicialment la crisi de 1929 semblava confirmar les prediccions de la teoria de l’enfonsament, les formes que prengué la recuperació econbmica dels anys successius -del New Deal als EUA a l’economia nazi a Alemanya- i les iniciatives que semblava prefigurar la discussió internacional sobre la planificació en un marc capitalista, plantejaven el problema d’una manera radicalment diferent. Friedrich Pollock s’insereix així en un altre àmbit problematic, per bé que amb una voluntat explicativa respecte a les transformacions en curs i els canvis previsibles que serva, en el fons, la mateixa inspiració ideal.

La regulació possible del capitalisme era el punt de referencia de Pollock en les seues elaboracions d’aquesta època. És interessant veure com mentre que Grossmann s’expressava en les pagines finals del seu llibre en termes com els següents: «&s practicable la regulació, la planificació de l’economia sobre bases capitalistes? Es totalment impossible [. . .] Que l’acumulació del capital al si del mecanisme capitalista s’esdevinga sobre la base de la concurrencia d’empresaris individual o d’una serie d’agrupaments capitalistes cartel.litzats i en lluita els uns amb els altres, és en si mateix irrellevant pel que fa a l’aparició de la tendencia a l’enfonsament i a la crisi»“‘, Pollock plantejava els problemes en termes nous i diferents. Per a el1 la crisi iniciada el 1929 tenia eixides capitalistes que passaven per l’augment de la intervenció estatal i l’establiment d’una nova relació entre I’esfera econòmica i l’esfera política, cosa que podia tenir greus repercussions de caire social i polític. Ja el 1932 afirmava amb tota claredat que la crisi podia ser superada amb mitjans capitalistes i que el capitalisme monopolista podia subsistir per un temps de durada imprevisible. Tot i que no

”

F. Apergi, op. cit., p. 31.

F. Pollock, «Die gegenwärtige Lage...», Zfs, 1 (1982), p. 8.

excloïa la possibilitat -antideterminista com era- de noves i greus crisis, la hipòtesi d’un enfonsament no era presa en consideració. Segons Pollock, per tant, hom no havia d’esperar cap enfonsament automàtic del capitalisme. 1 afegia que no hi havia, en termes econòmics, una pressió irresistible per a la seua substitució per un altre sistema econòmic. De fet, l’aguda percepció de F. Pollock anava per un altre camí, el de la fi, no del capitalisme, sinó de la seua fase liberal.

Afirmacions com aquesta sovintegen en els articles de Pollock als anys trenta.

Una concepció homogenia lliga la seua anàlisi de la crisi de 1929, de la hipòtesi de la planificació (capitalista) i de la cristallització provisional dels canvis esdevinguts en el sistema amb la constatació cap a principis dels anys 40 de l’obertura d’una nova fase: el capitalisme d’estat.

El tractament dels temes econòmics a la Zeitschriftfür Soziulforschungfou continuat i important22. Tot i que la revista ha assolit la seua rellevància per d’altres aportacions, bàsicament pels treballs de Horkheimer, Marcuse i Adorno, l’atenció als temes econòmics poc tinguda en compte pels estudiosos de PEscola de Frankfurt, d’orientació sobretot filosòfica i, en menor mesura, sociològica, és impossible no adonar-se de la seua significació en l’elaboració interdisciplinar i totalitzadora que animava la teoria crítica en aquesta fase. Com ha assenyalat Alfred Schmidt, aquests treballs econòmics ((constitueixen un correctiu substancial als articles de temàtica filosòfica i de teoria cultural; d’ells procedeix el contingut econòmic (massa sovint negligit en les discussions actuals) de la teoria de la historia elaborada per Horkheimer i els seus amics»23.

Segons Pollock, la crisi del 29 pertanyia al seguit de pertorbacions inherents al sistema; era de causació endògena, per bé que agreujada per diverses causes externes.

Tanmateix, importants transformacions estructurals eren responsables del seu abast.

Aquestes transformacions estructurals havien acabat amb la fase liberal del capitalisme. El predomini de les grans unitats econòmiques i les intervencions de l’estat havien acabat amb l’automatisme regenerador del mercat. Com a resultat de tot això apareixien respostes que no feien sinó mostrar la capacitat d’adaptació del sistema.

Remarcava I’obertura d’una nova fase històrica. La planificació n’era un tret bàsic, com ho demostrava el debat internacional al seu voltant, inspirat tant per experiències en curs com pel reconeixement unànim de la necessitat de la regulació. D’aquí ve l’interès amb que fou seguida aquesta problemàtica, la qual cosa féu que l’estudi de les possibilitats que oferia la planificació per evitar les incidències més greus de la tendencia a la crisi inherent al capitalisme constituïra un dels centres d’atenció. $om es pot, pero, situar la interpretació de Pollock en el context de les teories de la crisi vigents en aquells anys al si del marxisme? De fet, com ha escrit Giacomo Marramao, no és gens facil enquadrar la teoria de Pollock en el marc esquematic habitual de les teories marxianes de la crisi. Per bé que no hi ha dubte que el seu pensament se situa en el marc conceptual del marxisme, el nivel1 teòric en el qual es mou esta centrat fonamentalment en una anàlisi extensa del món dels fenòmens observables, amb una amplia utilització de les fonts empíriques, estudis i treballs de **

Per un estudi específic de la presència dels temes econbmics a la Zfs, vegeu: Gustau MuíIoz, Cri-

si capitalista

i planificació.

Una aproximacid

alpensament

econòmic

a I’Escola

de Frankfurt

Tesi de Llicenciatura, Facultat de Cikncies Econòmiques, València, 1984, esp. el cap. 3.

23 A. Schmidt, Die ‘Zfs’..., cit., p. 61.

56

(1932-41),

diversa procedencia. Pollock no fa, dones, en primera instancia, una anàlisi abstracta de la crisi vinculada als resultats teòrics de Marx transformats en una mena d’algoritme autoreferent. Ara, això no implica que no hi haja en el1 una teoria subjacent de la crisi, per bé que inarticulada en termes teòrico-abstractes. Pollock ofereix dues explicacions bàsiques combinades. La primera esta basada en la desproporcionalitat i vincula la dimensió de la crisi dels anys trenta amb la pèrdua per part del mecanisme de la crisi -entes com a moment necessari de reorganització del sistema, que encadena fases de normalitatde la seua eficacia per restablir les proporcions pertorbades. La segona, que obeeix a un plantejament més global, apunta a l’enfrontament entre forces productives i relacions de producció en un moment específic del desenvolupament capitalista, amb l’aparició de dos mètodes bàsics (la reducció -destruccióde les forces productives i la readaptació -modificació sense superació- de les relacions de producció) per tal d’arribar a un nou equilibri. La intervenció estatal i els elements de planificació assoleixen ací tot el seu sentit. Aquest enfrontament global, pero, no és interpretat en termes inequívocs com a lligat amb la tendencia descendent de la taxa de benefici. No hi ha en Pollock una referencia directa a aquesta tendencia, que tanta importancia té en l’anàlisi de Grossmann, en termes de conjunt, i que afecta el capital en la seua globalitat.

Segons Pollock, la dimensió assolida per les forces productives -bàsicament el volum de les unitats productives tècnicament determinatagreuja les desproporcionalitats que apareixen normalment en el desenvolupament capitalista i la pèrdua sectorial de rendibilitat, que en la fase anterior (de la lliure concurrencia) trobava un mecanisme corrector a través de l’autoregulació del mercat i la crisi. En la nova fase del capitalisme, aquest mecanisme ja no funcionava amb igual efectivitatz4. La planificació al si del capitalisme, malgrat les seues dificultats teòriques i practiques, tècniques i polítiques, podia permetre, en el marc de la readaptació de les relacions de producció, introduir un element d’ordenació capac de fer sobreviure, durant un temps de durada imprevisible, el capitalisme. Aixo vincula la crisi i la planificació en el pensament de Pollock, un pensament basat en una interpretació del procés capitalista a escala d’anàlisi factual i històric més que no abstracte i teòric, per dir-ho de manera sumaria.

EL CONCEPTE

DE CAPITALISME

D’ESTAT

Tant l’anàlisi de la crisi com l’estudi crític de la teoria de la planificació tenien com a funció bàsica copsar les tendències del desenvolupament econòmico-social en una època de gran trasbals. Diverses experiències en curs, així com una evolució política cada vegada més preocupant a mesura que passaven els anys, plantejaven una serie d’interrogants que feien urgent determinar quina línia d’evolució social era previsible en un context de canvis estructurals accelerants. Pollock estava convencut que «el Iliure canvi i l’empresa lliure del segle XIX van morint» i que tractar de ressuscitar-los era endebades. Mentrestant, el capitalisme d’estat en la seua forma totaSegons Pollock, l’indubtable augment del volum de les unitats econbmiques -fruit de l’evident pro& de concentració i centralització del capital- i la incipient intervenció estatal menaven a una creixent rigidesa de l’economia que havia posat fora de joc els anteriors mecanismes d’ajust. L’anàlisi més extensa de la crisi es troba a F. Pollock, «Bemerkungen zur Wirtschaftskrisen, Zfs, 2 (1933), p. 324.

57

LXSPILL litària representava «una amenaca mortal per a tots els valors de la civilització occidental».

El concepte de capitalisme d’estat que proposa Pollockz5 té un caire weberià de tipus ideal: compila elements que operaven àmpliament en la realitat, tot i que l’esquema resultant no reproduïa exactament cap realitat, concreta. En definitiva, es tractava d’integrar en un model de conjunt l’essència dels processos de desenvolupament econbmic i social que havien tingut lloc a Europa d’encà de la fi de la Primera Guerra Mundial, època en que s’operava la transició del capitalisme privat al capitalisme d’estat. Aquest -que podia ser totalitari o democratic- constituïa un ordre social que es distingia del capitalisme privat, del qual procedia, en els següents aspectes: 1) el mercat hi perdia la seua funció de control en l’equilibri de la producció i la distribució; 2) I’estat feia servir controls directes i pseudomercats per regular i augmentar la producció, tot arribant al ple ús dels recursos; 3) en la forma totalitaria, l’estat era l’instrument de poder d’un nou grup dominant (el sector més fort del capital, la capa superior de la burocracia estatal, la burocracia política), mentre que en la forma democràtica encara persistia el control popular.

La hipòtesi bàsica de Pollock presenta el capitalisme d’estat com un successor del capitalisme privat quan el mecanisme de mercat ja no es troba en condicions d’assegurar la plena utilització dels recursos disponibles. Els monopolis privats i la intervenció governamental substitueixen progressivament les empreses de dimensions reduïdes i el lliure canvi.

Per no estendre’ns excessivament en aquest punt, cal dir que, en definitiva, la idea del capitalhe d’estat (que Pollock desenvolupa amb referencia directa a l’Alemanya naziz6) és el reflex d’un moment històric molt determinat (finals dels 30 i comencaments dels 40). S’adaptava sobretot a una experiencia que, posteriorment, no s’ha vist confirmada in extenso pels fets, per bé que nuclearment hi ha tendències de llarga durada molt ben copsades. La seua major limitació és l’escàs desenvolupament teòric de la variant democràtica proposada com a existent en part i, més encara, com a desitjable.

Aquí es troba potser una de les insuficiències principals de l’anàlisi de Pollock i, per extensió, de les interpretacions de Horkheimer al voltant de l’estat autoritari, el món de l’administració total i el ple domini de la rad instrumentaP. Cal dir, aixo no obstant, que les extrapolacions més o menys apressades eren un aspecte inherent a un moment, com aquell, de trànsit entre dues formes de societat. 1 que constituïen, d’altra banda, un tret molt estes en l’ambient intellectual de l’època. Recordem, per exemple, les de Schumpeter, quan interpretava en termes de la fi previsible del capitalisme una evolució que, efectivament, estava acabant amb les premisses i realitzacions de la seua fase liberaPE. 0 les de Karl Mannheim, sintetitzant l’experiència dels anys El text clau de Pollock sobre aquesta qüestió és «State capitalismn, Zfi, 9 (1941), 2, pp. 200-225.

26 «UAlemanya nacional-socialista: ¿un nou ordre?» és el tito1 de la darrera conferencia, pronunciada per Pollock, d’un cicle organitzat per 1’Institut de Recerca Social a la Universitat de Cohímbia, Nova York, a finals de 1941. El seu text fou publicat al darrer número de la Zfs (vol. 9, núm. 3), el mateix que contenia l’impressionant assaig de Horkheimer «El final de la raó». Els altres participants en el cicle esmentat foren Herbert Marcuse, Franz Neumann i Otto Kirchheimer. n Sobre aquesta qüestio, vegeu Jacobo Muñoz, &Gg a Max Horkheimer, Hom fascant, Barcelona, 1984.

28 Vegeu J. A. Schumpeter, Capitalisme, socialisme i democràcia, Barcelona, 1966. (Uedició original aparegué el 1942). Especialment la segona part, «Pot sobreviure el capitalisme?»

58

trenta amb fórmules com ara: Galternativa ja no és ‘planificació o laissez faire’, sinó ‘iquina mena de planificació ?‘, des de la convicció que «tots estem caminant en la mateixa direcció ver-suna mena de societat planificada, tot i que, en molts aspectes, seran diferents i que la qüestió rau a saber de quin tipus sera aquesta planificació»2g.

CLOENDA L’anàlisi de les transformacions estructurals com a determinants de la crisi i l’estudi de les respostes polítiques i econòmiques a aquesta en termes d’una mutació del paper de l’estat, la valoració anticatastrofista de les tendències operants en el sistema, que no es veu amenacat per forces purament econòmiques, són les grans aportacions dels economistes frankfurtians a la teoria crítica en els anys trenta. No hi ha dubte que foren recollides en l’elaboració d’intenció més globalitzadora d’altres membres de 1’Escola de Frankfurt (per exemple, i sobretot, Horkheimer i Marcuse). Tanmateix, hom no ha de veure-hi una estricta distribució de tasques; no hi ha cap economicisme estret en Pollock; més aviat, al contrari: els seus treballs econòmics interrelacionen diversos nivells de la realitat social i apunten sempre a la fonamentaci d’escenaris previsibles. No s’està, per la seua banda, de formular ja els pronòstics escaients.

Des del punt de vista de la historia del pensament, de la historia de la crisi dels anys trenta i de la historia de les interpretacions de la crisi, el valor de les aportacions de Friedrich Pollock -un frankfurtià injustament desconegut entre nosaltres- no s’esgota, ni de bon tros, en aquesta contribució a una filosofia social de caire més ampli. Són aportacions que conserven encara un valor i una exemplaritat -per la informació que incorporen, el coneixement que aporten, els procediments intelelectuals que fan servir- totalment irreductibles.

29 Karl Mannheim, Diagndstico de nuestro tiempo, (ed. or., 1943), Mèxic, 1966 i Llibertat, poder democràtica, Barcelona, 1965. La citació procedeix d’aquesta última obra, p. 31.

i planificació

59

I’ESPILL

T

ORTURAT per un regne d’ombres.

No sé per que escric aquestes notes.

Segurament redacte aquestes notes per tal de conformar el quadern de bitàcola del meu devenir a la deriva, amb l’esperanca que la disciplina que m’imposarà l’escriptura ordene, d’una manera coherent, el desordre d’idees que burxa i nafra el meu cervell.

Escric aquestes notes com una mena d’expurgació, amb la ferma voluntat d’alliberar-me o, si més no, de comprendre les meues innombrables flaqueses... o perque no vull renunciar, abans que tot es perda en el no-res, al plaer recobrat de la nostalgia.

0 potser que estriga aquestes notes només per venjar-me, cegament, amb els mots.

67

Haig de confessar que els reptils, i més concretament els ofidis, han tingut un paper molt important, i fins i tot decisiu, en la meua educació; és a dir, en el pòsit d’experiencies i de coneixements que han anat modelant la meua vida, ja que la seua presencia ha estat un fet bastant quotidià durant tota la meua infantesa, i també en la meua adolescencia: he conegut primer l’esbufec de la serp que el mio1 del gat o el lladruc del gos.

1 aquesta peculiar avinentesa que m’ha tocat viure per sort, o potser per infortuni, té una explicació ben simple, i és la següent: Encara que els sigillosos animals inspiren a una gran part de les persones esglai, adversió o repugnancia -com era el cas dels meus avis paterns, i sembla que també del meu avi matern- per contra, la meua mare estimava els ofidis, de tota mena i mesura, sense rebujar-ne cap.

A més a més, tenia una gran aptitud a ensinistrar-los, i els tractava amb tanta deferencia que molta gent, en veure-la com s’hi adrecava i com es comportava amb ells, tractaven d’esbrinar de la seua conducta l’indici d’un afecte més intens, més pregon.

Recorde que, quan jo tenia sis anys, ella n’estimava un de l’espècie anomenada Anguis fragilis, també coneguda popularment sota la denominació de serp de vidre, a qui li havia posat el nom asteca de Coatl. 1 que aquella bestiola vulgar, viscosa, insignificant, de color gris i amb unes taques blavoses sobre el llom que no arribava ni a fer els 30 centímetres de llargària, tenia un lloc molt important en el món de les seues preferències.

Era, aquella, una serpeta mascle, un mascle irritable, molt susceptible en diria jo, perque a vegades, només en pressentir el més mínim perill, o que li ho semblara -sobretot si era prop de la meua mare-, se t’encarcarava engallint-se davant teu en una artificiosa tibantor, i amb el cap redrecat et mirava fixament, com si et volguera atacar per defensar-la o n’estiguera gelós d’algun possible rival; malgrat el fet de ser completament inofensiva i d’una gran fragilitat. 1 jo I’odiava. La detestava amb totes les meues forces, perquè m’indignava que un ésser tan petit poguera ser estimat per 68

la meua mare, a qui volia solament per a mi, sense compartir-la cap persona, ni amb cap animaló, ni amb cap cosa.

amb ningú: ni amb

Després, amb el temps, els gustos de la meua progenitora van canviar, i preferí voltar-se d’exemplars més grans, de serpents d’altres especies i vestidures.

Tanmateix, cal precisar que l’afecció que la meua mare sentia pels ofidis, que gosaria qualificar d’atàvica, tot i ser una mica difícil d’escatir, no és tan singular, ni tan estranya, com puga semblar a primera vista.

Per exemple, el doctor C. G. Jung, al seu llibre Man and his symbols, esmenta el fet que certes tribus primitives, com ara els nyaga del Congo, creuen que l’home té una anima dual o múltiple; i que en determinades circumstàncies una d’aquestes animes passa a un animal, un vegetal o un mineral, o viceversa, i s’hi estableix una mena de relació, de vincle o de trasbals fraternal, entre l’home i un dels tres regnes de la naturalesa.

Estic convencut que el cas de la meua mare era ben pròxim al referit pel doctor Jung, pero no pas el mateix.

Ma mare, Severina Galindo i Pahoner, va nàixer en un ranxo de les rodalies de la ciutat mexicana de Cananea, a I’estat de Sonora, prop de la frontera amb els Estats Units. 1 una de les possibles claus de la seua existencia me la va descobrir Candelaria, una índia iaqui, que va ser minyona de la meua famMa des de l’edat de dotze anys fins que va morir de vella a la nostra casa de Santa Mònica, California.

Candelaria era una doneta sorruda, innocent, de poca alcària, amb els cabells canusits, el front alt, la cara una mica pigosa, les dents blanques i un esguard de xiqueta entremaliada que, de tant en tant, com si et volguera sorprendre amb un canvi d’humor, esdevenia esquerpa en el tracte, enigmatica.

Aquest seu caràcter es completava amb un rostre fustigat pels anys de servei domèstic. Un rostre que als moments més greus, o tensos, adquiria un posat insuportable, d’una indiferencia o d’una duresa quasi animal, que contrastava amb la seua manera de pentinar-se o de vestir-se: una llarga trena rematada per una cinta, generalment blava, i bruses i faldes de colors vistents i cridaners.

Era filla d’un maistro de la familia de Cajeme, el cabdill iaqui que es va rebellar contra els mexicans l’any 1885, pero no sé quin vincle de parentiu tenia amb ell.

A Candelaria, la va salvar d’una mort segura el meu avi, que formava part de l’exèrcit del general Otero, quan aquest militar ordena la matanca de Navajoa, el 17 de marc de 1882. Aleshores Candelaria només tenia que set anys. No recorde on la va trobar, solament sé que era una xiqueta esglaiada, amb els ulls temorosos i el ventre inflat per la fam, que li va fer llàstima. 1 que quan les tropes s’acarnissaven amb la població, el meu avi va amagar-la darrere d’uns arbrissells.

Més tard, en fer-se de nit, va fer la bona acció de tornar a buscar-la i de deixarla, en passar per Gaymas, a càrrec de les monges Josefines del pare Villaseca; malgrat el fet que Juan Nepomuceno, que així li deien al meu avi, considerava tots els 69

L’ESPILL indis «Flojos, borrachos y ladrones», sense fer distinguos de sexe o d’edat; i que tampoc mai no es va distingir pels actes d’humanitarisme.

Al cap de dos anys, com que pensaven que la meua avia Elionor no podria tindre família, el seu marit va anar a buscar la xiqueta índia, a fi que li fera companyia i distraguera la seua muller; i des d’aquell dia Candelaria va viure amb la meua família, fent faenes domestiques i ocupant-se de la tuina. Feia un excellent guacabaqui i unes delicioses paneles.

Alguns dissabtes, habitualment a la tarda, o en els dies de pluja, que, segons ella, li produïen una gran «tristesa al fetge», havent dinat, després d’alcar taula i acendrar els bronzes de la tuina econòmica, s’engatava una micoteta amb cervesa o bacanora, una mena de mescal blanc, s’asseia al balancí amb una gran nina de goma als bracos, que la meua avia havia comprat del catàleg Sear’s, i bressolava dolcament Camino, que era el nom que havia posat a la nina. 1, en un escenari d’atifells de coure penjats ordenadament, comencava a trenar histories. Histories que ella, amb els ulls rutilants de vivor, feia discórrer atzarosament en un seu espanyol emfasitzat, lent, vacillant, que li havien ensenyat les monges josefines, amb els principis del dogma catòlic (versió catecisme Ripalda). Perquè segons em va dir l’àvia, l’idioma de Candelaria era el cahita, pero jo, llevat de sentir-li’l en alguns esporàdics renecs, mai no li’l vaig oir parlar.

Tanmateix, aquelles histories prenien en la seua maldestra dicció un candor i una tendresa que m’encisaven.

Recorde que em narrava els seus relats fragmentàriament, amb molta parsimònia, els quals jo després reconstruïa a la meua memoria com si reunira les mosseles d’un mosaic bigarrat, exultant.

1 entre aquelles histories estava la de la meua mare.

‘Iàl com m’ho va contar ella havia succeït el següent: Quan la meua mare, Severina, era una nina de pit -cree que solament comptava que amb set setmanes de vida-, s’adonaren que a l’hora de mamar, tota frisosa, rebutjava el pit de la meua avia; i que, a més a més, passava els dies plorant sense conhort.

Com que la xiqueta no millorava, que pel que es veia anava perdent a carnes la llacor, avisaren el metge rural que atenia els habitants d’aquell allunyat paratge.

Aquest, en examinar l’infant, no hi va veure cap símptoma de malaltia, sinó un estat molt greu de desnutrició. Tot es reduïa segons ell, i tenia una bona part de raó, a un fet forca inquietant: la meua mare patia fam.

El diagnòstic, que fins i tot arriba a indignar els meus avis, no era massa aclaridor, perqub el mateix Zeferino Cifuentes, el metge, reconeixia que malgrat que la meua avia encara jeia al llit, afeblida pels rigors del par-t, la seua llet era normal i suficient per alimentar la seua filla.

Tres dies més tard, don Zeferino, recelant-se l’origen d’aquell estat tan preocupant, va manar que cada dia s’enramara pertot arreu del soler de la cambra, com 70

IXSPILL si hi sembraren a eixam, una capa de cendra finíssima; pero aquesta argúcia no va donar cap solució satisfactoria.

Fou al cap d’una setmana, i després de moltes peripècies que jo no m’estendré a relatar, que un dia descobriren, al pati interior de la casa, un arrossec sinuós que moria al peu de la finestra de l’àvia Elionor.

Era el vestigi d’una serp que cada nit s’emboscava entre el matalaf i els llencols del llit de la partera, i que a l’hora d’alletar la meua mare ficava la punta de la seua cua dintre de la boca de l’infant, perquè s’hi distraguera, mentre ella s’aferrava al pecó del pit, i hi mamussava, goluda, la llet materna.

1 tal com explicava Candelaria, amb la fe més absoluta, per mor d’aquest incident, a la meua mare li va quedar la gràcia, és a dir, el do o el favor de mai no ser atacada per cap de reptil. Perquè arran d’aquella relació extraordinaria, triangular, s’havia establert entre els tres: la meua mare, l’àvia i aquel1 subordre dels rèptils, una mena de vincle indestructible, un pacte natural fonamentat en una alianca ineluctable, secreta, misteriosa.

La colobra que va protagonitzar aquel1 fet, un bel1 exemplar de serpent reial de dos metres de Ilargària, cap finíssim, coberta d’escates negres i brillants, que lluïa anells de color gris en cada tram de deu centímetres, va ser partida en dos trossos.

La va descobrir un sancallós de Zacatecas, José Esperidión Giménez, caporal del ranxo, quan aquesta rampava, cauta i serpentejant, per la cresta calcinosa de la paret, volent entrar per la finestra. Aleshores Esperidión va agafar una branca i, amb ella, va trencar la serp per tres llocs, sense tocar-li el cap, i la va deixar morir. En acabant, després de morta, la posa a assecar al sol, feta dos péntols, damunt d’un roser de roses blanques florides.

Amb tot i això, i sempre segons la versió de Candelaria, la meua avia Elionor, al cap d’una setmana de restar les despulles de la serp a les inclemències de la intemperie, d’amagatotis, va estotjar-la en una delicada capseta de sàndal amb incrustacions geomètriques de nacre. 1 més tard, quan la seua filla va ser gran, li la va regalar, tot contant-li aquel1 cas tan estrany.

Altrament, l’explicació de la meua avia era ben distinta; i encara avui no sé, de ciencia certa, quina de les dues em va dir la veritat. Potser en aquel1 cas Elionor, que tant valorava la franquesa, em va mentir per por de no esverar la meua anima d’infant amb les truculències d’aquell fet, no ho sé.

Ella centava que tot és reduia a un petit incident quotidià, sense cap importància, que sempre m’explicava de la següent manera: aleshores Juan Nepomuceno, el meu avi, tenia una boa a casa en lloc d’un gat o una gata; una boa innocua i domesticada, YEustàquia, que s’ocupava, amb prou d’èxit, de mantindre a ratlla els rosegadors que, com una plaga bíblica, proliferaven per tota la casa. Una situació, la de la boa, que en aquells dies no era completament insòlita als estats mexicans.

El ben cert és que el meu avi, tot i que li repugnava, permetia algunes Ilibertats a la serp, com ara dormir al sofà de la sala d’estar o beure llet d’un tifell posat sobre el terra de la tuina.

Pero, una nit, Juan Nepomuceno, que era un gran bevedor, d’aquells «de horror al agua: amor al pulque», que feia «las mhíanam, l’aperitiu del migdia, el digestiu 71

L’ESPILL de la tarda i li calia celebrar el «sanlunes» de cada setmana (a més a més, amb un gran venta11 de gustos, des del vodka al vi de codony, passant pel moscatel1 de Parras), va tornar a casa un puntet carregat de tequila, i, en apartar la tapadora per clavarse al llit, hi va veure 1’Eustàquia que dormia plàcidament al costat d’Elionor. 1 com que, pel que sembla, no era un home de moltes reflexions, s’ho va prendre a la valenta, com una profanació irreparable del talem matrimonial; de tal mena que, encegat per la ira, va agafar el primer objecte contundent que va trobar al seu abast, un gran paraigua que hi havia a la bastonera, i la va apallissar fins deixar-la morta.

La meua avia afegia que la historia que centava l’índia li l’hauria oïda a un rector català que atenia espiritualment les monges que l’havien educat a Guaymas. Es tractava del miracle de Barbastre. Aquel1 religiós, el pare Magí, era de Tortosa; Elionor en tenia referències per la colonia catalana de Mèxic, perquè ella procedia de Girona. Elionor i la seua família el 1869, després de la Gloriosa, havien emigrat a Amèrica, i s’hi afincaren a Jalisco, on obriren una casa de préstecs. El miracle, que hipotèticament hauria contat el mossèn tortosí, i que hauria donat peu a la contalla de Candelaria, també el coneixia l’àvia Elionor; fins al punt que em deia, quan m’explicava l’incident, que encara tenia a la memoria la xilografia que illustrava el romanc de cordel1 i canya d’aquell fet tan famós que, si fa no fa, era el següent: «Una mare i una filla quedaren embarassades pel mateix temps i van parir el mateix dia; pero, a la setmana, a la mare se li assecaren els pits i la seua filla es va negar a compartir la llet destinada al seu nadó amb el seu germanet. En càstig per la negativa, cada nit dues serpasses s’abraonaven als pits de la jove mare; fins que fou alliberada d’aquell suplici per intercessió de la Moreneta, la Mare de Déu de Montserrat».

Segurament que el pare Magí, de qui par-lava Candelaria amb una gran veneració, li havia contat el miracle de Barbastre abans de vindre a casa nostra, i després ella n’havia fet un pallo1 amb el prodigi, l’incident de la meua avia i les seues creences paganes.

Tot aixo m’ho centava Elionor amb una mica de desdeny, d’incomoditat; ja que li sabia greu que Candelaria haguera gosat parlar-me’n. Perquè la meua avia, encara que estimava l’índia, li guardava les distancies; ates que no consentia que els criats foren «igualados» o insolents amb els amos. «La confianca, a la Ilarga -em deia-, em fa oiw.

Tanmateix, em ve al cap que forfollant l’armari de laca xinesa que hi havia a les golfes, o en la calaixera d’elepència de la cambra de la meua mare, hi vaig trobar, entre les aromes de llimó i de poma que traspuaven la fràgil tibantor d’un llencol blanc, pulcrament plegat, la capsa de sàndal, i, dins d’aquesta, una mica arnada, la pell d’una serp en dos trossos: feia olor de rosa marcida.

73

LXSPILL Del pare de la meua mare, Juan Nepomuceno, que jo no vaig conèixer, no tinc massa informació, sinó tota una serie de detalls i de dades que em ballen pel cap com si les haguera apreses d’un manual d’histbria o d’un llibre de miscellànies.

Juan Nepomuceno Galindo Mistral, que aquests eren el nom i cognoms del meu avi, havia tingut una casa de enganche a la ciutat de Mèxic, en el carrer de la Magnolia, des d’on enviava peonaje a finques agrícoles de Tabasco, Yucatán i el Valle Nacional de Oaxaca, amb unes condicions contractuals que vorejaven l’esclavatge. Fou sergent de Rurals de l’Estat, havia format part de l’acordada de Cananea, i va ser un grapat d’anys la mà dreta, i armada, del Jefe político d’Hermosillo, durant el règim de Porfirio Díaz, és a dir, un brillant historial.

Era fil1 de Veracruz i conegué la meua avia a Mèxic, quan aquesta anava a passeig, del bracet de sa tia Hortensia, per l’avinguda dels Plateros. A Elionor li agradava de contar-me, fil per randa, aquel1 encontre, com també la cogida de Rodolfo Gaona, que ells van presenciar a la placa de bous de Puebla el dia 13 de desembre de 1908, en que una de les banyes del brau que hi lidiava va penetrar el cos del torero més de 20 centímetres.

Juan Nepomuceno va morir de meningitis la vespra del Nadal de 1910.1 després de la caiguda del dictador Porfirio Díaz, esdevinguda el mes de julio1 de 1911, la meua avia va vendre les terres i el ranxo de Cananea, unes sucoses participacions en una mina de coure i la finca de Pitiquito i, amb el fruit de la venda, 30.000 dòlars de plata mexicana, va emigrar a California amb la seua filla, ma mare, i Candelaria.

S’installaren a San Mateo, un Poblet costaner de la badia de San Francisco.

No sé si Elionor va estimar sincerament el meu avi, pero sí que tinc la certesa que li va guardar una pregona lleialtat a don Porfirio, el dictador, a qui considerava: «Faedor del Mèxic modern», «model de virtuts familiars» i «portador de la pau i de la tranquiLlitat»; i que aquesta mena de devoció li va durar bastants anys.

Recorde que sobre la calaixera de la còmoda de la seua cambra, com si presidiren l’estanca, hi havia quatre xilografies emmarcades en Ilistetes daurades, amb les imatges següents: a la dreta, el president Porfirio; dempeus, en escors, vestit de generalíssim i llevant-se el barret, digne i reticent, com si saludara amb una certa displicencia; al bel1 mig la Moreneta i Nuestra Seiiora de Zapopán; i, a l’extrem esquerre, un ful1 volant o papelerillo de la Gazeta callejera titulada: «Una mujer se divide en dos mitades, convirtiéndose en serpiente y en bola de fuego», illustrada amb un dibuix maldestre. Cree que totes quatre havien eixit de la mà de Posada.

Davant de les icones, dues animetes cremant oli en dos vasos. Encara que mai no vaig saber per a qui era aquel1 oferiment votiu: per a les verges, per a Porfirio o per a la dona del prodigi.

Fou a la La temptation de Saint Antoine, de Gustave Flaubert, que hi vaig ensopegar per primera vegada amb el mot ofita. 1 de seguida em va picar la curiositat, perquè allò que ocorria al pla de la ficció, m’era forca interessant, i bastant pròxim i familiar.

En aquesta fallida peca teatral, l’autor dedica el capítol III als heretges i les seues doctrines i, entre altres, hi descriu el ritual de la secta dels ofites: partidaris d’una doctrina nascuda al segle II d. C., els seguidors de la qual retien culte a la serp.

LWILL En aquest cas, el gran novel.lista francès ens presenta, al bel1 mig d’un escenari aspre, desèrtic, Sant Antoni afligit per innombrables proves i temptacions, a que constament es veu sotmès. L’eremita contempla, amb un gran estupor, una cerimònia d’ofites que oficia un personatge ad hoc: I’inspirat. El text, que no me n’estaré de transcriure’l, fa així: «Viens! Viens! sors de ta caverne! Véloce qui cours sans pieds, capteur qui prends sans mains!

Sinnueux comme des fleuves, orbiculaire comme le soleil, noir avec de taches d’or semé comme le firmament d’etoiles! Pareil aux enroulements de la vigne et au circonvolu tions des en trailles!

Inangendré! mangeur de terre! toujours jeune! perspicace! honoré a Epiadure!

Bon pour les hommes! qui as gueri le roi Ptolomé, les soldats de Moise, et Glaucus, fils de Minos! Viens! Viens! sors de ta caverne».

Tot seguit una serp, en aquest cas un pitó grandíssim ix d’una canastra i envolta un pa, tot acotant el cap, com si volguera davallar al terra. Aleshores la congregació, a fi i efecte que el reptil no siga profanat pel soler, s’hi ofereix entusiasta perquè l’animal s’arrossegue, llesficosament i lenta, sobre els pits, caps i bracos nus dels fidels.

Anys després vaig trobar, arrambat entre rebuts d’aigua, llum i gas (sempre em ve de gust racassejar armaris i calaixeres o regirar àlbums o llibres) que guardava la meua mare en una arquimesa espanyola, una foto boirosa, desfocalitzada o moguda, on apareixia un grup que tenia tota la traca de pertànyer a una comunitat religiosa.

1 tot i que la seua imatge difusa semblava que es resistira a la meua recerca, s’hi podia evidenciar una colla de persones en un àmbit tancat, reduït, amb tot l’aspecte de ser un recinte eclesial, corpreses per una mena d’èxtasi o d’histèria collectiva.

Al centre d’aquell cenacle d’exaltats hi havia un ser femení passant-se, amb complaenca, una serp pel front: cree que era la meua mare. 1 si no ho era se li assemblava molt.

Just darrere d’ella, a la paret del fons, hi havia un reto1 on vaig llegir, dificultosament: «The Dolly Pound. Church of God with Sings Following». A la bescara de la foto, un nom i una data: Chattanooga. Tennessee. 5.V.47. Recorde les dades nítidament .

1, que jo sàpiga, els meus pares només anaren a Tennessee en viatge de noces, l’any 1930.

Iblustracions de Neus Sanfèlix 75

NOTA DEL TRADUCTOR: Josep Tordera, nascut a València, 6s psiquiatre i resideix actualment a Montreux, Suïssa. Els poemes aci traduïts, de retorn a la llengua del seu país, formen part del poemari L’tfchappatoire de la parole, publicat per la Pensée Universelle, a París, el 1985.

VS.

L’ESPILL

L

A producció és la creació del pobre.

L>ESCRIPTURA:

rierol de Narcís.

PER protegir-me de la gent els faig riure. No es pot mossegar i riure tot alhora.

La production est la création / du pauvre.

L’écriture: la rivibre de Narcisse.

Pour me protéger des gens, je / les fais rire. On ne peut pas / rire et mordre en même temps.

79

ESPILL

ALLA on mai un no ha estat mirat hom esdevé orb.

DE vegades la veritat no és sinó una mentida dita amb tranquilalitat de consciència.

ELS seus ulls eren la part visible de la generositat marina.

La oti on n’a pas été regardé, / on est un aveugle.

La vérité est parfois un mensonge / fait avec bone consciente.

Ses yeux étaient la partie / visible de la génkrositk / de la mer.

80

LXSPILL

L>ARBRE creix per la forca del record d’antigues primaveres.

AL matí, el gal1 canta per allunyar els somnis, ai, de ser gallina.

L’arbre croît par le / souvenir des anciens / printemps.

Le matin, le coq chante / pour éloigner les rêves / d’être une poule.

81

í&IBICIóS com era, aspirava al Tot i també a una miqueta de Res.

L'AFORISME: una pública confessió.

Ambitieux, / il voulait le Tout / et un petit peu / de Rien.

L’aphorisme: une confession publique.

82

N

ERÓ calà foc a Roma per tal de rescalfar-se el Cor. Vet aquí la tècnica dels guerrers i dels poetes.

Néron brûla Rome pour se réchauffer / le coeur. C’est la technique des / guerriers et des poètes.

83

L’ESPILL

U

N nou amor no és pas l’assassí dels amors que el precediren. Sense aquests, ben cert, mai aquel1 no hauria estat possible.

Un nouvel amour n’est pas / I’assassin des amours / antérieures. Sans eux, il / n’aurait pas été possible.

ESPILL

F

OU estimat per diverses dones, cadascuna de les quals s’havia sentit atreta per una de les seues diferents facetes.

Va morir sencer i content, acomplit el seu trencaclosques.

Il fut aimé de plusieurs femmes, / chacune d’elles ayant &é attirée / par une facette différente de lui. / Il mourut entier et content, son / puzzle achevk.

85

L!EsPILL

D

URANT anys he estat pensant: aquesta dona és la que em convé. Tot seguit he viscut amb ella i he acabat adonant-me que no m’acomodava.

Llavors he viscut amb una altra dona, i he hagut de confessar-me que tampoc aquesta no em convenia. Amb el pas del temps, a poc a poquet, he estat menat a reconèixer que era jo qui no convenia a cap.

1 no és que acb siga una constatació de frac&. El que sens dubte en seria, de frac&, fóra de no haver arribat a fer aquesta constatació.

Les relacions entre dos són un bé fungible. Una parella és, ja, la societat.

Durant des années, j’ai pensé: / cette femme est celle qui me / convient. Puis j’ai vécu avec / elle, et je me mis apercu / qu’elle ne me convenait pas. / Alors j’ai vécu avec une autre / femme, et j’ai dû m’avouer / qu’elle ne me convenait pas / non plus. Avec le temps, / peu a peu, je sui parvenu / à reconnaître que c’était moi / qui ne convenais a aucune. / Ce n’est pas un constat / d’échec. Ce qui serait un / tchec, ce serait de n’avoir / pas fait cette constatation. / Les relations il deux sont / perissables. Un couple, c’est / deja la sociéte.

86

IES accions es deixen arrenglerar, classificar, fins a poder donar cos a una historia. No pas així els sentiments. Aquests es desordenen.

No en podem dir: ací comenten, acaben allà. Ben mirat, desorienten i es desorienten ells mateixos, navegant per oceans plurals, tot submergint-se en fondàries que cap llum no sap atènyer.

Les actions se laissent ranger, / classifier, jusqu’8 pouvoir / constituer une histoire. Les / sentiments non.

11sse mettent / en désordre. On ne peut dire: / ils commencent ici, ils finissent / 1% 11sdésorientent et se / désorientent, naviguant dans / des océans pluriels et se / submergeant à des profondeurs / que n’atteint aucune lumière.

87

I’ESPILL

U

N vailet seu a taula amb els seus pares. Els pares es barallen. El bordegàs es fa amb un got i tranquihlament el deixa caure.

La baralla es clou. Els colps li cauen al damunt. Uordre és l’ordre. Una volta aquí, els pares no partiran palletes.

Soc ara a les acaballes de la vida.

Em gire i veig darrere meu una via làctia de gots romputs com altres tants tractats de pau festejats a la russa. Només lamente que no em quede a la gola cap regust d’aiguardent.

Enlaire amb la mà una copa imaginaria -és un costum que he adquiritpero els meus llavis no s’obren a res.

Al voltant meu hi ha la pau.

Al voltant.

Un jeune garcon est ii table / avec sesparents. Ses parents / se disputent. Le jeune garcon / se saisit d’un verre et tran- / quillement le laisse tomber. / La dispute se cl&. Les coups / tombent sur lui. C’est dans / l’ordre. Sur cet aspect des / choses, les parent sont / d’accord. / Je suis it la fin de ma vie. / Je me retourne et apercois / derrière moi une voie lactée / de verres cassés comme autant / de traités de paix fêtés ii / la russe. Dommage seulement / qu’il ne m’en reste dans la / bouche aucun goût d’alcool. / Je tiens dans la main une / coupe imaginaire -c’est une / habitude que j’ai prise- / mais mes lèvres ne s’ouvrent / sur rien. / Autour de moi il y a la paix. / Autour.

88

LXSPILL

P

UJAR-SE els pantalons, cardar-se la bragueta, eixugar les llàgrimes, refer-se el maquillatge, confondre’s amb qualsevol un-de-tants, posar un peu davant de l’altre, compondre-s’hi un personatge.

Remonter son pantalon, fermer / sa braguette, sécher ses larmes, / refaire son maquillage, / se confondre avec tout un chacun, / mettre un pied devant l’autre, / se composer un ,personnage.

89

NATURALESA 1 ART EN GRAU GARRIGA Josep Garneria «La meva obra expressa tot el que jo scc, el meu rerefons, els meus avantpassats, el meu temperament i també les meves limitacionw.

El repte d’escriure sobre un artista de la categoria i el prestigi de Grau Garriga, sobre el qual ja han llencat múltiples opinions quantitat d’escriptors i crítics d’art àmpliament reconeguts, ens obliga a realitzar un repàs històric del seu recorregut per diversos camps de l’art. No recordarem ací, pero, algunes de les seves obres, ni tampoc no les definirem; per ah&, el millor que podem fer és recomanar la lectura del llibre de l’amic Arnau Puig editat per la Polígrafa de Barcelona. l?+mpoc no incidirem en excés en una estructuració de la seva línia, el seu recorregut, a través de la seva tasca artística; per a això tenim la cronologia.

Grau Garriga es, sobretot i per damunt de tot, un ARTISTA -amb majúsculesque reuneix en el seu treball allò que la pintura, l’escultura, el tapís i altres arts poden significar, pero sense deslligar-les l’una de l’altra.

Nat a Sant Cugat del Valles en 1929, realitzà estudis en tres centres barcelonesos, com ara 1’Escola d’Arts Aplicades, el FAD i 1’Escola Superior de Belles Arts.

Rebé uns ensenyaments que després va anar ampliant al llarg dels anys per, a poc a poc, anar tornant-los a gent que, aprenent d’ell, poden considerar-se’n, fins i

tot, deixebles. Al seu lloc de naixement, Tomas Aymat havia creat una fabrica de tapissos d’alt ll& i de catifes nugades a ma. Comencà així a aprendre i a aprehendre que és i que significa el tapís, i arriba a ser en 1958 director artístic de la Casa Aymat. Posteriorment va ser un dels responsables, el m&cim, del naixement de 1’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat del Vallès. Anteriorment, en 1966, ja havia entrat com a professor de I’Escola de Disseny Textil de Barcelona, i després arriba a ser professor de 1’Escola d’Art i Disseny EINA, així com de 1’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics.

Encara que és conegut un gouache seu realitzat als tretze anys, podem considerar sis estadis en la seva carrera, tots ells ben estudiats per Enrie Llobregat en la monografia CIMAL 7, editada no fa molt. Comencem amb un període que abraca des de 1956 fins a 1969, constitutiu de la seva formació i experimentació.

Treballà amb Lurcat i realitzà la seva primera exposició collectiva en 1961. En l’últim cicle desenvolupà investigacions al voltant del tractament del volum, la qual cosa fa que, en iniciar-se els setanta, apareguen els primers tapissos en tres dimensions i el primer environment. El gran 95

I’ESPILL desaparegut Cirici Pellicer, en un text per al cataleg de l’exposició al Houston Fine Arts Museum en 1970, explica aquesta època com subdividida en tres etapes: una pròxima al romanticisme i unida a l’informalisme, amb significants extrets del pop-art; una posterior preocupació pels problemes històrics del món contemporani; i finalment un decantament cap a la puresa formal.

Els seus tapissos inicials tenen aspectes realistes, encara que dins de sintetitzacions més agosarades que en la pintura. Així és com, a poc a poc, les seves composicions van abstraient-se alhora que s’apropien l’ús de diversitat de materials.

De mica en mica van sorgint majors esquematitzacions que fan que la seva obra guanyi en cromatisme i textura per a adquirir volumetria.

El cercle és la base temàtica amb la qual juga Grau Garriga. Es fa palesa la puresa dels colors i també les compartimentacions geomètriques. Aquesta potencia dels medallons, l’origen dels quals cal situar-lo al seu mateix Iloc de naixenca, s’uneix al volum emprant diverses capes d’entramat amb les quals aconsegueix la profunditat als tapissos. Sota aquest esquema, en que la intenció va de I’impressionisme a l’expressionisme i al noucentisme alhora, l’artista col.labora i realitza vitralls, pintures murals 0 textura murs en col-laboració amb arquitectes.

En aquests principis no es pot oblidar un fet d’índole i importancia internacional: les Biennals del ‘l%pís a Lausana, l’estudi de les quals en el temps ens permet d’estimar l’evolució dels artistes en els últims anys. Grau Garriga participa en la 4a biennal de 1968 amb «Pluja i sol». Només és el comenc.

A partir dels anys setanta les formes geometriques van desapareixent i el pla esdevé escultura per via de la riquesa textural. Existeix la possibilitat de considerar l’obra textil com un element separat de la 96

paret, preparada per poder ser apreciada pels voltants, amb les seves concavitats i convexitats, les sevespresencies i les seves absències, les seves translúcides visions.

Dels seus suaus cromatismes passa -millar, torna- als rojos i blaus i a la juxtaposició de diferents llenguatges, expressats la majoria de les vegades mitjancant la diversitat de materials. Les formes clàssiques han estat abandonades i, de vegades, és palesa una politització, una preocupació social, paral.lela a la que s’esdevingué en tot l’estat espanyol.

El seu viatge als Estats Units en 1969 coincideix amb I’etapa més dinàmica de l’obra de l’artista: va ocupant I’espai i l’entorn que ens envolta. Els colors són els de la natura, la simetria és visible en moltes ocasions, els esfilagarsats i la diversitat textura1 s’hi evidencien cada volta més.

Les delimitacions d’espai del tapís, de l’obra en si, van fent-se indefinides: els flocs, els penjolls, les diferents turgències així ho aconsegueixen. A poc a poc, cada mil-límetre queda construit mitjancant una riquesa irrepetible, res no s’hi reitera, tot és creació. Potser per això arriba a resultar-nos tant 0 més important un petit detall del tapís que la totalitat. La gran obra és la suma de petites grans obres.

Grau Garriga arriba a utilitzar elements del vestit quotidià de tal manera que els seus éssers, els seus retrats de principis dels setanta, es fan íntims, personals. La integració d’elements heterogenis en les seves obres promet la potenciació de les qualitats matèriques textils molt diverses.

En una entrevista que es publica a El Mdn, de Barcelona (6/X/85) es deia: «Grau Garriga és conegut com el pintor que a la dècada dels seixanta va revolucionar artísticament el tapís i el va sostreure de la seva anquilosi sumptuària. Pero també com el pintor que, nerudianament, torna l’esguard cap a les matèries pobres, poèticament. El textil, jute, fibra, palla, cànem, seda, xarxes, cardes, fibra

L’ESPILL sintètica, llanes, fustes, cató, espart, estopa, pèl, fil, pelusses, brosses, ras, lli, teixit jacquard, cartró, sac, .. . han servit de suport per al seu discurs pictòriw. El1 mateix ho afirma quan diu: «[. ..] vaig adonar-me que jo podia pensar i executar un tapís aprofitant-me de qualsevol tipus de cordel1 que estigués al meu abast en un moment determinat i que a mi em semblés que la seva presencia a l’entramat era necessària i eficac». És per això que utilitza elements reciclats que tingueren usos anteriors diferents, empra objectes personals i aconsegueix una reutilització i apropiació en el temps. D’aquesta manera l’obra s’enriqueix i arriba a fer-se barroca, sempre emprant l’entramat i l’ordit sense cosir-hi res aliè. Per això, la dialèctica de la materia és molt important en la seva obra, així com l’aprofitament de diversos vernissos, ja siguin lluents o mats.

Cal no oblidar els espais interns i externs, les absències i presencies de textures, de materia, els espais oberts i tancats, els volums reals i aquells que se’ns apareixen per la presencia de les coses absents. Aixo, unit a la diversitat matèrica pel que fa a les qualitats, implica un enriquiment de I’obra creada per l’artista.

Allò que és subtil, poètic, musical, no constitueix problema; el1 va, a poc a poc, esfilagarsant les idees fins aconseguir la plena comunicabilitat entre totes. La veritat és que admirar una obra seua és gaudir en el detallisme, en la sinceritat i en el resum del que l’art és i significa per a Grau Garriga. Els seus tapissos són escultures, les sevesescultures són tapissos, els seus tapissos són quadres, els seus quadres s’acosten a l’escultura, i el tapís hi és, hi rau. Grau Garriga és, així, un artista, la interdisciplinarietat plastica i estètica del qual posseeix una única unitat de pensament que li permet d’aconseguir la integració clara, concisa i real de totes elles.

Les sevesobres són personals, íntimes, in-

trospectives i alhora transmissores d’una vitalitat interior digna de ressaltar. Tot aixo ho trobem tant en el tapís com en la pintura, el collage o l’environment, sobretot en tot allò que fa referencia a la utilització de materials de rebuig.

Com veiem, a poc a poc van desapareixent els possibles límits entre la pintura, el tapís i el collage, i els materials de l’entorn passen a formar part de l’obra total, una unitat creativa proxima a la natura on és possible confondre art i entorn.

La seva activitat, dones, només admet l’adjectivació d’artística, ja que no existeix per part de l’artista una diferenciació clara entre l’una i l’altra vessant de l’art. El mateix artista, en El tèxtil com a element bàsic en I’obra d’En Grau Garriga, publicat a Andorra en 1982, ens indica: «El propòsit d’enfocar l’experiència des d’una actitud més teòrico-conceptual, respon a la idea que insisteix encara de considerar el mitjà o el procediment únicament com a instrument dialèctic, i d’analitzar bàsicament l’actitud plàsticocreativa com a resultat d’un concepte personal profund de la vida, actitud necessària per obtenir una validesa de relació entre totes les arts i el medi-social, valorant més l’actitud etica de I’artista com a motivació que els resultats de caràcter purament formals 0 estèticw.

Hem fet esment al collage, pero convé indicar que, si be apareix en la seva obra en 1961, a partir de 1969 resulta evident en les pintures que tenen incrustacions d’altres materials que apareixen també en la seva última obra, sobretot en les seves experimentacions de collage de teles jacquard, aquelles que en algun temps serviren per a decorar les parets i ara aprofiten de recurs, de pretext per a la creativitat; la seva manipulació arriba a convertir el tapís en pintura. Potser per aixo Arnau Puig el lliga a la postura dadaista, perquè reconstrueix arqueològicament el comportament primari d’aquells materials que 97

estigueren en la gènesi de la nova obra.

Fent un repàs a la utilització del collage, podem distingir dues vessants: la que intensifica les connotacions polítiques i la que reforca l’aspecte afectiu.

En Grau Garriga, les contextualitzacions a que assistim quan n’observem l’obra, impliquen un pensament prèviament raonat, una sedimentació de les idees. Per aixo, 1% de materials vells que s’utilitzaven per entelar parets antigues 0 de sacs que han tingut una altra destinació en el temps, ens fan veure clar el retorn a un altre context on queda plenament integrat. És-tornem a insistir- un artista creador d’un llenguatge en el camp del teixit artístic, de l’escultura i de la nova tapisseria. Cal tenir en compte que les seves obres ixen totes del teler sense artificis, sense afegits, cosits 0 collages, que ja en els inicis dels anys setanta trenca amb la tradició d’alt lliq, i que els suggeriments i les idees en el desenvolupament de lafabricació de la seva obra són les que la determinen a través dels seus ulls i els seus dits. Ésprecisament aquesta concepció espacial la que el condueix a la corporeïtat, a l’escenogràfic, a no deslligar el paraLlelisme existent a través del temps entre l’arquitectura i el tapís, no com una cosa ornamental, sino com a forma contemporània de mantenir el vincle, per via sobretot de la presencia de l’espectador i de les seves lectures interpretatives diverses, tenint en compte l’aspecte simbolbgic de les seves obres i la seva interpretació semàntica. No debades Grau Garriga manté en les seves obres una continuïtat temporal, la qual cosa implica la realització de diverses alhora -pintures o tapissos-, i anar apartant-les per reprendre-les després i, fins i tot, orientarles per diferents camins.

Com a reflexió final hem deixat el que representa l’environment per a l’artista: «Amb l’environment introdueixes un element estrany en un espai que és quotidià 98

i que carregues de significat. Cree que si eliminem de l’art l’aspecte provocatiu i testimonial li traiem un dels seus elements més validw.

Arnau Puig, el crític d’art que més ha investigat i escrit sobre Grau Garriga, publica en la revista Cima1 número 19-20, en 1983, una definició molt amplia sobre l’environment. Seguidament la transcric per la seva importancia didàctica: «L’environment, en Grau Garriga, té un significat múltiple. En primer Iloc significa que una obra seva, qualsevol obra seva, pot ser un objecte autònom, una peca d’art, pero que l’artista prefereix de contextualitzar, integrar a un entorn, perque I’obra segregui connotacions que hi aporta l’entorn. »En segon Iloc, l’environment, l’introduí Grau Garriga en les seves obres, inicialment en el tapís -tapissos escultura o tridimensionalsa partir de 1966, amb la intenció que l’obra d’art deixés de ser un simple objecte d’observació exterior per esdevenir un objecte que imposava una integració en l’espai extern a la internitat de l’obra i, després, del mateix observador a l’obra. »En tercer lloc, I’environment -objecte artístic, espai, entorn- s’amplià amb elements efímers que l’artista preparava i disposava ad hoc amb ocasió de l’exposició, pero els objectes no eren qualsevol sinó que significaven i implicaven incorporació de vivencies generades per l’ambient i la localitat de l’exposició, que implicaven en l’environment el mateix espectador autòcton, amb introducció de sacs vells procedents del mateix port de Nova York

L...1 »Precisament, en el concepte d’environment hi ha en moltes ocasions implícit el de happening, ja almludit, que permet la incorporació en l’obra d’elements generats per la mateixa oportunitat de la realització de l’environment i, també, el concepte d’efímer, que significa moltes coses,

entre altres que l’obra deixarà d’existir quan passi la motivació que la va generar, pero també -i no és el seu aspecte secundari- l’efímer implica que determinades obres de Grau-Garriga, autònomes i independents, poden, en funció d’una acció efímera, entrar en estreta relació, interaccionar-se, motivar-se i provocar-se mútuament (en moltes ocasions es tracta d’un camp tensional estètic en el qual participen el lloc i l’espai físic i monumental, pero també quadres i tapissos autònoms de Grau Garriga), amb la consegüent repercussió en l’espectador que assisteix 0 penetra en l’environment. »En quart lloc, l’environment té una dimensió ecolbgica i topològica, ja que intenta incidir en l’espai real mateix, fins i tot modificant-lo, mudant la seva emissió de missatges estètics i emocionals».

Com veiem, allò que havia comencat en els seus primers environments experimentals, va ampliant-se com a conseqüencia de la creació d’espais més grans i envoltants. En els seus environments públics, els espais que s’hi ubiquen queden integrats en l’obra; no és l’obra la que s’hi integra, sinó que l’artista aconsegueix la perfecta integració espacial i, en ocasions,

LITERATURA

fins i tot temporal. A Grau Garriga, les superfícies de la paret o del sol, els elements estructurals 0 l’espai en si mateix, li serveixen en els seus muntatges, que com a environments assoleixen una continuïtat amb l’actual denominació estètica d’instablacid. Uartista no té problemes d’escala i per a el1és indiferent una dimensi6 o una altra, un espai o un altre. Això és difícil d’assolir expressivament, pero no per a ell.

El problema de la llum i del color, els seus valors relacionats amb els aspectes pictòrics, són extensibles, en aquesta ocasió i amb aquest artista, a la totalitat de la seva obra ja que obliga l’espectador a introduir-se dins d’ella. Hi ha, dones, quelcom de provocació vivencia1 per tal d’aconseguir relacions anímiques per via de la realitat sensible que ens circumda i que esta inscrita en el nostre entorn. Això es veu clarament en les seves últimes obres, fins i tot en els quadres, en el relleu, els mares, el collage i el suportsuperfície serveixen al conjunt total, així com la lluminositat i la varietat de lectures possibles tocant el barroc i el romanticisme.

DE LA CRÍTICA 1 CRÍTICA DE LA LITERATURA (Al voltant del cas Sala-Valldaura) Vicent Salvador

Entre les nombroses veus que han clamat davant la feblesa de la crítica en el nostre panorama litemri actual, la d’Orio1 Pi de Cabanyes va encertar a cisellar l’expressió més rotunda, periodística i polèmica que recordem, amb la qual dona-

va títol a un article publicat a Serra d’Or el 1980, quan sonava l’hora del balanc a que cada canvi de dècada convida: «Una generació sense crítica». Per aquelles mateixes dates, tres nous llibres semblaven entestats a desmentir-lo: Literatura cata99

lana dels anys setanta, d’&ex Broch; La novapoesia catalana, de Joaquim Marco i Jaume Pont, i Les darreres tendències de la poesia catalana (1968~I979), de Vicenc Altaió i Josep Maria Sala-Wldaura. Rejlexions sobre poesia catalana, de Joan

Mas, el 1985, prosseguiren en aquest mateix camí -de crítica de la nova literaturaque avui ateny una altra fita amb el darrer llibre de Sala-Valldaura: L’agulla

en el fil

(Poesia

catalana,

19804986).

Amb aquestes dades -que, òbviament, no són les úniques- a la mà, s’ha d’acceptar que efectivament n’hi ha, de crítica. Fins i tot tenim alguns teòrics de la literatura, o del fet literari. Com també reflexions sobre el quefer crític: vegeu, només com a exemple, el preciós volumet Història i crítica de la literatura catalana avui, de Llovet, Castellanos, Broch i Ser-

rano. 1 molts altres practicants més 0 menys assidus: des de Julia Guillamon, en la promoció més jove, fins a Antonia Cabanilles, Enrie Sulla, Joan Oleza, Josep Iborra o Josep Maria Llompart, per citarne els primers que ens vénen ara a la memoria.

Tanmateix, les queixes persisteixen, no sense una certa raó. Uefímera vida de tantes revistes dels darrers anys n’és un motiu, tot i que ho podem dir, ara mateix, des d’una que ha fet ja el 25 -tota una gesta, al País Valencia, en aquesta mena de publicacions. L’escassa difusió de molts papers, la manca de rigor d’altres 0 la insuficient intercomunicació entre el que es considera crítica universitaria -sovint allunyada de la producció d’avui i de la de despús-ahir- i la crítica militant, en són també motius. Pero hi ha encara una altra raó, potser més de fons, per al pessimisme: i és que la tasca del crític, del crític de batalla quotidiana, es fa ingrata, ara i ací, en la nostra literatura. La professionalització és encara -i malgrat el reviscolament de la moguda periodís-

tica, fenomen, d’altra banda, ben interessant- poc menys que utòpica. Ultra això, les revenges dels autors descontents -0 de les editorials, o de les capelletes, o dels actors, si volíeuson, pel cap baix, emprenyadores per al crític, si més no en la mesura de la seua vulnerabilitat professional o personal: és un tema que la vida teatral catalana dels últims mesos ha posat en polèmica evidencia. 1 que la Moreneta ens guarde d’entrar ara en detalls escabrosos.

La praxi de la crítica militant i quotidiana, no aixoplugada al recer acadèmic, ha estat ben caracteritzada fa poc per Josep Maria Castellet: «Aquesta militancia -deis, tot parlant en concret d’Alex Broch- es recalza, generalment, en una certa passió intellectual no solament per la literatura en general, sinó pel fet de viure-la en el moment de la seva aparició, lligant-la amb les altres manifestacions artístiques o socials de l’època en que es produeix. Ésla passió de la contemporaneïtat, de construir la seva personalitat amb la dels altres, d’assenyalar convivències i simultaneïtats que el poden portar, a més, a caure en la temptació de vaticinar corrents o modes del futur immediat». El mateix Castellet fa tot seguit la valoració del risc que la crítica militant comporta: «Ésevident que aquesta mena de crític -que d’altra banda es dóna en tots els països de cultura avancadaes juga el tipus i no sempre li surt bé la jugada. Ésel risc inevitable al qual el porta una vocació un pèl suicida, és la passió crítica que acosta aquesta tasca a la de la creacio». (Cal retenir, si us plau, aquesta darrera idea).

Tot amb tot, la literatura catalana d’aquests anys ha tingut els seus crítics militants, sovint procedents del mateix grup generacional dels escriptors que han assolit al llarg de la dècada passada la seua majoria d’edat literaria.

Els noms -alguns d’ells, si mes no- ja han estat

100

citats en aquest paper. El de SalaValladaura s’ajusta, com anell al dit, al perfil tracat per Castellet i ens forneix una excellent ocasió per reflexionar sobre aquestes qüestions. Poeta el1 mateix des dels moments inicials de I’activitat del seu grup i antologador de la poesia eròtica contemporknia, fou coautor, amb Vicenc Altaió, d’una de les primeres revisions de la producció lírica dels setanta (en un paper mig analític, mig programatic i no gaire acadèmic) i ha tret a la llum recentment un estudi tan reivindicatiu com sistemàtic sobre l’obra de Joan Vinyoli.

Fet i fet, parlar de Sala-Valladura és parlar d’una de les veus més representatives del grup d’escriptors catalans dels setanta: una veu politonal que ha treballat els registres de la creació, la traducció i la crítica, sense negar-se tampoc a l’especulatió teoritzant 0 a l’amor per la plàstica que palesen els seus poemaris. Tots els seus cops de dau naixen d’una mateixa sensibilitat radicalment subtil. El seu darrer poemari, En uquest dau delfoc (1987), és, en algun sentit, emblematic d’aquesta pluralitat amb epicentre únic. El joc metapoètic dels seus versos s’encén o s’encarna en el plaer de la paraula lírica. 1 hi copsem, «a l’ombra dels mots ben clenxinats, el vent bru de les idees».

Cal dir tot acò perquè L’agulla en elfil, el recull d’assaigs i ressenyes amb que Sala-Valldaura ens ha obsequiat, ha de ser llegit com a discurs d’un crític-poeta, o d’un poeta-crític. Ben lluny de comportar cap retret, aquesta constatació és un toe d’avís per a replantejar-nos la idea de la incomunicació -si no de la incompatibilitatentre ambdós quefers. El discurs crític de l’autor hi és difícil de concebre sense I’operativitat soterrania de la seua sensibilitat de creador. Sala-Valldaura amanyaga l’eros de la seua escriptura per a goig del lector. Pero no s’està d’opinar coratjosament amb el distanciament imprescindible, ni s’està tampoc de fer vo-

lantins teòrics quan li ve de gust, amb indubtable acuitat.

La seua idea recurrent del tàndem analogia/ironia (o creure/descreure), que per a Octavio Paz és el doble fil conductor de la poesia contemporania, és una mostra d’aqueixes preocupacions teòriques que han menat Sala-Valldaura a reflexionar sobre les dues figures centrals de la retòrica: la metàfora i la ironia. (No pocs teòrics de la literatura, com sabem, han fressat recentment aquests mateixos camins).

La reflexió sobre les actuals derivacions de la poètica romàntica o sobre el concepte de realisme («la frontera entre realisme i no realisme esta mig esborrada pel contagi») sura ací i allà en les pagines de L’agulla en elfil, on l’autor aposta per «un realisme avui i d’avui», bastit amb elements lírics. cobertura del llibre -el capítol titulat «A la casa dels signes, la poma podrida és la mes sucosa»- ja és una pura elucubració teorètica. Al capdavall, l’honestedat del crític l’obliga a amostrar i definir les seues eines, la xarxa de les concepcions prèvies, les armes amb que s’acara als textos.

Ben proveït d’aquestes eines analítiques, pero sense exhibicionismes ostentosos, fa la dissecció de les imatges i del lèxic poètic -que sovint troba repetitiu, «oscat per l’ús literari»-, para esment a les construccions sintàctiques rutinàries 0 empobrides, rastreja referències intertextuals -tot i saber que «ni que sigui amb la mateixa farina temàtica, el pa de dos poetes mai no té el mateix gust»-, calcula l’efecte expressiu del ritme i de l’arquitectura del poema.. .

Tot ben garbellat, l’autor no fa del seu discurs crític un mer exercici de teoria literaria aplicada, sinó que, amb plena consciencia del risc, assumeix l’opció del bínein i hi diu la seua sense pels en la llengua. Així, rebat interpretacions fusterianes sobre alguna qüestió, polemitza amb Antonia Cabanilles per la seua an-

101

L’ESPILL tologia Lu vellapell de I’alba, discuteix el paper de Gimferrer com a guia generacional, fustiga irònicament la por de certs versan-esnovencans a la peca mal feta, denuncia les «nostàlgies angleses 0 alemanyew d’algun grup poètic elitista, o confessa l’avorriment experimentat davant els «cotxes sedentariw de la poesia -que el1 oposa a uns «carros nòmadew mes suggestius- i vessa unes llàgrimes per «la general manca de gosadia».

Per altra banda, el seu verb apassionat, militant, revela sense embuts una fervorosa admiració -molt humana- per Altaió, per Pont, per Jàfer, o una aposta de futur per veus poc conegudes. Vinyoli, Foix i Brossa hi encapcalen un Olimp d’afinitats electives, en contraposició a poetes massa solars i poc lunars, com ara Carner. La vehemencia vessada en I’opci subjectiva (jcreu algú, encara, en l’asèpsia cient@ca del crític?) no és sinó un legítim -i bell- exercici de llibertat d’expressió avaluativa, sense la qual la crítica esdevindria tota una altra cosa. SalaValldaura no posa el fil en l’agulla, sinó I’agulla en el fil per «enfilar l’ací i l’ara amb l’agulla de la poesia i el seu comentari». La crítica militant no pot cenyir-se a paràmetres falacment objectivistes, perque és una operació in vivo, a cor obert.

Amb les seues apostes al tauler literari esta elaborant el gust de la seua època i contribuint al disseny de la trajectòria creativa.

Per això no hi són aplicables les paraules de Northrop Frye sobre el desviacionisme de la que ell anomenava «crítica valorativa» (i que veia com a projecció arbitraria del sistema de valors del crític sobre la literatura d’epoques anteriors): «La crítica -deis-, com la religió, és un d’aqueixos camps infraacadèmics on un gran nombre de persones segueixen gaudint de llibertat per donar solta a les seues pròpies ansietats en lloc de procedir a l’estudi del tema».

No hi són aplicables, aquestes paraules, perquè la crítica practicada per SalaVahdaura -a més de no estar projectant històricament cap esquema, per tal com se centra en la producció del seu temps, fins i tot molt sovint en la de la seua propia generació- manté, en tot cas, el rigor del procediment analític i la riquesa acurada de la informació descriptiva. Informació i analisi son factors sotmesos a pauta, mesurables en la seua objectivitat.

Només el judici de valor i el to en que s’expressa són domini -i ben felicmentde la subjectivitat personal. Per L’agulla en eljI passa una llarga pellícula feta de fotogrames minuciosos, atenta al detall empíric del fet editorial de cada dia, on no falta -i no es mèrit poquet en la nostra conjuntura megalocèfala i hipercentralitzadala producció de la periferia valenciana o balear, ni tampoc l’activitat traductora, tan indicativa segurament de salut literaria com volia Ezra Pound. De fet, hi són molt escassos -ningú no diu que inexistents- els silencis poc justificables: pero els silencis són també una manera d’opinar, potser la més cruel de que el crític disposa. De qualsevol manera, el seguiment quotidià d’un sector de l’activitat literaria pública («el mal costum de seguir l’actualitat poetica», i aixo «més per vici que no per benefici») ha estat el procediment de confecció d’aquest volum, fil1 de la crítica periòdica en revistes més o menys especialitzades. Ben mirat, tal com Schüking apuntava, és aqueixa mena de crítica la que més incidencia demostra en la conformació del gust literari dels lectors.

El resultat és un esplèndid treball (capítols com, per exemple, el dedicat a la poesia de Parcerisas no son de cap manera crítica efímera sino fruit d’una lectura lúcida i matisada, penetrant) que ve a omplir un buit considerable en els estudis sobre literatura catalana contemporània. Un argument més, dones, contra la

102

tesi que sustentava l’expressió lapidaria de Pi de Cabanyes. Pero allò més colpidor del cas és, probablement, que I’autor ha sabut donar, amb L’agulla en el fil, una bona mostra de savoir faire literari en un sentit global que conjumina la sensibili-

103

tat interpretativa del lector excepcional (idel lector-poeta?) i el nervi expressiu de l’escriptor de la crítica. 1 mireu que és difícil fer de la crítica -de la crítica seriosa- bona literatura.

Luis QUIRANTE SANTACRUZ: Teatro Asuncionista Valenciano de los siglos XVI y Xvrl, Conselleriade Cultura,

Valencia, 1987, 380 pagines.

Gairebé un any.desprésde l’extraordin&ria exposicióque la Conselleria va organitzar al voltant de la Festa d’Elx, i de la qual formava part inseparable un no menys reeixit catàleg, ens arriba aquest llibre, obra del jove investigador eldenc Luis Quirante, qui ha sabut transformar la seua tesi doctoral en un llibre estructurat i redactat amb cura, tot pensant en un públic una mica més ampli del que habitualment tenen les tesis, pero sense cedir ni un pam quant a rigor científic.

Com el mateix autor ens aclareix a la introducció, el llibre se’nsofereix segmentat en dos grans blocs. El primer, de cairemés general, «se ocupa del tratamiento dramatúrgico que recibe, en nuestras obras, la historia de la Asuncidn»; el segon, al seu torn, «consiste en un análisis del espectáculo que ofrece la Festa, a través del estudio de su espacio, verdadero elemento aglutinante» (pp. ll i 12).

D’acord amb aquest pla preestablert, el primer bloc se subdivideix en altres dos apartats, un dedicat a estudiar aspectesgenerals i a establir -de forma massa genèrica, tot cal dir-ho- les Cuestionesprevias, i l’altre a estudiar els tres misteris assumpcionistesvalencians, estudi que (cal també advertirho) ésmolt més extensi com-

plet en el cas del Misteri d’Elx (52 pp., enfront de les 20 que li dedica a l’obra valenciana i 19 a la castellonenca); aclarim, tanmateix, que, amb independencia de la major o menor profunditat, totes tres peces han estat estudiades amb encert i cura per Luis Quirante.

El segon bloc del llibre es troba dedicat, com ja hem fet constar abans, de forma monogràfica a les qüestions de lapuesta en escena, entesaen el sentit estricte de projecció en l’espai de les diferents representacions assumpcionístiques valencianes.Unes molt breus consideracionsgenerals sobre la naturalesa de la representació medieval deixen pas tot seguit a l’estudi dels diferents elements que conformen escenogràficament l’espai medieval. Aquesta part del treball, al meu entendre, es troba limitada pel fet que, en estudiar de forma aillada aquests aspectes,hom arriba a tenir una visió no globalitzadora de l’espectacle teatral que constitueixen tots i cadascun d’aquestsmisteris; supose que la necessariaconcisió que tots aquests llibres (resums en darrera instancia de treballs d’investigació molt mes extensos, i conseqüentment, molt difícilment publicables en forma de llibre) ha impossibilitat l’autor d’introduir alguns altres capítols dedicats a aprofundir la relació actor/espai (apuntada amb gran mestria en estudiar la possibilitat/impossibilitat de diferents propostes de reconstrucció escenogràfica tot tenint en compte els moviments dels actors

sobre l’espai esctnic), així com el tractament temporal 0 el mateix estudi dels actors com a portadors de marques escenogràfîques.Els qui hem seguit amb apassionament els diferents estudis d’aquest jove investigador sabem que sobre tots aquests aspectes ací marginats ja n’ha dit més d’una cosa; trobem a mancar, pero, un estudi molt més extens sobre aquests -i d’altres- temes.

Per cloure el seu treball, Quirante ens ofereix un pare11 d’apèndixs molt interessants: unes «Notas para una historia del texto literario: ‘El llibre de la Festa’ de 1625», on

ens ofereix interessants apreciacions sobre la historia textual del Misteri i de la seua transmissióaixí com una edici del text de 1625, i -finalment- un recull iconografic que ens permet d’apreciar les relacions entre teatre assumpcionista i arts plàstiques, relacio que -i en això coincidim amb Quirante- sense ser determinant per a la historia del Misteri, tal i com va defensar al seu moment Girones, se’ns descobreix com de gran interès a tots els nivells. Paga la pena deixar constancia que l’edició ha estat realitzada amb gran cura, destacant-hi el gran atractiu de la maquetació, obra de l’artista plastica María Chana, sota la reeixida supervisió editorial de Fernando Gómez Grande.

Feta aquesta mena de presentació en societat d’un llibre, al qual desitgem que tinga més sort de la que habitualment corren els llibres publicats per institucions pú-

bliques (és a dir: que es distribuesca arreu de la comunitat científica internacional perque les aportacions de Quirante puguen ser objecte d’un molt fructífer debat), voldria detenir-me una mica en una serie d’aspectes, puntuals si es vol, pero que poden exemplificar perfectament la solidesa dels plantejaments i, el que és molt important, la volada de les seuesaportacions; no hi ha dubte que ens trobem davant un gran coneixedor del tema, que sap conjugar I’erudició amb la passió i la imaginació per anar més enllà de la simple reiteració 0 reexpositió de dades consolidades. És la primera d’aquestes consideracions, la que fa referencia a la Propuesta de esquema episódico asuncionista (pp. 26 i SS.).S’hi enfronta

Quirante amb un dels majors reptes que té un historiador del teatre medieval que pretenga emprar de forma dramàticament valida uns materials de clar predomini textual (el text escrit, adés el de la consueta, adés un de purament literari). Em referesc al de la segmentació del text dramatic per al seu estudi.

Qui conega amb un mínim de rigor el teatre medieval s’haurà adonat de la inviabilitat d’emprar el terme escena.

Certament, hom pot fer-ne ús, sempre, pero, de forma diríem casolana i no estrictament teatral car l’escena-tal i com apareix definida pels teòrics del teatre- poc té a veure amb el sistemade construcció d’una peca teatral.

Ha optat llavors, Quirante, per rebutjar aquesta expres-

sio, així com també la de tret, que tendeix a descompondre el text sensecurar-se ni molt ni gaire de l’articulació interna dels diferents episodis (és aquest el terme escollit finalment per Quirante). Aquesta elecció,tanmateix, comporta un risc: el de donar prioritat al desemotllament narratiu de l’acció, aspecte aquest que potser ha estat una mica neghgit per l’autor. A més a més, i aixo pense jo que és més discutible, s’ha deixat arrossegar per una temptació que certament sacsejagairebé tots els medievalistesque treballen amb textos que poden semblar versionsmes o menys properesles unes de lesaltres: em referesc a la construcció d’un original prototípic sobre el qual (amb independencia de si es creu o no pas en la seuaexistenciareal com a text D) exercirelscorresponentsestudis comparatius. Diu en efecteQuirante que l’esquema episòdic: «Debern, ser lo m& englobador posible, es decir, deberá incluir Ias gmndes 16 neas episódicas del tema y ser sensible a las variantesiJ que se ofrecen entre ellas», així com «deberá ser un esquema previo a cualquier producción asuncionista con la que quemmos contrastarlo posteriormente» (p. 27). No seréjo qui

negue que es tracta d’un expedient correcte per establir comparacions amb uns criteris ordenats; no em refie, tanmateix, de la pertinencia de construir un model a partir dels materials sobre els quals es va a aplicar (0, pitjor encara, sobre materials que tenen una procedencia heterogenia).

108

Si deixem, pero, aquest retret tebric, i que supose que no sera compartit per molts, vull passar a comentar ara alguns apartats que posen al descobert la combinació abans esmentada entre rigor i gosadia. Així, el dedicat a la Referencia a «les Índies», on estudia Quirante l’episodi de l’arribada de Sant Tomas; en efecte, al costat d’una estricta revisió de tota la literatura crítica nascuda al voltant de la referencia a les Índies, sap placar una serie de reflexions i matisacions personals que, tot tancant el cercle,tornen a donar validesa a les primeres -i poc fonamentades- opinions de Vidal i Valenciano.

De forma semblant, pero ara pràcticament sense un corpus crític previ sobre el qual treballar, Quirante arriba a un punt màxim (pense) de capacitat crítica en l’apartat Centerrament en La festa d’Elx». Ens ofereix, entre les pp. 190 i 202, tot un seguit de reflexions que el menen a imbricar de forma clara i irrefutable la representació dramàtica a l’interior del temple amb les processons que tenen Iloc a la ciutat entre un acte i l’altre. La relació ciutat/espectacle, i la proporció existent entre aquests termes i els de Iloc menor/lloc major de representació certament havia estat objecte de nombroses teoritzacions, així com s’havia estudiat per a algunes representacionsgal-les;mai no, pero, per al Misteri d’Elx, on el m?txim que s’havia fet era relacionar festa amb comunitat urbana en termes culturals i

LXSPILL sociolbgics, no pas estrictament teatrals. Es per això que, al meu entendre, aquestes pagines son de les més reeixidesdel treball, tot i que no puga compartir-les al cent per cent a causa de la no del tot convincent explicació que s’hi dona a la incorpora& de les Maries a la processó del sepeli: en efecte, no té massa sentit la invitació que els apòstols fan a les santes dones si ens trobem a les acaballes de la processó en iniciarseel segon acte: allò lògic fóra, dones, convidar-les en iniciar-se el recorregut.

Possiblement, i d’acord amb allb que expressavajo mateix no fa molt en un article sobre el Misteri assumpcionista de Valencia, la interpretació processonal de Quirante siga essencialment correcta, i aquesta incongruencia es dega a un intent de reduir més encara el protagonisme dels personatges humans no pertanyents al Collegi Apostòlic: enfront de l’esplendent floració d’aquesta mena de personatges que trobem a l’obra de la Seu valenciana, la peca de Castelló se’nsofereix exempta, mentre que a la d’Elx, (senseeixirnos-en mai del nivel1 de personatges positius) només hi resten les Maries, deixalla d’unpoble que potser en versionsanteriors tindria un major protagonisme, pero que ara calia que retrocedira davant el conjunt dels apòstols.

Finalment, i per cloure aquesta revisió d’alguns (només alguns) dels aspectesmés dignes d’esment d’aquest estudi, recomane una lectura, atenta i meditada, de la seua

proposta de reconstrucciódel Pla inferior del Misteri de la ciutat de Valencia. Si hi ha quelcom de fascinant en l’estudi del teatre medieval és la capacitat que tenen els documents de generar lectures diferents. 1 és que la proposta de reconstrucció que ens hi ofereix Quirante, tot i presentar innegables punts de contacte amb aquella que al moment oportú va oferir-nos Massip, és realment original.

No tinc cap dubte que aquest sera un dels temes candents en lesinvestigacionsdels propers anys.

Si volguérem, dones, resumir tot breument aquella ullada sobre un llibre, que no dubte a qualificar d’excepcional importancia per al coneixement del nostre teatre, caldria esmentar,en primer lloc, la forca i la solidesa de les teories exposades; teories que, ja ho he dit, poden generar alguna discrepanciapero que mai no es podran rebutjar per precipitades o per febles. Fóra injust, a més a més, oblidar que es tracta d’un esforc de síntesi globalitzadora, car els tres misteris valencians són estudiats de forma parallela i interrelacionada. Ací, per cert, caldria fer un pare11de breus comentaris marginals; el primer es tractaria d’un relatiu -i lbgic- desequilibri que afavoreix el misteri elxà, al capdavall amb una tradició d’estudis considerablement superior als dedicatsals ahres dos misteris; potser la peca menys afavorida ha estat la valenciana, car en haver-se treballat tan poc la de Caste116, les aportacions de Qui109

rante esdevenen capitals. El segon faria referencia a la necessitat d’una major connexió de totes tres pecesamb el seu context teatral, ja que unes breus notes comparatives haurien pogut enriquir més encara el conjunt del llibre. Vull, finalment, reiterar allò que deia al comencament: el principal retret que seli pot fer al llibre és que li manquen altres tantes pagines com les publicades; confiem que, a travésd’altres publicacions, anirà Luis Quirante oferint-nos tot allò de més que sobre els Misteris assumpcionistes valencians sap i no ha pogut encara dir-nos.

Josep Lluís Sirera

Antonio TABUCCHI: El fil de l’horitzó, Portic, Barcelona, 1987, 93 pagines.

L’editorial Portic, a la seua collecció El Brot, ha presentat fa pocs mesosI’última novelelad’Antonio lhbucchi, El fil de I’horitzó, en traducció de Santiago i Marta Albertí, queja abans havien traduït el llibre de relats curts del mateix autor Petits equívocssense importància (ed. Portic, Barcelona, 1986). Cal dir, pero, que estracta d’una excepció dins de I’escasvolum de traduccions de la nova narrativa italiana.

El llibre ens narra la recerca d’un cadaver anònim, mort en un fose assassinat.

Duu a terme aquesta recerca Spino, un personatge amb

nom emblematic, segons ens revela l’autor en una nota al marge inclosa al llibre.

«Qualsevol -diupodrà observar que és una abreviatura de Spinoza, filòsof que no nego que m’agrada, pero significa certament altres coses».Efectivament, Tabucchi ha posat les coordenades per a un itinerari mai no cartesiano-racional, on el detectiu no seguirà una lògica de causa-efecte.Més aviat persegueix el significat ocult d’aquesta, lbgica, que bé pot esvair-secom la línia de l’horitzó al crepuscle, 0, en paraules del seu personatge, «una geometria ignorada: una cosaintuible pero impossible de formular en un ordre racional 0 en un perquè». És aquesta, en Tabucchi, una de les obsessions declarades: «principalment és en aquesta zona que m’agrada indagar, en la cara oculta de la medalla, en allò que no ésvisible a primera vista en leszones fosquew, com va assenyalar en un article publicat a MondOperaio i traduït recentment al número 2 de la revista Daina.

D’altra banda, la novella ésun itinerari de la memoria, per una ciutat semblant a Genova, amb el mar com a testimoni («mentrestant alla hi ha el mar, que el1es mira.

Al seu damunt passen siluetes de naus, algunes gavines, núvolw).

Ueleccióde l’escenarino és casual en Antonio Tabucchi, que s’endinsa en la seua atracció per certa Europa que esta marginada culturalment i que dins d’aquesta situació ha perdut la seua identitat i

busca forces. Xmmateix, ell, com d’altres autors de la nova narrativa, havia abandonat Italia com a escenari, potser perque es pensavaque les generacions anteriors ja s’havien mirat prou el melic, potser per un cosmopolitisme decidit. Aixi, havia situat els relats de L.a Donna di Porto Pim a l’illa de Madeira i alguns dels cantes d’El joc de l’envés a Lisboa, Madrid, Africa... Ara, com no havia fet des de les primeres noveleles (recordem Piazza d’ltalia), gira els ulls cap a una realitat propia. D’alguna manera sembla que l’autor ha tornat a recórrer el camí que a penes havia comencat a explorar a Notturno indiano, pero sensel’exotismed’aquell.

En tot cas, la Gènova d’El fil de I’horitzó tracta, com en els altres casos,dkobrir finestres per tal de mirar cap a fora i no cap a dins» (vid. entrevista amb l’autor al núm. 36 de Cuadernos del Norte).

El terreny escollitcondiciona els personatges: «Dins d’aquest espai es troben persones similars al lloc on viuen. Són més possibilistes, més obertes, menys feroces, menys prepotents. Jo estime aquestes persones que viuen en una periferia existencial i són ells els meus personatgew.

A la novella no és d’altra manera. Spino és un personatge no habitual al genere, ple de vida interior, de record, fins i tot dolc, que viurà lesseuesrelacions amb naturalitat malgrat que no són la normalitat. Els seusamics i la galeria de personatges mitjancant els quals es fa la

recerca pertanyen també al man de la periferia, dels carrers petits, de les botigues velles i tenen un cert denominador comú, bé es tracte d’un vividor com el metge pianista del Louisiana o d’un redactor de diari com Corrado.

Tabucchi, tot i que defensa el relat curt, espai on creu que encara es pot trobar relacio amb la realitat, i malgrat que parle de la novella com un bon lloc per a la mentida, presenta ara un nou relat llarg, pero «una novella especial»,com va dir a lesdeclaracionsfetes amb motiu de la seua assistènciaal Congrés Internacional d’Intellectuals i Artistes celebrat enguany a Valencia. Una narració de seqüències, de 110~s-de vegades quasi amb una aproximació cinematogràfica-, de fotografies, retalls de periòdic, epístoles...

Al llarg del relat, molts dels personatges pregunten a Spino on vol arribar, que li importa d’aquell home, que vol saber. Potser sols la lectura del llibre i no la solució de la investigaciódonara una resposta satisfactoria a la qüestió. Com diu el mateix Spino, «si un no té el coratge d’anar més enllà no entendra mai, només es veurà constret a interpretar tota la vida sense saber per que».

Ernest Zurriaga

L’ESPILL LIENAS: Vo1 nocturn, «La Unitat», Tres i Quatre, Valencia, 1987. Premi Andromina de narrativa dels XVI Premis Octubre. 163 pagines.

GEMMA

Novella primerenca de novelelistanovella, aquesta que ha estat premiada en la darrera convocatoria dels Premis Octubre. 0 no tant: la Gemma Lienas en té publicada una altra de juvenil, Cul de SLIC(1986), ultra un pare11de cantes escadussersi també guardonats, El gust del cafe (1987), premi el Recull de Blanes, i Dos cavalls (1987), premi Ramon Muntaner. Tot ben garbellat, un lleuger bagatge per a transitar confiadament els difícils viaranys del genere, que, com tot en aquesta vida, exigeix una gimnàstica.

Dues són, d’antuvi, les evocacions immediates que concita aquest llibre: la primera i inevitable, la del mateix títol. Vol nocturn és un sintagma que ens fa venir al cap de seguida aquel1 Val de nuit de Saint-Exupéry, del qual sembla una traducció literal, coincidencia que ens obliga a fer la comparanca de totes dues novelles per esbrinar possiblesexpansions significatives. El resultat que se’n deriva ésla sospitad’una intenció quasi ironica, per tal de remarcar el caràcter antièpic, despullat de tot heroisme, dels personatges i fetes que poblen la seua novella.

No hi trobareu grans aventures ni herois diligents i atrevits que s’encoratgen davant

les dificultats, com en les novelles de l’aviador-escriptor frances. Ben al contrari, els protagonistes d’aquest Vof nocturn són (0, mes aviat, hauríem de dir és, per tal com es tracta d’una historia en singular) criatures exasperades, pusillànimes i porugues, sempre a punt d’enfonsar-se en el fracas i la desesperació, sense tremp a penes per a enfrontar-se tot sols amb les contrarietats quotidianes. L’altra referencia -diguem-necultural va pel costat de la mateixa historia narrada: la subversióde la convenció cultural de considerarles ausen general, i els coloms en particular, animals amables, molt sovint carregats de simbologia positiva (la pau, la llibertat, l’esperit diví, etc.). A la novella que ens ocupa se’ns apareixeran com uns éssershostils i castrants, cosa que, en les coordenades de l’enciclopèdia d’un lector diguem-ne mitja, fa ineludible la remembranca dels relats de Patrícia Highsmith aplegats al llibre The animal-lover’s of beastly murder, o del celebre film (1962) d’A. Hitchcock. Ésaquesta -ho hem de dir ja- una novella psicologica (i psicologista), genere narratiu de digníssima tradició a casa nostra (Soldevila, Llor, Villalonga, Rodoreda) Uautora, que té experiències professionals en aquest camp del coneixement (és obligat, de bel1 nou, de recordar el nom de Llorenc Villalonga, cas preciar de psiquiatrenovellista), segons que ens informa la solapa del llibre, hi ha conjuminat totes dues 111

dedicacions, la psicoterapèutica i la literaria, per bastir la historia (o historial clínic) d’un antiheroi ben singular: la d’un jove periodista bloquejat des de menut per una zoofobia forca curiosa i simbolica, com acabem de dir més amunt, el terror als ocells, a tota bestia emplomallada que vola. Aquesta paüra insuperable condicionara la seua peripecia humana d’una manera gairebé determinant, amb inversió d’horaris per tal d’evitar els coloms que (dmpúdicament dominen» els matins d’una ciutat com Barcelona, i una vida forcosament castaa causa de la seua impotencia sexual (amb la reincident allucinació d’un lloro que apareix cada vegada que intenta una relació sexual), etc.

Maurici, pero, superara aquestsentrebancsamb l’ajut de I’amor d’una dona, la Dària. Amb la seua aparició comenta una de les línies argumentals i tematiques més remarcades del relat, la narració del frac& de la convivencia d’una parella postmoderna i urbana, això sí (per si de cashi faltava algun ingredient), precipitat per un avortament -a Londres, ésclarno desitjat per part de Maurici. La ruptura de la vida conjugal hi coincidir%amb la desaparició del consultori eròtico-sentimental que tots dos plegats, Maurici i Dària, feien a la radio, intitulat d’igual manera que la novelela,0 viceversa: «Vo1nocturrw. A partir d’ací la novella esdevéla crònica d’un desamor amb un suïcidi anunciat pel retorn de les aus

terribles i castradores al niu desarborat de l’ànima d’en Maurici.

«Aleshores en Maurici va sentir una veu dins el seu cap.

No hi havia dubte: era la veu de Dària, que li deia: “vola, Maurici, vola”. »I en Maurici, dins la nit plena de tempesta, va volar uns instants: el temps que hi ha des de la terrassad’un dinove pis fins a esclafar-sea terra, al carrer». Amb aquestes paraules clou Gemma Lienas el seu relat; final revelador que ens dona una altra clau de lectura -més aviat, de relectura-, amb un joc d’intertextualitats flagrants.

Aquest wola, Maurici, vela» ens ha de recordar aquel1 altre wola, Colometa, vela», de la Placa del diamant, amb una intencio, ací també, subvertida. Ja no es tracta duna exhortació coratjosa i optimista, d’un enlairament vertical, com succeeixa la novella de la Rodoreda, o d’un acte explorador i intrèpid, com en el cas dels aviadors de SaintExupéry, sinó d’una caiguda en picat envers el no-res, al capdavall, sempre, una altra mena d’alliberament. Si hi afegim l’esmentada simbologia dels coloms, feta rendible en un sentit positiu per Rodoreda en la mateixa novella i capgirada en la narració que comentem, la dinàmica d’intertextualitats assenyaladas’hi fa ben palesa: la de fer servir aquestsmanlleus literaris (els coloms de les placesbarcelonines, la frase leit-motiv) amb una intenció de replica nihilista, melodramàtica i -per que no dir-ho- morbosa, patològica.

Novella psicològica, hem dit; novella, dones, de personatge, amb una tècnica narrativa senzilla i constant: un narrador heterodiegètic, exterior a la historia, que focalitza de manera exclusiva la narració dels fets des de la conscienciadel protagonista, cosa que explica -bé que no justifica- el predomini aclaparador de la diegesi sobre la mimesi, de la narració sobre la representació dialogica.

Tot i amb aixo, no hi ha -no sé si és d’agrair- grans exploracions interioritzadores ni enfarfegats monòlegs; més tost, desprésdels primers capítols, on una utilització mesurada de la tècnica delflash back fa possible l’exposició dels antecedents, la narració avanca fluidament, gràcies a la successiófacil de les seqüencies, fins a precipitar-se (i estimbar-se,com el seu protagonista) cap a un final delirant i pressentit, en un vol definitiu i fose, el de la mort, el del silenci.

Finalment, voldria compartir una sospita que corca la meua sensibilitat de lector de narrativa: ¿Ésallb narrat materia ben bé escaientper a escampar-se més enllà del centenar de planes? ~NOli escau un xic baldera aquesta cobertura esponerosa i expansionista que sol ser de vegades la novella? ¿No li hauria provat més una altra estrategiatextual més continguda, més adient amb un argument tan unívoc i connotat? Em pense que sí, que és ací on rau la possible inconsistencia del producte, la d’una historia atractiva, gairebé lírica, que hauria reeixit 112

en un tipus de discursmés intens. És, ja dic, un dubte íntim que voldria comunicar, i que no nega, tanmateix, la inqüestionable seduccióde la seua lectura ni el gaudi pregon de saber incorporada en nomina una constructora de faules suggeridoresi fresques, que, tot just ara, ha deixat ja de ser novella.

Josep Martínez

i Romero

BURNS, Robert 1.: Colonialisme Medieval. Explotaciópostcroada de la Vakncia islìmica, Tres i Quatre, Va-

lencia, 1987.

BURNS,Robert 1.: Moros, cristians i jueus en el regne croat de VaIkncia, 1987.

La recent edició catalanade les obres més fonamentals de Robert 1. Burns posa a dispositió de tots elsinteressatsper la historia de la conquestauna amplia collecció d’estudiselaborats amb l’escrupolósrigor que caracteritzael medievalista nord-americà, assolint-hi alts cims de brillantor no exempta de seduidora fluIdesa narrativa. Especialment, pense en les reflexions realitzades entorn d’un document d’importància cabdal com és el tractat de rendició d’alAzrãq (malgrat negligir la molt valuosa aportació de Carme Barceló), o en el suggestiu capítol consagrat al somni de la conversió dels musuhnans. Ambdós formen part del volum miscelkni MOIW, crkttins ijueus, que és

L’ESPILL el Ilibre de Burns més ràpidament traduït en una llengua peninsular (l’edició anglesaés de 1984) i, indubtablement, l’obra de major maduresa.

Aquesta és precedida per un extenscapítol introductori, que constitueixun vertaderplec de descarrec determinat per les crítiques rebudes per la seua obra durant elsúltims anys,on intenta exculpar-se,a vegades iradament. Sera, dones, convenient que ensocupem aci de les derivacions especiahnent polèmiques de la producció historiografica de Burns, fent ben palesos uns innegables mèrits que ningú no discuteix.

Pel que fa referencia a Colonialisme Medieval -el més àrid i alhora el més útil dels seus treballs- el temps passat ha induït I’autor a actualitzar el text de l’original traducció anglesa de 1975, afegint-hi interpolacions en aquells passatgesafectats directament per les esmentades crítiques, concretament les procedents de Pierre Guichard: molt especialmentallò relatiu a les prestacions personals conegudes com a sofra, a la caracterització dels exarics(incorrectament definits en l’edició original) i al problema de la continuitatdiscontinuïtat, enquadrat, ara, en la particular concepció del feudalisme assumida per Burns. Això sí, en cap moment l’autor no modifica obertament les seues posicions originals, sinó que tracta d’autojustificar-se contínuament, reinterpretant la seua propia obra en els termes que li semblen més convenients als seus propòsits.

Els errors o desencerts més

flagrants són senzillament ignorats (i en recorde alguns molt evidents en el seu Islam under the Crusaders), de la mateixa manera que eludeix la citació d’un dels seustítols una mica comprometedors (The muslim in the Christian feudal order).

Aquesta edició de Colonialisme medieval incorpora, d’altra banda, el reforc d’aportacions procedents d’historiadors afins com ara Boswell i Ozaki, sensedeixar de recórrer a suports poc recomanables i susceptiblesde provocar efectes negatius en la consideració de lestesis de Burns que no dubta a citar l’irracional arabista Vallvé, alhora que rebutja qualsevol referencia a estudis tan fonamentals com el de Miquel Barceló sobre la fiscalitat emiral i califal o les consideracions de Guichard sobre l’almagram a proposit del cas murcià per donar un pare11 d’exemples. Ésde lamentar, així mateix, que l’autor no s’haja preocupat de corregir alguns Ileus errors de l’edició original: les dates dels registres relacionats amb Muhammad b. Ishãq de Tàrbena estan equivocades en un any, descuranca aparentment banal, pero decisiva per a la correcta interpretació d’aquest significatiu episodi.

Les crítiques de Guichard es trobaran amb freqüència subjacents, si no en referència explícita. Segons Burns, l’historiador francès pateix una incapacitat absoluta per a interpretar-lo amb correcció (i al mateix temps no vacil.la a l’hora de retreure-li un suposat ús de la noció de mode 113

de producció asiàtic que, amb molt bon seny,Guichard no duu, realment, a terme).

Pero ¿quèés el que s’ha d’interpretar? Molt lluny de mostrar-nos-hi models coherents -sense deixar d’estalviar lloances a la (en aparenca) complexitat de les seues formulacions-, I’empirisme descriptiu del qual es vanta, li permet, a Burns, defugir tranquilelament problemes com el dels eixàrics i la dimensio real del fenomen, ignorant conceptes bàsicscom el de la propietat compartida i el subjecte fiscal. En rigor, únicament poden establir-s’hi dues categories jurídiques clarament delimitades per la presenciao absènciadels mínims drets de propietat sobre la terra; els qui en tenen (emfiteutes), per molt pressionats que arriben a estar pel volum de les carregues i exigències de serveispersonals i els qui no en tenen (elsdiguem o no eixarics), exclosos del pagament de cens als senyors jurisdiccionals i relegats, principalment, a les no massa abundants alqueries alodials.

El pretès model de campero1 lliure amb obligacions sariq resulta ambigu a més d’inoperant.

Quant a la defensa que Burns enceta contra l’acusació de continuista, cal tenir en compte que si es considera l’edició original de Medieval Colonialism, com també el conjunt dels seus treballs anteriors, cal admetre que a Guichard no li falta raó quan qualifica Burns d’aquesta manera. Aquest continuisme, pero, qualsevol que siga la seua intensitat 0 significació,

L’ESPILL només és un aspecte molt parcial, un corol.lari de la insolidesaconceptual de Burns, que hi admet tant les continuïtats com les discontinuïtats en el pas d’una societat a una altra (conclusió banal al capdavall), mentre s’oblida totalment la discontinuïtat bàsica que implica la ruptura feudal subsegüent a la conquista. LQuina importància real té la nomenclatura 0 les tècniques recaptadores de la punció? La innovació autènticament decisivarau en el fonament polític sobre el qual, des del mateix moment de la conquista, es basara la substracció de l’excedent en tant que renda feudal, bé a mans de la corona, bé a les dels restants senyors de renda, clarament contraposada a l’anterior submissió tributaria.

Pero, és clar, per a Burns «la mateixa societat cristiana de Valencia no era tampoc feudal més que en un sentit molt matisat i parcial». Semblant estretor en aquesta concepció del feudalisme no ha d’espantar-nos venint d’una tradició historiogràfica -la nord-americana- on recentment s’ha arribat a l’extrem de plantejar la inutilitat del concepte de feudalisme (Elisabeth A. Brown).

D’altra banda, els conceptes alternatius de caràcter sociològic emprats per Burns pateixen una acusada atemporalitat i indefinició i la seua viabilitat és més que dubtosa. Cal admetre que expressions tals com «prosperitat del regne», «convergencia i simbiosm, «societat europea», «paritat econòmica

cristiano-mudejar», i altres galanies són extremadament perilloses i improcedents, a més de no expressargran cosa per elles mateixes. No diré el mateix respecte a l’aculturació que constitueix un plantejament vàlid i d’interès sensearribar al reduccionisme on condueixen en la practica les disquisicions de Burns, amb tendencia a girar entorn d’aquest problema. A part d’això, Burns organitza l’ingent material sense establir evolucions diacròniques (que haurien pogut elaborarse en el marc de zones idonies prèviament triades) ni uniformar dades assimilables amb un tractament escassament integrador, senserecapitulacions, síntesisni conclusions.

Com ja digué Chalmeta, una certa decepció s’apodera inevitablement del lector.

El fet de no considerar la conquista com un resultat de l’expansió feudal pot provocar la proposta d’un paraHelisme tan fora de lloc com el de la colonització de l’oest americà. No podia Burns haver triat una referencia més desafortunada si es considera la qüestió mudèjar: Lquan foren els indis dels EUA explotats com a forca de treball? Tot això en lloc de situar l’obtenció del regne de Valencia en el marc general de I’expansió del feudalisme occidental, en les seues manifestacions més característiques i comunes, tan evidents com són les formes d’ocupació del territori mitjancant la implantació de viles fortificades i l’enquadrament polític de les comunitats camperoles, desconegut ací per la for114

mació social preexistent. Per a Burns, elstermes territorias són límits immemorials, més encara que l’expressió espacial de les jurisdiccions feudals, posició una mica paradoxal procedent d’un autor que esvanta, amb raó, d’haver descobert que les alqueries musulmanes no tenien -no en podien tenir- límits certs.

En conseqüència, el problema de la formació de la renda feudal, la dimensió social de les revoltesiskmiques, la transformació de l’espai o la caracterització de les explotacions agràries mudejars són camps d’investigació a penes 0 gens recorreguts en aquests estudis del pare Burns, amb la qual cosa l’enorme volum de dades és classificat i comentat en capítols 0 miscelh?miesun tant arbitraris i de qüestionable validesa.

Amb tot i aixo, l’impressionant aparell erudit que ofereix l’infatigable historiador nord-americà converteix les obresque ací ressenyemen instruments imprescindibles per a qualsevol incursió en la historia del segle XIII valencia. Cal esmentar necessàriament la bona traducció de Casasses, revisada amb encert per J. F. Mira, com també l’esplendidesa (i assequibilitat) d’aquestes edicions, en absolut desmereixedores davant l’original. La gran utilitat d’aquests llibres posatsara a l’abast de I’investigador mitjà valencia encara ésmajor en la mesura que els valuosos registres de l’època no poden ser consultats amb assiduïtat pels qui

L’ESPILL no residesquenhabitualment a Barcelona. Seriamolt beneficiós que poguérem comptar en 1’Arxiudel Regnede València amb microfilms dels registres valencians del segle XIII (com de fet hi ha els processosinquisitorials del tribunal de Valencia, procedents de I’Arxiu Històric Nacional).

Mentrestant, esperem amb impaciencia elspromesos volums del Diplomatarium.

Josep Torró

Joaquim TURLA:

GONZALEZ

i

CA-

Rondalles del Ba.k Vi-

nalopó, Institut d’EstudisJuan

Gil-Albert, Alacant, 1987.

Certament, han passat els anys en que els estudiosos, atrets per l’inconegut, cercaren llegendes, tradicions, cantes, cancons, costums... on veien, al costat d’unes manifestacions d’art, una projecció de l’esperit nacional o del mateix investigador, desitjós de misteri i d’evocacions febrils.

Els temps romàntics recuperaren en les cultures europees bona part del corpus de literatura popular que, després, ha pogut ser ampliat, estudiat, recreat en la literatura culta i, sempre, conegut.

No tinguérem la mateixa sort elsvalencians,ja que la generació d’intellectuals romàntics estiguécapficada en la revolució liberal i en els nobles propòsits de transformar els llauradors valencians en ciutadans. Posterioment, els

poetes renaixentistes oblidaren, també, aquesta tasca, capficats a conrear una literatura recreativa de diumenge. Sols alguns intellectuals, ja a les acaballes del segle (Constantí Llombart i, més endavant, personalitats com Francesc Bàdenas Dalmau, FrancescMartínez i Martínez i altres), s’interessarenper la producció folklòrica i, en certa mesura, ompliren alguns dels buits existents. Ja en la postguerra, Enrie Valor emprengué una tasca compiladora de les rondalles del tot encomiable i que ha permes conèixer, a la generació actual, bona part del nostre univers popular.

L’aparició de lesRondalles del Baix Vinalopó, de Joaquim González Caturla, prolongació de la tasca encetada amb Les rondalles de lXlacanti, publicades fa dos anys, representa una continuació en la tasca de recuperació d’aquesta parcella de la nostra literatura oblidada, desconeguda i, fins i tot, rebutjada. El primer recull de rondalles, que sembla que haja passat desapercebut per a molts, ha constituït un veritable best seller en aquestes comarques, amb cinc reedicions realitzades en el període de dos anys.

Les Rondalles del Baix Vinalopó comprenen un con-

junt de trenta-dos rondalles que l’autor classifica en cinc apartats: de tematica fantàstica, costumista, religiosai de miracles i d’animals personificats. Sobta, d’entrada, el fet que ens trobem amb un mostrari prou complet de varietats rondallístiques i, així, si 115

ens fixem en la classificació que realitza I’estudiós ArneThompson, apareixen mostres, pràcticament, de tot el repertori rondallístic, tot i que l’autor, com en l’anterior volum, té com a camp de treball una sola comarca.

Difícil és la tasca del folklorista a pesar de la seuaaparent senzillesa(totes les coses senzillessón les més difícils), puix que esdevéun mitjancer entre la versióque rep de l’informant (i a la qual deu fidelitat) i el resultat final que ha d’oferir al lector i que ha de ser apte des de diversospunts de vista: estetic, simbolic, lingüístic, etc. De tots és sabuda la diferencia entre una versió oral i la corresponent escrita; la fragmentació dels relats, per un altre costat, obliga el folklorista a realitzar versionscompletes, encara que factícies. Pero sobretot, el compilador s’enfronta amb la dificultat de traslladar, mantenir i suggerir, tot el que la rondalla comporta com a obra literaria. La literatura popular transmet afectivitat, i en part depèn de I’afectivitat, puix que cerca produir a l’oient un efecte emocional, a travésde la suggestió de les paraules unides als gestos, a les pauses, als èmfasis, 0 en entrar en terrenys tabús a través de símbols universals, amb els signes de misteri i de por, etc.

El resultat de l’aplec de Joaquim Gonzàlez i Caturla ha estat òptim des de molts punts de vista. En primer lloc ha sabut recuperar i traslladar al paper el que és una versió d’art oral, sense ressentir-seen absolut per la co-

L’ESPILL dificació escrita. No solament ha sabut mantenir la xarxa d’elements simbòlics i la riquesa estètica de les versions populars, sinó que en alguns casos sembla, a més, que l’amplie i l’enriquesca.

En segon lloc trobem la presencia dels elements que configuren l’univers simbòlic dels valencians. Com a collectivitat posseïm un conjunt de mites, llegendes, histories que mostren la forma d’acarar-nos amb el món, la historia, I’origen de les coses: aspectes,tots ells,que trobem incorporats en les versions que recull l’autor. Així, convindria destacar rondalles com «El dia del miracle» o «El tresor de la muralla», de clara ascendenciaen les nostres mentalitats tradicionals, o «Les bruixes de Tabarca», tan plena d’elements onírics i associada,en altresversions, a rituals com els de I’albat.

Caldria assenyalar, en aquest sentit, dues de les rondalles arreplegades que formen part dels exponents més rics del nostre folklore tradicional: «La flor de lilolà. La flor del lliri blaw i «L’Amor de les tres tarongew, de les quals es troben versions a Catalunya, les Illes i a tot el PaísValencia. Els trets fabulosos de la primera, com en les altres versions, segueixen amb el simbolisme i la magia dels arbres i plantes que, arribat el moment, salven la vida al pare i serveixenper delatar la mort, encara no consumada, del fil1 mes humil i virtuós. Les plantes i els arbres ajuden (com la perera en el conte de «Peret i Margariteta»), sorgint dels cossos

enterrats desprésde serassassinats per la madrasta («Peret i Margariteta») o pels envejosos germans («La flor de lilolà»). Determinats arbres i plantes, que ja de per si simbolitzen el refugi, són elements protectors. A causa d’aquest caràcter magic, no poques divinitats i herois han nascut d’arbres (Adonis, Osiris, Hator, etc.), mentre que la nostra veneració actual ha quedat redui’da a I’evocació de l’arbre de nadal.

De la rondalla de «Les tres tarongew, són diverses les versions que en posseïm (Enric Valor, Joan Amades, Valeri Serra i Boldú, etc.), pero la de Joaquim Gonzálezi Caturla amplia enormement el conjunt de motius que apareixen, festejant els elements màgics amb la seua lògica propia. Sensdubte, és una de les versions més riques de tal rondalla.

Una altra peculiaritat del recull, assenyaladapel mateix autor en la introducció, és el fet que algunes rondalles -«Marieta i el mort», «Els garrofers del dimoni» i «El tresor de la muralla»- tenen un final no gens felic, tal i com acostumen a tenir aquestesobres. Es tracta, pero, de tres finals amb una moraleta educativa. La transgressió de la norma social es paga cara i ve a indicar el sentit educatiu i didàctic de moltes rondalles que no solament es disposaven distraure el públic, sinó formarlo. Es tracta, de fet, d’una romanalla dels antics ritus iniciàtics que han perviscut en la rondallística a través del temps.

116

La producció emmarcada dins del conjunt de rondalles costumistes és, així mateix, significativa de la mentalitat i el taran& valencians.

Repassant aplecs folklòrics (Constantí Llombart, Martí i Gadea, Martínez i Martínez, etc.) sobta la quantitat de producció que s’allunyade les coordenades fantàstiques per apropar-se a una anecdòtica concreta, i que lloa l’eniny, l’habilitat, la picaresca i, fins i tot, convida a una relaxació moral. El fet que tinguen un paper tant present en la nostra literatura popular ens remet, possiblement, a una de les característiques més destacades de la nostra personalitat. Són rondalles que narren esdeveniments graciososi jocosos on predomina la concreció, el saber útil i el man quotidià.

Enllacant amb aquesta línia trobem en el present recull un seguit de narracions que tenen com a tema la qüestió lingüística, no hem d’oblidar que les rondalles pertanyen a una comarca fronterera de la nostra llengua, realitat que n’ha fet un element present, important i destacat en la vida de la gent.

La forma d’acarar-se amb aquesta realitat esdevé, així mateix, digna de comentar.

Es tracta d’un desenvolupament humorístic, que entra en les coordenades del nostre taran& festiu i desenfadat tan peculiar. Altres folkloristes com Valeri Serra i Boldú també arreplegaren versions de temàtica semblant i amb un tractament humorístic com ara «La justícia de Nalec» (Rondallespopulars, 1).

LXSPILL La religiositat ha desenvolupat, aixi mateix, un conjunt de rondalles exemplificadores, edificants i disposades a demostrar tant la validesa de les virtuts com la humanització dels éssersdivins. La religiositat popular contempla les febleseshumanes més elementals amb commiseració i comprensió. En aquest capítol entren, també, les llegendes de cada sant en els seus respectius pobles. La forma de ser triats com a patrons desplegauna anecdòtica propia, i desenvolupa la imaginació històrica.

Caldria fer esment de les rondalles que tenen per protagonistes animals. No sempre són faules, ni acaben amb un final moralitzant, sin6 que vénen a exemplificar unes realitats humanes. Moltes d’aquestes rondalles són, possiblement, romanalles d’antigues creences (virtuts, defectes...) atribuides als animals, producte d’una relació estreta de l’home amb el seu medi natural i, en bona part, resultant d’antigues creences totèmiques. Aquest és el cas de les raboses, animals que, a pesar de tot el mal realitzat en les collites agrícoles, gaudeixen d’una simpatia popular molt gran en el nostre folklore. Per una altra banda caldria fer esment dels contes amb fórmula (encadenats i acumulatius: «El pipiritxó», i «Joan Pelitxilico»), cantes que tenen com a objectiu jugar amb les paraules encadenant-les i repetint una formula que crea una ritme i, amb ell, la seguretat de cara, sobretot, al públic infantil.

En tercer lloc, cal asse-

nyalar com un dels aspectes més destacats del recull de Joaquim Gonzàlez i Caturla, la brillant i viva narració, que constitueix un model de sintaxi i, en definitiva, d’estilística de la prosa. Els reculls de l’autor esdevenen, així, unes obres que per doble motiu passen a la nostra literatura.

Hi trobem recuperadesuna serie d’estructures sintàctiques que, tot i reproduir el nive11oral, no cauen en anacoluts o altres desviacions literàries. 0 també un Ièxic tan dialectal com ric (:«aponar-se», «destrellatat», «devanit», «traquejar»...) o locucions com «no veure’s mai en col1de camisa», «donar calda», «fer bona lliga», etc.

Per totes aquestesraons, el recull de Joaquim Gonzàlez i Caturla mereix I’elogi més encomiastic, ensconvida a un seguiment apassionat de la seua obra i a oferir-li l’estímu1 més coratjós perquè seguescaen aquesta tasca recuperadora de tan valuosa producció.

Enrie Balaguer

LA POESIA IRISADA DE LLUÍS ALPERA LQ ciutat irisada de les buguenvl?.lees. Lluís Alpera.

Edició bilingüe a carrec d’Enric Llobregat. Institut d’Estudis Juan Gil Albert.

Alacant, 1987, 90 pagines.

A l’octubre de 1985, Lluís Alpera publicava dins de la 117

collecció poètica de LLibres del Mal1 un nou llibre titulat Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de lesflors del núbil hibiscus, experimentant la seva obra, segons els especialistes,una renovació amb respecte a la sevaobra anterior des d’una doble vessant. D’una banda, Alpera dinamitava el tòpic social i potser intimista 0 vitalista que havia dinamitzat la sevapoesia per mitjà d’un canvi evident de registresque radicalitzaven els continguts del realisme amb intenció de dotar els seuspoemes d’una mena de barroquisme hiperrealista que conectava clarament amb una visió del sexe, d’una simbologia animal i vegetal tal com ho va assenyalar Rafael Alemany Ferrer dins del pròleg de l’esmentat llibre. Es va parlar excessivament del suposat canvi i inclús els més susceptibles van deixar entendre amb puerilitat extrema la possible traïció del polemic poeta valencia enversla seva obra arrelada a l’anomenat realisme social. Avui, amb la perspectiva que dóna la lectura dels seus Ilibres posteriors com Tempesta d’argent (Ed. 62, 1986) o L’esplendor de l’àmfora (La forest d’arana, 1987) espot constatar que lestransformacions de la seva obra poètica s’haurien de situar dins d’una proposta de perfeccionament tecnic que els seus versos han confirmat.

La paràfrasi dels llibres d’Alpera després de Surant... ha manifestat la progressió i també una renovacio, pero mai un canvi de sentit. La

ciutat irisada de les buguenvz’l.lees permet estudiar el

context i unitat qualitativa de l’obra completa del poeta valencia amb poemes extrets de llibres situats a les dues suposadesèpoques de la sevapoesia que integren aquesta antologia bilingüe traduïda al castellàamb encert per Enrie A. Llobregat. Aquesta antologia mostra les constants que han definit la trajectbria dels nuclis dels seuspoemes, és a dir, el desig de llum reflectit des d’una estètica sensorial i conceptual, el sentiment de transgredir el cos o la mateixa visió del sexecom a culminació d’un èxtasi gairebé místic o la pragmàtica utilització de recursosja classics com a demostracio tautolbgica de l’entroncament dins d’una poesia de referències obligatòriament medievals i que reconeix el mestratge de poetes tan particulars a la nostra lírica com Salvat, Foix o Estellés.Els esclats,el mar, el vent, els elements de la natura 0 el minuciós estudi de la mitologia atorguen als seuspoemes un caire únic dins de la poesia catalana actual. Alpera arrossegai reitera la connotació d’ítaca com un paradís inevitable on coincidiran els continguts, l’estil i l’estèticaamb un esperit global que destaca per la incorporació sistemàticadel ritme, la rima, la prosopopeia dels éssers accessoris, 1’aHusió plàstica de les figures retòriques omnipresents i vives, la inspiració de les imatges i les intencions barroques de les abstraccions.De la referencia cohloquial i familiar a un Ausiàs Marc germà o al poe-

ma d’amor quotidia es pot accedir a l’intel~lectualisme metafòricament salvatge de «Me1 de foc vessenels músculs del pit» o al poema epistolar, autèntic blues urba de «Santa Creu cavalca de nit a Alacant» la lectura ens pot submergir dins de poemes anatòmics, eròtics0 sensuals.

El venta11i les possibilitats són tan grans que aquesta mateixa varietat fara que la fascinació de la correspondencia entre l’autor i el lector s’imposi: «Atac de cardes i orgue em provocavade palpar el teu geno11amb una mà tendra, com de cató-en-pèl enramat, mentre amb l’altra, impúdicament, anava ofegant tot el coratge del cul superb».

Un dels mèrits de la poètica de Lluís Alpera rau en la capacitat per a improvisar enmig d’un bombardeig d’imatges de clar preciosisme la particularitat d’una situació concreta, trencant la redundancia del vers, la qual cosa el fa més accesible,fent tangible el protagonisme del missatgei aquesta comunicaci esmentada amb el lector Amb tota seguretat, la seva versatilitat tècnica i temàtica fa que aquesta coordinació sigui el mateix leitmotiv líric.

Uembriaguesa de mots, la multiplicació metonímica que aflueix als versospot donar pas a un to més reflexiu, més metafísic. Aquesta conjunció és el nucli del poema alperià, el que li dóna entitat i veu propia. Lkxioma representat amb l’ítaca literaria és nom-motiu, camí i fi, abstracció que els seus poemes han manifestat des del primer 118

moment com a suggeriment d’allo inabastable, somni de I’obligatorietat artística: «Amb els ulls semiclosos,els dits s’esmunyenper les melosesflors de l’hibiscus. Al llarg del temps de canyamel, has aprés a estimar finíssims tactes i pentinar hores de capvespres enfilats cap a 110~sde cau sense fi».

Desprésde comentar alguns trets generalitzatsde la poètica de Lluís Alpera no es podra obviar la profunditat de vegades representada amb el sexemateix i que s’uneix als signes característicsde la riquesalkxica,l’elaboraciófonètica i l’acurada construcció formal. El poeta ha recreatun universsubjectiuperfeccionant el versdes dels seusinicis. Els primers poemes compilats als primers recullsja són Iluny de la destresa estructural que mantenen el Sumzt,., Tempesto d’aqent o Els dons del plerziluni, actualment en premsa.

Alpera, possiblement conscient d’aquest fet, ha organitzat l’antologia La ciutat irisada de les buguenvzMees com resum dels resultats dels darrers llibres, demostració de la millor poesia del valencia i també la denotació que aquests canvis apreciats pels estudiososson al cap i a la fi purament anecdòtics.

La polèmica que sempre semblaperpetuar l’obra d’Alpera és fruit del caos en que viu la literatura catalana sempre distant de la normalització, i que ens ha convertit en filòlegs de lesafinitats estilístiques, estètiques i inclús polítiques 0 personals més que de l’obra mateix. Víctima i també culpable d’alguns ma-

L’ESPILL lentesosprovocada per la mateixa resistènciatitànica contra els senyorsdelsgalons i els seusnostàlgicssicaris,elsver-

sosd’Alpera s’han acabat imposant per damunt de la mateixa insistencia del temps, autkntic plaer llegir-los sense

119

condicionaments. La porta és oberta.. .

David Castillo Buils